Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 45101 | Habitatges de la Colònia Burés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatges-de-la-colonia-bures | XX | Bloc de pisos ubicat davant del rec del Burés, enfront la plaça de Lluís Companys, consten de planta baixa i tres plantes de pisos. La coberta és a quatre aigües amb teules àrabs, i el llarg del carener és paral·lel a la façana principal, que dóna a la plaça. Els paraments són arrebossats i sense pintar a excepció del de la planta baixa que és amb plafons de recobriment de pedra vista irregular. A les obertures de la planta baixa, d'arc escarser, els ampits, i dovelles són de pedra. A l'angle nord-occidental i nord-oriental i en la part central de la façana posterior, destaquen algunes obertures tipus galeria, amb arcs de mig punt. La part posterior de la planta baixa disposen de petits patis que donen al canal del Burés amb només una barana de ferro de separació. A l'altre costat hi ha les antigues rentadores, on les dones anaven a rentar la roba. | 08053-4 | C. del Burés, 31 | 41.6397800,1.8572700 | 404829 | 4610413 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45101-foto-08053-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45101-foto-08053-4-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 45106 | Escorxador | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escorxador-1 | XX | L'escorxador municipal es troba ubicat a la confluència de l'Avinguda Catalunya i l'Avinguda del Pare Claret. Es tracta d'un recinte construït per complir la funció d'escorxador. I per tant, consta de diverses naus o cossos. Destaquen dues naus d'estructura igual, de tres cossos, el del mig més alt i amb coberta a dues aigües, mentre que els cossos laterals tenen la coberta a un aiguavés. Els paraments són llisos sense ornamentacions i sense pintar. Disposen de diverses obertures. Destaca la façana de l'entrada principal amb una simple porta i una finestra al costat, ambdues amb maons resseguint l'obertura. El capcer és de composició simètrica, amb una part central arrodonida i les laterals rectes, separades per pilars amb terminació piramidal feta de maons. Al centre hi ha la data de 1930. L'entrada de bestiar es feia pel sector de ponent. | 08053-9 | Av. Del Pare Maria Claret, 20 | 41.6335400,1.8657600 | 405527 | 4609711 | 1930 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45106-foto-08053-9-2.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Social | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Actualment hi ha les dependències de la policia municipal, la deixelleria i l'arxiu del Brogit. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 45107 | Habitatge | https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatge | XX | Habitatge de planta rectangular amb planta baixa i pis en un sector i planta baixa amb coberta plana al costat. El cos principal de planta baixa, pis i golfes, té al coberta de teules a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, amb un prominent ràfec. El carener no acaba en aresta a la façana sinó amb una recta. Destaca el balcó amb balustrada i una triple obertura a modus de petita galeria a l'alçada de les golfes, imitant els models de construccions pairals. El parament de la planta baixa té un aplacat que simula els carreus encoixinats. | 08053-10 | Carrer de Joaquim Borràs, 91 | 41.6297500,1.8576200 | 404844 | 4609299 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45107-foto-08053-10-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45107-foto-08053-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45107-foto-08053-10-3.jpg | Legal | Eclecticisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 102|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 45112 | Habitatge | https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatge-2 | XIX-XX | Casa i garatge annex, que fan cantonera entre el carrer de Joaquim Borràs i el carrer Camí del Puig. La casa és de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. És una construcció popular molt senzilla i sense cap element destacable. El garatge té la coberta inclinada en sentit al carrer del camí del Puig. La façana de llevant de la casa per damunt l'alçada del garatge hi ha tres arcades, separades per pilars de maons. Els paraments són de pedra vista. | 08053-15 | C. de Joaquim Borràs, 22 | 41.6288900,1.8619700 | 405205 | 4609199 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45112-foto-08053-15-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45112-foto-08053-15-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 45117 | Sagrada Família de la Bauma | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sagrada-familia-de-la-bauma | BROSSA VILA, Carme (1998). El llegat històric d'un poble: Castellbell i el Vilar. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. ESCUDÉ, Jordi (2016). Castellbell negocia la cessió de l'església de la Bauma amb el bisbat per poder-la reformar; A Regió 7 del 26 d'agost de 2016 [Consulta on line: 5 de gener de 2017]. FRONTERA, Genís i DEVANT, Jèssica (2004). Castellbell i el Vilar. Història i memòria gràfica. Castrellbell i el Vilar: El Brogit. SERVICIO de FOMENTO de la ARQUITECTURA (1988). Alejandro Soler i March; dins Colección monografias. Madrid: Dirección General para la Vivienda y Arquitectura MOPU. | XX | Està tancada i pateix despreniments de l'obra. | Església situada al veïnat de la Bauma, a la llera esquerra del Llobregat. Forma part del conjunt de construccions de la colònia industrial de la Bauma. És d'una nau central amb dues naus laterals més petites. La coberta és a dues aigües a excepció de l'absis. Està orientada nord-est / sud-oest, amb l'absís semicircular. Els vitralls laterals estan tapiats per dins. La façana principal presenta una porta dovellada, de mig punt, i una rosassa realitzada amb pedra sorrenca al seu damunt i més amunt una obertura trigeminada, amb el capcer esglaonat. A la dreta s'alça la torre campanar amb escala de cargol. Els paraments externs combinen la pedra vista i el maó. Disposa de contraforts laterals fets de carreus. La composició interior del mur està presidit pel prolongament dels arcs torals amb dues columnes adossades a la pilastra que s'allarga cap a l'arc de mig punt en que es recolza la volta. Els nervis que la decoren són ficticis, pintats. En canvi els nervis de l'absis són de pedra sorrenca. Les pilastres i les columnes reposen damunt de pilars cilíndrics de grans dimensions, baixos i gruixuts. D'aquí arrenquen els arcs laterals de pedra, de mig punt. El seu aspecte general és de verticalitat, amb aires neo medievalitzants | 08053-20 | C. de L a Bauma, 17 | Es construeix entre els anys 1905 i 1908 per iniciativa del senyor Joan Vial, propietari de la fàbrica de la Bauma i del bisbat de Vic. Els veïns de La Bauma col·laboren fent aportacions de diners i treballs. El projecte arquitectònic és d'Alexandre Soler i March, deixeble de Domènech i Muntaner. S'inaugura el 3 de maig de 1908 pel bisbe Torras i Bages, amb Missa cantada per la Capella de música de Sant Jordi de Manresa. També hi assiteix el Governador civil de Barcelona, senyor Angel Osorio. | 41.6226200,1.8666700 | 405587 | 4608498 | 1908 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45117-foto-08053-20-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45117-foto-08053-20-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45117-foto-08053-20-3.jpg | Legal | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Alexandre Soler i March | A la façana lateral hi ha la marca de la riuada de 1971.L'arquitecte de l'església de la Bauma o de la Sagrada Família com també és coneguda, va ser Alexandre Soler March. Malgrat néixer a Barcelona (1874-1949), la seva vida estarà estretament lligada a la comarca del Bages, especialment a Manresa on hi van viure els seus pares. Deixeble de Domènech i Montaner, va treballar al seu estudi durant un temps. Va ser el director de l'Escola d'Arquitectura del 1931 fins al 1936, president de l'Associació d'Arquitectes de Catalunya i president de la Junta de Museus de Barcelona. | 105|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 45118 | Cal Guixa, antic Peret del Mas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-guixa-antic-peret-del-mas | XX | Edifici situat a la Bauma, a tocar de l'antic pont del cremallera. La casa és de planta rectangular, amb planta baixa, pis i coberta plana amb coronament lateral de balustrades i ondulant a la façana principal; amb un remat a les quatre cantonades per una imitació de merlets.La façana principal, orientada a sud-oest, es disposa a partir de tres eixos de verticalitat, on s'alinien les obertures. Destaca a l'eix del mig una balconada de ferro forjat del tipus barana ventruda. Les obertures són perfectament simètriques, rectangulars, amb les finestres i finestrals de llibrets, en alumini imitant la fusta i motllures emmarcant l'obertura. La porta d'accés a la casa segueix les mateixes característiques. Destaca la balconada central amb una barana de ferro forjat que segueix les mateixes característiques que la del primer pis. La façana està pintada d'un color ocre, mentre que els relleus i motllures ho fan en un color terrós. Destaquen els esgrafiats amb motius florals. Una closa amb la porta de ferro envolta la casa i el jardí adjacent. Les baranes de ferro recorden el modernisme, però les línies simètriques i la racionalitat de tot l'edifici s'apropen més al noucentisme. | 08053-21 | C. de la Riera, 1 | També es coneix com a Ca la Margarida, que regenta el forn de pa artesanal. | 41.6215700,1.8662100 | 405547 | 4608382 | 1917 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45118-foto-08053-21-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45118-foto-08053-21-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45118-foto-08053-21-3.jpg | Legal | Contemporani|Noucentisme | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | El tipus de balconades amb ferro forjat fa pensar en la gran importància assolida pel balcó en l'arquitectura burgesa dels segles XIX i XX, que es convertiren en una manifestació exterior de lluïment dels habitants de la casa. | 98|106 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 45122 | Edifici de les turbines del Borràs i canal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-de-les-turbines-del-borras-i-canal | GARZÓN i MANZANO Montserrat (1987). Història de la fàbrica de la colònia Borràs de Castellbell i el Vilar. Castellbell i el Vilar. MASATS i LLOVER, Joan (1997). Història de la indústria tèxtil a Castellbell i el Vilar. Castellbell i el Vilar: el Brogit. SERRA, Rosa (2000). Les colònies tèxtils a Catalunya. Manresa: Fundació Caixa Manresa; Angle. (Patrimoni artístic de la Catalunya central; 8). | XIX | L'edifici de les turbines és el lloc on hi ha la maquinària per produir l'electricitat motriu de tota la fàbrica. Un cop aturada la fàbrica produeix energia elèctrica que es ven a la companyia. Funciona amb una concessió a part. Però a part de l'edifici que es trobava separat de la nau principal, tot i que ara hi ha continuïtat arquitectònica, funciona gràcies al canal, que recull, en una resclosa situada més amunt del riu, l'aigua que fa funcionar les turbines. L'aigua del canal entra per l'extrem de ponent es fica sota el nivell d'ús fins a les turbines i retorna la riu immediatament després. | 08053-25 | C. de Joaquim Borràs 37 - 53 | La colònia industrial Borràs se situà a l'actual nucli de Castellbell i el Vilar. Consistia en un conjunt d'edificacions creades al voltant de la fàbrica tèxtil. Les construccions més importants i que avui dia encara resten són: la pròpia fàbrica, la Torre de l'Amo, els habitatges dels treballadors, la masoveria, la resclosa amb el canal i el Casino Borràs. El senyor Oleguer Borràs i Castelltort, natural d'Igualada, es traslladà a Manresa, on es casà amb Ignàsia Pons, filla d'un veler. Aquesta família creà una societat que inicialment començà la seva activitat industrial a Sant Joan de Vilatorrada, per traslladar després la maquinària a les noves naus aixecades al terme de Castellbell i el Vilar. Els edificis per a dues fàbriques s'aixecaren a tocar del riu Llobregat, en terres de les masies del Genovès i del Puig i a les darreries del 1876 eren gairebé acabades, així com els habitatges per als obrers. El 18 d'abril de 1877 la primera fàbrica s'arrendà a Josep Salgot i la segona, tres mesos més tard, als germans Frederic i Jaume Ricart, fabricants de Barcelona. Més amunt de les fàbriques hi passava un camí veïnal, que anava des de la carretera de l'estació del Nord a Montserrat, el qual fou arranjat fins aproximadament la Casa Cremada, transformant-lo en camí de carro. Més endavant fou convertit en carretera, a l'entorn de l'any 1881, fins que amb el Pont Nou del Burés s'aconseguí una millor comunicació amb la ciutat de Manresa. Als seus costats nasqué el barri, construint-se originalment dos grups de cases, de 24 pisos cadascun, corresponents a cadascuna de les fàbriques, separats per un espai d'accés al camí que baixava cap a les fàbriques, que tenia una font adossada a cada paret. Anys més tard es tancà aquell accés, que fou ocupat per una botiga i una fonda, que és l'actual botiga del Riera. Sabem que l'any 1900 ja hi havia edificada la casa del Cap, més endavant coneguda com la Torre de l'amo del Borràs, on aquests hi passaven temporades. Amb el temps, hi fou instal·lat un col·legi de monges. Alguns particulars començaren a construir les seves cases a l'altra banda del camí, amb la particularitat de que algunes foren construïdes tan arran de camí, que només deixaren un espai de sis metres per la carretera. Calgué l'aplicació de la normativa de la Diputació que obligava un espai de dotze metres, per fer que fossin enderrocades l'any 1937. No trigà en instal·lar-s'hi un forn de pa i les tavernes de cal Brunet i cal Botero. No fou fins a l'any 1922 que fou inaugurat el Casino del Borràs. La fàbrica, que des de l'any 1935 s'anomenava Manufactures Borràs SA, comptava amb 18.000 fusos de filats i amb 150 telers l'any 1955, tot plegat amb una plantilla de 500 treballadors. La fàbrica estava dividida en quatres seccions: la secció de Filatura, amb trinxadores, batans, cardes, manuars, pentinadores i metxeres; la secció d'Acabats, amb màquines dedicades a la preparació del fil, contínues de torçar, dobladores de fil, cabdelladores dobles de teler, màquines de gasejar fil i enconadores; la secció de Teixits, amb encarretadores, ordidors mecànics i de faixa, màquines de bitlles, encoladores i telers; finalment, la secció de Serveis Auxiliars, amb els diversos tallers, mecànic, fusteria, eletricistes, pintura i laboratoris. Com diu Montserrat Garzón, l'any 1967 la fàbrica fou comprada per Enric Carrera i Ochoa, un industrial oriünd de Vilassar de Mar, i l'any 1985 es fusionaren les indústries de Manufactures Borràs SA i Torçats Ibèrics, adoptant el nom de Torçats Ibèrics SA. | 41.6283100,1.8592300 | 404976 | 4609138 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45122-foto-08053-25-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45122-foto-08053-25-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | L'interès de l'edifici es perd si no s'adjunta el canal, ja que formen part del mateix sistema de producció. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 45123 | Edifici principal colònia Borràs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-principal-colonia-borras | GARZÓN i MANZANO Montserrat (1987). Història de la fàbrica de la colònia Borràs de Castellbell i el Vilar. Castellbell i el Vilar. MASATS i LLOVER, Joan (1997). Història de la indústria tèxtil a Castellbell i el Vilar. Castellbell i el Vilar: el Brogit. SERRA, Rosa (2000). Les colònies tèxtils a Catalunya. Manresa: Fundació Caixa Manresa; Angle. (Patrimoni artístic de la Catalunya central; 8). | XIX | Una petita part a l'interior va patir un esfondrament. | Nau industrial de planta rectangular que consta de planta baixa, dos pisos i golfes. La coberta és a dues aigües amb el carener paral·lel a les façanes allargades. Té tres cossos, trams d'escala: un a cada costat i l'altre al mig. A totes les façanes hi ha distribuïdes moltes finestres, de forma simètrica (actualment moltes estan tapiades). Els paraments són arrebossats i pintats de color crema, els recreixements de les obertures, en forma dentellada, estan pintats d'un color ataronjat molt suau. A l'interior destaca dues fileres de columnes de ferro sobre les que es suporta tota l'estructura. Les cobertes utilitzen la volta catalana amb tres fileres de maons; a excepció d'un tram del segon pis, perquè hi van fer un forjat per encabir-hi el magatzem. | 08053-26 | C. de Joaquim Borràs 37 - 53 | El senyor Oleguer Borràs i Castelltort, natural d'Igualada, es traslladà a Manresa, on es casà amb Ignàsia Pons, filla d'un veler. Aquesta família creà una societat que inicialment començà la seva activitat industrial a Sant Joan de Vilatorrada, per traslladar després la maquinària a les noves naus aixecades al terme de Castellbell i el Vilar. Els edificis per a dues fàbriques s'aixecaren a tocar del riu Llobregat, en terres de les masies del Genovès i del Puig i a les darreries del 1876 eren gairebé acabades, així com els habitatges per als obrers. El 18 d'abril de 1877 la primera fàbrica s'arrendà a Josep Salgot i la segona, tres mesos més tard, als germans Frederic i Jaume Ricart, fabricants de Barcelona. Més amunt de les fàbriques hi passava un camí veïnal, que anava des de la carretera de l'estació del Nord a Montserrat, el qual fou arranjat fins aproximadament la casa Cremada, transformant-lo en camí de carro. Més endavant fou convertit en carretera, a l'entorn de l'any 1881, fins que amb el pont Nou del Burés s'aconseguí una millor comunicació amb la ciutat de Manresa. Als seus costats nasqué el barri, construint-se originalment dos grups de cases, de 24 pisos cadascun, corresponents a cadascuna de les fàbriques, separats per un espai d'accés al camí que baixava cap a les fàbriques, que tenia una font adossada a cada paret. Anys més tard es tancà aquell accés, que fou ocupat per una botiga i una fonda, que és l'actual botiga del Riera. Sabem que l'any 1900 ja hi havia edificada la casa del Cap, més endavant coneguda com la Torre de l'amo del Borràs, on aquests hi passaven temporades. Amb el temps, hi fou instal·lat un col·legi de monges. Alguns particulars començaren a construir les seves cases a l'altra banda del camí, amb la particularitat de que algunes foren construïdes tan arran de camí, que només deixaren un espai de sis metres per la carretera. Calgué l'aplicació de la normativa de la Diputació que obligava un espai de dotze metres, per fer que fossin enderrocades l'any 1937. No trigà en instal·lar-s'hi un forn de pa i les tavernes de cal Brunet i cal Botero. No fou fins a l'any 1922 que fou inaugurat el Casino del Borràs. La fàbrica, que des de l'any 1935 s'anomenava Manufactures Borràs SA, comptava amb 18.000 fusos de filats i amb 150 telers l'any 1955, tot plegat amb una plantilla de 500 treballadors. La fàbrica estava dividida en quatres seccions: la secció de Filatura, amb trinxadores, batans, cardes, manuars, pentinadores i metxeres; la secció d'Acabats, amb màquines dedicades a la preparació del fil, contínues de torçar, dobladores de fil, cabdelladores dobles de teler, màquines de gasejar fil i enconadores; la secció de Teixits, amb encarretadores, ordidors mecànics i de faixa, màquines de bitlles, encoladores i telers; finalment, la secció de Serveis Auxiliars, amb els diversos tallers, mecànic, fusteria, eletricistes, pintura i laboratoris. Com diu Montserrat Garzón, l'any 1967 la fàbrica fou comprada per Enric Carrera i Ochoa, un industrial oriünd de Vilassar de Mar, i l'any 1985 es fusionaren les indústries de Manufactures Borràs SA i Torçats Ibèrics, adoptant el nom de Torçats Ibèrics SA. | 41.6283400,1.8596700 | 405012 | 4609141 | 1887 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45123-foto-08053-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45123-foto-08053-26-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | La colònia industrial Borràs se situà a l'actual nucli de Castellbell i el Vilar. Consistia en un conjunt d'edificacions creades al voltant de la fàbrica tèxtil. Les construccions més importants i que avui dia encara resten són: la pròpia fàbrica, la torre de l'Amo, els habitatges dels treballadors, la masoveria, la resclosa amb el canal i el Casino Borràs. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||
| 45127 | Sant Vicenç de Castellbell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-vicenc-de-castellbell | BROSSA VILA, Carme (1998). El llegat històric d'un poble: Castellbell i el Vilar. Ed. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. DALMAU, Delfí (2004). Campanars del Bages. Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Ed. Centre Excursionista de la Comarca del Bages. Manresa. DALMAU i ARGEMIR, Delfí (2014). El Patrimoni arquitectònic català. Campanars Parroquials de Torre de Catalunya, amb informació de les esglésies corresponents. Autoedició digital. FRONTERA, Genís i DEVANT, Jèssica (2004). Castellbell i el Vilar. Història i memòria gràfica. Castrellbell i el Vilar: El Brogit. VALLS i PUEYO, Joan (2011). Història de Castellbell i el Vilar, el mirador de Montserrat. Ed. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. | XVII-XIX | Església parroquial del segle XVII amb trets d'estil gòtic tarda, situada en una cinglera, per la banda de llevant del castell de Castellbell. L'edifici consta d'una nau rectangular, capçada per un absis poligonal. Té dues naus laterals afegides posteriorment, de dimensions més minses. La coberta de la nau està feta amb volta de canó protegida per una teulada de teula àrab de doble vessant, mentre que els dos cossos afegits són a un sol vessant. La volta interior queda reforçada per quatre arcs torals recolzats damunt d'unes mènsules. A la banda esquerra de la nau central de l'església hi ha un corredor estret, mentre que a la dreta hi ha dues capelles. El presbiteri està lleugerament enlairat, precedit per tres graons. El frontis està obert amb un portal i marc estret de carreus ben escairats en pedra de marès. Té un òcul a mitja alçada i queda coronat per una cornisa angular. Els murs són de pedra. Els carreus emprats per a la construcció de la nau principal són regulars, força ben escairats i sense cap mena d'ornamentació, mentre que als laterals, la pedra és més irregular. El campanar, de planta quadrada, és d'estil neoromànic. Està situat a la dreta del temple fent angle al sud-oest del frontis encarat a migdia. Mesura 24,75 metres d'alçada. Està construït amb pedra de marès, com la resta de l'edifici religiós. Presenta tres cossos resseguits per una sanefa volandera. Les cantoneres estan ben escairades amb carreus de mida mitjana a petita. El segon cos i el tercer és on s'allotja la cel·la amb un ample cloquer de mig punt a cada cara. Està coronat per una doble cornisa i una teulada piramidal, de teula àrab, amb una creu al capdamunt. | 08053-30 | Sant Vicenç de Castellbell | El primer document que parla de l'església de Sant Vicenç data de l'any 1154, i a finals de segle ja es troba esmentada com a parròquia. El 23 de febrer de 1279 Berenguer Prat, figura com a rector de l'església, en un codicil que redacta en nom de Guillem de Castellet, mort pel seu cunyat Humbert de Rocafort durant l'assalt del castell de Castellet. L'any 1886 l'amo de la fàbrica Burés fa construir el cementiri al davant de l'església i el panteó familiar. Aquest nou cementiri substituïa l'antic que estava a tocar de l'església. El senyor Burés també paga les obres de remodelació i ampliació de l'església. | 41.6418200,1.8616600 | 405198 | 4610635 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45127-foto-08053-30-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45127-foto-08053-30-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45127-foto-08053-30-3.jpg | Legal | Modern|Historicista|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | A la façana del frontispici a mà esquerra del portal es conserven les restes de dues mènsules que sostenien el sarcòfag funerari suposadament de Josep Amat i Planella, senyor de Castellbell, que fins l'any 1936 s'havia conservat intacte. Josep Amat va rebre el nomenament de marquès mitjançant una reial cèdula signada per la reina, el 7 de juliol de 1702, mentre Felip V guerrejava a Itàlia, just abans de començar la Guerra de Successió. | 94|116|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 45129 | Sant Cristòfol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-cristofol | BROSSA VILA, Carme (1998). El llegat històric d'un poble: Castellbell i el Vilar. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. COL·LECTIU el BROGIT (1980). L'art romànic en el nostre municipi (I); El Brogit, 10, novembre de 1980; pp. 1. COL·LECTIU el BROGIT (1981). Restauracions a Castellbell i el Vilar: L'església de Sant Cristòfol, un exemplar romànic peculiar, a Regió 7. 11 de juliol de 1981. ENRICH i VILADOMS, Montserrat (1984). El poble de Sant Cristòfol. Pàgs. 54-60. Col·lecció L'Auca Comentada, núm. 3. Ed. El Brogit ENRICH i VILADOMS, Montserrat (2011). El poble de Sant Cristòfol. El cor del poble. Els últims 25 anys a Sant Cristòfol. Ed. Sant Cristòfol Books. JUNYENT, F.; MAZCUÑAN, A.; BENET, A. et aliï (1984). Sant Cristòfol de Castellbell, dins Catalunya Romànica. Vol. XI. Pàg. 175 a177. Ed. Fundació Enciclopèdia Catalana. | XII | Església sufragània de la parroquial de Sant Vicenç situada al veïnat de Sant Cristòfol de Castellbell. Consta d'una sola nau de petites dimensions rematada vers tramuntana, per un absis semicircular, amb l'eix lleugerament desviat. La coberta de la nau està formada per un embigat de fusta sobre tres arcs diafragmes, de mig punt, que es distribueixen transversalment al llarg de la nau. Des del cor es pot observar una certa asimetria d'aquests elements. El cobriment exterior és de teula àrab a un sol vessant, mentre que l'absis està cobert amb volta de canó. Els murs laterals descarreguen en el rebaix de les dues arcades de mig punt; el de la dreta està construït a manera d'arcosoli. Ambdós podrien haver estat construïts posteriorment. En un d'ells sembla que més modernament s'hi va construir una portalada. La façana principal té una portalada de fusta, amb marxapeus de pedra i els carreus de pedra dels brancals ben escairats. Tot i que encara es pot endevinar la ubicació de la porta primitiva, rectangular, que es va tapiar. Per sobre de la portalada actual, hi ha un ull de bou, amb un vitrall senzill de motius geomètrics, que dona claror a l'interior. El cimal culmina amb un doble campanar de cadireta i un frontis senzill al damunt. A l'exterior, l'absis presenta arcuacions llombardes i lesenes, de dues arcuacions entre cada aparell de lesenes. Al centre de l'absis hi ha una finestra de doble esqueixada rematada amb un arc de mig punt fet amb petites dovelles. L'aparell constructiu general de l'edifici està fet amb carreus de pedra disposats de manera ordenada. A l'interior, l'altar és de pedra. A mà dreta hi ha una petita capella amb la imatge de la Mare de Déu i a mà esquerra la imatge de Sant Cristòfol. | 08053-32 | Sant Cristòfol | Mentre que el castell anomenat Castelobello surt esmentat a la documentació l'any 924, l'església de Sant Cristòfol no se cita fins l'any 1294, com a església de Castellbell. Montserrat Enrich, en el seu llibre 'El poble de Sant Cristòfol', parla de que l'any 1114 ja existia com a parròquia de la diòcesis de Vic i que torna a sortir documentada l'any 1693 degut a unes obres que s'hi van dur a terme, perquè l'edifici estava en mal estat, tot i que no especifica quines. Existeix la possibilitat que fos en aquest moment quan s'allargués la nau uns quatre metres eixamplant els murs de 0,50 metres més amples que els primitius. Amb aquesta ampliació es construí un cor. També s'hauria construït el doble campanar de cadireta i tapiat el portal primitiu. A l'any 1952 novament es realitzen obres de rehabilitació, que consistiren en l'enrajolat del terra amb un mosaic obra de l'arquitecte del bisbat de Vic, sr. Pericas. També es va canviar l'altar de fusta que procedia de Montserrat i que s'hi havia col·locat vers els anys quaranta del segle XX. El pintor manresà, Josep Maria Rosell va enguixar i pintar el sostre de l'absis amb la figura de l'Esperit Sant. A l'altar Major hi havia una imatge de Sant Cristòfol i a les capelles laterals les imatges del Sagrat Cor i de la Immaculada Concepció. A banda i banda de l'altar les imatges de Sant Isidre i de la Mare de Déu de Fàtima. L'any 1977 comencen de nou les rehabilitacions i restauracions, que consistiren en el repicat dels murs laterals interiors i de l'absis deixant la pedra vista. L'any 1981 es va repicar tot el sostre deixant a la vista tres arcades transversals. La falsa volta de canó va ser substituïda per unes bigues col·locades horitzontalment, que deixaven imaginar la fesomia primitiva de l'edifici. L'abril de 1983 es procedí a destapar la resta de l'absis exterior que quedava tapat per una habitació de la rectoria i la sagristia. | 41.6386400,1.8185900 | 401606 | 4610330 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45129-foto-08053-32-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45129-foto-08053-32-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45129-foto-08053-32-3.jpg | Legal | Medieval|Romànic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Les claus es conserven en una casa propera a l'església. | 85|92 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 45133 | Forn de calç 2 del Grau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-2-del-grau | FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. | XIX-XX | Es tracta d'una estructura imponent, d'una gran bellesa i amb una tècnica constructiva. S'ha conservat fins els nostres dies, però cal en primer lloc i amb caire urgent, protegir la boca del pou per evitar que algú pugui caure al seu interior. | Forn de calç situat per sota del Grau, arran del camí de la Riereta que puja des del torrent de les Pasteres fins el mas. A la seva esquerra baixa el torrent que porta el nom de la propietat i que alimenta la riera de Rellinars al seu pas per Castellbell i el Vilar. Està excavat a l'interior d'un marge fet de pedra irregular, lligat amb argamassa, de sis metres d'alçada. És de planta circular i secció cònica, amb una entrada en planta rectangular i la volta de canó característica que comunica directament amb la boca del forn. A la part inferior, orientada al sud-est, hi ha l'accés a la cambra de combustió, de la qual es pot observar l'obertura esbiaixada amb una volta de canó, que mesura 3,10 metres (mur esquerre) i 2,00 metres (mur dret); l'entrada exterior mesura 2,10 metres mentre que la interior fa 1,38 metres. Els murs de l'estructura són de paredat antic fet a base de pedres força irregulars, a excepció de la volta de canó, unides amb morter i falcades amb pedruscall. El pou o xemeneia on es cou la pedra calcària està ubicat al fons. A tot el perímetre té una bancada de 50 centímetres d'amplada per 35 centímetres d'alçada aproximadament. Els murs d'aquest pou conserven les marques de l'escoda. Al fons es pot veure encara les empremtes deixades per la rubefacció. | 08053-36 | El Grau | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Es sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.6449600,1.8763500 | 406426 | 4610968 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45133-foto-08053-36-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45133-foto-08053-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45133-foto-08053-36-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | A mà esquerra de la boca, hi ha les restes d'una construcció circular amb un enderroc per la part davantera. Una excavació permetria esbrinar si es tracta d'una petita barraca per l'estada dels obrers o bé es tracta d'un petit forn més antic.Tota la part alta del turó és una pedrera de calç, que permetia carregar el forn amb facilitat. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 45138 | El Genovès | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-genoves | VALLS i PUEYO, Joan (2017). El mas Genovès. Inèdit. | XVII-XX | El Genovès, que antigament s'anomenava Trullàs o Trullars, està edificat a l'esquerra del camí que puja del Borràs cap al Vilar. L'aspecte actual és fruit d'afegir construccions adossades al cos original, que ha quedat amagat. Tot el conjunt està tancat per un clos i un barri. Una tina conservada es carrega des de l'exterior d'aquest recinte. | 08053-41 | El Borràs | Els primers documents on trobem el nom d'aquest mas són del segle XIII (1244 i 1247). El seu propietari era Guillem de Trullars. A finals del segle ja consten a la documentació, Romeu de Trullars i la seva muller Elisenda, citats el 22 de febrer de 1294, així com Agnès, germana de Romeu, casada amb un Pellicer del terme de Castellet de Bages. El 8 d'abril de 1339 van signar-se els capítols matrimonials de Ramon de Trullars, fill de Pere, del terme de Castellbell, i Guillemona de Comtals, que té més de 12 anys, filla de Berenguer de Comtals i de la difunta Romia, de la parròquia de Manresa. Els capítols els signen Bartomeu, abat del monestir de Santa Cecília de Montserrat, i Guillem Figuera, rector i notari públic de Sant Esteve de Marganell i de Santa Cecília de Montserrat, i Guillem de Trullars, germà de Ramon, també de Castellbell. L'any 1442 l'amo del mas Trullars, era Guillem Trullars. El veí mas Puig del Vilar, aleshores anomenat mas Ferran, era, l'any anterior, de Joan Ferran, àlies Trullàs. De moment, desconeixem el grau de parentiu entre ambdós personatges. L'1 de maig de 1508 el senyor del terme i del castell de Castellbell, Miquel de Maçanet, àlias Sarroca, va signar l'establiment del mas Trullars a Joan Vilardell. L'acte fou signat per Joan Sala, ciutadà de Manresa, 'per autoritat real notari public per tota la terra y señoria del señor rey de Aragó', a la rectoria de Sant Vicenç de Castellbell. A Joan Vilardell va succeir-lo la seva filla Magdalena Vilardell, casada amb Salvador Torrella, que el divendres dia 13 de febrer de 1534 van declarar-se propietaris del mas. El següent propietari fou Joan Ambròs, àlies Genovès, que declarà la propietat el 24 de novembre de 1597: 'ell dit confessant te y poseheix tot aquell mas vulgarment dit lo mas Trullas, alias Janoves, ab dos masos a ell units dit lo mas Puig Jussa y Subira, ab totes ses terres'. A Valentí Ambròs, que malgrat el testament de 1661, encara era viu l'any 1666, va succeir-lo el seu fill Isidre Ambròs, àlies Genovès. Aquest va testar el 7 d'agost de 1684. Josep Ambròs, àlies Genovès, signà capítols matrimonials amb Rosa Puig, filla de l'amo del mas Ferran o Puig del Vilar, el dia 29 d'ctubre de 1710. A l'acte de la signatura d'aquells capítols, el germà de Rosa, Francesc Puig, restituí als de cal Genovès una peça de terra que tenien els Puig i que era de l'heretat del Genovès. Fou aquest propietari qui comença a recuperar les terres que havien estat venudes pels seus avantpassats. El 27 de setembre de 1722 recuperà la peça que havia pertangut a Pere Elias, de mans de Joan Voltà, cirurgià de Monistrol de Montserrat, com a procurador de Maria Coll i Elias, vídua de Josep Voltà, sabater de dita vila. El 26 de novembre del mateix any comprà a Maria, vídua de Gaspar López, 'candaler de cera y Adroguer', de Monistrol de Montserrat, i al seu fill Jaume López, apotecari de la mateixa vila, la peça de terra de vuit jornals de llaurada, situada a La Plana del mas Trullàs alias Genovès. Dita Maria era successora del notari Pere Nabot. El 1741 es confeccionà un dels cadastres del terme i, entre els demés propietaris, hi consta el senyor Josep Ambròs. També era regidor de l'Ajuntament, amb Macià Viladoms, l'altre regidor, i Josep Carner, el batlle.A partir de l'1 de gener de 1841 exercí de batlle. El text que consultem, escrit per Joan Puig, amo del Puig del Vilar, corrobora aquesta notícia. El 3 d'abril de 1871 van signar-se, davant Ignasi Puig i Mas, notari de Manresa, els capítols matrimonials entre Pau Sallés i Gimferrer, de Rellinars, i Margarida Ambròs i Puig, de Castellbell i el Vilar. | 41.6326700,1.8584900 | 404920 | 4609623 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45138-foto-08053-41-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45138-foto-08053-41-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45138-foto-08053-41-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Alguns afegits no mantenen els valors de l'arquitectura tradicional que predomina el conjunt.L'any 1951, l'amo era Pere Sallés i Ambròs, que constava com a resident a Rellinars, ja que allí tenia la seva casa pairal, el mas Cellers. Les terres del mas Genovès estaven conformades per 3 ha de vinya de primera qualitat, altres 3 de vinya de segona qualitat, 3 amb arbres fruiters, 2 dedicades als cereals, 9 ha 30 àrees de 'Bajo y matorral', 10 ha 39 centiàrees de terres ermes i 9 Ha de 'rocales'. En total 39 Ha. 30 a. 39 ca. que afrontaven pel nord amb terres del marquès de Castellbell, pel sud amb el riu Llobregat, per l'est amb el Puig del Vilar i per l'oest amb el riu Llobregat i amb el mas Puig. | 94|119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 45139 | El Brunet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-brunet | VALLS i PUEYO, Joan (1997). El mas Brunet (segles XIV-XIX); dins El Brogit, periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 201, abril de 1997, pp. 20-21. | XVI-XX | Una part s'ha reformat per viure-hi i una altra resta abandonada. Necessita una restauració a fons. | Masia emplaçada entre les Canyelles i el raval del Ferran, en una petita elevació del terreny que domina sobre la riera de Marganell al seu pas per aquest punt. Els contraforts del serrat de La Beguda, el resguarden al nord. Pel costat dret el camí que porta al raval del Ferran, i per l'esquerre el camí del Santó. La masia està formada per diferents construccions,de volums variables, fruit de reformes i d'ampliacions al llarg dels segles. Cada cos i cada volum disposa d'una coberta pròpia. Algunes d'aquestes cobertes s'han esfondrat i d'altres han estat restaurades. Els paraments són de pedra vista, però en molts trams hi ha maó vist, fruit de consolidacions estructurals. L'era està a la façana nord i l'accés actual es fa per la façana de llevant. Però destaca la galeria de doble alçada amb coberta inclinada de la façana sud. | 08053-42 | Al costat del camí del Ferran | El 12 de juliol de 1280, el senyor Romeu Batlle, del terme de Monistrol de Montserrat, reconegué a Pere Brunet i la seva muller Guillema, veïns del terme de Castellbell, que es donava per ben pagat de tots els deutes que aquells devien al seu difunt pare Pere Batlle. Pere Brunet, i la seva muller Guillemona, veïns de Castellbell, reconegueren, el 25 d'octubre de 1296, que li devien quinze sous a Ponç de Barbudels, habitant al mas Jorba, que era una part del preu d'un ase de pèl negre que li havien comprat. Els seus fiadors van ser Joan Fabrés, del terme de Castellbel, i Pere d'Avellà, de Castellbell. El següent propietari que ens apareix als documents és Arnau Brunet, veí de Castellbell, fill de Pere i de Guillema, el qual, el 10 d'agost de 1318, reconegué que devia seixanta sous a Joan Borrell, de Manresa, que li pagaria per Nadal i que el seu fiador era Pere Ferrer, de la quadra de Boades de Castellgalí. Arnau Brunet, del terme de Castellbell, actuant en nom de Ramon de Morrolius, del seu fill Romeu de Morrolius i de la seva muller Romia, reconegué, el 16 de desembre de 1331, que devien quinze sous i mig al difunt Estruc de Ripoll, jueu de Manresa, i ara a la seva vídua Dolça i als seus fills hereus, els germans Salomon i Jaume Estruc. El 13 d'octubre de 1348, el senyor Pere Gilabert, de Matadepera, reconegué que tenia uns certs deutes amb Berenguer Brunet, del mas Brunet del terme de Castellbell. Berenguer Brunet, de Castellbell, es digué hereu universal del seu difunt germà Pere de Carraria, del mateix terme, quan, el 10 de maig de 1353, nomenà procurador Guillem Vives, de Manresa. Sabem que Pere Brunet era propietari del mas l'any 1441 i que el seu parent, Gabriel Brunet, del terme de Castellbell, i Joan Sajornat, de Sant Vicenç de Castellet, signaren treves amb Jaume Salom, sabater, i Pere Susanya, blanquer, ambdós ciutadans de Manresa, el 25 de juny de 1449, amb la autorització del veguer Maurici de Talamanca i del batlle de Manresa. Joan Brunet, major de dies, i el seu fill, Joan Brunet, menor de dies, així com el seu hereu Benet Brunet en el mas Brunet, del terme de Castellbell, el 6 de febrer de 1512 esmenten els capítols matrimonials de la seva filla Agnès amb Bartomeu Fabrés, fill de Bartomeu Fabrés, del mas Fabrés de Sant Vicenç de Castellet, quan van prometre a dita Agnès el mas de la Morera, de Sant Vicenç de Castellet. El 16 de febrer de 1534, Joan Brunet va declarar la possessió del mas Brunet i dels seus masos agregats, aleshores rònecs i deshabitats, Avallà, Carrera i Juglar: La vídua de Joan Brunet, Maria Anna Bruneta i el seu fill hereu, Francesc Brunet, foren els encarregats de declarar a la capbrevació del 25 d'octubre de 1595. Francesc Brunet va fer testament el dia 29 de desembre de 1629. La seva vídua Elisabet, declarà la propietat l'any 1634. El fill hereu de Francesc fou Valentí Brunet, que morí intestat i el succeí el seu germà Josep Brunet, que també va morir intestat, succeïnt-lo el seu fill Josep Brunet, que declarà la propietat del Brunet l'11 de desembre de 1666. L'amo del mas Brunet, aquí anomenat Josep Brunet, concedí a la quarta part dels fruits, el 7 de gener de 1742, a Pere Subirana, pagès de Castellbell, 'durant la vida dels ceps plantadors en tot aquell tros de terra herma, de tinguda de dos jornals de llauro de bous, que lo dit Joseph Brunet juntament ab la demes heretat sua per sos certs y legitims titols te y posseeix, de pertinencies de la heretat de dit Brunets'. Aquella peça afrontava a 'solixent y mitgdia ab terras del mas Ferran, fitas, un marge de rocas y un aregall mitgensant, a ponent y tremuntana ab terras de la heretat de dit mas Brunet'. Josep Brunet fou l'encarregat de declarar la propietat del mas 'Brunets' el 14 de gener de 1759. | 41.6472400,1.8452400 | 403838 | 4611255 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45139-foto-08053-42-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45139-foto-08053-42-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45139-foto-08053-42-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Brunet és un derivat diminutiu de Bru, que podria tenir dos orígens; com a sinònim de persona de pell fosca (del germànic ´bruns´, color fosc) o com a nom propi (del llatí Brunus, en castellà Bruno). | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 45171 | El Morrolius | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-morrolius | VALLS i PUEYO, Joan. El mas Morrolius. Inèdit. http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2016/10/el-mas-morrolius.html | XVIII-XX | Masia situada en una zona boscosa al costat del camí del Pinsà. És de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és a dues aigües, amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada a migdia. És una estructura allargada que ha anat creixent pels costats. Actualment està reformada. Té adossat un cos, a l'extrem de llevant, en forma de 'L', al darrera hi ha l'era. Els paraments són de pedra vista. Hi ha un rellotge de sol a l costat més occidental de la façana. | 08053-74 | Al vessant septentrional del turó homònim | L'historiador Joan Valls ha estudiat una sèrie de documents relacionats amb la família Morrolius des del segle XIV fins el XVI. El primer document que cita és de l'any 1293, quan Arnau de Morrolius i la seva esposa Elisenda reconeixen tenir un deute de quaranta-un sous amb Baró Vidal, jueu de Manresa, el 10 de maig de 1293, dient que es tractava d'un tracte econòmic sense cap ànim de lucre. Donaven com a fiador el senyor Berenguer de Palaciolo. El 5 de gener de 1295, Arnau de Morrolius feia un tracte de mutu acord per valor de tretze sous amb Berenguer Portella. Destaquem també un altre document perquè parla de la masia veïna del Plaià: Romeu de Morrolius, amb el consentiment de la seva esposa Romia, reconegué el 23 de setembre de 1316 que devia a Jaume Verduguer, veí de Santa Cecília de Montserrat, el preu de set quarteres de forment que li havia venut, presentant com a fiador el seu veí Vidal del Plaià. El mateix Romeu de Morrolius, el 5 d'octubre de 1318, exercí com a fiador, juntament amb Arbert de la Maçanera i Bernat Tort, veïns de Castellet de Bages, en el tracte econòmic que tenien Guillem d'Ubach i la seva esposa Sança, per seixanta sous, amb Francesc d'Olius, ciutadà de Manresa. L'any 1534 el propietari del futur mas Colomer era el senyor Salvador Oller. Aleshores, el mas Morrolius ja era un mas rònec i les seves terres estaven integrades en aquesta heretat de l'Oller. Joan Oller i el seu fill Valentí, vengueren els masos Oller i Morrolius, el 9 de juny de 1650, a Joan Colomer. El fill d'aquest, Onofre Colomer, es declarà propietari dels masos l'any 1666. L'any 1759 ja s'anomena mas Oller, àlies Colomer, i segueix tenint el mas Morrolius com aglevat seu, amb la casa derruïda. | 41.6367000,1.8339600 | 402883 | 4610097 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45171-foto-08053-74-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45171-foto-08053-74-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 45176 | Cal Vileta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-vileta | COL·LECTIU el BROGIT (1980). L'art romànic en el nostre municipi (I); El Brogit, 10, novembre de 1980; pp. 1 | XVII-XVIII | Masia situada al situada al veïnat de Sant Cristòfol, en el punt quilomètric 2,400, pujant per la carretera BV-1122, a mà esquerra. Es tracta d'un edifici de planta rectangular, amb la coberta a doble vessant, de teula àrab amb el carener perpendicular a la façana principal. Tota la casa està gairebé construïda damunt d'una solera de pedra. L'edifici principal consta de planta baixa, pis i golfes, completada amb altres edificacions auxiliars que s'han construït en funció de les necessitats. Les obertures de la façana es distribueixen de forma irregular, i en destaca la portalada de pedra situat a la banda esquerra de la façana amb una porta feta amb llesques de tauló. Només les finestres de les golfes conserven la llinda, brancals i ampit de pedra. Els paraments de la casa com els dels diferents annexos, són fets de pedra lligada amb morter de calç amb un arrebossat exterior modern de ciment i les pedres cantoneres més ben escairades que s'han deixat vistes. | 08053-79 | Veïnat de Sant Cristòfol | Antigament la masia havia rebut el nom de cal Fèlix. Quan la família que vivia a la rectoria va traslladar-s'hi a viure la casa va agafar el nom amb la que es coneix actualment. Vileta és el diminutiu de Vila, un cognom molt estès pel municipi. Pel davant de la façana principal, hi passava l'antic Camí Ral. | 41.6373200,1.8197400 | 401700 | 4610182 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45176-foto-08053-79-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45176-foto-08053-79-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Actualment els propietaris accedeixen a la casa pels annexos construïts a la façana de tramuntana. El paller i les corts ubicades al darrera es van enderrocar ja fa molts anys. A la façana orientada a llevant hi ha una entrada que queda per sota el nivell de terra on hi ha una llinda de pedra amb la data 1700; els propietaris creuen que era l'antiga entrada de la casa, llavors més petita.Al celler, malgrat es van tapar, es conserven dos cups o tines i una premsa. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 45180 | Cal Ros Negre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-ros-negre | XVII-XX | Masia situada al veïnat de Sant Cristòfol, als peus de la carretera BV-1122 i a la cruïlla per anar a cal Joanet del Ros i cal Jepet dels Ulls. Ha estat reformada i els paraments repicats per deixar la pedra vista. És de planta rectangular i consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és de teules a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada a sud-est. Tot i la uniformitat de la construcció, el cos esquerre sembla un afegit posterior a l'edifici original. Al deixar la pedra vista, s'observa com aquest cos es va afegir, adossat a l'antiga façana sud-oest; amb una galeria oberta a la segona planta, antiga pallissa; i una doble arcada a l'escaire entre les dues façanes. | 08053-83 | Sant Cristòfol | 41.6470000,1.8166500 | 401457 | 4611261 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45180-foto-08053-83-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45180-foto-08053-83-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Davant la façana principal es conserva un pou. No sabem si a l'interior es conserven tines. | 119|94|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 45181 | Cal Joanet del Ros | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-joanet-del-ros | XVIII-XX | Masia situada al veïnat de Sant Cristòfol, als peus del camí de cal Domingo a cal Ros Negre nou. És de planta rectangular i consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és de teules a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada a sud-est. La casa s'ha construït aprofitant el desnivell del sòl. Per tant el nivell del segon pis es troba a nivell del sòl. | 08053-84 | Sant Cristòfol | Els propietaris sempre han estat la mateixa familia, que provenien d'un descendent de cal Ros. | 41.6475400,1.8188200 | 401639 | 4611318 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45181-foto-08053-84-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45181-foto-08053-84-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Conserva dues tines de cairons i un forn de pa de llenya; tot tapat.També disposava d'una cisterna excavada a la roca que recollia les aigües pluvials. L'any 1967 se'n va fer una de nova. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 45182 | El Ros | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-ros | BROSSA VILA, Carme (1998). El llegat històric d'un poble: Castellbell i el Vilar. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. FRONTERA, Genís i DEVANT, Jèssica (2004). Castellbell i el Vilar. Història i memòria gràfica. Castrellbell i el Vilar: El Brogit. http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2015/01/el-ros.html?q=ros | XVII-XX | Casa pairal situada al veïnat de Sant Cristòfol, a mà esquerra pujant per la carretera BV-1122, en punt quilomètric 0,900. Es tracta d'un edifici de grans dimensions, construït en un aterrassament entre el torrent del clotet del Ros i el torrent de la font del Ros o del cal Macari, que desaigüen a la riera de Marganell. Està envoltada de camps de conreu. La masia és de planta rectangular adaptant-se al terreny, amb l'entrada a la façana orientada al sud-est. La coberta és a dues aigües i el carener paral·lel a la façana principal. L'edifici principal consta de planta baixa, pis i golfes, completada amb altres edificacions auxiliars que s'han construït en funció de les necessitats. A la façana principal, a mà dreta, tapant part dels brancals de la porta dovellada, s'hi ha adossat un edifici annex de planta baixa, pis i golfes. Les obertures de la façana es distribueixen de forma regular, i en destaca el portal de dovelles. Per accedir-hi cal pujar unes escales de pedra. Al damunt mateix hi ha un finestral amb balconada arran de mur i barana de forja; els brancals i llinda són de pedra amb la data gravada de 1688. Al davant de la façana principal hi ha l'accés als diferents porxos i corts, tots ells edificis relacionats amb la tinença de bestiar i terres. Els paraments de la casa com els dels diferents annexos, són fets de pedra lligada amb morter de calç amb un arrebossat exterior. | 08053-85 | Veïnat de Sant Cristòfol | Si tenim compte la llinda que hi ha al finestral de la façana principal, l'any 1688, cal Ros ja estava construïda. Aquesta pairalia origina altres masies de dimensions més reduïdes com cal Japet del Ros i cal Joanet del Ros. Es tracta de descendents que van rebre un tros de terra per edificar-se la casa. | 41.6475300,1.8135200 | 401197 | 4611323 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45182-foto-08053-85-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45182-foto-08053-85-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Es tracta d'una de les masies documentades en el capbreu de 1328 amb el nom de mas de les Tapies Sobiranes. | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 45186 | Molí de l'Alzina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-lalzina | BOLÒS, Jordi i NUET, Josep (1983). Els molins fariners. Barcelona: Ketres editora. SANTAMARIA NOT, Ramon (2015). Un monument al nostre poble: el molí fariner de Ca l'Alsina; dins El Brogit, Periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 397, febrer de 2014, pp.12 VALLS i PUEYO, Joan. El molí de l'Alzina. Inèdit. http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2015/02/el-moli-de-lalzina.html | XV-XX | El molí de l'Alzina es troba situat al vessant meridional de la riera de Marganell, en una zona d'obaga coneguda com a bosc del molí. Es tracta d'un molí del tipus B segons la tipologia de Bolós (1993). És a dir, amb bassa però sense pou. Pren l'aigua de la riera i arriba a la bassa per una canalització soterrada que passa per sota l'atri del molí. La bassa té una capacitat d' un milió set cents mil litres. Només té paret construïda en forma de 'U' a la zona edificada, on l'aigua està en contacte amb el molí. La resta de la bassa és terreny natural. L'aigua arriba al rodet mitjançant un baixant de fusta quan s'aixeca la portella, que és d'aram. Es feien dues moltes al dia; una al matí i l'altra a la tarda. En una hora es podien moldre 50 k de farina. Va estar en funcionament fins l'any 1982. Es tracta d'un molí molt especial, no només per la seva antiguitat i el seu llarg funcionament. També per haver-se mantingut dins la mateixa família durant més de cinc segles, que ha sabut preservar-ne els trets constructius. Però, sobretot, pel seu estat de conservació i el manteniment de la maquinària. Així, doncs, hi podem observar totes les parts d'un molí fariner, des de la cabra fins el banc i l'alçador. A les parets de l'obrador hi ha ple d'inscripcions grafiades amb les moltes de cada client, a modus de gran palimpsest. Per davant hi passava l'antic camí de Manresa a Montserrat. Conserva a més, el celler, dues tines, corts, corrals i altres edificacions productives. En la planta pis hi vivien els moliners i damunt la cuina es conserva l'habitació del mosso. | 08053-89 | Riera de Marganell | Entre les propietats que depenien del senyor del castell de Castellbell, l'any 1328, incloses per tant al seu terme, hem d'esmentar les que formaven part dels masos de la Calsina, avui del terme de Marganell, i de Vilamarics, del terme de Monistrol de Montserrat. El 3 de juny de 1390, un dels castlans de Castellbell, Humbert de Palau, nomenà batlle del terme a Pere de Vilamarichs, de Monistrol de Montserrat. No gaire lluny de Vilamarics es construí un molí fariner. Cal arribar, però, al segle XVI per a conèixer les primeres notícies. Aleshores, el molí pertanyia al mercader Francesc Casamitjana, ciutadà de Barcelona. El 3 de febrer de 1532 va vendre les seves propietats al sastre monistrolenc Cebrià Alsina, que el revengué al seu germà Antoni, mentre ell es construïa un casal, amb tina i bòtes, a la partida de terra anomenada 'la riera de Mandressa'. Antoni Alsina posseïa, com hem dit, l'any 1597, el 'molí fariner ab la mola molent, rodet y altres aparatos y ab dos casals en dit moli construhits y edificats y ab sa resclosa o paxera'. També constava com a propietari d'una peça de terra de quinze jornals de llaurada, anomenada 'la Roureda o Raureda'. El moliner també tenia bestiar, per això havia comprat al seu veí Jaume Joan, àlies Tàpies, el 2 de setembre de 1585, el dret de fer pasturar el seu ramat a l'heretat del mas de les Tàpies. Tanmateix, va comprar al mateix veí, l'any 1590, les peces de terra anomenades 'la Buyga den Janovés', 'la Carbonera' y 'lo ort de Joan Xich'. El 15 de juny de 1598 Antoni Alsina va comprar a Jaume Playà, amo del mas Ferreroles, el dret de fes pasturar el seu bestiar a la seva heretat. La documentació estudiada per Joan Valls arriba fins els nostres dies i recorda quan va fer les entrevistes als actuals propietaris i diu que recordaven com es baixaven les moles pel molí, des de la pedrera que hi havia prop de Sant Benet, no gaire lluny el monestir de Santa Cecília de Montserrat. Ho feien amb una tirallonga d'animals, i en els pendents les feien rodolar amb uns eixos per a frenar-les. El moliner treballava per als habitants de tota la rodalia. Habitualment es molia blat per a fer farina, però en èpoques de crisi, com a la darrera guerra del 1936-1939, es molia el blat de moro, per a fer pasta de sémola. Tenien molta aigua, que es recollia, entre d'altres, del torrent del Brogit, de manera que a l'hivern es podia moldre cada dia, però a l'estiu calia fer-ho tan sols durant dues o tres hores al dia, i deixar que la bassa es tornés a omplir. | 41.6487900,1.8248200 | 402140 | 4611450 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45186-foto-08053-89-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45186-foto-08053-89-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | La tradició oral familiar que ha passat d'una generació a l'altra afirma que la construcció del molí es realitzà l'any de la descoberta d'Amèrica (1492). Els documents no ho desmeteixen. Així ens ho ha transmès directament la Maria Rosa Viladoms Alsina, l'actual propietària i descendent directa dels primers propietaris.Per fora, es poden veure pedres de molí o fragments d'antigues pedres que havien servit i es van canviar pel desgast.La propietat també conserva tota mena d'eines relacionades amb la vida del molí durant centúries. | 94|98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 45187 | Can Ferreroles Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-ferreroles-nou | VALLS i PUEYO, Joan (2017). Can Ferreroles Nou; dins El Brogit. Periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 420, març de 2017, pp.11-13. http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2015/07/ferreroles-nou.html?q=ferreroles | XIX | Casa situada al peu de la carretera BV-1123 entre el PK 2 i el 3; al vessant esquerre de la riera de Marganell i al sud de Ferreroles, d'on pren el nom. Actualment és un restaurant. És de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada al nord. La façana s'organitza simètricament a partir de tres eixos de verticalitat. L'eix central amb la porta d'accés, d'arc escarser a la planta baixa, i balcó a la planta pis. Els eixos laterals, amb finestres reixades a la planta baixa i balcons a la planta pis. Totes les obertures tenen un recreixement d'emmarcament. Els paraments són de pedra vista. Al cos principal, se li ha afegit dos cossos laterals, un garatge a la dreta i un habitatge a l'esquerra. Hi ha un petit pati al davant, delimitat per un mur baix d'obra amb reixa de ferro entre pilars. | 08053-90 | Riera de Marganell | Les dades més antigues d'aquesta heretat són dels anys 1726 quan els germans Eudald i Francesc Bach i Bertran en són els propietaris. L'any 1757, el primer dels germans en serà l'únic propietari, i es casa amb Maria Grauvilardell del mas Grauet, l'any 1771. Tenen com a mínim dos fills, Valentí i Joan, aquest darrer hereu amb l'àlies Ferreroles. Del seu casament amb Cecília Viladoms neixen en Francesc i l'Eudald, aquest darrer casat amb Francesca Puig. Tenen tres fills, Valentí (casat amb Rosa Playà), Francesc (casat amb Agnès Torras) i Joan (casats amb Rosa Cortès de Castellgalí). L'hereu d'aquests darrers serà Eduald que casat amb Rosa Calsina tenen quatre fills. L'hereu, Vicenç es casa amb Josepa Oller i Clotet i tindran 13 fills. Novament, l'hereu serà en Florenci (casat amb Jacinta Enrich i Calsina), que marxa, juntament amb 4 germans més, i en Josep Simón i Escorsell, un germà i un cosí d'aquest, a fer les Amèriques. L'any 1907 funda la ciutat de La Quiaca (Argentina). Comercialitzaven pells i un dels germans va treballar a una mina. Florenci enviava diners a son pare per tal de fer construir la casa nova. A la casa es conserva una fotografia amb un peu de foto que diu, 'Fiesta de la Inauguración de la Casa se Farrarolas'. Quan va tornar es va instal·lar a la casa i durant un període relativament curt als anys trenta va ser nomenat alcalde. En l'amirallament de 1946 consta instal·lat al raval del Teixidor i conrea 44 àrees d'olivera, 1Ha de regadiu, 6 Ha de vinya, 5 Ha de cereals i 8Ha d'arbrers fruiters. Tenia a més a més 9Ha de bosc i 15Ha d'erms. Amb Jacinta tenen dos fills, el noi mor mentre viatjava cap a les Amèriques. La pubilla, Josepa es casa amb un metge de Girona, Joaquim Dausà però no tindran descendència. Viuran a la masoveria del costat, que arrangen pels volts de l'any 1950. Afillaran una nena, Mª Carme Dausà i Bach (la Carmina), que es casa amb un advocat basc i marxa a viure fora. El 4 de desembre de 1981, parteix l'heretat i la ven a dos compradors: els matrimonis Josep Gost i Casanovas (els seus avis eren masovers de la casa des de 1909) i Maria del Roser Riera i Oliva, del raval del Teixidor, i a Josep Casajuana i Cornadó i Francesca Mula i Salas, del barri del Borràs. Els primers adquireixen en la compra la casa que en la documentació surt esmentada com a Ferreroles Nou. Josep Casajuana es dedicava a la venda de llenya i transport d'àrids. Molta gent s'aturava preguntant per algun restaurant on aturar-se a menjar. Així que es van plantejar la possibilitat d'obrir-ne un. El 23 d'abril de 1987 s'inaugura el restaurant, assessorats per Eusebi Bach, el Sebi que havia fet de cambrer i un senyor del Casot que els ensenyà la cuina de brases. Vers 1990 deixen definitivament la feina de la llenya i àrids per dedicar-se totalment al restaurant. El 1995 amb la mort del pare, la mare continua amb el seu fill Jordi (que des del 2009 n'és el cuiner) que continuarà tot sol quan la mare ja no podrà més. Vers l'any 2000 es fan reformes. La planta pis queda com a residència dels propietaris. Donen feina a cinc persones i vuit els caps de setmana. | 41.6484100,1.8269700 | 402319 | 4611405 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45187-foto-08053-90-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 45191 | Barraca de la vinya de cal Madrono | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-vinya-de-cal-madrono | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | Es tracta d'una construcció singular que donaria a pensar que tal vegada hagués estat emprat per a tenir-hi el bestiar de càrrega, mentre es feien les feines del camp. L'accés al clos no és massa ample i en cap manera serviria per a deixar-hi maquinària agrícola. | Barraca i clos de pedra seca, ubicada en terres del Santó, al bell mig d'unes feixes situades entre el torrent del Santó i el de l'Avellà. Per accedir-hi cal deixar a mà dreta, la carretera BV-1123, en el punt quilomètric 1,050. Allí trobarem dues bifurcacions. A la dreta, el camí que mena al Ferran. A l'esquerra el camí que mena al Santó. Un cop en aquest, de nou trobem una bifurcació. El camí de l'esquerra ens mena directament a la casa, i el dret, a les feixes on es localitza una barraca de planta quadrangular de grans dimensions. Al davant de la façana principal, hi ha un parell de feixes amb marges de pedra seca i una d'elles té un roure que creix ufanós. La barraca està adossada al mur de contenció de la feixa. Es tracta d'una construcció petita, de planta mixta, força irregular, d' 1,5 metres de diàmetre interior. La porta, orientada al nord-oest mesura 0,95 metres d'alçada per 0,50 d'amplada. Té una sola llinda. La coberta és de volta per aproximació de filades. La pedra emprada en la construcció no és tan polida com es pot observar en d'altres barraques de pedra seca. No té tinells ni espitlleres, però destaca un espai clos amb una única obertura pel costat de la barraca on probablement hi hauria hagut un barriet fet de fusta. Aquest espai mesura 4,00 per 2,60 metres de costat. L'alçada dels murs conservats és d'1,70 a 1,80 metres d'alçada. No s'ha pogut establir si hi havia algun tipus de coberta amb bigam de fusta, ni tampoc presenta cap obertura del tipus espitllera o finestra. | 08053-94 | Torrent de l'Avellà | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6483600,1.8414200 | 403522 | 4611384 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45191-foto-08053-94-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45191-foto-08053-94-2.jpg | Legal | Popular|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | No està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra. | 119|98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45192 | Barraca del Santó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-santo | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | Envoltat per vegetació que la pot malmetre. | Barraca de pedra seca ubicada en les feixes de sota dels boscos del Ferran. Per accedir-hi cal deixar a mà dreta, la carretera BV-1123, en el punt quilomètric 1,050. Allí trobarem dues bifurcacions. A la dreta, el camí que mena al Ferran. A l'esquerra el camí que mena al Santó. Un cop en aquest, de nou trobem una bifurcació. El camí de l'esquerra ens mena directament a la casa. Voltejant-la arribarem a un pontet que travessa el torrent i una construcció semblant a un porxo, amb coberta a doble vessant. Deixant-la a mà esquerra caminarem per sobre el camí que ressegueix el torrent pel seu vessant esquerra. La barraca queda per sobre mateix del camí i del forn d'obra de la casa. Està envoltada brolla de romaní. L'exterior mostra una planta circular, però l'interior no segueix el mateix canon, ja que està parcialment excavada en el marge, que en aquest indret és força rocallós; això fa que les mides interiors oscil·lin entre 1,80 i 1,90 metres de costat. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entre mig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta està orientada al sud-oest, amb una única llinda plana. Els brancals són rectes, realitzats amb grans blocs de pedra més o menys escairada. La porta d'entrada, mesura 1,00 metres d'alçada per una amplada de 0,50 metres. Els murs tenen un gruix de 0,45 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades amb la llosa de tancament desplaçada lleugerament de costat. El cobriment de terra ha desaparegut, així com algunes de les lloses del voladís. Té una espitllera orientada al sud-est. | 08053-95 | El Santó | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6503400,1.8404600 | 403445 | 4611604 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45192-foto-08053-95-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45192-foto-08053-95-2.jpg | Legal | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | No està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra. | 94|119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45193 | Barraca de l'obaga del Santó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-lobaga-del-santo | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | La mateixa vegetació l'està engolint. | Barraca de pedra seca situada a l'obaga del Santó, just després d'haver travessat la riera de Marganell en direcció a la pedrera de Sangrà. Un cop passat un revolt ben tancat, cal entrar per una corriol a mà dreta que mena directament al Pinsà. La barraca queda per sota del corriol, uns 10 metres només entrar-hi. Està adossada al marge de pedra seca i ha perdut una bona part de la coberta. És de planta circular, d'1,60 metres de diàmetre, envoltada de vegetació. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entre mig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta, orientada al nord-est té una doble llinda, plana. Els brancals presenten una lleugera inclinació cap el costat degut al moviment estructural que ha provocat l'enfonsament de la coberta. L'entrada mesura 0,90 metres d'alçada per una amplada de 0,55 metres. Els murs tenen un gruix de 0,50 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades. No tenia ni espitlleres ni cap tinell per desar el càntir. | 08053-96 | Riera de Marganell | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6451800,1.8421600 | 403579 | 4611030 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45193-foto-08053-96-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45193-foto-08053-96-2.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | No està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra. | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45197 | El Santó; Les Canyelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-santo-les-canyelles | http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2015/01/les-canyelles.html?q=sant%C3%B3 | XVI-XX | L'interior ha estat força transformat i d'altres parts estan inutilitzables. | Masia emplaçada a la riba esquerra de la riera de Marganell, entre Ferreroles i el Brunet. Disposa de masoveria i de capella. Tot el recinte està envoltat d'un mur d'alçada variable amb un parell de torretes conservades als angles nord-occidental i nord-oriental. La masia és un conjunt de construccions adossades al llarg del temps que conformen un bloc molt compacte que en dificulten una lectura arqueològica a ull nu. Hi ha dos cossos principals i més grans, als que s'hi han afegit d'altres: els dos són de planta quadrangular i estan adossats formant un angle de 90 graus. Una galeria de planta baixa i pis, afegida posteriorment, alinea la façana de ponent del cos septentrional amb la façana de migdia del cos meridional. El cos meridional consta de planta baixa i dos pisos, i té el carener paral·lel a la façana principal. En canvi, el cos septentrional consta de planta baixa, dos pisos i golfes. És molt més alt que el cos meridional i el carener és perpendicular a la façana de migdia. A la part posterior d'aquest cos és on està adossada la capella. Aquesta fou espoliada i no conserva el campanar de cadireta. | 08053-100 | Al nord del terme municipal | Rep el nom de les Canyelles pel cognom de la família que en fou propietària entre els segles XVI i XVII. Anteriorment, i des del capbreu de 1328 (que és la primera vegada que es citada), s'anomenava mas de les Tàpies Jussanes, en contraposició al mas de les Tàpies Sobiranes. Pel que fa a l'origen del topònim Tapies creiem no té res a veure a paret o envà, sinó que fa referència a la roca coneguda popularment com a marga. La tàpia o marga és una roca sedimentària de tipus terrigen, composta d'argila i carbonat de calci, impermeable i de baixíssima qualitat. Aquesta roca és molt abundant a la zona. Les primers notícies que tenim del mas Canyelles caldrà cercar-les a la monografia feta sobre el Ros, l'antic Enrich de les Tàpies. El senyor Pere Tàpies posseïa, l'any 1441, el mas Tàpies Sobiranes, el mas Tàpies Jussanes i el mas Sala. Un segle més tard, el propietari del mas Tàpies Sobiranes era Miquel Oller, el del mas Sala era Salvador Sala, mentre que el mas Tàpies Jussanes era de Bartomeu Canyelles. Si consultem el fogatge de l'any 1497, entre els habitants del terme de Sant Vicenç de Castellet trobem el senyor Joan Canyelles. Aquest personatge era el propietari del mas Jorba, de dit terme, i posseïa una peça de terra a la partida anomenada Camp Magraner, del terme de Castellbell, el senyor del qual, Berenguer Francesc de Maçanet i Sarroca, va fer-li reducció de cens, de dues gallines a una, el 4 de desembre de 1492, en un acte signat per Pere Ponset, 'vicari de Castellbell de Bages per auctoritat del señor bisbe de Vich notari public'. El succeí el seu fill Miquel Canyelles, que es declarà propietari de la peça del Camp Magraner el 20 de febrer de 1534. | 41.6497900,1.8390900 | 403330 | 4611545 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45197-foto-08053-100-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45197-foto-08053-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45197-foto-08053-100-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | També conegut com les Canyelles. Conserva alguna tina, la premsa i el forn de pa. A l'altre costat del torrent es conserva la teuleria. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45202 | Les Comes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-comes | BROSSA VILA, Carme (1998). El llegat històric d'un poble: Castellbell i el Vilar. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. VALLS i PUEYO, Joan (2003). Els Comesvelles a Vacarisses. Vacarisses, balcó de Montserrat. Núm. 422. Octubre. | XIV-XX | No conserva la teulada i el deteriorament és progressiu. | Masia situada a l'extrem oriental del terme de Castellbell i el Vilar, al vessant meridional de la vall de la riera de Rellinars, en una plataforma natural assolellada tot el dia, i amb un gran domini visual del territori. Es troba prop de la confluència amb el torrent de cal Robert. Construcció de planta quadrangular que consta de planta baixa i pis. La coberta era, perquè no es conserva, de teules àrabs a dues aigües, amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada al migdia. La planta baixa hauria estat dedicada a les tasques d'explotació ramaderes i/o agrícoles amb el celler, granera, corts, i la superior emprada com habitatge. Està construïda amb carreus de pedra sorrenca units amb morter de calç, de la qual es conserva gairebé tota l'estructura a excepció de la coberta. Destaquen les poques obertures d'antic en tot el perímetres, a excepció d'una ala que s'ha començat a restaurar amb criteris actuals. De la façana principal destaca el portal d'entrada, dovellat amb la data de 1658 gravada a la dovella central. A la planta pis hi ha dos finestrals que han perdut la balconada. Les diferents obertures, tant de la planta baixa com de la planta pis, conserven els brancals, llinda i ampit de pedra. Una d'elles en resta parcialment l'any '75', tot i que per fotografies realitzades fa uns anys, sabem que la data era 1875. A la part del darrera de la casa, hi ha el pou, d'uns cinc a sis metres de fondària, excavat a la roca i acabat de pedra. Es conserva l'obertura amb brancals, llinda i ampit de pedra per on, des de la cuina s'accedia amb la corriola i s'extreia la galleda amb l'aigua. Tanmateix les diferents ampliacions en llarg del temps han comportat que també s'hi hagin anat adossant diferents annexes amb la coberta a un sol vessant. Originàriament devia estar feta amb el sistema tradicional, de parets de càrrega i cobriment de bigam o volta. Actualment no s'hi pot accedir però fa uns anys van iniciar-se els treballs de restauració de la planta pis i teulada. Al davant mateix de la façana, aprofitant el desnivell del terreny, s'hi conserva la cisterna per a la recollida d'aigües i diferents annexes, més petits, probablement el galliner, porquera i conillers. Per sota hi ha una bassa excavada al terra. | 08053-105 | Les Comes | La primera referència documental de les Comes és un capbreu de l'any 1328. Era una masia important que donava nom al raval, ara conegut com La Riereta. La data més antiga que parla del mas de Comesvelles és de l'any 1328, on es detalla els censos que pagaven els seus propietaris: 'Mas den Comes veyes dona a Castelet IIII quarteres y I sisena d'avena per questa y X diners a sen Michel y II sous y VIII diners per perna. Item dona als clascans II quarteres y I sisena d'avena per questa y V diners a sent Michel y II sous y VIII diners per perna'. En aquest segle XIV el propietari o un dels propietaris serà Ramon de Comesvelles, que un cop mort, el seu fill Bernat de Comesvelles, a l'edat de 14 anys, no tenia curadors, de manera que el dia 11 d'octubre de 1358 nomenà procurador Berenguer Padró, de Sant Vicenç de Castellet. Un dels successors va ser Berenguer de Comesvelles, que a principis d'octubre de 1380 era difunt. El seu fill Ramon constava com a hereu del mas i feia uns certs tractes econòmics amb el seu germà Bernat, ja que el tercer germà, Guillem havia mort sense descendència. Aquest figurava com a possessor del mas Cometes, en el terme de Vacarisses. La seva germana Romia estava casa amb Guillem de Grau. Entre els anys 1457 i 1471, apareix un tal Pere de Comesvelles, fill de Guillem i d'Angelina, que resideix a la parròquia de Santa Maria del Vilar, del terme de Castellbell. Joan Comesvelles, propietari del mas segons declaració feta per ell el 27 de febrer de 1534, i diu que els seus habitants són 'homens propis, solius y affogats y amasats y de remensa'. Després ja trobem Melcior Comesvelles, que a finals de 1598 es declara propietari del mas Cometes. El 15 de juliol Valentí Comesvelles fa testament i el seu fill Valentí, n'era el propietari el 2 de desembre de 1666. En aquells temps les terres afrontaven per sol ixent i per migdia amb el terme de Vacarisses, per la banda de ponent ho feia amb les terres del mas Llevallol, amb les terres del mas Cellers, de Rellinars, i amb les del mas Cometes, de Vacarisses, que era una altra propietat del mateix Valentí Comesvelles. Tanmateix, 'item que te y poseheix en lo dit terme de Castellbell tot aquell pou per a posar glas junt ab la riera de Rallinas. E tes sots domini y alou de dits nobles senyors a cens, ço es que ell dit confessant aja de dar a dits nobles senyors tot lo glas hauran de menester lo temps estaran en lo castell de dit terma quant empoara y no altrament'. Durant el segle XVIII, les notícies parlen en gran part del molí de les Comesvelles o de les Comes i del pou de glaç. Lluís Serra i la seva esposa Maria Comesvelles, propietària del mas, consten també com amos del mas Cometes de Vacarisses el 1759. Alguns membres d'aquesta nissaga van marxar a residir a Vacarisses com per exemple, Bartomeu de Comesvelles, àlies Guitart, hi feia estada el 23 de juliol de 1439 amb la seva muller Margarida. La seva filla, Salvadora Comesvelles es va casar l'any 1446 amb Francesc Roig i Oliveres, cabaler del mas Roig, de la parròquia de Sant Pere de Terrassa, que habitava al mas Font de Matadepera. Segons informació oral proporcionada pel sr. Marcel·lí Puigdellívol, la seva àvia li havia explicat que els masovers, en voler canviar la fusta podrida de la balconada de la façana principal, van localitzar una olleta amb monedes de plata amb les quals pogueren comprar una mula. Molts anys després, uns nens jugant, també localitzaren un tupí amb monedes d'or, de les quals se'n feren còpies per a ser exposades al Museu de Manresa. | 41.6384600,1.8882200 | 407405 | 4610233 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45202-foto-08053-105-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45202-foto-08053-105-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45202-foto-08053-105-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Per darrera el pou, a tocar del camí que mena al mas, hi ha una tina adossada. L'accés al brescat es feia a través de vuit a nou graons ben alts, de pedra. És de planta circular amb un diàmetre de 2,90 metres i una fondària de 3 metres. Els cairons són ceràmics. No es conserva la portella però si la llinda i el bigam de fusta. La coberta s'ha enfonsat. | 94|119|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45203 | Cal Robert | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-robert | XVIII-XX | Ha estat molt ben rehabilitada pels actuals propietaris. | Masia situada al peu d'un turó rocallós, en el vessant meridional del torrent del Robert, en un aterrassament amb floracions rocoses damunt les quals s'aixeca la masia. Al seu voltant hi ha un seguit de rocs de grans dimensions fruit dels despreniments en llarg dels segles que donen a l'indret un encant paisatgístic especial. És de planta poligonal per adaptar-se al terreny, amb l'entrada a la part posterior, perquè a la façana de migdia hi ha un marge rocós. La coberta és a dues aigües i el carener paral·lel a la façana principal, orientada al nord. L'edifici principal consta de dues plantes, completada amb altres edificacions auxiliars que s'han construït en funció de les necessitats i que poden tenir tres plantes. A la façana principal, a mà esquerra hi ha el forn, que encara s'utilitza i a sota una antiga cisterna excavada a la roca reconvertida en llenyer. A la planta baixa, entrant pel darrera de la casa es conserva el celler, però no la premsa. Els paraments de la casa com els dels diferents annexos, són fets de pedra lligada amb morter de calç sense arrebossar. Les pedres cantoneres, estan més ben escairades i desbastades. Les obertures de la façana es distribueixen de forma irregular, i en destaca el portal amb llinda plana que porta la data 1676. | 08053-106 | Per sota les Comes | Els propietaris actuals ja fa 27 anys que hi viuen. Malgrat no tenir el corrent elèctric, l'han restaurada amb les comoditats actuals però respectant els elements patrimonials i la seva estructura. El nom del mas prové d'un antic propietari anomenat Robert Viladoms. | 41.6346100,1.8886300 | 407434 | 4609805 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45203-foto-08053-106-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45203-foto-08053-106-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45203-foto-08053-106-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | A la part del darrera, annexades a la casa tenen dues tines de planta rodona, en molt bon estat de conservació. Una d'elles s'està rehabilitant com a jacuzzi. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 45208 | Cal Joan de la Serra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-joan-de-la-serra | VALLS i PUEYO, Joan (2006). El Raval del Clot. Castellbell i el Vilar. Col·lecció Temes Històrics, núm. 4. Ed. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. | XIX | Masia fonamentada parcialment sobre la roca natural, de planta quadrada, que consta de planta baixa, pis i golfes amb un cobert a mà dreta i una tina adossada a la façana nord de la casa. La coberta és de teula àrab, a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal. Els paraments són tots de maçoneria, amb pedres rejuntades amb morter. Les pedres cantoneres estan més ben executades. Les obertures són de petites dimensions, amb llindes de pedra i estructura quadrada, exceptuant la portalada d'entrada a la casa amb brancals de pedra i arc de maó a plec de sardinell. Per sobre, hi ha un finestral de doble fulla amb brancals i llinda de pedra i balconera amb barana senzilla de ferro. Finalment, a les golfes, seguint la mateixa línia perpendicular, una finestra de punt rodó, realitzada en pedra. La casa ha sofert alguns canvis readaptats als nous usos lúdics. Tota la planta baixa està realitzada amb pedra i volta de canó que s'ha conservat. A la façana dreta, per darrera de la porxada hi ha una cisterna o aljub amb la portella i el pedrís per posar la galleda amb la coberta ben consolidada a un sol vessant i de teula àrab. A la façana de migdia hi ha un rellotge de sol de sèrie fet amb motllo, sense policromar. Les hores van de sis a sis, en xifres romanes. L'estilet està collat directament a la paret. | 08053-111 | Raval del Clot | Cal Joan de la Serra, està situat al raval del Clot, a l'extrem nord-est del terme municipal de Castellbell i el Vilar, a tocar de l'antic terme de Vallhonesta, que pertany actualment al municipi de Sant Vicenç de Castellet. Entrant pel camí de la Serra en direcció al mas Lledó, a mà esquerra entre el cal Pinyot i cal Beu. L'aparició d'aquestes petites masies o cases pot correspondre al dinamisme agrari del segle XVIII i XIX, sobretot amb el cultiu de la vinya. Aquestes zones més boscoses i ermes menys poblades, van ser explotades amb el sistema de rabassa morta. Així els masos més importants van veure reduir els seus boscos i terres ermes, i al costat de les terres de conreu naixien les vinyes marjades dels rabassaires. Sembla evident que es van anar construint noves cases, a les quals s'assignava un tros de terra al seu voltant. En un registre fiscal de l'any 1920, consten com a propietaris de cases en el 'Barrio del Calot': Margarida Vila i Trulls, Isidre Prunés i Planell, Josep Torrents i Brunet, Miquel Fainé i Riera, Joan Balart i Boada i Pau Viladoms i Calsina, que era l'amo del mas Lledó. A principis de l'any 1936, es confecciona el Padró municipal on consten els habitants de cinc cases del raval del Clot. | 41.6657100,1.8861100 | 407268 | 4613261 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45208-foto-08053-111-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45208-foto-08053-111-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45208-foto-08053-111-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | També es coneix com a cal Mussol.A la façana nord es conserva en perfecte estat una tina. S'hi accedeix a partir de 7 graons de pedra. La construcció a diferència de les altres veïnes, està feta amb maó. La teulada és a un sol vessant, en teula àrab. A mà dreta, en el replà mateix hi ha una segona portella, amb un arc de descàrrega de pedra i una biga de fusta. Aquesta porta dona accés a una segona tina que malauradament ha estat tapada amb un planxer de formigó. Al costat dels antics horts, encara es poden veure les restes d'una antiga bassa de planta ovalada, feta de pedra amb morter de calç i arrebossada per la part interior. | 98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 45212 | El Grauet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-grauet | CORNADÓ, Carles (2016). El Grau i El Grauet; dins El Brogit. Periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, 417, desembre de 2016, pp. 15 http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2015/09/el-grauet | XVI-XX | Està abandonat i mig en runes. | Masia situada al vessant esquerra del riu Llobregat, enfront del castell de Castellbell i el Vilar i proper al Padró. S'hi accedeix des de Sant Vicenç de Castellet, però també des del Lledó i el Grau. A mà dreta del camí d'accés hi ha l'antiga bassa d'aigua, excavada a la roca. En arribar a la porta d'accés hi ha un enllosat de pedra al terra, mig colgat. Es tracta d'un mas clos, construït damunt d'una plataforma rocosa. El cos més antic és de planta rectangular, dividit en planta baixa, pis i possiblement golfes practicables. La coberta, parcialment ensorrada és de teula àrab, amb el carener perpendicular a la façana, orientada a migdia. El parament és de pedres de mida diversa, unides amb morter, ben escairada a les cantoneres per tal de reforçar i embellir la construcció. La porta principal del nucli més antic conserva els brancals i el marxapeus de pedra sorrenca amb una llinda monumental. A l'interior, totes les estances estan construïdes amb volta de canó, sempre respectant unes mides molt concretes. Entrant a mà dreta es conserva el forn de pa amb el fumeral i al costat esquerra, els diferents accessos a la cort pel bestiar amb la menjadora i, en darrer terme, annexat posteriorment, un edifici de tres plantes, probablement construit al segle XIX del qual ja no es conserva la coberta, però que era a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal. La planta baixa conserva els cellers i les boixes de varies tines o cub a les quals s'hi accedeix des de l'era. A mà esquerra, es reprodueix el mateix sistema constructiu. Les primeres estances adossades són les més antigues, amb els brancals de pedra i llindes de fusta. En funció de les necessitats s'han anat construint i annexant edificacions, seguint el mateix patró. Graons de pedra excavats a la roca, portalades fetes íntegrament de pedra amb arcs de descàrrega. També s'observa un afegit amb dues arcades, tal vegada una galeria oberta, que posteriorment es va tornar a tapiar. Arran de terra, es van descobrint les diferents boixes que comuniquen amb les tines ubicades en diferents indrets de la casa. L'era es troba a l'interior del clos, protegida per un mur gruixut que es fonamenta directament a la roca. És en aquest indret on es descobreixen tres grups de cups. El primer grup, de tres tines, probablement les més antigues, es troba a mà esquerra de l'era. Els graons d'accés d'una d'elles ja no es conserva però el seu estat, malgrat no tenir els cairons característics és bo. La segona tina està colgada de terra i la tercera és interior. La coberta no es conserva. El segon grup de tres cubs o tines es localitza a mà dreta. Es conserven els graons d'accés, els murs i els cairons, a excepció de la coberta. El tercer grup és el més llunyà en relació a l'era ja que està ubicat al darrera de la casa. Es tracta d'un edifici que aprofita el desnivell del marge, amb coberta a dues aigües, enfonsada però l'estat de les tines és molt bo. Per sota hi ha la barraca doble que protegeix les dues boixes respectivament (l'estructura es conserva en molt bon estat). Entre el segon i el tercer grup de cubs hi ha un edifici fet en dues fases. Es tracta d'un celler. La part posterior és la més antiga. Una finestra interna conserva la data gravada a la llinda '1789' i a l'ampit encara es poden llegir, (encara que més erosionades) les inicials 'J E' emmarcades en una sanefa rectangular. L'any 1804, es construí un afegitó amb coberta a doble vessant i una entrada voltada. La data està gravada a la clau de la volta. Entrant a mà dreta, per sota d'una petita finestra, es conserva la base d'una premsa amb l'eix. | 08053-115 | Nord del terme municipal | Aquest mas ja està documentat des de l'any 1328 amb el nom de Vilardell. A partir de 1534 la propietat passa a mans d'un mas proper i molt més important, el Grau, amb la qual cosa passarà a ser conegut amb el nom del Grauet o el Grau Xic. L'any 1320 Ramon de Castellbell va vendre al comerciant manresà Guillem Vilella tot el dret i domini que tenia sobre els masos Comalba, Puig de Comalba, Rossell i Vilardell, del terme de Castellbell. El Vilardell és el mas que posteriorment passarà a nomenar-se Grauet. El dia 18 d'abril de 1328 es redacta un capbreu de les propietats que pagaven censos a Guillem de Cirera, senyor del castell de Castellet, i a Ramon i Guillem de Castellbell, castlans del castell de Castellbell. En aquell text, redactat pel rector Pau Miró, s'especifiquen els censos que abonaven els propietaris del mas: ' Mas den Vilardel dona a Castelet II quarteres y VIII dotzens davena per questa y XX diners a Sent Michel y II sous y VIII diners per perna i I galina y tascha duna pessa de terra que ha a la Franquea; Item dona als clascans XVI dotzens davena per questa y X diners a Sent Michel y II sous y VII diners per perna. E te per dominicatura de Castelbel la laurao tota sots lo Grau y donan tascha an Ramon de Castelbell '. El 7 d'agost de 1339 Ramon de Vilardell i la seva esposa Elisenda, venen unes terres del mas Franquesa. Tenen un fill anomenat Ramon, documentat, igual que el seu pare, l'any 1349. Els amos d'aquest mas pagaven censos, l'any 1357, al comerciant manresà Guillem Vilella, que havia adquirit aquells drets del castlà Ramon de Castellbell. Era el mateix cas que hi havia amb els masos Comalba, Puig de Comalba, Rossell, Lledó Superior i Lledó Inferior. Entre els anys 1368 i 1375 el mas era en mans de Pere de Vilardell. L'any 1431, el senyor Pere de Vilardell i Maria, la seva esposa, permutaren una terra amb el seu veí Berenguer de Grau, el qual els cedí la peça anomenada Morral de Mart. Els fills de Pere i de Maria foren Joan i Francesc de Vilardell, citats l'any 1434, i que Pere de Vilardell ja era mort l'any 1451, quan Maria, la seva vídua, signà un document en solitari. L'any 1534 el mas ja pertany a Salvador de Grau, amo del mas Grau, el qual també havia adquirit la propietat del mas Lledó. L'any 1699 constava com a propietari el senyor Antoni Grau del Vilardell. D'aquí que el mas passés a nomenar-se Grauet. | 41.6472400,1.8629800 | 405316 | 4611235 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45212-foto-08053-115-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45212-foto-08053-115-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45212-foto-08053-115-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | En sortir a l'era, accedint-hi des d'una porta, a mà dreta, a una trentena de centímetres del terra, hi ha una pedra que sobresurt del mur amb la data gravada de 1911, probablement resultat d'alguna reconstrucció o afegit. | 94|119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45214 | El Casalot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-casalot-0 | PUIGDELLÍVOL, Marcel·lí (2015). El Casalot (Els Abadals); dins El Brogit, Periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 400, maig de 2015, pp.12 | XVI-XVIII | Al voltant de la construcció principal es veuen edificis i estructures parcialment o totalment enderrocades que sense una neteja prèvia de la vegetació dificulta enormement la seva interpretació. | Mas rònec situat al vessant dret del torrent dels Abadals, totalment envoltat pel bosc. S'hi accedeix des de la pista que baixa del Pinsà fins al Burés. Un cop arribats a la font del Clot del Casalot, cal agafar el camí que travessa a mà dreta el torrent, per sobre un cingle, en direcció a la pedrera del Valent i del Sufio. Un cop arribats al primer revolt, a mà dreta, hi ha un corriolet que entremig dels pins hi dona accés. Les restes de la casa que queden dempeus mostren una construcció imponent, de planta baixa, pis i sota coberta o golfes. amb celler i soterrani parcialment excavat a la roca. La coberta era a dos vessants, amb el carener perpendicular a la façana principal. La masia està construïda al damunt d'una zona rocosa, que es perllonga des de la cinglera del mateix torrent dels Abadals. La façana principal presenta, a mà dreta, dos contraforts amb una arcada de pedra que dona accés a l'interior del que semblaria un pati intern. Al costat oposat de la façana, hi ha les restes d'una estança adossada. En accedir-hi, dona pas a mà dreta a un celler amb coberta de pedra formant una volta de canó. Al costat esquerra d'aquesta estanca hi ha uns graons de pedra, estrets i alts que donen accés a la planta superior. Es conserva bona part de les obertures de les estances de la planta pis, amb brancals, llindes i festejadors de pedra molt ben treballada i la boca del forn de pa situat al mur orientat al nord-est. A la part del darrera de la casa hi ha les restes d'altres estances annexes, però l'espessa vegetació n'impedeix l'accés. A les cantoneres de les quatre façanes hi ha carreus de pedra ben treballada. Al davant de la casa hi ha el que sembla una feixa reforçada per una paret de pedra que ressegueix la roca mare. | 08053-117 | Cau del Saldó | Joan Valls apunta la possibilitat de que aquest mas fos un dels dos masos rònecs que l'any 1534 haurien format part del mas Abadals: el Lladó i el Figuera. La recerca iniciada per Valls, de moment només permet establir aquesta hipòtesi. | 41.6386200,1.8397800 | 403371 | 4610304 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45214-foto-08053-117-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45214-foto-08053-117-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45214-foto-08053-117-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Segons informació proporcionada pels membres de La Foradada, els propietaris d'aquest mas n'haurien provocat l'enfonsament, molt ben conservat fins fa pocs anys, per tal de que no fos habitat per malfactors i gent de mala vida. | 119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45223 | La Bauma | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-bauma-1 | VALLS i PUEYO, Joan (2016). El mas Gall. Treball inèdit. | XVIII-XX | Masia que dóna nom al barri, però que el pren d'una gran bauma que hi havia al costat, coneguda com el Clot de la Noguera, i que a partir de la construcció del ferrocarril es va anar omplint de deixalles, fins que va quedar coberta. La casa es troba al costat oriental de la línea de tren Barcelona -Manresa, aïllada, al costat d'unes casetes que havien estat habitatge dels treballadors. De fet es troba entre l'autopista C-16 i el tren. Ha estat rehabilitada, mantenint els volums però amb tots els paraments repicats, deixant pedra vista. Són diversos cossos quadrangulars adossats uns als altres, ara destinats a habitatge, però que antigament podrien haver estat pallisses o corts per al bestiar. Les portes i les finestres també són noves. | 08053-126 | La Bauma | El capbreu de 1631, escrit per Dídac Bellera, notari públic de Monistrol de Montserrat, rep el nom de 'Capbreu dels terratinents y pagesos de Castellbell fet en lo any de 1631 y en altres anys fins lo any de 1634'. 'Els propietaris confessen i manifesten a la noble Sra. Dona Patronilla Amat y Desbosch, señora dels Castells, termes de Vacarisses y Castellbell encara que absent y al noble señor don Joseph Amat i Desbosch fill y procurador seu a las cosas baix escritas, legitimament constituhit y ordenat per la dita nobla señora dona Patronilla Amat y Descosch mare sua'. Mitjançant el document se sap que el propietari del mas Gall, l'any 1634 era Magí Gall, pagès de la parròquia de Nostra Senyora del Vilar, parròquia de Castellbell. En la nova capbrevació datada de 1666, s'esmenta Pere Gall, probablement fill d'en Magí com a propietari del mas i les terres. Aquest pagava delme, a més del seu pas, per 'una pessa dita Corratella; 1 gallina, per la peça dita 'Costa de Verdals' i per una altra al Verdal 'que fou de Antoni Coll'. El 10 de gener de 1676 Pere el Gall testa a favor del seu fill Josep, que el 26 de juliol de 1688 ven una part de terres de la seva propietat al son germà, Jaume, que el 19 de febrer de 1703 'ajustà la quantitat de cent lliures Barceloneses' per la peça de terra. Aquesta peça doncs, s'esmenta capbrevada independentment del mas Gall el dia 28 de febrer de 1727. És en aquest document on es parla de Jaume Gall dit de la Bauma i del seu fill Jacint. En aquestes terres tenen una part d'oliveres, vinya, conreu, una part erma en la partida dita 'lo Clot de la Noguera', on hi ha una bauma molt gran 'y en ella dits confessants han novament construhit una caseta en la qual fan sa continua residencia y habitació, y aquella dita pessa de terra es part, y de pertinencias de la heretat del ,mas Gall situada en lo mateix terme'. El text continua explicant els límits de la nova propietat. La casa de la Bauma, a més dels delmes habituals com tots els masos, en pagava un d'específic. L'any 1727 es capbreva el mas Gall per la seva propietària Maria Gall, vídua de Francesc Gall, on es redacten els límits de la propietat i en acaba dient 'y altres terras que de pertinencias de dit mas Gall possehex Jaume Gall Pagès de dit terme dit lo Baumer...” Segons un Llevador de Censos de 1757 consta tot el que pagaven per lo mas Gall i s'esmenta 'It. Per dita pessa dos gallinas, las quals paga Jaume Gall lo Baumer, conforme en ell se dirá, y perço no deuhen cobrar cobrarse desta Casa. (...) Bauma, Jaume Gall. Per una gran pessa de terra, nomenada Lo Clot de la Noguera en la qual y ha una gran Bauma, y altres trossos de terra á dita gran pessa units, tots de pertinecias del mas Gall fa lo dia de Nadal.... 2 gallinas. It. Per la habitació fa en dita Bauma, lo dia de N.S. de Agost. 4 cort. Civada. Anys després, desconeixent els motius, la casa de la Bauma passa a ser propietat de Francesc Gibert, de Monistrol de MOntserrat, el qual segons el” Llevador de Censos de 1780...y anyadit fins a 1800” pagava 2 gallines de cens, per la Caseta de la Bauma, i per una pessa de terra dita den Trias, o Clot de la Sorda que dit Gibert ha unit a dita Bauma fa de Censos, 1 quartera de civada”. El darrer document localitzat és del 24 de maig de 1817 on es troben enfrontats el Baumer, Joseph Brunét (Manso Baumer) i el marquès de Castellbell, Manuel d'Amat i de Peguera. | 41.6283000,1.8708200 | 405941 | 4609124 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45223-foto-08053-126-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45223-foto-08053-126-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45223-foto-08053-126-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 45244 | Barraca de Viladoms de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-viladoms-de-dalt-1 | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XIX | Necessita desbrossar l'entorn i segellar la coberta amb terra, recol·locant alguna llosa al seu lloc. | Barraca de pedra seca ubicada a l'est del municipi, al bell mig d'unes feixes marjades també de pedra seca. Una espessa brolla de romaní ha ocupat el lloc on fa anys s'hi cultivava vinya. Es tracta d'una construcció aïllada, aixecada parcialment damunt de la roca i adossada a un marge de pedra. És de planta circular, de 2,30 metres de diàmetre interior. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entre mig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta està orientada a l'oest, amb una única llinda plana i els brancals rectes. Mesura 1,30 metres d'alçada per una amplada de 0,70 metres. Els murs tenen un gruix de 0,60 metres, destacant el del brancal dret amb 0,80 metres. La coberta consisteix en la superposició de filades concèntriques de manera que el radi cada vegada és menor, fins a tancar amb una sola llosa. L'exterior de la coberta conserva gran part del pedruscall, però ha perdut la terra que impermeabilitza. El ràfec és conserva gairebé sencer. Aquest fet permet que l'aigua no es filtri directament cap a l'interior de l'habitacle. A l'interior, entrant a mà dreta hi ha un doble tinell, superposat, construït amb pedra massissa. Té tres espitlleres orientades cap al nord-est, a l'est i al sud-est respectivament. | 08053-147 | Viladoms de Dalt | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6382500,1.8828700 | 406959 | 4610216 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45244-foto-08053-147-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45244-foto-08053-147-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45244-foto-08053-147-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 6206. | 98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45245 | Barraca de les Comes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-les-comes | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XIX | Barraca de pedra seca ubicada en el sector est del municipi, per damunt del mas de Les Comes. Està envoltada de bruc, brolla de romaní, mata i cirerer d'arboç. Es tracta d'una construcció aïllada, construïda aprofitant un marge de pedra. És de planta quadrangular, d'1,90 metres de costat (mides preses a l'interior). Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entremig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta està orientada al nord-est, amb una única llinda simple o plana i el brancal esquerra, recte, recolzada directament al mur. Amb el pas dels anys, part del marge de terra ha anat caient al davant hi ha colgat parcialment l'entrada de la qual només en resten 70 cm (tot i que l'entrada no devia fer més d'1 metre d'alçada). L'amplada és de 0,95 metres. Els murs tenen un gruix de 45 cm. La coberta és de volta per aproximació de filades. Algunes lloses del ràfec s'han desprès i es localitzen als voltants immediats de la barraca. Al davant de la porta, en la prolongació del mur de contenció, hi ha un recer o paravent, concebut per protegir-se del vent. En la prolongació del mur hi ha una escala volada amb quatre graons que permeten l'accés a la feixa superior. L'interior de la barraca conserva varis gravats realitzats en la filera de blocs més grans ubicats al mur de sosteniment del marge. Es tracta bàsicament de dates, entre elles, 1835, 1879,1875, 1681? , 1800, el que semblaria la xifra '7' invertida i un 'I', el '7' invertit amb un '9 I' i una 'S' o '5'.1791,1793,1795. També hi ha gravada varies creus, el que sembla la lletra 'A'. En una altra pedra, hi ha la data 1876, la de 1801 i varies marques, tal vegada realitzades amb l'escoda, algunes ratlles, en nombre de II, de IIII, etc. | 08053-148 | La Riereta | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6376800,1.8863700 | 407250 | 4610148 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45245-foto-08053-148-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45245-foto-08053-148-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45245-foto-08053-148-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 10667.La seva especificitat fan d'ella una barraca que cal preservar, mantenint la coberta en condicions i desbrossant l'entorn per tal que les arrels no malmetin el mur amb escales volades ni la barraca. Caldria un estudi aprofundit de les inscripcions, a través de la fotografia i de calcs que permetin fer una lectura total, car hi ha gravats més superficials que no es poden identificar a simple vista. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 45246 | Barraca de les Comes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-les-comes-0 | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XIX | La vegetació no ha crescut gaire en aquest indret que alhora té un gran valor paisatgístic. | Barraca de pedra seca ubicada a l'extrem oriental del terme de Castellbell i el Vilar, a la vall de la riera de Rellinars, prop de la confluència amb el torrent de cal Robert, dins de les terres del mas de les Comes. Es tracta d'una construcció aïllada, aixecada parcialment damunt de la roca. És de planta circular, d' 1,90 metres de diàmetre interior. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entremig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta està orientada al sud-oest, amb una única llinda plana i els brancals rectes i massissos. Mesura 1,15 metres d'alçada per una amplada de 0,60 metres. Els murs tenen un gruix de 0,63 metres. La coberta consisteix en la superposició de filades concèntriques de manera que el radi cada vegada és menor, fins a tancar amb una sola llosa. L'exterior de la coberta conserva gran part del pedruscall, i el ràfec, que és conserva gairebé sencer. Això no obstant, no hi conserva la terra que impermeabilitza l'habitacle. A l'interior, hi ha un doble tinell, superposat, construït amb pedra massissa i falcat amb pedruscall. Té una espitllera orientada al nord-oest. | 08053-149 | Les Comes | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6389600,1.8896900 | 407528 | 4610287 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45246-foto-08053-149-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45246-foto-08053-149-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45246-foto-08053-149-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 7173. | 98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45250 | Barraca de l'olivar del Ros | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-lolivar-del-ros | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XIX | Per la seva característica constructiva, adossada a un antic forn d'obra, caldria preservar el conjunt, tal vegada únic en el municipi, iniciant una desbrossada general i la consolidació de les parts que ho necessitin, com el ràfec. | Barraca de pedra seca ubicada a l'extrem oriental del terme de Castellbell i el Vilar, en un antic oliverar conegut amb el nom de l'olivar del Ros. Per accedir-hi cal agafar el corriol a mà dreta del camí que puja del Vilar cap a Viladoms de Dalt. La construcció es troba a mà dreta, arran del camí, en un revolt molt tancat, enmig d'ullastres, pi blanc, alzina, i brolla de romaní. Es tracta d'una construcció aïllada, amb la particularitat de que es va construir adossada a un antic forn d'obra. És de planta circular, amb un interior irregular que mesura 3 metres de fondària per 1,9 metres d'amplada, per 3 metres d'alçada comptant el caramull. El sistema constructiu és el característic d'aquest tipus de barraques, amb els rocs més grossos situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entremig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta està orientada al sud, amb una doble llinda plana i els muntants rectes, massissos i ben escairats. Això no obstant, la primera de les llindes presenta una esquerda provocada per algun moviment estructural que s'aprecia a la corona exterior. Mesura 1,44 metres d'alçada per una amplada de 0,67 metres. Els murs tenen un gruix mínim de 0,67 metres. La coberta s'ha resolt en la superposició de filades concèntriques de menor diàmetre per anar guanyant alçada fins a tancar la volta amb una o varies lloses planes i caramull amb sortida de fums. L'exterior de la coberta conserva gran part del pedruscall barrejat amb terra i el voladís que la protegeix de les filtracions d'aigua en cas de pluja. A l'interior, hi ha un tinell que mesura 25 cm de fons per 45 cm d'amplada i 45 cm d'alçada. El fons de la barraca comunica perfectament amb la fogaina o cambra de combustió del forn, en aquest cas doble. Està en molt bon estat de conservació; conserva la volta feta amb maó pla col·locat a plec de sardinell i les diferents xemeneies. No té espitlleres. | 08053-153 | Viladoms de Dalt | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6362100,1.8806600 | 406772 | 4609991 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45250-foto-08053-153-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45250-foto-08053-153-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45250-foto-08053-153-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 7895. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45251 | Barraca de la vinya del Jepet Teuler | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-vinya-del-jepet-teuler | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | La corona exterior de dos dels murs ha cedit i el seu enderroc és gairebé inevitable sinó s'hi fa una intervenció amb caire urgent. | Barraca de pedra seca ubicada a l'extrem oriental del terme de Castellbell i el Vilar, en una zona planera, al capdamunt d'un turonet de 315 metres d'alçada. Per sota hi passa l'antic camí de Viladoms de Dalt. Es tracta d'una construcció aïllada, construïda parcialment damunt de la roca. És de planta quadrangular, de 2,40 metres de costat (mides preses a l'interior). A diferència del sistema constructiu de la majoria de les barraques, on els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació, la gairebé totalitat de la barraca està construïda amb blocs de grans dimensions, calçats amb poc pedruscall. És molt probable que la manca de falques de pedra per ambdós costats hagi accelerat el moviment estructural en dos dels murs, amb el conseqüent perill d'enderroc. La porta està orientada al nord-oest, amb doble llinda plana i el brancal dret, recte, molt ben escairat. L'amplada és de 0,75 metres, per una alçada d'1,06 metres. Els murs tenen un gruix de 0,70 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades. Ha perdut el voladís o ràfec, que es localitza als voltants immediats de la barraca. A l'interior, l'arrencada de la volta dels quatre murs, s'ha fet amb blocs de pedra de dimensions considerables. Tots ells tenen gravats o incisions lineals. Els millor conservats són els que es troben entrant a mà dreta i esquerra respectivament. A 10 metres, en direcció nord-est hi ha una cisterna sota terra amb pica per a fer el caldo bordelès. | 08053-154 | Viladoms de Dalt | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6352100,1.8778800 | 406539 | 4609883 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45251-foto-08053-154-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45251-foto-08053-154-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45251-foto-08053-154-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra. | 94|119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45276 | Barraca del Ros | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-ros | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | Aquesta barraca es al mig d'unes feixes cultivades. El desbrossament i neteja per part dels seus propietaris ha mantingut la barraca dempeus. Caldria reforçar l'esfondrament de la part posterior i consolidar el ràfec., col·locant les lloses mancants del voladís per evitar la filtració d'aigua procedent de la pluja. | Barraca de pedra seca al mig d'unes feixes de conreu, en el lloc conegut amb el nom dels Bancals. Es localitza pujant per la carretera que va de Sant Cristòfol al camí de la Calcina, a mà esquerra, abans d'arribar al Ros, en el punt quilomètric 0,900. Es tracta d'una construcció aïllada construïda entremig del desnivell de dues feixes. Té un cirerer a mà dreta. És de planta circular, de 2,40 metres de diàmetre interior. Els rocs emprats per a la seva construcció, són força regulars, mes grossos a la base i als brancals. Entremig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta està orientada al nord, amb una doble llinda plana i els brancals rectes. Encara es conserva la porta feta amb planxa de fusta, collada al brancal esquerra amb morter. S'obra cap a l'interior. L'entrada mesura 0, 85 metres d'alçada per una amplada exterior de 0,75 metres i interior de 0,55. Els murs tenen un gruix de 0,75 metres. La coberta és de falsa cúpula, que consisteix en la superposició de filades concèntriques de manera que el radi cada vegada és menor, fins a tancar amb una sola llosa. Tot i que la coberta conserva gran part del pedruscall i terra, la manca de voladís o ràfec i un lleuger moviment estructural de la corona, provocat segurament pel mateix tractor quan passa l'arada, ha provocat un petit esfondrament de la part posterior del mur orientat al sud. Conserva un tinell entrant a mà esquerra. | 08053-179 | Els Bancals | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6471000,1.8115300 | 401031 | 4611278 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45276-foto-08053-179-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45276-foto-08053-179-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45276-foto-08053-179-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3269. | 94|119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45282 | La Sala | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-sala-1 | ENRICH i VILADOMS, Montserrat (1984). El poble de Sant Cristòfol. Col·lecció L'Auca Comentada, núm. 3. Ed. El Brogit. ENRICH i VILADOMS, Montserrat (1986). Cent anys de vida associativa a Sant Cristòfol. Col·lecció L'Auca Comentada, núm. 5. Ed. El Brogit ENRICH i VILADOMS, Montserrat (2011). El poble de Sant Cristòfol. El cor del poble. Els últims 25 anys a Sant Cristòfol. Ed. Sant Cristòfol Books. | XIX | La Sala és l'edifici social de l'Associació de Veïns i Propietaris de Sant Cristòfol, aixecat al Pla de Sant Cristòfol. És de planta rectangular i consta de diferents nivells, segons la secció, però bàsicament té planta baixa i primer pis. És un edifici als quatre vents; per tant és una construcció aïllada amb quatre façanes. A l'interior hi ha un cafè, un saló/teatre, l'espai pels socis, on hi ha l'arxiu de l'entitat i cuines i serveis diversos. | 08053-185 | Sant Cristòfol | L'actual edifici s'aixeca damunt cal Canyelles, una casa que l'entitat va comprar a Fèlix Enrich Sallès de cal Jepet de la Calsina. Aquest l'havia comprat l'any 1882 a Pere Escorsell. Era una casa amb planta baixa i pis aixecada al mig del Pla de Sant Cristòfol i envoltada de conreus. Tenia una tina que el propietari va continuar utilitzant segons contracte d'arres amb l'associació. A les obres hi participen els socis amb jornades laborals que seran comptabilitzades i equivalents a aportacions monetàries. El 13 de juny del mateix 1886, s'inaugura el cafè. La construcció de la Sala s'acabarà el mateix any. Posteriorment s'aniran fent arreglos i afegits que en el seu moment no es deurien poder costejar. Per exemple l'escenari del teatre o el paviment hidràulic que encara es conserva. Es posa el 1913 gràcies a l'aportació de 500 pessetes de Valentí Bach de Ferreroles. A partir de 1968 es produeix una ampliació i transformació, tant del cafè com de la Sala. S'amplia per la part posterior, s'elimina un galliner i s'hi fa un cos amb dos pisos. Fou possible gràcies a la donació del terreny limítrof de Fèlix Calsina i també una part del senyor Tarin Iglesias. El cost total de les obres pujava a 218.263,80 pessetes. El primer pis va quedar dividit en tres parts: el cafè, el saló i un corredor al mig. | 41.6397800,1.8182400 | 401579 | 4610457 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45282-foto-08053-185-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45282-foto-08053-185-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Social | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 45303 | Fita del Puig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fita-del-puig | XVII-XVIII | Bloc de pedra sorrenca en forma de pilastra de secció triangular clavada al terra. Per accedir-hi cal entrar pel punt quilomètric 1,300 de la carretera BV-1273, a ma dreta. Un cop passada la tanca de protecció de la carretera, baixant per marge en direcció a la torre elèctrica, la fita està palplantada a uns tres metres de distància. Des de la fita, en direcció sud-oest es pot veure l'imponent mas La seva funció ha estat la de delimitar la finca o propietat del mas Puig al llarg dels segles. Als tres costats es poden veure les marques deixades per la talla de la pedra, però només una de les cares, està gravada. Consta d'un escut delimitat per les quatre barres. Al capdamunt una corona formada per tres puntes al centre i dues banyes als extrems. Entremig coincidint amb les quatre barres, quatre perles. Per sobre, hi ha tres fulles a mena de trèvol de cinc pètals cadascuna. La central és més gran que les laterals (fortament erosionades). | 08053-206 | El Puig | Els termenats més antics són sovint representats per marques o gravats fets a la roca. També podem trobar els termes o fites enteses com a senyals de pedra que originàriament tenien una forma lleugerament regular i allargada, que indicarien la direcció del termenat o límits d'una propietat, com el cas del mas Puig. | 41.6344200,1.8670400 | 405635 | 4609807 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45303-foto-08053-206-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45303-foto-08053-206-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | A tocar del trull que el Puig té a l'entrada de la propietat, hi ha una segona fita de les mateixes característiques, més erosionada. | 94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 45308 | Barraca de la vinya del Jepet Teuler | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-vinya-del-jepet-teuler-0 | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | Caldria recol·locar el ràfec i cobrir-lo de terra amb pedruscall per mantenir durant anys la barraca. | Barraca ubicada per sobre de la carretera BV-1273, a mà dreta, en un revolt abans del trencall modern que substitueix l'antic camí del mas de Viladoms de Dalt. L'accés s'ha de fer agafant un corriol a mà dreta que surt de la mateixa pista que mena a Viladoms de Dalt, gairebé al capdamunt. El corriol ressegueix en paral·lel la línia elèctrica en direcció oest. Molt a prop trobarem una barraca ensorrada i una petita pedrera. Trencant en direcció nord resseguint un marge de pedra seca, per sota la brolla de romaní veurem la construcció. Es tracta d'una construcció aïllada, excavada en el marge, resseguint el pendent natural del terreny i enrasada en el mateix marge de pedra d'un metre d'alçària. És de planta quadrada, i mesura 1,60 metres de costat (mides preses a l'interior). Els rocs més grossos es troben situats a la base i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entre mig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos facin moviment provocant un enderroc. La porta està orientada al nord-oest, amb una doble llinda, plana i els brancals rectes. Al damunt té una lleixa. Mesura 0,98 metres d'alçada per 0,56 metres d'amplada. Té un marxapeus sobreelevat. Els murs tenen un gruix de 0,50 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades. A l'exterior la coberta ha perdut una gran part de la terra. Això ha provocat un moviment de les pedres que conformen el ràfec i que protegeix els murs de les filtracions d'aigua de pluja. Té una sortida de fums. A l'interior, entrant, tant a mà dreta com a mà esquerra, conserva un doble tinell perfectament executats. Es tracta d'una construcció molt ben executada, amb la façana resseguint el mateix marge de pedra seca. L'indret té unes vistes esplèndides però caldria desbrossar l'accés i l'entorn de la barraca per evitar que les arrels i branques la malmetin. | 08053-211 | Viladoms de Dalt | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6362300,1.8756800 | 406357 | 4609999 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45308-foto-08053-211-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45308-foto-08053-211-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45308-foto-08053-211-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra. | 119|98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45309 | Barraca de les roques del Massec | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-les-roques-del-massec | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XIX | El moviment del terreny i la manca de manteniment han provocat l'enfonsament de la porta i el conseqüent despreniment dels murs. Els graons d'accés estan mig colgats. | Barraca que aprofita una bauma, ubicada per sobre de la carretera BV-1273, a mà dreta, en una cinglera, mig emboscada, gairebé a tocar del trencall modern que substitueix l'antic camí del mas de Viladoms de Dalt. Per accedir-hi s'ha de resseguir la carena i baixar pel dret. Es tracta d'una construcció aïllada, aprofitant el sortint d'una petita bauma o abric. La seva construcció està realitzada a partir d'una rasa excavada al terra on s'hi van col·locar les pedres més grosses seguint la forma arrodonida de la bauma. A partir d'aquí es van pujar els murs fins a tocar el sostre. En resta part dels murs, que mesuren 0,50 metres de gruix i el basament més o menys estable. La planta, és irregular però té una fondària total de 2,30 metres i una alçada d'1,65 metres. Al seu interior hi ha, ja sigui de manera natural o treballada per l'home una mena de banc que pot tenir la capacitat per a col·locar-hi una màrfega. Al damunt mateix, els retalls de la roca serveixen de tinells o prestatgeries per a les eines o la carmanyola i el càntir. Destaca la data gravada a la part frontal del banc '1821'. Està orientada a l'oest. A l'entrada mateix hi ha un cirerer d'arboç. Sortint de la bauma, a mà esquerra, resseguint el mur natural, hi ha dos encaixos que podrien haver estat emprats per a guarda-hi les eines. Caldria una neteja de tot l'indret per a poder-ho constatar amb certesa. | 08053-212 | Viladoms de Dalt | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6368900,1.8752700 | 406324 | 4610073 | 1821 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45309-foto-08053-212-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45309-foto-08053-212-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45309-foto-08053-212-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 9282.Barraca fitxada per Marcel·lí Puigdellívol a El Brogit, núm. 327, octubre de 2008, p. 10. | 119|98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||
| 45310 | Barraca de la vinya del Garrigó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-vinya-del-garrigo | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | Caldria un desbrossament de l'entorn immediat de la barraca i la consolidació de la coberta exterior, que consistiria en la recol·locació de les lloses que conformen el ràfec per impedir que l'aigua no entri pels murs i una impermeabilització a base de terra i pedruscall. | Barraca de pedra seca ubicada dalt del marge esquerra, en una bifurcació on, la pista de mà esquerra, mena al turó de l'Escletxa, i a mà dreta, a un cul-de-sac, obert per a accedir a una torre elèctrica. Es tracta d'una construcció aïllada, parcialment excavada en el pendent natural del terreny. Per sota mateix, el marge de dos metres d'alçada estava protegit amb un mur de pedra seca. Les ampliacions de la pista han provocat el seu enderroc. La barraca és de planta circular, de 2,10 metres de diàmetre interior. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entre mig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. Té una porta orientada al sud, amb una única llinda plana i lleixa al damunt i marxapeus. Els brancals són rectes, tot i que la boca d'entrada és més ample a l'exterior que no pas a l'interior. Mesura 1,30 metres d'alçada per una amplada exterior de 0,74 metres i interior de 0,50 metres. Els murs tenen un gruix de 0,60 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades amb una llosa de tancament. Gairebé ha perdut tota la terra que la protegeix de les filtracions d'aigua de pluja. A l'interior té tres tinells, situats al davant de l'entrada. El de mà esquerra està arran de terra; el de mà dreta era doble. En algun moment s'hi van encabir formant un pilar pedres molt ben retallades per tal d'evitar que s'enfonsin. Aquesta barraca té un tret que la fa interessant des del punt de vista constructiu. A banda i banda del portal té un contrafort d'1 metre d'amplada per 1 metre d'alçada, tal vegada per evitar que la corona cedís degut a algun moviment estructural. Està orientada al sud. L'enderroc del marge murat és una pèrdua irremeiable d'aquest element constructiu de gran valor paisatgístic. Té una figuera al costat. | 08053-213 | Viladoms de Dalt | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6319100,1.8846700 | 407100 | 4609510 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45310-foto-08053-213-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45310-foto-08053-213-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45310-foto-08053-213-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca es coneix també amb el nom de barraca del Vermell degut a que un rodamón que havia participat a la guerra del Rif, en tornar mig trastocat, va anar a parar en aquest indret, on va viure durant força temps. Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 5597. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45314 | Barraca del turó de Montconill | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-turo-de-montconill-2 | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | La vegetació arbustiva que està crexient arran de barraca està malmetent la construcció tant amb la brancada com amb les arrels. | Barraca de pedra seca ubicada en el turó de Montconill. Es tracta d'una construcció aïllada, construïda aprofitant una minsa solera de pedra. És de planta circular, d'1,90 metres de diàmetre interior. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació; la resta són força irregulars falcats per pedruscall, introduïts a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. Té una porta orientada al nord-oest, amb una única llinda plana, una lleixa al damunt. Els brancals són rectes. Mesura 1,20 metres d'alçada per una amplada màxima de 0,60 metres. Els murs tenen un gruix de 0,60 metres. La coberta es de volta per superposició de filades concèntriques. L'exterior de la coberta ha perdut el voladís i el recobriment de terra amb gran part del pedruscall petit que la impermeabilitza, la qual cosa fa que la corona exterior faci moviment i es vagi desprenent de mica en mica. Al seu interior es conserva un tinell no massa gran, arran de terra i un parell de bancs de pedra realitzats aprofitant la mateixa roca natural que oferia el terreny. No té espitlleres. | 08053-217 | Viladoms de Dalt | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6290000,1.8842100 | 407057 | 4609187 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45314-foto-08053-217-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45314-foto-08053-217-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45314-foto-08053-217-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 5599. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45315 | Barraca del turó de Montconill | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-turo-de-montconill-3 | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | Barraca de pedra seca ubicada en el turó de Montconill. Es tracta d'una construcció aïllada, construïda aprofitant el marge i la roca natural del terreny. És de planta circular, de 2,60 metres de diàmetre interior. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació; la resta són força regulars falcats per pedruscall, introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. Té una porta orientada al sud-est, amb una única llinda plana. Els brancals són rectes. Mesura 1,40 metres d'alçada per una amplada màxima de 0,70 metres. Els murs tenen un gruix de 0,60 metres. La coberta es de volta per superposició de filades concèntriques. L'exterior de la coberta conserva el voladís i el recobriment de terra amb gran part del pedruscall petit que la impermeabilitza i algunes plantes herbàcies i molses que ajuden a mantenir la terra. Al seu interior es conserva un tinell no massa gran, arran de terra i un parell de bancs de pedra realitzats aprofitant la mateixa roca natural que oferia el terreny. A l'interior hi ha un tinells molt ben realitzats; mesura 0,50 metres d'alçada, per 0,40 metres d'amplada i 0,50 metres de fondària. Té una espitllera molt ben executada orientada al nord. Es tracta d'una barraca molt ben construïda i en un excel·lent estat de conservació. Per la seva proximitat al camí es podria netejar el corriol d'accés i desbrossar el seu entorn de manera a facilitar la seva visita. A pocs metres n'hi ha una altra de les mateixes característiques. | 08053-218 | Viladoms de Dalt | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6286200,1.8800200 | 406708 | 4609149 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45315-foto-08053-218-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45315-foto-08053-218-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45315-foto-08053-218-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 5600. | 94|98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 45319 | Barraca de les Tallades | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-les-tallades | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | Li manca manteniment de la coberta per tal d'evitar les filtracions d'aigua. S'han observat varis indrets amb el verdet característic provocat per l'entrada d'aigua a l'interior. | Barraca de pedra seca ubicada a mà dreta del camí un cop deixades enrere les poques restes que queden del mas de les Tallades. Per accedir-hi cal deixar a mà esquerra pujant del Vilar, la carretera BV-1273 en el punt quilomètric 1,500. A les feixes del voltant de la barraca queden alguns ullastres mostra que s'hi havia cultivat olivera. Es tracta d'una construcció aïllada, adossada parcialment al marge natural del terreny, que en aquest indret és gairebé planer. És de planta circular, i mesura 2,10 metres de diàmetre interior. Els rocs més grossos es troben situats a la part del darrera, parcialment a la base i als brancals per donar més consistència i solidesa a l'edificació; la resta són més petits però alhora força irregulars, falcats per pedruscall, introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. Té una porta orientada al sud-oest, amb una doble llinda plana superposada a l'interior per iniciar la volta, i lleixa exterior. Els brancals són rectes però amb una inclinació interior. Mesura 1,10 metres d'alçada per una amplada màxima exterior de 0,60 metres i interior màxima de 0,55 metres. Els murs tenen un gruix de 0,73 metres. La coberta es de volta per superposició de filades concèntriques. L'exterior de la coberta conserva una part del voladís i el recobriment de terra amb gran part del pedruscall petit que la impermeabilitza i algunes plantes herbàcies que ajuden a mantenir la terra. Al seu interior destaquen un total de 4 tinells sobreposats de dos en dos i a tocar els uns dels altres molt ben executats, recordant les gàbies de conills. No té cap espitllera. | 08053-222 | Les Casetes - Santa Maria del Vilar | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6355100,1.8670800 | 405640 | 4609928 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45319-foto-08053-222-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45319-foto-08053-222-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45319-foto-08053-222-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 9283. | 94|119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45320 | Barraca de ca la Filomena | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-ca-la-filomena | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | Malgrat el seu estat de conservació és per ara bo, cal desbrossar el seu voltant i tallar els arbusts com la mata que creix arran de la barraca. Les seves arrels i brancades poden provocar el seu enfonsament. | Barraca ubicada en els camps del mas Puig. Un cop passat el cementiri municipal, en el punt quilomètric 1 de la carretera BV.1273, cal agafar un trencall a mà esquerra que mena fins a les casetes d'en Puig. Uns tres-cents metres, a mà dreta es veuen unes feixes ermes, amb ullastres i ametllers. La barraca es troba a mitja alçada, al costat d'un ametller mort. Es tracta d'una construcció aïllada, sense recolzament al marge. És de planta circular, que mesura 2 metres de diàmetre interior. Els rocs més grossos es troben situats a la part del darrera, parcialment a la base i als brancals per donar més consistència i solidesa a l'edificació; la resta són més petits però alhora força irregulars, falcats per pedruscall, introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta està orientada al sud-oest, amb una llinda plana. Els brancals són rectes. Mesura 1,25 metres d'alçada per una amplada màxima exterior de 0,84 metres i mínima interior de 0,55 metres. Els murs tenen un gruix de 0,60 metres. La coberta es de volta per superposició de filades concèntriques. L'exterior de la coberta conserva una bona part del voladís i el recobriment de terra amb gran part del pedruscall petit que la impermeabilitza i algunes plantes herbàcies i sèdums que ajuden a mantenir la terra. Té una espitllera orientada a l'oest. | 08053-223 | Les Casetes - Santa Maria del Vilar | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6356100,1.8644200 | 405419 | 4609942 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45320-foto-08053-223-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45320-foto-08053-223-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45320-foto-08053-223-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3305. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45321 | Barraca de la vinya de cal Jepet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-vinya-de-cal-jepet | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | El seu estat de conservació és excel·lent degut al manteniment que en fan, ja sigui el seu propietari o els pagesos que cultiven els horts adjacents. | Barraca de pedra seca ubicada en un revolt del camí de terra que mena als horts de les Casetes del Puig. Un cop passat el cementiri municipal, en el punt quilomètric 1 de la carretera BV.1273, cal agafar el primer trencall a mà esquerra. La construcció es troba allí mateix, en ple revolt. Es tracta d'una construcció aïllada, recolzada al marge. És de planta circular, i mesura 2'80 metres de diàmetre interior. Els rocs més grossos es troben situats a les primeres fileres , principalment a la base i als brancals per donar més consistència i solidesa a l'edificació; la resta són més petits però alhora força irregulars, falcats per pedruscall, introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta està orientada al sud-oest, amb una llinda plana i una lleixa al damunt. Destaca la data gravada a la llinda amb l'any probable de construcció: 1881; entre els dos vuits hi ha gravada un creu. Els brancals són rectes. Mesura 1'45 metres d'alçada per una amplada màxima exterior de 0'90 metres i mínima interior de 0'60 metres. Els murs tenen un gruix de 0'80 metres. La coberta es de volta per superposició de filades concèntriques. L'exterior de la coberta conserva el voladís i el recobriment de terra i algunes plantes herbàcies i sèdums que ajuden a mantenir la terra. Al seu interior es conserven tres tinells superposats. El del mig mesura 0'48 metres de fons per 0'60 metres d'alçada per 0'45 metres d'amplada. Té una espitllera orientada a l'est molt ben executada. Al seu interior hi ha una taula baixa feta de fusta amb uns bancs fets amb tronxos tallats a partir d'una biga de fusta melis tallada a la mateixa mida. | 08053-224 | Rasot del Puig | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6348000,1.8661700 | 405563 | 4609851 | 1881 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45321-foto-08053-224-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45321-foto-08053-224-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45321-foto-08053-224-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3306. | 119|98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||
| 45325 | Tina dels Furriols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-dels-furriols | AA. VV. (2005). Tines a les Valls del Montcau. Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Consorci de les Valls del Montcau. Col. Llibres de la Muntanya, 11. Farell Editors, Sant Vicenç de Castellet. BALLBÉ i BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. | XVIII-XIX | No conserva la coberta i presenta una esquerda de dalt a baix per la façana sud possiblement com a conseqüència del darrer incendi, i algun romaní damunt dels murs que cal treure amb molta cura perquè les arrels no malmetin i provoquin l'enderroc progressiu de la tina. També caldria tallar un exemplar relativament jove de pi blanc ubicat a tocar de la façana est per evitar que no malmeti el mur amb les branques i arrels.Destaca la gran quantitat de restes ceràmics localitzats pel corriol i capdavall de la tina fins a la barraca, tractant-se de vores de plat, nanses, fons d'olles i altres recipients, en ceràmica blava, verda i comuna. | Tina aïllada, ubicada a la carena de Comauba, a mà esquerra, baixant per un corriol. Construïda en pedra i cairons de ceràmica i excavada aprofitant una cinglera i integrada al marge. El paisatge actual difereix molt del que ha conegut la tina. Un bosc de pi blanc i alzina amb brolla de romaní envolta tot el paisatge que havia estat plantat amb vinya. Per sota mateix d'ella s'obra una vall marjada amb una barraca de vinya a molts pocs metres. Les vistes des d'aquest indret són espectaculars, amb el cim del Puigsoler (524 metres) que fa de termenal amb Sant Vicenç de Castellet, el mas del Lledó per sota mateix de la Serra de l'Obaga Fosca i la muntanya de Montserrat al fons. La tina és de planta mixta amb el dipòsit circular (mesura 2,80 metres de diàmetre per una fondària de 2,50 metres). Només el mur de sortida de la boixa és recte. L'exterior està construït amb pedra extreta de la mateixa cinglera, presa amb morter de calç, mentre que l'interior de la tina està folrada amb cairons vidriats, de tonalitats vermelloses, lleugerament corbades. La part superior no es conserva (murs amb coberta en falsa cúpula i per damunt una capa atapeïda de terra i pedruscall per impermeabilitzar-la) però si els pilars de la base dels brancals que aguantaven la porta i donaven accés al brescat o post. El brescat consisteix en uns taulons de fusta d'un cert gruix i un pèl separats entre ells, que anaven col·locats a la part superior de la tina, entre la penúltima i la última filada de cairons, en una lleixa de 10 a 12 centímetres de fondària. Aquí es disposava el raïm que els homes, agafats d'una corda que penjava de la biga de fusta, anaven trepitjant fins que el most s'escolava per entremig dels taulons cap a l‘interior del cup. En el parament de la façana sud, de 3,40 metres d'amplada, s'observen dues boixes (es tracta d'una pedra foradada d'un costat a l'altre que permetia buidar la tina), una superior, a dalt de tot i una a la part baixa, al costat d'un doble tinell. Només la darrera va servir per extreure el most o el vi fermentat de l'interior de la tina. La que està col·locada a dalt de tot ha estat reaprofitada com a pedra de construcció. | 08053-228 | Serra de Comauba | La importància del cultiu de la vinya, es fa evident, fonamentalment, en la presència de tines a totes les cases i també enmig de les vinyes. La tradició vitivinícola al Bages ha marcat les diferents etapes històriques així com l'evolució dels municipis de la zona, des del segle XI fins el XIX. Al segle XIV són moltes les referències de tines i folladors al costat de les bótes a quasi totes les cases i cellers de la zona, i la tina apareix per primera vegada a documents a la zona del Bages durant el segle XIV. Al segle XIV, la paraula tina havia substituït la paraula cup, al Bages. Però nosaltres hem detectat que a Castellbell i el Vilar es manté la paraula cup; sobretot en els que estan a l'interior de els cases. La informació de la documentació dels segles XIV i XV no indica si les tines són de fusta o de pedra, però segons la bibliografia, en aquesta època serien excavades a la roca, perquè sinó no s'esmentarien en els inventaris. A mesura que passen els anys aquesta tendència es va capgirant fins que en el segle XVII són una part molt petita d'inventaris on es troben tines. L'explicació la trobem en que ja es comencen a construir tines de pedra i formaven part dels béns immobles de la casa i, per tant, no es detallaven. A partir del segle XVI i XVII comencen a generalitzar-se les tines excavades a la roca, amb els dos recipients: un per xafar el raïm i altre per abocar-hi el most i la brisa perquè fermentés; però finalment es va acabar construint un tipus de tina que podia fer la mateixa funció en un únic recipient afegint el brescat, una graella de posts de fusta recolzades a la boca que permetien xafar el fruit i contenir el líquid extret a la inferior. El recipient fonamental per a l'elaboració del vi a partir del segle XVII, fou la tina, de forma circular o quadrada, construïda amb pedra en sec i morter de calç, amb l'interior impermeabilitzat amb cairons envernissats de color vermellós. Cronològicament, les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana, mentre que les folrades amb cairons envernissats es van fer a partir del segle XVII (Ballbé, 1993). L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases, probablement utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos. L'expansió dels segles XVIII i XIX es dóna quan la fil·loxera afectà les vinyes franceses el 1863, i la demanda de vins catalans augmentà. Però a partir de 1892, començà a afectar la nostra zona. Tot i què es plantaren algunes vinyes amb peu americà, que va mantenir el conreu de la vinya fins a la industrialització, no tornaria a ser mai més un conreu important, abandonant-se progressivament les feixes. Les tines que ens han arribat permeten xafar el raïm i emmagatzemar per la fermentació. El raïm s'abocava damunt els posts o brescat on s'aixafava amb els peus. Del sostre de la tina, penjava una corda on el pagès s'agafava mentre trepitjava i així feia més força. Després es llençava la brisa dins la tina per fermentar el most. Es tractava d'una fermentació alcohòlica i durava unes tres setmanes. Quan el vi era fet es buidava la tina per la boixa. La brisa restant s'havia de premsar per aprofitar el vi que hi tenia. Això es feia amb una premsa. | 41.6610000,1.8928000 | 407819 | 4612731 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45325-foto-08053-228-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45325-foto-08053-228-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45325-foto-08053-228-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Les tines són construccions de planta rodona o quadrada, fetes a base de pedra i morter de calç, impermeabilitzada a l'interior amb cairons o grans rajols de ceràmica de color vermellós o verdós. En el seu interior s'hi col·locava el raïm aixafat convertit en most i un cop fermentat es transformava en vi. Es construïen al costat de la vinya per guanyar temps en el transport. | 94|98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45330 | Barraca de Comauba | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-comauba-1 | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | Malauradament el fons de la barraca s'ha enfonsat i per allí s'hi filtra la pluja, la qual cosa pot fer perillar la construcció. Caldria recuperar la barraca i desbrossar la totalitat de la vegetació que l'envolta perquè torni a tenir el seu aspecte originari. | Barraca de pedra seca ubicada al vessant orientat a migdia de la carena de Comauba. Està integrada al mur de pedra seca. Totalment envoltada de vegetació, arbustiva i arbòria, el seu accés cada vegada és més complicat. És de volta de canó, amb la planta rectangular, de 3,60 metres de fons per 2,10 metres d'amplada. La façana és massissa, feta amb blocs de pedra força regulars i calçats amb pedruscall. La porta està orientada al sud, amb una doble llinda plana i una lleixa exterior al damunt. La llinda emprada és un arc de descàrrega que suporta la pressió de la volta. Els brancals són rectes, d'aspecte robust. La porta mesura 1,35 metres d'alçada per una amplada de 0,70 metres. Els murs tenen un gruix de 0,70 metres. A mà esquerra, hi ha un tinell molt ben construït que mesura 0,43 metres per 0,53 metres per una alçada de 0,33 metres respectivament. El mur posterior de la barraca s'ha enfonsat, probablement degut a les arrels dels arbres que hi estan creixent al seu voltant, i això fa perillar tota l'estructura. La coberta exterior conserva el recobriment de terra amb pedruscall. A mà dreta de la façana, té una escala volada amb tres graons de pedra que sobresurten per permetre l'accés a la feixa superior. Aquesta barraca té una particularitat que la fa potser única al municipi de Castellbell i el Vilar; es tracta del sistema constructiu emprat, que consisteix en una volta de canó. Per construir-la calia pujar les parets laterals i després omplir l'espai interior amb terra per donar-li la forma necessària. Un cop compactada es començava a construir la volta per filades , alternativament, amb pedres més o menys regulars. Els espais buits deixats per les pedres a l'exterior s'omplien amb falques de pedra col·locats a pressió, a una maceta. Un cop finalitzada, es reforçaven els murs laterals, per contrarestar la pressió cap a l'exterior. Finalment s'extreia la terra, que s'aprofitava per col·locar per damunt de la coberta i evitar així les filtracions d'aigua. | 08053-233 | Carena de Comauba | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6586800,1.8925000 | 407790 | 4612473 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45330-foto-08053-233-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45330-foto-08053-233-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45330-foto-08053-233-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 14354. | 119|98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45331 | Barraca del Puigsoler | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-puigsoler | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | Caldria desbrossar el seu voltant immediat, creant un corriol d'accés i mantenir en bon estat la coberta i el voladís per evitar el seu enfonsament. | Barraca de pedra seca ubicada al vessant de migdia del turó de Puigsoler (524 metres), que fa de termenal amb Sant Vicenç de Castellet. Està envoltada de vegetació arbustiva a base de mata i bruc i brolla de romaní. Al davant mateix de la façana i a la dreta del marge hi creixen un parell d'exemplars de pi blanc (Pinus halepensis) que fan perillar la seva existència. Està construïda dins del marge, amb la façana alineada al mur de pedra que aguanta la feixa superior, a mena de contraforts. És de planta quadrada, de 2,20 metres de costat, amb un tinell arran de terra perquè el càntir es mantingui fresc. La porta està orientada al sud-est, amb una doble llinda plana i una lleixa interior al damunt. Degut a la pressió de la coberta, la llinda exterior és doble, superposada, la qual permet repartir la pressió de la volta. Els brancals són rectes, d'aspecte robust. La porta mesura 1,40 metres d'alçada per una amplada de 0,50 metres. Els murs tenen un gruix de 0,60 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades amb una llosa de tancament. Conserva parcialment el voladís que permet protegir la façana de les filtracions d'aigua de pluja i la coberta de terra amb pedruscall. La lleixa interior està plena de branquillons i trossos de fusta, tal vegada per permetre aixoplugar-se als caçadors o caminants i fer una mica de foc al seu interior. | 08053-234 | Turó del Puigsoler | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6657200,1.8924500 | 407796 | 4613255 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45331-foto-08053-234-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45331-foto-08053-234-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45331-foto-08053-234-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 2954. | 119|98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45336 | Barraca del Lledó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-lledo-1 | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | La presència de mata al seu voltant i creixent a l'interior han provocat l'enderroc de la coberta. | Barraca aïllada, construïda en un revolt a mà dreta, a tocar del camí que va des del Lledó en direcció al Grau . Està gairebé enderrocada. Per les restes conservades sabem que és de planta rodona, de 2,20 metres de diàmetre, amb una porta orientada al sud, (amplada d'1,05 metres) de la qual queden parcialment els brancals rectilinis. La llinda, plana, està al terra, al davant mateix de la porta. A mà esquerra s'endevina un tinell. El gruix dels murs conservats és de 0,60 metres. | 08053-239 | El Lledó | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6606300,1.8864000 | 407285 | 4612696 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45336-foto-08053-239-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45336-foto-08053-239-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45336-foto-08053-239-3.jpg | Legal | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra. | 119|94|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 351,92 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.