Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42545 | Ball de gitanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-gitanes-1 | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volum V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona MORA VERGÉS, Antonio (2005): Setmanari La Forja de Castellar del Vallès. Relats en català. Castellar del Vallès. SERRAT I BLANCAFORT, Xavier (2005): Revista Setmanari Montbui. Extra de Sant Jordi. http//xsb-blogspot.com (consulta realitzada el 22/09/2008) | XVIII XXI | El Ball de Gitanes seguia un ritus ben establert, amb l'entrada del Ball de Caldes, i el Galop d'Entrada on es presentava i feien entrada a la plaça totes les colles participants a la ballada, amb el nomenament de la núvia. Un cop totes les colles eren a la plaça es feia el sorteig de la núvia de l'any següent entre totes les noies que participaven a la ballada d'aquell any. Quan es tenia la núvia, es feia el Galop de la Núvia encapçalat per la núvia i la seva parella. Després es ballava el Xotis, les Catxutxes, les Contradanses, la Jota i el Vals-Jota. Les gitanes acabaven amb el Galop Final. I per finalitzar l'acte, tots els participants a la ballada i els espontanis, feien la Ballada Popular del Vals dels Barons. La roba dels balladors estava inspirada en els vestits antics, coneguts per la documentació fotogràfica i testimonis orals. Els homes vestien amb pantalons, camisa blanca; una faixa i una cinta al cap de color vermell. Als turmells hi portaven picarols i cintes de colors. Les dones portaven un vestit blanc curt per sota els genolls i un mantó negre a l'esquena amb una faixa vermella a la cintura. La núvia duia un mantell blanc per damunt del vestit. | 08033-104 | Moreu-Rey i altres van intentar esbrinar l'origen del ball de gitanes sense poder trobar cap document concret que fes referència al tema. Segons alguns autors, el Ball de Gitanes estaria relacionat amb les festes saturnals romanes. Per altres, estarien relacionats amb els balls zíngars que arribaren a Catalunya cap el segle XV. També és confús l'origen del nom ja que en aquells temps s'anomenava 'gitanos' a tots els grups de gent que anaven d'un costat a l'altre sense lloc estable on viure. Per trobar la primera informació escrita que parli del Ball de Gitanes al Vallès, s'ha de remuntar a un document de 1767 que fa referència a una Ballada de Gitanes que tingué lloc a Sant Celoni. Les Gitanes era considerat més aviat com un espectacle on les parelles dansaven diversos ritmes populars. A les ballades que es fan a l'actualitat només hi participen els balladors, les balladores, la cobla i el mestre de ball, però antigament en aquests balls hi participaven una sèrie de personatges que tenien l'objectiu de fer riure al públic. Els mestres de ball tenien inventaven nous passos per sorprendre al públic i a les colles procedents d'altres poblacions. En referència a la vestimenta, moltes de les peces utilitzades no han canviat, com, les espardenyes amb picarols cosits, les castanyoles, la faixa del balladors, les faldilles voladores de les noies, etc. Les músiques, la indumentària i el ball poden variar molt d'un lloc a l'altre, fruit de la evolució constant de les colles. Sembla ser que al segle XIX utilitzaven castanyoles i picarols per ballar. Algunes noticies de principis del segle XX ens parlen de l'existència a Caldes de dues colles. També es té informació de que a l'any 1928 o voltants haurien existit quatre colles. Durant la guerra civil s'aturà tot, fins l'any 1946 on la Colla de Ball de Gitanes de Santa Eulàlia de Ronçana va fer una actuació al Casino Caldense. A partir d'aquí, els habitants de Caldes van animar-se intentant renovar amb la tradició. La Pasqua de Pentecostes de l'any 1946 es va celebrar un ball de gitanes als jardins de les termes Victòria. En aquella època el director de la Colla va ser el Sr. Joan Pi. A finals dels anys 1950 el ball s'havia tornat a perdre. Segons explica el Sr. Serrat, sembla ser que existeix una pel·lícula que conté la filmació d'una ballada de Gitanes que tingué lloc a la Plaça de la Font del Lleó, la segona Pasqua de l'any 1935, però no s'ha pogut localitzar. Al Volum II del Costumari Català, de Joan Amades , a la pàgina 217, hi trobem ' El punteig típic dels balls propis de Carnestoltes pel Baix Llobregat, pel Vallès, i pel Maresme, havia estat l'espolsar, punteig que va donar nom al tipus de ball qualificat d'espolsada, el qual, al Vallès sobretot, des de la darreria del segle XVIII va prendre el qualificatiu de Ball de les Gitanes' El mateix J. Amades, dedica un petit opuscle al Ball de Gitanes, o Ball de les Gitanes, editat l'any 1925. | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42545-foto-08033-104-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42545-foto-08033-104-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42545-foto-08033-104-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | popular | Per haver-se perdut el ball de gitanes pròpiament dit de Caldes, s'ha descrit tal i com es balla a Sant Vicenç de Castellet - Bages que perdura des de principis de segle XX. Aquest ball fou ballat per primera vegada el 10 de febrer de 1907, revestit de gran festa. Hi participava un grup de picapedrers vinguts de Caldes de Montbui, que introduiren aquest costum tant arrelat a la zona del Vallès. Les noies que els acompanyaven eren ja de Sant Vicenç. Durant el treball de camp s'entrevistarà al Sr. Josep Lluís Fernández, el qual descriurà els records d'aquest ball. | 94|98 | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42628 | Ball de Pastorets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-pastorets | AMADES, J. (1987). Costumari Català. El curs de l'any. Volums I,II,III,IV, V. Salvat editores. Barcelona AMADES, J. (1969). Folklore de Catalunya (Costums i Creences. Ed. Selecta, S.A. Barcelona | XX | recuperat al segle XX | Ball de bastons de pal llarg dançat per nois i noies encapçalats per la figura del majoral seguit d'un rabadà, representant escenes de la vida dels pastors. La indumentària dels dançaires és la següent: camisa de màniga llarga de color blanc, amb un pantaló del mateix color i armilla de color verda amb les costures de vermell. Com accessoris porten una faixa de color vermell a la cintura, un sarró, una carbasseta, un mocador vermell al cap i un barret lligat al coll amb un llaç vermell o verd. A cada cama porten també lligades unes polaines plenes de cascabells i espardenyes de pagès amb llaços vermells. També duen els bastons llargs. La música amb la qual ballen acostuma a anar acompanyada del repic dels bastons i el so constant dels picarols o cascabells de les cames. El ball s'alterna amb la lectura dels parlaments, on es combina el llegat històric amb relats de fets actuals. Això ho acostuma a fer el majoral després del qual, els pastors poden interpel·lar-lo. En aquests parlaments també hi participa la pastora. El ball s'acostuma | 08033-187 | Sembla ser que l'origen d'aquest ball recuperat a la vila de Caldes es trobaria a un antic ball de pastors que relatarien escenes de la vida dels pastors. S'acostuma a ballar per la Festa Major de Caldes. | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42628-foto-08033-187-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42628-foto-08033-187-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42681 | Ball de diables | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-diables | Internet. Federació de diables i dimonis de Catalunya. www.diablescat.org Internet. Balls de diables www.wikipedia.org Internet. Els diables de Caldes de Montbui. www.labanya.cat | XX | El ball de Diables és una escenificació de l'exèrcit de Satanàs que balla sota les ordres d'en Llucifer. Participen en aquest ball en Llucifer, la Diablessa (vestida amb faldilles i un barret anomenat tricopamela), les bruixes (vestides de negre i escombra amb pirotècnia). Aquests personatges van acompanyats al so dels timbalers. També en el ball hi ha un personatge conegut amb el nom de foguer, que s'encarrega d'encendre els petards. Un altre personatge que acompanya als diables quan ballen són les saqueres , anomenades així perquè utilitzen les saques per guardar la pirotècnia. També forma part del ball una quimera anomenada “Godra”, (bèstia amb cap de lleó, ales de rat-penat i cua de serp) que ha de ser portada per diables que carreguen la bèstia a les seves espatlles i la fan ballar al ritme dels timbals. També formen part d'aquest ball, els angelets, que utilitzen els versots per aturar els diables. | 08033-240 | L'any 1992, Gustau Erill, mestre d'institut, i filòleg va iniciar juntament amb un grup de joves del poble, la colla de diables. La idea fou recolzada pel tècnic de cultura que hi havia aleshores: en Pep Palacios i de tots els membres que composaven el consistori d'aquell moment. L'artista i titellaire, ja desaparegut, Romà Martí va dissenyar i va fer ell mateix els vestits, combinant tres colors bàsics: el blanc, el blau marí i el verd fosc. Els vestits consisteixen en una casaca amb caputxa i banyes, una capa i uns pantalons amb cua. Es van fer tornejar unes masses a un fuster, i un manyà va construir els ceptres del Llucifer i de la diablessa. El ceptre del Llucifer és una olla, El ceptrot de la diablessa és un ratpenat. Ramon Aumedes, es va encarregar de fer els barrets del Llucifer i de la diablessa. El primer cap de colla fou en Pep Gaspart, que juntament amb en Ramon Solé van portar el pes de la colla durant els primers anys. Les primeres actuacions van ser durant l'estiu del 1993, a Caldes, en la Festa Romana. El bateig com a ball de diables va ser durant la festa major d'aquell any, a l'octubre, on es va fer el primer correfoc. Foren apadrinats per la colla de l'Arboç, i els diables de Sabadell. El ball de diables participen en correbars, bateigs de foc, versots, matinades, cercavila de focs, concurs de fotografies etc.. L'any 1995 es va crear la Festa del Foc i l'Aigua, coneguda com Escaldarium. L'any 1999 el cap de colla passarà a ser l'Albert Morral. L'any 2000 s'inaugura el drac de foc: una quimera. L'any 2001 el cap de colla passa a ser l'Helena Pielias. L'any 2003 el cap de colla va ser en Roger Riera. L'any 2004 el cap de colla va ser l'Arnau Galí. L'any 2005 la Txell Simarro va esdevenir la nova cap de colla. | 41.6327300,2.1626400 | 430254 | 4609339 | 1992 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42681-foto-08033-240-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42681-foto-08033-240-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Gustau Erill | 98 | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42805 | Sardana L'Aplec de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-laplec-de-caldes | XX | fa uns trenta anys que ja no es toca | Sardana dedicada a la vila de Caldes | 08033-364 | Segons la Sra. Rosa Siurans, aquesta sardana de l'Aplec de Caldes va ser creada fa uns trenta anys. La Presidenta actual de l'Agrupació Sardanista de Caldes, es diu Anna Desans. La Sra. Pilar Butjosa informa durant el treball de camp que l'Agrupació té material arxivístic que consta de partitures, discografia variada relacionada amb les sardanes, programes dels Aplecs de Caldes, el Remei i Sant Sebastià de Montmajor, i altre material sobre suport paper que actualment es troba en caixes a l'espera d'una habitació habilitada al Casino de Caldes, per a poder tenir un arxiu per poder ser consultat pels calderins que estiguin interessats amb el tema. Les dades aportades d'autor i any en que fou escrita aquesta sardana són de la Sra. Pilar Butjosa. Aquesta sardana originàriament era tocada per la cobla Thermalenca, inicialment composada per músics calderins. | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 1974 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Ramon Vilà i Ferrer | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||||
| 42808 | Sardana del Parc de Caldes de Montbui | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-del-parc-de-caldes-de-montbui | XX | Sardana dedicada al Parc de la vila de Caldes | 08033-367 | La Sra. Pilar Butjosa no disposa de més dades al respecte, ja que la possible documentació existent, es troba en caixes, esperant poder trobar un lloc per habilitar un arxiu | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 1982 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Auferil i Costa | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||||
| 42809 | L'Aplec | https://patrimonicultural.diba.cat/element/laplec | XX | Sardana dedicada a l'aplec que es feia als seus inicis entre els tres pobles, concretament, Sentmenat, Palau Solità i Plegamans i Caldes de Montbui. | 08033-368 | Segons la Sra. Butjosa, de l'Agrupació Sardanística de Caldes, Aquesta sardana es continua tocant, però actualment l'Aplec es fa entre els pobles de Caldes i Palau, un any a cada lloc. | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||||||
| 42810 | Mainada Calderina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mainada-calderina | XX | Sardana dedicada als infants de Caldes de Montbui | 08033-369 | L'Albert Masat i Roca, nascut el 1928 és calderí i a part de compositor ha format part de la cobla Thermalenca, que en els seus inicis va ser composada bàsicament per musics calderins | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Albert Masat i Roca | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||||||
| 42697 | Molí de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-les-elies | BOLÓS, Jordi (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya. Cap.15, pàg. 363-389. Textos i estudis de cultura catalana. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. PALLARÉS-PERSONAT, J.; AYMAMÍ, G. (1994). Els molins hidràulics del moianès i de la riera de Caldes. Arxiu bibliogràfic excursionista de la unió excursionista de Catalunya de Barcelona. 90 anys d'activitats - 1904-1994. Núm. 31. XXVI Premi 'Sant Bernat'. Ed. Rafael Dalmau. Barcelona. | XVIII-XIX | enderroc de la teulada i parcialment del segon pis | Molí fariner, de planta quadrada, amb planta baixa i pis, amb el portal d'entrada situat a ponent. Els brancals són de pedra de pissarra vermella i amb una llinda de grans dimensions, on hi ha gravat el nom del seu antic propietari 'JAUME TORRAS', juntament amb l'any '1775'. En aquesta llinda ha una altra inscripció que no s'ha pogut llegit degut a l'erosió de la pròpia pedra. La teulada a una sola vessant, en teula àrab, que des de fa molts anys no existeix. De la planta pis, no en queda gaire cosa. En la paret del mur de llevant, s'observa que el primer pis hauria estat construït posteriorment, ja que s'endevina una construcció més antiga de planta baixa amb teulada a dues vessants. Aquesta presenta una obertura de la qual ja no queda més que una part dels brancals de la finestra. La façana que dona a migdia, és la que presenta l'enderroc del primer pis més considerable, segurament degut a l'existència d'una heura, que amb les seves arrels, ha anat desprenent les pedres de la façana. Pel que fa a la façana situada en direcció nord, aquesta està força malmesa i recoberta de vegetació, la qual cosa fa impossible la seva descripció. S'endevinen però un parell d'obertures que haurien estat finestres amb llindes, brancals i àmbit de pedra. Per la façana de ponent, damunt del cobert realitzat amb pedra i encanyissat s'endevina també una porta d'entrada al primer pis amb la llinda dreta de carreus treballats i al seu costat tres obertures, dues d'elles de petites dimensions tapiades amb carreus de pedra i una tercera, envoltada per l'heura on només queda una part dels brancals i l'ampit de pedra. Al costat de la porta d'entrada, per la planta baixa, s'observa un espai construït amb pedra seguint el marge i que ve a recolzar-se a la paret de façana de ponent. Es tracta d'un cobert realitzat amb una volta d'encanyissat, de les mides d'un carro. L'obrador o càrcol situat a la planta baixa, té una planta rectangular d'uns 5m x 8m aproximadament, a l'interior del qual es conserva la volta d'encanyissat, encara en bon estat i una petita finestreta de forma trapezoïdal, amb vistes a la riera, força estreta i que va ser tapiada posteriorment amb pedra de pissarra vermella. A l'interior de l'estança s'hi pot observar encara el pedrís ample i alt que servia de suport a les dues moles que es troben 'in situ'. Damunt del pedrís, hi ha les dues moles, que tanmateix, eren les que feien la feina més complexa. Aquestes peces són circulars, de pedra, d'uns sis a set pams ( 1,30 a 1,40 m.) de diàmetre per un o dos de gruix. El centre de la mola, l'ull de la mola és foradat. També s'observa el ratllat de les moles: conjunt d'incisions en forma de petits canals solquen les cares que molen, amb l'objectiu de treure i apartar el segó i per facilitar la mòlta de gra i ajudar la circulació del gra mig mòlt del centre de la mola fins a l'extrem exterior. També hi ha una xemeneia d'època contemporània feta amb totxana, i menjadores pel bestiar, prova de que aquest espai havia estat utilitzat fins fa ben poc per aixoplugar-hi els bens. Sota l'obrador s'obre un espai encara visible amb una volta de pedra de la canal de desaigua, orientada a migdia, que anava fins a la riera. La resta de la canal està coberta per la terra degut a que en aquest lloc encara es llaura per cultivar. | 08033-256 | A 100 metres del Rec de la Resclosa del Sant Pare | Situat en les terres propietat des de fa segles de la família Torras .A la llinda de la porta d'entrada, hi ha encara la inscripció que porta el nom de l'antic propietari del molí: 'JAUME TORRAS', amb la data '1775'. Segons ens explica el Sr. Salvador Torras, descendent d'en Jaume, aquest molí funcionava ja quan encara existia la masia de Les Elies Velles, situada per damunt de la casa Nova de Les Elies, i que segons diu, fou construïda al 1300 i va patir un incendi l'any 1714. Fou llavors quan els propietaris, sempre de la seva família, decidiren construir la masia coneguda amb el nom de Les Elies, seguint la riera de Caldes, i on actualment hi viu el Sr. Torras. Segons el propietari actual, les teules de l'antic molí en desús, foren aprofitades per arreglar altres teulades malmeses en època de mancança quan ell era petit. En aquest molí venien els habitants de Gallifa i del Barri de Sant Sebastià de Montmajor a moldre el gra per fer-ne farina. Segurament es tractava d'un molí fariner de bassa, que captava l'aigua de la riera com a font d'energia natural. L'aigua passava per un cup (pou) i amb la seva força movia el rodet del molí. D'aquesta manera els pagesos molien el blat per fer farina. Per posar-lo en funcionament, l' aigua de la riera era canalitzada fins a una bassa que hi devia haver prop del molí, i que potser amb les bardisses i la feixa que es continua cultivant impedeixen veure'n les restes. La bassa que servia per emmagatzemar l'aigua aconseguia regular-ne la pressió. Aquest disposava d'un pou, ubicat en un extrem tocant o prop de la paret del molí a mena de conducte vertical circular amb una obertura petita al fons per la qual l'aigua sortia a pressió sobre el rodet. El mecanisme d'aquest molí havia de ser molt senzill: l'aigua del pou queia amb força sobre la turbina fent-la girar; Aquí es produïa la transformació de l'energia hidràulica en energia mecànica, la pressió de l'aigua es convertia en moviment rotatori. Aquest moviment es transmetia a través d'un eix a la mola superior que girava a sobre d'una altra de fixa. Entre mig de les dues moles hi havia el blat per a ser mòlt. | 41.6705600,2.1640200 | 430410 | 4613537 | 1775 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42697-foto-08033-256-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42697-foto-08033-256-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42697-foto-08033-256-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 42565 | Can Viladevall - Can Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-viladevall-can-vall | ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. FOLCH, J. i altres. (1988). El poblat ibèric de la Torre Roja i el conjunt termal de Caldes de Montbui. Vallès Occidental. Tribuna d'Arqueologia. 1987-1988. Barcelona. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A. (2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 34. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MIRÓ i ALAIX, C. (1984). Les excavacions a la villa romana de can Viladevall (Caldes de Montbui). Memòria d'excavació inèdita dipositada al Servei d'Arqueologia de la direcció General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | I-II dC. | Jaciment que consta d'un lloc d'habitació amb estructures conservades d'una vil·la d'època romana. Les restes d'aquest assentament pertanyen a l'àrea industrial d'una vil·la on s'haurien excavat diversos paviments d'opus signinum, així com les restes de canalitzacions relacionades amb una gerra semiesfèrica de grans dimensions soterrada. Unes estructures circulars excavades a la roca, formen part del mateix conjunt. Tanmateix es remarquen nombrosos fragments de dolia apareguts així com el dolium sencer, que podrien fer pensar en l'existència d'un magatzem. La data inicial per a aquest assentament ve donada per uns fragments de ceràmica Campaniana A, mentre que la datació més moderna es basaria en la presència de fragments de T.S. Gàl·lica. Les tres fases que presenten les estructures corresponen a dos nivells de l'opus signinum i al retall posterior dels dos per fer el dipòsit excavat a la roca. La cronologia d'aquestes fases no s'ha pogut determinar. L'estat de conservació d'aquesta vil·la no era gaire bo. | 08033-124 | A l'Est del terme municipal | La primera documentació que parla d'aquest jaciment va ser d' Estrada (1969), des dels anys cinquanta, però va ser l'any 1984 quan Carme Miró va poder excavar una petita zona de la pars rustica. Un camp de dolia i diversos dipòsits així ho confirmaven i entre aquests cal destacar la troballa d'un gran contenidor semblant a una dolia però de forma oberta, amb un broc que vessava en un dipòsit d'opus signinum. Sembla evident doncs, una interpretació com a centre de transformació d'alguna matèria primera, segurament raïm o olives. | 41.6278800,2.1935400 | 432823 | 4608776 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42565-foto-08033-124-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42565-foto-08033-124-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42565-foto-08033-124-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42582 | Mas Pujades | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-pujades | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui, pàg. 35. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. TEN, R.; GARCIA, J. i GRAUGÉS, A. (1982). Camí de Can Pujades, a Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys. Col·lecció Excavacions arqueològiques a Catalunya, núm. 1, pp. 78-79. | II aC- VdC | Restes de ceràmiques trobades prop del pou de la casa i que sembla ser s'haurien conservat al Museu Thermàlia. De l'estudi d'aquestes restes, es podria extreure una cronologia que va des de la campaniana B, fins a la terra Sigil·lata Clara A. Podria indicar la presència d'un assentament de tipus rústic que presentaria una etapa fundacional en època republicana. Més tard en aquesta mateixa zona es localitzaren un forn de calç i dues sitges | 08033-141 | A l'Est del terme municipal | Jaciment conegut per la cita que fa De Montes i Ll. Sala, l'any 1961, on parlen de troballes de ceràmica romana a prop del pou, on la terra va patir una forta remoció. L'any 1988, amb motiu de la construcció del polígon industrial de la Borda, es realitzà una prospecció on Anna Monleón va documentar un forn de calç datat entre el pas del IV al segle V dC i dues sitges amortitzades com a màxim a inici del segle III dC. A part d'això, no hi ha cap més altra notícia ni s'han pogut detectar restes d'estructures en la zona de prospecció. | 41.6227200,2.1735100 | 431149 | 4608218 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42582-foto-08033-141-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42582-foto-08033-141-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42582-foto-08033-141-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp realitzat el mes de novembre de l'any 2008 no s'ha trobat cap indici que permeti localitzar un possible jaciment. Tampoc s'han trobat restes ceràmiques. | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42583 | Mas Corró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-corro | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui, pàg. 35. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | IIaC- V dC | Jaciment del qual sembla que Estrada i Sala van localitzar restes romanes que haurien estat datades en el segle I aC. Van deixar oberta la possibilitat de l'existència d'una vil·la per la localització de paviments i elements de cobert. Sembla ser que alguns dels materials recollits foren dipositats al Museu Thermàlia. | 08033-142 | A l'Oest del terme municipal | L'any 1961, Ll. Sala parla de l'existència d'unes restes romanes de 'tegulae', ceràmica i paviments trobats durant una prospecció en les terres propietat del Mas Curró, tot i que no especifica la ubicació exacta d'aquestes troballes. L'any 1965, J. Estrada publica l'existència d'una vil·la romana imperial recollint la informació de Ll. Sala i A. De Montes de l'any 1961. Durant les prospeccions realitzades amb motiu de la revisió de la Carta Arqueològica, l'any 1993, es trobaren restes ceràmiques, però no s'indica amb claretat en quin punt. | 41.6309400,2.1523200 | 429393 | 4609148 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42583-foto-08033-142-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42583-foto-08033-142-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42583-foto-08033-142-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp realitzat el mes de novembre de l'any 2008 no s'ha trobat cap indici que permeti localitzar un possible jaciment. Les restes ceràmiques trobades en superfície es troben localitzades a la part del darrera de la casa, a mà esquerra, un cop passada l'era, pujant cap a l'ermita, en els camps llaurats on hi ha plantades oliveres. | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42641 | Xemeneia de la bòvila Mas Manolo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xemeneia-de-la-bovila-mas-manolo | BALLART, J, VILLANUEVA, J. (1984). Resum de la Història de Caldes de Montbui. Segona edició, corregida i augmentada. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. FERNÀNDEZ, Magda. (1996). Quaderns del Mnatec. Número Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya Terrassa. FULLANA, Miquel (1999). Diccionari de l'art i dels oficis de la construcció. Els treballs i els dies, núm. 11. Editorial Moll. Mallorca. GIRALT SERRÀ, Francisco. (1900). Guia industrial. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. VARIS AUTORS. (2001). Diccionari visual de la construcció.Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. | XIX | Xemeneia de totxo vist, aplantillat. Presenta una base quadrada feta també de maons, d'un metre cinquanta d'alçada i amb una boca, encarada a migdia. Aquesta presenta una entrada construïda amb un arc de mig punt realitzat a partir d'una filera de maons disposats verticalment i una porteta de ferro. Per damunt, la xemeneia, que consta d'un fust en forma troncocònica d'uns 25 metres d'alçada; el coronament és amb doble collarí. Destaca exempta del conjunt. La xemeneia no presenta grans esquerdes que posin en perill el seu equilibri només una d'uns 80 centímetres situada just per sota del coronament. | 08033-200 | A l'entrada del municipi per la carretera C-1314 | Les xemeneies són un tret característic d'una zona industrial, dels establiments humans que tenen o han tingut un passat industrial. La industrialització a Catalunya es va iniciar, com en altres països del nostre entorn, a finals del segle XIX i a principis del segle XX, emprant com a font d'energia l'aigua dels rius i el carbó. L'ús de l'energia tèrmica del carbó primer, i del fuel posteriorment, allà on no es disposava de recursos hidràulics suficients, va donar lloc als vapors, naus industrials on es feia servir la màquina de vapor de Watt com a motor per posar en marxa la maquinària de la fàbrica. La necessitat d'evacuar els fums generats va donar lloc a l'arquitectura de les xemeneies, les quals tenien la funció d'emetre el més amunt possible grans volums de gasos generats en la combustió del carbó o del fuel. Mentre les cendres s'extreien periòdicament per la zona inferior de la caldera els fums sortien per la xemeneia. Com més alta era la xemeneia tenia millor tiratge i, per tant, es facilitava l'extracció dels fums. El fum calent pujava de manera que creava un corrent d'aire natural i arrossegava al seu pas els fums de l'interior del fornal. Les xemeneies que es construïen podien tenir diferents acabats però la majoria tenien forma cilíndrica perquè aquesta forma resistia millor el vent i era de molta eficàcia. Així és com aquests elements arquitectònics van passar a formar part del paisatge urbà, juntament amb el de les bòviles. Caldes de Montbui s'inclou dins de moltes de les viles de Catalunya en què és possible trobar encara naus i xemeneies d'aquesta època en bon estat de conservació. La persona responsable de construir-la era el que s'anomenava el mestre d'obres. Es feia un gran fonament a base de morter, calculant en cada cas l'amplada i l'alçada de la xemeneia que depenia al mateix temps de la potència de les màquines. El tiratge i bon funcionament d'aquestes es basa en la llei física segons la qual l'aire calent pesa menys que l'aire fred i, per tant, el vapor calent (el fum) sempre puja. Per aquesta raó les xemeneies tenen la base més ampla que la sortida; com més altura, més s'estreny el seu diàmetre interior per evitar que el fum que hi circula es refredi i resti entretingut dins la xemeneia frenant el seu tiratge. Al construir una xemeneia aquesta es dividia en diferents trams, i cada un dels trams era fet d'unes peces de terra-cuita que fabricaven especialment les bòviles segons la mida de cada xemeneia. Eren peces grosses i pesants i amb curvatura. El problema que tenien algunes xemeneies era que la diferència de temperatura entre el vapor i l'aire fred de l'exterior provocava que les xemeneies s'esboquessin (s'obrissin de boca) i havien de ser reparades sense aturar el funcionament de les màquines. Aquesta era un professió perillosa perquè calia pujar per la xemeneia, sense protecció, fins a arranjar-la. | 41.6352700,2.1761400 | 431381 | 4609610 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42641-foto-08033-200-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42641-foto-08033-200-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42581 | El Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-remei | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. SALA, Ll. (1972). La vil·la romana republicana del Remei. Setmanari Montbui, núm. 1382. 1 de gener de 1972. Caldes de Montbui. SANMARTÍ, J. (1986). Laietania ibèrica. Estudi d'Arqueologia i Història. Barcelona. | II- I aC | Restes d'una vil·la romana i un camp de sitges, ubicat entre l'ermita i la carretera. Es tractaria d'una vil·la que presentava restes monumentals, amb pintures murals vermelles, blanques i blaves. El material ceràmic que sembla ser fou dipositat al Museu de Caldes, hauria permès datar el jaciment en el període republicà, destacant ceràmica ibèric pintada, (kalathos, ceràmica de vernís negre, destacant un bol de producció etrusca - campaniana forma Lamboglia 9 / Morel 2111, datat en el segle II aC). També hauria aparegut producció campaniana del tipus A i B. | 08033-140 | Al Nord del terme municipal | L'any 1956 J. Estrada i Ll. Sala realitzaren unes prospeccions consistents en la neteja del tall de la carretera de Moià. L'any 1961, segons De Montes i Ll. Sala haurien observat restes d'estructures i materials ceràmics, com així ho exposen en el VIII Congrés Nacional d'Arqueologia, el mateix any. Serà l'any 1956 quan J. Estrada i Ll. Sala efectuaren la neteja d'aquests talls, deixaren a la vista restes de parets. El material ceràmic, que va permetre datar el jaciment en el període republicà, es va guardar al Museu Thermàlia. L'existència d'aquest material va fer creure que s'havia localitzat un jaciment indígena d'època tardana. Però a partir dels estudis realitzats pel Dr. Sanmartí l'any 1986, es creu que aquest material datat al segle II aC pertany als nivells fundacionals de la vil·la romana. L'any 1990 es va realitzà una petita intervenció a causa de l'esllavissada del marge d'un dels murs de la vil·la. La intervenció es limità a la documentació i recollida del material caigut, que en aquest cas es composava de fragments de teules i d'àmfores que possiblement formaven part del parament del mur. | 41.6413700,2.1622900 | 430234 | 4610298 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42581-foto-08033-140-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42581-foto-08033-140-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42581-foto-08033-140-3.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp, es detectà restes de ceràmica en el marge dret un cop passat el restaurant del Remei. | 83|80 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42580 | Torre Marimon | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-marimon | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia.Terrassa. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A. (2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 37. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | IIaC - VdC | Restes de materials arqueològics que haurien estat localitzats a les terres de conreu de la Torre Marimon que consistirien en les restes de paviments tègula i ceràmica d'època romana, sense cap més precisió. | 08033-139 | Al Sud del terme municipal | L'any 1961 De Montes publicà la notícia de l'existència de materials romans trobats en les terres de conreu de la casa de la Torre Marimon, sense especificar més detalls. L'any 1969 J. Estrada parla de la localització d'una vil·la imperial a Torre Marimon, sense donar cap més informació. L'any 1986 C. Miró no localitzà cap resta que confirmi l'existència d'aquest jaciment. L'any 1989 amb motiu de la realització de la Carta Arqueològica es prospectà en superfície per la zona i tampoc aportà cap dada. | 41.6128400,2.1698900 | 430837 | 4607124 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42580-foto-08033-139-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42580-foto-08033-139-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42580-foto-08033-139-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp realitzat el mes de novembre de l'any 2008 no s'ha trobat cap indici que permeti localitzar un possible jaciment. Tampoc s'han trobat restes ceràmiques. | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42643 | Pedrera del Remei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedrera-del-remei | BIRDLIFE INTERNATIONAL. (2004). Phalacrocorax carbo. Llista Vermella d'espècies amenaçades de la IUCN, 2006. IUCN 2006. LlORENTE, GUSTAVO (1988). Els vertebrats de les zones humides dels Països Catalans. Editorial Pòrtic, S.A. Col·lecció Conèixer La Natura, núm. 6, plana 80. Barcelona. VARIS AUTORS. (2000). Auditoria Ambiental del Municipi de Caldes de Montbui. Vallès Oriental. Diputació de Barcelona. Servei de Medi Ambient. | Pedrera que actualment s'utilitza com a embassament d'aigua potable per l'abastiment de la vila de Caldes de Montbui. La seva profunditat màxima és de 22 metres. L'aigua prové bàsicament de la capa freàtica que quedà al descobert durant l'extracció de pedra, i de la riera de Caldes. Aquesta última arriba aquí per una xarxa, controlada per l'empresa GMSSA. L'interès d'aquest lloc, radica en que des de que s'utilitza com a embassament s'hi han instal·lat diverses espècies d'ocells, alguns d'ells hi passen fins i tot l'hivern: S'ha pogut observar la presència del bernat pescaire (Ardea cinerea). Poden arribar al metre d'alçada i presenten un plomatge grisós que esdevé més lluent durant l'època reproductiva. La seva alimentació es principalment de peixos, granotes i insectes, però també poden capturar petits mamífers i ocells. També es pot veure el corb marí gros (Phalacrocorax carbo). Són de mida gran (91 cm), amb el plomatge negre tret dels laterals de la cara i sota el bec, on apareix un gran floc blanc; els joves són més terrosos, amb parts inferiors clares. S'alimenta exclusivament de peixos que han estat introduïts pels pescadors (barb i la carpa bàsicament). Acostumen a reposar dalt d'un lloc rocós, en un racó tranquil, que utilitzen per dipositar-hi els excrements, els quals s'identifiquen per la seva blancor. També se'l pot observar posat a la vora de l'aigua o damunt de la plataforma que es troba al mig de l'embassament, amb les ales esteses per eixugar-les al sol. Finalment, destaca d'entre d'altres espècies, l'ànec collverd o ànec de bosc (Anas platyrhynchos) és una espècie d'ànec que viu a prop dels rius i estanys. | 08033-202 | Al nord del terme municipal | 41.6453800,2.1591600 | 429978 | 4610746 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42643-foto-08033-202-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42643-foto-08033-202-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||||
| 42585 | Turó Gros de Can Camp | https://patrimonicultural.diba.cat/element/turo-gros-de-can-camp | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy. Barcelona. VIII Congreso Nacional de Arqueologia. GARCIA i CARRERA, R. (1989). Caldes prehistòrica i antiga. Col·lecció monografies vallesanes, núm. 11. Ed. Ègara. Terrassa. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 19-20. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. MARCET BARBÉ, R. (1982). Dos nous jaciments neolítics a Caldes de Montbui. Revista Arrahona, núm. 13. Sabadell. | IVaC | Restes de material trobat en superfície que indicaria la presència d'un jaciment en aquest turó situat concretament a l'est de Can Camp, i que hauria estat gairebé destruït degut una pedrera que es va obrir en el turó. No hi ha hagut mai una campanya d'excavació. Fa anys, al peu de la pedrera es va localitzar un tros de ceràmica cardial. El material recuperat ha estat a partir de prospeccions superficials fora d'un estrat arqueològic que permeti establir seqüències cronològiques fiables, tot i que es deixa entreveure que el punt final del jaciment se situaria entorn de l'inici de segle IIIaC. | 08033-144 | Al nord-est del nucli de Caldes de Montbui. | Tota la documentació existent és el resultat de l'estudi del material recollit en superfície durant els anys 1960 ocupant una cronologia que aniria des del neolític antic fins a l'època ibèrica plena. Sembla ser que en el Museu Thermàlia s'haurien conservat diversos fragments de vasos de perfil en 'S', decorats amb cordons, incisions, ceràmica a torn, àmfores ibèriques i ceràmica de figures roges, entre elles dos 'skyphos' que es podrien datat aproximadament del segle IV aC (De Montes, 1961). L'any 1993, amb motiu de la revisió de la Carta Arqueològica, a la part superior del turó s'observava una rasa de dimensions importants que seccionava bona part del jaciment, sense que destaquessin restes d'estructures. En la prospecció es van poder trobar diversos fragments ceràmics de cronologia ibèrica a la vessant sud del turó. El Dr. Joan Sanmartí, catedràtic de la Universitat de Barcelona, va fer un estudi dels materials recuperats, la qual cosa va permetre recular la data de la primera ocupació fins al llindar entre la primera edat del ferro i l'ibèric antic. | 41.6455000,2.1836500 | 432018 | 4610740 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42585-foto-08033-144-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42585-foto-08033-144-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42585-foto-08033-144-3.jpg | Legal | Ibèric|Edats dels Metalls|Romà|Neolític | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp realitzat el mes de novembre de l'any 2008 s'han trobat restes ceràmiques al vessant sud del turó, però degut a la presència de camions i màquines treballant en el sector, no es va insistir i s'abandonà el lloc. | 81|79|83|78 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42570 | Sant Miquel de l'Arn | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-miquel-de-larn | ESTRADA, J. (1969). Vías y poblamiento romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 37-. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia MIRÓ, C. (1986). El nucli romà de Caldes de Montbui. Barcelona. | II aC-V dC | 08033-129 | Al peu del turó de La Torre Roja | J. Estrada, en el seu llibre sobre 'Vías i poblamiento romanos en el Área Metropolitana de Barcelona', de l'any 1969 dóna la notícia de la localització d'una vil·la romana en aquest indret, prop de l'ermita de Sant Miquel de l'Arç o de l'Aro. C. Miró, l'any 1986, prospectà la zona sense trobar cap indici que pogués confirmar l'existència d'una vil·la romana en aquest indret. L'any 1989, amb motiu de la realització de la Carta Arqueològica, es realitzà una prospecció superficial, que no aportà cap més dada al respecte. L'ermita de Sant Miquel, situada al costat del jaciment, és situa en una estratègica cruïlla de camins antics que condueixen a Caldes per la zona occidental, al peu del turó de la Torre Roja. | 41.6309100,2.1480400 | 429036 | 4609148 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42570-foto-08033-129-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42570-foto-08033-129-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42570-foto-08033-129-3.jpg | Legal | Antic|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Jaciment que hauria consistit en un lloc d'habitació d'època romana identificat l'any1969 per Estrada i que segons ell es trobaria molt a la vora de l'ermita de Sant Miquel de l'Arç. Durant el treball de camp no s'han localitzat restes d'estructures però si restes ceràmics escampats per les terres llaurades dels voltants. | 80|83 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42645 | Riera de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-de-caldes | JACINTE, Elies. (1921). Alçament de la serralada pirenenca i l'enfondrament del Vallès. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural. Vol. 21, núm. 2. VARIS AUTORS. (1998). Diccionari de Geologia. Institut d'Estudis Catalans. VARIS AUTORS. (2000). Auditoria Ambiental del Municipi de Caldes de Montbui. Vallès Oriental. Diputació de Barcelona. Servei de Medi Ambient. | La riera de Caldes és un curs d'aigua vallesà afluent del Besòs de 22 km de llargària. Neix vora Gallifa, a 390 metres d'altitud, al peu dels cingles de Sant Sadurní, per la confluència de les rieres de la Roca i de Gallifa. Després d'atravessar l'estret de les Elies entra a la plana del Vallès i passa per les poblacions de Caldes de Montbui, Palau-solità, Santa Perpètua de Mogoda i finalment desemboca al Besòs entre Mollet i la Llagosta. Afluents per la dreta: Riera de Gallifa, Riera de Sant Sebastià, Riera de Codonys, Torrent d'en Baell, Riera de Setmenat i Torrent de ca n'Oller. Afluents per l'esquerra: Riera de la Roca, Torrent del Prat de Baix, Torrent de Can Camp, i Torrent Sec de les Arenes. La part superior de la riera és de relleu més accidentat i complex on es pot veure una vall molt encaixada. L'àrea propera al Palau de Plegamans el relleu va esdevenint cada vegada més pla i els camps predominen sobre les masses de vegetació. S'aprecia també una vall oberta i transformada, en ocupar les granges les zones sedimentàries planes. La llera de la riera de Caldes en el seu pas pel municipi, presenta un elevat nivell d'usos antròpics: urbà inacabat, horts, equipaments i usos industrials; essent un tram força malmès per l'activitat humana. La vegetació en la part altra de la riera, és del tipus mediterrani, però la moderada altitud del municipi fa que, als obacs de les seves muntanyes hi hagi elements del tipus euro-siberià. La gran varietat de substrats litològics, que van des de les pissarres a les calcàries aporta una gran quantitat de comunitats vegetals. Aquesta vall ha estat des de temps antics condicionada per les activitats humanes. Mentre una part important del terme ha estat i continua estant conreat, i per tant dominat per comunitats arvenses i ruderals, una altre gran part està recoberta per una important massa forestal conseqüència del progressiu abandonament de l'espai agrícola i ramader des de finals del s.XIX. Aquesta vall, antigament hi havien hagut camps de conreu, cultiu de l'olivera, ramaderia, el cultiu de la vinya: Una gran part d'aquesta zona muntanyosa està actualment recoberta per pinedes i brolles secundàries, barrejades amb espècies pròpies dels alzinars. La vegetació de ribera, amb els elements arquitectònics propis com els molins, les rescloses, pous, mines, barraques de vinya, de pastor, etc s'ha anat abandonant de mica en mica. A la vall hi trobem representats els boscos formats per l'alzinar litoral, la brolla de romaní i el bruc d'hivern, les pinedes secundàries de pi blanc i pi pinyoner, el bosc de ribera i els conreus. Els espais agrícoles serveixen de refugi i lloc d'alimentació a moltes espècies importants per al manteniment dels ecosistemes mediterranis. Les clapes d'alzinar més ben conservades es troben en el vessant de la Serra Llisa, en direcció a Sant Sebastià de Montmajor, coincidint amb una zona ombrívola i humida. La brolla típica i la brolla arbrada ocupen un elevat percentatge de la superfície. La pineda secundària ha envaït qüasi bé tota superfície de conreu abandonada. El bosc de ribera d'omedes i alberedes creix arran mateix dels torrents i rieres de la vall. L'omeda, resta entre l'alzinar o la pineda una comunitat lligada als cursos fluvials. Alguns dels arbres i arbusts més destacats com a vegetació potencial de la Vall de Les Elies són l'alzina (Quercus ilex), el marfull (Viburnum tinus), l'aladern falç (Rhamnus alaternus), el llentiscle o mata (Pistacia lentiscus), l'arboç (Arbustus unedo), el galzeran (Ruscus aculeatus), l'esparreguera (Asparagus amtifolius), o la roja (Rubia peregrina), l'arítjol (Smilax aspera), i el lligabosc (Lonicera implexa). L'estrat herbaci hi és poc desenvolupat, sovint dominat per l'heura (Hedera helix); en els llocs més obacs el roure cerrioide (Quercus cerrioides), l'auró negre (Hacer monspessulanum), el lligabosc etrusc (Lonicera etrusca), la servera (Sorbus domestica) o el sanguinyol (Cornus sanguinea). | 08033-204 | Al peu dels cingles de Sant Sadurní, fins un cop passat Caldes de Montbui | Caldes de Montbui es troba entre dues unitats geològiques estructurals: la Serralada Pre-Litoral Catalana (amb materials que van del Paleozoic al Trias) i la Depressió del Vallès-Penedès (Miocè). L'origen dels materials de les dues unitats, cal cercar-lo en els processos tectònics i d'erosió, transport i sedimentació. Des del punt de vista tectònic, el Vallès-Penedès constitueix una depressió formada en la fase de distensió dels processos compressius a la que va estar sotmesa la Cadena costanera Catalana durant l'orogènia alpina. La falla que limita la unitat del Vallès-Penedès de la serralada Pre-Litoral passa, precisament per Caldes de Montbui, i probablement es va constituir per primera vegada durant el Miocè. Si l'orogènia alpina donà lloc a les formes actuals del relleu, de l'orogènia anterior, l'hercinià, no en queden restes. Després, tingué lloc una fase de desmantellament del relleu a través de l'erosió i la formació d'una plana on començaria la sedimentació mesozoica. Sobre aquests sediments operà l'orogènia alpina, donant lloc a les serralades i depressions actuals. Els materials litològics que es poden trobar al municipi de Caldes de Montbui són molt diversos i pertanyen a totes les eres geològiques. Els materials més antics són les pissarres paleozoiques, tracatant-se bàsicament de cloroesquists amb quars i albita, de textura granolepidoblàstica porfídica. El batòlit format per una granodiorita aflora a la zona central del terme. Entre els minerals accessoris hi trobem l'apatita, l'hornblenda i la moscovita. Ja dins dels sediments mesozoics trobem uns primers estrats de característic color vermell que corresponen al buntsandstein, de potència fins a 250 metres. Es tracta de gresos amb ciment silícis que contenen pirita i mineral de ferro com elements accessoris. Les argiles que hi ha dins la matriu d'aquests gresos solen contenir abundants miques i per contra, poc quars. Ocasionalment es pot trobar guix i com a minerals accessoris hi ha l'òxid de ferro i pirita. La matèria orgànica i la pirita són elements accessoris. Al sector nord del municipi hi ha materials eocènics, a base d'argiles i gresos vermells amb ciment esparític. Poden contentir feldspats i com element generalitzat l'òxid de ferro. Finalment trobem els materials quaternaris, que queden reduïts a dipòsits i terrasses fluvials, llims argilosos i derrubis pendents. La xarxa hidrogràfica superficial de Caldes va estretament lligada a la posició geogràfica del municipi a cavall de la Conca del Vallès i la serralada Pre-Litoral. El curs fluvial pel que vertebra la major part de les aigües del municipi és la riera de Caldes, que travessa de nord a sud el terme; és tributària del Besòs. Al seu pas per Caldes, la riera no disposa de cap estació d'aflorament. La riera de Caldes sol portar aigua fins i tot durant l'estiu però és de règim molt variable. Rep un bon nombre de rieres i torrents originats en els turons i colls de la Serralada Pre-litoral, els més importants són la riera de Codonys, la riera de Sant Sebastià, el Torrent de Coscurell, el torrent del prat de Baix, el Torrent de Can Camps, el torrent sec de les Arenes. Mostren un règim pluvial, i atès el pendent del relleu per on circulen en èpoques de fortes pluges són altament dinàmics, mentre que sovint s'assequen durant els períodes eixuts. En aquesta vall també tenim les aigües subterrànies: surgències i aqüífers ordinaris. L'origen de les surgències es troba en la infiltració de l'aigua de la pluja que després d'un període de resistència dins l'aqüífer profund de més de mil anys, acaba sortint a la superfície. Dins l'aqüífer, l'aigua s'escalfa degut a la profunditat. A la superfície brolla a una temperatura de 74ºC. Són aigües de clorurat-sódic degut a la dissolució que l'aigua calenta fa dels minerals de les granodiorites que travessa. La porositat dels materials que conformen l'estratigrafia facilita la infiltració de part de les aigües superficials vers el substrat litològic. | 41.6742400,2.1344300 | 427951 | 4613970 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42645-foto-08033-204-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42645-foto-08033-204-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | (Continuació descripció) Al substrat herbaci hi ha mill gruà (Lithospermum purpureo-coeruleum), la lleteresa de bosc (Euphorbia amygdaloides) o el fenàs boscà (Brachypodium sylvaticum). També es pot observar plàtan (Platanus x hibrida) i robínia (Robinia pseudo-acacia). En altres llocs hi podem observar alberedes, alternant freixe (Fraxinus angustifolia) i de vegades, el pollancre (Populus nigra). L'estrat arbustiu i herbaci són bastant similars al de l'omeda, on es pot afegir la vinca (Vinca diformis) i la sarriassa (Arum italicum). La vegetació que creix prop de basses i de les rescloses o estanys d'aigua com el Gorg de Les Elies, es tracta de les jonqueres (molinio-Holoschoenion), com el jonc boval (Scirpus holoschoenus).La superfície agrícola de la vall està ocupada bàsicament pels cereals i farratges, i per espècies ruderals, enmig dels camps i arvenses als seus marges. La comunitat més extensa és la ravenissa blanca, la calcida, el gram (Cynodon dactylon), els lletsons, el boixac de camp (Calendula arvensis) o la verònica (Veronica persica). En les vores de camins agrícoles s'observa el card, la borratja, el cardó, etc. En els erms també hi ha olivarda, calcida blanca i diversos trèvols. I a les feixes abandonades gramínies com els fenassars, acompanyats de fonoll, pimpinella, i la bardissa amb roldor, l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogym), els rosers (Rosa Canina) i l'aranyoner (Prunus spinosa).Amunt de la riera, en zones més obagues, trobem una espècie vegetal protegida a Catalunya: el boix grèvol (Ilex aquifolium).Entre la comunitat faunística trobem un seguit de rosegadors (ratolí de bosc (Apodemus Ssylvaticus, el ratolí mediterrani (Mus spretus), a més de la musaranya comuna, els esquirols, la rata cellarda, el porc senglar, el toixó (Meles meles), la guineu (Vulpes vulpes), la mostela (Mustela nivalis), la fagina (Martes foina) i la geneta o gat mesquer (Genetta genetta). Del grup dels ocells, rapinyaires diürns com l'astor (Accipiter gentilis), l'esparver vulgar (Accipiter nisus) o l'aligot (Buteo buteo), o rapinyaries nocturns com el gamarús (Strix aluco). A més de gaig, tudó, tórtora, cucut, picot verd, picot garser, el cargolet, o varis sílvids que nidifiquen durant l'estiu, i gran varietat de fringíl·lids. Als boscos propers als conreus hi nidifiquen el gafarró, la cadernera i el verdum. També, es pot veure el faisà, tot i que introduït periòdicament pels caçadors.Entre els rèptils es pot citar el llangardaix ocel·lat (Lacerta lepida), la sargantana ibèrica (Podarcis hispanica), la sargantana cendrosa (Psammodromus hispanicus), el vidriol (Anguis fragilis), la serp blanca (Elaphe scalaris), la serp verda (Malpolon monspessulanus), la colobra llisa meridional (Coronell girondica). En els ambients oberts, bàsicament a conreus extensius d'herbacis i en alguns punts on encara hi ha conreu d'oliveres i fruiters diversos, zones d'horta familiar, o zones no treballades, es pot trobar el ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus) i el ratolí mediterrani (Mus spretus), l'eriçó africà (Erinaceus algirus), el conill (Oryctolagus cuniculus). Destaca l'aligot, que nidifica als boscos, o el xoriguer que fa el niu sobre penya-segats o bé en edificacions, principalment abandonades. Entre els rapinyaries nocturns cal citar el xot, l'òliba i el mussol.En els indrets on l'aigua de pluja o dels recs s'estanca, temporal o permanentment, són ocupats per comunitats d'amfibis, com la salamandra (Salamandra salamandra), la granota verda (Rana perezí), reineta comú (Hyla meridionalis), el gripau comú (Bufo bufo), el tòtil (Alytes obstetricans), i el gripau corredor (Bufo calamita). Al tram alt de la riera de Caldes, hi ha presència de rèptils com la colobra de collar (Natrix natrix), la serp d'aigua (natrix maura). Entre el peixos destaca el barb de muntanya (Barbus meridionalis) i una d'introduïda, la carpa (Cyprinus carpio). Una altra espècie introduïda ha estat el cranc americà (Procambarus clarki). | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 42789 | Can Poixench | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-poixench | XIX-XX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes; la coberta és a dues aigües, construïda amb teula àrab i amb el carener perpendicular a la façana principal que es troba orientada al sud-oest. Per la part del darrera de la coberta surt una torre de planta quadrada, aixecada amb maó, i la coberta a quatre aigües. Per cada façana s'observen tres obertures construïdes amb maó, formant un arc de mig punt i disposats a mena de plec de llibre. De l'exterior de la planta baixa surten unes columnes que suporten una gran terrassa amb balustrada arrebossada tota ella amb ciment, situada a la planta pis; per damunt de la balustrada, també es poden observar uns testos amb motius florals, tots ells de ciment, i una pèrgola, senzilla construïda amb filferro i aguantada amb ferros collats a la paret que a l'estiu queda coberta per una parra. La majoria d'obertures d'aquesta casa i els quatre escaires estan resseguides de fileres de maons disposats de forma decorativa. Les quatre façanes de l'edifici estan construïdes amb pedra granítica disposada de forma irregular, aplanada per la cara vista, i alternant de tant en tant amb maons. La façana acaba amb un ràfec format per tres fileres de maons que aguanten el pes de les teules d'acabament. | 08033-348 | Avinguda de Pi i Margall, núm. 185 | 41.6241000,2.1711800 | 430956 | 4608374 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42789-foto-08033-348-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42789-foto-08033-348-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 42534 | Casa Avinguda de Pi i Margall, 25 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-avinguda-de-pi-i-margall-25 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. | XIX | Casa de planta rectangular, que consta de planta baixa i coberta plana transitable. Per les seves característiques es tractaria d'una casa d'estiueig, decorada amb elements arquitectònics d'estil clàssic. La façana presenta tres obertures proporcionals ambdós costats. La porta de fusta, queda centrada a l'amplada de l'edifici. Aquesta té unes pilastres de secció quadrada adossades a la paret formant-ne un relleu de reforç, però amb una funció bàsicament decorativa. Per damunt del portal, i seguint la línia horitzontal de la façana, hi ha un frontó circular d'estil clàssic, col·locat com a element decoratiu, d'aspecte protector, on dins del timpà hi ha un rosetó circular, amb el relleu d'un bust masculí on per damunt de les espatlles deixa sortir la túnica que vesteix aquest personatge. Al cap hi porta un barret amb les ales d'un ocell. Al costat d'aquest rosetó, les inicials esgrafiades amb un to vermellós 'J. V.' Per damunt, amb les mateixes característiques, l' any '1894'. El frontó queda coronat per tres motllures amb decoració vegetal, una central i dues als extrems. L'entaulament es perllonga per tota la façana, en forma de cornisa i amb un seguit de mènsules decoratives. La coberta queda rematada per darrera el frontó amb un muret on a cada cantonada s'ha col·locat elements decoratius vegetals. Davant de la casa hi ha un petit jardí amb un passadís centrat fins al barri o reixat de doble full i aguantat per dues pilastres quadrades al damunt de les quals hi ha uns vasos que tenen funció de jardinera. Seguint el mateix estil, per damunt d'un muret, fent ofici de tancament de la propietat hi ha una tanca o reixa formada per un conjunt de barres paral·leles acabades en punta de fletxa. | 08033-93 | Avinguda de Pi i Margall, núm. 25 | 41.6317700,2.1642900 | 430391 | 4609231 | 1894 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42534-foto-08033-93-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42534-foto-08033-93-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42534-foto-08033-93-3.jpg | Inexistent | Neoclàssic|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 99|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42692 | Barraca de l'hort d'en Joan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-lhort-den-joan | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XIX | el seu interior està ple de deixalles, tot i que el seu estat de conservació és bó. | Barraca de vinya construïda en pedra seca i integrada a un marge també realitzat en pedra seca, que podrien datar de la mateixa època i que separa el desnivell de dues antigues feixes, ara ocupades pel bosc, bàsicament alzinar. Excavada a l'interior del marge, totes les parets són de pedra. La porta es troba desplaçada cap un costat. Orientada cap migdia. La porta, d'uns 80 cm d'alçada, té forma trapezoïdal, amb el brancal esquerra de pedra treballada, i el dret, aprofitant un gran bloc de pedra natural. Té una llinda de grans dimensions. També hi ha un marxapeus fet amb pedra. | 08033-251 | Bosc d'en Joan | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6728100,2.1480600 | 429084 | 4613800 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42692-foto-08033-251-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42692-foto-08033-251-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42692-foto-08033-251-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42769 | Oli d'oliva de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/oli-doliva-de-caldes | XXI | Producció d'oli d'oliva extra verge, provinent de la primera premsada en fresc d'olives arbequines recol·lectades en oliveres velles de 35 a 50 anys. La recol·lecció de les olives arbequines es du a terme durant el mes de desembre, a primera hora del matí, abans de Nadal. Les olives es cullen a mà, es col·loquen en sacs de xarxa i es porten al trull 'Roch del Bages', (Sant Fruitós de Bages). Les olives que arriben al trull se´n van a parar a la gronsa, i d'aquesta passen a la safa. El trull a mesura que va girant aixafa les olives i les converteix en una pasta, que entra en unes piques o bassetes i d'on el truller la treu servint-se d'un poal. Tot seguit, aquesta pasta d'oliva mòlta és col·locada sobre una mena d'estores circulars dites esportins que, disposats formant una pila, seran sotmesos a la pressió d'una premsa. El primer oli que s'obté és el denominat verge o de primeres, per distingir-lo del provinent de la remòlta o premsada posterior, que se'l coneix amb el nom d'oli de segones. De la premsa l'oli surt barrejat amb aigua, per això l'encarregat del trull ha d'anar separant un líquid de l'altre. Aquesta fase del procediment s'anomena la triada de l'oli, que sempre sura per damunt de l'aigua perquè té menor densitat que aquella. L'oli acabat de fer es deixa reposar. Després, s'haurà de trascolar, que és una operació que consisteix en passar-lo del recipient en què es troba a una altre buit, a fi que el solatge de les morques es quedi en la gerra des d'on s'ha abocat. Els recipients utilitzats per a emmagatzemar l'oli i comercialitzar-lo són de vidre per un quart de litre, mig litre, i tres quarts de litre; i de plàstic per contenir-hi dos i cinc litres. Les oliveres de les quals s'extreu l'oli d'oliva verge es troben repartides en dos llocs; el primer, a les feixes de la Xarona, amb tres-centes oliveres i el segon, al Pla de Sanosa, amb tres-centes oliveres més. L'oli d'oliva és envasat i etiquetat artesanalment per la família Aiguasenosa. | 08033-328 | Bosc de la Xerona | El Sr. Aiguasenosa, treballa els camps d'oliveres des de fa vint anys, i és a inicis de l'any 2008, que comença a explotar-ne la seva producció de manera artesanal, comercialitzant-lo com a oli de la Xerona. Els camps d'oliveres a la vila de Caldes s'estenien per tots els voltants de la vila i arribaven fins a la Torre Marimon. Un dels terrenys on hi havia més oliveres era el de les Cremades, situat a l'altra banda de la riera. Antigament, una gran part dels pagesos de la vila tenien un camp d'oliveres, a part de ser hortolans. La recol·lecció de les olives es feia pels mesos de desembre i gener, quan eren ben madures. Tots aquells pagesos que volien obtenir oli d'una part de la seva collita i que no tenien trull en propietat, portaven les olives a algun dels diversos trulls que tenia la població. A finals del segle XIX i durant el segle XX, a la vila només hi havia quatre trulls, que quedaven de peu, sense comptar el trull de Les Elies o el del Mas Pujol, ja en ruïnes. Tres d'aquests trulls tenien una premsa tradicional de cargol, que, fins als anys vint, funcionava amb tracció animal, i l'altre, tenia una premsa hidràulica que funcionava amb electricitat, i que tenia més potència. Els trulls que anaven amb premsa de cargol eren el de cal Samaire, situat al carrer de Ruldó, el dels Ayguasanosa, al carrer del Pont, i el de cal Vallsmadella, al carrer de Barcelona. El trull de premsa hidràulica era el de cal Xamós, situat al final del carrer Major. Quan els pagesos arribaven amb els sacs plens d'olives (d'uns 60 quilos cadascun), els trullaires els pesaven i se n'apuntaven els quilos que portava cada pagès. La premsada de les olives havia de ser immediata a l'acabament de la recol·lecció, perquè si les olives es deixaven fermentar, l'oli agafava mal gust. És per això que els pagesos havien de demanar tanda al trull en funció del dia que, segons havien calculat, acabarien la collita. L'oli resulant era ficat en recipients de llauna o bé en barralets. Si algun pagès volia la molina (el pinyol d'oliva premsat) per alimentar els porcs, feien servir la màquina de moldre la molina. Aquests trulls varen funcionar fins ben entrats els anys cinquanta, ja que, pels volts de l'any 1955, el Sindicat Agrícola va posar una premsa d'oli a disposició dels pagesos. | 41.6344000,2.1509900 | 429286 | 4609533 | 2008 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42769-foto-08033-328-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42769-foto-08033-328-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Aiguasenosa Graugés | 98 | 60 | 4.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42781 | Eucaliptus d'en Senosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/eucaliptus-den-senosa | PARÉS, Eduard (2006). Arbres Monumentals de Catalunya. 18 anys des de la primera protecció. Ponència de la 2ª trobada d'Arbres Monumentals i Singulars. Alcalà d'Henares, 19-21 de 2005. Ed. Generalitat de Catalunya. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Direcció General de Medi Natural. Barcelona. PHILIPS, Roger (1989). Los Arboles. Editorial Blume, S.A. Barcelona. | Eucaliptus monumental d'uns quaranta a cinquanta metres d'alçada i cinc metres de diàmetre. La seva copa és piramidal i alta. L' escorça (ritidoma) que es desprèn a tires i deixa el tronc llis i de colors clars en els exemplars adults. Presenta dimorfisme en les fulles. Per una banda, les fulles joves són ovalades, oposades, sense pecíol (sèssils), de base cordada, de color gris - blavós, d'uns 8-15 cm de longitud, 4-8 cm d'amplada i erectes (miren amunt). Les adultes són alternes, peciolades, asimètriques, falciformes i d'uns 15-25 cm de longitud; són de color verd fosc, amb la nerviació marcada, i pèndules (miren avall), i es disposen en un pla vertical, de manera que reben la llum igualment pels dos costats sense que es pugui distingir l'anvers del revers. Tant unes com les altres tenen les glàndules secretores en el mesòfil, visibles a contrallum com a punts més clars. Les inflorescències són solitàries o en grups de 2-3, a les aixelles de les rames superiors. Les flors són hermafrodites i grans (de fins a 3 cm de diàmetre) amb calze i corol·la fusionats formant un receptacle (opercle) llenyós. Els fruits són càpsules llenyoses dehiscents, de 4-5 valves, campaniformes, de color glauc i cobertes d'una pols blanquinosa. Les seves dimensions són aproximadament 1.4 a 2.4 cm de diàmetre, i contenen nombroses llavors. Les fulles de les branques velles d'aquesta planta s'utilitzen per les seves virtuts medicinals. En una de les branques es pot observar la ferida produïda per un llamp un dia de tempesta. | 08033-340 | Bosc de la Xerona | 41.6340700,2.1514100 | 429320 | 4609496 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42781-foto-08033-340-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42781-foto-08033-340-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||||
| 42689 | Barraca 1del bosc de Les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-1del-bosc-de-les-elies | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XIX-XX | aquesta barraca es troba en molt bon estat de conservació. | Barraca de vinya construïda en pedra seca i integrada a un marge també realitzat en pedra seca, que podrien datar de la mateixa època i que separa el desnivell de dues antigues feixes, ara ocupades pel bosc, bàsicament de pi blanc, a la part baixa de ponent del turó del Puig de Prat, aprofitant el desnivell del sòl. Excavada a l'interior del marge, la seva forma és original, ja que un cop s'accedeix per la porta hi ha una mena de rebedor d'uns 80 cm d'amplada que dona pas a dues obertures laterals, de planta circular, d'1,20cm de diàmetre i fonamentada sobre un sòl rocós de galets de pedra. Orientada cap al sud-oest. El marge on es troba la barraca, per damunt de la paret es troba plena de vegetació, sobretot romaní. La porta, d'uns 80 a 90 cm d'alçada, té forma trapezoïdal, amb els brancals de pedra treballats i una llinda plana. També hi ha un marxapeus fet amb pedra. Al seu interior, en aquesta mena de rebedor, s'observa una petita fornícula excavada a la terra, que segurament servia de rebost. | 08033-248 | Bosc de les Elies | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6724400,2.1483100 | 429104 | 4613759 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42689-foto-08033-248-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42689-foto-08033-248-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42689-foto-08033-248-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42690 | Barraca 2 del bosc de Les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-2-del-bosc-de-les-elies | XIX-XX | Barraca realitzada aprofitant una part del marge natural de la feixa. Les altres parets han estat construïdes principalment amb paredat mixt de carreus de pedra petits sense treballar i restes de material constructiu (teules, maó) units amb morter de calç. De planta rectangular, de 4m x 3m aproximadament. D'una sola vessant, amb teula de teula àrab, on es pot llegir la data de reconstrucció de la teulada: 1980, gravada en el ciment que junta la cantonada del ràfec de la teulada amb la totxana. Té una xemeneia feta amb 4 teules àrabs posades verticalment i lligades entre elles per un filferro. L'obertura es troba orientada al sud-est, amb una porta d'accés de 1,60 cm x 70 cm d'amplada aproximadament, la llinda de fusta, molt seca pel pas del temps i brancals i llindar realitzats alternant maó i pedra . No té cap altre obertura que permeti el pas de la llum. Tampoc de porta de tancament. Al seu interior s'observa el sostre de la teulada fet amb bigues de ciment i totxana, així com una xemeneia amb graella per cuinar. Per la part del darrera té un petit dipòsit rodó d'uralita que recull les aigües pluvials de la teulada. | 08033-249 | Bosc de les Elies | La teulada ha estat refeta l'any 1980 | 41.6729200,2.1478800 | 429069 | 4613813 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42690-foto-08033-249-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42690-foto-08033-249-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42690-foto-08033-249-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 42561 | Bòbila Negrell - Camí de Can Pujades | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bobila-negrell-cami-de-can-pujades | DE MONTES DE PASCUAL, A. i SALA, L. (1961). Elementos para la Carta Arqueológica del valle medio de la riera de Caldas de Montbuy (Barcelona). VIII Congreso Nacional de Arqueologia. GENERALITAT DE CATALUNYA. (?). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. Pàgs. 11-13. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. TEN, R.; GARCIA, J. i GRAUGÉS, A. (1982). Camí de Can Pujades, a Les excavacions arqueològiques a Catalunya en els darrers anys. Col·lecció Excavacions arqueològiques a Catalunya, núm. 1, pp. 78-79. | 3500-2500a | Lloc d'enterrament inhumació col·lectiu del neolític. Es localitzaren dues lloses i restes d'ossos en el marge del camí. Segons varis autors, la bòbila Negrell i el Camí de Can Pujades formarien part d'un mateix jaciment, ja que estan separats un de l'altra d'uns 25 metres aproximadament. La necròpolis es troba situada en les argiles de la plana. En aquest lloc és on es van localitzar tres sepulcres de fossa. Ell primer d'ells, es trobà cobert amb un mur de pedres. L'aixovar estava composat de contes de cal·laïta de diverses tipologies un nucli de sílex i destraletes. La segona sepultura, també es trobà protegida per blocs de pedra i presentava un aixovar a base de petits fragments de ceràmica llisa. La tercera i última sepultura que aparegué al camí de Can Pujades, es trobà coberta amb lloses i el seu aixovar estava composat per diversos fragments de ceràmica llisa i un punxó - espàtula. | 08033-120 | Bòbila al sud-est del nucli urbà. | És el primer lloc de Caldes de Montbui on es van localitzar evidències neolítiques en una data que no depassaria el llindar entre els segles XIX i XX. Les troballes foren lliurades per Francesc Cortada al propietari dels terrenys, que era el Sr. Marià de Sans, el qual, més tard, va entregar-les al municipi de Caldes. Es tractava de diversos materials arqueològics entre els quals destacava un collaret sencer amb més de cinquanta denes de variscita, que segurament provenia de les mines de Can Tintorer a Gavà, un dels centres d'extracció d'aquest tipus de mineral més importants d' Europa en aquesta època. A principis dels anys seixanta, concretament l'any 1961, es van dur a terme noves excavacions, en les quals es documentà un nou sepulcre, aquesta vegada sense coberta i que presentava la mateixa tipologia que el descobert al final del segle XIX, però en aquest cas, amb molt poc aixovar. L'any 1981, mentre es cremava un marge del camí de Can Pujades, van aparèixer dues lloses i restes d'ossos que van permetre identificar un nou sepulcre. Seguidament Ramon Ten, Joan Garcia i Antoni Grauges van excavar i van publicar els resultats inicials. Segons que esmenten els autors, la tomba es va trobar a uns vint-i-cinc metres de la carretera, just davant d'on s'havia localitzat la fossa de la bòbila del Negrell. Hi ha autors que pensen que es tracta d'un mateix jaciment. Les restes trobades entre aquesta zona la bòbila del Negrell i les restes arqueològiques que Llogari Sala va trobar a la bòbila d'en Cortada, permetrien corroborar la hipòtesi d'una gran àrea de necròpolis al vessant sud-oriental de l'actual nucli urbà de Caldes. Dins de la tomba juntament amb un esquelet incomplet i desordenat es va trobar formant part de l'aixovar, un punxó -espàtula en dos trossos i un parell de fragments de ceràmica, un d'ells de vora, que provisionalment van permetre datar la tomba dins de la cultura dels sepulcres de fossa. El propietari de la bòbila, que ja ha aturat la seva activitat, el traçat actual de la carretera C-59 passa per damunt d'una bona part del jaciment. | 41.6233900,2.1723700 | 431055 | 4608294 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42561-foto-08033-120-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42561-foto-08033-120-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42561-foto-08033-120-3.jpg | Legal | Prehistòric|Neolític | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 76|78 | 1754 | 1.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42461 | Cementiri Municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-municipal-2 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XIX | Cementiri municipal format per un conjunt de construccions funeràries organitzades en tres recintes a través d'una trama de passeigs o carrers disposats en rectangle. El perímetre és de planta rectangular bàsicament, amb un espai afegit a la banda esquerra on hi ha una porta d'accés més moderna fent xamfrà. El primer recinte, és el més antic, on està situada l'entrada principal del cementiri. La portalada està formada per un conjunt de dovelles de grans dimensions formant un arc de mig punt. Al centre, la data de construcció '1883', i per damunt, en relleu, segurament afegit en èpoques posteriors l'escut de Caldes de Montbui. La portalada de dovelles està integrada a un mur perimetral que resseguint la porta acaba amb una coberta de maó on damunt s'hi troba col·locada la creu, realitzada en ferro forjat. A l'entrada hi ha dos parterres situats ambdós costats, on s'hi troben els panteons més antics, com el de la família Torres i Germà, de l'any 1898, o el de la família Augé. Darrera dels panteons de la banda dreta es troba la fossa comú, on el mes d'octubre d'aquest any s'han instal·lat un seguit creus, totes elles blanques. Els nínxols d'aquest cementiri estan ordenats per illes, carrers i categories. Així trobem els nínxols de primera categoria, o panteons familiars; els nínxols de segona categoria, semblants a una capelleta, caracteritzats per ser familiars, de dos pisos, superposats, amb teuladeta de doble vessant pels més antics, tot i que d'èpoques més modernes podem trobar-ne amb coberta plana, i amb l'ossera disposada al davant de cadascun. Finalment, els nínxols de tercera categoria, que només trobem adossats al mur perimetral del cementiri. A l'oest, hi ha un segon espai, de planta rectangular, En aquest fent xamfrà s'ubica l'entrada més nova del cementiri. Bàsicament està ordenat per un seguit de nínxols de paret, anomenats de tercera categoria, i un seguit de nínxols de capelleta, aquests de segona categoria tocant a la paret orientada al sud-oest. Destaquen les noves creus de la fosa comú protestant que s'han col·locat durant el més d'octubre del 2008. Seguint pel passadís central, s'accedeix a un tercer espai, bàsicament format pels nínxols - capelleta i un seguit de panteons, d'on destaca el de l'artista Manolo Hugué. L'últim espai és el més modern, i que està en procés d'expansió, distribuït en tres illes i carrers, i on hi ha la previsió de construcció de cent nínxols de segona categoria (amb dues sepultures i ossera). | 08033-20 | C-59 direcció Sant Feliu de Codines, PK. 15 | L'antic cementiri de Caldes de Montbui estava situat a la Plaça de Pau Surell, al costat de l'Església de Santa Maria. Un cop construït el nou cementiri l'any 1883, es va fer el trasllat dels nínxols i l'ossera. | 41.6382800,2.1726500 | 431094 | 4609947 | 1883 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42461-foto-08033-20-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42461-foto-08033-20-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42745 | Cal Ton, núm. 18 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-ton-num-18 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, construïda entre mitgeres, amb la façana orientada a migdia. La coberta és de teula àrab, a una sola aigua. A la planta baixa té una porta adovellada formant un arc de mig punt. El portaló és de fusta i està situat per darrera d'una porta vidrada que dóna a l'exterior. A la seva esquerra, hi ha una obertura sense cap element arquitectònic remarcable. Al primer pis, hi ha dues obertures simètriques disposades horitzontalment, cadascuna amb un gran bloc de pedra que forma el llindar mentre que els brancals són de carreus de pedra ben treballada. Els ampits no són iguals; mentre que l'obertura de l'esquerra té un ampit amb voladís motllurat, a la dreta l'ampit està constituït per un sol bloc de pedra d'esmolar en forma de piràmide, però de cap per avall. La finestra situada més a l'esquerra té una data gravada a la llinda amb l'any '1760', mentre que a la llinda de la dreta hi ha gravada una creu. Les dues inscripcions gravades han estat resseguides amb el mateix pigment de color blau amb el qual està pintat el rellotge de la casa veïna, que porta el núm. 17. (podria doncs haver estat fet l'any de construcció del rellotge de sol, 1925). La façana alterna la pedra vista amb l'arrebossat (aquest es va desprenent del mur amb el pas del temps), fins a tocar el ràfec. La pedra utilitzada per als murs estructurals o tancaments es troba alternada entre la granítica i la d'esmolar, de mida força reduïda i seguint les formes que la naturalesa li ha donat. La unió de les peces és amb argamassa, és a dir, amb una barreja de calç, sorra i aigua. Aquesta presenta pedra més o menys carejada entre las cantonera de les façanes de migdia i ponent. Juntament amb la casa núm. 17 que es troba adossada per la banda esquerra semblen ser les construccions més antigues de tot el conjunt. Davant mateix, per sobra de la finestra de la planta baixa hi ha la continuació d'una pèrgola molt senzilla que ja ve de la casa núm. 17 per recolzar-hi una parra, que fa ombra durant els mesos d'estiu. | 08033-304 | Cal Ton, núm.18. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6653700,2.1143700 | 426271 | 4613003 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42745-foto-08033-304-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42745-foto-08033-304-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42746 | Cal Codina, núm. 19 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-codina-num-19 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII | Casa de planta irregular que consta de planta baixa, pis i golfes, formant part d'un conjunt de cases adossades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). Està construïda entre mitgeres (entre Cal Ton, núm. 18 i Can Segarreta), amb la façana principal orientada cap a migdia. La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula que desguassa per la façana orientada al nord. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, resseguit per pedra granítica carejada del mateix tipus que la utilitzada per als murs estructurals, tot i que la façana està arrebossada. Per accedir a l'interior hi ha un marxapeus fet de pedra. L'era de la casa està feta amb lloses irregulars lligades amb ciment a excepció de les que toquen amb la façana principal que està resseguida amb lloses de pedra d'esmolar, perfectament planes i tallades de forma rectangular, adossades les unes al costat de les altres. Per la banda dreta del portal, la façana fa un calaix. Les obertures situades a banda i banda no presenten cap element de pedra a excepció dels ampits, que estan fets amb grans lloses que sobresurten lleugerament del nivell de la façana. Al primer pis, només hi ha una dues tres obertures. La primera situada al mig de la façana principal, amb pedra carejada que ressegueixen la finestra. Les altres dues es troben situades en un espai porxat de planta quadrada amb un pilar que sosté una coberta feta de bigues i llates de fusta, per suportar els pes de les teules. A la planta - golfes hi ha dues obertures simètriques i disposades horitzontalment, amb una barana horitzontal i una mosquitera. Només s'observen els ampits, formats cadascun d'ells per dues grans lloses primes de pedra d'esmolar. | 08033-305 | Cal codina, núm.19. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6654200,2.1145200 | 426283 | 4613008 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42746-foto-08033-305-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42746-foto-08033-305-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42706 | Bassa del Prat de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bassa-del-prat-de-dalt | XIX | Bassa de planta quadrada que mesura 15m x 15m, i 3 m d'alçada, feta de pedra i maó i arrebossada amb ciment. Els murs mesuren entre 80cm i 1m d'amplada. La part més alta està tallada en biaix i recoberta de rajols de ceràmica vermell. A la cara de migdia, hi ha una escaleta de ferro que permet pujar fins a dalt. La bassa es troba situada a pocs metres del Torrent de la Font del Ferro. | 08033-265 | Camps del Prat de Dalt | 41.6736600,2.1437000 | 428722 | 4613898 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42706-foto-08033-265-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42706-foto-08033-265-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 42521 | Camí de Castellvell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-castellvell | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.-(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. Varis autors. (2001). Diccionari visual de la construcció.Generalitat de Catalunya. Departament de Política Territorial i Obres Públiques. | XIX | cal desbrossar i mantenir els marges del camí nets de vegetació | Camí format per un seguit de pedres de granit o llambordes, molt resistents, tallades de forma prismàtica, i col·locades una al costat de l'altra, sobre una base de sorra o formigó. Als extrems les llambordes són més llargues i estan disposades verticalment, en sentit oposat formant una petita cuneta per permetre el pas de l'aigua de pluja El paviment d'aquest camí està col·locat sobre un subsòl original, al qual s'ha afegit una subbase, una base més ferma seguida d'una capa de sorra o morter i finalment la capa de llambordes. Aquest mesura uns dos quilòmetres travessant part del càmpig dels Pasqualet, per davant del mas que porta el mateix nom i un cop passada la carretera de Sant Sebastià de Montmajor, al costat del pont, segueix la banda dreta de la riera de Caldes. La seva amplada màxima és de 2,50 metres. En alguns dels seus trams està mig cobert per la vegetació; d'altres per la sorra provinent de la pluja. | 08033-80 | Camí de Castellvell o del Foment | Molts dels camins de terra, en arribar el segle XIX amb l'era de la industrialització van quedar obsolets. Aquests camins i carrers, necessitaven una capa de rodament més ferm que facilités el trànsit dels nous mitjans de transport. L'aparició de la llamborda tindrà un pes primordial. Es tractava d' una pedra resistent, tallada de forma prismàtica, i col·locada una al costat de l'altra, sobre una base de sorra o formigó. La utilització de llambordes, es generalitza a finals del segle XIX i perdura fins ben entrat el segle XX. Tot i ser un terra de fàcil manteniment,(només calia girar la pedra), la seva instal·lació i conservació sempre manual tenia un alt cost econòmic. Amb el pas del temps, els sols asfàltics les aniran substituint; en primer lloc es resalitzarà a les carreteres principals, i més tard, s'aniran canviant en els carrers. A les pedreres de Caldes, la tècnica d'explotació de les llambordes consistia en l'enderroc de grans blocs de pedra, que s'aconseguia excavant unes galeries dins la roca i dinamitant-les de manera, que caiguda la penya, la roca era extreta no gens menys, devastada amb la dificultat i risc que això comportava pels picapedrers. La ciutat de Barcelona va ser un gran consumidor de llambordes i el principal client de les pedreres de Caldes de Montbui. Es tenen notícies dels primers empedrats amb llambordes a Barcelona arran de l'Exposició Universal del 1888. La pavimentació a base de llambordes regulars es va generalitzar als anys 1920, i la seva expansió anirà relacionada amb l'adequació de les vies del tramvia. La història de les llambordes de Caldes de està lligada a l'explotació de pedra que es remunta al final del segle XIX quan, coincidint amb la millora de les comunicacions per la inauguració del ferrocarril de Mollet a Caldes, l'empresa de Barcelona Societat Piera, Cortinas i Cia, va enviar un representant a la vila per estudiar el jaciment de granit que existia a la zona. Va ser aquest mateix representant, Pau Llinares, qui l'any 1980 va adquirir, en nom de la companyia, part dels terrenys de la família Castellvell. Es van iniciar les obres i es va començar a llogar treballadors de Caldes, així com picapedrers experimentats de fora de la població. Les primeres extraccions de pedra amb forma de llamborda es van realitzar entre 1892 i 1893. L'any 1900 l'empresa que explotava la pedrera va adquirir més importància i es fusionà amb fomento de Obras y Construcciones, S.A. (FOCSA). Les 'Canteras del Remedio' es convertien en una gran explotació destinada a subministrar llambordes a tot Catalunya, Aragó i Mallorca. L''empresa va anar creixent i la direcció de les pedreres es va instal·lar en un gran edifici noucentista. Es va adequar amb llambordes tot el camí des de la pedrera fins a l'estació de tren. A més a més es van construir un seguit de serveis destinats als treballadors, i fins i tot habitatges, i es va crear una cooperativa de consum i una caixa d'estalvis. Per últim, FOCSA va comprar el cafè-teatre de l'Avenç Nacionalista Republicà, amb la finalitat de crear-hi un centre instructiu i recreatiu per als treballadors i les seves famílies. L'any 1908, FOCSA ja compta amb 100 treballadors. Amb la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), i l'arribada de l'Exposició Universal de Barcelona l'any 1929, l'activitat de les pedreres va augmentar.L'any l'empresa comptava amb més de quatre-cents treballadors. Els treballadors que tallaven les llambordes, cobraven per peça acabada, mentre que d'altres tenien feines més secundàries, com el transport de llambordes fins a l'estació, primer amb carros tirats per bous i més tard amb camions. La pedrera va tancar l'any 1933, amb 300 treballadors sense feina. Després de la Guerra Civil l'any 1939, FOCSA va tornar a obrir la pedrera del Remei.A més molta de la maquinària va ser emportada per les grans riuades de l'any 1962. L'empresa tancà definitivament l'any 1968, amb menys de vint treballadors. | 41.6459700,2.1541200 | 429559 | 4610815 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42521-foto-08033-80-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42521-foto-08033-80-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42691 | Barraca de les Oliveres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-les-oliveres | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XIX | presenta la coberta enfonsada parcialment amb vegetació al seu interior | Barraca de vinya construïda en pedra seca aprofitant el marge del camí de Les Elies i que porta a la casa Nova de Les Elies, en un camp d'oliveres joves. És de planta quadrangular de 2,25 x 2,25 metres i murs de 60 cm d'amplada. Obertura orientada a llevant, amb una porta de 75 cm d'amplada per 90 centímetres d'alçada. Presenta una llinda de força gran que reposen sobre brancals de pedra. La coberta, tot i actualment s'ha enfonsat parcialment, presenta una volada o cornisa, sobreposada per aproximació de filades i llosa plana final de pissarra vermella o pedra d'esmolar, coberta d'argila i plena de vegetació. Al seu interior, a mà esquerra, en una cantonada, hi ha una xemeneia, feta amb una sola llosa també en pedra d'esmolar, i al seu costat, coincidint amb el mur on es troba la porta d'entrada una petita obertura quadrada, de 20 x 20cm que segurament permetia la sortida de fums. Les parets de l'interior de la barraca havien estat units amb morter de calç. | 08033-250 | Camí de Les Elies | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6713800,2.1481700 | 429091 | 4613641 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42691-foto-08033-250-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42691-foto-08033-250-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42691-foto-08033-250-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42700 | Caseta de pou del Prat de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caseta-de-pou-del-prat-de-dalt | XX | Caseta de pou, feta d'obra, de planta rectangular, de 2m d'amplada per 3,50m de llargada. Coberta a doble vessant, en teula àrab, amb les bigues de formigó. El carener es troba perpendicular a la façana principal que es troba encarada al Prat de Dalt orientada al nord oest. Per sota del carener presenta una petita finestreta amb un arc, que permet la ventilació, per sota mateix una porta de fusta de 80 cm d'amplada. Sortint de la paret, collat a la façana hi ha un ferro que porta uns cables de telèfon en direcció a la masia del Prat de Dalt. La façana està arrebossada i pintada de color blanc. | 08033-259 | Camí de Les Elies | 41.6745000,2.1369000 | 428157 | 4613997 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42700-foto-08033-259-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42700-foto-08033-259-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 42684 | Rec del Molí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rec-del-moli | XVIII | el mur arran de camí es troba parcialment enderrocat | Rec construït en pedra seca que antigament agafava les aigües de la riera de Caldes i, les conduïa pel suau desnivell en llarg rec, fins a la bassa o resclosa del Molí de Les Elies, i d'aquest, segurament anava a un altra molí seguint el curs de la riera. El Sr. Salvador Torras explicava els beneficis que tenia el pas de l'aigua pel rec, ja que l'aigua sempre és filtra i arribava als pous de la rodalia. Ens trobem doncs, amb una obra probablement feta abans del segle XIX, i que no tothom, en té coneixement. Segons el Sr. Torras, foren els propietaris del molí de Les Elies, qui van fer aquest obra i del qual actualment només en queden uns metres visibles, amb una part que ha sofert un enderroc, degut a la inexistència de manteniment. És per això que el rec de pedra seca ha estat substituït pels tubs moderns per transportar l'aigua de la riera. Aquest, devia agafar l'aigua de la resclosa propera de Les Elies, a la riera de Caldes, ja que el rec començava a pocs metres del gual del riu al pas de l'antic camí de Sant Feliu de Codines a Les Elies , (als límits dels termes de Caldes i Gallifa), i la portava fins a l'inici del segon tram de la riera on es trobava la resclosa del Molí de les Elies. Acualment es desconeix si alguna part del tram del rec era subterrani. El segon tram, començaria al marge esquerre de la riera de Caldes just on hi ha la resclosa del Sant Pare, on s'observa un petit mur de totxo i formigó amb una obertura per on s'escola l'aigua, cap una bassa de decantació de petites dimensions i on es podria entendre com l'inici d'aquest segon tram del rec, a través de una canalització de ceràmica que encara es visible i que s'utilitza pel rec de les hortes de més avall. | 08033-243 | Camí de Sant Feliu de Codines a Les Elies | La principal funció del rec des de la seva construcció, va ser, la d'embassar gran quantitat d'aigua que després servia per donar la força necessària al molí pel seu funcionament, (en la caiguda de l'aigua per gravetat). Després, aquesta aigua anava canalitzada a la basa del molí i retornava a la riera de Caldes. Segons el Sr. Torras, foren els propietaris del molí de Les Elies, qui van fer aquest obra. | 41.6742800,2.1374400 | 428201 | 4613972 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42684-foto-08033-243-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42684-foto-08033-243-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42686 | Barraca de La Resclosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-resclosa | SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pp. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pp. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pp. 9-11. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XIX | manté tota l'estructura, però està coberta per vegetació, bàsicament bardisses | Barraca de vinya en pedra seca, de planta quadrada (1'25 x 1'25 metres), amb una alçada d'1'35 metres. Està integrada aprofitant el mateix desnivell de la feixa. La coberta està formada per vàries lloses grans, i al damunt la terra. Orientada a l'est. Als costats de l'entrada hi ha dos murs paral·lels en un angle de 90 º respecte a la paret de la feixa. Té una llinda de cinc centímetres d'amplada feta en un sol bloc de 90cm de llargada, que es recolza en els brancals de l'entrada fets amb blocs de pedra molt més grossos que la resta de pedra emprada en la seva construcció. L'obertura té uns setanta centímetres aproximadament per 1 metre d'alçada. | 08033-245 | Camí de les Elies | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Caldes de Montbui aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que a Caldes de Montbui, la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència en aquesta vall d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques arran del camp, prop del camí, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència dels sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6714800,2.1472300 | 429013 | 4613653 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42686-foto-08033-245-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42686-foto-08033-245-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42686-foto-08033-245-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42688 | Barraca del Camí de Les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-cami-de-les-elies | XIX-XX | cal restaurar una part del sostre i netejar-la de bardisses | Barraca realitzada aprofitant el marge natural de la feixa. La paret del marge, feta de pedra seca ha estat aprofitada per construir-hi la barraca. Les altres parets han estat construïdes amb paredat mixt de carreus de pedra petits sense treballar i restes de material constructiu (teules, maó) units amb morter de calç. De planta rectangular, de 4 x 3 m, amb teulada, actualment ensorrada, d'una sola vessant i feta amb teula àrab. L'obertura es troba orientada a llevant, amb una porta d'accés de 1,60 x 0,70 m d'amplada aproximadament, i llinda i marxapeus de pedra d'esmolar vermella. A les parets que donen a ponent i nord-oest, s'observen dues finestretes, rectangulars, a mena gairebé d'espitllera, que segurament permetien el pas de la llum. També, s'observen les restes d'una antiga xemeneia situada a la cantonera dels murs de llevant i ponent, construïda amb lloses de pedra d'esmolar, amb una petita obertura a un pam de terra, possiblement per treure l'excés de fum de l'interior en dies de vent. Actualment el seu interior està ple de bardisses, amb part de l'enderroc de la teulada. | 08033-247 | Camí de les Elies | Segurament aquesta barraca fou construïda i utilitzada per poder guardar les eines dels pagesos i utilitzada com a aixopluc en cas de mal temps, i per què no, aixoplugar-hi el bestiar que acompanyava al pagès. | 41.6721800,2.1474100 | 429029 | 4613731 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42688-foto-08033-247-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42688-foto-08033-247-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42688-foto-08033-247-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42701 | Marges de la Vall de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/marges-de-la-vall-de-les-elies | GENERALITAT DE CATALUNYA, (1994). Departament de Medi Ambient: 'Les construccions en pedra seca' (full divulgatiu), Barcelona, desembre de 1994 GIRONÈS i DESCARREGA, Josep. (1999). L'art de la pedra en sec a les comarques de Tarragona. Diputació de Tarragona PLANS i MAESTRA,Jaume. (1994). Construccions de pedra seca a la comarca de Bages. Centre Excursionista de la Comarca de Bages. SUBIRATS i VILLALBÍ, M. (1992). 'El paisaje de la comarca del Monsià y las construccions de piedra en seco'. Article publicat a la revista NARRIA, Edita Museo de Artes y Tradiciones Populares, Madrid 1992. VARIS AUTORS. (2008). Pedra Seca. Full informatiu de la revista Pedra Seca. Any VII- Núm. 58. Ed. Patronat de San Galderic. Maig. | XVIII-XX | Marges de pedra seca que es troben disseminats arran de la vall, i que es poden observar des del camí de les Elies, essent els més remarcables, els marges que es troben just abans d'arribar a la Casa Nova de les Elies. A tota la vall en trobem d'altura ben variable: des dels que aixequen mig metre, en terres quasi planes, fins a respectables murs de tres metres a quatre, prop del Molí de Les Elies, on hi ha més desnivell i pedra adequada. Pel que fa al seu perfil, aquest és usualment vertical per a alçades no superiors als dos metres. Els de més altura, que també són els més resistents, com a murs de contenció, solen ser esgraonats o, encara, atalussats, tot i que també en podem trobar desraonats de poca altura. La seva línia és generalment recta, però també n'hi ha que s'adapten al terreny seguint les corbes de nivell . Als marges, ens podem trobar amb pedres que van des de la mida d'un puny fins a peces de tres o més decímetres cúbics i uns deu quilograms, que els margeraires havien de saber situar en la posició i el lloc adequat de la construcció. Encara que la majoria d'aquestes parets són verticals i no massa altes, n'hi ha també amb el perfil esgraonat i atalussat. De tant en tant, es poden observar els esglaons, fets amb pedres retocades i planes, més grosses, que s'encabien dins del marge, i que permetien pujar i baixar de feixa, sense haver de saltar. En molts d'aquests marges, es poden observar barraques de vinya que quedaven integrades al conjunt. Algunes d'elles encara estan en bon estat. | 08033-260 | Camí de les Elies | Es feien bancals que s'afermaven amb uns murs de pedra, on es conjugava sàviament la filigrana d'un mosaic amb la resistència d'una paret feta en sec sense cap mena de morter. Aquests murs tenien la finalitat de ser efectius contenidors de la terra i de l'aigua que hi podia arribar. Acabat el marge, el terreny quedava enllestit per al cultiu. La seva construcció suposava primerament desermar el terreny d'on s'obtenien les pedres que posteriorment es disposarien com a jardinera. Així es podia anivellar la terra del nou bancal. La pedra sobrant servia per a construir les barraques i cabanes que es veuen pels mateixos indrets, o bé es portava cap a les terres menys pedregoses per cobrir-ne les necessitats. Sovint, però, encara quedaven pedres, que s'apilaven endreçadament en algun extrem de la finca. Aquest material obtingut del mateix camp proporcionava una diversitat de peces, que s'instal·laven més o menys retocades, tant als marges com a les barraques. Per a la seva construcció, i en qualsevol cas, l'aixecament d'un marge suposava una tècnica acurada en el muntatge de la primera filera, que havia d'assentar-se sòlidament, i de la última, que coronava la paret fent de lligada. Era doncs, molt usual emprar la pedra tal com es trobava al camp, pràcticament sense retocar, per a bastir marges i barraques. Per tant, ens podem trobar amb pedres que van des de la mida d'un puny fins a peces de tres o més decímetres cúbics i uns deu quilograms, que els margeraires havien de saber situar en la posició i el lloc adequat de la construcció. Encara que la majoria d'aquestes parets són verticals i no massa altes, n'hi ha també amb el perfil esgraonat i atalussat. En molts d'aquests marges s'hi construïen barraques de vinya, quedant integrades al conjunt. | 41.6742800,2.1374400 | 428201 | 4613972 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42701-foto-08033-260-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42701-foto-08033-260-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42701-foto-08033-260-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | En llocs on s'han abandonat els cultius, i els marges s'estan enderrocant per la invasió del bosc, que creix sense cap mena de control ni neteja, i juntament amb els marges, algunes de les barraques de vinya que estaven integradis al seu interior mateix, alguna d'elles amb dues cavitats importants. | 98|94 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42642 | Bàscula del Castellvell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bascula-del-castellvell | XIX | Bàscula de la pedrera del Foment, formada per una cases de planta rectangular (de 3,5 m x 2,5 m) amb la coberta d'obra de maons plans i bigues de fusta, d'una sola vessant. Les parets estan fetes de paredat mig, arrebossades. Té l'entrada per la façana de migdia i una finestra amb reixa que dóna a la plataforma de la bàscula situada al mig del camí. Té una petita obertura a la façana nord. A l'interior és conserva part del mecanisme que feia accionar la bàscula, així com les restes del que havia estat una llar de foc. | 08033-201 | Camí del Castellvell | Es tracta de la bàscula que servia per pesar els carros de bous i, més tard, els camions que anaven carregats de llambordes. Un cop carregades al tren, les llambordes eren enviades al seu destí. | 41.6527000,2.1543100 | 429582 | 4611562 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42642-foto-08033-201-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42642-foto-08033-201-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 42539 | Can Camp o Can Campdepedrós | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-camp-o-can-campdepedros | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Mas de planta rectangular, amb la coberta de teula àrab, a quatre vessants, que consta de planta baixa, pis i golfes. La façana principal està orientada a migdia. A la planta baixa hi ha tres obertures; la principal, amb un portal de fusta d'accés a la casa, a través d'un cancell, del qual destaca la cara femenina figurada en el picaport de ferro de la porta. El portal està emmarcat tot ell de pedra ben escairada i motllurada. La clau de la llinda té una motllura gravada a l'interior de la qual es pot llegir la data de '1734'. Els brancals són de pedra de grans dimensions i un marxapeus de pedra tallat en un sol bloc. Ambdós costats del portal hi ha dues finestres simètriques amb llinda, brancals i àmbit de pedra i una reixa de ferro. Al pis superior hi ha tres obertures amb balconeres i voladís no gaire ample. Tots tres estan emmarcats per blocs de pedra molt ben escairada, destacant les llindes de grans dimensions. Per damunt de les tres, hi ha un element decoratiu que consta d'un petit arc fet amb totxo que sobresurt 10 cm. de la façana. Per damunt, ja al segon pis o golfes, s'observa la part central e la façana, que consta de cinc obertures, rectangulars totes elles formant un arc de mig punt, realitzat amb totxo i disposat a mena de plec de llibre, que s'aguanten mitjançant pilars de maó. A banda i banda, també simètriques, horitzontal i verticalment, hi ha dues obertures de forma més quadrada, amb els brancals i l'ampit construïts a base de fileres de maons superposats, i el llindar, formant un arc rebaixat també de maó, a mena de plec de llibre. La façana està arrebossada i cal destacar el rellotge de sol de tipus vertical declinant del qual només queda el gnòmon orientat al sud-est. Les línies horàries estan esborrades i tampoc s'hi poden apreciar xifres. Té restes de policromia, de color vermell i groc (composat per una línia de cinc centímetres de color vermell i una altra interior de les mateixes dimensions de color groc, a l'interior de les quals es trobaven les xifres). Tampoc s'observa si tenia algun tipus de llegenda. A la planta baixa, entre les finestres i el portal hi ha, a cada costat de la paret, dos caps de cavall de ferro, dels quals surt una anella, per lligar els cavalls de la propietat. També hi ha un banc adossat a cada costat del portal fet de pedra i totxo. La façana principal queda tancada per un mur de mes de dos metres d'alçada. A banda i banda de la façana, hi ha un portal d'entrada pels carros i un altra al mur orientat a migdia. Actualment només s'utilitza el portal orientat al nord-est, ja que al costat d'aquest hi ha la masoveria adossada a una de les façanes de la casa, i és l'únic que disposa de portó. L'era de la casa és de terra i herba (no s'observa en tot cas restes de rajol ceràmic o lloses de pedra). Al pany de paret orientat al nord-est, hi ha tot un seguit de corts i porxos. Al mur orientat al sud-oest, hi ha un porxo i l'ermita de la propietat, per la qual es pot accedir des de l'exterior del mas, i també des de l'era, per una porteta petita, amb llindar, brancals i marxapeus de pedra. Aquesta es troba tancada. La façana nord de la casa, presenta dues fileres d'obertures, totes elles simètriques, a excepció de dues finestretes situades en un extrem de la façana de la planta baixa, molt més petites envoltades de pedra ben treballada. Dels tres portals d'accés al mas, el principal era el que es trobava orientat a migdia. Té una coberta de teula àrab, recolzada sobre biguetes i llates de fusta, per sota de la qual hi ha una portalada adovellada de pedra, amb els guarda-rodes a banda i banda. Actualment l'accés està anul·lat. | 08033-98 | Camí del Cementiri a Can Camps, s/n | Aquesta casa es troba documentada al segle XVII i XVIII sota el nom de Campdepadrós. Moreu-Rey (1962), troba referències documentades de que ja al segle XIV, concretament de l'any 1353 on se l'anomena 'Mas Descamp' o 'Dez Camp'. També de l'any 1412, es troba anomenada com a 'Mas de Camp', i del 1698, com a 'loco dicto lo mas camp'. Del segle XVIII, concretament des de l'any 1749 al 1754, Moreu-Rey troba documents on es parla de l'origen del nom Campdepadrós: 'La heretat anomenada lo mas Campdepadrós se denomina tal perquè ab lo dit mas se troba unit lo mas Padrós (...); se troba composta de diferents masos, essent lo principal lo mas Camp, y los altres (derruïts) són los masos Sant Miquel, Padrós, Vialva, Arca, Casellas y altres'. 'Las partidas de terra que componen vuy lo dit mas Camp tenen diferents noms, ço és Jordanas, Puig de les Tres Creus, Puig de Aguilar, Corominas, Sant Miquel de Martras, Arca, Puig de Mayans, La Borda, y altres' (que es nomenen així de memòria d'home). Consta en un document de l'any 1791 com a 'Torre de Campdepadrós'. En certs documents oficials del segle XVIII i XIX, Moreu-Rey la trobà anomenada com a 'Mas Duran' o 'Durant'. També es troba referenciada en documents del segle XVIII i XX, la capella particular, que segons el germà del Marquès de Caldes, Sr. Berenguer Sanllehy, propietaris del Mas, fou construïda al mateix temps que la casa. Històricament se sap que una part del que serà després l'heretat pertanyia a Sant Pau del Camp de Barcelona, al menys a partir de l'any 1126. L'any 1159 sembla ser que existien dues cases, l'una de Bernat de Caldes i l'altra casa veïna, el mas Pedrós, explica el nom que porta la família des dels primers anys del segle XV. L'any 1744, els bens de Geroni C. van ser segrestats: Domènec de Duran i Muxiga, sol postor, va comprar la casa i heretat subhastades (1749), i va fer reconstruir una 'casa no molt lluny de la antigua' (1757). Va ser després propietat d'Antoni de Duran i de Bastero, fill del precedent; de Francesc de Duran i Descatllar, i de la seva vídua Rosa de D. i de Monner (1853, 1854). Després d'haver passat a les mans del banquer barceloní Bonaventura de Milans, l'heretat va ser recuperada per un descendent dels Campdepedrós: Joan San (t)llehí i Metge, pare de l'actual marquès de Caldes de Montbui. Pel que fa als llinatges relacionats amb aquest mas, s'han trobat documents on es parla d'un tal Bernat de Camp (1559); o Ramon de C., casat amb Guilleuma (1159-1162); o Pere de Camp, fill dels precedents, casat amb Berenguera de Pedrós (1180, 1195, ella vídua l'any 1196); també cal destacar, Guillem de C., fill dels precedents, casat amb Ermessenda (1210, 1258), i que fou l'un dels fundadors del benefici de Santa Eulàlia. També es pot datar el moment a partir del qual és sempre utilitzat el nom compost de Campdepedrós: Pere-Joan Campdepedrós. (1529, 1575). Cal afegir les referències històriques trobades en relació al camí que menava a Can Camp, sembla ser que hi havia dues rutes: la primera, un camí antic que passava sobre el Puig de Sant Salvador, possiblement prop de l'ermita, ja que es llegeix en un document que l'any 1481, hi havia 'un camí qui va a Granollers' i que era l'any 1517 'un camí qui va les terres den Llunas' i que a l'any 1609 era 'un camí publich estret que va de dita vila (de Caldes) a la hera de M. Arbos y Llunes y a casa de Campdepedros, lo qual avuy esta dirruhit que apenas si passa'. Sembla ser que a l'any 1754 no era utilitzat_ 'camino per quem antiquitus', hom anava a la casa d'en Campdepadrós. Després de l'ermita el camí girava cap a través, apropant-se al torrent, passava atravessant la Borda d'en Brunés 1687); i anava a retrobar potser l'actual camí més enllà del que ara és el Cementiri modern. El segon camí que es coneix és el camí actual (que segueix primer el Camí de Bigues) i que sembla ser que és esmentat l'any 1602 'una peça a Meians i que afronta a tramuntana amb quodam camino que mena del mas Campdepedrós a Caldes'. | 41.6445900,2.1803000 | 431738 | 4610641 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42539-foto-08033-98-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42539-foto-08033-98-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | No s'ha pogut accedir a la bassa que es troba una mica més amunt del mas. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42616 | Jaciment Paleontològic del Mas d'en Corró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-paleontologic-del-mas-den-corro | <p>GOLPE, J.Mª. (1971). Suiformes del Terciario espanyol y sus yacimientos. Barcelona. GRAUGÉS I CODINA, Antoni (1983). Vertebrats fòssils del Vallès. Caldes de Montbui, Festa Major. 1982. Ed. Patronat Municipal de Museus de Caldes de Montbui. PALLARÉS PERSONAT, Joan (1973). Presència del 'Dinotherium giganteum' Kaup a proximitat del Mas Curró. Caldes de Montbui. Extraordinari de la Festa Major, 1973. Setmanari de Montbui. SOLÉ I SABARÍS, Ll. (1936). Presència del 'Dinotherium giganteum Kaup ' a Caldes de Montbui. Butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural núm. 36, pàg. 83-84.</p> | <p>Jaciment que hauria consistit en la troballa d'un molar de Sus major a uns cinc-cents metres un cop passada la casa en direcció al gorg d'en Pèlags.</p> | 08033-175 | Camí del Mas d'en Corró | <p>En un llibre sobre Caldes de Montbui, Llogari Sala, escriu en un article (pàg. 106-107), ' L'amic Joan Pallarès Personat, col·laborador del Museu, publica en un article de l'Estraordinari de Montbui de la Festa Major de 1973, una informació sobre la troballa d'un Dinotherium Giganteum Kaup trobat prop del Mas Curró i per tant no gaire lluny de la Torre Marimon. Afegeix que les restes d'aquesta troballa es troben dipositades al Museu de Geologia de Barcelona. També senyala que l'exemplar trobat a Caldes semblaria per les mides a un elefant actual 'En un principio el paleomastodonte o mastodonte antiguo era de tamaño más bien pequeño, adquiriendo los mastodóntidos, en las últimas épocas evolutivas, un volumen algo superior a los actuales proboscídeos'. L'any 1936 en terrenys de la granja agrícola de la Torre Marimon es trobaren les restes de mamífers fòssils d'època Miocena (Neògen, Cenozoic). Referent a aquesta troballa fou la Institució Catalana d'Història Natural en un dels seus butlletins, que publicà en la sessió científica del 7 de maig de 1932, i comentat per Mn. Bataller, la troballa d'un molar de Sus Major, a la finca de l'Escola d'Agricultura. El butlletí de la Institució Catalana d'Història Natural, volum número 36, de l'any 1936, comenta la troballa d'un premolar superior en perfecte estat, de Dinotherium giganteum Kaup, a uns 500 metres de Can Corró en direcció al Gorg d'en Pèlags. L'any 1977, Joan Baraldés, fent uns treballs a la seva finca prop del Rouer Gros, trobà un molar de mastodont Gomphoterium, que fou dipositada al museu Thermàlia. També cal citar un molar d'Elephas i una mandíbula de Rinoceró, trobats a la riera de Caldes, dins del terme de Palau de Plegamans, tot i que cal reconèixer, degut al seu desgast fluvial, que procedeixen de la zona de Caldes. Ambdues peces foren dipositades al Museu Parroquial de Palau de Plegamans i l'any 1982 encara estaven sense haver rebut un estudi i classificació. No s'ha pogut verificar on es troben actualment.</p> | 41.6298700,2.1535900 | 429497 | 4609028 | 08033 | Caldes de Montbui | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42616-foto-08033-175-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42616-foto-08033-175-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42616-foto-08033-175-3.jpg | Legal | Neògen|Cenozoic | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Privada | Productiu | 2020-01-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Durant el treball de camp, es van resseguir els camps esmentants, sense trobar cap altra resta paleontològica. No es té constància de que s'hagi realitzat cap tipus de prospecció després de la troballa. | 125|123 | 1792 | 5.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42549 | Mas d'en Corró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-den-corro | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Casa de planta rectangular amb la coberta a dues aigües, de teula àrab, que consta de planta baixa i pis. La façana principal presenta tres obertures a la planta baixa; la central, és la porta d'accés, formada per un arc rebaixat i dos esglaons que permeten travessar el marxapeus. A l'esquerra, una finestra amb reixa, i a la dreta, una obertura que dóna accés mitjançant una rampa, a les cavallerisses. A la planta pis, s'observen igualment tres obertures destacant la central amb una balconera sense voladís i una barana de forja. La planta baixa està ocupada per corts i magatzems d'eines i material pels cavalls. La planta pis és la residencial. A l'esquerra del Mas, hi ha un edifici de planta rectangular, annexat a la façana orientada al sud-oest; consta de planta baixa, amb la coberta de teula àrab, a una sola vessant. Aquest edifici annex són corts. La façana de la casa està arrebossada i pintada de blanc. No té cap rellotge de sol, malgrat l'orientació de la façana principal és excel·lent. Al davant del mas i a la part del darrera, hi ha altres edificis de planta rectangular, on es guarda la maquinària agrícola i altres cavallerisses. Per la part del darrera de la casa, a l'altre costat del camí que porta a Sant Miquel de l'Arn, hi ha una era construïda amb rajol ceràmic català. | 08033-108 | Camí del Mas d'en Corró, s/n | Sembla ser que en aquest indret, antigament havia existit un mas, actualment desaparegut; Moreu-Rey situa les ruïnes entre el terme de Sentmenat i l'antiga parròquia de Caldes, darrera la Torre Roja, al lloc dit Sot de Corró (sobre el salt de Sallent), que hauria estat conegut com Corró Vell, o Casalot de Corró. Concerneixen probablement aquesta antiga casa les referències_ 'òbit de Francesa Roca estave a Curro' (1648); 'lo cami que va de la casa anomenada de Corro a Caldes' (1763), perquè passa a prop d'una peça a s'Erola o Costa de Castellar. Moreu-Rey, també dóna una altra versió del mas actual segons el qual, seria conegut també com a mas Viaplana. Senyala que l'any 1675, Joan Viaplana, és 'dominus et possessor' del 'Mas Corro' - que potser encara designa la casa antiga -, C. I supra; 'Mas Corro' o 'Mas Curró' (s. XVIII, XIX); 'Can Corró' o 'Can Curró' (s. XX). | 41.6304000,2.1539800 | 429530 | 4609087 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42549-foto-08033-108-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42549-foto-08033-108-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42549-foto-08033-108-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42550 | El Maset | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-maset-0 | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII | l'aspecte general de l'edifici és d'abandonament i deteriorament. La façana està plena de cablejats que penjen per una banda i altra. | Casa de planta rectangular, amb la coberta a dues vessants de teula àrab i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. Consta de planta baixa, pis i golfes. Les obertures de la façana principal no presenten cap tipus de simetria. A la planta baixa, una porta principal, amb dos esglaons per accedir al seu interior i a la seva dreta una finestra amb reixa. A la planta pis, destaca una obertura emmarcada per pedra, amb una data gravada a la llinda '1701'. Per damunt, a la planta golfes, hi ha una obertura, amb llinda de fusta i una corriola de ferro. Annexats a la façana orientada a ponent, dues corts, amb la coberta de teula àrab, a un sol vessant. La pedra utilitzada per als murs estructurals o tancaments és principalment granítica, de mida reduïda i seguint les formes que la naturalesa li ha donat. La unió entre peces és amb argamassa, és a dir una barreja de calç, sorra i aigua. Els edificis annexos han estat construïts seguint el mateix procés, tot i que també s'ha utilitzat el totxo. Davant de la casa hi ha una porxada amb coberta de teula àrab i bigam de fusta per guardar la maquinària i els vehicles. Està en fase de deteriorament accelerat. | 08033-109 | Camí del Mas d'en Corró, s/n | Originàriament devia ser un edifici més petit, depenent primitivament d'un 'Mas' important, probablement el mas Vila Puig. No existeix llinatge que porti aquest nom, però usat com determinatiu pot servir de motiu als habitants o masovers: Joan del Maset (1632); Joan Cortès del Maset (1636), probablement sigui la mateixa persona. El nom Maset es troba documentat l'any 1541, al segle XVII i durant el segle XIX i XX, com a 'Lo Maset', 'Lo Masset', 'Al Mase de Mn. Forns', 'Can Maset' i 'el Maset'. Aquest nom podria ser el nom modern de l'antic mas Canyet, que Pere Fuster havia comprat l'any 1489 a Joan de Torrelles. Després dels Fuster va ser la propietat successivament d'un Vialba (1603), de Lluís de Camporrells, del Dr. Jaume Solà (1688), del Dr. Salvador Petit o Marcer (1689), del Dr. Rafael Forns, pvre. I els seus hereus (1721, 1730) de la família mas Montau. Aquest mas afronta a llevant amb la Riera de Caldes, a migdia i part a ponent amb el Riu de Codonys. En el segle XVII se sap que tenia un Rec i una resclosa sobre aquest torrent, sobre el qual els hereus de Pere Fuster havien fet construir un pont. També se sap que aquest mas utilitzava l'aigua de la font de Mossèn Cuberta. El nom de Maset també està associat a un molí que es trobava a prop del mas: Molí del Maset o Maset: 'quodam molendino farinerio cum duobus molis molentibus vulgariter nuncupato Lo Masset', propietat dels Falcó (1689). | 41.6277000,2.1620800 | 430202 | 4608781 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42550-foto-08033-109-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42550-foto-08033-109-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Coneguda també antigament com el Mas Canyet. | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 42778 | Forns de calç del Morro del Porc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forns-de-calc-del-morro-del-porc | XVIII-XIX | Conjunt format per cinc forns de calç. Són de planta circular i secció cònica, excavats al pendent d'un marge. No es conserven les obertures de la part inferior que donaven accés a la cambra de combustió, però que per les dimensions dels forns, segurament mesurarien aproximadament 1'2 x 1'5 x 2 m. Els murs són de paredat antic fet a base de pedres irregulars, algunes de dimensions considerables, unides amb fang i falcades amb pedruscall. En un nivell de cota superior, es poden observar l'interior dels forns 1, 2 4 i 5. El treball de les màquines per eixamplar el camí com a pista forestal que permeti l'accés a vehicles d'extinció d'incendis forestals ha malmès una gran part d'aquests forns, com es pot observar encara en les fotografies realitzades els fregaments de la màquina. L'interior de la cambres de cocció tenen les parets recobertes de pedra irregular. En alguns indrets es pot observar encara malgrat el pas del temps, el camí d'accés dels carros que anaven a descarregar la calç. | 08033-337 | Camí del Morro del Porc | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari, ja que s'utilitzava en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o sorra; també s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safareigs així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Un forn de la capacitat abans esmentada trigava de vuit a deu dies i quan els entesos deien que ja era al seu punt segellaven la boca del forn i la part superior o curull amb pedres i fang durant quatre o cinc dies més. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.6595600,2.1360600 | 428070 | 4612339 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42778-foto-08033-337-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42778-foto-08033-337-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42778-foto-08033-337-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 42747 | Trull del Serrat de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trull-del-serrat-de-baix | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XX | Casa de planta irregular, amb varis edificis annexos, que consten alguns d'ells de planta baixa i pis, i d'altres de planta baixa. La coberta és sempre a un sol vessant, podent desguassar cap a una banda o l'altra, depenent de la situació de l'edifici. La façana orientada en direcció nord-est, és la que presenta els elements constructius més antics. La restauració moderna de l'edifici permet veure com estava orientada la coberta. També s'han conservat in situ les obertures principals, com són el portal de dovelles fetes amb pedra del país, no massa grans, i l'obertura de la dreta, el llindar de la qual és modern ja que aquest havia desaparegut; cal senyalar però que està construït amb pedra disposada a plec de llibre. Situades a les façanes de migdia i de sud-oest, destaquen dues petites obertures; en la més antiga, força erosionada, encara es pot llegir la data: '1448'. Es tracta d'una petita finestreta tota ella de pedra desbastada de manera força grollera. La segona data que es pot llegir, es troba a la llinda d'una altra petita obertura , amb l'any '1799'. Totes les façanes orientades al nord, dels diferents petits annexos adossats a l'antic trull, han estat restaurades, deixant la pedra vista, amb obertures resseguides de pedra carejada, destacant els llindars fets en pedra d'esmolar. A la cantonera d'un d'aquests annexes hi ha una font, sembla ser molt antiga que s'ha conservat fins els nostres dies feta amb rajol ceràmic. A la seva banda esquerra hi ha un banc o pedrís de pedra que s'integra molt bé al conjunt. Les altres façanes situades al nord, també disposen de pedrís adossats al mur de construcció, un d'ells fet de pedra i el seient amb rajol quadrat ceràmic català. A excepció de la façana orientada al nord-est i a migdia, cal senyalar el pigment rosat afegit al morter d'unió dels murs estructurals.Totes les xemeneies porten curull. | 08033-306 | Can Masprat s/n. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. Antigament en aquest edifici hi havia un trull d'oli. Moltes de les cases dels tres serrats de Sant Sebastià disposen d'una pedra de molí al seu jardí, algunes d'elles veritablement desgastades, que segons explica en Josep Coll, formaven part de més d'un trull, segurament un situat a al Serrat de Baix i un altre al Serrat de Dalt. El procediment de fabricació de l'oli, un cop els pagesos havien separat els terrossos, fulles o branquillons de les olives perquè quedessin netes, carregaven les olives i duien la collita cap el trull. En el molí era on es feia la part de la feina més laboriosa de tot el procés. Un cop pesades les olives, s'anaven tirant per la gronsa. Aquesta era una caixa en forma de piràmide que funciona com un embut deixant caure per l'obertura inferior les olives que s'hi havien abocat. A continuació passaven pel bisenfí que portava les olives fins el trull on serien mòltes i convertides en pasta. Aquest, estava format per una pedra inferior plana i vàries pedres giratòries unides per un eix . Les curres o moles anaven esclafant les olives que el bisenfí havia portat. Un cop formada la pasta, passaven per la batedora. Les anava remenant de manera constant, per passar després a la pastera, un dipòsit on anava a parar la pasta. Després es passava als esportins que eren uns abassos plans que s'apilaven en una mena de carretó formant el que s'anomena peu. Una vegada el peu acabat era conduït a la premsa la qual exercia una pressió que feia brollar l'oli. A mida que anava regalimant de la premsa era conduït a les bassetes on es netejava amb aigua i per decantació es separava aquesta de l'oli ja que pesava menys i sura . Un cop acabat aquest procediment, l'oli ja estava a punt per a ésser envasat en gerres, etc. | 41.6652900,2.1145200 | 426283 | 4612994 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42747-foto-08033-306-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42747-foto-08033-306-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42747-foto-08033-306-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Sembla ser que a l'interior de la casa es conserva part del trull d'oli. Malauradament no s'ha pogut localitzar els propietaris. | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42748 | Font del Trull del Serrat de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-trull-del-serrat-de-baix | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Font situada al mur nord-oest d'una de les cases que formen el Serrat de Baix, concretament l'antic trull, que consta d'un broll (actualment tapat) i una pica tallada dins d'un bloc de pedra de granit situada arran de terra, amb quatre llosetes disposades verticalment formant un semicercle. La font queda emmarcada imitant una finestra amb arc de mig punt per uns brancals i llinda de pedres de procedències diverses. El broll surt d'entremig d'un conjunt de 20 rajols ceràmics (per les restes de dos altres a la filera del capdamunt, sembla ser que aquesta font estava formada per un conjunt de 24 rajols ceràmics) amb motius geomètrics. Les quatre rajoles ceràmiques centrals formen un dibuix romboïdal de color blanc, amb els extrems de color verd formant aquests un triangle. La resta de rajoles fan un dibuix geomètric a base de línies blaves que fan ziga-zaga, unes més gruixudes que les altres que fan ressaltar el centre de la font. Els rajols ceràmics, mesuren de 10 cm x 10 cm ocupant una superfícies total de 50 cm x 40 cm (tot i que en realitat serien 40 cm x 60 cm) Al costat esquerra de la font hi ha un banc modern, adossat a la paret fet de pedra que s'integra molt bé al conjunt. Dels murs on es troba la font surten falgueres i heura. | 08033-307 | Can Masprat s/n. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. Antigament aquest edifici era un trull d'oli. Moltes de les cases dels tres serrats de Sant Sebastià disposen d'una pedra de molí al seu jardí, algunes d'elles veritablement desgastades, que segons explica en Josep Coll, formaven part de més d'un trull, segurament un situat a al Serrat de Baix i un altre al Serrat de Dalt. El procediment de fabricació de l'oli, un cop els pagesos havien separat els terrossos, fulles o branquillons de les olives perquè quedessin netes, carregaven les olives i duien la collita cap el trull. En el molí era on es feia la part de la feina més laboriosa de tot el procés. Un cop pesades les olives, s'anaven tirant per la gronsa. Aquesta era una caixa en forma de piràmide que funciona com un embut deixant caure per l'obertura inferior les olives que s'hi havien abocat. A continuació passaven pel bisenfí que portava les olives fins el trull on serien mòltes i convertides en pasta. Aquest, estava format per una pedra inferior plana i vàries pedres giratòries unides per un eix . Les curres o moles anaven esclafant les olives que el bisenfí havia portat. Un cop formada la pasta, passaven per la batedora. Les anava remenant de manera constant, per passar després a la pastera, un dipòsit on anava a parar la pasta. Després es passava als esportins que eren uns abassos plans que s'apilaven en una mena de carretó formant el que s'anomena peu. Una vegada el peu acabat era conduït a la premsa la qual exercia una pressió que feia brollar l'oli. A mida que anava regalimant de la premsa era conduït a les bassetes on es neteja va amb aigua i per decantació es separava aquesta de l'oli ja que pesava menys i sura . Un cop acabat aquest procediment, l'oli ja estava a punt per a ésser envasat en gerres, etc. | 41.6652900,2.1145200 | 426283 | 4612994 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42748-foto-08033-307-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42748-foto-08033-307-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42749 | Can Motis del Serrat de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-motis-del-serrat-de-baix | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, construïda als quatre vents amb la façana orientada a ponent. La coberta és de teula àrab, a una sola aigua. Aquesta casa presenta dos nivells constructius per aprofitar així el desnivell del terreny. A la planta baixa té una porta adovellada formant un arc de mig punt, a l'interior del qual s'hi accedeix salvant un marxapeus de pedra. El portaló és de fusta i està situat per darrera d'una porta vidrada que dóna a l'exterior. Ambdós costats del portal , hi ha una obertura sense cap element arquitectònic remarcable. Al primer pis, hi ha una obertura de petites dimensions situada per damunt del portal adovellat. La resta de façanes presenten obertures de diferents mides tant a la planta baixa com al primer pis, una d'elles amb balconera sense voladís, i barana de ferro. A la façana situada al nord-est s'observa una font feta amb rajol ceràmic de tonalitats verdes - groguenques dels quals surt una aixeta. Per sota hi ha una pica de marbre, que segurament per les mides procediria de l'aigüera d'una cuina, i aquesta recolzada sobre un basament rectangular de pedra units amb ciment. La planta baixa de la casa que queda més ensorrada, s'ha utilitzat com a garatge. La resta de les façanes no presenten cap element arquitectònic ni constructiu destacable. La façana està totalment arrebossada. L'era de la casa està feta amb grans lloses planes disposades irregularment amb un esglaó de 7 centímetres que salva el pendent natural del terreny. A la dreta del portal hi ha un banc adossat a la façana, fet de pedra irregular unides amb ciment i una gran llosa rectangular de pedra d'esmolar col·locada al damunt. | 08033-308 | Can Motis s/n. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6646600,2.1152800 | 426346 | 4612923 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42749-foto-08033-308-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42749-foto-08033-308-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42740 | Can Prat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-prat-0 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, formant part d'un conjunt de cases adossades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). Està construïda entre mitgeres (entre Can Cuixa i Can Rei, amb la façana principal orientada ponent. La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula que desaigua per la façana orientada al nord. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, resseguit per pedra granítica carejada del mateix tipus que la utilitzada per als murs estructurals, tot i que en alguns indrets de la part baixa de la façana s'observen algunes rengleres de maons dins del parament. A la resta de la façana la pedra és irregular, aplanada per la banda exterior, i lligada amb ciment. Per accedir a la casa, hi ha un esglaó ample fet amb pedra. Per damunt de la porta hi ha una pèrgola construïda amb unes biguetes molt ben dissimulades que aguanten una parra. Tot el perímetre de façana de la casa està resseguida per una vorera feta de rajols quadrats de ceràmica vermella catalana. Per damunt del portal hi ha una única obertura. L'escaire de la façana principal que comunica amb Can Prat Gran, presenta carreus carejats alternats. A la planta baixa hi ha tres obertures una d'elles amb llinda i ampit de pedra; les altres dues han estat reformades, formant un arc rebaixat de pedra. Al pis, hi ha tres obertures, amb llindes de pedra fetes en un sol bloc. Aquesta casa comunica per la façana sud-oest amb Can Prat Gran, núm. 17. | 08033-299 | Can Prat s/n. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6655500,2.1143700 | 426271 | 4613023 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42740-foto-08033-299-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42740-foto-08033-299-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42742 | Font de Sant Sebastià del Serrat de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-sant-sebastia-del-serrat-de-baix | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Font situada al mur de ponent d'una de les cases que formen el Serrat de Baix, que consta d'una aixeta i una pica tallada dins d'un bloc de pedra de granit. Aquesta està col·locada sobre un suport constituït per tres fileres de maons lligats amb ciment. A la seva dreta, també hi ha un pedrís adossat a la paret, fet amb sis fileres de maons amb l'escaire aixamfranat. Per damunt de l'aixeta hi ha la imatge de Sant Sebastià màrtir, lligat a un arbre, en un turonet, no massa lluny del poble, amb tres fletxes clavades: al cor, braç dret i cuixa esquerra. Aquesta imatge està pintada a mà, en uns rajols ceràmics, de 10 cm x 10 cm ocupant una superfícies total de 30 cm x 40 cm. Aquesta font havia estat situada en un altre lloc, i al col·locar-la a la façana de la casa, es va malmetre una mica (hi ha alguna rajola esquerdada i tornada a ajuntar) | 08033-301 | Can Prat s/n. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. Segons la tradició, Sant Sebastià va ser un capità cristià de la guàrdia pretoriana que va aconseguir en secret moltes conversions. Quan l´emperador romà Dioclecià va conèixer la seva fe, va ordenar que el matessin a fletxades. En canvi, Sebastià no va morir i una viuda cristiana anomenada Irene el va recollir i li va curar les seves ferides. Quan es va recuperar, Sebastià va tornar davant l'emperador, i el va denunciar per la seva crueltat. Llavors Diocesà va manar que el matessin a cops. Normalment a les imatges de Sant Sebastià, es representa amb les fletxes clavades al pit.. S'invocava l'ajuda del sant contra la pesta. La seva festivitat es celebra el 20 de gener. Originàriament la font no es trobava adossada a la façana, però en restaurar les cases, s'hi posà. Es desconeix la seva ubicació original. | 41.6653800,2.1132200 | 426175 | 4613005 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42742-foto-08033-301-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42742-foto-08033-301-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42741 | Can Rei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-rei | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, formant part d'un conjunt de cases adossades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). Està construïda entre mitgeres (entre Can Prat, s/n i Can Masprat, 17) amb la façana principal orientada ponent. La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula que desguassa per la façana orientada al nord. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, resseguit per pedra granítica carejada del mateix tipus que la utilitzada per als murs estructurals. A la resta de la façana la pedra és irregular, aplanada per la banda exterior, i lligada amb ciment. Per accedir a la casa, hi ha un marxapeus fet amb rajol quadrat ceràmic català. Tota la llargada de façana de la casa està resseguida per una vorera feta amb lloses de pedra disposades irregularment. Per damunt del portal hi ha dues obertures amb llinda de fusta i ampit de pedra. L'escaire de la façana principal que comunica amb Can Masprat, presenta carreus carejats alternats. A la planta baixa donant a la façana nord-oest, hi ha tres obertures una d'elles amb llinda i ampit de pedra; les altres dues han estat reformades, formant un arc rebaixat de pedra. Al pis, hi ha tres obertures, amb llindes de pedra fetes en un sol bloc. Davant de la porta principal hi ha un porxo de planta rectangular, fet amb pilars, bigues i llates de fusta que suporten la coberta de teula àrab, d'un sol vessant. El porxo queda delimitat per un pedrís de pedra, amb rajol ceràmic quadrat per damunt on es recolza un dels pilars del porxo. També s'observa un segon pedrís que delimita el pas enllosat arran de façana amb el jardí. Aquesta casa comunica per la façana sud-oest amb Can Masprat, núm. 17. | 08033-300 | Can Rei, núm. 17. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6655500,2.1142800 | 426264 | 4613023 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42741-foto-08033-300-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42754 | Can Targa, núm. 15 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-targa-num-15 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes, construïda als quatre vents amb el carener perpendicular a la façana orientada al nord-est. La coberta és de teula àrab, a dues aigües. Aquesta casa presenta dos volums constructius. El més antic d'ells, a la façana orientada al sud-oest, al primer pis, presenta una finestra de pedra motllurada, amb un element decoratiu a la llinda. A la façana orientada a migdia també destaquen dues obertures emmarcades per grans pedres i un rellotge de sol realitzat al fresc de l'any 1977. Els tancaments d'aquestes cases són bàsicament de pedra combinada amb argamassa amb vista a una resistència més alta. L'arremolinat de la façana no és general, atesa la qualitat i la resistència de la pedra, però en gran part dels murs es pot observar la pedra directament extreta de la naturalesa lligada amb argamassa. Posteriorment devien arremolinar la façana. El segon volum, només té planta baixa i golfes, i a la dreta de la façana orientada al nord-est, té un petit porxo annexat on s'hi guarda la llenya. Tant a la planta baixa com al primer pis té la majoria d'obertures emmarcades per grans llindes i brancals de pedra; l'àmpit no destaca especialment. A la façana orientada a mig dia i a la que està orientada al nord-est, hi han bancs adossats a la paret fets de pedra. Fora del perímetre de la casa, aprofitant un desnivell del terreny, i orientat al nord-est, hi ha un edifici annex de planta rectangular i coberta a doble vessant, construït de pedra vista, que sembla ser utilitzat amb finalitats lúdiques. | 08033-313 | Can Targa, núm. 15. Serrat del Mig | Moreu-Rey (1962), (pàg. 141) anomena el Serrat del Mig, referencian-o com un dels tres serrats que constitueixen el poble de Sant Sebastià. Oficialment, el Serrat del Mig porta el nom de Sant Isidre, però ningú ho diu. Esmenta el nom de les quatre cases que composen aquest serrat: Can Targa, Can Menna, Can Carlí i Can Regalat. | 41.6646800,2.1171300 | 426500 | 4612924 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42754-foto-08033-313-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42754-foto-08033-313-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 348,13 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml