Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42545 | Ball de gitanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-gitanes-1 | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volum V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona MORA VERGÉS, Antonio (2005): Setmanari La Forja de Castellar del Vallès. Relats en català. Castellar del Vallès. SERRAT I BLANCAFORT, Xavier (2005): Revista Setmanari Montbui. Extra de Sant Jordi. http//xsb-blogspot.com (consulta realitzada el 22/09/2008) | XVIII XXI | El Ball de Gitanes seguia un ritus ben establert, amb l'entrada del Ball de Caldes, i el Galop d'Entrada on es presentava i feien entrada a la plaça totes les colles participants a la ballada, amb el nomenament de la núvia. Un cop totes les colles eren a la plaça es feia el sorteig de la núvia de l'any següent entre totes les noies que participaven a la ballada d'aquell any. Quan es tenia la núvia, es feia el Galop de la Núvia encapçalat per la núvia i la seva parella. Després es ballava el Xotis, les Catxutxes, les Contradanses, la Jota i el Vals-Jota. Les gitanes acabaven amb el Galop Final. I per finalitzar l'acte, tots els participants a la ballada i els espontanis, feien la Ballada Popular del Vals dels Barons. La roba dels balladors estava inspirada en els vestits antics, coneguts per la documentació fotogràfica i testimonis orals. Els homes vestien amb pantalons, camisa blanca; una faixa i una cinta al cap de color vermell. Als turmells hi portaven picarols i cintes de colors. Les dones portaven un vestit blanc curt per sota els genolls i un mantó negre a l'esquena amb una faixa vermella a la cintura. La núvia duia un mantell blanc per damunt del vestit. | 08033-104 | Moreu-Rey i altres van intentar esbrinar l'origen del ball de gitanes sense poder trobar cap document concret que fes referència al tema. Segons alguns autors, el Ball de Gitanes estaria relacionat amb les festes saturnals romanes. Per altres, estarien relacionats amb els balls zíngars que arribaren a Catalunya cap el segle XV. També és confús l'origen del nom ja que en aquells temps s'anomenava 'gitanos' a tots els grups de gent que anaven d'un costat a l'altre sense lloc estable on viure. Per trobar la primera informació escrita que parli del Ball de Gitanes al Vallès, s'ha de remuntar a un document de 1767 que fa referència a una Ballada de Gitanes que tingué lloc a Sant Celoni. Les Gitanes era considerat més aviat com un espectacle on les parelles dansaven diversos ritmes populars. A les ballades que es fan a l'actualitat només hi participen els balladors, les balladores, la cobla i el mestre de ball, però antigament en aquests balls hi participaven una sèrie de personatges que tenien l'objectiu de fer riure al públic. Els mestres de ball tenien inventaven nous passos per sorprendre al públic i a les colles procedents d'altres poblacions. En referència a la vestimenta, moltes de les peces utilitzades no han canviat, com, les espardenyes amb picarols cosits, les castanyoles, la faixa del balladors, les faldilles voladores de les noies, etc. Les músiques, la indumentària i el ball poden variar molt d'un lloc a l'altre, fruit de la evolució constant de les colles. Sembla ser que al segle XIX utilitzaven castanyoles i picarols per ballar. Algunes noticies de principis del segle XX ens parlen de l'existència a Caldes de dues colles. També es té informació de que a l'any 1928 o voltants haurien existit quatre colles. Durant la guerra civil s'aturà tot, fins l'any 1946 on la Colla de Ball de Gitanes de Santa Eulàlia de Ronçana va fer una actuació al Casino Caldense. A partir d'aquí, els habitants de Caldes van animar-se intentant renovar amb la tradició. La Pasqua de Pentecostes de l'any 1946 es va celebrar un ball de gitanes als jardins de les termes Victòria. En aquella època el director de la Colla va ser el Sr. Joan Pi. A finals dels anys 1950 el ball s'havia tornat a perdre. Segons explica el Sr. Serrat, sembla ser que existeix una pel·lícula que conté la filmació d'una ballada de Gitanes que tingué lloc a la Plaça de la Font del Lleó, la segona Pasqua de l'any 1935, però no s'ha pogut localitzar. Al Volum II del Costumari Català, de Joan Amades , a la pàgina 217, hi trobem ' El punteig típic dels balls propis de Carnestoltes pel Baix Llobregat, pel Vallès, i pel Maresme, havia estat l'espolsar, punteig que va donar nom al tipus de ball qualificat d'espolsada, el qual, al Vallès sobretot, des de la darreria del segle XVIII va prendre el qualificatiu de Ball de les Gitanes' El mateix J. Amades, dedica un petit opuscle al Ball de Gitanes, o Ball de les Gitanes, editat l'any 1925. | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42545-foto-08033-104-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42545-foto-08033-104-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42545-foto-08033-104-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | popular | Per haver-se perdut el ball de gitanes pròpiament dit de Caldes, s'ha descrit tal i com es balla a Sant Vicenç de Castellet - Bages que perdura des de principis de segle XX. Aquest ball fou ballat per primera vegada el 10 de febrer de 1907, revestit de gran festa. Hi participava un grup de picapedrers vinguts de Caldes de Montbui, que introduiren aquest costum tant arrelat a la zona del Vallès. Les noies que els acompanyaven eren ja de Sant Vicenç. Durant el treball de camp s'entrevistarà al Sr. Josep Lluís Fernández, el qual descriurà els records d'aquest ball. | 94|98 | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42744 | Rellotge de sol de Can Masprat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-masprat | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Rellotge de sol, del tipus vertical declinant. Es tracta d'una pintura al fresc alternant tonalitats blaves i vermelles, formant un cercle; aquest està representat per un sol amb cara humana i emmarcat dins d'un rectangle amb ornamentació floral. El sol sembla que estigui bufant els núvols. Les línies horàries estan esborrades i tampoc s'hi poden apreciar xifres. El gnòmon de vareta orientat Sud-est surt de la boca. | 08033-303 | Façana de Can Masprat, al Serrat de Baix. | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'accelerament del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. Tan sols a pagès, on les hores son més plàcides, s'ha pogut refugiar el rellotge de sol, desplaçat d'un món frenètic que ha deixat de comptar per hores i ha passat a fer-ho per minuts. | 41.6653700,2.1142800 | 426263 | 4613003 | 1925 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42744-foto-08033-303-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42744-foto-08033-303-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Vila Arrufat, A. | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 42777 | Rellotges de sol de l'Ermita de la Mare de Déu del Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotges-de-sol-de-lermita-de-la-mare-de-deu-del-remei | XX | Rellotges de sol del tipus vertical declinant. El primer d'ells es troba ubicat a la façana principal orientada sud-oest, en la torre del campanar. Aquest està decorat al fresc utilitzant un color de tonalitat terrós, amb un fons més clar color sorrenc. De mides rectangulars, presenta una orientació sud-oest Les línies horàries de 1 a 6, són en xifres aràbigues. Del gnòmon de ferro surt una decoració esgrafiada amb motius florals. Per damunt del gnòmon es pot llegir la llegenda 'Hora dolça, pelegrí. De la joia amb la Mare!' ; per sota de les línies horàries, es pot llegir una segona llegenda 'Indicis umbra notat vibrante, huc sole, fugaces, quas, trahas, Matre beante, moras.' 'Signat 'T. Viñas'. Per sota segurament la data en que fou realitzat, que no es pot llegir clarament. Molt ben conservat. El segon rellotge també es troba a la torre del campanar, concretament a la façana orientada a migdia. És del tipus vertical declinant, de traçat rodó, formant una esfera que consta d'una línia d'un centímetre de gruix pintada de color negre, dins de la qual, a cinc centímetres hi ha un altre cercle també d'un centímetre de gruix, del mateix color. Dins d'aquest doble cercle és on es troben les xifres àrabs de l' 1 al 4 en ordre ascendent al costat dret, i del 5 al 12 en ordre descendent al costat esquerra. A l'interior d'aquest, un sol pintat de color negre, amb vuit puntes, ulls, nas i boca oberta, de la qual surt el gnòmon, una vareta senzilla de ferro i les línies horàries. Per sota d'aquest, en un rectangle amb fons blanquinós i delimitat per una línia negra amb dos cors en dos dels extrems (en sentit diagonal) d'un centímetre de gruix, una llegenda on es pot llegir: 'JO SI NO TINC SOL, TU SI NO TENS FE, ¿ES QUE VALEM RE?'. Molt ben conservat. No està signat. | 08033-336 | Passeig del Remei, s/n | Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'acceleració del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. | 41.6414500,2.1625600 | 430257 | 4610307 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42777-foto-08033-336-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42777-foto-08033-336-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | T. Viñas | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42620 | Gegants de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-de-caldes | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | XX | remodelació l'any 1985 per Romà Martí. | Dues figures antropomòrfiques fetes de cartró, que pesen 55 i 45 quilograms respectivament, amb uns 4 metres d'alçada, representant els gegants de la vila. La geganta, la Guisla, és morena, amb unes trenes que arriben fins a la cintura: Porta un vestit llarg fins els peus, amb puntes i porta brodat l'escut de la Baronia de Montbui i la corona de baronessa. A la mà dreta porta un ram de flors de núvia. El gegant, en Farellàs, porta l'escut de la vila de Caldes. A la cintura porta un cinturó amb la destral i a les mans, una branca de pi. La Guisla mesura 3,90 m d'alçada (3,98m amb la corona); el gegant Farellàs mesura 4m (4,10m amb la gorra emplomada). | 08033-179 | Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 | L'origen de la Guisla prové en honor de la primera dona del baró de Montbui, i que el poble de Caldes va voler popularitzar amb la figura de la geganta. Per això porta brodat l'escut de la Baronia de Montbui i la corona de baronessa. Pel que fa al personatge d'en Farellàs, els ciutadans el van triar en record de l'hereu de Can Farell, masia que es troba damunt del turó del Farell, tot i que hi ha una altra versió que explica que tot el pujol és el cos petrifica del gran gegant català, que jeu estirat i que la muntanya s'anomena Farell. Segons diu la llegenda en Farellàs era un pagès molt fort. Portava una destral i per ajudar-se a caminar també duia un pi; per aquest motiu quan passava pels pobles i pels carrers de Barcelona on va anar per lluitar contra un altre gegant tothom l'anomenava el 'Gegant del Pi'. Joan Amades (1987), en el seu apartat titulat 'Gegants nans i altres entremesos', fa referència a la controvèrsia existent sobre l'origen del Gegant del Pi ja que durant molt de temps s'havia cregut que aquest personatge era propi de Barcelona concretament de la parròquia del pi. Amades explica com la tonada popular sobre el gegant del Pi va néixer d'una llegenda on s'expressa perfectament com el seu origen prové de la vila de Caldes de Montbui. Amades afegeix que la llegenda no és del tot imaginària, perquè es té coneixement que 'al poble de Caldes hi havia viscut una família els membres de la qual eren exageradament alts d'estatura i entre ells n'hi devia haver un de talla encara més elevada, que ha envoltat el poble de la llegenda'. La parella de gegants es va construir l'any 1964, arran d'una subscripció popular que va promoure el setmanari de Montbui per commemorar l'edició del número 1000 de la revista. S'inicià el mes de febrer i es varen recollir diners fins el mes d'octubre. Cada setmana la revista anava publicant les aportacions fetes pels calderins. Foren estrenats el 9 d'octubre de 1964. La construcció dels gegants s'encarregà a l'empresa 'El Ingenio'. Se sap que l'artesà que va treballar ambdues figures fou el Sr. Rifé Codina. Aquestes no van estar fetes amb motlle, com la majoria dels gegants que es construeixen. En Codina va prendre com a model dues fotos que l'arxiu històric de Caldes tenia sobre el llegendari Farellàs i la Guisla, la baronessa que va viure al castell de Montbui. Per escollir la geganta es va fer un concurs públic on guanyà el nom de Guisla, en record de la primera dona de la baronia de Montbui. Pel que fa al gegant, la decisió va ser unànime des del principi, ja que aquest era el nom de l'hereu de Can Farell, el conegut Gegant del Pi. Els primers vestits que dugueren els gegants foren realitzats per en Romà Martí; els vestits actuals són fets per la Sra. Antònia Mola. Fins l'any 1992, els gegants van sortir en algunes festes. A partir d'aquest any, es creà una colla gegantera, animada pel Sr. Pablo Vicente, que originari del Terol, havia estat portador dels gegants del seu poble. El debut de la Colla de geganters, s'inicià amb la capvuitada de la Festa Major de Caldes, sota la música creada per en Ramon Solé. No fou fins l'any 1993 que els gegants sortiran fora del municipi per participar en altres actes. El mes de març de l'any 1985, la geganta Guisla i en Farellàs foren remodelats per l'artista Romà Martí. El 9 d'octubre de cada any se celebra l'aniversari d'en Farellàs i la Guisla. L'any 1994, pel 30è aniversari dels gegants, el Setmanari Montbui sota la iniciativa de la colla de geganters, va començar a fer gestions per a la celebració. Es va realitzar una segona col·lecta popular per poder fer un nou personatge, un lleó: El Lleó de Caldes de Montbui. També en els actes del 30è aniversari, s'estrenà una nova parella de gegants construïts pel taller de Ramon Aumedes: en Lluci Caecili (primer batlle de Caldes) i la Cornèlia Flora (una de les primeres banyistes de les quals es té constància). | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 1964 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42620-foto-08033-179-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42620-foto-08033-179-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Sr. Rifé Codina. Empresa 'El Ingenio' | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||
| 42805 | Sardana L'Aplec de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-laplec-de-caldes | XX | fa uns trenta anys que ja no es toca | Sardana dedicada a la vila de Caldes | 08033-364 | Segons la Sra. Rosa Siurans, aquesta sardana de l'Aplec de Caldes va ser creada fa uns trenta anys. La Presidenta actual de l'Agrupació Sardanista de Caldes, es diu Anna Desans. La Sra. Pilar Butjosa informa durant el treball de camp que l'Agrupació té material arxivístic que consta de partitures, discografia variada relacionada amb les sardanes, programes dels Aplecs de Caldes, el Remei i Sant Sebastià de Montmajor, i altre material sobre suport paper que actualment es troba en caixes a l'espera d'una habitació habilitada al Casino de Caldes, per a poder tenir un arxiu per poder ser consultat pels calderins que estiguin interessats amb el tema. Les dades aportades d'autor i any en que fou escrita aquesta sardana són de la Sra. Pilar Butjosa. Aquesta sardana originàriament era tocada per la cobla Thermalenca, inicialment composada per músics calderins. | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 1974 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Ramon Vilà i Ferrer | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||||
| 42619 | Lleó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lleo | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | XX | Figura d'una carcassa zoomòrfica portada per dues persones que representa un lleó coronat inspirat en els que apareixen en les iconografies antigues de les processons urbanes del Corpus, com les de Barcelona i València. A Caldes de Montbui, està estretament lligat a la font del Lleó. | 08033-178 | Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 | L'any 1994, pel 30`è aniversari d'en Farellàs i la Guisla, gegants de Caldes de Montbui, la colla gegantera, va començar a fer gestions per celebrar la festa. Es van iniciar converses amb el Setmanari Montbui perquè reprengués la iniciativa que havia tingut trenta anys abans quan va encapçalar la seva realització. Van organitzar una segona col·lecta popular per poder fer un nou personatge: el Lleó de Caldes de Montbui. Aquest fou fabricat per Ramon Aumedes (Fàbrica de les Arts, Roca Umbert C/ Mare de Deu de Montserrat, 36 de Granollers). En els bestiaris medievals, es presenta la figura del lleó com una figura solemne, com el rei dels animals terrestres. La figura del lleó va desaparèixer al segle XIX i recuperada per Barcelona i Tarragona l'any 1993. I després amb la vila de Caldes, que estaria estretament lligat al cap de lleó, que decora la font del mateix nom que porta la Plaça de la població. El Lleó de Caldes és la plasmació festiva del Lleó de la font de la qual surt aigua calenta i que és un dels elements més identificatius de Caldes. | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 1994 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | Física | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Ramon Aumedes | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 42624 | Gegants romans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-romans | VARIS AUTORS. (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | XX | Parella de gegants romans, anomenats, Lluci Caecili en representació del primer batlle de Caldes i la Cornèlia Flora, una de les primeres banyistes de les quals es té constància històricament al municipi. En Lluci porta un pergamí a la mà dreta, i la Cornèlia un ram de flors a la mà esquerra. Tots dos van vestits de color cru; en Lluci porta una toga de color verd i la Cornèlia de color marró. | 08033-183 | Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 | El 9 d'octubre de cada any se celebra l'aniversari d'en Farellàs i la Guisla. L'any 1994, pel 30è aniversari dels gegants, el Setmanari Montbui sota la iniciativa de la colla de geganters, va començar a fer gestions per a la celebració. Es va realitzar una segona col·lecta popular per poder fer un nou personatge, un lleó: El Lleó de Caldes de Montbui. També en els actes del 30è aniversari, es celebrà l'estrena d'una nova parella de gegants, en Lluci Caecili (primer batlle de Caldes) i la Cornèlia Flora (una de les primeres banyistes de les quals es té constància) que foren construïts pel taller de Ramon Aumedes a Granollers. | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 1994 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42624-foto-08033-183-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Ramon Aumedes | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 42674 | Escultura de la Història calderina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escultura-de-la-historia-calderina | XXI | Bloc de marbre de Carrara, representant el futur de Caldes, al qual s'ha imprès una torsió en espiral, disposada longitudinalment, fent-nos veure la necessitat d'un canvi en els nostres costums. Aquest és un motiu pel qual a la rotonda no s'hi veu gespa, atès que a Caldes l'aigua no hi sobra. L'escultura fa 3 m d'amplada per 1.5 m d'alçada. Pel que fa a la resta, l'espiral construïda sobre la rotonda s'ha fet amb diferents materials que simbolitzen l'evolució i la història calderina: els murs de pedra vermella que van fer les ibers al Turó de la Torre Roja; la llamborda com a element que feien sevir els romans i el ciment, símbol de l'actualitat. | 08033-233 | Rotonda de la C-59 | El mes d'abril de l'any 2008 es van iniciar les obres d'arranjament d'una rotonda, per millorar l'accés a l'entrada est de Caldes, que distribueix els accessos a Granollers (C-1415) i a Palau Solità i Plegamans i Sant Feliu (C-59). El projecte responia a un dels objectius del Pla de Foment Turístic de Caldes de Montbui, que consistia en embellir els accessos al municipi amb un missatge que reforci la identitat de la vila com a termal i turística. El disseny de l'entrada est va ser encarregat a l'artista local Montse Gonzalo, qui va pensar la rotonda i l'escultura com un conjunt global inspirat en l'evolució històrica de Caldes i la seva projecció de futur el resultat de la qual fou la creació d' una estructura arquitectònica en forma d'espiral que culmina en l'escultura. El desenvolupament arquitectònic va ser encarregat a l'arquitecte barceloní Jordi Ivern. Inaugurada durant els actes de la Festa Major del mes d'octubre de l'any 2008. | 41.6328500,2.1742000 | 431217 | 4609343 | 2008 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42674-foto-08033-233-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42674-foto-08033-233-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Montse Gonzalo i Jordi Ivern | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42812 | Escudella de llenties Parellada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escudella-de-llenties-parellada | XX-XXI | L'escudella de llenties és un plat gastronòmic que s'elabora a partir dels productes que proporciona l'horta de Caldes i l'aigua termal de la Font del Lleó. Normalment aquest tipus de llegum es pot trobar cuinat al carrer Major, però un cop l'any, al més de mar,amb motiu del mercat de l'olla i la caldera i el mercat d'artesans, hi ha una mostra dels oficis antics i de les arts culinàries de l'olla i la caldera. En aquest marc, la cuinera fa una desmostració al mig de la plaça de la Font del Lleó, on tothom pot degustar aquest plat tant característic de la vila. | 08033-371 | Carrer Major, núm. 11 | Fa deu anys aproximadament, que la Maribel, va agafar el negoci dels seus sogres. Un dels plats sucul·lents dels quals només ella té la recepta, és l'escudella de llenties. Un cop l'any, al mes de març, amb motiu del mercat de l'olla i la caldera, aquesta cuinera fa una demostració al públic d'una tradició molt arrelada. | 41.6326900,2.1637400 | 430346 | 4609333 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42812-foto-08033-371-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42812-foto-08033-371-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Maribel Merino | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42460 | Edifici del carrer de Barcelona, 28 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-del-carrer-de-barcelona-28 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XX | Edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos, amb coberta a dues aigües, construïda amb teula àrab. Aquesta queda amagada darrera del coronament de la façana en forma de frontó amb un doble medalló a cada extrem. La façana principal presenta un eix vertical de simetria. A la planta baixa hi ha una obertura amb reixa de ferro i una motllura amb motius geomètrics, al centre de la qual, destaca com si es tractés d'una llinda, de peces ceràmiques que alternen tonalitats blaves i verdes. El primer pis i el segon estan separats per un motllura horitzontal per sota de les balconeres. Aquestes tenen barana de forja però no presenten voladís. Per sota del frontó, hi ha una doble motllura a l'interior de la qual s'han col·locat rajoles de ceràmica que alternen el color blanc i blau. | 08033-19 | Carrer de Barcelona, núm. 28 | Aquesta casa podria ser datada d'inicis de segle XX. Tradicionalment ha estat atribuïda a l'arquitecte municipal, Manuel Raspall degut a la utilització en la façana d'alguns elements arquitectònics que recorden la seva obra. | 41.6332000,2.1618600 | 430190 | 4609391 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42460-foto-08033-19-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42460-foto-08033-19-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42460-foto-08033-19-3.jpg | Legal | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manuel Raspall (atribuït) | 105|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42484 | Casa Masana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-masana | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XIX-XX | Casa de planta rectangular, construïda entre mitgeres, que consta de planta baixa i dos pisos., amb la coberta inclinada construïda amb teula àrab. L'edifici queda rematat per un coronament en forma de barana amb formes lliures i sinuoses d'inspiració clarament modernista amb els medallons a cadascun dels costats i una mena de botó al mig. Els ornaments i acabats de la façana són a base d'esgrafiats i estucats. Destaca també la decoració feta a base de franges de rajoles ceràmiques de les quals destaquen els motius florals i vegetals. Aquestes franges s'observen tant a la planta baixa, com als dos pisos. Destaquen les balconeres amb voladís i baranes realitzades amb forja del primer pis. El segon pis també té dues balconeres amb voladís i barana situades a les extremitats de la façana. | 08033-43 | Passeig del Remei, núm. 53 | Les cases d'aquest carrer començaren a edificar-se a finals del segle XIX i inicis del segle XX, El passeig de llambordes es construí als voltants dels anys 1860 i el seu nom es deu a l'ermita que es troba una mica més amunt. Les construccions d'aquest carrer són força homogènies, conservant la mateixa tipologia d'edificis. No es coneix l'arquitecte que realitzà els plànols, de la casa Masana tot i que podria ser atribuïda a Manel Raspall, el mateix arquitecte que va dissenyar els plànols de la Casa Canals, entre d'altres. | 41.6373300,2.1617500 | 430185 | 4609850 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42484-foto-08033-43-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42484-foto-08033-43-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42484-foto-08033-43-3.jpg | Legal | Contemporani|Modernisme | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manuel Raspall (atribuït) | 98|105 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42529 | Safareig públic de la Canaleta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-public-de-la-canaleta | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XX | restaurat l'any 2005 | Safareig públic de planta rectangular, situat dins d'una estructura de planta rectangular, amb la coberta a doble vessant i de teula àrab. Els murs són de totxo, arrebossats i pintats. Té vàries obertures rematades per un arc de mig punt que permeten entrar la llum, sense cap tancament vidrat o de fusta. Per accedir al safareig s'han de baixar unes escales on podem trobar la font de la Canaleta, construïda l'any 1929. Un cop dins del recinte, per sota de les escales hi ha una pica de pedra, amb un broc de grans dimensions per on surt l'aigua calenta. D'aquí passa al safareig. Té rentadora als quatre costats. La façana acaba amb una cornisa feta amb filades de maó, que amaguen la coberta. | 08033-88 | Carrer del General Padrós, s/n. | El safareig es va construir l'any 1929 sota la direcció de Manuel Raspall. El seu bon estat de conservació es deu a un taller-escola que el va restaurar l'any 2005 i, a més, està dotat de plafons informatius elaborats pel museu Thermàlia dins el projecte de conversió dels safareigs termals en centres d'interpretació de l'aigua termal. En tot cas, el safareig és un element urbà característic de molts pobles, on al seu voltant hi havia tot un món exclusiu de les dones. El safareig era un espai de neteja i de relació social. Era el lloc de trobada i de fet petar la xerrada entre rumors, sorolls barrejats de cops de pala sobre la roba mullada del frec de les pastilles de sabó i un continu circular de l'aigua. L'arribada de l'aigua corrent a les cases i la posterior introducció de les rentadores, va fer que els safareigs públics caiguessin en dessús. Després d'una època d'abandó, i per sort, alguns d'aquests safareigs amb aigua calenta encara s'utilitzen per rentar-hi roba o grans peces, però en general, resten allunyats del que va ser el seu sentit de ser. Actualment és un equipament d'ús públic i d'accés lliure els matins de dilluns a dissabte. | 41.6295000,2.1641900 | 430380 | 4608979 | 1929 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42529-foto-08033-88-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42529-foto-08033-88-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42529-foto-08033-88-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manuel Raspall | Durant el treball de camp s'ha observat la presència de bugaderes fent bugada. | 98|119 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42612 | Font de la Canaleta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-canaleta | XX | Font d'aigua calenta que raja a una temperatura de 48 ºC, a través d'un broll de forma triangular, fet de ceràmica i arranat a la paret. La font està construïda amb pedra tallada, formant una mena de fornícula, amb dos brancals rectangulars i una llinda amb un arc de mig punt tallat en el mateix bloc de pedra. L'aigua cau en una pica rodona, tallada dins d'un gran bloc de pedra circular, adossat al mur del carrer. La llinda porta la inscripció amb el nom de la font 'LA CANALETA, 1929'. A la seva esquerra hi ha una placa gravada on es llegeix la temperatura de l'aigua 'AIGUA TERMAL, 48º C', i a la dreta de la font un plafó informatiu realitzat amb ferro envellit, amb una llegenda, explicant els estris utilitzats per a fer bugada al safareig. L'aigua sobrant de la font va a parar a una pica, a l'interior del recinte on hi ha el safareig, i per un sistema de canalització subterrània aquesta s'aprofita per a fer bugada. | 08033-171 | Carrer Padrós, s/n | La font està situada al carrer del General Padrós, al final del carrer Santa Rosa. Per accedir a la font i al safareig s'ha de baixar per unes escales. La font va ser construïda conjuntament amb el safareig l'any 1929 sota la direcció de Manuel Raspall. El seu bon estat de conservació es deu a un taller-escola que el va restaurar l'any 2005. Aquest conjunt, a més, està dotat de plafons informatius elaborats pel museu Thermàlia dins el projecte de conversió dels safareigs termals en centres d'interpretació de l'aigua termal. Moreu-Rey (1962), pàg. 57, parla de la font situada al capdavall del carrer de Santa Rosa, on ja a l'any 1452, s'esmenta la font coneguda com 'la Canaleta'. L'any 1630 i 'la Canaleta de la aigua calda'. Al segle XIX se l'anomena com a la Font de la Canaleta o senzillament La Canaleta. Sembla ser que l'any 1873 la font constava d'una canaleta de pedra i una pica. En una restauració posterior el broll de pedra es va substituir per una aixeta. I a més a més afegeix dos topònims més al gran llistat conegut: la situa 'entre la casa de los menores Casarramona y la panaderia de Navarro'. | 41.6295400,2.1641700 | 430378 | 4608983 | 1929 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42612-foto-08033-171-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42612-foto-08033-171-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manuel Raspall | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42669 | Panteó Manolo Hugué | https://patrimonicultural.diba.cat/element/panteo-manolo-hugue | BLANC, M. (1972). Manolo. Escultura. Pintura. Dibujo. Ediciones Polígrafa. Barcelona. BLANC, M. (1992). Manolo Hugué. Gent nostra, 97. Editorial Labor, Barcelona CATÀLEG D'EXPOSICIÓ. (1990). Manolo Hugué. Fundació Caixa de Catalunya i Ajuntament de Barcelona, del 16 de febrer al 15 d'abril de 1990. Barcelona COSTA FERNÁNDEZ, M. (2006). La singular relació entre Manolo Hugué i Camil Fàbregas. Museu d'Art de Sabadell. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. RAMON, A.; VALLCORBA, J. (2005). Àlbum Manolo Hugué. Quaderns Crema, Barcelona | XX | Construcció funerària que consta d'un basament de secció quadrada, al damunt del qual hi ha un pilar amb l'escultura d'un dóna asseguda, amb el cabell recollit i una panera de fruites a la mà. Aquesta escultura rep el nom de 'L'Ofrena', i fou realitzada al Mas Manolo l'any 1924, en record a la memòria dels morts de la gran guerra a Arlés-Sur-Tech (França). | 08033-228 | Cementiri Municipal | Manuel Martínez Hugué (Barcelona, 1872 - Caldes de Montbui, 1945), conegut com Manolo Hugué, o simplement Manolo, fou un artista noucentista polifacètic que rebé influències avantguardistes. Destacà com escultor, pintor i dissenyador de joies. Manolo Hugué arriba a Caldes, d'on era la seva àvia materna, el 1928, per prescripció facultativa, amb 56 anys. Comença una etapa molt fructífera; no cessa la seva activitat al mas Manolo, on viu envoltat de la família i de nombrosos amics, entre els quals un bon nombre de joves artistes que l'admiren. La seva escultura evoluciona cap un naturalisme més espontani, amb figures més àgils i varietat de temes. També pinta i dissenya joies. Era un amic respectat de Pablo Picasso a Barcelona i després a París i a Ceret (el Vallespir), on s'instal·là i hi visqué molts anys, i on aglutinà l'anomenada 'escola de Ceret'. El seu estil, a mig camí del Noucentisme i el Cubisme, esdevingué molt personal i en va fer un escultor molt popular a Catalunya però també a l'estranger, especialment a causa de formar part del grup d'artistes representats per Daniel-Henri Kahnweiler. El seu llegat es conserva en el Museu Thermàlia, de Caldes de Montbui (el Vallès Oriental), i la documentació és dipositada a la Biblioteca de Catalunya. Fou membre de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi. El 1917 presentà la seva segona exposició monogràfica a les Galeries Laietanes de Santiago Segura: hi va presentar l'obra que va fer a Arenys de Munt (el Maresme), 1917-1918 (no hi ha catàleg). A Barcelona es relaciona amb el grup del Lyon d'Or, i amb Santiago Segura. En el Museu d'Art de Sabadell (el Vallès Occidental) (MAS) se'n conserven tres dibuixos de l'època d'Arenys de Munt. La realització de l'escultura L'Ofrena l'any 1924 en commemoració a la memòria dels morts de la gran guerra a Arlès-sur-Tech (França), i la realitzada l'any 1923, dedicada a Déodat de Séverac, a Ceret (França), li van permetre realitzar un dels somnis de la seva vida: tenir una casa pròpia, que fou construïda a Ceret | 41.6382200,2.1725600 | 431086 | 4609940 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42669-foto-08033-228-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42669-foto-08033-228-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Privada | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manolo Hugué | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42759 | Deesa Ceres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/deesa-ceres | XX | Estàtua de bronze, feta en motllo, representant a la deesa Ceres, deesa de la agricultura, les collites i la fecunditat posada damunt d'un pedestal de marbre gris, amb una placa de marbre blanc collada al davant amb la inscripció 'LA DEESA CERES PER MANOLO HUGUÉ. 18-02-1945'. | 08033-318 | Plaça de la Font del Lleó | Aquesta estàtua fou realitzada per Manolo Hugué el 18 de febrer de l'any 1945. La deesa romana Demèter (Ceres, en la mitologia grega) era la divinitat de l'agricultura, de la terra jove i fèrtil i la protectora del matrimoni; gràcies a ella, les llavors germinaven, el blat naixia i els arbres donaven els seus fruits per alimentar les persones. Aquells eren els temps de les primaveres eternes, de camps verds i esplendorosos. | 41.6342900,2.1616600 | 430174 | 4609513 | 1945 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42759-foto-08033-318-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42759-foto-08033-318-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manolo Hugué | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42458 | Antic quiosc de la Plaça de l'Àngel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-quiosc-de-la-placa-de-langel | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | Quiosc que consta de quatre façanes, amb un clar component vertical degut a les franges que formen les pilastres, amb una coberta que presenta vàries vessants seguint formes corbes i amb un acabat de peces petites de ceràmica de color terrós. El basament d'aquest quiosc està fet d'obra i arrebossat, aprofitat com a jardinera. | 08033-17 | Plaça de l'Àngel, s/n | El quiosc fou construït a principis de segle XX, per l'arquitecte municipal Manel Raspall. Durant els anys 1960, el quiosc va ser enderrocat, preservant el nucli central d'aquest i les rajoles que conformen la coberta. El taulell i el tancament metàl·lic van desaparèixer. La seva remodelació no va ser gaire afortunada però es manté la part d'obra. Aquesta plaça ha portat altres noms com la Plaça del Progrés, o la Plaça d'Alfons XIII, coneixent-se també popularment com a Plaça del Quiosc. | 41.6322200,2.1636400 | 430337 | 4609281 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42458-foto-08033-17-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42458-foto-08033-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42458-foto-08033-17-3.jpg | Legal | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manel Raspall | Actualment, el quiosc queda envoltat per les ombrel·les i per l'amuntegament de les cadires d'un dels bars que es troben a la plaça, impedint la seva visibilitat i essent utilitzada la jardinera del quiosc com a cendrer públic. | 105|98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 42480 | Can Canals - Can Mussenya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-canals-can-mussenya | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XX | Casa de planta irregular, situada a la cantonada de dos carrers, el primer d'ells, el Passeig del Remei i el segon, el Carrer Major. Entre aquests dos carrers hi ha una diferència de desnivell considerable, la qual cosa fa que en el primer aparegui una planta per sota la rasant del passeig. Pel que fa a la coberta la part més alta, és inclinada a un sol vessant i construïda amb teula àrab. La resta de la coberta és plana i transitable quedant l'edifici rematat per un coronament en forma de barana. La façana més valuosa és la que es troba al Passeig del Remei. En aquesta és pot observar un arc modernista en baix relleu. Al pis superior hi ha un balcó on desemboquen tres finestrals d'iguals dimensions. La planta baixa té un sòcol de pedra irregular, aplanada per la façana i rematada per una línia de rajoles amb motius florals i decorada amb colors vius. | 08033-39 | Passeig del Remei, núm. 1 | L'any 1930 passà a ser destinada al servei de correus on trenta anys després s'obriren oficines en un altre indret, marxant del lloc. El Sr. Canals, comprà la casa i establir una oficina d'obres. Sembla ser, segons informa el Sr. Raimundo Garcia que el propietari conservava els plànols originals de la casa, que va realitzar l'arquitecte Manel Raspall. Els plànols estan datats de l'any 1910 i situen la construcció als voltants de l'any 1912. La façana que dóna al carrer Major va ser pintada pel Sr. Antoni Pieres, ascendent dels Berenguer de Caldes. Les edificacions del carrer on es troba la casa, es varen iniciar principalment a finals del segle XIX i inicis del segle XX, ja que aquest passeig es construí als voltants dels anys 1860. El nom del passeig es deu a l'ermita que es troba una mica més amunt. | 41.6359700,2.1623200 | 430231 | 4609699 | 1910 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42480-foto-08033-39-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42480-foto-08033-39-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42480-foto-08033-39-3.jpg | Legal | Contemporani|Modernisme | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manel Raspall | 98|105 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 42761 | Casa al carrer Pi i Margall, núm. 66 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-pi-i-margall-num-66 | XX | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta plana i transitable, i una balustrada que fa de barana. La seva façana es composa mitjançant una sèrie d'eixos verticals que ordenen les diferents obertures. La façana principal que dona al carrer Pi i Margall es composa de tres fileres verticals d' obertures, que disminueixen de mides amb l'alçada, ressaltant la central ja que es tracta d'una balconera vidriada, decorada amb columnes, i amb un gran voladís, el sostre de la qual serveix al mateix temps de voladís per a la balconera central del segon pis. Les obertures de la primera planta són finestres reixades formant un arc de mig punt; el portal d'accés al cancell també és reixat. Un cop dins, hi ha una porta vidrada per la qual s'accedeix directament a l'interior de la casa. L'edifici està rematat per una cornisa i una balustrada clàssica que fa de barana. L'acabat de la façana és un estucat imitant els carreus de construcció. La façana que dóna amb el carrer Rector Alemany té dos volums diferenciats. Un primer volum composat per planta baixa i dos pisos i un segon volum que consta de planta baixa, pis i terrassa resseguida per una balustrada per la qual es pot observar tot el jardí interior de la propietat. La façana del primer volum presenta una planta baixa amb tres obertures reixades formant un arc de mig punt; al segon pis, les tres obertures es transformen en finestrals rectangulars que comuniquen amb una balconera amb voladís i barana de ferro; al segon pis, tres obertures simètriques, formant un arc de mig punt. A banda i banda d'aquesta façana hi ha uns esgrafiats florals de gran qualitat. La façana queda rematada per una cornisa per damunt de la qual hi ha uns ulls de bou i seguidament la balustrada, centrada per un frontó esgrafiat amb la data de construcció de la casa '1933'. | 08033-320 | Carrer Pi i Margall, núm. 66 | Casa del carrer Pi i Margall construïda l'any 1933 per l'arquitecte M. Puig. | 41.6305300,2.1651200 | 430458 | 4609092 | 1933 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42761-foto-08033-320-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42761-foto-08033-320-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | M. Puig | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42790 | Fons Fotogràfic Josep Salvany i Blach | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-fotografic-josep-salvany-i-blach | XX | El Fons Salvany, dipositat a la Biblioteca de Catalunya, conté aproximadament 10.000 imatges en clixés positius i negatius en placa estereoscòpica de vidre en format 6 x 13 cm. Aquestes plaques fotogràfiques es conserven en les seves capses originals i cada una d'elles té un número identificador. Tot i que la majoria de fotografies estan realitzades pel propi Salvany podem trobar algunes d'altres membres del Centre Excursionista de Catalunya. L'abast cronològic de la col·lecció es situa entre 1911 i 1926. A aquest fons de plaques s'afegeixen sis carnets de visita i dues agendes manuscrites que permeten identificar cada clixé, aportant la descripció o títol de les imatges així com altra informació tècnica. En aquesta col·lecció digital les imatges s'han descrit, sempre que ha estat possible, seguint les anotacions d'aquestes agendes. Les fotografies de Salvany permeten un recorregut per la crònica social i cultural de la Catalunya de principis del segle XX. Tot i ser Barcelona i Martorell els entorns que més van interessar a Salven podem trobar imatges de la resta de llocs que va visitar. Esglésies, monestirs, creus de terme, esports de muntanya, paisatges, fonts, retrats de la gent del carrer i dels amics i familiars, són alguns dels temes d'aquesta col·lecció d'imatges. De Caldes de Montbui, destaquen un bon grup de fotografies, entre elles: Al pati senyorial de Caldes de Montbui (CM) -- Fons Salvany SaP_288_07 Casa a CM -- Fons Salvany SaP_114_03 Cova de la Verge del Remei a Caldes -- Fons Salvany SaP_114_05 Des de la bassa del molí -- Fons Salvany SaP_288_03 Nova vista de la bassa d'un molí de CM -- Fons Salvany SaP_288_04 Nova vista del patí senyorial de CM -- Fons Salvany SaP_288_08 Petit llac a prop del molí a CM -- Fons Salvany SaP_114_07 Pont de CM -- Fons Salvany SaP_288_01 Pont de CM a contrallum -- Fons Salvany SaP_288_02 Portada de l'església de CM -- Fons Salvany SaP_288_05 Un carrer de CM -- Fons Salvany SaP_114_08 Vista d'un Crist en majestat a l'interior d'una església de CM -- Fons Salvany SaP_756_04 Vista de CM des del balneari -- Fons Salvany SaP_756_02 Vista de CM des del bosquet -- Fons Salvany SaP_756_03 Vista parcial de CM -- Fons Salvany SaP_756_01 | 08033-349 | Carrer de l'Hospital, núm. 56. Barcelona | Josep Salvany i Blanch neix a Martorell el 4 de desembre de 1866. Va cursar estudis de medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona i es llicencià el 1891. Gran afeccionat a l'excursionisme científic i a la fotografia, l'any 1905 va ingressar al Centre Excursionista de Catalunya col·laborant activament en la publicació dels seus butlletins entre els anys 1918 i 1924. Van ser les seves excursions arreu de Catalunya les que li permetran crear una important col·lecció de fotografies. Va viatjar també per les Illes Balears i la resta d'Espanya, pels Estats Units, Europa, Egipte, Pròxim Orient, i en tots aquests viatges captà amb la seva càmera fotogràfica els monuments i la gent dels diferents països. Bon coneixedor de les tècniques fotogràfiques i de les innovacions tecnològiques va utilitzar la fotografia estereoscòpica, tècnica molt emprada entre els fotògrafs de l'època. Josep Salvany va morir a Barcelona el 28 de gener de 1929. | 41.3809800,2.1696500 | 430570 | 4581383 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42790-foto-08033-349-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42790-foto-08033-349-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Salvany i Blach | 98 | 55 | 3.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42652 | Majestat de Caldes. Església de Santa Maria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/majestat-de-caldes-esglesia-de-santa-maria | <p>GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental – El Vallès Oriental. GARCIA i CARRERA, R. (1984). Incendi a l'Església Parroquial de Montbui l'any 1907. Caldes de Montbui. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. POCH, J. (1980). Fites cabdals de la parròquia actual de Santa Maria de Caldes. Setmanari de Montbui, 145. Caldes de Montbui. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa.</p> | XX | <p>Es tracta d'una representació del Crist Majestat, presentat en vida sense senyals de dolor i amb els ulls oberts ja que regna des de la creu. Sobreposat a la creu, sense estar penjat, porta una llarga vestidura fins als peus decorada amb figures de lleons amb cap d'àliga i altres animals mitològics que poden significar els pecats que Crist va haver de carregar sobre seu. També porta una banda amb set estrelles que signifiquen els set àngels o bisbes de les set esglésies d'Àsia. El cinyell que porta a la cintura simbolitza la virtut de la justícia. Finalment, amb la corona imperial en lloc d'una corona d'espines, demostra que s'ha convertit en símbol de majestat i reialesa. Talla policromada de 1,96 cm d'alçada i 1,85 cm d'amplada, mentre que la creu on era adossada feia 3,60 m d'alçada i 2,03 m d'amplada i 5 cm de gruix. Abans que fos cremada l'any 1936 a la plaça de l'església, durant els primers dies de la Guerra Civil, la talla estava molt ennegrida, tot i que encara es podia veure la policromia, reproduint un teixit bizantí. Aleshores era coronada amb una peça de metall de pedreria col·locada posteriorment i vestia una túnica manicata i mantell, amb un cinyell que li passava per damunt amb plecs molt plans agafats a la figura i a la túnica. Els plecs s'estenien en forma d'anells verticals pels braços, mentre que queien de manera acanalada fins al nivell dels peus, i acabaven en una vora en ziga-zaga. Per damunt hi havia el mantell que reflectia lleus ondulacions degudes al relleu de les cames sols alterades per la presència del cinyell amb alguns plecs inclinats i corbats per la part inferior. Cal notar la singular disposició del mantell en agafar-se a l'espatlla dreta i caure en diagonal pel tors. Els peus nusos estaven col·locats damunt d'un supedani. Cal destacar també la configuració del cap lleugerament inclinat, la disposició dels ulls i les celles que produeixen un cert naturalisme que juga amb l'hieratisme habitual en aquest tipus d'imatge, així com la manera d'organitzar la cabellera, la barba i el bigoti. La policromia consistia bàsicament en motius vegetals i animals disposats en cercles juxtaposats que recordaven els teixits orientals.</p> | 08033-211 | Església Parroquial de Santa Maria | <p>La imatge és de fusta policromada i no es correspon amb els estàndards del romànic català. Sembla ser que va arribar a Caldes el segle XV, però l'origen és molt anterior. El 26 de setembre de 1699 va ser traslladada de la primitiva parròquia de Santa Maria a l'església nova, per instal·lar-la a la capella on es troba actualment. Per a tal ocasió es va organitzar una gran celebració a la qual assistí el geògraf i aleshores membre del Consell de Cent de Barcelona, Josep Aparici. Hi participà com a calderí i administrador de la Confraria de la Majestat. En aquesta ocasió es va hostatjar amb el seu acompanyament al palau calderí del Marquès de Rupit, una noble casa pairal ja desapareguda que entre 1909 i 1979 va ser seu de l'Escola Pia. A causa dels seus trets orientals li ha estat adjudicat un origen fora de la península i ha estat catalogada com a bizantina dels segles XI o XII, tot i que hi ha qui va més enllà i parla d'un origen siríac i la data entre els segles VI o VII. Per explicar-ne l'arribada al poble la tradició oral popular catalana parla d'una caravana de gitanos provinents de l'Europa oriental que al seu pas per Caldes van decidir fer-hi nit. Per tal de protegir la talla es va decidir instal·lar-la a l'interior de la parròquia. Quan al matí els seus propietaris van anar a buscar-la, ningú va ser capaç d'arrencar-la del punt on l'havien deixat. Com que ningú podia explicar aquell fet, es va creure que la voluntat de la Santa Majestat era la de romandre a la vila de Caldes per sempre més.</p> | 41.6323500,2.1624000 | 430234 | 4609297 | 1937 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42652-foto-08033-211-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42652-foto-08033-211-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Rius | 98 | 52 | 2.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42488 | Museu Thermalia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/museu-thermalia | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. Internet. (consulta realitzada 01/09/2008). www.caldesdemontbui.cat | XIV-XX | l'any 1992-93 es restaura i rehabilita per ubicar-hi l'actual museu | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa, dos pisos i llotja o galeria oberta. La coberta és de teula aràb, construïda a dues vessants amb un ràfec força destacat i coll de fusta. Al damunt de la coberta s'observa un petit campanar d'espadanya amb una teuladeta a dues vessants, de teula àrab amb una sola paret, en la qual hi ha un arc obert del qual penja una campana. Al damunt d'aquesta teuladeta hi ha una creu de petites dimensions. Els elements de la façana principal respecten un eix de simetria tant vertical. A la planta baixa destaca un portal adovellat amb un marxapeus que porta gravat l'any 1698. Aquest marxapeus podria haver estat la llinda d'un altre edifici enderrocat que s'hauria incorporat al museu durant la reforma. Ambdós costats de la porta hi ha dues obertures de proporcions rectangulars, amb les mateixes dimensions sense cap element arquitectònic destacable. Al primer pis hi ha tres obertures; la del mig, és la més gran; destaca pel seu balcó amb voladís de pedra i barana de forja; la llinda i els brancals són de pedra. La balconera s'inicia per damunt del portal de dovelles. Els finestrals de cada costat, són d'estil gòtic, recuperats de la fonda de Can Cesc quan aquet edifici fou enderrocat. Al segon pis, s'observa una altra balconera, amb un voladís més petit; la llinda i els brancals són de pedra. Amdós costats d'aquest balcó s'observen dos finestrals d'èstil gòtic més petits. També cal destacar una fornícula amb la imatge d'una verge al seu interior, que es troba situada a la dreta de la façana, entre el balcó i un dels finestrals d'estil gòtic del primer pis. La façana està partida per una petita cornisa que separa el pis superior de la resta de l'edifici. En aquest pis s'observen cinc finestres d'estil ogival que marquen una clara diferència estilística amb la resta d'elements; aquestes són completametn simètriques horitzontalment. A banda i banda d'aquestes obertures hi ha dues petites finestres formant un petit arc de mig punt. Totes les obertures tenen una petita barana horitzontal de ferro. Els murs d'aquest tercer pis, són de maó vist. A l'interior del Museu, es poden observar un seguit d'arcades originàries. Destaquen també tres banyeres del segle XVIII que hi ha a la planta baixa, a la zona habilitada pels serveis. L'estructura que aguanta la coberta està formada per encavallades de fusta. La façana queda rematada per un ràfec amb coll de fusta i teula àrab al damunt. Per la banda esquerra de la façana es troba adossat part de l'antic hospital, amb la capella de Santa Susanna. Per la banda dreta hi ha l'entrada de l'antic balneari de Can Rius, actualment en desús. | 08033-47 | Carrer de Santa Susanna, núm. 8 | Aquest edifici data del segle XIV encara que Moreu-Rey creu que la fundació del primitiu hospital fou a principis del segle XIII. L'edifici transformat en l'actual Museu Thermalia, fou, des de l'època medieval i fins als anys 70, l'Hospital de Santa Susanna que oferia, sobretot en els seus inicis, serveis de banys gratuïts per als més pobres i serveis medicinals. Als voltants de l'any 1329 l'edifici es trobava en un estat lamentable i el rei Alfons IV aprovà la seva rehabilitació; aprofitant un solar que hi havia al costat, va fer-lo ampliar. Anys després començaren les obres de construcció del nou edifici situat al costat de l'anterior. Les obres del nou hospital es prolongaren fins ben entrat el segle XV. Al llarg de la història, aquest edifici va rebre diferents noms: 'Ospitalis xpi pauperum dicte ville' (1570), 'Hospital de pobres' (1680), 'Hospitilis pauperum Jesi Susanna' (1867), i 'Hospital Civil' (1873-1899). L'Hospital va ser utilitzat també com a casa de banys fins l'any 1979, en que es convertí en el Museu Municipal d'Arqueologia, Paleontologia i Pagesia. Més tard, després de la restauració de l'edifici l'any 1988 es convertí en el Museu d'Història i seu de diferents activitats culturals realitzades al municipi. Durant l'any 1992-1993, l'arquitecte Josep Maria Botey realitzà els plànols de rehabilitació de l'espai per ubicar-hi el museu. | 41.6343200,2.1614900 | 430160 | 4609516 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42488-foto-08033-47-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42488-foto-08033-47-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42488-foto-08033-47-3.jpg | Legal | Contemporani|Gòtic|Historicista|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Maria Botey | 98|93|116|94|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 42635 | L'anís de Taronja | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lanis-de-taronja | CANALS, A. (1977): Calderins honorables. Josep Fontcuberta Rogés (1890-1977). La Tortuga, 13. Caldes de Montbui. CANYAMERES, M. (1997): Caldes cara a cara. A l'encontre de tot un poble, Caldes de Montbui, pàg. 126-128. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | Licor, obtingut de la destil·lació de la pell de la taronja amb la grana de matafaluga com a elements bàsics. D'un sabor molt especial es pot beure sol, amb glaçons o combinat amb el cafè. | 08033-194 | Carrer Pi i Margall, 15 | L'anís de taronja s'elabora a la Destil·leria la Vallesana , i és comercialitzat especialment pel celler 'La Vallesana vins i licors'. La petita empresa que Josep Fontcuberta i Rogés va fundar l'any 1918 amb el nom de Destil·leria La Vallesana segueix avui en la seva tercera generació treballant amb la mateixa il·lusió. El celler La Vallesana vins i licors, segueix un camí paral·lel a la Destil·leria però com a celler especialitzat. Josep Fontcuberta i Rogés, era pagès i fabricant de licors. Fill d'una família pagesa, l'any 1919 establí una destil·leria de licors (La Vallesana) i començà a elaborar-ne artesanalment i també a vendre'n en una botiga de la qual s'ocupava la seva dona. El primer licor elaborat amb una recepta específicament pròpia fou l'Anís de Taronja, amb el qual inicià la tasca de sortir a vendre per la rodalia de Caldes i anà eixamplant els seus recorreguts per moltes comarques de Catalunya; però la recepta més emblemàtica de la casa és el licor Flors del Remei, una combinació de 31 plantes diferents que encara avui comercialitzen els seus descendents. El contacte amb el món agrícola local el portà a ser un dels fundadors, i secretari durant 22 anys, del Sindicat Agrícola de Caldes, i va ser considerat per alguns com la veritable 'ànima del Sindicat'. Molt afeccionat a l'escriptura, la qual va practicar amb caràcter particular i en publicacions locals, fou membre de la societat L'Avenç, d'esperit catalanista, i més tard del Círcol Instructiu i Recreatiu, entitat que promovia activitats culturals i, molt especialment el teatre. Va posar en marxa un grup d'afeccionats que portaren a Caldes les millors obres teatrals dels escriptors catalans. Membre del Centre Democràtic i Progressista, que amb l'adveniment de la Segona República va presentar una candidatura d'esquerres, fou regidor de Cultura i després alcalde del 14 de febrer fins al 16 d'octubre de 1934 (va ser suspès del càrrec, juntament amb tots els regidors, per ordre militar després dels fets d'octubre) i del 18 de febrer fins al 13 d'octubre de 1936 (l'esclat de la Guerra Civil el va sorprendre en el càrrec). Amb l'arribada de l'exèrcit franquista fou processat amb confiscació de béns, però ell i el seu fill ja havien passat la frontera i s'havien instal·lat a Perpinyà, on feren de pagès. Va tornar a Caldes l'any 1946 i va reprendre la feina a la fàbrica de licors, la qual havia pogut tornar a l'activitat l'any 1940. Del seu pas pel consistori cal destacar l'organització de l'Escola de Segona Ensenyança, el 1932, quan era regidor de Cultura, i de la Fira de Mostres de Caldes, que s'instituí l'any 1933 i de la qual fou president de la comissió i màxim promotor. Actualment, una avinguda de Caldes porta el seu nom. Els licors són begudes alcohòliques aromatitzades que s'obtenen per maceració, infusió o destil·lació de diverses substàncies vegetals naturals, amb alcohols aromatitzats o bé per addició en aquests alcohols d'extractes aromàtics, essències o aromes autoritzats, acolorits o no, i amb un contingut alcohòlic superior als 30º. La principal diferència amb els aiguardents és que els licors contenen una quantitat proporcional de sucre, i segons la proporció d'alcohol i sucre podem diferenciar els licors en: SUPERFINS......... 35º-40º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE FINS..................... 30º-35º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE SEMIFINS............ 25º-30º D'ALCOHOL....... 22-30% DE SUCRE ORDINARIS........ 20º-25º D'ALCOHOL....... 12-20% DE SUCRE També podem classificar els licors segons el nombre de substàncies que intervenen en la seva elaboració: simples, és a dir, fets base d'una sola substància principal i mixtos, és a dir, que porten diversos ingredients en diferents proporcions. | 41.6319500,2.1641500 | 430379 | 4609251 | 1918 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Fontcuberta i Rogés. Destil·leria La Vallesana | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 42636 | Flors del Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/flors-del-remei | CANALS, A. (1977): Calderins honorables. Josep Fontcuberta Rogés (1890-1977). La Tortuga, 13. Caldes de Montbui. CANYAMERES, M. (1997): Caldes cara a cara. A l'encontre de tot un poble, Caldes de Montbui, pàg. 126-128. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | Licor fruit d'un delicat procés d'elaboració basat en la destil·lació ,en uns alambins especials ,d'una varietat de productes vegetals, fulles, arrels, llavors; alguns de Catalunya, d'altres de països diversos, que han de ser recol·lectades i seleccionades perquè és indispensable que siguin collides en els períodes més adequats i conservades de la manera més adient. És un licor de 34º alcohòlics, graduació que permet aconseguir un gust intens que omple la boca de sensacions. És per això que una de les maneres més usuals per assaborir-lo és barrejat amb glaçons. | 08033-195 | Carrer Pi i Margall, 15 | Amb aquest nom es coneix un licor creat el 1919 per Josep Fontcuberta i Rogés i que ha esdevingut amb el temps tot un referent per al poble de Caldes de Montbui i les comarques veïnes. L'afegit de ' licor de Caldes ' ha estat introduït a través dels anys per la gent de la vila , que l'ofereix als amics. Josep Fontcuberta i Rogés, era pagès i fabricant de licors. Fill d'una família pagesa, l'any 1919 establí una destil·leria de licors (La Vallesana) i començà a elaborar-ne artesanalment i també a vendre'n en una botiga de la qual s'ocupava la seva dona. El primer licor elaborat amb una recepta específicament pròpia fou l'Anís de Taronja, amb el qual inicià la tasca de sortir a vendre per la rodalia de Caldes i anà eixamplant els seus recorreguts per moltes comarques de Catalunya; però la recepta més emblemàtica de la casa és el licor Flors del Remei, una combinació de 31 plantes diferents que encara avui comercialitzen els seus descendents. El contacte amb el món agrícola local el portà a ser un dels fundadors, i secretari durant 22 anys, del Sindicat Agrícola de Caldes, i va ser considerat per alguns com la veritable 'ànima del Sindicat'. Molt afeccionat a l'escriptura, la qual va practicar amb caràcter particular i en publicacions locals, fou membre de la societat L'Avenç, d'esperit catalanista, i més tard del Círcol Instructiu i Recreatiu, entitat que promovia activitats culturals i, molt especialment el teatre. Va posar en marxa un grup d'afeccionats que portaren a Caldes les millors obres teatrals dels escriptors catalans. Membre del Centre Democràtic i Progressista, que amb l'adveniment de la Segona República va presentar una candidatura d'esquerres, fou regidor de Cultura i després alcalde del 14 de febrer fins al 16 d'octubre de 1934 (va ser suspès del càrrec, juntament amb tots els regidors, per ordre militar després dels fets d'octubre) i del 18 de febrer fins al 13 d'octubre de 1936 (l'esclat de la Guerra Civil el va sorprendre en el càrrec). Amb l'arribada de l'exèrcit franquista fou processat amb confiscació de béns, però ell i el seu fill ja havien passat la frontera i s'havien instal·lat a Perpinyà, on feren de pagès. Va tornar a Caldes l'any 1946 i va reprendre la feina a la fàbrica de licors, la qual havia pogut tornar a l'activitat l'any 1940. Del seu pas pel consistori cal destacar l'organització de l'Escola de Segona Ensenyança, el 1932, quan era regidor de Cultura, i de la Fira de Mostres de Caldes, que s'instituí l'any 1933 i de la qual fou president de la comissió i màxim promotor. Actualment, una avinguda de Caldes porta el seu nom. Els licors són begudes alcohòliques aromatitzades que s'obtenen per maceració, infusió o destil·lació de diverses substàncies vegetals naturals, amb alcohols aromatitzats o bé per addició en aquests alcohols d'extractes aromàtics, essències o aromes autoritzats, acolorits o no, i amb un contingut alcohòlic superior als 30º. La principal diferència amb els aiguardents és que els licors contenen una quantitat proporcional de sucre, i segons la proporció d'alcohol i sucre podem diferenciar els licors en: SUPERFINS......... 35º-40º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE FINS..................... 30º-35º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE SEMIFINS............ 25º-30º D'ALCOHOL....... 22-30% DE SUCRE ORDINARIS........ 20º-25º D'ALCOHOL....... 12-20% DE SUCRE També podem classificar els licors segons el nombre de substàncies que intervenen en la seva elaboració: simples, és a dir, fets base d'una sola substància principal i mixtos, és a dir, que porten diversos ingredients en diferents proporcions. | 41.6319500,2.1641500 | 430379 | 4609251 | 1918 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Fontcuberta i Rogés. Destil·leria La Vallesana | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 42501 | Torre Marimon - Mas Coromines | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-marimon-mas-coromines | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XX | Edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa, dos pisos i golfes. La teulada és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal i construït amb teula àrab. El ràfec està construït a partir de vàries fileres de maons superposats i a les façanes laterals, acaba per una mènsula decorativa feta també de totxana. Tant les obertures de la façana principal com laterals presenten una perfecta simetria tan a nivell vertical com horitzontal. A la porta d'accés principal de l'edifici s'hi accedeix mitjançant sis esglaons de pedra. La portalada està construïda amb dovelles de pedra formant un arc de mig punt. A cada costat, hi ha tres obertures, amb una llinda en forma d'arc rebaixat, brancals i ampit de pedra, i tancament amb porticons de fusta. Al primer pis, i segon, per damunt del portal, dues obertures separades per un pilar i a cada costat tres balconeres sense voladís i una balustrada. El segon pis es repeteix exactament igual. En arribar a les golfes, s'observa, centrat a la façana, set d'obertures, disposades en arcs i fetes de maó. Als dos extrems d'aquestes finestres i per damunt, hi ha tres obertures rodones, també fetes de maó. Les xemeneies estan construïdes amb el mateix material i al seu damunt, un curull de ceràmica de port piramidal. La façana està feta amb paredat de pedra mitjana a grossa. A banda i banda de l'edifici principal, es troben adossats altres edificis annexes, tots ells seguint el mateix estil arquitectònic, de planta rectangular i que consten de planta baixa i dos pisos o tres majoritàriament. Entre aquests edificis annexes, cal esmentar les aules pels alumnes, biblioteca, el porxos, la vaqueria on es guarda la palla pel bestiar o la torre. Aquesta última, es troba situada a la banda esquerra, decantada de l'edifici principal. Mesura 30 metres d'alçada i és de planta rodona, amb escales al seu interior per on s'accedeix a la part més alta de la torre. Les obertures disposades en llarg del mur recorden les espitlleres,i totes elles estan envoltades per llinda, brancals i àmbit de pedra. La torre de guaita queda rematada per un parapet de merlets. Just per sota d'aquests hi ha un ràfec construït de pedra formant una motllura d'arcs de mig punt superposats. | 08033-60 | Entre el Torrent Sec i la riera de Caldes | L'origen del nom de la Torre Marimon es remunta al final del segle XVI (1574-1575). Moreu-Rey (1962), documenta el nom de 'Torra d'en Moles' (1470) associada a l'antic nom de la Torre Marimon. De l'any 1532 també troba escrit en un document 'la qual antigament sen deya torra den Mosen Moles'. Referent a l'origen de la Torre troba un document on s'esmenta que l'honorífic Jaume Moles, 'dominus domus de la Torre', ciutadà de Barcelona (1463, 1487), que la posseí després de Francesc Valls. També va rebre el nom de Mas Coromina o Coromines i probablement canvià el nom a partir del segle XV, quan Romeu de Marimon es casà amb Elisabeth Moles o Coromines. La família Marimon no té relació amb Caldes de Montbui amb anterioritat ja que les seves propietats s'estenien durant l'època medieval pels termes de Plegamans, Palau, Palaudàries i Bigues. Al final del segle XVII la torre passà a mans del baró de Canyelles Joseph Terré i Marquet, i successivament als seus descendents. Al final del segle XVIII la Torre Marimon és propietat de Domingo de Bouffard. La Diputació Provincial de Barcelona, el 1907 es planteja la creació d'una granja escola destinada a la capacitació dels homes del camp, i per realitzar aquest projecte els cal la compra d'una finca. Dues són les opcions: la Torre Marimon a Caldes de Montbui i can Pascalí, a Santa Coloma de Gramanet. Els dos paratges semblen adients, però finalment es decanten per la Torre Marimon, ja que el diputat Raventós advoca per les millors condicions de Caldes, amb una extensió de terreny més àmplia i una major quantitat d'aigua en els seus dominis. Quan l'11 de juliol de 1911 s'estableix a Barcelona l'Escola Superior d'Agricultura, es deixarà de parlar de l'anterior projecte i no serà fins l'any 1920 quan es convocarà un concurs per a l'adquisició d'una finca destinada a la construcció d'una granja escola. L'arquitecte Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat de Catalunya, es proposarà per la compra, que la Mancomunitat farà efectiva el mes de juliol de 1921 per instal·lar-hi la granja escola, que formarà part de l'Escola Superior d'Agricultura. L'any 1926 s'inaugurarà l'Escola de la Torre Marimon, que s'havia adquirit finalment per 275.000 pessetes. Les obres de la granja seran encarregades a l'arquitecte al servei de la Diputació, Josep Bori Gensana, que abandona el projecte per discrepàncies amb algun dels diputats. El 7 de març de 1923 es realitza el projecte de l'edifici central, una vaqueria i un pensionat. Posteriorment, Lluís Planas i Calvet també arquitecte de la Diputació, es farà càrrec de la represa de les obres. Sembla que les activitats de l'escola començaran pels voltants de 1925, ja que el primer director de l'escola serà Joan Salom i Calafell que exercirà el càrrec des de 1925 fins el 1928. Al final de 1926 es vol millorà l'edifici de l'escola i serà el constructor Antoni Baixeras el que realitzarà la major part de les obres d'adaptació. L'any 1928 es construiran els habitatges per als guardes i es reconstruirà l'antiga ermita de Sant Julià (romànica en origen). El 1930 es construeixen un centre de pràctiques agrícoles, un dipòsit d'aigua i una escola menagère o escola domèstica de la dona. Aquesta mateixa data el rei Alfons XIII visitarà les instal·lacions de la Torre Marimon. Més tard la Generalitat de Catalunya reestructurarà l'escola, se suprimirà l'escola menagère i es realitzaran canvis al centre de pràctiques agrícoles. Durant el període de la Guerra Civil Espanyola s'aturaran les activitats, ja que aquesta serà requisada i passarà a ser una escola de carabiners. Al final de la guerra esdevé una escola de capacitació depenent del Ministeri de Foment. El 1943 es duen a terme una sèrie de reformes que passaran per adaptar l'antiga escola menagère com a biblioteca i aules per a estudiants; es millorarà la cova experimental que durà el nom de Sant Jordi i s'hi instal·larà un observatori. | 41.6128400,2.1698900 | 430837 | 4607124 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42501-foto-08033-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42501-foto-08033-60-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Bori Gensana, Lluís Planas i Calvet i Antoni Baixeras | (Continuació història)Durant els anys 1950 a 1960 serà escola mitjana d'agricultura i la superior es mantindrà a Barcelona. L'any 1958 es continuaran millorant les infraestructures, amb la construcció d'un camp d'esports i del Club d'Estudiantes San Fernando, i la compra de nova maquinària per tal de poder donar un millor servei als alumnes. L'any 1979 la granja escola incorpora els estudis de formació professional de 1r grau i el 1981 els de 2n grau que conviuran amb el de capacitació fins al 1983 que es tancarà aquesta línia educativa. El títol de formació professional l'expedirà l'Institut d'Ensenyament Secundari Manolo Hugué fins al 1996, any en el qual la Torre Marimon deixarà de funcionar com a granja escola. Actualment és la seu de l'Institut de Recerca i Tecnologies Alimentàries (IRTA). El seu director és en Joaquim Adillon.Durant l'any 2008 s'estan duen a terme reformes de les façanes i cobertes de tots els edificis que composen el conjunt de la Torre Marimon. | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 42808 | Sardana del Parc de Caldes de Montbui | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-del-parc-de-caldes-de-montbui | XX | Sardana dedicada al Parc de la vila de Caldes | 08033-367 | La Sra. Pilar Butjosa no disposa de més dades al respecte, ja que la possible documentació existent, es troba en caixes, esperant poder trobar un lloc per habilitar un arxiu | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 1982 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Auferil i Costa | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||||
| 42728 | Luthier | https://patrimonicultural.diba.cat/element/luthier | XX | Taller situat al primer pis de la rectoria, per sobre del restaurant, on el mestre luthier es dedica a la construcció, restauració i conservació d'instruments de corda. Un cop fabricat l'instrument el luthier li dóna la màxima qualitat de so. Destaquen instruments com el rabel', el 'salterí', la 'dulcinea', el 'xicoten', i les 'espinetes'. Les eines emprades són semblants a les eines d'ebenista, però molt més petites; algunes d'elles són molt especials destacant les eines que permeten mesurar les peces i els raspalls per a construir les tapadores de les armòniques. Pel que fa als tipus de fusta utilitzades pel mestre luthier Caparrós són: el palissandre (Dalbergia sp.), la bulnèsia (Bulnesia arborea), el granadillo (Guibourtia sp.), el boix (buxus sempervirens), la bobinga (Guibourtia sp), el cocobolo (Dalbergia refusa), i la noguera (Juglans regia) | 08033-287 | La Rectoria. Serrat de Dalt, núm. 1. Sant Sebastià de Montmajor | El Sr. Josep Antoni Caparrós es dedica a la fabricació, reparació i restauració d' instruments de música de corda pinçada o fregada tals com els violins, violes, violoncels, violes d'amor, guitarres, etc.. Segons ens explica el Sr. Caparrós, la seva passió per aquest art, va començar en un mercat medieval. Des de l'edat dels 13 anys i fins els 55, es va dedicar a l'ebenisteria. Un dia, visitant un mercat medieval, va conèixer al mestre luthier, Martí Romero, que en aquells moments estava construint un rabel; això va interessar al Sr. Antoni, i decidí matricular-se a l'escola-taller que el Sr. Romero té encara actualment a Sabadell. Després de vuit anys, encara continua l'aprenentatge, ja que segons el Sr. Caparrós, 'sempre hi ha alguna cosa nova per aprendre'. Quatre anys després d'haver començat l'escola-taller, el Sr. Antoni va tenir l'oportunitat de reconstruir el restaurant de 'La Rectoria' a Sant Sebastià de Montmajor, i decidí instal·lar el seu taller a la planta pis, on treballa durant la setmana i els caps de setmana els dedica al restaurant. Com el Sr. Caparrós ens explica, el terme deriva de luth (llaüt). L'ofici de luthier comença per una formació professional de diversos anys. L'art d'aquests professionals comença amb la tria de les fustes que s'empraran, determinants per a l'estètica de l'instrument i sobretot per a la qualitat sonora, i segueix amb la fabricació de l'instrument pròpiament dit, fase en gran part artesana. Tota una gamma d'eines específiques de l'ofici, idèntics a aquells emprats d'ençà el segle XVII, es fan servir per treballar les peces que componen l'instrument - a tall d'exemple, per al violí, n'hi ha aproximadament 80 - per a ajuntar-les i enganxar-les. El luthier fa també un paper de manteniment dels instruments i arquets, de reparació i fins i tot de restauració del patrimoni instrumental. Certs luthiers són també arqueters (fabricants d'arquets), però això continua sent un ofici específic. El luthier numèric també ha fet la seva aparició d'ençà els anys 1970. Per aquesta denominació, el luthier (fabricant del so) torna cap a la definició original de la lutheria: la fabricació de l'inaudit. D'aleshores ençà, es tracta d'emprar en composició contemporània (o de barrejar amb instruments clàssics) els instruments apareguts amb l'era electrònica: caixa de ritmes, scratch, vocoder i sampler. Alguns anomenen igualment «luthier», per abús del llenguatge, un fabricant de sacs de gemecs, i per extensió, del fabricant d'instruments de música tradicional. | 41.6644000,2.1188200 | 426640 | 4612891 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42728-foto-08033-287-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42728-foto-08033-287-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Antoni Caparrós | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42528 | Cal Bisbe - Cal Barneda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-bisbe-cal-barneda | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XVIII | la façana està en molt mal estat, així com la fornícula i les balconeres que necessiten una restauració dels elements de forja i enrajolat | Casa de planta rectangular, construït entre mitgeres, que consta de planta baixa, dos pisos, i golfes. La coberta de l'edifici és a dues vessants, construïda amb teula àrab, quedant aquesta rematada per un ràfec que sobresurt de la façana d'uns 50 centímetres aproximadament, amb colls de fusta. Un cop es travessa el portal, hi ha un pati central que donava accés a les diferents plantes, alhora que donava llum a les diferents dependències de la casa. Les obertures presenten uns eixos verticals de composició i alineació. Aquestes són d'iguals característiques segons les alçades, amb unes proporcions clarament verticals. El portaló d'accés al pati interior, juntament amb una fornícula que recorda l'estil romànic, marca l'eix central de la façana, la qual està arrebossada i en un estat molt avançat de degradació. A la planta baixa hi ha tres portals emmarcats amb pedra motllurada formant un arc carpanell adovellat molt rebaixat. Destaca el portal forà de fusta de grans dimensions fet amb taulons i clavetejada amb claus de cabota grossa de forma rodona, i on s'hi va incorporar una portó que permetia accedir al pati tancat o antic clastra. L'escudet que protegia la fusta i envoltava el forat per passar-hi la clau ja no hi és. No obstant això encara queda el picaporta del portó realment excepcional. La part baixa dels brancals té uns pilars que protegien a banda i banda la portalada dels cops de les rodes dels carruatges quan entraven a l'interior del pati. Destaquen també les balconades del primer pis, totes elles amb un voladís fet amb forja i on es disposen les rajoles ceràmiques de 15x15cm alternant els colors verd/groc. Les baranes de les balconeres són de ferro forjat, amb la barra dels dos extrems i del mig recargolada fins acabar només en les extremitats per un pom. Al segon pis les balconeres són més senzilles, i el voladís és transforma en l'espai mínim, format per tres fileres de maons, amb l'únic objectiu de sostenir una barana de ferro forjat. Al tercer pis, les obertures, molt més petites i sense cap element arquitectònic destacable; aquest espai correspon a les golfes, que per l'interior correspondria a una sola nau, amb el sostre de fusta que aguanta la teulada. La façana acaba amb un ràfec pla, per on sobresurten les teules de la coberta amb les mènsules decoratives. A l'interior de l'edifici queden vàries dependències, entre elles el celler, amb volta catalana, realitzades amb peces de ceràmica. | 08033-87 | Carrer de Barcelona, núms. 11-15 | Aquesta casa senyorial, amb una estructura complexa de petit palau, és força singular i representativa dins del nucli antic de la vila de Caldes. Antigament pertanyia a la família Joseph Barneda, i és per aquest motiu que durant molts anys rebé el nom de Cal Barneda, tot i que el nom més popular pel qual es coneix aquest edifici és per Cal Bisbe. Aquest nom fou donada a la casa per la gent del poble, degut a que quan el Bisbe es desplaçava en les seves visites pastorals, s'allotjava en aquest edifici. S'han trobat els plànols originals de la construcció de l'edifici, signats per en Josep Anton de Vic, religiós caputxí, a l'any 1778. L'edifici es troba situat al bell mig del casc antic de la vila, en el carrer de Barcelona, un dels més tradicionals. El carrer ha portat, al menys en part, els noms de carrer dels Jueus, carrer Major, carrer de l'Església i segurament també carrer del Mercat. La denominació d'aquest carrer amb el nom actual es documenta a partir de mitjan del segle XV per ésser pas obligatori per anar a la ciutat Comtal. La forma del carrer es deu possiblement a la inclusió i localització del call jueu, de gran pes a la vila ja en el segle XIII. L'estàtua del Sant de la fornícula que queda pel damunt de la porta principal d'accés, va desaparèxer durant la Guerra Civil espanyola, | 41.6318100,2.1642800 | 430390 | 4609235 | 1778 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42528-foto-08033-87-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42528-foto-08033-87-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Anton de Vic, religiós caputxí | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||
| 42769 | Oli d'oliva de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/oli-doliva-de-caldes | XXI | Producció d'oli d'oliva extra verge, provinent de la primera premsada en fresc d'olives arbequines recol·lectades en oliveres velles de 35 a 50 anys. La recol·lecció de les olives arbequines es du a terme durant el mes de desembre, a primera hora del matí, abans de Nadal. Les olives es cullen a mà, es col·loquen en sacs de xarxa i es porten al trull 'Roch del Bages', (Sant Fruitós de Bages). Les olives que arriben al trull se´n van a parar a la gronsa, i d'aquesta passen a la safa. El trull a mesura que va girant aixafa les olives i les converteix en una pasta, que entra en unes piques o bassetes i d'on el truller la treu servint-se d'un poal. Tot seguit, aquesta pasta d'oliva mòlta és col·locada sobre una mena d'estores circulars dites esportins que, disposats formant una pila, seran sotmesos a la pressió d'una premsa. El primer oli que s'obté és el denominat verge o de primeres, per distingir-lo del provinent de la remòlta o premsada posterior, que se'l coneix amb el nom d'oli de segones. De la premsa l'oli surt barrejat amb aigua, per això l'encarregat del trull ha d'anar separant un líquid de l'altre. Aquesta fase del procediment s'anomena la triada de l'oli, que sempre sura per damunt de l'aigua perquè té menor densitat que aquella. L'oli acabat de fer es deixa reposar. Després, s'haurà de trascolar, que és una operació que consisteix en passar-lo del recipient en què es troba a una altre buit, a fi que el solatge de les morques es quedi en la gerra des d'on s'ha abocat. Els recipients utilitzats per a emmagatzemar l'oli i comercialitzar-lo són de vidre per un quart de litre, mig litre, i tres quarts de litre; i de plàstic per contenir-hi dos i cinc litres. Les oliveres de les quals s'extreu l'oli d'oliva verge es troben repartides en dos llocs; el primer, a les feixes de la Xarona, amb tres-centes oliveres i el segon, al Pla de Sanosa, amb tres-centes oliveres més. L'oli d'oliva és envasat i etiquetat artesanalment per la família Aiguasenosa. | 08033-328 | Bosc de la Xerona | El Sr. Aiguasenosa, treballa els camps d'oliveres des de fa vint anys, i és a inicis de l'any 2008, que comença a explotar-ne la seva producció de manera artesanal, comercialitzant-lo com a oli de la Xerona. Els camps d'oliveres a la vila de Caldes s'estenien per tots els voltants de la vila i arribaven fins a la Torre Marimon. Un dels terrenys on hi havia més oliveres era el de les Cremades, situat a l'altra banda de la riera. Antigament, una gran part dels pagesos de la vila tenien un camp d'oliveres, a part de ser hortolans. La recol·lecció de les olives es feia pels mesos de desembre i gener, quan eren ben madures. Tots aquells pagesos que volien obtenir oli d'una part de la seva collita i que no tenien trull en propietat, portaven les olives a algun dels diversos trulls que tenia la població. A finals del segle XIX i durant el segle XX, a la vila només hi havia quatre trulls, que quedaven de peu, sense comptar el trull de Les Elies o el del Mas Pujol, ja en ruïnes. Tres d'aquests trulls tenien una premsa tradicional de cargol, que, fins als anys vint, funcionava amb tracció animal, i l'altre, tenia una premsa hidràulica que funcionava amb electricitat, i que tenia més potència. Els trulls que anaven amb premsa de cargol eren el de cal Samaire, situat al carrer de Ruldó, el dels Ayguasanosa, al carrer del Pont, i el de cal Vallsmadella, al carrer de Barcelona. El trull de premsa hidràulica era el de cal Xamós, situat al final del carrer Major. Quan els pagesos arribaven amb els sacs plens d'olives (d'uns 60 quilos cadascun), els trullaires els pesaven i se n'apuntaven els quilos que portava cada pagès. La premsada de les olives havia de ser immediata a l'acabament de la recol·lecció, perquè si les olives es deixaven fermentar, l'oli agafava mal gust. És per això que els pagesos havien de demanar tanda al trull en funció del dia que, segons havien calculat, acabarien la collita. L'oli resulant era ficat en recipients de llauna o bé en barralets. Si algun pagès volia la molina (el pinyol d'oliva premsat) per alimentar els porcs, feien servir la màquina de moldre la molina. Aquests trulls varen funcionar fins ben entrats els anys cinquanta, ja que, pels volts de l'any 1955, el Sindicat Agrícola va posar una premsa d'oli a disposició dels pagesos. | 41.6344000,2.1509900 | 429286 | 4609533 | 2008 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42769-foto-08033-328-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42769-foto-08033-328-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Aiguasenosa Graugés | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42445 | Església parroquial de Santa Maria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-parroquial-de-santa-maria | <p>AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental - El Vallès Oriental. GARCIA i CARRERA, R. (1984). Incendi a l'Església Parroquial de Montbui l'any 1907. Caldes de Montbui. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes Prehistòrica i Antiga. Col·lecció Monografies Vallesanes, núm. 11. Ed. Egara. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MAYER, M. i RODÀ, I. (1984). La romanització del Vallès segons l'epigrafia. Museu d'Història de Sabadell. Sabadell. MOREU-REY, E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. POCH, J. (1980). Fites cabdals de la parròquia actual de Santa Maria de Caldes. Setmanari de Montbui, 145. Caldes de Montbui.</p> | XVI /XVIII | després de l'incendi de 1907 es va restaurar. | <p>Església de planta irregular amb la coberta a dues aigües, i construïda amb teula àrab, que consta d'una nau i capelles laterals a amdós costats. Les dimensions de la nau són de 51 metres de llargada x 23 metres d'amplada x 22 metres d'alçada. El campanar és de base octogonal i es troba adossat a l'absis; mesura 44 metres d'alçada. Els elements ornamentals de l'interior de l'església foren dissenyats amb una forta predominança clàssica. Presenta dotze capelles laterals situades entre els contraforts. La portada de la sagristia és d'estil renaixentista i el portal d'entrada de l'església, és d' estil barroc; aquest està format per tres columnes salomòniques a cada costat de la porta amb una decoració vegetal a base de raïms i ocells i un frontó corb i partit.. En el centre d'aquest s'observa una fornícula, sense imatge al seu interior i amb decoracions vegetals als laterals. Per damunt s'observa un altre frontó amb l'escut del poble sostingut per dos grius alats. La façana està arrebossada. A la cantonada esquerra de la façana de la rectoria, per sota del ràfec es pot observar una làpida formant part integrant de la paret. En ella es pot llegir ' TI(berius) CAESA) - (au) G (ustus) P - ATI(riae) - (P (ater)) ', és a dir, ' A Tiberi, Cèsar August, pare de la pàtria'. A l'interior de l'església hi ha un medalló que presideix l'altar de la Santa Majestat, l'autor del qual és Antoni Vila i Arrufat. També hi ha un viacrucis de Sebastià Badia situat a les columnes que separen les capelles laterals i finalment un vitrall de Joan Vila-Grau.</p> | 08033-4 | Plaça de l'Església, s/n | <p>El document més antic on apareix citada l'església de Santa Maria data de l'any 1002. L'any 1589 sembla ser que aquesta primitiva església estava en molt mal estat de conservació i s'iniciaren les obres damunt i al voltant de l'antic Palau Reial propietat de la diòcesi de Vic, aleshores deshabitat i en ruïnes. En una primera fase de l'obra en foren arquitectes Joan Ponç i Antich Ponç (pare i fill) de Sant Feliu. Però no veuran les obres acabades. L'any 1622 mancava encara la façana, diverses capelles laterals i la gran capella al capdavall de la nau, així com molts dels detalls interiors. De 1623 fins al 1678 quasi bé no es realitzaren obres ja que mancaven diners i personal. Més endavant s'enllestí el campanar començat l'any 1614 i algunes de les capelles laterals. L'any 1679 el mestre de cases Miquel Fiter va impulsar de nou les obres. El mateix any el rei Carles II havia concedit a la vila una franquícia d'allotjament i contribució per poder acabar les obres de l'església. L'any 1699 s'acabà la capella de la Santa Majestat. Mentrestant, el projectista i escultor francès P. Ruppin deixava començat el portal barroc que seguí el calderí Pau Sorell coronant-ho amb l'escut de la vila el 1701. L'any 1714 el nou mestre d'obres Joan Fiter rematava els darrers detalls de l'edifici. El 1907 l'església patí un incendi considerable, i com a resultat del qual, es va haver de reformar tot l'interior. Aprofitant la restauració es realitzaren algunes reformes, entre elles,, l'obertura de cinc rosetons en l'absis.</p> | 41.6324600,2.1625100 | 430243 | 4609309 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42445-foto-08033-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42445-foto-08033-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42445-foto-08033-4-3.jpg | Legal | Modern|Barroc|Gòtic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Joan i Antich Ponç; Miquel Fiter; P. Robin; Pau Sorell | 94|96|93 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42804 | Cistelleria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cistelleria | TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XIX-XXI | Tècnica artesanal que utilitza el vímet i la canya com a matèries primeres per a la construcció de cistells i coves amb diferents mides depenent de la utilitat que se li vulgui donar. | 08033-363 | Museu Thermàlia | La cistelleria de Caldes va ser un ofici molt extès i reconegut, ja que a diferència d'altres pobles que havien de posar en remull el vímet durant una quinzena de dies per poder-lo treballar, els cistellers aprofitant l'aigua calenta de la font del Lleó que rajava a 72º només en necessitaven cinc. A Caldes hi havia varis tallers, cadascun amb quatre o cinc treballadors. Joan Poble en recorda varis: Cal Patxetxa, al passeig del Remei, cal Menut, Ca l'Abel, al carrer Major, cal Benet, cal Poble a la plaça de l'Església, Miquel Dubà, al carrer del Pont, i el cisteller de la plaça Arsenio Casabayó. Cadascú tenia una feina assignada; sovint els més joves que entraven com a aprenents, feien les feines de pelar el vímet, polir, etc. De coves i cistells n'hi havia de moltes menes, depenent de la utilitat que se li volia donar; així, s'han pogut documentar les canastres, relacionades amb el teixit, el cove femater (utilitzat pels pagesos per transportar-hi els fems), el cove de posar la roba, el cove terrelló (utilitzat pel mestre d'obres), la pollera (utilitzat per posar-hi gallines i altres aus, les carboneres o cove gros per transportar-hi el carbó, que eren uns grans coves o cabassos que podien ser col·locats en el llom d'un burro ja que tenien una cabuda de 150 a 200 quilos de carbó cadascun, o el cove per a la verema. Per a determinar la mida dels coves, els cistellers utilitzaven una canya gruixuda amb tres marques, amb les quals es determinava l'alçada, el diàmetre de la boca i l'amplada de la base. Algunes de les eines utilitzades per treballar la canya i el vímet eren el podall, les tisores de podar, el xapador, el massot, el ganivet de corb i la clivella. Les canyes s'anaven a tallar un cop a l'any als torrents i rieres que es trobaven a proximitat del poble. Després es pelaven amb una màquina i es duien al magatzem. Pel que fa al vímet, com que al poble no n'hi havia, es feia dur de fora. Es tractava d'un vímet molt dur, de color negre, que es posava a estovar en aigua calenta durant uns dies i això permetia treballar-lo fàcilment. Cada productor de cistells tenia una petita bassa situada a la font del Lleó, que era oberta unes hores per poder-hi treballar. L'any 1928, quan es va reformar la font, els cistellers van haver de canviar de lloc, portant a estovar el vímet al safareig de La Portalera. Al Museu Thermàlia hi ha una exposició permanent de l'ofici de cisteller així com dels estris utilitzats. Aquesta feina va quedar en desús un cop arribada la Guerra Civil. | 41.6344500,2.1615800 | 430168 | 4609530 | 2009 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42804-foto-08033-363-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42804-foto-08033-363-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Jaume Vilà | Durant el treball de camp s'ha pogut observar i entrevistar al Sr. Jaume Vilà, cisteller, que havia vingut a la fira d'artesans i de l'olla. Durant l'entrevista, el Sr. Vilà va fer una demostració de cistelleria. Aquest però no és de Caldes, ja que l'últim cisteller va morir fa uns anys. El sr. Vilà vé de la Selva. | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||
| 42733 | Orgue de l'església de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/orgue-de-lesglesia-de-sant-sebastia-de-montmajor | <p>VALLÈS ALTÉS, Joan (?). Ramon Rogent i el seu entorn. Biblioteca Serra d'Or, pàg. 61-62. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.</p> | XX | <p>Orgue portàtil de fusta composat per 26 tubs de trompeteria, disposats verticalment. L'accionament de les notes i registres és totalment manual i disposa d'un sol teclat i dos pedalers de fusta. L'organista està d'esquena a la gent. Es troba ubicat al costat de l'altar de Sant Silvestre.</p> | 08033-292 | Ermita de Sant Sebastià de Montmajor | <p>Orgue portàtil fabricat per Isaldaga Rocafort a Collbató, mestre orguener que treballava junt amb d'altres mestres durant els anys 1940 a 1958 al taller de Ramon Rogent, a Collbató. Sembla ser que durant aquest període de temps es fabricaren un total de tretze orgues, un dels quals és l'orgue de Sant Sebastià de Montmajor, fabricat concretament l'any 1951.</p> | 41.6644000,2.1188200 | 426640 | 4612891 | 1951 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42733-foto-08033-292-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42733-foto-08033-292-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Isaldaga Rocafort | 98 | 52 | 2.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42672 | Monument a Ramon Martí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-a-ramon-marti | XXI | Escultura realitzada en xapa de ferro envellida, recordant en Pinotxo. Alterna el ferro amb xapat de bronze (boca, llas del coll i algun element decoratiu al tors). El cos recorda una sulfatadora, i les cames i el braços estan fetes en espiral. Porta un barret i té un nas llarg. Està col·locat amb les cames obertes damunt d'una base quadrada de metall. Al ventre porta una xapa arrodonida collada al cos amb el nom de l'autora 'Inés Aquilué. Taller d'Art. 2002'. Es troba situada en un part infantil, que porta per nom Plaça Ramón Martí. | 08033-231 | Plaça Ramon Martí | Monument dedicat a Ramón Martí, conegut titellaire de la vil·la. | 41.6326400,2.1706700 | 430923 | 4609322 | 2002 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42672-foto-08033-231-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42672-foto-08033-231-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Inés Aquilué | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42681 | Ball de diables | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-diables | Internet. Federació de diables i dimonis de Catalunya. www.diablescat.org Internet. Balls de diables www.wikipedia.org Internet. Els diables de Caldes de Montbui. www.labanya.cat | XX | El ball de Diables és una escenificació de l'exèrcit de Satanàs que balla sota les ordres d'en Llucifer. Participen en aquest ball en Llucifer, la Diablessa (vestida amb faldilles i un barret anomenat tricopamela), les bruixes (vestides de negre i escombra amb pirotècnia). Aquests personatges van acompanyats al so dels timbalers. També en el ball hi ha un personatge conegut amb el nom de foguer, que s'encarrega d'encendre els petards. Un altre personatge que acompanya als diables quan ballen són les saqueres , anomenades així perquè utilitzen les saques per guardar la pirotècnia. També forma part del ball una quimera anomenada “Godra”, (bèstia amb cap de lleó, ales de rat-penat i cua de serp) que ha de ser portada per diables que carreguen la bèstia a les seves espatlles i la fan ballar al ritme dels timbals. També formen part d'aquest ball, els angelets, que utilitzen els versots per aturar els diables. | 08033-240 | L'any 1992, Gustau Erill, mestre d'institut, i filòleg va iniciar juntament amb un grup de joves del poble, la colla de diables. La idea fou recolzada pel tècnic de cultura que hi havia aleshores: en Pep Palacios i de tots els membres que composaven el consistori d'aquell moment. L'artista i titellaire, ja desaparegut, Romà Martí va dissenyar i va fer ell mateix els vestits, combinant tres colors bàsics: el blanc, el blau marí i el verd fosc. Els vestits consisteixen en una casaca amb caputxa i banyes, una capa i uns pantalons amb cua. Es van fer tornejar unes masses a un fuster, i un manyà va construir els ceptres del Llucifer i de la diablessa. El ceptre del Llucifer és una olla, El ceptrot de la diablessa és un ratpenat. Ramon Aumedes, es va encarregar de fer els barrets del Llucifer i de la diablessa. El primer cap de colla fou en Pep Gaspart, que juntament amb en Ramon Solé van portar el pes de la colla durant els primers anys. Les primeres actuacions van ser durant l'estiu del 1993, a Caldes, en la Festa Romana. El bateig com a ball de diables va ser durant la festa major d'aquell any, a l'octubre, on es va fer el primer correfoc. Foren apadrinats per la colla de l'Arboç, i els diables de Sabadell. El ball de diables participen en correbars, bateigs de foc, versots, matinades, cercavila de focs, concurs de fotografies etc.. L'any 1995 es va crear la Festa del Foc i l'Aigua, coneguda com Escaldarium. L'any 1999 el cap de colla passarà a ser l'Albert Morral. L'any 2000 s'inaugura el drac de foc: una quimera. L'any 2001 el cap de colla passa a ser l'Helena Pielias. L'any 2003 el cap de colla va ser en Roger Riera. L'any 2004 el cap de colla va ser l'Arnau Galí. L'any 2005 la Txell Simarro va esdevenir la nova cap de colla. | 41.6327300,2.1626400 | 430254 | 4609339 | 1992 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42681-foto-08033-240-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42681-foto-08033-240-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Gustau Erill | 98 | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42788 | Pont del Pasqualet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-del-pasqualet | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Pont situat a la riera de Caldes, que consta de tres arcs de mig punt, d'igual amplada , que descansen en dos pilars centrals i dos estreps laterals que enllacen amb els marges de la riera. Els arcs estan construïts amb maons disposats en sardinell. La resta del pont està construïda amb pedra disposada de forma irregular, aplanada pel costat vist o exterior i lligat amb ciment. Per damunt, passa la carretera asfaltada que es dirigeix al Farell. Ambdós costats hi ha els guarda-rails. | 08033-347 | Carretera de Sant Sebastià de Montmajor, pk. 0 | Moreu-Rey (1962) situa aquest pont a la carretera del Farell, sobre la riera. El nom d'aquest pont li ve donat per la proximitat de l'antiga masia del Pasqualet, situada uns metres més avall. Aquest pont fou construït pels treballadors del Foment, quan es deixà d'utilitzar el camí de llambordes antic, que travessava l'actual càmping del Pasqualet en direcció al Castellvell, i es construí la carretera que condueix actualment al Farell, per on hi passaven els camions carregats de pedra. | 41.6453700,2.1532900 | 429489 | 4610750 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42788-foto-08033-347-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42788-foto-08033-347-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Foment | 98 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42637 | Pastes Can Sanmartí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pastes-can-sanmarti | Autor desconegut. (2004). Revista el 9 Nou. Empreses amb història, pàg. 11. Divendres 12 de març. | XVIII | Pasta seca feta a partir de blat seleccionat d'una zona de la província d'Osca que produeix expressament per a la fàbrica Sanmartí.. Actualment es fabriquen un total de 52 varietats diferents de pasta seca. Es manté un sistema de producció artesanal. Cada dia surten de les instal·lacions entre 1.200 i 1.300 quilos de pasta fabricats de manera tradicional. Aquesta és la quantitat equivalent a la demanda que l'empresa rep dels seus distribuïdors i dels establiments a través dels quals comercialitza els seus productes. L'assecatge de la pasta encara es fa amb armaris de fusta com es feia antigament i algunes vegades dura fins a 48 hores. També es tenen molt en compte les matèries primeres que es fan servir. Actualment també es fabriquen pastes vegetals. Els tipus de pastes fabricats més reconeguts són: el fideu (nº1 Tallat , fideu nº2 Tallat, les pipes llises, el fideu perla); Els fideus rosca (fideu nº1 rosca , fideu nº2 rosca, fideu nº3 rosca); Macarrons (plomes nº2, plomes nº4, napolitanes, trompetes); Pasta de sopa (closques, corones, estrelles, lletres, pistó ratllat, pistó perla, pistó llis, i meravella); Especialitats vegetals (crestes vegetals, espirals vegetals, plomes vegetals, cinta tallada vegetals, espagueti vegetals, tallarines vegetals, trompeta vegetal) i finalment canalons (tradicional i canalons d'espinacs). | 08033-196 | Carrer de Barcelona, núm. 40 | L'any 1700, Isidre Sanmartí va observar les propietats que tenia la pasta que s'obtenia de la barreja de la farina provinent del blat barrejada amb l'aigua calenta. Ben aviat es va adonar de que aquesta barreja, apta per al consum humà, quedava rígida amb el transcurs de les hores, i va començar a tractar la massa en la forma i la textura. Inventà doncs, un aparell fet de fusta, amb uns orificis de sortida i un altre d'entrada. En posar la pasta al seu interior i pressionar, la massa sortia en forma de fils, actualment el que es coneix amb el nom de tallarines si són aplanats o espaguetis si tenen forma arrodonida. S'adonà també que un cop seca, aquesta es conservava durant molt de temps i es podia tornar a menjar en qualsevol moment si es bullia en aigua. A partir d'aquí és quan neix l'empresa de fideuers Sanmartí de Caldes, continuant amb la tradició les generacions següents. Així tenim, en Carles Sanmartí i Caselles i en Josep Sanmartí i Castellà. L'any 1855 s'incorpora al negoci la quarta generació, en Jaume Sanmartí i Farreras, constant oficialment en els registres de l'Ajuntament de Caldes de Montbui com a fabricant de pastes de sopa. En la cinquena generació, va estar al capdavant del negoci en Josep Sanmartí i Cladelles. La sisena generació va ser la que es va adonar del futur comercial que tenia la pasta que s'havia començat a fer al segle XVIII. Jaume Sanmartí i Samsó, més conegut com 'l'Avi', va començar aquesta nova projecció que fou seguida pel seu fill Josep Sanmartí i Casabayó i la seva esposa, que es va posar al capdavant del negoci a causa de la mort prematura del setè Sanmartí de la generació. Aquests van donar una empenta molt important al negoci amb la incorporació de la tecnologia més puntera i adequaren les instal·lacions de manera que el negoci es va convertir en una empresa competitiva entre els anys 1940 i 1975. Després d'aquests anys, la família deixà el negoci de la pasta en un segon terme i, sense oblidar-ho es dedicarà a altres activitats. L'any 1998, després de la mort de l'Eulàlia Rifé i Catafau, esposa d'en Josep Sanmartí i Casabayó, entra a fer-se càrrec del negoci familiar en Carles Sanmartí i Rifé. Des d'aquest moment, es fa una aposta per mantenir un procés de fabricació artesanal fent servir tècniques antigues. S'incorporà també maquinaria i noves tecnologies per poder rendibilitzar el negoci i poder ésser competitius amb productes orientats cap al comerç tradicional i artesanal. L'any 2003, l'empresa rep un reconeixement públic pels tres segles d'història de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona | 41.6326900,2.1622700 | 430223 | 4609334 | 1700 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42637-foto-08033-196-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42637-foto-08033-196-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42637-foto-08033-196-3.jpg | Física | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Família Sanmartí | 94|98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 42633 | Carquinyolis Casabayó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carquinyolis-casabayo | XIX-XXI | Els carquinyolis són unes pastes seques i dolces tradicionals. Els carquinyolis de la casa Casabayó estan elaborats utilitzant productes de primera qualitat: ous, farina, llet, sucre i ametlles. Però el secret està en el toc personal del pastisser de la casa. A la massa que s'obté, se li dóna una forma allargada que es talla a trossos petits, que es mengen sols, o bé acompanyats de llet, cafè, xocolata, vi dolç o ratafia. Es comercialitzen a l'engròs, i a granel i també en bosses de paper i de plàstic. Recepta gastronòmica: ingredients: 100 g d'ametlles crues. - 100 g de sucre. - 150 g de farina. - 50 g de margarina. - 1 ou. - 1 culleradeta de llevat en pols. - 1 llimona ratllada.100 g d'ametlles crues. - 100 g de sucre. - 150 g de farina. - 50 g de margarina. - 1 ou. - 1 culleradeta de llevat en pols. - 1 llimona ratllada. S'agafa el sucre, l'ou, el llevat en pols, la canyella, la llimona ratllada i la farina, i es barreja tot junt. A continuació es barregen les ametlles amb la pasta resultant de la barreja d'ingredients i es fan tires d'un centímetre més o menys de gruix. Es posa una safata, prèviament untada amb una mica de mantega, es col·loquen les tires a la safata i es pinten per sobre amb ou batut. Finalment es posa la safata al forn i quan estiguin una mica cuites se'n treuen les tires i es tallen a trossos. Es tornen a posar els trossos al forn, procurant que estiguin plans deixant-los cinc o deu minuts i ja estan llestos per menjar. | 08033-192 | Plaça de la Font del Lleó, núm. 6 | Els carquinyolis són fabricats des de fa 140 anys per la família Casabayó . La seva fabricació es fa durant la nit. | 41.6347000,2.1619600 | 430200 | 4609558 | 1860 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42633-foto-08033-192-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42633-foto-08033-192-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Família Casabayó | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42621 | Capgrossos | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capgrossos | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | XX | Vuit caps antropomorfes, que representen diversos oficis antics de la població: la pagesa, el cap d'estació, el picapedrer, la cistellera, el fuster, la mestra, la farmacèutica i la teixidora. | 08033-180 | Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 | L'any 1964, pagats mitjançant subscripció popular, es van encarregar a El Ingenio de Barcelona els gegants de Caldes, el Farellàs i la Guisla, i sis capgrossos que van ser estrenats el dia 9 d'octubre del mateix any. Actualment, però, la cercavila gegantera compta des de l'any 1994 amb la figura del lleó i amb vuit capgrossos nous, aquests estrenats durant la festa major dels anys 1998 i 1999, que representen diversos oficis antics de la població: la pagesa, el cap d'estació, el picapedrer, la cistellera, el fuster, la mestra, la farmacèutica i la teixidora. L'any 2000 neix la Colla Gegantera de Caldes amb la voluntat de promoure la cultura popular i donar a conèixer els gegants i els capgrossos de la vila. Durant la Festa Major un dels moments més esperats és la desfilada pels carrers de la nostra vila dels gegants i dels capgrossos. Vuit dies més tard, per la capvuitada tornen a desfilar acompanyant al públic cap a l'ermita del Remei. El President de la colla gegantera és el Sr. Jesús Baldó Garcia | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 1998-99 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42621-foto-08033-180-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42621-foto-08033-180-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | El Ingenio de Barcelona | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 42552 | Quimera Godra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/quimera-godra | XXI | Es tracta d'una figura relacionada amb el foc, utilitzada en el ball de diables. Està fabricada amb material de fibra de vidre. Pesa 55 Kg; mesura de llargada 240 cm x 120 cm d'amplada i 240 cm d'alçada. Representa un monstre amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, i treu foc per la boca. En bona part del cos té escames que representen el seu lligam amb la llegenda de l'Escaldarium: foc i aigua. La tracció és de carregament interior per 1 persona. Té 20 punts de foc, podent utilitzar bengales Patum, sortidors francès, sortidors titani, bengales d'incendi, bengales de cercavila, flametes o llances i carretilles .Les enceses són amb botafoc i metxa i/o elèctriques. | 08033-111 | Carrer Buenos Aires, núm. 16 - 18 | La Quimera va ser construïda l'any 2000. És una bèstia de la mitologia grega. La Quimera era un monstre amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, i treia foc per la boca que vivia a la regió de Lícia. El rei d'aquest indret ordenà a l'heroi Bel·lerofontes que matés aquell monstre perquè devastava el seu regne i devorava els ramats. Bel·lerofontes ajudat pel cavall Pegàs, va poder matar la quimera ajudat d'una llança amb la punta de plom. El foc de la boca del monstre va fondre el plom que li relliscà gargamella avall i li cremà el ventre, provocant-li la mort. A Caldes la quimera acostuma a sortir durant els actes de la Festa Major i de la Festa de l'Escaldarium. | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 2000 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42552-foto-08033-111-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Dolors Sans | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42632 | Festa de l' Escaldarium | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-de-l-escaldarium | Internet. (consulta realitzada 10/11/2008). Ball de diables de Caldes de Montbui. www.labanya.cat | XX | Festa entorn el foc i l'aigua, representada a la Plaça de la Font del Lleó, que consta d'un seguit de personatges que van entrant en acció reproduint rituals, i escampant perversió i vici a tots els qui participen de l'acte, conegut amb el nom de l'Escaldàrium. Aquesta festa va acompanyada per música tocada en directe, que a la vegada es descompon en nou danses de les quals tres són d'aigua i sis són de foc. La festa s'inicia amb els balls i crits de les bruixes, seguit d'un moment de calma, que queda trencada amb l'aparició sobtada d'en Llucifer i la Diablessa sortint de l'infern. També hi participa en l'acte la Godra, una quimera que intenta corrompre tot el es troba davant d'ella. Durant la festa de L'Escaldàrium, hi ha una constant lluita del foc, que representa les forces del mal, i l'aigua, que intenta tornar-ho tot a la calma. Finalment, d'aquesta lluita, en sortirà guanyador el Thermaliot. Els espectadors acaben participant-hi activament. | 08033-191 | Pel nucli antic de Caldes | L'any 1994 el grup dels Diables de Caldes ideen una festa amb un cert caire mitològic, on el foc i l'aigua es poguessin barrejar acompanyats d'una música en directe. Aquesta festa es du a terme a mitjans de juliol a la Plaça de la Font del Lleó, on la gent pot dansar i saltar sota la pirotècnica dels diables. La música és de Ramon Solé, qui després de varis arranjaments combinant sons celtes, de rock elèctric, simfònics i mediterranis va acabar, l'any 1999 per deixar enllestida la totalitat de la música que acompanyaria aquesta festa convertida en llegenda, a excepció de la dansa de la bèstia que seria creada l'any 2000. Aquesta música acompanya nou danses que són amb les que es representa la llegenda ballada. Així, juntament amb la “dansa de la bèstia” tenim les altres músiques que formen part de la representació: “El salt de les bruixes”, “la Primera Tempesta”, “La invocació”, “el bram de la Quimera”, “la segona tempesta”, “el ceptre de foc”, “la tercera tempesta”, i finalment “l'orgia d'aigua i foc”. | 41.6344500,2.1620000 | 430203 | 4609530 | 1994 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42632-foto-08033-191-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42632-foto-08033-191-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Diables de Caldes | 98 | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 42757 | Monument de la vila de Caldes als seus ancians | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-de-la-vila-de-caldes-als-seus-ancians | XX | Placa commemorativa realitzada en metall polit, que consta de dues parts: una primera en relleu mesurant un metre per 80 centímetres, representant dos avis sentats en un banc, que s'agafen per la mà mirant-se tendrament. Tots dos van vestits recordant el segle XIX. La segona, una placa més petita, també realitzada en metall, amb les lletres en relleu, col·locada per sota, en el basament, amb la inscripció ' LA VILA DE CALDES DE MONTBUI ALS SEUS ANCIANS, AMB MOTIU DEL VI è CENTENARI DE LA RESIDÈNCIA SANTA SUSANNA (1386-1986). 20 D'ABRIL DE 1987'. Aquestes plaques estan col·locades damunt d'un basament construït amb totxo i ciment i arrebossat, amb una petita motllura per suportar el pes del relleu dels avis. El monument es troba situat a la Plaça de Catalunya, en una zona enjardinada, rodejada per vegetació arbustiva i arbòria, amb bancs i una font del tipus Barcelona a la banda oposada de la plaça, destacant un llorer reial (Prunus laurocerasus), dues pruneres vermelles (Prunus ceracifera pisardii), un lledoner (Celtis autralis) i un xiprer comú (Cupressocyparis leilandii) i vuit til·lers platejats (Tilia tomentosa). | 08033-316 | Plaça de Catalunya | Monument ofert per la vila de Caldes de Montbui als seus ancians amb motiu del sisè centenari de la residència 'Santa Susanna' (1386 - 1986). Aquest fou inaugurat el 20 d'abril de l'any 1987. | 41.6305700,2.1643200 | 430392 | 4609097 | 1987 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42757-foto-08033-316-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42757-foto-08033-316-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Badia | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42634 | Mató de Can Orjusà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mato-de-can-orjusa | XX | Mató fabricat a partir de llet de vaca pasteuritzada a temperatura per damunt dels 80ºC, a la qual s'afegeix el quall que pot ser vegetal o animal. Després de reposar es cola i en resta, per una banda el xerigot (part líquida) i per l'altra la massa de mató que es deixarà escorre. La llet amb la qual es fabrica el mató i altres productes, es comprada a la granja Els Gatells, del mateix municipi de Caldes de Montbui. Amb aquesta llet, els productors elaboren el mató que té una textura molt suau i cremosa, gràcies a una pasteurització molt lenta i laboriosa; també elaboren formatge fresc, on el procés és molt similar al del mató. El producte estrella de Can Orjusà és el pastís de formatge, del qual en fan de diferents varietats: natural, llimona, xocolata i sense sucre. Tots els productes elaborats no contenen additius químics. | 08033-193 | Vall de Carerac | Es té constància de que a finals dels anys 80 i principis dels 90 va néixer prop de Caldes de Montbui tota una generació de formatgers artesanals que han fet possible la riquesa de varietats que es poden trobar actualment al mercat català. Formats per tècnics en l'art de transformació de la llet, a través dels cursos de la Diputació a la Torre Marimón (Caldes de Montbui), i per una bona dosi de curiositat i experimentació, alguns petits propietaris ramaders van trobar una sortida airosa a l'economia de 'l'anar fent' que fins aquell moment havia passat, inamovible, de pares a fills. El Sr. Aureli Martínez, fabrica formatges de vaca i mató a Can Orjusà des de l'any 1987. Ell mateix ens explica durant el treball de camp, que 'des de l'any 1987 estem a Caldes de Montbui i sempre hem viscut a la mateixa masia, Ca n'Orjusà. Al mateix temps hem mirat de compaginar l'agricultura amb l'elaboració de formatges totalment artesanals.' Els seus productes es poden gaudir arreu de tot Catalunya, en les fires artesanals i/o tradicionals que periòdicament es celebren durant l'any. També estan dintre del col·lectiu artesà de productes naturals de Catalunya, composat per nou membres i cadascun d'ells fabrica els seus propis productes. | 41.6472200,2.1665300 | 430594 | 4610944 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42634-foto-08033-193-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42634-foto-08033-193-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Aureli Martínez | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42792 | Creu del Farell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-del-farell | TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | La creu formada per una peça de formigó armat pesant 458 quilos i collada al terra amb una fonamentació de ciment i pedregam recollit a l'indret mateix, envoltada de vegetació composada per alzinar i matolls. A vint metres de la creu es troba el punt de guaita per a la prevenció d'incendis i un punt geodèsic. | 08033-351 | Muntanya del Farell | Antigament i fins l'any 1962, dalt del Pic del Vent, a la muntanya del Farell hi havia col·locada una creu feta amb dos pals de fusta. Era petita i molt sensible a les inclemències del temps, donada l'altitud on es trobava. Jaume de Sans i Miquel Serrano, van anar a dormir al coll de la Bassa Roja per poder veure, de nit, la inauguració dels llums de la muntanya del Tibidabo. L'endemà al matí van pujar fins al pic del Vent i van veure que la creu de fusta havia desaparegut. A partir d'aleshores se'ls va ocórrer la idea de fer-ne una pel seu propi compte, i com que Miquel Serrano tenia contactes amb la comunitat religiosa de Can Rius, va demanar-los si seria possible agafar les antigues bigues del balneari, aprofitant que l'establiment s'estava reformant. Tot i que els capellans no hi van posar cap negativa, Jaume de Sans va aconseguir que 'Falange Española' s'impliqués en el projecte i donés diners per fer una gran creu de formigó. Antonio López va ser el paleta encarregat de fer-la. El seu cosí, Josep Martí, el va ajudar com a manobre i Antonio Aranda, que tenia un negoci de granit, els va assessorar a l'hora de triar els materials. La van fer al terrat de casa del paleta, amb uns motllos que ell mateix havia confeccionat. Un cop feta el jovent que havia anat seguint el projecte va haver de triar una data significativa per col·locar-la al seu lloc. Com que havia estat Falange l'organització mecenes de la peça, es va triar el dia 29 de gener de l'any 1962, dia en què el Règim commemorava el 23è aniversari de l'entrada de la vila per part de les tropes franquistes. El grup de nois vinculats a l'OJE (Organización Juvenil Española), va proposar la idea de pujar-la a peu i a força de braços, i, per demostrar que en serien capaços van fer una primera prova portant la creu des de casa d'Antonio López, al carrer de l'Estació, fins a l'Ermita del Remei. Així, el 21 de gener van començar la pujada cap el Farell portant la creu a les espatlles. Miquel Porto, que era fuster, va fer una estructura de fusta per poder transportar la creu a sobre d'aquest suport. Un cop arribats prop de la masia del Farell, deixaren la creu. La nit del 27 de gener el grup dormí a la masia del Farell i l'endemà, van acabar de pujar la creu fins dalt el pic del Vent. Es van fer els fonaments i s'aixecà la creu amb cordes i es tapà de pedres i ciment. Mossèn Ramon Gallofré improvisà un altar i va beneir la creu. | 41.6553000,2.1282800 | 427418 | 4611873 | 1962 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42792-foto-08033-351-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42792-foto-08033-351-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Antonio López | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 42810 | Mainada Calderina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mainada-calderina | XX | Sardana dedicada als infants de Caldes de Montbui | 08033-369 | L'Albert Masat i Roca, nascut el 1928 és calderí i a part de compositor ha format part de la cobla Thermalenca, que en els seus inicis va ser composada bàsicament per musics calderins | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Albert Masat i Roca | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||||||
| 42793 | Taller d'artesania pessebrística Deulofeu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/taller-dartesania-pessebristica-deulofeu | XX | Taller d'artesania especialitzat en el paisatge del pessebre. També realitzen elements complementaris com són les fonts, les anunciates, pallers i pous, els salts d'aigua o les coves i els corrals. En el taller s'utilitzen materials bàsics com el suro, la molsa, fusta, etc. Els treballs es poden fer a mida o per encàrrec. A més a més dels elements paisatgístics, també treballen amb l'escultora figuraire Montserrat Ribes, que realitza figures de fang, vestides amb roba d'origen murcià. | 08033-352 | Mas Llobet, s/n | El taller Deulofeu es troba representat a la Fira de Santa Llúcia (Barcelona) des de l'any 1929, el mateix any en que es realitzà la segona Exposició Universal de Barcelona. És en aquesta època quan Dolors Jutge de Deulofeu inicià l'elaboració i posterior venda a la fira de Santa Llúcia de la Catedral de Barcelona , de tota mena de casetes de suro i petits pobles que representaven tant paisatges orientals així com les masies catalanes i paisatges propis de Catalunya. Més tard, Maria Ferreres de Deulofeu, jove de Dolors, es va iniciar en aquesta feina, incorporant d'altres estris paisatgístics com molins, pallers, arbres de molsa i tot allò pugui formar part de la construcció d'un paisatge pessebrístic de caire popular. Posteriorment, Empar Deulofeu incorporà al taller, coves fetes amb suro pelegrí, molsa i petits troncs recollits amb tota cura del bosc. El fill de l'Empar, l'Albert Deulofeu, nascut l'any 1961, s'introdueix en el negoci del paisatge pessebrístic renovant els paisatges i construccions de pessebres de caire popular, amb l'elaboració de pessebres d'encàrrec de grans dimensions. Abans però, des de l'any 1975 i 1980 s'especialitzà en estudis artístics i de delineació; i del 1980 al 1983 estudià Arquitectura Tècnica. A partir de l'any 1987 és membre de l'Associació de Pessebristes de Palau-Solità i Plegamans. L'any 1989 va ingressar també a l'Associació de Pessebristes de Barcelona, on al mateix any de l'ingrés va col·laborar a l'exposició 'El Pessebre a Catalunya'”. L'any 1991, aconsegueix com a reconeixement a la seva tasca la Carta d'Artesà de la Generalitat de Catalunya. Des de fa anys, l'Albert Deulofeu compta amb la col·laboració de la seva companya, la Marta Casellas. | 41.6047100,2.1784200 | 431539 | 4606215 | 1929 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42793-foto-08033-352-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42793-foto-08033-352-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Albert Deulofeu | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42442 | Termes romanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/termes-romanes | <p>AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOIXAREU, Ramon (1973). Francisco de Zamora 81785-1790). Diario de los viajes hechos en Cataluña, seguit de la resposta del corregiment de Barcelona al seu qüestionari feta per Josep Albert Navarro - Mas i Marquet. Barcelona. Ed. Curial. BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> | s. II aC | <p>Conjunt termal que consta de planta baixa, amb una coberta central a dues aigües formada per teules romanes. El que resta d'aquest edifici és una piscina de forma rectangular, que mesura 11,60 x 6,60 m. Aquesta està construïda amb opus signinum. Per sobre hi ha unes lloses de terracuita que mesuren 46,5 x 33,5 cm, i que es troben disposades a trencajunt. Tota la piscina està envoltada per cinc graons, formant una graderia. De la coberta original realitzada amb opus caementicium només en queda conservada l'arrencada a la banda oest. Tot el perímetre de la piscina queda delimitat per un paviment d'opus signinum, del qual només es conserven l'ala oest i l'ala nord. A ponent es pot observar un mur d'opus caementicium, que conserva l'alçada original. Les arcades i els pilars de base quadrada que sustenten les arcades de la galeria estan construïdes amb blocs de pedra sorrenca roja de grans dimensions. La coberta conservada, formant una volta de mig punt, mesura 6,8 m de diàmetre i està construïda amb opus caementicium.</p> | 08033-1 | Plaça de la Font del Lleó, núm. 3 | <p>Les termes foren construïdes al segle II aC. Les restes que es conserven actualment són una part del que formava part d'un gran establiment termal. L'edifici original s'estenia per l'actual Museu Thermalia fins la riera i per la plaça de la Font del Lleó, fins l'actual Balneari Broquetas. Les termes haurien continuat essent utilitzades com a piscina fins el segle XVI. Francisco Zamora, l'any 1789 fa una descripció de la piscina on relata una habitació de vuit passes d'amplada per 14 de llargada, amb una coberta mig en ruïnes, d'opus caementicium amb tres claraboies. Ja en el segle XVI s'ensorrà part de la casa que cobria l'edifici romà i el 1601 s'hi instal·là l'ajuntament. La galeria perimètrica es transformà en presó i la piscina en graner municipal. L'any 1650 es va tancar la piscina que es trobava al centre de la Plaça del Lleó. L'any 1840, Marià de Sans, propietari del Balneari Rius, va comprar l'edifici de l'ajuntament. La part més ben conservada va ser restaurada l'any 1956. L'any 1986 es documenta una altra piscina al subsòl de la plaça de la Font del Lleó, de la qual només es coneix la llargada de 12 m. Sembla ser que també disposava d'uns graons per accedir-hi. També durant els anys 1986 i 1988 es dugueren a terme excavacions d'urgència al subsòl del museu Thermàlia, localitzant vàries estructures que pertanyien a les canalitzacions d'època romana a més de sis piscines. Aquestes estaven fetes amb opus caementicium i recobertes amb un arrebossat de calç i trencadís de ceràmic. Al nord, es localitzaren dues piscines més de planta quadrada amb un graó perimètric; aquestes mesuraven 1,70 x 2,30 m i 1,80 x 2,30 m respectivament. Per la part esquerra entrant al Museu, s'excavà una altra piscina de planta quadrada d'un metre per banda, construïda amb opus caementicium i un paviment d'opus signinum. A la capella de Santa Susanna es localitzaren dues piscines sense paviment, construïdes amb opus caementicium.</p> | 41.6344500,2.1615600 | 430166 | 4609530 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Assentament (jaciment) | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 80|83 | 45 | 1.1 | 1782 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42443 | Muralla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/muralla | <p>AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> | XI-XVII | els trams recuperats, s'han intentat restaurar i conservar. Molts d'ells no són accessibles per trobar-se dins de finques particulars. | <p>Trams de muralla que es van descobrint a mida que es realitzen intervencions arqueològiques en les cases que ocupen l'antiga línia de muralla. Aquests trams, acostumen a ser porcions de diferents dimensions del mur ja que el conjunt de la muralla ha variat molt a causa del creixement de la ciutat i aquest fet ha anat fent que avui, tot i que es coneix el seu traçat aproximat, no es pugui excavar i recuperar gran part del tram. El que queda de la muralla es situa principalment a la part de la riera, en el carrer Major, el carrer del Pont, a Can Rius, el Museu Thermalia, les Termes Victòria, i el carrer d'Escanyacans.</p> | 08033-2 | Parcialment pel nucli antic de Caldes de Montbui | <p>Es tenen referències en documents de que l'any 1102 existia una muralla que protegia la vila. Aquesta hauria tingut quatre portals que permetien l'entrada a l'interior de la vila i que corresponien als punts cardinals. Així, al carrer de Vic hi hauria un portal orientat tramuntana. Al portal de Vic, durant el segle XVIII, va existir una capella. A ponent hauria existit el portal de Santa Susanna, documentat al 1344. Al sud, el portal de Santa Esperança i a llevant el portal de Salze, esmentat en un document de l'any 1387. Durant el segle XVII, concretament de l'any 1616, se sap que hi haurà un altre portal, conegut amb el nom de portal de l'Àngel anomenat així perquè aquest estava custodiat per un àngel. Sembla ser que el portal hauria dut el nom de Portal d'en Roig, i també portal de Don Carles. També es tenen documentats altres portals que s'aniran construint en llarg del temps, com a conseqüència de les necessitats de la vila. Així, de l'any 1387 es documenta el Portal d'en Porcell, també dit de Berenguer Porcell. De l'any 1370 es documenta el portal Nou, que a mitjans del segle XVI serà conegut com a Portal d'en Bellit. Ja del segle XV, concretament a partir de l'any 1454, i fins el segle XIX es tenen referències del Portal de La Portalera o La Portalera. De l'any 1581 es té constància de l'existència del portal de l'Abeurador, situat al carrer que porta el mateix nom i que formava part dels Corredossos de la muralla. Del segle XV trobem datat un nou portal conegut com Portal de Barcelona. Ja del segle XIX, (concretament l'any 1860) es té coneixement del Portal de la Bretxa, que correspon al carrer que porta el mateix nom i que uneix el carrer Major amb els Corredossos. De l'any 1684 (segle XVII) es té coneixement del Portal del Pont, que també va rebre el nom de Portal de Sant Cristòfol durant el segle XVIII. De l'any 1867 ja durant el segle XIX es coneix la Porta dels Jaquesos. A mitjans del segle XIX, s'inicià una remodelació i engrandiment del recinte urbà extra murs i s'ultrapassà l'àmbit de l'antiga població emmurallada.</p> | 41.6360500,2.1612900 | 430145 | 4609708 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42443-foto-08033-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42443-foto-08033-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42443-foto-08033-2-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | En l'Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya de Caldes de Montbui, realitzat pel Servei d'Arqueologia i Paleontologia de Barcelona, el maig de 2002, la muralla i la torre de la presó s'inclouen dins d'una mateixa fitxa, amb núm. d'inventari IPA 659. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||
| 42444 | La Torre Roja | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torre-roja | <p>BADIA i MORET, J. (1968). La Baronia de Montbui. Notes històriques. Impremta Galobart. Santa Eulàlia de Ronçana. BADIA i MORET, J. (1989). L'Ametlla del Vallès. Notícia històrica. Notícia geogràfica, La Garriga. BADIA i MORET, J. (1991). La Torre Roja. El Vallès Occidental, i el Vallès Oriental, vol. XVIII, pp. 317-319. Catalunya Romànica. Ed. Fundació Enciclopèdia Catalana. FORTÓ, Abel (2008). L'associació d'arqueòlegs FIDES presenta els resultats de les campanyes d'excavació de la Torre Roja. Revista Tot Caldes de Montbui, núm. 1056, del 25 de juliol al 8 d'agost, pàg. 11. Ed. Gràfiques Lloreda. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MOREU REY, E. (1969). La Torre Roja. Els castells catalans, vol. 2, pàg. 169. Barcelona. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> | X-XIV | <p>Torre en ruïnes, amb una fonamentació a base de carreus regulars, units entre ells amb morter de calç. S'observa una torre exterior al conjunt de la fortificació, amb un diàmetre d'uns 10,5 m i una alçada conservada d'aproximadament 1,70 m. Els murs tenen un gruix de 1,55 m. La part de la torre orientada cap a la plana de Caldes ha estat construïda a base de pedres disposades formant un opus spicatum. La torre orientada cap a la muntanya, ha estat construïda amb carreus més grans, entre 25 cm d'alçada x 105 cm. d'amplada. A l'interior d'aquesta torre n'hi ha una segona, de planta circular, amb un diàmetre interior de 3,60m., i un gruix de fins a 1,90 m. Les pedres del mur són de 15 x 25 cm., i estan unides amb morter de calç</p> | 08033-3 | Carretera de Caldes a Sentmenat. Cim del turó de la Torre Roja, al costat del poblat ibèric. | <p>El primitiu nom d'aquest turó fortificat era Castellar o Puig Castellar. Una de les primeres referències de la Torre Roja, apareix esmentada l'any 1529. Es desconeix per ara l'origen del topònim de la 'Torre Roja', tot i que es té coneixement de l'existència dels llinatges Penya Roja i Torre Rubea, en els segles XI i XII. La Torre no ha estat excavada. Pel que fa a l'origen de les dues torres hi ha dues hipòtesis constructives. La primera d'elles és que en una primera torre d'època romana es va afegir una torre de l'alta edat mitjana, reconstruïnt potser part de la vella. Josep Badia obre la possibilitat de que a la torre alt-medieval interior, durant l'època mitjana, s'hagués afegit, una torre exterior per tal de consolidar-la aprofitant els carreus més antics del jaciment ibèric situat a pocs metres.</p> | 41.6330400,2.1435200 | 428662 | 4609389 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42444-foto-08033-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42444-foto-08033-3-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 85 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42446 | Casa Delger o de les Graus - Museu Romàntic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-delger-o-de-les-graus-museu-romantic | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XVIII-XIX | renovada l'any 1807. Entre els anys 1996 i 2004 es va refer la teulada i els esgrafiats de la façana. També es van tractar les humitats | Casa construïda entre mitgeres que consta de planta baixa i dos pisos, amb un pati interior porticat i un jardinet. La teulada és a dues aigües, construïda amb teula àrab i rematada per un ràfec amb la cornisa i el caneló de ceràmica. La façana no és simètrica respecte a un eix central, sinó que es composa al llarg dels tres eixos verticals. Hi ha una gradació de mides amb l'alçada. A la planta baixa s'observa un portal adovellat, amb un portal de fusta massissa clavetejada. El mur exterior està arrebossat i decorat amb esgrafiats, simulant a la planta baixa els carreus de pedra. Als dos pisos superior, les finestres estan emmarcades amb una coloració diferent del arrebossat general de la façana i les baranes de forja. Una decoració rectangular uneix al llarg de la façana el primer i segon pis en sentit vertical. | 08033-5 | Carrer del Dr. Joaquim Delger, núm. 14 | El carrer Delger havia rebut antigament el nom de carrer d'en Sitjar o de les Graus, ja que sembla ser hi hauria hagut uns esglaons. També se'l coneixia pel carrer de la Piqueta, ja que sembla ser en aquest carrer fou construït un safareig de petites dimensions. L'any 1765, l'Antoni Delger i la Margarida Cendra, es van establir al municipi, provinents d'una colònia francesa d'Argèlia, on l'Antoni tenia l'ofici de calderer i anava d'un poble a l'altra acompanyat de la seva esposa. El seu fill primogènit, Antoni Delger Cendre, va continuar amb l'ofici del seu pare, i posteriorment els seus nets. És per això que aquesta casa fou coneguda també amb el nom de “Can Calderer”. La casa pairal és del segle XVII, essent renovada considerablement l'any 1807. A mitjans del segle XIX un descendent de l'Antoni Delger, en Joaquim Delger Sabater, va dedicar-se a la fabricació d'aiguardent. L'any 1930 la casa tornà a patir una restauració. Joaquima Delger, vídua de Joan Armengol, serà la última descendent de la família Delger que viurà en aquesta casa. Sense descendència, nomenarà hereu al seu cosí germà, el sacerdot, Dr. Joaquim Delger Bueno, que el 25 d'octubre de l'any 1959 la cedirà a la vila de Caldes. | 41.6338100,2.1621700 | 430216 | 4609459 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42446-foto-08033-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42446-foto-08033-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42446-foto-08033-5-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Neoclàssic | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98|99 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42447 | Capella de Santa Susanna | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-santa-susanna | A.D. (1991). El Vallès Occidental. El Vallès Oriental. Catalunya Romànica. Vol. XVIII. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. LLOBET VALL-LLOSERA A. (1848). Documentos para la historia de Caldes de Montbuy. MOREU-REY,E. (1964). Caldes de Montbui, capital degana del Vallès. Rafael Dalmau Editor. Barelona. MOREU REY, E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona. Ed. Teide. Barcelona. | XI-XII | restaurada i annexionada al Museu Thermàlia l'any 1992. | Capella dessacralitzada de la qual actualment només es pot identificar la façana situada a ponent, on s'observa l'estructura del mur i de l'aparell. Aquest últim està construït amb blocs de pedra més o menys aplanats per la cara vista i disposats en filades horitzontals uniformes. Destaquen el portal i l'ull de bou situat al damunt. Tot i que aquesta capella que es troba integrada a l'antic Hospital de Pobres, encara es poden veure els pendents de la teulada a dues aigües. L'absis ha desaparegut totalment. Al seu interior hi ha una part de la col·lecció arqueològica del Museu Thermalia. | 08033-6 | Carrer de Santa Susanna, núm. 8 | El primer document on es parla de la capella data de l'any 1141, encara que es parli de que aquesta hauria estat consagrada l'any 1043. Se sap també que l'any 1156, Ramon de Caldes en va fer donació, juntament amb l'alou on es trobava edificada, a la canònica de la catedral de Barcelona. Mes tard, en els terrenys del voltant s'hi edificà l'Hospital de Pobres, incorporant a la construcció la capella. L'any 1979 es va transformar en Museu Municipal. La capella presidia un dels portals antics per on passava el camí que a través del pont medieval es dirigia cap a Ègara (Terrassa) i cap a Sentmenat. El subsòl d'aquesta capella fou excavat fa uns anys, localitzant-hi cinc tombes datades del segle IV dC. Quatre dels cinc enterraments es trobaren col·locats a l'interior d'unes antigues piscines termals. Actualment aquesta capella està dessacralitzada. Al seu interior hi ha exposades vàries peces arqueològiques trobades al municipi. | 41.6340600,2.1610200 | 430121 | 4609488 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42447-foto-08033-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42447-foto-08033-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42447-foto-08033-6-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Des de l'any 1992 en que fou restaurada, aquesta capella es troba dessacralitzada i s'utilitza com a annexe de l'exposició arqueològica permanent del Museu Thermalia. | 92|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 42448 | Font del Lleó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-lleo | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVI-XIX | Font a la qual s'hi accedeix per una escala de doble accés, limitada per una banda per grosses volutes i per l'altra per un muret que normalment fa la funció de banc i que es troba situat en front del raig d'aigua que brolla a partir d'un cap de lleó i a una temperatura de 74º C. Ambdós costats del broll hi ha unes columnes d'estil dòric que emmarquen perfectament la font, i que sostenen una mena de frontó amb l'escut de la vila de Caldes de Montbui; per damunt es troba un lleó assegut, que domina tot el conjunt. A cada banda es disposen unes volutes i uns gerros de pedra. Els fanals de forja que envolten la font són d'època modernista | 08033-7 | Plaça de la Font del Lleó, s/n | La part més antiga de la font és el cap del Lleó per on brolla l'aigua. Les primeres dades de la seva construcció es troben documentades l'any 1581. L'any 1822 hauria sofert una remodelació considerable. L'any 1927, hauria estat restaurada per l'arquitecte modernista Manuel Raspall que va viure entre els anys 1877 a 1937; aquest va ser durant molts anys l'arquitecte municipal. En aquesta darrera restauració també hi treballà l'escultor E. Arnau (al darrera de la font s'observa el seu nom inscrit a la pedra). Antigament la font també havia rebut el nom de Font de l'Escaldador; ja que també era utilitzada pels escaldadors del vímet. La plaça on es troba la font havia rebut el nom de Plaça de les cubelles, degut a que al costat d'aquesta, seguint l'antic traçat del Torrent de Salzer, hi havia 3 basses o cubelles per fer l'oli, de les quals se sap que dues d'elles rebien el nom de Bassa del Rei i Bassa de Sant Joan. L'any 1979 la plaça rep el nom oficial de Plaça de la Font del Lleó. | 41.6343800,2.1620000 | 430203 | 4609522 | 1581 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42448-foto-08033-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42448-foto-08033-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42448-foto-08033-7-3.jpg | Legal | Renaixement|Contemporani|Noucentisme|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Social | 2020-06-25 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 95|98|106|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 348,13 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.