Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 83062 | Trencalòs (Gypaetus barbatus) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trencalos-gypaetus-barbatus | www.parcnaturalcadimouixeró.cat | Animal protegit | Au necròfaga alimentada de restes d'animals. Fa 1'10 a 1'50 metres de llarg i 2'60 a 2'75 m d'ample. Pesa entre 7 i 10 Kg. El dors i la cua són de color gris fosc amb el raquis de les plomes de color blanc. El cap, el coll, el pit i la panxa són de color ataronjat i blanquinós. Té un antifaç i una mena de bigoti que li penja de sota el bec i els ulls estan envoltats d'una membrana vermellosa. S'alimenta d'ossos i restes d'animals morts, sobretot de mides grans. S'empassa els ossos sencers i quan són massa llargs els trenca llençant-los a les roques, d'aquí li prové els eu nom Es localitza al capdamunt dels cingles de la serra del Moixeró on hi nidifica de forma sovint en coves i avencs inaccessibles. La seva femella pon entre 1 i 2 ous durant l'hivern, incuba durant dos mesos i només sobreviu un pollet que viu al niu uns quatre mesos. Durant els 2 0 3 mesos següents les adults l'ensenyaran de com sobreviurà Està en perill de desaparició i És una espècie declarada de protecció espacial a Catalunya | 08093-152 | Els cims del Comabona, Puig Terrers i serres de la Moixa al Cadí | El trencalòs és molt escàs a Catalunya, ja que donat el seu hàbitat i la seva alimentació durant el segle XX va patir una forta davallada en la seva població. Actualment és una espècie protegida i té un Pla de Protecció del trencalòs que pretén recuperar-lo a les comarques dels Pirineus i Pre-pirineus. | 42.2837100,1.7266000 | 395009 | 4682062 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83062-foto-08093-152-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83062-foto-08093-152-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Acostuma a volar planejant donant voltes i cercant menjar. Aprofita els corrents d'aire calent per elevar-se. Es mou per àrees molt grans que poden fer entre 400 i 1000 quilòmetres quadrats.Li agrada banyar-se en aigües ferruginoses, les quals li donen el color ataronjat del seu cos. | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 83076 | Mirador Albert Arilla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mirador-albert-arilla | www.gisclareny.cat; | XXI | Espai i àrea d'esbarjo molt ben conservada gràcies a la brigada de manteniment del Parc Natural del Cadí Moixeró i a l'ajuntament de Gisclareny | Mirador construït al vessant sud de la serra de Giscalreny mirant cap a Sant Miquel de Turbians amb vistes a la serra del Cadí, Sant Miquel de Turbians i Pedraforca. Es ttacta d'un notable espai molt ben arranjat amb taules i panells indicadors i de senyalètica del Parc Natural del Cadí Moixeró on s'explqien les característiques del Parc Natural, el seu clima, la fauna i les vistes panoràmiques que s'hi poden veure. | 08093-166 | Davant de Sant Miquel de Turbians al vessant solell de la serra i camí de Turbians | Albert Arilla era un guarda forestal de la reserva de caça del Parc Natural del Cadí Moixeró que va morir l'any 2000 en un accident laboral de muntanya en un lloc molt proper al mirados. Era una col·laborador i organitzador de la cursa de muntanya Pirena on hi va participar en nombroses ocasions atès que el mushing era una de les sevs principals aficions. Ppc després de la seva mort l'ajuntament de Gisclareny i el Parc Natural del Cadí Moixeró van decidir de construïr aquest mirador en homenatge seu. | 42.2500300,1.8035600 | 401302 | 4678230 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83076-foto-08093-166-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83076-foto-08093-166-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Es tracta d'un ampli espai d'aturada obligatòria quan hom es dirigeix a la collada de Sant Miquel de Turbians, l'església de Sant Miquel i a les rutes de sender local de l'ajuntament de Gisclareny marcades en verd i blanc. Al costat dret del mirador hi ha un monolitd epdra amb la placa commemorativa a la mort del guarda forestal del Parc Natural; Albert Arilla, mort el 2000 | 98 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83060 | Parc Natural del Cadí i Moixeró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-del-cadi-i-moixero | http://parcsnaturals.gencat.cat/cadí | Les dues grans serralades del Cadí i del Moixeró, unides pel coll del Tanca la Porta formen una gran barrera muntanyosa en el punt d'unió del Pirineu i el Prepirineu català. És en aquesta zona on el parc natural del Cadí i Moixeró acull a més d'una gran biodiversitat, llocs de gran bellesa i atractiu especials. Geològicament forma part de la unitat fisiogràfica del Prepirineu català compost per unitats estructurals i mantells de cobriment desplaçats diversos quilòmetres al sud durant la formació de la serralada del Pirineu. Hi ha un predomini de les roques calcàries de diferents períodes geològics que donen lloc a rius, avencs, coves i engorjats de gran bellesa natural i paisatgística. La columna vertebral del parc la configuren els cims del Puig llançada, coll de Pal, Tossa d'ALP, Serra del Moixeró, Colls de Vimboca i Pendís, Serra de la Moixa, pic del Coma bona, de la Costa Cabirolera, de la Canal Baridana seguint una orientació d'est a oest. El punt central és el Coll del Pendís el qual fa de nexe i unió entre les Serres del Moixeró de l'era paleozoica i la del Cadí de l'eocè. El mantell de corriment del Cadí en el seu desplaçament cap al sud va arrossegar una part important del sòcol paleozoic que ja havien patit moviments durant l'era primària. La zona oest del coll del Pendís es caracteritza per un paisatge de roques de l'era paleozoica amb predomini de les calcàries del Devonià formant grans cingleres que alternen amb zones més argiloses i terrenys més suaus. A la base de tot aquest conjunt afloren les restes d'una antiga caldera volcànica reblerta per laves riolítiques del període autunià que va fins al paleozoic i associada amb l'emplaçament de batòlits granítics d'Andorra, Catalunya Nord i Cerdanya. La zona de l'oest del Coll del Pendís, les roques pertanyen al terciari superior. | 08093-150 | Carrer de la Vinya núm 1. 08695 (Bagà) | Amb la necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83060-foto-08093-150-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83060-foto-08093-150-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La serra del Cadí està estructurada en una sèrie de capes inclinades principalment al sud que culminen amb un gruix calcari important de l'eocè que formen el relleu de la cara nord. Totes aquestes capes reposen damunt d'un sòcol paleozoic amb relleus més suaus. Al sud del Cadí els materials de l'eocè semblen enfonsar-se sota els materials calcaris de l'era Secundaria pertanyents a la zona del Pedraforca i configurant el paisatge característic de l'Alt Berguedà. A nivell hidrològic destaquen les conques dels rius Segre i Llobregat i la zona del Puig llançada hi ha el torrent de Rus que drena a la conca del Ter. El predomini de roques carbonatades genera un paisatge càrstic de coves i avencs amb les Dolines de la zona de l'est del Cadí, Aqüífers càrstics a la Dou del Bastareny i Fonts del Llobregat, coves com la fou del Bor i avencs a les Gralleres del Pedraforca i del Cadí. A nivell de vegetació trobem l'estatge alpí per damunt dels 2300 mm amb predomini de zones de roca (moixeró i crestes del Cadí) i prats alpins a la zona nord del Moixeró, Puig llançada i Tossa d'Alp, Coma floriu i Pla d'Anyella. L'estatge subalpí (1800-2300) es caracteritza per pinedes de pi negre, especialment a la vessant nord del Cadí i Moixeró destacant la vall de l'Ingla, de Riu, de Pla de Cadí i prat d'aguiló però també del vessant sud a les zones de rocs de Canells, Pla Bagà, la Bòfia. A destacar les avetoses que hi ha a la zona de l'Ingla i nord del coll de Jou. Aquest estatge però es caracteritza per un ampli predominin de boscos de pi roig especialment a la zones de Greixer, rebost, i sud del coll del Pendís i coll de Vimboca. A l'estatge montà (1300-1800) hi trobem una gran quantitat de fagedes a la zones del Berguedà i avetoses en algun lloc de la Cerdanya. Finalment l'estatge submontà (sota dels 1300) és el paisatge característic de les zones baixes amb rouredes i algunes pinedes de pi roig. A les zones més seques hi ha un predomini dels carrascars. És on s'hi troben la majoria de les restes d'hàbitat. | 98 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||
| 82916 | Santa Magdalena de Faia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-magdalena-de-faia | SERRA I VILARÖ, J (1999). Baronies de Pinós i Mataplana, investigació als seus arxius. Llibre III. Centre d'Estudis Baganesos. | XII-XVII | L'any 2004 es va rehabilitar fent un repas de la teulada i el parament de la façana principal amb morter de pòrtland, poc adequat per aquest tipus de monument | Capella de Santa Magdalena de la Torre de Faia. Es tracta d'un senzill i auster edifici situat a ponent del conjunt arquitectònic de la masia i castell de Faia. Consta d'una única nau de planta rectangular orientada en sentit est oest amb la capçalera a l'oest i coberta amb una volta de canó i de mig punt . La porta d'entrada es situa al mur de llevant i està resolta mitjançant una obertura amb els muntants i marxa peu de pedra picada amb esplandit intern i coronada per un arc rebaixat format per tres blocs de pedra picada on a la clau hi ha inscrita la data de 1666 i la inscripció de IHS amb la creu incisa, símbol de Jesucrist. Al seu costat hi ha una finestra rectangular per a ús dels pelegrins i al seu damunt un òcul circular. Corona la façana una campanar de Cadireta d'un sol ull construït en pedra i maçoneria. Interiorment està completament enlluïda i la única decoració que hi ha són unes guixeries en forma de cornisa simple. L'altar es situa a la paret de ponent i està format per un altar amb una ara de pedra encastada al fons on hi ha l'encaix per al llibre dels salms i altres elements litúrgics dins d'un petit espai presbiterial que resta separat de la resta de la nau per mitjà d'un graó de pedra. El paviment és de maons cerpamics de forma quadrada i de 15 x 15 cm. Encatsat al mur de llevant hi ha la pica d'aigua beneïda. Els murs exetriors són completament cecs i estan decorats per una cornisa de pedra tosca i dues filades de teula girada i maó pla. L'aparell de la façana està enlluït amb calç però deixa entreveure una fàbrica de maçoneria de pedra mal treballada, unida amb argamassa de calç llevat de les cantonades i bastiments de les obertures que són en pedra picada. | 08093-6 | Ctra de Bagà a Gisclareny. PK.3, passat el túnel de St. Joan hi ha trencall a la dreta que ho indica | Segons Mossèn Serra i Vilaró corresponia amb la capella del castell de Faia. La primera referència documental que ens apareix del lloc data de 1288 quan era sufragània de Sant Martí del Puig. Posteriorment el1397 quan el donzell Guillem d'Espasèn que residia a Bagà en prestava servitud. Se la coneixia amb el nom de Faia o Fagia fent referència a la vegetació de fajos que hi deuria haver a la zona. | 42.2651400,1.8232100 | 402946 | 4679885 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82916-foto-08093-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82916-foto-08093-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82916-foto-08093-6-3.jpg | Inexistent | Barroc|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Capella construïda al llarg del segle XVII damunt les restes d'un edifici més antic d'origen medieval potser romànic i amb unes característiques molt pròpies de l'arquitectura popular de la zona. Presenta forts paral·lels amb la capella de Sant Antoni de Feners a Saldes, la capella de la mare de Déu del Roser del castell de Gòsol, la capella de Sant Josep de Pardinella a Guardiola de Berguedà i l'antiga capella de Sant Roc de Bagà, avui despareguda | 96|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82917 | Pica d'aigua Beneïda de la capella de Santa Magdalena de Faia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pica-daigua-beneida-de-la-capella-de-santa-magdalena-de-faia | SERRA I VILARÖ, J (1999). Baronies de Pinós i Mataplana, investigació als seus arxius. Llibre III. Centre d'Estudis Baganesos. | XV-XVIII | Es conserva encastada a la paret frontal de l'església | Pica d'aigua beneïda que es conserva encastada a la paret de darrere de la finestra del comunidor. Es tracta d'una pica buïdada en una pedra calcària en forma tronco cònica completament llisa i amb el fons pla. Està polida per la part externa. | 08093-7 | A l'interior de la capella de Santa Magdalena. Ctra. De Bagà a Gisclareny PK. 3 trencall esquerra | Segons Mossèn Serra i Vilaró corresponia amb la capella del castell de Faia. La primera referència documental que ens apareix del lloc data de 1288 quan era sufragània de Sant Martí del Puig. Posteriorment el1397 quan el donzell Guillem d'Espasèn que residia a Bagà en prestava servitud. Se la coneixia amb el nom de Faia o Fagia fent referència a la vegetació de fajos que hi deuria haver a la zona. | 42.2651400,1.8232100 | 402946 | 4679885 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82917-foto-08093-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82917-foto-08093-7-2.jpg | Física | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Religiós | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Element de dificil datació per la simplicitat i austeritat de la seva forma que fa molt dificl de datar-la. Amb tot pensem que pot correspondre amb un objecte de cronologia baix medieval o moderna que va ser reaprofitat en l'edifici existent | 94|85 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83059 | Placa commemorativa a Elisard Sala | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-commemorativa-a-elisard-sala | RAFART BENIGNE; www.feec.cat. /a festa de la canço de muntanya; RAFART. BENIGNE; Dietari. Revistes catalanes amb accés obert. MUNTANYÂ, ROSA ( 1982)' bibliografia de Bagà' a 'Erol'. Núm. 42 | XX | El material en que va ser manufacturada ha permès la seva conservació | Placa commemorativa del mestre Elisard Sala a Coll de Balma. Es tracta d'un monolit de pedra col·locat verticalment a la part esquerra del Coll de Balma i en el que hi ha una placa de ferro fós amb un poema del Mestre i compositor Barceloní . Elisard Sala. El poema té els següent verços: Ai, coll de Bauma!- Estic cansat- Vull separar-me-del meu combat-A tu entrego- estri i flautí- i no gemego- del meu destí. Es tracta del lloc escollit per a descansar en pau en el moment de la seva mort (17 de juny de 1970). | 08093-149 | Al coll de Balma en uns planells damunt seu | El 20 de juny de 1971 poc després de la mort del mestre compositor Elisard Sala, la UEC (Unió excursionista de Catalunya) va decidir d'organitzar la 7 a festa de la canço de muntanya com a homenatge. El lloc escollit va ser la vila de Bagà i es va aprofitar aquest acte per estrenar els 'cançoners de la Vall d'Arana' i el 'cançoner de Bagà'. A primera hora del matí un grup de familiars, amucs, autoritats i representants de la UEC es van dirigir al coll de Balma on van ianugurar la placa commemorativa a la seva mort just a l'indret que ell va escollir per a reposar. A continuació es va celebrar una santa missa a la parròquia de Sant Esteve de Bagà on totes les corals conjuntes van interpretar les cançons del mestre Elisard junatment amb altres. Cap`al migdia es va inaugurar una placa del carrer que porta el seu nom a la vila de Bagà i situat entre la Plaça de Galceran de Pinós i la muralla i on les diverses corals participants van cantar dues cançons d'Elisard i també va catura l'agrupació teatral la trepa. A la tarda es va fer el concert de totes les corals participamnts i al final i com a cloenda van antar totes juntes. La placa segons una publicació del dia 17 de juny de 1970 del diari Avui es va trobar la següent notícia:«Ens deixà el dia 17 de juny del 1970 per anar a descansar a un paradís de cançons. La seva família us ho recorda. “Oh Coll de Bauma vindré a / dormir sota la calma del teu jardí”» | 42.2643700,1.7411400 | 396176 | 4679897 | 1971 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83059-foto-08093-149-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83059-foto-08093-149-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El mestre Elisard sala excursionista des de jove va formar part del grup 'novells' que es va integrar al centre excursionista de Sants, qie posteriorment va ser una de les entitats fundadores de la UEC (Unió excursionista de Catalunya); el 1954 va crear el grup de cantaires d'aquesta entitat, que dirigí fins el 1969 i amb el qual va estrenar la major part de les seves obres. També va estar al capdavant de l'orfeó de Sants i va fundar el grup infantil de la Trepa i la seva música es va centrar en la coral per els infants. Va tenir allguns éxits com a director del front de l'Orfeó de les Corts, de l'agrupació coral Roure i la Societat Coral l'Espiga de les Corts. Es va casar amb la mezzosoprano Àngels Sirerar la qual va col·laborar en molts concerts i recitals. La seva producció cmpositiva està formada per 400 cançons, preferiblement de muntanya i recollida en diferents cançoners: 'cançons de camí enllà', 'cançons de mar i muntanya', ' cançons d'humor i ginesta', 'cançoner de la Val d'Aran', 'cançoner de Bagà', 'cancionero de Ordesa'. Va escriure obres com ara 'cantem la muntanya', ' un oratori de Nadal', 'missa dels excursionistes' i 'l'obra bucòliques' per a cor i orquestra de cambra. El lloc escollit per la presentació dels seus cançoners va ser la vila de Bagà el 1971. (informació extreta de Benigne Rafart). El poema és un fragment d'un poema molt més extens escrit el 1969 pel mateix Elisard i que segueix amb les següents rimes: 'El santuari- de Gresolet- sigui el sagràri-que em guardi el fred-Tancalaporta-em vetlli el son-i el Pedraforca-m'escampi el nom-Prepara branques-falgueres, rocs-si els ulls em tanques-quan siguin orbs-i quan reposi-entre les flors-ningú no gosi-regar-me a plors.Gòsol, Saldes-i Gisclareny-em donguin albes-plenes de seny. Per capçalera- VA DONAR EL COR-escrit amb pedra-sobre el meu cos mort-Oh coll de Bauma- vindré a dormir-sota la calma- del teu jardí. Vull sentir el càntic- dels meus ocells-el darrer càntic-que he escrit per a ells.' | 98 | 51 | 2.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||
| 83084 | Tram o carrera del Camí de Gisclareny a Bagà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tram-o-carrera-del-cami-de-gisclareny-a-baga | MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. TORRES, C. A. (1905). Pirineu Català 'El Bergadà' IT. 114 de Bagà a Saldes per l'estret de Llúria. DDAA (2007). Inventari de camins ramaders del Berguedà. Camí de Gisclareny (ICR, 92). | En part en desús i amb les pedres caigudes. El camí ral forma part d'un sender local marcat en verd i blanc i amb una ruta marcasda com a 'Turbians' | Arribant a Sant Miquel de Turbians per l'antic camí de Bagà a Gisclareny i a la zona del Planell de les costes o collet que separa el Puigventós dels vessants solells de la serra de Gisclareny es conserva un tram important de l'antic camí ral empedrat i delimitat a banda i banda per murs de pedra seca amb el sistema de les carreres o carrerades per tal de separar l'espai públic dels camins amb les zones d'horta i camps de conreu. Aquest tipus de construcció s'palicava a les entrades i sortides de poblacions i llocs habitats. En aquest cas corresponia amb la proximitat al nucli de Sant Miquel de Turbians. El tram conservat és d'un 250 m pel vessant sud de la serra de Gisclareny fins a la zona o collet de Puigventós on hi ha una bifurcació de camins que pugen a Sant Miquel o contiuen fins al veïnat de Berta. El tram té els murs parcialment enderrocats però encara es pot endevinar el seu traçat. La part del mig està ocupada per alguns arbres. | 08093-174 | A sota de Sant Miquel de Turbians per la vessant nord (Ajuntament de Gisclareny. Av Roser S/N 08695) | La història d'aquest camí es remuntaria en ápoca medieval quan servia per enllaçar els nuclis de Bagà amb Gisclareny per la collada de Turbians. Aquest camí és esmantat per E. Martín (Martín, 2005) com una de les vies que permetia connectar la part més oriental del municipi amb els nuclis de Cal Noguera, Cal Estevenó, Rocadecans amb la part central. A l'anventari de Camins remaders del Berguedà (DDAA. 2007 Inventari de Camins ramaders del Berguedà) surt esmentat com a 'camí de Gisclareny' a la fitxa ICR.92. Aquest camí enllaçava mb el camí de Bagà a Gòsol (ICR.40) passant per Gisclareny al veïnat de Berta. De la csa de Rocadecans passava a la collada de Turbians i baixava per les costes de Cal pere Vilella fins a Cal Ralé on hi havia dret a abeurada i d'allí continuava pel vessant solell fins a Sant Miquel. De sant Miquel segui el ytraçat de la pista actual fins a Bertaon es trobava amb l'encreuament del camí de Bagà a Gòsol i el que baixava a Espunya. (Camí de Maçaners). Aquest camí és citat en un mapa a escala 1:50.000 com a camí vell de Gòsol datat de 1949 i també en un topografic de 1:50.000 vell de la Pobla de Lillet datat de 1952 i denominat ' Camino de Santa Fe' referint-se a Santa Fè de Quer (TM de Bagà) | 42.2471300,1.8060100 | 401499 | 4677905 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83084-foto-08093-174-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83084-foto-08093-174-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83084-foto-08093-174-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Tram que presenta unes característiques molt similars a latres carreres de la zona. De fet el tram que va del veïnat del Clot del Pou a Coll de la Bena (camí del Puig a Coll de l'Escriga, Berta, Clot del Pou i Coll de la Bena) també presenta unes característiques molt similars aquest tram. El camí figura inventariat amb la fitxa núm ICR.92 o camí de Gisclareny a l'inventari de camins ramaders del Berguedà (DDAA; 2007. Inventari de camins ramaders del Berguedà. Consell Comarcal del berguedà). Aquest camí que surt del monestir de Sant Llorenç es dirigeix als palns de Rebollet, cal Viudu i s'enfila pels obacs de la vaga major fins al roc dels Quatre batlles. D'aallí segueix cap els plans de la casa de Rocadecans, Cal raler i arriba a Sant Miquel per la carrera descrita. | 94|119|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83096 | Roc dels Quatrre batlles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roc-dels-quatrre-batlles | MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. TORRES, C. A. (1905). Pirineu Català 'El Bergadà' IT. 114 de Bagà a Saldes per l'estret de Llúria. DDAA (2007). Inventari de camins ramaders del Berguedà. Camí de Gisclareny (ICR, 92). | Cobert de vegetació i d'arbres | Roc o cim de la serra de Gisclareny damunt del bac extremer (TM.de Bagà) i Santa Fè de Quer que delimita quatre termes municipals (Guardiola de Berguedà, Bagà, Gisclareny i Vallcebre). Era punt de reunió entre els batlles dels diversos municipis per tractar termes relacionats amb les pastures els emprius i els drets de barra. Es troba al costat del camí ral de Bagà a Gisclareny passant pel pas dels Portells i seguir en direcció a la Collada de Turbians per Rocadecans. Actualment és un punt cobert de vegetació i hi existeix un punt geodèsic i una fita de delimitació | 08093-186 | A l'extrem merdional del terme municipal de Gisclareny al capdamunt del bac extremer | La història d'aquest camí es remuntaria en ápoca medieval quan servia per enllaçar els nuclis de Bagà amb Gisclareny per la collada de Turbians. Aquest camí és esmantat per E. Martín (Martín, 2005) com una de les vies que permetia connectar la part més oriental del municipi amb els nuclis de Cal Noguera, Cal Estevenó, Rocadecans amb la part central. A l'anventari de Camins remaders del Berguedà (DDAA. 2007 Inventari de Camins ramaders del Berguedà) surt esmentat com a 'camí de Gisclareny' a la fitxa ICR.92. Aquest camí enllaçava mb el camí de Bagà a Gòsol (ICR.40) passant per Gisclareny al veïnat de Berta. De la csa de Rocadecans passava a la collada de Turbians i baixava per les costes de Cal pere Vilella fins a Cal Ralé on hi havia dret a abeurada i d'allí continuava pel vessant solell fins a Sant Miquel. De sant Miquel segui el ytraçat de la pista actual fins a Berta on es trobava amb l'encreuament del camí de Bagà a Gòsol i el que baixava a Espunya. (Camí de Maçaners). Aquest camí és citat en un mapa a escala 1:50.000 com a camí vell de Gòsol datat de 1949 i també en un topografic de 1:50.000 vell de la Pobla de Lillet datat de 1952 i denominat ' Camino de Santa Fe' referint-se a Santa Fè de Quer (TM de Bagà) | 42.2370100,1.8450300 | 404703 | 4676737 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83096-foto-08093-186-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83096-foto-08093-186-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El roc és pas obligat del camí de Bagà a Gisclareny. Aquest camí figura inventariat amb la fitxa núm ICR.92 o camí de Gisclareny a l'inventari de camins ramaders del Berguedà (DDAA; 2007. Inventari de camins ramaders del Berguedà. Consell Comarcal del Berguedà). Aquest camí que surt del monestir de Sant Llorenç es dirigeix als plans de Rebollet, cal Viudu i s'enfila pels obacs de la vaga major fins al roc dels Quatre batlles. D'allí segueix cap els plans de la casa de Rocadecans, Cal Raler i arriba a Sant Miquel en forma de carrera. També tenia algunes variants que permetien connectar amb el camí de Vilella (fitxa. 182) per mitjà de les costes de Rocadecans i el torrent de Ca L'Estevenó (fitxa 180). | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 82992 | Tram del Camí ral de Bagà a Saldes passant per Gisclareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tram-del-cami-ral-de-baga-a-saldes-passant-per-gisclareny | MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. TORRES, C. A. (1905). Pirineu Català 'El Bergadà' IT. 114 de Bagà a Saldes per l'estret de Llúria. DDAA (2007). Inventari de camins ramaders del Berguedà. Camí de Gisclareny (ICR, 78) i camí de Gòsol (ICR 40). El tram comunica amb el veïnat de Berta. | XII-XIX | El camí es manté en bon ús i estat ja que s'utilitza com un itinerari de sender local titulat 'la Dou del Bastereny' i marcat en verd i blanc | Tram de l'antic camí ral de Saldes a Bagà passant per Gsclareny i pel coll d'Escriga. Es tracta d'un camí que tindria inici als hostalets de Cal cerdanyola, passaria pel Puig i 's'enfila per la carena fins als Castellots, i segueix fins que troba el poble de Gisclareny, on es pot seguir per un camí procedent de Guardiola i continua fins al coll de la Bena...' aquesta descripció recollida a la fitxa núm. 78 de l'inventari de camins ramaders del Berguedà coincideix en part amb el traçat del GR.107 o camí dels Bons homes, llevat del tram que es descriu en aquesta fitxa que coincideix amb el d'un sender local marcat en verd i blanc corresponent amb un itinerari a peu que parteix de la Dou del Bastereny. El tram que ens afecta correspon amb el tram que parteix des dels Castellots i arriba fins a Gisclareny. Es tracta d'un tram en pendent que conserva fragments del seu empedrat de lloses i còdols de riu, units en sec i delimitat alguns trams per mitjà de 'carreres' o murs de pedra seca que delimiten els marges del camí,.Aquest tram aprofita part d'afloraments naturals de la roca mare com a base de pavimentació i també algun pas o 'grau' entre les carenes. Actualment es fa servir com a sender local | 08093-82 | A prop de Cal Bisbe (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | El camí del coll d'Escriga és un camí que es feia servir des de l'edat mitjana per comunicar-se amb la vall del Bastereny, la vall de Gisclareny i també els nuclis de Gòsol, Saldes, Vallcebre i segurament Cerdanya. Segons Martín (Martín, 2005) el pas d'Escriga corresponia amb un pas important que s'utilitzava des de temps molt antics i es tracta d'un camí que es comença a esmentar perls primers excursionistes de principi de segle XX com el mateix C. August i Torres o en el seu llibre de Pirineu Català 'El Bergadà'. Valls altes del Llobregat esmenta el camí de Gosclareny que parteix des del Puig de la Baga i puja fins els castellots. Aquest camí enllaçaria amb el camí del Pendís a la zona dels Hostalets i també formaria oart del camí de Gòsol. De fet aquest camí és inventariat en l'inventari dels Camins Ramaders del Berguedà (DDAA, 2007) amb el núm ICR. 78 però també formant part del ICR 40 o camí de Gòsol. Val a dir que en el mateix inventari es recull com a dada principal, un mapa vell de Gòsol de 1949 a escala 1:50000 i on hi surt aquest camí amb el nom de 'camí de Saldes'.Segons Martín aquest camí queda registrat en un catàleg de la Diputació redactat el 1861 (Martín, 2005 P.36) i font original Arxiu Històric de Berga. OP. 2656. El mateix autor afirma que aquest camí era emprat per al bestiar de Bagà per accedir a les pastures del Pardell passant per les pletes i barraca de la Guilla i del Tencalaporta (Martín, E, 2005). | 42.2549400,1.7911200 | 400283 | 4678790 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82992-foto-08093-82-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82992-foto-08093-82-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82992-foto-08093-82-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El camí, encara es fa servir pels excursionistes i caminants que visisten Giscalreny ja que està inclòs en una ruta de 'Turisme del Berguedà' titulada 'La Dou del Bastereny' i que puja pel Puig de l'obaga recuperant la traça d'aquest antic camí ral i baixa al punt d'inici per la vall de Murcurols (ICR.40) coincidint amb el traçat de l'antic camí de Bagà a Gòsol pel coll de la Bena. Aquest camí ens és descrit per Cèsae August Torres al seu llibre de îrineu Català (C.A.Torres, 1905) | 94|119|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83027 | Llegenda de les Olles d'Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-les-olles-doreis | La informació facilitada sobre la llegenda ha estat donada per Albert Rumbo i Soler d'un treball inèdit. ROVIRÓ i ALEMANY, Xavier: 100 llegendes de la Plana de Vic. El Farell edicions (Col·lecció Popular Llegendes, 4), Sant Vicenç de Castellet, 2000, pàg. 113. VERDAGUER i SANTALÓ, Jacint: Totes les rondalles. Pirene Editorial i Edicions Proa. Barcelona, 1995, pàgs. 53-55). | XVI | A Oreis deien que un noiet estava embruixat perquè al vespre, quan a la vora del foc passaven rosari, es feia sempre un fart de riure. El noi no havia dit mai paraula, motiu pel qual creien que a més de mut devia ser sord i no comprenia el significat de passar rosari, i en veure moure els llavis es posava a riure. Volent trobar una solució al problema, doncs resultava força molest que a mig rosari es desencadenessin tan sonores riallades, la gent de la casa anaren a veure el rector de Sant Iscle. Aquest, després d'escoltar atentament les explicacions de la gent de la casa, els va dir que posessin tot de closques d'ou buides davant del foc just a l'hora del rés. Aquell mateix vespre, els habitants d'Oreis seguiren al peu de la lletra els consells del rector i ompliren el terra, just davant del foc, de closques d'ou buides. Immediatament després iniciaren el rosari. Quan el noi va entrar a l'estança i va descobrir el què hi havia davant del foc va exclamar: “mai s'han vist al foc tantes olles amb tan poc cuinat!”. I acabat de dir, acabat d'oferir: el noi desaparegué per la xemeneia com una exhalació i mai més ningú no n'ha sabut res. | 08093-117 | A les costes d'Oreis dominant Vimboca (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser. S/N 08695) | La primera referència documental del lloc d'Oreis la trobariem en els documents pertanyents a l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Bolós-Pagès, 1986) i també a l'arxiu de la Corona d'Aragó 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. Pensem que el Quer foradat podria correspondre amb el 'torrent del Forat' o bé la roca foradada. La Conca d'Oria correspondria segons la toponia i orografia amb el terme d'Oreis, el Cadí seria la serra del Cadí a la zona del Puig Terrers i Pleta de la Muga on s'hi esmenta un mas (Serra i Vilaró. Ob cit, 1989). Finalment la Baixassa faria al·lusió al 'cap de la Boixassa' que hi ha damunt de la Pelosa. No obstant això, l'alou de Molnell incloent molt possiblement l'església de Sant Romà ja apareix citat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians quan el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell (Martín, 2005). A partir del segle XIII, l'indret d'Oreis sovint és esmentat per la documentació baganesa. Serra i Vilaró esmenta que l'església de Sant Romà era sufragania de Sant Iscle de Molnell. En aquest moment, el lloc d'Oreis es denominava 'Aureyls o Orells' i consta que al 1288 tal PereÇasala d'Aureylls es titula parrouià de Molnell i que un tal Ramon Sala de Aureylls en el seu testament demana que s'enterri al cementiri de Sant Iscle de Molnell i dona 3 sous a Sant Romà d'Oreis. Més tard i en concret al 1447 es fa un llegat a Sant Roma d'Oreylls per a l'oli de la llantia (Serra i Vilaró, J. 1989. Llibre III. P.234). La documentació esmenta que al 1438 hi havia tres masos de llarc temps deshabitats. Aquests masos podrien correspondre amb les ruïnes que hi ha al costat de l'església i prats i planells del costat. En aquesta data, segons Serra i Vilaró s'hi va establir un home de Cornellana. D'Oreis i la Muga en conservem una dita que ampliraem a la fitxa de llegenda que esmenta: 'A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat'. Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435). Serra i Vilaró esmenta que 'en romanen les parets,estant esfondrada la volta i part de l'absis'. No obstant això. Francesc Caballè en el seu llibre de 'les tres-centes cases de Gisclareny' publica una imatge d'aquesta església, encara amb la volta sencera i les ruïnes del màs al seu costat. La imatge pertanyiia a Mn. Gaietà i Pedrals. (Caballè, F, 1995). | 42.2752700,1.7854900 | 399851 | 4681054 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83027-foto-08093-117-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83027-foto-08093-117-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83027-foto-08093-117-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | En aquesta ocasió ens trobem al davant d'un altre cas de llegenda inacabada i/o irresolta, doncs finalment no se'ns explica qui era el noi ni què pretenia. En un principi, nosaltres consideràvem que el noi podria ser Dimoni o bé un mal esperit, si bé aquest punt en concret, com ja acabem de comentar, no s'explicita a la llegenda, i la curiosa forma de fer-lo parlar podria ser una manera d'expulsar-lo de la casa. Podria ser que aquest caràcter sobrenatural fos el què el fes riure, potser convençut que de res serviria el rés del Rosari en la seva presència. També podria ser que l'haguessin embruixat les Bruixes, però tots els supòsits que apuntem són només això, suposicions, doncs el relat no ens dona més pistes sobre el particular. En qualsevol cas, cal tenir present el fet que fuig per la xemeneia, el mateix camí que en el rondallari popular utilitzen les ànimes, els Follets, les Bruixes i els Dimonis.Un altre element que a priori se'ns presentava sense cap mena de lògica, o com a mínim nosaltres no sabíem trobar-li, és la frase que etziba als de la casa abans de desaparèixer xemeneia amunt i que, sens dubte, ha acabat conformant el nom de la llegenda.Finalment, tampoc trobàvem cap simbolisme en el fet de posar ous al davant del foc, un aliment que hom ha relacionat freqüentment amb el símbol còsmic de la fecundació, però que en el relat que acabem de transcriure no sembla tenir cap mena de sentit.Ara bé, totes les suposicions que fèiem poden prendre un altre caire si analitzem la cita d'en Joan Amades que reproduïm a continuació i de la qual parlarem més extensament en analitzar la llegenda El Fill de l'Encantada . En aquesta cita, l'Amades, fent referència als infants robats per les Encantades i que són substituïts per fills propis, ens comenta el següent :“Per conèixer si un infant ha estat canviat al bressol i si el nin que hom cria és el propi o és de les encantades, hom apel·la a un recurs: cal posar al foc de la llar tretze clofolles d'ou amb unes gotetes d'aigua beneita dins de cada una i mostrar-les a l'infant. Si és fill d'encantades, per petit que sigui, parlarà i fugirà. Les encantades de la cova de na Guilleuma, del turó de Montcada, van canviar un infant de bressol a una mare de Mollet, que va sospitar el cas i va recórrer al sistema indicat. El renoc, així que va veure les clofolles, i més encara quan va notar la sentor de l'aigua beneita, es va redreçar i va dir amb veu ben clara:- Jo he vist Barcelona un prati al pla de Mataboushi he vist una gran ciutat,però mai no havia vist tantes ollesper tan poc cuinat.I dit això, va escapar-se xemeneia amunt. Aquesta contarella és corrent gairebé per tots els pobles de França, i es troba àdhuc més enllà dels Alps a Suïssa. Hom altera els primers conceptes de la fórmula adaptant-los a paratges veïns del lloc on s'explica i a accidents locals”.Així les coses, i seguint el què ens comenta en Joan Amades, podria ser que el noiet de la llegenda Les Olles d'Oreis fos el fil d'una Encantada que hagués restat a la casa i que en fou expulsat, tot sortint per la xemeneia, com el cas de les Encantades de la cova de na Guilleuma, a partir de la presència de les clofolles d'ous. En el nostre cas, aquestes no són plenes d'aigua beneita, però la frase final dels protagonistes dels dos relats exposats i comparats són pràcticament idèntiques.Aquesta mateixa hipòtesi ens vindria corroborada per una tradició asturiana que hem trobat documentada per l'estudiós Manuel Martín Sanchez . Segons aquest autor, en parlar de Fades (en el sentit més general, incloent-hi Dones d'Aigua, Aloges, Encantades...) esmenta el cas de les Xanas asturianes, un tipus de Fades benèfiques que es podrien relacionar i emparentar amb les nostres Encantades. Entre les moltes semblances existents entre ambdós éssers fantàstics hi ha el fet que les Xanas també canvien als seus fills pels de les dones normals amb la finalitat que aquestes els donin de mamar. Segons el costumari asturià, si la dona sospita que s'ha produït aquest canvi, cal comentar alguna cosa insòlita, pràcticament impossible, en veu alta. És aleshores quan el Xanín , davant d'un fet tan extraordinari, exclama astorat (tot delatant la seva condició): “En cien años qu'ha nací, nunca tantos pucheros vi”. El mateix Martín Sanchez explica una altra variant consistent en el fet que, en comptes de dir quelcom extraordinari, la mare posi al foc (char) closques d'ou o la pela d'una poma. Quan el Xanín la sent espetegar exclama: “Cien años fai que nacín y a nunca tantos pucheros na vera del char vin”. En aquests casos, el ne no marxa per la xemeneia, sinó que la seva mare verdadera (Xana) el ve a buscar.Amb tot, nosaltres no considerem que la llegenda berguedana faci referència, com a mínim de forma conscient, al tema dels fills de les Encantades, doncs molt probablement la figura s'hagués mantingut en el cos del relat. El més probable, creiem, és que la llegenda arribés d'alguna altra banda (potser més factiblement, per proximitat geogràfica, del sud de França que no pas de la zona del Vallès o d'Astúries) i acabés arrelant a Gisclareny, tot mantenint els elements essencials de la narració (clofolles d'ous, fugida per la xemeneia, part del discurs del noi, etc.) i perdent-ne alguns altres més o menys suplementaris (presència de l'aigua beneita, origen del noi, la part restant del discurs del noi...). Encara tenim constància d'una altra llegenda que presenta elements concomitants tant amb la narració berguedana que acabem de transcriure com amb la que comenta Joan Amades. Es tracta de la narració intitulada El Fill del Dimoni, que es localitza al municipi de Santa Maria del Corcó (L'Esquirol, Osona). Segons aquest relat, a Vilaporta, una masia del terme municipal, hi havia un noi molt entremaliat del qual ningú no se'n sortia. No era fill de la casa, sinó que l'havien trobat, just acabat de néixer, al bosc plorant, i el matrimoni de la casa, que no podien tenir fills, se l'havien afillat. De sempre havia estat un nen que feia coses rares, que solia anar sol, no tenia amics, acostumava a mostrar-se una mica bèstia, sempre que podia s'amagava i s'agradava molt del foc, de tal manera que passava hores i hores al davant de la llar de foc. Amoïnats més no poder, finalment un dia els seus pares se'n van anar a veure el rector per tal de demanar-li consell. El primer que els va demanar el capellà fou si el noi resava, a la qual cosa els pares li respongueren que no, i encara hi afegiren que quan ells ho feien el xicot acostumava a posar-se molt nerviós i fugia. Seguidament, el mossèn els va preguntar si menjava, i els progenitors li respongueren que poc, i que quan ells se n'anaven a dormir el noi es quedava sol davant de la llar de foc i hi passava tota la nit. Aleshores, el rector els donà la solució: havien d'agafar una dotzena d'ous (recordem que al relat El Fill de l'Encantada explicat per Amades el número d'ous era de tretze), trencar-los, omplir les closques amb aigua beneita i posar-les al voltant del foc. I així ho feren. Quan el noi va arribar i es va trobar amb aquest muntatge, va dir, tot cridant i amb veu estrafeta:“Eh! Quina mena de cosa!a Casserres monestir,A Barcelona un prat,mai no havia vist al focal bosc de Tosca ciutat,tantes olles a bullir”.I seguidament va marxar per la xemeneia fent un gran espetec.Com podem comprovar, el què diu el noi en els dos darrers casos (El Fill de l'Encantada i El Fill del Dimoni) és pràcticament el mateix amb l'afegit (osonenc, diríem nosaltres) de la referència al monestir de Sant Pere de Casserres. En relació a aquestes paraules del noi, Xavier Roviró ens comenta: “Aquests versets enigmàtics volen explicar que aquell noi era immortal; ésclar, no era altre que el dimoni. Era tan vell que havia vist la gran ciutat de Barcelona quan era un prat, el bosc de Tosca, a Olot, quan havia estat ciutat i el monestir de Casserres quan feia aquesta funció” . És a dir, que Roviró encara afegeix una altra hipòtesi sobre que podia ser el noi; per a ell, el Dimoni, però tal com hem vist anteriorment també lligaria amb el fet que fos un embruixat o bé el fill d'una Encantada . Sigui com sigui, el cert és que es tracta d'un personatge curiós que protagonitza una llegenda per a nosaltres eminentment berguedana però que tal i com acabem de veure es troba estesa arreu del territori. És per aquest motiu que nosaltres hem situat aquesta narració en una categoria temàtica genèrica com és la D'Encanteris i Embruixaments.Abans de tancar el present comentari, encara volem afegir que mossèn Cinto Verdaguer recull dues llegendes que poden relacionar-se amb aquest argument. La primera, intitulada El Renoc, és una llegenda pràcticament idèntica a la de El Fill del Dimoni que acabem de relatar però situada al Bosc d'Osor . Segons aquesta versió, a la casa tampoc podien tenir fills i, un mal dia, l'amo va dir que volia un hereu mal fos el mateix Dimoni. La resta de la narració és pràcticament idèntica, tot i que el noi, en marxar xemeneia amunt, diu una versió més resumida de la cantarella final, obviant justament “l'afegit osonenc”:- Jo he vist Barcelona un prat,el Boscdetosca ciutat,i no he vist tantes olles amb tan poc cuinat!” La segona versió, intitulada justament El Fill de Dimoni, i que cal no confondre amb la narració homònima que hem transcrit aportada per Joan Amades i situada a Santa Maria del Corcó, té un argument força diferent i sobretot volem remarcar-la perquè la cantarella final és radicalment diferent de totes les que hem analitzat fins ara, seguint elements propis d'una altra zona geogràfica, la de la Cerdanya i la Catalunya Nord. Segons aquest relat, a una jove mare li va semblar que una nit li canviaven el seu nadó per un altre, la qual cosa va poder certificar l'endemà al matí en veure'l. El petit va anar creixent i la mare va observar que mai es movia del mateix lloc. Després de consultar-ho amb una vella veïna, un bon dia va deixar tot de closques d'ou al voltant del foc i s'amagà en un racó de la casa. Quan el nen va veure les closques d'ou va exclamar:- Jo he vist Perpinyà un llac,i Leca ciutat,i no he vist tantes olles amb tan poc cuinat!” Una altra diferència d'aquest relat en relació als altres, és el final, ja que el petit no marxa per la xemeneia, sinó que la mare el fa fora a bastonades. Just quan surt de casa, arriba el seu fill autèntic, i sent una veu que li diu que ells no havien maltractat el seu noi com ella havia fet amb l'altre. | 119|94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83022 | Fons d'imatges de Joan Ribera conservat a l'Arxiu Comarcal del Berguedà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-dimatges-de-joan-ribera-conservat-a-larxiu-comarcal-del-bergueda | INSTITUT FOTOGRÀFIC DE CATALUNYA . www.iefc.cat. PEDRALS I COSTA, XAVIER(2005). Joan Ribera i Fornells. Captar la vida. Erol, revista cultural del Berguedà. núm. 85 'Patrimoni geològic i miner'. p.47-49. | XX | A l'arxiu comarcal del Berguedà es conserva el fons fotogràfic de Joan Ribera i Fornells. Es tracta d'un fons fotogràfic d'una rellevància excepcional ja que és un fons familiar que va des del 1955 a 2004 amb unes 29000 diapositives i 14500 negatius. Es tracta d'un fons cedit per la mateixa família on hi ha nombroses fotografies de Guardiola en els anys que ell va viure destacant-ne les fonts de l'Adou o del bastarent, el bullidor de la Llet o els empedrats . A banda també hi han fotografies de llocs rellevants de la comarca del Berguedà entre elles algunes vistes de Gisclareny | 08093-112 | Arxiu Comarcal del Berguedà. Colònia Escolar núm. 2. Pavelló de Suècia 08600 (Berga) | L'arxiu comarcal del Berguedà es va inaugurar el 2001. Forma part de la xarxa d'arxius Comarcals de la Generalitat de Catalunya. El seu nucli originari era l'arxiu històric de la ciutat de Berga on s'hi va integrar des de el primer moment. Hi ha referencies d'aquest arxiu des del segle XIV. El primer inventari conegut data de 1725. L'arxiu va patir la violència política dels segles XVIII i XIX de la guerra Gran i de les guerres carlines. El guerriller absolutista Tomàs Costa 'Misses' va cremar part de l'arxiu durant el Trienni Liberal el 1822. El 1893 el funcionari Josep Santandreu i Julio en ve fer un inventari per armaris de secretaria, tasca que va continuar el seu fill, Josep Santandreu i Escobet on en va fer uns inventaris cronològics. Durant la Guerra Civil l'arxiu de Berga va rebre protecció de la Secció d'Arxius del Servei de Patrimoni i Artístic de la Generalitat a càrrec del senyor Agustín Duran i Sampere. Al 1939 el funcionari Ramon i Casafont en va ordenar el fons i al 1955 Lluís Pont i Tubau en va confeccionar un índex alfabètic, ajudat per Santiago Santandreu. El 1987 Xavier Pedrals va ser nomenat arxiver i al 1883 es va inaugurar el nou estatge a 'Casa Massana' on es va fer un registre complet de tot el material traslladat gràcies a la tasca prèvia dels seus predecessors. Constava de 197 metres lineals de prestatgeries. L'any 2001 es va traslladar a la seu actual del pavelló de Suècia on reuneix tots els requisits necessaris per a la seva consulta, conservació i preservació | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 1921-200 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83022-foto-08093-112-2.jpg | Legal i física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Joan Ribera i Fornells | Joan Ribera i Fornells va néixer el 1921 a la casa de 'Cal Cinto' de Guardiola de Berguedà on hi va viure fins al moment de la seva mort, el 18 de juny de 2005. Va cursar els estudis de pèrit mercantil al col·legi de la Salle de la Bonanova de Barcelona i al tornar a Guardiola va alternar la seva feina de comptable a les mines del Collet amb el negoci familiar. Malgrat que va començar a aficionar-se a la fotografia quant tenia només uns 14 anys, la seva absoluta dedicació no va ser fins al moment de la jubilació el 1981.Va participar en diverses exposicions de caràcter nacional i especialment a la revista berguedana de l'l'Erol' on a banda de ser membre del consell redactor hi va publicar una gran quantitat de fotografies en les portades, contraportades. La producció d'audiovisuals com ara 'El Pedraforca, Natura, Estampes del meu país, i la sèrie realitzada per l'equip de l'Àmbit de Recerques del Berguedà com ara el Túnel del Cadí, La Patum. El Bisbat de Solsona. En el mon del cinema va produir algunes pel·lícules en diversos formats i que ell definia com a 'fotografia filmada'. L'any 2003 es va inaugurar a Guardiola l'exposició de 'Retenir l'Efímer' amb unes 40 imatges en blanc i negre i també el color on es mostrava la seva trajectòria com a fotògraf. Una vegada mort, el 2005 , la seva família va cedir el seu fons a l'arxiu Comarcal del Berguedà. Des d'aleshores fins a l'actualitat ha rebut diferents homenatges per institucions municipals de tot el Berguedà i també la Diputació de Barcelona. L'Ajuntament de Guardiola li ha fet una completa exposició a l'edifici de l'estació i el Consell Comarcal del Berguedà ha fet un premi de fotografia que porta el seu nom i que es desenvolupa anualment per la fira de Tots Sants (1 de novembre). El Servei del Patrimoni de la Diputació de Barcelona li va deixar una placa honorífica a la restauració del monestir de Sant Llorenç per la gran quantitat d'informació aportada als treballs de recerca gràcies a la seva obra. | 98 | 55 | 3.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||
| 83067 | Gall fer (Tetrao urugallus) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gall-fer-tetrao-urugallus | GENERALITAT DE CATALUNYA. Departament de medi ambient i habitatge. Parc Natural del Cadí Moixeró. Opuscle de la fauna Català/anglès;www,sioc.cat/fitxa.php?sp=TETURO; https//monnaturapirineus.net | Animal protegit i en perill d'extinció | El gall fer és una de les espècies més emblemàtiques dels boscos del Pirineu català. Es pot escoltar al llarg del mès de maig amb un cant molt específic i significatiu com a període de zel. És dificil de veure i és molt tímid. Es troba en boscos subalpins de pi n egre i avet per damunt dels 1700 mts. D'aláda però esporàdicament es trobar en cotes més baixes. Els mascles es diferencies de les famelles a que si el primer es caracteritza per ser de dimenions més grosses i amb un plomatge de color gris fosc i negre amb la part del pit amb reflexos de color verd i el carpó de l'ala amb una taca blanca. La part ventral i final de la cua varia cap a un color blanc. Es caracteritza per tenir unes plomes a sota el bec en forma de barba, una cua gran formant un ventall. Una carúncula a l'ull de color roig que s'enfila i coloreja el plomatge en época de zel. La femella teé uns colors que s'ssemblen més amb l'entorn que l'envolat preferiblement els marronosos fosc i clar amb alguna part blanca. Té caruncula igual que el mascle bé que no tant acentuat. Nida a terra i una femella pon entre 6 i 7 ous que incuba entre 3 i 4 mesos fins que le poll surt de l'ou i s'independitza. La seva alimentació rica i variada es basa en larves, herbes, brots tendres de plantes i a la tardo fruits del bosc com el nabiu, gerd, groselles i fulles de pi. | 08093-157 | Als boscos del Parc natural del Cadí mOixeró. No té un lloc específic | Si bé el gall fer està protegit a Espanya des del 1986, les seves poblacions han anat disminuint poc a poc fins a nivell alarmants segons la regió. Tot i que la caça furtiva està molt perseguida, actualment la destrucció i alteració de l'hàbitat és la principal causa de desaparició, com la desforestació, la presència d'activitats humanes, la construcció de línies elèctriques, etc. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83067-foto-08093-157-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83067-foto-08093-157-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El gall fer és molr característic quen està en zel ja que s'junten tots els galls en un lloc que s'anomena 'cantader' que és on els mascles s'exhibeixen a les famelles. El mascle té una mena de dansa que accentua amb el plomall de la cua en forma de ventall. En aquest punt és on hi ha baralles de molts mascles que acaben amb la mort d'algun d'ells. Això succeeix perque és el seu moment d'éxtasi que no hi sent ni hi veu i és una presa fàcil. | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 83066 | Mussol Pirinenc (Aegolius funereus) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mussol-pirinenc-aegolius-funereus | GENERALITAT DE CATALUNYA. Departament de medi ambient i habitatge. Parc Natural del Cadí Moixeró. Opuscle de la fauna Català/anglès;www,sioc.cat/fitxa.php?sp=AEGFUN; https//monnaturapirineus.net | Animal i espècie protegida | Es tracta d'un rapinyaire nocturn conegut també com a 'lechuza de Tengmalm' de l'ordre dels strigiformes i que e stroba en boscos de coníferes. És molt present a Amèrica del Nord, Àsia i Nord d'Europa tot i que ocasionalment també es troba a les regions muntanyoses dels Alps i també dels Pirineus com a relíquies dels períodes post glacials. Es tracta d'un rapinyaire de 25-30 cm. D'alt i 50-60 cm d'emgergadura amb les ales desplegades. Es caracteritza per tenir un cap gran i aplanat i uns ulls grossos i de color groc. La tonalitat del seu plomatge és variada amb tons marrons, grisos i i amb yn taquejat més acusat a les zones que envilten els ulls, dorzal i cap. Els joves són molt diferents amb un predomini del color marró.Solen habitar en boscos on hi ha un sotabosc intens. S'alimenta de ratolins, talpons, mussaranyes i petits ocells. És una au silenciosa excepte en época de zel on el seu cant, molt caracteristic es pot sentir de gener a abril similar al de la puput. Cria en nius de picots negres, Els mascles són més sedentaris, especialment a l'hivern que es queden prop dels nius mente que les famelles emigren en zones més càlides en busca d'aliment. Són poligàmics. | 08093-156 | A les obagues del Coll de Balma,obaga dels congosts i obaga de Gresolet | La descoberta de la seva presencia al Pirineu data del 1963, quan dos naturalistes francesos, H.Van der Vloet i J. de Ridder, van observar un exemplar en un forat de picot verd en un bosc d'avets a la zona de Font Romeu (Catalunya francesa). Degut a aquesta única cita el 1982 Oriol Alamany i Josep Ramón Ticó iniciaren un intens treball a la recerca d'aquest esquerp ocell, tot i que no va ser fins al gener de 1984, després de dos anys realitzant escoltes, que es va escoltar per primer cop cantar un mascle de mussol pirinenc en un bosc de pi negre i avet a 1.900m a la zona del Pallars. A les zones del Parc natural del Cadí i Moixeró es va trobar la presència d'aquesta au a finals de la d'ecada dels '90 als boscos de Gresolet i de Coll de Balma. Des d'aleshores els tècnics del Parc Natural n'han anat portant un seguiment mitjançant escoltes i controls. És molt dificil d'observar | 42.2646300,1.7412400 | 396185 | 4679926 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83066-foto-08093-156-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83066-foto-08093-156-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest mussol inicialment característic dels boscos de coníferes alpins i subalpins (avetoses, bscos de pi roig i pi negre) té com a principal depredador la marta, el gamarús o l'astor. Aquest fet ha provocat que es traslladi en boscos més freds al període hivernal i de major latitud per evitar la seva desaparició. Es tracta d'una espècie protegida que habita els boscos del Pirineu català i que recentment s'ha vist amenaçada per la presència humana en els boscos durant el període hivernal (pràctica de l' esquí, esports de muntanya, raquetes, excursionisme...) | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 83065 | Gran Duc (Bubi bubo) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gran-duc-bubi-bubo | GENERALITAT DE CATALUNYA. Departament de medi ambient i habitatge. Parc Natural del Cadí Moixeró. Opuscle de la fauna Català/anglès. httpp//cimd'aligues.com/bubobubo; www.wikipèdia. Gran duc; | Au protegida degut a la seva escassetat | Ocell de la família dels estrigiformes, de la família dels estrígids, de grans dimenions entre 66-77 cm de llarg amb el plomall de les orelles llarg i vistosos, els ulls molt grossos i d'un groc daurat i el plomatge d'un lleonat vermell, clapejat de burell fosc. És el més gran dels estrigiformes europeus i habita als boscos de l'Euràsia i Nord de l'Àfrica. A catalunya es troba en regions salvatges i poc habitades, en aquest cas s'han localitzat espcímens a la solana del vessant sud del veïnat del Roser mirant a la vall de Saldes i Sull prop de l'estret de Llúria pel camí del Vier. ¨sr un ocell carnívor que caça tota mena de vertebrats a vagades tant gran com ell. Se l'anomena el gran duc. Se'l pt robar en un àmpli ventall d'hàbitats fins hi tot l'estatge subalpí | 08093-155 | A les roques del vessant sud del veïnat del Roser a la zona del vier i dels estanys mirant a Saldes | Es tracta d'una espècie d'au que es distrbueix a Europa, Àsia i Àfrica. A Amèrica existeix una espècie molt propera que és el Duc de Virgínia que és `present al nord i sud d'Amèrica excpepte el nord i sud d'Alasca on el fred polar impedeix el seu hàbitat. Habita des dels boscos de coníferes als prats basòfils però prefereix xones on hi hagi clarianes. Aquesta espècie a Catalunya es troba gairebé a tot arreu excepte a la Depressió de l'Ebre. A més és l'única espècie d'au noctura de mida grossa que hi ha Catalunya. Es coneixen 8 espècies a Espanya d'aquest tipus d'au. A Europa hi ha dues subespècies que són de mida més petita. Aquest animal es caracteritza per ser un gran caçador molt silenciós ja que les característiques del seu plomatge fan que passi gairebé desaparecebut. | 42.2496000,1.9113800 | 410196 | 4678063 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83065-foto-08093-155-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83065-foto-08093-155-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta au és molt dificil de poder-la veure ja que habita en paratges i indrets insòlits allunyats de la civilització amb la qual cosa no se n'ha pogut obtenir cap fotografia per part dels tècnics del Parc Natural del Cadí Moixeró raó de la qual les imatges publicades provenen d'altres llocs. Curiosament en els mapes hi ha el topònim de 'niu d'en Duc' marcat en aquestes costes mirant a Vilella i també a les obagues de l'altra costat de la riera de Saldes i pertanyents al municipi de Vallcebre | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 82927 | Torrent del Forat, de la Font del Faig o dels Empedrats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-del-forat-de-la-font-del-faig-o-dels-empedrats | GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural. www.parcsnaturals.gencat.cat/cat/cadiMartí, Joan. Geozona 140 Riolites de Gréixer. Generalitat de Catalunya, 2007. | Zona integrada en el Parc Natural del Cadí Moixeró i sotrmesa a les normes i directrius de conservació i manteniment del parc natural del Cadí Moixeró | Torrent denominat del Forat, dels Empedrats o de la Font del Faig ja que neix a la font homònima i desguassa al riu Bastareny a l'alçada de Cal Cerdanyola. Es tracta d'un torrent que flueix per damunt d'un terreny calcàri caracteritzat per cavitats càrstiques com ara coves, balmes i avencs. Aquest fet genera que al passar per l'estret format per les roques de la serra dels Trulls i del Cap de la Boixassa que delimiten l'estreta vall d'Escriu amb la vall del Bastareny provoca un engorjat amb goles, salts d'aigua, coves i afraus que és conegut amb el nom de 'Els Empedrats' format un paisatge molt característiquic i de gran bellesa natural . La seva denominació coma torrent del 'Forat' és degut a la presència de coves i avencs a la zona dels Empedrats. | 08093-17 | Al lloc dels Empedrats. (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N.08695) | La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2763500,1.8184700 | 402572 | 4681136 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82927-foto-08093-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82927-foto-08093-17-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El torrent del Forat és un lloc molt visitat al llarg de l'època de l'any per correspondre a l'accés al Coll de Pendís, al refugi de Sant Jordi i també al salt que es coneix com a 'Cua de Cavall' (fitxa 20) i al Bullidor de la Llet (Fitxa 19). S'hi pot arribar a través del PR.125. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83068 | Prats basòfils | https://patrimonicultural.diba.cat/element/prats-basofils | DDAA. Mapa hàbitat corine 1:10.000. Parc Natural del Cadí Moixeró. DDAA.Manual del hàbitats ens els boscos de Catalunya. Vol VI. Boscos. Generalitat de Catalunya. | Paratge situat en ple parc natural del Cadí Moixeró. S'hi arriba amb vehicle per la pista asfaltada de Bagà a Gisclareny o per pista forestal des del Puig seguint part del camí ramader. Del coll continua la pista forestal fins a Coll de Balma (fitxa 147) | Prats aptes per a la pastura ovina i bobina a la zona del Coll de la Bena , clot del Pou i vessant nord del veïnat del Roser i a Cal Ros. Es caracteritzen per tenir una extensió allargassada seguint l'orografia de la vall glacial i Amb una vegetació d'herbes de mida més aviat curta i també arbres de fulla caduca | 08093-158 | Al coll de la Bena en els prats que hi ha entre el veínat del clot del Pou i el coll de la Bena i | Amb la necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2601300,1.7660400 | 398223 | 4679396 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83068-foto-08093-158-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83068-foto-08093-158-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Prats basòfils, secs, de terra baixa i muntanya mitjana. Pradells de 'sedum album' i altres crespinells, de terraprims i replans de roca, calcícoles de la muntanya mitjana. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83069 | Prats calcícoles. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/prats-calcicoles | DDAA. Mapa hàbitat corine 1:10.000. Parc Natural del Cadí Moixeró. DDAA.Manual del hàbitats ens els boscos de Catalunya. Vol VI. Boscos. Generalitat de Catalunya. | Paratge situat en ple parc natural del Cadí Moixeró. S'hi arriba amb vehicle per la pista asfaltada de Bagà a Gisclareny o per pista forestal des del Puig seguint part del camí ramader. | Prats basòfils, xeròfils, amb Festuca ovina, Avenula Iberica, Bromus erectus, Brachypodium phoenicoides, sessi montanum, Teucrim pyrenaicum de l'estatge montà | 08093-159 | Afloraments al nord i sud de Sant Miquel de Turbians | Amb la necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2539600,1.7983500 | 400878 | 4678673 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83069-foto-08093-159-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83069-foto-08093-159-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||
| 82963 | Forat de Vimboca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forat-de-vimboca | DDAA. (2010). Catàleg espeleològic de Catalunya. Vol. 3 .bloc de cavernes. Grup espeleològic de Badalona. | En bon estat ja que és un indret molt desconegut | Cova o avenc natural situat al punt més estret del pas de Vimboca poc després de passar la balma, la coveta de Vimboca i finalment el forat. Es situa al costat dret del camí. És una cova de 21 metres de llarg, 9 metres de desnivell i una amplada de 3 a 4 metres aproximadament. Per a visistar-la cal anar equipat amb el material tècnic. | 08093-53 | Al punt més estret del Clot de Vimboca que separa la Roca de la Moixa amb el Cap de la Boixassa | La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocòs de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplir de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió. La cova de Vimboca va ser citada per Faura i Sans el 1909 i verificada el 2006 per Ferran Cardona, Xavier Samarra i Josep Cuenca (Grup espeleologia de Badalona) | 42.2849800,1.7960800 | 400740 | 4682120 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82963-foto-08093-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82963-foto-08093-53-3.jpg | Legal | Precambrià | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Cal accedir-hi equipat amb cordes i material d'epeleologia ja que l'entrada és difcultosa. A més al trobar-se dins el Parc Natural del Cadí Moixeró cal cenyir-se a les normes i restriccions que aquest interposa. | 2164 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83061 | Tritó Pirinenc (Colitriton asper) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trito-pirinenc-colitriton-asper | CORTINA RAMOS, A; GORDI I SERRAT,J (2007). Carta del Paisatge del Berguedà. Pacte per a la protecció. Gestió i millora dels paisatges del Berguedà. MONTORI FAURA, A (2008).'El tritó pirinenc'. Picot Negre núm. 11. Juliol 2008 | Especimen protegit | El tritó pirinenc és una espècie de tritó pertanyent a la família dels salamàndrids que actualment es troba amenaçat per la pèrdua d'hàbitat. Viu a les vessants sud i nord dels Pirineus entre els 500 i 2500 metres d'alçada i la seva pervivència va condicionada per la presència de truites Els adults fan entre 10 i 15 cm. de llarg dels que corresponen majoritàriament a la cua quest es caracteritza per ser molt prima. Tenen el dors de color castany i fosc, uniforme i amb alguna taca de color groc. El ventre el té de color groguenc. A diferència d'altres tritons, l'adult no té cresta ni a l'esquena ni a la cua. La larva és de color més clar amb taques més fosques. | 08093-151 | Torrents i eqüífers de la vall de la Muga i Torrent de l'Afrau | La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2841500,1.7615500 | 397891 | 4682068 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83061-foto-08093-151-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83061-foto-08093-151-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta espècie viu en llocs on l'aigua és neta i cristal·lina, generalment en llocs d'obaga de poca alçada però també en llocs alçats i assolellats. És molt aquàtic tot i que fora del període reproductor es pot trobar fora de l'aigua. Cria a finals de la primavera i principi de l'estiu en llocs d'aigua molt freda. Els ous de la femella medeixen un 5 cm de diàmetre | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 82940 | Fonts de l'Adou o del Bastareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fonts-de-ladou-o-del-bastareny | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23.GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural. | Es considera un dels indrets del Parc Natural del Cadí Moixeró que té més bellesa, fer que comporta que sigui molt visitat. Recentment el Prc Natural del Cadí Moixeró n'ha arranjat el camí d'accés amb baranes de fusta i tanques de protecció. | Sortida o naixament natural del riu Bastareny , afluent del Llobregat que vé causat per les característques geològiques d'un terreny càrstic que afavoreix l'afloració en superfície de les sorgències subterranies. Aquest en seria el cas de les fonts naturals del Bastareny.El sistema càrstic es desenvolupa seguint la disposició estructural de les capes calcàries de la serra, inclinades cap al sud i amb una potència d'entre 500 i 900 m de desnivell. El desnivell màxim que recorre l'aigua és de 1700. Es tracta d'un equifer que procedeix del mantell més profund del Cadí i que té com a sorgència més elevada la dnominada font tordera amb un cabal permenent de 2 a 5 l/m2 i que els aigues torne a infiltar-se per sortir al punt més baix o bullidor de Sant Esteve. Altres surgències naturals són el salt del bullidor de la Llet (fitxa 19) i el bullidor de Sant Esteve (fitxa 29). | 08093-30 | Al lloc de les Fonts de l'Adou. (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Des de el punt de vista geològic, la serra del Cadí té una gran importància històrica ja que dóna nom al mantell del Cadí, unitat descoberta en els anys 80 gràcies a les investigacions portades a terme per les companyies petrolieres que treballaven al Pirineu oriental. L'existència de l'encavalcament de Vallfogona (encavalcament basal de totes les unitats), ja es coneixia d'abans però no es considerava gaire important. El resultat de les anàlisis del subsòl amb geofísica i de les dades dels pous van permetre evidenciar l'existència d'aquesta unitat anomenant-se mantell del Cadí, ja que els relleus més importants corresponien a aquesta serra. Altres aspectes històrics fan referència a la necessitat que s'ha tingut des de fa anys de protegir l'àrea de la serra del Cadí. Aquest objectiu ja figurava ja en les previsions de planificació regional que feu, al 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Es tornà a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963 (que preveia la possible existència de diversos espais naturals a la zona); el 1966 es promulgà la Llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí. Finalment, per la Llei 6/1982, del 6 de maig de la Generalitat de Catalunya, fou declarat el Paratge Natural d'interès Nacional del massís de Pedraforca. El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb una superfície de 41.342 hectàrees, és el parc natural més gran de Catalunya i forma part de tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya. | 42.2675400,1.7994000 | 400986 | 4680179 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82940-foto-08093-30-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82940-foto-08093-30-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Correspon amb un dels eqüífers més destacables del Pirineu juntament amb el del riu Garona a la vall d'Aran que conté una gran reserva d'aigua | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83057 | Font vella del Coll de la Bena | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-vella-del-coll-de-la-bena | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23.GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natura | La font es manté en molt bon estat gràcies a la brigada de conservació del Parc Natural del Cadí Moixeró i les seves tasques de manteniment. | Font situada al Coll de la Bena i que s'alimenta d'un eqüífer subterràni fruit de la geologia i paisatge càrstic de la zona que afavoreix l'aflorament de fonts i surgències naturals com ara eqüíefers i corrents subterrànis, molt pròpis de la vessant sud de la serra del Cadí (fitxes, 18, 19 i 30). A la font hi ha un còm per abeurar el bestiar ja que forma part del lloc de pas d'un camí ramader i el bestiar | 08093-147 | Al mateix coll de laBena uns 250 mts baixant i mirant al torrent de Murcurols | Des de el punt de vista geològic, la serra del Cadí té una gran importància històrica ja que dóna nom al mantell del Cadí, unitat descoberta en els anys 80 gràcies a les investigacions portades a terme per les companyies petrolieres que treballaven al Pirineu oriental. L'existència de l'encavalcament de Vallfogona (encavalcament basal de totes les unitats), ja es coneixia d'abans però no es considerava gaire important. El resultat de les anàlisis del subsòl amb geofísica i de les dades dels pous van permetre evidenciar l'existència d'aquesta unitat anomenant-se mantell del Cadí, ja que els relleus més importants corresponien a aquesta serra. Altres aspectes històrics fan referència a la necessitat que s'ha tingut des de fa anys de protegir l'àrea de la serra del Cadí. Aquest objectiu ja figurava ja en les previsions de planificació regional que feu, al 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Es tornà a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963 (que preveia la possible existència de diversos espais naturals a la zona); el 1966 es promulgà la Llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí. Finalment, per la Llei 6/1982, del 6 de maig de la Generalitat de Catalunya, fou declarat el Paratge Natural d'interès Nacional del massís de Pedraforca. El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb una superfície de 41.342 hectàrees, és el parc natural més gran de Catalunya i forma part de tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya. | 42.2609200,1.7656100 | 398189 | 4679484 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83057-foto-08093-147-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83057-foto-08093-147-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Casacante i Torrella | Aquesta font alimenta una de segona situada més avall i denominada com a 'font dels fanguers' i totes dues desemboquen al torrent de Murcurols a la part més baixa i formant una clotada | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 82947 | Salt de Murcurols o Murcarols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/salt-de-murcurols-o-murcarols | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural. | Dins el Parc Natural del Cadí Moixeró. Ben senyalitzat | Salt de gran bellesa situat sota la masia i lloc de Murcurols, just davant de la masia de Molnell en uns cingles provocats per la falla del Cadí que prové des del Puig Terrers i resssegueix tota la vall del Bastereny fins arribar pràcticament al torrent dels Trulls i Sant Joan de l'Avellanet. Aquesta falla provocada per margues del terciàri a mida que es va aproximent al Puig Terrers adquireix major alçada essent l'obaga de la muga el punt on hi ha major desnivell (uns 300 mts aproximadament). El salt supera un desnivell de 45 metres i separa les coves de Molnell, avencs i formacions càrstiques característiques de l'orografia del terreny amb el terreny més suau de l'adou del Bastereny. El salt recull les aigues del torrent de Prat de Rei i del torrent del Clot de les Faves que les transporta fins al Bastereny. Aquest salt sovint baixa sec degut a que els cursos d'aigua que recull tant sols tenen cabal després de períodes plujosos recollits en les estacions de primavera i tardor. El fet d'estar en una zona obaga i hombróbola provoca que a l'hivern sovint estigui gelat formant un paratge de gran bellesa natural. | 08093-37 | A l'obaga de Molnell a sota de Murcurols (Ajuntament de Gisclareny. AV. Roser S/N 08695) | Des de el punt de vista geològic, la serra del Cadí té una gran importància històrica ja que dóna nom al mantell del Cadí, unitat descoberta en els anys 80 gràcies a les investigacions portades a terme per les companyies petrolieres que treballaven al Pirineu oriental. L'existència de l'encavalcament de Vallfogona (encavalcament basal de totes les unitats), ja es coneixia d'abans però no es considerava gaire important. El resultat de les anàlisis del subsòl amb geofísica i de les dades dels pous van permetre evidenciar l'existència d'aquesta unitat anomenant-se mantell del Cadí, ja que els relleus més importants corresponien a aquesta serra. Altres aspectes històrics fan referència a la necessitat que s'ha tingut des de fa anys de protegir l'àrea de la serra del Cadí. Aquest objectiu ja figurava ja en les previsions de planificació regional que feu, al 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Es tornà a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963 (que preveia la possible existència de diversos espais naturals a la zona); el 1966 es promulgà la Llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí. Finalment, per la Llei 6/1982, del 6 de maig de la Generalitat de Catalunya, fou declarat el Paratge Natural d'interès Nacional del massís de Pedraforca. El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb una superfície de 41.342 hectàrees, és el parc natural més gran de Catalunya i forma part de tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya. | 42.2691100,1.7899600 | 400210 | 4680365 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82947-foto-08093-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82947-foto-08093-37-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Per visistar el salt s'hi ha d'anar en períodes plujosos ja que els torrents que en recull les aigües són de curt recorregut i sovint baixen secs, La millor época per a visitar-lo és la tardor o la primavera en el moment que es fonen les neus del Cadí. A l'hivern el trobarem gelat. És ideal per a la pràctica de l'escalada en gel | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 82951 | Obaga de la Muga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/obaga-de-la-muga | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23. CORTINA RAMOS. A; GORDI I SERRAT.J (2007). Carta del Paisatge del Berguedà. Pacte per a la protecció. Gestió i millora dels paisatges del Berguedà. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural. DDAA. Mapa hàbitat corine 1:10.000. Parc Natural del Cadí Moixeró. DDAA.Manual del hàbitats ens els boscos de Catalunya. Vol VI. Boscos. Generalitat de Catalunya. | Zona de dificil accés on no hi ha camí per arribar-hi i això provoca que sigui un dels paratges més salvatges i ben conservats del Parc Natural del Cadí Moixeró | Es tracta d'una obaga situada entre la capçalera del Puig Terrers i Pleta de Molnell i el salt de Murcarols i casa de Murcurols en el vessant sud de la serra de Molnell i just davant de les ruïnes de la masia de la Muga i també de la serra d'Oreis. Està delimitat pel torrent de la Muga caracteritzat pel seu paisatge càrstic de goles i estrets engorjats on abunda la salamandra i el tritó pirinenc. Aquesta obaga és de boscos caducifolis de faig (fagus sylvatica) que tant a les primaveres i sobretot les tardors experimenten un bosc de tots colors. Es troba en un indret molt salvatge en plè parc natural del Cadí Moixeró on hi ha una gran abundància de fauna protegida i també flora. Correspon amb un dels paratges de més bellesa del Parc Natural que ha sabut preservar els seus trets més originals. | 08093-41 | Al vessant nord de la Muga, davant del mas homònim i sota la Solana de Murcarols | La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2762600,1.7716600 | 398712 | 4681180 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82951-foto-08093-41-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82951-foto-08093-41-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Zona de dificil accés sinó és per mitjà de senders fitats, poc conegut entre els excursionistes i també molt poc senyalitzat. Aquest fenòmen ha provocat que sigui una de les reserves naturals més importants del Parc Natural del Cadí Moixeró. Correspon amb l'hàbitat Corine 41.142 o fagedes mesòfiles latepirinenques cacarcteritzades per un domini del faig però s'hi poden trobar altres arbres com ara el tell, el pi roig, el bedoll o algun avet. L'estrat arbustiu és variable ja que pot ser pràcticament inexistent a estar cobert completament de boix. Les plantes que s'hi fan són pròpies dels boscos caducifolis centre europeus. Abasta els vessants ombrívols de qualsevol pendent així com també els fons de barrancs i peus de vessant. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 82956 | Les arrugues de Molnell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-arrugues-de-molnell | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1. DDAA. Àrees d'interès geològic del Parc Natural del Cadí Moixeró. Generalitat de Catalunya. | Important falla que domina la vall de la Muga i que té inici al Puig Terrers i Comabona i finalitza al salt de Murcarols. Aquesta falla delimita la vall de la Muga de la vessant més solella de Gisclareny. Es tracta d'un grup de penya-segats de margues l'eocè que van devallant en alçada i que són visibles des del fons de la vall del Bastereny. Aquests penya-segats caracteritzats per margues i argiles que li donen un to veremellós són fruit de la formació geològica del mantell del Cadí. Les arrugues són aliniacions de roca horitzontals pral·leles al penya segat que des de lluny semblen 'arrugues de la cara'. També hi ha les arrugues del Comabona properes a aquest cim i situades al terme de Bellver de Cerdanya. | 08093-46 | Sota el vessant nord del Puig Terrers. Pseudònim que denomina la falla de la vall de la Muga | La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocòs de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplor de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió. | 42.2790100,1.7509600 | 397010 | 4681510 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82956-foto-08093-46-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82956-foto-08093-46-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | S'hi pot accedir també pel coll de Balma fins a la barraca de l'endal, pleta de l'olla i seguir fins al pas de la cabra. Un estret pas entre el penya segat que permet l'accés al cim del Puig Terrers i també del Comabona | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||
| 82957 | Puig Terrers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/puig-terrers | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1. DDAA. Àrees d'interès geològic del Parc Natural del Cadí Moixeró. Generalitat de Catalunya. | Es tracta del cim més oriental de la serra del Cadí amb una alçada de 2466m que domina la vall de la Muga. Aquest cim es caracteritza per presentar un fort i abrupte pendent per la vall de la Muga i uns perfils més suaus al vessant sud mirant a Murcarols i coll de Balma. La part nord queda trencada pels penya segats de les 'Arrugues de Molnell' de roques del període eocè i salvades únicament pel pas de la Cabra que permet creuar-les tant si es vé pel camí de la vall de la Muga com si s'accedeix per coll de Balma. | 08093-47 | Cim de la vessant sud de la Serra del Cadí davant de Comabona i dominant l'obaga de Molnell. | La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocòs de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplor de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió. | 42.2824500,1.7381800 | 395962 | 4681908 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82957-foto-08093-47-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82957-foto-08093-47-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante Torrella | Cim que és visible des del fons de la vall del Bastareny i que correspon a l'extrem més oriental de la serra del Cadí. Darrere seu hi ha el coll de Terrers, el coll del Tenca la Porta i el cim del Comabona | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||
| 82920 | Restes de resclosa i canal d'un molí o serradora | https://patrimonicultural.diba.cat/element/restes-de-resclosa-i-canal-dun-moli-o-serradora | CASAS SOLER, QUIM (2004). 'La pagesia i lèpoca preindustrial' a Erol, Suplement 3 p-10-15. CASAS SOLER, QUIM (2006). 'Les fargues del Berguedà' a Erol. Núm.91. P.35-42. SANCHEZ VICENS, J i COMAS, R (2017). 'Les fargues del Berguedà. Un patrimoni injustament oblidat' a Erol. Núm.133. P. 55.61. SANCHEZ VICENS, J ICOMAS, R (2018). 'La farga de Sant Llorenç prop Bagà a Guardiola de Berguedà' a Erol. Núm. 135. P.57-64. SERRA I VILARÓ, J(1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Centre d'estudis baganesos. Llibre II . P. 403-404. | XVIII-XIX | La part final del canal ha desaparegut i la part conservada ha estat embeguda i coberta de vegetació | Resclosa i canal situats pocs metres aigües avall de l'aiguabarreig del Bastareny amb el torrent del Forat a sota de Cal Cerdanyola. La resclosa està construïda amb aparell de maçoneria i pedra picada, unida amb argamassa de calç i disposada en filades més aviat irregulars. Té la clàssica forma de presa i derivava l'aigua cap a un canal que després de passar per sota les ruïnes d'un antic molí fariner reutilitzat com a comporta per a regular el pas de l'aigua (fitxa 11) transcorre paral·lel a la riba esquerra del Bastareny un 300 mts en direcció a Bagà fins a desparèixer sota el traçat de la pista forestal (camí de Molnell) de Bagà a la font de l'Adou. Presenta una amplada d'uns 100 cm i està delimitada per murs de maçoneria i pedra picada. Alguns trams (els més propers a la captació) estàn picats a la roca mitjançant barrinades i altres discorren elevats mitjançant murs de contenció. | 08093-10 | Aiguabarreig del Bastareny amb el torrent del Forat. Pista de Bagà a Font de l'Adou. PK.3,7 | Construcció relacionada o bé amb algun tipus de molí fariner, farga o molina serradora. De fet el primer esment d'un molí a Bagà es remunta a mitjans del segle XII i es localitza a la zona de Sant Joan de l'Avellanet o al Puig. Al 1603 tobem una concessió d'un tal Francesc Roset i Badia, senyor de Faia per fer una molina serradora al Puig per un valor de sis sous. El 1696 els vilatans de Bagà tenen concessió de les aigues del Bastereny des del seu naixement fins al pont del Camp de la vila i també entre l'estret de Malgrau fins a la seva desembocadura amb el Bastereny per fer molina serradora de taulons i un martinet per fer ferro. (Martín, E, 2005 p-18). Original ACA. Al segle XVIII (1734) es parla de la construcció d'una farga més avall del Puig que un tal Elias Ripoll volia fer i amb la qual els cònsols de Bagà s'hi van oposar per por de contaminar l'aigua que utilitzaven per beure atès que la seva localització era més amunt de la peixera o captació d'aigua dels molins de la vila i podia contaminar-los ' Tinch pagat a Esteve Pedrals, serrador per haver anat al Puig a fer un certificat per la farga volia fer, 6 ss, ss8'. .Segons Serra el mateix any el batlle i regidors anaven al Puig a reconèixer el lloc on Josep Elias i Grau volia edificar la farga i després a Berga on volien interposar al governador la construcció de la mateixa. 'pretensió de voler alguns subjectes per fabricar farga de ferro a detriment i perjudici de la vila'. Fins hi tot els cònsols de la vila pagaren al tal Pedrals 'per la detenció de la obra de la forja que intenta fer Elias de Ripoll' pel fet de contaminar l'aigua i també d'assecar la font de Sant Esteve (bullidor de Sant Esteve) que abastia la població aixi com la desforestació dels boscos del voltant. Pocs dies abans Josep Pedrals i Descatllar havia escrit a uns regidors de Bagà 'que lo negoci de la farga anava mal; pues parlanne a cap a cap amb Joseph Francisco Aloi, ab tot desembaràs segons ma conciència me ha respost: Veia que las gens de Bagà anavan molt fluixas i mal fundadas i appassionadas. A lo que jo he respost. -Anem a beure l'aigua:::me ha dit tot rient. Que no tenen altres aigues?'.No sabem si aquesta farga es va arribar a construïr. El cas és que Mn. Serra troba documentació el 1752 de la farga 'als Hostalets' (hostalet de Guardiola) i poc després al 1770 ja apareix la farga de Sant Llorenç. Si aquesta farga es va arribar a construïr és una enigma, però el cas és que aquesta resclosa i canal serien per alguna obra de característiques similars que si va ser emprada com a farga ho va ser molt poc temps ja que segurament es va traslladar a Guardiola i es va reutilitzar com a molina i serradora. | 42.2665800,1.8136600 | 402161 | 4680056 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82920-foto-08093-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82920-foto-08093-10-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Sembla correspondre amb la resclosa i canal de la serradora (fitxa 09) conservada uns metres més avall. Part del traçat del canal s'ha perdut degut a que coincideix amb la pista que actualment accedeix al veïnat de Cal Cerdanyola i també a la font de l'Adou. Val a dir que el tram final ha desaparegut per discòrrer molt a prop de la llera del Bastereny | 94 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82919 | Molina o serradora de Faia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/molina-o-serradora-de-faia | CASAS SOLER, QUIM (2004). 'La pagesia i lèpoca preindustrial' a Erol, Suplement 3 p-10-15. CASAS SOLER, QUIM (2006). 'Les fargues del Berguedà' a Erol. Núm.91. P.35-42. MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny; SANCHEZ VICENS, J i COMAS, R (2017). 'Les fargues del Berguedà. Un patrimoni injustament oblidat' a Erol. Núm.133. P. 55.61. SANCHEZ VICENTS, J I COMAS, R (2018). 'La farga de Sant Llorenç prop Bagà a Guardiola de Berguedà' a Erol. Núm. 135. P.57-64. SERRA I VILARÓ, J(1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Centre d'estudis baganesos. Llibre II . P. 403-404. | XVII | Cobert de vegetació. Actualment hi passa un sender que va de Sant Joan de l'Avellanet a Cal Cerdanyola | Ruïnes d'un molí o molina serradora situada al lloc de 'la molina' a sota de la solana de la Torre. Es conserva mig cobert de vegetació però encara es pot endevinar part del casal moliner amb una planta quadrangular construïda amb murs de maçoneria i també maó ceràmic. Conserva encara en bon estat la volta del carcavà construïda en arc rebaixat de maons ceràmics damunt murs i fàbrica de maçoneria. A la part del darrere encara es pot veure mig cobert de vegetació restes de la bassa o 'peixera' així com també del rec o canal de portada de les aigües. La sortida de les aigues sobrants es conserva sepultada per ruïna i vegetació. | 08093-9 | Pista de Bagà a la Font de l'Adou (camí de molnell) PK. 3,2 al lloc homònim a sota d'uns camps | Construcció relacionada o bé amb algun tipus de molí fariner, farga o molina serradora. De fet el primer esment d'un molí a Bagà es remunta a mitjans del segle XII i es localitza a la zona de Sant Joan de l'Avellanet o al Puig. Al segle XVII es parla de la construcció d'una farga més avall del Puig la qual els cònsols de Bagà s'hi van oposar per por de contaminar l'aigua que utilitzaven per beure atès que la seva localització era més amunt de la peixera o captació d'aigua dels molins de la vila. | 42.2666100,1.8199500 | 402679 | 4680052 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82919-foto-08093-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82919-foto-08093-9-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cacsante i Torrella | Sembla cotrrespondre amb les ruïnes d'un antic molí o serradora de fusta relacionat molt possiblement amb el canal que capta les aigues a sota de Cal Cerdanyola en una resclosa de pedra (fitxa 10) | 94 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83120 | Valset de la festa de Gisclareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/valset-de-la-festa-de-gisclareny | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; | XX | Recollit al llibre de les tres-centes cases de Gisclareny | Valset escrit per Francesc Caballè en honor a la festa Major. Diu el següent '... A Gisclareny venim-per celebrar la festa-A Gisclareny hi som-volem fer molta gresca.La verge del Roser-com sempre està tan sola-per ella cantarem-perque ens enamora.I el seu fillet també-li direm que ens acompanyi-sentint les nostres veus-somrient cantarà la mare-Plegats com a germans-voltats pels grans Picalls-la diada passare,- A Gisclareny amb joia. | 08093-210 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av Roser S/N 08695) | Va ser escrita i composada per Francesc Caballè arran d'una festa major de 1978 on en acabar-se un grup de joves de Bagà amb guitarres, flabiols i altres instruments van cantar aquest valset vom una aportació a la Festa Major de Gisclareny on es presentaven els gegants i es feia una millora a l'enllumenat elèctric.Francesc Caballè nascut a Badalona resideix des de 1969 a la vila de Bagà.H exercit com a articulista, fotògraf, dinamitzador cultural en entitats de la vila com l'Associació Medieval. Ha escrit altres llibres relacionats amb la vila de Bagà com 'A l'hombra de Paller'. 'Si tu t'en fas la lluna' (recull de cançons populars del Gil Casas), 'les tres-centes cases de Gisclareny' i a 'l'hombra del camí ral de Berga a Bagà'. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 1978 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83120-foto-08093-210-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83120-foto-08093-210-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 98 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83121 | Havanera 'Un xicot de Gisclareny' | https://patrimonicultural.diba.cat/element/havanera-un-xicot-de-gisclareny | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; | XX | Recollit al llibre de les tres-centes cases de Gisclareny | Havanera escrita per Francesc Caballè el 1979 en honor almpoble i habitants de Gisclareny.'...Un xicot de Gisclareny-pasturant el seu ramat-va trobar una turista-i el cap se li eixelebrà-Digu'm tu xicot d'on ets,-Jo soc de ca l'Andalet-digue'm dona tú d'on vens-Jo vinc de vora la mar. Ai dona de la mar...Ha passat ja més d'un any-la turista va marxar-però en Miquel sempre hi pensa-en la dona de la mar-fins que un dia decidit-deixà la casa i el ramat-La Roser i Gisclareny-a la costa ja el trobem-Ai dina de la mar..!(bis)-Els dies anaven passant-i en Miquel desesperat-la turista és un fantasma-ara sí que ho veu prou clar.Veste'n noi a Gisclareny-li aconsella el vell pescador-'el marisc i la llonganissa-no lliguen amb un suquet'.Ai dona de la mar(...)!. Ja el tenim a Gisclareny-pasturant el seu ramat-la Roser té a la vora-i aviat es casaran.Tot sovint vora la llar-somrient recordarà-la història de la turista-que el cap li eixelebrà. Ai dona de la mar (...), ai dona de la mar, ai dona de la mar | 08093-211 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajunatment de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Francesc Caballè nascut a Badalona resideix des de 1969 a la vila de Bagà.H exercit com a articulista, fotògraf, dinamitzador cultural en entitats de la vila com l'Associació Medieval. Ha escrit altres llibres relacionats amb la vila de Bagà com 'A l'hombra de Paller'. 'Si tu t'en fas la lluna' (recull de cançons populars del Gil Casas), 'les tres-centes cases de Gisclareny' i a 'l'hombra del camí ral de Berga a Bagà'. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 1979 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Francesc Caballè i Cantalapiedra | 119 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83122 | Sardana 'els de Gisclareny' | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-els-de-gisclareny | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; | XX | Recollit al llibre de les tres-centes cases de Gisclareny | Sardana escrita el 1991 i inspirada en 'festa a Gisclareny'. Diu el següent: '...No hi ha gent a la comarca-tan obera i generosa-més valenta i abnegada-tant si és home com si és dona.Comparteixen la minestra-amb tothom que és arribat-sense fer-hi diferències, així són els de Gisclareny.Pugeu a Gsclareny-per guarir les ferides-que a l'ànima us han fet-les males companyies.Plegats com a germans-voltats pels grans picalls-la pau retrobareu-i també l'alegria. Els habitants d'aquestes terres-retornaran la serenor-als teus neguits-els de Gisclareny!. Tant si són els de la Baga-de cal Berta-de Coll de l'Avena-o de Vilella- Els de Gisclareny!-tots són gent de bé-Els de Gisclareny-els de Gisclareny-Els de Gisclareny! | 08093-212 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Francesc Caballè nascut a Badalona resideix des de 1969 a la vila de Bagà.H exercit com a articulista, fotògraf, dinamitzador cultural en entitats de la vila com l'Associació Medieval. Ha escrit altres llibres relacionats amb la vila de Bagà com 'A l'hombra de Paller'. 'Si tu t'en fas la lluna' (recull de cançons populars del Gil Casas), 'les tres-centes cases de Gisclareny' i a 'l'hombra del camí ral de Berga a Bagà'. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 1991 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Francesc Caballè i Cantalapiedra | 119 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82939 | Salt de Molnell (Monnell) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/salt-de-molnell-monnell | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Columna Albí. CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural. | XIX | Indret miolt visitat per la seva espectacularitat i bellesa natural així com el seu bon accés. | Antiga resclosa o salt d'aigua de l'antiga molina o serradora de Molnell (Monnell) situada a l'altre costat del riu i torrent de Murcurols, avui desapareguda. La resclosa és construïda amb una obra de maçoneria en un lloc on l'aigua del Bastereny cau amb força formant un salt de gran bellesa natural que es converteix en un dels principals atractius paisatgístics de la zona.. | 08093-29 | Al lloc de les Fonts de l'Adou, Pista de Bagà a Molnell (PK.5) abans de creuar el riu a l'esquerra | Resclosa que es va construïr a mitjans del segle XIX per a fer moure una molina o serradora situada als planells de davant la Dou i que va funcionar fins 1910. Segons Francesc Caballè i Cantalapiedra va ser construïda per a l'explotació de la fusta dels seus boscos. Des d'aquest lloc i mitjançant un telefèric de dos cables suspensors eren transportats fins a Bagà i d'allí fins a l'estació de Guardiola de Berguedà. Per tant aquesta molina va ser erigida amb fins industrials i lligada estretamment al ferrocarril de Guardiola de Berguedà. No es descarta que en anterioritat la resclosa aprofités les instal·lacions d'un antic molí o 'molinell' d'origen medieval que ja aprofités la força del Bastareny per a moldre les antigues moles. | 42.2685200,1.7995400 | 400999 | 4680288 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82939-foto-08093-29-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82939-foto-08093-29-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Des de la resclosa hi ha una minicentral que enregistra la quantitat d'aigua acumulada en l/m3 per tal de conèixer el cabal del riu Bastareny en la seva capçalera en els moments de crescudes més elevades. Antigament la resclosa era emprada per fabricar la llum que electrificava la casa de Monnell. Quant el riu Bastareny baixa amb un cabal molt abundant provoca un salt de gran bellesa que és objecte de multitud d'imatges i fotografies ja que el converteix en un paratge de gran bellesa natural | 94 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83030 | Llegenda del Crist de la cossa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-crist-de-la-cossa | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; Informació inèdita facilitada per Albert Rumbo i Soler. FORNER, Climent i RAFART, Benigne (2001): Goigs marians del Bisbat de Solsona. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Montserrat, | Succeí ja fa molts anys que a Gisclareny varen trobar morta una donzella del poble al paller d'una de les cases. Per més que s'investigà el succés, mai ningú no va arribar a saber qui havia estat l'autor d'aquell crim. L'any següent, el Divendres Sant, just després de l'ofici religiós, tal i com era costum, tots els fidels que s'hi havien congregat passaren a estimar els peus del Sant Crist que presidia l'altar en aquella diada. Vet aquí que, en acostar-s'hi l'hereu d'una de les cases més riques del poble, just en el moment d'intentar besar els peus del Crist, tots els presents contemplaren astorats com el peu dret de la imatge es desclavava i li engaltava una cossa forta enmig de la cara. Tan dur fou el cop que el jove va caure d'esquena a terra talment com si fos un sac de patates. No va fer falta gaire cosa més per tal que els veïns entenguessin que el jove era el culpable del crim i el condemnessin pel mateix. Des d'aleshores, i en recordança de l'esdeveniment, li foren col·locades a la imatge unes cadenes als peus rematades amb una gran bola de ferro. | 08093-120 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser. S/N 08685) | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83030-foto-08093-120-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83030-foto-08093-120-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83030-foto-08093-120-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Malauradament, el relat no ens explícita de quina casa era l'infractor. Un aspecte curiós són les cadenes amb les quals ha de carregar el Sant Crist només pel simple fet d'haver impartit justícia. Semblaria que la pobra imatge és castigada per una bona acció com és la d'haver desemmascarat l'assassí.Aquests dos fets, la no conservació del nom de la casa en el relat i el “càstig” que rep el Sant Crist, podrien entendre's o justificar-se per haver-se preocupat la rica i principal família de la qual formava part l'assassí d'esborrar el seu nom de la llegenda i fins i tot d'encadenar la imatge, doncs no creiem que el poble, content com devia estar que es fes justícia, hagués comès aital sacrilegi.Les narracions en les quals una imatge del Sant Crist es mou per tal d'indicar algun infractor o aplicar algun càstig es troben molt esteses al llegendari popular. Potser una de les més recurrents, documentada a diversos indrets del nostre país, és aquella en la qual un Sant Crist desclava un braç per manifestar la veritat d'una promesa de casament feta per un amant infidel davant la seva imatge.Si una d'aquestes llegendes ha fet fortuna i ha transcendit la seva versió popular, aquesta no és cap altra que la Leyenda del Cristo de la Vega, una llegenda popular toledana convertida en peça literària per José Zorrilla sota el títol A buen juez, mejor testigo (que va ser inclosa en el seu volum Poesías l'any 1838). La llegenda fa referència a la figura real d'un Sant Crist de l'antiga basílica de Santa Leocadia de Toledo. Segons aquesta narració, hi havia a Toledo dos amants: Diego Martínez i Inés de Vargas. En Diego se'n va a la guerra, però Inés li demana que es casi amb ella quan torni. Davant del Cristo de la Vega, Diego jura casar-se amb ella al cap d'un mes, quan retorni de Flandes. Va passar el temps i Diego no tornava, mentre Inés ho esperava impacient. Tres anys més tard, Inés va reconèixer a Diego al capdavant d'un grup de cavallers que entraven a Toledo. Va sortir corrent a buscar-lo, però Diego, que comptava amb una nova posició social i havia oblidat les seves promeses, va girar el cavall i va renegar del seu jurament. Inés, desesperada, va demanar al governador de Toledo, don Pedro Ruíz de Alarcón, que intercedís per ella. En sol·licitar testimonis, Inés es va atrevir a presentar-ne un de molt especial: el Cristo de la Vega. El tribunal en ple i molts curiosos van acudir a l'església del Cristo de la Vega i es van agenollar davant la imatge. Després de preguntar-li si havia estat testimoni del jurament es va sentir un “sí, ho vaig ser” i els testimonis van poder veure que el Crist tenia els llavis entreoberts com si hagués parlat i la mà desclavada i estirada com per posar-la en els actes del procés. Els dos amants, inspirats, es van retirar a sengles convents.Amb tot, segurament la imatge “moguda” més famosa d'un Sant Crist a casa nostra es correspon amb el Sant Crist de Lepant (també conegut com a Sant Crist de la Galera). Aquesta imatge, venerada a la Seu barcelonina, està ennegrida i presenta el cos singularment encorbat. Sobre el perquè d'aquesta estranya curvatura n'existeixen com a mínim dues versions que difereixen força entre elles per bé que el motiu i el resultat final acaben essent els mateixos: l'ajuda als cristians defensors de la terra en contra del turc invasor a la mítica batalla de Lepant (7 d'octubre de 1571), motiu pel qual, des d'aleshores, aquesta imatge ha estat considerada un trofeu miraculós d'aquella victòria contra el temible turc. Segons la més difosa d'aquestes versions llegendàries, el Sant Crist en qüestió era dut com a insígnia a la nau capitana de les forces cristianes en l'esmentada batalla, i la curvatura del seu cos es deu al fet d'haver esquivat una bombarda enemiga. La segona de les versions ens explica que la imatge fou “ferida” per una fletxa turca i que Don Joan d'Àustria, que comandava l'expedició, la va fer guardar a la bodega de la nau. Acabada la batalla, la va voler tornar a erigir a coberta per tal de celebrar la victòria i la van trobar amb el cos curiosament torçat. En treure-la del lloc on l'havien desat es va obrir una via d'aigua en l'indret exacte on hi havia la imatge, amb la qual cosa van descobrir que el Sant Crist havia estat tapant amb el seu cos el forat que una bomba turca havia causat al buc de la nau.Un altre exemple de Crist movent-se per salvar algú és el de la llegenda intitulada El Crist de Sant Pau del Camp, en la qual un home en vol matar un altre amb una espasa a l'interior d'aquesta església barcelonina, cosa que li impedeix la imatge de Jesús crucificat en avançar el cos endavant per tal de parar el cop, la qual cosa fa entrar en raó l'agressor i, després de demanar perdó i prometre que canviarà, es reconcilia amb el seu enemic .Sigui com sigui, el què si que podem afirmar és que sempre que trobem una imatge del Sant Crist moguda o movent-se és, o bé per ajudar “els bons” o bé per delatar els infractors. | 94|119 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 83032 | Llegenda sobre la troballa del tresor de Cal Calçó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-sobre-la-troballa-del-tresor-de-cal-calco | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; Informació inèdita facilitada per Albert Rumbo i Soler. | XVI | A la feixa que hi havia a prop del camí ramader que manava el masover de Cal Calçó, feia centúries que hi havia una gran llosa a terra mig colgada. Sovint, l'home, que passava molta misèria però era una mica dropo, pensava que l'havia de treure, puix li feia molta nosa a l'hora de llaurar. D'un dia per l'altre, però, anaren passant els anys i el masover no es va decidir. Un dia que pasturava el ramat no gaire lluny, per sobre de Cal Cabrer, va veure com uns forasters es miraven la llosa força estona, fins que l'apartaren i ompliren unes saques amb quelcom que hi havia a l'interior i feia dringadissa. L'home, encuriosit, va baixar a veure què passava tan bon punt els forasters varen haver marxat. Mentrestant, pensava en la sort que havia tingut perquè finalment no havia estat ell qui havia hagut de treure la llosa. Quan hi va arribar, però, la sort es va transformar en dissort, doncs a l'interior del forat encara hi va poder trobar una moneda d'or que els devia haver caigut als forasters. Fou aleshores quan s'adonà que a sota de la llosa s'hi devia conservar un tresor que ell no havia hagut per culpa de la seva mandra. Hom afirma que del disgust, a l'home se li tornaren tots els cabells blancs en pocs dies. | 08093-122 | A la casa de Cal Calçó situada al coll de la Bena davant del veïnat de Cal Rita | Es tracta d'una altra llegenda que ha sorgit en época moderna i lligada al pas de l'important camí ral de Gòsol passant per Gisclereny i el coll de la Bena que afavoria el pas de transhumants. La llegenda fa al·lusió a la pobresa del territòri i amb la necessitat d'enriquir-se per poder sortir d'un ambient d'economia tant austera. | 42.2587600,1.7671500 | 398312 | 4679242 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83032-foto-08093-122-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83032-foto-08093-122-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83032-foto-08093-122-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | En aquest cas, ens trobem al davant d'un relat moralitzant, doncs per culpa de la peresa, un dels Set Pecats Capitals, el masover de Cal Calçó no va aconseguir el tresor. Així, podem afirmar que l'objectiu d'aquesta llegenda seria fer veure a la gent la necessitat de treballar i no tenir mandra per evitar disgustos semblants, amb la qual cosa es podria relacionar de forma llunyana amb el gènere faulístic | 119|94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 82983 | Trinxeres del Puig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trinxeres-del-puig | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.55. MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny. | XX | Cobertes de vegetació, boixedes i arbusts. Visibles quan la vegetació perd la fulla caduca | A sota de l'església i al voltant del pujol del Puig es conserven un seguit de rases excavades al sell o terreny natural que es disposen formant un cercle concèntric al vltant del turó. Tenen una amplada de 100 cm i una profunditat d'uns 75 cm capaces per protegir un home. Segons consta aquestes reses servien per a protegir el lloc del Puig, utilitzat com a punt de vigilància i resistència del pas dels Empedrats durant la guerra civil del 1936-1939 | 08093-73 | A sota de l'església i al voltant del Puig. | 42.2662000,1.8099500 | 401854 | 4680018 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82983-foto-08093-73-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82983-foto-08093-73-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquestes rases servien per a vigilar el pas dels Empedrats i del Coll del Pendís. De fet en llocs propers a passos i colls de muntanya hi ha punts de resistència similars. Les rases es poden resseguir quan la vegetació del pujol perd la fulla caduca. | 98 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 82973 | Masia de Murcurols o Murcarols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/masia-de-murcurols-o-murcarols | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.55. CANALS I TARRATS; I ; 1922. 'la casa de Murcurols'. AFCEC núm. B.-07642. CASCANTE I TORRELLA, P (2012) . Romanic al parc natural del Cadí Moixeró. Inèdit;. ESTASSEN , LL (1913). 'masia de Bagà'. Fons fotogrpafic del Centre excursionista de Catalunya. Núms. 7623, 2569, ). GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 994 ' castell de Murcurols'. MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny. P.54, 55. SERRA I VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. DDAA.(2007) Catàleg especific de masies i edificacions rurals de Gisclareny. Fixa núm. 50 AHG Cadastre de 1776. ACA llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863.Extret de Martín, E; 2005. Annex.21 i 22. | XII-XIX | Recentment s'ha enderrocat a propòsit part de la masia deixant en peus tant sols la crugia de més al nord en tot el seu alçat i també algunes cambres de la planta baixa | Important conjunt arquitectònic de la masia de Murcurols del qual avui només es conserven unes escaces ruïnes estan situades en un prat a l'extrem oest del turó del castell a tocar de la pista que puja al coll de la Bena dominant els cingles de Molnell i la vall del Bastereny. El conjunt arquitectònic està format per la masia i les pallisses amb l'era de batre el gra (fitxa 64) i altres coberts annexos tancats darrere d'un mur o baluard de pedra al qual s'hi accedeix per mitjà d'un portal (avui enderrocat) situat a la banda de migdia del conjunt. El cos principal de la casa, del qual avui es conserva tant sols la crugia de més al nord respòn als cànons habituals de la masia d'estructura clàssica de tres cossos i composta per mitjà d'una planta baixa, un primer pis i unes golfes cobertes amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener paral·lel a la façana principal orientada a sud oest on s'hi obre també la porta d'entrada o pricipal. Les tres crugies de la planta baixa, orientades en sentit est-oest estàn cobertes amb voltes de canó de tipus encofrat i perfil rebaixat i comunicades per mitjà de portes allindades en fusta i obertes en el gruix dels murs. A la crugia central hi ha l'escala que permetia pujar a la planta primera, sostinguda per un arc de les mateixes característiques que la resta de voltes i avui pràcticament desapareguda. Segons imatges antigues i algunes descripcions fetes per F. caballè que esmentava ' La casa de Murcarols roman abandonada a la seva sort, amb els seus vestigis interiors del segle XVI i alguns murs exteriors (a tramuntana) anteriors al segle XIV. Els baixos van ser adaptats com a quadra dels últims estadants, i deixen entreveure al costat del sostre fet amb llunetes cegues. Algun investigador dóna per segur que es tracta de l'antiga capella de Santa Maria, que fou remodelada per altres necessitats dels masovers. A la sala menjador, es conserva una hornacina encastada a la paret, on era instal·lada la imatge de la mare de Déu...' (Caballè, Cantalapiedra, F , 1995 ob cit p.56). No en tenim més descripcions de la ,masia que de ben segur que a cada costat de la sala principal hi hauria hagut les habitacions amb alcova (mirant a sud-est), la cuina i el forn de pa. Les golfes haurien estat emprades com a pallisses. En quant a la distribució de les seves façanes segons les restes conservades als nostres dies i també les imatges antigues hi ha un predomini del massís respecte el buit llevat de les façanes sud-est i sud-oest que corresponen amb les principals. La façna principal té la porta d'entrada formada per un arc de mig punt de perfil rebaixat amb els muntants i dovelles realitzats en pedra tosca. Al costat esquerra hi havia una finestra de petites dimensions i al costat dret una segona paredada. Aquestes obertures coincidien amb sengles balcons del priemr pis i tes ulls de bou al sota coberta. La façana sud-est coincideix amb el pinyó de la casa i s'organitzava mitjançant dues finestres de petites dimensions a la planta baixa, tres finestres de majors proporcions al primer pis, una d'elles un blacó i a la darrera planta tres finestres més. La façana nord és practicament cega i la est es distribuïa mitjançant dues obertures de petites dimensions a cada planta. L'aparell constructiu de la construcció és molt variat. La planta baixa presenta un aparell de maçoneria de pedres mal treballades i escairades, unides amb argamassa de calç i col·locades en filades més aviat irregulars. La planta primera hi ha aparell de tàpia de color marró i vermellós reforçat mitjançant pilars de pedra i bigues de fusta i fins hi tot hi ha una part amb aparell de carreus de pedra ben treballats i escairats, units amb morter de calç i col·locat en filades més aviat regulars i horitzontals.Presenta les cantonades construïdes amb aparell regular i blocs de pedra calcària i es conserva en una alçada que arriba fins el primer pis. Molt a prop de la cantonada nord-est hi ha un contrafort també de pedra a l'alçada de la planta baixa. | 08093-63 | Al lloc de Murcurols encimbellat damunt del penya-segat de Molnell i delimitat per torrents | La primera referència del lloc és del 1107 quan es parla d'un mas que depèn de la seu d'Urgell , Palau i Baduell JM (1991).Urgellia. P-48. segons Serra i Vilaró (SERRA, VILARÓ, J; 1989 Llibre I al segle XIII hi havia un castell amb la seva església de Santa Maria i algunes cases a dintre dek recinte 'quasdam domos intus castrum de Murturols que afrontant i domibus Bn. Pelos auunculi tui in domibus S. Serchs' SERRA I VILARÓ,1989. Baronies Llibre. La casa de Bn Pelos podria ser la Pelosa mentre que la de Serchs queda per definir, però tot apunta al mas Puig. Segons E. Martín aquest castell estava enllaçat amb la línia defensiva de les fortificacions de Brocà, Bagà i Faia; tota vegada que controlava els vilatges de Molnell, Oreis i la Muga. Era un feu encomanat al senyor de Murcurols com a cavaller i vassall del baró de Pinós. La primera referència dels Murcurols es remunta el 1260 quan apareix Saura de Murcurols, mare de GR de Mircurols que es va casar amb Guillema i que van redimir (de remença) una noia del mas Cadí. Guillema es va casar amb Galceran de Pinós, dit el Bord (Martín, 2005) emparentant-se amb la família dels barons de Pinós. La documentació de Bagà (Serra i Vilaró, J, 1989) esmenta sovint els cavallers de Murcurols al llarg dels segles XIII i XIV. Entre les diferents mencions cal destacar la multa que Galceran de Pinós va imposar al cavaller de Murcurols per una ferida a un tal Joan Serles, cavaller fidel del Pinós amb una multa de 14 Morabatins (Serra i vilaró, ob cit. Baronies Llibre II. P-12). Dels Murcurols cal fer especial menció el fet que Guillem ramon de Murcurols el 1255 va anar a l'exèrcit del Rei i va escollir com a marmessors seus els seus oncles Pere de Josa i Pere de Santcerni deixant com a dot a la seva esposa Guillema i filla, 2000 sous de moneda barcelonesa, va fer hereu universal a Pere de Josa i entre altres contribucions va fer llegats a Santa Maria de Murcurols, a Sant Iscle de Mulnell, al santuari de Gresolet i també a Santa Maria de Falgars. Posteriorment el 1278 quant Guillem Ramon ja era mort, Ramon de Pinós va comprar als marmessors de GR de Murcurols el seu cavall. El fill de GR de Murcurols i de nom Pere el 1278 ja constava com a mort i la seva vídua Beatriu i el seu fill casat amb Blanca van arrendar les pastures del cadí. Aquesta referència ens dona fè de la importànica que tenien les pastures i la transhumancia de bestiar pels senyors d'aquest castell (Martín, 2005). Segons Serra i Vilaró el 1324 el cavaller Ramon de Murcurols era majordom de Galceran de Pinós i va rebre del clavari de Bagà un seguit de donacions de Lavansa (Serra i Vilaró. Ob cit. P-432). El seu germà; Hualguer era monjo de Sant Miquel de Cuixà. El 1344 Blanca de Murcurols, ja era vídua de GR de Murcurols i la seva filla Sibil·la es va casar amb Pere de Castellbò posseïnt els feus de Viliella, Guils, Lès convertint-se en hereva del senyoriu de Murturols i també de Sull que havia estat heretat pels seus antecessors cavallers de Josa i sant Cerní. Aquest fet va comportar que fés llegats a aquest monestir, en aquest moment possessió de Sant Llorenç. En el seu testament datat de 1396 va fer com a hereu universal Pere de Santa Eulàlia, Pere Tòmic i Pere de Murturols. Segons consta a la documentació es va enterrar a Santa Maria de Bagà (del castell ?). Va donar importants llegats i donacions a Santa Maria de Murcurols, Sant Salvador de Sull (capella del castell de Sull), Santa Magdalena de Faia, Sant Martí del Puig, Sant Joan de l'Avellanet, santa Fè de Quer i Sant Iscle de Molnell. El 10 de juny de l'any següent ja era morta i va fer hereu Arnau Sallent que era el successor de les cases de Murcurols i de Sull. Arnau Sallent era un cavaller de Manresa i senyor del castell de Callús el qual va ser procurador general de les baronies de Pinós. Havia estat constituït procurador de le sbaronies el 1397 quan va ser investit a la plaça dels 'lledoners' de Bagà (Especier?)El mateix Arnau Sallent era mercader de Bagà. A partir d'aquest moment el feu de Murcurols passà a mans d'aquesta família que la va posseï fins la seva extinció. La darrera notícia dels Sallent és de 1474. Arnau sallent havia passat a les possessions a Gleceran Sallent de molt petit del que n'havia estat tutor Joan de Puig. A partir de la fi de l'edat mitjana el castell de Murturols deuria quedar abandonat substituïnt tant sols la masia que ja figura en el capbreu de 1728 i també al cadastre de 1776 (AHG. Cadastre 1776). Segons E. Martín la masia de Murcurols estava arrendada er Francesc Camprubí el qual tenia arrendada també Monell, la Pelosa, i Hospitalet (TM. De Guradiola). Els Camprubí figuren com a batlles de Gisclareny el 1776 (Martín, 2005) i posteriorment en el cens de 1863 el mas de Murcurols estava a mans d'un tal Josep Camprubí, hi residien 15 persones majors de 7 anys pagava 5129 rals de contribució rural, 96 de contribució urbana i un total de 5225 de contribucións. Amb l'emigració del 1900 consta que el mas va sobreviure fins després de la guerra civil on consta que va quedar abandonat. Actuualment està pr`cticament enderrocat.. Segons algunes imatges de principi de Segle (1913) emeses per Lluís Estassen es poden veure l'estat que tenia la masia i castell de Murcurols per la part del davant i tambe pel darrere amb el camp segat. ESTASEN, LL , 1913. AFCE | 42.2662200,1.7842900 | 399738 | 4680050 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82973-foto-08093-63-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82973-foto-08093-63-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | L'estructura clàssica de la masia respon als cànons de la masia clàssica del segle XVIII damunt de vestigis més antics del segle XVI i XVII. Abans de l'nderroc s'hi podien observar un seguit de cossos i afegits tenint com a orígen una estructura de planta més aviat quadrangular a l'extrem nord-oest i que coincideix amb la part que té un aparell i fàbrica que recorda a una construcció medieval. A partir d'aquest punt la masia va creixer cap a llevant i també cap a migdia, ocupant una extensió de dues crugies que finalment el segle XVIII, es va tornar a ampliar amb les dimensions actuals. S'ha considerat la hipòtesi que el pany de mur amb aparell més regular i de pedra picada pugui correspondre o bé amb l'antiga església de Santa Maria de Murcurols (Caballè, 1995) o bé amb una torre angular del recinte que incorporava les cases del seu antic vilatge. Sigui quina sigui la funció d'aquest pany de paret, el cas és que correspon amb una construcció medieval que va molt lligada amb les restes de l'antic castell de Murcurols i que cal estudiar a fons. | 94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83011 | Gegants de Gisclareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-de-gisclareny | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.48; MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. | XX | Es conserven en bon estat a dins de l'església i no han patit masses restauracions | A l'interior de l'església es conserven els dos gegants del municipi que es treuen a ballar el dia de la Festa Major. Es trcata de dos elements en talla de fusta i pasta de paper amb els personatges del Miquel i la Roser al·lusius a les dues parròquies del terme municipal (Santra Maria del Roser i Sant Miquel). Estan vestits de la forma tradicional i catalana amb barretina, capa blava damunt del vestit que tapa el suport de fusta que el sostè en el moment de fer el ball i la Roser, vestida amb la ret al cap i una capa vermella damunt d'un vestit. Aquests gegants es treuen a ballar el dia de la festa Major que acostuma a ser el primer diumenge d'octubre coincidint amb la festivitat de la mare de Déu del Roser. Acostumen a ballar després de la celebració de l'ofici de l'església a la plaça del poble juntament amb els capgrossos ia companyats del ball i sardana pròpia de la població editada per Jordi Pi, el 1987 i versionada per F. Caballè el 1991. Aquesta festa es manté viva i s'ha anat incrementant afegint-hi actes el dia abans com un foc de camp i la representació teatral d'pepisodis de la hstòria de Gisclareny a càrrec de E. Martín. | 08093-101 | A l'església del Roser situada a l'oest de la Gargalllosa al mig del veïnat i sobre el Clot del Pou | Segons E. Martín (Martín, 2005) les primeres referències escrites i orals sobre els gegants de Gisclareny dataria de mitjans del segle XVIII quant en les celebracions de Sant Isidre (festa major petita de Gisclareny i patró dels pagesos) com també en la celebració de la festa de la patrona, el primer cap de setmana d'octubre s'acompanyaven els actes religiosos amb actes de caire més lúdic acompanyats de músics de carrer i encara que no ho esmenti possiblement també gegants i capgrossos. Semblen que també s'empraven com a acompanyament de les processons religioses. Degut a que poc a poc va prendre més importància la festa de la patrona al lloc del Roser i la pagesia va deixar de tenir el pes que tenia, la celebració més important es va traslladar a l'octubre on avui dia encara es celebra cada any. Es gegants daten de 1978. | 42.2500000,1.7863900 | 399885 | 4678247 | 1978 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83011-foto-08093-101-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83011-foto-08093-101-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Els gegants van ser font d'ispiració als gegants de la vila de Bagà. De fet en les primeres trobades de gegants que hi havia a Bagà, els de Gisclareny eren els únics que hi havia més propers del territòri. Els gegants de Gisclareny semblen datar de la dècada dels setanta (1978) | 98 | 53 | 2.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||
| 83012 | Rectoria de Gisclareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-de-gisclareny | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.25. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P.33-38. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3336 SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. ADS (Arxiu Diocesà de Solsona). Carpeta de Gisclareny i ACA (Notarials. Bagà ) publicats per Martín, AHG. Cadastre de 1776. ACBR (Comptadoria de les hipotecas. Manuals 1768-1779) | XVII-XIX | Fins els annys '80 aquest edifici estava completament abandonat i amenaçant en caure segons algunes imatges antigues. | Es tracta d'un notable edifici situat a l'oest de l'església del Roser que està separat per un petit carrer (un dels tres que hi ha al barri del Roser) que desemboca al davant de la porta de l'església dins al veïnat homònim. L'edifici és de planta rectangular de tres crugies format per una planta baixa, un primer pis i un sota teulada o golfes cobertes amb teulada a dues vessants de teula ceràmica àrab i amb el carener perpendicular a la façana principal que s'orienta a migdia i on s'obre també una de les portes d'entrada, ja que la principal es situa a la façana est des del carreró. Està assentada damunt d'una terrassa artificial mirant a la vall de Saldes i al pas del 'grau'. En quant a la distribució de es seves façanes hi ha un predomini del massís en totes elles llevat de la façana que s'orienta a migdia on s'hi obre una interessant eixida amb balcons de fusta sostinguts per dos pilars de fusta i coberta amb teulada a un sol vessant de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta. Hi donen accés dues balconeres accessibles des del primer pis on hi ha la sala principal que coincideixen amb dues portes de la planta baixa i dues finestres rectangulars a les golfes. La façana lateral hi ha oberta la porta d'entrada flanquejada per una finestra rectangular protegida per una reixa de forja de factura tadana i dues finestres més a l'alçada del primer pis. La façana nord és completament cega i la de ponent es resol amb tres obertures rectangulars a l'alçada del primer i segon pis. L'aparell constructiu és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç de color ocre i col·locats en filades més aviat irregulars i algune shoritzontals. Únicament són amb aparell de pedra picada les cantonades i els muntants d'algunes de ñes obertures de la planta baixa. Cal destacar-ne la cornisa que corona les façanes a base de blocs de pedra tosca en forma de bisell i donant-li una imatge molt característica. No s'ha pogut acedir al seu interior. Adossat a ponent hi ha un cos d'una sola planta i cobert amb teulada a un sol vessant que s'empra com a magatzem i cal destacar que la rectoria està comunicada amb l'església del Roser mitjançant un passadís cobert sostingut mitjançant una llinda de fusta pel damunt del carrer. Es tracta d'un notbale edifici que guarda els valors tradicionals i caractarístics de les masies del terme de Gisclareny | 08093-102 | Al capdamunt del veïnat del Roser a sota de la Gargallosa i orientada a sud dominant el clot del pou | L'orígen d'aquest edifici possiblement es remunta en época medieval quan al costat de l'església del Roser hauria existit algun tipus de construcció, per ara completament despareguda. L'edifici que ens ha arribat als nostres dies sembla correspondre a una obra de mitjans del segle XVII o principi del XVIII, coincidint amb el canvi i trasllat de la parròquia de Gisclareny al veïnat del Roser. L'origen de les rectories es remuntaria arran de la reforma eclesiàstica portrada a terme arran del concili de Trento. De fet en aquest concili s'estableixen un seguit de canvis litúrgics com per exemple la defunció de la confessió com a sagrament i l'obligació de la confessió i comunió anuals que donava un cert poder als clergues per sobre dels seus feligresos. A més l'establiment de de l'anima del purgatòri i l'obsessió por a la mort donava un cert poder als clergues que juntament amb l'enfortiment del celibat diferenciava el clergat respecte la resta dels feligressos. Val a dir que es va posar en àmfasi la formació de rectors que els diferenciava de la resta atès que tenien coneixements de lectura i escriptura i això mostrava encara més la seva diferenciació social. Aquest fet juntament amb l'accés a la recapatació de rendes i impostos la vinculava amb el poder i l'estat. L'església de l'època moderna establia un triple control, el financer basat en la recaptació dels censos i primicies; el control administratiu dels individus a partir dels set llibres sagramentals i el control de les seves relacions socials mitjançant les parròquies. El centre on es portaven a terme aquestes tasques eren les rectories que s'erigiren al costat de l'església. Aquest en seria el cas de Gisclareny on hi consta un rector instal·lat el 1782 a l'emplaçament actual declarava uns ingressos nets de 350 lliures anuals (martín, 2005 p. 28-29). Els anys anteriors la rectoria era a sant Miquel. A més amés al tenir una majoria de població basicament analfabeta, el rector era l'únic que sabia llegir, fet que tribem moltes vegades actuant an funció de notari i escrivent. Aquest fort prestigi social el vinculava amb les famílies més prestigioses i benestants que en el cas de Gisclareny corresponia a les famílies de Josep Tor de Cal Corominas o els Bover de la gran masoveria del Puig. En el cadastre de 1776, la rectoria esmentada com a 'comuns rectoria' pagava 10 sous i 6 diners de cadastre reial. En quant als rectors de la parròquia del Roser, pensem que el primer que ocupà l'emplaçament del lloc existent t en seria Josep Tor (1689-1710) que intercanviava aquesta rectoria amb la de Sant Miquel i el seguiria Francesc Bassa, (1710-17), Julià i Martí Bover ( 1717-1780), Miquel Cabanes ( 1782-1802), Francesc Curiiu (1806-1810), Pere Cdony (1810-1813), Josep Vilaró (1815-1819), Josep Sala (1821-23), Josep Segret (1837), Josep Badia (1847), Jaume Clotet (1849-63), Joan Marlans (1865-66), Miquel Rotllan (1866-96), Jaume Torné (1896-98)i Lluís Quer (1899-1904) entre els més importants. (Martín, E; 2005. Annex. 17). La rectoria també va jugar un paper important en la compra de terres a canvi de censals (Martín, 2005, p.30). La rectoria va ser abandonada per la guerra civil (1936-1939) i després va ser restaurada com a segona residència Consta que de tot aquest munt de rectors Josep Tor i Francesc Pujol en van ser els fundadors de la causa Pia (Martín. P.34) | 42.2499000,1.7865200 | 399896 | 4678236 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83012-foto-08093-102-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83012-foto-08093-102-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83012-foto-08093-102-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | L'aparença de la rectoria és més pròpia a la d'una masia com Cal Jovell, Cal Prim, cal Tor, Cal Tesconet amb àmplies eixides de fusta oberrtes a la façana sud, coberta a dues vessants, de tres crugies i amb una cornisa de pedra tosca a manera de ràfec de la mateixa factura que la de Santa Magdalena de Faia, Sant Martí del Puig, entre altres. L'estructura d'eixides de dues plantes oberta a la façana de migdia o llevant és similar a la de les grans cases com ara Cal Jovell, cal Prim, Cal Tor o algunes cases del veïnat del coll de la Bena. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83009 | Objectes litúrgics de l'església del Roser de Gisclareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/objectes-liturgics-de-lesglesia-del-roser-de-gisclareny | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.25. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P.33-38. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3335. SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III; Documentació ADS (Arxiu Diocesà de Solsona). Carpeta de Gisclareny ACA (Notarials. Bagà ) publicats per Martín | XVII-XIX | caldria restaurar els bancs i també les peces d'orfebreria | A l'interior de l'església de la Mare de Déu del Roser de Gisclareny es guarden un seguit d'objectes litúrgics, emprats per al culte i en els que cal destacar una creu processional, una talla de fusta de la verge del Roser (fitxa 100), una imatge de Santa Llúcia, de la verge dels Dolors i de Sant Isidre presidint l'altar major, una creu de bronze parcialment rextaurada damunt de l'altar, dos penons o domassos de la confraia del Roser i un quadre sobre tela d'una ofrena d'autor desconegut. Altres objectes de mobiliàri litúrgic serien una col·lecció de quatre bancs amb respatller dits 'archibanc' i caracteritzats per tenir quatre posts que sostenen els banca amb respatller pla, els psa broaçoss decorats en fusta i el psa peus també. Dels quatre bancs que hi ha; dos d'ells són mñes snzills i els altres dos estan decorats i tallats amb motius corbats. Semblen correspondre als bancs dels prohoms i membres importants de l'obreria així com també dels rectors u sacerdots. La creu processional és de llautó ab els quatre braços i el sant crist a la part central i el peu que recolza damunt d'un cimbori decorat amb alguns pinacles. Sembla correspondre una obra de mitjans del segle XVI o principi del XVII. | 08093-99 | Al l'interior de l'església del Roser a sota de la Gargallosa al sud dominant el clot del pou | Documentada inicialment a l'edat mitjana com a capella o 'església del castell' no va adqirir el seu caràcter de parròquia fins en època moderna que substituí la veïna església de Sant Miquel de Turbians o 'de Paradís'. Sembla que amb la creació del Bsibat de Solsona es deuria traslladar la parròquia al veïnat del Roser. Malgrat que aquesta no ens apareixi esmentada abans el segle XVII (Serra i Vilaró, 1989. Baronies) pensem que ja existia anteriorment car alguns apunten que corresponia amb l'església del castell (Martin, 2005 p. 29). A més a nivelll constructiu ja hem comentat que s'hi observaven diverses fases cronològiques, les més antigues de les quals datarien del període baix medieval. Segons el mateix Martín, el Gisclareny parroquial es trobava inclòs el 1630 dins el bisbat d'Urgell. Comprenia nuclis a Sant Mqiuel de Turbians, el Roser pels habitants de la part de Llevant, Sant martí del Puig a la vall del Bastereny i Sant Andreu de Gréixer a la zona de més a l'oest i avui integrada al terme municipal de Guardiola de Berguedà. Sant Miquel i el Roser es disputaven la parroquialitat, així doncs si Sant Miquel era la parròquia històrica però el Roser era on es guardava el santíssim sagrament i les ofnts bapstismals a banda de ser el lloc on hi havia la rectoria (Martín, 2005 p. 29). Consta que una tempesta de vent va fer caure la campana de Sant Mquel, motiu que comportà que els feligresos reuníssin els diner suficients per a fer-ne una de nova que al final va ser col·locada al Roser. El 1752 es va signar una concòrdia en la qual els dies festius es faria missa a les dues esglésies en hores diferents, els ingressos de les quals s'obtinguessin es repartirien als dos bàndols. Segons el mateix Martín i en un document original trobat a l'arxiu diocesà de Solsona els anys posteriors el segle XVIII, la parròquia es trasllada definitivament al Roser.El rectorr de Gisclareny declarava el 1752 un ingrés net de 150 lliures (Martín, 2005). En aquest document ja fa esment de la pobresa del territori. Per sufragar les despeses derivades dels actes litúrgics, l'església va instaurar un sistema de crèdit basat en aportació de les famílies més benestants en misses pels difunts, causes pies, beneficis i censals. A través de la creeça del purgatòri per treure l'anima del cos del difunt, les classes més acomodades feien aportacions en vida com a deixes trestamentàries per a realitzar misses per les animes dels difunts a partir d'unes tarifes establertes pel nombre de sacerdots otambé per a la construcció d'altars. Aquests crèdits eren administrats a les rectories. A més a més també existia la causa pia, una mena de crèdit o aportacions de censals per a les dots de les donzelles (Martín, 2005 p.31)'per donzelles maridar o en religió entrar'. Algunes vegades el capital anava dirigit a constituïr alguna institució concreta com ara una confraia. Així doncs una operació daquestes característiques és la que va fer Martí Bover a la parròquia de Sant martí del Puig . Moltes de les masies del terme van ser adquirides per les comunitats de preveres mitjançant el sistema de les causes pies basades en els censals. Hi ha algunes causes pies de la família Tor (Martín, 2005 i doc. Original ACA. Notarials. Bagà. Lligall III ). El mas Jovell va ser comprat a canvi d'un d'aquests Censals per la família Tor. El sistema de les cartes de Gràcia era una altre sistema de crèdit imposat pels preberes. Com a mecanisme de participació dels feligresos en la marxa de la parròquia, Martín esmenta el sistema de les obreries (confraries) que es beneficiaven dels donatius dels feligressos i que garantia el fet d'ocupar lliocs privilegiats en la celebració de les misses, diposar de sepultura pròpia en el moment de la mort. Amb el capital obtingut es compraven censals. Segons martín al Gisclareny històric hi han dues obreries; una per a cada parròquia. Si la de sant Miquel és poc esmentada la del Roser titulada 'lluminaria del santíssim sagrament' a partir de 1716 és documentada en l'aparició de quatre censals de 88, 76, 134 i 136 lliures entre els anys 1716 i 1780. Els administradors eren els cònsols, el batlle i regisdors (Martín, 2005. P.38). La fundació de la obreria va ser a càrrec de Josep Tor. Ja veiem que és el segle XVIII el moment en que la parròouia de Gisclareny va tenir la major puixança coincidint amb un increment poblacional i que es va mantenir al llarg del segle XIX i principi del XX. Des prés de la guerra civil. Actualment malagrat mantingui el caràcter de parròquia és administrada des de l'unitat pastoral de Bagà i del ser rector. | 42.2500200,1.7864200 | 399888 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83009-foto-08093-99-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83009-foto-08093-99-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83009-foto-08093-99-3.jpg | Física | Barroc|Modern | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Religiós | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Srgons F. Caballè esmenta que l'església va ser restaurada a mitjans del segle XX i hi havia els altars de Sant Julià i la verge del Carme (Caballè; 1995) | 96|94 | 53 | 2.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83010 | Talla de la Mare de Déu del Roser | https://patrimonicultural.diba.cat/element/talla-de-la-mare-de-deu-del-roser-0 | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.25 MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3335 SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III.Centre d'estudis baganesos ADS (Arxiu Diocesà de Solsona). Carpeta de Gisclareny i ACA (Notarials. Bagà ) publicats per Martín. | XVIII | Caldria fer-li un tractament per part d'un tècnic especialitzat en restuaració de Bens Mobles | A l'interior de l'església del Roser de Gisclareny es guarda una bonica talla de fusta policromada que va dedicada a la seva patrona; la verge de Santa Maria del Roser. Es tracta d'una talla de fusta d'uns 45 cm d'alt x uns 25 cm d'ample. Que sosté el nen Jesús i un pomell de roses. Presenta un cos més aviat ben proporcionat amb els plecs del vestit ben aconseguits i la talla dels ulls i la boca ben proporcionades. Aquesta talla que conserva restes de policromia presneta forces simulituds amb la talla que es conserva a l'església de Sant Esteve de Bagà i atribuïble també a la Nostra Senyora del Roser. Ha estat datada de mitjans del segle XVIII. | 08093-100 | A l'església del Roser a sota de la Gargallosa i orientada a sud dominant el clot del pou | Aquesta talla aniria relacionada amb el moment que es crea la confaria de la Mare de Déu del Roser a mitjans del segle XVIII corresponent en un moment que la parròquia es trasllada a l'edifici que hi ha avui dia.egons el mateix Martín i en un document original trobat a l'arxiu diocesà de Solsona els anys posteriors el segle XVIII, la parròquia es trasllada definitivament al Roser.El rectorr de Gisclareny declarava el 1752 un ingrés net de 150 lliures (Martín, 2005). En aquest document ja fa esment de la pobresa del territori. Per sufragar les despeses derivades dels actes litúrgics, l'església va instaurar un sistema de crèdit basat en aportació de les famílies més benestants en misses pels difunts, causes pies, beneficis i censals. A través de la creeça del purgatòri per treure l'anima del cos del difunt, les classes més acomodades feien aportacions en vida com a deixes trestamentàries per a realitzar misses per les animes dels difunts a partir d'unes tarifes establertes pel nombre de sacerdots otambé per a la construcció d'altars. Aquests crèdits eren administrats a les rectories. A més a més també existia la causa pia, una mena de crèdit o aportacions de censals per a les dots de les donzelles (Martín, 2005 p.31)'per donzelles maridar o en religió entrar'. Algunes vegades el capital anava dirigit a constituïr alguna institució concreta com ara una confraia. Així doncs una operació daquestes característiques és la que va fer Martí Bover a la parròquia de Sant martí del Puig . Moltes de les masies del terme van ser adquirides per les comunitats de preveres mitjançant el sistema de les causes pies basades en els censals. Hi ha algunes causes pies de la família Tor (Martín, 2005 i doc. Original ACA. Notarials. Bagà. Lligall III ). El mas Jovell va ser comprat a canvi d'un d'aquests Censals per la família Tor. El sistema de les cartes de Gràcia era una altre sistema de crèdit imposat pels preberes. Com a mecanisme de participació dels feligresos en la marxa de la parròquia, Martín esmenta el sistema de les obreries (confraries) que es beneficiaven dels donatius dels feligressos i que garantia el fet d'ocupar lliocs privilegiats en la celebració de les misses, diposar de sepultura pròpia en el moment de la mort. Amb el capital obtingut es compraven censals. Segons martín al Gisclareny històric hi han dues obreries; una per a cada parròquia. Si la de sant Miquel és poc esmentada la del Roser titulada 'lluminaria del santíssim sagrament' a partir de 1716 és documentada en l'aparició de quatre censals de 88, 76, 134 i 136 lliures entre els anys 1716 i 1780. Els administradors eren els cònsols, el batlle i regisdors (Martín, 2005. P.38). La fundació de la obreria va ser a càrrec de Josep Tor. Ja veiem que és el segle XVIII el moment en que la parròouia de Gisclareny va tenir la major puixança coincidint amb un increment poblacional i que es va mantenir al llarg del segle XIX i principi del XX. Des prés de la guerra civil. Actualment malagrat mantingui el caràcter de parròquia és administrada des de l'unitat pastoral de Bagà i del ser rector. | 42.2500200,1.7864200 | 399888 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83010-foto-08093-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83010-foto-08093-100-3.jpg | Física | Barroc | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Religiós | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta talla conservada a dins de la segarustia mereix ser restaurada i estudiada a fons ja que es tracta d'una notable peça de fusta de mitjans del segle XVIII | 96 | 52 | 2.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83028 | Llegenda de la Binvoca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-binvoca | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. MARTÍN SÁNCHEZ, Manuel: Seres míticos y personajes fantásticos españoles, Editorial EDAF S.A., Madrid, 2002, pàg. 167. VERDAGUER i SANTALÓ, Jacint: Totes les rondalles. Pirene Editorial i Edicions Proa. Barcelona, 1995, pàgs. 53-55). Informació inèdita cedida per Albert Rumbo i Soler. | XVI | La Binvoca és un ésser femení de figura imprecisa que habita a la petita localitat de Gisclareny. Antigament, la Binvoca era un personatge tenebrós molt temut pels infants d'aquells paratges, ja que les mares els feien creure que si no feien bondat vindria aquest ésser indeterminat i obscur, se'ls enduria i mai més tornarien a veure a les seves famílies | 08093-118 | A l'estret i pas de Vimboca | Llegendes que fan referència al fenòmen de la bruixeria a Catalunya i en concret a la vila de Bagà les quals es triben documentades al segle XVI i XVII a la baronia. Consta que hi va haver un tribunal inquisidor per a les mateixes que foren cremades a la foguera. | 42.2846000,1.7960900 | 400740 | 4682078 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83028-foto-08093-118-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83028-foto-08093-118-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83028-foto-08093-118-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Participa del concepte típic i tradicional d'Espantacriatures, i si bé és cert que s'enduu els nens, no ens consta el què en feia després, la qual cosa edulcora una mica la possible crueltat extrema del relat tal i com hem documentat amb altres Ogres i Espantacriatures. Tot i així, els que no feien bondat desapareixien per sempre més, amb la qual cosa ens trobem, una vegada més, amb uns càstigs desmesurats i desproporcionats.Citant Joan Amades, Manuel Martín Sanchez afirma que la Binvoca és una Encantada. En aquest sentit, si de cas hauria de fer referència a una persona encantada de la forma que expliquem en comentar la llegenda de La Font dels Encantats , i no pas un personatge assimilable a una Fada, Dona d'Aigua, etc. És a dir, que podria ser un personatge encantat que justament per aquest fet actua d'Espantacriatures. Amb tot, un cop fet aquest aclariment, nosaltres hem cregut oportú situar-lo a la present categoria temàtica, D'Ogres i Espantacriatures en comptes de fer-ho a la D'Encanteris i Embruixaments perquè, cas d'existir, no sabem quin tipus d'encantament va patir. Val a dir que el pas, el forat i estret de Vimboca són llocs que per si sols són per imaginar llegendes, encanteris i llocs encantats. La geologia càestica del lloc fomenta l'aparició de llegendes d'aquest tipus. | 119|94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83026 | Llegenda de les bruixes de Galigan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-les-bruixes-de-galigan | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. Informació inèdita cedida per Albert Rumbo i Soler. SERRA i VILARÓ, J (1989). Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibre I i II | XX | Antigament, per travessar el coll del Pendís només hi havia dos camins: un de més ample i planer, que passava per Escriu, i un altre de més dolent, costerut i difícil, però pel qual hom feia drecera, que passava per Galigan. Habitualment, aquells que portaven animals de tragí passaven pel primer, mentre que els que anaven a peu utilitzaven el segon. A mig camí d'aquest darrer, hi havia una gran casa abandonada que també era coneguda amb el nom de Galigan, un casalot més proper a la ruïna que no pas recordant llurs èpoques d'esplendor. Un dia que un grup de baganesos pujaven pel camí de Galigan en direcció al coll del Pendís , foren sorpresos per una intensa pluja; motiu pel qual decidiren aixoplugar-se dins la casa de Galigan fins que el xàfec hagués passat. Un cop a dins, sentiren una remor que sortia de l'interior del forn de pa i, en fixar-s'hi, veieren una dona bruta i escabellada que intentava sortir-ne. Convençuts que era una bruixa fugiren cames ajudeu-me, oblidant l'intensa pluja que queia. Van tornar com van poder a casa i, de seguida, començaren a explicar a tothom la seva mala topada, d'aquí que s'escampés la creença que a Galigan hi havia bruixes. | 08093-116 | Al coll de Galigan a sota de Vimboca (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Llegendes que fan referència al fenòmen de la bruixeria a Catalunya i en concret a la vila de Bagà les quals es triben documentades al segle XVI i XVII a la baronia. Consta que hi va haver un tribunal inquisidor per a les mateixes que foren cremades a la foguera. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83026-foto-08093-116-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83026-foto-08093-116-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83026-foto-08093-116-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest fet, tot sembla indicar que real i documentat, té un final que desmenteix la llegenda, doncs finalment es va saber que la pobre dona que sortia del forn estava buscant unes cabres que se li havien perdut i també s'havia aixoplugat a la casa, trobant al forn l'únic lloc de l'habitatge on no hi havia degoters.Malgrat tot, però, i prescindint de la lògica explicació que la història podia tenir (i de fet tenia), la fama que les Bruixes habitaven a Galigan es va anar estenent entre la població i va acabar arrelant de forma tan profunda que encara avui continua ben viva. Aquest fet va comportar que les històries sobre les Bruixes de Galigan es multipliquessin i diversifiquessin amb el pas dels anys.Algunes fonts situen una llegenda molt semblant a la que acabem de transcriure a la ciutat de Girona, relacionada amb l'església de Sant Pere de Galligants, o simplement amb el riu del mateix nom. Nosaltres no hem estat capaços de trobar cap referència gironina que desenvolupi la llegenda amb un mínim de coherència, més enllà d'algunes referències esparses que semblen repetir determinats detalls que ja es troben a la llegenda berguedana. És per aquest motiu que considerem que la llegenda situada a Bagà i Gisclareny deu ser l'original, i que, segurament a causa de la semblança de topònims (Galigan-Galligants) hom va aplicar la narració berguedana a un indret prou ric en llegendes com és la capital del Gironès. En resum, considerem que la confusió de topònims pot servir per si sola per explicar la coincidència, i que és molt probable que algú sentís la narració i, ignorant on era Galigan (Berguedà), traslladés l'indret dels fets a un lloc amb un topònim pràcticament idèntic i molt més conegut. Sigui com sigui, però, la llegenda baganesa es troba molt més estesa i difosa i se'ns presenta molt més ben trenada que no pas la gironina, la qual no deixaria de ser una simple translació espaial de diversos elements aïllats que mai no han arrelat a la ciutat de Girona. | 119|94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83033 | Llegenda del pas d'Hannibal pels Empedrats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-pas-dhannibal-pels-empedrats | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1995). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; Informació inèdita facilitada per Albert Rumbo i Soler. | III ac | Conten que en la seva heroica travessa que el va menar de Sagunt fins a la península itàlica, el general cartaginès Anníbal, per tal de travessar els Pirineus, va menar el seu multitudinari exèrcit, elefants inclosos, pel camí dels Empedrats que discorre per la població de Gisclareny. | 08093-123 | Al lloc homònim. Pista de Bagà a la Font de l'Adou. PK.4. creuat el torrent sender PR.125 1200 m. | No hi ha dubte que en el marc de la segona guerra Púnica Haniibal per a defensar-se de la derrota Cartagines va decidir d'atacar Roma per sorpresa amb un exèrcit d'elefants emprenent un llarg viatge des de Cartago fins a la capital del futur imperi. Per a creuar els Pirineus va buscar els passos més assequibles i fàcils per a poder-los franquejar motiu del qual va utilitzar el curs del riu Segre com a via d'accés per la zona d'Organyà, La Seu d'Urgell i seguir el curs fins a 'Augusta Lívica'. Es tractava d'un pas més aviat fàcil. El camí dels Empedrats amb el seu estret i dificil congost resulta un pas molt dificil per a franquejar el Pendís, car hom creu que el camí mes idòni era per Greixer, Clot de Sant Pere i coll d'escriu. El pas dels Empedrats si vé resultaria tal i com s'ha vist una via de pas d'orígen més aviat medieval resultaria ser un camí més aviat dificultós per al pas de la transhumància i evidentment molt difícil o quasi impossible per al pas dels elefants. Recents estudis han corraborat que Hannibal va creuar el pas dels Pirineus pel coll de Panissars a la Jonquera ja que segles després s'hi va construïr la via Augusta, els mausoleus de Pompeu i la 'Mansio summumm viri Pirineum'. | 42.2773800,1.8188800 | 402608 | 4681250 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83033-foto-08093-123-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83033-foto-08093-123-3.jpg | Inexistent | Romà | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | És evident que el camí existeix, el personatge també i l'esdeveniment és cert. Ara bé, el què no sembla tan probable és que els tres elements confluïssin a la nostra comarca. En aquest sentit, la major part d'historiadors que han treballat el tema coincideixen en opinar que, segurament, l'exèrcit d'Anníbal camí de Roma va passar pels indrets més accessibles del Pirineu, i més concretament per la zona del Pertús i del coll de Panissars (a cavall de les comarques del Vallespir i l'Alt Empordà). N'hi ha d'altres, però, que consideren que el general cartaginès va travessar el Pirineu per la seva part central, i que amb la finalitat d'evitar les zones d'influència de la colònia grega d'Empúries, aliada dels romans, Anníbal va utilitzar la vall del Segre per travessar els Pirineus, camí d'Itàlia. Fos com fos, aquesta segona possible ruta tampoc garanteix el pas de l'exèrcit cartaginès pel Camí dels Empedrats, doncs si va seguir el camí del Segre, aquest queda molt més allunyat en direcció oest. Altra cosa fora que hagués travessat per la Catalunya central tot buscant el Segre en la seva part final, just abans d'entrar a França, per la zona de Puigcerdà i la Guingeta d'Ix, però aquesta possibilitat no la contemplen les fonts històriques; tan sols les llegendàries.En qualsevol cas, el què si que resulta indiscutible és que la llegenda cal situar-la l'any 218 aC, moment en el qual Anníbal, després d'assetjar la població valenciana de Sagunt va dirigir les seves tropes cap a Roma en el què fou l'inici de la segona Guerra Púnica (218 aC – 201 aC) entre Roma i Cartago. | 83 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83081 | Rectoria o Cal Campaner | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-o-cal-campaner | CABALLÈ I CANTALAPIEDA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí: CIMA I GARRIGÓ, F (1997) Converses amb l'ermità de Sant Miquel de Turbians. Terrassa; CIMA I GARRIGÓ, F (1998). Primavera a Sant Miquel de Turbians. Terrassa; CIMA I GARRIGÓ, F (1994), Retorn a Sant Miquel de Turbians. Terrassa: MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gsclareny.P.28, Annex, 17, 21 i 22; SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. Centre d'estudis baganesos; ADCU. Acta de consagració de Sant Miquel Turbians (inèdit), DDAA. (2014). 'Església de Sant Miquel de Turbians. Gisclareny'. Restaurar o reconstruïr. Actualcions del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local en els monuments . Memòria SPAL 2010-2012. P.273-280; AHG. Cadastre de 1776; ACA. Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863. | XIV-XIX | Abandomada, sense coberta i amenaçant ruïna malgrat tingui les parets altes. L'interior és cobert de vegetació. | Adossat a l'oest de l'església de Sant Miquel de Turbians i formant part d'una mateixa línia de façana hi ha l'antiga rectoria o casa de Cal campaner. Es tracta d'un edifici de mida més aviat quadrangular que ocupa pràcticament la mateixa amplada que el mur tester de l'església i amb dues crugies estructurades mitjançant una planta baixa, un primer pis i unes golfes cobertes amb teulada a dues vessant sde teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta, avui desapareguda i amb el carener paral·lel a la façana principal.Estaven separades per un mur mitger orientat en sentit est-oest. Les obertures es concentraven a la façana de migdia on hi havia les eixides principals, però l'estat de ruïna ens ho impedeix ja que aquesta façana gairebé ha desaparegut. Per contra es mantenen en tota la seva alçada les façanes de tramuntana i ponent amb dues obertures o finestres situades a l'alçada del primer pis de mida rectangular i allindades en fusta. L'aparell i fàbrica constructuva és de murs de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb un morter de calç de color groguenc i col·locats en filafdes més aviat irregulars. Internament encara es pot entreveure la seva antiga distribució formada per quadres a la planta baixa i amb lescala d'accés al primer pis adossada al mur tester de l'església. Encara conserva els quatre primers garons de pedra. Al primer pis hi havia l'habitatge del rector amb restes de la xemeneia i l'escó al mur nord i dues finestres més de petites dimensions. L'estat és ruïnós. | 08093-171 | Adossat a l'oest de l'església de Sant Miquel de Turbians al Puigventós mirant a Cal Ros. | L'origen d'aquesta casa es podria remuntar en l'época medieval quant a l'església de Sant Miquel de Turbians s'hi van instal·lar una petita comunitat de clergues. (Serra i Vilaró, J; 1989). Segons el mateix serra durant la baixa edat mitjana la rectoria de Turbians va ser objecte d'alguns conflictes entre els rectors que hi residien degut a la insuficiència de les seves rendes .Consta que el 1313 l'església va ser visitada pel canonge urgellenc 'Galceran Costa' que va trobar que estava ben servida. Cal destcara que al 1326 auesta església va quedar arendada per 3 anys consecutius per un tal jaume Martí per tal que hi fes residència contínua amb els clergues i la seva família “ acostumada”i s'encuidés de sembrar les terres, pagar el delme del bisbe i atendre els serveis d'aquesta església i també les sufraganies que en depenien ( Escriu, Preixens i Maçaners). Aquest document ens dona a entendre que en aquest període al lloc hi havia una petita comunitat de clergues. Amb la crisis baix medieval el lloc es deuria despoblar de forma notable, però sense quedar abandonat ja que el 1575 hi ha una visita pastoral on s'examinen les fonts baptismals, les crismeres missals ordinaris, ares, campanes i tot un seguit d'objectes i es va demanar que els parroquians bastíssin una nova rectoria 'abadia'.(Martín, 2005). Amb la concòrdia establerta amb els feligresos entre les dues parròquies (Sabt Miquel i el Roser) es va decidir col·locar una nova a campana a Sant Miquel i de les despeses serien contribuïdes pels dos bàndols i al rector se li atribuïrien els rendiments de l'arrendament d'unes pastures en comú. En el cadastre de 1776 (AHG. Cadastre de 1776) el rector de Sant Miquel amb el terme de 'comuns rectoria' pagava una contribució de 10 sous i 6 diners de cadastre reial. Val a dir que a partit de 1782 la rectoria es trasllada al veïnat del Roser (fitxa 102) i aleshores es passa a denominar 'Cal Campaner'. Segons Martín (E. Martín, 2005. en el seu annex. 17) els rectors de Sant Miquel van ser: Pere de Peguera el 1255, G. Benet de 1316 a 1324, Jaume Martí de 1324-1326, Pere d'Escariu de 1326 a 1329, Berenguer Plaxens el 1337, Pere d'Escariu 1339-1344, Berenguer Massanés el 1349, Berenguer dez Castells de 1350-1363, Bernat Clarà el 1435, Felip Badia el 1571, Francesc Cosp el 1581, Joan Casas de 1627 a 1652, Miquel Cuquet de 1663 a 1664, Francesc Tor el 1677, Francesc Pujol de 1679 a 1689, Josep Tor de 1689 a 1710, Francesc Bassa de 1711 a 1717, Julià Bover de 1717 a 1730 i Martí Bover de 1745 a 1780. A partir d'aleshores els següents ja corresponen amb la rectoria del Roser. Pel que fa al terme de 'Cal Campaner' ens surt esmentat en els llibrets de compliment Pasqual (ACA . Llibrets de compliment psqual. Amillarament de 1863) extret de Martín, E; 2005 annex 21 i 22, on el cap de casa era a mans de Francesc Roca. La casa era habitada per 6 persones majors de 7 anys, pagava 219 rals de contribució rural, 33 d'urbana. Consta que la casa va sobreviure el flux migratòri de principi del segle XX, i als anys '40 era habitada per en Macià que en va decidir de pintar l'interior de l'església en color blau. Poc després la casa ja era deshabitada. El lloc va ser inspirat per Francesc Cima i Garrigó per escriure el llibre de 'Converses amb l'ermità de Sant Miquel de Turbians', 'Primavera a Sant Miquel de Turbians' i 'retorn a Sant Miquel de Turbians'. | 42.2465000,1.8038700 | 401322 | 4677838 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83081-foto-08093-171-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83081-foto-08093-171-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83081-foto-08093-171-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Segons una imatge antiga conservada al fons fotogràfic de SPAL i relitzada per Joan Francès es pot veure encara l'esglesia de Sant Miquel i part de la rectoria encara dempeus i amb el mur oest conservat en tota la seva alçada. Val adir que als fonaments del mur est de la rectoria i lligant amb el mur oest de l'església s'hi endevina un mur d'uns 50 cm. D'amplada que pren una orientació nord-sud i que està construït amb aparell de carreus de pedra ben treballats i ecairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat regulars. Sembla que es tracta d'un mur medieval que podria correpondre amb els vestigis d'un antiga cela o habitatge per als clergues de sant Miquel | 94|119|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83088 | Rocadecans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rocadecans | CABALLÈ I CANTALAPIEDA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. MARTÍN I VERGARA, E; (2005). Una mirada a la història de Gisclareny. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863 extret de Martín, E. Annex 12, 21 i 22. AAP. Rotlle 1108 | XVI-XIX | Sense coberta, amb els forjats dels pisos esfondrats i amenaçant ruïna | Ruïnes de l'antiga masia i coberts de Rocadecans situada en un punt enlairat damunt els planells de Rocadecans al vessant sud-est del cim de Turbians i orientada a la vall de Cal Estevanó. El conjunt arquitectonic presenta una planta més aviat quadrangular i compacte amb el cos principal de la masia situat a tramuntana, els coberts i les pallisses situats a migdia i tancat darrere un mur o baluard que en delimitava l'era de batre. El volum residencial es situa a la part nord i presenta una planta rectangular allargassada amb tres crugies separades per murs mitges i pilars de pedra i estructurada en planta baixa i primer pis i golfes amb coberta a un únic vessant (avui desapareguda) de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta orientada a sud cap a l'era. En quant a la distribució dels seus murs hi ha un predromini del massís a les façanes nord on tant sols en sobresurt el volum quadrangular del forn de pa, la façana est amb dues finestres coronades en llinda de fusta a l'alçada del primer pis i la oest completament cega. La de migdia en canvi hi ha un predomini del buit ja que està ocupada per porxos a la planta baixa i eixides al primer pis(avui desaparegudes) que abracen dues crugies de la façana i estan separades en dos trams mitjançant pilars de maçoneria. La porta d'entrada es situa a la crugia central a darrere del porxo i té els bastiments i llindes de fusta. Al seu costat esquerra una obertura coronada en arc rebaixat dona accés a les quadres. L'escala que connectava amb el primer pis es situava a la crugia central i avui està coberta de runa i enderroc de la casa. Al primer pis hi havia la sala amb la cuina i el forn de pa i algunes habitacions, avui del tot desaparegudes. L'aparell constructiu de la casa és de fàbrica de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats,units amb argamasa de calç de color ocre i col·locada en filades més aviat irregulars. Tant sols són en pedra picada les cantonades. Davant de la façana sud hi hauria hagut l'era delimitada per un mur o blauard de pedra seca i accessible per un portal obert a ponent. En aquesta part hi haurien adossats els volums de les quadres i les pallisses situats al voltant de l'era i avui pràcticament desparegudes. El conjunt està molt arruïnat malgrat conservi bona part de l'esructura dempeus. | 08093-178 | Masia assentada al sud-est del cim de Turbians i del coll homònim en uns planells sobre Cal Noguera | La casa de Rocadecans tindria un orígen possiblement medieval (Rocadecans vell) com a habitatge construït sota una gran roca o balma 'la roca dels cans' i que amb el temps seria desplaçada uns metres més al sud a l'emplaçament actual formant una masia de mida mitjana. La casa com a tal surt esmentada per primera vegada el 1674 (Martín, E, 2005) en u document que no precisa en detall. Posteriorment el 1716 Joan Campà de Cal Ros hi ven un censal i el 1744 un botiguer de Barcelona hi fa un plet. El 1756 en un document que el mateix Martín va trobar de l'arxiu dels Medinacel·li a l'abadia de Poblet sobre els pagadors de censos als senyors de la baronia de Pinós especifica que per 'Lheretat de Rocadecans es pagava 1 quartera de forment, 1 quartera d'ordi, 1 quartera de civada i 2 capons valorada en 5 lliures i 15 sous' (Martín, E; 2005. Annex. 12). Posteriorment i en el cadastre de 1776 la casa de Rocadecans és de les cases grans que paga més cadastre a part del Puig. Surt esmentada com a casa núm. 68 amb tres cases i a nom de Pere Campà. (una de les cases podria ser el Rocadecans vell). Aquesta casa ocupada per 6 persones pagava una contribució de 4 lliures i8 sous de cadastre personal, 7 lliures 3 sous i 2 diners de cadastre reial i 1 lliura 8 sous i 8 diners per als caps de bestiar. En l'amillaramemt de 1863 (ACA.llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863) i extret de Martín, E; 2005. Annex 21 especifica que el cap de casa era Martí Calvés, estava habitada per 3 persones majors de 7 anys i amb un pagament de 446 rals de contribució rural i 48 d'urbana. No especifica res per al bestiar. La casa va sobreviure el flux migratòri del 1900 però deuria quedar abandonada després de la guerra. Avui estpa completament abandonada. | 42.2428800,1.8267900 | 403207 | 4677410 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83088-foto-08093-178-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83088-foto-08093-178-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83088-foto-08093-178-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Malgrat el seu estat d'abandó i de ruïna encara es poden identificar diferents fases constructives amb un cos originari situat a les dues crugies de més a l'oest amb aparell i fàbrica de maçoneria més acurada. En aquell moment la coberta hauia estat possiblement a dues vessants i amb el carener perpendicular a la façana principal. Poc després se li va afegir el cos de llevant amb un únic pis i teulada a un únic vessant a mb un aparell més pobre de maçoneria i paret seca. Ja en un moment més avançat es va canviar el sentit de les cobertes unificant´-les en una de sola a un sol vessant i orientada a migdia. Les darreres reformes consistiren amb l'annexió d'una eixida a la façana de migdia i que es cobrí mitjançant un allargament de la teulada principal. | 119|94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83089 | Rocadecans Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rocadecans-vell | CABALLÈ I CANTALAPIEDA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. MARTÍN I VERGARA, E; (2005). Una mirada a la història de Gisclareny. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863 extret de Martín, E. Annex 12, 21 i 22. AAP. Rotlle 1108 | XIII-XVIII | Enderrocat i cobert de vegetació | Uns 250 mts. Al nord-est de la casa de Rocadecans i sota d'una gran roca 'la roca dels cans' hi ha les ruïnes d'un antic habitat adossat a la mateixa roca que va ser aprofitada per encaixar-hi l'habitatge i delimitat per murs de pedra seca i també fàbrica de maçoneria amb una planta més aviat quadrangular. L'interior està cobert de vegetació i boixos i no deixa entreveure la forma i diposició que hauria tingut en un orígen. L'alaçada dels murs és variable i s'hi poden identificar dues habitacions adossades a la roca i accessibles per mitjà d'un petit camí delimitat per murs de pedra seca i que parteix del camí ral. | 08093-179 | A sota d'una gran roca o balma a 250 m al nord de la casa i al costat del camí ral de Gisclareny | La casa de Rocadecans tindria un orígen possiblement medieval (Rocadecans vell) com a habitatge construït sota una gran roca o balma 'la roca dels cans' i que amb el temps seria desplaçada uns metres més al sud a l'emplaçament actual formant una masia de mida mitjana. La casa com a tal surt esmentada per primera vegada el 1674 (Martín, E, 2005) en u document que no precisa en detall. Posteriorment el 1716 Joan Campà de Cal Ros hi ven un censal i el 1744 un botiguer de Barcelona hi fa un plet. El 1756 en un document que el mateix Martín va trobar de l'arxiu dels Medinacel·li a l'abadia de Poblet sobre els pagadors de censos als senyors de la baronia de Pinós especifica que per 'Lheretat de Rocadecans es pagava 1 quartera de forment, 1 quartera d'ordi, 1 quartera de civada i 2 capons valorada en 5 lliures i 15 sous' (Martín, E; 2005. Annex. 12). Posteriorment i en el cadastre de 1776 la casa de Rocadecans és de les cases grans que paga més cadastre a part del Puig. Surt esmentada com a casa núm. 68 amb tres cases i a nom de Pere Campà. (una de les cases podria ser el Rocadecans vell). Aquesta casa ocupada per 6 persones pagava una contribució de 4 lliures i8 sous de cadastre personal, 7 lliures 3 sous i 2 diners de cadastre reial i 1 lliura 8 sous i 8 diners per als caps de bestiar. En l'amillaramemt de 1863 (ACA.llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863) i extret de Martín, E; 2005. Annex 21 especifica que el cap de casa era Martí Calvés, estava habitada per 3 persones majors de 7 anys i amb un pagament de 446 rals de contribució rural i 48 d'urbana. No especifica res per al bestiar. La casa va sobreviure el flux migratòri del 1900 però deuria quedar abandonada després de la guerra. Avui estpa completament abandonada. | 42.2434800,1.8281200 | 403318 | 4677475 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83089-foto-08093-179-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83089-foto-08093-179-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83089-foto-08093-179-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Es tracta d'un habitatge que guarda moltes similituds amb les cases de cal Bisbe (fitxa 81), Cal Peret de la Roca (fitxa 85), balmes de cal Quim (fitxa 39), Cal Pasavant (fitxa 165) o les balmes de cal Ros, entre altres. Aquest tipus d'hàbitat tindriaun possible origen medieval malgrat no d'hi hagit realitzat cap prospecció arqueològica. En algun moment va ser emprat com a corral d'ovelles o cabres. | 94|85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83073 | Masia de la Tosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/masia-de-la-tosa | CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí; MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. annex. 21 i 22; A CA. Llibret de compliment pasqual 1863. | XVIII-XIX | Arruïnada i coberta de vegetació. Encara en són visibles les parets nord, oest i part de l'est del cos principal i la nord de les quadres. | Ruínes de l'antiga casa de la Tosa situada damunt de l'antic mas Campa o Cal Ros, al vessant sud del coll d'escriga i mirant cap a Turbians damunt d'unes costes del solell rocós. L'edifici consta de dos volums; la casa i les quadres i pallisses. La casa presenta una planta rectangular i està estructurada mitjançant dues crugies de planta baixa, i un primer pis. La coberta ha desaparegut però encara s'endevinen les traces de com hauria estat coberta a dues vesants amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia. En quant a la distrbució de les seve sobertures sembla que es concentraven a les façanes est i sud. Les altres dues façanes eren completament cegues. L'aparell constructiu és molt senzill a base de fàbrica de maçoneria i també paret seca amb pedras mal treballades i escairades, unides amb fang i morter de calç molt pobre i disposada en filades irregulars amb fargments de teula i maó a trenca junt. Üsnicament són en pedra picada les cantonades que són més ben treballades. Adossat a ponent hi ha un segon cos de planta rectangular, d'una única planta construït amb aparell de pedra seca, unida amb argila i fragments de llosa i maó a trenca junt. Aquest cos hauria estat cobert a un sol vessant i possiblement hauria estat cobert amb teulada a u únic vessant de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta. Ambdós cossos s'enlairen damunt d'un vessant de la muntanya, terraplenat mitjançant murs de contenció de pedra seca que configuren l'àmbit de l'era de batre el gra. | 08093-163 | Al vessant sud del Coll de l'Escriga damunt de Cal Ros i prop de Turbians prop de la pista del coll | Segons E. Martín (Martín, 2005) l'origen d'aquesta cas no és anterior al 1700 o 1800. de fet es troba referenciada a l'amillarament de 1863. (ACA. Llibrets de Compliment Pasqual, amillarament de 1863) amb Joan campa com a cap de Casa. Estava ocupada per 5 persones majors de 7 anys i pagava una contribució rural de 186 rals, 24 de contribució urbana i 104 per a caps de bestiar. Desconeixem si existia d'abans ja que al cadastre de 1776 no se sap a qui pertanyia o quin era el cap de casa. La casa va sobreciure el flux migratòri del 1900 però el 1909 consta ja com a abandonada. Segons especifica Francesc Caballè (Caballè i Cantalapiedra, F; 1995) a la porta de la casa de la Tossa hi va ser trobada la darrera petjada del llop el 1919. | 42.2514100,1.8004400 | 401047 | 4678387 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83073-foto-08093-163-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83073-foto-08093-163-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83073-foto-08093-163-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El conjunt respòn als cànons característics de les masies de Gisclareny d'estructura simple i senzilla basades en un règim de subsitència en un moment que venia marcat per la pobresa i s'erigiren masies en indrets insòlits fruit de l'arribada de jornalers nouvinguts d'altres indrets per a conrear uns escassos metres de terra. Aquesta situació es produí a mitjans del segle XIX i tant sols van perdurar una generació ja que no van sobreviure el flux migratòri de 1900. | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83074 | La Portella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-portella-3 | CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. P.41;MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. .ACA llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863; AHG. cadastre de 1776 | XVIII-XIX | Enderrocada i coberta de vegetació | Ruïnes d'una casa o barraca situada a l'est del coll de l'Escriga a sota d'unes roques en un indret que es coneix com 'la Portella' o petit pas d'un antic camí veïnal que permetia baixar a Turboans pel vessant solell. La casa o mé sben dit la barraca està orientada a sud i aprofita una balma per a construïr-hi els seus murs. Es conserva encara part del mur de tancament sud construït amb aparell de pedra seca, mal treballada i escairada, unida en sec i col·locada en filades més aviat irregulars. L'alçada que es conserva de mur oscil·la entre els 50 i 75 cm i encara conserva algunes de les cantonades amb pedra més ben treballada. Al voltant seu s'endevinen restes de murs de feixa i de petits conreus molt precàris. | 08093-164 | A la part est del coll de l'escriga en un petit pas que hi ha cap al vessant sud | Documentalment no ens apareix enlloc aquesta casa que tant sols és citada per F. Caballè (Caballè i Cantalapiedra, F 1995) amb la qual cosa i degut a la proximitat amb la casa de l'Escriga s'hauria de relacionar com a part vinculant amb aquesta darrera. Segons Martín Desconeixem l'origen d'aquesta casa que segurament es remuntaria a inici de l'època moderna. Segons Martín, la casa de l'Escriga comença a ser esmentada el 1683, tot i que la documentació que s'ha conservat és més pròpia del segle XVIII i XIX. De fet el mateix Martín afirma que el segle XVIII una família procedent de Bagà, ocupa aquest mas des de 1704 fins a principi de segle XX. (Martín, E; 2005 annex.10) . Val a dir que el 1744 un tal Eudald Dachs, procedent possiblement de Gòsol té la casa de l'Escriga. La casa (heredat del coll d'Escrigu) surt esmentada en un document sobre els pagadors de les rendes i censos de les baronies de Pinós datat de 1755 i en el que contempla un pagament de 1 quartera de forment, 1 quartera d'ordi, 1 quartera de civada i 2 capons valorats en 5 lliures i 13 sous (Martín, E 2005).Font original arxiu abaia de Poblet. El cadastre de 1776 (AHG) esmenta que en nom de Ramon Costa (Escriga) hi havia 5 habitants, pagaven 3 lliures i 10 sous de cadastre personal, 1 llura, 8 sous i 11 diners de cadastre reial i 7 sous i 8 diners per a caps de Bestiar. En nom de Joan Dachs hi havia 3 persones (potser el mas de l'Escriga de baix ja que la casa era mes aviat petita per ancabir-hi 2 famílies) i pagaven un total de 2 lliures i 6 sous de cadastre personal, 8 diners de cadastre reial i 8 diners de caps de bestiar. Val a dir que el mateix cadastre hi ha un capítol per la casa de l'esqueriga habitada am 3 habitants i amb un pagament de 2 lliures, 3 sous i 5 diners de cadastre reial.Posteriorment en el doument de 1863 (AMG) i Martín, 2005 la casa tenia com a cap de família un tal Bonaventura i Puig. Hi havia 2 persones majors de 7 anys i pagven una contribució rural de 464 rals. La mateixa casa no va patir el flux migratori del segle XIX i principi del XX, raó de la qual a principi de 1900 la casa ja figura com a abandonada. | 42.2360400,1.8047800 | 401381 | 4676675 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83074-foto-08093-164-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83074-foto-08093-164-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83074-foto-08093-164-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante Torrella | Aquest tipus d'hàbitat respon a un model molt simple d'hàbitat ocupacional que aprofita les balmes i afloraments rocosos per a adossar-hi els murs de les cases. Respondria al mateix model de casa similar a Cal Peret de la Roca (fitxa 85), i també a la casa de cal Bisbe (fitxa 81) | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82993 | Restes de material ceràmic procedent de la cova de Cal Bisbe | https://patrimonicultural.diba.cat/element/restes-de-material-ceramic-procedent-de-la-cova-de-cal-bisbe | CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. P.37, MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. AHG. cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliemt pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 DDAA (2004) Ceràmica medieval catalana. Actes de la taula rodona celebrada a Barcelona els dies 15 i 16 de Novembre de 2004. dins Quaderns Científics i tècnics. Diputació de Barcelona. Àrea de cooperació Servei del Patrimoni Arquitectònic Local; DDAA (1998).Ceràmica medieval i Postmedieval. Circuits Productius i seqüències culturals. Dins Monografies d'Arqueologia Medieval i Post Medieval nº 4.Grup de recerca d'Arqueologia Medieval i Post Medieval del departament d'Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica. Facultat de Geografia i Història. Divisió de Ciències Humanes i Socials de la Universitat de Barcelona. | XII-XVIII | Fragments sense forma d'attuells de cuina molt rodats i amb part de la seva engalba despaareguda degut a la pròpia oxidació | Es tracta d'alguns fragments de ceràmica gris medieval i també vidriada moderna procedent de les coves de cal Bisbe. Aquest material, dipositat al fons de reserva del museu de Berga i recollit per Josep Sànchez i Vicens correspon amb tres fragments de ceràmica; dos d'ells de ceràmica vidriada moderna i un darrer de ceràmica gris medieval de cocció reductora. Els dos primers són amb la pasta de cocció oxidant de color marró i ataronjant amb les parets externes en reserva i marques de foc i la interna en vernís vidriat marró i també marró clar i groc amb línies verdoses. Semble fragments de ceràmica comuna molt tardana. El darrer fragment correspon amb un fragment sense forma de ceràmica gis medieval de cocció reductora amb desgreixant de quars i mica de mida petiat i mitjana i la pasta de color gris clar, Segons les característiques tipològiques sembla correspondre amb un fragment d'olla o olleta dels forns de caramica de Casa en ponç de Berga i datats de mitjans del segle XIII. Aquest fet ens permet posar en èmfasi que la balma ja era ocupada des de temps medievals coincidint amb la tradició oral que diuen que correspon amb una de les cases més antigues de Giscalreny (Caballè, Cantalapiedra, 1995) | 08093-83 | A les roques i balmes de Cal Bisbe a sota dels Castellots i de l'Escriga | Malgrat que F. Caballè (Caballè, 1995) i E, Martín (Martín, 2005) i també la tradició oral del poble afirmin que correspon amb la casa més antiga del poble, no hi ha constàncies documentals de la seva existència anetriors el segle XVII. Tot i així J. Sànchez hi ha trobat restes de ceràmica medieval en superfície, fet que testimonia que la cova ja era habitada des de temps medievals. Tot i així l'arxiu de Gsclareny la documenta en el cadastre de 1776 on s'hi esmenta que a la casa hi habitave 3 persones, oagaven 2 lliures i 6 sous de cadastre, 17 sous i 13 lliures de cadastre reial i 8 diners de caps de bestiar (AHG, cadastre 1776). Posteriorment en un document de 1863 esmenta que el mas de Cal Bisbe era d'un tal Pere Bover, hi habitaben 2 persones majors de 7 anys i pagaven 23 sous de contribució rural, 15 de constribució urbana i 38 de contribució total. (AHG. Cocument 1861). Ja ben entrat el segle XX en una relació de casesexistents, figura ja com a deshabitada. Des de sempre ha estat una masia més aviat pobre degut a la seva localització geogràfica i composició arquitectònica. El topònim bisbe no se sap d'on prové, tanmateix sembla que d'una possible visita pastoral del segle XVII. | 42.2543300,1.7907500 | 400252 | 4678723 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82993-foto-08093-83-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82993-foto-08093-83-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82993-foto-08093-83-3.jpg | Legal | Modern|Medieval | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Els fragments han estat recollits de forma casual en superfície ja que a la balma no s'hi ha realitzat mai cap cala arqueològica per a demostrar la seva existència i ocuació en el temps. | 94|85 | 53 | 2.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83042 | La Casanova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-casanova-11 | CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P.61-63, annex. 21 i 22. ; DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Fitxa. 032. Annex a la normativa .(dades històriques a les masies incloses). ACA. Llibret de compliment pasqual 1863. | XVII-XX | Recentment se n'ha refet la coberta conservant-la amb la mateixa tipologia de quant es va bastir | Interessant construcció situada a l'est del veïnat del coll de la Bena al damunt dels prats del coll de la Bena i davant mateix del Camí ral de Bagà a Gòsol passat el Clot del Pou. Es tracta d'un conjunt arquitectònic molt compacte format per la casa, amb l'eixida i els coberts tancats per un baluard que delimita els espais de residència i també de l'era. Es troba encimbellada al vessant solell de la muntanya i terrassada mitjançant murs de contenció de pedra seca. La casa propiament dita té una planta més aviat rectangular de dos cossos i formada per una planta baixa, un primer pis i dues plantes pis coberts amb teulada a dues vessants de teula ceràmica àrab damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia on s'hi obre també la porta d'entrada o principal. En quant a la distribució de les seves façanes hi ha un predomini del massís respecte el buit essent completamemnt cegues la situada al nord i oest llevat del portal d'entrada a l'era coronat en arc de mig punt i contruït mitjançant maons cer`mics. La façana principal s'organitza mitjançant un porta a la planta baixa i dues balconeres a l'alçada del primer pis que condueixen amb una eixida de fusta. Restà formada pel balcó amb barana i barrots de fusta, coberta amb teulada ceràmica a dues vessants i amb el carener perpendicular a la façana principal. Està sostinguda per un pilar central de maçoneria que la sosté i li dona uns trets molt característics. A l'alaçada del segon pis s'obren dues finestres rectangulars coronades mitjançant una llinda de fusta. La façana est malgrat tingui un predomini del massís hi ha obertes tant sols tres finestres; dues a la planta baixa de reduïdes dimensions i una primera al primer pis. Cal destacar la presència del volunt circular del forn de pa, tant característic en aquest tipus de construccions del terme de Gsclareny. L'aparell és tot ell de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç de color groguenc i col·locades en filades més aviat irregulars. Tant sols són en pedra picada les cantonades de les façanes principals. A tramuntana i també a ponent hi ha dos cossos afegits. El primer correspon amb una ampliació a la façana de migdia on hi ha un cos cobert amb una teulada a un sol vessant de teuula ceràmica que resulta ser un allargament d ela vessant oest. L'aparell és de maçoneria de pedra mal treballada i escairada, unida mitjançant morter de calç i gairebé no s'hi obre cap obertura. El segon volum està adossat a la part del darrere de la casa en el punt on el terreny natural és més elevat i correspon amb un porxo o cobert de fusta cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica i amb ka paret oest completament cega i la est formant porxada a través d'una jàssera de fusta. Cal destacar-ne la xemeneia del forn situada a la paret est i coberta per una curiosa teulada a dues vesssants de teula ceràmica i aparell de maçoneria que sobresurt del pla de la coberta. L'era es situa a davant de la casa i està voltada de petits porxos de fusta i coberta de teula i murs de pedra seca. | 08093-132 | A l'est del veïnat del coll de la Bena damunt del camí ral i al nord dels prats de Coll de la Bena | Eduard Martín en el seu llibre Una mirada a la hsitòria de Gisclareny esmenta uns masos (Over, coll i Carbonell) situats entre el clot del Pou i el Coll de la Bena (RHB, AMG; 1810). També se'menta les cases de mas Albert (1503), casa de la Collada (1710), mas de la Serra (1778) i mas Areny (1796) o cal Frare de 1797. Aquests masos apareixen en documents antics i no s'han pogut situar amb la qual cosa el mateix Martín (Martín, 2005. P.61) comenta que podrien haver canviat de nom. Tanmateix pensem que un d'aquests masos podria haver estat situat a la Casanova. Consta com a primera referència documental el 1759 on el mateix Martín troba en la documentació de la comunitat de preberes de Bagà (ACA notarials comunitat de preberes) on la casa va ser aquirida a canvi de l'impagament de censals o casrtes de Graàcia el 1759 juntament amb altres cases com el mas Baraut, el mas Cal Jovell, Querforadat, Espunya, Can Corominas o la mateixa Casanova. En els documents de l'amillarament de 1863 i conservats en els lllibrets de compliment pasqual o amollarament (ACA, 1863 extret de Martín, 2005) tenia com a cap de casa Esteve Companyó, hi havia 3 persones majors de set anys i no pagava res de contribució entenent que la casa estava hipotecada. Consta que aquesta casa va sobreviure l'emigració de 1900. F. caballè en el seu llibre de les tres-centes esmenta que els habitants de la Casanova de primers de segle XX 'deia que ua ventada va fer caure totes les cases del coll de la bena i que de 27 només en van quedar 8 de dretes'. (Caballè Cantalapiedra, 1995 p.41) | 42.2562100,1.7695400 | 398505 | 4678956 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83042-foto-08093-132-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83042-foto-08093-132-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83042-foto-08093-132-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Es tracta d'un conjunt m olt unitàri que ha sabut conservar en molt bon estat les característiques bàsiques de les masies de Gisclareny i en general de muntanya atès que no ha estat massa transformada i podriem dir que manté oracticament intacte l'stat original del moment en que es va erigir. Val a dir que es conserva una postal del escudo de Oro presa des de la façana de llevant i es vau encara amb la coberta en mal estat però amb la mateixa fisonomia que avui. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83002 | Pallissa de Cal Pedrals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pallissa-de-cal-pedrals | CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny | XVII-XIX | L'estructura es menté en bon estat tot i que li calen algunes reparacions ja que la biga que separa el primer pis del sota coberta està lleugerament bombada i malgrat estigui apuntalada li calen alguns reforços. La teulada i l'envolvent han estat restaurats recentment. | Antiga pallissa situada al'extrem oest de la casa de cal Pedrals, delimitant l'àmbit de l'era que la clou per migdia. Es tracta d'una interessant construcció de planta rectangular i composta per una planta baixa, i un primer pis cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de gras encaballades de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia. Com acostuma a passar en aquest tipus de construcció hi ha un predomini del massís respecte el buit en totes les seves façanes llevat de la principal que està completament oberta per a poder emmagatzemar la palla i el gra de les collites. La fàbrica constructiva és a través de murs de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat irregulars. Les diviosions horitzontals de la façana principal són ben visibles atès que no existeix cap mena de mur de tancament llevat d'unes posts verticals col·locades a nivell del primer pi. La major part de l'estructura és de fusta de pi i roure i es manté en bon estat. Es tracta d'una de les poques pallisses del terme que guarda encara els seus trets originals. La pallissa i la casa de Cal Pedrals (fitxa 91) estan tancades darrere una era sostinguda per murs de contenció de pedra seca ja que aprofita el desnivell del terreny. | 08093-92 | Dins el recinte de cal pedrals a la part oest i tancant l'era per la banda de migdia. | La casa de cal Pedral correspon amb un nou tipus de masia que apareix a partir de mitjans del segle XVII a la zona de Gisclareny juntament amb les seves veïnes de cal Peró, cal Sastre, cal Creueta i cal Tòfol entre altres. Segons E. Martín (E.Martín, 2005) tot i que la casa deu ser d'abans del segle XVIII, la casa amb aquest terme apareix a l'amillarament de 1873 o esmenta que aquesta casa era ocupada per Joan Tor com a cap de família i pagava una contribució de 677 rals de cadastre personal, 72 de contribució urbana i res per a caps de bestiar (AMG, amillarament de 1873). Posteriorment la casa va sobreviure el fliux migartòri dell 1900 i sempre ha estat habitada. Actualment és la residència de l'alcalde i durant molt de temps ha disposat de telèfon públic. | 42.2523000,1.7873600 | 399969 | 4678501 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83002-foto-08093-92-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83002-foto-08093-92-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83002-foto-08093-92-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La pallissa respòn als exemples típics de les pallisses de les cases de muntanya a base de murs de pilars de maçoneria que sostenen les cobertes construïdes amb estructura de fusta Acostumen a tenir dues plantes i solen estar dins del recinte de la casa al costat de l'era de batre. Pallisses similars es conserven a Cal Ros, a Cal Caçador, a cal Jovell i en algunes cases del veïnat del coll de la Bena, entre elles Cal Vitarella i Cal Casanova. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 349,34 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml