Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42442 | Termes romanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/termes-romanes | <p>AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOIXAREU, Ramon (1973). Francisco de Zamora 81785-1790). Diario de los viajes hechos en Cataluña, seguit de la resposta del corregiment de Barcelona al seu qüestionari feta per Josep Albert Navarro - Mas i Marquet. Barcelona. Ed. Curial. BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> | s. II aC | <p>Conjunt termal que consta de planta baixa, amb una coberta central a dues aigües formada per teules romanes. El que resta d'aquest edifici és una piscina de forma rectangular, que mesura 11,60 x 6,60 m. Aquesta està construïda amb opus signinum. Per sobre hi ha unes lloses de terracuita que mesuren 46,5 x 33,5 cm, i que es troben disposades a trencajunt. Tota la piscina està envoltada per cinc graons, formant una graderia. De la coberta original realitzada amb opus caementicium només en queda conservada l'arrencada a la banda oest. Tot el perímetre de la piscina queda delimitat per un paviment d'opus signinum, del qual només es conserven l'ala oest i l'ala nord. A ponent es pot observar un mur d'opus caementicium, que conserva l'alçada original. Les arcades i els pilars de base quadrada que sustenten les arcades de la galeria estan construïdes amb blocs de pedra sorrenca roja de grans dimensions. La coberta conservada, formant una volta de mig punt, mesura 6,8 m de diàmetre i està construïda amb opus caementicium.</p> | 08033-1 | Plaça de la Font del Lleó, núm. 3 | <p>Les termes foren construïdes al segle II aC. Les restes que es conserven actualment són una part del que formava part d'un gran establiment termal. L'edifici original s'estenia per l'actual Museu Thermalia fins la riera i per la plaça de la Font del Lleó, fins l'actual Balneari Broquetas. Les termes haurien continuat essent utilitzades com a piscina fins el segle XVI. Francisco Zamora, l'any 1789 fa una descripció de la piscina on relata una habitació de vuit passes d'amplada per 14 de llargada, amb una coberta mig en ruïnes, d'opus caementicium amb tres claraboies. Ja en el segle XVI s'ensorrà part de la casa que cobria l'edifici romà i el 1601 s'hi instal·là l'ajuntament. La galeria perimètrica es transformà en presó i la piscina en graner municipal. L'any 1650 es va tancar la piscina que es trobava al centre de la Plaça del Lleó. L'any 1840, Marià de Sans, propietari del Balneari Rius, va comprar l'edifici de l'ajuntament. La part més ben conservada va ser restaurada l'any 1956. L'any 1986 es documenta una altra piscina al subsòl de la plaça de la Font del Lleó, de la qual només es coneix la llargada de 12 m. Sembla ser que també disposava d'uns graons per accedir-hi. També durant els anys 1986 i 1988 es dugueren a terme excavacions d'urgència al subsòl del museu Thermàlia, localitzant vàries estructures que pertanyien a les canalitzacions d'època romana a més de sis piscines. Aquestes estaven fetes amb opus caementicium i recobertes amb un arrebossat de calç i trencadís de ceràmic. Al nord, es localitzaren dues piscines més de planta quadrada amb un graó perimètric; aquestes mesuraven 1,70 x 2,30 m i 1,80 x 2,30 m respectivament. Per la part esquerra entrant al Museu, s'excavà una altra piscina de planta quadrada d'un metre per banda, construïda amb opus caementicium i un paviment d'opus signinum. A la capella de Santa Susanna es localitzaren dues piscines sense paviment, construïdes amb opus caementicium.</p> | 41.6344500,2.1615600 | 430166 | 4609530 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Assentament (jaciment) | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 80|83 | 45 | 1.1 | 1782 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||
| 42451 | Balneari Broquetas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balneari-broquetas | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. COSTA, R.; MONLEÓN, A i altres (2002). Història termal de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA A. (1848). Documentos para la historia de Caldes de Montbuy. | XVIII-XX | Edifici de planta irregular, que consta de planta baixa i tres pisos i amb una torre de sis pisos dormitori. La coberta és plana i transitable encara que l'edifici més alt té una part amb coberta inclinada construïda amb teula àrab. El balneari té una galeria de banys situada a la planta soterrani i un ampli jardí al seu exterior que comunica amb el carrer de Vic i el carrer del Pont. La façana que comunica amb la Plaça de la Font del Lleó, té dos espais clarament diferenciats. Les obertures són simètriques i respecten un eix de simetria. Destaca del seu interior la galeria de banys d'estil modernista així com altres elements decoratius dels salons principals, juntament amb l'escala principal. Hi ha rajoles de ceràmica en el vestíbul, escala i la galeria de banys. Aquesta galeria està conservada en molt bon estat. | 08033-10 | Plaça de la Font del Lleó, núm. 1 | El Baneari Broquetas va ser reedificat durant l'any 1770. L'Hostal de Can Vicenç formava part de les cases que Salvador Broquetas adquirí l'any 1729 per edificar-hi la casa de banys. Els seus propietaris, Joan Broquetas juntament amb el boticari Salvador Broquetas, van ser els autors l'any 1790, del llibre 'Luz de la Verdad. Y extinción de las preocupaciones. Tratado de las Aguas Termales de Caldas de Montbuy'. L'any 1873 passà a ser propietat del Sr. Salvador Nogués i Dalger. L'any 1915 passà a ser propietat de la Sra. Antònia Nogués i Turull. El propietari del balneari comprà tota la banda de cases del carrer del Pont i les va fer enderrocar fent construir un jardí. | 41.6346700,2.1615700 | 430167 | 4609555 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42451-foto-08033-10-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42451-foto-08033-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42451-foto-08033-10-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Modernisme | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94|105 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42541 | Torre Nova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-nova | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XV-XVI | Masia o casa forta de planta quadrada que consta de planta baixa i dos pisos. A la part central s'alça una torre quadrada que segurament cobreix un antic pati central, actualment amb una claraboia per donar llum a l'interior de la casa.. La coberta és plana. Els paraments de la façana estan arrebossats i les pedres són escairades a cada cantonera tan de la façana principal com secundàries. Les obertures de la façana principal són força simètriques respecte a l'eix central de la porta. A la planta baixa, l'accés a l'interior de la casa es fa per una porta adovellada amb un arc de mig punt. El portaló, de fusta, porta una xapa de ferro envellit que la protegeix de les inclemències. Aquesta té un portó a la fulla dreta. Per accedir-hi s'han de pujar tres esglaons de pedra de pissarra vermella més el marxapeus. Ambdós costats de la porta, una obertura, de proporcions verticals, amb una reixa senzilla de ferro forjat. No presenten cap element arquitectònic rellevant. Al primer pis, hi ha tres obertures, repartides de la següent manera: Per damunt de la porta i a la banda dreta, dos finestrals gòtics amb un arc conopial, brancals i llindar de pedra. A l'esquerra de la façana, un finestral que presenta les mateixes característiques arquitectòniques, però de dimensions més reduïdes. Entre els dos finestrals gòtics hi ha un rellotge de sol, amb restes de color vermell, i la data '1955'. A l'esquerra també hi ha doble cercle de color vermell però el seu interior és illegible. El segon pis presenta tres obertures simètriques disposades horitzontalment, que no presenten cap element arquitectònic destacable. Davant de la casa hi ha una era feta de lloses irregulars de pissarra vermella. A l'esquerra del portal hi ha un banc de pedra adossat a la paret fet també en pedra vermella. A la dreta hi ha una jardinera, on hi ha plantats uns magraners i una caseta pel gos, construïda fa poc temps. Més a la dreta una petita bassa d'aigua de planta circular, dissimulada amb xipressos plantats a tot el seu perímetre. A la dreta de la façana, hi ha un barri amb dues pilastres i un esglaó per salvar el desnivell tot en pedra d'esmolar, amb un barri de ferro. En el pilar dret hi ha una pedra amb la inscripció 'TORRE NOVA. 1780'. Aquest barri dóna accés a la façana situada al nord-est. Destaca d'aquesta façana una finestra realitzada en pedra i situada al primer pis. Entre aquest pis i el segon, s'observa gairebé a l'escaire de la façana que dóna ja amb la que es troba orientada al nord, una petita obertura, segurament per donar claror a l'escala, i que està també feta amb pedra. A l'interior de la casa, una entrada, serveix de distribuïdor a les diferents dependències. Per sota de la claraboia, un pou d'aigua fet tot ell amb pedra, i per darrera del pou, les escales de pedra que pugen cap els diferents pisos. En les parets de la claraboia, s'observen algunes finestretes amb llindes i brancals de pedra. A l'esquerra de la façana, les escales fetes amb pedra d'esmolar, que condueixen a un porxo modern adossat a la façana de ponent, amb teulada d'una sola vessant i teula àrab i la piscina de la casa. Per sota, una porxada, amb columnes de pedra també igual que la resta de la casa, on es resguarden els vehicles. | 08033-100 | Turó entre la riera de Caldes i la muntanya del Farell | Aquesta casa també es coneix popularment amb el nom de mas de les serps. La tradició popular diu que va pertànyer a un poderós cavaller que hi va construir una casa senyorial, entroncant clarament amb la tradició que assigna fabulosos tresors que inevitablement són custodiats per serps mitològiques. D'altres diuen que l'explicació és de que en aquest indret hi havia moltes serps. Segons Moreu-Rey (1962), aquesta casa va ser propietat de Vidal de Vallgornera i Branciforte quart duc de l'Aranella. Moreu-Rey (1962) troba documents que expliquen que tota la costa del Farell pertanyia als Santjust després de Vallgornera. La Torre Nova va ser potser construïda de nova planta, o potser reedificada a l'emplaçament d'un dels antics masos de l'heretat. En els segles XVII i XVIII només quedaven a l'heretat el Puig del cos i la Torre Nova. Entre 1777 i 1780 va ser restaurada (fusters: 462 ll.; paletes: 740 ll.; plantacions de noves vinyes i oliveres: 1.373 ll). En 1860 es trobava abandonada, així com en 1873: 'no consta más que de las paredes principales'. També es troba anomenada en documents, on es llegeix. 'tota aquella casa dita la Torre' (1618); la pahissa 'de la Torre' 'en Prat de la Torre Nova', masover (1685-1696); 'la Torre Nova', la 'Torranova (segles XVII - a partir de 1685 - fins el segle XX' ; 'teris Turris novae vocatae de Vallgornera' (1720); 'Torre de Vallgornera' (s. XVII). | 41.6524100,2.1499200 | 429216 | 4611534 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42541-foto-08033-100-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42541-foto-08033-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42541-foto-08033-100-3.jpg | Legal | Gòtic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 93|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42542 | El Fonoll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-fonoll | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Masia de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos, tot i que la façana de migdia només té una planta baixa. Està construïda en un marge i només és per la façana de nord-oest que es pot observar la planta baixa i els dos pisos. Aquesta masia està formada per tres cossos. El primer d'ells, té una teulada a doble vessant, amb teula àrab. Totes les obertures de les quatre façanes presenten llindes de fusta , a excepció de la façana nord-oest, on en el segon pis, hi ha tres finestres amb llinda, brancals i ampit de pedra. Destaca d'aquestes tres, la que es troba a la dreta de la façana, ja que a la llinda porta la inscripció '1693' amb una creu entre el 6 i el 9. A l'esquerra de la façana que comunica amb l'era de la casa, hi ha vàries construccions annexes , antigament porxos i corts pel bestiar, amb un pati obert, que han estat restaurats. Per accedir-hi es pot fer a través de l'interior de la casa, o des d'un portal afegit durant la restauració al qual s'hi accedeix a través de tres esglaons de lloses de pedra d'esmolet; el portal té brancals de pedra i una llinda de fusta. Per damunt d'aquesta, es troba una antiga llinda de finestra trobada a la casa, la qual s'ha integrat a la construcció, i on es pot llegir la data '1728' ; Per damunt, s'hi ha col·locat una petita marquesina de teula àrab amb carener. La planta més baixa, és utilitzada com a garatge i magatzem. Les façanes són fetes de pedra irregular. Les juntes de ciment han estat lleugerament tenyides donant un to vermellós a tot el conjunt. | 08033-101 | Quintana del Fonoll | Moreu-Rey (1962) troba referències escrites d'aquest mas l'any 1246 on se'l anomena 'Mas de Fonoll', 'lo mas Fonol jussà' (1254); 'mas de F. inferior' (1344). Va quedar agregat al II abans de 1438; aleshores inhabitat; 'Mas dez Fonoy Jusa' (1477), i prat del mas dez F.J.'. També destaca de l'any 1246 (supra); 'Foeniculo superiori' (1306); 'Fonol sobirá', 'Mas de Fonoy sobira' (1411); 'Mas de Fonoll' o 'de Funiculo' (s. XV); 'Mansum fonoll subira habitatum et affocatum et mansum etiam Fonoll iusa inhabitatum lebatum et adjunctum' (1438); 'domus mansi des Fonoy' (1543); 'El Mas F.' (s. XVI a XX); 'Lo fonoll' (s. XVIII); o 'El Fonoll' (s. XIX i XX). Pel que fa al llinatge, es troben documents que parlen d'Arnau Desfonoll, casat amb Elisendis (1318); Arnau; Bernat fill i Ermesenda (1334); Cateherina, muller de Guillem de F. I (1344) es reconeix dona pròpia dels Vilademany. Guillem des F.J. (1353). Per altra banda troba referències i esments de Pere de F. S. (1306); Arnau des F. S. (1325); Pere de F. Jaume de F. (1412); Silvestre F. - que posseeix els dos masos agregats - (1431 a 1445); Antich F.(1560); Joan Farell, alias F., usufructuari del mas, casat amb Joana pubilla (1543, 1564), pare de Joan F.; Joan F.; diversos personatges del mateix nom des de (1564 a 1633): l'any 1619 convivien Joan F., i Joan F., menor; Antoni Joan F. (1661, 1664); Joan F. (1675,1683); Francesc F. (1717 a 1743)), pare de Miquel F. (1732 a 1766); Andreu f. (1781 a 1800); Joan Robert, o Joan R. F. (1809, 1843). | 41.6777200,2.1374600 | 428207 | 4614354 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42542-foto-08033-101-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42542-foto-08033-101-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42543 | Les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-elies | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XVIII | Masia de planta irregular que consta de dos cossos de planta rectangular disposats en angle amb un edifici annexa. De planta baixa i dos pisos, la masia està construïda als quatre vents. La façana principal està orientada a llevant, seguint el curs de la riera de Caldes. La coberta és a dues vessants, de teula àrab, amb el carener perpendicular a la façana de migdia. En aquesta façana posteriorment s'hi va adossar un altre cos amb teulada d'una sola vessant, i teula àrab. Al segon pis presenta dues obertures simètriques amb brancals, llinda i àmbit que dibuixa una petita cornisa. A la façana principal, no hi ha un ordre clar de les obertures, prioritzant però el sentit vertical. Les dues de dalt estan fetes amb brancals de pedra i llinda de pedra, l'ampit és de pedra petita disposada plana. A la finestra més allargada, situada al costat esquerra de la façana en els brancals just per sota de la llinda de pissarra, la pedra ha estat substituïda per maó. La finestra de la planta baixa, de forma quadrada, ha estat oberta posteriorment, i no presenta cap element arquitectònic significatiu. El portal d'entrada està composat per un arc de mig punt, fet amb maons disposats en sentit vertical i els brancals de pedra. El llindar d'aquest portal també està fet amb un gran bloc de pedra. En aquesta façana hi ha adossat un pedrís de pedra. També es pot observar un altre pedrís de pedra a la façana restaurada recentment i on s'ha transformat l'antic galliner en dependències de la casa, per on s'accedeix per la façana nord. Aquesta última té varies obertures amb els brancals i llindes de pedra, algunes refetes actualment. També en aquesta façana s'ha obert una porta i per salvar el desnivell s'hi ha construït un petit pont amb quatre esglaons, on s'hi ha afegit una barana de ferro forjat de línies senzilles. La façana orientada a ponent, és la més carregada amb obertures; a la planta baixa, s'ha obert no fa gaire temps un porta que dona sota el cobert i permet accedir a la casa per l'antic celler. Al primer pis hi ha tres finestretes quadrades disposades horitzontalment, amb reixes, envoltades amb brancals, llinda i ampit de pedra, i per damunt d'aquestes, un seguit de finestres disposades horitzontalment, i en sentit vertical menys la que queda més a la dreta, que té una forma més quadrada. Totes elles envoltades amb brancals, llinda i ampit de pedra pissarra vermella. A l'interior de la casa els forjats han estat refets novament, amb totxana i bigues imitació fusta vella. La totxana ha estat envernissada. El terra de la planta baixa està fet a base de lloses de pedra distribuïdes irregularment. A la dreta dóna pas a una antiga cort de bèsties, i a continuació cap al celler, on s'observa la part del darrera del forn que es troba a la cuina. Aquest està construït amb un paredat mixt de carreus de pedra sense treballar amb material constructiu units amb morter de calç. Tornant al rebedor, a l'esquerra de la porta hi ha les escales que condueixen al pis de dalt i que estan fetes amb enormes blocs de pedra. Al davant, a la paret que separa el vestíbul de la cuina, hi ha una fornícula que va ser destapada en picar la paret. A l'interior de la cuina, a mà esquerra, hi ha un pou que permetia tenir aigua a la casa i també ser utilitzat per a conservar els aliments en fresc, que eren baixats mitjançant una corriola i una galleda. A la dreta, hi ha una llar de foc, amb el forn per coure el pa i una fornícula al costat, que devia servir per guardar el menjar. Al costat de la llar de foc hi ha un petit escó de fusta que un cop tancats dins la cuina permetia veure si algú accedia a la casa. També hi ha el taller on es conservava la brasa per cuinar. A l'exterior de la casa, a l'era, hi ha un safareig no gaire gran, amb una pica de pedra de pissarra vermella, sense aigua, i que segons el seu propietari, està pendent per restaurar la part de la rentadora. | 08033-102 | Vall de les Elies | Segons ens explica el seu propietari, el Sr. Salvador Torras, aquesta casa fou construïda l'any 1714. Els seus avantpassats perderen en un incendi l'antiga masia de Les Elies Velles (la qual està documentada a l'any 1300), situada per damunt de la Casa Nova de Les Elies. Decidiren instal·lar la nova masia prop de la resclosa i ho feren construint-la damunt d'una llosa de pedra com moltes de les grans plaques de pedra que es troben prop del riu. Durant uns anys la casa va quedar inhabitada, i des de fa uns cinc anys, que el seu propietari es dedica a restaurar-la. | 41.6736400,2.1391900 | 428346 | 4613900 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42543-foto-08033-102-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42543-foto-08033-102-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42544 | El Pascol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pascol | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII | la part més antiga de la casa està en desús | Masia de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta a dues aigües, desaiguant cap a les façanes laterals. Construïda amb teula àrab, les teules estan disposades a llata per canal (la disposició dels cabirons és perpendicular al pla de la façana principal). El carener és perpendicular a la façana principal que està orientada a l'est. Les obertures més importants es troben a la façana principal i el seu perímetre està resseguit per pedres carejades o carreus de major magnitud que els emprats a la paret. L'acabat de tota la masia és amb pedra vista. El pendent de la coberta oscil·la al voltant del 30 %. En aquesta masia s'observen les diferents etapes de creixement; adaptant-se i interrelancionat-se per tal de constituir la màxima unitat organitzativa. Així trobem una part de l'edifici, situat a la façana de ponent de planta rectangular, que consta de dos unitats volumètriques; la primera, de planta baixa, pis i golfes i més a l'esquerra, de planta baix i pis. La coberta és a una sola vessant per l'edifici més alt i a doble vessant per l'edifici més baix (amb la coberta orientada a mig dia més gran). Totes les obertures situades a la planta baixa estan col·locades en punts relativament alts de la façana, per permetre senzillament el pas de la llum del dia a l'interior de la casa. Són de petites dimensions i duen una reixa. Cal senyalar una espitllera disposada al tercer volum, just davant del safareig. Al segon pis, hi ha vàries obertures, en general disposen de carreus o pedra carejada que ressegueixen les finestres i la porta. Les finestres estaven tancades amb porticons de fusta enrasats al pla de façana, tot i que actualment, algunes d'aquestes no tenen cap mena de tancament. El ràfec de la coberta és constituït per una simple volada de totxo per suportar-ne les teules. Les golfes presenten obertures molt més petites, resseguides amb pedra. Els tancaments de la masia són de pedra combinada amb argamassa amb vista a un resistència més alta. La pedra és austera, extreta directament de la naturalesa. La façana principal es troba protegida per un seguit d'edificis annexes que juntament amb els dos portals d'accés a la masia, formen un pati interior: per la banda de migdia, una porxada amb arcs de mig punt realitzats amb maó i on modernament s'hi han col·locat uns pilars fets amb totxo i ciment, per evitar el seu enderroc. Davant de la façana principal, hi ha la portalada d'entrada, amb un carener i teuladeta o marquesina a doble vessant amb teula àrab; El portal està fet tot ell amb totxo i presenta un arc rebaixat. Conserva el portal de fusta amb un portó a la banda dreta. Al seu costat, un altre edifici annexa, gairebé enderrocat; es tracta de les corts del bestiar. Encara s'observen les dues jàsseres perpendiculars separades per un peu dret que aguantaven la teulada. Resseguint les corts, tornem a trobar una segona portalada d'accés a la masia, exactament igual de la primera, tancant totalment el pati. De la façana principal, cal destacar el portal adovellat no gaire alt, i la finestra resseguida tota ella amb pedra, amb el marc motllurat, i on a la llinda hi ha gravada l'any 1648. A l'esquerra de la finestra un antic rellotge de sol, del qual només queda la part de l'arrebossat i la marca del gnòmon que senyalava les hores. A la planta baixa, destaca a l'esquerra de la façana, un trull d'oli, integrat a la façana mateix, on encara hi ha part de l'estructura, una biga de fusta, part de la premsa (en ferro) i les pedres de grans dimensions, on s'hi observa el retall per encaixar-hi les diferents parts de fusta que no s'han conservat. | 08033-103 | Muntanya del Farell, a la capçalera de la riera de Codonys | Moreu Rey (1962), troba referències documentades datades del segle XIII com a 'Paschal'; del 1353 es troba anomenat ja 'Mas Pasqual'; entre el segle XV, a partir de 1400 es troba anomenat com a 'manso Paschual', 'Mas Pescual de Rovyno', manso Paschual de Valle de Rovinyo. En la la documentació posterior entre els segles XVI i XIX se segueix escrivint 'Mas Pasqual de Rovinyó', 'Mas Pasqual', 'Mas Pascual', 'partida del Pasqual', etc., però oralment ja es devia pronunciar com ara, com ho demostren les referències sqq.:'Pascol (ap. 1434); 'heretat del Pascol de R.' 1607) 'El Pascol' (segle XX). Aquest mas era alou del monestir de Sant Cugat. Es troben referències escrites de que l'any 1400 Francesc Pascol es confesava 'homo proprius solidus et affocatus dicti Monasterii'. També se sap que l'any 1721 l'heretat comprenia 405 quarteres i llindava amb Vallgornera (la Torre Nova), a ponent amb el terme de Sentmenat i a tramuntana amb el Farell. Pel que fa al llinatge es documenta el nom de Paschal de Rovinio (on 'Paschal' és encara nom de baptisme) (1226); Berenguer P., que potser no és de la mateixa família (1242); 'Petro Paschali' (1273); Arnau P. (1353); Joan P. de R. (1365); Francesc P. (1400); Jaume P. ( (1411); Pere P. de R. (1510, 1515); Vicenç P. de R. (1550, 1553); senyer en Antoni P. de R. (1563, 1594); Joan P. de R. (1605, 1631); Jaume P. de R. (1658); Emmanuel P. de R. (1703, 1772); Miquel P. de R. (1775, 1781); Martí P. de R. (1792). Se sap que l'any 1860 la casa havia estat propietat de Jaume Margenat, casat amb Maria, filla del mas Pascol. | 41.6415200,2.1406600 | 428433 | 4610332 | 1648 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42544-foto-08033-103-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42544-foto-08033-103-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42544-foto-08033-103-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | A la dreta de la porta adovellada hi ha un pou d'aigua adossat també a la façana, amb una coberta realitzada amb lloses de pedra de grans dimensions formant una teuladeta a doble vessant aguantada per unes bigues de fusta al seu interior i una llosa de pedra d'esmolet just per sota del carener, posada damunt dels pilars del pou. Les parets són fetes d'argamassa i pedra. S'observa la corriola i està tapat amb unes planxes de fusta. Al seu costat, adossat, un petit safareig fet amb un únic bloc de pedra. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||
| 42545 | Ball de gitanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-gitanes-1 | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volum V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona MORA VERGÉS, Antonio (2005): Setmanari La Forja de Castellar del Vallès. Relats en català. Castellar del Vallès. SERRAT I BLANCAFORT, Xavier (2005): Revista Setmanari Montbui. Extra de Sant Jordi. http//xsb-blogspot.com (consulta realitzada el 22/09/2008) | XVIII XXI | El Ball de Gitanes seguia un ritus ben establert, amb l'entrada del Ball de Caldes, i el Galop d'Entrada on es presentava i feien entrada a la plaça totes les colles participants a la ballada, amb el nomenament de la núvia. Un cop totes les colles eren a la plaça es feia el sorteig de la núvia de l'any següent entre totes les noies que participaven a la ballada d'aquell any. Quan es tenia la núvia, es feia el Galop de la Núvia encapçalat per la núvia i la seva parella. Després es ballava el Xotis, les Catxutxes, les Contradanses, la Jota i el Vals-Jota. Les gitanes acabaven amb el Galop Final. I per finalitzar l'acte, tots els participants a la ballada i els espontanis, feien la Ballada Popular del Vals dels Barons. La roba dels balladors estava inspirada en els vestits antics, coneguts per la documentació fotogràfica i testimonis orals. Els homes vestien amb pantalons, camisa blanca; una faixa i una cinta al cap de color vermell. Als turmells hi portaven picarols i cintes de colors. Les dones portaven un vestit blanc curt per sota els genolls i un mantó negre a l'esquena amb una faixa vermella a la cintura. La núvia duia un mantell blanc per damunt del vestit. | 08033-104 | Moreu-Rey i altres van intentar esbrinar l'origen del ball de gitanes sense poder trobar cap document concret que fes referència al tema. Segons alguns autors, el Ball de Gitanes estaria relacionat amb les festes saturnals romanes. Per altres, estarien relacionats amb els balls zíngars que arribaren a Catalunya cap el segle XV. També és confús l'origen del nom ja que en aquells temps s'anomenava 'gitanos' a tots els grups de gent que anaven d'un costat a l'altre sense lloc estable on viure. Per trobar la primera informació escrita que parli del Ball de Gitanes al Vallès, s'ha de remuntar a un document de 1767 que fa referència a una Ballada de Gitanes que tingué lloc a Sant Celoni. Les Gitanes era considerat més aviat com un espectacle on les parelles dansaven diversos ritmes populars. A les ballades que es fan a l'actualitat només hi participen els balladors, les balladores, la cobla i el mestre de ball, però antigament en aquests balls hi participaven una sèrie de personatges que tenien l'objectiu de fer riure al públic. Els mestres de ball tenien inventaven nous passos per sorprendre al públic i a les colles procedents d'altres poblacions. En referència a la vestimenta, moltes de les peces utilitzades no han canviat, com, les espardenyes amb picarols cosits, les castanyoles, la faixa del balladors, les faldilles voladores de les noies, etc. Les músiques, la indumentària i el ball poden variar molt d'un lloc a l'altre, fruit de la evolució constant de les colles. Sembla ser que al segle XIX utilitzaven castanyoles i picarols per ballar. Algunes noticies de principis del segle XX ens parlen de l'existència a Caldes de dues colles. També es té informació de que a l'any 1928 o voltants haurien existit quatre colles. Durant la guerra civil s'aturà tot, fins l'any 1946 on la Colla de Ball de Gitanes de Santa Eulàlia de Ronçana va fer una actuació al Casino Caldense. A partir d'aquí, els habitants de Caldes van animar-se intentant renovar amb la tradició. La Pasqua de Pentecostes de l'any 1946 es va celebrar un ball de gitanes als jardins de les termes Victòria. En aquella època el director de la Colla va ser el Sr. Joan Pi. A finals dels anys 1950 el ball s'havia tornat a perdre. Segons explica el Sr. Serrat, sembla ser que existeix una pel·lícula que conté la filmació d'una ballada de Gitanes que tingué lloc a la Plaça de la Font del Lleó, la segona Pasqua de l'any 1935, però no s'ha pogut localitzar. Al Volum II del Costumari Català, de Joan Amades , a la pàgina 217, hi trobem ' El punteig típic dels balls propis de Carnestoltes pel Baix Llobregat, pel Vallès, i pel Maresme, havia estat l'espolsar, punteig que va donar nom al tipus de ball qualificat d'espolsada, el qual, al Vallès sobretot, des de la darreria del segle XVIII va prendre el qualificatiu de Ball de les Gitanes' El mateix J. Amades, dedica un petit opuscle al Ball de Gitanes, o Ball de les Gitanes, editat l'any 1925. | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42545-foto-08033-104-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42545-foto-08033-104-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42545-foto-08033-104-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | popular | Per haver-se perdut el ball de gitanes pròpiament dit de Caldes, s'ha descrit tal i com es balla a Sant Vicenç de Castellet - Bages que perdura des de principis de segle XX. Aquest ball fou ballat per primera vegada el 10 de febrer de 1907, revestit de gran festa. Hi participava un grup de picapedrers vinguts de Caldes de Montbui, que introduiren aquest costum tant arrelat a la zona del Vallès. Les noies que els acompanyaven eren ja de Sant Vicenç. Durant el treball de camp s'entrevistarà al Sr. Josep Lluís Fernández, el qual descriurà els records d'aquest ball. | 94|98 | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42546 | Can Pujol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pujol-2 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVI-XVII | tot i que la façana principal ha estat arreglada, l'aspecte general del mas és de deterioració progressiva, si no es duen a terme algunes intervencions d'urgència sobretot en alguna de les cobertes. | Mas de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes, que es troba envoltat per varis edificis annexes de planta rectangular, la majoria d'ells, de planta baixa. La coberta dels edificis principals és a dues aigües i en teula àrab. Només alguns dels annexes, com el paller, o un parell de corts, disposen de coberta a una sola aigua. Les teules estan col·locades a llata per canal sobre bigam de fusta; és a dir, col·locades lateralment entre llates i una fila forma la canal i l'altra el carener, amb els cabirons col·locats paral·lels a la biga serrera de l'edifici. El pendent de la coberta oscil·la al voltant del 30%. El mas està disposat físicament de manera que el mur exterior dels edificis annexes, forma, juntament amb un mur aixecat que mesura entre dos metres i mig, fins a tres metres d'alçada, una closa o recinte tancant tota la propietat, aïllant-la de l'exterior. Un cop tot tancat, només es pot accedir a la propietat per dos portals: el primer, que dóna a l'era interior, per darrera la casa principal, i on es troben les corts, paller, i el celler, aquest últim de grans dimensions, i on es feia el vi i es guardaven les botes. Aquest portal, està format per dos brancals fets de totxo que sustenten un arc de mig punt també de totxo disposat a mena de plec de llibre. Per damunt, queda protegit per una coberta en teula àrab, a dues vessants, desaiguant una d'elles cap a l'interior del pati i l'altra cap a l'exterior del mas. Aquesta coberta té una estructura de bigam de fusta. El portal té encara els guarda-rodes o guardacantó. El segon portal es troba orientat a migdia, i dóna amb l'era de la casa pairal. Presenta les mateixes característiques que el primer portal. Quan arriba la nit, els portals queden tancats des de l'interior. Un cop dins, s'observa una era feta de pedra granítica, composada per lloses disposades irregularment. Com que aquestes no són planes, modernament, els masovers varen allisar amb ciment i sorra el davant de la porta d'entrada a la casa. També es pot observar una pallissa i un galliner al qual s'hi ha d'accedir per uns graons molt alts fets de maó i pedra on destaquen els grans blocs granítics. La coberta del galliner està feta amb teula àrab, a doble vessant, amb bigues de fusta, on cal destacar tres grans bigues de grans dimensions fetes de roure. Al costat, una pallissa, aquesta amb teulada a una sola vessant, i bigam de fusta, al qual també s'hi accedeix per uns esglaons estrets fets de totxo. Les bigues es recolzen damunt de pilars fets de totxo. Pel que fa a la planta baixa de la casa pairal, només disposa de dues obertures: la primera, el portal d'entrada a la casa, format que dovelles formant un arc de mig punt. Al damunt de l'arc, un rajol ceràmic de color blanc, amb el número '41' en negre. La segona obertura, es troba a l'esquerra del portal, amb carreus que ressegueixen la finestra. Pel que fa al pis superior, destaquen tres finestrals gòtics, dos dels quals (els situats als extrems són idèntics, amb la diferència de que el finestral de la dreta és més petit que el de l'esquerra). A la planta golfes, s'observen tres obertures de forma quadrada, sense cap element decoratiu, com acostuma a ser el cas per aquest tipus de planta. Les finestres de tancament són de fusta. La pedra utilitzada per als murs estructurals o tancaments és principalment granítica, de mida reduïda i seguint les formes que la naturalesa li ha donat. La unió entre peces és amb argamassa, és a dir una barreja de calç, sorra i aigua. Els edificis annexos han estat construïts seguint el mateix procés, tot i que també s'ha utilitzat el maó. De vegades val a dir que algunes elements han estat aixecats amb pedra en sec. A excepció de la façana principal de la casa pairal, els edificis annexes no disposen de pedra carejada o carreus que en ressegueixin les finestres o les portes, però sí de llindes de fusta. | 08033-105 | Carretera Vella de Palau Solità, s/n | Moreu-Rey (1962), troba vàries referències documentades que parlen al segle XIII i XIV del mas Pujol com 'de Podiolo'; o més endavant, de l'any 1353 com 'lo mas dez Pujol (...) de la vall d'Alberada'; ja en el segle XV i XVI, es troba anomenat com a 'Pujol de la Torra';També durant els segles compresos entre el XVI fins al XX, es trobarà com a 'mas Pujol' o 'can Pujol'. Concretament de l'any 1721 el mas Pujol es situat de la següent manera: 'Afronta a migdia amb el terme de Palau; a ponent amb el de Sentmenat; a llevant amb la Riera'. Pel que fa al llinatge, es parla ja d'un tal A. de Pradrell del 1247 (?); Guillem de Pradell 1274, 1302); en el segle XIV i següents la senyoria era dels Torre, i passà després a Berenguer de Vallseca. Per això, i per a distinguir-los dels Pujol de Pradells, és utilitzada l'expressió 'P. de la Torra'. Arnau de P. (1357); Bernat Saragossa, alias P. (1406); 'an P. de la Torra' (ap. 1415); Pere 'Puiol de la torra' (1445); Bernat P., alias Fonolleda (1447, 1479); Joan P. (1483, 1519); Bernat P. (1540); Narcis P. (1551, M. en 1558); Miquel P. (1558, M. aproximadament cap el 1580); Pere Pau P. ( aproximadament 1580, 1609); Francesc P. (1658); Francesc P. (1719, 1736, M. ant. 1769), casat amb Maria Mayans Drocada; Jaume P., del mas, fill dels precedents. (1755, 1781); Maria Teresa P. i Fatjó, filla del precedent (difunta en 1774). El mas Pujol passa aleshores a la família Fatjó de Cerdanyola, i encara avui la família Fatjó n'és propietària. | 41.6036400,2.1699400 | 430831 | 4606103 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42546-foto-08033-105-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42546-foto-08033-105-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42546-foto-08033-105-3.jpg | Legal | Gòtic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació descripció)El ràfec de les cobertes és construït per la simple volada dels cabirons, amb unes posts de fusta al damunt per suportar-ne les teules. La majoria de les façanes disposa d'un acabat amb pedra vista. L'acabat d'arremolinat de la façana principal i la façana exterior de la bodega sembla ser molt més modern. A la dreta de la façana principal de la casa pairal hi ha un pou fet de pedra irregular, tapat amb una llosa. Al seu costat dos contenidors d'aigua tallats dins d'un bloc de pedra. Un d'ells molt més gran, de planta rectangular i l'altre, cilíndrica servien per abeurar el bestiar.El mas es troba en una àrea d'expectativa arqueològica. Durant el treball de camp, no es va localitzar cap resta en superfície. | 93|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||
| 42547 | Molí fariner d'en Selles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-fariner-den-selles | BOLÓS, Jordi (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Cap.15, pàg. 363-389. Textos i estudis de cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. PALLARÉS-PERSONAT, J.; AYMAMÍ, G. (1994). Els molins hidràulics del moianès i de la riera de Caldes. Arxiu bibliogràfic excursionista de la unió excursionista de Catalaunya de Barcelona. 90 anys d'activitats - 1904-1994. Núm. 31. XXVI Premi 'Sant Bernat'. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona. | XVIII | Molí de planta irregular, que consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta a una sola vessant, orientada a migdia i de teula àrab. Les teules queden amagades per un ràfec en forma de cornisa motllurat que ressegueix tot el perímetre de la teulada. Les obertures de la façana principal han estat modificades en llarg del temps, i tot i que mantenen una certa simetria vertical, i horitzontal, no n'hi ha cap d'igual. Per damunt de la porta d'entrada hi ha dues balconeres superposades; la del primer pis, presenta un voladís més gran, amb una barana de ferro forjat treballada; la del segon pis, un balcó amb un voladís de petites dimensions i una barana senzilla, amb barrots de ferro. Al seu interior ja no existeix cap peça originària de l'antic molí. No obstant això, el propietari hi conserva una peça de fusta, restaurada, de gairebé dos metres d'alçada que feia anar les aspes i la mola del molí. A l'era del molí es poden observar, les restes de les moles del molí colgades arran de l'era i utilitzades com a marxapeus tan a l'entrada principal del molí com del porxo. Just a l'esquerra de la porta d'entrada al molí, per terra hi ha una mena de cisterna; un cop dins, s'observa que aquesta mena de cisterna està composada per dues galeries principals excavades al terra que travessen per sota terra, l'entrada de la casa i donen directament al darrera d'aquesta, on es troba encara la bassa i el pou del molí. En cadascuna d'aquestes galeries hi havia una aspa de ferro, que un cop que el molí havia fet el seu treball, entrava l'aigua per aquestes galeries i mitjançant les aspes era reconduïda per una galeria més petiteta que travessa l'era de la casa fins la riera de Caldes. Els sostres de la galeria estan fets amb encanyissat, i actualment encara es poden veure perfectament les empremtes deixades al sostre. En algunes de les parets de les galeries i al terra, es poden observar concrecions calcàries importants. | 08033-106 | Riera de Caldes amb el Torrent del Remei | Moreu-Rey (1962), troba vàries referències documentades de l'any 1687, que parlen d'aquest molí: 'illum olendinum farinerum olim draperium olim dirutum, nunc habitatum, cum Bassia' (com a molí fariner), 'alio molendino vestro de esmolar' (com a molí d'esmolar). També, del segle XVII troba altres referències escrites: 'molins Boixets (...) avuy son de Selles', 'molins que te Esteve Salles Sabater que es deien molins de Mn. Moxet', etc. 'un parol ab sos sercols de ferro (...) pro saboneria quam noviter fabricamus ad latus et medium molendinorum farineriis draperis et esmoletoris quae possidemus'; 'pro constructione seu fabrica dictae saboneriae', els Selles, hipotequen 'totum illum molendium draperium (...); alium molendinum farinerium deshabitatum et partim dirutum...' (1691); 'el molí 'd'esmolar' 'juxta et valde prope molendinum draperium et farinerium theresiae Cellers et Lledó...' va ser comprat l'any 1695 per Bernedà; 'lo moliner d'en Celles' (1696); vers 1720, aquest moliner era Valentí Torruella. L'any 1781 se sap que el propietari del molí era Onofre Sallers. L'any 1563 es documenta com a propietari del molí el Sr. S. Sabater. També es té documentat que cap a l'any 1920, l'activitat del molí va aturar-se, tot i que la casa continuà essent habitada pels masovers, fins que aquesta propietat fou adquirida pel pare del Sr. Josep Maria Ventura l'any 1967, però els molins ja no funcionaven. Durant la visita al molí, es va poder observar com la bassa del molí s'estava colgant de terra De fet, a la paret de la porxada d'entrada del molí fariner, hi ha unes rajoles de ceràmica on es pot llegir 'Molí d'en Sellés. En 1289 va ser arruïnat er una inundació i la presa destruïda; de nou establerta en 1317 va cessar de treballar vers 1920'. El funcionament del molí era el següent: el molí se situava a la vora del curs d'aigua de la riera de Caldes, en un indret on hi hagués un desnivell per obtenir un salt que li proporcionés l'energia per fer moure les moles. A més a més, disposava d' una resclosa, que permetia desviar l'aigua per un canal -rec o sèquia- fins a la bassa. Aquesta servia per a aconseguir una regularitat en la pressió de l'aigua que anava a parar per sobre el rodet i també per assegurar l'abastament en períodes de sequera. El molí fariner atenia la mòlta de gra de les pagesies del seu entorn. El molí d'en Selles, com altres molins fariners van aparèixer segurament durant l'època medieval, i molts molins del segle divuitè devien aprofitar el lloc i sovint les construccions de molins més antics per tornar-se a implantar. Amb la industrialització iniciada al segle XIX, alguns d'aquests molins fariners especialment els establerts a les ribes dels cursos d'aigua es van adaptar per altres finalitats, com el pas a fàbriques de paper o de teixits o van anar desapareixent. Tot i això a Caldes, alguns molins fariners encara varen continuar funcionant fins que ja no pogueren competir amb les farineres modernes. | 41.6406900,2.1590600 | 429965 | 4610225 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42547-foto-08033-106-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42547-foto-08033-106-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42547-foto-08033-106-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp, el propietari va permetre accedir a l'interior de les galeries on es trobaven les aspes del molí, així com d'una mina d'aigua. | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42548 | Molí d'en Ral | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-den-ral | BOLÓS, Jordi (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Cap.15, pàg. 363-389. Textos i estudis de cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. PALLARÉS-PERSONAT, J.; AYMAMÍ, G. (1994). Els molins hidràulics del moianès i de la riera de Caldes. Arxiu bibliogràfic excursionista de la unió excursionista de Catalaunya de Barcelona. 90 anys d'activitats - 1904-1994. Núm. 31. XXVI Premi 'Sant Bernat'. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona. | XVII | Molí fariner del qual en resta una petita part de l'edifici adossat a la gran bassa, dues moles i tres basses compartimentades que donaven al molí una capacitat i autosuficiència per moldre poc usual. Prop d'aquest hi ha la casa senyorial, de planta rectangular, que consta de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta de teula àrab, a quatre aigües, i la façana principal de l'edifici orientada a mig dia. Totes les obertures són simètriques respecte a l'eix de la façana. Aquestes estan resseguides per fileres de maons, i els llindars formen un arc rebaixat, amb els maons disposats a mena de plec de llibre. A la façana orientada al sud-oest hi ha una corriola situada a la planta golfes. L'estructura constructiva de l'edifici és a base de pedra de petites dimensions alternada amb maó. L'arrebossat de la façana és parcial. Pel que fa a l'edifici adossat a l'antic molí, té les obertures principals d'accés tapiades. Té dos edificis annexats amb la coberta de teula àrab a dues vessants, i el més alt d'ells a una sola vessant, formant un calaix. Del conjunt del molí, cal destacar actualment les tres basses, construïdes amb pedra irregular de la riera de Caldes i reforçada per varis contraforts. | 08033-107 | Carrer del Molí d'en Ral, s/n | Moreu-Rey (1962) parla ja que en el segle XVIII i fins el segle XX, aquest molí era conegut com 'lo molí d'en Ral', 'el molí d'en Ral'. Però també es troben dades de que durant el segle XIX, se l'havia anomenat 'moli d'en Real'. I fins i tot a l'any 1634 es parla de que el molí fou habitat pel 'moliner d'en Real'. També es troben documents on es parla del 'moliner d'en Ral', 'moliné d'en Ral' i 'lo molí d'en Ral' datats dels anys 1700 aproximadament, 1860 i 1720. Pel que fa a l'origen i la història, val a dir que el nom no ve, com semblaria, del fet que el molí és veí del Camí Ral de Barcelona, sinó del nom del moliner: Joan Real, en 1601, parent dels Real, moliners de Palau. El molí - que era fariner - ha portat els noms d'altres propietaris successius: 'molí d en Stalrich' (1439), de la família Hostalric; Bartomeu; Berenguer, etc.; de Mossén Santjust, de la mateixa família; 'd en Giralt Guardiola', o de 'Mossèn guardiola' (1604, 1606). Va ser després dels Falcó. L'any 1720 el posseïa Pere Joan Pasqual, i era 'tot derruït'; els descendents d'aquest, Riera i Pasqual, el vengueren l'any 1805 a Joan Puig Domènec per '6 mil y tantas lliures'. L'any 1860 el moliner era un tal Aymerich. Fa uns anys, just abans de ser tancat, va passar un fet real. Sembla ser que el moliner va haver d'entrar a les galeries on es trobaven les moles, per sota terra per un problema amb el mecanisme. Com que no en sortia, el seu fill, va entrar a buscar-lo, però tampoc va sortí; la seva esposa, va fer el mateix, i així fins a un quart membre de la mateixa família. Pensant en el pitjor, que possiblement haguessin estat víctimes de la guilla, els que estaven fora,van cridar a un bomber sembla ser amic de la família. Aquest doncs, s'encordà per baixar i treure'ls de l'interior de la galeria, però morí en l'intent. Un cop extret amb la corda que li havia permès entrar, varen cridar als bombers de Sentmenat, que baixaren amb màscares i tragueren els quatre cossos inerts de la mateixa família. Més tard, es va esbrinar la causa de la mort dels mateixos membres de la família, que havia estat deguda a que a la galeria hi havien hagut infiltracions de purins, formant un gas mortal per aquell que ho respirava. Després d'això, es tapià i la família restant, abandonà el lloc. Veíns del molí, expliquen que les basses eren tant grans, que durant una època hi havia hagut gent amb barquetes com si es tractés d'un petit estany. Per fer funcionar el molí, l'aigua de la riera de Caldes era recollida en una resclosa a la llera de la riera i conduïda mitjançant un rec a les tres basses, la qual cosa li permetia augmentar la capacitat i el temps útil de molta. L'extrem de la bassa era clos per un pou, d'un salt d'uns tres metres a cinc. Aquesta aigua s'escolava pel canal i rajant pel forat donava a una cambra anomenada carcabà, catau o cacau, tocava un rodet de paletes còncaves o àleps, horitzontal, i el feia girar, l'aigua s'escolava i sortint a l'exterior tornava al riu. El canal era tancat per un pany accionat des de dalt per l'engegador, que regulava el cabal i l'obturava quan calia. El rodet girava impulsat per l'aigua mitjançant una agulla de ferro que tocava un dau del mateix material que era suportat d'aquesta manera es podia deixar més o menys gruix a les moles i refinar més o menys la farina. El rodet feia girar l'arbre, vertical, que cloïa en una peça de ferro, el coll-ferro, que travessant pel centre la mola sotana o fixa, feia girar per l'encast d'una peça anomenada nadilla, la mola sobirana o volandera. Tot això estava situat en una estança superior anomenada obrador. El gra era abocat en una tremuja per la qual acostumava a accedir-hi mitjançant uns graons, la qual, mitjançant un conducte, el canalet, abocava en una caixa de fusta, el rescle, que tapava les moles, engolint-se per l'ull, un forat de la mola volandera, i era triturat pel frec de les dues moles; el pols o el trencat desitjat s'obtenia per acció de l'alçador. | 41.6246300,2.1635700 | 430323 | 4608439 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42548-foto-08033-107-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42548-foto-08033-107-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | En la casa pairal, es realitzen activitats pels joves.(Continuació història)Pel farinal, que era un forat a l'alçada de la intersecció de les moles, s'abocava la farina en una faixa, i mitjançant uns llauradors era recollida i ensacada de nou. Per alçar les moles de pedra, una cabra auxiliava el moliner, ja que aquestes s'havien de repicar tot sovint a cops de buixarda i refer-ne les estries per drenar la farina. El pes de les moles, fetes sovint amb pedra del país podia arribar als mil quilos. El diàmetre acostumava a fer un metre quaranta centímetres de diàmetre per un a dos pams d'amplada. Donat que el temps de la molta variava molt, segons que fos la capacitat de la bassa, l'alçada del pou, el cabal del rec per reomplir altre cop la bassa, o la mena de gra, els moliners van acabar habilitant una estança damunt de l'obrador que servia de cambra i llar. En alguns casos va acabar sent habitatge habitual i el molí convertit també en mas. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42549 | Mas d'en Corró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-den-corro | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Casa de planta rectangular amb la coberta a dues aigües, de teula àrab, que consta de planta baixa i pis. La façana principal presenta tres obertures a la planta baixa; la central, és la porta d'accés, formada per un arc rebaixat i dos esglaons que permeten travessar el marxapeus. A l'esquerra, una finestra amb reixa, i a la dreta, una obertura que dóna accés mitjançant una rampa, a les cavallerisses. A la planta pis, s'observen igualment tres obertures destacant la central amb una balconera sense voladís i una barana de forja. La planta baixa està ocupada per corts i magatzems d'eines i material pels cavalls. La planta pis és la residencial. A l'esquerra del Mas, hi ha un edifici de planta rectangular, annexat a la façana orientada al sud-oest; consta de planta baixa, amb la coberta de teula àrab, a una sola vessant. Aquest edifici annex són corts. La façana de la casa està arrebossada i pintada de blanc. No té cap rellotge de sol, malgrat l'orientació de la façana principal és excel·lent. Al davant del mas i a la part del darrera, hi ha altres edificis de planta rectangular, on es guarda la maquinària agrícola i altres cavallerisses. Per la part del darrera de la casa, a l'altre costat del camí que porta a Sant Miquel de l'Arn, hi ha una era construïda amb rajol ceràmic català. | 08033-108 | Camí del Mas d'en Corró, s/n | Sembla ser que en aquest indret, antigament havia existit un mas, actualment desaparegut; Moreu-Rey situa les ruïnes entre el terme de Sentmenat i l'antiga parròquia de Caldes, darrera la Torre Roja, al lloc dit Sot de Corró (sobre el salt de Sallent), que hauria estat conegut com Corró Vell, o Casalot de Corró. Concerneixen probablement aquesta antiga casa les referències_ 'òbit de Francesa Roca estave a Curro' (1648); 'lo cami que va de la casa anomenada de Corro a Caldes' (1763), perquè passa a prop d'una peça a s'Erola o Costa de Castellar. Moreu-Rey, també dóna una altra versió del mas actual segons el qual, seria conegut també com a mas Viaplana. Senyala que l'any 1675, Joan Viaplana, és 'dominus et possessor' del 'Mas Corro' - que potser encara designa la casa antiga -, C. I supra; 'Mas Corro' o 'Mas Curró' (s. XVIII, XIX); 'Can Corró' o 'Can Curró' (s. XX). | 41.6304000,2.1539800 | 429530 | 4609087 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42549-foto-08033-108-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42549-foto-08033-108-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42549-foto-08033-108-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42550 | El Maset | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-maset-0 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII | l'aspecte general de l'edifici és d'abandonament i deteriorament. La façana està plena de cablejats que penjen per una banda i altra. | Casa de planta rectangular, amb la coberta a dues vessants de teula àrab i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. Consta de planta baixa, pis i golfes. Les obertures de la façana principal no presenten cap tipus de simetria. A la planta baixa, una porta principal, amb dos esglaons per accedir al seu interior i a la seva dreta una finestra amb reixa. A la planta pis, destaca una obertura emmarcada per pedra, amb una data gravada a la llinda '1701'. Per damunt, a la planta golfes, hi ha una obertura, amb llinda de fusta i una corriola de ferro. Annexats a la façana orientada a ponent, dues corts, amb la coberta de teula àrab, a un sol vessant. La pedra utilitzada per als murs estructurals o tancaments és principalment granítica, de mida reduïda i seguint les formes que la naturalesa li ha donat. La unió entre peces és amb argamassa, és a dir una barreja de calç, sorra i aigua. Els edificis annexos han estat construïts seguint el mateix procés, tot i que també s'ha utilitzat el totxo. Davant de la casa hi ha una porxada amb coberta de teula àrab i bigam de fusta per guardar la maquinària i els vehicles. Està en fase de deteriorament accelerat. | 08033-109 | Camí del Mas d'en Corró, s/n | Originàriament devia ser un edifici més petit, depenent primitivament d'un 'Mas' important, probablement el mas Vila Puig. No existeix llinatge que porti aquest nom, però usat com determinatiu pot servir de motiu als habitants o masovers: Joan del Maset (1632); Joan Cortès del Maset (1636), probablement sigui la mateixa persona. El nom Maset es troba documentat l'any 1541, al segle XVII i durant el segle XIX i XX, com a 'Lo Maset', 'Lo Masset', 'Al Mase de Mn. Forns', 'Can Maset' i 'el Maset'. Aquest nom podria ser el nom modern de l'antic mas Canyet, que Pere Fuster havia comprat l'any 1489 a Joan de Torrelles. Després dels Fuster va ser la propietat successivament d'un Vialba (1603), de Lluís de Camporrells, del Dr. Jaume Solà (1688), del Dr. Salvador Petit o Marcer (1689), del Dr. Rafael Forns, pvre. I els seus hereus (1721, 1730) de la família mas Montau. Aquest mas afronta a llevant amb la Riera de Caldes, a migdia i part a ponent amb el Riu de Codonys. En el segle XVII se sap que tenia un Rec i una resclosa sobre aquest torrent, sobre el qual els hereus de Pere Fuster havien fet construir un pont. També se sap que aquest mas utilitzava l'aigua de la font de Mossèn Cuberta. El nom de Maset també està associat a un molí que es trobava a prop del mas: Molí del Maset o Maset: 'quodam molendino farinerio cum duobus molis molentibus vulgariter nuncupato Lo Masset', propietat dels Falcó (1689). | 41.6277000,2.1620800 | 430202 | 4608781 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42550-foto-08033-109-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42550-foto-08033-109-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Coneguda també antigament com el Mas Canyet. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||
| 42452 | Termes Victòria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/termes-victoria | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. COSTA, R.; MONLEÓN, A i altres (2002). Història termal de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA A. (1848). Documentos para la historia de Caldes de Montbuy. | XIX-XX | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa, planta soterrani i tres pisos, amb la coberta de teula àrab, a dues aigües. El carener no és perpendicular a la façana principal. La façana de ponent és la més important ja que presenta una obertura cap al jardí. Les obertures de la façana són simètriques tan verticalment com horitzontalment. La façana principal d'accés a l'edifici, té a cadascun dels pisos, tres obertures amb balconera i voladís. La façana del carrer Barcelona és molt diferent; les obertures del primer i segon pis tenen forma quadrada i es troben alineades simètricament. En canvi a la planta baixa i tercer pis, les obertures formen un arc de mig punt. La façana acaba amb un ràfec sostingut per petites mènsules decoratives. Del seu interior cal destacar unes pintures murals realitzades pel pintor Francesc Domingo. Sembla ser que al jardí hi hauria part de la muralla de l'antiga vila de Caldes. | 08033-11 | Carrer de Barcelona, núm. 12 | El balneari fou construït a començaments del segle XIX, i era conegut amb el nom de Balneari Llobet. La casa de banys havia estat inicialment propietat d'en Josep Antoni Llobet i Vall-llosera (1779-1861). El seu nou propietari, el Sr. Monteis, l'anomenarà Balneari Victòria, que de fet serà el nom de la seva esposa, Victòria Prats. Aquesta, en quedar vídua, va traspassar el balneari a l'avi matern del Sr. Anglí. Actualment les Termes Victòria està regentat per la família Anglí des de l'any 1917. Entre les reformes i ampliacions que ha tingut al llarg de la història destaca l'annexió de la casa de banys o Balneari Forns . | 41.6342300,2.1616100 | 430170 | 4609506 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42452-foto-08033-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42452-foto-08033-11-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42551 | Can Valls de Viella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-valls-de-viella | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 231-232. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular, amb la coberta a dues aigües, de teula àrab i el carener perpendicular a la façana principal. Consta de planta baixa, pis i golfes. Annexats a la façana de ponent i de llevant, hi ha dos edificis de planta rectangular, amb la coberta de teula àrab, a una sola vessant. El pendent de la teulada és d'un 30 % aproximadament i les teules es troben disposades a llata per canal. Presenta finestrals emmarcats per pedra motllurada. Les cantoneres de les façanes tenen pedra escairada. La façana està arrebossada. La coberta té tres xemeneies | 08033-110 | Carrer de la Circumvalació, s/n | Conegut més antigament com el 'Mas Valls' o 'Valls de Vilella'. Aquests noms es troben documentats l'any 989 on es fa referència a 'ipsa strata qui vadit ad ipsa Vilela' esmentat les terres 'de Ermemiro' ; també, de l'any 1203 es troba una referència que esmenta 'ipso alaude quod fuit Ermemir de Villela'. Més tard, en documents dels segles XIII i fins el XVI, es troba escrit: ' 'Vilela' (1203); 'casa de Vilela'; 'domus de Vilela·; 'lo mas de Vilela'; 'mas de Villela'. També cal esmentar que de l'any 1358, es parla del mas 'olviella de Badavello', amb el llinatge corresponent: Bernat Ramon de Vilela (ap. 1100); Ramona, vídua de Berenguer de Vilela (1202); Pere de Vilela, casat amb uilleuma, i aranau llur fill (1210, 1218); Pere de 'Bilella', segurament el mateix (1247); Guillem de Vilela (1266). Tenen la casa de Vilella al lloc de 'les Valls'. Se sap també que l'any 1405, Guillem Jornet és 'dominus' de la casa de Vilella. Moreu-Rey també senyala l'existència de documents que parlen de 'Valls de viella' del 1602, o 'mas de Vallsdevidella' del segle XIII i fins el XIX. En tot cas, l'origen sembla geogràfic, però l'existència d'un lloc dit Tàpies veí, podria indicar que el nom prové de 'vallum' i no de 'valle'. | 41.6173300,2.1937100 | 432826 | 4607604 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42551-foto-08033-110-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42551-foto-08033-110-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | No s'ha pogut accedir a l'interior de la propietat per estar tancat. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42552 | Quimera Godra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/quimera-godra | XXI | Es tracta d'una figura relacionada amb el foc, utilitzada en el ball de diables. Està fabricada amb material de fibra de vidre. Pesa 55 Kg; mesura de llargada 240 cm x 120 cm d'amplada i 240 cm d'alçada. Representa un monstre amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, i treu foc per la boca. En bona part del cos té escames que representen el seu lligam amb la llegenda de l'Escaldarium: foc i aigua. La tracció és de carregament interior per 1 persona. Té 20 punts de foc, podent utilitzar bengales Patum, sortidors francès, sortidors titani, bengales d'incendi, bengales de cercavila, flametes o llances i carretilles .Les enceses són amb botafoc i metxa i/o elèctriques. | 08033-111 | Carrer Buenos Aires, núm. 16 - 18 | La Quimera va ser construïda l'any 2000. És una bèstia de la mitologia grega. La Quimera era un monstre amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, i treia foc per la boca que vivia a la regió de Lícia. El rei d'aquest indret ordenà a l'heroi Bel·lerofontes que matés aquell monstre perquè devastava el seu regne i devorava els ramats. Bel·lerofontes ajudat pel cavall Pegàs, va poder matar la quimera ajudat d'una llança amb la punta de plom. El foc de la boca del monstre va fondre el plom que li relliscà gargamella avall i li cremà el ventre, provocant-li la mort. A Caldes la quimera acostuma a sortir durant els actes de la Festa Major i de la Festa de l'Escaldarium. | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 2000 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42552-foto-08033-111-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Dolors Sans | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42553 | Can Valls Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-valls-nou | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 231. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Casa de planta rectangular, amb coberta de teula àrab, a dues vessants, que consta de planta baixa i pis. El pendent de la teulada és d'un 30 % aproximadament i les teules es troben disposades a llata per canal. Les obertures de les façanes no presenten elements arquitectònics destacables. Damunt del portal d'entrada, al primer pis, hi ha una finestra amb balconera i voladís amb una barana de forja. Tota l'era està enrajolada de lloses irregulars i lligades amb ciment. Té varis edificis annexes per guardar els estris i la maquinària de treballar la terra. A la casa s'hi accedeix per una obertura moderna, realitzada en el mur de tancament de la propietat, que consta d'un barri. Uns metres més amunt hi ha el portal forà de fusta fet amb taulons i clavetejat amb claus de cabota grossa de forma rodona, i on s'ha incorporat una portó que permet accedir al pati de la casa. Té escudet i picaporta de forja. A la banda dreta de la façana orientada a llevant, hi ha un petit safareig amb la rentadora restaurada amb pòrtland i un pou, del qual només queda la part baixa. L'aigua d'aquest safareig prové d'una mina. | 08033-112 | Carrer de Pujada Baduell, s/n | El topònim de Can Valls Nou hauria servit per designar la casa moderna (que de fet són dues masies adossades), dalt de la Serra. | 41.6201700,2.1838700 | 432009 | 4607927 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42553-foto-08033-112-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42553-foto-08033-112-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42554 | Safareig i bassa d'en Pascol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-i-bassa-den-pascol | XVII | Conjunt format per un safareig i una bassa de planta rectangular que s'omplia a partir de l'aigua de mina. Al seu costat, adossat, el safareig, també de planta rectangular; la rentadora consta de tres lloses grans de pedra d'esmolet disposades per poder-hi fer bugada. El mur que separa una bassa de l'altra té un forat just per sota el maó de tancament, per on sobreeixia l'aigua d'un costat a l'altra. No es pot precisar la fondària, ja que ambdós estan plens de terra i herba, mostra del seu abandonament. Al costat de la bassa hi ha una figuera. Tant la bassa com el safareig estan recoberts per lloses quadrades fetes amb pedra vermella del país. Tant un com l'altre tenen un bunó que permetia buidar l'aigua per regar l'hort o les feixes mitjançant un sistema de rec. | 08033-113 | Muntanya del Farell, a la capçalera de la riera de Codonys | Pertany al Mas Pascol, situat a la capçalera de la riera de Codonys. Originàriament, la bassa és una excavació impermeable feta a un lloc favorable per poder emmagatzemar aigua de pluja. Les basses tradicionals estaven impermeabilitzades amb argila compactada en el fons, tenien les parets fetes de pedra seca o aprofitaven unes característiques del terreny favorables a la impermeabilització natural. Podien ser de dimensions variables, normalment a partir de 10 m3. En els regadius moderns les basses, de grans dimensions, estan impermeabilitzades amb material plàstic i tenen com a funció emmagatzemar aigua per a regar. Les basses recollien l'aigua d'una petita conca en la qual s'hi feien uns canals de terra que arreplegaven l'aigua i la conduïen cap a l'entrada de la bassa. Les basses tradicionals s'aprofitaven especialment per l'abeuratge dels ramats i són molt comunes en els paisatges mediterranis ja que aprofiten la gran quantitat d'aigua aportada per les tempestes. Des del punt de vista mediambiental són importants per a tot tipus d'animals particularment pels amfibis (granotes tritons etc). Si no se'n fa un manteniment adequat les basses s'omplen de terra i les conques es malmeten i deixen d'aportar aigua. De dimensions més petites que una bassa, també es poden trobar associats o construits al costat, els safareigs, de dimensions més petites. Aquests acostumen a tenir un o dos costats. El safareig presenta dues característiques que el diferencien de la bassa; en primer lloc és de dimensions sovint molt més petites; en segon lloc, presenta un espai anomenat rentadora. Aquesta està formada per lloses pedra o rajols ceràmics amb el pendent cap a l'interior, per poder fer-hi bugada. | 41.6414100,2.1403600 | 428408 | 4610321 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42554-foto-08033-113-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42554-foto-08033-113-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42554-foto-08033-113-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 119|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||||
| 42555 | Xemeneia de l'antiga bòvila de la Borda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xemeneia-de-lantiga-bovila-de-la-borda | BALLART, J, VILLANUEVA, J. (1984). Resum de la Història de Caldes de Montbui. Segona edició, corregida i augmentada. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. FERNÀNDEZ, Magda. (1996). Quaderns del Mnatec. Número Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya Terrassa. FULLANA, Miquel (1999). Diccionari de l'art i dels oficis de la construcció. Els treballs i els dies, núm. 11. Editorial Moll. Mallorca. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. GIRALT SERRÀ, Francisco. (1900). Guia industrial. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. Varis autors. (2001). Diccionari visual de la construcció.Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. | XIX | pel que fa a la part superior de la xemeneia, presenta perill d'enderroc degut a la seva inclinació; s'hauria de procedir a la seva restauració, desmuntant el tros afectat, intentant alhora reciclar les peces de ceràmica per construir de nou, amb el màxim de peces originals, la part més superior de la xemeneia i restaurar el coronament. Es podrien posar uns cèrcols d'acer inoxidable amb la finalitat d'abraçar la fumera i que no es torni a obrir. Es podria afegir un parallamps. | Xemeneia construïda en totxo vist aplantillat, actualment dividida en tres cossos degut als reforços de ferro col·locats segurament ja fa anys. Consta d'una base de planta circular de 2 metres d'alçada, i d'un fust en forma troncocònica d'uns 30 metres; el coronament és amb doble collarí. Actualment només en queda la xemeneia. La part alta d'aquesta xemeneia presenta esquerdes importants degut a la seva inclinació. | 08033-114 | Cruïlla C-1415 de Caldes a Granollers amb C-59 | Les xemeneies són un tret característic d'una zona industrial, dels establiments humans que tenen o han tingut un passat industrial. La industrialització a Catalunya es va iniciar, com en altres països del nostre entorn, a finals del segle XIX i a principis del segle XX, emprant com a font d'energia l'aigua dels rius i el carbó. L'ús de l'energia tèrmica del carbó primer, i del fuel posteriorment, allà on no es disposava de recursos hidràulics suficients, va donar lloc als vapors, naus industrials on es feia servir la màquina de vapor de Watt com a motor per posar en marxa la maquinària de la fàbrica. La necessitat d'evacuar els fums generats va donar lloc a l'arquitectura de les xemeneies, les quals tenien la funció d'emetre el més amunt possible grans volums de gasos generats en la combustió del carbó o del fuel. Mentre les cendres s'extreien periòdicament per la zona inferior de la caldera els fums sortien per la xemeneia. Com més alta era la xemeneia tenia millor tiratge i, per tant, es facilitava l'extracció dels fums. El fum calent pujava de manera que creava un corrent d'aire natural i arrossegava al seu pas els fums de l'interior del fornal. Les xemeneies que es construïen podien tenir diferents acabats però la majoria tenien forma cilíndrica perquè aquesta forma resistia millor el vent i era de molta eficàcia. Així és com aquests elements arquitectònics van passar a formar part del paisatge urbà, juntament amb el de les bòviles. Caldes de Montbui s'inclou dins de moltes de les viles de Catalunya en què és possible trobar encara naus i xemeneies d'aquesta època en bon estat de conservació. La persona responsable de construir-la era el que s'anomenava el mestre d'obres. Es feia un gran fonament a base de morter, calculant en cada cas l'amplada i l'alçada de la xemeneia que depenia al mateix temps de la potència de les màquines. El tiratge i bon funcionament d'aquestes es basa en la llei física segons la qual l'aire calent pesa menys que l'aire fred i, per tant, el vapor calent (el fum) sempre puja. Per aquesta raó les xemeneies tenen la base més ampla que la sortida; com més altura, més s'estreny el seu diàmetre interior per evitar que el fum que hi circula es refredi i resti entretingut dins la xemeneia frenant el seu tiratge. Al construir una xemeneia aquesta es dividia en diferents trams, i cada un dels trams era fet d'unes peces de terra-cuita que fabricaven especialment les bòviles segons la mida de cada xemeneia. Eren peces grosses, pesants i amb curvatura. El problema que tenien algunes xemeneies era que la diferència de temperatura entre el vapor i l'aire fred de l'exterior provocava que les xemeneies s'esboquessin (s'obrissin de boca) i havien de ser reparades sense aturar el funcionament de les màquines. Aquesta era un professió perillosa perquè calia pujar per la xemeneia, sense protecció, fins a arranjar-la. | 41.6334700,2.1743600 | 431231 | 4609411 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42555-foto-08033-114-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42555-foto-08033-114-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42556 | Can Queraltó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-queralto | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BECH, J.; CODINA, S. (1922). L'Amic del Turista de Caldes de Montbuy . Ed. Sabadell. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 231. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Casa de planta rectangular i coberta a dues aigües que consta de planta baixa, pis i golfes, amb varis edificis annexes a la casa principal, com són terrasses cobertes, porxos, i cotxeres. Les façanes estan arrebossades i pintades de color blanc. La façana principal acaba amb un ràfec per sota del qual hi ha un seguit de mènsules i un frontó esglaonat. Les obertures no presenten pedra motllurada. | 08033-115 | Carretera vella de Palau-solità i Plegamans, s/n | Moreu-Rey (1962, (pàg. 180) fa una petita esmena de la casa, que sembla haver estat construïda entre el primer quart de segle XX, i que té una font al seu interior construïda l'any 1922. Bech, J i S. Codina (1922), l'anomenen també com a 'La Torre de Queraltó' i la situen prop de Can Camproca (actual Can Roca). | 41.6222300,2.1646200 | 430408 | 4608171 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42556-foto-08033-115-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42556-foto-08033-115-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Sembla que a l'interior de la finca hi ha una font construïda l'any 1922, però durant el treball de camp no s'ha pogut accedir al seu interior. | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42557 | Can Solà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-sola-1 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 217. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | la casa s'està degradant perquè no hi viu ningú. | Casa de planta rectangular, amb coberta a dues aigües, amb un terrat i dues torres amb balustrada ocupant part de la teulada orientada a migdia. Consta de soterrani, planta baixa i pis. A la façana orientada a llevant, per la banda de la riera de Caldes destaquen dues finestres geminades amb vitralls irregulars de colors. Les torres disposen d'obertures formant arcs ogivals aguts, sense cap mena d'element arquitectònic de pedra. La façana més ben decorada és la que es troba orientada a migdia. Les obertures que es troben a la planta baixa de cada torre, tenen vitralls tapats per una mosquitera, i decorats amb un arc geminat que acaba amb una mènsula decorativa en forma de sirena de la qual només es veu el cap i part del tronc. La porta d'accés a la casa es fa per la façana de ponent. A mà dreta de la casa principal hi ha un altre edifici, de les mateixes característiques però molt més senzill. Es tracta de la masoveria, aquesta habitada, i al seu voltant, un seguit de petits edificis annexes (corts, porxo,etc.) L'accés a la propietat es fa entre els dos edificis, on hi ha un portell de ferro amb dos pilars decorats amb motius geomètrics ( dues formes romboïdals i un cercle a cadascun) i acabats en forma piramidal. A la part baixa dels pilars (ambdós costats) sembla que hi hagi el tors gravat dels propietaris; a la part superior del pilar dret hi ha la data de construcció de la casa '1891'. Un cop passat el barri, hi ha una avinguda de til·lers amb una barana de pedra i amb el passamans de rajol ceràmic de color verd, que actualment es troba força degradat. La façana està arrebossada i pintada de color blanc. | 08033-116 | Carretera de Vic a Molins de Rei, núm. | Moreu-Rey (1962) fa un esment situant la casa com a 'la torre Solà', a la Carretera de Sentmenat, després del pont. | 41.6267300,2.1623100 | 430220 | 4608673 | 1891 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42557-foto-08033-116-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42557-foto-08033-116-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||
| 42558 | Can Sever | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-sever | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és a dues aigües, de teula àrab. La façana està orientada al sud-est. El carener queda dissimulat per l'acabat de la façana, amb una cornisa motllurada, i un mur que ressegueix el carener en forma de frontó. A la planta baixa hi ha una dues obertures: la porta d'entrada i la finestra, de proporcions horitzontals, amb una reixa. Al primer pis, hi ha dues balconeres, amb un petit voladís i barana de ferro. Al segon pis, perpendiculars a les obertures del segon i primer pis, una finestra amb balconada sense voladís i barana de ferro i a la dreta, una petita obertura vertical. Entre les dues, hi ha dibuixat a la façana un rellotge de sol. A l'interior de la casa, en el rebedor, hi ha una llinda amb la inscripció 'A. D. I. D.1756'. Adossada a la façana est s'ha annexionat un altre espai, de planta rectangular, que consta de planta baixa, pis i porxada, amb la teulada a una sola vessant, i construïda amb teula àrab. A l'esquerra de la casa, hi ha un altre edifici adossat al mur nord, Es tracta d'una planta baixa amb una porta d'entrada construïda amb pedra, on només queden els brancals i una finestra a la dreta amb porticons de fusta. Per damunt un terrat porticat, amb teulada plana transitable, i barana feta amb totxos disposats geomètricament. La part de la façana presenta una balconera, amb quatre pilars d'obra arrebossats i pintats que aguanten una teuladeta feta amb biguetes de fusta i teula àrab. El ràfec de fusta sobresurt uns cinquanta centímetres per tot el perímetre, suportant el pes de les teules. Aquest terrat està envoltat per una glicina. Al davant de la casa hi ha l'era feta de rajols ceràmics vermells, seguit d'una porxada moderna de planta rectangular, a la qual s'hi accedeix a través de tres esglaons. Té una coberta de teula àrab a dues vessants, aguantada per una estructura de pilars realitzats amb totxo, i bigues de formigó. Les bigues de fusta que s'hi observen són decoratives. El terra està fet amb rajol ceràmic vermell. Les baranes estan fetes de maó disposades formant un dibuix geomètric. | 08033-117 | Torrent del Prat de Baix | Moreu-Rey, (1962), troba documents de l'any 1796 on la casa es troba anomenada com, 'llamada la casa y manso Saber'. Al segle XIX, se la troba anomenada 'mas Saber', 'mas Saber', 'mas Sabé'. A finals del segle XIX i durant el segle XX es troben documents on la casa es troba citada amb els noms de 'can Sever', 'can Sebé', 'can Savé'. Sembla ser que seria el nom modern que hauria rebut la casa del Mas Domènec, que es trobava quasi bé enderrocada l'any 1796, i que hauria estat reconstruïda. També es troba documentat el Mas Domènec com a l'antic nom del mas Sever actual: 'Mas Domènech' (1353; s. XV a XIX); 'Mas Domenec' (1480); 'Mas Domenach (s. XVII, XVIII). Pel que fa a la història i llinatge de la família, Moreu-Rey troba documentat un Bernat D., del mas Domenech (1353); Antoni D., menor (1445); Pere d'Oriusa (Hortjussà), marit de Joana (probablement Domènech), 'domitius utilis' del mas (1480); També es tenen referències escrites de que l'any 1796 la 'mina' només era en part construïda, i la casa 'quasi dirruhida'. Així, l'any 1816, Josep Girbent i Umbert comprà a en Josep i Jaume Taló per 1875 lliures el Mas Domenech que pel que sembla ser, ja era conegut per molts amb el nom de Can Sever. | 41.6497800,2.1638300 | 430372 | 4611231 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42558-foto-08033-117-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42558-foto-08033-117-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42559 | El Farell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-farell | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 100-101. Editorial Teide. Barcelona. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XVIII-XX | Conjunt que consta de dues masies de planta rectangular. La primera d'elles, consta de planta baixa i pis, amb la teulada a doble vessant, de teula àrab, i el carener perpendicular a la façana principal, tot i que aquest es troba desplaçat del centre de la façana. Les obertures de l'entrada principal presenten un arc de mig punt, sense recobriment de pedra. Destaquen de l'actual remodelació de la casa, els llindars de fusta de dues obertures completament simètriques. La teulada acaba amb un ràfec fet de maó per on reposa la teula. Pel que fa a la segona casa, aquesta consta de planta baixa, pis i golfes, a més de soterrani, amb la coberta de teula àrab, a doble vessant i el carener perpendicular a la façana principal. A la planta baixa cal destacar la portada adovellada feta de carreus de pedra molt ben treballats en pedra d'esmolet, on a la clau de volta destaca una inscripció emmarcada dins d'una creu amb la data '1791', Per damunt de la portalada destaquen cinc obertures totalment simètriques, emmarcades totes elles per carreus de pedra d'esmolet molt ben treballada, que segons sembla ser, han estat col·locats en època moderna. Al centre, perpendicular al carener, l'escut de la vila de Caldes i les armes del Farell, i a la seva dreta un rellotge de sol. A la planta de les golfes, destaquen tres obertures centrals, seguides de dues més a banda i banda, formant totes elles un arc de mig punt, a l'interior dels quals s'endevina una gran sala, amb bigues de fusta, segurament tapant les de formigó, col·locades durant la restauració de la coberta del mas. A la banda dreta de la façana s'observa una porxada, i a la banda esquerra, comunicant amb la primera casa una segona porxada, amb coberta de teula àrab i a doble vessant, amb bigam decoratiu de fusta. Tots els edificis annexes sembla ser tenen funció de sales per a comensals. L'era de la casa està feta amb lloses rectangulars de pedra unida amb ciment. La façana és arrebossada i pintada de color blanc. | 08033-118 | El Farell | Moreu-Rey (1962) troba referències de l'any 1067 on s'esmenta el Farell com 'In ipso Farello'. De 1167 sembla que és datat un privilegi del comte de Barcelona permetent la construcció del mas al cim de la muntanya de Montmajor: 'Sit notum cunctis qualiter ego Barenguerius Gratia Dei Comes Barchinonae nec non Marchio donatore sumus vobis Soriano et uxori tuae Ermengardae et progeniei vestrae atque posteritate vestrae ad faciendum mansum silicet in cacumine montis Maioris in loco quem vocant Farell, et de praefato manso non faciatis mihi nullum alium censum neque servitium nisi tascham et deciman et faxos et guardias et guaytas quum necesse fuerit. Si quis haec violare praesumpserit nichilo ei voleat, set componat in duplum omnia super scripta semper firmun permaneat. Actum est hoc septima Kalendas Augusti anno trigessimo regnante ludovico Rege. Signum Raimundi Comes Signum Porcelli baiuli comitis Signum Petri Sacer. Signum Petri de Padros'. L'heretat del Farell comprenia als anys 1720, 1,020 quarteres, i dues cases. Afrontava a tramuntana amb el turó de Gallifa; a llevant amb Les Elies, a migdia amb Pasqual de Rovinyío (Pascol), i amb Vallgonernera (Torre Nova); a ponent amb Valls de l'Agell, Sallent, i el terme de Sentmenat. Pertanyia en aquesta època a la parròquia de Sant Sebastià i dins del terme de Caldes de Montbui com ja consta al menys a l'any 1407. Moreu-Rey també parla (pàg. 101) de la Capella del Farell amb les paraules següents 'Pau F. confessa en 1628 - quandam capellam heremitam - sense més precisions. Devia ser la de la casa, que Maspons, anomena la capelleta del Farell'. A la pàg. 207 ens remet a Sant Sebastià del Farell, segons el qual diu que un document de 1753, 1756 parla 'de l'hermita baix invocació de Sant Sebasta construHida en lo terme de la vila de Caldes de Montbuy', i del seu ermità Fr. Ramon Macias. Moreu-Rey creu que aquesta no té res a veure amb l'església de Sant Sebastià de Montmajor, que era aleshores una parròquia amb més de 30 ànimes de comunió. A finals del segle XIX la masia encara estava habitada pels seus propietaris, que, a més, tenien uns masovers que cuidaven la finca i conreaven les terres. A partir de la dècada dels anys vint del segle XX, la família Rocamora, la propietària, va abandonar la casa pairal, però la masoveria va continuar habitada per un pastor conegut com el 'Refilat', que hi tancava el seu ramat de bens. Algunes temporades de l'any també hi vivia un carboner anomenat 'Galí'. L'any 1964, Antoni Rocamora, marquès vidu de Villlamizar, va morir. Llavors la finca va passar a mans d'uns altres propietaris, que van muntar-hi un hotel restaurant. | 41.6606100,2.1308800 | 427640 | 4612460 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42559-foto-08033-118-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42559-foto-08033-118-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42559-foto-08033-118-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Sembla ser que en aquesta propietat hi hauria hagut una ermita, però no s'ha pogut accedir a l'interior de la finca per comprobar-ho. | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42560 | Antiga ermita de Sant Tomàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antiga-ermita-de-sant-tomas | ADELL I GISBERT, Joan-Albert. (1986). L'arquitectura romànica. Col·lecció: coneguem Catalunya. Pàgs.75. Els llibres de la frontera, 16. Barcelona. GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental i El Vallès Oriental. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. VALL-MASVIDAL, Ramon. (1983). El romànic del Vallès, pàg. 168. Ed. Ausa. Sabadell. WHITEHILL, Walter Muir. (1974). L'art romànic a Catalunya, segle XI, pàgs. 48-49. Edicions 62 (primera edició 1941). Barcelona. | XI-XII | Actualment una part de l'ermita es troba en ruïnes. Durant el treball de camp s'ha observat que part del terra havia estat arrencat i excavat furtivament. | Ermita d'una sola nau amb absis. La nau és de planta rectangular i té l'absis més estret i de planta semicircular, obert pel costat de llevant. La unió d'aquests dos espais es fa mitjançant un doble reclau en degradació. La nau és coberta per una volta de canó seguit d'un arc apuntat, que es troba enfonsada i l'absis per una volta de quadrant d'esfera. Tenia dues finestres, una de doble esqueixada que actualment ha desaparegut amb l'enfonsament i la segona formant un arc de mig punt i llinda plana situada al centre del mur de ponent. La porta d'entrada és situada al mur de migdia, formada per dos arcs de diferent alçada amb una llinda intermèdia. L'arc exterior és fet amb dovelles treballades, de les quals només queda pràcticament la meitat. L'arc interior, un arc capalçat fet amb dovelles més rústegues, amb l'empremta sobre el morter de l'encanyissat que formava part de la cintra amb què es va construir l'arc. L'aparell dels murs d'aquesta ermita està fet de pedres amb forma laminar, molt abundants a la zona, i de diverses mides. Es varen col·locar en filades horitzontals més o menys regulars. La majoria de les pedres presenten un simple desbastat, només a les cantonades s'observa un treball més acurat. Tot i que la volta està gairebé esfondrada, es pot veure encara que havia estat feta de pedres aplanades disposades en plec de llibre i lligades amb morter de calç. El farciment és constituït també per pedres de forma aplanada barrejades amb morter de calç, amb una disposició aproximadament radial. A l'exterior, sobre l'arc que separa la nau de l'absis hi havia les restes d'un campanar d'espadanya, que ha quedat sota les runes provocades per l'enderroc. També s'observen uns contraforts afegits a la façana de migdia i a l'absis, per tal de contrarestar la pressió de les voltes. | 08033-119 | Turó del Prat de Dalt | L'ermita era dedicada a Sant Tomàs Bexket, canonitzat l'any 1172, quan encara no havien transcorregut dos anys de la seva mort. El primer esment documental del temple és de l'any 1190 tan sols divuit anys posterior a la data de la canonització del sant, prova de la ràpida difusió que tingué a Catalunya la seva devoció. Sembla ser que l'any 1578, a causa del seu estat precari, el bisbe manà que es tanqués i reparés, cosa que devia fer-se perquè continuà apareixent en les visites pastorals posteriors. Els propietaris de la capella, l'any 1771 obtingueren el permís del bisbe per traslladar-la al mas del Prat del Dalt. El nou edifici data del 1773. A partir d'aquesta data s'abandonà l'antiga ermita. | 41.6741100,2.1596600 | 430051 | 4613935 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42560-foto-08033-119-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42560-foto-08033-119-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42560-foto-08033-119-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 92|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42453 | Can Rius | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-rius-0 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. COSTA, R.; MONLEÓN, A i altres (2002). Història termal de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. GARRIGA I ROCA, Miquel, (1853). Planimetria original del Balneari de Can Rius. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA A. (1848). Documentos para la historia de Caldes de Montbuy. | XVII-XIX | estat ruïnós, amb una part de l'edifici enderrocat. | Edifici de planta irregular, que consta de vàries construccions annexes ocupant una alçada de soterrani, planta baixa i tres pisos. La coberta dels diferents edificis pot ser plana, amb terrassa, de teula àrab a una sola vessant o a dues aigües. L'entrada principal dóna a la Font del Lleó, formada per una arcada de grans dimensions, de dues plantes d'alçada, amb un barri de ferro forjat que dóna accés a l'establiment termal; al sostre queden restes de decoració. Aquesta entrada principal està delimitada a l'esquerra pel Museu Thermalia i a la dreta per les Termes Romanes. Per la part del darrera, que comunica amb la riera de Caldes, s'observa un gran edifici, destinat a dormitoris, amb les obertures simètriques tant pel que fa a la vertical de l'edifici com a l'horitzontalitat. En el tercer pis s'observa que totes les finestres tenen una balustrada sense voladís. A la part esquerra d'aquest gran edifici hi ha una terrassa amb obertura al tercer pis. A la banda esquerra del pont que comunica amb els jardins de Can Rius, adossada a la riera, hi ha una galeria vidrada amb estructura de ferro i terrassa plana transitable. Actualment no conserva els vidres. | 08033-12 | Carrer de Santa Susanna, núm. 2 | L'any 1555 a ll'antiga Plaça de l'Oli hi havia un conjunt de cases propietat d'en Joan Destorrent. Aquestes cases juntament amb un hort formaven el terreny conegut amb el nom de Balneari de Can Rius. De l'any 1618, es troba documentat amb el nom 'Casa ab instantias de banys'. De l'any 1867 es documenta amb el nom de 'Casa de banys Rius'. De l'any 1873, es troba documentada amb el nom de ' Gran Establecimiento de baños llamado Rius'. De l'any 1922 se'l coneix amb el nom de 'Casa de banys coneguda per Casa Rius, propietat de l'il·lustrat català de cor D. Marià de Sans' 'Balneari Rius'. L'any 1853 es realitzà una ampliació a partir d'un projecte de l'arquitecte Miquel Garriga i Roca encara que no es va executar tal i com ell va projectar. L'any 1878 es construeix el pont que comunicarà amb el parc que també es començarà a plantar el mateix any. L'any 1960, un cop tancat el balneari la propietat de Can Rius passà a ser propietat de la 'Casa de Nuestra Señora de Montserrat', residència de l'ordre dels Cooperadors parroquials de Crist Rei'. La idea era fer de Can Rius un seminari, però la idea no va prosperar, i l'edifici fou ocupat per l'ordre Asociación-Espíritu-Accion, de monges que hi va residir fins l'any 2004, 2005, any en que l'Ajuntament de Caldes de Montbui compra l'edifici i els jardins a l'ordre de les monges Asociación-Espíritu-Acción. Des del llavors, el balneari va ser clausurat a l'espera de poder ser rehabilitat per l'ajuntament. | 41.6344500,2.1612700 | 430142 | 4609531 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42453-foto-08033-12-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42453-foto-08033-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42453-foto-08033-12-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42561 | Bòbila Negrell - Camí de Can Pujades | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bobila-negrell-cami-de-can-pujades | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy (Barcelona). VIII Congreso Nacional de Arqueologia. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. Pàgs. 11-13. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. TEN, R.; GARCIA, J. i GRAUGÉS, A. (1982). Camí de Can Pujades, a Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys. Col·lecció Excavacions arqueològiques a Catalunya, núm. 1, pp. 78-79. | 3500-2500a | Lloc d'enterrament inhumació col·lectiu del neolític. Es localitzaren dues lloses i restes d'ossos en el marge del camí. Segons varis autors, la bòbila Negrell i el Camí de Can Pujades formarien part d'un mateix jaciment, ja que estan separats un de l'altra d'uns 25 metres aproximadament. La necròpolis es troba situada en les argiles de la plana. En aquest lloc és on es van localitzar tres sepulcres de fossa. Ell primer d'ells, es trobà cobert amb un mur de pedres. L'aixovar estava composat de contes de cal·laïta de diverses tipologies un nucli de sílex i destraletes. La segona sepultura, també es trobà protegida per blocs de pedra i presentava un aixovar a base de petits fragments de ceràmica llisa. La tercera i última sepultura que aparegué al camí de Can Pujades, es trobà coberta amb lloses i el seu aixovar estava composat per diversos fragments de ceràmica llisa i un punxó - espàtula. | 08033-120 | Bòbila al sud-est del nucli urbà. | És el primer lloc de Caldes de Montbui on es van localitzar evidències neolítiques en una data que no depassaria el llindar entre els segles XIX i XX. Les troballes foren lliurades per Francesc Cortada al propietari dels terrenys, que era el Sr. Marià de Sans, el qual, més tard, va entregar-les al municipi de Caldes. Es tractava de diversos materials arqueològics entre els quals destacava un collaret sencer amb més de cinquanta denes de variscita, que segurament provenia de les mines de Can Tintorer a Gavà, un dels centres d'extracció d'aquest tipus de mineral més importants d' Europa en aquesta època. A principis dels anys seixanta, concretament l'any 1961, es van dur a terme noves excavacions, en les quals es documentà un nou sepulcre, aquesta vegada sense coberta i que presentava la mateixa tipologia que el descobert al final del segle XIX, però en aquest cas, amb molt poc aixovar. L'any 1981, mentre es cremava un marge del camí de Can Pujades, van aparèixer dues lloses i restes d'ossos que van permetre identificar un nou sepulcre. Seguidament Ramon Ten, Joan Garcia i Antoni Grauges van excavar i van publicar els resultats inicials. Segons que esmenten els autors, la tomba es va trobar a uns vint-i-cinc metres de la carretera, just davant d'on s'havia localitzat la fossa de la bòbila del Negrell. Hi ha autors que pensen que es tracta d'un mateix jaciment. Les restes trobades entre aquesta zona la bòbila del Negrell i les restes arqueològiques que Llogari Sala va trobar a la bòbila d'en Cortada, permetrien corroborar la hipòtesi d'una gran àrea de necròpolis al vessant sud-oriental de l'actual nucli urbà de Caldes. Dins de la tomba juntament amb un esquelet incomplet i desordenat es va trobar formant part de l'aixovar, un punxó -espàtula en dos trossos i un parell de fragments de ceràmica, un d'ells de vora, que provisionalment van permetre datar la tomba dins de la cultura dels sepulcres de fossa. El propietari de la bòbila, que ja ha aturat la seva activitat, el traçat actual de la carretera C-59 passa per damunt d'una bona part del jaciment. | 41.6233900,2.1723700 | 431055 | 4608294 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42561-foto-08033-120-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42561-foto-08033-120-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42561-foto-08033-120-3.jpg | Legal | Prehistòric|Neolític | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 76|78 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42562 | Carrer Major - Entre carrer Raval del Remei i carrer del Pont | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-major-entre-carrer-raval-del-remei-i-carrer-del-pont | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. | XV-XVIII | Jaciment que consta d'una claveguera feta a base de maons i morter gris amb una volta obrada amb el mateix material. Més endavant, aparegueren dues estructures de murs obrades amb blocs de pedra de grans dimensions i lligades amb morter de calç blanc, amb alguna teula. Els dos murs formaven un angle i es perdien en sentit oest. Possiblement es tractés d'una construcció d'època moderna. No es detectaren més restes en llarg de la rasa. | 08033-121 | Carrer Major, s/n | Jaciment descobert durant les excavacions dutes a terme entre el 7 i el 29 d'agost de l'any 2006, sota la direcció de Míriam Esqué Ballesta, amb motiu d'unes obres realitzades al carrer Major de Caldes de Montbui que consistien en la col·locació d'una canonada per a la recollida de les aigües residuals a dit carrer, es dugué a terme una intervenció arqueològica preventiva. Aquesta consistí en un control de moviments de terres a partir d'una rasa oberta de 87 m de llargada per una profunditat màxima de 1,60m. | 41.6361800,2.1610900 | 430129 | 4609723 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42562-foto-08033-121-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42562-foto-08033-121-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | És un carrer actualment | 94 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42563 | Les Cremades - Bosc de la Xarona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-cremades-bosc-de-la-xarona | ALMAGRO BASCH, M.; SERRA RÀFOLS, J. de C. i COLOMINAS ROCA, J. (1945). Carta Arqueológica de España. Barcelona. Madrid: Ed. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, 1945, DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy (Barcelona). VIII Congreso Nacional de Arqueologia. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MIRÓ, C. (1961). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. SALA, Ll. (1972c). Importante hayazgo arqueológico en “Les Cremades”, siglos III-II aC. Setmanari Montbui. Núm. 1.396. | IIaC- VdC | parcialment destruït | Possible assentament ibèric. Aquest terreny es trobava afectat per la construcció d'una escola i d'una zona esportiva. Amb el moviment de terres van començar a aparèixer gran quantitat de restes ceràmiques. Entre aquestes restes, es podien trobar produccions de vernís negre Campaniana B, produccions emporitanes del tipus E, (dues pàteres Lamboglia 5/ Morel 2250) que segons C. Miró (1986), presentarien una cronologia del 80 - 40 aC. No es localitzaren estructures associades a les troballes ceràmiques. Durant les obres, també aparegueren monedes ibèriques, la qual cosa va fer pensar a Sala (1961) en l'existència d'una seca pels voltants, però no s'ha trobat cap indici de la seva existència. | 08033-122 | Turó del Pi de les Tres Branques | Jaciment conegut per les constants troballes aïllades que s'han anat succeïnt des de mitjan del segle XX. Almagro (1945), en la seva Carta Arqueològica d'Espanya ja cita el jaciment. Mes tard, l'any 1972, durant unes obres que afectaren la zona, aparegué material ceràmic sense estructures. Malgrat no va ser possible saber quin tipus d'assentament s'estava excavant, el material recuperat va permetre establir una cronologia aproximada que marcava el punt inicial al final del segle III aC, i donava com a punt àlgid el pas del segle II a l'I aC. L'abandonament d'aquest possible poblat deuria succeir a partir de l'època d'August, tal com marquen alguns fragments d'àmfora tarraconense recuperats. Pel que fa a la teoria establerta per Llogari Sala els anys seixanta sobre la possibilitat que Les Cremades fos la seca de la ciutat encara no localitzada d'Eusti, autors com J. Sanmartí, A. Monleón o J. Hernández pensen que les dades són insuficients, recordant que els textos clàssics situen aquest nucli en la zona ausetana i tot i que Caldes es situa geogràficament a la frontera, el fet que la base de la teoria sigui únicament la troballa de les monedes, també permet a Planoles (Ripollès) o Manlleu (Osona) , apropiar-se'n ja que l'arqueologia també hi ha localitzat monedes d'Eusti . | 41.6372400,2.1585300 | 429917 | 4609843 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42563-foto-08033-122-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42563-foto-08033-122-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42563-foto-08033-122-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42564 | Conjunt Termal de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-termal-de-caldes | <p>ALMAGRO BASCH, M.; SERRA RÀFOLS, J. de C. i COLOMINAS ROCA, J. (1945). Carta Arqueológica de España. Barcelona. Madrid: Ed. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, 1945. BALLART, J. i VILLANUEVA, J. (1981). Resum de la història de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. COSTA, R.; MONLEÓN, A i altres (2002). Història termal de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. FABRE, G.; MAYER, M. i RODA, I. (1984). Inscriptions romaines de Catalogne. Paris. Vol.I, Barcelone (sauf Barcino). FOLCH, J. i altres. (1988). El poblat ibèric de la Toe roja i el conjunt termal de Caldes de Montbui. Vallès Occidental. Tribuna d'Arqueologia. 1987-1988. Barcelona. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental i El Vallès Oriental. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. MAYER, M. i RODÀ, I. (1992). L'epigrafia romana a Catalunya. Estat de la qüestió i darreres novetats. Fonaments. Barcelona. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. MIRÓ, C. (1992). Les termes romanes de Caldes de Montbui. Revista Arrahona, núm. 10. Sabadell. MIRÓ, C.; FOLCH, J. i MENÉNDEZ, F.X. (1987). El procés de romanització al curs mig de la riera de Caldes (Vallès Occidental). Estat de la qüestió. Actes de les I Jornades Internacionals d'Arqueologia romana. Granollers. MIRÓ, C.; MONLEÓN, A. i REVILLA, E. (1993). El nucli romà de Caldes de Montbui. Estat de la qüestió. La ciutat en el món romà. XIV congrés Internacional d'Arqueologia Clàssica. Tarragona.</p> | II aC-IIdC | <p>Conjunt termal que correspon a les antigues termes romanes. Les restes fins avui documentades permeten veure que aquest conjunt va ser construït amb una planificació prèvia. La piscina és la part més monumental del conjunt; aquesta s'omplia amb aigua brollant a 76º C. Per tant no necessitava cap sistema d'escalfament. A les termes hi havia vàries piscines, cadascuna amb una temperatura diferent. La galeria perimètrica que envolta la bassa tindria funció de lloc de pas i espera. En referència als dos absis de la capçalera de la galeria, un d'ells correspondria a la banyera. La interpretació de les estructures excavades al mig de la plaça, assentades damunt d'un brollador podria indicar que es tractava d'una altra piscina d'aigua calenta, potser una gran piscina descoberta que faria les funcions de natatio. La resta de piscines documentades a l'interior del museu Thermàlia i a l'ermita de Santa Susanna, són de dimensions més reduïdes. No es coneixen estratigrafies associades a les restes, però sembla que cronològicament caldria emmarcar-lo a finals del segle I aC o primers del segle I dC. A partir del segle IV dC com a molt tard, la zona de l'ermita de Santa Susanna es convertí en necròpolis, reduint així l'espai destinat als banys.</p> | 08033-123 | Plaça de la Font del Lleó, s/n | <p>Caldes de Montbui fou en època romana una estació balneària, fundada sobre les deus d'aigua calenta que hi brollen, i al voltant de la qual es desenvolupà un nucli urbà d'una importància considerable durant l'Alt Imperi. Durant el segle XIV es portà a terme la construcció de l'Hospital de Pobres i els Banys Comuns. La reutilització de l'espai com a banys nous emprant part dels murs d'època romana, es perllongà fins a la segona meitat del segle XVI. Si bé durant uns anys quedà abandonat, i s'ensorrà part de la casa que cobria l'edifici romà, l'any 1601, es construí a sobre la part més monumental de les termes romanes, l'Ajuntament. La galeria perimètrica va passar a ser la presó i la piscina, el graner municipal. El 1650 s'hauria clausurat la piscina del centre de la plaça i no seria fins l'any 1840 que Marià Sans, propietari del Balneari Rius, comprà l'edifici on hi havia instal·lat l'ajuntament, cedint la planta baixa com Casa Consistorial. En aquest moment es va tornar a descobrir la piscina romana. L'any 1955, l'ajuntament adquirí el solar i el 1956 es van iniciar les obres per part del Servei de Catalogació de Monuments de la Diputació de Barcelona. L'any1956 es dugué a terme una campanya de restauració de les termes i efectuant-se vàries campanyes d'excavacions dirigides per Ll. Sala. Durant els anys 1986 i 1988 es van dur a terme actuacions arqueològiques d'urgència al subsòl de l'antic hospital així com a la Plaça de la Font del Lleó on es descobriren les estructures del conjunt termal de Caldes. En aquesta excavació es van poder localitzar estructures pertanyents a canalitzacions d'època romana i sis piscines. Entrant a l'edifici, a mà dreta es localitzaren dues piscines, entre les quals no es pogué establir cap relació, ja que no van poder ser exhumades en la seva totalitat. Es pensa que tindrien una forma triangular amb una amplada de 2,5m. Ambdues estaven construïdes amb opus caementicium i recobertes amb un arrebossat de calç i trencadissa de ceràmica. Cap d'aquestes piscines conservava el fons. Un mica més al nord, es va poder localitzar dues piscines més, de planta quadrada mesurant 1,70 x 2,30 x 1,80 x 2,30m., amb un graó perimètric de 30 cm que com les altres anteriors tampoc presentava paviment. Aquestes últimes formaven part d'una fase posterior d'utilització del conjunt, ja que seccionaven una altra piscina de planta circular o semicircular, construïda amb lloses de pedra sorrenca vermella i un paviment d'opus signinum. A l'entrada del Museu Thermàlia, a mà esquerra també es va poder excavar una altra bassa, aquesta última de base quadrada d'1 metre de costat sense que conservés el fons. L'any 1994 es localitzà al carrer Delger, durant un seguiment d'urgència, una piscina o dipòsit de petites dimensions (2 x 2,20 m i 40 cm d'alçada màxima conservada). L'estructura estava obrada amb opus caementicium i amb les parets i el paviment arrebossats d'opus signinum. Aquesta aparegué aïllada sense cap altra resta associada al seu voltant, conservant només tres dels seus costats, ja que el quart estava afectat per les construccions modernes. L'any 2003 l'Ajuntament de Caldes de Montbui promogué una nova campanya arqueològica amb la qual es consolidaren, restauraren i rehabilitaren les restes arquitectòniques de les Termes, ja que es trobaven en molt mal estat de conservació. Durant la intervenció es constatà la presència de restes arqueològiques, amb una cronologia entre el segle II aC i el segle I dC així com restes d'època moderna des del segle XVII al segle XIX. El coneixement sobre el Conjunt Termal de Caldes és fragmentari. L'origen de l'ús d'aquest conjunt se situa entre a finals del segle II aC i inicis del segle I aproximadament. Aquesta datació vindria donada per les restes trobades de ceràmica campaniana i d'àmfora itàlica. Els materials més tardans trobats, com la ceràmica sigil·lata clara D, correspondrien als segles IV - V dC.</p> | 41.6344500,2.1615900 | 430169 | 4609530 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42564-foto-08033-123-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42564-foto-08033-123-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42564-foto-08033-123-3.jpg | Legal i física | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Assentament (jaciment) | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació història) També s'han pogut documentar diverses piscines que correspondrien a diferents àmbits com canals de conducció d'aigua i el sistema de desguàs de diferents piscines que desembocaven a la claveguera principal. A partir de les diverses excavacions realitzades s'han pogut identificar 11 piscines datades totes elles del segle I aC. Per les restes d'una sudatio que van aparèixer en el recinte del Balneari Broquetas es creu que la zona central e les termes segurament hauria estat ubicada en l'actual Plaça de la Font del Lleó, i voltants. També en relació a les restes aparegudes al voltant de l'edifici termal s'haurien identificat 11 inscripcions dedicades als déus Apol·lo, Minerva i Salus, com a agraïments per una curació rebuda. També es deixà al descobert una necròpolis a la zona de la Capella de Santa Susanna i durant el segle XIII es construí l'Hospital de Pobres sobre les restes d'una part de les termes. A partir d'aquí el complex termal anirà perdent impuls fins que, a mitjan del segle XVII, es clausurarà definitivament. | 83|80 | 1754 | 1.4 | 1782 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||
| 42565 | Can Viladevall - Can Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-viladevall-can-vall | ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. FOLCH, J. i altres. (1988). El poblat ibèric de la Torre Roja i el conjunt termal de Caldes de Montbui. Vallès Occidental. Tribuna d'Arqueologia. 1987-1988. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A. (2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 34. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MIRÓ i ALAIX, C. (1984). Les excavacions a la villa romana de can Viladevall (Caldes de Montbui). Memòria d'excavació inèdita dipositada al Servei d'Arqueologia de la direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | I-II dC. | Jaciment que consta d'un lloc d'habitació amb estructures conservades d'una vil·la d'època romana. Les restes d'aquest assentament pertanyen a l'àrea industrial d'una vil·la on s'haurien excavat diversos paviments d'opus signinum, així com les restes de canalitzacions relacionades amb una gerra semiesfèrica de grans dimensions soterrada. Unes estructures circulars excavades a la roca, formen part del mateix conjunt. Tanmateix es remarquen nombrosos fragments de dolia apareguts així com el dolium sencer, que podrien fer pensar en l'existència d'un magatzem. La data inicial per a aquest assentament ve donada per uns fragments de ceràmica Campaniana A, mentre que la datació més moderna es basaria en la presència de fragments de T.S. Gàl·lica. Les tres fases que presenten les estructures corresponen a dos nivells de l'opus signinum i al retall posterior dels dos per fer el dipòsit excavat a la roca. La cronologia d'aquestes fases no s'ha pogut determinar. L'estat de conservació d'aquesta vil·la no era gaire bo. | 08033-124 | A l'Est del terme municipal | La primera documentació que parla d'aquest jaciment va ser d' Estrada (1969), des dels anys cinquanta, però va ser l'any 1984 quan Carme Miró va poder excavar una petita zona de la pars rustica. Un camp de dolia i diversos dipòsits així ho confirmaven i entre aquests cal destacar la troballa d'un gran contenidor semblant a una dolia però de forma oberta, amb un broc que vessava en un dipòsit d'opus signinum. Sembla evident doncs, una interpretació com a centre de transformació d'alguna matèria primera, segurament raïm o olives. | 41.6278800,2.1935400 | 432823 | 4608776 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42565-foto-08033-124-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42565-foto-08033-124-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42565-foto-08033-124-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42566 | Cova Solanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-solanes | ALMAGRO BASCH, M.; SERRA RÀFOLS, J. de C. i COLOMINAS ROCA, J. (1945). Carta Arqueológica de España. Barcelona. Madrid: Ed. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, 1945. BOSCH GIMPERA, P. (1915.1920). Resultats de l'exploració de coves a Catalunya per l'Institut d'Estudis Catalans. Anuari de l'Institut d'Estudis Catalans, vol. VI. Barcelona. COLOMINES, J. (1982). Mas sepulcros de fosa en el Vallés. pp. 201-203. Revista Ampurias. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 15. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. SALA, Ll. (1965a). Prehistoria en Caldas de Montbuy. Setmanari Montbui, núm. extra d'octubre. SALA, Ll. (1965b). Los celtas en Caldas de Montbuy. Setmanari Montbui, 1.085. SALA, Ll. (1972d). Caldas de Montbuy prerromana. Setmanari Montbui. Núm. 1.401. SALA, Ll. (1973b). La cova de Solanes. Setmanari Montbui. Núm. 1.464. | 2500-650aC | Cova de dimensions reduïdes, de constitució càrstica la qual ha sofert enderrocaments del sostre en diverses ocasions. El subsòl, de potència considerable presenta diverses bretxes mal soldades pel carbonat de calci després de la roca mare. Cronològicament, el jaciment va des del bronze antic fins el bronze final. D'aquesta manera, els materials ceràmics més destacats van des de peces de fons esfèrics, petites gerres de carena suau, bols, vasos carenats sense decoració amb nansa al mig del carenat, petites gerres de superfície rugosa, raspallada llisa grollera o brunyida, decorades amb cordons incisos o amb impressions digitals. Cal destacar els vasos que presenten ansa amb apèndix de botó. La resta de materials són punxons d'os, peces de collaret en rodelles i penjolls treballats de pectem, penjolls de ceràmica de color gris - negrosa, dues puntes de sageta d'os amb aleta i peduncle, botons trapezoïdals també d'os amb doble perforació en V. La llarga ocupació d'aquesta cova fa que diferents èpoques estiguin representades en el registre arqueològic. Els materials més antics fan retrocedir la datació, fins, com a mínim, el final del calcolític o el bronze antic, però el gruix de la informació obtinguda, que el converteix en un puntal per a la investigació històrica de Caldes de Montbui pel període del bronze mitjà. Al jaciment s'hi van localitzar ossos i aixovar, destacant la presència d'un crani infantil trepanat. | 08033-125 | Turó de Can Solanes | Des de la primera identificació del jaciment per part d'Almagro i Bosch Gimpera no consta cap altra intervenció. Garcia Carrera (1989), descriu vàries troballes localitzades al Turó de les Solanes, 'al Cau A, anomenat també 'Llaborer' es trobaren puntes de fletxa i trossos de vas, mentre que al Cau B varen aparèixer queixals i un crani d'adult. En aquest turó, també esmenta una altra cavitat coneguda amb el nom de Cau dels Llims, on es localitzà un vas del neolític final i l'enterrament d'un nen i d'un adult'. | 41.6833600,2.1451800 | 428856 | 4614974 | 08033 | Caldes de Montbui | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42566-foto-08033-125-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42566-foto-08033-125-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42566-foto-08033-125-3.jpg | Legal | Neolític|Edats dels Metalls|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp ha estat impossible la seva localització, donada la gran quantitat de sotabosc que segurament tapava l'entrada de la cova. Es va intentar contactar amb algun membre del Museu de Sant Feliu de Codines per tal d'intentar localitzar el lloc exacte on es troba la cova, sense cap resultat. La masovera de Can Solanes, tampoc recordava el lloc exacte de la seva ubicació. | 78|79|76 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42567 | Sant Miquel de Martres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-miquel-de-martres | ALMAGRO BASCH, M.; SERRA RÀFOLS, J. de C. i COLOMINAS ROCA, J. (1945). Carta Arqueológica de España. Barcelona. Madrid: Ed. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, 1945. ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 33-34. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. SALA, Ll. (1973c). Las ánforas de la calle Espartero y el horno de Salt de les Bruixes. Setmanari Montbui. Núm. 1.474. | II aC-V dC | Lloc d'habitació amb estructures conservades d'una vil·la d'època romana. S'hi han localitzat paviments d'opus testaceum, parets i un forn de producció d'àmfores. Durant el treball de camp no es trobà cap indici de murs o forn. No obstant això en superfície es pogueren observar restes diverses de ceràmica escampades damunt de les terres llaurades on s'hi troben oliveres plantades. | 08033-126 | Pla de l'Aguilar | La primera notícia sobre l'existència d'aquest jaciment la proporciona Almagro (1945) en la seva carta arqueològica d'Espanya, on descriu l'aparició de paviments, ceràmica romana (tegulae) i restes de murs. L'any 1949 fou excavat sota la direcció de J. Colomines. Els anys 1956 i 1971 fou de nou excavat per Llogari Sala, que llavors ere membre del Museu de Caldes de Montbui . Hi va documentar una villae romana tardorepublicana. En la primera fase es posà al descobert un forn de produció d'amfores (tipus Pascual 1 i Dressel 2-4). S'hi van poder localitzar diferents marques de taller, de les quals R. Pascual identificà com a pertanyents a aquest centre de producció. Durant les campanyes posteriors es van posar al descobert restes de parets amb paviments d'opus testaceum així com diversos fragments ceràmics dels quals destaquen els de terra sigil·lata itàlica. La cronologia més antiga la proporcionen fragments de Campaniana A. Així doncs, es pot establir un origen republicà per a aquest assentament, un moment àlgid en el segle I dC., però en canvi no s'ha pogut documentar el moment final d'aquesta vil·la. L'any 1993, es visita el jaciment amb motiu de la revisió de la Carta Arqueològica, on es prospecta a peu trobant nombroses restes de ceràmica comú i àmfora romana. Carme Miró opina que les restes romanes de la Creu de Baduell, el salt de les Bruixes i el sot del Baster pertanyen a la mateixa villae. Aquestes restes responen sobretot a forns i escombreres d'àmfora que recolzen la interpretació d'aquesta zona com a pars rustica de la vil·la destinada segurament a la producció de vi. | 41.6397300,2.1916600 | 432679 | 4610093 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42567-foto-08033-126-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42567-foto-08033-126-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42567-foto-08033-126-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | També conegut com a Creu de Baduell, Sot del Baster o Salt de Les Bruixes. Al voltant de l'ermita que li dóna nom situada al salt de les Bruixes, per sobre del sot d'en Baster, al sud-est del turó gros de Can Camp. | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42568 | Poblat ibèric de la Torre Roja | https://patrimonicultural.diba.cat/element/poblat-iberic-de-la-torre-roja | ALMAGRO BASCH, M.; SERRA RÀFOLS, J. de C. i COLOMINAS ROCA, J. (1945). Carta Arqueológica de España. Barcelona. Madrid: Ed. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, 1945. BALLART, J. i VILLANUEVA, J. (1981). Resum de la història de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. FOLCH, J.; MIRÓ, C.; MENÉNDEZ, X i REVILLA, E. (1988). El poblat ibèric de la Torre Roja i el conjunt termal de Caldes de Montbui. Vallès Oriental. Tribuna d'Arqueologia. 1987-1988. Barcelona. FOLCH, J.; MIRÓ, C.; MENÉNDEZ, X i REVILLA, E. (1995). Memória d'excavació del poblat ibèric de la Torre Roja. Caldes de Montbui. Vallès Oriental. 1984-1987. Memòria d'excavació inèdita dipositada al servei d'Arqueologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 23-30. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. MIRÓ i ALAIX, C. (1988). El poblat ibèric de la Torre Roja i el conjunt termal de Caldes de Montbui (Vallès Occidental). Tribuna d'Arqueologia. 1987-1988. pp 153-162. MIRÓ, C.; FOLCH, J. i MENÉNDEZ, F.X. (1984). Informe sobre la primera campanya d'excavacions duta a terme al poblat ibèric de la Torre Roja. Caldes de Montubi. Vallès Oriental. Juliol-Agost de 1984. Informe d'Intervenció. Caldes de Montbui. MIRÓ i ALAIX, C i REVILLA, E. (1989). Memòria de la cinquena campanya d'excavacions al poblat ibèric de la Torre Roja (Caldes de Montbui, Vallès Oriental). Estiu 1988. Memòria d'intervenció. Memòria d'excavació inèdita dipositada al Servei d'Arqueologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. MONLEÓN, A.; REVILLA, E. i SAULA, O. (1991). Memòria d'excavació al poblat ibèric de la Torre Roja. Caldes de Montbui, Vallès Oriental. Estiu 1989, 1990 i 1991. Memòria d'excavació inèdita dipositada al Servei d'Arqueologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. MONLEÓN, A. i SAULA, O. (1992). Memòria d'excavació al poblat ibèric de la Torre Roja. Caldes de Montbui, Vallès Oriental. Estiu 1992. Memòria d'excavació inèdita dipositada al Servei d'Arqueologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Setmanari de Montbui. FORTÓ, Abel (2008). L'associació d'arqueòlegs FIDES presenta els resultats de les campanyes d'excavació de la Torre Roja. Revista Tot Caldes de Montbui, núm. 1056, del 25 de juliol al 8 d'agost, pàg. 11. Ed. Gràfiques Lloreda. http//xsb-blogspot.com (consulta realitzada el 12/11/2008) | VI-I / XII | Lloc d'habitació amb estructures conservades d'un poblat ibèric. Durant les campanyes d'excavació realitzades s'han deixat al descobert uns 240 metres quadrats, localitzant diverses habitacions de planta rectangular amb parets de pedra sorrenca, lligades amb fang. En una de les habitacions, la núm. 4, va aparèixer una estructura de llar de foc, de planta quadrada. L'habitació núm. 2, és travessada per una claveguera formada per lloses verticals i coberta també amb lloses. En les campanyes d'excavació realitzades durant els anys 1989, 1990 i 1991, aparegué una zona de necròpolis medieval amb 8 enterraments de lloses datades entre el segle XI i XII. De les tombes documentades cap d'elles anava acompanyada d'aixovar. Tradicionalment es parlava de tres fases constructives, amb una cronologia inicial de la primera meitat del segle V aC, testimoniada per fragments de ceràmica àtica de figures roges. El moment final se situa en el canvi testimoniat per la presència de Terra Sigil·lata aretina, de parets fines i un àmfora Pascual 1. Després de les intervencions de 2005 i 2006 s'ha pogut concretar amb claredat aquestes tres fases d'ocupació diferenciades, documentant un moment inicial diferent d'aquests amb una data fundacional que podria remuntar-se al segle V o VI aC. Aquesta primera fase es podria correspondre amb un moment pre-urbà, ja que sembla que existeix un assentament amb cases aïllades sense un espai públic organitzat i sense muralla. Pel que fa a la següent fase, durant el segle II aC, sembla que existeix un poblament com a mínim durant la segona meitat del segle II Ac prèvia al moment en què el poblat experimenta una redistribució urbanística important, fet que es produeix durant el primer quart del segle I aC. Una altra troballa important són els successius enterraments infantils localitzats sota llars, un d'ells doble. No són els primers enterraments localitzats en el poblat, però sí els que es presenten més concentrats dins un mateix espai. L'estudi numismàtic d'aquest jaciment revela una important activitat comercial i proporciona un marc cronològic més precís, entre el 54 i el 48 aC. El període més conegut del poblat és el darrer quan aquest està plenament romanitzat. Aquest impacte de la romanització és visible a nivell material, ja que es troba divers material com tègules i dolia, construcció de clavegueres, monedes i un gran molí giratori, importacions ceràmiques, etc. Les habitacions, orientades de nord a sud, s'adossen a un gran mur reutilitzat com a marge, que probablement constituí la muralla que tancava el poblat per la banda nord. En la campanya de l'any 2007 es van documentar evidències clares d'activitat artesanal dins del jaciment, concretament del treball del ferro, ja que s'han trobat fragments de forns utilitzats. Aquest taller correspon a la darrera fase, l'inici de la qual es situa al segle I aC. Per tant, es podrien diferenciar dos moments amb distintes sub-fases: un d'ibèric i l'altre d'iberoromà. S'ha detectat, datat entre el segle V i el final del segle III aC, un carrer orientat direcció NW - SE i, adossats a ell, tota una sèrie d'àmbits que s'allargarien fins als primers desnivells pronunciats del turó per, d'aquesta forma, sumant els seus murs posteriors, obtenir un mur que protegeix el poblat. La planta d'aquesta primera fase documentada estructuralment mostra el valor del poblat. El fet de documentar gairebé quinze metres de carrer, mostra un nucli allunyat tipològicament de l'establiment rural. El desenvolupament urbanístic i la planificació de traçats públics no fa sinó accentuar el valor d'una societat que poc té a veure amb la imatge de subdesenvolupament que durant molts anys s'ha donat a la cultura ibèrica. | 08033-127 | Turó de la Torre Roja | El topònim Torre Roja es deu a l'existència d'una torre de guaita de planta circular de factura medieval. Les primeres notícies de la Torre Roja com a jaciment venen de la mà de Llogari Sala, veritable impulsor durant els anys 50, tot i que als anys quaranta ja apareix esmentat a la Carta Arqueológica de España, d'Almagro. Llogari Sala fou recolzat per persones com Josep Estrada o Josep Barberà. La seva mort, l'any 1980 va provocar l'abandonament del jaciment fins que, dels anys vuitanta a principis del noranta, es van establir uns camps d'aprenentatge d'Arqueologia organitzats conjuntament per la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Finalment, l'any 2004, l'associació de joves arqueòlegs sense ànim de lucre, FIDES Recerca i difusió Històrica, va proposar al consistori l'endegament d'unes noves campanyes d'excavació i consolidació. Així docs, les campanyes es van iniciar l'any 2004, gràcies a la col·laboració de l'ajuntament de Caldes de Montbui diferents entitats de la vila i l'associació d'arqueòlegs FIDES, amb el consentiment de la família Sagalés propietària dels terrenys. L'any 1963 es realitzà una prospecció per part de R. Subirana del Museu de Sabadell. L'any 1968 es documenta una intervenció de J. Barberà. L'any 1973, fou prospectat per part de. P Mañé, del Museu de Sabadell. Sobre la ocupació del turó, com a espai d'hàbitat, s'ha de situar entre el segle VI aC i el principi de l' I dC. Sanmartí, afirma que no hi produccions ceràmiques d'importació que es puguin datar dins d'aquest segle VI aC, però alhora va estudiar produccions indígenes que són indubtablement de l'ibèric antic,i, fins i tot, algun fragment que recularia fins a la primera edat del ferro o el bronze final. Aquesta ocupació tan llarga i continuada permet conèixer el desenvolupament dels ibers des de la seva aparició fins a la dissolució dins la força tant de la cultura com de l'exèrcit romà. Tot i que al segon segle abans de Crist pateix un cert retrocés, no s'abandonarà fins al principi del segle I dC quan el nucli romà de Caldes ja estava ben establert. El director de les excavacions des de l'any 2004, ha estat Abel Fortó, establint una seqüència cronològica del jaciment, que s'iniciaria aproximadament l'any 750 a.C. i hauria perdurat fins el segle I aC. | 41.6337200,2.1429600 | 428616 | 4609465 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42568-foto-08033-127-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42568-foto-08033-127-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42568-foto-08033-127-3.jpg | Legal | Antic|Ibèric|Romà|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació descripció)Per sobre d'aquesta fase ibèrica, s'ha pogut documentar la que representa la fase més important, estructuralment parlant, del jaciment. Es tracta del moment en què la cultura ibèrica ja ha entrat en contacte amb la cultura romana i aquesta última comença a imposar-se convertint els indígenes en hispanoromans.Durant l'ibèric final es diferencien dues subfases. Durant els últims dos segles es realitzaran com a mínim tres canalitzacions que actuarien com a clavegueres de desguàs d'aigües pluvials cap al vessant septentrional del turó. L'àmbit més destacable és una habitació de grans dimensions amb dues banquetes corregudes que adossades als murs que delimiten l'habitació. Mesuren cinc metres, i estan construïts per seure cara a cara. S'afegeix també la troballa de dos enterraments de nadons que s'acostumen a lligar, a rituals de pertinença al grup o a ofrenes destinades a procurar més fertilitat. Els arqueòlegs que hi treballen des de fa anys pensen que podria tractarse d'una construcció comuna de reunió. En una remodelació del segle I aC la sala es compartimenta per obtenir dues habitacions de mides més modestes. També es va excavar una habitació situada a uns vint-i-cinc metres al SE de l'espai de reunió, adossada a la muralla o mur de tanca d'aquell moment. Dins d'ella es van localitzar fins a quatre dolia, la qual cosa faria pensar en un lloc d'emmagatzematge.També s'ha localitzat una necròpolis d'inhumació on s'han trobat entre quinze i vint cossos que, sense descartar que pugui augmentar a mida que s'avanci en altres campanyes d'excavació. L'ús de l'espai com a cementiri reflexa que evidentment, quan s'enterraven els morts, el poblat ibèric havia quedat sepultat. Per tant, vol dir que si excaven la fossa per enterrar al mort, topaven amb algun mur, aquest era desmuntat sense cap mena de problema. El grup detectat, està compost per individus dels dos sexes i diverses edats, enterrats seguint una orientació aproximada a l'oest. Aquesta necròpolis es podria lligar a la presència d'algun hàbitat medieval encara no localitzat. | 80|81|83|85 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42569 | Can Carerac -Torre Jordana - Font dels Enamorats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-carerac-torre-jordana-font-dels-enamorats | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 36. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | I-II dC | Vil·la d'època romana amb un centre de producció i explotació ceramista, situada en els terrenys pròxims a la masia. No es tracta d'una descoberta d'estructures, sinó de troballes aïllades, com una sitja farcida per nombrosos fragments de ceràmica, de la qual destaquen dues peces de terra sigil·lata sud gàl·lica (forma Draggendorff 29) i una peça de terra sigil·lata Africana (Lamboglia 10 A-Hayas 238). Presentava també restes de fauna i mig molí de pedra volcànica. Prop d'aquesta sitja es posà al descobert una canalització coberta amb tegulae. Un altre element descobert en aquest terreny fou una escombrera de forn ceràmic dedicat a la fabricació d'àmfores. D'aquesta només resten els fragments dipositats al Museu Thermàlia de Caldes de Montbui. La majoria de fragments pertanyen a la forma Dressel 2-4. La totalitat de les restes documentades es centren en un moment cronològic de voltants del segle I dC.. Això lliga amb una estructura d'explotació tipus vil·la, però no es té cap mostra evident. | 08033-128 | Vall de Can Carerac | El jaciment fou localitzat a partir del final dels anys cinquanta per Sala i Estrada, quan l'any 1957, durant les obres d'obertura d'un nou camí, aparegueren restes ceràmiques d'època romana. Aquest mateix any, Llogari Sala juntament amb Estrada i altres col·laboradors del Museu Municipal, realitzaren l'excavació d'una sitja amb material imperial i també una conducció d'aigua coberta amb tegulae. L'any 1961, es recolliren els materials de l'escombrera localitzada per col·laboradors del Museu. L'any 1993, durant la prospecció efectuada in situ per tal de revisar la Carta Arqueològica, es trobaren alguns fragments de tègula en els camps que hi ha davant de l'era. El Sr. Jonatan del Amo, senyala la presència a l'era i voltants de Can Carerac de trossos d'àmfora romana en superfície. | 41.6480800,2.1679400 | 430712 | 4611039 | 14/192 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42569-foto-08033-128-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42569-foto-08033-128-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42569-foto-08033-128-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42570 | Sant Miquel de l'Arn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-miquel-de-larn | ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 37-. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | II aC-V dC | 08033-129 | Al peu del turó de La Torre Roja | J. Estrada, en el seu llibre sobre 'Vías i poblamiento romanos en el Área Metropolitana de Barcelona', de l'any 1969 dóna la notícia de la localització d'una vil·la romana en aquest indret, prop de l'ermita de Sant Miquel de l'Arç o de l'Aro. C. Miró, l'any 1986, prospectà la zona sense trobar cap indici que pogués confirmar l'existència d'una vil·la romana en aquest indret. L'any 1989, amb motiu de la realització de la Carta Arqueològica, es realitzà una prospecció superficial, que no aportà cap més dada al respecte. L'ermita de Sant Miquel, situada al costat del jaciment, és situa en una estratègica cruïlla de camins antics que condueixen a Caldes per la zona occidental, al peu del turó de la Torre Roja. | 41.6309100,2.1480400 | 429036 | 4609148 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42570-foto-08033-129-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42570-foto-08033-129-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42570-foto-08033-129-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Jaciment que hauria consistit en un lloc d'habitació d'època romana identificat l'any1969 per Estrada i que segons ell es trobaria molt a la vora de l'ermita de Sant Miquel de l'Arç. Durant el treball de camp no s'han localitzat restes d'estructures però si restes ceràmics escampats per les terres llaurades dels voltants. | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42454 | Jardins de Can Rius | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jardins-de-can-rius | BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. COSTA, R.; MONLEÓN, A i altres (2002). Història termal de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. GARRIGA I ROCA, Miquel, (1853). Planimetria original del Balneari de Can Rius. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA A. (1848). Documentos para la historia de Caldes de Montbuy. | XIX | s'han conservat la majoria d'espècies arbòries originals | Jardins amb un estrat arbori i arbustiu destacable en el qual s'observen dues parts molt ben diferenciades, la primera molt més lligada al balneari per la seva proximitat, organitzat per una sèrie de parterres arbustius i arbres molts d'ells cententaris formant una sèrie de caminets que permeten el recorregut dels diferents espais. L'altra part, hi ha una zona destinada a l'esbarjo de grans i petits amb un conjunt de fusta destinat als més petits, i una zona de barbacoes. En la part de marge de la riera de Caldes, inaccessible, però formant part de l'entorn del parc de Can Rius, es pot observar una clara representació del bosc de ribera, composat d'espècies caducifòlies que creixen a banda i banda del la riera. S'ha detectat la presència d'om barrejat amb roure a les zones més obagues i alzina. També s'ha observat pollancres i plàntans. En són exemples dues espècies nord-americanes: l'acàcia falsa o robínia (Robinia pseudoacacia) i el negundo (Acer negundo). També s'han trobat associats a la vegetació arbòria, arbustos com els tamarius (Tamarix canariensis i Tamarix africana) -indicadors d'aigües riques en sals-, la sarga (Salix eleagnos) i el gatell (Salix cinerea ssp. oleifolia). Per sota dels grans arbres s'ha detectat la presència d'arç blanc (Crataegus monogyna); el sanguinyol (Cornus sanguinea); l'esbarzer (Rubus ulmifolius); el romegueró (Rubus caesius) i l'heura (Hedera helix). Com a herbes típiques de l'estrat herbaci hi ha la lleteressa de bosc (Euphorbia amygdaloides), i el fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum). Tant en el marge com en el parc, s'han detectat vàries espècies d'ocells com el colom domèstic o el tudó, la tòrtora turca, la puput, la merla, el pit-roig, la cotxa, el tallarol cap negre, el tallarol de casquet, diverses tipus de mallerengues, la garsa, l'estornell vulgar, el pardal domèstic, el pardal xarrec, el pinsà, entre els més representatius, i també altres mamífers com l'esquirol, el ratolí de bosc, la musaranya, el rat-penat, etc. Pel que fa a la vegetació arbòria del Parc de Can Rius, cal assenyalar el pi pinyer (Pinus pinea), el vernís del Japó (Ailanthus altissima), l'alzina (Querqus ilex), l'alzina surera (Quercus suber), l'acàcia de tres punxes (Gladitsia triacanthus), el lledoner (Celtis australis), el pi blanc (Pinus helepensis), la fotínia (Photinia glabra), el llorer (Laurus nobilis), el boix (Buxus sempervivens), la tuia (Platyclaudus orientalis), el roure (Quercus robur), la troana (ligustrum japonicum), el cedre (cedrus), el castanyer bord (Aesculus hippocastanum), el plataner (platanus x hispanica). A aquest jardí es pot accedir bé a través del pont de Can Rius, format per dos grans arcs fets de maçoneria amb les cantonades de maó, que permet travessar la riera de Caldes, o bé pel portal que comunica amb la zona esportiva de les Cremades, prop del pont romànic. | 08033-13 | Carrer Torre Roja/ Plaça Taunustein | L'any 1853 es realitzà l'ampliació del complex de Can Rius a partir d'un projecte de l'arquitecte Miquel Garriga i Roca. L'any 1878 es construeix un pont de pedra i maons, que uneix el complex termal amb un gran parc enjardinat que formarà part de l'establiment i que serà ubicat a l'altre costat de la riera de Caldes. El mateix any un cop acabades les obres de construcció del pont, s'inicià la plantació dels arbres del parc, molts d'ells encara visibles als nostres dies. L'any 1960, un cop tancat el balneari la propietat de Can Rius passà a ser propietat de la 'Casa de Nuestra Señora de Montserrat', residència de l'ordre dels Cooperadors parroquials de Crist Rei'. Després va ser ocupat per l'ordre Asociación-Espíritu-Accion, de monges que hi va residir fins l'any 2005. L'any 2005, l'Ajuntament de Caldes de Montbui compra l'edifici i els jardins a l'ordre de les monges Asociación-Espíritu-Acción. L'any 2002 es va inaugurar el Parc de Can Rius, donant accés a la població. D'ençà que el parc de Can Rius es va obrir a la població l'any 2002, l'entrada principal es va ubicar a la plaça de Taunnustein. Des de l'estiu de l'any 2008, i inaugurat per la Festa Major del mateix any,al mes d'octubre, es va adequar una entrada al Parc de Can Rius a partir de la plaça Font del Lleó, un cop entrats al carrer del Pont. El juliol de 2006 l'Ajuntament va fer enderrocar l'última casa del carrer del Pont, edifici que formava part del complex de Can Rius i que fins el moment havia impedit el pas a la finca des de la plaça de la Font del Lleó. Aquest enderroc va ser el primer pas del projecte d'unió del parc de Can Rius amb el Centre Històric. També es va habilitar l'accés que porta fins al pont, construint una plaça amb una part central decorada amb llamborda, una zona enjardinada i dues rampes per permetre accedir ambdós costats de la riera. | 41.6344400,2.1600800 | 430043 | 4609530 | 1878 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42454-foto-08033-13-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42454-foto-08033-13-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42454-foto-08033-13-3.jpg | Legal | Contemporani|Romàntic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|101 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||
| 42571 | Can Camp | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-camp-2 | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | sII aC- V | Jaciment on haurien estat localitzades restes d'estructures i d'enterrament d'època romana. | 08033-130 | Plana de Can Camp. | Es té coneixement de l'existència d'aquest possible jaciment per la cita d'Almagro en la seva `'Carta Arqueológica de España' de l'any 1945, que el situa prop de la masia de Can Camp. Segons Almagro, en aquest indret apareixien restes considerables de parets, així com fragments de ceràmica romana. En una cita d' A. de Montes, l'any 1961, parla de l'existència de sepulcres coberts amb tegulae a doble vessant, però tampoc s'especifiquen més detalls al respecte. L'any 1986, Miró no localitzà cap indici que confirmés l'existència d'aquest jaciment. L'any 1989 es realitzà una prospecció amb motiu de la realització de la Carta Arqueològica, però tampoc aportà cap dada al respecte. | 41.6437600,2.1796800 | 431685 | 4610550 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42571-foto-08033-130-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42571-foto-08033-130-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42571-foto-08033-130-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp realitzat el mes de novembre de l'any 2008 no s'ha trobat cap indici que permeti localitzar aquest jaciment. | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42572 | Finca Catafau - Carrer Sant Fèlix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/finca-catafau-carrer-sant-felix | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 12-13. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i ThermaliaMARTÍN, A. (1985). De la cultura de los sepulcros de fosa al grupo de Veraza en el Vallés. Estudios de la Antigüedad, núm. 2. Bellaterra. VIVES, E. i altres (19 ?). Can Catafau. Estudi de les restes òssies humanes. Revista Arrahona, núm. 13. Sabadell. | 3500-2500a | Jaciment que consistí en la descoberta d'un lloc d'enterrament. Durant una remoció de terres en la finca Catafau. Es tractava d'una fossa excavada a l'argila del terreny, a una profunditat d'1,40m. El material que sortí del seu interior fou un vas bicònic de grans dimensions, juntament amb bona part d'un esquelet. Pel que fa a les restes humanes, es recollí un crani i part de l'esquelet, fortament malmès. Aquestes restes corresponien a un individu entre 40 a 60 anys i de sexe masculí, amb una alçada aproximada de 161 a 163 centímetres. Pel que fa a la ceràmica trobada, es tractada d'un vas bicònic de grans dimensions amb una petita base plana, i una sola nansa de cinta que arrenca just per sota del punt d'inflexió de la carena, amb superfície externa porosa i amb taques més fosques degut a la cocció. El vas estava realitzat amb espàtula, amb aparença gairebé brunyida. La pasta negra, amb desengreixant de mica i quars. La forma és típica dels sepulcres de fossa, amb nansa de pot, carena no massa marcada i superfície ben tractada. Aquest element fa que el jaciment sigui datat en la cultura dels Sepulcres de Fossa, neolític mitjà recent.. | 08033-131 | Carrer de Sant Fèlix, núm. 44 | L'any 1974, durant les obres de rebaix per construir un pàrquing, a la finca Catafau, llavors propietari el Sr. Frederic Catafau, es van localitzar les restes d'un sepulcre de fossa. El material fou recollit pel Grup de Col·laboradors del Museu de Caldes. | 41.6291900,2.1673700 | 430644 | 4608942 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42572-foto-08033-131-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42572-foto-08033-131-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42572-foto-08033-131-3.jpg | Legal | Prehistòric|Neolític | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Segons les notes torbades a l'Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya de Caldes de Montbui, es senyala en una nota adjunta a la fitxa núm. 3135, que el jaciment havia estat situat erròniament entre els carrers de Pau Cuscó i de l'Estació. | 76|78 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42573 | Sant Salvador | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-salvador | ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. MAYER, M. i RODÀ, I. (1984). La romanització del Vallès segons l'epigrafia. Museu d'Història de Sabadell. Sabadell. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | II aC-V dC | Inscripció epigràfica que hauria aparegut en aquesta suposada vil·la, concretament al subsòl de la masia que es troba a ponent. En aquest jaciment aparegué de forma ocasional una inscripció dedicada a Isis (CIL II 4491). Es tractaria d'un fragment que formaria part d'una gran placa en honor a Isis i que hauria estat dedicada per PUBLI LICINI FILET i LICINA PEREGRINA lliberta de CRAS. La làpida estaria datada en el canvi d'era, segons Mayer i Rodà, l'any 1984. El poc material recollit en superfície i que es conserva en el Museu Municipal de Caldes, no aportà cap referència cronològica | 08033-132 | Carrer del Doctor Flèming, s/n | Inscripció epigràfica que hauria aparegut, en el subsòl de la masia.En aquest jaciment va aparèixer una inscripció dedicada a Isis que formaria part d'una gran placa dedicada per PUBLI LICINI FILET i LICINA PEREGRINA lliberta de CRAS. J.Estrada, en el seu llibre de l'any 1969, titulat 'Vías y poblamiento romanos en el Área Metropolitana de Barcelona' parla de l'existència d'una vil·la romano-republicana en aquest indret. L'any 1993, amb motiu de la revisió de la Carta Arqueològica, es visità el lloc, però no es constataren restes arqueològiques en superfície. | 41.6355400,2.1667900 | 430603 | 4609647 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42573-foto-08033-132-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42573-foto-08033-132-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42573-foto-08033-132-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Conegut també com Ermita de Sant Salvador. Durant el treball de camp realitzat el mes de novembre de l'any 2008 no s'ha trobat cap indici superficial que permeti localitzar aquest jaciment. | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42574 | Pla de Palou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pla-de-palou | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. | II aC-V dC | desconegut | Jaciment que hauria consistit en les troballes superficials de ceràmica romana, de paviments i tegulae. | 08033-133 | Enfront de l'actual cementiri. | De Montes, l'any 1961, esmenta la troballa sense que es tingui cap més dada al respecte. | 41.6372400,2.1700400 | 430875 | 4609833 | -218/476 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42574-foto-08033-133-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42574-foto-08033-133-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42574-foto-08033-133-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp realitzat el mes de novembre de l'any 2008 no s'ha trobat cap indici que permeti localitzar un possible jaciment. Tampoc s'han trobat restes ceràmiques. | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||
| 42575 | Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-sebastia-de-montmajor | <p>DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A. (2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 58-60. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia.</p> | XIII-XV | durant el treball de camp no es va poder localitzar | <p>Jaciment que consta d'una sepultura de lloses de pedra formant una caixa, descoberta prop de l'ermita, a uns 30 centímetres de fondària amb senyals d'haver estat saquejada.</p> | 08033-134 | NO del terme municipal | <p>L'any 1961, De Montes publicà la notícia de l'aparició casual d'una sepultura de lloses que va ser trobada als voltants de l'ermita.</p> | 41.6642300,2.1191300 | 426666 | 4612872 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42575-foto-08033-134-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42575-foto-08033-134-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 85 | 1754 | 1.4 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||
| 42576 | Fàbrica Cortès - Bòbila Busquets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fabrica-cortes-bobila-busquets | GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A. (2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MUÑOZ, A. Mª. (1965). La cultura neolítica catalana de los Sepulcros de Fosa. Barcelona. RIPOLL, E. i LLONGUERAS, M. (1963). La cultura neolítica de los Sepulcros de Fosa en Catalunya. Revista Ampurias, vol. XXV. Barcelona. | 3500aC-V | Enterraments que consistien en catorze sepulcres de fossa, destruïts en la seva totalitat durant uns rebaixos de terra a la Bòbila Busquets. Molts d'ells estaven coberts amb pedres i es trobaven a poca distància uns dels altres, a un metre de fondària aproximadament. Sembla ser que en aquell temps els treballadors que es trobaven al lloc es varen repartir les troballes. A part de les restes òssies, hi aparegueren fragments ceràmics, destrals i collarets dels quals només es pogueren conservar dos d'ells, que cronològicament correspondrien a la cultura dels Sepulcres de Fossa. | 08033-135 | Nucli urbà | L'any 1921, durant la realització d'uns rebaixos a la bòbila Busquets per obtenir argila per a la producció de totxos, descobrir catorze sepulcres de fossa. Sembla ser que en aquell temps els treballadors que es trobaven al lloc es varen repartir les troballes. Només es van poder salvar dos collarets que es troben actualment al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a Barcelona. Hi ha notícies orals de l'aparició en aquest paratge, de sitges sepulcrals ibèriques, així com de material romà, sense cap més altre detall. | 41.6318200,2.1715500 | 430995 | 4609230 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42576-foto-08033-135-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42576-foto-08033-135-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42576-foto-08033-135-3.jpg | Legal | Antic|Prehistòric|Neolític|Romà|Ibèric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 80|76|78|83|81 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42577 | Carrer Espartero | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-espartero | GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 37. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. SALA, Ll. (1973c). Las ánforas de la calle Espartero y el horno de Salt de les Bruixes. Setmanari Montbui. Núm. 1.474. | II aC-V dC | Restes d'una escombrera que presentava materials molt fragmentats amb senyals de cocció deficient pertanyents a la forma Pascual I sense marca de taller. També hi és present algun fragment de Dressel 2-4. Aquestes àmfores produïdes al carrer Espartero no tindrien estampilla. | 08033-136 | Carrer d'Espartero, s/n | El maig de l'any 1973 es trobà l' escombrera d'un forn d'àmfores, desconeixent el motiu o les circumstàncies d'aquesta troballa. Llogari Sala en el setmanari Montbui núm. 1,474 (1973) escriu que les restes estaven essent catalogades pel Dr. Ricardo Pascual Guasch, i que un cop acabat, ell mateix les presentaria al Congrés Internacional de Roma que s'havia de dur a terme pel maig del mateix any de la troballa. Segons J. Hernández i A. Monleón, aquesta escombrera podria pertànyer a la part rustica de la mateixa vil·la que l'escombrera trobada la cruïlla del carrer Balmes amb el camí vell de Granollers. | 41.6328500,2.1668100 | 430602 | 4609349 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42577-foto-08033-136-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42577-foto-08033-136-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42577-foto-08033-136-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42578 | Carrer Bellit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-bellit | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | II aC-V dC | Figureta de marbre que representa un cap femení localitzada en el pati d'una casa mentre es realitzaven unes obres. Sembla ser que tenia una alçada de 21,5 cm i una amplada de 14 cm. Es pot datar a la primera meitat del segle I dC. No es coneix l'aparició d'estructures associades, però sí la de ceràmica romana que hauria desaparegut. | 08033-137 | Carrer d'en Bellit, núms. 6-8 | Les notícies que es tenen procedeixen d'en C. Miró (1986) | 41.6348500,2.1620600 | 430208 | 4609574 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42578-foto-08033-137-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42578-foto-08033-137-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42578-foto-08033-137-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42579 | Torrent Salzer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-salzer | GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. ZAMORA, F. (1973). Diario de los viajes hechos en Catalunya (1784). http://xsb-articles.blogspot.com Una claveguera amb història (consulta realitzada el 03/12/2008) | II aC-V dC | Claveguera, encara en ús, que canalitzava les aigües residuals que baixaven pel torrent Salzer des de Sant Salvador, al nord-est de Caldes. Segons C. Miró, la part possiblement coberta en època romana seria la que va des de la Font del Lleó fins a l'actual carrer de Barcelona. Es tracta d'una coberta feta d'obra o d'opus caementicium. Actualment és la claveguera principal de la xarxa de clavegueram de Caldes i això fa que sigui molt difícil que es pugui observar bé el tipus de construcció utilitzat. | 08033-138 | entre el carrer Torrent del Salze i carrer Jaume Balmes | L'any 1784, F. Zamora és el primer que parla d'aquesta claveguera, fent una descripció completa, ja que hi accedeix mentre observa treballar els cistellers que treballaven el vímet. L'any 1993 amb motiu de la revisió de la Carta Arqueològica, es visità el lloc, però no es constataren restes arqueològiques en superfície. | 41.6349100,2.1646300 | 430422 | 4609579 | -218/476 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42579-foto-08033-138-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42579-foto-08033-138-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42579-foto-08033-138-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42580 | Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-marimon | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.Terrassa. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A. (2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 37. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | IIaC - VdC | Restes de materials arqueològics que haurien estat localitzats a les terres de conreu de la Torre Marimon que consistirien en les restes de paviments tègula i ceràmica d'època romana, sense cap més precisió. | 08033-139 | Al Sud del terme municipal | L'any 1961 De Montes publicà la notícia de l'existència de materials romans trobats en les terres de conreu de la casa de la Torre Marimon, sense especificar més detalls. L'any 1969 J. Estrada parla de la localització d'una vil·la imperial a Torre Marimon, sense donar cap més informació. L'any 1986 C. Miró no localitzà cap resta que confirmi l'existència d'aquest jaciment. L'any 1989 amb motiu de la realització de la Carta Arqueològica es prospectà en superfície per la zona i tampoc aportà cap dada. | 41.6128400,2.1698900 | 430837 | 4607124 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42580-foto-08033-139-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42580-foto-08033-139-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42580-foto-08033-139-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp realitzat el mes de novembre de l'any 2008 no s'ha trobat cap indici que permeti localitzar un possible jaciment. Tampoc s'han trobat restes ceràmiques. | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42455 | Safareig públic Santa Esperança | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-public-santa-esperanca | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. CANELA BALSEBRE, Rosa M.; MARTÍNEZ, Manel; VIVANCOS, Iolanda. (2006). Els Safareigs públics de la conca del Barberà. Un testimoni de la feina de les dones en el passat. Revista d'etnologia de Catalunya, Nº. 28, pp. 110-111. Ed. Dep. de Cultura de la Generalitat de Catalunya. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XIX | manca de manteniment de l'espai i progressiu deteriorament sobretot pel que fa a la coberta i accessos | Safareig de planta rectangular amb la coberta gairebé plana, que presenta una lleugera inclinació cap el seu interior.. El conjunt està format per una pica de forma lleugerament trapezoïdal, d'uns 80 centímetres de fondària i 115 centímetres de perímetre, per on l'aigua que raja a través d'un broc de plàstic col·locat a la paret, va passant una segona pica amb un regueró al centre i per on l'aigua entra directament al safareig de pedra on es renta la roba. Aquest mesura uns 20 metres de llargària aproximadament. Pel costat adossat al mur de la riera, el safareig s'adapta resseguint la forma del mur. La rentadora està realitzada bàsicament amb blocs de pedra de 50 cm d'amplada per 80 cm de llargada i 15 cm de gruix. A la segona pica de desguàs s'observen rajoles de ceràmica vermella també inclinades formant part de la rentadora. La coberta està sostinguda per quatre pilars, col·locats damunt de la rentadora mateix. A diferència d'altres safareigs de la vila, en aquest només es pot rentar la roba per un costat. La façana sud-oest està composada per un seguit d'obertures en forma d'arc de mig punt sense cap element arquitectònic destacable, que permet fer entrar la llum al recinte. L'entrada al safareig es pot fer per les dues façanes situades a cada extrem. Ambdues tenen una porta amb una reixa de ferro que actualment estan tancades amb un candau. A la porta situada a la façana est, s'hi accedeix salvant el desnivell de la riera, per un corriol de terra, mentre que per la façana nord, s'hi accedeix mitjançant unes escales de pedra, força malmeses pel pas del temps que salven el desnivell amb la plaça de Pau Surell. El broll d'aigua és sostingut i surt a una temperatura aproximada de 48ºC. | 08033-14 | Plaça de Pau Surell, s/n | No es coneix la data exacta de la seva construcció però segurament data de finals del segle XIX, inicis del segle XX. Aquest safareig, deu el seu nom a la proximitat amb el torrent de Santa Esperança. En tot cas, el safareig és un element urbà característic de molts pobles, on al seu voltant hi havia tot un món exclusiu de les dones. El safareig era un espai de neteja i de relació social. Era el lloc de trobada i de fer petar la xerrada entre rumors, sorolls barrejats de cops de pala sobre la roba mullada, del frec de les pastilles de sabó i un continu circular de l'aigua. L'arribada de l'aigua corrent a les cases i la posterior introducció de les rentadores, va fer que els safareigs públics caiguessin en desús. Aquests safareigs, com en són un clar exemple els de Caldes, amb aigua calenta encara s'utilitzen per rentar-hi roba o grans peces, però en general, resten allunyats del que va ser el seu sentit de ser. Dels varis safareigs que té la vila, aquest és el que està més malmès i abandonat. Va haver de ser tancat al públic a causa d'actes vandàlics realitzats aprofitant la seva situació arraconada, provocant encara més el ràpid deteriorament de l'entorn així com del seu interior. | 41.6320300,2.1624400 | 430237 | 4609261 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42455-foto-08033-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42455-foto-08033-14-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42455-foto-08033-14-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|119 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42581 | El Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-remei | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. SALA, Ll. (1972). La vil·la romana republicana del Remei. Setmanari Montbui, núm. 1382. 1 de gener de 1972. Caldes de Montbui. SANMARTÍ, J. (1986). Laietania ibèrica. Estudi d'Arqueologia i Història. Barcelona. | II- I aC | Restes d'una vil·la romana i un camp de sitges, ubicat entre l'ermita i la carretera. Es tractaria d'una vil·la que presentava restes monumentals, amb pintures murals vermelles, blanques i blaves. El material ceràmic que sembla ser fou dipositat al Museu de Caldes, hauria permès datar el jaciment en el període republicà, destacant ceràmica ibèric pintada, (kalathos, ceràmica de vernís negre, destacant un bol de producció etrusca - campaniana forma Lamboglia 9 / Morel 2111, datat en el segle II aC). També hauria aparegut producció campaniana del tipus A i B. | 08033-140 | Al Nord del terme municipal | L'any 1956 J. Estrada i Ll. Sala realitzaren unes prospeccions consistents en la neteja del tall de la carretera de Moià. L'any 1961, segons De Montes i Ll. Sala haurien observat restes d'estructures i materials ceràmics, com així ho exposen en el VIII Congrés Nacional d'Arqueologia, el mateix any. Serà l'any 1956 quan J. Estrada i Ll. Sala efectuaren la neteja d'aquests talls, deixaren a la vista restes de parets. El material ceràmic, que va permetre datar el jaciment en el període republicà, es va guardar al Museu Thermàlia. L'existència d'aquest material va fer creure que s'havia localitzat un jaciment indígena d'època tardana. Però a partir dels estudis realitzats pel Dr. Sanmartí l'any 1986, es creu que aquest material datat al segle II aC pertany als nivells fundacionals de la vil·la romana. L'any 1990 es va realitzà una petita intervenció a causa de l'esllavissada del marge d'un dels murs de la vil·la. La intervenció es limità a la documentació i recollida del material caigut, que en aquest cas es composava de fragments de teules i d'àmfores que possiblement formaven part del parament del mur. | 41.6413700,2.1622900 | 430234 | 4610298 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42581-foto-08033-140-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42581-foto-08033-140-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42581-foto-08033-140-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp, es detectà restes de ceràmica en el marge dret un cop passat el restaurant del Remei. | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42582 | Mas Pujades | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-pujades | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui, pàg. 35. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. TEN, R.; GARCIA, J. i GRAUGÉS, A. (1982). Camí de Can Pujades, a Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys. Col·lecció Excavacions arqueològiques a Catalunya, núm. 1, pp. 78-79. | II aC- VdC | Restes de ceràmiques trobades prop del pou de la casa i que sembla ser s'haurien conservat al Museu Thermàlia. De l'estudi d'aquestes restes, es podria extreure una cronologia que va des de la campaniana B, fins a la terra Sigil·lata Clara A. Podria indicar la presència d'un assentament de tipus rústic que presentaria una etapa fundacional en època republicana. Més tard en aquesta mateixa zona es localitzaren un forn de calç i dues sitges | 08033-141 | A l'Est del terme municipal | Jaciment conegut per la cita que fa De Montes i Ll. Sala, l'any 1961, on parlen de troballes de ceràmica romana a prop del pou, on la terra va patir una forta remoció. L'any 1988, amb motiu de la construcció del polígon industrial de la Borda, es realitzà una prospecció on Anna Monleón va documentar un forn de calç datat entre el pas del IV al segle V dC i dues sitges amortitzades com a màxim a inici del segle III dC. A part d'això, no hi ha cap més altra notícia ni s'han pogut detectar restes d'estructures en la zona de prospecció. | 41.6227200,2.1735100 | 431149 | 4608218 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42582-foto-08033-141-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42582-foto-08033-141-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42582-foto-08033-141-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp realitzat el mes de novembre de l'any 2008 no s'ha trobat cap indici que permeti localitzar un possible jaciment. Tampoc s'han trobat restes ceràmiques. | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42583 | Mas Corró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-corro | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui, pàg. 35. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | IIaC- V dC | Jaciment del qual sembla que Estrada i Sala van localitzar restes romanes que haurien estat datades en el segle I aC. Van deixar oberta la possibilitat de l'existència d'una vil·la per la localització de paviments i elements de cobert. Sembla ser que alguns dels materials recollits foren dipositats al Museu Thermàlia. | 08033-142 | A l'Oest del terme municipal | L'any 1961, Ll. Sala parla de l'existència d'unes restes romanes de 'tegulae', ceràmica i paviments trobats durant una prospecció en les terres propietat del Mas Curró, tot i que no especifica la ubicació exacta d'aquestes troballes. L'any 1965, J. Estrada publica l'existència d'una vil·la romana imperial recollint la informació de Ll. Sala i A. De Montes de l'any 1961. Durant les prospeccions realitzades amb motiu de la revisió de la Carta Arqueològica, l'any 1993, es trobaren restes ceràmiques, però no s'indica amb claretat en quin punt. | 41.6309400,2.1523200 | 429393 | 4609148 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42583-foto-08033-142-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42583-foto-08033-142-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42583-foto-08033-142-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp realitzat el mes de novembre de l'any 2008 no s'ha trobat cap indici que permeti localitzar un possible jaciment. Les restes ceràmiques trobades en superfície es troben localitzades a la part del darrera de la casa, a mà esquerra, un cop passada l'era, pujant cap a l'ermita, en els camps llaurats on hi ha plantades oliveres. | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42584 | Mas Manolo - Mas Vicari | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-manolo-mas-vicari | BARRASETAS, E. i MONLEÓN, A. (1994).Memòria de la intervenció arqueològica al jaciment Mas Manolo. Caldes de Montbui, 1994. Memòria d'excavació inèdita dipositada al servei d'Arqueologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. BARRASETAS, E. i MONLEÓN, A. (1995). Intervenció al jaciment romà del Mas Manolo. Caldes de Montbui, Vallès Oriental. Tribuna d'Arqueologia, 1993 – 1994. Barcelona. BARRASETAS, E. i MONLEÓN, A. (1995). Intervenció al jaciment romà del Mas Manolo. Caldes de Montbui, Vallès Oriental. Tribuna d'Arqueologia, 1993 – 1994. Barcelona. DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui, pàg. 34. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. SALA, L. (1972). Hallazgo arqueológico en la villa romana de Mas Manolo. Siglos I-II d.C. Setmanari de Montbui, núm. 1396. Caldes de Montbui. | II- IV dC | el forn que resta per sota d'un marge prop de la cuneta, per sota de la casa del Mas Manolo, està en molt mal estat de conservació, envoltat de bardisses | Vil·la romana documentada estratigràficament amb sis fases d'ocupació. L'excavació de la primera de les sis fases documentades es dugué a terme durant els anys 1992 i 1993. En aquesta es detectaren restes de tres forns excavats a l'argila natural. D'un només es conservava una petita part de la solera Els altres dos estaven gairebé sencers. Segurament aquests forns fossin utilitzats per a la cocció de vaixella de taula i cuina. El marc cronològic no es pot precisar amb exactitud però es podrien englobar dins el segle I dC. Degut a la gran quantitat de fragments d'àmfores de vi de tipologia Pascual 1 i Dressel 2-4, alguns d'ells amb defectes de cocció fa pensar en l'existència d'un forn de producció, però malauradament no s'ha pogut localitzar. La segona fase, es localitza cronològicament al final del segle I. Per les restes trobades es pensa que hi hauria hagut canvis en l'organització de l'espai, destinant-se bona part del que havia de ser el nucli central excavat en un extens magatzem de 'dolia', dels quals resten només els forats de les tenalles. Només en dos casos s'han documentat les restes 'in situ' de les gerres. Aquest magatzem demostra que hi hauria hagut una producció agrària important, així com el fet que s'elaborava i comercialitzava aquest producte i que tenia la capacitat de produir els 'dolia' necessaris per a l'emmagatzematge. Segurament va funcionar fins ben entrat el segle II. En la tercera fase excavada, es constatà un terraplenament i una nova localització de les tenalles, documentant-se unes 80 restes de 'dolia', que, sumades a la fase anterior, superen les 200 unitats. Segurament es realitzava algun tipus de comerç d'oli, vi o cereals. A l'altre costat de la carretera, es localitzà un forn de planta quadrada i doble nau. Les seves característiques fan pensar en una producció de volum considerable tant per les mesures com per la quantitat de peces. La cronologia inicial del forn marcada pel material amortitzat en la seva construcció, el situava en el segle II. Pel que fa a la quarta fase, aquesta ha quedat documentada per diversos murs dispersos amb zones pavimentades amb calç. El material trobat entre la calç dels paviments situaria aquesta fase entre el final del segle III i el segle IV. Pel que fa a la quinta fase, s'hauria datat a partir de tres dipòsits pavimentats amb 'opus signinum' que no pogueren acabar-se d'excavar en la seva totalitat i que haurien funcionat durant el segle IV. En la sisena fase d'ocupació, es constaten sis enterraments, de les quals quatre tombes presenten coberta de doble vessant, una de cista i una indeterminada Les sepultures no presentaven ni aixovar ni material residual. Les restes òssies estaven força deteriorades i en alguns casos es detectaren remocions d'enterraments anteriors. Segurament es tractés d'una explotació agrària destinada al comerç, sobretot durant els segles II i III dC, moment en què es documenten els magatzems de 'dolia'. La possible presència d'un forn d'àmfores de vi presentaria ja una producció important al segle I dC. Pel que fa a les fases posteriors, no sembla perdre el caràcter industrial. També s'han pogut documentar clarament forns de ceràmica de cuina i de taula així com de materials constructius (totxos, tova, etc). La gran quantitat de fragments d'àmfora, algunes d'elles amb defectes de cuita, fa pensar en l'existència d'un forn destinat a la cocció d'aquest material. | 08033-143 | Cruïlla C59 i C-1413 | Llogari Sala i De Montes (1961) i Estrada (1972) van prospectar la zona durant molts anys i van localitzar material arqueològic en superfície. L'any 1972, durant la construcció de la carretera C-59 de Caldes a Sant Feliu de Codines van poder-la documentar de forma més precisa. Segons Carme Miró, a través de notícies orals del Sr. Joan Garriga, del Patronat de Museus de Caldes, hauria existit un forn que produïa àmfores, però que malauradament fou destruït en la seva totalitat l'any 1974. Durant la realització de la Carta Arqueològica de l'any 1988, encara es podia veure algunes restes de material ceràmic en els marges de la carretera i en els terrenys propers. Durant les excavacions realitzades l'octubre de 1992 i l'any 1993, es varen poder documentar sis fases sobreposades demostrant una continuïtat d'ocupació en el jaciment. Els materials exhumats indiquen un període cronològic extens que es pot englobar entre el segle I i el segle VI. Del 29 de març a l'1 d'abril de l'any 2005, es va realitzar una intervenció arqueològica preventiva en les immediacions del jaciment Mas Manolo, que consistia en la realització de tretze sondejos previs a la realització d'una rasa per a passar-hi una conducció d'aigua. El resultat d'aquesta intervenció fou la localització d'un tram de mur situat dins l'àrea d'expropiació de l'obra que va resultar ser de cronologia romana. Entre els dies 25 d'abril i 4 de maig de l'any 2005 es realitzà una nova intervenció arqueològica preventiva amb l'objectiu de sondejar el costat del mur per esbrinar l'estratigrafia associada i la possible localització de material arqueològic relacionat, així com un rebaix general en la zona per confirmar o descartar la presència d'altres restes arqueològiques. En aquesta nova intervenció es va posar al descobert la fonamentació d'una estructura desapareguda, possiblement un mur, formada per la superposició de blocs de pedra, morter de calç i fragments de tègula i dolia, amb una potència de 40 cm i una amplada de 75 cm. La llargada documentada és de 4,70m i pel tipus de material associat, es pensà en una fonamentació d'època romana. També es va poder constatar que el mur formava part d'una de les parets d'una estructura de conducció o canalització, de més de 10 metres de llarg, tallada en els seus dos extrems per moviments de terres recents. | 41.6331700,2.1746500 | 431255 | 4609378 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42584-foto-08033-143-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42584-foto-08033-143-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42584-foto-08033-143-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 349,37 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/