Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 45098 | Fons referent a Castellbell i el Vilar de l'Arxiu Gavin | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-referent-a-castellbell-i-el-vilar-de-larxiu-gavin | <p>GAVIN, Josep Maria (1984) Inventari d'esglésies. Anoia - Conca de Barberà. Vol. 11. Artestudio edicions. Barcelona.</p> | XX | <p>El fons referent a Castellbell i el Vilar que es pot trobar a l'arxiu Gavín està integrat per una col·lecció de fotografies i postals, una petita mostra de goigs d' advocacions de les esglésies i capelles del municipi i un conjunt d'articles i documentació escrita diversa. Pel que fa a les fotografies, hi ha unes 200 imatges, entre fotografies en blanc i negre, en color i postals. El grup més antic és de les esglésies i capelles del municipi: l'església parroquial de Sant Vicenç, la capella del Sant Crist al fossar, de la capella de la Mare de Déu dels Dolors del Mas Canyelles i de Viladoms, de Sant Vicenç del Castell, de l'església Sagrada Família del collet de la Bauma, de Sant Antoni Maria Claret del Borràs, de Santa Maria del Vilar, de la capella del Sant Crist i de l'església de Sant Jaume de Sant Cristòfol. Són fotografies en blanc i negre datades entre finals dels anys 40 del segle XX i 1979, fruit del treball de camp de Josep Maria Gavin. Josep Sansalvador, col·laborador de l'arxiu és l'autor de varies de les fotografies en color, també de les esglésies del municipi. Totes les de Josep Maria Gavin i alguna de Josep Sansalvador estan classificades en àlbums amb el núm. 6, corresponent a la comarca del Bages. Cal afegir 62 fotografies procedents del fons Ramon Centelles que foren donades a l'arxiu Gavin. Estan agrupades per temàtiques com l'arquitectura rural (barraques ), els edificis religiosos, el castell, el pont vell i d'altres de generals. També trobem, fruit de diverses donacions, 55 postals i fotografies diverses en blanc i negre i en color. A més de les imatges, disposa d'una petita mostra de 15 goigs que comprenen, un goig dedicat a la llaor de Sant Jaume Apòstol que es canten a la seva ermita romànica de Castellbell i el Vilar, tinència de Sant Cristòfol, Bisbat de Vich, de l'any 1962; dos goigs a llaor de Sant Vicenç, diaca i màrtir, patro de la parròquia de Sant Vicenç de Castellbell, del bisbat de Vich, de l'any 1949 i l'altre sense datar; un goig en lloança de Nostra Senyora de Castellet, en edició facsímil 6 (28 x 18), Col. A A. 2 goigs en llaor de Nostra Senyora de Castellet que es canten en el seu santuari del bisbat de Vich de l'any 1950 i 1960; dos goigs en lloança a la Verge de Montserrat venerada en la capella de les colònies Viladoms de Baix del terme de Castellbell i el Vilar. Bisbat de Vich, exemplar, núm. 323, editat l'any 1996 i 1949; un goig en lloança de la Verge Maria de Montserrat, venerada a l'ermita del tros, terme Castellbell i el Vilar, Bisbat de Vich, sense data; un goig en lloança a Maria Santíssima de l'Assumpció que es venera en lo poble del Vilar, de l'any 1875; un goig del gloriós màrtir Sant Cristòfor que es venera a l'església del seu nom, terme de Castellbell, bisbat de Vich, de l'any 1952 i 1858; un goig a llaor de la Mare de Déu del Vilar, sense datar, en format de butxaca; un goig a llaor del gloriós Sant Sebastià que es venera en la parròquia de Santa Maria del Vilar, sense data; dos exemplars dels goigs a la Mare de Déu de l'Assumpció, titular de la parròquia de Santa Maria del Vilar i el poble de Castellbell i el Vilar, bisbat de Vich de l'any 1969. Finalment, classificats temàticament en una caixa, es guarden 60 articles de premsa i fulletons turístics des dels anys 1970, o informació referent a la benedicció de la Capella del Tros, el 15 de juny de 1997 a càrrec del Vicari General, el Bisbe de Vic, mossèn Fèlix Guàrdia, les caramelles, els bastoners i cantaires, els gegants i els pastorets.</p> | 08053-1 | Monestir de les Avellanes (Ctra. C-12 PK 181 - 25612 Os de Balaguer) | <p>L'Arxiu Gavín és un arxiu generat per la iniciativa personal de Josep Maria Gavin i Barceló. Va néixer a Barcelona, el 21 de juny de 1930 i de ben petit comença a ser un aferrissat col·leccionista. Als quatre anys comença la seva col·lecció d'estampes de Sant Josep. Estudià al col·legi Balmes del Pp. Escolapis fins l'any 1945 i després d'algunes feinetes, entrà a treballar a La Caixa de Pensions l'any 1949. Després d'algunes experiències com a actor (de pastorets i de films), l'any 1952 fa el servei militar, i allà exerceix, com no, de fotògraf. Anys després, el 1966, entra com a soci de la UEC, i allà coneix a estudiosos que li ajuden a cercar esglésies als llibres. Com a resultat d'aquest ímpetu primerenc, l'any 1978 surt el primer volum de l'Inventari d'Esglésies. L'any 1979 és nomenat President dels Amics de l'Art Romànic de Barcelona, càrrec que ocupa durant 4 anys. De la mateixa manera, és nomenat Vicepresident de l'Ateneu Santcugatenc, fins el 1989. L'any 1984 obté la Creu de Sant Jordi, al mateix temps la seva situació laboral li permet dedicar-se a temps complet a la tasca de l'arxiu. A més al llarg de la seva trajectòria ha rebut diversos guardons, entre els quals, quatre Guiness. A inicis del anys vuitanta Gavín fa donació a la Generalitat del fons de l'arxiu que tenia fins llavors. Des dels anys vuitanta fins al canvi de mil·lenni l'arxiu creix molt, de fet arriba a triplicar el volum de documentació del seu fons. A causa d'això es veu obligat a buscar un nova ubicació tant per a emmagatzemar la documentació com per a garantir la continuïtat de l'arxiu. Fins aleshores estava a Valldoreix (Vallès occidental). Després d'un llarg periple buscant nova ubicació, Gavín es posa en contacte amb l'Institut de Germans Maristes de Catalunya, amb el qual arriben a un acord. A finals del 2006 s'acaben les obres de l'edifici que allotjarà l'arxiu al Monestir de les Avellanes i es fa el trasllat de gran part de la documentació. El juny del 2007 es signà l'acord per tal que tot l'arxiu es conservés al Monestir de les Avellanes. El 4 d'octubre del 2008 es va inaugurar oficialment la nova seu.</p> | 41.6290900,1.8614200 | 405159 | 4609222 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45098-foto-08053-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45098-foto-08053-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45098-foto-08053-1-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | L'Arxiu Gavín ha definit el seu fons segons l'activitat generada per Josep Maria Gavín. La naturalesa d'aquest fons recull documentació de temàtica religiosa, així com de cultura popular catalana. Actualment l'arxiu conserva 48 col·leccions diferents, que ocupen aproximadament 1500 metres lineals. La tipologia dels documents també és diversa, ja que conserva documentació en suport paper, de formats diversos, mapes, imatges en format de fotografies, diapositives i postals, i finalment objectes. El fons de l'Arxiu Gavín es divideix en tres grans apartats, Fons documentals, Col·leccions i Biblioteca. Els fons documentals d'arxiu, contenen la documentació relacionada amb la tasca de crear o recollir documents sobre pobles, esglésies i personatges de Catalunya: Fons de pobles i comarques de Catalunya (FPC); Fons de l'inventari d'esglésies de Catalunya (IEC); Fons de personatges celebres catalans (PCC). L'Inventari d'esglésies és l'obra mestra d'en Josep Maria Gavín. Aquest és el testimoni fotogràfic de 26.444 fons temàtics de l'Arxiu Gavin edificis religiosos. Actualment s'està treballant de nou en l'actualització de l'inventari. El fons conté imatges d'esglésies, capelles, monestirs, priorats, convents, ermites, santuaris, cartoixes, catedrals, oratoris privats, oratoris públics, etc., o sia, qualsevol edifici religiós (catòlic) de Catalunya. I s'entén la Catalunya Gran, amb les comarques franceses, Andorra i Franja de Ponent. Segons la Library of Congress de Washington, és l'únic inventari exhaustiu que existeix de tota una nació. | 98 | 56 | 3.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 45100 | Casino del Burés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casino-del-bures | XIX | Antic casino de la fàbrica Burés aixecat davant mateix del pont Vell, als peus de la carretera que va a Marganell, per l'esquerra i al Vilar, per la dreta. Està sobreaixecat del nivell del sòl amb un podi sobre el que es construeix l'edifici. Consta d'una sola planta, rectangular, dividida en diversos trams: una terrassa que delimita amb el carrer, l'espai del bar, la sala d'actes i la caixa de la tramoia. L'accés a l'entrada principal es fa per la terrassa, a través d'una doble escala lateral. Les cobertes, a diferents nivells, són a dues aigües, amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada al nord. Només el tram de la sala d'actes té la coberta de teules. La part més destacable d'aquest edifici és la seva façana , amb un programa ornamental neoclàssic, amb un predomini absolut de la simetria. Es divideix en tres cossos, els laterals amb coronament pla i el central coronat per un frontó amb l'escut del Cor Capella de Música Burés, amb entaulament llis i perfils dentellats. Aquest cos central, està delimitat per sengles pilastres amb estries, amb capitell jònic. Per damunt l'entrada ni ha un ràfec que actua de trencaaigües sustentat per dues carteles decorades. Els cossos laterals són amb coberta de terrat amb balustrades. A l'interior destaca la sala d'actes amb el paviment hidràulic i dues llotges d'època. | 08053-3 | C. del Burés | 41.6390600,1.8571500 | 404818 | 4610334 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45100-foto-08053-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45100-foto-08053-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45100-foto-08053-3-3.jpg | Legal | Neoclàssic|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 99|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 45101 | Habitatges de la Colònia Burés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatges-de-la-colonia-bures | XX | Bloc de pisos ubicat davant del rec del Burés, enfront la plaça de Lluís Companys, consten de planta baixa i tres plantes de pisos. La coberta és a quatre aigües amb teules àrabs, i el llarg del carener és paral·lel a la façana principal, que dóna a la plaça. Els paraments són arrebossats i sense pintar a excepció del de la planta baixa que és amb plafons de recobriment de pedra vista irregular. A les obertures de la planta baixa, d'arc escarser, els ampits, i dovelles són de pedra. A l'angle nord-occidental i nord-oriental i en la part central de la façana posterior, destaquen algunes obertures tipus galeria, amb arcs de mig punt. La part posterior de la planta baixa disposen de petits patis que donen al canal del Burés amb només una barana de ferro de separació. A l'altre costat hi ha les antigues rentadores, on les dones anaven a rentar la roba. | 08053-4 | C. del Burés, 31 | 41.6397800,1.8572700 | 404829 | 4610413 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45101-foto-08053-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45101-foto-08053-4-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 45102 | Habitatges de la Colònia Burés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatges-de-la-colonia-bures-0 | XX | Bloc de pisos ubicat al final del carrer del Burés, enllaçant amb la carretera de Rellinars. Consten de planta baixa i tres plantes de pisos. La coberta és a quatre aigües amb teules àrabs, i el llarg del carener és paral·lel a la façana principal. Els paraments són arrebossats i sense pintar a excepció del de la planta baixa que és amb plafons de recobriment de pedra vista irregular. A les obertures de la planta baixa, d'arc escarser, els ampits, i dovelles són de pedra. A l'angle sud-occidental i sud-oriental i en la planta tercera, destaquen algunes obertures tipus galeria, amb arcs de mig punt. | 08053-5 | C. del Burés, 24 - 26 | 41.6397900,1.8572800 | 404830 | 4610414 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45102-foto-08053-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45102-foto-08053-5-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 45103 | Habitatges de la Colònia Burés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatges-de-la-colonia-bures-1 | XX | Bloc de pisos de planta baixa i quatre pisos a la confluència del camí del Burés i l'avinguda Pare Claret. La coberta és de teules àrabs amb el carener paral·lel a la façana , de dues aigües a excepció de la façana de llevant que ho és a tres. Els paraments són arrebossats i sense pintar a excepció del de la planta baixa que és amb plafons de recobriment de pedra vista irregular. A les obertures de la planta baixa, d'arc escarser, els ampits, i dovelles són de pedra. | 08053-6 | C. del Burés, 20 | 41.6391000,1.8568700 | 404795 | 4610338 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45103-foto-08053-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45103-foto-08053-6-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 45105 | Cases de cal Teuler | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cases-de-cal-teuler | XIX | Casa entremitgeres de planta rectangular i que consta de planta baixa i pis, amb coberta plana. La distribució de l'espai es reparteix en establiment, garatge o botiga a la planta baixa i habitatges a la planta pis. El més destacable són el recreixement del parament delimitant les obertures i dos balcons amb barana de ferro. Damunt de cada finestra hi ha un espirall ornamental per on es renova l'aire de la cambra entre el cel ras i la coberta. | 08053-8 | Av. del Pare Maria Claret, 30 | 41.6368400,1.8662600 | 405574 | 4610077 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45105-foto-08053-8-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45105-foto-08053-8-2.jpg | Legal | Eclecticisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 102|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 45107 | Habitatge | https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatge | XX | Habitatge de planta rectangular amb planta baixa i pis en un sector i planta baixa amb coberta plana al costat. El cos principal de planta baixa, pis i golfes, té al coberta de teules a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, amb un prominent ràfec. El carener no acaba en aresta a la façana sinó amb una recta. Destaca el balcó amb balustrada i una triple obertura a modus de petita galeria a l'alçada de les golfes, imitant els models de construccions pairals. El parament de la planta baixa té un aplacat que simula els carreus encoixinats. | 08053-10 | Carrer de Joaquim Borràs, 91 | 41.6297500,1.8576200 | 404844 | 4609299 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45107-foto-08053-10-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45107-foto-08053-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45107-foto-08053-10-3.jpg | Legal | Eclecticisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 102|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 45109 | Habitatge | https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatge-1 | XX | Transformacions poc respectuoses amb l'arquitectura originària i manca de manteniment. | Casa entremitgeres de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos, amb el segon pis més enretirat de la façana; possiblement construït en un moment posterior. La façana ha sofert transformacions importants a la planta baixa, on només hi ha una porta d'accés, amb fusteria d'alumini. La resta del parament és ple, no hi ha ni una obertura. Hi ha un sòcol de pedra vista i la resta arrebossat i pintat de blanc. La planta pis destaca pel balcó corregut de costat a costat de la façana, al que s'obre una porta i dues finestres, en posició simètrica a partir dels tres eixos que marquen les obertures, de verticalitat. Totes amb llindes rectes i barncals de pedra. Les persianes són de fusta i de llibret. Entre la planta pis i el capcer hi ha una franja de rajoles blanques i blaves com element ornamental. La façana està coronada per un frontó central d'arestes corves amb un òcul a sota. Una franja de perfils dentellats ressegueix al coronament i el frontó. Sis franges verticals neixen a la banda de rajoles i estan coronades per boles ornamentals, en el coronament. | 08053-12 | C. de Joaquim Borràs, 100 | 41.6296800,1.8585500 | 404921 | 4609291 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45109-foto-08053-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45109-foto-08053-12-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 45112 | Habitatge | https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatge-2 | XIX-XX | Casa i garatge annex, que fan cantonera entre el carrer de Joaquim Borràs i el carrer Camí del Puig. La casa és de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. És una construcció popular molt senzilla i sense cap element destacable. El garatge té la coberta inclinada en sentit al carrer del camí del Puig. La façana de llevant de la casa per damunt l'alçada del garatge hi ha tres arcades, separades per pilars de maons. Els paraments són de pedra vista. | 08053-15 | C. de Joaquim Borràs, 22 | 41.6288900,1.8619700 | 405205 | 4609199 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45112-foto-08053-15-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45112-foto-08053-15-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 45113 | Habitatge | https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatge-3 | XX | Casa entremitgeres amb façana al carrer de Joaquim Borràs de planta rectangular i que només consta de planta baixa. Destaca el coronament de la façana de formes ondulades amb una linea de dentellons resseguint l'ondulació de la façana. També destaquen les obertures que hi ha damunt cada finestra en forma de triangle de costats curvats. A la part central del capcer hi ha les inicials de l'antic propietari de la casa L ·M (Leandre Muntada). | 08053-16 | C. de Joaquim Borràs, 8 | 41.6287400,1.8626800 | 405264 | 4609182 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45113-foto-08053-16-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45113-foto-08053-16-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 45115 | Casa del carrer de la Bauma, 31 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-del-carrer-de-la-bauma-31 | XIX | Hi manca manteniment. | Habitatge entremitgeres de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos i coberta plana, amb terrat i badalot. El més destacable d'aquest edifici és la seva façana on es mostra un programa ornamental de tipus neoclàssic amb un predomini absolut per la simetria dels seus elements. Les obertures es disposen a partir de tres eixos de verticalitat ben simètrics. A la planta baixa la única discòrdia de la simetria és una porta lateral que dóna accés a les plantes superiors, diferenciant l'accés a l'establiment amb aparador lateral. En canvi a la primera i segona plantes, de factura idèntica, una llarga balconada recorre la façana on s'obren tres portes de llindes rectes profusament decorades amb motius vegetals. Les zones ocupades pels brancals estan decorades amb pilastres estriades i de capitells jònics. El suport de les balconades és de carteles en el primer pis i mènsules en el segon. La façana està delimitada lateralment per franges que van de baix a dalt amb una decoració a la separació entre planta baixa i primer pis i una altra sota el ràfec. Està coronada per una balustrada i un acroteri central amb decoració vegetal. | 08053-18 | C. de la Bauma, 31 | 41.6231300,1.8673200 | 405642 | 4608554 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45115-foto-08053-18-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45115-foto-08053-18-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45115-foto-08053-18-3.jpg | Legal | Neoclàssic|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 99|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 45116 | Fàbrica de la Bauma | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fabrica-de-la-bauma | MASATS, Joan (1987). Història de l'art tèxtil a Castellbell i el Vilar (3)., dins El Brogit, periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, núm. 84, p.10 i 11. Ed. El Brogit. Abril MASATS, Joan (1987). Història de l'art tèxtil a Castellbell i el Vilar (4). Les comunicacions, les fàbriques i els habitatges, dins El Brogit, periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, núm. 85, p.11 i 12. Ed. El Brogit. Maig MASATS, Joan (1987). Història de l'art tèxtil a Castellbell i el Vilar (V), dins El Brogit, periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, núm. 86, pp.9 i 10. Ed. El Brogit. Juny MASATS, Joan (1987). Història de l'art tèxtil a Castellbell i el Vilar (VI), dins El Brogit, periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, núm. 87-88, pp.23 a 26. Ed. El Brogit. Juliol-agost MASATS, Joan (1987). Història de l'art tèxtil a Castellbell i el Vilar (VIII). Les associacions obreres, dins El Brogit, periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, núm. 92, pp.23 a 26. Ed. El Brogit. Desembre. VALLS i PUEYO, Joan (2004). Les llibretes del mas Puig del Vilar. Dietaris de pagès a Castellbell i el Vilar (segles XIX-XX), A Temes històrics, vol. II. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. SERRA, Rosa (2000). Les colònies tèxtils a Catalunya; dins Patrimoni artístic de la Catalunya central; 8; Manresa: Fundació Caixa Manresa; Angle, pp.310. | XIX | La Bauma és un nucli fabril construït a la llera dreta del riu Llobregat, per tal d'aprofitar-ne l'aigua com a motor de la maquinària. La seva construcció configurarà el creixement del barri al que donarà nom. La peculiaritat d'aquest conjunt és que a excepció de l'església, construïda l'any 1908, la resta d'elements es troben a la riba oposada del Llobregat i separats del barri per un pont que quedava tancat. Els elements que configuren aquest conjunt són les diferents naus industrials, la torre modernista, el canal, la xemeneia, el pont, els edificis d'habitatges de la part nord. | 08053-19 | C. de la Bauma, 35 | L'arribada del ferrocarril l'any 1859, provocà l'establiment d' indústries en un territori, fins aleshores, eminentment agrícola. Els fabricants Narcís Roca, de Sabadell, i Francesc Llubià, de Barcelona, van associar-se per aixecar una fàbrica a Castellbell i el Vilar. Compraren les terres als amos de la masia dels Abadals. L'any 1862 les fàbriques de la Bauma ja funcionaven i l'any següent pagaven la contribució industrial a l'Ajuntament quatre raons socials: Narcís Roca i Companyia, que regentava una fàbrica de filats i teixits de cotó, amb 40 telers mecànics, moguts per aigua; Roca i Ballbé tenia una fàbrica de filats i teixits de cotó, amb 7 màquines de filar de 1.260 fusos i 3 cardes, tot mogut per aigua o vapor; Carles Sala i Companyia regentava una fàbrica de filats i teixits de cotó, amb 12 màquines de filar, de 2.880 fusos i 8 cardes, tot mogut per aigua o vapor, i Francesc Llubià era el propietari d'una fàbrica de filats i teixits de cotó, amb 6 cardes i 3.100 fusos, tot mogut per aigua. Aviat tingueren problemes, especialment per la manca de matèria primera, el cotó, ja que majoritàriament era importat d'Amèrica i el seu comerç s'estroncà arran de la Guerra de Secessió dels anys 1861-1865. La fesomia de les dues fàbriques era perfectament visible des del barri de la Bauma per la seva diferent alçada, la de la dreta amb tres plantes i més propera al carrer del Rec era la del fabricant Roca, i la de l'esquerra, un pis més alta, és a dir amb quatre enormes plantes, era la del Llubià que, un cop passà a mans de Joan Vial tindria annexada la torre modernista que hi va fer construir. Les fàbriques passaren per diferents mans, dels fundadors Roca i Llubià a Joan Güell i el seu fill Eusebi, que ho vengué el 1892 als germans Jaume i Tomàs Dalmau Toldrà. El 1896 comprà la fàbrica el barceloní Joan Vial i Solsona. La partida de terra que hi havia a l'altra banda del riu, anomenada la partida de Merà, era una propietat de Salvador Simó i Cascante, un veí de Monistrol de Montserrat que va vendre-la, el 25 d'octubre de 1858, al seu germà Francesc, aleshores veí de Terrassa, el qual va decidir parcel·lar la seva propietat. L'any 1898 passà a mans de Francesc Buguñà i Viladoms, que era l'amo del mas Abadals. Al costat de la peça de terra de Merà hi havia una altra gran propietat, que conformava les terres de la banda més propera a la llera del riu Llobregat, que eren conegudes com la partida anomenada Bauma o Maimó. La senyora Justa Cascante i Salvadó, quan residia a la vila de Ripoll, va vendre-la, el 30 de desembre de 1908, al citat Francesc Buguñà i Viladoms. Sabem que les vint-i-dues parcel·les de terra de la partida de Merà, que permetrien la construcció de les cases que donaren forma al barri de la Bauma, foren adquirides pels seus compradors entre els anys 1862 i 1877, edificant-se les cases tot seguit. Al capdamunt del turó del Mas, a la partida de terra anomenada dels Angles, que en part era una propietat del mas dels Abadals, s'hi van construir les Galeries, com a residència per les famílies obreres. En un primer moment foren 10 vivendes que constaven de baixos i dos pisos amb una sola escala d'accés i que estaven acabades l'any 1862. Segons veiem en un gravat de l'any 1871 encara no hi havia les galeries, que foren construïdes posteriorment i l'any 1908 van fer-hi uns pisos nous als extrems del bloc. Per a la subsistència dels seus estadants, hi havia els galliners al costat del camí d'accés a la fàbrica. També hi havia el bloc de pisos del Rec, construït a la vora del canal, al qual si arribava mitjançant el camí que passa pel darrera de la indústria que va cap el canal i la turbina. Els pisos del Rec es composaven d'una cuina-menjador, quatre cambres i la galeria. | 41.6242800,1.8662600 | 405555 | 4608683 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45116-foto-08053-19-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45116-foto-08053-19-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | L'empresa Manufactures Textiles, MATSA, va ser fundada l'any 1951, i funciona a Castellbell i el Vilar des de 1997. És una fàbrica de cintes elàstiques instal·lada al carrer de la Bauma, núm. 35, ocupant els 10.000 metres quadrats de les naus de l'antiga fàbrica tèxtil, disposant les seves oficines en la Torre de l'Amo | 98 | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 45119 | El Puig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-puig-1 | FRONTERA, Genís i DEVANT, Jèssica (2004). Castellbell i el Vilar. Història i memòria gràfica. Castrellbell i el Vilar: El Brogit. VALLS i PUEYO, Joan (1993). El mas Llopart (després Ferran) i el mas Ferran (després Puig del Vilar); dins El Brogit, 159 setembre de 1993, pp. 8-9. VALLS i PUEYO, Joan (2004). Les llibretes del mas Puig del Vilar. Dietaris de pagès a Castellbell i el Vilar (segles XIX-XX), ATemes històrics, vol. II. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. VALLS i PUEYO, Joan (2015).El Puig del Vilar. Vuit segles d'història mirant a Montserrat (Castellbell i el Vilar, segles XIII-XXI). Castellbell i el Vilar: Zenobita edicions. | XIII-XXI | El Puig del Vilar es troba ubicat a l'extrem sud-occidental d'un un serrat rocós que s'estén com una llengua fins a l'església de Santa Maria, a l'extrem nord-occidental d'aquest. El punt més baix del vessant septentrional d'aquest serrat és el torrent anomenat, rasot del Puig, que desemboca al Llobregat. Pel costat meridional, les antigues feixes de vinya que arribaven al riu, són avui el Borràs, amb la fàbrica inclosa. Es tracta d'un mas clos, de planta rectangular, construït damunt de la cinglera. És de planta rectangular, dividit en planta baixa, pis i golfes practicables. La coberta és a dues aigües, en teula àrab, molt ample amb el carener de la façana, orientada a migdia. La construcció d'una torreta al damunt en distorsiona la imatge i sembla que adopti el tipus de coberta basilical. El parament és de pedres de mides diverses unides amb morter, amb pedra ben escairada a les cantoneres per tal de reforçar i embellir la construcció. La façana orientada al sud és la principal i conté un portal amb brancals i dovelles de pedra que ha quedat protegida per una ampliació posterior de la casa, amb dues ales laterals i galeries obertes per ambdós costats (la galeria orientada al sud va ser tapiada posteriorment). Quan l'any 2005 es va restaurar la casa, amb el repicat de la façana van aparèixer els arcs. Es va optar per deixar-los vistos. Les finestres de la façana principal mostren brancals i llindes de pedra ben treballada, sense motllures. Es conserva una part de l'era, de pedra, a la part posterior de la casa, (tot i que ha estat remodelada), així com un pou amb el safareig que aprofitaven l'aigua de pluja. L' edifici ubicat a l'altre costat de l'era, ara rehabilitat com a habitatge per a la família, era l'antic trull, que es va desmuntar i col·locar damunt d'una solera de maons a l'actual entrada principal. Els antics cellers, són a la planta baixa, majoritàriament excavats a la roca, amb volta de canó. Vàries sales acullen el museu que la família ha obert al públic amb tot els estris conservats durant segles pels habitants del mas. A l'exterior, davant de la façana orientada al sud, hi ha tot un seguit d'annexos que havien estat emprats com a corts i per a fer el vi. Un total de 14 cups o tines, majoritàriament conservats i restaurats (una de les tines s'ha rehabilitat com escala de cargol per accedir a la planta inferior). D'altres tenen un vidre al damunt i d'altres s'han tapat amb un parquet de fusta per aprofitar l'espai com a sala de recepcions. | 08053-22 | El Vilar | La denominació del Puig es deu a la signatura dels capítols matrimonials, el dia 17 d'abril de 1598 entre la Margarida, vídua de Salvador Ferran, del mas Ferran del Vilar i Magí Puig de Castellbell, propietaris del mas Puig del Llor, el futur Prat, de Sant Cristòfol. Així el cognom Ferran passa per la successió dels portadors del cognom Puig durant quatre segles. El primer personatge amb el cognom Ferran, abans de que passi a anomenar-se Puig, és Pericó i el seu pare Pere, que el dia 28 d'abril de 1245 declara davant del notari de Manresa que tenia un deute de 30 sous amb Ferrer Om, de la mateixa ciutat, per una terra que aquest Pericó conreava, situada al costat del molí de Sibil·la de Castellet. L'any 1598, Margarida, vídua de Salvador Ferran, es casa amb Magí Puig, originària del mas Prat, de Sant Cristòfol. Es produeix un canvi en la nissaga dels Ferran als Puig. L'any 1727, Josep Puig declara ser propietari '...de tot aquell mas vulgarment dit lo mas Ferran'. L'any 1745 ja s'esmenta com a Puig. | 41.6330100,1.8634000 | 405330 | 4609655 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45119-foto-08053-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45119-foto-08053-22-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45119-foto-08053-22-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Medieval|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | L'any 1838, Joan Puig i Camprubí comença a escriure en unes llibretes totes les compres, vendes i altres fets que tindran a veure amb el mas. En morir, l'any 1890, ho continuarà el seu fill, Josep Puig Casajuana fins al 1909. Aquestes anotacions fetes en llibretes, han estat transcrites per l'historiador i arxiver Joan Valls i Pueyo, i publicades per l'Ajuntament de Castellbell i El Vilar. Algunes de les aportacions més importants són els de caire demogràfic, com els naixements i les defuncions, o casaments. També proporcionen llistats de la composició dels diversos ajuntaments de l'època, les diferents collites efectuades a la seva heretat, el tipus de conreu (ordi, civada, faves, favons, besses i guixes), el nom dels diferents camps, amb la qual cosa ha permés recuperar un gran nombre de topònims. També es tracta la matança del porc i s'esmenten els diferents forns de calç i d'obra que tenien a la propietat. Sabem que tenien un forn d'obra al Pla de l'abeurador i un forn de calç al costat del riu Llobregat. I es poden llegir la part que es quedaven els parcers que fornaven i la part que es quedava el propietari. S'anoten també les diferents obres de reforma i d'engrandiment de la masia que es fan durant aquests anys. Crida l'atenció una data de l'any 1877 en que els amos del mas Puig permeten que s'arrenqui l'alzina més gran de la propietat coneguda amb el nom de 'l'alsina del Manrresà', del qual els llenyataires en van treure 50 quintals de llenya, o el 1908 en que els carboners de Marganell, coneguts com els Gasparons, van fer 45 càrregues de carbó aprofitant la fusta d'alzines i roures vells. L'any 1882, Joan Puig instal·la una premsa amb el seu fill Josep i el net Valentí, amb 'el caragol, ÿ gàbia, ÿ muntans, ÿ demés ferros, algun nos a serbit un fuste de Manresa, que se anomena lo Cañis, ÿ premsa xica per escorra lo most, tot jun 120 duros'. | 94|119|85|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 45120 | Santa Maria del Vilar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-del-vilar | BROSSA VILA, Carme (1998). El llegat històric d'un poble: Castellbell i el Vilar. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. VALLS i PUEYO, Joan (2004). Les llibretes del mas Puig del Vilar. Dietaris de pagès a Castellbell i el Vilar (segles XIX-XX), A Temes històrics, vol. II. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. | XVIII-XXI | Església parroquial aixecada a l'extrem nord occidental d'un serrat rocós que s'estén des del turó del Vilar fins als peus del turó del Puig. La masia del Puig, tanca per aquest costat els límits sud orientals del veïnat del Vilar. L'edifici actual es construeix a finals del XVIII, probablement damunt de l'antiga església romànica. És de planta rectangular amb un única nau central amb l'absis orientat a llevant i amb quatre capelles laterals per banda. La coberta és a dues aigües, amb volta de totxo, reforçada per cinc arcs faixons que es recolzen sobre quatre pilastres, que defineixen les capelles laterals. Per sota les finestres, una motllura de guix recorre tota la nau, que es completa amb sis motllures més adossades al sostre. Al costat oest hi ha la capella fonda i a l'oposat la sagristia. Les capelles del costat meridional estan ocupades seguint l'ordre des de l'entrada a l'església per un Sant Crist a la primera, seguida de la dedicada a Sant Sebastià, Sant Abdon i Sant Antoni Maria Claret. A continuació la capelleta dedicada a la Mare de Déu, amb la decoració pictòrica signada amb les inicials 'scq' i finalment una dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. Pel costat septentrional, des del portal fins a l'absis, hi ha un altar dedicat a la Mare de Déu i un segon al Sagrat Cor. A continuació una Pietat, pintada al fresc per Antonio Luque Chacón el 4 d'abril de 2001. Finalment, un altar dedicat a Santa Cecília ofert per l'Orfeó 'La Formiga' de Castellbell i el Vilar, obra del cantaire Rogeli Guix el 23 de novembre de 1967. Darrera l'altar, hi ha un retaule de marbre format per dues columnes per banda recolzades damunt d'un pilar. Al centre de cada columna hi ha les imatges de Sant Isidre (dreta) amb la rella a la mà i Sant Antoni de Pàdua (esquerra). Al centre, una fornícula amb la Mare de Déu i als seus peus uns àngels. Per sobre, un relleu de Sant Jaume a cavall. Els paraments externs són de maçoneria, de pedres rejuntades amb morter. A la part superior del mur de la nau hi ha 10 finestres tapiades. Les obertures restants són de petites dimensions, amb llindes de pedra i estructura quadrada a excepció de la portalada d'entrada que té un arc escarser o rebaixat sostingut per brancals de pedra picada. Al damunt, per sota el carener, hi ha un ull de bou. La façana té una composició simètrica amb una creu de ferro al damunt del carener, perpendicular a la façana. Les pedres cantoneres estan ben retallades. A la banda esquerra, el basament de la cantonera ha estat refet ja que la pedra sorrenca es va erosionant amb el temps. S'hi poden llegir les inicials 'J.S', tal vegada la signatura del picapedrer que les va tallar. A una alçada de tres metres aproximadament una de les pedres porta la data ben gravada i rebaixada en la pedra de '1793'. A la clau de l'arc, de la portalada principal, hi ha la data gravada en xifres romanes de 'MDCCXCIII' (1793), i una creu sobre pilar al damunt mateix. A sota de la mateixa clau, s'hi va gravar l'any 1888, en acord amb una ampliació. El campanar, de caràcter eclèctic amb regust modernista i historicista, és de planta quadrada i es troba situat a la façana meridional del temple fent angle al sud-oest del frontis encarat a ponent. Mesura 24,75 metres d'alçada. Té un primer cos alt de planta quadrada que mesura 3,64 metres de costat, amb els caires ressaltats com si es tractés de lesenes cantoneres a partir d'un terç de la seva alçada. El segueix un segon tram, no tan alt, amb els caires aixamfranats i grans òculs, de marc blanquinós, a cada costat. El tercer tram és on s'allotja la cel·la amb un ample cloquer en arc de mig punt a cada cara. Està coronat per una cornisa sobre caps de biga i per un terrat amb barana de merlets. Els murs estan fets amb maó vist i destaquen unes motllures amb permòdols i un fris d'arquets cecs. A la base del primer cos, hi ha una balconada de balustres de pedra blanca amb un portal en arc de mig punt. Les campanes es diuen Maria i Sebastiana. | 08053-23 | El Vilar | L'edifici actual data de finals del segle XVIII, malgrat ja es troba citat en documents als anys 1047, 1057 i 1249. De l'església primitiva, d'estil romànic no en queda res. Durant el segle XIII degué tenir la categoria de parròquia. De l'any 1685, l'església només tindrà la categoria de sufragània. Mentre que al 1859 fou feta definitivament parròquia. L'any 1780 s'hauria iniciat la seva construcció amb ampliacions realitzades l'any 1793 i 1888 'Lo dia 24 de Jane de lo añ 1888, se an posadas las dos piques de pndra aÿgua baneÿta en la ysglesia de Santa Maria del Vila, en tems de molt fret '. Aquesta darrera se sap que es va dur a terme sobre l'antic cementiri que ja havia estat traslladat. Més endavant s'hi va afegir, per la banda oest, la nau coneguda amb el nom de capella fonda, que a les llibretes del Puig es diu el següent: 'Lo dia de San Roch de lo añ 1889 se ha banaÿt la Capella fonda de la Ysglesia del Vilá, banaitla per fora ÿ per dins las parets ab un salpase de ÿsop, ÿ quan fou banaÿda, ÿ portaran lo Santisim Sagrament, ÿ feran una profeso boltan lo serrat del Genobes, que aÿ abia 3 Coblas de Musics, mes de 30 entra tots, abeni molta asistencia de athas, aberi los coros de las fabricas ab sas bandera, ÿ portan lo bon Jesus a sóta talam; desde dit dia está lo Santisim en ditxa Capella, ÿ al cor de Jesús, ÿ alta nou, ÿ las llantias nobas ÿ la trona noba ÿ posada de aon esta ara, que antes era a sota la Campaneta, que li diuen la Cora; en dit añ se a endradit la Ysglesia, ÿ se an fet los nixos del Samentiri, tot nou,, ab lo cobert de teulas, ÿ per dit dia aÿague la aistensia de 14 Saserdots a la ÿsglesia ÿ Rectoria ab sun sermó. El mes d'abril de 1894 es fa daurar l'Altar Major, la porta de la Sagristia i 'la del rotllo nobas, y la brandilla del presbeteri y la del cor, y badrieras, tot nou, y lo añ 1895 se ha pintat tota la ylesia y daurat tots lo altans nous'. El campanar adossat al costat dret de la façana principal va ser construït l'any 1910 per l'arquitecte manresà, Ignasi Oms Ponsa (Manresa 25 de gener de 1863 - Barcelona, 21 de juliol de 1914). La família Puig, l'any 1899 van cedir la pedra necessària per fer la base del campanar, que va ser extreta del coll de les Tallades, i la van treballar 'el Palete Isidro y son cuñat', que començaren l'obra el dia 13 de maig. Adossada a l'església, per darrera el campanar, hi ha la rectoria, que va ser utilitzada com escola durant anys i actualment és un habitatge privat. Per tal de finançar la última restauració, es va vendre la rectoria i l'hort. Durant els anys 1998 fins el 2006, es va anar restaurant per fases mercès a les donacions dels feligresos de la parròquia i Antonio Luque Chachón (nascut el 1942). El rector que va ocupar la parròquia durant les obres en aquest va ser mossèn Àngel Salada Viñas. | 41.6336800,1.8605400 | 405093 | 4609732 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45120-foto-08053-23-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45120-foto-08053-23-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45120-foto-08053-23-3.jpg | Legal | Contemporani|Modernisme|Barroc|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98|105|96|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 45122 | Edifici de les turbines del Borràs i canal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-de-les-turbines-del-borras-i-canal | GARZÓN i MANZANO Montserrat (1987). Història de la fàbrica de la colònia Borràs de Castellbell i el Vilar. Castellbell i el Vilar. MASATS i LLOVER, Joan (1997). Història de la indústria tèxtil a Castellbell i el Vilar. Castellbell i el Vilar: el Brogit. SERRA, Rosa (2000). Les colònies tèxtils a Catalunya. Manresa: Fundació Caixa Manresa; Angle. (Patrimoni artístic de la Catalunya central; 8). | XIX | L'edifici de les turbines és el lloc on hi ha la maquinària per produir l'electricitat motriu de tota la fàbrica. Un cop aturada la fàbrica produeix energia elèctrica que es ven a la companyia. Funciona amb una concessió a part. Però a part de l'edifici que es trobava separat de la nau principal, tot i que ara hi ha continuïtat arquitectònica, funciona gràcies al canal, que recull, en una resclosa situada més amunt del riu, l'aigua que fa funcionar les turbines. L'aigua del canal entra per l'extrem de ponent es fica sota el nivell d'ús fins a les turbines i retorna la riu immediatament després. | 08053-25 | C. de Joaquim Borràs 37 - 53 | La colònia industrial Borràs se situà a l'actual nucli de Castellbell i el Vilar. Consistia en un conjunt d'edificacions creades al voltant de la fàbrica tèxtil. Les construccions més importants i que avui dia encara resten són: la pròpia fàbrica, la Torre de l'Amo, els habitatges dels treballadors, la masoveria, la resclosa amb el canal i el Casino Borràs. El senyor Oleguer Borràs i Castelltort, natural d'Igualada, es traslladà a Manresa, on es casà amb Ignàsia Pons, filla d'un veler. Aquesta família creà una societat que inicialment començà la seva activitat industrial a Sant Joan de Vilatorrada, per traslladar després la maquinària a les noves naus aixecades al terme de Castellbell i el Vilar. Els edificis per a dues fàbriques s'aixecaren a tocar del riu Llobregat, en terres de les masies del Genovès i del Puig i a les darreries del 1876 eren gairebé acabades, així com els habitatges per als obrers. El 18 d'abril de 1877 la primera fàbrica s'arrendà a Josep Salgot i la segona, tres mesos més tard, als germans Frederic i Jaume Ricart, fabricants de Barcelona. Més amunt de les fàbriques hi passava un camí veïnal, que anava des de la carretera de l'estació del Nord a Montserrat, el qual fou arranjat fins aproximadament la Casa Cremada, transformant-lo en camí de carro. Més endavant fou convertit en carretera, a l'entorn de l'any 1881, fins que amb el Pont Nou del Burés s'aconseguí una millor comunicació amb la ciutat de Manresa. Als seus costats nasqué el barri, construint-se originalment dos grups de cases, de 24 pisos cadascun, corresponents a cadascuna de les fàbriques, separats per un espai d'accés al camí que baixava cap a les fàbriques, que tenia una font adossada a cada paret. Anys més tard es tancà aquell accés, que fou ocupat per una botiga i una fonda, que és l'actual botiga del Riera. Sabem que l'any 1900 ja hi havia edificada la casa del Cap, més endavant coneguda com la Torre de l'amo del Borràs, on aquests hi passaven temporades. Amb el temps, hi fou instal·lat un col·legi de monges. Alguns particulars començaren a construir les seves cases a l'altra banda del camí, amb la particularitat de que algunes foren construïdes tan arran de camí, que només deixaren un espai de sis metres per la carretera. Calgué l'aplicació de la normativa de la Diputació que obligava un espai de dotze metres, per fer que fossin enderrocades l'any 1937. No trigà en instal·lar-s'hi un forn de pa i les tavernes de cal Brunet i cal Botero. No fou fins a l'any 1922 que fou inaugurat el Casino del Borràs. La fàbrica, que des de l'any 1935 s'anomenava Manufactures Borràs SA, comptava amb 18.000 fusos de filats i amb 150 telers l'any 1955, tot plegat amb una plantilla de 500 treballadors. La fàbrica estava dividida en quatres seccions: la secció de Filatura, amb trinxadores, batans, cardes, manuars, pentinadores i metxeres; la secció d'Acabats, amb màquines dedicades a la preparació del fil, contínues de torçar, dobladores de fil, cabdelladores dobles de teler, màquines de gasejar fil i enconadores; la secció de Teixits, amb encarretadores, ordidors mecànics i de faixa, màquines de bitlles, encoladores i telers; finalment, la secció de Serveis Auxiliars, amb els diversos tallers, mecànic, fusteria, eletricistes, pintura i laboratoris. Com diu Montserrat Garzón, l'any 1967 la fàbrica fou comprada per Enric Carrera i Ochoa, un industrial oriünd de Vilassar de Mar, i l'any 1985 es fusionaren les indústries de Manufactures Borràs SA i Torçats Ibèrics, adoptant el nom de Torçats Ibèrics SA. | 41.6283100,1.8592300 | 404976 | 4609138 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45122-foto-08053-25-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45122-foto-08053-25-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | L'interès de l'edifici es perd si no s'adjunta el canal, ja que formen part del mateix sistema de producció. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 45124 | Castell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell | <p>BRAMON, Dolors (2000). De quan érem o no musulmans. Textos del 713 al 1010 (Continuació de l'obra de J. M. Millàs i VAllicrosa). Pàgs. 279 a 282. Ed. Eumo. Vic F. de, A. (1976). Castellbell. Municipi de Castellbell i el Vilar. Vol. V, pàgs. 730 - 736. Ed. Rafael Dalmau, Editor. Barcelona FRONTERA, Genís i DEVANT, Jèssica (2004). Castellbell i el Vilar. Història i memòria gràfica. Castrellbell i el Vilar: El Brogit. VALLS i PUEYO, Joan (1993). El castell i el seu terme. Notícies històriques de Castellbell i El Vilar. Col·lecció L'Auca comentada, núm. 8. Ed. Col·lectiu El Brogit. VALLS i PUEYO, Joan (2003). Castelobello. De Viladoms a Vilamarics passant pel Vilar o els primers probladors amb nom conegut de Castellbell i el Vilar. Col·lecció Temes Històrics, núm. 1. Ed. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. VALLS i PUEYO, Joan (2011). Història de Castellbell i el Vilar, el mirador de Montserrat. Ed. Ajuntament de Castellbell i el Vilar VILLEGAS, Francesc (2003). Noves restauracions en el patrimoni arquitectònic medieval del Bages. Dins El Butlletí. Amics de l'art romànic del Bages. Ed. Amics de l'Art Romànic del Bages, núm. 133, setembre, pàg. 62-63. Manresa</p> | X-XIX | <p>El castell està fonamentat damunt d'un penya-segat de 219 metres per la part més septentrional i de 237 a migjorn, pròxim al veïnat del Burés, al municipi de Castellbell i el Vilar, on queda protegit de manera natural pel meandre que en aquest indret forma el riu Llobregat. És de planta poligonal amb dos cossos, sobreelevat en els extrems. Les cobertes són a doble vessant, amb els careners paral·lels a la façana principal, de teula àrab. La façana principal, orientada a migdia està protegida, a l'interior d'un pati. Al centre, hi ha un portal dovellat i al damunt, una finestra coronella. La resta dels murs presenten una sèrie de finestres, algunes geminades, fruit de les diferents reformes i ampliacions. A l'angle nord-occidental de la cinglera, que es correspon amb el puig més elevat, hi ha la torre. És de planta quadrada, amb merlets (4 x 3). Més al sud, hi ha la cisterna que recollia les aigües pluvials per abastir el castell i les restes de l'antiga capella de Sant Miquel. Els paraments són de grans carreus, en pedra de marès, amb poques obertures. A la darrera restauració es va realitzar un ascensor amb una passarel·la amb barana de forja, arrebossat de formigó que comunica amb una segona entrada, també dovellada que es troba a la façana del cos entremig, situat entre la torre i l'edifici que comunica amb el pati d'armes. Aquesta façana, presenta varies obertures consolidades durant la restauració, de petites dimensions, d'on destaquen les tres finestres amb columneta</p> | 08053-27 | A la riba dreta del Llobregat, dalt del turó del meandre. | <p>El primer document del castell data del 924. És una compra-venda d'un alou de Marganell que termeneja amb Castellbell 'de parte oriente in terminio de Catelobello, et de meridie in sumite Montse Serrado (...)'. En uns textos transcrits per Dolors Bramon, s'esmenta un personatge Bellido, i diu que hi havia un castrum Bellido/Bellid documentat a l'època, prop de Montserrat, per la qual cosa es relaciona amb el primer propietari conegut del castell. El castell també figura en el dot que aporta la comtessa Ermessenda de Carcassona, quan es casa amb Ramon Borrell, comte de Barcelona, de Girona i d'Osona-Manresa. Després de varis enfrontaments, la comtessa signa un conveni amb el seu fill Berenguer Ramon I a qui empenyora entre altres el castell. Més tard el trobem formant part del patrimoni dels vescomtes de Barcelona. La següent dada prové del 10 d'agost de 1062 quan Geribert Guitart promet fidelitat als comtes de Barcelona, comprometent-se a lliurar-los la potestat de diversos castells, entre ells el del Castellbell. El 1079 Guitard, (fill de Geribert) i Ramon Oliba, es diuen senyors de Castellbell. L'any 1111 Guillem Ramon de Castellvell i el seu germà Dorca en són els senyors eminents del castell, i el 1126 ho serà el seu successor, Guillem Ramon de Castellbell, hereu dels vescomtes de Barcelona. El castlà, que defensa el castell, Pere Bertran de Bell-lloc es va casar amb Sança de Sarroca, i dels seus nou fills, Guillem de Bell-lloc serà el successor el 1158. En morir passa a mans del germà, Bernat, que era també castlà del castell Nou de Barcelona. El seu segon fill, en Ramon, en seria el successor el 1202. Durant el s.XIII la jurisdicció del castell passa als Montcada, essent-ne feudatari Humbert de Rocafort. El 6 de març de 1369 Berenguer de Camp ven tots els seus drets sobre el castell a Jaumot Desfar, fill del conseller de l'infant Joan. L'11 de febrer de 1370 el donzell Lluís de Castellbell, fill del difunt castlà Ramon de Castellbell, ven també a en Desfar la seva castlania per 35.000 sous. Margarida Calvet, esposa d'en Desfar, pren possessió del castell el 30 de novembre de 1370. L'hereu és el seu fill Gabriel Desfar. El 17 de desembre de 1393 el rei hipoteca el castell a Berenguer de Cortilles, que l'any 1397 dóna possessió de la part de la jurisdicció que posseïa a Joan Despalau. Gabriel Desfar mor sense testar i sense successió. S'adjudica el castell a Joan Desfar i a Pere d'Esplugues (marit de la germana de Gabriel), però aquest últim li cedirà la seva part. Joan Desfar era casat amb Beatriu d'Altarriba, però quan aquesta mor, es torna a casar amb Violant de Copons. En el testament, Joan Desfar autoritza a Violant, a vendre el castells per pagar els deutes. Blai de Castellet ho compra, i al cap d'uns anys, en fa donació al seu fill Lluís de Castellet (1451). El 1453 Bernat de Sarroca el compra a Lluís de Castellet, amb tota la jurisdicció alta i baixa, civil i criminal. Bernat Sarroca testa nomenant hereva la seva filla Caterina que es casa amb Bartomeu Agustí de Maçanet. Amb la guerra civil i el primer alçament dels remences l'any 1462, el castell cau en mans d'en Joanot de Rajadell, que l'ocupa durant 3 anys fins que l'any 1468 Francesc de Gàver el recupera. Caterina i Bartomeu nomenen hereu al seu fill Miquel. A les acaballes de 1485, publica una crida on denuncia que els nous assaltants remences li roben els bens especificant que al castell hi havia 6 cambres ben proveïdes per fer-hi estada, la cuina, el rebost, els graners i els cellers i una casa de carnisseria i que a més van enderrocar la meitat de la torre de St. Miquel. A la seva mort passa a mans del tercer germà, Berenguer Maçanet Sarroca, que mor al 1530 per la pesta, essent usufructuària la seva esposa Elisabet Joana Marcel.</p> | 41.6424400,1.8582900 | 404918 | 4610708 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45124-foto-08053-27-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45124-foto-08053-27-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45124-foto-08053-27-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-25 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Durant el segle XVIII es restaura degut als estralls de la guerra dels Remences (1485), on se sap que van envair-lo de manera violenta i van arrencar i cremar quinze portes i enderrocar la meitat de la torre. L'any 1719, el propietari, segon marquès de Castellbell, Josep d'Amat i de Junyent va fer explotar la cisterna per tal de que els miquelets no se'l poguessin apropiar. (Cont. Història): Aquesta fineix per casar-se i llavors la propietat torna a canviar de mans, a favor de la neboda, Jerònima Dionisia Maçanet que en una concòrdia, el 1535, restitueix a la seva filla, Joana Girona Maçanet casada amb el barceloní Francesc Amat i Junyent. Aquí comença la llarga nissaga dels Amat. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||
| 45125 | Torre del Burés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-del-bures | BACHS i VALLS, Josep (1894). Historia de la fábrica de Castellbell, propiedad de don Esteban Burés. VALLS i PUEYO, Joan. La torre de l'amo del Burés. Inèdit | XIX | Torre situada dalt del turó que hi ha enfront el castell, a la riba dreta del Llobregat. Es tracta d'una construcció aïllada de planta quadrada, de 20 metres de costat, amb coberta a quatre aigües i un volum central que s'aixeca per sobre del cos principal en forma de torre, amb una coberta pròpia piramidal de quatre costats. Copiem un extracte de la descripció de la casa feta a la Historia de la fábrica de Castellbell, propiedad de don Esteban Burés, escrita l'any 1894 per Josep Bach i Valls: 'La torre mencionada tiene la forma cuadrada y mide 20 metros de largo por igual número de ancho y se compone de sotanos, bajos y primer piso y en el centro de ella se levanta un torreón compuesto de dos pisos. En los sótanos se halla la bodega y cuadra para caballerias. En los bajos se halla un hermoso vestíbulo en cuyas paredes se halla pintada una hermosa marina y unos paisajes imitados a los del país, debajo de cuyo pavimento se encuentra una grandiosa cisterna cuya agua fresca y cristalina se eleva hasta los lavabos del primer piso por medio de una bomba de mano. En los bajos además de la habitación del guardian D. Magin Picañol se encuentra una espaciosa sala de descanso lujosamente amueblada y decorada, en uno de sus estremos se halla un hermoso piano encima del cual y para adorno se hallan disecados un buho un gato montés y un muchuelo, todo cazado en el vedado descrito anteriormente. También se halla la sala comedor, la cocina y la despensa. Frente a la puerta de entrada se encuentra una hermosa escalinata que conduce al primer piso en cuyo interior se encuentran los dormitorios; y por la parte exterior se encuentra una espaciosa galeria que circuye todo el rededor de la torre. También existe un saloncito para despacho (...) En el primer piso del torreon se encuentra un hermoso oratorio y los dormitorios de los criados; y en el segundo piso se halla una espaciosa sala con ventanas en todos los cuatro puntos cardinales, la cual a mas de servir de mirador, se halla en el centro una mesa de billar para diversión de los visitantes.' | 08053-28 | Raval del Jordi | Esteve Burés i Arderiu, el constructor de la fàbrica del Burés, veient l'afició per la caça del seu fill Francesc Burés i Borràs, comprà l'any 1889 als amos del Ferran una peça de quaranta quarteres, composta de bosc i vinya, per a construir en ella un gran vedat de caça. Al capdamunt del turó hi va fer edificar una torre. | 41.6469000,1.8546700 | 404623 | 4611207 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45125-foto-08053-28-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45125-foto-08053-28-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45125-foto-08053-28-3.jpg | Legal | Contemporani|Eclecticisme | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Tota la finca està envoltada per un mur de 2'5 metres d'alçada que delimita la propietat i el vedat particular de cacera. | 98|102 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 45126 | Sant Jaume de Castellbell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-jaume-de-castellbell | AINAUD, Joan (1948). Notas sobre iglesias prerrománicas; dins Anales y boletín de los museus de arte de Barcelona, vol. VII, 3-4, pàg. 314. BARRAL i ALTET, Xavier (1981). L'art pre-romànic a Catalunya. Segles IX-X. Barcelona: Edicions 62, pàg. 280. BASSA i ARMENGOL, M. (1935). Capella de Sant Jaume a Castellbell i Vilar; dins Amics de l'Art Vell. Memòria de l'obra realitzada des de la seva fundació 1929-1935, pàg. 60. BROSSA VILA, Carme (1998). El llegat històric d'un poble: Castellbell i el Vilar. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. ENRICH i VILADOMS, Montserrat (1984). El poble de Sant Cristòfol. Pàgs. 61-66. Col·lecció L'Auca Comentada, núm. 3. Ed. El Brogit ENRICH i VILADOMS, Montserrat (2011). El poble de Sant Cristòfol. El cor del poble. Els últims 25 anys a Sant Cristòfol. Ed. Sant Cristòfol Books. JUNYENT, F.; MAZCUÑAN, A.; BENET, A. et aliï (1984). Sant Jaume de Marganell, dins Catalunya Romànica. Vol. XI. Pàg. 178. Ed. Fundació Enciclopèdia Catalana. PLADEVALL, Antoni (1976). Capelles i santuaris del bisbat de Vic. Sant Jaume de Marganell; dins Full Diocesà, núm. 3410, Vic. | XII | Fou restaurada l'any 1957 | Ermita romànica situada a la riba dreta de la riera de Marganell, en un pla de la vall orientada al nord-oest del municipi, en un trencall a mà dreta de la carretera que mena al nucli de Sant Cristòfol de Castellbell. Consta d'una única nau rectangular amb volta de canó, rematada per un absis a llevant, semicircular i cobert per un quart d'esfera i una teulada de lloses de pedra. Els murs de pinyó a llevant i a ponent s'aixequen per sobre el nivell de la teulada. Dalt del cimal del primer s'alça una petita creu de pedra; mentre que en el segon hi trobem el campanar, de cadireta. | 08053-29 | Plana de Sant Jaume | La capella estava sota el domini del castell de Castellbell, al lloc anomenat de Marganell. Posteriorment el domini va passar a mans del monestir de Santa Cecília de Montserrat. El nom de Marganell ja surt citat des de l'any 924, i el seu territori sobrepassava els límits del terme del castell de Marro, seguint la vall de la riera de Marganell. La capella surt citada en un document de l'any 1104, on el 3 de gener, els propietaris Bernat Sunyer, la seva esposa Adelaidis fan donació de l'alou al monestir de Santa Cecília de Montserrat. De l'any 1599 hi ha un altre document on consten com administradors en Benet Carner i en Jaume Pujol. Dels anys 1674 i 1717 respectivament, als Manuals dels notaris de Monistrol se cita l'ermita de Sant Jaume i esglésies dels voltants, amb motiu de les visites efectuades pels monjos de Montserrat . L'any 1824, durant la restauració de l'església de Sant Esteve de Marganell, els feligresos assistiran a les misses de Sant Jaume de Castellbell. L'any 1855 i després de la desamortització eclesiàstica dependrà de l'església de Sant Cristòfol com a capella rural. L'any 1936, segons disposició testamentària de Joan Marcià Prat i Puig, descendent del poble, els membres de l'entitat Amics de l'Art Vell havien d'iniciar una restauració de l'ermita, que quedà aturada degut a l'inici de la Guerra Civil. Tan sols començar la guerra, el 20 de juliol de 1936 s'incendia l'edifici i es destrueix l'altar, ornamentacions un retaule de de l'any 1669, i una pintura a l'oli representant la fugida a Egipte. L'any 1957, s'inicien els treballs de restauració sota la direcció de l'arquitecte Alexandre Tintoré. Els treballs de restauració van consistir en consolidar la volta del portal de dovelles i l'arc interior; un dels pilars del campanar de cadireta. Es refà l'altar i es consoliden els murs interiors així com els seients disposats lateralment, que en aquest cas es deixen al mateix nivell, ja que abans de la crema estaven disposats en graó de manera a facilitar la separació entre homes i dones i quitxalla. Es van treure les diferents capes d'arrebossats dels murs i es va deixar la pedra vista. També es va arrencar l'enllosat modern recol·locant rajols adequats al tipus de construcció i es va rehabilitar la teulada substituint les teules trencades per altres d'antigues en bon estat. A l'exterior es va anivellar el terreny, es plantaren xiprers i s'enllosà el terra. S'inaugurà el 28 de setembre de 1958 i poc temps després va ser visitada pel bisbe de Vic. El 22 de novembre de 1959 s'hi col·locava una campana nova. L'any 2011 l'arquitecte Xavier de Bolós reforma l'altar. S'oficia el dia 22 de gener, Sant Vicenç i per la festa del patró, Sant Jaume, el dia 25 de juliol, on es canten els goigs a llaor del sant. També s'hi celebren casaments i comunions. | 41.6482700,1.8065000 | 400614 | 4611413 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45126-foto-08053-29-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45126-foto-08053-29-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45126-foto-08053-29-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Tot i que en part de la bibliografia s'anomena Sant Jaume de Marganell, el seu nom correcte és Sant Jaume de Castellbell.Al davant de la façana principal, hi ha un terra de lloses, moltes d'elles gravades en xifres romanes que devien permetre seguir un ordre determinat de col·locació. Durant el terraplenat de l'exterior es va localitzar els esquelets d'un adult i un adolescent. Varen ser dipositades en un sarcòfag de pedra, col·locat a l'interior de l'ermita, per damunt del portal d'accés.A la part baixa del retaule cremat hi havia una imatge de Sant Jaume matant moros encapçalat pel nom del seu antic propietari, Jaume Oller, 1873. Després la propietat va passar a mans de la família Monjonell-Prat i després de la seva mort ho va adquirir el senyor Juan Araquistain. | 92|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 45127 | Sant Vicenç de Castellbell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-vicenc-de-castellbell | BROSSA VILA, Carme (1998). El llegat històric d'un poble: Castellbell i el Vilar. Ed. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. DALMAU, Delfí (2004). Campanars del Bages. Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Ed. Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Manresa. DALMAU i ARGEMIR, Delfí (2014). El Patrimoni arquitectònic català. Campanars Parroquials de Torre de Catalunya, amb informació de les esglésies corresponents. Autoedició digital. FRONTERA, Genís i DEVANT, Jèssica (2004). Castellbell i el Vilar. Història i memòria gràfica. Castrellbell i el Vilar: El Brogit. VALLS i PUEYO, Joan (2011). Història de Castellbell i el Vilar, el mirador de Montserrat. Ed. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. | XVII-XIX | Església parroquial del segle XVII amb trets d'estil gòtic tarda, situada en una cinglera, per la banda de llevant del castell de Castellbell. L'edifici consta d'una nau rectangular, capçada per un absis poligonal. Té dues naus laterals afegides posteriorment, de dimensions més minses. La coberta de la nau està feta amb volta de canó protegida per una teulada de teula àrab de doble vessant, mentre que els dos cossos afegits són a un sol vessant. La volta interior queda reforçada per quatre arcs torals recolzats damunt d'unes mènsules. A la banda esquerra de la nau central de l'església hi ha un corredor estret, mentre que a la dreta hi ha dues capelles. El presbiteri està lleugerament enlairat, precedit per tres graons. El frontis està obert amb un portal i marc estret de carreus ben escairats en pedra de marès. Té un òcul a mitja alçada i queda coronat per una cornisa angular. Els murs són de pedra. Els carreus emprats per a la construcció de la nau principal són regulars, força ben escairats i sense cap mena d'ornamentació, mentre que als laterals, la pedra és més irregular. El campanar, de planta quadrada, és d'estil neoromànic. Està situat a la dreta del temple fent angle al sud-oest del frontis encarat a migdia. Mesura 24,75 metres d'alçada. Està construït amb pedra de marès, com la resta de l'edifici religiós. Presenta tres cossos resseguits per una sanefa volandera. Les cantoneres estan ben escairades amb carreus de mida mitjana a petita. El segon cos i el tercer és on s'allotja la cel·la amb un ample cloquer de mig punt a cada cara. Està coronat per una doble cornisa i una teulada piramidal, de teula àrab, amb una creu al capdamunt. | 08053-30 | Sant Vicenç de Castellbell | El primer document que parla de l'església de Sant Vicenç data de l'any 1154, i a finals de segle ja es troba esmentada com a parròquia. El 23 de febrer de 1279 Berenguer Prat, figura com a rector de l'església, en un codicil que redacta en nom de Guillem de Castellet, mort pel seu cunyat Humbert de Rocafort durant l'assalt del castell de Castellet. L'any 1886 l'amo de la fàbrica Burés fa construir el cementiri al davant de l'església i el panteó familiar. Aquest nou cementiri substituïa l'antic que estava a tocar de l'església. El senyor Burés també paga les obres de remodelació i ampliació de l'església. | 41.6418200,1.8616600 | 405198 | 4610635 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45127-foto-08053-30-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45127-foto-08053-30-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45127-foto-08053-30-3.jpg | Legal | Modern|Historicista|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | A la façana del frontispici a mà esquerra del portal es conserven les restes de dues mènsules que sostenien el sarcòfag funerari suposadament de Josep Amat i Planella, senyor de Castellbell, que fins l'any 1936 s'havia conservat intacte. Josep Amat va rebre el nomenament de marquès mitjançant una reial cèdula signada per la reina, el 7 de juliol de 1702, mentre Felip V guerrejava a Itàlia, just abans de començar la Guerra de Successió. | 94|116|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 45129 | Sant Cristòfol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-cristofol | BROSSA VILA, Carme (1998). El llegat històric d'un poble: Castellbell i el Vilar. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. COL·LECTIU el BROGIT (1980). L'art romànic en el nostre municipi (I); El Brogit, 10, novembre de 1980; pp. 1. COL·LECTIU el BROGIT (1981). Restauracions a Castellbell i el Vilar: L'església de Sant Cristòfol, un exemplar romànic peculiar, a Regió 7. 11 de juliol de 1981. ENRICH i VILADOMS, Montserrat (1984). El poble de Sant Cristòfol. Pàgs. 54-60. Col·lecció L'Auca Comentada, núm. 3. Ed. El Brogit ENRICH i VILADOMS, Montserrat (2011). El poble de Sant Cristòfol. El cor del poble. Els últims 25 anys a Sant Cristòfol. Ed. Sant Cristòfol Books. JUNYENT, F.; MAZCUÑAN, A.; BENET, A. et aliï (1984). Sant Cristòfol de Castellbell, dins Catalunya Romànica. Vol. XI. Pàg. 175 a177. Ed. Fundació Enciclopèdia Catalana. | XII | Església sufragània de la parroquial de Sant Vicenç situada al veïnat de Sant Cristòfol de Castellbell. Consta d'una sola nau de petites dimensions rematada vers tramuntana, per un absis semicircular, amb l'eix lleugerament desviat. La coberta de la nau està formada per un embigat de fusta sobre tres arcs diafragmes, de mig punt, que es distribueixen transversalment al llarg de la nau. Des del cor es pot observar una certa asimetria d'aquests elements. El cobriment exterior és de teula àrab a un sol vessant, mentre que l'absis està cobert amb volta de canó. Els murs laterals descarreguen en el rebaix de les dues arcades de mig punt; el de la dreta està construït a manera d'arcosoli. Ambdós podrien haver estat construïts posteriorment. En un d'ells sembla que més modernament s'hi va construir una portalada. La façana principal té una portalada de fusta, amb marxapeus de pedra i els carreus de pedra dels brancals ben escairats. Tot i que encara es pot endevinar la ubicació de la porta primitiva, rectangular, que es va tapiar. Per sobre de la portalada actual, hi ha un ull de bou, amb un vitrall senzill de motius geomètrics, que dona claror a l'interior. El cimal culmina amb un doble campanar de cadireta i un frontis senzill al damunt. A l'exterior, l'absis presenta arcuacions llombardes i lesenes, de dues arcuacions entre cada aparell de lesenes. Al centre de l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada rematada amb un arc de mig punt fet amb petites dovelles. L'aparell constructiu general de l'edifici està fet amb carreus de pedra disposats de manera ordenada. A l'interior, l'altar és de pedra. A mà dreta hi ha una petita capella amb la imatge de la Mare de Déu i a mà esquerra la imatge de Sant Cristòfol. | 08053-32 | Sant Cristòfol | Mentre que el castell anomenat Castelobello surt esmentat a la documentació l'any 924, l'església de Sant Cristòfol no se cita fins l'any 1294, com a església de Castellbell. Montserrat Enrich, en el seu llibre 'El poble de Sant Cristòfol', parla de que l'any 1114 ja existia com a parròquia de la diòcesis de Vic i que torna a sortir documentada l'any 1693 degut a unes obres que s'hi van dur a terme, perquè l'edifici estava en mal estat, tot i que no especifica quines. Existeix la possibilitat que fos en aquest moment quan s'allargués la nau uns quatre metres eixamplant els murs de 0,50 metres més amples que els primitius. Amb aquesta ampliació es construí un cor. També s'hauria construït el doble campanar de cadireta i tapiat el portal primitiu. A l'any 1952 novament es realitzen obres de rehabilitació, que consistiren en l'enrajolat del terra amb un mosaic obra de l'arquitecte del bisbat de Vic, sr. Pericas. També es va canviar l'altar de fusta que procedia de Montserrat i que s'hi havia col·locat vers els anys quaranta del segle XX. El pintor manresà, Josep Maria Rosell va enguixar i pintar el sostre de l'absis amb la figura de l'Esperit Sant. A l'altar Major hi havia una imatge de Sant Cristòfol i a les capelles laterals les imatges del Sagrat Cor i de la Immaculada Concepció. A banda i banda de l'altar les imatges de Sant Isidre i de la Mare de Déu de Fàtima. L'any 1977 comencen de nou les rehabilitacions i restauracions, que consistiren en el repicat dels murs laterals interiors i de l'absis deixant la pedra vista. L'any 1981 es va repicar tot el sostre deixant a la vista tres arcades transversals. La falsa volta de canó va ser substituïda per unes bigues col·locades horitzontalment, que deixaven imaginar la fesomia primitiva de l'edifici. L'abril de 1983 es procedí a destapar la resta de l'absis exterior que quedava tapat per una habitació de la rectoria i la sagristia. | 41.6386400,1.8185900 | 401606 | 4610330 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45129-foto-08053-32-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45129-foto-08053-32-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45129-foto-08053-32-3.jpg | Legal | Medieval|Romànic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Les claus es conserven en una casa propera a l'església. | 85|92 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 45130 | Aqüeducte del Santó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aqueducte-del-santo | BARTOLOMÉ, Florian (2002). Els ponts de Castellbell i El Vilar: El pont aqüeducte del Santó; dins El Brogit, Periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 256, abril de 2002, pp. 14. | XVIII-XIX | És una mostra dels recursos que la gent tenia per aconseguir aigua i transportar-la de vegades a molts quilòmetres de distància a través d'aqüeductes i galeries subterrànies. | Obra d'enginyeria civil que consisteix en un pont d'arcs aeris que travessa el rasot del Santó, visible per sota mateix de la carretera BV-1123, que va del Burés a Sant Cristòfol, al punt quilomètric 1,300. Aquest aqüeducte servia per transportar l'aigua des de la deu o font fins a un indret determinat de la propietat, a través d'un rec de superfície que enllaçava amb alguna galeria subterrània. Mesura una cinquantena de metres. Consisteix en uns pilars amb arcs de pedra que sobresurten de terra, que en arribar a la part més profunda del rasot augmenten d'un nivell fins que tornen a retrobar el nivell natural del terreny. La canal de circulació de l'aigua està realitzada amb maó molt gran, procedent del forn d'obra de la propietat i arrebossat per la part interior amb morter. Les vores estan arrodonides. | 08053-33 | Riera de Marganell | 41.6466400,1.8409100 | 403477 | 4611193 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45130-foto-08053-33-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45130-foto-08053-33-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45130-foto-08053-33-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | La resclosa estava construïda al mig de la riera de Marganell i a la cruïlla del camí de cal Pinsà, entre el rec i l'aqüeducte tenien una llargada d'uns 800 metres. | 98|94|119 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 45131 | Forn de calç modern del Castell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-modern-del-castell | FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. | XIX-XX | Aquest forn de factura més moderna al costat d'un de més antic estan situats en un indret de difícil accés. La vegetació arbòria i arbustiva que hi està creixent està accelerant la seva destrucció. | Forn de calç situat en el penjat de la via dels Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya. Per accedir-hi cal entrar pel voral de la carretera que surt de Castellbell i el Vilar en direcció a Manresa. En un revolt molt pronunciat, hi ha un tall realitzat a la muntanya durant la construcció de la carretera. Cal pujar per la tartera que s'hi ha originat. Mentre es puja es va trobant escòria procedent dels dos forns que es conserven en aquest indret. Un cop dalt, cal baixar per un calaix que fa la roca, entre la vegetació i resseguir-la fins a poder baixar. Allí, integrat completament a la roca hi ha el primer forn de calç, el més modern. És una estructura realitzada en pedra i maó parcialment arrebossada, de planta rectangular, amb els murs atalussats d'uns 6,00 metres d'alçada. La boca d'entrada a la cambra de cocció o fogaina està situada a la part frontal, arran de terra. L'interior està colgat de terra. | 08053-34 | El Castell | En aquest forn es feia calç hidràulica emprada pels paletes i va estar en funcionament fins a la dècada dels anys 1950. Fa uns anys es van voler enderrocar perquè per sota passa la línia del ferrocarril que va de Barcelona a Manresa. Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Es sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.6439400,1.8570100 | 404814 | 4610875 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45131-foto-08053-34-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45131-foto-08053-34-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Quan van fer el nou accés a la C-55 van estar a punt d'enderrocar-lo.En l'arrebossat de la part baixa de la porta d'accés hi ha varis grafitis mig esborrats amb noms i dates. | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 45133 | Forn de calç 2 del Grau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-2-del-grau | FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. | XIX-XX | Es tracta d'una estructura imponent, d'una gran bellesa i amb una tècnica constructiva. S'ha conservat fins els nostres dies, però cal en primer lloc i amb caire urgent, protegir la boca del pou per evitar que algú pugui caure al seu interior. | Forn de calç situat per sota del Grau, arran del camí de la Riereta que puja des del torrent de les Pasteres fins el mas. A la seva esquerra baixa el torrent que porta el nom de la propietat i que alimenta la riera de Rellinars al seu pas per Castellbell i el Vilar. Està excavat a l'interior d'un marge fet de pedra irregular, lligat amb argamassa, de sis metres d'alçada. És de planta circular i secció cònica, amb una entrada en planta rectangular i la volta de canó característica que comunica directament amb la boca del forn. A la part inferior, orientada al sud-est, hi ha l'accés a la cambra de combustió, de la qual es pot observar l'obertura esbiaixada amb una volta de canó, que mesura 3,10 metres (mur esquerre) i 2,00 metres (mur dret); l'entrada exterior mesura 2,10 metres mentre que la interior fa 1,38 metres. Els murs de l'estructura són de paredat antic fet a base de pedres força irregulars, a excepció de la volta de canó, unides amb morter i falcades amb pedruscall. El pou o xemeneia on es cou la pedra calcària està ubicat al fons. A tot el perímetre té una bancada de 50 centímetres d'amplada per 35 centímetres d'alçada aproximadament. Els murs d'aquest pou conserven les marques de l'escoda. Al fons es pot veure encara les empremtes deixades per la rubefacció. | 08053-36 | El Grau | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Es sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.6449600,1.8763500 | 406426 | 4610968 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45133-foto-08053-36-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45133-foto-08053-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45133-foto-08053-36-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | A mà esquerra de la boca, hi ha les restes d'una construcció circular amb un enderroc per la part davantera. Una excavació permetria esbrinar si es tracta d'una petita barraca per l'estada dels obrers o bé es tracta d'un petit forn més antic.Tota la part alta del turó és una pedrera de calç, que permetia carregar el forn amb facilitat. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 45134 | Forn de calç 1 del bosc Negre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-1-del-bosc-negre | FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. | XVIII-XIX | Malgrat l'olla es conserva en molt bon estat, el mur exterior va caient alhora que l'està engolint la vegetació. | Restes d'un forn de calç tipus discontinu o intermitent, situat a l'obaga del bosc Negre. Per accedir-hi cal arribar fins a la pedrera del Valent per camí forestal. Un cop allí neix un corriol que ressegueix per dins el bosc fins arribar al forn. Les restes consisteixen en un pou o olla de 4 metres de diàmetre per una fondària de 4 metres situat en un terreny amb pendent per tal de facilitar la feina i estalviar-se la construcció d'una rampa d'accés. Aquesta olla és lleugerament arrodonida a la base i afusada a les parets. Per la part exterior el mur de pedra està enderrocat. La caldera i el cendrer no es conserven o bé estan colgats de terra. La boca el forn, situada al nord-est està colgada. A tota la zona abunden els trossos de pedra calcària i el topònim indica que en aquest indret hi creixia un espès bosc, i per tant, la brancada és un element molt important pel funcionament del forn. | 08053-37 | Els Abadals | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Es sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.6360200,1.8458000 | 403868 | 4610009 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45134-foto-08053-37-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45134-foto-08053-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45134-foto-08053-37-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 45135 | Forn de calç 2 del bosc Negre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-2-del-bosc-negre | FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. | XVIII-XIX | A tota la zona abunden els trossos de pedra calcària i el topònim indica que en aquest indret hi creixia un espès bosc, i per tant, la brancada és un element molt important pel funcionament del forn. Ben aviat la vegetació engolirà les restes a penes visibles. | Restes d'un forn de calç situat a l'obaga del Bosc Negre, per sobre del marge del camí forestal, un cop passada la pedrera del Valent, un cop passat un revolt. S'identifica el marge perquè hi ha un seguit de rocs procedents de l'enderroc del mur exterior. Per veure l'olla, cal enfilar-se directament pel marge, pel costat dret d'un gran bloc de pedra i vorejar-lo decantant les branques. Les restes consisteixen en un pou o olla de 4 metres de diàmetre per una fondària de 3 metres. És del tipus discontinu o intermitent. Originàriament estava situat en un terreny amb pendent per tal de facilitar la feina i estalviar-se la construcció d'una rampa d'accés, però l'eixamplament del camí l'ha malmès en part. Aquesta olla és lleugerament arrodonida a la base i afusada a les parets. La caldera i el cendrer no es conserven o bé estan colgats de terra. La boca el forn, situada al nord-oest està enderrocada. | 08053-38 | Els Abadals | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Es sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.6350300,1.8439400 | 403712 | 4609901 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45135-foto-08053-38-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45135-foto-08053-38-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45135-foto-08053-38-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 94|98|119 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 45136 | Forn de calç de la roca Rodona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-de-la-roca-rodona | FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. | XVIII-XIX | Malgrat no conservar la porta ni part de la seva estructura exterior de pedra, l'olla és un testimoni del passat i d'un procés pre-industrial on la calç era un element molt important de supervivència de la gent que treballava al bosc. | Forn de calç situat al marge dret del camí que mena del Pinsà al turó del Marquès, just després de passar per davant de la roca Rodona. Per sota el torrent hi transcorre amb gran desnivell el torrent dels Abadals. És del tipus discontinu o intermitent. El forn està construït en una zona amb grans afloraments de pedra calcària. Les restes consisteixen en un pou o olla de 3,40 metres de fondària per 4 metres de diàmetre. Està construït aprofitant el fort pendent del terreny per tal de facilitar la feina i estalviar-se la construcció d'una rampa d'accés. L'olla és lleugerament arrodonida a la base i afusada a les parets. La caldera i el cendrer no es conserven o en tot cas estan colgats per la brancada i la terra que ha anat caient al seu interior. La boca estava orientada a l'oest. | 08053-39 | Camí del Burés al Pinsà | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Es sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.6401900,1.8458500 | 403879 | 4610472 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45136-foto-08053-39-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45136-foto-08053-39-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45136-foto-08053-39-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | A la dreta mateix de les restes s'han observat les restes de blocs de pedra calcària amb les marques del burí per a tallar la pedra. | 94|98|119 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 45137 | Els Abadals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-abadals | XVII-XX | Els Abadals és un conjunt arquitectònic situat a la falda de llevant del turó del bosc Negre aprop del riu Llobregat. Les terres del mas s'estenien des de l'anomenada partida dels Angles, enfront de la Bauma, fins al torrent que baixa de cal Pinsà, a l'indret on desguassa al riu Llobregat, i des de dit riu fins al cingle del Bellsolà i les terres del Morrolius. L'edifici principal és de planta rectangular i consta de planta baixa, pis i golfes. La coberta és a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal. La darrera reforma que s'hi va fer data de l'any 1863, segons consta a la llida de la porta principal. I la va fer Miquel Buguñà, com també consta. La façana està arrebossada, amb les obertures emmarcades amb carreus ben escairats i llindes rectes. En la planta pis amb dos balcons, amb barana de ferro. A les golfes amb quatre arcades. Al costat de la porta hi ha el brocal d'un pou. Tots els edificis formen un clos tancat amb tres obertures, dues amb barri i una tercera, que és l'accés principal dóna a l'era que és de grans pedres rectangulars. | 08053-40 | Turó del bosc Negre | El primer propietari que coneixem era Pere Abadals, que solucionava un deute de diners el gener de 1274. Cinc anys més tard, feia tractes sobre la compra de fusta amb Romeu Gibert, solucionava un deute de tres cents sous, per la compra de draps, amb el comerciant Berenguer Mir i, el dia 20 de febrer de 1280, actuava com a fiador, juntament amb Bernat Solà, de la Guàrdia de Montserrat, d'un deute que el cavaller Pere Gener tenia amb el manresà Berenguer Andreu. Pere Abadals estava casat amb Berenguera Brunet, i amb el seu fill Berenguer van reconèixer, el 9 de maig de 1280, un debitori de 35 sous amb el senyor Pere Graell, de Castellgalí, a qui havien comprat un ase. Es comprometeren a pagar-li aquells diners el dia de Nadal següent. La darrera notícia que tenim de Pere Abadals està datada el 15 de maig de 1281, quan, amb els seus conveïns Pere Puolar, Guillem Lanper i Pere Brunet, reconegueren tenir un deute de deu quarteres d'ordi amb Pere Roca. Altres notícies documentades daten de l'any 1328, quan els seus propietaris pagaven els delmes a Guillem de Cirera, que aleshores constava com a senyor del veí terme de Castellet, que era el nebot de Sibil·la de Castellet, castlana principal de Castellbell, i als castlans del castell de Castellbell, Ramon i Guillem de Castellbell: 'Mas Abadals dona a Castellet IIII quarteres i I sisena d avena per questa y XX sous, y dona tascha de tot lo mas la meytat a Castelet y la meytat als clastans. Ytem dona als clastans II quarteres y una sisena d avena per questa y X sous'. Per a seguir coneixent els noms dels propietaris d'aquest mas, cal llegir un document del 12 de juny de 1400, que parla de la venda d'un censal feta pel senyor del terme, Gabriel Desfar, i el síndic de Castellbell, Bernat Llopart, per comprar el feu que tenia el castlà Roger Despalau. En aquell document consta un tal Jaume Abadals, el qual reconeixia un deute de nou lliures, el 7 de març de 1401, amb Pere Coll, de Manresa, a qui havia comprat un mul de pèl castany. Aquell amo del mas Abadals també havia comprat dos bous a Pere Esteve, propietari del mas Esteve, de la parròquia de Sant Esteve de Marganell, segons un acte de debitori d'onze sous que van signar davant del notari el 24 d'abril de 1434. | 41.6350000,1.8500800 | 404223 | 4609891 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45137-foto-08053-40-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45137-foto-08053-40-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 119|98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 45138 | El Genovès | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-genoves | VALLS i PUEYO, Joan (2017). El mas Genovès. Inèdit. | XVII-XX | El Genovès, que antigament s'anomenava Trullàs o Trullars, està edificat a l'esquerra del camí que puja del Borràs cap al Vilar. L'aspecte actual és fruit d'afegir construccions adossades al cos original, que ha quedat amagat. Tot el conjunt està tancat per un clos i un barri. Una tina conservada es carrega des de l'exterior d'aquest recinte. | 08053-41 | El Borràs | Els primers documents on trobem el nom d'aquest mas són del segle XIII (1244 i 1247). El seu propietari era Guillem de Trullars. A finals del segle ja consten a la documentació, Romeu de Trullars i la seva muller Elisenda, citats el 22 de febrer de 1294, així com Agnès, germana de Romeu, casada amb un Pellicer del terme de Castellet de Bages. El 8 d'abril de 1339 van signar-se els capítols matrimonials de Ramon de Trullars, fill de Pere, del terme de Castellbell, i Guillemona de Comtals, que té més de 12 anys, filla de Berenguer de Comtals i de la difunta Romia, de la parròquia de Manresa. Els capítols els signen Bartomeu, abat del monestir de Santa Cecília de Montserrat, i Guillem Figuera, rector i notari públic de Sant Esteve de Marganell i de Santa Cecília de Montserrat, i Guillem de Trullars, germà de Ramon, també de Castellbell. L'any 1442 l'amo del mas Trullars, era Guillem Trullars. El veí mas Puig del Vilar, aleshores anomenat mas Ferran, era, l'any anterior, de Joan Ferran, àlies Trullàs. De moment, desconeixem el grau de parentiu entre ambdós personatges. L'1 de maig de 1508 el senyor del terme i del castell de Castellbell, Miquel de Maçanet, àlias Sarroca, va signar l'establiment del mas Trullars a Joan Vilardell. L'acte fou signat per Joan Sala, ciutadà de Manresa, 'per autoritat real notari public per tota la terra y señoria del señor rey de Aragó', a la rectoria de Sant Vicenç de Castellbell. A Joan Vilardell va succeir-lo la seva filla Magdalena Vilardell, casada amb Salvador Torrella, que el divendres dia 13 de febrer de 1534 van declarar-se propietaris del mas. El següent propietari fou Joan Ambròs, àlies Genovès, que declarà la propietat el 24 de novembre de 1597: 'ell dit confessant te y poseheix tot aquell mas vulgarment dit lo mas Trullas, alias Janoves, ab dos masos a ell units dit lo mas Puig Jussa y Subira, ab totes ses terres'. A Valentí Ambròs, que malgrat el testament de 1661, encara era viu l'any 1666, va succeir-lo el seu fill Isidre Ambròs, àlies Genovès. Aquest va testar el 7 d'agost de 1684. Josep Ambròs, àlies Genovès, signà capítols matrimonials amb Rosa Puig, filla de l'amo del mas Ferran o Puig del Vilar, el dia 29 d'ctubre de 1710. A l'acte de la signatura d'aquells capítols, el germà de Rosa, Francesc Puig, restituí als de cal Genovès una peça de terra que tenien els Puig i que era de l'heretat del Genovès. Fou aquest propietari qui comença a recuperar les terres que havien estat venudes pels seus avantpassats. El 27 de setembre de 1722 recuperà la peça que havia pertangut a Pere Elias, de mans de Joan Voltà, cirurgià de Monistrol de Montserrat, com a procurador de Maria Coll i Elias, vídua de Josep Voltà, sabater de dita vila. El 26 de novembre del mateix any comprà a Maria, vídua de Gaspar López, 'candaler de cera y Adroguer', de Monistrol de Montserrat, i al seu fill Jaume López, apotecari de la mateixa vila, la peça de terra de vuit jornals de llaurada, situada a La Plana del mas Trullàs alias Genovès. Dita Maria era successora del notari Pere Nabot. El 1741 es confeccionà un dels cadastres del terme i, entre els demés propietaris, hi consta el senyor Josep Ambròs. També era regidor de l'Ajuntament, amb Macià Viladoms, l'altre regidor, i Josep Carner, el batlle.A partir de l'1 de gener de 1841 exercí de batlle. El text que consultem, escrit per Joan Puig, amo del Puig del Vilar, corrobora aquesta notícia. El 3 d'abril de 1871 van signar-se, davant Ignasi Puig i Mas, notari de Manresa, els capítols matrimonials entre Pau Sallés i Gimferrer, de Rellinars, i Margarida Ambròs i Puig, de Castellbell i el Vilar. | 41.6326700,1.8584900 | 404920 | 4609623 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45138-foto-08053-41-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45138-foto-08053-41-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45138-foto-08053-41-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Alguns afegits no mantenen els valors de l'arquitectura tradicional que predomina el conjunt.L'any 1951, l'amo era Pere Sallés i Ambròs, que constava com a resident a Rellinars, ja que allí tenia la seva casa pairal, el mas Cellers. Les terres del mas Genovès estaven conformades per 3 ha de vinya de primera qualitat, altres 3 de vinya de segona qualitat, 3 amb arbres fruiters, 2 dedicades als cereals, 9 ha 30 àrees de 'Bajo y matorral', 10 ha 39 centiàrees de terres ermes i 9 Ha de 'rocales'. En total 39 Ha. 30 a. 39 ca. que afrontaven pel nord amb terres del marquès de Castellbell, pel sud amb el riu Llobregat, per l'est amb el Puig del Vilar i per l'oest amb el riu Llobregat i amb el mas Puig. | 94|119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 45139 | El Brunet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-brunet | VALLS i PUEYO, Joan (1997). El mas Brunet (segles XIV-XIX); dins El Brogit, periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 201, abril de 1997, pp. 20-21. | XVI-XX | Una part s'ha reformat per viure-hi i una altra resta abandonada. Necessita una restauració a fons. | Masia emplaçada entre les Canyelles i el raval del Ferran, en una petita elevació del terreny que domina sobre la riera de Marganell al seu pas per aquest punt. Els contraforts del serrat de La Beguda, el resguarden al nord. Pel costat dret el camí que porta al raval del Ferran, i per l'esquerre el camí del Santó. La masia està formada per diferents construccions,de volums variables, fruit de reformes i d'ampliacions al llarg dels segles. Cada cos i cada volum disposa d'una coberta pròpia. Algunes d'aquestes cobertes s'han esfondrat i d'altres han estat restaurades. Els paraments són de pedra vista, però en molts trams hi ha maó vist, fruit de consolidacions estructurals. L'era està a la façana nord i l'accés actual es fa per la façana de llevant. Però destaca la galeria de doble alçada amb coberta inclinada de la façana sud. | 08053-42 | Al costat del camí del Ferran | El 12 de juliol de 1280, el senyor Romeu Batlle, del terme de Monistrol de Montserrat, reconegué a Pere Brunet i la seva muller Guillema, veïns del terme de Castellbell, que es donava per ben pagat de tots els deutes que aquells devien al seu difunt pare Pere Batlle. Pere Brunet, i la seva muller Guillemona, veïns de Castellbell, reconegueren, el 25 d'octubre de 1296, que li devien quinze sous a Ponç de Barbudels, habitant al mas Jorba, que era una part del preu d'un ase de pèl negre que li havien comprat. Els seus fiadors van ser Joan Fabrés, del terme de Castellbel, i Pere d'Avellà, de Castellbell. El següent propietari que ens apareix als documents és Arnau Brunet, veí de Castellbell, fill de Pere i de Guillema, el qual, el 10 d'agost de 1318, reconegué que devia seixanta sous a Joan Borrell, de Manresa, que li pagaria per Nadal i que el seu fiador era Pere Ferrer, de la quadra de Boades de Castellgalí. Arnau Brunet, del terme de Castellbell, actuant en nom de Ramon de Morrolius, del seu fill Romeu de Morrolius i de la seva muller Romia, reconegué, el 16 de desembre de 1331, que devien quinze sous i mig al difunt Estruc de Ripoll, jueu de Manresa, i ara a la seva vídua Dolça i als seus fills hereus, els germans Salomon i Jaume Estruc. El 13 d'octubre de 1348, el senyor Pere Gilabert, de Matadepera, reconegué que tenia uns certs deutes amb Berenguer Brunet, del mas Brunet del terme de Castellbell. Berenguer Brunet, de Castellbell, es digué hereu universal del seu difunt germà Pere de Carraria, del mateix terme, quan, el 10 de maig de 1353, nomenà procurador Guillem Vives, de Manresa. Sabem que Pere Brunet era propietari del mas l'any 1441 i que el seu parent, Gabriel Brunet, del terme de Castellbell, i Joan Sajornat, de Sant Vicenç de Castellet, signaren treves amb Jaume Salom, sabater, i Pere Susanya, blanquer, ambdós ciutadans de Manresa, el 25 de juny de 1449, amb la autorització del veguer Maurici de Talamanca i del batlle de Manresa. Joan Brunet, major de dies, i el seu fill, Joan Brunet, menor de dies, així com el seu hereu Benet Brunet en el mas Brunet, del terme de Castellbell, el 6 de febrer de 1512 esmenten els capítols matrimonials de la seva filla Agnès amb Bartomeu Fabrés, fill de Bartomeu Fabrés, del mas Fabrés de Sant Vicenç de Castellet, quan van prometre a dita Agnès el mas de la Morera, de Sant Vicenç de Castellet. El 16 de febrer de 1534, Joan Brunet va declarar la possessió del mas Brunet i dels seus masos agregats, aleshores rònecs i deshabitats, Avallà, Carrera i Juglar: La vídua de Joan Brunet, Maria Anna Bruneta i el seu fill hereu, Francesc Brunet, foren els encarregats de declarar a la capbrevació del 25 d'octubre de 1595. Francesc Brunet va fer testament el dia 29 de desembre de 1629. La seva vídua Elisabet, declarà la propietat l'any 1634. El fill hereu de Francesc fou Valentí Brunet, que morí intestat i el succeí el seu germà Josep Brunet, que també va morir intestat, succeïnt-lo el seu fill Josep Brunet, que declarà la propietat del Brunet l'11 de desembre de 1666. L'amo del mas Brunet, aquí anomenat Josep Brunet, concedí a la quarta part dels fruits, el 7 de gener de 1742, a Pere Subirana, pagès de Castellbell, 'durant la vida dels ceps plantadors en tot aquell tros de terra herma, de tinguda de dos jornals de llauro de bous, que lo dit Joseph Brunet juntament ab la demes heretat sua per sos certs y legitims titols te y posseeix, de pertinencies de la heretat de dit Brunets'. Aquella peça afrontava a 'solixent y mitgdia ab terras del mas Ferran, fitas, un marge de rocas y un aregall mitgensant, a ponent y tremuntana ab terras de la heretat de dit mas Brunet'. Josep Brunet fou l'encarregat de declarar la propietat del mas 'Brunets' el 14 de gener de 1759. | 41.6472400,1.8452400 | 403838 | 4611255 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45139-foto-08053-42-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45139-foto-08053-42-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45139-foto-08053-42-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Brunet és un derivat diminutiu de Bru, que podria tenir dos orígens; com a sinònim de persona de pell fosca (del germànic ´bruns´, color fosc) o com a nom propi (del llatí Brunus, en castellà Bruno). | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 45140 | El Grau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-grau-0 | CORNADÓ, Carles (2016). El Grau i El Grauet; dins El Brogit. Periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, 417, desembre de 2016, pp. 15 | XIV-XX | El Grau és un mas ubicat a l'extrem nord oriental del municipi de Castellbell i el Vilar. Domina tota la vall per la banda de ponent amb unes vistes immillorables de la Serralada de Montserrat. Al seu voltant, hi ha les terres de conreu, ocupades antigament per vinyes, oliverars, arbres de fruita seca, l'hort, prop del torrent de les Pasteres, pedreres d'extracció de pedra i calç i els diversos forns de calç i d'obra, i barraques de pedra seca. La masia amb les diferents edificacions annexades està construïda al damunt d'un penya-segat, integrant el mateix rocar en la construcció com es pot veure amb els diferents rocs que sobresurten per la part exterior dels murs. L'edifici principal és de planta quadrangular, amb planta baixa i pis i coberta a dos vessants, de teula àrab amb el carener paral·lel a la façana principal. La planta inferior, dedicada antigament a les feines d'explotació agrícoles i/o ramaderes, amb els cellers, premsa i emmagatzematge de gra. Un segon edifici, encara molt més gran està annexat per la façana sud, amb les mateixes característiques constructives però amb una planta suplementària. Segurament és al segle XVIII, que s'afegirà una galeria coberta de quatre arcades. A mà dreta, hi té adossada una torre de planta quadrada. Els paraments són de pedra lligada amb morter de calç. La façana del frontispici està orientada al sol ixent. La composició de les diferents obertures denoten la composició senzilla, simètrica i un cert minimalisme arquitectònic. Destaquen els carreus desbastats de les cantonades i de les diferents obertures. Al voltant del nucli central de la masia, hi ha totes les edificacions relacionades amb l'elaboració de vi (premsa i tines), el trull d'oli, les corts per engreixar el porc, i altres dependències per al bestiar de càrrega i de consum propi. Malgrat ha estat restaurada, es conserven diferents coberts, el paller i l'era de batre. | 08053-43 | Camí del Grau s/n | La documentació localitzada per ara no és gaire abundant. Això no obstant, el document més antic localitzat fins ara per l'historiador i arxiver Joan Valls i Pueyo on s'esmenta el Grau data de l'any 1305. En ell es narra que el senyor Pere de Grau, casat amb Guillema Calvet, té tractes de caire econòmic amb son germà Arnau Calvet, de Matadars. La parella té quatre fills, Guillem, Cecília, Pere i Ramon. A principis del mes de gener de 1314, els concubins fan donació de la casa i de tots els seus bens al seu fill hereu, Guillem Grau, amb motiu del seu casament amb una tal Guillema. El veí del Grau era en aquell moment Ferrer de Franquesa (del mas Franquesa, i futur Padró). Posteriorment, l'any 1359 s'esmenta en una altra documentació un tal Berenguer de Grau com a síndic del terme de Castellbell. L'any 1373 s'esmenta Joan de Grau que es casa amb Sibil·la de Casadevall, de Manresa. En un document de l'any 1375 Guillem de Grau (germà de Ramon, Pere i Ferrer), hereu propietari del mas Grau, reconeix a Jaumot Desfar com a senyor de Castellbell. L'any 1701, els hereus d'un tal Francesc Grau venen el mas Grau Gros a Gabriel Viladoms, que testà el 1725. El seu fill Macià Viladoms capbrevà el 1727, esmentant que també posseeix el mas Lledó. El 14 de juliol de 1841, Pau Viladoms i Alavedra, pagès del Vilar, fill de Josep i Maria fa testament. Té un fill, Josep i vuit filles (Maria, muller de Pere Gros; Rosa, muller de Salvador Costa, ambdues casades a les quals els deixa una lliura. A les altres sis, solteres, Àngela, Francesca, Maria Rosa, Agnès, Maria Teresa i Teresa els deixa el mateix dot que a les casades (a excepció de Teresa que a més a més rebrà 200 lliures de part del seu padrí Francesc Viladoms). La muller d'en Pau, la Rosa Rius i l'hereu seran nomenats marmessors. Demana que el seu cos sigui enterrat 'en lo fossar de la parroquial de Castellvell y Vilar', i 'tem a mon fill Manuel si tira per pages li dexo y llego la casa que fou de Francisco Viladoms, pages, y la viña que est poseia del mas S. Joan de Baix, y á mes deuran plantarli una viña de deu mil seps en lo mas Grau, habent de pagar dit Manuel á mon hereu y successor las parts de esta ultima viña al igual dels demes parcers de dit mas. Y per lo cas de ser menestral li dexo y llego en lloch de ditas fincas la quantitat de cinch centas lliuras catalanas una vegada solament, pagadoras quant pendra estat ó al arribar als vint y sinch anys'. | 41.6440800,1.8738200 | 406214 | 4610873 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45140-foto-08053-43-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45140-foto-08053-43-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45140-foto-08053-43-3.jpg | Legal | Contemporani|Medieval|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98|85|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 45141 | Viladoms | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viladoms | VALLS i PUEYO, Joan. Viladoms, 928-2018. Del poblat ibèric a la masia catalana. Treball inèdit. | XVII-XX | L'aspecte actual de l'antiga masia de Viladoms és fruit d'un llarg procés històric amb diverses ampliacions i transformacions. La masia, situada al sud d'un petit turó dominant la zona de migdia, s'ha mantingut i renovat dins les diferents ampliacions. El cos antic era de planta rectangular amb planta baixa, pis i golfes. La coberta era a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a sud-oest. Aquesta s'estructura simètricament a partir de tres eixos de verticalitat, delimitats en planta baixa pel portal d'entrada i dues finestres als costats; en la planta pis tres balconades ; i a les golfes per tres ulls de bou. Totes les obertures estan emmarcades amb pedra ben treballada. A la dovella central del portal es pot veure inscrit l'any 1857. Segurament fou la darrera reforma que patí la façana. Actualment no s'utilitza aquest accés, que connecta directament amb el barri d'entrada de l'antic mas. Les reformes posteriors han estat força respectuoses amb l'arquitectura tradicional de la masia i es poden veure voltes de pedra, volta catalana de maó pla, un aiguamans i boixes i restes de l'estructura del que havien estat tines. | 08053-44 | Viladoms | La primera referència documentada data de l'any 928, on s'esmenta a'Villadolmos'. El mas de Viladoms, era en temps medieval una quadra o feu independent que es trobava a cavall entre els termes castrals de Castellbell i de Vacarisses. Es desconeix quan o com es va constituir com a feu independent dels castlans de Castellbell i dels de Vacarisses. Probablement es tracti d'alguna concessió graciosa als cavallers cognominats Solà, oriünds del mas Solà de Rellinars. El 1118 se signa una convinença entre Berenguer de Montcada i Carbonell de Castellet, per la que aquest es feia càrrec de la castlania del castell de Vacarisses, tal com ho havia tingut el seu antic castlà, el difunt Arbert Mir. El 1139, en un document on s'esmenta que el castell de Muntanyola era de la potestat de l'església de Santa Maria de l'Estany, citen els censos que cobraven en diversos indrets, entre els quals dues pernes pel mas Viladoms. L'any 1234, Berenguer de Viladoms fou testimoni en un acte signat per Ramon de Castellet i la seva esposa Sança. El castlà major del castell de Castellbell fan donació al prior del monestir de Santa Maria de Montserrat de tot el dret que tenien sobre les aigües del riu Llobregat al seu pas pel terme de Castellbell i el Vilar, amb la facultat de construir molins a les lleres del riu. El 1304, Jaume de Solà lloga per tres anys les terres del mas Viladoms a Ramon d'Ullastrell, veí de Manresa. En el cas de que Elisenda de Villa Ulmorum, filla del difunt Guillem de Viladoms, que era hereva i propietària del mas, es casés amb el consentiment de dit Solà i dels propis amics d'Elisenda en el termini dels tres anys establerts, no tindria efecte aquest tracte d'arrendament. Sabem que a Viladoms es cultivava o es comerciava amb safrà, ja que Pere de Viladoms va fer donació l'any 1305 a Pere de Prat i a un tal Guillem, ambdós veïns de Terrassa, de 'totum meum cabessiam safranii quam habeo in mansum de Viladoms'. L'acte fou corroborat per Berenguer de Castellbell. L'any 1307, Ramon d'Ullastrell defineix a Jaume de Solà tot el mas de Viladoms, 'quem me dedistis ad laboracionem ad certum tempus'. Això vindria motivat pel fet de que Elisenda de Viladoms s'havia casat amb Romeu de Noguer, encara que ben aviat es van divorciar. Jaume de Solà, ciutadà de Manresa i senyor del mas de Viladoms, del terme del castell de Vacarisses, per una part, i Romeu de Noguer, de Castellfollit del Boix, per altra, van nomenar l'any 1308 Felip de Prat, de Manresa, i Guillem Poch, de Sant Fruitós de Bages, com a àrbitres en la qüestió que mantenien per raó del mas Viladoms. L'octubre de 1308, Romeu de Noguer, de Castellfollit del Boix, confessà a Jaume de Solà, ciutadà de Manresa, i a Elisenda, filla pubilla del difunt Guillem de Viladoms, que restava satisfet de tots els compromisos que havia contret en el moment d'entrar en el mas Viladoms, en el temps que va durar el seu matrimoni, i que ara calia que li restituïssin a causa del divorci, ratione divorcii celebrati vel celebrandi inter me et vos dictam Elicsenda. Romeu de Noguer confessà el 26 d'octubre de 1308 haver cobrat de mans de Jaume de Solà 100 sous que restaven del que aportà al mas. En un capbreu de 1441 Pere Viladoms declara la propietat del mas. Al 1500 el propietari és Joan Viladoms. La seva filla Joana, es casa amb Miquel Gall, germà de Pere, amo del veí mas Gall. Miquel adoptarà el cognom de l'esposa. El mas continuarà en mans dels hereus que s'aniran succeint. L'any 1666 la propietat és de Valentí Viladoms i posteriorment del seu fill. Al XIX consta un Jaume Viladoms i Marsal (1814-1879). Ja en el segle XX, l'amo era Josep Maria Pons i Viladoms. L'any 1947 es ven a Pilar Cardellach i Oleart juntament amb 3 ha. de regadiu, 15 de conreu de cereals, 13 de vinya, 3 i 15 ct amb arbres fruiters i 84, 66 àrees de terres ermes. En morir, deixa finca i terres a l'Opus Dei, organització a la qual pertany actualment el mas. | 41.6152500,1.8881900 | 407369 | 4607656 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45141-foto-08053-44-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45141-foto-08053-44-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45141-foto-08053-44-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | A l'interior hi ha una capella en funcionament.Darrera la casa hi ha el turó de Viladoms, on s'han detectat estructures i gran quantitat de restes ceràmiques que podríem situar entre els segles VI i I aC. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 45142 | El Padró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-padro | XIV-XX | Masia situada al nord-oest del municipi. Pel nord hi té el torrent que porta el nom de la casa i desaigua al riu Llobregat, a l'oest la línia fèrria dels FC Barcelona- Manresa- Lleida i a mà dreta el peatge de l'autopista E-9 C-16, al punt quilomètric 42. Es tracta d'una de les masies més importants en quant a extensió del municipi, formada per un conjunt d'edificacions al voltant del cos originari, de planta quadrangular i que consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta de teula àrab a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a llevant. Es troba lleugerament aixecada en un petit túmul rocós. El barri que es forma davant la façana és un clos tancat per un conjunt d'edificis destinats a la producció. Un d'ells són tres tines, amb el carregador a la part interna del barri i les boixes a l'exterior, aprofitant el desnivell existent. Tot el barri és lleugerament inclinat en direcció a llevant on hi ha la portalada. El parament de les quatre façanes del cos antic té un acabat de maçoneria amb pedra vista. La façana actual destaca per la sobreposició de diferents elements. El portal principal és dovellat i a la planta pis hi ha dues finestres iguals amb llinda recta treballada, com els brancals i els ampits. Una de les finestres està alineada amb el portal i l'altra a la seva esquerra. Sota mateix d'aquesta segona finestra hi ha un element de secció rectangular que podria tractarse del cos d'una antiga tina. A l'angle format per la façana principal i la façana meridional s'observa una petita galeria porticada amb un arc a la primera façana i dos a la façana sud. Des de l'interior es veu com aquesta galeria cobreix l'accés antic a dues tines més, conservades, però en una hi ha una escala de cargol i l'altra és un pas entremig de dues sales. Té una doble entrada, però per característiques arquitectòniques dóna la sensació que es va fer una ampliació de la masia per la banda de la façana principal i el portal antic es va posar a la nova façana i el segon accés és amb llinda recta. Sembla que hi havia la data gravada però no és visible. Es conserva una cuina força antiga amb la llar de foc, el forn de pa al costat dos escons i coberta de fusta per mantenir l'escalfor. De l'antic celler es conserva un arc toral de pedra. | 08053-45 | El Padró | El mas Padró originalment conegut com La Franquesa, és un dels masos antics del municipi de Castellbell i el Vilar. Amb les conquestes de la mitjania del segle XII es generalitza el costum de concedir cartes de franquesa, un tipus de privilegi atorgat per un senyor a una comunitat. La concessió d'aquest tipus de privilegis expressava un interès senyorial per impulsar i estabilitzar el poblament dels territoris conquerits. El Padró o Franquesa, fa pensar en la possible existència d'una franquícia per aquell territori, que començava a ser conreat de nou, situat a l'extrem nord del terme del Vilar, i fronterer amb el terme de Sant Vicenç de Castellet. Les primeres notícies del mas són força escadusseres. El 24 de maig de 1246 es documenta a Ferrer de Franquesa, pagès del terme del castell de Castellbell que es compromet a abonar al comerciant manresà Ferrer d'Om les set lliures que li devia pel preu d'un mul que li havia comprat. Ferrer de Franquesa afirma que li pagaria trenta sous el dia de Sant Joan del mes de juny i altres cinquanta-sis sous i mig per Tots Sants, davant del seu parent Maimó de Franquesa i de Bernat Ferrer, veí del terme de Castellet de Bages, i ambdós testimonis. El 10 de gener de 1247, Ferrer de Franquesa devia altres setanta sous al mateix comerciant Om, que era la resta que mancava de pagar dels cent quaranta-cinc sous que havia costat un mul de pèl ros. Alguns dels membres de la nissaga marxen a residir a Manresa, però el 15 d'octubre de 1278 Guillem de Franquesa, habitant de Manresa havia comprat uns bous i un ase a Guillem de Rovira i li deia que li pagaria els vuitanta sous que li devia. Es comprometia a donar-li deu sous per Tots Sants i altres deu sous per la fira de Moià i va fer-ho davant del senyor Ramon de Franquesa, que va ser el seu testimoni davant del notari. Un germà de Guillem era Pere de Franquesa, que també vivia a Manresa i estava casat amb Berenguera. El 12 de desembre de 1278 digueren que devien quaranta sous a Guillem, vicari de Sabadell, davant del testimoni Maimó de Lledó. Quan Berenguer de Camp entregà, l'any 1369, el domini del terme del castell de Castellbell al conseller reial Jaume Desfar, el propietari del mas era Pere ça Franquesa, és a dir, Pere de la Franquesa. Després de varis buits en el temps, l'any 1534 s'esmenta a Vicenç Padró, pagès de Sant Vicenç de Castellet com a propietari del mas Franquesa Sobirana, el qual conreava també unes terres a l'altre costat del riu Llobregat, prop del mas Llopart. El mas Franquesa Jussana, en aquests anys devia ser ja un mas rònec, ja que Salvador Grau, amo dels masos Grau i Vilardell diu que les seves terres afrontaven amb les del mas Franquesa Jussana. Per altra banda, l'any 1598, Salvadó Padró i el seu fill Valentí, declaren la seva propietat dient que les seves terres afrontaven amb les heretats del Grau i del Vilardell i, per la banda de tramuntana amb el torrent de les Franqueses. Segons els capbreus dels anys 1727 i 1758, el propietari del mas és Miquel Padró. El nom de Franquesa es va mantenir fins ben bé la segona meitat del segle XVIII, quan en una lectura dels llevadors de censos posteriors ja s'esmenta com a mas Padró. Un dels membres de la nissaga, Joan Padró, va exercir com a sotsbatlle del terme de Castellbell i el Vilar durant els anys 1787 i 1788. | 41.6521400,1.8628100 | 405309 | 4611779 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45142-foto-08053-45-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45142-foto-08053-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45142-foto-08053-45-3.jpg | Legal | Medieval|Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Hem observat cinc tines conservades i traces de dues possibles tines més. | 85|98|94|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 45143 | Meandre del Castell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/meandre-del-castell | AJUNTAMENT DE CASTELLBELL I EL VILAR (2015). Pla d'Ordenació Urbanística Municipal de Castellbell i el Vilar. Text refós de 25 de juny de 2015. BOLÓS, O.; VIGO, J. (1984). Flora dels Països Catalans. Vol. I. Ed. Barcino. Barcelona BORRÀS, A. (1980). Els ocells de la comarca del Bages. Aproximació al medi humà i cultural de la comarca. Ed. Montblanch-Martin. Granollers. MORATÓ, Jordi (1990). Influència del riu Llobregat sobre les aus migratòries. Dins periòdic informatiu El Brogit. Núm. 116, pp.12 a 14. Ed. El Brogit. Manresa. SANCHEZ, Pere (1997). El meandre i el seu entorn; dins El Brogit, periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 203, juny de 1997, pp. 12 i13. | Meandre format al riu Llobregat en el seu pas per Castellbell i el Vilar, amb una superfície de 27 hectàrees, formant un arc de gairebé tres-cents-seixanta graus. Aquesta zona queda delimitada des del Pont Nou de la carretera B-122 que va de Terrassa a Castellbell i el Vilar, fins a l'altra banda del cingle on s'alça el castell del municipi, en la zona coneguda com el Grauet. Hi desguassa la riera de Rellinars, en una zona amb una gran solera de pedra, que va ser aprofitada en temps passats per a construir-hi un pont conegut amb el nom de Pont Romà o Romànic i del qual les excavacions en un futur pròxim haurien de desvelar-ne els seus secrets. Durant la segona meitat del segle XIX, l'home va intervenir en aquest espai natural per a construir-hi el canal i la presa de la colònia tèxtil del Burés, sense que actualment suposi un impacte ambiental greu. En aquest espai humit hi trobem una gran diversitat d'ambients, tant faunístic com botànic a més a més d'actuar com a corredor biològic entre el massís de Sant Llorenç de Munt i el de Montserrat. La vegetació de ribera hi està molt ben representada amb alberedes i salzedes (hàbitat d'interès comunitari 92A0). Destaca també el tamariu (Tamaris sp.) i el freixe de flor (Fraxinus ornus), considerat molt rar a Catalunya. A la riba interior del meandre, s'hi desenvolupen canyissars amb boga i canyars resultat dels dipòsits de sediments que arrossega el riu. La fauna hi està molt ben representada. És un indret molt important per espècies migratòries i com a biòtop - pont entre el litoral i l'interior de Catalunya. Per molts animals és un lloc idoni per descans o per reproduir-se. El bernat pescaire (Ardea cinerea) té una nombrosa població durant tot l'any, però també hi crien espècies com el blauet (Alcedo atthis), el cabusset (Tachybaptus ruficollis), i molts d'altres. No és difícil veure-hi corb marí, agró roig, el martinet blanc, la polla d'aigua o algun astor aprofitant la gran quantitat d'aliment que té a disposició. La llacuna que s'ha format a l'interior, és lloc de repòs o de reproducció per diversos amfibis, limícoles, anàtids, ràl·lids, ardeids, destacant la tortuga de rierol (Mauremys leprosa). | 08053-46 | Castellbell i el Vilar | El grup ecologista l'Alzina fa uns anys va realitzar una actuació prop de la resclosa, amb el resultat de la formació d'una llacuna nova situada a la llera dreta del riu. També va dur a terme diverses actuacions com la reforestació d'espècies arbòries autòctones, l'arranjament d'una antiga gravera, i una de les més importants va ser la desviació del col·lector de salmorra. | 41.6391700,1.8673600 | 405669 | 4610335 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45143-foto-08053-46-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45143-foto-08053-46-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | En aquesta zona hi ha alguns equipaments d'aguait de fauna que s'han anat malmetent i la corresponent senyalització, indicadors de prohibicions de pas a vehicles, etc.Antigament es coneixia amb el nom del revolt. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 45144 | Turó del Marquès | https://patrimonicultural.diba.cat/element/turo-del-marques | CASTELL, Carles; MARGALL, Meritxell; MIRALLES, Jordi (2013). Diagnosi i valoració dels espais lliures. Castellbell i el Vilar. Oficina Tècnica de Planificació i Anàlisi Territorial. Àrea de Territori i Sostenibilitat. Diputació de Barcelona. EL BROGIT (1994). Més de 500 signatures en defensa del Turó del Marquès; dins El Brogit. Periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, 163, gener de 1994, p. 6-7. | Està afectat per una pedrera (del Sufí) | El turó del Marquès és una elevació de 358 metres sobre el nivell del mar, en el municipi de Castellbell i el Vilar. A la riba dreta del riu Llobregat al seu pas pel Burés. Destaca la seva geomorfologia, de forma piramidal que el fa un indret de gran valor paisatgístic. Pel costat d'obaga el rega la riera de Marganell; per solella ho fa el torrent dels Abadals. Ambdós desemboquen al riu Llobregat per la seva llera dreta, que transcorre per la part oriental del turó, on el riu forma un meandre on s'aixeca el castell, en un costat, i l'església de Sant Vicenç, amb els camps del castell, a l'altre convertint-se en un reducte per a la fauna salvatge i un corredor natural. Per la banda més occidental queda unit amb el turó del Pinsà amb 321 metres d'alçada. Per la banda del solell i especialment a la cara sud, presenta una amplia cinglera, on els escaladors hi han equipat una via ferrada que supera el cingle en el seu punt de màxima alçada. Si bé antigament els seus vessants marjats, eren plantats de vinya, ametllers i oliveres, actualment és una zona boscosa, amb predomini de pi blanc, i un sotabosc molt dens. On es localitzen nombroses barraques de pedra seca i varis forns de calç, degut als grans afloraments calcaris, testimoni del passat històric del municipi. Per la cara nord, es pot observar l'impacte deixat per una antiga explotació de pedra, coneguda amb el nom de la pedrera del Sangrà. És precisament en aquesta zona d'obaga on hi ha una gran riquesa d'espècies arbòries i arbustives que la fan única. Destaca per exemple el freixe de flor (Fraxinus ornus), amb exemplars que poden tenir uns cinquanta anys, que ocupa unes 5 Ha per sobre de la riera de Marganell i a la dreta mateix de la pedrera. Aquesta comunitat conviu amb l'auró negre i el roure, i arbustos com el Rhamnus alaternus o el Viburnum tinus. En direcció a l'obaga del Santó, hi ha un hàbitat ric en espècies arbòries excepcionals com l'auró blanc, la pinassa, el roure, la servera, algun exemplar de pi roig, i en direcció a la font del Pinsà, nombrosos exemplars de ginebró, fet també excepcional ja que és l'únic indret del municipi on se n'han localitzat. En la majoria d'indrets només s'hi localitza càdec. També s'ha localitzat matollar de Buxus sempervirens , bardissa amb roldor i arboçars i màquies amb barreja d'alzina i roure. | 08053-47 | Turó del Marquès | Al seu cim s'hi ha instal·lat la senyera, visible des de bona part de la comarca. L'any 2011 s'organitza per primera vegada la Transenyera, una cursa competitiva i popular, que any rere any rep més adeptes, per la seva duresa però també per la bellesa del paisatge per on transcorre. Al voltant del turó s'hi organitzen caminades populars i l'escalada. L'accés a la via ferrada, batejada des de l'any 2014 com a 'La Cinglera del Resistent', degut a l'ampliació de l'antic Pas Ferrat del turó del Marqués, consta de diversos trams que superen o flanquegen el cingle, a més de l'antic pas. Per accedir-hi es fa, a partir del Burés, travessant el pont Vell en direcció a la Fassina. Un cop travessats per sota la via del tren i el pont de la C-55, a mà esquerra, s'inicia un sender que puja dret cap el cim del turó. Els equipadors (Joan Frontera, juntament amb Esteve Frontera, Ramon Riera, Joanet Frontera) en col·laboració amb l'Ajuntament de Castellbell i el Vilar, decideixen batejar les noves instal·lacions de la via ferrata amb el nom de 'La Cinglera del Resistent', en memòria de que el poble va ser un reducte de resistència més enllà de l'Onze de Setembre de 1714. Mercès a la recerca històrica realitzada per Joan Valls i Genís Frontera, s'ha pogut documentar que el Municipi va ser una guarnició d'interès estratègic que des del segle XV vigilava el pas sobre el riu Llobregat, controlant el pont i el camí d'accés a les ciutats de Manresa, Cardona i Berga; i evidentment cap la Cerdanya i França. A més a més el castell dominava la ruta més bona d'ascens als monestirs de Montserrat. Així doncs, durant la Guerra de Successió, Castellbell i el Vilar es convertirà en un dels reductes de voluntaris catalans que defensaven la Catalunya revoltada i escometien les tropes borbòniques que intentaven pujar des del Vallès o pel Llobregat. Quan Barcelona cau l'11 de Setembre, Cardona i Castellbell resisteixen. Dies després Antoni Desvalls dissolt els voluntaris catalans i es retira a Cardona, sense poder impedir que els borbònics comandats pel marquès de Montemar puguin apoderar-se del castell de Castellbell i de les vies de comunicació. El 18 de setembre se signa la Capitulació de Cardona. Com a municipi integrat dins la 'Ruta 1714', el mes de novembre de l'any 2013 l'Ajuntament presenta la festa dels Resistents per l'any 2014, emmarcada dins dels actes del Tricentenari. En aquest turó, al peu de la pista forestal que baixa del Pinsà hi ha la pedra rodona, que dona nom a una llegenda. | 41.6415700,1.8504300 | 404262 | 4610620 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45144-foto-08053-47-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45144-foto-08053-47-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Es va protegir pel seu valor paisatjístic i natural i la presèncie d'especies com el freixe de flor. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 45145 | Alzina del camí del Puig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-del-cami-del-puig | <p>VALLS i PUEYO, Joan (2004). Les llibretes del mas Puig del Vilar. Dietaris de pagès a Castellbell i el Vilar (segles XIX-XX), A Temes històrics, vol. II. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. VALLS i PUEYO, Joan (2015).El Puig del Vilar. Vuit segles d'història mirant a Montserrat (Castellbell i el Vilar, segles XIII-XXI). Castellbell i el Vilar: Zenobita edicions.</p> | <p>L'alzina (Quecus ilex subsp. Ilex) del camí del Puig està situada per sobre del camp de futbol, a mà esquerra pujant per l'antic camí que mena des de la masia cap el nucli urbà del Borràs. El camí s'inicia a partir de les antigues corts dels bens, que ara fa cantonada amb el carrer de Joaquim Borràs. Queda tallat per la plaça del Rei i l'avinguda de l'Esport i degut a la urbanització més moderna del sector cal anar a buscar el carrer dels Bastoners fins al capdamunt, on a mà esquerra torna a comunicar-se amb el camí que puja fins la masia del Puig. Dessota no hi ha cap tipus de vegetació arbustiva ni enfiladisses típiques com l'arítjol. Mesura uns 12 metres d'alçada total per 12'6 metres de capçada, per 2'05 metres de volt de soca i 1'53 metres de volt de canó. El tronc està protegit per tres bancs de fusta, disposats en triangle, que permeten reposar al caminant, alhora que gaudir de les magnífiques vistes de la muntanya de Montserrat. Creix lleugerament inclinat. Des de ran de terra fins a la creu mesura 1'5 metres. L'escorça és fosca i clivellada, sense ferides. Per sobre de la creu neixen dues branques potents que es van bifurcant (0'95 i 1'28 metres de diàmetre) formant la brancada actual que dona forma a una capçada regular i arrodonida, amb les branques inferiors penjant, amb la qual cosa dona la sensació de que hagin d'anar a tocar al terra. Les fulles més tendres tenen un marge dentat i punxant. L'anvers és de color verd fosc i el revers blanc i pelut, sobretot a les fulles més velles. El fruit és el gla, amb les escames de la cúpula no punxants. L'alzina floreix als mesos d'abril o maig i les glans maduren al començament de la tardor.</p> | 08053-48 | Camí del Puig | <p>Les alzines, com a element natural sovint destacable han estat emprades com a fites o com a referents de delimitació d'una propietat. En el cas del mas del Puig en tenim varies referències com el que es pot llegir en un acte de capbrevació celebrat a la casa que el marquès de Castellbell, Josep Amat i Junyent tenia al carrer Manresa, a Monistrol de Montserrat, el 3 de gener de 1727: 'Lo Honorable Francesc Puig, pages y de present Batlle de la parroquia de Nostra Senyora del Vilar, sufraganea de la parroquia de Sant Vicens de Castellbell, del bisbat de Vich... que ell dit confessant te y posseheix tot aquell mas vulgarment dit lo mas Ferran a hon dit confessant fa sa continua habitacio y residencia, juntament ab altre mas dit lo mas Torras, dirruhit y desabitat, y á dit mas Ferran unit, y aglevat (...) E termenan (...) y pujas en dret dalt fins que troba un marge de terra ahont hi há fitas, seguint lo peu de dit marge, y puja fins que arriba á un serradet ahont hi há fitas, y des de ditas fitas trenca dret baix fins que hi há una paret ó marge ahont hi ha un forn de cals, seguint dit marge ó paret travessant lo dit comellar de oliveras (...) y vassen cai avall fins que troba una bassa que alli és, y de dita bassa discorre fins baix á un torrent que hi há una font, y vasen torrent amunt fins passada una Alsina grossa que hi ha unas fitas (...). Per altra banda, a les Llibretes del mas Puig del Vilar, es pot llegir un dels tractes realitzats pels amos en el mes d'octubre de 1877, en què permeteren que fos arrencada l'alzina més gran de la seva heretat, anomenada l'alzina del Manresà, de la qual varen fer-se 50 quintars de llenya: 'En lo añ de 1877, al mes d'octubre, an arrencat la alsina mes grosa de la aretat, que sen deÿa la Alsina del Manrresà, la comprada la sogra del Carnise que abuÿ acsistex, que se diu Marti, ÿ lo preu 34 duros, ÿ 3 de arrencarle, tenia 18 pams de bol a un pam de la soca, de la soca que queda enganxada al capdeball del cano; sen ja arrencada, si estaren part de dos dias, 3 homas estallan ÿ tirani barias barrinades, ÿ en surtiren 50 quintas de lleña'. Però també es documenta de l'any 1908, els carboners de Marganell coneguts com els Gasparons que van fer 45 càrregues de carbó 'al capdemun de la nostra Ubaga', aprofitant la fusta d'unes alzines i roures vells.</p> | 41.6315600,1.8645200 | 405421 | 4609493 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45145-foto-08053-48-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Altres | 2021-05-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Es tracta d'un espècimen autòcton de la zona i per tant, molt més resistent als incendis que no pas el pi. La fusta de l'alzina s'ha emprat tradicionalment per a fer carboneig. El creixement d'aquest arbre perennifoli és molt lent, i per tant produeix una fusta extremadament dura i compacte, molt apreciada per a fer eines per treballar la terra i fusteria (boter, mestre d'aixa, fuster...). De l'escorça se n'obtenen tanins que serveixen en l'adoberia, però també és apreciada la mel mono floral. Les alzines prop de les masies han estat molt apreciades en temps on hi havia bestiar, perquè els glans eren emprats per donar de menjar als porcs. | 2151 | 5.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 45146 | Font del Casalot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-casalot | XVIII-XX | La font del Casalot està situada al llit del torrent dels Abadals., a 300 metres aigües avall de cal Pinsà. Un rètol de fusta senyala la presència de la font, al marge dret del torrent. Es tracta d'una deu d'aigua que sorgeix del sòl. Estructuralment la font consisteix en dos murs de pedra de 2,70 metres d'alçada aproximadament, collats amb morter de calç o garsa, que s'endinsen en el marge del torrent, equidistants de 0,80 metres. S'accedeix a la surgència a partir de 9 graons de pedra, molt ben retallada, que en funció de la quantitat d'aigua que sobreseeix, queden inundats. A mà esquerra, en el mur de contenció, hi ha dos tinells de la mida d'un càntir. La coberta està realitzada en tres trams, resseguint el desnivell del terreny. A partir de tres llindes s'ha anat construint una coberta amb lloses de mides diverses. Per l'exterior dona la sensació d'una coberta realitzada per aproximació de filades. | 08053-49 | Els Abadals | 41.6397600,1.8398900 | 403382 | 4610430 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45146-foto-08053-49-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45146-foto-08053-49-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45146-foto-08053-49-3.jpg | Legal | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | La vegetació que hi creix al damunt ha provocat l'enfonsament d'una de les pedres de la coberta. La recol·locació de la pedra de la coberta i el desbrossament anual de l'entorn és quelcom de necessari i urgent per tal d'evitar el moviment estructural general i l'enfonsament d'una font tan antiga com aquesta . | 119|94|98 | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 45147 | Font del Tatxot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-tatxot | Malgrat raja, l'abandonament del camp de conreu comporta també el de la font i la bassa, emprada per al reg de l'horta. | Font de brollador situada a la llera esquerra del torrent del Carner. S'hi accedeix des del camí del Carner, al veïnat de Sant Cristòfol. Abans d'arribar al mas, hi ha un camp de conreu de cereals, conegut amb el nom de ca l'Agustí; a mà esquerra neix un caminoi que baixa fins al torrent, que anirem resseguint, deixant enrere una vegetació densa amb força nogueres i figueres que neixen als marges del torrent. El camí, de cop i volta s'obre a un pla que sembla haver estat llaurat l'hivern passat i s'ha deixat erm. Resseguint aquest pla, arran de marge, anirem trobant aigua que s'escola cap el torrent, fins que es localitza la font. Al davant mateix, a l'altre marge de la fondalada, s'observa un penjat amb les casetes del Pla de les Botges i un pi de grans dimensions. La font degoteja en un raconet, al mig d'un mur de pedra seca. No s'observa broll perquè hi ha un gruix important de dipòsit calcari i està envoltada de capil·lera (Adiantum capillus-veneris). L'indret és molt ombrívol i la vegetació l'està engolint. Per sobre el marge mateix, a mà dreta, hi ha la bassa, excavada al terra. L'aigua és clara i neta. | 08053-50 | Torrent del Carner | Torrent en el qual podem diferenciar dues parts molt contraposades. En la seva part alta sorgeix de la convergència de rasots que drenen els camps del Carner. Després, sobtadament, excava un solc profund que separa el Pla de les Botges del camp de Ca l'Agustí. Dins d'aquest clot, a la banda esquerra del torrent, hi trobem la Font del Tatxot, gairebé perduda, que bateja aquest indret. El nom li ve de la tatxa o tap de fusta que evitava que l'aigua ragés i quedés embassada en un petit dipòsit. Al tram final del torrent, abans de desguassar a la riera de Marganell, hi trobem la Font de la Canaleta, aquesta correctament conservada i endreçada. | 41.6400400,1.8084400 | 400763 | 4610497 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45147-foto-08053-50-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45147-foto-08053-50-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||||
| 45148 | Font del Carner | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-carner | XX | Manca de manteniment i baixada de rierades. | Font natural ubicada a la llera dreta del torrent del Carner, després de baixar per una plataforma de pedra natural. Per accedir-hi cal agafar el camí que baixa pel costat de la bauma dels pobres, al pla del Mas Roig fins al Carner. Al capdavall del camí hi transcorre el torrent que després s'enfila fins al Carner. Un cop arribats a baix al torrent, cal baixar a peu, a mà dreta uns 150 metres. La grava deixa pas a una plataforma rocosa que un cop travessada ja dona pas a un eixamplament del torrent. A mà dreta hi ha uns plataners amb bancs i seients de pedra i la font, arran de terra. La gran quantitat de fulles i la manca de manteniment no deixen veure el broc. A mà esquerra de la font hi ha una caseta d'obra amb un motor que pujava encara fa poc l'aigua fins a cal Penedès. Una vintena de metres per sota de la caseta, a mà dreta, abans d'arribar a una resclosa, entre el bardissar s'endevinen els murs d'una bassa o safareig que segurament permetien emmagatzemar aigua per regar els conreus dels voltants (la vegetació no permet veure si tenia rentadora per a fer la bugada). | 08053-51 | Torrent del Carner | Malgrat que la font rebi el nom del Carner, pertany al Penedès. El propietari hi va fer construir una caseta amb un motor que feia pujar l'aigua per tal de regar els conreus. Aquest indret era molt apreciat per la gent de Sant Cristòfol que hi anava a berenar i a dinar. S'hi havia fet arrossades. De tant en tant, quan baixa una torrentada, l'indret es malmet i la gent ja no té l'estímul d'anar a netejar i preservar-ho. Els darrers a fer-ho han estat en varies ocasions l'associació trialera dels Pistonuts. Encara es conserva una placa commemorativa mig menjada per un plataner, del 30 de maig de 1993, per deixar constància de la rehabilitació de l'indret. | 41.6376700,1.8123200 | 401082 | 4610230 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45148-foto-08053-51-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45148-foto-08053-51-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 45149 | Font del Baix Vilar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-baix-vilar | XX | Font d'aigua potable, de la xarxa (Sorea) situada a la plaça del Baix Vilar, en el creuament de la carretera C-1411a amb el carrer del mestre Francesc Vila. Es tracta d'una construcció moderna, col·locada damunt d'una xapa quadrangular de ciment. Està realitzada amb ciment i pedra autòctona (recordant les construccions de pedra seca del municipi). Consisteix en un paredat de ciment amb un coronament de carreus de pedra col·locada a mena de plec de llibre o a sardinell collats amb ciment. De la part frontal sobresurt una aixeta de polsador. L'aigua sobrant, llisca a través d'una reixa que cau en una pica semiesfèrica i d'aquí es canalitza per a ser aprofitada als camps del dessota la carretera. La plaça està envoltada per un mur de les mateixes característiques amb la part superior protegida per llesques de pedra i emprat com a pedrís. | 08053-52 | Plaça del Baix Vilar | 41.6363300,1.8541800 | 404567 | 4610034 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45149-foto-08053-52-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45149-foto-08053-52-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | L'empresa de serveis de subministrament d'aigua que s'encarrega del mateniment és Sorea. | 98 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 45150 | Font del Ros | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-ros | La bassa està neta i l'aigua raja continuadament. | Font situada a mà esquerra de la carretera, just abans d'arribar al punt quilomètric 4, de la carretera BV-1123 que va del Burés a Marganell. Al davant mateix hi ha la casa de Montclar, en terme de Vilamarics. Només entrar a mà dreta, en direcció als camps de Sant Jaume, ja es veu una caseta feta amb carreus de ciment modern aixecada damunt d'una solera de ciment; al darrera seu una bassa de planta circular, arran de terra, tancada amb un filat de galliner. Fora del filat, arran de terra, hi ha un petit caixò fet de ciment i maó, que protegeix el tub interior que condueix l'aigua fins aquest indret. El raig cau a l'interior d'una pica, fet amb totxana. D'aquí per un caneló retallat permet que l'aigua caigui directament a la bassa, que s'aprofita per al rec de l'horta de cal Montclar. La que sobreïx llisca pel darrer tram del torrent fins a desguassar a la riera de Marganell. | 08053-53 | Camps de Sant Jaume | El torrent de la font del Ros drena les aigües de les planes de Sant Jaume i del Galí, pel vessant d'obaga de la masia del Ros. Es tracta d'un torrent curt i sec; a mig recorregut es localitza la font del Ros, que neix del costat d'obaga del marge argilós. Està protegida amb un muret de maó i una coberta de pedra. Del seu costat neix una canonada protegida amb teules que baixa fins al viver situat al costat de la carretera. | 41.6505800,1.8137600 | 401222 | 4611661 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45150-foto-08053-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45150-foto-08053-53-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Molta gent anomena erròniament al viver de la Font com la font del Ros, però la veritable que condueix les aigües fins aquest indret neix torrent amunt, que està ple de vegetació. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 45151 | Font de cal Domingo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-cal-domingo | Malgrat l'indret s'hagi conservat, la font ja no és accessible ni en surt aigua, ja que la canalitza directament l'empresa municipal. | Font situada a mà dreta del camí que mena, un cop travessada la riera de Marganell en el seu vessant dret, a cal Domingo, des de la carretera BV-1123, des del Burés a Sant Cristòfol. Està envoltada de vegetació, bàsicament de plantes enfiladisses amb presència, per ser primavera de roselles, gramínies i cua de cavall. A la part superior, en camps de la propietat de cal Domingo hi ha varies nogueres així com a mà esquerra, entrant a la propietat. La font ja no raja, perquè s'ha transformat en un punt de captació d'aigua per part de la companyia Sorea (com així ho indica un cartell collat al muret). Originàriament la déu d'aigua sortia per un broc collat a un muret de pedra rejuntat amb morter. Sigui del tipus que sigui, el broc està arranat arran de mur i tapat amb ciment. L'aigua queia a l'interior d'una pica quadrada que sobreseia al rasot que baixa arran de la font, per sobre de la casa, i alhora, uns metres més enllà desaigua a la riera de Marganell. Per salvar el desnivell, hi havia una passera de fusta que permetia a la gent atansar-se fins la font. Aquesta ha desaparegut. La companyia ha realitzat una construcció de planta quadrangular en ciment i recoberta de pedra per integrar-a totalment al paisatge. Per la part superior hi ha un registre amb una portella metàl·lica. | 08053-54 | Riera de Marganell | Aquesta font ha rebut i ha estat coneguda amb els noms de font de l'Alzina (per la seva proximitat al molí de l'Alzina) i com a font de Vilamarics (per la seva proximitat amb aquest terme, que parteix la riera de Marganell en aquest indret). | 41.6501000,1.8178300 | 401560 | 4611603 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45151-foto-08053-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45151-foto-08053-54-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||||
| 45152 | Font del Plaià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-plaia | L'aigua raja amb intermitència, en funció de la climatologia | Font d'aigua situada al torrent que porta el nom de la casa, en direcció nord-oest, un cop travessades les feixes, que hi baixen directament. Està envoltada per un bosc dens, amb roures i alzines. Neix d'una obertura realitzada en un muret de pedra seca que aguanta el marge del torrent. S'hi accedeix per uns escalons de pedra, tot i que el darrer està fet amb totxo. L'aigua baixa pel terra i cau en una petita bassa excavada al sòl mateix, força semblant a un abeurador pel bestiar. | 08053-55 | Torrent del Plaià | El Plaià és una masia adscrita al raval del Teixidor. S'hi pot accedir per un caminoi que ascendeix cap a la casa travessant el torrent del Brogit i vorejant el torrent que rep el nom de la casa, on hi ha la font. Aquesta casa està documentada des de l'any 1328. | 41.6440500,1.8280600 | 402403 | 4610920 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45152-foto-08053-55-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45152-foto-08053-55-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | En direcció sud, des de la masia, seguint un corriol que puja en direcció al Colomer, hi ha a mà esquerra, una bassa de grans dimensions i profunda, excavada a la roca, reforçada amb pedra i l'interior arrebossat amb morter de calç. Molt probablement recollida les aigües pluvials que devien estar canalitzades des del cim del turó. Les coordenades de localització són X 402550 / Y 4610852 / H 284. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 45153 | Font del Pinsà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-pinsa | L'indret és encara accessible, però la font, amb l'abandonament dels horts, la font està quedant engolida per la vegetació. Per altra banda, s'ha detectat la presència de canya de Sant Joan. És una espècie invasora amb un impacte negatiu sobre la biodiversitat i la qualitat del paisatge. Està considerada per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura com una de les 100 espècies més perilloses i nocives, per la seva capacitat de desplaçar la vegetació nativa. Per la seva robustesa, un cop instal·lada s'expandeix a una gran velocitat i redueix la capacitat de desguàs dels rius i rieres. Un cop abandonats els conreus, aquesta planta no té cap obstacle que l'impedeixi expandir-se. | Font situada a l'obaga del Santó. S'hi accedeix des de la carretera BV-1123 que va del Burés a Marganell en direcció a la pedrera del Sangrà i un cop passat un revolt molt tancat, entrar cap el bosc resseguint el camí de la font del Pinsà. El camí travessa l'obaga fins a entrar al turó del Pinsà. Es tracta d'un indret de gran valor paisatgístic tant per la diversitat faunística com per les espècies vegetals. Hi ha varies torrenteres que acaben desguassant a la riera de Marganell al capdavall. Algunes de les espècies més interessants són, el freixe de flor, el ginebró, el marfull, el cirerer d'arbós, l'arç blanc, la servera, l'auró negre a més del pi que hi neix espontàniament. El sotabosc és ric i dens amb gran quantitat de plantes enfiladisses. Trobarem al mig del camí un gran bloc de pedra caigut ja fa anys de la paret de pedra que hi ha per sobre mateix. Allí hi ha un gran nombre de ginebrons. Un cop deixats enrere, cal resseguir el corriol a mà dreta, molt estret i dens degut a la vegetació que aprofita la humitat de la fondalada i ja en un revolt, travessarem l'aigua provinent del naixement de la font que baixa cap baix al torrent. Ens enfilarem per un corriolet reforçat per un mur de pedra seca, que transcorre paral·lel a la rasa. Està senyalat amb una filera de pedres i mig tapat per l'heura hi ha a primer terme una bassa que dos metres de fondària per una amplada similar. Està excavada a la roca i reforçada per la part davantera amb pedra del lloc, com si es tractés d'una tina. A l'interior s'hi ha deixat una escala de fusta. S'observa també un indret amb canya de Sant Joan (Arundo donax), probablement plantada pel propietari dels horts dels voltants. Deixat a mà dreta la bassa, al fons, arran de la paret de pedra i terra, a 1,45 metres d'alçada, neix la font, que raja permanentment. Originàriament se li va construir un regueró o conducció paral·lel a mà dreta, retallat a la pedra on s'hi va disposar una doble filera de teula per protegir l'aigua de les fulles i terra que conduïa fins a la bassa. Aquesta, en la seva part superior també tenia un sobreeixidor que retornava l'excés d'aigua al rasot. | 08053-56 | Obaga del Santó | 41.6437600,1.8359200 | 403057 | 4610879 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45153-foto-08053-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45153-foto-08053-56-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||||
| 45154 | Font de la Foranca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-foranca | Surgència procedent d'una cinglera, a la llera esquerra del torrent de les Pasteres, en el raval de les Comes. S'hi accedeix pel camí que puja cap a cal Miquel, a mà esquerra d'un revolt cimentat per evitar que els vehicles de la casa rellisquin en temps de pluges. Allí comença un camí que va resseguint el torrent, fins arribar a una zona on la mateixa cinglera ha patit diversos esfondraments. La vegetació és la característica d'un lloc ombrívol, i en llocs on regalima aigua amb carbonat càlcic, com les roques, les parets, les fonts, o coves. Destaquen les molses i la falzia (Adiantum capillus-veneris L.) Per sota del cingle, hi ha una cova originada per l'erosió de l'aigua que hi sorgeix. Fa uns anys es va aixecar un mur de pedra collat amb morter de calç, deixant només a mà dreta una petita obertura a la qual s'hi ha d'accedir arrossegant-se pel terra. L'aigua es va canalitzar col·locant-hi un registre amb una portella de ferro. Per sota, a mà dreta mateix, un petit tinell de pedra per a posar-hi el càntir i una aixeta de bronze que permet regular el cabal de l'aigua. Aquesta cau en una pica que sobreseeix directament al torrent. | 08053-57 | La Foranca | Carles Cornadó va recollir per transmissió oral que en aquest indret, durant la Guerra Civil s'hi havia amagat una persona. El mateix Valentí Ribera, de cal Batlló, del raval de les Comes li assegurava que si mai tornés una guerra, ell s'hi amagaria. | 41.6451200,1.8822200 | 406915 | 4610979 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45154-foto-08053-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45154-foto-08053-57-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||||
| 45155 | Forn de calç del turó del Marquès 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-turo-del-marques-2 | FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. | XVIII-XIX | Sovint, les intervencions de maquinària per obrir pistes forestals o en la realització d'eixamplaments malmeten molts d'aquests elements patrimonials. | Forn de calç situat al marge esquerra del camí que mena del Pinsà al turó del Marquès. Les restes conservades queden suspeses en el marge degut als rebaixos efectuats durant anys per la màquina. Només en queda la meitat. El forn estava construït en una zona amb grans afloraments de pedra calcària. Les restes consisteixen en un pou o olla de 3,20 metres de fondària per 2,75 metres d'amplada conservada . Està construït aprofitant el fort pendent del terreny per tal de facilitar la feina i estalviar-se la construcció d'una rampa d'accés. Les restes conservades de l'olla mostren un perfil lleugerament arrodonit a la base i afusat a les parets. La caldera i el cendrer no es conserven. La boca estava orientada a l'oest. | 08053-58 | Camí del Pinsà | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Es sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.6395900,1.8470800 | 403980 | 4610404 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45155-foto-08053-58-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45155-foto-08053-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45155-foto-08053-58-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 94|119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 45156 | Forn de calç del turó del Marquès 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-turo-del-marques-1 | FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. | XVII-XX | Envoltat de pins que creixen al damunt. | Forn de calç situat al vessant dret del camí que mena del Pinsà al turó del Marquès, en terreny amb fort pendent per tal de tenir més facilitat a l'hora de construir l'olla i per tal de poder treballar tant per la part inferior com superior amb el mínim de dificultats. És del tipus discontinu o intermitent. Es tracta d'un pou o olla lleugerament arrodonida a la base i afusada a les parets. Mesura 4,70 metres de diàmetre per una fondària conservada de 3,50 metres. Les restes de la caldera o cambra de combustió, practicables des de l'exterior, estan colgades per la terra. Els murs frontals del forn estan construïts a partir d'un mur gruixut de pedra amb dos contraforts que donen pas a la porta del forn, constituïda per l'entrepit, la boca, l'arc, la doble llinda, la galtera, la sotana i les lloses d'accés. L'alçada de la porta és d'1,50 metres per 0,85 d'amplada mínima i 1,20 metres d'amplada màxima. La distància màxima dels dos contraforts és de 3,20 metres i ambdós tenen una alçada d'1,80 metres. | 08053-59 | Camí del Pinsà | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Es sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.6393100,1.8487100 | 404116 | 4610371 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45156-foto-08053-59-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45156-foto-08053-59-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45156-foto-08053-59-3.jpg | Legal | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Es tracta d'un element patrimonial de primer ordre, que cal protegir i museïtzar abans que no s'acabi malmetent. És, juntament amb el forn de calç del Grau, un dels forns de calç més grans i ben executats del municipi. | 119|94|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 45157 | Font de l'Alba | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-lalba | Font situada al torrent de l'Alba, en el límit dels municipis de Marganell i Castellbell i el Vilar. Per accedir a la font cal pujar per la carretera que mena al veïnat de Sant Cristòfol del terme de Castellbell i el Vilar en direcció a la Calcina. Allí deixant la casa a mà dreta, cal baixar per una pista forestal que mena directament al Solell de la Barraca. Un cop arribats al revolt que travessa el torrent de l'Alba, cal endinsar-se per un corriol que ressegueix la llera dreta del torrent fins al capdamunt, on hi ha la surgència, en el crestall natural del terreny i un banc amb respatller de pedra d'1,30 metres de llargària per 0,40 de seient. La vegetació és de caràcter mediterrani, però amb molts elements submediterranis, com acostuma a passar en les zones més obagues. Així doncs, el pi blanc, es troba associat al roure, a l'alzina i marfull. Es tracta d'un broc metàl·lic enfonsat cap dins el marge, per on raja l'aigua sense fi. Per protegir-lo s'hi ha col·locat una llosa de pedra plana foradada: D'aquesta manera l'aigua surt neta. Al voltant de la surgència, i juntament amb l'herbassar i algun que altre peu de galzeran, hi ha presència de capil·lera o falzia verda (Adiantum capillus-veneris). És una falguera molt característica amb els pecíols i els raquis molt prims de color negre, que acostuma a fer entre els 20 i els 50 cm d'alçada. | 08053-60 | Torrent de l'Alba | 41.6253400,1.8283300 | 402397 | 4608842 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45157-foto-08053-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45157-foto-08053-60-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | La falzia negra o capil·lera, s'ha emprat des de l'antiguitat per combatre la pèrdua de cabell i en medicina, contra la tos. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||||
| 45158 | Font del Bosc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-bosc-0 | XVIII-XIX | La font del Bosc està situada per sobre del marge esquerra de la carretera B-122 que provinent de Rellinars entra al barri del Burés, en el quilòmetre 21,800. Es tracta d'una deu d'aigua que neix al rasot del Puig. Està integrada en un mur de pedra coronat per un voladís, construït per aguantar el terreny. Al centre hi ha un retall fet al mur amb doble llinda. La superior, de color rogent conté una sanefa geomètrica amb la data gravada de 1770 al seu interior. El broc, està situat a la part més inferior. L'aigua que raja cau directament a una pica retallada a la roca, que permet agenollar-s'hi i sobreseeix per un tub enterrat sota terra, cap a la cuneta de la carretera. A la part superior hi ha una portella de ferro, decorada amb sanefes lineals (als costats) i vegetals (a la part superior). Al centre, en relleu i lletres majúscules hi ha el nom de la font, 'FONT DEL BOSC'. Per sota mateix també en relleu la petxina del pelegrí o la conquilla de Sant Jaume. A ambdós costats de la font hi ha quatre pedrissos disposats simètricament, de dues alçades. Aquest espai queda ombrejat per tres arbres de fulla perenne. Per accedir-hi s'ha de fer des del voral de la carretera, resseguint un mur de pedra atalussat i pujar per unes escales de pedra (10 graons). | 08053-61 | Carretera B-122 PK 22 | 41.6390600,1.8588900 | 404963 | 4610332 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45158-foto-08053-61-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45158-foto-08053-61-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45158-foto-08053-61-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Al costat mateix de la font hi ha una placa de color verd collada a la pedra amb el següent missatge 'Ajuntament de Castellbell i el Vilar. Aigua sense garantia sanitària'. | 94|98 | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 45159 | Font del Serrahima | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-serrahima | http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2014/07/font-del-serrahima.html | Font situada al rasot del Puig, al seu vessant esquerra, per sota del camí que uneix el Vilar amb el Burés. Es tracta d'una raconada assolellada amb gran profusió de vegetació. Allí, hi ha una estructura de planta quadrangular, excavada al terra i per sota el marge a la qual s'hi accedeix des d'un graó de pedra. Es tracta d'una cisterna amb els murs arrebossats d'un metre de fondària per uns dos metres de profunditat. El sostre està fet de volta de canó, en pedra. A mà esquerra mateix hi ha un broc collat a un mur de pedra arrebossat amb morter i tallat en biaix que facilita el regalim d'aigua. L'aigua, quan raja, cau en una pica i la que sobreseeix va directament a la cisterna. No se sap quan i se'n desconeix l'autor, l'aigua va ser desviada uns metres més avall, on s'hi accedeix per unes escales de pedra, en un retall efectuat en el terreny. Allí, sota una xapa que protegeix la font, hi ha la nova font que sorgeix de la canonada, per un raconet arran de terra. Des d'aquí es pot fer anar, en cas de necessitat a la bassa que queda per sota mateix. | 08053-62 | Rasot del Puig | La font deu el nom a un dels parcers que treballava a l'heretat del Puig del Vilar, Valentí Serrahima. L'any 2015 va ser recuperada per Esteve Frontera, que va netejar la font, la cisterna, la bassa que hi ha una mica més avall amb l'abeurador del bestiar i va desbrossar l'entorn, traient les espècies invasives i plantant-hi algun roure i altres espècies autòctones. També ha preservat una comunitat important de canyís. El cognom Serrahima deriva del compost serra hima, que significa serra baixa (del llatí imus, que vol dir inferior). Al voltant de la salamandra hi ha supersticions associades al símbol de la puresa. La creença de que si es tirava un tronc o fusta al foc, sortia la salamandra, ha fet que fos buscada pels alquimistes per a fer pocions, mags i bruixes. De fet, té el costum d'amagar-s'hi sobretot en la fusta humida. Per tant si nota l'escalfor fuig. La ignorància de la gent en èpoques reculades, creia que naixien del foc i que per tant aquest amfibi pot sobreviure al foc. Una creença popular relacionada amb el temps i que és certa és que quan surt és que ha de ploure, mentre que si s'amaga és que ve calor. Una segona, més que provada científicament és que allí on hi ha salamandres, l'aigua és bona de beure. | 41.6359000,1.8597700 | 405032 | 4609980 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45159-foto-08053-62-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | A l'interior de la cisterna l'aigua és ben clara i és hàbitat assidu d'amfibis, destacant la salamandra (Salamandra salamandra), una espècia associada als hàbitats de boscos humits. Les seves larves només es desenvolupen en aigües molt netes. Aquest amfibi està protegit per legislació com a espècie protegida de la fauna salvatge autòctona en categoria D per l'annex del Drecret Legislatiu 2/2008, del 15 d'abril, pel qual s'aprova el text refós de la Llei de Protecció dels animals. En l'àmbit europeu, l'espècie està inclosa en l'Annex III del Conveni de Berna, relatiu a la protecció del medi silvestre i del medi natural a Europa. L'alteració de l'hàbitat és un perill per a l'espècie. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 45161 | Les Tallades; Cal Ferran | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-tallades-cal-ferran | FAUQUET i PALAU, Josep (2000). Memòria dels treballs arqueològics preventius al jaciment del 'Rasot del Pui' o Can Ferran (Castellbell i El Vilar). Arqueociencia, Serveis Culturals, sl. Manresa. Inèdit. SÀNCHEZ, Pere (2001). Troballes; dins EL Brogit; periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar; 244, març de 2001, pp. 16. VALLS i PUEYO, Joan (2003). El mas de les Tallades; dins El Brogit. Periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 274, desembre de 2003, p. 14 i 15. VALLS i PUEYO, Joan (2015). El mas Puig del Vilar. Vuit segles d'història mirant a Montserrat (Castellbell i el Vilar, segles XIII-XXI). Ed. Zenobita edicions.VALLS i PUELLO, Joan (2015). El mas Puig del Vilar. Vuit segles d'història mirant a Montserrat (Castellbell i el Vilar, segles XIII-XXI). Ed. Zenobita edicions. | XIV | Restes de foanmentació per sota el nivell de circulació. | La intervenció arqueològica de caire preventiu va posar al descobert les restes d'un mas de planta rectangular, amb dependències adossades a la façana est i d'altres estructures secundàries al seu voltant. Tots els murs es troben a nivells de fonamentació. És a dir, per sota dels nivells de pas o circulació. Només es conservava la darrera filada, o en el millor dels casos, les tres darreres filades del mur. El sediment arqueològic preservat oscil·lava entre 10 i 60 cms. L'informe arqueològic determina que pel tipus de construcció i la poca ceràmica apareguda es podria datar entorn el segle XIV. En aquests entit, Joan Valls (2003) fa un estudi sobre l'origen del mas Les Tallades, que troba per primer cop en un document de 1337. Les dades a partir de l'Arxiu Històric de Protocols de Manresa demostren la propietat el mas a la nissaga Tallades, fins que en un moment del segle XIV, el senyor del terme Jaume Desfar en fa establiment a Guillem Ferran, de la parròquia de Santa Maria del Vilar. Així, l'any 1377, Pere de Tallades i el seu fill Bernat, que vivien al terme d'Esparreguera, reconeixien en una escriptura els drets que tenia Guillem Ferran, amo del veí mas Ferran, sobre el 'manso vestro vocato de çes Tayades' que, d'aquesta manera, passava a formar part de l'heretat del ams Ferran, el futur mas Puig del Vilar. Al segle XV només es conserva el record de l'antiquitus den Tallada. Resta el topònim però despareixen les notícies de qualsevol mas fins l'any 2000. A diferència de les conclusions de la memòria arqueològica, Joan Valls no creu que siguin les restes d'un primer establiment del mas Ferran, sinó les restes del mas Les Tallades. | 08053-64 | Coll de les Tallades | Troballa feta a finals de l'any 2000, al lloc conegut com 'Les Tallades' en obrir per la instal·lació d'una torre de telecomunicacions. La intervenció arqueològica es realitzà entre el 26 d'octubre i el 2 de novembre de 2000, sota la direcció de l'arqueòleg Josep Fauqué i Plau de l'empresa Arqueociencia; i consistí en l'obertura de 10 sondejos. Es conclou l'informe amb l'existència de les restes d'un mas de planta rectangular, molt regular, amb dependències contigües al costat est i d'altres de secundàries al voltant de l'edificació. Totes les estructures es trobaven a nivell de fonamentació, per sota del nivell de circulació, quedant entre la tercera i la primera filada de pedres. Es va constatar l'existència de sediment arqueològic amb un gruix de 10 a 60 centímetres de potència. Gairebé no va aparèixer material ceràmic. Els arqueòlegs dataven la construcció pels volts del segle XIV deixant entreveure que aquí hi va haver el primer mas Ferran que posteriorment seria conegut amb el nom de Puig del Vilar. Joan Valls, historiador local pensa que aquestes conclusions són errònies car la documentació estudiada permet afirmar que les restes són de l'antic mas Tallades, deshabitat i abandonat que va desaparèixer a les acaballes del segle XIV. El mas de Les Tallades s'esmenta per primera vegada en un document de l'any 1337. En ell, el dia 7 de març Guillem Tallades o 'çes Talades' del terme de Castellbell declara un deute de 28 sous a Guillem Vilella, draper de Manresa per la compra de blat que li va fer. El mes de maig de 1346, Pere de Tallades o Tayllades, habitant de Monistrol de Montserrat i Bernat de Llevallol, del terme de Castellbell, tenien un deute de trenta-set sous amb Bernat Casasaies. El 10 de març de 1348, el mateix Bernat de Levallo, i el seu fill Bernat, Ramon de Grau i Guillem de Tallades, tots del poble de Castellbell, fien un tracte econòmic de deu lliures amb els germans Jaume i Bernat Casasaies, de Manresa. Francesc Puig, sotsveguer de Manresa, decretà l'any 1352 un perdó general per a varis habitants de Castellbell, fent-los pagar 80 sous com a penyora. Estaven acusats d'entrar en possessió de masos que no els pertocaven. Un dels acusats serà Bernat Ferran, per haver entrat en el mas de les Tallades. Es desconeixen les causes de l'abandonament, però el 9 d'abril de 1375, el donzell del castell de Castellbell, Jaumot Desfar i la seva esposa Margarida, desitjant que tornès a ser habitat i les seves terres treballades, estableixen a Guillem Ferran al cens de deu sous a pagar per Nadal i una gallina, amb l'obligació de posar-hi masovers, a 'facere focum nec residencie neque homines vel mulieres dare vel habere'. El 3 de juny de 1377, Pere Tallades i el seu fill Bernat vivien a Esparreguera. En el document s'explica que els pares d'en Pere i el seu germà Guillem van tenir en possessió el mas fins que a la mort del germà gran, en Guillem i hereu el senyor del castell fa l'establiment a Guillem Ferran de la parròquia de Santa Maria del Vilar, que de fet era l'amo del veí mas Ferran, el futur Puig del Vilar. Ja no es troba cap referència del mas o del coll de les Tallades, que agafa el nom de la casa, fins un capbreu del 1727 on delimita la propietat del mas Puig 'serra del tossal del dit mas Compte, y sen torna serra avall trobant las honors del mas Llevallol que vuy posseheix dit Josep Viladoms de Dalt, fins al cami qui va del mas Grau á la iglesia, dit lo Coll de les Tellades y de aquí sen va serra amunt á la volta de dit mas Llevallol'. . | 41.6349400,1.8673800 | 405664 | 4609865 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45161-foto-08053-64-2.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Quan es va fer l'excavació d'aquest jaciment se li va posar el nom de rasot del Serrat del Puig, per indicació de l'Ajuntament, com diu Fauqué (2000). Però creu que s'adequa més el nom històric de cal Ferran, per indicacions de veïns que parlaven d'un primer establiment del mas Puig. Valls (2003), però demostra que el nom que li correspon és el de Les Tallades. | 85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 348,13 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc