Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 82927 | Torrent del Forat, de la Font del Faig o dels Empedrats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-del-forat-de-la-font-del-faig-o-dels-empedrats | GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural. www.parcsnaturals.gencat.cat/cat/cadiMartí, Joan. Geozona 140 Riolites de Gréixer. Generalitat de Catalunya, 2007. | Zona integrada en el Parc Natural del Cadí Moixeró i sotrmesa a les normes i directrius de conservació i manteniment del parc natural del Cadí Moixeró | Torrent denominat del Forat, dels Empedrats o de la Font del Faig ja que neix a la font homònima i desguassa al riu Bastareny a l'alçada de Cal Cerdanyola. Es tracta d'un torrent que flueix per damunt d'un terreny calcàri caracteritzat per cavitats càrstiques com ara coves, balmes i avencs. Aquest fet genera que al passar per l'estret format per les roques de la serra dels Trulls i del Cap de la Boixassa que delimiten l'estreta vall d'Escriu amb la vall del Bastareny provoca un engorjat amb goles, salts d'aigua, coves i afraus que és conegut amb el nom de 'Els Empedrats' format un paisatge molt característiquic i de gran bellesa natural . La seva denominació coma torrent del 'Forat' és degut a la presència de coves i avencs a la zona dels Empedrats. | 08093-17 | Al lloc dels Empedrats. (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N.08695) | La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2763500,1.8184700 | 402572 | 4681136 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82927-foto-08093-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82927-foto-08093-17-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El torrent del Forat és un lloc molt visitat al llarg de l'època de l'any per correspondre a l'accés al Coll de Pendís, al refugi de Sant Jordi i també al salt que es coneix com a 'Cua de Cavall' (fitxa 20) i al Bullidor de la Llet (Fitxa 19). S'hi pot arribar a través del PR.125. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82928 | Els Empedrats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-empedrats-0 | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural.</p> | Zona integrada en el Parc Natural del Cadí Moixeró i sotrmesa a les normes i directrius de conservació i manteniment del parc natural del Cadí Moixeró | <p>Gorja natural provocada per l'afluència i pas del torrent de la Font del Faig per damunt de terreny calcari de les roques del Llaner, alt, caps de la Pelosa i de la Boixassa i també de la roca Tallada i el pas de la Mona. Aquest element es caracteritza per crear un paisatge càrstic de coves, balmes i avencs molt propis de la vessant sud de la serra del Cadí i en concret de la Vall del Bastareny. La gorja dels empedrats, els passos del clot de Vimboca, del torrent de l'Afrau dels Cortalets, del salt de Murcurols... són paratges molt peculiars i amb trets molt semblants. Les roques de la gorja tenen alçades de fins a 100 i 200 mts i hi ha presència d'algunes coves o avencs com ara la 'del forat' i que denomina al torrent i al paratge natural.</p> | 08093-18 | Al lloc dels Empedrats ( Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N .08695) | <p>La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea.</p> | 42.2773800,1.8188800 | 402608 | 4681250 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82928-foto-08093-18-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82928-foto-08093-18-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Lloc molt popular i visitat per excursionistes que accedeixen al Parc Natura del Cadí Moixeró. El camí d'accés està marcat amb marques grogues i blanques del PR.125 i segueix la traça de l'antic camí de Cerdanya i de la font del Faig. El pas del camí per la zona dels Empedrats s'ha de fer mitjançant salts per damunt de les pedres que en temporades plujoses com ara les primaveres i els estius resten cobertes per l'aigua fet que en dificulta el seu accés. El seu topònim deriva de les imposants roques o pedres que l'envolten. També podria derivar-se del paviment empedrat del camí de Cerdanya al seu pas per aquest paratge. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82929 | El Bullidor de la Llet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-bullidor-de-la-llet | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural.</p> | Zona integrada en el Parc Natural del Cadí Moixeró i sotrmesa a les normes i directrius de conservació i manteniment del parc natural del Cadí Moixeró | <p>Font i surgència d'aigua de gran bellesa que rep el seu nom per la pressió i quantitat d'aigua que en brolla generant una escuma blanca que sembla 'llet que bull'. D'aquí en prové el seu nom. L'aigua procedent d'un curs subterrani de la serra del Cadí i Moixeró aflora en superfície per mitjà de cavitats càrstiques que apareixen a una certa alçada i formen un important salt o cascada d'aigua. Degut a que el salt es troba en un pendent de la muntanya, l'aigua del salt circula per damunt de terreny calcari formant barrancs i canals de caiguda fins a trobar el curs del torrent del Forat prop del pont homònim</p> | 08093-19 | A sota dels Empedrats hi ha un petit afluent. (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N.08695) | <p>La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea.</p> | 42.2758500,1.8167500 | 402430 | 4681082 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82929-foto-08093-19-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82929-foto-08093-19-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El brollador i el salt d'aigua baixen plens en temps de pluges primaverals coincidint amb la fosa del mantell nival o a la tardor quant hi ha importants acumulacions d'aigua. La resta de l'any, especialment els estius i hiverns baixa pràcticament sec | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82930 | Cua de cavall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cua-de-cavall | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural.</p> | Zona integrada en el Parc Natural del Cadí Moixeró i sotrmesa a les normes i directrius de conservació i manteniment del parc natural del Cadí Moixeró | <p>Salt d'aigua provocat pel pas de l'aigua del torrent de la Font del Faig damunt terreny calcari a l'interior de la gorja dels Empedrats. Es tracta d'un salt de més de 7 m. d'alçada que cau damunt d'una profunda gola en el punt més estret dels Empedrats. Es tracta d'un paisatge de gran bellesa i sovint molt visitat.</p> | 08093-20 | A la gorja dels Empedrats. (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea.</p> | 42.2773900,1.8189100 | 402610 | 4681251 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82930-foto-08093-20-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82930-foto-08093-20-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El topònim de 'cua de cavall' deriva per la forma que prèn la caiguda d'aquest salt similar al de la cua d'un cavall. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82936 | Fites de la Finca de Vilella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fites-de-la-finca-de-vilella-0 | <p>AYMANI I DOMINGO, G (2002). Els molins hidraulics de la vall del Bastereny.Exemples d'una activitat preindustrial despareguda Associació Medieval de Bagà. MARTÍN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny.Capítol 3. PP. 17</p> | <p>Fita de pedra la finca de Vilella (Brocà) situada a la font del Violí poc després d'haver passat el molí del Puig. Es tracta d'un bloc de pedra amb una alçada de 40 cm. i amb un acabat en forma corbada i amb les inicials de VILELLA a la part frontal fent al·lusió a la finca de Brocà.A la part posterior hi ha les inicials de PDE.</p> | 08093-26 | A la font del Violí.Pista de Bagà a Font de l'Adou PK. 4,5 passat el veïnat de l'Hostalet | <p>Fites que pertanyien a la família de Joan Vilella de Brocà gràcies al matrimoni entre Josep Vilella i Rosa Bover del Puig el 1831 on els Brocà enriquiren el seu patrimoni incorporant les finques que els Bover posseïen; el molí del Puig, el Puig i Cal Ros. Aquestes fites es van col·locar per delimitar les finques del Puig, molí del Puig i també Molnell i Cal Ros al llarg del segle. XIX. Es conserven altres dues fites similars al camí dels Empedrats i també al Bullidor de Sant Esteve</p> | 42.2681700,1.8126900 | 402083 | 4680234 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82936-foto-08093-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82936-foto-08093-26-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La família de Joan Vilella posseïa al llarg del segle XIX una gran part de les masies del terme de Gisclareny, entre elles , el Puig de l'obaga, el molí del Puig i també cal Ros.No és d'estranyar doncs que es trobin fites amb aquest cognom que delimiten les seves terres i propietats. | 94 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 82938 | Bullidor de Sant Esteve | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bullidor-de-sant-esteve | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23.GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural.</p> | S'ha assecat molt poques vegades | <p>Sortida càrstica més baixa de l'eqüífer procedent de les aigues subterrànies del Cadí i que també surt per les fonts del Bastareny. Es tracta d'una surgència natural que surt des del fons del llit del riu Bastareny a gran pressió formant un remolí i 'bullidor'. També se la coneix com a font de Sant Esteve.</p> | 08093-28 | Al Bulidor de Sant Esteve (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>El sistema càrstic del Bastareny és considerat com l'equífer més important de la serra del Cadí. Es tracta d'un sistema càrstic que té com a punt de surgència més elevat la font Tordera situada a 2430 m. d'altitud a cavall del cim del Comabona i pas dels Gosolans i com a surgència més baixa el denominat bullidor de Sant Esteve (970m). Amdós afloraments corresponen al resultat d'un sistema càrstic desenvolupat en capes calcàries de la serra que s'inclinen cap a sud amb una potència d'entre 500 a 900 m. El desnivell màxim per on recorre l'aigua d'aquest equifer supera el 1700 m fet que provoca que en el seu punt més baix i situat a la zona del Bullidor de Sant Esteve, l'aigua surti a gran pressió.</p> | 42.2693100,1.8058200 | 401518 | 4680368 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82938-foto-08093-28-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82938-foto-08093-28-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El sistema de les fonts del Bastareny és el sistema que defineix la serra del Cadí com un equífer càrstic amb una important circulació subterrània. La seva descàrrega hídrica la defineixen uns punts d'aigua que té com a surgències les fonts del Bastareny, el bullidor de Sant Esteve i la font del Violí. Es tracta d'un sistema que té grans reserves d'aigua acumulades i és comparable amb el sistema hídric del riu Joeu a l'Aran amb naixement a l'Aneto. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82940 | Fonts de l'Adou o del Bastareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fonts-de-ladou-o-del-bastareny | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23.GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural. | Es considera un dels indrets del Parc Natural del Cadí Moixeró que té més bellesa, fer que comporta que sigui molt visitat. Recentment el Prc Natural del Cadí Moixeró n'ha arranjat el camí d'accés amb baranes de fusta i tanques de protecció. | Sortida o naixament natural del riu Bastareny , afluent del Llobregat que vé causat per les característques geològiques d'un terreny càrstic que afavoreix l'afloració en superfície de les sorgències subterranies. Aquest en seria el cas de les fonts naturals del Bastareny.El sistema càrstic es desenvolupa seguint la disposició estructural de les capes calcàries de la serra, inclinades cap al sud i amb una potència d'entre 500 i 900 m de desnivell. El desnivell màxim que recorre l'aigua és de 1700. Es tracta d'un equifer que procedeix del mantell més profund del Cadí i que té com a sorgència més elevada la dnominada font tordera amb un cabal permenent de 2 a 5 l/m2 i que els aigues torne a infiltar-se per sortir al punt més baix o bullidor de Sant Esteve. Altres surgències naturals són el salt del bullidor de la Llet (fitxa 19) i el bullidor de Sant Esteve (fitxa 29). | 08093-30 | Al lloc de les Fonts de l'Adou. (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Des de el punt de vista geològic, la serra del Cadí té una gran importància històrica ja que dóna nom al mantell del Cadí, unitat descoberta en els anys 80 gràcies a les investigacions portades a terme per les companyies petrolieres que treballaven al Pirineu oriental. L'existència de l'encavalcament de Vallfogona (encavalcament basal de totes les unitats), ja es coneixia d'abans però no es considerava gaire important. El resultat de les anàlisis del subsòl amb geofísica i de les dades dels pous van permetre evidenciar l'existència d'aquesta unitat anomenant-se mantell del Cadí, ja que els relleus més importants corresponien a aquesta serra. Altres aspectes històrics fan referència a la necessitat que s'ha tingut des de fa anys de protegir l'àrea de la serra del Cadí. Aquest objectiu ja figurava ja en les previsions de planificació regional que feu, al 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Es tornà a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963 (que preveia la possible existència de diversos espais naturals a la zona); el 1966 es promulgà la Llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí. Finalment, per la Llei 6/1982, del 6 de maig de la Generalitat de Catalunya, fou declarat el Paratge Natural d'interès Nacional del massís de Pedraforca. El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb una superfície de 41.342 hectàrees, és el parc natural més gran de Catalunya i forma part de tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya. | 42.2675400,1.7994000 | 400986 | 4680179 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82940-foto-08093-30-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82940-foto-08093-30-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Correspon amb un dels eqüífers més destacables del Pirineu juntament amb el del riu Garona a la vall d'Aran que conté una gran reserva d'aigua | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82947 | Salt de Murcurols o Murcarols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/salt-de-murcurols-o-murcarols | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural. | Dins el Parc Natural del Cadí Moixeró. Ben senyalitzat | Salt de gran bellesa situat sota la masia i lloc de Murcurols, just davant de la masia de Molnell en uns cingles provocats per la falla del Cadí que prové des del Puig Terrers i resssegueix tota la vall del Bastereny fins arribar pràcticament al torrent dels Trulls i Sant Joan de l'Avellanet. Aquesta falla provocada per margues del terciàri a mida que es va aproximent al Puig Terrers adquireix major alçada essent l'obaga de la muga el punt on hi ha major desnivell (uns 300 mts aproximadament). El salt supera un desnivell de 45 metres i separa les coves de Molnell, avencs i formacions càrstiques característiques de l'orografia del terreny amb el terreny més suau de l'adou del Bastereny. El salt recull les aigues del torrent de Prat de Rei i del torrent del Clot de les Faves que les transporta fins al Bastereny. Aquest salt sovint baixa sec degut a que els cursos d'aigua que recull tant sols tenen cabal després de períodes plujosos recollits en les estacions de primavera i tardor. El fet d'estar en una zona obaga i hombróbola provoca que a l'hivern sovint estigui gelat formant un paratge de gran bellesa natural. | 08093-37 | A l'obaga de Molnell a sota de Murcurols (Ajuntament de Gisclareny. AV. Roser S/N 08695) | Des de el punt de vista geològic, la serra del Cadí té una gran importància històrica ja que dóna nom al mantell del Cadí, unitat descoberta en els anys 80 gràcies a les investigacions portades a terme per les companyies petrolieres que treballaven al Pirineu oriental. L'existència de l'encavalcament de Vallfogona (encavalcament basal de totes les unitats), ja es coneixia d'abans però no es considerava gaire important. El resultat de les anàlisis del subsòl amb geofísica i de les dades dels pous van permetre evidenciar l'existència d'aquesta unitat anomenant-se mantell del Cadí, ja que els relleus més importants corresponien a aquesta serra. Altres aspectes històrics fan referència a la necessitat que s'ha tingut des de fa anys de protegir l'àrea de la serra del Cadí. Aquest objectiu ja figurava ja en les previsions de planificació regional que feu, al 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Es tornà a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963 (que preveia la possible existència de diversos espais naturals a la zona); el 1966 es promulgà la Llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí. Finalment, per la Llei 6/1982, del 6 de maig de la Generalitat de Catalunya, fou declarat el Paratge Natural d'interès Nacional del massís de Pedraforca. El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb una superfície de 41.342 hectàrees, és el parc natural més gran de Catalunya i forma part de tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya. | 42.2691100,1.7899600 | 400210 | 4680365 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82947-foto-08093-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82947-foto-08093-37-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Per visistar el salt s'hi ha d'anar en períodes plujosos ja que els torrents que en recull les aigües són de curt recorregut i sovint baixen secs, La millor época per a visitar-lo és la tardor o la primavera en el moment que es fonen les neus del Cadí. A l'hivern el trobarem gelat. És ideal per a la pràctica de l'escalada en gel | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82951 | Obaga de la Muga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/obaga-de-la-muga | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23. CORTINA RAMOS. A; GORDI I SERRAT.J (2007). Carta del Paisatge del Berguedà. Pacte per a la protecció. Gestió i millora dels paisatges del Berguedà. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural. DDAA. Mapa hàbitat corine 1:10.000. Parc Natural del Cadí Moixeró. DDAA.Manual del hàbitats ens els boscos de Catalunya. Vol VI. Boscos. Generalitat de Catalunya. | Zona de dificil accés on no hi ha camí per arribar-hi i això provoca que sigui un dels paratges més salvatges i ben conservats del Parc Natural del Cadí Moixeró | Es tracta d'una obaga situada entre la capçalera del Puig Terrers i Pleta de Molnell i el salt de Murcarols i casa de Murcurols en el vessant sud de la serra de Molnell i just davant de les ruïnes de la masia de la Muga i també de la serra d'Oreis. Està delimitat pel torrent de la Muga caracteritzat pel seu paisatge càrstic de goles i estrets engorjats on abunda la salamandra i el tritó pirinenc. Aquesta obaga és de boscos caducifolis de faig (fagus sylvatica) que tant a les primaveres i sobretot les tardors experimenten un bosc de tots colors. Es troba en un indret molt salvatge en plè parc natural del Cadí Moixeró on hi ha una gran abundància de fauna protegida i també flora. Correspon amb un dels paratges de més bellesa del Parc Natural que ha sabut preservar els seus trets més originals. | 08093-41 | Al vessant nord de la Muga, davant del mas homònim i sota la Solana de Murcarols | La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2762600,1.7716600 | 398712 | 4681180 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82951-foto-08093-41-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82951-foto-08093-41-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Zona de dificil accés sinó és per mitjà de senders fitats, poc conegut entre els excursionistes i també molt poc senyalitzat. Aquest fenòmen ha provocat que sigui una de les reserves naturals més importants del Parc Natural del Cadí Moixeró. Correspon amb l'hàbitat Corine 41.142 o fagedes mesòfiles latepirinenques cacarcteritzades per un domini del faig però s'hi poden trobar altres arbres com ara el tell, el pi roig, el bedoll o algun avet. L'estrat arbustiu és variable ja que pot ser pràcticament inexistent a estar cobert completament de boix. Les plantes que s'hi fan són pròpies dels boscos caducifolis centre europeus. Abasta els vessants ombrívols de qualsevol pendent així com també els fons de barrancs i peus de vessant. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82954 | Afrau dels Cortalets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/afrau-dels-cortalets | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23. CORTINA RAMOS. A; GORDI I SERRAT.J (2007). Carta del Paisatge del Berguedà. Pacte per a la protecció. Gestió i millora dels paisatges del Berguedà GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural.</p> | Protegit i accessible amb cordes. | <p>Important engorjat que forma el torrent de la Muga des de que recull les aigües a sota del Puig Terrers fins que arriba a la vall de la Muga. Aquest engorjat és format pel pas contínu de l'aigua en les margues del eocè que han format un paisatge més aviat càrstic. A l'engorjat s'hi poden veure tota classe d'avencs i balmes que formen un paratge de gran bellesa natural on hi viuen una gran quantitat d'espècies protegides.</p> | 08093-44 | Al vessant sud del Puig Terrers i dins del barranc del torrent de la Muga a la part alta | <p>La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea.</p> | 42.2841500,1.7615500 | 397891 | 4682068 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82954-foto-08093-44-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82954-foto-08093-44-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Indret de gran bellesa que serveix per denominar el torrent de la Muga. És un lloc de molt dificil accés ja que només s'hi pot arribat fent barranquisme i pel fet d'estar en un Parc Natural,a questa activitat està prohibida per a la protecció de la flora i la fauna. Es pot observar des de la part del darrere de la pleta dels cortalets i del cap Sadorm | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82955 | Pont de l'afrau dels Cortalets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-lafrau-dels-cortalets | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23. CORTINA RAMOS. A; GORDI I SERRAT.J (2007). Carta del Paisatge del Berguedà. Pacte per a la protecció. Gestió i millora dels paisatges del Berguedà. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural.</p> | <p>Imponent pont natural que hi ha al vessant sud de la serra de la Moixa molt a prop del torrent de l'afrau dels cortalets i darrere del Cap de Sadorn. Es tracta d'un forat càrstic natural de 20 m. d'alçada i 30 d'ample amb un pilar natural a prop d'una paret calcària que es va independitzar per l'erosió i el pas continu de l'aigua. Correspon amb un pont que per les seves característiques és impressionant i correspon amb un lloc de gran bellesa natural dins el Parc natural del Cadí Moixeró.</p> | 08093-45 | Al vessant sud de la Serra de la Moixa al costat dret del torrent de l'afrau dels cortalets | <p>Des de el punt de vista geològic, la serra del Cadí té una gran importància històrica ja que dóna nom al mantell del Cadí, unitat descoberta en els anys 80 gràcies a les investigacions portades a terme per les companyies petrolieres que treballaven al Pirineu oriental. L'existència de l'encavalcament de Vallfogona (encavalcament basal de totes les unitats), ja es coneixia d'abans però no es considerava gaire important. El resultat de les anàlisis del subsòl amb geofísica i de les dades dels pous van permetre evidenciar l'existència d'aquesta unitat anomenant-se mantell del Cadí, ja que els relleus més importants corresponien a aquesta serra. Altres aspectes històrics fan referència a la necessitat que s'ha tingut des de fa anys de protegir l'àrea de la serra del Cadí. Aquest objectiu ja figurava ja en les previsions de planificació regional que feu, al 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Es tornà a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963 (que preveia la possible existència de diversos espais naturals a la zona); el 1966 es promulgà la Llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí. Finalment, per la Llei 6/1982, del 6 de maig de la Generalitat de Catalunya, fou declarat el Paratge Natural d'interès Nacional del massís de Pedraforca. El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb una superfície de 41.342 hectàrees, és el parc natural més gran de Catalunya i forma part de tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya.</p> | 42.2866800,1.7600500 | 397772 | 4682351 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82955-foto-08093-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82955-foto-08093-45-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | Xarxa natura 2000 | 2024-06-10 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Zona de difícil accés i molt poc coneguda per correspondre amb un dels indrets més amagats del parc Natural del Cadí Moixeró. S'hi pot anar des de la pleta dels cortals fins arribar al torrent de la Muga. S'aconsella anar-hi amb algú que coneix la zona. | 122 | 2153 | 5.1 | 1764 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82956 | Les arrugues de Molnell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-arrugues-de-molnell | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1. DDAA. Àrees d'interès geològic del Parc Natural del Cadí Moixeró. Generalitat de Catalunya. | Important falla que domina la vall de la Muga i que té inici al Puig Terrers i Comabona i finalitza al salt de Murcarols. Aquesta falla delimita la vall de la Muga de la vessant més solella de Gisclareny. Es tracta d'un grup de penya-segats de margues l'eocè que van devallant en alçada i que són visibles des del fons de la vall del Bastereny. Aquests penya-segats caracteritzats per margues i argiles que li donen un to veremellós són fruit de la formació geològica del mantell del Cadí. Les arrugues són aliniacions de roca horitzontals pral·leles al penya segat que des de lluny semblen 'arrugues de la cara'. També hi ha les arrugues del Comabona properes a aquest cim i situades al terme de Bellver de Cerdanya. | 08093-46 | Sota el vessant nord del Puig Terrers. Pseudònim que denomina la falla de la vall de la Muga | La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocòs de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplor de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió. | 42.2790100,1.7509600 | 397010 | 4681510 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82956-foto-08093-46-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82956-foto-08093-46-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | S'hi pot accedir també pel coll de Balma fins a la barraca de l'endal, pleta de l'olla i seguir fins al pas de la cabra. Un estret pas entre el penya segat que permet l'accés al cim del Puig Terrers i també del Comabona | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 82957 | Puig Terrers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/puig-terrers | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1. DDAA. Àrees d'interès geològic del Parc Natural del Cadí Moixeró. Generalitat de Catalunya. | Es tracta del cim més oriental de la serra del Cadí amb una alçada de 2466m que domina la vall de la Muga. Aquest cim es caracteritza per presentar un fort i abrupte pendent per la vall de la Muga i uns perfils més suaus al vessant sud mirant a Murcarols i coll de Balma. La part nord queda trencada pels penya segats de les 'Arrugues de Molnell' de roques del període eocè i salvades únicament pel pas de la Cabra que permet creuar-les tant si es vé pel camí de la vall de la Muga com si s'accedeix per coll de Balma. | 08093-47 | Cim de la vessant sud de la Serra del Cadí davant de Comabona i dominant l'obaga de Molnell. | La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocòs de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplor de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió. | 42.2824500,1.7381800 | 395962 | 4681908 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82957-foto-08093-47-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82957-foto-08093-47-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante Torrella | Cim que és visible des del fons de la vall del Bastareny i que correspon a l'extrem més oriental de la serra del Cadí. Darrere seu hi ha el coll de Terrers, el coll del Tenca la Porta i el cim del Comabona | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 82959 | Cim del Comabona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cim-del-comabona | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1. DDAA. Àrees d'interès geològic del Parc Natural del Cadí Moixeró. Generalitat de Catalunya.</p> | <p>Cim de 2548 m d'alçada. És el segon cim més oriental de la serra del Cadí que delimita amb el TM. De Montellà i Martinet al vessant nord. Està separat del Puig Terrers pel coll del Tencalaporta que el separa de la vall de la Muga. Presenta una fomació geològica molt similar al Puig Terrers amb les denominades 'arrugues del Comabona' al vessant nord. És un cim suau d'una ascensió fàcil.</p> | 08093-49 | Darrere el Puig Terrers al vessant oriental de la Serra del Cadí i damunt prat d'Aguiló | <p>La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocós de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplor de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió.</p> | 42.2837100,1.7266000 | 395009 | 4682062 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82959-foto-08093-49-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82959-foto-08093-49-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 82961 | Cambra dels Bocs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cambra-dels-bocs | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1. CONILL, JOAN (2017). 'la cambra dels Bocs' a www.engarrista.com. DDAA. Àrees d'interès geològic del Parc Natural del Cadí Moixeró. Generalitat de Catalunya.</p> | Es recomana accedir-hi amb algú que coneixi la zona ja que no hi ha cap camí marcat. | <p>Enfonsament càrstic de grans dimensions situat al vessant sud de la serra de la Moixa a sota de la roca del mateix nom i visible des del la baga de la Muga. Es tracta d'una gran depressió formada pel desnivell del terreny natural que té l'aparença d'una 'cambra' tancada amb un accés a la part inferior. Tot plegat té unes dimensions consifderables de 300 mts x 200 mts i una entrada a la part inferior de 100 mts. Al costat de l'entrada hi ha una gran balma que serveix per aixoplugar els pastors en dies de mal temps. Tant el fort pendent de l'interior com les roques que l'envolten fa que sigui un indret de difícil accés</p> | 08093-51 | A sota la serra de la Moixa i damunt la solana d'Oreis. | <p>Des de el punt de vista geològic, la serra del Cadí té una gran importància històrica ja que dóna nom al mantell del Cadí, unitat descoberta en els anys 80 gràcies a les investigacions portades a terme per les companyies petrolieres que treballaven al Pirineu oriental. L'existència de l'encavalcament de Vallfogona (encavalcament basal de totes les unitats), ja es coneixia d'abans però no es considerava gaire important. El resultat de les anàlisis del subsòl amb geofísica i de les dades dels pous van permetre evidenciar l'existència d'aquesta unitat anomenant-se mantell del Cadí, ja que els relleus més importants corresponien a aquesta serra. Altres aspectes històrics fan referència a la necessitat que s'ha tingut des de fa anys de protegir l'àrea de la serra del Cadí. Aquest objectiu ja figurava ja en les previsions de planificació regional que feu, al 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Es tornà a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963 (que preveia la possible existència de diversos espais naturals a la zona); el 1966 es promulgà la Llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí. Finalment, per la Llei 6/1982, del 6 de maig de la Generalitat de Catalunya, fou declarat el Paratge Natural d'interès Nacional del massís de Pedraforca. El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb una superfície de 41.342 hectàrees, és el Parc Natural més gran de Catalunya i forma part de tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya.</p> | 42.2854400,1.7777600 | 399230,9 | 4682192,1 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82961-foto-08093-51-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82961-foto-08093-51-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Segons es comenta aquesta cambra servia per tancar els bocs després de l'aparellament de les ovelles per evitar que molestessin a les cries. Tot i així i degut a la llunyania amb les zones baixes i també per les dificultats d'accés al lloc sembla més aviat una llegenda que no pas una realitat que fa dificil de creure. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82962 | Clot de Vimboca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/clot-de-vimboca | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1 i 23. DDDAA. (2007-2015). Cartografia dels hàbitats CORINE i dels HIC del Parc Natural del Cadñi Moixeró. Universitat de Barcelona</p> | Al tractar-se d'un lloc de dificil accés i poc conegut entre els visitants, es conserva molt bé.No obstant el Parc Natural disposa d'una brigada que en té cura de la neteja i manteniment. | <p>Clotada natural formada per l'erosió del torrent de Vimboca (Molnell) enmig d'un terreny càrstic. La fondalada en forma de V està situada entre els cingles de la Roca de la Moixa i els del cap de la Boixassa en una estreta vall o engorjat que es denomina com a tal. Presenta unes característiques similars a l'engorjat dels Empedrats donat el cas que està en una mateixa falla i roca calcària que ha estat erosionada pel pas continuat d'aigua damunt un terreny càrstic. La diferència és que aquest engorjat és més abrubte, inclinat i estret. Al seu fons hi passa el torrent de Vimboca, pas que antigament va ser aprofitat per al camí d'accés a Cerdanya pel Coll de Vimboca (TM. De Bagà) i proper al Pendís. Possiblement aquest era un camí secundari que permetia connectar amb la vall de la Muga, Oreis i Monnell. La formació càrstica del lloc ha provocat la formació de coves, balmes i avencs molt similars als dels del 'forat dels Empedrats' (fitxa 18) o al de la cambra dels Bocs (fitxa 51)</p> | 08093-52 | Depressió situada sota el coll del mateix nom entre la roca de la Moixa i el cap dela Boixassa. | <p>La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocòs de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplir de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió.</p> | 42.2845500,1.7907300 | 400298 | 4682078 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82962-foto-08093-52-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82962-foto-08093-52-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La infiltració de les aigües en els materials calcaris predominants té com a contrapartida l'exigüitat dels corrents superficials en grans extensions del parc, amb forta sensació d'aridesa, extremada en el sector sud-occidental que contrasta fortament amb el sector sud-oriental, de l'Alt Llobregat, on els corrents superficials, de major importància, presenten un cabal més regular alimentat pels sistemes càrstics esmentats i disposen de conques de captació més àmplies (DDAA, 2007), Paratge no tant conegut com el veí dels Empedrats, però no menys important ja que la bellesa de les roques i balmes que el flanquegen són impressionants. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82963 | Forat de Vimboca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forat-de-vimboca | DDAA. (2010). Catàleg espeleològic de Catalunya. Vol. 3 .bloc de cavernes. Grup espeleològic de Badalona. | En bon estat ja que és un indret molt desconegut | Cova o avenc natural situat al punt més estret del pas de Vimboca poc després de passar la balma, la coveta de Vimboca i finalment el forat. Es situa al costat dret del camí. És una cova de 21 metres de llarg, 9 metres de desnivell i una amplada de 3 a 4 metres aproximadament. Per a visistar-la cal anar equipat amb el material tècnic. | 08093-53 | Al punt més estret del Clot de Vimboca que separa la Roca de la Moixa amb el Cap de la Boixassa | La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocòs de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplir de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió. La cova de Vimboca va ser citada per Faura i Sans el 1909 i verificada el 2006 per Ferran Cardona, Xavier Samarra i Josep Cuenca (Grup espeleologia de Badalona) | 42.2849800,1.7960800 | 400740 | 4682120 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82963-foto-08093-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82963-foto-08093-53-3.jpg | Legal | Precambrià | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Cal accedir-hi equipat amb cordes i material d'epeleologia ja que l'entrada és difcultosa. A més al trobar-se dins el Parc Natural del Cadí Moixeró cal cenyir-se a les normes i restriccions que aquest interposa. | 2164 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82968 | Font de l'heura | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-lheura | Es manté més o menys arranjada. En temps estivals la font i les seves mulleres s'assequen | <p>Font o mulleres situades en una de les torrenteres que baixen de la roca de la Moixa, i també de la cambra dels Bocs i que desemboquen al torrent de la Muga aprofitant l'orografia càrstica de zona. Aquesta font és de les poques fonts que hi ha a la zona i possiblement constituïa un dels punts d'aigua que utilitzaren els habitants de la Muga i d'Oreis a banda dels torrents de Vimboca i també de la Muga. Actualment s'aprofita com a punt d'aigua per abeurar bestiar i fins hi tot s'hi ha construït un petit com de fusta.</p> | 08093-58 | Font situada al camí que uneix els vilatges de la Muga i Oreis sota les roques de la Moixa | 42.2791700,1.7801900 | 399420 | 4681493 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82968-foto-08093-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82968-foto-08093-58-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Va ser recuperada fa anys pels voluntaris de la UEC de Bagà en la seva tasca de recuperar els camins del Parc Natural del Cadí Moixeró. Actualment és la brigada del Parc Natural del Cadí Moixeró qui la manté en més o menys bon estat. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 82970 | Antigues carboneres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antigues-carboneres | <p>MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny MESTRE I CARBONELL, C,( 2012) 'L'antic ofici dels carboners'. Lo seneinenc, memòria, natura i llengua. P-82-88. SÀNCHEZ I VICENS, j (2008). 'Arqueologia del paisatge. Un cas pràctic' a El Picot Negre, revista informativa del Parc Natural del Cadí i Moixeró. Núm. 12. pp.</p> | <p>Restes d'una antiga carbonera situada sota una balma natural i situada poc després de creuar el torrent que procedeix de la cambra dels bocs i desemboca al torrent de la Muga. La carbonera té una amplada d'uns 1'5 metres i una llargada de 2 m. Conserva restes de la cambra de combustió amb les parets de la balma ennegrides.</p> | 08093-60 | Pujant a la vall de la Muga molt a prop del torrent de l'afrau i sota de a cambra dels bocs | <p>La tècnica dels carboners va ser molt emprada durant els segles de l'era moderna i principi de l'era contemporània. La finalitat i objectiu era la de produïr carbó vegetal mitjançant restes vegetals, principalment restes de fulles de faig en llocs humits i hombríbols, motiu del qual les trobem en obagues de fagedes i prop de cursos d'aigua. La tècnica consistia en fer una acumulació de restes vegetals i cobrir-ho mitjançant una pira de branques i troncs de manera que deixés un forat per facilitar la combustió. Les piles podrien ser de diverses tipologies; des de l'anomenada 'carbonera francesa o rodona', la més emprada a Catalunya i d'origen francès, la carbonera i amb uns 20 m de diàmetre, la carbonera de manxa o 'tortosina' més baixa i aixafada, i finalment la carbonera de formiguers o de 'clots'; la més senzilla i fàcil de construir. Si els dos primers eren per fer foc; aquest darrer era per desinfectar i abonar camps de conreu. La carbonera utilitzada a les zones de Gisclareny era aquesta darrera. El procés de combustió podia durar dies, de manera que la tasca del carboner era la de controlar que el foc no s'apagués, raó de la qual a vegades es construïa una barraca molt a prop de la carbonera per a poder pernoctar. Carla Mestre i Carbonell, (2012). Josep Sànchez en va documentar una sèrie d'elles amb les cabanes per a poder pernoctar molt a prop a la zona de Greixer (SÀNCHEZ, V (2008) reafirma que es troben a les zones baixes i sovint van associades a aquestes balmes o cabanes de carboners. A la zona de la Muga n'hem pogut documentar una d'aquestes a prop dels masos de la Muga amb una estructura similar a les cabanes de pastor. Segons E. Martín (MARTÍN, E (2008) aquest carbó servia per alimentar les fargues del Puig situades riu avall.</p> | 42.2769400,1.7736200 | 398875 | 4681253 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82970-foto-08093-60-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82970-foto-08093-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82970-foto-08093-60-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Les zones humides i properes a torrents i fluxos d'aigua eren llocs molt propicis per a la producció de carbó vegetal molt utulitzat per a la combustió. La pràctica dels carboneres era molt emprada en les valls altes del Bastareny i també de Gréixer i coll d'escriu. Pujant a prop de Vimboca i també a les parts baixes se n'observen encara les restes, així com també a la Pelosa, Boixassa i també pujant pel coll de Pendís abans d'arribar als Empedrats. | 98|119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 82971 | Font de l'oferta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-loferta | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1 i 23. DDDAA. (2007-2015). Cartografia dels hàbitats CORINE i dels HIC del Parc Natural del Cadñi Moixeró. Universitat de Barcelona</p> | Situat dins el Parc Natural del Cadí Moixeró en un indret poc freqüentat | <p>Surgència natural d'aigua en el punt més estret de l'engorjat de Vimboca i poc abans d'arribar al denominat forat de Vimboca. Aquesta font surt enmig del torrent de Molnell i serveix per alimentar la casa homònima. Es troba dins d'unes roques calcàries.</p> | 08093-61 | Al clot de Vimboca abans d'arribar al forat de Vimboca entre la Boixassa i la Moixa | <p>La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocós de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins al Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplir de glaceres al seu vessant nord i això va contribuir a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió.</p> | 42.2789900,1.7893300 | 400174 | 4681462 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82971-foto-08093-61-2.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-10-09 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La infiltració de les aigües en els materials calcaris predominants té com a contrapartida l'exigüitat dels corrents superficials en grans extensions del parc, amb forta sensació d'aridesa, extremada en el sector sud-occidental que contrasta fortament amb el sector sud-oriental, de l'Alt Llobregat, on els corrents superficials, de major importància, presenten un cabal més regular alimentat pels sistemes càrstics esmentats i disposen de conques de captació més àmplies (Lluent, 2007), Paratge no tant conegut com el veí dels Empedrats, però no menys important ja que la bellesa de les roques i balmes que el flanquegen són impressionants. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82990 | Coll d'Escriga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/coll-descriga | <p>MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. TORRES, C. A. (1905). Pirineu Català 'El Bergadà' IT. 114 de Bagà a Saldes per l'estret de Llúria. DDAA (2007). Inventari de camins ramaders del Berguedà. Camí de Gisclareny (ICR, 78) i camí de Gòsol (ICR 40)</p> | Es conserva en bon estat gràcies al manteniment de l'ajuntament de Gisclareny i també del Parc Natural del Cadí i Moixeró. | <p>Coll situat a la serra de Gisclareny entre les obagues de la Voltrera i de la Torre. Correspon amb un dels tres passos que s'utilitzaven per creuar la serra de Gisclareny i accedir a la població des de la vall del Bastareny juntament amb el coll de la Bena i el coll de Turbians situat a ma banda de més a llevant de la serra. Es tracta d'un coll situat a 1352 m. d'alçada predominat per un paisatge de roca calcària i vegetació d'estatge munta principalment pi roig i també algun faig. La part solella, que mira a la vall de Saldes està protagonitzada per elevats cingles on hi ha algunes balmes amb restes d'habitat com les balmes de Cal Ros, les balmes de Cal Bisbe o la balma Negra a sota mateix del coll. Des de sempre ha estat pas obligatori de les comunicacions amb la vall del Bastareny.</p> | 08093-80 | Al coll d'Escriga sota dels Castellots entre la baga Voltrera i la baga de la Torre. | <p>El camí del coll d'Escriga és un camí que es feia servir des de l'edat mitjana per comunicar-se amb la vall del Bastareny, la vall de Gisclareny i també els nuclis de Gósol, Saldes, Vallcebre i segurament Cerdanya. Segons Martín (Martín, 2005) el pas d'Escriga corresponia amb un pas important que s'utilitzava des de temps molt antics i es tracta d'un camí que es comença a esmentar pels primers excursionistes de principi de segle XX com el mateix C. August i Torres o en el seu llibre de Pirineu Català 'El Bergadà'. Valls altes del Llobregat esmenta el camí de Gisclareny que parteix des del Puig de la Baga i puja fins els castellots. Aquest camí enllaçaria amb el camí del Pendís a la zona dels Hostalets i també formaria part del camí de Gósol. De fet aquest camí és inventariat en l'inventari dels Camins Ramaders del Berguedà (DDAA, 2007) amb el núm ICR. 78 però també formant part del ICR 40 o camí de Gósol. Val a dir que en el mateix inventari es recull com a dada principal, un mapa vell de Gósol de 1949 a escala 1:50000 i on hi surt aquest camí amb el nom de 'camí de Saldes'.Segons Martín aquest camí queda registrat en un catàleg de la Diputació redactat el 1861 (Martín, 2005 P.36) i font original Arxiu Històric de Berga. OP. 2656.</p> | 42.2547000,1.7995500 | 400978 | 4678753 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82990-foto-08093-80-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82990-foto-08093-80-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82990-foto-08093-80-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El lloc és un excel·lent mirador de la vall del Bastereny i també de la vall de la riera de Saldes amb les Serres del Cadí i Moixeró, els cims de la Tossa per la vessant nord i les serres d'Ensija, cims de Vallcebre i Pedraforca per la banda sud. És punt de partida de diversos senders locals com ara 'la volta a la voltrera' senyalitzada en verd i blanc i també lloc de pas del GR.107 (camí dels bons homes) i el GR.150 o Cavalls del vent.. El coll correspon amb un dels passos del 'camí ramader de Gisclareny' (ICR 78) que ascendeix des del Puig de l'Obaga i arriba als castellots per baixar a Gisclareny o continuar cap el veïnat del Coll de la Bena i continuar cap a a Gósol (ICR. 40). | 94|119|85 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83030 | Llegenda del Crist de la cossa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-crist-de-la-cossa | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; Informació inèdita facilitada per Albert Rumbo i Soler. FORNER, Climent i RAFART, Benigne (2001): Goigs marians del Bisbat de Solsona. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Montserrat, | Succeí ja fa molts anys que a Gisclareny varen trobar morta una donzella del poble al paller d'una de les cases. Per més que s'investigà el succés, mai ningú no va arribar a saber qui havia estat l'autor d'aquell crim. L'any següent, el Divendres Sant, just després de l'ofici religiós, tal i com era costum, tots els fidels que s'hi havien congregat passaren a estimar els peus del Sant Crist que presidia l'altar en aquella diada. Vet aquí que, en acostar-s'hi l'hereu d'una de les cases més riques del poble, just en el moment d'intentar besar els peus del Crist, tots els presents contemplaren astorats com el peu dret de la imatge es desclavava i li engaltava una cossa forta enmig de la cara. Tan dur fou el cop que el jove va caure d'esquena a terra talment com si fos un sac de patates. No va fer falta gaire cosa més per tal que els veïns entenguessin que el jove era el culpable del crim i el condemnessin pel mateix. Des d'aleshores, i en recordança de l'esdeveniment, li foren col·locades a la imatge unes cadenes als peus rematades amb una gran bola de ferro. | 08093-120 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser. S/N 08685) | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83030-foto-08093-120-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83030-foto-08093-120-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83030-foto-08093-120-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Malauradament, el relat no ens explícita de quina casa era l'infractor. Un aspecte curiós són les cadenes amb les quals ha de carregar el Sant Crist només pel simple fet d'haver impartit justícia. Semblaria que la pobra imatge és castigada per una bona acció com és la d'haver desemmascarat l'assassí.Aquests dos fets, la no conservació del nom de la casa en el relat i el “càstig” que rep el Sant Crist, podrien entendre's o justificar-se per haver-se preocupat la rica i principal família de la qual formava part l'assassí d'esborrar el seu nom de la llegenda i fins i tot d'encadenar la imatge, doncs no creiem que el poble, content com devia estar que es fes justícia, hagués comès aital sacrilegi.Les narracions en les quals una imatge del Sant Crist es mou per tal d'indicar algun infractor o aplicar algun càstig es troben molt esteses al llegendari popular. Potser una de les més recurrents, documentada a diversos indrets del nostre país, és aquella en la qual un Sant Crist desclava un braç per manifestar la veritat d'una promesa de casament feta per un amant infidel davant la seva imatge.Si una d'aquestes llegendes ha fet fortuna i ha transcendit la seva versió popular, aquesta no és cap altra que la Leyenda del Cristo de la Vega, una llegenda popular toledana convertida en peça literària per José Zorrilla sota el títol A buen juez, mejor testigo (que va ser inclosa en el seu volum Poesías l'any 1838). La llegenda fa referència a la figura real d'un Sant Crist de l'antiga basílica de Santa Leocadia de Toledo. Segons aquesta narració, hi havia a Toledo dos amants: Diego Martínez i Inés de Vargas. En Diego se'n va a la guerra, però Inés li demana que es casi amb ella quan torni. Davant del Cristo de la Vega, Diego jura casar-se amb ella al cap d'un mes, quan retorni de Flandes. Va passar el temps i Diego no tornava, mentre Inés ho esperava impacient. Tres anys més tard, Inés va reconèixer a Diego al capdavant d'un grup de cavallers que entraven a Toledo. Va sortir corrent a buscar-lo, però Diego, que comptava amb una nova posició social i havia oblidat les seves promeses, va girar el cavall i va renegar del seu jurament. Inés, desesperada, va demanar al governador de Toledo, don Pedro Ruíz de Alarcón, que intercedís per ella. En sol·licitar testimonis, Inés es va atrevir a presentar-ne un de molt especial: el Cristo de la Vega. El tribunal en ple i molts curiosos van acudir a l'església del Cristo de la Vega i es van agenollar davant la imatge. Després de preguntar-li si havia estat testimoni del jurament es va sentir un “sí, ho vaig ser” i els testimonis van poder veure que el Crist tenia els llavis entreoberts com si hagués parlat i la mà desclavada i estirada com per posar-la en els actes del procés. Els dos amants, inspirats, es van retirar a sengles convents.Amb tot, segurament la imatge “moguda” més famosa d'un Sant Crist a casa nostra es correspon amb el Sant Crist de Lepant (també conegut com a Sant Crist de la Galera). Aquesta imatge, venerada a la Seu barcelonina, està ennegrida i presenta el cos singularment encorbat. Sobre el perquè d'aquesta estranya curvatura n'existeixen com a mínim dues versions que difereixen força entre elles per bé que el motiu i el resultat final acaben essent els mateixos: l'ajuda als cristians defensors de la terra en contra del turc invasor a la mítica batalla de Lepant (7 d'octubre de 1571), motiu pel qual, des d'aleshores, aquesta imatge ha estat considerada un trofeu miraculós d'aquella victòria contra el temible turc. Segons la més difosa d'aquestes versions llegendàries, el Sant Crist en qüestió era dut com a insígnia a la nau capitana de les forces cristianes en l'esmentada batalla, i la curvatura del seu cos es deu al fet d'haver esquivat una bombarda enemiga. La segona de les versions ens explica que la imatge fou “ferida” per una fletxa turca i que Don Joan d'Àustria, que comandava l'expedició, la va fer guardar a la bodega de la nau. Acabada la batalla, la va voler tornar a erigir a coberta per tal de celebrar la victòria i la van trobar amb el cos curiosament torçat. En treure-la del lloc on l'havien desat es va obrir una via d'aigua en l'indret exacte on hi havia la imatge, amb la qual cosa van descobrir que el Sant Crist havia estat tapant amb el seu cos el forat que una bomba turca havia causat al buc de la nau.Un altre exemple de Crist movent-se per salvar algú és el de la llegenda intitulada El Crist de Sant Pau del Camp, en la qual un home en vol matar un altre amb una espasa a l'interior d'aquesta església barcelonina, cosa que li impedeix la imatge de Jesús crucificat en avançar el cos endavant per tal de parar el cop, la qual cosa fa entrar en raó l'agressor i, després de demanar perdó i prometre que canviarà, es reconcilia amb el seu enemic .Sigui com sigui, el què si que podem afirmar és que sempre que trobem una imatge del Sant Crist moguda o movent-se és, o bé per ajudar “els bons” o bé per delatar els infractors. | 94|119 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 83055 | Coll de la Bena | https://patrimonicultural.diba.cat/element/coll-de-la-bena | <p>MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. TORRES, C. A. (1905). Pirineu Català 'El Bergadà' IT. 114 de Bagà a Saldes per l'estret de Llúria. DDAA (2007). Inventari de camins ramaders del Berguedà. Camí de Gisclareny (ICR, 78) i camí de Gòsol (ICR 40)</p> | Paratge situat en ple parc natural del Cadí Moixeró. S'hi arriba amb vehicle per la pista asfaltada de Bagà a Gisclareny o per pista forestal des del Puig seguint part del camí ramader. Del coll continua la pista forestal fins a Coll de Balma (fitxa 147) | <p>Coll situat a la part oest del terme municipal de Gisclareny separant la vessant nord amb les obagues de la Muga mirant a la vall del Bastareny i Murcurols amb la vessant sud on s'erigeix el veïnat del Coll de la Bena i que s'orienta cap a la vall del riu Saldes. Es tracta d'un coll que tal i com es denomina 'de la bena' Té una forma més aviat planera i allargassada típic d'una vall alpina i glacial on al seu voltant s'hi estenen prats aptes per al conreu i al seu fons hi ha l'antic camí ramader de Bagà a Gisclareny passant pels veïnats de Berta, Clot del Pou i el mateix del coll de la Bena. Per la part alta i mirant a la vall de Murcurols hi conflueix l'antic camí ral del Puig de l'Obaga a Gósol (ICR.40) enllaçant amb el camí de Bagà a Gisclareny (ICR. 78) on en aquest punt confluïen en un de sol en direcció a Gósol. Hi passa el GR.107 0 camí dels bons homes a banda d'un senders local que passa per la Dou del Bastareny i Gisclareny</p> | 08093-145 | A la part oest del terme municipal de Gisclareny separant la vall del Bastareny amb la de Saldes | <p>El camí del coll de la Bena és un camí que es feia servir des de l'edat mitjana per comunicar-se amb la vall del Bastereny, la vall de Gisclareny i també els nuclis de Gósol, Saldes, Vallcebre i segurament Cerdanya. Segons Martín (Martín, 2005) el pas del coll de la Bena corresponia amb un pas important que s'utilitzava des de temps molt antics i es tracta d'un camí que es comença a esmentar pels primers excursionistes de principi de segle XX com el mateix C. August i Torres o en el seu llibre de Pirineu Català 'El Bergadà'. Valls altes del Llobregat parla que el camí de Gisclareny parteix des del Puig de la Baga i puja fins els castellots. Aquest camí enllaçaria amb el camí del Pendís a la zona dels Hostalets i també formaria part del camí de Gósol. De fet aquest camí és inventariat en l'inventari dels Camins Ramaders del Berguedà (DDAA, 2007) amb el núm ICR. 40 però també formant part del ICR 78 o camí de Gisclareny. Val a dir que en el mateix inventari es recull com a dada principal, un mapa vell de la Pobla de Lillet de 1951 a escala 1:50000 i on hi surt aquest camí amb el nom de 'camino de Gisclareny''.Segons Martín aquest camí queda registrat en un catàleg de la Diputació redactat el 1861 (Martín, 2005 P.36) i font original Arxiu Històric de Berga. OP. 2656. També apareix en un mapa vell de Gósol de 1951 on especifica que és un 'camino de bosque', 'camino de Moracols' fins al coll de la Bena i després 'Camino de Gresolet' fins a coll de Balma i després 'Camino de las costas de Roset' en el tram de les Bassotes i el Collell. En la descripció de les vies pequàries de Bagà surt esmentat com a 'camí vell de Bagà'. Possiblement era emprat des d'època me</p> | 42.2601300,1.7660400 | 398223 | 4679396 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83055-foto-08093-145-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83055-foto-08093-145-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El camí que sortia del Puig de l'Obaga i arribava fins el coll de la Bena ens és recollit a l'inventari de camins ramaders del Berguedà amb el ICR.40 (DDAA, 2007) segons aquest mateix treball 'aquest camí. Al molí de Cal Cerdanyola hi trobem dret de returada. El camí continua cap a Molnell i passa per les fonts de Bastareny, i continua aproximadament fins el torrent de Pradell, passa per Murcurols i arriba al coll de la Bena. Aquí trobem un altre camí procedent d'aquest mateix' | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83057 | Font vella del Coll de la Bena | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-vella-del-coll-de-la-bena | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23.GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natura | La font es manté en molt bon estat gràcies a la brigada de conservació del Parc Natural del Cadí Moixeró i les seves tasques de manteniment. | Font situada al Coll de la Bena i que s'alimenta d'un eqüífer subterràni fruit de la geologia i paisatge càrstic de la zona que afavoreix l'aflorament de fonts i surgències naturals com ara eqüíefers i corrents subterrànis, molt pròpis de la vessant sud de la serra del Cadí (fitxes, 18, 19 i 30). A la font hi ha un còm per abeurar el bestiar ja que forma part del lloc de pas d'un camí ramader i el bestiar | 08093-147 | Al mateix coll de laBena uns 250 mts baixant i mirant al torrent de Murcurols | Des de el punt de vista geològic, la serra del Cadí té una gran importància històrica ja que dóna nom al mantell del Cadí, unitat descoberta en els anys 80 gràcies a les investigacions portades a terme per les companyies petrolieres que treballaven al Pirineu oriental. L'existència de l'encavalcament de Vallfogona (encavalcament basal de totes les unitats), ja es coneixia d'abans però no es considerava gaire important. El resultat de les anàlisis del subsòl amb geofísica i de les dades dels pous van permetre evidenciar l'existència d'aquesta unitat anomenant-se mantell del Cadí, ja que els relleus més importants corresponien a aquesta serra. Altres aspectes històrics fan referència a la necessitat que s'ha tingut des de fa anys de protegir l'àrea de la serra del Cadí. Aquest objectiu ja figurava ja en les previsions de planificació regional que feu, al 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Es tornà a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963 (que preveia la possible existència de diversos espais naturals a la zona); el 1966 es promulgà la Llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí. Finalment, per la Llei 6/1982, del 6 de maig de la Generalitat de Catalunya, fou declarat el Paratge Natural d'interès Nacional del massís de Pedraforca. El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb una superfície de 41.342 hectàrees, és el parc natural més gran de Catalunya i forma part de tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya. | 42.2609200,1.7656100 | 398189 | 4679484 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83057-foto-08093-147-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83057-foto-08093-147-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Casacante i Torrella | Aquesta font alimenta una de segona situada més avall i denominada com a 'font dels fanguers' i totes dues desemboquen al torrent de Murcurols a la part més baixa i formant una clotada | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83058 | Coll de Balma o 'Bauma' | https://patrimonicultural.diba.cat/element/coll-de-balma-o-bauma | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1. DDAA. Àrees d'interès geològic del Parc Natural del Cadí Moixeró. Generalitat de Catalunya.</p> | Indret ben mantingut i conservat gràcies a l'ajuntament de Gisclareny i la brigada del Parc Natural del Cadí Moixeró | <p>Coll que separa el vessant sud del Puig Terrers i cim del Comabona on hi ha la pleta de la Guilla amb la carena de les Estoselles damunt dels Terrers i cim dels Gots freds a la vessant nord del coll. Es tracta d'un coll situat a 1573 m d'alçada en una de les faldes del vessant sud del Cadí on separa la vall de Gresolet de la vall del Bastareny. Es tracta d'una petita depressió on hi conflueixen la pista que prové del Coll de la Bena, la que prové de Gresolet i la que es dirigeix al Collell passant per la font cerdana i coll homònim. És un lloc on hi neix la font del coll de Balma adaptada per al bestiar i on s'hi troben taules, bancs i graelles per a fer foc.</p> | 08093-148 | Coll que separa la vall de Gresolet de la vall de Murcurols al vessant sud del Puig Terrers | <p>La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocòs de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplir de glaceres al seu vessant nord i això va contribuir a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió.</p> | 42.2646300,1.7412400 | 396185 | 4679926 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83058-foto-08093-148-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83058-foto-08093-148-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | En aquest mateix indret hi ha una bassa construïda gràcies a les ajudes rebudes de la Diputació de Barcelona, àrea de medi ambient en el programa de PVI (Pla de Prevencció d'incendis forestals) que es es porta a terme cada any amb ajuda de les ADF (Associació d ela Defensa Forestal) | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83060 | Parc Natural del Cadí i Moixeró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-del-cadi-i-moixero | http://parcsnaturals.gencat.cat/cadí | Les dues grans serralades del Cadí i del Moixeró, unides pel coll del Tanca la Porta formen una gran barrera muntanyosa en el punt d'unió del Pirineu i el Prepirineu català. És en aquesta zona on el parc natural del Cadí i Moixeró acull a més d'una gran biodiversitat, llocs de gran bellesa i atractiu especials. Geològicament forma part de la unitat fisiogràfica del Prepirineu català compost per unitats estructurals i mantells de cobriment desplaçats diversos quilòmetres al sud durant la formació de la serralada del Pirineu. Hi ha un predomini de les roques calcàries de diferents períodes geològics que donen lloc a rius, avencs, coves i engorjats de gran bellesa natural i paisatgística. La columna vertebral del parc la configuren els cims del Puig llançada, coll de Pal, Tossa d'ALP, Serra del Moixeró, Colls de Vimboca i Pendís, Serra de la Moixa, pic del Coma bona, de la Costa Cabirolera, de la Canal Baridana seguint una orientació d'est a oest. El punt central és el Coll del Pendís el qual fa de nexe i unió entre les Serres del Moixeró de l'era paleozoica i la del Cadí de l'eocè. El mantell de corriment del Cadí en el seu desplaçament cap al sud va arrossegar una part important del sòcol paleozoic que ja havien patit moviments durant l'era primària. La zona oest del coll del Pendís es caracteritza per un paisatge de roques de l'era paleozoica amb predomini de les calcàries del Devonià formant grans cingleres que alternen amb zones més argiloses i terrenys més suaus. A la base de tot aquest conjunt afloren les restes d'una antiga caldera volcànica reblerta per laves riolítiques del període autunià que va fins al paleozoic i associada amb l'emplaçament de batòlits granítics d'Andorra, Catalunya Nord i Cerdanya. La zona de l'oest del Coll del Pendís, les roques pertanyen al terciari superior. | 08093-150 | Carrer de la Vinya núm 1. 08695 (Bagà) | Amb la necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83060-foto-08093-150-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83060-foto-08093-150-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La serra del Cadí està estructurada en una sèrie de capes inclinades principalment al sud que culminen amb un gruix calcari important de l'eocè que formen el relleu de la cara nord. Totes aquestes capes reposen damunt d'un sòcol paleozoic amb relleus més suaus. Al sud del Cadí els materials de l'eocè semblen enfonsar-se sota els materials calcaris de l'era Secundaria pertanyents a la zona del Pedraforca i configurant el paisatge característic de l'Alt Berguedà. A nivell hidrològic destaquen les conques dels rius Segre i Llobregat i la zona del Puig llançada hi ha el torrent de Rus que drena a la conca del Ter. El predomini de roques carbonatades genera un paisatge càrstic de coves i avencs amb les Dolines de la zona de l'est del Cadí, Aqüífers càrstics a la Dou del Bastareny i Fonts del Llobregat, coves com la fou del Bor i avencs a les Gralleres del Pedraforca i del Cadí. A nivell de vegetació trobem l'estatge alpí per damunt dels 2300 mm amb predomini de zones de roca (moixeró i crestes del Cadí) i prats alpins a la zona nord del Moixeró, Puig llançada i Tossa d'Alp, Coma floriu i Pla d'Anyella. L'estatge subalpí (1800-2300) es caracteritza per pinedes de pi negre, especialment a la vessant nord del Cadí i Moixeró destacant la vall de l'Ingla, de Riu, de Pla de Cadí i prat d'aguiló però també del vessant sud a les zones de rocs de Canells, Pla Bagà, la Bòfia. A destacar les avetoses que hi ha a la zona de l'Ingla i nord del coll de Jou. Aquest estatge però es caracteritza per un ampli predominin de boscos de pi roig especialment a la zones de Greixer, rebost, i sud del coll del Pendís i coll de Vimboca. A l'estatge montà (1300-1800) hi trobem una gran quantitat de fagedes a la zones del Berguedà i avetoses en algun lloc de la Cerdanya. Finalment l'estatge submontà (sota dels 1300) és el paisatge característic de les zones baixes amb rouredes i algunes pinedes de pi roig. A les zones més seques hi ha un predomini dels carrascars. És on s'hi troben la majoria de les restes d'hàbitat. | 98 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 83061 | Tritó Pirinenc (Colitriton asper) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trito-pirinenc-colitriton-asper | CORTINA RAMOS, A; GORDI I SERRAT,J (2007). Carta del Paisatge del Berguedà. Pacte per a la protecció. Gestió i millora dels paisatges del Berguedà. MONTORI FAURA, A (2008).'El tritó pirinenc'. Picot Negre núm. 11. Juliol 2008 | Especimen protegit | El tritó pirinenc és una espècie de tritó pertanyent a la família dels salamàndrids que actualment es troba amenaçat per la pèrdua d'hàbitat. Viu a les vessants sud i nord dels Pirineus entre els 500 i 2500 metres d'alçada i la seva pervivència va condicionada per la presència de truites Els adults fan entre 10 i 15 cm. de llarg dels que corresponen majoritàriament a la cua quest es caracteritza per ser molt prima. Tenen el dors de color castany i fosc, uniforme i amb alguna taca de color groc. El ventre el té de color groguenc. A diferència d'altres tritons, l'adult no té cresta ni a l'esquena ni a la cua. La larva és de color més clar amb taques més fosques. | 08093-151 | Torrents i eqüífers de la vall de la Muga i Torrent de l'Afrau | La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2841500,1.7615500 | 397891 | 4682068 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83061-foto-08093-151-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83061-foto-08093-151-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta espècie viu en llocs on l'aigua és neta i cristal·lina, generalment en llocs d'obaga de poca alçada però també en llocs alçats i assolellats. És molt aquàtic tot i que fora del període reproductor es pot trobar fora de l'aigua. Cria a finals de la primavera i principi de l'estiu en llocs d'aigua molt freda. Els ous de la femella medeixen un 5 cm de diàmetre | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 83062 | Trencalòs (Gypaetus barbatus) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trencalos-gypaetus-barbatus | www.parcnaturalcadimouixeró.cat | Animal protegit | Au necròfaga alimentada de restes d'animals. Fa 1'10 a 1'50 metres de llarg i 2'60 a 2'75 m d'ample. Pesa entre 7 i 10 Kg. El dors i la cua són de color gris fosc amb el raquis de les plomes de color blanc. El cap, el coll, el pit i la panxa són de color ataronjat i blanquinós. Té un antifaç i una mena de bigoti que li penja de sota el bec i els ulls estan envoltats d'una membrana vermellosa. S'alimenta d'ossos i restes d'animals morts, sobretot de mides grans. S'empassa els ossos sencers i quan són massa llargs els trenca llençant-los a les roques, d'aquí li prové els eu nom Es localitza al capdamunt dels cingles de la serra del Moixeró on hi nidifica de forma sovint en coves i avencs inaccessibles. La seva femella pon entre 1 i 2 ous durant l'hivern, incuba durant dos mesos i només sobreviu un pollet que viu al niu uns quatre mesos. Durant els 2 0 3 mesos següents les adults l'ensenyaran de com sobreviurà Està en perill de desaparició i És una espècie declarada de protecció espacial a Catalunya | 08093-152 | Els cims del Comabona, Puig Terrers i serres de la Moixa al Cadí | El trencalòs és molt escàs a Catalunya, ja que donat el seu hàbitat i la seva alimentació durant el segle XX va patir una forta davallada en la seva població. Actualment és una espècie protegida i té un Pla de Protecció del trencalòs que pretén recuperar-lo a les comarques dels Pirineus i Pre-pirineus. | 42.2837100,1.7266000 | 395009 | 4682062 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83062-foto-08093-152-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83062-foto-08093-152-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Acostuma a volar planejant donant voltes i cercant menjar. Aprofita els corrents d'aire calent per elevar-se. Es mou per àrees molt grans que poden fer entre 400 i 1000 quilòmetres quadrats.Li agrada banyar-se en aigües ferruginoses, les quals li donen el color ataronjat del seu cos. | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 83063 | Falcó Pelegrí (Falconis pelegrinus) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/falco-pelegri-falconis-pelegrinus-0 | <p>https://ca.wikipedia.org/wiki/Falcó_pelegrí</p> | <p>Au rapinyaire protegida i localitzada a les vessants suds de les roques de la serra del Cadí i del Moixeró. Es tracta d'un dels falcons més grans que medeix entre 39 i 50 centímetres de llargada amb uns 25-110 centímetres d'envergadura quant desplega les ales i amb un pes de 910 a 1300 grams. Les femelles són més grans La part superior del cap i damunt dels ulls és de color gris pissarra. Damunt del cap, les galtes i una franja ample a la zona ocular són de color negre. El pit és blanc, rogenc i tacat de negre. El bec és gris blavenc amb la punta verdosa, i les potes d'un color groc molt viu. Està considerada com una nau migratòria, el falcó pelegrí viu en hàbitats rocallosos, al costat de roques i en punts elevats. Es caracteritza per no fer niu sinó cavitats o forats ja oberts per altres aus o esquerdes naturals. Es reprodueix entre els mesos de març i abril i pon entre uns 2 a 4 ous que coven entre uns 30 dies. Al cap de 45 dies de vida els polls inicien el vol. Aquesta espècies d'au pot viure uns 15 anys.</p> | 08093-153 | A les roques del vessant sud de la serra del Cadí | <p>Al llarg de la història ha estat molt emprat per a la caça la falconeria. A l'edat mitjana es va utilitzar com a au missatgera.</p> | 42.2790100,1.7509600 | 397010 | 4681510 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83063-foto-08093-153-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83063-foto-08093-153-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El falcó pelegrí es troba a les roques del vessant sud del Moixeró i de la Tossa d'Alp tot i que també sol freqüentar la cara nord del Cadí. És visible en tot el territori del Parc Natural del Cadí Moixeró. S'alimenta de peixos, coloms i fins hi tot ànecs. Es caracteritza per caçar-los llençant-se en picat des de gran altura. És considerada la criatura més veloç de tot el planeta ja que pot superar els 300 Km per hora quant es tira en picat. Com a principal característica cal destacar que s'utilitza en els aeroports de Barcelona per espantar altres aus i evitar que els avions s'estavellin | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||||
| 83064 | Aguila Daurada (Aquila chrysaetos) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aguila-daurada-aquila-chrysaetos | <p>www.wikipèdia. Àguila daurada; httpp.comd'àligues.com;</p> | <p>Au rapinyaire que sobrevola els cims i parts més altes de la serra del Cadí i del Moixeró. Té unes tonalitats marronoses amb tons més daurats a les ales, coll i clatell d'aquí el seu nom de 'daurat'. A diferència dels adults, els exemplars més joves tenen la part inferior de les ales i cua de to més aviat blanquinós. Medeix entre 78 i 80 cm de llarg amb les ales plegades i amb les ales obertes pot arribar als 2 metres. Són animals monògams amb parella estable per a tota la vida i construeixen diversos nius que van alternant al llarg de la temporada en funció de les inclemències meteorològiques. Els llocs escollits són els cingles i rarament en els arbres. Els nius es construeixen amb branques i els van reconstruint any rere any. Poden arribar a medir entre 1,5 i 2 metres de diàmetre. Ponen entre un i dos ous tacats de vermell que al cap de tres mesos d'incubació poden arribar a sortir els polls i emprendre el vol. L'edat reproductora no els arriba fins al cap de 5 o 6 anys de vida. Tenen una àmplia visió de manera que poden detectar un conill a més de 2 km. de distància, fet que les converteixen en unes autèntiques depredadores. S'alimenten dels isards, esquirols, mustèlids, aus com ara perdius. ducs però sobretot el que més els agrada són les marmotes.</p> | 08093-154 | A les roques del vessant nord del Cadí i també a les serres de la Muga, Moixa i Vimboca | <p>Al llarg de la història ha estat molt emprat per a la caça la falconeria. A l'edat mitjana es va utilitzar com a au missatgera.</p> | 42.2849200,1.7782100 | 399266 | 4682134 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83064-foto-08093-154-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83064-foto-08093-154-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Com a curiositat principal és que aquest animal es feia servir per la caça i falconeria a l'Europa Occidental de llops, guineus i altres mamífers depredadors. | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||||
| 83065 | Gran Duc (Bubi bubo) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gran-duc-bubi-bubo | GENERALITAT DE CATALUNYA. Departament de medi ambient i habitatge. Parc Natural del Cadí Moixeró. Opuscle de la fauna Català/anglès. httpp//cimd'aligues.com/bubobubo; www.wikipèdia. Gran duc; | Au protegida degut a la seva escassetat | Ocell de la família dels estrigiformes, de la família dels estrígids, de grans dimenions entre 66-77 cm de llarg amb el plomall de les orelles llarg i vistosos, els ulls molt grossos i d'un groc daurat i el plomatge d'un lleonat vermell, clapejat de burell fosc. És el més gran dels estrigiformes europeus i habita als boscos de l'Euràsia i Nord de l'Àfrica. A catalunya es troba en regions salvatges i poc habitades, en aquest cas s'han localitzat espcímens a la solana del vessant sud del veïnat del Roser mirant a la vall de Saldes i Sull prop de l'estret de Llúria pel camí del Vier. ¨sr un ocell carnívor que caça tota mena de vertebrats a vagades tant gran com ell. Se l'anomena el gran duc. Se'l pt robar en un àmpli ventall d'hàbitats fins hi tot l'estatge subalpí | 08093-155 | A les roques del vessant sud del veïnat del Roser a la zona del vier i dels estanys mirant a Saldes | Es tracta d'una espècie d'au que es distrbueix a Europa, Àsia i Àfrica. A Amèrica existeix una espècie molt propera que és el Duc de Virgínia que és `present al nord i sud d'Amèrica excpepte el nord i sud d'Alasca on el fred polar impedeix el seu hàbitat. Habita des dels boscos de coníferes als prats basòfils però prefereix xones on hi hagi clarianes. Aquesta espècie a Catalunya es troba gairebé a tot arreu excepte a la Depressió de l'Ebre. A més és l'única espècie d'au noctura de mida grossa que hi ha Catalunya. Es coneixen 8 espècies a Espanya d'aquest tipus d'au. A Europa hi ha dues subespècies que són de mida més petita. Aquest animal es caracteritza per ser un gran caçador molt silenciós ja que les característiques del seu plomatge fan que passi gairebé desaparecebut. | 42.2496000,1.9113800 | 410196 | 4678063 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83065-foto-08093-155-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83065-foto-08093-155-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta au és molt dificil de poder-la veure ja que habita en paratges i indrets insòlits allunyats de la civilització amb la qual cosa no se n'ha pogut obtenir cap fotografia per part dels tècnics del Parc Natural del Cadí Moixeró raó de la qual les imatges publicades provenen d'altres llocs. Curiosament en els mapes hi ha el topònim de 'niu d'en Duc' marcat en aquestes costes mirant a Vilella i també a les obagues de l'altra costat de la riera de Saldes i pertanyents al municipi de Vallcebre | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 83066 | Mussol Pirinenc (Aegolius funereus) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mussol-pirinenc-aegolius-funereus | GENERALITAT DE CATALUNYA. Departament de medi ambient i habitatge. Parc Natural del Cadí Moixeró. Opuscle de la fauna Català/anglès;www,sioc.cat/fitxa.php?sp=AEGFUN; https//monnaturapirineus.net | Animal i espècie protegida | Es tracta d'un rapinyaire nocturn conegut també com a 'lechuza de Tengmalm' de l'ordre dels strigiformes i que e stroba en boscos de coníferes. És molt present a Amèrica del Nord, Àsia i Nord d'Europa tot i que ocasionalment també es troba a les regions muntanyoses dels Alps i també dels Pirineus com a relíquies dels períodes post glacials. Es tracta d'un rapinyaire de 25-30 cm. D'alt i 50-60 cm d'emgergadura amb les ales desplegades. Es caracteritza per tenir un cap gran i aplanat i uns ulls grossos i de color groc. La tonalitat del seu plomatge és variada amb tons marrons, grisos i i amb yn taquejat més acusat a les zones que envilten els ulls, dorzal i cap. Els joves són molt diferents amb un predomini del color marró.Solen habitar en boscos on hi ha un sotabosc intens. S'alimenta de ratolins, talpons, mussaranyes i petits ocells. És una au silenciosa excepte en época de zel on el seu cant, molt caracteristic es pot sentir de gener a abril similar al de la puput. Cria en nius de picots negres, Els mascles són més sedentaris, especialment a l'hivern que es queden prop dels nius mente que les famelles emigren en zones més càlides en busca d'aliment. Són poligàmics. | 08093-156 | A les obagues del Coll de Balma,obaga dels congosts i obaga de Gresolet | La descoberta de la seva presencia al Pirineu data del 1963, quan dos naturalistes francesos, H.Van der Vloet i J. de Ridder, van observar un exemplar en un forat de picot verd en un bosc d'avets a la zona de Font Romeu (Catalunya francesa). Degut a aquesta única cita el 1982 Oriol Alamany i Josep Ramón Ticó iniciaren un intens treball a la recerca d'aquest esquerp ocell, tot i que no va ser fins al gener de 1984, després de dos anys realitzant escoltes, que es va escoltar per primer cop cantar un mascle de mussol pirinenc en un bosc de pi negre i avet a 1.900m a la zona del Pallars. A les zones del Parc natural del Cadí i Moixeró es va trobar la presència d'aquesta au a finals de la d'ecada dels '90 als boscos de Gresolet i de Coll de Balma. Des d'aleshores els tècnics del Parc Natural n'han anat portant un seguiment mitjançant escoltes i controls. És molt dificil d'observar | 42.2646300,1.7412400 | 396185 | 4679926 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83066-foto-08093-156-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83066-foto-08093-156-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest mussol inicialment característic dels boscos de coníferes alpins i subalpins (avetoses, bscos de pi roig i pi negre) té com a principal depredador la marta, el gamarús o l'astor. Aquest fet ha provocat que es traslladi en boscos més freds al període hivernal i de major latitud per evitar la seva desaparició. Es tracta d'una espècie protegida que habita els boscos del Pirineu català i que recentment s'ha vist amenaçada per la presència humana en els boscos durant el període hivernal (pràctica de l' esquí, esports de muntanya, raquetes, excursionisme...) | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 83067 | Gall fer (Tetrao urugallus) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gall-fer-tetrao-urugallus | GENERALITAT DE CATALUNYA. Departament de medi ambient i habitatge. Parc Natural del Cadí Moixeró. Opuscle de la fauna Català/anglès;www,sioc.cat/fitxa.php?sp=TETURO; https//monnaturapirineus.net | Animal protegit i en perill d'extinció | El gall fer és una de les espècies més emblemàtiques dels boscos del Pirineu català. Es pot escoltar al llarg del mès de maig amb un cant molt específic i significatiu com a període de zel. És dificil de veure i és molt tímid. Es troba en boscos subalpins de pi n egre i avet per damunt dels 1700 mts. D'aláda però esporàdicament es trobar en cotes més baixes. Els mascles es diferencies de les famelles a que si el primer es caracteritza per ser de dimenions més grosses i amb un plomatge de color gris fosc i negre amb la part del pit amb reflexos de color verd i el carpó de l'ala amb una taca blanca. La part ventral i final de la cua varia cap a un color blanc. Es caracteritza per tenir unes plomes a sota el bec en forma de barba, una cua gran formant un ventall. Una carúncula a l'ull de color roig que s'enfila i coloreja el plomatge en época de zel. La femella teé uns colors que s'ssemblen més amb l'entorn que l'envolat preferiblement els marronosos fosc i clar amb alguna part blanca. Té caruncula igual que el mascle bé que no tant acentuat. Nida a terra i una femella pon entre 6 i 7 ous que incuba entre 3 i 4 mesos fins que le poll surt de l'ou i s'independitza. La seva alimentació rica i variada es basa en larves, herbes, brots tendres de plantes i a la tardo fruits del bosc com el nabiu, gerd, groselles i fulles de pi. | 08093-157 | Als boscos del Parc natural del Cadí mOixeró. No té un lloc específic | Si bé el gall fer està protegit a Espanya des del 1986, les seves poblacions han anat disminuint poc a poc fins a nivell alarmants segons la regió. Tot i que la caça furtiva està molt perseguida, actualment la destrucció i alteració de l'hàbitat és la principal causa de desaparició, com la desforestació, la presència d'activitats humanes, la construcció de línies elèctriques, etc. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83067-foto-08093-157-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83067-foto-08093-157-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El gall fer és molr característic quen està en zel ja que s'junten tots els galls en un lloc que s'anomena 'cantader' que és on els mascles s'exhibeixen a les famelles. El mascle té una mena de dansa que accentua amb el plomall de la cua en forma de ventall. En aquest punt és on hi ha baralles de molts mascles que acaben amb la mort d'algun d'ells. Això succeeix perque és el seu moment d'éxtasi que no hi sent ni hi veu i és una presa fàcil. | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 83068 | Prats basòfils | https://patrimonicultural.diba.cat/element/prats-basofils | DDAA. Mapa hàbitat corine 1:10.000. Parc Natural del Cadí Moixeró. DDAA.Manual del hàbitats ens els boscos de Catalunya. Vol VI. Boscos. Generalitat de Catalunya. | Paratge situat en ple parc natural del Cadí Moixeró. S'hi arriba amb vehicle per la pista asfaltada de Bagà a Gisclareny o per pista forestal des del Puig seguint part del camí ramader. Del coll continua la pista forestal fins a Coll de Balma (fitxa 147) | Prats aptes per a la pastura ovina i bobina a la zona del Coll de la Bena , clot del Pou i vessant nord del veïnat del Roser i a Cal Ros. Es caracteritzen per tenir una extensió allargassada seguint l'orografia de la vall glacial i Amb una vegetació d'herbes de mida més aviat curta i també arbres de fulla caduca | 08093-158 | Al coll de la Bena en els prats que hi ha entre el veínat del clot del Pou i el coll de la Bena i | Amb la necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2601300,1.7660400 | 398223 | 4679396 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83068-foto-08093-158-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83068-foto-08093-158-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Prats basòfils, secs, de terra baixa i muntanya mitjana. Pradells de 'sedum album' i altres crespinells, de terraprims i replans de roca, calcícoles de la muntanya mitjana. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83069 | Prats calcícoles. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/prats-calcicoles | DDAA. Mapa hàbitat corine 1:10.000. Parc Natural del Cadí Moixeró. DDAA.Manual del hàbitats ens els boscos de Catalunya. Vol VI. Boscos. Generalitat de Catalunya. | Paratge situat en ple parc natural del Cadí Moixeró. S'hi arriba amb vehicle per la pista asfaltada de Bagà a Gisclareny o per pista forestal des del Puig seguint part del camí ramader. | Prats basòfils, xeròfils, amb Festuca ovina, Avenula Iberica, Bromus erectus, Brachypodium phoenicoides, sessi montanum, Teucrim pyrenaicum de l'estatge montà | 08093-159 | Afloraments al nord i sud de Sant Miquel de Turbians | Amb la necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2539600,1.7983500 | 400878 | 4678673 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83069-foto-08093-159-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83069-foto-08093-159-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 83070 | Boscos de pi negre calcícoles i mesòfils dels solells pirinecs. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/boscos-de-pi-negre-calcicoles-i-mesofils-dels-solells-pirinecs | <p>DDAA. Mapa hàbitat corine 1:10.000. Parc Natural del Cadí Moixeró. DDAA.Manual del hàbitats ens els boscos de Catalunya. Vol VI. Boscos. Generalitat de Catalunya.</p> | Paratge situat en ple parc natural del Cadí Moixeró. S'hi arriba per les obagues de la Muga i pletissar o bé pel camí del Tencalaporta per la pleta de la Guilla | <p>Boscos de pi negre, de natural i no gaire densos. A les parts més elevades i als indrets rocosos poden adoptar la forma de matollars curts i arbrats. Comprenen un estrat arbori i herbaci força desenvolupat i eventualment, un d'arbustiu força desenvolupat. Es tracta de boscos d'hàbitat subalpí de les parts més elevades del Pirineu català fent llindar amb l'estatge alpí. Pot arribar en alguns punts fins a 2400 o 2500 mts. d'alçada. Ocupa els vessants solells de les muntanyes, principalment la serra de la Moixa, serra de la Muga i vessant sud del Comabona i Puig Terrers.</p> | 08093-160 | Solells de coll de Balma i vessant sud del Puig Terrers i Comabona. | <p>Amb la necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea.</p> | 42.2849200,1.7782100 | 399266 | 4682134 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83070-foto-08093-160-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83070-foto-08093-160-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El substrat acostuma a ser calcinal amb sòls poc desenvolupats i terrenys pedregosos. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83071 | Boscos de Pi negre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/boscos-de-pi-negre | <p>DDAA. Mapa hàbitat corine 1:10.000. Parc Natural del Cadí Moixeró. DDAA.Manual del hàbitats ens els boscos de Catalunya. Vol VI. Boscos. Generalitat de Catalunya.</p> | Al estar dins del parc natural, aquest bosc està controlat i protegit | <p>Boscos dels obacs amb neret, acídofils i mesòfils dels obacs pirinencs de l'estatge subalpí llindant amb l'estatge alpí. Estan caracteritzats per tenir un àmpli domini del pi negre. En estat de desenvolupament òptim els arbres creixen mot espessos però rarament són ambrívols degut a la forma, alta i esvelta del capcer dels pins. A banda de la vegetació arbòria en aquests boscos hi ha tres estrats més; un d'arbustiu dominat pel neret, un d'arbustiu més baix format per la nabinera i finalment un herbessar de líquens i molses. A les parts més altes aquest bosc s'aclareix més alternant-se amb clapes de neret. Aquest bosc ocupa els vessants típicament obacs i en lloc poc explotats on hi ha abundància del mantell nival al llarg de l'hivern i part de la primavera.</p> | 08093-161 | Obagues de coll de Balma i sota les arrugues de Molnell | <p>La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocós de l'eocè que forma el mantell del Cadí. </p> | 42.2646300,1.7412400 | 396185 | 4679926 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83071-foto-08093-161-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83071-foto-08093-161-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Val a dir que la pràctica d'esports d'hivern i l'explotació de les pastures a les parts altes de les muntanyes ha obligat a retrocedir part de le'xtensió d'aquest bosc. El podem trobar des dels 1600 mts fins els 2300 o 2500 mts d'alçada. El podem trobar al Pirineu i també al Pre Pirineu, en aquest cas a les obagues de la serra del Cadí. Correspon amb l'hàbitat Corine 42425 | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83072 | Boscos de pi roig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/boscos-de-pi-roig | <p>DDAA. Mapa hàbitat corine 1:10.000. Parc Natural del Cadí Moixeró. DDAA.Manual del hàbitats ens els boscos de Catalunya. Vol VI. Boscos. Generalitat de Catalunya.</p> | Al estar dins del parc Natural del Moixeró, la seva tala i explotació és molt controlada | <p>Es tracta de pinedes de pi roig calcícoles i mesòfils dels obacs de l'estatge muntà dels Pirineus denses i ben constituïdes. L'estrat arbori està dominat principalment pel pi amb un sotabosc molt variable de boix i amb algunes altres plantes més típiques de les rouredes. A vegades s'hi fan algunes plantes humícoles o dels boscos de coníferes acídificats. Aquest tipus de bosc és molt abundant als obacs de la serra de Gisclareny entre les obagues de la Torre, de la Voltrera, de l'obaga del Puig i de Murcurols. El sòl on creix és àcid.</p> | 08093-162 | Obagues de la Torre, de Murcurols, de la Voltrera i del Pinar | <p>Amb la necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea.</p> | 42.2590200,1.7777300 | 399185 | 4679259 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83072-foto-08093-162-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83072-foto-08093-162-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest tipus de bosc és molt abundant al terme municipal de Gisclareny i municipis veïnals i no té problemes de conservació. Es fa un ús per a exclotació forestal, pastura extensiva i recol·lecció de bolets. Històricament algunes d'aquestes pinedes han estat emprades com a pastures. Necessita la humitat pròpia del clima Mediterrani de l'estatge muntà. Correspon amb l'hàbitat Corine 42581 | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83084 | Tram o carrera del Camí de Gisclareny a Bagà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tram-o-carrera-del-cami-de-gisclareny-a-baga | MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. TORRES, C. A. (1905). Pirineu Català 'El Bergadà' IT. 114 de Bagà a Saldes per l'estret de Llúria. DDAA (2007). Inventari de camins ramaders del Berguedà. Camí de Gisclareny (ICR, 92). | En part en desús i amb les pedres caigudes. El camí ral forma part d'un sender local marcat en verd i blanc i amb una ruta marcasda com a 'Turbians' | Arribant a Sant Miquel de Turbians per l'antic camí de Bagà a Gisclareny i a la zona del Planell de les costes o collet que separa el Puigventós dels vessants solells de la serra de Gisclareny es conserva un tram important de l'antic camí ral empedrat i delimitat a banda i banda per murs de pedra seca amb el sistema de les carreres o carrerades per tal de separar l'espai públic dels camins amb les zones d'horta i camps de conreu. Aquest tipus de construcció s'palicava a les entrades i sortides de poblacions i llocs habitats. En aquest cas corresponia amb la proximitat al nucli de Sant Miquel de Turbians. El tram conservat és d'un 250 m pel vessant sud de la serra de Gisclareny fins a la zona o collet de Puigventós on hi ha una bifurcació de camins que pugen a Sant Miquel o contiuen fins al veïnat de Berta. El tram té els murs parcialment enderrocats però encara es pot endevinar el seu traçat. La part del mig està ocupada per alguns arbres. | 08093-174 | A sota de Sant Miquel de Turbians per la vessant nord (Ajuntament de Gisclareny. Av Roser S/N 08695) | La història d'aquest camí es remuntaria en ápoca medieval quan servia per enllaçar els nuclis de Bagà amb Gisclareny per la collada de Turbians. Aquest camí és esmantat per E. Martín (Martín, 2005) com una de les vies que permetia connectar la part més oriental del municipi amb els nuclis de Cal Noguera, Cal Estevenó, Rocadecans amb la part central. A l'anventari de Camins remaders del Berguedà (DDAA. 2007 Inventari de Camins ramaders del Berguedà) surt esmentat com a 'camí de Gisclareny' a la fitxa ICR.92. Aquest camí enllaçava mb el camí de Bagà a Gòsol (ICR.40) passant per Gisclareny al veïnat de Berta. De la csa de Rocadecans passava a la collada de Turbians i baixava per les costes de Cal pere Vilella fins a Cal Ralé on hi havia dret a abeurada i d'allí continuava pel vessant solell fins a Sant Miquel. De sant Miquel segui el ytraçat de la pista actual fins a Bertaon es trobava amb l'encreuament del camí de Bagà a Gòsol i el que baixava a Espunya. (Camí de Maçaners). Aquest camí és citat en un mapa a escala 1:50.000 com a camí vell de Gòsol datat de 1949 i també en un topografic de 1:50.000 vell de la Pobla de Lillet datat de 1952 i denominat ' Camino de Santa Fe' referint-se a Santa Fè de Quer (TM de Bagà) | 42.2471300,1.8060100 | 401499 | 4677905 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83084-foto-08093-174-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83084-foto-08093-174-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83084-foto-08093-174-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Tram que presenta unes característiques molt similars a latres carreres de la zona. De fet el tram que va del veïnat del Clot del Pou a Coll de la Bena (camí del Puig a Coll de l'Escriga, Berta, Clot del Pou i Coll de la Bena) també presenta unes característiques molt similars aquest tram. El camí figura inventariat amb la fitxa núm ICR.92 o camí de Gisclareny a l'inventari de camins ramaders del Berguedà (DDAA; 2007. Inventari de camins ramaders del Berguedà. Consell Comarcal del berguedà). Aquest camí que surt del monestir de Sant Llorenç es dirigeix als palns de Rebollet, cal Viudu i s'enfila pels obacs de la vaga major fins al roc dels Quatre batlles. D'aallí segueix cap els plans de la casa de Rocadecans, Cal raler i arriba a Sant Miquel per la carrera descrita. | 94|119|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83094 | Alzina de Cal Noguera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-cal-noguera | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. Departament de Medi ambient i Habitatge. Parc Natural del Cadí Moixeró.</p> | No està protegida però es situa dins del Parc Natural del Cadí Moixeró i s'aplica la mateixa protecció del parc | <p>Important alzina centenària situada en uns planells al costat de la casa de Cal Noguera i del camí de Ca l'Estevenó. Es tracta d'un arbre amb unes característiques monumentals i amb un tronc que medeix més d'un metre d'amplada i que té una copa que abraça gairebé els 5-6 metres al seu voltant. Es tracta d'un arbre que no està protegit però que es podria considerar com a arbre monumental degut a la seva magnitud. Sembla correspondre amb un exemplar de més de 400 anys</p> | 08093-184 | En uns planells a l'oest de Cal Noguera i a tocar el camí ral | 42.2365000,1.8311400 | 403556 | 4676696 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83094-foto-08093-184-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83094-foto-08093-184-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Important alzina que denomina la ruta 'r' de Gisclareny i matrcada en verd i blanc com a sender local que parteix de la Collada de Turbians, baixa per Rocadecans Ca l'Estevenó continua a Vilella i retorna al coll de Turbians | 94 | 2151 | 5.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 83096 | Roc dels Quatrre batlles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roc-dels-quatrre-batlles | MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. TORRES, C. A. (1905). Pirineu Català 'El Bergadà' IT. 114 de Bagà a Saldes per l'estret de Llúria. DDAA (2007). Inventari de camins ramaders del Berguedà. Camí de Gisclareny (ICR, 92). | Cobert de vegetació i d'arbres | Roc o cim de la serra de Gisclareny damunt del bac extremer (TM.de Bagà) i Santa Fè de Quer que delimita quatre termes municipals (Guardiola de Berguedà, Bagà, Gisclareny i Vallcebre). Era punt de reunió entre els batlles dels diversos municipis per tractar termes relacionats amb les pastures els emprius i els drets de barra. Es troba al costat del camí ral de Bagà a Gisclareny passant pel pas dels Portells i seguir en direcció a la Collada de Turbians per Rocadecans. Actualment és un punt cobert de vegetació i hi existeix un punt geodèsic i una fita de delimitació | 08093-186 | A l'extrem merdional del terme municipal de Gisclareny al capdamunt del bac extremer | La història d'aquest camí es remuntaria en ápoca medieval quan servia per enllaçar els nuclis de Bagà amb Gisclareny per la collada de Turbians. Aquest camí és esmantat per E. Martín (Martín, 2005) com una de les vies que permetia connectar la part més oriental del municipi amb els nuclis de Cal Noguera, Cal Estevenó, Rocadecans amb la part central. A l'anventari de Camins remaders del Berguedà (DDAA. 2007 Inventari de Camins ramaders del Berguedà) surt esmentat com a 'camí de Gisclareny' a la fitxa ICR.92. Aquest camí enllaçava mb el camí de Bagà a Gòsol (ICR.40) passant per Gisclareny al veïnat de Berta. De la csa de Rocadecans passava a la collada de Turbians i baixava per les costes de Cal pere Vilella fins a Cal Ralé on hi havia dret a abeurada i d'allí continuava pel vessant solell fins a Sant Miquel. De sant Miquel segui el ytraçat de la pista actual fins a Berta on es trobava amb l'encreuament del camí de Bagà a Gòsol i el que baixava a Espunya. (Camí de Maçaners). Aquest camí és citat en un mapa a escala 1:50.000 com a camí vell de Gòsol datat de 1949 i també en un topografic de 1:50.000 vell de la Pobla de Lillet datat de 1952 i denominat ' Camino de Santa Fe' referint-se a Santa Fè de Quer (TM de Bagà) | 42.2370100,1.8450300 | 404703 | 4676737 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83096-foto-08093-186-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83096-foto-08093-186-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El roc és pas obligat del camí de Bagà a Gisclareny. Aquest camí figura inventariat amb la fitxa núm ICR.92 o camí de Gisclareny a l'inventari de camins ramaders del Berguedà (DDAA; 2007. Inventari de camins ramaders del Berguedà. Consell Comarcal del Berguedà). Aquest camí que surt del monestir de Sant Llorenç es dirigeix als plans de Rebollet, cal Viudu i s'enfila pels obacs de la vaga major fins al roc dels Quatre batlles. D'allí segueix cap els plans de la casa de Rocadecans, Cal Raler i arriba a Sant Miquel en forma de carrera. També tenia algunes variants que permetien connectar amb el camí de Vilella (fitxa. 182) per mitjà de les costes de Rocadecans i el torrent de Ca L'Estevenó (fitxa 180). | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83097 | Quer foradat o roc del Donzell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/quer-foradat-o-roc-del-donzell | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200.</p> <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43.</p> <p>MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55.</p> <p>SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III.</p> <p>AHG.Cadastre de 1776.</p> <p>ADCU. Acta de Consagració de Sant Miquel de Turbians.</p> | Prop del camí ral de Maçaners passant pel Grau | <p>En unes obagues a sota de la Gargallosa i a costat del camí ral de Maçaners i paral·lel al torrent de vilella hi ha aquesta roca foradada que ha estat clau per deniminar l'antic castell de Gosclareny o castell del 'Quer' i també el mas Espunya i 'l'alou de Querforadat'. Es tracta d'una imposant roca calcària on a mitjana alçada hi ha un forat circular d'un 50 cm. de diàmetre a 3 metres per damunt del sòl natural i mig cobert de vegetació i rabres. Es tracta d'un forat realitzat per l'erosió i accíó de l'aigua i dels agents climatològics en terreny calcàri.</p> | 08093-187 | A l'antic alou i mas d'Espunya a sota el veïnat del Roser eun una obaga al costat del camí ral. | <p>La primera menció que fa referència a l'alou d'Espunya i el Quer Foradat, la trobariem en l'acta de consagració de Sant Miquel de Paradís o de Turbians, el 948 quan parla de les seves donacions i d'un seguit de vinyes de les quals malgrat no quedi especificat pensem que seria de les terres properes als volts de Sant Miquel. De fet és en l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i també en un document datat de l'any 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins.i per tant malgrat no esmenti enlloc l'existènciua de camins, és lògic pensar que n'hi havia amb els corresponents passos per creuar els rius. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. El Querforadat podria ser 'roca foradada' interpretada com una roca natural i de la que en tenim constància de la seva existència degut a l'orografia càrstica del lloc. Pensem que el Querforadat seia el castell 'fener de Cal ros' proper al vilar d'Espunya. El lloc ens és esmentat en un document citat per Serra i Vilaró. (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre III. P. 107) i extret de ACA notarials. Bagà. Datat de 1068 i corresponent amb el monestir de Sant Llorenç prop Bagà on els comtes de Cerdanya, Ramon i Adela van donar al monestit l'alaou que posseïen al vilar d'Espunya amb les confrontacions del riu Esna (Eina) cap a Sant Sebastià de Sull i ariibava a Querforadat passnt pel cim del mont calvera (Gargallosa) 'alede in comitatu Ceritanense, in pago Bagadanense, sive infra terminos de villare de spunia. Quae terminantur ex una parte rivo Esna, et inde vadit ad Sanctum Sebastianum et pervenit de Kero-Foradat...'. Posteriorment el teme del Quer va passa a denominar-se castell del Quer (castell de Gisclareny) i l'alou d'Espunya com a mas castell (Martín, E; 2005). A partir d'aleshores el terme Quer foradat desapareix i passa a denominar-se Espunya o castell.</p> | 42.2509600,1.7919200 | 400343 | 4678347 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83097-foto-08093-187-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83097-foto-08093-187-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83097-foto-08093-187-3.jpg | Legal | Medieval|Precambrià | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | Inexistent | 2022-01-20 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | L'alou del quer foradat surt esmentat en la documentació antiga del monestir de Sant Llorenç en el moment que parla dels límits i termes de l'alou d'Espunya. Es tracta d'un alou que J. Bolós i M. Pagès van conforndre amb el nuci del Querforadat a l'Alt Urgell quan parlava de les afrontacions de Molnell. | 85|2164 | 2153 | 5.1 | 2484 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||
| 83100 | Font de L'Espunya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-lespunya | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. Serra i Vilaró , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres. III . DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses). ADCU. Acta de Consagració de Sant Miquel de Turbians. AHG (Cadastre de 1776). ACA:Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863</p> | Font encara en ús i utilitzada per al reg. | <p>Important font o surgència d'aigua que surt al costat esquerra del Grau i que descendeix fins al torrent de Vilella per la obaga de Sant Pere acumulant un fort desnivell. Aquesta font aprofita les característiques geològiques del paisatge càrstic de la zona on afavoreix que hi hagi circulació d'aigües subterrànies i surgències de fonts com la que estem descrivint. Val a dir que aquesta font que serví per denominar l'alou de L'Espunya deriva segons Martín, E; (2005) del mot llatí 'spongia' o esponja referinint-se a la forma de les roques o tosques de la zona que recorden esponges formades per la carbonatació càlcica de les argiles properes a les fonts com seria el cas. Aquestes formacions es troben a sota del pas del Grau i sembla ser que va ser emprat com a lloc per extreure les pedres tosques i utilitzar-les per a les arcades i les voltes de les construccions.</p> | 08093-190 | Al costat esquerra del pas del Grau en uns planells de damunt seu a la carena de la Gargallosa | <p>La història d'aquesta font va molt lligada amb l'alou de l'Espunya, del qual pren nom a aquestes afloracions rocoses i la mateixa font. El lloc de L'espunya ens surt esmentat per primera vegada segons la documentació antiga en un document datat del 1068 i pertanyent al monestir de Sant Sant Llorenç prop Bagà tot i que pensem que es correspon amb algunes de les donacions que figuren a l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians el 948 (ACU, Pergamí original. Carpeta 7). En aquest document els comtes de Cerdanya, Ramon i Adela van donar al monestir l'alou que posseïen al vilar d'Espunya amb les confrontacions del riu Esna (Eina) cap a Sant Sebastià de Sull i ariibava a Querforadat passant pel cim del mont calvera (Gargallosa) 'alede in comitatu Ceritanense, in pago Bagadanense, sive infra terminos de villare de spunia. Quae terminantur ex una parte rivo Esna, et inde vadit ad Sanctum Sebastianum et pervenit de Kero-Foradat... (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre III. P.106. Documentació posterior esmenta que l'alou d'Espunya el 1121 és citat com a donació testamentaria per un tal Ramon d'Enveig amb la qual cosa aquest alou ja no pertanyia al monestir de Sant Llorenç sinó en aquest cas a un noble. Tal i com s'ha anat veient el lloc també apareix esmentat de forma indirecta quan es parla de la propera església de Sant Pere del Grau o d'Espunya (Serra i Vilaró,J; 1989. Baronies. Llibre III. P.1106, 1130). Posteriorment i el 1142 l'abat de Sant Llorenç reclama davant del bisbe d'Urgell a Ramon d'Enveig l'alou de Molnell i els que en depenien; entre ells el d'Espunya ja que havien estat retinguts il·legalment 'et donamus Scti. Laurentio de Bagada unum nostrummansum qui est in Mulnel, cum omnibus suis perinentiis et adempramentis, etiamque censibus...Similiter nos omnes praedicti alium mansum qui est ad ripam Bordeo, et Scto Laurentio reddimus et deffinimus cum omnibus suis pertinentiis quae sunt in cunctis locis' (Baronies. Llibre III. P.108). Ja hem vist en la fitxa de Molnell i la de Querforadat que aquest alou d'Espunya pertnayia a Molnell amb la qual cosa i malgrat el document no el citi de forma directa, s'interpreta que es refereix a ell quan parla dels 'altres masos'.Finalment el bisbe va donar la raó a l'abat i els alous van ser retornats al monestir. Consta que el 1558 Sebastià Fabré ven a Bertran Palol el mas Espunya que era sota el domini directe de Sant Llorenç (DDAA, 2007. Annex al catàleg de masies i edificacions rurals de Gisclareny). Entre els segles XVI i XVIII aquest mas té diversos propietaris i entre 1586 a 1663 és venut als Piferrer de Saldes motiu del qual és coneix com a 'mas Piferrer' (Martín, E; 2005. Annex. Núm. 21). En el cadastre de 1776 (AHG. Cadastre de Gisclareny) el mas Espunya, aleshores mas Castell (casa núm. 59) estava ocupat per 1 casa, pagava 4 lliures, 11 sous i 6 diners de cadastre reial i no especifica el que pagava per a bestiar. Poc després i en l'amillarament de 1863 (ACA. Llibrets de compliment pasqual, amillarament de 1863) i extret de Martín,E. 2005 annex. 21 no hi figura aquest mas entenent-se que havia quedat abandonat. Documentació posterior no especifica enlloc el terme Espunya però si el del castell (fitxa 192).</p> | 42.2488100,1.7932500 | 400449 | 4678107 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83100-foto-08093-190-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83100-foto-08093-190-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-10-09 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | A sota de la font hi ha una afloració d'argiles carbonatades o 'tosques' denominades espunyes,que van ser explotades per a la construcció d'edificis. Unes característiques similars presenta el subsòl del monestir de Sant Llorenç prop Bagà on al seu vessant nord hi ha un seguit de coves i eremitoris excavats a la mateixa roca o pedra tosca. Possiblement el nom de la font sigui degut a aquests afloraments càrstics. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83124 | Aplec de Sant Miquel de Turbians | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aplec-de-sant-miquel-de-turbians | <p>BARAUT, C ; (1978) 'les actes de consagració de les esglésies del bisbat d'Urgell'. Urgellia I; BARAUT, C (1981) 'Els documents de l'any 1010-1035 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia IV; BARAUT, C (1982) 'Els documents de l'any 1036-1050 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia V; BARAUT, C (1983). ' Els documents de l'any 1051 a 1075 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell' a Urgellia VI BARAUT, C (1988-89) 'Els documents dels anys1101-1150 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia IX. CABALLÈ I CANTALAPIEDA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí: CIMA I GARRIGÓ, F (1997) Converses amb l'ermità de Sant Miquel de Turbians. Terrassa; CIMA I GARRIGÓ, F (1998). Primavera a Sant Miquel de Turbians. Terrassa. CIMA I GARRIGÓ, F (1994), Retorn a Sant Miquel de Turbians. Terrassa. MARTIN E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny.P.15, P.32, 33;. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3334; SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. Centre d'estudis baganesos. ADCU. Acta de consagració de Sant Miquel Turbians (inèdit) DDAA. (2014). 'Església de Sant Miquel de Turbians. Gisclareny'. Restaurar o reconstruïr. Actualcions del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local en els monuments . Memòria SPAL 2010-2012. P.273-280.</p> | Es manté viva pels Gisclarenyesos | <p>Aplec que es celebra en honor al patró de l'antiga parròquia de Sant Miquel (el primer diumenge de maig) on es fa un ofici religiós a l'església de Sant Miquel i en acabat l'ofici es fa repartiment del panet (pa blanc) cuit amb llenya com a vell costum que també es fa en moltes altres esglésies properes com és el cas de Brocà (Guardiola de Berguedà). També s'hi celebra una mica de ball i es canten els goigs de l'arcàngel Miquel.</p> | 08093-214 | A Sant Miquel de Turbians al Puigventós (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>Antiga parròquia del nucli de Gisclareny consagrada el 948 pel bisbe Guisad II d'Urgell que va consagrar les esglésies de Paradís; Sant Miquel apòstol (actual), Sant pere (sant Pere del Grau) i Sant Andreu (Gréixer?) al lloc de Paradís dins el comtat de Cerdanya ' van ser reedificades per homes del terme, això és: Estefred, prevere, amb el seu germà Sentane i l'abat Dacone' (Cebrià Baraut, C ; 1978. Urgellia I; 1979,Urgellia II, 1981 Urgellia IV , 1982 Urgellia V, 1983 Urgellia VI i 1988 Urgellia IX). Segons SPAL (SPAL, 2013) es tractava de tres altars dins una mateix església. Nosaltres tendim a pensar en tres edificis diferents, doncs les alienes de Sant Pere i de Sant Andreu es troben en llocs propers L'edifici actual va correspondre amb una de les possessions del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i cap a l'any 1290 la trobem situada en les possessions dels barons de Pinós dins el terme del seu castell que tenien a Gisclareny “ in castro nostro de Gisclasen et in tota parrochia S. Michaelis de Turbians” a través de documents que fan referència a donacions que els vassalls feien als seus senyors. Durant la baixa edat mitjana la rectoria de Turbians va ser objecte d'alguns conflictes entre els rectors que hi residien degut a la insuficiència de les seves rendes (Serra i Vilaró, J, 1989 Baronies llibre IIII) .Consta que el 1313 l'església va ser visitada pel canonge urgellenc 'Galceran Costa' que va trobar que estava ben servida. Cal destacar que el 1326 aquesta església va quedar arrendada per 3 anys consecutius per un tal Jaume Martí per tal que hi fes residència contínua amb els clergues i la seva família “ acostumada”i s'encarregués de sembrar les terres, pagar el delme del bisbe i atendre els serveis d'aquesta església i també les sufragànies que en depenien ( Escriu, Preixens i Maçaners). Aquest document ens dona a entendre que en aquest període al lloc hi havia una petita comunitat de clergues. Amb la crisis baix medieval el lloc es deuria despoblar de forma notable, però sense quedar abandonat ja que el 1575 hi ha una visita pastoral on s'examinen les fonts baptismals, les crismeres missals ordinaris, ares, campanes i tot un seguit d'objectes i es va demanar que els parroquians bastissin una nova rectoria. El 1587 una nova visita pastoral es va poder comprovar com malgrat estigués feta la volta (reconstruïda) no s'havia cobert en llosa i teula. El 1593 la parròquia de Sant Miquel passava a dependre del bisbat de Solsona. Atès l'augment d'importància del barri del Roser amb l'església de Santa Maria va desplaçar el centre de poder a la zona del Roser. El gran distanciament entre els diferents habitants del terme entre veïnats ocasionà fortes disputes per determinar quina havia de ser l'església parroquial ja que uns defensaven la parroquialitat a Sant Miquel, mentre que els altres defensaven el nou centre de poder. Arrel d'una tempesta de vent es va esfondrar el campanar de Sant Miquel i els veïns i feligresos en costejaren un de nou on hi varen voler col·locar una campana que al final va ser instal·lada al campanar del Roser (Martín, 2005. P. 29). El 1752 es va signar una concòrdia on s'acordava la celebració de misses a Sant Miquel i al Roser. Tot i així la documentació parroquial (Martín, 2005) ADS carpeta Gisclareny centralitza els anys posteriors la parròquia al Roser de manera que Sant Miquel va anar perdent importància. Consta que a principi de segle XX (1813) es van fer algunes reformes com seria la construcció del rellotge de sol a la façana de migdia, el 1803 i es deuria reformar l'altar major. És en aquest període quan es deuria bastir la sagristia de dues plantes i es van unificar les dues cobertes en una de sola. Durant el primer terç del segle XX l'església es va convertir en sufragània de la Mare de Déu del Roser i l'antiga rectoria va passar a mans particulars amb el nom de 'Cal Campaner'. La guerra civil va fer desaparèixer els objectes de culte i imatges i a la dècada dels '40 es va abandonar de forma definitiva i només es celebrava ofici el dia de Sant Miquel ( 8 de maig) i el 29 de setembre coincidint amb Sant Gabriel i Sant Rafael. Va ser en aquest mateix moment quant l'habitant de Cal campaner va pintar l'interior en color blau clar i va fer-hi posar una nova campana 'Micaela'. Poc temps després la casa va quedar deshabitada. No va ser fins el novembre de 1998 que l'alcalde de la població Joan Tor sol·licitava a la Diputació de Barcelona suport econòmic per a la restauració de la volta d el'església ja que amenaçava en caure. Abans, però el bisbat de Solsona havia negociat un conveni de cessió de l'església per 30 anys amb l'ajuntament per a poder portar a terme la seva restauració. Poc temps després es va emprendre un estudi històric i arquitectònic i el 29 de novembre de 1999 l'arquitecte i cap de servei de Patrimoni Arquitectònic Local comunicava a la població que s'emprenia la restauració de la coberta del campanar la qual es va portar a terme l'any 2000 i entre el setembre de 2004 i gener de 2005 es va fer la restauració de la coberta de l'església, així com la reparació del cor de fusta. Actualment es troba en bon estat i integrat en un programa de visites culturals en el denominat 'Visites a monuments restaurats per la diputació de Barcelona' on es fa difusió a través d'un opuscle genèric que inclou altres monuments restaurats pel mateix Servei a la comarca del Berguedà, destacant la veïna església de Sant Martí del Puig.</p> | 42.2464700,1.8040400 | 401336 | 4677834 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83124-foto-08093-214-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83124-foto-08093-214-3.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Festa de tradició molt antiga que amb el temps va anar sent substituïda per la festa major del barri del Roser degut a la importància que a mitjans del segle XVIII va anar prenent aquesta nova església en detriment de l'antiga. Tant és així que la festa major fins aleshores celebrada per Sant Isidre, es va traslladar a l'octubre (Martín, E; 2005) | 119 | 2116 | 4.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83106 | Balma de Cal Ros | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balma-de-cal-ros | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200.</p> <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43.</p> <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni Arquitectònic. Fixa núm. 3351</p> <p>MARTIN, E. (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55.</p> <p>SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres. III</p> <p>DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Fitxa núm. 10 Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses); AHG.Cadastre de 1776. ACA: Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 20. ACBR. Registre Hipoteques de 1781.</p> | 2000 AC | S'ha refet la teulada del cobert que hi ha adossat | <p>A sota del colomar de Cal Ros hi ha una balma que antigament havia estat habitada i que actualment s'empra com a cobert per a guardar-hi eines construït amb aparell de maçoneria i cobert amb teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i adossat a la roca mare i natural. Sembla que aquest cobert d'època molt recent aprofitaria les restes d'un hàbitat molt més antic.</p> | 08093-196 | A sota del colomar de Cal Ros i també de la gran roca de darrere la casa a l'oest de Turbians. | <p>Segons les restes arqueològiques recuperades en aquesta balma hom ha pensat que ja era ocupada en èpoques molt remotes, ja fos en l'edat dels metalls o posterior. Tot i així és molt possible que la balma fos ocupada en època medieval com ho foren les coves de cal bisbe, Cal pasavant, La portella, Cal Quim i e aquest cas lligades a l'alou d'Espunya amb tot s'hauria de relacionar en época moderna amb el mas Campa`.La història d'aquest mas va molt lligada als masos de Castell i Espunya, esmentats a les fitxes 191 i 192. De fet la seva proximitat geogràfica entre uns i altres fa que es confonguin. Segons E. Martín (Martín, E; 2005. Annex 20) el mas Campà o cal Ros és documentat per primera vegada el 1661. Es tracta d'un cognom molt arrelat a Gisclareny, especialment al llarg del segles XVII i XVIII on es convertiren en una de les famílies de més prestigi del terme. Consta que Tomas Ros, presbiter de Bagà en fa donació a la comunitat de preveres de la parròquia de Sant Esteve de Bagà (Martín, E; 2005). A més també se sap que el 1665 Antoni i Joan Campà paguen censos pel mas Llitjós (Cal Vaqué) i també pel mas de Querforadat (mas Espunya o castell) i Rocadecans. Posteriorment el 1703 el procurador del senyor de les baronies fa un establiment a favor de Joan Campà en un camp de cinc jornals en terres properes a Sant Miquel de Turbians. Val a dir que els senyors de les baronies moltes vegades segons E. Martín confonien el mas Campà amb l'anterior mas castell ja que si en la compra del mas Castell el 1758 per part dels Bover del Puig es cita que abans era el mas Espunya que afrontava amb les terres del mas Ros (RHB. 1781). Per contra el document de compra del mas Ros per part dels Bover comenta que abans era el mas Espunya i també mas Quer (RHB.1781). Val a dir que aquest mas també era conegut com a mas Barbarroja segons un document del Registre de les Hipotecas de Berga datat de 1781. Segons Martín aquesta confusió es deu a que els Bover unificaren els dos masos (Espunya o Castell i mas Campà en un de sol). De fet és en el cadastre de 1776 quant més referències trobem dels campà al terme de Gisclareny no sols en aquest mas sinó en molts altres (Mas Llitjós de Vilella el 1749, Joan Campà a cal Rabost el 1768 i el 1776 a Cal Ralé. El cadastre identifica el mas Campà amb la casa núm. 68 Com una de les cases que més pagaven al terme. Estava a mans de Pere Campà, posseïa 2, 3 i 4 cases i pagava 4 lliures i 2 sous de cadastre personal, 7 lliures, 3 sous i 2 diners de cadastre reial i 11 lliures, 8 sous i 8 diners de caps de bestiar. (AHG.cadastre 1776). Posteriorment la casa arran del matrimoni de Rosa Bover amb Josep Vilella de Brocà el 1831 passa a mans d'aquesta família hizendada de Brocà. Així en l'amillarament de 1863 (ACA. Llibrets de compliment Pasqual, amillarament de 1863) la casa està a mans de Domingo Camprubí habitada per 6 persones majors de 7 anys i amb un pagament de 1356 rals de contribució rural, 72 d'urbana i 1428 per a caps de bestiar. La casa va sobreviure el flux migratori de 1900 i encara està habitada pels Camprubí de Bagà.</p> | 42.2498200,1.8002800 | 401031 | 4678211 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83106-foto-08093-196-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83106-foto-08093-196-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83106-foto-08093-196-3.jpg | Inexistent | Ibèric|Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-01-21 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Al museu comarcal de Berga es conserva al dipòsit i sala de reserva un fragment sense forma de ceràmica reduïda a mà amb pasta grollera de cocció reductora, color marró clar i també gris fosc amb les parets externes i internes de tacte brunyit. No presenta traces ni marques de torn amb la qual cosa fa pensar que sigui ceràmica a mà. Sembla ser una peça corresponent a un període molt remot, potser de la prehistòria. | 81|79 | 1754 | 1.4 | 2484 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||
| 83033 | Llegenda del pas d'Hannibal pels Empedrats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-pas-dhannibal-pels-empedrats | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1995). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; Informació inèdita facilitada per Albert Rumbo i Soler. | III ac | Conten que en la seva heroica travessa que el va menar de Sagunt fins a la península itàlica, el general cartaginès Anníbal, per tal de travessar els Pirineus, va menar el seu multitudinari exèrcit, elefants inclosos, pel camí dels Empedrats que discorre per la població de Gisclareny. | 08093-123 | Al lloc homònim. Pista de Bagà a la Font de l'Adou. PK.4. creuat el torrent sender PR.125 1200 m. | No hi ha dubte que en el marc de la segona guerra Púnica Haniibal per a defensar-se de la derrota Cartagines va decidir d'atacar Roma per sorpresa amb un exèrcit d'elefants emprenent un llarg viatge des de Cartago fins a la capital del futur imperi. Per a creuar els Pirineus va buscar els passos més assequibles i fàcils per a poder-los franquejar motiu del qual va utilitzar el curs del riu Segre com a via d'accés per la zona d'Organyà, La Seu d'Urgell i seguir el curs fins a 'Augusta Lívica'. Es tractava d'un pas més aviat fàcil. El camí dels Empedrats amb el seu estret i dificil congost resulta un pas molt dificil per a franquejar el Pendís, car hom creu que el camí mes idòni era per Greixer, Clot de Sant Pere i coll d'escriu. El pas dels Empedrats si vé resultaria tal i com s'ha vist una via de pas d'orígen més aviat medieval resultaria ser un camí més aviat dificultós per al pas de la transhumància i evidentment molt difícil o quasi impossible per al pas dels elefants. Recents estudis han corraborat que Hannibal va creuar el pas dels Pirineus pel coll de Panissars a la Jonquera ja que segles després s'hi va construïr la via Augusta, els mausoleus de Pompeu i la 'Mansio summumm viri Pirineum'. | 42.2773800,1.8188800 | 402608 | 4681250 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83033-foto-08093-123-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83033-foto-08093-123-3.jpg | Inexistent | Romà | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | És evident que el camí existeix, el personatge també i l'esdeveniment és cert. Ara bé, el què no sembla tan probable és que els tres elements confluïssin a la nostra comarca. En aquest sentit, la major part d'historiadors que han treballat el tema coincideixen en opinar que, segurament, l'exèrcit d'Anníbal camí de Roma va passar pels indrets més accessibles del Pirineu, i més concretament per la zona del Pertús i del coll de Panissars (a cavall de les comarques del Vallespir i l'Alt Empordà). N'hi ha d'altres, però, que consideren que el general cartaginès va travessar el Pirineu per la seva part central, i que amb la finalitat d'evitar les zones d'influència de la colònia grega d'Empúries, aliada dels romans, Anníbal va utilitzar la vall del Segre per travessar els Pirineus, camí d'Itàlia. Fos com fos, aquesta segona possible ruta tampoc garanteix el pas de l'exèrcit cartaginès pel Camí dels Empedrats, doncs si va seguir el camí del Segre, aquest queda molt més allunyat en direcció oest. Altra cosa fora que hagués travessat per la Catalunya central tot buscant el Segre en la seva part final, just abans d'entrar a França, per la zona de Puigcerdà i la Guingeta d'Ix, però aquesta possibilitat no la contemplen les fonts històriques; tan sols les llegendàries.En qualsevol cas, el què si que resulta indiscutible és que la llegenda cal situar-la l'any 218 aC, moment en el qual Anníbal, després d'assetjar la població valenciana de Sagunt va dirigir les seves tropes cap a Roma en el què fou l'inici de la segona Guerra Púnica (218 aC – 201 aC) entre Roma i Cartago. | 83 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83082 | Acta de Consagració de Sant Miquel de Turbians | https://patrimonicultural.diba.cat/element/acta-de-consagracio-de-sant-miquel-de-turbians | <p>BARAUT, C ; (1978) 'les actes de consagració de les esglésies del bisbat d'Urgell'. Urgellia I; BARAUT, C (1981) 'Els documents de l'any 1010-1035 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia IV BARAUT, C (1982) 'Els documents de l'any 1036-1050 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia V. BARAUT, C (1983). ' Els documents de l'any 1051 a 1075 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell' a Urgellia VI. BARAUT, C (1988-89) 'Els documents dels anys1101-1150 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia IX. MARTÍN I VERGARA, E; (2005). Una mirada a la història de Gisclareny: DDAA (1982). Catalunya Romànica. Vol. XII. El Berguedà. ADCU. Pergamí original. Carpeta 7. Consagacions esglésies. Informació inèdita facilitada per E. Martín i Vergara</p> | X | Conservat a l'interior de l'arxiu capitular en les condicions físiques pròpies | <p>A l'interior de l'arxiu capitular d'Urgelll es conserva l'acta de consagració de la parròquia de Sant Miquel de Turbians datada de 948. es tracta d'un pergamí de 280 x 571 mm. Conservat a la carpeta de consagracions d'església núm. 17. està escrit en minúscula carolina i es conserva en més o menys bon estat tot i que els plecs de les fulles estan ennegrits. Aquest document transcrit per C. Baraut es descriu el següent: ' En nom del senyor Déu i del salvador nostre Jesucrist. L'any de l'Encarnació de nostre senyor Jesucrist 948, 6è de la indicció, a 3 dies de les calendes de febrer ve el reverendíssim Guisad, bisbe [de la Seu d'Urgell], a consagrar les esglésies que es troben al comtat de Cerdanya al lloc anomenat Paradís. Aquestes esglésies estan sota l'advocació de sant Miquel Arcàngel, sant Pere apòstol i sant Andreu i van ser reedificades per homes del terme, això és: Estefred, prevere, amb el seu germà Sentane i l'abat Dacone. És cosa molt convenient per a la pietat de tots els fidels que desitgin la pàtria del cel, bo i seguint els sants consells, poder obtenir els efectes dels béns celestials. Aquest és el costum que des del principi de l'Església han seguit els barons sants i religiosos que educats en la disciplina eclesiàstica s'han dedicat, amb obres pies, a afavorir, mantenir i augmentar la santa Església. Ens toca, per tant, a nosaltres seguir llur exemple, de tal manera que, refusant les coses mundanals, tendim amb tot esforç a les celestials i perpètues. Per tot això, jo, Estefred, prevere, en nom de Déu dono a aquestes esglésies un Antifonari, tres missals, tres Leccionaris, dos Psalteris, 7 casulles, 20 estoles, 20 maniples, 7 camises, un madràs, dos pal·lis, 3 facistergios [tela per eixugar-se la cara], 4 capçals, dos calzes amb patenes d'estany i dos conjunts de roba de llit. I pel que fa a terres i vinyes, dono, juntament amb el meu germà Sentane, en primer lloc, una vinya situada el lloc dit Vilella que fou d'un home dit Frader, i en un altre lloc, a Gisclareny al lloc de Coscoll, una vinya, que fou d'Ereno i de Campio, i en un altre lloc una altra vinya que és del conjunt de vinyes que fou de Golared, i en un altre lloc una terra que fou de Gerosoliman, i en un altre lloc 3 peces de vinya que foren d'Adalà, i en un altre lloc una peça de vinya que fou de Salomó, la qual incorporava la meitat del dret de propietat d'una premsa, i en el mateix lloc que la darrera una vinya que fou de Labó, i en un altre lloc una peça de vinya que fou de Sarra, i en un altre lloc una peça de vinya que fou de Godomir, i en un altre lloc una peça de terra que fou de Dengone, i en un altre lloc una terra amb vinya que fou de Loderonde, i en un altre lloc una peça de vinya que fou d'Elet, i en un altre lloc una terra amb vinya que fou d'Avondancio, i en un altre lloc una vinya que fou d'Astaldo, i en un altre lloc una vinya que fou de Rauterio, i en un altre lloc una vinya que fou de Baldredo, i en un altre lloc una terra que fou d'Unando, i en un altre lloc una vinya que fou d'Ansulf, i en un altre lloc una vinya que fou de Godomar, i en un altre lloc una vinya que fou de Salomó, i en un altre lloc una terra que fou d'Exibio, i en un altre lloc una vinya que fou de Guinidilde. I jo, Aldemir i la meva muller i els meus fills, entre els quals Cixilane, prevere, amb altres germans meus, donem una terra amb vinya que és a la cort d'Andevert i que afronta, per una banda, amb el riu, i, per l'altra, amb el camí; i tots tres junts donem les nostres herències. I jo, Estefred, prevere, dono una terra que em pervingué per la compra d'una mujada de vinya que tinc sobre [la peça] de Dacone, abat, i en un altre lloc la peça de terra que té Cixilia, prevere. I jo, Antoni, i la meva muller Auló, donem una peça de terra que afronta, per una banda, amb la terra d'Ansulf i, per l'altra, amb una altra terra nostra i amb una de Sant Miquel. I jo, Rabell, i la meva muller Miliro, donem una peça de terra que afronta per les dues primeres bandes amb la terra de Sentana i, per la tercera, amb la terra de Vidal. I jo Malangec dono una peça de terra que afronta per dos costats amb la terra de Sant Miquel i pel tercer amb la vinya de Sendeleva. Així les coses, jo, Guisad, bisbe, entrego a l'esmentada parròquia les vil·les que s'han esmentat amb els seus termes, els quals afronten, per una banda, amb el terme de Bagà, per l'altra, amb el terme de Vallcebre, el de Saldes i, per l'altra, amb els termes de Molnell o del Puig [de Sant Martí]. I jo Guisad, bisbe, consagro i confirmo les església esmentades i els cedeixo delmes i primícies i oblacions dels fidels que treballaran en els termes esmentats, i a tu, Estefred, prevere, et dono aquesta parròquia de forma vitalícia i, una vegada traspassat, als teus nebots, Cixilane i Guilerane, preveres, a condició que cada any prestis de cens a la seu episcopal de Santa Maria de la Seu un sester de forment i un altre d'ordi i una soldada de draps, a banda d'allò degut pel sínode i per la recepció del crisma I explicat tot això jo, Guisad, com a bisbe, estableixo sanció de manera que el que es disposa en aquesta dotalia no sigui violat, ja que ha de romandre sempre més inalterat i inviolat. Signatura de Guisad, bisbe de Santa Maria de la Seu d'Urgell que féu aquesta dotalia i la signatura d'Eldesinus, arxiprevere, i la signatura de Gotmar, arxilevita, i la signatura de Gomila, arxiprevere, i la signatura de Wicarius prevere, i la signatura de Sunifred, i la de Miró, levita, i la d'Ermegild, prevere, i la signatura de Daco, prevere, i la signatura d'Ènnec, prevere, i la signatura de Guadamir, prevere, i la signatura de Sunifred, levita. Atilanus, prevere, escrigué aquesta dotalia el dia i l'any que consten més amunt.</p> | 08093-172 | Arxiu capitular de la Seu d'Urgell. Pati de Palau. 1-5. La Seu d'Urgell | <p>Antiga parròquia del nucli de Gisclareny consagrada el 948 pel bisbe Guisad II d'Urgell que va consagrar les esglésies de Paradís; Sant Miquel apòstol (actual), Sant pere (sant Pere del Grau) i Sant Andreu (Gréixer?) al lloc de Paradís dins el comtat de Cerdanya ' van ser reedificades per homes del terme, això és: Estefred, prevere, amb el seu germà Sentane i l'abat Dacone' (Cebrià Baraut, C ; 1978. Urgellia I; 1979,Urgellia II, 1981 Urgellia IV , 1982 Urgellia V, 1983 Urgellia VI i 1988 Urgellia IX). Segons SPAL (SPAL, 2013) es tractava de tres altars dins una mateix església. Nosaltres tendim a pensar en tres edificis diferents, doncs les alienes de Sant Pere i de Sant Andreu es troben en llocs propers L'edifici actual va correspondre amb una de les possessions del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i cap a l'any 1290 la trobem situada en les possessions dels barons de Pinós dins el terme del seu castell que tenien a Gisclareny “ in castro nostro de Gisclasen et in tota parrochia S. Michaelis de Turbians” a través de documents que fan referència a donacions que els vassalls feien als seus senyors. Durant la baixa edat mitjana la rectoria de Turbians va ser objecte d'alguns conflictes entre els rectors que hi residien degut a la insuficiència de les seves rendes (Serra i Vilaró, J, 1989 Baronies llibre IIII) .Consta que el 1313 l'església va ser visitada pel canonge urgellenc 'Galceran Costa' que va trobar que estava ben servida. Cal destacar que al 1326 aquesta església va quedar areendada per 3 anys consecutius per un tal Jaume Martí per tal que hi fes residència contínua amb els clergues i la seva família “ acostumada”i s'encarregués de sembrar les terres, pagar el delme del bisbe i atendre els serveis d'aquesta església i també les sufragànies que en depenien ( Escriu, Preixens i Maçaners). Aquest document ens dona a entendre que en aquest període al lloc hi havia una petita comunitat de clergues. Amb la crisis baix medieval el lloc es deuria despoblar de forma notable, però sense quedar abandonat ja que el 1575 hi ha una visita pastoral on s'examinen les fonts baptismals, les crismeres missals ordinaris, ares, campanes i tot un seguit d'objectes i es va demanar que els parroquians bastissin una nova rectoria. El 1587 una nova visita pastoral es va poder comprovar com malgrat estigués feta la volta (reconstruïda) no s'havia cobert en llosa i teula. El 1593 la parròquia de Sant Miquel passava a dependre del bisbat de Solsona. Atès l'augment d'importància del barri del Roser amb l'església de Santa Maria va desplaçar el centre de poder a la zona del Roser. El gran distanciament entre els diferents habitants del terme entre veïnats ocasionà fortes disputes per determinar quina havia de ser l'església parroquial ja que uns defensaven la parroquial de Sant Miquel, mentre que els altres defensaven el nou centre de poder. Arrel d'una tempesta de vent es va esfondrar el campanar de Sant Miquel i els veïns i feligresos en costejaren un de nou on hi varen voler col·locar una campana que al final va ser instal·lada al campanar del Roser (Martín, 2005. P. 29). El 1752 es va signar una concòrdia on s'acordava la celebració de misses a Sant Miquel i al Roser. Tot i així la documentació parroquial (Martín, 2005) ADS carpeta Gisclareny centralitza els anys posteriors la parròquia al Roser de manera que Sant Miquel va anar perdent importància. Consta que a principi de segle XX (1813) es van fer algunes reformes com seria la construcció del rellotge de sol a la façana de migdia, el 1803 i es deuria reformar l'altar major. És en aquest període quan es deuria bastir la sagristia de dues plantes i es van unificar les dues cobertes en una de sola. Durant el primer terç del segle vint l'església es va convertir en sufragània de la Mare de Déu del Roser i l'antiga rectoria va passar a mans particulars amb el nom de 'Cal Campaner'. La guerra civil va fer desaparèixer els objectes de culte i imatges i a la dècada dels '40 es va abandonar de forma definitiva i només es celebrava ofici el dia de Sant Miquel ( 8 de maig) i el 29 de setembre coincidint amb Sant Gabriel i Sant Rafael. Va ser en aquest mateix moment quant l'habitant de Cal campaner va pintar l'interior en color blau clar i va fer-hi posar una nova campana 'Micaela'. Poc temps després la casa va quedar deshabitada. No va ser fins el novembre de 1998 que l'alcalde de la població Joan Tor sol·licitava a la Diputació de Barcelona suport econòmic per a la restauració de la volta d el'església ja que amenaçava en caure. Previamanent el bisbat de Solsona havia negociat un conveni de cessió de l'església per 30 anys amb l'ajuntament per a poder portar a terme la seva restauració. Poc temps després es va emprendre un estudi històric i arquitectònic i el 29 de novembre de 1999 l'arquitecte i cap de servei de Patrimoni Arquitectònic Local comunicava a la població que s'emprenia la restauració de la coberta del campanar la qual es va portar a terme l'any 2000 i entre el setembre de 2004 i gener de 2005 es va fer la restauració de la coberta de l'església, així com la reparació del cor de fusta. Actualment es troba en bon estat i integrat en un programa de visites culturals en el denominat 'Visites a monuments restaurats per la diputació de Barcelona' on es fa difusió a través d'un opuscle genèric que inclou altres monuments restaurats pel mateix Servei a la comarca del Berguedà, destacant la veïna església de Sant Martí del Puig.</p> | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 948 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83082-foto-08093-172-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83082-foto-08093-172-3.jpg | Legal i física | Medieval | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Informació facilitada per Eduard Martín i Vergara, historiador i autor del llibre 'Una mirada sobre la història de Gisclareny'. 2005. El document original és a ACU (Arxiu Capitular d'Urgell) però n'existeix una fidel reproducció a l'ajuntament de Gisclareny. | 85 | 56 | 3.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||
| 83025 | Llegenda de la petjada de la Mare de Déu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-petjada-de-la-mare-de-deu | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS, M (1996). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p.70-200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. RAMON I JAUME COROMINAS I CAMP ( 2017). Premses, tines i trulls medievals al Berguedà, nord del Bages i part del Solsonès. Centre d'Estudis del Bages. Informació inèdita aportada per Albert Rumbo i Soler. | X-XI | Al darrere de l'església de Sant Martí del Puig s'hi conserva la petjada de la Mare de Déu, una de les diverses marques que Maria va deixar al nostre país quan, segons la tradició popular, va venir a recórrer aquestes contrades. | 08093-115 | Al darrere de Sant Martí del Puig. (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Segons l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (983)s' esmenten algunes donacions d'alous o zones de vinya al terme de Brocà 'Vallis Buchranense'. Entre les diferents donacions cal esmentar especialmemnt l'alou de Molnell i sobretot el que es denomina 'in apendico de ipso Puio, in locum qui dicunt Chertol' (Bolós-Pagès, 1986). Aquest lloc afronta amb diferents vinyes com ara 'vinea de Olibane', 'vinea de Orifeita' i la 'rocha rotunda'. La presència d'un nombre elevat de vinyes en aquest lloc fa pensar en la importància d'aquest cultiu en època medieval La seva localització ens és dificil tot i que hom pensa que 'la rocha rotunda' derivat de roca rodona podria fer al·lusió al pujol del Puig el qual acaba de forma arrodonida. Els germans Corominas (corominas i Camp R, J ,2017) esmenten que molt a prop de la casa torrent amunt hi ha el lloc de 'la vinyeta' al·ludint a aquesta activitat. A més les condicions orogràfiques i climatològiques de la vall de Brocà (llocs assolellats, secs però amb presència d'aigua) eren ideals per a la vinya. La toponímia de la vall 'Vinyet, vinya vella, vinyassa, solà de Clarà......' ens recorda la importància d'aquesta antiga activitat agrícola que ens va sumada a la localització d'aquest tipus de pedres arreu del territori. Existeix una llegenda que parla de les 'petjades de Déu a la vall del Bastereny' fent al·lusió a aquestes pedres. | 42.2664100,1.8101000 | 401867 | 4680042 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83025-foto-08093-115-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83025-foto-08093-115-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Es tracta, evidentment, del mateix tipus de llegenda que la del Peu de Déu i situada a la veïna vila de Bagà, motiu pel qual podem extrapolar els comentaris que sobre aquest relat acabem de fer. Justament, un element curiós és que ambdues llegendes es troben en una àrea geogràfica molt propera i amb uns vincles històrics més que evidents, la qual cosa ens pot portar a suposar que un relat va derivar o va acabar influint de forma decisiva en l'altre, sense que haguem pogut arribar a escatir perquè en un cas les petjades són de Déu i en l'altre de la Mare de Déu. Tal i com passava en la llegenda El Peu de Déu el cas que ens ocupa tampoc se'ns aclareix què hi feia exactament Maria a la nostra comarca, fet que si que s'explica moltes vegades en relats similars documentats a la resta del territori català. | 85 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83099 | Sant Pere del Grau d'Escales o d'Espunya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-pere-del-grau-descales-o-despunya | <p>BARAUT, C. ; (1978) 'les actes de consagració de les esglésies del bisbat d'Urgell'. Urgellia I;</p> <p>BARAUT, C. (1981) 'Els documents de l'any 1010-1035 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia IV;</p> <p>BARAUT, C. (1982) 'Els documents de l'any 1036-1050 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia V. BARAUT, C (1983). ' Els documents de l'any 1051 a 1075 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell' a Urgellia VI.</p> <p>BARAUT, C. (1988-89) 'Els documents dels anys1101-1150 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia IX;</p> <p>BOLÓS MASCLANS, J.; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200.</p> <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDA, F. (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí;</p> | X-XII | Cobert de vegetació i de runa. Caldria una prospecció arqueològica per determinar la seva existència. | <p>Al costat est del pas del Grau i seguint la mateixa carena rocosa de la Gargallosa entre el pas de la Guineu i el pas del Grau hi ha entre dues diaclasi de la mateixa roca, tallades de forma molt regular, el possible emplaçament d'aquesta antiga església, per a molts desapareguda i situada prop del pas del Grau. Es tracta d'un espai més aviat enfonsat excavat a la mateixa roca natural entre uns 2'5 i 3 metres aprofitant l'aflorament de dues diaclasi i deixant un espai de separació d'uns 3 metres aproximadament. Tenint en compte l'orientació est-oest que segueixen les dues esquerdes naturals, les restes de murs que la tanquen en sentit nord-sud amb una possible porta mig amagada per la vegetació ens fa suposar que es tractaria d'una església del tipus 'troglodític' que aprofitaria com a base de suport dels murs laterals, les diaclasi de la Gargallosa i només hauria calgut construir els murs de tancament nord-sud, la capçalera i la coberta. Val a dir que l'espai que resta enfonsat entre ambdues afloracions naturals estan ben picats a la roca i a una alçada suficient per a construir-hi una coberta de fusta.</p> | 08093-189 | Al costat est del pas del Grau en una fissura entre dues diaclasi de la Gargallosa. 25 m. | <p>L'església de Sant Pere del Grau de les escales és documentada per primera vagada en l'acta de consagració de l'església de Sant Miquel de Turbians del 948 fent al·lusió a les tres esglésies de Paradís ' Veniens vir reverentissimus Wisadus episcopus ad consecrandas ecclesias qui sunt sitas in comitatu Cerdaniense, in locum qud est vocitatum Paradiso. Et sunt ipsas ecclesias in honore sancti Archangeli Michaelis et Sancti Petri Apostolis nec bon et Sancti Andree quem reedificaverunt homines de eius terminio...' ( trad. consagrar les esglésies que es troben al comtat de Cerdanya al lloc anomenat Paradís. Aquestes esglésies estan sota l'advocació de sant Miquel Arcàngel, sant Pere apòstol i sant Andreu i van ser reedificades per homes del terme' (ACU. Pergamí original. Carpeta 7). Posteriorment en la documentació referent al monestir de Sant Llorenç prop Bagà datat de 1068 (Serra i Vilaró, J., 1989. Llibre III. P. 1106-107) esmenta l'església de Sant Pere del Grau o d'Espunya arran d'un plet amb l'Abat del monestir de Sant Llorenç i els homes de Maçaners possessió dels barons) per unes terres situades al nord del riu Esna o Eina i davant l'església de Sant Pere d'Espunya en presència del comte de Cerdanya Ramon Guifré, el senyor del castell de Pinós. L'abat defensava que l'alou d'Espunya havia estat cedit feia unes dècades al mateix monestir. El comte donà la raó a l'abat del monestir i va fer evaqüar les terres. Posteriorment en la documentació del monestir de Sant Llorenç i referent a l'abat de Guillem de Ça Vila (Serra i Vilaró, J.; 1989. Llibre III. P.122) datat de 1320 a 1339 apareix esmentada aquesta església dins les confrontacions del terme del castell de Guardiola entre l'abat de sant Llorenç i el rei. Entre els límits fixats calia destacar: ' De Quer a mont Desquos de Calvera, al lloc anomenat Creu de Calvera fins a Gratacorps, descendint a curs d'Aigua a Sant Pere de Grau D'Escala fins a la font d'Argimon...' El mint Desquos de Calvera sembla ser la Roca Tirabal, Gratacorps deu correspondre amb la Garegallosa i el curs d'aigua és el torrent de Vilella. Novament torna a ser esmentada en la documentació del monestir de Sant Llorenç prop Bagà el 1327 on va ser nomenat vicari perpetu de Sant Pere de Grau d'Escales Bernat de Cambril (Serra i Vilaró, J.; 1989. P-272). En la documentació referent al mas Espunya també es parla del mas de Sant Pere del Grau en al·lusió a aquest pas i a la dita església. A més el nom del mas Espunya prendria a vegades el nom de mas de 'Sant Pere' (Serra i Vilaró, J:; 1989. Llibre II. P.334); Martín, E.: 2005. P.27) en al·lusió a la proximitat a l'església i el pas del grau. Aquesta església a partir de la baixa edat mitjana deixa de ser mencionada entenent-se que va quedar abandonada. El mas per contra continua essent denominat en la documentació posterior com a mas Espunya, mas de Sant Pere del Grau i finalment mas Castell (Martín, 2005; DDAA; 2007; Annex al catàleg de masies i cases rurals de Gisclareny).</p> | 42.2484700,1.7948300 | 400579 | 4678067 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83099-foto-08093-189-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83099-foto-08093-189-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83099-foto-08093-189-3.jpg | Inexistent | Pre-romànic|Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-01-20 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Sense una exploració arqueològica datallada es fa dificil saber si aquest hauria estat l'emplaçament originari d'aquesta església. No obstant les característiques físiques del lloc, la proximitat al pas del Grau i també les referències orals que parlen de la troballa d'algunes tombes antropomorfes a prop seu, Serra i Vilaró planteja la hipòtesi que correspongui amb Sant Pere de Graudescales de la Vall d'Ora (Solsonès) però no hi havia cap mena de relació entre aquesta església i les baronies de Bagà i el monestir de Sant Llorenç, raó de la qual pensem que l'església a la que es refereix Serra i Vilaró correspon amb la que estem descrivint en aquesta fitxa | 91|92|85 | 1754 | 1.4 | 2484 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||
| 82986 | Mas de Faiola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-de-faiola | BOLÓS, J; PAGÈS ,M (1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P.192. MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. PEDRALS I COSTA , X (2007); La Fia-faia: màgica, ancestral, única. Barcelona SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. Bagà. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual.Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22 | X-XIII | desparagut enmig del bosc, cobert de vegetació i de dificil localització | Ruïnes d'un antic mas situades a sota de la Roca Tallada i pas de la Mona (TM de Bagà) al costat del torrent dels Trull que limita amb el veí Terme Municipal en una mena de clot entre la solana Massena i el solell de la Torre. Les restes de dificil localització es troben en un indret molt amagat enmig del bosc i corresponen amb un antic mas d'època medieval. Es troben situades en fiferents terrasses aprofitant el desnivell del terreny natural. S'hi endevinen encara uns potents murs de carreus de pedra, units en sec i col·locats en flades més aviat regulars i horitzontals amb les cantonades encara visibles en pedra picada i de grans blocs de pedra. Es poden distingir almeny dues cambres o habitacions completament reblertes de vegetació, runa i enderrocs que en fan dficil la seva descripció però que tot ens fa pensar que es tractava d'un mas medieval de tipologia similar als altres masos identificats al T.M de Bagà, Guardiola de Berguedà i també a Cercs compost per dues cambres i algunes corts i quadres situades en un edifici exempt i amb una coberta a un sol vessant de tipus vegetal i les parets de maçoneria i també tapia. El paral·lel més proper seria el mas de Vilosiu,excavat per M. Riu | 08093-76 | Al torrent dels Trulls sota la roca Tallada i en una clotada entre la solana Massena i la torre | Mas situat dins el terme i lloc de Faia.Possiblement aquest mas ja deuria existir quan es documenta per primera vegada l'alou de Feia. De fet la documentació conservada del monestir de Sant Llorenç (prop Bagà) i referent a l'acta de consagració del 983 i documents posteriors datats del 1003 (Bolós i Pagès, 1987), La primera data que s'esmenta é el 973 quan un tal Fredoveia i el prevere Duran donen al monestir de Sant Llorenç, un alou situat al terme del Puig al lloc de Faia establint un pacte d'us defruit de la propietat amb la condició que aun morin els seus descendents hauran de lliurar el redit de l'alou i el de Venzilles. El document ens localitza aquest alou al lloc referit ja que les afrontacions coincideixen amb la situació del lloc 'Et affrontant ipsas casas, cum curte et orreo et orto, cum illorum arboribus et terras et vineas de I parte in ipsa serra de Turbias, et de alia in flumen Bestanside, et de III in ipsa Monna, et de III in rivo qui discurrit per Canalillas' BOLÓS-PAGÈS (1986). P. 192. Les afrontacions coincideixen amb l'emplaçament actual ja que el terme Mona seria el pas de la mona situat al capdamunt de la solana Massena seguint amunt de l'indret on es localitza al mas. El rivo canalillas ens podria fer pensar en el torrent dels trulls i per tant el mas referit estaria emplaçat dins aquest terme. Poc després el 1087 Serra i Vilaró troba una referència que els germans Huc Dalmau, Bernat Guitart i Arnau Sindred donen tres vinyes al monestir de Sant Llorenç situades al terme de la Faia. Possiblement alguna d'aquestes vinyes podria correspondre al llc de 'La Faiola'. ' ...tres vineas in Comitatu Cerdaniense in valle Bucranense in apendico de Pujo que vocant de Avellaned ad ipsa Faia...' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre I P-391). Tot i així el mateix Serra no troba esmentat el mas amb el nom de Faiola fins a mitjans del segle XIII. Tot fa pensar que aquest mas degué desaparèixer amb la pesta negra i la crisi baix medieval. Al llarg de l'època moderna al lloc s'hi esmenta el mas Trulls tant en el cadastre de 1776 (AMG) i al cens de 1863 on el mas estava a mans d'una tal Teresa Pujols hi havia 3 persones majors de 7 anys, i pagaven una contribució urbana de 22 rals. El mas no va sobreviure l'emigració de 1900 ja que consta com a abandonat (Martín, E; 2005) | 42.2744900,1.8283600 | 403385 | 4680918 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82986-foto-08093-76-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82986-foto-08093-76-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest mas presentaria moltes similituds amb els denominats masos A i B de Vilosiu (T.M de Cercs) i excavats per M. Riu i Riu el 1980, o els masos de la Jaça, de Santa Creu d'Ollers (Cortés, Elia, Mªagua, 2020) o el mas de sant Sadurní de Rotgers. Es tracta d'un mas de tipus horitzontal que aprofita el desnivell del terreny per a poder-se assentar. El topònim de Faiola derivaria de Faia, Faja o fageda petita ja que es situa en una clotada on hi deuria existir una petita fageda que en derivaria el seu topònim. Encara avui podem veura alguns exemplars. Per altra banda el topònim Faia també seria una fageda gran tenint en compte que es troba davant una obaga, avui ocupada per pi rajolet, però antigament deurien ser fajos. | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 348,13 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/