Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42814 | Casa dels mestres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-dels-mestres | XX | Les Cases dels Mestres es van enderrocar durant el mes de març de 2010. | <p>Les cases dels Mestres es van enderrocar durant el mes de març de 2010 per a construir-hi un equipament amb espais per a la gent gran, programes d'integració sociolaboral i formació d'adults. </p> <p>Es tractava d'una construcció de planta rectangular, amb la coberta de teula àrab, a dues vessants. A cada cantonera del carrer Font i Boet hi havia una torreta amb coberta en teula àrab i a quatre vessants. L'edifici era de planta baixa i pis, a excepció de les dues torretes que tenien un segon pis. Les façanes exteriors donaven per una part al carrer Font i Boet, per l'altra amb el carrer Sentmenat i també comunicaven amb el carrer del Geògraf Aparici. La casa presentava diversos àmbits separats per parets mestres independents. Les entrades a l'edifici formaven arcs de mig punt. Les obertures, tant a la planta baixa com al primer pis, eren de forma rectangular i algunes tenien una balconera amb voladís i barana de forja. El tercer pis comptava amb tres obertures en arc de mig punt, separades per columnes de pedra alternada amb totxo, arrebossades. Per sota de la coberta hi havia una decoració amb motius ceràmics de color blau.</p> <p>Actualment es tracta d'un edifici de nova construcció, de tres plantes, on s'han habilitat sales de reunions, espais polivalents, despatxos i aules.</p> | 08033-373 | carrer Font i Boet | <p>Aquest edifici havia estat l'habitatge dels mestres de l'escola de Caldes. Va ser construït durant els anys 1930 i abandonat uns anys després.</p> <p>El març de l'any 2010 l'edifici va ser enderrocat a causa del mal estat que presentava l'estructura en aquell moment (<a href='https://www.caldesdemontbui.cat/actualitat/noticies/comenca-lenderroc-de-les-cases-dels-mestres.html'>Comença l'enderroc de les Cases dels Mestres, març 2010</a>). La inauguració del nou equipament va tenir lloc a finals de l'any 2011. Durant el 2021 es van portar a terme obres d’ampliació de l'edifici.</p> | 41.6308300,2.1642000 | 430382 | 4609126 | 1930 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42814-foto-08033-373-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42814-foto-08033-373-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Altres | Inexistent | 2024-09-18 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||
| 42813 | Rellotge de sol de l'església Santa Maria de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-lesglesia-santa-maria-de-caldes | XIX-XX | <p>Rellotge de sol, del tipus vertical declinant. Es tracta d'un rellotge esgrafiat i policromat amb el fons blanc i la resta de decoració en color terrós. Les línies horàries estan perfectament delimitades, senyalant les hores i les mitges hores. La numeració és de xifres romanes, de les 6 a les 4. El gnòmon de vareta es troba orientat al sud-est. Aquest surt de la boca d'un sol, amb la cara antropomorfe. A la part de dalt i a banda i banda del sol hi ha esgrafiat el lema 'FUGIT TEMPUS'.</p> | 08033-372 | Plaça de l'Església, núm. 12 | <p>Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'acceleració del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. Tan sols a pagès, on les hores son més plàcides, s'ha pogut refugiar el rellotge de sol, desplaçat d'un món frenètic que ha deixat de comptar per hores i ha passat a fer-ho per minuts.</p> | 41.6321600,2.1624900 | 430241 | 4609275 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42813-foto-08033-372-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42813-foto-08033-372-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42812 | Escudella de llenties Parellada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escudella-de-llenties-parellada | XX-XXI | L'escudella de llenties és un plat gastronòmic que s'elabora a partir dels productes que proporciona l'horta de Caldes i l'aigua termal de la Font del Lleó. Normalment aquest tipus de llegum es pot trobar cuinat al carrer Major, però un cop l'any, al més de mar,amb motiu del mercat de l'olla i la caldera i el mercat d'artesans, hi ha una mostra dels oficis antics i de les arts culinàries de l'olla i la caldera. En aquest marc, la cuinera fa una desmostració al mig de la plaça de la Font del Lleó, on tothom pot degustar aquest plat tant característic de la vila. | 08033-371 | Carrer Major, núm. 11 | Fa deu anys aproximadament, que la Maribel, va agafar el negoci dels seus sogres. Un dels plats sucul·lents dels quals només ella té la recepta, és l'escudella de llenties. Un cop l'any, al mes de març, amb motiu del mercat de l'olla i la caldera, aquesta cuinera fa una demostració al públic d'una tradició molt arrelada. | 41.6326900,2.1637400 | 430346 | 4609333 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42812-foto-08033-371-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42812-foto-08033-371-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Maribel Merino | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42811 | Mercat de l'olla i la caldera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mercat-de-lolla-i-la-caldera | XX-XXI | Mercat de caire turístic, vinculat a la història de Caldes i relacionada amb l'olla i la caldera. Durant dos diesi ha tot un seguit d'oficis antics, que es troben representats en aquest mercat amb parades d'artesans que mostren com es treballava antigament. A més a més, durant una setmana, als restaurants de Caldes es fa una desmostració gastronòmica anomenada 'de l'olla i la caldera', on cada restaurant fa un seguit de tastets anomenats 'tastaolletes'. Alguns dels restaurants que hi participen activament són l'Hotel balneari Broquetas, l'Hotel balneari Termes Victòria, el Bosc Gran, El Remei, La Bóta de Caldes, Mediterrània, Na Madrona, Robert de Nola i Violeta de Caldes. Al mercat hi ha demostracions de cuina i degustacions de productes que provenen de les hortes de Caldes i que estan elaborades amb l'aigua termal de la Font del Lleó; es fan varis espectacles que animen els dos dies com cercaviles, tallers familiars, malabars,etc. Alguns dels artesans que es poden observar en directe són el llauner, el forner, el cisteller, el terrissaire, etc. | 08033-370 | nucli urbà | Històricament sembla que les calderes havien estat l'olla de la gent pobre. Al segle XVII, hauria crescut una activitat caritativa on es repartiria entre els més pobres el contingut de la caldera,. Aquest fet sembla ser que hauria estat l'origen dels guisats i el repartiment en actes festius. Relacionat amb la caldera, se sap que abans de l'any 1445, l'escut de Caldes només tenia com a símbol la caldera. Amb aquesta simbologia representava els habitants de Caldes, les aigües termals i el terme municipal. Després de l'any 1445, quan la vila va ser declarada 'Membre, braç i carrer de Barcelona' sembla ser que hi va afegir les quatre barres acompanyades de les armes de Barcelona. | 41.6342400,2.1623100 | 430228 | 4609506 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42811-foto-08033-370-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42811-foto-08033-370-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 42807 | Safareig dels calciners | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-dels-calciners | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. Http://nuriavila.blogspot.com (consulta realitzada el 02/02/2009) | XVIII-XIX | el safareig està en bon estat, ja que continua amb aigua al seu interior. Al darrera hi ha un mur on s'hi ha fet un forat. A l'exterior, la reixa que el protegia està parcialment arrencada. | Safareig de planta rectangular, de petites dimensions, mesurant 3,50m x 2,75m aproximadament, amb rentadora, on es portava a rentar i sobretot desinfectar la roba dels malalts infecciosos de l'antic Hospital. Aquesta té residus incrustats de la calç que s'utilitzava per a desinfectar la roba. | 08033-366 | Riera de Caldes | Segons el Sr. Josep Riu i el Sr. Amat de Sans, el safareig o bassa coneguda amb el nom dels calciners, té un origen molt antic, ja que confirmen que en aquest indret s'hi rentava la roba dels malalts infecciosos de l'antic Hospital. El nom de calciners li hauria estat donat per la senzilla raó de que per desinfectar la roba s'utilitzava calç viva. | 41.6336900,2.1609300 | 430113 | 4609447 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42807-foto-08033-366-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42807-foto-08033-366-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42807-foto-08033-366-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42804 | Cistelleria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cistelleria | TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XIX-XXI | Tècnica artesanal que utilitza el vímet i la canya com a matèries primeres per a la construcció de cistells i coves amb diferents mides depenent de la utilitat que se li vulgui donar. | 08033-363 | Museu Thermàlia | La cistelleria de Caldes va ser un ofici molt extès i reconegut, ja que a diferència d'altres pobles que havien de posar en remull el vímet durant una quinzena de dies per poder-lo treballar, els cistellers aprofitant l'aigua calenta de la font del Lleó que rajava a 72º només en necessitaven cinc. A Caldes hi havia varis tallers, cadascun amb quatre o cinc treballadors. Joan Poble en recorda varis: Cal Patxetxa, al passeig del Remei, cal Menut, Ca l'Abel, al carrer Major, cal Benet, cal Poble a la plaça de l'Església, Miquel Dubà, al carrer del Pont, i el cisteller de la plaça Arsenio Casabayó. Cadascú tenia una feina assignada; sovint els més joves que entraven com a aprenents, feien les feines de pelar el vímet, polir, etc. De coves i cistells n'hi havia de moltes menes, depenent de la utilitat que se li volia donar; així, s'han pogut documentar les canastres, relacionades amb el teixit, el cove femater (utilitzat pels pagesos per transportar-hi els fems), el cove de posar la roba, el cove terrelló (utilitzat pel mestre d'obres), la pollera (utilitzat per posar-hi gallines i altres aus, les carboneres o cove gros per transportar-hi el carbó, que eren uns grans coves o cabassos que podien ser col·locats en el llom d'un burro ja que tenien una cabuda de 150 a 200 quilos de carbó cadascun, o el cove per a la verema. Per a determinar la mida dels coves, els cistellers utilitzaven una canya gruixuda amb tres marques, amb les quals es determinava l'alçada, el diàmetre de la boca i l'amplada de la base. Algunes de les eines utilitzades per treballar la canya i el vímet eren el podall, les tisores de podar, el xapador, el massot, el ganivet de corb i la clivella. Les canyes s'anaven a tallar un cop a l'any als torrents i rieres que es trobaven a proximitat del poble. Després es pelaven amb una màquina i es duien al magatzem. Pel que fa al vímet, com que al poble no n'hi havia, es feia dur de fora. Es tractava d'un vímet molt dur, de color negre, que es posava a estovar en aigua calenta durant uns dies i això permetia treballar-lo fàcilment. Cada productor de cistells tenia una petita bassa situada a la font del Lleó, que era oberta unes hores per poder-hi treballar. L'any 1928, quan es va reformar la font, els cistellers van haver de canviar de lloc, portant a estovar el vímet al safareig de La Portalera. Al Museu Thermàlia hi ha una exposició permanent de l'ofici de cisteller així com dels estris utilitzats. Aquesta feina va quedar en desús un cop arribada la Guerra Civil. | 41.6344500,2.1615800 | 430168 | 4609530 | 2009 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42804-foto-08033-363-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42804-foto-08033-363-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Jaume Vilà | Durant el treball de camp s'ha pogut observar i entrevistar al Sr. Jaume Vilà, cisteller, que havia vingut a la fira d'artesans i de l'olla. Durant l'entrevista, el Sr. Vilà va fer una demostració de cistelleria. Aquest però no és de Caldes, ja que l'últim cisteller va morir fa uns anys. El sr. Vilà vé de la Selva. | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||
| 42802 | Can Motis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-motis | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, amb la façana principal orientada al nord. La coberta és de teula àrab, a doble vessant, amb el carener perpendicular a la façana principal. Destaca una terrassa porxada situada a la façana orientada a ponent que trenca la uniformitat de la coberta; aquesta és d'un sol vessant, i està construïda en teula àrab i bigues de fusta que suporten el pes de les teules. L'entrada a la casa es fa per aquesta façana. A la planta baixa té tres obertures, de les quals la central és la porta d'entrada a la casa i les altres, dues finestres idèntiques, totes elles vidrades i amb porticons de fusta. A la planta pis, a mà dreta hi ha una terrassa amb bigues de fusta i barana de ferro; a la seva esquerra una finestra que presenta les mateixes característiques que les situades a la planta baixa. A la casa s'hi accedeix a través d'unes escales, un cop passat per davant de Ca l'Alzina. | 08033-361 | Carrer de Santa Margarida, s/n | 41.6646800,2.1185400 | 426617 | 4612922 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42802-foto-08033-361-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42802-foto-08033-361-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 42800 | Casa del carrer de Santa Margarida, núm. 5 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-del-carrer-de-santa-margarida-num-5 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta de teula àrab, a una sola vessant. La façana està orientada cap el nord, i sense arrebossat, deixant la pedra vista. Presenta un portal amb la porta d'accés vidrada, i un portaló de fusta situat al seu darrera; El portal està emmarcat per un arrebossat de ciment i pintat amb tons vermellosos imitant els carreus de pedra d'esmolet. A la dreta del portal hi ha una obertura sense cap element arquitectònic destacable; a l'esquerra, hi ha una obertura de petites dimensions amb llinda i ampit de pedra. Al primer pis, s'observen dues finestres; totes dues estan emmarcades amb un arrebossat de ciment pintat amb tons vermellosos imitant els carreus de pedra d'esmolet exactament com el portal d'entrada. A la planta golfes, s'observen dues obertures simètriques, que presenten les mateixes característiques que la resta d'obertures de la façana. El ràfec de la teulada és senzill, amb una canal que recull les aigües pluvials i que baixen per un caneló situat a la dreta de la façana principal. | 08033-359 | carrer de Santa Margarida, núm. 5 | 41.6645900,2.1187900 | 426638 | 4612912 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42800-foto-08033-359-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42800-foto-08033-359-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42800-foto-08033-359-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 42799 | Cal Gil | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-gil-0 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, amb la coberta de teula àrab, a una sola vessant. La façana està orientada cap el nord-est. Presenta un portal adovellat, mig pintat, amb la porta d'accés vidrada, i un portaló de fusta situat al seu darrera; aquest es troba desplaçat al costat dret de la façana principal. A banda i banda del portal hi ha plantats dos rosers. A l'esquerra del portal hi ha una obertura sense cap element arquitectònic destacable. Al primer pis, s'observen dues finestres; totes dues estan emmarcades per carreus de pedra escairats, destacant l'ampit motllurat de la finestra que es troba per damunt del portal. El ràfec de la teulada és senzill, amb una canal que recull les aigües pluvials i que baixen per un caneló situat a la dreta de la façana principal. Fora de la façana té un petit muret sense portell fet de pedra i rajola ceràmica per damunt, que delimita un pati de petites dimensions fet amb rajoles de ceràmica vermella i una jardinera realitzada amb el mateix material i adossada a la paret de la façana principal; aquest pati presenta un graó a la part esquerra salvant el desnivell del terreny. | 08033-358 | Carrer de la Rectoria, núm. 8 | 41.6645300,2.1189200 | 426649 | 4612905 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42799-foto-08033-358-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42799-foto-08033-358-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42799-foto-08033-358-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 42798 | Ca la Vicaria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-la-vicaria | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, amb la façana principal orientada al nord-est. La coberta és de teula àrab, a una sola vessant. Presenta un portal adovellat, amb la porta d'accés vidrada, i un portaló de fusta situat al seu darrera; aquest es troba desplaçat al costat dret de la façana principal. Té un marxapeus fet de ceràmica vermella. Es pot observar també un banc de pedra adossat a la façana, concretament a la part esquerra del portal. Per sobre del banc de pedra hi ha una finestra amb una mosquitera, emmarcada de pedra escairada. A l'esquerra d'aquesta hi ha una segona obertura, més petita, amb una reixa de barrots de ferro. Al primer pis, s'observen dues finestres; totes dues estan emmarcades per carreus de pedra escairats, destacant la llinda treballada de l'obertura esquerra. El ràfec de la teulada és senzill, amb una canal que recull les aigues pluvials i que baixen per un caneló situat a la dreta de la façana principal. Fora de la façana té un petit muret sense portall que delimita un pati de petites dimensions fet amb rajoles de ceràmica vermella. A la part esquerra de la façana s'hi comença a enganxar una heura. | 08033-357 | Carrer de la Rectoria, núm. 10 | 41.6645600,2.1189000 | 426647 | 4612909 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42798-foto-08033-357-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42798-foto-08033-357-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42798-foto-08033-357-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 42797 | Can Miqueló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-miquelo | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, amb la façana principal orientada al nord-oest. La coberta és de teula àrab, a doble vessant. Presenta un portal adovellat, amb la porta d'accés vidrada, i un portaló de fusta situat al seu darrera. El marxapeus és elevat. Té un banc de pedra adossat a la façana, concretament a la part dreta del portal. Per sobre del banc de pedra hi ha una finestra amb doble porticó. Al primer pis, alineades horitzontalment s'observen tres finestres; les tres presenten un ampit que sobresurt de la façana; però només les dues de la dreta tenen pedra escairada que emmarca l'obertura. | 08033-356 | Carrer de Santa Margarida, núm. 7 | 41.6645500,2.1187200 | 426632 | 4612908 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42797-foto-08033-356-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42797-foto-08033-356-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42797-foto-08033-356-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 42796 | Ca l'Alzina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-lalzina-0 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, amb la façana principal orientada a ponent. La coberta és de teula àrab, a doble vessant, destacant una terrassa porxada que trenca la uniformitat de la coberta; aquesta està construïda igualment en teula àrab i bigues de fusta, desguassant cap a ponent. A la planta baixa té una porta adovellada formant un arc de mig punt. La porta d'entrada és vidrada, amb un portaló de fusta situat al davant. Aquest portal es troba arraserat pel sota de la terrassa. També té bigam de fusta. Presenta un marxapeus realitzat amb totxo. Al primer pis, orientades a la façana de migdia hi ha dues obertures simètriques horitzontalment, sense cap element arquitectònic destacable. Per damunt d'una de les finestres, cal senyalar un rellotge de sol del tipus vertical declinant. És policromat, pintat al fresc, alternant els colors vermells i taronges. La terrassa té una barana feta amb maó. A la part del darrera hi ha un edifici annex enderrocat del qual només queda part de les quatre parets mestres, construïdes amb pedra irregular i maó; pel que s'endevina, tenia una planta rectangular amb la coberta a una sola vessant i de teula àrab. Per la façana orientada a migdia hi ha una finestra tapiada amb totxo. L'entrada a aquest edifici annexa es feia per la façana orientada al nord-est. A la casa s'hi accedeix a través d'unes escales. | 08033-355 | Carrer de Santa Margarida, s/n | 41.6646000,2.1186000 | 426622 | 4612913 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42796-foto-08033-355-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42796-foto-08033-355-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42796-foto-08033-355-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 42795 | Rellotge de sol de Ca l'Alzina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-ca-lalzina | XX | és segurament a causa del despreniment del gnòmon que la cara del sol s'ha anat deteriorant amb el temps. | Rellotge de sol, del tipus vertical declinant. Es tracta d'una pintura al fresc alternant tonalitats vermelles, grogues i taronges, sobre un suport arrebossat de mides rectangulars, que es troba ubicat per sota mateix del ràfec de la façana orientada a migdia de Ca l'Alzina. Representa un sol amb cara humana, del qual encara es pot observar una petita part del somriure dels llavis i el naixement de l'ull per la banda esquerra. Després de la cara hi ha un cercle amb una estrella formada per quinze puntes de les quals es desprenen les flames de foc. A continuació es poden observar les línies horàries emmarcades dins del rectangle interior. Finalment, entre aquest rectangle delimitat per una línia vermellosa d'un centímetre d'amplada feta a mà alçada i el límit exterior del rellotge es poden apreciar encara les xifres àrabs, concretament, en ordre descendent de dalt cap a baix, 7, 5, 4 i el que sembla un 3. Malauradament el gnòmon de vareta que sortia de la boca ja no hi és. A la cantonera del rellotge encara es pot llegir la data en que va ser fet: 22/09-1936. No és llegeix l'autor. | 08033-354 | Carrer de Santa Margarida. Sant Sebastià de Montmajor | Segons el Sr. Pepet de la Rectoria, podria haver estat pintat per l'artista A. Vilà Arrufat, ja que aquest va pintar-ne d'altres a Sant Sebastià de Montmajor, i tots ells guarden un mateix estil. | 41.6646700,2.1186000 | 426622 | 4612921 | 1936 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42795-foto-08033-354-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42795-foto-08033-354-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42794 | Conjunt de cases del carrer del General Padrós, núm. 37 a 55 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-de-cases-del-carrer-del-general-padros-num-37-a-55 | XX | Conjunt de cases que consten de planta baixa, amb coberta de teula plana d'encaix a dues vessants. La façana està arrebossada i pintada, acabant amb una motllura que dissimula la canal que desaigua les aigües pluvials. Cada casa consta presenta dues obertures; a mà esquerra la finestra amb reixa de ferro, i a mà dreta, la porta. La casa amb núm. 41 ha modificat la porta d'entrada, originàriament de fusta, de dues fulles. | 08033-353 | carrer de Padrós, núm. 37 - 55 | 41.6278000,2.1658500 | 430516 | 4608789 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42794-foto-08033-353-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42794-foto-08033-353-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 42793 | Taller d'artesania pessebrística Deulofeu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/taller-dartesania-pessebristica-deulofeu | XX | Taller d'artesania especialitzat en el paisatge del pessebre. També realitzen elements complementaris com són les fonts, les anunciates, pallers i pous, els salts d'aigua o les coves i els corrals. En el taller s'utilitzen materials bàsics com el suro, la molsa, fusta, etc. Els treballs es poden fer a mida o per encàrrec. A més a més dels elements paisatgístics, també treballen amb l'escultora figuraire Montserrat Ribes, que realitza figures de fang, vestides amb roba d'origen murcià. | 08033-352 | Mas Llobet, s/n | El taller Deulofeu es troba representat a la Fira de Santa Llúcia (Barcelona) des de l'any 1929, el mateix any en que es realitzà la segona Exposició Universal de Barcelona. És en aquesta època quan Dolors Jutge de Deulofeu inicià l'elaboració i posterior venda a la fira de Santa Llúcia de la Catedral de Barcelona , de tota mena de casetes de suro i petits pobles que representaven tant paisatges orientals així com les masies catalanes i paisatges propis de Catalunya. Més tard, Maria Ferreres de Deulofeu, jove de Dolors, es va iniciar en aquesta feina, incorporant d'altres estris paisatgístics com molins, pallers, arbres de molsa i tot allò pugui formar part de la construcció d'un paisatge pessebrístic de caire popular. Posteriorment, Empar Deulofeu incorporà al taller, coves fetes amb suro pelegrí, molsa i petits troncs recollits amb tota cura del bosc. El fill de l'Empar, l'Albert Deulofeu, nascut l'any 1961, s'introdueix en el negoci del paisatge pessebrístic renovant els paisatges i construccions de pessebres de caire popular, amb l'elaboració de pessebres d'encàrrec de grans dimensions. Abans però, des de l'any 1975 i 1980 s'especialitzà en estudis artístics i de delineació; i del 1980 al 1983 estudià Arquitectura Tècnica. A partir de l'any 1987 és membre de l'Associació de Pessebristes de Palau-Solità i Plegamans. L'any 1989 va ingressar també a l'Associació de Pessebristes de Barcelona, on al mateix any de l'ingrés va col·laborar a l'exposició 'El Pessebre a Catalunya'”. L'any 1991, aconsegueix com a reconeixement a la seva tasca la Carta d'Artesà de la Generalitat de Catalunya. Des de fa anys, l'Albert Deulofeu compta amb la col·laboració de la seva companya, la Marta Casellas. | 41.6047100,2.1784200 | 431539 | 4606215 | 1929 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42793-foto-08033-352-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42793-foto-08033-352-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Albert Deulofeu | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42792 | Creu del Farell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-del-farell | TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | La creu formada per una peça de formigó armat pesant 458 quilos i collada al terra amb una fonamentació de ciment i pedregam recollit a l'indret mateix, envoltada de vegetació composada per alzinar i matolls. A vint metres de la creu es troba el punt de guaita per a la prevenció d'incendis i un punt geodèsic. | 08033-351 | Muntanya del Farell | Antigament i fins l'any 1962, dalt del Pic del Vent, a la muntanya del Farell hi havia col·locada una creu feta amb dos pals de fusta. Era petita i molt sensible a les inclemències del temps, donada l'altitud on es trobava. Jaume de Sans i Miquel Serrano, van anar a dormir al coll de la Bassa Roja per poder veure, de nit, la inauguració dels llums de la muntanya del Tibidabo. L'endemà al matí van pujar fins al pic del Vent i van veure que la creu de fusta havia desaparegut. A partir d'aleshores se'ls va ocórrer la idea de fer-ne una pel seu propi compte, i com que Miquel Serrano tenia contactes amb la comunitat religiosa de Can Rius, va demanar-los si seria possible agafar les antigues bigues del balneari, aprofitant que l'establiment s'estava reformant. Tot i que els capellans no hi van posar cap negativa, Jaume de Sans va aconseguir que 'Falange Española' s'impliqués en el projecte i donés diners per fer una gran creu de formigó. Antonio López va ser el paleta encarregat de fer-la. El seu cosí, Josep Martí, el va ajudar com a manobre i Antonio Aranda, que tenia un negoci de granit, els va assessorar a l'hora de triar els materials. La van fer al terrat de casa del paleta, amb uns motllos que ell mateix havia confeccionat. Un cop feta el jovent que havia anat seguint el projecte va haver de triar una data significativa per col·locar-la al seu lloc. Com que havia estat Falange l'organització mecenes de la peça, es va triar el dia 29 de gener de l'any 1962, dia en què el Règim commemorava el 23è aniversari de l'entrada de la vila per part de les tropes franquistes. El grup de nois vinculats a l'OJE (Organización Juvenil Española), va proposar la idea de pujar-la a peu i a força de braços, i, per demostrar que en serien capaços van fer una primera prova portant la creu des de casa d'Antonio López, al carrer de l'Estació, fins a l'Ermita del Remei. Així, el 21 de gener van començar la pujada cap el Farell portant la creu a les espatlles. Miquel Porto, que era fuster, va fer una estructura de fusta per poder transportar la creu a sobre d'aquest suport. Un cop arribats prop de la masia del Farell, deixaren la creu. La nit del 27 de gener el grup dormí a la masia del Farell i l'endemà, van acabar de pujar la creu fins dalt el pic del Vent. Es van fer els fonaments i s'aixecà la creu amb cordes i es tapà de pedres i ciment. Mossèn Ramon Gallofré improvisà un altar i va beneir la creu. | 41.6553000,2.1282800 | 427418 | 4611873 | 1962 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42792-foto-08033-351-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42792-foto-08033-351-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Antonio López | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 42791 | Barraques de vinya del Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraques-de-vinya-del-remei | XIX-XX | Dues barraques de vinya o de pagès, de planta rectangular ( 3'30 x 2'10 m.) amb la coberta de volta de mig punt, aparellada, feta de maons plans. A l'exterior, però, fa com una inflexió en els laterals. On s'ajunten les cobertes de les dues barraques, hi ha una canal que serveix per recollir l'aigua pluvial en bidons per la part del darrera. Sembla com si antigament la canal hagués baixat fins al terra i l'aigua s'hagués pogut emmagatzemar en algun dipòsit soterrat. Els murs són de paredat antic, amb petites pedres irregulars, maons i morter. La façana principal, orientada a migdia, està arrebossada. La porta d'entrada és de fusta forrada amb xapa i amb llinda plana feta amb maó. Els brancals estan fets de maons superposats i pintats de blanc juntament amb la llinda. Hi ha un marxapeus fet de maó. Per damunt de la llinda de la façana principal hi ha dues obertures simètriques recordant una espitllera, que es repeteixen a les dues façanes posteriors orientades al nord. Finalment se n'observen dues altres una mica més petites a la façana lateral orientada a llevant de la barraca situada més a la dreta. A uns deu metres davant de les barraques, hi ha un petit dipòsit amb coberta de volta i maons plans, destinat a fer la barreja o 'caldo bordelès' (bullia bordelesa), i que es feia barrejant aigua i calç amb sulfat de coure per sulfatar la vinya. Cadascuna de les barraques conserva la llar de foc i les xemeneies. Davant de les façanes principals hi ha una pèrgola feta amb filferro collada a la paret i aguantada mitjançant tres postes de fusta col·locats verticalment, on a l'estiu es gaudeix de l'ombra de dues parres. A l'extrem dret de les dues façanes hi ha una olivera sense podar. | 08033-350 | Feixes de Can Duran | 41.6446400,2.1603300 | 430075 | 4610663 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42791-foto-08033-350-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42791-foto-08033-350-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 42790 | Fons Fotogràfic Josep Salvany i Blach | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-fotografic-josep-salvany-i-blach | XX | El Fons Salvany, dipositat a la Biblioteca de Catalunya, conté aproximadament 10.000 imatges en clixés positius i negatius en placa estereoscòpica de vidre en format 6 x 13 cm. Aquestes plaques fotogràfiques es conserven en les seves capses originals i cada una d'elles té un número identificador. Tot i que la majoria de fotografies estan realitzades pel propi Salvany podem trobar algunes d'altres membres del Centre Excursionista de Catalunya. L'abast cronològic de la col·lecció es situa entre 1911 i 1926. A aquest fons de plaques s'afegeixen sis carnets de visita i dues agendes manuscrites que permeten identificar cada clixé, aportant la descripció o títol de les imatges així com altra informació tècnica. En aquesta col·lecció digital les imatges s'han descrit, sempre que ha estat possible, seguint les anotacions d'aquestes agendes. Les fotografies de Salvany permeten un recorregut per la crònica social i cultural de la Catalunya de principis del segle XX. Tot i ser Barcelona i Martorell els entorns que més van interessar a Salven podem trobar imatges de la resta de llocs que va visitar. Esglésies, monestirs, creus de terme, esports de muntanya, paisatges, fonts, retrats de la gent del carrer i dels amics i familiars, són alguns dels temes d'aquesta col·lecció d'imatges. De Caldes de Montbui, destaquen un bon grup de fotografies, entre elles: Al pati senyorial de Caldes de Montbui (CM) -- Fons Salvany SaP_288_07 Casa a CM -- Fons Salvany SaP_114_03 Cova de la Verge del Remei a Caldes -- Fons Salvany SaP_114_05 Des de la bassa del molí -- Fons Salvany SaP_288_03 Nova vista de la bassa d'un molí de CM -- Fons Salvany SaP_288_04 Nova vista del patí senyorial de CM -- Fons Salvany SaP_288_08 Petit llac a prop del molí a CM -- Fons Salvany SaP_114_07 Pont de CM -- Fons Salvany SaP_288_01 Pont de CM a contrallum -- Fons Salvany SaP_288_02 Portada de l'església de CM -- Fons Salvany SaP_288_05 Un carrer de CM -- Fons Salvany SaP_114_08 Vista d'un Crist en majestat a l'interior d'una església de CM -- Fons Salvany SaP_756_04 Vista de CM des del balneari -- Fons Salvany SaP_756_02 Vista de CM des del bosquet -- Fons Salvany SaP_756_03 Vista parcial de CM -- Fons Salvany SaP_756_01 | 08033-349 | Carrer de l'Hospital, núm. 56. Barcelona | Josep Salvany i Blanch neix a Martorell el 4 de desembre de 1866. Va cursar estudis de medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona i es llicencià el 1891. Gran afeccionat a l'excursionisme científic i a la fotografia, l'any 1905 va ingressar al Centre Excursionista de Catalunya col·laborant activament en la publicació dels seus butlletins entre els anys 1918 i 1924. Van ser les seves excursions arreu de Catalunya les que li permetran crear una important col·lecció de fotografies. Va viatjar també per les Illes Balears i la resta d'Espanya, pels Estats Units, Europa, Egipte, Pròxim Orient, i en tots aquests viatges captà amb la seva càmera fotogràfica els monuments i la gent dels diferents països. Bon coneixedor de les tècniques fotogràfiques i de les innovacions tecnològiques va utilitzar la fotografia estereoscòpica, tècnica molt emprada entre els fotògrafs de l'època. Josep Salvany va morir a Barcelona el 28 de gener de 1929. | 41.3809800,2.1696500 | 430570 | 4581383 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42790-foto-08033-349-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42790-foto-08033-349-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Salvany i Blach | 98 | 55 | 3.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42789 | Can Poixench | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-poixench | XIX-XX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes; la coberta és a dues aigües, construïda amb teula àrab i amb el carener perpendicular a la façana principal que es troba orientada al sud-oest. Per la part del darrera de la coberta surt una torre de planta quadrada, aixecada amb maó, i la coberta a quatre aigües. Per cada façana s'observen tres obertures construïdes amb maó, formant un arc de mig punt i disposats a mena de plec de llibre. De l'exterior de la planta baixa surten unes columnes que suporten una gran terrassa amb balustrada arrebossada tota ella amb ciment, situada a la planta pis; per damunt de la balustrada, també es poden observar uns testos amb motius florals, tots ells de ciment, i una pèrgola, senzilla construïda amb filferro i aguantada amb ferros collats a la paret que a l'estiu queda coberta per una parra. La majoria d'obertures d'aquesta casa i els quatre escaires estan resseguides de fileres de maons disposats de forma decorativa. Les quatre façanes de l'edifici estan construïdes amb pedra granítica disposada de forma irregular, aplanada per la cara vista, i alternant de tant en tant amb maons. La façana acaba amb un ràfec format per tres fileres de maons que aguanten el pes de les teules d'acabament. | 08033-348 | Avinguda de Pi i Margall, núm. 185 | 41.6241000,2.1711800 | 430956 | 4608374 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42789-foto-08033-348-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42789-foto-08033-348-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 42788 | Pont del Pasqualet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-del-pasqualet | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Pont situat a la riera de Caldes, que consta de tres arcs de mig punt, d'igual amplada , que descansen en dos pilars centrals i dos estreps laterals que enllacen amb els marges de la riera. Els arcs estan construïts amb maons disposats en sardinell. La resta del pont està construïda amb pedra disposada de forma irregular, aplanada pel costat vist o exterior i lligat amb ciment. Per damunt, passa la carretera asfaltada que es dirigeix al Farell. Ambdós costats hi ha els guarda-rails. | 08033-347 | Carretera de Sant Sebastià de Montmajor, pk. 0 | Moreu-Rey (1962) situa aquest pont a la carretera del Farell, sobre la riera. El nom d'aquest pont li ve donat per la proximitat de l'antiga masia del Pasqualet, situada uns metres més avall. Aquest pont fou construït pels treballadors del Foment, quan es deixà d'utilitzar el camí de llambordes antic, que travessava l'actual càmping del Pasqualet en direcció al Castellvell, i es construí la carretera que condueix actualment al Farell, per on hi passaven els camions carregats de pedra. | 41.6453700,2.1532900 | 429489 | 4610750 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42788-foto-08033-347-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42788-foto-08033-347-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Foment | 98 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42787 | El Pasqualet de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pasqualet-de-dalt | XX | Casa de planta rectangular, que consta de planta baixa i pis, amb la coberta plana i transitable. Tota la casa presenta una gran simetria respecte a l'entrada principal; aquesta sobresurt de la façana amb una porxada vidrada i un esglaons que donen accés a l'interior de la casa. Per damunt, una balconera amb balustrada permet gaudir de l'imponent paisatge. La planta baixa queda delimitada pel primer pis amb un seguit de motllures lineals que sobresurten de la façana. També es poden observar dues franges de rajols ceràmics emmarcats per dues motllures rectilínies, decorats amb motius vegetals i florals representant les fulles i la flor de taronger per damunt dels quals, al centre hi ha tota una sanefa de taronges pintades. A les cantoneres de la façana principal, al primer pis s'observen dues gàrgoles per evacuar l'aigua de pluja de la coberta i dues més petites de les quals una està molt malmesa a la planta baixa, damunt del terrat del garatge. A la casa s'hi pot accedir bé pel camí de terra que va fins a una bassa rodona que ha estat transformada en piscina, o bé per unes escales de pedra i maó que van salvant el desnivell del terreny. Per sota de la casa hi ha una bassa de planta rectangular que mesura 6 metres x 8 metres, i gairebé 3 metres i mig de fondària, feta de pedra i rajol català vermell, amb quatre contraforts que aguanten els murs orientats a ponent (un) i a migdia (tres). | 08033-346 | Carretera de Caldes a Sant Sebastià, | Se sap que en aquesta casa hi ha viure en Moreu-Rey, anys després de que els seus pares, a causa de la guerra civil, haguessin de vendre bona part de la propietat de Can Pasqualet. Actualment hi ha uns masovers que fan el manteniment de la finca. Al seu interior, en una habitació hi ha gran quantitat de llibres emmagatzemats que havien estat propietat del mateix Moreu-Rey, molts d'ells en llengua francesa (tractats, gramàtiques, llibres filosòfics i científics, etc), d'història. Actualment no hi ha cap inventari fet de la col·lecció. | 41.6458300,2.1573600 | 429829 | 4610797 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42787-foto-08033-346-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42787-foto-08033-346-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 42786 | Can Pasqualet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pasqualet | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Casa de planta rectangular, que consta de planta baixa i pis, amb la coberta a dues aigües, de teula àrab i el carener perpendicular a la façana principal. Aquesta última es troba orientada a llevant. Des de la porta principal de la casa i fins a la cantonada de la façana hi ha un banc arrebossat adossat a la paret. No s'observen pedres treballades a excepció d'una llinda de fusta de grans dimensions que es troba a la dreta de la porta d'entrada, damunt d'una porta més petita, on hi ha gravat el nom de 'Miquel Rosas Pasqualet '1789'. A la planta pis, destaca a la façana orientada a llevant una obertura resseguida amb pedra d'esmolet, ben retallada, de la qual només queda una petita part de l'ampit. A la dreta d'aquesta, s'observa una obertura rectangular, amb balconera sense voladís i reixa de ferro senzilla. A la façana orientada a migdia destaca l'obertura on per sota de la qual hi ha una pedra amb la data gravada de '1722'. Aquesta obertura, de petites dimensions està tota ella resseguida de pedra ben escairada, amb un ampit amb voladís, però han estat pintades de color blanc com la resta de la façana. Just per sota de la casa, es pot observar un pou, fet tot ell de pedra, amb una gran llosa al damunt tallada de forma esfèrica, i una altra llosa, rodona també, però més petita, de 40 cm de diàmetre que un cop oberta servia per baixar la galleda al pou i pujar-ne aigua. Al seu costat, adossat té una pica de pedra, i tots els mecanismes manuals que permetien bombejar l'aigua, durant el segle XIX i principis de segle XX. A la dreta de la casa, hi ha un altre edifici de planta rectangular, amb coberta de teula àrab, a dues aigües i d'una sola planta. Antigament una part d'aquest edifici eren les corts per les bèsties; ja fa molts anys que fou transformat en restaurant. | 08033-345 | Carretera de Caldes a Sant Sebastià, pk. 0 | Moreu-Rey (1962), senyala que el nom de Pascolet és el nom modern de l'antic mas de la Fàbrega, restaurat o reconstruït entre els segles XVII i XVIII. Del segle XVIII es troben documents que parlen d'un tal 'Emmanuel Pasqual i Sala' o 'Pasqual del Molí', de 'al Pasqualet', ' i Mas Pasqualet'; o 'Mas Pasqual antea Amat', i 'Mas Pasqual antigament dit de la Fabrega'. Del segle XIX es troben documents que esmenten el 'mas Pascalet', ' Mas Pascolet' i 'Mas Pascualet' (escrit de diferents maneres). Antoni Pasqual (1696) és l'un dels 'pagesos de dalt'; Emmanuel Pasqual i Sala (1721); Magdalena Pasqual, dita 'la Pasqualet', casada successivament amb Jaume Montllor al 1729, amb Josep Rosàs i més tard amb Marc Sallent. Per una pedra col·locada sota una finestra que es troba situada a la façana de migdia, que donava davant de la carretera antiga de Castellvell, es pot llegir l'any '1722'. També i segons confirma la inscripció en una biga de fusta de la llinda d'una de les portes orientades a llevant es llegeix Miquel Rosàs Pasqualet (1778,1789); Se sap que els bens de la vídua Rosàs foren embargats. Un tal Coll, menorquí, després fabricant de calçats a l'illa, comprà l'heretat a l'encant i la revengué a l'any 1913 o 1914 als pares de Moreu-Rey, en Josep Maria Moreu i Henriette Rey. Aquests, més tard hagueren de vendre la millor part de la finca (amb l'antiga casa esdevinguda masoveria) després de la guerra civil. | 41.6441900,2.1549500 | 429626 | 4610617 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42786-foto-08033-345-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42786-foto-08033-345-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42786-foto-08033-345-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42785 | La Resclosa del Pasqualet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-resclosa-del-pasqualet | XX | Resclosa construïda transversalment en el curs d'aigua de la riera de Caldes amb l'objectiu d'elevar el nivell de l'aigua i desviar-la per aprofitar-la per captar aigua i desviar-la mitjançant mitjans moderns cap a la pedrera del Remei, que actualment s'utilitza com a embassament d'aigua potable per l'abastiment de la vila de Caldes de Montbui. Situada uns metres més avall d'on conflueixen amb la riera, varis torrents provinents de la vinya del Guerxo, fa una vintena de metres de llargada per 1,10m d'alçada i 50 cm de gruix. Al costat del camí d'accés hi ha una caseta on es controla el nivell d'aigua que entra mitjançant una reixa situada al costat d'unes escaletes, prop de la caseta. L'estrat arbori que envolta la resclosa està bàsicament dominat per alzinar (quercus), amb algun àlber (Populus alba), i freixe (Fraxinus angustifolia). Els estrats arbustius i herbacis són bastant similars al de l'omeda, però en el cas de les alberedes litorals es caracteritza per presentar vinca (Vinca diformis) i sarriassa (Arum italicum) i jonqueres (Molinio-Holoschoenion), i comunitats dominades per joncs com ara el jonc boval (Scirpus holoschoenus).. També hi ha la presència de bardisses i roldor (Rubo.Coriarietum), molt abundant als marges. Les bardisses un conjunt fitocenològic d'indiscutible personalitat, (Prumetalia spinosi), caracteritzat per l'espinositat i l'atapaïment dels arbusts i lianes que l'integren. A la bardissa amb roldor hi prenen una especial rellevància diverses plantes de la família de les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). | 08033-344 | Riera de Caldes, per sota del càmping del Pasqualet | Sembla ser que en temps antic, quan funcionava el molí ja n'hi havia una de resclosa en aquest lloc, però s'anà malmetent amb l'abandonament del molí. A principis del segle XX, amb el funcionament del molí com a serradora, la resclosa fou restaurada i ja més tard, per aprofitar l'aigua per omplir la pedrera del Remei, es reconstruí amb formigó. | 41.6432400,2.1557700 | 429693 | 4610511 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42785-foto-08033-344-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42785-foto-08033-344-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 42784 | Molí del Pasqualet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-del-pasqualet | BOLÓS, Jordi (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Cap.15, pàg. 363-389. Textos i estudis de cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160 i 161.Editorial Teide. Barcelona. PALLARÉS-PERSONAT, J.; AYMAMÍ, G. (1994). Els molins hidràulics del moianès i de la riera de Caldes. Arxiu bibliogràfic excursionista de la unió excursionista de Catalaunya de Barcelona. 90 anys d'activitats - 1904-1994. Núm. 31. XXVI Premi 'Sant Bernat'. Pàg. 93. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. pàg. 295. Ed. Efadós, S.L. | XVIII-XIX | Molí en ruïnes on actualment, entre mig de les bardisses s'endevinen quatre parets de pedra sòlida a la base, i d'adob a la part superior, una volta de pedra i un seguit de murs coberts d'esbarzers. Per la part de dalt del marge hi ha la bassa, molt ben conservada, de planta rectangular, que mesura trenta metres per vint metres, amb dos contraforts per la banda més alta del marge. Actualment al seu interior hi ha cavalls. Des del camí s'ha fet una rampa de terra que permet als cavallets entrar i sortir. | 08033-343 | Carretera de Caldes a Sant Sebastià, pk. 0 | Sembla ser que durant el segle XIX i bona part del segle XX fou conegut també amb el nom del 'Molinot'. Antigament també es coneixia amb el nom de Molí d'en Castellvell. A mitjans del segle XIX va ser abandonat i més tard tornà a ser utilitzat com a molí d'esmolet. Ja entre els anys 1920 i 1930 aproximadament es transformà en fàbrica serradora d'en Gaspar Sans, i passar a ser conegut com 'El Molí de la Serra'. Es va aprofitar el saltant d'aigua per fer funcionar la màquina de serrar. Segons Joan Pallarés (1994), aquest molí ja s'anomena l'any 1353 molí de Centelles i després de Selfores. La bassa està ben conservada ja que a principis del segle XX fou reconstruïda per poder aprofitar l'aigua pel reg. Potser aquest molí fora anomenat Molí del Pasqual durant el 1720, pel nom del propietari del Pascolet, anomenat Emmanuel Pasqual del Molí. (Moreu-Rey (1962), pàg. 161). | 41.6434400,2.1554600 | 429668 | 4610533 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42784-foto-08033-343-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42784-foto-08033-343-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42784-foto-08033-343-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | conegut també amb el nom del Molinot del Pascolet | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42783 | Rellotge de sol del Farell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-del-farell | XX | Rellotge de sol, del tipus vertical declinant, esgrafiat i pintat amb colors sorrencs. Orientació Sud-Oest. Línies horàries de 6 a 7, amb xifres aràbigues, i senyals per a les mitges hores. Porta la inscripció: 'EL FARELL / 1067-1967'. Sol al pol, dos àngels sostenen el quadrant. El gnòmon és de vareta i surt de la boca d'un sol amb cara antropomorfa amb dotze puntes, senyalant les dotze hores. A la part baixa del rellotge hi ha un lema: 'Déu envia la claror i jo faig d'apuntador'. | 08033-342 | Masia El Farell, antic restaurant.- Urb. El Farell, Passeig de les Flors, 27 | Sembla ser que l'any 1967 es va tornar a pintar el rellotge, resseguint els antics esgrafiats. Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'acceleració del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. | 41.6607900,2.1310800 | 427657 | 4612480 | 1967 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42783-foto-08033-342-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42783-foto-08033-342-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42782 | Forn de calç del Mas Corró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-mas-corro | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Forn de calç de planta circular i secció cònica, excavat al pendent d'un marge. A la part inferior, per la façana oest, hi ha l'accés a la cambra de combustió, de la qual es conserva l'obertura, que mesura d'1'2 x 1'5 x 2 m., amb un arc escarser Els murs són de paredat antic fet a base de pedres irregulars, algunes de dimensions considerables, unides amb fang i falcades amb pedruscall. el sostre s'ha ensorrat. L'interior de la cambra de cocció té les parets recobertes de pedra irregular, i part del seu interior ha quedat vitrificada per les altes temperatures a que estava sotmesa la calç, deixant a la vista uns regalims vitrificats de colors blaus,grisos i verds. | 08033-341 | Roure Gros | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari, ja que s'utilitzava en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o sorra; també s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Un forn de la capacitat abans esmentada trigava de vuit a deu dies i quan els entesos deien que ja era al seu punt segellaven la boca del forn i la part superior o curull amb pedres i fang durant quatre o cinc dies més. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.6316000,2.1492200 | 429135 | 4609224 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42782-foto-08033-341-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42782-foto-08033-341-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42782-foto-08033-341-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42781 | Eucaliptus d'en Senosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/eucaliptus-den-senosa | PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona. PHILIPS, Roger (1989). Los Arboles. Editorial Blume, S.A. Barcelona. | Eucaliptus monumental d'uns quaranta a cinquanta metres d'alçada i cinc metres de diàmetre. La seva copa és piramidal i alta. L' escorça (ritidoma) que es desprèn a tires i deixa el tronc llis i de colors clars en els exemplars adults. Presenta dimorfisme en les fulles. Per una banda, les fulles joves són ovalades, oposades, sense pecíol (sèssils), de base cordada, de color gris - blavós, d'uns 8-15 cm de longitud, 4-8 cm d'amplada i erectes (miren amunt). Les adultes són alternes, peciolades, asimètriques, falciformes i d'uns 15-25 cm de longitud; són de color verd fosc, amb la nerviació marcada, i pèndules (miren avall), i es disposen en un pla vertical, de manera que reben la llum igualment pels dos costats sense que es pugui distingir l'anvers del revers. Tant unes com les altres tenen les glàndules secretores en el mesòfil, visibles a contrallum com a punts més clars. Les inflorescències són solitàries o en grups de 2-3, a les aixelles de les rames superiors. Les flors són hermafrodites i grans (de fins a 3 cm de diàmetre) amb calze i corol·la fusionats formant un receptacle (opercle) llenyós. Els fruits són càpsules llenyoses dehiscents, de 4-5 valves, campaniformes, de color glauc i cobertes d'una pols blanquinosa. Les seves dimensions són aproximadament 1.4 a 2.4 cm de diàmetre, i contenen nombroses llavors. Les fulles de les branques velles d'aquesta planta s'utilitzen per les seves virtuts medicinals. En una de les branques es pot observar la ferida produïda per un llamp un dia de tempesta. | 08033-340 | Bosc de la Xerona | 41.6340700,2.1514100 | 429320 | 4609496 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42781-foto-08033-340-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42781-foto-08033-340-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||||
| 42780 | Cal Senyor Enric | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-senyor-enric | XX | Casa de planta irregular que consta de planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab, a quatre aigües. La façana està arrebossada, amb la part baixa protegida per llambordes. Les obertures de la façana principal formen un arc de mig punt, decorat amb una franja de pedra tallada en forma de llamborda. Per sota dels ràfecs hi ha unes obertures rectangulars, amb balconeres decorades amb ceràmica blava. Tota la finca està envoltada per un mur fet de pedra i arrebossat, amb pilars. Al pati interior es pot observar una caseta de pou semblant a un colomar, amb coberta de teula àrab, a sis vessants. | 08033-339 | Carrer Font i Boet, núm. 4 | 41.6318300,2.1631400 | 430295 | 4609238 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42780-foto-08033-339-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42780-foto-08033-339-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42780-foto-08033-339-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modernisme | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|105 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 42779 | Cova de l'Ermità | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-de-lermita | Cova situada en un penya-segat de la muntanya del Morro del Porc. S'accedeix per una fissura feta a la roca d'uns quaranta centímetres d'amplada. Al seu davant hi ha una alzina que tapa l'entrada. Només es pot entrar-hi encordat i acompanyat d'espeleòlegs. La seva profunditat varia entre 12 i 15 metres. Un cop a l'interior presenta varis passadissos, dels quals, el més important es realitza en una hora aproximadament. Al seu interior s'observen estalactites i estalagmites de calç de diverses mides. A uns deu metres aproximadament de l'entrada d'aquesta cova, per la banda esquerra, hi ha una segona entrada, a la qual només s'hi pot entrar fent ràpel d'uns 12 a 15 metres de fondària. Aquesta segona no comunica amb la primera cova, tot i que presenta característiques similars. | 08033-338 | Muntanya del Morro del Porc | Segons explica el Sr. Josep Ayguaseonsa i el Sr. Raimundo Garcia, després de la Guerra Civil espanyola, l'exèrcit instal·là un camp de tir darrera el turó de Can Camp, des d'on es feien pràctiques de tir utilitzant per blanc, el penya-segat on es troba la cova de l'Ermità. És per això, que tot el penya-segat està ple de rocs esmicolats i fissures, per la qual cosa cal extremar precaucions alhora de baixar cap a la cova. | 41.6625300,2.1434400 | 428688 | 4612663 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42779-foto-08033-338-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42779-foto-08033-338-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||||
| 42778 | Forns de calç del Morro del Porc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forns-de-calc-del-morro-del-porc | XVIII-XIX | Conjunt format per cinc forns de calç. Són de planta circular i secció cònica, excavats al pendent d'un marge. No es conserven les obertures de la part inferior que donaven accés a la cambra de combustió, però que per les dimensions dels forns, segurament mesurarien aproximadament 1'2 x 1'5 x 2 m. Els murs són de paredat antic fet a base de pedres irregulars, algunes de dimensions considerables, unides amb fang i falcades amb pedruscall. En un nivell de cota superior, es poden observar l'interior dels forns 1, 2 4 i 5. El treball de les màquines per eixamplar el camí com a pista forestal que permeti l'accés a vehicles d'extinció d'incendis forestals ha malmès una gran part d'aquests forns, com es pot observar encara en les fotografies realitzades els fregaments de la màquina. L'interior de la cambres de cocció tenen les parets recobertes de pedra irregular. En alguns indrets es pot observar encara malgrat el pas del temps, el camí d'accés dels carros que anaven a descarregar la calç. | 08033-337 | Camí del Morro del Porc | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari, ja que s'utilitzava en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o sorra; també s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safareigs així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Un forn de la capacitat abans esmentada trigava de vuit a deu dies i quan els entesos deien que ja era al seu punt segellaven la boca del forn i la part superior o curull amb pedres i fang durant quatre o cinc dies més. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.6595600,2.1360600 | 428070 | 4612339 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42778-foto-08033-337-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42778-foto-08033-337-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42778-foto-08033-337-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 42777 | Rellotges de sol de l'Ermita de la Mare de Déu del Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotges-de-sol-de-lermita-de-la-mare-de-deu-del-remei | XX | Rellotges de sol del tipus vertical declinant. El primer d'ells es troba ubicat a la façana principal orientada sud-oest, en la torre del campanar. Aquest està decorat al fresc utilitzant un color de tonalitat terrós, amb un fons més clar color sorrenc. De mides rectangulars, presenta una orientació sud-oest Les línies horàries de 1 a 6, són en xifres aràbigues. Del gnòmon de ferro surt una decoració esgrafiada amb motius florals. Per damunt del gnòmon es pot llegir la llegenda 'Hora dolça, pelegrí. De la joia amb la Mare!' ; per sota de les línies horàries, es pot llegir una segona llegenda 'Indicis umbra notat vibrante, huc sole, fugaces, quas, trahas, Matre beante, moras.' 'Signat 'T. Viñas'. Per sota segurament la data en que fou realitzat, que no es pot llegir clarament. Molt ben conservat. El segon rellotge també es troba a la torre del campanar, concretament a la façana orientada a migdia. És del tipus vertical declinant, de traçat rodó, formant una esfera que consta d'una línia d'un centímetre de gruix pintada de color negre, dins de la qual, a cinc centímetres hi ha un altre cercle també d'un centímetre de gruix, del mateix color. Dins d'aquest doble cercle és on es troben les xifres àrabs de l' 1 al 4 en ordre ascendent al costat dret, i del 5 al 12 en ordre descendent al costat esquerra. A l'interior d'aquest, un sol pintat de color negre, amb vuit puntes, ulls, nas i boca oberta, de la qual surt el gnòmon, una vareta senzilla de ferro i les línies horàries. Per sota d'aquest, en un rectangle amb fons blanquinós i delimitat per una línia negra amb dos cors en dos dels extrems (en sentit diagonal) d'un centímetre de gruix, una llegenda on es pot llegir: 'JO SI NO TINC SOL, TU SI NO TENS FE, ¿ES QUE VALEM RE?'. Molt ben conservat. No està signat. | 08033-336 | Passeig del Remei, s/n | Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'acceleració del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. | 41.6414500,2.1625600 | 430257 | 4610307 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42777-foto-08033-336-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42777-foto-08033-336-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | T. Viñas | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42776 | Creu de Baduell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-baduell | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 32. Editorial Teide. Barelona. | XX | Creu de ferro col·locada damunt un bloc de pedra d'esmolar de forma tronco-cònica posat verticalment. De fet aquesta pedra no és res més que una mola. La base és de pedres de l'entorn unides amb pòrtland per donar l'efecte de turó rocós. En la part de la pedra d'esmolar orientada al sud es pot llegir encara la data en que fou tornada a col·locar ' 1940 '. | 08033-335 | Cruïlla del camí de Baduell amb el carrer del Rossinyol, s/n | Segons Moreu-Rey (1962), la Creu de Baduell assenyalava a la vegada l'encreuament dels camins i els límits de terme. Aquesta es troba documentada a partir de l'any 1720 com a nom de partida: 'La Creu de Baduell' devia ser molt més antiga si creiem AAEC II (1883): 'se compon avuy sols del arbre. Avans diu que hi havia una creu de ferro en ques llegia que en 1400 ja ho era.' També es troba anomenada en textos del segle XIX. 'Testimonis vivents de Caldes en 1914 havien vist la creu.. Tenia una hasta de fusta ab creu de ferro a dalt'. Quan Mn. J. Mas escriu això (cap a l'any 1930), diu que 'Res no existeix de la creu'. Quan Moreu-Rey escriu el llibre, l'any 1962, senyala que aquesta creu feia pocs anys que havia tornat a ser reposada (hi ha la data 1940 gravada al peu de la Creu). Durant el treball de camp, Raimundo Garcia, manifesta que al seu interior hi ha un pergamí amb la història de la Creu de Baduell i de l'acte de l'any 1940 quan es tornà a col·locar la Creu. | 41.6385800,2.1963600 | 433069 | 4609961 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42776-foto-08033-335-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42776-foto-08033-335-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42775 | Font del Molí Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-moli-nou | XX | Font d'aigua de mina que raja a partir d'un canaló de ferro situat en un dipòsit quadrat cimentat damunt d'un pilar fet amb maons. Aquest està emmarcat dins d'una estructura rectangular, arrebossada amb ciment que va a parar a una pica de pedra trencada i restaurada posteriorment amb maó i arrebossada. L'excés d'aigua va a parar a un safareig o bassa de petites dimensions fet de maó i arrebossat d'un metre de fondària. Posteriorment es va afegir un segon safareig, molt més llarg, fet de totxo. En aquest últim hi ha un tub que permet xuclar l'aigua per ser aprofitada pel reg dels cultius d'horta pròxims. | 08033-334 | Carretera vella de Palau-solità i Plegamans, s/n | 41.6211900,2.1656100 | 430489 | 4608055 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42775-foto-08033-334-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42775-foto-08033-334-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 42774 | Molí Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-nou | BOLÓS, Jordi (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Cap.15, pàg. 363-389. Textos i estudis de cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. LLOBET VALL-LLOSERA, Anton (?). Documentos para la historia de Caldas de Montbuy (-). Ms. A l'Arxiu de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (a.1848) MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. PALLARÉS-PERSONAT, J.; AYMAMÍ, G. (1994). Els molins hidràulics del moianès i de la riera de Caldes. Arxiu bibliogràfic excursionista de la unió excursionista de Catalunya de Barcelona. 90 anys d'activitats - 1904-1994. XXVI Premi 'Sant Bernat'. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona. | XVIII-XX | Edifici de planta rectangular, que consta de soterrani, planta baixa i tres pisos, amb coberta de teula àrab, a dues vessants, amb el carener orientat a l'est i la façana principal orientada a migdia. Es troba fonamentat en el marge dret de la riera de Caldes, salvant un gran desnivell. Adossat a la façana orientada a l'est, un altre edifici, de planta rectangular i pis, amb la coberta de teula àrab, i en procés de ruïna. A la planta soterrània de l'edifici principal, s'observa el lloc on estaven ubicades les moles, tot i que el seu interior està ple de runa, terra i brutícia. Al darrera de l'edifici, adossat, es pot observar la bassa feta de pedra, plena d'aigua, que segurament és utilitzada pel cultiu. Prop d'aquesta primera bassa, n'hi ha una segona de grans dimensions, recordant les del molí d'en Ral, situat una mica més amunt d'aquest. Aquesta bassa actualment està en desús. Les seves parets fan en alguns llocs, més d'un metre d'amplada per dos metres d'alçada (des de l'exterior). Modernament es va fer una obertura de la mida d'una porta en el mur orientat al sud-est, per poder accedir al seu interior on hi ha plantats avellaners i productes de l'horta. Destaca un contrafort arrodonit de grans dimensions situat a la cantonada del mur orientat al nord, segurament per aturar la força de l'aigua quan baixava per la riera de Caldes en èpoques de pluges fortes. | 08033-333 | Carretera vella de Palau-solità i Plegamans, s/n | El funcionament del molí era el següent: el molí se situava a la vora del curs d'aigua de la riera de Caldes, en un indret on hi hagués un desnivell per obtenir un salt que li proporcionés l'energia per fer moure les moles. A més a més, disposava d' una resclosa, que permetia desviar l'aigua per un canal -rec o sèquia- fins a la bassa. Aquesta servia per a aconseguir una regularitat en la pressió de l'aigua que anava a parar per sobre el rodet i també per assegurar l'aigua en períodes de sequera. El molí fariner atenia la molta de gra de les pagesies del seu entorn. El molí Nou, com altres molins fariners van aparèixer segurament durant l'època medieval, i molts molins del segle XVIII devien aprofitar el lloc i sovint les construccions de molins més antics per tornar-se a implantar. Amb la industrialització iniciada al segle XIX, alguns d'aquests molins fariners especialment els establerts a les ribes dels cursos d'aigua es van adaptar per altres finalitats, com el pas a fàbriques de paper o de teixits o van anar desapareixent. Tot i això a Caldes, alguns molins fariners encara varen continuar funcionant fins que ja no pogueren competir amb les farineres modernes. | 41.6216000,2.1658200 | 430507 | 4608100 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42774-foto-08033-333-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42774-foto-08033-333-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42774-foto-08033-333-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42773 | Trull d'oli de Can Pujol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trull-doli-de-can-pujol | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 179. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII | Restes d'un antic trull on s'elaborava l'oli procedent del cultiu de les oliveres del Mas i propietats. Encara s'observen algunes de les parets, i una de les pedres del molí colgada per la terra i restes de l'enderroc. També es poden veure, tot i que plenes de fulles, dues bassetes o piques de planta circular on queia la pasta. Al darrera del mur orientat al nord, hi ha una bassa feta de pedra irregular mesurant aproximadament 4 metres d'amplada per 9 metres de llargària. Aquesta està plena de vegetació i aigua. | 08033-332 | Carretera Vella de Palau Solità, s/n | Moreu-Rey, (1962) situa el trull d'en Pujol prop de la mina del mas Pujol. La mina no s'ha trobat degut a la vegetació, però sí les restes del trull. El procediment de fabricació de l'oli, un cop els pagesos havien separat els terrossos, fulles o branquillons de les olives perquè quedessin netes, carregaven les olives i duien la collita cap el trull. En el molí era on es feia la part de la feina més laboriosa de tot el procés. Es pesaven les olives que s'anaven tirant per la gronsa. Aquesta era una caixa en forma de piràmide que funciona com un embut deixant caure per l'obertura inferior les olives que s'hi havien abocat. A continuació passaven pel bisenfí que portava les olives fins el trull on serien moltes i convertides en pasta. Aquest, estava format per una pedra inferior plana i vàries pedres giratòries unides per un eix . Les curres o moles anaven esclafant les olives que el bisenfí havia portat. Un cop formada la pasta, passaven per la batedora. Les anava remenant de manera constant, per passar després a la pastera, un dipòsit on anava a parar la pasta. Després es passava als esportins que eren uns abassos plans que s'apillaven en una mena de carretó formant el que s'anomena peu. Una vegada el peu acabat era conduït a la premsa la qual exercia una pressió que feia brollar l'oli. A mida que anava regalimant de la premsa era conduït a les bassetes on es netejava amb aigua i per decantació es separava aquesta de l'oli ja que pesava menys i sura . Un cop acabat aquest procediment, l'oli ja estava a punt per a ésser envasat en gerres, etc. | 41.6061400,2.1702100 | 430856 | 4606380 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42773-foto-08033-332-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42773-foto-08033-332-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42772 | Pou d'aigua de Can Pujol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-daigua-de-can-pujol | XVII | Pou de planta circular amb coberta de falsa volta, fet amb pedra irregular procedent del lloc. Les parets del pou han estat revestides amb pedra i al capdamunt s'aixeca una construcció que permetia antigament posar-hi la corriola o politja per col·locar una corda amb la galleda per extreure l'aigua. Aquesta corriola encara hi és actualment. La coberta evita que hi entri brutícia o hi caigui algun animal i que en èpoques de sequera s'evapori l'aigua. Al seu costat hi ha una pica de pedra que permetia omplir-la amb les galledes extretes d'aigua del pou. L'obertura per accedir al pou està tancada amb una porteta i filat. | 08033-331 | Carretera Vella de Palau Solità, s/n | Aquest pou segons els masovers és tan antic com la casa ja que l'aigua pel consum és la que prové d'aquest pou. Si el pou es troba en aquest indret és perquè el saurí (persona que té el do de trobar aigua) va determinar que per aquell indret hi passava una veta d'aigua. Llavors el pagès es dedicava a cavar profunds pous, la llargada dels quals depenia de la profunditat de la veta. Un cop trobada l'aigua les parets dels pous eren revestides amb pedra i al capdamunt s'aixecava una construcció on s'hi col·locava la corriola amb la corda i la galleda. Al costat dels pous s'hi pot trobar sovint una pica de pedra. | 41.6034000,2.1696800 | 430809 | 4606077 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42772-foto-08033-331-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42772-foto-08033-331-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | L'aigua d'aquest pou és utilitzada pel consum de la casa | 94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42771 | Forn de pinyes de Can Pujol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-pinyes-de-can-pujol | XVII-XX | Forn de planta rodona i coberta de mitja volta feta de maó. Té una boca feta de pedra ben escairada. Al seu interior, una plataforma de maó refractari per damunt del qual es feia la brasa. Un cop ben calent, la brasa es decantava cap a les parets i al mig es posaven les pinyes que amb l'escalfor s'obrien. Un cop obertes es retiraven i es recuperaven els pinyons. Sembla ser, que aquest forn també s'havia utilitzat per a coure el pa. En aquest cas, el foc es feia dins el mateix forn on posteriorment es coïa el pa, escalfant l'interior amb rama encesa que ràpidament s'havia de netejar i treure la cendra per poder coure el pa a l'interior. | 08033-330 | Carretera Vella de Palau Solità, s/n | El forn existeix almenys des del segle XVII segons els masovers. La Sra. Rabassó explica que quan era molt petita, encara venien gent de Murcia en tartanes, i durant els mesos de recol·lecció de pinyes (octubre, novembre), eren hostatjats al mas. Durant el dia, es dedicaven a podar els pins i collir les pinyes per tal de posar-les al forn i extreure'n els pinyons, molt apreciats en la gastronomia. | 41.6035100,2.1696900 | 430810 | 4606089 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42771-foto-08033-330-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42771-foto-08033-330-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42771-foto-08033-330-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 42770 | Barraca de vinya de Sant Miquel de Baduell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-sant-miquel-de-baduell | XIX-XX | Barraca de planta rectangular, que mesura 3,45 m x 2,50 m, amb la coberta feta de teula àrab, amb un sol pendent, desguassant cap a la façana principal. L'única obertura que s'observa en aquesta barraca és la porta, que es troba orientada al costat esquerra de la façana de migdia mesurant 1,60 x 0,70 m d'amplada aproximadament. Té marxapeus i llindar de pedra. Tota la barraca ha estat aixecada amb pedra irregular, sense treballar, deixant la part més plana a la vista. Actualment no s'hi pot accedir ja que a l'entrada hi ha bardisses que impedeixen el pas. | 08033-329 | Turó Gros | Segurament aquesta barraca fou construïda i utilitzada per poder guardar les eines dels pagesos i utilitzada com a aixopluc en cas de mal temps, i per què no, aixoplugar-hi el bestiar que acompanyava al pagès. | 41.6404900,2.1888800 | 432448 | 4610179 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42770-foto-08033-329-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42770-foto-08033-329-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 42769 | Oli d'oliva de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/oli-doliva-de-caldes | XXI | Producció d'oli d'oliva extra verge, provinent de la primera premsada en fresc d'olives arbequines recol·lectades en oliveres velles de 35 a 50 anys. La recol·lecció de les olives arbequines es du a terme durant el mes de desembre, a primera hora del matí, abans de Nadal. Les olives es cullen a mà, es col·loquen en sacs de xarxa i es porten al trull 'Roch del Bages', (Sant Fruitós de Bages). Les olives que arriben al trull se´n van a parar a la gronsa, i d'aquesta passen a la safa. El trull a mesura que va girant aixafa les olives i les converteix en una pasta, que entra en unes piques o bassetes i d'on el truller la treu servint-se d'un poal. Tot seguit, aquesta pasta d'oliva mòlta és col·locada sobre una mena d'estores circulars dites esportins que, disposats formant una pila, seran sotmesos a la pressió d'una premsa. El primer oli que s'obté és el denominat verge o de primeres, per distingir-lo del provinent de la remòlta o premsada posterior, que se'l coneix amb el nom d'oli de segones. De la premsa l'oli surt barrejat amb aigua, per això l'encarregat del trull ha d'anar separant un líquid de l'altre. Aquesta fase del procediment s'anomena la triada de l'oli, que sempre sura per damunt de l'aigua perquè té menor densitat que aquella. L'oli acabat de fer es deixa reposar. Després, s'haurà de trascolar, que és una operació que consisteix en passar-lo del recipient en què es troba a una altre buit, a fi que el solatge de les morques es quedi en la gerra des d'on s'ha abocat. Els recipients utilitzats per a emmagatzemar l'oli i comercialitzar-lo són de vidre per un quart de litre, mig litre, i tres quarts de litre; i de plàstic per contenir-hi dos i cinc litres. Les oliveres de les quals s'extreu l'oli d'oliva verge es troben repartides en dos llocs; el primer, a les feixes de la Xarona, amb tres-centes oliveres i el segon, al Pla de Sanosa, amb tres-centes oliveres més. L'oli d'oliva és envasat i etiquetat artesanalment per la família Aiguasenosa. | 08033-328 | Bosc de la Xerona | El Sr. Aiguasenosa, treballa els camps d'oliveres des de fa vint anys, i és a inicis de l'any 2008, que comença a explotar-ne la seva producció de manera artesanal, comercialitzant-lo com a oli de la Xerona. Els camps d'oliveres a la vila de Caldes s'estenien per tots els voltants de la vila i arribaven fins a la Torre Marimon. Un dels terrenys on hi havia més oliveres era el de les Cremades, situat a l'altra banda de la riera. Antigament, una gran part dels pagesos de la vila tenien un camp d'oliveres, a part de ser hortolans. La recol·lecció de les olives es feia pels mesos de desembre i gener, quan eren ben madures. Tots aquells pagesos que volien obtenir oli d'una part de la seva collita i que no tenien trull en propietat, portaven les olives a algun dels diversos trulls que tenia la població. A finals del segle XIX i durant el segle XX, a la vila només hi havia quatre trulls, que quedaven de peu, sense comptar el trull de Les Elies o el del Mas Pujol, ja en ruïnes. Tres d'aquests trulls tenien una premsa tradicional de cargol, que, fins als anys vint, funcionava amb tracció animal, i l'altre, tenia una premsa hidràulica que funcionava amb electricitat, i que tenia més potència. Els trulls que anaven amb premsa de cargol eren el de cal Samaire, situat al carrer de Ruldó, el dels Ayguasanosa, al carrer del Pont, i el de cal Vallsmadella, al carrer de Barcelona. El trull de premsa hidràulica era el de cal Xamós, situat al final del carrer Major. Quan els pagesos arribaven amb els sacs plens d'olives (d'uns 60 quilos cadascun), els trullaires els pesaven i se n'apuntaven els quilos que portava cada pagès. La premsada de les olives havia de ser immediata a l'acabament de la recol·lecció, perquè si les olives es deixaven fermentar, l'oli agafava mal gust. És per això que els pagesos havien de demanar tanda al trull en funció del dia que, segons havien calculat, acabarien la collita. L'oli resulant era ficat en recipients de llauna o bé en barralets. Si algun pagès volia la molina (el pinyol d'oliva premsat) per alimentar els porcs, feien servir la màquina de moldre la molina. Aquests trulls varen funcionar fins ben entrats els anys cinquanta, ja que, pels volts de l'any 1955, el Sindicat Agrícola va posar una premsa d'oli a disposició dels pagesos. | 41.6344000,2.1509900 | 429286 | 4609533 | 2008 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42769-foto-08033-328-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42769-foto-08033-328-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Aiguasenosa Graugés | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42768 | Font del Gorg d'en Pèlags | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-gorg-den-pelags | AUSIÓ, J.; MONTOLIU, C.; BURGADA, R. (1975). Exemplars de fauna i flora de la vila de Caldes de Montbui. Patronat de museus de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 163. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Font d'aigua que raja directament de la veta que surt naturalment de la muntanya a través d'un broc de canya de riera, enfonsat a l'argila. No hi ha pica, només unes pedres ben col·locades al terra, amb un canaló fet naturalment per l'aigua que cau per damunt de la cova situada just a sota. El paratge on es troba la font, a més de la gran varietat de substrats litològics, que van des de les pissarres a les calcàries acaba d'afegir una complexitat que es tradueix en l'aparició d'una notable quantitat de comunitats vegetals de les quals destaca la presència d'una important comunitat de degotalls de roca calcària (Eucladio.Adiantetum capilli-veneris), poc freqüent i d'escassa significació paisatgística però de gran interès per la seva raresa. Les plantes que hi són més característiques són la molsa (Eucladium verticillatu) i la falzia vera (Adiantum capillus-veneris). Mentre una part important del terme ha estat i continua estant conreat, i per tant dominat per comunitats arvenses i ruderals, una altre gran part està recoberta per una important massa forestal conseqüència directa del progressiu abandonament d'aquell espai com a lloc d'interès agrícola i ramader des de finals del segle XIX. Els estrats arbustius i herbacis són bàsicament composats per bosc i sotabosc d'alzinar amb algun pi i dos roures que destaquen per les seva alçada. També hi ha la presència de bardisses i roldor (Rubo.Coriarietum), molt abundant als marges, juntament amb l'heura. Les bardisses un conjunt fitocenològic d'indiscutible personalitat, (Prumetalia spinosi), caracteritzat per l'espinositat i l'atapaïment dels arbusts i lianes que l'integren. A la bardissa amb roldor hi prenen una especial rellevància diverses plantes de la família de les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). | 08033-327 | Turó del Pi de les Tres Branques | Segons Moreu-Rey (1962), aquesta font no existia encara a l'any 1867, però si l'any 1873 | 41.6374200,2.1445800 | 428755 | 4609874 | 1873 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42768-foto-08033-327-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42768-foto-08033-327-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42767 | Rellotge de sol de Can Camproca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-camproca | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Rellotge de sol, del tipus vertical declinant. Està fet amb arrebossat de sorra i calç (una mica més fosc que la resta de la façana), sobresortint de 3 a 4 mil·límetres de la resta d'arrebossat. S'observen restes de policromia blanca i blau fosc, negre, a la part de dalt del rellotge, en forma de barret. Ja no es veuen les xifres però sí que encara té les línies horàries. El gnòmon de vareta és de ferro i es troba orientat a migdia. | 08033-326 | Carretera vella de Palau-solità i Plegamans, núm. 39 | Segons el masover de la casa, Sr. Joaquim Vilà, el rellotge de sol és originari de la casa, però no s'ha restaurat mai. Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'acceleració del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. | 41.6187000,2.1673600 | 430632 | 4607777 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42767-foto-08033-326-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42767-foto-08033-326-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42766 | Can Camproca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-camproca | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab i el carener orientat a llevant. La façana principal, està arrebossada, i finalitza amb un ràfec molt senzill, de dues fileres de maons superposats, amb el sortint de la teula, que desguassa a la façana sense canal. Les obertures de la façana principal són gairebé simètriques respecte a un eix central. No s'observa cap element decoratiu fet amb pedra, però si que totes les obertures tenen el llindar format per un arc rebaixat. Destaca l'obertura central de la planta pis: una finestra amb balconera sense voladís i una petita balustrada com element decoratiu. A l'esquerra d'aquest balcó es pot observar un rellotge de sol i per sota una pedra amb el nom gravat d'ISIDRE XALABARDER'; a la dreta del balcó, una segona pedra amb la data '1885'. L'obertura de la planta pis situada més a la dreta de la façana principal comunica amb les golfes; al damunt, una corriola que permetia pujar les bales de palla per passar l'hivern. A la dreta de la façana principal, un portal forà, amb coberta a dues vessants i bigam de fusta per la qual s'accedeix a un pati interior. Destaca l'arc escadusser fet de maó i disposat a plec de llibre. Aquesta casa, presenta altres edificis annexes, tractant-se del porxo per la maquinària agrícola, i corts pel bestiar. | 08033-325 | Carretera vella de Palau-solità i Plegamans, núm. 39 | L'origen del nom ve d'un antic propietari que va viure els anys 1565, 1591, anomenat Joan Camp i Rocha, o Camproqua. Moreu-Rey (1962) situa el mas al sud de la població, al costat del camí (actual carretera) que passa davant de la Torre Marimon. Sembla ser que aquest mas, durant una part del segle XVII portà el nom de Mas Campvillar. I ja en el segle XVIII i part del XIX hauria portat el nom de Can Cassanya o Can Cassanyes. Això es pot afirmar per una referència datada de l'any 1686, on s'esmenta el mas 'olim d'en Valls, postea Camproca, nunc vero Campvillar'; o 'Mas Cassanya, vuy lo Mas Cassanya'; 'Casa Cassanya'. Referent al nom de Mas Campvillar, sembla que va ser venut per Joan i Benet Campvillar, pare i fill 1686) a Teresa, vídua Cassanya, i el seu fill Francesc, per 200 lliures. 'Tota illa domo sive turri aut manso (---), cum gleva terrae ipsius mansi domibus area ovilibus ac payssae et simul etiam cum tribus magnis petiis terrae eidem contiguis ac troceo terrae hortivo in quo exhit fons aquae cum suo safareix sive bassia aqua ad rigandum dictum hortum, quiquidem hortus et fons ac safareig sunt constructi in calse marginis sive riberada a parte orientis super est constructus dictus mansus sive turris'. Pel que fa al Mas Cassanya o Mas Cassanyes, es troba ja referenciat l'any 1696 i durant el segle XVIII. El llinatge d'aquesta família existeix a Caldes des de molt antic, sense associar-se però al mas: Bernat de Casannya (1353); Joan Plana Cassanya, fuster (1404); Joan Cassanya, ferrer (1525, 1548); Joan de Plana Cassanya, menescal i ferrer (1568); Francina, vídua Cassanya i el seu fill Francesc Cassanya, compren , a Joan i Benet Campvillar en 1686, el mas que portava el mateix nom i que prendrà aleshores el nom de mas Cassanya; el Dr. en dret Francesc Cassanya i Gassia, que vivia a Barcelona, propietari de la casa durant el segle XVIII, morirà a Caldes als 75 anys (25 de gener de 1731). A la façana de la casa, a l'esquerra del balcó de la planta pis hi ha una pedra amb el nom gravat d'ISIDRE XALABARDER', i a la dreta del balcó, un segon relleu amb la data '1885'. La casa de Can Camproca, passà, l'any 1860 a ser propietat de la família Xalabarder. Dr. Eduard Xalabarder Serra (Caldes de Montbui, 1869 ( Barcelona, 1922), continua amb el seu fill, Dr. Conrad Xalabarder Puig (Caldes de Montbui, 1899 ( Barcelona, 1979) i el seu nét, Dr. Eudald Xalabarder Conca (Barcelona, 1931). Van lluitar contra la tuberculosis a Catalunya. | 41.6187000,2.1673600 | 430632 | 4607777 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42766-foto-08033-325-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42766-foto-08033-325-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42765 | Rellotge de sol de Can Valls Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-valls-nou | XIX | Rellotge de sol, del tipus vertical declinant, policromat alternant el color rosa vell amb el qual s'ha pintat el rellotge, amb les xifres romanes, pintades de color groc. No té línies horàries. El gnòmon de vareta es troba orientat a migdia. Va ser pintat fa poc temps, quan es va pintar tota la façana. | 08033-324 | Carrer de Pujada Baduell, s/n | Segons el propietari de la casa, Sr. Pere Riu, el rellotge sempre ha estat situat al mateix lloc des de que es va construir la casa. Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'acceleració del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. Tan sols a pagès, on les hores son més plàcides, s'ha pogut refugiar el rellotge de sol, desplaçat d'un món frenètic que ha deixat de comptar per hores i ha passat a fer-ho per minuts. | 41.6200000,2.1598600 | 430009 | 4607927 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42765-foto-08033-324-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42765-foto-08033-324-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 42764 | Llegenda del Mas de les Serps | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-mas-de-les-serps | Varis autors. (2008). Setmanari Montbui. Festa Major 2008. III època. Any XXX. Núm. 1,402. Pàg. 40. Ed. Associació de promoció informativa cultural. | Llegenda que narra que la Torre Nova, antigament era coneguda com el Mas de les Sers, perquè va pertànyer a un poderós cavaller. Aquest tenia un fabulós tresor, i perquè no entrés cap malfactor a casa seva, i se l'emportés, el va fer custodiar per una enorme serp que travessà dues vegades el mar per provar que n'era capaç. Aquesta era enorme, de color verdós, amb uns ulls brillants i una filera de dents molts afilades, amb uns ullals llargs i recargolats. El tresor no es trobà mai més, però la gent que coneix bé aquesta llegenda explica que si actualment hi ha moltes serps verdes en aquests paratges, és senzillament perquè són les descendents de la serp terrorífica que va venir travessant el mar d'altres contrades, i qui sap, si són elles les encarregades de vigilar el famós tresor del cavaller del Mas de les Serps. | 08033-323 | Torre Nova | La serp de Cabellera és originària dels deserts del nord d'Àfrica, des on, presumiblement, els sarraïns n'importaren un munt d'exemplars en la seva conquesta de la península, que van deixar per arreu per protegir-se la retirada; d'aquí que també han estat vistes als Pirineus, niuades de manera estratègica a l'entrada de caus que amaguen fabulosos tresors. Segons la tradició, les persones que les han vistes -un pagès primer, i un pastor- expliquen que es tracta d'una enorme serp verda, de dos metres de llarg, gruixuda com un tub de rec, i que es mou amb molt d'encarcarament. A la part posterior del cap té una crinera blanca i llarga, i davant la presència -que ella creu, potser amb raó, agressiva- dels humans, s'aixeca en vertical sobre la cua i ensenya les afilades dents de què està dotada la seva enorme boca. Altres indrets on coneixen aquest tipus de llegenda, és també, pels voltants de les ruïnes de l'hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, i de les ruïnes del mas de Puigdoure, al terme municipal de Mura. L'objectiu d'aquestes llegendes - que s'aconsegueix força - es fer que tothom fugi d'aquestes cases, masos i/o palaus, i això perquè estan habitades per serps, entroncant clarament amb la tradició que assigna fabulosos tresors que inevitablement son custodiats per serps mitològiques. | 41.6524100,2.1499200 | 429216 | 4611534 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42764-foto-08033-323-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42764-foto-08033-323-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||||
| 42763 | Casa al carrer de Barcelona, núm. 37 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-de-barcelona-num-37 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVI-XVIII | només es conserva l'arcada de pedra de la planta baixa | Arcada realitzada amb volta de pedra de granit situada a la planta baixa de la casa, construïda de nova planta. La paret que aguanta l'arc està feta de ciment al qual s'ha incorporat pedregam irregular per a donar un caire antic. | 08033-322 | Carrer de Barcelona, núm. 37 | Durant l'enderroc de les cases núm. 37 i 39 d'aquest carrer es realitzà un seguiment arqueològic. Les restes trobades corresponien a la fonamentació de l'edifici i un semisoterrani en forma de cisterna vinícola. Històricament es tracta d'una zona d'ocupació d'almenys des del segle XI, només destacant algunes restes de material romà sense cap context estratigràfic i que segurament podrien considerar-se d'aportació externa. D'aquesta casa només es conservà l'arcada de pedra. | 41.6330100,2.1623900 | 430234 | 4609370 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42763-foto-08033-322-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42763-foto-08033-322-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42762 | Hortes de la riera de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/hortes-de-la-riera-de-caldes | CUSPINERA, Climent, (1899). Guia Cicerone del Viajero ó Bañista en Caldas de Montbuy. Primera edició. Barcelona 1873. Segona edició, 1867. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Superfície de cultiu amb una marjada menys densa lligada especialment a la contenció de les terrasses fluvials, amb la particularitat que moltes parets de tanca combinen la funció de delimitació de propietats i la de contenció de terra, on les dimensions i la distribució depenen dels obstacles, tenen les marjades més adaptades al medi; la resta de vessants presenten una artificialitat i ordenació més elevada. El màxim esforç constructiu, el representen els conjunts de marjades distribuïts de forma paral·lela i amb sistemes d'accés (rampes, escales, camins) per remuntar els desnivells. Tots aquests elements es bastiren majoritàriament amb la pedra que aflorava en el mateix indret on es marjava o a les proximitats. Així, la pedra més utilitzada per paredar coincideix amb la litologia més estesa, la calcària massiva. Actualment, la pedra que conforma aquests marges ha estat rejuntada amb ciment; d'altres murs, han estat refets amb maó o totxo. Però la composició general de les hortes deixa entreveure els marges com als veritables testimonis de l'evolució d'aquesta tècnica constructiva i, tot i que abunden els murs de pedres amb cert grau hi ha mostres de la recerca d'una perfecció en el treball de la pedra, sobretot en les zones més planeres on s'ha tingut una cura constant de les marjades. A més de la superfície marjada també trobem les canals per on passava l'aigua que tot i que actualment en moltes d'elles s'hi poden observar tubs de material plàstic que segons els pagesos no deixa perdre's l'aigua, donats els períodes de sequera, cada vegada més grans que es pateixen arreu de Catalunya, si que val la pena parlar-ne. Les més antigues estan fetes amb lloses de pedra més o menys regular en forma de 'U'. A mida que s'han anat restaurant, els pagesos han substituït la llosa de pedra pel totxo. Aquestes canals poden tenir molts metres de llargària i van adaptant-se al relleu del terreny. Aquest tipus de construcció presenta l'inconvenient de que ha de verificar-se sovint per evitar embussos de fulles. Per tant, això ha comportat que alguns trams s'hagin tapat amb totxo o llosa de pedra, i d'altres s'hagi substituït per tubs de material plàstic. Per últim cal senyalar la presència de basses més o menys grans que es podem trobar repartides una mica arreu de les hortes, l'aigua de les quals pot ser emmagatzemada pel reg. Algunes d'aquestes basses són realment espectaculars, destacant-ne una de planta trapezoïdal, feta de pedra irregular i lligada amb argamassa, aprofitant el mur per on desguassen les aigües termals del nucli urbà. El cultiu observat va des de les oliveres i ametllers i altres arbres fruiters, passant per tota mena de lleguminoses: mongeteres, carbasseres, tomaqueres, pebroteres, enciams, albergínies, àpids, julivert, etc. | 08033-321 | Tram de la Riera de Caldes que compren el nucli urbà | A la llera de la riera de Caldes tocant a l'antiga muralla, s'hi ha anat dipositat grans quantitats de sediments amb el pas dels ssegles. És en aquest indret on, des de èpoques ben antigues els pagesos van decidir instal·lar-s'hi aprofitant les aigües de la riera de Caldes. Actualment hi ha una superfície molt important de marjada, la construcció de la qual es troba estretament lligada a la contenció de les terrasses, amb la particularitat de que moltes parets de tanca combinen la funció de delimitació de propietats i la de contenció de terra, on les dimensions i la distribució depenen dels obstacles. Moreu-Rey (1962), parla de les Hortes de Baix i les Hortes de Dalt (pàg. 121 i 122), explicant que els horts de la riera de Caldes han estat anomenats tradicionalment, segons llur situació a tramuntana o a migdia de la població, amb els noms esmentats anteriorment. Cuspinera (1899), en el seu llibre recorda les característiques d'aquestes dues hortes 'grandes huertas llamadas de 'Dalt' y de 'Baix': 'la llamada de Dalt' produce una hortaliza escelente y la de 'Baix' sumamente floja i desabrida. La primera en cantidades regulares, mientras que la segunda la da en grande abundancia. La de 'Dalt' se riega con agua fría comun, mientras que la de 'Baix' es regada con la sobrante de las fuentes termales'. Així, Moreu-Rey, troba documents que daten de l'any 1195 on les hortes ja són conegudes amb el nom de 'Orta subtus (vilam); 'orto in orta inferiori Calidarum' del 1307; 'Hortes jussanes de Granells' (1242); 'les Hortes o las Hortas de Vall (en documents datats del segle XV al XIX); 'Horta de Avall, dita H. de Sant Pol', anomenades en el segle XIV i XV; Moreu-rey també senyala que l'Hort d'en Vilademany, tacant a les Hortes de Baix, no es confon mai amb elles, no només per raó del seu propietari, sinó també perquè era regat amb aigua diferent. Els documents trobats precisen gairebé sempre, quan parlen de peces a les Hortes, no només de la seva ubicació, com per exemple, 'cerca de la capella de Santa Esperansa', 'vora la Riera', sinó també la 'Jornada' de regar a la que pertanyien. Pel que fa a les Hortes de Dalt, es troben documents de l'any 1206 on ja s'esmenta l'orta superior'. S'han trobat escrits dels anys 1388 i 1573 que parlen de les 'Horta Nogaria', 'Hort de la Noguera'; L'any 1435, es roben anomenades 'Hortes de Munt, dita de Pins'. o del segle XV i XVI documents on s'esmenten 'Les dos Hortes de Amunt, dites Hortes d'en Verdaguer'. De l'any 1594 hi ha un document on parla de 'Hortes superiors anomenades una part de Noguera, en part de Pins'. De l'any 1602, hi ha una esmena que diu 'Horta superior vocata d en Vilar, olim d en Arganelles'. La documentació trobada precisa la 'Jornada' en què es troben les peces. | 41.6312500,2.1624600 | 430238 | 4609174 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42762-foto-08033-321-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42762-foto-08033-321-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42761 | Casa al carrer Pi i Margall, núm. 66 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-pi-i-margall-num-66 | XX | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta plana i transitable, i una balustrada que fa de barana. La seva façana es composa mitjançant una sèrie d'eixos verticals que ordenen les diferents obertures. La façana principal que dona al carrer Pi i Margall es composa de tres fileres verticals d' obertures, que disminueixen de mides amb l'alçada, ressaltant la central ja que es tracta d'una balconera vidriada, decorada amb columnes, i amb un gran voladís, el sostre de la qual serveix al mateix temps de voladís per a la balconera central del segon pis. Les obertures de la primera planta són finestres reixades formant un arc de mig punt; el portal d'accés al cancell també és reixat. Un cop dins, hi ha una porta vidrada per la qual s'accedeix directament a l'interior de la casa. L'edifici està rematat per una cornisa i una balustrada clàssica que fa de barana. L'acabat de la façana és un estucat imitant els carreus de construcció. La façana que dóna amb el carrer Rector Alemany té dos volums diferenciats. Un primer volum composat per planta baixa i dos pisos i un segon volum que consta de planta baixa, pis i terrassa resseguida per una balustrada per la qual es pot observar tot el jardí interior de la propietat. La façana del primer volum presenta una planta baixa amb tres obertures reixades formant un arc de mig punt; al segon pis, les tres obertures es transformen en finestrals rectangulars que comuniquen amb una balconera amb voladís i barana de ferro; al segon pis, tres obertures simètriques, formant un arc de mig punt. A banda i banda d'aquesta façana hi ha uns esgrafiats florals de gran qualitat. La façana queda rematada per una cornisa per damunt de la qual hi ha uns ulls de bou i seguidament la balustrada, centrada per un frontó esgrafiat amb la data de construcció de la casa '1933'. | 08033-320 | Carrer Pi i Margall, núm. 66 | Casa del carrer Pi i Margall construïda l'any 1933 per l'arquitecte M. Puig. | 41.6305300,2.1651200 | 430458 | 4609092 | 1933 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42761-foto-08033-320-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42761-foto-08033-320-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | M. Puig | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42760 | Casa al carrer Major, núm. 64 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-major-num-64 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 63. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | la façana comença a perdre l'arrebossat i amb ell parts dels esgrafiats. | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta, de teula àrab, a dues aigües, desaiguant cap a la façana principal i interior de l'edifici. Totes les obertures són simètriques respecte a l'eix central de l'edifici. A la planta baixa hi ha tres obertures; la porta principal, vidriada, de ferro forjat, amb el marxapeus de pedra granítica. Ambdós costats de la porta d'entrada, dos finestrals amb unes reixes de ferro forjat d'un gran treball artístic. Al primer pis, hi ha tres obertures, destacant la central, amb una balconera amb voladís i barana de ferro. Tota la balconera està realitzada amb ferro, amb sis grans mènsules realitzades amb forja que suporten el pes de la balconera. Des de sota es poden observar els rajols ceràmics, de tonalitats blaves. Aquests rajols ceràmics també poden observar-se en el ràfec de la coberta. A les golfes, les obertures, són simètriques seguint una mateixa línia horitzontal. Tots els porticons de les obertures són de llibrets de fusta de color marró. La façana per la part baixa està protegida per un basament de pedra granítica que recorda les llambordes de Caldes, però d'una mida més gran, formant un dibuix geomètric piramidal, pujant pels brancals de la porta d'accés de la casa. La façana està arrebossada, destacant la gran bellesa dels esgrafiats que envolten tots els perímetres de les obertures i els dos extrems verticals de la façana, imitant els carreus de pedra. La façana acaba amb un ràfec de fusta que aguanta la canal de ceràmica amb dos baixants de desaigua que passen per cada costat de la balconera. El ràfec està aguantat per mènsules de fusta, amb tres franges de rajols ceràmics de color blau. | 08033-319 | Carrer Major, núm. 64 | Segons Moreu-Rey (1962), el carrer Major rebrà aquest nom quan la carretera (nom donat a la carretera de Barcelona, entre la Plaça de l'Àngel i la sortida de Caldes a mitjans del segle XIX: 'c. de la Carretera'), un cop eliminada la muralla, esdevé carrer interior de la població: 'Carrer Major o de l'Arrabal' durant el segle XIX (1867, 1873) i entrat el segle XX. | 41.6339500,2.1635300 | 430330 | 4609473 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42760-foto-08033-319-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42760-foto-08033-319-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42760-foto-08033-319-3.jpg | Inexistent | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 105|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42759 | Deesa Ceres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/deesa-ceres | XX | Estàtua de bronze, feta en motllo, representant a la deesa Ceres, deesa de la agricultura, les collites i la fecunditat posada damunt d'un pedestal de marbre gris, amb una placa de marbre blanc collada al davant amb la inscripció 'LA DEESA CERES PER MANOLO HUGUÉ. 18-02-1945'. | 08033-318 | Plaça de la Font del Lleó | Aquesta estàtua fou realitzada per Manolo Hugué el 18 de febrer de l'any 1945. La deesa romana Demèter (Ceres, en la mitologia grega) era la divinitat de l'agricultura, de la terra jove i fèrtil i la protectora del matrimoni; gràcies a ella, les llavors germinaven, el blat naixia i els arbres donaven els seus fruits per alimentar les persones. Aquells eren els temps de les primaveres eternes, de camps verds i esplendorosos. | 41.6342900,2.1616600 | 430174 | 4609513 | 1945 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42759-foto-08033-318-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42759-foto-08033-318-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manolo Hugué | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42758 | Monument a Pau Surell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monument-a-pau-surell | les lletres gravades comencen a tenir dificultats per ser llegides. Porta restes de grafitis de color negre a la placa de marbre com darrera la façana de l'església | Placa de marbre que mesura 1,20 cm d'alçada per 60 cm d'amplada recolzada sobre un suport fet de totxo, arrebossat, i col·locada sobre una base de granit rectangular posat al terra, en una jardinera delimitada per un tancament de maons disposats en sentit horitzontal, un al costat de l'altre, com a plec de llibre, i situada a la façana orientada al sud-oest de l'església de Santa Maria. La placa porta una inscripció gravada amb la llegenda 'PABLO SURELL. ESCULTOR. QUE LABRÓ LA PUERTA MONUMENTAL DE LA IGLESIA DE SANTA MARIA EN 1701' Per sota hi ha gravat l'escut de Caldes amb l'any en que la vila dedicà el monument a l'escultor: '1955'. | 08033-317 | Plaça Pau Surell | La plaça Pau Surell fou Inaugurada el 22 d'octubre, primer diumenge de la Festa Major, de l'any 1955. Abans de ser inaugurada, aquesta plaça era un espai erm entre el darrera de l'església i la muralla de la riera. L'any 1952, el conservador del Museu Marítim de Barcelona, Sr. Enric Cubas, aportà una dada molt interessant respecte a la façana de l'església de Santa Maria, descobrint que l'autor de l'obra escultòrica de la façana era Pau Surell, l'any 1701, i no M. Fiter com s'havia cregut fins llavors. El consistori va decidir fer aquesta plaça dedicada a P.Surell en homenatge del seu pas per Caldes de Montbui. Hi assistiren a l'acte, l'alcalde d'aquella època,el Sr. Joan Riba; el jutge de pau, el Sr. Amat de Sans, el conservador del Museu Marítim de Barcelona i el capellà que va beneir la plaça, Joan Calmet. També hi va assistir un representant de la Diputació Provincial de Barcelona. Originàriament es va realitzar un empedrat del paviment; es col·locà una barana de pedra que separava la plaça del desnivell de la riera; s'instal·laren diversos bancs i també es construí una petita bassa amb un sortidor d'aigua al mig. L'acte es va tancar amb una audició de sardanes per part de la Cobla la Principal de la Bisbal. | 41.6323500,2.1621400 | 430212 | 4609297 | 1955 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42758-foto-08033-317-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42758-foto-08033-317-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 351,92 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/