Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42641 | Xemeneia de la bòvila Mas Manolo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xemeneia-de-la-bovila-mas-manolo | BALLART, J, VILLANUEVA, J. (1984). Resum de la Història de Caldes de Montbui. Segona edició, corregida i augmentada. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. FERNÀNDEZ, Magda. (1996). Quaderns del Mnatec. Número Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya Terrassa. FULLANA, Miquel (1999). Diccionari de l'art i dels oficis de la construcció. Els treballs i els dies, núm. 11. Editorial Moll. Mallorca. GIRALT SERRÀ, Francisco. (1900). Guia industrial. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. VARIS AUTORS. (2001). Diccionari visual de la construcció.Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. | XIX | Xemeneia de totxo vist, aplantillat. Presenta una base quadrada feta també de maons, d'un metre cinquanta d'alçada i amb una boca, encarada a migdia. Aquesta presenta una entrada construïda amb un arc de mig punt realitzat a partir d'una filera de maons disposats verticalment i una porteta de ferro. Per damunt, la xemeneia, que consta d'un fust en forma troncocònica d'uns 25 metres d'alçada; el coronament és amb doble collarí. Destaca exempta del conjunt. La xemeneia no presenta grans esquerdes que posin en perill el seu equilibri només una d'uns 80 centímetres situada just per sota del coronament. | 08033-200 | A l'entrada del municipi per la carretera C-1314 | Les xemeneies són un tret característic d'una zona industrial, dels establiments humans que tenen o han tingut un passat industrial. La industrialització a Catalunya es va iniciar, com en altres països del nostre entorn, a finals del segle XIX i a principis del segle XX, emprant com a font d'energia l'aigua dels rius i el carbó. L'ús de l'energia tèrmica del carbó primer, i del fuel posteriorment, allà on no es disposava de recursos hidràulics suficients, va donar lloc als vapors, naus industrials on es feia servir la màquina de vapor de Watt com a motor per posar en marxa la maquinària de la fàbrica. La necessitat d'evacuar els fums generats va donar lloc a l'arquitectura de les xemeneies, les quals tenien la funció d'emetre el més amunt possible grans volums de gasos generats en la combustió del carbó o del fuel. Mentre les cendres s'extreien periòdicament per la zona inferior de la caldera els fums sortien per la xemeneia. Com més alta era la xemeneia tenia millor tiratge i, per tant, es facilitava l'extracció dels fums. El fum calent pujava de manera que creava un corrent d'aire natural i arrossegava al seu pas els fums de l'interior del fornal. Les xemeneies que es construïen podien tenir diferents acabats però la majoria tenien forma cilíndrica perquè aquesta forma resistia millor el vent i era de molta eficàcia. Així és com aquests elements arquitectònics van passar a formar part del paisatge urbà, juntament amb el de les bòviles. Caldes de Montbui s'inclou dins de moltes de les viles de Catalunya en què és possible trobar encara naus i xemeneies d'aquesta època en bon estat de conservació. La persona responsable de construir-la era el que s'anomenava el mestre d'obres. Es feia un gran fonament a base de morter, calculant en cada cas l'amplada i l'alçada de la xemeneia que depenia al mateix temps de la potència de les màquines. El tiratge i bon funcionament d'aquestes es basa en la llei física segons la qual l'aire calent pesa menys que l'aire fred i, per tant, el vapor calent (el fum) sempre puja. Per aquesta raó les xemeneies tenen la base més ampla que la sortida; com més altura, més s'estreny el seu diàmetre interior per evitar que el fum que hi circula es refredi i resti entretingut dins la xemeneia frenant el seu tiratge. Al construir una xemeneia aquesta es dividia en diferents trams, i cada un dels trams era fet d'unes peces de terra-cuita que fabricaven especialment les bòviles segons la mida de cada xemeneia. Eren peces grosses i pesants i amb curvatura. El problema que tenien algunes xemeneies era que la diferència de temperatura entre el vapor i l'aire fred de l'exterior provocava que les xemeneies s'esboquessin (s'obrissin de boca) i havien de ser reparades sense aturar el funcionament de les màquines. Aquesta era un professió perillosa perquè calia pujar per la xemeneia, sense protecció, fins a arranjar-la. | 41.6352700,2.1761400 | 431381 | 4609610 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42641-foto-08033-200-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42641-foto-08033-200-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42530 | Xemeneia de la Llana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xemeneia-de-la-llana | BALLART, J, VILLANUEVA, J. (1984). Resum de la Història de Caldes de Montbui. Segona edició, corregida i augmentada. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. FERNÀNDEZ, Magda. (1996). Quaderns del Mnatec. Número Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya Terrassa. FULLANA, Miquel (1999). Diccionari de l'art i dels oficis de la construcció. Els treballs i els dies, núm. 11. Editorial Moll. Mallorca. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A. (2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. VARIS AUTORS. (2001). Diccionari visual de la construcció.Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. | XIX | Xemeneia de totxo vist aplantillat. No presenta base ja que aquesta va desaparèixer amb la reforma de l'edifici, per tant actualment parteix del mateix nivell del sòl. Consta tan sols d'un fust en forma troncocònica d'uns 25 metres d'alçada; el coronament és amb doble collarí. Destaca exempta del conjunt de la fàbrica i es contraposa a l'horitzontalitat d'aquesta, formant una bella composició de volums. Té quatre anelles de ferro formant un collarí, repartides per la xemeneia per evitar que el tronc es doblegui. Just abans de la sortida de fum, s'observa un cinquè collarí, a mena de cornisa, format per dues rengleres de maons. Damunt de la cornisa hi ha un parallamps. | 08033-89 | carrer de Montserrat | Les xemeneies són un tret característic d'una zona industrial, dels establiments humans que tenen o han tingut un passat industrial. La industrialització a Catalunya es va iniciar, com en altres països del nostre entorn, a finals del segle XIX i a principis del segle XX, emprant com a font d'energia l'aigua dels rius i el carbó. L'ús de l'energia tèrmica del carbó primer, i del fuel posteriorment, allà on no es disposava de recursos hidràulics suficients, va donar lloc als vapors, naus industrials on es feia servir la màquina de vapor de Watt com a motor per posar en marxa la maquinària de la fàbrica. La necessitat d'evacuar els fums generats va donar lloc a l'arquitectura de les xemeneies, les quals tenien la funció d'emetre el més amunt possible grans volums de gasos generats en la combustió del carbó o del fuel. Mentre les cendres s'extreien periòdicament per la zona inferior de la caldera, els fums sortien per la xemeneia. Com més alta era la xemeneia tenia millor tiratge i, per tant, es facilitava l'extracció dels fums. El fum calent pujava de manera que creava un corrent d'aire natural i arrossegava al seu pas els fums de l'interior del fornal. Les xemeneies que es construïen podien tenir diferents acabats però la majoria tenien forma cilíndrica perquè aquesta forma resistia millor el vent i era de molta eficàcia. Així és com aquests elements arquitectònics van passar a formar part del paisatge urbà, juntament amb el de les bòviles. Caldes de Montbui s'inclou dins de moltes de les viles de Catalunya en què és possible trobar encara naus i xemeneies d'aquesta època en bon estat de conservació. La persona responsable de construir-la era el que s'anomenava el mestre d'obres. Es feia un gran fonament a base de morter, calculant en cada cas l'amplada i l'alçada de la xemeneia que depenia al mateix temps de la potència de les màquines. El tiratge i bon funcionament d'aquestes es basa en la llei física segons la qual l'aire calent pesa menys que l'aire fred i, per tant, el vapor calent (el fum) sempre puja. Per aquesta raó les xemeneies tenen la base més ampla que la sortida; com més altura, més s'estreny el seu diàmetre interior per evitar que el fum que hi circula es refredi i resti entretingut dins la xemeneia frenant el seu tiratge. Al construir una xemeneia aquesta es dividia en diferents trams, i cada un dels trams era fet d'unes peces de terra-cuita que fabricaven especialment les bòviles segons la mida de cada xemeneia. Eren peces grosses, pesants i amb curvatura. El problema que tenien algunes xemeneies era que la diferència de temperatura entre el vapor i l'aire fred de l'exterior provocava que les xemeneies s'esboquessin i havien de ser reparades sense aturar el funcionament de les màquines. Aquesta era un professió perillosa perquè calia pujar per la xemeneia, sense protecció, fins a arranjar-la. | 41.6318900,2.1727600 | 431096 | 4609237 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42530-foto-08033-89-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42530-foto-08033-89-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42555 | Xemeneia de l'antiga bòvila de la Borda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xemeneia-de-lantiga-bovila-de-la-borda | BALLART, J, VILLANUEVA, J. (1984). Resum de la Història de Caldes de Montbui. Segona edició, corregida i augmentada. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. FERNÀNDEZ, Magda. (1996). Quaderns del Mnatec. Número Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya Terrassa. FULLANA, Miquel (1999). Diccionari de l'art i dels oficis de la construcció. Els treballs i els dies, núm. 11. Editorial Moll. Mallorca. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. GIRALT SERRÀ, Francisco. (1900). Guia industrial. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. Varis autors. (2001). Diccionari visual de la construcció.Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. | XIX | pel que fa a la part superior de la xemeneia, presenta perill d'enderroc degut a la seva inclinació; s'hauria de procedir a la seva restauració, desmuntant el tros afectat, intentant alhora reciclar les peces de ceràmica per construir de nou, amb el màxim de peces originals, la part més superior de la xemeneia i restaurar el coronament. Es podrien posar uns cèrcols d'acer inoxidable amb la finalitat d'abraçar la fumera i que no es torni a obrir. Es podria afegir un parallamps. | Xemeneia construïda en totxo vist aplantillat, actualment dividida en tres cossos degut als reforços de ferro col·locats segurament ja fa anys. Consta d'una base de planta circular de 2 metres d'alçada, i d'un fust en forma troncocònica d'uns 30 metres; el coronament és amb doble collarí. Actualment només en queda la xemeneia. La part alta d'aquesta xemeneia presenta esquerdes importants degut a la seva inclinació. | 08033-114 | Cruïlla C-1415 de Caldes a Granollers amb C-59 | Les xemeneies són un tret característic d'una zona industrial, dels establiments humans que tenen o han tingut un passat industrial. La industrialització a Catalunya es va iniciar, com en altres països del nostre entorn, a finals del segle XIX i a principis del segle XX, emprant com a font d'energia l'aigua dels rius i el carbó. L'ús de l'energia tèrmica del carbó primer, i del fuel posteriorment, allà on no es disposava de recursos hidràulics suficients, va donar lloc als vapors, naus industrials on es feia servir la màquina de vapor de Watt com a motor per posar en marxa la maquinària de la fàbrica. La necessitat d'evacuar els fums generats va donar lloc a l'arquitectura de les xemeneies, les quals tenien la funció d'emetre el més amunt possible grans volums de gasos generats en la combustió del carbó o del fuel. Mentre les cendres s'extreien periòdicament per la zona inferior de la caldera els fums sortien per la xemeneia. Com més alta era la xemeneia tenia millor tiratge i, per tant, es facilitava l'extracció dels fums. El fum calent pujava de manera que creava un corrent d'aire natural i arrossegava al seu pas els fums de l'interior del fornal. Les xemeneies que es construïen podien tenir diferents acabats però la majoria tenien forma cilíndrica perquè aquesta forma resistia millor el vent i era de molta eficàcia. Així és com aquests elements arquitectònics van passar a formar part del paisatge urbà, juntament amb el de les bòviles. Caldes de Montbui s'inclou dins de moltes de les viles de Catalunya en què és possible trobar encara naus i xemeneies d'aquesta època en bon estat de conservació. La persona responsable de construir-la era el que s'anomenava el mestre d'obres. Es feia un gran fonament a base de morter, calculant en cada cas l'amplada i l'alçada de la xemeneia que depenia al mateix temps de la potència de les màquines. El tiratge i bon funcionament d'aquestes es basa en la llei física segons la qual l'aire calent pesa menys que l'aire fred i, per tant, el vapor calent (el fum) sempre puja. Per aquesta raó les xemeneies tenen la base més ampla que la sortida; com més altura, més s'estreny el seu diàmetre interior per evitar que el fum que hi circula es refredi i resti entretingut dins la xemeneia frenant el seu tiratge. Al construir una xemeneia aquesta es dividia en diferents trams, i cada un dels trams era fet d'unes peces de terra-cuita que fabricaven especialment les bòviles segons la mida de cada xemeneia. Eren peces grosses, pesants i amb curvatura. El problema que tenien algunes xemeneies era que la diferència de temperatura entre el vapor i l'aire fred de l'exterior provocava que les xemeneies s'esboquessin (s'obrissin de boca) i havien de ser reparades sense aturar el funcionament de les màquines. Aquesta era un professió perillosa perquè calia pujar per la xemeneia, sense protecció, fins a arranjar-la. | 41.6334700,2.1743600 | 431231 | 4609411 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42555-foto-08033-114-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42555-foto-08033-114-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42698 | Vall de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vall-de-les-elies | JACINTE, Elies. (1921). Alçament de la serralada pirenenca i l'enfondrament del Vallès. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural. Vol. 21, núm. 2. VARIS AUTORS. (1998). Diccionari de Geologia. Institut d'Estudis Catalans. VARIS AUTORS. (2000). Auditoria Ambiental del Municipi de Caldes de Montbui. Vallès Oriental. Diputació de Barcelona. Servei de Medi Ambient. | La vall de les Elies és forma part d'una depressió allargada de la superfície del territori de Caldes recorreguda per les aigües de la riera de Caldes de Montbui. En aquesta vall s'hi observa presència humana documentada per les masies des de l'any 1300, acompanyada per les transformacions que els seus habitants han fet en llarg dels segles en aquest paratge: marges de pedra, barraques de vinya i de pastor, rescloses, molins, etc. La part superior de la riera de Caldes és de relleu més accidentat i complex on es pot veure una vall molt encaixada, amb poques oportunitats de colonització. A la vall hi trobem representats els boscos característics de la mediterrània septentrional formats per l'alzinar litoral, la brolla de romaní i el bruc d'hivern, les pinedes secundàries de pi blanc i pi pinyoner, el bosc de ribera i els conreus. Aquests espais agrícoles serveixen de refugi i lloc d'alimentació a moltes espècies importants per al manteniment dels ecosistemes mediterranis. Les clapes d'alzinar més ben conservades es troben en el vessant de la Serra Llisa, en direcció a Sant Sebastià de Montmajor, coincidint amb una zona ombrívola i humida. El bosc de ribera d'omedes i alberedes es localitza arran mateix dels torrents i rieres de la vall. Alguns dels arbres i arbusts més destacats com a vegetació potencial de la Vall de Les Elies són l'alzina (Quercus ilex), el marfull (Viburnum tinus), l'aladern falç (Rhamnus alaternus), el llentiscle o mata (Pistacia lentiscus), l'arboç (Arbustus unedo), el galzeran (Ruscus aculeatus), l'esparreguera (Asparagus amtifolius), o la roja (Rubia peregrina), l'arítjol (Smilax aspera), el lligabosc (Lonicera implexa) acaben de lligar el conjunt. L'estrat herbaci hi és poc desenvolupat, sovint dominat per l'heura (Hedera helix); en els llocs més obacs el roure cerrioide (Quercus cerrioides), l'auró negre (Hacer monspessulanum), el lligabosc etrusc (Lonicera etrusca), la servera (Sorbus domestica) o el sanguinyol (Cornus sanguinea). En altres llocs de la riera hi podem observar alberedes, alternant freixe (Fraxinus angustifolia) i de vegades, afavorit per l'home, el pollancre (Populus nigra). L'estrat arbustiu i herbaci són bastant similars al de l'omeda, on afegiríem la vinca (Vinca diformis) i la sarriassa (Arum italicum). Per últim cal esmentar la vegetació que, sense ser pròpiament de ribera, sinó més aviat de basses és present prop de les rescloses o estanys d'aigua com el Gorg de Les Elies. Es tracta de les jonqueres (molinio-Holoschoenion), comunitats dominades pels joncs, com ara el jonc boval (Scirpus holoschoenus). La superfície agrícola de la vall està ocupada bàsicament pels cereals, farratges, i per espècies ruderals, enmig dels camps i arvenses als seus marges. La comunitat més extensa és la ravenissa blanca, la calcida, el gram (Cynodon dactylon), els lletsons, el boixac de camp (Calendula arvensis) o la veronica (Veronica persica). D'altra banda, en les vores de camins agrícoles hi creix una vegetació ruderal, com el card marià, la borratja, el cardó, etc. I en els terrenys erms hi domina de l'olivarda, la calcida blanca i diversos trèvols. Les feixes on fins fa pocs anys s'hi conreava estan sovint ocupades per gramínies com els fenassars, acompanyats de fonoll, pimpinella, sense oblidar la comunitat de bardissa amb roldor, caracteritzat per l'espinositat i l'atapeïment dels arbusts i lianes que la integren, sempre acompanyats de plantes de la família de les rosàcies, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogym), els rosers (Rosa Canina) i l'aranyoner (Prunus spinosa). També és molt important senyalar la presència amunt de la riera, en zones més obagues, una espècie vegetal estrictament protegida a tot el territori de Catalunya: el boix grèvol (Ilex aquifolium) (Ordre de 5 de novembre de 1984 i del 28 d'octubre de 1986 del Departament d'Agricultura, Ramaderia i Pesca). | 08033-257 | Vall de les Elies | Caldes de Montbui es troba en un espai físic entre dues entitats geològiques estructurals: la Serralada Pre-Litoral Catalana (amb materials que van del Paleozoic al Trias) i la Depressió del Vallès-Penedès (Miocè). La falla que limita la unitat del Vallès-Penedès de la serralada Pre-Litoral passa, precisament per Caldes de Montbui, i probablement es va constituir per primera vegada durant el Miocè. Els materials litològics que es poden trobar a la vall són molt diversos i pertanyen, en conjunt, a totes les eres geològiques. Els materials més antics són les pissarres paleozoiques, tracatant-se bàsicament de cloroesquists amb quars i albita, de textura granolepidoblàstica porfídica. Entre els minerals accessoris hi trobem l'apatita, l'hornblenda i la moscovita. Ja dins dels sediments mesozoics trobem uns primers estrats de característic color vermell que corresponen al buntsandstein, de potència fins a 250 metres. Es tracta de gresos amb ciment silícis que contenen pirita i mineral de ferro com elements accessoris. Les argiles que hi ha dins la matriu d'aquests gresos solen contenir abundants miques i per contra, poc quars. Ocasionalment es pot trobar guix i com a minerals accessoris hi ha l'òxid de ferro i pirita. La matèria orgànica i la pirita són elements accessoris. Al sector nord del municipi hi ha materials eocènics, a base d'argiles i gresos vermells amb ciment esparític. Poden contentir feldspats i com element generalitzat l'òxid de ferro. Finalment trobem els materials quaternaris, que queden reduïts a dipòsits i terrasses fluvials, llims argilosos i derrubis pendents. Són formacions molt hereromètriques i de desenvolupament molt local. Per altra banda hi ha la xarxa hidrogràfica superficial de Caldes, estretament lligada a la posició geogràfica del municipi a cavall de la Conca del Vallès i la serralada Pre-Litoral. El curs fluvial pel que vertebra la major part de les aigües del municipi és la riera de Caldes. Aquesta riera, que travessa de nord a sud el terme, es constitueix com un dels 6 tributaris del Besòs, juntament amb el riu Sec, el Ripoll, el Tenes, el Congost i el Mogent. La riera, rep un bon nombre de rieres i torrents originats en els turons i colls de la Serralada Pre-litoral. Els tributaris més importants són la riera de Codonys, la riera de Sant Sebastià, el Torrent de Coscurell, el torrent del prat de Baix, el Torrent de Can Camps, el torrent sec de les Arenes. El conjut d'aquestes rieres i torrents mostra un règim pluvial, i atès el pendent del relleu per on circulen en èpoques de fortes pluges es mostren altament dinàmics, mentre que sovint s'assequen durant els períodes eixuts. En aquesta vall també tenim les aigües subterrànies, que cal distinguir entre sorgències i aqüífers ordinaris. L'origen de les sorgències es roba en la infiltració de la pluja caiguda sobre les muntanyes esmentades més amunt i que després d'un període de resistència dins l'aqüífer profund de més de mil anys, acaba sortint a la superfície i donant lloc a un recurs natural que ja era àmpliament aprofitat durant l'època romana. Dins l'aqüífer, l'aigua s'escalfa simplement degut a la profunditat a la que atenyen les aigües. A la superfície brolla a una temperatura de 74ºC. Són aigües de clorurat-sódic que deuen la seva composició a la dissolució que l'aigua calenta és capaç de fer dels minerals que contenen les granodiorites que travessa. La porositat dels materials que conformen l'estratigrafia facilita la infiltració de part de les aigües superficials vers el substrat litològic. La vegetació es troba plenament dins de la regió biogeogràfica mediterrània, però la moderada altitud a la que ateny el municipi fa que, als obacs de les seves muntanyes hom pugui trobar alguns elements de la regió biogeogràfica eurosiberiana. A més la gran varietat de substrats litologis, que van des de les pissarres ales calcàries acaba d'afegir una complexitat que es tradueix en l'aparició d'una notable quantitat de comunitats vegetals. | 41.6414100,2.1597400 | 430022 | 4610305 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42698-foto-08033-257-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42698-foto-08033-257-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació descripció)Finalment, cal esmentar també tota una comunitat faunística que aprofita d'aquest entorn natural excepcional. Entre ella cal destacar un seguit de mamífers tals com els rosegadors (ratolí de bosc (Apodemus Sylvaticus, el ratolí mediterrani (Mus spretus). Del grup dels insectivors hi trobem la musaranya comuna, els esquirols, la rata cellarda. Del grup dels ungulats està representat pel porc senglar. Altres mamífers són el toixò (Meles meles), la guineu (Vulpes vulpes), la mostela 8Mustela nivalis), la fagina (Martes foina) i la geneta (Genetta genetta). Del grup dels ocells, destaquen els rapinayaires diürns, des de l'astor (Accipiter gentilis), a l'esparver vulgar (Accipiter nisus) o l'aligot (Buteo buteo), o rapinyaries nocturns com el gamarús (Strix aluco). També cal destacar varis ocells diürns com el gaig, el tudó, la tòrtora, el cucut, el picot verd i el picot garser. També hi ha varis tipus de mallerengues, o dels túrdids, com el pit-roig o el rossinyol i la merla. Altres ocells són el cargolet,i una gran varietat de fringíl·lids. Als boscos propers als conreus hi nidifiquen el gafarró, la cadernera iel verdum. També, es pot veure el faisà, tot i que aquest és introduït periòdicament pels caçadors.Entre els rèptils que es poden trobar en aquesta zona es pot citar el llangardaix ocel·lat (Lacerta lepida), la sargantana ibèrica (Podarcis hispanica), la sargantana cendrosa (Psammodromus hispanicus), el vidriol (Anguis fragilis), la serp blanca (Elaphe scalaris), la serp verda (Malpolon monspessulanus), la colobra llisa meridional (Coronell girondica). En els ambients oberts, es pot trobar el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) i el ratolí mediterrani (Mus spretus), l'eriçó africà (Erinaceus algirus) i el conill (Oryctolagus cuniculus). En els indrets on l'aigua de pluja o dels recs s'estanca, de manera permanent o temporal són ocupats per comunitats d'amfibis, destacant la salamandra (Salamandra salamandra), la granota verda (Rana perezí), reineta comú (Hyla meridionalis), el gripau comú (Bufo bufo), el tòtil (Alytes obstetricans), i el gripau corredor (Bufo calamita). En el tram alt de la riera de Caldes, hi ha presència de rèptils com la colobra de collar (Natrix natrix), la serp d'aigua (natrix maura). Entre el peixos destaca el barb de muntanya (Barbus meridionalis) i una d'introduïda, la carpa (Cyprinus carpio). Una altra espècie introduïda ha estat el cranc americà (Procambarus clarki).(Continuació història)Aquesta vall ha estat des de temps antics condicionada per les activitats humanes. Mentre una part important del terme ha estat i continua estant conreat, i per tant dominat per comunitats arvenses i ruderals, una altre gran part està recoberta per una important massa forestal conseqüència directa del progressiu abandonament d'aquell espai com a lloc d'interés agrícola i ramader des de finals del segle XIX. Així, si bé en aquesta vall, antigament havien hagut camps de conreu, cultiu de l'olivera, ramaderia, el cultiu de la vinya, (aquesta última que s'anà abandonant amb la fil·loxera que exterminà els ceps durant el segle XIX, a part de que la qualitat del vi no era gaire bona), una gran part d'aquesta zona muntanyosa està actualment recoberta per pineds i brolles secundàries, barrejades en proporcions variables amb espècies pròpies dels alzinars que van recuperant els seus antics dominis. La vegetació de ribera, amb els elements arquitectònics propis com els molins, les rescloses, pous, mines, barraques de vinya, de pastor, etc s'ha anat abandonant paulativament. | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||||
| 42727 | Turó de la Tomba dels Moros | https://patrimonicultural.diba.cat/element/turo-de-la-tomba-dels-moros | XIII-XVII | S'observen les marques al terra però la vegetació i un arbre caigut al damunt mateix fa que gairebé no es poden distingir si no és amb l'ajut d'una persona que coneix molt bé l'indret. | Restes de tres tombes antropomorfes, excavades al terra, dalt del turó, amb els peus orientats al nord-est. Actualment estan plenes de vegetació i part de la capçada d'un pi les ha tapat. No obstant això, traient una mica de molsa i pinassa, s'endevina la forma de la tomba. Estan disposades una al costat de l'altra. | 08033-286 | Serrat de Dalt. Turó davant de la façana de migdia del cementiri | El Sr. Josep Coll i Torn i el seu fill, expliquen que aquestes tombes foren excavades fa uns anys, però no recorden per qui. Al seu interior pogueren observar restes d'esquelets i aixovar, sense recordar on va anar a parar tot el material. | 41.6592600,2.1191600 | 426663 | 4612320 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42727-foto-08033-286-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42727-foto-08033-286-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42727-foto-08033-286-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|85 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42585 | Turó Gros de Can Camp | https://patrimonicultural.diba.cat/element/turo-gros-de-can-camp | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 19-20. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MARCET BARBÉ, R. (1982). Dos nous jaciments neolítics a Caldes de Montbui. Revista Arrahona, núm. 13. Sabadell. | IVaC | Restes de material trobat en superfície que indicaria la presència d'un jaciment en aquest turó situat concretament a l'est de Can Camp, i que hauria estat gairebé destruït degut una pedrera que es va obrir en el turó. No hi ha hagut mai una campanya d'excavació. Fa anys, al peu de la pedrera es va localitzar un tros de ceràmica cardial. El material recuperat ha estat a partir de prospeccions superficials fora d'un estrat arqueològic que permeti establir seqüències cronològiques fiables, tot i que es deixa entreveure que el punt final del jaciment se situaria entorn de l'inici de segle IIIaC. | 08033-144 | Al nord-est del nucli de Caldes de Montbui. | Tota la documentació existent és el resultat de l'estudi del material recollit en superfície durant els anys 1960 ocupant una cronologia que aniria des del neolític antic fins a l'època ibèrica plena. Sembla ser que en el Museu Thermàlia s'haurien conservat diversos fragments de vasos de perfil en 'S', decorats amb cordons, incisions, ceràmica a torn, àmfores ibèriques i ceràmica de figures roges, entre elles dos 'skyphos' que es podrien datat aproximadament del segle IV aC (De Montes, 1961). L'any 1993, amb motiu de la revisió de la Carta Arqueològica, a la part superior del turó s'observava una rasa de dimensions importants que seccionava bona part del jaciment, sense que destaquessin restes d'estructures. En la prospecció es van poder trobar diversos fragments ceràmics de cronologia ibèrica a la vessant sud del turó. El Dr. Joan Sanmartí, catedràtic de la Universitat de Barcelona, va fer un estudi dels materials recuperats, la qual cosa va permetre recular la data de la primera ocupació fins al llindar entre la primera edat del ferro i l'ibèric antic. | 41.6455000,2.1836500 | 432018 | 4610740 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42585-foto-08033-144-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42585-foto-08033-144-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42585-foto-08033-144-3.jpg | Legal | Ibèric|Edats dels Metalls|Romà|Neolític | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp realitzat el mes de novembre de l'any 2008 s'han trobat restes ceràmiques al vessant sud del turó, però degut a la presència de camions i màquines treballant en el sector, no es va insistir i s'abandonà el lloc. | 81|79|83|78 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42747 | Trull del Serrat de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trull-del-serrat-de-baix | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XX | Casa de planta irregular, amb varis edificis annexos, que consten alguns d'ells de planta baixa i pis, i d'altres de planta baixa. La coberta és sempre a un sol vessant, podent desguassar cap a una banda o l'altra, depenent de la situació de l'edifici. La façana orientada en direcció nord-est, és la que presenta els elements constructius més antics. La restauració moderna de l'edifici permet veure com estava orientada la coberta. També s'han conservat in situ les obertures principals, com són el portal de dovelles fetes amb pedra del país, no massa grans, i l'obertura de la dreta, el llindar de la qual és modern ja que aquest havia desaparegut; cal senyalar però que està construït amb pedra disposada a plec de llibre. Situades a les façanes de migdia i de sud-oest, destaquen dues petites obertures; en la més antiga, força erosionada, encara es pot llegir la data: '1448'. Es tracta d'una petita finestreta tota ella de pedra desbastada de manera força grollera. La segona data que es pot llegir, es troba a la llinda d'una altra petita obertura , amb l'any '1799'. Totes les façanes orientades al nord, dels diferents petits annexos adossats a l'antic trull, han estat restaurades, deixant la pedra vista, amb obertures resseguides de pedra carejada, destacant els llindars fets en pedra d'esmolar. A la cantonera d'un d'aquests annexes hi ha una font, sembla ser molt antiga que s'ha conservat fins els nostres dies feta amb rajol ceràmic. A la seva banda esquerra hi ha un banc o pedrís de pedra que s'integra molt bé al conjunt. Les altres façanes situades al nord, també disposen de pedrís adossats al mur de construcció, un d'ells fet de pedra i el seient amb rajol quadrat ceràmic català. A excepció de la façana orientada al nord-est i a migdia, cal senyalar el pigment rosat afegit al morter d'unió dels murs estructurals.Totes les xemeneies porten curull. | 08033-306 | Can Masprat s/n. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. Antigament en aquest edifici hi havia un trull d'oli. Moltes de les cases dels tres serrats de Sant Sebastià disposen d'una pedra de molí al seu jardí, algunes d'elles veritablement desgastades, que segons explica en Josep Coll, formaven part de més d'un trull, segurament un situat a al Serrat de Baix i un altre al Serrat de Dalt. El procediment de fabricació de l'oli, un cop els pagesos havien separat els terrossos, fulles o branquillons de les olives perquè quedessin netes, carregaven les olives i duien la collita cap el trull. En el molí era on es feia la part de la feina més laboriosa de tot el procés. Un cop pesades les olives, s'anaven tirant per la gronsa. Aquesta era una caixa en forma de piràmide que funciona com un embut deixant caure per l'obertura inferior les olives que s'hi havien abocat. A continuació passaven pel bisenfí que portava les olives fins el trull on serien mòltes i convertides en pasta. Aquest, estava format per una pedra inferior plana i vàries pedres giratòries unides per un eix . Les curres o moles anaven esclafant les olives que el bisenfí havia portat. Un cop formada la pasta, passaven per la batedora. Les anava remenant de manera constant, per passar després a la pastera, un dipòsit on anava a parar la pasta. Després es passava als esportins que eren uns abassos plans que s'apilaven en una mena de carretó formant el que s'anomena peu. Una vegada el peu acabat era conduït a la premsa la qual exercia una pressió que feia brollar l'oli. A mida que anava regalimant de la premsa era conduït a les bassetes on es netejava amb aigua i per decantació es separava aquesta de l'oli ja que pesava menys i sura . Un cop acabat aquest procediment, l'oli ja estava a punt per a ésser envasat en gerres, etc. | 41.6652900,2.1145200 | 426283 | 4612994 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42747-foto-08033-306-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42747-foto-08033-306-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42747-foto-08033-306-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Sembla ser que a l'interior de la casa es conserva part del trull d'oli. Malauradament no s'ha pogut localitzar els propietaris. | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42694 | Trull de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trull-de-les-elies | XVIII-XX | Restes d'un antic trull on s'elaborava l'oli procedent del cultiu de les oliveres de Sant Sebastià de Montmajor i Gallifa, entre d'altres. Encara s'observen algunes de les parets, i una de les pedres del molí. No s'ha pogut trobar, degut a la vegetació existent i la terra acumulada als marges, el safareig possiblement cavat a la pedra, i destinat a guardar-hi l'oli procedent de la premsa. | 08033-253 | Les Elies | Construït sota de la roca de la muntanya per on passa el camí de Sant Feliu de Codines a Les Elies, en una balma natural, situada una mica més amunt de la casa que porta el mateix nom. Segons ens explica el Sr. Salvador Torras, en aquest lloc, en ple hivern, hi pot haver una diferència de 18ºC a 20ºC amb la temperatura exterior on es troba la casa. L'escalfor de la pedra permet el creixement a les parets rocoses del té de roca. Segons relata el Sr. Torres, els murs del molí tancaven tota la balma, però amb el pas del temps, i el seu abandonament, fou utilitzat pels pastors per aixoplugar els bens (fins a 300 bens). Com que el calor era tant gran, els pastors enderrocaren bona part dels murs, deixant només una part encara visible, i col·locant un empostissat perquè els bens no fugissin. El procediment de fabricació de l'oli, un cop els pagesos havien separat els terrossos, fulles o branquillons de les olives perquè quedessin netes, carregaven les olives i duien la collita cap el trull. En el molí era on es feia la part de la feina més laboriosa de tot el procés. Es pesaven les olives i s'anaven tirant per la gronsa. Aquesta era una caixa en forma de piràmide que funciona com un embut deixant caure per l'obertura inferior les olives que s'hi havien abocat. A continuació passaven pel bisenfí que portava les olives fins el trull on serien moltes i convertides en pasta. Aquest, estava format per una pedra inferior plana i vàries pedres giratòries unides per un eix . Les curres o moles anaven esclafant les olives que el bisenfí havia portat. Un cop formada la pasta, passaven per la batedora. Les anava remenant de manera constant, per passar després a la pastera, un dipòsit on anava a parar la pasta. Després es passava als esportins que eren uns abassos plans que s'apillaven en una mena de carretó formant el que s'anomena peu. Una vegada el peu acabat era conduït a la premsa la qual exercia una pressió que feia brollar l'oli. A mida que anava regalimant de la premsa era conduït a les bassetes on es neteja va amb aigua i per decantació es separava aquesta de l'oli ja que pesava menys i sura . Un cop acabat aquest procediment, l'oli ja estava a punt per a ésser envasat en gerres, etc. | 41.6731700,2.1576700 | 429884 | 4613832 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42694-foto-08033-253-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42694-foto-08033-253-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42694-foto-08033-253-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||||
| 42647 | Trull de la Torre Nova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trull-de-la-torre-nova | XVIII | Restes d'un antic trull on s'elaborava l'oli procedent del cultiu de les oliveres de les rodalies de Caldes. No s'observa cap estructura constructiva, tant sols les dues pedres del molí; aquestes mesuren 1,10 m. de diàmetre; una d'elles és granítica i l'altre de pissarra vermella. Les restes del molí semblen haver estat desplaçades del seu lloc originari i agrupades al mig d'unes alzines degut a la construcció d'estables per als cavalls. | 08033-206 | Turó entre la riera de Caldes i la muntanya del Farell | Aquesta casa es coneix amb el nom de mas de les serps. La tradició popular diu que va pertànyer a un poderós cavaller que hi va construir una casa senyorial, entroncant clarament amb la tradició que assigna fabulosos tresors que inevitablement són custodiats per serps mitològiques. Va ser propietat de Vidal de Vallgornera i Branciforte quart duc de l'Aranella. Moreu-Rey (1962) troba documents que expliquen que tota la costa del Farell pertanyia als Santjust després de Vallgornera. La Torre Nova va ser potser construïda de nova planta, o potser reedificada a l'emplaçament d'un dels antics masos de l'heretat. En els segles XVII i XVIII només quedaven a l'heretat el Puig del cos i la Torre Nova. Entre 1777 i 1780 va ser restaurada (fusters: 462 ll.; paletes: 740 ll.; plantacions de noves vinyes i oliveres: 1.373 ll). En 1860 es trobava abandonada, així com en 1873: 'no consta más que de las paredes principales'. També es troba anomenada en documents, on es llegeix. 'tota aquella casa dita la Torre' (1618); la pahissa 'de la Torre' 'en Prat de la Torre Nova', masover (1685-1696); 'la Torre Nova', la 'Torranova (segles XVII - a partir de 1685 - fins el segle XX' ; 'teris Turris novae vocatae de Vallgornera' (1720); 'Torre de Vallgornera' (s. XVII). El procediment de fabricació de l'oli, un cop els pagessos havien separat els terrossos, fulles o branquillons de les olives perquè quedessin netes, carregaven les olives i duien la collita cap el trull. En el molí era on es feia la part de la feina més laboriosa de tot el procés. Es pesaven les olives i s'anaven tirant per la gronsa. Aquesta era una caixa en forma de piràmide que funciona com un embut deixant caure per l'obertura inferior les olives que s'hi havien abocat. Un cop al trull les olives eren convertides en pasta. Aquest, estava format per una pedra inferior plana i vàries pedres giratòries unides per un eix . Les curres o moles anaven esclafant les olives. Un cop formada la pasta, passaven per la batedora. Les anava remenant de manera constant, per passar després a la pastera, un dipòsit on anava a parar la pasta. Després es passava als esportins i s'apilaven en una mena de carretó formant el que s'anomena peu. Una vegada el peu acabat era conduït a la premsa la qual exercia una pressió que feia brollar l'oli. A mida que anava regalimant de la premsa era conduït a les bassetes on es neteja va amb aigua i per decantació es separava aquesta de l'oli ja que pesava menys i sura . Un cop acabat aquest procediment, l'oli ja estava a punt per a ésser envasat en gerres, etc. | 41.6525800,2.1494100 | 429174 | 4611553 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42647-foto-08033-206-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42647-foto-08033-206-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||||
| 42773 | Trull d'oli de Can Pujol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trull-doli-de-can-pujol | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 179. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII | Restes d'un antic trull on s'elaborava l'oli procedent del cultiu de les oliveres del Mas i propietats. Encara s'observen algunes de les parets, i una de les pedres del molí colgada per la terra i restes de l'enderroc. També es poden veure, tot i que plenes de fulles, dues bassetes o piques de planta circular on queia la pasta. Al darrera del mur orientat al nord, hi ha una bassa feta de pedra irregular mesurant aproximadament 4 metres d'amplada per 9 metres de llargària. Aquesta està plena de vegetació i aigua. | 08033-332 | Carretera Vella de Palau Solità, s/n | Moreu-Rey, (1962) situa el trull d'en Pujol prop de la mina del mas Pujol. La mina no s'ha trobat degut a la vegetació, però sí les restes del trull. El procediment de fabricació de l'oli, un cop els pagesos havien separat els terrossos, fulles o branquillons de les olives perquè quedessin netes, carregaven les olives i duien la collita cap el trull. En el molí era on es feia la part de la feina més laboriosa de tot el procés. Es pesaven les olives que s'anaven tirant per la gronsa. Aquesta era una caixa en forma de piràmide que funciona com un embut deixant caure per l'obertura inferior les olives que s'hi havien abocat. A continuació passaven pel bisenfí que portava les olives fins el trull on serien moltes i convertides en pasta. Aquest, estava format per una pedra inferior plana i vàries pedres giratòries unides per un eix . Les curres o moles anaven esclafant les olives que el bisenfí havia portat. Un cop formada la pasta, passaven per la batedora. Les anava remenant de manera constant, per passar després a la pastera, un dipòsit on anava a parar la pasta. Després es passava als esportins que eren uns abassos plans que s'apillaven en una mena de carretó formant el que s'anomena peu. Una vegada el peu acabat era conduït a la premsa la qual exercia una pressió que feia brollar l'oli. A mida que anava regalimant de la premsa era conduït a les bassetes on es netejava amb aigua i per decantació es separava aquesta de l'oli ja que pesava menys i sura . Un cop acabat aquest procediment, l'oli ja estava a punt per a ésser envasat en gerres, etc. | 41.6061400,2.1702100 | 430856 | 4606380 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42773-foto-08033-332-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42773-foto-08033-332-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42579 | Torrent Salzer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-salzer | GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. ZAMORA, F. (1973). Diario de los viajes hechos en Catalunya (1784). http://xsb-articles.blogspot.com Una claveguera amb història (consulta realitzada el 03/12/2008) | II aC-V dC | Claveguera, encara en ús, que canalitzava les aigües residuals que baixaven pel torrent Salzer des de Sant Salvador, al nord-est de Caldes. Segons C. Miró, la part possiblement coberta en època romana seria la que va des de la Font del Lleó fins a l'actual carrer de Barcelona. Es tracta d'una coberta feta d'obra o d'opus caementicium. Actualment és la claveguera principal de la xarxa de clavegueram de Caldes i això fa que sigui molt difícil que es pugui observar bé el tipus de construcció utilitzat. | 08033-138 | entre el carrer Torrent del Salze i carrer Jaume Balmes | L'any 1784, F. Zamora és el primer que parla d'aquesta claveguera, fent una descripció completa, ja que hi accedeix mentre observa treballar els cistellers que treballaven el vímet. L'any 1993 amb motiu de la revisió de la Carta Arqueològica, es visità el lloc, però no es constataren restes arqueològiques en superfície. | 41.6349100,2.1646300 | 430422 | 4609579 | -218/476 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42579-foto-08033-138-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42579-foto-08033-138-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42579-foto-08033-138-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42734 | Torre del Rellotge | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-del-rellotge | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona, pàg. 184. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Torre de planta quadrada de 5 metres d'alçada amb una petita coberta transitable per poder accedir a la campana que es troba dalt del campanar. La porta d'accés es troba situada a la façana orientada sud-est. A cada façana de la torre hi ha unes circumferències en relleu que la decoren així com una motllura feta amb dues fileres de maons a l'alçada del primer pis, i una altra motllura que consta de tres fileres de maons superposats prop del ràfec de la torre, que està construït amb una filera de maó posat horitzontalment per damunt del mur sobresortint uns centímetres cap a l'exterior de la façana. Aquesta està arrebossada, però sembla que hagi estat construïda amb maons. | 08033-293 | Serrat del Mig | Aquesta torre, segons expliquen els habitants del serrat de Dalt, es trobava al nucli antic de Caldes i fou donada a Sant Sebastià de Montmajor perquè poguessin veure i sentir tocar les hores. Aquest funcionava amb dues pedres. Segons sembla ser no ha marcat mai les hores. Moreu-Rey (1962) senyala que la Torre del Rellotge és una petita torre moderna que conté el rellotge públic de Sant Sebastià, sobre el Serrat del Mig. | 41.6636300,2.1165300 | 426449 | 4612808 | 1903 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42734-foto-08033-293-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42734-foto-08033-293-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | No es pot accedir al seu interior, ja que a la porta hi ha una cadena amb un candau. | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||
| 42618 | Torre de la Presó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-la-preso | <p>A.D. (1991). El Vallès Occidental. El Vallès Oriental. Catalunya Romànica. Vol. XVIII. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. BALLART, J. i VILLANUEVA, J. (1984). Resum de la història de Caldes de Montbui. 2ª edició. Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. GARCIA, M.R. i BARBANY, C. (1991). La Vila de Caldes de Montbui. Catalunya Romànica. Barcelona. Vol. XVIII. El Vallès Occidental – El Vallès Oriental. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MOREU-REY,E. (1964). Caldes de Montbui, capital degana del Vallès. Rafael Dalmau Editor. Barelona. MOREU REY, E. (1964). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona. Ed. Teide. Barcelona.</p> | XI-XII | <p>Torre de defensa d'una de les portes de la ciutat de forma gairebé semi circular per la part exterior que dona al carrer Major. Consta de planta baixa i dos pisos i volta catalana. La coberta és plana i transitable. I rematada per merlets afegits en època més moderna. Està construïda amb pedra. Per la part interior que dóna al carrer dels Corredossos de Dalt té una forma més rectilínia.</p> | 08033-177 | Carrer dels Corredossos de Dalt, núm. 2 - Carrer Major, núm. 103 | <p>L'antiga muralla de Caldes està documentada des de l'any 1102. Els portals primitius de la vil·la coincidien amb els punts cardinals, tot i que consta que durant el segle XVIII n'hi havia un cinquè. Cadascun d'aquests portals tenia una capella on s'hi deia missa. A l'Arxiu Històric Municipal es conserva un document gràfic de l'any 1840, anomenat 'Plan Geométrico de la Villa de Caldes de Montbuy', que mostra el traçat de les muralles poc abans de que fossin enderrocades per remodelar la ciutat. Així, s'inicià el seu enderroc i es construïren els ravals extramurs. La muralla ha desaparegut en molts trams, tot i que encara se'n pot observar al carrer d'Escanyacans. El portal d'en Bellit on es troba la torre de la Presó,fou edificat entre els anys 1347 i 1370 aproximadament. Durant la tercera guerra carlina que ocupà els anys 1872 al 1875, es va elaborar un pla de fortificació de les diferents viles entre les quals es troba Caldes de Montbui. Aquest estudi va ser encarregat al Sr. Buenaventura Muño, que formava llavors part del cos d'enginyers. Podria ser que, alguns trams de muralla que es conserven avui en dia, siguin degut la fortificació construïda després de l'any 1874. Com a capital de la vegueria, Caldes era una de les viles més importants del Vallès. Aquesta vila tenia una gran tradició i estava molt ben preparada amb gran quantitat de advocats i procuradors. La presó era un dels símbols més grans de la sobirania i de la justícia. Se sap que l'any 1339 el rei decideix que tots els presos excepte els que ho siguin a Granollers seran portats a la vila de Caldes. Durant els anys 1619 al 1867, la presó es va ubicar en una de les sales de l'antic hospital. De fet s'han trobat referències documentant que l'ajuntament s'edificà damunt de les termes i que aquestes servien de presó. En la segona meitat del segle XIX la presó fou transportada a la torre septentrional del Portal d'en Bellit. L'any 1867 la porta estava franquejada per dues torres de les quals una fou habilitada com a presó.</p> | 41.6351900,2.1631200 | 430297 | 4609611 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42618-foto-08033-177-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42618-foto-08033-177-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Social | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-25 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | En l'Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya de Caldes de Montbui, realitzat pel Servei d'Arqueologia i Paleontologia de Barcelona, el maig de 2002, la muralla i la torre de la presó s'inclouen dins d'una mateixa fitxa, amb núm. d'inventari IPA 659. En aquest inventari, s'ha separat la muralla de la Presó, anomenant-la Torre de la Presó. | 85 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||
| 42499 | Torre de Carerac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-carerac | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona.</p> | XVI-XVII | la masia no té teulada. | <p>Masia de planta rectangular, que consta de planta baixa, pis i golfes. Té una torre de guaita adossada a la façana principal. La coberta no es conserva tot i que per la façana s'endevina que era a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal i construïda amb teula àrab. Els paraments estan fets de pedra irregular i morter. Les façanes de tot el conjunt, estaven arrebossades. A la planta baixa per sota del carener, hi ha una portalada amb arc de mig punt, adovellada, de grans dimensions. A la dreta d'aquesta, hi ha una segona porta adovellada feta amb pedra d'esmolet. Al primer pis, disposades horitzontalment hi ha tres obertures, totes elles de proporcions verticals; la finestra de l'esquerra està emmarcada amb pedra, la central també presenta llinda, brancals i ampit de pedra; la tercera, que es troba per sobre del portal adovellat de pedra d'esmolet és porticada sense balcó, amb una reixa de ferro; té una llinda de fusta i els brancals fets de maó. A les golfes, l'única obertura que dóna a la façana principal consta de llinda de fusta i brancals de maó que s'endevinen per sota de l'arrebossat de la façana que comença a desprendre's de la pedra. A la dreta, entre la casa i la pallissa, es va annexionar una torre de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és plana i transitable per on s'hi accedeix a través d'una escaleta que comença al segon pis. Aquesta tindria funció de torre de guaita, amb els merlets o murons de forma quadrada (quatre a les façanes orientades a migdia i nord i dos a l'est i ponent). A la planta baixa hi ha quatre espitlleres disposades a la façana principal que dóna a migdia. Al primer pis i al segon, tant a la façana orientada al nord-est com a ponent com a migdia (des de l'interior sembla observar-se una obertura orientada al nord-oest, però és difícil precisar-ho) hi ha dues obertures superposades, disposades simètricament en un mateix eix vertical formant un arc agut fet de maons. A la dreta d'aquesta torre hi ha adossat un tercer cos. És la pallissa, que segueix el mateix pendent de la teulada del mas. De planta baixa i pis, a baix hi ha una obertura per permetre entrar el carro; aquest portal és fet de pedra amb un arc carpanell molt rebaixat. Per damunt, de la porta, seguint un eix vertical, es troba una gran obertura, que permetia entrar i treure les bales de palla. Aquesta està feta de pedra, amb un arc de mig punt. La façana nord - est presenta les mateixes característiques, és a dir, tres obertures fetes amb maó, amb un arc de mig punt i un portal amb brancals, llinda i ampit, fet també de maó, amb un arc carpanell molt rebaixat. Des de la pallissa es podia accedir a l'interior de la casa, així com a la planta baixa de la torre, des d'on s'accedia per una porteta molt estreta i baixa. A l'interior de la casa, per la portalada principal de grans dovelles s'observa al fons uns esglaons que servien per pujar al primer pis fets de pedra d'esmolet i posats sobre una base de pedra irregular amb totxos, lligada amb morter de calç. A l'esquerra, el que semblaria haver estat la cuina, s'observa encara algun tinell i un forn de pa, que conserva la volta de maó.</p> | 08033-58 | Vall de Carerac | <p>Segons Moreu-Rey (1962), el topònim de Carerac o Caracac es pot situar ja a l'any 993: 'locum que dicunt Karesago' , 'terminio de Caresago'. Del 1040 es troba el topònim: 'Charesag'. Del 1067,1081, 1100 i aproximadament 1102 trobem escrit 'Carerag'. Del 1276 trobem 'Caresacho'. Del 1121, 'Caresrag'. De l'any 1211: 'manso de Carera'. De l'any 1234: 'Cararach'. Del 1347 'Correrach'?. Dels segles XVII, XVIII i XIX, trobem 'Mas Carerach (rarament Carrerach). De l'any 1720 'Cararachs'. Del segle XX, Cararac, sempre sense 'Can' ni 'Mas'. Es tracta d'un dels llocs i masos més antigament i abundosament documentats. Pel que fa als llinatges documentats, Moreu troba documentats: Richel de C. (aproximadament del 1100) que coincideix amb la mateixa que Richel, propietària l'any 1081 de terres a Palou, i dona de Guilabert Bonfill. Arnal de Caresag (1192, 1203) ; Ramon de C. (anterior a l'any 1234); Pere 'Girbauli de Caresacho' (1276, casat amb Rumia; Ramon de C. (1319); Pere de C. (1353, 1365, 1399); Bernat I de C. fill de Ramon de Carerac (1407, 1412); Francesc de C., fill de Bernat; Bernat C., junior (1439 a 1458); Ramon de C., clergue, besnét de Bernat I, senyor útil i propietari del mas Carerac 81477); Joan Pere de Carerac, fill de Bernat (1504, 1510). Segueix el llinatge BOU. El Mas Bou o Mas d'en Bou, fou un altre nom antic que rebé el Mas Carerac. Així, l'any 1560 es llegeix el 'Mas Carerac, alias Bou'. Aquest nom és originari d'una família que també en fou propietària. Així es troba documentat en Joan Bou (1162, 1189); Berenguer Bou, (probablement veguer de Barcelona) (1181 a 1250); Bernat Bou (1254); Berenguer Bou (1290, 1292); Guillem Bou, casat amb Elicsenda (1290 a 1302); Berenguer Bou (1314 a 1368) propietari en 1328 d'un 'casali molendinorum (...) satis prope dictam villam'; Joan B. (1411); mossèn B. (1513); joan B. Casat amb Elisabeth (1555 a 1571), mercader ciutadà de Bou, 'Lo vas de la casa de bou que es devant la capella de ma Sra. Del roser de la Iglesia de dita villa' (1607). Igualment, Moreu-Rey troba documentat el nom de Sans, relacionat amb la Casa de Sans o Torre de Sans, que fora un dels altres noms donats a Carerac. Aquesta família Sans, hauria estat propietària d'aquesta casa, així com també de la casa de banys de Can Rius, a la qual hom havia donat, també de vegades el nom de Can Sans.</p> | 41.6481800,2.1684800 | 430757 | 4611049 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42499-foto-08033-58-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42499-foto-08033-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42499-foto-08033-58-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-17 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 119|94 | 45 | 1.1 | 1771 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||
| 42541 | Torre Nova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-nova | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XV-XVI | Masia o casa forta de planta quadrada que consta de planta baixa i dos pisos. A la part central s'alça una torre quadrada que segurament cobreix un antic pati central, actualment amb una claraboia per donar llum a l'interior de la casa.. La coberta és plana. Els paraments de la façana estan arrebossats i les pedres són escairades a cada cantonera tan de la façana principal com secundàries. Les obertures de la façana principal són força simètriques respecte a l'eix central de la porta. A la planta baixa, l'accés a l'interior de la casa es fa per una porta adovellada amb un arc de mig punt. El portaló, de fusta, porta una xapa de ferro envellit que la protegeix de les inclemències. Aquesta té un portó a la fulla dreta. Per accedir-hi s'han de pujar tres esglaons de pedra de pissarra vermella més el marxapeus. Ambdós costats de la porta, una obertura, de proporcions verticals, amb una reixa senzilla de ferro forjat. No presenten cap element arquitectònic rellevant. Al primer pis, hi ha tres obertures, repartides de la següent manera: Per damunt de la porta i a la banda dreta, dos finestrals gòtics amb un arc conopial, brancals i llindar de pedra. A l'esquerra de la façana, un finestral que presenta les mateixes característiques arquitectòniques, però de dimensions més reduïdes. Entre els dos finestrals gòtics hi ha un rellotge de sol, amb restes de color vermell, i la data '1955'. A l'esquerra també hi ha doble cercle de color vermell però el seu interior és illegible. El segon pis presenta tres obertures simètriques disposades horitzontalment, que no presenten cap element arquitectònic destacable. Davant de la casa hi ha una era feta de lloses irregulars de pissarra vermella. A l'esquerra del portal hi ha un banc de pedra adossat a la paret fet també en pedra vermella. A la dreta hi ha una jardinera, on hi ha plantats uns magraners i una caseta pel gos, construïda fa poc temps. Més a la dreta una petita bassa d'aigua de planta circular, dissimulada amb xipressos plantats a tot el seu perímetre. A la dreta de la façana, hi ha un barri amb dues pilastres i un esglaó per salvar el desnivell tot en pedra d'esmolar, amb un barri de ferro. En el pilar dret hi ha una pedra amb la inscripció 'TORRE NOVA. 1780'. Aquest barri dóna accés a la façana situada al nord-est. Destaca d'aquesta façana una finestra realitzada en pedra i situada al primer pis. Entre aquest pis i el segon, s'observa gairebé a l'escaire de la façana que dóna ja amb la que es troba orientada al nord, una petita obertura, segurament per donar claror a l'escala, i que està també feta amb pedra. A l'interior de la casa, una entrada, serveix de distribuïdor a les diferents dependències. Per sota de la claraboia, un pou d'aigua fet tot ell amb pedra, i per darrera del pou, les escales de pedra que pugen cap els diferents pisos. En les parets de la claraboia, s'observen algunes finestretes amb llindes i brancals de pedra. A l'esquerra de la façana, les escales fetes amb pedra d'esmolar, que condueixen a un porxo modern adossat a la façana de ponent, amb teulada d'una sola vessant i teula àrab i la piscina de la casa. Per sota, una porxada, amb columnes de pedra també igual que la resta de la casa, on es resguarden els vehicles. | 08033-100 | Turó entre la riera de Caldes i la muntanya del Farell | Aquesta casa també es coneix popularment amb el nom de mas de les serps. La tradició popular diu que va pertànyer a un poderós cavaller que hi va construir una casa senyorial, entroncant clarament amb la tradició que assigna fabulosos tresors que inevitablement són custodiats per serps mitològiques. D'altres diuen que l'explicació és de que en aquest indret hi havia moltes serps. Segons Moreu-Rey (1962), aquesta casa va ser propietat de Vidal de Vallgornera i Branciforte quart duc de l'Aranella. Moreu-Rey (1962) troba documents que expliquen que tota la costa del Farell pertanyia als Santjust després de Vallgornera. La Torre Nova va ser potser construïda de nova planta, o potser reedificada a l'emplaçament d'un dels antics masos de l'heretat. En els segles XVII i XVIII només quedaven a l'heretat el Puig del cos i la Torre Nova. Entre 1777 i 1780 va ser restaurada (fusters: 462 ll.; paletes: 740 ll.; plantacions de noves vinyes i oliveres: 1.373 ll). En 1860 es trobava abandonada, així com en 1873: 'no consta más que de las paredes principales'. També es troba anomenada en documents, on es llegeix. 'tota aquella casa dita la Torre' (1618); la pahissa 'de la Torre' 'en Prat de la Torre Nova', masover (1685-1696); 'la Torre Nova', la 'Torranova (segles XVII - a partir de 1685 - fins el segle XX' ; 'teris Turris novae vocatae de Vallgornera' (1720); 'Torre de Vallgornera' (s. XVII). | 41.6524100,2.1499200 | 429216 | 4611534 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42541-foto-08033-100-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42541-foto-08033-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42541-foto-08033-100-3.jpg | Legal | Gòtic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 93|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42501 | Torre Marimon - Mas Coromines | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-marimon-mas-coromines | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històricde noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XX | Edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa, dos pisos i golfes. La teulada és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal i construït amb teula àrab. El ràfec està construït a partir de vàries fileres de maons superposats i a les façanes laterals, acaba per una mènsula decorativa feta també de totxana. Tant les obertures de la façana principal com laterals presenten una perfecta simetria tan a nivell vertical com horitzontal. A la porta d'accés principal de l'edifici s'hi accedeix mitjançant sis esglaons de pedra. La portalada està construïda amb dovelles de pedra formant un arc de mig punt. A cada costat, hi ha tres obertures, amb una llinda en forma d'arc rebaixat, brancals i ampit de pedra, i tancament amb porticons de fusta. Al primer pis, i segon, per damunt del portal, dues obertures separades per un pilar i a cada costat tres balconeres sense voladís i una balustrada. El segon pis es repeteix exactament igual. En arribar a les golfes, s'observa, centrat a la façana, set d'obertures, disposades en arcs i fetes de maó. Als dos extrems d'aquestes finestres i per damunt, hi ha tres obertures rodones, també fetes de maó. Les xemeneies estan construïdes amb el mateix material i al seu damunt, un curull de ceràmica de port piramidal. La façana està feta amb paredat de pedra mitjana a grossa. A banda i banda de l'edifici principal, es troben adossats altres edificis annexes, tots ells seguint el mateix estil arquitectònic, de planta rectangular i que consten de planta baixa i dos pisos o tres majoritàriament. Entre aquests edificis annexes, cal esmentar les aules pels alumnes, biblioteca, el porxos, la vaqueria on es guarda la palla pel bestiar o la torre. Aquesta última, es troba situada a la banda esquerra, decantada de l'edifici principal. Mesura 30 metres d'alçada i és de planta rodona, amb escales al seu interior per on s'accedeix a la part més alta de la torre. Les obertures disposades en llarg del mur recorden les espitlleres,i totes elles estan envoltades per llinda, brancals i àmbit de pedra. La torre de guaita queda rematada per un parapet de merlets. Just per sota d'aquests hi ha un ràfec construït de pedra formant una motllura d'arcs de mig punt superposats. | 08033-60 | Entre el Torrent Sec i la riera de Caldes | L'origen del nom de la Torre Marimon es remunta al final del segle XVI (1574-1575). Moreu-Rey (1962), documenta el nom de 'Torra d'en Moles' (1470) associada a l'antic nom de la Torre Marimon. De l'any 1532 també troba escrit en un document 'la qual antigament sen deya torra den Mosen Moles'. Referent a l'origen de la Torre troba un document on s'esmenta que l'honorífic Jaume Moles, 'dominus domus de la Torre', ciutadà de Barcelona (1463, 1487), que la posseí després de Francesc Valls. També va rebre el nom de Mas Coromina o Coromines i probablement canvià el nom a partir del segle XV, quan Romeu de Marimon es casà amb Elisabeth Moles o Coromines. La família Marimon no té relació amb Caldes de Montbui amb anterioritat ja que les seves propietats s'estenien durant l'època medieval pels termes de Plegamans, Palau, Palaudàries i Bigues. Al final del segle XVII la torre passà a mans del baró de Canyelles Joseph Terré i Marquet, i successivament als seus descendents. Al final del segle XVIII la Torre Marimon és propietat de Domingo de Bouffard. La Diputació Provincial de Barcelona, el 1907 es planteja la creació d'una granja escola destinada a la capacitació dels homes del camp, i per realitzar aquest projecte els cal la compra d'una finca. Dues són les opcions: la Torre Marimon a Caldes de Montbui i can Pascalí, a Santa Coloma de Gramanet. Els dos paratges semblen adients, però finalment es decanten per la Torre Marimon, ja que el diputat Raventós advoca per les millors condicions de Caldes, amb una extensió de terreny més àmplia i una major quantitat d'aigua en els seus dominis. Quan l'11 de juliol de 1911 s'estableix a Barcelona l'Escola Superior d'Agricultura, es deixarà de parlar de l'anterior projecte i no serà fins l'any 1920 quan es convocarà un concurs per a l'adquisició d'una finca destinada a la construcció d'una granja escola. L'arquitecte Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat de Catalunya, es proposarà per la compra, que la Mancomunitat farà efectiva el mes de juliol de 1921 per instal·lar-hi la granja escola, que formarà part de l'Escola Superior d'Agricultura. L'any 1926 s'inaugurarà l'Escola de la Torre Marimon, que s'havia adquirit finalment per 275.000 pessetes. Les obres de la granja seran encarregades a l'arquitecte al servei de la Diputació, Josep Bori Gensana, que abandona el projecte per discrepàncies amb algun dels diputats. El 7 de març de 1923 es realitza el projecte de l'edifici central, una vaqueria i un pensionat. Posteriorment, Lluís Planas i Calvet també arquitecte de la Diputació, es farà càrrec de la represa de les obres. Sembla que les activitats de l'escola començaran pels voltants de 1925, ja que el primer director de l'escola serà Joan Salom i Calafell que exercirà el càrrec des de 1925 fins el 1928. Al final de 1926 es vol millorà l'edifici de l'escola i serà el constructor Antoni Baixeras el que realitzarà la major part de les obres d'adaptació. L'any 1928 es construiran els habitatges per als guardes i es reconstruirà l'antiga ermita de Sant Julià (romànica en origen). El 1930 es construeixen un centre de pràctiques agrícoles, un dipòsit d'aigua i una escola menagère o escola domèstica de la dona. Aquesta mateixa data el rei Alfons XIII visitarà les instal·lacions de la Torre Marimon. Més tard la Generalitat de Catalunya reestructurarà l'escola, se suprimirà l'escola menagère i es realitzaran canvis al centre de pràctiques agrícoles. Durant el període de la Guerra Civil Espanyola s'aturaran les activitats, ja que aquesta serà requisada i passarà a ser una escola de carabiners. Al final de la guerra esdevé una escola de capacitació depenent del Ministeri de Foment. El 1943 es duen a terme una sèrie de reformes que passaran per adaptar l'antiga escola menagère com a biblioteca i aules per a estudiants; es millorarà la cova experimental que durà el nom de Sant Jordi i s'hi instal·larà un observatori. | 41.6128400,2.1698900 | 430837 | 4607124 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42501-foto-08033-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42501-foto-08033-60-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Bori Gensana, Lluís Planas i Calvet i Antoni Baixeras | (Continuació història)Durant els anys 1950 a 1960 serà escola mitjana d'agricultura i la superior es mantindrà a Barcelona. L'any 1958 es continuaran millorant les infraestructures, amb la construcció d'un camp d'esports i del Club d'Estudiantes San Fernando, i la compra de nova maquinària per tal de poder donar un millor servei als alumnes. L'any 1979 la granja escola incorpora els estudis de formació professional de 1r grau i el 1981 els de 2n grau que conviuran amb el de capacitació fins al 1983 que es tancarà aquesta línia educativa. El títol de formació professional l'expedirà l'Institut d'Ensenyament Secundari Manolo Hugué fins al 1996, any en el qual la Torre Marimon deixarà de funcionar com a granja escola. Actualment és la seu de l'Institut de Recerca i Tecnologies Alimentàries (IRTA). El seu director és en Joaquim Adillon.Durant l'any 2008 s'estan duen a terme reformes de les façanes i cobertes de tots els edificis que composen el conjunt de la Torre Marimon. | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||
| 42580 | Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-marimon | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.Terrassa. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A. (2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 37. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | IIaC - VdC | Restes de materials arqueològics que haurien estat localitzats a les terres de conreu de la Torre Marimon que consistirien en les restes de paviments tègula i ceràmica d'època romana, sense cap més precisió. | 08033-139 | Al Sud del terme municipal | L'any 1961 De Montes publicà la notícia de l'existència de materials romans trobats en les terres de conreu de la casa de la Torre Marimon, sense especificar més detalls. L'any 1969 J. Estrada parla de la localització d'una vil·la imperial a Torre Marimon, sense donar cap més informació. L'any 1986 C. Miró no localitzà cap resta que confirmi l'existència d'aquest jaciment. L'any 1989 amb motiu de la realització de la Carta Arqueològica es prospectà en superfície per la zona i tampoc aportà cap dada. | 41.6128400,2.1698900 | 430837 | 4607124 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42580-foto-08033-139-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42580-foto-08033-139-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42580-foto-08033-139-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp realitzat el mes de novembre de l'any 2008 no s'ha trobat cap indici que permeti localitzar un possible jaciment. Tampoc s'han trobat restes ceràmiques. | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42680 | Torre Jordana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-jordana | XIX | reforma actual realitzada l'any 1993 | Masia de planta rectangular, que consta de planta baixa, pis i golfes. La coberta és a doble vessant, amb el carener perpendicular a la façana. Presenta dos espais annexos a banda i banda de l'edifici principal, amb la teulada a una sola vessant, desaiguant per les façanes laterals. A la planta baixa, es poden veure un seguit d'obertures, totes elles amb un arc rebaixat. Es conserva el portal de la casa, tot i que actualment no es veuen les escales de pedra per les quals es podia accedir al cancell, ja que amb la reforma de l'any 1993, es va soterrar per posar-hi al damunt una rampa. A la banda esquerra del portal principal hi ha un segon portal que donava accés al porxo per on entrava el carro. Conserva els guarda-rodes de pedra. Les dues finestres de la planta baixa tenen una reixa formada per barrots de ferro. Al primer pis, alternen quatre obertures, dues d'elles amb balcó sense voladís i barana de ferro i dues altres amb balconera i voladís amb dues mènsules a cada balcó. A la banda dreta, s'observa una galeria porticada amb bigues i llates de fusta i teula àrab d'un sol vessant. Finalment es troben les golfes, on les obertures s'han engrandit. Damunt de la finestra central hi ha una politja de ferro. Adossat a la banda dreta del portal hi ha un pedrís, fet de pedra, que s'ha recobert amb rajols de gres català. La casa encara conserva l'era feta amb rajol quadrat porós. Entre el primer pis i les golfes es va col·locar un rellotge de sol fet de ceràmica, amb la data de la reforma '1993'. Tota la façana ha estat escardejada amb ciment, de manera que és impossible observar qualsevol mena d'element arquitectònic rellevant (les mènsules i la part del voladís de les balconeres també estan escardejades). Al voltant de la casa hi ha les corts del bestiar, galliner i porqueres. | 08033-239 | Torrent de la Font dels Enamorats | També anomenada Torre de les Puces o 'las Puces'. Segons Moreu-Rey (1962), l'any 1860 aquesta casa també se la coneix amb el nom de 'torre de las pússas'. Amb aquest nom es coneix popularment la torre Jordana, on 'puça' és emprat com eufemisme en el sentit que li dóna l'accepció 5 d'Alc-Moll. La gent explica, potser massa malignament, les raons d'aquest malnom. Amb el nom de Jordanes es coneix una antiga partida entre Carerac i Can Camp. Aquest nom es troba documentat al segle XIV i XVI; lld 'ad ipsas iordanes' (1611); 'honoribus de Jordanes' (1235); 'Jordanes', 'Jordanas', partida de 'J'. (segles XVI a XX) 'al capdamunt de J.' (1687). 'Torre Jordana', 'torre de Jordanes' (1922), altre nom de la torre de les Puces. X. 1935 creu que J. avia estat antigament un hostal (?). Potser era el 'alodio de Jordan' (1113), 'Jordana' antropònim (1146). | 41.6496400,2.1719500 | 431048 | 4611208 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42680-foto-08033-239-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42680-foto-08033-239-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42442 | Termes romanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/termes-romanes | <p>AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOIXAREU, Ramon (1973). Francisco de Zamora 81785-1790). Diario de los viajes hechos en Cataluña, seguit de la resposta del corregiment de Barcelona al seu qüestionari feta per Josep Albert Navarro - Mas i Marquet. Barcelona. Ed. Curial. BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermàlia. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona.</p> | s. II aC | <p>Conjunt termal que consta de planta baixa, amb una coberta central a dues aigües formada per teules romanes. El que resta d'aquest edifici és una piscina de forma rectangular, que mesura 11,60 x 6,60 m. Aquesta està construïda amb opus signinum. Per sobre hi ha unes lloses de terracuita que mesuren 46,5 x 33,5 cm, i que es troben disposades a trencajunt. Tota la piscina està envoltada per cinc graons, formant una graderia. De la coberta original realitzada amb opus caementicium només en queda conservada l'arrencada a la banda oest. Tot el perímetre de la piscina queda delimitat per un paviment d'opus signinum, del qual només es conserven l'ala oest i l'ala nord. A ponent es pot observar un mur d'opus caementicium, que conserva l'alçada original. Les arcades i els pilars de base quadrada que sustenten les arcades de la galeria estan construïdes amb blocs de pedra sorrenca roja de grans dimensions. La coberta conservada, formant una volta de mig punt, mesura 6,8 m de diàmetre i està construïda amb opus caementicium.</p> | 08033-1 | Plaça de la Font del Lleó, núm. 3 | <p>Les termes foren construïdes al segle II aC. Les restes que es conserven actualment són una part del que formava part d'un gran establiment termal. L'edifici original s'estenia per l'actual Museu Thermalia fins la riera i per la plaça de la Font del Lleó, fins l'actual Balneari Broquetas. Les termes haurien continuat essent utilitzades com a piscina fins el segle XVI. Francisco Zamora, l'any 1789 fa una descripció de la piscina on relata una habitació de vuit passes d'amplada per 14 de llargada, amb una coberta mig en ruïnes, d'opus caementicium amb tres claraboies. Ja en el segle XVI s'ensorrà part de la casa que cobria l'edifici romà i el 1601 s'hi instal·là l'ajuntament. La galeria perimètrica es transformà en presó i la piscina en graner municipal. L'any 1650 es va tancar la piscina que es trobava al centre de la Plaça del Lleó. L'any 1840, Marià de Sans, propietari del Balneari Rius, va comprar l'edifici de l'ajuntament. La part més ben conservada va ser restaurada l'any 1956. L'any 1986 es documenta una altra piscina al subsòl de la plaça de la Font del Lleó, de la qual només es coneix la llargada de 12 m. Sembla ser que també disposava d'uns graons per accedir-hi. També durant els anys 1986 i 1988 es dugueren a terme excavacions d'urgència al subsòl del museu Thermàlia, localitzant vàries estructures que pertanyien a les canalitzacions d'època romana a més de sis piscines. Aquestes estaven fetes amb opus caementicium i recobertes amb un arrebossat de calç i trencadís de ceràmic. Al nord, es localitzaren dues piscines més de planta quadrada amb un graó perimètric; aquestes mesuraven 1,70 x 2,30 m i 1,80 x 2,30 m respectivament. Per la part esquerra entrant al Museu, s'excavà una altra piscina de planta quadrada d'un metre per banda, construïda amb opus caementicium i un paviment d'opus signinum. A la capella de Santa Susanna es localitzaren dues piscines sense paviment, construïdes amb opus caementicium.</p> | 41.6344500,2.1615600 | 430166 | 4609530 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42442-foto-08033-1-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Assentament (jaciment) | 2020-10-07 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 80|83 | 45 | 1.1 | 1782 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||
| 42452 | Termes Victòria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/termes-victoria | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. BOUZA, J.; CIFUENTES, Ll.; LOBO, I; MONLEÓN, A; SÁNCHEZ, J.; SERRANO, Mª M i TATJER, M. (2002). Història Termal de Caldes de Montbui. Editat per l'Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. COSTA, R.; MONLEÓN, A i altres (2002). Història termal de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA A. (1848). Documentos para la historia de Caldes de Montbuy. | XIX-XX | Edifici de planta rectangular que consta de planta baixa, planta soterrani i tres pisos, amb la coberta de teula àrab, a dues aigües. El carener no és perpendicular a la façana principal. La façana de ponent és la més important ja que presenta una obertura cap al jardí. Les obertures de la façana són simètriques tan verticalment com horitzontalment. La façana principal d'accés a l'edifici, té a cadascun dels pisos, tres obertures amb balconera i voladís. La façana del carrer Barcelona és molt diferent; les obertures del primer i segon pis tenen forma quadrada i es troben alineades simètricament. En canvi a la planta baixa i tercer pis, les obertures formen un arc de mig punt. La façana acaba amb un ràfec sostingut per petites mènsules decoratives. Del seu interior cal destacar unes pintures murals realitzades pel pintor Francesc Domingo. Sembla ser que al jardí hi hauria part de la muralla de l'antiga vila de Caldes. | 08033-11 | Carrer de Barcelona, núm. 12 | El balneari fou construït a començaments del segle XIX, i era conegut amb el nom de Balneari Llobet. La casa de banys havia estat inicialment propietat d'en Josep Antoni Llobet i Vall-llosera (1779-1861). El seu nou propietari, el Sr. Monteis, l'anomenarà Balneari Victòria, que de fet serà el nom de la seva esposa, Victòria Prats. Aquesta, en quedar vídua, va traspassar el balneari a l'avi matern del Sr. Anglí. Actualment les Termes Victòria està regentat per la família Anglí des de l'any 1917. Entre les reformes i ampliacions que ha tingut al llarg de la història destaca l'annexió de la casa de banys o Balneari Forns . | 41.6342300,2.1616100 | 430170 | 4609506 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42452-foto-08033-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42452-foto-08033-11-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42793 | Taller d'artesania pessebrística Deulofeu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/taller-dartesania-pessebristica-deulofeu | XX | Taller d'artesania especialitzat en el paisatge del pessebre. També realitzen elements complementaris com són les fonts, les anunciates, pallers i pous, els salts d'aigua o les coves i els corrals. En el taller s'utilitzen materials bàsics com el suro, la molsa, fusta, etc. Els treballs es poden fer a mida o per encàrrec. A més a més dels elements paisatgístics, també treballen amb l'escultora figuraire Montserrat Ribes, que realitza figures de fang, vestides amb roba d'origen murcià. | 08033-352 | Mas Llobet, s/n | El taller Deulofeu es troba representat a la Fira de Santa Llúcia (Barcelona) des de l'any 1929, el mateix any en que es realitzà la segona Exposició Universal de Barcelona. És en aquesta època quan Dolors Jutge de Deulofeu inicià l'elaboració i posterior venda a la fira de Santa Llúcia de la Catedral de Barcelona , de tota mena de casetes de suro i petits pobles que representaven tant paisatges orientals així com les masies catalanes i paisatges propis de Catalunya. Més tard, Maria Ferreres de Deulofeu, jove de Dolors, es va iniciar en aquesta feina, incorporant d'altres estris paisatgístics com molins, pallers, arbres de molsa i tot allò pugui formar part de la construcció d'un paisatge pessebrístic de caire popular. Posteriorment, Empar Deulofeu incorporà al taller, coves fetes amb suro pelegrí, molsa i petits troncs recollits amb tota cura del bosc. El fill de l'Empar, l'Albert Deulofeu, nascut l'any 1961, s'introdueix en el negoci del paisatge pessebrístic renovant els paisatges i construccions de pessebres de caire popular, amb l'elaboració de pessebres d'encàrrec de grans dimensions. Abans però, des de l'any 1975 i 1980 s'especialitzà en estudis artístics i de delineació; i del 1980 al 1983 estudià Arquitectura Tècnica. A partir de l'any 1987 és membre de l'Associació de Pessebristes de Palau-Solità i Plegamans. L'any 1989 va ingressar també a l'Associació de Pessebristes de Barcelona, on al mateix any de l'ingrés va col·laborar a l'exposició 'El Pessebre a Catalunya'”. L'any 1991, aconsegueix com a reconeixement a la seva tasca la Carta d'Artesà de la Generalitat de Catalunya. Des de fa anys, l'Albert Deulofeu compta amb la col·laboració de la seva companya, la Marta Casellas. | 41.6047100,2.1784200 | 431539 | 4606215 | 1929 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42793-foto-08033-352-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42793-foto-08033-352-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Albert Deulofeu | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42732 | Talla de fusta de Sant Silvestre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/talla-de-fusta-de-sant-silvestre | <p>MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell.</p> | XII | <p>Talla de fusta policromada, alternant el daurat, vermell i verd, en molt bon estat de conservació situada en l'absis lateral de l'ermita orientat al nord-est. A la mà esquerra porta el bastó i amb la mà esquerra està realitzant l'acte de benedicció. Actualment es troba col·locat en un altar de planta quadrada fet de pedra irregular unida amb ciment i una llosa de marbre al damunt. Al peu de l'absis, i a banda i banda hi ha una gerra de terrissa.</p> | 08033-291 | Església de Sant Sebastià de Montmajor | <p>L'any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'església de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. La campana gran, porta el nom de Mercè; fou construïda a Olot i col·locada l'any 1974. La petita no té nom, però és la més antiga. Segons Moreu-Rey, l'any 1657, l'ermita tenia els altars dedicats a Sant Silvestre i a Sant Pere. L'any 1744 tenia la talla de Sant Isidre, sense altar i el de Sant Crucifix. Consta també que més tard n'hi hagué un dedicat a Santa Roser. Finalment, documenta de l'any 1776 els altars dedicats als Sants Crucifix, Roser i Isidre i Silvestre, sense comptar l'altar major. Silvestre I va ser Papa entre el 314 i el 335. La seva mort es commemora el darrer dia de l'any. Es creu que va ser el primer Papa que no va morir màrtir, ja que el cristianisme ja no es perseguia a l'Imperi Romà des de la publicació de l'Edicte de Milà, una llei promoguda per Constantí el Gran. Va convocar el primer de la llarga llista de concilis, el de Nicea. Allà es va discutir sobre l'arrianisme, doctrina que va ser considerada finalment com una heretgia.</p> | 41.6644000,2.1188200 | 426640 | 4612891 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42732-foto-08033-291-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42732-foto-08033-291-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42732-foto-08033-291-3.jpg | Física | Romànic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-17 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 92|85 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42808 | Sardana del Parc de Caldes de Montbui | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-del-parc-de-caldes-de-montbui | XX | Sardana dedicada al Parc de la vila de Caldes | 08033-367 | La Sra. Pilar Butjosa no disposa de més dades al respecte, ja que la possible documentació existent, es troba en caixes, esperant poder trobar un lloc per habilitar un arxiu | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 1982 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Auferil i Costa | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||||||
| 42805 | Sardana L'Aplec de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-laplec-de-caldes | XX | fa uns trenta anys que ja no es toca | Sardana dedicada a la vila de Caldes | 08033-364 | Segons la Sra. Rosa Siurans, aquesta sardana de l'Aplec de Caldes va ser creada fa uns trenta anys. La Presidenta actual de l'Agrupació Sardanista de Caldes, es diu Anna Desans. La Sra. Pilar Butjosa informa durant el treball de camp que l'Agrupació té material arxivístic que consta de partitures, discografia variada relacionada amb les sardanes, programes dels Aplecs de Caldes, el Remei i Sant Sebastià de Montmajor, i altre material sobre suport paper que actualment es troba en caixes a l'espera d'una habitació habilitada al Casino de Caldes, per a poder tenir un arxiu per poder ser consultat pels calderins que estiguin interessats amb el tema. Les dades aportades d'autor i any en que fou escrita aquesta sardana són de la Sra. Pilar Butjosa. Aquesta sardana originàriament era tocada per la cobla Thermalenca, inicialment composada per músics calderins. | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 1974 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Ramon Vilà i Ferrer | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||||||
| 42575 | Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-sebastia-de-montmajor | <p>DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. GARCIA i CARRERA, R. (1986). Esglésies i capelles romàniques de Caldes de Montbui. Col·lecció monografies Vallesanes. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A. (2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 58-60. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia.</p> | XIII-XV | durant el treball de camp no es va poder localitzar | <p>Jaciment que consta d'una sepultura de lloses de pedra formant una caixa, descoberta prop de l'ermita, a uns 30 centímetres de fondària amb senyals d'haver estat saquejada.</p> | 08033-134 | NO del terme municipal | <p>L'any 1961, De Montes publicà la notícia de l'aparició casual d'una sepultura de lloses que va ser trobada als voltants de l'ermita.</p> | 41.6642300,2.1191300 | 426666 | 4612872 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42575-foto-08033-134-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42575-foto-08033-134-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 85 | 1754 | 1.4 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||
| 42573 | Sant Salvador | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-salvador | ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. MAYER, M. i RODÀ, I. (1984). La romanització del Vallès segons l'epigrafia. Museu d'Història de Sabadell. Sabadell. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | II aC-V dC | Inscripció epigràfica que hauria aparegut en aquesta suposada vil·la, concretament al subsòl de la masia que es troba a ponent. En aquest jaciment aparegué de forma ocasional una inscripció dedicada a Isis (CIL II 4491). Es tractaria d'un fragment que formaria part d'una gran placa en honor a Isis i que hauria estat dedicada per PUBLI LICINI FILET i LICINA PEREGRINA lliberta de CRAS. La làpida estaria datada en el canvi d'era, segons Mayer i Rodà, l'any 1984. El poc material recollit en superfície i que es conserva en el Museu Municipal de Caldes, no aportà cap referència cronològica | 08033-132 | Carrer del Doctor Flèming, s/n | Inscripció epigràfica que hauria aparegut, en el subsòl de la masia.En aquest jaciment va aparèixer una inscripció dedicada a Isis que formaria part d'una gran placa dedicada per PUBLI LICINI FILET i LICINA PEREGRINA lliberta de CRAS. J.Estrada, en el seu llibre de l'any 1969, titulat 'Vías y poblamiento romanos en el Área Metropolitana de Barcelona' parla de l'existència d'una vil·la romano-republicana en aquest indret. L'any 1993, amb motiu de la revisió de la Carta Arqueològica, es visità el lloc, però no es constataren restes arqueològiques en superfície. | 41.6355400,2.1667900 | 430603 | 4609647 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42573-foto-08033-132-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42573-foto-08033-132-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42573-foto-08033-132-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Conegut també com Ermita de Sant Salvador. Durant el treball de camp realitzat el mes de novembre de l'any 2008 no s'ha trobat cap indici superficial que permeti localitzar aquest jaciment. | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42570 | Sant Miquel de l'Arn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-miquel-de-larn | ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 37-. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | II aC-V dC | 08033-129 | Al peu del turó de La Torre Roja | J. Estrada, en el seu llibre sobre 'Vías i poblamiento romanos en el Área Metropolitana de Barcelona', de l'any 1969 dóna la notícia de la localització d'una vil·la romana en aquest indret, prop de l'ermita de Sant Miquel de l'Arç o de l'Aro. C. Miró, l'any 1986, prospectà la zona sense trobar cap indici que pogués confirmar l'existència d'una vil·la romana en aquest indret. L'any 1989, amb motiu de la realització de la Carta Arqueològica, es realitzà una prospecció superficial, que no aportà cap més dada al respecte. L'ermita de Sant Miquel, situada al costat del jaciment, és situa en una estratègica cruïlla de camins antics que condueixen a Caldes per la zona occidental, al peu del turó de la Torre Roja. | 41.6309100,2.1480400 | 429036 | 4609148 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42570-foto-08033-129-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42570-foto-08033-129-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42570-foto-08033-129-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Jaciment que hauria consistit en un lloc d'habitació d'època romana identificat l'any1969 per Estrada i que segons ell es trobaria molt a la vora de l'ermita de Sant Miquel de l'Arç. Durant el treball de camp no s'han localitzat restes d'estructures però si restes ceràmics escampats per les terres llaurades dels voltants. | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42567 | Sant Miquel de Martres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-miquel-de-martres | ALMAGRO BASCH, M.; SERRA RÀFOLS, J. de C. i COLOMINAS ROCA, J. (1945). Carta Arqueológica de España. Barcelona. Madrid: Ed. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Instituto Diego Velázquez, 1945. ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 33-34. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. SALA, Ll. (1973c). Las ánforas de la calle Espartero y el horno de Salt de les Bruixes. Setmanari Montbui. Núm. 1.474. | II aC-V dC | Lloc d'habitació amb estructures conservades d'una vil·la d'època romana. S'hi han localitzat paviments d'opus testaceum, parets i un forn de producció d'àmfores. Durant el treball de camp no es trobà cap indici de murs o forn. No obstant això en superfície es pogueren observar restes diverses de ceràmica escampades damunt de les terres llaurades on s'hi troben oliveres plantades. | 08033-126 | Pla de l'Aguilar | La primera notícia sobre l'existència d'aquest jaciment la proporciona Almagro (1945) en la seva carta arqueològica d'Espanya, on descriu l'aparició de paviments, ceràmica romana (tegulae) i restes de murs. L'any 1949 fou excavat sota la direcció de J. Colomines. Els anys 1956 i 1971 fou de nou excavat per Llogari Sala, que llavors ere membre del Museu de Caldes de Montbui . Hi va documentar una villae romana tardorepublicana. En la primera fase es posà al descobert un forn de produció d'amfores (tipus Pascual 1 i Dressel 2-4). S'hi van poder localitzar diferents marques de taller, de les quals R. Pascual identificà com a pertanyents a aquest centre de producció. Durant les campanyes posteriors es van posar al descobert restes de parets amb paviments d'opus testaceum així com diversos fragments ceràmics dels quals destaquen els de terra sigil·lata itàlica. La cronologia més antiga la proporcionen fragments de Campaniana A. Així doncs, es pot establir un origen republicà per a aquest assentament, un moment àlgid en el segle I dC., però en canvi no s'ha pogut documentar el moment final d'aquesta vil·la. L'any 1993, es visita el jaciment amb motiu de la revisió de la Carta Arqueològica, on es prospecta a peu trobant nombroses restes de ceràmica comú i àmfora romana. Carme Miró opina que les restes romanes de la Creu de Baduell, el salt de les Bruixes i el sot del Baster pertanyen a la mateixa villae. Aquestes restes responen sobretot a forns i escombreres d'àmfora que recolzen la interpretació d'aquesta zona com a pars rustica de la vil·la destinada segurament a la producció de vi. | 41.6397300,2.1916600 | 432679 | 4610093 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42567-foto-08033-126-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42567-foto-08033-126-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42567-foto-08033-126-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | També conegut com a Creu de Baduell, Sot del Baster o Salt de Les Bruixes. Al voltant de l'ermita que li dóna nom situada al salt de les Bruixes, per sobre del sot d'en Baster, al sud-est del turó gros de Can Camp. | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42529 | Safareig públic de la Canaleta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-public-de-la-canaleta | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XX | restaurat l'any 2005 | Safareig públic de planta rectangular, situat dins d'una estructura de planta rectangular, amb la coberta a doble vessant i de teula àrab. Els murs són de totxo, arrebossats i pintats. Té vàries obertures rematades per un arc de mig punt que permeten entrar la llum, sense cap tancament vidrat o de fusta. Per accedir al safareig s'han de baixar unes escales on podem trobar la font de la Canaleta, construïda l'any 1929. Un cop dins del recinte, per sota de les escales hi ha una pica de pedra, amb un broc de grans dimensions per on surt l'aigua calenta. D'aquí passa al safareig. Té rentadora als quatre costats. La façana acaba amb una cornisa feta amb filades de maó, que amaguen la coberta. | 08033-88 | Carrer del General Padrós, s/n. | El safareig es va construir l'any 1929 sota la direcció de Manuel Raspall. El seu bon estat de conservació es deu a un taller-escola que el va restaurar l'any 2005 i, a més, està dotat de plafons informatius elaborats pel museu Thermàlia dins el projecte de conversió dels safareigs termals en centres d'interpretació de l'aigua termal. En tot cas, el safareig és un element urbà característic de molts pobles, on al seu voltant hi havia tot un món exclusiu de les dones. El safareig era un espai de neteja i de relació social. Era el lloc de trobada i de fet petar la xerrada entre rumors, sorolls barrejats de cops de pala sobre la roba mullada del frec de les pastilles de sabó i un continu circular de l'aigua. L'arribada de l'aigua corrent a les cases i la posterior introducció de les rentadores, va fer que els safareigs públics caiguessin en dessús. Després d'una època d'abandó, i per sort, alguns d'aquests safareigs amb aigua calenta encara s'utilitzen per rentar-hi roba o grans peces, però en general, resten allunyats del que va ser el seu sentit de ser. Actualment és un equipament d'ús públic i d'accés lliure els matins de dilluns a dissabte. | 41.6295000,2.1641900 | 430380 | 4608979 | 1929 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42529-foto-08033-88-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42529-foto-08033-88-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42529-foto-08033-88-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Manuel Raspall | Durant el treball de camp s'ha observat la presència de bugaderes fent bugada. | 98|119 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||
| 42456 | Safareig públic de La Portalera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-public-de-la-portalera | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. CANELA BALSEBRE, Rosa M.; MARTÍNEZ, Manel; VIVANCOS, Iolanda. (2006). Els Safareigs públics de la conca del Barberà. Un testimoni de la feina de les dones en el passat. Revista d'etnologia de Catalunya, Nº. 28, pp. 110-111.Ed. Dep. de Cultura de la Generalitat de Catalunya. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. REVISTA TOT CALDES DE MONTBUI. (2008). Acaben les tasques d'adequació del safareig de la Portalera. Revista Tot Caldes de Montbui, núm. 1056, del 25 de juliol al 8 d'agost, pàg. 12. Ed. Gràfiques Lloreda. | XIX | Safareig de planta rectangular que queda protegit per una coberta a doble vessant , amb un pendent molt suau. El safareig mesura 240 cm d'amplada per una llargada de 20 metres aproximadament, amb un regueró motllurat que envolta el perímetre dels baixants de la rentadora i per on, a cada extrem, l'aigua sobrant pot sortir cap a la canalització de desguàs. Aquest safareig es troba envoltat per un mur actualment restaurat i que està format a base de tapia i maó. En el recinte tancat s'hi accedeix, per una porta emmarcada amb una mena de pilastres que aguanten un frontó per sota del qual hi ha una porta de ferro forjat que dóna pas a unes escales amb barana de ferro i disposades en forma piramidal. El mur, degut a la inclusió de la porta, guanya alçada i emmarca la porta i el frontó a l'interior del qual es pot observar l'escut de Caldes i es poden llegir les paraules 'Lavadero Público'. Al mur de migdia també hi ha una altra obertura formada per un arc de mig punt amb una porta en ferro forjat realitzat recentment per millorar l'accessibilitat. Adossat a aquest mur hi ha la pica d'aigua de 80 cm de fondària per 150 cm de llargada i 1 metre aproximat de fondària on a través d'un broc de ceràmica situat al mur, surt un raig considerable d'aigua calenta. Aquesta pica també té un acabament en rentadora. Per un conducte l'aigua d'aquesta pica va fins al safareig gran. A tot el perímetre del safareig hi ha un marxapeus d'uns 5 centímetres d'alçada. Tots els murs han estat arrebossats i pintats. En els murs de ponent i nord, s'han col·locat 7 plafons informatius, fets de xapa de corten òxid (xapa de ferro oxidat). L'aigua brolla a una temperatura de 48ºC aproximadament. | 08033-15 | Carrer de la Muralla, núm. 4 | Segurament l'origen del nom de La Portalera estigui relacionat amb l'antic portal que es trobava situat a partir dels carrers de la Sinagoga i d'Hostalrich. L'any 1928, quan es va reformar la font del Lleó, els cistellers que portaven a estovar el vímet per a la fabricació de cistells i coves, van haver de canviar de lloc, portant a estovar el vímet al safareig de La Portalera, que es tractava d'un espai annex però independent. Aquest safareig va ser reformat i durant el mes de juliol de l'any 2008 acaben les tasques d'adequació. Les actuacions van ser possibles gràcies al Pla de Foment Turístic de Caldes de Montbui desenvolupat per la Regidoria de Turisme i també gràcies al projecte d'Escola Taller de Paleta de la Portalera. En primer lloc durant el mes de març del 2007 un grup de 8 joves van dur a terme obres de rehabilitació i de recuperació de l'espai exterior estretament lligat al safareig per obrir-lo cap a la Riera de Caldes. Algunes de les actuacions més destacades van ser la neteja de l'espai en general, creant un accés per a minusvàlids, i la neteja i recuperació de les basses on es remullava el vímet i les llegums Per altra banda, a través del Pla de Foment Turístic de la vila, que plantejava com a un dels objectius la conversió dels safareigs termals en centres d'interpretació de l'aigua termal i la millora de la imatge del patrimoni arquitectònic de la vila, la Regidoria de Turisme, amb col·laboració de la Direcció General de Turisme de la Generalitat de Catalunya, va dur a terme tot un seguit d'actuacions per un import aproximat de 30.000 € amb l'arranjament de les canonades d'aigua i arrebossat interior, la instal·lació d'una porta nova d'accés al safareig pel patí i d'una reixa protectora i finalment la primera fase de pintura del safareig: entrada i una part de l'interior. També es va millorar el paviment per anivellar-lo; es col·locaren els tancaments d'acer laminat i es va modificar el traçat de la canonada que condueix l'aigua calenta fins al safareig, amb peces de ceràmica. Finalment es van instal·lar set plafons informatius fets de xapa de corten òxid, museïtzant el safareig. | 41.6329500,2.1615500 | 430164 | 4609364 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42456-foto-08033-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42456-foto-08033-15-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42456-foto-08033-15-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp s'ha observat la presència de bugaderes fent bugada. | 119|98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42455 | Safareig públic Santa Esperança | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-public-santa-esperanca | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. CANELA BALSEBRE, Rosa M.; MARTÍNEZ, Manel; VIVANCOS, Iolanda. (2006). Els Safareigs públics de la conca del Barberà. Un testimoni de la feina de les dones en el passat. Revista d'etnologia de Catalunya, Nº. 28, pp. 110-111. Ed. Dep. de Cultura de la Generalitat de Catalunya. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XIX | manca de manteniment de l'espai i progressiu deteriorament sobretot pel que fa a la coberta i accessos | Safareig de planta rectangular amb la coberta gairebé plana, que presenta una lleugera inclinació cap el seu interior.. El conjunt està format per una pica de forma lleugerament trapezoïdal, d'uns 80 centímetres de fondària i 115 centímetres de perímetre, per on l'aigua que raja a través d'un broc de plàstic col·locat a la paret, va passant una segona pica amb un regueró al centre i per on l'aigua entra directament al safareig de pedra on es renta la roba. Aquest mesura uns 20 metres de llargària aproximadament. Pel costat adossat al mur de la riera, el safareig s'adapta resseguint la forma del mur. La rentadora està realitzada bàsicament amb blocs de pedra de 50 cm d'amplada per 80 cm de llargada i 15 cm de gruix. A la segona pica de desguàs s'observen rajoles de ceràmica vermella també inclinades formant part de la rentadora. La coberta està sostinguda per quatre pilars, col·locats damunt de la rentadora mateix. A diferència d'altres safareigs de la vila, en aquest només es pot rentar la roba per un costat. La façana sud-oest està composada per un seguit d'obertures en forma d'arc de mig punt sense cap element arquitectònic destacable, que permet fer entrar la llum al recinte. L'entrada al safareig es pot fer per les dues façanes situades a cada extrem. Ambdues tenen una porta amb una reixa de ferro que actualment estan tancades amb un candau. A la porta situada a la façana est, s'hi accedeix salvant el desnivell de la riera, per un corriol de terra, mentre que per la façana nord, s'hi accedeix mitjançant unes escales de pedra, força malmeses pel pas del temps que salven el desnivell amb la plaça de Pau Surell. El broll d'aigua és sostingut i surt a una temperatura aproximada de 48ºC. | 08033-14 | Plaça de Pau Surell, s/n | No es coneix la data exacta de la seva construcció però segurament data de finals del segle XIX, inicis del segle XX. Aquest safareig, deu el seu nom a la proximitat amb el torrent de Santa Esperança. En tot cas, el safareig és un element urbà característic de molts pobles, on al seu voltant hi havia tot un món exclusiu de les dones. El safareig era un espai de neteja i de relació social. Era el lloc de trobada i de fer petar la xerrada entre rumors, sorolls barrejats de cops de pala sobre la roba mullada, del frec de les pastilles de sabó i un continu circular de l'aigua. L'arribada de l'aigua corrent a les cases i la posterior introducció de les rentadores, va fer que els safareigs públics caiguessin en desús. Aquests safareigs, com en són un clar exemple els de Caldes, amb aigua calenta encara s'utilitzen per rentar-hi roba o grans peces, però en general, resten allunyats del que va ser el seu sentit de ser. Dels varis safareigs que té la vila, aquest és el que està més malmès i abandonat. Va haver de ser tancat al públic a causa d'actes vandàlics realitzats aprofitant la seva situació arraconada, provocant encara més el ràpid deteriorament de l'entorn així com del seu interior. | 41.6320300,2.1624400 | 430237 | 4609261 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42455-foto-08033-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42455-foto-08033-14-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42455-foto-08033-14-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|119 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42554 | Safareig i bassa d'en Pascol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-i-bassa-den-pascol | XVII | Conjunt format per un safareig i una bassa de planta rectangular que s'omplia a partir de l'aigua de mina. Al seu costat, adossat, el safareig, també de planta rectangular; la rentadora consta de tres lloses grans de pedra d'esmolet disposades per poder-hi fer bugada. El mur que separa una bassa de l'altra té un forat just per sota el maó de tancament, per on sobreeixia l'aigua d'un costat a l'altra. No es pot precisar la fondària, ja que ambdós estan plens de terra i herba, mostra del seu abandonament. Al costat de la bassa hi ha una figuera. Tant la bassa com el safareig estan recoberts per lloses quadrades fetes amb pedra vermella del país. Tant un com l'altre tenen un bunó que permetia buidar l'aigua per regar l'hort o les feixes mitjançant un sistema de rec. | 08033-113 | Muntanya del Farell, a la capçalera de la riera de Codonys | Pertany al Mas Pascol, situat a la capçalera de la riera de Codonys. Originàriament, la bassa és una excavació impermeable feta a un lloc favorable per poder emmagatzemar aigua de pluja. Les basses tradicionals estaven impermeabilitzades amb argila compactada en el fons, tenien les parets fetes de pedra seca o aprofitaven unes característiques del terreny favorables a la impermeabilització natural. Podien ser de dimensions variables, normalment a partir de 10 m3. En els regadius moderns les basses, de grans dimensions, estan impermeabilitzades amb material plàstic i tenen com a funció emmagatzemar aigua per a regar. Les basses recollien l'aigua d'una petita conca en la qual s'hi feien uns canals de terra que arreplegaven l'aigua i la conduïen cap a l'entrada de la bassa. Les basses tradicionals s'aprofitaven especialment per l'abeuratge dels ramats i són molt comunes en els paisatges mediterranis ja que aprofiten la gran quantitat d'aigua aportada per les tempestes. Des del punt de vista mediambiental són importants per a tot tipus d'animals particularment pels amfibis (granotes tritons etc). Si no se'n fa un manteniment adequat les basses s'omplen de terra i les conques es malmeten i deixen d'aportar aigua. De dimensions més petites que una bassa, també es poden trobar associats o construits al costat, els safareigs, de dimensions més petites. Aquests acostumen a tenir un o dos costats. El safareig presenta dues característiques que el diferencien de la bassa; en primer lloc és de dimensions sovint molt més petites; en segon lloc, presenta un espai anomenat rentadora. Aquesta està formada per lloses pedra o rajols ceràmics amb el pendent cap a l'interior, per poder fer-hi bugada. | 41.6414100,2.1403600 | 428408 | 4610321 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42554-foto-08033-113-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42554-foto-08033-113-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42554-foto-08033-113-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 119|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||||
| 42807 | Safareig dels calciners | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-dels-calciners | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 160. Editorial Teide. Barcelona. TRICUERA MESTRE, Laura (2006). L'Abans. El Vallès Oriental. Caldes de Montbui. Recull Gràfic 1870-1965. Ed. Efadós, S.L. Http://nuriavila.blogspot.com (consulta realitzada el 02/02/2009) | XVIII-XIX | el safareig està en bon estat, ja que continua amb aigua al seu interior. Al darrera hi ha un mur on s'hi ha fet un forat. A l'exterior, la reixa que el protegia està parcialment arrencada. | Safareig de planta rectangular, de petites dimensions, mesurant 3,50m x 2,75m aproximadament, amb rentadora, on es portava a rentar i sobretot desinfectar la roba dels malalts infecciosos de l'antic Hospital. Aquesta té residus incrustats de la calç que s'utilitzava per a desinfectar la roba. | 08033-366 | Riera de Caldes | Segons el Sr. Josep Riu i el Sr. Amat de Sans, el safareig o bassa coneguda amb el nom dels calciners, té un origen molt antic, ja que confirmen que en aquest indret s'hi rentava la roba dels malalts infecciosos de l'antic Hospital. El nom de calciners li hauria estat donat per la senzilla raó de que per desinfectar la roba s'utilitzava calç viva. | 41.6336900,2.1609300 | 430113 | 4609447 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42807-foto-08033-366-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42807-foto-08033-366-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42807-foto-08033-366-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42724 | Safareig de Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-de-sant-sebastia | XIX | Safareig de planta rectangular, de 3, 50 m x 2,50 m, amb dos compartiments, un per rentar i l'altra per esbandir la roba. La rentadora està feta de maons de pedra i a l'extrem dret hi ha una llosa plana de pedra d'esmolar que permetia posar el cova de la roba. Està fet de pedra, arrebossat per l'interior. El mur de la rentadora ha estat arreglat en vàries ocasions, com ho demostra la utilització de ciment i maons. Per arribar fins a la rentadora hi ha un marxapeus fet de pedra i maó. Per omplir-lo s'aprofitava l'aigua provinent de la font que es troba cinc metres més amunt. L'aigua sobrant de la font passava per sota un canaló fet de pedra amb un lleuger pendent i omplia el safareig. Actualment el safareig està molt deteriorat i s'ha anat omplint de terra fins al punt que hi ha vegetació arbòria al seu interior (llorer i roldor) | 08033-283 | Serrat de Dalt. Per sota de l'esplanada on es fa l'Aplec de Sant Sebastià | No es coneix la data exacta de la seva construcció però segurament data de finals del segle XIX, inicis del segle XX. En tot cas, el safareig és un element urbà característic de molts pobles, on al seu voltant hi havia tot un món exclusiu de les dones. El safareig era un espai de neteja i de relació social. Era el lloc de trobada i de fer petar la xerrada entre rumors, sorolls barrejats de cops de pala sobre la roba mullada del frec de les pastilles de sabó i un continu circular de l'aigua. L'arribada de l'aigua corrent a les cases i la posterior introducció de les rentadores, va fer que els safareigs públics caiguessin en dessús. La recuperació dels safarejos és l'estirament relacionat amb el seu valor com a patrimoni arquitectònic, reflex i mostra d'unes construccions funcionals i utilitàries pròpies d'una determinada època i, per tant, amb característiques específiques. Un altre enfocament és el que des de la història social, i especialment la història de la dona, tenen en tant que espai de comunicació entre dones que configura uns elements de relació que han desaparegut a partir de l'acabament de la funció i de l'ús d'aquests espais amb l'aparició de l'aigua corrent primer i les rentadores després. | 41.6644700,2.1202200 | 426757 | 4612898 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42724-foto-08033-283-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42724-foto-08033-283-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||||
| 42645 | Riera de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-de-caldes | JACINTE, Elies. (1921). Alçament de la serralada pirenenca i l'enfondrament del Vallès. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural. Vol. 21, núm. 2. VARIS AUTORS. (1998). Diccionari de Geologia. Institut d'Estudis Catalans. VARIS AUTORS. (2000). Auditoria Ambiental del Municipi de Caldes de Montbui. Vallès Oriental. Diputació de Barcelona. Servei de Medi Ambient. | La riera de Caldes és un curs d'aigua vallesà afluent del Besòs de 22 km de llargària. Neix vora Gallifa, a 390 metres d'altitud, al peu dels cingles de Sant Sadurní, per la confluència de les rieres de la Roca i de Gallifa. Després d'atravessar l'estret de les Elies entra a la plana del Vallès i passa per les poblacions de Caldes de Montbui, Palau-solità, Santa Perpètua de Mogoda i finalment desemboca al Besòs entre Mollet i la Llagosta. Afluents per la dreta: Riera de Gallifa, Riera de Sant Sebastià, Riera de Codonys, Torrent d'en Baell, Riera de Setmenat i Torrent de ca n'Oller. Afluents per l'esquerra: Riera de la Roca, Torrent del Prat de Baix, Torrent de Can Camp, i Torrent Sec de les Arenes. La part superior de la riera és de relleu més accidentat i complex on es pot veure una vall molt encaixada. L'àrea propera al Palau de Plegamans el relleu va esdevenint cada vegada més pla i els camps predominen sobre les masses de vegetació. S'aprecia també una vall oberta i transformada, en ocupar les granges les zones sedimentàries planes. La llera de la riera de Caldes en el seu pas pel municipi, presenta un elevat nivell d'usos antròpics: urbà inacabat, horts, equipaments i usos industrials; essent un tram força malmès per l'activitat humana. La vegetació en la part altra de la riera, és del tipus mediterrani, però la moderada altitud del municipi fa que, als obacs de les seves muntanyes hi hagi elements del tipus euro-siberià. La gran varietat de substrats litològics, que van des de les pissarres a les calcàries aporta una gran quantitat de comunitats vegetals. Aquesta vall ha estat des de temps antics condicionada per les activitats humanes. Mentre una part important del terme ha estat i continua estant conreat, i per tant dominat per comunitats arvenses i ruderals, una altre gran part està recoberta per una important massa forestal conseqüència del progressiu abandonament de l'espai agrícola i ramader des de finals del s.XIX. Aquesta vall, antigament hi havien hagut camps de conreu, cultiu de l'olivera, ramaderia, el cultiu de la vinya: Una gran part d'aquesta zona muntanyosa està actualment recoberta per pinedes i brolles secundàries, barrejades amb espècies pròpies dels alzinars. La vegetació de ribera, amb els elements arquitectònics propis com els molins, les rescloses, pous, mines, barraques de vinya, de pastor, etc s'ha anat abandonant de mica en mica. A la vall hi trobem representats els boscos formats per l'alzinar litoral, la brolla de romaní i el bruc d'hivern, les pinedes secundàries de pi blanc i pi pinyoner, el bosc de ribera i els conreus. Els espais agrícoles serveixen de refugi i lloc d'alimentació a moltes espècies importants per al manteniment dels ecosistemes mediterranis. Les clapes d'alzinar més ben conservades es troben en el vessant de la Serra Llisa, en direcció a Sant Sebastià de Montmajor, coincidint amb una zona ombrívola i humida. La brolla típica i la brolla arbrada ocupen un elevat percentatge de la superfície. La pineda secundària ha envaït qüasi bé tota superfície de conreu abandonada. El bosc de ribera d'omedes i alberedes creix arran mateix dels torrents i rieres de la vall. L'omeda, resta entre l'alzinar o la pineda una comunitat lligada als cursos fluvials. Alguns dels arbres i arbusts més destacats com a vegetació potencial de la Vall de Les Elies són l'alzina (Quercus ilex), el marfull (Viburnum tinus), l'aladern falç (Rhamnus alaternus), el llentiscle o mata (Pistacia lentiscus), l'arboç (Arbustus unedo), el galzeran (Ruscus aculeatus), l'esparreguera (Asparagus amtifolius), o la roja (Rubia peregrina), l'arítjol (Smilax aspera), i el lligabosc (Lonicera implexa). L'estrat herbaci hi és poc desenvolupat, sovint dominat per l'heura (Hedera helix); en els llocs més obacs el roure cerrioide (Quercus cerrioides), l'auró negre (Hacer monspessulanum), el lligabosc etrusc (Lonicera etrusca), la servera (Sorbus domestica) o el sanguinyol (Cornus sanguinea). | 08033-204 | Al peu dels cingles de Sant Sadurní, fins un cop passat Caldes de Montbui | Caldes de Montbui es troba entre dues unitats geològiques estructurals: la Serralada Pre-Litoral Catalana (amb materials que van del Paleozoic al Trias) i la Depressió del Vallès-Penedès (Miocè). L'origen dels materials de les dues unitats, cal cercar-lo en els processos tectònics i d'erosió, transport i sedimentació. Des del punt de vista tectònic, el Vallès-Penedès constitueix una depressió formada en la fase de distensió dels processos compressius a la que va estar sotmesa la Cadena costanera Catalana durant l'orogènia alpina. La falla que limita la unitat del Vallès-Penedès de la serralada Pre-Litoral passa, precisament per Caldes de Montbui, i probablement es va constituir per primera vegada durant el Miocè. Si l'orogènia alpina donà lloc a les formes actuals del relleu, de l'orogènia anterior, l'hercinià, no en queden restes. Després, tingué lloc una fase de desmantellament del relleu a través de l'erosió i la formació d'una plana on començaria la sedimentació mesozoica. Sobre aquests sediments operà l'orogènia alpina, donant lloc a les serralades i depressions actuals. Els materials litològics que es poden trobar al municipi de Caldes de Montbui són molt diversos i pertanyen a totes les eres geològiques. Els materials més antics són les pissarres paleozoiques, tracatant-se bàsicament de cloroesquists amb quars i albita, de textura granolepidoblàstica porfídica. El batòlit format per una granodiorita aflora a la zona central del terme. Entre els minerals accessoris hi trobem l'apatita, l'hornblenda i la moscovita. Ja dins dels sediments mesozoics trobem uns primers estrats de característic color vermell que corresponen al buntsandstein, de potència fins a 250 metres. Es tracta de gresos amb ciment silícis que contenen pirita i mineral de ferro com elements accessoris. Les argiles que hi ha dins la matriu d'aquests gresos solen contenir abundants miques i per contra, poc quars. Ocasionalment es pot trobar guix i com a minerals accessoris hi ha l'òxid de ferro i pirita. La matèria orgànica i la pirita són elements accessoris. Al sector nord del municipi hi ha materials eocènics, a base d'argiles i gresos vermells amb ciment esparític. Poden contentir feldspats i com element generalitzat l'òxid de ferro. Finalment trobem els materials quaternaris, que queden reduïts a dipòsits i terrasses fluvials, llims argilosos i derrubis pendents. La xarxa hidrogràfica superficial de Caldes va estretament lligada a la posició geogràfica del municipi a cavall de la Conca del Vallès i la serralada Pre-Litoral. El curs fluvial pel que vertebra la major part de les aigües del municipi és la riera de Caldes, que travessa de nord a sud el terme; és tributària del Besòs. Al seu pas per Caldes, la riera no disposa de cap estació d'aflorament. La riera de Caldes sol portar aigua fins i tot durant l'estiu però és de règim molt variable. Rep un bon nombre de rieres i torrents originats en els turons i colls de la Serralada Pre-litoral, els més importants són la riera de Codonys, la riera de Sant Sebastià, el Torrent de Coscurell, el torrent del prat de Baix, el Torrent de Can Camps, el torrent sec de les Arenes. Mostren un règim pluvial, i atès el pendent del relleu per on circulen en èpoques de fortes pluges són altament dinàmics, mentre que sovint s'assequen durant els períodes eixuts. En aquesta vall també tenim les aigües subterrànies: surgències i aqüífers ordinaris. L'origen de les surgències es troba en la infiltració de l'aigua de la pluja que després d'un període de resistència dins l'aqüífer profund de més de mil anys, acaba sortint a la superfície. Dins l'aqüífer, l'aigua s'escalfa degut a la profunditat. A la superfície brolla a una temperatura de 74ºC. Són aigües de clorurat-sódic degut a la dissolució que l'aigua calenta fa dels minerals de les granodiorites que travessa. La porositat dels materials que conformen l'estratigrafia facilita la infiltració de part de les aigües superficials vers el substrat litològic. | 41.6742400,2.1344300 | 427951 | 4613970 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42645-foto-08033-204-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42645-foto-08033-204-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació descripció) Al substrat herbaci hi ha mill gruà (Lithospermum purpureo-coeruleum), la lleteresa de bosc (Euphorbia amygdaloides) o el fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum). També es pot observar plàtan (Platanus x hibrida) i robínia (Robinia pseudo-acacia). En altres llocs hi podem observar alberedes, alternant freixe (Fraxinus angustifolia) i de vegades, el pollancre (Populus nigra). L'estrat arbustiu i herbaci són bastant similars al de l'omeda, on es pot afegir la vinca (Vinca diformis) i la sarriassa (Arum italicum). La vegetació que creix prop de basses i de les rescloses o estanys d'aigua com el Gorg de Les Elies, es tracta de les jonqueres (molinio-Holoschoenion), com el jonc boval (Scirpus holoschoenus).La superfície agrícola de la vall està ocupada bàsicament pels cereals i farratges, i per espècies ruderals, enmig dels camps i arvenses als seus marges. La comunitat més extensa és la ravenissa blanca, la calcida, el gram (Cynodon dactylon), els lletsons, el boixac de camp (Calendula arvensis) o la verònica (Veronica persica). En les vores de camins agrícoles s'observa el card, la borratja, el cardó, etc. En els erms també hi ha olivarda, calcida blanca i diversos trèvols. I a les feixes abandonades gramínies com els fenassars, acompanyats de fonoll, pimpinella, i la bardissa amb roldor, l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogym), els rosers (Rosa Canina) i l'aranyoner (Prunus spinosa).Amunt de la riera, en zones més obagues, trobem una espècie vegetal protegida a Catalunya: el boix grèvol (Ilex aquifolium).Entre la comunitat faunística trobem un seguit de rosegadors (ratolí de bosc (Apodemus Ssylvaticus, el ratolí mediterrani (Mus spretus), a més de la musaranya comuna, els esquirols, la rata cellarda, el porc senglar, el toixó (Meles meles), la guineu (Vulpes vulpes), la mostela (Mustela nivalis), la fagina (Martes foina) i la geneta o gat mesquer (Genetta genetta). Del grup dels ocells, rapinyaires diürns com l'astor (Accipiter gentilis), l'esparver vulgar (Accipiter nisus) o l'aligot (Buteo buteo), o rapinyaries nocturns com el gamarús (Strix aluco). A més de gaig, tudó, tórtora, cucut, picot verd, picot garser, el cargolet, o varis sílvids que nidifiquen durant l'estiu, i gran varietat de fringíl·lids. Als boscos propers als conreus hi nidifiquen el gafarró, la cadernera i el verdum. També, es pot veure el faisà, tot i que introduït periòdicament pels caçadors.Entre els rèptils es pot citar el llangardaix ocel·lat (Lacerta lepida), la sargantana ibèrica (Podarcis hispanica), la sargantana cendrosa (Psammodromus hispanicus), el vidriol (Anguis fragilis), la serp blanca (Elaphe scalaris), la serp verda (Malpolon monspessulanus), la colobra llisa meridional (Coronell girondica). En els ambients oberts, bàsicament a conreus extensius d'herbacis i en alguns punts on encara hi ha conreu d'oliveres i fruiters diversos, zones d'horta familiar, o zones no treballades, es pot trobar el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) i el ratolí mediterrani (Mus spretus), l'eriçó africà (Erinaceus algirus), el conill (Oryctolagus cuniculus). Destaca l'aligot, que nidifica als boscos, o el xoriguer que fa el niu sobre penya-segats o bé en edificacions, principalment abandonades. Entre els rapinyaries nocturns cal citar el xot, l'òliba i el mussol.En els indrets on l'aigua de pluja o dels recs s'estanca, temporal o permanentment, són ocupats per comunitats d'amfibis, com la salamandra (Salamandra salamandra), la granota verda (Rana perezí), reineta comú (Hyla meridionalis), el gripau comú (Bufo bufo), el tòtil (Alytes obstetricans), i el gripau corredor (Bufo calamita). Al tram alt de la riera de Caldes, hi ha presència de rèptils com la colobra de collar (Natrix natrix), la serp d'aigua (natrix maura). Entre el peixos destaca el barb de muntanya (Barbus meridionalis) i una d'introduïda, la carpa (Cyprinus carpio). Una altra espècie introduïda ha estat el cranc americà (Procambarus clarki). | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||||
| 42731 | Retaule gòtic de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/retaule-gotic-de-sant-sebastia-de-montmajor | <p>D'ABADAL i CALDERÓ, Raimon. (?). Dietari de la guerra, exili i retorn (1936 - 1940). Biblioteca Abat Oliba. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. BRUGADA, M. (2003). Sant Sebastià, ardit i lluminós. Col·lecció Sants i Santes n. 75. Centre de Pastoral Litúrgica. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell.</p> | XII-XIV | <p>Retaule gòtic policromat format per 16 escenes que descriuen en primer lloc, Jesucrist crucificat; a la dreta, en una altra escena, Sant Jordi matant el drac i escenes que expliquen en imatges el martiri de Sant Sebastià. A baix, dues portes, amb escenes de sants, que permetien accedir a la sagristia. La porta esquerra, encara té les marques de bala que l'havien travessat, concretament en destaca una situada a l'alçada de la barba.</p> | 08033-290 | Església de Sant Sebastià de Montmajor | <p>Antigament es trobava ubicat a l'altar principal, dins d'un marc de fusta, també d'estil gòtic, amb una porta per cada costat que permetia llavors accedir a la sagristia, que es trobava just per darrera. Amb la guerra civil el varen voler cremar, i només es destruí el marc. No obstant això, la porta esquerra, conserva els forats de bala que la van travessar. Les pintures van ser salvades a temps gràcies a algú de Caldes, la identitat del qual no es coneix que les amagà a casa seva. Mentrestant, es varen pintar els frescos que recorden l'estil romànic i que es poden observar encara avui en bon estat de conservació. Quan al cap d'uns anys passà el perill de destrucció, el retaule fou retornat a l'ermita. Fa tant sols quatre o cinc anys que va ser desmuntat i restaurat al Centre d'Art de Sant Cugat. Segons la tradició, Sant Sebastià va ser un capità cristià de la guàrdia pretoriana que va aconseguir en secret moltes conversions. Quan l'emperador romà Dioclecià va conèixer la seva fe, va ordenar que el matessin a fletxades. Sebastià no va morir; una vídua cristiana anomenada Irene el va recollir i li va curar les seves ferides. Quan es va recuperar, Sebastià va tornar davant l'emperador, i el va denunciar per la seva crueltat. Llavors Dioclecià va manar que el matessin a cops. Normalment en els quadres on surt Sant Sebastià dibuixat, surt amb el pit ple de fletxes clavades i sagnant. S´invocava l´ayuda del sant contra la pesta. La seva festivitat es celebra el 20 de gener. L'any 999 el vicari del monestri de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'esgléisa de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. La campana gran, porta el nom de Mercè; fou construïda a Olot i col·locada l'any 1974. La petita no té nom, però és la més antiga. Segons Moreu-Rey, l'any 1657, l'ermita tenia els altars dedicats a Sant Silvestre i a Sant Pere. L'any 1744 tenia la talla de Sant Isidre, sense altar i el de Sant Crucifix. Consta també que més tard n'hi hagué un dedicat a Santa Roser. Finalment, documenta de l'any 1776 els altars dedicats als Sants Crucifix, Roser i Isidre i Silvestre, sense comptar l'altar major.</p> | 41.6643400,2.1188200 | 426640 | 4612884 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42731-foto-08033-290-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42731-foto-08033-290-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42731-foto-08033-290-3.jpg | Física | Gòtic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 93|85 | 52 | 2.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||
| 42699 | Resclosa del Sant Pare | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-del-sant-pare | XIX-XX | Resclosa construïda transversalment en el curs d'aigua de la riera de Caldes amb l'objectiu d'elevar el nivell de l'aigua i desviar-la per aprofitar-la per al rec, mitjançant una canalització cap els cultius dels Sovatges. Situada a la confluència de la riera de Caldes amb el Torrent del Prat del Dalt, fa una trentena de metres de llargada per 1,10m d'alçada i 50cm de gruix. L'estrat arbori que envolta la resclosa està bàsicament dominat per alzinar (quercus), amb algun àlber (Populus alba), i freixe (Fraxinus angustifolia). Els estrats arbustius i herbacis són bastant similars al de l'omeda, però en el cas de les alberedes litorals es caracteritza per presentar vinca (Vinca diformis) i sarriassa (Arum italicum) i jonqueres (Molinio-Holoschoenion), i comunitats dominades per joncs com ara el jonc boval (Scirpus holoschoenus). També hi ha la presència de bardisses i roldor (Rubo coriarietum), molt abundant als marges. Les bardisses un conjunt fitocenològic d'indiscutible personalitat, (Prumetalia spinosi), caracteritzat per la gran quantitat d'espines i l'atapaïment dels arbusts i lianes que l'integren. A la bardissa amb roldor hi prenen una especial rellevància diverses plantes de la família de les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). | 08033-258 | Riera de Caldes | Fins a mitjans del segle XX, les petites rescloses o assuts, havien estat originàriament construïdes amb fusta, maons, o pedra natural. Després, bé per que es van haver d'eixamplar, bé perquè resistissin més a les crescudes de les rieres o rius, es faran de formigó armat. Pel que el Sr. Salvador Torras ens explica, aquesta resclosa va ser construïda pels seus avantpassats, i era controlada cada dia, ja que el cabdal d'aigua era molt més important que actualment. Els seus avantpassats vivien a la masia situada no gaire lluny, de les Elies Velles, que l'any 1714 desaparegué en un incendi. Tot i que varen marxar a viure riera amunt, continuaren ocupant-se del manteniment de la Resclosa i del Molí fariner situat 100 metres més amunt fins que aquest quedà en desús. | 41.6413200,2.1596700 | 430016 | 4610295 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42699-foto-08033-258-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42699-foto-08033-258-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||||
| 42663 | Resclosa de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-de-les-elies | XVIII-XIX | Resclosa construïda transversalment en el curs d'aigua de la riera de Caldes amb l'objectiu d'elevar el nivell de l'aigua i desviar-la per aprofitar-la per al rec. Situada no gaire lluny d'on conflueixen el Torrent de Sant Sebastià i el Torrent de les Elies, aquest assut o petita resclosa fa una vintena de metres de llargada per 2 d'alçada i 40 cm de gruix. Està tota ella realitzada amb pedra. Com que les antigues canalitzacions de pedra seca que conduïen l'aigua s'han malmès amb el pas del temps, es poden observar, tubs d'aigua que van a d'un costat a l'altre de la resclosa i baixen cap a la vall. Per altra banda, aquesta resclosa disposa de dos petits tubs que comuniquen d'un costat a l'altre del mur, i que permeten que l'aigua baixi tranquil·lament per la riera. En cas de pluges, aquesta aigua salta pel mur, continuant el seu recorregut. L'estrat arbori que envolta la resclosa està bàsicament dominat per alzinar (quercus), amb algun àlber (Populus alba), i freixe (Fraxinus angustifolia). Els estrats arbustius i herbacis són bastant similars al de l'omeda, però en el cas de les alberedes litorals es caracteritza per presentar vinca (Vinca diformis) i sarriassa (Arum italicum) i jonqueres (Molinio-Holoschoenion), i comunitats dominades per joncs com ara el jonc boval (Scirpus holoschoenus). També hi ha la presència de bardisses i roldor (Rubo.Coriarietum), molt abundant als marges. Les bardisses un conjunt fitocenològic d'indiscutible personalitat, (Prumetalia spinosi), caracteritzat per la gran quantitat d'espines i l'atapeïment dels arbusts i lianes que l'integren. A la bardissa amb roldor hi prenen una especial rellevància diverses plantes de la família de les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). | 08033-222 | Riera de Caldes | Fins a mitjans del segle XX, les petites rescloses o assuts, havien estat originàriament construïdes amb fusta, maons, o pedra natural. Després, bé per que es van haver d'eixamplar o perquè resistissin més a les crescudes de les rieres o rius, es faran de formigó armat. Pel que el Sr. Salvador Torras ens explica, aquesta resclosa va ser construïda pels seus avantpassats, en temps de quan existia la masia de Les Elies Velles i era controlada cada dia, ja que el cabdal d'aigua era molt més important que actualment. Els seus avantpassats vivien a la masia situada no gaire lluny, de les Elies Velles, que l'any 1714 desaparegué en un incendi. Després de l'incendi, s'instal·laren prop d'aquesta resclosa, i construïren la casa damunt d'una llosa enorme de pedra, que maig l'aigua s'ha endut. Tot i que varen marxar a viure riera amunt, continuaren ocupant-se del manteniment de la Resclosa del Sant Pare, del Molí fariner situat 100 metres més amunt fins que aquest quedà en desús i de la resclosa de Les Elies, que encara avui en dia continuen realitzant el seu manteniment. | 41.6735900,2.1385900 | 428296 | 4613895 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42663-foto-08033-222-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42663-foto-08033-222-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42663-foto-08033-222-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||||
| 42777 | Rellotges de sol de l'Ermita de la Mare de Déu del Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotges-de-sol-de-lermita-de-la-mare-de-deu-del-remei | XX | Rellotges de sol del tipus vertical declinant. El primer d'ells es troba ubicat a la façana principal orientada sud-oest, en la torre del campanar. Aquest està decorat al fresc utilitzant un color de tonalitat terrós, amb un fons més clar color sorrenc. De mides rectangulars, presenta una orientació sud-oest Les línies horàries de 1 a 6, són en xifres aràbigues. Del gnòmon de ferro surt una decoració esgrafiada amb motius florals. Per damunt del gnòmon es pot llegir la llegenda 'Hora dolça, pelegrí. De la joia amb la Mare!' ; per sota de les línies horàries, es pot llegir una segona llegenda 'Indicis umbra notat vibrante, huc sole, fugaces, quas, trahas, Matre beante, moras.' 'Signat 'T. Viñas'. Per sota segurament la data en que fou realitzat, que no es pot llegir clarament. Molt ben conservat. El segon rellotge també es troba a la torre del campanar, concretament a la façana orientada a migdia. És del tipus vertical declinant, de traçat rodó, formant una esfera que consta d'una línia d'un centímetre de gruix pintada de color negre, dins de la qual, a cinc centímetres hi ha un altre cercle també d'un centímetre de gruix, del mateix color. Dins d'aquest doble cercle és on es troben les xifres àrabs de l' 1 al 4 en ordre ascendent al costat dret, i del 5 al 12 en ordre descendent al costat esquerra. A l'interior d'aquest, un sol pintat de color negre, amb vuit puntes, ulls, nas i boca oberta, de la qual surt el gnòmon, una vareta senzilla de ferro i les línies horàries. Per sota d'aquest, en un rectangle amb fons blanquinós i delimitat per una línia negra amb dos cors en dos dels extrems (en sentit diagonal) d'un centímetre de gruix, una llegenda on es pot llegir: 'JO SI NO TINC SOL, TU SI NO TENS FE, ¿ES QUE VALEM RE?'. Molt ben conservat. No està signat. | 08033-336 | Passeig del Remei, s/n | Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'acceleració del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. | 41.6414500,2.1625600 | 430257 | 4610307 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42777-foto-08033-336-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42777-foto-08033-336-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | T. Viñas | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42783 | Rellotge de sol del Farell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-del-farell | XX | Rellotge de sol, del tipus vertical declinant, esgrafiat i pintat amb colors sorrencs. Orientació Sud-Oest. Línies horàries de 6 a 7, amb xifres aràbigues, i senyals per a les mitges hores. Porta la inscripció: 'EL FARELL / 1067-1967'. Sol al pol, dos àngels sostenen el quadrant. El gnòmon és de vareta i surt de la boca d'un sol amb cara antropomorfa amb dotze puntes, senyalant les dotze hores. A la part baixa del rellotge hi ha un lema: 'Déu envia la claror i jo faig d'apuntador'. | 08033-342 | Masia El Farell, antic restaurant.- Urb. El Farell, Passeig de les Flors, 27 | Sembla ser que l'any 1967 es va tornar a pintar el rellotge, resseguint els antics esgrafiats. Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'acceleració del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. | 41.6607900,2.1310800 | 427657 | 4612480 | 1967 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42783-foto-08033-342-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42783-foto-08033-342-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42751 | Rellotge de sol de la Rectoria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-la-rectoria | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XX | no té números ni gnòmon | Rellotge de sol del tipus Vertical declinant, que es troba realitzat damunt d'una rajola quadrada de fang, incrustada al mur de la casa. Té gravades les línies horàries, però manquen els números i el gnòmon. Per sota del morter que serveix de suport al rellotge hi ha la data gravada '1929'. També, gairebé illegible hi ha gravada damunt de la rajola de fang la data 1891. Es desconeix l'autor. No porta cap lema gravat o escrit. | 08033-310 | Façana de migdia de la Rectoria, al Serrat de Dalt. | L'any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'església de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. Antigament, aquest edifici formava part de la rectoria adossada a l'ermita. A la planta baixa hi havien les corts de les vaques i altres animals domèstics. En arreglar el menjador gran, va sortir del mig de la sala, part d'un trull, (el qual es pot veure a l'exterior, concretament situat a l'esquerra de la façana) i a la paret del fons, una gran xemeneia que anava de punta a punta de la paret i un forn de pa, del qual actualment no en queda res només una petita pedra en record de la seva ubicació. Aquesta casa va ser comprada pel Sr. Josep Antoni Caparrós amb la seva esposa, els quals transformaren la planta baixa en restaurant i el primer pis en habitatge i taller de luthier, ja que el propietari del restaurant és també luthier de professió. Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. | 41.6643400,2.1187000 | 426630 | 4612884 | 1891 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42751-foto-08033-310-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42751-foto-08033-310-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació història)Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'accelerament del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars.Tan sols a pagès, on les hores son més plàcides, s'ha pogut refugiar el rellotge de sol, desplaçat d'un món frenètic que ha deixat de comptar per hores i ha passat a fer-ho per minuts. | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||
| 42813 | Rellotge de sol de l'església Santa Maria de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-lesglesia-santa-maria-de-caldes | XIX-XX | <p>Rellotge de sol, del tipus vertical declinant. Es tracta d'un rellotge esgrafiat i policromat amb el fons blanc i la resta de decoració en color terrós. Les línies horàries estan perfectament delimitades, senyalant les hores i les mitges hores. La numeració és de xifres romanes, de les 6 a les 4. El gnòmon de vareta es troba orientat al sud-est. Aquest surt de la boca d'un sol, amb la cara antropomorfe. A la part de dalt i a banda i banda del sol hi ha esgrafiat el lema 'FUGIT TEMPUS'.</p> | 08033-372 | Plaça de l'Església, núm. 12 | <p>Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'acceleració del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. Tan sols a pagès, on les hores son més plàcides, s'ha pogut refugiar el rellotge de sol, desplaçat d'un món frenètic que ha deixat de comptar per hores i ha passat a fer-ho per minuts.</p> | 41.6321600,2.1624900 | 430241 | 4609275 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42813-foto-08033-372-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42813-foto-08033-372-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42765 | Rellotge de sol de Can Valls Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-valls-nou | XIX | Rellotge de sol, del tipus vertical declinant, policromat alternant el color rosa vell amb el qual s'ha pintat el rellotge, amb les xifres romanes, pintades de color groc. No té línies horàries. El gnòmon de vareta es troba orientat a migdia. Va ser pintat fa poc temps, quan es va pintar tota la façana. | 08033-324 | Carrer de Pujada Baduell, s/n | Segons el propietari de la casa, Sr. Pere Riu, el rellotge sempre ha estat situat al mateix lloc des de que es va construir la casa. Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'acceleració del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. Tan sols a pagès, on les hores son més plàcides, s'ha pogut refugiar el rellotge de sol, desplaçat d'un món frenètic que ha deixat de comptar per hores i ha passat a fer-ho per minuts. | 41.6200000,2.1598600 | 430009 | 4607927 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42765-foto-08033-324-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42765-foto-08033-324-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||||
| 42752 | Rellotge de sol de Can Targa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-targa | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Rellotge de sol del tipus vertical declinant, decorat al fresc alternant quatre colors, respectivament blau pel marc rectangular, vermellós per la cara del sol, carbassa pel cercle que envolta el sol i blanc, el fons. De mides rectangulars, aquest presenta una orientació Sud-est. Les línies horàries de 5 a 6, són en xifres aràbigues. Molt ben conservat. No té cap lema escrit. | 08033-311 | Can Targa, núm. 15. Serrat del Mig. | Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'accelerament del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. Tan sols a pagès, on les hores son més plàcides, s'ha pogut refugiar el rellotge de sol, desplaçat d'un món frenètic que ha deixat de comptar per hores i ha passat a fer-ho per minuts. | 41.6646800,2.1171300 | 426500 | 4612924 | 1977 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42752-foto-08033-311-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42752-foto-08033-311-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42744 | Rellotge de sol de Can Masprat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-masprat | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Rellotge de sol, del tipus vertical declinant. Es tracta d'una pintura al fresc alternant tonalitats blaves i vermelles, formant un cercle; aquest està representat per un sol amb cara humana i emmarcat dins d'un rectangle amb ornamentació floral. El sol sembla que estigui bufant els núvols. Les línies horàries estan esborrades i tampoc s'hi poden apreciar xifres. El gnòmon de vareta orientat Sud-est surt de la boca. | 08033-303 | Façana de Can Masprat, al Serrat de Baix. | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'accelerament del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. Tan sols a pagès, on les hores son més plàcides, s'ha pogut refugiar el rellotge de sol, desplaçat d'un món frenètic que ha deixat de comptar per hores i ha passat a fer-ho per minuts. | 41.6653700,2.1142800 | 426263 | 4613003 | 1925 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42744-foto-08033-303-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42744-foto-08033-303-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Vila Arrufat, A. | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||
| 42767 | Rellotge de sol de Can Camproca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-camproca | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Rellotge de sol, del tipus vertical declinant. Està fet amb arrebossat de sorra i calç (una mica més fosc que la resta de la façana), sobresortint de 3 a 4 mil·límetres de la resta d'arrebossat. S'observen restes de policromia blanca i blau fosc, negre, a la part de dalt del rellotge, en forma de barret. Ja no es veuen les xifres però sí que encara té les línies horàries. El gnòmon de vareta és de ferro i es troba orientat a migdia. | 08033-326 | Carretera vella de Palau-solità i Plegamans, núm. 39 | Segons el masover de la casa, Sr. Joaquim Vilà, el rellotge de sol és originari de la casa, però no s'ha restaurat mai. Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'acceleració del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. | 41.6187000,2.1673600 | 430632 | 4607777 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42767-foto-08033-326-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42767-foto-08033-326-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42795 | Rellotge de sol de Ca l'Alzina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-ca-lalzina | XX | és segurament a causa del despreniment del gnòmon que la cara del sol s'ha anat deteriorant amb el temps. | Rellotge de sol, del tipus vertical declinant. Es tracta d'una pintura al fresc alternant tonalitats vermelles, grogues i taronges, sobre un suport arrebossat de mides rectangulars, que es troba ubicat per sota mateix del ràfec de la façana orientada a migdia de Ca l'Alzina. Representa un sol amb cara humana, del qual encara es pot observar una petita part del somriure dels llavis i el naixement de l'ull per la banda esquerra. Després de la cara hi ha un cercle amb una estrella formada per quinze puntes de les quals es desprenen les flames de foc. A continuació es poden observar les línies horàries emmarcades dins del rectangle interior. Finalment, entre aquest rectangle delimitat per una línia vermellosa d'un centímetre d'amplada feta a mà alçada i el límit exterior del rellotge es poden apreciar encara les xifres àrabs, concretament, en ordre descendent de dalt cap a baix, 7, 5, 4 i el que sembla un 3. Malauradament el gnòmon de vareta que sortia de la boca ja no hi és. A la cantonera del rellotge encara es pot llegir la data en que va ser fet: 22/09-1936. No és llegeix l'autor. | 08033-354 | Carrer de Santa Margarida. Sant Sebastià de Montmajor | Segons el Sr. Pepet de la Rectoria, podria haver estat pintat per l'artista A. Vilà Arrufat, ja que aquest va pintar-ne d'altres a Sant Sebastià de Montmajor, i tots ells guarden un mateix estil. | 41.6646700,2.1186000 | 426622 | 4612921 | 1936 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42795-foto-08033-354-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42795-foto-08033-354-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||||
| 42729 | Rectoria de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-de-sant-sebastia-de-montmajor | <p>ADELL I GISBERT, Joan-Albert. (1986). L'arquitectura romànica. Col·lecció: coneguem Catalunya. Pàgs.75. Els llibres de la frontera, 16. Barcelona. BARRAL I ALTET, Xavier. (1984a). Sant Cugat Salou (o del Racó), dins Catalunya Romànica. Fundació Enciclopedia Catalana; volum XI, pàgs. 345. Barcelona. GARCIA I CARRERA, R. (1986). Esglésies i Capelles romàniques de Caldes de Montbui, Pàgs.27-30. Editorial Egara. Terrassa. GARCIA I PIÑOL, R. (1972). L'art de bizanci a Sant Sebastià de Montmajor, “Muntanya”, núm. 660. Butlletí del CEC. Barcelona. MAS I DOMÈNECH, J. (1906-1921). Notes històriques del Bisbat de Barcelona. 13 volums. Establiment tipogràfich “La Renaixensa”. Barcelona (primera edició 1908). MOREU-REY, (1962). Pàg. 207. MOREU-REY, (1964). La Rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona. Ed. Teide. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Caldes de Montbui, capital degana del Vallès. Rafael Dalmau editor. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell. RIUS I SERRA, J. (1945). El cartulario de “Sant Cugat” del Vallès. III volums. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, pàg. 290. doc. 343. Barcelona. VALL-MASVIDAL, Ramon. (1983). El romànic del Vallès, pàg. 168. Ed. Ausa. Sabadell. WHITEHILL, Walter Muir. (1974). L'art romànic a Catalunya, segle XI, pàgs. 48-49. Edicions 62 (primera edició 1941). Barcelona.</p> | XIV-XVIII | <p>Edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab disposada a dues aigües, que quan plou desaigüen cap a la façana principal que es troba orientada al sud-oest. L'edifici està construït entre mitgeres; adossat per una banda a l'ermita de Sant Sebastià i per l'altre a un annex de la rectoria que actualment es troba separat físicament (s'han tapiat els accessos) per haver estat comprat i convertit en un restaurant. A la façana principal hi ha tres obertures; a la planta baixa, centrada, hi ha la porta adovellada. Al primer pis, dues obertures, simètriques disposades horitzontalment , amb llindars motllurats, àmbits i brancals de pedra ben treballada. La façana està arrebossada i acaba amb un ràfec de maó i teula. Des de l'interior de la casa, s'accedeix a l'ermita, pujant per uns esglaons fets de pedra, força alts per salvar el desnivell. La porta dóna just al retaule gòtic que es troba en el mur orientat cap el nord-oest. A la cuina de la rectoria destaca una xemeneia amb una campana de grans dimensions i un faldar construït amb lloses de pedra. També destaca la xemeneia situada a l'antic menjador del clergue. La campana està recolzada damunt de dues mènsules de pedra motllurada i el faldar consta d'una llosa de pedra que passa per sota les parets mestres amb un acabament fet de totxo disposat a plec de llibre. Al costat de la xemeneia, per damunt de la finestra hi ha una frase esgrafiada on es pot llegir 'BENEDICANUS DOMINO'. També hi ha una font d'aigua construïda a la paret en una fornícula rectangular, amb una pica que actualment no raja, però que els capellans feien servir per rentar-se les mans abans de cada àpat. Aquesta està feta amb rajola ceràmica vidriada de color verd i tons groguencs. Per accedir al primer pis, s'ha de pujar per unes escales situades a l'esquerra de les que condueixen a l'interior de l'ermita; aquestes són força dretes i van a les habitacions. En arribar al replà, hi ha unes altres escaletes, més estretes, que un cop passada una porteta, condueixen al campanar de l'ermita. Destaca una biga de fusta que sembla que hagi estat reutilitzada com a llinda de la porta d'accés a les dependències on es pot llegir la data gravada '1703'. Passada la llinda, s'accedeix a una estança on destaca els festejadors de la finestra que dóna a la façana principal, per damunt de la porta de dovelles. El terra del primer pis presenta en alguns llocs, lloses de pedra de grans dimensions i ben escairades.</p> | 08033-288 | Carrer de Santa Margarida, núm. 1 | <p>L'any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona per una unça d'or el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí una església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 mitjançant unes butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. Posteriorment, l'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava també la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes; aquesta donació ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava con consta que féu el 1305. Sembla però que el 1400 era ja sufragània de Caldes. A causa de les migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, ja que en aquell moment l'església de Sant Sebastià només disposava de dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes, tot i que alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. Finalment el 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment tot i que no li ha estat llevat el caràcter parroquial torna a ésser en la pràctica una sufragània de Caldes. En aquesta casa hi viuen des de sempre, el Sr. Pepet Coll i Tort i el seu fill Josep Coll, que continuen guardant la clau de l'ermita i la del cementiri.</p> | 41.6643600,2.1189000 | 426647 | 4612887 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42729-foto-08033-288-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42729-foto-08033-288-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42729-foto-08033-288-3.jpg | Legal | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | El Sr. Pepet i el seu fill, en Josep, han viscut sempre a la rectoria, i custodien la clau de l'església i el cementiri. Són ells, qui, durant el treball de camp, manifesten que la frase esgrafiada del costat de la xemeneia, per damunt de la finestra 'BENEDICANUS DOMINO'. sempre ha existit. | 94|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | ||||||
| 42684 | Rec del Molí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rec-del-moli | XVIII | el mur arran de camí es troba parcialment enderrocat | Rec construït en pedra seca que antigament agafava les aigües de la riera de Caldes i, les conduïa pel suau desnivell en llarg rec, fins a la bassa o resclosa del Molí de Les Elies, i d'aquest, segurament anava a un altra molí seguint el curs de la riera. El Sr. Salvador Torras explicava els beneficis que tenia el pas de l'aigua pel rec, ja que l'aigua sempre és filtra i arribava als pous de la rodalia. Ens trobem doncs, amb una obra probablement feta abans del segle XIX, i que no tothom, en té coneixement. Segons el Sr. Torras, foren els propietaris del molí de Les Elies, qui van fer aquest obra i del qual actualment només en queden uns metres visibles, amb una part que ha sofert un enderroc, degut a la inexistència de manteniment. És per això que el rec de pedra seca ha estat substituït pels tubs moderns per transportar l'aigua de la riera. Aquest, devia agafar l'aigua de la resclosa propera de Les Elies, a la riera de Caldes, ja que el rec començava a pocs metres del gual del riu al pas de l'antic camí de Sant Feliu de Codines a Les Elies , (als límits dels termes de Caldes i Gallifa), i la portava fins a l'inici del segon tram de la riera on es trobava la resclosa del Molí de les Elies. Acualment es desconeix si alguna part del tram del rec era subterrani. El segon tram, començaria al marge esquerre de la riera de Caldes just on hi ha la resclosa del Sant Pare, on s'observa un petit mur de totxo i formigó amb una obertura per on s'escola l'aigua, cap una bassa de decantació de petites dimensions i on es podria entendre com l'inici d'aquest segon tram del rec, a través de una canalització de ceràmica que encara es visible i que s'utilitza pel rec de les hortes de més avall. | 08033-243 | Camí de Sant Feliu de Codines a Les Elies | La principal funció del rec des de la seva construcció, va ser, la d'embassar gran quantitat d'aigua que després servia per donar la força necessària al molí pel seu funcionament, (en la caiguda de l'aigua per gravetat). Després, aquesta aigua anava canalitzada a la basa del molí i retornava a la riera de Caldes. Segons el Sr. Torras, foren els propietaris del molí de Les Elies, qui van fer aquest obra. | 41.6742800,2.1374400 | 428201 | 4613972 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42684-foto-08033-243-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42684-foto-08033-243-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 | |||||||||
| 42552 | Quimera Godra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/quimera-godra | XXI | Es tracta d'una figura relacionada amb el foc, utilitzada en el ball de diables. Està fabricada amb material de fibra de vidre. Pesa 55 Kg; mesura de llargada 240 cm x 120 cm d'amplada i 240 cm d'alçada. Representa un monstre amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, i treu foc per la boca. En bona part del cos té escames que representen el seu lligam amb la llegenda de l'Escaldarium: foc i aigua. La tracció és de carregament interior per 1 persona. Té 20 punts de foc, podent utilitzar bengales Patum, sortidors francès, sortidors titani, bengales d'incendi, bengales de cercavila, flametes o llances i carretilles .Les enceses són amb botafoc i metxa i/o elèctriques. | 08033-111 | Carrer Buenos Aires, núm. 16 - 18 | La Quimera va ser construïda l'any 2000. És una bèstia de la mitologia grega. La Quimera era un monstre amb cap de lleó, cos de cabra i cua de serp, i treia foc per la boca que vivia a la regió de Lícia. El rei d'aquest indret ordenà a l'heroi Bel·lerofontes que matés aquell monstre perquè devastava el seu regne i devorava els ramats. Bel·lerofontes ajudat pel cavall Pegàs, va poder matar la quimera ajudat d'una llança amb la punta de plom. El foc de la boca del monstre va fondre el plom que li relliscà gargamella avall i li cremà el ventre, provocant-li la mort. A Caldes la quimera acostuma a sortir durant els actes de la Festa Major i de la Festa de l'Escaldarium. | 41.6337300,2.1644600 | 430407 | 4609448 | 2000 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42552-foto-08033-111-2.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Dolors Sans | 98 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:47 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 349,37 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml