Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42520 | Casa al carrer de Vic, 6 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-de-vic-6 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA, Anton (?). Documentos para la historia de Caldas de Montbuy (-). Ms. A l'Arxiu de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (a.1848) MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular, construïda entre mitgeres, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és inclinada a dues vessants, de teula aràbiga, rematada per una petit ràfec. Hi ha un cert ordre vertical en la disposició de les obertures. A la planta baixa hi ha a mà dreta de la façana un portal on destaca una llinda de fusta de grans dimensions, formant un arc de nansa de cistell; aquesta es troba recolzada damunt d'un brancal de pedra alternada amb maó situat a l'esquerra del portal, i per la part dreta, la llinda queda recolzada a l'interior del mur mestra de la casa veïna. El marxapeus està format per cinc carreus de pedra ben alineats. Un cop passat el portaló, hi ha un petit cancell, on després d'una porta de fusta vidrada es pot accedir a l'interior de la casa. A l'esquerra del portaló hi ha una petita finestra amb una reixa graellada. Al primer pis, per damunt de la porta d'entrada hi ha una finestra emmarcada amb carreus de pedra amb la llinda de pedra d'esmolet. Per damunt d'aquesta llinda i per sota de l'ampit de l'obertura del segon pis, es pot observar un travesser de fusta, segurament emprat en la construcció d'una primitiva finestra més gran, ja que al voltant de l'obertura actual hi ha molta pedra petita que podria haver servit per emplenar els espais de reducció de la finestra nova. A l'últim pis, hi ha una obertura de mides més quadrades amb una llinda arrebossada amb ciment, i dues baranes de tub collades a l'interior dels brancals. Originàriament aquesta obertura hauria tingut dimensions menys considerables; segurament es tractés d'una finestra per airejar i donar alhora claror a l'espai destinat a les golfes de la casa. Amb la restauració de la casa, es va treure l'arrebossat de la façana deixant vistos els elements constructius: la pedra i maó. La façana acaba amb un ràfec fet de maons intercalats geomètricament. | 08033-79 | Carrer de Vic, núm. 6 | Aquesta casa es situa dins de l'antiga vila emmurallada de Caldes de Montbui, en el carrer de Vic, antigament camí de Vic per ésser el camí de pas entre aquesta ciutat i Barcelona. Fou l'any 1386 quan passà a anomenar-se carrer de Vic. Possiblement d'origen medieval, l'arquitectura que el conforma actualment és dels segles XVIII i XIX bàsicament, però amb força elements anteriors al segle XVI i XVII, i evidentment amb abundants modificacions i remodelacions durant el segle XX. És un dels carrers més homogenis de l'actual Centre Històric, per la seva singularitat, pel seu bon estat i per la seva semblança en la tipologia, composició volum i alçades així com els materials emprats en diversos edificis Aquest carrer queda delimitat per la Plaça de la Font del Lleó i la Plaça del Marquès, on es situava antigament el Portal de Vic. | 41.6351800,2.1617900 | 430186 | 4609611 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42520-foto-08033-79-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42520-foto-08033-79-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42520-foto-08033-79-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42521 | Camí de Castellvell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-castellvell | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors. (2001). Diccionari visual de la construcció.Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. | XIX | cal desbrossar i mantenir els marges del camí nets de vegetació | Camí format per un seguit de pedres de granit o llambordes, molt resistents, tallades de forma prismàtica, i col·locades una al costat de l'altra, sobre una base de sorra o formigó. Als extrems les llambordes són més llargues i estan disposades verticalment, en sentit oposat formant una petita cuneta per permetre el pas de l'aigua de pluja El paviment d'aquest camí està col·locat sobre un subsòl original, al qual s'ha afegit una subbase, una base més ferma seguida d'una capa de sorra o morter i finalment la capa de llambordes. Aquest mesura uns dos quilòmetres travessant part del càmpig dels Pasqualet, per davant del mas que porta el mateix nom i un cop passada la carretera de Sant Sebastià de Montmajor, al costat del pont, segueix la banda dreta de la riera de Caldes. La seva amplada màxima és de 2,50 metres. En alguns dels seus trams està mig cobert per la vegetació; d'altres per la sorra provinent de la pluja. | 08033-80 | Camí de Castellvell o del Foment | Molts dels camins de terra, en arribar el segle XIX amb l'era de la industrialització van quedar obsolets. Aquests camins i carrers, necessitaven una capa de rodament més ferm que facilités el trànsit dels nous mitjans de transport. L'aparició de la llamborda tindrà un pes primordial. Es tractava d' una pedra resistent, tallada de forma prismàtica, i col·locada una al costat de l'altra, sobre una base de sorra o formigó. La utilització de llambordes, es generalitza a finals del segle XIX i perdura fins ben entrat el segle XX. Tot i ser un terra de fàcil manteniment,(només calia girar la pedra), la seva instal·lació i conservació sempre manual tenia un alt cost econòmic. Amb el pas del temps, els sols asfàltics les aniran substituint; en primer lloc es resalitzarà a les carreteres principals, i més tard, s'aniran canviant en els carrers. A les pedreres de Caldes, la tècnica d'explotació de les llambordes consistia en l'enderroc de grans blocs de pedra, que s'aconseguia excavant unes galeries dins la roca i dinamitant-les de manera, que caiguda la penya, la roca era extreta no gens menys, devastada amb la dificultat i risc que això comportava pels picapedrers. La ciutat de Barcelona va ser un gran consumidor de llambordes i el principal client de les pedreres de Caldes de Montbui. Es tenen notícies dels primers empedrats amb llambordes a Barcelona arran de l'Exposició Universal del 1888. La pavimentació a base de llambordes regulars es va generalitzar als anys 1920, i la seva expansió anirà relacionada amb l'adequació de les vies del tramvia. La història de les llambordes de Caldes de està lligada a l'explotació de pedra que es remunta al final del segle XIX quan, coincidint amb la millora de les comunicacions per la inauguració del ferrocarril de Mollet a Caldes, l'empresa de Barcelona Societat Piera, Cortinas i Cia, va enviar un representant a la vila per estudiar el jaciment de granit que existia a la zona. Va ser aquest mateix representant, Pau Llinares, qui l'any 1980 va adquirir, en nom de la companyia, part dels terrenys de la família Castellvell. Es van iniciar les obres i es va començar a llogar treballadors de Caldes, així com picapedrers experimentats de fora de la població. Les primeres extraccions de pedra amb forma de llamborda es van realitzar entre 1892 i 1893. L'any 1900 l'empresa que explotava la pedrera va adquirir més importància i es fusionà amb fomento de Obras y Construcciones, S.A. (FOCSA). Les 'Canteras del Remedio' es convertien en una gran explotació destinada a subministrar llambordes a tot Catalunya, Aragó i Mallorca. L''empresa va anar creixent i la direcció de les pedreres es va instal·lar en un gran edifici noucentista. Es va adequar amb llambordes tot el camí des de la pedrera fins a l'estació de tren. A més a més es van construir un seguit de serveis destinats als treballadors, i fins i tot habitatges, i es va crear una cooperativa de consum i una caixa d'estalvis. Per últim, FOCSA va comprar el cafè-teatre de l'Avenç Nacionalista Republicà, amb la finalitat de crear-hi un centre instructiu i recreatiu per als treballadors i les seves famílies. L'any 1908, FOCSA ja compta amb 100 treballadors. Amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), i l'arribada de l'Exposició Universal de Barcelona l'any 1929, l'activitat de les pedreres va augmentar.L'any l'empresa comptava amb més de quatre-cents treballadors. Els treballadors que tallaven les llambordes, cobraven per peça acabada, mentre que d'altres tenien feines més secundàries, com el transport de llambordes fins a l'estació, primer amb carros tirats per bous i més tard amb camions. La pedrera va tancar l'any 1933, amb 300 treballadors sense feina. Després de la Guerra Civil l'any 1939, FOCSA va tornar a obrir la pedrera del Remei.A més molta de la maquinària va ser emportada per les grans riuades de l'any 1962. L'empresa tancà definitivament l'any 1968, amb menys de vint treballadors. | 41.6459700,2.1541200 | 429559 | 4610815 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42521-foto-08033-80-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42521-foto-08033-80-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42522 | Casa de les Trabucades | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-de-les-trabucades | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. BALLART, J. i VILLANUEVA, J. (1984). Resum de la història de Caldes de Montbui. 2ª edició. Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. MOREU-REY, (1964). Caldes de Montbui, capital degana del Vallès. Rafael Dalmau editor. Barcelona. | XVII-XVIII | l'estat general de la façana és deplorable.Caldria fer una intervenció d'urgència a la façana per tal de conservar els impactes realitzats pels trabucs. | Casa de planta rectangular, construïda entre mitgeres, que consta de planta baixa i dos pisos amb coberta a dues vessants, de teula àrab. La planta baixa està composada per una petita porta estreta per on s'accedeix al primer pis i una porta de ferro galvanitzat on actualment hi ha un magatzem de pintures. Fa uns anys en el mateix lloc hi havia dues finestres amb les mateixes dimensions en sentit vertical. Per damunt de la porta del magatzem s'endevina la llinda de fusta, formant un arc carpanell. Al primer pis hi ha dues finestres simètriques amb llinda de fusta. Al segon pis, hi ha dues obertures, una d'elles molt petita, de forma quadrada. La façana queda rematada per la canal de ceràmica que recull les aigües pluvials. La façana està molt malmesa, ja que en ella no s'hi ha fet cap tipus d'intervenció. Tot i que encara s'observen varis impactes de trabuc en el que queda d'arrebossat de la façana, l'altra part s'ha anat desprenent deixant l'obra vista que consisteix en pedra molt irregular, amb molts galets de riera, totxo i tàpia. Al primer pis, hi ha dues obertures en mal estat, amb una llinda de fusta. Al segon pis o golfes, hi ha dues obertures; la primera d'elles molt malmesa, amb una llinda de fusta, i a la seva esquerra, una obertura de dimensions molt reduïdes. El baixant de la canal que recull les aigües de pluja de la coberta entra dins d'un pati, per la façana que es troba orientada al sud-oest. | 08033-81 | Carrer Raval del Remei, núm. 14 | Les trabucades de la façana són el resultat d'un enfrontament entre els partidaris de Carles, germà de Ferran VII , revoltats contra la reina Isabel II, i els carlistes, un seguit partidaris conservadors i absolutistes. Entre els anys 1833 i 1874 Catalunya va patir tres guerres Carlines. La forma més habitual d'actuar del bàndol carlí era la formació de guerrilles que assaltaven diferents viles, i les ocupaven, requisaven i extorsionaven la població. Durant la primera guerra carlina, (Guerra dels Set Anys,1833-1840) els carlins no van arribar mai a assaltar Caldes de Montbui. No obstant això cal deixar constància d'un episodi succeït el mes de febrer de l'any 1837, en un lloc conegut com el sot del Basté (entre Caldes de Montbui i Santa Eulàlia de Ronçana, quan dos pagesos anomenats Ignasi Basté i Valentí Marigó van cridar 'ara passa la puta d'en Cordes' a la filla d'un masover, cap carlí de Santa Eulàlia. Com a represàlia van morir en un enfrontament varis homes, i a més a més, la població calderina va haver de pagar un impost i organitzar la seva pròpia defensa. El 1848, durant la segona Guerra Carlina (1846-1849) l'ajuntament no va prendre cap mesura quan els trabucaires del general carlí Castells van ocupar la vila i van causar diverses destrosses, sense que els calderins defensessin la vila. En arribar la tercera Guerra Carlina els carlistes van atacar la vila durant la nit del 29 al 30 de juliol de 1873, descontents perquè el municipi havia respost negativament al requeriment, de reclutar tots aquells homes entre 18 i 40 anys hàbils anar a combatre. El matí del dia 29, Francesc Puigjaner, comandant dels tres batallons de guies de la Diputació concentrats a Caldes, va reunir una junta de defensa al Balneari Rius, on s'allotjava. Els voluntaris calderins es van posar sota les ordres de Josep Margenat i Climent Torras. L'atac es preveia des de Sant Feliu, i per tant es van aixecar barricades als portals dels carrers de Vic, del Pont, de Bellit, i davant la fàbrica de Jaume Ferrer. Aprofitant que uns dels batallons de Guies havia anat a Granollers a cobrar sous endarrerits, Puigjaner va informar de la situació al coronel de la columna del Vallès, Asensi Vega. Aquest, però, per ordre del capità general de Barcelona no podia abandonar la capital vallesana. A les onze de la nit va començar la batalla a Caldes i durant tota la nit els calderins van resistir els atacs de les tropes enemigues des del raval del Remei, el Puigdomí i Sant Salvador. I finalment es van expulsar els carlins gràcies al suport de poblacions veïnes com Sentmenat i Sabadell així com d' una columna de soldats que es trobava a Granollers. Asensi Vega tenia prohibit intervenir; de manera que es va limitar a seguir als seus soldats. En acabar, Asensi Vega va ser sumariat i arrestat, tot ique per altra banda va ser nomenat fill adoptiu de Caldes de Montbui. Pel que fa al nombre de combatents que es van enfrontar a la batalla, les diferents fonts no coincideixen. Els carlins haurien perdut divuit combatents i cinc guies de la Diputació. A aquests cal afegir-hi la mort de tres calderins, un la mateixa nit de l'enfrontament i els altres dos dies després com a conseqüència de les ferides. També hi participaren membres del clergat a les dues bandes; en el bàndol carlí combatia com a líder mossèn Galzeran i en el bàndol calderí mossèn Ignasi Vilamala rector de la parròquia, que repartia les municions amagades sota la capella de la Santa Majestat. | 41.6367300,2.1618100 | 430189 | 4609783 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42522-foto-08033-81-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42522-foto-08033-81-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42522-foto-08033-81-3.jpg | Legal | Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|119 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42523 | Conjunt del carrer Barcelona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-del-carrer-barcelona | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. LLOBET VALL-LLOSERA, Anton (1848). Documentos para la historia de Caldas de Montbuy (-). Ms. A l'Arxiu de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. XALABARDER, Avelí (1914). Reseña histórica del Hospital de la Villa de Caldas de Montbuy. Barcelona XALABARDER, Avelí (1935). Caldes antic i modern (...). Edició pòstuma. Caldes de Montbui. | XVII-XIX | Carrer que forma part de l'antiga vila emmurallada de Caldes. Per la forma del seu traçat (formant un colze) és possible que formés part de l'estructura urbana romana, afegint-hi més tard la inclusió del call jueu. En llarg de la història, aquest carrer ha sofert moltes modificacions pel que fa a l'alineació de les cases, destacant la de l'any 1865, 'Proyecto de Reforma Interior y Ensanche de la Villa de Caldas de Montbuy'. El carrer està limitat per la plaça de l'Església (antigament una part d'aquesta, en la intersecció dels carrers de Barcelona i del Forn, era coneguda com plaça de l'Om) i per la plaça de la Font del Lleó. El carrer forma un colze, trobant-se amb els carrers de la Sinagoga, de Santiago, d'Hostalrich, de la Leonarda i del Dr. Joaquim Delger. Des de finals del segle XX i inicis del XXI s'estan realitzant moltes obres de construcció i rehabilitació dels habitatges. D'altres s'han enderrocat, com les dels números 23-25. També s'observen algunes cases en mal estat de conservació com Cal Bisbe (núm. 11-15) amb un gran nombre d'elements arquitectònics tan a l'exterior de façana com al seu interior. El tipus de cases que trobem en aquest carrer correspon bàsicament a cases estretes amb façanes de 4 a 6 metres i a cases de doble crugia amb façanes de 8 a 10 metres d'amplada. Les cases acostumen planta baixa i dos o tres pisos amb les cobertes inclinades a dues aigües i de teula àrab, desaiguant a la façana principal. Pel que fa a les cases de doble crugia, aquetes acostumen a tenir una planta baixa i un o dos pisos. La teulada és de doble vessant, i teula àrab. La façana mesura entre de 8 i 10 metres per 15 a 30 metres de fondària. Poden tenir un pati interior amb un petit porxo. Les façanes acostumen a tenir dues obertures a cada planta, no sempre simètriques. En aquest carrer, també es troba un altre tipus de construcció més senzilla, que consta de planta baixa i un o dos pisos, tenint en compte que el segon pis poden ser les golfes. La coberta també és de teula àrab i acostuma a ser a dues vessants. Les façanes mesuren entre quatre i sis metres d'amplada, amb una fondària de quinze metres aproximadament. Poden tenir també un petit pati interior. La façana presenta normalment una obertura per planta, alineant-se verticalment sobre un eix que pot estar o no centrat a la façana. Moltes d'aquestes cases, poden tenir botiga a la planta baixa, tot i que predominen les cases amb funció residencial. Per últim, hi ha un altre grup de cases, amb una estructura complexa de petit palau, com Cal Bisbe, amb la utilització de materials nobles. L'alçada és generalment de planta baixa i dues plantes amb la coberta a dues aigües i feta de teula àrab. Algunes d'elles origen unifamiliar, han sofert modificacions importants. En aquest carrer també destaca un tipus d'edifici relacionat amb l'aigua termal, com són les Termes Victòria. Són edificacions complexes, sovint modificades Tenen un jardí important a l'interior. En el cas del carrer Barcelona, la zona de jardí s'obre a la riera de Caldes. Les plantes dels edificis estan distribuïdes en funció dels serveis que ofereixen: rebedor, salons, habitacions, banys,etc. | 08033-82 | Carrer de Barcelona, s/n | Moreu-Rey (1962) descriu el carrer Barcelona com el carrer que va de la plaça de l'Església, i que ha portat (al menys en part) els noms de Carrer dels Jueus, Carrer Major, i carrer de l'Església, i potser també carrer del Mercat. La denominació de carrer de Barcelona és assegurada documentalment a partir de mitjan del segle XV (1454); 'carrer de la Sgleya o de B.' (1540); 'vico per quem tenditur de platea dicte ville ad ecclesiam, antiquitus vocato Judeorum, nunc vero de Barsalona' (1599); fins als nostres dies. El seu recorregut primitiu hauria variat. Vall-Llosera (1848), nota que, el 1396, el carrer de Barcelona passava a ponent de l'antic Cementiri; i que, l'any 1454, un document cita unes cases al 'carrer dit abans de Barcelona, aleshores de la Portalera'. Un altre document sembla assimilar el primer carrer de Barcelona amb el carrer de la Sinagoga. El fet que el carrer de Barcelona actual no hagi portat aquest nom (en la seva part més meridional) fins el segle XV, deixa suposar que anteriorment no duia directament a la sortida de Caldes cap a la capital. L'any 1445, 1452 i en el segle XVI, el Portal ja corresponia a la situació posterior. A principis del segle XVII es devia renovar (aproximadament cap a l'any 1611): 'fora del Portal Nou de Barcelona'. Aquesta porta, nova o renovada era prop de l'antic Palau Reial i del cementiri de l'església parroquial (1629); no gaire lluny d'un angle format per la muralla. Era el mateix que es coneixerà després amb el nom de Portal de Nostra Senyora de l'Esperança, situat en el lloc on fou construït el Sindicat Agrícola. En quant a la sortida primitiva cap a Barcelona, durant la primera Edat Mitjana podria correspondre amb la porta dita després la Portalera o una porta situada molt prop d'aquesta. També es té documentada l'existència d'una capella situada 'sobre lo Portal del Carrer de Barcelona' (finals del segle XVII i principis del segle XX), en la qual es deien misses el 18 de desembre, la data en que es celebrava Nª.Sª. de l'Esperança. En llarg de la història, aquest carrer ha sofert moltes modificacions destacant la de l'any 1865, 'Proyecto de Reforma Interior y Ensanche dea Villa de Caldas de Montbuy'. També l'any 1878 va haver-hi un altre projecte de rectificació. A principis del segle XXI, aquest carrer va formar part d'un seguit de reformes de caire urbà, com fou la substitució del paviment antic de llambordes, per la de pedra de Sant Vicenç alternada amb una franja de llambordes disposada al mig del carrer. | 41.6331800,2.1619600 | 430198 | 4609389 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42523-foto-08033-82-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42523-foto-08033-82-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42523-foto-08033-82-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42524 | Conjunt de la Plaça Font del Lleó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-de-la-placa-font-del-lleo | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. LLOBET VALL-LLOSERA, Anton (1848). Documentos para la historia de Caldas de Montbuy (-). Ms. A l'Arxiu de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. XALABARDER, Avelí (1914). Reseña histórica del Hospital de la Villa de Caldas de Montbuy. Barcelona XALABARDER, Avelí (1935). Caldes antic i modern (...). Edició pòstuma. Caldes de Montbui. | XVII-XIX | La plaça de la Font del Lleó, és el centre neuràlgic de l'antiga vila romana i medieval de Caldes. Els orígens del carrer remunten a l'època romana, ja que al voltant d'aquesta plaça es disposà un gran complex termal. L'arquitectura de la plaça és força heterogènia degut al gran nombre de reconstruccions i modificacions que ha sofert. Un exemple clar és la convivència d'edificis com les termes del segle I aC/ II dC amb edificis moderns del segle XXI com l'ajuntament. La plaça presenta un traçat irregular, quedant connectada a través dels carrers de Joan Samsó, de Barcelona, de Santa Susanna, del Pont, de Vic, i el carrer Nou; des del mes d'octubre de l'any 2008, també s'hi pot accedir des dels jardins de Can Rius, que comuniquen a través del pont. En aquesta plaça hi ha representats varis tipus de construccions. En primer lloc, edificis de planta rectangular, que consten de planta baixa amb tres o quatre pisos, i algunes d'elles amb entresòl. Les cobertes d'aquests edificis són planes i transitables. En aquests edificis acostumen a viure vàries famílies, per tant, edificis plurifamiliars. Acostumen a tenir un pati interior de ventilació. La planta baixa pot estar destinada a comerç o garatge i les plantes pis a un o més habitatges per replà. L'activitat comercial de la planta baixa amplia en alguns casos a la planta entresòl. Les façanes presenten una composició de finestres i balcons i uns materials diferents de les cases o edificis que es troben en els carrers de Barcelona, de Vic, etc. En segon lloc, també podem destacar un altre tipus d'edifici relacionat amb la utilització de les aigües termals; no només destaquen les Termes Romanes i la Font del Lleó, també cal tenir present els balnearis, com a conjunt arquitectònic més important contrastant amb les parcel·les residencials del nucli antic. Són edificacions complexes, sovint modificades amb un jardí important a l'interior. En el cas del Balneari Broquetas, la zona de jardí queda tancada entre murs, donant al carrer de Vic i majoritàriament al carrer del Pont. Les plantes dels edificis estan distribuïdes en funció dels serveis que ofereixen: rebedor, salons, habitacions, banys,etc. Les façanes principals que comuniquen amb la plaça són de composició més senzilla, amb elements i remats decoratius Les façanes alineades al carrer presenten una composició d'elements i remats decoratius més senzilla. Finalment cal destacar aquells edificis que per la seva posició ocupen llocs emblemàtics com el Museu Thermàlia o l'Ajuntament; Són edificis de grans dimensions amb planta rectangular o irregular, amb coberta a vàries vessants o transitable. Aquests edificis acostumen a tenir planta baixa amb dos o tres pisos d'alçada i les distribucions de cada planta són relativament complexes. Destaquen d'aquest conjunt, les Termes Romanes, el Museu Thermàlia, Can Alrich, la Font del Lleó, la façana del balneari Broquetes i el nou Ajuntament. | 08033-83 | Plaça de la Font del Lleó, s/n | L'origen de la Plaça de la Font del Lleó remunta a l'època romana, quan els romans construeixen el gran complex termal. En època imperial, aquest complex s'estenia per l'antic Hospital, actual Museu Thermàlia, part del Balneari Rius i pel Balneari Broquetes, fins a la Font del Lleó. L'edifici termal original quedava situat a mig pendent del terreny per tal d'aprofitar l'aigua termal que brollava de la part superior de l'actual plaça. Les termes perduraren fins a l'Edat Medieval, ja que es tenen dades documentades del segle X, concretament de l'any 937. Aquesta plaça ha estat anomenada en llarg del temps de vàries maneres: l'any 1880 duia el nom de plaça Major, degut a que era la plaça més important del poble. L'any 1917, dugué el nom de Plaça de la Constitució, i en arribar la República tornà a canviar de nom pel de Plaça de la República. Des de l'any 1939 fins al 1979 portà el nom de 'Plaza de España', nom que li donà l'ajuntament franquista. L'any 1979, després de la mort de Franco i amb la tornada al poder del rei Juan Carlos de Borbon, passà a anomenar-se altre vegada Plaça de la Font del Lleó. Aquesta plaça, inclou des de fa anys, la plaça de Mercè Capsir, que es trobava situada davant del Museu Thermàlia i la plaça Marc Savall just davant del Balneari Broquetes. | 41.6345000,2.1619100 | 430195 | 4609536 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42524-foto-08033-83-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42524-foto-08033-83-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42524-foto-08033-83-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42525 | Casa al carrer de Vic, 12 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-de-vic-12 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos amb la coberta inclinada, a dues vessants construïda amb teula àrab. Només s'observa una obertura per planta; a la planta baixa trobem el portal d'entrada, amb un llindar de fusta de roure de grans dimensions recolzat sobre brancals de pedra; al primer pis, una petita finestreta seguint la verticalitat de la façana, i finalment, al segon pis, o golfes, una petita obertura, quadrada, típica en aquests tipus de construcció, per facilitar la ventilació de les golfes. Els acabats de la façana han estat arrebossats, deixant-ho de color ciment. Presenta un sòcol de pedra que protegeix els baixos de la planta baixa. La porta, de dues fulles ha estat canviada amb la reforma. Cal destacar la data gravada a la pedra a la mènsula dreta del brancal, força erosionada que no permet donar una datació exacta. És molt probable que aquesta casa, juntament amb la del núm. 14 del mateix carrer, formessin una sola casa. | 08033-84 | Carrer de Vic, núm. 12 | Possiblement aquesta casa es podria datar de finals del segle XVI, o inicis del segle XVII. Hi ha una inscripció en una de les pedres que emmarquen el portaló que faria referència a l'any, però és il·legible. | 41.6330100,2.1622400 | 430221 | 4609370 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42525-foto-08033-84-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42525-foto-08033-84-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42525-foto-08033-84-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42526 | Edifici al carrer del Forn, 17 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-al-carrer-del-forn-17 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XIII-XX | Edifici de nova construcció, de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta inclinada a tres vessants i construïda de teula àrab. L'edifici fa xamfrà amb el carrer de Madella, presentant tres panys de façana. La façana que fa xamfrà amb el carrer de Madella és la més important pels elements arquitectònics que s'hi observen, una portalada amb un arc de mig punt amb dovelles i brancals de pedra, destacant la clau de volta on hi ha un relleu que representa a dos personatges somrients, que aguanten un escut i per sota una inscripció que no ha estat possible transcriure. Hi ha un clar ordre en la disposició i en el tipus d'obertures, tant en sentit vertical com horitzontal de les tres façanes. Les obertures de la planta baixa són molt grans, ja que es tracta dels aparadors de la botiga; les altres obertures segueixen un mateix estil amb balconeres porticades sense voladís i barana de ferro forjat. A la planta baixa i a la balconera que es troba per damunt de l'entrada principal s'ha utilitzat la columna de ferro com element arquitectònic decoratiu. La façana està arrebossada i queda rematada per un ràfec en forma de cornisa. | 08033-85 | Carrer del Forn, núm. 17 | La reforma d'aquesta casa consistí en l'enderroc de tres cases força petites, conegudes amb el nom de 'la casa de gel de Can Carmelito', 'la casa de queviures Casa Tiot' i 'la casa de la Maria del Centro'. Quan van enderrocar aquestes cases, aparegueren els elements arquitectònics que actualment es poden observar a la façana de l'edifici del Forn, núm. 17. Segons Moreu-Rey (1962), el carrer del Forn és un dels carrers més tradicionals del poble, No ha canviat mai de nom al llarg dels segles. Aquest carrer apareix documentat al segle XIII, i es creu que el nom vindria d'un forn comunal utilitzat pels jueus. El carrer és segurament d'origen i traçat medieval, i aquest uneix la plaça de la Font del Lleó amb la de l'església. L'arquitectura predominant de les cases d'aquest carrer és de cases construïdes entre mitgeres, de planta rectangular, amb una planta baixa i dos pisos, i coberta de teula àrab a dues vessants,moltes d'elles remodelades durant els segles XIX i XX però que conserven certs elements arquitectònics originals com són els finestrals gòtics, portals adovellats i arcades de pedra a l'interior d'elles. | 41.6333400,2.1627400 | 430263 | 4609406 | 1990 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42526-foto-08033-85-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42526-foto-08033-85-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42526-foto-08033-85-3.jpg | Legal | Contemporani|Medieval|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|85|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42527 | Molí de l'Esclop | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-lesclop | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOLÓS, Jordi (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Cap.15, pàg. 363-389. Textos i estudis de cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.LLOBET VALL-LLOSERA, Anton (?). Documentos para la historia de Caldas de Montbuy (-). Ms. A l'Arxiu de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (a.1848) GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. PALLARÉS-PERSONAT, J.; AYMAMÍ, G. (1994). Els molins hidràulics del moianès i de la riera de Caldes. Arxiu bibliogràfic excursionista de la unió excursionista de Catalaunya de Barcelona. 90 anys d'activitats - 1904-1994. XXVI Premi 'Sant Bernat'. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona. | XVIII | en ruïnes | Molí en ruïnes. La coberta ja ha desaparegut i només resta la planta baixa i pis. No obstant això s'endevida que aquesta era de teula àrab. Està tot envoltat de bardisses. La façana estava possiblement arrebossada, però quasi bé ja no en queden restes. Segons Pallarés-Personat (1994), queden restes de la bassa, el rec, l'obrador amb dues moles i el catau. Però durant el treball de camp, l'excés de vegetació que l'envolta va fer impossible accedir-hi. La bassa està completament tapada per la vegetació. | 08033-86 | Riera de Caldes, darrera del Carrer Santa Susanna | El molí de l'Esclop es situava segurament en el camí o carrer dels Calciners, nom donat a la prolongació del carrer de Santa Susanna, en direcció a la riera. Es situava al peu de la vila de Caldes, just tocant a la muralla. El carrer de Santa Susanna és un dels carrers més antics de la vila, ja que el trobem documentat l'any 1202, prenent el nom de Santa Susanna degut a l'existència d'una capella que porta el mateix nom i que presidia un dels portals de la vila. Possiblement i segons dades històriques, el Molí ja existís l'any 1167. Amb el pas del temps, aquest molí ha rebut varis noms; entre ells cal destacar 'el Molí d'en Carles', 'el Molí d'en Pere Roig', 'el Molí d'en Pere Llunes, l'any 1410'. També es tenen dades documentades de l'any 1566 on es parla del Molí 'al peu de la Torre d'en Llunes', o de l'any 1730, es troba citat 'lo moliner del molí d'en Palmes, alias escloper', o encara una altra citació 'lo molí fariner cituat sota les muralles'. Se sap també que un dels propietaris d'aquest molí fou el Dr. Palmés, més tard d'en Joseph Puigsaulens i que l'any 1763 passà a mans de bonaventura Vall-Llosera, i l'any 1793 fou d'en Joseph Vall-Llosera, i finalment, l'any 1851 del Sr. Llobet. El nom de Molí dels Esclops, prové segurament del segle XIX. | 41.6340900,2.1605900 | 430085 | 4609491 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42527-foto-08033-86-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42527-foto-08033-86-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | L'accés es fa difícil per la gran qüantitat de vegetació que envolta tant l'edifici com la riera de Caldes. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||
| 42528 | Cal Bisbe - Cal Barneda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-bisbe-cal-barneda | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XVIII | la façana està en molt mal estat, així com la fornícula i les balconeres que necessiten una restauració dels elements de forja i enrajolat | Casa de planta rectangular, construït entre mitgeres, que consta de planta baixa, dos pisos, i golfes. La coberta de l'edifici és a dues vessants, construïda amb teula àrab, quedant aquesta rematada per un ràfec que sobresurt de la façana d'uns 50 centímetres aproximadament, amb colls de fusta. Un cop es travessa el portal, hi ha un pati central que donava accés a les diferents plantes, alhora que donava llum a les diferents dependències de la casa. Les obertures presenten uns eixos verticals de composició i alineació. Aquestes són d'iguals característiques segons les alçades, amb unes proporcions clarament verticals. El portaló d'accés al pati interior, juntament amb una fornícula que recorda l'estil romànic, marca l'eix central de la façana, la qual està arrebossada i en un estat molt avançat de degradació. A la planta baixa hi ha tres portals emmarcats amb pedra motllurada formant un arc carpanell adovellat molt rebaixat. Destaca el portal forà de fusta de grans dimensions fet amb taulons i clavetejada amb claus de cabota grossa de forma rodona, i on s'hi va incorporar una portó que permetia accedir al pati tancat o antic clastra. L'escudet que protegia la fusta i envoltava el forat per passar-hi la clau ja no hi és. No obstant això encara queda el picaporta del portó realment excepcional. La part baixa dels brancals té uns pilars que protegien a banda i banda la portalada dels cops de les rodes dels carruatges quan entraven a l'interior del pati. Destaquen també les balconades del primer pis, totes elles amb un voladís fet amb forja i on es disposen les rajoles ceràmiques de 15x15cm alternant els colors verd/groc. Les baranes de les balconeres són de ferro forjat, amb la barra dels dos extrems i del mig recargolada fins acabar només en les extremitats per un pom. Al segon pis les balconeres són més senzilles, i el voladís és transforma en l'espai mínim, format per tres fileres de maons, amb l'únic objectiu de sostenir una barana de ferro forjat. Al tercer pis, les obertures, molt més petites i sense cap element arquitectònic destacable; aquest espai correspon a les golfes, que per l'interior correspondria a una sola nau, amb el sostre de fusta que aguanta la teulada. La façana acaba amb un ràfec pla, per on sobresurten les teules de la coberta amb les mènsules decoratives. A l'interior de l'edifici queden vàries dependències, entre elles el celler, amb volta catalana, realitzades amb peces de ceràmica. | 08033-87 | Carrer de Barcelona, núms. 11-15 | Aquesta casa senyorial, amb una estructura complexa de petit palau, és força singular i representativa dins del nucli antic de la vila de Caldes. Antigament pertanyia a la família Joseph Barneda, i és per aquest motiu que durant molts anys rebé el nom de Cal Barneda, tot i que el nom més popular pel qual es coneix aquest edifici és per Cal Bisbe. Aquest nom fou donada a la casa per la gent del poble, degut a que quan el Bisbe es desplaçava en les seves visites pastorals, s'allotjava en aquest edifici. S'han trobat els plànols originals de la construcció de l'edifici, signats per en Josep Anton de Vic, religiós caputxí, a l'any 1778. L'edifici es troba situat al bell mig del casc antic de la vila, en el carrer de Barcelona, un dels més tradicionals. El carrer ha portat, al menys en part, els noms de carrer dels Jueus, carrer Major, carrer de l'Església i segurament també carrer del Mercat. La denominació d'aquest carrer amb el nom actual es documenta a partir de mitjan del segle XV per ésser pas obligatori per anar a la ciutat Comtal. La forma del carrer es deu possiblement a la inclusió i localització del call jueu, de gran pes a la vila ja en el segle XIII. L'estàtua del Sant de la fornícula que queda pel damunt de la porta principal d'accés, va desaparèxer durant la Guerra Civil espanyola, | 41.6318100,2.1642800 | 430390 | 4609235 | 1778 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42528-foto-08033-87-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42528-foto-08033-87-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Anton de Vic, religiós caputxí | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||
| 42529 | Safareig públic de la Canaleta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-public-de-la-canaleta | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XX | restaurat l'any 2005 | Safareig públic de planta rectangular, situat dins d'una estructura de planta rectangular, amb la coberta a doble vessant i de teula àrab. Els murs són de totxo, arrebossats i pintats. Té vàries obertures rematades per un arc de mig punt que permeten entrar la llum, sense cap tancament vidrat o de fusta. Per accedir al safareig s'han de baixar unes escales on podem trobar la font de la Canaleta, construïda l'any 1929. Un cop dins del recinte, per sota de les escales hi ha una pica de pedra, amb un broc de grans dimensions per on surt l'aigua calenta. D'aquí passa al safareig. Té rentadora als quatre costats. La façana acaba amb una cornisa feta amb filades de maó, que amaguen la coberta. | 08033-88 | Carrer del General Padrós, s/n. | El safareig es va construir l'any 1929 sota la direcció de Manuel Raspall. El seu bon estat de conservació es deu a un taller-escola que el va restaurar l'any 2005 i, a més, està dotat de plafons informatius elaborats pel museu Thermàlia dins el projecte de conversió dels safareigs termals en centres d'interpretació de l'aigua termal. En tot cas, el safareig és un element urbà característic de molts pobles, on al seu voltant hi havia tot un món exclusiu de les dones. El safareig era un espai de neteja i de relació social. Era el lloc de trobada i de fet petar la xerrada entre rumors, sorolls barrejats de cops de pala sobre la roba mullada del frec de les pastilles de sabó i un continu circular de l'aigua. L'arribada de l'aigua corrent a les cases i la posterior introducció de les rentadores, va fer que els safareigs públics caiguessin en dessús. Després d'una època d'abandó, i per sort, alguns d'aquests safareigs amb aigua calenta encara s'utilitzen per rentar-hi roba o grans peces, però en general, resten allunyats del que va ser el seu sentit de ser. Actualment és un equipament d'ús públic i d'accés lliure els matins de dilluns a dissabte. | 41.6295000,2.1641900 | 430380 | 4608979 | 1929 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42529-foto-08033-88-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42529-foto-08033-88-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42529-foto-08033-88-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manuel Raspall | Durant el treball de camp s'ha observat la presència de bugaderes fent bugada. | 98|119 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||
| 42530 | Xemeneia de la Llana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xemeneia-de-la-llana | BALLART, J, VILLANUEVA, J. (1984). Resum de la Història de Caldes de Montbui. Segona edició, corregida i augmentada. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. FERNÀNDEZ, Magda. (1996). Quaderns del Mnatec. Número Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya Terrassa. FULLANA, Miquel (1999). Diccionari de l'art i dels oficis de la construcció. Els treballs i els dies, núm. 11. Editorial Moll. Mallorca. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A. (2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. VARIS AUTORS. (2001). Diccionari visual de la construcció.Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. | XIX | Xemeneia de totxo vist aplantillat. No presenta base ja que aquesta va desaparèixer amb la reforma de l'edifici, per tant actualment parteix del mateix nivell del sòl. Consta tan sols d'un fust en forma troncocònica d'uns 25 metres d'alçada; el coronament és amb doble collarí. Destaca exempta del conjunt de la fàbrica i es contraposa a l'horitzontalitat d'aquesta, formant una bella composició de volums. Té quatre anelles de ferro formant un collarí, repartides per la xemeneia per evitar que el tronc es doblegui. Just abans de la sortida de fum, s'observa un cinquè collarí, a mena de cornisa, format per dues rengleres de maons. Damunt de la cornisa hi ha un parallamps. | 08033-89 | carrer de Montserrat | Les xemeneies són un tret característic d'una zona industrial, dels establiments humans que tenen o han tingut un passat industrial. La industrialització a Catalunya es va iniciar, com en altres països del nostre entorn, a finals del segle XIX i a principis del segle XX, emprant com a font d'energia l'aigua dels rius i el carbó. L'ús de l'energia tèrmica del carbó primer, i del fuel posteriorment, allà on no es disposava de recursos hidràulics suficients, va donar lloc als vapors, naus industrials on es feia servir la màquina de vapor de Watt com a motor per posar en marxa la maquinària de la fàbrica. La necessitat d'evacuar els fums generats va donar lloc a l'arquitectura de les xemeneies, les quals tenien la funció d'emetre el més amunt possible grans volums de gasos generats en la combustió del carbó o del fuel. Mentre les cendres s'extreien periòdicament per la zona inferior de la caldera, els fums sortien per la xemeneia. Com més alta era la xemeneia tenia millor tiratge i, per tant, es facilitava l'extracció dels fums. El fum calent pujava de manera que creava un corrent d'aire natural i arrossegava al seu pas els fums de l'interior del fornal. Les xemeneies que es construïen podien tenir diferents acabats però la majoria tenien forma cilíndrica perquè aquesta forma resistia millor el vent i era de molta eficàcia. Així és com aquests elements arquitectònics van passar a formar part del paisatge urbà, juntament amb el de les bòviles. Caldes de Montbui s'inclou dins de moltes de les viles de Catalunya en què és possible trobar encara naus i xemeneies d'aquesta època en bon estat de conservació. La persona responsable de construir-la era el que s'anomenava el mestre d'obres. Es feia un gran fonament a base de morter, calculant en cada cas l'amplada i l'alçada de la xemeneia que depenia al mateix temps de la potència de les màquines. El tiratge i bon funcionament d'aquestes es basa en la llei física segons la qual l'aire calent pesa menys que l'aire fred i, per tant, el vapor calent (el fum) sempre puja. Per aquesta raó les xemeneies tenen la base més ampla que la sortida; com més altura, més s'estreny el seu diàmetre interior per evitar que el fum que hi circula es refredi i resti entretingut dins la xemeneia frenant el seu tiratge. Al construir una xemeneia aquesta es dividia en diferents trams, i cada un dels trams era fet d'unes peces de terra-cuita que fabricaven especialment les bòviles segons la mida de cada xemeneia. Eren peces grosses, pesants i amb curvatura. El problema que tenien algunes xemeneies era que la diferència de temperatura entre el vapor i l'aire fred de l'exterior provocava que les xemeneies s'esboquessin i havien de ser reparades sense aturar el funcionament de les màquines. Aquesta era un professió perillosa perquè calia pujar per la xemeneia, sense protecció, fins a arranjar-la. | 41.6318900,2.1727600 | 431096 | 4609237 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42530-foto-08033-89-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42530-foto-08033-89-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42531 | El Castellvell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-castellvell | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors. (2001). Diccionari visual de la construcció.Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. | XIX | el cel ras ha caigut. El sostre del primer pis, de fusta, està mig enderrocat i la teulada presenta perill d'enderroc. Els edificis annexes estan en mal estat de conservació. La vegetació ha envoltat l'edifici | Edifici de les pedreres de Fomento de Obras y Construcciones, S.A., de planta rectangular, que consta de planta baixa, pis i golfes, amb algun edifici annexat per la part del darrera. La coberta presenta tres vessants, la més important d'elles a la façana principal, construïda amb teula àrab i dos careners en direcció als extrems de la façana. La disposició de les obertures és simètrica, tant pel que fa a la verticalitat com a l'horitzontalitat de l'edifici. A la planta baixa, hi ha una porta central, amb portal adovellat de mig punt fet de maons, protegit per una balconada amb voladís feta amb maó i estructura de ferro i una barana de ferro forjat. Actualment encara conserva el portaló de fusta. A banda i banda del portal d'entrada, tres obertures simètriques, de proporcions verticals; Totes les obertures estan construïdes amb llindars, ampit i brancals de maó (els llindars formen un arc de mig punt tot ell construït amb maó). Les finestres que toquen al portal d'entrada formen un dibuix geomètric, alternant maó i llamborda de granit gris. El pis, repeteix la mateixa seqüència que a la planta baixa, amb l'única diferència de que a més de la balconera central, se n'han disposat dues més, també amb voladís i barana de ferro forjat simètriques a cada costat la façana. Les golfes presenten un seguit d'obertures més petites i estretes, disposades per parelles, formant un total de 15 grups (30 finestretes), separades per un pilar fet amb maó. La façana està tota ella construïda amb pedra de granit, separant la planta baixa del primer pis i golfes per una cornisa motllurada realitzada amb maó. Resseguint tota la façana hi ha un pedrís de pedra. | 08033-90 | Carretera de Castellvell | La història de l'edifici va molt lligada a l'explotació de pedra que es remunta al final del segle XIX quan, coincidint amb la millora de les comunicacions per la inauguració del ferrocarril de Mollet a Caldes, l'empresa de Barcelona Societat Piera, Cortinas i Cia, va enviar un representant a la vila per estudiar el jaciment de granit que existia a la zona. Va ser aquest mateix representant, Pau Llinares, que l'any 1890 va adquirir, en nom de la companyia, part dels terrenys de la família dels Castellvell, comprant-ne alhora els drets de pas i els terrenys circumdants. Es començaren les obres d'infraestructura i també a llogar personal de Caldes, així com picapedrers experimentats de fora de la població. L'any 1900 l'empresa que explotava la pedrera va adquirir més magnitud en fusionar-se amb fomento de Obras y Construcciones, S.A. (FOCSA). Així, les 'Canteras del Remedio' passaven a convertir-se en una gran explotació destinada a subministrar llambordes a tot Catalunya, Aragó i Mallorca. L'activitat de l'empresa va anar creixent i, amb el temps, la direcció de les pedreres es va instal·lar en un ampli edifici noucentista. Es van col·locar llambordes des del camí de la pedrera fins a l'estació de tren on es carregaven les llambordes que es transportaven fins al seu destí. Al voltant d'aquest nou edifici es van construir tallers, ferreries, habitatges per als treballadors, i es va crear una cooperativa de consum i una caixa d'estalvis. L'any 1908, FOCSA ja compta amb 100 treballadors. Una de les èpoques més dinàmiques fou la dècada dels anys 1920. Amb l'arribada de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1920), i les diferents obres públiques que decretava, junt amb l'impuls de renovació urbanística generat per la celebració de l'Exposició Universal de Barcelona l'any 1929, l'activitat de les pedreres va anar en augment. L'any 1926 l'empresa donava feina a més de quatre-cents treballadors. Hi havia obrers que treballaven directament en la producció de llambordes i que cobraven una quantitat determinada per cada peça que realitzaven, mentre que hi havia altres treballadors amb feines de caràcter més secundàries com podia ser el transport de llambordes fins a l'estació, ja fos amb carros tirats per bous en els primers temps, o amb camions després. Acabades les obres e l'Exposició Universal la feina va anar en retrocés i, finalment, la pedrera va tancar l'any 193, deixant uns 300 treballadors sense feina. Acabada la Guerra Civil (1936-1939), FOCSA tornar a obrir la pedrera del Remei. Però la demanda de llambordes va anar en descens, ja que l'asfalt començava a imposar-se en la construcció de noves carreteres. L'activitat de la pedrera va anar desapareixent de forma progressiva i el tancament definitiu es produí l'any 1968. Des de llavors l'edifici va quedat a l'abandó progressiu. | 41.6527400,2.1547800 | 429621 | 4611567 | 1890 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42531-foto-08033-90-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42531-foto-08033-90-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42531-foto-08033-90-3.jpg | Legal | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 106|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||
| 42532 | Les Solanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-solanes | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XIX | Masia de planta rectangular que consta de planta baixa dos pisos i golfes. La teulada és a dues aigües, amb teula àrab i el carener perpendicular a la façana. El ràfec de la teulada està fet amb dues fileres totxos superposats per aguantar el pes de les teules. Per la part de la façana del darrera, hi ha un altre espai edificat, annexionat a la masia original, amb una torreta, de planta quadrada, amb la coberta a doble vessant que sobresurt per damunt de la teulada principal de la casa. La façana presenta les obertures simètriques i proporcionals verticalment i horitzontalment. Així, a la planta baixa hi ha una porta principal, de dovelles de grans dimensions, emblanquinades amb calç i un portaló de fusta. A cada costat, dues finestres: la del costat esquerra, amb una petita llinda de fusta. Queda mig tapada per un arbust que hi ha plantat en una jardinera. La de la banda esquerra, té els brancals i la llinda fets amb maó. Al segon pis, hi ha tres finestrals gòtics molt ben conservats, destacant el central, per damunt de la porta adovellada, motllurat amb el cap de quatre cavallers que sobresurten en relleu i un escut central, i a la part baixa dels brancals, el relleu a banda i banda, d'una mena de palau. Els dos cavallers que es troben a la llinda estan encerclats per un cordó esculpit. Tres d'ells porten barba i bigoti. El quart, imberbe. A la segona planta, hi ha tres finestrals realitzats amb maó amb un arc de mig punt; per damunt d'aquest s'observa una llinda molt llarga, tota ella gravada amb línies formant una ziga-zaga. Ambdós costats d'aquest finestral, dues finestres amb el perfil de pedra. Per últim, l'obertura que permet airejar i donar claror a les golfes, amb la llinda arrodonida formant un arc de mig punt i tot el contorn fet de maó. A la part de la casa que dóna amb la façana principal, s'hi accedeix bé per la part del darrera de la propietat, per on hi ha la masoveria i el bestiar, bé pel portal que s'endevina ha estat refet amb el pas dels anys. El portaló de fusta que permetia accedir a l'era ja no hi és; actualment hi ha un barri de ferro. El portal està fet amb maó i pedra irregular, (possiblement enderrocat i tornat a construir amb maó). L'arcada va ser restaurada no fa massa anys, ja que la teuladeta hauria caigut. Aquesta està feta a dues aigües, amb teula àrab. Les façanes orientades al nord-est, ponent i nord, presenten moltes obertures, sense cap element arquitectònic destacable. A la façana nord hi ha adossat un pou, cobert amb lloses. | 08033-91 | Quintana de Les Solanes | Segons Moreu-Rey (1962), aquest mas ja estaria documentat l'any 1412, com a 'mansi de Solanes'; també s'en troben referències escrites del segle XVI i fins el segle XIX amb el nom de 'mas Solanes'. Del segle XVIII, aquest mas es troba referenciat com 'heretat dita Puigsolanes'; 'a Solanes'. I aquest mateix nom també es troba en documents del segle XVIII fins el segle XX. Sobre la història i llinatge del nom, Moreu-Rey documenta que: els Solanes són llinatge de moliners. Pere i Guernau de Solanes posseïen el molí d'en Noguera, sota el mas Marmany de Sant Feliu (1295 a 1356). L'any 1299 Guerau va comprar el mas Serra Sobirà i el va probablement reconstruir una ica a ll.; Jaume S., casat amb Blanca (1401 a 1418); Berenguer de Solanes (1421, M.); Salvador de S. (1421 a 1477), fill del predecessor (1448 a 1477); Antic Solanes (aproximadament 1500); Esteve Solanes, fill del prec. (1571 1 1605); Andreu S., fill del prec. (1585); Margarida S., pubilla, casada amb Esteve Riquer i S., dit Esteve Solanes (1638 a 1660); ella vídua, l'any 1668 ven el mas; Esteve Riquer i solanes. (1668) fill dels precedents, menor d'edat; Joan Raurell i Solanes. Joan S. (1696 a 1730); Josep Raurell i S. o Josep S. (1734 a 1745); Andreu Raurell S. i Segalés fill del precedent (1784, 1816); Jordi Raurell i s. (M. l'any 1854). La seva família hauria deixat la casa vers 1827 per instal·lar-se al barri del Clot, a Barcelona. | 41.6842400,2.1441800 | 428773 | 4615072 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42532-foto-08033-91-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42532-foto-08033-91-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42532-foto-08033-91-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | En una feixa al marge esquerra, just abans d'arribar a la masia, hi ha un safareig, que segons Moreu-Rey (1962), sembla datar de l'any 1816. Actualment està tapat amb bigues de formigó i tot ell arrebossat amb ciment, i recorda més un dipòsit d'aigua que un safareig. | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42533 | Ermita de Sant Tomàs del Prat de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ermita-de-sant-tomas-del-prat-de-dalt | ADELL I GISBERT, Joan-Albert. (1986). L'arquitectura romànica. Col·lecció: coneguem Catalunya. Pàgs.75. Els llibres de la frontera, 16. Barcelona. CORTADELLAS i VALLÈS, A. (1998). Repertori de llegendes històriogràfiques de la Corona d'Aragó. Textos de la cultural Catalana. Curial, edicions catalanes. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Barcelona. GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental i El Vallès Oriental. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. VALL-MASVIDAL, Ramon. (1983). El romànic del Vallès, pàg. 168. Ed. Ausa. Sabadell. WHITEHILL, Walter Muir. (1974). L'art romànic a Catalunya, segle XI, pàgs. 48-49. Edicions 62 (primera edició 1941). Barcelona. | XVIII | Es troba en un excel·lent estat de conservació gràcies als seus propietaris | Ermita de planta rectangular, adossada a la banda dreta de la façana principal de la casa. Consta de planta baixa amb un cor al primer pis, al qual s'hi accedeix per dos llocs; des de l'exterior, per unes escales situades a un costat de l'era de la casa, que menen fins al terrat, porticat amb arcs de mig punt que s'aguanten damunt de pilars fets amb totxo; i des de l'interior de la casa, per una porteta situada al segon pis. La porteta per la qual s'accedeix al cor es troba just per darrera de la galeria porticada. Aquesta presenta llinda, brancals i marxapeus de pedra. A la dreta de la porta d'accés hi ha el rosetó, envoltat tot ell per un marc de pedra motllurat. El vitrall del rosetó alterna un dibuix geomètric, a base de rectangles i cercles, amb una flor al mig, alternant els colors vermell, verd, groc, vermell, lila, blau, groc amb tonalitat carbassa i blanc. La teulada està construïda a un sol vessant, amb un petit ràfec fet de maons. El portal d'accés consta de dues pilastres adossades a la façana mateixa, amb un arc de mig punt fet de maons i un barri de barrots, realitzat amb ferro forjat acabat per unes puntes de fletxa, que un cop obert permet accedir al cancell de l'ermita, on després de pujar tres esglaons de pedra, i salvar el marxapeus, s'accedeix per una porta a l'interior de l'ermita. El portal d'entrada està composat per una porta de fusta amb remats de ferro en forma de cabotes rodones, de clau i una llinda recta, amb brancals i marxa-peus de pedra motllurat. La llinda porta la data amb l'any 1773, segurament la data en la qual fou traslladat el nou edifici de culte. La façana exterior està arrebossada fins al primer pis; la part del cor i la façana que dóna al nord-est (només visible la del terrat) estan fetes amb pedra d'esmolar vermella, aplanada i irregular. La nau és de planta rectangular amb un absis de volta ogival, i una motllura de guix que separa la planta baixa del primer pis, on només hi ha el cor, adossat a la façana principal de l'edifici. Els murs interiors per sobre de la motllura estan arrebossats i pintats de color blanc, i ressaltant els arcs amb color verd. La resta està feta amb pedra irregular, d'esmolar vermella, lligada amb morter de calç, tot i que actualment les juntes han estat arreglades i unides amb ciment. A l'absis hi ha una fornícula clàssica amb la talla original de Sant Tomàs Becket feta de fusta. També hi ha un altar de pedra. | 08033-92 | Turó del Prat de Dalt | Primitivament, l'ermita de Sant Tomàs del Prat de Dalt, es trobava situada a mig turó del Prat de Dalt, per darrera de la masia que porta el mateix nom. Se sap que l'any 1578, el bisbe va manar que es reparés ja que estava en mal estat de conservació i després fos tancada. De tota manera les visites pastorals segueixen esmentant-la durant els segles XVII i XVIII. L'any 1771 es donà permís per a transferir-la prop de la casa. Així, aquesta nova capella, data de l'any 1775 o 1776, tot i que la data de la llinda correspon a l'any 1773. En aquesta, continuà venerant-s'hi el sant titular de l'antiga ermita: Sant Tomàs Becket, canonitzat l'any 1772. | 41.6708900,2.1610700 | 430165 | 4613576 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42533-foto-08033-92-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42533-foto-08033-92-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42534 | Casa Avinguda de Pi i Margall, 25 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-avinguda-de-pi-i-margall-25 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XIX | Casa de planta rectangular, que consta de planta baixa i coberta plana transitable. Per les seves característiques es tractaria d'una casa d'estiueig, decorada amb elements arquitectònics d'estil clàssic. La façana presenta tres obertures proporcionals ambdós costats. La porta de fusta, queda centrada a l'amplada de l'edifici. Aquesta té unes pilastres de secció quadrada adossades a la paret formant-ne un relleu de reforç, però amb una funció bàsicament decorativa. Per damunt del portal, i seguint la línia horitzontal de la façana, hi ha un frontó circular d'estil clàssic, col·locat com a element decoratiu, d'aspecte protector, on dins del timpà hi ha un rosetó circular, amb el relleu d'un bust masculí on per damunt de les espatlles deixa sortir la túnica que vesteix aquest personatge. Al cap hi porta un barret amb les ales d'un ocell. Al costat d'aquest rosetó, les inicials esgrafiades amb un to vermellós 'J. V.' Per damunt, amb les mateixes característiques, l' any '1894'. El frontó queda coronat per tres motllures amb decoració vegetal, una central i dues als extrems. L'entaulament es perllonga per tota la façana, en forma de cornisa i amb un seguit de mènsules decoratives. La coberta queda rematada per darrera el frontó amb un muret on a cada cantonada s'ha col·locat elements decoratius vegetals. Davant de la casa hi ha un petit jardí amb un passadís centrat fins al barri o reixat de doble full i aguantat per dues pilastres quadrades al damunt de les quals hi ha uns vasos que tenen funció de jardinera. Seguint el mateix estil, per damunt d'un muret, fent ofici de tancament de la propietat hi ha una tanca o reixa formada per un conjunt de barres paral·leles acabades en punta de fletxa. | 08033-93 | Avinguda de Pi i Margall, núm. 25 | 41.6317700,2.1642900 | 430391 | 4609231 | 1894 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42534-foto-08033-93-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42534-foto-08033-93-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42534-foto-08033-93-3.jpg | Inexistent | Neoclàssic|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 99|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42535 | Pou de Glaç del Prat de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-glac-del-prat-de-dalt | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. SALAS ET ALII. (2001). El nostre Esdevenidor Climàtic. Ed. Ariel. Barcelona. | XVIII | Pou de glaç construït en part sota terra, de planta circular, que mesura uns 12 metres de fondària, per 10 de diàmetre, amb parament de pedra seca i voltes de maçoneria, perfilades, fetes de pedra. Les parets arran de la base són molt més gruixudes, de més d'un metre i mig d'amplada. La part superior, que queda a la vista des de l'exterior, i que és la que tancava el pou presenta encara una coberta o teulada de volta semiesfèrica del mateix material, amb dues obertures. Aquestes, tenen forma rectangular, per permetre l'accés i l'extracció dels blocs de gel mitjançant una politja i, a la vegada, l'accés del personal que hi treballava. Les obertures presenten llindar, brancals i ampit de pedra. En la primera obertura que es troba arran de camí, en arribar al pou de glaç i que dóna a l'est, té una llinda on es pot llegir encara '1778. TOMÀS PRAT ME FECIT'. | 08033-94 | Prat de Dalt | El pou de glaç sempre ha estat propietat de la família del Prat de Dalt. La finalitat d'aquestes construccions era la d'emmagatzemar el gel o glaç produït en les geleres properes per tal de poder proveir la població per al seu consum durant una bona part de l'any. Aquest sistema de construcció donava un aïllament a l'interior gairebé hermètic i permetia que en llocs de poca alçada o on les nevades eren poc freqüents poguessin existir autèntiques neveres que proporcionaven el gel necessari per al consum humà. Els pous de glaç es van construir entre els segles XVI i XIX durant l'anomenada petita Edat de Gel, que va portar la neu a molts indrets. Durant aquella època l'emmagatzemament i distribució de gel va arribar a ser un negoci important que involucrava una part significativa de la població rural. Se'n troben exemples al llarg de tot el Mediterrani oriental. Aquests pous es començaren a construir a prop de les rieres per tal de disposar d'aigua, i ben aviat es començà un procés de comercialització del glaç, el qual era transportat majorment a Barcelona. L'època més brillant, s'estengué al llarg dels segles XVII, XVIII i XIX. Hi ha constància, però, que durant la post guerra espanyola, encara en va funcionar algun . La temporada de treball devia començar cap a mitjans d'octubre. S'havien de netejar els pous del boll que hi havia quedat de la temporada anterior i de tota mena de deixalles que hi pogués haver. Les basses prop de les poues on s'hi entollava l'aigua, calia deixar-les netes de boga, joncs i esbarzers crescuts durant l'estiu. Un cop endreçada i neta la poua, s'havia d'esperar que arribessin les primeres glaçades. Mentrestant, es preparaven uns embassaments propers a la poua, els quals s'omplien d'aigua, per tal que en caure els primers freds, es glacessin i poguessin començar ben aviat a emmagatzemar el glaç o empouar, feina que duraria fins els volts de primers d'abril. S'aprofitava també la neu, que segons que sembla, en aquells anys era molt més abundosa que no pas avui. La neu s'anava premsant i d'aquesta manera s'obtenien també unes plaques de neu glaçada que eren dipositades en el fons de la poua. L'empouament es feia per pisos. Es cobria de cap a cap la poua de glaç o neu glaçada i quan ja s'havia omplert un sostre, al damunt s'hi tirava un bon gruix de boll ben aplanat, el qual feia de junta de separació de l'altre capa de glaç i evitava que s'enganxessin unes capes amb les altres i així, fins a tenir-la plena. El glaç d'aquesta manera no és fonia i es conservava intacte fins arribar la primavera. Un cop fora, es preparaven els carros que tirats per mules realitzaven el transport, durant la nit i, principalment, cap a Barcelona, que eren els clients de glaç més importants. Un cop arribats es treia el glaç per peces; després calia serrar-les per a fer-les a mida i, embolcallades de boll es distribuïen. Salas i altres (El nostre Esdevenidor Climàtic, 2001) mencionen que l'Ebre es va glaçar set vegades entre 1505 i 1789. En 1788 i de nou en 1789 el riu va romandre glaçat durant quinze dies. El llibre també menciona la presència d'una extensa xarxa de pous de glaç, que es van construir i van mantenir-se entre els segles XVI i XIX al llarg del Mediterrani oriental, alguns ubicats en àrees on no neva en l'actualitat ni un sol dia a l'any. L'emmagatzemament i distribució de gel eren un negoci viu que involucrava seccions senceres de la població rural. Des de mitjans del segle XVII. Val a dir que bona part dels jornalers que no treballaven en la indústria tèxtil, es guanyaven la vida fent de pouers, o negociants de la neu i el glaç. En podem trobar de ben conservats a zones de la Serralada Prelitoral, com el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, o a la Serralada Litoral, al Parc Natural del Montnegre i el Corredor. | 41.6683600,2.1615400 | 430201 | 4613295 | 1778 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42535-foto-08033-94-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42535-foto-08033-94-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | L'estat general del pou és bó, tot i que caldria restaurar el sostre per evitar que continui enderrocant-se. | 94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||
| 42536 | Prat de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/prat-de-dalt | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Masia de planta rectangular que costa de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta a dues aigües, desaiguant cap a les façanes laterals. Construïda amb teula àrab, les teules estan disposades a llata per canal (la disposició dels cabirons és perpendicular al pla de la façana principal). El carener és perpendicular a la façana principal que està orientada a migdia. Les obertures més importants es troben a la façana principal i el seu perímetre està resseguit per pedres carejades o carreus de major magnitud que els emprats a la paret. L'acabat de tota la masia és amb paredat irregular de pedra vista, lligat amb morter de calç, tot i que per damunt d'aquest, actualment, ha estat substituït pel ciment. El pendent de la coberta oscil·la al voltant del 30 %. Les obertures de la façana principal són simètriques respecte a l'eix vertical i horitzontal de la façana. El portal d'entrada presentà un esglaó d'accés amb marxapeus. Tota la portalada és adovellada, amb un cancell i una entrada que reparteix les diferents dependències de la casa, amb l'escala per accedir al primer pis. A banda i banda del portal, dues obertures, amb una reixa en forma de graella. Al primer pis, hi ha tres balconeres amb voladís fet amb llosa d'esmolar vermellosa i motllurada i barana de ferro. Totes elles disposen de carreus o pedra carejada que ressegueixen les finestres i la porta. Les llindes dels tres finestrals són d'estil neogòtic. Les finestres i finestrals estan tancats amb porticons de fusta enrasats al pla de façana. A l'esquerra de la balconera central hi ha un rellotge de sol ovalat datat de l'any 2002, data de la última reforma de la casa. El ràfec de la coberta és constituït per una tres volades de totxo per suportar-ne les teules. Les golfes presenten dues obertures laterals molt més petites, resseguides amb pedra (la de la dreta amb una reixa de ferro) i al centre de la façana, per sota del carener 5 obertures fetes formant un arc de mig punt fet de totxo superposat (a mena de llibre), i aguantats damunt de 6 pilars tallats irregularment en un sol carreu de pedra d'esmolar. En aquesta masia s'observen les diferents etapes de creixement; adaptant-se per tal de constituir la màxima unitat organitzativa. Així trobem una part de l'edifici, situat a la façana de ponent de planta rectangular, que consta de vàries unitats volumètriques; la primera, es tracta d'un porxo, de planta rectangular, que consta de planta baixa, i pis; aquest edifici presenta a la planta baixa tres arcades de mig punt fetes de maó aguantades per pilars arrebossats, a l'interior dels quals s'hi guarden els estris de treballar la terra i la maquinària. El sostres són fets de volta catalana, que actualment s'observen partits per murs mitjancers; Per damunt, un terrat porticat amb arcs i pilars fets de maons i baranes de ferro, amb la coberta a doble vessant, de teula àrab i bigues de fusta. Més a l'esquerra, una altra construcció, antiga masoveria, de planta baix i pis, amb la façana arrebossada, que actualment està essent utilitzada en part com a paller. La coberta és a doble vessant amb la part orientada a mig dia més gran. Les obertures. Els tancaments de la masia són de pedra combinada amb argamassa amb vista a una resistència més alta. La pedra és austera, extreta directament de la naturalesa en alguns parets; d'altres com a la façana principal, la pedra ha estat aplanada lleugerament; i d'altres presenta arrebossat. La façana principal es troba protegida per un seguit d'edificis annexes que juntament amb el portal d'accés a la masia, formen un pati interior. La portalada o portal d'entrada a la masia és situada a la façana orientada al nord-est, amb un carener i teuladeta o marquesina a doble vessant amb teula àrab; El portal està resseguit amb una gran llinda de pedra . | 08033-95 | Turó Prat de Dalt | Des del 1319, aquesta masia també se la coneix com el mas del Prat de Sant Tomàs. La casa havia pres el nom de l'antiga capella de Sant Tomàs. El 1 de gener de 1868 va quedar separada de la parròquia de Caldes de Montbui i fou agregada a la de Sant Feliu. Han parlat d'aquesta casa els historiadors de Jaume Balmes i de la seva obra, 'el Criteri' que fou escrita a la biblioteca de la casa, situada sota el colomar i la qual fou tota una sorpresa en descobrir-la. De la història de la casa i el seu llinatge, Moreu-Rey (1962) documenta un tal Jaume Prat de Sant Tomàs i llur fill l'any 1373; Jaume Prat de Sant Tomàs (1414 i 1446); Silvestre Prat (1464); Matheu Prat fill del precedent (1480); Pere, fill del precedent (1543,1550); Joan Pere Prat de SantTomàs (1560). Se sap també que els dies 12, 16, 31 de gener i el 1 de febrer de l'any 1643 es van enterrar successivament, Pere, Esperança, Joan Pau i Maria Anna Prat de Sant Tomàs de Dalt, víctimes de l'epidèmia. En aquesta casa hi va fer estada en Jaume Balmes on va escriure cartes a la família i l'obra 'El Criteri', entre altres. La biblioteca on treballà es conserva intacta. | 41.6708400,2.1610000 | 430159 | 4613571 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42536-foto-08033-95-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42536-foto-08033-95-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Cal destacar també, l'era feta tota ella amb grans lloses irregulars de pedra d'esmolar, i els dos pedrissos que es troben fets amb el mateix material i que es troben disposats a banda i banda de la façana principal. A la dreta de la façana, es troba adossada la capella de l'any 1773 dedicada Sant Tomàs. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42537 | Mas Llobet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-llobet | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 129-129.Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | des del 2007 tot el mas està en procés de restauració | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, amb la coberta de teula àrab, a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal. Actualment està en procés de restauració i la coberta de teula i el bigam de fusta han estat desmuntats i emmagatzemats per tornar a ser col·locats (a excepció d'aquelles parts malmeses pel pas del temps). A la façana principal hi ha una gran porta adovellada formant un arc de mig punt i un portaló de fusta. Ambdós costats del portal hi ha un banc de pedra i maó adossats a la paret. A l'esquerra del portal principal, hi ha una segona obertura, amb llinda de fusta i brancals de maó superposats amb un marxapeus, que donaven a un rebost. A la dreta, una obertura rectangular, restaurada amb els brancals, llinda i ampit de maó; per davant de la finestra, a l'exterior uns pilars fets de maó que aguanten un abeurador o pica de pedra. A la planta pis hi ha dues obertures, la principal i més gran situada per damunt del portal adovellat, i la segona a mà dreta, totes dues amb els contorns resseguits de maó i la llinda formant un arc a mena de plec de llibre. La pedra utilitzada per als murs estructurals o tancaments és principalment granítica, de mida reduïda i seguint les formes que la naturalesa li ha donat, tot i que també s'observen afegits fets amb maó. L'unió entre peces és amb argamassa, és a dir una barreja de calç, sorra i aigua; totes les parts ja netejades i restaurades de les façanes, han estat gratades i s'hi ha afegit ciment. Adossat a la dreta del mas, hi ha un edifici de grans dimensions, les antigues bodegues, el qual fa poc temps que ha estat restaurat, de planta rectangular, amb la coberta a dues aigües i en teula àrab. Només alguns dels annexes, com el paller, o un parell de corts, disposen de coberta a una sola aigua. Les teules estan col·locades a llata per canal sobre bigam de fusta; és a dir, col·locades lateralment entre llates i una fila forma la canal i l'altra el carener, amb els cabirons col·locats paral·lels a la biga serrera de l'edifici. El pendent de la coberta oscil·la al voltant del 30%. Les façanes de l'edifici estan fetes amb maó i el lligam està composat per un ciment tintat que li dona una coloració blanquinosa, semblant a l'argamassa. La façana principal presenta quatre obertures totes elles formant un arc de mig punt. A mà dreta, un gran portaló, per on entraven els carros. Al centre, per sota el carener, el portal d'entrada a la bodega, amb un marxapeus, i ambdós costats d'aquest, dues obertures de dimensions considerables per on es descarregaven les botes. Sembla ser que a l'interior conserva encara la premsa i els dipòsits del vi, però no ha estat possible entrar-hi. A l'esquerra de la façana principal del mas, hi ha un porxo amb coberta de teula àrab i a dues aigües, amb el bigam de fusta, i sis pilars de maó que suporten el pes de la coberta, que serà restaurat idènticament. Per davant del porxo i de la façana del mas, hi ha una gran era de planta rectangular feta amb rajol ceràmic català, de 30 x 30cm, amb algunes empremtes deixades a l'hora de coure l'argila, que ha estat netejat i deixat al descobert. Aquest mesura 20 x 30 metres. | 08033-96 | Man Llobet, s/n | Situat a la part més meridional del terme de Caldes, es troben documents situant aquest mas 'Ipssas cassas de Lobeto' (1023); 'mansi Lupeti' (1315); 'Mas Llobet, o 'Llobet' o 'Llovet' (s. XV a XX); 'Can Llobet' (s. XX). S'han trobat documents parlant de vàries persones relacionades amb el mas: Berenguer L. (1203); Bernat L. (1258; Ferran L. (1279); Arnau L. (1305), co-fundador del 2n benefici de St. Pere de Caldes; Pere 'Dulcis' o 'Ducii', hereu del mas Llobet (1315); 'Jaume dez Vilar per lo Mas Marmany ara anomenat Mas Llobet' (1353); Arnau de Vilanova alias Cabot, del mas Llobet 1371); Antic Llobet (1403); Antoni Llobet 'de la Torra' i 'Bernat llobet (1445); Antoni Llobet 'del Mas Castell, alias Saig que vuy se anomena Lobet situat en la parroquia de PalauSoliatar' (1450). (En realitat el mas Castell en documents ben anteriors era veí del mas Llobet, i probablement li va quedar agregat). Joan Llobet i Narcís, el seu fill, hipotequen tot el mas 'vocatum mas Castell alias Saig' de Palau Solità, 'Rònec'. Aquest mateix Joan Llobet, documentat en 1556 a 1568, potser és l'últim propietari que porta el nom del mas. L'any 1594, Pau Moradell posseeix el mas Llobet. L'any 1619 es parla dels honors del mas Castell 'quem possidet En Llobet de Caldes', sense precisar noms, però seguia dels Moradell. L'any 1689, Fèlix de Marimon venia 'lo mas Llobet, juntament amb el forn del vidre de Palau Solità, a Pau de Feu; els creedors d'aquest darrer ho tornaven a vendre en 1727. en aquella època alguns documents anomenen el mas 'mas Llobet o Rovira' (1727, 1734). Tenia 71 quarters i afrontava, l'any 1727, a llevant amb Joan Palaudàries, de Palaudàries, i el camí de Montbui al castell de Plegamans; a migdia amb Puigoriol, el camí de Caldes, i possessions del mas Moragues; a ponent amb el mas Pujol i la Torre de Marimon. A finals del segle XVIII era dels Fatjó, de Cerdanyola, ja propietaris del mas Pujol. El dia 1 de gener de 1868, el mas Llobet va quedar separat de la parròquia de Caldes i agregat a la de Plegamans. Resta però actualment en terme de Caldes de Montbui. | 41.6044300,2.1782800 | 431527 | 4606184 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42537-foto-08033-96-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42537-foto-08033-96-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42538 | Can Orjusà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-orjusa | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Mas de planta irregular que consta de tres cossos; el de l'esquerra de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos, molt estret, amb la coberta de teula àrab a doble vessant i el carener perpendicular a la façana. Surt un ràfec de fusta per aguantar les teules. El portal és de dovelles, amb un portaló de fusta ben conservat al qual s'accedeix per dos esglaons de pedra. Per damunt, una petita obertura, realitzada amb dovelles formant un arc de mig punt. Per damunt, un finestral d'estil gòtic, amb dos arcs lobulats, que segons el masover, són moderns. A la dreta de la façana principal hi ha un segon espai, amb la teulada inclinada a un sol vessant, en direcció nord-est. També presenta planta quadrada, amb planta baixa, pis i golfes. Adossat al segon, es troba un tercer espai, de planta rectangular que consta només de planta baixa, i coberta plana, transitable, i un tancament de balustrades. L'única obertura consta d' una porta formada per un arc de mig punt per on s'hi accedeix a través de tres esglaons de pedra. La façana està arrebossada. | 08033-97 | Vall de Carerac | Segons Moreu-Rey (1962), es troben referències documentades desde el segle XIV fins al segle XVIII amb el nom d' 'Ortiusa','Ortiussa', 'Ortjusa', 'Ortjussa' o 'Orjussà'. En el segle XVII, es troba documentada com 'Orjuzà', i al segle XVIII com 'eretat anomenada Arjosà'. D'aquest mateix segle es troba escrita com 'Orjosa'. Al segle XX, també se la documenta amb el nom 'Can Jusà'; 'Can Hurjusà'. El nom es va degradant, i fins i tot d'aquest últim segle XX es troben formes com 'Mas Orrusà', 'Rosà', 'Can Jusà', etc. Sobre la història i llinatge es troben referències que situarien la casa i l'heretat entre Carerac i el Remei. La primera referència que es té, dóna l'origen del nom i dela casa: Berenguer 'de Horto Inferiori' va ser establert en el mas del mateix nom per Pere de Carerac i Agneta l'any 1334. 'L'Hort Infrior' o jussà devia ser el de Carerac. Benet O. (s.d.); Berenguer (1334); Joan I (1353); Pere d'O., alias Domènec (1480); Joan II (1486 a 1505), 'senyor del Mas Crinya', també senyor útili i propietari del mas 'doriusa'; Joan III (1554,dif. En 1560); Joan IV, i la seva dona Eleonor (1571), potser 'Na Orjusana del Mas' (1594); Gabriel (1550 a 1573), pare de Bernat; Pau (1621, 1622), f. del prec. casat amb Caterina Joan, f. del prec. (1666, 1695); 'Na Maria Ortjusana' (1631, 1635); Nicolau Fabrés o Fabrers i O. (1720), pare de Jaume F. i O., o O.F. (1721, 1724), mort sense fills; Joseph O. i Febrer (M. 1747), germà del prec., casat amb Marianna Josepha O., pubilla, filla del prec. Casada amb el Doctor Joseph Broquetas i O. (1758); Dr. Rafael Brouquetas i O., fill dels precs. (1789). L'any 1815 el mas sembla ser que tenia una capella pública. Hi ha fotografies on mostren que a l'esquerra de l'edificació que avui es pot observar, hi havia una casa de planta rectangular amb teulada de doble vessant, carener perpendicular a la façana, amb una porta adovellada al costat esquerra i dos pisos, amb dues obertures a cada pis. Actualment, encara es poden observar els fonaments que estan tapat amb la terra de l'era. | 41.6472200,2.1665300 | 430594 | 4610944 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42538-foto-08033-97-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42538-foto-08033-97-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42538-foto-08033-97-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42539 | Can Camp o Can Campdepedrós | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-camp-o-can-campdepedros | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Mas de planta rectangular, amb la coberta de teula àrab, a quatre vessants, que consta de planta baixa, pis i golfes. La façana principal està orientada a migdia. A la planta baixa hi ha tres obertures; la principal, amb un portal de fusta d'accés a la casa, a través d'un cancell, del qual destaca la cara femenina figurada en el picaport de ferro de la porta. El portal està emmarcat tot ell de pedra ben escairada i motllurada. La clau de la llinda té una motllura gravada a l'interior de la qual es pot llegir la data de '1734'. Els brancals són de pedra de grans dimensions i un marxapeus de pedra tallat en un sol bloc. Ambdós costats del portal hi ha dues finestres simètriques amb llinda, brancals i àmbit de pedra i una reixa de ferro. Al pis superior hi ha tres obertures amb balconeres i voladís no gaire ample. Tots tres estan emmarcats per blocs de pedra molt ben escairada, destacant les llindes de grans dimensions. Per damunt de les tres, hi ha un element decoratiu que consta d'un petit arc fet amb totxo que sobresurt 10 cm. de la façana. Per damunt, ja al segon pis o golfes, s'observa la part central e la façana, que consta de cinc obertures, rectangulars totes elles formant un arc de mig punt, realitzat amb totxo i disposat a mena de plec de llibre, que s'aguanten mitjançant pilars de maó. A banda i banda, també simètriques, horitzontal i verticalment, hi ha dues obertures de forma més quadrada, amb els brancals i l'ampit construïts a base de fileres de maons superposats, i el llindar, formant un arc rebaixat també de maó, a mena de plec de llibre. La façana està arrebossada i cal destacar el rellotge de sol de tipus vertical declinant del qual només queda el gnòmon orientat al sud-est. Les línies horàries estan esborrades i tampoc s'hi poden apreciar xifres. Té restes de policromia, de color vermell i groc (composat per una línia de cinc centímetres de color vermell i una altra interior de les mateixes dimensions de color groc, a l'interior de les quals es trobaven les xifres). Tampoc s'observa si tenia algun tipus de llegenda. A la planta baixa, entre les finestres i el portal hi ha, a cada costat de la paret, dos caps de cavall de ferro, dels quals surt una anella, per lligar els cavalls de la propietat. També hi ha un banc adossat a cada costat del portal fet de pedra i totxo. La façana principal queda tancada per un mur de mes de dos metres d'alçada. A banda i banda de la façana, hi ha un portal d'entrada pels carros i un altra al mur orientat a migdia. Actualment només s'utilitza el portal orientat al nord-est, ja que al costat d'aquest hi ha la masoveria adossada a una de les façanes de la casa, i és l'únic que disposa de portó. L'era de la casa és de terra i herba (no s'observa en tot cas restes de rajol ceràmic o lloses de pedra). Al pany de paret orientat al nord-est, hi ha tot un seguit de corts i porxos. Al mur orientat al sud-oest, hi ha un porxo i l'ermita de la propietat, per la qual es pot accedir des de l'exterior del mas, i també des de l'era, per una porteta petita, amb llindar, brancals i marxapeus de pedra. Aquesta es troba tancada. La façana nord de la casa, presenta dues fileres d'obertures, totes elles simètriques, a excepció de dues finestretes situades en un extrem de la façana de la planta baixa, molt més petites envoltades de pedra ben treballada. Dels tres portals d'accés al mas, el principal era el que es trobava orientat a migdia. Té una coberta de teula àrab, recolzada sobre biguetes i llates de fusta, per sota de la qual hi ha una portalada adovellada de pedra, amb els guarda-rodes a banda i banda. Actualment l'accés està anul·lat. | 08033-98 | Camí del Cementiri a Can Camps, s/n | Aquesta casa es troba documentada al segle XVII i XVIII sota el nom de Campdepadrós. Moreu-Rey (1962), troba referències documentades de que ja al segle XIV, concretament de l'any 1353 on se l'anomena 'Mas Descamp' o 'Dez Camp'. També de l'any 1412, es troba anomenada com a 'Mas de Camp', i del 1698, com a 'loco dicto lo mas camp'. Del segle XVIII, concretament des de l'any 1749 al 1754, Moreu-Rey troba documents on es parla de l'origen del nom Campdepadrós: 'La heretat anomenada lo mas Campdepadrós se denomina tal perquè ab lo dit mas se troba unit lo mas Padrós (...); se troba composta de diferents masos, essent lo principal lo mas Camp, y los altres (derruïts) són los masos Sant Miquel, Padrós, Vialva, Arca, Casellas y altres'. 'Las partidas de terra que componen vuy lo dit mas Camp tenen diferents noms, ço és Jordanas, Puig de les Tres Creus, Puig de Aguilar, Corominas, Sant Miquel de Martras, Arca, Puig de Mayans, La Borda, y altres' (que es nomenen així de memòria d'home). Consta en un document de l'any 1791 com a 'Torre de Campdepadrós'. En certs documents oficials del segle XVIII i XIX, Moreu-Rey la trobà anomenada com a 'Mas Duran' o 'Durant'. També es troba referenciada en documents del segle XVIII i XX, la capella particular, que segons el germà del Marquès de Caldes, Sr. Berenguer Sanllehy, propietaris del Mas, fou construïda al mateix temps que la casa. Històricament se sap que una part del que serà després l'heretat pertanyia a Sant Pau del Camp de Barcelona, al menys a partir de l'any 1126. L'any 1159 sembla ser que existien dues cases, l'una de Bernat de Caldes i l'altra casa veïna, el mas Pedrós, explica el nom que porta la família des dels primers anys del segle XV. L'any 1744, els bens de Geroni C. van ser segrestats: Domènec de Duran i Muxiga, sol postor, va comprar la casa i heretat subhastades (1749), i va fer reconstruir una 'casa no molt lluny de la antigua' (1757). Va ser després propietat d'Antoni de Duran i de Bastero, fill del precedent; de Francesc de Duran i Descatllar, i de la seva vídua Rosa de D. i de Monner (1853, 1854). Després d'haver passat a les mans del banquer barceloní Bonaventura de Milans, l'heretat va ser recuperada per un descendent dels Campdepedrós: Joan San (t)llehí i Metge, pare de l'actual marquès de Caldes de Montbui. Pel que fa als llinatges relacionats amb aquest mas, s'han trobat documents on es parla d'un tal Bernat de Camp (1559); o Ramon de C., casat amb Guilleuma (1159-1162); o Pere de Camp, fill dels precedents, casat amb Berenguera de Pedrós (1180, 1195, ella vídua l'any 1196); també cal destacar, Guillem de C., fill dels precedents, casat amb Ermessenda (1210, 1258), i que fou l'un dels fundadors del benefici de Santa Eulàlia. També es pot datar el moment a partir del qual és sempre utilitzat el nom compost de Campdepedrós: Pere-Joan Campdepedrós. (1529, 1575). Cal afegir les referències històriques trobades en relació al camí que menava a Can Camp, sembla ser que hi havia dues rutes: la primera, un camí antic que passava sobre el Puig de Sant Salvador, possiblement prop de l'ermita, ja que es llegeix en un document que l'any 1481, hi havia 'un camí qui va a Granollers' i que era l'any 1517 'un camí qui va les terres den Llunas' i que a l'any 1609 era 'un camí publich estret que va de dita vila (de Caldes) a la hera de M. Arbos y Llunes y a casa de Campdepedros, lo qual avuy esta dirruhit que apenas si passa'. Sembla ser que a l'any 1754 no era utilitzat_ 'camino per quem antiquitus', hom anava a la casa d'en Campdepadrós. Després de l'ermita el camí girava cap a través, apropant-se al torrent, passava atravessant la Borda d'en Brunés 1687); i anava a retrobar potser l'actual camí més enllà del que ara és el Cementiri modern. El segon camí que es coneix és el camí actual (que segueix primer el Camí de Bigues) i que sembla ser que és esmentat l'any 1602 'una peça a Meians i que afronta a tramuntana amb quodam camino que mena del mas Campdepedrós a Caldes'. | 41.6445900,2.1803000 | 431738 | 4610641 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42539-foto-08033-98-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42539-foto-08033-98-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | No s'ha pogut accedir a la bassa que es troba una mica més amunt del mas. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42540 | Ermita de Can Campdepedrós | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ermita-de-can-campdepedros | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Ermita de planta rectangular, que consta d'una sola planta, sense absis, amb coberta de teula àrab a dues vessants. No té campanar ni creu. La seva façana principal té un portal d'entrada orientat a migdia, amb la llinda, brancals i marxa-peus de pedra. Al damunt de la porta d'accés té una finestreta rodona, emmarcada per un cercle de pedra motllurada. Aquesta té una reixeta en forma de creu i una mosquitera. No té cap més obertura a excepció d'una porta situada a l'interior de l'era de Can Camp per la qual els propietaris del mas accedien al seu interior. Aquesta porta és de petites dimensions, amb llindar, brancals i marxapeus de pedra. Està situada a la façana orientada al nord-est. La façana principal té una testera esglaonada - ondulada amb una acabament a base de maó, per darrera de la qual s'amaga la coberta. Les cantoneres de la façana principal són de pedra ben escairada. | 08033-99 | Mas de Can Camp o Campdepedrós | Moreu-Rey senyala la presència d'una ermita al mas de Can Camp o Campdepedrós. Segons manifesta el Sr. Berenguer Sanllehy, aquesta ermita fou construïda al mateix temps que la casa, i que en ella es celebrava una missa per portar bona sort als caçadors quan començava l'època de caça. Originàriament els caçadors anaven a cavall amb els gossos. No té coneixement de cap sant en especial a qui hauria estat dedicada l'ermita ni si l'ermita està dessacralitzada. Potser podria haver estat dedicada a Sant Julià, sant patró dels caçadors, entre altres. Aquest sant, era el patró de tots els qui es guanyaven la vida anant pel món sense vendre, ni comprar, ni treballar, ni traginar, i que vivien de la voluntat pública. Així doncs, els saltimbanquis, els músics i ballaires, els qui feien jocs de mans, els captaires, etc., l'invocaven. Igualment ho feien els que feien ballar óssos o altres bèsties ensinistrades. Diuen que els ancians que van trobar el seu cos cruelment torturat, a la vista d'alguns dels exemples del martirologi , van recuperar la joventut. És patró dels caçadors i dels mercaders, fabricants de comerç que no tenen prou força com per fer un gremi, per exemple bossers, corretgers, barretaires i venedors ambulants. Durant l'entrevista amb el Sr. Joan Badia, explica que els seus pares eren masovers del mas quan ell era petit, als anys 1930 i que recorda perfectament que la família venia a passar-hi els tres o quatre mesos d'estiu. També recorda que el seu oncle es va casar a l'ermita, i que aquesta tenia un altar major amb unes pintures dedicades a Sant Joan Baptista i que això li va quedar a la memòria perquè ell també es deia Joan. Segons ens explica, cada dia es resava el rosari i es deia missa el diumenge, tot i que no recorda el nom del capellà. | 41.6442500,2.1801800 | 431727 | 4610604 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42540-foto-08033-99-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42540-foto-08033-99-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Un dels seus propietaris, el Sr. Berenguer Sanllehy, manifesta durant el treball de camp que l'ermita data de l'època de construcció del mas, i que al seu interior no hi ha res i que la tenen tancada. De fet, sembla ser que ja fa molts anys que no s'hi fa cap missa. No es va poder accedir al seu interior.Durant el treball de camp també es contactarà amb el Sr. Joan Badia, ja que els seus pares foren masovers de la casa mentre ell era petit. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42541 | Torre Nova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-nova | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XV-XVI | Masia o casa forta de planta quadrada que consta de planta baixa i dos pisos. A la part central s'alça una torre quadrada que segurament cobreix un antic pati central, actualment amb una claraboia per donar llum a l'interior de la casa.. La coberta és plana. Els paraments de la façana estan arrebossats i les pedres són escairades a cada cantonera tan de la façana principal com secundàries. Les obertures de la façana principal són força simètriques respecte a l'eix central de la porta. A la planta baixa, l'accés a l'interior de la casa es fa per una porta adovellada amb un arc de mig punt. El portaló, de fusta, porta una xapa de ferro envellit que la protegeix de les inclemències. Aquesta té un portó a la fulla dreta. Per accedir-hi s'han de pujar tres esglaons de pedra de pissarra vermella més el marxapeus. Ambdós costats de la porta, una obertura, de proporcions verticals, amb una reixa senzilla de ferro forjat. No presenten cap element arquitectònic rellevant. Al primer pis, hi ha tres obertures, repartides de la següent manera: Per damunt de la porta i a la banda dreta, dos finestrals gòtics amb un arc conopial, brancals i llindar de pedra. A l'esquerra de la façana, un finestral que presenta les mateixes característiques arquitectòniques, però de dimensions més reduïdes. Entre els dos finestrals gòtics hi ha un rellotge de sol, amb restes de color vermell, i la data '1955'. A l'esquerra també hi ha doble cercle de color vermell però el seu interior és illegible. El segon pis presenta tres obertures simètriques disposades horitzontalment, que no presenten cap element arquitectònic destacable. Davant de la casa hi ha una era feta de lloses irregulars de pissarra vermella. A l'esquerra del portal hi ha un banc de pedra adossat a la paret fet també en pedra vermella. A la dreta hi ha una jardinera, on hi ha plantats uns magraners i una caseta pel gos, construïda fa poc temps. Més a la dreta una petita bassa d'aigua de planta circular, dissimulada amb xipressos plantats a tot el seu perímetre. A la dreta de la façana, hi ha un barri amb dues pilastres i un esglaó per salvar el desnivell tot en pedra d'esmolar, amb un barri de ferro. En el pilar dret hi ha una pedra amb la inscripció 'TORRE NOVA. 1780'. Aquest barri dóna accés a la façana situada al nord-est. Destaca d'aquesta façana una finestra realitzada en pedra i situada al primer pis. Entre aquest pis i el segon, s'observa gairebé a l'escaire de la façana que dóna ja amb la que es troba orientada al nord, una petita obertura, segurament per donar claror a l'escala, i que està també feta amb pedra. A l'interior de la casa, una entrada, serveix de distribuïdor a les diferents dependències. Per sota de la claraboia, un pou d'aigua fet tot ell amb pedra, i per darrera del pou, les escales de pedra que pugen cap els diferents pisos. En les parets de la claraboia, s'observen algunes finestretes amb llindes i brancals de pedra. A l'esquerra de la façana, les escales fetes amb pedra d'esmolar, que condueixen a un porxo modern adossat a la façana de ponent, amb teulada d'una sola vessant i teula àrab i la piscina de la casa. Per sota, una porxada, amb columnes de pedra també igual que la resta de la casa, on es resguarden els vehicles. | 08033-100 | Turó entre la riera de Caldes i la muntanya del Farell | Aquesta casa també es coneix popularment amb el nom de mas de les serps. La tradició popular diu que va pertànyer a un poderós cavaller que hi va construir una casa senyorial, entroncant clarament amb la tradició que assigna fabulosos tresors que inevitablement són custodiats per serps mitològiques. D'altres diuen que l'explicació és de que en aquest indret hi havia moltes serps. Segons Moreu-Rey (1962), aquesta casa va ser propietat de Vidal de Vallgornera i Branciforte quart duc de l'Aranella. Moreu-Rey (1962) troba documents que expliquen que tota la costa del Farell pertanyia als Santjust després de Vallgornera. La Torre Nova va ser potser construïda de nova planta, o potser reedificada a l'emplaçament d'un dels antics masos de l'heretat. En els segles XVII i XVIII només quedaven a l'heretat el Puig del cos i la Torre Nova. Entre 1777 i 1780 va ser restaurada (fusters: 462 ll.; paletes: 740 ll.; plantacions de noves vinyes i oliveres: 1.373 ll). En 1860 es trobava abandonada, així com en 1873: 'no consta más que de las paredes principales'. També es troba anomenada en documents, on es llegeix. 'tota aquella casa dita la Torre' (1618); la pahissa 'de la Torre' 'en Prat de la Torre Nova', masover (1685-1696); 'la Torre Nova', la 'Torranova (segles XVII - a partir de 1685 - fins el segle XX' ; 'teris Turris novae vocatae de Vallgornera' (1720); 'Torre de Vallgornera' (s. XVII). | 41.6524100,2.1499200 | 429216 | 4611534 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42541-foto-08033-100-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42541-foto-08033-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42541-foto-08033-100-3.jpg | Legal | Gòtic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 93|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42542 | El Fonoll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-fonoll | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Masia de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos, tot i que la façana de migdia només té una planta baixa. Està construïda en un marge i només és per la façana de nord-oest que es pot observar la planta baixa i els dos pisos. Aquesta masia està formada per tres cossos. El primer d'ells, té una teulada a doble vessant, amb teula àrab. Totes les obertures de les quatre façanes presenten llindes de fusta , a excepció de la façana nord-oest, on en el segon pis, hi ha tres finestres amb llinda, brancals i ampit de pedra. Destaca d'aquestes tres, la que es troba a la dreta de la façana, ja que a la llinda porta la inscripció '1693' amb una creu entre el 6 i el 9. A l'esquerra de la façana que comunica amb l'era de la casa, hi ha vàries construccions annexes , antigament porxos i corts pel bestiar, amb un pati obert, que han estat restaurats. Per accedir-hi es pot fer a través de l'interior de la casa, o des d'un portal afegit durant la restauració al qual s'hi accedeix a través de tres esglaons de lloses de pedra d'esmolet; el portal té brancals de pedra i una llinda de fusta. Per damunt d'aquesta, es troba una antiga llinda de finestra trobada a la casa, la qual s'ha integrat a la construcció, i on es pot llegir la data '1728' ; Per damunt, s'hi ha col·locat una petita marquesina de teula àrab amb carener. La planta més baixa, és utilitzada com a garatge i magatzem. Les façanes són fetes de pedra irregular. Les juntes de ciment han estat lleugerament tenyides donant un to vermellós a tot el conjunt. | 08033-101 | Quintana del Fonoll | Moreu-Rey (1962) troba referències escrites d'aquest mas l'any 1246 on se'l anomena 'Mas de Fonoll', 'lo mas Fonol jussà' (1254); 'mas de F. inferior' (1344). Va quedar agregat al II abans de 1438; aleshores inhabitat; 'Mas dez Fonoy Jusa' (1477), i prat del mas dez F.J.'. També destaca de l'any 1246 (supra); 'Foeniculo superiori' (1306); 'Fonol sobirá', 'Mas de Fonoy sobira' (1411); 'Mas de Fonoll' o 'de Funiculo' (s. XV); 'Mansum fonoll subira habitatum et affocatum et mansum etiam Fonoll iusa inhabitatum lebatum et adjunctum' (1438); 'domus mansi des Fonoy' (1543); 'El Mas F.' (s. XVI a XX); 'Lo fonoll' (s. XVIII); o 'El Fonoll' (s. XIX i XX). Pel que fa al llinatge, es troben documents que parlen d'Arnau Desfonoll, casat amb Elisendis (1318); Arnau; Bernat fill i Ermesenda (1334); Cateherina, muller de Guillem de F. I (1344) es reconeix dona pròpia dels Vilademany. Guillem des F.J. (1353). Per altra banda troba referències i esments de Pere de F. S. (1306); Arnau des F. S. (1325); Pere de F. Jaume de F. (1412); Silvestre F. - que posseeix els dos masos agregats - (1431 a 1445); Antich F.(1560); Joan Farell, alias F., usufructuari del mas, casat amb Joana pubilla (1543, 1564), pare de Joan F.; Joan F.; diversos personatges del mateix nom des de (1564 a 1633): l'any 1619 convivien Joan F., i Joan F., menor; Antoni Joan F. (1661, 1664); Joan F. (1675,1683); Francesc F. (1717 a 1743)), pare de Miquel F. (1732 a 1766); Andreu f. (1781 a 1800); Joan Robert, o Joan R. F. (1809, 1843). | 41.6777200,2.1374600 | 428207 | 4614354 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42542-foto-08033-101-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42542-foto-08033-101-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42543 | Les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-elies | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XVIII | Masia de planta irregular que consta de dos cossos de planta rectangular disposats en angle amb un edifici annexa. De planta baixa i dos pisos, la masia està construïda als quatre vents. La façana principal està orientada a llevant, seguint el curs de la riera de Caldes. La coberta és a dues vessants, de teula àrab, amb el carener perpendicular a la façana de migdia. En aquesta façana posteriorment s'hi va adossar un altre cos amb teulada d'una sola vessant, i teula àrab. Al segon pis presenta dues obertures simètriques amb brancals, llinda i àmbit que dibuixa una petita cornisa. A la façana principal, no hi ha un ordre clar de les obertures, prioritzant però el sentit vertical. Les dues de dalt estan fetes amb brancals de pedra i llinda de pedra, l'ampit és de pedra petita disposada plana. A la finestra més allargada, situada al costat esquerra de la façana en els brancals just per sota de la llinda de pissarra, la pedra ha estat substituïda per maó. La finestra de la planta baixa, de forma quadrada, ha estat oberta posteriorment, i no presenta cap element arquitectònic significatiu. El portal d'entrada està composat per un arc de mig punt, fet amb maons disposats en sentit vertical i els brancals de pedra. El llindar d'aquest portal també està fet amb un gran bloc de pedra. En aquesta façana hi ha adossat un pedrís de pedra. També es pot observar un altre pedrís de pedra a la façana restaurada recentment i on s'ha transformat l'antic galliner en dependències de la casa, per on s'accedeix per la façana nord. Aquesta última té varies obertures amb els brancals i llindes de pedra, algunes refetes actualment. També en aquesta façana s'ha obert una porta i per salvar el desnivell s'hi ha construït un petit pont amb quatre esglaons, on s'hi ha afegit una barana de ferro forjat de línies senzilles. La façana orientada a ponent, és la més carregada amb obertures; a la planta baixa, s'ha obert no fa gaire temps un porta que dona sota el cobert i permet accedir a la casa per l'antic celler. Al primer pis hi ha tres finestretes quadrades disposades horitzontalment, amb reixes, envoltades amb brancals, llinda i ampit de pedra, i per damunt d'aquestes, un seguit de finestres disposades horitzontalment, i en sentit vertical menys la que queda més a la dreta, que té una forma més quadrada. Totes elles envoltades amb brancals, llinda i ampit de pedra pissarra vermella. A l'interior de la casa els forjats han estat refets novament, amb totxana i bigues imitació fusta vella. La totxana ha estat envernissada. El terra de la planta baixa està fet a base de lloses de pedra distribuïdes irregularment. A la dreta dóna pas a una antiga cort de bèsties, i a continuació cap al celler, on s'observa la part del darrera del forn que es troba a la cuina. Aquest està construït amb un paredat mixt de carreus de pedra sense treballar amb material constructiu units amb morter de calç. Tornant al rebedor, a l'esquerra de la porta hi ha les escales que condueixen al pis de dalt i que estan fetes amb enormes blocs de pedra. Al davant, a la paret que separa el vestíbul de la cuina, hi ha una fornícula que va ser destapada en picar la paret. A l'interior de la cuina, a mà esquerra, hi ha un pou que permetia tenir aigua a la casa i també ser utilitzat per a conservar els aliments en fresc, que eren baixats mitjançant una corriola i una galleda. A la dreta, hi ha una llar de foc, amb el forn per coure el pa i una fornícula al costat, que devia servir per guardar el menjar. Al costat de la llar de foc hi ha un petit escó de fusta que un cop tancats dins la cuina permetia veure si algú accedia a la casa. També hi ha el taller on es conservava la brasa per cuinar. A l'exterior de la casa, a l'era, hi ha un safareig no gaire gran, amb una pica de pedra de pissarra vermella, sense aigua, i que segons el seu propietari, està pendent per restaurar la part de la rentadora. | 08033-102 | Vall de les Elies | Segons ens explica el seu propietari, el Sr. Salvador Torras, aquesta casa fou construïda l'any 1714. Els seus avantpassats perderen en un incendi l'antiga masia de Les Elies Velles (la qual està documentada a l'any 1300), situada per damunt de la Casa Nova de Les Elies. Decidiren instal·lar la nova masia prop de la resclosa i ho feren construint-la damunt d'una llosa de pedra com moltes de les grans plaques de pedra que es troben prop del riu. Durant uns anys la casa va quedar inhabitada, i des de fa uns cinc anys, que el seu propietari es dedica a restaurar-la. | 41.6736400,2.1391900 | 428346 | 4613900 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42543-foto-08033-102-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42543-foto-08033-102-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42544 | El Pascol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pascol | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII | la part més antiga de la casa està en desús | Masia de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta a dues aigües, desaiguant cap a les façanes laterals. Construïda amb teula àrab, les teules estan disposades a llata per canal (la disposició dels cabirons és perpendicular al pla de la façana principal). El carener és perpendicular a la façana principal que està orientada a l'est. Les obertures més importants es troben a la façana principal i el seu perímetre està resseguit per pedres carejades o carreus de major magnitud que els emprats a la paret. L'acabat de tota la masia és amb pedra vista. El pendent de la coberta oscil·la al voltant del 30 %. En aquesta masia s'observen les diferents etapes de creixement; adaptant-se i interrelancionat-se per tal de constituir la màxima unitat organitzativa. Així trobem una part de l'edifici, situat a la façana de ponent de planta rectangular, que consta de dos unitats volumètriques; la primera, de planta baixa, pis i golfes i més a l'esquerra, de planta baix i pis. La coberta és a una sola vessant per l'edifici més alt i a doble vessant per l'edifici més baix (amb la coberta orientada a mig dia més gran). Totes les obertures situades a la planta baixa estan col·locades en punts relativament alts de la façana, per permetre senzillament el pas de la llum del dia a l'interior de la casa. Són de petites dimensions i duen una reixa. Cal senyalar una espitllera disposada al tercer volum, just davant del safareig. Al segon pis, hi ha vàries obertures, en general disposen de carreus o pedra carejada que ressegueixen les finestres i la porta. Les finestres estaven tancades amb porticons de fusta enrasats al pla de façana, tot i que actualment, algunes d'aquestes no tenen cap mena de tancament. El ràfec de la coberta és constituït per una simple volada de totxo per suportar-ne les teules. Les golfes presenten obertures molt més petites, resseguides amb pedra. Els tancaments de la masia són de pedra combinada amb argamassa amb vista a un resistència més alta. La pedra és austera, extreta directament de la naturalesa. La façana principal es troba protegida per un seguit d'edificis annexes que juntament amb els dos portals d'accés a la masia, formen un pati interior: per la banda de migdia, una porxada amb arcs de mig punt realitzats amb maó i on modernament s'hi han col·locat uns pilars fets amb totxo i ciment, per evitar el seu enderroc. Davant de la façana principal, hi ha la portalada d'entrada, amb un carener i teuladeta o marquesina a doble vessant amb teula àrab; El portal està fet tot ell amb totxo i presenta un arc rebaixat. Conserva el portal de fusta amb un portó a la banda dreta. Al seu costat, un altre edifici annexa, gairebé enderrocat; es tracta de les corts del bestiar. Encara s'observen les dues jàsseres perpendiculars separades per un peu dret que aguantaven la teulada. Resseguint les corts, tornem a trobar una segona portalada d'accés a la masia, exactament igual de la primera, tancant totalment el pati. De la façana principal, cal destacar el portal adovellat no gaire alt, i la finestra resseguida tota ella amb pedra, amb el marc motllurat, i on a la llinda hi ha gravada l'any 1648. A l'esquerra de la finestra un antic rellotge de sol, del qual només queda la part de l'arrebossat i la marca del gnòmon que senyalava les hores. A la planta baixa, destaca a l'esquerra de la façana, un trull d'oli, integrat a la façana mateix, on encara hi ha part de l'estructura, una biga de fusta, part de la premsa (en ferro) i les pedres de grans dimensions, on s'hi observa el retall per encaixar-hi les diferents parts de fusta que no s'han conservat. | 08033-103 | Muntanya del Farell, a la capçalera de la riera de Codonys | Moreu Rey (1962), troba referències documentades datades del segle XIII com a 'Paschal'; del 1353 es troba anomenat ja 'Mas Pasqual'; entre el segle XV, a partir de 1400 es troba anomenat com a 'manso Paschual', 'Mas Pescual de Rovyno', manso Paschual de Valle de Rovinyo. En la la documentació posterior entre els segles XVI i XIX se segueix escrivint 'Mas Pasqual de Rovinyó', 'Mas Pasqual', 'Mas Pascual', 'partida del Pasqual', etc., però oralment ja es devia pronunciar com ara, com ho demostren les referències sqq.:'Pascol (ap. 1434); 'heretat del Pascol de R.' 1607) 'El Pascol' (segle XX). Aquest mas era alou del monestir de Sant Cugat. Es troben referències escrites de que l'any 1400 Francesc Pascol es confesava 'homo proprius solidus et affocatus dicti Monasterii'. També se sap que l'any 1721 l'heretat comprenia 405 quarteres i llindava amb Vallgornera (la Torre Nova), a ponent amb el terme de Sentmenat i a tramuntana amb el Farell. Pel que fa al llinatge es documenta el nom de Paschal de Rovinio (on 'Paschal' és encara nom de baptisme) (1226); Berenguer P., que potser no és de la mateixa família (1242); 'Petro Paschali' (1273); Arnau P. (1353); Joan P. de R. (1365); Francesc P. (1400); Jaume P. ( (1411); Pere P. de R. (1510, 1515); Vicenç P. de R. (1550, 1553); senyer en Antoni P. de R. (1563, 1594); Joan P. de R. (1605, 1631); Jaume P. de R. (1658); Emmanuel P. de R. (1703, 1772); Miquel P. de R. (1775, 1781); Martí P. de R. (1792). Se sap que l'any 1860 la casa havia estat propietat de Jaume Margenat, casat amb Maria, filla del mas Pascol. | 41.6415200,2.1406600 | 428433 | 4610332 | 1648 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42544-foto-08033-103-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42544-foto-08033-103-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42544-foto-08033-103-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | A la dreta de la porta adovellada hi ha un pou d'aigua adossat també a la façana, amb una coberta realitzada amb lloses de pedra de grans dimensions formant una teuladeta a doble vessant aguantada per unes bigues de fusta al seu interior i una llosa de pedra d'esmolet just per sota del carener, posada damunt dels pilars del pou. Les parets són fetes d'argamassa i pedra. S'observa la corriola i està tapat amb unes planxes de fusta. Al seu costat, adossat, un petit safareig fet amb un únic bloc de pedra. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||
| 42545 | Ball de gitanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-gitanes-1 | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volum V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona MORA VERGÉS, Antonio (2005): Setmanari La Forja de Castellar del Vallès. Relats en català. Castellar del Vallès. SERRAT I BLANCAFORT, Xavier (2005): Revista Setmanari Montbui. Extra de Sant Jordi. http//xsb-blogspot.com (consulta realitzada el 22/09/2008) | XVIII XXI | El Ball de Gitanes seguia un ritus ben establert, amb l'entrada del Ball de Caldes, i el Galop d'Entrada on es presentava i feien entrada a la plaça totes les colles participants a la ballada, amb el nomenament de la núvia. Un cop totes les colles eren a la plaça es feia el sorteig de la núvia de l'any següent entre totes les noies que participaven a la ballada d'aquell any. Quan es tenia la núvia, es feia el Galop de la Núvia encapçalat per la núvia i la seva parella. Després es ballava el Xotis, les Catxutxes, les Contradanses, la Jota i el Vals-Jota. Les gitanes acabaven amb el Galop Final. I per finalitzar l'acte, tots els participants a la ballada i els espontanis, feien la Ballada Popular del Vals dels Barons. La roba dels balladors estava inspirada en els vestits antics, coneguts per la documentació fotogràfica i testimonis orals. Els homes vestien amb pantalons, camisa blanca; una faixa i una cinta al cap de color vermell. Als turmells hi portaven picarols i cintes de colors. Les dones portaven un vestit blanc curt per sota els genolls i un mantó negre a l'esquena amb una faixa vermella a la cintura. La núvia duia un mantell blanc per damunt del vestit. | 08033-104 | Moreu-Rey i altres van intentar esbrinar l'origen del ball de gitanes sense poder trobar cap document concret que fes referència al tema. Segons alguns autors, el Ball de Gitanes estaria relacionat amb les festes saturnals romanes. Per altres, estarien relacionats amb els balls zíngars que arribaren a Catalunya cap el segle XV. També és confús l'origen del nom ja que en aquells temps s'anomenava 'gitanos' a tots els grups de gent que anaven d'un costat a l'altre sense lloc estable on viure. Per trobar la primera informació escrita que parli del Ball de Gitanes al Vallès, s'ha de remuntar a un document de 1767 que fa referència a una Ballada de Gitanes que tingué lloc a Sant Celoni. Les Gitanes era considerat més aviat com un espectacle on les parelles dansaven diversos ritmes populars. A les ballades que es fan a l'actualitat només hi participen els balladors, les balladores, la cobla i el mestre de ball, però antigament en aquests balls hi participaven una sèrie de personatges que tenien l'objectiu de fer riure al públic. Els mestres de ball tenien inventaven nous passos per sorprendre al públic i a les colles procedents d'altres poblacions. En referència a la vestimenta, moltes de les peces utilitzades no han canviat, com, les espardenyes amb picarols cosits, les castanyoles, la faixa del balladors, les faldilles voladores de les noies, etc. Les músiques, la indumentària i el ball poden variar molt d'un lloc a l'altre, fruit de la evolució constant de les colles. Sembla ser que al segle XIX utilitzaven castanyoles i picarols per ballar. Algunes noticies de principis del segle XX ens parlen de l'existència a Caldes de dues colles. També es té informació de que a l'any 1928 o voltants haurien existit quatre colles. Durant la guerra civil s'aturà tot, fins l'any 1946 on la Colla de Ball de Gitanes de Santa Eulàlia de Ronçana va fer una actuació al Casino Caldense. A partir d'aquí, els habitants de Caldes van animar-se intentant renovar amb la tradició. La Pasqua de Pentecostes de l'any 1946 es va celebrar un ball de gitanes als jardins de les termes Victòria. En aquella època el director de la Colla va ser el Sr. Joan Pi. A finals dels anys 1950 el ball s'havia tornat a perdre. Segons explica el Sr. Serrat, sembla ser que existeix una pel·lícula que conté la filmació d'una ballada de Gitanes que tingué lloc a la Plaça de la Font del Lleó, la segona Pasqua de l'any 1935, però no s'ha pogut localitzar. Al Volum II del Costumari Català, de Joan Amades , a la pàgina 217, hi trobem ' El punteig típic dels balls propis de Carnestoltes pel Baix Llobregat, pel Vallès, i pel Maresme, havia estat l'espolsar, punteig que va donar nom al tipus de ball qualificat d'espolsada, el qual, al Vallès sobretot, des de la darreria del segle XVIII va prendre el qualificatiu de Ball de les Gitanes' El mateix J. Amades, dedica un petit opuscle al Ball de Gitanes, o Ball de les Gitanes, editat l'any 1925. | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42545-foto-08033-104-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42545-foto-08033-104-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42545-foto-08033-104-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | popular | Per haver-se perdut el ball de gitanes pròpiament dit de Caldes, s'ha descrit tal i com es balla a Sant Vicenç de Castellet - Bages que perdura des de principis de segle XX. Aquest ball fou ballat per primera vegada el 10 de febrer de 1907, revestit de gran festa. Hi participava un grup de picapedrers vinguts de Caldes de Montbui, que introduiren aquest costum tant arrelat a la zona del Vallès. Les noies que els acompanyaven eren ja de Sant Vicenç. Durant el treball de camp s'entrevistarà al Sr. Josep Lluís Fernández, el qual descriurà els records d'aquest ball. | 94|98 | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42546 | Can Pujol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pujol-2 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVI-XVII | tot i que la façana principal ha estat arreglada, l'aspecte general del mas és de deterioració progressiva, si no es duen a terme algunes intervencions d'urgència sobretot en alguna de les cobertes. | Mas de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes, que es troba envoltat per varis edificis annexes de planta rectangular, la majoria d'ells, de planta baixa. La coberta dels edificis principals és a dues aigües i en teula àrab. Només alguns dels annexes, com el paller, o un parell de corts, disposen de coberta a una sola aigua. Les teules estan col·locades a llata per canal sobre bigam de fusta; és a dir, col·locades lateralment entre llates i una fila forma la canal i l'altra el carener, amb els cabirons col·locats paral·lels a la biga serrera de l'edifici. El pendent de la coberta oscil·la al voltant del 30%. El mas està disposat físicament de manera que el mur exterior dels edificis annexes, forma, juntament amb un mur aixecat que mesura entre dos metres i mig, fins a tres metres d'alçada, una closa o recinte tancant tota la propietat, aïllant-la de l'exterior. Un cop tot tancat, només es pot accedir a la propietat per dos portals: el primer, que dóna a l'era interior, per darrera la casa principal, i on es troben les corts, paller, i el celler, aquest últim de grans dimensions, i on es feia el vi i es guardaven les botes. Aquest portal, està format per dos brancals fets de totxo que sustenten un arc de mig punt també de totxo disposat a mena de plec de llibre. Per damunt, queda protegit per una coberta en teula àrab, a dues vessants, desaiguant una d'elles cap a l'interior del pati i l'altra cap a l'exterior del mas. Aquesta coberta té una estructura de bigam de fusta. El portal té encara els guarda-rodes o guardacantó. El segon portal es troba orientat a migdia, i dóna amb l'era de la casa pairal. Presenta les mateixes característiques que el primer portal. Quan arriba la nit, els portals queden tancats des de l'interior. Un cop dins, s'observa una era feta de pedra granítica, composada per lloses disposades irregularment. Com que aquestes no són planes, modernament, els masovers varen allisar amb ciment i sorra el davant de la porta d'entrada a la casa. També es pot observar una pallissa i un galliner al qual s'hi ha d'accedir per uns graons molt alts fets de maó i pedra on destaquen els grans blocs granítics. La coberta del galliner està feta amb teula àrab, a doble vessant, amb bigues de fusta, on cal destacar tres grans bigues de grans dimensions fetes de roure. Al costat, una pallissa, aquesta amb teulada a una sola vessant, i bigam de fusta, al qual també s'hi accedeix per uns esglaons estrets fets de totxo. Les bigues es recolzen damunt de pilars fets de totxo. Pel que fa a la planta baixa de la casa pairal, només disposa de dues obertures: la primera, el portal d'entrada a la casa, format que dovelles formant un arc de mig punt. Al damunt de l'arc, un rajol ceràmic de color blanc, amb el número '41' en negre. La segona obertura, es troba a l'esquerra del portal, amb carreus que ressegueixen la finestra. Pel que fa al pis superior, destaquen tres finestrals gòtics, dos dels quals (els situats als extrems són idèntics, amb la diferència de que el finestral de la dreta és més petit que el de l'esquerra). A la planta golfes, s'observen tres obertures de forma quadrada, sense cap element decoratiu, com acostuma a ser el cas per aquest tipus de planta. Les finestres de tancament són de fusta. La pedra utilitzada per als murs estructurals o tancaments és principalment granítica, de mida reduïda i seguint les formes que la naturalesa li ha donat. La unió entre peces és amb argamassa, és a dir una barreja de calç, sorra i aigua. Els edificis annexos han estat construïts seguint el mateix procés, tot i que també s'ha utilitzat el maó. De vegades val a dir que algunes elements han estat aixecats amb pedra en sec. A excepció de la façana principal de la casa pairal, els edificis annexes no disposen de pedra carejada o carreus que en ressegueixin les finestres o les portes, però sí de llindes de fusta. | 08033-105 | Carretera Vella de Palau Solità, s/n | Moreu-Rey (1962), troba vàries referències documentades que parlen al segle XIII i XIV del mas Pujol com 'de Podiolo'; o més endavant, de l'any 1353 com 'lo mas dez Pujol (...) de la vall d'Alberada'; ja en el segle XV i XVI, es troba anomenat com a 'Pujol de la Torra';També durant els segles compresos entre el XVI fins al XX, es trobarà com a 'mas Pujol' o 'can Pujol'. Concretament de l'any 1721 el mas Pujol es situat de la següent manera: 'Afronta a migdia amb el terme de Palau; a ponent amb el de Sentmenat; a llevant amb la Riera'. Pel que fa al llinatge, es parla ja d'un tal A. de Pradrell del 1247 (?); Guillem de Pradell 1274, 1302); en el segle XIV i següents la senyoria era dels Torre, i passà després a Berenguer de Vallseca. Per això, i per a distinguir-los dels Pujol de Pradells, és utilitzada l'expressió 'P. de la Torra'. Arnau de P. (1357); Bernat Saragossa, alias P. (1406); 'an P. de la Torra' (ap. 1415); Pere 'Puiol de la torra' (1445); Bernat P., alias Fonolleda (1447, 1479); Joan P. (1483, 1519); Bernat P. (1540); Narcis P. (1551, M. en 1558); Miquel P. (1558, M. aproximadament cap el 1580); Pere Pau P. ( aproximadament 1580, 1609); Francesc P. (1658); Francesc P. (1719, 1736, M. ant. 1769), casat amb Maria Mayans Drocada; Jaume P., del mas, fill dels precedents. (1755, 1781); Maria Teresa P. i Fatjó, filla del precedent (difunta en 1774). El mas Pujol passa aleshores a la família Fatjó de Cerdanyola, i encara avui la família Fatjó n'és propietària. | 41.6036400,2.1699400 | 430831 | 4606103 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42546-foto-08033-105-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42546-foto-08033-105-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42546-foto-08033-105-3.jpg | Legal | Gòtic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació descripció)El ràfec de les cobertes és construït per la simple volada dels cabirons, amb unes posts de fusta al damunt per suportar-ne les teules. La majoria de les façanes disposa d'un acabat amb pedra vista. L'acabat d'arremolinat de la façana principal i la façana exterior de la bodega sembla ser molt més modern. A la dreta de la façana principal de la casa pairal hi ha un pou fet de pedra irregular, tapat amb una llosa. Al seu costat dos contenidors d'aigua tallats dins d'un bloc de pedra. Un d'ells molt més gran, de planta rectangular i l'altre, cilíndrica servien per abeurar el bestiar.El mas es troba en una àrea d'expectativa arqueològica. Durant el treball de camp, no es va localitzar cap resta en superfície. | 93|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||
| 42547 | Molí fariner d'en Selles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-fariner-den-selles | BOLÓS, Jordi (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Cap.15, pàg. 363-389. Textos i estudis de cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. PALLARÉS-PERSONAT, J.; AYMAMÍ, G. (1994). Els molins hidràulics del moianès i de la riera de Caldes. Arxiu bibliogràfic excursionista de la unió excursionista de Catalaunya de Barcelona. 90 anys d'activitats - 1904-1994. Núm. 31. XXVI Premi 'Sant Bernat'. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona. | XVIII | Molí de planta irregular, que consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta a una sola vessant, orientada a migdia i de teula àrab. Les teules queden amagades per un ràfec en forma de cornisa motllurat que ressegueix tot el perímetre de la teulada. Les obertures de la façana principal han estat modificades en llarg del temps, i tot i que mantenen una certa simetria vertical, i horitzontal, no n'hi ha cap d'igual. Per damunt de la porta d'entrada hi ha dues balconeres superposades; la del primer pis, presenta un voladís més gran, amb una barana de ferro forjat treballada; la del segon pis, un balcó amb un voladís de petites dimensions i una barana senzilla, amb barrots de ferro. Al seu interior ja no existeix cap peça originària de l'antic molí. No obstant això, el propietari hi conserva una peça de fusta, restaurada, de gairebé dos metres d'alçada que feia anar les aspes i la mola del molí. A l'era del molí es poden observar, les restes de les moles del molí colgades arran de l'era i utilitzades com a marxapeus tan a l'entrada principal del molí com del porxo. Just a l'esquerra de la porta d'entrada al molí, per terra hi ha una mena de cisterna; un cop dins, s'observa que aquesta mena de cisterna està composada per dues galeries principals excavades al terra que travessen per sota terra, l'entrada de la casa i donen directament al darrera d'aquesta, on es troba encara la bassa i el pou del molí. En cadascuna d'aquestes galeries hi havia una aspa de ferro, que un cop que el molí havia fet el seu treball, entrava l'aigua per aquestes galeries i mitjançant les aspes era reconduïda per una galeria més petiteta que travessa l'era de la casa fins la riera de Caldes. Els sostres de la galeria estan fets amb encanyissat, i actualment encara es poden veure perfectament les empremtes deixades al sostre. En algunes de les parets de les galeries i al terra, es poden observar concrecions calcàries importants. | 08033-106 | Riera de Caldes amb el Torrent del Remei | Moreu-Rey (1962), troba vàries referències documentades de l'any 1687, que parlen d'aquest molí: 'illum olendinum farinerum olim draperium olim dirutum, nunc habitatum, cum Bassia' (com a molí fariner), 'alio molendino vestro de esmolar' (com a molí d'esmolar). També, del segle XVII troba altres referències escrites: 'molins Boixets (...) avuy son de Selles', 'molins que te Esteve Salles Sabater que es deien molins de Mn. Moxet', etc. 'un parol ab sos sercols de ferro (...) pro saboneria quam noviter fabricamus ad latus et medium molendinorum farineriis draperis et esmoletoris quae possidemus'; 'pro constructione seu fabrica dictae saboneriae', els Selles, hipotequen 'totum illum molendium draperium (...); alium molendinum farinerium deshabitatum et partim dirutum...' (1691); 'el molí 'd'esmolar' 'juxta et valde prope molendinum draperium et farinerium theresiae Cellers et Lledó...' va ser comprat l'any 1695 per Bernedà; 'lo moliner d'en Celles' (1696); vers 1720, aquest moliner era Valentí Torruella. L'any 1781 se sap que el propietari del molí era Onofre Sallers. L'any 1563 es documenta com a propietari del molí el Sr. S. Sabater. També es té documentat que cap a l'any 1920, l'activitat del molí va aturar-se, tot i que la casa continuà essent habitada pels masovers, fins que aquesta propietat fou adquirida pel pare del Sr. Josep Maria Ventura l'any 1967, però els molins ja no funcionaven. Durant la visita al molí, es va poder observar com la bassa del molí s'estava colgant de terra De fet, a la paret de la porxada d'entrada del molí fariner, hi ha unes rajoles de ceràmica on es pot llegir 'Molí d'en Sellés. En 1289 va ser arruïnat er una inundació i la presa destruïda; de nou establerta en 1317 va cessar de treballar vers 1920'. El funcionament del molí era el següent: el molí se situava a la vora del curs d'aigua de la riera de Caldes, en un indret on hi hagués un desnivell per obtenir un salt que li proporcionés l'energia per fer moure les moles. A més a més, disposava d' una resclosa, que permetia desviar l'aigua per un canal -rec o sèquia- fins a la bassa. Aquesta servia per a aconseguir una regularitat en la pressió de l'aigua que anava a parar per sobre el rodet i també per assegurar l'abastament en períodes de sequera. El molí fariner atenia la mòlta de gra de les pagesies del seu entorn. El molí d'en Selles, com altres molins fariners van aparèixer segurament durant l'època medieval, i molts molins del segle divuitè devien aprofitar el lloc i sovint les construccions de molins més antics per tornar-se a implantar. Amb la industrialització iniciada al segle XIX, alguns d'aquests molins fariners especialment els establerts a les ribes dels cursos d'aigua es van adaptar per altres finalitats, com el pas a fàbriques de paper o de teixits o van anar desapareixent. Tot i això a Caldes, alguns molins fariners encara varen continuar funcionant fins que ja no pogueren competir amb les farineres modernes. | 41.6406900,2.1590600 | 429965 | 4610225 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42547-foto-08033-106-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42547-foto-08033-106-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42547-foto-08033-106-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp, el propietari va permetre accedir a l'interior de les galeries on es trobaven les aspes del molí, així com d'una mina d'aigua. | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42548 | Molí d'en Ral | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-den-ral | BOLÓS, Jordi (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Cap.15, pàg. 363-389. Textos i estudis de cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. PALLARÉS-PERSONAT, J.; AYMAMÍ, G. (1994). Els molins hidràulics del moianès i de la riera de Caldes. Arxiu bibliogràfic excursionista de la unió excursionista de Catalaunya de Barcelona. 90 anys d'activitats - 1904-1994. Núm. 31. XXVI Premi 'Sant Bernat'. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona. | XVII | Molí fariner del qual en resta una petita part de l'edifici adossat a la gran bassa, dues moles i tres basses compartimentades que donaven al molí una capacitat i autosuficiència per moldre poc usual. Prop d'aquest hi ha la casa senyorial, de planta rectangular, que consta de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta de teula àrab, a quatre aigües, i la façana principal de l'edifici orientada a mig dia. Totes les obertures són simètriques respecte a l'eix de la façana. Aquestes estan resseguides per fileres de maons, i els llindars formen un arc rebaixat, amb els maons disposats a mena de plec de llibre. A la façana orientada al sud-oest hi ha una corriola situada a la planta golfes. L'estructura constructiva de l'edifici és a base de pedra de petites dimensions alternada amb maó. L'arrebossat de la façana és parcial. Pel que fa a l'edifici adossat a l'antic molí, té les obertures principals d'accés tapiades. Té dos edificis annexats amb la coberta de teula àrab a dues vessants, i el més alt d'ells a una sola vessant, formant un calaix. Del conjunt del molí, cal destacar actualment les tres basses, construïdes amb pedra irregular de la riera de Caldes i reforçada per varis contraforts. | 08033-107 | Carrer del Molí d'en Ral, s/n | Moreu-Rey (1962) parla ja que en el segle XVIII i fins el segle XX, aquest molí era conegut com 'lo molí d'en Ral', 'el molí d'en Ral'. Però també es troben dades de que durant el segle XIX, se l'havia anomenat 'moli d'en Real'. I fins i tot a l'any 1634 es parla de que el molí fou habitat pel 'moliner d'en Real'. També es troben documents on es parla del 'moliner d'en Ral', 'moliné d'en Ral' i 'lo molí d'en Ral' datats dels anys 1700 aproximadament, 1860 i 1720. Pel que fa a l'origen i la història, val a dir que el nom no ve, com semblaria, del fet que el molí és veí del Camí Ral de Barcelona, sinó del nom del moliner: Joan Real, en 1601, parent dels Real, moliners de Palau. El molí - que era fariner - ha portat els noms d'altres propietaris successius: 'molí d en Stalrich' (1439), de la família Hostalric; Bartomeu; Berenguer, etc.; de Mossén Santjust, de la mateixa família; 'd en Giralt Guardiola', o de 'Mossèn guardiola' (1604, 1606). Va ser després dels Falcó. L'any 1720 el posseïa Pere Joan Pasqual, i era 'tot derruït'; els descendents d'aquest, Riera i Pasqual, el vengueren l'any 1805 a Joan Puig Domènec per '6 mil y tantas lliures'. L'any 1860 el moliner era un tal Aymerich. Fa uns anys, just abans de ser tancat, va passar un fet real. Sembla ser que el moliner va haver d'entrar a les galeries on es trobaven les moles, per sota terra per un problema amb el mecanisme. Com que no en sortia, el seu fill, va entrar a buscar-lo, però tampoc va sortí; la seva esposa, va fer el mateix, i així fins a un quart membre de la mateixa família. Pensant en el pitjor, que possiblement haguessin estat víctimes de la guilla, els que estaven fora,van cridar a un bomber sembla ser amic de la família. Aquest doncs, s'encordà per baixar i treure'ls de l'interior de la galeria, però morí en l'intent. Un cop extret amb la corda que li havia permès entrar, varen cridar als bombers de Sentmenat, que baixaren amb màscares i tragueren els quatre cossos inerts de la mateixa família. Més tard, es va esbrinar la causa de la mort dels mateixos membres de la família, que havia estat deguda a que a la galeria hi havien hagut infiltracions de purins, formant un gas mortal per aquell que ho respirava. Després d'això, es tapià i la família restant, abandonà el lloc. Veíns del molí, expliquen que les basses eren tant grans, que durant una època hi havia hagut gent amb barquetes com si es tractés d'un petit estany. Per fer funcionar el molí, l'aigua de la riera de Caldes era recollida en una resclosa a la llera de la riera i conduïda mitjançant un rec a les tres basses, la qual cosa li permetia augmentar la capacitat i el temps útil de molta. L'extrem de la bassa era clos per un pou, d'un salt d'uns tres metres a cinc. Aquesta aigua s'escolava pel canal i rajant pel forat donava a una cambra anomenada carcabà, catau o cacau, tocava un rodet de paletes còncaves o àleps, horitzontal, i el feia girar, l'aigua s'escolava i sortint a l'exterior tornava al riu. El canal era tancat per un pany accionat des de dalt per l'engegador, que regulava el cabal i l'obturava quan calia. El rodet girava impulsat per l'aigua mitjançant una agulla de ferro que tocava un dau del mateix material que era suportat d'aquesta manera es podia deixar més o menys gruix a les moles i refinar més o menys la farina. El rodet feia girar l'arbre, vertical, que cloïa en una peça de ferro, el coll-ferro, que travessant pel centre la mola sotana o fixa, feia girar per l'encast d'una peça anomenada nadilla, la mola sobirana o volandera. Tot això estava situat en una estança superior anomenada obrador. El gra era abocat en una tremuja per la qual acostumava a accedir-hi mitjançant uns graons, la qual, mitjançant un conducte, el canalet, abocava en una caixa de fusta, el rescle, que tapava les moles, engolint-se per l'ull, un forat de la mola volandera, i era triturat pel frec de les dues moles; el pols o el trencat desitjat s'obtenia per acció de l'alçador. | 41.6246300,2.1635700 | 430323 | 4608439 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42548-foto-08033-107-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42548-foto-08033-107-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | En la casa pairal, es realitzen activitats pels joves.(Continuació història)Pel farinal, que era un forat a l'alçada de la intersecció de les moles, s'abocava la farina en una faixa, i mitjançant uns llauradors era recollida i ensacada de nou. Per alçar les moles de pedra, una cabra auxiliava el moliner, ja que aquestes s'havien de repicar tot sovint a cops de buixarda i refer-ne les estries per drenar la farina. El pes de les moles, fetes sovint amb pedra del país podia arribar als mil quilos. El diàmetre acostumava a fer un metre quaranta centímetres de diàmetre per un a dos pams d'amplada. Donat que el temps de la molta variava molt, segons que fos la capacitat de la bassa, l'alçada del pou, el cabal del rec per reomplir altre cop la bassa, o la mena de gra, els moliners van acabar habilitant una estança damunt de l'obrador que servia de cambra i llar. En alguns casos va acabar sent habitatge habitual i el molí convertit també en mas. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42549 | Mas d'en Corró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-den-corro | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Casa de planta rectangular amb la coberta a dues aigües, de teula àrab, que consta de planta baixa i pis. La façana principal presenta tres obertures a la planta baixa; la central, és la porta d'accés, formada per un arc rebaixat i dos esglaons que permeten travessar el marxapeus. A l'esquerra, una finestra amb reixa, i a la dreta, una obertura que dóna accés mitjançant una rampa, a les cavallerisses. A la planta pis, s'observen igualment tres obertures destacant la central amb una balconera sense voladís i una barana de forja. La planta baixa està ocupada per corts i magatzems d'eines i material pels cavalls. La planta pis és la residencial. A l'esquerra del Mas, hi ha un edifici de planta rectangular, annexat a la façana orientada al sud-oest; consta de planta baixa, amb la coberta de teula àrab, a una sola vessant. Aquest edifici annex són corts. La façana de la casa està arrebossada i pintada de blanc. No té cap rellotge de sol, malgrat l'orientació de la façana principal és excel·lent. Al davant del mas i a la part del darrera, hi ha altres edificis de planta rectangular, on es guarda la maquinària agrícola i altres cavallerisses. Per la part del darrera de la casa, a l'altre costat del camí que porta a Sant Miquel de l'Arn, hi ha una era construïda amb rajol ceràmic català. | 08033-108 | Camí del Mas d'en Corró, s/n | Sembla ser que en aquest indret, antigament havia existit un mas, actualment desaparegut; Moreu-Rey situa les ruïnes entre el terme de Sentmenat i l'antiga parròquia de Caldes, darrera la Torre Roja, al lloc dit Sot de Corró (sobre el salt de Sallent), que hauria estat conegut com Corró Vell, o Casalot de Corró. Concerneixen probablement aquesta antiga casa les referències_ 'òbit de Francesa Roca estave a Curro' (1648); 'lo cami que va de la casa anomenada de Corro a Caldes' (1763), perquè passa a prop d'una peça a s'Erola o Costa de Castellar. Moreu-Rey, també dóna una altra versió del mas actual segons el qual, seria conegut també com a mas Viaplana. Senyala que l'any 1675, Joan Viaplana, és 'dominus et possessor' del 'Mas Corro' - que potser encara designa la casa antiga -, C. I supra; 'Mas Corro' o 'Mas Curró' (s. XVIII, XIX); 'Can Corró' o 'Can Curró' (s. XX). | 41.6304000,2.1539800 | 429530 | 4609087 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42549-foto-08033-108-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42549-foto-08033-108-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42549-foto-08033-108-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42550 | El Maset | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-maset-0 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII | l'aspecte general de l'edifici és d'abandonament i deteriorament. La façana està plena de cablejats que penjen per una banda i altra. | Casa de planta rectangular, amb la coberta a dues vessants de teula àrab i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. Consta de planta baixa, pis i golfes. Les obertures de la façana principal no presenten cap tipus de simetria. A la planta baixa, una porta principal, amb dos esglaons per accedir al seu interior i a la seva dreta una finestra amb reixa. A la planta pis, destaca una obertura emmarcada per pedra, amb una data gravada a la llinda '1701'. Per damunt, a la planta golfes, hi ha una obertura, amb llinda de fusta i una corriola de ferro. Annexats a la façana orientada a ponent, dues corts, amb la coberta de teula àrab, a un sol vessant. La pedra utilitzada per als murs estructurals o tancaments és principalment granítica, de mida reduïda i seguint les formes que la naturalesa li ha donat. La unió entre peces és amb argamassa, és a dir una barreja de calç, sorra i aigua. Els edificis annexos han estat construïts seguint el mateix procés, tot i que també s'ha utilitzat el totxo. Davant de la casa hi ha una porxada amb coberta de teula àrab i bigam de fusta per guardar la maquinària i els vehicles. Està en fase de deteriorament accelerat. | 08033-109 | Camí del Mas d'en Corró, s/n | Originàriament devia ser un edifici més petit, depenent primitivament d'un 'Mas' important, probablement el mas Vila Puig. No existeix llinatge que porti aquest nom, però usat com determinatiu pot servir de motiu als habitants o masovers: Joan del Maset (1632); Joan Cortès del Maset (1636), probablement sigui la mateixa persona. El nom Maset es troba documentat l'any 1541, al segle XVII i durant el segle XIX i XX, com a 'Lo Maset', 'Lo Masset', 'Al Mase de Mn. Forns', 'Can Maset' i 'el Maset'. Aquest nom podria ser el nom modern de l'antic mas Canyet, que Pere Fuster havia comprat l'any 1489 a Joan de Torrelles. Després dels Fuster va ser la propietat successivament d'un Vialba (1603), de Lluís de Camporrells, del Dr. Jaume Solà (1688), del Dr. Salvador Petit o Marcer (1689), del Dr. Rafael Forns, pvre. I els seus hereus (1721, 1730) de la família mas Montau. Aquest mas afronta a llevant amb la Riera de Caldes, a migdia i part a ponent amb el Riu de Codonys. En el segle XVII se sap que tenia un Rec i una resclosa sobre aquest torrent, sobre el qual els hereus de Pere Fuster havien fet construir un pont. També se sap que aquest mas utilitzava l'aigua de la font de Mossèn Cuberta. El nom de Maset també està associat a un molí que es trobava a prop del mas: Molí del Maset o Maset: 'quodam molendino farinerio cum duobus molis molentibus vulgariter nuncupato Lo Masset', propietat dels Falcó (1689). | 41.6277000,2.1620800 | 430202 | 4608781 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42550-foto-08033-109-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42550-foto-08033-109-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Coneguda també antigament com el Mas Canyet. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||
| 42551 | Can Valls de Viella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-valls-de-viella | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 231-232. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular, amb la coberta a dues aigües, de teula àrab i el carener perpendicular a la façana principal. Consta de planta baixa, pis i golfes. Annexats a la façana de ponent i de llevant, hi ha dos edificis de planta rectangular, amb la coberta de teula àrab, a una sola vessant. El pendent de la teulada és d'un 30 % aproximadament i les teules es troben disposades a llata per canal. Presenta finestrals emmarcats per pedra motllurada. Les cantoneres de les façanes tenen pedra escairada. La façana està arrebossada. La coberta té tres xemeneies | 08033-110 | Carrer de la Circumvalació, s/n | Conegut més antigament com el 'Mas Valls' o 'Valls de Vilella'. Aquests noms es troben documentats l'any 989 on es fa referència a 'ipsa strata qui vadit ad ipsa Vilela' esmentat les terres 'de Ermemiro' ; també, de l'any 1203 es troba una referència que esmenta 'ipso alaude quod fuit Ermemir de Villela'. Més tard, en documents dels segles XIII i fins el XVI, es troba escrit: ' 'Vilela' (1203); 'casa de Vilela'; 'domus de Vilela·; 'lo mas de Vilela'; 'mas de Villela'. També cal esmentar que de l'any 1358, es parla del mas 'olviella de Badavello', amb el llinatge corresponent: Bernat Ramon de Vilela (ap. 1100); Ramona, vídua de Berenguer de Vilela (1202); Pere de Vilela, casat amb uilleuma, i aranau llur fill (1210, 1218); Pere de 'Bilella', segurament el mateix (1247); Guillem de Vilela (1266). Tenen la casa de Vilella al lloc de 'les Valls'. Se sap també que l'any 1405, Guillem Jornet és 'dominus' de la casa de Vilella. Moreu-Rey també senyala l'existència de documents que parlen de 'Valls de viella' del 1602, o 'mas de Vallsdevidella' del segle XIII i fins el XIX. En tot cas, l'origen sembla geogràfic, però l'existència d'un lloc dit Tàpies veí, podria indicar que el nom prové de 'vallum' i no de 'valle'. | 41.6173300,2.1937100 | 432826 | 4607604 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42551-foto-08033-110-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42551-foto-08033-110-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | No s'ha pogut accedir a l'interior de la propietat per estar tancat. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42552 | Quimera Godra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/quimera-godra | XXI | Es tracta d'una figura relacionada amb el foc, utilitzada en el ball de diables. Està fabricada amb material de fibra de vidre. Pesa 55 Kg; mesura de llargada 240 cm x 120 cm d'amplada i 240 cm d'alçada. Representa un monstre amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, i treu foc per la boca. En bona part del cos té escames que representen el seu lligam amb la llegenda de l'Escaldarium: foc i aigua. La tracció és de carregament interior per 1 persona. Té 20 punts de foc, podent utilitzar bengales Patum, sortidors francès, sortidors titani, bengales d'incendi, bengales de cercavila, flametes o llances i carretilles .Les enceses són amb botafoc i metxa i/o elèctriques. | 08033-111 | Carrer Buenos Aires, núm. 16 - 18 | La Quimera va ser construïda l'any 2000. És una bèstia de la mitologia grega. La Quimera era un monstre amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, i treia foc per la boca que vivia a la regió de Lícia. El rei d'aquest indret ordenà a l'heroi Bel·lerofontes que matés aquell monstre perquè devastava el seu regne i devorava els ramats. Bel·lerofontes ajudat pel cavall Pegàs, va poder matar la quimera ajudat d'una llança amb la punta de plom. El foc de la boca del monstre va fondre el plom que li relliscà gargamella avall i li cremà el ventre, provocant-li la mort. A Caldes la quimera acostuma a sortir durant els actes de la Festa Major i de la Festa de l'Escaldarium. | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 2000 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42552-foto-08033-111-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Dolors Sans | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42553 | Can Valls Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-valls-nou | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 231. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Casa de planta rectangular, amb coberta de teula àrab, a dues vessants, que consta de planta baixa i pis. El pendent de la teulada és d'un 30 % aproximadament i les teules es troben disposades a llata per canal. Les obertures de les façanes no presenten elements arquitectònics destacables. Damunt del portal d'entrada, al primer pis, hi ha una finestra amb balconera i voladís amb una barana de forja. Tota l'era està enrajolada de lloses irregulars i lligades amb ciment. Té varis edificis annexes per guardar els estris i la maquinària de treballar la terra. A la casa s'hi accedeix per una obertura moderna, realitzada en el mur de tancament de la propietat, que consta d'un barri. Uns metres més amunt hi ha el portal forà de fusta fet amb taulons i clavetejat amb claus de cabota grossa de forma rodona, i on s'ha incorporat una portó que permet accedir al pati de la casa. Té escudet i picaporta de forja. A la banda dreta de la façana orientada a llevant, hi ha un petit safareig amb la rentadora restaurada amb pòrtland i un pou, del qual només queda la part baixa. L'aigua d'aquest safareig prové d'una mina. | 08033-112 | Carrer de Pujada Baduell, s/n | El topònim de Can Valls Nou hauria servit per designar la casa moderna (que de fet són dues masies adossades), dalt de la Serra. | 41.6201700,2.1838700 | 432009 | 4607927 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42553-foto-08033-112-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42553-foto-08033-112-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42554 | Safareig i bassa d'en Pascol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-i-bassa-den-pascol | XVII | Conjunt format per un safareig i una bassa de planta rectangular que s'omplia a partir de l'aigua de mina. Al seu costat, adossat, el safareig, també de planta rectangular; la rentadora consta de tres lloses grans de pedra d'esmolet disposades per poder-hi fer bugada. El mur que separa una bassa de l'altra té un forat just per sota el maó de tancament, per on sobreeixia l'aigua d'un costat a l'altra. No es pot precisar la fondària, ja que ambdós estan plens de terra i herba, mostra del seu abandonament. Al costat de la bassa hi ha una figuera. Tant la bassa com el safareig estan recoberts per lloses quadrades fetes amb pedra vermella del país. Tant un com l'altre tenen un bunó que permetia buidar l'aigua per regar l'hort o les feixes mitjançant un sistema de rec. | 08033-113 | Muntanya del Farell, a la capçalera de la riera de Codonys | Pertany al Mas Pascol, situat a la capçalera de la riera de Codonys. Originàriament, la bassa és una excavació impermeable feta a un lloc favorable per poder emmagatzemar aigua de pluja. Les basses tradicionals estaven impermeabilitzades amb argila compactada en el fons, tenien les parets fetes de pedra seca o aprofitaven unes característiques del terreny favorables a la impermeabilització natural. Podien ser de dimensions variables, normalment a partir de 10 m3. En els regadius moderns les basses, de grans dimensions, estan impermeabilitzades amb material plàstic i tenen com a funció emmagatzemar aigua per a regar. Les basses recollien l'aigua d'una petita conca en la qual s'hi feien uns canals de terra que arreplegaven l'aigua i la conduïen cap a l'entrada de la bassa. Les basses tradicionals s'aprofitaven especialment per l'abeuratge dels ramats i són molt comunes en els paisatges mediterranis ja que aprofiten la gran quantitat d'aigua aportada per les tempestes. Des del punt de vista mediambiental són importants per a tot tipus d'animals particularment pels amfibis (granotes tritons etc). Si no se'n fa un manteniment adequat les basses s'omplen de terra i les conques es malmeten i deixen d'aportar aigua. De dimensions més petites que una bassa, també es poden trobar associats o construits al costat, els safareigs, de dimensions més petites. Aquests acostumen a tenir un o dos costats. El safareig presenta dues característiques que el diferencien de la bassa; en primer lloc és de dimensions sovint molt més petites; en segon lloc, presenta un espai anomenat rentadora. Aquesta està formada per lloses pedra o rajols ceràmics amb el pendent cap a l'interior, per poder fer-hi bugada. | 41.6414100,2.1403600 | 428408 | 4610321 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42554-foto-08033-113-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42554-foto-08033-113-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42554-foto-08033-113-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 119|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||||
| 42555 | Xemeneia de l'antiga bòvila de la Borda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xemeneia-de-lantiga-bovila-de-la-borda | BALLART, J, VILLANUEVA, J. (1984). Resum de la Història de Caldes de Montbui. Segona edició, corregida i augmentada. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. FERNÀNDEZ, Magda. (1996). Quaderns del Mnatec. Número Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya Terrassa. FULLANA, Miquel (1999). Diccionari de l'art i dels oficis de la construcció. Els treballs i els dies, núm. 11. Editorial Moll. Mallorca. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. GIRALT SERRÀ, Francisco. (1900). Guia industrial. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. Varis autors. (2001). Diccionari visual de la construcció.Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. | XIX | pel que fa a la part superior de la xemeneia, presenta perill d'enderroc degut a la seva inclinació; s'hauria de procedir a la seva restauració, desmuntant el tros afectat, intentant alhora reciclar les peces de ceràmica per construir de nou, amb el màxim de peces originals, la part més superior de la xemeneia i restaurar el coronament. Es podrien posar uns cèrcols d'acer inoxidable amb la finalitat d'abraçar la fumera i que no es torni a obrir. Es podria afegir un parallamps. | Xemeneia construïda en totxo vist aplantillat, actualment dividida en tres cossos degut als reforços de ferro col·locats segurament ja fa anys. Consta d'una base de planta circular de 2 metres d'alçada, i d'un fust en forma troncocònica d'uns 30 metres; el coronament és amb doble collarí. Actualment només en queda la xemeneia. La part alta d'aquesta xemeneia presenta esquerdes importants degut a la seva inclinació. | 08033-114 | Cruïlla C-1415 de Caldes a Granollers amb C-59 | Les xemeneies són un tret característic d'una zona industrial, dels establiments humans que tenen o han tingut un passat industrial. La industrialització a Catalunya es va iniciar, com en altres països del nostre entorn, a finals del segle XIX i a principis del segle XX, emprant com a font d'energia l'aigua dels rius i el carbó. L'ús de l'energia tèrmica del carbó primer, i del fuel posteriorment, allà on no es disposava de recursos hidràulics suficients, va donar lloc als vapors, naus industrials on es feia servir la màquina de vapor de Watt com a motor per posar en marxa la maquinària de la fàbrica. La necessitat d'evacuar els fums generats va donar lloc a l'arquitectura de les xemeneies, les quals tenien la funció d'emetre el més amunt possible grans volums de gasos generats en la combustió del carbó o del fuel. Mentre les cendres s'extreien periòdicament per la zona inferior de la caldera els fums sortien per la xemeneia. Com més alta era la xemeneia tenia millor tiratge i, per tant, es facilitava l'extracció dels fums. El fum calent pujava de manera que creava un corrent d'aire natural i arrossegava al seu pas els fums de l'interior del fornal. Les xemeneies que es construïen podien tenir diferents acabats però la majoria tenien forma cilíndrica perquè aquesta forma resistia millor el vent i era de molta eficàcia. Així és com aquests elements arquitectònics van passar a formar part del paisatge urbà, juntament amb el de les bòviles. Caldes de Montbui s'inclou dins de moltes de les viles de Catalunya en què és possible trobar encara naus i xemeneies d'aquesta època en bon estat de conservació. La persona responsable de construir-la era el que s'anomenava el mestre d'obres. Es feia un gran fonament a base de morter, calculant en cada cas l'amplada i l'alçada de la xemeneia que depenia al mateix temps de la potència de les màquines. El tiratge i bon funcionament d'aquestes es basa en la llei física segons la qual l'aire calent pesa menys que l'aire fred i, per tant, el vapor calent (el fum) sempre puja. Per aquesta raó les xemeneies tenen la base més ampla que la sortida; com més altura, més s'estreny el seu diàmetre interior per evitar que el fum que hi circula es refredi i resti entretingut dins la xemeneia frenant el seu tiratge. Al construir una xemeneia aquesta es dividia en diferents trams, i cada un dels trams era fet d'unes peces de terra-cuita que fabricaven especialment les bòviles segons la mida de cada xemeneia. Eren peces grosses, pesants i amb curvatura. El problema que tenien algunes xemeneies era que la diferència de temperatura entre el vapor i l'aire fred de l'exterior provocava que les xemeneies s'esboquessin (s'obrissin de boca) i havien de ser reparades sense aturar el funcionament de les màquines. Aquesta era un professió perillosa perquè calia pujar per la xemeneia, sense protecció, fins a arranjar-la. | 41.6334700,2.1743600 | 431231 | 4609411 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42555-foto-08033-114-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42555-foto-08033-114-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42556 | Can Queraltó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-queralto | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BECH, J.; CODINA, S. (1922). L'Amic del Turista de Caldes de Montbuy . Ed. Sabadell. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 231. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Casa de planta rectangular i coberta a dues aigües que consta de planta baixa, pis i golfes, amb varis edificis annexes a la casa principal, com són terrasses cobertes, porxos, i cotxeres. Les façanes estan arrebossades i pintades de color blanc. La façana principal acaba amb un ràfec per sota del qual hi ha un seguit de mènsules i un frontó esglaonat. Les obertures no presenten pedra motllurada. | 08033-115 | Carretera vella de Palau-solità i Plegamans, s/n | Moreu-Rey (1962, (pàg. 180) fa una petita esmena de la casa, que sembla haver estat construïda entre el primer quart de segle XX, i que té una font al seu interior construïda l'any 1922. Bech, J i S. Codina (1922), l'anomenen també com a 'La Torre de Queraltó' i la situen prop de Can Camproca (actual Can Roca). | 41.6222300,2.1646200 | 430408 | 4608171 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42556-foto-08033-115-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42556-foto-08033-115-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Sembla que a l'interior de la finca hi ha una font construïda l'any 1922, però durant el treball de camp no s'ha pogut accedir al seu interior. | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42557 | Can Solà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-sola-1 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 217. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | la casa s'està degradant perquè no hi viu ningú. | Casa de planta rectangular, amb coberta a dues aigües, amb un terrat i dues torres amb balustrada ocupant part de la teulada orientada a migdia. Consta de soterrani, planta baixa i pis. A la façana orientada a llevant, per la banda de la riera de Caldes destaquen dues finestres geminades amb vitralls irregulars de colors. Les torres disposen d'obertures formant arcs ogivals aguts, sense cap mena d'element arquitectònic de pedra. La façana més ben decorada és la que es troba orientada a migdia. Les obertures que es troben a la planta baixa de cada torre, tenen vitralls tapats per una mosquitera, i decorats amb un arc geminat que acaba amb una mènsula decorativa en forma de sirena de la qual només es veu el cap i part del tronc. La porta d'accés a la casa es fa per la façana de ponent. A mà dreta de la casa principal hi ha un altre edifici, de les mateixes característiques però molt més senzill. Es tracta de la masoveria, aquesta habitada, i al seu voltant, un seguit de petits edificis annexes (corts, porxo,etc.) L'accés a la propietat es fa entre els dos edificis, on hi ha un portell de ferro amb dos pilars decorats amb motius geomètrics ( dues formes romboïdals i un cercle a cadascun) i acabats en forma piramidal. A la part baixa dels pilars (ambdós costats) sembla que hi hagi el tors gravat dels propietaris; a la part superior del pilar dret hi ha la data de construcció de la casa '1891'. Un cop passat el barri, hi ha una avinguda de til·lers amb una barana de pedra i amb el passamans de rajol ceràmic de color verd, que actualment es troba força degradat. La façana està arrebossada i pintada de color blanc. | 08033-116 | Carretera de Vic a Molins de Rei, núm. | Moreu-Rey (1962) fa un esment situant la casa com a 'la torre Solà', a la Carretera de Sentmenat, després del pont. | 41.6267300,2.1623100 | 430220 | 4608673 | 1891 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42557-foto-08033-116-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42557-foto-08033-116-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||
| 42558 | Can Sever | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-sever | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és a dues aigües, de teula àrab. La façana està orientada al sud-est. El carener queda dissimulat per l'acabat de la façana, amb una cornisa motllurada, i un mur que ressegueix el carener en forma de frontó. A la planta baixa hi ha una dues obertures: la porta d'entrada i la finestra, de proporcions horitzontals, amb una reixa. Al primer pis, hi ha dues balconeres, amb un petit voladís i barana de ferro. Al segon pis, perpendiculars a les obertures del segon i primer pis, una finestra amb balconada sense voladís i barana de ferro i a la dreta, una petita obertura vertical. Entre les dues, hi ha dibuixat a la façana un rellotge de sol. A l'interior de la casa, en el rebedor, hi ha una llinda amb la inscripció 'A. D. I. D.1756'. Adossada a la façana est s'ha annexionat un altre espai, de planta rectangular, que consta de planta baixa, pis i porxada, amb la teulada a una sola vessant, i construïda amb teula àrab. A l'esquerra de la casa, hi ha un altre edifici adossat al mur nord, Es tracta d'una planta baixa amb una porta d'entrada construïda amb pedra, on només queden els brancals i una finestra a la dreta amb porticons de fusta. Per damunt un terrat porticat, amb teulada plana transitable, i barana feta amb totxos disposats geomètricament. La part de la façana presenta una balconera, amb quatre pilars d'obra arrebossats i pintats que aguanten una teuladeta feta amb biguetes de fusta i teula àrab. El ràfec de fusta sobresurt uns cinquanta centímetres per tot el perímetre, suportant el pes de les teules. Aquest terrat està envoltat per una glicina. Al davant de la casa hi ha l'era feta de rajols ceràmics vermells, seguit d'una porxada moderna de planta rectangular, a la qual s'hi accedeix a través de tres esglaons. Té una coberta de teula àrab a dues vessants, aguantada per una estructura de pilars realitzats amb totxo, i bigues de formigó. Les bigues de fusta que s'hi observen són decoratives. El terra està fet amb rajol ceràmic vermell. Les baranes estan fetes de maó disposades formant un dibuix geomètric. | 08033-117 | Torrent del Prat de Baix | Moreu-Rey, (1962), troba documents de l'any 1796 on la casa es troba anomenada com, 'llamada la casa y manso Saber'. Al segle XIX, se la troba anomenada 'mas Saber', 'mas Saber', 'mas Sabé'. A finals del segle XIX i durant el segle XX es troben documents on la casa es troba citada amb els noms de 'can Sever', 'can Sebé', 'can Savé'. Sembla ser que seria el nom modern que hauria rebut la casa del Mas Domènec, que es trobava quasi bé enderrocada l'any 1796, i que hauria estat reconstruïda. També es troba documentat el Mas Domènec com a l'antic nom del mas Sever actual: 'Mas Domènech' (1353; s. XV a XIX); 'Mas Domenec' (1480); 'Mas Domenach (s. XVII, XVIII). Pel que fa a la història i llinatge de la família, Moreu-Rey troba documentat un Bernat D., del mas Domenech (1353); Antoni D., menor (1445); Pere d'Oriusa (Hortjussà), marit de Joana (probablement Domènech), 'domitius utilis' del mas (1480); També es tenen referències escrites de que l'any 1796 la 'mina' només era en part construïda, i la casa 'quasi dirruhida'. Així, l'any 1816, Josep Girbent i Umbert comprà a en Josep i Jaume Taló per 1875 lliures el Mas Domenech que pel que sembla ser, ja era conegut per molts amb el nom de Can Sever. | 41.6497800,2.1638300 | 430372 | 4611231 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42558-foto-08033-117-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42558-foto-08033-117-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42559 | El Farell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-farell | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 100-101. Editorial Teide. Barcelona. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XVIII-XX | Conjunt que consta de dues masies de planta rectangular. La primera d'elles, consta de planta baixa i pis, amb la teulada a doble vessant, de teula àrab, i el carener perpendicular a la façana principal, tot i que aquest es troba desplaçat del centre de la façana. Les obertures de l'entrada principal presenten un arc de mig punt, sense recobriment de pedra. Destaquen de l'actual remodelació de la casa, els llindars de fusta de dues obertures completament simètriques. La teulada acaba amb un ràfec fet de maó per on reposa la teula. Pel que fa a la segona casa, aquesta consta de planta baixa, pis i golfes, a més de soterrani, amb la coberta de teula àrab, a doble vessant i el carener perpendicular a la façana principal. A la planta baixa cal destacar la portada adovellada feta de carreus de pedra molt ben treballats en pedra d'esmolet, on a la clau de volta destaca una inscripció emmarcada dins d'una creu amb la data '1791', Per damunt de la portalada destaquen cinc obertures totalment simètriques, emmarcades totes elles per carreus de pedra d'esmolet molt ben treballada, que segons sembla ser, han estat col·locats en època moderna. Al centre, perpendicular al carener, l'escut de la vila de Caldes i les armes del Farell, i a la seva dreta un rellotge de sol. A la planta de les golfes, destaquen tres obertures centrals, seguides de dues més a banda i banda, formant totes elles un arc de mig punt, a l'interior dels quals s'endevina una gran sala, amb bigues de fusta, segurament tapant les de formigó, col·locades durant la restauració de la coberta del mas. A la banda dreta de la façana s'observa una porxada, i a la banda esquerra, comunicant amb la primera casa una segona porxada, amb coberta de teula àrab i a doble vessant, amb bigam decoratiu de fusta. Tots els edificis annexes sembla ser tenen funció de sales per a comensals. L'era de la casa està feta amb lloses rectangulars de pedra unida amb ciment. La façana és arrebossada i pintada de color blanc. | 08033-118 | El Farell | Moreu-Rey (1962) troba referències de l'any 1067 on s'esmenta el Farell com 'In ipso Farello'. De 1167 sembla que és datat un privilegi del comte de Barcelona permetent la construcció del mas al cim de la muntanya de Montmajor: 'Sit notum cunctis qualiter ego Barenguerius Gratia Dei Comes Barchinonae nec non Marchio donatore sumus vobis Soriano et uxori tuae Ermengardae et progeniei vestrae atque posteritate vestrae ad faciendum mansum silicet in cacumine montis Maioris in loco quem vocant Farell, et de praefato manso non faciatis mihi nullum alium censum neque servitium nisi tascham et deciman et faxos et guardias et guaytas quum necesse fuerit. Si quis haec violare praesumpserit nichilo ei voleat, set componat in duplum omnia super scripta semper firmun permaneat. Actum est hoc septima Kalendas Augusti anno trigessimo regnante ludovico Rege. Signum Raimundi Comes Signum Porcelli baiuli comitis Signum Petri Sacer. Signum Petri de Padros'. L'heretat del Farell comprenia als anys 1720, 1,020 quarteres, i dues cases. Afrontava a tramuntana amb el turó de Gallifa; a llevant amb Les Elies, a migdia amb Pasqual de Rovinyío (Pascol), i amb Vallgonernera (Torre Nova); a ponent amb Valls de l'Agell, Sallent, i el terme de Sentmenat. Pertanyia en aquesta època a la parròquia de Sant Sebastià i dins del terme de Caldes de Montbui com ja consta al menys a l'any 1407. Moreu-Rey també parla (pàg. 101) de la Capella del Farell amb les paraules següents 'Pau F. confessa en 1628 - quandam capellam heremitam - sense més precisions. Devia ser la de la casa, que Maspons, anomena la capelleta del Farell'. A la pàg. 207 ens remet a Sant Sebastià del Farell, segons el qual diu que un document de 1753, 1756 parla 'de l'hermita baix invocació de Sant Sebasta construHida en lo terme de la vila de Caldes de Montbuy', i del seu ermità Fr. Ramon Macias. Moreu-Rey creu que aquesta no té res a veure amb l'església de Sant Sebastià de Montmajor, que era aleshores una parròquia amb més de 30 ànimes de comunió. A finals del segle XIX la masia encara estava habitada pels seus propietaris, que, a més, tenien uns masovers que cuidaven la finca i conreaven les terres. A partir de la dècada dels anys vint del segle XX, la família Rocamora, la propietària, va abandonar la casa pairal, però la masoveria va continuar habitada per un pastor conegut com el 'Refilat', que hi tancava el seu ramat de bens. Algunes temporades de l'any també hi vivia un carboner anomenat 'Galí'. L'any 1964, Antoni Rocamora, marquès vidu de Villlamizar, va morir. Llavors la finca va passar a mans d'uns altres propietaris, que van muntar-hi un hotel restaurant. | 41.6606100,2.1308800 | 427640 | 4612460 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42559-foto-08033-118-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42559-foto-08033-118-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42559-foto-08033-118-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Sembla ser que en aquesta propietat hi hauria hagut una ermita, però no s'ha pogut accedir a l'interior de la finca per comprobar-ho. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42560 | Antiga ermita de Sant Tomàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antiga-ermita-de-sant-tomas | ADELL I GISBERT, Joan-Albert. (1986). L'arquitectura romànica. Col·lecció: coneguem Catalunya. Pàgs.75. Els llibres de la frontera, 16. Barcelona. GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental i El Vallès Oriental. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. VALL-MASVIDAL, Ramon. (1983). El romànic del Vallès, pàg. 168. Ed. Ausa. Sabadell. WHITEHILL, Walter Muir. (1974). L'art romànic a Catalunya, segle XI, pàgs. 48-49. Edicions 62 (primera edició 1941). Barcelona. | XI-XII | Actualment una part de l'ermita es troba en ruïnes. Durant el treball de camp s'ha observat que part del terra havia estat arrencat i excavat furtivament. | Ermita d'una sola nau amb absis. La nau és de planta rectangular i té l'absis més estret i de planta semicircular, obert pel costat de llevant. La unió d'aquests dos espais es fa mitjançant un doble reclau en degradació. La nau és coberta per una volta de canó seguit d'un arc apuntat, que es troba enfonsada i l'absis per una volta de quadrant d'esfera. Tenia dues finestres, una de doble esqueixada que actualment ha desaparegut amb l'enfonsament i la segona formant un arc de mig punt i llinda plana situada al centre del mur de ponent. La porta d'entrada és situada al mur de migdia, formada per dos arcs de diferent alçada amb una llinda intermèdia. L'arc exterior és fet amb dovelles treballades, de les quals només queda pràcticament la meitat. L'arc interior, un arc capalçat fet amb dovelles més rústegues, amb l'empremta sobre el morter de l'encanyissat que formava part de la cintra amb què es va construir l'arc. L'aparell dels murs d'aquesta ermita està fet de pedres amb forma laminar, molt abundants a la zona, i de diverses mides. Es varen col·locar en filades horitzontals més o menys regulars. La majoria de les pedres presenten un simple desbastat, només a les cantonades s'observa un treball més acurat. Tot i que la volta està gairebé esfondrada, es pot veure encara que havia estat feta de pedres aplanades disposades en plec de llibre i lligades amb morter de calç. El farciment és constituït també per pedres de forma aplanada barrejades amb morter de calç, amb una disposició aproximadament radial. A l'exterior, sobre l'arc que separa la nau de l'absis hi havia les restes d'un campanar d'espadanya, que ha quedat sota les runes provocades per l'enderroc. També s'observen uns contraforts afegits a la façana de migdia i a l'absis, per tal de contrarestar la pressió de les voltes. | 08033-119 | Turó del Prat de Dalt | L'ermita era dedicada a Sant Tomàs Bexket, canonitzat l'any 1172, quan encara no havien transcorregut dos anys de la seva mort. El primer esment documental del temple és de l'any 1190 tan sols divuit anys posterior a la data de la canonització del sant, prova de la ràpida difusió que tingué a Catalunya la seva devoció. Sembla ser que l'any 1578, a causa del seu estat precari, el bisbe manà que es tanqués i reparés, cosa que devia fer-se perquè continuà apareixent en les visites pastorals posteriors. Els propietaris de la capella, l'any 1771 obtingueren el permís del bisbe per traslladar-la al mas del Prat del Dalt. El nou edifici data del 1773. A partir d'aquesta data s'abandonà l'antiga ermita. | 41.6741100,2.1596600 | 430051 | 4613935 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42560-foto-08033-119-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42560-foto-08033-119-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42560-foto-08033-119-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 92|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42561 | Bòbila Negrell - Camí de Can Pujades | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bobila-negrell-cami-de-can-pujades | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy (Barcelona). VIII Congreso Nacional de Arqueologia. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. Pàgs. 11-13. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. TEN, R.; GARCIA, J. i GRAUGÉS, A. (1982). Camí de Can Pujades, a Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys. Col·lecció Excavacions arqueològiques a Catalunya, núm. 1, pp. 78-79. | 3500-2500a | Lloc d'enterrament inhumació col·lectiu del neolític. Es localitzaren dues lloses i restes d'ossos en el marge del camí. Segons varis autors, la bòbila Negrell i el Camí de Can Pujades formarien part d'un mateix jaciment, ja que estan separats un de l'altra d'uns 25 metres aproximadament. La necròpolis es troba situada en les argiles de la plana. En aquest lloc és on es van localitzar tres sepulcres de fossa. Ell primer d'ells, es trobà cobert amb un mur de pedres. L'aixovar estava composat de contes de cal·laïta de diverses tipologies un nucli de sílex i destraletes. La segona sepultura, també es trobà protegida per blocs de pedra i presentava un aixovar a base de petits fragments de ceràmica llisa. La tercera i última sepultura que aparegué al camí de Can Pujades, es trobà coberta amb lloses i el seu aixovar estava composat per diversos fragments de ceràmica llisa i un punxó - espàtula. | 08033-120 | Bòbila al sud-est del nucli urbà. | És el primer lloc de Caldes de Montbui on es van localitzar evidències neolítiques en una data que no depassaria el llindar entre els segles XIX i XX. Les troballes foren lliurades per Francesc Cortada al propietari dels terrenys, que era el Sr. Marià de Sans, el qual, més tard, va entregar-les al municipi de Caldes. Es tractava de diversos materials arqueològics entre els quals destacava un collaret sencer amb més de cinquanta denes de variscita, que segurament provenia de les mines de Can Tintorer a Gavà, un dels centres d'extracció d'aquest tipus de mineral més importants d' Europa en aquesta època. A principis dels anys seixanta, concretament l'any 1961, es van dur a terme noves excavacions, en les quals es documentà un nou sepulcre, aquesta vegada sense coberta i que presentava la mateixa tipologia que el descobert al final del segle XIX, però en aquest cas, amb molt poc aixovar. L'any 1981, mentre es cremava un marge del camí de Can Pujades, van aparèixer dues lloses i restes d'ossos que van permetre identificar un nou sepulcre. Seguidament Ramon Ten, Joan Garcia i Antoni Grauges van excavar i van publicar els resultats inicials. Segons que esmenten els autors, la tomba es va trobar a uns vint-i-cinc metres de la carretera, just davant d'on s'havia localitzat la fossa de la bòbila del Negrell. Hi ha autors que pensen que es tracta d'un mateix jaciment. Les restes trobades entre aquesta zona la bòbila del Negrell i les restes arqueològiques que Llogari Sala va trobar a la bòbila d'en Cortada, permetrien corroborar la hipòtesi d'una gran àrea de necròpolis al vessant sud-oriental de l'actual nucli urbà de Caldes. Dins de la tomba juntament amb un esquelet incomplet i desordenat es va trobar formant part de l'aixovar, un punxó -espàtula en dos trossos i un parell de fragments de ceràmica, un d'ells de vora, que provisionalment van permetre datar la tomba dins de la cultura dels sepulcres de fossa. El propietari de la bòbila, que ja ha aturat la seva activitat, el traçat actual de la carretera C-59 passa per damunt d'una bona part del jaciment. | 41.6233900,2.1723700 | 431055 | 4608294 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42561-foto-08033-120-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42561-foto-08033-120-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42561-foto-08033-120-3.jpg | Legal | Prehistòric|Neolític | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 76|78 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42562 | Carrer Major - Entre carrer Raval del Remei i carrer del Pont | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-major-entre-carrer-raval-del-remei-i-carrer-del-pont | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. | XV-XVIII | Jaciment que consta d'una claveguera feta a base de maons i morter gris amb una volta obrada amb el mateix material. Més endavant, aparegueren dues estructures de murs obrades amb blocs de pedra de grans dimensions i lligades amb morter de calç blanc, amb alguna teula. Els dos murs formaven un angle i es perdien en sentit oest. Possiblement es tractés d'una construcció d'època moderna. No es detectaren més restes en llarg de la rasa. | 08033-121 | Carrer Major, s/n | Jaciment descobert durant les excavacions dutes a terme entre el 7 i el 29 d'agost de l'any 2006, sota la direcció de Míriam Esqué Ballesta, amb motiu d'unes obres realitzades al carrer Major de Caldes de Montbui que consistien en la col·locació d'una canonada per a la recollida de les aigües residuals a dit carrer, es dugué a terme una intervenció arqueològica preventiva. Aquesta consistí en un control de moviments de terres a partir d'una rasa oberta de 87 m de llargada per una profunditat màxima de 1,60m. | 41.6361800,2.1610900 | 430129 | 4609723 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42562-foto-08033-121-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42562-foto-08033-121-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | És un carrer actualment | 94 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42563 | Les Cremades - Bosc de la Xarona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-cremades-bosc-de-la-xarona | ALMAGRO BASCH, M.; SERRA RÀFOLS, J. de C. i COLOMINAS ROCA, J. (1945). Carta Arqueológica de España. Barcelona. Madrid: Ed. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, 1945, DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy (Barcelona). VIII Congreso Nacional de Arqueologia. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MIRÓ, C. (1961). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. SALA, Ll. (1972c). Importante hayazgo arqueológico en “Les Cremades”, siglos III-II aC. Setmanari Montbui. Núm. 1.396. | IIaC- VdC | parcialment destruït | Possible assentament ibèric. Aquest terreny es trobava afectat per la construcció d'una escola i d'una zona esportiva. Amb el moviment de terres van començar a aparèixer gran quantitat de restes ceràmiques. Entre aquestes restes, es podien trobar produccions de vernís negre Campaniana B, produccions emporitanes del tipus E, (dues pàteres Lamboglia 5/ Morel 2250) que segons C. Miró (1986), presentarien una cronologia del 80 - 40 aC. No es localitzaren estructures associades a les troballes ceràmiques. Durant les obres, també aparegueren monedes ibèriques, la qual cosa va fer pensar a Sala (1961) en l'existència d'una seca pels voltants, però no s'ha trobat cap indici de la seva existència. | 08033-122 | Turó del Pi de les Tres Branques | Jaciment conegut per les constants troballes aïllades que s'han anat succeïnt des de mitjan del segle XX. Almagro (1945), en la seva Carta Arqueològica d'Espanya ja cita el jaciment. Mes tard, l'any 1972, durant unes obres que afectaren la zona, aparegué material ceràmic sense estructures. Malgrat no va ser possible saber quin tipus d'assentament s'estava excavant, el material recuperat va permetre establir una cronologia aproximada que marcava el punt inicial al final del segle III aC, i donava com a punt àlgid el pas del segle II a l'I aC. L'abandonament d'aquest possible poblat deuria succeir a partir de l'època d'August, tal com marquen alguns fragments d'àmfora tarraconense recuperats. Pel que fa a la teoria establerta per Llogari Sala els anys seixanta sobre la possibilitat que Les Cremades fos la seca de la ciutat encara no localitzada d'Eusti, autors com J. Sanmartí, A. Monleón o J. Hernández pensen que les dades són insuficients, recordant que els textos clàssics situen aquest nucli en la zona ausetana i tot i que Caldes es situa geogràficament a la frontera, el fet que la base de la teoria sigui únicament la troballa de les monedes, també permet a Planoles (Ripollès) o Manlleu (Osona) , apropiar-se'n ja que l'arqueologia també hi ha localitzat monedes d'Eusti . | 41.6372400,2.1585300 | 429917 | 4609843 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42563-foto-08033-122-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42563-foto-08033-122-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42563-foto-08033-122-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42564 | Conjunt Termal de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-termal-de-caldes | <p>ALMAGRO BASCH, M.; SERRA RÀFOLS, J. de C. i COLOMINAS ROCA, J. (1945). Carta Arqueológica de España. Barcelona. Madrid: Ed. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, 1945. BALLART, J. i VILLANUEVA, J. (1981). Resum de la història de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. COSTA, R.; MONLEÓN, A i altres (2002). Història termal de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. FABRE, G.; MAYER, M. i RODA, I. (1984). Inscriptions romaines de Catalogne. Paris. Vol.I, Barcelone (sauf Barcino). FOLCH, J. i altres. (1988). El poblat ibèric de la Toe roja i el conjunt termal de Caldes de Montbui. Vallès Occidental. Tribuna d'Arqueologia. 1987-1988. Barcelona. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental i El Vallès Oriental. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. MAYER, M. i RODÀ, I. (1992). L'epigrafia romana a Catalunya. Estat de la qüestió i darreres novetats. Fonaments. Barcelona. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. MIRÓ, C. (1992). Les termes romanes de Caldes de Montbui. Revista Arrahona, núm. 10. Sabadell. MIRÓ, C.; FOLCH, J. i MENÉNDEZ, F.X. (1987). El procés de romanització al curs mig de la riera de Caldes (Vallès Occidental). Estat de la qüestió. Actes de les I Jornades Internacionals d'Arqueologia romana. Granollers. MIRÓ, C.; MONLEÓN, A. i REVILLA, E. (1993). El nucli romà de Caldes de Montbui. Estat de la qüestió. La ciutat en el món romà. XIV congrés Internacional d'Arqueologia Clàssica. Tarragona.</p> | II aC-IIdC | <p>Conjunt termal que correspon a les antigues termes romanes. Les restes fins avui documentades permeten veure que aquest conjunt va ser construït amb una planificació prèvia. La piscina és la part més monumental del conjunt; aquesta s'omplia amb aigua brollant a 76º C. Per tant no necessitava cap sistema d'escalfament. A les termes hi havia vàries piscines, cadascuna amb una temperatura diferent. La galeria perimètrica que envolta la bassa tindria funció de lloc de pas i espera. En referència als dos absis de la capçalera de la galeria, un d'ells correspondria a la banyera. La interpretació de les estructures excavades al mig de la plaça, assentades damunt d'un brollador podria indicar que es tractava d'una altra piscina d'aigua calenta, potser una gran piscina descoberta que faria les funcions de natatio. La resta de piscines documentades a l'interior del museu Thermàlia i a l'ermita de Santa Susanna, són de dimensions més reduïdes. No es coneixen estratigrafies associades a les restes, però sembla que cronològicament caldria emmarcar-lo a finals del segle I aC o primers del segle I dC. A partir del segle IV dC com a molt tard, la zona de l'ermita de Santa Susanna es convertí en necròpolis, reduint així l'espai destinat als banys.</p> | 08033-123 | Plaça de la Font del Lleó, s/n | <p>Caldes de Montbui fou en època romana una estació balneària, fundada sobre les deus d'aigua calenta que hi brollen, i al voltant de la qual es desenvolupà un nucli urbà d'una importància considerable durant l'Alt Imperi. Durant el segle XIV es portà a terme la construcció de l'Hospital de Pobres i els Banys Comuns. La reutilització de l'espai com a banys nous emprant part dels murs d'època romana, es perllongà fins a la segona meitat del segle XVI. Si bé durant uns anys quedà abandonat, i s'ensorrà part de la casa que cobria l'edifici romà, l'any 1601, es construí a sobre la part més monumental de les termes romanes, l'Ajuntament. La galeria perimètrica va passar a ser la presó i la piscina, el graner municipal. El 1650 s'hauria clausurat la piscina del centre de la plaça i no seria fins l'any 1840 que Marià Sans, propietari del Balneari Rius, comprà l'edifici on hi havia instal·lat l'ajuntament, cedint la planta baixa com Casa Consistorial. En aquest moment es va tornar a descobrir la piscina romana. L'any 1955, l'ajuntament adquirí el solar i el 1956 es van iniciar les obres per part del Servei de Catalogació de Monuments de la Diputació de Barcelona. L'any1956 es dugué a terme una campanya de restauració de les termes i efectuant-se vàries campanyes d'excavacions dirigides per Ll. Sala. Durant els anys 1986 i 1988 es van dur a terme actuacions arqueològiques d'urgència al subsòl de l'antic hospital així com a la Plaça de la Font del Lleó on es descobriren les estructures del conjunt termal de Caldes. En aquesta excavació es van poder localitzar estructures pertanyents a canalitzacions d'època romana i sis piscines. Entrant a l'edifici, a mà dreta es localitzaren dues piscines, entre les quals no es pogué establir cap relació, ja que no van poder ser exhumades en la seva totalitat. Es pensa que tindrien una forma triangular amb una amplada de 2,5m. Ambdues estaven construïdes amb opus caementicium i recobertes amb un arrebossat de calç i trencadissa de ceràmica. Cap d'aquestes piscines conservava el fons. Un mica més al nord, es va poder localitzar dues piscines més, de planta quadrada mesurant 1,70 x 2,30 x 1,80 x 2,30m., amb un graó perimètric de 30 cm que com les altres anteriors tampoc presentava paviment. Aquestes últimes formaven part d'una fase posterior d'utilització del conjunt, ja que seccionaven una altra piscina de planta circular o semicircular, construïda amb lloses de pedra sorrenca vermella i un paviment d'opus signinum. A l'entrada del Museu Thermàlia, a mà esquerra també es va poder excavar una altra bassa, aquesta última de base quadrada d'1 metre de costat sense que conservés el fons. L'any 1994 es localitzà al carrer Delger, durant un seguiment d'urgència, una piscina o dipòsit de petites dimensions (2 x 2,20 m i 40 cm d'alçada màxima conservada). L'estructura estava obrada amb opus caementicium i amb les parets i el paviment arrebossats d'opus signinum. Aquesta aparegué aïllada sense cap altra resta associada al seu voltant, conservant només tres dels seus costats, ja que el quart estava afectat per les construccions modernes. L'any 2003 l'Ajuntament de Caldes de Montbui promogué una nova campanya arqueològica amb la qual es consolidaren, restauraren i rehabilitaren les restes arquitectòniques de les Termes, ja que es trobaven en molt mal estat de conservació. Durant la intervenció es constatà la presència de restes arqueològiques, amb una cronologia entre el segle II aC i el segle I dC així com restes d'època moderna des del segle XVII al segle XIX. El coneixement sobre el Conjunt Termal de Caldes és fragmentari. L'origen de l'ús d'aquest conjunt se situa entre a finals del segle II aC i inicis del segle I aproximadament. Aquesta datació vindria donada per les restes trobades de ceràmica campaniana i d'àmfora itàlica. Els materials més tardans trobats, com la ceràmica sigil·lata clara D, correspondrien als segles IV - V dC.</p> | 41.6344500,2.1615900 | 430169 | 4609530 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42564-foto-08033-123-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42564-foto-08033-123-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42564-foto-08033-123-3.jpg | Legal i física | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Assentament (jaciment) | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació història) També s'han pogut documentar diverses piscines que correspondrien a diferents àmbits com canals de conducció d'aigua i el sistema de desguàs de diferents piscines que desembocaven a la claveguera principal. A partir de les diverses excavacions realitzades s'han pogut identificar 11 piscines datades totes elles del segle I aC. Per les restes d'una sudatio que van aparèixer en el recinte del Balneari Broquetas es creu que la zona central e les termes segurament hauria estat ubicada en l'actual Plaça de la Font del Lleó, i voltants. També en relació a les restes aparegudes al voltant de l'edifici termal s'haurien identificat 11 inscripcions dedicades als déus Apol·lo, Minerva i Salus, com a agraïments per una curació rebuda. També es deixà al descobert una necròpolis a la zona de la Capella de Santa Susanna i durant el segle XIII es construí l'Hospital de Pobres sobre les restes d'una part de les termes. A partir d'aquí el complex termal anirà perdent impuls fins que, a mitjan del segle XVII, es clausurarà definitivament. | 83|80 | 1754 | 1.4 | 1782 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||
| 42565 | Can Viladevall - Can Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-viladevall-can-vall | ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. FOLCH, J. i altres. (1988). El poblat ibèric de la Torre Roja i el conjunt termal de Caldes de Montbui. Vallès Occidental. Tribuna d'Arqueologia. 1987-1988. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A. (2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 34. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MIRÓ i ALAIX, C. (1984). Les excavacions a la villa romana de can Viladevall (Caldes de Montbui). Memòria d'excavació inèdita dipositada al Servei d'Arqueologia de la direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | I-II dC. | Jaciment que consta d'un lloc d'habitació amb estructures conservades d'una vil·la d'època romana. Les restes d'aquest assentament pertanyen a l'àrea industrial d'una vil·la on s'haurien excavat diversos paviments d'opus signinum, així com les restes de canalitzacions relacionades amb una gerra semiesfèrica de grans dimensions soterrada. Unes estructures circulars excavades a la roca, formen part del mateix conjunt. Tanmateix es remarquen nombrosos fragments de dolia apareguts així com el dolium sencer, que podrien fer pensar en l'existència d'un magatzem. La data inicial per a aquest assentament ve donada per uns fragments de ceràmica Campaniana A, mentre que la datació més moderna es basaria en la presència de fragments de T.S. Gàl·lica. Les tres fases que presenten les estructures corresponen a dos nivells de l'opus signinum i al retall posterior dels dos per fer el dipòsit excavat a la roca. La cronologia d'aquestes fases no s'ha pogut determinar. L'estat de conservació d'aquesta vil·la no era gaire bo. | 08033-124 | A l'Est del terme municipal | La primera documentació que parla d'aquest jaciment va ser d' Estrada (1969), des dels anys cinquanta, però va ser l'any 1984 quan Carme Miró va poder excavar una petita zona de la pars rustica. Un camp de dolia i diversos dipòsits així ho confirmaven i entre aquests cal destacar la troballa d'un gran contenidor semblant a una dolia però de forma oberta, amb un broc que vessava en un dipòsit d'opus signinum. Sembla evident doncs, una interpretació com a centre de transformació d'alguna matèria primera, segurament raïm o olives. | 41.6278800,2.1935400 | 432823 | 4608776 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42565-foto-08033-124-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42565-foto-08033-124-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42565-foto-08033-124-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42566 | Cova Solanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-solanes | ALMAGRO BASCH, M.; SERRA RÀFOLS, J. de C. i COLOMINAS ROCA, J. (1945). Carta Arqueológica de España. Barcelona. Madrid: Ed. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, 1945. BOSCH GIMPERA, P. (1915.1920). Resultats de l'exploració de coves a Catalunya per l'Institut d'Estudis Catalans. Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans, vol. VI. Barcelona. COLOMINES, J. (1982). Mas sepulcros de fosa en el Vallés. pp. 201-203. Revista Ampurias. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 15. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. SALA, Ll. (1965a). Prehistoria en Caldas de Montbuy. Setmanari Montbui, núm. extra d'octubre. SALA, Ll. (1965b). Los celtas en Caldas de Montbuy. Setmanari Montbui, 1.085. SALA, Ll. (1972d). Caldas de Montbuy prerromana. Setmanari Montbui. Núm. 1.401. SALA, Ll. (1973b). La cova de Solanes. Setmanari Montbui. Núm. 1.464. | 2500-650aC | Cova de dimensions reduïdes, de constitució càrstica la qual ha sofert enderrocaments del sostre en diverses ocasions. El subsòl, de potència considerable presenta diverses bretxes mal soldades pel carbonat de calci després de la roca mare. Cronològicament, el jaciment va des del bronze antic fins el bronze final. D'aquesta manera, els materials ceràmics més destacats van des de peces de fons esfèrics, petites gerres de carena suau, bols, vasos carenats sense decoració amb nansa al mig del carenat, petites gerres de superfície rugosa, raspallada llisa grollera o brunyida, decorades amb cordons incisos o amb impressions digitals. Cal destacar els vasos que presenten ansa amb apèndix de botó. La resta de materials són punxons d'os, peces de collaret en rodelles i penjolls treballats de pectem, penjolls de ceràmica de color gris - negrosa, dues puntes de sageta d'os amb aleta i peduncle, botons trapezoïdals també d'os amb doble perforació en V. La llarga ocupació d'aquesta cova fa que diferents èpoques estiguin representades en el registre arqueològic. Els materials més antics fan retrocedir la datació, fins, com a mínim, el final del calcolític o el bronze antic, però el gruix de la informació obtinguda, que el converteix en un puntal per a la investigació històrica de Caldes de Montbui pel període del bronze mitjà. Al jaciment s'hi van localitzar ossos i aixovar, destacant la presència d'un crani infantil trepanat. | 08033-125 | Turó de Can Solanes | Des de la primera identificació del jaciment per part d'Almagro i Bosch Gimpera no consta cap altra intervenció. Garcia Carrera (1989), descriu vàries troballes localitzades al Turó de les Solanes, 'al Cau A, anomenat també 'Llaborer' es trobaren puntes de fletxa i trossos de vas, mentre que al Cau B varen aparèixer queixals i un crani d'adult. En aquest turó, també esmenta una altra cavitat coneguda amb el nom de Cau dels Llims, on es localitzà un vas del neolític final i l'enterrament d'un nen i d'un adult'. | 41.6833600,2.1451800 | 428856 | 4614974 | 08033 | Caldes de Montbui | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42566-foto-08033-125-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42566-foto-08033-125-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42566-foto-08033-125-3.jpg | Legal | Neolític|Edats dels Metalls|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp ha estat impossible la seva localització, donada la gran quantitat de sotabosc que segurament tapava l'entrada de la cova. Es va intentar contactar amb algun membre del Museu de Sant Feliu de Codines per tal d'intentar localitzar el lloc exacte on es troba la cova, sense cap resultat. La masovera de Can Solanes, tampoc recordava el lloc exacte de la seva ubicació. | 78|79|76 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42567 | Sant Miquel de Martres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-miquel-de-martres | ALMAGRO BASCH, M.; SERRA RÀFOLS, J. de C. i COLOMINAS ROCA, J. (1945). Carta Arqueológica de España. Barcelona. Madrid: Ed. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, 1945. ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 33-34. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. SALA, Ll. (1973c). Las ánforas de la calle Espartero y el horno de Salt de les Bruixes. Setmanari Montbui. Núm. 1.474. | II aC-V dC | Lloc d'habitació amb estructures conservades d'una vil·la d'època romana. S'hi han localitzat paviments d'opus testaceum, parets i un forn de producció d'àmfores. Durant el treball de camp no es trobà cap indici de murs o forn. No obstant això en superfície es pogueren observar restes diverses de ceràmica escampades damunt de les terres llaurades on s'hi troben oliveres plantades. | 08033-126 | Pla de l'Aguilar | La primera notícia sobre l'existència d'aquest jaciment la proporciona Almagro (1945) en la seva carta arqueològica d'Espanya, on descriu l'aparició de paviments, ceràmica romana (tegulae) i restes de murs. L'any 1949 fou excavat sota la direcció de J. Colomines. Els anys 1956 i 1971 fou de nou excavat per Llogari Sala, que llavors ere membre del Museu de Caldes de Montbui . Hi va documentar una villae romana tardorepublicana. En la primera fase es posà al descobert un forn de produció d'amfores (tipus Pascual 1 i Dressel 2-4). S'hi van poder localitzar diferents marques de taller, de les quals R. Pascual identificà com a pertanyents a aquest centre de producció. Durant les campanyes posteriors es van posar al descobert restes de parets amb paviments d'opus testaceum així com diversos fragments ceràmics dels quals destaquen els de terra sigil·lata itàlica. La cronologia més antiga la proporcionen fragments de Campaniana A. Així doncs, es pot establir un origen republicà per a aquest assentament, un moment àlgid en el segle I dC., però en canvi no s'ha pogut documentar el moment final d'aquesta vil·la. L'any 1993, es visita el jaciment amb motiu de la revisió de la Carta Arqueològica, on es prospecta a peu trobant nombroses restes de ceràmica comú i àmfora romana. Carme Miró opina que les restes romanes de la Creu de Baduell, el salt de les Bruixes i el sot del Baster pertanyen a la mateixa villae. Aquestes restes responen sobretot a forns i escombreres d'àmfora que recolzen la interpretació d'aquesta zona com a pars rustica de la vil·la destinada segurament a la producció de vi. | 41.6397300,2.1916600 | 432679 | 4610093 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42567-foto-08033-126-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42567-foto-08033-126-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42567-foto-08033-126-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | També conegut com a Creu de Baduell, Sot del Baster o Salt de Les Bruixes. Al voltant de l'ermita que li dóna nom situada al salt de les Bruixes, per sobre del sot d'en Baster, al sud-est del turó gros de Can Camp. | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42568 | Poblat ibèric de la Torre Roja | https://patrimonicultural.diba.cat/element/poblat-iberic-de-la-torre-roja | ALMAGRO BASCH, M.; SERRA RÀFOLS, J. de C. i COLOMINAS ROCA, J. (1945). Carta Arqueológica de España. Barcelona. Madrid: Ed. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, 1945. BALLART, J. i VILLANUEVA, J. (1981). Resum de la història de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. FOLCH, J.; MIRÓ, C.; MENÉNDEZ, X i REVILLA, E. (1988). El poblat ibèric de la Torre Roja i el conjunt termal de Caldes de Montbui. Vallès Oriental. Tribuna d'Arqueologia. 1987-1988. Barcelona. FOLCH, J.; MIRÓ, C.; MENÉNDEZ, X i REVILLA, E. (1995). Memória d'excavació del poblat ibèric de la Torre Roja. Caldes de Montbui. Vallès Oriental. 1984-1987. Memòria d'excavació inèdita dipositada al servei d'Arqueologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 23-30. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. MIRÓ i ALAIX, C. (1988). El poblat ibèric de la Torre Roja i el conjunt termal de Caldes de Montbui (Vallès Occidental). Tribuna d'Arqueologia. 1987-1988. pp 153-162. MIRÓ, C.; FOLCH, J. i MENÉNDEZ, F.X. (1984). Informe sobre la primera campanya d'excavacions duta a terme al poblat ibèric de la Torre Roja. Caldes de Montubi. Vallès Oriental. Juliol-Agost de 1984. Informe d'Intervenció. Caldes de Montbui. MIRÓ i ALAIX, C i REVILLA, E. (1989). Memòria de la cinquena campanya d'excavacions al poblat ibèric de la Torre Roja (Caldes de Montbui, Vallès Oriental). Estiu 1988. Memòria d'intervenció. Memòria d'excavació inèdita dipositada al Servei d'Arqueologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. MONLEÓN, A.; REVILLA, E. i SAULA, O. (1991). Memòria d'excavació al poblat ibèric de la Torre Roja. Caldes de Montbui, Vallès Oriental. Estiu 1989, 1990 i 1991. Memòria d'excavació inèdita dipositada al Servei d'Arqueologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. MONLEÓN, A. i SAULA, O. (1992). Memòria d'excavació al poblat ibèric de la Torre Roja. Caldes de Montbui, Vallès Oriental. Estiu 1992. Memòria d'excavació inèdita dipositada al Servei d'Arqueologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Setmanari de Montbui. FORTÓ, Abel (2008). L'associació d'arqueòlegs FIDES presenta els resultats de les campanyes d'excavació de la Torre Roja. Revista Tot Caldes de Montbui, núm. 1056, del 25 de juliol al 8 d'agost, pàg. 11. Ed. Gràfiques Lloreda. http//xsb-blogspot.com (consulta realitzada el 12/11/2008) | VI-I / XII | Lloc d'habitació amb estructures conservades d'un poblat ibèric. Durant les campanyes d'excavació realitzades s'han deixat al descobert uns 240 metres quadrats, localitzant diverses habitacions de planta rectangular amb parets de pedra sorrenca, lligades amb fang. En una de les habitacions, la núm. 4, va aparèixer una estructura de llar de foc, de planta quadrada. L'habitació núm. 2, és travessada per una claveguera formada per lloses verticals i coberta també amb lloses. En les campanyes d'excavació realitzades durant els anys 1989, 1990 i 1991, aparegué una zona de necròpolis medieval amb 8 enterraments de lloses datades entre el segle XI i XII. De les tombes documentades cap d'elles anava acompanyada d'aixovar. Tradicionalment es parlava de tres fases constructives, amb una cronologia inicial de la primera meitat del segle V aC, testimoniada per fragments de ceràmica àtica de figures roges. El moment final se situa en el canvi testimoniat per la presència de Terra Sigil·lata aretina, de parets fines i un àmfora Pascual 1. Després de les intervencions de 2005 i 2006 s'ha pogut concretar amb claredat aquestes tres fases d'ocupació diferenciades, documentant un moment inicial diferent d'aquests amb una data fundacional que podria remuntar-se al segle V o VI aC. Aquesta primera fase es podria correspondre amb un moment pre-urbà, ja que sembla que existeix un assentament amb cases aïllades sense un espai públic organitzat i sense muralla. Pel que fa a la següent fase, durant el segle II aC, sembla que existeix un poblament com a mínim durant la segona meitat del segle II Ac prèvia al moment en què el poblat experimenta una redistribució urbanística important, fet que es produeix durant el primer quart del segle I aC. Una altra troballa important són els successius enterraments infantils localitzats sota llars, un d'ells doble. No són els primers enterraments localitzats en el poblat, però sí els que es presenten més concentrats dins un mateix espai. L'estudi numismàtic d'aquest jaciment revela una important activitat comercial i proporciona un marc cronològic més precís, entre el 54 i el 48 aC. El període més conegut del poblat és el darrer quan aquest està plenament romanitzat. Aquest impacte de la romanització és visible a nivell material, ja que es troba divers material com tègules i dolia, construcció de clavegueres, monedes i un gran molí giratori, importacions ceràmiques, etc. Les habitacions, orientades de nord a sud, s'adossen a un gran mur reutilitzat com a marge, que probablement constituí la muralla que tancava el poblat per la banda nord. En la campanya de l'any 2007 es van documentar evidències clares d'activitat artesanal dins del jaciment, concretament del treball del ferro, ja que s'han trobat fragments de forns utilitzats. Aquest taller correspon a la darrera fase, l'inici de la qual es situa al segle I aC. Per tant, es podrien diferenciar dos moments amb distintes sub-fases: un d'ibèric i l'altre d'iberoromà. S'ha detectat, datat entre el segle V i el final del segle III aC, un carrer orientat direcció NW - SE i, adossats a ell, tota una sèrie d'àmbits que s'allargarien fins als primers desnivells pronunciats del turó per, d'aquesta forma, sumant els seus murs posteriors, obtenir un mur que protegeix el poblat. La planta d'aquesta primera fase documentada estructuralment mostra el valor del poblat. El fet de documentar gairebé quinze metres de carrer, mostra un nucli allunyat tipològicament de l'establiment rural. El desenvolupament urbanístic i la planificació de traçats públics no fa sinó accentuar el valor d'una societat que poc té a veure amb la imatge de subdesenvolupament que durant molts anys s'ha donat a la cultura ibèrica. | 08033-127 | Turó de la Torre Roja | El topònim Torre Roja es deu a l'existència d'una torre de guaita de planta circular de factura medieval. Les primeres notícies de la Torre Roja com a jaciment venen de la mà de Llogari Sala, veritable impulsor durant els anys 50, tot i que als anys quaranta ja apareix esmentat a la Carta Arqueológica de España, d'Almagro. Llogari Sala fou recolzat per persones com Josep Estrada o Josep Barberà. La seva mort, l'any 1980 va provocar l'abandonament del jaciment fins que, dels anys vuitanta a principis del noranta, es van establir uns camps d'aprenentatge d'Arqueologia organitzats conjuntament per la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Finalment, l'any 2004, l'associació de joves arqueòlegs sense ànim de lucre, FIDES Recerca i difusió Històrica, va proposar al consistori l'endegament d'unes noves campanyes d'excavació i consolidació. Així docs, les campanyes es van iniciar l'any 2004, gràcies a la col·laboració de l'ajuntament de Caldes de Montbui diferents entitats de la vila i l'associació d'arqueòlegs FIDES, amb el consentiment de la família Sagalés propietària dels terrenys. L'any 1963 es realitzà una prospecció per part de R. Subirana del Museu de Sabadell. L'any 1968 es documenta una intervenció de J. Barberà. L'any 1973, fou prospectat per part de. P Mañé, del Museu de Sabadell. Sobre la ocupació del turó, com a espai d'hàbitat, s'ha de situar entre el segle VI aC i el principi de l' I dC. Sanmartí, afirma que no hi produccions ceràmiques d'importació que es puguin datar dins d'aquest segle VI aC, però alhora va estudiar produccions indígenes que són indubtablement de l'ibèric antic,i, fins i tot, algun fragment que recularia fins a la primera edat del ferro o el bronze final. Aquesta ocupació tan llarga i continuada permet conèixer el desenvolupament dels ibers des de la seva aparició fins a la dissolució dins la força tant de la cultura com de l'exèrcit romà. Tot i que al segon segle abans de Crist pateix un cert retrocés, no s'abandonarà fins al principi del segle I dC quan el nucli romà de Caldes ja estava ben establert. El director de les excavacions des de l'any 2004, ha estat Abel Fortó, establint una seqüència cronològica del jaciment, que s'iniciaria aproximadament l'any 750 a.C. i hauria perdurat fins el segle I aC. | 41.6337200,2.1429600 | 428616 | 4609465 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42568-foto-08033-127-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42568-foto-08033-127-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42568-foto-08033-127-3.jpg | Legal | Antic|Ibèric|Romà|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació descripció)Per sobre d'aquesta fase ibèrica, s'ha pogut documentar la que representa la fase més important, estructuralment parlant, del jaciment. Es tracta del moment en què la cultura ibèrica ja ha entrat en contacte amb la cultura romana i aquesta última comença a imposar-se convertint els indígenes en hispanoromans.Durant l'ibèric final es diferencien dues subfases. Durant els últims dos segles es realitzaran com a mínim tres canalitzacions que actuarien com a clavegueres de desguàs d'aigües pluvials cap al vessant septentrional del turó. L'àmbit més destacable és una habitació de grans dimensions amb dues banquetes corregudes que adossades als murs que delimiten l'habitació. Mesuren cinc metres, i estan construïts per seure cara a cara. S'afegeix també la troballa de dos enterraments de nadons que s'acostumen a lligar, a rituals de pertinença al grup o a ofrenes destinades a procurar més fertilitat. Els arqueòlegs que hi treballen des de fa anys pensen que podria tractarse d'una construcció comuna de reunió. En una remodelació del segle I aC la sala es compartimenta per obtenir dues habitacions de mides més modestes. També es va excavar una habitació situada a uns vint-i-cinc metres al SE de l'espai de reunió, adossada a la muralla o mur de tanca d'aquell moment. Dins d'ella es van localitzar fins a quatre dolia, la qual cosa faria pensar en un lloc d'emmagatzematge.També s'ha localitzat una necròpolis d'inhumació on s'han trobat entre quinze i vint cossos que, sense descartar que pugui augmentar a mida que s'avanci en altres campanyes d'excavació. L'ús de l'espai com a cementiri reflexa que evidentment, quan s'enterraven els morts, el poblat ibèric havia quedat sepultat. Per tant, vol dir que si excaven la fossa per enterrar al mort, topaven amb algun mur, aquest era desmuntat sense cap mena de problema. El grup detectat, està compost per individus dels dos sexes i diverses edats, enterrats seguint una orientació aproximada a l'oest. Aquesta necròpolis es podria lligar a la presència d'algun hàbitat medieval encara no localitzat. | 80|81|83|85 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42569 | Can Carerac -Torre Jordana - Font dels Enamorats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-carerac-torre-jordana-font-dels-enamorats | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 36. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | I-II dC | Vil·la d'època romana amb un centre de producció i explotació ceramista, situada en els terrenys pròxims a la masia. No es tracta d'una descoberta d'estructures, sinó de troballes aïllades, com una sitja farcida per nombrosos fragments de ceràmica, de la qual destaquen dues peces de terra sigil·lata sud gàl·lica (forma Draggendorff 29) i una peça de terra sigil·lata Africana (Lamboglia 10 A-Hayas 238). Presentava també restes de fauna i mig molí de pedra volcànica. Prop d'aquesta sitja es posà al descobert una canalització coberta amb tegulae. Un altre element descobert en aquest terreny fou una escombrera de forn ceràmic dedicat a la fabricació d'àmfores. D'aquesta només resten els fragments dipositats al Museu Thermàlia de Caldes de Montbui. La majoria de fragments pertanyen a la forma Dressel 2-4. La totalitat de les restes documentades es centren en un moment cronològic de voltants del segle I dC.. Això lliga amb una estructura d'explotació tipus vil·la, però no es té cap mostra evident. | 08033-128 | Vall de Can Carerac | El jaciment fou localitzat a partir del final dels anys cinquanta per Sala i Estrada, quan l'any 1957, durant les obres d'obertura d'un nou camí, aparegueren restes ceràmiques d'època romana. Aquest mateix any, Llogari Sala juntament amb Estrada i altres col·laboradors del Museu Municipal, realitzaren l'excavació d'una sitja amb material imperial i també una conducció d'aigua coberta amb tegulae. L'any 1961, es recolliren els materials de l'escombrera localitzada per col·laboradors del Museu. L'any 1993, durant la prospecció efectuada in situ per tal de revisar la Carta Arqueològica, es trobaren alguns fragments de tègula en els camps que hi ha davant de l'era. El Sr. Jonatan del Amo, senyala la presència a l'era i voltants de Can Carerac de trossos d'àmfora romana en superfície. | 41.6480800,2.1679400 | 430712 | 4611039 | 14/192 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42569-foto-08033-128-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42569-foto-08033-128-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42569-foto-08033-128-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 348,16 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml