Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42445 | Església parroquial de Santa Maria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-parroquial-de-santa-maria | <p>AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental - El Vallès Oriental. GARCIA i CARRERA, R. (1984). Incendi a l'Església Parroquial de Montbui l'any 1907. Caldes de Montbui. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes Prehistòrica i Antiga. Col·lecció Monografies Vallesanes, núm. 11. Ed. Egara. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MAYER, M. i RODÀ, I. (1984). La romanització del Vallès segons l'epigrafia. Museu d'Història de Sabadell. Sabadell. MOREU-REY, E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. POCH, J. (1980). Fites cabdals de la parròquia actual de Santa Maria de Caldes. Setmanari de Montbui, 145. Caldes de Montbui.</p> | XVI /XVIII | després de l'incendi de 1907 es va restaurar. | <p>Església de planta irregular amb la coberta a dues aigües, i construïda amb teula àrab, que consta d'una nau i capelles laterals a amdós costats. Les dimensions de la nau són de 51 metres de llargada x 23 metres d'amplada x 22 metres d'alçada. El campanar és de base octogonal i es troba adossat a l'absis; mesura 44 metres d'alçada. Els elements ornamentals de l'interior de l'església foren dissenyats amb una forta predominança clàssica. Presenta dotze capelles laterals situades entre els contraforts. La portada de la sagristia és d'estil renaixentista i el portal d'entrada de l'església, és d' estil barroc; aquest està format per tres columnes salomòniques a cada costat de la porta amb una decoració vegetal a base de raïms i ocells i un frontó corb i partit.. En el centre d'aquest s'observa una fornícula, sense imatge al seu interior i amb decoracions vegetals als laterals. Per damunt s'observa un altre frontó amb l'escut del poble sostingut per dos grius alats. La façana està arrebossada. A la cantonada esquerra de la façana de la rectoria, per sota del ràfec es pot observar una làpida formant part integrant de la paret. En ella es pot llegir ' TI(berius) CAESA) - (au) G (ustus) P - ATI(riae) - (P (ater)) ', és a dir, ' A Tiberi, Cèsar August, pare de la pàtria'. A l'interior de l'església hi ha un medalló que presideix l'altar de la Santa Majestat, l'autor del qual és Antoni Vila i Arrufat. També hi ha un viacrucis de Sebastià Badia situat a les columnes que separen les capelles laterals i finalment un vitrall de Joan Vila-Grau.</p> | 08033-4 | Plaça de l'Església, s/n | <p>El document més antic on apareix citada l'església de Santa Maria data de l'any 1002. L'any 1589 sembla ser que aquesta primitiva església estava en molt mal estat de conservació i s'iniciaren les obres damunt i al voltant de l'antic Palau Reial propietat de la diòcesi de Vic, aleshores deshabitat i en ruïnes. En una primera fase de l'obra en foren arquitectes Joan Ponç i Antich Ponç (pare i fill) de Sant Feliu. Però no veuran les obres acabades. L'any 1622 mancava encara la façana, diverses capelles laterals i la gran capella al capdavall de la nau, així com molts dels detalls interiors. De 1623 fins al 1678 quasi bé no es realitzaren obres ja que mancaven diners i personal. Més endavant s'enllestí el campanar començat l'any 1614 i algunes de les capelles laterals. L'any 1679 el mestre de cases Miquel Fiter va impulsar de nou les obres. El mateix any el rei Carles II havia concedit a la vila una franquícia d'allotjament i contribució per poder acabar les obres de l'església. L'any 1699 s'acabà la capella de la Santa Majestat. Mentrestant, el projectista i escultor francès P. Ruppin deixava començat el portal barroc que seguí el calderí Pau Sorell coronant-ho amb l'escut de la vila el 1701. L'any 1714 el nou mestre d'obres Joan Fiter rematava els darrers detalls de l'edifici. El 1907 l'església patí un incendi considerable, i com a resultat del qual, es va haver de reformar tot l'interior. Aprofitant la restauració es realitzaren algunes reformes, entre elles,, l'obertura de cinc rosetons en l'absis.</p> | 41.6324600,2.1625100 | 430243 | 4609309 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42445-foto-08033-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42445-foto-08033-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42445-foto-08033-4-3.jpg | Legal | Modern|Barroc|Gòtic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Joan i Antich Ponç; Miquel Fiter; P. Robin; Pau Sorell | 94|96|93 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42471 | Casa Sagrera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-sagrera | <p>AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui.</p> <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008.</p> <p>MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona.</p> | XIX | Actualment enderrocada, únicament se'n conserva l'escala i el pou. | <p>La casa va ser enderrocada l'any 2020, únicament se'n conserva l'escala i el pou.</p> <p>Casa de planta rectangular que constava de planta baixa i dos pisos, amb la coberta construïda de teula àrab i inclinada a dues vessants. Tot i que durant el treball de camp, la casa restà tancada, a la façana que donava al jardí s'hi podia observar algun element arquitectònic des de l'exterior (llindar de pedra d'alguna obertura). Des del carrer d'Hostalrich, era visible l'arcada de pedra de sota l'escala i el pou, igualment de pedra, amb l'escut de la vila de Caldes gravat.</p> | 08033-30 | Carrer d'Hostalric, núm. 3 | <p>La Casa Sagrera, també anomenada Casa de Banys Sagrera, es trobava situada al carrer de Barcelona, cantonada amb el carrer d'Hostalrich i la Placeta de Sant Martí. Havia contingut l'Escrivania de la Casa Sagrera'. L'any 1840 va ser adquirida pel govern i transformada en Hospital Militar i dipòsit. A finals del segle XIX una part de l'edifici s'utilitzà de quarter de la tropa militar. Més endavant serví com a caserna de la Guàrdia Civil, fins que fou enderrocada. La casa Sagrera era una petita part del conjunt que formava l'antiga escrivania i l'Hospital Militar.</p> | 41.6328800,2.1617700 | 430182 | 4609356 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Desaparegut | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42471-foto-08033-30-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42471-foto-08033-30-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42471-foto-08033-30-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2025-06-23 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | També anomenada Casa de Banys Sagrera. | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42498 | Església de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-sebastia-de-montmajor | <p>ADELL I GISBERT, Joan-Albert. (1986). L'arquitectura romànica. Col·lecció: coneguem Catalunya. Pàgs.75. Els llibres de la frontera, 16. Barcelona. BARRAL I ALTET, Xavier. (1984a). Sant Cugat Salou (o del Racó), dins Catalunya Romànica. Fundació Enciclopedia Catalana; volum XI, pàgs. 345. Barcelona. GARCIA I CARRERA, R. (1986). Esglésies i Capelles romàniques de Caldes de Montbui, Pàgs.27-30. Editorial Egara. Terrassa. GARCIA I PIÑOL, R. (1972). L'art de bizanci a Sant Sebastià de Montmajor, “Muntanya”, núm. 660. Butlletí del CEC. Barcelona. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MAS I DOMÈNECH, J. (1906-1921). Notes històriques del Bisbat de Barcelona. 13 volums. Establiment tipogràfich “La Renaixensa”. Barcelona (primera edició 1908). MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 207. Editorial Teide. Barcelona. MOREU-REY, (1964). La Rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona. Ed. Teide. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Caldes de Montbui, capital degana del Vallès. Rafael Dalmau editor. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell. RIUS I SERRA, J. (1945). El cartulario de “Sant Cugat” del Vallès. III volums. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, pàg. 290. doc. 343. Barcelona. VALL-MASVIDAL, Ramon. (1983). El romànic del Vallès, pàg. 168. Ed. Ausa. Sabadell. WHITEHILL, Walter Muir. (1974). L'art romànic a Catalunya, segle XI, pàgs. 48-49. Edicions 62 (primera edició 1941). Barcelona.</p> | XI | el campanar presenta perill d'enderroc | <p>Església que consta d'una sola nau amb transsepte i una planta en forma de creu llatina. La planta té, pel costat de llevant, una capçalera triabsidal, en la que l'absis del centre és de planta quadrada i els dos laterals de planta semicircular. A l'extrem de migdia del transsepte hi ha un altre absis, també de plana semicircular. La nau i el transsepte són coberts per una volta de canó seguit i els absis per voltes de quadrant d'esfera excepte el central que ho és per una volta de canó seguit. La trobada de la nau amb l'absis central es realitza, mitjançant un doble reclau amb el qual es crea un arc intermedi de transició entre l'amplada de la nau i la de l'absis, més estret. La continuïtat de la nau, en tota la seva llargada no és interceptada pel transsepte. La comunicació d'aquesta amb els braços del transsepte es fa mitjançant dues obertures amb arc de mig punt a cada costat de la nau, enfrontades. L'alçada d'aquestes obertures és molt més reduïda que la del transsepte. A les façanes de llevant, migdia i ponent té unes finestretes de doble esqueixada i arc rodó. A l'exterior de l'absis s'observa una ornamentació a base de arcuacions i faixes llombardes. La façana de llevant està decorada amb un fris d'arcuacions cadascun, separats per dues lesenes verticals que defineixen tres espais, estrets i allargats. A les façanes laterals d'aquest absis continua el fris format per un grup de quatre arcuacions, en què els extrems són delimitats també per les lesenes corresponents. A la façana de migdia hi ha també, centrada, una finestra. Els absis laterals i absidiola presenten una decoració llombarda forada per un fris de sis arcuacions limitades als extrems per dues lesenes. Just per sota del fris i coincidint amb la vertical del permòdol central hi ha la finestra que correspon a cada absis. Aquestes són de dimensions més petites que les finestres de l'absis central. Sobre la volta de la nau i en l'encreuament amb el transsepte hi ha un petit campanar de torre, de planta quadrada amb dos pisos al qual s'accedeix des de la rectoria. Té finestres a les quatre cares sense divisions interiors amb una coberta feta a partir d'una falsa volta piramidal amb carreus. En el primer nivell hi ha quatre finestres, una a cada cara amb un arc de mig punt; al segon nivell les finestres són geminades i estan formades per dos arcs de mig punt separats per una columna, el fust de la qual és format per tres cossos. El cos central és cilíndric una mica bombat del centre i els dos dels extrems, separats per un astràgal tenen forma de piràmide truncada. Sobre aquesta columna hi ha un capitell. El campanar, té una línia d'inflexió, formada pel parament vertical i la volta una corretja de fusta que ressegueix tot el perímetre interior. Aquesta corretja, segurament servís d'assentament d'una possible coberta de fusta anterior a l'actual de pedra. El campanar per fora té uns paraments llisos sense cap tipus de decoració. La coberta, és de teula àrab, de la qual arrenca d'una cornisa formada per peces de ceràmica moderna. L'aparell d'aquest edifici és fet amb pedra de paredar de mida reduïda, disposada en filades horitzontals molt regulars. La pedra, aprofitant que a la zona té forma de llosa és desbastada a la cara vista per tal de deixar-la més o menys plana.</p> | 08033-57 | Vall de Gallifa, al vessant nord-oest de la muntanya del Farell | <p>L'any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixte II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenaven des de Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'església de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. La campana gran, porta el nom de Mercè; fou construïda a Olot i col·locada l'any 1974. La petita no té nom, però és la més antiga. Segons Moreu-Rey, l'any 1657, l'ermita tenia els altars dedicats a Sant Silvestre i a Sant Pere. L'any 1744 tenia la talla de Sant Isidre, sense altar i el de Sant Crucifix. Consta també que més tard n'hi hagué un dedicat a Santa Roser. Finalment, documenta de l'any 1776 els altars dedicats als Sants Crucifix, Roser i Isidre i Silvestre, sense comptar l'altar major.</p> | 41.6644000,2.1188200 | 426640 | 4612891 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42498-foto-08033-57-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42498-foto-08033-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42498-foto-08033-57-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | La clau de l'ermita està guardada a la rectoria | 92|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42575 | Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-sebastia-de-montmajor | <p>DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A. (2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 58-60. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia.</p> | XIII-XV | durant el treball de camp no es va poder localitzar | <p>Jaciment que consta d'una sepultura de lloses de pedra formant una caixa, descoberta prop de l'ermita, a uns 30 centímetres de fondària amb senyals d'haver estat saquejada.</p> | 08033-134 | NO del terme municipal | <p>L'any 1961, De Montes publicà la notícia de l'aparició casual d'una sepultura de lloses que va ser trobada als voltants de l'ermita.</p> | 41.6642300,2.1191300 | 426666 | 4612872 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42575-foto-08033-134-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42575-foto-08033-134-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 85 | 1754 | 1.4 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||
| 42652 | Majestat de Caldes. Església de Santa Maria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/majestat-de-caldes-esglesia-de-santa-maria | <p>GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental – El Vallès Oriental. GARCIA i CARRERA, R. (1984). Incendi a l'Església Parroquial de Montbui l'any 1907. Caldes de Montbui. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. POCH, J. (1980). Fites cabdals de la parròquia actual de Santa Maria de Caldes. Setmanari de Montbui, 145. Caldes de Montbui. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa.</p> | XX | <p>Es tracta d'una representació del Crist Majestat, presentat en vida sense senyals de dolor i amb els ulls oberts ja que regna des de la creu. Sobreposat a la creu, sense estar penjat, porta una llarga vestidura fins als peus decorada amb figures de lleons amb cap d'àliga i altres animals mitològics que poden significar els pecats que Crist va haver de carregar sobre seu. També porta una banda amb set estrelles que signifiquen els set àngels o bisbes de les set esglésies d'Àsia. El cinyell que porta a la cintura simbolitza la virtut de la justícia. Finalment, amb la corona imperial en lloc d'una corona d'espines, demostra que s'ha convertit en símbol de majestat i reialesa. Talla policromada de 1,96 cm d'alçada i 1,85 cm d'amplada, mentre que la creu on era adossada feia 3,60 m d'alçada i 2,03 m d'amplada i 5 cm de gruix. Abans que fos cremada l'any 1936 a la plaça de l'església, durant els primers dies de la Guerra Civil, la talla estava molt ennegrida, tot i que encara es podia veure la policromia, reproduint un teixit bizantí. Aleshores era coronada amb una peça de metall de pedreria col·locada posteriorment i vestia una túnica manicata i mantell, amb un cinyell que li passava per damunt amb plecs molt plans agafats a la figura i a la túnica. Els plecs s'estenien en forma d'anells verticals pels braços, mentre que queien de manera acanalada fins al nivell dels peus, i acabaven en una vora en ziga-zaga. Per damunt hi havia el mantell que reflectia lleus ondulacions degudes al relleu de les cames sols alterades per la presència del cinyell amb alguns plecs inclinats i corbats per la part inferior. Cal notar la singular disposició del mantell en agafar-se a l'espatlla dreta i caure en diagonal pel tors. Els peus nusos estaven col·locats damunt d'un supedani. Cal destacar també la configuració del cap lleugerament inclinat, la disposició dels ulls i les celles que produeixen un cert naturalisme que juga amb l'hieratisme habitual en aquest tipus d'imatge, així com la manera d'organitzar la cabellera, la barba i el bigoti. La policromia consistia bàsicament en motius vegetals i animals disposats en cercles juxtaposats que recordaven els teixits orientals.</p> | 08033-211 | Església Parroquial de Santa Maria | <p>La imatge és de fusta policromada i no es correspon amb els estàndards del romànic català. Sembla ser que va arribar a Caldes el segle XV, però l'origen és molt anterior. El 26 de setembre de 1699 va ser traslladada de la primitiva parròquia de Santa Maria a l'església nova, per instal·lar-la a la capella on es troba actualment. Per a tal ocasió es va organitzar una gran celebració a la qual assistí el geògraf i aleshores membre del Consell de Cent de Barcelona, Josep Aparici. Hi participà com a calderí i administrador de la Confraria de la Majestat. En aquesta ocasió es va hostatjar amb el seu acompanyament al palau calderí del Marquès de Rupit, una noble casa pairal ja desapareguda que entre 1909 i 1979 va ser seu de l'Escola Pia. A causa dels seus trets orientals li ha estat adjudicat un origen fora de la península i ha estat catalogada com a bizantina dels segles XI o XII, tot i que hi ha qui va més enllà i parla d'un origen siríac i la data entre els segles VI o VII. Per explicar-ne l'arribada al poble la tradició oral popular catalana parla d'una caravana de gitanos provinents de l'Europa oriental que al seu pas per Caldes van decidir fer-hi nit. Per tal de protegir la talla es va decidir instal·lar-la a l'interior de la parròquia. Quan al matí els seus propietaris van anar a buscar-la, ningú va ser capaç d'arrencar-la del punt on l'havien deixat. Com que ningú podia explicar aquell fet, es va creure que la voluntat de la Santa Majestat era la de romandre a la vila de Caldes per sempre més.</p> | 41.6323500,2.1624000 | 430234 | 4609297 | 1937 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42652-foto-08033-211-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42652-foto-08033-211-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Rius | 98 | 52 | 2.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42722 | La Torre Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torre-vella | <p>A.D. (1991). El Vallès Occidental. El Vallès Oriental. Catalunya Romànica. Vol. XVIII. Pàg. 381. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 225 i 66. Editorial Teide. Barcelona.</p> | XII-XIII | <p>Torre de planta rectangular amidant 4,20 m x 5,40 m. Els murs fan entre 1 m i 1,10 m de gruix; l'aparell és format per carreus trencats a martell i col·locats en filades horitzontals a trencajunt, lligats amb morter de calç i terra. Al mur de tramuntana hi ha les restes d'una obertura d'uns 63 cm d'amplada, de la qual es conserva solament una part dels muntants i llindar sobrealçat. L'interior de la torre està parcialment reomplert amb la runa dels murs. A la part més alta, a uns 3,40 m, i en el parament interior, es pot observar l'arrencada d'una volta de pedra, que devia ser la solera d'un pis, del qual no en queda res. La resta dels murs del rodal de la torre tenen amplades diferents, entre 1 m i 80 cm, el parament dels quals és més barroer. Entre la torre i un dels murs laterals s'identifiquen tot i que difícilment, les restes d'un enllosat de pedra. Aquesta torre formava part de tot un recinte, més complex, ja que s'han trobat restes d'estructures i munts de pedres, dins d'un sector que ocupa entre uns 70m x 40m. Això fa pensar en un petit hàbitat agrupat, del qual destacaria un nucli central, tant per l'aparell constructiu com pel caràcter defensiu de la torre.</p> | 08033-281 | Entre Sant Sebastià de Montmajor i el coll d'en Vila | <p>Des de molt antic es coneix el lloc amb el topònim de Torre Vella. Per referències documentals, el lloc s'ha identificat amb el de Casabeya (Moreu-Rey 1962), (A.D.1991). La primera citació localitzada d'aquest nom és de l'any 1299. La Torre Vella forma part del conjunt i antiga parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i, com tot aquest extens alou, ja pertanyia, segurament a partir del segle XI al monestir de Sant Cugat del Vallès. Per les restes abandonades es creu que aquest hàbitat va ser abandonat possiblement entre els segles XIV o XV.</p> | 41.6660900,2.1254600 | 427195 | 4613073 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42722-foto-08033-281-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42722-foto-08033-281-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42722-foto-08033-281-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2024-07-19 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 42729 | Rectoria de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-de-sant-sebastia-de-montmajor | <p>ADELL I GISBERT, Joan-Albert. (1986). L'arquitectura romànica. Col·lecció: coneguem Catalunya. Pàgs.75. Els llibres de la frontera, 16. Barcelona. BARRAL I ALTET, Xavier. (1984a). Sant Cugat Salou (o del Racó), dins Catalunya Romànica. Fundació Enciclopedia Catalana; volum XI, pàgs. 345. Barcelona. GARCIA I CARRERA, R. (1986). Esglésies i Capelles romàniques de Caldes de Montbui, Pàgs.27-30. Editorial Egara. Terrassa. GARCIA I PIÑOL, R. (1972). L'art de bizanci a Sant Sebastià de Montmajor, “Muntanya”, núm. 660. Butlletí del CEC. Barcelona. MAS I DOMÈNECH, J. (1906-1921). Notes històriques del Bisbat de Barcelona. 13 volums. Establiment tipogràfich “La Renaixensa”. Barcelona (primera edició 1908). MOREU-REY, (1962). Pàg. 207. MOREU-REY, (1964). La Rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona. Ed. Teide. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Caldes de Montbui, capital degana del Vallès. Rafael Dalmau editor. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell. RIUS I SERRA, J. (1945). El cartulario de “Sant Cugat” del Vallès. III volums. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, pàg. 290. doc. 343. Barcelona. VALL-MASVIDAL, Ramon. (1983). El romànic del Vallès, pàg. 168. Ed. Ausa. Sabadell. WHITEHILL, Walter Muir. (1974). L'art romànic a Catalunya, segle XI, pàgs. 48-49. Edicions 62 (primera edició 1941). Barcelona.</p> | XIV-XVIII | <p>Edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab disposada a dues aigües, que quan plou desaigüen cap a la façana principal que es troba orientada al sud-oest. L'edifici està construït entre mitgeres; adossat per una banda a l'ermita de Sant Sebastià i per l'altre a un annex de la rectoria que actualment es troba separat físicament (s'han tapiat els accessos) per haver estat comprat i convertit en un restaurant. A la façana principal hi ha tres obertures; a la planta baixa, centrada, hi ha la porta adovellada. Al primer pis, dues obertures, simètriques disposades horitzontalment , amb llindars motllurats, àmbits i brancals de pedra ben treballada. La façana està arrebossada i acaba amb un ràfec de maó i teula. Des de l'interior de la casa, s'accedeix a l'ermita, pujant per uns esglaons fets de pedra, força alts per salvar el desnivell. La porta dóna just al retaule gòtic que es troba en el mur orientat cap el nord-oest. A la cuina de la rectoria destaca una xemeneia amb una campana de grans dimensions i un faldar construït amb lloses de pedra. També destaca la xemeneia situada a l'antic menjador del clergue. La campana està recolzada damunt de dues mènsules de pedra motllurada i el faldar consta d'una llosa de pedra que passa per sota les parets mestres amb un acabament fet de totxo disposat a plec de llibre. Al costat de la xemeneia, per damunt de la finestra hi ha una frase esgrafiada on es pot llegir 'BENEDICANUS DOMINO'. També hi ha una font d'aigua construïda a la paret en una fornícula rectangular, amb una pica que actualment no raja, però que els capellans feien servir per rentar-se les mans abans de cada àpat. Aquesta està feta amb rajola ceràmica vidriada de color verd i tons groguencs. Per accedir al primer pis, s'ha de pujar per unes escales situades a l'esquerra de les que condueixen a l'interior de l'ermita; aquestes són força dretes i van a les habitacions. En arribar al replà, hi ha unes altres escaletes, més estretes, que un cop passada una porteta, condueixen al campanar de l'ermita. Destaca una biga de fusta que sembla que hagi estat reutilitzada com a llinda de la porta d'accés a les dependències on es pot llegir la data gravada '1703'. Passada la llinda, s'accedeix a una estança on destaca els festejadors de la finestra que dóna a la façana principal, per damunt de la porta de dovelles. El terra del primer pis presenta en alguns llocs, lloses de pedra de grans dimensions i ben escairades.</p> | 08033-288 | Carrer de Santa Margarida, núm. 1 | <p>L'any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de les migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'església de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes, tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. En aquesta casa hi viuen des de sempre, el Sr. Pepet Coll i Tort i el seu fill Josep Coll, que continuen guardant la clau de l'ermita i la del cementiri.</p> | 41.6643600,2.1189000 | 426647 | 4612887 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42729-foto-08033-288-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42729-foto-08033-288-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42729-foto-08033-288-3.jpg | Legal | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | El Sr. Pepet i el seu fill, en Josep, han viscut sempre a la rectoria, i custodien la clau de l'església i el cementiri. Són ells, qui, durant el treball de camp, manifesten que la frase esgrafiada del costat de la xemeneia, per damunt de la finestra 'BENEDICANUS DOMINO'. sempre ha existit. | 94|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||
| 42731 | Retaule gòtic de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-gotic-de-sant-sebastia-de-montmajor | <p>D'ABADAL i CALDERÓ, Raimon. (?). Dietari de la guerra, exili i retorn (1936 - 1940). Biblioteca Abat Oliba. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. BRUGADA, M. (2003). Sant Sebastià, ardit i lluminós. Col·lecció Sants i Santes n. 75. Centre de Pastoral Litúrgica. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell.</p> | XII-XIV | <p>Retaule gòtic policromat format per 16 escenes que descriuen en primer lloc, Jesucrist crucificat; a la dreta, en una altra escena, Sant Jordi matant el drac i escenes que expliquen en imatges el martiri de Sant Sebastià. A baix, dues portes, amb escenes de sants, que permetien accedir a la sagristia. La porta esquerra, encara té les marques de bala que l'havien travessat, concretament en destaca una situada a l'alçada de la barba.</p> | 08033-290 | Església de Sant Sebastià de Montmajor | <p>Antigament es trobava ubicat a l'altar principal, dins d'un marc de fusta, també d'estil gòtic, amb una porta per cada costat que permetia llavors accedir a la sagristia, que es trobava just per darrera. Amb la guerra civil el varen voler cremar, i només es destruí el marc. No obstant això, la porta esquerra, conserva els forats de bala que la van travessar. Les pintures van ser salvades a temps gràcies a algú de Caldes, la identitat del qual no es coneix que les amagà a casa seva. Mentrestant, es varen pintar els frescos que recorden l'estil romànic i que es poden observar encara avui en bon estat de conservació. Quan al cap d'uns anys passà el perill de destrucció, el retaule fou retornat a l'ermita. Fa tant sols quatre o cinc anys que va ser desmuntat i restaurat al Centre d'Art de Sant Cugat. Segons la tradició, Sant Sebastià va ser un capità cristià de la guàrdia pretoriana que va aconseguir en secret moltes conversions. Quan l'emperador romà Dioclecià va conèixer la seva fe, va ordenar que el matessin a fletxades. Sebastià no va morir; una vídua cristiana anomenada Irene el va recollir i li va curar les seves ferides. Quan es va recuperar, Sebastià va tornar davant l'emperador, i el va denunciar per la seva crueltat. Llavors Dioclecià va manar que el matessin a cops. Normalment en els quadres on surt Sant Sebastià dibuixat, surt amb el pit ple de fletxes clavades i sagnant. S´invocava l´ayuda del sant contra la pesta. La seva festivitat es celebra el 20 de gener. L'any 999 el vicari del monestri de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'esgléisa de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. La campana gran, porta el nom de Mercè; fou construïda a Olot i col·locada l'any 1974. La petita no té nom, però és la més antiga. Segons Moreu-Rey, l'any 1657, l'ermita tenia els altars dedicats a Sant Silvestre i a Sant Pere. L'any 1744 tenia la talla de Sant Isidre, sense altar i el de Sant Crucifix. Consta també que més tard n'hi hagué un dedicat a Santa Roser. Finalment, documenta de l'any 1776 els altars dedicats als Sants Crucifix, Roser i Isidre i Silvestre, sense comptar l'altar major.</p> | 41.6643400,2.1188200 | 426640 | 4612884 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42731-foto-08033-290-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42731-foto-08033-290-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42731-foto-08033-290-3.jpg | Física | Gòtic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 93|85 | 52 | 2.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 42733 | Orgue de l'església de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/orgue-de-lesglesia-de-sant-sebastia-de-montmajor | <p>VALLÈS ALTÉS, Joan (?). Ramon Rogent i el seu entorn. Biblioteca Serra d'Or, pàg. 61-62. Publicacions de l'Abadia de Montserrat.</p> | XX | <p>Orgue portàtil de fusta composat per 26 tubs de trompeteria, disposats verticalment. L'accionament de les notes i registres és totalment manual i disposa d'un sol teclat i dos pedalers de fusta. L'organista està d'esquena a la gent. Es troba ubicat al costat de l'altar de Sant Silvestre.</p> | 08033-292 | Ermita de Sant Sebastià de Montmajor | <p>Orgue portàtil fabricat per Isaldaga Rocafort a Collbató, mestre orguener que treballava junt amb d'altres mestres durant els anys 1940 a 1958 al taller de Ramon Rogent, a Collbató. Sembla ser que durant aquest període de temps es fabricaren un total de tretze orgues, un dels quals és l'orgue de Sant Sebastià de Montmajor, fabricat concretament l'any 1951.</p> | 41.6644000,2.1188200 | 426640 | 4612891 | 1951 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42733-foto-08033-292-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42733-foto-08033-292-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Isaldaga Rocafort | 98 | 52 | 2.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42813 | Rellotge de sol de l'església Santa Maria de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-lesglesia-santa-maria-de-caldes | XIX-XX | <p>Rellotge de sol, del tipus vertical declinant. Es tracta d'un rellotge esgrafiat i policromat amb el fons blanc i la resta de decoració en color terrós. Les línies horàries estan perfectament delimitades, senyalant les hores i les mitges hores. La numeració és de xifres romanes, de les 6 a les 4. El gnòmon de vareta es troba orientat al sud-est. Aquest surt de la boca d'un sol, amb la cara antropomorfe. A la part de dalt i a banda i banda del sol hi ha esgrafiat el lema 'FUGIT TEMPUS'.</p> | 08033-372 | Plaça de l'Església, núm. 12 | <p>Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'acceleració del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. Tan sols a pagès, on les hores son més plàcides, s'ha pogut refugiar el rellotge de sol, desplaçat d'un món frenètic que ha deixat de comptar per hores i ha passat a fer-ho per minuts.</p> | 41.6321600,2.1624900 | 430241 | 4609275 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42813-foto-08033-372-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42813-foto-08033-372-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42814 | Casa dels mestres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-dels-mestres | XX | Les Cases dels Mestres es van enderrocar durant el mes de març de 2010. | <p>Les cases dels Mestres es van enderrocar durant el mes de març de 2010 per a construir-hi un equipament amb espais per a la gent gran, programes d'integració sociolaboral i formació d'adults. </p> <p>Es tractava d'una construcció de planta rectangular, amb la coberta de teula àrab, a dues vessants. A cada cantonera del carrer Font i Boet hi havia una torreta amb coberta en teula àrab i a quatre vessants. L'edifici era de planta baixa i pis, a excepció de les dues torretes que tenien un segon pis. Les façanes exteriors donaven per una part al carrer Font i Boet, per l'altra amb el carrer Sentmenat i també comunicaven amb el carrer del Geògraf Aparici. La casa presentava diversos àmbits separats per parets mestres independents. Les entrades a l'edifici formaven arcs de mig punt. Les obertures, tant a la planta baixa com al primer pis, eren de forma rectangular i algunes tenien una balconera amb voladís i barana de forja. El tercer pis comptava amb tres obertures en arc de mig punt, separades per columnes de pedra alternada amb totxo, arrebossades. Per sota de la coberta hi havia una decoració amb motius ceràmics de color blau.</p> <p>Actualment es tracta d'un edifici de nova construcció, de tres plantes, on s'han habilitat sales de reunions, espais polivalents, despatxos i aules.</p> | 08033-373 | carrer Font i Boet | <p>Aquest edifici havia estat l'habitatge dels mestres de l'escola de Caldes. Va ser construït durant els anys 1930 i abandonat uns anys després.</p> <p>El març de l'any 2010 l'edifici va ser enderrocat a causa del mal estat que presentava l'estructura en aquell moment (<a href='https://www.caldesdemontbui.cat/actualitat/noticies/comenca-lenderroc-de-les-cases-dels-mestres.html'>Comença l'enderroc de les Cases dels Mestres, març 2010</a>). La inauguració del nou equipament va tenir lloc a finals de l'any 2011. Durant el 2021 es van portar a terme obres d’ampliació de l'edifici.</p> | 41.6308300,2.1642000 | 430382 | 4609126 | 1930 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42814-foto-08033-373-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42814-foto-08033-373-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Altres | Inexistent | 2024-09-18 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||
| 42442 | Termes romanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/termes-romanes | <p>AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOIXAREU, Ramon (1973). Francisco de Zamora 81785-1790). Diario de los viajes hechos en Cataluña, seguit de la resposta del corregiment de Barcelona al seu qüestionari feta per Josep Albert Navarro - Mas i Marquet. Barcelona. Ed. Curial. BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> | s. II aC | <p>Conjunt termal que consta de planta baixa, amb una coberta central a dues aigües formada per teules romanes. El que resta d'aquest edifici és una piscina de forma rectangular, que mesura 11,60 x 6,60 m. Aquesta està construïda amb opus signinum. Per sobre hi ha unes lloses de terracuita que mesuren 46,5 x 33,5 cm, i que es troben disposades a trencajunt. Tota la piscina està envoltada per cinc graons, formant una graderia. De la coberta original realitzada amb opus caementicium només en queda conservada l'arrencada a la banda oest. Tot el perímetre de la piscina queda delimitat per un paviment d'opus signinum, del qual només es conserven l'ala oest i l'ala nord. A ponent es pot observar un mur d'opus caementicium, que conserva l'alçada original. Les arcades i els pilars de base quadrada que sustenten les arcades de la galeria estan construïdes amb blocs de pedra sorrenca roja de grans dimensions. La coberta conservada, formant una volta de mig punt, mesura 6,8 m de diàmetre i està construïda amb opus caementicium.</p> | 08033-1 | Plaça de la Font del Lleó, núm. 3 | <p>Les termes foren construïdes al segle II aC. Les restes que es conserven actualment són una part del que formava part d'un gran establiment termal. L'edifici original s'estenia per l'actual Museu Thermalia fins la riera i per la plaça de la Font del Lleó, fins l'actual Balneari Broquetas. Les termes haurien continuat essent utilitzades com a piscina fins el segle XVI. Francisco Zamora, l'any 1789 fa una descripció de la piscina on relata una habitació de vuit passes d'amplada per 14 de llargada, amb una coberta mig en ruïnes, d'opus caementicium amb tres claraboies. Ja en el segle XVI s'ensorrà part de la casa que cobria l'edifici romà i el 1601 s'hi instal·là l'ajuntament. La galeria perimètrica es transformà en presó i la piscina en graner municipal. L'any 1650 es va tancar la piscina que es trobava al centre de la Plaça del Lleó. L'any 1840, Marià de Sans, propietari del Balneari Rius, va comprar l'edifici de l'ajuntament. La part més ben conservada va ser restaurada l'any 1956. L'any 1986 es documenta una altra piscina al subsòl de la plaça de la Font del Lleó, de la qual només es coneix la llargada de 12 m. Sembla ser que també disposava d'uns graons per accedir-hi. També durant els anys 1986 i 1988 es dugueren a terme excavacions d'urgència al subsòl del museu Thermàlia, localitzant vàries estructures que pertanyien a les canalitzacions d'època romana a més de sis piscines. Aquestes estaven fetes amb opus caementicium i recobertes amb un arrebossat de calç i trencadís de ceràmic. Al nord, es localitzaren dues piscines més de planta quadrada amb un graó perimètric; aquestes mesuraven 1,70 x 2,30 m i 1,80 x 2,30 m respectivament. Per la part esquerra entrant al Museu, s'excavà una altra piscina de planta quadrada d'un metre per banda, construïda amb opus caementicium i un paviment d'opus signinum. A la capella de Santa Susanna es localitzaren dues piscines sense paviment, construïdes amb opus caementicium.</p> | 41.6344500,2.1615600 | 430166 | 4609530 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Assentament (jaciment) | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 80|83 | 45 | 1.1 | 1782 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42564 | Conjunt Termal de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-termal-de-caldes | <p>ALMAGRO BASCH, M.; SERRA RÀFOLS, J. de C. i COLOMINAS ROCA, J. (1945). Carta Arqueológica de España. Barcelona. Madrid: Ed. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, 1945. BALLART, J. i VILLANUEVA, J. (1981). Resum de la història de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. COSTA, R.; MONLEÓN, A i altres (2002). Història termal de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. FABRE, G.; MAYER, M. i RODA, I. (1984). Inscriptions romaines de Catalogne. Paris. Vol.I, Barcelone (sauf Barcino). FOLCH, J. i altres. (1988). El poblat ibèric de la Toe roja i el conjunt termal de Caldes de Montbui. Vallès Occidental. Tribuna d'Arqueologia. 1987-1988. Barcelona. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental i El Vallès Oriental. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. MAYER, M. i RODÀ, I. (1992). L'epigrafia romana a Catalunya. Estat de la qüestió i darreres novetats. Fonaments. Barcelona. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. MIRÓ, C. (1992). Les termes romanes de Caldes de Montbui. Revista Arrahona, núm. 10. Sabadell. MIRÓ, C.; FOLCH, J. i MENÉNDEZ, F.X. (1987). El procés de romanització al curs mig de la riera de Caldes (Vallès Occidental). Estat de la qüestió. Actes de les I Jornades Internacionals d'Arqueologia romana. Granollers. MIRÓ, C.; MONLEÓN, A. i REVILLA, E. (1993). El nucli romà de Caldes de Montbui. Estat de la qüestió. La ciutat en el món romà. XIV congrés Internacional d'Arqueologia Clàssica. Tarragona.</p> | II aC-IIdC | <p>Conjunt termal que correspon a les antigues termes romanes. Les restes fins avui documentades permeten veure que aquest conjunt va ser construït amb una planificació prèvia. La piscina és la part més monumental del conjunt; aquesta s'omplia amb aigua brollant a 76º C. Per tant no necessitava cap sistema d'escalfament. A les termes hi havia vàries piscines, cadascuna amb una temperatura diferent. La galeria perimètrica que envolta la bassa tindria funció de lloc de pas i espera. En referència als dos absis de la capçalera de la galeria, un d'ells correspondria a la banyera. La interpretació de les estructures excavades al mig de la plaça, assentades damunt d'un brollador podria indicar que es tractava d'una altra piscina d'aigua calenta, potser una gran piscina descoberta que faria les funcions de natatio. La resta de piscines documentades a l'interior del museu Thermàlia i a l'ermita de Santa Susanna, són de dimensions més reduïdes. No es coneixen estratigrafies associades a les restes, però sembla que cronològicament caldria emmarcar-lo a finals del segle I aC o primers del segle I dC. A partir del segle IV dC com a molt tard, la zona de l'ermita de Santa Susanna es convertí en necròpolis, reduint així l'espai destinat als banys.</p> | 08033-123 | Plaça de la Font del Lleó, s/n | <p>Caldes de Montbui fou en època romana una estació balneària, fundada sobre les deus d'aigua calenta que hi brollen, i al voltant de la qual es desenvolupà un nucli urbà d'una importància considerable durant l'Alt Imperi. Durant el segle XIV es portà a terme la construcció de l'Hospital de Pobres i els Banys Comuns. La reutilització de l'espai com a banys nous emprant part dels murs d'època romana, es perllongà fins a la segona meitat del segle XVI. Si bé durant uns anys quedà abandonat, i s'ensorrà part de la casa que cobria l'edifici romà, l'any 1601, es construí a sobre la part més monumental de les termes romanes, l'Ajuntament. La galeria perimètrica va passar a ser la presó i la piscina, el graner municipal. El 1650 s'hauria clausurat la piscina del centre de la plaça i no seria fins l'any 1840 que Marià Sans, propietari del Balneari Rius, comprà l'edifici on hi havia instal·lat l'ajuntament, cedint la planta baixa com Casa Consistorial. En aquest moment es va tornar a descobrir la piscina romana. L'any 1955, l'ajuntament adquirí el solar i el 1956 es van iniciar les obres per part del Servei de Catalogació de Monuments de la Diputació de Barcelona. L'any1956 es dugué a terme una campanya de restauració de les termes i efectuant-se vàries campanyes d'excavacions dirigides per Ll. Sala. Durant els anys 1986 i 1988 es van dur a terme actuacions arqueològiques d'urgència al subsòl de l'antic hospital així com a la Plaça de la Font del Lleó on es descobriren les estructures del conjunt termal de Caldes. En aquesta excavació es van poder localitzar estructures pertanyents a canalitzacions d'època romana i sis piscines. Entrant a l'edifici, a mà dreta es localitzaren dues piscines, entre les quals no es pogué establir cap relació, ja que no van poder ser exhumades en la seva totalitat. Es pensa que tindrien una forma triangular amb una amplada de 2,5m. Ambdues estaven construïdes amb opus caementicium i recobertes amb un arrebossat de calç i trencadissa de ceràmica. Cap d'aquestes piscines conservava el fons. Un mica més al nord, es va poder localitzar dues piscines més, de planta quadrada mesurant 1,70 x 2,30 x 1,80 x 2,30m., amb un graó perimètric de 30 cm que com les altres anteriors tampoc presentava paviment. Aquestes últimes formaven part d'una fase posterior d'utilització del conjunt, ja que seccionaven una altra piscina de planta circular o semicircular, construïda amb lloses de pedra sorrenca vermella i un paviment d'opus signinum. A l'entrada del Museu Thermàlia, a mà esquerra també es va poder excavar una altra bassa, aquesta última de base quadrada d'1 metre de costat sense que conservés el fons. L'any 1994 es localitzà al carrer Delger, durant un seguiment d'urgència, una piscina o dipòsit de petites dimensions (2 x 2,20 m i 40 cm d'alçada màxima conservada). L'estructura estava obrada amb opus caementicium i amb les parets i el paviment arrebossats d'opus signinum. Aquesta aparegué aïllada sense cap altra resta associada al seu voltant, conservant només tres dels seus costats, ja que el quart estava afectat per les construccions modernes. L'any 2003 l'Ajuntament de Caldes de Montbui promogué una nova campanya arqueològica amb la qual es consolidaren, restauraren i rehabilitaren les restes arquitectòniques de les Termes, ja que es trobaven en molt mal estat de conservació. Durant la intervenció es constatà la presència de restes arqueològiques, amb una cronologia entre el segle II aC i el segle I dC així com restes d'època moderna des del segle XVII al segle XIX. El coneixement sobre el Conjunt Termal de Caldes és fragmentari. L'origen de l'ús d'aquest conjunt se situa entre a finals del segle II aC i inicis del segle I aproximadament. Aquesta datació vindria donada per les restes trobades de ceràmica campaniana i d'àmfora itàlica. Els materials més tardans trobats, com la ceràmica sigil·lata clara D, correspondrien als segles IV - V dC.</p> | 41.6344500,2.1615900 | 430169 | 4609530 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42564-foto-08033-123-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42564-foto-08033-123-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42564-foto-08033-123-3.jpg | Legal i física | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Assentament (jaciment) | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació història) També s'han pogut documentar diverses piscines que correspondrien a diferents àmbits com canals de conducció d'aigua i el sistema de desguàs de diferents piscines que desembocaven a la claveguera principal. A partir de les diverses excavacions realitzades s'han pogut identificar 11 piscines datades totes elles del segle I aC. Per les restes d'una sudatio que van aparèixer en el recinte del Balneari Broquetas es creu que la zona central e les termes segurament hauria estat ubicada en l'actual Plaça de la Font del Lleó, i voltants. També en relació a les restes aparegudes al voltant de l'edifici termal s'haurien identificat 11 inscripcions dedicades als déus Apol·lo, Minerva i Salus, com a agraïments per una curació rebuda. També es deixà al descobert una necròpolis a la zona de la Capella de Santa Susanna i durant el segle XIII es construí l'Hospital de Pobres sobre les restes d'una part de les termes. A partir d'aquí el complex termal anirà perdent impuls fins que, a mitjan del segle XVII, es clausurarà definitivament. | 83|80 | 1754 | 1.4 | 1782 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||
| 42443 | Muralla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/muralla | <p>AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> | XI-XVII | els trams recuperats, s'han intentat restaurar i conservar. Molts d'ells no són accessibles per trobar-se dins de finques particulars. | <p>Trams de muralla que es van descobrint a mida que es realitzen intervencions arqueològiques en les cases que ocupen l'antiga línia de muralla. Aquests trams, acostumen a ser porcions de diferents dimensions del mur ja que el conjunt de la muralla ha variat molt a causa del creixement de la ciutat i aquest fet ha anat fent que avui, tot i que es coneix el seu traçat aproximat, no es pugui excavar i recuperar gran part del tram. El que queda de la muralla es situa principalment a la part de la riera, en el carrer Major, el carrer del Pont, a Can Rius, el Museu Thermalia, les Termes Victòria, i el carrer d'Escanyacans.</p> | 08033-2 | Parcialment pel nucli antic de Caldes de Montbui | <p>Es tenen referències en documents de que l'any 1102 existia una muralla que protegia la vila. Aquesta hauria tingut quatre portals que permetien l'entrada a l'interior de la vila i que corresponien als punts cardinals. Així, al carrer de Vic hi hauria un portal orientat tramuntana. Al portal de Vic, durant el segle XVIII, va existir una capella. A ponent hauria existit el portal de Santa Susanna, documentat al 1344. Al sud, el portal de Santa Esperança i a llevant el portal de Salze, esmentat en un document de l'any 1387. Durant el segle XVII, concretament de l'any 1616, se sap que hi haurà un altre portal, conegut amb el nom de portal de l'Àngel anomenat així perquè aquest estava custodiat per un àngel. Sembla ser que el portal hauria dut el nom de Portal d'en Roig, i també portal de Don Carles. També es tenen documentats altres portals que s'aniran construint en llarg del temps, com a conseqüència de les necessitats de la vila. Així, de l'any 1387 es documenta el Portal d'en Porcell, també dit de Berenguer Porcell. De l'any 1370 es documenta el portal Nou, que a mitjans del segle XVI serà conegut com a Portal d'en Bellit. Ja del segle XV, concretament a partir de l'any 1454, i fins el segle XIX es tenen referències del Portal de La Portalera o La Portalera. De l'any 1581 es té constància de l'existència del portal de l'Abeurador, situat al carrer que porta el mateix nom i que formava part dels Corredossos de la muralla. Del segle XV trobem datat un nou portal conegut com Portal de Barcelona. Ja del segle XIX, (concretament l'any 1860) es té coneixement del Portal de la Bretxa, que correspon al carrer que porta el mateix nom i que uneix el carrer Major amb els Corredossos. De l'any 1684 (segle XVII) es té coneixement del Portal del Pont, que també va rebre el nom de Portal de Sant Cristòfol durant el segle XVIII. De l'any 1867 ja durant el segle XIX es coneix la Porta dels Jaquesos. A mitjans del segle XIX, s'inicià una remodelació i engrandiment del recinte urbà extra murs i s'ultrapassà l'àmbit de l'antiga població emmurallada.</p> | 41.6360500,2.1612900 | 430145 | 4609708 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42443-foto-08033-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42443-foto-08033-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42443-foto-08033-2-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | En l'Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya de Caldes de Montbui, realitzat pel Servei d'Arqueologia i Paleontologia de Barcelona, el maig de 2002, la muralla i la torre de la presó s'inclouen dins d'una mateixa fitxa, amb núm. d'inventari IPA 659. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||
| 42444 | La Torre Roja | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torre-roja | <p>BADIA i MORET, J. (1968). La Baronia de Montbui. Notes històriques. Impremta Galobart. Santa Eulàlia de Ronçana. BADIA i MORET, J. (1989). L'Ametlla del Vallès. Notícia històrica. Notícia geogràfica, La Garriga. BADIA i MORET, J. (1991). La Torre Roja. El Vallès Occidental, i el Vallès Oriental, vol. XVIII, pp. 317-319. Catalunya Romànica. Ed. Fundació Enciclopèdia Catalana. FORTÓ, Abel (2008). L'associació d'arqueòlegs FIDES presenta els resultats de les campanyes d'excavació de la Torre Roja. Revista Tot Caldes de Montbui, núm. 1056, del 25 de juliol al 8 d'agost, pàg. 11. Ed. Gràfiques Lloreda. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MOREU REY, E. (1969). La Torre Roja. Els castells catalans, vol. 2, pàg. 169. Barcelona. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> | X-XIV | <p>Torre en ruïnes, amb una fonamentació a base de carreus regulars, units entre ells amb morter de calç. S'observa una torre exterior al conjunt de la fortificació, amb un diàmetre d'uns 10,5 m i una alçada conservada d'aproximadament 1,70 m. Els murs tenen un gruix de 1,55 m. La part de la torre orientada cap a la plana de Caldes ha estat construïda a base de pedres disposades formant un opus spicatum. La torre orientada cap a la muntanya, ha estat construïda amb carreus més grans, entre 25 cm d'alçada x 105 cm. d'amplada. A l'interior d'aquesta torre n'hi ha una segona, de planta circular, amb un diàmetre interior de 3,60m., i un gruix de fins a 1,90 m. Les pedres del mur són de 15 x 25 cm., i estan unides amb morter de calç</p> | 08033-3 | Carretera de Caldes a Sentmenat. Cim del turó de la Torre Roja, al costat del poblat ibèric. | <p>El primitiu nom d'aquest turó fortificat era Castellar o Puig Castellar. Una de les primeres referències de la Torre Roja, apareix esmentada l'any 1529. Es desconeix per ara l'origen del topònim de la 'Torre Roja', tot i que es té coneixement de l'existència dels llinatges Penya Roja i Torre Rubea, en els segles XI i XII. La Torre no ha estat excavada. Pel que fa a l'origen de les dues torres hi ha dues hipòtesis constructives. La primera d'elles és que en una primera torre d'època romana es va afegir una torre de l'alta edat mitjana, reconstruïnt potser part de la vella. Josep Badia obre la possibilitat de que a la torre alt-medieval interior, durant l'època mitjana, s'hagués afegit, una torre exterior per tal de consolidar-la aprofitant els carreus més antics del jaciment ibèric situat a pocs metres.</p> | 41.6330400,2.1435200 | 428662 | 4609389 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42444-foto-08033-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42444-foto-08033-3-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 85 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42499 | Torre de Carerac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-carerac | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona.</p> | XVI-XVII | la masia no té teulada. | <p>Masia de planta rectangular, que consta de planta baixa, pis i golfes. Té una torre de guaita adossada a la façana principal. La coberta no es conserva tot i que per la façana s'endevina que era a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal i construïda amb teula àrab. Els paraments estan fets de pedra irregular i morter. Les façanes de tot el conjunt, estaven arrebossades. A la planta baixa per sota del carener, hi ha una portalada amb arc de mig punt, adovellada, de grans dimensions. A la dreta d'aquesta, hi ha una segona porta adovellada feta amb pedra d'esmolet. Al primer pis, disposades horitzontalment hi ha tres obertures, totes elles de proporcions verticals; la finestra de l'esquerra està emmarcada amb pedra, la central també presenta llinda, brancals i ampit de pedra; la tercera, que es troba per sobre del portal adovellat de pedra d'esmolet és porticada sense balcó, amb una reixa de ferro; té una llinda de fusta i els brancals fets de maó. A les golfes, l'única obertura que dóna a la façana principal consta de llinda de fusta i brancals de maó que s'endevinen per sota de l'arrebossat de la façana que comença a desprendre's de la pedra. A la dreta, entre la casa i la pallissa, es va annexionar una torre de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és plana i transitable per on s'hi accedeix a través d'una escaleta que comença al segon pis. Aquesta tindria funció de torre de guaita, amb els merlets o murons de forma quadrada (quatre a les façanes orientades a migdia i nord i dos a l'est i ponent). A la planta baixa hi ha quatre espitlleres disposades a la façana principal que dóna a migdia. Al primer pis i al segon, tant a la façana orientada al nord-est com a ponent com a migdia (des de l'interior sembla observar-se una obertura orientada al nord-oest, però és difícil precisar-ho) hi ha dues obertures superposades, disposades simètricament en un mateix eix vertical formant un arc agut fet de maons. A la dreta d'aquesta torre hi ha adossat un tercer cos. És la pallissa, que segueix el mateix pendent de la teulada del mas. De planta baixa i pis, a baix hi ha una obertura per permetre entrar el carro; aquest portal és fet de pedra amb un arc carpanell molt rebaixat. Per damunt, de la porta, seguint un eix vertical, es troba una gran obertura, que permetia entrar i treure les bales de palla. Aquesta està feta de pedra, amb un arc de mig punt. La façana nord - est presenta les mateixes característiques, és a dir, tres obertures fetes amb maó, amb un arc de mig punt i un portal amb brancals, llinda i ampit, fet també de maó, amb un arc carpanell molt rebaixat. Des de la pallissa es podia accedir a l'interior de la casa, així com a la planta baixa de la torre, des d'on s'accedia per una porteta molt estreta i baixa. A l'interior de la casa, per la portalada principal de grans dovelles s'observa al fons uns esglaons que servien per pujar al primer pis fets de pedra d'esmolet i posats sobre una base de pedra irregular amb totxos, lligada amb morter de calç. A l'esquerra, el que semblaria haver estat la cuina, s'observa encara algun tinell i un forn de pa, que conserva la volta de maó.</p> | 08033-58 | Vall de Carerac | <p>Segons Moreu-Rey (1962), el topònim de Carerac o Caracac es pot situar ja a l'any 993: 'locum que dicunt Karesago' , 'terminio de Caresago'. Del 1040 es troba el topònim: 'Charesag'. Del 1067,1081, 1100 i aproximadament 1102 trobem escrit 'Carerag'. Del 1276 trobem 'Caresacho'. Del 1121, 'Caresrag'. De l'any 1211: 'manso de Carera'. De l'any 1234: 'Cararach'. Del 1347 'Correrach'?. Dels segles XVII, XVIII i XIX, trobem 'Mas Carerach (rarament Carrerach). De l'any 1720 'Cararachs'. Del segle XX, Cararac, sempre sense 'Can' ni 'Mas'. Es tracta d'un dels llocs i masos més antigament i abundosament documentats. Pel que fa als llinatges documentats, Moreu troba documentats: Richel de C. (aproximadament del 1100) que coincideix amb la mateixa que Richel, propietària l'any 1081 de terres a Palou, i dona de Guilabert Bonfill. Arnal de Caresag (1192, 1203) ; Ramon de C. (anterior a l'any 1234); Pere 'Girbauli de Caresacho' (1276, casat amb Rumia; Ramon de C. (1319); Pere de C. (1353, 1365, 1399); Bernat I de C. fill de Ramon de Carerac (1407, 1412); Francesc de C., fill de Bernat; Bernat C., junior (1439 a 1458); Ramon de C., clergue, besnét de Bernat I, senyor útil i propietari del mas Carerac 81477); Joan Pere de Carerac, fill de Bernat (1504, 1510). Segueix el llinatge BOU. El Mas Bou o Mas d'en Bou, fou un altre nom antic que rebé el Mas Carerac. Així, l'any 1560 es llegeix el 'Mas Carerac, alias Bou'. Aquest nom és originari d'una família que també en fou propietària. Així es troba documentat en Joan Bou (1162, 1189); Berenguer Bou, (probablement veguer de Barcelona) (1181 a 1250); Bernat Bou (1254); Berenguer Bou (1290, 1292); Guillem Bou, casat amb Elicsenda (1290 a 1302); Berenguer Bou (1314 a 1368) propietari en 1328 d'un 'casali molendinorum (...) satis prope dictam villam'; Joan B. (1411); mossèn B. (1513); joan B. Casat amb Elisabeth (1555 a 1571), mercader ciutadà de Bou, 'Lo vas de la casa de bou que es devant la capella de ma Sra. Del roser de la Iglesia de dita villa' (1607). Igualment, Moreu-Rey troba documentat el nom de Sans, relacionat amb la Casa de Sans o Torre de Sans, que fora un dels altres noms donats a Carerac. Aquesta família Sans, hauria estat propietària d'aquesta casa, així com també de la casa de banys de Can Rius, a la qual hom havia donat, també de vegades el nom de Can Sans.</p> | 41.6481800,2.1684800 | 430757 | 4611049 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42499-foto-08033-58-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42499-foto-08033-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42499-foto-08033-58-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-17 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 119|94 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||
| 42589 | Jaciment de la Torre Roja | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-de-la-torre-roja | <p>BADIA i MORET, J. (1968). La Baronia de Montbui. Notes històriques. Impremta Galobart. Santa Eulàlia de Ronçana. BADIA i MORET, J. (1989). L'Ametlla del Vallès. Notícia històrica. Notícia geogràfica, La Garriga. BADIA i MORET, J. (1991). La Torre Roja. El Vallès Occidental, i el Vallès Oriental, vol. XVIII, pp. 317-319. Catalunya Romànica. Ed. Fundació Enciclopèdia Catalana. FORTÓ, Abel (2008). L'associació d'arqueòlegs FIDES presenta els resultats de les campanyes d'excavació de la Torre Roja. Revista Tot Caldes de Montbui, núm. 1056, del 25 de juliol al 8 d'agost, pàg. 11. Ed. Gràfiques Lloreda. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.</p> | X-XIV | <p>Torre en ruïnes que consta d'una torre exterior de planta circular amb un diàmetre d'uns 10,5m i una alçada conservada 1,70m. Els murs tenen un gruix de 1,55m. La part de la torre orientada cap a la plana de Caldes va ser construïda a base de pedres disposades formant un opus spicatum. En canvi, pel que fa a la part de la torre orientada cap a la muntanya, aquesta va ser construïda amb carreus més grans, i mesurant alguns d'ells entre 25 cm d'alçada per 105 cm. d'amplada. A l'interior d'aquesta torre n'hi ha una segona torre, igualment de planta circular, amb un diàmetre interior de 3,60m., i un gruix de fins a 1,90m. Actualment mesura 1,40m. Les pedres del mur, de 15 cm. per 25 cm., estan unides amb morter de calç. Hi ha llocs on es poden observar restes de l'arrebossat de calç de la cara exterior de la construcció.</p> | 08033-148 | Carretera de Caldes a Sentmenat. Cim del turó de la Torre Roja, al costat del poblat ibèric. | <p>El primitiu nom d'aquest puig fortificat era Castellar o Puig Castellar i correspondria, segons dades arqueològiques, a un antic establiment d' època ibèrica reutilitzat posteriorment en època romana i que s'hauria perllongat en època medieval, i tot i que no es disposen de documents escrits, una de les primeres referències de la Torre Roja, apareix de manera indirecta l'any 1529. Es desconeix l'origen del topònim de la 'Torre Roja', tot i que durant els segles XI i XII es té coneixement de l'existència a Caldes de Montbui de dos llinatges dits Penya Roja i Turre Rubea. Hi ha dues hipòtesis constructives pel que fa a l'origen de les dues torres: La primera d'elles és que en una primera torre d'època romana s'inclogué a l'interior una torre de l'Alta Edat Mitja. Josep Badia obre la possibilitat de que a la torre Alt - Medieval interior, durant l'Edat Mitja, s'hagués afegit, una torre exterior per tal de consolidar-la. Seguint amb aquesta hipòtesi, per construir la cara més desprotegida del relleu, els constructors haurien aprofitat carreus més antics del jaciment ibèric situat molt a prop de la torre. Això permetria comprendre que una gran part dels murs hagin estat construïts amb opus spicatum i que no tinguin una cara interna. I per què aquesta torre, datada cap al segle X hauria estat arrebossada per la part exterior, sinó per que en una etapa inicial es trobava a l'aire lliure. La Torre Roja, no ha estat mai excavada.</p> | 41.6330400,2.1435200 | 428662 | 4609389 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42589-foto-08033-148-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42589-foto-08033-148-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42601 | Carrer del Pont, 30 / Carrer Escanyacans, 12 (Muralla Carlina) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-del-pont-30-carrer-escanyacans-12-muralla-carlina | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.</p> | XVIII-XX | <p>Contrafort del mur de façana del carrer Major datat entre els anys 1874 i 1875 que correspon a un pany de muralla fortificada de la vila davant els atacs carlistes de la tercera guerra carlina. Pel que fa al paviment trobat, aquest estava realitzat amb calç i estaria relacionat amb les activitats agrícoles d'aquest solar, datant-se a inicis del segle XX.</p> | 08033-160 | Carrer d'Escanyacans, núm. 12 | <p>Amb motiu del projecte de parcel·lació del solar situat al carrer del Pont, núm. 30 i el carrer d'Escanyacans, núm. 12, es va realitzar un seguiment arqueològic preventiu per intentar localitzar i documentar possibles restes arqueològiques que es poguessin veure afectades per l'actuació urbanística, ja que fins aquell moment només s'havia documentat part del traçat de la muralla als números 2, 6 i 8 del mateix carrer, tot i que durant la intervenció realitzada l'any 2005 al solar números 6 i 8 es va poder observar que la muralla medieval es trobava a una cota superior i que, per aquest motiu, era poc probable la possibilitat de trobar un tram de muralla en el núm. 12 donada la cota més baixa.</p> | 41.6358600,2.1606500 | 430092 | 4609688 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42601-foto-08033-160-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42601-foto-08033-160-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42601-foto-08033-160-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-13 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 1754 | 1.4 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42603 | Carrers Madella i Corredossos de Baix (Muralla Medieval) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrers-madella-i-corredossos-de-baix-muralla-medieval | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.</p> | IIdC- XVII | <p>Conjunt format per un mur de pedres (seccionat per una claveguera moderna) lligades amb morter de terra de tonalitat taronja i un paviment associat localitzat davant del número 11 del carrer de Madella. Aquest mur es troba seccionat per una claveguera moderna. No es va trobar material associat.</p> | 08033-162 | Carrer de Madella, núm. 11 | <p>L'any 2003, es va portar a terme una intervenció arqueològica preventiva ja que s'havien de pavimentar el carrers. Es van obrir vàries rases documentant un seguit d'estructures.</p> | 41.6334900,2.1633100 | 430311 | 4609422 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42603-foto-08033-162-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42603-foto-08033-162-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42603-foto-08033-162-3.jpg | Legal | Romà|Medieval|Modern|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-13 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 83|85|94|80 | 1754 | 1.4 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42604 | Carrer Corredossos de Baix, 26 (Muralla Medieval) - Carrer Major, 33-35 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-corredossos-de-baix-26-muralla-medieval-carrer-major-33-35 | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.</p> | <p>Mur de fonamentació de la muralla medieval localitzat a la part baixa del número 33 del carrer Major, format per blocs regulars i irregulars units amb morter de calç de tonalitat blanquinosa de 2,30m en direcció a l'interior de la casa. El seu estat és dolent.</p> | 08033-163 | Carrer Corredossos de Baix, núm. 26 i Carrer Major, núms. 33-35 | <p>Durant els mesos de març i abril de l'any 2005 es va dur a terme una intervenció arqueològica preventiva en el carrer dels Corredossos de Baix número 26 ja que s'havia d'obrir una rasa per passar-hi una línia nova de gas, de 28 metres de llargada per 60 centímetres d'amplada i una profunditat de 60 centímetres. Només es va poder detectar part d'un mur entre els números 33 i 35 del carrer Major.</p> | 41.6335000,2.1634300 | 430321 | 4609423 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42604-foto-08033-163-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42604-foto-08033-163-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Residencial | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-13 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||
| 42606 | Carrer Escanyacans, 2 / Vic, 41 (Muralla Medieval) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-escanyacans-2-vic-41-muralla-medieval | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.</p> | XI-XIII | <p>Tram de muralla de 7m de llargada per 5m d'alçada on s'observen dues parts diferenciades: una d'elles bastida amb pedres rierenques de mida mitjana i la resta construïda amb tàpia.</p> | 08033-165 | Carrer d'Escanyacans, núm. 2 | <p>L'any 2005 es va dur a terme una intervenció arqueològica degut a unes obres que s'havien de dur a terme en els solars ubicats al número 2 del carrer d'Escanyacans i al núm. 41 del carrer de Vic, ja que l'edifici es troba situat en el traçat de la muralla medieval, en una parcel·la ocupada per dues edificacions diferenciades, amb entrades independents que aprofitaven la muralla per edificar a banda i banda d'aquesta.</p> | 41.6360800,2.1614500 | 430159 | 4609711 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42606-foto-08033-165-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42606-foto-08033-165-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Residencial | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-13 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42608 | Carrer Major, 13-15 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-major-13-15 | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.</p> | XVII-XVIII | <p>Jaciment que consta de les restes de dues estructures de mur, sense cap estratigrafia, i sense restes materials que permetin la seva datació. La primera estructura és la fonamentació d'un mur de grans dimensions d'1m de gruix per 4,30m de longitud. Aquesta estructura es trobà en el sector per on hauria de transcórrer la muralla medieval. No sembla però que el mur trobat en formés part, tot i que podria tractar-se d'una estructura relacionada amb el cinturó defensiu, més que no pas d'una construcció de caràcter domèstic. La segona estructura, força malmesa, estava formada per la cantonada de la fonamentació d'un mur de 30cm de gruix que en un dels seus trams presentava una pedra de 30 x 60cm que podria senyalar la part inferior d'un llindar de porta.</p> | 08033-167 | Carrer Major, nums.13-15 | <p>L'any 1992 es va realitzar un seguiment arqueològic om a conseqüència de les obres de rebaix del terreny per a la construcció d'un nou habitatge.</p> | 41.6328800,2.1634900 | 430325 | 4609355 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42608-foto-08033-167-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42608-foto-08033-167-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Residencial | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-13 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 1754 | 1.4 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 42618 | Torre de la Presó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-la-preso | <p>A.D. (1991). El Vallès Occidental. El Vallès Oriental. Catalunya Romànica. Vol. XVIII. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. BALLART, J. i VILLANUEVA, J. (1984). Resum de la història de Caldes de Montbui. 2ª edició. Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental – El Vallès Oriental. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MOREU-REY,E. (1964). Caldes de Montbui, capital degana del Vallès. Rafael Dalmau Editor. Barelona. MOREU REY, E. (1964). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona. Ed. Teide. Barcelona.</p> | XI-XII | <p>Torre de defensa d'una de les portes de la ciutat de forma gairebé semi circular per la part exterior que dona al carrer Major. Consta de planta baixa i dos pisos i volta catalana. La coberta és plana i transitable. I rematada per merlets afegits en època més moderna. Està construïda amb pedra. Per la part interior que dóna al carrer dels Corredossos de Dalt té una forma més rectilínia.</p> | 08033-177 | Carrer dels Corredossos de Dalt, núm. 2 - Carrer Major, núm. 103 | <p>L'antiga muralla de Caldes està documentada des de l'any 1102. Els portals primitius de la vil·la coincidien amb els punts cardinals, tot i que consta que durant el segle XVIII n'hi havia un cinquè. Cadascun d'aquests portals tenia una capella on s'hi deia missa. A l'Arxiu Històric Municipal es conserva un document gràfic de l'any 1840, anomenat 'Plan Geométrico de la Villa de Caldes de Montbuy', que mostra el traçat de les muralles poc abans de que fossin enderrocades per remodelar la ciutat. Així, s'inicià el seu enderroc i es construïren els ravals extramurs. La muralla ha desaparegut en molts trams, tot i que encara se'n pot observar al carrer d'Escanyacans. El portal d'en Bellit on es troba la torre de la Presó,fou edificat entre els anys 1347 i 1370 aproximadament. Durant la tercera guerra carlina que ocupà els anys 1872 al 1875, es va elaborar un pla de fortificació de les diferents viles entre les quals es troba Caldes de Montbui. Aquest estudi va ser encarregat al Sr. Buenaventura Muño, que formava llavors part del cos d'enginyers. Podria ser que, alguns trams de muralla que es conserven avui en dia, siguin degut la fortificació construïda després de l'any 1874. Com a capital de la vegueria, Caldes era una de les viles més importants del Vallès. Aquesta vila tenia una gran tradició i estava molt ben preparada amb gran quantitat de advocats i procuradors. La presó era un dels símbols més grans de la sobirania i de la justícia. Se sap que l'any 1339 el rei decideix que tots els presos excepte els que ho siguin a Granollers seran portats a la vila de Caldes. Durant els anys 1619 al 1867, la presó es va ubicar en una de les sales de l'antic hospital. De fet s'han trobat referències documentant que l'ajuntament s'edificà damunt de les termes i que aquestes servien de presó. En la segona meitat del segle XIX la presó fou transportada a la torre septentrional del Portal d'en Bellit. L'any 1867 la porta estava franquejada per dues torres de les quals una fou habilitada com a presó.</p> | 41.6351900,2.1631200 | 430297 | 4609611 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42618-foto-08033-177-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42618-foto-08033-177-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Social | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-25 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | En l'Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya de Caldes de Montbui, realitzat pel Servei d'Arqueologia i Paleontologia de Barcelona, el maig de 2002, la muralla i la torre de la presó s'inclouen dins d'una mateixa fitxa, amb núm. d'inventari IPA 659. En aquest inventari, s'ha separat la muralla de la Presó, anomenant-la Torre de la Presó. | 85 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||
| 42446 | Casa Delger o de les Graus - Museu Romàntic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-delger-o-de-les-graus-museu-romantic | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XVIII-XIX | renovada l'any 1807. Entre els anys 1996 i 2004 es va refer la teulada i els esgrafiats de la façana. També es van tractar les humitats | Casa construïda entre mitgeres que consta de planta baixa i dos pisos, amb un pati interior porticat i un jardinet. La teulada és a dues aigües, construïda amb teula àrab i rematada per un ràfec amb la cornisa i el caneló de ceràmica. La façana no és simètrica respecte a un eix central, sinó que es composa al llarg dels tres eixos verticals. Hi ha una gradació de mides amb l'alçada. A la planta baixa s'observa un portal adovellat, amb un portal de fusta massissa clavetejada. El mur exterior està arrebossat i decorat amb esgrafiats, simulant a la planta baixa els carreus de pedra. Als dos pisos superior, les finestres estan emmarcades amb una coloració diferent del arrebossat general de la façana i les baranes de forja. Una decoració rectangular uneix al llarg de la façana el primer i segon pis en sentit vertical. | 08033-5 | Carrer del Dr. Joaquim Delger, núm. 14 | El carrer Delger havia rebut antigament el nom de carrer d'en Sitjar o de les Graus, ja que sembla ser hi hauria hagut uns esglaons. També se'l coneixia pel carrer de la Piqueta, ja que sembla ser en aquest carrer fou construït un safareig de petites dimensions. L'any 1765, l'Antoni Delger i la Margarida Cendra, es van establir al municipi, provinents d'una colònia francesa d'Argèlia, on l'Antoni tenia l'ofici de calderer i anava d'un poble a l'altra acompanyat de la seva esposa. El seu fill primogènit, Antoni Delger Cendre, va continuar amb l'ofici del seu pare, i posteriorment els seus nets. És per això que aquesta casa fou coneguda també amb el nom de “Can Calderer”. La casa pairal és del segle XVII, essent renovada considerablement l'any 1807. A mitjans del segle XIX un descendent de l'Antoni Delger, en Joaquim Delger Sabater, va dedicar-se a la fabricació d'aiguardent. L'any 1930 la casa tornà a patir una restauració. Joaquima Delger, vídua de Joan Armengol, serà la última descendent de la família Delger que viurà en aquesta casa. Sense descendència, nomenarà hereu al seu cosí germà, el sacerdot, Dr. Joaquim Delger Bueno, que el 25 d'octubre de l'any 1959 la cedirà a la vila de Caldes. | 41.6338100,2.1621700 | 430216 | 4609459 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42446-foto-08033-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42446-foto-08033-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42446-foto-08033-5-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Neoclàssic | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98|99 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42447 | Capella de Santa Susanna | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-santa-susanna | A.D. (1991). El Vallès Occidental. El Vallès Oriental. Catalunya Romànica. Vol. XVIII. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. LLOBET VALL-LLOSERA A. (1848). Documentos para la historia de Caldes de Montbuy. MOREU-REY,E. (1964). Caldes de Montbui, capital degana del Vallès. Rafael Dalmau Editor. Barelona. MOREU REY, E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona. Ed. Teide. Barcelona. | XI-XII | restaurada i annexionada al Museu Thermàlia l'any 1992. | Capella dessacralitzada de la qual actualment només es pot identificar la façana situada a ponent, on s'observa l'estructura del mur i de l'aparell. Aquest últim està construït amb blocs de pedra més o menys aplanats per la cara vista i disposats en filades horitzontals uniformes. Destaquen el portal i l'ull de bou situat al damunt. Tot i que aquesta capella que es troba integrada a l'antic Hospital de Pobres, encara es poden veure els pendents de la teulada a dues aigües. L'absis ha desaparegut totalment. Al seu interior hi ha una part de la col·lecció arqueològica del Museu Thermalia. | 08033-6 | Carrer de Santa Susanna, núm. 8 | El primer document on es parla de la capella data de l'any 1141, encara que es parli de que aquesta hauria estat consagrada l'any 1043. Se sap també que l'any 1156, Ramon de Caldes en va fer donació, juntament amb l'alou on es trobava edificada, a la canònica de la catedral de Barcelona. Mes tard, en els terrenys del voltant s'hi edificà l'Hospital de Pobres, incorporant a la construcció la capella. L'any 1979 es va transformar en Museu Municipal. La capella presidia un dels portals antics per on passava el camí que a través del pont medieval es dirigia cap a Ègara (Terrassa) i cap a Sentmenat. El subsòl d'aquesta capella fou excavat fa uns anys, localitzant-hi cinc tombes datades del segle IV dC. Quatre dels cinc enterraments es trobaren col·locats a l'interior d'unes antigues piscines termals. Actualment aquesta capella està dessacralitzada. Al seu interior hi ha exposades vàries peces arqueològiques trobades al municipi. | 41.6340600,2.1610200 | 430121 | 4609488 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42447-foto-08033-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42447-foto-08033-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42447-foto-08033-6-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Des de l'any 1992 en que fou restaurada, aquesta capella es troba dessacralitzada i s'utilitza com a annexe de l'exposició arqueològica permanent del Museu Thermalia. | 92|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 42448 | Font del Lleó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-lleo | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVI-XIX | Font a la qual s'hi accedeix per una escala de doble accés, limitada per una banda per grosses volutes i per l'altra per un muret que normalment fa la funció de banc i que es troba situat en front del raig d'aigua que brolla a partir d'un cap de lleó i a una temperatura de 74º C. Ambdós costats del broll hi ha unes columnes d'estil dòric que emmarquen perfectament la font, i que sostenen una mena de frontó amb l'escut de la vila de Caldes de Montbui; per damunt es troba un lleó assegut, que domina tot el conjunt. A cada banda es disposen unes volutes i uns gerros de pedra. Els fanals de forja que envolten la font són d'època modernista | 08033-7 | Plaça de la Font del Lleó, s/n | La part més antiga de la font és el cap del Lleó per on brolla l'aigua. Les primeres dades de la seva construcció es troben documentades l'any 1581. L'any 1822 hauria sofert una remodelació considerable. L'any 1927, hauria estat restaurada per l'arquitecte modernista Manuel Raspall que va viure entre els anys 1877 a 1937; aquest va ser durant molts anys l'arquitecte municipal. En aquesta darrera restauració també hi treballà l'escultor E. Arnau (al darrera de la font s'observa el seu nom inscrit a la pedra). Antigament la font també havia rebut el nom de Font de l'Escaldador; ja que també era utilitzada pels escaldadors del vímet. La plaça on es troba la font havia rebut el nom de Plaça de les cubelles, degut a que al costat d'aquesta, seguint l'antic traçat del Torrent de Salzer, hi havia 3 basses o cubelles per fer l'oli, de les quals se sap que dues d'elles rebien el nom de Bassa del Rei i Bassa de Sant Joan. L'any 1979 la plaça rep el nom oficial de Plaça de la Font del Lleó. | 41.6343800,2.1620000 | 430203 | 4609522 | 1581 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42448-foto-08033-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42448-foto-08033-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42448-foto-08033-7-3.jpg | Legal | Renaixement|Contemporani|Noucentisme|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Social | 2020-06-25 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 95|98|106|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42449 | Font - fanal de la Plaça de l'Àngel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-fanal-de-la-placa-de-langel | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU - REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XX | Font que consta de dues piques rodones de forja, per on s'escorre l'aigua que raja en polsar les aixetes corresponents. La font feta igualment del mateix material, està col·locada damunt d'un basament de pedra. Entremig de les dues piques, surt una segona part que correspon físicament a la base de la farola o fanal. Aquesta està igualment feta de forja, i ambdós costats es pot observar una aixeta de bronze amb un polsador. Per damunt, continua el tronc del fanal decorat amb motius geomètrics, fins a trobar, un braç horitzontal que sustenta com un canelobre, tres braços, al capdamunt dels quals hi ha tres fanals; el central es troba per damunt dels dos situats als extrems. | 08033-8 | Plaça de l'Àngel, s/n | La font fou realitzada a principis del segle XX, possiblement construïda l'any 1922, època en què s'urbanitzà la Plaça de l'Àngel. El nom popular de la plaça tindria el seu origen en una de les antigues entrades a la vila emmurallada, coneguda amb el nom de Portal de l'Àngel. La plaça on es troba el fanal ha canviat en vàries ocasions de nom, entre ells, la Plaça del Progrés, o la Plaça d'Alfons XIII. També es coneix aquest indret com a Plaça del Quiosc, nom que ve donat per un quiosc construït a inicis del segle XX per l'arquitecte municipal, Manuel Raspall. | 41.6322300,2.1636900 | 430341 | 4609282 | 1922 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42449-foto-08033-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42449-foto-08033-8-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42450 | Font Xica de la Plaça Bartomeu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-xica-de-la-placa-bartomeu | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1865). Proyecto de Reforma Interior y Ensanche de la Villa de Caldas de Montbuy. Plànol núm. 9. AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XVII | restaurada l'any 1842 i als anys 90 moment en que es van treure els barrets. | Font que es troba adossada a la paret del carrer d'en Bellit, cantonada amb el carrer de Vic, justament a la casa de la família Sentmenat. La font està formada per dues pilastres, de les quals surt una aixeta de coure. L'aigua raja cap a una pica de planta quadrada situada per sota de la pilastra, i d'ella l'aigua s'escorre cap a un abeurador de pedra, que era utilitzat pel bestiar. A la pilastra de l'esquerra, per damunt de l'aixeta es pot llegir l'any 1622. A la part esquerra hi ha un escut gravat a la pedra. La pilastra de la dreta, ha estat restaurada, i per damunt de l'aixeta es pot llegir la data 1842. | 08033-9 | Carrer d'en Bellit, cantonada amb el carrer Vic | La font es troba situada al centre històric de Caldes, justament al costat de l'antiga Plaça de Sant Vicenç, avui desapareguda, i on també s'ha documentat l'existència d'una capella anomenada de Sant Vicenç, de la qual es tenen documents que testimonien la seva existència a partir de l'any 1162. L'any 1436, aquesta plaça duia el nom de Sant Bartolomé i l'any 1549 com a Sant Bartomeu, degut al nom que prengué la Capella de Sant Vicenç a causa de la popularitat d'un dels seus altars dedicats a Sant Bartomeu. Segons consta en el 'Proyecto de Reforma Interior y Ensanche de la Villa de Caldas de Montbuy', l'any 1865 es modificarà el traçat de la plaça. A principis del segle XX la plaça desapareixerà i s'incorporarà al carrer de Vic. Aquesta font també ha estat coneguda com a “la Font d'en Ventura”, “les Fonts” o “la Font del carrer d'en Bellit” o encara “la Font o les Fonts de Can Berenguer”. Aquesta font hauria estat utilitzada com abeurador pel bestiar. Possiblement es pugui datar la seva construcció durant el segle XVII ja que a la part esquerra de la font hi ha una inscripció a la pedra de l'escut de Caldes i dues dates que fan referència a l'any 1692. Possiblement durant l'any 1842, fos restaurada, com es podria observar en la data gravada a la pilastra de la dreta de la font. També va ser restaurada als anys 90. | 41.6348400,2.1619100 | 430196 | 4609573 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42450-foto-08033-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42450-foto-08033-9-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 51 | 2.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42451 | Balneari Broquetas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balneari-broquetas | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. COSTA, R.; MONLEÓN, A i altres (2002). Història termal de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA A. (1848). Documentos para la historia de Caldes de Montbuy. | XVIII-XX | Edifici de planta irregular, que consta de planta baixa i tres pisos i amb una torre de sis pisos dormitori. La coberta és plana i transitable encara que l'edifici més alt té una part amb coberta inclinada construïda amb teula àrab. El balneari té una galeria de banys situada a la planta soterrani i un ampli jardí al seu exterior que comunica amb el carrer de Vic i el carrer del Pont. La façana que comunica amb la Plaça de la Font del Lleó, té dos espais clarament diferenciats. Les obertures són simètriques i respecten un eix de simetria. Destaca del seu interior la galeria de banys d'estil modernista així com altres elements decoratius dels salons principals, juntament amb l'escala principal. Hi ha rajoles de ceràmica en el vestíbul, escala i la galeria de banys. Aquesta galeria està conservada en molt bon estat. | 08033-10 | Plaça de la Font del Lleó, núm. 1 | El Baneari Broquetas va ser reedificat durant l'any 1770. L'Hostal de Can Vicenç formava part de les cases que Salvador Broquetas adquirí l'any 1729 per edificar-hi la casa de banys. Els seus propietaris, Joan Broquetas juntament amb el boticari Salvador Broquetas, van ser els autors l'any 1790, del llibre 'Luz de la Verdad. Y extinción de las preocupaciones. Tratado de las Aguas Termales de Caldas de Montbuy'. L'any 1873 passà a ser propietat del Sr. Salvador Nogués i Dalger. L'any 1915 passà a ser propietat de la Sra. Antònia Nogués i Turull. El propietari del balneari comprà tota la banda de cases del carrer del Pont i les va fer enderrocar fent construir un jardí. | 41.6346700,2.1615700 | 430167 | 4609555 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42451-foto-08033-10-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42451-foto-08033-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42451-foto-08033-10-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Modernisme | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94|105 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42452 | Termes Victòria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/termes-victoria | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. COSTA, R.; MONLEÓN, A i altres (2002). Història termal de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA A. (1848). Documentos para la historia de Caldes de Montbuy. | XIX-XX | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa, planta soterrani i tres pisos, amb la coberta de teula àrab, a dues aigües. El carener no és perpendicular a la façana principal. La façana de ponent és la més important ja que presenta una obertura cap al jardí. Les obertures de la façana són simètriques tan verticalment com horitzontalment. La façana principal d'accés a l'edifici, té a cadascun dels pisos, tres obertures amb balconera i voladís. La façana del carrer Barcelona és molt diferent; les obertures del primer i segon pis tenen forma quadrada i es troben alineades simètricament. En canvi a la planta baixa i tercer pis, les obertures formen un arc de mig punt. La façana acaba amb un ràfec sostingut per petites mènsules decoratives. Del seu interior cal destacar unes pintures murals realitzades pel pintor Francesc Domingo. Sembla ser que al jardí hi hauria part de la muralla de l'antiga vila de Caldes. | 08033-11 | Carrer de Barcelona, núm. 12 | El balneari fou construït a començaments del segle XIX, i era conegut amb el nom de Balneari Llobet. La casa de banys havia estat inicialment propietat d'en Josep Antoni Llobet i Vall-llosera (1779-1861). El seu nou propietari, el Sr. Monteis, l'anomenarà Balneari Victòria, que de fet serà el nom de la seva esposa, Victòria Prats. Aquesta, en quedar vídua, va traspassar el balneari a l'avi matern del Sr. Anglí. Actualment les Termes Victòria està regentat per la família Anglí des de l'any 1917. Entre les reformes i ampliacions que ha tingut al llarg de la història destaca l'annexió de la casa de banys o Balneari Forns . | 41.6342300,2.1616100 | 430170 | 4609506 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42452-foto-08033-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42452-foto-08033-11-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42453 | Can Rius | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-rius-0 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. COSTA, R.; MONLEÓN, A i altres (2002). Història termal de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. GARRIGA I ROCA, Miquel, (1853). Planimetria original del Balneari de Can Rius. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA A. (1848). Documentos para la historia de Caldes de Montbuy. | XVII-XIX | estat ruïnós, amb una part de l'edifici enderrocat. | Edifici de planta irregular, que consta de vàries construccions annexes ocupant una alçada de soterrani, planta baixa i tres pisos. La coberta dels diferents edificis pot ser plana, amb terrassa, de teula àrab a una sola vessant o a dues aigües. L'entrada principal dóna a la Font del Lleó, formada per una arcada de grans dimensions, de dues plantes d'alçada, amb un barri de ferro forjat que dóna accés a l'establiment termal; al sostre queden restes de decoració. Aquesta entrada principal està delimitada a l'esquerra pel Museu Thermalia i a la dreta per les Termes Romanes. Per la part del darrera, que comunica amb la riera de Caldes, s'observa un gran edifici, destinat a dormitoris, amb les obertures simètriques tant pel que fa a la vertical de l'edifici com a l'horitzontalitat. En el tercer pis s'observa que totes les finestres tenen una balustrada sense voladís. A la part esquerra d'aquest gran edifici hi ha una terrassa amb obertura al tercer pis. A la banda esquerra del pont que comunica amb els jardins de Can Rius, adossada a la riera, hi ha una galeria vidrada amb estructura de ferro i terrassa plana transitable. Actualment no conserva els vidres. | 08033-12 | Carrer de Santa Susanna, núm. 2 | L'any 1555 a ll'antiga Plaça de l'Oli hi havia un conjunt de cases propietat d'en Joan Destorrent. Aquestes cases juntament amb un hort formaven el terreny conegut amb el nom de Balneari de Can Rius. De l'any 1618, es troba documentat amb el nom 'Casa ab instantias de banys'. De l'any 1867 es documenta amb el nom de 'Casa de banys Rius'. De l'any 1873, es troba documentada amb el nom de ' Gran Establecimiento de baños llamado Rius'. De l'any 1922 se'l coneix amb el nom de 'Casa de banys coneguda per Casa Rius, propietat de l'il·lustrat català de cor D. Marià de Sans' 'Balneari Rius'. L'any 1853 es realitzà una ampliació a partir d'un projecte de l'arquitecte Miquel Garriga i Roca encara que no es va executar tal i com ell va projectar. L'any 1878 es construeix el pont que comunicarà amb el parc que també es començarà a plantar el mateix any. L'any 1960, un cop tancat el balneari la propietat de Can Rius passà a ser propietat de la 'Casa de Nuestra Señora de Montserrat', residència de l'ordre dels Cooperadors parroquials de Crist Rei'. La idea era fer de Can Rius un seminari, però la idea no va prosperar, i l'edifici fou ocupat per l'ordre Asociación-Espíritu-Accion, de monges que hi va residir fins l'any 2004, 2005, any en que l'Ajuntament de Caldes de Montbui compra l'edifici i els jardins a l'ordre de les monges Asociación-Espíritu-Acción. Des del llavors, el balneari va ser clausurat a l'espera de poder ser rehabilitat per l'ajuntament. | 41.6344500,2.1612700 | 430142 | 4609531 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42453-foto-08033-12-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42453-foto-08033-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42453-foto-08033-12-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42454 | Jardins de Can Rius | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jardins-de-can-rius | BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. COSTA, R.; MONLEÓN, A i altres (2002). Història termal de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. GARRIGA I ROCA, Miquel, (1853). Planimetria original del Balneari de Can Rius. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA A. (1848). Documentos para la historia de Caldes de Montbuy. | XIX | s'han conservat la majoria d'espècies arbòries originals | Jardins amb un estrat arbori i arbustiu destacable en el qual s'observen dues parts molt ben diferenciades, la primera molt més lligada al balneari per la seva proximitat, organitzat per una sèrie de parterres arbustius i arbres molts d'ells cententaris formant una sèrie de caminets que permeten el recorregut dels diferents espais. L'altra part, hi ha una zona destinada a l'esbarjo de grans i petits amb un conjunt de fusta destinat als més petits, i una zona de barbacoes. En la part de marge de la riera de Caldes, inaccessible, però formant part de l'entorn del parc de Can Rius, es pot observar una clara representació del bosc de ribera, composat d'espècies caducifòlies que creixen a banda i banda del la riera. S'ha detectat la presència d'om barrejat amb roure a les zones més obagues i alzina. També s'ha observat pollancres i plàntans. En són exemples dues espècies nord-americanes: l'acàcia falsa o robínia (Robinia pseudoacacia) i el negundo (Acer negundo). També s'han trobat associats a la vegetació arbòria, arbustos com els tamarius (Tamarix canariensis i Tamarix africana) -indicadors d'aigües riques en sals-, la sarga (Salix eleagnos) i el gatell (Salix cinerea ssp. oleifolia). Per sota dels grans arbres s'ha detectat la presència d'arç blanc (Crataegus monogyna); el sanguinyol (Cornus sanguinea); l'esbarzer (Rubus ulmifolius); el romegueró (Rubus caesius) i l'heura (Hedera helix). Com a herbes típiques de l'estrat herbaci hi ha la lleteressa de bosc (Euphorbia amygdaloides), i el fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum). Tant en el marge com en el parc, s'han detectat vàries espècies d'ocells com el colom domèstic o el tudó, la tòrtora turca, la puput, la merla, el pit-roig, la cotxa, el tallarol cap negre, el tallarol de casquet, diverses tipus de mallerengues, la garsa, l'estornell vulgar, el pardal domèstic, el pardal xarrec, el pinsà, entre els més representatius, i també altres mamífers com l'esquirol, el ratolí de bosc, la musaranya, el rat-penat, etc. Pel que fa a la vegetació arbòria del Parc de Can Rius, cal assenyalar el pi pinyer (Pinus pinea), el vernís del Japó (Ailanthus altissima), l'alzina (Querqus ilex), l'alzina surera (Quercus suber), l'acàcia de tres punxes (Gladitsia triacanthus), el lledoner (Celtis australis), el pi blanc (Pinus helepensis), la fotínia (Photinia glabra), el llorer (Laurus nobilis), el boix (Buxus sempervivens), la tuia (Platyclaudus orientalis), el roure (Quercus robur), la troana (ligustrum japonicum), el cedre (cedrus), el castanyer bord (Aesculus hippocastanum), el plataner (platanus x hispanica). A aquest jardí es pot accedir bé a través del pont de Can Rius, format per dos grans arcs fets de maçoneria amb les cantonades de maó, que permet travessar la riera de Caldes, o bé pel portal que comunica amb la zona esportiva de les Cremades, prop del pont romànic. | 08033-13 | Carrer Torre Roja/ Plaça Taunustein | L'any 1853 es realitzà l'ampliació del complex de Can Rius a partir d'un projecte de l'arquitecte Miquel Garriga i Roca. L'any 1878 es construeix un pont de pedra i maons, que uneix el complex termal amb un gran parc enjardinat que formarà part de l'establiment i que serà ubicat a l'altre costat de la riera de Caldes. El mateix any un cop acabades les obres de construcció del pont, s'inicià la plantació dels arbres del parc, molts d'ells encara visibles als nostres dies. L'any 1960, un cop tancat el balneari la propietat de Can Rius passà a ser propietat de la 'Casa de Nuestra Señora de Montserrat', residència de l'ordre dels Cooperadors parroquials de Crist Rei'. Després va ser ocupat per l'ordre Asociación-Espíritu-Accion, de monges que hi va residir fins l'any 2005. L'any 2005, l'Ajuntament de Caldes de Montbui compra l'edifici i els jardins a l'ordre de les monges Asociación-Espíritu-Acción. L'any 2002 es va inaugurar el Parc de Can Rius, donant accés a la població. D'ençà que el parc de Can Rius es va obrir a la població l'any 2002, l'entrada principal es va ubicar a la plaça de Taunnustein. Des de l'estiu de l'any 2008, i inaugurat per la Festa Major del mateix any,al mes d'octubre, es va adequar una entrada al Parc de Can Rius a partir de la plaça Font del Lleó, un cop entrats al carrer del Pont. El juliol de 2006 l'Ajuntament va fer enderrocar l'última casa del carrer del Pont, edifici que formava part del complex de Can Rius i que fins el moment havia impedit el pas a la finca des de la plaça de la Font del Lleó. Aquest enderroc va ser el primer pas del projecte d'unió del parc de Can Rius amb el Centre Històric. També es va habilitar l'accés que porta fins al pont, construint una plaça amb una part central decorada amb llamborda, una zona enjardinada i dues rampes per permetre accedir ambdós costats de la riera. | 41.6344400,2.1600800 | 430043 | 4609530 | 1878 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42454-foto-08033-13-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42454-foto-08033-13-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42454-foto-08033-13-3.jpg | Legal | Contemporani|Romàntic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|101 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 42455 | Safareig públic Santa Esperança | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-public-santa-esperanca | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. CANELA BALSEBRE, Rosa M.; MARTÍNEZ, Manel; VIVANCOS, Iolanda. (2006). Els Safareigs públics de la conca del Barberà. Un testimoni de la feina de les dones en el passat. Revista d'etnologia de Catalunya, Nº. 28, pp. 110-111. Ed. Dep. de Cultura de la Generalitat de Catalunya. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XIX | manca de manteniment de l'espai i progressiu deteriorament sobretot pel que fa a la coberta i accessos | Safareig de planta rectangular amb la coberta gairebé plana, que presenta una lleugera inclinació cap el seu interior.. El conjunt està format per una pica de forma lleugerament trapezoïdal, d'uns 80 centímetres de fondària i 115 centímetres de perímetre, per on l'aigua que raja a través d'un broc de plàstic col·locat a la paret, va passant una segona pica amb un regueró al centre i per on l'aigua entra directament al safareig de pedra on es renta la roba. Aquest mesura uns 20 metres de llargària aproximadament. Pel costat adossat al mur de la riera, el safareig s'adapta resseguint la forma del mur. La rentadora està realitzada bàsicament amb blocs de pedra de 50 cm d'amplada per 80 cm de llargada i 15 cm de gruix. A la segona pica de desguàs s'observen rajoles de ceràmica vermella també inclinades formant part de la rentadora. La coberta està sostinguda per quatre pilars, col·locats damunt de la rentadora mateix. A diferència d'altres safareigs de la vila, en aquest només es pot rentar la roba per un costat. La façana sud-oest està composada per un seguit d'obertures en forma d'arc de mig punt sense cap element arquitectònic destacable, que permet fer entrar la llum al recinte. L'entrada al safareig es pot fer per les dues façanes situades a cada extrem. Ambdues tenen una porta amb una reixa de ferro que actualment estan tancades amb un candau. A la porta situada a la façana est, s'hi accedeix salvant el desnivell de la riera, per un corriol de terra, mentre que per la façana nord, s'hi accedeix mitjançant unes escales de pedra, força malmeses pel pas del temps que salven el desnivell amb la plaça de Pau Surell. El broll d'aigua és sostingut i surt a una temperatura aproximada de 48ºC. | 08033-14 | Plaça de Pau Surell, s/n | No es coneix la data exacta de la seva construcció però segurament data de finals del segle XIX, inicis del segle XX. Aquest safareig, deu el seu nom a la proximitat amb el torrent de Santa Esperança. En tot cas, el safareig és un element urbà característic de molts pobles, on al seu voltant hi havia tot un món exclusiu de les dones. El safareig era un espai de neteja i de relació social. Era el lloc de trobada i de fer petar la xerrada entre rumors, sorolls barrejats de cops de pala sobre la roba mullada, del frec de les pastilles de sabó i un continu circular de l'aigua. L'arribada de l'aigua corrent a les cases i la posterior introducció de les rentadores, va fer que els safareigs públics caiguessin en desús. Aquests safareigs, com en són un clar exemple els de Caldes, amb aigua calenta encara s'utilitzen per rentar-hi roba o grans peces, però en general, resten allunyats del que va ser el seu sentit de ser. Dels varis safareigs que té la vila, aquest és el que està més malmès i abandonat. Va haver de ser tancat al públic a causa d'actes vandàlics realitzats aprofitant la seva situació arraconada, provocant encara més el ràpid deteriorament de l'entorn així com del seu interior. | 41.6320300,2.1624400 | 430237 | 4609261 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42455-foto-08033-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42455-foto-08033-14-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42455-foto-08033-14-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|119 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42456 | Safareig públic de La Portalera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-public-de-la-portalera | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. CANELA BALSEBRE, Rosa M.; MARTÍNEZ, Manel; VIVANCOS, Iolanda. (2006). Els Safareigs públics de la conca del Barberà. Un testimoni de la feina de les dones en el passat. Revista d'etnologia de Catalunya, Nº. 28, pp. 110-111.Ed. Dep. de Cultura de la Generalitat de Catalunya. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. REVISTA TOT CALDES DE MONTBUI. (2008). Acaben les tasques d'adequació del safareig de la Portalera. Revista Tot Caldes de Montbui, núm. 1056, del 25 de juliol al 8 d'agost, pàg. 12. Ed. Gràfiques Lloreda. | XIX | Safareig de planta rectangular que queda protegit per una coberta a doble vessant , amb un pendent molt suau. El safareig mesura 240 cm d'amplada per una llargada de 20 metres aproximadament, amb un regueró motllurat que envolta el perímetre dels baixants de la rentadora i per on, a cada extrem, l'aigua sobrant pot sortir cap a la canalització de desguàs. Aquest safareig es troba envoltat per un mur actualment restaurat i que està format a base de tapia i maó. En el recinte tancat s'hi accedeix, per una porta emmarcada amb una mena de pilastres que aguanten un frontó per sota del qual hi ha una porta de ferro forjat que dóna pas a unes escales amb barana de ferro i disposades en forma piramidal. El mur, degut a la inclusió de la porta, guanya alçada i emmarca la porta i el frontó a l'interior del qual es pot observar l'escut de Caldes i es poden llegir les paraules 'Lavadero Público'. Al mur de migdia també hi ha una altra obertura formada per un arc de mig punt amb una porta en ferro forjat realitzat recentment per millorar l'accessibilitat. Adossat a aquest mur hi ha la pica d'aigua de 80 cm de fondària per 150 cm de llargada i 1 metre aproximat de fondària on a través d'un broc de ceràmica situat al mur, surt un raig considerable d'aigua calenta. Aquesta pica també té un acabament en rentadora. Per un conducte l'aigua d'aquesta pica va fins al safareig gran. A tot el perímetre del safareig hi ha un marxapeus d'uns 5 centímetres d'alçada. Tots els murs han estat arrebossats i pintats. En els murs de ponent i nord, s'han col·locat 7 plafons informatius, fets de xapa de corten òxid (xapa de ferro oxidat). L'aigua brolla a una temperatura de 48ºC aproximadament. | 08033-15 | Carrer de la Muralla, núm. 4 | Segurament l'origen del nom de La Portalera estigui relacionat amb l'antic portal que es trobava situat a partir dels carrers de la Sinagoga i d'Hostalrich. L'any 1928, quan es va reformar la font del Lleó, els cistellers que portaven a estovar el vímet per a la fabricació de cistells i coves, van haver de canviar de lloc, portant a estovar el vímet al safareig de La Portalera, que es tractava d'un espai annex però independent. Aquest safareig va ser reformat i durant el mes de juliol de l'any 2008 acaben les tasques d'adequació. Les actuacions van ser possibles gràcies al Pla de Foment Turístic de Caldes de Montbui desenvolupat per la Regidoria de Turisme i també gràcies al projecte d'Escola Taller de Paleta de la Portalera. En primer lloc durant el mes de març del 2007 un grup de 8 joves van dur a terme obres de rehabilitació i de recuperació de l'espai exterior estretament lligat al safareig per obrir-lo cap a la Riera de Caldes. Algunes de les actuacions més destacades van ser la neteja de l'espai en general, creant un accés per a minusvàlids, i la neteja i recuperació de les basses on es remullava el vímet i les llegums Per altra banda, a través del Pla de Foment Turístic de la vila, que plantejava com a un dels objectius la conversió dels safareigs termals en centres d'interpretació de l'aigua termal i la millora de la imatge del patrimoni arquitectònic de la vila, la Regidoria de Turisme, amb col·laboració de la Direcció General de Turisme de la Generalitat de Catalunya, va dur a terme tot un seguit d'actuacions per un import aproximat de 30.000 € amb l'arranjament de les canonades d'aigua i arrebossat interior, la instal·lació d'una porta nova d'accés al safareig pel patí i d'una reixa protectora i finalment la primera fase de pintura del safareig: entrada i una part de l'interior. També es va millorar el paviment per anivellar-lo; es col·locaren els tancaments d'acer laminat i es va modificar el traçat de la canonada que condueix l'aigua calenta fins al safareig, amb peces de ceràmica. Finalment es van instal·lar set plafons informatius fets de xapa de corten òxid, museïtzant el safareig. | 41.6329500,2.1615500 | 430164 | 4609364 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42456-foto-08033-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42456-foto-08033-15-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42456-foto-08033-15-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp s'ha observat la presència de bugaderes fent bugada. | 119|98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42457 | Pont romànic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-romanic | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XIII-XX | Pont que consta de dos arcs de mig punt amb amplades diferents, recolzats en un pilar central i dos estreps laterals que l'enllacen amb els marges de la riera. Situat a mà esquerra, en direcció nord, s'observa un arc més gran. L'arc de la dreta és de dimensions més reduïdes i està situat en un replà rocós en una cota més elevada respecte al nivell del llit de la riera. Damunt del pilar central, entre els dos arcs hi ha una obertura coronada que té funció d'arc de descàrrega. El traçat del pont és recte i s'eixampla en els extrems on conflueix amb els marges.Les pedres dels angles exteriors dels arcs són fetes amb carreus ben treballats. El pilar central presenta un tallamar | 08033-16 | Carrer de la Torre Roja | Originàriament, el pont donava continuïtat a l'antic camí romà salvant el desnivell de la riera. Marca l'antic camí cap a Ègara, i una de les entrades a la ciutat emmurallada medieval. La documentació més antiga del pont data de l'any 1226. En època medieval, aquest pont fou molt transitat. Després de l'aiguat de Santa Tecla fou restaurat l'any 1835. Els treballs van consistir en sobreposar la nova estructura a base d'arcs rebaixats damunt del pont vell. L'últim canvi documentat consistí en donar-li més amplada i asfaltar-lo per tal de facilitar el pas als vehicles actuals. | 41.6357900,2.1603600 | 430068 | 4609680 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42457-foto-08033-16-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42457-foto-08033-16-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42457-foto-08033-16-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94|92|85 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42458 | Antic quiosc de la Plaça de l'Àngel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-quiosc-de-la-placa-de-langel | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | Quiosc que consta de quatre façanes, amb un clar component vertical degut a les franges que formen les pilastres, amb una coberta que presenta vàries vessants seguint formes corbes i amb un acabat de peces petites de ceràmica de color terrós. El basament d'aquest quiosc està fet d'obra i arrebossat, aprofitat com a jardinera. | 08033-17 | Plaça de l'Àngel, s/n | El quiosc fou construït a principis de segle XX, per l'arquitecte municipal Manel Raspall. Durant els anys 1960, el quiosc va ser enderrocat, preservant el nucli central d'aquest i les rajoles que conformen la coberta. El taulell i el tancament metàl·lic van desaparèixer. La seva remodelació no va ser gaire afortunada però es manté la part d'obra. Aquesta plaça ha portat altres noms com la Plaça del Progrés, o la Plaça d'Alfons XIII, coneixent-se també popularment com a Plaça del Quiosc. | 41.6322200,2.1636400 | 430337 | 4609281 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42458-foto-08033-17-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42458-foto-08033-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42458-foto-08033-17-3.jpg | Legal | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manel Raspall | Actualment, el quiosc queda envoltat per les ombrel·les i per l'amuntegament de les cadires d'un dels bars que es troben a la plaça, impedint la seva visibilitat i essent utilitzada la jardinera del quiosc com a cendrer públic. | 105|98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 42459 | Edifici d'habitatges a la Plaça de l' Àngel, 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-dhabitatges-a-la-placa-de-l-angel-1 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XX | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa i tres pisos. La coberta és plana i transitable. La façana principal que dona a la Plaça de l'Àngel es composa de cinc fileres verticals d' obertures, trobant-se les dels extrems agrupades de dos en dos, i quedant la central lleugerament més aïllada. La façana, està arrebossada i presenta esgrafiats; acaba amb una motllura per damunt de la qual hi ha una balustrada; al centre d'aquesta, s'observa un frontó, on hi ha la data de construcció de l'edifici, '1926'. Els balcons i les baranes de ferro dels tres últims pisos presenten les mateixes característiques constructives i es relliguen de dos en dos en els extrems, mentre que els de la primera planta són finestres. La planta baixa, es troba dividida per varis comerços amb les obertures totalment desproporcionades que trenquen la simetria de l'edifici. | 08033-18 | Plaça de l'Àngel, núm. 1 | L'edifici fou construït l'any 1926. El propietari n'era el Sr. Pagès, que també posseïa l'empresa Ciments Pagès. Aquest es troba ubicat a la Plaça de l'Àngel que tindria el seu origen en una de les antigues entrades a la vila emmurallada, coneguda amb el nom de Portal de l'Àngel. | 41.6323700,2.1634200 | 430319 | 4609298 | 1926 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42459-foto-08033-18-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42459-foto-08033-18-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42459-foto-08033-18-3.jpg | Legal | Contemporani|Neoclàssic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|99 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42460 | Edifici del carrer de Barcelona, 28 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-del-carrer-de-barcelona-28 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XX | Edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos, amb coberta a dues aigües, construïda amb teula àrab. Aquesta queda amagada darrera del coronament de la façana en forma de frontó amb un doble medalló a cada extrem. La façana principal presenta un eix vertical de simetria. A la planta baixa hi ha una obertura amb reixa de ferro i una motllura amb motius geomètrics, al centre de la qual, destaca com si es tractés d'una llinda, de peces ceràmiques que alternen tonalitats blaves i verdes. El primer pis i el segon estan separats per un motllura horitzontal per sota de les balconeres. Aquestes tenen barana de forja però no presenten voladís. Per sota del frontó, hi ha una doble motllura a l'interior de la qual s'han col·locat rajoles de ceràmica que alternen el color blanc i blau. | 08033-19 | Carrer de Barcelona, núm. 28 | Aquesta casa podria ser datada d'inicis de segle XX. Tradicionalment ha estat atribuïda a l'arquitecte municipal, Manuel Raspall degut a la utilització en la façana d'alguns elements arquitectònics que recorden la seva obra. | 41.6332000,2.1618600 | 430190 | 4609391 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42460-foto-08033-19-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42460-foto-08033-19-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42460-foto-08033-19-3.jpg | Legal | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manuel Raspall (atribuït) | 105|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42461 | Cementiri Municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-municipal-2 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XIX | Cementiri municipal format per un conjunt de construccions funeràries organitzades en tres recintes a través d'una trama de passeigs o carrers disposats en rectangle. El perímetre és de planta rectangular bàsicament, amb un espai afegit a la banda esquerra on hi ha una porta d'accés més moderna fent xamfrà. El primer recinte, és el més antic, on està situada l'entrada principal del cementiri. La portalada està formada per un conjunt de dovelles de grans dimensions formant un arc de mig punt. Al centre, la data de construcció '1883', i per damunt, en relleu, segurament afegit en èpoques posteriors l'escut de Caldes de Montbui. La portalada de dovelles està integrada a un mur perimetral que resseguint la porta acaba amb una coberta de maó on damunt s'hi troba col·locada la creu, realitzada en ferro forjat. A l'entrada hi ha dos parterres situats ambdós costats, on s'hi troben els panteons més antics, com el de la família Torres i Germà, de l'any 1898, o el de la família Augé. Darrera dels panteons de la banda dreta es troba la fossa comú, on el mes d'octubre d'aquest any s'han instal·lat un seguit creus, totes elles blanques. Els nínxols d'aquest cementiri estan ordenats per illes, carrers i categories. Així trobem els nínxols de primera categoria, o panteons familiars; els nínxols de segona categoria, semblants a una capelleta, caracteritzats per ser familiars, de dos pisos, superposats, amb teuladeta de doble vessant pels més antics, tot i que d'èpoques més modernes podem trobar-ne amb coberta plana, i amb l'ossera disposada al davant de cadascun. Finalment, els nínxols de tercera categoria, que només trobem adossats al mur perimetral del cementiri. A l'oest, hi ha un segon espai, de planta rectangular, En aquest fent xamfrà s'ubica l'entrada més nova del cementiri. Bàsicament està ordenat per un seguit de nínxols de paret, anomenats de tercera categoria, i un seguit de nínxols de capelleta, aquests de segona categoria tocant a la paret orientada al sud-oest. Destaquen les noves creus de la fosa comú protestant que s'han col·locat durant el més d'octubre del 2008. Seguint pel passadís central, s'accedeix a un tercer espai, bàsicament format pels nínxols - capelleta i un seguit de panteons, d'on destaca el de l'artista Manolo Hugué. L'últim espai és el més modern, i que està en procés d'expansió, distribuït en tres illes i carrers, i on hi ha la previsió de construcció de cent nínxols de segona categoria (amb dues sepultures i ossera). | 08033-20 | C-59 direcció Sant Feliu de Codines, PK. 15 | L'antic cementiri de Caldes de Montbui estava situat a la Plaça de Pau Surell, al costat de l'Església de Santa Maria. Un cop construït el nou cementiri l'any 1883, es va fer el trasllat dels nínxols i l'ossera. | 41.6382800,2.1726500 | 431094 | 4609947 | 1883 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42461-foto-08033-20-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42461-foto-08033-20-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42462 | Can Sanmartí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-sanmarti | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XVII | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa i pis. La coberta és a dues aigües, lleugerament inclinada, i construïda amb teula àrab. La façana principal s'organitza a partir d'un eix vertical que ordena les dues obertures (finestral i portalada). La porta, està formada per una arcada de mig punt de grosses dovelles. La finestra de la planta pis adopta una dimensió quadrangular, amb els llindars i brancals de pedra. En la llinda d'aquesta es pot llegir la inscripció 'PERE:GRAU.1601'. Aquest edifici fa mitgera amb les edificacions del costat de forma irregular, obrint les seves façanes a dos carrers i a una placeta que dona al carrer de Barcelona i al carrer d'Hostalrich. L'edifici està rematat per un ràfec amb una filada de teules amb una barana pel damunt. Les cantonades estan fetes amb carreus de pedra i els acabats del pla de la façana, estan arrebossats deixant veure un color sorrenc. A l'interior s'hi troba la fàbrica de pastes, on es poden observar diverses arcades. | 08033-21 | Carrer de Barcelona, núm. 40 | L'edifici hauria estat construït sobre l'antiga capella de Sant Pere. El carreró per on s'accedeix a la casa comunica amb la Plaça de l'Església, anomenada antigament Plaça de l'Om. Des de fa anys, la casa Santmartí està inclosa al carrer de Barcelona. Al seu interior s'hi troba la fàbrica de pastes, des de l'any 1700, tot i que va ser a l'actual casa pairal situada al carrer Barcelona, núm. 40 bis on es comença amb la primera màquina. L'any 1700, Isidre Sanmartí va observar les propietats que tenia la pasta que s'obtenia de la barreja de la farina provinent del blat barrejada amb l'aigua calenta. Ben aviat es va adonar de que aquesta barreja, apta per al consum humà, quedava rígida amb el transcurs de les hores, i va començar a tractar la massa en la forma i la textura. Inventà doncs, un aparell fet de fusta, amb uns orificis de sortida i un altre d'entrada. En posar la pasta al seu interior i pressionar, la massa sortia en forma de fils, actualment el que es coneix amb el nom de tallarines si són aplanats o espaguetis si tenen forma arrodonida. S'adonà també que un cop seca, aquesta es conservava durant molt de temps i es podia tornar a menjar en qualsevol moment si es bullia en aigua. A partir d'aquí és quan neix l'empresa de fideuers Sanmartí de Caldes, continuant amb la tradició les generacions següents. Així tenim, en Carles Sanmartí i Caselles i en Josep Sanmartí i Castellà. L'any 1855 s'incorpora al negoci la quarta generació, en Jaume Sanmartí i Farreras, constant oficialment en els registres de l'Ajuntament de Caldes de Montbui com a fabricant de pastes de sopa. En la cinquena generació, va estar al capdavant del negoci en Josep Sanmartí i Cladelles. La sisena generació va ser la que es va adonar del futur comercial que tenia la pasta que s'havia començat a fer al segle XVIII. Jaume Sanmartí i Samsó, més conegut com 'l'Avi', va començar aquesta nova projecció que fou seguida pel seu fill Josep Sanmartí i Casabayó i la seva esposa, que es va posar al capdavant del negoci a causa de la mort prematura del setè Sanmartí de la generació. Aquests van donar una empenta molt important al negoci amb la incorporació de la tecnologia més puntera i adequaren les instal·lacions de manera que el negoci es va convertir en una empresa competitiva entre els anys 1940 i 1975. Després d'aquests anys, la família deixà el negoci de la pasta en un segon terme i, sense oblidar-ho es dedicarà a altres activitats. L'any 1998, després de la mort de l'Eulàlia Rifé i Catafau, esposa d'en Josep Sanmartí i Casabayó, entra a fer-se càrrec del negoci familiar en Carles Sanmartí i Rifé. Des d'aquest moment, es fa una aposta per mantenir un procés de fabricació artesanal fent servir tècniques antigues. S'incorporà també maquinària i noves tecnologies per poder rendibilitzar el negoci i poder ésser competitius amb productes orientats cap al comerç tradicional i artesanal. L'any 2003, l'empresa rep un reconeixement públic pels tres segles d'història de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Barcelona | 41.6327100,2.1623300 | 430228 | 4609337 | 1601 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42462-foto-08033-21-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42462-foto-08033-21-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42463 | Can Berenguer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-berenguer | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XIX-XX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos, construïda entre mitgeres i amb la coberta plana. La façana presenta dos eixos verticals d'ordenació. La simetria de la façana queda trencada per la incorporació a la planta baixa, d'una nova porta. La façana té un clar component vertical. Les obertures tenen proporcions verticals i són de característiques semblants, en funció de la planta on es troben disposades. La façana queda rematada per un coronament en forma de barana que amaga la coberta, amb elements de caire modernista. L'acabat de la façana és a base d'un estucat imitant la pedra picada i els remats són d'inspiració modernista, a base de frisos composats per vàries rajoles de ceràmica decoratives que alternen el color blau i blanc. Les baranes de les balconeres amb voladís són de forja. S'observa també que totes les finestres de fusta han estat substituïdes per tancaments d'alumini de color marró fosc, imitació de fusta. El portaló de fusta que es plega en tres fulls per banda, i que es troba al costat dret de la façana, sembla ser que hauria estat recuperat de l'antiga construcció i restaurat. | 08033-22 | Carrer d'en Bellit, num. 4 | La casa es troba situada a proximitat de l'antiga plaça de Sant Bartomeu. Es creu que el carrer on es troba Can Berenguer, antigament hauria dut el nom de carrer de Ca l'Oliver ja que en aquell indret hauria existit un hostal amb el mateix nom. Can Berenguer hauria estat construïda l'any 1870, i formaria part de la casa pairal de la família. Sentmenat, que va ser destruïda per un incendi provocat per un mosso descontent, que treballava a la propietat. A partir d'aquell moment la família Sentmenat passà a viure a la casa situada actualment al carrer de Vic, i que fa cantonada amb el carrer d'en Bellit. La casa seria comprada l'any 1909, per la família Berenguer que la faria reconstruir. Cap els anys 1920 es va realitzar la nova façana d'estil modernista, i fa poc, malmesa pel temps, els seus propietaris van tornar a fer una reforma de l'interior. | 41.6348200,2.1620300 | 430206 | 4609571 | 1870 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42463-foto-08033-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42463-foto-08033-22-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42463-foto-08033-22-3.jpg | Legal | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 106|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42464 | Cal Moreu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-moreu-0 | <p>AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona.</p> | XVI-XVIII | <p>Casa de planta rectangular, construïda entre mitgeres, que consta de planta baixa i dos pisos. Adossat a la dreta de la façana principal hi ha un altre edifici que consta de planta baixa i terrassa, amb la coberta plana i transitable, i un tancament mural a base d'arcades per damunt de les quals hi ha una petita coberta de teula àrab recolzada sota una motllura que li serveix de ràfec. La coberta és a dues aigües, i està construïda amb teula àrab. Els pisos queden dividits horitzontalment per una sèrie de petites motllures que marquen les diferents plantes. La façana queda rematada per un ràfec per damunt del qual sobresurt una volada de teules. Està arrebossada i pintada. Durant el treball de camp no s'ha pogut accedir al seu interior. Segons el Sr. Raimundo Garcia, al seu interior destaquen unes arcades de mig punt amb dovelles de grans dimensions i dos finestrals d'estil gòtic, un d'ells amb festejador i l'altre amb una llinda on es pot veure un escut esculpit a la pedra.</p> | 08033-23 | Carrer d'en Bellit, núms. 6 - 8 | <p>Can Berenguer formava part de l'antiga casa pairal de la família Sentmenat. Degut a l'incendi provocat per un mosso que treballava a la propietat, la casa va quedar en molt mal estat i la família Sentmenat passà a viure a la casa situada actualment al carrer de Vic, i que fa cantonada amb el carrer d'en Bellit. Durant molts anys se la va conèixer com la casa cremada, fins que en Carles Moreu, la comprà a en Josep Maria Germà, pare de la senyora de Can Sentmenat. Un cop passada la guerra la família Moreu van arreglar-la. En començar a treure les runes van aparèixer les arcades i alguns altres elements singulars.</p> | 41.6349000,2.1621700 | 430217 | 4609580 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42464-foto-08033-23-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42464-foto-08033-23-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42464-foto-08033-23-3.jpg | Legal | Modern|Gòtic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-14 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|93 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42465 | Col·legi del Carme | https://patrimonicultural.diba.cat/element/collegi-del-carme | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XVIII | Edifici construït entre mitgeres, de planta baixa i dos pisos. La coberta està construïda amb teula àrab i presenta quatre vessants amb un ràfec a base de maons superposats per l'interior del qual passa la canal que recull les aigües pluvials. Les obertures de les façanes tenen proporcions verticals i són de semblants característiques; a la planta baixa i al tercer pis es poden observar vàries obertures aparellades idèntiques, emmarcades per una mena de donant la impressió d'una obertura molt més ample. L'entrada principal es troba a la façana que dona al carrer d'en Bellit. Destaquen els dos finestrals que es disposen l'un sobre l'altre, en el primer i segon pis per damunt del portal de pedra que dóna accés a l'edifici. A la llinda del finestral del primer pis es pot llegir la data 1707. L'ampit, la llinda, i els brancals d'ambdós finestrals de pedra presenten un treball escultòric a base de motllures i relleus. També cal destacar altres dos elements arquitectònics realitzats en pedra com la cantonada de l'edifici i una volta que es troba a l'interior del col·legi que no s'ha pogut fotografiar perquè els alumnes es trobaven a l'interior de l'escola. | 08033-24 | Carrer d'en Bellit, núms. 7-9 | Es desconeix la data de construcció de l'edifici, degut a les modificacions realitzades amb el pas dels anys. De tota manera per la data (1707) que es pot llegir encara en la llinda del finestrals de pedra del primer pis, que es troba a la façana principal permetria parlar d'inicis del segle XVIII. Per altra banda cal tenir en compte l'arcada de pedra de l'interior de l'escola i que segons comenten a la recepció de l'escola, podria ser d'època medieval. Se sap que la família Palaudarias havien estat els propietaris de l'edifici i que aquests tingueren una filla anomenada Mercè que decidí entrar a l'ordre de les Germanes Carmelites de la Caritat. Els pares deixaren l'edifici en herència a la seva filla, i per tant, aquest va passar a formar part de la Congregació. Les Germanes Carmelites eren les que portaven el Col·legi de l'Hospital (Residència i Hospital de Santa Susanna) a principis de segle XX, i aproximadament cap a l'any 1919 es varen traslladar al nou edifici ubicat al carrer d'en Bellit. | 41.6350400,2.1622500 | 430224 | 4609595 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42465-foto-08033-24-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42465-foto-08033-24-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Social | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42466 | Cal Doctor - Cal Botons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-doctor-cal-botons | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XVII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta a quatre aigües, construïda amb teula àrab. Les obertures de la façana estan disposades en franges de composició i ordre vertical. En la façana principal s'hi poden observar tres bandes verticals, en les quals es disposen les finestres, sense cap alineació. Aquestes tenen diferents mides i proporcions encara que totes elles tenen un clar component vertical. Les finestres del tercer pis de la façana principal tenen una balconera amb un petit voladís i barana de ferro forjat.. En el segon pis hi ha una balconera central, amb un voladís de rajoles ceràmiques i barana de ferro; A banda i banda s'observen dues petites finestretes gairebé simètriques que presenten una llinda de pedra cadascuna. A la planta baixa, destaca el portal amb la llinda, brancals i marxapeus de pedra molt ben treballada. La finestra situada a la dreta ha estat modificada per l'existència d'una activitat comercial. Pel que fa a la façana que dona a les escales del Parc de l'Onze de Setembre, cal destacar la utilització del maó en la construcció dels brancals les finestres del tercer pis, que es combina amb una llinda de fusta. En el segon pis també se'n observen dues de mateixes dimensions utilitzant el maó, però en canvi la llinda és de pedra. La façana està arrebossada i pintada, quedant tota ella rematada per un voladís de formigó de 40 cm d'amplada i un canaló que recull les aigües pluvials de la teulada. Un cop travessat el cancell, s'observa al sostre, una petita part restaurada del que fou una volta de pedra de grans dimensions. | 08033-25 | Carrer del Forn, núm. 1 | És força probable que aquesta casa tingui els seus orígens durant els segles XV - XVI. El nom pel qual es coneix la casa s'explica perquè sembla ser que l'antiga propietària hauria portat un vestit amb molts botons. Actualment es troba situada a l'inici del carrer del Forn, en la unió d'aquest amb el carrer de Joan Samsó; però antigament durant els anys 1610 – 1630, es trobava situat en la intersecció dels carrers anomenats de Les Fonts, de l'Oliar i del camí del safareig públic de La Piqueta, justament al costat del Torrent Salzer, és a dir, en la Placeta o Plaça de la Font del Lleó (1540), on es trobava la Font Freda. En el segle XV, el municipi tenia dues fonts d'aigua freda, una ubicada a la Plaça de la Font, amb l'aigua provinent del Torrent Salzer i la font del Portal de Barcelona. Tant el carrer del Forn com el carrer de Joan Samsó són d'origen i traçat medieval. | 41.6342200,2.1624400 | 430239 | 4609504 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42466-foto-08033-25-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42466-foto-08033-25-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42467 | Edifici del carrer del Forn, 5-7 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-del-carrer-del-forn-5-7 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XVI | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos, construïda entre mitgeres, amb un pati al darrera. La coberta presenta vàries vessants, de teula àrab, amb un petit ràfec fet de maons. La façana ha estat rehabilitada, preservant dos elements arquitectònics de gran qualitat com són els finestrals gòtics. L'arrebossat exterior emmarca els dos finestrals, on s'observa un gran treball escultòric tant pel que fa a les motllures i relleus com a la decoració. Un d'ells presenta una finestra geminada i l'altre un arc flamíger. En aquesta façana es poden identificar tres franges horitzontals, amb una tipologia i disposició de forats molt diferent. La planta baixa presenta dues obertures de grans dimensions, una d'elles la porta d'entrada a la farmàcia; al costat, d'altres una mica més petites que corresponen als aparadors. Cal destacar que a l'aparador que queda per sota del finestral gòtic es troba la farmàcia modernista que està actualment en fase de restauració. A la segona planta totes les obertures són simètriques, a excepció dels dos finestrals gòtics esmentats més amunt. El pis superior, està format per 5 obertures d'iguals proporcions verticals, coronades per uns arcs. A la banda esquerra, les obertures són pràcticament quadrades. L'acabat de la façana és d'arrebossat. A l'interior de l'edifici cal destacar les arcades de pedra que formen part dels elements estructurals de l'edifici i que estan molt ben conservades. | 08033-26 | Carrer del Forn, núm. 5-7 | A l'interior d'aquest edifici, la Fundació Codina està restaurant l'antiga farmàcia d'època modernista, a la qual el públic podrà accedir-hi des de l'interior de la planta baixa del número 5 del mateix carrer (farmàcia Codina). | 41.6340800,2.1624300 | 430238 | 4609489 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42467-foto-08033-26-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42467-foto-08033-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42467-foto-08033-26-3.jpg | Legal | Gòtic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 93|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42468 | Casa Delger al carrer del Forn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-delger-al-carrer-del-forn | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. | XX | Casa de planta rectangular construïda entre mitgeres, que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta d'aquest edifici és inclinada i construïda amb teula àrab. La façana és fonamentalment simètrica respecte un eix de simetria. Les diverses plantes es distingeixen per la incorporació d'elements arquitectònics diferents en cadascuna d'elles. A la planta baixa hi ha dues obertures amb un arc rebaixat. A la dreta de la façana hi ha el portal d'entrada, i a la seva esquerra, una finestra amb una petita barana de forja molt treballada. El segon pis, presenta dues obertures totalment simètriques, amb esgrafiats i una balconera amb un voladís motllurat i una barana de forja, que va d'una banda a l'altra de la façana. Per damunt, al tercer pis, hi ha tres obertures formant tres arcades separades per pilars decorats, amb una petita barana de forja a cadascuna d'elles. L'edifici queda rematat per una cornisa de pedra artificial amb mènsules decoratives i per un ampit o frontó adornat amb esgrafiats que amaga la coberta. Els acabats de la façana són a base d'estucats imitant els carreus de pedra. | 08033-27 | Carrer del Forn, núm. 8 bis | Durant el 1930, Joaquima Delger Padrinas, el seu marit Pau Armengol i el Dr. Joaquim Delger, iniciaren la restauració de la casa pairal Delger, situada al carrer del Dr. Delger. També en aquest mateix any feren edificar la Casa Delger al carrer del Forn. La Sra. Joaquima Delger fou la darrera en viure a la casa pairal. En morir, sense fills, quedà com hereu el seu cosí germà, el Dr. Joaquim Delger Bueno. Més tard la planta baixa es transformà en una merceria, coneguda amb el nom de 'Ca la Rosita', i en tancà la botiga, aquest edifici va romandre tancat durant força anys, fins que l'any 1959, concretament el 25 d'octubre, la casa Delger fou lliurada a l'Ajuntament de Caldes de Montbui, com a bé per a tots els calderins, convertint-se en escola de música | 41.6337400,2.1624200 | 430237 | 4609451 | 1930 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42468-foto-08033-27-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42468-foto-08033-27-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42468-foto-08033-27-3.jpg | Legal | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 106|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42469 | Casa al carrer del Forn, 12-14 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-del-forn-12-14 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XIX | Casa de planta rectangular, construït entre mitgeres, que consta de planta baixa i pis, amb la coberta a un sol vessant, construïda amb teula àrab. La planta baixa presenta quatre obertures totalment simètriques; Al centre de la façana dues finestres i als extrems d'aquesta, dues portes. Els baixos de la façana estan protegits per cinc fileres de llambordes decoratives, que s'augmenten a 7 pujant pels brancals. El segon pis, presenta el mateix grau de simetria; és a dir, una balconera amb voladís motllurat i aguantat per unes mènsules que a la vegada decoren les llindes de la planta baixa, amb una barana de forja amb dos finestrals als extrems de cada balcó. La façana de la casa queda rematada per una motllura senzilla per damunt de la qual hi ha uns ulls de bou i un voladís per damunt del qual s'observa un petit muret amb decoracions a la seva part superior que en arribar a la part central de l'edifici adopta una major alçada, a mena de frontó, amb ornaments més rics que marquen clarament l'eix central de la façana. | 08033-28 | Carrer del Forn, núms. 12-14 | Sembla ser que a finals del segle XIX aquesta casa havia estat propietat de la família Sanmartí. L'època de construcció queda evidenciada per la inscripció que hi ha en el petit frontó que marca l'eix central de simetria de la façana, fent referència a l'any 1892. | 41.6335400,2.1625700 | 430249 | 4609429 | 1892 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42469-foto-08033-28-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42469-foto-08033-28-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42469-foto-08033-28-3.jpg | Legal | Neoclàssic|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 99|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42470 | Casa Poch - Can Figuls | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-poch-can-figuls | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XV-XVI | Casa de planta rectangular construïda entre mitgeres que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és de teula àrab, a dues vessants. L'edifici queda rematat per un petit ràfec, amb un canaló i els baixants de zenc. El conjunt de la façana és el resultat de la unió de tres cases. La façana està formada per tres franges verticals amb obertures. Destaquen els elements de pedra treballada, com són la finestra gòtica de la casa núm. 31, amb l'ampit, la llinda i els brancals amb relleus i motllures de gran treball escultòric; de la casa núm. 29 cal destacar el portal adovellat amb pedres de grans dimensions, que forma un arc de mig punt. Per damunt del portal, hi ha una finestra emmarcada amb pedra. A la planta baixa dels números 27 i 31 s'ha intentat minimitzar l'impacte visual que suposa l'obertura de dos espais dedicats al comerç, intentant donar una imatge de conjunt; s'han afegit brancals de pedra i unes bigues de ferro oxidades, imitant una llinda antiga de fusta. L'interior del núm. 29 ha estat reformat, intentant preservar els elements arquitectònics d'importància. Es pot observar un arc restaurat de pedra, amb el sostre de bigues i llates de fusta. El portaló que tanca la casa, també és de fusta, en procés de restauració; el terra és de tova. Enganxat a la part esquerra de l'arc de dovelles de l'entrada del núm. 29, es pot observar unes rajoles ceràmiques de color blanc, emmarcades per un fris blau, on s'hi pot llegir 'CONSULTORIO-MÉDICO. REUMATISMO-CIÁTICA-GOTA', i per sota mateix, 'Dr. Figuls'. | 08033-29 | Carrer del Forn, núm. 27-31 | La casa Poch, està formada per dues cases comprades pels avantpassats dels actuals propietaris, fa entre 150 i 200 anys aproximadament. L'any 1958 s'hi va annexionar la casa del núm. 31. En llarg dels anys s'hi han realitzat nombroses reformes en cada una de les cases. L'última reforma important fou realitzada l'any 1976. | 41.6331200,2.1628200 | 430270 | 4609382 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42470-foto-08033-29-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42470-foto-08033-29-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42470-foto-08033-29-3.jpg | Legal | Modern|Gòtic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|93|85 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42472 | Antigament Can Fontcuberta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antigament-can-fontcuberta | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XX | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes amb la coberta a dues aigües, construïda amb teula àrab. La planta baixa estava destinada a destil·leria i botiga, com encara es pot llegir per damunt de la persiana: 'LA VALLESANA'.La coberta té un voladís d'uns 30 cm aproximadament de la façana amb una cornisa motllurada. Actualment, està taponada per vegetació, les arrels de la qual, acceleren molt més ràpidament el procés de degradació de l'estructura. La façana es composa de tres eixos verticals, tot i que la distribució de les obertures de la planta baixa per a fer-hi un establiment fa que la uniformitat quedi trencada. En el centre de la façana, concretament a la segona planta s'observa un escut heràldic en relleu, amb dos ramells de raïm a cada costat i la inscripció 'MARCA DE FABRICA'. L'acabat de la façana és d'arrebossat senzill, sense esgrafiats ni pintura. No obstant això, destaquen els dos mosaics ceràmics d'antics anuncis de licors de fabricació local, situats a banda i banda i banda d'una de les finestres de l'antiga botiga, fetes en rajola ceràmica, de 15 cm x 15 cm cadascuna, amb una superfície total de 11 rajoles d'alçada per 4 d'amplada amb un fons groguenc i un fris que les emmarca de color blau. A la publicitat del costat esquerra es llegeix acompanyat de la imatge de l'ampolla 'FLORS DEL REMEY - EL LICOR CLASICO'. Al costat dret, seguint el mateix estil amb la imatge de l'ampolla i etiqueta que recorda l'Anís del Mono, destil·lat a Badalona, es llegeix 'ANIS NARANJA, LA BEBIDA IDEAL'. | 08033-31 | Carrer Major, núm. 55 | Antigament era coneguda com a Can Fontcuberta. Els propietaris tenien una destil·leria de licors casolans a la part del darrera de la botiga. En canviar de lloc, aquesta casa va quedar en desús. | 41.6338800,2.1634000 | 430319 | 4609466 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42472-foto-08033-31-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42472-foto-08033-31-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42473 | Cal Torrents - Cal Manyà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-torrents-cal-manya | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XIX-XX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos més planta soterrani degut al desnivell del carrer. La coberta és plana i transitable. La façana principal del carrer Major presenta quatre eixos verticals que ordenen les diferents obertures. Les finestres tenen unes proporcions clarament verticals i són de semblants característiques essent les de la primera i segona planta totes simètriques tant pel que fa a la verticalitat com horitzontalitat. Les que estan situades al segon pis tenen una barana de forja, amb balconera sense voladís. En canvi les que estan situades al primer pis, totes elles tenen accés a una gran balconera amb voladís i barana amb un treball de forja remarcable, que va d'un extrem a l'altre de la façana principal, i ocupant part de la cantonada amb el carrer Madella. Finalment a la planta baixa, hi ha quatre obertures reixades, una de les quals es la porta principal d'accés a la casa. L'edifici queda rematat per una cornisa i una barana amb un ampit d'obra que marca clarament el centre de la façana. Aquesta està arrebossada, amb un sòcol de ciment pintat a la part baixa, seguint el desnivell del carrer. | 08033-32 | Carrer Major, núm. 43 | Aquesta casa, que actualment pertany al Sr. Joaquim Torrents Pocull, va ser construïda a finals del segle XIX, quan la vila de Caldes de Montbui va començar a expandir-se fora de la muralla. Originàriament, la casa duia el nom de Cal Manyà, ja que l'avi del propietari actual tenia l'ofici de manyà. El seu fill explica durant el treball de camp que fou el seu avi qui realitzà tots els elements de ferro forjat de la façana com ara les reixes de les finestres, la porta d'entrada i la balconada. També fou ell qui realitzà alguns dels fanals i elements decoratius que actualment es troben a la Plaça de la Font del Lleó i en altre indrets del municipi, i els forjats del presbiteri de l'església de Santa Maria. | 41.6338900,2.1634100 | 430320 | 4609467 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42473-foto-08033-32-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42473-foto-08033-32-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42473-foto-08033-32-3.jpg | Legal | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 106|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 348,13 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.