Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 91797 | Font dels Horts | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-dels-horts-1 | <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XVIII-XXI | <p><span><span><span><span><span>La font dels Horts està situada en el vessant dret del torrent del Sot dels Horts. L’accés es fa pel mateix sender que mena a Cal Pioc. Un centenar de metres abans, a mà esquerra, de cop, baixa un camí amb fort pendent. En baixar, just on el camí fa un petit replà, a mà dreta s’endevina un petit corriol. Resseguir-lo tot passant al costat mateix de les restes d’un arbre mort que queda a l’esquerra, en direcció al torrent. Abans de travessar-lo ja s’observa la boca de la font. El lloc és ombrívol. La boca està excavada en el marge, semblant a l’entrada d’una mina, en forma de nínxol. El seu interior està obrat. Les parets tan laterals com de fons estan aixecades amb maó, mentre que el sostre està fet amb revoltó. Perquè l’aigua no fugi torrent avall, hi ha un muret davanter, d’una vintena de centímetres d’alçada que permet retenir l’aigua a l’interior. Al dessota mateix hi ha el broc. Els caçadors han obert un regueró perquè quan sobreïxi l’aigua s’escoli en direcció al torrent.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A la part frontal, està arrebossada amb morter, i a mà esquerra, gravat s’hi pot llegir:</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>«F.R. ?(despreniment parcial del suport)</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>28.5.1933 (la darrera xifra molt malmesa)</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Una mena de rúbrica en forma de vas (triangle amb una espiga corbada), al centre del qual s’hi llegeixen les inicials J.O.»</span></span></span></span></span></p> | 08082-215 | Torrent del Sot dels Horts | <p><span><span><span><span><span>Relacionada amb el topònim, el Sot dels Horts.</span></span></span></span></span></p> | 41.7225600,2.6574000 | 471504 | 4619030 | 08082 | Fogars de la Selva | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91797-01p1510971.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91797-02p1510969.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91797-03p1510968.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91797-04p1510970.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91797-05p1510975.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91797-06p1510972.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | Inexistent | 2022-09-06 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Gràcies als caçadors aquest indret es manté en perfectes condicions. S’hi es visita, cal deixar-ho en el mateix estat. | 98|94 | 2153 | 5.1 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | ||||||
| 91796 | Cal Pioc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pioc | <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XVIII-XX | Ensorrada | <p><span><span><span><span><span>Cal Pioc és una casa ensorrada, de petites dimensions situada arran de camí, coincidint amb el sender local, que transcorre pel bosc de Can Planes, en el vessant nord de la Serra de Godall. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Les restes visibles pertanyen a una casa, de planta rectangular, força estreta construïda damunt de la roca granítica, on s’hi observen encara els retalls més o menys regulars realitzats a la roca i algun encaix per a col·locar-hi una bigueta de fusta. Les restes de teula escampades entre l’enderroc, denoten que la coberta, (sense saber si era o no a doble vessant), era de teula àrab.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>És de planta baixa, amb dubtes que existís una planta pis, més aviat un sota cobert amb alguna estança no massa gran. La façana principal està orientada al sud. Els murs més alts, són els interiors que tenen aproximadament 2’80 metres a tres metres d’alçada pels més alts per un gruix de 0’50m. Sembla que disposava d’una estança principal, situada al centre, dues a ambdós costats que s’adapten a l’orografia del terreny i una al darrera, allargassada i força estreta. Els paredats són de pedra irregular, sense desbastar, collada amb fang. S’hi observen nombroses restes aprofitades de ceràmica comuna i trossos de maó o teula per anivellar els murs durant la construcció i/o reparació. S’ha detectat un muntant de porta amb pedra més ben treballada. A l’altre costat del camí s’observen trossos de teula i maó barrejades amb pedra. </span></span></span></span></span></p> | 08082-214 | Bosc de Can Planes | <p><span><span><span><span><span>Les referències més antigues que parlen de la propietat s’han d’anar a buscar al cadastre municipal de 1862, on la casa, anomenada de Cal Pioc és propietat de Jaume Massó. Juntament amb la casa declara posseir una quartera de secà, dues quarteres de vinya, vuit quartans de sureda, quatre quarteres i dos quartans de bosc i onze quarteres de terra erma.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el padró municipal de l’any 1889, el propietari és Jaume Massó, solter, que hi viu amb seixanta-nou anys.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el cens parroquial de 1896 la casa consta com a deshabitada.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Les referències del segle XVIII, es refereixen, no a la casa concretament, però a varis casaments i un àlies, anomenat Pioch, que semblen correspondre a la mateixa família. L’any 1777 en el llibre de casaments consta el casament de Jeroni Massó, àlies Pioch, amb Mariana Roqueta. El matrimoni té dos fills, Anna Maria (1778) i Joan (1780). L’any 1795 l’esposa és morta i ell es casa en segones núpcies amb Maria Rosa Mont-ras, vídua també de Benet Borràs, de Massanes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1797, Jeroni Massó, àlies Pioch, és testimoni en el casament entre Narcís Roure i Maria Gall de Fogars.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1809, Joan Massó, fill de Jeroni i Anna Maria es casa amb Anna Sureda i el 1819 consta el naixement del seu fill Jaume.</span></span></span></p> | 41.7201500,2.6598200 | 471704 | 4618761 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91796-01p1510942.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91796-02p1510951.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91796-03p1510964.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91796-04p1510936.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91796-05p1510941.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91796-06p1510956.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-09-06 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Un cop deixada la casa enrere, però aproximadament a la mateixa cota (471703 / 4618722) en direcció al torrent hi ha les restes d’un muret que forma part de la font de Cal Pioc. Afegim la fotografia proporcionada per Josep Vilà ja que el torrent està molt embrossat. | 98|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||
| 91795 | Cal Roig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-roig-3 | <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XIX-XX | Ensorrat | <p><span><span><span><span><span>Cal Roig és una casa de pagès situada en el veïnat del Molí. Per arribar-hi cal pujar pel camí de la Serra que transcorre a ponent del turó de Ca l’Oller en direcció al turó de Cal Roig. Un cop arribats, les restes de la casa són visibles a mà dreta mateix del camí, seguint les restes de maó i de teula, a una vintena de metres bosc endins.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Entremig de la vegetació, s’hi observen els murs estructurals de la casa, d’un gruix que no sobrepassa els 0,50m. El més alt és el situat al sud, amb 1,75 metres d’alçada conservada. Estan fets amb pedra irregular, amb trossos de teula i maó per donar estabilitat a la pedra units amb fang. A la part nord-est s’ha localitzat un enderroc circular amb pedra i maó que podria tractar-se d’un forn de pa, però sense poder-ho confirmar. A la part de ponent es conserva un muntant de la porta d’entrada. Al davant del que sembla ser la façana principal hi ha un espai pla, ample com si es tractés de l’era de la casa, tot i que la vegetació no permet veure si era de terra batuda o de cairons.</span></span></span><br /> </p> | 08082-213 | Turó de Cal Roig | <p>D'aquesta casa se sap que a mitjan del segle XIX, l'any 1855, la propietat era de Salvador Serrat, casat amb Teresa Artigas. </p> <p>En el padró municipal de 1889, la finca passa a mans del fill, Andreu Serrat i Artigas, que hi viu amb la seva esposa, natural de Gaserans, Teresa Comas i Gros, Aquest s'havia casat en primeres núpcies amb Francesca Vilà, el 1855, i després, sense fills, ho fa amb la Teresa l'any següent. Tenen quatre fills, en Salvador, la Carolina, la Josepa i en Josep i un cinquè (en Francesc) que morí víctima d'un tret, amb quinze anys, mentre manipulava una arma de foc. La mare mor l'any 2000 a l'edat de seixanta anys.</p> <p>La següent informació relacionada amb la casa prové del cens parroquial de l'any 1905. En ell s'hi troben inscrits el matrimoni format per Ramon Argemí i Teresa Rius i els seus fills, Victòria, Pere, Joaquim, Josep i Providència. Però l'any 1908 es traslladen a la Batllòria.</p> <p>Els anys següents hi trobem censats el matrimoni Benet Torrelles i Antònia Bruguera, tot i que ell mor el mateix any d'instal·lar-s'hi, el 1909. Després d'ells només hi ha una parella formada per Rafel Parenta Expòsit i Maria Roure amb el seu fill Joan. Després d'ells la casa consta com deshabitada fins l'any 1923, per una família procedent de Cal Llop de Gaserans, Josep Teodoro i Puigví i Maria Nativitat Lostante que hi viuen amb el fill de l'esposa, Jeroni Codina Lostante. No sembla que tinguessin cap pou sinó que anaven a buscar l'aigua a la font anomenada de Can Vidal, actualment perduda.</p> <p>L'any 1925 la casa torna a quedar deshabitada fins que s'ensorra.</p> | 41.7190800,2.6005600 | 466774 | 4618664 | 08082 | Fogars de la Selva | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91795-02p1510914.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91795-03p1510924.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91795-05p1510919.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91795-06p1510912.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91795-p1510911.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-09-08 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | ||||||
| 91794 | Font de Can Pasí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-can-pasi | <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> <p> </p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Surgència situada en un costat de la Quintana, una llesca de terra de regadiu, situada al vessant dret de la Tordera i al dessota de la casa que li dona nom, en direcció a ponent. Al capdavall del bosc, en direcció oest, gairebé a tocar de la caseta del pou, hi ha un petit marge de terra amb una taula improvisada de fusta i al costat, la font. Consisteix en un calaix excavat en el marge on s’hi ha fet un muret de pedra en forma d’”U”. Mesura 1’50 m de llargària per 1,10 d’alçada. A la part inferior del mur frontal s’observa un petit foradet on hi ha una aixeta de rosca amb un broc com a sortidor que permet regular el pas de l’aigua. En obrir l’aixeta, l’aigua cau a l’interior d’una cassola de fang on s’hi pot abeurar la fauna.</span></span></span><br /> <br /> </p> | 08082-212 | El Quintàde Can Pasí | <p><span><span><span><span><span>Es desconeix la data de la seva construcció, però al seu voltant hi ha tres pous d’aigua i una caseta amb el motor, propietat de Can Pasí. De la casa se'n té coneixement des d'inicis del segle XVIII. </span></span></span></span></span></p> | 41.7266500,2.6067100 | 467290 | 4619502 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91794-02p1510904.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91794-03p1510906.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91794-04p1510902.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91794-05p1510899.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91794-06p1510903.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Lúdic | Inexistent | 2022-09-06 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Cal demanar permís al seu propietari. | 98 | 47 | 1.3 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | ||||||
| 91793 | Can Pasí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pasi | <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XX-XXI | <p><span><span><span><span><span>Can Pasí és una casa molt reformada als anys setanta del segle passat. És de planta baixa i pis, situada en el veïnat del Molí, en el vessant dret de la Tordera. La teulada és a doble vessant, de teula àrab, amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada al nord. Els teulats denoten les diferents alçats, fruit de les ampliacions que s’han anat fent en llarg del temps. Totes les obertures són quadrangulars, amb persianes de plàstic, sense elements de pedra. El que actualment és la façana principal de la casa, té un aporta amb dos graons per entrar i a mà dreta una segona porta que en tot cas, antigament devia correspondre amb alguna cort. Les parets estan arrebossades amb ciment i pintades de blanc. La façana orientada a sud-oest presenta una segona obertura a la qual s’hi accedeix a través d’unes escales.</span></span></span></span></span></p> | 08082-211 | Polígon 15, Parcel·la 44 | <p><span><span><span><span><span>La dada més antiga d’aquesta casa es relaciona amb el bateig, l’any 1710 de Jacint, fill de Grau Pasí i de Maria.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1718, en el llibre d’òbits consta l’enterrament d’uns habitants de la casa, però probablement fossin masovers o treballadors de les terres. Es tracta de la difunta Maria Solo, filla de Francesc Solo, metre de cases i de Caterina, que viuen a la casa d’en Pasí.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1722 hi viu el matrimoni format per Miquel Pasqual i Anna.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1741 en el llibre sagramental de bateigs consta el de maria Pasí i Pulich, filla de Jacint Pasí i de Maria Pulich, propietaris de Can Pasí.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1746 al matrimoni anterior se’ls mor un fill, Joan. La mare mor dos anys després.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1790 se celebra el bateig de Petronella Balcells i Massaguer, filla de Miquel i Anna, que són habitants de la casa d’en Pasí de Ramió. Probablement es tracta de masovers o treballadors, com confirmarien les diferents estructures visibles des de l’exterior.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La següent informació ens l’aporta el cadastre de 1862, on aquí ja consta com a propietari, Andreu Saurí, que declara a més estar en possessió de dues quarteres i sis quartans de secà, sis quartans de vinya, una quartera i quatre quartans de sureda, tres quarteres i nou quartans de bosc de feixina i sis quarteres de terra erma. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el padró de 1889, el propietari és el fill, Josep Saurí i Frigola. També hi viuen els masovers, format pel matrimoni Andreu Expòsit i Pietat Mataró Monfulleda amb el seu fill d’un mes, Joan. Més endavant el propietari consta com a Ramon Masferrer.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el cens parroquial de 1905 i 1906 consten relacionats amb la casa, Josepa Auradell, Francesc Costa, Victòria Bonet, Àngela Costa i Josep Costa, que l’any 1906 marxen a Gaserans.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En els censos de 1907 i 1908, viu a la casa el matrimoni format per Tomàs Xamaní i Carme Mola amb les seves filles, Carme, Francesca i Maria, que també es traslladen a Gaserans.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Entre 1909 i 1914 hi viu Josepa Masó, vídua amb el seu fill, Joan Jalmar Masó.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1918 a 1924, hi viu el matrimoni format per Manuel Garròs i Estaper i Pietat Mas, amb el seu fill Antoni que consten com a propietaris.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1928 a 1946 hi viuen Manuel Garròs i Estaper casat en segones núpcies amb Mercè Buscà. També hi viuen els fills d’ambós matrimonis.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A principis del segle XX, la casa era petita, amb una única entrada i la cuina a baix i dues habitacions al pis de dalt. Tenia també una cort per dues vaques i una porquera, el galliner i un porxo. Tenien molt poca terra, només de secà i un hort que regaven amb l’aigua del rec de Ramió. Prop de la canal del bosc tenien un biot que en deien la font del mas Rourell; quan feia calor, a l’estiu, s’assecava. Més avall de la casa tenien una bassa on naixia l’aigua que els assegurava el consum d’aigua de boca i pel bestiar. Per rentar la roba baixaven a la Tordera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A principis dels anys quaranta del segle passat, els propietaris continuava essent la mateixa família. Vivien de les feines boscanes. La propietat passà als joves, la Pepita Garròs Buscà i en Ramon Cantal i Quer, que treballaven a jornal i menaven les terres. Tingueren dos fills, l’Angelina i en Francesc. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Als anys setanta, es va fer una ampliació de la casa, tal i com es coneix avui dia.</span></span></span></p> | 41.7271000,2.6081300 | 467408 | 4619551 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91793-02p1510909.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91793-03p1510898.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2023-05-08 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||||
| 91792 | Forn de pega de Can Planasdevall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-pega-de-can-planasdevall | <p><span><span><span><span><span><span>EIXIMENIS, F (1983). Lo Crestià. MOLC 98, Edicions 62 i La Caixa, Barcelona.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>FÀBREGA I ENFEDAQUE, Albert. (2002). Les pegueres de Salo (Bages). Indústria Tèxtil: Actes de les V Jornades d’Arqueologia industrial, pp. 613 – 633. Barcelona. Marcombo.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>FÀBREGA I ENFEDAQUE, Albert. (1998). Peguers del Bages. Revista Dovella, 62, pp. 33-41.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>FONT i QUER, Pius (1987). Plantas medicinales. Editorial Labor. Barcelona.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>MARTORELL, Joan (1983). Tirant lo Blanc. MOLC 99/100. Edicions 62 i La Caixa. Barcelona.</span></span></span></span></span></span></p> <p> </p> | XVIII - XX | Està reomplert de terra i fullaraca. | <p><span><span><span><span><span><span>Forn de pega o quitrà situat en al nord del turó Petit, al sud-oest de Can Planas. L’accés es fa pujant per la línia elèctrica que des de Can Planas, puja cap el Collet de la Mare de Déu. L’estructura consisteix en dues cavitats en forma d’olla, amb el ventre més ample. Estan construïdes aprofitant l’alçada d’un marge i separades entre elles per un espai de terra que mesura 0’60m d’amplada. El seu interior està recobert per una capa de terra i fullaraca. La primera de les cavitats mesura 1’15 , de diàmetre per 0’50 m de fondària visible actualment. La segona és més petita, d’uns 0’60m de diàmetre i està coronada per un parell de fileres de pedra sobreposades.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>Visualment sembla que la paret de terra cuita està protegida per una estructura de pedres situades a tot el perímetre exterior del forn. A la part davantera de la boca, hi ha una placeta zona de maniobra del pegaire. Probablement en aquest indret s’hi col·loqués algun tipus de canaló que conduïa el quitrà o pega cap a un recipient on recollir-lo i posar-ho. Visualment no es localitza cap altra estructura però és molt possible que a tocar hi hagi algun tipus de bassa quadrangular molt poc profunda (entre els 0’30 i 0’40m de fondària) relacionada amb el forn.</span></span></span></span></span></span></p> | 08082-210 | Polígon 11, Parcel·la 84 | <p><span><span><span><span><span><span>La pega s’obté a partir de la destil·lació “destructiva” de la teia o soques i arrels de pi (per ser un gran resinós) a partir de les quals s’obté un líquid viscós, espès, de color fosc conegut amb el nom de quitrà de pagès o quitrà de pi. Quan aquest quitrà es destil·la, s’obté un residu molt viscós, de color negre, anomenat pega.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>La teia, que no és res més que el cor de l’arbre, crema amb molta facilitat. La millor teia s’obté dels pins vells i aquells que neixen en roqueters, indrets pobres en terra.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>El procés consisteix, primerament en escalfar el forn durant unes hores per després col·locar al fons, un xic inclinat, una capa d’estelles de fusta de pi. Al damunt s’hi anaven col·locant capes de teies disposades de forma radial. Un cop ple, es tapava posant un parell de troncs o taulons, depenent de la mida i se segellava amb lloses de calç o rajols de fang. Un d’ells tenia un orifici per controlar el quitrà. Després d’unes hores, aquest s’escolava per un canaló i es recollia en una pastera, molt a poc a poc.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>Si el que es volia però era obtenir la pega calia una segona construcció, l’olla. Aquí el quitrà s’escolava per un vas comunicant amb un cert pendent cap a una segona cavitat, més petita. Un cop dins, s’hi calava foc. El peguer sabia quan el procés de destil·lació havia acabat pel color i la forma de full (en cabdells). Es tornava a tapar immediatament per apagar la combustió.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>Al davant de l’olla o del pou (ja sigui per obtenir quitrà o pega), s’hi havia excavat la pastera, una mena basseta quadrangular, d’uns quaranta a cinquanta centímetres de fondària per un a dos metres de costat, depenent de la mida del forn. Les parets interiors es podien recobrir amb pedra, reforçades després amb taulons. El fons o sola es mullava i s’hi col·locava una capa de cendra, seguint també el sistema de preparació de la plaça on es col·loquen les peces de fang dels forns d’obra. La pega sortia molt a poc a poc per evitar que s’inflés i sobreeixís. Un cop freda quedava un bloc compacte, com una rajola de color negre. El pegaire retirava els taulons dels quatre costats, amb la destral llescava la pasta i a continuació s’introduïa un perpal per aixecar-la lleugerament i saltava al damunt. La pega es trencava per les marques fetes amb la destral. Un cop obtingudes les llesques, es tallaven en pastilles per poder-les transportar en les sàrries.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>La pega és un producte emprat en èpoques molt reculades, tant com aïllament, impermeabilització o encolat i curatives com l’empast.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>Conegut ja en època romana, a Catalunya té una gran importància durant l’època medieval, i especialment durant els segle XIII, XIV i XV sobretot per permetre la impermeabilització dels vaixells i com a combustible de guerra per llençar encès contra l’enemic.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>Són diversos els exemples de la pega i el quitrà per a actes de guerra, que poden trobar en la literatura clàssica. En Capítol CLXIV de Tirant lo Blanc, de Joanot Martorell s’hi pot llegir el següent text. “Los trucs llançaven molta calç perquè els cegàs la vista. Aprés llançaven oli bullent amb casses. L’una part e l’altra llançaven pega bullent; e nit e dia jamés cessaven ni havien repòs, sinó contínuament combatre.” En el capítol CX del llibre del Dotzè del Crestià, de Francesc Eiximenis, diu “E deuen tenir aparellat foc e pega e alquitrà, ab què hi meten foc si s’acosten al mur.” En la Crònica de Bernat Desclot, capítol XLI es pot llegir “(...) lo preborde de Tarragona començà a fer una cava molt gran, e pregona e llonga a argenters, qui saben de caves a fer, e molta altra gent. Cavaren tant tro que foren a mur major e puis estalonaren-lo, e el paborde féu aportar llenya seca molta, e féu-la metre llaïns ab molt seu, e pega e oli; e puis féu-hi metre foc sus en l’alba”.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>Fora dels actes bèl·lics, la pega i el quitrà foren emprats ja pels egipcis, que no només revestien les mòmies amb pega sinó que també l’utilitzaven per segellar les piràmides. Els canals d’irrigació de Babilònia eren calafatats amb pega com impermeabilitzant. A Bíblia es parla de la pega. A la Gènesi (6:14) quan es parla de la construcció de l’Arca de Noé, diu “fes-te una arca de fusta de xiprer. Fes compartiments a l’arca i recobreix-la de pega per dintre i per fora”. A l’Èxode (2:3), parlant de Moisès diu “prengué una cistella de papir, la va untar amb betum i pega, va posar-hi el nen i la deixà entre els joncs, a la vora del Nil.”</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>Virgili per exemple a les Geòrgiques explica que “el traginer carrega d’oli o d’humils fruits les espatlles del seu lent pollí i quan torna, porta de la ciutat una mola treballada amb martell o un bloc de negra pega”. Herodot a Històries, escriu que ha vist treure pega d’un estanyol a l’illa jònica de Zákinthos, “Hi ha basses en gran nombre; la més gran té 21 metre de llargada, 21 d’amplada i 3’5 de fondària. A aquesta hi enfonsen una vara amb una branca de murtra lligada a la punta, i extreuen pega enganxada a la murtra, la qual té una olor com l’asfalt, però és millor que la pega de Pieria. Llavors l’aboquen en un forat que han cavat prop de la bassa; i quan n’han recollida una bona quantitat, del forat n’omplen els seus recipients”.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pius Font i Quer, parla de l’obtenció i els seus secrets, <em>“De la leña de pino se saca la pez generalment por gentes rústicas y por procedimientos rudimentarios. Quemando las astillas en un hoyo apropiado, la peguera, y dispuesto de tal modo que el pino no se inflame y vaya consumiéndose lentamente, al propio tiempo que suelta la pez. Los pegueros conocen bien los secretos de esta extracción.” I també de les utilitzacions pel bestiar, “Esta pez, untuosa y negruzca, se emplea contra la roña de los ganados, para sanar diverses enfermedades cutáneas de los mismos.”</em></span></span></span></span></p> | 41.7287900,2.6631800 | 471987 | 4619720 | 08082 | Fogars de la Selva | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91792-01p1510885.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91792-02p1510887.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91792-03p1510888.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91792-04p1510889.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91792-06p1510891.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-09-13 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Una excavació arqueològica permetria identificar-ne la tipologia, l'estructura i el funcionament alhora que la seva protecció, ja que per ara és l’únic localitzat en el municipi. | 98|94 | 47 | 1.3 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||
| 91701 | Can Clos | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-clos-1 | <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XIX-XX | Rehabilitada entre finals del segle XX i inicis del segle XXI | <p><span><span><span><span><span>Can Clos és un edifici de planta quadrangular, situat en el veïnat de Can Roca, entre Can Cassart i Can Tomaset. La façana principal està orientada al sud. Consta de planta baixa i pis, amb una capçalera d’estil barroc, tot i que realitzada probablement durant segle XIX. La coberta és de teula àrab, a dos vessants. A mà esquerra de la façana principal s’observen dues finestres que s’han convertit en els elements decoratius d’un terrat al qual s’hi accedeix des de la planta pis de la façana de ponent. Les obertures són senzilles, alineades simètricament, sense elements destacables. Tan sols destaca el que sembla una fornícula sense cap element decoratiu a l’interior disposada en la part superior del centre de la façana principal, que correspondria al carener.</span></span></span></span></span></p> | 08082-207 | Polígon 9 Parcel·la 18 | <p><span><span><span>Segons el cadastre de 1862, la casa és propietat de Joan Clos i Massaguer, que declara, a més de la casa i un ruc, dues quarteres de secà, mitja quartera de vinya, cinc quarteres d’erm.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1889 el propietari és Joan Clos i Massaguer (†1889), vidu de Maria Viader, que viu a la casa amb el seu fill i la seva esposa, maridats l’any 1872: Francesc Clos i Viader (†1896) i Anna Tresserres i Farré (†1921). També hi estan empadronats els fills del matrimoni, Felip (1873-†1912); Maria (1876); Josep (1879); Jaume (1882); Esteve (1885) i Joaquima (1889).</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1904 a la casa hi viuen, la vídua, Anna Tresserres amb els seus joves, l’hereu Felip, maridat amb Carolina Fugarolas i els seus quatre fills, en Josep, en Lluís, la Mercè i l’Àngela. Quan mor Felip, la seva esposa està esperant un fill, que rebrà el nom de Joan.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En Felip Clos Tresserres fou alcalde de Fogars entre els anys 1909 i 1912, any de la seva desaparició.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1925, Carolina Fugarolas, vídua encara hi vivia amb en el seu fill Josep, l’hereu, casat amb Carme Nonell (†1943) amb qui tindrà tres fills, en Joaquim, l’Àngela i en Josep. Dos anys després, en Josep Clos i Fugarolas, es casa en segones núpcies amb Maria Pujol i Massaguer (†1958), amb qui tindrà dues filles: la Carolina (1946) i dos anys després, la Dolors (1948).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Entre 1956 i 1960, en Josep Clos i Fugarolas, continua vivint al mas amb la seves filles nascudes de les segones núpcies, Carolina i Dolors Fugarolas Pujol, a més del matrimoni entre la pubilla, l’Àngela Clos i Novell i Josep Tresserres i Rovira, maridats el mes de febrer de l’any 1954. Tindran quatre fills: Victorino (1954); Maria del Carme (1956); Joaquim (1958) i Josep Maria (1962).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Entre el 1962 i el 2007 la propietat canvia de mans. </span></span></span></p> | 41.7329900,2.6760000 | 473055 | 4620182 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91701-p1500128_0.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2023-05-09 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Descripció de l’edifici feta a partir de fotografies cedides. | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||
| 91700 | Freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior) de Can Masó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/freixe-de-fulla-gran-fraxinus-excelsior-de-can-maso | <p><span><span><span><span><span>PARRAMON BLASCO, Jordi (1997). Diccionari de la mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions 62.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PASCUAL, Ramon (1994). Guia dels arbres dels Països Catalans. Barcelona: Pòrtic Natura.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PASCUAL, Ramon (2009). Guia d’arbres per a nois i noies. Cossetània edicions. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PHILIPS, Roger (1985). Los árboles. Sant Fost de Campsentelles: Editoral blume. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>WILHELM THOMÉ, OTTO (1885). Flora von Deutschland, Österreich und der Schewiz in Wort und Bild für Schule und Haus. Deutschland.</span></span></span></span></span></p> | <p><span><span><span>El freixe de fulla gran <em>(Fraxinus excelsior)</em> de Can Masó és<span><span> un arbre de la família de les oleàcies, que mesura 2’30 m de circumferència per 32 metres d’alçada, però que en bones condicions pot arribar a la quarantena de metres. El tronc és recte. L’escorça dels és tota clivellada, a diferència dels exemplars joves on és llisa i grisenca. La fusta és de color groc pàl·lid rosat, molt dura i elàstica. L’heura l’estava envaint per la qual cosa s’ha tallat des de la base, deixant que la part aèria s’assequi de manera natural.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Les branques són ascendents. Els branquillons gruixuts, puntejats. Els borrons, són grossos, rabassuts i de color fosc. Les fulles són caduques i compostes; mesuren entre vint i trenta centímetres de llargària, amb nou a tretze folíols. El marge és dentat. Estant disposats de forma oposada i són de color verd fosc brillant a l’anvers, però més pàl·lids al revers. Els colors durant la tardor varien entre el groguenc i marronós; malgrat encara perduri el verd, van caient al terra formant veritables tapissos.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La floració, generalment es produeix entre els mesos de març, abril i maig. Es propaga per llavors, tot i que artificialment es pot arrelar a través d’esqueixos. En bones condicions, acostuma a viure uns 150 anys, però no acostuma a sobrepassar els 200.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Per la seva elasticitat i duresa pot ser emprada en ebenisteria, fusteria i torneria, per fer trineus o mànecs d’eines i raquetes de jugar a tennis. Tradicionalment, la fulla s’aprofita com a farratge d’hivern per al bestiar. Com a planta medicinal és emprat com a antiinflamatori, laxant i diürètic.</span></span></span></span></span></p> | 08082-206 | Parc Natural del Montnegre i el Corredor | <p><span><span><span><span><span>El freixe, en els països del Centre d’Europa està considerat com un arbre amb poder. La creença fa que es les serps, símbol del mal, fossin repel·lides per les fulles. Per aquest motiu, en alguns rituals d’aquests països, es dibuixa un cercle amb una branca de freixe, traçant així una àrea de protecció. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En la mitologia grega, sobretot el freixe de flor, les Melíades, eren les nimfes dels freixes. S’originen de la sang d’Urà que va caure sobre Gea quan Cronos el va mutilar. Són germanes de les Fúries, dels gegants i d’Afrodita. En record del seu naixement, les llances dels homicides es fabricaven amb fusta de freixe. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En la mitologia nòrdica, el freixe, simbolitza l’arbre de la vida, i de la seva escorça va néixer Ask, el primer home; mentre que Embla, la primera dona, naixeria d’un om. Aquesta primera parella engendraren la resta. </span></span></span></span></span></p> | 41.6961200,2.6175100 | 468173 | 4616108 | 08082 | Fogars de la Selva | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91700-04p1500115.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91700-p1500116.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91700-tafel073small-1.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada accessible | Científic | Xarxa natura 2000 | 2022-09-07 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Arbre localitzat en el transcurs del mes de febrer de 2022 per la Guarderia dels Parc del Montnegre i el Corredor. | 2151 | 5.2 | 1764 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||||||
| 91699 | Freixe de fulla gran (Fraxinus excelsior) de Can Bruguera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/freixe-de-fulla-gran-fraxinus-excelsior-de-can-bruguera | <p><span><span><span><span><span>PARRAMON BLASCO, Jordi (1997). Diccionari de la mitologia grega i romana. Barcelona: Edicions 62.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PASCUAL, Ramon (1994). Guia dels arbres dels Països Catalans. Barcelona: Pòrtic Natura.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PASCUAL, Ramon (2009). Guia d’arbres per a nois i noies. Cossetània edicions. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PHILIPS, Roger (1985). Los árboles. Sant Fost de Campsentelles: Editoral blume. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>WILHELM THOMÉ, OTTO (1885). Flora von Deutschland, Österreich und der Schewiz in Wort und Bild für Schule und Haus. Deutschland.</span></span></span></span></span></p> | <p><span><span><span>El freixe de fulla gran <em>(Fraxinus excelsior)</em> de Can Bruguera és<span><span> un arbre de la família de les oleàcies, que mesura 2’30 m de circumferència per 32 metres d’alçada, però que en bones condicions pot arribar a la quarantena de metres. El tronc és recte. L’escorça dels exemplars adults és tota clivellada, a diferència dels exemplars joves on és llisa i grisenca. La fusta és de color groc pàl·lid rosat, molt dura i elàstica. L’heura l’estava envaint per la qual cosa s’ha tallat des de la base, deixant que la part aèria s’assequi de manera natural.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Les branques són ascendents. Els branquillons gruixuts, puntejats. Els borrons, són grossos, rabassuts i de color fosc. Les fulles són caduques i compostes; mesuren entre vint i trenta centímetres de llargària, amb nou a tretze folíols. El marge és dentat. Estant disposats de forma oposada i són de color verd fosc brillant a l’anvers, però més pàl·lids al revers. Els colors durant la tardor varien entre el groguenc i marronós; malgrat encara perduri el verd, van caient al terra formant veritables tapissos.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La floració, generalment es produeix entre els mesos de març, abril i maig. Es propaga per llavors, tot i que artificialment es pot arrelar a través d’esqueixos. En bones condicions, acostuma a viure uns 150 anys, però no acostuma a sobrepassar els 200.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Per la seva elasticitat i duresa pot ser emprada en ebenisteria, fusteria i torneria, per fer trineus o mànecs d’eines i raquetes de jugar a tennis. Tradicionalment, la fulla s’aprofita com a farratge d’hivern per al bestiar. Com a planta medicinal és emprat com a antiinflamatori, laxant i diürètic.</span></span></span></span></span></p> | 08082-205 | Parc Natural del Montnegre i el Corredor | <p><span><span><span><span><span>El freixe, en els països del Centre d’Europa està considerat com un arbre amb poder. La creença fa que es les serps, símbol del mal, fossin repel·lides per les fulles. Per aquest motiu, en alguns rituals d’aquests països, es dibuixa un cercle amb una branca de freixe, traçant així una àrea de protecció. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En la mitologia grega, sobretot el freixe de flor, les Melíades, eren les nimfes dels freixes. S’originen de la sang d’Urà que va caure sobre Gea quan Cronos el va mutilar. Són germanes de les Fúries, dels gegants i d’Afrodita. En record del seu naixement, les llances dels homicides es fabricaven amb fusta de freixe. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En la mitologia nòrdica, el freixe, simbolitza l’arbre de la vida, i de la seva escorça va néixer Ask, el primer home; mentre que Embla, la primera dona, naixeria d’un om. Aquesta primera parella engendraren la resta. </span></span></span></span></span></p> | 41.7008700,2.6040000 | 467051 | 4616641 | 08082 | Fogars de la Selva | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91699-freixa-can-bruguera-9.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91699-p1500116.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91699-04p1500115.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91699-tafel073small.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada accessible | Científic/Cultural | Inexistent | 2022-09-06 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Arbre localitzat en el transcurs del mes de febrer de 2022 per la Guarderia dels Parc del Montnegre i el Corredor. A uns cinquanta metres de distància del referenciat en la present fitxa hi ha un freixe més petit que mesura actualment 1’65 m de circumferència per 28 m d’alçada. | 2151 | 5.2 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||||||
| 91698 | Isoet (Isoetes durieui) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/isoet-isoetes-durieui | <p><span><span><span><span><span>BOLÒS, Oriol de; VIGO, Josep; MASALLES, Josep Maria; NINOT, Josep Maria (2005). Flora manual dels Països Catalans, pp. 61. Barcelona: Pòrtic Edicions.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>WILHELM THOMÉ, OTTO (1885). Flora von Deutschland, Österreich und der Schewiz in Wort und Bild für Schule und Haus. Deutschland.</span></span></span></span></span></p> | Afectada per la sequera i la presència del senglar. | <p><span><span><span><span><span>L’isoet és una petita planta formada per una roseta de fulles linears aplicades al sòl de fins a 15 cm d’alçada. Les fulles son rígides i una mica corbades, en forma d’hèlix. Les fulles estan situades sobre d’una tija molt curta que roman sota de terra. A la base de les fulles s’hi troben els esporangis. Es reprodueix de febrer a maig.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Viu en prats terofítics silícoles entollats. Espècie considerada força rara (rr). Distribuïda per la zona mediterrània. </span></span></span></span></span></p> | 08082-204 | Parc Natural del Montnegre i el Corredor | 41.7350700,2.6714700 | 472679 | 4620414 | 08082 | Fogars de la Selva | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91698-isoet-2-autor-xpn.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91698-tafel020small.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada accessible | Científic | Xarxa natura 2000 | 2022-09-06 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | L’òrgan gestor del Parc del Montnegre i el Corredor en fa un seguiment acurat d’alguns dels nuclis poblacionals a partir març i abril on és més fàcil identificar-la, amb una freqüència anual. Els anys més secs no es desenvolupa. Per la seva importància i protecció, les coordenades de la fitxa corresponen amb les de l’Ajuntament. | 2151 | 5.2 | 1764 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||||||
| 91697 | Esquamària (Lathraea squamaria) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esquamaria-lathraea-squamaria | <p><span><span><span><span><span>BOLÒS, Oriol de; VIGO, Josep; MASALLES, Josep Maria; NINOT, Josep Maria (2005). Flora manual dels Països Catalans, pp. 773. Barcelona: Pòrtic Edicions.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>WILHELM THOMÉ, OTTO (1885). Flora von Deutschland, Österreich und der Schewiz in Wort und Bild für Schule und Haus. Deutschland.</span></span></span></span></span></p> | Espècie paràsita estretament lligada a l’avellaner | <p><span><span><span>L’Esquamària és una planta erecta, blanquinosa, groguenca o rosada, glabrescent a la part inferior, pubescent glandulosa a la summitat, amb fulles esquamiformes i forma un raïm unilateral dens. La corol·la de la flor és bilabiada, rosada o blanquinosa. Floreix de març a maig.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Paràsit a les arrels de l’avellaner <em>(Corylus avellana)</em> en boscos caducifolis humits. Espècie considerada molt rara (rrr). Distribució euro-siberiana.</span></span></span><br /> </p> | 08082-203 | Parc Natural del Montnegre i el Corredor | 41.7351300,2.6713100 | 472666 | 4620421 | 08082 | Fogars de la Selva | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91697-illustrationlathraeasquamaria-del-llibre-otto-wilhelm-thome.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada accessible | Científic | Xarxa natura 2000 | 2022-09-06 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | L’òrgan gestor del Parc del Montnegre i el Corredor en fa un seguiment acurat d’alguns dels nuclis poblacionals al mes de març quan és més fàcil identificar-la, amb una freqüència quinquennal. Per la seva importància i protecció les coordenades de la fitxa corresponen amb les de l’Ajuntament. | 2151 | 5.2 | 1764 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||||||
| 91696 | Bruc vermell (Erica cinerea) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bruc-vermell-erica-cinerea | <p><span><span><span><span><span>BOLÒS, Oriol de; VIGO, Josep; MASALLES, Josep Maria; NINOT, Josep Maria (2005). Flora manual dels Països Catalans, pp. 611. Barcelona: Pòrtic Edicions.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PASCUAL, Ramon (1990). Guia dels arbustos dels Països Catalans. Barcelona: Pòrtic edicions.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>WILHELM THOMÉ, OTTO (1885). Flora von Deutschland, Österreich und der Schewiz in Wort und Bild für Schule und Haus. Deutschland.</span></span></span></span></span></p> | Espècie sensible a la gestió forestal i als manteniments de les pistes forestals. Necessita zones més aviat obertes. | <p><span><span><span><span><span>El bruc vermell <em>(Erica cinerea), </em>és una mata ramificada, de branquillons joves pubescents amb fulles estretament linears de 4 a 8 mm arranjades en grups de tres. Les flors són acampanades i de color porpra, rarament blanques, que mesuren entre 4 i 7 mm de llargada amb inflorescències paniculiformes o dit d’altre manera, en forma de grapes. La seva alçada no depassa els 60 centímetres. El seu hàbitat es limita a les brolles silicícoles de les contrades mediterrànies humides. És una espècie considerada molt rara (rrr) bàsicament de distribució atlàntica. </span></span></span></span></span></p> | 08082-202 | Parc Natural del Montnegre i el Corredor | 472675 | 462042 | 08082 | Fogars de la Selva | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91696-tafel004small.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada accessible | Científic | Xarxa natura 2000 | 2022-09-06 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | L’òrgan gestor del Parc del Montnegre i el Corredor en fa un seguiment acurat d’alguns dels nuclis poblacionals a partir del mes de juny on és més fàcil identificar-la, amb una freqüència quinquennal. Per la seva importància, les coordenades de la fitxa corresponen amb les de l’Ajuntament. | 2151 | 5.2 | 1764 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | ||||||||||
| 91693 | La cova dels lladres del turó de Montgròs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-cova-dels-lladres-del-turo-de-montgros | <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XVIII-XX | <p><span><span><span><span><span>La llegenda, que transcrivim literalment diu així: «En èpoques de bandolerisme, hi havia una banda de gent proscrita, la qual es dedicava a robar a tothom; assaltaven les cases del poble i feien de lladres del Camí Ral. Es pot dir que vivien de l’extorsió com si fos una professió. Quan sabien o comprovaven que algú tenia diners l’atracaven i els feien donar. Va arribar un moment que dominaven tots els indrets de Ramió, la gent de la seva comarca no es trobava segura i vivia atemorida.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La lladregada tenia el seu amagatall en una petita cova que s’endinsava en una gran roca del Turó de Montgròs. A la part més altra del turó hi ha un gran bloc granític. Per dissimular l’entrada hi posaven una llosa de pedra, que feien córrer fins tancar la cavitat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La banda també estenia el seu lladregueig i tot tipus d’atropells amb violència inusitada, per les cases i els camins d’Hortsavinyà i de Fuirosos. Les autoritats i els guardes de l’ordre no els sabien trobar.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Quan en un camí assaltaven algú i constataven que es tractava del propietari d’una bona casa, el feien presoner i, després de lligar-lo una bena als ulls i de tapar-li bé les orelles, perquè no pogués veure-hi ni sentir res, li anaven fent donar voltes per camins, corriols i rieres fins que sense saber-ho es trobava dintre de la petita cova. D’aquesta manera el detingut no sabia on era, mentre ell mateix, després de caminar tant, creia trobar-se molt lluny, en algun lloc remot de la Muntanya de Baixa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Aleshores els bandolers feien saber a casa del segrestat que si volien tornar a veure viu el seu familiar havien de pagar un rescat. Quan la família s’avenia a pagar, al pobre home el tornaven a marejar caminant una bona estona, fins que finalment li feien fer un recorregut per l’aigua de la riera de Ramió i el deixaven en un lloc que el poguessin trobar. Si la família no podia pagar el rescat, el mataven.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un dia, un d’aquests presoners, que es veu que no tenia les orelles prou ben tapades, va sentir com algú des de fora deia als seus companys: “Alerta, que puja el Mestre Mestric”. Aquest home un cop va ser rescatat, va denunciar al jutge que havia sentit aquest nom, i tot seguit les autoritats van anar a detenir el Mestre Mestric a casa seva, Can Mestric de Ramió, qui va confessar ésser el cap de la banda. Una de les versions d’aquesta llegenda diu que aquest presoner era un avantpassat del senyor Josep Maria Alfaras, de Sant Celoni.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Un cop conegut l’amagatall van anar caient tots els lladres fins que deixà d’ésser un perill per al poble de Ramió». </span></span></span></p> | 08082-199 | Turó de Montgròs | 41.7117800,2.6261000 | 468895 | 4617844 | 08082 | Fogars de la Selva | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91693-la-cova-dels-lladres-del-turo-de-montgros-can-mestric.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91693-la-cova-dels-lladres-del-turo-de-montgros.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic/Cultural | Inexistent | 2022-09-07 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Preservada per Josep Cantal i Quer i Josep Maria Serra Martínez que la contaren als autors del llibre “Fogars de la Selva, temps ha”, (FUGAROLAS i VILÀ, 2007). | 98|94 | 61 | 4.3 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||||
| 91691 | La cambra misteriosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-cambra-misteriosa | <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XVIII | <p><span><span><span><span><span>Tradició oral que conta que, en una època de bandolers, a Can Mainou de Ramió vivia una gent que aprofitava aquells temps de desordre per viure de la delinqüència, fent diners a través del robatori, l’extorsió i el crim, tot això emparant-se rere l’aparença de l’honradesa, ja que eren integrants del sometent de Ramió.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Pel costat de baix de la casa passava un camí ral de muntanya, que encaminava la gent que es dirigia fins a Sant Celoni o que, en el seu recorregut, agafava ramals per anar a altres pobles. Per aquest camí passava a vegades gent adinerada, que portava els diners per anar a pagar un deute, o que venia de cobrar bestiar, granes o partides de carbó. Els seus cabals eren en monedes d’or, plata i bronze.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A Can Mainou sempre hi havia algú que vigilava el camí, atent per quan passava algun viatger a peu o a cavall per poder-hi parlar. Si s’adonaven que portava diners, el feien entrar a la casa amb enganys, o si veien que sospitava alguna cosa, el feien entrar per força i, quan era dintre el feien lliurar tot que portava damunt seu. Si es resistia a pagar o a parlar d’altres coses que els interessava, com podia ser de la seva situació econòmica o de la d’altres coneguts seus, aleshores el feien entrar en una cambra on amb diversos estris de tortura el sotmetien a sofriments físics fins que havia declarat tot el que tenia.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els homes de Can Mainou formaven part del sometent de Ramió i, per tant, eren gent de confiança. Quan ja no podien robar res més al seu presoner, anaven a veure al sometent de Gaserans i els deien que havien pogut detenir un bandoler molt perillós i que l’anirien a executar la nit següent, a la baixada de Perxistor. I així ho feien cada vegada que assaltaven un vianant ric, un cop li havien pres els diners, o algú que els podria comprometre.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Als membres del sometent de Gaserans, del qual formaven part els homes de Can Rata i de Perxistor, els estranyava que el sometent de Ramió anés sentenciant a més gent del que era normal i que, a més sempre fossin els de Can Mainou els seus autors. Un cop estesa la sospita es van reunir tots plegats i van acordar que si es donava una nova ocasió anirien a aquell lloc a comprovar el que passava.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La baixada de Perxistor era un revolt molt fondo del Camí Ral, situada en un lloc que quedava amagat i per això escollien aquell indret. Arribat un nou cas d’execució, el sometent de Gaserans es va aposentar a l’aguait i varen poder veure com arribaven els de Ramió, custodiant un pobre home, que pel seu aspecte semblava que mai havia estat un delinqüent.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Li van embenar els ulls i després de situar-lo a una distància, li van dir que resés el Crec en un Déu. Quan va començar a resar, els homes del sometent de Gaserans els van cridar l’alto i van començar a disparar trets a l’aire i els facinerosos, espantats, varen deixar caure les armes. Així fou com pogueren salvar la vida d’aquell presoner.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Així és com es va descobrir i que es pogué acabar amb la doble vida d’aquella gent de Can Mainou, els quals aparentment eren pagesos que treballaven les seves terres del mas però que s’enriquien practicant l’assalt, l’extorsió i l’assassinat de persones innocents.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Com a proves de les seves agressions, a dintre de la casa es va trobar una cambra de tortura i al darrere del porxo un pou amagat, tapant arran de terra, del qual també es va dir que hi havia tirat gent.</span></span></span></span></span></p> | 08082-198 | Fogars de la Selva | 41.7197000,2.6158000 | 468042 | 4618727 | 08082 | Fogars de la Selva | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91691-la-cambra-misteriosa-can-mainou.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic/Cultural | Inexistent | 2022-09-07 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Josep Cantal i Quer la contà als autors del llibre “Fogars de la Selva, temps ha”, (FUGAROLAS i VILÀ, 2007), transcrita literalment. | 98 | 61 | 4.3 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||||
| 91625 | Fons referent a Fogars de La Selva de l’Arxiu Comarcal del Maresme | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-referent-a-fogars-de-la-selva-de-larxiu-comarcal-del-maresme | XVII - XX | <p><span><span><span><span><span>L’Arxiu Comarcal del Maresme conserva documentació relacionada amb el municipi de Fogars de la Selva, classificada de la següent manera:</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Fons ACM70-133 / Col·lecció de goigs: Codi de referència ACM70-133-T2-63 Unitat documental simple formada per un goig de la segona meitat del segle XIX dedicat a les cobles en alabansa de Nostra Senyora de la Serra de la Parròquia de Reminyó, Bisbat de Girona, fet a Barcelona: Estampa de la V. y F. de Gaspar (vídua i fill).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Fons ACM70-7-T2-384 / Ajuntament de Sant Vicenç de Montalt: Una sol·licitud de permís per construir una casa en el quilòmetre 9 de la carretera de Cornellà a Fogars de Tordera (del 17 de gener de 1942 – 22 de gener de 1944).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Fons ACM70-180-T2-133: Documentació patrimonial. Encarregament de dos censals morts que feia Francesc Simon, pagès de Fogars a l’obtentor del benefici sota la invocació del sant Crist de l’església principal de dita vila (1806).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Fons ACM70-356-T2-156. Capitulacions matrimonials del 25 d’octubre de 1616: Capitulacions matrimonials atorgades de part una per Antiga Planademunt, vídua d’Antoni Planademunt, i el seu fill Antoni Planademunt, pagesos de la parròquia de Sant Cebrià de Fogars, a favor de la seva filla i germana Eulàlia que rep el dot com a legítima maternal i paternal de 100 lliures, una caixa, vestits, etcètera amb les caucions acostumades en contemplació al seu matrimoni amb Montserrat Vilar àlies Ferrer, pagès del veïnat de Sant Ponç, a la parròquia de Sant Esteve de Tordera. Inclou l’acceptació d’Eulàlia i la garantia de Montserrat Vilar àlies Ferrer sobre el dot.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Segueix àpoca de dot atorgada per Antiga Planademunt i el seu fill Antoni, a favor del seu gendre i cunyat respectivament per haver rebut les 100 lliures del dot d’Eulàlia, esposa del dit Ferrer i filla i germana dels atorgants.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Testimonis: Antoni Planadevall i Roc Blanch, pagesos de la parròquia de Fogars. Escrivà: Francesc Cortils, notari públic d’Hostalric i tot el vescomtat, substitut de Peronella Ribot Jalmar Bosom, senyora útil de dita escrivania.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Fons ACM70-2-T2-12 (volum II) i ACM70-2-T2-13 (volum I). Llibres de registre d’hipoteques de Mataró i el seu partit judicial dels anys 1775 i 1776 respectivament, que contenen entre d’altres poblacions, Sant Andreu de Raminyó, Tordera, Montnegre i Fogars.</span></span></span></span></span></p> | 08082-196 | Carrer d’en Palau, 32 (08301-Mataró) | <p><span><span><span><span><span>L’Arxiu Comarcal del Maresme (ACM) forma part de la Xarxa d’Arxius Comarcals adscrita al Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Està gestionat pel Consell Comarcal del Maresme i està situat a l’edifici de Can Palauet, propietat de l’Ajuntament de Mataró.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El 31 de gener de l’any 1984 es signà un conveni entre el Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Mataró amb motiu de la seva creació. El 2 de maig de 1996 començava a funcionar com arxiu i s’inaugurà el 20 de desembre de 1997.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Custodia més de 3.510’83 metres lineals de documentació entre la qual destaquen varis pergamins, des del segle XII i altres fins a l’actualitat, produïda per diferents ens públics (notaries, judicial, administració local i autonòmica) així com de fons privats, la Comptadoria d’Hipoteques del Districte de Mataró (1768-1862) i les cambres agràries o l’Arxiu del Districte Notarial de Mataró (1715-1987) i l’Arxiu Municipal de Mataró (1410-2010). </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Proporciona informació general i d’assessorament especialitzat sobre els fons documentals, bibliogràfics i hemerogràfics així com informació de referència sobre altres centres d’arxiu i fons documental.</span></span></span></span></span></p> | 41.7351600,2.6714900 | 472681 | 4620424 | 08082 | Fogars de la Selva | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91625-acm70-356-t2-156-0001pagina1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91625-acm70-356-t2-156-0001pagina2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91625-llibre1.png | Legal i física | Contemporani|Modern | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic/Cultural | Inexistent | 2022-09-07 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | El fons està digitalitzat i és consultable en línia. | 98|94 | 56 | 3.2 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||||
| 91622 | Zona de nidificació de l’oreneta de l’espècie Hirundo rustica | https://patrimonicultural.diba.cat/element/zona-de-nidificacio-de-loreneta-de-lespecie-hirundo-rustica-0 | <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de Béns Protegits; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ANDINO, Héctor et alii (2005). Atles dels ocells nidificants del Maresme. Andino, H; Badosa, E; Clarabuch, O i Llebaria, C. editors. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ARDLEY, Neil (1979). Las aves. Editorial Fontalba. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>BOSCH MARTÍNEZ, Laura (2005). Primer cens dels nius d'oreneta vulgar (Hirundo rustica), Cabrils (El Maresme). Inèdit.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | Cal fomentar les mesures de conservació del nius sense perjudici dels interessos particulars. La seva presència és un bioindicador de l'estat de salut del municipi. | <p><span><span><span><span><span>Zona de nidificació de l'oreneta vulgar (Hirundo rustica), que conviuen amb l'home, instal·lades als porxos, corts i altres annexos de les cases i masos des de fa generacions. En el cas de Fogars de la Selva, s'han detectat diversos nius, </span></span></span></span></span><span><span><span><span>a Can Oller, <span>Can Mainou, Ca l’Hivern, Can Molera, Can Forn o la Rectoria, veritables paradisos per aquest ocell. Els nius tenen forma de copa de 22 cm de diàmetre, i uns 11 a 15 cm de profunditat fets amb fang, palla i pèls de bestiar. L'oreneta és de color blau-negrós per sobre, amb reflexos metàl·lics que contrasten amb el sota blanquinós i coll rogent. Pertany a l'ordre dels Passeriformes i a la família dels Hirundínids. De silueta molt elegant amb una cua en forma de forca molt accentuada. Cap a l'extremitat de la cua poden observar-se unes taques blanques. El front i el coll són d'un to rogenc. Es diferencia de les altres orenetes per la manca de color blanc al carpó. Mesura de 16 a 22 cm de longitud, i amb les ales obertes fa de 32 a 34 cm, per un pes aproximat de 17 grams.</span></span></span></span></span></p> | 08082-194 | Veïnat de la Vall de Ramió | <p><span><span><span><span><span><span><span>L'oreneta vulgar, conviu amb l'home. La presència de zones de caça és primordial perquè una parella pugui instal·lar-se. Aquestes zones acostumen a ser prats, camps, basses d'aigua, ja que hi poden trobar els insectes amb els quals s'alimenten. Si els pobles tenen espais oberts i favorables poden instal·lar els nius en garatges o porxos, i si és en zones de pagesia, en corts, cavallerisses, porxos per a les eines agrícoles, etc., com és el cas que ens ocupa. El niu que construeix té forma de copa de 22 cm de diàmetre, i uns 11 a 15 cm de profunditat. El fan amb fang recuperat dels punts d'aigua i el barregen amb palla, herba seca, pèl de bestiar i fins i tot plomes per donar-li més duresa.<br /> Un cop acabat col·loquen a l'interior plomes ben fines perquè el niu sigui més confortable. La primera posta d'ous s'inicia a finals d'abril, tot i una segona posta cap al juny (una tercera posta ja és més difícil). La posta és d'entre 3 i 6 ous i els incubarà durant 14 a 15 dies. Durant aquest període la femella ha d'absentar-se per poder-se alimentar. L'oreneta vulgar s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que són caçats al vol. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional. Pel que fa als pollets, el pes culminant arriba al 13è dia on poden arribar a fer 22 grams, és a dir, 5 grams més que els pares. Aquest pes serà perdut ràpidament. Els pares cacen al vol insectes; els aglutinen dins del seu bec abans de donar-lo als pollets (poden portar en un viatge una vintena d'insectes). En un dia, per alimentar els petits poden arribar a fer 400 vols. Les condicions meteorològiques influeixen en la freqüència i qualitat de l'alimentació dels pollets i en conseqüència de la seva subsistència. L'oreneta vulgar és una acròbata. La velocitat de vol és de 60 km/h, però quan caça pot arribar als 100 km/h. Pel que fa als pollets, quan les cries tinguin entre 19 i 21 dies, els pares deixaran d'alimentar-les per així obligar-los a sortir del niu i aprendre la primera lliçó de vol. Els pares s'apropen al niu amb insectes al bec, però no els hi donen. Quan tinguin gana, les orenetes joves s'acostaran molt a la boca del niu; els pares aprofiten per fer un crit d'alarma i instintivament les joves orenetes es llancen del niu i mouen les ales. A partir del 35è dia les orenetes es poden emancipar.</span></span></span></span></span></span></span></p> | 41.7123100,2.6099200 | 467549 | 4617909 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91622-02p1500937.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Científic/Cultural | Xarxa natura 2000 | 2022-09-06 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Durant l' època de cria les podem trobar repartides per tot Europa, el nord-oest d'Àfrica, l'Àsia Central, la meitat nord d'Àsia amb l'excepció del nord de Sibèria. A la tardor emprenen el viatge cap a l'Àfrica subsahariana i la Península de Malàisia, les dues grans regions d'hivernada. A Catalunya nidifica al 95% del territori, i comença a arribar a la segona quinzena de març iniciant el seu retorn a finals d'agost, tot i que hom acostuma a veure'n fins a la primera quinzena de novembre. L'oreneta cuablanca s'alimenta d'insectes voladors: mosques, mosquits i pugons que a diferència de l'oreneta vulgar són caçats durant el vol a molt més alçada. El seu règim alimentari i els beneficis que comporten a l'home han desembocat en la protecció legal de l'espècie, tant a nivell nacional, com estatal i internacional.A l'hora d'intervenir per a solucionar conflictes de salubritat originats per aquestes espècies, sobretot per la cuablanca que és la que nidifica en els ràfecs de les cases del nucli urbà, s'ha d'informar als propietaris de les mesures preventives (com la instal·lació de planxes) i que un cop l'oreneta torna a l'Àfrica es poden netejar. En cas de que algun propietari vulgui retirar algun niu conflictiu tindrà l'obligació de sol·licitar un permís al Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya, ja que està penat per la llei, i això ho pot fer a través de la regidoria competent del seu municipi. | 2153 | 5.1 | 1764 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | ||||||||
| 91621 | La Manilla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-manilla | <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. pàg. 499-500. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XIX | <p><span><span><span><span><span>Segons la tradició oral recollida per Jaume Fugarolas i Josep Vilà (2007), ens conta que un home que vivia a Can Romeguera de Ramió, baixava els diumenges a fer la manilla a Can Barba, prop de l’estació de Breda. La casella d’en Barba, situada tocant la via del tren davant de Sant Jaume de Gaserans, feia de taverna i la gent també hi podia anar a berenar. Un diumenge, aquest home va guanyar molts diners després de jugar tota la tarda.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Dos companys seus de taula, els quals havien perdut les partides jugades, li van agafar enveja i entre l’ambició dels diners i l’ànim rancorós de revenja van planejar d’atracar-lo en el camí de tornada a casa seva. Van convenir que podrien actuar tranquils perquè enmig de la foscor de la nit no els podria reconèixer i, a més, essent un bosquerol que no havia vist mai el món per un forat, van calcular que s’espantaria molt i els donaria tots els diners que portava.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A en Romeguera li agradava molt l’art de l’esgrima, afecció que li venia de quan feia el soldat. Com que no tenia sabre ni espasa, portava sempre un bastó amb el punt ben polit i cuidat a la mà, tant per recolzar-s’hi, tot i caminant, com per tenir companyia. Amb aquest bastó tot sovint feia demostracions d’esgrima als companys de feina al bosc i als amics. Així doncs, pujava de negra nit tornant cap a casa seva per un corriol pel mig del bosc, tal com feia sempre, pensant content en la sort de les partides d’aquella tarda.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De sobte, en un revolt li surten dos homes amb el tapaboques fins als ulls, una gorra amb la visera baixa al damunt del cap i empunyant dos grossos ganivets. Amb veu cavernosa li diuen: “Vinga, els diners o la vida”. En Romeguera, agafat de sorpresa va pensar: “Totes dues coses són molt fotudes”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Després d’un moment d’esglai s’ho va agafar amb calma i va respondre: “Ja us ho dono tot”. Es treu el tapaboques que portava a l’espatlla, el deixa a terra ben estirat i al damunt hi posa tots els diners: “Aquí els teniu, ja us ho podeu endur tot”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el moment que els assaltants es van ajupir per recollir els diners i van deixar d’encarar-lo amb els ganivets, en Romeguera va manejar el bastó amb destresa i els va colpejar, deixant-los desarmats en un moment i sense entendre d’on venien aquelles bastonades tan precises i fortes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Va continuar fent una exhibició d’esgrima, sense deixar de practicar cops encertats al cap que van deixar els atracadors a terra ben nafrats i bastonejats. Va agafar els diners i es va posar de nou el tapaboques i, tot i seguit, fugí corrent, camí enllà. Com que havia reconegut els assaltants i va pensar que podien ésser més colla, més endavant es va amagar i va esperar que es fes clar per continuar el camí i veure que no el tornaven a seguir. Arribà a casa seva sa i estalvi.</span></span></span></span></span></p> | 08082-193 | Can Romaguera | <p><span><span><span><span><span>Des de molt antic, i fins a meitat del segle XX, l'única diversió que tenien els homes segons recopilen els autors (Fugarolas/Vila, 2007) era la d’anar a jugar a cartes els diumenges a la tarda, cosa que )acostumaven a fer a l’hostal o a la taverna del seu poble o d’algun poble veí. D’això se’n deia vulgarment, “anar a fer la manilla' o “anar a fer-la”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Per la majoria d’homes, s’hi jugaven un porró de vi o una botifarra amb un grup de coneguts, per a berenar i per passar la tarda. Fins i tot hi havia homes que només anaven a fer el got de vi i mirar com jugaven els altres. Però també hi havia alguna colla de jugadors empedreïts, propensos a jugar-se quantitats més o menys respectables. Cadascú ja sabia amb quina colla jugar.</span></span></span></span></span></p> | 41.6939500,2.5920500 | 466053 | 4615877 | 08082 | Fogars de la Selva | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91621-02dsc2903.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Cultural | Inexistent | 2022-09-06 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Joan Ventura i Clopés, del Molinot, va contar aquesta llegenda a Jaume Fugarolas i Josep Vilà, que la recolliren i publicaren (FUGAROLAS / VILÀ: 2007) i que es transcriu en aquesta fitxa. | 98 | 61 | 4.3 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | ||||||
| 91620 | Roure de penjar el blat de moro | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-de-penjar-el-blat-de-moro | <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XIX - XX | Es coneix a través de la memòria de la gent més gran, i gràcies a la recopilació dels autors del llibre 'Fogars de la Selva, temps ha' (Furarolas/Vila: 2007). Actualment està en desús. | <p><span><span><span><span><span>El roure de penjar el blat de moro està situat al costat de Can Grau de Baix, una casa situada en el veïnat de la vall de Ramió i construïda a recer del turó de la Bandera. Des de fa molts anys que està abandonada. L’accés es fa des de la façana de migdia de de la Rectoria de Ramió. Darrera la piscina, hi ha un camí que ressegueix la llera esquerra del torrent del Mas Masó, afluent de la Riera de Ramió. El que sembla un camí ben aviat es converteix en un estret corriol que transcorre entremig de la vegetació. No massa lluny, des de l’inici del camí, tot just una vuitantena de metres el corriol es perd i ens trobem al bell mig d’una feixa ben planera que topa amb un amuntegament de pedra. Només cal enfilar-se pel marge a mà dreta i passant pel davant de la façana de la casa, en direcció est, destaca entre la resta de vegetació, malgrat pugui ésser els mesos d’hivern. El roure, ara fa més de vuitanta anys era més petit que no pas ara. Les branques més properes al terra, però suficientment altes per evitar que el bestiar salvatge s’hi enfilés permetien als propietaris de la casa penjar les panotxes lligades entre elles com els forcs d’alls i assecar-les sense que es malmetessin per la humitat. Un cop ben seques s’entraven a casa per desgranar i conservar-les en sacs per al bestiar domèstic, ja que si les condicions ambientals i de conservació no són les correctes es pot arnar fàcilment.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>L’interès de senyalar l’arbre des d’un punt de vista costumista rau en les diferents estratègies que els pagesos han hagut d’idear per tal de sobreviure en circumstàncies poc favorables. Probablement, sense poder disposar d’un assecador fet amb posts de fusta i filat o un espai assolellat i alhora airejat les branques de l’arbre oferien un recurs natural a l’abast i de fàcil manteniment. Un cop recol·lectades les panotxes entre els mesos de setembre i octubre, es lligaven entre elles i es penjaven a les branques horitzontals del roure que avui tot i que seques, encara es poden veure alçant la mirada. Potser al damunt hi posaven algun tipus de xarxa per protegir-les dels ocells.</span></span></span><br /> </p> | 08082-192 | Polígon 12 Parcel·la 70 | <p><span><span><span><span><span>La única informació disponible sobre aquesta casa és la proporcionada en els censos parroquials de principis de segle XX. Entre 1905 i 1914 hi visqueren el matrimoni format per Pau Vilà i Bota i Maria Mustarós. Vivien amb ells la seva filla Antònia casada amb Joan Pimàs. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el cens parroquial de 1918 fins a 1934 hi hauria viscut uns masovers, Josep Gamisans i Massaguer amb la seva esposa Àngela Bagot i Casellas que tenien cinc fills: Maria, Salvador, Josep, Joaquim i Lluís.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Entre 1945 i 1946 només hi viu la vídua i tres dels seus fills: Salvador, Josep i Lluís. Aquest darrer any potser comparteixen l’habitatge o part d’aquest amb una altra família formada per Josep Riera i Canaletas i Carme Bayés i Surós.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Després d’ells els descendents de la primera família en conserven la propietat però la casa quedà a l’abandó i amb el pas del temps s'ha anat enfonsant.</span></span></span></span></span></p> | 41.7104600,2.6115400 | 467683 | 4617703 | 08082 | Fogars de la Selva | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91620-02dsc3004.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91620-03p1510689.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Cultural | Inexistent | 2024-01-16 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | El blat de moro és una de les llavors més apreciades de la fauna salvatge, sobretot del porc senglar, del toixó i les garses. | 63 | 4.5 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||||
| 91619 | Can Grau de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-grau-de-baix | <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> <p> </p> | XIX-XX | Envaïda per la vegetació. Només queden algunes parets estructurals dempeus, el forn de pa i el pou | <p><span><span><span><span><span>Can Grau de Baix és una casa situada en el veïnat de la vall de Ramió, construïda a recer del turó de la Bandera. Des de fa molts anys que està abandonada i en gran part ensorrada. L’accés es fa des de la façana de migdia de de la Rectoria de Ramió. Darrera la piscina, hi ha un camí que ressegueix la llera esquerra del torrent del Mas Masó, afluent de la Riera de Ramió. El que sembla un camí ben aviat es converteix en un estret corriol que transcorre entremig de la vegetació. No massa lluny, des de l’inici del camí, tot just una vuitantena de metres el corriol es perd i ens trobem al bell mig d’una feixa ben planera que topa amb un amuntegament de pedra. Només cal enfilar-se pel marge a mà dreta.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Les restes consisteixen en l’estructura d’una casa de planta rectangular, amb la façana principal orientada al nord-est. Tenia planta baixa, pis i golfes o sota teulada. La coberta era a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal. Les restes amuntegades indiquen que la coberta era de teula àrab. El paredat general és de pedra i fang amb restes d’arrebossat de morter de calç en alguns trams dels murs, sobretot visible a l’interior de la casa. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Només es conserva un portal, situat a mà dreta de la façana, amb els muntants i arc escarser de maó i els golfos collats en el muntant. Aquesta entrada estaria relacionada amb alguna cort. L’entrada principal estaria situada més a l’esquerra, de la qual només se’n conserven parcialment els muntants, de maó. Aquesta entrada correspon amb la cuina, que té el forn de pa situat a mà esquerra mateix. Se’n conserva la boca emmarcada per pedra i la volta interior. El cendrer està colgat per la terra, tot i que és visible des de la façana de llevant. La solera del forn s’ha ensorrat. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>A la part posterior de la casa, pels volts dels anys quaranta s’hi va construir un edifici annex amb parets de maó de gran alçada. A l’interior s’hi conserva una biga de fusta i un dels travessers del sostre. Probablement es tractés del paller. L’accés es feia per la façana de tramuntana. El seu estat de conservació actual és molt dolent i amenaça enfonsament.</span></span></span><br /> </p> | 08082-191 | Polígon 12 Parcel·la 70 | <p><span><span><span><span><span>L'única informació disponible sobre aquesta casa és la proporcionada en els censos parroquials de principis de segle XX. Entre 1905 i 1914 hi visqueren el matrimoni format per Pau Vilà i Bota i Maria Mustarós. Vivien amb ells la seva filla Antònia casada amb Joan Pimàs. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el cens parroquial de 1918 fins a 1934 hi hauria viscut uns masovers, Josep Gamisans i Massaguer amb la seva esposa Àngela Bagot i Casellas que tenien cinc fills: Maria, Salvador, Josep, Joaquim i Lluís.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Entre 1945 i 1946 només hi viu la vídua i tres dels seus fills: Salvador, Josep i Lluís. Aquest darrer any potser comparteixen l’habitatge, o part d’aquest, amb una altra família formada per Josep Riera i Canaletas i Carme Bayés i Surós.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Després d’ells, els descendents de la primera família en conserven la propietat però la casa quedà abandonada i s'ha anat enfonsant amb el pas del temps.</span></span></span></span></span></p> | 41.7110200,2.6111900 | 467654 | 4617765 | 08082 | Fogars de la Selva | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91619-02p1510652.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91619-03dsc2994.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91619-04p1510665.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91619-05p1510667.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91619-06p1510654.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91619-07dsc3000.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-09-06 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | A davant mateix de la casa hi ha un amuntegament de pedra amb un lleuger pendent, tal vegada per protegir la casa d’alguna torrentada, alhora que eixampla l’espai per poder voltar amb el carro o el bestiar. Al costat, aprofitant el marge, es conserva un muret de pedra seca amb tres graons també de pedra, molt ben conservats, que ressegueixen el camí original de carro i, al seu extrem, un pou construït, com a mínim la part visible, amb totxo. Les arrels que s’han filtrat al seu interior a la recerca d’humitat, han desestabilitzat el terreny. Caldria protegir amb una reixa o tancat el perímetre del pou pel perill real que suposa. En direcció est, a tocar del camí vell d’anar a la casa, s’alça un roure majestuós on els propietaris hi penjaven a assecar les panotxes de blat de moro. | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||
| 91618 | Rellotge de sol de la rectoria de Sant Andreu de Ramió | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-la-rectoria-de-sant-andreu-de-ramio | <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de Béns Protegits; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XVIII - XIX | Manca el gnòmon i el quadrant es cobrí de pintura amb el repintat de la façana. | <p><span><span><span>Rellotge de sol situat a l’extrem esquerra de la planta pis visible a la façana de migdia de la Rectoria de Ramió, reconvertida en aula de natura i casa de colònies. Està orientat al sud-est. És del tipus vertical declinat, esgrafiat encara tendre sobre un pla de calç. Les restes que s’hi observen són les següents: estava emmarcat; les línies horàries sortien de l’interior d’un cercle solar, on hi havia el gnòmon. Marquen perfectament de les sis del matí a les sis de la tarda i també s’hi poden observar les mitges hores, més curtes situades en la línia perimetral del marc, acabades en punta de fletxa. Les hores estan totalment esborrades o tapades per la pintura.</span></span></span><br /> </p> | 08082-190 | Sant Andreu de Ramió | <p><span><span><span><span><span>Segons tot sembla indicar en els llibres parroquials més antics, dels segles XVI i XVII, on ara hi ha l’actual rectoria, s’hi hauria alçat l’antic mas Reminyó.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1597, en el llibre d’òbits consta la defunció de Francesca Reminyona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1581 mor madona Elisabet Reminyona i quatre mesos més tard ho fa el seu fill, Antoni Reminyó, fadrí.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1629 Joan Marquès, d’origen francès, vidu i masover del mas Ramió, és enterrat al fossar de Remió.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1644 hi ha el bateig de Jordi Bruguera, fill de Pere Bruguera i d’Anna del mas Ramió.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1655 hi ha el bateig d’Anna, filla de Janot Casanoves i Maria, habitants del mas Ramió.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1662 viuen en el mas, el matrimoni format per Jeroni Mainou i Casesvelles i Maria amb els seus fills, que sembla que ja hi viuen almenys, des de fa una vintena d’anys. Aquest fet queda comprovat per la mort d’una filla d’aquests l’any 1647 i el bateig d’un noi, en Josep, l’any 1651.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Segons els mateixos documents, l’any 1664 aquest matrimoni bateja el seu altre fill, Miquel. Isidre Oller el propietari del mas, serà el padrí. El document també ens diu que estava casat amb Maria i que el seu padrí de casament fou el xerraire d’Arbúcies, Miquel Verdaguer.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La darrera dada coneguda és la de 1726, on consta que en el mas hi habiten una matrimoni de masovers format per Bonaventura Torres i la seva esposa Teresa. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el decurs del segon quart del segle XVIII aquest nom desapareix per complert dels llibres eclesiàstics.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1873 segons el cadastre, es construí el porxo de la façana.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La casa actual és fruit de les obres d’ampliació i condicionament realitzada l’any 1986 amb motiu de la instal·lació d’una casa de colònies.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A partir dels llibres parroquials, es pot seguir l’estada dels diferents capellans, almenys a partir de 1594 quan el rector de Sant Andreu de Ramió, Antich Moragues, funda els primers llibres parroquials.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Després d’ell fins a 1632 ocupà el càrrec, Joan Pareta. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Joan Vila ho fou fins l’any 1644.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1644 fins 1665 fou rector mossèn Miquel Roura.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1665 fins 1671 fou rector Batista Rigort.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Pels volts de 1672 arriba mossèn Joan Soler.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1732 mor el rector Josep Vernet que sembla ho havia estat durant trenta anys. Fou enterrat a la capella dedicada a Nostra Senyora del Roser.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Fins l’any 1738 hi ha constància del rector Prim Serra.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1738 fins l’any 1741 hi haurà mossèn Tomàs Fàbregas.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els dos anys següents hi ha dos rectors, mossèn Francesc Puig i mossèn Francesc Baix.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1781 fins 1789, Josep Gener.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De l’any 1789 fins a tombar del segle XIX, concretament l’any 1804, el rector mossèn Francesc Castellar.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A partir de 1804 fins l’any 1814, ho fa mossèn Domingo Vinyes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El segueix mossèn Narcís Morell, que hi restarà fins l’any 1840.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1841 fins l’any 1846, el prevere i ecònom Ramon Soteras.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1846 fins l’any 1873, mossèn Antoni Pagès.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1873 fins l’any 1878 el prevere, Francesc Gimbernat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De l’any 1879 fins l’any 1890, el rector Francesc Xifreda.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1890 fins a 1892, mossèn Narcís Palau.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1892 fins 1894, mossèn Antonino Roca.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Fins el 1904, Josep Riera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1905 i fins 1912, mossèn Joan Font i Arola (viurà a la rectoria amb Sebastià Font i Caterina Font)</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1912 fins a 1936, Esteve Campassol Subiràs (viurà a la rectoria amb Núria Ferrés Ferré i Elionor Ferrés i Ferré; a partir de 1920 amb Adela Campassol i Joaquima Vidal i de 1928 fins a 1934 amb la vídua Carme Costa i el seu fill, Pere Martorell Costa)</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Des de 1939 fins l’any 1944, mossèn Darius Pastells, rector d’Hostalric, que consta en el llibre de Baptismes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1946 hi ha mossèn Joan Escapa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A partir de 1947 i fins 1966 torna a aparèixer mossèn Darius Pastells d’Hostalric.</span></span></span></span></span></p> | 41.7122700,2.6099600 | 467553 | 4617904 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91618-01p151063603.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91618-02p151063801.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91618-03p151063902.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | BPU | 2022-09-06 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Aquest rellotge no consta en l’inventari de la Societat Catalana de Gnomònica. | 98|94 | 47 | 1.3 | 1762 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||
| 91617 | Can Nicolau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-nicolau-0 | <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors. </span></span></span></span></span></p> | XIX | <p><span><span><span>Can Nicolau està situada al veïnat de Ponent, en un petit turonet entre la Riera de Terra Negra i el torrent que porta el nom de la casa. És de planta rectangular, de planta baixa i dos pisos. La coberta és a tres vessants amb el ràfec de fusta amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada cap a migdia. Sembla que la casa ha sofert algunes reformes que han transformat el seu aspecte original, convertint-la en el que semblen dos habitatges. Les obertures són totalment asimètriques, algunes d’elles protegides amb reixes de ferro. Una de les portes d’entrada està decorada amb pedra irregular i una marquesina que alhora fa de porxada. Dessota al costat esquerra hi ha el forn de pa amb el parament arrebossat. A la segona porta, s’hi accedeix a través d’una escala amb barana. Està protegida per una petita marquesina. Les façanes de ponent i de llevant tenen un porxo cadascuna amb coberta a un sol vessant, de teula àrab. Corresponen a les antigues corts i porquera. També hi ha l’estructura del paller i assecador i el porxo de tancar el cotxe. El paredat estructural és de pedra i les façanes arrebossades i pintades de color blanc.</span></span></span><br /> <br /> </p> | 08082-189 | Polígon 11 Parcel·la 32 | <p><span><span><span><span><span>La informació més antiga de la casa ens ve documentada a través del cadastre de l’any 1862, on el propietari és Josep Camps, que també posseeix una quartera i tres quartans de secà, una quartera i sis quartans de vinya, dues quarteres de bosc i dues quarteres i cinc quartans de terra erma.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Quan aquest mor, la finca passa a mans de la seva esposa, Maria Alom i Iglesias (†1895). Quan aquesta mor és el seu fill Josep (†1919), casat amb Francesca Prat (†1936) que hi continuaran vivint amb els seus tres fills, Joan, Isidre i Miquel. Quan mor el pare, el seu fill Joan, casat amb Francesca Leon, es queden a la casa juntament amb la mare i menen la finca. Els descendents continuaran vivint a la casa pairal fins que a inicis dels anys setanta del segle passat venen la casa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La casa, a més de pou també tenia una font, que fa moltíssims anys que se n’ha perdut la beta d’aigua.</span></span></span></span></span></p> | 41.7391900,2.6579800 | 471559 | 4620876 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91617-02p1510617.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91617-03p1510618.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-06 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | En el Catàleg de Masies i cases rurals en sòl no urbanitzable figura com a Can Micolau I | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | ||||||
| 91616 | Can Peiret - Can Ventura Xic - Can Quirze | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-peiret-can-ventura-xic-can-quirze | <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XIX | En procés de reforma | <p><span><span><span><span><span>Can Ventura Xic és una casa situada al veïnat de Ponent. És de planta rectangular, d’una sola crugia, planta baixa i pis amb la coberta a dues vessants, de teula àrab i la façana orientada a migdia.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Ha sofert nombroses remodelacions i les diferents obertures, tot i que ja fa molts anys que s’hi van fer, trenquen l’estil característic i homogeni d’aquest tipus de construccions. La façana principal i l’orientada a llevant, tenen un sòcol de rajols moderns. Totes les obertures tenen un ampit de pedra moderna i un voladís a la part superior que protegeix els porticons exteriors de fusta.<br /> A mà esquerra hi ha un porxo adossat i un altre d’independent.</span></span></span><br /> </p> | 08082-188 | Polígon 11 Parcel·la 35 | <p><span><span><span><span><span>El document més antic que dona referències de la casa és el cadastre de Fogars de l’any 1862. En aquesta època consta com a propietari Bonaventura Saurí, originari de Pineda, que també dona nom a la casa amb el motiu de “Can Ventura Xic”. Amb la casa, Saurí mena una sola peça que envolta la casa i que està dividida en vuit quartans de secà, una quartera i mitja de vinya i una quartera i nou quartans de terra erma.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Va viure-hi amb la seva esposa Rosa Pla i els seus dos fills, Quirze i Pere. El seu fill Quirze Saurí i Pla (†1901) en serà el següent propietari, tal i com consta en el padró de 1889. Hi viurà amb la seva esposa, Maria Formiga i Bosch (†1903). Durant els anys que hi va viure la gent també coneixia la casa per Can Quirze. Quan mor la parella, amb molt poc temps de diferència la casa queda abandonada. Es desconeix que va esdevenir del germà.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el cens de l’any 1918 trobem inscrits a la casa el matrimoni format per Joan Mercader i Àngela Marlet, que tindran tres fills, en Joaquim, la Francesca i la Pilar. Deu anys després, l’any 1928 marxen a viure a Can Mastroi.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1929 hi entren a viure Josep Boix i Francesca Casellas i Ripoll amb els seus fills Felícia, Joan i Elvira.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Al dessota de la casa, on ara hi ha un pla conreat, en altres temps existia un petit gorg que fou dessecat totalment, per establir-hi terres de conreu foragitant les plagues de mosquits que vivien al voltant d’aquest indret humit.</span></span></span></span></span></p> | 41.7380900,2.6622800 | 471916 | 4620752 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91616-02p1510612.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91616-03dsc2979.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91616-04dsc2985.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91616-05dsc2982.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91616-06p1510614.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-07 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | En un racó al costat de l’entrada, hi ha una bassa que sembla haver estat emprada en algun moment com a piscina. I a l’altre costat, el pou tot ell arrebossat de ciment i amb coberta de totxana plana. | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||
| 91615 | Rellotge de sol de Can Gabriel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-gabriel | <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XX | Manca el gnòmon. | <p><span><span><span><span><span>Rellotge de sol de sèrie, realitzat a motllo, de pedra artificial situat a la façana de migdia de Can Gabriel, coneguda també des de fa anys com a Ca l’Alonso. Està col·locat dessota del carener. És lleugerament ovalat, amb una base plana. El marc representa una corona de llorer. A la part superior s’hi pot veure un relleu format per quatre cavalls al galop amb les crineres a l’aire; a la part inferior, dos llops ajupits. Al centre, un astre solar amb els raigs. El gnòmon, de vareta, ha desaparegut. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Les línies horàries estan incises. Assenyalen de les sis del matí a les sis de la tarda en xifres romanes.<br /> Presenta diversos trencaments, probablement a causa d'alguna caiguda, que semblen haver estat reparats amb algun tipus de cola.</span></span></span><br /> </p> | 08082-187 | Polígon 11 Parcel·la 51 | <p>En el cadastre de 1862, que és el document més antic localitzat on s’esmenta la casa, el propietari és Manuel Auladell, fill de Gabriel Auladell, que és qui dona nom a la casa. Menava quatre quarteres de terra dividides en nou quartans de secà, vuit de vinya i dues quarteres i set quartans d’erm.</p> <p>En el padró de 1889 la propietat continua en mans de la mateixa família. Hi viuen el matrimoni format per Manuel Auladell i Barnei i Maria Pagès que tenen dos fills, en Jaume i la Dolors.</p> <p>L’any 1910, en Manuel Auladell és vidu i viu a la casa amb la seva filla Dolors que està casada amb Quirze Salichs.</p> <p>Un parell d’anys després hi entren a viure la família Vilà. Són: Francesca, Joan, Josep, Socors i Joaquim. L’any 1922 hi continua la mateixa família amb un nou membre, l’Emília. Continuaran vivint a la casa fins l’any 1929 on es produeix un nou canvi, sense poder saber si són masovers, llogaters o nous propietaris. Aquesta vegada entren a viure-hi el matrimoni format per Francesc Estol i Elvira Boix amb la seva filla Montserrat. I al cens de 1931, ja hi ha una altra parella: Aleix Brugada i Maria Albó Fonollet amb les nenes Dolors i Rita que sembla que en seran els propietaris. Els seus descendents aniran vivint a la casa, fins que l’any 1959, amb la mort de la Dolors als trenta-quatre anys la família decideix marxar a Canet d’Adri venent la casa a la família actual que la va restaurar totalment.</p> | 41.7378400,2.6596900 | 471701 | 4620726 | 1982 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91615-02p1510607.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | Inexistent | 2022-09-06 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Aquest rellotge de sol no consta en l’inventari de la Societat Catalana de Gnomònica. | 98 | 47 | 1.3 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | ||||
| 91613 | Can Gabriel - Ca l'Alonso | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-gabriel-ca-lalonso | <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XIX | <p><span><span><span><span><span>Can Gabriel és una casa situada al veïnat de Ponent. Per arribar-hi cal travessar el Pla de Can Planes i la Riera Negra. És de planta rectangular, d’una sola crugia, amb la coberta a dues aigües, de teula àrab i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a sud-est o migdia. Té planta baixa i pis que aprofita el sotacobert. El portal d’accés està alineat simètricament amb el carener. Aquest està flanquejat a ambdós costats per tres obertures. La planta pis té quatre obertures; les dues més properes al carener són més petites que les situades als extrems de la façana principal. Destaca un rellotge de sol de pedra artificial que els propietaris actuals col·locaren després de restaurar l’edifici, fa una quarantena d’anys. El parament dels murs és de pedra i fang. La façana està arrebossada i pintada. Tot el perímetre està protegit per un sòcol de pedra irregular en forma de llosa d’aplacar parets d’uns setanta centímetres d’alçada<br /> A l’interior de la casa es conserva la llar de foc amb la boca del forn de pa i el cendrer.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>La porquera situada a la façana de ponent, tot i que ha perdut la seva funció original, es conservà estructuralment durant les obres de remodelació i ha servit per engrandir l’espai de la cuina.</span></span></span><br /> <br /> </p> | 08082-186 | Polígon 11 Parcel·la 51 | <p><span><span><span><span><span>En el cadastre de 1862, que és el document més antic localitzat on s’esmenta la casa, el propietari és Manuel Auladell, fill de Gabriel Auladell, que és qui dona nom a la casa. Menava quatre quarteres de terra dividides en nou quartans de secà, vuit de vinya i dues quarteres i set quartans d’erm.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el padró de 1889 la propietat continua en mans de la mateixa família. Hi viuen el matrimoni format per Manuel Auladell i Barnei i Maria Pagès que tenen dos fills, en Jaume i la Dolors. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1910, en Manuel Auladell és vidu i viu a la casa amb la seva filla Dolors que està casada amb Quirze Salichs.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un parell d’anys després hi entren a viure la família Vilà. Són: Francesca, Joan, Josep, Socors i Joaquim. L’any 1922 hi continua la mateixa família amb un nou membre, l’Emília. Continuaran vivint a la casa fins l’any 1929 on es produeix un nou canvi, sense poder saber si són masovers, llogaters o nous propietaris. Aquesta vegada entren a viure-hi el matrimoni format per Francesc Estol i Elvira Boix amb la seva filla Montserrat. I al cens de 1931, ja hi ha una altra parella: Aleix Brugada i Maria Albó Fonollet amb les nenes Dolors i Rita que sembla que en seran els propietaris. Els seus descendents aniran vivint a la casa, fins que l’any 1959, amb la mort de la Dolors als trenta-quatre anys la família decideix marxar a Canet d’Adri venent la casa a la família actual que la va restaurar totalment.</span></span></span></span></span></p> | 41.7378600,2.6596300 | 471696 | 4620728 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91613-02dsc2977.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-07 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | La façana de tramuntana quedava enganxada al mateix turó deixant un pas molt estret. Amb les obres de rehabilitació s’eixamplà aquest espai i la terra s’aprofità per engrandir l’era del davant de la casa. | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | ||||||
| 91612 | Can Codina - Can Framis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-codina-can-framis | <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XIX | Només se'n conserva una part, ha perdut tota la coberta i es troba completament envaïda per la vegetació. | <p><span><span><span>Restes d’una casa situada a ponent de Can Mastroi, dins del bosc. Està completament envaïda per la vegetació, però s’endevina un edifici no massa gran, de planta més aviat rectangular, amb parets de pedra falcada amb trossos de teula i fang que semblen no depassar els tres metres d’alçada. S’hi endevinen murs transversals de compartimentació de les diferents habitacions.</span></span></span><br /> <br /> </p> | 08082-185 | Polígon 11 Parcel·la 42 | <p><span><span><span><span><span>Segons el cadastre de l’any 1862, la casa era coneguda antigament com a Can Framis per ser el seu propietari, Guillem Framis. L'única informació coneguda més antiga és la proporcionada per aquest document, que a més indica que a més de la casa el seu propietari menava les següents terres: dotze quarteres i quatre quartans de terres, dividides de la següent manera: dues quarteres de vinya, mitja de sureda, quatre d’erm i quatre de secà, quatre quartans d’albereda i una quartera i mitja d’erm. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1886 habita la casa Joan Camps, sense especificar si n’és el masover o ho té llogat. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Al padró de l’any 1889, la propietat ha passat a mans de Bonaventura Codina, un ferrer d’Hostalric, sense que aquest hi visqui. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el cens però de 1896 hi estan empadronats el matrimoni Pau Siscart i Maria. Quan aquests marxen l’any 1899, la casa queda desocupada. L’any següent, adquireix la finca el propietari de Can Mastroi, Josep Tarruella, però sembla que no tornarà a ser habitada. </span></span></span></span></span></p> | 41.7347300,2.6601200 | 471735 | 4620380 | 08082 | Fogars de la Selva | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91612-02dsc2969.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91612-03dsc2970.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91612-04dsc2973.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91612-05p1510580.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | En l’ortofotomapa en color de l’any 2000 consultable a l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya encara es pot veure tota l’estructura dels murs sense coberta. El camí de carro original pel qual s’hi accedia ara és un estret corriol pel qual cal obrir-se pas tallant la vegetació. Destaca, en una de les pedres visibles de la paret desbrossada, uns cercles que si bé a primera vista semblen pintats, són de fet, material ferruginós originat en el moment de la composició de la roca. | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||
| 91611 | Can Ternet Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-ternet-vell | <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XIX | Només es conserva una part de l'edifici, que ha perdut tota la coberta i es troba colgat de vegetació. | <p><span><span><span>Restes d’una casa de planta rectangular, de planta baixa i pis o sotacobert de la qual en queden varis murs dempeus, amb una alçada màxima pel mur orientat a llevant d’entre més de tres metres d’alçada. Per la disposició de l’enderroc, sembla que la porta d’accés principal estava situada a la façana orientada al sud-est i que la coberta era a dues aigües, de teula àrab. Entremig de la vegetació es poden localitzar vàries obertures corresponents a finestres, no massa grans i alguna porta de comunicació interior. A primera vista sembla que, tant per la façana de llevant com de ponent, hi havia algun annex relacionat amb les activitats ramaderes i agrícoles de la casa com la porquera o el galliner i la pallissa amb l’assecador. El paredat és tot de pedra irregular i fang, amb gruixos que poden arribar als cinquanta centímetres. Les parets estaven arrebossades amb morter de calç. La gran quantitat de bardisses i arbusts que l’envolten i a l’interior no permeten especificar res més i si hi havia alguna era de batre, es troba soterrada i envaïda pel bosc.</span></span></span><br /> <br /> </p> | 08082-184 | Polígon 11 Parcel·la 40 | <p><span><span><span><span><span>D’aquesta casa la única informació disponible és la localitzada en el registre cadastral de l’any 1862, on consta com a propietari Joan Roure. Aquest vivia a la casa amb la seva esposa, Josepa Horta. La finca, disposava a més de vuit quartans de secà, mitja quartera de vinya i una d’erm. En el Pla de Fogars també tenia una quartera de secà i dues i mitja d’erm.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1889, el propietaris són el matrimoni format per Pere Iglesias i Alsina, i la filla dels anteriors propietaris, Maria Roura (o Roure) i Horta amb els seus dos fills, Josep i Dolors. Més endavant, en el cadastre de 1896 hi consta també una afillada anomenada Lluïsa Pi. És en aquest document on la casa rep el nom de Can Ternet.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1914 mor la propietària amb seixanta-sis anys. En Josep Iglesias, fill, casat amb Emília Mercader vivien amb els pares fins que després de la mort de la mare la família marxa a Can Vicenç del Sot.</span></span></span></span></span></p> | 41.7347300,2.6607900 | 471791 | 4620380 | 08082 | Fogars de la Selva | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91611-02dsc2960.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91611-03dsc2962.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91611-04dsc2964.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91611-05p1510585.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91611-06dsc2966.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Gairebé a tocar de la façana de ponent, envoltada de vegetació s’endevina una antiga bassa d’un parell de metres de fondària excavada en el sòl, que en el moment de la visita no tenia aigua. No s’ha localitzat el pou, raó per la qual s’aconsella netejar l’indret. | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||
| 91610 | Can Mastroi - Can Tarruella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-mastroi-can-tarruella | <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XVIII-XX | <p><span><span><span><span><span>Can Mastroi està situada en el veïnat de Ponent, en el vessant hidrogràfic esquerra del torrent que porta el mateix nom de la casa; torrent que s’incorpora com a afluent intermitent de la Riera de Terra Negra.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>És una casa de planta rectangular, que ha sofert nombroses reformes a nivell estructural. La façana principal està orientada al sud-est o migdia, de planta baixa i pis amb la coberta a dues aigües, lleugerament més alta a partir del carener a mà dreta. Les obertures, tot i que respecten una simetria, sobretot a la planta pis, difereixen segons es trobin situades a mà dreta o a mà esquerra, ja que actualment corresponen a dos habitatges diferents, amb accessos diferents.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El més antic té una porta de doble fulla amb un parell de graons i marxapeus, sense elements de pedra visibles. A mà esquerra hi té una finestra reixada i a la planta pis, tres finestres de fusta sense emmarcaments. A mà dreta, la construcció nova presenta les obertures més grans, per permetre el pas de la llum, d’alumini. A mà dreta, en la planta pis hi ha una petita galeria amb baranes de ferro pintades de color blanc que donen una certa uniformitat al conjunt. L’accés d’aquest edifici reformat es fa per la façana orientada al nord-est coincidint també amb el garatge. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els paredat de la part més antiga conserva la pedra, mentre que en el més modern s’hi ha incorporat el totxo. Però els murs exteriors estan arrebossats amb un arremolinat de morter i pintats del mateix color de manera que visiblement dona una certa uniformitat al conjunt. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Adossat al mur de ponent, la casa hi té l’assecador, les corts i altres dependències pròpies d’una casa dedicada a la pagesia.</span></span></span><br /> </p> | 08082-183 | Polígon 11 Parcel·la 39 | <p><span><span><span><span><span>Al segle XVIII se la troba referenciada com Can Tarruella. Nom que li ve donat pels antics propietaris. L’any 1791 a Can Roure, neix Teresa Poch i Barber, filla dels masovers, Maria i Joan. Posteriorment, pels volts de la Guerra del Francès es casa amb Pau Tarruella (†1851) de Tordera i s’instal·len a la casa coneguda actualment com a Can Mastroi. Fruit d’aquesta unió naixeran cinc fills: Maria (1815-†1817); Josep (1820); Josepa (1823) i Rosa (1825). La Teresa mor dos anys després, l’any 1827, probablement de part, amb trenta-vuit anys. L’any 1829 Pau Tarruella es casa en segones núpcies amb Maria Rosa Xicars, natural de Fontanilles. D’aquest matrimoni naixeran tres filles més: Justa (1829); Joaquima (1833) i Carme (1836).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’hereu, Josep Tarruella i Poch es marida l’any 1855 amb Justa Roca i Gelmar, de Can Roca però aquesta mor el mateix any del seu casament amb trenta-nou anys. El seu vidu es torna a casar el mateix any en segones núpcies amb Caterina Formiga i Bosch de Massanes. Tindran quatre fills: Andreu (1856); Josep (1859), Quirze (1864) i Maria (1867).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el cadastre de 1862 es declara la terra amb la peça de la casa, que consta d’una quartera de vinya i mitja d’erm, una peça en el Pla de Fogars de dues quarteres de secà i dues quarteres i dos quartans d’erm. Un altre camp d’un aquartera de secà i dues quarteres i dos quartans d’erm. Un altre camp amb una quartera de secà i dues i dos quartans d’erm. I en l’indret anomenat Vidal hi consten dues quarteres de bosc i dues i mitja d’albereda. Tenien també un ruc.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el padró de l’any 1889, Josep i Caterina continuen essent els propietaris de Can Tarruella. Son fill, Josep Tarruella i Formiga, casat amb Rita Saurí (†1897) viuen amb els pares (maridats l’any 1890).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1890 Josep Tarruella compra al ferrer d’Hostalric, Bonaventura Codina i Pujol, la casa coneguda com a Can Codina o Can Granota, situada uns metres més amunt, actualment ensorrada i gairebé desapareguda enmig de la vegetació. La casa ja no es tornà a habitar més.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1906 Can Tarruella passa a anomenar-se Can Mastroi, tot i que hi continua vivint en Josep. Després de la mort de la seva esposa es torna a casar en segones núpcies amb Carme Mateu. Josep fou també jutge de Fogars; mor mentre exercia el càrrec. Amb la Carme tingueren quatre fills, dels quals la darrera encara no havia nascut quan morí en Josep: Gràcia, Àngel, Martí, Enric i Concepció.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1915 la família marxa a viure a Riudarenes. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any següent habita la casa una nova família, Josep Pla i Filomena Llavina amb quatre fills: Joaquim, Teresa, Francesc i Carme, sense precisar si són llogaters, masovers o propietaris.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el cens de l’any 1923, consten com habitants Joan Montfulleda i Mercè Iglesias amb els seus fills Joan, Concepció i Pere, sense precisar si són llogaters, masovers o propietaris. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el cens de l’any 1926 apareixen censats la Julita Mongé i Cama, vídua de Francesc Boix i Marlet, que morirà el mateix any amb setanta-tres anys, i mare de nou fills: Josep, Joan, Esteve, Serafí, Salvador, Maria, Àngela, Elvira i Melcior. Quan mor la mare, el seu fill gran continuarà vivint a la casa amb la seva esposa, Francesca Casellas i Ripoll, els seus tres fills (Felícia, Elvira i Joan) i son el germà petit, Melcior.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el cens de l’any 1928 la casa sembla que ha canviat, en tot cas, de propietaris: Joan Mercader Lloreda i Àngela Marlet Vilà casats l’any 1914. Hi viuen amb els seus tres fills. Quan aquests es faran grans, agafarà les rendes el fill, Joaquim. Aquest es casa amb Josepa Martí i Framis. Tindran dos fills, Dolors (1943) i Joan (1948).</span></span></span></span></span></p> | 41.7345400,2.6616400 | 471862 | 4620358 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91610-01dsc2956.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91610-02dsc2957.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2023-05-08 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Al darrera de la casa pujant cap el que ara és bosc, es poden observar els retalls de les canals repicades en el pa de sauló per canalitzar l’aigua i evitar que la pluja els malmetés el camí. | 98|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | ||||||
| 91609 | Can Jan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-jan-2 | <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XVIII-XIX | Estat d’abandonament general. L’heura comença a envair la teulada. | <p><span><span><span><span><span>Can Jan està situat al veïnat de Ponent de Fogars de la Selva, per sobre mateix de Can Masvila i a tramuntana de Cal Carreter.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>És de planta rectangular amb diversos edificis annexos adossats a les façanes orientades al sud i a tramuntana. Està estructurada en una sola crugia, de planta baixa i pis amb la façana principal orientada a llevant. La coberta és de teula àrab amb el carener perpendicular a la façana. Les obertures es disposen de la següent manera: a mà dreta, la porta d’entrada, amb els muntants de granit, ben treballats, tot i que sembla que al muntant esquerra s’hi va fer una reparació amb maons. La llinda no és visible; en cas de ser-hi està recoberta per un arrebossat de morter. La porta és feta amb taulons clavetejats. Al damunt, disposada simètricament, una finestra de petites dimensions amb porticons de fusta i ampit de pedra ben treballada amb escopidor. A mà esquerra de la porta principal, adossat a la façana hi ha el pou d’aigua. En una prolongació de l’edifici hi ha una segona portalada, aquesta de doble fulla emmarcada per carreus de pedra granítica ben treballada i arc escarser fer amb varies fileres de maons. Al damunt es repeteix la mateixa finestra que la primera descrita. Sembla que aquest espai correspon a una antiga cort. I ja més a la dreta, aprofitant l’orografia del terreny una segona cort. La portella és més senzilla, tot i que emmarcada per alguns carreus de pedra picada i la llinda reparada de manera batussera. Al damunt hi ha una petita habitació amb la finestra protegida per una reixa de ferro. Pel vessant sud hi ha un parell de porxos mig ensorrats i destaca un contrafort de pedra que reforça la cantonada dels murs orientats al sud i ponent.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Modernament, probablement pels volts dels anys seixanta, setanta, s’aixequés el cobert adossat a la façana de tramuntana, amb bigues i travesser de pòrtland i cobert de fibrociment.</span></span></span><br /> </p> | 08082-182 | Polígon 11 Parcel·la 13 | <p><span><span><span><span><span>Segons es recull en el llibre de Fugarolas i Vilà (2007), la casa ja surt esmentada en el fogatge de 1497 com el nom “d’en Cases”, que seria el nom més antic que s’ha localitzat. L’any 1565 era propietat de Bernat Cases maridat amb Beneta, que el mateix any i el següent bategen a dos fills seus. A finals del segle XVI la casa s’incorpora al patrimoni del Mas Vidal. A partir d’aquí serà habitada per masovers que treballaran les terres tan del Mas Vidal com les annexades amb l’adquisició de la nova finca.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1595 hi viuen Antic Montsant i Margarida que bategen el seu fill Francesc. L’any 1569 també l’habiten el matrimoni format per Antoni Pons i Joana Ponsa (†1628).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El 1603 hi viuen Benet Orenc i Eulàlia. I l’any 1612 ho fan Jaume Miquel i Esperança (†1633). L’any 1624 l’habiten Salvi Masjoan i Caterina. Entre el 1633 i el 1638 hi viuen Salvi Carbonell i Margarida aquests darrers consten com arrendadors del Mas Cases. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1640 en són arrendadors en Joan i la Caterina Negre. L’any 1672 ho són Josep Garriga i la seva esposa Maria Àngela, que a la mort de la seva esposa es casa en segones núpcies amb Anna.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1689 hi viuen Joan Rossell de Can Saboia i la seva esposa Maria Àngela, que bategen al seu fill Andreu Rossell. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1655 hi viuen Pau Casanoves i Elisabet amb el seu fill Jacint, batejat el mateix any.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Entre 1692 i 1697, gràcies als llibres de bateigs sabem que també hi viuran Jaume Albert i Anna amb els seus fills.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A inicis del segle XVIII, concretament l’any 1710 i 1711, hi viuen dos matrimonis; el primer format per Salvi Gros i Maria Grossa i el segon per Nicolau Llobet i Maria Llobeta. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Entre 1735 i 1739 hi viu la família Terrades i la família Fiol, de cinc i tres membres respectivament.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1740 hi entra a viure el matrimoni Bernat Gener i Agnès que tenen dos fills petits (Narcís i Maria). L’any 1762 encara hi viuen, tot i que la filla Maria ja està casada amb Francesc Gauter. Els seus fills però portaran el cognom de la mare en primer.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1826 entren a viure-hi com a masovers Pere Baquer i Margarida Torres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1860 la casa passa a ser propietat de Joan Fiol, àlies Jan, que donarà nom a la casa tal i com es coneix actualment. De fet, en el cadastre de 1862 ja consta com a Can Jan. En la documentació consta que la casa tenia dues quarteres de secà i una altra de terres en el Mas Cases on hi ha tres quarteres de secà, una de boscs de gavella i dues d’erm. També disposaven d’un ruc.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el padró de 1889, la propietària era Maria Fiol i Torres, vídua de Joan Sala, que és l’àvia. En Miquel Sala i Fiol està casat amb Gràcia Camps i Rossell que porten les terres. Tindran set fills (Maria, Rosa, Carme, Caterina, Anna, Esteve i Josep).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Sembla però que en el cens parroquial de 1896 la casa també es coneix amb el nom de Cal Pinxo. Potser una part de Cal Jan fos llogada. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’hereu, Miquel Sala Fiol, vidu de Gràcia Caps, mort l’any 1889 deixant set fills. L’any següent es casa amb Francesca Auladell, vídua també de Miquel Vilà de Ramió.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el cens de 1906, la casa surt anomenada novament com a Can Jan. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Quan mor Miquel Sala Fiol l’any 1924, la seva vídua marxa a viure a Hostalric.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el cens de 1928 hi viuen Josep Mercader Lloreda i Maria Nonell amb els seus fills Joaquim i Joan. El primer dels germans morirà al front durant la Guerra Civil espanyola. Els descendents d’aquest matrimoni continuaren vivint a la casa almenys fins a la seva mort (l’any 1999 i 2005 respectivament).</span></span></span></span></span></p> | 41.7337300,2.6639300 | 472052 | 4620268 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91609-01p1510567.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91609-02dsc2946.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91609-03dsc2952.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91609-04dsc2949.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91609-05dsc2954.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91609-06p1510573.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-09-07 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Al davant de la casa, gairebé imperceptible, recoberta per l’herbassar, s’alça aprofitant el desnivell del marge una era circular parcialment murada i amb el sòl recobert de cairons. | 98|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||
| 91608 | Can Mas Vila | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-mas-vila | <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de Béns Protegits; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XIX | <p><span><span><span><span><span>Can Masvila està situada en el veïnat de Ponent, entre Can Vidal i Cal Carreter. És de planta rectangular amb la coberta a dues aigües, de teula àrab i el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. S’estructura en dues crugies i tres plantes, essent la darrera el sota-cobert. Pels volts de l’any 2005 fou totalment reformada. Les obertures de les diferents plantes es distribueixen simètricament, tant pel que fa a la horitzontalitat com a la verticalitat. Totes elles estan emmarcades per carreus de pedra calcària. Els ampits estan motllurats. Destaca l’eix central de la casa amb una portalada dovellada amb marxapeus, al damunt, un finestral amb conopial gòtic i dentat amb arquets. Les impostes estan ornades per dues cares, una a cada costat. Correspon al finestral de la sala noble de la casa. Al damunt, dessota el carener, hi ha un finestral d’estil gòtic biforat amb columneta i impostes decorades.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A mà dreta de la façana destaca una galeria oberta separada per pilars. A la planta baixa totes les obertures presenten els arcs rebaixats, de pedra calcària, oberta al jardí; mentre que a la planta pis, l’espai obert entre els diferents pilars se substitueix per una barana de ferro i una biga que sustenta la coberta.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La façana està arrebossada i pintada. Destaca la volada del ràfec amb punta de diamant i l’espantabruixes del carener. A la coberta sobresurten tres fumerals amb les parets decorades de pedra irregular i el barret de rajol amb coberta de teula a doble vessant.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A la façana de ponent hi ha un altre porxo de característiques semblants al situat a la dreta, però a la planta pis hi ha un terrat pla. </span></span></span></span></span></p> | 08082-181 | Polígon 11 Parcel·la 49 | <p><span><span><span><span><span>El primer document conservat on es parla Mas Vila és el fogatge de 1497, on consta com a propietat “d’en Vila”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En llarg del segle XVI el mas apareix en els diferents llibres parroquials però no el nom del propietari, que en canvi surt esmentat com a “habitant de”, “masover de”, “treballador de”. L’any 1599 per exemple, es documenta la mort de Baldiri Torras, habitant del Mas Vila. I en segle XVII hi ha diversos casos semblants: l’any 1602, l’esposa de Miquel Bruguera, “habitants del Mas Vila” és padrina en un bateig. O l’any 1620, Francesc i Margarida Pelegrí, del Mas Vila, bategen la seva filla Elionor, o encara dos anys després, el 1622, mor Juberta, vídua del Mas Vila. L’any 1632, mor Francesc Pelegrí, masover del Mas Vila. L’any 1649, Pere Nadal i la seva esposa Margarida habiten el Mas Vila i el mateix any mor Antoni Vila, treballador.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A la segona meitat del segle XVII, l’any 1667 Joan Vila consta com a fadrí i és l’administrador de la confraria de Sant Isidre.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Entre els anys 1668 i 1674, Jacint Vila, propietari del Mas Vila, i maridat amb Maria Anna, és l’administrador de la confraria de la Mare de Déu del Roser i consta que és pare d’Isidre.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1668 Antoni Vila i Maria, bategen la seva filla, Maria; i en són padrins Pau Buscastell i Astàsia Tusell de Gaserans. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1687, mor Magdalena Falgueres, dona del masover.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1687 consta empadronat Martí Blanch.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1690, en són habitants del mas, en Cebrià Planas i la Margarida.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1717, el matrimoni format per Pere Fiol i Margarida Avellaneda consten com habitants masovers del Mas Vila.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el cens parroquial de l’any 1737, el rector Tomàs Vila anota com a habitants de la casa el matrimoni format per Jacint Planasdevall i Mariona, de cinquanta anys, que hi viuen amb els seus fills, Elena, Francesc, Josep i Jacint. També viu amb ells el mosso Josep Bitlloch i el pastoret Miquel Martí. I els cambrers Josep i Teresa Jordà i Antònia Mora.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1778 i almenys fins a 1792, Francesc Mateu i Maria Roca entren com a masovers. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Sembla que durant la guerra del Francès, la casa vella fou cremada pels francesos. Un cop foragitats, la família la reconstruí de nou.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1824 consta com a masover Josep Bassach provinent de Sant Genís de Palafolls.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el padró de l’any 1889, hi resideixen tres germans: Josep, Quirze i Caterina Mercader i Formiga, fills de Pau Mercader i Rita. I una dada interessant és la proporcionada pel cens parroquial de 1896 on la casa consta com a propietat de Josep Mercader i Formiga. Aquest es casa l’any 1890 amb Anna Oliver i Bruguera. Aquesta mor però l’any 1899 molt jove deixant quatre fills petits: Concepció, Rita, Josep i Joan.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El mateix any el vidu, es casa en segones núpcies amb Maria Cornellà i Torrent (†1923), amb qui no sembla que tindrà cap altre fill. En fer-se grans, a la casa també hi viurà el fill Josep amb la seva esposa, Joaquima Romaguera. Malauradament la jove esposa mor amb trenta-tres anys deixant set filles: l’Àngela, la Maria, la Concepció, la Remei, la Rita, la Pilar i la Faustina. A la casa també hi viu el mosso, Lluís Duran. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Quan el pare mor l’any 1950 amb vuitanta set anys, la família continuarà a vivint a la casa pairal. La pubilla es casa el mateix any amb Lluís Torrent i Massaguer i es quedaran a viure a la casa. El mateix 1950 neix la seva pubilla, la Joaquima Torrent i Mercader.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A inicis dels anys seixanta, els descendents s’iniciaren en el cultiu de la pomera, essent pioners en el poble. Les primeres varietats plantades foren “delicius”, “Golden”, “vellesa de Roma” i “verda donzella”. Més endavant també plantaren amb èxit la pera llimonera.</span></span></span></span></span></p> | 41.7352200,2.6651800 | 472156 | 4620433 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91608-02p1510604.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91608-03p1510561.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91608-04p1510563.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial - productiu | Inexistent | 2023-05-09 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Actualment és una casa de turisme rural.La casa, com totes les del municipi, disposava a proximitat d’una deu d’aigua coneguda amb el nom de la font del Mas Vila. Conserva el pou antic amb pilars de maó i murs de pedra. | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | ||||||
| 91607 | Rellotge de sol de Can Vidal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-vidal-0 | <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de Béns Protegits; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XXI | <p><span><span><span><span><span>Rellotge de sol de tarda situat a l’extrem dret de la façana de ponent de Can Vidal, a l’alçada de la planta pis. En substitueix un de més antic i més gran ubicat en el mateix indret aproximadament que en remodelar la façana ara fa uns anys es va perdre. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>És del tipus vertical declinant, amb orientació sud-oest. Està realitzat damunt d’un suport de calç, policromat. El dibuix consisteix en un cercle central situat dins d’un pla rectangular pintat de color groc amb un marc lineal de color blanc. A l’interior, s’hi ha pintat una gran circumferència de color beix on s’ha col·locat els següents elements: a la part superior, un astre solar antropomorf, d’estil naïf. D’entremig dels seus llavis, aguanta el gnòmon, de vareta. Al dessota, en lletres majúscules s’hi ha escrit el lema “EL TEMPS /PASSA/ APROFITA-HO / BE”. Les hores i les línies horàries, minimalistes, amb les mitges hores, s’han col·locat en la part inferior del cercle. Mentre que les línies horàries van de més gruixut a més fi, de color negre, les hores, en xifres àrabs, senyalen des de les set del matí fins a les sis de la tarda. Estan pintades en color negre i vermell, alternativament (començant pel negre a les 7 i les sis en vermell).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Dessota el cercle, s’hi llegeix el nom del Casal “CAN VIDAL” i l’any al dessota “1605”. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Emmarcant el rellotge hi ha una sanefa de motius florals molt estilitzada que s’alterna el color verd, vermell, blanc i lila.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’arbrat no permet veure si el rellotge d’autor està signat, però la disposició de les línies horàries indica que ha estat realitzat per un quadranter.</span></span></span></span></span></p> | 08082-180 | Polígon 11 Parcel·la 64 | <p><span><span><span><span><span>Originàriament Can Vidal tenia dos rellotges de sol, el de matí situat a l’extrem esquerra de la façana de migdia i el de tarda, situat just a l’altre costat, a la façana de ponent. Durant les obres de rehabilitació de la casa es féu saltar l’arrebossat de calç de les façanes per deixar la pedra vista. El rellotge de matí es perdé per sempre. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La primera referència escrita coneguda sobre el Mas Vidal és del fogatge de 1497.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1598, està documentat l’òbit de Jaume Vidal del Mas Vidal, maridat amb Margarida. Abans de 1600 el seu fill, Salvi Vidal està casat amb Elisabet Vidala. El seu hereu neix l’any 1603, l’Antoni (†1645), que es casarà amb Margarida. L’any 1635 naixerà el seu descendent i hereu, Josep Vidal.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1655 vint anys després Josep Vidal es casa amb Maria Sala. Josep Vidal com a fermança i Josep Tallera crearen un censal a l’Obra de Fogars.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1675 Andreu Vidal, fill de Josep Vidal i Maria Sala es marida a Girona amb Maria Barril, originària de Palau Sacosta.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1732 el mas paga primícia de totes les terres. El camp de dessota el cementiri, també paga el delme.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El 27 de juliol de 1734 Tomàs Vila, prevere i rector de Fogars i, Jacint Planasdevall, obrer major de l’església firmen en nom dels obrers una concòrdia avinguda entre Francesc de Jalpí, marit de la pubilla Anna Vidal i totes els creditors de la casa. Entre els pactes s’avenen a pagar les pensions del censal creat sobre un camp l’any 1670. Aquest serà redimit per Francesc Gelpí l’any 1755. Anna Vidal també paga anualment una fundació per a dir misses.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1862, el propietari del Mas Vidal que consta en el cadastre és Manuel Barber, de Girona. En aquell moment declara estar en possessió, a més de la casa, de vint quarteres de terres de secà, dues quarteres de sureda, setze quarteres amb nou quartans de pollancredes, seixanta-una quarteres de bosc i vuitanta-sis i un quartà d’erm. Com a bestiar disposaven de quatre bous, una egua i un ruc.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el padró de 1889 no consta el nom del propietari del mas, però sí que hi estan empadronats els següents masovers: el matrimoni format per Francesc Tresserres i Ribas i Gràcia Farré i Llens que hi viuen amb el seu fill, Pau Tresserres i Farré, que també està casat amb Dolors Romaguera i Renart.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el llibre d’actes de l’any 1902, consta una venda, feta davant notari l’any 1901 entre Manuel Barber, propietari del Mas Vidal i Manuel Quadras i Feliu, baró de Quadras, que adquireix cent cinquanta-una quarteres i sis quartans de terres, repartides entre cultiu de secà, sureda i bosc a més de quatre bous, una egua i un ruc. En el document no s’hi esmenta la venda de la casa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En els censos parroquials dels anys 1896 al 1902 hi estan empadronats els següents masovers: Joaquim Oller i Dolors Camps (†1913) amb son fill Joan i la seva esposa Margarida Oliver. També hi viuen diversos germans d’en Joan (Miquel, Francesc, Carme i Magdalena).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el cens de l’any 1903, novament apareixen uns antics masovers empadronats l’any 1889: Pau Tresserres i Dolors Romaguera que hi viuran amb els seus vuit fills (Joaquim, Joan, Carme, Francesc, Josep, Elvira, Felip i Josepa). En el següent cens de l’any 1923 hi continuen vivint Pau Tresserres (†1926), vidu, amb el seu fill Francesc que ja consta com a casat amb Isabel Rovira. A la casa també hi viuen els fills, Francesc, Quirze, Josepa i Joaquim, Miquel, Ramon, Lola, Lluís, Josep, Francesca i Gracieta. </span></span></span></span></span></p> | 41.7364100,2.6666700 | 472281 | 4620564 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91607-02afcecemc7628full-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91607-03p1510589.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91607-04p151059702.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | BPU | 2023-05-08 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Aquest rellotge consta a l’Inventari de Rellotges de Sol de la Societat Catalana de Gnomònica amb el número de referència: 5466. | 98 | 47 | 1.3 | 1762 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | ||||||
| 91606 | Can Vidal - Mas Vidal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vidal-mas-vidal | <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de Béns Protegits; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>LLINÀS i POL, Joan i MERINO SERRA, Jordi (2001). El patrimoni de la Selva: inventari històric, artístic i arqueològic dels municipis de la comarca. Consell Comarcal de La Selva.</span></span></span></span></span></p> | XVI - XX | <p><span><span><span><span><span>Can Vidal està situada en el vessant hidrogràfic dret de la Riera de Terra Negra, al sud del Pla de Can Planes, Les Vinyoles i el Pla de Cal Ros. La casa és de planta quadrangular, que consta de planta baixa, pis i sotacobert habitable. La coberta és de teula àrab, a quatre aigües. Està estructurat a partir de tres crugies. La planta baixa de la façana principal consta de tres obertures. Al centre destaca un impressionant portal dovellat, amb marxapeus. Les dovelles estan resseguides per un arrebossat amb inclinació que les protegeix de l’aigua, ja que en la restauració de la casa, es va fer saltar tot l’arrebossat de calç de la façana. El portal està flanquejat per dues finestres emmarcades de pedra, amb llinda monolítica i ampit motllurat. Estan protegides per un reixat forjat. La finestra situada a mà dreta, no és original. Abans de la restauració de la casa hi havia una porta amb marxapeus de pedra que comunicava amb la cort. A mà dreta d’aquesta hi havia un abeurador.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el primer pis, hi ha tres obertures perfectament simètriques. Als extrems, hi ha dues finestres que repeteixen el mateix esquema que les obertures de la planta baixa, amb un ampit motllurat. Al centre, damunt del portal destaca un finestral gòtic d’arc conopial lobulat. Les impostes estan ornades per dues cares a cada costat. Correspon al finestral de la sala noble de la casa. A mà esquerra, abans de la reforma hi havia el sobreeixidor de l’aigüera. El sota coberta, està presidit per finestres quadrangulars, més petites però ornades de pedra que corresponen a la part de la casa emprada com assecador, llenyer i paller, com es pot veure en les fotografies antigues.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El paredat és de pedra procedent del mateix territori manipulada a cops de martell, sense desbastar, lligada amb morter de calç. Els emmarcaments i cantoneres estructurals de l’edifici estan perfectament treballats, escairats. Destaca la pedra calcària, més fàcil de treballar i el granit que és l’element natural autòcton present en tota la construcció. L’arrebossat de la façana, com ja s’ha dit anteriorment, es va fer saltar per deixar la pedra vista. En fer-ho, desapareixerien els dos rellotges de sol de la casa; el de matí, situat a l’extrem esquerra de la planta pis (façana principal), gairebé a tocar de la cantonera de la casa. El rellotge de tarda, encara que més petit, coincideix aproximadament amb el que el propietari va encarregar amb la reforma de la casa. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Abans de la reforma, a cada costat del portal hi havia un pedrís de pedra.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Al davant de la casa hi ha una era murada amb el terra de cairons de ditades perfectament conservada que el propietari va respectar en la reforma general.<br /> <br /> Annexat a la façana de ponent i de tramuntana hi ha dos porxos amb coberta de teula àrab que s’han preservat tot i que amb les façanes reformades. Les obertures de les altres façanes s’han conservat.</span></span></span><br /> </p> | 08082-179 | Polígon 11 Parcel·la 64 | <p><span><span><span><span><span>La primera referència escrita coneguda sobre el Mas Vidal és del fogatge de 1497.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1598, està documentat l’òbit de Jaume Vidal del Mas Vidal, maridat amb Margarida. Abans de 1600 el seu fill, Salvi Vidal està casat amb Elisabet Vidala. El seu hereu neix l’any 1603, l’Antoni (†1645), que es casarà amb Margarida. L’any 1635 naixerà el seu descendent i hereu, Josep Vidal.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1655 vint anys després Josep Vidal es casa amb Maria Sala. Josep Vidal com a fermança i Josep Tallera crearen un censal a l’Obra de Fogars.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1675 Andreu Vidal, fill de Josep Vidal i Maria Sala es marida a Girona amb Maria Barril, originària de Palau Sacosta.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1732 el mas paga primícia de totes les terres. El camp de dessota el cementiri, també paga el delme.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El 27 de juliol de 1734 Tomàs Vila, prevere i rector de Fogars i, Jacint Planasdevall, obrer major de l’església firmen en nom dels obrers una concòrdia avinguda entre Francesc de Jalpí, marit de la pubilla Anna Vidal i totes els creditors de la casa. Entre els pactes s’aveven a pagar les pensions del censal creat sobre un camp l’any 1670. Aquest serà redimit per Francesc Gelpí l’any 1755. Anna Vidal també paga anualment una fundació per a dir misses.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1862, el propietari del Mas Vidal que consta en el cadastre és Manuel Barber, de Girona. En aquell moment declara estar en possessió, a més de la casa, de vint quarteres de terres de secà, dues quarteres de sureda, setze quarteres amb nou quartans de pollancredes, seixanta-una quarteres de bosc i vuitanta-sis i un quartà d’erm. Com a bestiar disposaven de quatre bous, una egua i un ruc.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el padró de 1889 no consta el nom del propietari del mas, però sí que hi estan empadronats els següents masovers: el matrimoni format per Francesc Tresserres i Ribas i Gràcia Farré i Llens que hi viuen amb el seu fill, Pau Tresserres i Farré, que també està casat amb Dolors Romaguera i Renart.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el llibre d’actes de l’any 1902, consta una venda, feta davant notari l’any 1901 entre Manuel Barber, propietari del Mas Vidal i Manuel Quadras i Feliu, baró de Quadras, que adquireix cent cinquanta-una quarteres i sis quartans de terres, repartides entre cultiu de secà, sureda i bosc a més de quatre bous, una egua i un ruc. En el document no s’hi esmenta la venda de la casa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En els censos parroquials dels anys 1896 al 1902 hi estan empadronats els següents masovers: Joaquim Oller i Dolors Camps (†1913) amb son fill Joan i la seva esposa Margarida Oliver. També hi viuen varis germans d’en Joan (Miquel, Francesc, Carme i Magdalena).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el cens de l’any 1903, novament apareixen uns antics masovers empadronats l’any 1889: Pau Tresserres i Dolors Romaguera que hi viuran amb els seus vuit fills (Joaquim, Joan, Carme, Francesc, Josep, Elvira, Felip i Josepa). En el següent cens de l’any 1923 hi continuen vivint Pau Tresserres (†1926), vidu, amb el seu fill Francesc que ja consta com a casat amb Isabel Rovira. A la casa també hi viuen els fills, Francesc, Quirze, Josepa i Joaquim, Miquel, Ramon, Lola, Lluís, Josep, Francesca i Gracieta. </span></span></span></span></span></p> | 41.7364100,2.6666700 | 472281 | 4620564 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91606-01p1510634.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91606-02can-vidal-calaix.png|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91606-03p1510532.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91606-04p1510628.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91606-05p1510626.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91606-06p1510554.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | BPU | 2022-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | La coberta es va fer nova i el fumeral tot i que refet està situat en el seu emplaçament original. | 98|94 | 45 | 1.1 | 1762 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | ||||||
| 91605 | Cal Borni | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-borni | <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XIX | L’estat general de l’edifici és d’abandonament. Les teulades, tant de l’edifici principal com dels annexos, estan parcialment enfonsades. | <p><span><span><span><span><span>Cal Borni és una casa situada per sobre del Pla de Can Planes, un cop travessada la riera de Terra Negra, en direcció de la urbanització Regent Parc, pel carrer del Montnegre, a mà dreta en el revolt. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>És de planta rectangular, amb la coberta de teula àrab a un sol vessant i la façana principal orientada al sud. És de planta baixa i pis.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La disposició del paredat sembla indicar que la cantonera del costat esquerra de la façana principal estava preparada per eixamplar la casa, cosa que no es va arribar a fer mai. La teulada es va refer en algun moment, aixecant-la lleugerament. Les obertures són senzilles. A la planta baixa, la porta d’entrada principal amb emmarcament de maó massís conserva una porta de fusta realitzada amb taulons i clavetejada. A mà esquerra una finestra de porticons, senzilla sense pedres cantoneres; a mà dreta una de més petita refeta als anys seixanta o setanta amb morter ràpid. A la planta pis, seguint aproximadament la simetria de la porta hi ha una finestra amb els muntants de maó, ampit motllurat de maó i cairons i la llinda de fusta. A l’esquerra destaca una obertura minúscula que sembla esbiaixada.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A la façana de tramuntana s’hi conserva tota l’estructura externa del forn de pa i per la façana de llevant, hi ha varis annexos que corresponen a la pallissa, corts del bestiar, pallissa. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El pou antic està situat just a l’esquerra del marge de la façana principal. El paredat és de pedra irregular, collat amb morter de calç, molt apedaçat amb trossos de maó i rajols de mides diverses. El cobert és de teula àrab posades a mà damunt de dues travesses de fusta. De la portella de fusta només se’n conserven les fues frontisses collades al muntant esquerra. A l’interior hi creix una figuera.</span></span></span></span></span></p> | 08082-178 | Polígon 11 Parcel·la 48 | <p><span><span><span><span><span>Aquesta caseta de construcció molt modesta està referenciada en el cadastre de 1862. El seu propietari era Joan Negre. Tenia mitja quartera de secà i mitja de vinya, una quartera de bosc i una d’erm.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el padró de 1889, Pere Roig i Serrat, casat en segones núpcies amb Rosa Camps Fullà (†1892), és el nou propietari. Del matrimoni neix la Gràcia. L’any següent de la mort de l’esposa amb trenta-quatre anys, Pere Roig es casa en terceres núpcies amb Petronella Vidal (†1907). Amb aquesta esposa no tindran descendència. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La Gràcia es casa amb Feli Gelmar que continuaran vivint a la casa amb el pare d’ella i amb els dos fills, Josep i Narcís.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1913 marxen de la casa i l’any següent la trobem habitada per Josep Dalmau i Socors Collell, potser masovers. Dos anys després, l’any 1915 i fins almenys 1923 hi viuran un nou matrimoni, Jaume Estiu i Filomena Vilà amb el seu fill Joan.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1927 novament hi apareix una altra família composta per Salvador Quintana i Mercè Pons amb els seus fills, Rosa i Llorenç. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1933 l’habiten Medir Roure Massaguer (†1958) i la seva esposa Joaquima Puigjermanal Pi amb els seus tres fills, Enric, Francesc i Salvador. Després de la mort del pare, l’any 1960 deixen la casa per instal·lar-se a Massanes. Anys després un dels fills, Francesc, tornarà a la casa. </span></span></span></span></span></p> | 41.7366300,2.6616800 | 471866 | 4620591 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91605-02p1510549.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91605-03p1510546.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91605-04p1510545.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91605-05p1510541.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91605-06p1510542.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Abans d’arribar al pou antic, a terra, sembla que hi ha alguna mena de cisterna o pou que deixa entreveure una obertura enfonsada. Si fos el cas seria bo protegir tots aquests forats per evitar que alguna bèstia o persona pugui caure al seu interior. | 45 | 1.1 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||||
| 91604 | Torre de telegrafia òptica militar – T-55 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-telegrafia-optica-militar-t-55 | <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de Béns Protegits; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ARJONA i BORREGO, Josep Maria (2021). Patrimoni arquitectònic per recordar. Les torres de telegrafia òpica. Les terres gironines connectades a Europa abans d’Internet (2a part – Les torres militars: La doble línia catalana), pàgs. 36-58.La Punxa. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>LEN CURRIUS, Lluís; PERARNAU LLORENS, Jaume (2004). La telegrafia òptica a Catalunya. Núm.2 col·lecció “Patrimoni industrial”. Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya mNATEC. Rafael Dalmau, Editor.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>LLINÀS, Joan; LLORENS, Josep Maria; MERINO, Jordi (1996). La telegrafia òptica a la Selva (1848-1862). Quaderns de la Selva, 9, pàgs. 115-137. Centre d’Estudis Selvatans.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PRATS i PONS, Jaume (2004). Pedres. La telegrafia òptica a Catalunya. Barcelona: Institut Cartogràfic de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>VV.AA. (2001). Arqueologia de la comunicació: Actes de les IV jornades d’Arqueologia Industrial de Catalunya. S.A. Marcombo.</span></span></span></span></span></p> | XIX | Tot i que no fa pas massa s'hi va intervenir efectuant una neteja, desbrossament i tancament perimetral de fusta, la presència d'arbres que creixen en la mateix estructura estan provocant l'acceleració en l'ensorrament de l'edifici. | <p><span><span><span><span><span>La torre de telegrafia òptica militar del turó Gros de Terra Negra està situada al sud-oest del municipi de Fogars de la Selva, en una elevació de 254’4 m, entre el turó de Can Planes (252’4 m) i el turó Gros de Terra Negra (273’4 m). L’accés més fàcil es fa entrant per la urbanització anomenada Regent Parc fins al capdamunt del carrer de Girona. Allí, a mà dreta hi ha una pista forestal, el SL-C.104 que cal pujar fins a trobar el post indicador del Parc del Montnegre i el Corredor (a mà dreta) que indica el camí a seguir per anar fins a la torre. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Es tracta de les restes d’una torre de planta quadrangular, construït damunt d’un roquissar granític, amb el basament atalussat, tot plegat d’uns vuit metres d’alçada. En els murs que queden dempeus, s’hi poden veure els canvis de paredat que mostren les cornises de separació entre pisos i les tres alçades: planta baixa, pis i coberta plana, al damunt de la qual s’hi ubicava l’estructura per a fer els senyals. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Es conserva el basament i el fossar defensiu emmurallat d’uns dos metres d’alçada màxima que ressegueix tot el perímetre exterior. Dels murs de la planta pis i talaia, el més ben conservat és el que està orientat al sud-oest, mentre que l’orientat al nord-oest només conserva la part que es recolza a la façana de migdia. Dels altres dos murs només se’n conserven les arrencades a partir del basament. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La seva alçada originària oscil·la entre els set i els vuit metres aproximadament. El parament és de maçoneria de pedra irregular obtinguda a partir del rebaix del fossar i maó amb arrebossat de morter de calç, del qual en resten alguns fragments visibles. Destaquen les espitlleres rectangulars emmarcades per maons tant a la planta baixa com al primer pis. Les obertures de les cantoneres estan esbiaixades. La simplicitat constructiva emprant els materials de l’entorn, s’ha reflectit en què les restes visibles tinguin un estat més dolent de conservació.</span></span></span></span></span></p> | 08082-177 | Polígon 11 Parcel·la 108 | <p><span><span><span><span><span>La torre de telegrafia òptica de Fogars de la Selva formava part de la línia militar Barcelona-Girona. Situada a 253’4 m d'altitud tenia comunicació visual directa amb la torre del Castell de Sant Joan de Blanes que estava situada a 13 quilòmetres i també amb la torre d'Hostalric situada a només 2’8 quilòmetres de distància.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La situació política cap a la dècada dels anys quaranta del segle XIX amb el fracàs del matrimoni programat entre Carles Lluís de Borbó i de Bragança i la reina Isabel II, la crisi agrària i les mesures centralistes que pertorbaven la vida de les classes populars, afavoriren cap a finals de l’any 1846 l’inici de la segona Guerra Carlina.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La telegrafia militar òptica sorgirà, bàsicament en un context de guerra de guerrilles on els atacants que es movien ràpidament per una orografia complicada, eren normalment protegits per la mateixa població. El govern central, davant la impossibilitat de control de la situació, s’encomana a Manuel Gutiérrez de la Concha, Marquès del Duero i capità general de Catalunya des de l’any 1845. Gutiérrez estableix tropes de desplaçament ràpid i permanent comunicades entre elles. Per això, contacta amb José Maria Mathé Aragua, brigadier que justament era a Catalunya dirigint les obres de la xarxa de telegrafia general o civil. Gutiérrez li encomana d'establir, amb caràcter urgent, una xarxa fixa de telegrafia òptica militar per tal de comunicar la capitania de Barcelona amb els principals focus de les revoltes a les comarques centrals catalanes (el Gironès, el Pla de l’Estany, Osona, el Bages i la Garrotxa), confluint a Vic, on hi havia el centre logístic de l’exèrcit, per continuar fins a Solsona, Igualada, Molins de Rei i Manresa. Per aquesta raó Mathé, en aquest desplegament contra rellotge de torres de caràcter militar, intentarà aprofitar sempre que pugui edificis ja construïts. Per aquest fet, sobre el terreny podem trobar torres de telegrafia òptica militar situades aprofitant les torres de guaita existents o edificis mig ruïnosos, com són per exemple les restes de l’ermita de Sant Llop a Sant Dalmai. Actuant així, la telegrafia òptica militar s’establí en un temps rècord, entre 1848 i 1849, tot i que n’hi haurà alguna construïda posteriorment.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1853 es construí la primera línia de telegrafia elèctrica entre Madrid i Irun, fet que marcarà l’inici de l’abandonament de la telegrafia òptica i el desús de les torres de caràcter militar que no serà realment oficial fins l’any 1862, moment en que es desmantellen i s’abandonen definitivament.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A cada torre hi havia un petit destacament militar, compost per un parell de caporals i dos soldats del Cos de Telègrafs Militars que vivien en permanència a la planta baixa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La porta d’entrada acostumava a situar-se a la planta pis, donant així més seguretat. En aquesta planta podien tenir, a més, una finestra per façana defensada per dues espitlleres. El terrat estava protegit per una barana alta paredada d’uns dos metres que assegurava la protecció dels torrers. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el Butlletí Oficial de la Província de Girona del 21 de febrer de 1851 es diu: </span></span><em><span lang='ES'><span>“El Excmo. Sr. Comandante general de esta provincia en 27 de enero último dijo á este gobierno lo que sigue: -Habiendo dispuesto el Eccmo. Sr. Capitán general de este ejército y principado, en circular de 5 del actual se construía en cada una de las torres telegráficas militares para su mayor defensa y Seguridad, un foso y otros Trabajos al indicado fin; y que los gestos se hagan por cuenta de los pueblos que forman las rodalias de las mencionadas torres telegráficas, á reintegrarse del fondo de quintes atrasadas: me veo en el caso de manifestarse á V.S., y consecuencia de haberme hecho presente algunas justícias hallarse apremiados por disposición de V. S. para el pago de lo que por aquel concepto aun adeudan; esperando se servirá V. S. alzar su disposición, para que puedan aquellas hacer frente á los gastos que con materiales, jornales y otros efectos se les están actualmente exigiendo para la construcción de las referidas obras”.</span></span></em></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El sistema de comunicació era senzill i fàcil de llegir i de transmetre. Consistia en un post vertical dividit en sis franges iguals en el qual, sobre la quarta franja, es col·locava una politja i un travesser. Aquest darrer, amb un parell de platets en els extrems, que podia girar verticalment a 360º. A la nit, en cas de necessitat, els platets es podien substituir per llànties. A la part superior del post hi havia una altra politja que feia pujar o baixar una bola del mateix diàmetre que els platets.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Les torres estaven totes elles numerades. La primera arrencava de Barcelona amb el número 1. La de Fogars de la Selva duia el número 55.</span></span></span></span></span></p> | 41.7246900,2.6537000 | 471197 | 4619268 | 1848 - 1849 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91604-02dsc2921.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91604-03dsc2914.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91604-04dsc2935.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91604-05dsc2934.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91604-06dsc2930.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Cultural | BPU | 2022-09-07 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | José Maria Mathé, coronel de l’Estat Major de l’exèrcit espanyol. | Tot i que a la documentació administrativa municipal figura com a torre del telèfon, es tracta d’una torre de telegrafia òptica de caire militar. També rep els noms de Torre de telegrafia òptica del Turó Gros de Terra Negra o Torre de Can Planes.L’Ajuntament de Fogars de la Selva va realitzar una neteja de l’entorn i del camí d’accés a partir de la pista forestal. El va protegir amb una barana de fusta. A l’interior de la torre, en l’ampit de les espitlleres s’hi ha localitzat fins a sis pessebres de muntanya que grups ciclistes dipositen anualment per Nadal. | 98 | 45 | 1.1 | 1762 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||
| 91603 | Vall de Ramió | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vall-de-ramio | <p><span><span><span><span><span>A.V. (2003). Montnegre Corredor. Parc Natural. Mapa i guia excursionista. 1/25.000. Editorial Alpina-Geo Estel.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AA.VV. (2009). Rutes de patrimoni arquitectònic. Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AA.VV. (2008). Rutes de flora i fauna. Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ALZINA i BILBENY, Pere. Catàleg de vertebrats del Parc del Montnegre i el Corredor.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de Béns Protegits; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>CARRERAS, Jordi; FERRÉ, Albert (2011). Cartografia digital dels Hàbitats CORINE elementals i dels Hàbitats d’Interès Comunitari dels Parcs Naturals gestionats per la Generalitat de Catalunya, a escala detallada (1:10.000). Document metodològic del Projecte. Diputació de Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>CARRERAS, Jordi; FERRÉ, Albert; VIGO, J. (2015). Manual dels hàbitats de Catalunya. 2a edició. 8 volums. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GUARDIOLA, Moisès; JOVER, M.; GUTIÉRREZ, Cèsar (2007). Compendi d’addiccions a la flora de la serralada litoral catalana (porció compresa entre els rius Besòs i Tordera), de Pere Montserrat. L’Atzavara, 15:147-164. Museu de Mataró.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GUTIÉRREZ. Cèsar; CARRERAS, Jordi; FERRÉ, Albert (2020). Cartografia digital dels hàbitats CORINE i dels hàbitats d’interès comunitari del parc del Montnegre i el Corredor. Diputació de Barcelona – Universitat de Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GUTIÉRREZ I PEREARNAU, C. (2003). Aplicació del pla de conservació de la flora vascular al Parc del Montnegre i el Corredor. IV Trobada d’Estudiosos del Montnegre i el Corredor, pp. 61-65. Parc del Montnegre i el Corredor. Diputació de Barcelona. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GUTIÉRREZ I PEREARNAU, C. (2009). Memòria de la digitalització de la cartografia de la flora vascular del pla de conservació del parc. Parc del Montnegre i el Corredor. Diputació de Barcelona. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>IGME. (1983). MAPA GEOLÓGICO DE España. 1/50.000. Blanes. 365. Ministerio de Industria y Energía. Servicio de publicaciones. Madrid. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>MINUARTIA, estudis ambientals (2001). Estudi de base per a la revisió del Pla Especial del Parc Natural del Montnegre i el Corredor. Medi físic i fauna.</span></span></span></span></span></p> | <p><span><span><span><span><span>La Vall de Ramió està situada al nord-est del massís del Montnegre, en el vessant més occidental del terme municipal de Fogars de la Selva. És també la més solitària i la més tranquil·la de totes les valls que conformen el Parc del Montnegre i el Corredor, al costat de l’altre gran vall del parc situada a Furiosos (Tordera). El seu accés natural tant pel nord com pel sud es veu obstaculitzat per l’orografia del terreny. Per una banda, hi ha la Tordera, a la qual s’hi afegeix un obstacle d’origen antròpic, com és l’autopista AP7, i per l’altra pels contraforts muntanyencs que l’envolten: la Serra del Solà d’en Forn, el Serrat de les Llobateres, la Serra de Fesol, les obagues del turó de Can Grau i del Serrat de les Creus, el Puig Castellar i les obagues del turó dels Castanyers i del turó del Montgròs.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La travessa, de sud a nord la riera de Ramió, un curs d’aigua important que, com la riera de Fuirosos, desemboquen a la Tordera pel seu vessant hidrològic dret. Neix a l’obaga del cor del Montnegre, en els contraforts dels turons dels Castanyers, de 377 m d’alçada, de Can Grau, de 289’9 m d’alçada, el Serrat de les Creus, de 391’6 m d’alçada i de les canals orientades al sud-oest que s’originen al Puig Castellar, de 254’5 m i el Serrat de Can Pasqual de 225 m d’alçada respectivament. La riera, en aquest sector alterna zones planeres com tota la que transcorre per la zona del Molinot on als anys vuitanta s’hi construí el que es coneix popularment com a pantà del Molinot, amb alguns trams més abruptes i estrets. La vegetació és exuberant, amb un bosc de ribera humit, que fa de recer a nombroses especies faunístiques. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La riera de Ramió, que en èpoques estivals, acostuma a quedar seca, rep l’aigua de varis torrents tributaris importants, amb els seus respectius afluents i canals. Fan d’aquesta vall un espai d’un veritable interès paisatgístic, biològic i cultural. Alguns d’aquests, procedents de la zona de les Cabanyes conserven el nom d’antigues cases actualment mig enfonsades, com són Can Romeguera i Can Grau de Dalt o Cal Vicari.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el seu recorregut, just abans de Can Bruguera, fa l’aiguabarreig amb el torrent del Sot de l’Home Mort, procedent de l’altre costat del Puig Castellar. Aquest torrent es nodreix d’altres afluents més petits però no menys importants, situats a les capçaleres de la Serra Pelada, el turó de Castanyers, el Puig Pelat i en part del vessant de tramuntana del Puig Castellar. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Una mica més endavant, procedent de la Serra del Solà d’en Forn, baixa escarpat el torrent del Solà que s’uneix a la riera de Ramió per sobre de Can Forn. I entre aquesta casa i Can Riereta, procedents de la Serra de Fesol s’hi aniran incorporant torrenteres que tot i ser molt humides, només porten aigua superficial en èpoques de pluges. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A l’alçada de Sant Andreu de Ramió, pel marge dret de la riera, tornem a trobar un nou afluent important; el torrent del Mas Masó o Can Masó. Aquest baixa, des del Puig de l’Estrell i el Puig Masó i en part del Montgròs amb els seus diferents braços afluents, passant per la Telleda fins desaiguar a la riera de Ramió on conflueixen al darrera mateix de l’ermita de Sant Andreu, Can Riereta i Ca l’Agutzil. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el seu recorregut més planer, està situat a l’alçada del Pla de Can Molera, la Plana i la Perxada de Ca l’Hivern. És en aquest indret que rep pel vessant esquerra, les aigües procedents del torrent del Vicari. S’origina en el Sot de l’Avellaner i travessa l’aulet de la Serra, regant al seu pas, el pla de Ca l’Oller. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El darrer tram ve dibuixat per un important meandre que transcorre entre el turó de Can l’Oller i el turó de Ca l’Hivern, regant les terres de Mas Roure on un pas artificial realitzat als anys seixanta amb motiu de la construcció de l’autopista AP7 l’engoleix fins a desaiguar uns metres més al nord a la Tordera on el terme de Fogars termena amb Sant Feliu de Buixalleu. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El clima de la vall és del tipus subhumit, amb variacions notables que mostren dues zones climàtiques força diferenciades: les terres de l’interior orientades cap al Vallès són més fredes i humides, amb un caràcter més del tipus continental. En canvi, els vessants orientats cap a marina, són més secs i les temperatures són més suaus. La meteorologia influeix doncs en el substrat geològic i en la tipologia de cultiu que s’hi ha desenvolupat des de temps antics. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La capçalera de la vall forma part integrant del massís del Montnegre, format per una taca de material metamòrfic més resistent a l’erosió que donen un caràcter més abrupte. Per aquest motiu les capçaleres fan d’aquest indret un espai d’alt interès. Es tracta concretament de la zona més oriental del municipi, que amb un caràcter més abrupte, comprèn els turons més amunt esmentats, amb una vall excepcional que poc ha canviat en segles. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El clima mediterrani subhumit presenta variacions rellevants, que en el cas d’aquesta zona protegida, orientada majoritàriament cap el Vallès, és més freda i humida, amb un caràcter lleugerament continental. La xarxa de drenatge pertany al sistema de la conca de la Tordera, on les rieres, com la de Ramió tot i que acostumen a portar aigua, són de règim majoritàriament estacional. Els torrents que hi conflueixen, tot i que són molt humits, acostumen a portar aigua en superfície en temps de pluges. El curs principal d’aigua en el municipi de Fogars de la Selva és la Tordera, que recull les aigües de rieres importants situades al vessant hidrogràfic vallesà del Montnegre, com són les de Vallgorguina, Olzinelles, Montnegre, Fuirosos i Ramió. A la part més baixa de la Riera de Ramió, a banda i banda, hi ha varies zones situades topogràficament més baix que el riu Tordera, de manera, que en èpoques de cabal abundant i de rierades, el nivell freàtic topa amb la superfície i provoca que els prats i camps sembrats prop de la ribera s’inundin. Aquestes àrees inundades es drenen a través de canals artificials de desguàs per tal de minimitzar els efectes de les inundacions.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En aquest context geològic i hidrològic allí on l’elevat estat de meteorització dels granitoides ha originat el sauló, els sòls són profunds i joves; s’hi desenvolupen per tant els boscos de pi i alzina i surera, aquestes dues espècies afavorides per l’interès econòmic associat a la indústria del suro i de la llenya. A les obagues i fons de les valls, barrancs, torrents, amb o sense circulació d’aigua, predominen petites àrees de caràcter centreeuropeu o atlàntic amb avellanedes o avellanoses i rouredes. En les cotes baixes de la vall de Ramió per exemple, l’avellanosa pot presentar una certa alteració per espècies exòtiques, bardissa, plantacions. I en alguns indrets de la vall de Ramió es detecta la presència del roure de fulla gran i també s’ha detectat el roure martinenc.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Molts d’aquests boscos estan abandonats però amaguen la presència d’antigues feixes de cultiu de vinya, olivera i avellaners. El sauló es concentra en els arenys, zones més muntanyenques, valls i planes. Per sobre s’hi localitza una capa de matèria orgànica, sovint fina. I en algunes de les àrees de geomorfologia més estables com en la zona de Can Mainou, Can Molera, es donen processos d’il·luviació d’argiles. En canvi, en les desembocadures de les rieres com la de Ramió, s’hi observen materials transportats, molt sorrencs, amb un baix contingut en matèria orgànica, que correspon a la major part de les superfícies de conreu, sovint aprofitat per a l’explotació silvícola. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Aquest paisatge ha modelat la presència de l’home des de temps antics. N’és un bon exemple la vall de Ramió amb l’establiment de l’església de Sant Andreu de Ramió i de diversos masos importants situats a recer de les inundacions provocades per la riera, però alhora amb punts d’aigua importants per la supervivència, que durant segles han sabut explotar tots els recursos que la Natura els oferia: aprofitament de l’alzina per a l’obtenció de llenya i també de carbó o carbonet, castanyer per a botes que ha desaparegut, suro, glans, pinyes, terres on plantar arbres per a l’obtenció de fusta i paper, terres de secà per a les lleguminoses i prats on obtenir l’aliment necessari per a criar uns quants caps de ramaderia. Això no obstant, s’hi ha observat un procés de recessió importantíssim que està fent desaparèixer l’activitat agrícola que sembla aguantar amb les plantacions de ribera com els pollancres i plàtans i les reforestacions de pi insignis i pinastre, que semblen mantenir-se i fins i tot en algun indret, en expansió. Els masos ja no actuen com a centre agrícola. La funció per a la qual foren construïts ha canviat; algunes es reconverteixen i es destinen a d’altres activitats i d’altres es recuperen com a primeres o segones residències, desvinculant-se de l’activitat agrària, o han estat reconvertits per a cobrir la creixent demanda de serveis turístics i de lleure, cases de colònies i restaurants. Una activitat complementària a l’activitat agrícola és l’apicultura que des de fa uns anys es veu amenaçada per la presència de la vespa asiàtica, de la qual s’han localitzat diversos ruscs ens els cursos de rieres i torrents. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La combinació de tots aquests elements ha afavorit la prosperitat de la fauna forestal i de zones humides. Destaca el senglar, perfectament adaptat. En aquest sector del municipi prospera sense massa entrebancs, però l’augment desmesurat fa que baixi cap els conreus, malmetent tot el que troba al davant. El seu depredador natural, el llop, ja fa molts anys que fou exterminat, i per tant, només es factible la seva caça en èpoques molt determinades; la presència de l’autopista i les creixents les urbanitzacions han reduït els passos naturals. El segueix el cabirol introduït novament fa més de vint anys. Altres espècies presents són la geneta, la rata cellarda, el gorjablanc, el gat mesquer, la fagina, el toixó i la mostela a més de ratpenats, ocells com, el picot verd, el gaig, mallerengues, rossinyol, amb rapinyaries com l’aligot i l’àliga marcenca. A més, aquest espai se situa, dins del parc, en una de les principals rutes migratòries d’ocells de la Mediterrània occidental. Els ambients humits de la riera de Ramió i els diferents torrents són un hàbitat especialment pròsper, amb una gran varietat d’invertebrats i amfibis. Precisament en l’estudi efectuat entre el 2015 i 2020, es va localitzar una zona de vegetació amfíbia de pradells d’Isoetes (Isoeto-Nanojuncetea), situada en sots sorrencs temporalment inundats, de terra baixa com és a la zona del Montgrós, a la vall de Ramió, que es considerava extingida al Parc pocs anys enrere i considerada d’interès prioritari. Una altra comunitat escadussera al Parc cartografiada a la mateixa vall de Ramió es la de les landes de gòdua (Sarothamnus scoparius), acidòfiles i mesòfiles, de la muntanya mitjana plujosa i terra baixa. S’acostuma a trobar en plantacions abandonades, marges de camins, boscos tallats i sobretot barrejada amb bardissa i vegetació herbàcia. Destaca també els falgars principalment localitzada a les vores de fondals i cursos d’aigua com per exemple el torrent de Can Masó. Les condicions prou humides permeten que arribi a formar colònies relativament grans. La recessió dels usos tradicionals com l’aprofitament per a jaç pel bestiar n’ha afavorit probablement la seva expansió. La bardissa d’esbarzer (Rubus ulmifolius) és una de les que recobreix més superfície; se la troba en forma de rodals, sobretot present en marges de camins i en els fons de la vall on s’ha eliminat l’estrat arbori. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Per damunt de la Rectoria i de Can Forn, en una antiga pedrera de la Vall de Ramió s’ha localitzat un hàbitat de <em>Populus sp.pl.</em> Són arbres relativament joves, procedents de rebrot o de colonització.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el curs mitjà del torrent de Can Masó, es localitza una bosquina dominada per l’aladern de fulla ampla <em>(Phyllirea media), </em>mentre que a les vores de la Riera de Ramió i afluents, s’han pogut detectar algunes pollades degut a la presència de planes fluvials <em>(Populus spp.).</em> Però també, degut a l’alteració de l’home en el bosc de ribera, hi ha sectors de la riera de Ramió, sobretot cap a la zona baixa de la riera, on el bosc autòcton ha estat substituït per formacions naturalitzades de <em>Robinia pseudoacacia</em>. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Les pedredes, tot i que estan abandonades, es troben parcialment naturalitzades però són presents al municipi a la riera de Ramió, amb l’aiguabarreig amb el torrent de l’Home Mort, encara que una de les més importants i singulars des del punt de vista geològic és la pedrera extractiva de basalt, que continua activa, situada al turó de Sant Corneli.</span></span></span></span></span></p> | 08082-176 | Vall de Ramió | <p><span><span><span><span><span>La vall de Ramió <strong> </strong>està envoltada per masos, alguns d’ells molt antics. La unitat de producció tradicional estava integrada per la casa pairal amb els diferents annexos, els camps, les pastures i el bosc que normalment les envoltava i les envolta encara. Una part molt important de l’economia estava basada en les feines bosqueroles, com el carbó els rodells, la fusta, la llenya i el suro.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Des fa uns anys, especialment a partir de mitjan del segle XX, el bosc ha colonitzat moltes de les terres que encara fa uns anys es conreaven. Moltes de les cases han passat a ser segones residències o s’han llogat i l’activitat agrícola ha quedat reduïda a un tros d’hort per la majoria d’elles. Només a la vall es manté una reduïda proporció d’espais oberts com els camps, erms, pastures i prats naturals, que a més, tenen un gran valor ecològic.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Al costat dels grans masos, s’hi troben, sobretot dins del bosc, abandonades, cases senzilles de muntanya, on durant segles els seus habitants, visqueren en harmonia amb la natura, molt modestament. Eren famílies de bosqueters, masovers que treballaven al bosc tallant arbres, preparant les feixos per fer anar els forns d’obra. També feien carbó i carbonet i extreien el suro; collien cireres, castanyes, bolets, cireres de pastor, caçaven i tenien una mica de bestiar per a l’ús familiar, el més sovint un porc i quatre gallines. L’excedent el baixaven cap a Hostalric, a vendre o intercanviar. Els masos també tenien ramats, que implicava tenir pastor i mosso. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’aigua, un bé preuat, està relacionat amb l’establiment de totes aquestes cases, ja siguin grans masos o establiments modests. Sempre al costat de torrents i rieres, on poder tenir una font, construir un pou, un biot o una bassa. L’aigua no només era de boca o per cuinar sinó també per al bestiar i per rentar la roba si no es podia anar a algun bassal de roca ferma en el llit del torrent. Actualment les cases establertes a la vall continuen depenent de l’aigua dels pous.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Al voltant de la riera de Ramió hi ha constància, al menys, de dos molins fariners; el primer d’ells situats a la part alta de la vall, a la zona del Molinot, més amunt de l’embassament. El segon, desaparegué durant les obres de construcció de l’autopista.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1962 els temporals de pluja amb 1.300 lm2 foren devastadors per a gran part de la comarca, però especialment a la zona de la Tordera i la vall de Ramió. La riera es desbordà emportant-se tot el que va trobar per davant i inundant la vall i els camins d’accés a les cases. Aquestes avingudes d’aigua són cícliques.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El Parc del Montnegre i el Corredor treballa des de fa anys en una base de dades relacionades amb la fauna i la flora, no només de la Vall de Ramió sinó també de la totalitat del parc. En ella s’hi referencien les localitats de flora d’interès de conservació especial, que s’actualitza periòdicament a partir de les prospeccions i el treball de camp.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Entre els anys 2015 i 2020 es realitzà un aixecament cartogràfic a escala 1:10.000 dels hàbitats CORINE i dels hàbitats d’interès comunitari (HIC) del parc, incloent-hi l’àrea proposada per a l’ampliació del Parc a partir del nou Pla Especial, amb un total de 17.457,52 ha. El resultat fou l’establiment de 17 hàbitats d’interès comunitari (HIC), 10 a la cobertura de polígons i 17 a la de punts; d’aquests 17, tres són prioritaris i comprenen també la vall de Ramió. </span></span></span></span></span></p> | 41.7110300,2.6081300 | 467400 | 4617767 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91603-02p1510269.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91603-03p1510691.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91603-04p1510043.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91603-05p1510266.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91603-06p1510060.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Científic/Lúdic/Cultural | Xarxa natura 2000 | 2022-09-13 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | La vall és un espai protegit inclòs en el Parc del Montnegre i el corredor, que coincideix amb l’espai protegit per la Xarxa europea Natura 2000, l’objectiu de la qual és fer compatible la protecció de les espècies i els hàbitats naturals i semi naturals amb l’activitat humana que s’hi desenvolupa. A Catalunya, la llei 12/2006 d’espais naturals determina que tots els espais de la xarxa Natura 2000 (ZEC i ZEPA) s’inclouen automàticament al PEIN en el moment de la seva declaració. | 2153 | 5.1 | 1764 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||||||
| 91602 | Puig Castellar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/puig-castellar-1 | <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de Béns Protegits; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>BURGUEÑO, Eugeni.; VILÀ, Maria del Vilar. (1996). El poblat ibèric de Montbarbat. <em>Aproximació a l’estudi del territori al curs inferior de la Tordera en època ibèrica.</em> Quaderns de la Selva, 9, pàgs.55-78. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ESTRADA GARRIGA, Josep. (1969). Vías y poblamientos romanos en el territorio del Área Metropolitana de Barcelona. Barcelona: Comisión de Urbanismo, 65.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>LLINÀS i POL, Joan i MERINO SERRA, Jordi (2001). El patrimoni de la Selva: inventari històric, artístic i arqueològic dels municipis de la comarca. Consell Comarcal de La Selva.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>SERRA-RÀFOLS, Josep de. (1942). El poblamiento de la Maresme o Costa de Levante en la época anterromana. Empuries: Revista de món clàssic i antiguitat tardana, 4, pàgs. 69-110.</span></span></span></span></span></p> | VI - I aC | No es coneix el veritable estat de conservació perquè no hi ha cap estructura visible i no s’hi ha fet cap intervenció arqueològica. | <p><span><span><span><span><span>Puig Castellar és un turó de 253 metres d’alçada. Està ubicat a l’extrem occidental del terme, al capdamunt de la Vall de Ramió. L’accés és el mateix que per anar al Molinot, casa que està enclavada en vessant sud del turó.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Segons informació publicada a la Carta Arqueològica del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya “en aquest puig s’ha citat nombroses vegades la presència d’un possible assentament d’època ibèrica degut a la troballa en superfície de ceràmica de la mateixa època, tot i que mai ha estat possible precisar el lloc on va ser recollida”.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Ni l’any 1985, per la redacció de la referenciada Carta Arqueològica, ni l’any 2003, amb motiu de la seva revisió, es van poder confirmar aquestes notícies.</span></span></span></span></span></p> | 08082-175 | Polígon 13 Parcel·la 8 | <p><span><span><span><span><span>El topònim de “Castellar” és indicatiu d’un establiment en un lloc enlairat i estratègic. A Catalunya n'hi ha diversos exemples. Dos dels més coneguts són, Puig Castellar (a Santa Coloma de Gramenet), Puig Castellet (a Lloret de Mar), ambdós assentaments ibers. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1985, amb motiu de la realització de la Carta Arqueològica de La Selva, A. Martín i A. Riego el catalogaren amb la fitxa número 1.238, tot i que no es va localitzar cap resta en superfície indicadora de la presència d’algun tipus d’assentament. Aquesta fitxa fou revisada per D. Ortega i G. del Prado l’any 2003 sense cap més informació.</span></span></span></span></span></p> | 41.6981600,2.6066500 | 467270 | 4616339 | 08082 | Fogars de la Selva | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91602-02p1510421.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91602-03p1510423.jpg | Legal | Ibèric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Científic/Cultural | BPU | 2022-09-06 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Malgrat la manca d’evidències materials recents, es manté com a jaciment arqueològic a l’inventari del patrimoni arqueològic de Catalunya. Potser recerques futures podran acabar de confirmar o desmentir aquestes notícies antigues de troballes. | 81 | 1754 | 1.4 | 1762 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||
| 91601 | Parc del Montnegre i el Corredor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-del-montnegre-i-el-corredor-2 | <p><span><span><span><span><span>AA.VV. (2009). Rutes de patrimoni arquitectònic. Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AA.VV. (2008). Rutes de flora i fauna. Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació de Barcelona. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>ALZINA i BILBENY, Pere. Catàleg de vertebrats del Parc del Montnegre i el Corredor.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de Béns Protegits; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>CARRERAS, Jordi; FERRÉ, Albert (2011). Cartografia digital dels Hàbitats CORINE elementals i dels Hàbitats d’Interès Comunitari dels Parcs Naturals gestionats per la Generalitat de Catalunya, a escala detallada (1:10.000). Document metodològic del Projecte. Diputació de Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>CARRERAS, Jordi; FERRÉ, Albert; VIGO, J. (2015). Manual dels hàbitats de Catalunya. 2a edició. 8 volums. Departament de Medi Ambient i Habitatge. Generalitat de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GUARDIOLA, Moisès; JOVER, M.; GUTIÉRREZ, Cèsar (2007). Compendi d’addiccions a la flora de la serralada litoral catalana (porció compresa entre els rius Besòs i Tordera), de Pere Montserrat. L’Atzavara, 15:147-164. Museu de Mataró.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GUTIÉRREZ. Cèsar; CARRERAS, Jordi; FERRÉ, Albert (2020). Cartografia digital dels hàbitats CORINE i dels hàbitats d’interès comunitari del parc del Montnegre i el Corredor. Diputació de Barcelona – Universitat de Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GUTIÉRREZ I PEREARNAU, C. (2003). Aplicació del pla de conservació de la flora vascular al Parc del Montnegre i el Corredor. IV Trobada d’Estudiosos del Montnegre i el Corredor, pp. 61-65. Parc del Montnegre i el Corredor. Diputació de Barcelona. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GUTIÉRREZ I PEREARNAU, C. (2009). Memòria de la digitalització de la cartografia de la flora vascular del pla de conservació del parc. Parc del Montnegre i el Corredor. Diputació de Barcelona. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>IGME. (1983). MAPA GEOLÓGICO DE España. 1/50.000. Blanes. 365. Ministerio de Industria y Energía. Servicio de publicaciones. Madrid. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>LUNA, Gonçal (2005). Guia del parc del Montenegre i el Corredor; Col·lecció Guies dels parcs, núm. 4. Diputació de Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>MINUARTIA, estudis ambientals (2001). Estudi de base per a la revisió del Pla Especial del Parc Natural del Montnegre i el Corredor. Medi físic i fauna.</span></span></span></span></span></p> | <p><span><span><span><span><span>El Parc del Montnegre i el Corredor és un espai amb un gran interès paisatgístic, biològic i cultural, que a més de Fogars de la Selva, està integrat pels municipis de Tordera, Sant Iscle de Vallalta, Sant Cebrià de Vallalta, Pineda de Mar, Palafolls, Mataró, Dosrius, Arenys de Munt, Vilalba Sasserra, Vallgorguina, Llinars del Vallès i Sant Celoni. Està integrat pels massissos del Montnegre i el Corredor, dues unitats de relleu ben definides que se situen en paral·lel a la costa, constituint una barrera natural entre la plana litoral del Maresme i la depressió del Vallès i la Selva. A més, les rieres de Vallgorguina i d’Arenys determinen la partió entre els dos massissos, que tenen els seus punts culminants al santuari del Corredor, amb 657 m. d’altitud, al Turó Gros, de 773 m i al Turó d’en Vives, de 759 m. La Mediterrània i la depressió vallesana el limiten longitudinalment, mentre que la riera d’Argentona i la Tordera ho fan transversalment. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El clima és del tipus subhumit, amb variacions notables que mostren dues zones climàtiques força diferenciades: les terres de l’interior orientades cap al Vallès són més fredes i humides, amb un caràcter més del tipus continental. En canvi, els vessants orientats cap a marina, són més secs i les temperatures són més suaus. La meteorologia influeix doncs en el substrat geològic. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els dos massissos estan bàsicament formats per un cos granític travessat per roques subvolcàniques o filonianes, que són un tipus de roca magmàtica que s’ha refredat a l’interior de la roca terrestre. A la part alta del massís del Montnegre, hi destaca una taca de material metamòrfic més resistent a l’erosió que donen un caràcter més abrupte. Una part del terme de Fogars de la Selva presenta les característiques geològiques que fan d’aquest parc un indret d’especial interès. Es tracta concretament de la zona més oriental del municipi, que amb un caràcter més abrupte, comprèn el vessant de llevant de la Serra del Solà d’en Forn, amb el turó del Vicari de 223 m, el coll de Can Rodon, el Puig Castellar, de 254 m, el turó dels castanyers, de 377 m, el puig de l’Estrell, de 456 m, Collet de la Mina d’Or, Pi de les onze, Puig Pelat de 267 m, Montgròs, de 391 metres amb part de la Serra de l’Esquirol. Destaca la vall de Ramió regada per la riera que porta el mateix nom i que desemboca a la Tordera. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El clima mediterrani subhumit presenta variacions rellevants, que en el cas d’aquesta zona protegida, orientada majoritàriament cap el Vallès, és més freda i humida, amb un caràcter lleugerament continental. La xarxa de drenatge pertany al sistema de la conca de la Tordera, on les rieres, com la de Ramió tot i que acostumen a portar aigua, són de règim majoritàriament estacional. Els torrents que hi conflueixen, tot i que són molt humits, acostumen a portar aigua en superfície en temps de pluges. El curs principal d’aigua en el municipi de Fogars de la Selva és la Tordera, que recull les aigües de rieres importants situades al vessant hidrogràfic vallesà del Montnegre, com són les de Vallgorgina, Olzinelles, Montnegre, Fuirosos i Ramió. A la part més baixa de la Riera de Ramió, a banda i banda, hi ha varies zones situades topogràficament més baix que el riu Tordera, de manera, que en èpoques de cabal abundant i de rierades, el nivell freàtic topa amb la superfície i provoca que els prats i camps sembrats prop de la ribera s’inundin. Aquestes àrees inundades es drenen a través de canals artificials de desguàs per tal de minimitzar els efectes de les inundacions.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En aquest context geològic i hidrològic allí on l’elevat estat de meteorització dels granitoides ha originat el sauló, els sòls són profunds i joves; s’hi desenvolupen per tant els boscos de pi i alzina i surera, aquestes dues espècies afavorides per l’interès econòmic associat a la indústria del suro i de la llenya. A les obagues i fons de les valls, barrancs, torrents, amb o sense circulació d’aigua, predominen petites àrees de caràcter centreeuropeu o atlàntic amb avellanedes o avellanoses i rouredes. En les cotes baixes de la vall de Ramió per exemple, l’avellanosa pot presentar una certa alteració per espècies exòtiques, bardissa, plantacions. I en alguns indrets de la vall de Ramió es detecta la presència del roure de fulla gran.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Molts d’aquests boscos estan abandonats però amaguen la presència d’antigues feixes de cultiu de vinya, olivera i avellaners. El sauló es concentra en els arenys, zones més muntanyenques, valls i planes. Per sobre s’hi localitza una capa de matèria orgànica, sovint fina. I en algunes de les àrees de geomorfologia més estables com en la zona de Can Mainou, Can Molera, es donen processos d’il·luviació d’argiles. En canvi, en les desembocadures de les rieres com la de Ramió, s’hi observen materials transportats, molt sorrencs, amb un baix contingut en matèria orgànica, que correspon a la major part de les superfícies de conreu, sovint aprofitat per a l’explotació silvícola. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Aquest paisatge ha modelat la presència de l’home des de temps antics. N’és un bon exemple la vall de Ramió amb l’establiment de l’església de Sant Andreu de Ramió i de diversos masos importants situats a recer de les inundacions provocades per la riera, però alhora amb punts d’aigua importants per la supervivència, que durant segles han sabut explotar tots els recursos que la Natura els oferia: aprofitament de l’alzina per a l’obtenció de llenya i també de carbó o carbonet, castanyer per a botes que ha desaparegut, suro, glans, pinyes, terres on plantar arbres per a l’obtenció de fusta i paper, terres de secà per a les lleguminoses i prats on obtenir l’aliment necessari per a criar uns quants caps de ramaderia. Això no obstant, s’hi ha observat un procés de recessió importantíssim que està fent desaparèixer l’activitat agrícola que sembla aguantar amb les plantacions de ribera com els pollancres i plàtans i les reforestacions de pi insignis i pinastre, que semblen mantenir-se i fins i tot en algun indret, en expansió. Els masos ja no actuen com a centre agrícola. La funció per a la qual foren construïts ha canviat; alguns es reconverteixen i es destinen a d’altres activitats i d’altres es recuperen com a primeres o segones residències, desvinculant-se de l’activitat agrària, o han estat reconvertits per a cobrir la creixent demanda de serveis turístics i de lleure, cases de colònies i restaurants. Una activitat complementària a l’activitat agrícola és l’apicultura que des de fa uns anys es veu amenaçada per la presència de la vespa asiàtica, de la qual s’han localitzat diversos ruscs ens els cursos de rieres i torrents. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La combinació de tots aquests elements i ha afavorit la prosperitat de la fauna forestal i de zones humides. Destaca el senglar, perfectament adaptat. En aquest sector del municipi prospera sense massa entrebancs, però l’augment desmesurat fa que baixi cap els conreus, malmetent tot el que troba al davant. El seu depredador natural, el llop, ja fa molts anys que fou exterminat, i per tant, només es factible la seva caça en èpoques molt determinades; la presència de l’autopista i les creixents les urbanitzacions han reduït els passos naturals. El segueix el cabirol introduït novament fa més de vint anys. Altres espècies presents són la geneta, la rata cellarda, el gorjablanc, el gat mesquer, la fagina, el toixó i la mostela a més de ratpenats, ocells com, el picot verd, el gaig, mallerengues, rossinyol, amb rapinyaries com l’aligot i l’àliga marcenca. A més, aquest espai se situa, dins del parc, en una de les principals rutes migratòries d’ocells de la Mediterrània occidental. Els ambients humits de la riera de Ramió i els diferents torrents són un hàbitat especialment pròsper, amb una gran varietat d’invertebrats i amfibis. Precisament en l’estudi efectuat entre el 2015 i 2020, es va localitzar una zona de vegetació amfíbia de pradells d’Isoetes (Isoeto-Nanojuncetea), situada en sots sorrencs temporalment inundats, de terra baixa com és a la zona del Montgrós, a la vall de Ramió, que es considerava extingida al Parc pocs anys enrere i considerada d’interès prioritari. Una altra comunitat escadussera al Parc cartografiada a la mateixa vall de Ramió es la de les landes de gòdua (Sarothamnus scoparius), acidòfiles i mesòfiles, de la muntanya mitjana plujosa i terra baixa. S’acostuma a trobar en plantacions abandonades, marges de camins, boscos tallats i sobretot barrejada amb bardissa i vegetació herbàcia. Destaca també els falgars principalment localitzada a les vores de fondals i cursos d’aigua com per exemple el torrent de Can Masó. Les condicions prou humides permeten que arribi a formar colònies relativament grans. La recessió dels usos tradicionals com l’aprofitament per a jaç pel bestiar n’ha afavorit probablement la seva expansió. La bardissa d’esbarzer (Rubus ulmifolius) és una de les que recobreix més superfície; se la troba en forma de rodals, sobretot present en marges de camins i en els fons de la vall on s’ha eliminat l’estrat arbori. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Per damunt de la Rectoria i de Can Forn, en una antiga pedrera de la Vall de Ramió s’ha localitzat un hàbitat de <em>Populus sp.pl.</em> Són arbres relativament joves, procedents de rebrot o de colonització.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el curs mitjà del torrent de Can Masó, es localitza una bosquina dominada per l’aladern de fulla ampla <em>(Phyllirea media), </em>mentre que a les vores de la Riera de Ramió i afluents, s’han pogut detectar algunes pollades degut a la presència de planes fluvials <em>(Populus spp.).</em> Però també, degut a l’alteració de l’home en el bosc de ribera, hi ha sectors de la riera de Ramió, sobretot cap a la zona baixa de la riera, on el bosc autòcton ha estat substituït per formacions naturalitzades de <em>Robinia pseudoacacia</em>. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Les pedredres, tot i que estan abandonades, es troben parcialment naturalitzades però són presents al municipi a la riera de Ramió, amb l’aiguabarreig amb el torrent de l’Home Mort, encara que una de les més importants i singulars des del punt de vista geològic és la pedrera extractiva de basalt, que continua activa, situada al turó de Sant Corneli.</span></span></span></span></span></p> | 08082-174 | Plaça de l’Església, 13, 2on - 08471 Vallgorguina | <p><span><span><span><span><span>El Parc del Montnegre i el Corredor fou creat l’any 1989 (DOCG núm. 1.300 d’1 de juny de 1990). L’any 1992 fou inclòs en el Pla d’Espais d’Interès Natural (DOGC núm. 1.714 d’1 de març de 1993) i posteriorment inclòs segons la Directiva Europea a la xarxa Natura 2000 (DOGC núm. 4735 de 6 d’octubre de 2006). Des de 2017, Fogars de la Selva és un dels municipis interessats en ampliar i/o modificar l’àmbit de l’espai d’interès natural (EIN).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 2009 es creà una base de dades referent a les localitats de flora d’interès de conservació especial, que ha estat actualitzada periòdicament a partir de les prospeccions i el treball de camp.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Entre els anys 2015 i 2020 es realitzà un aixecament cartogràfic a escala 1:10.000 dels hàbitats CORINE i dels hàbitats d’interès comunitari (HIC) del parc, incloent-hi l’àrea proposada per a l’ampliació del Parc a partir del nou Pla Especial, amb un total de 17.457,52 ha. El resultat fou l’establiment de 17 hàbitats d’interès comunitari (HIC), 10 a la cobertura de polígons i 17 a la de punts; d’aquests 17, tres són prioritaris. </span></span></span></span></span></p> | 41.6961300,2.5902400 | 465904 | 4616120 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91601-02p1510041.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91601-03p1510377.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91601-04p1510370.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91601-05p1500991.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91601-06p1510405.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada accessible | Científic/Lúdic/Cultural | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | 2022-09-13 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Des de principis del segle XX el bosc no para de créixer en detriment de les terres de conreu i els masos que progressivament s’han anat abandonant o han minvat considerablement l’activitat agrícola. Només a la vall es manté una reduïda proporció d’espais oberts com els camps, erms, pastures i prats naturals, que a més, tenen un gran valor ecològic.L’espai protegit coincideix amb l’espai protegit per la Xarxa europea Natura 2000, l’objectiu de la qual és fer compatible la protecció de les espècies i els hàbitats naturals i semi naturals amb l’activitat humana que s’hi desenvolupa. A Catalunya, la llei 12/2006 d’espais naturals determina que tots els espais de la xarxa Natura 2000 (ZEC i ZEPA) s’inclouen automàticament al PEIN en el moment de la seva declaració.El municipi de Fogars de la Selva disposa d’un punt d’informació del parc ubicat a septentrió del Parc del Montnegre i el Corredor, al Museu de la Pagesia. Ofereix informació del parc, itineraris senyalitzats i activitats diverses. | 2153 | 5.1 | 2136 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | ||||||||
| 91600 | Can Grau de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-grau-de-dalt | <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XVIII-XX | Parcialment enfonsada, amb gran quantitat de murs visibles. | <p><span><span><span><span><span>Can Grau de Dalt, està situat a llevant del turó de Can Grau, al vessant esquerra d’una canal tributària de la riera de Ramió. Des del Molinot, continuar per la pista en direcció oest i trobat el trencall, (el de mà esquerra, de pujada mena a Can Romeguera) continuar a mà dreta, un centenar de metres. Un cop travessat el revolt del torrent, a mà esquerra hi ha l’antic camí de carro que mena directament a la casa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>És de planta rectangular, de planta baixa i pis. Les restes de les parets i les teules indiquen que la coberta era a dues vessants, de teula àrab, amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada al sud. A banda i banda de l’edifici principal es conserven les parets de varis edificis annexos, destinats a les corts, la porquera i el galliner. Són de planta baixa amb el cobert a un sol vessant. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Les parets mestres de l’edifici principal sobrepassen els cinc metres d’alçada. Es conserva part dels muntants i el marxapeus de la porta d’accés principal feta amb carreus de pedra perfectament escairats i treballats, amb la polleguera quadrangular retallada en el carreu del muntant dret per barrar la porta des de l’interior. Entrant hi ha una primera estança, de dimensions considerables, probablement amb funcions d’entrada i cuina. Al fons, una obertura quadrangular amb llinda de fusta. Entrant per l’obertura hi ha una segona estança amb les pedres de la paret del fons ennegrides i els encaixos per al bigam de fusta de la planta pis. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A mà esquerra de la porta principal hi ha una segona obertura que correspon a una porta. És més senzilla, amb el muntant visible fet de maó. A l’interior, a mà dreta, hi ha una porta amb emmarcament de maó que permetia comunicar les dues estances. Les parets estan perfectament arrebossades amb morter de calç.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El paredat, d’uns cinquanta centímetres de gruix, és fet de pedra i fang. Les cantoneres que es conserven, sobretot a la façana principal, estan ben desbastades, sense escairar, amb la pedra molt ben col·locada per donar estabilitat a la façana. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Destaca a mà dreta un edifici de dimensions molt reduïdes amb la portella d’entrada que mesura tot just cinquanta centímetres d’amplada i que el mur posterior indica que tenia una diminuta coberta a doble vessant, també amb el carener perpendicular a la façana principal.</span></span></span><br /> </p> | 08082-173 | Les Cabanyes. Polígon 14, Parcel·la 29 | <p><span><span><span><span><span>En la documentació que esmenta la relació dels batlles de Fogars, s’esmenta Salvi Coll i Ramilans, que l’any 1877 i 1879 (anys en què fou batlle) vivia en aquesta casa, juntament amb la seva esposa, Maria Jalmar i Matas.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A principis de segle XX, en el cens parroquial d’entre els anys 1905 i 1908 es deixa constància que a la casa hi viuen el matrimoni format per, potser un fill de Can Bruguera, Francesc Bruguera i Maria Gamisans amb els seus fills, Josepa i Joaquim. L’any 1908 deixen la casa per marxar a viure a Grions.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La memòria oral explica que en aquesta casa també hi visqué una dona, tota sola, que menava una vinya i, en el sot de la riera de Ramió, un hort que regava aprofitant l’aigua de la resclosa de Can Grau. Tenia gallines, un ruc i un porc.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el Sot de l’Esquerda hi havia la font de la casa, envoltada de cirerers, que també era visitada per la gent que treballava a muntanya. Sembla que feia feines de bosqueter, tallant arbres i fent carbonet amb les soques que arrencava. El portava a vendre o li venien a buscar amb matxos de bast. Quan es va fer gran l’ajudaven els seus veïns de Can Romeguera.</span></span></span></span></span></p> | 41.6978200,2.5953200 | 466327 | 4616306 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91600-01p1510467.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91600-02p1510466.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91600-03p1510469.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91600-04p1510472.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91600-05p1510476.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91600-06p1510473.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-09-06 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | No havent localitzat altres carreus de pedra ben treballats, no és impossible que aquests haguessin estat reaprofitats d’un mas rònec. | 98|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||
| 91599 | Can Romeguera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-romeguera | <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XIX-XX | Parcialment enfonsada, amb gran quantitat de murs visibles. El forn de pa ha començat a enfonsar-se. | <p><span><span><span><span><span>Can Romeguera és una casa situada a l’inici de la canal del Sot de Can Romeguera, de la qual aquesta darrera en pren el nom. Quan es puja pel camí en direcció al turó de Can Grau, que fa de partió entre els municipis de Fogars i Sant Celoni, la casa queda ensotada, a mà dreta de la pista, abans que aquesta desemboqui a la pista carenera que mena, a mà dreta cap el turó de Can Grau i cap a l’esquerra, pel collet de Can Rodon, al Serrat de les Creus.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Està parcialment enfonsada, sense coberta tot i que conserva l’estructura. És de planta quadrangular, construïda adaptant-se a l’orografia escarpada del terreny, amb planta baixa i pis. Les obertures són senzilles, sense emmarcaments rellevants de pedra treballada. Es conserva alguna llinda de fusta amb muntants reforçats de maó. Sembla que tenia un parell d’habitacions al pis de dalt i la cuina amb l’entrada orientada al sud. El sostre era empostissat i la coberta de teula àrab. Els murs mesuren entre 0’40 m i 0,50 m de gruix. Estan fets de pedra extreta del mateix marge del camí, collada amb fang. L’arrebossat, tant de les façanes exteriors com de les dependències interiors és de morter de calç.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Un mur de pedra de més de dos metres d’alçada reforça el marge on reposa la seva fonamentació, alhora que aquest, en part, ha servit per a adossar-hi els diferents annexos de la casa com el galliner, la cort i la porquera, de la qual encara se’n conserva bona part amb la menjadora i un porxo. En els murs que queden dempeus es poden observar les restes de l’emplaçament de la campana de la llar de foc, amb el forn de pa, el cendrer i la teiera a mà esquerra, amb l’olleta encastada en el mur, en perfecte estat de conservació. Entrant pel que era la porta principal, a mà esquerra es veuen les restes de l’encaix d’un cossi que recollia l’aigua de la font a través d’una canal feta de teules permetent que hi hagués aigua a l’interior de la casa.</span></span></span><br /> </p> | 08082-172 | Camí del turó de Can Grau. Polígon 14. Parcel·la 10 | <p><span><span><span><span><span>De Can Romeguera se’n té documentació a partir de la informació proporcionada pel cadastre de 1862, on s’indica que la propietària és Rosa Dalmau i Fornés, vídua de Bartomeu Lloveras amb qui ja hi devia viure. La finca posseïa dues quarteres i mitja de secà, vuit quartans de vinya, mitja quartera de sureda, sis quarteres de castanyeda, mitja quartera de bosc i vuit quarteres d’erm. També tenien un ruc. L’any 1889, Rosa Dalmau morí ofegada a l’edat de 73 anys a la bassa de la casa, situada més avall i emboscada. El seu fill, Josep Lloveras i Dalmau hi viurà amb la seva esposa, Anna Prats i Forts i el seu fill Jaume. Amb ells també hi conviuran varis germans d’en Josep (l’Andreu, en Vicenç i l’Antoni). En Josep fou regidor i alcalde interí de Fogars. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El fill de la parella es casa amb Elvira Montsant. Viuran amb els seus fills (Josep i Carme, Joan i Eudald) i amb els oncles paterns (en Vicenç i l’Andreu). L’any 1921, el matrimoni marxa a fer de masovers a Can Forn i a partir de l’any següent en aquesta casa hi viuran un seguit de masovers que portaran les terres. L’hereu es casà amb Maria Massó.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1922 a 1924, el matrimoni format per Martí Anfrons i Valls i Carme Riera i Riera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De 1928 fins l’any 1932, Joan Expòsit i Antònia Cornet.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un cop varen marxar tots els masovers, la casa quedà a l’abandó. La gent agafava les olives i les castanyes fins que els propietaris, farts de no poder anar a collir, tallaren els arbres per fer-ne carbó. Cap a mitjan del segle XX, el darrer propietari de la nissaga Lloveras, vengué la finca.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Aquestes famílies vivien de la terra i del bosc. Plantaven una petita vinya d’on treien el vi per al consum propi Tenien varies oliveres, una castanyeda i l’hort; en la terra de secà hi sembraven fesols de mata. La resta els ho proporcionava el bosc (carbó, cireres, cacera, glans que recol·lectaven i duien a vendre, bolets i cireres d’arboç amb les quals en feien melmelada). Quan recol·lectaven les olives les posaven en una pica de pedra i les anaven trepitjant amb els peus, calçats amb uns esclops revestits amb claus. Quan estaven ben triturades, omplien la pica amb aigua calenta i recollien l’oli que surava per decantació. A més del consum propi, l’excedent de castanyes les duien a Hostalric, al mercat o les deixaven per vendre a Ca l’Esclopeter Montsant que eren familiars.</span></span></span></span></span></p> | 41.6939100,2.5920400 | 466052 | 4615873 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91599-02dsc2909.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91599-03p1510461.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91599-04p1510465.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91599-05p1510445.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91599-06p1510449.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91599-07p1510457.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91599-08p1510455.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-09-06 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | En les escriptures de finals del segle XIX consta amb el nom de Can Bieló.La font, situada en la mateixa canal, un xic més amunt de la casa, no s’ha localitzat. Però estava encastada en el marge, amb un broc central collat en un bloc de pedra. L’aigua que rajava queia en una pica, també de pedra. Aquesta aigua servia per beure i cuinar. Un xic més avall hi havia un biot conegut com el Molleric d’en Romeguera, que un cop ple permetia servia d’abeurador per la burra, agafar aigua pel bestiar i regar dues petites feixes on tenien l’hort i per rentar la roba. | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||
| 91598 | Pantà del Molinot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/panta-del-molinot | <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>APARICIO MANAU, Enric; VILA, Mireia (2017). Gestió dels peixos durant el buidat de l’embassament del Molinot (Riera de Ramió, conca de la Tordera) al parc del Montnegre i el Corredor. Memòria Tècnica. Parc del Montnegre i el Corredor. Diputació de Barcelona.</span></span></span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Obra de caire civil efectuada al bell mig de la riera de Ramió, dessota del Molinot. L’estructura és de formigó. Consta d’un parell de salts d’aigua i uns posts de fusta malmesos que actualment no permeten la retenció de l’aigua.</span></span></span><br /> <br /> </p> | 08082-171 | Polígon 13 Parcel·la 9003. Riera de Ramió | <p><span><span><span><span><span>El mes de maig de l’any 2017, en el marc del pla d’actuacions per a la restauració de l’embassament del Molinot, a la Riera de Ramió, es buidà totalment l’embassament i es rescatà la fauna aquàtica present. El treball es dugué a terme en dues fases. En primer lloc s’extragueren els peixos i es reubicaren els espècimens autòctons. Es capturaren un total de 609 peixos, de tres espècies: bagra (<em>Squalius laietanus</em>), el més nombrós amb 599 individus; l’anguila <em>(Anguilla anguilla</em>), amb 5 exemplars i finalment la perca americana (<em>Micropterus salmodies</em>) amb cinc exemplars que no s’hi tornaren a deixar per ser una espècie invasiva. També s’hi va localitzar una espècie invasora, la gambúsia (<em>Gambusia holbrooki)</em>, que per ser un exemplar exòtic invasor i de molt difícil captura per les seves reduïdes mides, s’optà per no rescatar-la, sacrificant-la durant el buidatge. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La segona fase consistí en les tasques de neteja i sobretot drenatge de l’embassament. Després del seu emplenat, es tornà a repoblar les espècies autòctones que s’havien mantingut en contenidors oxigenats fins el seu abocament.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La resta d’exemplars de bagra s’abocaren en el riu Tordera entre el tram de Can Perxistor i la desembocadura de la Riera d’Arbúcies, on desguassa la Riera de Ramió. Mentre que l’anguila s’abocà al riu Tordera per evitar que quan la riera de Ramió s’assequi, aquesta tingui encara una oportunitat de retornar al mar durant la migració reproductora.</span></span></span></span></span></p> | 41.6953400,2.6025200 | 466925 | 4616027 | 1989 - 1993 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91598-02p1510442.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91598-03p1510441.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91598-04p1510440.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Científic | Inexistent | 2022-09-06 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | L’obra és posterior a l’any 1986 on segons la imatge de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya encara no existia. | 98 | 49 | 1.5 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||
| 91597 | El Molinot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-molinot-7 | <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XVIII-XX | <p><span><span><span><span><span>El Molinot és el nom que rep una casa situada en ple cor del parc del Montnegre i el Corredor, al sud del Puig Castellar, i per sobre de la Riera de Ramió, no massa lluny del que es coneix amb el nom de pantà de Ramió.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La casa és de planta rectangular, amb la façana orientada a llevant, de planta baixa i pis. La coberta és de teula àrab, amb el carener perpendicular a la façana principal. A primera vista sembla que la casa actual és una ampliació de la primera, més antiga, tocant al marge. La disposició de les cobertes i l’estructura dels murs de les façanes de ponent i de llevant semblen indicar que el primer edifici era molt més estret amb el cobert a un sol vessant. A la façana orientada al sud, hi ha diverses obertures que respecten una certa simetria, sense emmarcaments de pedra, i una portella que sembla correspondre a una cort. Els paredats són de pedra irregular i argamassa sense pedres cantoneres rellevants i arrebossat de morter de calç als quatre costats.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En un costat, entre la façana de llevant i la de migdia, hi ha un petit edifici de planta rectangular, que s’adapta a l’orografia del terreny, amb cobert a un sol vessant. El paredat és de pedra irregular, amb les quatre façanes arrebossades amb morter de calç on s’hi observen dues portes a la façana de tramuntana i una segona a la façana de migdia, a més de dues petites obertures sota el ràfec mateix que permeten l’aeració i el pas de la llum. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A primera vista, tant la casa com l’orografia del terreny no permeten confirmar que aquest edifici hagi estat en èpoques reculades un molí, que el situaríem en algun indret prop de la riera de Ramió.</span></span></span></span></span></p> | 08082-170 | Polígon 13 Parcel·la 8 | <p><span><span><span><span><span>En la documentació proporcionada pels llibres parroquials de Ramió i les descripcions del llibre manuscrit de la història de la família Caselles d’Hortsavinyà, antics propietaris del Molinot, sempre es refereixen a la propietat com un molí fariner.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En aquest manuscrit s’esmenta el Mas Carrerons i el Molí de Caselles, que estan situats al torrent de Carrerons, que els autors Jaume Fugarolas i Massó i Josep Vilà i Camps relacionen amb el Molinot. El document també parla de la riera del Molí, que els mateixos autors relacionen també amb el nom que rebia la part més alta del curs de la Riera de Ramió.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Seguint amb aquesta hipòtesi, el mes de juliol de l’any 1230, el Mas de Carrerons fou adquirit per Perpinyà Caselles i la seva esposa Dolça, quedant així sota el domini de l’Hospital. La transcripció del pergamí diu que aquest mas afronta a llevant amb el Puig de Castellar, al sud amb el Puig de Guixart (actual Eres de Guixà), a ponent amb l’era de Ferregench i al nord amb la fossa de la Prunera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1259 el mas passa a mans del net, Pere Caselles.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1505 hi ha una capbrevació i establiment atorgat pel monestir de Sant Salvador de Breda a favor de Miquel Caselles, del Mas Carrerons de Ramió, amb el seu molí fariner, i una cabuda de dos-cents jornals de bous.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1582, novament, en una altra capbrevació, la propietat ja ha passat a mans de Nicolau Caselles, i el mateix llibre parla per primera vegada del Molí d’en Caselles.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En els llibres més antics de la parròquia de Ramió apareix el nom de molí de (o d’en) Caselles.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El nom de Molinot sorgeix per primera vegada al segle XIX.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1654 el llibre de Baptismes deixa constància del bateig de Josep, fill de Francesc Vilar i de Margarida, masovers que viuen al molí d’en Caselles. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1679 l’habiten Antoni Pulich i Elena.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1703, s’inscriu el bateig del matrimoni format per Antoni Caselles i Maria. El padrí és Pere Caselles d’Hortsavinyà. Anys després, Josep, fill del matrimoni esmentat, es casa amb Anna Call, de Fogars. I el 1774 neix el seu hereu, Josep.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1787 Pere Pagès i Maria Negre viuen el Molí de Caselles. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1797 Josep Caselles Call, masover del Molí de Caselles i família dels propietaris, es casa amb Teresa Bruguera (†1856). L’any següent neix el seu primer fill, Anton. Aquest, es marida amb Úrsula Torras, de Gaserans. L’any 1837 es casa en segones núpcies amb Caterian Riumbau. D’aquest matrimoni neix un altre fill, Josep.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1862 Josep Caselles Riumbau es casa amb Josepa Mas de Breda i, a partir d’ell, el cognom Caselles deixa de sortir en els llibres parroquials tot i que en el cadastre del mateix any el propietari n’és Pau Caselles que, a més del molí, declara cinc quarteres i mitja de secà, mitja quartera de vinya, vint-i-cinc quarteres de sureda, vuit quartans de castanyereda, cent noranta quarteres de bosc i cent una de terra erma. També declara diversos caps de bestiar, una junta de bous i un ruc.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1889 el propietari és Antoni Caselles, que tenia masovers, Narcís Durbau i Agustina Rubert.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Anys després la propietat fou venuda, desconeixem en quines proporcions, a Joaquim Oller es queda amb la casa, i a Pere Saurí i S.Framis (Sebastià segons la transcripció dels autors).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En els censos parroquials del segle XIX i inicis del XX la casa consta inscrita com el Molinot.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Entre els anys 1905 i 1928 hi viuran el matrimoni format per Lleonard Ventura i Joaquima Cané amb els seus fills (Melció, Àngela, Maria, Lluïsa, Dolors, Miquel, Neus i Rafel).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Tot i que els autors esmentats anteriorment assenyalen que abans de l’entrada al segle XVII ja estava abandonat, la tradició oral esmenta l’existència d’una bassa amb una instal·lació esgavellada que hauria format part de l’estructura del molí. També expliquen que l’aigua es derivava a partir d’una resclosa situada un quilòmetre més amunt a la riera de Ramió que derivava l’aigua fins al molí. Aquesta riera de Ramió seria la mateixa que antigament hauria rebut el nom de Carrerons. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 2006 es conservaven els panys de parets que aguantaven la bassa i en un nivell inferior del sòl, a tocar de la riera, es podien veure dues bocanes on s’aixecaria el molí. Anys després, els masovers reompliren la bassa de terra per a fer-hi un hort al damunt.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Aquesta mateixa família, que hi visqué molts anys, treballava la terra i vivia del que recol·lectaven (blat, civada, ordi i sègol, blat de moro, fesols de mata, cigrons, patates i hortalisses i farratge pel bestiar). A més, tenien abelles per treure’n mel i cera, gallines pels ous. El bosc els proporcionava llenya i carbó. L’excedent el duien a vendre caminant dues hores o més cap a Hostalric o més lluny. Compraven arròs, sabó, arengades, xocolata o sucre i tornaven carregats fins al Molinot.</span></span></span></span></span></p> | 41.6950500,2.6046200 | 467100 | 4615994 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91597-02dsc2898.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2023-05-08 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||||
| 91596 | Roure de can Masó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-de-can-maso | <p><span><span><span><span><span>FRAZER, Sir James George (2009). La rama dorada. Magia y religión. Fondo de Cultura Econòmica: México. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>MCCULLOUGH, Colleen (1998). Cèsar. Planeta.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PASCUAL, Ramon (1994). Guia dels arbres dels Països Catalans. Pòrtic Natura. Barcelona.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PASCUAL, Ramon (2009). Guia d’arbres per a nois i noies. Cossetània edicions. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PHILIPS, Roger (1985). Los árboles. Editoral blume. Sant Fost de Campsentelles.</span></span></span></span></span></p> | <p><span><span><span><span><span>El roure martinenc (<em>Quercus pubescens</em>) del Collet del Molinot creix en el vessant de llevant del Puig Castellar, al peu d’una canal que desguassa al Sot de l’Home Mort. Malgrat tenir un parell de protuberàncies a nivell de la part inferior del tronc, s’alça recte i altiu, amb una alçada aproximada d’entre vint-i-dos i vint-i-cinc metres. L’escorça és marronosa, fosca i clivellada. A una desena de metres del sòl es ramifica amb diverses branques potents,que alhora també es van ramificant per donar una capçada imponent. Les fulles mesuren entre cinc i deu centímetres de llargada i quan són tendres, ambdues cares són peludes. Quan són adultes només ho són per la part inferior, que és per on absorbeixen la humitat. Les fulles tenen els marges perfectament lobulats. Floreix durant el mes d’abril, quan les fulles noves acaben de sortir i són tendres. Les flors d’ambdós sexes surten al mateix arbre, però mentre que les masculines estan disposades en aments pèndul, les femenines estan envoltades per un involucre d’on només sobresurten els estils i és d’elles que surt la gla. La gla, és allargada, sense peduncle. Té una cúpula protectora a la base amb pilositats evidents.</span></span></span></span></span></p> | 08082-169 | Polígon 13, parcel·la 13 | <p><span><span><span><span><span>L’antropòleg, Sir James George Frazer (1854-1941) en la seva obra monumental “The Golden Bough” publicada per primer cop l’any 1890 feia un estudi comparatiu de diversos mites i ritus en varies zones del món, i evidentment ja parlava de la importància del roure en les diferents cultures. Grecs com romans, associaren el roure amb Zeus o Júpiter, divinitats del cel, la pluja i el tro.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Juli Cèsar, tornant de la campanya de Britània, ordenà tallar les rouredes dels morins, una tribu gala que s’hi amagava: “Finalment, en dies successius, Cèsar va decidir tallar el bosc, i a fi que els nostres soldats, desarmats i desprevinguts, no poguessin ésser atacats per sorpresa, tots els arbres tallats eren col·locats de cara a l’enemic i se’ls amuntegava a ambdós costats a manera de clos” (Juli Cèsar, la Guerra de les Gàl·lies, III, 29).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='ES'><span>D’altres autores com l’escriptora Colleen McCullough, pensa que Cèsar va voler acabar amb l’arbre sagrat dels morins <em>“kilómetro tres kilómetro a través del bosque de robles, César y sus Hombres fueron empujando a los morinos hacia atrás hasta sus pantanos; a medida que avanzaban talaban robles en una ringlera de trescientos metros de anchura y amontonaban los troncos y las ramas podadas formando una gran muralla a cada flanco mientras elevaban la cuenta cada vez que un viejo árbol gemía para caer en tierra. Casi desquiciados de horror y de pena, los morinos no se atrevieron a pelear contra ellos. Se retiraron lamentándose hasta que fueron engullidos por los pantanós, donde se agruparon y lloraron desconsoladamente”</em> (McCullough, César, pàg. 64).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Un altre motiu pel qual l’arbre ha estat considerat sagrat és la presència del vesc, un paràsit que resta viu fins i tot a l’hivern, quan cauen les fulles. Frazer considerava que el vesc era la branca daurada esmentada a L’Eneida, de Virgili, quan la Sibil·la Cumas explica a Enees la manera d’entrar a l’infern: “ en el fullatge espès d’un arbre s’amaga una branca amb les seves fulles i la flexible tija, consagrada a la Juno del fons de la terra. Tot està protegit per un bosc, l’envolta l’obaga d’una vall tenebrosa. A ningú li està permès baixar a les profundes regions de les ombres, si abans no aconsegueix arrancar de l’arbre la branca d’oscil·lants fulles d’or” (Virgili, l’Eneida, VI, 140).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Aquest mateix autor, en el seu llibre, la Rama dorada (cap. XVI, 202), diu: “Segons Virgili, Enees arrancà la branca daurada d’una alzina. Ara bé, el roure era l’arbre sagrat de Júpiter, el deu màxim dels llatins”. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En la mitologia nòrdica, el déu Balder, prototip de la bellesa masculina, mor víctima d’una malifeta de Loki, que fa que Höor, germà cec del propi Balder, el mati sense fer-ho expressament, amb un arc i una fletxa fetes amb el vesc, l’únic ésser que no havia promès respectar Balder.</span></span></span></span></span></p> | 41.6974400,2.6100900 | 467556 | 4616258 | 08082 | Fogars de la Selva | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91596-02dsc2890.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91596-03dsc2889.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91596-04p1510410.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91596-05p1510409.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91596-06p1510417.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Científic | Inexistent | 2022-09-07 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | A la muntanya substitueix a l’alzina en climes de transició. Dins l’estatge montà es troba per sobre l’alzina muntanyenca. La fusta del roure està considerada de gran duresa, molt bona per a la construcció i per a treballs d'ebenisteria. Juntament amb l'alzina tenen un gran poder calorífic. L'escorça és rica en tanins i antigament era utilitzat per adobar el cuir. Molt apreciat per a la fabricació de botes. Poden ser conreats com a planta ornamental i per evitar l'erosió. Les glans serveixen per a l'alimentació del bestiar. | 2151 | 5.2 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||||||
| 91595 | Safareig i mina Can Masó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/safareig-i-mina-can-maso | <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XVIII-XX | Accés a la mina embardissat i safareig mig cobert de restes vegetals resultat del desbrossament del terreny per a l'obtenció del suro. | <p><span><span><span>El safareig i la mina de Can Masó estan situades a tramuntana de la casa. L’accés es fa, un cop situats a la façana corresponent, pel camí del mig tot pujant cent-cinquanta metres. Agafar llavors el corriol que surt immediatament a mà dreta i avançar la mateixa distància fins a trobar el revolt d’una feixa ample per on transcorre la canal que s’origina en els contraforts del Montgròs. En el marge esquerre s’hi localitza una paret d’obra, feta amb maó i morter de calç, amb les parets interiors impermeabilitzades. Un cop enfilats en el marge s’aprecia una estructura de recollida d’aigües pluvials i de mina d’aproximadament 1’35 m de fondària, amb el sòl enrajolat i rentadora amb marxapeus per enfilar-s’hi. La mina està situada un xic més amunt. La galeria està excavada en el pa de sauló però l’accés està embardissat.</span></span></span></p> | 08082-168 | Polígon 12 Parcel·la 89. Feixa de la Noguera. | <p><span><span><span><span><span>L’any 1780, Jaume Masó és el propietari de Can Masó, que està casat amb Caterina Andreu.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1820, el fill del matrimoni anterior, Josep Masó Andreu passa a ser el propietari on hi viu amb la seva esposa, Cecília Perepoch.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1850 consta com a propietari l’hereu generacional, Joan Masó Perepoch (†1852), casat amb Maria Vert (†1855). </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El seu fill, Joan Masó Vert és el nou propietari que consta en el cadastre de 1862, que es marida amb Josepa Canyelles. Les terres que es declaren en el cadastre són 520 quarteres repartides entre bosc, conreu i erm. També hi declara tenir un parell de bous i una mula. El matrimoni tindrà un fill, Josep (1846-?) que en el padró de 1889 ja consta com a nou propietari. És en aquest document on per primera vegada hi consta vivint a la casa un matrimoni masover, format per Salvador Turon Rigau i Maria Torrent i Fontanet i el seu fill, Josep (1886-?). No hi restaran massa temps.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En els censos parroquials de Sant Andreu sembla que entre l’any 1905 i 1912 hi visqueren el matrimoni masover format per Pere Quirico Expòsit i Concepció Cama amb els seus fills (Joan, Jaume, Filomena, Pere, Mateu, Margarida, Josep i Lluïsa) i Rafel Parenta Expòsit.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De l’any 1913 fins l’any 1923 viuen a la casa el matrimoni format per Joan Oller i Gràcia Bota, amb els seus fills (Lluís i Pilar).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De l’any 1924 fins l’any 1934, hi viuen els masovers Joan Puig i Massaguer i Antònia Rovira i Corominas amb els seus fills Ramon, Josepa i Salvador.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Entre els anys 1945 i 1957 s’hi instal·len uns nous masovers. El matrimoni format per Lluís Codina Gich (†1965) i Maria Armengol Busquets, i els seus fills (Jeroni, Carme, Joan, Elvira, Àngela i Joaquim). La tercera de les filles, l’Àngela continuarà vivint a la casa com a masovera quan es casi amb en Miquel Ventura del Molinot. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A la finca hi havia diferents deus d’aigua que permetien omplir un biot, o basses excavades al sòl. També tenien una mica d’aigua excavada en el pa de sauló que portava aigua, a través d’una canonada de plom, fins la casa i la masoveria. Els vedells els tenien ensenyats per a llaurar la terra. El fill dels darrers masovers, en Joaquim o Quimet, pasturava un ramat d’uns cent caps de cabres. La llet que n’obtenien de munyir-les la baixaven amb la burra fins al pont d’Hostalric.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Aquest punt de recollida d’aigua tenia una doble funció, la de safareig per a rentar la roba i alhora servia per a regar l’hort, que només es feia un cop per setmana. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Normalment a cada feixa hi havia un indret on poder obtenir aigua. En una feixa hi havia un biot on treien l’aigua amb la galleda. A la feixa del Sot, tenien un bassot que s’omplia d’una déu. I l’aigua de la mina portava aigua fins a les aigüeres de les dues cases, a través d’una canonada de plom.</span></span></span></span></span></p> | 41.7070700,2.6267600 | 468948 | 4617321 | 08082 | Fogars de la Selva | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91595-01p1510401.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91595-02p1510398.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91595-03p1510399.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-09-07 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | El bosc es va netejar i desbrossar per a l’obtenció de suro, i tot el voltant està ple de restes que n'impedeixen l'apropament i el mesurament correcte. | 98|94 | 47 | 1.3 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||
| 91594 | Rellotge de sol de Can Masó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-maso | <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XIX | Bona part de l’arrebossat on està pintat el rellotge s’ha bufat i desenganxat del mur i perilla de caure amb qualsevol dia de pluja. | <p><span><span><span><span><span>Rellotge de sol situat dessota el ràfec de la façana principal de Can Masó, orientada lleugerament a sud-est. És de forma quadrangular, emmarcat. A la part superior del quadrant hi ha el gnòmon, de vareta que sembla haver estat collat ja fa anys. Tot i que el marc és de color ocre, sembla que antigament el rellotge era diferent, més gran, ja que al dessota d’aquest s’hi observa el mateix color vermellós que a l’interior. Les línies horàries no són visibles degut al gruix de les diferents capes de pintura. Les hores han quedat esborrades. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>El morter de calç de la façana s’ha bufat i desenganxat de la paret mestre.</span></span></span><br /> </p> | 08082-167 | Polígon 12 Parcel·la 89 | <p><span><span><span><span><span>L’any 1780, Jaume Masó és el propietari de Can Masó, que està casat amb Caterina Andreu.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1820, el fill del matrimoni anterior, Josep Masó Andreu passa a ser el propietari on hi viu amb la seva esposa, Cecília Perepoch.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1850 consta com a propietari l’hereu generacional, Joan Masó Perepoch (†1852), casat amb Maria Vert (†1855). </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El seu fill, Joan Masó Vert és el nou propietari que consta en el cadastre de 1862, que es marida amb Josepa Canyelles. Les terres que es declaren en el cadastre són 520 quarteres repartides entre bosc, conreu i erm. També hi declara tenir un parell de bous i una mula. El matrimoni tindrà un fill, Josep (1846-?) que en el padró de 1889 ja consta com a nou propietari. És en aquest document on per primera vegada hi consta vivint a la casa un matrimoni masover, format per Salvador Turon Rigau i Maria Torrent i Fontanet i el seu fill, Josep (1886-?). No hi restaran massa temps.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En els censos parroquials de Sant Andreu sembla que entre l’any 1905 i 1912 hi visqueren el matrimoni masover format per Pere Quirico Expòsit i Concepció Cama amb els seus fills (Joan, Jaume, Filomena, Pere, Mateu, Margarida, Josep i Lluïsa) i Rafel Parenta Expòsit.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De l’any 1913 fins l’any 1923 viuen a la casa el matrimoni format per Joan Oller i Gràcia Bota, amb els seus fills (Lluís i Pilar).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De l’any 1924 fins l’any 1934, hi viuen els masovers Joan Puig i Massaguer i Antònia Rovira i Corominas amb els seus fills Ramon, Josepa i Salvador.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Entre els anys 1945 i 1957 s’hi instal·len uns nous masovers. El matrimoni format per Lluís Codina Gich (†1965) i Maria Armengol Busquets, i els seus fills (Jeroni, Carme, Joan, Elvira, Àngela i Joaquim). La tercera de les filles, l’Àngela continuarà vivint a la casa com a masovera quan es casi amb en Miquel Ventura del Molinot. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A la finca hi havia diferents deus d’aigua que permetien omplir un biot, o basses excavades al sòl. També tenien una mica d’aigua excavada en el pa de sauló que portava aigua, a través d’una canonada de plom, fins la casa i la masoveria. Els vedells els tenien ensenyats per a llaurar la terra. El fill dels darrers masovers, en Joaquim o Quimet, pasturava un ramat d’uns cent caps de cabres. La llet que n’obtenien de munyir-les la baixaven amb la burra fins al pont d’Hostalric.</span></span></span></span></span></p> | 41.7044400,2.6254600 | 468838 | 4617029 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91594-04p1510393-ubicacio-del-rellotge-de-sol-de-can-masso.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91594-01dsc2881_0.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91594-02dsc2880_0.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | BPU | 2022-09-07 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Aquest rellotge no consta en l’inventari de la Societat Catalana de Gnomònica. | 98 | 47 | 1.3 | 1762 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||
| 91593 | Can Masó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-maso-0 | <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XVIII-XIX | <p><span><span><span><span><span>Can Masó està situat als peus del turó de Montgròs, en el vessant hidrogràfic dret del torrent que porta el nom de la casa, un important afluent de la Riera de Ramió que neix en els contraforts del Montgròs i del Puig Masó.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La casa, fruit de diverses ampliacions, s’alça en un terraplè natural. És de planta rectangular, de planta baixa i pis amb el cobert a dues vessants, recobert de planxes de fibrociment, i el carener perpendicular a la façana principal. A mà dreta la façana es perllonga per permetre l’ampliació de l’edifici.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La part del darrera de la casa sembla correspondre a les antigues corts i celler i també emprada com a masoveria amb l’accés per la façana de ponent. El paredat d’aquest edifici és de pedra irregular, les cantoneres poc treballades collades amb fang. L’arrebossat exterior ha gairebé desaparegut. Les obertures visibles estan tapiades des de l’interior, i conserven una certa simetria. A la façana de tramuntana destaca una obertura emmarcada de pedra granítica amb la llinda per repicada protegida per una reixa de barrots quadrangular encaixada a l’interior de la pedra. Entre les bardisses i altra vegetació que està envaint l’edifici s’endevina alguna altra obertura amb la llinda de fusta, tapiada ja fa moltíssims anys. Les finestres del pis, semblen haver estat reparades amb maó en temps més moderns. La façana de ponent té un gran contrafort amb les obertures de la planta baixa tapiades. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’edifici principal actual, situat al davant presenta les mateixes característiques constructives, sense massa miraments. De l’existència d’una coberta de teula àrab només se’n conserva el ràfec i les restes d’un espanta bruixes trencat en el carener. Com en l’edifici de tramuntana, totes les obertures tenen reixa i estan tapiades. Destaquen però les dues finestres de la planta pis, emmarcades amb carreus de pedra. La que està situada a mà dreta de la façana a més, té l’ampit motllurat i a la llinda encara s’hi pot llegir la data de 1787. La col·locació d’una reixa de ferro ha provocat fissures importants en el granit.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’estat actual de la porta no permet saber si estava motllurada. Destaca el número 22 de la casa, corresponent al cadastre, visible en una rajoleta ceràmica situada a la part superior esquerra i un pedrís situat al dessota de la finestra emmarcada amb una llinda de fusta.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Entre les dues finestres de la planta pis, i per sobre de la porta principal, hi ha un rellotge de sol de pla vertical policromat amb el gnòmon o estil a punt de caure.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El paredat de l’edifici és de pedra i les tres façanes visibles estan arrebossades amb morter de calç que s’està descalçant de les parets. </span></span></span></span></span></p> | 08082-166 | Polígon 12 Parcel·la 89 | <p><span><span><span><span><span>L’any 1780, Jaume Masó és el propietari de Can Masó, que està casat amb Caterina Andreu.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1820, el fill del matrimoni anterior, Josep Masó Andreu passa a ser el propietari on hi viu amb la seva esposa, Cecília Perepoch.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’any 1850 consta com a propietari l’hereu generacional, Joan Masó Perepoch (†1852), casat amb Maria Vert (†1855). </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El seu fill, Joan Masó Vert és el nou propietari que consta en el cadastre de 1862, que es marida amb Josepa Canyelles. Les terres que es declaren en el cadastre són 520 quarteres repartides entre bosc, conreu i erm. També hi declara tenir un parell de bous i una mula. El matrimoni tindrà un fill, Josep (1846-?) que en el padró de 1889 ja consta com a nou propietari. És en aquest document on per primera vegada hi consta vivint a la casa un matrimoni masover, format per Salvador Turon Rigau i Maria Torrent i Fontanet i el seu fill, Josep (1886-?). No hi restaran massa temps.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En els censos parroquials de Sant Andreu sembla que entre l’any 1905 i 1912 hi visqueren el matrimoni masover format per Pere Quirico Expòsit i Concepció Cama amb els seus fills (Joan, Jaume, Filomena, Pere, Mateu, Margarida, Josep i Lluïsa) i Rafel Parenta Expòsit.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De l’any 1913 fins l’any 1923 viuen a la casa el matrimoni format per Joan Oller i Gràcia Bota, amb els seus fills (Lluís i Pilar).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>De l’any 1924 fins l’any 1934, hi viuen els masovers Joan Puig i Massaguer i Antònia Rovira i Corominas amb els seus fills Ramon, Josepa i Salvador.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Entre els anys 1945 i 1957 s’hi instal·len uns nous masovers. El matrimoni format per Lluís Codina Gich (†1965) i Maria Armengol Busquets, i els seus fills (Jeroni, Carme, Joan, Elvira, Àngela i Joaquim). La tercera de les filles, l’Àngela continuarà vivint a la casa com a masovera quan es casi amb en Miquel Ventura del Molinot. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A la finca hi havia diferents deus d’aigua que permetien omplir un biot, o basses excavades al sòl. També tenien una mica d’aigua excavada en el pa de sauló que portava aigua, a través d’una canonada de plom, fins la casa i la masoveria. Els vedells els tenien ensenyats per a llaurar la terra. El fill dels darrers masovers, en Joaquim o Quimet, pasturava un ramat d’uns cent caps de cabres. La llet que n’obtenien de munyir-les la baixaven amb la burra fins al pont d’Hostalric.</span></span></span></span></span></p> | 41.7045200,2.6253800 | 468832 | 4617038 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91593-01p1510407.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91593-02dsc2881.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91593-03dsc2880.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91593-04dsc2869.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91593-05dsc2867.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91593-06p1510392.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2023-05-08 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | En el sot, en una zona planera on conflueix la canal que baixa de Can Masó i el torrent, hi havia un forn d’obra del qual només s’han pogut localitzar restes de teula, cairons i totxo, molt probablement acabat de colgar per l’eixamplament de la pista que puja cap a Can Masó. | 98|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | ||||||
| 91592 | Pou de Can Talleda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-can-talleda | <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XVIII-XX | Frontal i barret enfonsats. | <p><span><span><span><span><span>El pou de Can Talleda està situat a mà dreta del revolt dins el torrent, immediatament després de passar la casa, de la qual en queden nombrosos murs dempeus a ambdós costats del camí. L’accés es fa pel camí de Can Masó, agafant el segon trencall que hi ha a mà esquerra un cop deixat enrere Ca l’Agutzil i Can Mestric. Només entrar per l’antic camí de carro que puja progressivament, avançar uns quatre-cents metres.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>El pou és vertical amb registre cilíndric, excavat al terra i les parets internes reforçades amb pedra collada amb argamassa. Ha perdut la coberta troncocònica voltada tan característica dels pous de construcció antiga presents al municipi, i també el frontal, que sembla han caigut d’aplom a l’interior. De l’estructura aèria, només es conserva part del paredat exterior que mesura actualment 1’35 metres d’alçada per 0’35 m de gruix.</span></span></span><br /> </p> | 08082-165 | Camí de Can Talleda. Polígon 12 Parcela 68 | <p><span><span><span><span><span>Amb el nom de Can Talleda només s’ha pogut localitzar informació contemporània coincidint amb el cadastre de 1862, on sembla que era propietat, almenys fins a mitjan del segle, de l’heretat Rovira de Sant Hilari. En aquest cadastre, a més de declarar la casa, també contempla unes divuit quarteres de terres de conreu, a més de suredes i alberedes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el padró de Ramió de 1889, sembla que la finca només és habitada per masovers. Es tracta del matrimoni format per Segimon Pla Garròs i Maria Xaubet Albí que hi viuen amb els seus fills, Joan (nou anys) i Maria (de sis anys). El masover provenia de Grions, on els seus pares eren propietaris de Can Joandó.</span></span></span></span></span></p> | 41.7079300,2.6176900 | 468194 | 4617419 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91592-01p1510355.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91592-02dsc2864.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91592-03dsc2865.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91592-04p1510367.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91592-05dsc2866.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91592-06p1510363.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-09-06 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | L’aigua ha estat des de sempre una necessitat primordial en el món rural i essencial en l’establiment estratègic d’un mas. I si la seva disponibilitat era escassa, els homes i dones havien d’idear tota mena d’enginys per aprofitar al màxim els recursos hídrics que podien obtenir de l’entorn. Sense aigua no es podia incrementar els caps de bestiar ni l’horta amb els productes de consum bàsic. No es podia engrandir la família ni tenir treballadors i masovers que treballessin a la finca. Aquest fet era present constantment en la consciència i en el dia a dia dels habitants dels masos, que consideraven l’aigua com un bé molt preuat, conscients que en casos de manca de pluja les conseqüències podrien esdevenir terribles.Els pous són un dels elements de captació d’aigua subterrània més complexos que, com l’excavació de mines, comportava un perill molt gran tant en el moment de la construcció com en el cas de la seva reparació o manteniment. | 98|94 | 47 | 1.3 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||
| 91591 | Can Talleda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-talleda | <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XVIII-XX | Es troba pràcticament enderrocada del tot. Només es conserven algunes parets. | <p><span><span><span><span><span>Can Talleda està situada en el camí de Can Masó, en el segon trencall que hi ha a mà esquerra un cop deixat enrere Ca l’Agutzil i Can Mestric. Només entrar per l’antic camí de carro que puja progressivament, avançar uns quatre-cents metres. A mà esquerra arran de marge s’observen les parets de pedra d’una casa, mentre que en el marge dret del camí hi ha una segona construcció, molt més important i més antiga.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La primera construcció és de planta rectangular, amb la façana principal, orientada al sud. La conservació del mur posterior indica que la coberta era a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal. Tenia planta baixa i pis i era força estreta de tot just quatre metres de fons amb vàries dependències. Els murs portants més alts conservats mesuren més de quatre metres d’alçada, per uns quaranta a cinquanta centímetres de gruix, mentre els interiors fan tot just uns trenta-cinc centímetres de gruix. A l’interior, entre la façana sud i la de ponent, s’hi observen les restes d’una llar de foc, i a la part superior, l’obertura del que havia estat una finestra. A mà dreta seguint la façana principal hi havia una segona dependència. El paredat és de pedra, amb les cantoneres més ben treballades unides amb fang, mentre que l’arrebossat general de la casa és fet amb morter de calç arremolinat. Adossada a mà dreta de la façana principal hi ha el que sembla una cort o porquera.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Al davant mateix, a l’altre costat del camí, el marge ja és ple de rocs que indiquen la presència d’una altra construcció que forma part del mateix conjunt. </span></span></span></span></span><span><span><span><span><span>Es tracta d’una casa de planta rectangular, de pedra, amb les cantoneres molt ben retallades i murs que mesuren entre setanta i vuitanta centímetres de gruix (mesura presa en el mur de tres metres d’alçada que queda dempeus). Està perfectament adaptada a l’orografia del terreny, prop del torrent que anomenem de Can Talleda i en el vessant dret del torrent de Can Masó o Massó on el primer hi aboca les aigües en temps de pluges. La façana orientada al sud té un contrafort que coincideix amb la part del mur més gruixut conservat dempeus. S’hi observen varies comparticions i encaixos per al bigam del pis i coberts annexes. El paredat general és molt més gran, amb pedra més ben treballada que no pas el primer edifici. Al sud mateix hi ha un parell de feixes molt amples i planeres que s’obren al torren de Can Massó. Les parets estaven protegides amb morter de calç, però per la construcció s’emprà el fang, del qual hi ha una gran terrera natural en els mateixos marges del camí. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Pel tipus de construcció podria tractar-se de la casa pairal, a mà dreta del camí, mentre que a l’esquerra, molt més petita podria ser una masoveria.</span></span></span></span></span></p> | 08082-164 | Camí de Can Talleda. Polígon 12 Parcela 68 | <p><span><span><span><span><span>Amb el nom de Can Talleda només s’ha pogut localitzar informació contemporània coincidint amb el cadastre de 1862, on sembla que era propietat, almenys fins a mitjan del segle, de l’heretat Rovira de Sant Hilari. En aquest cadastre, a més de declarar la casa, també contempla unes divuit quarteres de terres de conreu, a més de suredes i alberedes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el padró de Ramió de 1889, sembla que la finca només és habitada per masovers. Es tracta del matrimoni format per Segimon Pla Garròs i Maria Xaubet Albí que hi viuen amb els seus fills, Joan (nou anys) i Maria (de sis anys). El masover provenia de Grions, on els seus pares eren propietaris de Can Joandó.</span></span></span></span></span></p> | 41.7080300,2.6169100 | 468129 | 4617431 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91591-01dsc2853.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91591-02dsc2858.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91591-03dsc2859.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91591-05p1510344.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91591-06p1510350.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-09-07 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Probablement part de la pedra de la façana del primer edifici s’hagi arraconat a mà dreta del camí en fer-ne el manteniment. Seguint el camí, a mà dreta, després del segon edifici, dins el revolt hi ha el pou d’aigua. La font no s’ha pogut localitzar. | 98|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||
| 91590 | Can Mestric | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-mestric | <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XVIII-XX | Enfonsada, amb parets visibles però envoltada de bardissa. | <p><span><span><span><span><span>Can Mestric és una casa mig enfonsada situada en el veïnat de la Vall de Ramió. S’hi accedeix pel camí que mena a Ca l’Agutzil. A partir d’aquí, continuar en direcció sud-est pel mateix camí, una seixantena de metres. A mà dreta mateix, abans d’arribar al revolt, per sobre del marge hi ha un roure i darrera mateix un espès bardissar del qual sembla sobresortir un munt d’heura, que delata la presència d’estructures muraries d’uns cinc metres d’alçada.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La planta és rectangular, amb varis murs interiors de fins a 0’60 m de gruix que conformen els diferents espais, com la cuina, lloc d’habitació, o les corts. El carener era perpendicular a la façana principal, que estava orientada al sud-oest. La coberta a dos vessants, de teula àrab, que es localitzen esmicolades i escampades entre la runa acumulada per l’enfonsament. Les parets que queden dempeus ofereixen una visió general de com era, amb planta baixa i pis, com així ho denota la presència de nombrosos encaixos per a les bigues de fusta. Els muntants de les obertures interiors són de pedra, més o menys retocada però sense massa mirament. Les llindes són de fusta i per solucionar els gruixos dels murs, se’n poden comptabilitzar fins a tres, com també acostuma a passar en les construccions de pedra seca. El paredat es de pedra irregular amb la cara més o menys planera i argamassa amb arrebossat de morter de calç del qual encara se’n poden veure algunes restes.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Al voltant de la casa, ensorrats i embardissats s’hi observen altres dependències annexes, probablement alguna cort o pallissa i amb la boca protegida per un filat hi ha un pou del qual només se’n conserva una part de l’estructura degut a l’abandonament i el pes de l’heura que ja ha ensorrat la coberta.</span></span></span></span></span></p> | 08082-163 | Camí de Can Masó. Polígon 12 Parcel·la 69 | <p><span><span><span><span><span>El primer document localitzat que parla de Can Mestric és una venda atorgada l’any 1884 per Josep Dalmau d’Hortsanvinyà a favor de Pau Caselles.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>En el padró municipal de l’any 1889, Jaume Garrós, és el propietari, que hi viu amb en Josep Dalmau i Illa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Els censos parroquials dels anys 1905 fins el 1914 deixen constància del matrimoni format per Jaume Garròs i Saurí i Eulàlia Estaper i Albert, que hi viuen amb els seus fills Manel, Antoni i Rosa. Segons els documents, aquest Jaume Garròs era l’encarregat del manteniment de les palanques del pas de Ramió i cobrava per aital feina, entre quinze i vint pessetes anuals. L’any 1908 també farà de carter, la qual cosa li suposarà un increment de fins a cent cinc pessetes. Jaume Garròs mor abans de 1918, perquè a partir de 1918 a la casa només hi viu, segons el padró, (la seva vídua), Eulàlia Estaper amb el seu fill, Antoni Garròs Estaper que ja està casat amb Elionor Ferrer i Ferré i la filla d’ambdós, Maria. El matrimoni jove tindrà dos fills més, en Jaume (1925) i la Rosa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Sembla que aquest matrimoni marxa més endavant perquè entre 1928 i 1932 a la casa hi continua vivint l’Eulàlia Estaper i Albert.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A mitjans dels anys quaranta hi viurà la segona filla de Jaume Garròs i Eulàlia Estaper, la Rosa Garròs Estaper, amb el seu marit, Perfecte Rossel Saurí amb dos nens, Pere i Sarita, que sembla que foren els darrers a habitar la casa, que sense manteniment s’anà ensorrant. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>No sembla que posseïssin massa terres però com la majoria de famílies que vivien en aquests paratges, tenien un parell de vaques, treballaven la terra i es dedicaven als oficis del bosc.</span></span></span></span></span></p> | 41.7128300,2.6112500 | 467660 | 4617966 | 08082 | Fogars de la Selva | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91590-01p1510313.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91590-02p1510316.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91590-03p1510321.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91590-04p1510323.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91590-05p1510324.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91590-06p1510317.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-09-07 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | En el llibre, “Fogars de la Selva, temps ha” de Jaume Fugarolas i Josep Vilà, la casa se situa en el costat oposat del camí. | 98|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||
| 91589 | Rellotge de sol de Can Mainou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-mainou | <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de Béns Protegits; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XX-XXI | <p><span><span><span><span><span>El rellotge de sol de Can Mainou està situat a la façana principal de la casa, a la planta pis, concretament entre el finestral amb barana i la finestra d’arc conopial i espitllera, situada simètricament damunt de la portalada principal.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>El rellotge forma un pla quadrangular de pedra calcària, de sèrie, del tipus declinant. Fou col·locat pel seu propietari amb motiu de la restauració de l’edifici. La façana ha estat repicada, traient l’arrebossat originari de morter de calç i deixant la pedra vista. Es desconeix si antigament ja n’hi havia algun de pintat o esgrafiat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Es tracta d’un gran astre solar molt esquematitzat, on els mateixos braços de foc serveixen de línies solars. Assenyala de les sis del matí a les sis de la tarda, en xifres romanes. No està policromat. El gnòmon, de vareta surt de la part superior de l’astre. </span></span></span></span></span></p> | 08082-162 | Polígon 12 Parcel·la 67 | <p><span><span><span>La referència més antiga és la del fogatge de Ramió de l’any 1497.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En un capbreu de 1505, publicat a la història del Mas Caselles d’Hortsavinyà, consta que aquesta propietat tenia unes terres de cent jornals, situades al lloc dit de l’Esquera, indivís amb l’hereu del Mas Mainou.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En el llibre d’òbits de l’any 1627 es deixa anotat l’enterrament en el fossar de Ramió de Joan Maynou, fadrí.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1643 mor Andreu Maynou, d’una caiguda d’un arbre.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1662, Margarida, vídua de Tomàs Font, morí en el Mas Maynou.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1690 es bateja Josep, fill de Jacint Bosch i de Teresa, probablement masovers treballadors del Mas Maynou.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1733 mor l’hereu del mas, Jaume Mainou Casesvelles, fill de Jaume Mainou i de Maria Anna Casesvelles. La seva esposa, Maria Hivern, testa l’any 1737 a favor de la seva filla, Teresa Mainou i Hivern (aquesta darrera estava maridada amb Francesc Jalmar. L’any 1724 se’ls havia mort un nen, que fou enterrat en el “vas del Mas Maynou”).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Quan la mare mor, l’any 1760, la propietat passà al següent fill, Andreu Jalmar i Mainou. En el funeral de la mare havien de ser-hi presents onze sacerdots. Però degut a una torderada, només pogueren assistir-hi dos.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Andreu Jalmar i Mainou es casa amb Margarida Vilar. La parella tindrà l’any 1756 un fill anomenat Francesc i l’any 1760 un segon fill, anomenat Jeroni que serà el futur hereu.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Jeroni Jalmar Vilar es marida amb Cecília Oller, que tindran com a mínim tres fills, Josep (†1857), Maria (1795) i Manel (1797), dels quals l’hereu serà en Josep.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Quan Josep Jalmar Oller mor, el succeeix el seu hereu Andreu Jalmar i Serrat. Aquest estava casat amb Francesca Ramilans i Mas, i tingueren quatre fills (Manuel, Pau, Dolors i Trinitat).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Novament, a la mort de Josep Jalmar Oller, pren possessió del mas el seu fill i hereu, Manuel, que estava casat amb Maria Gili i Gibert. Aquest matrimoni però, no tingué descendència i l’any 1946 testaren a favor de la seva neboda, Sara Costa i Jalmar, natural de Ca l’Espasí de Breda. Després l’any 1965 la finca fou venuda. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Els masovers registrats des de principis del segle XIX són, Josep Torrelles i Dolors Arenas i Clopés (entre 1818 i 1932); Eusebi Cortina Vilà i Josepa Caminals Magent i el seu fill Joan (entre 1945 i finals dels anys seixanta) que es casà amb Carme Pasqual, tot i que varen morir molt joves.</span></span></span></p> | 41.7196100,2.6157100 | 468035 | 4618717 | 08082 | Fogars de la Selva | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91589-02-facana-principal-de-can-mainou-foto-de-miquel-serrano-2006.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | BPU | 2022-09-06 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Aquest rellotge no consta referenciat al web de la Societat Catalana de Gnomònica. | 98 | 47 | 1.3 | 1762 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | ||||||
| 91588 | Lledoner del Mas de La Serra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lledoner-del-mas-de-la-serra | <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de Béns Protegits; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>PHILIPS, Roger (1985). Los árboles. Barcelona. Editorial Blume</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | Com tot arbre d’edat madura, actualment té l’interior buit i la saba circula per les parts més externes del tronc. | <p><span><span><span><span><span>El lledoner (Celtis australis) del Mas de la Serra o de Can Serra, està situat al davant de la bassa, a mà esquerra del marge, entre la casa i la pallissa. És un arbre caducifoli d’uns dotze metres d’alçada, molt vell, de més de tres cents anys, que es distingeix ràpidament degut a que l’interior del tronc és buit i al seu interior s'hi poden entrar dues persones. Tot i que el tronc és molt vell conserva les característiques essencials d’aquesta tipologia d’arbres, amb el tronc rectilini, i l’escorça grisa i llisa, sense estries, tan sols les que són resultat de l’envelliment natural de l’arbre. La capçada és arrodonida i ampla. Les branques més antigues han anat morint o han estat tallades, i de la part visible és on van naixent els nous rebrots que donen a la capçada una forma ben arrodonida. Les seves fulles, visibles amb el bon temps, mesuren entre 5 cm i 15 cm de llarg; són alternes, peciolades i serrades, amb dents de punta més clara, de color fosc i el revers, de color més clar.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Les flors no tenen pètals i estan formades per 5 pètals caducs de color groc verdós. El lledó o llautó, un fruit comestible i de sabor agradable, és una drupa que mesura un centímetre de diàmetre, que quan és madur, a finals d’estiu i durant la tardor, de dins és groc i per fora de color negre, amb un pinyol força petit.</span></span></span><br /> </p> | 08082-161 | Mas de la Serra, al costat de la bassa | <p><span><span><span><span><span>Arbre naturalitzat a la nostra terra, sembla que fou introduït a les costes de la Mediterrània pels fenicis, tal vegada pels grecs i romans.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>A més d’ésser un arbre ornamental, degut a la seva flexibilitat i durada ha estat i és una fusta molt apreciada per fer forques de batre de tres, quatre i sis pollegons, mànecs d’eines, jous o pales de ventar en altres temps. A ses illes, els pastors tradicionalment en feien els collars pels gossos de pastura. La seva amplada servia per a protegir el coll de les mossegades d’algun altre depredador. Les branques tendres també han estat molt preuades en el món agrícola com a alimentació del bestiar.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Té propietats medicinals com lenitiu antidiarreic, estomacal i astringent. I de les seves arrels se n’extreia un colorant groc que permetia tenyir la seda.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Algunes creences i mites parlen de les propietats màgiques, ja que ha estat important en la confecció de gaiatos o bàculs com el que hauria tingut Moisès. En els indrets on hi ha un santuari o una font, el lledoner se’l relaciona amb els cultes a la deessa mare. Entre els pastors hi havia la creença que els flabiols realitzats amb la fusta d’aquest arbre tenia la propietat de foragitar els llocs i fins i tot les males companyies. </span></span></span></span></span></p> | 41.7235300,2.6287400 | 469120 | 4619147 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91588-02dsc2436.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91588-dsc2435.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Simbòlic | Inexistent | 2022-09-06 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | 2151 | 5.2 | 2484 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||||||
| 91587 | Can Mainou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-mainou-1 | <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de Béns Protegits; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>AJUNTAMENT DE FOGARS DE LA SELVA (2012). Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable; dins <em>Pla d’Ordenació Urbanístic Municipal de Fogars de la Selva.</em></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>FUGAROLAS i MASÓ, Jaume i VILÀ i CAMPS, Josep (2007). <em>Fogars de La selva, temps ha</em>. Fogars de La Selva: Edició dels autors.</span></span></span></span></span></p> | XVI-XX | <p><span><span><span><span><span>Can Mainou és una casa pairal situada en el vessant hidrogràfic dret de la riera de Ramió, entre Ca l’Hivern i Can Molera, en un punt elevat, aprofitant la roca granítica com a fonamentació alhora que queda protegida de les crescudes de la riera. El seu aspecte actual és fruit d’un seguit de reformes promogudes pel seu propietari durant la segona meitat del segle XX. L’edifici principal és de planta rectangular, de dues crugies, amb la coberta a doble vessant, de teula àrab i el carener perpendicular a la façana principal, orientada al sud. Té planta baixa, pis i golfes que aprofiten l’alçada màxima del sota cobert. La façana principal consta d’un portal emmarcat per carreus de pedra i llinda monolítica, motllurada amb la data gravada del 9 de novembre de 1659. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Al damunt destaca una finestra amb arc conopial i trevolat horitzontal (en nombre de tres) amb dues rodes solars i espitllera inferior. A mà dreta hi ha una segona finestra, de la qual només es conserven varies pedres dels muntants. Amb la restauració s’alçà una mica més col·locant una llinda feta de maó. A mà esquerra de la finestra d’arc conopial destaca un finestral amb ampit i barana arranada de ferro. Els muntants no conserven tots els carreus, tot i que aquesta obertura és fruit d’alguna reforma realitzada entre finals del segle XVIII i primera meitat del segle XIX. Entre aquestes dues obertures hi ha un rellotge de sol, realitzat pedra artificial i enganxat damunt de la façana també durant les obres de restauració. Dessota el carener hi ha dues obertures modernes simètriques emmarcades amb rajol i maó. Adossat a la façana de ponent hi ha un petit cobert amb el teulat a un sol vessant, de teula àrab. Mentre que a la façana de llevant n’hi ha un altra que sembla correspondre amb el forn de pa. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>La façana de ponent ha respectat les obertures de la planta pis, amb algunes intervencions en les de la planta baixa i una obertura d’accés a la planta baixa.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>L’estructura constructiva és el tradicional, entre crugies amb parets de càrrega i cobriments de bigam o de volta. Els elements constructius i els diferents paraments estan relacionats amb la matèria primera obtinguda de l’entorn del mas, que potencien d’una manera destacable la relació entre la casa i la terra (terra, la pedra, la sorra, l’aigua, la calç, la fusta). L’arrebossat de les façanes es va fer saltar, es rejuntà la pedra i es deixà vista.</span></span></span></span></span></p> | 08082-160 | Polígon 12 Parcel·la 67 | <p><span><span><span>La referència més antiga és la del fogatge de Ramió de l’any 1497.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En un capbreu de 1505, publicat a la història del Mas Caselles d’Hortsavinyà, consta que aquesta propietat tenia unes terres de cent jornals, situades al lloc dit de l’Esquera, indivís amb l’hereu del Mas Mainou.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En el llibre d’òbits de l’any 1627 es deixa anotat l’enterrament en el fossar de Ramió de Joan Maynou, fadrí.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1643 mor Andreu Maynou, d’una caiguda d’un arbre.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1662, Margarida, vídua de Tomàs Font, morí en el Mas Maynou.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1690 es bateja Josep, fill de Jacint Bosch i de Teresa, probablement masovers treballadors del Mas Maynou.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1733 mor l’hereu del mas, Jaume Mainou Casesvelles , fill de Jaume Mainou i de Maria Anna Casesvelles. La seva esposa, Maria Hivern, testa l’any 1737 a favor de la seva filla, Teresa Mainou i Hivern (aquesta darrera estava maridada amb Francesc Jalmar. L’any 1724 se’ls havia mort un nen, que fou enterrat en el “vas del Mas Maynou”).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Quan la mare mor, l’any 1760, la propietat passà al següent fill, Andreu Jalmar i Mainou. En el funeral de la mare havien de ser-hi presents onze sacerdots. Però degut a una torderada, només pogueren assistir-hi dos.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Andreu Jalmar i Mainou es casa amb Margarida Vilar. La parella tindrà l’any 1756 un fill anomenat Francesc i l’any 1760 un segon fill, anomenat Jeroni que serà el futur hereu.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Jeroni Jalmar Vilar es marida amb Cecília Oller, que tindran com a mínim tres fills, Josep (†1857), Maria (1795) i Manel (1797), dels quals l’hereu serà en Josep.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Quan Josep Jalmar Oller mor, el succeeix el seu hereu Andreu Jalmar i Serrat. Aquest estava casat amb Francesca Ramilans i Mas, i tingueren quatre fills (Manuel, Pau, Dolors i Trinitat).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Novament, a la mort de Josep Jalmar Oller, pren possessió del mas el seu fill i hereu, Manuel, que estava casat amb Maria Gili i Gibert. Aquest matrimoni però, no tingué descendència i l’any 1946 testaren a favor de la seva neboda, Sara Costa i Jalmar, natural de Ca l’Espasí de Breda. Després, l’any 1965, la finca fou venuda. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Els masovers registrats des de principis del segle XIX són, Josep Torrelles i Dolors Arenas i Clopés (entre 1818 i 1932); Eusebi Cortina Vilà i Josepa Caminals Magent i el seu fill Joan (entre 1945 i finals dels anys seixanta) que es casà amb Carme Pasqual, tot i que varen morir molt joves.</span></span></span></p> | 41.7196600,2.6157300 | 468036 | 4618722 | 08082 | Fogars de la Selva | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91587-01p1510057.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91587-02-facana-principal-de-can-mainou-foto-de-miquel-serrano-2006.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91587-03-foto-de-miquel-serrano-2006.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08082/91587-04p1510312.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | BPU | 2022-09-06 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | En el subsòl de la planta baixa, hi ha el que sembla una fresquera. Té una petita obertura que dona a la part forana del darrera de la casa. Actualment s’hi accedeix a través d’una escaleta construïda durant les obres de restauració. El sostre està fet amb volta de maó disposada a plec de sardinell, en el qual hi ha encastades, tres anelles i quatre ganxos de ferro. Amb la restauració de l’edifici, el terra original (tenia diverses regates que coincidien en arribar a un orifici de la paret que comunicava cap a l’exterior de la casa) es va cobrir amb un enrajolat. | 98|94 | 45 | 1.1 | 1762 | 0 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 352,47 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/