Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42454 | Jardins de Can Rius | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jardins-de-can-rius | BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. COSTA, R.; MONLEÓN, A i altres (2002). Història termal de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. GARRIGA I ROCA, Miquel, (1853). Planimetria original del Balneari de Can Rius. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA A. (1848). Documentos para la historia de Caldes de Montbuy. | XIX | s'han conservat la majoria d'espècies arbòries originals | Jardins amb un estrat arbori i arbustiu destacable en el qual s'observen dues parts molt ben diferenciades, la primera molt més lligada al balneari per la seva proximitat, organitzat per una sèrie de parterres arbustius i arbres molts d'ells cententaris formant una sèrie de caminets que permeten el recorregut dels diferents espais. L'altra part, hi ha una zona destinada a l'esbarjo de grans i petits amb un conjunt de fusta destinat als més petits, i una zona de barbacoes. En la part de marge de la riera de Caldes, inaccessible, però formant part de l'entorn del parc de Can Rius, es pot observar una clara representació del bosc de ribera, composat d'espècies caducifòlies que creixen a banda i banda del la riera. S'ha detectat la presència d'om barrejat amb roure a les zones més obagues i alzina. També s'ha observat pollancres i plàntans. En són exemples dues espècies nord-americanes: l'acàcia falsa o robínia (Robinia pseudoacacia) i el negundo (Acer negundo). També s'han trobat associats a la vegetació arbòria, arbustos com els tamarius (Tamarix canariensis i Tamarix africana) -indicadors d'aigües riques en sals-, la sarga (Salix eleagnos) i el gatell (Salix cinerea ssp. oleifolia). Per sota dels grans arbres s'ha detectat la presència d'arç blanc (Crataegus monogyna); el sanguinyol (Cornus sanguinea); l'esbarzer (Rubus ulmifolius); el romegueró (Rubus caesius) i l'heura (Hedera helix). Com a herbes típiques de l'estrat herbaci hi ha la lleteressa de bosc (Euphorbia amygdaloides), i el fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum). Tant en el marge com en el parc, s'han detectat vàries espècies d'ocells com el colom domèstic o el tudó, la tòrtora turca, la puput, la merla, el pit-roig, la cotxa, el tallarol cap negre, el tallarol de casquet, diverses tipus de mallerengues, la garsa, l'estornell vulgar, el pardal domèstic, el pardal xarrec, el pinsà, entre els més representatius, i també altres mamífers com l'esquirol, el ratolí de bosc, la musaranya, el rat-penat, etc. Pel que fa a la vegetació arbòria del Parc de Can Rius, cal assenyalar el pi pinyer (Pinus pinea), el vernís del Japó (Ailanthus altissima), l'alzina (Querqus ilex), l'alzina surera (Quercus suber), l'acàcia de tres punxes (Gladitsia triacanthus), el lledoner (Celtis australis), el pi blanc (Pinus helepensis), la fotínia (Photinia glabra), el llorer (Laurus nobilis), el boix (Buxus sempervivens), la tuia (Platyclaudus orientalis), el roure (Quercus robur), la troana (ligustrum japonicum), el cedre (cedrus), el castanyer bord (Aesculus hippocastanum), el plataner (platanus x hispanica). A aquest jardí es pot accedir bé a través del pont de Can Rius, format per dos grans arcs fets de maçoneria amb les cantonades de maó, que permet travessar la riera de Caldes, o bé pel portal que comunica amb la zona esportiva de les Cremades, prop del pont romànic. | 08033-13 | Carrer Torre Roja/ Plaça Taunustein | L'any 1853 es realitzà l'ampliació del complex de Can Rius a partir d'un projecte de l'arquitecte Miquel Garriga i Roca. L'any 1878 es construeix un pont de pedra i maons, que uneix el complex termal amb un gran parc enjardinat que formarà part de l'establiment i que serà ubicat a l'altre costat de la riera de Caldes. El mateix any un cop acabades les obres de construcció del pont, s'inicià la plantació dels arbres del parc, molts d'ells encara visibles als nostres dies. L'any 1960, un cop tancat el balneari la propietat de Can Rius passà a ser propietat de la 'Casa de Nuestra Señora de Montserrat', residència de l'ordre dels Cooperadors parroquials de Crist Rei'. Després va ser ocupat per l'ordre Asociación-Espíritu-Accion, de monges que hi va residir fins l'any 2005. L'any 2005, l'Ajuntament de Caldes de Montbui compra l'edifici i els jardins a l'ordre de les monges Asociación-Espíritu-Acción. L'any 2002 es va inaugurar el Parc de Can Rius, donant accés a la població. D'ençà que el parc de Can Rius es va obrir a la població l'any 2002, l'entrada principal es va ubicar a la plaça de Taunnustein. Des de l'estiu de l'any 2008, i inaugurat per la Festa Major del mateix any,al mes d'octubre, es va adequar una entrada al Parc de Can Rius a partir de la plaça Font del Lleó, un cop entrats al carrer del Pont. El juliol de 2006 l'Ajuntament va fer enderrocar l'última casa del carrer del Pont, edifici que formava part del complex de Can Rius i que fins el moment havia impedit el pas a la finca des de la plaça de la Font del Lleó. Aquest enderroc va ser el primer pas del projecte d'unió del parc de Can Rius amb el Centre Històric. També es va habilitar l'accés que porta fins al pont, construint una plaça amb una part central decorada amb llamborda, una zona enjardinada i dues rampes per permetre accedir ambdós costats de la riera. | 41.6344400,2.1600800 | 430043 | 4609530 | 1878 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42454-foto-08033-13-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42454-foto-08033-13-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42454-foto-08033-13-3.jpg | Legal | Contemporani|Romàntic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|101 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||||
| 42616 | Jaciment Paleontològic del Mas d'en Corró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-paleontologic-del-mas-den-corro | <p>GOLPE, J.Mª. (1971). Suiformes del Terciario espanyol y sus yacimientos. Barcelona. GRAUGÉS I CODINA, Antoni (1983). Vertebrats fòssils del Vallès. Caldes de Montbui, Festa Major. 1982. Ed. Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. PALLARÉS PERSONAT, Joan (1973). Presència del 'Dinotherium giganteum' Kaup a proximitat del Mas Curró. Caldes de Montbui. Extraordinari de la Festa Major, 1973. Setmanari de Montbui. SOLÉ I SABARÍS, Ll. (1936). Presència del 'Dinotherium giganteum Kaup ' a Caldes de Montbui. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural núm. 36, pàg. 83-84.</p> | <p>Jaciment que hauria consistit en la troballa d'un molar de Sus major a uns cinc-cents metres un cop passada la casa en direcció al gorg d'en Pèlags.</p> | 08033-175 | Camí del Mas d'en Corró | <p>En un llibre sobre Caldes de Montbui, Llogari Sala, escriu en un article (pàg. 106-107), ' L'amic Joan Pallarès Personat, col·laborador del Museu, publica en un article de l'Estraordinari de Montbui de la Festa Major de 1973, una informació sobre la troballa d'un Dinotherium Giganteum Kaup trobat prop del Mas Curró i per tant no gaire lluny de la Torre Marimon. Afegeix que les restes d'aquesta troballa es troben dipositades al Museu de Geologia de Barcelona. També senyala que l'exemplar trobat a Caldes semblaria per les mides a un elefant actual 'En un principio el paleomastodonte o mastodonte antiguo era de tamaño más bien pequeño, adquiriendo los mastodóntidos, en las últimas épocas evolutivas, un volumen algo superior a los actuales proboscídeos'. L'any 1936 en terrenys de la granja agrícola de la Torre Marimon es trobaren les restes de mamífers fòssils d'època Miocena (Neògen, Cenozoic). Referent a aquesta troballa fou la Institució Catalana d'Història Natural en un dels seus butlletins, que publicà en la sessió científica del 7 de maig de 1932, i comentat per Mn. Bataller, la troballa d'un molar de Sus Major, a la finca de l'Escola d'Agricultura. El butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural, volum número 36, de l'any 1936, comenta la troballa d'un premolar superior en perfecte estat, de Dinotherium giganteum Kaup, a uns 500 metres de Can Corró en direcció al Gorg d'en Pèlags. L'any 1977, Joan Baraldés, fent uns treballs a la seva finca prop del Rouer Gros, trobà un molar de mastodont Gomphoterium, que fou dipositada al museu Thermàlia. També cal citar un molar d'Elephas i una mandíbula de Rinoceró, trobats a la riera de Caldes, dins del terme de Palau de Plegamans, tot i que cal reconèixer, degut al seu desgast fluvial, que procedeixen de la zona de Caldes. Ambdues peces foren dipositades al Museu Parroquial de Palau de Plegamans i l'any 1982 encara estaven sense haver rebut un estudi i classificació. No s'ha pogut verificar on es troben actualment.</p> | 41.6298700,2.1535900 | 429497 | 4609028 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42616-foto-08033-175-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42616-foto-08033-175-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42616-foto-08033-175-3.jpg | Legal | Neògen|Cenozoic | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Privada | Productiu | 2020-01-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp, es van resseguir els camps esmentants, sense trobar cap altra resta paleontològica. No es té constància de que s'hagi realitzat cap tipus de prospecció després de la troballa. | 125|123 | 1792 | 5.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||||||
| 42617 | Jaciment Paleontològic de la Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-paleontologic-de-la-torre-marimon | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. GOLPE, J.Mª. (1971). Suiformes del Terciario espanyol y sus yacimientos. Barcelona. GRAUGÉS I CODINA, Antoni (1983). Vertebrats fòssils del Vallès. Caldes de Montbui, Festa Major. 1982. Ed. Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. PALLARÉS PERSONAT, Joan (1973). Presència del 'Dinotherium giganteum' Kaup a proximitat del Mas Curró. Caldes de Montbui. Extraordinari de la Festa Major, 1973. Setmanari de Montbui. SOLÉ I SABARÍS, Ll. (1936). Presència del 'Dinotherium giganteum' Kaup a Caldes de Montbui. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural núm. 36, pàg. 83-84. P. 83-84 Publicació : Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural 36 : 1936 Citació bibliogràfica / Article no disponible</p> | <p>Restes de mastodont (Deinotherium giganteum Kaup), així com restes d'un suid Sus sp.</p> | 08033-176 | Torre Marimón | <p>Troballa, l'any 1932 en terrenys de la granja agrícola de la Torre Marimon d'un jaciment paleontològic, amb les restes de mamífers fòssils d'època Miocena (Neògen, Cenozoic). En els mateixos terrenys,, a uns metres de diferència, es trobaren altres restes fòssils, amb coordenades (X) 431011- (Y) 4607316-(Altitud) 166. Referent a aquesta troballa el Mn. Bataller, publicà els resultats de la troballa d'un molar de Sus Major, a la finca de l'Escola d'Agricultura. en un dels butlletins de la Institució Catalana d'Història Naturalla, la sessió científica del 7 de maig de 1932. En un llibre sobre Caldes de Montbui, Llogari Sala, escriu en un article (pàgs. 106-107), ' L'amic Joan Pallarès Personat, col·laborador del Museu, publica en un article publicat en la revista 'l'Estraordinari de Montbui' de la Festa Major de 1973, una informació sobre la troballa d'un Dinotherium Giganteum Kaup trobat prop del Mas Curró, l'any 1932 i per tant molt a prop de la Torre Marimon. Afegeix que les restes d'aquesta troballa es troben dipositades al Museu de Geologia de Barcelona. També senyala que l'exemplar trobat a Caldes semblaria per les mides a un elefant actual 'En un principio el paleomastodonte o mastodonte antiguo era de tamaño más bien pequeño, adquiriendo los mastodóntidos, en las últimas épocas evolutivas, un volumen algo superior a los actuales proboscídeos'. Els proboscidis eren els avantpassats del Mamut i de l'elefant actual, diferenciats entre ells principalment per la seva dentició, sobretot les seves defenses condicionades pel tipus d'alimentació. Els Dinoteris, eren més grans que els Tetralophodon i Gomphoterium, i tenien les defenses inferiors cap avall i corbades cap enrere. El butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural, volum número 36, de l'any 1936, comenta la troballa d'un premolar superior en perfecte estat, de Dinotherium giganteum Kaup, a uns 500 metres de Can Corró en direcció al Gorg d'en Pèlags. L'any 1977, Joan Baraldés, fent uns treballs a la seva finca prop del Rouer Gros, trobà un molar de mastodont Gomphoterium, que fou segons sembla ser dipositat al museu Thermàlia. També cal citar un molar d'Elephas i una mandíbula de Rinoceró, trobats a la riera de Caldes, dins del terme de Palau de Plegamans, tot i que cal reconèixer, degut al seu desgast fluvial, que procedeixen de la zona de Caldes. Ambdues peces foren dipositades al Museu Parroquial de Palau de Plegamans, i l'any 1982 encara estaven sense haver rebut un estudi i classificació.</p> | 41.6133700,2.1706900 | 430904 | 4607183 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42617-foto-08033-176-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42617-foto-08033-176-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42617-foto-08033-176-3.jpg | Legal | Neògen|Cenozoic | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Pública | Productiu | 2020-01-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant la realització del Mapa de Patrimoni de Caldes no s'ha pogut verificar el lloc on es troben dipositats. El Sr. Pallarés Personat no recorda on es poden trobar actualment. | 125|123 | 1792 | 5.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||||||
| 42640 | Fraret (Arisarum vulgare ssp. simorrhinum) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fraret-arisarum-vulgare-ssp-simorrhinum | RODRÍGUEZ, R; GUARDIOLA, M et aliï. (2005). El futur dels frarets, a les nostres mans? Pàg. 12-13. Revista Alocs. Projecte d'estudi i conservació dels alocars del Maresme. Anuari 2005. | Espècie geòfita amb un tubercle sota terra que no té un tronc principal sinó que les fulles surten amb un llarg pecíol (de 10 a 30 cm) directament del tubercle de sota terra. Aquest pecíol està tacat de color marró porpra. Les fulles tenen forma entre hastada (forma de punta de fletxa) i cordiforme (en forma de cor), són de color verd setinat i fan entre 6 i 15 cm, tot i que poden arribar als 50 cm. La peça floral dels frarets, que fa entre 3 i 5 cm, és força sorprenent, ja que té forma cilíndrica i està oberta per la part superior en forma de visera amb aspecte de caputxa de frare o de gerra. La part inferior és de color blanc i la superior (la caputxa) és de color marró porpra, i tota la peça floral té ratlles blanques o verdes i taques marró porpra. A l'interior d'aquesta gerra anomenada espata s'hi troben les flors masculines i femenines agrupades en una estructura anomenada espàdix. Aquesta consta d'un eix cilíndric a la part inferior del qual es disposen les flors, les femenines a sota i les masculines per sobre d'aquestes mentre que la part superior, l'espàdix no porta flors. Les inflorescències surten a finals de la tardor i durant tot l'hivern. A la primavera maduren els fruits que són unes petites baies de color verd; a l'estiu queda inactiu en forma e bulb i a la tardor següent torna treure fulles. El tipus de reproducció més freqüent dels frarets és d'asexual mitjançant creixement clonal. | 08033-199 | Riera de Caldes i pedrera del Foment | Anomenat també frare cugot, apagallums o gresolet, és una planta d'aspecte força curiós que es troba disseminada al llarg de la costa mediterrània, pel sud d'Europa i el nord d'Àfrica. Als Països Catalans es poden diferenciar en dues subespècies: l'Arisarum vulgare ssp.vulgare que és la més freqüent i l' Arisarum vulgare ssp. simorrhinum que és molt rara. L'epítet simorrhinum prové del grec i vol dir morro (rhinos) de simi (simios), per la semblança que té la peça floral amb l'apèndix nassal d'alguns simis. | 41.6535300,2.1522900 | 429415 | 4611656 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42640-foto-08033-199-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42640-foto-08033-199-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Cal preservar l'espai de la riera de Caldes. Moltes d'aquestes poblacions han desaparegut o estan força amenaçades en comarques com el Maresme degut a un seguit de factors d'origen humà que degraden, modifiquen o destrueixen el seu hàbitat. | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||||||||
| 42643 | Pedrera del Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedrera-del-remei | BIRDLIFE INTERNATIONAL. (2004). Phalacrocorax carbo. Llista Vermella d'espècies amenaçades de la IUCN, 2006. IUCN 2006. LlORENTE, GUSTAVO (1988). Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, plana 80. Barcelona. VARIS AUTORS. (2000). Auditoria Ambiental del Municipi de Caldes de Montbui. Vallès Oriental. Diputació de Barcelona. Servei de Medi Ambient. | Pedrera que actualment s'utilitza com a embassament d'aigua potable per l'abastiment de la vila de Caldes de Montbui. La seva profunditat màxima és de 22 metres. L'aigua prové bàsicament de la capa freàtica que quedà al descobert durant l'extracció de pedra, i de la riera de Caldes. Aquesta última arriba aquí per una xarxa, controlada per l'empresa GMSSA. L'interès d'aquest lloc, radica en que des de que s'utilitza com a embassament s'hi han instal·lat diverses espècies d'ocells, alguns d'ells hi passen fins i tot l'hivern: S'ha pogut observar la presència del bernat pescaire (Ardea cinerea). Poden arribar al metre d'alçada i presenten un plomatge grisós que esdevé més lluent durant l'època reproductiva. La seva alimentació es principalment de peixos, granotes i insectes, però també poden capturar petits mamífers i ocells. També es pot veure el corb marí gros (Phalacrocorax carbo). Són de mida gran (91 cm), amb el plomatge negre tret dels laterals de la cara i sota el bec, on apareix un gran floc blanc; els joves són més terrosos, amb parts inferiors clares. S'alimenta exclusivament de peixos que han estat introduïts pels pescadors (barb i la carpa bàsicament). Acostumen a reposar dalt d'un lloc rocós, en un racó tranquil, que utilitzen per dipositar-hi els excrements, els quals s'identifiquen per la seva blancor. També se'l pot observar posat a la vora de l'aigua o damunt de la plataforma que es troba al mig de l'embassament, amb les ales esteses per eixugar-les al sol. Finalment, destaca d'entre d'altres espècies, l'ànec collverd o ànec de bosc (Anas platyrhynchos) és una espècie d'ànec que viu a prop dels rius i estanys. | 08033-202 | Al nord del terme municipal | 41.6453800,2.1591600 | 429978 | 4610746 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42643-foto-08033-202-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42643-foto-08033-202-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||||||||||
| 42645 | Riera de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-de-caldes | JACINTE, Elies. (1921). Alçament de la serralada pirenenca i l'enfondrament del Vallès. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural. Vol. 21, núm. 2. VARIS AUTORS. (1998). Diccionari de Geologia. Institut d'Estudis Catalans. VARIS AUTORS. (2000). Auditoria Ambiental del Municipi de Caldes de Montbui. Vallès Oriental. Diputació de Barcelona. Servei de Medi Ambient. | La riera de Caldes és un curs d'aigua vallesà afluent del Besòs de 22 km de llargària. Neix vora Gallifa, a 390 metres d'altitud, al peu dels cingles de Sant Sadurní, per la confluència de les rieres de la Roca i de Gallifa. Després d'atravessar l'estret de les Elies entra a la plana del Vallès i passa per les poblacions de Caldes de Montbui, Palau-solità, Santa Perpètua de Mogoda i finalment desemboca al Besòs entre Mollet i la Llagosta. Afluents per la dreta: Riera de Gallifa, Riera de Sant Sebastià, Riera de Codonys, Torrent d'en Baell, Riera de Setmenat i Torrent de ca n'Oller. Afluents per l'esquerra: Riera de la Roca, Torrent del Prat de Baix, Torrent de Can Camp, i Torrent Sec de les Arenes. La part superior de la riera és de relleu més accidentat i complex on es pot veure una vall molt encaixada. L'àrea propera al Palau de Plegamans el relleu va esdevenint cada vegada més pla i els camps predominen sobre les masses de vegetació. S'aprecia també una vall oberta i transformada, en ocupar les granges les zones sedimentàries planes. La llera de la riera de Caldes en el seu pas pel municipi, presenta un elevat nivell d'usos antròpics: urbà inacabat, horts, equipaments i usos industrials; essent un tram força malmès per l'activitat humana. La vegetació en la part altra de la riera, és del tipus mediterrani, però la moderada altitud del municipi fa que, als obacs de les seves muntanyes hi hagi elements del tipus euro-siberià. La gran varietat de substrats litològics, que van des de les pissarres a les calcàries aporta una gran quantitat de comunitats vegetals. Aquesta vall ha estat des de temps antics condicionada per les activitats humanes. Mentre una part important del terme ha estat i continua estant conreat, i per tant dominat per comunitats arvenses i ruderals, una altre gran part està recoberta per una important massa forestal conseqüència del progressiu abandonament de l'espai agrícola i ramader des de finals del s.XIX. Aquesta vall, antigament hi havien hagut camps de conreu, cultiu de l'olivera, ramaderia, el cultiu de la vinya: Una gran part d'aquesta zona muntanyosa està actualment recoberta per pinedes i brolles secundàries, barrejades amb espècies pròpies dels alzinars. La vegetació de ribera, amb els elements arquitectònics propis com els molins, les rescloses, pous, mines, barraques de vinya, de pastor, etc s'ha anat abandonant de mica en mica. A la vall hi trobem representats els boscos formats per l'alzinar litoral, la brolla de romaní i el bruc d'hivern, les pinedes secundàries de pi blanc i pi pinyoner, el bosc de ribera i els conreus. Els espais agrícoles serveixen de refugi i lloc d'alimentació a moltes espècies importants per al manteniment dels ecosistemes mediterranis. Les clapes d'alzinar més ben conservades es troben en el vessant de la Serra Llisa, en direcció a Sant Sebastià de Montmajor, coincidint amb una zona ombrívola i humida. La brolla típica i la brolla arbrada ocupen un elevat percentatge de la superfície. La pineda secundària ha envaït qüasi bé tota superfície de conreu abandonada. El bosc de ribera d'omedes i alberedes creix arran mateix dels torrents i rieres de la vall. L'omeda, resta entre l'alzinar o la pineda una comunitat lligada als cursos fluvials. Alguns dels arbres i arbusts més destacats com a vegetació potencial de la Vall de Les Elies són l'alzina (Quercus ilex), el marfull (Viburnum tinus), l'aladern falç (Rhamnus alaternus), el llentiscle o mata (Pistacia lentiscus), l'arboç (Arbustus unedo), el galzeran (Ruscus aculeatus), l'esparreguera (Asparagus amtifolius), o la roja (Rubia peregrina), l'arítjol (Smilax aspera), i el lligabosc (Lonicera implexa). L'estrat herbaci hi és poc desenvolupat, sovint dominat per l'heura (Hedera helix); en els llocs més obacs el roure cerrioide (Quercus cerrioides), l'auró negre (Hacer monspessulanum), el lligabosc etrusc (Lonicera etrusca), la servera (Sorbus domestica) o el sanguinyol (Cornus sanguinea). | 08033-204 | Al peu dels cingles de Sant Sadurní, fins un cop passat Caldes de Montbui | Caldes de Montbui es troba entre dues unitats geològiques estructurals: la Serralada Pre-Litoral Catalana (amb materials que van del Paleozoic al Trias) i la Depressió del Vallès-Penedès (Miocè). L'origen dels materials de les dues unitats, cal cercar-lo en els processos tectònics i d'erosió, transport i sedimentació. Des del punt de vista tectònic, el Vallès-Penedès constitueix una depressió formada en la fase de distensió dels processos compressius a la que va estar sotmesa la Cadena costanera Catalana durant l'orogènia alpina. La falla que limita la unitat del Vallès-Penedès de la serralada Pre-Litoral passa, precisament per Caldes de Montbui, i probablement es va constituir per primera vegada durant el Miocè. Si l'orogènia alpina donà lloc a les formes actuals del relleu, de l'orogènia anterior, l'hercinià, no en queden restes. Després, tingué lloc una fase de desmantellament del relleu a través de l'erosió i la formació d'una plana on començaria la sedimentació mesozoica. Sobre aquests sediments operà l'orogènia alpina, donant lloc a les serralades i depressions actuals. Els materials litològics que es poden trobar al municipi de Caldes de Montbui són molt diversos i pertanyen a totes les eres geològiques. Els materials més antics són les pissarres paleozoiques, tracatant-se bàsicament de cloroesquists amb quars i albita, de textura granolepidoblàstica porfídica. El batòlit format per una granodiorita aflora a la zona central del terme. Entre els minerals accessoris hi trobem l'apatita, l'hornblenda i la moscovita. Ja dins dels sediments mesozoics trobem uns primers estrats de característic color vermell que corresponen al buntsandstein, de potència fins a 250 metres. Es tracta de gresos amb ciment silícis que contenen pirita i mineral de ferro com elements accessoris. Les argiles que hi ha dins la matriu d'aquests gresos solen contenir abundants miques i per contra, poc quars. Ocasionalment es pot trobar guix i com a minerals accessoris hi ha l'òxid de ferro i pirita. La matèria orgànica i la pirita són elements accessoris. Al sector nord del municipi hi ha materials eocènics, a base d'argiles i gresos vermells amb ciment esparític. Poden contentir feldspats i com element generalitzat l'òxid de ferro. Finalment trobem els materials quaternaris, que queden reduïts a dipòsits i terrasses fluvials, llims argilosos i derrubis pendents. La xarxa hidrogràfica superficial de Caldes va estretament lligada a la posició geogràfica del municipi a cavall de la Conca del Vallès i la serralada Pre-Litoral. El curs fluvial pel que vertebra la major part de les aigües del municipi és la riera de Caldes, que travessa de nord a sud el terme; és tributària del Besòs. Al seu pas per Caldes, la riera no disposa de cap estació d'aflorament. La riera de Caldes sol portar aigua fins i tot durant l'estiu però és de règim molt variable. Rep un bon nombre de rieres i torrents originats en els turons i colls de la Serralada Pre-litoral, els més importants són la riera de Codonys, la riera de Sant Sebastià, el Torrent de Coscurell, el torrent del prat de Baix, el Torrent de Can Camps, el torrent sec de les Arenes. Mostren un règim pluvial, i atès el pendent del relleu per on circulen en èpoques de fortes pluges són altament dinàmics, mentre que sovint s'assequen durant els períodes eixuts. En aquesta vall també tenim les aigües subterrànies: surgències i aqüífers ordinaris. L'origen de les surgències es troba en la infiltració de l'aigua de la pluja que després d'un període de resistència dins l'aqüífer profund de més de mil anys, acaba sortint a la superfície. Dins l'aqüífer, l'aigua s'escalfa degut a la profunditat. A la superfície brolla a una temperatura de 74ºC. Són aigües de clorurat-sódic degut a la dissolució que l'aigua calenta fa dels minerals de les granodiorites que travessa. La porositat dels materials que conformen l'estratigrafia facilita la infiltració de part de les aigües superficials vers el substrat litològic. | 41.6742400,2.1344300 | 427951 | 4613970 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42645-foto-08033-204-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42645-foto-08033-204-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació descripció) Al substrat herbaci hi ha mill gruà (Lithospermum purpureo-coeruleum), la lleteresa de bosc (Euphorbia amygdaloides) o el fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum). També es pot observar plàtan (Platanus x hibrida) i robínia (Robinia pseudo-acacia). En altres llocs hi podem observar alberedes, alternant freixe (Fraxinus angustifolia) i de vegades, el pollancre (Populus nigra). L'estrat arbustiu i herbaci són bastant similars al de l'omeda, on es pot afegir la vinca (Vinca diformis) i la sarriassa (Arum italicum). La vegetació que creix prop de basses i de les rescloses o estanys d'aigua com el Gorg de Les Elies, es tracta de les jonqueres (molinio-Holoschoenion), com el jonc boval (Scirpus holoschoenus).La superfície agrícola de la vall està ocupada bàsicament pels cereals i farratges, i per espècies ruderals, enmig dels camps i arvenses als seus marges. La comunitat més extensa és la ravenissa blanca, la calcida, el gram (Cynodon dactylon), els lletsons, el boixac de camp (Calendula arvensis) o la verònica (Veronica persica). En les vores de camins agrícoles s'observa el card, la borratja, el cardó, etc. En els erms també hi ha olivarda, calcida blanca i diversos trèvols. I a les feixes abandonades gramínies com els fenassars, acompanyats de fonoll, pimpinella, i la bardissa amb roldor, l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogym), els rosers (Rosa Canina) i l'aranyoner (Prunus spinosa).Amunt de la riera, en zones més obagues, trobem una espècie vegetal protegida a Catalunya: el boix grèvol (Ilex aquifolium).Entre la comunitat faunística trobem un seguit de rosegadors (ratolí de bosc (Apodemus Ssylvaticus, el ratolí mediterrani (Mus spretus), a més de la musaranya comuna, els esquirols, la rata cellarda, el porc senglar, el toixó (Meles meles), la guineu (Vulpes vulpes), la mostela (Mustela nivalis), la fagina (Martes foina) i la geneta o gat mesquer (Genetta genetta). Del grup dels ocells, rapinyaires diürns com l'astor (Accipiter gentilis), l'esparver vulgar (Accipiter nisus) o l'aligot (Buteo buteo), o rapinyaries nocturns com el gamarús (Strix aluco). A més de gaig, tudó, tórtora, cucut, picot verd, picot garser, el cargolet, o varis sílvids que nidifiquen durant l'estiu, i gran varietat de fringíl·lids. Als boscos propers als conreus hi nidifiquen el gafarró, la cadernera i el verdum. També, es pot veure el faisà, tot i que introduït periòdicament pels caçadors.Entre els rèptils es pot citar el llangardaix ocel·lat (Lacerta lepida), la sargantana ibèrica (Podarcis hispanica), la sargantana cendrosa (Psammodromus hispanicus), el vidriol (Anguis fragilis), la serp blanca (Elaphe scalaris), la serp verda (Malpolon monspessulanus), la colobra llisa meridional (Coronell girondica). En els ambients oberts, bàsicament a conreus extensius d'herbacis i en alguns punts on encara hi ha conreu d'oliveres i fruiters diversos, zones d'horta familiar, o zones no treballades, es pot trobar el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) i el ratolí mediterrani (Mus spretus), l'eriçó africà (Erinaceus algirus), el conill (Oryctolagus cuniculus). Destaca l'aligot, que nidifica als boscos, o el xoriguer que fa el niu sobre penya-segats o bé en edificacions, principalment abandonades. Entre els rapinyaries nocturns cal citar el xot, l'òliba i el mussol.En els indrets on l'aigua de pluja o dels recs s'estanca, temporal o permanentment, són ocupats per comunitats d'amfibis, com la salamandra (Salamandra salamandra), la granota verda (Rana perezí), reineta comú (Hyla meridionalis), el gripau comú (Bufo bufo), el tòtil (Alytes obstetricans), i el gripau corredor (Bufo calamita). Al tram alt de la riera de Caldes, hi ha presència de rèptils com la colobra de collar (Natrix natrix), la serp d'aigua (natrix maura). Entre el peixos destaca el barb de muntanya (Barbus meridionalis) i una d'introduïda, la carpa (Cyprinus carpio). Una altra espècie introduïda ha estat el cranc americà (Procambarus clarki). | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||||||||
| 42646 | Cingles del Morro del Porc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cingles-del-morro-del-porc | VARIS AUTORS. (2000). Auditoria Ambiental del Municipi de Caldes de Montbui. Vallès Oriental. Diputació de Barcelona. Servei de Medi Ambient. | Cinglera, que presenta una vegetació mediterrània i rupícola, amb comunitats de pi blanc, que pengen del cingle sorgint sobtadament de la mateixa roca, amb esquerdes, petites coves i puntes de roca on s'hi aturen i nidifiquen vàries classes d'ocells, destacant, els rapinyaires. Els rèptils més interessants són el lluert (Lacerta bilineata) i la sargantana de paret (Podarcis muralis). Podem veure algun exemplar de serp blanca (Elaphe scalaris), i en els indrets més humits i ombrívols, la serp d'Esculapi (Elaphe longissima). Els ocells de cingle són els més ben representats en aquest indret: roquerol (Ptyonoprogne rupestris), ballester (Tachymarptis melba), falcó peregrí (Falco peregrinus), pelaroques (Tichodroma muraria), xixella (Columba oenas) i aufrany (Neophron percnopterus). Quant a mamífers, la geneta (Genetta genetta) que viu a les cingleres, i algun ratpenat. La nidificació del xoriguer (Falco tinnunculus) o de l'esparver (Accipiter nisus), entre altres, en aquest indret és força probable i la potencialitat del lloc podria permetre la nidificació d'altres espècies rupícoles. | 08033-205 | Riera de Caldes, passat les pedreres del Foment | 41.6559800,2.1509900 | 429309 | 4611929 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42646-foto-08033-205-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42646-foto-08033-205-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||||||||||
| 42657 | Alzina de l'Abei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-labei | PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona. | Alzina (Quercus ilex L.), que es troba prop d'un revolt de la carretera que va a Sant Sebastià de Montmajor, en una zona de bosc mixt humit i obac. Es troba aïllada de la resta de vegetació; La capçada és espessa i la seva escorça fosca i clivellada. Es tracta d'un arbre perennifoli amb fulles coriàcies molt variables . El marge és dentat i punxant a les fulles més joves. L'anvers de la fulla és d'un color verd fosc i el revers blanc i pelut , sobretot a les fulles més velles. El fruit és la gla , amb les escames de la cúpula no punxats. L'alzina floreix als mesos d'abril -maig . Les glans maduren al començament de la tardor . Mesura 15 m d'alçada total x 3,45 m de volt de canó x 6,65 m de volt de la soca. | 08033-216 | Muntanya del Farell | La fusta de l'alzina és dura i compacta i s'utilitza per fer eines de pagès i fusteria . Les branques, des de temps immemorial, es fan servir per fer llenya i carbó vegetal de qualitat excel·lent . | 41.6497700,2.1357200 | 428031 | 4611253 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42657-foto-08033-216-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42657-foto-08033-216-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Simbòlic | 2021-05-26 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | És fonamental protegir i no modificar les condicions del medi on s'ha desenvolupat l'arbre durant els més de cent anys que fa que viu en aquest lloc. La superfície ocupada per les arrels sol ser molt més gran que la projecció de la capçada sobre el sòl. Es considera que qualsevol mena d'intervenció que es produeixi a menys de 10 metres (en sentit radial) més enllà del límit de la capçada hauria de ser autoritzada prèviament. S'hauria de dur a terme un pla director de gestió i fer un seguiment periòdic (dues vegades a l'any) de l'estat de salut d'aquest espècimen. | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||||||||
| 42658 | Comunitat de degotall calcari amb presència de capil·lera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/comunitat-de-degotall-calcari-amb-presencia-de-capillera | AUSIÓ, J.; MONTOLIU, C.; BURGADA, R. (1975). Exemplars de fauna i flora de la vila de Caldes de Montbui. Patronat de museus de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | Comunitat de degotalls de roca calcària (Eucladio.Adiantetum capilli-veneris), poc freqüent i d'escassa significació paisatgística però de gran interès per la seva raresa. Les plantes que hi són més característiques són la molsa (Eucladium verticillatu) i la falzia vera (Adiantum capillus-veneris). Aquestes han estat detectades a varis indrets de la riera de Caldes, al gorg d'en Pèlags i a la font de les Escales. | 08033-217 | Riera de Caldes-pedreres del Foment-Gorg d'en Pèlags-Font de les Escales | Perquè es pugui formar una comunitat de degotalls, cal que l'aigua sigui relativament abundant i l'acumulació de carbonats arribi a formar un veritable 'tuff'. Això passa a les esquerdes entre els estrats calcaris dels sallents dels torrents i les rieres, on apareixen molses i falgueres. | 41.6534100,2.1523700 | 429421 | 4611643 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42658-foto-08033-217-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42658-foto-08033-217-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | ||||||||||||
| 42659 | Font del Fonoll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-fonoll-0 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | Font situada en un marge de pedra, arran de camí, que brolla contínuament, tot i que als estius de molta sequera, pot arribar a quedar seca. L'aigua brolla a través d'un tub de ferro col·locat en un bloc de pedra molt ben escairat. La pica on cau l'aigua està formada per un gran bloc de pedra inclinat cap a l'interior del marge i envoltat per d'altres formant una cubeta, on s'ha tallat un canaló o regueró pel costat dret, de manera que l'aigua es pugui escórrer cap a la cuneta del camí. Com que la llosa que fa de pica és molt gran, per poder beure-hi s'han col·locat uns blocs de pedra tallats formant un esglaó, per poder-s'hi posar de genolls. Per damunt de la font hi ha un bosc, bàsicament d'alzina amb algun pi; el sotabosc ha estat desbrossat recentment. En arribar a la font, a la banda dreta del camí, hi ha dos grans plataners i entremig, vàries pedres de grans dimensions col·locades perquè els caminants puguin seure i reposar. | 08033-218 | Quintana del Fonoll | 41.6787200,2.1379300 | 428247 | 4614465 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42659-foto-08033-218-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42659-foto-08033-218-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||||||||||
| 42661 | Gorg d'en Pèlags | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gorg-den-pelags | AUSIÓ, J.; MONTOLIU, C.; BURGADA, R. (1975). Exemplars de fauna i flora de la vila de Caldes de Montbui. Patronat de museus de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 163. Editorial Teide. Barcelona. | Es tracta d'un clot pregon en el llit d'un corrent d'aigua, on aquesta s'entolla o alenteix el seu curs format a la riera de Codonys; aquesta riera neix per sota del Pic del Vent i travessa el Pascol. Degut a les pluges dels darrers dies, l'aigua va baixant per la roca tot i que no s'observa cap salt d'aigua important, té un estany natural amb una cova on no s'ha pogut accedir degut a la temperatura de l'aigua. Allí on pica el salt, hi ha un metre de fondària aproximadament. El seu fons és sorrenc. A més la gran varietat de substrats litològics, que van des de les pissarres a les calcàries acaba d'afegir una complexitat que es tradueix en l'aparició d'una notable quantitat de comunitats vegetals de les quals destaca la presència d'una important comunitat de degotalls de roca calcària (Eucladio.Adiantetum capilli-veneris), poc freqüent i d'escassa significació paisatgística però de gran interès per la seva raresa. Les plantes que hi són més característiques són la molsa (Eucladium verticillatu) i la falzia vera (Adiantum capillus-veneris). Els estrats arbustius i herbacis són bàsicament composats per bosc i sotabosc d'alzinar amb algun pi i dos roures que destaquen per les seva alçada. També hi ha la presència de bardisses i roldor (Rubo.Coriarietum), molt abundant als marges, juntament amb l'heura. Les bardisses un conjunt fitocenològic d'indiscutible personalitat, (Prumetalia spinosi), caracteritzat per la gran quantitat d'espines i l'atapeïment dels arbusts i lianes. Destaquen també les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). | 08033-220 | Turó del Pi de les Tres Branques | Etimològicament, pèlag és sinònim de toll, més concretament, en el sentit de 'gorg', un punt d'un riu en què el llit és més profund i l'aigua s'hi estanca. Curiosament, però, l'origen de pèlag no té res a veure amb els rius, sinó amb l'aigua de mar endins, perquè el llatí pelagus volia dir 'alta mar, mar obert'. D'aquest gorg es coneix una llegenda, amb el nom de 'La Fada del Campanar', que conta que a la vigília de Sant Joan, a les dotze de la nit, es reuneixen totes les fades dels entorns, i tenen consell en el Gorg d'en Pèlags o Pèlecs. D'aquest topònim s'han trobat documents datats ja de l'any 1340 on anomenen 'loco vocato Pelech cubertrat'; de l'any 1393 'loco vocato al pelech cubertrat sive acerola'; de l'any 1429, 'loco nominato pelech cubertorat'; de l'any 1631, 'la partida de pelach cuberta'; de l'any1165 'Gorch d en Pelechs'; de l'any 1720 'loco vocato la torra roja o Gorch d en Pelachs', i als segles XIX i XX conegut l'indret amb el nom de 'gorch o gorc d'en Pelachs o Gorg d'en Pelacs'. Moreu-Rey (1962), diu que és un saltant i gorg del Riu de Codonys, més avall del Pascol. El lloc conegut actualment amb el nom del Gorg d'en Pèlecs, es troba referenciat en varis documents datats dels anys 1340, 1347, 1393, 1429, 1631, 1665, 1702, 1720, 1724, concretament 'loco vocato Pelch cubertrat'; 'as palech cobertrat'; 'pelagum vocatum cubertrat'; 'loco vocato al pelech cubertrat sive acerola'; 'loco nominato pelech cubetorat'; 'la partida de pelach cuberta'; ' 'pelech cobert'; 'gorg d en Pelechs'; 'loco dicto d en Pelex Cubertat'; 'partida dita el Pelachs'; 'al pelachs'; 'gorch d en Pelch', 'Gorg d'en Pelacs'; aquest últim ja esmentat durant els segles XIX i XX. | 41.6374200,2.1445800 | 428755 | 4609874 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42661-foto-08033-220-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42661-foto-08033-220-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | ||||||||||||
| 42662 | Gorg de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gorg-de-les-elies | Just al límit entre Caldes i Gallifa, pujant la riera de Caldes de Montbui, es tracta d'un clot pregon en el llit d'un corrent d'aigua, on aquesta alenteix el seu curs format al Torrent de Les Elies, gairebé a tocar amb el torrent de Sant Sebastià. Degut a la manca de pluges, el salt d'aigua està sec, però l'estany encara té aigua. On pica el salt, hi ha uns dos metres i mig de fondària. El seu fons és sorrenc. Els estrats arbustius i herbacis es troben representats amb la vinca (Vinca diformis), sarriassa (Arum italicum) i jonqueres (Molinio-Holoschoenion), així com per comunitats dominades per joncs com ara el jonc boval (Scirpus holoschoenus).. També hi ha presència de bardisses i roldor (Rubo.Coriarietum), molt abundant als marges. Cal destacar diverses plantes de la família de les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). En un dels blocs de pedra que envolten l'estany, hi ha encara restes de la signatura amb pintura de color blau, feta durant un campionat del món de trial, i que el guanyador signà al damunt (segons ens informa el Sr. Salvador Torras) | 08033-221 | Prop del Sot de la Vila | Segons el Sr. Salvador Torras, quan tenia 17 anys i encara no hi havia cap normativa sobre l'extracció de sorres de les rieres, va observar quan amb la retro, treia la sorra d'aquest indret, adonant-se de que quan més fondària agafava, de més bona qualitat era la sorra. Mentre retiraven la sorra, les pedres, algunes de molt grosses com que la que porta una pintada en color blau, les anaven amuntegant a un dels costats, i les més grosses, les disposaven de manera que actualment encara es poden veure, i que durant campionats de trial, es va convertir en un lloc molt apreciat dels trialers. Un dia, hi van haver uns aiguats molt forts, i en baixar el torrent, amb tanta força, aquest clot, s'engrandí molt més i des de llavors, ha quedat com un estany natural. | 41.6761200,2.1327400 | 427812 | 4614181 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42662-foto-08033-221-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42662-foto-08033-221-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||||||||||
| 42665 | Font del Pascol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-pascol | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | Font que es troba a peu de la carretera, en una corba. Potser hi ha la boca d'una mina, ja que s'endevina entre la vegetació que la recobreix, una mena de caseta petita d'obra amb una porteta, tapada amb una porta de ferro mig trencada. A sota hi ha un galet acanalat de ferro que collat a un muret d'obra de cinquanta centímetres, aboca l'aigua a una pica de pedra. | 08033-224 | Muntanya del Farell | Moreu-Rey (1962), troba una referència documentada de l'any 1922 que diu 'a la part contrària (de la casa pairal) i contra la muntaya, una font fresca'. | 41.6441400,2.1340900 | 427889 | 4610629 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42665-foto-08033-224-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42665-foto-08033-224-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | S'ha de fer una desbroçada de la font, que queda garirebé coberta per la vegetació fins a peu de carretera | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||||||||
| 42668 | Font del Dimoni | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-dimoni | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona, pàg. 91. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Font situada al Torrent dels Enamorats, a 200 m del túnel que passa per sota de la carretera C-59 que va de Caldes de Montbui a Sant Feliu de Codina. Aquesta font prové de l'aigua d'una mina que porta el mateix nom i que es comunica amb la mina del Molí d'en Sellés, a l'altra banda de la carretera. L'aigua de la font, raja constant, per un broc de ferro tallat en biaix i que es troba introduït a la part baixa d'un muret de ciment que al mateix temps impedeix que la terra del marge colgui la font. Aquest mur es troba envaït per les bardisses i l'heura. Per sota del broc, l'aigua va a parar a una petita pica realitzada amb blocs de pedra regular arran de la sorra del torrent. L'aigua sobrant s'escapa torrent avall. La font està envoltada per vegetació de ribera. | 08033-227 | Torrent de la Font dels Enamorats | Moreu-Rey (1962)), diu de la font que és del segle XX i que es troba situada més amunt de la Font Antiga del Remei, al costat d'una de les rescloses del Torrent del Remei. | 41.6436300,2.1637600 | 430359 | 4610548 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42668-foto-08033-227-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42668-foto-08033-227-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||||||
| 42676 | Arbrat de la Plaça 11 de Setembre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arbrat-de-la-placa-11-de-setembre | XIX | Parc urbà format per vàries espècies arbòries d'interès històric, composat bàsicament per catorze abèlies (Abelia floribunda), trenta dues troanes (Lingustrum japonicum), una magnòlia (Magnolia grandiflora fallisoniensis), tres avets blancs (Abies alba), quatre palmeres (Phoenix canariensis) i quatre oms (Ulmus sp.). Aquesta plaça està envoltada per bancs i un espai per als infants. | 08033-235 | Plaça 11 de Setembre, s/n | Durant el maig de l'any 1998 es realitzà un seguiment arqueològic d'urgència al perímetre comprés entre l'antic edifici de l'Ajuntament i els banys de La Salut i Garau i part dels jardins del balneari i que actualment formen part de la Plaça Onze de Setembre. Si bé l'edifici de les termes va anar a terra, sí que es van voler conservar els antics jardins del balneari. En aquesta plaça, el mateix dia 11 de setembre de cada any se celebra a la plaça de l'11 de Setembre el tradicional acte institucional i l'ofrena floral que des de l'any 2007 s'ha obert a la participació de la ciutadania. | 41.6344700,2.1630000 | 430286 | 4609531 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42676-foto-08033-235-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42676-foto-08033-235-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | ||||||||||
| 42679 | Espai Natural de la Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/espai-natural-de-la-torre-marimon | La finca de Torre Marimon té 92,132 ha. El paisatge actual de la Torre Marimon està constituït per un mosaic agroforestal, on es combinen medis forestals humits i àrids, amb conreus de regadiu i secà. Dins la finca trobem representats els dos elements geomorfològics que caracteritzen la plana vallesana, les planes al·luvials i els serratalls interfluvials. Les planes al·luvials, per les seves característiques edafològiques i hidrològiques, són les àrees biològicament més productives, i per tant les terres agrícoles més fèrtils del Vallès. Dissortadament la major part de la superfície al·luvial de la comarca ha estat intensivament edificada durant els darrers 40 anys, la qual cosa accentua l'interès de conservació de les àrees que no han estat urbanitzades. La plana al·luvial de la Torre Marimon, a més d'incloure bona part de les terres agrícoles més fèrtils del terme de Caldes, inclou una important superfície forestal, amb un bosc relativament ben desenvolupat. A la finca hi ha una considerable superfície de vinya i d'olivera, conreus representatius dels secans vallesans, que acullen una flora i una fauna peculiars i que hores d'ara es troben en una situació d'extrema precarietat dins l'àmbit comarcal. L'àrea de la Torre Marimon té una gran importància com a integrant d'un espai natural entre la serralada prelitoral i la Plana i entre les zones naturals de la plana vallesana. Des de la perspectiva de les connexions amb la serralada Prelitoral, la finca se situa a l'extrem NE d'una ampla franja d'espais agroforestals que s'estén seguint el marge E del Ripoll, des dels estreps del Farell, al N, fins a Montcada i Reixac, al S, que configura un dels principals eixos de connexió entre les serralades Prelitoral i Litoral. Diferents grups d'espècies presenten poblacions interessants en aquesta zona. Un exemple d'aquest valuós patrimoni natural són els ocells. A la Torre Marimon han estat detectades 146 espècies d'ocells, de les quals 59 són nidificants; entre elles 15 espècies considerades amb problemes de conservació dins l'àmbit europeu (BirdLife International). Més diversificada és l'avifauna hivernal amb 89 espècies detectades, 17 de les quals són considerades espècies amb problemes de conservació dins l'àmbit europeu. | 08033-238 | Finca de la Torre Marimon | Ja fa anys, el municipi de Caldes de Montbui va crear l'anomenat Espai Agroforestal de Llevant, amb l'objectiu de conservar aquest ampli corredor entre serralades així com els espais agrícoles que es troben en aquest espai natural. | 41.6107100,2.1750900 | 431268 | 4606884 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | ||||||||||||||
| 42695 | Font de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-les-elies | XX | es troba al marge de la resclosa. | Font d'aigua que raja directament de la veta que surt naturalment de la muntanya. Es troba situada en el marge esquerra, al costat de la resclosa de Les Elies. En el marge s'hi va condicionar un petit muret de pedra de 30cm d'amplada x 40 d'alçada, per poder aguantar el tub de material pvc per on raja l'aigua constantment. Aquesta baixa pel marge fins a trobar el curs de la riera de Caldes, per sota de la resclosa. | 08033-254 | Les Elies | Aquest font la va fer el Sr. Salvador Torras, l'any 2006. Segons ens explica, la muntanya del Farell , conté moltes betes d'aigua subterrànies, i només cal cavar una mica sota els Espadats de Les Elies, en un marge, introduir-hi un tub en forma de broc, i un parell d'hores després, comença a rajar aigua. La geologia de la Vall de Les Elies, sobre la qual s'assenta la riera de Caldes bàsicament dues grans unitats, miocè i quaternari-, facilita una important escorrentia que aflora fàcilment als talussos les rieres i torrents i dóna lloc a l'aparició de fonts, algunes de les quals són intermitents en funció de la pluviometria. | 41.6779700,2.1599600 | 430080 | 4614363 | 2006 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42695-foto-08033-254-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42695-foto-08033-254-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | ||||||||
| 42696 | Font del Rei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-rei | XVIII-XIX | cal una neteja de la vegetació així com arreglar el canaló fet amb pedra per on l'aigua sobrant baixa pel marge fins a trobar el curs de la riera. | Font on l'aigua raja directament de la veta que surt naturalment de la muntanya. El marge on es troba la font està fet de pedra seca, amb carreus sense tallar, amb una petita pica també de pedra a un pam de fondària del camí per on raja l'aigua contínuament. Aquesta es perd per un canaló fet amb pedra sense lligar que travessa el corriol fins a trobar el curs de la riera de Caldes. El canaló està malmès pel pas de les vaques i els murs de pedra seca on es troba la font està plena de vegetació, les arrels de la qual, estan malmetent l'estructura pròpiament dita. | 08033-255 | Vall de Les Elies | La geologia de la Vall de Les Elies, sobre la qual s'assenta la riera de Caldes - bàsicament dues grans unitats, miocè i quaternari-, facilita una important escorrentia que aflora fàcilment als talussos les rieres i torrents i dóna lloc a l'aparició de fonts, algunes de les quals són intermitents en funció de la pluviometria. | 41.6778500,2.1598800 | 430073 | 4614350 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42696-foto-08033-255-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42696-foto-08033-255-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42696-foto-08033-255-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||||||
| 42698 | Vall de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vall-de-les-elies | JACINTE, Elies. (1921). Alçament de la serralada pirenenca i l'enfondrament del Vallès. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural. Vol. 21, núm. 2. VARIS AUTORS. (1998). Diccionari de Geologia. Institut d'Estudis Catalans. VARIS AUTORS. (2000). Auditoria Ambiental del Municipi de Caldes de Montbui. Vallès Oriental. Diputació de Barcelona. Servei de Medi Ambient. | La vall de les Elies és forma part d'una depressió allargada de la superfície del territori de Caldes recorreguda per les aigües de la riera de Caldes de Montbui. En aquesta vall s'hi observa presència humana documentada per les masies des de l'any 1300, acompanyada per les transformacions que els seus habitants han fet en llarg dels segles en aquest paratge: marges de pedra, barraques de vinya i de pastor, rescloses, molins, etc. La part superior de la riera de Caldes és de relleu més accidentat i complex on es pot veure una vall molt encaixada, amb poques oportunitats de colonització. A la vall hi trobem representats els boscos característics de la mediterrània septentrional formats per l'alzinar litoral, la brolla de romaní i el bruc d'hivern, les pinedes secundàries de pi blanc i pi pinyoner, el bosc de ribera i els conreus. Aquests espais agrícoles serveixen de refugi i lloc d'alimentació a moltes espècies importants per al manteniment dels ecosistemes mediterranis. Les clapes d'alzinar més ben conservades es troben en el vessant de la Serra Llisa, en direcció a Sant Sebastià de Montmajor, coincidint amb una zona ombrívola i humida. El bosc de ribera d'omedes i alberedes es localitza arran mateix dels torrents i rieres de la vall. Alguns dels arbres i arbusts més destacats com a vegetació potencial de la Vall de Les Elies són l'alzina (Quercus ilex), el marfull (Viburnum tinus), l'aladern falç (Rhamnus alaternus), el llentiscle o mata (Pistacia lentiscus), l'arboç (Arbustus unedo), el galzeran (Ruscus aculeatus), l'esparreguera (Asparagus amtifolius), o la roja (Rubia peregrina), l'arítjol (Smilax aspera), el lligabosc (Lonicera implexa) acaben de lligar el conjunt. L'estrat herbaci hi és poc desenvolupat, sovint dominat per l'heura (Hedera helix); en els llocs més obacs el roure cerrioide (Quercus cerrioides), l'auró negre (Hacer monspessulanum), el lligabosc etrusc (Lonicera etrusca), la servera (Sorbus domestica) o el sanguinyol (Cornus sanguinea). En altres llocs de la riera hi podem observar alberedes, alternant freixe (Fraxinus angustifolia) i de vegades, afavorit per l'home, el pollancre (Populus nigra). L'estrat arbustiu i herbaci són bastant similars al de l'omeda, on afegiríem la vinca (Vinca diformis) i la sarriassa (Arum italicum). Per últim cal esmentar la vegetació que, sense ser pròpiament de ribera, sinó més aviat de basses és present prop de les rescloses o estanys d'aigua com el Gorg de Les Elies. Es tracta de les jonqueres (molinio-Holoschoenion), comunitats dominades pels joncs, com ara el jonc boval (Scirpus holoschoenus). La superfície agrícola de la vall està ocupada bàsicament pels cereals, farratges, i per espècies ruderals, enmig dels camps i arvenses als seus marges. La comunitat més extensa és la ravenissa blanca, la calcida, el gram (Cynodon dactylon), els lletsons, el boixac de camp (Calendula arvensis) o la veronica (Veronica persica). D'altra banda, en les vores de camins agrícoles hi creix una vegetació ruderal, com el card marià, la borratja, el cardó, etc. I en els terrenys erms hi domina de l'olivarda, la calcida blanca i diversos trèvols. Les feixes on fins fa pocs anys s'hi conreava estan sovint ocupades per gramínies com els fenassars, acompanyats de fonoll, pimpinella, sense oblidar la comunitat de bardissa amb roldor, caracteritzat per l'espinositat i l'atapeïment dels arbusts i lianes que la integren, sempre acompanyats de plantes de la família de les rosàcies, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogym), els rosers (Rosa Canina) i l'aranyoner (Prunus spinosa). També és molt important senyalar la presència amunt de la riera, en zones més obagues, una espècie vegetal estrictament protegida a tot el territori de Catalunya: el boix grèvol (Ilex aquifolium) (Ordre de 5 de novembre de 1984 i del 28 d'octubre de 1986 del Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca). | 08033-257 | Vall de les Elies | Caldes de Montbui es troba en un espai físic entre dues entitats geològiques estructurals: la Serralada Pre-Litoral Catalana (amb materials que van del Paleozoic al Trias) i la Depressió del Vallès-Penedès (Miocè). La falla que limita la unitat del Vallès-Penedès de la serralada Pre-Litoral passa, precisament per Caldes de Montbui, i probablement es va constituir per primera vegada durant el Miocè. Els materials litològics que es poden trobar a la vall són molt diversos i pertanyen, en conjunt, a totes les eres geològiques. Els materials més antics són les pissarres paleozoiques, tracatant-se bàsicament de cloroesquists amb quars i albita, de textura granolepidoblàstica porfídica. Entre els minerals accessoris hi trobem l'apatita, l'hornblenda i la moscovita. Ja dins dels sediments mesozoics trobem uns primers estrats de característic color vermell que corresponen al buntsandstein, de potència fins a 250 metres. Es tracta de gresos amb ciment silícis que contenen pirita i mineral de ferro com elements accessoris. Les argiles que hi ha dins la matriu d'aquests gresos solen contenir abundants miques i per contra, poc quars. Ocasionalment es pot trobar guix i com a minerals accessoris hi ha l'òxid de ferro i pirita. La matèria orgànica i la pirita són elements accessoris. Al sector nord del municipi hi ha materials eocènics, a base d'argiles i gresos vermells amb ciment esparític. Poden contentir feldspats i com element generalitzat l'òxid de ferro. Finalment trobem els materials quaternaris, que queden reduïts a dipòsits i terrasses fluvials, llims argilosos i derrubis pendents. Són formacions molt hereromètriques i de desenvolupament molt local. Per altra banda hi ha la xarxa hidrogràfica superficial de Caldes, estretament lligada a la posició geogràfica del municipi a cavall de la Conca del Vallès i la serralada Pre-Litoral. El curs fluvial pel que vertebra la major part de les aigües del municipi és la riera de Caldes. Aquesta riera, que travessa de nord a sud el terme, es constitueix com un dels 6 tributaris del Besòs, juntament amb el riu Sec, el Ripoll, el Tenes, el Congost i el Mogent. La riera, rep un bon nombre de rieres i torrents originats en els turons i colls de la Serralada Pre-litoral. Els tributaris més importants són la riera de Codonys, la riera de Sant Sebastià, el Torrent de Coscurell, el torrent del prat de Baix, el Torrent de Can Camps, el torrent sec de les Arenes. El conjut d'aquestes rieres i torrents mostra un règim pluvial, i atès el pendent del relleu per on circulen en èpoques de fortes pluges es mostren altament dinàmics, mentre que sovint s'assequen durant els períodes eixuts. En aquesta vall també tenim les aigües subterrànies, que cal distinguir entre sorgències i aqüífers ordinaris. L'origen de les sorgències es roba en la infiltració de la pluja caiguda sobre les muntanyes esmentades més amunt i que després d'un període de resistència dins l'aqüífer profund de més de mil anys, acaba sortint a la superfície i donant lloc a un recurs natural que ja era àmpliament aprofitat durant l'època romana. Dins l'aqüífer, l'aigua s'escalfa simplement degut a la profunditat a la que atenyen les aigües. A la superfície brolla a una temperatura de 74ºC. Són aigües de clorurat-sódic que deuen la seva composició a la dissolució que l'aigua calenta és capaç de fer dels minerals que contenen les granodiorites que travessa. La porositat dels materials que conformen l'estratigrafia facilita la infiltració de part de les aigües superficials vers el substrat litològic. La vegetació es troba plenament dins de la regió biogeogràfica mediterrània, però la moderada altitud a la que ateny el municipi fa que, als obacs de les seves muntanyes hom pugui trobar alguns elements de la regió biogeogràfica eurosiberiana. A més la gran varietat de substrats litologis, que van des de les pissarres ales calcàries acaba d'afegir una complexitat que es tradueix en l'aparició d'una notable quantitat de comunitats vegetals. | 41.6414100,2.1597400 | 430022 | 4610305 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42698-foto-08033-257-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42698-foto-08033-257-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació descripció)Finalment, cal esmentar també tota una comunitat faunística que aprofita d'aquest entorn natural excepcional. Entre ella cal destacar un seguit de mamífers tals com els rosegadors (ratolí de bosc (Apodemus Sylvaticus, el ratolí mediterrani (Mus spretus). Del grup dels insectivors hi trobem la musaranya comuna, els esquirols, la rata cellarda. Del grup dels ungulats està representat pel porc senglar. Altres mamífers són el toixò (Meles meles), la guineu (Vulpes vulpes), la mostela 8Mustela nivalis), la fagina (Martes foina) i la geneta (Genetta genetta). Del grup dels ocells, destaquen els rapinayaires diürns, des de l'astor (Accipiter gentilis), a l'esparver vulgar (Accipiter nisus) o l'aligot (Buteo buteo), o rapinyaries nocturns com el gamarús (Strix aluco). També cal destacar varis ocells diürns com el gaig, el tudó, la tòrtora, el cucut, el picot verd i el picot garser. També hi ha varis tipus de mallerengues, o dels túrdids, com el pit-roig o el rossinyol i la merla. Altres ocells són el cargolet,i una gran varietat de fringíl·lids. Als boscos propers als conreus hi nidifiquen el gafarró, la cadernera iel verdum. També, es pot veure el faisà, tot i que aquest és introduït periòdicament pels caçadors.Entre els rèptils que es poden trobar en aquesta zona es pot citar el llangardaix ocel·lat (Lacerta lepida), la sargantana ibèrica (Podarcis hispanica), la sargantana cendrosa (Psammodromus hispanicus), el vidriol (Anguis fragilis), la serp blanca (Elaphe scalaris), la serp verda (Malpolon monspessulanus), la colobra llisa meridional (Coronell girondica). En els ambients oberts, es pot trobar el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) i el ratolí mediterrani (Mus spretus), l'eriçó africà (Erinaceus algirus) i el conill (Oryctolagus cuniculus). En els indrets on l'aigua de pluja o dels recs s'estanca, de manera permanent o temporal són ocupats per comunitats d'amfibis, destacant la salamandra (Salamandra salamandra), la granota verda (Rana perezí), reineta comú (Hyla meridionalis), el gripau comú (Bufo bufo), el tòtil (Alytes obstetricans), i el gripau corredor (Bufo calamita). En el tram alt de la riera de Caldes, hi ha presència de rèptils com la colobra de collar (Natrix natrix), la serp d'aigua (natrix maura). Entre el peixos destaca el barb de muntanya (Barbus meridionalis) i una d'introduïda, la carpa (Cyprinus carpio). Una altra espècie introduïda ha estat el cranc americà (Procambarus clarki).(Continuació història)Aquesta vall ha estat des de temps antics condicionada per les activitats humanes. Mentre una part important del terme ha estat i continua estant conreat, i per tant dominat per comunitats arvenses i ruderals, una altre gran part està recoberta per una important massa forestal conseqüència directa del progressiu abandonament d'aquell espai com a lloc d'interés agrícola i ramader des de finals del segle XIX. Així, si bé en aquesta vall, antigament havien hagut camps de conreu, cultiu de l'olivera, ramaderia, el cultiu de la vinya, (aquesta última que s'anà abandonant amb la fil·loxera que exterminà els ceps durant el segle XIX, a part de que la qualitat del vi no era gaire bona), una gran part d'aquesta zona muntanyosa està actualment recoberta per pineds i brolles secundàries, barrejades en proporcions variables amb espècies pròpies dels alzinars que van recuperant els seus antics dominis. La vegetació de ribera, amb els elements arquitectònics propis com els molins, les rescloses, pous, mines, barraques de vinya, de pastor, etc s'ha anat abandonant paulativament. | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||||||||
| 42704 | Font del Cussonell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-cussonell | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona, pàg. 86. Editorial Teide. Barcelona. | XIX-XX | Font situada a un dels extrems del Camp Gran, al peu del turó del Prat de Dalt, molt propera del Torrent del Cussonell, que encara actualment fa de línia divisòria entre els municipis de Caldes de Montbui i Sant Feliu de Codines. L'aigua d'aquesta font neix d'una veta d'aigua sota terra, que es troba canalitzada 20 metres més amunt, lloc on es trobava l'antiga font i que es va anar fent malbé per la manca de manteniment. L'aigua de la font actual, raja constant, per un broc de plàstic col·locat dins del mateix muret de formigó i pedra, que va a buscar el naixement de la veta d'aigua. Per sota del broc, l'aigua va rajant, passant entre el marge i un muret de pedra construït als anys 70 per retenir la terra del marge, aprofitant el pendent fins que es perd en direcció al torrent del Cussonell. Aquesta font està envoltada d'avellaners. | 08033-263 | El Camp Gran | Moreu-Rey (1962), parla de la font de Cossanell o del Cossanell, situada prop del torrent del Cossanell, que serveix de fita dels torrents de Sant Feliu i del Caldes. Aquest nom el troba ja documentat l'any 1443, fent referència també al torrent que porta el mateix nom i que neix molt aprop: 'aragay qui ix de fonte de Cossanell'. Moreu-Rey (1962) també senyala que ja entrat el segle XX aquest topònim es troba escrit amb la lletra 'u' i no amb 'o'. El Torrent de Cossanell o del Cossanell, es troba citat en el document apòcrif de la consagració de Sant Feliu (datat de 1193, probablement no anterior al 1450). Moreu-Rey també senyala que aquest torrent fa de límit als torrents de Sant Feliu i de Caldes, i és afluent, a l'esquerra de la Riera oTorrent de Sant Feliu. El Sr. Oller, propietari de les terres explica de l'antiga font, de la qual encara es poden observar les restes, que aquesta va ser pagada per un tal 'Usart' o 'Usard'. Segons ens narra durant el treball de camp, 'durant l'època de més esplendor dels balnearis, venia per Caldes, gent amb molts diners. Una d'aquestes persones, el Sr. 'Usart' o 'Usard' s'enamorà de l'indret, i va pagar les obres d'acondicionament de la font, que constava d'una placa amb el nom de la font, amb una petita teuladeta, on per sota hi havia el broc, un pedrís amb el seient fet de rajol porós vermell, ubicat a la banda dreta per permetre seure a la gent, i una canal feta de totxos per desaiguar l'aigua sobrant torrent avall. La font quedava arrecerada ja que tota ella estava envoltada per uns murs construits de pedra seca (per una banda) que retenient el marge de terra, i per l'altre lligats amb argamassa, amb uns pilars i una petita pèrgola per on la vegetació protegia els visitants de les fortes calors. | 41.6728000,2.1429100 | 428655 | 4613803 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42704-foto-08033-263-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42704-foto-08033-263-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp, el Sr. Oller ens acompanya fins a la font, on es poden observar una mica més amunt de l'actual font, les restes de l'antiga construïda segurament a finals del segle XIX. | 98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | ||||||||
| 42716 | Alzina de la Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-la-torre-marimon | PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona. | Alzina (Quercus ilex L.), que es troba al parc de la Torre Marimon, prop de la caseta de la bàscula de pesar. Es troba aïllada de la resta de vegetació; La capçada és espessa i la seva escorça fosca i clivellada. Es tracta d'un arbre perennifoli amb fulles coriàcies molt variables . El marge es dentat i punxant a les fulles més joves. L'anvers de la fulla és d'un color verd fosc i el revers blanc i pelut , sobretot a les fulles més velles. El fruit és la gla , amb les escames de la cúpula no punxats. L'alzina floreix als mesos d'abril -maig . Les glans maduren al començament de la tardor . Mesura 15 m d'alçada total x 15 m d'amplada de capçada x 3,75 m de volt de canó x 3,20 m de volt de la soca x 1 metre des del terra al coll principal. | 08033-275 | Entre el Torrent Sec i la riera de Caldes | La fusta de l'alzina és dura i compacta i s'utilitza per fer eines de pagès i fusteria . Les branques, des de temps immemorial, es fan servir per fer llenya i carbó vegetal de qualitat excel·lent . | 41.6125300,2.1695600 | 430809 | 4607090 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42716-foto-08033-275-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42716-foto-08033-275-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | És fonamental protegir i no modificar les condicions del medi on s'ha desenvolupat l'arbre durant els més de cent anys que fa que viu en aquest lloc. La superfície ocupada per les arrels sol ser molt més gran que la projecció de la capçada sobre el sòl. Es considera que qualsevol mena d'intervenció que es produeixi a menys de 10 metres (en sentit radial) més enllà del límit de la capçada hauria de ser autoritzada prèviament. S'hauria de dur a terme un pla director de gestió i fer un seguiment periòdic (dues vegades a l'any) de l'estat de salut d'aquest espècimen. | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||||||||
| 42717 | Lledoners de la Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lledoners-de-la-torre-marimon | PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona. | Conjunt de dos lledoners (Celtis australis) originaris del sud d'Europa, oest d'Àsia i nord d'Àfrica. Ambdós tenen una capçada densa, arrodonida i molt ramificada, el seu tronc és dret i amb l'escorça llisa i de color gris, i mesuren uns 25 m d'altura. Les fulles, aspres al tacte i amb tres nervis molt marcats a l'anvers, són simples, alternes, pubescents, ovades o lanceolades, presentant una certa asimetria, amb el marge finament dentat, el pecíol llarg i la punta torçada i allargada. Les flors, hermafrodites o masculines, són petites, solitàries, molt pedunculades, de color verd-i-grogues i apareixen entre abril i maig a les axil·les de les fulles. El fruit és una drupa comestible, el lledó, petit de la mida d'un pèsol, rodó i llis amb molt pinyol i poca polpa, verd abans de madurar i fosc, gairebé negre, quan madura a la tardor. Estan plantats en una jardinera feta de pedra irregular, acabada amb una tira decorativa de maons, mesurant tres metres de diàmetre x 70 cm d'alçada; aquesta disposa d'un arbust que fa que no es pugui accedir dins de la jardinera per mesurar l'arbre. | 08033-276 | Entre el Torrent Sec i la riera de Caldes | Aquest arbre pot viure entre 500 i 600 anys i en tot tipus de terreny. La fusta del lledoner s'ha utilitzat tradicionalment per fer eines agrícoles com forques, pales de ventar, mànecs, jous, etc. aprofitant la seva flexibilitat i duració; les seves branques han estat usades com a alimentació per al bestiar, i també se n'obtenia llenya i carbó, per això es troba freqüentment a prop de les masies. Té propietats medicinals com a astringent, lenitiu, antidiarreic i estomacal. Les arrels s'havien utilitzat per extreure un colorant groc per tenyir la seda. Els seus fruïts són dolços i comestibles, se'n poden fer melmelades amb ells. Existeix una poesia de Tomàs Garcés escrita l'any 1924 que diu sobre aquest arbre: A l'ombra del lledoner una fadrineta plora. La tarda mor dalt del cim i llisca per la rossola, l' esfilagarsen els brucs, la tenebra se l'emporta. La noia plora d'enyor: el lledoner no fa ombra. Fadrina, l'amor es lluny; enllà, la carena fosca. Si passava un cavaller... Du el cavall blanc de la brida. L'arbre li dona el repòs, l'oratge, manyac, arriba. Al cel la llum de l'estel és la rosada del dia. Cavaller, l'amor es lluny; amb l'ombra i el cant fugia. Fadrina, l'amor es lluny; per l'ample plana camina. La nit sospira: la nit, el bosc, la riera clara. Les branques del lledoner són fines i despullades, fulla i ocell n'han fugit però hi crema l'estelada. Les branques del lledoner són fines i despullades. Fadrina, l'amor es lluny; demana'l a punta d'alba quan l'ombra del lledoner s'allargui com un miracle. | 41.6125300,2.1695600 | 430809 | 4607090 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42717-foto-08033-276-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42717-foto-08033-276-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | ||||||||||||
| 42721 | Coves de la pedrera de calç | https://patrimonicultural.diba.cat/element/coves-de-la-pedrera-de-calc | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. VICENÇ PERPINYÀ, Jordi. (2008). L'empremota geològica de les Gavarres. Terra, calç i llécol. Fundació Territori i Paisatge. Caixa Catalunya. Consorci de les Gavarres. | XVIII-XIX | Coves fetes a la pedrera ubicada al Turó del Prat de Dalt, d'on s'extreia la calcària per coure-la i convertir-la en calç, un material molt preuat en la construcció, i és que la franja de calcàries que voreja el turó és relativament petita però suficient com perquè es desenvolupés una activitat econòmica prou important entorn de la calç, com així ho demostren els tres forns de calç que han estat trobats durant el treball de camp. Aquestes coves són de grans proporcions, fetes pels mateixos treballadors per poder-les utilitzar com aixopluc en cas de mal temps i per guardar-hi les eines, els carros i les mules. | 08033-280 | Turó del Prat de Dalt | Els forns de calç es situaven en els marges del bosc pròxims a la pedrera (primera matèria) i a la font energètica (llenya). El pou és una cavitat de forma cilíndrica de 5-6 m d'altura excavat en un marge fet de llècol (pissarra). El pou consta de dues obertures, una superior d'amplitud considerable i adequada a la part superior del marge per on s'efectuaven còmodament les operacions de càrrega i descàrrega abocant el contingut del carro que provenia de la pedrera més pròxima, i una més petita a la part inferior del marge que era per on s'alimentava el foc. La banqueta és un banc que volta l'interior del forn a un metre de la base i que servia de punt d'arrencada per fer la volta inicial on s'aguantaven la resta de pedres. En les parets exteriors, s'hi conserven les cavitats en forma de finestreta on es guardaven les eines dels forners. També a les parets, s'hi poden veure els forats que aguantaven les bigues del porxo que donava aixopluc als calciners durant els dies que durava l'operació d'enfornar. El procés d'enfornar consistia a omplir de feixines l'interior del forn. A continuació es realitzava l'operació més complicada del procés: s'aixecava des de la banqueta la volta amb pedres que servia per aguantar l'estructura. A partir de la volta s'acabava d'omplir de pedres fins a dalt de tot amb cura que les pedres més grosses anessin a sota i a continuació, s'anaven col·locant gradualment les pedres segons la seva mida. Un parell d'homes vetllaven perquè el forn no s'apagués durant aquest període. Per a fer una cuita de calç es solien gastar de mil a dues mil feixines de bruc, gatoses i arboç. Quan la pedra ja era cuita es deixava apagar el foc i es tapava el forn durant un parell de dies. Passats els dos dies, concloïa el procés de fabricació de calç i ja es podia carregar als carros per ser distribuïda als respectius destins. Cada carro podia traginar d'una a dues tones de calç. Al costat de la porta dels forns hi havia una petita fornícula quadrada que portava el compte dels coves carregats: una pedreta per cada cove. A continuació es detallen les eines emprades des de l'extracció de la calç a la pedrera fins a la seva transformació al forn de calç: El magall «magai» servia per a treure terres i arrels de la pedrera i, d'aquesta manera, deixar la pedra neta. El parpal servia per arrencar i arreplegar les pedres, una vegada s'havia fet explotar la càrrega de dinamita. La pala era per a carregar les pedres petites de la pedrera. La forquilla era una forca petita de ferro, amb el mànec de fusta, de no gaire més d'un metre, que servia per a carregar els feixos de llenya a dalt del carro. El bussó era un ferro molt llarg, amb una peça més petita clavada a la punta i amb un mànec de fusta, que servia per a remenar i escampar el caliu. De forquetes n'hi havia de dues mides: la curta per a acostar la llenya i la llarga per a llençar els feixos a dins del forn. El xàpol era molt utilitzat per a collir la calç, una vegada ja era cuita. La balança romana era per a pesar la calç, abans de carregar-la als carros. Es pesava per quintars, que eren uns quaranta quilos. El pesador era un ferro corbat, amb dos ganxos, per aguantar el cove a la balança. Els coves, que solien ser de vim, eren els atuells que es feien servir per a traginar la calç, des del forn fins a dalt dels carros. Tenien quatre nanses, dues per agafar-lo i dues per a posar-hi el pesador. A cada cove hi cabia un quintar i mig de calç, que eren 60 quilos. Els cabassos eren més petits que els coves i servien per a recollir la pedra petita que sortia de les pedreres. La perxa era una barra de fusta de pi, llarga, que servia per a fer caure la calç, una vegada era cuita i, d'aquesta manera, anar-la traient del forn. Els pals semalers eren per a traginar la semal amb aigua, que es necessitava per a tapar el forn amb la calç vella, quan era ple de pedres a punt de coure. Les arpelles servien per a recollir i ajustar les pedres petites. | 41.6754000,2.1594700 | 430036 | 4614079 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42721-foto-08033-280-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42721-foto-08033-280-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42721-foto-08033-280-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Actualment les coves també tenen un interès faunístic perquè són un refugi de ratapinyades, mamífers voladors de vida nocturna que necessiten coves per poder amagar-se i reproduir-se. Durant la visita se'n van poder observar d'amagades entre les escletxes de la part més alta de les parets i del sostre. Al seu interior també s'han observat rastres de fauna diversa (petits mamífers ratolí de bosc o la musaranya, i també d'altres més grans com la guineu, geneta, etc).(Continuació història)L'escureta era com una mena de cullera amb un mànec llarg, per a fer sortir el fang del forat.El tascó, que solia ser de ferro, servia per a esberlar les pedres.Per últim, hi havia dos tipus de carro: el carro d'anar a bosc, per a traginar, per a transportar la calç i el tamborell, per a transportar les pedres des de la pedrera fins al forn. Cada carro solia tenir una capacitat per a trenta o quaranta quintars de calç, que era com dir un tona i mitja. | 94|98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | ||||||||
| 42723 | Font de Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-sant-sebastia-0 | XIX | Font que prové d'una veta d'aigua del torrent de Sant Sebastià. Aquesta es troba situada en una marge on hi ha una vegetació arbòria , composada per plataners i llorers i roldor. La font es troba ubicada en un petit recinte de planta rectangular, a la qual s'hi accedeix per uns esglaons de pedra (lloses de pedra d'esmolar). L'aigua raja per un petit broc adossat a la paret de pedra que aguanta el marge on es troben els plataners, i es perd per un canaló situat al terra cap a un desguàs situat a la paret del davant, que aguanta un segon marge d'uns dos metres d'amplada. Aquest desguàs comunica per sota terra, amb un antic safareig on la gent de Sant Sebastià anava a rentar la roba. Està fet amb blocs de pedra vermella treballada destacant del pedregam de construcció de la resta de mur. A la paret del fons, oposada a les escales, hi ha un banc de pedra adossat que va de punta a punta. | 08033-282 | Serrat de Dalt. Per sota de l'esplanada on es fa l'Aplec de Sant Sebastià | Anomenada també la Font del poble. El maig de l'any 2008, la brigada municipal fa una intervenció de neteja i desbrossada del lloc, arranjant també el camí d'accés. | 41.6645000,2.1201400 | 426750 | 4612901 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42723-foto-08033-282-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42723-foto-08033-282-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp, la font rajava de manera constant, encara que no amb molta força. | 98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||||||
| 42726 | Font del Mas Farell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-mas-farell | XIX-XX | actualment no raja | Font construïda en el torrent del Molí, al peu de la carretera, en una zona obaga de la muntanya del Farell. Situada en un torrent i envoltada per vegetació arbustiva i composada d'esbarzers, heura i aritjol; i envoltada per alzines. La font consta d'un mur de retenció de pedra arrebossada situat al marge més alt, d'on surten dos brocs formats per un tub de ferro. El broc més alt servia per beure a galet, i el més proper a la pica, per omplir càntirs i cantimplores. Per sota, una pica de pedra no massa gran, i varis murs que fan de pedrís al mateix temps que retenen la terra i els marges del torrent. Per accedir a la font des de la carretera cal pujar per un esglaó de pedra, que està cobert de fulles, i ja al peu de la font, per un marxapeus. | 08033-285 | Muntanya del Farell | 41.6593200,2.1347000 | 427957 | 4612314 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42726-foto-08033-285-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42726-foto-08033-285-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | ||||||||||
| 42762 | Hortes de la riera de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/hortes-de-la-riera-de-caldes | CUSPINERA, Climent, (1899). Guia Cicerone del Viajero ó Bañista en Caldas de Montbuy. Primera edició. Barcelona 1873. Segona edició, 1867. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Superfície de cultiu amb una marjada menys densa lligada especialment a la contenció de les terrasses fluvials, amb la particularitat que moltes parets de tanca combinen la funció de delimitació de propietats i la de contenció de terra, on les dimensions i la distribució depenen dels obstacles, tenen les marjades més adaptades al medi; la resta de vessants presenten una artificialitat i ordenació més elevada. El màxim esforç constructiu, el representen els conjunts de marjades distribuïts de forma paral·lela i amb sistemes d'accés (rampes, escales, camins) per remuntar els desnivells. Tots aquests elements es bastiren majoritàriament amb la pedra que aflorava en el mateix indret on es marjava o a les proximitats. Així, la pedra més utilitzada per paredar coincideix amb la litologia més estesa, la calcària massiva. Actualment, la pedra que conforma aquests marges ha estat rejuntada amb ciment; d'altres murs, han estat refets amb maó o totxo. Però la composició general de les hortes deixa entreveure els marges com als veritables testimonis de l'evolució d'aquesta tècnica constructiva i, tot i que abunden els murs de pedres amb cert grau hi ha mostres de la recerca d'una perfecció en el treball de la pedra, sobretot en les zones més planeres on s'ha tingut una cura constant de les marjades. A més de la superfície marjada també trobem les canals per on passava l'aigua que tot i que actualment en moltes d'elles s'hi poden observar tubs de material plàstic que segons els pagesos no deixa perdre's l'aigua, donats els períodes de sequera, cada vegada més grans que es pateixen arreu de Catalunya, si que val la pena parlar-ne. Les més antigues estan fetes amb lloses de pedra més o menys regular en forma de 'U'. A mida que s'han anat restaurant, els pagesos han substituït la llosa de pedra pel totxo. Aquestes canals poden tenir molts metres de llargària i van adaptant-se al relleu del terreny. Aquest tipus de construcció presenta l'inconvenient de que ha de verificar-se sovint per evitar embussos de fulles. Per tant, això ha comportat que alguns trams s'hagin tapat amb totxo o llosa de pedra, i d'altres s'hagi substituït per tubs de material plàstic. Per últim cal senyalar la presència de basses més o menys grans que es podem trobar repartides una mica arreu de les hortes, l'aigua de les quals pot ser emmagatzemada pel reg. Algunes d'aquestes basses són realment espectaculars, destacant-ne una de planta trapezoïdal, feta de pedra irregular i lligada amb argamassa, aprofitant el mur per on desguassen les aigües termals del nucli urbà. El cultiu observat va des de les oliveres i ametllers i altres arbres fruiters, passant per tota mena de lleguminoses: mongeteres, carbasseres, tomaqueres, pebroteres, enciams, albergínies, àpids, julivert, etc. | 08033-321 | Tram de la Riera de Caldes que compren el nucli urbà | A la llera de la riera de Caldes tocant a l'antiga muralla, s'hi ha anat dipositat grans quantitats de sediments amb el pas dels ssegles. És en aquest indret on, des de èpoques ben antigues els pagesos van decidir instal·lar-s'hi aprofitant les aigües de la riera de Caldes. Actualment hi ha una superfície molt important de marjada, la construcció de la qual es troba estretament lligada a la contenció de les terrasses, amb la particularitat de que moltes parets de tanca combinen la funció de delimitació de propietats i la de contenció de terra, on les dimensions i la distribució depenen dels obstacles. Moreu-Rey (1962), parla de les Hortes de Baix i les Hortes de Dalt (pàg. 121 i 122), explicant que els horts de la riera de Caldes han estat anomenats tradicionalment, segons llur situació a tramuntana o a migdia de la població, amb els noms esmentats anteriorment. Cuspinera (1899), en el seu llibre recorda les característiques d'aquestes dues hortes 'grandes huertas llamadas de 'Dalt' y de 'Baix': 'la llamada de Dalt' produce una hortaliza escelente y la de 'Baix' sumamente floja i desabrida. La primera en cantidades regulares, mientras que la segunda la da en grande abundancia. La de 'Dalt' se riega con agua fría comun, mientras que la de 'Baix' es regada con la sobrante de las fuentes termales'. Així, Moreu-Rey, troba documents que daten de l'any 1195 on les hortes ja són conegudes amb el nom de 'Orta subtus (vilam); 'orto in orta inferiori Calidarum' del 1307; 'Hortes jussanes de Granells' (1242); 'les Hortes o las Hortas de Vall (en documents datats del segle XV al XIX); 'Horta de Avall, dita H. de Sant Pol', anomenades en el segle XIV i XV; Moreu-rey també senyala que l'Hort d'en Vilademany, tacant a les Hortes de Baix, no es confon mai amb elles, no només per raó del seu propietari, sinó també perquè era regat amb aigua diferent. Els documents trobats precisen gairebé sempre, quan parlen de peces a les Hortes, no només de la seva ubicació, com per exemple, 'cerca de la capella de Santa Esperansa', 'vora la Riera', sinó també la 'Jornada' de regar a la que pertanyien. Pel que fa a les Hortes de Dalt, es troben documents de l'any 1206 on ja s'esmenta l'orta superior'. S'han trobat escrits dels anys 1388 i 1573 que parlen de les 'Horta Nogaria', 'Hort de la Noguera'; L'any 1435, es roben anomenades 'Hortes de Munt, dita de Pins'. o del segle XV i XVI documents on s'esmenten 'Les dos Hortes de Amunt, dites Hortes d'en Verdaguer'. De l'any 1594 hi ha un document on parla de 'Hortes superiors anomenades una part de Noguera, en part de Pins'. De l'any 1602, hi ha una esmena que diu 'Horta superior vocata d en Vilar, olim d en Arganelles'. La documentació trobada precisa la 'Jornada' en què es troben les peces. | 41.6312500,2.1624600 | 430238 | 4609174 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42762-foto-08033-321-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42762-foto-08033-321-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||||||
| 42768 | Font del Gorg d'en Pèlags | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-gorg-den-pelags | AUSIÓ, J.; MONTOLIU, C.; BURGADA, R. (1975). Exemplars de fauna i flora de la vila de Caldes de Montbui. Patronat de museus de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 163. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Font d'aigua que raja directament de la veta que surt naturalment de la muntanya a través d'un broc de canya de riera, enfonsat a l'argila. No hi ha pica, només unes pedres ben col·locades al terra, amb un canaló fet naturalment per l'aigua que cau per damunt de la cova situada just a sota. El paratge on es troba la font, a més de la gran varietat de substrats litològics, que van des de les pissarres a les calcàries acaba d'afegir una complexitat que es tradueix en l'aparició d'una notable quantitat de comunitats vegetals de les quals destaca la presència d'una important comunitat de degotalls de roca calcària (Eucladio.Adiantetum capilli-veneris), poc freqüent i d'escassa significació paisatgística però de gran interès per la seva raresa. Les plantes que hi són més característiques són la molsa (Eucladium verticillatu) i la falzia vera (Adiantum capillus-veneris). Mentre una part important del terme ha estat i continua estant conreat, i per tant dominat per comunitats arvenses i ruderals, una altre gran part està recoberta per una important massa forestal conseqüència directa del progressiu abandonament d'aquell espai com a lloc d'interès agrícola i ramader des de finals del segle XIX. Els estrats arbustius i herbacis són bàsicament composats per bosc i sotabosc d'alzinar amb algun pi i dos roures que destaquen per les seva alçada. També hi ha la presència de bardisses i roldor (Rubo.Coriarietum), molt abundant als marges, juntament amb l'heura. Les bardisses un conjunt fitocenològic d'indiscutible personalitat, (Prumetalia spinosi), caracteritzat per l'espinositat i l'atapaïment dels arbusts i lianes que l'integren. A la bardissa amb roldor hi prenen una especial rellevància diverses plantes de la família de les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). | 08033-327 | Turó del Pi de les Tres Branques | Segons Moreu-Rey (1962), aquesta font no existia encara a l'any 1867, però si l'any 1873 | 41.6374200,2.1445800 | 428755 | 4609874 | 1873 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42768-foto-08033-327-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42768-foto-08033-327-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | ||||||||
| 42779 | Cova de l'Ermità | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-de-lermita | Cova situada en un penya-segat de la muntanya del Morro del Porc. S'accedeix per una fissura feta a la roca d'uns quaranta centímetres d'amplada. Al seu davant hi ha una alzina que tapa l'entrada. Només es pot entrar-hi encordat i acompanyat d'espeleòlegs. La seva profunditat varia entre 12 i 15 metres. Un cop a l'interior presenta varis passadissos, dels quals, el més important es realitza en una hora aproximadament. Al seu interior s'observen estalactites i estalagmites de calç de diverses mides. A uns deu metres aproximadament de l'entrada d'aquesta cova, per la banda esquerra, hi ha una segona entrada, a la qual només s'hi pot entrar fent ràpel d'uns 12 a 15 metres de fondària. Aquesta segona no comunica amb la primera cova, tot i que presenta característiques similars. | 08033-338 | Muntanya del Morro del Porc | Segons explica el Sr. Josep Ayguaseonsa i el Sr. Raimundo Garcia, després de la Guerra Civil espanyola, l'exèrcit instal·là un camp de tir darrera el turó de Can Camp, des d'on es feien pràctiques de tir utilitzant per blanc, el penya-segat on es troba la cova de l'Ermità. És per això, que tot el penya-segat està ple de rocs esmicolats i fissures, per la qual cosa cal extremar precaucions alhora de baixar cap a la cova. | 41.6625300,2.1434400 | 428688 | 4612663 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42779-foto-08033-338-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42779-foto-08033-338-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||||||||||
| 42781 | Eucaliptus d'en Senosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/eucaliptus-den-senosa | PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona. PHILIPS, Roger (1989). Los Arboles. Editorial Blume, S.A. Barcelona. | Eucaliptus monumental d'uns quaranta a cinquanta metres d'alçada i cinc metres de diàmetre. La seva copa és piramidal i alta. L' escorça (ritidoma) que es desprèn a tires i deixa el tronc llis i de colors clars en els exemplars adults. Presenta dimorfisme en les fulles. Per una banda, les fulles joves són ovalades, oposades, sense pecíol (sèssils), de base cordada, de color gris - blavós, d'uns 8-15 cm de longitud, 4-8 cm d'amplada i erectes (miren amunt). Les adultes són alternes, peciolades, asimètriques, falciformes i d'uns 15-25 cm de longitud; són de color verd fosc, amb la nerviació marcada, i pèndules (miren avall), i es disposen en un pla vertical, de manera que reben la llum igualment pels dos costats sense que es pugui distingir l'anvers del revers. Tant unes com les altres tenen les glàndules secretores en el mesòfil, visibles a contrallum com a punts més clars. Les inflorescències són solitàries o en grups de 2-3, a les aixelles de les rames superiors. Les flors són hermafrodites i grans (de fins a 3 cm de diàmetre) amb calze i corol·la fusionats formant un receptacle (opercle) llenyós. Els fruits són càpsules llenyoses dehiscents, de 4-5 valves, campaniformes, de color glauc i cobertes d'una pols blanquinosa. Les seves dimensions són aproximadament 1.4 a 2.4 cm de diàmetre, i contenen nombroses llavors. Les fulles de les branques velles d'aquesta planta s'utilitzen per les seves virtuts medicinals. En una de les branques es pot observar la ferida produïda per un llamp un dia de tempesta. | 08033-340 | Bosc de la Xerona | 41.6340700,2.1514100 | 429320 | 4609496 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42781-foto-08033-340-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42781-foto-08033-340-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||||||||||
| 42449 | Font - fanal de la Plaça de l'Àngel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-fanal-de-la-placa-de-langel | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU - REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XX | Font que consta de dues piques rodones de forja, per on s'escorre l'aigua que raja en polsar les aixetes corresponents. La font feta igualment del mateix material, està col·locada damunt d'un basament de pedra. Entremig de les dues piques, surt una segona part que correspon físicament a la base de la farola o fanal. Aquesta està igualment feta de forja, i ambdós costats es pot observar una aixeta de bronze amb un polsador. Per damunt, continua el tronc del fanal decorat amb motius geomètrics, fins a trobar, un braç horitzontal que sustenta com un canelobre, tres braços, al capdamunt dels quals hi ha tres fanals; el central es troba per damunt dels dos situats als extrems. | 08033-8 | Plaça de l'Àngel, s/n | La font fou realitzada a principis del segle XX, possiblement construïda l'any 1922, època en què s'urbanitzà la Plaça de l'Àngel. El nom popular de la plaça tindria el seu origen en una de les antigues entrades a la vila emmurallada, coneguda amb el nom de Portal de l'Àngel. La plaça on es troba el fanal ha canviat en vàries ocasions de nom, entre ells, la Plaça del Progrés, o la Plaça d'Alfons XIII. També es coneix aquest indret com a Plaça del Quiosc, nom que ve donat per un quiosc construït a inicis del segle XX per l'arquitecte municipal, Manuel Raspall. | 41.6322300,2.1636900 | 430341 | 4609282 | 1922 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42449-foto-08033-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42449-foto-08033-8-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | ||||||||
| 42450 | Font Xica de la Plaça Bartomeu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-xica-de-la-placa-bartomeu | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1865). Proyecto de Reforma Interior y Ensanche de la Villa de Caldas de Montbuy. Plànol núm. 9. AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XVII | restaurada l'any 1842 i als anys 90 moment en que es van treure els barrets. | Font que es troba adossada a la paret del carrer d'en Bellit, cantonada amb el carrer de Vic, justament a la casa de la família Sentmenat. La font està formada per dues pilastres, de les quals surt una aixeta de coure. L'aigua raja cap a una pica de planta quadrada situada per sota de la pilastra, i d'ella l'aigua s'escorre cap a un abeurador de pedra, que era utilitzat pel bestiar. A la pilastra de l'esquerra, per damunt de l'aixeta es pot llegir l'any 1622. A la part esquerra hi ha un escut gravat a la pedra. La pilastra de la dreta, ha estat restaurada, i per damunt de l'aixeta es pot llegir la data 1842. | 08033-9 | Carrer d'en Bellit, cantonada amb el carrer Vic | La font es troba situada al centre històric de Caldes, justament al costat de l'antiga Plaça de Sant Vicenç, avui desapareguda, i on també s'ha documentat l'existència d'una capella anomenada de Sant Vicenç, de la qual es tenen documents que testimonien la seva existència a partir de l'any 1162. L'any 1436, aquesta plaça duia el nom de Sant Bartolomé i l'any 1549 com a Sant Bartomeu, degut al nom que prengué la Capella de Sant Vicenç a causa de la popularitat d'un dels seus altars dedicats a Sant Bartomeu. Segons consta en el 'Proyecto de Reforma Interior y Ensanche de la Villa de Caldas de Montbuy', l'any 1865 es modificarà el traçat de la plaça. A principis del segle XX la plaça desapareixerà i s'incorporarà al carrer de Vic. Aquesta font també ha estat coneguda com a “la Font d'en Ventura”, “les Fonts” o “la Font del carrer d'en Bellit” o encara “la Font o les Fonts de Can Berenguer”. Aquesta font hauria estat utilitzada com abeurador pel bestiar. Possiblement es pugui datar la seva construcció durant el segle XVII ja que a la part esquerra de la font hi ha una inscripció a la pedra de l'escut de Caldes i dues dates que fan referència a l'any 1692. Possiblement durant l'any 1842, fos restaurada, com es podria observar en la data gravada a la pilastra de la dreta de la font. També va ser restaurada als anys 90. | 41.6348400,2.1619100 | 430196 | 4609573 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42450-foto-08033-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42450-foto-08033-9-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | ||||||||
| 42552 | Quimera Godra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/quimera-godra | XXI | Es tracta d'una figura relacionada amb el foc, utilitzada en el ball de diables. Està fabricada amb material de fibra de vidre. Pesa 55 Kg; mesura de llargada 240 cm x 120 cm d'amplada i 240 cm d'alçada. Representa un monstre amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, i treu foc per la boca. En bona part del cos té escames que representen el seu lligam amb la llegenda de l'Escaldarium: foc i aigua. La tracció és de carregament interior per 1 persona. Té 20 punts de foc, podent utilitzar bengales Patum, sortidors francès, sortidors titani, bengales d'incendi, bengales de cercavila, flametes o llances i carretilles .Les enceses són amb botafoc i metxa i/o elèctriques. | 08033-111 | Carrer Buenos Aires, núm. 16 - 18 | La Quimera va ser construïda l'any 2000. És una bèstia de la mitologia grega. La Quimera era un monstre amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, i treia foc per la boca que vivia a la regió de Lícia. El rei d'aquest indret ordenà a l'heroi Bel·lerofontes que matés aquell monstre perquè devastava el seu regne i devorava els ramats. Bel·lerofontes ajudat pel cavall Pegàs, va poder matar la quimera ajudat d'una llança amb la punta de plom. El foc de la boca del monstre va fondre el plom que li relliscà gargamella avall i li cremà el ventre, provocant-li la mort. A Caldes la quimera acostuma a sortir durant els actes de la Festa Major i de la Festa de l'Escaldarium. | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 2000 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42552-foto-08033-111-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Dolors Sans | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | ||||||||
| 42611 | Font del carrer Sant Damià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-carrer-sant-damia | XIX | Font situada en el xamfrà d'un edifici, i que consta d'un basament de planta semicircular arrebossat amb ciment i pintat, per damunt del qual hi ha una pica de granit seguint la mateixa forma amb un forat de planta circular, d'un diàmetre de 35 cm, situat al mig per on l'aigua sobrant baixa a través d'una canal fins a trobar l'escomesa general del carrer. L'aigua surt prement el polsador de l'aixeta de bronze situada a 30 cm per damunt de la pica. Aquesta font està decorada amb una petita teuladeta de 15 cm. d'amplada que es composa de tres motllures planes recordant el ràfec d'una teulada. Damunt del carener hi ha una peça en forma de capçada de xiprer. La coberta està recolzada mitjançant tres carteles. | 08033-170 | Centre Cívic Manolo Hugué. Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 | Moreu-Rey (1962), (pàg. 90 i 198), parla de la font del Damià com un altre nom per la qual era coneguda la font del Salze. D'aquesta troba referències del segle XIV que l'anomenen 'Font del Salser', o del segle XV, on serà coneguda com 'Fonte vocata del Salzer', 'Fontem de Salice'. Al segle XVII i XVIII, es troba documentada com a 'Font del Salsar'. Una concòrdia entre la vila i el marquès de Rupit, en 1613, tractava 'sobre les aygues de la font del Salser prop de la muralla, dins la vila de Caldes de Montbui, al Abeurador, y apres à la Piqueta, y a la Font freda de Plassa, y discorre al hort del Sr. D. Carles de Vilademany ( ... ). La Font era anomenada també, l'any 1600 i 1730 per exemple 'L'abeurador'. Més avall de la Plaça, el torrent recollia les aigües calentes sobrants. | 41.6339400,2.1643700 | 430400 | 4609472 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42611-foto-08033-170-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42611-foto-08033-170-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | ||||||||||
| 42612 | Font de la Canaleta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-canaleta | XX | Font d'aigua calenta que raja a una temperatura de 48 ºC, a través d'un broll de forma triangular, fet de ceràmica i arranat a la paret. La font està construïda amb pedra tallada, formant una mena de fornícula, amb dos brancals rectangulars i una llinda amb un arc de mig punt tallat en el mateix bloc de pedra. L'aigua cau en una pica rodona, tallada dins d'un gran bloc de pedra circular, adossat al mur del carrer. La llinda porta la inscripció amb el nom de la font 'LA CANALETA, 1929'. A la seva esquerra hi ha una placa gravada on es llegeix la temperatura de l'aigua 'AIGUA TERMAL, 48º C', i a la dreta de la font un plafó informatiu realitzat amb ferro envellit, amb una llegenda, explicant els estris utilitzats per a fer bugada al safareig. L'aigua sobrant de la font va a parar a una pica, a l'interior del recinte on hi ha el safareig, i per un sistema de canalització subterrània aquesta s'aprofita per a fer bugada. | 08033-171 | Carrer Padrós, s/n | La font està situada al carrer del General Padrós, al final del carrer Santa Rosa. Per accedir a la font i al safareig s'ha de baixar per unes escales. La font va ser construïda conjuntament amb el safareig l'any 1929 sota la direcció de Manuel Raspall. El seu bon estat de conservació es deu a un taller-escola que el va restaurar l'any 2005. Aquest conjunt, a més, està dotat de plafons informatius elaborats pel museu Thermàlia dins el projecte de conversió dels safareigs termals en centres d'interpretació de l'aigua termal. Moreu-Rey (1962), pàg. 57, parla de la font situada al capdavall del carrer de Santa Rosa, on ja a l'any 1452, s'esmenta la font coneguda com 'la Canaleta'. L'any 1630 i 'la Canaleta de la aigua calda'. Al segle XIX se l'anomena com a la Font de la Canaleta o senzillament La Canaleta. Sembla ser que l'any 1873 la font constava d'una canaleta de pedra i una pica. En una restauració posterior el broll de pedra es va substituir per una aixeta. I a més a més afegeix dos topònims més al gran llistat conegut: la situa 'entre la casa de los menores Casarramona y la panaderia de Navarro'. | 41.6295400,2.1641700 | 430378 | 4608983 | 1929 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42612-foto-08033-171-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42612-foto-08033-171-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manuel Raspall | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | ||||||||
| 42619 | Lleó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lleo | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | XX | Figura d'una carcassa zoomòrfica portada per dues persones que representa un lleó coronat inspirat en els que apareixen en les iconografies antigues de les processons urbanes del Corpus, com les de Barcelona i València. A Caldes de Montbui, està estretament lligat a la font del Lleó. | 08033-178 | Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 | L'any 1994, pel 30`è aniversari d'en Farellàs i la Guisla, gegants de Caldes de Montbui, la colla gegantera, va començar a fer gestions per celebrar la festa. Es van iniciar converses amb el Setmanari Montbui perquè reprengués la iniciativa que havia tingut trenta anys abans quan va encapçalar la seva realització. Van organitzar una segona col·lecta popular per poder fer un nou personatge: el Lleó de Caldes de Montbui. Aquest fou fabricat per Ramon Aumedes (Fàbrica de les Arts, Roca Umbert C/ Mare de Deu de Montserrat, 36 de Granollers). En els bestiaris medievals, es presenta la figura del lleó com una figura solemne, com el rei dels animals terrestres. La figura del lleó va desaparèixer al segle XIX i recuperada per Barcelona i Tarragona l'any 1993. I després amb la vila de Caldes, que estaria estretament lligat al cap de lleó, que decora la font del mateix nom que porta la Plaça de la població. El Lleó de Caldes és la plasmació festiva del Lleó de la font de la qual surt aigua calenta i que és un dels elements més identificatius de Caldes. | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 1994 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | Física | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Ramon Aumedes | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | ||||||||||
| 42620 | Gegants de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-de-caldes | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | XX | remodelació l'any 1985 per Romà Martí. | Dues figures antropomòrfiques fetes de cartró, que pesen 55 i 45 quilograms respectivament, amb uns 4 metres d'alçada, representant els gegants de la vila. La geganta, la Guisla, és morena, amb unes trenes que arriben fins a la cintura: Porta un vestit llarg fins els peus, amb puntes i porta brodat l'escut de la Baronia de Montbui i la corona de baronessa. A la mà dreta porta un ram de flors de núvia. El gegant, en Farellàs, porta l'escut de la vila de Caldes. A la cintura porta un cinturó amb la destral i a les mans, una branca de pi. La Guisla mesura 3,90 m d'alçada (3,98m amb la corona); el gegant Farellàs mesura 4m (4,10m amb la gorra emplomada). | 08033-179 | Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 | L'origen de la Guisla prové en honor de la primera dona del baró de Montbui, i que el poble de Caldes va voler popularitzar amb la figura de la geganta. Per això porta brodat l'escut de la Baronia de Montbui i la corona de baronessa. Pel que fa al personatge d'en Farellàs, els ciutadans el van triar en record de l'hereu de Can Farell, masia que es troba damunt del turó del Farell, tot i que hi ha una altra versió que explica que tot el pujol és el cos petrifica del gran gegant català, que jeu estirat i que la muntanya s'anomena Farell. Segons diu la llegenda en Farellàs era un pagès molt fort. Portava una destral i per ajudar-se a caminar també duia un pi; per aquest motiu quan passava pels pobles i pels carrers de Barcelona on va anar per lluitar contra un altre gegant tothom l'anomenava el 'Gegant del Pi'. Joan Amades (1987), en el seu apartat titulat 'Gegants nans i altres entremesos', fa referència a la controvèrsia existent sobre l'origen del Gegant del Pi ja que durant molt de temps s'havia cregut que aquest personatge era propi de Barcelona concretament de la parròquia del pi. Amades explica com la tonada popular sobre el gegant del Pi va néixer d'una llegenda on s'expressa perfectament com el seu origen prové de la vila de Caldes de Montbui. Amades afegeix que la llegenda no és del tot imaginària, perquè es té coneixement que 'al poble de Caldes hi havia viscut una família els membres de la qual eren exageradament alts d'estatura i entre ells n'hi devia haver un de talla encara més elevada, que ha envoltat el poble de la llegenda'. La parella de gegants es va construir l'any 1964, arran d'una subscripció popular que va promoure el setmanari de Montbui per commemorar l'edició del número 1000 de la revista. S'inicià el mes de febrer i es varen recollir diners fins el mes d'octubre. Cada setmana la revista anava publicant les aportacions fetes pels calderins. Foren estrenats el 9 d'octubre de 1964. La construcció dels gegants s'encarregà a l'empresa 'El Ingenio'. Se sap que l'artesà que va treballar ambdues figures fou el Sr. Rifé Codina. Aquestes no van estar fetes amb motlle, com la majoria dels gegants que es construeixen. En Codina va prendre com a model dues fotos que l'arxiu històric de Caldes tenia sobre el llegendari Farellàs i la Guisla, la baronessa que va viure al castell de Montbui. Per escollir la geganta es va fer un concurs públic on guanyà el nom de Guisla, en record de la primera dona de la baronia de Montbui. Pel que fa al gegant, la decisió va ser unànime des del principi, ja que aquest era el nom de l'hereu de Can Farell, el conegut Gegant del Pi. Els primers vestits que dugueren els gegants foren realitzats per en Romà Martí; els vestits actuals són fets per la Sra. Antònia Mola. Fins l'any 1992, els gegants van sortir en algunes festes. A partir d'aquest any, es creà una colla gegantera, animada pel Sr. Pablo Vicente, que originari del Terol, havia estat portador dels gegants del seu poble. El debut de la Colla de geganters, s'inicià amb la capvuitada de la Festa Major de Caldes, sota la música creada per en Ramon Solé. No fou fins l'any 1993 que els gegants sortiran fora del municipi per participar en altres actes. El mes de març de l'any 1985, la geganta Guisla i en Farellàs foren remodelats per l'artista Romà Martí. El 9 d'octubre de cada any se celebra l'aniversari d'en Farellàs i la Guisla. L'any 1994, pel 30è aniversari dels gegants, el Setmanari Montbui sota la iniciativa de la colla de geganters, va començar a fer gestions per a la celebració. Es va realitzar una segona col·lecta popular per poder fer un nou personatge, un lleó: El Lleó de Caldes de Montbui. També en els actes del 30è aniversari, s'estrenà una nova parella de gegants construïts pel taller de Ramon Aumedes: en Lluci Caecili (primer batlle de Caldes) i la Cornèlia Flora (una de les primeres banyistes de les quals es té constància). | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 1964 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42620-foto-08033-179-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42620-foto-08033-179-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Sr. Rifé Codina. Empresa 'El Ingenio' | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | ||||||
| 42621 | Capgrossos | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capgrossos | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | XX | Vuit caps antropomorfes, que representen diversos oficis antics de la població: la pagesa, el cap d'estació, el picapedrer, la cistellera, el fuster, la mestra, la farmacèutica i la teixidora. | 08033-180 | Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 | L'any 1964, pagats mitjançant subscripció popular, es van encarregar a El Ingenio de Barcelona els gegants de Caldes, el Farellàs i la Guisla, i sis capgrossos que van ser estrenats el dia 9 d'octubre del mateix any. Actualment, però, la cercavila gegantera compta des de l'any 1994 amb la figura del lleó i amb vuit capgrossos nous, aquests estrenats durant la festa major dels anys 1998 i 1999, que representen diversos oficis antics de la població: la pagesa, el cap d'estació, el picapedrer, la cistellera, el fuster, la mestra, la farmacèutica i la teixidora. L'any 2000 neix la Colla Gegantera de Caldes amb la voluntat de promoure la cultura popular i donar a conèixer els gegants i els capgrossos de la vila. Durant la Festa Major un dels moments més esperats és la desfilada pels carrers de la nostra vila dels gegants i dels capgrossos. Vuit dies més tard, per la capvuitada tornen a desfilar acompanyant al públic cap a l'ermita del Remei. El President de la colla gegantera és el Sr. Jesús Baldó Garcia | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 1998-99 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42621-foto-08033-180-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42621-foto-08033-180-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | El Ingenio de Barcelona | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||||
| 42624 | Gegants romans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-romans | VARIS AUTORS. (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | XX | Parella de gegants romans, anomenats, Lluci Caecili en representació del primer batlle de Caldes i la Cornèlia Flora, una de les primeres banyistes de les quals es té constància històricament al municipi. En Lluci porta un pergamí a la mà dreta, i la Cornèlia un ram de flors a la mà esquerra. Tots dos van vestits de color cru; en Lluci porta una toga de color verd i la Cornèlia de color marró. | 08033-183 | Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 | El 9 d'octubre de cada any se celebra l'aniversari d'en Farellàs i la Guisla. L'any 1994, pel 30è aniversari dels gegants, el Setmanari Montbui sota la iniciativa de la colla de geganters, va començar a fer gestions per a la celebració. Es va realitzar una segona col·lecta popular per poder fer un nou personatge, un lleó: El Lleó de Caldes de Montbui. També en els actes del 30è aniversari, es celebrà l'estrena d'una nova parella de gegants, en Lluci Caecili (primer batlle de Caldes) i la Cornèlia Flora (una de les primeres banyistes de les quals es té constància) que foren construïts pel taller de Ramon Aumedes a Granollers. | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 1994 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42624-foto-08033-183-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Ramon Aumedes | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||||
| 42648 | Col·lecció d'art del Museu Thermalia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-dart-del-museu-thermalia | BASTER, A. (1928). La sculpture moderne en France. Ed. G. Grès. Paris. BENET, RAFAEL. (1942). El escultor Manolo Hugué. Ed. Argos. Barcelona. BLANCH, M. (1972). Manolo. Ed. Polígrafa. Barcelona. BLANCH, M. (1973). Manolo, de Ceret a Caldes de Montbui. Diputació de Barcelona. Maig de 1973. BLANCH, M. (1980). Manolo. Homenatge a Rosa. Dau al Set. Abril de 1980. BLANCH, M. (1984). Manolo i el retrat. Dau al Set. BLANCH, M.; CORREDOR, J. (1972). Poesias Manolo Hugué. Ed. Saturno. Barcelona. CASTRE, VICTOR (1933). Ed. Cahiers du Sud. Marsella. COQUIOT, G. (1914). Cubistes, futuristes, passeistes. Essai sur la jeune peinture et la jaumme sculpture. Librairie Ollendorf. Paris. DABADIE, S. (1971). Ceret et les artistes espagnols au début du Xxé siecle. Unniversité de Paris. GAYA, J.A. (1957) Escultura española contemporanea. Madrid. INFIESTA, José M. (1974). Un siglo de escultura catalna. Ed. Aura. Barcelona. PLA, JOSEP (?). Tres artiistes (Manolo, Rusiñol i Mir). Ed. Destino. Barcelona. PIA, PASCAL. (1930). Manolo. Ed. N.F.R., coll. Sculpteurs Nouveaux. Paris. VARIS AUTORS (1988). Manolo. Ajuntament de Caldes de Montbui. Diputació de Barcelona. Ed. Winihard Gràfics. VARIS AUTORS (1981-1982). Els Picassos del Mas Manolo a Caldes de Montbui. Centenari de Pablo R. Picasso. Ed. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Caldes de Montbui. Patronat 'Mas Manolo'. | XX | Col·lecció dedicada bàsicament a la vida i obra dels artistes Manolo Hugué i Pablo Picasso. Dos de les quatre plantes del Museu ressegueixen la vida de Manolo Hugué i ens apropen als ambients de l'art del segle XX, sense oblidar Picasso present amb una exposició de caire molt personal fruit de la gran amistat entre ambdós artistes. La col·lecció mostra, amb més d'un centenar d'obres corresponents a totes les èpoques i tècniques de l'artista, una acurada i completa representació de la trajectòria artística de Manolo Hugué: escultura, pintura, gravats i joies, on s'hi recullen aspectes del món del treball i activitats diverses com el ball, la tauromàquia...; la feminitat, on es presenta la figura femenina aïllada i sense ocupar-se en una activitat concreta; els retrats; els relleus; les obres de caràcter religiós; el disseny de joies; els interiors, bodegons i animals de companyia i finalment els paisatges de Caldes de Montbui i la seva rodalia. El conjunt de tots aquests diferents espais temàtics ofereixen a l'espectador la possibilitat de trobar una visió global de la producció artística de Manolo. El Museu Thermàlia també conserva la col·lecció Picasso abans reunida al Mas Manolo, casa de l'escultor i pintor Manolo Hugué (Barcelona 1872 - Caldes de Montbui 1945), amic de Picasso. Es tracta d'una col·lecció molt personal, testimoni de l'amistat entre els dos artistes, de prop d'un centenar de peces, entre ceràmiques, litografies, dibuixos i llibres amb dedicatòries i dibuixos de Picasso. El Museu Thermàlia presenta una exposició intimista 'Picasso i Manolo Hugué' i ofereix tallers per a diferents nivells educatius. | 08033-207 | Plaça de la Font del Lleó, núm. 20 | La col·lecció es troba allotjada en un edifici de l'època medieval que fins els anys 70 feia la funció d'hospital i servei de banys termals. L'estructura del s. XIV va ser reformada als anys 80 i conserva les arcades de l'entrada, tres banyeres del segle XVIII i l'encavallada del pis superior. | 41.6344500,2.1615800 | 430168 | 4609530 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42648-foto-08033-207-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42648-foto-08033-207-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 53 | 2.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||||||
| 42649 | Col·leció arqueològica del Museu Thermàlia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/collecio-arqueologica-del-museu-thermalia | Col·lecció arqueològica que es troba ubicada a la planta baixa del museu, en exposició permanent. Una altra part es troba als magatzems del museu a l'espera de que els materials siguin estudiats i publicats. El Museu de Caldes de Montbui ha actuat com a focus de recerca arqueològica dins l'àmbit comarcal durant molts anys. Aquest fet, ha repercutit en la col·lecció arqueològica del seu fons, que comptabilitza més de 60 jaciments, entre jaciments importants i troballes disperses. L'abast geogràfic s'estén per tot el municipi, des de Sant Sebastià de Montmajor, fins a la Torre Marimon, sense oblidar tot el nucli de Caldes. Pel que fa a l'abast cronològic, trobem jaciments des del paleolític fins a l'actualitat, si tenim en compte l'arqueologia industrial. Alguns dels jaciments més importants representats en aquest fons són: El poblat ibèric de la Torre Roja, el Mas Manolo, Can Carerac, i el conjunt Termal de Caldes. | 08033-208 | Plaça de la Font del Lleó, núm. 20 | La col·lecció es troba allotjada en un edifici d'època medieval que fins els anys 70 va tenir funció d'hospital i banys termals. L'estructura del s. XIV va ser reformada als anys 80 i conserva les arcades de l'entrada, tres banyeres del segle XVIII i l'encavallada del pis superior. Part de la col·lecció també es troba ubicada a la capella dessacralitzada de Santa Susanna, adossada al Museu Thermàlia. | 41.6344500,2.1615800 | 430168 | 4609530 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42649-foto-08033-208-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42649-foto-08033-208-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42649-foto-08033-208-3.jpg | Física | Prehistòric|Modern|Antic|Medieval|Contemporani | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 76|94|80|85|98 | 53 | 2.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||||||||
| 42650 | Col·lecció de la Casa Delger - Museu Romàntic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-de-la-casa-delger-museu-romantic | XVIII-XIX | Casa - museu fruit de la donació del darrer descendent de la família Delger al municipi. De la vida de cadascuna de les diferents generacions i matrimonis diversos de la família des del segle XVIII,en queda la casa, amb tots els seus mobles i béns que mostren les diferents èpoques a través dels estils, abastant completament la història de la casa. Dins la casa es conserven objectes de tota mena: mobiliari, objectes decoratius, quadres, rajoles, roba de la llar, figures de pessebre, objectes de culte, etc. La planta principal de la casa està formada per menjador, sala, cuina, bany, celler i un pati exterior. Al primer pis trobem la biblioteca, passadís, distribuïdor i tres habitacions, amb el dormitori del matrimoni d'Antoni Delger i Maria Padrinas, datat l'any 1863, i el del matrimoni d'Antoni Delger i Cecília Sabaté, datat l'any 1804. Finalment, a les golfes trobem una sala d'estar i tres habitacions o sales. | 08033-209 | Carrer del Doctor Joaquim Delger, núm. 12 | El Museu Romàntic Can Delger és un edifici clàssic de meitat del segle XVIII, format per planta, pis i golfes. Es tracta d'una casa pairal eminentment catalana, de família mitja benestant, també coneguda com a Can Calderer degut a l'ofici de calderers a què es dedicà tradicionalment la família. Des de l'any 1765, la casa fou habitada per les diferents generacions de la família Delger. El darrer descendent de la família Delger, i darrer propietari de la casa, el doctor Joaquim Delger Bueno, va fer donació de la casa pairal dels seus avantpassats al poble de Caldes de Montbui. El 10 de desembre de 1959 la casa es va inaugurar com a Museu Romàntic Can Delger. La planta principal de la casa està formada per menjador, sala, cuina, bany, celler i un pati exterior. Al primer pis trobem la biblioteca, passadís, distribuïdor i tres habitacions, amb el dormitori del matrimoni d'Antoni Delger i Maria Padrinas, datat l'any 1863, i el del matrimoni d'Antoni Delger i Cecília Sabaté, datat l'any 1804. S'han documentat totes les peces del distribuïdor i dels tres dormitoris. Finalment, a les golfes trobem una sala d'estar i tres habitacions o sales, de les quals s'han documentat algunes de les peces. | 41.6338000,2.1623100 | 430228 | 4609458 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42650-foto-08033-209-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42650-foto-08033-209-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42650-foto-08033-209-3.jpg | Física | Contemporani|Romàntic|Modern | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|101|94 | 53 | 2.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | ||||||||||
| 42652 | Majestat de Caldes. Església de Santa Maria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/majestat-de-caldes-esglesia-de-santa-maria | <p>GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental – El Vallès Oriental. GARCIA i CARRERA, R. (1984). Incendi a l'Església Parroquial de Montbui l'any 1907. Caldes de Montbui. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. POCH, J. (1980). Fites cabdals de la parròquia actual de Santa Maria de Caldes. Setmanari de Montbui, 145. Caldes de Montbui. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa.</p> | XX | <p>Es tracta d'una representació del Crist Majestat, presentat en vida sense senyals de dolor i amb els ulls oberts ja que regna des de la creu. Sobreposat a la creu, sense estar penjat, porta una llarga vestidura fins als peus decorada amb figures de lleons amb cap d'àliga i altres animals mitològics que poden significar els pecats que Crist va haver de carregar sobre seu. També porta una banda amb set estrelles que signifiquen els set àngels o bisbes de les set esglésies d'Àsia. El cinyell que porta a la cintura simbolitza la virtut de la justícia. Finalment, amb la corona imperial en lloc d'una corona d'espines, demostra que s'ha convertit en símbol de majestat i reialesa. Talla policromada de 1,96 cm d'alçada i 1,85 cm d'amplada, mentre que la creu on era adossada feia 3,60 m d'alçada i 2,03 m d'amplada i 5 cm de gruix. Abans que fos cremada l'any 1936 a la plaça de l'església, durant els primers dies de la Guerra Civil, la talla estava molt ennegrida, tot i que encara es podia veure la policromia, reproduint un teixit bizantí. Aleshores era coronada amb una peça de metall de pedreria col·locada posteriorment i vestia una túnica manicata i mantell, amb un cinyell que li passava per damunt amb plecs molt plans agafats a la figura i a la túnica. Els plecs s'estenien en forma d'anells verticals pels braços, mentre que queien de manera acanalada fins al nivell dels peus, i acabaven en una vora en ziga-zaga. Per damunt hi havia el mantell que reflectia lleus ondulacions degudes al relleu de les cames sols alterades per la presència del cinyell amb alguns plecs inclinats i corbats per la part inferior. Cal notar la singular disposició del mantell en agafar-se a l'espatlla dreta i caure en diagonal pel tors. Els peus nusos estaven col·locats damunt d'un supedani. Cal destacar també la configuració del cap lleugerament inclinat, la disposició dels ulls i les celles que produeixen un cert naturalisme que juga amb l'hieratisme habitual en aquest tipus d'imatge, així com la manera d'organitzar la cabellera, la barba i el bigoti. La policromia consistia bàsicament en motius vegetals i animals disposats en cercles juxtaposats que recordaven els teixits orientals.</p> | 08033-211 | Església Parroquial de Santa Maria | <p>La imatge és de fusta policromada i no es correspon amb els estàndards del romànic català. Sembla ser que va arribar a Caldes el segle XV, però l'origen és molt anterior. El 26 de setembre de 1699 va ser traslladada de la primitiva parròquia de Santa Maria a l'església nova, per instal·lar-la a la capella on es troba actualment. Per a tal ocasió es va organitzar una gran celebració a la qual assistí el geògraf i aleshores membre del Consell de Cent de Barcelona, Josep Aparici. Hi participà com a calderí i administrador de la Confraria de la Majestat. En aquesta ocasió es va hostatjar amb el seu acompanyament al palau calderí del Marquès de Rupit, una noble casa pairal ja desapareguda que entre 1909 i 1979 va ser seu de l'Escola Pia. A causa dels seus trets orientals li ha estat adjudicat un origen fora de la península i ha estat catalogada com a bizantina dels segles XI o XII, tot i que hi ha qui va més enllà i parla d'un origen siríac i la data entre els segles VI o VII. Per explicar-ne l'arribada al poble la tradició oral popular catalana parla d'una caravana de gitanos provinents de l'Europa oriental que al seu pas per Caldes van decidir fer-hi nit. Per tal de protegir la talla es va decidir instal·lar-la a l'interior de la parròquia. Quan al matí els seus propietaris van anar a buscar-la, ningú va ser capaç d'arrencar-la del punt on l'havien deixat. Com que ningú podia explicar aquell fet, es va creure que la voluntat de la Santa Majestat era la de romandre a la vila de Caldes per sempre més.</p> | 41.6323500,2.1624000 | 430234 | 4609297 | 1937 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42652-foto-08033-211-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42652-foto-08033-211-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Rius | 98 | 52 | 2.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||
| 42669 | Panteó Manolo Hugué | https://patrimonicultural.diba.cat/element/panteo-manolo-hugue | BLANC, M. (1972). Manolo. Escultura. Pintura. Dibujo. Ediciones Polígrafa. Barcelona. BLANC, M. (1992). Manolo Hugué. Gent nostra, 97. Editorial Labor, Barcelona CATÀLEG D'EXPOSICIÓ. (1990). Manolo Hugué. Fundació Caixa de Catalunya i Ajuntament de Barcelona, del 16 de febrer al 15 d'abril de 1990. Barcelona COSTA FERNÁNDEZ, M. (2006). La singular relació entre Manolo Hugué i Camil Fàbregas. Museu d'Art de Sabadell. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. RAMON, A.; VALLCORBA, J. (2005). Àlbum Manolo Hugué. Quaderns Crema, Barcelona | XX | Construcció funerària que consta d'un basament de secció quadrada, al damunt del qual hi ha un pilar amb l'escultura d'un dóna asseguda, amb el cabell recollit i una panera de fruites a la mà. Aquesta escultura rep el nom de 'L'Ofrena', i fou realitzada al Mas Manolo l'any 1924, en record a la memòria dels morts de la gran guerra a Arlés-Sur-Tech (França). | 08033-228 | Cementiri Municipal | Manuel Martínez Hugué (Barcelona, 1872 - Caldes de Montbui, 1945), conegut com Manolo Hugué, o simplement Manolo, fou un artista noucentista polifacètic que rebé influències avantguardistes. Destacà com escultor, pintor i dissenyador de joies. Manolo Hugué arriba a Caldes, d'on era la seva àvia materna, el 1928, per prescripció facultativa, amb 56 anys. Comença una etapa molt fructífera; no cessa la seva activitat al mas Manolo, on viu envoltat de la família i de nombrosos amics, entre els quals un bon nombre de joves artistes que l'admiren. La seva escultura evoluciona cap un naturalisme més espontani, amb figures més àgils i varietat de temes. També pinta i dissenya joies. Era un amic respectat de Pablo Picasso a Barcelona i després a París i a Ceret (el Vallespir), on s'instal·là i hi visqué molts anys, i on aglutinà l'anomenada 'escola de Ceret'. El seu estil, a mig camí del Noucentisme i el Cubisme, esdevingué molt personal i en va fer un escultor molt popular a Catalunya però també a l'estranger, especialment a causa de formar part del grup d'artistes representats per Daniel-Henri Kahnweiler. El seu llegat es conserva en el Museu Thermàlia, de Caldes de Montbui (el Vallès Oriental), i la documentació és dipositada a la Biblioteca de Catalunya. Fou membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El 1917 presentà la seva segona exposició monogràfica a les Galeries Laietanes de Santiago Segura: hi va presentar l'obra que va fer a Arenys de Munt (el Maresme), 1917-1918 (no hi ha catàleg). A Barcelona es relaciona amb el grup del Lyon d'Or, i amb Santiago Segura. En el Museu d'Art de Sabadell (el Vallès Occidental) (MAS) se'n conserven tres dibuixos de l'època d'Arenys de Munt. La realització de l'escultura L'Ofrena l'any 1924 en commemoració a la memòria dels morts de la gran guerra a Arlès-sur-Tech (França), i la realitzada l'any 1923, dedicada a Déodat de Séverac, a Ceret (França), li van permetre realitzar un dels somnis de la seva vida: tenir una casa pròpia, que fou construïda a Ceret | 41.6382200,2.1725600 | 431086 | 4609940 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42669-foto-08033-228-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42669-foto-08033-228-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Privada | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manolo Hugué | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | ||||||||
| 42672 | Monument a Ramon Martí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-a-ramon-marti | XXI | Escultura realitzada en xapa de ferro envellida, recordant en Pinotxo. Alterna el ferro amb xapat de bronze (boca, llas del coll i algun element decoratiu al tors). El cos recorda una sulfatadora, i les cames i el braços estan fetes en espiral. Porta un barret i té un nas llarg. Està col·locat amb les cames obertes damunt d'una base quadrada de metall. Al ventre porta una xapa arrodonida collada al cos amb el nom de l'autora 'Inés Aquilué. Taller d'Art. 2002'. Es troba situada en un part infantil, que porta per nom Plaça Ramón Martí. | 08033-231 | Plaça Ramon Martí | Monument dedicat a Ramón Martí, conegut titellaire de la vil·la. | 41.6326400,2.1706700 | 430923 | 4609322 | 2002 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42672-foto-08033-231-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42672-foto-08033-231-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Inés Aquilué | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | ||||||||
| 42673 | Placa commemorativa Lluís Companys | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-commemorativa-lluis-companys | XXI | Placa commemorativa dedicada a Lluís Companys, feta en un bloc de formigó de forma rectangular, de 60 x 60 cm, col·locada damunt d'un petit basament fet també de formigó. La placa està posada verticalment, i en ella s'hi pot llegir 'Plaça Lluís Companys'. Aquestes lletres estan fetes amb una al·leació de metall, amb tons grisos i verds. La zona on es troba ha estat enjardinada. La plaça està dividida per un muret de llambordes de granit del país, format un talús en mitja lluna. Al centre d'aquesta, la Senyera, i varies espècies de xipressos (tuies, xiprers serpervirens, etc.). | 08033-232 | Plaça de Lluís Companys | El 29 de maig de 2007, la Junta de Govern Local va aprovar la recepció de la plaça Lluís Companys. Aquesta és la rotonda que distribueix els trànsit de la intersecció entre els carrers Montserrat i Homs i l'Avinguda Fontcuberta, els terrenys de la qual eren privats i van ser cedits a l'Ajuntament. Un cop acabades les obres d'adequació de la rotonda va ser col·locada la placa commemorativa a Lluís Companys. | 41.6321800,2.1709000 | 430942 | 4609271 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42673-foto-08033-232-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42673-foto-08033-232-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | ||||||||||
| 42674 | Escultura de la Història calderina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escultura-de-la-historia-calderina | XXI | Bloc de marbre de Carrara, representant el futur de Caldes, al qual s'ha imprès una torsió en espiral, disposada longitudinalment, fent-nos veure la necessitat d'un canvi en els nostres costums. Aquest és un motiu pel qual a la rotonda no s'hi veu gespa, atès que a Caldes l'aigua no hi sobra. L'escultura fa 3 m d'amplada per 1.5 m d'alçada. Pel que fa a la resta, l'espiral construïda sobre la rotonda s'ha fet amb diferents materials que simbolitzen l'evolució i la història calderina: els murs de pedra vermella que van fer les ibers al Turó de la Torre Roja; la llamborda com a element que feien sevir els romans i el ciment, símbol de l'actualitat. | 08033-233 | Rotonda de la C-59 | El mes d'abril de l'any 2008 es van iniciar les obres d'arranjament d'una rotonda, per millorar l'accés a l'entrada est de Caldes, que distribueix els accessos a Granollers (C-1415) i a Palau Solità i Plegamans i Sant Feliu (C-59). El projecte responia a un dels objectius del Pla de Foment Turístic de Caldes de Montbui, que consistia en embellir els accessos al municipi amb un missatge que reforci la identitat de la vila com a termal i turística. El disseny de l'entrada est va ser encarregat a l'artista local Montse Gonzalo, qui va pensar la rotonda i l'escultura com un conjunt global inspirat en l'evolució històrica de Caldes i la seva projecció de futur el resultat de la qual fou la creació d' una estructura arquitectònica en forma d'espiral que culmina en l'escultura. El desenvolupament arquitectònic va ser encarregat a l'arquitecte barceloní Jordi Ivern. Inaugurada durant els actes de la Festa Major del mes d'octubre de l'any 2008. | 41.6328500,2.1742000 | 431217 | 4609343 | 2008 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42674-foto-08033-233-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42674-foto-08033-233-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Montse Gonzalo i Jordi Ivern | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | ||||||||
| 42675 | Font de la Plaça de l'Església | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-placa-de-lesglesia-0 | XX | Font d'aigua calenta que raja a una temperatura de 65 ºC, per un broll de coure que sobresurt del mur. La font està contruïda amb totxana i ciment i recoberta per lloses de pedra rectangular, formant una base trocoïdal, amb una llosa plana que fa de coberta. És precisament a la part frontal de la llosa que dóna per damunt del broll d'aigua on es pot llegir la data de construcció de la font '1959'. Per sota de la llosa, gravada en una de les pedres de recobriment de l'estructura constructiva es pot llegir la temperatura de l'aigua '65 º C'. Davant d'aquesta columna trocoïdal, hi ha, adossada a la paret un basament format per una pica rodona, tallada dins d'un bloc de pedra circular. A banda i banda de la font hi ha dues jardineres en forma de cilindre. | 08033-234 | Plaça de l'Església, s/n | 41.6327300,2.1626900 | 430258 | 4609339 | 1959 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42675-foto-08033-234-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42675-foto-08033-234-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | ||||||||||
| 42682 | Làpida commemorativa de la Carlinada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lapida-commemorativa-de-la-carlinada | HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. | XIX | la làpida està esquerdada i presenta perill de caure. Costa molt llegir la inscripció. | Làpida commemorativa on s'hi pot llegir 'LA VILLA DE CALES DE MOTBUY A LOS QUE SUCUMBIERON HEROICAMENT DEFENDIÉNDOLA DEL ATAQUE CARLISTA EN 29 Y 30 DE 1873, R.I.P., JULIO 1915'. Es troba ubicada a la illa M, dreta 1ª, entrant pel passadís central dels panteons el segon, a mà dreta. | 08033-241 | Cementiri Municipal | La làpida fou col·locada amb motiu de la celebració de la Festa de la Pau. Aquesta celebració es va instaurar a Caldes de Montbui l'any següent de la batalla contra les forces carlines que va tenir lloc l'any 1873 fins a la Guerra Civil espanyola (1936-1939) per commemorar la defensa de la població. Cada any la carlinada era recordada amb un simulacre d'atac, la cantada d'uns rigodons bèl·lics amb lletra de Climent Cuspinera, una missa de difunts, una salve a l'ermita del Remei, una processó fins al cementiri i balls a l'Avenç, al Casino i al Centre. Tot i que el segle XIX va ser de progrés generalitzat, entre 1833 i 1874 Catalunya va viure sota el clima de guerra civil al llarg de les tres guerres carlines. Els partidaris de Carles, germà de Ferran VII, es revoltaren contra la reina Isabel II. En el bàndol de Carles o carlí, s'aplegava un conglomerat provinent de diferents classes socials però que coincidien en la defensa de les idees més conservadores i absolutistes. Així hi podíem trobar membres de la noblesa contraris a una monarquia de caire liberal, el clergat descontent amb el procés de desamortització que els desposseïa dels béns, i les bases dels camperols mal adaptades als canvis que estava introduint l'incipient capitalisme. Aquests diferents conflictes generats pel carlisme van interrompre en gran mesura el progrés que es generava a la península en diferents aspectes. La forma més habitual d'actuar del bàndol carlí era la formació de guerrilles que assaltaven diferents viles, i les ocupaven, requisaven i n'extorsionaven la població. Durant la primera guerra carlina, o Guerra dels Set Anys (1833-1840) els carlins no van arribar mai a assaltar Caldes de Montbui, però sí que es coneix un episodi emmarcat dins d'aquest període que il·lustra molt bé com aquest conflicte podia derivar en simples venjances i com la inseguretat al camp català era evident. Als afores de la vila, entre Caldes de Montbui i Santa Eulàlia de Ronçana, el febrer de 1837 succeïren el que coneixem com els fets del Sot del Bastè, quan uns pagesos van cridar 'ara passa la puta d'en Cordes' a la filla d'un masover de Santa Eulàlia. En Cordes era el cap d'una partida carlina, que, encegat de ràbia, va fer sortir els seus homes amb les ordres de matar tot aquell que trobés entre Caldes i Santa Eulàlia. En total es parla d'onze morts, però els autèntics protagonistes de l'ofensa, Ignasi Basté i Valentí Marigó, van aconseguir sobreviure amagant-se de la partida carlina. Per fer front als desordres ocasionats per les partides carlines, la població calderina havia de pagar un impost i organitzar la seva pròpia defensa. Però sembla que el Consell de la vila va fer poc o res per seguir l'ordre governamental, ja que, el 1848, i dins de la segona Guerra Carlina (1846-1849) no va prendre cap mesura quan els trabucaires del general carlí Castells van ocupar la vila i van causar diverses destrosses. La passivitat dels calderins va ser castigada pel govern central. El càstig va servir d'escarment, ja que arribada la tercera Guerra Carlina la vila va respondre amb una organitzada defensa, a l'atac carlí de la nit del 29 al 30 de juliol de 1873, per haver respost negativament al requeriment, per part de les partides carlines, que exigia un reclutament de tots els homes entre 18 i 40 anys hàbils per combatre. El matí del dia 29, Francesc Puigjaner, comandant dels tres batallons de guies de la Diputació concentrats a Caldes, va reunir una junta de defensa al Balneari Rius, on s'allotjava. En aquesta reunió es va decidir que els voluntaris calderins quedaven sota les ordres de Josep Margenat i Climent Torras. Com que l'atac es preveia des de Sant Feliu, es van aixecar barricades als portals dels carrers de Vic, del Pont, de Bellit, i davant la fàbrica de Jaume Ferrer. Aprofitant que uns dels batallons de Guies havia anat a Granollers a cobrar sous endarrerits, Puigjaner va informar de la situació al coronel de la columna del Vallès, Asensi Vega. | 41.6386300,2.1729600 | 431120 | 4609985 | 1874 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42682-foto-08033-241-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42682-foto-08033-241-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació història)Aquest, però, per ordre del capità general de Barcelona no podia abandonar la capital vallesana. A les onze de la nit va començar la batalla a Caldes. Els carlins baixaven pel passeig del Remei. Al llarg de tota la nit els calderins van resistir els atacs de les tropes enemigues des del raval del Remei, el Puigdomí i Sant Salvador. I finalment es van expulsar els carlins gràcies al suport de poblacions veïnes com Sentmenat i Sabadell, i la columna del Vallès va decidir sortir de Granollers per anar a socórrer la població calderina. Asensi Vega va desobeir les ordres que repetidament li prohibien intervenir a Caldes, limitant-se a seguir als seus soldats, que ja estaven disposats a marxar amb el batalló que havia arribat a Caldes. Per aquest motiu Asensi Vega va ser sumariat i arrestat però per altra banda va ser nomenat fill adoptiu de Caldes de Montbui. Pel que fa al nombre de combatents que es van enfrontar a la batalla, les diferents fonts no coincideixen. Tot i això es pot establir una proporció entre 4.000 i 5.000 carlins per una població d'uns 3.500 habitants. Els carlins haurien tingut divuit combatents i cinc guies de la Diputació. A aquests cal afegir-hi la mort de tres calderins, un la mateixa nit de l'enfrontament i els altres dos dies després com a conseqüència de les ferides. També hi participaren membres del clergat a les dues bandes; en el bàndol carlí combatia com a líder mossén Galceran i en el bàndol calderí mossèn Ignasi Vilamala rector de la parròquia, que repartia les municions disposades a la cambra que hi havia sota la capella de la Santa Majestat.La façana de les trabucades és un exemple clar dels enfrontaments d'aquella nit.El Sr. Joan Picañol recorda encara quan des del centre del poble es feia una processó cap al cementiri i un cop allí, es feia la ofrena de la corona de flors. El cor cantava una peça de música de Climent Cuspillera escrita per aquest acte i que s'anomenava 'Els Rigodons'. En l'acte també es feia un simulacre de l'atac i una missa per la gent morta en combat. Cada any el sr. Picañol continua portant una ofrena a la làpida en commemoració als calderins morts el 29 i 30 de 1837. | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | ||||||
| 42731 | Retaule gòtic de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-gotic-de-sant-sebastia-de-montmajor | <p>D'ABADAL i CALDERÓ, Raimon. (?). Dietari de la guerra, exili i retorn (1936 - 1940). Biblioteca Abat Oliba. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. BRUGADA, M. (2003). Sant Sebastià, ardit i lluminós. Col·lecció Sants i Santes n. 75. Centre de Pastoral Litúrgica. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell.</p> | XII-XIV | <p>Retaule gòtic policromat format per 16 escenes que descriuen en primer lloc, Jesucrist crucificat; a la dreta, en una altra escena, Sant Jordi matant el drac i escenes que expliquen en imatges el martiri de Sant Sebastià. A baix, dues portes, amb escenes de sants, que permetien accedir a la sagristia. La porta esquerra, encara té les marques de bala que l'havien travessat, concretament en destaca una situada a l'alçada de la barba.</p> | 08033-290 | Església de Sant Sebastià de Montmajor | <p>Antigament es trobava ubicat a l'altar principal, dins d'un marc de fusta, també d'estil gòtic, amb una porta per cada costat que permetia llavors accedir a la sagristia, que es trobava just per darrera. Amb la guerra civil el varen voler cremar, i només es destruí el marc. No obstant això, la porta esquerra, conserva els forats de bala que la van travessar. Les pintures van ser salvades a temps gràcies a algú de Caldes, la identitat del qual no es coneix que les amagà a casa seva. Mentrestant, es varen pintar els frescos que recorden l'estil romànic i que es poden observar encara avui en bon estat de conservació. Quan al cap d'uns anys passà el perill de destrucció, el retaule fou retornat a l'ermita. Fa tant sols quatre o cinc anys que va ser desmuntat i restaurat al Centre d'Art de Sant Cugat. Segons la tradició, Sant Sebastià va ser un capità cristià de la guàrdia pretoriana que va aconseguir en secret moltes conversions. Quan l'emperador romà Dioclecià va conèixer la seva fe, va ordenar que el matessin a fletxades. Sebastià no va morir; una vídua cristiana anomenada Irene el va recollir i li va curar les seves ferides. Quan es va recuperar, Sebastià va tornar davant l'emperador, i el va denunciar per la seva crueltat. Llavors Dioclecià va manar que el matessin a cops. Normalment en els quadres on surt Sant Sebastià dibuixat, surt amb el pit ple de fletxes clavades i sagnant. S´invocava l´ayuda del sant contra la pesta. La seva festivitat es celebra el 20 de gener. L'any 999 el vicari del monestri de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'esgléisa de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. La campana gran, porta el nom de Mercè; fou construïda a Olot i col·locada l'any 1974. La petita no té nom, però és la més antiga. Segons Moreu-Rey, l'any 1657, l'ermita tenia els altars dedicats a Sant Silvestre i a Sant Pere. L'any 1744 tenia la talla de Sant Isidre, sense altar i el de Sant Crucifix. Consta també que més tard n'hi hagué un dedicat a Santa Roser. Finalment, documenta de l'any 1776 els altars dedicats als Sants Crucifix, Roser i Isidre i Silvestre, sense comptar l'altar major.</p> | 41.6643400,2.1188200 | 426640 | 4612884 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42731-foto-08033-290-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42731-foto-08033-290-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42731-foto-08033-290-3.jpg | Física | Gòtic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 93|85 | 52 | 2.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||||
| 42732 | Talla de fusta de Sant Silvestre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/talla-de-fusta-de-sant-silvestre | <p>MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell.</p> | XII | <p>Talla de fusta policromada, alternant el daurat, vermell i verd, en molt bon estat de conservació situada en l'absis lateral de l'ermita orientat al nord-est. A la mà esquerra porta el bastó i amb la mà esquerra està realitzant l'acte de benedicció. Actualment es troba col·locat en un altar de planta quadrada fet de pedra irregular unida amb ciment i una llosa de marbre al damunt. Al peu de l'absis, i a banda i banda hi ha una gerra de terrissa.</p> | 08033-291 | Església de Sant Sebastià de Montmajor | <p>L'any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'església de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. La campana gran, porta el nom de Mercè; fou construïda a Olot i col·locada l'any 1974. La petita no té nom, però és la més antiga. Segons Moreu-Rey, l'any 1657, l'ermita tenia els altars dedicats a Sant Silvestre i a Sant Pere. L'any 1744 tenia la talla de Sant Isidre, sense altar i el de Sant Crucifix. Consta també que més tard n'hi hagué un dedicat a Santa Roser. Finalment, documenta de l'any 1776 els altars dedicats als Sants Crucifix, Roser i Isidre i Silvestre, sense comptar l'altar major. Silvestre I va ser Papa entre el 314 i el 335. La seva mort es commemora el darrer dia de l'any. Es creu que va ser el primer Papa que no va morir màrtir, ja que el cristianisme ja no es perseguia a l'Imperi Romà des de la publicació de l'Edicte de Milà, una llei promoguda per Constantí el Gran. Va convocar el primer de la llarga llista de concilis, el de Nicea. Allà es va discutir sobre l'arrianisme, doctrina que va ser considerada finalment com una heretgia.</p> | 41.6644000,2.1188200 | 426640 | 4612891 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42732-foto-08033-291-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42732-foto-08033-291-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42732-foto-08033-291-3.jpg | Física | Romànic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-17 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 92|85 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 352,47 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.