Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 48243 | Coca escalabornada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/coca-escalabornada | <p>ALBERT, Esteve (1972). El Maresme de Dosrius estant (1914-1921). Mataró: Caixa d'Estalvis Laietana; Barcelona: Editorial Rafael Dalmau, p. 17. Font: informació oral de Marc Juan i Gemma Güell [Entrevista: 15-11-2017].</p> | XX | En l'actualitat no es produeix. | <p>Recepta recollida per Esteve Albert referent a la seva infantesa a Dosrius. Es tracta d'una coca molt pastada que es posava al forn un cop tret el braser, quan encara era ben calent. La coca s'inflava i feia butllofes. Quan es treia del forn, la coca s'embolicava amb un drap perquè fos més amorosa. Al paladar tenia parts pastoses, d'altres resseques i cruixents i d'altres més cremades.</p> | 08075-333 | Carrer de Mossèn Jacint Verdaguer, 2 - Dosrius | <p>Segons Esteve Albert, aquesta coca era molt habitual a totes les cases del poble de Dosrius a principis del segle XX. L'any 2014, en motiu dels actes organitzats per celebrar el centenari d'Esteve Albert, l'ajuntament encarregà al Forn de pa de Dosrius una reedició d'aquesta coca. Donada la poca informació de la que es disposava es va fer una adaptació de la recepta als temps actuals. La recepta consistí en una pasta de full i pa, amb sucre i anís i ametlles i pinyosn per sobre.</p> | 41.5946700,2.4060900 | 450503 | 4604945 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Dolent | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 60 | 4.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||
| 48244 | Panets de Sant Llop | https://patrimonicultural.diba.cat/element/panets-de-sant-llop | <p>COLL MONTEAGUDO, Ramon (2008). 'Històries i llegendes de Dosrius'. Duos Rios, núm. 2, p. 71. Font: informació oral de Marc Juan i Gemma Güell [Entrevista: 15-11-2017]. VILA I BOIXADER, Ramon (1991). El Maresme. Col. Catalunya, esqueixos d'un passat 1. Mataró: Memòria, p. 103-104.</p> | XIX-XX | <p>Tradicionals panets beneïts que es reparteixen després l'ofici solemne de la Festa Major de Dosrius, a l'ermita de Sant Llop. Es tracta d'uns panets de pa d'uns 50 grams de pes, encarregats pel rector de la parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria al Forn de pa de Dosrius. En l'actualitat se'n fa una tirada d'entre 600 i 800 unitats.</p> | 08075-334 | Veïnat de Batlle, 6 - Zona de Dosrius | <p>El dia de l'aplec es venien els panets beneïts, que segons la creença curaven el mal de coll. De fet, Sant Llop està associat al guariment del mal de coll, l'afonia i les angines. Segons sembla, durant una epidèmia de pesta bubònica es va prometre a aquest sant que cada any es donaria un panet beneït a tothom que anés el dia de l'Aplec de Sant Llop a l'ermita homònima. Aquests panets s'havien d'empassar d'una sola mossegada per així guarir-se (tot i el risc d'escanyar-se). Per aquest motiu, antigament els panets eren més petits que els actuals i se n'havia arribat a fer una tirada d'entre 1200 i 1500 unitats.</p> | 41.5983200,2.4209000 | 451740 | 4605342 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Religiós | 2020-09-20 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 60 | 4.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 48245 | Al Castell en runes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/al-castell-en-runes | <p>ALBERT CORP, Esteve (1946). Petita vall. Dosrius: [s.n.], p. 26-31. ALSINA, N.; CALONGE, R.; CUSPINERA, L.; JUBANY, M.A.; LACUESTA, R. (2005). Inventari del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius. [Barcelona: Diputació de Barcelona, Ajuntament de Dosrius], Núm. Ref.: I.BCIN.01/266. CATALÀ I ROCA, Pere (1990). Els Castells catalans. Barcelona: Rafael Dalmau editor, vol. I p. 638, 642.</p> | XX | <p>'Històric Castell que ets/una mísera runa;/esfondrades la parets,/només una/conserva els/quatre merlets/per a balcó de la lluna/i escarpidó dels freds/el temps passat que tu exaltes/esdevé boirós/com les parets altes/caigudes pel clos. Antic fortí, que t'avances/a un repetxó de la serra d'Alfar,/reraguardant de muntanyes immenses,/atalaies la mar/de les gran prometenses/no pregunteu per princeses/ni nobles galans/ni pregunteu per conteses/de braus capitans. Les sales malmeses,/les pedres esteses/res diuen d'abans./Només fan paleses/de com són caduques les majors empreses/dels pobres humans. Oireu per la contrada/narracions fantasmals:/de si una mina enfonsada,/de subterranis que van als fondals/d'un donzella encantada,/d'una cavalcada/de monstres i veus humanals/(per Sant Joan, nit entrada),/d'una arca d'or soterrada/Amics, tot és fals:/pura fantasia arborada/de senys poc cabals. Ací la història és ben morta,/si no, roman soterrada en arxius./Ningú sabia on hi havia la porta,/la fossa, el pont, els reductes massius./qui més, s'aconhorta/mirant-s'ho amb ulls compassius;/i l'agosarat se n'emporta,/si resta, una aresta de caires prou vius./Si una silueta armada i absorta/de lluny hi veiéssiu, no ho cregueu escorta;/serà un caçador dels furtius. Murs esventrats que envaeix la vilorda/els arbrissos salvatgins,/la faram es desborda/niant-hi per dins…..'</p> | 08075-335 | <p>Aquest poema fou escrit per l'activista cultural i polític dosriuenc Esteve Albert i Corp entre els anys 1944-1946. Forma part del seu llibre 'Petita Vall', un recull de poemes dedicats a diversos aspectes de Dosrius.</p> | 41.5946700,2.4060900 | 450503 | 4604945 | 1944-46 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | Esteve Albert i Corp | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||
| 48246 | El Nostre Aplec | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-nostre-aplec | <p>AMICS DE CANYAMARS (2007). Aplec de Muntanya de Canyamars. 50 anys d'història. Argentona: Ajuntament de Dosrius, p. 38-39.</p> | XX | <p>'Enguany el nostre aplec torna a reviure,/vençuda la calor de l'estiu./Serà que el pensament d'un hom és lliure/i el ritme sardanenc està més viu. Que ens manca l'al·licient de la tenora/i el compàs de la pell del tamborí;/la típica rotllana sempre honora/l'ambient del ball demà, avui i ahir. Cantamars és paratge de franquesa/i l'aplec sota alzines i verds pins,/ens rep braços oberts i la mà estesa/emplenant-nos de pau tots els camins. És un poble que viu tan noble festa,/acollint-nos amb àmplies atencions,/unitiu com el verd i la ginesta,/com els ocells escampen llurs cançons. La cobla ja refila la sardana:/el poble la punteja amb tot delit,/perquè és la nostra dansa catalana/i sent la vibració dintre del pit. Enguany el nostre aplec torna a reviure,/vençuda la calor de l'estiu/Canyamars és un poble germà i lliure/del Maresme festívol i joliu'.</p> | 08075-336 | <p>Aquest poema fou escrit l'any 1993 per en Joaquim Puig i Marquès, un sardanista mataroní que durant molts anys fou col·laborador del tradicional Aplec de Muntanya de Canyamars. Aquest personatge recitava poemes de la seva pròpia collita durant la realització de l'aplec.</p> | 41.5946700,2.4060900 | 450503 | 4604945 | 1993 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | Joaquim Puig i Marquès | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||
| 48248 | Proverbi de les noies de Canyamars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/proverbi-de-les-noies-de-canyamars | <p>SERRANO, Alexis (2014). 1001 curiositats del Maresme. Teià: L'Arca, Ediciones Robinbook, s.l., p. 246.</p> | XIX-XX | <p>'A Cabrera són negretes, a Argentona ja notant; a Dosrius les morenetes, a Canyamars la flor del ram'.</p> | 08075-338 | <p>Aquest proverbi fa referència al fet que les noies de Canyamars tenien la fama de ser de les maques de la comarca.</p> | 41.5946700,2.4060900 | 450503 | 4604945 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 48249 | Copla de les noies de Canyamars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/copla-de-les-noies-de-canyamars | <p>ALBERT, Esteve (1989). La guerra civil a Canyamars (1936-1950)...i els senyors de Barcelona. Argentona: L'Aixernador, p. 11.</p> | XIX-XX | <p>'Les noies de Canyamars diu que són molt saberudes; quan baixen per l'empedrat fan petar les ferradures'.</p> | 08075-339 | <p>Aquesta copla fa referència al fet que les noies de Canyamars tenien la fama de ser de les maques de la comarca. Aquest fet els hi suposava un complexe de superioritat davant de les de Dosrius.</p> | 41.5946700,2.4060900 | 450503 | 4604945 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 48250 | Corranda de la Cobla de Santa Agnès | https://patrimonicultural.diba.cat/element/corranda-de-la-cobla-de-santa-agnes | <p>ALBERT, Esteve (1972). El Maresme de Dosrius estant (1914-1921). Mataró: Caixa d'Estalvis Laietana; Barcelona: Editorial Rafael Dalmau, p. 49-50. ALBERT, Esteve (1989). La guerra civil a Canyamars (1936-1950)...i els senyors de Barcelona. Argentona: L'Aixernador, p. 10. MITJANS I BERGA, Rafel; LLOBET I SOLER, Teresa (2000). 'Les cobles del Corredor (Les cobles de flabiolaires a Mataró II)'. XVII Sessió d'Estudis Mataronins. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria, p. 49-50.</p> | XIX-XX | <p>'Els joves de Canyamars diu que no tenen calers. No poden llogar la cobla la cobla de Santa Agnès'.</p> | 08075-340 | <p>Pel que sembla, aquesta corranda era cantada pels de Dosrius per escarnir als de Canyamars. Fa referència a la Cobla de Santa Agnès de Malanyanes, un grup de flabiolaires que amenitzaven diverses festes i aplecs de la contrada. En el cas del municipi de Dosrius, aquest conjunt actuava per l'Aplec de Sant Marc del Corredor i per la Festa Major del Far. Segons Esteve Albert, la corranda fou creada per en Casabella, patró de la cobla. Existeix una variant d'aquesta corranda, probablement creada pel propi Esteve Albert: en lloc de 'llogar' es diu 'tenir'.</p> | 41.5946700,2.4060900 | 450503 | 4604945 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 48251 | Llegenda de la Pedra Llarga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-pedra-llarga | <p>BASSOLS I FERNÀNDEZ, Imma; DAVÍ I SALVANYÀ, Daniel; FONT I COT, Josep Oriol; LLEONART I CASADEVALL, Robert; LOU I MARTÍNEZ, Toni (2018). 'Dòlmens i menhirs entre la Tordera i el Besòs. El grup megalític del Maresme i el Baix Vallès'. Monografies del SERP, núm. 13. Barcelona: SERP (Seminari d'Estudis i Recerques Prehistòriques), Universitat de Barcelona, p. 342. COLL I MONTEAGUDO, Ramon (2012). El Maresme fantàstic. Llegendes. Sant Vicenç de Castellet: Farell, p. 35. SERRANO, Alexis (2014). 1001 curiositats del Maresme. Teià: L'Arca, Ediciones Robinbook, s.l., p. 57-58.</p> | XIX-XX | <p>Es tracta d'una pedra que el dimoni duia volant, per utilitzar-la en la construcció d'un pont probablement a canvi d'alguna ànima. Mentre passava prop del Santuari del Corredor sentí com les campanes del temple tocaven a missa (o a oració) i, automàticament, deixà anar la pedra al lloc on actualment està situada.</p> | 08075-341 | <p>La Pedra Llarga és un menhir prehistòric situat dins del terme municipal de Dosrius, al camí que va del Santuari del Corredor a la Creu de Rupit, prop del límit amb el terme de Vallgorguina.</p> | 41.6239800,2.4930100 | 457766 | 4608153 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 48252 | Llegenda del senyor del Montnegre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-senyor-del-montnegre | <p>COLL MONTEAGUDO, Ramon (2008). 'Històries i llegendes de Dosrius'. Duos Rios, núm. 2, p. 67-68. COLL I MONTEAGUDO, Ramon (2015). El Maresme històric. Llegendes. Sant Vicenç de Castellet: Farell, p. 42.</p> | XIX-XX | <p>Durant la celebració del ball de la Festa Major de Dosrius a la plaça aparegué el senyor del Montnegre i tota la seva comitiva. Aquest personatge tenia mala fama, donat que es deia que tenia un pacte amb el Diable i que protegia a les bruixes. Un cop a la plaça es va fixar amb l'Euria, la noia més bonica del poble. Aquella nit, el cavaller va raptar a la noia i se l'endugué al galop cap al seu castell. Tot i els crits de l'Euria, el seu marit (Mauri) no hi va poder fer res. Agafà una destral i marxà pel camí del Far en direcció a la fortalesa, que era tancada quan hi va arribar. En aquell moment, un llamp entrà per una de les finestres del castell i calà foc a l'interior. Quan en Mauri entrà dins del recinte s'ho va trobar tot cremat i tothom mort. Es creu que en les nits de tempesta se sent el trotar del cavall del senyor del Montnegre i els crits de la noia. Per aquest motiu, la gent del Far tanca portes i finestres. També es creu que en el lloc del castell destruït s'hi va construïr un monestir.</p> | 08075-342 | <p>Hi ha una variant d'aquesta llegenda que la situa a Òrrius en lloc de a Dosrius.</p> | 41.5946700,2.4060900 | 450503 | 4604945 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 48253 | Llegenda del monestir del Corredor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-monestir-del-corredor | <p>ABRIL I FIGUERAS, Mn. Jaume (2011). Santuari del Corredor de la Mare de Déu del Socors. Origen, història i restauració del santuari. [S.l.]: Santuari del Corredor de la Mare de Déu del Socors. Parròquia de St. Andreu d'Alfar, p. 21-23. AMADES, Joan (1984). Costumari català: el curs de l'any. Barcelona: Salvat [etc], vol. III, p. 669. COLL MONTEAGUDO, R.; MODOLELL ROS, J.M. (1999). Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina. Apunts sobre etnografia del Maresme. Vilassar de Mar: Oikos-Tau, p. 116. COLL MONTEAGUDO, Ramon (2008). 'Històries i llegendes de Dosrius'. Duos Rios, núm. 2, p. 68-69. COLL I MONTEAGUDO, Ramon (2015). El Maresme històric. Llegendes. Sant Vicenç de Castellet: Farell, p. 23, 40, 43.</p> | XIX-XX | <p>El monestir del Corredor fou construït damunt de les restes de l'antic castell del senyor del Montnegre, en desgreuge per les maldats que aquest cavaller havia comès. Una vegada que el rei havia de marxar a la guerra va deixar el seu fill de 12 anys a càrrec dels monjos que s'encarregaven d'aquest monestir. Donada la incomoditat que aquest príncep els provocava, els monjos l'assassinaren i enterraren al peu d'una de les columnes del temple. Un lladre que estava amagat al monestir ho va veure tot i, quan el rei va tornar a buscar el seu fill, li va explicar el que havia passat, tot i que els monjos li havien dit al rei que el príncep havia mort. El rei va fer empresonar els monjos i va fer destruïr el monestir, del que només va quedar la columna on havia estat enterrat el príncep. La llegenda diu que la nit del 2 de novembre, les pedres de la columna ploraven pel crim comès. Com a senyal de dol per aquest crim, en el lloc del monestir fou aixecada una ermita dedicada a la Mare de Déu del Corredor (origen del posterior Santuari del Corredor).</p> | 08075-343 | <p>En relació a aquesta llegenda cal indicar que, una tradició sense base etnogràfica creu que abans de la construcció del castell del senyor del Montnegre hi havia un temple pagà. En la mateixa línia, tot i que relacionat amb els cavallers templers, es recull el fet que els monjos del monestir eren uns 'frares que guerrejavan ab lo moro' (Coll, 2015: 40).</p> | 41.6264300,2.4799700 | 456681 | 4608431 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 48254 | Llegenda de la Mitra del Bisbe | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-mitra-del-bisbe | <p>COLL I MONTEAGUDO, Ramon (2015). El Maresme històric. Llegendes. Sant Vicenç de Castellet: Farell, p. 44-45. VENTURA DEVESA, Andreu (2017). Roques de Llavaneres. Llavaneres: Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres, p. 3, 53, 56.</p> | XIX-XX | <p>A Canyamars hi havia un castell en un enclavament privilegiat des d'on es veia tota la contrada. Hi vivia el comte Rodolf amb la seva filla Adelmodis, de gran bellesa. El comte era un apassionat de la música, per aquest motiu al castell hi anaven molts trobadors a cantar-li les seves gestes. Sota del castell hi havia una ermita on vivia un frare benedictí. Una nit, Arnau de la Roca-Blanca, vestit de trobador, li confessà al frare el seu amor per la noia. L'ermità l'advertí que no se'n fiés però, tot i això, Arnau anà al castell. Poc després, el comte morí i Adelmodis va passar a ser la comtessa, oferint-li a Arnau el càrrec de trobador del castell, que ell acceptà de bon grat. Un dia, la comtessa explicà a Arnau que al Montnegre hi creixia una bella flor a la que era molt difícil accedir i molt perillós. Li demanà que l'anés a buscar i ell va acceptar encantat. En realitat, la flor no existia i la comtessa volia que Arnau morís en l'intent. Quan aquest va marxar a buscar la flor va esclatar una forta tempesta que va fer caure un llamp damunt del castell, el qual quedà enrunat. De l'Arnau no se'n va saber mai més res. Temps després, un dia que el frare passava per davant d'aquestes runes veié com una serp xuclava la sang d'un petit ocell. Aquella serp era la comtessa i l'ocell el pobre Arnau. Les runes del castell, amb el temps, formaren una gran roca coneguda com la Mitra del Bisbe.</p> | 08075-344 | <p>La Mitra del Bisbe és una gran roca que recorda la forma d'aquest objecte. Des del seu cim es veuen els Pirineus, el Congost, el Vallès entre d'altres zones. La roca és coneguda per ser el cau de moltes serps verinoses. En l'actualitat, aquesta roca es troba dins del terme municipal de Sant Andreu de Llavaneres.</p> | 41.5946700,2.4060900 | 450503 | 4604945 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 48255 | Llegendes de la Mare de Déu del Corredor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegendes-de-la-mare-de-deu-del-corredor | <p>ABRIL I FIGUERAS, Mn. Jaume (2011). Santuari del Corredor de la Mare de Déu del Socors. Origen, història i restauració del santuari. [S.l.]: Santuari del Corredor de la Mare de Déu del Socors. Parròquia de St. Andreu d'Alfar, p. 21-24. COLL MONTEAGUDO, R.; MODOLELL ROS, J.M. (1999). Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina. Apunts sobre etnografia del Maresme. Vilassar de Mar: Oikos-Tau, p. 116. COLL MONTEAGUDO, Ramon (2008). 'Històries i llegendes de Dosrius'. Duos Rios, núm. 2, p. 69. COLL I MONTEAGUDO, Ramon (2012). El Maresme fantàstic. Llegendes. Sant Vicenç de Castellet: Farell, p. 99-100.</p> | XVII-XX | <p>Uns pastors que corrien per la serra del Corredor es van fixar que durant set dissabtes consecutius baixava del cel un ventall de rajos de foc, que s'unien en un de sol que espetegava a terra provocant una gran claror. Els pastors van anar a aquest punt i van trobar enterrada, a poca profunditat, una imatge de la Mare de Déu. En aquest lloc hi van edificar una capelleta en el seu honor.</p> | 08075-345 | <p>Pel que sembla, aquesta Mare de Déu era molt venerada pels pagesos i els mariners. Segons el pare Narcís Camós, religiós dominicà que va recorrer totes les capelles i santuaris marians del principat de Catalunya a mitjans del segle XVII, en un combat naval entre la nau del capità Bernat Fogosot i sis galiotes algerianes a França, el fet d'invocar la Mare de Déu del Corredor els va fer victoriosos. Existeix una variant d'aquesta llegenda en la que s'especifica que no trobaren res en el punt on queia el raig però, tot i així, un dels dos pastors de nom Salvi Arenas edificà la capella i hi col·locà una imatge de la Verge dels Socors de fang. Una altra variant especifica que l'altre pastor es deia Ferraginals o Freginals, i que un dels seus toros va córrer cap al lloc on va caure el llamp i, després d'escarbar la terra, va trobar la imatge de Mare de Déu. Una tercera variant menciona a un pastor de Vallgorguina que volia fer una figura de fusta per la seva dona. Tot i que en sabia un niu de treballar la fusta, la figura no li sortia. L'endemà, al treure les eines del sarró per tornar-ho a probar, es va trobar una imatge de la Mare de Déu feta. Segons mossèn Abril, els elements d'aquesta llegenda són simbòlics i tenen relació amb l'evangeli de Sant Lluc (Llc. 2, 8-9). Alhora, dissabte és el dia dedicat a la Mare de Déu segons la tradició cristiana i la construcció de la capella entronca amb la basílica del Naixement de Jesús, edificada en el seu lloc de naixement a Betlem. Documentalment hi ha constància de la llicència otorgada a Salvi Arenes (de la masia de ca l'Arenes del Far) l'any 1523, en la que el Bisbat de Barcelona li donava permís per erigir una capella al Corredor.</p> | 41.6264300,2.4799700 | 456681 | 4608431 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 98|119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 48256 | Històries del Castell de Dosrius | https://patrimonicultural.diba.cat/element/histories-del-castell-de-dosrius | <p>COLL MONTEAGUDO, Ramon (2008). 'Històries i llegendes de Dosrius'. Duos Rios, núm. 2, p. 69-70. COLL I MONTEAGUDO, Ramon (2012). El Maresme fantàstic. Llegendes. Sant Vicenç de Castellet: Farell, p. 39-40. COLL I MONTEAGUDO, Ramon (2015). El Maresme històric. Llegendes. Sant Vicenç de Castellet: Farell, p. 24, 37.</p> | XIX | <p>Segons la tradició, el castell de Dosrius fou edificat per Cneu Escipió durant la Segona Guerra Púnica, a finals del segle III a.C. Posteriorment fou reconstruït pels àrabs, que s'hi establiren durant uns segles. Aquests obtenien l'aigua a través d'una contramina que s'alimentava de la riera de Rials, en una zona propera al Pi de la Teula. Pel que sembla, el castell es comunicava amb les fortaleses de la rodalia (Burriac, Bell-lloc o can Bordoi) mitjançant miralls. Al segle XIX, els masovers del castell van ser pares d'un nen. L'infant s'anava aprimant ràpidament tot i que la mare l'alimentava com tocava. El masover, preocupat per aquest fet, va escampar cendra per les habitacions, quedant marcada la petja en ziga-zaga d'una serp. Amagat va observar com una serp hipnotitzava la mare i li prenia tota la llet dels pits, mentre amb la seva cua donava de mamar al nadó. En descobrir-ho van matar a la serp.</p> | 08075-346 | <p>La creença que les serps roben la llet a les mares és general. També hi ha la creença que les bruixes podien convertir-se en serps, entre d'altres éssers malignes.</p> | 41.6002900,2.4043500 | 450362 | 4605570 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 48257 | Llegenda de l'ermita de Sant Llop | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-lermita-de-sant-llop | <p>ALBERT, Esteve (1973). D'Iluro a Mataró. El Maresme del segle V al segle XIII. Mataró: Caixa d'Estalvis Laietana; Barcelona: Editorial Rafael Dalmau, p. 40. COLL MONTEAGUDO, Ramon (2008). 'Històries i llegendes de Dosrius'. Duos Rios, núm. 2, p. 70-72. COLL I MONTEAGUDO, Ramon (2012). El Maresme fantàstic. Llegendes. Sant Vicenç de Castellet: Farell, p. 112. COLL I MONTEAGUDO, Ramon (2015). El Maresme històric. Llegendes. Sant Vicenç de Castellet: Farell, p. 29.</p> | XVIII-XIX | <p>Segons la tradició, la població de Dosrius va patir una epidèmia de pesta bubònica en la que morí molta gent. Sant Llop va fer el miracle d'allunyar-la i les morts s'aturaren. En agraïment per aquest fet, el poble va construïr una ermita en el seu honor (pagada pels veïns) i es va establir la celebració d'un aplec anual el dia 1 de setembre. Segons la llegenda, Sant Llop també era pastor i tenia el do d'espantar els llops dels ramats. També hi ha la creença que els llops podien fer perdre la veu a la gent que els veia, evitant així que poguessin demanar ajuda. Per aquest fet, quan algú està afònic se li pregunta si ha vist el llop. És probable que la identificació del sant amb el guariment dels mals a la gola provingui d'aquesta creença. En darrer terme, Sant Llop també s'invocava contra les bruixes i els diables. El dia de l'aplec es feia una coca triangular (símbol de la Santíssima Trinitat) de farina de blat, ordi i civada, amb tres ous i tres cullerades de sal. Aquesta coca es donava al primer pobre que es trobava, restant així immunitzats contra qualsevol malefici o embruixament.</p> | 08075-347 | <p>L'invocació a Sant Llop es feia sobretot contra el mal de coll, l'afonia i les angines. En relació a l'ermita, i tenint en compte que es considerava que Sant Llop fou un sant introduït pels exèrcits francs durant la reconquesta, Esteve Albert manifestava que l'exèrcit franc de Carlemany havia acampat a Dosrius i, per aquest fet, s'havia edificat l'ermita homònima. Pel que fa a la coca no hi ha constància que s'hagués fet mai al municipi de Dosrius.</p> | 41.5983200,2.4209000 | 451740 | 4605342 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 98|119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 48258 | Llegenda del pi d'en Gallifa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-pi-den-gallifa | <p>COLL MONTEAGUDO, Ramon (2008). 'Històries i llegendes de Dosrius'. Duos Rios, núm. 2, p. 73. COLL I MONTEAGUDO, Ramon (2015). El Maresme històric. Llegendes. Sant Vicenç de Castellet: Farell, p. 107.</p> | XIX-XX | <p>Aquesta llegenda explica que en Gallifa era un negociant de vaques que va ser atracat i lligat al tronc d'un gran pi. Segons la tradició oral dosriuenca li tallaren les mans, tot i que en una altra versió es defensa que el van assassinar allà mateix. La veu popular veu marcat en el tronc del pi els senyals del seu martiri.</p> | 08075-348 | 41.5782300,2.4173400 | 451428 | 4603113 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||||
| 48259 | Llegenda de l'amagatall d'en Nyacapà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-lamagatall-den-nyacapa | <p>DIPUTACIÓ DE BARCELONA (2017). Rutes de llegendes i rondalles. Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. Barcelona: Diputació de Barcelona, p. 45.</p> | XVIII | <p>Durant el segle XVIII, el bandoler Nyacapà i la seva colla sembraven el pànic per la zona del Corredor. Tota la gent que treballava al bosc i les masies del voltant en patien les conseqüències. El bandoler tenia el seu amagatall a les roques que porten el seu nom, situades a prop del dolmen de ca l'Arenes I. Pel que sembla, en Nyacapà va ser penjat a la forca de Sant Celoni, juntament amb el negre de can Canals i en Pere Rovira.</p> | 08075-349 | 41.6261600,2.4636300 | 455320 | 4608409 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||||
| 48260 | Refrany de l'amanida | https://patrimonicultural.diba.cat/element/refrany-de-lamanida | <p>PARÉS I PUNTAS, Anna (1999). Tots els refranys catalans. Barcelona: Edicions 62, p. 478.</p> | XIX-XX | <p>'A Argentona venen oli a Cabrera venen sal a Dosrius venen vinagre i a Òrrius fan l'enciam'.</p> | 08075-350 | 41.5946700,2.4060900 | 450503 | 4604945 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||||
| 48261 | Refrany de la terra de Dosrius | https://patrimonicultural.diba.cat/element/refrany-de-la-terra-de-dosrius | <p>PARÉS I PUNTAS, Anna (1999). Tots els refranys catalans. Barcelona: Edicions 62, p. 522.</p> | XIX-XX | <p>'Terra de Dosrius, terra regalada; amb pinyons i pa passen la setmana'.</p> | 08075-351 | <p>Aquest refrany forma part d'una cançó recollida per Esteve Albert i referida a Dosrius.</p> | 41.5946700,2.4060900 | 450503 | 4604945 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 48262 | Oració a la Mare de Déu del Socors | https://patrimonicultural.diba.cat/element/oracio-a-la-mare-de-deu-del-socors | <p>ABRIL I FIGUERAS, Mn. Jaume (2011). Santuari del Corredor de la Mare de Déu del Socors. Origen, història i restauració del santuari. [S.l.]: Santuari del Corredor de la Mare de Déu del Socors. Parròquia de St. Andreu d'Alfar, p. 137.</p> | XIX-XX | <p>'Oh Verge Immaculada, Mare de Déu del Corredor, Que en aquesta santa muntanya Acolliu els fills que vénen a Vós, Per implorar vostra clemència. Animat, doncs, amb aquesta confiança A Vós recorro, oh Verge del Socors, Per demanar vostre favor. I, si no sóc mereixedor de vostra benvolença Perquè sóc pecador, Sigui per la vostra bondat de mare del Cel Que vulgueu escoltar la meva oració. No desoïu, mare meva, les súpliques que us faig, Ans recolliu-les com una rosa del vostre jardí, Que, perfumades pel vostre amor, Presenteu al vostre fill. Jesús, Nostre Senyor. AMEN'.</p> | 08075-352 | <p>Aquesta oració està inspirada en l'oració de Sant Bernat.</p> | 41.6264300,2.4799700 | 456681 | 4608431 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 48263 | Ave Maria a la Mare de Déu del Corredor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ave-maria-a-la-mare-de-deu-del-corredor | <p>ABRIL I FIGUERAS, Mn. Jaume (2011). Santuari del Corredor de la Mare de Déu del Socors. Origen, història i restauració del santuari. [S.l.]: Santuari del Corredor de la Mare de Déu del Socors. Parròquia de St. Andreu d'Alfar, p. 139.</p> | XX | <p>'Del Corredor, Verge,/Vós en sou estel,/Consol i esperança/Del vostre fidel./AVE MARIA. Del Far a la muntanya/Joiosa us trobeu,/Voltada de boscos/Solitària esteu. Un bou en porfídia/La imatge trobà/D'aquí dalt de la serra/Doneu-nos la mà. Uns monjos vingueren/I culte us van dar/I aquest santuari/Us van dedicar. De tot el Maresme/I de l'aimat Vallès/En sou nit i dia/El goig del pagès. La Pasqua florida/Somrient va arribant/La vostra fillada/En puja cantant. Els camps que verdegen/Les flors del jardí/Ens fan recordança/El bon temps ja és aquí. Tot fent romeria/Amb esclat triomfant/Pugem tots fent via/Pregant i cantatnt. Tothom aquí i ara/Gràcies us ve a dar/Oh Verge Maria/Doneu-li mà. Els devots aclamen/Vostra protecció./A Vós, Verge i Mare/De l'alt Corredor. Beneïu, Senyora,/El nostre treball:/Que és pa diari/De tota la vall. Al món manca pau/I no la sap trobar./Del cim d'eixa serra/Sols vós podeu dar. Remei en Vós troben/Els avantpassats/Per ells venim, mare,/Complint vot passat. L'any que ve senyora/Vindrem igualment./Adeu-siau, Maria,/I fins l'any vinent'.</p> | 08075-353 | <p>Tant la lletra com la música són obra de Joan Pelegrí de Canyamars.</p> | 41.6264300,2.4799700 | 456681 | 4608431 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | Joan Pelegrí | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 48264 | Dita del Crispell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/dita-del-crispell | <p>Http://dosrius.cat/actualitat/noticies/coneixes-lorigen-del-nom-del-rei-carnestoltes-de-dosrius.html [Consulta: 9-2-2018].</p> | XIX | <p>'El Crispell va matar en Budell'.</p> | 08075-354 | <p>Segons les informacions aportades per la Neus Alsina, arxivera de l'Arxiu Municipal de Dosrius (AMD), aquesta dita fa referència a un fet real ocorregut al municipi a finals del segle XIX. La dona d'en Budell, un veí del poble, tenia un amant. Ambdós varen acordar d'assassinar-lo posant verí als seus crespells (popularment coneguts com a crispells). El crispell és una pasta a base d'aigua, farina, julivert i bacallà que es fregeix. En Budell va morir el dia 6 d'agost de l'any 1893 i els amants foren detinguts i processats. La Rosa, que així es deia la dona, fou condemnada a mort. La repercussió i transcendència d'aquest crim, que fou publicat a 'El Noticiero Mataronés' amb el nom de 'El crim de Dosrius', fou de tal magnitut a tota la comarca que originà aquesta dita tant popular al municipi. Posteriorment, en base a aquesta dita, un grup de veïns de Dosrius va acordar batejar el rei Carnestoltes de Dosrius com el rei Crispell.</p> | 41.5946700,2.4060900 | 450503 | 4604945 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 48265 | Poema de l'aplec de Sant Llop | https://patrimonicultural.diba.cat/element/poema-de-laplec-de-sant-llop | <p>'Bloc Dosriuenc. Retalls de premsa sobre Dosrius i Canyamars de El Semanario de Mataró (1884-1895)'. A Dosrius. Una visita al passat. Bloc. Accés el 27 de setembre de 2017.</p> | XIX | <p>'L'APLECH DE SANT LLOP Prop de Dosrius hi ha una hermita/Qu'es l'hermita de Sant Llop,/¡Valgam deu si n'hi ha de gent,/De tanta gent n'hi hi ha lloch!/Pobres, richs y mitjanias,/A l'aplech s'en va tothom/Pera demanar al Sant/Cadescú lo seu consól./A cents hi van los carruatjes/De totas las condicións,/Desde lo carret tronat/Que tira un burro magrot/D'una familia pobreta/Y cóntenta de sa sort,/Fisn als brechs més elegants/Arrastrats pels mes lluhent tronchs/De la gran aristocracia/Y señoriu de alt tó./Y qui no pot á caball/Carrega camas á coll,/Y provehit de minestra/Se n'hi va tot poch á poch;/Aixís marchan al aplech/Tots los pobles del contorn./En l'iglesia de Dosrius/S'hi celebra gran funció,/Amenisada ab orquestra,/Vinguda de Mataró;/La vida y virtuts del Sant,/Son l'objecte d'un sermó,/Tan elocuent y tant digne/Qu'á tots los ayents conmoú./Y entremitx de la festa/Després de cantats los goigs/Los romers se reparteixen/Un espay dintre del bosch,/Buscant luego cuatre estelles/Per encendrer un bon foch,/Hont preparar la manduca/Qu'els ha d'alegrar á tots./Y al veurer tantes fumeres/Dels improvisats vapors,/Diriau ser á Manchester/O bé en la gran Liverpool./Mentres que los uns retastan/El desitjat fricandó,/Los altres, fadrins y nenas/Ensejan nova funció,/Per veurer si ab miradetes/Y dolsos accénts d'amor/Poden arribar á entendrers/Aquélls cándits y purs cors,/Qu'e essent la volta primera/De sentirse inclinació,/No saben com expressarse/Al fer sa declaració./Mes sentint que la manduca/Despideix flayres molt bons,/Repeteixen carinyosos/Lo crit de dinar tothóm./Com á la taula y al llit/No's pot fer lo peresós,/Los romers se reuneixen./Cada un en sa secció/Al voltán de la cassola/Qu'es d'impotents dimensions,/Repartinse mutuament/Un bon plat curull d'arrós/Ab pollastres y altres brossas/Del mes exquisit sabor./Las costelles á la brasa/No'ls hi fan falta tampoch,/Ni los pebrots y tomatechs/Voreta del fricandó./De tant en tant per los ayres/Veuréu alsat lo porró/Que regala als que'l visitan/Los mes amples alegroys./Tenen sos representants/En las postres los melons,/Sindries, préssechs y rayms/Que ja tenen lo gra rós./Axis va aumentant la gresa/Y general expansió,/En mitj d'un ordre admirable/Y de la mes franca unió./Després del dinar s'en van/Los que son d'edat major,/A ferne la mitjdiada/Sobre alfombras de verdó./Entre aquell vast campament/Se distinjessen tant sols/Varias parelles de joves/Que no tenen gens de són./En lo brancatge frondós/Comensan á despertar/Als tant tranquils dormidors,/Que s'alssan luego y bellugan/Per tractar de tocà'l dós,/Y assistir al ball de plassa/Tant bonich y encisador/¡Ab quin gust hi van lo joves/Per donar alli uns quants toms./Portant del bras llurs ninetes/Que son presas dels seus cors!/Y d'aquell molt grat bullici/S'en aprofitan los dos/ (continua)</p> | 08075-355 | 41.5983200,2.4209000 | 451740 | 4605342 | 1887 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | Protestanse á can d'orelle/Lo seu puríssim amor,/Qu'un dia los juntarà/En perpétua y santa unió,/Dantlos la felicitat/Qu'es possible en eix trist mon./Los pares també disfrutan/Al veurer que'ls seus plansons,/Tot ballant americanas,/Als recordan antichs goigs./Ni los balls de las ciutats/Ab sos espléndits salons/Y'l seu ayre asfixiant/Tindrán may comparació/Ab lo sarau tant campestre/De lo dia de Sant Llop,/En éll dansa tan lo rich/Com el qu'es menesterós,/ Component una barreja/La mes bella en condicions;/Una gran fraternitat/Presideix la diversió/Mes saludable y mes pura,/Que la d'un palau suntuós./Y com lo Sol ja's decanta/Per baixar del horisont,/Va la gent endiumenjada/Plena de satisfaccions,/Que li hi ha proporcionat/Lo romiatge de San Llop,/Quedant tots aconsolats/De las suas afliccions,/Y ab uns plers que no s'explican/D'eix inolvidable jorn,/Prometense, l'any que vé,/Visitar al Sant de nou/Ab la mateixa alegria,/Y sobre tot si Deu vol. B. de C.'. | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 48266 | Llegendes de la transformació de les bruixes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegendes-de-la-transformacio-de-les-bruixes | <p>COLL MONTEAGUDO, R.; MODOLELL ROS, J.M. (1999). Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina. Apunts sobre etnografia del Maresme. Vilassar de Mar: Oikos-Tau, p. 83. COLL I MONTEAGUDO, Ramon (2012). El Maresme fantàstic. Llegendes. Sant Vicenç de Castellet: Farell, p. 73. GOMIS I MESTRE, Cels (1996). La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l'entorn dels anys 1864 a 1915. Barcelona: Alta Fulla, p. 46, 49-50. ORTS I PÉREZ, Toni (2004). 'Llegendes sobre bruixes i bruixots, fetillers i sanadors a Dosrius (1882-1960)'. Duos Rios, núm. 1, p. 68. RANGIL BRUNET, Daniel (2008). Històries i llegendes de l'any vuit. Recull de cultura oral del Montnegre (I). Capellades: Romanyà Valls, p. 116.</p> | XIX | <p>Al bosc, una bruixa es va treure la roba i es va transformar en un gat negre. Un boletaire ho va veure i li amagà la roba. En seguir-la va veure com el gat entrava a una casa de pagès i clavava un clau al cap d'un nadó, que es va posar a plorar. Quan la bruixa va sortir de la casa i tornà a ser persona, el boletaire s'hi adreçà i li digué que si no li explicava el remei per guarir a la criatura, no li tornaria la roba. Després d'explicar-li, el boletaire va curar la criatura posant-li una mica de sají de truja al forat del clau. Una altra variant d'aquesta llegenda explica que dues bruixes es van transformar en dues guilles per la zona de les vinyes velles de can Vallmajor. El pagès que les treballava els hi va pendre la roba i els va demanar que li expliquessin on havien anat a fer mal. Ells digueren que havien anat a clavar agulles al cap d'un nadó, en una masia de Santa Agnès. El pagès les obligà a reparar el seu mal si volien recuperar la roba que els havia pres. Existeixen diverses variants d'aquesta llegenda</p> | 08075-356 | <p>L'any 1915, Josep Maria Batista i Roca va recollir una variant molt semblant d'aquesta llegenda a Dosrius. Anteriorment, l'any 1882, Cels Gomis ja havia recollit a Dosrius la creença que si una bruixa (o bruixot) era morta mentre estava transformada en algun animal, la bruixa apareixia morta al llit de l'assassí. També va recollir la creença, explicada per un mosso de la masia de can Gemir, que quan algú volia ser bruixa o bruixot ho havia de fer per un temps determinat, i durant aquest període, havia de fer patir la gent o, pel contrari, patiria ell. Les transformacions més habituals eren en gat, rata, guineu i cabra, tots ells de color negre.</p> | 41.5946700,2.4060900 | 450503 | 4604945 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 48267 | Llegenda de l'àvia Guinarda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-lavia-guinarda | <p>COLL MONTEAGUDO, R.; MODOLELL ROS, J.M. (1999). Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina. Apunts sobre etnografia del Maresme. Vilassar de Mar: Oikos-Tau, p. 83-84. COLL I MONTEAGUDO, Ramon (2012). El Maresme fantàstic. Llegendes. Sant Vicenç de Castellet: Farell, p. 73-74. GOMIS I MESTRE, Cels (1996). La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l'entorn dels anys 1864 a 1915. Barcelona: Alta Fulla, p. 50-51. ORTS I PÉREZ, Toni (2004). 'Llegendes sobre bruixes i bruixots, fetillers i sanadors a Dosrius (1882-1960)'. Duos Rios, núm. 1, p. 68.</p> | XIX | <p>En Pau Fontseca, un veí de Dosrius que tenia una barraca al bosc, va veure arribar l'àvia Guinarda. Aquesta es va despullar, va fer tres voltes i es va transformar en guineu, marxant corrent. En Pau li amagà la roba i, quan ella tornà, la amenaçà dient-li que la delataria. A canvi de que no ho fes, l'àvia li prometé que el faria feliç mentre ella visqués. A partir d'aquest moment, les collites d'en Pau foren abundoses i ell prosperà ràpidament. Un dia, però, l'àvia morí i en Pau va anar caient en picat. Les seves collites es podrien abans de que les pogués vendre i, amb els anys, va acabar morint pobre. La mort de l'àvia Guinarda té a veure amb el bestiar d'en Ramon Batlle. Pel que sembla, els animals tenien unes estranyes ferides als ulls i al nas. Un dia van veure que una gran rata s'acostava al bestiar. L'estaborniren d'un fort cop, però quan recuperà la consciència fugí. L'endemà s'assabentaren que l'àvia Guinarda estava greument malalta, l'anaren a veure i aquesta els confessà que ella era la rata. Amb la mort de la Guinarda, el bestiar es va recuperar.</p> | 08075-357 | <p>L'àvia Guinarda era una de les bruixes més conegudes de Dosrius. En Cels Gomis va recollir aquestes llegendes l'any 1882 a Dosrius.</p> | 41.5946700,2.4060900 | 450503 | 4604945 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 48268 | Llegenda del bruixot Ramon Polayna de Canyamars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-bruixot-ramon-polayna-de-canyamars | <p>COLL MONTEAGUDO, R.; MODOLELL ROS, J.M. (1999). Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina. Apunts sobre etnografia del Maresme. Vilassar de Mar: Oikos-Tau, p. 90. COLL I MONTEAGUDO, Ramon (2012). El Maresme fantàstic. Llegendes. Sant Vicenç de Castellet: Farell, p. 77-78. GOMIS I MESTRE, Cels (1996). La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l'entorn dels anys 1864 a 1915. Barcelona: Alta Fulla, p. 47-48. ORTS I PÉREZ, Toni (2004). 'Llegendes sobre bruixes i bruixots, fetillers i sanadors a Dosrius (1882-1960)'. Duos Rios, núm. 1, p. 67.</p> | XIX | <p>En Ramon Polayna es va fer bruixot per un període de set anys a finals del segle XIX. Convocava tempestes i atemptava contra els pagesos dels que es volia venjar per un motiu o un altre. En aquest sentit, es va voler venjar d'en Ramon Batlle i Juvany, un veí de Dosrius que no l'havia volgut com a rabassaire de les seves vinyes. Per aquest motiu, durant set anys en Batlle va perdre la collita de raïm. Passat aquest temps, en Polayna va confessar tots els seus pecats i se'l va condemnar a anar un cop a l'any descalç al Santuari del Corredor.</p> | 08075-358 | <p>Aquesta llegenda fou recollida per en Cels Gomis l'any 1882 a Dosrius. Li va explicar un mosso de la masia de can Gemir. Hi ha altres llegendes relacionades amb en Ramon Polayna de Canyamars, sobretot referides a la invocació de tempestes.</p> | 41.5946700,2.4060900 | 450503 | 4604945 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 48269 | Llegenda del batall de la campana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-batall-de-la-campana | <p>COLL MONTEAGUDO, R.; MODOLELL ROS, J.M. (1999). Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina. Apunts sobre etnografia del Maresme. Vilassar de Mar: Oikos-Tau, p. 83, 174. COLL I MONTEAGUDO, Ramon (2012). El Maresme fantàstic. Llegendes. Sant Vicenç de Castellet: Farell, p. 72. GOMIS I MESTRE, Cels (1996). La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l'entorn dels anys 1864 a 1915. Barcelona: Alta Fulla, p. 47. ORTS I PÉREZ, Toni (2004). 'Llegendes sobre bruixes i bruixots, fetillers i sanadors a Dosrius (1882-1960)'. Duos Rios, núm. 1, p. 66.</p> | XIX | <p>A finals del segle XIX, durant el funeral d'una de les bruixes més famoses de Dosrius, el batall de la campana de l'església va caure tres vegades mentre la feien sonar. Aquella tarda hi hagué un fort temporal amb pedregada inclosa, que fou la única que es va registrar a tot el terme durant aquell any.</p> | 08075-359 | <p>Aquesta llegenda fou recollida per en Cels Gomis a finals del segle XIX a Dosrius. Les campanes beneïdes de gran tamany eren repudiades per la comunitat de bruixes i bruixots. A Dosrius, la campana Juliana (instal·lada al campanar l'any 1883) era molt apreciada per la població, donat que feia desistir a les bruixes de les seves males intencions i salvava un gran nombre de collites quan aquestes invocaven una tempesta. El mateix Cels Gomis va recollir diversos testimonis de dosriuencs que manifestaven que la campana Juliana havia evitat que moltes tempestes entressin al municipi.</p> | 41.5946700,2.4060900 | 450503 | 4604945 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 48270 | Llegenda del temporal dels quinze dies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-temporal-dels-quinze-dies | <p>COLL MONTEAGUDO, R.; MODOLELL ROS, J.M. (1999). Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina. Apunts sobre etnografia del Maresme. Vilassar de Mar: Oikos-Tau, p. 89-90. COLL I MONTEAGUDO, Ramon (2012). El Maresme fantàstic. Llegendes. Sant Vicenç de Castellet: Farell, p. 77. GOMIS I MESTRE, Cels (1996). La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l'entorn dels anys 1864 a 1915. Barcelona: Alta Fulla, p. 69-70. ORTS I PÉREZ, Toni (2004). 'Llegendes sobre bruixes i bruixots, fetillers i sanadors a Dosrius (1882-1960)'. Duos Rios, núm. 1, p. 67.</p> | XIX | <p>Un dia, les bruixes i bruixots del terme van formar una gran tempesta que va durar quinze dies. Durant tot aquest temps van estar ballant dalt del turó d'en Gabarra, ja que no podien entrar dins de Dosrius perquè la campana Juliana no parava de tocar. Passat aquest temps, la corda de la campanar es va embolicar i no va poder continuar tocant. Amb això, les bruixes i els bruixots van entrar al terme provocant una forta pedregada que va pelar els pins i tot. El bruixot Ramon Polayna va explicar que aquell temporal l'havien format a París i que, en menys de quatre minuts, ja havia arribat al Far.</p> | 08075-360 | <p>Pel que sembla, a finals del segle XIX, la gent gran de Dosrius encara recordava aquella tempesta. Alhora hi ha la creença que quan una pedregada ha estat formada per les bruixes, apareix un pèl seu a dins de cada pedra, mentre que si es tracta d'un fenòmen natural no hi ha res. Pel que sembla, en Ramon Polayna era especialista en convocar temporals.</p> | 41.5946700,2.4060900 | 450503 | 4604945 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 48271 | Llegenda de la formació d'una tempesta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-formacio-duna-tempesta | <p>COLL MONTEAGUDO, R.; MODOLELL ROS, J.M. (1999). Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina. Apunts sobre etnografia del Maresme. Vilassar de Mar: Oikos-Tau, p. 89. COLL I MONTEAGUDO, Ramon (2012). El Maresme fantàstic. Llegendes. Sant Vicenç de Castellet: Farell, p. 76-77. GOMIS I MESTRE, Cels (1996). La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l'entorn dels anys 1864 a 1915. Barcelona: Alta Fulla, p. 67-68. ORTS I PÉREZ, Toni (2004). 'Llegendes sobre bruixes i bruixots, fetillers i sanadors a Dosrius (1882-1960)'. Duos Rios, núm. 1, p. 66.</p> | XIX | <p>Per formar una tempesta, la bruixa o el bruixot encenia una foguera petita prop d'una font (si no hi ha aigua, no hi pot haver tempesta). D'aquesta foguera en sortia una columna de fum petita que s'anava engrandint de mica en mica i s'anava estenent. Llavors, els bruixots s'enfilaven dalt del núvol de fum i el feien anar cap allà on volien.</p> | 08075-361 | <p>Aquest testimoni fou recollit per Cels Gomis a Dosrius l'any 1883. La formació de tempestes era l'especialitat dels bruixots. Anava acompanyat d'un seguit de balls i gresca que manifestaven la seva alegria davant del mal que estaven a punt de provocar.</p> | 41.5946700,2.4060900 | 450503 | 4604945 | 1883 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 48272 | Llegenda del rector de Dosrius | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-rector-de-dosrius | <p>COLL MONTEAGUDO, R.; MODOLELL ROS, J.M. (1999). Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina. Apunts sobre etnografia del Maresme. Vilassar de Mar: Oikos-Tau, p. 85. COLL I MONTEAGUDO, Ramon (2012). El Maresme fantàstic. Llegendes. Sant Vicenç de Castellet: Farell, p. 75. GOMIS I MESTRE, Cels (1996). La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l'entorn dels anys 1864 a 1915. Barcelona: Alta Fulla, p. 68-69. ORTS I PÉREZ, Toni (2004). 'Llegendes sobre bruixes i bruixots, fetillers i sanadors a Dosrius (1882-1960)'. Duos Rios, núm. 1, p. 66-67.</p> | XIX | <p>Durant una tempesta molt forta al poble de Dosrius, el rector estava a la porta de l'església conjurant-lo amb la campana Juliana (la campana principal del campanar del temple). El rector, cridant a l'aire, va demanar que passés (adreçat a qui havia convocat la tempesta) i li van respondre que no podien perquè la campana estava tocant. Ell va assegurar que no els passaria res, però des dalt es va demanar un prova d'això. El rector va aixecar el peu i un escolà li va treure una sabata i la va llençar al cel. El temporal es va desfer i, al cap d'uns dies, la sabata del mossèn va aparèixer dins d'un pou de glaç.</p> | 08075-362 | <p>Aquesta llegenda fou recollida per en Cels Gomis l'any 1883 a Dosrius. Li explicà una dona del poble, la qual situava els fets ocorreguts a mitjans de segle. Hi ha una variant de la llegenda que assegura que la sabata era de l'escolà i no del rector, i que estava beneïda.</p> | 41.5946700,2.4060900 | 450503 | 4604945 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 48273 | Llegenda de la roca del diable | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-roca-del-diable | <p>ALSINA I BOIX, Neus; JUBANY I PINÓS, M. Àngels (1988). 'Dosrius al primer terç de segle (1900-1933)'. El Comú, núm. 2, p. 19. COLL I MONTEAGUDO, Ramon (2012). El Maresme fantàstic. Llegendes. Sant Vicenç de Castellet: Farell, p. 54. GOMIS I MESTRE, Cels (1996). La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l'entorn dels anys 1864 a 1915. Barcelona: Alta Fulla, p. 94. ORTS I PÉREZ, Toni (2004). 'Llegendes sobre bruixes i bruixots, fetillers i sanadors a Dosrius (1882-1960)'. Duos Rios, núm. 1, p. 65, 68-69.</p> | XIX | <p>Un home que anava a peu de Dosrius cap a Llinars del Vallès es va trobar dos cabrits negres dalt d'una roca. Mentre se'n carregava un a l'esquena per endur-se'l, l'altre cabrit va preguntar: -Dimoni xic, on vas? I l'altre cabrit va respondre: -A cavall d'en Jonàs, cap a Llinars! En aquest moment, l'home va deixar anar el cabrit exclamant: -No em fotràs pas!</p> | 08075-363 | <p>La llegenda fou recollida per en Cels Gomis entre els anys 1882 i 1883 a Dosrius. Hi ha una variant que anomena a l'home com Jaumàs en lloc de Jonàs. En un altra variant de la mateixa, només hi apareix una cabra en lloc de dues.</p> | 41.6256100,2.4204800 | 451725 | 4608372 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 48274 | Història del pagament de la contribució | https://patrimonicultural.diba.cat/element/historia-del-pagament-de-la-contribucio | <p>ALSINA I BOIX, Neus; JUBANY I PINÓS, M. Àngels (1988). 'Dosrius al primer terç de segle (1900-1933)'. El Comú, núm. 2, p. 19. BOIX, Joan (1990). 'Llegendes d'aquell temps'. El Comú, núm. 16, p. 15. COLL I MONTEAGUDO, Ramon (2012). El Maresme fantàstic. Llegendes. Sant Vicenç de Castellet: Farell, p. 58. ORTS I PÉREZ, Toni (2004). 'Llegendes sobre bruixes i bruixots, fetillers i sanadors a Dosrius (1882-1960)'. Duos Rios, núm. 1, p. 69.</p> | XIX | <p>El propietari de can Rovira de Dosrius (posteriorment can Llinars) no tenia diners per pagar la contribució muncipal. Quan es va presentar a l'ajuntament manifestant aquest fet, la resposta ve ser que anés a buscar els diners a l'infern. Quan tornava cap a casa, un senyor a cavall el va fer muntar i se'l va endur a l'infern. Un cop allà li dóna la quantitat requerida, especificant-li que pagués aviat perquè si no els diners es tornarien carbó. Uns dies després del pagament, l'ajuntament el va avisar que els diners s'havien convertit en carbó. La seva resposta va ser molt senzilla: -Com que em vau dir que els anés a buscar a l'infern, doncs d'allà són.</p> | 08075-364 | <p>Cronològicament, la llegenda està datada a principis del segle XIX, pels volts de l'any 1800. Existeis una variant que especifica que, per aconseguir els diners, el propietari es va haver de vendre l'ànima al diable.</p> | 41.5946700,2.4060900 | 450503 | 4604945 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 48275 | Història del fantasma de les Diviues | https://patrimonicultural.diba.cat/element/historia-del-fantasma-de-les-diviues | <p>ALSINA I BOIX, Neus; JUBANY I PINÓS, M. Àngels (1988). 'Dosrius al primer terç de segle (1900-1933)'. El Comú, núm. 2, p. 19. ORTS I PÉREZ, Toni (2004). 'Llegendes sobre bruixes i bruixots, fetillers i sanadors a Dosrius (1882-1960)'. Duos Rios, núm. 1, p. 65.</p> | XIX | <p>Un fantasma s'apareixia als carros que passaven per la zona de les Diviues. Un dia, l'avi de ca l'Estapé va anar a veure què passava i, quan aparegué el fantasma, l'avi se li tirà a sobre. El fantasma va resultar ser una soca, que confessà que feia allò perquè el capellà volia que la gent fes dir misses.</p> | 08075-365 | <p>Aquesta anècdota fa referència al fet que l'església atiava els fenòmens malignes per aconseguir beneficis i per por a perdre fidels.</p> | 41.5946700,2.4060900 | 450503 | 4604945 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 48276 | Llegenda d'en Caragravada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-den-caragravada | <p>COLL I MONTEAGUDO, Ramon (2015). El Maresme històric. Llegendes. Sant Vicenç de Castellet: Farell, p. 82.</p> | XVI-XIX | <p>Joan Elies, nascut a Arenys de Munt a principis del segle XVI, era més conegut com en 'Caragravada'. El sobrenom li venia de les marques que tenia a la cara degut al xarampió que va agafar de petit. De ben jove ja vivia pels boscos del Corredor robant, saquejant i incordiant a les dones. De mica en mica va anar embogint, tornant-se una mena de bèstia que matava les ovelles dels ramats a queixalades. Un dia, després d'una gran tempesta, varen trobar el cos d'en Caragravada carbonitzat per un llamp. El seu cos va ser esquarterat i les seves parts s'enterraren en diferents llocs: el cap al Montseny, les extremitats inferiors a la casa nova de Pibernat, el tronc a la bassa de can Bosch de la Quimera, el braç dret a cal Peraire i l'esquerre prop de l'ermita del Corredor.</p> | 08075-366 | 41.6264300,2.4799700 | 456681 | 4608431 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 98|119 | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||||
| 48282 | Cançó de Dosrius | https://patrimonicultural.diba.cat/element/canco-de-dosrius | <p>ALBERT, Esteve (1989). La guerra civil a Canyamars (1936-1950)...i els senyors de Barcelona. Argentona: L'Aixernador, p. 109.</p> | XIX-XX | <p>'Terra de Dosrius terra regalada, mengen pa i pinyons tota la setmana. El porc del rector menja cansalada i a can Vallmajor el que els don la gana'.</p> | 08075-372 | 41.5946700,2.4060900 | 450503 | 4604945 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||||
| 48283 | Himne de la Germandat de Sant Josep | https://patrimonicultural.diba.cat/element/himne-de-la-germandat-de-sant-josep | <p>DOMINICH I LORENZO, Meritxell (2017). 'Germandat de Sant Josep de Canyamars'. Duos Rios, núm. 3, p. 115.</p> | XX | <p>'Quan han passat les gebrades i sentir es deix la puput a l'oreig plaent s'enlaira el nostre cant de joventut. Passar la llarga hivernada ja la vida es deixondeix si amb algú ha estat dura nostre braç el protegeix. Quant a l'hivern cru del viure hi arribi la malvestat un consol hi dura sempre nostra aimada Germandat. Nostre orgull nostre afany Germandat de Canyamars'.</p> | 08075-373 | <p>L'himne es va estrenar en motiu del centenari de la fundació de la Germandat de Sant Josep de Canyamars. La lletra és del poeta Manel Piera Flo i fou acabada pels srs. Pere Sugrañes i Albert Prats Trian, que també va compondre la música.</p> | 41.6024300,2.4486700 | 454057 | 4605783 | 1979 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Privada | Social | 2020-09-19 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 48284 | Sardana Amics de Canyamars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-amics-de-canyamars | <p>AMICS DE CANYAMARS (2007). Aplec de Muntanya de Canyamars. 50 anys d'història. Argentona: Ajuntament de Dosrius, p. 24-25, 32-33, 38-39, 50. Https://portalsardanista.cat [Consulta: 24-10-2017].</p> | XX | <p>'A resguard de l'oratge de marina/en la pau del silenci compassat/et recordo ballant una sardana/fent rotllana amb la gent de Canyamars. Com la canya fent aplec/no és mai sola al canyamar,/així et penso trobar,/sempre acompanyat pels teus germans. Sota el pi que verdeja la muntanya,/en la lleu sintonia natural,/per tu canta aquest cor una sardana/en record d'aliança personal. Com la canya venç el riu/arrelant-se sempre en grup,/així cerco jo aixopluc/entre el bon caliu de vells amics. I quan, tot de cop, amb la ventada/la canya s'ajeu al seu passar,/com si fossin mans que fan sardana,/les altres la recolzen sens dubtar. Voldria jo com tu trobar-me,/voldria jo també sentir-me/envoltat de tots aquests germans/agafats de les mans, fent sempre el cercle gran. L'alè del teu amic has de sentir-lo,/el foc del teu germà has d'avisar,/que junts es fa la vida més sentida/perquè és molt buida la mancança d'un company. I si lluny d'aquí estàs tot sol,/si se t'esborra la memòria que a tu et troben a faltar,/l'alè del teu amic has de sentir-lo,/el foc del teu germà has d'avivar,/i canta amb tots nosaltres la sardana/que sigui ja per sempre dels amics de Canyamars'.</p> | 08075-374 | <p>La música d'aquesta sardana fou composada l'any 1984 per Josep Masó i Quer, i està decicada a l'entita Amics de Canyamars. La lletra és obra de Pere Tort Bertran l'any 1987, per incorporar-la al repertori del grup de Caramelles. L'any 1989, la Cobla Montgrins va enregistrar un disc on s'apleguen 10 sardanes referents a l'Aplec de Muntanya de Canyamars i a d'altres aspectes del poble. El disc s'anomena 'Records de Canyamars' i la direcció musical anà a càrrec de Martí Camós Segura. Posteriorment es va editar una continuació d'aquest disc, obra de l'entitat Amics de Canyamars i amb la col·laboració de la mateixa cobla. S'edità en format disc compacte i s'anomena 'Per tu, Canyamars'.</p> | 41.6014000,2.4494000 | 454117 | 4605668 | 1984-87 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2020-09-21 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | Josep Masó i Quer i Pere Tort Bertran | 119 | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||
| 48285 | Guariment del mal de ventre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/guariment-del-mal-de-ventre | <p>COLL MONTEAGUDO, R.; MODOLELL ROS, J.M. (1999). Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina. Apunts sobre etnografia del Maresme. Vilassar de Mar: Oikos-Tau, p. 151-152. GOMIS I MESTRE, Cels (1996). La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l'entorn dels anys 1864 a 1915. Barcelona: Alta Fulla, p. 134. ORTS I PÉREZ, Toni (2004). 'Llegendes sobre bruixes i bruixots, fetillers i sanadors a Dosrius (1882-1960)'. Duos Rios, núm. 1, p. 69.</p> | XIX | <p>Recepta per guarir el mal de ventre consistent en recitar una oració tres cops, mentre s'assenyala el ventre del pacient i resant un parenostre cada vegada. L'oració diu així: 'Entre l'hort i la vinya està el Redemptor, a gust de la senyora i no al gust del senyor. Vi agrit, pa florit, pa de bogues en honra i glòria. De la Santíssima Trinitat aquest mal de ventre sia curat ben aviat'.</p> | 08075-375 | <p>Aquesta oració fou recollida per en Cels Gomis l'any 1882 a Dosrius. Existeixen diverses variants que també es repetien a d'altres poblacions de la contrada.</p> | 41.5946700,2.4060900 | 450503 | 4604945 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 63 | 4.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 48286 | Guariment dels espatllats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/guariment-dels-espatllats | <p>ALSINA I BOIX, Neus; JUBANY I PINÓS, M. Àngels (1988). 'Dosrius al primer terç de segle (1900-1933)'. El Comú, núm. 2, p. 19. ORTS I PÉREZ, Toni (2004). 'Llegendes sobre bruixes i bruixots, fetillers i sanadors a Dosrius (1882-1960)'. Duos Rios, núm. 1, p. 69.</p> | XIX-XX | <p>Hi ha constància que, a principis del segle XX, l'àvia de can Tarau curava els espatllats amb oracions. Primer es comprobava que la persona estigués espatllada: se'l feia seure en una cadira amb les cames juntes, els braços estirats i els dits polzes tocant-se. Si un dels dits era més llarg que l'altre, la persona estava espatllada. L'àvia de can Tarau mirava la longitud dels braços, recitava un parell de vegades unes oracions que havia après de la seva família i, quan tornava a ajuntar els braços, aquests ja s'havien col·locat correctament.</p> | 08075-376 | <p>No hi ha constància de les oracions que es recitaven per guarir els espatllats. A Dosrius, també es té coneixement d'altres persones que guarien aquest mal: en Ricardo de can Jubany (li va ensenyar l'amo d'un cafè de l'Havana de Mataró), en Quico de can Gabarra i en Martori de can Misser Prats.</p> | 41.5946700,2.4060900 | 450503 | 4604945 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 63 | 4.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 48287 | Guariment de la manca de llet al pit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/guariment-de-la-manca-de-llet-al-pit | <p>COLL MONTEAGUDO, R.; MODOLELL ROS, J.M. (1999). Llegendes, tradicions i fets de la Serralada de Marina. Apunts sobre etnografia del Maresme. Vilassar de Mar: Oikos-Tau, p. 153. GOMIS I MESTRE, Cels (1996). La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l'entorn dels anys 1864 a 1915. Barcelona: Alta Fulla, p. 168. ORTS I PÉREZ, Toni (2004). 'Llegendes sobre bruixes i bruixots, fetillers i sanadors a Dosrius (1882-1960)'. Duos Rios, núm. 1, p. 70.</p> | XIX | <p>Per fer que a les mares els arribi la llet als pits, es busca una cabra lletera i se li fa bavejar un tros de pa. Després, aquest pa se'l menja la mare, a la que automàticament li puja la llet. Per contra, la cabra perd la seva.</p> | 08075-377 | 41.5946700,2.4060900 | 450503 | 4604945 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 63 | 4.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||||
| 48288 | Guariment de les cataractes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/guariment-de-les-cataractes | <p>GOMIS I MESTRE, Cels (1996). La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria, creences i supersticions recollits a Catalunya a l'entorn dels anys 1864 a 1915. Barcelona: Alta Fulla, p. 179-180. ORTS I PÉREZ, Toni (2004). 'Llegendes sobre bruixes i bruixots, fetillers i sanadors a Dosrius (1882-1960)'. Duos Rios, núm. 1, p. 70-71.</p> | XIX | <p>Antigament, les cataractes eren conegudes com a 'perles' o 'desfetes'. Amb aquests noms es referien a les taques o tels que es formaven damunt de les ninetes. El remei dosriuenc per guarir aquest mal consistia en recitar una oració, mentre se senyava tres o nou vegades amb un gra de xeixa (varietat antiga de blat). Cada vegada que se senyaven, tiraven un gra de xeixa dins d'un cubell d'aigua. Amb aquest acte, les cataractes s'anaven fonent. L'oració és la següent: 'Mare de Sant Simeon vós que ne sou tan perfecta, si és perla quedi desfeta; si és blanca al mar s'escàmpia; si és negra al mar s'ogèguia. Clara és la lluna, clar sia el sol, clara sia la vista si Déu vol'.</p> | 08075-378 | <p>Aquesta oració fou recollida per en Cels Gomis l'any 1882 a Dosrius. Existeixen diverses variants que també es repetien a d'altres poblacions de la contrada.</p> | 41.5946700,2.4060900 | 450503 | 4604945 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 63 | 4.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 48289 | Cerimònies de presa de possessió del Castell de Dosrius | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cerimonies-de-presa-de-possessio-del-castell-de-dosrius | <p>'Escenificació de les cerimònies de presa de possessió del Castell de Dosrius'. El Full. Revista d'informació municipal. Dosrius: Ajuntament de Dosrius, núm. 34, p. 36-37. VELLVEHÍ I ALTIMIRA, Jaume (2004). 'Les cerimònies de presa de possessió del Castell de Dosrius'. Duos Rios, núm. 1, p. 36-37.</p> | XVIII-XIX | <p>Es tracta de les cerimònies de presa de possessió del Castell de Dosrius, i de les altres propietats del marquès de Castelldosrius, que es feien cada vegada que el marquès anterior havia mort. Era un acte públic de demostració de poder carregat d'accions simbòliques, al que normalment el marquès no assistia. Hi enviava un apoderat o procurador acompanyat d'un notari que aixecava l'acta. Hi ha constància d'una d'aquestes cerimònies feta a la plaça del poble, amb la presència del batlle i dels regidors. L'apoderat es va posar i treure els guants, alhora que declarava que en prenia possessió.També hi ha constància d'una altra cerimònia on la comitiva va anar en primer lloc al castell, després al mas Terradetes (lloc on s'emmagatzemaven els delmes i censos en gra i vi que el poble pagava al marquès) i finalment al mas Gemir (propietat del marquès també). Pel que sembla, aquestes cerimònies variaven en funció de la propietat que es reclamava. Si es tractava d'una casa, l'apoderat entrava un cop era desallotjada i obria i tancava les portes principals diverses vegades com a senyal de possessió. Si per contra era una peça de terra, el procurador agafava un grapat de terra i el llançava a l'aire. Amb el temps, les cerimònies van anar perdent intensitat i cada vegada eren més discretes, fins a covertir-se en un tràmit administratiu privat.</p> | 08075-379 | <p>Bona part de l'actual terme municipal de Dosrius formava part del terme del castell de Dosrius, sota la jurisdicció del marquès de Castelldosrius (els Sentmenat), que rebia les rendes i els tributs d'aquesta zona. Les cerimònies documentades estan datades entre els segles XVIII i XIX (anys 1730, 1780, 1796 i 1842) i estan extretes de les actes que els notaris redactaven, donant fe de la presa de possessió en qüestió. L'agost de l'any 2014, dins dels actes de la Festa Major de Dosrius, es va dur a terme una escenificació de les cerimònies de presa de possessió del Castell de Dosrius, a càrrec de veïns i veïnes del municipi.</p> | 41.6002900,2.4043500 | 450362 | 4605570 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 98|119 | 63 | 4.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 48335 | Marxívol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/marxivol | <p>Font: informació oral del sr. Joan Manel Riera, coordinador de l'Escola de Natura del Corredor [Consulta: 06-06-2018]. MONTSERRAT, Pere (1968). Flora de la cordillera litoral catalana (porción comprendida entre los ríos Besós y Tordera. Mataró: Caixa d'Estalvis de Mataró, p. 20, apèndix XXXIV.</p> | Van decreixent en nombre d'exemplars. | <p>El marxívol (Helleborus viridis) és una planta de fageda que creix als terrenys plans de la riera de Canyamars, sota la serra de can Vallalta (cota d'entre 200 i 300 metres). Està formada per rodals molt tupits alternats amb altres espècies. És una planta característica d'aquesta zona, no es documenta a cap més lloc del terme de Dosrius.</p> | 08075-425 | Camí de Rupit - Veïnat de Rupit - Zona de Canyamars | 41.6064500,2.4612700 | 455110 | 4606222 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Social | 2021-05-26 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 2151 | 5.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||||
| 47911 | Castell de Dosrius | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-dosrius | <p>ALBERT, Esteve (1973). D'Iluro a Mataró. El Maresme del segle V al segle XIII. Mataró: Caixa d'Estalvis Laietana; Barcelona: Editorial Rafael Dalmau, p. 18. ALSINA I BOIX, Neus; JUBANY I PINÓS, M. Àngels (1995). Una ullada al passat: història gràfica de Dosrius, Canyamars i el Far (1900-1975). [Dosrius]: Ajuntament de Dosrius, p. 134. ALSINA, N.; CALONGE, R.; CUSPINERA, L.; JUBANY, M.A.; LACUESTA, R. (2005). Inventari del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius. [Barcelona: Diputació de Barcelona, Ajuntament de Dosrius], Núm. Ref.: I.BCIN.01/266. CATALÀ I ROCA, Pere (1990). Els Castells catalans. Barcelona: Rafael Dalmau editor, vol. I p. 638-645. DEL CAMPO I JORDÀ, Ferran (1998). Castells Medievals. 20 castells i 68 torres de guaita del Maresme. [Figueres]: Brau, p. 38-41. GEL I ARNÓ, Rosa (1989). 'Històries del Dosrius d'aquell temps'. El Comú, núm. 6, p. 37. GRAUPERA, Joaquim (2012). L'art gòtic al Baix Maresme (segles XIII al XVI). Art i promoció en una zona perifèrica del comtat de Barcelona. Tesi doctoral dirigida per Francesca Español i Bertran. Barcelona: Universitat de Barcelona, Departament d'Història de l'Art, p. 57-59. GRAUPERA, Joaquim. 'El castell de Dosrius a la Baixa Edat Mitjana'. Maresme Medieval. El bloc d'en Quim Graupera. 11 de gener de 2014. Bloc. Accés el 27 de setembre de 2017. MALLORQUÍ GARCIA, Elvis (2004). 'El Castell de Dosrius a partir de l'inventari de 1315'. Duos Rios, núm. 3, p. 29-40. PÉREZ GONZÁLEZ, J. M.; CASTIÑEIRAS GONZÁLEZ, M. A.; CAMPS I SORIA, J. (2014). Enciclopèdia del Romànic a Catalunya. Barcelona, volum III. Aguilar de Campoo, Palencia: Fundación Santa María la Real; [Barcelona]: Museu Nacional d'Art de Catalunya, p. 1684. PLADEVALL I FONT, Antoni (1992). El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme. Col. Catalunya Romànica, 20. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 488-490. ROIG I GRAU, Jesús (2006). Les fortificacions medievals del Maresme. [s.l.]: l'autor, p. 66-69. SANTOS HERMOSA, M. Gemma (2000). 'El castell de Dosrius a l'Edat Mitjana: del senyoriu eclesiàstic a la baronia'. L'arquitectura militar medieval. Jornades d'Història i Arqueologia Medieval del Maresme. Mataró: Grup d'Història del Casal, p. 103-112. SUBIÑÀ I COLL, Enric (2017). 'Dosrius i Canyamars a l'edat mitjana. Una terra de pagesos'. Duos Rios, núm. 3, p. 19-21. VELLVEHÍ I ALTIMIRA, Jaume (2004). 'Les cerimònies de presa de possessió del Castell de Dosrius'. Duos Rios, núm. 1, p. 36-37. Http://www.poblesdecatalunya.cat/ [Consulta: 27-09-2017].</p> | XI-XII | Força enrunat. Només resta dempeus un dels seus murs. | <p>Restes del castell situades dalt d'un turó damunt del nucli urbà de Dosrius, dominant tota la plana i la resta de cims que envolten el terme municipal. Es conserva un tram del mur que tancava el recinte per la banda de tramuntana. Està bastit en pedra de granit de diverses mides, lligada amb morter de calç i disposada de manera regular. Amida, aproximadament, uns 16 metres d'alçada per uns 10 metres de llargada i una amplada d'un metre. A la cara de migdia s'observen diversos forats de bastida d'obertura quadrada, mentre que a la banda de tramuntana es conserven un total de vuit espitlleres disposades a dos nivells. Són d'obertura rectangular i estan emmarcades en pedra desbastada i algun carreu de pedra. Aquestes restes fan pensar en un possible recinte de planta rectangular i mides petites, que probablement tenia més d'un pis superior. Per la banda de migdia s'observen algunes reparacions efectuades al parament de factura recent. L'abundant vegetació que cobreix el cim del turó no permet observar cap més resta d'aquest edifici.</p> | 08075-1 | Turó del castell de Dosrius - Veïnat del Far - Zona del Far | <p>La primera referència documental directa del castell de Dosrius és de l'any 1073, quan Azaladardis i Berenguer Ató el van vendre a Gerbert Miró, que poc després el va donar al monestir benedictí de Sant Pere de Casserres (Osona): 'Cum castro que vocatur duorum rivorum' (Subiñà, 2017: 27). Dins del segle XII, en un document datat l'any 1114, apareix mencionat com el castell de 'Duos Rivos'. Posteriorment, l'any 1128 es torna a mencionar el terme del castell amb el nom 'Duorum Rivium'. Malgrat aquestes referències, el terme de Dosrius ja apareixia documentat l'any 936 i l'any 1017, en aquest cas inclòs dins del terme del castell de Montalt (aquesta és la darrera referència on apareix mencionat aquest castell). L'any 1018, en un testament fet pel diaca Guillem de Dosrius, es menciona que aquest personatge tenia una torre o casa forta a Dosrius, amb masos, molins, terres, vinyes, etc. Tot i això, no es pot assegurar que estigui relacionat amb la fortalesa dosriuenca. Entre el segle XII i la primera meitat del segle XV, el castell depenia del priorat de Sant Pere de Caserres (Osona) com a senyor propietari del terme, i dels llinatges dels Dosrius i els Cartellà com a feudataris encarregats del domini útil de les propietats. Hi ha constància documental dels Dosrius des de l'any 1143. Bernat de Dosrius és el primer castlà documentat d'aquesta nissaga, el qual l'any 1171 testa en favor del seu fill tant el castell com els seus termes. Posteriorment, el 1177 es signa una concòrdia sobre el castell entre el prior de Casserres i Bernat de Dosrius. L'any 1214, el castell passa a mans dels Cartellà pel matrimoni de Saura de Dosrius amb el senyor de Maçanet de la Selva, Vidreres i Tordera, Bernat de Cartellà. Aquesta possessió passà de pares a fills fins que, finalment, l'any 1453 Elisabet de Cartellà comprà el monestir de Sant Pere de Casserres, amb el domini directe i al·lodial del castell amb els seus termes (Canyamars inclòs), convertint-lo en la Baronia de Dosrius. D'aquesta manera, els antics castlans passaren a ser els propietaris del castell i del domini del territori. Elisabet fou l'última Cartellà senyora de la castlania de Dosrius, donat que l'any 1437 s'havia casat amb Galceran Montserrat de Sentmenat, senyor del castell de Santa Fe de Sagarra. A finals del segle XV (1480), el domini del castell de Dosrius estava ja en mans dels descendents de la família Sentmenat (durant dues generacions, les hereves es casaren amb membres de la seva pròpia família). A partir del segle XVI i bona part del XVII, els barons es van succeïnt fins que l'any 1690, el rei Carles II otorga el títol de primer marquès de Castelldosrius a Manuel de Sentmenat-Oms de Santpau i de Lanuza. La propietat del castell ha seguit en línia familiar dels Sentmenat fins a l'actualitat, essent l'actual marquesa Ágata Ruiz de la Prada i Sentmenat. Segons un document del fons del Marquès de Castelldosrius datat a principis del segle XVII, en aquesta època, el castell estava destruït (Capdevila et al., 2018: 29). Fins a mitjans del segle XX, sota de les restes del castell hi havia una masia masoveria.</p> | 41.6002900,2.4043500 | 450362 | 4605570 | 08075 | Dosrius | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08075/47911-foto-08075-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08075/47911-foto-08075-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08075/47911-foto-08075-1-3.jpg | Legal | Medieval|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-09-19 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | El darrer tram d'accés al castell és difícil i cal grimpar alguns metres fins arribar a l'estructura. | 85|119 | 45 | 1.1 | 1771 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||
| 47912 | Sant Iscle i Santa Victòria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-iscle-i-santa-victoria | <p>ALMERICH I PADRÓ, Paulina (1996). Una història diferent: les parròquies del Maresme. Vallgorguina: Associació Cultural Vallgorguina, p. 17, 20, 21, 36, 42, 49, 58, 66-67. ALSINA, Neus et al. (1994). L'Església de Sant Iscle i Santa Victòria. Dosrius: Arxiu Històric Municipal de Dosrius (inèdit). ALSINA BOIX, Neus; JUBANY PINÓS, M. Àngels (2018). 'El municipi de Dosrius durant el segle XIX. Les transformacions en l'obra pública'. XI Trobada d'Entitats de Recerca Local i Comarcal del Maresme: el desenvolupament urbanístic dels pobles del Maresme. Vilassar de Mar: Centre d'Estudis Vilassarencs, p. 125-127. ALSINA I BOIX, Neus; JUBANY I PINÓS, M. Àngels (1995). Una ullada al passat: història gràfica de Dosrius, Canyamars i el Far (1900-1975). [Dosrius]: Ajuntament de Dosrius, p. 21-23, 26, 27, 30, 33, 59, 134, 149, 155, 156, 219. ALSINA, N.; CALONGE, R.; CUSPINERA, L.; JUBANY, M.A.; LACUESTA, R. (2005). Inventari del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius. [Barcelona: Diputació de Barcelona, Ajuntament de Dosrius], Núm. Ref.: I.R.01/001. AMAT I TEIXIDÓ, Jordi (2014). Retalls de la Guerra Civil al Maresme (1936-1939). Canet de Mar: Els 2 Pins, p. 490. GAVÍN I BARCELÓ, Josep Maria (1991). Maresme. Col. Inventari d'esglésies, 24. Barcelona: Pòrtic, p. 62. GRAUPERA I GRAUPERA, J.; BRIANSÓ I PALLÀS, A. (2007). El Maresme. [Vallbona de les Monges]: March, DL, p. 54. JUBANY I PINÓS, M. Àngels; ALSINA I BOIX, Neus (1988). 'La Segona República i la Guerra Civil a Dosrius (1931-1939)'. El Comú, núm. 3, p. 9-10. JUBANY I PINÓS, M. Àngels; ALSINA I BOIX, Neus (1989). 'L'església de Sant Iscle i Victòria (I)'. El Comú, núm. 6, p. 14-17. JUBANY I PINÓS, M. Àngels; ALSINA I BOIX, Neus (1989). 'L'església de Sant Iscle i Victòria (II)'. El Comú, núm. 7, p. 9-11. MADURELL I MARIMON, Josep Maria (1970). L'art antic al Maresme (del final del gòtic al barroc salomònic). Notes documentals. Mataró: Caixa d'Estalvis Laietana, p. 66-67 (doc. 26). RAMIS NIETO, Josep. 'Apunts per a una història de la guerra civil a Dosrius (1936-1939)'. A Dosrius. Una visita al passat. 1-6 d'abril de 2017. Bloc. Accés el 27 de setembre de 2017. RAMIS NIETO, Josep. 'El segle XIX a Dosrius. Entre la tradició i la modernitat'. A Dosrius. Una visita al passat. 3-14 d'abril de 2017. Bloc. Accés el 27 de setembre de 2017. SUBIÑÀ I COLL, Enric (2017). 'Dosrius i Canyamars a l'edat mitjana. Una terra de pagesos'. Duos Rios, núm. 3, p. 19, 26-27. VILA I BOIXADER, Ramon (1991). El Maresme. Col. Catalunya, esqueixos d'un passat 1. Mataró: Memòria, p. 103. Http://www.poblesdecatalunya.cat/ [Consulta: 27-09-2017].</p> | XVI | <p>Església de planta basilical d'una sola nau amb tres capelles laterals per banda i un absis poligonal capçat a ponent. La nau està coberta per una volta de creueria de cinc trams, separats per arcs torals apuntats. Alhora estan sostinguts per una sèrie de capitells adossats al parament i esculpits amb les figures dels evangelistes i altres imatges. Les arestes s'uneixen a la part superior amb claus de volta circulars i esculpides. Al seu torn, l'absis està cobert amb una volta de creueria radial, amb els culs de llàntia i la clau esculpits. Les capelles laterals també estan cobertes amb voltes de creueria (amb clau superior i capitells esculpits) i s'obren a la nau mitjançant arcs de mig punt adovellats, lleugerament apuntats. Cal exceptuar la primera capella de la banda de tramuntana, la qual està coberta amb una volta apuntada, s'obre a la nau mitjançant un gran arc apuntat adovellat i dóna accés al campanar. Als peus de la nau hi ha el cor, sostingut amb una volta de creueria rebaixada i delimitat amb una barana de pedra amb rosetons esculpits. Sota el cor hi ha l'accés al baptisteri, situat a la banda de tramuntana, i a la capella del Santíssim (amb absis semicircular), situada a migdia. Ambdues construccions estan cobertes amb voltes d'aresta i tenen rosetons circulars amb vitralls policromats. A la banda de tramuntana, al costat del baptisteri, hi ha el campanar i a continuació la sagristia, connectada amb la rectoria vella mitjançant un passadís alçat damunt del carrer. La nau s'ilumina amb finestres d'arc de mig punt adovellades i decorades amb vitralls policromats emplomats. Estan situades a l'absis i al mur de migdia de la nau. La façana principal presenta una portalada d'obertura rectangular amb la llinda plana i els brancals bastits amb carreus de pedra. L'intradós està motllurat i decorat amb feixos de columnes, amb els basaments ornamentats i els capitells esculpits amb testes angelicals i éssers fantàstics. Damunt de la llinda hi ha un timpà amb guardapols motllurat i decorat amb una venera d'estries radials esculpida a la pedra. Damunt del portal, tancat amb una porta metàl·lica, hi ha un rosetó adovellat amb vitralls emplomats. A la part superior del parament hi ha un finestra rectangular emmarcada amb carreus de pedra, que correspon a un sobrealçat de la coberta efectuat en època contemporania. Emmarcant la façana de la nau hi ha els rosetons corresponents al baptisteri i a la capella del Santíssim. Són circulars, bastits en pedra esculpida i presenten una motllura superior feta amb maons, que integra arcs de descàrrega. Tant la nau com l'absis estan reforçats per l'exterior amb contraforts de pedra, que originàriament incorporaven les canals i gàrgoles de desguàs de la coberta gòtica. A l'extrem sud-oest de l'edifici, envoltant bona part de l'absis i de la façana de migdia, hi ha la rectoria nova (edificada entre els anys 1943-48). Al seu costat, adossat a l'absis, hi ha un petit volum circular de secció cilíndrica i bastida amb maons, que integra les escales d'accés al pis superior de la sagristia.</p> | 08075-2 | Plaça de l'església de Sant Iscle i Santa Victòria, s/n - Dosrius | <p>La primera notícia documental directa de l'església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria apareix en una visita pastoral data el 16 de gener de 1304. En aquesta s'indica que tenia un sol altar dedicat a Sant Iscle. Tot i això, i tenint en compte que el terme de Dosrius està documentat des des l'any 936 i el castell des del 1073, cal suposar que hi havia un edifici anterior (de fet, l'any 1171, el temple apareix mencionat en el testament de Bernat de Dosrius) . En posteriors visites pastorals (anys 1308 i 1313) es continua mencionant només l'altar de Sant Iscle, fins que l'any 1374 apareix citat un altre altar dedicat a Santa Victòria (entre d'altres). Les referències documentals als altars del temple continuen durant el segle XV (anys 1406, 1407, 1439 i 1497). L'edifici actual és conseqüència dels següents fets: l'any 1512, el Vicari General concedeix una llicència als obrers de la parròquia de Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius per construïr una capella i, damunt d'ella, el campanar (és el naixement de la capella gòtica de la banda de tramuntana i del campanar actual). Posteriorment, l'any 1526 es formalitza la construcció de l'església al mateix lloc de la vella, fet documentat en el contracte signat entre el sr. Thomàs Barça (mestre de cases) i els síndics de Sant Iscle i Santa Victòria (d'aquesta documentació es dedueix que el temple antic era d'una sola nau i estava capçada per un absis). Durant els segles XIX i XX, el temple és objecte de diverses reformes. Probablement a finals del segle XIX s'aixeca la teulada damunt de les voltes de la nau, creant un espai sobrealçat anomenat com el 'quarto de les òlibes'. Aquest espai protegeix la primitiva coberta, en la que s'observen els tremujals i els senyals de l'antiga teulada marcada damunt del morter de calç. Dins d'aquest espai també es conserva el torn manual utilitzat per pujar i baixar la llàntia central del temple. També es va sobrealçar el campanar i s'hi construí una escala de cargol (any 1899). A principis segle XX (any 1902) es va construïr el nou baptisteri i, posteriorment, la capella del Santíssim (1914-16). Entre els anys 1943 i 1948 es va fer la rectoria nova, adossada a l'extrem sud-oest de l'església, i s'obriren les dues finestres de l'altar major de majors dimensions. Posteriorment, entre els anys 1960 i 1965, s'aixecà el pis superior de la sagristia i s'arranjà l'accés al cor i al campanar. L'any 1968 s'inaugurà una nova campana (Victòria, Montserrat, Dolors) i es restaurà la que ja hi havia (Sebastiana, Mercè, Josefina). L'any 1987, la coberta del temple fou refeta novament amb una estructura de jàsseres metàl·liques. Durant la guerra Civil (1936-39), l'església fou saquejada i els seus altars destruïts (es destruí un retaule barroc dedicat al Sant Crist, les imatges barroques de Sant Francesc, la creu processional d'estil imperi i el retaule gòtic de Sant Aciscle i Santa Victòria, que fou trobat a Mataró). Durant tot aquest període, el temple fou apoderat pel 'comitè', destinant-lo a magatzem de gra, llavors i palla. Acabada la guerra, l'altar major fou reconstruït i, posteriorment, als anys 70 un altre cop.</p> | 41.5944400,2.4065900 | 450544 | 4604919 | 1526-33 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08075/47912-foto-08075-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08075/47912-foto-08075-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08075/47912-foto-08075-2-3.jpg | Inexistent | Modern|Renaixement|Gòtic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-09-21 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | Thomàs Barça (mestre de cases) | Estilísticament, l'edifici està adscrit a l'arquitectura del gòtic epigonal i renaixentista. El paviment de la nau és de mosaic hidràulic de 20x20 cm i presenta un dibuix geomètric floral. En el passadís central hi ha una làpida sepulcral de pedra datada l'any 1776 pertanyent a la família Vallmajor, un dels llinatges principals de Dosrius. Entre les capelles laterals del costat de migdia hi ha un púlpit de pedra amb l'escala integrada al mur de la capella. Les imatges dels sants patrons de l'altar major foren un regal del notari de Mataró Monfort a la parròquia, un cop acabada la guerra Civil. | 94|95|93 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||
| 47913 | Sant Llop | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-llop | <p>ALMERICH I PADRÓ, Paulina (2000). Les ermites del Maresme. Vallgorguina: Associació Cultural Vallgorguina, p. 14, 18, 19, 24, 25, 32, 41. ALSINA I BOIX, Neus; JUBANY I PINÓS, M. Àngels (1989). 'L'ermita de Sant Llop i l'església de Sant Andreu del Far'. El Comú, núm. 9, p. 16-17, 47. ALSINA I BOIX, Neus; JUBANY I PINÓS, M. Àngels (1995). Una ullada al passat: història gràfica de Dosrius, Canyamars i el Far (1900-1975). [Dosrius]: Ajuntament de Dosrius, p. 31. ALSINA, N.; CALONGE, R.; CUSPINERA, L.; JUBANY, M.A.; LACUESTA, R. (2005). Inventari del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius. [Barcelona: Diputació de Barcelona, Ajuntament de Dosrius], Núm. Ref.: I.R.02/002. AMAT I TEIXIDÓ, Jordi (2014). Retalls de la Guerra Civil al Maresme (1936-1939). Canet de Mar: Els 2 Pins, p. 490. GAVÍN I BARCELÓ, Josep Maria (1991). Maresme. Col. Inventari d'esglésies, 24. Barcelona: Pòrtic, p. 62. RAMIS NIETO, Josep. 'Apunts per a una història de la guerra civil a Dosrius (1936-1939)'. A Dosrius. Una visita al passat. 1-6 d'abril de 2017. Bloc. Accés el 27 de setembre de 2017. Http://www.poblesdecatalunya.cat/ [Consulta: 27-09-2017].</p> | XVIII | <p>Ermita d'una sola nau amb absis carrat (17x 6 metres), coberta amb una volta de canó amb llunetes recolzada en una motllura rectilinia disposada a la línia d'imposta del murs laterals. La nau s'ilumina mitjançant finestres rectangulars emmarcades amb carreus de pedra i obertes al mur de ponent. La façana principal, orientada al sud-oest, presenta un portal d'accés rectangular, al que s'acedeix mitjançant unes escales, i un òcul superior. Al seu costat hi ha un senzill rellotge de sol pintat. La façana està coronada per un petit campanar d'espadanya, format per un arc de mig punt amb les impostes motllurades i una campana. El parament està arrebossat i pintat, tot i que l'aparell de l'obra es pot veure a la façana de ponent (bastit en pedra de diverses mides disposada irregularment). Adossada al mur de llevant hi ha una vivenda de planta rectangular i dues plantes, amb la coberta de teula àrab d'un sol vessant. Presenta obertures rectangulars, algunes de les quals amb els ampits motllurats, i un pati tancat delimitat amb una barana d'obra arrebossada, amb obertures d'arc rebaixat.</p> | 08075-3 | Veïnat de Batlle, 6 - Zona de Dosrius | <p>La primera referència documental directa del temple és de l'any 1353 i sota l'advocació de Santa Eulàlia. Entre els anys 1508 al 1658 ja es menciona com la capella de Sant Llop i Santa Eulàlia. En una visita pastoral datada l'any 1608, el bisbe mana que a la capella no hi habitesin persones casades sinó només religiosos o ermitans. L'any 1658 es demana llicència al rector de Dosrius per fer d'ermità de Sant Llop i Santa Eulàlia. Segons aquestes dades, entre finals del segle XVII i principis del segle XVIII, es degué fer el vot de poble a Sant Llop (contra l'epidèmia que assolava a la població), quedant l'advocació del temple a aquest únic sant. De fet, a partir del 1730, només s'esmenta com a capella de Sant Llop. Les llicències per fer d'ermità continuen entre els anys 1738 i 1739. Posteriorment, l'any 1746 es demana llicència al rector de Dosrius per beneïr la capella nova de Sant Llop. Això implica una reedificació del temple o un edifici de nova planta al mateix lloc que l'anterior. Entre els anys 1758 i 1780, les sol·licituds per fer d'ermità continuen. De fet, el temple continuà essent ermità fins a la primera meitat del segle XX, moment en què diverses famílies del poble s'hi instal·laren en règim de masoveria. En aquest temps, l'ermita passa a dependre de la parròquia de Dosrius. L'any 1997, la teulada fou refeta i l'interior del temple reformat. L'any 2000 s'hi col·locà una nova campana (hi ha constància que durant la guerra Civil, l'ermita fou saquejada i la campana retirada per fer-ne munició). Actualment, l'ermita és de propietat privada.</p> | 41.5983200,2.4209000 | 451740 | 4605342 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08075/47913-foto-08075-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08075/47913-foto-08075-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08075/47913-foto-08075-3-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-09-21 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | Estructuralment, l'ermita comptava amb tres contraforts de pedra, adossats al parament de ponent. A l'interior tenia un cor de fusta, al que s'accedia per una escala de pedra. Durant una època també tingué un retaule i un cancell, que separava el presbiteri dels fidels. Als voltants de l'edifici es van trobar restes de sepultures humanes, que probablement correspondrien als ermitans que hi havien viscut. Altres denominacions relacionades amb l'edifici: capella de Sant Llop i Santa Eulàlia. | 119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 47914 | Sant Esteve de Canyamars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-esteve-de-canyamars | <p>ALMERICH I PADRÓ, Paulina (1996). Una història diferent: les parròquies del Maresme. Vallgorguina: Associació Cultural Vallgorguina, p. 17, 20, 25, 42, 49, 58, 66-67. ALSINA I BOIX, Neus; JUBANY I PINÓS, M. Àngels (1995). Una ullada al passat: història gràfica de Dosrius, Canyamars i el Far (1900-1975). [Dosrius]: Ajuntament de Dosrius, p. 34-35, 37, 157. ALSINA, N.; CALONGE, R.; CUSPINERA, L.; JUBANY, M.A.; LACUESTA, R. (2005). Inventari del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius. [Barcelona: Diputació de Barcelona, Ajuntament de Dosrius], Núm. Ref.: I.R.03/003. AMAT I TEIXIDÓ, Jordi (2014). Retalls de la Guerra Civil al Maresme (1936-1939). Canet de Mar: Els 2 Pins, p. 490. 'Bloc Dosriuenc. Retalls de premsa sobre Dosrius i Canyamars de El Semanario de Mataró (1884-1895)'. A Dosrius. Una visita al passat. Bloc. Accés el 27 de setembre de 2017. GAVÍN I BARCELÓ, Josep Maria (1991). Maresme. Col. Inventari d'esglésies, 24. Barcelona: Pòrtic, p. 63. GRAUPERA GRAUPERA, Joaquim (2017). 'Romànic disfressat de gòtic. Les ampliacions i reformes gòtiques a Sant Esteve de Canyamars (Dosrius); Sant Feliu de Cabrera; Sant Feliu d'Alella i Sant Cebrià de Tiana'. Duos Rios, núm. 3, p. 41-43. GRAUPERA I GRAUPERA, J.; BRIANSÓ I PALLÀS, A. (2007). El Maresme. [Vallbona de les Monges]: March, DL, p. 54-55. JUBANY I PINÓS, M. Àngels (1989). 'L'església de Sant Esteve de Canyamars (I)'. El Comú, núm. 8, p. 18-20. PLADEVALL I FONT, Antoni (1992). El Barcelonès, el Baix Llobregat, el Maresme. Col. Catalunya Romànica, 20. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 490. PUIG-PLA, Josep (2017). 'Vida rural i Guerra Civil al Far (1936-1939)'. Duos Rios, núm. 3, p. 140-141. RAMIS NIETO, Josep. 'Apunts per a una història de la guerra civil a Dosrius (1936-1939)'. A Dosrius. Una visita al passat. 1-6 d'abril de 2017. Bloc. Accés el 27 de setembre de 2017. SUBIÑÀ I COLL, Enric (2017). 'Dosrius i Canyamars a l'edat mitjana. Una terra de pagesos'. Duos Rios, núm. 3, p. 27. Http://www.poblesdecatalunya.cat/ [Consulta: 27-09-2017].</p> | XVI-XVII | <p>Església de planta basilical d'una sola nau, amb dues capelles laterals per banda i un absis poligonal capçat a llevant. La nau està coberta amb volta de canó, dividida en dos trams per arcs torals adovellats i recolzats en mènsules. L'absis es cobreix amb una volta per aresta i s'obre a la nau mitjançant un arc adovellat recolzat als murs laterals. Les capelles laterals estan cobertes per voltes de creueria, amb els nervis de pedra, i s'obren a la nau mitjançant arcs de mig punt adovellats, amb les impostes motllurades i els brancals bastits amb carreus de pedra. La capella situada al sud-est està dedicada al Sant Crist i a la Verge dels Dolors i en destaca el frontal d'altar, amb un plafó de ceràmica policromada que representa Jesucrist a la creu, i el retaule superior, de trencadís de mosaic ceràmic. Damunt l'accés a la capella hi ha un escut heràldic amb la inscripció 'VISENS ROGENT 1708'. La capella sud-oest està dedicada a la Verge del Corredor i conté un retaule de pedra granítica i ceràmica. La capella nord-est està dedicada a la Verge de Montserrat i la nord-oest a la Verge del Roser (amb la imatge representada a la clau de volta). Ambdues capelles contenen plafons ceràmics policromats al frontal de l'altar. A la façana de migdia, a tocar de l'absis, hi ha la sagristia que conté una interessant pica de pedra encastada a la paret. Als peus del temple, a l'extrem nord-oest, hi ha el baptisteri, cobert per una volta de canó i obert a la nau mitjançant un arc de mig punt adovellat. El temple s'ilumina mitjançant finestres d'arc de mig punt adovellades, exceptuant el rosetó del baptisteri, amb vitrall policromat emplomat (imatge de Sant Joan Baptista). La façana principal presenta una portalada d'obertura rectangular, amb la llinda plana i els brancals bastits amb carreus de pedra. L'intradós de l'obertura està decorat amb motllures rectilínies. Damunt del portal hi ha un timpà adovellat i rematat amb dues mènsules esculpides amb testes humanes. Damunt de la porta s'obre un òcul, amb vitrall policromat i emplomat que representa la Mare de Déu de Montserrat envoltada d'escolans.La façana està coronada per un campanar d'espadanya de grans dimensions, integrat al parament. Consta de quatre obertures d'arc de mig punt i diferent mesura amb les campanes integrades, i un capcer triangular rematat amb una creu. Presenta un volum adossat posterior a mode de porxo, amb coberta de bigues i teulada a dues aigües sobre pilars de granit, i paviment de cairons. Al pilar central del cantó de llevant hi ha inscrita la data 1722. Al campanar s'hi accedeix per unes escales exteriors de pedra, adossades al mur de tramuntana. La construcció està bastida en pedra de diverses mides disposada de manera irregular, amb alguns trams del parament arrebossats (la façana principal inclosa) i carreus de pedra a les cantoneres.</p> | 08075-4 | Plaça de l'església de Sant Esteve, s/n - Canyamars | <p>La primera referència documental directa de l'església de Sant Esteve de Canyamars és de l'any 1324, i en ella s'esmenta com a filial de l'església de Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius, al Bisbat de Barcelona. Entre finals del segle XIV i principis del XV, les visites pastorals es van succeïnt (anys 1374, 1379, 1413, 1421 i 1425), especificant que l'església ja tenia cementiri i pila baptismal propis, i que s'hi administraven diversos sagraments. A la de l'any 1421 hi consta que el temple era d'una sola nau i tenia un retaule. De fet, el temple romànic es conserva en la seva totalitat tot i que emmascarat per les reformes i afegitons posteriors. Es conserven les dues capelles laterals més properes al presbiteri, que formen una planta de creu llatina juntament amb la nau i actuen a mode de transsepte. De l'absis, que era semicircular, se'n conserven restes visibles des de la sagristia. A la visita pastoral de l'any 1446 s'esmenta una capella inacabada dedicada a Santa Maria i Santa Bàrbara, i situada al mur de tramuntana. El promotor fou en Guillem Canemàs (Guillem de Canyamars del mas Canyamars). Del segle XVI daten les darreres reformes gòtiques al temple: l'absis fou refet amb volta d'aresta, es va afegir una altra capella lateral, es renovà la portalada i es decoraren les claus de volta de les capelles laterals. El retaule major fou elaborat l'any 1617 per l'escultor Claudi Perret, que també faria les imatges, i hi van col·laborar els mestres Gabriel Munt, fuster de Barcelona, i Joan Llobet, fuster de Mataró. El daurat va anar a càrrec de Joan Canet, batifuller de Barcelona. L'any 1628, se signa un contracte amb el pintor Joan Huguet per pintar i daurar el mateix retaule. El 1721 es cobrí el campanar d'espadanya, tot i que es deixà obert a tres vents (posteriorment tapat). L'any 1868, l'església deixa de ser sufragania de Sant Iscle i Santa Victòria de Dosrius i passa a ser parròquia. Del 1878 i el 1879 daten les primeres referències del cementiri. L'any 1902, l'església s'esquerdà i fou reparada. En aquest moment s'allargà el cementiri cap a migdia. Durant la guerra Civil, el temple fou incendiat i les campanes (beneïdes els anys 1723 i 1731) varen ser retirades per fer armament. L'any 1940, l'església fou objecte de diverses reformes per part de l'arquitecte M. Brullet. L'any 1980 es va reforçar la volta, la qual té un gruix de 60 cm i està bastida amb pedra i lligada amb morter, amb una capa de canyes i les teules superiors.</p> | 41.6014900,2.4472000 | 453934 | 4605679 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08075/47914-foto-08075-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08075/47914-foto-08075-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08075/47914-foto-08075-4-3.jpg | Inexistent | Gòtic|Modern|Renaixement|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-09-21 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | L'església està delimitada per les bandes de llevant i migdia pel propi desnivell del terreny. A llevant hi ha un mur de pedra reforçat amb contraforts, que delimita el recinte del desnivell existent amb la plaça. A migdia, envoltant el temple, hi ha el cementiri amb alguns dels blocs de nínxols adossats a les façanes i una tomba més monumental. Les portes de ferro exteriors que dónen accés al cementiri i a la porta del temple, situades a la banda de tramuntana, estan gravades amb l'any 1878. L'any 1995 es reformà la plaça que li dóna accés. | 93|94|95|119|85 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 47915 | Sant Andreu del Far | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-andreu-del-far | <p>ALBERT, Esteve (1989). La guerra civil a Canyamars (1936-1950) i els senyors de Barcelona. Argentona: L'Aixernador, p. 52-54. ALMERICH I PADRÓ, Paulina (1996). Una història diferent: les parròquies del Maresme. Vallgorguina: Associació Cultural Vallgorguina, p. 16, 48, 49, 57. ALMERICH I PADRÓ, Paulina (2000). Les ermites del Maresme. Vallgorguina: Associació Cultural Vallgorguina, p. 13, 18, 22, 23, 24, 26, 27, 40. ALSINA I BOIX, Neus; JUBANY I PINÓS, M. Àngels (1989). 'L'ermita de Sant Llop i l'església de Sant Andreu del Far'. El Comú, núm. 9, p. 18-19. ALSINA I BOIX, Neus; JUBANY I PINÓS, M. Àngels (1995). Una ullada al passat: història gràfica de Dosrius, Canyamars i el Far (1900-1975). [Dosrius]: Ajuntament de Dosrius, p. 38-39. ALSINA, N.; CALONGE, R.; CUSPINERA, L.; JUBANY, M.A.; LACUESTA, R. (2005). Inventari del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius. [Barcelona: Diputació de Barcelona, Ajuntament de Dosrius], Núm. Ref.: I.R.04/004. AMAT I TEIXIDÓ, Jordi (2014). Retalls de la Guerra Civil al Maresme (1936-1939). Canet de Mar: Els 2 Pins, p. 490. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Pla Especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Aprovació definitiva 20-07-1989. [Inèdit]. GAVÍN I BARCELÓ, Josep Maria (1991). Maresme. Col. Inventari d'esglésies, 24. Barcelona: Pòrtic, p. 64. GRAUPERA I GRAUPERA, J.; BRIANSÓ I PALLÀS, A. (2007). El Maresme. [Vallbona de les Monges]: March, DL, p. 55. MAS, Joseph Pbre. (1920). Notes històriques d'Alfar. Barcelona: Tipografia Catalana Casals. MAS, Mn. Joseph Pbre. (1921). Notes històriques del Bisbat de Barcelona. Volum XIII. Barcelona: Tipografía Catolica Pontificia, p. 48-51. MAS, Joseph Pbre. (1923). Nota històrica. La Mare de Déu del Socors, del Corredor. Parròquia d'Alfar. Barcelona: Tipografia Catalana Casals, p. 4. PUIG-PLA, Josep (2017). 'Vida rural i Guerra Civil al Far (1936-1939)'. Duos Rios, núm. 3, p. 140-141. RAMIS NIETO, Josep. 'Apunts per a una història de la guerra civil a Dosrius (1936-1939)'. A Dosrius. Una visita al passat. 1-6 d'abril de 2017. Bloc. Accés el 27 de setembre de 2017. Http://www.poblesdecatalunya.cat/ [Consulta: 27-09-2017].</p> | XVI-XVII | <p>Església d'una sola nau amb dues capelles laterals disposades a mode de creuer i un absis poligonal capçat a llevant. La nau està coberta amb una volta de creueria de dos trams, amb els nervis adovellats i sostinguts amb mènsules decorades amb testes humanes recolzades als murs. Aquests nervis s'uneixen a la part superior amb claus de volta circulars i esculpides. Al seu torn, l'absis està cobert amb una volta de creueria radial, amb els culs de llàntia i la clau esculpits. Destaquen les mènsules que sostenen l'arc presbiterial, decorades amb uns éssers fantàstics. Les capelles laterals també estan cobertes amb voltes de creueria (amb clau superior i capitells esculpits) i s'obren a la nau mitjançant arcs apuntats adovellats. El temple s'ilumina mitjançant finestres d'arc de mig punt adovellades obertes a les capelles i un òval circular a l'absis. A l'extrem sud-est de l'edifici, adossada al presbiteri, hi ha la sagristia. La façana principal presenta una portalada d'obertura rectangular, amb la llinda plana i els brancals bastits amb carreus de pedra. Presenta un guardapols superior i una motllura rectilínia a l'intradós de l'obertura. Damunt seu hi ha un rosetó adovellat i esculpit. La façana està coronada per un campanar de planta quadrada desplaçat cap a l'extrem sud-oest del parament. Compta amb dues obertures d'arc rebaixat bastides amb maons i situades a les cares llevant i ponent, on hi ha les campanes. El campanar té una coberta plana amb merlets bastits amb maons. La construcció està bastida en pedra de diverses mides, amb els paraments arrebossats. Les cantoneres estan embellides amb carreus. A l'interior del temple, a la zona central del paviment de la nau, hi ha una làpida de pedra de la família Arenes: 'MONTSERRAT ANTICH ARENAS Y ELS SEUS'. A l'exterior, una gran escala de pedra dóna accés al temple des de l'era de la masia de can Guinart. A la banda de migdia hi ha el cementiri, amb un bloc de nínxols i dues tombes monumentals. Aquest recinte està tancat amb una porta de reixa de ferro.</p> | 08075-5 | Veïnat del Far, s/n - Zona del Far | <p>La primera notícia documental directa de l'església parroquial de Sant Andreu del Far està datada l'any 1164. En aquest document, Bernat de Faro lliura a l'església (que apareix anomenada com Sant Andreu de Bona Conjuncta) part de l'alou que Sanxa de Roca i Guillem de Bell·lloch. Des dels inicis, el temple depenia de l'església de Santa Maria de Llinars. Posteriorment, en una escriptura de concòrdia de l'església datada l'any 1186, apareix anomenada com a Sant Andreu de Mala Conjuncta. A principis del segle XIV, mossèn Berenguer Guinart (de la masia de can Guinart, situada al seu costat) va prendre possessió d'aquesta església. Per aquest motiu, el bisbe la va fer independent de la de Santa Maria de Llinars i va assignar al religiós algunes obligacions respecte a la mateixa (posteriorment tornaria a ésser sufragània de Llinars). L'any 1449, consta Miquel Arenes com a propietari del mas que porta el seu nom, dintre de la parròquia de Sant Andreu de Bona Conjuncta. De mitjans del segle XVI hi ha dos documents datats els anys 1535 i 1542, on apareixen citats els dos noms 'Bona Conjuncta' i 'Far'. L'any 1597, el bisbe Joan Dimes Loris li donà l'autonomia com a parròquia instat pels parroquians del Far. Finalment, l'any 1630 ja se cita únicament la parròquia del Far (segons Esteve Albert, el nom prové d'un far que hi hagué a la zona i que cremava a les nits per orientar els caminants). És probable que la família Arenes fos en part promotora de la construcció de l'edifici que ha arribat fins als nostres dies, i que fou construït entre els segles XVI-XVII (l'hipogeu de l'interior del temple n'es una mostra). En aquest sentit, al cementiri del temple hi ha enterrats els descendents de les famílies més destacades de la zona (Massuet, Farrerons, Guinart, Bosc). De l'any 1784 data el retaule plateresc del temple, el qual va desaparèixer durant la guerra Civil. L'any 1919, la parròquia de Sant Andreu del Far era a càrrec del rector de Santa Maria de Llinars, que hi celebrava els oficis i administrava els sagraments. Des del segle XX, l'església és parroquial.</p> | 41.6238100,2.4355700 | 452981 | 4608163 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08075/47915-foto-08075-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08075/47915-foto-08075-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08075/47915-foto-08075-5-3.jpg | Inexistent | Modern|Renaixement|Gòtic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-09-21 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | Altres denominacions relacionades amb l'edifici: Sant Andreu de Bonaconjunta, Sant Andreu de Malaconjunta. L'element està inclòs dins dels límits del Parc del Montnegre i el Corredor. | 94|95|93 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 47916 | Santuari del Corredor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santuari-del-corredor | <p>ABRIL I FIGUERAS, Mn. Jaume (2011). Santuari del Corredor de la Mare de Déu del Socors. Origen, història i restauració del santuari. [S.l.]: Santuari del Corredor de la Mare de Déu del Socors. Parròquia de St. Andreu d'Alfar. ALBERT, Esteve (1989). La guerra civil a Canyamars (1936-1950) i els senyors de Barcelona. Argentona: L'Aixernador, p. 52-54. ALSINA I BOIX, Neus; JUBANY I PINÓS, M. Àngels (1989). 'El Santuari del Corredor'. El Comú, núm. 10, p. 12-15. ALSINA I BOIX, Neus; JUBANY I PINÓS, M. Àngels (1995). Una ullada al passat: història gràfica de Dosrius, Canyamars i el Far (1900-1975). [Dosrius]: Ajuntament de Dosrius, p. 248. ALSINA I BOIX, Neus; JUBANY I PINÓS, M. Àngels (2004). 'Un amplíssim i innovador estudi del retaule i del Santuari del Corredor'. Duos Rios, núm. 1, p. 84-88. ALSINA, N.; CALONGE, R.; CUSPINERA, L.; JUBANY, M.A.; LACUESTA, R. (2005). Inventari del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius. [Barcelona: Diputació de Barcelona, Ajuntament de Dosrius], Núm. Ref.: I.R.05/005. AMAT I TEIXIDÓ, Jordi (2014). Retalls de la Guerra Civil al Maresme (1936-1939). Canet de Mar: Els 2 Pins, p. 490. A.T.R (1984). Aplec del Corredor dilluns de Pasqua, 23 d'abril del 1984. Mataró: Castellà. BONET I GARÍ, Lluís (1983). Les Masies del Maresme. Barcelona: Montblanc-Martín, C.E.C., p. 32-33. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Pla Especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Aprovació definitiva 20-07-1989. [Inèdit]. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (2017). Rutes de llegendes i rondalles. Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. Barcelona: Diputació de Barcelona, p. 42-45. GAVÍN I BARCELÓ, Josep Maria (1991). Maresme. Col. Inventari d'esglésies, 24. Barcelona: Pòrtic, p. 64. GRAUPERA I GRAUPERA, Joaquim (2001). 'Notes sobre un conjunt de campanars gòtics del Baix Maresme i el Vallès Oriental'. XVIII Sessió d'Estudis Mataronins. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria, p. 74-76. GRAUPERA I GRAUPERA, J.; BRIANSÓ I PALLÀS, A. (2007). El Maresme. [Vallbona de les Monges]: March, DL, p. 55. MADURELL I MARIMON, Josep Maria (1970). L'art antic al Maresme (del final del gòtic al barroc salomònic). Notes documentals. Mataró: Caixa d'Estalvis Laietana, p. 92. MAS, Joseph Pbre. (1920). Notes històriques d'Alfar. Barcelona: Tipografia Catalana Casals. MAS, Mn. Joseph Pbre. (1921). Notes històriques del Bisbat de Barcelona. Volum XIII. Barcelona: Tipografía Catolica Pontificia, p. 52-54. MAS, Joseph Pbre. (1923). Nota històrica. La Mare de Déu del Socors, del Corredor. Parròquia d'Alfar. Barcelona: Tipografia Catalana Casals. RIERA I IBERN, Salvador (2002). 'De Collsabadell al Santuari del Corredor'. L'Aulet, núm. 3, p. 33-37. Santuari del Corredor: Mare de Déu dels Socors. [Barcelona]: Delegació del Patrimoni Cultural. Arquebisbat de Barcelona, 1999. Http://www.poblesdecatalunya.cat/ [Consulta: 27-09-2017].</p> | XVI | <p>Conjunt arquitectònic format per dos volums aïllats delimitats per una tanca de pedra, creant un recinte tancat de planta rectangular, amb el pati pavimentat i els accessos principals a les bandes de llevant i ponent. Aquests accessos es fan mitjançant dos portals rectangulars amb els brancals bastits amb carreus de pedra i les llindes planes (a la banda de migdia hi ha un altre portal de les mateixes característiques, però de dimensions més petites). El volum principal està format per l'església i l'hostatgeria, que estan adossades i situades a la banda de tramuntana del recinte. Es tracta d'una església de planta de creu llatina d'una sola nau, amb dues capelles laterals i un absis poligonal capçat a llevant (i reforçat amb contraforts exteriors de pedra). La nau està coberta per una volta de creueria de tres trams, separats per arcs torals apuntats adovellats. Els nervis de les voltes es tanquen amb claus esculpides i es recolzen en culs de llàntia esculpits amb imatges figuratives. L'absis està cobert amb una volta de creueria radial, amb els culs de llàntia i la clau esculpits. Les capelles laterals també estan cobertes amb voltes de creueria (amb clau superior i capitells esculpits amb testes humanes) i s'obren a la nau mitjançant arcs de mig punt adovellats, lleugerament apuntats. El temple s'ilumina mitjançant un únic òcul circular situat a l'absis i una finestra d'arc de mig punt, tot i que el magnífic retaule renaixentista les amaga. Darrera del retaule, i amb accés des dels laterals del mateix, hi ha un cambril amb la imatge de la Mare de Déu, al que s'accedeix mitjançant unes escales de pedra de dos trams (pujada i baixada). Dins del cambril, el mur de llevant de l'absis està forrat amb un plafó de ceràmica vidrada. L'espai presbiterial està tancat amb una gran reixa de ferro decorat. Als peus del temple hi ha el cor, cobert per volta de canó i obert a la nau mitjançant una balconada amb reixa de ferro i impostes motllurades als laterals. Sota seu, un arc rebaixat adovellat amb els brancals fets en carreus dóna accés a l'hostatgeria. La façana principal, orientada a migdia, presenta una portada rectangular amb els brancals bastits amb carreus de pedra i la llinda plana amb un petit arc conopial. Damunt seu hi ha un petita fornícula d'arc de mig punt amb la imatge de la Mare de Déu i el nen. Aquesta façana està protegida per un porxo cobert amb volta rebaixada i amb l'arc obert al pati adovellat. Aquesta estructura forma part de l'hostatgeria. Al costat de l'accés principal, al bell mig del mur de migdia de l'església, hi ha el campanar. És de planta quadrada, està dividit en tres registres i bastit amb carreus de pedra granítica completament regulars i disposats en filades. Els registres estan separats mitjançant impostes motllurades. Destaca el segon nivell, amb quatre obertures (una a cada façana) d'arc apuntat on hi ha les campanes. La part superior presenta una coberta plana emmerletada i quatre gàrgoles de pedra situades als angles i esculpides amb temàtica zoomòfica. Al costat de ponent de la nau hi ha adossada l'hostatgeria, avui restaurant. Es tracta d'un edifici de planta rectangular, amb la coberta de teula àrab a dues vessants i distribuït en planta baixa i pis. En general presenta obetures rectangulars emmarcades amb carreus de pedra i les llindes planes, tot i que les de la façana de ponent són fetes amb maons.</p> | 08075-6 | Veïnat del Far, s/n - Zona del Far | <p>Segons la documentació de la Cúria diocesana de Barcelona datada l'any 1590, la fundació del Santuari del Corredor s'atribueix a Salvi Arenes, pagès de la parròquia de Sant Andreu del Far, pels voltants de l'any 1530. Pel que sembla, aquest personatge havia construït, amb llicència expressa del bisbe, una capelleta dedicada a Nostra Senyora del Socors a la muntanya del Corredor, en les terres i parceries que tenia en comú amb en Bosch, un altre pagès veí de la mateixa parròquia (ambdós topònims estan relacionats amb dues destacades masies del terme). Es tractava d'una obra petita i senzilla bastida en pedra i morter de fang, i coberta amb una encavallada de fusta i teulada seca. Amidava uns trenta pams de llarg per vint d'ample (uns 6 x 4 m) i estava equipada amb un retaule, una campana i una imatge de Nostra Senyora del Socors. Estava sota la supervisió d'un ermità. Amb l'arribada de mossèn Bernat Penitència (entre 1540-42), el santuari quedà força transformat. La capella fou enderrocada i es bastí un edifici de nova planta més espaiós, amb una fàbrica de pedra i morter de calç d'una sola nau coberta amb una volta de creueria de dos trams. També edificà una casa suficient per allotjar l'ermità i, si convenia, alguns pelegrins. Posteriorment, entre els anys 1563 i 1565, hi hagué un nou ermità, mossèn Lleonard Claus. Aquest religiós fou qui donà al santuari l'entitat i la fesomia definitives, tot transformant la construcció en un conjunt notable, en bona part conservat fins avui. Aquest conjunt ja estava edificat l'any 1590. D'aquesta época data també el magnífic retaule renaixentista present a l'altar major. Posteriorment, l'any 1715 es va construïr el cambril del presbiteri, reformant el reraltar i el retaule. L'any 1991 es creà una junta integrada per l'actual rector i un representant de cadascun dels municipis que tradicionalment visiten el santuari. Aquesta junta ha realitzat diverses actuacions a fi de restaurar l'edifici.</p> | 41.6264300,2.4799700 | 456681 | 4608431 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08075/47916-foto-08075-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08075/47916-foto-08075-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08075/47916-foto-08075-6-3.jpg | Inexistent | Modern|Renaixement|Gòtic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-09-21 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | A l'extrem sud-est del pati hi ha un volum aïllat rectangular, amb teulada de dues vessants i un únic nivell, utilitzat com a punt d'informació del Parc del Montnegre i el Corredor. A l'interior del pati, al costat del portal d'accés de la banda de ponent, hi ha un pou de pedra recentment restaurat. Per contra, a la cantonada sud-oest, hi ha un brocal de pou procedent del Centre d'Art Santa Mònica de Barcelona, que mai ha estat utilitzat. Altres denominacions relacionades amb l'edifici: Santuari de la Mare de Déu del Corredor, Santuari de la Mare de Déu del Socors. L'element està inclòs dins dels límits del Parc del Montnegre i el Corredor. | 94|95|93 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 47917 | Biblioteca Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/biblioteca-vella | <p>ALSINA I BOIX, Neus; JUBANY I PINÓS, M. Àngels (1988). 'Dosrius al primer terç de segle (1900-1933)'. El Comú, núm. 2, p. 18. ALSINA, N.; CALONGE, R.; CUSPINERA, L.; JUBANY, M.A.; LACUESTA, R. (2005). Inventari del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius. [Barcelona: Diputació de Barcelona, Ajuntament de Dosrius], Núm. Ref.: I.E.02/007.</p> | XIX | <p>Edifici cantoner de planta irregular, amb la coberta de teula àrab de dues vessants i el carener perpendicular a la façana principal. Forma cantonada amb el carrer de Sant Isidre i està organitzat en una sola planta, La façana principal presenta un portal d'accés rectangular emmarcat per dues finestres d'arc de mig punt, amb les reixes de ferro coronades amb frontons semicirculars. El parament està rematat amb una cornisa rectilínia i compta amb un sòcol inferior de pedra aplacada. Tota la construcció té els paraments arrebossats i pintats.</p> | 08075-7 | Plaça de l'església de Sant Iscle i Santa Victòria, 5 - Dosrius | <p>L'edifici és conegut amb aquest nom pel fet que, durant els anys 40 del segle XX, Juan Zamora de las Vacas, alcalde i metge del poble, hi va voler fer una biblioteca pública, tot i que finalment, el projecte no es dugué a terme. La primera referència documental apareix en una pintura de la família Fàbregas Rigola, comprada a Madrid entre els anys 1867-70. L'any 1892, l'edifici funcionava com a escola pública de nenes. Posteriorment, i fins a la Guerra Civil espanyola (1936-39), fou la seu de la barberia del poble i la primera sala de ball del municipi (durant el primer terç del segle XX). Durant la dècada dels anys 1964-65 a 1974-75, es convertí en local pels joves. L'any 1981, l'edifici fou reformat interiorment per l'arquitecte Jordi Estrany i Castany. Un cop finalitzada la reforma, i fins l'any 1991, la construcció albergà diferents serveis de l'ajuntament com magatzem de documentació de l'arxiu històric municipal, seu del grup d'esplai, correus, etc. Des del curs 1994-95 i fins al 1996-97 s'utilitzà com a l'aula de parvulari del CEIP del Pi, i posteriorment, s'hi instal·laren les bústies dels apartats de correus (a l'entrada), s'organitzaren algunes exposicions i s'hi instal·là el Punt d'Informació Juvenil l'any 2001. L'edifici passà a ser propietat del Bisbat de Barcelona mitjançant una permuta realitzada a finals del mandat de l'alcalde Josep Jo (1999-2015).</p> | 41.5944400,2.4068900 | 450569 | 4604919 | 1870-80 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08075/47917-foto-08075-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08075/47917-foto-08075-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08075/47917-foto-08075-7-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 47918 | Ajuntament Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ajuntament-vell | <p>ALSINA, N.; CALONGE, R.; CUSPINERA, L.; JUBANY, M.A.; LACUESTA, R. (2005). Inventari del patrimoni històric, arquitectònic i ambiental de Dosrius. [Barcelona: Diputació de Barcelona, Ajuntament de Dosrius], Núm. Ref.: I.E.03/008. JUBANY I PINÓS, M. Àngels; ALSINA I BOIX, Neus (1988). 'La Segona República i la Guerra Civil a Dosrius (1931-1939)'. El Comú, núm. 3, p. 9. RAMIS NIETO, Josep. 'Apunts per a una història de la guerra civil a Dosrius (1936-1939)'. A Dosrius. Una visita al passat. 1-6 d'abril de 2017. Bloc. Accés el 27 de setembre de 2017. RIERA, J.M.; JUBANY, M.A.; ALSINA, N. (2009). Itineraris pel municipi de Dosrius: un tomb pel nucli antic de Dosrius, un passeig per Canyamars, una volta pel Far, l'aigua, el nostre signe d'identitat. Dosrius: Ajuntament de Dosrius, p. 5.</p> | XVII | <p>Edifici cantoner de planta rectangular, amb la coberta de teula àrab de dues vessants i el carener perpendicular a la façana principal. Està distribuït en planta baixa i pis. La façana principal, orientada a la plaça, presenta un portal d'accés rectangular amb els brancals bastits amb carreus de pedra granítica i la llinda plana gravada amb l'any de construcció: '16IHS91'. Damunt seu destaca una finestra d'obertura rectangular, amb els brancals fets de carreus de pedra, la llinda plana i l'ampit motllurat. Al costat de ponent del parament destaca una allargassada obertura rectangular completament reformada (que abarca els dos nivells), tapiada amb una planxa de ferro corten amb petites obertures quadrades. La resta d'obertures de l'edifici es corresponen amb senzilles finestres rectangulars. La construcció presenta els paraments arrebossats i pintats, amb la cantonada bastida amb carreus de pedra.</p> | 08075-8 | Plaça de l'església de Sant Iscle i Santa Victòria, s/n - Dosrius | <p>L'edifici fou la seu de l'Ajuntament de Dosrius fins l'any 1974. Tot i que originàriament es bastí a finals del segle XVII, és força probable que entre els segles XIX i XX, fos reformat mitjançant l'obertura d'un balcó simple al pis superior i una finestra rectangular de grans dimensions a la planta baixa, emmarcada amb carreus de pedra. Posteriorment, la reforma realitzada entre els anys 1989-1992 pels arquitectes Jordi Estrany Castany i Llorenç Campdepadrós, va reconvertir aquestes dues obertures en l'actual buit allargassat cobert amb ferro corten. La primera referència on apareix la construcció és en una pintura de la família Fàbregas Rigola, comprada a Madrid entre els anys 1867-70, tot i que anteriorment ja apareixia en uns plànols cadastrals de l'any 1853. Durant el període de la Guerra Civil, l'edifici fou la seu del Comitè Antifeixista de Dosrius i, durant un temps, s'hi traslladà l'arxiu parroquial i alguns retaules de l'església,per evitar la seva desaparició. En l'actualitat, l'edifici està destinat a dependències de l'Arxiu Històric Municipal (primera planta) i de les entitats municipals (planta baixa). Durant un temps, també s'havia destinat a oficina de correus i s'hi havien fet cursos formatius.</p> | 41.5945900,2.4068400 | 450565 | 4604935 | 1691 | 08075 | Dosrius | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08075/47918-foto-08075-8-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08075/47918-foto-08075-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08075/47918-foto-08075-8-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Altres | 2020-09-18 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 349,37 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc