Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42570 | Sant Miquel de l'Arn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-miquel-de-larn | ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 37-. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | II aC-V dC | 08033-129 | Al peu del turó de La Torre Roja | J. Estrada, en el seu llibre sobre 'Vías i poblamiento romanos en el Área Metropolitana de Barcelona', de l'any 1969 dóna la notícia de la localització d'una vil·la romana en aquest indret, prop de l'ermita de Sant Miquel de l'Arç o de l'Aro. C. Miró, l'any 1986, prospectà la zona sense trobar cap indici que pogués confirmar l'existència d'una vil·la romana en aquest indret. L'any 1989, amb motiu de la realització de la Carta Arqueològica, es realitzà una prospecció superficial, que no aportà cap més dada al respecte. L'ermita de Sant Miquel, situada al costat del jaciment, és situa en una estratègica cruïlla de camins antics que condueixen a Caldes per la zona occidental, al peu del turó de la Torre Roja. | 41.6309100,2.1480400 | 429036 | 4609148 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42570-foto-08033-129-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42570-foto-08033-129-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42570-foto-08033-129-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Jaciment que hauria consistit en un lloc d'habitació d'època romana identificat l'any1969 per Estrada i que segons ell es trobaria molt a la vora de l'ermita de Sant Miquel de l'Arç. Durant el treball de camp no s'han localitzat restes d'estructures però si restes ceràmics escampats per les terres llaurades dels voltants. | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42638 | Arxiu parroquial | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-parroquial-3 | <p>MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> | XVII-XXI | <p>Arxiu parroquial que consta de varis llibres sacramentals: bateigs, matrimonis i òbits. A part dels llibres sacramentals, també hi trobem expedients diversos, comptabilitat, llibres de fundacions, expedients matrimonials i tractats diversos.</p> | 08033-197 | Plaça de l'Església, s/n | <p>Moreu-Rey en començà la seva obra titulada 'La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona', que seria publicada l'any 1962 va trobar l'arxiu parroquial sense cap mena de classificació. Va ser doncs, el primer autor que va establir una primera classificació titllada per ell mateix de 'classificació rudimentària', que consistia en Llibretes de funerària, lligalls de fundacions, lligalls de l'Obra i Obreria, Pergamins de l'Arxiu Parroquial, Lligalls de documentació processal i lligalls sobre la Història de l'Escrivania, entre d'altres. Anys després, sembla ser que un professor d'Institut, Erill Gustau va fer un buidatge de l'arxiu parroquial, però va marxar de Caldes sense deixar constància del seu treball de recerca. Durant el treball de camp, Raimundo Garcia esmenta la pobresa actual d'aquest arxiu, senyalant tres incendis que van provocar grans pèrdues; el primer d'ells, l'any 1714, el segon, l'any 1808 i el tercer, l'any 1936.</p> | 41.6323500,2.1624000 | 430234 | 4609297 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 56 | 3.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 42464 | Cal Moreu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-moreu-0 | <p>AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona.</p> | XVI-XVIII | <p>Casa de planta rectangular, construïda entre mitgeres, que consta de planta baixa i dos pisos. Adossat a la dreta de la façana principal hi ha un altre edifici que consta de planta baixa i terrassa, amb la coberta plana i transitable, i un tancament mural a base d'arcades per damunt de les quals hi ha una petita coberta de teula àrab recolzada sota una motllura que li serveix de ràfec. La coberta és a dues aigües, i està construïda amb teula àrab. Els pisos queden dividits horitzontalment per una sèrie de petites motllures que marquen les diferents plantes. La façana queda rematada per un ràfec per damunt del qual sobresurt una volada de teules. Està arrebossada i pintada. Durant el treball de camp no s'ha pogut accedir al seu interior. Segons el Sr. Raimundo Garcia, al seu interior destaquen unes arcades de mig punt amb dovelles de grans dimensions i dos finestrals d'estil gòtic, un d'ells amb festejador i l'altre amb una llinda on es pot veure un escut esculpit a la pedra.</p> | 08033-23 | Carrer d'en Bellit, núms. 6 - 8 | <p>Can Berenguer formava part de l'antiga casa pairal de la família Sentmenat. Degut a l'incendi provocat per un mosso que treballava a la propietat, la casa va quedar en molt mal estat i la família Sentmenat passà a viure a la casa situada actualment al carrer de Vic, i que fa cantonada amb el carrer d'en Bellit. Durant molts anys se la va conèixer com la casa cremada, fins que en Carles Moreu, la comprà a en Josep Maria Germà, pare de la senyora de Can Sentmenat. Un cop passada la guerra la família Moreu van arreglar-la. En començar a treure les runes van aparèixer les arcades i alguns altres elements singulars.</p> | 41.6349000,2.1621700 | 430217 | 4609580 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42464-foto-08033-23-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42464-foto-08033-23-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42464-foto-08033-23-3.jpg | Legal | Modern|Gòtic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-14 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|93 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42603 | Carrers Madella i Corredossos de Baix (Muralla Medieval) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrers-madella-i-corredossos-de-baix-muralla-medieval | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.</p> | IIdC- XVII | <p>Conjunt format per un mur de pedres (seccionat per una claveguera moderna) lligades amb morter de terra de tonalitat taronja i un paviment associat localitzat davant del número 11 del carrer de Madella. Aquest mur es troba seccionat per una claveguera moderna. No es va trobar material associat.</p> | 08033-162 | Carrer de Madella, núm. 11 | <p>L'any 2003, es va portar a terme una intervenció arqueològica preventiva ja que s'havien de pavimentar el carrers. Es van obrir vàries rases documentant un seguit d'estructures.</p> | 41.6334900,2.1633100 | 430311 | 4609422 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42603-foto-08033-162-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42603-foto-08033-162-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42603-foto-08033-162-3.jpg | Legal | Romà|Medieval|Modern|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-13 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 83|85|94|80 | 1754 | 1.4 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42442 | Termes romanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/termes-romanes | <p>AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOIXAREU, Ramon (1973). Francisco de Zamora 81785-1790). Diario de los viajes hechos en Cataluña, seguit de la resposta del corregiment de Barcelona al seu qüestionari feta per Josep Albert Navarro - Mas i Marquet. Barcelona. Ed. Curial. BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> | s. II aC | <p>Conjunt termal que consta de planta baixa, amb una coberta central a dues aigües formada per teules romanes. El que resta d'aquest edifici és una piscina de forma rectangular, que mesura 11,60 x 6,60 m. Aquesta està construïda amb opus signinum. Per sobre hi ha unes lloses de terracuita que mesuren 46,5 x 33,5 cm, i que es troben disposades a trencajunt. Tota la piscina està envoltada per cinc graons, formant una graderia. De la coberta original realitzada amb opus caementicium només en queda conservada l'arrencada a la banda oest. Tot el perímetre de la piscina queda delimitat per un paviment d'opus signinum, del qual només es conserven l'ala oest i l'ala nord. A ponent es pot observar un mur d'opus caementicium, que conserva l'alçada original. Les arcades i els pilars de base quadrada que sustenten les arcades de la galeria estan construïdes amb blocs de pedra sorrenca roja de grans dimensions. La coberta conservada, formant una volta de mig punt, mesura 6,8 m de diàmetre i està construïda amb opus caementicium.</p> | 08033-1 | Plaça de la Font del Lleó, núm. 3 | <p>Les termes foren construïdes al segle II aC. Les restes que es conserven actualment són una part del que formava part d'un gran establiment termal. L'edifici original s'estenia per l'actual Museu Thermalia fins la riera i per la plaça de la Font del Lleó, fins l'actual Balneari Broquetas. Les termes haurien continuat essent utilitzades com a piscina fins el segle XVI. Francisco Zamora, l'any 1789 fa una descripció de la piscina on relata una habitació de vuit passes d'amplada per 14 de llargada, amb una coberta mig en ruïnes, d'opus caementicium amb tres claraboies. Ja en el segle XVI s'ensorrà part de la casa que cobria l'edifici romà i el 1601 s'hi instal·là l'ajuntament. La galeria perimètrica es transformà en presó i la piscina en graner municipal. L'any 1650 es va tancar la piscina que es trobava al centre de la Plaça del Lleó. L'any 1840, Marià de Sans, propietari del Balneari Rius, va comprar l'edifici de l'ajuntament. La part més ben conservada va ser restaurada l'any 1956. L'any 1986 es documenta una altra piscina al subsòl de la plaça de la Font del Lleó, de la qual només es coneix la llargada de 12 m. Sembla ser que també disposava d'uns graons per accedir-hi. També durant els anys 1986 i 1988 es dugueren a terme excavacions d'urgència al subsòl del museu Thermàlia, localitzant vàries estructures que pertanyien a les canalitzacions d'època romana a més de sis piscines. Aquestes estaven fetes amb opus caementicium i recobertes amb un arrebossat de calç i trencadís de ceràmic. Al nord, es localitzaren dues piscines més de planta quadrada amb un graó perimètric; aquestes mesuraven 1,70 x 2,30 m i 1,80 x 2,30 m respectivament. Per la part esquerra entrant al Museu, s'excavà una altra piscina de planta quadrada d'un metre per banda, construïda amb opus caementicium i un paviment d'opus signinum. A la capella de Santa Susanna es localitzaren dues piscines sense paviment, construïdes amb opus caementicium.</p> | 41.6344500,2.1615600 | 430166 | 4609530 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Assentament (jaciment) | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 80|83 | 45 | 1.1 | 1782 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42564 | Conjunt Termal de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-termal-de-caldes | <p>ALMAGRO BASCH, M.; SERRA RÀFOLS, J. de C. i COLOMINAS ROCA, J. (1945). Carta Arqueológica de España. Barcelona. Madrid: Ed. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, 1945. BALLART, J. i VILLANUEVA, J. (1981). Resum de la història de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. COSTA, R.; MONLEÓN, A i altres (2002). Història termal de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. FABRE, G.; MAYER, M. i RODA, I. (1984). Inscriptions romaines de Catalogne. Paris. Vol.I, Barcelone (sauf Barcino). FOLCH, J. i altres. (1988). El poblat ibèric de la Toe roja i el conjunt termal de Caldes de Montbui. Vallès Occidental. Tribuna d'Arqueologia. 1987-1988. Barcelona. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental i El Vallès Oriental. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. MAYER, M. i RODÀ, I. (1992). L'epigrafia romana a Catalunya. Estat de la qüestió i darreres novetats. Fonaments. Barcelona. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. MIRÓ, C. (1992). Les termes romanes de Caldes de Montbui. Revista Arrahona, núm. 10. Sabadell. MIRÓ, C.; FOLCH, J. i MENÉNDEZ, F.X. (1987). El procés de romanització al curs mig de la riera de Caldes (Vallès Occidental). Estat de la qüestió. Actes de les I Jornades Internacionals d'Arqueologia romana. Granollers. MIRÓ, C.; MONLEÓN, A. i REVILLA, E. (1993). El nucli romà de Caldes de Montbui. Estat de la qüestió. La ciutat en el món romà. XIV congrés Internacional d'Arqueologia Clàssica. Tarragona.</p> | II aC-IIdC | <p>Conjunt termal que correspon a les antigues termes romanes. Les restes fins avui documentades permeten veure que aquest conjunt va ser construït amb una planificació prèvia. La piscina és la part més monumental del conjunt; aquesta s'omplia amb aigua brollant a 76º C. Per tant no necessitava cap sistema d'escalfament. A les termes hi havia vàries piscines, cadascuna amb una temperatura diferent. La galeria perimètrica que envolta la bassa tindria funció de lloc de pas i espera. En referència als dos absis de la capçalera de la galeria, un d'ells correspondria a la banyera. La interpretació de les estructures excavades al mig de la plaça, assentades damunt d'un brollador podria indicar que es tractava d'una altra piscina d'aigua calenta, potser una gran piscina descoberta que faria les funcions de natatio. La resta de piscines documentades a l'interior del museu Thermàlia i a l'ermita de Santa Susanna, són de dimensions més reduïdes. No es coneixen estratigrafies associades a les restes, però sembla que cronològicament caldria emmarcar-lo a finals del segle I aC o primers del segle I dC. A partir del segle IV dC com a molt tard, la zona de l'ermita de Santa Susanna es convertí en necròpolis, reduint així l'espai destinat als banys.</p> | 08033-123 | Plaça de la Font del Lleó, s/n | <p>Caldes de Montbui fou en època romana una estació balneària, fundada sobre les deus d'aigua calenta que hi brollen, i al voltant de la qual es desenvolupà un nucli urbà d'una importància considerable durant l'Alt Imperi. Durant el segle XIV es portà a terme la construcció de l'Hospital de Pobres i els Banys Comuns. La reutilització de l'espai com a banys nous emprant part dels murs d'època romana, es perllongà fins a la segona meitat del segle XVI. Si bé durant uns anys quedà abandonat, i s'ensorrà part de la casa que cobria l'edifici romà, l'any 1601, es construí a sobre la part més monumental de les termes romanes, l'Ajuntament. La galeria perimètrica va passar a ser la presó i la piscina, el graner municipal. El 1650 s'hauria clausurat la piscina del centre de la plaça i no seria fins l'any 1840 que Marià Sans, propietari del Balneari Rius, comprà l'edifici on hi havia instal·lat l'ajuntament, cedint la planta baixa com Casa Consistorial. En aquest moment es va tornar a descobrir la piscina romana. L'any 1955, l'ajuntament adquirí el solar i el 1956 es van iniciar les obres per part del Servei de Catalogació de Monuments de la Diputació de Barcelona. L'any1956 es dugué a terme una campanya de restauració de les termes i efectuant-se vàries campanyes d'excavacions dirigides per Ll. Sala. Durant els anys 1986 i 1988 es van dur a terme actuacions arqueològiques d'urgència al subsòl de l'antic hospital així com a la Plaça de la Font del Lleó on es descobriren les estructures del conjunt termal de Caldes. En aquesta excavació es van poder localitzar estructures pertanyents a canalitzacions d'època romana i sis piscines. Entrant a l'edifici, a mà dreta es localitzaren dues piscines, entre les quals no es pogué establir cap relació, ja que no van poder ser exhumades en la seva totalitat. Es pensa que tindrien una forma triangular amb una amplada de 2,5m. Ambdues estaven construïdes amb opus caementicium i recobertes amb un arrebossat de calç i trencadissa de ceràmica. Cap d'aquestes piscines conservava el fons. Un mica més al nord, es va poder localitzar dues piscines més, de planta quadrada mesurant 1,70 x 2,30 x 1,80 x 2,30m., amb un graó perimètric de 30 cm que com les altres anteriors tampoc presentava paviment. Aquestes últimes formaven part d'una fase posterior d'utilització del conjunt, ja que seccionaven una altra piscina de planta circular o semicircular, construïda amb lloses de pedra sorrenca vermella i un paviment d'opus signinum. A l'entrada del Museu Thermàlia, a mà esquerra també es va poder excavar una altra bassa, aquesta última de base quadrada d'1 metre de costat sense que conservés el fons. L'any 1994 es localitzà al carrer Delger, durant un seguiment d'urgència, una piscina o dipòsit de petites dimensions (2 x 2,20 m i 40 cm d'alçada màxima conservada). L'estructura estava obrada amb opus caementicium i amb les parets i el paviment arrebossats d'opus signinum. Aquesta aparegué aïllada sense cap altra resta associada al seu voltant, conservant només tres dels seus costats, ja que el quart estava afectat per les construccions modernes. L'any 2003 l'Ajuntament de Caldes de Montbui promogué una nova campanya arqueològica amb la qual es consolidaren, restauraren i rehabilitaren les restes arquitectòniques de les Termes, ja que es trobaven en molt mal estat de conservació. Durant la intervenció es constatà la presència de restes arqueològiques, amb una cronologia entre el segle II aC i el segle I dC així com restes d'època moderna des del segle XVII al segle XIX. El coneixement sobre el Conjunt Termal de Caldes és fragmentari. L'origen de l'ús d'aquest conjunt se situa entre a finals del segle II aC i inicis del segle I aproximadament. Aquesta datació vindria donada per les restes trobades de ceràmica campaniana i d'àmfora itàlica. Els materials més tardans trobats, com la ceràmica sigil·lata clara D, correspondrien als segles IV - V dC.</p> | 41.6344500,2.1615900 | 430169 | 4609530 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42564-foto-08033-123-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42564-foto-08033-123-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42564-foto-08033-123-3.jpg | Legal i física | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Assentament (jaciment) | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació història) També s'han pogut documentar diverses piscines que correspondrien a diferents àmbits com canals de conducció d'aigua i el sistema de desguàs de diferents piscines que desembocaven a la claveguera principal. A partir de les diverses excavacions realitzades s'han pogut identificar 11 piscines datades totes elles del segle I aC. Per les restes d'una sudatio que van aparèixer en el recinte del Balneari Broquetas es creu que la zona central e les termes segurament hauria estat ubicada en l'actual Plaça de la Font del Lleó, i voltants. També en relació a les restes aparegudes al voltant de l'edifici termal s'haurien identificat 11 inscripcions dedicades als déus Apol·lo, Minerva i Salus, com a agraïments per una curació rebuda. També es deixà al descobert una necròpolis a la zona de la Capella de Santa Susanna i durant el segle XIII es construí l'Hospital de Pobres sobre les restes d'una part de les termes. A partir d'aquí el complex termal anirà perdent impuls fins que, a mitjan del segle XVII, es clausurarà definitivament. | 83|80 | 1754 | 1.4 | 1782 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||
| 42601 | Carrer del Pont, 30 / Carrer Escanyacans, 12 (Muralla Carlina) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-del-pont-30-carrer-escanyacans-12-muralla-carlina | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.</p> | XVIII-XX | <p>Contrafort del mur de façana del carrer Major datat entre els anys 1874 i 1875 que correspon a un pany de muralla fortificada de la vila davant els atacs carlistes de la tercera guerra carlina. Pel que fa al paviment trobat, aquest estava realitzat amb calç i estaria relacionat amb les activitats agrícoles d'aquest solar, datant-se a inicis del segle XX.</p> | 08033-160 | Carrer d'Escanyacans, núm. 12 | <p>Amb motiu del projecte de parcel·lació del solar situat al carrer del Pont, núm. 30 i el carrer d'Escanyacans, núm. 12, es va realitzar un seguiment arqueològic preventiu per intentar localitzar i documentar possibles restes arqueològiques que es poguessin veure afectades per l'actuació urbanística, ja que fins aquell moment només s'havia documentat part del traçat de la muralla als números 2, 6 i 8 del mateix carrer, tot i que durant la intervenció realitzada l'any 2005 al solar números 6 i 8 es va poder observar que la muralla medieval es trobava a una cota superior i que, per aquest motiu, era poc probable la possibilitat de trobar un tram de muralla en el núm. 12 donada la cota més baixa.</p> | 41.6358600,2.1606500 | 430092 | 4609688 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42601-foto-08033-160-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42601-foto-08033-160-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42601-foto-08033-160-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-13 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 1754 | 1.4 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42591 | Carrer Delger | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-delger | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. MIRÓ, C. (1992). Les termes romanes de Caldes de Montbui. Revista Arrahona, núm. 10. Sabadell. MIRÓ, C.; MONLEÓN, A. i REVILLA, E. (1993). El nucli romà de Caldes de Montbui. Estat de la qüestió. La ciutat en el món romà. XIV congrés Internacional d'Arqueologia Clàssica. Tarragona.</p> | IIaC-VdC | pavimentat | <p>Dipòsit o piscina de dimensions reduïdes mesurant 2 metres per 2,20m, i 40 centímetres d'alçada. La cota superior conservada de les parets de tanca de l'estructura apareixia 40 centímetres per sota del nivell de paviment de llambordes. L'estructura va aparèixer aïllada, sense altres restes associades que permetessin establir una datació. La piscina, estava feta 'd'opus signinum', conservant tres dels seus cantons sencers. El paviment estava fet amb una barreja de morter de calç i fragments petits de material ceràmic barrejat amb còdols. Part de l'arrebossat de les parets presentava dues fileres construïdes amb “opus incertum'. No tenia cap graó d'accés tot i que semblava que hi havia una suposada entrada de líquids que hauria quedat malmesa per la construcció d'una claveguera moderna.</p> | 08033-150 | Carrer del Doctor Joaquim Delger | <p>A finals de l'any 1993 i part de l'any 1994 es realitzà un seguiment arqueològic degut a la construcció d'una nova xarxa de clavegueram i pavimentació dels carrers de Barcelona i del Dr. Joaquim Delger, on davant del Museu Delger, va aparèixer un dipòsit. Aquestes obres continuaren en direcció al carrer Barcelona, en el qual no es localitzaren ni estructures ni material arqueològic. Per altra banda, a l'entrada del Balneari de les Termes Victòria, es localitzà la fonamentació de dos soterranis de les antigues alineacions de cases. En una de les parets de fonamentació aparegué un fragment de paviment 'd'opus signinum' aprofitat en la construcció. A continuació aparegué la volta del Torrent Salzer, construïda amb pedra i unides entre elles amb morter de calç.</p> | 41.6338820,2.1620799 | 430209 | 4609467 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42591-foto-08033-150-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42591-foto-08033-150-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42591-foto-08033-150-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | 2020-07-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42729 | Rectoria de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-de-sant-sebastia-de-montmajor | <p>ADELL I GISBERT, Joan-Albert. (1986). L'arquitectura romànica. Col·lecció: coneguem Catalunya. Pàgs.75. Els llibres de la frontera, 16. Barcelona. BARRAL I ALTET, Xavier. (1984a). Sant Cugat Salou (o del Racó), dins Catalunya Romànica. Fundació Enciclopedia Catalana; volum XI, pàgs. 345. Barcelona. GARCIA I CARRERA, R. (1986). Esglésies i Capelles romàniques de Caldes de Montbui, Pàgs.27-30. Editorial Egara. Terrassa. GARCIA I PIÑOL, R. (1972). L'art de bizanci a Sant Sebastià de Montmajor, “Muntanya”, núm. 660. Butlletí del CEC. Barcelona. MAS I DOMÈNECH, J. (1906-1921). Notes històriques del Bisbat de Barcelona. 13 volums. Establiment tipogràfich “La Renaixensa”. Barcelona (primera edició 1908). MOREU-REY, (1962). Pàg. 207. MOREU-REY, (1964). La Rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona. Ed. Teide. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Caldes de Montbui, capital degana del Vallès. Rafael Dalmau editor. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell. RIUS I SERRA, J. (1945). El cartulario de “Sant Cugat” del Vallès. III volums. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, pàg. 290. doc. 343. Barcelona. VALL-MASVIDAL, Ramon. (1983). El romànic del Vallès, pàg. 168. Ed. Ausa. Sabadell. WHITEHILL, Walter Muir. (1974). L'art romànic a Catalunya, segle XI, pàgs. 48-49. Edicions 62 (primera edició 1941). Barcelona.</p> | XIV-XVIII | <p>Edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab disposada a dues aigües, que quan plou desaigüen cap a la façana principal que es troba orientada al sud-oest. L'edifici està construït entre mitgeres; adossat per una banda a l'ermita de Sant Sebastià i per l'altre a un annex de la rectoria que actualment es troba separat físicament (s'han tapiat els accessos) per haver estat comprat i convertit en un restaurant. A la façana principal hi ha tres obertures; a la planta baixa, centrada, hi ha la porta adovellada. Al primer pis, dues obertures, simètriques disposades horitzontalment , amb llindars motllurats, àmbits i brancals de pedra ben treballada. La façana està arrebossada i acaba amb un ràfec de maó i teula. Des de l'interior de la casa, s'accedeix a l'ermita, pujant per uns esglaons fets de pedra, força alts per salvar el desnivell. La porta dóna just al retaule gòtic que es troba en el mur orientat cap el nord-oest. A la cuina de la rectoria destaca una xemeneia amb una campana de grans dimensions i un faldar construït amb lloses de pedra. També destaca la xemeneia situada a l'antic menjador del clergue. La campana està recolzada damunt de dues mènsules de pedra motllurada i el faldar consta d'una llosa de pedra que passa per sota les parets mestres amb un acabament fet de totxo disposat a plec de llibre. Al costat de la xemeneia, per damunt de la finestra hi ha una frase esgrafiada on es pot llegir 'BENEDICANUS DOMINO'. També hi ha una font d'aigua construïda a la paret en una fornícula rectangular, amb una pica que actualment no raja, però que els capellans feien servir per rentar-se les mans abans de cada àpat. Aquesta està feta amb rajola ceràmica vidriada de color verd i tons groguencs. Per accedir al primer pis, s'ha de pujar per unes escales situades a l'esquerra de les que condueixen a l'interior de l'ermita; aquestes són força dretes i van a les habitacions. En arribar al replà, hi ha unes altres escaletes, més estretes, que un cop passada una porteta, condueixen al campanar de l'ermita. Destaca una biga de fusta que sembla que hagi estat reutilitzada com a llinda de la porta d'accés a les dependències on es pot llegir la data gravada '1703'. Passada la llinda, s'accedeix a una estança on destaca els festejadors de la finestra que dóna a la façana principal, per damunt de la porta de dovelles. El terra del primer pis presenta en alguns llocs, lloses de pedra de grans dimensions i ben escairades.</p> | 08033-288 | Carrer de Santa Margarida, núm. 1 | <p>L'any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de les migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'església de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes, tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. En aquesta casa hi viuen des de sempre, el Sr. Pepet Coll i Tort i el seu fill Josep Coll, que continuen guardant la clau de l'ermita i la del cementiri.</p> | 41.6643600,2.1189000 | 426647 | 4612887 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42729-foto-08033-288-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42729-foto-08033-288-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42729-foto-08033-288-3.jpg | Legal | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | El Sr. Pepet i el seu fill, en Josep, han viscut sempre a la rectoria, i custodien la clau de l'església i el cementiri. Són ells, qui, durant el treball de camp, manifesten que la frase esgrafiada del costat de la xemeneia, per damunt de la finestra 'BENEDICANUS DOMINO'. sempre ha existit. | 94|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||
| 42652 | Majestat de Caldes. Església de Santa Maria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/majestat-de-caldes-esglesia-de-santa-maria | <p>GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental – El Vallès Oriental. GARCIA i CARRERA, R. (1984). Incendi a l'Església Parroquial de Montbui l'any 1907. Caldes de Montbui. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. POCH, J. (1980). Fites cabdals de la parròquia actual de Santa Maria de Caldes. Setmanari de Montbui, 145. Caldes de Montbui. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa.</p> | XX | <p>Es tracta d'una representació del Crist Majestat, presentat en vida sense senyals de dolor i amb els ulls oberts ja que regna des de la creu. Sobreposat a la creu, sense estar penjat, porta una llarga vestidura fins als peus decorada amb figures de lleons amb cap d'àliga i altres animals mitològics que poden significar els pecats que Crist va haver de carregar sobre seu. També porta una banda amb set estrelles que signifiquen els set àngels o bisbes de les set esglésies d'Àsia. El cinyell que porta a la cintura simbolitza la virtut de la justícia. Finalment, amb la corona imperial en lloc d'una corona d'espines, demostra que s'ha convertit en símbol de majestat i reialesa. Talla policromada de 1,96 cm d'alçada i 1,85 cm d'amplada, mentre que la creu on era adossada feia 3,60 m d'alçada i 2,03 m d'amplada i 5 cm de gruix. Abans que fos cremada l'any 1936 a la plaça de l'església, durant els primers dies de la Guerra Civil, la talla estava molt ennegrida, tot i que encara es podia veure la policromia, reproduint un teixit bizantí. Aleshores era coronada amb una peça de metall de pedreria col·locada posteriorment i vestia una túnica manicata i mantell, amb un cinyell que li passava per damunt amb plecs molt plans agafats a la figura i a la túnica. Els plecs s'estenien en forma d'anells verticals pels braços, mentre que queien de manera acanalada fins al nivell dels peus, i acabaven en una vora en ziga-zaga. Per damunt hi havia el mantell que reflectia lleus ondulacions degudes al relleu de les cames sols alterades per la presència del cinyell amb alguns plecs inclinats i corbats per la part inferior. Cal notar la singular disposició del mantell en agafar-se a l'espatlla dreta i caure en diagonal pel tors. Els peus nusos estaven col·locats damunt d'un supedani. Cal destacar també la configuració del cap lleugerament inclinat, la disposició dels ulls i les celles que produeixen un cert naturalisme que juga amb l'hieratisme habitual en aquest tipus d'imatge, així com la manera d'organitzar la cabellera, la barba i el bigoti. La policromia consistia bàsicament en motius vegetals i animals disposats en cercles juxtaposats que recordaven els teixits orientals.</p> | 08033-211 | Església Parroquial de Santa Maria | <p>La imatge és de fusta policromada i no es correspon amb els estàndards del romànic català. Sembla ser que va arribar a Caldes el segle XV, però l'origen és molt anterior. El 26 de setembre de 1699 va ser traslladada de la primitiva parròquia de Santa Maria a l'església nova, per instal·lar-la a la capella on es troba actualment. Per a tal ocasió es va organitzar una gran celebració a la qual assistí el geògraf i aleshores membre del Consell de Cent de Barcelona, Josep Aparici. Hi participà com a calderí i administrador de la Confraria de la Majestat. En aquesta ocasió es va hostatjar amb el seu acompanyament al palau calderí del Marquès de Rupit, una noble casa pairal ja desapareguda que entre 1909 i 1979 va ser seu de l'Escola Pia. A causa dels seus trets orientals li ha estat adjudicat un origen fora de la península i ha estat catalogada com a bizantina dels segles XI o XII, tot i que hi ha qui va més enllà i parla d'un origen siríac i la data entre els segles VI o VII. Per explicar-ne l'arribada al poble la tradició oral popular catalana parla d'una caravana de gitanos provinents de l'Europa oriental que al seu pas per Caldes van decidir fer-hi nit. Per tal de protegir la talla es va decidir instal·lar-la a l'interior de la parròquia. Quan al matí els seus propietaris van anar a buscar-la, ningú va ser capaç d'arrencar-la del punt on l'havien deixat. Com que ningú podia explicar aquell fet, es va creure que la voluntat de la Santa Majestat era la de romandre a la vila de Caldes per sempre més.</p> | 41.6323500,2.1624000 | 430234 | 4609297 | 1937 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42652-foto-08033-211-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42652-foto-08033-211-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Rius | 98 | 52 | 2.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42445 | Església parroquial de Santa Maria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-parroquial-de-santa-maria | <p>AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental - El Vallès Oriental. GARCIA i CARRERA, R. (1984). Incendi a l'Església Parroquial de Montbui l'any 1907. Caldes de Montbui. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes Prehistòrica i Antiga. Col·lecció Monografies Vallesanes, núm. 11. Ed. Egara. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MAYER, M. i RODÀ, I. (1984). La romanització del Vallès segons l'epigrafia. Museu d'Història de Sabadell. Sabadell. MOREU-REY, E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. POCH, J. (1980). Fites cabdals de la parròquia actual de Santa Maria de Caldes. Setmanari de Montbui, 145. Caldes de Montbui.</p> | XVI /XVIII | després de l'incendi de 1907 es va restaurar. | <p>Església de planta irregular amb la coberta a dues aigües, i construïda amb teula àrab, que consta d'una nau i capelles laterals a amdós costats. Les dimensions de la nau són de 51 metres de llargada x 23 metres d'amplada x 22 metres d'alçada. El campanar és de base octogonal i es troba adossat a l'absis; mesura 44 metres d'alçada. Els elements ornamentals de l'interior de l'església foren dissenyats amb una forta predominança clàssica. Presenta dotze capelles laterals situades entre els contraforts. La portada de la sagristia és d'estil renaixentista i el portal d'entrada de l'església, és d' estil barroc; aquest està format per tres columnes salomòniques a cada costat de la porta amb una decoració vegetal a base de raïms i ocells i un frontó corb i partit.. En el centre d'aquest s'observa una fornícula, sense imatge al seu interior i amb decoracions vegetals als laterals. Per damunt s'observa un altre frontó amb l'escut del poble sostingut per dos grius alats. La façana està arrebossada. A la cantonada esquerra de la façana de la rectoria, per sota del ràfec es pot observar una làpida formant part integrant de la paret. En ella es pot llegir ' TI(berius) CAESA) - (au) G (ustus) P - ATI(riae) - (P (ater)) ', és a dir, ' A Tiberi, Cèsar August, pare de la pàtria'. A l'interior de l'església hi ha un medalló que presideix l'altar de la Santa Majestat, l'autor del qual és Antoni Vila i Arrufat. També hi ha un viacrucis de Sebastià Badia situat a les columnes que separen les capelles laterals i finalment un vitrall de Joan Vila-Grau.</p> | 08033-4 | Plaça de l'Església, s/n | <p>El document més antic on apareix citada l'església de Santa Maria data de l'any 1002. L'any 1589 sembla ser que aquesta primitiva església estava en molt mal estat de conservació i s'iniciaren les obres damunt i al voltant de l'antic Palau Reial propietat de la diòcesi de Vic, aleshores deshabitat i en ruïnes. En una primera fase de l'obra en foren arquitectes Joan Ponç i Antich Ponç (pare i fill) de Sant Feliu. Però no veuran les obres acabades. L'any 1622 mancava encara la façana, diverses capelles laterals i la gran capella al capdavall de la nau, així com molts dels detalls interiors. De 1623 fins al 1678 quasi bé no es realitzaren obres ja que mancaven diners i personal. Més endavant s'enllestí el campanar començat l'any 1614 i algunes de les capelles laterals. L'any 1679 el mestre de cases Miquel Fiter va impulsar de nou les obres. El mateix any el rei Carles II havia concedit a la vila una franquícia d'allotjament i contribució per poder acabar les obres de l'església. L'any 1699 s'acabà la capella de la Santa Majestat. Mentrestant, el projectista i escultor francès P. Ruppin deixava començat el portal barroc que seguí el calderí Pau Sorell coronant-ho amb l'escut de la vila el 1701. L'any 1714 el nou mestre d'obres Joan Fiter rematava els darrers detalls de l'edifici. El 1907 l'església patí un incendi considerable, i com a resultat del qual, es va haver de reformar tot l'interior. Aprofitant la restauració es realitzaren algunes reformes, entre elles,, l'obertura de cinc rosetons en l'absis.</p> | 41.6324600,2.1625100 | 430243 | 4609309 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42445-foto-08033-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42445-foto-08033-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42445-foto-08033-4-3.jpg | Legal | Modern|Barroc|Gòtic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Joan i Antich Ponç; Miquel Fiter; P. Robin; Pau Sorell | 94|96|93 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42498 | Església de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-sebastia-de-montmajor | <p>ADELL I GISBERT, Joan-Albert. (1986). L'arquitectura romànica. Col·lecció: coneguem Catalunya. Pàgs.75. Els llibres de la frontera, 16. Barcelona. BARRAL I ALTET, Xavier. (1984a). Sant Cugat Salou (o del Racó), dins Catalunya Romànica. Fundació Enciclopedia Catalana; volum XI, pàgs. 345. Barcelona. GARCIA I CARRERA, R. (1986). Esglésies i Capelles romàniques de Caldes de Montbui, Pàgs.27-30. Editorial Egara. Terrassa. GARCIA I PIÑOL, R. (1972). L'art de bizanci a Sant Sebastià de Montmajor, “Muntanya”, núm. 660. Butlletí del CEC. Barcelona. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MAS I DOMÈNECH, J. (1906-1921). Notes històriques del Bisbat de Barcelona. 13 volums. Establiment tipogràfich “La Renaixensa”. Barcelona (primera edició 1908). MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 207. Editorial Teide. Barcelona. MOREU-REY, (1964). La Rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona. Ed. Teide. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Caldes de Montbui, capital degana del Vallès. Rafael Dalmau editor. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell. RIUS I SERRA, J. (1945). El cartulario de “Sant Cugat” del Vallès. III volums. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, pàg. 290. doc. 343. Barcelona. VALL-MASVIDAL, Ramon. (1983). El romànic del Vallès, pàg. 168. Ed. Ausa. Sabadell. WHITEHILL, Walter Muir. (1974). L'art romànic a Catalunya, segle XI, pàgs. 48-49. Edicions 62 (primera edició 1941). Barcelona.</p> | XI | el campanar presenta perill d'enderroc | <p>Església que consta d'una sola nau amb transsepte i una planta en forma de creu llatina. La planta té, pel costat de llevant, una capçalera triabsidal, en la que l'absis del centre és de planta quadrada i els dos laterals de planta semicircular. A l'extrem de migdia del transsepte hi ha un altre absis, també de plana semicircular. La nau i el transsepte són coberts per una volta de canó seguit i els absis per voltes de quadrant d'esfera excepte el central que ho és per una volta de canó seguit. La trobada de la nau amb l'absis central es realitza, mitjançant un doble reclau amb el qual es crea un arc intermedi de transició entre l'amplada de la nau i la de l'absis, més estret. La continuïtat de la nau, en tota la seva llargada no és interceptada pel transsepte. La comunicació d'aquesta amb els braços del transsepte es fa mitjançant dues obertures amb arc de mig punt a cada costat de la nau, enfrontades. L'alçada d'aquestes obertures és molt més reduïda que la del transsepte. A les façanes de llevant, migdia i ponent té unes finestretes de doble esqueixada i arc rodó. A l'exterior de l'absis s'observa una ornamentació a base de arcuacions i faixes llombardes. La façana de llevant està decorada amb un fris d'arcuacions cadascun, separats per dues lesenes verticals que defineixen tres espais, estrets i allargats. A les façanes laterals d'aquest absis continua el fris format per un grup de quatre arcuacions, en què els extrems són delimitats també per les lesenes corresponents. A la façana de migdia hi ha també, centrada, una finestra. Els absis laterals i absidiola presenten una decoració llombarda forada per un fris de sis arcuacions limitades als extrems per dues lesenes. Just per sota del fris i coincidint amb la vertical del permòdol central hi ha la finestra que correspon a cada absis. Aquestes són de dimensions més petites que les finestres de l'absis central. Sobre la volta de la nau i en l'encreuament amb el transsepte hi ha un petit campanar de torre, de planta quadrada amb dos pisos al qual s'accedeix des de la rectoria. Té finestres a les quatre cares sense divisions interiors amb una coberta feta a partir d'una falsa volta piramidal amb carreus. En el primer nivell hi ha quatre finestres, una a cada cara amb un arc de mig punt; al segon nivell les finestres són geminades i estan formades per dos arcs de mig punt separats per una columna, el fust de la qual és format per tres cossos. El cos central és cilíndric una mica bombat del centre i els dos dels extrems, separats per un astràgal tenen forma de piràmide truncada. Sobre aquesta columna hi ha un capitell. El campanar, té una línia d'inflexió, formada pel parament vertical i la volta una corretja de fusta que ressegueix tot el perímetre interior. Aquesta corretja, segurament servís d'assentament d'una possible coberta de fusta anterior a l'actual de pedra. El campanar per fora té uns paraments llisos sense cap tipus de decoració. La coberta, és de teula àrab, de la qual arrenca d'una cornisa formada per peces de ceràmica moderna. L'aparell d'aquest edifici és fet amb pedra de paredar de mida reduïda, disposada en filades horitzontals molt regulars. La pedra, aprofitant que a la zona té forma de llosa és desbastada a la cara vista per tal de deixar-la més o menys plana.</p> | 08033-57 | Vall de Gallifa, al vessant nord-oest de la muntanya del Farell | <p>L'any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixte II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenaven des de Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'església de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. La campana gran, porta el nom de Mercè; fou construïda a Olot i col·locada l'any 1974. La petita no té nom, però és la més antiga. Segons Moreu-Rey, l'any 1657, l'ermita tenia els altars dedicats a Sant Silvestre i a Sant Pere. L'any 1744 tenia la talla de Sant Isidre, sense altar i el de Sant Crucifix. Consta també que més tard n'hi hagué un dedicat a Santa Roser. Finalment, documenta de l'any 1776 els altars dedicats als Sants Crucifix, Roser i Isidre i Silvestre, sense comptar l'altar major.</p> | 41.6644000,2.1188200 | 426640 | 4612891 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42498-foto-08033-57-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42498-foto-08033-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42498-foto-08033-57-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | La clau de l'ermita està guardada a la rectoria | 92|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42575 | Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-sebastia-de-montmajor | <p>DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A. (2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 58-60. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia.</p> | XIII-XV | durant el treball de camp no es va poder localitzar | <p>Jaciment que consta d'una sepultura de lloses de pedra formant una caixa, descoberta prop de l'ermita, a uns 30 centímetres de fondària amb senyals d'haver estat saquejada.</p> | 08033-134 | NO del terme municipal | <p>L'any 1961, De Montes publicà la notícia de l'aparició casual d'una sepultura de lloses que va ser trobada als voltants de l'ermita.</p> | 41.6642300,2.1191300 | 426666 | 4612872 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42575-foto-08033-134-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42575-foto-08033-134-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 85 | 1754 | 1.4 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||
| 42608 | Carrer Major, 13-15 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-major-13-15 | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.</p> | XVII-XVIII | <p>Jaciment que consta de les restes de dues estructures de mur, sense cap estratigrafia, i sense restes materials que permetin la seva datació. La primera estructura és la fonamentació d'un mur de grans dimensions d'1m de gruix per 4,30m de longitud. Aquesta estructura es trobà en el sector per on hauria de transcórrer la muralla medieval. No sembla però que el mur trobat en formés part, tot i que podria tractar-se d'una estructura relacionada amb el cinturó defensiu, més que no pas d'una construcció de caràcter domèstic. La segona estructura, força malmesa, estava formada per la cantonada de la fonamentació d'un mur de 30cm de gruix que en un dels seus trams presentava una pedra de 30 x 60cm que podria senyalar la part inferior d'un llindar de porta.</p> | 08033-167 | Carrer Major, nums.13-15 | <p>L'any 1992 es va realitzar un seguiment arqueològic om a conseqüència de les obres de rebaix del terreny per a la construcció d'un nou habitatge.</p> | 41.6328800,2.1634900 | 430325 | 4609355 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42608-foto-08033-167-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42608-foto-08033-167-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Residencial | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-13 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 1754 | 1.4 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42616 | Jaciment Paleontològic del Mas d'en Corró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-paleontologic-del-mas-den-corro | <p>GOLPE, J.Mª. (1971). Suiformes del Terciario espanyol y sus yacimientos. Barcelona. GRAUGÉS I CODINA, Antoni (1983). Vertebrats fòssils del Vallès. Caldes de Montbui, Festa Major. 1982. Ed. Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. PALLARÉS PERSONAT, Joan (1973). Presència del 'Dinotherium giganteum' Kaup a proximitat del Mas Curró. Caldes de Montbui. Extraordinari de la Festa Major, 1973. Setmanari de Montbui. SOLÉ I SABARÍS, Ll. (1936). Presència del 'Dinotherium giganteum Kaup ' a Caldes de Montbui. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural núm. 36, pàg. 83-84.</p> | <p>Jaciment que hauria consistit en la troballa d'un molar de Sus major a uns cinc-cents metres un cop passada la casa en direcció al gorg d'en Pèlags.</p> | 08033-175 | Camí del Mas d'en Corró | <p>En un llibre sobre Caldes de Montbui, Llogari Sala, escriu en un article (pàg. 106-107), ' L'amic Joan Pallarès Personat, col·laborador del Museu, publica en un article de l'Estraordinari de Montbui de la Festa Major de 1973, una informació sobre la troballa d'un Dinotherium Giganteum Kaup trobat prop del Mas Curró i per tant no gaire lluny de la Torre Marimon. Afegeix que les restes d'aquesta troballa es troben dipositades al Museu de Geologia de Barcelona. També senyala que l'exemplar trobat a Caldes semblaria per les mides a un elefant actual 'En un principio el paleomastodonte o mastodonte antiguo era de tamaño más bien pequeño, adquiriendo los mastodóntidos, en las últimas épocas evolutivas, un volumen algo superior a los actuales proboscídeos'. L'any 1936 en terrenys de la granja agrícola de la Torre Marimon es trobaren les restes de mamífers fòssils d'època Miocena (Neògen, Cenozoic). Referent a aquesta troballa fou la Institució Catalana d'Història Natural en un dels seus butlletins, que publicà en la sessió científica del 7 de maig de 1932, i comentat per Mn. Bataller, la troballa d'un molar de Sus Major, a la finca de l'Escola d'Agricultura. El butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural, volum número 36, de l'any 1936, comenta la troballa d'un premolar superior en perfecte estat, de Dinotherium giganteum Kaup, a uns 500 metres de Can Corró en direcció al Gorg d'en Pèlags. L'any 1977, Joan Baraldés, fent uns treballs a la seva finca prop del Rouer Gros, trobà un molar de mastodont Gomphoterium, que fou dipositada al museu Thermàlia. També cal citar un molar d'Elephas i una mandíbula de Rinoceró, trobats a la riera de Caldes, dins del terme de Palau de Plegamans, tot i que cal reconèixer, degut al seu desgast fluvial, que procedeixen de la zona de Caldes. Ambdues peces foren dipositades al Museu Parroquial de Palau de Plegamans i l'any 1982 encara estaven sense haver rebut un estudi i classificació. No s'ha pogut verificar on es troben actualment.</p> | 41.6298700,2.1535900 | 429497 | 4609028 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42616-foto-08033-175-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42616-foto-08033-175-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42616-foto-08033-175-3.jpg | Legal | Neògen|Cenozoic | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Privada | Productiu | 2020-01-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp, es van resseguir els camps esmentants, sense trobar cap altra resta paleontològica. No es té constància de que s'hagi realitzat cap tipus de prospecció després de la troballa. | 125|123 | 1792 | 5.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42471 | Casa Sagrera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-sagrera | <p>AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui.</p> <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008.</p> <p>MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona.</p> | XIX | Actualment enderrocada, únicament se'n conserva l'escala i el pou. | <p>La casa va ser enderrocada l'any 2020, únicament se'n conserva l'escala i el pou.</p> <p>Casa de planta rectangular que constava de planta baixa i dos pisos, amb la coberta construïda de teula àrab i inclinada a dues vessants. Tot i que durant el treball de camp, la casa restà tancada, a la façana que donava al jardí s'hi podia observar algun element arquitectònic des de l'exterior (llindar de pedra d'alguna obertura). Des del carrer d'Hostalrich, era visible l'arcada de pedra de sota l'escala i el pou, igualment de pedra, amb l'escut de la vila de Caldes gravat.</p> | 08033-30 | Carrer d'Hostalric, núm. 3 | <p>La Casa Sagrera, també anomenada Casa de Banys Sagrera, es trobava situada al carrer de Barcelona, cantonada amb el carrer d'Hostalrich i la Placeta de Sant Martí. Havia contingut l'Escrivania de la Casa Sagrera'. L'any 1840 va ser adquirida pel govern i transformada en Hospital Militar i dipòsit. A finals del segle XIX una part de l'edifici s'utilitzà de quarter de la tropa militar. Més endavant serví com a caserna de la Guàrdia Civil, fins que fou enderrocada. La casa Sagrera era una petita part del conjunt que formava l'antiga escrivania i l'Hospital Militar.</p> | 41.6328800,2.1617700 | 430182 | 4609356 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Desaparegut | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42471-foto-08033-30-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42471-foto-08033-30-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42471-foto-08033-30-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2025-06-23 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | També anomenada Casa de Banys Sagrera. | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42814 | Casa dels mestres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-dels-mestres | XX | Les Cases dels Mestres es van enderrocar durant el mes de març de 2010. | <p>Les cases dels Mestres es van enderrocar durant el mes de març de 2010 per a construir-hi un equipament amb espais per a la gent gran, programes d'integració sociolaboral i formació d'adults. </p> <p>Es tractava d'una construcció de planta rectangular, amb la coberta de teula àrab, a dues vessants. A cada cantonera del carrer Font i Boet hi havia una torreta amb coberta en teula àrab i a quatre vessants. L'edifici era de planta baixa i pis, a excepció de les dues torretes que tenien un segon pis. Les façanes exteriors donaven per una part al carrer Font i Boet, per l'altra amb el carrer Sentmenat i també comunicaven amb el carrer del Geògraf Aparici. La casa presentava diversos àmbits separats per parets mestres independents. Les entrades a l'edifici formaven arcs de mig punt. Les obertures, tant a la planta baixa com al primer pis, eren de forma rectangular i algunes tenien una balconera amb voladís i barana de forja. El tercer pis comptava amb tres obertures en arc de mig punt, separades per columnes de pedra alternada amb totxo, arrebossades. Per sota de la coberta hi havia una decoració amb motius ceràmics de color blau.</p> <p>Actualment es tracta d'un edifici de nova construcció, de tres plantes, on s'han habilitat sales de reunions, espais polivalents, despatxos i aules.</p> | 08033-373 | carrer Font i Boet | <p>Aquest edifici havia estat l'habitatge dels mestres de l'escola de Caldes. Va ser construït durant els anys 1930 i abandonat uns anys després.</p> <p>El març de l'any 2010 l'edifici va ser enderrocat a causa del mal estat que presentava l'estructura en aquell moment (<a href='https://www.caldesdemontbui.cat/actualitat/noticies/comenca-lenderroc-de-les-cases-dels-mestres.html'>Comença l'enderroc de les Cases dels Mestres, març 2010</a>). La inauguració del nou equipament va tenir lloc a finals de l'any 2011. Durant el 2021 es van portar a terme obres d’ampliació de l'edifici.</p> | 41.6308300,2.1642000 | 430382 | 4609126 | 1930 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42814-foto-08033-373-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42814-foto-08033-373-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Altres | Inexistent | 2024-09-18 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||
| 42499 | Torre de Carerac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-carerac | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona.</p> | XVI-XVII | la masia no té teulada. | <p>Masia de planta rectangular, que consta de planta baixa, pis i golfes. Té una torre de guaita adossada a la façana principal. La coberta no es conserva tot i que per la façana s'endevina que era a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal i construïda amb teula àrab. Els paraments estan fets de pedra irregular i morter. Les façanes de tot el conjunt, estaven arrebossades. A la planta baixa per sota del carener, hi ha una portalada amb arc de mig punt, adovellada, de grans dimensions. A la dreta d'aquesta, hi ha una segona porta adovellada feta amb pedra d'esmolet. Al primer pis, disposades horitzontalment hi ha tres obertures, totes elles de proporcions verticals; la finestra de l'esquerra està emmarcada amb pedra, la central també presenta llinda, brancals i ampit de pedra; la tercera, que es troba per sobre del portal adovellat de pedra d'esmolet és porticada sense balcó, amb una reixa de ferro; té una llinda de fusta i els brancals fets de maó. A les golfes, l'única obertura que dóna a la façana principal consta de llinda de fusta i brancals de maó que s'endevinen per sota de l'arrebossat de la façana que comença a desprendre's de la pedra. A la dreta, entre la casa i la pallissa, es va annexionar una torre de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és plana i transitable per on s'hi accedeix a través d'una escaleta que comença al segon pis. Aquesta tindria funció de torre de guaita, amb els merlets o murons de forma quadrada (quatre a les façanes orientades a migdia i nord i dos a l'est i ponent). A la planta baixa hi ha quatre espitlleres disposades a la façana principal que dóna a migdia. Al primer pis i al segon, tant a la façana orientada al nord-est com a ponent com a migdia (des de l'interior sembla observar-se una obertura orientada al nord-oest, però és difícil precisar-ho) hi ha dues obertures superposades, disposades simètricament en un mateix eix vertical formant un arc agut fet de maons. A la dreta d'aquesta torre hi ha adossat un tercer cos. És la pallissa, que segueix el mateix pendent de la teulada del mas. De planta baixa i pis, a baix hi ha una obertura per permetre entrar el carro; aquest portal és fet de pedra amb un arc carpanell molt rebaixat. Per damunt, de la porta, seguint un eix vertical, es troba una gran obertura, que permetia entrar i treure les bales de palla. Aquesta està feta de pedra, amb un arc de mig punt. La façana nord - est presenta les mateixes característiques, és a dir, tres obertures fetes amb maó, amb un arc de mig punt i un portal amb brancals, llinda i ampit, fet també de maó, amb un arc carpanell molt rebaixat. Des de la pallissa es podia accedir a l'interior de la casa, així com a la planta baixa de la torre, des d'on s'accedia per una porteta molt estreta i baixa. A l'interior de la casa, per la portalada principal de grans dovelles s'observa al fons uns esglaons que servien per pujar al primer pis fets de pedra d'esmolet i posats sobre una base de pedra irregular amb totxos, lligada amb morter de calç. A l'esquerra, el que semblaria haver estat la cuina, s'observa encara algun tinell i un forn de pa, que conserva la volta de maó.</p> | 08033-58 | Vall de Carerac | <p>Segons Moreu-Rey (1962), el topònim de Carerac o Caracac es pot situar ja a l'any 993: 'locum que dicunt Karesago' , 'terminio de Caresago'. Del 1040 es troba el topònim: 'Charesag'. Del 1067,1081, 1100 i aproximadament 1102 trobem escrit 'Carerag'. Del 1276 trobem 'Caresacho'. Del 1121, 'Caresrag'. De l'any 1211: 'manso de Carera'. De l'any 1234: 'Cararach'. Del 1347 'Correrach'?. Dels segles XVII, XVIII i XIX, trobem 'Mas Carerach (rarament Carrerach). De l'any 1720 'Cararachs'. Del segle XX, Cararac, sempre sense 'Can' ni 'Mas'. Es tracta d'un dels llocs i masos més antigament i abundosament documentats. Pel que fa als llinatges documentats, Moreu troba documentats: Richel de C. (aproximadament del 1100) que coincideix amb la mateixa que Richel, propietària l'any 1081 de terres a Palou, i dona de Guilabert Bonfill. Arnal de Caresag (1192, 1203) ; Ramon de C. (anterior a l'any 1234); Pere 'Girbauli de Caresacho' (1276, casat amb Rumia; Ramon de C. (1319); Pere de C. (1353, 1365, 1399); Bernat I de C. fill de Ramon de Carerac (1407, 1412); Francesc de C., fill de Bernat; Bernat C., junior (1439 a 1458); Ramon de C., clergue, besnét de Bernat I, senyor útil i propietari del mas Carerac 81477); Joan Pere de Carerac, fill de Bernat (1504, 1510). Segueix el llinatge BOU. El Mas Bou o Mas d'en Bou, fou un altre nom antic que rebé el Mas Carerac. Així, l'any 1560 es llegeix el 'Mas Carerac, alias Bou'. Aquest nom és originari d'una família que també en fou propietària. Així es troba documentat en Joan Bou (1162, 1189); Berenguer Bou, (probablement veguer de Barcelona) (1181 a 1250); Bernat Bou (1254); Berenguer Bou (1290, 1292); Guillem Bou, casat amb Elicsenda (1290 a 1302); Berenguer Bou (1314 a 1368) propietari en 1328 d'un 'casali molendinorum (...) satis prope dictam villam'; Joan B. (1411); mossèn B. (1513); joan B. Casat amb Elisabeth (1555 a 1571), mercader ciutadà de Bou, 'Lo vas de la casa de bou que es devant la capella de ma Sra. Del roser de la Iglesia de dita villa' (1607). Igualment, Moreu-Rey troba documentat el nom de Sans, relacionat amb la Casa de Sans o Torre de Sans, que fora un dels altres noms donats a Carerac. Aquesta família Sans, hauria estat propietària d'aquesta casa, així com també de la casa de banys de Can Rius, a la qual hom havia donat, també de vegades el nom de Can Sans.</p> | 41.6481800,2.1684800 | 430757 | 4611049 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42499-foto-08033-58-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42499-foto-08033-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42499-foto-08033-58-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-17 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 119|94 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||
| 42604 | Carrer Corredossos de Baix, 26 (Muralla Medieval) - Carrer Major, 33-35 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-corredossos-de-baix-26-muralla-medieval-carrer-major-33-35 | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.</p> | <p>Mur de fonamentació de la muralla medieval localitzat a la part baixa del número 33 del carrer Major, format per blocs regulars i irregulars units amb morter de calç de tonalitat blanquinosa de 2,30m en direcció a l'interior de la casa. El seu estat és dolent.</p> | 08033-163 | Carrer Corredossos de Baix, núm. 26 i Carrer Major, núms. 33-35 | <p>Durant els mesos de març i abril de l'any 2005 es va dur a terme una intervenció arqueològica preventiva en el carrer dels Corredossos de Baix número 26 ja que s'havia d'obrir una rasa per passar-hi una línia nova de gas, de 28 metres de llargada per 60 centímetres d'amplada i una profunditat de 60 centímetres. Només es va poder detectar part d'un mur entre els números 33 i 35 del carrer Major.</p> | 41.6335000,2.1634300 | 430321 | 4609423 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42604-foto-08033-163-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42604-foto-08033-163-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Residencial | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-13 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||
| 42733 | Orgue de l'església de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/orgue-de-lesglesia-de-sant-sebastia-de-montmajor | <p>VALLÈS ALTÉS, Joan (?). Ramon Rogent i el seu entorn. Biblioteca Serra d'Or, pàg. 61-62. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.</p> | XX | <p>Orgue portàtil de fusta composat per 26 tubs de trompeteria, disposats verticalment. L'accionament de les notes i registres és totalment manual i disposa d'un sol teclat i dos pedalers de fusta. L'organista està d'esquena a la gent. Es troba ubicat al costat de l'altar de Sant Silvestre.</p> | 08033-292 | Ermita de Sant Sebastià de Montmajor | <p>Orgue portàtil fabricat per Isaldaga Rocafort a Collbató, mestre orguener que treballava junt amb d'altres mestres durant els anys 1940 a 1958 al taller de Ramon Rogent, a Collbató. Sembla ser que durant aquest període de temps es fabricaren un total de tretze orgues, un dels quals és l'orgue de Sant Sebastià de Montmajor, fabricat concretament l'any 1951.</p> | 41.6644000,2.1188200 | 426640 | 4612891 | 1951 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42733-foto-08033-292-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42733-foto-08033-292-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Isaldaga Rocafort | 98 | 52 | 2.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42813 | Rellotge de sol de l'església Santa Maria de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-lesglesia-santa-maria-de-caldes | XIX-XX | <p>Rellotge de sol, del tipus vertical declinant. Es tracta d'un rellotge esgrafiat i policromat amb el fons blanc i la resta de decoració en color terrós. Les línies horàries estan perfectament delimitades, senyalant les hores i les mitges hores. La numeració és de xifres romanes, de les 6 a les 4. El gnòmon de vareta es troba orientat al sud-est. Aquest surt de la boca d'un sol, amb la cara antropomorfe. A la part de dalt i a banda i banda del sol hi ha esgrafiat el lema 'FUGIT TEMPUS'.</p> | 08033-372 | Plaça de l'Església, núm. 12 | <p>Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'acceleració del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. Tan sols a pagès, on les hores son més plàcides, s'ha pogut refugiar el rellotge de sol, desplaçat d'un món frenètic que ha deixat de comptar per hores i ha passat a fer-ho per minuts.</p> | 41.6321600,2.1624900 | 430241 | 4609275 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42813-foto-08033-372-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42813-foto-08033-372-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42617 | Jaciment Paleontològic de la Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-paleontologic-de-la-torre-marimon | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. GOLPE, J.Mª. (1971). Suiformes del Terciario espanyol y sus yacimientos. Barcelona. GRAUGÉS I CODINA, Antoni (1983). Vertebrats fòssils del Vallès. Caldes de Montbui, Festa Major. 1982. Ed. Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. PALLARÉS PERSONAT, Joan (1973). Presència del 'Dinotherium giganteum' Kaup a proximitat del Mas Curró. Caldes de Montbui. Extraordinari de la Festa Major, 1973. Setmanari de Montbui. SOLÉ I SABARÍS, Ll. (1936). Presència del 'Dinotherium giganteum' Kaup a Caldes de Montbui. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural núm. 36, pàg. 83-84. P. 83-84 Publicació : Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural 36 : 1936 Citació bibliogràfica / Article no disponible</p> | <p>Restes de mastodont (Deinotherium giganteum Kaup), així com restes d'un suid Sus sp.</p> | 08033-176 | Torre Marimón | <p>Troballa, l'any 1932 en terrenys de la granja agrícola de la Torre Marimon d'un jaciment paleontològic, amb les restes de mamífers fòssils d'època Miocena (Neògen, Cenozoic). En els mateixos terrenys,, a uns metres de diferència, es trobaren altres restes fòssils, amb coordenades (X) 431011- (Y) 4607316-(Altitud) 166. Referent a aquesta troballa el Mn. Bataller, publicà els resultats de la troballa d'un molar de Sus Major, a la finca de l'Escola d'Agricultura. en un dels butlletins de la Institució Catalana d'Història Naturalla, la sessió científica del 7 de maig de 1932. En un llibre sobre Caldes de Montbui, Llogari Sala, escriu en un article (pàgs. 106-107), ' L'amic Joan Pallarès Personat, col·laborador del Museu, publica en un article publicat en la revista 'l'Estraordinari de Montbui' de la Festa Major de 1973, una informació sobre la troballa d'un Dinotherium Giganteum Kaup trobat prop del Mas Curró, l'any 1932 i per tant molt a prop de la Torre Marimon. Afegeix que les restes d'aquesta troballa es troben dipositades al Museu de Geologia de Barcelona. També senyala que l'exemplar trobat a Caldes semblaria per les mides a un elefant actual 'En un principio el paleomastodonte o mastodonte antiguo era de tamaño más bien pequeño, adquiriendo los mastodóntidos, en las últimas épocas evolutivas, un volumen algo superior a los actuales proboscídeos'. Els proboscidis eren els avantpassats del Mamut i de l'elefant actual, diferenciats entre ells principalment per la seva dentició, sobretot les seves defenses condicionades pel tipus d'alimentació. Els Dinoteris, eren més grans que els Tetralophodon i Gomphoterium, i tenien les defenses inferiors cap avall i corbades cap enrere. El butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural, volum número 36, de l'any 1936, comenta la troballa d'un premolar superior en perfecte estat, de Dinotherium giganteum Kaup, a uns 500 metres de Can Corró en direcció al Gorg d'en Pèlags. L'any 1977, Joan Baraldés, fent uns treballs a la seva finca prop del Rouer Gros, trobà un molar de mastodont Gomphoterium, que fou segons sembla ser dipositat al museu Thermàlia. També cal citar un molar d'Elephas i una mandíbula de Rinoceró, trobats a la riera de Caldes, dins del terme de Palau de Plegamans, tot i que cal reconèixer, degut al seu desgast fluvial, que procedeixen de la zona de Caldes. Ambdues peces foren dipositades al Museu Parroquial de Palau de Plegamans, i l'any 1982 encara estaven sense haver rebut un estudi i classificació.</p> | 41.6133700,2.1706900 | 430904 | 4607183 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42617-foto-08033-176-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42617-foto-08033-176-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42617-foto-08033-176-3.jpg | Legal | Neògen|Cenozoic | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Pública | Productiu | 2020-01-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant la realització del Mapa de Patrimoni de Caldes no s'ha pogut verificar el lloc on es troben dipositats. El Sr. Pallarés Personat no recorda on es poden trobar actualment. | 125|123 | 1792 | 5.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42731 | Retaule gòtic de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-gotic-de-sant-sebastia-de-montmajor | <p>D'ABADAL i CALDERÓ, Raimon. (?). Dietari de la guerra, exili i retorn (1936 - 1940). Biblioteca Abat Oliba. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. BRUGADA, M. (2003). Sant Sebastià, ardit i lluminós. Col·lecció Sants i Santes n. 75. Centre de Pastoral Litúrgica. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell.</p> | XII-XIV | <p>Retaule gòtic policromat format per 16 escenes que descriuen en primer lloc, Jesucrist crucificat; a la dreta, en una altra escena, Sant Jordi matant el drac i escenes que expliquen en imatges el martiri de Sant Sebastià. A baix, dues portes, amb escenes de sants, que permetien accedir a la sagristia. La porta esquerra, encara té les marques de bala que l'havien travessat, concretament en destaca una situada a l'alçada de la barba.</p> | 08033-290 | Església de Sant Sebastià de Montmajor | <p>Antigament es trobava ubicat a l'altar principal, dins d'un marc de fusta, també d'estil gòtic, amb una porta per cada costat que permetia llavors accedir a la sagristia, que es trobava just per darrera. Amb la guerra civil el varen voler cremar, i només es destruí el marc. No obstant això, la porta esquerra, conserva els forats de bala que la van travessar. Les pintures van ser salvades a temps gràcies a algú de Caldes, la identitat del qual no es coneix que les amagà a casa seva. Mentrestant, es varen pintar els frescos que recorden l'estil romànic i que es poden observar encara avui en bon estat de conservació. Quan al cap d'uns anys passà el perill de destrucció, el retaule fou retornat a l'ermita. Fa tant sols quatre o cinc anys que va ser desmuntat i restaurat al Centre d'Art de Sant Cugat. Segons la tradició, Sant Sebastià va ser un capità cristià de la guàrdia pretoriana que va aconseguir en secret moltes conversions. Quan l'emperador romà Dioclecià va conèixer la seva fe, va ordenar que el matessin a fletxades. Sebastià no va morir; una vídua cristiana anomenada Irene el va recollir i li va curar les seves ferides. Quan es va recuperar, Sebastià va tornar davant l'emperador, i el va denunciar per la seva crueltat. Llavors Dioclecià va manar que el matessin a cops. Normalment en els quadres on surt Sant Sebastià dibuixat, surt amb el pit ple de fletxes clavades i sagnant. S´invocava l´ayuda del sant contra la pesta. La seva festivitat es celebra el 20 de gener. L'any 999 el vicari del monestri de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'esgléisa de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. La campana gran, porta el nom de Mercè; fou construïda a Olot i col·locada l'any 1974. La petita no té nom, però és la més antiga. Segons Moreu-Rey, l'any 1657, l'ermita tenia els altars dedicats a Sant Silvestre i a Sant Pere. L'any 1744 tenia la talla de Sant Isidre, sense altar i el de Sant Crucifix. Consta també que més tard n'hi hagué un dedicat a Santa Roser. Finalment, documenta de l'any 1776 els altars dedicats als Sants Crucifix, Roser i Isidre i Silvestre, sense comptar l'altar major.</p> | 41.6643400,2.1188200 | 426640 | 4612884 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42731-foto-08033-290-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42731-foto-08033-290-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42731-foto-08033-290-3.jpg | Física | Gòtic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 93|85 | 52 | 2.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 42732 | Talla de fusta de Sant Silvestre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/talla-de-fusta-de-sant-silvestre | <p>MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell.</p> | XII | <p>Talla de fusta policromada, alternant el daurat, vermell i verd, en molt bon estat de conservació situada en l'absis lateral de l'ermita orientat al nord-est. A la mà esquerra porta el bastó i amb la mà esquerra està realitzant l'acte de benedicció. Actualment es troba col·locat en un altar de planta quadrada fet de pedra irregular unida amb ciment i una llosa de marbre al damunt. Al peu de l'absis, i a banda i banda hi ha una gerra de terrissa.</p> | 08033-291 | Església de Sant Sebastià de Montmajor | <p>L'any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'església de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. La campana gran, porta el nom de Mercè; fou construïda a Olot i col·locada l'any 1974. La petita no té nom, però és la més antiga. Segons Moreu-Rey, l'any 1657, l'ermita tenia els altars dedicats a Sant Silvestre i a Sant Pere. L'any 1744 tenia la talla de Sant Isidre, sense altar i el de Sant Crucifix. Consta també que més tard n'hi hagué un dedicat a Santa Roser. Finalment, documenta de l'any 1776 els altars dedicats als Sants Crucifix, Roser i Isidre i Silvestre, sense comptar l'altar major. Silvestre I va ser Papa entre el 314 i el 335. La seva mort es commemora el darrer dia de l'any. Es creu que va ser el primer Papa que no va morir màrtir, ja que el cristianisme ja no es perseguia a l'Imperi Romà des de la publicació de l'Edicte de Milà, una llei promoguda per Constantí el Gran. Va convocar el primer de la llarga llista de concilis, el de Nicea. Allà es va discutir sobre l'arrianisme, doctrina que va ser considerada finalment com una heretgia.</p> | 41.6644000,2.1188200 | 426640 | 4612891 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42732-foto-08033-291-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42732-foto-08033-291-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42732-foto-08033-291-3.jpg | Física | Romànic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-17 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 92|85 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42618 | Torre de la Presó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-la-preso | <p>A.D. (1991). El Vallès Occidental. El Vallès Oriental. Catalunya Romànica. Vol. XVIII. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. BALLART, J. i VILLANUEVA, J. (1984). Resum de la història de Caldes de Montbui. 2ª edició. Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental – El Vallès Oriental. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MOREU-REY,E. (1964). Caldes de Montbui, capital degana del Vallès. Rafael Dalmau Editor. Barelona. MOREU REY, E. (1964). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona. Ed. Teide. Barcelona.</p> | XI-XII | <p>Torre de defensa d'una de les portes de la ciutat de forma gairebé semi circular per la part exterior que dona al carrer Major. Consta de planta baixa i dos pisos i volta catalana. La coberta és plana i transitable. I rematada per merlets afegits en època més moderna. Està construïda amb pedra. Per la part interior que dóna al carrer dels Corredossos de Dalt té una forma més rectilínia.</p> | 08033-177 | Carrer dels Corredossos de Dalt, núm. 2 - Carrer Major, núm. 103 | <p>L'antiga muralla de Caldes està documentada des de l'any 1102. Els portals primitius de la vil·la coincidien amb els punts cardinals, tot i que consta que durant el segle XVIII n'hi havia un cinquè. Cadascun d'aquests portals tenia una capella on s'hi deia missa. A l'Arxiu Històric Municipal es conserva un document gràfic de l'any 1840, anomenat 'Plan Geométrico de la Villa de Caldes de Montbuy', que mostra el traçat de les muralles poc abans de que fossin enderrocades per remodelar la ciutat. Així, s'inicià el seu enderroc i es construïren els ravals extramurs. La muralla ha desaparegut en molts trams, tot i que encara se'n pot observar al carrer d'Escanyacans. El portal d'en Bellit on es troba la torre de la Presó,fou edificat entre els anys 1347 i 1370 aproximadament. Durant la tercera guerra carlina que ocupà els anys 1872 al 1875, es va elaborar un pla de fortificació de les diferents viles entre les quals es troba Caldes de Montbui. Aquest estudi va ser encarregat al Sr. Buenaventura Muño, que formava llavors part del cos d'enginyers. Podria ser que, alguns trams de muralla que es conserven avui en dia, siguin degut la fortificació construïda després de l'any 1874. Com a capital de la vegueria, Caldes era una de les viles més importants del Vallès. Aquesta vila tenia una gran tradició i estava molt ben preparada amb gran quantitat de advocats i procuradors. La presó era un dels símbols més grans de la sobirania i de la justícia. Se sap que l'any 1339 el rei decideix que tots els presos excepte els que ho siguin a Granollers seran portats a la vila de Caldes. Durant els anys 1619 al 1867, la presó es va ubicar en una de les sales de l'antic hospital. De fet s'han trobat referències documentant que l'ajuntament s'edificà damunt de les termes i que aquestes servien de presó. En la segona meitat del segle XIX la presó fou transportada a la torre septentrional del Portal d'en Bellit. L'any 1867 la porta estava franquejada per dues torres de les quals una fou habilitada com a presó.</p> | 41.6351900,2.1631200 | 430297 | 4609611 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42618-foto-08033-177-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42618-foto-08033-177-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Social | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-25 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | En l'Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya de Caldes de Montbui, realitzat pel Servei d'Arqueologia i Paleontologia de Barcelona, el maig de 2002, la muralla i la torre de la presó s'inclouen dins d'una mateixa fitxa, amb núm. d'inventari IPA 659. En aquest inventari, s'ha separat la muralla de la Presó, anomenant-la Torre de la Presó. | 85 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||
| 42722 | La Torre Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torre-vella | <p>A.D. (1991). El Vallès Occidental. El Vallès Oriental. Catalunya Romànica. Vol. XVIII. Pàg. 381. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 225 i 66. Editorial Teide. Barcelona.</p> | XII-XIII | <p>Torre de planta rectangular amidant 4,20 m x 5,40 m. Els murs fan entre 1 m i 1,10 m de gruix; l'aparell és format per carreus trencats a martell i col·locats en filades horitzontals a trencajunt, lligats amb morter de calç i terra. Al mur de tramuntana hi ha les restes d'una obertura d'uns 63 cm d'amplada, de la qual es conserva solament una part dels muntants i llindar sobrealçat. L'interior de la torre està parcialment reomplert amb la runa dels murs. A la part més alta, a uns 3,40 m, i en el parament interior, es pot observar l'arrencada d'una volta de pedra, que devia ser la solera d'un pis, del qual no en queda res. La resta dels murs del rodal de la torre tenen amplades diferents, entre 1 m i 80 cm, el parament dels quals és més barroer. Entre la torre i un dels murs laterals s'identifiquen tot i que difícilment, les restes d'un enllosat de pedra. Aquesta torre formava part de tot un recinte, més complex, ja que s'han trobat restes d'estructures i munts de pedres, dins d'un sector que ocupa entre uns 70m x 40m. Això fa pensar en un petit hàbitat agrupat, del qual destacaria un nucli central, tant per l'aparell constructiu com pel caràcter defensiu de la torre.</p> | 08033-281 | Entre Sant Sebastià de Montmajor i el coll d'en Vila | <p>Des de molt antic es coneix el lloc amb el topònim de Torre Vella. Per referències documentals, el lloc s'ha identificat amb el de Casabeya (Moreu-Rey 1962), (A.D.1991). La primera citació localitzada d'aquest nom és de l'any 1299. La Torre Vella forma part del conjunt i antiga parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i, com tot aquest extens alou, ja pertanyia, segurament a partir del segle XI al monestir de Sant Cugat del Vallès. Per les restes abandonades es creu que aquest hàbitat va ser abandonat possiblement entre els segles XIV o XV.</p> | 41.6660900,2.1254600 | 427195 | 4613073 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42722-foto-08033-281-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42722-foto-08033-281-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42722-foto-08033-281-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2024-07-19 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 42589 | Jaciment de la Torre Roja | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-de-la-torre-roja | <p>BADIA i MORET, J. (1968). La Baronia de Montbui. Notes històriques. Impremta Galobart. Santa Eulàlia de Ronçana. BADIA i MORET, J. (1989). L'Ametlla del Vallès. Notícia històrica. Notícia geogràfica, La Garriga. BADIA i MORET, J. (1991). La Torre Roja. El Vallès Occidental, i el Vallès Oriental, vol. XVIII, pp. 317-319. Catalunya Romànica. Ed. Fundació Enciclopèdia Catalana. FORTÓ, Abel (2008). L'associació d'arqueòlegs FIDES presenta els resultats de les campanyes d'excavació de la Torre Roja. Revista Tot Caldes de Montbui, núm. 1056, del 25 de juliol al 8 d'agost, pàg. 11. Ed. Gràfiques Lloreda. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.</p> | X-XIV | <p>Torre en ruïnes que consta d'una torre exterior de planta circular amb un diàmetre d'uns 10,5m i una alçada conservada 1,70m. Els murs tenen un gruix de 1,55m. La part de la torre orientada cap a la plana de Caldes va ser construïda a base de pedres disposades formant un opus spicatum. En canvi, pel que fa a la part de la torre orientada cap a la muntanya, aquesta va ser construïda amb carreus més grans, i mesurant alguns d'ells entre 25 cm d'alçada per 105 cm. d'amplada. A l'interior d'aquesta torre n'hi ha una segona torre, igualment de planta circular, amb un diàmetre interior de 3,60m., i un gruix de fins a 1,90m. Actualment mesura 1,40m. Les pedres del mur, de 15 cm. per 25 cm., estan unides amb morter de calç. Hi ha llocs on es poden observar restes de l'arrebossat de calç de la cara exterior de la construcció.</p> | 08033-148 | Carretera de Caldes a Sentmenat. Cim del turó de la Torre Roja, al costat del poblat ibèric. | <p>El primitiu nom d'aquest puig fortificat era Castellar o Puig Castellar i correspondria, segons dades arqueològiques, a un antic establiment d' època ibèrica reutilitzat posteriorment en època romana i que s'hauria perllongat en època medieval, i tot i que no es disposen de documents escrits, una de les primeres referències de la Torre Roja, apareix de manera indirecta l'any 1529. Es desconeix l'origen del topònim de la 'Torre Roja', tot i que durant els segles XI i XII es té coneixement de l'existència a Caldes de Montbui de dos llinatges dits Penya Roja i Turre Rubea. Hi ha dues hipòtesis constructives pel que fa a l'origen de les dues torres: La primera d'elles és que en una primera torre d'època romana s'inclogué a l'interior una torre de l'Alta Edat Mitja. Josep Badia obre la possibilitat de que a la torre Alt - Medieval interior, durant l'Edat Mitja, s'hagués afegit, una torre exterior per tal de consolidar-la. Seguint amb aquesta hipòtesi, per construir la cara més desprotegida del relleu, els constructors haurien aprofitat carreus més antics del jaciment ibèric situat molt a prop de la torre. Això permetria comprendre que una gran part dels murs hagin estat construïts amb opus spicatum i que no tinguin una cara interna. I per què aquesta torre, datada cap al segle X hauria estat arrebossada per la part exterior, sinó per que en una etapa inicial es trobava a l'aire lliure. La Torre Roja, no ha estat mai excavada.</p> | 41.6330400,2.1435200 | 428662 | 4609389 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42589-foto-08033-148-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42589-foto-08033-148-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42444 | La Torre Roja | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torre-roja | <p>BADIA i MORET, J. (1968). La Baronia de Montbui. Notes històriques. Impremta Galobart. Santa Eulàlia de Ronçana. BADIA i MORET, J. (1989). L'Ametlla del Vallès. Notícia històrica. Notícia geogràfica, La Garriga. BADIA i MORET, J. (1991). La Torre Roja. El Vallès Occidental, i el Vallès Oriental, vol. XVIII, pp. 317-319. Catalunya Romànica. Ed. Fundació Enciclopèdia Catalana. FORTÓ, Abel (2008). L'associació d'arqueòlegs FIDES presenta els resultats de les campanyes d'excavació de la Torre Roja. Revista Tot Caldes de Montbui, núm. 1056, del 25 de juliol al 8 d'agost, pàg. 11. Ed. Gràfiques Lloreda. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MOREU REY, E. (1969). La Torre Roja. Els castells catalans, vol. 2, pàg. 169. Barcelona. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> | X-XIV | <p>Torre en ruïnes, amb una fonamentació a base de carreus regulars, units entre ells amb morter de calç. S'observa una torre exterior al conjunt de la fortificació, amb un diàmetre d'uns 10,5 m i una alçada conservada d'aproximadament 1,70 m. Els murs tenen un gruix de 1,55 m. La part de la torre orientada cap a la plana de Caldes ha estat construïda a base de pedres disposades formant un opus spicatum. La torre orientada cap a la muntanya, ha estat construïda amb carreus més grans, entre 25 cm d'alçada x 105 cm. d'amplada. A l'interior d'aquesta torre n'hi ha una segona, de planta circular, amb un diàmetre interior de 3,60m., i un gruix de fins a 1,90 m. Les pedres del mur són de 15 x 25 cm., i estan unides amb morter de calç</p> | 08033-3 | Carretera de Caldes a Sentmenat. Cim del turó de la Torre Roja, al costat del poblat ibèric. | <p>El primitiu nom d'aquest turó fortificat era Castellar o Puig Castellar. Una de les primeres referències de la Torre Roja, apareix esmentada l'any 1529. Es desconeix per ara l'origen del topònim de la 'Torre Roja', tot i que es té coneixement de l'existència dels llinatges Penya Roja i Torre Rubea, en els segles XI i XII. La Torre no ha estat excavada. Pel que fa a l'origen de les dues torres hi ha dues hipòtesis constructives. La primera d'elles és que en una primera torre d'època romana es va afegir una torre de l'alta edat mitjana, reconstruïnt potser part de la vella. Josep Badia obre la possibilitat de que a la torre alt-medieval interior, durant l'època mitjana, s'hagués afegit, una torre exterior per tal de consolidar-la aprofitant els carreus més antics del jaciment ibèric situat a pocs metres.</p> | 41.6330400,2.1435200 | 428662 | 4609389 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42444-foto-08033-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42444-foto-08033-3-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 85 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42606 | Carrer Escanyacans, 2 / Vic, 41 (Muralla Medieval) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-escanyacans-2-vic-41-muralla-medieval | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.</p> | XI-XIII | <p>Tram de muralla de 7m de llargada per 5m d'alçada on s'observen dues parts diferenciades: una d'elles bastida amb pedres rierenques de mida mitjana i la resta construïda amb tàpia.</p> | 08033-165 | Carrer d'Escanyacans, núm. 2 | <p>L'any 2005 es va dur a terme una intervenció arqueològica degut a unes obres que s'havien de dur a terme en els solars ubicats al número 2 del carrer d'Escanyacans i al núm. 41 del carrer de Vic, ja que l'edifici es troba situat en el traçat de la muralla medieval, en una parcel·la ocupada per dues edificacions diferenciades, amb entrades independents que aprofitaven la muralla per edificar a banda i banda d'aquesta.</p> | 41.6360800,2.1614500 | 430159 | 4609711 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42606-foto-08033-165-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42606-foto-08033-165-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Residencial | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-13 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42443 | Muralla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/muralla | <p>AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> | XI-XVII | els trams recuperats, s'han intentat restaurar i conservar. Molts d'ells no són accessibles per trobar-se dins de finques particulars. | <p>Trams de muralla que es van descobrint a mida que es realitzen intervencions arqueològiques en les cases que ocupen l'antiga línia de muralla. Aquests trams, acostumen a ser porcions de diferents dimensions del mur ja que el conjunt de la muralla ha variat molt a causa del creixement de la ciutat i aquest fet ha anat fent que avui, tot i que es coneix el seu traçat aproximat, no es pugui excavar i recuperar gran part del tram. El que queda de la muralla es situa principalment a la part de la riera, en el carrer Major, el carrer del Pont, a Can Rius, el Museu Thermalia, les Termes Victòria, i el carrer d'Escanyacans.</p> | 08033-2 | Parcialment pel nucli antic de Caldes de Montbui | <p>Es tenen referències en documents de que l'any 1102 existia una muralla que protegia la vila. Aquesta hauria tingut quatre portals que permetien l'entrada a l'interior de la vila i que corresponien als punts cardinals. Així, al carrer de Vic hi hauria un portal orientat tramuntana. Al portal de Vic, durant el segle XVIII, va existir una capella. A ponent hauria existit el portal de Santa Susanna, documentat al 1344. Al sud, el portal de Santa Esperança i a llevant el portal de Salze, esmentat en un document de l'any 1387. Durant el segle XVII, concretament de l'any 1616, se sap que hi haurà un altre portal, conegut amb el nom de portal de l'Àngel anomenat així perquè aquest estava custodiat per un àngel. Sembla ser que el portal hauria dut el nom de Portal d'en Roig, i també portal de Don Carles. També es tenen documentats altres portals que s'aniran construint en llarg del temps, com a conseqüència de les necessitats de la vila. Així, de l'any 1387 es documenta el Portal d'en Porcell, també dit de Berenguer Porcell. De l'any 1370 es documenta el portal Nou, que a mitjans del segle XVI serà conegut com a Portal d'en Bellit. Ja del segle XV, concretament a partir de l'any 1454, i fins el segle XIX es tenen referències del Portal de La Portalera o La Portalera. De l'any 1581 es té constància de l'existència del portal de l'Abeurador, situat al carrer que porta el mateix nom i que formava part dels Corredossos de la muralla. Del segle XV trobem datat un nou portal conegut com Portal de Barcelona. Ja del segle XIX, (concretament l'any 1860) es té coneixement del Portal de la Bretxa, que correspon al carrer que porta el mateix nom i que uneix el carrer Major amb els Corredossos. De l'any 1684 (segle XVII) es té coneixement del Portal del Pont, que també va rebre el nom de Portal de Sant Cristòfol durant el segle XVIII. De l'any 1867 ja durant el segle XIX es coneix la Porta dels Jaquesos. A mitjans del segle XIX, s'inicià una remodelació i engrandiment del recinte urbà extra murs i s'ultrapassà l'àmbit de l'antiga població emmurallada.</p> | 41.6360500,2.1612900 | 430145 | 4609708 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42443-foto-08033-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42443-foto-08033-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42443-foto-08033-2-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | En l'Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya de Caldes de Montbui, realitzat pel Servei d'Arqueologia i Paleontologia de Barcelona, el maig de 2002, la muralla i la torre de la presó s'inclouen dins d'una mateixa fitxa, amb núm. d'inventari IPA 659. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||
| 42716 | Alzina de la Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-la-torre-marimon | PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona. | Alzina (Quercus ilex L.), que es troba al parc de la Torre Marimon, prop de la caseta de la bàscula de pesar. Es troba aïllada de la resta de vegetació; La capçada és espessa i la seva escorça fosca i clivellada. Es tracta d'un arbre perennifoli amb fulles coriàcies molt variables . El marge es dentat i punxant a les fulles més joves. L'anvers de la fulla és d'un color verd fosc i el revers blanc i pelut , sobretot a les fulles més velles. El fruit és la gla , amb les escames de la cúpula no punxats. L'alzina floreix als mesos d'abril -maig . Les glans maduren al començament de la tardor . Mesura 15 m d'alçada total x 15 m d'amplada de capçada x 3,75 m de volt de canó x 3,20 m de volt de la soca x 1 metre des del terra al coll principal. | 08033-275 | Entre el Torrent Sec i la riera de Caldes | La fusta de l'alzina és dura i compacta i s'utilitza per fer eines de pagès i fusteria . Les branques, des de temps immemorial, es fan servir per fer llenya i carbó vegetal de qualitat excel·lent . | 41.6125300,2.1695600 | 430809 | 4607090 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42716-foto-08033-275-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42716-foto-08033-275-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | És fonamental protegir i no modificar les condicions del medi on s'ha desenvolupat l'arbre durant els més de cent anys que fa que viu en aquest lloc. La superfície ocupada per les arrels sol ser molt més gran que la projecció de la capçada sobre el sòl. Es considera que qualsevol mena d'intervenció que es produeixi a menys de 10 metres (en sentit radial) més enllà del límit de la capçada hauria de ser autoritzada prèviament. S'hauria de dur a terme un pla director de gestió i fer un seguiment periòdic (dues vegades a l'any) de l'estat de salut d'aquest espècimen. | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 42657 | Alzina de l'Abei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-labei | PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona. | Alzina (Quercus ilex L.), que es troba prop d'un revolt de la carretera que va a Sant Sebastià de Montmajor, en una zona de bosc mixt humit i obac. Es troba aïllada de la resta de vegetació; La capçada és espessa i la seva escorça fosca i clivellada. Es tracta d'un arbre perennifoli amb fulles coriàcies molt variables . El marge és dentat i punxant a les fulles més joves. L'anvers de la fulla és d'un color verd fosc i el revers blanc i pelut , sobretot a les fulles més velles. El fruit és la gla , amb les escames de la cúpula no punxats. L'alzina floreix als mesos d'abril -maig . Les glans maduren al començament de la tardor . Mesura 15 m d'alçada total x 3,45 m de volt de canó x 6,65 m de volt de la soca. | 08033-216 | Muntanya del Farell | La fusta de l'alzina és dura i compacta i s'utilitza per fer eines de pagès i fusteria . Les branques, des de temps immemorial, es fan servir per fer llenya i carbó vegetal de qualitat excel·lent . | 41.6497700,2.1357200 | 428031 | 4611253 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42657-foto-08033-216-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42657-foto-08033-216-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Simbòlic | 2021-05-26 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | És fonamental protegir i no modificar les condicions del medi on s'ha desenvolupat l'arbre durant els més de cent anys que fa que viu en aquest lloc. La superfície ocupada per les arrels sol ser molt més gran que la projecció de la capçada sobre el sòl. Es considera que qualsevol mena d'intervenció que es produeixi a menys de 10 metres (en sentit radial) més enllà del límit de la capçada hauria de ser autoritzada prèviament. S'hauria de dur a terme un pla director de gestió i fer un seguiment periòdic (dues vegades a l'any) de l'estat de salut d'aquest espècimen. | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 42763 | Casa al carrer de Barcelona, núm. 37 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-de-barcelona-num-37 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVI-XVIII | només es conserva l'arcada de pedra de la planta baixa | Arcada realitzada amb volta de pedra de granit situada a la planta baixa de la casa, construïda de nova planta. La paret que aguanta l'arc està feta de ciment al qual s'ha incorporat pedregam irregular per a donar un caire antic. | 08033-322 | Carrer de Barcelona, núm. 37 | Durant l'enderroc de les cases núm. 37 i 39 d'aquest carrer es realitzà un seguiment arqueològic. Les restes trobades corresponien a la fonamentació de l'edifici i un semisoterrani en forma de cisterna vinícola. Històricament es tracta d'una zona d'ocupació d'almenys des del segle XI, només destacant algunes restes de material romà sense cap context estratigràfic i que segurament podrien considerar-se d'aportació externa. D'aquesta casa només es conservà l'arcada de pedra. | 41.6330100,2.1623900 | 430234 | 4609370 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42763-foto-08033-322-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42763-foto-08033-322-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42615 | Carrer de Vic, núm. 19 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-de-vic-num-19 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVI-XVIII | Arcada realitzada amb volta de pedra de granit situada a la planta baixa de la casa. La paret que aguanta l'arc està feta de ciment al qual s'ha incorporat pedregam irregular per a donar un caire antic. | 08033-174 | Carrer de Vic, núm. 19 | La casa va ser enderrocada totalment i només es va conservar l'arcada de pedra. Aquesta es situa dins de l'antiga vila emmurallada de Caldes de Montbui, en el carrer de Vic, antigament camí de Vic per ésser el camí de pas entre aquesta ciutat i Barcelona. Fou l'any 1386 quan passà a anomenar-se carrer de Vic. Possiblement d'origen medieval, l'arquitectura que el conforma actualment és dels segles XVIII i XIX bàsicament, però amb força elements anteriors al segle XVI i XVII, i evidentment amb abundants modificacions i remodelacions durant el segle XX. És un dels carrers més homogenis de l'actual Centre Històric, per la seva singularitat, pel seu bon estat i per la seva semblança en la tipologia, composició volum i alçades així com els materials emprats en diversos edificis Aquest carrer queda delimitat per la Plaça de la Font del Lleó i la Plaça del Marquès, on es situava antigament el Portal de Vic. | 41.6354900,2.1615500 | 430166 | 4609646 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42615-foto-08033-174-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42615-foto-08033-174-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42628 | Ball de Pastorets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-pastorets | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona | XX | recuperat al segle XX | Ball de bastons de pal llarg dançat per nois i noies encapçalats per la figura del majoral seguit d'un rabadà, representant escenes de la vida dels pastors. La indumentària dels dançaires és la següent: camisa de màniga llarga de color blanc, amb un pantaló del mateix color i armilla de color verda amb les costures de vermell. Com accessoris porten una faixa de color vermell a la cintura, un sarró, una carbasseta, un mocador vermell al cap i un barret lligat al coll amb un llaç vermell o verd. A cada cama porten també lligades unes polaines plenes de cascabells i espardenyes de pagès amb llaços vermells. També duen els bastons llargs. La música amb la qual ballen acostuma a anar acompanyada del repic dels bastons i el so constant dels picarols o cascabells de les cames. El ball s'alterna amb la lectura dels parlaments, on es combina el llegat històric amb relats de fets actuals. Això ho acostuma a fer el majoral després del qual, els pastors poden interpel·lar-lo. En aquests parlaments també hi participa la pastora. El ball s'acostuma | 08033-187 | Sembla ser que l'origen d'aquest ball recuperat a la vila de Caldes es trobaria a un antic ball de pastors que relatarien escenes de la vida dels pastors. S'acostuma a ballar per la Festa Major de Caldes. | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42628-foto-08033-187-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42628-foto-08033-187-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42770 | Barraca de vinya de Sant Miquel de Baduell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-sant-miquel-de-baduell | XIX-XX | Barraca de planta rectangular, que mesura 3,45 m x 2,50 m, amb la coberta feta de teula àrab, amb un sol pendent, desguassant cap a la façana principal. L'única obertura que s'observa en aquesta barraca és la porta, que es troba orientada al costat esquerra de la façana de migdia mesurant 1,60 x 0,70 m d'amplada aproximadament. Té marxapeus i llindar de pedra. Tota la barraca ha estat aixecada amb pedra irregular, sense treballar, deixant la part més plana a la vista. Actualment no s'hi pot accedir ja que a l'entrada hi ha bardisses que impedeixen el pas. | 08033-329 | Turó Gros | Segurament aquesta barraca fou construïda i utilitzada per poder guardar les eines dels pagesos i utilitzada com a aixopluc en cas de mal temps, i per què no, aixoplugar-hi el bestiar que acompanyava al pagès. | 41.6404900,2.1888800 | 432448 | 4610179 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42770-foto-08033-329-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42770-foto-08033-329-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 42691 | Barraca de les Oliveres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-les-oliveres | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XIX | presenta la coberta enfonsada parcialment amb vegetació al seu interior | Barraca de vinya construïda en pedra seca aprofitant el marge del camí de Les Elies i que porta a la casa Nova de Les Elies, en un camp d'oliveres joves. És de planta quadrangular de 2,25 x 2,25 metres i murs de 60 cm d'amplada. Obertura orientada a llevant, amb una porta de 75 cm d'amplada per 90 centímetres d'alçada. Presenta una llinda de força gran que reposen sobre brancals de pedra. La coberta, tot i actualment s'ha enfonsat parcialment, presenta una volada o cornisa, sobreposada per aproximació de filades i llosa plana final de pissarra vermella o pedra d'esmolar, coberta d'argila i plena de vegetació. Al seu interior, a mà esquerra, en una cantonada, hi ha una xemeneia, feta amb una sola llosa també en pedra d'esmolar, i al seu costat, coincidint amb el mur on es troba la porta d'entrada una petita obertura quadrada, de 20 x 20cm que segurament permetia la sortida de fums. Les parets de l'interior de la barraca havien estat units amb morter de calç. | 08033-250 | Camí de Les Elies | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6713800,2.1481700 | 429091 | 4613641 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42691-foto-08033-250-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42691-foto-08033-250-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42691-foto-08033-250-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42687 | Barraca de l'Hort del Baió | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-lhort-del-baio | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XIX | manté tota l'estructura, però està envoltada per vegetació, bàsicament bardisses | Barraca de vinya construïda en pedra seca i adossada en un marge natural arran del camí, integrada al mur de pedra seca que protegeix tota la feixa. El seu interior és de planta quadrada d'uns 2,5m x 2,5m i murs de 70 cm d'amplada, amb una alçada total d'1,40m. La coberta ha estat realitzada amb volada o cornisa, sobreposada per aproximació de filades i llosa plana final, coberta d'argila. Obertura orientada a llevant. Damunt dels brancals de pedra hi reposa la llinda, tallada amb pissarra vermella o pedra d'esmolar de grans dimensions; al damunt d'ella n'hi ha de més petites per retenir la terra que baixa naturalment del pendent de la feixa. També té un llindar fet amb pedra de les mateixes característiques. | 08033-246 | L'hort del Baió | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6702500,2.1482000 | 429093 | 4613516 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42687-foto-08033-246-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42687-foto-08033-246-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42687-foto-08033-246-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42693 | Barraca del Rec | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-rec | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XIX | el mur de l'antic Rec del Molí està parcialment enderrocat la qual cosa fa perillar l'estabilitat de la barraca adossada al mur. | Barraca de vinya construïda en pedra seca i integrada a l'antic rec que anava des de Les Elies fins al Molí de les Elies que podrien datar de la mateixa època i que es troba a peu del camí que va de Sant Feliu de Codines a Les Elies. La seva entrada queda dissimulada per una alzina Excavada a l'interior del marge, totes les parets són de pedra. La porta es troba desplaçada cap un costat. Orientada cap migdia. El sostre de la barraca ha fet moviment degut a l'enderroc parcial del rec. La porta, d'uns 80 cm d'alçada, té forma trapezoïdal, amb els brancal de pedra treballada, La llinda i el marxapeus estan fets en un sol bloc de pedra. | 08033-252 | Un cop passada la masia de Les Elies, adossada al mur de l'antic rec | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6294700,2.1655200 | 430491 | 4608974 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42693-foto-08033-252-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42693-foto-08033-252-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42693-foto-08033-252-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42692 | Barraca de l'hort d'en Joan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-lhort-den-joan | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XIX | el seu interior està ple de deixalles, tot i que el seu estat de conservació és bó. | Barraca de vinya construïda en pedra seca i integrada a un marge també realitzat en pedra seca, que podrien datar de la mateixa època i que separa el desnivell de dues antigues feixes, ara ocupades pel bosc, bàsicament alzinar. Excavada a l'interior del marge, totes les parets són de pedra. La porta es troba desplaçada cap un costat. Orientada cap migdia. La porta, d'uns 80 cm d'alçada, té forma trapezoïdal, amb el brancal esquerra de pedra treballada, i el dret, aprofitant un gran bloc de pedra natural. Té una llinda de grans dimensions. També hi ha un marxapeus fet amb pedra. | 08033-251 | Bosc d'en Joan | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6728100,2.1480600 | 429084 | 4613800 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42692-foto-08033-251-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42692-foto-08033-251-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42692-foto-08033-251-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42689 | Barraca 1del bosc de Les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-1del-bosc-de-les-elies | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XIX-XX | aquesta barraca es troba en molt bon estat de conservació. | Barraca de vinya construïda en pedra seca i integrada a un marge també realitzat en pedra seca, que podrien datar de la mateixa època i que separa el desnivell de dues antigues feixes, ara ocupades pel bosc, bàsicament de pi blanc, a la part baixa de ponent del turó del Puig de Prat, aprofitant el desnivell del sòl. Excavada a l'interior del marge, la seva forma és original, ja que un cop s'accedeix per la porta hi ha una mena de rebedor d'uns 80 cm d'amplada que dona pas a dues obertures laterals, de planta circular, d'1,20cm de diàmetre i fonamentada sobre un sòl rocós de galets de pedra. Orientada cap al sud-oest. El marge on es troba la barraca, per damunt de la paret es troba plena de vegetació, sobretot romaní. La porta, d'uns 80 a 90 cm d'alçada, té forma trapezoïdal, amb els brancals de pedra treballats i una llinda plana. També hi ha un marxapeus fet amb pedra. Al seu interior, en aquesta mena de rebedor, s'observa una petita fornícula excavada a la terra, que segurament servia de rebost. | 08033-248 | Bosc de les Elies | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6724400,2.1483100 | 429104 | 4613759 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42689-foto-08033-248-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42689-foto-08033-248-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42689-foto-08033-248-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42686 | Barraca de La Resclosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-resclosa | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XIX | manté tota l'estructura, però està coberta per vegetació, bàsicament bardisses | Barraca de vinya en pedra seca, de planta quadrada (1'25 x 1'25 metres), amb una alçada d'1'35 metres. Està integrada aprofitant el mateix desnivell de la feixa. La coberta està formada per vàries lloses grans, i al damunt la terra. Orientada a l'est. Als costats de l'entrada hi ha dos murs paral·lels en un angle de 90 º respecte a la paret de la feixa. Té una llinda de cinc centímetres d'amplada feta en un sol bloc de 90cm de llargada, que es recolza en els brancals de l'entrada fets amb blocs de pedra molt més grossos que la resta de pedra emprada en la seva construcció. L'obertura té uns setanta centímetres aproximadament per 1 metre d'alçada. | 08033-245 | Camí de les Elies | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6714800,2.1472300 | 429013 | 4613653 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42686-foto-08033-245-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42686-foto-08033-245-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42686-foto-08033-245-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42688 | Barraca del Camí de Les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-cami-de-les-elies | XIX-XX | cal restaurar una part del sostre i netejar-la de bardisses | Barraca realitzada aprofitant el marge natural de la feixa. La paret del marge, feta de pedra seca ha estat aprofitada per construir-hi la barraca. Les altres parets han estat construïdes amb paredat mixt de carreus de pedra petits sense treballar i restes de material constructiu (teules, maó) units amb morter de calç. De planta rectangular, de 4 x 3 m, amb teulada, actualment ensorrada, d'una sola vessant i feta amb teula àrab. L'obertura es troba orientada a llevant, amb una porta d'accés de 1,60 x 0,70 m d'amplada aproximadament, i llinda i marxapeus de pedra d'esmolar vermella. A les parets que donen a ponent i nord-oest, s'observen dues finestretes, rectangulars, a mena gairebé d'espitllera, que segurament permetien el pas de la llum. També, s'observen les restes d'una antiga xemeneia situada a la cantonera dels murs de llevant i ponent, construïda amb lloses de pedra d'esmolar, amb una petita obertura a un pam de terra, possiblement per treure l'excés de fum de l'interior en dies de vent. Actualment el seu interior està ple de bardisses, amb part de l'enderroc de la teulada. | 08033-247 | Camí de les Elies | Segurament aquesta barraca fou construïda i utilitzada per poder guardar les eines dels pagesos i utilitzada com a aixopluc en cas de mal temps, i per què no, aixoplugar-hi el bestiar que acompanyava al pagès. | 41.6721800,2.1474100 | 429029 | 4613731 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42688-foto-08033-247-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42688-foto-08033-247-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42688-foto-08033-247-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42690 | Barraca 2 del bosc de Les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2-del-bosc-de-les-elies | XIX-XX | Barraca realitzada aprofitant una part del marge natural de la feixa. Les altres parets han estat construïdes principalment amb paredat mixt de carreus de pedra petits sense treballar i restes de material constructiu (teules, maó) units amb morter de calç. De planta rectangular, de 4m x 3m aproximadament. D'una sola vessant, amb teula de teula àrab, on es pot llegir la data de reconstrucció de la teulada: 1980, gravada en el ciment que junta la cantonada del ràfec de la teulada amb la totxana. Té una xemeneia feta amb 4 teules àrabs posades verticalment i lligades entre elles per un filferro. L'obertura es troba orientada al sud-est, amb una porta d'accés de 1,60 cm x 70 cm d'amplada aproximadament, la llinda de fusta, molt seca pel pas del temps i brancals i llindar realitzats alternant maó i pedra . No té cap altre obertura que permeti el pas de la llum. Tampoc de porta de tancament. Al seu interior s'observa el sostre de la teulada fet amb bigues de ciment i totxana, així com una xemeneia amb graella per cuinar. Per la part del darrera té un petit dipòsit rodó d'uralita que recull les aigües pluvials de la teulada. | 08033-249 | Bosc de les Elies | La teulada ha estat refeta l'any 1980 | 41.6729200,2.1478800 | 429069 | 4613813 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42690-foto-08033-249-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42690-foto-08033-249-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42690-foto-08033-249-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 42706 | Bassa del Prat de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-del-prat-de-dalt | XIX | Bassa de planta quadrada que mesura 15m x 15m, i 3 m d'alçada, feta de pedra i maó i arrebossada amb ciment. Els murs mesuren entre 80cm i 1m d'amplada. La part més alta està tallada en biaix i recoberta de rajols de ceràmica vermell. A la cara de migdia, hi ha una escaleta de ferro que permet pujar fins a dalt. La bassa es troba situada a pocs metres del Torrent de la Font del Ferro. | 08033-265 | Camps del Prat de Dalt | 41.6736600,2.1437000 | 428722 | 4613898 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42706-foto-08033-265-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42706-foto-08033-265-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 42709 | Bassa i pou del Molí fariner d'en Sellés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-i-pou-del-moli-fariner-den-selles | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII | Bassa de planta trapezoïdal, construïda amb pedra, i lligada amb morter de calç i pedruscall. Mesura 15 m per la banda més estreta, i 25 m de llargada. Els murs de contenció tenen diferents mides en funció de l'alçada del terreny; el que dóna a la riera, en direcció a ponent, presenta tres contraforts. El mur que dóna a la paret mestre de l'antic molí, té encara el pou d'uns 8 metres de fondària. Està envoltat per la banda de ponent i nord d'arbres de ribera. El propietari està reomplint la bassa de terra, ja que al quedar en desús, quan plovia l'aigua hi quedava acumulada i donava molta humitat a la casa. Un cop colgada, de la bassa en quedarà constància pel gran mur de pedra amb contraforts que es troba situat darrera de l'antic molí, donant a la façana de ponent (en direcció a la riera). | 08033-268 | Entre la riera de Caldes i el torrent del Remei | Moreu-Rey (1962), troba vàries referències documentades de l'any 1687, que parlen d'aquest molí: 'illum olendinum farinerum olim draperium olim dirutum, nunc habitatum, cum Bassia' (com a molí fariner), 'alio molendino vestro de esmolar' (com a molí d'esmolar). També, del segle XVII troba altres referències escrites: 'molins Boixets (...) avuy son de Selles', 'molins que te Esteve Salles Sabater que es deien molins de Mn. Moxet', etc. 'un parol ab sos sercols de ferro (...) pro saboneria quam noviter fabricamus ad latus et medium molendinorum farineriis draperis et esmoletoris quae possidemus'; 'pro constructione seu fabrica dictae saboneriae', els Selles, hipotequen 'totum illum molendium draperium (...); alium molendinum farinerium deshabitatum et partim dirutum...' (1691); 'el molí 'd'esmolar' 'juxta et valde prope molendinum draperium et farinerium theresiae Cellers et Lledó...' va ser comprat l'any 1695 per Bernedà; 'lo moliner d'en Celles' (1696); vers 1720, aquest moliner era Valentí Torruella. L'any 1781 se sap que el propietari del molí era Onofre Sallers. L'any 1563 es documenta com a propietari del molí el Sr. S. Sabater. També es té documentat que cap a l'any 1920, l'activitat del molí va aturar-se, tot i que la casa continuà essent habitada pels masovers, fins que aquesta propietat fou adquirida pel pare del Sr. Josep Maria Ventura l'any 1967, però els molins ja no funcionaven. Durant la visita al molí, es va poder observar com la bassa del molí s'estava colgant de terra De fet, a la paret de la porxada d'entrada del molí fariner, hi ha unes rajoles de ceràmica on es pot llegir 'Molí d'en Sellés. En 1289 va ser arruïnat er una inundació i la presa destruïda; de nou establerta en 1317 va cessar de treballar vers 1920'. El funcionament del molí era el següent: el molí se situava a la vora del curs d'aigua de la riera de Caldes, en un indret on hi hagués un desnivell per obtenir un salt que li proporcionés l'energia per fer moure les moles. A més a més, disposava d' una resclosa, que permetia desviar l'aigua per un canal -rec o sèquia- fins a la bassa. Aquesta servia per a aconseguir una regularitat en la pressió de l'aigua que anava a parar per sobre el rodet i també per assegurar l'abastament en períodes de sequera. El molí fariner atenia la molta de gra de les pagesies del seu entorn. El molí d'en Selles, com altres molins fariners van aparèixer segurament durant l'època medieval, i molts molins del segle divuitè devien aprofitar el lloc i sovint les construccions de molins més antics per tornar-se a implantar. Amb la industrialització iniciada al segle XIX, alguns d'aquests molins fariners especialment els establerts a les ribes dels cursos d'aigua es van adaptar per altres finalitats, com el pas a fàbriques de paper o de teixits o van anar desapareixent. Tot i això a Caldes, alguns molins fariners encara varen continuar funcionant fins que ja no pogueren competir amb les farineres modernes. | 41.6408200,2.1592100 | 429977 | 4610240 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42709-foto-08033-268-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42709-foto-08033-268-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42709-foto-08033-268-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42708 | Bassa de la mina del Molí d'en Sellés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-de-la-mina-del-moli-den-selles | XIX | Bassa de planta trapezoïdal, que mesura 2,50 metres de fondària. Els murs tenen 40 cm de gruix. Aquesta es troba situada just per sota d'una mina de sauló que comunica amb la mina de la font del Dimoni, entre tres murs de contenció; el del fons, és un mur que aguanta part del marge d'una feixa; l'altre mur aguanta part del camí que travessa la propietat i que mena al molí fariner; el darrer, encarat al nord, aguanta el marge del camí. Es poden observar cinc arcs rebaixats, construïts amb volta de maó, i aguantats per pilars, que tenen una funció decorativa, i passen en part per sota de la feixa. A l'extrem del mur situat a migdia hi ha el bunó de la bassa, amb la pica de distribució d'aigua cap a lles diferents canals del reg dels horts, que fan córrer l'aigua d'una feixa a l'altra aprofitant el desnivell del terreny fins arribar a la riera. | 08033-267 | Entre la riera de Caldes i el torrent del Remei | 41.6687300,2.1625700 | 430287 | 4613335 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42708-foto-08033-267-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42708-foto-08033-267-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 42674 | Escultura de la Història calderina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escultura-de-la-historia-calderina | XXI | Bloc de marbre de Carrara, representant el futur de Caldes, al qual s'ha imprès una torsió en espiral, disposada longitudinalment, fent-nos veure la necessitat d'un canvi en els nostres costums. Aquest és un motiu pel qual a la rotonda no s'hi veu gespa, atès que a Caldes l'aigua no hi sobra. L'escultura fa 3 m d'amplada per 1.5 m d'alçada. Pel que fa a la resta, l'espiral construïda sobre la rotonda s'ha fet amb diferents materials que simbolitzen l'evolució i la història calderina: els murs de pedra vermella que van fer les ibers al Turó de la Torre Roja; la llamborda com a element que feien sevir els romans i el ciment, símbol de l'actualitat. | 08033-233 | Rotonda de la C-59 | El mes d'abril de l'any 2008 es van iniciar les obres d'arranjament d'una rotonda, per millorar l'accés a l'entrada est de Caldes, que distribueix els accessos a Granollers (C-1415) i a Palau Solità i Plegamans i Sant Feliu (C-59). El projecte responia a un dels objectius del Pla de Foment Turístic de Caldes de Montbui, que consistia en embellir els accessos al municipi amb un missatge que reforci la identitat de la vila com a termal i turística. El disseny de l'entrada est va ser encarregat a l'artista local Montse Gonzalo, qui va pensar la rotonda i l'escultura com un conjunt global inspirat en l'evolució històrica de Caldes i la seva projecció de futur el resultat de la qual fou la creació d' una estructura arquitectònica en forma d'espiral que culmina en l'escultura. El desenvolupament arquitectònic va ser encarregat a l'arquitecte barceloní Jordi Ivern. Inaugurada durant els actes de la Festa Major del mes d'octubre de l'any 2008. | 41.6328500,2.1742000 | 431217 | 4609343 | 2008 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42674-foto-08033-233-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42674-foto-08033-233-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Montse Gonzalo i Jordi Ivern | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42642 | Bàscula del Castellvell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bascula-del-castellvell | XIX | Bàscula de la pedrera del Foment, formada per una cases de planta rectangular (de 3,5 m x 2,5 m) amb la coberta d'obra de maons plans i bigues de fusta, d'una sola vessant. Les parets estan fetes de paredat mig, arrebossades. Té l'entrada per la façana de migdia i una finestra amb reixa que dóna a la plataforma de la bàscula situada al mig del camí. Té una petita obertura a la façana nord. A l'interior és conserva part del mecanisme que feia accionar la bàscula, així com les restes del que havia estat una llar de foc. | 08033-201 | Camí del Castellvell | Es tracta de la bàscula que servia per pesar els carros de bous i, més tard, els camions que anaven carregats de llambordes. Un cop carregades al tren, les llambordes eren enviades al seu destí. | 41.6527000,2.1543100 | 429582 | 4611562 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42642-foto-08033-201-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42642-foto-08033-201-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 42521 | Camí de Castellvell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-castellvell | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors. (2001). Diccionari visual de la construcció.Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. | XIX | cal desbrossar i mantenir els marges del camí nets de vegetació | Camí format per un seguit de pedres de granit o llambordes, molt resistents, tallades de forma prismàtica, i col·locades una al costat de l'altra, sobre una base de sorra o formigó. Als extrems les llambordes són més llargues i estan disposades verticalment, en sentit oposat formant una petita cuneta per permetre el pas de l'aigua de pluja El paviment d'aquest camí està col·locat sobre un subsòl original, al qual s'ha afegit una subbase, una base més ferma seguida d'una capa de sorra o morter i finalment la capa de llambordes. Aquest mesura uns dos quilòmetres travessant part del càmpig dels Pasqualet, per davant del mas que porta el mateix nom i un cop passada la carretera de Sant Sebastià de Montmajor, al costat del pont, segueix la banda dreta de la riera de Caldes. La seva amplada màxima és de 2,50 metres. En alguns dels seus trams està mig cobert per la vegetació; d'altres per la sorra provinent de la pluja. | 08033-80 | Camí de Castellvell o del Foment | Molts dels camins de terra, en arribar el segle XIX amb l'era de la industrialització van quedar obsolets. Aquests camins i carrers, necessitaven una capa de rodament més ferm que facilités el trànsit dels nous mitjans de transport. L'aparició de la llamborda tindrà un pes primordial. Es tractava d' una pedra resistent, tallada de forma prismàtica, i col·locada una al costat de l'altra, sobre una base de sorra o formigó. La utilització de llambordes, es generalitza a finals del segle XIX i perdura fins ben entrat el segle XX. Tot i ser un terra de fàcil manteniment,(només calia girar la pedra), la seva instal·lació i conservació sempre manual tenia un alt cost econòmic. Amb el pas del temps, els sols asfàltics les aniran substituint; en primer lloc es resalitzarà a les carreteres principals, i més tard, s'aniran canviant en els carrers. A les pedreres de Caldes, la tècnica d'explotació de les llambordes consistia en l'enderroc de grans blocs de pedra, que s'aconseguia excavant unes galeries dins la roca i dinamitant-les de manera, que caiguda la penya, la roca era extreta no gens menys, devastada amb la dificultat i risc que això comportava pels picapedrers. La ciutat de Barcelona va ser un gran consumidor de llambordes i el principal client de les pedreres de Caldes de Montbui. Es tenen notícies dels primers empedrats amb llambordes a Barcelona arran de l'Exposició Universal del 1888. La pavimentació a base de llambordes regulars es va generalitzar als anys 1920, i la seva expansió anirà relacionada amb l'adequació de les vies del tramvia. La història de les llambordes de Caldes de està lligada a l'explotació de pedra que es remunta al final del segle XIX quan, coincidint amb la millora de les comunicacions per la inauguració del ferrocarril de Mollet a Caldes, l'empresa de Barcelona Societat Piera, Cortinas i Cia, va enviar un representant a la vila per estudiar el jaciment de granit que existia a la zona. Va ser aquest mateix representant, Pau Llinares, qui l'any 1980 va adquirir, en nom de la companyia, part dels terrenys de la família Castellvell. Es van iniciar les obres i es va començar a llogar treballadors de Caldes, així com picapedrers experimentats de fora de la població. Les primeres extraccions de pedra amb forma de llamborda es van realitzar entre 1892 i 1893. L'any 1900 l'empresa que explotava la pedrera va adquirir més importància i es fusionà amb fomento de Obras y Construcciones, S.A. (FOCSA). Les 'Canteras del Remedio' es convertien en una gran explotació destinada a subministrar llambordes a tot Catalunya, Aragó i Mallorca. L''empresa va anar creixent i la direcció de les pedreres es va instal·lar en un gran edifici noucentista. Es va adequar amb llambordes tot el camí des de la pedrera fins a l'estació de tren. A més a més es van construir un seguit de serveis destinats als treballadors, i fins i tot habitatges, i es va crear una cooperativa de consum i una caixa d'estalvis. Per últim, FOCSA va comprar el cafè-teatre de l'Avenç Nacionalista Republicà, amb la finalitat de crear-hi un centre instructiu i recreatiu per als treballadors i les seves famílies. L'any 1908, FOCSA ja compta amb 100 treballadors. Amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), i l'arribada de l'Exposició Universal de Barcelona l'any 1929, l'activitat de les pedreres va augmentar.L'any l'empresa comptava amb més de quatre-cents treballadors. Els treballadors que tallaven les llambordes, cobraven per peça acabada, mentre que d'altres tenien feines més secundàries, com el transport de llambordes fins a l'estació, primer amb carros tirats per bous i més tard amb camions. La pedrera va tancar l'any 1933, amb 300 treballadors sense feina. Després de la Guerra Civil l'any 1939, FOCSA va tornar a obrir la pedrera del Remei.A més molta de la maquinària va ser emportada per les grans riuades de l'any 1962. L'empresa tancà definitivament l'any 1968, amb menys de vint treballadors. | 41.6459700,2.1541200 | 429559 | 4610815 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42521-foto-08033-80-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42521-foto-08033-80-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 348,13 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml