Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42619 | Lleó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lleo | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | XX | Figura d'una carcassa zoomòrfica portada per dues persones que representa un lleó coronat inspirat en els que apareixen en les iconografies antigues de les processons urbanes del Corpus, com les de Barcelona i València. A Caldes de Montbui, està estretament lligat a la font del Lleó. | 08033-178 | Carrer de Buenos Aires, núm. 16-18 | L'any 1994, pel 30`è aniversari d'en Farellàs i la Guisla, gegants de Caldes de Montbui, la colla gegantera, va començar a fer gestions per celebrar la festa. Es van iniciar converses amb el Setmanari Montbui perquè reprengués la iniciativa que havia tingut trenta anys abans quan va encapçalar la seva realització. Van organitzar una segona col·lecta popular per poder fer un nou personatge: el Lleó de Caldes de Montbui. Aquest fou fabricat per Ramon Aumedes (Fàbrica de les Arts, Roca Umbert C/ Mare de Deu de Montserrat, 36 de Granollers). En els bestiaris medievals, es presenta la figura del lleó com una figura solemne, com el rei dels animals terrestres. La figura del lleó va desaparèixer al segle XIX i recuperada per Barcelona i Tarragona l'any 1993. I després amb la vila de Caldes, que estaria estretament lligat al cap de lleó, que decora la font del mateix nom que porta la Plaça de la població. El Lleó de Caldes és la plasmació festiva del Lleó de la font de la qual surt aigua calenta i que és un dels elements més identificatius de Caldes. | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 1994 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | Física | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Ramon Aumedes | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||||
| 42623 | Festa Major | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-4 | (VARIS AUTORS). 2008. Setmanari Montbui. Festa Major 2008. III època. Any XXX. Núm. 1.402. Ed. Associació de Promoció Informativa Cultural. | Setmana festiva que s'inicia la segona setmana del mes d'octubre aproximadament (10 d'octubre per l'any 2008) i finalitza amb l'Aplec del Remei, conegut també com la Capvuitada (tercera setmana del mes d'octubre, aquest any el dia 19). Durant els actes de la Festa Major, es fan les activitats usuals d'aquestes ocasions: manifestacions de caràcter tradicional com el correfoc, els gegants o timbalers; esportives; festes infantils; teatre; ball, trobades de cotxes, encesa del campanar i castells de focs,etc. Un vell costum arrelat a Caldes és la celebració de l'Aplec del Remei amb una missa a l'ermita del Remei, seguit de la trobada de carros i pujada al santuari, la trobada de puntaires, una segona missa seguida de la cercavila de Capvuitada on hi participen els gegants, castellers, agrupacions sardanistes i de bastoners. Aquesta s'inicia cada any a la Plaça de la Font del Lleó i finalitza al Santuari del Remei. També hi ha una ballada de sardanes. Quan acaba el dia, i coincidint amb la finalització de la Festa Major, hi ha un concert anomenat 'de Capvuitada', a l'església de Santa Maria. | 08033-182 | Pels carrers del nucli urbà de Caldes | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||||||||
| 42630 | Llegenda de La Torre Roja o les lligacames de les sis donzelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-torre-roja-o-les-lligacames-de-les-sis-donzelles | HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. | publicada | Llegenda que relata com un capità anomenat Guillem de Zaportella, valent de mena, un dia va ser recompensat. Guifré el Pelós, li va dir que triés una de les tres coses que li oferia en recompensa a la seva lleialtat: en primer lloc li oferia cinquanta almogàvers; en segon lloc, podia fer-lo senyor d'un castell, i per últim, li oferia l'oportunitat d'escollir entre els seus familiars, els sis més intrèpids, als quals Guifré els nomenaria cavallers amb la condició de que servissin al capità de Zaportella. Aquest últim tria la tercera opció. En arribar el dia de ser nomenats cavallers, el comte els feu jurar protecció als dèbils, orfes, i obediència al seu capità. Un cop acabada la cerimònia marxaren cap al seu campament, i abans d'arribar-hi es van topar amb uns nuvis. La núvia anava acompanyada de cinc donzelles. El capità va oferir a la núvia va oferir-li protecció i en regal de noses li donà una cinta d'or. Evidentment els cinc cavallers van fer el mateix amb les donzelles que acompanyaven a la núvia. En arribar el vespre, els cavallers, oblidant el jurament van anar al poble i varen agafar les donzelles i la núvia i les dugueren cap a una Torre damunt d'un turó de Caldes. El marit desesperat que tenia coneixement de la cinta d'or va córrer fins al capità Zaportella explicant-li el que havia passat. El capità aparegué en primer lloc, seguit del marit, el pare de la núvia i altres familiars de les donzelles. En entrar a la torre, va fer deslligar a les donzelles i ordenà que posessin sis ganxos al sostre amb sis cordes. Després demanà a les donzelles les lligacames per fer-ne sis nusos corredissos per penjar els sis cavallers. Malgrat la por, les donzelles van demanar al capità que els perdonés la vida. Guillem però no les va voler escoltar i preparà la sentencieu-ne dels cavallers demanà al capità que els permetés clavar-se una espasa al pit per no ser penjats com uns vulgars malfactors. El capità acceptà la súplica. Un cop morts, el terra de la torre, quedà banyada per la sang. A partir d'aquell moment la torre s'anomenà Torre Roja. | 08033-189 | Carretera de Caldes a Sentmenat. Cim del turó de la Torre Roja, al costat del poblat ibèric. | 41.6337600,2.1410300 | 428455 | 4609471 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42630-foto-08033-189-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42630-foto-08033-189-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Segons explica en Pepet de la Rectoria, de Sant Sebastià de Montmajor, hi ha alguna altra versió, però no la recorda amb exactitud. | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||||
| 42631 | Llegenda de La Fada del Campanar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-fada-del-campanar | HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | publicat | Llegenda que relata que al campanar de l'església de Santa Maria fa molts i molts anys hi vivia una fada a la qual li agradava molt fer entremaliadures. Tan podia tocar a somatent, i riure en veure els homes del poble sortir de casa en plena nit i empipats tornar a dormir en veure que no passava res, com fer-les tocar just abans que sortís el sol, despertant a tothom. Està clar que pagesos, i altra gent del poble, s'enfadaven d'allò més amb el campaner del poble pensant que era ell. El campaner callava, resignat; ell coneixia l'existència de la fada, però en tota la tradició de campaners de la seva família, ningú mai havia parlat de l'existència de la fada. Sort que quan s'apropaven tempestes, la fada feia repicar les campanes tan i tan fort que els núvols fugien, i llavors els vilatans felicitaven el campaner, que prou sabia que havia estat obra de la fada. Un dia, en Pere, un noi de dinou anys, fill del campaner, i que encara no s'havia iniciat en l'ofici, desconeixedor de l'existència de la fada i cansat de les bromes pesades dels companys, va decidir esbrinar que li passava al seu pare. Un dia a la nit, va pujar dalt del campanar i s'amagava, a l'espera de veure el seu pare; sense resultat tornà a provar-ho dia rera dia. Una nit, la fada, que només pot ser vista si un raig de lluna la travessa, es va compadir d'en Pere i es deixà travessar per un raig de lluna. En veure-la va voler agafar-la, però amb tanta mala sort que va caure al terra i perdé el coneixment. En Pere, continuava anant nit rera nit per veure la fada, sense cap resultat, i entre les seves penes recordà una història que li havia explicat el seu avi quan era petit que deia que les fades eren uns éssers que només es podien veure si les travessava un raig de lluna plena. També li havia explicat que la nit de Sant Joan, aquestes anaven al gorg d'en Pèlags i allí es podien veure perquè era una nit especial, però tot això s'havia de fer tenint cura de no ser vist, ja que els càstigs eren terribles. Així que va decidir esperar la nit de Sant Joan i amagar-se darrera una pedra del gorg. De cop i volta les fades apareixeren una darrera l'altra, fins que la del campanar va arribar. En Pere, oblidant les paraules del seu avi es deixà veure i les fades van decidir castigar-lo severament convertint-lo en roc per sempre més. La fada del campanar acceptà el càstig però demanà que la nit de Sant Joan pogués tornar-la a veure i així acabà. Mai més ningú tornà a veure en Pere, tan sols, la fada del campanar la nit de Sant Joan. | 08033-190 | Església de Santa Maria | 41.6323600,2.1625800 | 430249 | 4609298 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42631-foto-08033-190-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42631-foto-08033-190-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||||||
| 42635 | L'anís de Taronja | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lanis-de-taronja | CANALS, A. (1977): Calderins honorables. Josep Fontcuberta Rogés (1890-1977). La Tortuga, 13. Caldes de Montbui. CANYAMERES, M. (1997): Caldes cara a cara. A l'encontre de tot un poble, Caldes de Montbui, pàg. 126-128. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | Licor, obtingut de la destil·lació de la pell de la taronja amb la grana de matafaluga com a elements bàsics. D'un sabor molt especial es pot beure sol, amb glaçons o combinat amb el cafè. | 08033-194 | Carrer Pi i Margall, 15 | L'anís de taronja s'elabora a la Destil·leria la Vallesana , i és comercialitzat especialment pel celler 'La Vallesana vins i licors'. La petita empresa que Josep Fontcuberta i Rogés va fundar l'any 1918 amb el nom de Destil·leria La Vallesana segueix avui en la seva tercera generació treballant amb la mateixa il·lusió. El celler La Vallesana vins i licors, segueix un camí paral·lel a la Destil·leria però com a celler especialitzat. Josep Fontcuberta i Rogés, era pagès i fabricant de licors. Fill d'una família pagesa, l'any 1919 establí una destil·leria de licors (La Vallesana) i començà a elaborar-ne artesanalment i també a vendre'n en una botiga de la qual s'ocupava la seva dona. El primer licor elaborat amb una recepta específicament pròpia fou l'Anís de Taronja, amb el qual inicià la tasca de sortir a vendre per la rodalia de Caldes i anà eixamplant els seus recorreguts per moltes comarques de Catalunya; però la recepta més emblemàtica de la casa és el licor Flors del Remei, una combinació de 31 plantes diferents que encara avui comercialitzen els seus descendents. El contacte amb el món agrícola local el portà a ser un dels fundadors, i secretari durant 22 anys, del Sindicat Agrícola de Caldes, i va ser considerat per alguns com la veritable 'ànima del Sindicat'. Molt afeccionat a l'escriptura, la qual va practicar amb caràcter particular i en publicacions locals, fou membre de la societat L'Avenç, d'esperit catalanista, i més tard del Círcol Instructiu i Recreatiu, entitat que promovia activitats culturals i, molt especialment el teatre. Va posar en marxa un grup d'afeccionats que portaren a Caldes les millors obres teatrals dels escriptors catalans. Membre del Centre Democràtic i Progressista, que amb l'adveniment de la Segona República va presentar una candidatura d'esquerres, fou regidor de Cultura i després alcalde del 14 de febrer fins al 16 d'octubre de 1934 (va ser suspès del càrrec, juntament amb tots els regidors, per ordre militar després dels fets d'octubre) i del 18 de febrer fins al 13 d'octubre de 1936 (l'esclat de la Guerra Civil el va sorprendre en el càrrec). Amb l'arribada de l'exèrcit franquista fou processat amb confiscació de béns, però ell i el seu fill ja havien passat la frontera i s'havien instal·lat a Perpinyà, on feren de pagès. Va tornar a Caldes l'any 1946 i va reprendre la feina a la fàbrica de licors, la qual havia pogut tornar a l'activitat l'any 1940. Del seu pas pel consistori cal destacar l'organització de l'Escola de Segona Ensenyança, el 1932, quan era regidor de Cultura, i de la Fira de Mostres de Caldes, que s'instituí l'any 1933 i de la qual fou president de la comissió i màxim promotor. Actualment, una avinguda de Caldes porta el seu nom. Els licors són begudes alcohòliques aromatitzades que s'obtenen per maceració, infusió o destil·lació de diverses substàncies vegetals naturals, amb alcohols aromatitzats o bé per addició en aquests alcohols d'extractes aromàtics, essències o aromes autoritzats, acolorits o no, i amb un contingut alcohòlic superior als 30º. La principal diferència amb els aiguardents és que els licors contenen una quantitat proporcional de sucre, i segons la proporció d'alcohol i sucre podem diferenciar els licors en: SUPERFINS......... 35º-40º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE FINS..................... 30º-35º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE SEMIFINS............ 25º-30º D'ALCOHOL....... 22-30% DE SUCRE ORDINARIS........ 20º-25º D'ALCOHOL....... 12-20% DE SUCRE També podem classificar els licors segons el nombre de substàncies que intervenen en la seva elaboració: simples, és a dir, fets base d'una sola substància principal i mixtos, és a dir, que porten diversos ingredients en diferents proporcions. | 41.6319500,2.1641500 | 430379 | 4609251 | 1918 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Fontcuberta i Rogés. Destil·leria La Vallesana | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||||
| 42636 | Flors del Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/flors-del-remei | CANALS, A. (1977): Calderins honorables. Josep Fontcuberta Rogés (1890-1977). La Tortuga, 13. Caldes de Montbui. CANYAMERES, M. (1997): Caldes cara a cara. A l'encontre de tot un poble, Caldes de Montbui, pàg. 126-128. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | Licor fruit d'un delicat procés d'elaboració basat en la destil·lació ,en uns alambins especials ,d'una varietat de productes vegetals, fulles, arrels, llavors; alguns de Catalunya, d'altres de països diversos, que han de ser recol·lectades i seleccionades perquè és indispensable que siguin collides en els períodes més adequats i conservades de la manera més adient. És un licor de 34º alcohòlics, graduació que permet aconseguir un gust intens que omple la boca de sensacions. És per això que una de les maneres més usuals per assaborir-lo és barrejat amb glaçons. | 08033-195 | Carrer Pi i Margall, 15 | Amb aquest nom es coneix un licor creat el 1919 per Josep Fontcuberta i Rogés i que ha esdevingut amb el temps tot un referent per al poble de Caldes de Montbui i les comarques veïnes. L'afegit de ' licor de Caldes ' ha estat introduït a través dels anys per la gent de la vila , que l'ofereix als amics. Josep Fontcuberta i Rogés, era pagès i fabricant de licors. Fill d'una família pagesa, l'any 1919 establí una destil·leria de licors (La Vallesana) i començà a elaborar-ne artesanalment i també a vendre'n en una botiga de la qual s'ocupava la seva dona. El primer licor elaborat amb una recepta específicament pròpia fou l'Anís de Taronja, amb el qual inicià la tasca de sortir a vendre per la rodalia de Caldes i anà eixamplant els seus recorreguts per moltes comarques de Catalunya; però la recepta més emblemàtica de la casa és el licor Flors del Remei, una combinació de 31 plantes diferents que encara avui comercialitzen els seus descendents. El contacte amb el món agrícola local el portà a ser un dels fundadors, i secretari durant 22 anys, del Sindicat Agrícola de Caldes, i va ser considerat per alguns com la veritable 'ànima del Sindicat'. Molt afeccionat a l'escriptura, la qual va practicar amb caràcter particular i en publicacions locals, fou membre de la societat L'Avenç, d'esperit catalanista, i més tard del Círcol Instructiu i Recreatiu, entitat que promovia activitats culturals i, molt especialment el teatre. Va posar en marxa un grup d'afeccionats que portaren a Caldes les millors obres teatrals dels escriptors catalans. Membre del Centre Democràtic i Progressista, que amb l'adveniment de la Segona República va presentar una candidatura d'esquerres, fou regidor de Cultura i després alcalde del 14 de febrer fins al 16 d'octubre de 1934 (va ser suspès del càrrec, juntament amb tots els regidors, per ordre militar després dels fets d'octubre) i del 18 de febrer fins al 13 d'octubre de 1936 (l'esclat de la Guerra Civil el va sorprendre en el càrrec). Amb l'arribada de l'exèrcit franquista fou processat amb confiscació de béns, però ell i el seu fill ja havien passat la frontera i s'havien instal·lat a Perpinyà, on feren de pagès. Va tornar a Caldes l'any 1946 i va reprendre la feina a la fàbrica de licors, la qual havia pogut tornar a l'activitat l'any 1940. Del seu pas pel consistori cal destacar l'organització de l'Escola de Segona Ensenyança, el 1932, quan era regidor de Cultura, i de la Fira de Mostres de Caldes, que s'instituí l'any 1933 i de la qual fou president de la comissió i màxim promotor. Actualment, una avinguda de Caldes porta el seu nom. Els licors són begudes alcohòliques aromatitzades que s'obtenen per maceració, infusió o destil·lació de diverses substàncies vegetals naturals, amb alcohols aromatitzats o bé per addició en aquests alcohols d'extractes aromàtics, essències o aromes autoritzats, acolorits o no, i amb un contingut alcohòlic superior als 30º. La principal diferència amb els aiguardents és que els licors contenen una quantitat proporcional de sucre, i segons la proporció d'alcohol i sucre podem diferenciar els licors en: SUPERFINS......... 35º-40º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE FINS..................... 30º-35º D'ALCOHOL....... 40-60% DE SUCRE SEMIFINS............ 25º-30º D'ALCOHOL....... 22-30% DE SUCRE ORDINARIS........ 20º-25º D'ALCOHOL....... 12-20% DE SUCRE També podem classificar els licors segons el nombre de substàncies que intervenen en la seva elaboració: simples, és a dir, fets base d'una sola substància principal i mixtos, és a dir, que porten diversos ingredients en diferents proporcions. | 41.6319500,2.1641500 | 430379 | 4609251 | 1918 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Fontcuberta i Rogés. Destil·leria La Vallesana | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||||
| 42639 | Llegenda del gegant Farellàs - el Gegant del Pi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-gegant-farellas-el-gegant-del-pi | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona AMADES, J. (1979). Mitologia. Llibre dels somnis. Geografia fabulosa. AMADES, J. (1986). Les millors llegendes populars. Editorial Selecta, S.A. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors (1994). Els gegants de Caldes de Montbui. 30è aniversari. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | publicada | Llegenda que narra la gesta del gegant del Pi. Segons sembla, a Caldes, fa molts i molts anys vivia un home de gran corpulència i amb una força extraordinària, i el cor a la mà. Tots els calderins el coneixien amb el nom del Farellàs. Un dia, va haver de marxar de casa cap a Barcelona. En arribar a les portes, els burots el van aturar i li van demanar que per entrar havia de pagar el dret de passar la llenya de portava. El Farellàs, estranyat els explicà que allò que duia era el bastó per caminar. El que no sabien els burots és que com el Farellàs era tan gran, no en tenia prou amb un bastó, sinó que duia una branca de pi. Davant de la discussió establerta, en Farellàs es cansà i llença el seu bastó per dalt de les muralles de la ciutat. Els burots van establir una baralla amb en Farellàs, fins que davant de l'escàndol la guàrdia se l'endugué davant del governador de Barcelona, que per riure una estoneta li va proposar un tracte dient-li que si aconseguia guanyar a un criat seu el deixaria marxar tranquil·lament. En Farellàs acceptà el repte i es posà a menjar. Amb aquestes que el criat sarraí, en veure'l es posà a riure dient-li: ves menjant, ves, que d'aquí ja no tornaràs a sortir mai més. En voler atacar-lo, en Farellàs va agafar al sarraí, el va fer voltar enlaire i el llençà igual que ho havia fet amb el bastó fins els terrats de les cases. La gent, en veure això comença a cantar: “El gegant del Pi, ara balla ara balla, el gegant del Pi, ara balla pel camí. El gegant de la ciutat, ara balla, ara balla, el gegant de la ciutat, ara balla pel terrat”. Un cop això acabat i davant les exclamacions de la gent que havia vist aquesta gesta, el gegant marxà cap a Caldes, on arribà tant cansat que s'estirà per descansar una mica. El seu cos es convertí amb el pas del temps en la muntanya del Farell. En una segona versió, es narra que al Mas del Farell, va néixer un gegant al qual posaren el nom de Fort, ja que tenia molta força. En fer-se gran, treballava la terra del mas, i un dia, mentre llaurava amb els bous, passà un gegant que anava a Barcelona, i que en veure'l va fer una fanfarronada en demostració de la força que tenia. En Fort, sense immutar-se tot aixecant els bous amb els que estava llaurant, va indicar-li el camí a seguir. El primer gegant, bocabadat, va demanar-li que l'acompanyés a Barcelona, ja que allí hi havia un moro que reptava a tots els forçuts i valents per lluitar contra ell, i així ho va fer. En arribar al portal de Barcelona, la guàrdia del portal demanaren un tribut per la llenya que duia. En Fort els va explicar que allò era el seu bastó i no un feix de llenya. Com que no s'entenien, en Fort va agafar el bastó i el va llençar més enllà de les muralles. El moro, assabentat va voler lluitar contra ell i així ho feren. En Fort va agafar el moro, que no va poder fer res i va sortir volant per damunt de les muralles, més enllà de les cases i terrats. La gent en veure'l, van començar a cantar amb alegria per haver-los desempallegat d'aquell ser per sempre més, la cançó del Gegant del Pi: “El gegant del Pi, ara balla ara balla, el gegant del Pi, ara balla pel camí. El gegant de la ciutat, ara balla, ara balla, el gegant de la ciutat, ara balla pel terrat”. | 08033-198 | Muntanya dell Farell | Sobre la gesta del 'Fort Farell de la Muntanya' hi ha diferents versions. Els calderins l'any 1964 ja van triar el personatge del Farellàs, com a gegant de la vila, en record de l'hereu de Can Farell, masia que es troba damunt del turó del Farell, tot i que hi ha una versió que explica que tot el pujol és el cos petrificat del gran gegant català, que jeu estirat i que la muntanya s'anomena Farell. Joan Amades (1987), en el seu apartat titulat 'Gegants nans i altres entremesos', fa referència a la controvèrsia existent sobre l'origen del Gegant del Pi ja que durant molt de temps s'havia cregut que aquest personatge era propi de Barcelona concretament de la parròquia del pi. Amades explica com la tonada popular sobre el gegant del Pi va néixer d'una llegenda on s'expressa perfectament com el seu origen prové de Caldes de Montbui. Amades afegeix que la llegenda no és del tot imaginària, perquè es té coneixement que 'al poble de Caldes hi havia viscut una família els membres de la qual eren exageradament alts d'estatura i entre ells n'hi devia haver un de talla encara més elevada, que ha envoltat el poble de la llegenda'. | 41.6611700,2.1312200 | 427669 | 4612522 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42639-foto-08033-198-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42639-foto-08033-198-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||||
| 42640 | Fraret (Arisarum vulgare ssp. simorrhinum) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fraret-arisarum-vulgare-ssp-simorrhinum | RODRÍGUEZ, R; GUARDIOLA, M et aliï. (2005). El futur dels frarets, a les nostres mans? Pàg. 12-13. Revista Alocs. Projecte d'estudi i conservació dels alocars del Maresme. Anuari 2005. | Espècie geòfita amb un tubercle sota terra que no té un tronc principal sinó que les fulles surten amb un llarg pecíol (de 10 a 30 cm) directament del tubercle de sota terra. Aquest pecíol està tacat de color marró porpra. Les fulles tenen forma entre hastada (forma de punta de fletxa) i cordiforme (en forma de cor), són de color verd setinat i fan entre 6 i 15 cm, tot i que poden arribar als 50 cm. La peça floral dels frarets, que fa entre 3 i 5 cm, és força sorprenent, ja que té forma cilíndrica i està oberta per la part superior en forma de visera amb aspecte de caputxa de frare o de gerra. La part inferior és de color blanc i la superior (la caputxa) és de color marró porpra, i tota la peça floral té ratlles blanques o verdes i taques marró porpra. A l'interior d'aquesta gerra anomenada espata s'hi troben les flors masculines i femenines agrupades en una estructura anomenada espàdix. Aquesta consta d'un eix cilíndric a la part inferior del qual es disposen les flors, les femenines a sota i les masculines per sobre d'aquestes mentre que la part superior, l'espàdix no porta flors. Les inflorescències surten a finals de la tardor i durant tot l'hivern. A la primavera maduren els fruits que són unes petites baies de color verd; a l'estiu queda inactiu en forma e bulb i a la tardor següent torna treure fulles. El tipus de reproducció més freqüent dels frarets és d'asexual mitjançant creixement clonal. | 08033-199 | Riera de Caldes i pedrera del Foment | Anomenat també frare cugot, apagallums o gresolet, és una planta d'aspecte força curiós que es troba disseminada al llarg de la costa mediterrània, pel sud d'Europa i el nord d'Àfrica. Als Països Catalans es poden diferenciar en dues subespècies: l'Arisarum vulgare ssp.vulgare que és la més freqüent i l' Arisarum vulgare ssp. simorrhinum que és molt rara. L'epítet simorrhinum prové del grec i vol dir morro (rhinos) de simi (simios), per la semblança que té la peça floral amb l'apèndix nassal d'alguns simis. | 41.6535300,2.1522900 | 429415 | 4611656 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42640-foto-08033-199-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42640-foto-08033-199-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Cal preservar l'espai de la riera de Caldes. Moltes d'aquestes poblacions han desaparegut o estan força amenaçades en comarques com el Maresme degut a un seguit de factors d'origen humà que degraden, modifiquen o destrueixen el seu hàbitat. | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||||
| 42643 | Pedrera del Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedrera-del-remei | BIRDLIFE INTERNATIONAL. (2004). Phalacrocorax carbo. Llista Vermella d'espècies amenaçades de la IUCN, 2006. IUCN 2006. LlORENTE, GUSTAVO (1988). Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, plana 80. Barcelona. VARIS AUTORS. (2000). Auditoria Ambiental del Municipi de Caldes de Montbui. Vallès Oriental. Diputació de Barcelona. Servei de Medi Ambient. | Pedrera que actualment s'utilitza com a embassament d'aigua potable per l'abastiment de la vila de Caldes de Montbui. La seva profunditat màxima és de 22 metres. L'aigua prové bàsicament de la capa freàtica que quedà al descobert durant l'extracció de pedra, i de la riera de Caldes. Aquesta última arriba aquí per una xarxa, controlada per l'empresa GMSSA. L'interès d'aquest lloc, radica en que des de que s'utilitza com a embassament s'hi han instal·lat diverses espècies d'ocells, alguns d'ells hi passen fins i tot l'hivern: S'ha pogut observar la presència del bernat pescaire (Ardea cinerea). Poden arribar al metre d'alçada i presenten un plomatge grisós que esdevé més lluent durant l'època reproductiva. La seva alimentació es principalment de peixos, granotes i insectes, però també poden capturar petits mamífers i ocells. També es pot veure el corb marí gros (Phalacrocorax carbo). Són de mida gran (91 cm), amb el plomatge negre tret dels laterals de la cara i sota el bec, on apareix un gran floc blanc; els joves són més terrosos, amb parts inferiors clares. S'alimenta exclusivament de peixos que han estat introduïts pels pescadors (barb i la carpa bàsicament). Acostumen a reposar dalt d'un lloc rocós, en un racó tranquil, que utilitzen per dipositar-hi els excrements, els quals s'identifiquen per la seva blancor. També se'l pot observar posat a la vora de l'aigua o damunt de la plataforma que es troba al mig de l'embassament, amb les ales esteses per eixugar-les al sol. Finalment, destaca d'entre d'altres espècies, l'ànec collverd o ànec de bosc (Anas platyrhynchos) és una espècie d'ànec que viu a prop dels rius i estanys. | 08033-202 | Al nord del terme municipal | 41.6453800,2.1591600 | 429978 | 4610746 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42643-foto-08033-202-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42643-foto-08033-202-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||||||
| 42645 | Riera de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-de-caldes | JACINTE, Elies. (1921). Alçament de la serralada pirenenca i l'enfondrament del Vallès. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural. Vol. 21, núm. 2. VARIS AUTORS. (1998). Diccionari de Geologia. Institut d'Estudis Catalans. VARIS AUTORS. (2000). Auditoria Ambiental del Municipi de Caldes de Montbui. Vallès Oriental. Diputació de Barcelona. Servei de Medi Ambient. | La riera de Caldes és un curs d'aigua vallesà afluent del Besòs de 22 km de llargària. Neix vora Gallifa, a 390 metres d'altitud, al peu dels cingles de Sant Sadurní, per la confluència de les rieres de la Roca i de Gallifa. Després d'atravessar l'estret de les Elies entra a la plana del Vallès i passa per les poblacions de Caldes de Montbui, Palau-solità, Santa Perpètua de Mogoda i finalment desemboca al Besòs entre Mollet i la Llagosta. Afluents per la dreta: Riera de Gallifa, Riera de Sant Sebastià, Riera de Codonys, Torrent d'en Baell, Riera de Setmenat i Torrent de ca n'Oller. Afluents per l'esquerra: Riera de la Roca, Torrent del Prat de Baix, Torrent de Can Camp, i Torrent Sec de les Arenes. La part superior de la riera és de relleu més accidentat i complex on es pot veure una vall molt encaixada. L'àrea propera al Palau de Plegamans el relleu va esdevenint cada vegada més pla i els camps predominen sobre les masses de vegetació. S'aprecia també una vall oberta i transformada, en ocupar les granges les zones sedimentàries planes. La llera de la riera de Caldes en el seu pas pel municipi, presenta un elevat nivell d'usos antròpics: urbà inacabat, horts, equipaments i usos industrials; essent un tram força malmès per l'activitat humana. La vegetació en la part altra de la riera, és del tipus mediterrani, però la moderada altitud del municipi fa que, als obacs de les seves muntanyes hi hagi elements del tipus euro-siberià. La gran varietat de substrats litològics, que van des de les pissarres a les calcàries aporta una gran quantitat de comunitats vegetals. Aquesta vall ha estat des de temps antics condicionada per les activitats humanes. Mentre una part important del terme ha estat i continua estant conreat, i per tant dominat per comunitats arvenses i ruderals, una altre gran part està recoberta per una important massa forestal conseqüència del progressiu abandonament de l'espai agrícola i ramader des de finals del s.XIX. Aquesta vall, antigament hi havien hagut camps de conreu, cultiu de l'olivera, ramaderia, el cultiu de la vinya: Una gran part d'aquesta zona muntanyosa està actualment recoberta per pinedes i brolles secundàries, barrejades amb espècies pròpies dels alzinars. La vegetació de ribera, amb els elements arquitectònics propis com els molins, les rescloses, pous, mines, barraques de vinya, de pastor, etc s'ha anat abandonant de mica en mica. A la vall hi trobem representats els boscos formats per l'alzinar litoral, la brolla de romaní i el bruc d'hivern, les pinedes secundàries de pi blanc i pi pinyoner, el bosc de ribera i els conreus. Els espais agrícoles serveixen de refugi i lloc d'alimentació a moltes espècies importants per al manteniment dels ecosistemes mediterranis. Les clapes d'alzinar més ben conservades es troben en el vessant de la Serra Llisa, en direcció a Sant Sebastià de Montmajor, coincidint amb una zona ombrívola i humida. La brolla típica i la brolla arbrada ocupen un elevat percentatge de la superfície. La pineda secundària ha envaït qüasi bé tota superfície de conreu abandonada. El bosc de ribera d'omedes i alberedes creix arran mateix dels torrents i rieres de la vall. L'omeda, resta entre l'alzinar o la pineda una comunitat lligada als cursos fluvials. Alguns dels arbres i arbusts més destacats com a vegetació potencial de la Vall de Les Elies són l'alzina (Quercus ilex), el marfull (Viburnum tinus), l'aladern falç (Rhamnus alaternus), el llentiscle o mata (Pistacia lentiscus), l'arboç (Arbustus unedo), el galzeran (Ruscus aculeatus), l'esparreguera (Asparagus amtifolius), o la roja (Rubia peregrina), l'arítjol (Smilax aspera), i el lligabosc (Lonicera implexa). L'estrat herbaci hi és poc desenvolupat, sovint dominat per l'heura (Hedera helix); en els llocs més obacs el roure cerrioide (Quercus cerrioides), l'auró negre (Hacer monspessulanum), el lligabosc etrusc (Lonicera etrusca), la servera (Sorbus domestica) o el sanguinyol (Cornus sanguinea). | 08033-204 | Al peu dels cingles de Sant Sadurní, fins un cop passat Caldes de Montbui | Caldes de Montbui es troba entre dues unitats geològiques estructurals: la Serralada Pre-Litoral Catalana (amb materials que van del Paleozoic al Trias) i la Depressió del Vallès-Penedès (Miocè). L'origen dels materials de les dues unitats, cal cercar-lo en els processos tectònics i d'erosió, transport i sedimentació. Des del punt de vista tectònic, el Vallès-Penedès constitueix una depressió formada en la fase de distensió dels processos compressius a la que va estar sotmesa la Cadena costanera Catalana durant l'orogènia alpina. La falla que limita la unitat del Vallès-Penedès de la serralada Pre-Litoral passa, precisament per Caldes de Montbui, i probablement es va constituir per primera vegada durant el Miocè. Si l'orogènia alpina donà lloc a les formes actuals del relleu, de l'orogènia anterior, l'hercinià, no en queden restes. Després, tingué lloc una fase de desmantellament del relleu a través de l'erosió i la formació d'una plana on començaria la sedimentació mesozoica. Sobre aquests sediments operà l'orogènia alpina, donant lloc a les serralades i depressions actuals. Els materials litològics que es poden trobar al municipi de Caldes de Montbui són molt diversos i pertanyen a totes les eres geològiques. Els materials més antics són les pissarres paleozoiques, tracatant-se bàsicament de cloroesquists amb quars i albita, de textura granolepidoblàstica porfídica. El batòlit format per una granodiorita aflora a la zona central del terme. Entre els minerals accessoris hi trobem l'apatita, l'hornblenda i la moscovita. Ja dins dels sediments mesozoics trobem uns primers estrats de característic color vermell que corresponen al buntsandstein, de potència fins a 250 metres. Es tracta de gresos amb ciment silícis que contenen pirita i mineral de ferro com elements accessoris. Les argiles que hi ha dins la matriu d'aquests gresos solen contenir abundants miques i per contra, poc quars. Ocasionalment es pot trobar guix i com a minerals accessoris hi ha l'òxid de ferro i pirita. La matèria orgànica i la pirita són elements accessoris. Al sector nord del municipi hi ha materials eocènics, a base d'argiles i gresos vermells amb ciment esparític. Poden contentir feldspats i com element generalitzat l'òxid de ferro. Finalment trobem els materials quaternaris, que queden reduïts a dipòsits i terrasses fluvials, llims argilosos i derrubis pendents. La xarxa hidrogràfica superficial de Caldes va estretament lligada a la posició geogràfica del municipi a cavall de la Conca del Vallès i la serralada Pre-Litoral. El curs fluvial pel que vertebra la major part de les aigües del municipi és la riera de Caldes, que travessa de nord a sud el terme; és tributària del Besòs. Al seu pas per Caldes, la riera no disposa de cap estació d'aflorament. La riera de Caldes sol portar aigua fins i tot durant l'estiu però és de règim molt variable. Rep un bon nombre de rieres i torrents originats en els turons i colls de la Serralada Pre-litoral, els més importants són la riera de Codonys, la riera de Sant Sebastià, el Torrent de Coscurell, el torrent del prat de Baix, el Torrent de Can Camps, el torrent sec de les Arenes. Mostren un règim pluvial, i atès el pendent del relleu per on circulen en èpoques de fortes pluges són altament dinàmics, mentre que sovint s'assequen durant els períodes eixuts. En aquesta vall també tenim les aigües subterrànies: surgències i aqüífers ordinaris. L'origen de les surgències es troba en la infiltració de l'aigua de la pluja que després d'un període de resistència dins l'aqüífer profund de més de mil anys, acaba sortint a la superfície. Dins l'aqüífer, l'aigua s'escalfa degut a la profunditat. A la superfície brolla a una temperatura de 74ºC. Són aigües de clorurat-sódic degut a la dissolució que l'aigua calenta fa dels minerals de les granodiorites que travessa. La porositat dels materials que conformen l'estratigrafia facilita la infiltració de part de les aigües superficials vers el substrat litològic. | 41.6742400,2.1344300 | 427951 | 4613970 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42645-foto-08033-204-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42645-foto-08033-204-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació descripció) Al substrat herbaci hi ha mill gruà (Lithospermum purpureo-coeruleum), la lleteresa de bosc (Euphorbia amygdaloides) o el fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum). També es pot observar plàtan (Platanus x hibrida) i robínia (Robinia pseudo-acacia). En altres llocs hi podem observar alberedes, alternant freixe (Fraxinus angustifolia) i de vegades, el pollancre (Populus nigra). L'estrat arbustiu i herbaci són bastant similars al de l'omeda, on es pot afegir la vinca (Vinca diformis) i la sarriassa (Arum italicum). La vegetació que creix prop de basses i de les rescloses o estanys d'aigua com el Gorg de Les Elies, es tracta de les jonqueres (molinio-Holoschoenion), com el jonc boval (Scirpus holoschoenus).La superfície agrícola de la vall està ocupada bàsicament pels cereals i farratges, i per espècies ruderals, enmig dels camps i arvenses als seus marges. La comunitat més extensa és la ravenissa blanca, la calcida, el gram (Cynodon dactylon), els lletsons, el boixac de camp (Calendula arvensis) o la verònica (Veronica persica). En les vores de camins agrícoles s'observa el card, la borratja, el cardó, etc. En els erms també hi ha olivarda, calcida blanca i diversos trèvols. I a les feixes abandonades gramínies com els fenassars, acompanyats de fonoll, pimpinella, i la bardissa amb roldor, l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogym), els rosers (Rosa Canina) i l'aranyoner (Prunus spinosa).Amunt de la riera, en zones més obagues, trobem una espècie vegetal protegida a Catalunya: el boix grèvol (Ilex aquifolium).Entre la comunitat faunística trobem un seguit de rosegadors (ratolí de bosc (Apodemus Ssylvaticus, el ratolí mediterrani (Mus spretus), a més de la musaranya comuna, els esquirols, la rata cellarda, el porc senglar, el toixó (Meles meles), la guineu (Vulpes vulpes), la mostela (Mustela nivalis), la fagina (Martes foina) i la geneta o gat mesquer (Genetta genetta). Del grup dels ocells, rapinyaires diürns com l'astor (Accipiter gentilis), l'esparver vulgar (Accipiter nisus) o l'aligot (Buteo buteo), o rapinyaries nocturns com el gamarús (Strix aluco). A més de gaig, tudó, tórtora, cucut, picot verd, picot garser, el cargolet, o varis sílvids que nidifiquen durant l'estiu, i gran varietat de fringíl·lids. Als boscos propers als conreus hi nidifiquen el gafarró, la cadernera i el verdum. També, es pot veure el faisà, tot i que introduït periòdicament pels caçadors.Entre els rèptils es pot citar el llangardaix ocel·lat (Lacerta lepida), la sargantana ibèrica (Podarcis hispanica), la sargantana cendrosa (Psammodromus hispanicus), el vidriol (Anguis fragilis), la serp blanca (Elaphe scalaris), la serp verda (Malpolon monspessulanus), la colobra llisa meridional (Coronell girondica). En els ambients oberts, bàsicament a conreus extensius d'herbacis i en alguns punts on encara hi ha conreu d'oliveres i fruiters diversos, zones d'horta familiar, o zones no treballades, es pot trobar el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) i el ratolí mediterrani (Mus spretus), l'eriçó africà (Erinaceus algirus), el conill (Oryctolagus cuniculus). Destaca l'aligot, que nidifica als boscos, o el xoriguer que fa el niu sobre penya-segats o bé en edificacions, principalment abandonades. Entre els rapinyaries nocturns cal citar el xot, l'òliba i el mussol.En els indrets on l'aigua de pluja o dels recs s'estanca, temporal o permanentment, són ocupats per comunitats d'amfibis, com la salamandra (Salamandra salamandra), la granota verda (Rana perezí), reineta comú (Hyla meridionalis), el gripau comú (Bufo bufo), el tòtil (Alytes obstetricans), i el gripau corredor (Bufo calamita). Al tram alt de la riera de Caldes, hi ha presència de rèptils com la colobra de collar (Natrix natrix), la serp d'aigua (natrix maura). Entre el peixos destaca el barb de muntanya (Barbus meridionalis) i una d'introduïda, la carpa (Cyprinus carpio). Una altra espècie introduïda ha estat el cranc americà (Procambarus clarki). | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||||
| 42646 | Cingles del Morro del Porc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cingles-del-morro-del-porc | VARIS AUTORS. (2000). Auditoria Ambiental del Municipi de Caldes de Montbui. Vallès Oriental. Diputació de Barcelona. Servei de Medi Ambient. | Cinglera, que presenta una vegetació mediterrània i rupícola, amb comunitats de pi blanc, que pengen del cingle sorgint sobtadament de la mateixa roca, amb esquerdes, petites coves i puntes de roca on s'hi aturen i nidifiquen vàries classes d'ocells, destacant, els rapinyaires. Els rèptils més interessants són el lluert (Lacerta bilineata) i la sargantana de paret (Podarcis muralis). Podem veure algun exemplar de serp blanca (Elaphe scalaris), i en els indrets més humits i ombrívols, la serp d'Esculapi (Elaphe longissima). Els ocells de cingle són els més ben representats en aquest indret: roquerol (Ptyonoprogne rupestris), ballester (Tachymarptis melba), falcó peregrí (Falco peregrinus), pelaroques (Tichodroma muraria), xixella (Columba oenas) i aufrany (Neophron percnopterus). Quant a mamífers, la geneta (Genetta genetta) que viu a les cingleres, i algun ratpenat. La nidificació del xoriguer (Falco tinnunculus) o de l'esparver (Accipiter nisus), entre altres, en aquest indret és força probable i la potencialitat del lloc podria permetre la nidificació d'altres espècies rupícoles. | 08033-205 | Riera de Caldes, passat les pedreres del Foment | 41.6559800,2.1509900 | 429309 | 4611929 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42646-foto-08033-205-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42646-foto-08033-205-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||||||
| 42657 | Alzina de l'Abei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-labei | PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona. | Alzina (Quercus ilex L.), que es troba prop d'un revolt de la carretera que va a Sant Sebastià de Montmajor, en una zona de bosc mixt humit i obac. Es troba aïllada de la resta de vegetació; La capçada és espessa i la seva escorça fosca i clivellada. Es tracta d'un arbre perennifoli amb fulles coriàcies molt variables . El marge és dentat i punxant a les fulles més joves. L'anvers de la fulla és d'un color verd fosc i el revers blanc i pelut , sobretot a les fulles més velles. El fruit és la gla , amb les escames de la cúpula no punxats. L'alzina floreix als mesos d'abril -maig . Les glans maduren al començament de la tardor . Mesura 15 m d'alçada total x 3,45 m de volt de canó x 6,65 m de volt de la soca. | 08033-216 | Muntanya del Farell | La fusta de l'alzina és dura i compacta i s'utilitza per fer eines de pagès i fusteria . Les branques, des de temps immemorial, es fan servir per fer llenya i carbó vegetal de qualitat excel·lent . | 41.6497700,2.1357200 | 428031 | 4611253 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42657-foto-08033-216-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42657-foto-08033-216-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Simbòlic | 2021-05-26 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | És fonamental protegir i no modificar les condicions del medi on s'ha desenvolupat l'arbre durant els més de cent anys que fa que viu en aquest lloc. La superfície ocupada per les arrels sol ser molt més gran que la projecció de la capçada sobre el sòl. Es considera que qualsevol mena d'intervenció que es produeixi a menys de 10 metres (en sentit radial) més enllà del límit de la capçada hauria de ser autoritzada prèviament. S'hauria de dur a terme un pla director de gestió i fer un seguiment periòdic (dues vegades a l'any) de l'estat de salut d'aquest espècimen. | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||||
| 42658 | Comunitat de degotall calcari amb presència de capil·lera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/comunitat-de-degotall-calcari-amb-presencia-de-capillera | AUSIÓ, J.; MONTOLIU, C.; BURGADA, R. (1975). Exemplars de fauna i flora de la vila de Caldes de Montbui. Patronat de museus de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. | Comunitat de degotalls de roca calcària (Eucladio.Adiantetum capilli-veneris), poc freqüent i d'escassa significació paisatgística però de gran interès per la seva raresa. Les plantes que hi són més característiques són la molsa (Eucladium verticillatu) i la falzia vera (Adiantum capillus-veneris). Aquestes han estat detectades a varis indrets de la riera de Caldes, al gorg d'en Pèlags i a la font de les Escales. | 08033-217 | Riera de Caldes-pedreres del Foment-Gorg d'en Pèlags-Font de les Escales | Perquè es pugui formar una comunitat de degotalls, cal que l'aigua sigui relativament abundant i l'acumulació de carbonats arribi a formar un veritable 'tuff'. Això passa a les esquerdes entre els estrats calcaris dels sallents dels torrents i les rieres, on apareixen molses i falgueres. | 41.6534100,2.1523700 | 429421 | 4611643 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42658-foto-08033-217-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42658-foto-08033-217-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||||||
| 42659 | Font del Fonoll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-fonoll-0 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | Font situada en un marge de pedra, arran de camí, que brolla contínuament, tot i que als estius de molta sequera, pot arribar a quedar seca. L'aigua brolla a través d'un tub de ferro col·locat en un bloc de pedra molt ben escairat. La pica on cau l'aigua està formada per un gran bloc de pedra inclinat cap a l'interior del marge i envoltat per d'altres formant una cubeta, on s'ha tallat un canaló o regueró pel costat dret, de manera que l'aigua es pugui escórrer cap a la cuneta del camí. Com que la llosa que fa de pica és molt gran, per poder beure-hi s'han col·locat uns blocs de pedra tallats formant un esglaó, per poder-s'hi posar de genolls. Per damunt de la font hi ha un bosc, bàsicament d'alzina amb algun pi; el sotabosc ha estat desbrossat recentment. En arribar a la font, a la banda dreta del camí, hi ha dos grans plataners i entremig, vàries pedres de grans dimensions col·locades perquè els caminants puguin seure i reposar. | 08033-218 | Quintana del Fonoll | 41.6787200,2.1379300 | 428247 | 4614465 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42659-foto-08033-218-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42659-foto-08033-218-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||||||
| 42661 | Gorg d'en Pèlags | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gorg-den-pelags | AUSIÓ, J.; MONTOLIU, C.; BURGADA, R. (1975). Exemplars de fauna i flora de la vila de Caldes de Montbui. Patronat de museus de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 163. Editorial Teide. Barcelona. | Es tracta d'un clot pregon en el llit d'un corrent d'aigua, on aquesta s'entolla o alenteix el seu curs format a la riera de Codonys; aquesta riera neix per sota del Pic del Vent i travessa el Pascol. Degut a les pluges dels darrers dies, l'aigua va baixant per la roca tot i que no s'observa cap salt d'aigua important, té un estany natural amb una cova on no s'ha pogut accedir degut a la temperatura de l'aigua. Allí on pica el salt, hi ha un metre de fondària aproximadament. El seu fons és sorrenc. A més la gran varietat de substrats litològics, que van des de les pissarres a les calcàries acaba d'afegir una complexitat que es tradueix en l'aparició d'una notable quantitat de comunitats vegetals de les quals destaca la presència d'una important comunitat de degotalls de roca calcària (Eucladio.Adiantetum capilli-veneris), poc freqüent i d'escassa significació paisatgística però de gran interès per la seva raresa. Les plantes que hi són més característiques són la molsa (Eucladium verticillatu) i la falzia vera (Adiantum capillus-veneris). Els estrats arbustius i herbacis són bàsicament composats per bosc i sotabosc d'alzinar amb algun pi i dos roures que destaquen per les seva alçada. També hi ha la presència de bardisses i roldor (Rubo.Coriarietum), molt abundant als marges, juntament amb l'heura. Les bardisses un conjunt fitocenològic d'indiscutible personalitat, (Prumetalia spinosi), caracteritzat per la gran quantitat d'espines i l'atapeïment dels arbusts i lianes. Destaquen també les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). | 08033-220 | Turó del Pi de les Tres Branques | Etimològicament, pèlag és sinònim de toll, més concretament, en el sentit de 'gorg', un punt d'un riu en què el llit és més profund i l'aigua s'hi estanca. Curiosament, però, l'origen de pèlag no té res a veure amb els rius, sinó amb l'aigua de mar endins, perquè el llatí pelagus volia dir 'alta mar, mar obert'. D'aquest gorg es coneix una llegenda, amb el nom de 'La Fada del Campanar', que conta que a la vigília de Sant Joan, a les dotze de la nit, es reuneixen totes les fades dels entorns, i tenen consell en el Gorg d'en Pèlags o Pèlecs. D'aquest topònim s'han trobat documents datats ja de l'any 1340 on anomenen 'loco vocato Pelech cubertrat'; de l'any 1393 'loco vocato al pelech cubertrat sive acerola'; de l'any 1429, 'loco nominato pelech cubertorat'; de l'any 1631, 'la partida de pelach cuberta'; de l'any1165 'Gorch d en Pelechs'; de l'any 1720 'loco vocato la torra roja o Gorch d en Pelachs', i als segles XIX i XX conegut l'indret amb el nom de 'gorch o gorc d'en Pelachs o Gorg d'en Pelacs'. Moreu-Rey (1962), diu que és un saltant i gorg del Riu de Codonys, més avall del Pascol. El lloc conegut actualment amb el nom del Gorg d'en Pèlecs, es troba referenciat en varis documents datats dels anys 1340, 1347, 1393, 1429, 1631, 1665, 1702, 1720, 1724, concretament 'loco vocato Pelch cubertrat'; 'as palech cobertrat'; 'pelagum vocatum cubertrat'; 'loco vocato al pelech cubertrat sive acerola'; 'loco nominato pelech cubetorat'; 'la partida de pelach cuberta'; ' 'pelech cobert'; 'gorg d en Pelechs'; 'loco dicto d en Pelex Cubertat'; 'partida dita el Pelachs'; 'al pelachs'; 'gorch d en Pelch', 'Gorg d'en Pelacs'; aquest últim ja esmentat durant els segles XIX i XX. | 41.6374200,2.1445800 | 428755 | 4609874 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42661-foto-08033-220-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42661-foto-08033-220-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||||||
| 42662 | Gorg de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gorg-de-les-elies | Just al límit entre Caldes i Gallifa, pujant la riera de Caldes de Montbui, es tracta d'un clot pregon en el llit d'un corrent d'aigua, on aquesta alenteix el seu curs format al Torrent de Les Elies, gairebé a tocar amb el torrent de Sant Sebastià. Degut a la manca de pluges, el salt d'aigua està sec, però l'estany encara té aigua. On pica el salt, hi ha uns dos metres i mig de fondària. El seu fons és sorrenc. Els estrats arbustius i herbacis es troben representats amb la vinca (Vinca diformis), sarriassa (Arum italicum) i jonqueres (Molinio-Holoschoenion), així com per comunitats dominades per joncs com ara el jonc boval (Scirpus holoschoenus).. També hi ha presència de bardisses i roldor (Rubo.Coriarietum), molt abundant als marges. Cal destacar diverses plantes de la família de les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). En un dels blocs de pedra que envolten l'estany, hi ha encara restes de la signatura amb pintura de color blau, feta durant un campionat del món de trial, i que el guanyador signà al damunt (segons ens informa el Sr. Salvador Torras) | 08033-221 | Prop del Sot de la Vila | Segons el Sr. Salvador Torras, quan tenia 17 anys i encara no hi havia cap normativa sobre l'extracció de sorres de les rieres, va observar quan amb la retro, treia la sorra d'aquest indret, adonant-se de que quan més fondària agafava, de més bona qualitat era la sorra. Mentre retiraven la sorra, les pedres, algunes de molt grosses com que la que porta una pintada en color blau, les anaven amuntegant a un dels costats, i les més grosses, les disposaven de manera que actualment encara es poden veure, i que durant campionats de trial, es va convertir en un lloc molt apreciat dels trialers. Un dia, hi van haver uns aiguats molt forts, i en baixar el torrent, amb tanta força, aquest clot, s'engrandí molt més i des de llavors, ha quedat com un estany natural. | 41.6761200,2.1327400 | 427812 | 4614181 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42662-foto-08033-221-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42662-foto-08033-221-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||||||
| 42665 | Font del Pascol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-pascol | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | Font que es troba a peu de la carretera, en una corba. Potser hi ha la boca d'una mina, ja que s'endevina entre la vegetació que la recobreix, una mena de caseta petita d'obra amb una porteta, tapada amb una porta de ferro mig trencada. A sota hi ha un galet acanalat de ferro que collat a un muret d'obra de cinquanta centímetres, aboca l'aigua a una pica de pedra. | 08033-224 | Muntanya del Farell | Moreu-Rey (1962), troba una referència documentada de l'any 1922 que diu 'a la part contrària (de la casa pairal) i contra la muntaya, una font fresca'. | 41.6441400,2.1340900 | 427889 | 4610629 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42665-foto-08033-224-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42665-foto-08033-224-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | S'ha de fer una desbroçada de la font, que queda garirebé coberta per la vegetació fins a peu de carretera | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||||
| 42666 | Font de les Escales | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-les-escales | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | bona part dels esglaons que condueixen a la font estan desgastats i alguns d'ells trencats, la qual cosa imposa baixar amb cura. | Font d'aigua natural que surt de la part baixa del marge i que raja a través d'un broc fet de canya. El raig és sostingut i l'aigua molt bona. S'accedeix a ella per 68 esglaons fets d'obra i maó. Està envoltada de vegetació arbòria i vegetativa com falgueres, molses i heura. Al voltant de la font s'ha pogut observar presència de comunitat de degotall calcari amb presència de capil·lera. No té pica; només unes pedres del lloc col·locades al voltant, que deixen baixar l'aigua fins a trobar la riera de Codonys que hi passa al peu de la font. | 08033-225 | Riera de Codonys | Moreu-Rey (1962) , esmenta (pàg. 94) la Font de l'Escala com el nom que alguns donen a la Font d'en Cabot perquè 's'hi baixa per una escaleta moderna d'obra'. | 41.6318900,2.1472300 | 428970 | 4609258 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42666-foto-08033-225-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42666-foto-08033-225-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||||
| 42679 | Espai Natural de la Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/espai-natural-de-la-torre-marimon | La finca de Torre Marimon té 92,132 ha. El paisatge actual de la Torre Marimon està constituït per un mosaic agroforestal, on es combinen medis forestals humits i àrids, amb conreus de regadiu i secà. Dins la finca trobem representats els dos elements geomorfològics que caracteritzen la plana vallesana, les planes al·luvials i els serratalls interfluvials. Les planes al·luvials, per les seves característiques edafològiques i hidrològiques, són les àrees biològicament més productives, i per tant les terres agrícoles més fèrtils del Vallès. Dissortadament la major part de la superfície al·luvial de la comarca ha estat intensivament edificada durant els darrers 40 anys, la qual cosa accentua l'interès de conservació de les àrees que no han estat urbanitzades. La plana al·luvial de la Torre Marimon, a més d'incloure bona part de les terres agrícoles més fèrtils del terme de Caldes, inclou una important superfície forestal, amb un bosc relativament ben desenvolupat. A la finca hi ha una considerable superfície de vinya i d'olivera, conreus representatius dels secans vallesans, que acullen una flora i una fauna peculiars i que hores d'ara es troben en una situació d'extrema precarietat dins l'àmbit comarcal. L'àrea de la Torre Marimon té una gran importància com a integrant d'un espai natural entre la serralada prelitoral i la Plana i entre les zones naturals de la plana vallesana. Des de la perspectiva de les connexions amb la serralada Prelitoral, la finca se situa a l'extrem NE d'una ampla franja d'espais agroforestals que s'estén seguint el marge E del Ripoll, des dels estreps del Farell, al N, fins a Montcada i Reixac, al S, que configura un dels principals eixos de connexió entre les serralades Prelitoral i Litoral. Diferents grups d'espècies presenten poblacions interessants en aquesta zona. Un exemple d'aquest valuós patrimoni natural són els ocells. A la Torre Marimon han estat detectades 146 espècies d'ocells, de les quals 59 són nidificants; entre elles 15 espècies considerades amb problemes de conservació dins l'àmbit europeu (BirdLife International). Més diversificada és l'avifauna hivernal amb 89 espècies detectades, 17 de les quals són considerades espècies amb problemes de conservació dins l'àmbit europeu. | 08033-238 | Finca de la Torre Marimon | Ja fa anys, el municipi de Caldes de Montbui va crear l'anomenat Espai Agroforestal de Llevant, amb l'objectiu de conservar aquest ampli corredor entre serralades així com els espais agrícoles que es troben en aquest espai natural. | 41.6107100,2.1750900 | 431268 | 4606884 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||||||||
| 42698 | Vall de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vall-de-les-elies | JACINTE, Elies. (1921). Alçament de la serralada pirenenca i l'enfondrament del Vallès. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural. Vol. 21, núm. 2. VARIS AUTORS. (1998). Diccionari de Geologia. Institut d'Estudis Catalans. VARIS AUTORS. (2000). Auditoria Ambiental del Municipi de Caldes de Montbui. Vallès Oriental. Diputació de Barcelona. Servei de Medi Ambient. | La vall de les Elies és forma part d'una depressió allargada de la superfície del territori de Caldes recorreguda per les aigües de la riera de Caldes de Montbui. En aquesta vall s'hi observa presència humana documentada per les masies des de l'any 1300, acompanyada per les transformacions que els seus habitants han fet en llarg dels segles en aquest paratge: marges de pedra, barraques de vinya i de pastor, rescloses, molins, etc. La part superior de la riera de Caldes és de relleu més accidentat i complex on es pot veure una vall molt encaixada, amb poques oportunitats de colonització. A la vall hi trobem representats els boscos característics de la mediterrània septentrional formats per l'alzinar litoral, la brolla de romaní i el bruc d'hivern, les pinedes secundàries de pi blanc i pi pinyoner, el bosc de ribera i els conreus. Aquests espais agrícoles serveixen de refugi i lloc d'alimentació a moltes espècies importants per al manteniment dels ecosistemes mediterranis. Les clapes d'alzinar més ben conservades es troben en el vessant de la Serra Llisa, en direcció a Sant Sebastià de Montmajor, coincidint amb una zona ombrívola i humida. El bosc de ribera d'omedes i alberedes es localitza arran mateix dels torrents i rieres de la vall. Alguns dels arbres i arbusts més destacats com a vegetació potencial de la Vall de Les Elies són l'alzina (Quercus ilex), el marfull (Viburnum tinus), l'aladern falç (Rhamnus alaternus), el llentiscle o mata (Pistacia lentiscus), l'arboç (Arbustus unedo), el galzeran (Ruscus aculeatus), l'esparreguera (Asparagus amtifolius), o la roja (Rubia peregrina), l'arítjol (Smilax aspera), el lligabosc (Lonicera implexa) acaben de lligar el conjunt. L'estrat herbaci hi és poc desenvolupat, sovint dominat per l'heura (Hedera helix); en els llocs més obacs el roure cerrioide (Quercus cerrioides), l'auró negre (Hacer monspessulanum), el lligabosc etrusc (Lonicera etrusca), la servera (Sorbus domestica) o el sanguinyol (Cornus sanguinea). En altres llocs de la riera hi podem observar alberedes, alternant freixe (Fraxinus angustifolia) i de vegades, afavorit per l'home, el pollancre (Populus nigra). L'estrat arbustiu i herbaci són bastant similars al de l'omeda, on afegiríem la vinca (Vinca diformis) i la sarriassa (Arum italicum). Per últim cal esmentar la vegetació que, sense ser pròpiament de ribera, sinó més aviat de basses és present prop de les rescloses o estanys d'aigua com el Gorg de Les Elies. Es tracta de les jonqueres (molinio-Holoschoenion), comunitats dominades pels joncs, com ara el jonc boval (Scirpus holoschoenus). La superfície agrícola de la vall està ocupada bàsicament pels cereals, farratges, i per espècies ruderals, enmig dels camps i arvenses als seus marges. La comunitat més extensa és la ravenissa blanca, la calcida, el gram (Cynodon dactylon), els lletsons, el boixac de camp (Calendula arvensis) o la veronica (Veronica persica). D'altra banda, en les vores de camins agrícoles hi creix una vegetació ruderal, com el card marià, la borratja, el cardó, etc. I en els terrenys erms hi domina de l'olivarda, la calcida blanca i diversos trèvols. Les feixes on fins fa pocs anys s'hi conreava estan sovint ocupades per gramínies com els fenassars, acompanyats de fonoll, pimpinella, sense oblidar la comunitat de bardissa amb roldor, caracteritzat per l'espinositat i l'atapeïment dels arbusts i lianes que la integren, sempre acompanyats de plantes de la família de les rosàcies, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogym), els rosers (Rosa Canina) i l'aranyoner (Prunus spinosa). També és molt important senyalar la presència amunt de la riera, en zones més obagues, una espècie vegetal estrictament protegida a tot el territori de Catalunya: el boix grèvol (Ilex aquifolium) (Ordre de 5 de novembre de 1984 i del 28 d'octubre de 1986 del Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca). | 08033-257 | Vall de les Elies | Caldes de Montbui es troba en un espai físic entre dues entitats geològiques estructurals: la Serralada Pre-Litoral Catalana (amb materials que van del Paleozoic al Trias) i la Depressió del Vallès-Penedès (Miocè). La falla que limita la unitat del Vallès-Penedès de la serralada Pre-Litoral passa, precisament per Caldes de Montbui, i probablement es va constituir per primera vegada durant el Miocè. Els materials litològics que es poden trobar a la vall són molt diversos i pertanyen, en conjunt, a totes les eres geològiques. Els materials més antics són les pissarres paleozoiques, tracatant-se bàsicament de cloroesquists amb quars i albita, de textura granolepidoblàstica porfídica. Entre els minerals accessoris hi trobem l'apatita, l'hornblenda i la moscovita. Ja dins dels sediments mesozoics trobem uns primers estrats de característic color vermell que corresponen al buntsandstein, de potència fins a 250 metres. Es tracta de gresos amb ciment silícis que contenen pirita i mineral de ferro com elements accessoris. Les argiles que hi ha dins la matriu d'aquests gresos solen contenir abundants miques i per contra, poc quars. Ocasionalment es pot trobar guix i com a minerals accessoris hi ha l'òxid de ferro i pirita. La matèria orgànica i la pirita són elements accessoris. Al sector nord del municipi hi ha materials eocènics, a base d'argiles i gresos vermells amb ciment esparític. Poden contentir feldspats i com element generalitzat l'òxid de ferro. Finalment trobem els materials quaternaris, que queden reduïts a dipòsits i terrasses fluvials, llims argilosos i derrubis pendents. Són formacions molt hereromètriques i de desenvolupament molt local. Per altra banda hi ha la xarxa hidrogràfica superficial de Caldes, estretament lligada a la posició geogràfica del municipi a cavall de la Conca del Vallès i la serralada Pre-Litoral. El curs fluvial pel que vertebra la major part de les aigües del municipi és la riera de Caldes. Aquesta riera, que travessa de nord a sud el terme, es constitueix com un dels 6 tributaris del Besòs, juntament amb el riu Sec, el Ripoll, el Tenes, el Congost i el Mogent. La riera, rep un bon nombre de rieres i torrents originats en els turons i colls de la Serralada Pre-litoral. Els tributaris més importants són la riera de Codonys, la riera de Sant Sebastià, el Torrent de Coscurell, el torrent del prat de Baix, el Torrent de Can Camps, el torrent sec de les Arenes. El conjut d'aquestes rieres i torrents mostra un règim pluvial, i atès el pendent del relleu per on circulen en èpoques de fortes pluges es mostren altament dinàmics, mentre que sovint s'assequen durant els períodes eixuts. En aquesta vall també tenim les aigües subterrànies, que cal distinguir entre sorgències i aqüífers ordinaris. L'origen de les sorgències es roba en la infiltració de la pluja caiguda sobre les muntanyes esmentades més amunt i que després d'un període de resistència dins l'aqüífer profund de més de mil anys, acaba sortint a la superfície i donant lloc a un recurs natural que ja era àmpliament aprofitat durant l'època romana. Dins l'aqüífer, l'aigua s'escalfa simplement degut a la profunditat a la que atenyen les aigües. A la superfície brolla a una temperatura de 74ºC. Són aigües de clorurat-sódic que deuen la seva composició a la dissolució que l'aigua calenta és capaç de fer dels minerals que contenen les granodiorites que travessa. La porositat dels materials que conformen l'estratigrafia facilita la infiltració de part de les aigües superficials vers el substrat litològic. La vegetació es troba plenament dins de la regió biogeogràfica mediterrània, però la moderada altitud a la que ateny el municipi fa que, als obacs de les seves muntanyes hom pugui trobar alguns elements de la regió biogeogràfica eurosiberiana. A més la gran varietat de substrats litologis, que van des de les pissarres ales calcàries acaba d'afegir una complexitat que es tradueix en l'aparició d'una notable quantitat de comunitats vegetals. | 41.6414100,2.1597400 | 430022 | 4610305 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42698-foto-08033-257-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42698-foto-08033-257-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació descripció)Finalment, cal esmentar també tota una comunitat faunística que aprofita d'aquest entorn natural excepcional. Entre ella cal destacar un seguit de mamífers tals com els rosegadors (ratolí de bosc (Apodemus Sylvaticus, el ratolí mediterrani (Mus spretus). Del grup dels insectivors hi trobem la musaranya comuna, els esquirols, la rata cellarda. Del grup dels ungulats està representat pel porc senglar. Altres mamífers són el toixò (Meles meles), la guineu (Vulpes vulpes), la mostela 8Mustela nivalis), la fagina (Martes foina) i la geneta (Genetta genetta). Del grup dels ocells, destaquen els rapinayaires diürns, des de l'astor (Accipiter gentilis), a l'esparver vulgar (Accipiter nisus) o l'aligot (Buteo buteo), o rapinyaries nocturns com el gamarús (Strix aluco). També cal destacar varis ocells diürns com el gaig, el tudó, la tòrtora, el cucut, el picot verd i el picot garser. També hi ha varis tipus de mallerengues, o dels túrdids, com el pit-roig o el rossinyol i la merla. Altres ocells són el cargolet,i una gran varietat de fringíl·lids. Als boscos propers als conreus hi nidifiquen el gafarró, la cadernera iel verdum. També, es pot veure el faisà, tot i que aquest és introduït periòdicament pels caçadors.Entre els rèptils que es poden trobar en aquesta zona es pot citar el llangardaix ocel·lat (Lacerta lepida), la sargantana ibèrica (Podarcis hispanica), la sargantana cendrosa (Psammodromus hispanicus), el vidriol (Anguis fragilis), la serp blanca (Elaphe scalaris), la serp verda (Malpolon monspessulanus), la colobra llisa meridional (Coronell girondica). En els ambients oberts, es pot trobar el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) i el ratolí mediterrani (Mus spretus), l'eriçó africà (Erinaceus algirus) i el conill (Oryctolagus cuniculus). En els indrets on l'aigua de pluja o dels recs s'estanca, de manera permanent o temporal són ocupats per comunitats d'amfibis, destacant la salamandra (Salamandra salamandra), la granota verda (Rana perezí), reineta comú (Hyla meridionalis), el gripau comú (Bufo bufo), el tòtil (Alytes obstetricans), i el gripau corredor (Bufo calamita). En el tram alt de la riera de Caldes, hi ha presència de rèptils com la colobra de collar (Natrix natrix), la serp d'aigua (natrix maura). Entre el peixos destaca el barb de muntanya (Barbus meridionalis) i una d'introduïda, la carpa (Cyprinus carpio). Una altra espècie introduïda ha estat el cranc americà (Procambarus clarki).(Continuació història)Aquesta vall ha estat des de temps antics condicionada per les activitats humanes. Mentre una part important del terme ha estat i continua estant conreat, i per tant dominat per comunitats arvenses i ruderals, una altre gran part està recoberta per una important massa forestal conseqüència directa del progressiu abandonament d'aquell espai com a lloc d'interés agrícola i ramader des de finals del segle XIX. Així, si bé en aquesta vall, antigament havien hagut camps de conreu, cultiu de l'olivera, ramaderia, el cultiu de la vinya, (aquesta última que s'anà abandonant amb la fil·loxera que exterminà els ceps durant el segle XIX, a part de que la qualitat del vi no era gaire bona), una gran part d'aquesta zona muntanyosa està actualment recoberta per pineds i brolles secundàries, barrejades en proporcions variables amb espècies pròpies dels alzinars que van recuperant els seus antics dominis. La vegetació de ribera, amb els elements arquitectònics propis com els molins, les rescloses, pous, mines, barraques de vinya, de pastor, etc s'ha anat abandonant paulativament. | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||||
| 42716 | Alzina de la Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-la-torre-marimon | PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona. | Alzina (Quercus ilex L.), que es troba al parc de la Torre Marimon, prop de la caseta de la bàscula de pesar. Es troba aïllada de la resta de vegetació; La capçada és espessa i la seva escorça fosca i clivellada. Es tracta d'un arbre perennifoli amb fulles coriàcies molt variables . El marge es dentat i punxant a les fulles més joves. L'anvers de la fulla és d'un color verd fosc i el revers blanc i pelut , sobretot a les fulles més velles. El fruit és la gla , amb les escames de la cúpula no punxats. L'alzina floreix als mesos d'abril -maig . Les glans maduren al començament de la tardor . Mesura 15 m d'alçada total x 15 m d'amplada de capçada x 3,75 m de volt de canó x 3,20 m de volt de la soca x 1 metre des del terra al coll principal. | 08033-275 | Entre el Torrent Sec i la riera de Caldes | La fusta de l'alzina és dura i compacta i s'utilitza per fer eines de pagès i fusteria . Les branques, des de temps immemorial, es fan servir per fer llenya i carbó vegetal de qualitat excel·lent . | 41.6125300,2.1695600 | 430809 | 4607090 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42716-foto-08033-275-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42716-foto-08033-275-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | És fonamental protegir i no modificar les condicions del medi on s'ha desenvolupat l'arbre durant els més de cent anys que fa que viu en aquest lloc. La superfície ocupada per les arrels sol ser molt més gran que la projecció de la capçada sobre el sòl. Es considera que qualsevol mena d'intervenció que es produeixi a menys de 10 metres (en sentit radial) més enllà del límit de la capçada hauria de ser autoritzada prèviament. S'hauria de dur a terme un pla director de gestió i fer un seguiment periòdic (dues vegades a l'any) de l'estat de salut d'aquest espècimen. | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||||
| 42717 | Lledoners de la Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lledoners-de-la-torre-marimon | PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona. | Conjunt de dos lledoners (Celtis australis) originaris del sud d'Europa, oest d'Àsia i nord d'Àfrica. Ambdós tenen una capçada densa, arrodonida i molt ramificada, el seu tronc és dret i amb l'escorça llisa i de color gris, i mesuren uns 25 m d'altura. Les fulles, aspres al tacte i amb tres nervis molt marcats a l'anvers, són simples, alternes, pubescents, ovades o lanceolades, presentant una certa asimetria, amb el marge finament dentat, el pecíol llarg i la punta torçada i allargada. Les flors, hermafrodites o masculines, són petites, solitàries, molt pedunculades, de color verd-i-grogues i apareixen entre abril i maig a les axil·les de les fulles. El fruit és una drupa comestible, el lledó, petit de la mida d'un pèsol, rodó i llis amb molt pinyol i poca polpa, verd abans de madurar i fosc, gairebé negre, quan madura a la tardor. Estan plantats en una jardinera feta de pedra irregular, acabada amb una tira decorativa de maons, mesurant tres metres de diàmetre x 70 cm d'alçada; aquesta disposa d'un arbust que fa que no es pugui accedir dins de la jardinera per mesurar l'arbre. | 08033-276 | Entre el Torrent Sec i la riera de Caldes | Aquest arbre pot viure entre 500 i 600 anys i en tot tipus de terreny. La fusta del lledoner s'ha utilitzat tradicionalment per fer eines agrícoles com forques, pales de ventar, mànecs, jous, etc. aprofitant la seva flexibilitat i duració; les seves branques han estat usades com a alimentació per al bestiar, i també se n'obtenia llenya i carbó, per això es troba freqüentment a prop de les masies. Té propietats medicinals com a astringent, lenitiu, antidiarreic i estomacal. Les arrels s'havien utilitzat per extreure un colorant groc per tenyir la seda. Els seus fruïts són dolços i comestibles, se'n poden fer melmelades amb ells. Existeix una poesia de Tomàs Garcés escrita l'any 1924 que diu sobre aquest arbre: A l'ombra del lledoner una fadrineta plora. La tarda mor dalt del cim i llisca per la rossola, l' esfilagarsen els brucs, la tenebra se l'emporta. La noia plora d'enyor: el lledoner no fa ombra. Fadrina, l'amor es lluny; enllà, la carena fosca. Si passava un cavaller... Du el cavall blanc de la brida. L'arbre li dona el repòs, l'oratge, manyac, arriba. Al cel la llum de l'estel és la rosada del dia. Cavaller, l'amor es lluny; amb l'ombra i el cant fugia. Fadrina, l'amor es lluny; per l'ample plana camina. La nit sospira: la nit, el bosc, la riera clara. Les branques del lledoner són fines i despullades, fulla i ocell n'han fugit però hi crema l'estelada. Les branques del lledoner són fines i despullades. Fadrina, l'amor es lluny; demana'l a punta d'alba quan l'ombra del lledoner s'allargui com un miracle. | 41.6125300,2.1695600 | 430809 | 4607090 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42717-foto-08033-276-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42717-foto-08033-276-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||||||
| 42764 | Llegenda del Mas de les Serps | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-mas-de-les-serps | Varis autors. (2008). Setmanari Montbui. Festa Major 2008. III època. Any XXX. Núm. 1,402. Pàg. 40. Ed. Associació de promoció informativa cultural. | Llegenda que narra que la Torre Nova, antigament era coneguda com el Mas de les Sers, perquè va pertànyer a un poderós cavaller. Aquest tenia un fabulós tresor, i perquè no entrés cap malfactor a casa seva, i se l'emportés, el va fer custodiar per una enorme serp que travessà dues vegades el mar per provar que n'era capaç. Aquesta era enorme, de color verdós, amb uns ulls brillants i una filera de dents molts afilades, amb uns ullals llargs i recargolats. El tresor no es trobà mai més, però la gent que coneix bé aquesta llegenda explica que si actualment hi ha moltes serps verdes en aquests paratges, és senzillament perquè són les descendents de la serp terrorífica que va venir travessant el mar d'altres contrades, i qui sap, si són elles les encarregades de vigilar el famós tresor del cavaller del Mas de les Serps. | 08033-323 | Torre Nova | La serp de Cabellera és originària dels deserts del nord d'Àfrica, des on, presumiblement, els sarraïns n'importaren un munt d'exemplars en la seva conquesta de la península, que van deixar per arreu per protegir-se la retirada; d'aquí que també han estat vistes als Pirineus, niuades de manera estratègica a l'entrada de caus que amaguen fabulosos tresors. Segons la tradició, les persones que les han vistes -un pagès primer, i un pastor- expliquen que es tracta d'una enorme serp verda, de dos metres de llarg, gruixuda com un tub de rec, i que es mou amb molt d'encarcarament. A la part posterior del cap té una crinera blanca i llarga, i davant la presència -que ella creu, potser amb raó, agressiva- dels humans, s'aixeca en vertical sobre la cua i ensenya les afilades dents de què està dotada la seva enorme boca. Altres indrets on coneixen aquest tipus de llegenda, és també, pels voltants de les ruïnes de l'hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, i de les ruïnes del mas de Puigdoure, al terme municipal de Mura. L'objectiu d'aquestes llegendes - que s'aconsegueix força - es fer que tothom fugi d'aquestes cases, masos i/o palaus, i això perquè estan habitades per serps, entroncant clarament amb la tradició que assigna fabulosos tresors que inevitablement son custodiats per serps mitològiques. | 41.6524100,2.1499200 | 429216 | 4611534 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42764-foto-08033-323-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42764-foto-08033-323-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||||||
| 42779 | Cova de l'Ermità | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-de-lermita | Cova situada en un penya-segat de la muntanya del Morro del Porc. S'accedeix per una fissura feta a la roca d'uns quaranta centímetres d'amplada. Al seu davant hi ha una alzina que tapa l'entrada. Només es pot entrar-hi encordat i acompanyat d'espeleòlegs. La seva profunditat varia entre 12 i 15 metres. Un cop a l'interior presenta varis passadissos, dels quals, el més important es realitza en una hora aproximadament. Al seu interior s'observen estalactites i estalagmites de calç de diverses mides. A uns deu metres aproximadament de l'entrada d'aquesta cova, per la banda esquerra, hi ha una segona entrada, a la qual només s'hi pot entrar fent ràpel d'uns 12 a 15 metres de fondària. Aquesta segona no comunica amb la primera cova, tot i que presenta característiques similars. | 08033-338 | Muntanya del Morro del Porc | Segons explica el Sr. Josep Ayguaseonsa i el Sr. Raimundo Garcia, després de la Guerra Civil espanyola, l'exèrcit instal·là un camp de tir darrera el turó de Can Camp, des d'on es feien pràctiques de tir utilitzant per blanc, el penya-segat on es troba la cova de l'Ermità. És per això, que tot el penya-segat està ple de rocs esmicolats i fissures, per la qual cosa cal extremar precaucions alhora de baixar cap a la cova. | 41.6625300,2.1434400 | 428688 | 4612663 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42779-foto-08033-338-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42779-foto-08033-338-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||||||
| 42781 | Eucaliptus d'en Senosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/eucaliptus-den-senosa | PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona. PHILIPS, Roger (1989). Los Arboles. Editorial Blume, S.A. Barcelona. | Eucaliptus monumental d'uns quaranta a cinquanta metres d'alçada i cinc metres de diàmetre. La seva copa és piramidal i alta. L' escorça (ritidoma) que es desprèn a tires i deixa el tronc llis i de colors clars en els exemplars adults. Presenta dimorfisme en les fulles. Per una banda, les fulles joves són ovalades, oposades, sense pecíol (sèssils), de base cordada, de color gris - blavós, d'uns 8-15 cm de longitud, 4-8 cm d'amplada i erectes (miren amunt). Les adultes són alternes, peciolades, asimètriques, falciformes i d'uns 15-25 cm de longitud; són de color verd fosc, amb la nerviació marcada, i pèndules (miren avall), i es disposen en un pla vertical, de manera que reben la llum igualment pels dos costats sense que es pugui distingir l'anvers del revers. Tant unes com les altres tenen les glàndules secretores en el mesòfil, visibles a contrallum com a punts més clars. Les inflorescències són solitàries o en grups de 2-3, a les aixelles de les rames superiors. Les flors són hermafrodites i grans (de fins a 3 cm de diàmetre) amb calze i corol·la fusionats formant un receptacle (opercle) llenyós. Els fruits són càpsules llenyoses dehiscents, de 4-5 valves, campaniformes, de color glauc i cobertes d'una pols blanquinosa. Les seves dimensions són aproximadament 1.4 a 2.4 cm de diàmetre, i contenen nombroses llavors. Les fulles de les branques velles d'aquesta planta s'utilitzen per les seves virtuts medicinals. En una de les branques es pot observar la ferida produïda per un llamp un dia de tempesta. | 08033-340 | Bosc de la Xerona | 41.6340700,2.1514100 | 429320 | 4609496 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42781-foto-08033-340-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42781-foto-08033-340-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||||||
| 42801 | Celler de Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/celler-de-sant-sebastia | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa. La coberta era de teula àrab i inclinada a una sola vessant, desguassant cap a la façana orientada al sud-oest. Només queden els murs estructurals. A la façana orientada a migdia hi ha un portaló de fusta, de doble fulla, amb els brancals i la llinda fets de maons. La llinda presenta un arc amb els maons disposats a mena de plec de llibre. Així mateix, a la façana orientada al nord s'observen dues obertures amb les mateixes dimensions; estan emmarcades per maons, destacant el llindar, que presenta una doble filera de maons disposats a mena de plec de llibre. El portal de la dreta encara conserva el portaló de fusta de doble fulla; per damunt d'aquest, hi ha una rajoleta ceràmica que porta pintat el número 3. El portaló de la dreta ja no existeix i l'entrada ha estat tapiada amb totxana. En la façana orientada al sud-oest, s'observen quatre finestres que presenten les mateixes característiques que la resta d'obertures de l'edifici. A la part dreta d'aquesta façana, per sota d'una finestra, s'observa un banc de pedra adossat a la paret. | 08033-360 | Serrat de Dalt, núm. 3 | Segons expliquen en Josep Coll i el seu fill, en aquest edifici era la bodega on es feia el vi de tots els veïns que tenien vinya. També hi havia botes per guardar el vi. Fa molts anys va quedar en desús i actualment està tancat perquè encara hi ha les cubes al seu interior. No recorden que va passar amb les premses i altre material relacionat amb l'elaboració del vi. | 41.6639500,2.1188600 | 426643 | 4612841 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||||||
| 42803 | Catifes florals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/catifes-florals | TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | Catifes realitzades amb flor tallada, i altres elements decoratius com encenalls de fusta, marro del cafè, o farina torrada, que representen motius florals, geomètrics o religiosos. La catifa es dibuixa directament al terra amb guix o amb un patró de paper d'embalar. Un cop dibuixada, es procedeix a omplir els espais amb els elements decoratius. Per segons quins dibuixos, es poden utilitzar motllos. | 08033-362 | Nucli de Caldes de Montbui | Originàriament, les catifes es feien amb motiu de la processó del dijous de Corpus Cristi. Se sap que durant els anys 30, quan passava la processó, els calderins, des de les balconades de les cases, tiraven serpentines de colors. Entrat els anys 1950, sembla ser que els habitants, mentre passava la processó, llençaven flor groga de ginesta. Amb el pas del temps, els mateixos calderins van començar a col·locarla pels carrers de manera molt més atapeïda, formant una mena de catifa, emmarcada amb branquetes de xiprers, per aquells carrers on passava la processó. A finals dels anys cinquanta, s'havien convertit en veritables catifes formant un rectangle o un cercle. En els carrers més llargs, se'n podien trobar vàries; en altres, una de molt llarga, ocupant tota la llargada del carrer. Amb el temps, s'afegiren nous elements decoratius com els encenalls de fusta, el marro del cafè, els pètals de la clavellina, farina torrada i tot allò que permetia la imaginació de la gent que any rere any es trobava més motivada aportant noves idees. Això va provocar que als anys cinquanta s'iniciés un concurs de catifes. Les del carrer Major i de l'avinguda Pi i Margall acostumaven a tenir molt d'èxit. Arribada l'hora de la processó, només desfilaven pel damunt, el capellà amb els portants del Sant Crist. La resta de calderins desfilaven pel costat de la catifa. La Sra. Siurans, explica que durant molts anys, aquesta tradició es va perdre i finalment va ser recuperada ara fa uns sis anys per gent com la Sra. Vicenta Pallarès, presidenta de l'Acció Cívica Calderina, s'iniciaren de nou les catifes. Actualment, a Caldes de Montbui es fa una trobada de catifes on venen grups d'altres pobles per participar en l'acte, realitzant la seva pròpia catifa. Se sap també que per la Mare de Déu de Montserrat, els calderins van a Montserrat per realitzar una catifa a la Plaça Gran. | 41.6332800,2.1618900 | 430192 | 4609400 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||||||
| 42805 | Sardana L'Aplec de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-laplec-de-caldes | XX | fa uns trenta anys que ja no es toca | Sardana dedicada a la vila de Caldes | 08033-364 | Segons la Sra. Rosa Siurans, aquesta sardana de l'Aplec de Caldes va ser creada fa uns trenta anys. La Presidenta actual de l'Agrupació Sardanista de Caldes, es diu Anna Desans. La Sra. Pilar Butjosa informa durant el treball de camp que l'Agrupació té material arxivístic que consta de partitures, discografia variada relacionada amb les sardanes, programes dels Aplecs de Caldes, el Remei i Sant Sebastià de Montmajor, i altre material sobre suport paper que actualment es troba en caixes a l'espera d'una habitació habilitada al Casino de Caldes, per a poder tenir un arxiu per poder ser consultat pels calderins que estiguin interessats amb el tema. Les dades aportades d'autor i any en que fou escrita aquesta sardana són de la Sra. Pilar Butjosa. Aquesta sardana originàriament era tocada per la cobla Thermalenca, inicialment composada per músics calderins. | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 1974 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Ramon Vilà i Ferrer | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||||||
| 42808 | Sardana del Parc de Caldes de Montbui | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-del-parc-de-caldes-de-montbui | XX | Sardana dedicada al Parc de la vila de Caldes | 08033-367 | La Sra. Pilar Butjosa no disposa de més dades al respecte, ja que la possible documentació existent, es troba en caixes, esperant poder trobar un lloc per habilitar un arxiu | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 1982 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Auferil i Costa | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||||||
| 42809 | L'Aplec | https://patrimonicultural.diba.cat/element/laplec | XX | Sardana dedicada a l'aplec que es feia als seus inicis entre els tres pobles, concretament, Sentmenat, Palau Solità i Plegamans i Caldes de Montbui. | 08033-368 | Segons la Sra. Butjosa, de l'Agrupació Sardanística de Caldes, Aquesta sardana es continua tocant, però actualment l'Aplec es fa entre els pobles de Caldes i Palau, un any a cada lloc. | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||||||||
| 42810 | Mainada Calderina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mainada-calderina | XX | Sardana dedicada als infants de Caldes de Montbui | 08033-369 | L'Albert Masat i Roca, nascut el 1928 és calderí i a part de compositor ha format part de la cobla Thermalenca, que en els seus inicis va ser composada bàsicament per musics calderins | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Albert Masat i Roca | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||||||||
| 42595 | Carrer d'Agulló i Corredossos de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-dagullo-i-corredossos-de-baix | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. | IIaC-XVIII | Fragments ceràmics d'època romana (un plat de campaniana A de la forma Lamboglia 5/7, i restes d'àmfora tarraconense, del tipus Dressel 2/4) trobats en el tram del carrer d'Agulló, sense cap tipus d'estructura associada. En el carrer dels Corredossos de Baix van aparèixer tres petits dipòsits semblants a un decantador; en el que es trobava situat a nivell més baix, s'hi va trobar una mena de motor o bomba d'aigua, sense que això facilités comprendre de què es tractava. | 08033-154 | Carrer d'Agulló i Corredossos de Baix, s/n | Durant el mes de maig de l'any 2002 es realitzà una intervenció arqueològica motivada per les obres de pavimentació i reforma de serveis dels carrers d'Agulló i Corredossos de Baix, concretament en el tram que limita amb la Plaça Onze de Setembre. | 41.6340300,2.1632700 | 430308 | 4609482 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42595-foto-08033-154-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42595-foto-08033-154-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42595-foto-08033-154-3.jpg | Legal | Antic|Contemporani|Romà|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 80|98|83|94 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42568 | Poblat ibèric de la Torre Roja | https://patrimonicultural.diba.cat/element/poblat-iberic-de-la-torre-roja | ALMAGRO BASCH, M.; SERRA RÀFOLS, J. de C. i COLOMINAS ROCA, J. (1945). Carta Arqueológica de España. Barcelona. Madrid: Ed. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, 1945. BALLART, J. i VILLANUEVA, J. (1981). Resum de la història de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. FOLCH, J.; MIRÓ, C.; MENÉNDEZ, X i REVILLA, E. (1988). El poblat ibèric de la Torre Roja i el conjunt termal de Caldes de Montbui. Vallès Oriental. Tribuna d'Arqueologia. 1987-1988. Barcelona. FOLCH, J.; MIRÓ, C.; MENÉNDEZ, X i REVILLA, E. (1995). Memória d'excavació del poblat ibèric de la Torre Roja. Caldes de Montbui. Vallès Oriental. 1984-1987. Memòria d'excavació inèdita dipositada al servei d'Arqueologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 23-30. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. MIRÓ i ALAIX, C. (1988). El poblat ibèric de la Torre Roja i el conjunt termal de Caldes de Montbui (Vallès Occidental). Tribuna d'Arqueologia. 1987-1988. pp 153-162. MIRÓ, C.; FOLCH, J. i MENÉNDEZ, F.X. (1984). Informe sobre la primera campanya d'excavacions duta a terme al poblat ibèric de la Torre Roja. Caldes de Montubi. Vallès Oriental. Juliol-Agost de 1984. Informe d'Intervenció. Caldes de Montbui. MIRÓ i ALAIX, C i REVILLA, E. (1989). Memòria de la cinquena campanya d'excavacions al poblat ibèric de la Torre Roja (Caldes de Montbui, Vallès Oriental). Estiu 1988. Memòria d'intervenció. Memòria d'excavació inèdita dipositada al Servei d'Arqueologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. MONLEÓN, A.; REVILLA, E. i SAULA, O. (1991). Memòria d'excavació al poblat ibèric de la Torre Roja. Caldes de Montbui, Vallès Oriental. Estiu 1989, 1990 i 1991. Memòria d'excavació inèdita dipositada al Servei d'Arqueologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. MONLEÓN, A. i SAULA, O. (1992). Memòria d'excavació al poblat ibèric de la Torre Roja. Caldes de Montbui, Vallès Oriental. Estiu 1992. Memòria d'excavació inèdita dipositada al Servei d'Arqueologia de la Direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Setmanari de Montbui. FORTÓ, Abel (2008). L'associació d'arqueòlegs FIDES presenta els resultats de les campanyes d'excavació de la Torre Roja. Revista Tot Caldes de Montbui, núm. 1056, del 25 de juliol al 8 d'agost, pàg. 11. Ed. Gràfiques Lloreda. http//xsb-blogspot.com (consulta realitzada el 12/11/2008) | VI-I / XII | Lloc d'habitació amb estructures conservades d'un poblat ibèric. Durant les campanyes d'excavació realitzades s'han deixat al descobert uns 240 metres quadrats, localitzant diverses habitacions de planta rectangular amb parets de pedra sorrenca, lligades amb fang. En una de les habitacions, la núm. 4, va aparèixer una estructura de llar de foc, de planta quadrada. L'habitació núm. 2, és travessada per una claveguera formada per lloses verticals i coberta també amb lloses. En les campanyes d'excavació realitzades durant els anys 1989, 1990 i 1991, aparegué una zona de necròpolis medieval amb 8 enterraments de lloses datades entre el segle XI i XII. De les tombes documentades cap d'elles anava acompanyada d'aixovar. Tradicionalment es parlava de tres fases constructives, amb una cronologia inicial de la primera meitat del segle V aC, testimoniada per fragments de ceràmica àtica de figures roges. El moment final se situa en el canvi testimoniat per la presència de Terra Sigil·lata aretina, de parets fines i un àmfora Pascual 1. Després de les intervencions de 2005 i 2006 s'ha pogut concretar amb claredat aquestes tres fases d'ocupació diferenciades, documentant un moment inicial diferent d'aquests amb una data fundacional que podria remuntar-se al segle V o VI aC. Aquesta primera fase es podria correspondre amb un moment pre-urbà, ja que sembla que existeix un assentament amb cases aïllades sense un espai públic organitzat i sense muralla. Pel que fa a la següent fase, durant el segle II aC, sembla que existeix un poblament com a mínim durant la segona meitat del segle II Ac prèvia al moment en què el poblat experimenta una redistribució urbanística important, fet que es produeix durant el primer quart del segle I aC. Una altra troballa important són els successius enterraments infantils localitzats sota llars, un d'ells doble. No són els primers enterraments localitzats en el poblat, però sí els que es presenten més concentrats dins un mateix espai. L'estudi numismàtic d'aquest jaciment revela una important activitat comercial i proporciona un marc cronològic més precís, entre el 54 i el 48 aC. El període més conegut del poblat és el darrer quan aquest està plenament romanitzat. Aquest impacte de la romanització és visible a nivell material, ja que es troba divers material com tègules i dolia, construcció de clavegueres, monedes i un gran molí giratori, importacions ceràmiques, etc. Les habitacions, orientades de nord a sud, s'adossen a un gran mur reutilitzat com a marge, que probablement constituí la muralla que tancava el poblat per la banda nord. En la campanya de l'any 2007 es van documentar evidències clares d'activitat artesanal dins del jaciment, concretament del treball del ferro, ja que s'han trobat fragments de forns utilitzats. Aquest taller correspon a la darrera fase, l'inici de la qual es situa al segle I aC. Per tant, es podrien diferenciar dos moments amb distintes sub-fases: un d'ibèric i l'altre d'iberoromà. S'ha detectat, datat entre el segle V i el final del segle III aC, un carrer orientat direcció NW - SE i, adossats a ell, tota una sèrie d'àmbits que s'allargarien fins als primers desnivells pronunciats del turó per, d'aquesta forma, sumant els seus murs posteriors, obtenir un mur que protegeix el poblat. La planta d'aquesta primera fase documentada estructuralment mostra el valor del poblat. El fet de documentar gairebé quinze metres de carrer, mostra un nucli allunyat tipològicament de l'establiment rural. El desenvolupament urbanístic i la planificació de traçats públics no fa sinó accentuar el valor d'una societat que poc té a veure amb la imatge de subdesenvolupament que durant molts anys s'ha donat a la cultura ibèrica. | 08033-127 | Turó de la Torre Roja | El topònim Torre Roja es deu a l'existència d'una torre de guaita de planta circular de factura medieval. Les primeres notícies de la Torre Roja com a jaciment venen de la mà de Llogari Sala, veritable impulsor durant els anys 50, tot i que als anys quaranta ja apareix esmentat a la Carta Arqueológica de España, d'Almagro. Llogari Sala fou recolzat per persones com Josep Estrada o Josep Barberà. La seva mort, l'any 1980 va provocar l'abandonament del jaciment fins que, dels anys vuitanta a principis del noranta, es van establir uns camps d'aprenentatge d'Arqueologia organitzats conjuntament per la Generalitat de Catalunya i l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Finalment, l'any 2004, l'associació de joves arqueòlegs sense ànim de lucre, FIDES Recerca i difusió Històrica, va proposar al consistori l'endegament d'unes noves campanyes d'excavació i consolidació. Així docs, les campanyes es van iniciar l'any 2004, gràcies a la col·laboració de l'ajuntament de Caldes de Montbui diferents entitats de la vila i l'associació d'arqueòlegs FIDES, amb el consentiment de la família Sagalés propietària dels terrenys. L'any 1963 es realitzà una prospecció per part de R. Subirana del Museu de Sabadell. L'any 1968 es documenta una intervenció de J. Barberà. L'any 1973, fou prospectat per part de. P Mañé, del Museu de Sabadell. Sobre la ocupació del turó, com a espai d'hàbitat, s'ha de situar entre el segle VI aC i el principi de l' I dC. Sanmartí, afirma que no hi produccions ceràmiques d'importació que es puguin datar dins d'aquest segle VI aC, però alhora va estudiar produccions indígenes que són indubtablement de l'ibèric antic,i, fins i tot, algun fragment que recularia fins a la primera edat del ferro o el bronze final. Aquesta ocupació tan llarga i continuada permet conèixer el desenvolupament dels ibers des de la seva aparició fins a la dissolució dins la força tant de la cultura com de l'exèrcit romà. Tot i que al segon segle abans de Crist pateix un cert retrocés, no s'abandonarà fins al principi del segle I dC quan el nucli romà de Caldes ja estava ben establert. El director de les excavacions des de l'any 2004, ha estat Abel Fortó, establint una seqüència cronològica del jaciment, que s'iniciaria aproximadament l'any 750 a.C. i hauria perdurat fins el segle I aC. | 41.6337200,2.1429600 | 428616 | 4609465 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42568-foto-08033-127-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42568-foto-08033-127-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42568-foto-08033-127-3.jpg | Legal | Antic|Ibèric|Romà|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació descripció)Per sobre d'aquesta fase ibèrica, s'ha pogut documentar la que representa la fase més important, estructuralment parlant, del jaciment. Es tracta del moment en què la cultura ibèrica ja ha entrat en contacte amb la cultura romana i aquesta última comença a imposar-se convertint els indígenes en hispanoromans.Durant l'ibèric final es diferencien dues subfases. Durant els últims dos segles es realitzaran com a mínim tres canalitzacions que actuarien com a clavegueres de desguàs d'aigües pluvials cap al vessant septentrional del turó. L'àmbit més destacable és una habitació de grans dimensions amb dues banquetes corregudes que adossades als murs que delimiten l'habitació. Mesuren cinc metres, i estan construïts per seure cara a cara. S'afegeix també la troballa de dos enterraments de nadons que s'acostumen a lligar, a rituals de pertinença al grup o a ofrenes destinades a procurar més fertilitat. Els arqueòlegs que hi treballen des de fa anys pensen que podria tractarse d'una construcció comuna de reunió. En una remodelació del segle I aC la sala es compartimenta per obtenir dues habitacions de mides més modestes. També es va excavar una habitació situada a uns vint-i-cinc metres al SE de l'espai de reunió, adossada a la muralla o mur de tanca d'aquell moment. Dins d'ella es van localitzar fins a quatre dolia, la qual cosa faria pensar en un lloc d'emmagatzematge.També s'ha localitzat una necròpolis d'inhumació on s'han trobat entre quinze i vint cossos que, sense descartar que pugui augmentar a mida que s'avanci en altres campanyes d'excavació. L'ús de l'espai com a cementiri reflexa que evidentment, quan s'enterraven els morts, el poblat ibèric havia quedat sepultat. Per tant, vol dir que si excaven la fossa per enterrar al mort, topaven amb algun mur, aquest era desmuntat sense cap mena de problema. El grup detectat, està compost per individus dels dos sexes i diverses edats, enterrats seguint una orientació aproximada a l'oest. Aquesta necròpolis es podria lligar a la presència d'algun hàbitat medieval encara no localitzat. | 80|81|83|85 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42576 | Fàbrica Cortès - Bòbila Busquets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fabrica-cortes-bobila-busquets | GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A. (2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MUÑOZ, A. Mª. (1965). La cultura neolítica catalana de los Sepulcros de Fosa. Barcelona. RIPOLL, E. i LLONGUERAS, M. (1963). La cultura neolítica de los Sepulcros de Fosa en Catalunya. Revista Ampurias, vol. XXV. Barcelona. | 3500aC-V | Enterraments que consistien en catorze sepulcres de fossa, destruïts en la seva totalitat durant uns rebaixos de terra a la Bòbila Busquets. Molts d'ells estaven coberts amb pedres i es trobaven a poca distància uns dels altres, a un metre de fondària aproximadament. Sembla ser que en aquell temps els treballadors que es trobaven al lloc es varen repartir les troballes. A part de les restes òssies, hi aparegueren fragments ceràmics, destrals i collarets dels quals només es pogueren conservar dos d'ells, que cronològicament correspondrien a la cultura dels Sepulcres de Fossa. | 08033-135 | Nucli urbà | L'any 1921, durant la realització d'uns rebaixos a la bòbila Busquets per obtenir argila per a la producció de totxos, descobrir catorze sepulcres de fossa. Sembla ser que en aquell temps els treballadors que es trobaven al lloc es varen repartir les troballes. Només es van poder salvar dos collarets que es troben actualment al Museu d'Arqueologia de Catalunya, a Barcelona. Hi ha notícies orals de l'aparició en aquest paratge, de sitges sepulcrals ibèriques, així com de material romà, sense cap més altre detall. | 41.6318200,2.1715500 | 430995 | 4609230 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42576-foto-08033-135-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42576-foto-08033-135-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42576-foto-08033-135-3.jpg | Legal | Antic|Prehistòric|Neolític|Romà|Ibèric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 80|76|78|83|81 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42442 | Termes romanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/termes-romanes | <p>AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOIXAREU, Ramon (1973). Francisco de Zamora 81785-1790). Diario de los viajes hechos en Cataluña, seguit de la resposta del corregiment de Barcelona al seu qüestionari feta per Josep Albert Navarro - Mas i Marquet. Barcelona. Ed. Curial. BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> | s. II aC | <p>Conjunt termal que consta de planta baixa, amb una coberta central a dues aigües formada per teules romanes. El que resta d'aquest edifici és una piscina de forma rectangular, que mesura 11,60 x 6,60 m. Aquesta està construïda amb opus signinum. Per sobre hi ha unes lloses de terracuita que mesuren 46,5 x 33,5 cm, i que es troben disposades a trencajunt. Tota la piscina està envoltada per cinc graons, formant una graderia. De la coberta original realitzada amb opus caementicium només en queda conservada l'arrencada a la banda oest. Tot el perímetre de la piscina queda delimitat per un paviment d'opus signinum, del qual només es conserven l'ala oest i l'ala nord. A ponent es pot observar un mur d'opus caementicium, que conserva l'alçada original. Les arcades i els pilars de base quadrada que sustenten les arcades de la galeria estan construïdes amb blocs de pedra sorrenca roja de grans dimensions. La coberta conservada, formant una volta de mig punt, mesura 6,8 m de diàmetre i està construïda amb opus caementicium.</p> | 08033-1 | Plaça de la Font del Lleó, núm. 3 | <p>Les termes foren construïdes al segle II aC. Les restes que es conserven actualment són una part del que formava part d'un gran establiment termal. L'edifici original s'estenia per l'actual Museu Thermalia fins la riera i per la plaça de la Font del Lleó, fins l'actual Balneari Broquetas. Les termes haurien continuat essent utilitzades com a piscina fins el segle XVI. Francisco Zamora, l'any 1789 fa una descripció de la piscina on relata una habitació de vuit passes d'amplada per 14 de llargada, amb una coberta mig en ruïnes, d'opus caementicium amb tres claraboies. Ja en el segle XVI s'ensorrà part de la casa que cobria l'edifici romà i el 1601 s'hi instal·là l'ajuntament. La galeria perimètrica es transformà en presó i la piscina en graner municipal. L'any 1650 es va tancar la piscina que es trobava al centre de la Plaça del Lleó. L'any 1840, Marià de Sans, propietari del Balneari Rius, va comprar l'edifici de l'ajuntament. La part més ben conservada va ser restaurada l'any 1956. L'any 1986 es documenta una altra piscina al subsòl de la plaça de la Font del Lleó, de la qual només es coneix la llargada de 12 m. Sembla ser que també disposava d'uns graons per accedir-hi. També durant els anys 1986 i 1988 es dugueren a terme excavacions d'urgència al subsòl del museu Thermàlia, localitzant vàries estructures que pertanyien a les canalitzacions d'època romana a més de sis piscines. Aquestes estaven fetes amb opus caementicium i recobertes amb un arrebossat de calç i trencadís de ceràmic. Al nord, es localitzaren dues piscines més de planta quadrada amb un graó perimètric; aquestes mesuraven 1,70 x 2,30 m i 1,80 x 2,30 m respectivament. Per la part esquerra entrant al Museu, s'excavà una altra piscina de planta quadrada d'un metre per banda, construïda amb opus caementicium i un paviment d'opus signinum. A la capella de Santa Susanna es localitzaren dues piscines sense paviment, construïdes amb opus caementicium.</p> | 41.6344500,2.1615600 | 430166 | 4609530 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Assentament (jaciment) | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 80|83 | 45 | 1.1 | 1782 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||
| 42563 | Les Cremades - Bosc de la Xarona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-cremades-bosc-de-la-xarona | ALMAGRO BASCH, M.; SERRA RÀFOLS, J. de C. i COLOMINAS ROCA, J. (1945). Carta Arqueológica de España. Barcelona. Madrid: Ed. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, 1945, DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy (Barcelona). VIII Congreso Nacional de Arqueologia. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MIRÓ, C. (1961). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. SALA, Ll. (1972c). Importante hayazgo arqueológico en “Les Cremades”, siglos III-II aC. Setmanari Montbui. Núm. 1.396. | IIaC- VdC | parcialment destruït | Possible assentament ibèric. Aquest terreny es trobava afectat per la construcció d'una escola i d'una zona esportiva. Amb el moviment de terres van començar a aparèixer gran quantitat de restes ceràmiques. Entre aquestes restes, es podien trobar produccions de vernís negre Campaniana B, produccions emporitanes del tipus E, (dues pàteres Lamboglia 5/ Morel 2250) que segons C. Miró (1986), presentarien una cronologia del 80 - 40 aC. No es localitzaren estructures associades a les troballes ceràmiques. Durant les obres, també aparegueren monedes ibèriques, la qual cosa va fer pensar a Sala (1961) en l'existència d'una seca pels voltants, però no s'ha trobat cap indici de la seva existència. | 08033-122 | Turó del Pi de les Tres Branques | Jaciment conegut per les constants troballes aïllades que s'han anat succeïnt des de mitjan del segle XX. Almagro (1945), en la seva Carta Arqueològica d'Espanya ja cita el jaciment. Mes tard, l'any 1972, durant unes obres que afectaren la zona, aparegué material ceràmic sense estructures. Malgrat no va ser possible saber quin tipus d'assentament s'estava excavant, el material recuperat va permetre establir una cronologia aproximada que marcava el punt inicial al final del segle III aC, i donava com a punt àlgid el pas del segle II a l'I aC. L'abandonament d'aquest possible poblat deuria succeir a partir de l'època d'August, tal com marquen alguns fragments d'àmfora tarraconense recuperats. Pel que fa a la teoria establerta per Llogari Sala els anys seixanta sobre la possibilitat que Les Cremades fos la seca de la ciutat encara no localitzada d'Eusti, autors com J. Sanmartí, A. Monleón o J. Hernández pensen que les dades són insuficients, recordant que els textos clàssics situen aquest nucli en la zona ausetana i tot i que Caldes es situa geogràficament a la frontera, el fet que la base de la teoria sigui únicament la troballa de les monedes, també permet a Planoles (Ripollès) o Manlleu (Osona) , apropiar-se'n ja que l'arqueologia també hi ha localitzat monedes d'Eusti . | 41.6372400,2.1585300 | 429917 | 4609843 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42563-foto-08033-122-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42563-foto-08033-122-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42563-foto-08033-122-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42570 | Sant Miquel de l'Arn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-miquel-de-larn | ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 37-. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | II aC-V dC | 08033-129 | Al peu del turó de La Torre Roja | J. Estrada, en el seu llibre sobre 'Vías i poblamiento romanos en el Área Metropolitana de Barcelona', de l'any 1969 dóna la notícia de la localització d'una vil·la romana en aquest indret, prop de l'ermita de Sant Miquel de l'Arç o de l'Aro. C. Miró, l'any 1986, prospectà la zona sense trobar cap indici que pogués confirmar l'existència d'una vil·la romana en aquest indret. L'any 1989, amb motiu de la realització de la Carta Arqueològica, es realitzà una prospecció superficial, que no aportà cap més dada al respecte. L'ermita de Sant Miquel, situada al costat del jaciment, és situa en una estratègica cruïlla de camins antics que condueixen a Caldes per la zona occidental, al peu del turó de la Torre Roja. | 41.6309100,2.1480400 | 429036 | 4609148 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42570-foto-08033-129-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42570-foto-08033-129-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42570-foto-08033-129-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Jaciment que hauria consistit en un lloc d'habitació d'època romana identificat l'any1969 per Estrada i que segons ell es trobaria molt a la vora de l'ermita de Sant Miquel de l'Arç. Durant el treball de camp no s'han localitzat restes d'estructures però si restes ceràmics escampats per les terres llaurades dels voltants. | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42571 | Can Camp | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-camp-2 | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | sII aC- V | Jaciment on haurien estat localitzades restes d'estructures i d'enterrament d'època romana. | 08033-130 | Plana de Can Camp. | Es té coneixement de l'existència d'aquest possible jaciment per la cita d'Almagro en la seva `'Carta Arqueológica de España' de l'any 1945, que el situa prop de la masia de Can Camp. Segons Almagro, en aquest indret apareixien restes considerables de parets, així com fragments de ceràmica romana. En una cita d' A. de Montes, l'any 1961, parla de l'existència de sepulcres coberts amb tegulae a doble vessant, però tampoc s'especifiquen més detalls al respecte. L'any 1986, Miró no localitzà cap indici que confirmés l'existència d'aquest jaciment. L'any 1989 es realitzà una prospecció amb motiu de la realització de la Carta Arqueològica, però tampoc aportà cap dada al respecte. | 41.6437600,2.1796800 | 431685 | 4610550 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42571-foto-08033-130-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42571-foto-08033-130-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42571-foto-08033-130-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp realitzat el mes de novembre de l'any 2008 no s'ha trobat cap indici que permeti localitzar aquest jaciment. | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42573 | Sant Salvador | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-salvador | ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. MAYER, M. i RODÀ, I. (1984). La romanització del Vallès segons l'epigrafia. Museu d'Història de Sabadell. Sabadell. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | II aC-V dC | Inscripció epigràfica que hauria aparegut en aquesta suposada vil·la, concretament al subsòl de la masia que es troba a ponent. En aquest jaciment aparegué de forma ocasional una inscripció dedicada a Isis (CIL II 4491). Es tractaria d'un fragment que formaria part d'una gran placa en honor a Isis i que hauria estat dedicada per PUBLI LICINI FILET i LICINA PEREGRINA lliberta de CRAS. La làpida estaria datada en el canvi d'era, segons Mayer i Rodà, l'any 1984. El poc material recollit en superfície i que es conserva en el Museu Municipal de Caldes, no aportà cap referència cronològica | 08033-132 | Carrer del Doctor Flèming, s/n | Inscripció epigràfica que hauria aparegut, en el subsòl de la masia.En aquest jaciment va aparèixer una inscripció dedicada a Isis que formaria part d'una gran placa dedicada per PUBLI LICINI FILET i LICINA PEREGRINA lliberta de CRAS. J.Estrada, en el seu llibre de l'any 1969, titulat 'Vías y poblamiento romanos en el Área Metropolitana de Barcelona' parla de l'existència d'una vil·la romano-republicana en aquest indret. L'any 1993, amb motiu de la revisió de la Carta Arqueològica, es visità el lloc, però no es constataren restes arqueològiques en superfície. | 41.6355400,2.1667900 | 430603 | 4609647 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42573-foto-08033-132-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42573-foto-08033-132-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42573-foto-08033-132-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Conegut també com Ermita de Sant Salvador. Durant el treball de camp realitzat el mes de novembre de l'any 2008 no s'ha trobat cap indici superficial que permeti localitzar aquest jaciment. | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42574 | Pla de Palou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pla-de-palou | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. | II aC-V dC | desconegut | Jaciment que hauria consistit en les troballes superficials de ceràmica romana, de paviments i tegulae. | 08033-133 | Enfront de l'actual cementiri. | De Montes, l'any 1961, esmenta la troballa sense que es tingui cap més dada al respecte. | 41.6372400,2.1700400 | 430875 | 4609833 | -218/476 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42574-foto-08033-133-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42574-foto-08033-133-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42574-foto-08033-133-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp realitzat el mes de novembre de l'any 2008 no s'ha trobat cap indici que permeti localitzar un possible jaciment. Tampoc s'han trobat restes ceràmiques. | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||
| 42577 | Carrer Espartero | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-espartero | GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 37. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. SALA, Ll. (1973c). Las ánforas de la calle Espartero y el horno de Salt de les Bruixes. Setmanari Montbui. Núm. 1.474. | II aC-V dC | Restes d'una escombrera que presentava materials molt fragmentats amb senyals de cocció deficient pertanyents a la forma Pascual I sense marca de taller. També hi és present algun fragment de Dressel 2-4. Aquestes àmfores produïdes al carrer Espartero no tindrien estampilla. | 08033-136 | Carrer d'Espartero, s/n | El maig de l'any 1973 es trobà l' escombrera d'un forn d'àmfores, desconeixent el motiu o les circumstàncies d'aquesta troballa. Llogari Sala en el setmanari Montbui núm. 1,474 (1973) escriu que les restes estaven essent catalogades pel Dr. Ricardo Pascual Guasch, i que un cop acabat, ell mateix les presentaria al Congrés Internacional de Roma que s'havia de dur a terme pel maig del mateix any de la troballa. Segons J. Hernández i A. Monleón, aquesta escombrera podria pertànyer a la part rustica de la mateixa vil·la que l'escombrera trobada la cruïlla del carrer Balmes amb el camí vell de Granollers. | 41.6328500,2.1668100 | 430602 | 4609349 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42577-foto-08033-136-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42577-foto-08033-136-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42577-foto-08033-136-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42578 | Carrer Bellit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-bellit | GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | II aC-V dC | Figureta de marbre que representa un cap femení localitzada en el pati d'una casa mentre es realitzaven unes obres. Sembla ser que tenia una alçada de 21,5 cm i una amplada de 14 cm. Es pot datar a la primera meitat del segle I dC. No es coneix l'aparició d'estructures associades, però sí la de ceràmica romana que hauria desaparegut. | 08033-137 | Carrer d'en Bellit, núms. 6-8 | Les notícies que es tenen procedeixen d'en C. Miró (1986) | 41.6348500,2.1620600 | 430208 | 4609574 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42578-foto-08033-137-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42578-foto-08033-137-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42578-foto-08033-137-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42579 | Torrent Salzer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-salzer | GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. ZAMORA, F. (1973). Diario de los viajes hechos en Catalunya (1784). http://xsb-articles.blogspot.com Una claveguera amb història (consulta realitzada el 03/12/2008) | II aC-V dC | Claveguera, encara en ús, que canalitzava les aigües residuals que baixaven pel torrent Salzer des de Sant Salvador, al nord-est de Caldes. Segons C. Miró, la part possiblement coberta en època romana seria la que va des de la Font del Lleó fins a l'actual carrer de Barcelona. Es tracta d'una coberta feta d'obra o d'opus caementicium. Actualment és la claveguera principal de la xarxa de clavegueram de Caldes i això fa que sigui molt difícil que es pugui observar bé el tipus de construcció utilitzat. | 08033-138 | entre el carrer Torrent del Salze i carrer Jaume Balmes | L'any 1784, F. Zamora és el primer que parla d'aquesta claveguera, fent una descripció completa, ja que hi accedeix mentre observa treballar els cistellers que treballaven el vímet. L'any 1993 amb motiu de la revisió de la Carta Arqueològica, es visità el lloc, però no es constataren restes arqueològiques en superfície. | 41.6349100,2.1646300 | 430422 | 4609579 | -218/476 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42579-foto-08033-138-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42579-foto-08033-138-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42579-foto-08033-138-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42580 | Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-marimon | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.Terrassa. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A. (2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 37. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | IIaC - VdC | Restes de materials arqueològics que haurien estat localitzats a les terres de conreu de la Torre Marimon que consistirien en les restes de paviments tègula i ceràmica d'època romana, sense cap més precisió. | 08033-139 | Al Sud del terme municipal | L'any 1961 De Montes publicà la notícia de l'existència de materials romans trobats en les terres de conreu de la casa de la Torre Marimon, sense especificar més detalls. L'any 1969 J. Estrada parla de la localització d'una vil·la imperial a Torre Marimon, sense donar cap més informació. L'any 1986 C. Miró no localitzà cap resta que confirmi l'existència d'aquest jaciment. L'any 1989 amb motiu de la realització de la Carta Arqueològica es prospectà en superfície per la zona i tampoc aportà cap dada. | 41.6128400,2.1698900 | 430837 | 4607124 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42580-foto-08033-139-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42580-foto-08033-139-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42580-foto-08033-139-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp realitzat el mes de novembre de l'any 2008 no s'ha trobat cap indici que permeti localitzar un possible jaciment. Tampoc s'han trobat restes ceràmiques. | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42449 | Font - fanal de la Plaça de l'Àngel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-fanal-de-la-placa-de-langel | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU - REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XX | Font que consta de dues piques rodones de forja, per on s'escorre l'aigua que raja en polsar les aixetes corresponents. La font feta igualment del mateix material, està col·locada damunt d'un basament de pedra. Entremig de les dues piques, surt una segona part que correspon físicament a la base de la farola o fanal. Aquesta està igualment feta de forja, i ambdós costats es pot observar una aixeta de bronze amb un polsador. Per damunt, continua el tronc del fanal decorat amb motius geomètrics, fins a trobar, un braç horitzontal que sustenta com un canelobre, tres braços, al capdamunt dels quals hi ha tres fanals; el central es troba per damunt dels dos situats als extrems. | 08033-8 | Plaça de l'Àngel, s/n | La font fou realitzada a principis del segle XX, possiblement construïda l'any 1922, època en què s'urbanitzà la Plaça de l'Àngel. El nom popular de la plaça tindria el seu origen en una de les antigues entrades a la vila emmurallada, coneguda amb el nom de Portal de l'Àngel. La plaça on es troba el fanal ha canviat en vàries ocasions de nom, entre ells, la Plaça del Progrés, o la Plaça d'Alfons XIII. També es coneix aquest indret com a Plaça del Quiosc, nom que ve donat per un quiosc construït a inicis del segle XX per l'arquitecte municipal, Manuel Raspall. | 41.6322300,2.1636900 | 430341 | 4609282 | 1922 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42449-foto-08033-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42449-foto-08033-8-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42452 | Termes Victòria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/termes-victoria | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. COSTA, R.; MONLEÓN, A i altres (2002). Història termal de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA A. (1848). Documentos para la historia de Caldes de Montbuy. | XIX-XX | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa, planta soterrani i tres pisos, amb la coberta de teula àrab, a dues aigües. El carener no és perpendicular a la façana principal. La façana de ponent és la més important ja que presenta una obertura cap al jardí. Les obertures de la façana són simètriques tan verticalment com horitzontalment. La façana principal d'accés a l'edifici, té a cadascun dels pisos, tres obertures amb balconera i voladís. La façana del carrer Barcelona és molt diferent; les obertures del primer i segon pis tenen forma quadrada i es troben alineades simètricament. En canvi a la planta baixa i tercer pis, les obertures formen un arc de mig punt. La façana acaba amb un ràfec sostingut per petites mènsules decoratives. Del seu interior cal destacar unes pintures murals realitzades pel pintor Francesc Domingo. Sembla ser que al jardí hi hauria part de la muralla de l'antiga vila de Caldes. | 08033-11 | Carrer de Barcelona, núm. 12 | El balneari fou construït a començaments del segle XIX, i era conegut amb el nom de Balneari Llobet. La casa de banys havia estat inicialment propietat d'en Josep Antoni Llobet i Vall-llosera (1779-1861). El seu nou propietari, el Sr. Monteis, l'anomenarà Balneari Victòria, que de fet serà el nom de la seva esposa, Victòria Prats. Aquesta, en quedar vídua, va traspassar el balneari a l'avi matern del Sr. Anglí. Actualment les Termes Victòria està regentat per la família Anglí des de l'any 1917. Entre les reformes i ampliacions que ha tingut al llarg de la història destaca l'annexió de la casa de banys o Balneari Forns . | 41.6342300,2.1616100 | 430170 | 4609506 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42452-foto-08033-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42452-foto-08033-11-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42461 | Cementiri Municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-municipal-2 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XIX | Cementiri municipal format per un conjunt de construccions funeràries organitzades en tres recintes a través d'una trama de passeigs o carrers disposats en rectangle. El perímetre és de planta rectangular bàsicament, amb un espai afegit a la banda esquerra on hi ha una porta d'accés més moderna fent xamfrà. El primer recinte, és el més antic, on està situada l'entrada principal del cementiri. La portalada està formada per un conjunt de dovelles de grans dimensions formant un arc de mig punt. Al centre, la data de construcció '1883', i per damunt, en relleu, segurament afegit en èpoques posteriors l'escut de Caldes de Montbui. La portalada de dovelles està integrada a un mur perimetral que resseguint la porta acaba amb una coberta de maó on damunt s'hi troba col·locada la creu, realitzada en ferro forjat. A l'entrada hi ha dos parterres situats ambdós costats, on s'hi troben els panteons més antics, com el de la família Torres i Germà, de l'any 1898, o el de la família Augé. Darrera dels panteons de la banda dreta es troba la fossa comú, on el mes d'octubre d'aquest any s'han instal·lat un seguit creus, totes elles blanques. Els nínxols d'aquest cementiri estan ordenats per illes, carrers i categories. Així trobem els nínxols de primera categoria, o panteons familiars; els nínxols de segona categoria, semblants a una capelleta, caracteritzats per ser familiars, de dos pisos, superposats, amb teuladeta de doble vessant pels més antics, tot i que d'èpoques més modernes podem trobar-ne amb coberta plana, i amb l'ossera disposada al davant de cadascun. Finalment, els nínxols de tercera categoria, que només trobem adossats al mur perimetral del cementiri. A l'oest, hi ha un segon espai, de planta rectangular, En aquest fent xamfrà s'ubica l'entrada més nova del cementiri. Bàsicament està ordenat per un seguit de nínxols de paret, anomenats de tercera categoria, i un seguit de nínxols de capelleta, aquests de segona categoria tocant a la paret orientada al sud-oest. Destaquen les noves creus de la fosa comú protestant que s'han col·locat durant el més d'octubre del 2008. Seguint pel passadís central, s'accedeix a un tercer espai, bàsicament format pels nínxols - capelleta i un seguit de panteons, d'on destaca el de l'artista Manolo Hugué. L'últim espai és el més modern, i que està en procés d'expansió, distribuït en tres illes i carrers, i on hi ha la previsió de construcció de cent nínxols de segona categoria (amb dues sepultures i ossera). | 08033-20 | C-59 direcció Sant Feliu de Codines, PK. 15 | L'antic cementiri de Caldes de Montbui estava situat a la Plaça de Pau Surell, al costat de l'Església de Santa Maria. Un cop construït el nou cementiri l'any 1883, es va fer el trasllat dels nínxols i l'ossera. | 41.6382800,2.1726500 | 431094 | 4609947 | 1883 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42461-foto-08033-20-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42461-foto-08033-20-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42472 | Antigament Can Fontcuberta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antigament-can-fontcuberta | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XX | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes amb la coberta a dues aigües, construïda amb teula àrab. La planta baixa estava destinada a destil·leria i botiga, com encara es pot llegir per damunt de la persiana: 'LA VALLESANA'.La coberta té un voladís d'uns 30 cm aproximadament de la façana amb una cornisa motllurada. Actualment, està taponada per vegetació, les arrels de la qual, acceleren molt més ràpidament el procés de degradació de l'estructura. La façana es composa de tres eixos verticals, tot i que la distribució de les obertures de la planta baixa per a fer-hi un establiment fa que la uniformitat quedi trencada. En el centre de la façana, concretament a la segona planta s'observa un escut heràldic en relleu, amb dos ramells de raïm a cada costat i la inscripció 'MARCA DE FABRICA'. L'acabat de la façana és d'arrebossat senzill, sense esgrafiats ni pintura. No obstant això, destaquen els dos mosaics ceràmics d'antics anuncis de licors de fabricació local, situats a banda i banda i banda d'una de les finestres de l'antiga botiga, fetes en rajola ceràmica, de 15 cm x 15 cm cadascuna, amb una superfície total de 11 rajoles d'alçada per 4 d'amplada amb un fons groguenc i un fris que les emmarca de color blau. A la publicitat del costat esquerra es llegeix acompanyat de la imatge de l'ampolla 'FLORS DEL REMEY - EL LICOR CLASICO'. Al costat dret, seguint el mateix estil amb la imatge de l'ampolla i etiqueta que recorda l'Anís del Mono, destil·lat a Badalona, es llegeix 'ANIS NARANJA, LA BEBIDA IDEAL'. | 08033-31 | Carrer Major, núm. 55 | Antigament era coneguda com a Can Fontcuberta. Els propietaris tenien una destil·leria de licors casolans a la part del darrera de la botiga. En canviar de lloc, aquesta casa va quedar en desús. | 41.6338800,2.1634000 | 430319 | 4609466 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42472-foto-08033-31-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42472-foto-08033-31-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42481 | Casa al Passeig del Remei, 16 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-passeig-del-remei-16 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, construït entre mitgeres, amb la coberta a dues vessants, i de teula àrab. Totes les obertures de la façana principal tenen proporcions verticals. La façana presenta una component horitzontal important, degut a la posició central de la balconera a la qual s'hi accedeix des de qualsevol dels dos finestrals. La façana està estucada i alterna amb dues franges decoratives de rajoles de ceràmica. Aquesta queda rematada per un mur corbat recordant un frontó. | 08033-40 | Passeig del Remei, núm. 16 | Les edificacions del carrer on es troba la casa, es varen iniciar a finals del segle XIX i inicis del segle XX, ja que aquest passeig es construí als voltants dels anys 1860. El nom del passeig es deu a l'ermita que es troba una mica més amunt. L'arquitectura de les cases d'aquest passeig és encara força homogènia ja que es tracta d'un seguit de cases d'estiueig generalment de planta baixa i dos pisos com a alçada màxima. | 41.6371100,2.1621500 | 430218 | 4609825 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42481-foto-08033-40-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42481-foto-08033-40-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42501 | Torre Marimon - Mas Coromines | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-marimon-mas-coromines | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XX | Edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa, dos pisos i golfes. La teulada és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal i construït amb teula àrab. El ràfec està construït a partir de vàries fileres de maons superposats i a les façanes laterals, acaba per una mènsula decorativa feta també de totxana. Tant les obertures de la façana principal com laterals presenten una perfecta simetria tan a nivell vertical com horitzontal. A la porta d'accés principal de l'edifici s'hi accedeix mitjançant sis esglaons de pedra. La portalada està construïda amb dovelles de pedra formant un arc de mig punt. A cada costat, hi ha tres obertures, amb una llinda en forma d'arc rebaixat, brancals i ampit de pedra, i tancament amb porticons de fusta. Al primer pis, i segon, per damunt del portal, dues obertures separades per un pilar i a cada costat tres balconeres sense voladís i una balustrada. El segon pis es repeteix exactament igual. En arribar a les golfes, s'observa, centrat a la façana, set d'obertures, disposades en arcs i fetes de maó. Als dos extrems d'aquestes finestres i per damunt, hi ha tres obertures rodones, també fetes de maó. Les xemeneies estan construïdes amb el mateix material i al seu damunt, un curull de ceràmica de port piramidal. La façana està feta amb paredat de pedra mitjana a grossa. A banda i banda de l'edifici principal, es troben adossats altres edificis annexes, tots ells seguint el mateix estil arquitectònic, de planta rectangular i que consten de planta baixa i dos pisos o tres majoritàriament. Entre aquests edificis annexes, cal esmentar les aules pels alumnes, biblioteca, el porxos, la vaqueria on es guarda la palla pel bestiar o la torre. Aquesta última, es troba situada a la banda esquerra, decantada de l'edifici principal. Mesura 30 metres d'alçada i és de planta rodona, amb escales al seu interior per on s'accedeix a la part més alta de la torre. Les obertures disposades en llarg del mur recorden les espitlleres,i totes elles estan envoltades per llinda, brancals i àmbit de pedra. La torre de guaita queda rematada per un parapet de merlets. Just per sota d'aquests hi ha un ràfec construït de pedra formant una motllura d'arcs de mig punt superposats. | 08033-60 | Entre el Torrent Sec i la riera de Caldes | L'origen del nom de la Torre Marimon es remunta al final del segle XVI (1574-1575). Moreu-Rey (1962), documenta el nom de 'Torra d'en Moles' (1470) associada a l'antic nom de la Torre Marimon. De l'any 1532 també troba escrit en un document 'la qual antigament sen deya torra den Mosen Moles'. Referent a l'origen de la Torre troba un document on s'esmenta que l'honorífic Jaume Moles, 'dominus domus de la Torre', ciutadà de Barcelona (1463, 1487), que la posseí després de Francesc Valls. També va rebre el nom de Mas Coromina o Coromines i probablement canvià el nom a partir del segle XV, quan Romeu de Marimon es casà amb Elisabeth Moles o Coromines. La família Marimon no té relació amb Caldes de Montbui amb anterioritat ja que les seves propietats s'estenien durant l'època medieval pels termes de Plegamans, Palau, Palaudàries i Bigues. Al final del segle XVII la torre passà a mans del baró de Canyelles Joseph Terré i Marquet, i successivament als seus descendents. Al final del segle XVIII la Torre Marimon és propietat de Domingo de Bouffard. La Diputació Provincial de Barcelona, el 1907 es planteja la creació d'una granja escola destinada a la capacitació dels homes del camp, i per realitzar aquest projecte els cal la compra d'una finca. Dues són les opcions: la Torre Marimon a Caldes de Montbui i can Pascalí, a Santa Coloma de Gramanet. Els dos paratges semblen adients, però finalment es decanten per la Torre Marimon, ja que el diputat Raventós advoca per les millors condicions de Caldes, amb una extensió de terreny més àmplia i una major quantitat d'aigua en els seus dominis. Quan l'11 de juliol de 1911 s'estableix a Barcelona l'Escola Superior d'Agricultura, es deixarà de parlar de l'anterior projecte i no serà fins l'any 1920 quan es convocarà un concurs per a l'adquisició d'una finca destinada a la construcció d'una granja escola. L'arquitecte Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat de Catalunya, es proposarà per la compra, que la Mancomunitat farà efectiva el mes de juliol de 1921 per instal·lar-hi la granja escola, que formarà part de l'Escola Superior d'Agricultura. L'any 1926 s'inaugurarà l'Escola de la Torre Marimon, que s'havia adquirit finalment per 275.000 pessetes. Les obres de la granja seran encarregades a l'arquitecte al servei de la Diputació, Josep Bori Gensana, que abandona el projecte per discrepàncies amb algun dels diputats. El 7 de març de 1923 es realitza el projecte de l'edifici central, una vaqueria i un pensionat. Posteriorment, Lluís Planas i Calvet també arquitecte de la Diputació, es farà càrrec de la represa de les obres. Sembla que les activitats de l'escola començaran pels voltants de 1925, ja que el primer director de l'escola serà Joan Salom i Calafell que exercirà el càrrec des de 1925 fins el 1928. Al final de 1926 es vol millorà l'edifici de l'escola i serà el constructor Antoni Baixeras el que realitzarà la major part de les obres d'adaptació. L'any 1928 es construiran els habitatges per als guardes i es reconstruirà l'antiga ermita de Sant Julià (romànica en origen). El 1930 es construeixen un centre de pràctiques agrícoles, un dipòsit d'aigua i una escola menagère o escola domèstica de la dona. Aquesta mateixa data el rei Alfons XIII visitarà les instal·lacions de la Torre Marimon. Més tard la Generalitat de Catalunya reestructurarà l'escola, se suprimirà l'escola menagère i es realitzaran canvis al centre de pràctiques agrícoles. Durant el període de la Guerra Civil Espanyola s'aturaran les activitats, ja que aquesta serà requisada i passarà a ser una escola de carabiners. Al final de la guerra esdevé una escola de capacitació depenent del Ministeri de Foment. El 1943 es duen a terme una sèrie de reformes que passaran per adaptar l'antiga escola menagère com a biblioteca i aules per a estudiants; es millorarà la cova experimental que durà el nom de Sant Jordi i s'hi instal·larà un observatori. | 41.6128400,2.1698900 | 430837 | 4607124 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42501-foto-08033-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42501-foto-08033-60-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Bori Gensana, Lluís Planas i Calvet i Antoni Baixeras | (Continuació història)Durant els anys 1950 a 1960 serà escola mitjana d'agricultura i la superior es mantindrà a Barcelona. L'any 1958 es continuaran millorant les infraestructures, amb la construcció d'un camp d'esports i del Club d'Estudiantes San Fernando, i la compra de nova maquinària per tal de poder donar un millor servei als alumnes. L'any 1979 la granja escola incorpora els estudis de formació professional de 1r grau i el 1981 els de 2n grau que conviuran amb el de capacitació fins al 1983 que es tancarà aquesta línia educativa. El títol de formació professional l'expedirà l'Institut d'Ensenyament Secundari Manolo Hugué fins al 1996, any en el qual la Torre Marimon deixarà de funcionar com a granja escola. Actualment és la seu de l'Institut de Recerca i Tecnologies Alimentàries (IRTA). El seu director és en Joaquim Adillon.Durant l'any 2008 s'estan duen a terme reformes de les façanes i cobertes de tots els edificis que composen el conjunt de la Torre Marimon. | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 349,37 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc