Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 45148 | Font del Carner | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-carner | XX | Manca de manteniment i baixada de rierades. | Font natural ubicada a la llera dreta del torrent del Carner, després de baixar per una plataforma de pedra natural. Per accedir-hi cal agafar el camí que baixa pel costat de la bauma dels pobres, al pla del Mas Roig fins al Carner. Al capdavall del camí hi transcorre el torrent que després s'enfila fins al Carner. Un cop arribats a baix al torrent, cal baixar a peu, a mà dreta uns 150 metres. La grava deixa pas a una plataforma rocosa que un cop travessada ja dona pas a un eixamplament del torrent. A mà dreta hi ha uns plataners amb bancs i seients de pedra i la font, arran de terra. La gran quantitat de fulles i la manca de manteniment no deixen veure el broc. A mà esquerra de la font hi ha una caseta d'obra amb un motor que pujava encara fa poc l'aigua fins a cal Penedès. Una vintena de metres per sota de la caseta, a mà dreta, abans d'arribar a una resclosa, entre el bardissar s'endevinen els murs d'una bassa o safareig que segurament permetien emmagatzemar aigua per regar els conreus dels voltants (la vegetació no permet veure si tenia rentadora per a fer la bugada). | 08053-51 | Torrent del Carner | Malgrat que la font rebi el nom del Carner, pertany al Penedès. El propietari hi va fer construir una caseta amb un motor que feia pujar l'aigua per tal de regar els conreus. Aquest indret era molt apreciat per la gent de Sant Cristòfol que hi anava a berenar i a dinar. S'hi havia fet arrossades. De tant en tant, quan baixa una torrentada, l'indret es malmet i la gent ja no té l'estímul d'anar a netejar i preservar-ho. Els darrers a fer-ho han estat en varies ocasions l'associació trialera dels Pistonuts. Encara es conserva una placa commemorativa mig menjada per un plataner, del 30 de maig de 1993, per deixar constància de la rehabilitació de l'indret. | 41.6376700,1.8123200 | 401082 | 4610230 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45148-foto-08053-51-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45148-foto-08053-51-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 45149 | Font del Baix Vilar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-baix-vilar | XX | Font d'aigua potable, de la xarxa (Sorea) situada a la plaça del Baix Vilar, en el creuament de la carretera C-1411a amb el carrer del mestre Francesc Vila. Es tracta d'una construcció moderna, col·locada damunt d'una xapa quadrangular de ciment. Està realitzada amb ciment i pedra autòctona (recordant les construccions de pedra seca del municipi). Consisteix en un paredat de ciment amb un coronament de carreus de pedra col·locada a mena de plec de llibre o a sardinell collats amb ciment. De la part frontal sobresurt una aixeta de polsador. L'aigua sobrant, llisca a través d'una reixa que cau en una pica semiesfèrica i d'aquí es canalitza per a ser aprofitada als camps del dessota la carretera. La plaça està envoltada per un mur de les mateixes característiques amb la part superior protegida per llesques de pedra i emprat com a pedrís. | 08053-52 | Plaça del Baix Vilar | 41.6363300,1.8541800 | 404567 | 4610034 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45149-foto-08053-52-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45149-foto-08053-52-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | L'empresa de serveis de subministrament d'aigua que s'encarrega del mateniment és Sorea. | 98 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 45150 | Font del Ros | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-ros | La bassa està neta i l'aigua raja continuadament. | Font situada a mà esquerra de la carretera, just abans d'arribar al punt quilomètric 4, de la carretera BV-1123 que va del Burés a Marganell. Al davant mateix hi ha la casa de Montclar, en terme de Vilamarics. Només entrar a mà dreta, en direcció als camps de Sant Jaume, ja es veu una caseta feta amb carreus de ciment modern aixecada damunt d'una solera de ciment; al darrera seu una bassa de planta circular, arran de terra, tancada amb un filat de galliner. Fora del filat, arran de terra, hi ha un petit caixò fet de ciment i maó, que protegeix el tub interior que condueix l'aigua fins aquest indret. El raig cau a l'interior d'una pica, fet amb totxana. D'aquí per un caneló retallat permet que l'aigua caigui directament a la bassa, que s'aprofita per al rec de l'horta de cal Montclar. La que sobreïx llisca pel darrer tram del torrent fins a desguassar a la riera de Marganell. | 08053-53 | Camps de Sant Jaume | El torrent de la font del Ros drena les aigües de les planes de Sant Jaume i del Galí, pel vessant d'obaga de la masia del Ros. Es tracta d'un torrent curt i sec; a mig recorregut es localitza la font del Ros, que neix del costat d'obaga del marge argilós. Està protegida amb un muret de maó i una coberta de pedra. Del seu costat neix una canonada protegida amb teules que baixa fins al viver situat al costat de la carretera. | 41.6505800,1.8137600 | 401222 | 4611661 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45150-foto-08053-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45150-foto-08053-53-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Molta gent anomena erròniament al viver de la Font com la font del Ros, però la veritable que condueix les aigües fins aquest indret neix torrent amunt, que està ple de vegetació. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 45151 | Font de cal Domingo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-cal-domingo | Malgrat l'indret s'hagi conservat, la font ja no és accessible ni en surt aigua, ja que la canalitza directament l'empresa municipal. | Font situada a mà dreta del camí que mena, un cop travessada la riera de Marganell en el seu vessant dret, a cal Domingo, des de la carretera BV-1123, des del Burés a Sant Cristòfol. Està envoltada de vegetació, bàsicament de plantes enfiladisses amb presència, per ser primavera de roselles, gramínies i cua de cavall. A la part superior, en camps de la propietat de cal Domingo hi ha varies nogueres així com a mà esquerra, entrant a la propietat. La font ja no raja, perquè s'ha transformat en un punt de captació d'aigua per part de la companyia Sorea (com així ho indica un cartell collat al muret). Originàriament la déu d'aigua sortia per un broc collat a un muret de pedra rejuntat amb morter. Sigui del tipus que sigui, el broc està arranat arran de mur i tapat amb ciment. L'aigua queia a l'interior d'una pica quadrada que sobreseia al rasot que baixa arran de la font, per sobre de la casa, i alhora, uns metres més enllà desaigua a la riera de Marganell. Per salvar el desnivell, hi havia una passera de fusta que permetia a la gent atansar-se fins la font. Aquesta ha desaparegut. La companyia ha realitzat una construcció de planta quadrangular en ciment i recoberta de pedra per integrar-a totalment al paisatge. Per la part superior hi ha un registre amb una portella metàl·lica. | 08053-54 | Riera de Marganell | Aquesta font ha rebut i ha estat coneguda amb els noms de font de l'Alzina (per la seva proximitat al molí de l'Alzina) i com a font de Vilamarics (per la seva proximitat amb aquest terme, que parteix la riera de Marganell en aquest indret). | 41.6501000,1.8178300 | 401560 | 4611603 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45151-foto-08053-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45151-foto-08053-54-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||||
| 45152 | Font del Plaià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-plaia | L'aigua raja amb intermitència, en funció de la climatologia | Font d'aigua situada al torrent que porta el nom de la casa, en direcció nord-oest, un cop travessades les feixes, que hi baixen directament. Està envoltada per un bosc dens, amb roures i alzines. Neix d'una obertura realitzada en un muret de pedra seca que aguanta el marge del torrent. S'hi accedeix per uns escalons de pedra, tot i que el darrer està fet amb totxo. L'aigua baixa pel terra i cau en una petita bassa excavada al sòl mateix, força semblant a un abeurador pel bestiar. | 08053-55 | Torrent del Plaià | El Plaià és una masia adscrita al raval del Teixidor. S'hi pot accedir per un caminoi que ascendeix cap a la casa travessant el torrent del Brogit i vorejant el torrent que rep el nom de la casa, on hi ha la font. Aquesta casa està documentada des de l'any 1328. | 41.6440500,1.8280600 | 402403 | 4610920 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45152-foto-08053-55-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45152-foto-08053-55-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | En direcció sud, des de la masia, seguint un corriol que puja en direcció al Colomer, hi ha a mà esquerra, una bassa de grans dimensions i profunda, excavada a la roca, reforçada amb pedra i l'interior arrebossat amb morter de calç. Molt probablement recollida les aigües pluvials que devien estar canalitzades des del cim del turó. Les coordenades de localització són X 402550 / Y 4610852 / H 284. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 45153 | Font del Pinsà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-pinsa | L'indret és encara accessible, però la font, amb l'abandonament dels horts, la font està quedant engolida per la vegetació. Per altra banda, s'ha detectat la presència de canya de Sant Joan. És una espècie invasora amb un impacte negatiu sobre la biodiversitat i la qualitat del paisatge. Està considerada per la Unió Internacional per a la Conservació de la Natura com una de les 100 espècies més perilloses i nocives, per la seva capacitat de desplaçar la vegetació nativa. Per la seva robustesa, un cop instal·lada s'expandeix a una gran velocitat i redueix la capacitat de desguàs dels rius i rieres. Un cop abandonats els conreus, aquesta planta no té cap obstacle que l'impedeixi expandir-se. | Font situada a l'obaga del Santó. S'hi accedeix des de la carretera BV-1123 que va del Burés a Marganell en direcció a la pedrera del Sangrà i un cop passat un revolt molt tancat, entrar cap el bosc resseguint el camí de la font del Pinsà. El camí travessa l'obaga fins a entrar al turó del Pinsà. Es tracta d'un indret de gran valor paisatgístic tant per la diversitat faunística com per les espècies vegetals. Hi ha varies torrenteres que acaben desguassant a la riera de Marganell al capdavall. Algunes de les espècies més interessants són, el freixe de flor, el ginebró, el marfull, el cirerer d'arbós, l'arç blanc, la servera, l'auró negre a més del pi que hi neix espontàniament. El sotabosc és ric i dens amb gran quantitat de plantes enfiladisses. Trobarem al mig del camí un gran bloc de pedra caigut ja fa anys de la paret de pedra que hi ha per sobre mateix. Allí hi ha un gran nombre de ginebrons. Un cop deixats enrere, cal resseguir el corriol a mà dreta, molt estret i dens degut a la vegetació que aprofita la humitat de la fondalada i ja en un revolt, travessarem l'aigua provinent del naixement de la font que baixa cap baix al torrent. Ens enfilarem per un corriolet reforçat per un mur de pedra seca, que transcorre paral·lel a la rasa. Està senyalat amb una filera de pedres i mig tapat per l'heura hi ha a primer terme una bassa que dos metres de fondària per una amplada similar. Està excavada a la roca i reforçada per la part davantera amb pedra del lloc, com si es tractés d'una tina. A l'interior s'hi ha deixat una escala de fusta. S'observa també un indret amb canya de Sant Joan (Arundo donax), probablement plantada pel propietari dels horts dels voltants. Deixat a mà dreta la bassa, al fons, arran de la paret de pedra i terra, a 1,45 metres d'alçada, neix la font, que raja permanentment. Originàriament se li va construir un regueró o conducció paral·lel a mà dreta, retallat a la pedra on s'hi va disposar una doble filera de teula per protegir l'aigua de les fulles i terra que conduïa fins a la bassa. Aquesta, en la seva part superior també tenia un sobreeixidor que retornava l'excés d'aigua al rasot. | 08053-56 | Obaga del Santó | 41.6437600,1.8359200 | 403057 | 4610879 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45153-foto-08053-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45153-foto-08053-56-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||||
| 45154 | Font de la Foranca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-foranca | Surgència procedent d'una cinglera, a la llera esquerra del torrent de les Pasteres, en el raval de les Comes. S'hi accedeix pel camí que puja cap a cal Miquel, a mà esquerra d'un revolt cimentat per evitar que els vehicles de la casa rellisquin en temps de pluges. Allí comença un camí que va resseguint el torrent, fins arribar a una zona on la mateixa cinglera ha patit diversos esfondraments. La vegetació és la característica d'un lloc ombrívol, i en llocs on regalima aigua amb carbonat càlcic, com les roques, les parets, les fonts, o coves. Destaquen les molses i la falzia (Adiantum capillus-veneris L.) Per sota del cingle, hi ha una cova originada per l'erosió de l'aigua que hi sorgeix. Fa uns anys es va aixecar un mur de pedra collat amb morter de calç, deixant només a mà dreta una petita obertura a la qual s'hi ha d'accedir arrossegant-se pel terra. L'aigua es va canalitzar col·locant-hi un registre amb una portella de ferro. Per sota, a mà dreta mateix, un petit tinell de pedra per a posar-hi el càntir i una aixeta de bronze que permet regular el cabal de l'aigua. Aquesta cau en una pica que sobreseeix directament al torrent. | 08053-57 | La Foranca | Carles Cornadó va recollir per transmissió oral que en aquest indret, durant la Guerra Civil s'hi havia amagat una persona. El mateix Valentí Ribera, de cal Batlló, del raval de les Comes li assegurava que si mai tornés una guerra, ell s'hi amagaria. | 41.6451200,1.8822200 | 406915 | 4610979 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45154-foto-08053-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45154-foto-08053-57-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||||
| 45155 | Forn de calç del turó del Marquès 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-turo-del-marques-2 | FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. | XVIII-XIX | Sovint, les intervencions de maquinària per obrir pistes forestals o en la realització d'eixamplaments malmeten molts d'aquests elements patrimonials. | Forn de calç situat al marge esquerra del camí que mena del Pinsà al turó del Marquès. Les restes conservades queden suspeses en el marge degut als rebaixos efectuats durant anys per la màquina. Només en queda la meitat. El forn estava construït en una zona amb grans afloraments de pedra calcària. Les restes consisteixen en un pou o olla de 3,20 metres de fondària per 2,75 metres d'amplada conservada . Està construït aprofitant el fort pendent del terreny per tal de facilitar la feina i estalviar-se la construcció d'una rampa d'accés. Les restes conservades de l'olla mostren un perfil lleugerament arrodonit a la base i afusat a les parets. La caldera i el cendrer no es conserven. La boca estava orientada a l'oest. | 08053-58 | Camí del Pinsà | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Es sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.6395900,1.8470800 | 403980 | 4610404 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45155-foto-08053-58-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45155-foto-08053-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45155-foto-08053-58-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 94|119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 45156 | Forn de calç del turó del Marquès 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-turo-del-marques-1 | FERRER ALÒS, Llorenç (2015). Eines i feines dels oficis. Edicions Brau. Barcelona. GRAUS, Ramon i ROSELL, Jaume (2010). Història de la construcció a la Catalunya contemporània. Apunts del curs. Secció d'Història de la construcció del departament de Composició Arquitectònica. Universitat Politècnica de Catalunya. ROSELL, Jaume i SUBIRATS, Miquel (1987). La producció de calç, ahir. El procés pre-industrial de producció de calç, a la comarca del Montsià. Col·legi Oficial d'Aparelladors i Arquitectes Tècnics de Barcelona. | XVII-XX | Envoltat de pins que creixen al damunt. | Forn de calç situat al vessant dret del camí que mena del Pinsà al turó del Marquès, en terreny amb fort pendent per tal de tenir més facilitat a l'hora de construir l'olla i per tal de poder treballar tant per la part inferior com superior amb el mínim de dificultats. És del tipus discontinu o intermitent. Es tracta d'un pou o olla lleugerament arrodonida a la base i afusada a les parets. Mesura 4,70 metres de diàmetre per una fondària conservada de 3,50 metres. Les restes de la caldera o cambra de combustió, practicables des de l'exterior, estan colgades per la terra. Els murs frontals del forn estan construïts a partir d'un mur gruixut de pedra amb dos contraforts que donen pas a la porta del forn, constituïda per l'entrepit, la boca, l'arc, la doble llinda, la galtera, la sotana i les lloses d'accés. L'alçada de la porta és d'1,50 metres per 0,85 d'amplada mínima i 1,20 metres d'amplada màxima. La distància màxima dels dos contraforts és de 3,20 metres i ambdós tenen una alçada d'1,80 metres. | 08053-59 | Camí del Pinsà | Els forns de calç o olles de calç són construccions tradicionals que es troben arreu de Catalunya. Fets de pedra i fang, al seu interior es feia una combustió de llenya per a obtenir calç. Antigament la calç era un material molt necessari per a la construcció per a fer el morter de calç, barrejant aigua i sorra, i per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat càlcic s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. Primer de tot, es necessitava combustible, que s'obtenia desbrossant el bosc. El següent pas era la feixuga feina d'arrencar la pedra amb pics, maces, martells, escodes i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros o mules fins al forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi els feixos de llenya amb una mena de forca anomenada gavell. S'encenia el foc i es deixava encès els dos primers dies amb una faixa destapada que es tapava a poc a poc. Es sabia que el forn era cuit quan sortia flama blanca i les pedres es posaven vermelles. Un cop fredes les pedres eren blanques. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Calien de dotze a quinze dies de cuita per deixar la pedra a punt; i després vint dies més per refredar-se. Aquesta calç viva s'apagava tirant aigua, essent convertida en hidrat de calç o calç morta. Passat aquest temps ja era a punt per desenfornar i transportar la calç en carros a la seva destinació per al seu ús. Generalment es feia un forn de calç quan hi havia necessitat de producte, i no sempre era comercialitzat, sinó que cada casa se'n feia un i s'abandonava després de ser utilitzat. Tampoc era necessari que estigués situat a prop d'una pedrera de calcària, ja que normalment es trobaven pedres d'aquest tipus escampades dins el bosc, al peu dels camins o a les rieres. D'aquesta antiga activitat, tan estesa només resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. | 41.6393100,1.8487100 | 404116 | 4610371 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45156-foto-08053-59-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45156-foto-08053-59-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45156-foto-08053-59-3.jpg | Legal | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Es tracta d'un element patrimonial de primer ordre, que cal protegir i museïtzar abans que no s'acabi malmetent. És, juntament amb el forn de calç del Grau, un dels forns de calç més grans i ben executats del municipi. | 119|94|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 45157 | Font de l'Alba | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-lalba | Font situada al torrent de l'Alba, en el límit dels municipis de Marganell i Castellbell i el Vilar. Per accedir a la font cal pujar per la carretera que mena al veïnat de Sant Cristòfol del terme de Castellbell i el Vilar en direcció a la Calcina. Allí deixant la casa a mà dreta, cal baixar per una pista forestal que mena directament al Solell de la Barraca. Un cop arribats al revolt que travessa el torrent de l'Alba, cal endinsar-se per un corriol que ressegueix la llera dreta del torrent fins al capdamunt, on hi ha la surgència, en el crestall natural del terreny i un banc amb respatller de pedra d'1,30 metres de llargària per 0,40 de seient. La vegetació és de caràcter mediterrani, però amb molts elements submediterranis, com acostuma a passar en les zones més obagues. Així doncs, el pi blanc, es troba associat al roure, a l'alzina i marfull. Es tracta d'un broc metàl·lic enfonsat cap dins el marge, per on raja l'aigua sense fi. Per protegir-lo s'hi ha col·locat una llosa de pedra plana foradada: D'aquesta manera l'aigua surt neta. Al voltant de la surgència, i juntament amb l'herbassar i algun que altre peu de galzeran, hi ha presència de capil·lera o falzia verda (Adiantum capillus-veneris). És una falguera molt característica amb els pecíols i els raquis molt prims de color negre, que acostuma a fer entre els 20 i els 50 cm d'alçada. | 08053-60 | Torrent de l'Alba | 41.6253400,1.8283300 | 402397 | 4608842 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45157-foto-08053-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45157-foto-08053-60-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | La falzia negra o capil·lera, s'ha emprat des de l'antiguitat per combatre la pèrdua de cabell i en medicina, contra la tos. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||||
| 45158 | Font del Bosc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-bosc-0 | XVIII-XIX | La font del Bosc està situada per sobre del marge esquerra de la carretera B-122 que provinent de Rellinars entra al barri del Burés, en el quilòmetre 21,800. Es tracta d'una deu d'aigua que neix al rasot del Puig. Està integrada en un mur de pedra coronat per un voladís, construït per aguantar el terreny. Al centre hi ha un retall fet al mur amb doble llinda. La superior, de color rogent conté una sanefa geomètrica amb la data gravada de 1770 al seu interior. El broc, està situat a la part més inferior. L'aigua que raja cau directament a una pica retallada a la roca, que permet agenollar-s'hi i sobreseeix per un tub enterrat sota terra, cap a la cuneta de la carretera. A la part superior hi ha una portella de ferro, decorada amb sanefes lineals (als costats) i vegetals (a la part superior). Al centre, en relleu i lletres majúscules hi ha el nom de la font, 'FONT DEL BOSC'. Per sota mateix també en relleu la petxina del pelegrí o la conquilla de Sant Jaume. A ambdós costats de la font hi ha quatre pedrissos disposats simètricament, de dues alçades. Aquest espai queda ombrejat per tres arbres de fulla perenne. Per accedir-hi s'ha de fer des del voral de la carretera, resseguint un mur de pedra atalussat i pujar per unes escales de pedra (10 graons). | 08053-61 | Carretera B-122 PK 22 | 41.6390600,1.8588900 | 404963 | 4610332 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45158-foto-08053-61-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45158-foto-08053-61-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45158-foto-08053-61-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Al costat mateix de la font hi ha una placa de color verd collada a la pedra amb el següent missatge 'Ajuntament de Castellbell i el Vilar. Aigua sense garantia sanitària'. | 94|98 | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 45159 | Font del Serrahima | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-serrahima | http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2014/07/font-del-serrahima.html | Font situada al rasot del Puig, al seu vessant esquerra, per sota del camí que uneix el Vilar amb el Burés. Es tracta d'una raconada assolellada amb gran profusió de vegetació. Allí, hi ha una estructura de planta quadrangular, excavada al terra i per sota el marge a la qual s'hi accedeix des d'un graó de pedra. Es tracta d'una cisterna amb els murs arrebossats d'un metre de fondària per uns dos metres de profunditat. El sostre està fet de volta de canó, en pedra. A mà esquerra mateix hi ha un broc collat a un mur de pedra arrebossat amb morter i tallat en biaix que facilita el regalim d'aigua. L'aigua, quan raja, cau en una pica i la que sobreseeix va directament a la cisterna. No se sap quan i se'n desconeix l'autor, l'aigua va ser desviada uns metres més avall, on s'hi accedeix per unes escales de pedra, en un retall efectuat en el terreny. Allí, sota una xapa que protegeix la font, hi ha la nova font que sorgeix de la canonada, per un raconet arran de terra. Des d'aquí es pot fer anar, en cas de necessitat a la bassa que queda per sota mateix. | 08053-62 | Rasot del Puig | La font deu el nom a un dels parcers que treballava a l'heretat del Puig del Vilar, Valentí Serrahima. L'any 2015 va ser recuperada per Esteve Frontera, que va netejar la font, la cisterna, la bassa que hi ha una mica més avall amb l'abeurador del bestiar i va desbrossar l'entorn, traient les espècies invasives i plantant-hi algun roure i altres espècies autòctones. També ha preservat una comunitat important de canyís. El cognom Serrahima deriva del compost serra hima, que significa serra baixa (del llatí imus, que vol dir inferior). Al voltant de la salamandra hi ha supersticions associades al símbol de la puresa. La creença de que si es tirava un tronc o fusta al foc, sortia la salamandra, ha fet que fos buscada pels alquimistes per a fer pocions, mags i bruixes. De fet, té el costum d'amagar-s'hi sobretot en la fusta humida. Per tant si nota l'escalfor fuig. La ignorància de la gent en èpoques reculades, creia que naixien del foc i que per tant aquest amfibi pot sobreviure al foc. Una creença popular relacionada amb el temps i que és certa és que quan surt és que ha de ploure, mentre que si s'amaga és que ve calor. Una segona, més que provada científicament és que allí on hi ha salamandres, l'aigua és bona de beure. | 41.6359000,1.8597700 | 405032 | 4609980 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45159-foto-08053-62-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | A l'interior de la cisterna l'aigua és ben clara i és hàbitat assidu d'amfibis, destacant la salamandra (Salamandra salamandra), una espècia associada als hàbitats de boscos humits. Les seves larves només es desenvolupen en aigües molt netes. Aquest amfibi està protegit per legislació com a espècie protegida de la fauna salvatge autòctona en categoria D per l'annex del Drecret Legislatiu 2/2008, del 15 d'abril, pel qual s'aprova el text refós de la Llei de Protecció dels animals. En l'àmbit europeu, l'espècie està inclosa en l'Annex III del Conveni de Berna, relatiu a la protecció del medi silvestre i del medi natural a Europa. L'alteració de l'hàbitat és un perill per a l'espècie. | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 45160 | Font de la Sardana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-sardana | EL BROGIT (1995). Una font a la plaça de l'església; dins El Brogit. Periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, 178, gener de 1994, p.4. J.M.Ll [Joan Masats Llorenç] (1996). Embelliment de la plaça del Vilar; dins El Brogit, periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 195, octubre de 1996, pp. 4. | XX | Només la signatura està quelcom afectada pel rovell. | Font situada en un costat de la plaça de l'església de Santa Maria del Vilar, d'esquena a la muntanya de Montserrat. Es tracta d'un monòlit irregular de pedra sorrenca al qual se li ha col·locat una aixeta de polsador moderna. Al costat dret hi ha una placa metàl·lica collada amb el nom de la font 'FONT DE LA SARDANA'. Per sobre una escultura en còrtex representant una parella ballant una sardana. Als seus peus, el principat de Catalunya, amb les quatre barres en relleu, polides. Al dessota la signatura de l'artista, J. [Martínez Maldonado] i l'any d'execució, 1996. Al peu del monòlit s'hi ha fet de una pica de pedra arrebossada amb morter, arran de terra. Al darrera hi ha una filera de xiprers. | 08053-63 | Plaça de l'església de Santa Maria | La font fou instal·lada l'any 1995, però l'escultura fou inaugurada el diumenge 29 de setembre de 1996, coincidint amb la festa de comiat de la 'missa dels matiners'. | 41.6336600,1.8602900 | 405072 | 4609731 | 1995 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45160-foto-08053-63-2.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Joan Martínez Maldonado | L'aigua que brolla és de la xarxa. | 98 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 45161 | Les Tallades; Cal Ferran | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-tallades-cal-ferran | FAUQUET i PALAU, Josep (2000). Memòria dels treballs arqueològics preventius al jaciment del 'Rasot del Pui' o Can Ferran (Castellbell i El Vilar). Arqueociencia, Serveis Culturals, sl. Manresa. Inèdit. SÀNCHEZ, Pere (2001). Troballes; dins EL Brogit; periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar; 244, març de 2001, pp. 16. VALLS i PUEYO, Joan (2003). El mas de les Tallades; dins El Brogit. Periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 274, desembre de 2003, p. 14 i 15. VALLS i PUEYO, Joan (2015). El mas Puig del Vilar. Vuit segles d'història mirant a Montserrat (Castellbell i el Vilar, segles XIII-XXI). Ed. Zenobita edicions.VALLS i PUELLO, Joan (2015). El mas Puig del Vilar. Vuit segles d'història mirant a Montserrat (Castellbell i el Vilar, segles XIII-XXI). Ed. Zenobita edicions. | XIV | Restes de foanmentació per sota el nivell de circulació. | La intervenció arqueològica de caire preventiu va posar al descobert les restes d'un mas de planta rectangular, amb dependències adossades a la façana est i d'altres estructures secundàries al seu voltant. Tots els murs es troben a nivells de fonamentació. És a dir, per sota dels nivells de pas o circulació. Només es conservava la darrera filada, o en el millor dels casos, les tres darreres filades del mur. El sediment arqueològic preservat oscil·lava entre 10 i 60 cms. L'informe arqueològic determina que pel tipus de construcció i la poca ceràmica apareguda es podria datar entorn el segle XIV. En aquests entit, Joan Valls (2003) fa un estudi sobre l'origen del mas Les Tallades, que troba per primer cop en un document de 1337. Les dades a partir de l'Arxiu Històric de Protocols de Manresa demostren la propietat el mas a la nissaga Tallades, fins que en un moment del segle XIV, el senyor del terme Jaume Desfar en fa establiment a Guillem Ferran, de la parròquia de Santa Maria del Vilar. Així, l'any 1377, Pere de Tallades i el seu fill Bernat, que vivien al terme d'Esparreguera, reconeixien en una escriptura els drets que tenia Guillem Ferran, amo del veí mas Ferran, sobre el 'manso vestro vocato de çes Tayades' que, d'aquesta manera, passava a formar part de l'heretat del ams Ferran, el futur mas Puig del Vilar. Al segle XV només es conserva el record de l'antiquitus den Tallada. Resta el topònim però despareixen les notícies de qualsevol mas fins l'any 2000. A diferència de les conclusions de la memòria arqueològica, Joan Valls no creu que siguin les restes d'un primer establiment del mas Ferran, sinó les restes del mas Les Tallades. | 08053-64 | Coll de les Tallades | Troballa feta a finals de l'any 2000, al lloc conegut com 'Les Tallades' en obrir per la instal·lació d'una torre de telecomunicacions. La intervenció arqueològica es realitzà entre el 26 d'octubre i el 2 de novembre de 2000, sota la direcció de l'arqueòleg Josep Fauqué i Plau de l'empresa Arqueociencia; i consistí en l'obertura de 10 sondejos. Es conclou l'informe amb l'existència de les restes d'un mas de planta rectangular, molt regular, amb dependències contigües al costat est i d'altres de secundàries al voltant de l'edificació. Totes les estructures es trobaven a nivell de fonamentació, per sota del nivell de circulació, quedant entre la tercera i la primera filada de pedres. Es va constatar l'existència de sediment arqueològic amb un gruix de 10 a 60 centímetres de potència. Gairebé no va aparèixer material ceràmic. Els arqueòlegs dataven la construcció pels volts del segle XIV deixant entreveure que aquí hi va haver el primer mas Ferran que posteriorment seria conegut amb el nom de Puig del Vilar. Joan Valls, historiador local pensa que aquestes conclusions són errònies car la documentació estudiada permet afirmar que les restes són de l'antic mas Tallades, deshabitat i abandonat que va desaparèixer a les acaballes del segle XIV. El mas de Les Tallades s'esmenta per primera vegada en un document de l'any 1337. En ell, el dia 7 de març Guillem Tallades o 'çes Talades' del terme de Castellbell declara un deute de 28 sous a Guillem Vilella, draper de Manresa per la compra de blat que li va fer. El mes de maig de 1346, Pere de Tallades o Tayllades, habitant de Monistrol de Montserrat i Bernat de Llevallol, del terme de Castellbell, tenien un deute de trenta-set sous amb Bernat Casasaies. El 10 de març de 1348, el mateix Bernat de Levallo, i el seu fill Bernat, Ramon de Grau i Guillem de Tallades, tots del poble de Castellbell, fien un tracte econòmic de deu lliures amb els germans Jaume i Bernat Casasaies, de Manresa. Francesc Puig, sotsveguer de Manresa, decretà l'any 1352 un perdó general per a varis habitants de Castellbell, fent-los pagar 80 sous com a penyora. Estaven acusats d'entrar en possessió de masos que no els pertocaven. Un dels acusats serà Bernat Ferran, per haver entrat en el mas de les Tallades. Es desconeixen les causes de l'abandonament, però el 9 d'abril de 1375, el donzell del castell de Castellbell, Jaumot Desfar i la seva esposa Margarida, desitjant que tornès a ser habitat i les seves terres treballades, estableixen a Guillem Ferran al cens de deu sous a pagar per Nadal i una gallina, amb l'obligació de posar-hi masovers, a 'facere focum nec residencie neque homines vel mulieres dare vel habere'. El 3 de juny de 1377, Pere Tallades i el seu fill Bernat vivien a Esparreguera. En el document s'explica que els pares d'en Pere i el seu germà Guillem van tenir en possessió el mas fins que a la mort del germà gran, en Guillem i hereu el senyor del castell fa l'establiment a Guillem Ferran de la parròquia de Santa Maria del Vilar, que de fet era l'amo del veí mas Ferran, el futur Puig del Vilar. Ja no es troba cap referència del mas o del coll de les Tallades, que agafa el nom de la casa, fins un capbreu del 1727 on delimita la propietat del mas Puig 'serra del tossal del dit mas Compte, y sen torna serra avall trobant las honors del mas Llevallol que vuy posseheix dit Josep Viladoms de Dalt, fins al cami qui va del mas Grau á la iglesia, dit lo Coll de les Tellades y de aquí sen va serra amunt á la volta de dit mas Llevallol'. . | 41.6349400,1.8673800 | 405664 | 4609865 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45161-foto-08053-64-2.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Quan es va fer l'excavació d'aquest jaciment se li va posar el nom de rasot del Serrat del Puig, per indicació de l'Ajuntament, com diu Fauqué (2000). Però creu que s'adequa més el nom històric de cal Ferran, per indicacions de veïns que parlaven d'un primer establiment del mas Puig. Valls (2003), però demostra que el nom que li correspon és el de Les Tallades. | 85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 45162 | Pont Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-vell-1 | BARTOLOMÉ, Florian (2003). Els ponts de Castellbell i el Vilar, dins El Brogit, periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, núm. 267. Abril. CARDÚS, S. (1947). Espiritualitat montserratina de Terrassa. Terrassa, pp. 15 i 56-57. CIRICI PELLICER, A. (1979). L'art gòtic català. L'arquitectura, segles XV-XVI. Barcelona, pp 36. FRONTERA, Genís i DEVANT, Jèssica (2004). Castellbell i el Vilar. Història i memòria gràfica. Castrellbell i el Vilar: El Brogit. GRASSOT, Lluís de (1989). Puente viejo de Castellbell. Antoni González y Pablo Carbó, arquitectes, dins ON Diseño, 102. Barcelona, pp 13-15 SERVEI DE PATRIMONI ARQUITECTÒNIC LOCAL (1987). Celebració de l'acabament de les obres de restauració del Pont Vell de Castellbell i el Vilar (Bages). Diputació de Barcelona, 8 de febrer. Tríptic. SERVEI DE PATRIMONI ARQUITECTÒNIC LOCAL (1990). Pont Vell de Castellbell i el Vilar; Dins Memòria 1985-1989. Còm i per a qui restaurem. Objectius, mètodes i difusió de la restauració monumental. Barcelona: Diputació de Barcelona, pp. 107-114. SOLÉ SABARÍS, L. (1964). Geografia de Catalunya, vol. II. Barcelona, pp 462-492. Ed. Aedos VALLS i PUEYO, Joan (1991). El pont medieval de Castellbell i el Vilar (segona meitat del segle XV); dins El Brogit, 128, febrer. VALLS i PUEYO, Joan (2012). El Pont Vell de Castellbell i el Vilar. Autoedició. Castellbell i el Vilar. VALLS i PUEYO, Joan (2003). Castelobello. De Viladoms a Vilamarics passant pel Vilar o els primers pobladors amb nom conegut de Castellbell i el Vilar. Col·lecció Temes Històrics, núm. 1. Ed. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. | XV | Restaurat per la Diputació de Barcelona entre 1985 i 1987. | El pont Vell creua el riu Llobregat, pel sector septentrional del municipi de Castellbell i el Vilar, al Burés. S'aixeca en el meandre del castell, degut a l'aproximació de les dues lleres. En aquest indret les ribes presenten un cert desnivell. La dreta està constituïda per una terrassa fluvial, mentre que l'esquerra és més abrupte, sense dipòsits al·luvials, deixant entreveure la pedra de marès del subsòl, emprada per a la construcció del pont. La seva forma constructiva es coneix amb el nom d'esquena d'ase, perquè forma un angle agut amb pendent a ambdós costats. Consta de quatre arcs de mig punt desiguals, aixecats sobre els respectius pilars amb tallamars o esperons. Tots els arcs tenen una doble filera de dovelles, a excepció del primer, comptant des de la llera esquerra, més petit. L'intradós i la llum de cadascun dels arcs varia en funció de la pressió i tensió. La llum del primer mesura 9,25 metres; la del segon, amb una correcció des de l'arrencada, mesura 19,10 metres; la del tercer, i més gran, mesura 30 metres; i, finalment la del quart mesura 19,80 metres. Aquests es recolzen sobre tres pilars de secció rectangular i factura homogènia, malgrat tenir amplades diferents: 3,97 metres, 5,58 metres i 5,05 metres respectivament, seguint el mateix ordre. El primer dels pilars reposa sobre una banqueta, de la mateixa manera que ho fa l'estrep dret que dona al riu, probablement degut a que en el moment de la construcció, la terra recobria la roca mare i per tant es va excavar una rasa de fonamentació. L'erosió del terreny fa que actualment sigui visible. Els pilars estan reforçats amb tallamars triangulars, amb coronament esglaonat i per esperons rectangulars. Els carcanyols són cecs, sense alleugeriments ni arquets de desguàs. Els ubicats als pilars 2 i 3 es van restaurar degut als desperfectes que presentaven amb motiu del desgast sobrevingut amb el pas del temps. El paredat constructiu és de pedra picada unida amb morter de calç. Això no obstant, en el carcanyol del pilar 1 s'hi diferencien dos paraments, el primer d'ells fet amb còdols i pedres petites sense desbastar unides amb morter de calç i terra i el segon, amb carreus units amb morter de calç. Els ampits són de diferents mides, construïts amb carreus de pedra de marès units amb morter de calç compactat, degut a la resistència que han de fer amb l'aigua però constructivament homogenis a excepció del de l'arc núm. 1, que està construït amb palets de riu i pedra petita. La part superior dels ampits està coronada amb pedra i totxo, resultat de reparacions posteriors. La caixa del pont o sola mesura amb ampits inclosos, 3,55 metres d'amplada, i sense -2,80 metres. | 08053-65 | El Burés | El draper Bernat Sarroca, natural de Santpedor i ciutadà de Barcelona, demana permís per construir el pont 'ex-novo'. Havia fet fortuna amb el negoci i el dia 26 de setembre de 1453 adquireix a Lluís de Castellet, la senyoria del castell i del terme de Castellbell. El 27 de gener de 1455 obté llicència reial, signada per l'infant Joan, germà del rei Alfons, que actuava com a lloctinent general del Principal, per a la construcció del pont, que costejarà íntegrament; i que permetria comunicar l Santa Maria del Vilar amb Sant Vicenç de Castellbell i amb Sant Cristòfol. Sarroca pacta uns capítols amb el mestre de cases manresà Jaume Provensal, a qui encarrega la construcció, tenint com a fiadora de la seva paraula la seva esposa Caterina. Provensal promet a Sarroca que si la pilastra principal del pont que s'estava aixecant cau per qualsevol causa fortuïta, ell abonaria dues-centes lliures com a penyora, invertint-les en la mateixa obra. Com que calien més avaladors els esposos comprometen tots els seus bens afegint com a fermançera la seva filla i el seu marit. En un document s'explica amb tot detall les mides de les pilastres, les voltes, les alçades, la col·locació de baranes a tot el llarg del pont, el repicat de la pedra dels costats dels pilars, i les puntes. També detalla que la fusta per a les bastides i les cintres aniran a càrrec del mestre d'obres, amb els claus i ferramenta necessària així com les eines que calguin. En acabar l'obra, Jaume Provensal es compromet a fer-la avaluar per dos experts, un nomenat per ell mateix i l'altre per Bernat Sarroca. Aquest darrer, a canvi, es compromet a dipositar vint mil sous a la taula dels canvis de la Ciutat Comtal per executar l'obra, la calç i la sorra; el deixarà tallar tota la llenya necessària al bosc de la Calcineta i on calgui del terme; i podrà utilitzar la fàbrega amb les manxes i l'enclusa, la ferramenta i carbó necessari. Els treballadors podran utilitzar la rectoria annexa a l'església de Sant Vicenç de Castellbell i cambres del castell amb 4 llits i matalassos, travessers i màrfegues. En el document s'esmenta un tal Franci Provensal, com un dels picapedrers, segurament familiar del mestre d'obres. El cost definitiu del pont és de 1.171 lliures, 18 sous i 6 diners. A inicis dels vuitanta del segle XX, l'Ajuntament contacta amb la Diputació de Barcelona, a causa dels problemes estructurals detectats. El Servei, encarrega una diagnosi i un primer projecte (1982-1984) de reparació a l'enginyer Leonardo Fernández Troyano. L'obra consisteix en la restauració i consolidació de les parts estructurals. La neteja dels paraments. La formació de paviment nou i la instal·lació de canalitzacions noves i varis punts d'enllumenat, a més d'una recerca documental i arqueològica. Tots els sectors van ser excavats pel Servei d'Arqueologia, sota la direcció d'Albert López i Montserrat Caballero, entre gener de 1985 i el gener de 1987, sota la direcció dels arquitectes Pablo Carbó i Antoni Gonzàlez i l'aparellador Josep M. Moreno, amb un pressupost de 20.170.782 ptes. La intervenció documentà la presència de 4 paviments superposats. També va corroborar que les característiques constructives s'han mantingut gairebé intactes. El paviment original estava format per còdols petits i allargassats, dividits cada 2'5 -3 m per una línia de lloses transversals a l'eix del pont. Al s. XVI es posa un paviment nou amb palets de riu i lloses, dividit transversalment cada 6 metres per línies dobles amb pedres més llargues. Al XVIII el primer dels arcs desapareix, associant-se aquest fet amb la voladura de la cisterna del castell, el 1719, per Josep Amat i Planella, marquès de Castellbell. La construcció de la fàbrica del Burés (1874) al costat va fer que col·loquessin dins de la caixa tres canonades de servei. Això afegit a l'increment del trànsit que havia de suportar el pont, i un malaurat accident, va comportar que el 1884 se'n construís un segon, conegut amb el nom de Pont Nou. | 41.6405100,1.8565900 | 404774 | 4610495 | 1455 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45162-foto-08053-65-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45162-foto-08053-65-2.jpg | Legal | Medieval|Gòtic | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Jaume Provensal | S' ha volgut relacionar amb el pont de Castellbell i el Vilar un afer esdevingut a la ciutat de Manresa i que mai ha succeït al municipi. Durant el segle XVI el rei Ferran va concedir el privilegi de cobrar pontatge en el pont de la ciutat de Manresa, en el de Cabrianes i al pont de Vilomara. El 10 d'agost de 1514, Pere Planes àlies lo Bornia, va escriure un cartell de desafiament i amenaçant de mort els consellers manresans, en què denunciava els ciutadans de Manresa 'per las grans desordres e tacanyaries que feu e feu fer per via dels pontages dels dos ponts, que no va nagu a Nosta Dona de Monserat, que nols fasan resquatar, e si no tenen dines lavarlos la roba e a les dones los vels dal cap'. El conseller Joan Vila va viatjar a la Ciutat Comtal per arranjar l'afer, ja que en els comptes de pontatges del claverí de Manresa consta que calia pagar-li una certa quantitat a mossèn 'Johan Vila, olim conseller, per una anada sen a Barsalona al governador per so com en Pere Planes, alias lo Bornia avie desseffiada tota la ciutat de Manresa per causa del dit pontatge de Cabrianes'. Aquest afer manresà, publicat a Castellbell i el Vilar ha creat confusió. Al municipi de Castellbell i el Vilar, els seus veïns van seguir travessant el riu Llobregat sense cap mena de pontatge, com havia deixat establert en el seu testament el seu constructor Bernat Sarroca.Genís Frontera recull de Marcel·lí Puigdellívol la següent tradició: Hi ha uns carreus concrets del pont que formen l'ampla barana totalment nets de líquens i molses alhora que llimades. I és que la gent del poble hi va des de que el pont existeix per llimar tisores, dalls, destrals i ganivets. | 85|93 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 45163 | El Gall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-gall-0 | SÁNCHEZ, E.: Campanya de documentació i salvament de les restes arqueològiques del traçat de l'autopista Terrassa - Manresa, 1987. Arxiu Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Núm. Reg. 733. | VI-I aC | Troballes superficials on no s'ha realitzat cap intervenció | Es tracta d'un possible assentament d'època ibèrica en turó situat damunt mateix de la finca de Viladoms de baix, per sota de la via del tren, linea Barcelona-Manresa. A la part alta del turó es veuen forces marges de pedra, ja que tota la zona fou explotada com a vinya durant molts anys. Fins i tot, a la part més alta, hi trobem una barraca de pedra seca. Malgrat la prominència d'aquestes parets de pedra seca, n'hi ha d'altres que no mantenen la mateixa perpendicular. Es podria tractar dels fonaments d'habitacions ibèriques; però sense una intervenció cal ser prudents. En aquesta zona es troben alguns fragments informes de ceràmica comuna ibèrica, però en el vessant sud és més freqüent la presència de ceràmica superficial, arrosegada pel pendent i les pluges. | 08053-66 | Viladoms | Aquest jaciment fou identificat com a tal en el decurs d'una recerca programada pel Servei d'Arqueologia de la Generalitat de Catalunya, a finals de 1985, per la construcció de l'autopista de Terrassa a Manresa. Durant la prospecció es va recollir superficialment ceràmica ibèrica, especialment de cocció oxidada. Destaca un fragment corresponent a la vora d'una típica àmfora ibèrica de boca plana. | 41.6190400,1.8882300 | 407378 | 4608077 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45163-foto-08053-66-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45163-foto-08053-66-2.jpg | Legal | Antic|Ibèric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | La ubicació del jaciment a l'inventari del patrimoni arqueològic de la Generalitat de Catalunya és incorrecte. I, per tant, el nom també. | 80|81 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 45164 | Bauma del torrent de l'Avellà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bauma-del-torrent-de-lavella | VALLS i PUEYO, Joan (2011). Història de Castellbell i el Vilar, el mirador de Montserrat. Ed. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. | Es desconeix perquè no s'hi ha fet cap intervenció arqueològica. | Jaciment documentat de forma casual a partir de la troballa en superfície de ceràmica que Valls (2011) diu 'datables del període neolític, 5000 - 2000 abans de la nostra era'. La troballa es produí en una bauma formada sota una cinglera del torrent de l'Avellà, que desguaça a la riera de Marganell. Es troba entre les terres del Brunet i les del Santó o Les Canyelles. | 08053-67 | Torrent de l'Avellà | Troballa casual feta per excursionsites. | 41.6512700,1.8445100 | 403784 | 4611703 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45164-foto-08053-67-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45164-foto-08053-67-2.jpg | Inexistent | Neolític|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | La visita al lloc no va proporcionar noves troballes de ceràmica en superficie. En tot cas, aquest jaciment no es troba a la carta arqueològica del Departament de Cultura de la Generalitat, fet que caldria subsanar. | 78|76 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 45165 | Forn del Santó o de les Canyelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-del-santo-o-de-les-canyelles | BOSCH, Laura (2016). El forn ceràmic de Can Maimó, Vilanova del Vallès; dins XXXII Sessió d'Estudis Mataronins, del 29 de novembre de 2015. Museu Arxiu de Santa Maria. Mataró. FÀBREGA ENFEDAQUE, Albert (2009). Forns antics de ceràmica a la Catalunya Central. Dins Dovella, núm. 101; pàgs. 4 a 10. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Bòbila de les Ginesteres, núm. d'element 08214/409. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. MONTLLÓ, Jordi (2015). Mapa de Patrimoni de Vilassar de Dalt. Forn de Can Boquet, núm. d'element 08214/238. Diputació de Barcelona. Ajuntament de Vilassar de Dalt. | XVI-XX | Forn d'obra situat a la llera esquerra del torrent del Santó, que desaigua a la riera de Rellinars una mica més avall. Ben aprop de la casa del Santó o les Canyelles. Es tracta d'una construcció de planta quadrangular d'uns cinc metres de costat i una alçada conservada de tres metres setanta. A la façana principal, orientada al sud-oest hi ha la boca a les fogaines o cambres de combustió. La façana orientada al sud-est es conserva la porta d'accés a la cambra de cocció (1'3 x 1'2 x 1'75 m) de les peces o laboratori, que mesura vuitanta centimetres d'amplada. Els paraments externs són de pedra vista i els murs interiors estan rubrefactats. Destaca la graella del forn que no és plana sinó en volta de canó. | 08053-68 | El Santó | La majoria de grans cases de pagès havien tingut el seu propi forn per la construcció, en un indret el més proper possible on hi hagués llenya, aigua i argila. Les cases que no en tenien, compraven el material a les teuleries més grans. L'estructura d'aquest tipus de forns pre-industrial consisteix bàsicament en una cambra de cocció al pis superior i una cambra de combustió, anomenada també cambra de foc o fogaina situada al nivell inferior, a la qual s'hi accedeix arran de terra. Normalment són de planta rectangular o circular, amb un pilar cilíndric, o troncocònic, central. Dins de la cambra de combustió, hi ha la graella, formada per petites obertures o xemeneies excavades, que comuniquen amb la cambra de cocció, situada al damunt mateix, i que és l' indret on es col·loquen les peces per coure. La cambra pot ser de dos tipus: tancada i llavors es diu que la cuita és reduïda (és a dir que no hi ha gairebé oxigen). Això dóna peces de color gris o negre. O bé oberta, és a dir que la cuita és oxidada (que vol dir que hi ha més oxigen que el necessari per a la combustió) i per tant les peces agafen un to vermellós. | 41.6500800,1.8400900 | 403414 | 4611576 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45165-foto-08053-68-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45165-foto-08053-68-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98|94|119 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 45166 | Cal Barraquer de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-barraquer-de-baix | MASATS, Joan (2002). La paret seca, un patrimoni dels avantpassats; dins El Brogit, Periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 254, febrer de 2002, pp. 11. | XVIII-XIX | Casa de pagès aixecada al costat del camí del Solell de la Barraca, entre cal Nas Llarg i cal Pi. El cos principal és de planta rectangular i consta de planta baixa, pis i golfes. La coberta, de teules àrabs, és a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada a migdia. A la dreta, formant angle de 90 graus, hi ha un cos adossat. Consta de planta baixa i galeria de tres arcs amb pilars de secció quadrada feta de maons,a l'igual que els arcs escarsers. La coberta és d'un únic aiguavès, que desaigua a la façana posterior. Els paraments són de paredat sense arrebossat. Els ampits i llindes de les obertures estan fets de pedra ben escairada. A la llinda de la porta hi ha la data de 1842 gravada;i en una finestra, 1848. Conserva un trull, una prema i una tina. | 08053-69 | Solell de la Barraca | El Solell de la Barraca / Solell del Barraquer és un veïnat de cases disseminades, sota mateix dels primers contraforts de la serra de Montserrat. També anomenat solell del Barraquer, les seves cases són el Piteuet, ca la Roseta, cal Tomàs, cal Barraquer, casa del Pi, cal Josep o cal Rajoler, que està enrunada, el mas Blanc i cal Simon de la Calsina. L'any 1843 era el 'Solei del Barraqué' i l'any 1920 s'anomenava oficialment 'Soley de la Barraca'. | 41.6296800,1.8386500 | 403263 | 4609313 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45166-foto-08053-69-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45166-foto-08053-69-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Segons Joan Masats (2002) pren el nom de l'ofici de barraquer d'un antic propietari.També conegut com a cal Guixà. | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 45167 | Cal Pi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pi | XVIII-XIX | Masia del Solell de la Barraca de planta rectangular, formada a partir de dos cossos adossats. Alguns afegits impedeixen fer-ne una lectura clara, però sembla que l'entrada principal hagi canviat de façana. En l'actualitat es troba en una secció de parament molt estreta. La llinda que hi ha damunt la porta té la data de 1786 gravada, però no es troba centrada, sinó desplaçada a l'esquerra. A la part posterior sembla haver-hi la tina, cos amb coberta de teules a una única vessant. Els paraments són de paredat amb la pedra vista. | 08053-70 | Solell de la Barraca | El Solell de la Barraca / Solell del Barraquer és un veïnat de cases disseminades, sota mateix dels primers contraforts de la serra de Montserrat. També anomenat solell del Barraquer, les seves cases són el Piteuet, ca la Roseta, cal Tomàs, cal Barraquer, casa del Pi, cal Josep o cal Rajoler, que està enrunada, el mas Blanc i cal Simon de la Calsina. L'any 1843 era el 'Solei del Barraqué' i l'any 1920 s'anomenava oficialment 'Soley de la Barraca'. | 41.6271600,1.8390500 | 403293 | 4609032 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45167-foto-08053-70-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45167-foto-08053-70-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Malgrat que la presència de pins és actualment molt abundant, hem de pensar que l'existència d'un pi de dimensió considerable dóna nom a aquesta casa. I més si tenim en compte que la zona del solei de la Barraca destacava pel conreu de l'olivera i la vinya. | 119|98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 45168 | Cal Simon de la Calsina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-simon-de-la-calsina | XIX | L'abandonament de la finca, la manca de manteniment i l'espoli està produint una indefugible agonia a la casa i a tots els seus valors patrimonials. | Casa de pagès aixecada al costat del camí del Solell de la Barraca, entre el mas Blanc i el torrent de l'Alba, que separa els termes municipals de Castellbell i el Vilar amb Marganell. El cos principal és de planta quadrangular i consta de planta baixa i dos pisos. La coberta, esfondrada, era de teules a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada a migdia. A la dreta hi ha un petit cos adossat on hi havia bestiar. A l'esquerra un altre cos adossat a la façana de ponent, de planta baixa i pis, estava destinat a la producció (premsa de vi, etc). La coberta era d'un sol aiguavès i desaiguava a la part posterior, on hi havia la tina, totalment coberta per la vegetació. Les crugies del cos principal són paral·leles a la façana. A la planta baixa hi trobem el celler, on es veu la boxa amb l'aixeta, i la cort del bestiar equí, amb menjadora. A l'esquerra hi trobem l'escala d'accés a les plantes superiors on hi hauria el menjador o sala, la cuina i les habitacions. La planta baixa era amb volta de canó de pedra i les plantes pis amb embigat de fusta. Els paraments són de paredat irregular amb arrebossat. Els ampits i llindes de les obertures estan fets de pedra ben escairada. Destaca la llinda de la porta principal, on es pot llegir la data de 1828. | 08053-71 | Solell de la Barraca | El Solell de la Barraca / Solell del Barraquer és un veïnat de cases disseminades, sota mateix dels primers contraforts de la serra de Montserrat. També anomenat solell del Barraquer, les seves cases són el Piteuet, ca la Roseta, cal Tomàs, cal Barraquer, casa del Pi, cal Josep o cal Rajoler, que està enrunada, el mas Blanc i cal Simon de la Calsina. L'any 1843 era el 'Solei del Barraqué' i l'any 1920 s'anomenava oficialment 'Soley de la Barraca'. | 41.6257800,1.8318100 | 402688 | 4608887 | 1828 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45168-foto-08053-71-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45168-foto-08053-71-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Davant la façana principal, s'aixeca un altre edifici, de planta baixa i pis amb accessos independents, molt malmès que estaria destinat a tasques d'emmagatzematge. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 45169 | El Mas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-mas-0 | XIX | Completament ensorrada | Masia a tocar la fabrica de la Bauma, a l'antiga partida de l'Angle o els Angles desprès anomenada mas Rovira i últimament coneguda com el Mas. Actualment no queda res dempeus i està coberta per la vegetació. Però per fotografies antigues que ens ha cedit el Marcel·lí Puigdellívol es pot veure que es tractava d'un edifici important. Planta rectangular amb planta baixa i pis; coberta a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada a migdia i annexos destinats a la producció. Els paraments estaven arrebossats, | 08053-72 | Meandre de La Bauma | L'any 1995 el seu estat de degradació hi ha habia començat pero encara servia per guardar-hi gallines ,porcs i altres animals de corral. Marcel·lí Puigdellívol va documentar fotogràficament els darrers anys de vida de la masia, que podeu consultar en el vincle adjunt. | 41.6241100,1.8638500 | 405354 | 4608666 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45169-foto-08053-72-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45169-foto-08053-72-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | També conegut com mas La Bauma o Mas Rovira.Només es conserva un cobert. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 45170 | Les Coixes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-coixes | XVIII-XIX | <p>Casa de pagès situada al meandre de la Bauma de petites dimensions i de planta rectangular. Tot i que s'observen restes de construccions modernes de totxo vist en mal estat, es manté el parament de pedres vistes. Consta de planta baixa i pis, amb la coberta a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a ponent. La porta d'accés té els bancals i la llinda de pedra, aquesta porta una inscripció gravada que diu: 'JUAN PONS 1835'.</p> | 08053-73 | Turó de les Coixes | <p>Segurament va començar com una petita barraca per guardar-hi les eines necessàries per la vinya, i el 1835 es va engrandir prenent l'aparença actual.</p> | 41.6273200,1.8543500 | 404568 | 4609033 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45170-img6778.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45170-img6758-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45170-im000418-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45170-im000410-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-06-11 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | A l'exterior s'observa un dipòsit destinat a fer el caldo bordalés per sulfatar la vinya. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 45171 | El Morrolius | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-morrolius | VALLS i PUEYO, Joan. El mas Morrolius. Inèdit. http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2016/10/el-mas-morrolius.html | XVIII-XX | Masia situada en una zona boscosa al costat del camí del Pinsà. És de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és a dues aigües, amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada a migdia. És una estructura allargada que ha anat creixent pels costats. Actualment està reformada. Té adossat un cos, a l'extrem de llevant, en forma de 'L', al darrera hi ha l'era. Els paraments són de pedra vista. Hi ha un rellotge de sol a l costat més occidental de la façana. | 08053-74 | Al vessant septentrional del turó homònim | L'historiador Joan Valls ha estudiat una sèrie de documents relacionats amb la família Morrolius des del segle XIV fins el XVI. El primer document que cita és de l'any 1293, quan Arnau de Morrolius i la seva esposa Elisenda reconeixen tenir un deute de quaranta-un sous amb Baró Vidal, jueu de Manresa, el 10 de maig de 1293, dient que es tractava d'un tracte econòmic sense cap ànim de lucre. Donaven com a fiador el senyor Berenguer de Palaciolo. El 5 de gener de 1295, Arnau de Morrolius feia un tracte de mutu acord per valor de tretze sous amb Berenguer Portella. Destaquem també un altre document perquè parla de la masia veïna del Plaià: Romeu de Morrolius, amb el consentiment de la seva esposa Romia, reconegué el 23 de setembre de 1316 que devia a Jaume Verduguer, veí de Santa Cecília de Montserrat, el preu de set quarteres de forment que li havia venut, presentant com a fiador el seu veí Vidal del Plaià. El mateix Romeu de Morrolius, el 5 d'octubre de 1318, exercí com a fiador, juntament amb Arbert de la Maçanera i Bernat Tort, veïns de Castellet de Bages, en el tracte econòmic que tenien Guillem d'Ubach i la seva esposa Sança, per seixanta sous, amb Francesc d'Olius, ciutadà de Manresa. L'any 1534 el propietari del futur mas Colomer era el senyor Salvador Oller. Aleshores, el mas Morrolius ja era un mas rònec i les seves terres estaven integrades en aquesta heretat de l'Oller. Joan Oller i el seu fill Valentí, vengueren els masos Oller i Morrolius, el 9 de juny de 1650, a Joan Colomer. El fill d'aquest, Onofre Colomer, es declarà propietari dels masos l'any 1666. L'any 1759 ja s'anomena mas Oller, àlies Colomer, i segueix tenint el mas Morrolius com aglevat seu, amb la casa derruïda. | 41.6367000,1.8339600 | 402883 | 4610097 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45171-foto-08053-74-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45171-foto-08053-74-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 45172 | El Pinsà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pinsa | http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2015/05/cal-pinsa.html | XVII-XX | Masia situada al vessant esquerra del torrent dels Abadals, enclotada en l'encreuament de camins que ens poden conduir fins a Sant Cristòfol, el Burés, la riera de Marganell i el Morrolius. Es tracta d'una masia composta per diferents cossos que s'hi han anat afegint, conservant la tipologia constructiva amb els paraments de pedra vista que confereix unitat al conjunt. És de planta rectangular, formada per quatre cossos de diferents alçades. En general, consten de planta baixa i dos pisos. Les cobertes són de teules a dues aigües i amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada a migdia. Hi ha dos cossos més petits amb els aiguavessos perpendiculars. | 08053-75 | Turó del Pinsà | Sabem que l'amo de cal Pinsà ho era, l'any 1873, Ramon Piñot, mentre que l'any 1925 constava com a possessor Isidre Selga Massana. | 41.6412300,1.8357000 | 403035 | 4610598 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45172-foto-08053-75-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45172-foto-08053-75-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Un pinsà és un ocell de la família de les fringíl·lides, del gènere Fringilla, d'uns 16 cm. de llarg, bon cantador (del llatí pincione). | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 45173 | Cal Piteuet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-piteuet | XVII-XX | Masia del Solell de la Barraca ubicada per sota cal Nas Llarg, al vessant esquerra del torrent, en una zona aterrassada de conreu d'ametllers. És de planta quadrangular, amb petits cossos adossats. El volum li dóna una aparença de fermesa. Consta de planta baixa, pis i golfes. La coberta és a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada a ponent. Els paraments són de paredat, amb la pedra vista. A la part posterior hi trobem el cos de la tina, però amb un pis de més. És a dir, per damunt del brescat hi ha una planta. La coberta és a un aiguavès. Aprofita la base d'una premsa en un mur de pedra seca. | 08053-76 | Solell de la Barraca | El Solell de la Barraca / Solell del Barraquer és un veïnat de cases disseminades, sota mateix dels primers contraforts de la serra de Montserrat. També anomenat solell del Barraquer, les seves cases són el Piteuet, ca la Roseta, cal Tomàs, cal Barraquer, casa del Pi, cal Josep o cal Rajoler, que està enrunada, el mas Blanc i cal Simon de la Calsina. L'any 1843 era el 'Solei del Barraqué' i l'any 1920 s'anomenava oficialment 'Soley de la Barraca'. | 41.6278300,1.8408200 | 403441 | 4609105 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45173-foto-08053-76-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45173-foto-08053-76-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | El nom ens indica que deurien ser descendents del mas Piteu (l'antic mas Riusec), situat just a l'altra vessant del torrent Tortuguer ja en terme de Monistrol. | 94|98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 45174 | El Colomer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-colomer-1 | COL·LECTIU PROMOTOR DE 'EL BROGIT' (1980). El pastor; El Brogit, núm. 4, abril de 1980; pp.1. ENRICH i VILADOMS, Montserrat (2011). El poble de Sant Cristòfol. El cor del poble. Els últims 25 anys a Sant Cristòfol. Pàg. 129Ed. Sant Cristòfol Books. | XV-XXI | Reformada recentment amb criteris no respectuosos amb l'arquitectura tradicional. | Mas situat al veïnat de Sant Cristòfol, a mà esquerra pujant per la carretera BV-1122, en el punt quilomètric 3,100. Es tracta d'un edifici de grans dimensions, que durant el segle XX va quedar abandonat i es va anar ensorrant amb el pas del temps. La masia està construïda en un aterrassament, entre el rasot del Colomer i el rasot de Morrolius, que desaigüen a la riera de Marganell. Està envoltada de camps de conreu. És de planta rectangular, amb l'entrada a la façana orientada tramuntana. La coberta és a dues aigües, de teula àrab i el carener paral·lel a la façana principal. Consta de planta baixa, pis i golfes, completada amb altres edificacions auxiliars: un garatge amb terrat obert a mà esquerra al qual s'hi accedeix per la banda sud i una porxada amb un total de cinc arcades i una terrassa coberta a la planta pis amb bigam de fusta a l'oest. La teulada que la cobreix és el resultat d' un allargament de la coberta del cos principal. Les obertures de la façana principal com la orientada al sud es distribueixen de forma regular, respectant una certa simetria. La façana principal té un annex adossat amb la sortida al terrat des de les golfes, i una marquesina amb bigues de fusta i teula àrab que protegeix l'entrada a la casa. La construcció és de maó amb recobriment de pedra vista. | 08053-77 | Sant Cristòfol | Es tracta d'un dels masos més antics del terme, segons la documentació. Fins els anys 80 hi vivia un dels darrers pastors del municipi | 41.6370300,1.8256400 | 402191 | 4610143 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45174-foto-08053-77-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45174-foto-08053-77-2.jpg | Inexistent | Popular|Medieval|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | El Colomer, ha estat reformat modernament. Els nous propietaris han adaptat el mas a les necessitats actuals. Les corts, paller i altres annexos observats en una fotografia extreta del llibre de Montserrat Enrich han desaparegut. | 119|85|94|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45175 | L'Oliva | https://patrimonicultural.diba.cat/element/loliva-0 | XVI-XXI | Masia situada al veïnat de Sant Cristòfol, en el punt quilomètric 2,800, en un revolt a mà dreta, pujant per la carretera BV-1122, en direcció a la Calsina. Es tracta d'un edifici de planta quadrangular, amb la coberta a doble vessant, de teula àrab i el carener perpendicular a la façana principal. La casa està parcialment construïda damunt d'una solera de pedra. L'edifici principal consta de planta baixa i pis, completada amb altres edificacions auxiliars que s'han construït en funció de les necessitats. Totes elles tenen la coberta a doble vessant. Les obertures de la façana es distribueixen de forma regular; en destaca la portalada situada a la banda dreta de la façana amb una llinda de pedra on es pot llegir l'any 1773. A la seva dreta hi te un pedrís adossat a la paret. L'edifici adossat a la façana est és l'antic celler i tina, a la qual s'hi accedia a partir de cinc graons de pedra molt ben conservats. El sota d'aquesta escala es fa servir com a llenyer. Aquesta part de la masia ha estat reformada modernament com ho demostra el finestral amb balconada situat a la façana sud i el tapiat de l'accés al brescat i del celler amb ciment. Els paraments de la casa com els dels diferents annexos, són fets de pedra lligada amb morter de calç amb les pedres cantoneres més ben escairades. | 08053-78 | Sant Cristòfol | 41.6362600,1.8218300 | 401872 | 4610062 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45175-foto-08053-78-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45175-foto-08053-78-2.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Al davant de la façana principal i de la tina, s'han col·locat dues bases de premsa de pedra, possiblement procedents de la casa. | 94|119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 45176 | Cal Vileta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-vileta | COL·LECTIU el BROGIT (1980). L'art romànic en el nostre municipi (I); El Brogit, 10, novembre de 1980; pp. 1 | XVII-XVIII | Masia situada al situada al veïnat de Sant Cristòfol, en el punt quilomètric 2,400, pujant per la carretera BV-1122, a mà esquerra. Es tracta d'un edifici de planta rectangular, amb la coberta a doble vessant, de teula àrab amb el carener perpendicular a la façana principal. Tota la casa està gairebé construïda damunt d'una solera de pedra. L'edifici principal consta de planta baixa, pis i golfes, completada amb altres edificacions auxiliars que s'han construït en funció de les necessitats. Les obertures de la façana es distribueixen de forma irregular, i en destaca la portalada de pedra situat a la banda esquerra de la façana amb una porta feta amb llesques de tauló. Només les finestres de les golfes conserven la llinda, brancals i ampit de pedra. Els paraments de la casa com els dels diferents annexos, són fets de pedra lligada amb morter de calç amb un arrebossat exterior modern de ciment i les pedres cantoneres més ben escairades que s'han deixat vistes. | 08053-79 | Veïnat de Sant Cristòfol | Antigament la masia havia rebut el nom de cal Fèlix. Quan la família que vivia a la rectoria va traslladar-s'hi a viure la casa va agafar el nom amb la que es coneix actualment. Vileta és el diminutiu de Vila, un cognom molt estès pel municipi. Pel davant de la façana principal, hi passava l'antic Camí Ral. | 41.6373200,1.8197400 | 401700 | 4610182 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45176-foto-08053-79-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45176-foto-08053-79-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Actualment els propietaris accedeixen a la casa pels annexos construïts a la façana de tramuntana. El paller i les corts ubicades al darrera es van enderrocar ja fa molts anys. A la façana orientada a llevant hi ha una entrada que queda per sota el nivell de terra on hi ha una llinda de pedra amb la data 1700; els propietaris creuen que era l'antiga entrada de la casa, llavors més petita.Al celler, malgrat es van tapar, es conserven dos cups o tines i una premsa. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 45177 | Mas Blanc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-blanc | http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2015/04/el-mas-blanc.html?q=blanc | XIX | L'abandonament de la finca, la manca de manteniment i l'espoli està produint una indefugible agonia a la casa i a tots els seus valors patrimonials. | Casa de pagès aixecada al costat septentrional del camí del Solell de la Barraca, entre cal Rajoler i cal Simon. El cos principal és de planta quadrangular i constava de planta baixa i pis. La coberta, totalment esfondrada, era de teules àrabs a dues aigües, amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. Aquesta, es conserva molt parcialment; la porta d'accés i l'ampit d'una finestra de la planta pis. Els paraments són de pedra irregular i tàpia amb arremolinat. Les obertures estaven emmarcades amb carreus ben escairats. Tot i l'estat ruinós que presenta l'edifici, encara es pot observar la doble crugia perpendicular a la façana principal. Les escales d'accés a la planta superior es troben a mà dreta, al costat de la porta d'accés. La part posterior estava destinada a la producció. Encara es pot veure una de les boxes. Adossades a la façana septentrional hi ha dues tines, una de planta circular i l'altra quadrada. La primera es va reaprofitar en un moment indeterminat com a cisterna. Sembla, però, que antigament ja tenia una cisterna de recollida d'aigua pluvial, excavada per sota la planta baixa, amb accés des de la façana de llevant. | 08053-80 | Solell de la Barraca | El Solell de la Barraca / Solell del Barraquer és un veïnat de cases disseminades, sota mateix dels primers contraforts de la serra de Montserrat. També anomenat solell del Barraquer, les seves cases són el Piteuet, ca la Roseta, cal Tomàs, cal Barraquer, casa del Pi, cal Josep o cal Rajoler, que està enrunada, el mas Blanc i cal Simon de la Calsina. L'any 1843 era el 'Solei del Barraqué' i l'any 1920 s'anomenava oficialment 'Soley de la Barraca'. | 41.6266300,1.8338500 | 402859 | 4608979 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45177-foto-08053-80-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45177-foto-08053-80-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Davant la façana s'aixeca un altre cos destinat a magatzematge i producció. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45178 | Cal Macari | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-macari | SANTAMARIA, Ramon (2016). Tines i barraques de vinya; dins El Brogit. Periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 412, juny de 2016, pp.13. http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2016/02/cal-macari.html?q=macari | XVI-XX | Masia situada a l'extrem nord de la plana del Mas Roig. És una de les primeres cases de parcers que s'estableixen pel seu compte. Actualment encara fan una petita producció pròpia de vi, però antigament conreuaven les vinyes del Carner. Alguna parcel·la encara conserva el nom de Vinya del Macari. Aquesta producció motivà que en un moment àlgid tinguessin dues tines (una de ciment i una de cairons) i cinc cups de ciment (tres de 3000 litres i dos de 5000 litres). La tina antiga, de cairons estava a la façana de llevant i la de ciment, adossada a la seva paret septentrional. Ambdues es van fer malbé. La casa, actualment rehabilitada per dins, és de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. La coberta, que s'ha aixecat una mica, és de teules a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia; amb una vista excel·lent sobre Montserrat. Les pallisses, galliners i corts d'abans, s'han rehabilitat per les necessitats actuals. També havia tingut un forn de pa. | 08053-81 | Pla de Mas Roig | Les minses notícies que tenim d'aquesta casa comencen a la segona meitat del segle XVI i, curiosament, moltes d'elles estaran basades en la col·lecció de testaments conservats pels titulars de les parròquies de Castellbell i el Vilar, que es conserven a l'Arxiu Episcopal de Vic i que arriben a 1825. Macià Puig, un dels fills de Gaspar Puig, amo del mas Puig del Llor, que havia fet testament el 1556, comprà una peça de terra a Valentí Enrich, propietari del mas Serra, el dia 28 d'octubre de 1569, en un acte realitzat davant Antic Sala, notari de Manresa. El preu d'aquella peça fou de 30 lliures i era una peça de quatre jornals de llaurada de bous, que afrontava per totes bandes amb l'heretat del mas Serra, excepte per la banda de ponent que ho feia amb les terres de Jaume Pujol, pagès de Marganell. L'esmentat Macià Puig, que morí intestat, havia fet donació de dita peça a la seva filla Joana quan es casà amb Joan Macari, de manera que Joana, el 27 d'agost de 1634, es declarà propietària de la peça de terra, juntament amb el seu fill Magí Macari. En aquella declaració digueren que en aquell indret havien edificat una casa on residien habitualment, i per això pagaven un pollastre de cens. Joana Puig dictà el seu testament en una data indeterminada a Vicenç Gatillepas, rector de Castellbell, i el seu fill, Magí Macari, es declarava propietari el 25 de novembre de 1666, i sabem que morí sense fer testament. El succeí el seu fill Joan casat amb Maria Palà, i a aquests el fill Jaume Macari, com veurem a continuació. Fill dels difunts Joan i de Maria, el senyor Joan Macari, pagès i 'habitant per masover en la casa i castell del senyor baró de Castellbell', fa testament el 29 de juliol de 1691. Nomenà marmessors el seu gendre Francesc Bacilló, pagès de Vacarisses, el seu nét i fillol Joan Carner, i al fadrí Joan Ferran, pagès de Castellbell. Encomanà que el seu cos fos enterrat al cementiri de la parròquia de Sant Vicenç de Castellbell, 'en lo vas on està enterrat Valentí Macari, mon fill'. En aquest document, el testador reconegué que un altre dels seus fills, Joan Macari, havia abandonat la casa, 'lo qual temps ha que sen es anat per lo mon (y no se hont es) contra ma voluntat y dexant me tant desconsolat ab molts treballs y penas mias', i malgrat tot li deixava quinze sous. A la seva filla Teresa, casada amb Jaume Galí, li deixava cinc lliures, igual que a l'altra filla Maria, la qual, un cop restà vídua d'Isidre Carner, s'havia tornat a casar en segones núpcies amb Francesc Bacilló, com hem dit abans, pagès de Vacarisses. El testament fou redactat per Josep Serra, rector de Sant Vicenç de Castellbell, davant de Josep Casajoana i de Josep Enrich, pagesos de Castellbell, que feren de testimonis, tots els quals eren presents en el castell de Castellbell. Per cloure aquest relat, encara copiarem un darrer testament, ja que el 20 de desembre de 1825 Ramon Viñuales, rector de Castellbell, redactà el testament de la senyora Teresa Grau i Macari. Demanà que fos enterrada al cementiri de Sant Cristòfol i nomenà hereu el seu fill Josep Grau i Macari. Els testimonis presencials foren Jaume Calsina, mosso de la rectoria, i Miquel Escorsell, bracer de les cases de Sant Cristòfol, del terme de Castellbell. | 41.6440000,1.8112000 | 400999 | 4610934 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45178-foto-08053-81-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45178-foto-08053-81-2.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Extensa plana cultivada de cereal probablement la més gran del municipi. Té una lleugera inclinació en direcció nord marcada pels torrents del Carner i del Prat que la limiten per l'oest i per l'est respectivament. Al nord s'hi troba la masia del Penedès i al sud cal Macari. El camí que va de Sant Cristòfol a Marganell divideix la plana del Mas Roig per la meitat.Antigament s'hi havia cultivat l'olivera. Deu el seu nom al desaparegut Mas Roig que sembla que estava situat a la part sud, davant del Carner. | 94|119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 45179 | Avenc del Pere Carlí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/avenc-del-pere-carli | Cavitat natural integrada a l'antiga vinya del Pere Carlí, localitzada en el solell del marge dret de la costa de la Cabrida (aigües avall) i sobre de la font de l'Alba. Aquest avenc es trobava integrat al marge d'una paret de pedra seca, respectant la cavitat i el petit pou que s'hi obre, perquè en temps de pluges es converteix en una surgència que expulsa durant dies les aigües infiltrades en un carst. Actualment, la paret de pedra seca que l'envoltava s'hi ha esfondrat sobre seu, però el forat encara és visible i s'omple i brolla aigua. | 08053-82 | Costa de la Cabrida | 41.6250800,1.8292700 | 402475 | 4608813 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45179-foto-08053-82-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||||||
| 45180 | Cal Ros Negre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-ros-negre | XVII-XX | Masia situada al veïnat de Sant Cristòfol, als peus de la carretera BV-1122 i a la cruïlla per anar a cal Joanet del Ros i cal Jepet dels Ulls. Ha estat reformada i els paraments repicats per deixar la pedra vista. És de planta rectangular i consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és de teules a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada a sud-est. Tot i la uniformitat de la construcció, el cos esquerre sembla un afegit posterior a l'edifici original. Al deixar la pedra vista, s'observa com aquest cos es va afegir, adossat a l'antiga façana sud-oest; amb una galeria oberta a la segona planta, antiga pallissa; i una doble arcada a l'escaire entre les dues façanes. | 08053-83 | Sant Cristòfol | 41.6470000,1.8166500 | 401457 | 4611261 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45180-foto-08053-83-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45180-foto-08053-83-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Davant la façana principal es conserva un pou. No sabem si a l'interior es conserven tines. | 119|94|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 45181 | Cal Joanet del Ros | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-joanet-del-ros | XVIII-XX | Masia situada al veïnat de Sant Cristòfol, als peus del camí de cal Domingo a cal Ros Negre nou. És de planta rectangular i consta de planta baixa i dos pisos. La coberta és de teules a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada a sud-est. La casa s'ha construït aprofitant el desnivell del sòl. Per tant el nivell del segon pis es troba a nivell del sòl. | 08053-84 | Sant Cristòfol | Els propietaris sempre han estat la mateixa familia, que provenien d'un descendent de cal Ros. | 41.6475400,1.8188200 | 401639 | 4611318 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45181-foto-08053-84-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45181-foto-08053-84-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Conserva dues tines de cairons i un forn de pa de llenya; tot tapat.També disposava d'una cisterna excavada a la roca que recollia les aigües pluvials. L'any 1967 se'n va fer una de nova. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 45182 | El Ros | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-ros | BROSSA VILA, Carme (1998). El llegat històric d'un poble: Castellbell i el Vilar. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. FRONTERA, Genís i DEVANT, Jèssica (2004). Castellbell i el Vilar. Història i memòria gràfica. Castrellbell i el Vilar: El Brogit. http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2015/01/el-ros.html?q=ros | XVII-XX | Casa pairal situada al veïnat de Sant Cristòfol, a mà esquerra pujant per la carretera BV-1122, en punt quilomètric 0,900. Es tracta d'un edifici de grans dimensions, construït en un aterrassament entre el torrent del clotet del Ros i el torrent de la font del Ros o del cal Macari, que desaigüen a la riera de Marganell. Està envoltada de camps de conreu. La masia és de planta rectangular adaptant-se al terreny, amb l'entrada a la façana orientada al sud-est. La coberta és a dues aigües i el carener paral·lel a la façana principal. L'edifici principal consta de planta baixa, pis i golfes, completada amb altres edificacions auxiliars que s'han construït en funció de les necessitats. A la façana principal, a mà dreta, tapant part dels brancals de la porta dovellada, s'hi ha adossat un edifici annex de planta baixa, pis i golfes. Les obertures de la façana es distribueixen de forma regular, i en destaca el portal de dovelles. Per accedir-hi cal pujar unes escales de pedra. Al damunt mateix hi ha un finestral amb balconada arran de mur i barana de forja; els brancals i llinda són de pedra amb la data gravada de 1688. Al davant de la façana principal hi ha l'accés als diferents porxos i corts, tots ells edificis relacionats amb la tinença de bestiar i terres. Els paraments de la casa com els dels diferents annexos, són fets de pedra lligada amb morter de calç amb un arrebossat exterior. | 08053-85 | Veïnat de Sant Cristòfol | Si tenim compte la llinda que hi ha al finestral de la façana principal, l'any 1688, cal Ros ja estava construïda. Aquesta pairalia origina altres masies de dimensions més reduïdes com cal Japet del Ros i cal Joanet del Ros. Es tracta de descendents que van rebre un tros de terra per edificar-se la casa. | 41.6475300,1.8135200 | 401197 | 4611323 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45182-foto-08053-85-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45182-foto-08053-85-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Es tracta d'una de les masies documentades en el capbreu de 1328 amb el nom de mas de les Tapies Sobiranes. | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 45183 | Ritual per curar els cops d'aire | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ritual-per-curar-els-cops-daire | XIX-XXI | Només queden un parell o tres de persones que ho practiquen | Hem pogut entrevistar a dues persones que practiquen un ritual per curar aquells que pateixen un cop d'aire; són la Maria Prat i la Carme Riera. Una viu al Burés i l'altra, actualment, al Borràs. A la Maria li ho va ensenyar la seva mare i a la Carme una amiga. Per tant, és una tradició que es transmet via oral de generació en generació. Actualment està viva, però s'ha trencat el relleu. Ens han explicat el mateix amb lleugeres diferències. Per tant, us posem les dues versions. El cerimonial funciona de la següent manera segons la Carme. Quan una persona pateix un cop d'aire truca a la Maria o a la Carme i li explica. Aquestes agafen un plat amb aigua, un ganivet i una setrillera d'oli. Primer se senyen amb la senyal de la creu (explicat per la Carme):' En el nom del Pare, del Fill i de l'Esperit Sant'. Tot seguit és diu: 'En nom de la Santíssima Trinitat', es diu el nom de l'afectat o afectada i a continuació 'si és del dematí, valga'm Déu i Sant Valentí'. I s'aboca una gota d'oli al plat. A continuació diu: 'Si és del migdia, valga'm Déu i la Verge Maria'. I s'aboca una altra gota d'oli. Finalment es llença una tercera gota d'oli acompanyat de: 'Si és del vespre Mare de Déu i Sant Silvestre'. Llavors amb el ganivet es van tallant les gotes d'oli. Si el cop d'aire persisteix les gotes es fonen. Aquest procés es pot repetir fins a tres vegades i durant dos o tres dies, fins que les gotes persisteixen sense fondres en el plat, senyal que el cop d'aire s'ha curat. Quan es repetesi es diu: 'El nom del Pare, del Fill, i de l'Esperit Sant. Per mirar si aquesta airada ha quedat trencada'. I es repeteix l'oració. Un cop s'ha trencat l'airada es dóna gràcies a la Mare de Déu. El procedir de la Maria és el següent: 'En nom de Déu i la Santíssima Trinitat [es diu el nom de l'afectat o afectada i a continuació] diré l'oració de les airades. Si l'ha agafat al dematí, li trenqui Déu i Sant Valentí. Si l'ha agafat al migdia, li trenqui Déu i la Verge Maria. I si l'ha agafat al vespre li trenqui Déu i Sant Silvestre'. Després es resava tres parenostres a la Santíssima Trtinitat. | 08053-86 | Castellbell i el Vilar | 41.6389400,1.8565500 | 404768 | 4610321 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Obert | Regular | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 119 | 63 | 4.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||||
| 45184 | Cal Tico | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-tico | http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2016/02/cal-tico.html?q=tico | XVIII-XX | Masia de Sant Cristòfol enclotada en el tram final del torrent del Carner. L'edifici principal és de planta quadrangular i consta de planta baixa i dos pisos, la coberta és a dues aigües, amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada al sud-est. Té un cos afegit a la dreta, de planta, pis i golfes, actualment amb accés frontal i lateral (mitjançant unes escales), amb coberta d'un sol aiguavès. A la part posterior hi ha el cos de la tina, que es carrega des de l'exterior. A la planta baixa, les voltes són de canó fetes de pedra. Els paraments estan arrebossats i només han deixat vistes les llindes i els ampits d'obertures, i els escaires de l'edifici. En una de les llindes hi ha la data de 1816 gravada. També s'observen obertures fetes modernament, com la construcció adossada a la façana sud-occidental, que és dels anys 1990. | 08053-87 | Sant Cristòfol | La van comprar els avis dels actuals propietaris. | 41.6462900,1.8061300 | 400580 | 4611194 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45184-foto-08053-87-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45184-foto-08053-87-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Tico és l'afèresi del nom propi d'home Escolàstic, castellanitzat Escolástico. Sorgit de la paraula grega σχολαστικóς, ‘propi de l'escola'. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 45185 | El Carner | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-carner | ENRICH i VILADOMS, Montserrat (2011). El poble de Sant Cristòfol. El cor del poble. Els últims 25 anys a Sant Cristòfol. Ed. Sant Cristòfol Books. http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2015/10/el-carner.html?q=carner | XIV-XX | El Carner és un mas situat al veïnat de Sant Cristòfol dedicat a la producció ramadera. S'aixeca entre el pla de les Botges, del que el separa el torrent que pren el nom del mas, a ponent; i les terres de Sant Esteve de Marganell, del municipi veí, amb la serra del Morral i amb el torrent de la Font a llevant. La masia està formada per un conjunt de construccions que formen un clos tancat, o barri, que s'hi accedeix per tres portals diferents; dos al sud i un al nord. El cos principal és de planta rectangular i té una orientació nord-oest sud-est. És el resultat de diverses ampliacions, algunes molt notòries, que han amagat el cos originari dins d'elles. S'aixeca damunt una cinglera i consta de planta baixa i pis per la façana orientada al sud-oest i planta baixa i pis per la façana nord-est. La coberta és de teules àrabs a dues aigües amb el carner paral·lel a les façanes principals. Pel costat sud, s'aixeca un cos de construcció moderna que desvirtua l'arquitectura predominant de la casa. A partir d'un primer nivell d'observació n'hem pogut deduir algunes dades referents a les modificacions arquitectòniques que ha patit. A primera vista no es detecta cap element d'un possible edifici romànic o alt medieval; però d'existir, el situaríem en el cos que s'adossa a la cinglera. Potser també agafaria el sector d'una de les tines construïdes en el segle XIX. Per tant, de difícil observació sense una intervenció arqueològica, que ens podria concretar la cronologia d'aquest primer mas. Per semblances i paral·lels es podria tractar molt bé d'un mas amb torre. La torre, però, podria ser posterior, coincidint amb la primera gran transformació que dataríem per la tipologia d'estructures (portalada, contraforts i arcs apuntats) en el segle XVI. Només són visibles les restes d'aquesta època a la part baixa, en el cos orientat a sudoest. Destaquen dos contraforts, un de molt ample, que en el seu moment eren externs a la construcció, i que per la potència d'un d'aquests contraforts, podria fer pensar en la tasca d'aguantar una torre de tres plantes. Són visibles també dues espitlleres. A la part interior, destaquen tres arcs apuntats de l'antic celler. En aquest celler, s'observa la roca mare, a la part de ponent, sobre la que s'aixequen els pisos superiors. A la paret on s'adossen els contraforts s'alinea el portal dovellat d'entrada, amb un relleu molt deteriorat a la dovella central. Tots aquests elements van quedar amagats per una gran ampliació que afectaria també a la planta pis. Aquesta ampliació engrandiria la casa pel nord i pel sudoest. La sala, principal estança d'aquesta fase, té la llinda de la porta d'accés amb la data de 1760 gravada. No sabem si és durant aquesta reforma o en una anterior que per anivellar-la a l'angle nord-occidental han de construir unes arcades de mig punt molt prominents, que durant molts anys restaren com un cobert per deixar-hi el carro, però en l'actualitat s'han tancat amb mecanismes moderns o tapiat d'obra. Una darrera gran transformació dataria de 1854, quan es construeix una porta d'accés a la façana nord-est i molt possiblement es construeixen tres tines alineades que afecten tota la façana sud i la part més antiga de la masia, dificultant la seva lectura parietal. A l'exterior es conserven les restes de tres tines més, que potser amb una recerca més acurada es podrien ampliar a cinc. El que no podem dir és si són coetànies del 1854 o posteriors. Aquest grup s'adosa al paller, edifici de planta quadrangular a la banda nord del recinte. Per la part exterior hi trobem una enorme era de rajols. | 08053-88 | Veïnat de Sant Cristòfol | Consta en el capbreu de 1328, però segurament es tracta del mas que el propietari actual va enderrocar amb el seu pare ara fa una quarantena d'anys, i del qual en resten alguns objectes de pedra, com les piques. Berenguer Carner, de Castellbell, va reconèixer davant del notari de Manresa, el 28 de gener de 1294, que volia pagar el preu de sis quarteres d'ordi a Berenguer Comtals, de la parròquia de Manresa, en un acte on hi eren presents els seus fiadors, Pere Olivera, de Marganell, i Pere Pujades, de Santa Cecília de Montserrat. El mateix Berenguer Carner, confessà que devia deu sous, el 29 de març de 1294, al seu oncle matern, Bernat Carner, tot plegat com a part d'un deute més elevat generat a causa de l'heretament del mas Pedregosa. El dia 30 de maig de 1294, Berenguer Carner tenia cent sous en comanda, és a dir, a mitges, amb els germans Ramon i Francesc Carner, fills del difunt Bernat Carner, del qual compromís els fiadors eren Arnau Figuera, de Castellbell, Guillem Jorba, del terme del castell de Castellet, i Romeu Pujades, de Manresa. El mateix dia Berenguer reconegué que també tenia per dits germans Ramon i Francesc un mul de 'pilo bagio scuro', el qual va prometre que els tornaria quan li reclamessin. Berenguer Carner tenia un deute, el 23 desembre de 1294, de trenta-un sous i quatre diners amb els mateixos Francesc i Ramon Carner i, a l'ensems, Berenguer va presentar com a fiadors el senyor Roman Pujades, de Manresa, i el senyor Guillem Tàpies, de Castellbell. Per altra banda, que el senyor Valentí Carner, amo del mas Sala o Carner de Baix, va renunciar a la seva propietat el dia 26 de juliol de 1727, passant aquest mas a mans de Josep Comajuncosa, prevere de Monistrol de Montserrat, que actuava com a procurador de Josep Amat i Junyent, marquès de Castellbell. La renúncia possiblement fou motivada per un canvi de residència, ja què l'any 1752 trobem Joan Carner, nét de l'esmentat Valentí, treballant de pagès i residint a Manresa. Com a béns vacants, el mas Sala va ser subhastat i el 14 de març de 1743 va ser adquirit pel major postor, és a dir, per Josep Carner de Dalt, el qual d'aquesta manera aconseguia unir una important quantitat de terres a la seva heretat. L'amo del mas Carner era, segons el'Amillaramiento del pueblo de Castellvell y Vilar' de l'any 1853, de Joan Marcet i Carner, germà de Josep, i per la casa pagava dos-cents cinquanta rals, una valoració semblant a la que tenien els masos Viladoms, Abadals, Grau i Viladoms de Dalt. Joan Marcet tenia un ruc i un ramat de divuit ovelles. La vinya ocupava una extensió de sis quarteres i sis quartans, les terres dedicades al conreu de cereals eren dotze quarteres i les oliveres estaven plantades al llarg de dues quarteres i quatre quartans. L'economia familiar es complementava amb el que es collia en un hort d'una quartera i dos quartans d'extensió. L'heretat es completava amb vint-i-sis quarteres de terres ermes i amb un bosc que ocupava una extensió de cent quarteres. La resta de la propietat del mas Carner es trobava molt parcel·lada, i les peces de terra, majorment dedicades a la vinya, eren conreades per Rosa Puig, Joan Pujol, Josep Calsina, Jaume N, àlies Fermí, Simó Calsina, Isidre Subirana, Pere Bach, Valentí Subirana, Francesc Bach, Joan Calsina, Valentí Calsina, Rosa Puig, Josep Vila, àlies Josepó, Joan Enrich, Josep Calsina, Joan Cañameras, Joan Prat, Jaume Vila, Josep Calsina, àlies Xich del Prat, Fermí Puig, Mateu Calsina i Fèlix Arnau. | 41.6373600,1.8111800 | 400987 | 4610197 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45185-foto-08053-88-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45185-foto-08053-88-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | A la vinya del Moro, al límit del camí de terra s'hi amunteguen les pedres del que queda del Carner vell, del que no es conserven ni els fonaments.El Carner era l'únic lloc de Sant Cristòfol que tenia un cobert destinat a deixar passar la nit als captaires i pobres.Possiblement el nom de la casa faci referència a l'ofici desenvolupat per algun membre d'aquesta, es a dir, carnisser. També s'anomenà carner a un indret on es llencen ossos o cossos morts. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 45186 | Molí de l'Alzina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-lalzina | BOLÒS, Jordi i NUET, Josep (1983). Els molins fariners. Barcelona: Ketres editora. SANTAMARIA NOT, Ramon (2015). Un monument al nostre poble: el molí fariner de Ca l'Alsina; dins El Brogit, Periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 397, febrer de 2014, pp.12 VALLS i PUEYO, Joan. El molí de l'Alzina. Inèdit. http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2015/02/el-moli-de-lalzina.html | XV-XX | El molí de l'Alzina es troba situat al vessant meridional de la riera de Marganell, en una zona d'obaga coneguda com a bosc del molí. Es tracta d'un molí del tipus B segons la tipologia de Bolós (1993). És a dir, amb bassa però sense pou. Pren l'aigua de la riera i arriba a la bassa per una canalització soterrada que passa per sota l'atri del molí. La bassa té una capacitat d' un milió set cents mil litres. Només té paret construïda en forma de 'U' a la zona edificada, on l'aigua està en contacte amb el molí. La resta de la bassa és terreny natural. L'aigua arriba al rodet mitjançant un baixant de fusta quan s'aixeca la portella, que és d'aram. Es feien dues moltes al dia; una al matí i l'altra a la tarda. En una hora es podien moldre 50 k de farina. Va estar en funcionament fins l'any 1982. Es tracta d'un molí molt especial, no només per la seva antiguitat i el seu llarg funcionament. També per haver-se mantingut dins la mateixa família durant més de cinc segles, que ha sabut preservar-ne els trets constructius. Però, sobretot, pel seu estat de conservació i el manteniment de la maquinària. Així, doncs, hi podem observar totes les parts d'un molí fariner, des de la cabra fins el banc i l'alçador. A les parets de l'obrador hi ha ple d'inscripcions grafiades amb les moltes de cada client, a modus de gran palimpsest. Per davant hi passava l'antic camí de Manresa a Montserrat. Conserva a més, el celler, dues tines, corts, corrals i altres edificacions productives. En la planta pis hi vivien els moliners i damunt la cuina es conserva l'habitació del mosso. | 08053-89 | Riera de Marganell | Entre les propietats que depenien del senyor del castell de Castellbell, l'any 1328, incloses per tant al seu terme, hem d'esmentar les que formaven part dels masos de la Calsina, avui del terme de Marganell, i de Vilamarics, del terme de Monistrol de Montserrat. El 3 de juny de 1390, un dels castlans de Castellbell, Humbert de Palau, nomenà batlle del terme a Pere de Vilamarichs, de Monistrol de Montserrat. No gaire lluny de Vilamarics es construí un molí fariner. Cal arribar, però, al segle XVI per a conèixer les primeres notícies. Aleshores, el molí pertanyia al mercader Francesc Casamitjana, ciutadà de Barcelona. El 3 de febrer de 1532 va vendre les seves propietats al sastre monistrolenc Cebrià Alsina, que el revengué al seu germà Antoni, mentre ell es construïa un casal, amb tina i bòtes, a la partida de terra anomenada 'la riera de Mandressa'. Antoni Alsina posseïa, com hem dit, l'any 1597, el 'molí fariner ab la mola molent, rodet y altres aparatos y ab dos casals en dit moli construhits y edificats y ab sa resclosa o paxera'. També constava com a propietari d'una peça de terra de quinze jornals de llaurada, anomenada 'la Roureda o Raureda'. El moliner també tenia bestiar, per això havia comprat al seu veí Jaume Joan, àlies Tàpies, el 2 de setembre de 1585, el dret de fer pasturar el seu ramat a l'heretat del mas de les Tàpies. Tanmateix, va comprar al mateix veí, l'any 1590, les peces de terra anomenades 'la Buyga den Janovés', 'la Carbonera' y 'lo ort de Joan Xich'. El 15 de juny de 1598 Antoni Alsina va comprar a Jaume Playà, amo del mas Ferreroles, el dret de fes pasturar el seu bestiar a la seva heretat. La documentació estudiada per Joan Valls arriba fins els nostres dies i recorda quan va fer les entrevistes als actuals propietaris i diu que recordaven com es baixaven les moles pel molí, des de la pedrera que hi havia prop de Sant Benet, no gaire lluny el monestir de Santa Cecília de Montserrat. Ho feien amb una tirallonga d'animals, i en els pendents les feien rodolar amb uns eixos per a frenar-les. El moliner treballava per als habitants de tota la rodalia. Habitualment es molia blat per a fer farina, però en èpoques de crisi, com a la darrera guerra del 1936-1939, es molia el blat de moro, per a fer pasta de sémola. Tenien molta aigua, que es recollia, entre d'altres, del torrent del Brogit, de manera que a l'hivern es podia moldre cada dia, però a l'estiu calia fer-ho tan sols durant dues o tres hores al dia, i deixar que la bassa es tornés a omplir. | 41.6487900,1.8248200 | 402140 | 4611450 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45186-foto-08053-89-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45186-foto-08053-89-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | La tradició oral familiar que ha passat d'una generació a l'altra afirma que la construcció del molí es realitzà l'any de la descoberta d'Amèrica (1492). Els documents no ho desmeteixen. Així ens ho ha transmès directament la Maria Rosa Viladoms Alsina, l'actual propietària i descendent directa dels primers propietaris.Per fora, es poden veure pedres de molí o fragments d'antigues pedres que havien servit i es van canviar pel desgast.La propietat també conserva tota mena d'eines relacionades amb la vida del molí durant centúries. | 94|98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 45187 | Can Ferreroles Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-ferreroles-nou | VALLS i PUEYO, Joan (2017). Can Ferreroles Nou; dins El Brogit. Periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 420, març de 2017, pp.11-13. http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2015/07/ferreroles-nou.html?q=ferreroles | XIX | Casa situada al peu de la carretera BV-1123 entre el PK 2 i el 3; al vessant esquerre de la riera de Marganell i al sud de Ferreroles, d'on pren el nom. Actualment és un restaurant. És de planta rectangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada al nord. La façana s'organitza simètricament a partir de tres eixos de verticalitat. L'eix central amb la porta d'accés, d'arc escarser a la planta baixa, i balcó a la planta pis. Els eixos laterals, amb finestres reixades a la planta baixa i balcons a la planta pis. Totes les obertures tenen un recreixement d'emmarcament. Els paraments són de pedra vista. Al cos principal, se li ha afegit dos cossos laterals, un garatge a la dreta i un habitatge a l'esquerra. Hi ha un petit pati al davant, delimitat per un mur baix d'obra amb reixa de ferro entre pilars. | 08053-90 | Riera de Marganell | Les dades més antigues d'aquesta heretat són dels anys 1726 quan els germans Eudald i Francesc Bach i Bertran en són els propietaris. L'any 1757, el primer dels germans en serà l'únic propietari, i es casa amb Maria Grauvilardell del mas Grauet, l'any 1771. Tenen com a mínim dos fills, Valentí i Joan, aquest darrer hereu amb l'àlies Ferreroles. Del seu casament amb Cecília Viladoms neixen en Francesc i l'Eudald, aquest darrer casat amb Francesca Puig. Tenen tres fills, Valentí (casat amb Rosa Playà), Francesc (casat amb Agnès Torras) i Joan (casats amb Rosa Cortès de Castellgalí). L'hereu d'aquests darrers serà Eduald que casat amb Rosa Calsina tenen quatre fills. L'hereu, Vicenç es casa amb Josepa Oller i Clotet i tindran 13 fills. Novament, l'hereu serà en Florenci (casat amb Jacinta Enrich i Calsina), que marxa, juntament amb 4 germans més, i en Josep Simón i Escorsell, un germà i un cosí d'aquest, a fer les Amèriques. L'any 1907 funda la ciutat de La Quiaca (Argentina). Comercialitzaven pells i un dels germans va treballar a una mina. Florenci enviava diners a son pare per tal de fer construir la casa nova. A la casa es conserva una fotografia amb un peu de foto que diu, 'Fiesta de la Inauguración de la Casa se Farrarolas'. Quan va tornar es va instal·lar a la casa i durant un període relativament curt als anys trenta va ser nomenat alcalde. En l'amirallament de 1946 consta instal·lat al raval del Teixidor i conrea 44 àrees d'olivera, 1Ha de regadiu, 6 Ha de vinya, 5 Ha de cereals i 8Ha d'arbrers fruiters. Tenia a més a més 9Ha de bosc i 15Ha d'erms. Amb Jacinta tenen dos fills, el noi mor mentre viatjava cap a les Amèriques. La pubilla, Josepa es casa amb un metge de Girona, Joaquim Dausà però no tindran descendència. Viuran a la masoveria del costat, que arrangen pels volts de l'any 1950. Afillaran una nena, Mª Carme Dausà i Bach (la Carmina), que es casa amb un advocat basc i marxa a viure fora. El 4 de desembre de 1981, parteix l'heretat i la ven a dos compradors: els matrimonis Josep Gost i Casanovas (els seus avis eren masovers de la casa des de 1909) i Maria del Roser Riera i Oliva, del raval del Teixidor, i a Josep Casajuana i Cornadó i Francesca Mula i Salas, del barri del Borràs. Els primers adquireixen en la compra la casa que en la documentació surt esmentada com a Ferreroles Nou. Josep Casajuana es dedicava a la venda de llenya i transport d'àrids. Molta gent s'aturava preguntant per algun restaurant on aturar-se a menjar. Així que es van plantejar la possibilitat d'obrir-ne un. El 23 d'abril de 1987 s'inaugura el restaurant, assessorats per Eusebi Bach, el Sebi que havia fet de cambrer i un senyor del Casot que els ensenyà la cuina de brases. Vers 1990 deixen definitivament la feina de la llenya i àrids per dedicar-se totalment al restaurant. El 1995 amb la mort del pare, la mare continua amb el seu fill Jordi (que des del 2009 n'és el cuiner) que continuarà tot sol quan la mare ja no podrà més. Vers l'any 2000 es fan reformes. La planta pis queda com a residència dels propietaris. Donen feina a cinc persones i vuit els caps de setmana. | 41.6484100,1.8269700 | 402319 | 4611405 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45187-foto-08053-90-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 45188 | Ferreroles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ferreroles | FRONTERA, Genís i DEVANT, Jèssica (2004). Castellbell i el Vilar. Història i memòria gràfica. Castrellbell i el Vilar: El Brogit. VALLS i PUEYO, Joan. El mas Ferreroles. Inèdit. http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2015/07/ferreroles-vell.html | XVI-XX | Reformada | Masia ubicada en un lleuger altiplà a la riba esquerra de la riera de Marganell, prop de les cases del Putxet i camí del serrat de la Beguda. Ha estat reformada modernament repicant les parets i eliminant tots els arremolinats característics de l'arquitectura tradicional. El volum original ha estat ampliat amb nous cossos adossats amb el pas del temps. Sembla que el cos principal és de planta rectangular i consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta de teules a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. Davant la façana, una reforma de 1798 hi ha afegit un cos adossat creant una nova façana, amb una galeria de tres arcs escarsers amb dues columnes d'una sola peça amb caps esculpits. A la dovella central del portal es va gravar la data de construcció. La casa conserva tres tines circulars amb les corresponents boixes, el celler i el forn de pa. | 08053-91 | Entre la riera de Marganell i el serrat de la Beguda | L'heretat de la masia de Ferreroles és una propietat del terme municipal de Castellbell i el Vilar que, originalment, tenia una de les seves parts, el mas Ferreroles Superior o de Dalt, que formava part de la jurisdicció dels abats del monestir de Santa Cecília de Montserrat, encara que els seus propietaris pagaven un certs censos als castlans del castell de Castellbell i el Vilar. Segons el capbreu de les propietats d'aquell monestir redactat el 16 de maig de 1259, el mas Ferreroles donava un cens d'un parell de gallines i de dues quarteres de blat, a més de la tasca, mitja dècima, el servei de treball i els jornals com els altres masos, que eren una podada, una cavada, dos tragins, una jova, una batuda i una femada. La primera persona que surt documentada amb aquest cognom és la senyora Elisenda de Ferreroles, veïna de Santa Cecília de Montserrat, la qual tenia un deute de quaranta-cinc sous pel preu d'una vaca amb Berenguer Raquez. El 21 de maig de 1284 es va comprometre a pagar-li cinc sous per la propera festa de santa Maria d'agost, setze sous en la propera fira de Moià i la resta del deute per Nadal, obligant especialment una vaca, un bou de pèl negre i una vintena d'animals del seu ramat. Miquel de Sala i Guillem Llopart, llauradors de Castellbell, van ser els seus avaladors. Amb data del 23 de novembre de 1374 el rei Pere escrigué al veguer de Manresa Janfred de Lavinera dient-li que el conseller reial Jaume Desfar, en nom del seu fill Jaumot Desfar, senyor de Castellbell, s'havia avingut a acceptar la demanda de l'abat de Santa Cecília de Montserrat quan es queixà que en el fogatge de les Corts de Cervera s'haguessin inclòs, entre els 44 focs dependents del castell de Castellbell, dos masos que eren seus. Es refereixen al mas anomenat Calcina del Bosc i al mas de les Ferreroles Sobiranes. L'any 1573 el propietari era Tomàs Playà i l'any 1597 ho era Jaume Playà, que va dictar el seu testament a Jaume Mata, rector i notari de Castellbell, el 6 de febrer de 1604, nomenant hereu el seu fill Jaume Playà el qual, trenta anys més tard, concretament l'any 1634, contava com a propietari dels masos Playà i Ferreroles. El va succeir el seu fill Valentí Playà, casat amb Margarida, i a aquests els succeí el seu fill Francesc Playà, que constava com a propietari l'any 1670. L'esmentat Francesc morí sense fer testament i la propietat dels masos passà a mans del seu fill Valentí Playà i, després, al fill d'aquest, també dit Valentí. | 41.6520900,1.8275700 | 402374 | 4611813 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45188-foto-08053-91-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45188-foto-08053-91-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 119|98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 45189 | Cal Joan del Putxet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-joan-del-putxet | http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2016/03/el-putxet-de-baix.html | XVII-XX | Està poc cuidada i presenta algunes estructures que no s'utilitzen on es veu la manca de manteniment. | Masia situada a tocar del torrent que limita per terres de Castellbell i el Vilar i de la quadra de Vilamarics, del terme de Monistrol de Montserrat. És de planta rectangular i consta de planta baixa i dos pisos. El pis superior antigament eren les golfes. La coberta és de teules a dues aigües, però amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada al sud-oest. Els paraments de paredat han estat arrebossats i pintats de blanc. S'hi han fet reformes i afegits que han canviat la fesonomia originària de la casa. Al sud-est, s'aixeca un altre edifici destinat a la productivitat de la finca, de planta semisoterrada i pis. Amb les voltes de la planta baixa de pedra. Conserva dues tines circulars i un cub a la part del darrera de la casa. S'hi accedeix a través d'un cobert adossat a la façana amb la coberta a un sol vessant amb teula àrab. També es conserva l'ànima de ferro de la premsa del vi, del tipus premsa de gàbia; la carcassa de fusta s'ha col·locat al jardí com a element decoratiu. | 08053-92 | Solell de Ferreroles | El Joan degué ser un descendent de cal Putxet (de Dalt). | 41.6525700,1.8233600 | 402024 | 4611871 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45189-foto-08053-92-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45189-foto-08053-92-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | També es coneix per cal Putxet de baix | 94|98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45190 | Cal Putxet de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-putxet-de-dalt | http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2016/03/el-putxet-de-dalt.html | XVII-XX | Masia encinglerada entre entre la quadra de Vilamarics, del terme de Monistrol de Montserrat, i les propietats de Ferreroles. Hi trobem dues construccions. L'edifici antic no està habitable i ha sofert modificacions posteriors que n'han desfigurat la fesonomia originària. És de planta quadrangular, amb el cos de l'esquerra més alt. Les dues cobertes a un vessant. Els paraments són de paredat amb arremolinat i algun tram arrebossat. La part de l'habitatge és de construcció més recent, de planta quadrangular i consta de planta baixa i pis. La coberta és a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. Els paraments són de pedra, però han estat arrebossats, que en algun tram s'ha perdut i deixa entreveure el paredat. Destaca una marquesina damunt la porta principal d'accés, feta de teules a dues aigües. La porta i la finestra del seu damunt tenen l'emmarcament de maons amb arc de mig punt. | 08053-93 | Solell de Ferreroles | 41.6544000,1.8227200 | 401974 | 4612075 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45190-foto-08053-93-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45190-foto-08053-93-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Putxet és un diminutiu de Puig, i és doncs un turonet o pujol. També existeix com a cognom.També es coneix per cal Putxet de Dalt | 119|98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 45191 | Barraca de la vinya de cal Madrono | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-vinya-de-cal-madrono | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | Es tracta d'una construcció singular que donaria a pensar que tal vegada hagués estat emprat per a tenir-hi el bestiar de càrrega, mentre es feien les feines del camp. L'accés al clos no és massa ample i en cap manera serviria per a deixar-hi maquinària agrícola. | Barraca i clos de pedra seca, ubicada en terres del Santó, al bell mig d'unes feixes situades entre el torrent del Santó i el de l'Avellà. Per accedir-hi cal deixar a mà dreta, la carretera BV-1123, en el punt quilomètric 1,050. Allí trobarem dues bifurcacions. A la dreta, el camí que mena al Ferran. A l'esquerra el camí que mena al Santó. Un cop en aquest, de nou trobem una bifurcació. El camí de l'esquerra ens mena directament a la casa, i el dret, a les feixes on es localitza una barraca de planta quadrangular de grans dimensions. Al davant de la façana principal, hi ha un parell de feixes amb marges de pedra seca i una d'elles té un roure que creix ufanós. La barraca està adossada al mur de contenció de la feixa. Es tracta d'una construcció petita, de planta mixta, força irregular, d' 1,5 metres de diàmetre interior. La porta, orientada al nord-oest mesura 0,95 metres d'alçada per 0,50 d'amplada. Té una sola llinda. La coberta és de volta per aproximació de filades. La pedra emprada en la construcció no és tan polida com es pot observar en d'altres barraques de pedra seca. No té tinells ni espitlleres, però destaca un espai clos amb una única obertura pel costat de la barraca on probablement hi hauria hagut un barriet fet de fusta. Aquest espai mesura 4,00 per 2,60 metres de costat. L'alçada dels murs conservats és d'1,70 a 1,80 metres d'alçada. No s'ha pogut establir si hi havia algun tipus de coberta amb bigam de fusta, ni tampoc presenta cap obertura del tipus espitllera o finestra. | 08053-94 | Torrent de l'Avellà | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6483600,1.8414200 | 403522 | 4611384 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45191-foto-08053-94-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45191-foto-08053-94-2.jpg | Legal | Popular|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | No està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra. | 119|98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45192 | Barraca del Santó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-santo | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | Envoltat per vegetació que la pot malmetre. | Barraca de pedra seca ubicada en les feixes de sota dels boscos del Ferran. Per accedir-hi cal deixar a mà dreta, la carretera BV-1123, en el punt quilomètric 1,050. Allí trobarem dues bifurcacions. A la dreta, el camí que mena al Ferran. A l'esquerra el camí que mena al Santó. Un cop en aquest, de nou trobem una bifurcació. El camí de l'esquerra ens mena directament a la casa. Voltejant-la arribarem a un pontet que travessa el torrent i una construcció semblant a un porxo, amb coberta a doble vessant. Deixant-la a mà esquerra caminarem per sobre el camí que ressegueix el torrent pel seu vessant esquerra. La barraca queda per sobre mateix del camí i del forn d'obra de la casa. Està envoltada brolla de romaní. L'exterior mostra una planta circular, però l'interior no segueix el mateix canon, ja que està parcialment excavada en el marge, que en aquest indret és força rocallós; això fa que les mides interiors oscil·lin entre 1,80 i 1,90 metres de costat. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entre mig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta està orientada al sud-oest, amb una única llinda plana. Els brancals són rectes, realitzats amb grans blocs de pedra més o menys escairada. La porta d'entrada, mesura 1,00 metres d'alçada per una amplada de 0,50 metres. Els murs tenen un gruix de 0,45 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades amb la llosa de tancament desplaçada lleugerament de costat. El cobriment de terra ha desaparegut, així com algunes de les lloses del voladís. Té una espitllera orientada al sud-est. | 08053-95 | El Santó | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6503400,1.8404600 | 403445 | 4611604 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45192-foto-08053-95-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45192-foto-08053-95-2.jpg | Legal | Modern|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | No està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra. | 94|119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45193 | Barraca de l'obaga del Santó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-lobaga-del-santo | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | La mateixa vegetació l'està engolint. | Barraca de pedra seca situada a l'obaga del Santó, just després d'haver travessat la riera de Marganell en direcció a la pedrera de Sangrà. Un cop passat un revolt ben tancat, cal entrar per una corriol a mà dreta que mena directament al Pinsà. La barraca queda per sota del corriol, uns 10 metres només entrar-hi. Està adossada al marge de pedra seca i ha perdut una bona part de la coberta. És de planta circular, d'1,60 metres de diàmetre, envoltada de vegetació. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entre mig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta, orientada al nord-est té una doble llinda, plana. Els brancals presenten una lleugera inclinació cap el costat degut al moviment estructural que ha provocat l'enfonsament de la coberta. L'entrada mesura 0,90 metres d'alçada per una amplada de 0,55 metres. Els murs tenen un gruix de 0,50 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades. No tenia ni espitlleres ni cap tinell per desar el càntir. | 08053-96 | Riera de Marganell | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6451800,1.8421600 | 403579 | 4611030 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45193-foto-08053-96-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45193-foto-08053-96-2.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | No està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra. | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45194 | Pou del Santó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-del-santo | XVII-XX | Pou de marge situat al capdamunt del marge dret d'una vall marjada situada per sota dels boscos del Ferran, enfront de la caseta del pou, amb coberta a doble vessant que hi ha un cop passat el Santó. Degut a la vegetació, per accedir-hi cal entrar per sota la cinglera del marge esquerre de la vall i pujar fins a poder creuar de costat, on ràpidament es veu un marge de pedra seca de més de dos metres i mig d'alçada amb la boca d'on surt una figuera. El pou, és de planta circular, d'1,50 metres de diàmetre per uns 8 metres de fondària. Ha estat excavat a la roca fins a tocar la capa freàtica que l'alimenta i encara ara hi ha aigua. Un cop excavat el pou, el constructor va anar pujant paret a base de fileres concèntriques de pedra, amb tancament de volta per aproximació de filades, perfectament conservada. La finestra del pou mesura 1,30 metres d'alçada per una amplada de 0,65 metres. Per evitar la relliscada o caiguda a més de consolidar els dos brancals, al davant, arran de terra s'hi ha col·locat la llosa plana característica dels pous excavats a la roca que mesura 0,45 metres d'alçada. Els brancals són rectes, realitzats amb pedra més o menys desbastada i escairada d'un gruix de 0,65 metres. Al damunt s'hi ha disposat dues llindes planes. Per sobre de la llinda, una filera de pedra i una segona llosa plana que actua d'arc de descàrrega per repartir el pes de la volta. Al capdamunt de la paret, hi ha un voladís i el recobriment de terra característic. | 08053-97 | El Santó | 41.6515000,1.8408200 | 403477 | 4611733 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45194-foto-08053-97-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45194-foto-08053-97-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Es tracta d'un element únic localitzat per ara en el municipi, relacionat amb la captació d'aigua en un paisatge més aviat sec i pedregós. La vall on es troba, té unes feixes marjades que desbrossades serien un exemple del treball de la pedra seca al municipi, per la seva qualitat en l'execució. Malauradament la brolla de romaní pot arribar a malmetre ambdues construccions. El marge esquerra a continuació del pou, s'ha després, tal vegada perquè per aquest indret s'accedeix amb facilitat a la plana de sobre el turó. | 119|94|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 45195 | Barraca dels Abadals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-dels-abadals | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | És molt probable que el seu enfonsament sigui degut als rebaixos efectuats per les màquines durant la construcció i/o ampliació de la carretera o de la benzinera. | Barraca de pedra seca situada per sobre del marge de l'estació de servei que hi ha al darrera del Abadals, en el punt quilomètric 17 del la carretera C-55. Per arribar-hi cal entrar a la benzinera i un cop visualitzada la barraca damunt del marge retallat durant la construcció de la carretera, enfilar-se pel marge fins arribar-hi. S'està enfonsant a poc a poc. Al voltant hi ha un bosc de pins amb brolla i un gran amuntegament de blocs de pedra, que s'assembla més a una petita pedrera que no pas a un despreniment de cinglera. És de planta circular, de 2,60 metres de diàmetre. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entre mig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta, orientada al nord-est tenira una doble llinda plana, però l'exterior s'ha desplomat a l'entrada. Els brancals són rectes i tenen un gruix de 0,50 metres. L'entrada mesura 1,10 metres d'alçada per una amplada de 0,70 metres. La coberta, és de volta per aproximació de filades. Es conserva una espitllera orientada al sud-est i un tinell petit arran de terra, que sembla fet per deixar-hi eines de mànec llarg com la perpalina. | 08053-98 | Els Abadals | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6363500,1.8498000 | 404202 | 4610041 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45195-foto-08053-98-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45195-foto-08053-98-2.jpg | Legal | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 11026.La barraca podria haver estat construïda per picapedrers i no pas per vinyataires. | 119|94|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 45196 | El Plaià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-plaia | VALLS i PUEYO, Joan. El mas Plaià. Inèdit. | XVI-XX | Està abandonat i s'hi han instal·lat ocupes. Si no s'implementen mesures correctores el seu esfondrament serà inevitable, tot i ser una de les cases fortes del terme. | Masia ubicada al vessant septentrional del turó que hi ha darrera el Pinsà, de 357 metres d'alçada, encarada al raval del Teixidor, en una zona alta de plana carenera que domina els voltants: els rasots del Plaià i de Botines a ponent i la riera de Marganell, al nord. És de planta quadrangular, força massissa i compacta. Consta de planta baixa, pis i golfes. La coberta és de teules àrabs a dues aigües, amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada al nord, acaba amb petits ràfecs a les façanes laterals. L'aiguavés de ponent és més baix, però no gaire, que el de llevant. Té les característiques d'un antic mas que sembla haver estat fortificat, sense obertures a la planta baixa, només un portal d'accés amb grans dovelles, d'arc escarser i un contrafort al costat de llevant del portal. A la planta pis, les obertures són petites i semblen posteriors. A la façana de llevant s'hi ha adossat un tancat i un accés amb escala de pedra. En aquesta façana hi ha un altre portal rodó amb dovelles i la paret és de pedra amb arremolinats conservats a l'alçada de la planta pis. Damunt del portal hi ha un finestral que tindria balcó, però que no es conserva. Els paraments són de pedra i tàpia i en alguns llocs es conserva l'arremolinat. Tot i l'aspecte uniforme i compacte, ha estat engrandit en moments diferents i no es pot veure la seva evolució arquitectònica pel seu estat de manteniment i no estar habitada. A la façana posterior hi ha un cos de galeria afegit amb tres arcades de maó. | 08053-99 | El Plaià | Documentat des del segle XIII quan Berenguera de Playà, muller de Miquel de Playà, del terme de Castellbell, amb permís del seu marit, confessà, el 14 de febrer de 1280, al seu fill Vidal de Playà els 2.500 sous pel mas Plaià, del dot de Berenguera. Tanmateix, van pagar cinquanta-tres sous a la seva germana Guillemona. Vidal de Playà tractà amb Ramon de Travessa, de la parròquia de Manresa, el qual li va pagar 300 sous pel dot d'Elisenda, muller de dit Vidal i germana del Travessa. El 26 de juliol de 1280, Vidal de Playà i Ramon Travessa, tenien cinquanta sous en comanda amb Ferrer de Corts, de Marganell. Els seus fiadors van ser Miquel de Playà, de Marganell, i Jaume de Serra, de Castellbell. L'any 1573 el propietari era Tomàs Playà i sabem que un personatge anomenat Joan Playà, habitant a la parròquia de Sant Vicenç de Castellbell, va fer un censal a l'abat de Montserrat, el 2 de setembre de 1577. Tanmateix, l'any 1597 l'amo dels masos era Jaume Playà, que va dictar el seu testament a Jaume Mata, rector i notari de Castellbell, el 6 de febrer de 1604, nomenant hereu el seu fill Jaume Playà el qual, trenta anys més tard, concretament l'any 1634, contava com a propietari dels masos Plaià i Ferreroles. El va succeir el seu fill Valentí Playà, casat amb Margarida, i a aquests els succeí el seu fill Francesc Playà, que constava com a propietari l'any 1670. L'esmentat Francesc morí sense fer testament i la propietat dels masos passà a mans del seu fill Valentí Playà i, després, al fill d'aquest, també dit Valentí. No coneixem els motius pels quals el procurador d'aquest segon Valentí Playà, que era un pagès de Castellbell anomenat Isidre Santjoan, vengué la propietat dels masos Plaià i Ferreroles, el 29 de novembre de 1680, a Jaume Vilomara. A aquest personatge, que també morí sense fer testament, van succeir-lo les seves filles Maria, Francesca i Agnès Vilomara, que n'era la pubilla. Aquesta es casà amb Salvador Sanaüja i van conrear aquelles terres fins a començaments del segle XVIII. Sabem que l'any 1712 Agnès Vilomara ja havia mort, de manera que les seves germanes, Maria, que estava casada amb Pere Puig, i Francesca, que era la muller de Jacint Senrenchs, van renunciar a la seva part de la propietat d'acord amb el seu pare, el qual va vendre el mas de les Ferreroles, el dia 21 d'agost de 1712, a Jaume Cases, pagès de Castellbell, mentre que el mas Playà romandria en les mans del seu fill Jaume Sanaüja i Vilomara. Quan els masos Plaià i Ferreroles estaven units també incloïen a la seva heretat el mas Puget, aleshores escrit Putxet, un casalot sense teulada, 'dirruhit y deshabitat', rodejat d'una partida de terra de deu jornals de llaurada, que l'any 1726 era dels amos del molí de l'Alzina. Altrament, Jaume Sanaüja, pagès de Castellbell, fill de Salvador i d'Agnès, signà capítols matrimonials, el 23 de març de 1740, amb Teresa Gall i Costa, filla de Jacint Gall, pagès de Vacarisses, i d'Eulàlia Costa, ambdós difunts. | 41.6442500,1.8292800 | 402505 | 4610941 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45196-foto-08053-99-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45196-foto-08053-99-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | A l'interior es poden veure voltes de canó de pedra i parets de carreus regulars i de dimensions considerables. | 119|94|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45197 | El Santó; Les Canyelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-santo-les-canyelles | http://toponimsdecastellbell.blogspot.com.es/2015/01/les-canyelles.html?q=sant%C3%B3 | XVI-XX | L'interior ha estat força transformat i d'altres parts estan inutilitzables. | Masia emplaçada a la riba esquerra de la riera de Marganell, entre Ferreroles i el Brunet. Disposa de masoveria i de capella. Tot el recinte està envoltat d'un mur d'alçada variable amb un parell de torretes conservades als angles nord-occidental i nord-oriental. La masia és un conjunt de construccions adossades al llarg del temps que conformen un bloc molt compacte que en dificulten una lectura arqueològica a ull nu. Hi ha dos cossos principals i més grans, als que s'hi han afegit d'altres: els dos són de planta quadrangular i estan adossats formant un angle de 90 graus. Una galeria de planta baixa i pis, afegida posteriorment, alinea la façana de ponent del cos septentrional amb la façana de migdia del cos meridional. El cos meridional consta de planta baixa i dos pisos, i té el carener paral·lel a la façana principal. En canvi, el cos septentrional consta de planta baixa, dos pisos i golfes. És molt més alt que el cos meridional i el carener és perpendicular a la façana de migdia. A la part posterior d'aquest cos és on està adossada la capella. Aquesta fou espoliada i no conserva el campanar de cadireta. | 08053-100 | Al nord del terme municipal | Rep el nom de les Canyelles pel cognom de la família que en fou propietària entre els segles XVI i XVII. Anteriorment, i des del capbreu de 1328 (que és la primera vegada que es citada), s'anomenava mas de les Tàpies Jussanes, en contraposició al mas de les Tàpies Sobiranes. Pel que fa a l'origen del topònim Tapies creiem no té res a veure a paret o envà, sinó que fa referència a la roca coneguda popularment com a marga. La tàpia o marga és una roca sedimentària de tipus terrigen, composta d'argila i carbonat de calci, impermeable i de baixíssima qualitat. Aquesta roca és molt abundant a la zona. Les primers notícies que tenim del mas Canyelles caldrà cercar-les a la monografia feta sobre el Ros, l'antic Enrich de les Tàpies. El senyor Pere Tàpies posseïa, l'any 1441, el mas Tàpies Sobiranes, el mas Tàpies Jussanes i el mas Sala. Un segle més tard, el propietari del mas Tàpies Sobiranes era Miquel Oller, el del mas Sala era Salvador Sala, mentre que el mas Tàpies Jussanes era de Bartomeu Canyelles. Si consultem el fogatge de l'any 1497, entre els habitants del terme de Sant Vicenç de Castellet trobem el senyor Joan Canyelles. Aquest personatge era el propietari del mas Jorba, de dit terme, i posseïa una peça de terra a la partida anomenada Camp Magraner, del terme de Castellbell, el senyor del qual, Berenguer Francesc de Maçanet i Sarroca, va fer-li reducció de cens, de dues gallines a una, el 4 de desembre de 1492, en un acte signat per Pere Ponset, 'vicari de Castellbell de Bages per auctoritat del señor bisbe de Vich notari public'. El succeí el seu fill Miquel Canyelles, que es declarà propietari de la peça del Camp Magraner el 20 de febrer de 1534. | 41.6497900,1.8390900 | 403330 | 4611545 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45197-foto-08053-100-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45197-foto-08053-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45197-foto-08053-100-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | També conegut com les Canyelles. Conserva alguna tina, la premsa i el forn de pa. A l'altre costat del torrent es conserva la teuleria. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 348,13 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.