Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 83120 | Valset de la festa de Gisclareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/valset-de-la-festa-de-gisclareny | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; | XX | Recollit al llibre de les tres-centes cases de Gisclareny | Valset escrit per Francesc Caballè en honor a la festa Major. Diu el següent '... A Gisclareny venim-per celebrar la festa-A Gisclareny hi som-volem fer molta gresca.La verge del Roser-com sempre està tan sola-per ella cantarem-perque ens enamora.I el seu fillet també-li direm que ens acompanyi-sentint les nostres veus-somrient cantarà la mare-Plegats com a germans-voltats pels grans Picalls-la diada passare,- A Gisclareny amb joia. | 08093-210 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av Roser S/N 08695) | Va ser escrita i composada per Francesc Caballè arran d'una festa major de 1978 on en acabar-se un grup de joves de Bagà amb guitarres, flabiols i altres instruments van cantar aquest valset vom una aportació a la Festa Major de Gisclareny on es presentaven els gegants i es feia una millora a l'enllumenat elèctric.Francesc Caballè nascut a Badalona resideix des de 1969 a la vila de Bagà.H exercit com a articulista, fotògraf, dinamitzador cultural en entitats de la vila com l'Associació Medieval. Ha escrit altres llibres relacionats amb la vila de Bagà com 'A l'hombra de Paller'. 'Si tu t'en fas la lluna' (recull de cançons populars del Gil Casas), 'les tres-centes cases de Gisclareny' i a 'l'hombra del camí ral de Berga a Bagà'. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 1978 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83120-foto-08093-210-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83120-foto-08093-210-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 98 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82987 | Mas dels Trulls | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-dels-trulls | BOLÓS, J; PAGÈS ,M (1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P.192. MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. PEDRALS I COSTA , X (2007); La Fia-faia: màgica, ancestral, única. Barcelona SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. Bagà. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E: 2005. Annex 21 | XVI-XIX | Cobert de vegetació enmig d'un bosc | Uns metres més amunt de l'antic mas de Faiola hi ha les ruïnes del mas dels Trulls documentat des de l'època moderna i mig amagat . Actualment en resten mig amagades entre la vegetació les parets de tramuntana, llevant i ponent que semblen definir una estructura més aviat qudrangular construïda amb aparell de maçoneria de carrreus mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i argila amb fragments de maó, teula i llosa a trencajunt i amb les cantonades de pedra més ben treballada. El pany més ben conservat conserva una alçada de 2,5 metres. Es troba en molt mal estat i de dificil accés. | 08093-77 | Al torrent dels Trulls sota la roca Tallada i en una clotada entre la solana Massena i la torre | Mas situat dins el terme i lloc de Faia.Possiblement aquest mas ja deuria existir quan es documenta per primera vegada l'alou de Feia. De fet la documentació conservada del monestir de Sant Llorenç (prop Bagà) i referent a l'acta de consagració del 983 i documents posteriors datats del 1003 (Bolós i Pagès, 1987), La primera data que s'esmenta é el 973 quan un tal Fredoveia i el prevere Duran donen al monestir de Sant Llorenç, un alou situat al terme del Puig al lloc de Faia establint un pacte d'us defruit de la propietat amb la condició que aun morin els seus descendents hauran de lliurar el redit de l'alou i el de Venzilles. El document ens localitza aquest alou al lloc referit ja que les afrontacions coincideixen amb la situació del lloc 'Et affrontant ipsas casas, cum curte et orreo et orto, cum illorum arboribus et terras et vineas de I parte in ipsa serra de Turbias, et de alia in flumen Bestanside, et de III in ipsa Monna, et de III in rivo qui discurrit per Canalillas' BOLÓS-PAGÈS (1986). P. 192. Les afrontacions coincideixen amb l'emplaçament actual ja que el terme Mona seria el pas de la mona situat al capdamunt de la solana Massena seguint amunt de l'indret on es localitza al mas. El rivo canalillas ens podria fer pensar en el torrent dels trulls i per tant el mas referit estaria emplaçat dins aquest terme. Poc després el 1087 Serra i Vilaró troba una referència que els germans Huc Dalmau, Bernat Guitart i Arnau Sindred donen tres vinyes al monestir de Sant Llorenç situades al terme de la Faia. Possiblement alguna d'aquestes vinyes podria correspondre al llc de 'La Faiola'. ' ...tres vineas in Comitatu Cerdaniense in valle Bucranense in apendico de Pujo que vocant de Avellaned ad ipsa Faia...' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre I P-391). Tot i així el mateix Serra no troba esmentat el mas amb el nom de Faiola fins a mitjans del segle XIII. Tot fa pensar que aquest mas degué desaparèixer amb la pesta negra i la crisi baix medieval. Al llarg de l'època moderna al lloc s'hi esmenta el mas Trulls tant en el cadastre de 1776 (AMG) i al cens de 1863 on el mas estava a mans d'una tal Teresa Pujols hi havia 3 persones majors de 7 anys, i pagaven una contribució urbana de 22 rals. El mas no va sobreviure l'emigració de 1900 ja que consta com a abandonat (Martín, E; 2005) | 42.2718500,1.8290600 | 403439 | 4680624 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82987-foto-08093-77-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82987-foto-08093-77-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82987-foto-08093-77-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Al costat nord de l'antic mas de Faiola, mig amagada entre la vegetació i en un estat de conservació molt dolent. Cal accedir-hi a l'hivern quan les fulles dels arbres han caigut ja que es troba enmig d'un bosc molt frondós. Cal accedir-hi amb algú de la zona que ho coneixi ja que és molt perdedor. | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83089 | Rocadecans Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rocadecans-vell | CABALLÈ I CANTALAPIEDA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. MARTÍN I VERGARA, E; (2005). Una mirada a la història de Gisclareny. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863 extret de Martín, E. Annex 12, 21 i 22. AAP. Rotlle 1108 | XIII-XVIII | Enderrocat i cobert de vegetació | Uns 250 mts. Al nord-est de la casa de Rocadecans i sota d'una gran roca 'la roca dels cans' hi ha les ruïnes d'un antic habitat adossat a la mateixa roca que va ser aprofitada per encaixar-hi l'habitatge i delimitat per murs de pedra seca i també fàbrica de maçoneria amb una planta més aviat quadrangular. L'interior està cobert de vegetació i boixos i no deixa entreveure la forma i diposició que hauria tingut en un orígen. L'alaçada dels murs és variable i s'hi poden identificar dues habitacions adossades a la roca i accessibles per mitjà d'un petit camí delimitat per murs de pedra seca i que parteix del camí ral. | 08093-179 | A sota d'una gran roca o balma a 250 m al nord de la casa i al costat del camí ral de Gisclareny | La casa de Rocadecans tindria un orígen possiblement medieval (Rocadecans vell) com a habitatge construït sota una gran roca o balma 'la roca dels cans' i que amb el temps seria desplaçada uns metres més al sud a l'emplaçament actual formant una masia de mida mitjana. La casa com a tal surt esmentada per primera vegada el 1674 (Martín, E, 2005) en u document que no precisa en detall. Posteriorment el 1716 Joan Campà de Cal Ros hi ven un censal i el 1744 un botiguer de Barcelona hi fa un plet. El 1756 en un document que el mateix Martín va trobar de l'arxiu dels Medinacel·li a l'abadia de Poblet sobre els pagadors de censos als senyors de la baronia de Pinós especifica que per 'Lheretat de Rocadecans es pagava 1 quartera de forment, 1 quartera d'ordi, 1 quartera de civada i 2 capons valorada en 5 lliures i 15 sous' (Martín, E; 2005. Annex. 12). Posteriorment i en el cadastre de 1776 la casa de Rocadecans és de les cases grans que paga més cadastre a part del Puig. Surt esmentada com a casa núm. 68 amb tres cases i a nom de Pere Campà. (una de les cases podria ser el Rocadecans vell). Aquesta casa ocupada per 6 persones pagava una contribució de 4 lliures i8 sous de cadastre personal, 7 lliures 3 sous i 2 diners de cadastre reial i 1 lliura 8 sous i 8 diners per als caps de bestiar. En l'amillaramemt de 1863 (ACA.llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863) i extret de Martín, E; 2005. Annex 21 especifica que el cap de casa era Martí Calvés, estava habitada per 3 persones majors de 7 anys i amb un pagament de 446 rals de contribució rural i 48 d'urbana. No especifica res per al bestiar. La casa va sobreviure el flux migratòri del 1900 però deuria quedar abandonada després de la guerra. Avui estpa completament abandonada. | 42.2434800,1.8281200 | 403318 | 4677475 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83089-foto-08093-179-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83089-foto-08093-179-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83089-foto-08093-179-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Es tracta d'un habitatge que guarda moltes similituds amb les cases de cal Bisbe (fitxa 81), Cal Peret de la Roca (fitxa 85), balmes de cal Quim (fitxa 39), Cal Pasavant (fitxa 165) o les balmes de cal Ros, entre altres. Aquest tipus d'hàbitat tindriaun possible origen medieval malgrat no d'hi hagit realitzat cap prospecció arqueològica. En algun moment va ser emprat com a corral d'ovelles o cabres. | 94|85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82992 | Tram del Camí ral de Bagà a Saldes passant per Gisclareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tram-del-cami-ral-de-baga-a-saldes-passant-per-gisclareny | MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. TORRES, C. A. (1905). Pirineu Català 'El Bergadà' IT. 114 de Bagà a Saldes per l'estret de Llúria. DDAA (2007). Inventari de camins ramaders del Berguedà. Camí de Gisclareny (ICR, 78) i camí de Gòsol (ICR 40). El tram comunica amb el veïnat de Berta. | XII-XIX | El camí es manté en bon ús i estat ja que s'utilitza com un itinerari de sender local titulat 'la Dou del Bastereny' i marcat en verd i blanc | Tram de l'antic camí ral de Saldes a Bagà passant per Gsclareny i pel coll d'Escriga. Es tracta d'un camí que tindria inici als hostalets de Cal cerdanyola, passaria pel Puig i 's'enfila per la carena fins als Castellots, i segueix fins que troba el poble de Gisclareny, on es pot seguir per un camí procedent de Guardiola i continua fins al coll de la Bena...' aquesta descripció recollida a la fitxa núm. 78 de l'inventari de camins ramaders del Berguedà coincideix en part amb el traçat del GR.107 o camí dels Bons homes, llevat del tram que es descriu en aquesta fitxa que coincideix amb el d'un sender local marcat en verd i blanc corresponent amb un itinerari a peu que parteix de la Dou del Bastereny. El tram que ens afecta correspon amb el tram que parteix des dels Castellots i arriba fins a Gisclareny. Es tracta d'un tram en pendent que conserva fragments del seu empedrat de lloses i còdols de riu, units en sec i delimitat alguns trams per mitjà de 'carreres' o murs de pedra seca que delimiten els marges del camí,.Aquest tram aprofita part d'afloraments naturals de la roca mare com a base de pavimentació i també algun pas o 'grau' entre les carenes. Actualment es fa servir com a sender local | 08093-82 | A prop de Cal Bisbe (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | El camí del coll d'Escriga és un camí que es feia servir des de l'edat mitjana per comunicar-se amb la vall del Bastereny, la vall de Gisclareny i també els nuclis de Gòsol, Saldes, Vallcebre i segurament Cerdanya. Segons Martín (Martín, 2005) el pas d'Escriga corresponia amb un pas important que s'utilitzava des de temps molt antics i es tracta d'un camí que es comença a esmentar perls primers excursionistes de principi de segle XX com el mateix C. August i Torres o en el seu llibre de Pirineu Català 'El Bergadà'. Valls altes del Llobregat esmenta el camí de Gosclareny que parteix des del Puig de la Baga i puja fins els castellots. Aquest camí enllaçaria amb el camí del Pendís a la zona dels Hostalets i també formaria oart del camí de Gòsol. De fet aquest camí és inventariat en l'inventari dels Camins Ramaders del Berguedà (DDAA, 2007) amb el núm ICR. 78 però també formant part del ICR 40 o camí de Gòsol. Val a dir que en el mateix inventari es recull com a dada principal, un mapa vell de Gòsol de 1949 a escala 1:50000 i on hi surt aquest camí amb el nom de 'camí de Saldes'.Segons Martín aquest camí queda registrat en un catàleg de la Diputació redactat el 1861 (Martín, 2005 P.36) i font original Arxiu Històric de Berga. OP. 2656. El mateix autor afirma que aquest camí era emprat per al bestiar de Bagà per accedir a les pastures del Pardell passant per les pletes i barraca de la Guilla i del Tencalaporta (Martín, E, 2005). | 42.2549400,1.7911200 | 400283 | 4678790 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82992-foto-08093-82-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82992-foto-08093-82-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82992-foto-08093-82-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El camí, encara es fa servir pels excursionistes i caminants que visisten Giscalreny ja que està inclòs en una ruta de 'Turisme del Berguedà' titulada 'La Dou del Bastereny' i que puja pel Puig de l'obaga recuperant la traça d'aquest antic camí ral i baixa al punt d'inici per la vall de Murcurols (ICR.40) coincidint amb el traçat de l'antic camí de Bagà a Gòsol pel coll de la Bena. Aquest camí ens és descrit per Cèsae August Torres al seu llibre de îrineu Català (C.A.Torres, 1905) | 94|119|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82927 | Torrent del Forat, de la Font del Faig o dels Empedrats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-del-forat-de-la-font-del-faig-o-dels-empedrats | GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural. www.parcsnaturals.gencat.cat/cat/cadiMartí, Joan. Geozona 140 Riolites de Gréixer. Generalitat de Catalunya, 2007. | Zona integrada en el Parc Natural del Cadí Moixeró i sotrmesa a les normes i directrius de conservació i manteniment del parc natural del Cadí Moixeró | Torrent denominat del Forat, dels Empedrats o de la Font del Faig ja que neix a la font homònima i desguassa al riu Bastareny a l'alçada de Cal Cerdanyola. Es tracta d'un torrent que flueix per damunt d'un terreny calcàri caracteritzat per cavitats càrstiques com ara coves, balmes i avencs. Aquest fet genera que al passar per l'estret format per les roques de la serra dels Trulls i del Cap de la Boixassa que delimiten l'estreta vall d'Escriu amb la vall del Bastareny provoca un engorjat amb goles, salts d'aigua, coves i afraus que és conegut amb el nom de 'Els Empedrats' format un paisatge molt característiquic i de gran bellesa natural . La seva denominació coma torrent del 'Forat' és degut a la presència de coves i avencs a la zona dels Empedrats. | 08093-17 | Al lloc dels Empedrats. (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N.08695) | La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2763500,1.8184700 | 402572 | 4681136 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82927-foto-08093-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82927-foto-08093-17-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El torrent del Forat és un lloc molt visitat al llarg de l'època de l'any per correspondre a l'accés al Coll de Pendís, al refugi de Sant Jordi i també al salt que es coneix com a 'Cua de Cavall' (fitxa 20) i al Bullidor de la Llet (Fitxa 19). S'hi pot arribar a través del PR.125. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 82914 | Torre de Faia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-faia | BOLÓS, J; PAGÈS ,M (1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P.192. MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. PEDRALS I COSTA , X (2007); La Fia-faia: màgica, ancestral, única. Barcelona SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. Bagà. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863 extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22 | XII-XIV | La sala ha perdut les cobertes i els forjats interiors així com també part del mur de tramuntana el qual s'ha desplomat. La torre | Torre i castell dels antics cavallers de Faia, feudataris i vassalls dels Pinós. Es tracta d'un edifici compost per dos elements; la torre i la sala residencial embeguda per la moderna masia de Santa Magdalena. La torre és de planta quadrada i està composta per una planta baixa, dues plantes pis i un sota coberta separats per forjats i empostissats de fusta i coberta amb teulada a dues vessants de teula ceràmica àrab i amb el carener paral·lel a la façana principal que s'orienta a tramuntana. L'aparell és de carreus de pedra de riu mal treballats i escairats,disposats en filades més aviat regulars i units amb argamassa de calç fins a l'alçada del primer pis i amb fàbrica de pedra tosca a la resta amb junts de morter de calç. L'accés actual es situa a ponent i està resolt mitjançant una obertura coronada per una llinda de fusta o hi recolza un arc de descàrrega de mig punt, però l'obertura original es situa al mur de llevant a l'alçada del primer pis, avui paredada. Està formada per una obertura coronada en arc de mig punt en pedra picada, unida amb argamassa de calç. I arc interior de factura similar a l'arc de Sant Romà d'Oreis i amb les dovelles col·locades a 'plec de llibre'. La clau està alterada per l'encastament d'una biga de fusta del carener de la masia. Existeix un tercer accés a la torre per la banda de llevant, de factura posterior ja que esverla parcialment el seu parament. Possiblement hauria servit per comunicar amb la veïna 'domus' o sala annexa. El paviment de la planta baixa és de còdols de riu, molt rodats i disposats de cantó formant un lleuger pendent, mentre que els pisos superiors són a través d'empostissats. Encara es conserven algunes parets divisòries interiors construïdes amb una estructura d'entramat i tàpia. A la façana oest,hi ha presència de dues espitlleres a cada planta construïdes amb blocs de pedra disposats de forma vertical. Una operació similar succeiex a la façana de llevant a l'alçada del segon pis Al costat de llevant amb el temps,se li afegí la sala residencial, així com també el forn de pa, la cuina i altres dependències ofegades dins de la masia de Santa Magdalena. Malgrat el seu important estat de ruïna, encara es pot identificar que corresponia amb una estructura de planta rectangular i composta per una planta baixa, una planta primera i unes golfes amb merlets (inexistentsI i cobertes a dues vessants i amb el carener perpendicular a la façana principal.Sembla que Interiorment hauria estat distribuïda mitjançant dues crugies amb murs de maçoneria i forjats de fusta. Cal destacar que a nivell de planta baixa s'aprecien traces de les antigues espitlleres defensives A l'entorn s'endevinen encara les traces de l'antic accés al castell i del el recinte fortificat. | 08093-4 | Ctra de Bagà a Gisclareny. PK.3, passat el túnel de St. Joan hi ha trencall a la dreta que ho indica | El lloc de Faia ens apareix documentat per primera vegada el 973 quan un tal Fredoveia i el prevere Duran donen al monestir de Sant Llorenç, un alou situat al terme del Puig al lloc de Faia establint un pacte d'us defruit de la propietat amb la condició que quan morin els seus descendents hauran de lliurar el redit de l'alou i el de Venzilles'. El document ens localitza aquest alou al lloc referit ja que les afrontacions coincideixen amb la situació del lloc 'Et affrontant ipsas casas, cum curte et orreo et orto, cum illorum arboribus et terras et vineas de I parte in ipsa serra de Turbias, et de alia in flumen Bestanside, et de III in ipsa Monna, et de III in rivo qui discurrit per Canalillas' BOLÓS-PAGÈS (1986). P. 192. Les afrontacions coincideixen amb l'emplaçament actual ja que el terme Mona seria el pas de la Mona a la roca tallada i el torrent de Canalillas seria el Torrent dels trulls que termeneja amb el terme de Bagà. El document parla d'un altre alou 'vencillas' de dificil localització però proper al mateix. Pensem que seria la zona de 'faiola' o màs dels trulls al nord d ela torre. Posteriorment el terme de Faia torna a ser esmentat el 1087 fent una donació de tres vinyes situades al lloc de 'faia'. SERRA I VILARÓ (1989). Baronies. P. 391 No és fins a mitjans del segle XIII i en concret el 1254 quant apareixen esmentats per primera vegada els senyors de Faia com a vassalls del Pinós. El castell de Faia havia estat donat en feu a Berenguer de Faia per part dels senyors de Josa cap el 1130. Posteriorment i a través d'una unió matrimonial entre Pere de Josa i Berenguera de Faia se'ls hi cediren la muntanya i castell de Gresolet (Boaronies. Op. Cit, p. 414) que comprenia dels del Collell fins l'estrt de Llúria, coll de la Bena, coll de Balma i costes de Roset. Al llarg dels segles XIII i XIV la família de Faia és esmentada molt sovint en la documentació de l'arxiu de Bagà degut a la proximitat geogràfica i fidel amb els barons de Pinós. S'esmenten els senyors de Berenguer de Faia (1254), amb el seu fill Guillem Ramon, dit el bord de Faia el 1255 compra a Ramon d'enveig l'alou d'Avellanet. El seu nét, Berenguer de Faia el 1289 cedia al seu cunyat, Pere d'Aragall la propietat del castell de Faia,a ixí com la muntanya i castell de Gresolet, Gisclareny. El mateix Berenguer de Faia va signar una treva amb els veïns de Bagà per una brega que mantenia des de feia temps per als drets feudals. El 1314 Berenguer pare i fill van vendre el dret de tallar fusta del bosc de Gresolet a uns homes de Bagà i el 1316 arrendaren els delmes de Turbians i Gisclareny. Eren senyors de la vila i parròquia d'Isògol (Isòvol) i Talló i posseïen 1/3 dels delmes dels masos de Vilella de la parròquia de Bagà. Els documents de Bagà esmenten que Berenguer de Faia va ser fiador juntament amb Guillem de Murturols de 3000 sous d'una pena que la cort de Bagà imposà a diversos cavallers de la baronia i segons esmenta Serra i Vilaró 'van entrar a Bagà amb les espases desembeinades perseguint un altre cavaller i van moure gran tumult entre la població'. El 1326 Berenguer de Faia va rebre homentage a un pagès de Toló i el 1345 surt esmentat com a procurador de la Baronia de Bagà. Al llarg del segle XIV les notícies dels Faia continuen sent nombroses així en cal destacar que el 1347 un home de Gresolet es va redimir a Sibil·la de Faia, senyora del lloc a causa de la mort dels seus pares i germans per motiu de la pesta i a la que se li va confirmar el títol de Senyora el mateix any quan va rebre homenatge davant de Pere II Galceran de Pinós. El matrimoni amb Pere d'Espasen va iniciar el llinatge dels Espasèn, molt emparentats i relacionats amb la vila de Bagà i els senyors de Pinós els quals van residir a Faia. Les darreres notícies són el 1468 quan Mandina d'Espasèn es va casar amb Bernat de la Badia i el seu fill Guillem la va succeïr en els termes de Faia i Gresolet. Ja a la fi de l'edat mitjana i inici d'época moderna el senyoriu de Faia passà a mans dels Roset degut a la proximitat amb el castell de Bagà i l'enllaç de Francesc Tomàs de Còdol amb Maria de Roset a la fi del segle XVIII provocà que el castell passés a mans dels Còdol que en foren senyors fins a la fi del segle XIX quan la família es va haver de vendre les propietats de Bagà. En el cadastre de 1776 conservat a l'arxiu municipal de Gisclareny, el mas de Faia hi és present i el cens de 1863 s'esmenta que la propietat estava a mans d'un tal Esteve Casals, a la finca hi havia 8 persones més gran de 7anys, pagaven un total de 5999 rals per a contribució rural, 600 per a caps de bestiar, 93 rals de contribució urbana i un total de 6692 de contribució total. La masia perdura fins el 1900 A partir del segle XIX el mas de la Torre de Santa Magdalena va passar a mans dels actuals propietaris. | 42.2650700,1.8235900 | 402977 | 4679877 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82914-foto-08093-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82914-foto-08093-4-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | En aquesta torre s'hi observen diferents fases constructives; essent la base, d'un període més antic que la part superior, la qual està formada amb carreus de pedra tosca que corresponents a un període més tardà. Presenta forts vincles i similituds amb edificis propers com l'antic Palau dels Pinós de Bagà en les seves fases inicial i també amb la Torre de Foix de Guardiola de Berguedà. | 85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83030 | Llegenda del Crist de la cossa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-crist-de-la-cossa | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; Informació inèdita facilitada per Albert Rumbo i Soler. FORNER, Climent i RAFART, Benigne (2001): Goigs marians del Bisbat de Solsona. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Montserrat, | Succeí ja fa molts anys que a Gisclareny varen trobar morta una donzella del poble al paller d'una de les cases. Per més que s'investigà el succés, mai ningú no va arribar a saber qui havia estat l'autor d'aquell crim. L'any següent, el Divendres Sant, just després de l'ofici religiós, tal i com era costum, tots els fidels que s'hi havien congregat passaren a estimar els peus del Sant Crist que presidia l'altar en aquella diada. Vet aquí que, en acostar-s'hi l'hereu d'una de les cases més riques del poble, just en el moment d'intentar besar els peus del Crist, tots els presents contemplaren astorats com el peu dret de la imatge es desclavava i li engaltava una cossa forta enmig de la cara. Tan dur fou el cop que el jove va caure d'esquena a terra talment com si fos un sac de patates. No va fer falta gaire cosa més per tal que els veïns entenguessin que el jove era el culpable del crim i el condemnessin pel mateix. Des d'aleshores, i en recordança de l'esdeveniment, li foren col·locades a la imatge unes cadenes als peus rematades amb una gran bola de ferro. | 08093-120 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser. S/N 08685) | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83030-foto-08093-120-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83030-foto-08093-120-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83030-foto-08093-120-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Malauradament, el relat no ens explícita de quina casa era l'infractor. Un aspecte curiós són les cadenes amb les quals ha de carregar el Sant Crist només pel simple fet d'haver impartit justícia. Semblaria que la pobra imatge és castigada per una bona acció com és la d'haver desemmascarat l'assassí.Aquests dos fets, la no conservació del nom de la casa en el relat i el “càstig” que rep el Sant Crist, podrien entendre's o justificar-se per haver-se preocupat la rica i principal família de la qual formava part l'assassí d'esborrar el seu nom de la llegenda i fins i tot d'encadenar la imatge, doncs no creiem que el poble, content com devia estar que es fes justícia, hagués comès aital sacrilegi.Les narracions en les quals una imatge del Sant Crist es mou per tal d'indicar algun infractor o aplicar algun càstig es troben molt esteses al llegendari popular. Potser una de les més recurrents, documentada a diversos indrets del nostre país, és aquella en la qual un Sant Crist desclava un braç per manifestar la veritat d'una promesa de casament feta per un amant infidel davant la seva imatge.Si una d'aquestes llegendes ha fet fortuna i ha transcendit la seva versió popular, aquesta no és cap altra que la Leyenda del Cristo de la Vega, una llegenda popular toledana convertida en peça literària per José Zorrilla sota el títol A buen juez, mejor testigo (que va ser inclosa en el seu volum Poesías l'any 1838). La llegenda fa referència a la figura real d'un Sant Crist de l'antiga basílica de Santa Leocadia de Toledo. Segons aquesta narració, hi havia a Toledo dos amants: Diego Martínez i Inés de Vargas. En Diego se'n va a la guerra, però Inés li demana que es casi amb ella quan torni. Davant del Cristo de la Vega, Diego jura casar-se amb ella al cap d'un mes, quan retorni de Flandes. Va passar el temps i Diego no tornava, mentre Inés ho esperava impacient. Tres anys més tard, Inés va reconèixer a Diego al capdavant d'un grup de cavallers que entraven a Toledo. Va sortir corrent a buscar-lo, però Diego, que comptava amb una nova posició social i havia oblidat les seves promeses, va girar el cavall i va renegar del seu jurament. Inés, desesperada, va demanar al governador de Toledo, don Pedro Ruíz de Alarcón, que intercedís per ella. En sol·licitar testimonis, Inés es va atrevir a presentar-ne un de molt especial: el Cristo de la Vega. El tribunal en ple i molts curiosos van acudir a l'església del Cristo de la Vega i es van agenollar davant la imatge. Després de preguntar-li si havia estat testimoni del jurament es va sentir un “sí, ho vaig ser” i els testimonis van poder veure que el Crist tenia els llavis entreoberts com si hagués parlat i la mà desclavada i estirada com per posar-la en els actes del procés. Els dos amants, inspirats, es van retirar a sengles convents.Amb tot, segurament la imatge “moguda” més famosa d'un Sant Crist a casa nostra es correspon amb el Sant Crist de Lepant (també conegut com a Sant Crist de la Galera). Aquesta imatge, venerada a la Seu barcelonina, està ennegrida i presenta el cos singularment encorbat. Sobre el perquè d'aquesta estranya curvatura n'existeixen com a mínim dues versions que difereixen força entre elles per bé que el motiu i el resultat final acaben essent els mateixos: l'ajuda als cristians defensors de la terra en contra del turc invasor a la mítica batalla de Lepant (7 d'octubre de 1571), motiu pel qual, des d'aleshores, aquesta imatge ha estat considerada un trofeu miraculós d'aquella victòria contra el temible turc. Segons la més difosa d'aquestes versions llegendàries, el Sant Crist en qüestió era dut com a insígnia a la nau capitana de les forces cristianes en l'esmentada batalla, i la curvatura del seu cos es deu al fet d'haver esquivat una bombarda enemiga. La segona de les versions ens explica que la imatge fou “ferida” per una fletxa turca i que Don Joan d'Àustria, que comandava l'expedició, la va fer guardar a la bodega de la nau. Acabada la batalla, la va voler tornar a erigir a coberta per tal de celebrar la victòria i la van trobar amb el cos curiosament torçat. En treure-la del lloc on l'havien desat es va obrir una via d'aigua en l'indret exacte on hi havia la imatge, amb la qual cosa van descobrir que el Sant Crist havia estat tapant amb el seu cos el forat que una bomba turca havia causat al buc de la nau.Un altre exemple de Crist movent-se per salvar algú és el de la llegenda intitulada El Crist de Sant Pau del Camp, en la qual un home en vol matar un altre amb una espasa a l'interior d'aquesta església barcelonina, cosa que li impedeix la imatge de Jesús crucificat en avançar el cos endavant per tal de parar el cop, la qual cosa fa entrar en raó l'agressor i, després de demanar perdó i prometre que canviarà, es reconcilia amb el seu enemic .Sigui com sigui, el què si que podem afirmar és que sempre que trobem una imatge del Sant Crist moguda o movent-se és, o bé per ajudar “els bons” o bé per delatar els infractors. | 94|119 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 82940 | Fonts de l'Adou o del Bastareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fonts-de-ladou-o-del-bastareny | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23.GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural. | Es considera un dels indrets del Parc Natural del Cadí Moixeró que té més bellesa, fer que comporta que sigui molt visitat. Recentment el Prc Natural del Cadí Moixeró n'ha arranjat el camí d'accés amb baranes de fusta i tanques de protecció. | Sortida o naixament natural del riu Bastareny , afluent del Llobregat que vé causat per les característques geològiques d'un terreny càrstic que afavoreix l'afloració en superfície de les sorgències subterranies. Aquest en seria el cas de les fonts naturals del Bastareny.El sistema càrstic es desenvolupa seguint la disposició estructural de les capes calcàries de la serra, inclinades cap al sud i amb una potència d'entre 500 i 900 m de desnivell. El desnivell màxim que recorre l'aigua és de 1700. Es tracta d'un equifer que procedeix del mantell més profund del Cadí i que té com a sorgència més elevada la dnominada font tordera amb un cabal permenent de 2 a 5 l/m2 i que els aigues torne a infiltar-se per sortir al punt més baix o bullidor de Sant Esteve. Altres surgències naturals són el salt del bullidor de la Llet (fitxa 19) i el bullidor de Sant Esteve (fitxa 29). | 08093-30 | Al lloc de les Fonts de l'Adou. (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Des de el punt de vista geològic, la serra del Cadí té una gran importància històrica ja que dóna nom al mantell del Cadí, unitat descoberta en els anys 80 gràcies a les investigacions portades a terme per les companyies petrolieres que treballaven al Pirineu oriental. L'existència de l'encavalcament de Vallfogona (encavalcament basal de totes les unitats), ja es coneixia d'abans però no es considerava gaire important. El resultat de les anàlisis del subsòl amb geofísica i de les dades dels pous van permetre evidenciar l'existència d'aquesta unitat anomenant-se mantell del Cadí, ja que els relleus més importants corresponien a aquesta serra. Altres aspectes històrics fan referència a la necessitat que s'ha tingut des de fa anys de protegir l'àrea de la serra del Cadí. Aquest objectiu ja figurava ja en les previsions de planificació regional que feu, al 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Es tornà a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963 (que preveia la possible existència de diversos espais naturals a la zona); el 1966 es promulgà la Llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí. Finalment, per la Llei 6/1982, del 6 de maig de la Generalitat de Catalunya, fou declarat el Paratge Natural d'interès Nacional del massís de Pedraforca. El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb una superfície de 41.342 hectàrees, és el parc natural més gran de Catalunya i forma part de tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya. | 42.2675400,1.7994000 | 400986 | 4680179 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82940-foto-08093-30-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82940-foto-08093-30-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Correspon amb un dels eqüífers més destacables del Pirineu juntament amb el del riu Garona a la vall d'Aran que conté una gran reserva d'aigua | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83122 | Sardana 'els de Gisclareny' | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-els-de-gisclareny | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; | XX | Recollit al llibre de les tres-centes cases de Gisclareny | Sardana escrita el 1991 i inspirada en 'festa a Gisclareny'. Diu el següent: '...No hi ha gent a la comarca-tan obera i generosa-més valenta i abnegada-tant si és home com si és dona.Comparteixen la minestra-amb tothom que és arribat-sense fer-hi diferències, així són els de Gisclareny.Pugeu a Gsclareny-per guarir les ferides-que a l'ànima us han fet-les males companyies.Plegats com a germans-voltats pels grans picalls-la pau retrobareu-i també l'alegria. Els habitants d'aquestes terres-retornaran la serenor-als teus neguits-els de Gisclareny!. Tant si són els de la Baga-de cal Berta-de Coll de l'Avena-o de Vilella- Els de Gisclareny!-tots són gent de bé-Els de Gisclareny-els de Gisclareny-Els de Gisclareny! | 08093-212 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Francesc Caballè nascut a Badalona resideix des de 1969 a la vila de Bagà.H exercit com a articulista, fotògraf, dinamitzador cultural en entitats de la vila com l'Associació Medieval. Ha escrit altres llibres relacionats amb la vila de Bagà com 'A l'hombra de Paller'. 'Si tu t'en fas la lluna' (recull de cançons populars del Gil Casas), 'les tres-centes cases de Gisclareny' i a 'l'hombra del camí ral de Berga a Bagà'. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 1991 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Francesc Caballè i Cantalapiedra | 119 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82947 | Salt de Murcurols o Murcarols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/salt-de-murcurols-o-murcarols | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural. | Dins el Parc Natural del Cadí Moixeró. Ben senyalitzat | Salt de gran bellesa situat sota la masia i lloc de Murcurols, just davant de la masia de Molnell en uns cingles provocats per la falla del Cadí que prové des del Puig Terrers i resssegueix tota la vall del Bastereny fins arribar pràcticament al torrent dels Trulls i Sant Joan de l'Avellanet. Aquesta falla provocada per margues del terciàri a mida que es va aproximent al Puig Terrers adquireix major alçada essent l'obaga de la muga el punt on hi ha major desnivell (uns 300 mts aproximadament). El salt supera un desnivell de 45 metres i separa les coves de Molnell, avencs i formacions càrstiques característiques de l'orografia del terreny amb el terreny més suau de l'adou del Bastereny. El salt recull les aigues del torrent de Prat de Rei i del torrent del Clot de les Faves que les transporta fins al Bastereny. Aquest salt sovint baixa sec degut a que els cursos d'aigua que recull tant sols tenen cabal després de períodes plujosos recollits en les estacions de primavera i tardor. El fet d'estar en una zona obaga i hombróbola provoca que a l'hivern sovint estigui gelat formant un paratge de gran bellesa natural. | 08093-37 | A l'obaga de Molnell a sota de Murcurols (Ajuntament de Gisclareny. AV. Roser S/N 08695) | Des de el punt de vista geològic, la serra del Cadí té una gran importància històrica ja que dóna nom al mantell del Cadí, unitat descoberta en els anys 80 gràcies a les investigacions portades a terme per les companyies petrolieres que treballaven al Pirineu oriental. L'existència de l'encavalcament de Vallfogona (encavalcament basal de totes les unitats), ja es coneixia d'abans però no es considerava gaire important. El resultat de les anàlisis del subsòl amb geofísica i de les dades dels pous van permetre evidenciar l'existència d'aquesta unitat anomenant-se mantell del Cadí, ja que els relleus més importants corresponien a aquesta serra. Altres aspectes històrics fan referència a la necessitat que s'ha tingut des de fa anys de protegir l'àrea de la serra del Cadí. Aquest objectiu ja figurava ja en les previsions de planificació regional que feu, al 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Es tornà a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963 (que preveia la possible existència de diversos espais naturals a la zona); el 1966 es promulgà la Llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí. Finalment, per la Llei 6/1982, del 6 de maig de la Generalitat de Catalunya, fou declarat el Paratge Natural d'interès Nacional del massís de Pedraforca. El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb una superfície de 41.342 hectàrees, és el parc natural més gran de Catalunya i forma part de tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya. | 42.2691100,1.7899600 | 400210 | 4680365 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82947-foto-08093-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82947-foto-08093-37-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Per visistar el salt s'hi ha d'anar en períodes plujosos ja que els torrents que en recull les aigües són de curt recorregut i sovint baixen secs, La millor época per a visitar-lo és la tardor o la primavera en el moment que es fonen les neus del Cadí. A l'hivern el trobarem gelat. És ideal per a la pràctica de l'escalada en gel | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83088 | Rocadecans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rocadecans | CABALLÈ I CANTALAPIEDA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. MARTÍN I VERGARA, E; (2005). Una mirada a la història de Gisclareny. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863 extret de Martín, E. Annex 12, 21 i 22. AAP. Rotlle 1108 | XVI-XIX | Sense coberta, amb els forjats dels pisos esfondrats i amenaçant ruïna | Ruïnes de l'antiga masia i coberts de Rocadecans situada en un punt enlairat damunt els planells de Rocadecans al vessant sud-est del cim de Turbians i orientada a la vall de Cal Estevanó. El conjunt arquitectonic presenta una planta més aviat quadrangular i compacte amb el cos principal de la masia situat a tramuntana, els coberts i les pallisses situats a migdia i tancat darrere un mur o baluard que en delimitava l'era de batre. El volum residencial es situa a la part nord i presenta una planta rectangular allargassada amb tres crugies separades per murs mitges i pilars de pedra i estructurada en planta baixa i primer pis i golfes amb coberta a un únic vessant (avui desapareguda) de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta orientada a sud cap a l'era. En quant a la distribució dels seus murs hi ha un predromini del massís a les façanes nord on tant sols en sobresurt el volum quadrangular del forn de pa, la façana est amb dues finestres coronades en llinda de fusta a l'alçada del primer pis i la oest completament cega. La de migdia en canvi hi ha un predomini del buit ja que està ocupada per porxos a la planta baixa i eixides al primer pis(avui desaparegudes) que abracen dues crugies de la façana i estan separades en dos trams mitjançant pilars de maçoneria. La porta d'entrada es situa a la crugia central a darrere del porxo i té els bastiments i llindes de fusta. Al seu costat esquerra una obertura coronada en arc rebaixat dona accés a les quadres. L'escala que connectava amb el primer pis es situava a la crugia central i avui està coberta de runa i enderroc de la casa. Al primer pis hi havia la sala amb la cuina i el forn de pa i algunes habitacions, avui del tot desaparegudes. L'aparell constructiu de la casa és de fàbrica de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats,units amb argamasa de calç de color ocre i col·locada en filades més aviat irregulars. Tant sols són en pedra picada les cantonades. Davant de la façana sud hi hauria hagut l'era delimitada per un mur o blauard de pedra seca i accessible per un portal obert a ponent. En aquesta part hi haurien adossats els volums de les quadres i les pallisses situats al voltant de l'era i avui pràcticament desparegudes. El conjunt està molt arruïnat malgrat conservi bona part de l'esructura dempeus. | 08093-178 | Masia assentada al sud-est del cim de Turbians i del coll homònim en uns planells sobre Cal Noguera | La casa de Rocadecans tindria un orígen possiblement medieval (Rocadecans vell) com a habitatge construït sota una gran roca o balma 'la roca dels cans' i que amb el temps seria desplaçada uns metres més al sud a l'emplaçament actual formant una masia de mida mitjana. La casa com a tal surt esmentada per primera vegada el 1674 (Martín, E, 2005) en u document que no precisa en detall. Posteriorment el 1716 Joan Campà de Cal Ros hi ven un censal i el 1744 un botiguer de Barcelona hi fa un plet. El 1756 en un document que el mateix Martín va trobar de l'arxiu dels Medinacel·li a l'abadia de Poblet sobre els pagadors de censos als senyors de la baronia de Pinós especifica que per 'Lheretat de Rocadecans es pagava 1 quartera de forment, 1 quartera d'ordi, 1 quartera de civada i 2 capons valorada en 5 lliures i 15 sous' (Martín, E; 2005. Annex. 12). Posteriorment i en el cadastre de 1776 la casa de Rocadecans és de les cases grans que paga més cadastre a part del Puig. Surt esmentada com a casa núm. 68 amb tres cases i a nom de Pere Campà. (una de les cases podria ser el Rocadecans vell). Aquesta casa ocupada per 6 persones pagava una contribució de 4 lliures i8 sous de cadastre personal, 7 lliures 3 sous i 2 diners de cadastre reial i 1 lliura 8 sous i 8 diners per als caps de bestiar. En l'amillaramemt de 1863 (ACA.llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863) i extret de Martín, E; 2005. Annex 21 especifica que el cap de casa era Martí Calvés, estava habitada per 3 persones majors de 7 anys i amb un pagament de 446 rals de contribució rural i 48 d'urbana. No especifica res per al bestiar. La casa va sobreviure el flux migratòri del 1900 però deuria quedar abandonada després de la guerra. Avui estpa completament abandonada. | 42.2428800,1.8267900 | 403207 | 4677410 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83088-foto-08093-178-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83088-foto-08093-178-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83088-foto-08093-178-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Malgrat el seu estat d'abandó i de ruïna encara es poden identificar diferents fases constructives amb un cos originari situat a les dues crugies de més a l'oest amb aparell i fàbrica de maçoneria més acurada. En aquell moment la coberta hauia estat possiblement a dues vessants i amb el carener perpendicular a la façana principal. Poc després se li va afegir el cos de llevant amb un únic pis i teulada a un únic vessant a mb un aparell més pobre de maçoneria i paret seca. Ja en un moment més avançat es va canviar el sentit de les cobertes unificant´-les en una de sola a un sol vessant i orientada a migdia. Les darreres reformes consistiren amb l'annexió d'una eixida a la façana de migdia i que es cobrí mitjançant un allargament de la teulada principal. | 119|94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83074 | La Portella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-portella-3 | CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. P.41;MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. .ACA llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863; AHG. cadastre de 1776 | XVIII-XIX | Enderrocada i coberta de vegetació | Ruïnes d'una casa o barraca situada a l'est del coll de l'Escriga a sota d'unes roques en un indret que es coneix com 'la Portella' o petit pas d'un antic camí veïnal que permetia baixar a Turboans pel vessant solell. La casa o mé sben dit la barraca està orientada a sud i aprofita una balma per a construïr-hi els seus murs. Es conserva encara part del mur de tancament sud construït amb aparell de pedra seca, mal treballada i escairada, unida en sec i col·locada en filades més aviat irregulars. L'alçada que es conserva de mur oscil·la entre els 50 i 75 cm i encara conserva algunes de les cantonades amb pedra més ben treballada. Al voltant seu s'endevinen restes de murs de feixa i de petits conreus molt precàris. | 08093-164 | A la part est del coll de l'escriga en un petit pas que hi ha cap al vessant sud | Documentalment no ens apareix enlloc aquesta casa que tant sols és citada per F. Caballè (Caballè i Cantalapiedra, F 1995) amb la qual cosa i degut a la proximitat amb la casa de l'Escriga s'hauria de relacionar com a part vinculant amb aquesta darrera. Segons Martín Desconeixem l'origen d'aquesta casa que segurament es remuntaria a inici de l'època moderna. Segons Martín, la casa de l'Escriga comença a ser esmentada el 1683, tot i que la documentació que s'ha conservat és més pròpia del segle XVIII i XIX. De fet el mateix Martín afirma que el segle XVIII una família procedent de Bagà, ocupa aquest mas des de 1704 fins a principi de segle XX. (Martín, E; 2005 annex.10) . Val a dir que el 1744 un tal Eudald Dachs, procedent possiblement de Gòsol té la casa de l'Escriga. La casa (heredat del coll d'Escrigu) surt esmentada en un document sobre els pagadors de les rendes i censos de les baronies de Pinós datat de 1755 i en el que contempla un pagament de 1 quartera de forment, 1 quartera d'ordi, 1 quartera de civada i 2 capons valorats en 5 lliures i 13 sous (Martín, E 2005).Font original arxiu abaia de Poblet. El cadastre de 1776 (AHG) esmenta que en nom de Ramon Costa (Escriga) hi havia 5 habitants, pagaven 3 lliures i 10 sous de cadastre personal, 1 llura, 8 sous i 11 diners de cadastre reial i 7 sous i 8 diners per a caps de Bestiar. En nom de Joan Dachs hi havia 3 persones (potser el mas de l'Escriga de baix ja que la casa era mes aviat petita per ancabir-hi 2 famílies) i pagaven un total de 2 lliures i 6 sous de cadastre personal, 8 diners de cadastre reial i 8 diners de caps de bestiar. Val a dir que el mateix cadastre hi ha un capítol per la casa de l'esqueriga habitada am 3 habitants i amb un pagament de 2 lliures, 3 sous i 5 diners de cadastre reial.Posteriorment en el doument de 1863 (AMG) i Martín, 2005 la casa tenia com a cap de família un tal Bonaventura i Puig. Hi havia 2 persones majors de 7 anys i pagven una contribució rural de 464 rals. La mateixa casa no va patir el flux migratori del segle XIX i principi del XX, raó de la qual a principi de 1900 la casa ja figura com a abandonada. | 42.2360400,1.8047800 | 401381 | 4676675 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83074-foto-08093-164-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83074-foto-08093-164-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83074-foto-08093-164-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante Torrella | Aquest tipus d'hàbitat respon a un model molt simple d'hàbitat ocupacional que aprofita les balmes i afloraments rocosos per a adossar-hi els murs de les cases. Respondria al mateix model de casa similar a Cal Peret de la Roca (fitxa 85), i també a la casa de cal Bisbe (fitxa 81) | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82966 | Mas 3 d'Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-3-doreis | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. CASCANTE I TORRELLA, PERE (2012). Romanic al parc natural del Cadí M oixeró. Inèdit; COROMINAS I CAMP, R (2018). ' Sant Romà d'Oreis. Una obra defensiva amb l'església incorporada' a Erol núm. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. InvestIgació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG. Cadastre de 1776 ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863 extret de Martín; E; 2005. Annex 21 i 22 ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians. DDAA. Catalunya Romànica. Vol XII. Berguedà. P.473. Gran Enciclopèdia catalana | XII-XIV | Cobert de vegetació i runa que en fan dificil localitzar-lo ja que es troba apartat del camí enmig de boixedes i esbarzers | Ruïnes d'un possible tercer mas pertanyent al vilatge o despoblat de Sant Romà d'Oreis. Aquest mas es conserva mig cobert de vegetació i arbres, fet que en fa molt dificil de trobar-lo quan la vegetació és frondosa. Es conserven algunes escasses parets que es confonen amb les restes dels murs de pedra seca dels antics camps de cultiu. Les parets conservades corresponen als murs nord i oest formant un angle recte. Estan construïts amb aparell de carreus de pedra mal treballats i escairats, units en sec i atgila i col·locats en filades més aviat irregulars. Aprotiten un desnivell del terreny natural salvat per terrasses artificials. | 08093-56 | A la banda nord-est de l'església orientat cap al coll i torrent de Vimboca i amagat pels arbres | La primera referència documental del lloc d'Oreis la trobariem en els documents pertanyents a l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Bolós-Pagès, 1986) i també a l'arxiu de la Corona d'Aragó 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. Pensem que el Quer foradat podria correspondre amb el 'torrent del Forat' o bé la roca foradada. La Conca d'Oria correspondria segons la toponia i orografia amb el terme d'Oreis, el Cadí seria la serra del Cadí a la zona del Puig Terrers i Pleta de la Muga on s'hi esmenta un mas (Serra i Vilaró. Ob cit, 1989). Finalment la Baixassa faria al·lusió al 'cap de la Boixassa' que hi ha damunt de la Pelosa. No obstant això, l'alou de Molnell incloent molt possiblement l'església de Sant Romà ja apareix citat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians quan el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell (Martín, 2005). A partir del segle XIII, l'indret d'Oreis sovint és esmentat per la documentació baganesa. Serra i Vilaró esmenta que l'església de Sant Romà era sufragania de Sant Iscle de Molnell. En aquest moment, el lloc d'Oreis es denominava 'Aureyls o Orells' i consta que al 1288 tal PereÇasala d'Aureylls es titula parrouià de Molnell i que un tal Ramon Sala de Aureylls en el seu testament demana que s'enterri al cementiri de Sant Iscle de Molnell i dona 3 sous a Sant Romà d'Oreis. Més tard i en concret al 1447 es fa un llegat a Sant Roma d'Oreylls per a l'oli de la llantia (Serra i Vilaró, J. 1989. Llibre III. P.234). La documentació esmenta que al 1438 hi havia tres masos de llarc temps deshabitats.El tercer d'quests masos podrien correspondre amb les ruïnes que hem descrit en aquesta fitxa i que hi ha uns 250 m en sentit Vimboca enmig del bosc. En aquesta data, segons Serra i Vilaró s'hi va establir un home de Cornellana. D'Oreis i la Muga en conservem una dita que ampliraem a la fitxa de llegenda que esmenta: 'A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat'. Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435). Serra i Vilaró esmenta que 'en romanen les parets,estant esfondrada la volta i part de l'absis'. No obstant això. Francesc Caballè en el seu llibre de 'les tres-centes cases de Gisclareny' publica una imatge d'aquesta església, encara amb la volta sencera i les ruïnes del màs al seu costat. La imatge pertanyiia a Mn. Gaietà i Pedrals. (Caballè, F, 1995).Alguns dels masos d'Oreis sembla que va sobreviure fins ben entrat el segle XIX ja que en el cens de 1863 conservat a l'arxium muncipal de Gisclareny hi esmenta aquest mas a nom d'un tal Manuel Esparber, hi havia 4 persones majors de 7 anys i pagaven 45 rals de contribució urbana. Sembla que no va sobreviure l'emigració del 1900 ja que en dades posteriors no s'hi ementa. | 42.2762100,1.7870800 | 399984 | 4681156 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82966-foto-08093-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82966-foto-08093-56-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | .Les ruïnes d'aquest tercer mpas podria correspondre amb el dcoumenta conservat de 1437 en que esmenta que 'hi havia tres nasos de llarg temps deshabitats' Es tracta dels característics masos alt medievals similars a molts altres conservats a la comarca com al proper unicipi de Guardiola de Berguedà, a Bagà. Segons paral·lels tipològics estudiats com podrien ser els masos de Vilosiu de Cercs (Bolòs, 1999), Sant Sadurní de Rotgers (Vila i Carabassa. J.M,2010), el vilatge del castell de Mataplana (Sancho i Planas, 1997), el vilatge dels entorns de Sant Marc de Cal Bassacs (Cascante, 2007), entre d'altres i correspondria amb masos molt simples, generalment adossats a la roca mare d'una o dues habitacions construïdes amb murs de maçoneria i a vegades també tapia damunt un petit sòcol d'una o dues filades de pedra. Les obertures eren coronades per llindes de fusta i les cobertes eren del tipus vegetal realitzades amb branques d'arbusts, i terra al seu damunt, tot i que en alguns llocs, especialment de muntanya, podien estar recobertes amb lloses de llicorella damunt un empostissat de fusta. Generalment tenien una única planta amb coberta a un sol vessant i encarades a migdia en llocs encimbellats, però alhora protegits de les inclemències meteorològiques prop de camins i també cursos d'aigua per a facilitar els conreus. El cas d'Oreis respondria clarament a aquestes característiques ja que es troba a prop del torrent de Vimboca, en una zona orientada a sud en posició dominants i en un lloc apte per al conreu del vi. | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82965 | Masos 1 i 2 o vilatge d'Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/masos-1-i-2-o-vilatge-doreis | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43; CASCANTE I TORRELLA, PERE (2012). Romanic al parc natural del Cadí Moixeró. Inèdit; COROMINAS I CAMP, R (2018). ' Sant Romà d'Oreis. Una obra defensiva amb l'església incorporada' a Erol núm. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863, extret de Martín, 2005. Annex 21 i 22 ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians .DDAA. Catalunya Romànica. Vol XII. Berguedà. P.473. Gran Enciclopèdia catalana | XII-XV | Mig enrunat i cobert de vegetació. Es recomana visitar-ho a l'hivern quan la vegetació de fulla caduca ha caigut i es poden veure les parets | Ruïnes d'un o dos masos situats a l'est de l'església de Sant Romà d'Oreis i orientat en sentit sud. Aquest mas està aprofitant un petit planell que hi ha al costat del camí que condueix a la Muga mig amagat per les boixedes. Es conserven encara algunes parets que delimiten com a mínim dues estructures, motiu que ens ha fet pensar en la possibilitat que correspongui a dos masos La primera d'elles està encastada a l'oest i sud de l'església aprofitant el desnivell del terreny natural. Està construït amb murs d'aparell de maçoneria de pedres mal treballades i escairades, unides amb un morter de calç molt pobre i també fragments de teula a trenca junt .Es conserven dos panys de paret; un orientat en sentit nord i l'altre en sentit oest amb una alçada força considerable i delimiten un espai rectangular. Annex a aquesta estrucrura n'hi ha una altre adossat a la paret de l'església de dimensions més petites. L'altre estructura es situa a la terrassa superior al costat del camí de la Muga. Defineix també una estructura rectangular amb murs construïts amb aparell de maçoneria de pedres mal treballades i escairades, unides amb argamassa de calç. Els murs més ben conservats corresponen als murs oest i nord que fan la funció de terrassar i contenir el terreny natura. El mur sud també es conserva tot o que cobert de vegetació i amb una alçada de dues filades. Segons la fotografia publicada per F. Caballè en el seu llibre de 'les tres-centes cases de Gisclareny' i datada de 1933 s'hi observen aquestes parets emb una alçada força considerable i desprovistes de vegetació. | 08093-55 | Al l'oest de l'església de Sant Romà d'Oreis al costat del camí de la Muga orientat en sentit sud | La primera referència documental del lloc d'Oreis la trobariem en els documents pertanyents a l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Bolós-Pagès, 1986) i també a l'arxiu de la Corona d'Aragó 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. Pensem que el Quer foradat podria correspondre amb el 'torrent del Forat' o bé la roca foradada. La Conca d'Oria correspondria segons la toponia i orografia amb el terme d'Oreis, el Cadí seria la serra del Cadí a la zona del Puig Terrers i Pleta de la Muga on s'hi esmenta un mas (Serra i Vilaró. Ob cit, 1989). Finalment la Baixassa faria al·lusió al 'cap de la Boixassa' que hi ha damunt de la Pelosa. No obstant això, l'alou de Molnell incloent molt possiblement l'església de Sant Romà ja apareix citat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians quan el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell (Martín, 2005). A partir del segle XIII, l'indret d'Oreis sovint és esmentat per la documentació baganesa. Serra i Vilaró esmenta que l'església de Sant Romà era sufragania de Sant Iscle de Molnell. En aquest moment, el lloc d'Oreis es denominava 'Aureyls o Orells' i consta que al 1288 tal PereÇasala d'Aureylls es titula parrouià de Molnell i que un tal Ramon Sala de Aureylls en el seu testament demana que s'enterri al cementiri de Sant Iscle de Molnell i dona 3 sous a Sant Romà d'Oreis. Més tard i en concret al 1447 es fa un llegat a Sant Roma d'Oreylls per a l'oli de la llantia (Serra i Vilaró, J. 1989. Llibre III. P.234). La documentació esmenta que al 1438 hi havia tres masos de llarc temps deshabitats.Dos d'quests masos podrien correspondre amb les ruïnes que hem descrit en aquesta fitxa i que hi ha al costat de l'església i prats i planells del costat. En aquesta data, segons Serra i Vilaró s'hi va establir un home de Cornellana. D'Oreis i la Muga en conservem una dita que ampliraem a la fitxa de llegenda que esmenta: 'A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat'. Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435). Serra i Vilaró esmenta que 'en romanen les parets,estant esfondrada la volta i part de l'absis'. No obstant això. Francesc Caballè en el seu llibre de 'les tres-centes cases de Gisclareny' publica una imatge d'aquesta església, encara amb la volta sencera i les ruïnes del màs al seu costat. La imatge pertanyiia a Mn. Gaietà i Pedrals. (Caballè, F, 1995). | 42.2753100,1.7853500 | 399840 | 4681059 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82965-foto-08093-55-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82965-foto-08093-55-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | No sabem si aquestes dues construccions pertànyen a dos dels masos que esmenta la documentació de Bagà i datada de 1438 on cita que hi havia 'tres masos de llarg temps deshabitats' ja que el tercer es troba distanciat uns 250 m en sentit al coll i clot de Vimboca i que descriurem a la fitxa 56. Es tracta dels característics masos alt medievals similars a molts altres conservats a la comarca com al proper unicipi de Guardiola de Berguedà, a Bagà. Segons paral·lels tipològics estudiats com podrien ser els masos de Vilosiu de Cercs (Bolòs, 1999), Sant Sadurní de Rotgers (Vila i Carabassa. J.M,2010), el vilatge del castell de Mataplana (Sancho i Planas, 1997), el vilatge dels entorns de Sant Marc de Cal Bassacs (Cascante, 2007), entre d'altres i correspondria amb masos molt simples, generalment adossats a la roca mare d'una o dues habitacions construïdes amb murs de maçoneria i a vegades també tapia damunt un petit sòcol d'una o dues filades de pedra. Les obertures eren coronades per llindes de fusta i les cobertes eren del tipus vegetal realitzades amb branques d'arbusts, i terra al seu damunt, tot i que en alguns llocs, especialment de muntanya, podien estar recobertes amb lloses de llicorella damunt un empostissat de fusta. Generalment tenien una única planta amb coberta a un sol vessant i encarades a migdia en llocs encimbellats, però alhora protegits de les inclemències meteorològiques prop de camins i també cursos d'aigua per a facilitar els conreus. El cas d'Oreis respondria clarament a aquestes característiques ja que es troba a prop del torrent de Vimboca, en una zona orientada a sud en posició dominants i en un lloc apte per al conreu del vi. | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82919 | Molina o serradora de Faia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/molina-o-serradora-de-faia | CASAS SOLER, QUIM (2004). 'La pagesia i lèpoca preindustrial' a Erol, Suplement 3 p-10-15. CASAS SOLER, QUIM (2006). 'Les fargues del Berguedà' a Erol. Núm.91. P.35-42. MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny; SANCHEZ VICENS, J i COMAS, R (2017). 'Les fargues del Berguedà. Un patrimoni injustament oblidat' a Erol. Núm.133. P. 55.61. SANCHEZ VICENTS, J I COMAS, R (2018). 'La farga de Sant Llorenç prop Bagà a Guardiola de Berguedà' a Erol. Núm. 135. P.57-64. SERRA I VILARÓ, J(1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Centre d'estudis baganesos. Llibre II . P. 403-404. | XVII | Cobert de vegetació. Actualment hi passa un sender que va de Sant Joan de l'Avellanet a Cal Cerdanyola | Ruïnes d'un molí o molina serradora situada al lloc de 'la molina' a sota de la solana de la Torre. Es conserva mig cobert de vegetació però encara es pot endevinar part del casal moliner amb una planta quadrangular construïda amb murs de maçoneria i també maó ceràmic. Conserva encara en bon estat la volta del carcavà construïda en arc rebaixat de maons ceràmics damunt murs i fàbrica de maçoneria. A la part del darrere encara es pot veure mig cobert de vegetació restes de la bassa o 'peixera' així com també del rec o canal de portada de les aigües. La sortida de les aigues sobrants es conserva sepultada per ruïna i vegetació. | 08093-9 | Pista de Bagà a la Font de l'Adou (camí de molnell) PK. 3,2 al lloc homònim a sota d'uns camps | Construcció relacionada o bé amb algun tipus de molí fariner, farga o molina serradora. De fet el primer esment d'un molí a Bagà es remunta a mitjans del segle XII i es localitza a la zona de Sant Joan de l'Avellanet o al Puig. Al segle XVII es parla de la construcció d'una farga més avall del Puig la qual els cònsols de Bagà s'hi van oposar per por de contaminar l'aigua que utilitzaven per beure atès que la seva localització era més amunt de la peixera o captació d'aigua dels molins de la vila. | 42.2666100,1.8199500 | 402679 | 4680052 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82919-foto-08093-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82919-foto-08093-9-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cacsante i Torrella | Sembla cotrrespondre amb les ruïnes d'un antic molí o serradora de fusta relacionat molt possiblement amb el canal que capta les aigues a sota de Cal Cerdanyola en una resclosa de pedra (fitxa 10) | 94 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82921 | Molí de Cal Cerdanyola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-cal-cerdanyola | AYMANI I DOMINGO, G (2002). Els molins hidraulics de la vall del Bastereny.Exemples d'una activitat preindustrial despareguda Associació Medieval de Bagà. BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 120. BOLÓS MASCLANS, JORDI; NUET I BADIA, JOSEP ( 1983).Els molins fariners. Ketres Editora. S.A. Barcelona. CABALLE CANTALAPIEDRA, FRANCESC ( 2009). Les empremtes del camí ral de Bagà. Associació Medieval de Bagà. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. TORRAS, AUGUST, C(1905). Pirineu Català. Bergadà | XII-XIV | Ha perdut la coberta i està cobert de vegetació | Ruïnes d'un antic molí d'origen possiblement medieval i situat a sota de Cal Cerdanyola, característica de la qual en pren el seu nom. Es tracta d'una construcció de reduïdes dimensions de planta més aviat quadrada i situada just al costat de la resclosa qua capta les aigues del Bastareny i del torrent del Forat. Conserva el canal d'entrada de les aigües i també el de la sortida del carcavà resolt mitjançant un arc de mig punt amb les dovelles construïdes mitjançant còdols de riu, units amb argamassa de calç. L'aparell de la fàbrica és també de còdols de riu, mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat irregulars. Part dels paraments estan alterats per la seva reutilització moderna com a comporta de pas d'aigua al canal (fitxa 10), però tot i així reuneix les característiques pròpies d'un molí pirinenc de muntanya. La peixera i part de la bassa estan recobertes de runa i vegetació. | 08093-11 | Aiguabarreig del Bastareny amb el torrent del Forat. Pista de Bagà a Font de l'Adou. PK.4 | Les primeres referències que es tenen sobre l'esxistència d'un molí a la vila de Bagà daten de mitjans del segle XIII i corresponen amb un edifici situat a la zona de Sant Joan d'Avellanet o al Puig. Hom pensa que les característques físiques i formals d'aquest edifici corresponen amb les d'aquest primer molí que amb el temps es va anar reformant i adaptant a les necessitats de l'època. Ës esmentat per César August Torres el 1905 en el seu llibre de Pirineu Català, amb la següent cita...ocant l'aigua, hi ha'l joliu molí ornat d'eures que'l vesteixen; festejat per airosos pollancres y alegrat per la dolça remor de l'aigua, que mormola saltironant entre roques'. | 42.2665800,1.8136800 | 402162 | 4680056 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82921-foto-08093-11-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82921-foto-08093-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82921-foto-08093-11-3.jpg | Inexistent | Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Sembla correspondre amb un molí del tipus 1 segons Jordi Bolós i Josep Nuet i Badia i amb les característiques més primerenques de molí de rampa que capta les aigues dierctament del riu o torrent mitjançant una resclosa de fusta i que amb el temps evoluciona a molins més complexos de cup o també de rampa. En el cas que ens ocupa, malgrat hagi perdut la seva maquinària (les moles estan reutilitzades com a taules i àrea de pícnic) de la font de Cal Cerdanyola presenta moltes similituds amb els molins andorrans d'Ordino, Canillo o Encamp amb característques molt similars al molí que intentem descriure. Aquest molí és confòs amb el proper molí del Puig el qual se l'ha mal anomenat molí del Forat, quant en realitat és da,munt del Bastereny. | 119|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82986 | Mas de Faiola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-de-faiola | BOLÓS, J; PAGÈS ,M (1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P.192. MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. PEDRALS I COSTA , X (2007); La Fia-faia: màgica, ancestral, única. Barcelona SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. Bagà. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual.Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22 | X-XIII | desparagut enmig del bosc, cobert de vegetació i de dificil localització | Ruïnes d'un antic mas situades a sota de la Roca Tallada i pas de la Mona (TM de Bagà) al costat del torrent dels Trull que limita amb el veí Terme Municipal en una mena de clot entre la solana Massena i el solell de la Torre. Les restes de dificil localització es troben en un indret molt amagat enmig del bosc i corresponen amb un antic mas d'època medieval. Es troben situades en fiferents terrasses aprofitant el desnivell del terreny natural. S'hi endevinen encara uns potents murs de carreus de pedra, units en sec i col·locats en flades més aviat regulars i horitzontals amb les cantonades encara visibles en pedra picada i de grans blocs de pedra. Es poden distingir almeny dues cambres o habitacions completament reblertes de vegetació, runa i enderrocs que en fan dficil la seva descripció però que tot ens fa pensar que es tractava d'un mas medieval de tipologia similar als altres masos identificats al T.M de Bagà, Guardiola de Berguedà i també a Cercs compost per dues cambres i algunes corts i quadres situades en un edifici exempt i amb una coberta a un sol vessant de tipus vegetal i les parets de maçoneria i també tapia. El paral·lel més proper seria el mas de Vilosiu,excavat per M. Riu | 08093-76 | Al torrent dels Trulls sota la roca Tallada i en una clotada entre la solana Massena i la torre | Mas situat dins el terme i lloc de Faia.Possiblement aquest mas ja deuria existir quan es documenta per primera vegada l'alou de Feia. De fet la documentació conservada del monestir de Sant Llorenç (prop Bagà) i referent a l'acta de consagració del 983 i documents posteriors datats del 1003 (Bolós i Pagès, 1987), La primera data que s'esmenta é el 973 quan un tal Fredoveia i el prevere Duran donen al monestir de Sant Llorenç, un alou situat al terme del Puig al lloc de Faia establint un pacte d'us defruit de la propietat amb la condició que aun morin els seus descendents hauran de lliurar el redit de l'alou i el de Venzilles. El document ens localitza aquest alou al lloc referit ja que les afrontacions coincideixen amb la situació del lloc 'Et affrontant ipsas casas, cum curte et orreo et orto, cum illorum arboribus et terras et vineas de I parte in ipsa serra de Turbias, et de alia in flumen Bestanside, et de III in ipsa Monna, et de III in rivo qui discurrit per Canalillas' BOLÓS-PAGÈS (1986). P. 192. Les afrontacions coincideixen amb l'emplaçament actual ja que el terme Mona seria el pas de la mona situat al capdamunt de la solana Massena seguint amunt de l'indret on es localitza al mas. El rivo canalillas ens podria fer pensar en el torrent dels trulls i per tant el mas referit estaria emplaçat dins aquest terme. Poc després el 1087 Serra i Vilaró troba una referència que els germans Huc Dalmau, Bernat Guitart i Arnau Sindred donen tres vinyes al monestir de Sant Llorenç situades al terme de la Faia. Possiblement alguna d'aquestes vinyes podria correspondre al llc de 'La Faiola'. ' ...tres vineas in Comitatu Cerdaniense in valle Bucranense in apendico de Pujo que vocant de Avellaned ad ipsa Faia...' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre I P-391). Tot i així el mateix Serra no troba esmentat el mas amb el nom de Faiola fins a mitjans del segle XIII. Tot fa pensar que aquest mas degué desaparèixer amb la pesta negra i la crisi baix medieval. Al llarg de l'època moderna al lloc s'hi esmenta el mas Trulls tant en el cadastre de 1776 (AMG) i al cens de 1863 on el mas estava a mans d'una tal Teresa Pujols hi havia 3 persones majors de 7 anys, i pagaven una contribució urbana de 22 rals. El mas no va sobreviure l'emigració de 1900 ja que consta com a abandonat (Martín, E; 2005) | 42.2744900,1.8283600 | 403385 | 4680918 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82986-foto-08093-76-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82986-foto-08093-76-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest mas presentaria moltes similituds amb els denominats masos A i B de Vilosiu (T.M de Cercs) i excavats per M. Riu i Riu el 1980, o els masos de la Jaça, de Santa Creu d'Ollers (Cortés, Elia, Mªagua, 2020) o el mas de sant Sadurní de Rotgers. Es tracta d'un mas de tipus horitzontal que aprofita el desnivell del terreny per a poder-se assentar. El topònim de Faiola derivaria de Faia, Faja o fageda petita ja que es situa en una clotada on hi deuria existir una petita fageda que en derivaria el seu topònim. Encara avui podem veura alguns exemplars. Per altra banda el topònim Faia també seria una fageda gran tenint en compte que es troba davant una obaga, avui ocupada per pi rajolet, però antigament deurien ser fajos. | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83073 | Masia de la Tosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/masia-de-la-tosa | CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí; MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. annex. 21 i 22; A CA. Llibret de compliment pasqual 1863. | XVIII-XIX | Arruïnada i coberta de vegetació. Encara en són visibles les parets nord, oest i part de l'est del cos principal i la nord de les quadres. | Ruínes de l'antiga casa de la Tosa situada damunt de l'antic mas Campa o Cal Ros, al vessant sud del coll d'escriga i mirant cap a Turbians damunt d'unes costes del solell rocós. L'edifici consta de dos volums; la casa i les quadres i pallisses. La casa presenta una planta rectangular i està estructurada mitjançant dues crugies de planta baixa, i un primer pis. La coberta ha desaparegut però encara s'endevinen les traces de com hauria estat coberta a dues vesants amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia. En quant a la distrbució de les seve sobertures sembla que es concentraven a les façanes est i sud. Les altres dues façanes eren completament cegues. L'aparell constructiu és molt senzill a base de fàbrica de maçoneria i també paret seca amb pedras mal treballades i escairades, unides amb fang i morter de calç molt pobre i disposada en filades irregulars amb fargments de teula i maó a trenca junt. Üsnicament són en pedra picada les cantonades que són més ben treballades. Adossat a ponent hi ha un segon cos de planta rectangular, d'una única planta construït amb aparell de pedra seca, unida amb argila i fragments de llosa i maó a trenca junt. Aquest cos hauria estat cobert a un sol vessant i possiblement hauria estat cobert amb teulada a u únic vessant de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta. Ambdós cossos s'enlairen damunt d'un vessant de la muntanya, terraplenat mitjançant murs de contenció de pedra seca que configuren l'àmbit de l'era de batre el gra. | 08093-163 | Al vessant sud del Coll de l'Escriga damunt de Cal Ros i prop de Turbians prop de la pista del coll | Segons E. Martín (Martín, 2005) l'origen d'aquesta cas no és anterior al 1700 o 1800. de fet es troba referenciada a l'amillarament de 1863. (ACA. Llibrets de Compliment Pasqual, amillarament de 1863) amb Joan campa com a cap de Casa. Estava ocupada per 5 persones majors de 7 anys i pagava una contribució rural de 186 rals, 24 de contribució urbana i 104 per a caps de bestiar. Desconeixem si existia d'abans ja que al cadastre de 1776 no se sap a qui pertanyia o quin era el cap de casa. La casa va sobreciure el flux migratòri del 1900 però el 1909 consta ja com a abandonada. Segons especifica Francesc Caballè (Caballè i Cantalapiedra, F; 1995) a la porta de la casa de la Tossa hi va ser trobada la darrera petjada del llop el 1919. | 42.2514100,1.8004400 | 401047 | 4678387 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83073-foto-08093-163-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83073-foto-08093-163-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83073-foto-08093-163-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El conjunt respòn als cànons característics de les masies de Gisclareny d'estructura simple i senzilla basades en un règim de subsitència en un moment que venia marcat per la pobresa i s'erigiren masies en indrets insòlits fruit de l'arribada de jornalers nouvinguts d'altres indrets per a conrear uns escassos metres de terra. Aquesta situació es produí a mitjans del segle XIX i tant sols van perdurar una generació ja que no van sobreviure el flux migratòri de 1900. | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83096 | Roc dels Quatrre batlles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roc-dels-quatrre-batlles | MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. TORRES, C. A. (1905). Pirineu Català 'El Bergadà' IT. 114 de Bagà a Saldes per l'estret de Llúria. DDAA (2007). Inventari de camins ramaders del Berguedà. Camí de Gisclareny (ICR, 92). | Cobert de vegetació i d'arbres | Roc o cim de la serra de Gisclareny damunt del bac extremer (TM.de Bagà) i Santa Fè de Quer que delimita quatre termes municipals (Guardiola de Berguedà, Bagà, Gisclareny i Vallcebre). Era punt de reunió entre els batlles dels diversos municipis per tractar termes relacionats amb les pastures els emprius i els drets de barra. Es troba al costat del camí ral de Bagà a Gisclareny passant pel pas dels Portells i seguir en direcció a la Collada de Turbians per Rocadecans. Actualment és un punt cobert de vegetació i hi existeix un punt geodèsic i una fita de delimitació | 08093-186 | A l'extrem merdional del terme municipal de Gisclareny al capdamunt del bac extremer | La història d'aquest camí es remuntaria en ápoca medieval quan servia per enllaçar els nuclis de Bagà amb Gisclareny per la collada de Turbians. Aquest camí és esmantat per E. Martín (Martín, 2005) com una de les vies que permetia connectar la part més oriental del municipi amb els nuclis de Cal Noguera, Cal Estevenó, Rocadecans amb la part central. A l'anventari de Camins remaders del Berguedà (DDAA. 2007 Inventari de Camins ramaders del Berguedà) surt esmentat com a 'camí de Gisclareny' a la fitxa ICR.92. Aquest camí enllaçava mb el camí de Bagà a Gòsol (ICR.40) passant per Gisclareny al veïnat de Berta. De la csa de Rocadecans passava a la collada de Turbians i baixava per les costes de Cal pere Vilella fins a Cal Ralé on hi havia dret a abeurada i d'allí continuava pel vessant solell fins a Sant Miquel. De sant Miquel segui el ytraçat de la pista actual fins a Berta on es trobava amb l'encreuament del camí de Bagà a Gòsol i el que baixava a Espunya. (Camí de Maçaners). Aquest camí és citat en un mapa a escala 1:50.000 com a camí vell de Gòsol datat de 1949 i també en un topografic de 1:50.000 vell de la Pobla de Lillet datat de 1952 i denominat ' Camino de Santa Fe' referint-se a Santa Fè de Quer (TM de Bagà) | 42.2370100,1.8450300 | 404703 | 4676737 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83096-foto-08093-186-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83096-foto-08093-186-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El roc és pas obligat del camí de Bagà a Gisclareny. Aquest camí figura inventariat amb la fitxa núm ICR.92 o camí de Gisclareny a l'inventari de camins ramaders del Berguedà (DDAA; 2007. Inventari de camins ramaders del Berguedà. Consell Comarcal del Berguedà). Aquest camí que surt del monestir de Sant Llorenç es dirigeix als plans de Rebollet, cal Viudu i s'enfila pels obacs de la vaga major fins al roc dels Quatre batlles. D'allí segueix cap els plans de la casa de Rocadecans, Cal Raler i arriba a Sant Miquel en forma de carrera. També tenia algunes variants que permetien connectar amb el camí de Vilella (fitxa. 182) per mitjà de les costes de Rocadecans i el torrent de Ca L'Estevenó (fitxa 180). | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 82935 | Resclosa i canal del molí del Puig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-i-canal-del-moli-del-puig | AYMANI I DOMINGO, G (2002). Els molins hidraulics de la vall del Bastereny.Exemples d'una activitat preindustrial despareguda Associació Medieval de Bagà. BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 120. BOLÓS MASCLANS, JORDI; NUET I BADIA, JOSEP ( 1983).Els molins fariners. Ketres Editora. S.A. Barcelona. CABALLE CANTALAPIEDRA, FRANCESC ( 2009). Les empremtes del camí ral de Bagà. Associació Medieval de Bagà). CASCANTE I TORRELLA, P (2012).Estudi històric i constructiu de l'edifici indstrial de la 'Baganense' de Bagà. Diputació de Barcelona. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. GENERALITAT DE CATALUNYA. El molí del Puig. Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. MARTÍN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny Fitxa 047. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses); AHG. Cadastre de 1776. ACA llibrets de Compliemt Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22. | XIV-XIX | La resclosa ha desaparegut i el reg està cobert de vegetació | Restes de la resclosa i canal de l'antic molí del Puig. La resclosa situada uns 200 m. a l'oest del molí aigües amunt seguint el Bastareny ha desaparegut pràcticament del tot i únicament n'és visible el seu emplaçament situat en un punt on les roques que l'envolten generen un petit meandre i hi ha la cpatació del canal o reg, excavat al terreny natural i delimitat per murs de maçoneria i morter de calç amb una amplada d'uns 90 cm. | 08093-25 | Al costat del riu Bastareny. Pista de Bagà a Font de l'Adou PK. 4,5 passat el veïnat de l'Hostalet | El molí del Puig ens surt documentat per primera vegada el segle XIV. Malgrat que el lloc del Puig sigui esmentat el 973 a traves de les donacions del monestir de Sant Llorenç en que cita el terme del Puig ' apennico ipso Puio', el molí com a tal apareix esmentat a mitjans del segle XIII en concret el 1257 quant es fa referència d'un moñi fariner situat a prop del Puig. De fet i je hem citat en una altre fitxa (fitxa 11)queda aclarir el dubte si aquest molí correspon amb el molí del Puig o el que hi havia al veïnat de l'Hostalet. El molí propiament dit malgrat no surti esmentat en els documents d'època medieval, creiem que té el seu origin a mitjans del segle XIV, però és sobretat al llarg dels segle XVI i XVII quant apareix més dicumentat com a propietat de la finca del Puig posseïda per la família dels Bober. Tant és així que al segle XVII en les divestes mencions que fan del lloc del Puig hi esmenten entre 4 i 5 focs ( 4 i 5 famílies). El cens de Floridablanca datat de 1787 hi situa un tota de 69 habitants al terme del Puig que incloïa els veïnats de l'Hostalet, de la torre, del Puig i Monnell. Sembla que aquest molí va estar en ús i funcionament fins a l'exclat de la guerra civil (1936-39) que va ser abandonat. | 42.2689300,1.8117200 | 402004 | 4680319 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82935-foto-08093-25-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82935-foto-08093-25-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82935-foto-08093-25-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La resclosa deuria ser d'estaques i taulons de fusta encaixats al fons de la llera del Bastareny. No s'intueixen traces d'haver estat construïda en pedra i calç. El canal no és massa llarg i segueix un pendent suau a la dreta del Bastareny fins arribar al casal moliner. Es conserva mig cobert de vegetació i la resclosa desapareguda | 94|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82911 | Resclosa del Bastereny a la confluència del Torrent dels Trulls | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-del-bastereny-a-la-confluencia-del-torrent-dels-trulls | AYMANI DOMINGO. G (2010). Els molins de la vall del Bastareny. Associació Medieval de Bagà BOLÓS MASCLANS, JORDI; NUET I BADIA, JOSEP ( 1983).Els molins fariners. Ketres Editora. S.A. Barcelona. BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS, M (1996). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p.117 i 49. CASCANTE TORRELLA, PERE (2012). Estudi històric i arquitectònic de l'edifici industrial de la Baganense de Bagà. Diputació de Barcelona. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. | XVIII-XX | La resclosa actua com a punt d'acumulació d'aigua però no funciona com a tal. | Resclosa situada al límit del Terme municipal amb el veí de Bagà, Es tracta d'una construcció de maçoneria amb aparell i fàbrica de carreus de pedra ben treballats i escairats, units amb argamassa de calç i disposada en flades irregulars. A la riba esquerra mirant aigues avall hi ha un sobreixidor o pas d'aigua sobrant compost per una obertura coronada en arc rebaixat i amb les pedres de les seves dovelles disposades amb la tècnica del sardinell. Té un gruix notable de 1'5 metres d'ample. En un costat hi ha la captació del canal, avui en desús i situat dins el Terme municipal de Bagà. No sabem amb quina finalitat va ser construïda però segons la seva fàbrica constructiva sembla correspondre amb una obra del segle XVII o XVIII. | 08093-1 | Al riu Bastareny al costat del torrent dels Trulls.(Ajuntament de Bagà. Pl Catalunya ,7 Bis) | L'aprofitament de l'aigua del riu Bastareny per a fer moldre molins ja va ser emprada des de temps remots. De fet val a dir que en l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç (prop Bagà). ACA. MONACALS, BOLÓS, PAGÈS (1996) esmenta la donació d'un alou a Molnell (munell) el 1003 on especifica el següent ' ..in villa qui vocant Mulnelo id dunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas, cum ilorum arvoribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris. Cum illorum capu aquis, vieitibus vel reductibus....' El document malgrat parli d'un alou de Molnell pluralitza l'existència de molins donant a entenre que n'hi havia més d'un ara bé precisar si correspon amb el lloc referit o un altre es fa difici. Tot i així l'esment del primer molí fariner de Bagà es remunta el 1257 quant es parla d'un molí a la zona del Puig 'molino traperío quod a vobis emimus ad podium'. Malgrat això la fàbrica constructiva de la resclosa correspon amb una construcció molt més tardana i situada molt possiblement dins l'era moderna. No n'hem conservat més documentació. | 42.2650400,1.8268000 | 403242 | 4679870 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82911-foto-08093-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82911-foto-08093-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82911-foto-08093-1-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Productiu | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Podria correspondre amb una resclosa d'algun molí, serradora, farga o alguna instal·lació similar situada aigües avall dins el terme municipal de Bagà. Fonts orals expliquen que es tracta de la 'denominada aigua vella' o captació de la primera portada d'aigues de Bagà abans de la del font del Violí. | 94 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82920 | Restes de resclosa i canal d'un molí o serradora | https://patrimonicultural.diba.cat/element/restes-de-resclosa-i-canal-dun-moli-o-serradora | CASAS SOLER, QUIM (2004). 'La pagesia i lèpoca preindustrial' a Erol, Suplement 3 p-10-15. CASAS SOLER, QUIM (2006). 'Les fargues del Berguedà' a Erol. Núm.91. P.35-42. SANCHEZ VICENS, J i COMAS, R (2017). 'Les fargues del Berguedà. Un patrimoni injustament oblidat' a Erol. Núm.133. P. 55.61. SANCHEZ VICENS, J ICOMAS, R (2018). 'La farga de Sant Llorenç prop Bagà a Guardiola de Berguedà' a Erol. Núm. 135. P.57-64. SERRA I VILARÓ, J(1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Centre d'estudis baganesos. Llibre II . P. 403-404. | XVIII-XIX | La part final del canal ha desaparegut i la part conservada ha estat embeguda i coberta de vegetació | Resclosa i canal situats pocs metres aigües avall de l'aiguabarreig del Bastareny amb el torrent del Forat a sota de Cal Cerdanyola. La resclosa està construïda amb aparell de maçoneria i pedra picada, unida amb argamassa de calç i disposada en filades més aviat irregulars. Té la clàssica forma de presa i derivava l'aigua cap a un canal que després de passar per sota les ruïnes d'un antic molí fariner reutilitzat com a comporta per a regular el pas de l'aigua (fitxa 11) transcorre paral·lel a la riba esquerra del Bastareny un 300 mts en direcció a Bagà fins a desparèixer sota el traçat de la pista forestal (camí de Molnell) de Bagà a la font de l'Adou. Presenta una amplada d'uns 100 cm i està delimitada per murs de maçoneria i pedra picada. Alguns trams (els més propers a la captació) estàn picats a la roca mitjançant barrinades i altres discorren elevats mitjançant murs de contenció. | 08093-10 | Aiguabarreig del Bastareny amb el torrent del Forat. Pista de Bagà a Font de l'Adou. PK.3,7 | Construcció relacionada o bé amb algun tipus de molí fariner, farga o molina serradora. De fet el primer esment d'un molí a Bagà es remunta a mitjans del segle XII i es localitza a la zona de Sant Joan de l'Avellanet o al Puig. Al 1603 tobem una concessió d'un tal Francesc Roset i Badia, senyor de Faia per fer una molina serradora al Puig per un valor de sis sous. El 1696 els vilatans de Bagà tenen concessió de les aigues del Bastereny des del seu naixement fins al pont del Camp de la vila i també entre l'estret de Malgrau fins a la seva desembocadura amb el Bastereny per fer molina serradora de taulons i un martinet per fer ferro. (Martín, E, 2005 p-18). Original ACA. Al segle XVIII (1734) es parla de la construcció d'una farga més avall del Puig que un tal Elias Ripoll volia fer i amb la qual els cònsols de Bagà s'hi van oposar per por de contaminar l'aigua que utilitzaven per beure atès que la seva localització era més amunt de la peixera o captació d'aigua dels molins de la vila i podia contaminar-los ' Tinch pagat a Esteve Pedrals, serrador per haver anat al Puig a fer un certificat per la farga volia fer, 6 ss, ss8'. .Segons Serra el mateix any el batlle i regidors anaven al Puig a reconèixer el lloc on Josep Elias i Grau volia edificar la farga i després a Berga on volien interposar al governador la construcció de la mateixa. 'pretensió de voler alguns subjectes per fabricar farga de ferro a detriment i perjudici de la vila'. Fins hi tot els cònsols de la vila pagaren al tal Pedrals 'per la detenció de la obra de la forja que intenta fer Elias de Ripoll' pel fet de contaminar l'aigua i també d'assecar la font de Sant Esteve (bullidor de Sant Esteve) que abastia la població aixi com la desforestació dels boscos del voltant. Pocs dies abans Josep Pedrals i Descatllar havia escrit a uns regidors de Bagà 'que lo negoci de la farga anava mal; pues parlanne a cap a cap amb Joseph Francisco Aloi, ab tot desembaràs segons ma conciència me ha respost: Veia que las gens de Bagà anavan molt fluixas i mal fundadas i appassionadas. A lo que jo he respost. -Anem a beure l'aigua:::me ha dit tot rient. Que no tenen altres aigues?'.No sabem si aquesta farga es va arribar a construïr. El cas és que Mn. Serra troba documentació el 1752 de la farga 'als Hostalets' (hostalet de Guardiola) i poc després al 1770 ja apareix la farga de Sant Llorenç. Si aquesta farga es va arribar a construïr és una enigma, però el cas és que aquesta resclosa i canal serien per alguna obra de característiques similars que si va ser emprada com a farga ho va ser molt poc temps ja que segurament es va traslladar a Guardiola i es va reutilitzar com a molina i serradora. | 42.2665800,1.8136600 | 402161 | 4680056 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82920-foto-08093-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82920-foto-08093-10-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Sembla correspondre amb la resclosa i canal de la serradora (fitxa 09) conservada uns metres més avall. Part del traçat del canal s'ha perdut degut a que coincideix amb la pista que actualment accedeix al veïnat de Cal Cerdanyola i també a la font de l'Adou. Val a dir que el tram final ha desaparegut per discòrrer molt a prop de la llera del Bastereny | 94 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82984 | Restes d'antigues construccions al Puig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/restes-dantigues-construccions-al-puig | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P .71, 200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.55. CASCANTE I TORRELLA, P (2017). Memòria i estudi històric i constructiu de la masia de Vilalta de Sant Mateu de Bages. GALÍ F, D; LACUESTA CONTRERAS, R (2010). Evolució històrica i constructiva de l'església de Sant Esteve de Bagà a partir de les fonst documentals. SPAL (Inèdit). MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny.P.15, P.32, 33 . GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3338; SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 ADCU. Acta de consagració de Sant Miquel Turbians (inèdit), DDAA. (2014). 'Església de Sant Martí del Puig de la Baga. Gisclareny'. Restaurar o reconstruïr. Actualcions del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local en els monuments . Memòria SPAL 2010-2012. P-581-588. | XII-XIV | Cobert de vegetació i també runa | Pujant al pujol on s'assenta l'església de Sant Martí i disposat en diverses terrasses al costat de l'antic camí hi han restes d'alguns murs de pedra que fan pensar en antigues construccions relacionades amb l'antiga església del Puig. De fet aquests elements són visibles a mitja pujada on hi ha un possible paviment de còdols empedrat amb restes d'algun mur molt desdibuixat lligat amb morter de calç. Amb tot aquestes restes són més visibles a sota de la porta d'entrada a la sagrera on hi ha una mena d'esplanada sostinguda per murs de pedra i també maçoneria que hom pensa que podria correspondre amb la base d'algun tipus de construcció relacionada amb alguna rectoria o petita casa de clergues esmentada per la documentació antiga (Martín, 2005; serra i Vilaró, J; 1989,Llibre III). Ambdós autors parlen d'un clergue que depenia de Gavarrós per que hi fés contínua residència 'ibi residentiam pesonalem' serra i Vilaró, J; 1989. Llibre IIII i posreriorment el 1295 s'hi documenta una petita comunitat de cergues. Per tant hom pensa que aquesta mena d'esplanada que hi ha la part oest de l'església seria la base d'un edifici per acollir aquesta petita comunitat. Als voltants de l'església i al costat de la porta d'entrada s'observen altres estructures lligades amb morter de calç mig cobertes de vegetació | 08093-74 | A sota de l'església del Puig i al costat de l'antic camí que hi accedeix | Segons Martín (Martín, 2005) l'indret del Puig ja apareix esmentat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians el 948 '..entrego a l'esmentada parròquia les vil·les que s'han esmentat amb els seus termes, els quals afronten, per una banda, amb el terme de Bagà, per l'altra, amb el terme de Vallcebre, el de Saldes i, per l'altra, amb els termes de Molnell o del Puig [de Sant Martí].' (Martín, E inèdit del doc.ADCU). Poseriorment el lloc de Puig ens és esmanetat amb les donacions del monestir de Sant Lloreç prop Bagà el 961 'in valla buchranense, casas curtes et ortos, terras et vineas cultas vel incultas molendinis, aquis, aquiductis in Vilalta et in Marolaet in ipso Puio, et in Rus et Perdinela' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre III P.82). Tanmateix és en la documentació d'aquest monestir quan se'n fa major referència ja que el 983 i posteriorment el 1003 es fa una donació de terres del mas Puig. I parla també d'un lloc dit Querol proper al Puig 'I pècia de vinea ad domum Scti Laurencii monasterii, qui est in valle Buchuranense. Et advenit illa ipsa vinea de comparacione, in chomitatum Cerdaninense, in valle Buchuranense, in apennico de ipso Puio, in locum qui dicunt Cherol'. El document esmenta les afrontacions que són 'In vinea de Olibane vel eres suos, et de alia in ipsa Rocha Rotunda, et de III in vinea de Orifeitaqyi fuit condam...' (Bolós-Pagès, 1986) Bolós interpreta com a Sant Martí del Puig sense poder especificar la roca rodona. Nosaltres pensem que la roca rodona podria correspondre el pujol arrodonit on més tard s'hi alçarà l'església de Sant Martí. L'església de Sant Martí aviat es va convertir en una parròquia ja que el 1197 se l'esmenta com una parròquia. El 1288 el capellà del Puig Berenguer de Gaamir va arrendar del clergue de Gavarrós (Berenguer de Ça Rocha) amb totes les entrades, oblacions, defuncions, conreus, cases, possessions i altres drets que posseïen i li corresponien com també tot el de la seva església i sufragània de santa Maria de Faia (santa Magdalena) (Serra i Vilaró, J ;1989 Ob cit. Llibre III. P.253) . Aquest acord incluïa a Ça Rocha de residir a la parròquia 'ibi residentiam pesonalem'i garantir servei religiós a les esglésies. Segons Serra i Martín conflictes posteriors acabaren imposant una multa de 150 sous a Gaamir i la confirmació de Berrenguer de Ça Rocha com a rector del Puig. Altres documents són el 1295 l'església va rebre una deixa testamentària de 20 sous per part de Galceran de Pinós i Santa Maria de Faia de 10 sous. S'hi té documentada una petita comunitat de clergues que hi feien oficis diurns i també nocturns. Consta que el 1368 el rector del Puig va entraren brega amb els homes de Berga als plans de Reboll. En conseqüència els bisbe d'Urgell va absoldre a tots els rectors i en va reposar de nous. En aquesta data l'església va pedre la categoria de parròquia i va passar a ser una sufragania de Gosclareny. També hi ha esment el 1399 que els prohoms del Puig van comprar als cònsols de Bagà un encencer, una custòdia de llautó en la que nen van pagar 2 lliures i quatre sous (Baronies, ob cit. P47). La importància del lloc del Puig era cabdal pels barons de Pinós. Tant és així que els rectors d'aquesta parròquia van finançar la construcció de la capella de Santa Maria a l'església de Sant esteve de Bagà. Així el 1396 es cobreix 'la quapela nova de sent guyla (Julià)' a l'angle sud-oest del temple que va ser per Oliver Saig, rector de Sant Martí del Puig. A la clau de la volta s'hi va gravar 'el ont floré' un puig coronat per una flor de lis fent referència al Puig i la qual n'era titular Oliver Saig (Galí, F, D i Lacuesta, C , R, 2010). Tot i així pensem que els terratremols de 1427 i 1428 van sacsejar de forma profunda la vall provocant alguns estralls a Sant Martí. Posteriorment el 1593 la parròquia de Turbians i la seva sufragania del Puig van passar a dependre formalment del bisbat de Solsona . Tot i així i a causa d'un contenciós amb el bisbat d'Urgell, el canvi jurisdiccional no es va portar a terme fins 1624.. El 30 de setembre de 1729 i en motiu d'una visita pastoral, el visitador fa constància l'absència dels ornaments necessaris per a la liturgia, (DDAA. SPAL. 2014) No obstant en el cadastre de 1776, la masia i lloc del Puig estava a mans de la família Bover (AMG, cadstre 1776) i sabem a través de la documentació eclesiàstica que alguns dels rectors de l'església de Gisclareny i del Puig procedieb d'aquesta mateixa casa. Així Julià i martí Bover eren germans sacerdots i fadristerns ja que l'hereu del mas era Joan Bover i segons Martín encara hi havia un altre germà de nom Josep que era ferrer.Julià va ser rector durant 18 anys a Gisclareny on el seu testament va encarregar un enterrament amb dotze sacerdots, tes misses cantades i una ofrena de pai i vi a l'església de Sant Martí. Va donar 900 lliures a la fundació de Sant Julià i va nomenar al seu germà Martí sacerdot de Gisclareny i li va encarregar que fes dotze misses anuals els dies especificats i va crear una causa pia de ' col·locar donzelles en espiritual matrimoni' i especificant que fossin filles dels germans donant-los uina pensió de 20 lliures anuals en el moment del casament. Aquesta dot s'havia de donar als descendents de l'hereu de forma perpetua mente que la la resta de germans només es lliurés fins a la quarta generació (Martín, 2005. P.33).Aquest element podria explicar la quantitat de reformes portades a terme a l'església de Sant Martí com ara l'annexió de les dues capelles a migdia i tramuntana de la nau, la construcció dels hipogeus el 1787 entre altres. El 1936 i amb l'inici de la guerra civil es va desmuntar l'antic cor de fusta i possiblement també els retaules així com també les dues campanes de l'església, una de les quals va ser custodiada a Gisclareny. A més aquestes destrosses deurien ser més evidents per la posició estratègica i proximitat amb el congost dels empedrats. Aquest fet podria haver donat lloc a la gran quantitat de trinxeres que hi ha excavades als voltants de l'església. A la d'ecada dels 40 es van construïr uns nínxols adossats a la façana nord i es va costejar la fabricació d'una nova campana que va ser guardada a l'ajuntament de Gisclareny fins el 1989 (Caballè Cantalapiedra, F; 1995 p-26). Finalment la dècada de 1970 i 1980 membres de l'associació dels amics dels monuments de la vall del Bastareny emprengueren algunes tasques de neteja i repicat de paraments interns així com repas de la teulada. Aquestes tasques es van completar el 1988 amb la reposició i renovació de la majoria de les cobertes de les esglésies. Finalment el 2005 l'ajuntament de Gisclareny va signar un conveni de cessió del monument durant 30 anys amb el bisbat de Solsona oi aixó va fer que es sol·licités ajuda al Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona per a la seva restuarció. Aquestes tasques es van realitzar entre els anys 2007 i 2008. | 42.2662400,1.8098000 | 401842 | 4680023 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82984-foto-08093-74-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82984-foto-08093-74-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82984-foto-08093-74-3.jpg | Inexistent | Romànic|Gòtic|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Caldria una exploració arqueològica seguida d'una desforestació de la vegetació que hi ha sota del turó de l'església per poder documentar i identificar altres construccions que hi podrien anar relacionades. | 92|93|85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83069 | Prats calcícoles. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/prats-calcicoles | DDAA. Mapa hàbitat corine 1:10.000. Parc Natural del Cadí Moixeró. DDAA.Manual del hàbitats ens els boscos de Catalunya. Vol VI. Boscos. Generalitat de Catalunya. | Paratge situat en ple parc natural del Cadí Moixeró. S'hi arriba amb vehicle per la pista asfaltada de Bagà a Gisclareny o per pista forestal des del Puig seguint part del camí ramader. | Prats basòfils, xeròfils, amb Festuca ovina, Avenula Iberica, Bromus erectus, Brachypodium phoenicoides, sessi montanum, Teucrim pyrenaicum de l'estatge montà | 08093-159 | Afloraments al nord i sud de Sant Miquel de Turbians | Amb la necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2539600,1.7983500 | 400878 | 4678673 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83069-foto-08093-159-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83069-foto-08093-159-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||
| 83068 | Prats basòfils | https://patrimonicultural.diba.cat/element/prats-basofils | DDAA. Mapa hàbitat corine 1:10.000. Parc Natural del Cadí Moixeró. DDAA.Manual del hàbitats ens els boscos de Catalunya. Vol VI. Boscos. Generalitat de Catalunya. | Paratge situat en ple parc natural del Cadí Moixeró. S'hi arriba amb vehicle per la pista asfaltada de Bagà a Gisclareny o per pista forestal des del Puig seguint part del camí ramader. Del coll continua la pista forestal fins a Coll de Balma (fitxa 147) | Prats aptes per a la pastura ovina i bobina a la zona del Coll de la Bena , clot del Pou i vessant nord del veïnat del Roser i a Cal Ros. Es caracteritzen per tenir una extensió allargassada seguint l'orografia de la vall glacial i Amb una vegetació d'herbes de mida més aviat curta i també arbres de fulla caduca | 08093-158 | Al coll de la Bena en els prats que hi ha entre el veínat del clot del Pou i el coll de la Bena i | Amb la necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2601300,1.7660400 | 398223 | 4679396 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83068-foto-08093-158-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83068-foto-08093-158-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Prats basòfils, secs, de terra baixa i muntanya mitjana. Pradells de 'sedum album' i altres crespinells, de terraprims i replans de roca, calcícoles de la muntanya mitjana. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83040 | Pou situat al clot del Pou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-situat-al-clot-del-pou | CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. ; GENERALITAT DE CATALUNYA. Cal Prim. Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya; MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 60. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21.; ACBR. Registre de les Hipotecas. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny | XVI-XVIII | El pou encara està en ús i correspon amb uns dels punts de subministrament d'aigua. | Pou d'estructura semicircular situat a la zona de llevant del Clot i que denomina a la zona. Presenta una planta circular i té una notable profunditat amb uns 2'5 m. de diàmetre, L'aparell és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat irregulars. La part superior estpa coberta amb una teulada de lloses de pedra disposades en gradació i amb la boca d'entrada tapada mitjançant una porta de ferro per evitar que hi ha caigui algú. El pou encara està en ús i consisteix en un punt i abastament d'aigua | 08093-130 | Al costat de la font de Gisclareny al Clot del Pou passat el veïnat de Berta i sota del Roser | Segurament l'origen d'aquest pou seria a mitjans de l'època medieval en el moment que es comença a documentar el mas Asen, el mas Over, el mas Coll i el mas Carbonell. Els primers els quals ja han estat comentats a les fitxes núm.93 i 94 es remunten per primera vegada en un document conservat a l'arxiu municipal de Gisclareny (Martín E; 2005 p.64). Registre hipotecas. D'aquests tres masos llevat del mas coll que Martín interpreta com a cal Pallaró del Coll de la Bena els altres dos possiblement es podrien corresponder amb l'emplaçament de Cal Baraut (fitxa 94) i que es situen entre el clot del Pou i el Coll de la Bena. En qunat al mas Asen smenta que aquest mas conegut també amb el nom de Assen, Nazen o Azen estava situat prop del Clot del Pou . Correspondria amb un dels pocs masos que hi hauria a Gisclareny, juntament amb el mas Espunya, el mas Over, el mas Coll i el mas Carbonell, La proximitat al clot i en el 'pou' donaria origen al veïnat de cases que es nodririen de l'aigua del pou per poder-se abastir de l'aigua potable i utilitzarien les aigües del seu eqüifer per a poder regar les terres, que sen's dubte serien les millors de Gisclareny junatment amb les de l'Espunya i del Mas Campà. El pou sembla ser una obra de mitjans del segle XVII o XVIIII i ha estat utilitzat fins els nostres dies. | 42.2506700,1.7846200 | 399740 | 4678323 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83040-foto-08093-130-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83040-foto-08093-130-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Pou d'origen medieval que deuria proveïr d'aigua al veïnat del Clot i que denominà a la zona com a Clot del Pou. El pou aprofitaria un eqüífer subterràni que nodriria el pou del veïnat del Roser i també la font dels Gisclarenyesos i altres fonts properes com de Cal Ros, d'Espunya... | 119|94 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82952 | Pleta de Molnell o del Cortals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pleta-de-molnell-o-del-cortals | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55 | XVII-XX | Amb algunes pedres caigudes, però encara en bon estat. És de notables dimensions i es conserva enmig d'un prat. Esnca està en ús | Pleta situada a una determinada alçada enmig d'un prat i a sota dels congraforts del Puig Terrers i delimitada pel Cap Sadorm i el torrent de la Muga i la falla de la serra de Molnell. Es tracta d'un tancat per a bestiar que conserva encara tot el perímetre de la tanca enmig d'un prat o clariana i construïda amb aparell de murs de pedra seca, units amb una mica d'argamassa de calç. Presenta una forma oval i aprofita alguns aflorament de roca natural per a fer de tancament. | 08093-42 | Damunt de l'obaga de la Muga a sota del Cap Sadorm i prop de l'afrau dels cortalets enmig d'un prat | Les pletes ja eren emprades des de l'alta edat mitjana. De fet pensem que la pleta dels Cortals o de Molnell aniria molt lligada amb l'alou de Molnell documentat per primera vegada el 839 en un document de consagració de la catedral d'Urgell (Martin, 2005) on esmenta que es paga com a cens una quartera de faves i una perna. Posteriorment i en la consagració de Sant Miquel de Turbians, el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell. Ens l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i també en un document datat de l'any 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum. Entre tots aquests elements també hi deuria incloure les pletes esmentades. De fet val a dir que en un inventari més recent datat de 1783 de la masia de Molnell, parla de la pleta de casa que podria correspondre amb aquesta i també la pleta de Urgell de dificil identificació. A la primera hi havia ' una samarra, dos cubertas, tres buchs y dos buchs a mijas'. A la segona hi havia 'un perol y cabra, dos cubertas, una samarra'. Sovint aquestes pletes podien anar acompanyades d'alguna barraca per a aixoplugar-se de les tempes d'estiu (Martín, 2005) | 42.2833500,1.7596900 | 397737 | 4681982 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82952-foto-08093-42-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82952-foto-08093-42-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | En aquesta part de la serra del Cadí es conserven un nombre important de pletes per al bestiar ja que en temps de l'estiu s'aprofitaven per a tancar-hi ovelles quan que pasturaven a les muntanyes. La pleta del cortals correspon amb una d'elles i avui dia encar està en ús. El topònim cortals fa referància justament a aquest element. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82953 | Pletissar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pletissar | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55 | XV-XX | Encara està en ús | Pleta de característiques similars a la pleta de Molnell però situada a major altura (1682 m). Es troba en un prat que hi ha enmig d'una pineda de pi negre a sota de les arrugues de Molnell i del Puig Terrers. Presenta una característiques similars a la fitxa 42 és a dir a través d'un tancat de murs de pedra seca col·locats de forma irregular, units en sec i amb algun fragment de pedres de mida petita. | 08093-43 | A sota de les arrugues de Molnell i del Puig Terrers enmig dun prat entre boscos de pi negre | Les pletes ja eren emprades des de l'alta edat mitjana. De fet pensem que la pleta dels Cortals o de Molnell aniria molt lligada amb l'alou de Molnell documentat per primera vegada el 839 en un document de consagració de la catedral d'Urgell (Martin, 2005) on esmenta que es paga com a cens una quartera de faves i una perna. Posteriorment i en la consagració de Sant Miquel de Turbians, el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell. Ens l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i també en un document datat de l'any 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum. Entre tots aquests elements també hi deuria incloure les pletes esmentades. De fet val a dir que en un inventari més recent datat de 1783 de la masia de Molnell, parla de la pleta de casa que podria correspondre amb aquesta i també la pleta de Urgell de dificil identificació. A la primera hi havia ' una samarra, dos cubertas, tres buchs y dos buchs a mijas'. A la segona hi havia 'un perol y cabra, dos cubertas, una samarra'. Sovint aquestes pletes podien anar acompanyades d'alguna barraca per a aixoplugar-se de les tempes d'estiu (Martín, 2005) | 42.2841900,1.7558900 | 397425 | 4682080 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82953-foto-08093-43-3.jpg | Legal | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | En aquesta part de la serra del Cadí es conserven un nombre important de pletes per al bestiar ja que en temps de l'estiu s'aprofitaven per a tancar-hi ovelles quan que pasturaven a les muntanyes. La pleta del cortals correspon amb una d'elles i avui dia encar està en ús. | 119 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83059 | Placa commemorativa a Elisard Sala | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-commemorativa-a-elisard-sala | RAFART BENIGNE; www.feec.cat. /a festa de la canço de muntanya; RAFART. BENIGNE; Dietari. Revistes catalanes amb accés obert. MUNTANYÂ, ROSA ( 1982)' bibliografia de Bagà' a 'Erol'. Núm. 42 | XX | El material en que va ser manufacturada ha permès la seva conservació | Placa commemorativa del mestre Elisard Sala a Coll de Balma. Es tracta d'un monolit de pedra col·locat verticalment a la part esquerra del Coll de Balma i en el que hi ha una placa de ferro fós amb un poema del Mestre i compositor Barceloní . Elisard Sala. El poema té els següent verços: Ai, coll de Bauma!- Estic cansat- Vull separar-me-del meu combat-A tu entrego- estri i flautí- i no gemego- del meu destí. Es tracta del lloc escollit per a descansar en pau en el moment de la seva mort (17 de juny de 1970). | 08093-149 | Al coll de Balma en uns planells damunt seu | El 20 de juny de 1971 poc després de la mort del mestre compositor Elisard Sala, la UEC (Unió excursionista de Catalunya) va decidir d'organitzar la 7 a festa de la canço de muntanya com a homenatge. El lloc escollit va ser la vila de Bagà i es va aprofitar aquest acte per estrenar els 'cançoners de la Vall d'Arana' i el 'cançoner de Bagà'. A primera hora del matí un grup de familiars, amucs, autoritats i representants de la UEC es van dirigir al coll de Balma on van ianugurar la placa commemorativa a la seva mort just a l'indret que ell va escollir per a reposar. A continuació es va celebrar una santa missa a la parròquia de Sant Esteve de Bagà on totes les corals conjuntes van interpretar les cançons del mestre Elisard junatment amb altres. Cap`al migdia es va inaugurar una placa del carrer que porta el seu nom a la vila de Bagà i situat entre la Plaça de Galceran de Pinós i la muralla i on les diverses corals participants van cantar dues cançons d'Elisard i també va catura l'agrupació teatral la trepa. A la tarda es va fer el concert de totes les corals participamnts i al final i com a cloenda van antar totes juntes. La placa segons una publicació del dia 17 de juny de 1970 del diari Avui es va trobar la següent notícia:«Ens deixà el dia 17 de juny del 1970 per anar a descansar a un paradís de cançons. La seva família us ho recorda. “Oh Coll de Bauma vindré a / dormir sota la calma del teu jardí”» | 42.2643700,1.7411400 | 396176 | 4679897 | 1971 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83059-foto-08093-149-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83059-foto-08093-149-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El mestre Elisard sala excursionista des de jove va formar part del grup 'novells' que es va integrar al centre excursionista de Sants, qie posteriorment va ser una de les entitats fundadores de la UEC (Unió excursionista de Catalunya); el 1954 va crear el grup de cantaires d'aquesta entitat, que dirigí fins el 1969 i amb el qual va estrenar la major part de les seves obres. També va estar al capdavant de l'orfeó de Sants i va fundar el grup infantil de la Trepa i la seva música es va centrar en la coral per els infants. Va tenir allguns éxits com a director del front de l'Orfeó de les Corts, de l'agrupació coral Roure i la Societat Coral l'Espiga de les Corts. Es va casar amb la mezzosoprano Àngels Sirerar la qual va col·laborar en molts concerts i recitals. La seva producció cmpositiva està formada per 400 cançons, preferiblement de muntanya i recollida en diferents cançoners: 'cançons de camí enllà', 'cançons de mar i muntanya', ' cançons d'humor i ginesta', 'cançoner de la Val d'Aran', 'cançoner de Bagà', 'cancionero de Ordesa'. Va escriure obres com ara 'cantem la muntanya', ' un oratori de Nadal', 'missa dels excursionistes' i 'l'obra bucòliques' per a cor i orquestra de cambra. El lloc escollit per la presentació dels seus cançoners va ser la vila de Bagà el 1971. (informació extreta de Benigne Rafart). El poema és un fragment d'un poema molt més extens escrit el 1969 pel mateix Elisard i que segueix amb les següents rimes: 'El santuari- de Gresolet- sigui el sagràri-que em guardi el fred-Tancalaporta-em vetlli el son-i el Pedraforca-m'escampi el nom-Prepara branques-falgueres, rocs-si els ulls em tanques-quan siguin orbs-i quan reposi-entre les flors-ningú no gosi-regar-me a plors.Gòsol, Saldes-i Gisclareny-em donguin albes-plenes de seny. Per capçalera- VA DONAR EL COR-escrit amb pedra-sobre el meu cos mort-Oh coll de Bauma- vindré a dormir-sota la calma- del teu jardí. Vull sentir el càntic- dels meus ocells-el darrer càntic-que he escrit per a ells.' | 98 | 51 | 2.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||
| 82917 | Pica d'aigua Beneïda de la capella de Santa Magdalena de Faia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pica-daigua-beneida-de-la-capella-de-santa-magdalena-de-faia | SERRA I VILARÖ, J (1999). Baronies de Pinós i Mataplana, investigació als seus arxius. Llibre III. Centre d'Estudis Baganesos. | XV-XVIII | Es conserva encastada a la paret frontal de l'església | Pica d'aigua beneïda que es conserva encastada a la paret de darrere de la finestra del comunidor. Es tracta d'una pica buïdada en una pedra calcària en forma tronco cònica completament llisa i amb el fons pla. Està polida per la part externa. | 08093-7 | A l'interior de la capella de Santa Magdalena. Ctra. De Bagà a Gisclareny PK. 3 trencall esquerra | Segons Mossèn Serra i Vilaró corresponia amb la capella del castell de Faia. La primera referència documental que ens apareix del lloc data de 1288 quan era sufragània de Sant Martí del Puig. Posteriorment el1397 quan el donzell Guillem d'Espasèn que residia a Bagà en prestava servitud. Se la coneixia amb el nom de Faia o Fagia fent referència a la vegetació de fajos que hi deuria haver a la zona. | 42.2651400,1.8232100 | 402946 | 4679885 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82917-foto-08093-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82917-foto-08093-7-2.jpg | Física | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Religiós | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Element de dificil datació per la simplicitat i austeritat de la seva forma que fa molt dificl de datar-la. Amb tot pensem que pot correspondre amb un objecte de cronologia baix medieval o moderna que va ser reaprofitat en l'edifici existent | 94|85 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83065 | Gran Duc (Bubi bubo) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gran-duc-bubi-bubo | GENERALITAT DE CATALUNYA. Departament de medi ambient i habitatge. Parc Natural del Cadí Moixeró. Opuscle de la fauna Català/anglès. httpp//cimd'aligues.com/bubobubo; www.wikipèdia. Gran duc; | Au protegida degut a la seva escassetat | Ocell de la família dels estrigiformes, de la família dels estrígids, de grans dimenions entre 66-77 cm de llarg amb el plomall de les orelles llarg i vistosos, els ulls molt grossos i d'un groc daurat i el plomatge d'un lleonat vermell, clapejat de burell fosc. És el més gran dels estrigiformes europeus i habita als boscos de l'Euràsia i Nord de l'Àfrica. A catalunya es troba en regions salvatges i poc habitades, en aquest cas s'han localitzat espcímens a la solana del vessant sud del veïnat del Roser mirant a la vall de Saldes i Sull prop de l'estret de Llúria pel camí del Vier. ¨sr un ocell carnívor que caça tota mena de vertebrats a vagades tant gran com ell. Se l'anomena el gran duc. Se'l pt robar en un àmpli ventall d'hàbitats fins hi tot l'estatge subalpí | 08093-155 | A les roques del vessant sud del veïnat del Roser a la zona del vier i dels estanys mirant a Saldes | Es tracta d'una espècie d'au que es distrbueix a Europa, Àsia i Àfrica. A Amèrica existeix una espècie molt propera que és el Duc de Virgínia que és `present al nord i sud d'Amèrica excpepte el nord i sud d'Alasca on el fred polar impedeix el seu hàbitat. Habita des dels boscos de coníferes als prats basòfils però prefereix xones on hi hagi clarianes. Aquesta espècie a Catalunya es troba gairebé a tot arreu excepte a la Depressió de l'Ebre. A més és l'única espècie d'au noctura de mida grossa que hi ha Catalunya. Es coneixen 8 espècies a Espanya d'aquest tipus d'au. A Europa hi ha dues subespècies que són de mida més petita. Aquest animal es caracteritza per ser un gran caçador molt silenciós ja que les característiques del seu plomatge fan que passi gairebé desaparecebut. | 42.2496000,1.9113800 | 410196 | 4678063 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83065-foto-08093-155-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83065-foto-08093-155-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta au és molt dificil de poder-la veure ja que habita en paratges i indrets insòlits allunyats de la civilització amb la qual cosa no se n'ha pogut obtenir cap fotografia per part dels tècnics del Parc Natural del Cadí Moixeró raó de la qual les imatges publicades provenen d'altres llocs. Curiosament en els mapes hi ha el topònim de 'niu d'en Duc' marcat en aquestes costes mirant a Vilella i també a les obagues de l'altra costat de la riera de Saldes i pertanyents al municipi de Vallcebre | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 83117 | Molí nou de Vilella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-nou-de-vilella | AYMANI I DOMINGO, G (2002). Els molins hidraulics de la vall del Bastereny.Exemples d'una activitat preindustrial despareguda Associació Medieval de Bagà; BOLÓS MASCLANS, JORDI; NUET I BADIA, JOSEP ( 1983).Els molins fariners. Ketres Editora. S.A. Barcelona. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny Fitxa 01. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses); AHG. Cadastre de 1776. ACA:Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex, 21 i 22. | XVII-XIX | Restuarat pel seu propietari com a habitatge i residencia ha conservat la planta baoxa i el soterràni de forma intacte i amb tots els element originaris del molí. | Molí situat uns metres més avall del molí vell de Vilella al costat esquerra del torrent de Vilella i també del torrent de la Font de baix. El conjunt arquitectònic es compòn del casal moliner, la sala de les moles i els carcavans. La bassa es conserva sitjada a la part posterior i el salt és visible en un costat. El casal moliner presenta una planta més aviat rectangular compost per una planta soterràni ocupada pels carcavans, una planta baixa amb la sala de les moles, un primer pis i unes golfes cobertes amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta amb el carener perpendicular a la façana principal que s'orienta a l'est on hi ha la porta d'entrada.Presenta els muntants i la llinda de pedra picada. Damunt seu hi ha una eixida amb balcó de fusta i aixoplugada per una coberta a un únic vessant de teula ceràmica damunt de llates i cavalls de fusta i on hi ha oberta una blaconera i una finestra de tipus allindat. A la planta segona hi ha una darrera obertura allindada coincidint amb les golfes. La façana de migdia hi ha la sortida del carcavà amb volta de canó de tipus encofrat construïda en pedra tosca i on encara hi ha al seu foins el rodet amb el banc, el dau i la clau de l'engegador així com part de l'arbre que connectava amb la sala de moles. Damunt seu hi ha una obertura allindada coincidint amb la sala de les moles i dues més al pis del ddamunt coincidint amb l'habitatge del moliner. La façana oest hi ha aneexionat un cos i volum més tardà i la nord aprofita l'àmbit de l'antiga bassa convertida en aparcament de la casa i el salt amb el cup en un costat. L'aparell constructiu és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades irregulars. Les cantonades són de pedra més ben desbastada i unida mitjançant argamassa de calç. L'interior de la planta baixa conserva el casal moliner amb tots els elements de la maquinària d'un molí perfectament conservats. Es conserven les moles volanderes i la mola sota amb els corresponents riscles i dins del calaix o caixa de fusta que les protegeix i evita que la farina i el gra caiguéssin. L'arbre o eix del molí que connecta les moles amb el carcavà, el farinal, el vessador, la tremuja amb el canalet per on es dipositava el gra i fins hi tot la cabra per canviar les moles. Es conserva en perfecte estat. El paviment de la sala és de rajola ceràmica disposada de forma reticulada i en un costat hi ha l'escala que permet connectar amb l'estatge del moliner. Aquest es conserva completament reformat i adaptat com a habitatge tot i que manté l'estructura bàsica. | 08093-207 | Al sud del molí vell i al costat del torrent de Vilella. | El molí de Vilella no en tenim masses referències escrites doncs, Si Francesc Caballè (Caballè o Cantalapiedra, F; 1996) esmenta que va funcionar fins el segle XVII quant es va reemplaçar pel nou; Eduard Martín especifica que no hi ha constància d'un molí a Vilella fins el segle XIX. Malgrat tot. Gener Aymaní en el seu llibre de 'Els molins fariners de la vall del Bastereny' argumenta el mateix que Caballè dient que el molí vell va funcionar fins el segle XIX i afegeix que el 1894 els dos molins eren habitats. Sembla ser que ambdós edificis són contemporànis malgrat denominar-se vell i nou. En el cadastre de 1776 sembla correspondre amb la casa núm.69 a nom de Josep Casadessús on hi tenia 2 cases, estava habitat per 4 persones i pagava 2 lliures i 18 sous de cadastre personal, 4 lliures, 19 sous i 9 diners de cadastre reial i 15 sous i 2 diners per a caps de bestiar. En l'amillarament de 1863 (ACA. Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863) extret de Martín; 2005 Annex 21. especifica que la casa del molí (molí nou) estava a mans de Ramon Casadessus on hi vivien persones majors de 7 anys i pagaven una contribuciói rural de 131 rals i 72 d'urbana. No especifica res per als caps de bestiar. El 1815 el masover de la casa era Martí Casadessús i el 1851és propietat d'un home de Bagà i el masover és Ramón Casadesús. La casa va sobreviure el flux migratòri de 1900 i va quedar abandonada. Actualment està rehabilitada i ben conservada. | 42.2404400,1.8106900 | 401875 | 4677157 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83117-foto-08093-207-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83117-foto-08093-207-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83117-foto-08093-207-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La mola sotana funcionava juntament amb la mola superior o 'volandera' en la conversió del blat dipositat en unes tremuges amb farina. Ambdues moles anaven unides amb un eix vertical o arbre. L'arbre o eix del molí era reforçat per unes anelles de ferro per evitar que la fusta s'estellés i anava connectat al coll-ferro, una barra de ferro clavada al capdamunt de l'arbre amb la part inferior amb una secció rectangular, la mitjana cilíndrica i la superior quadrada on s'hi encaixava la nadilla. El coll ferro travessava pel mig les dues moles; la inferior fixe anomenada sotana i la superior mòbil, anomenada volandera. La nadilla era una peça de ferro que tenia la forma de dues pales, amb els extrems més prims que el centre i en la que hi tenia un forat quadrat al centre que s'ajustava a la part superior del coll-ferro. Anava encaixada i ajustada a la part inferior de la mola volandera amb la funció de sostenir-la. La mola volandera amb la part inferior incisa formant cèrcols estava en contacte amb una mola fixe o sotana que tenia un forat al seu centre per al que s'hi encaixava la part cilíndrica del coll ferro. El frec de les dues moles, la volandera en el sentit de les agulles del rellotge i la sotana rígida generava la mòlta del gra. Si la mola volandera tenia unes incisions en forma de cèrcols, la sotana els tenia rectes. La funció d'aquests ratllats era la d'apartar el segó, facilitar la mòlta del gra i ajudar la circulació del gra mig mòlt del centre de la mola fins a l'extrem exterior. Per tal que el gra triturat penetrés al mig de les dues moles; primer calia netejar-lo rentant-lo i deixant-lo en remull unes hores. Després s'assecava i acte seguit es dipositava per un embut de fusta, anomenat tremuja on s'hi accedia per uns graons. Per un conducte, dit el canalet anava a parar a dins de l'ull de la mola volandera, protegida per una caixa de fusta o riscle per evitar que la farina s'escampés. | 119|94 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83076 | Mirador Albert Arilla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mirador-albert-arilla | www.gisclareny.cat; | XXI | Espai i àrea d'esbarjo molt ben conservada gràcies a la brigada de manteniment del Parc Natural del Cadí Moixeró i a l'ajuntament de Gisclareny | Mirador construït al vessant sud de la serra de Giscalreny mirant cap a Sant Miquel de Turbians amb vistes a la serra del Cadí, Sant Miquel de Turbians i Pedraforca. Es ttacta d'un notable espai molt ben arranjat amb taules i panells indicadors i de senyalètica del Parc Natural del Cadí Moixeró on s'explqien les característiques del Parc Natural, el seu clima, la fauna i les vistes panoràmiques que s'hi poden veure. | 08093-166 | Davant de Sant Miquel de Turbians al vessant solell de la serra i camí de Turbians | Albert Arilla era un guarda forestal de la reserva de caça del Parc Natural del Cadí Moixeró que va morir l'any 2000 en un accident laboral de muntanya en un lloc molt proper al mirados. Era una col·laborador i organitzador de la cursa de muntanya Pirena on hi va participar en nombroses ocasions atès que el mushing era una de les sevs principals aficions. Ppc després de la seva mort l'ajuntament de Gisclareny i el Parc Natural del Cadí Moixeró van decidir de construïr aquest mirador en homenatge seu. | 42.2500300,1.8035600 | 401302 | 4678230 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83076-foto-08093-166-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83076-foto-08093-166-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Es tracta d'un ampli espai d'aturada obligatòria quan hom es dirigeix a la collada de Sant Miquel de Turbians, l'església de Sant Miquel i a les rutes de sender local de l'ajuntament de Gisclareny marcades en verd i blanc. Al costat dret del mirador hi ha un monolitd epdra amb la placa commemorativa a la mort del guarda forestal del Parc Natural; Albert Arilla, mort el 2000 | 98 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83060 | Parc Natural del Cadí i Moixeró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-del-cadi-i-moixero | http://parcsnaturals.gencat.cat/cadí | Les dues grans serralades del Cadí i del Moixeró, unides pel coll del Tanca la Porta formen una gran barrera muntanyosa en el punt d'unió del Pirineu i el Prepirineu català. És en aquesta zona on el parc natural del Cadí i Moixeró acull a més d'una gran biodiversitat, llocs de gran bellesa i atractiu especials. Geològicament forma part de la unitat fisiogràfica del Prepirineu català compost per unitats estructurals i mantells de cobriment desplaçats diversos quilòmetres al sud durant la formació de la serralada del Pirineu. Hi ha un predomini de les roques calcàries de diferents períodes geològics que donen lloc a rius, avencs, coves i engorjats de gran bellesa natural i paisatgística. La columna vertebral del parc la configuren els cims del Puig llançada, coll de Pal, Tossa d'ALP, Serra del Moixeró, Colls de Vimboca i Pendís, Serra de la Moixa, pic del Coma bona, de la Costa Cabirolera, de la Canal Baridana seguint una orientació d'est a oest. El punt central és el Coll del Pendís el qual fa de nexe i unió entre les Serres del Moixeró de l'era paleozoica i la del Cadí de l'eocè. El mantell de corriment del Cadí en el seu desplaçament cap al sud va arrossegar una part important del sòcol paleozoic que ja havien patit moviments durant l'era primària. La zona oest del coll del Pendís es caracteritza per un paisatge de roques de l'era paleozoica amb predomini de les calcàries del Devonià formant grans cingleres que alternen amb zones més argiloses i terrenys més suaus. A la base de tot aquest conjunt afloren les restes d'una antiga caldera volcànica reblerta per laves riolítiques del període autunià que va fins al paleozoic i associada amb l'emplaçament de batòlits granítics d'Andorra, Catalunya Nord i Cerdanya. La zona de l'oest del Coll del Pendís, les roques pertanyen al terciari superior. | 08093-150 | Carrer de la Vinya núm 1. 08695 (Bagà) | Amb la necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83060-foto-08093-150-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83060-foto-08093-150-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La serra del Cadí està estructurada en una sèrie de capes inclinades principalment al sud que culminen amb un gruix calcari important de l'eocè que formen el relleu de la cara nord. Totes aquestes capes reposen damunt d'un sòcol paleozoic amb relleus més suaus. Al sud del Cadí els materials de l'eocè semblen enfonsar-se sota els materials calcaris de l'era Secundaria pertanyents a la zona del Pedraforca i configurant el paisatge característic de l'Alt Berguedà. A nivell hidrològic destaquen les conques dels rius Segre i Llobregat i la zona del Puig llançada hi ha el torrent de Rus que drena a la conca del Ter. El predomini de roques carbonatades genera un paisatge càrstic de coves i avencs amb les Dolines de la zona de l'est del Cadí, Aqüífers càrstics a la Dou del Bastareny i Fonts del Llobregat, coves com la fou del Bor i avencs a les Gralleres del Pedraforca i del Cadí. A nivell de vegetació trobem l'estatge alpí per damunt dels 2300 mm amb predomini de zones de roca (moixeró i crestes del Cadí) i prats alpins a la zona nord del Moixeró, Puig llançada i Tossa d'Alp, Coma floriu i Pla d'Anyella. L'estatge subalpí (1800-2300) es caracteritza per pinedes de pi negre, especialment a la vessant nord del Cadí i Moixeró destacant la vall de l'Ingla, de Riu, de Pla de Cadí i prat d'aguiló però també del vessant sud a les zones de rocs de Canells, Pla Bagà, la Bòfia. A destacar les avetoses que hi ha a la zona de l'Ingla i nord del coll de Jou. Aquest estatge però es caracteritza per un ampli predominin de boscos de pi roig especialment a la zones de Greixer, rebost, i sud del coll del Pendís i coll de Vimboca. A l'estatge montà (1300-1800) hi trobem una gran quantitat de fagedes a la zones del Berguedà i avetoses en algun lloc de la Cerdanya. Finalment l'estatge submontà (sota dels 1300) és el paisatge característic de les zones baixes amb rouredes i algunes pinedes de pi roig. A les zones més seques hi ha un predomini dels carrascars. És on s'hi troben la majoria de les restes d'hàbitat. | 98 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||
| 83028 | Llegenda de la Binvoca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-binvoca | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. MARTÍN SÁNCHEZ, Manuel: Seres míticos y personajes fantásticos españoles, Editorial EDAF S.A., Madrid, 2002, pàg. 167. VERDAGUER i SANTALÓ, Jacint: Totes les rondalles. Pirene Editorial i Edicions Proa. Barcelona, 1995, pàgs. 53-55). Informació inèdita cedida per Albert Rumbo i Soler. | XVI | La Binvoca és un ésser femení de figura imprecisa que habita a la petita localitat de Gisclareny. Antigament, la Binvoca era un personatge tenebrós molt temut pels infants d'aquells paratges, ja que les mares els feien creure que si no feien bondat vindria aquest ésser indeterminat i obscur, se'ls enduria i mai més tornarien a veure a les seves famílies | 08093-118 | A l'estret i pas de Vimboca | Llegendes que fan referència al fenòmen de la bruixeria a Catalunya i en concret a la vila de Bagà les quals es triben documentades al segle XVI i XVII a la baronia. Consta que hi va haver un tribunal inquisidor per a les mateixes que foren cremades a la foguera. | 42.2846000,1.7960900 | 400740 | 4682078 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83028-foto-08093-118-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83028-foto-08093-118-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83028-foto-08093-118-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Participa del concepte típic i tradicional d'Espantacriatures, i si bé és cert que s'enduu els nens, no ens consta el què en feia després, la qual cosa edulcora una mica la possible crueltat extrema del relat tal i com hem documentat amb altres Ogres i Espantacriatures. Tot i així, els que no feien bondat desapareixien per sempre més, amb la qual cosa ens trobem, una vegada més, amb uns càstigs desmesurats i desproporcionats.Citant Joan Amades, Manuel Martín Sanchez afirma que la Binvoca és una Encantada. En aquest sentit, si de cas hauria de fer referència a una persona encantada de la forma que expliquem en comentar la llegenda de La Font dels Encantats , i no pas un personatge assimilable a una Fada, Dona d'Aigua, etc. És a dir, que podria ser un personatge encantat que justament per aquest fet actua d'Espantacriatures. Amb tot, un cop fet aquest aclariment, nosaltres hem cregut oportú situar-lo a la present categoria temàtica, D'Ogres i Espantacriatures en comptes de fer-ho a la D'Encanteris i Embruixaments perquè, cas d'existir, no sabem quin tipus d'encantament va patir. Val a dir que el pas, el forat i estret de Vimboca són llocs que per si sols són per imaginar llegendes, encanteris i llocs encantats. La geologia càestica del lloc fomenta l'aparició de llegendes d'aquest tipus. | 119|94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 82977 | Interiors de la casa del Puig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/interiors-de-la-casa-del-puig | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P .71, 200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.55. GALÍ F, D; LACUESTA CONTRERAS, R (2010). Evolució històrica i constructiva de l'església de Sant Esteve de Bagà a partir de les fonst documentals. SPAL (Inèdit). MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny.P.15, P.32, 33. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3337; ESTASSEN , LL (1913). 'masia el Puig'. Fons fotografic del Centre excursionista de Catalunya. Núms. 2570. GALLARDO GARRIGA, A (1930) 'ermita i masia de Gisclareny'. Fons fotogràfic de Centre Excursionista de Catalunya EMX-C-3143. SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. DDAA (2007). Catàleg específic de masies i edoficacions rurals de Gisclareny. Fitxa. 044. AHG.Cadastre de 1776 ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22. ADCU. Acta de consagració de Sant Miquel Turbians (inèdit) | XIV-XVI | La masia té la coberta parcialment esfondrada i això fa que les dependències de la part nord estiguin en mal estat amb importants fissures, esvorancs i depreniments de l'estructura principal. La parr sud per contra al mantenir la coberta es conserva en mñes bon estat i això provoca que els sostres, apviments i guixeries es conservin.Cal actuar urgentment a la coberta per poder salvar els elements que encara resten d'aquesta important masia de Gisclareny | L'interior de la masia presenta uns trets encara molt rellevants, raó de la qual hem decidit de fer-ne una fitxa individual. La porta d'entrada oberta a la paret sud-oest de la masia i formada per un arc adobellats de mig punt amb els muntants i ampits de pedra tosca està paredant un arc també de mig punt molt més ampli que ocupa l'amplada de tota la crugia sud. A la façana de migdia constiua una seqüència de tres arcs de mig punt de la mateixa factura que el de la façana oest i reforçats en cada tramada per arcs de mig punt interiors. Aquest arcs amb una orientació nord-sud estan construcïts amb carreus de pedra i còdols de riu, mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats a 'sardinell'. Tenen la funció de dividir internament la crugia o ala de més a migdia mitjançant tres parts ben diferenciades, comunicades entre si i avui dia tapiades i convertides en altres estances de la masia. Aquest àmbit presenta forces similituds amb la masia de Cal Companyó de Brocà i també amb algunes arcades d'edificis del nucli antic de Bagà com a la plaça Major o pati del Forment per posar alguns exemples. Està cobert mitjançant cavalls de fusta orientats en sentit nord-sud que alhora sostenen l'empostissat del primer pis. Al centre de la crugia s'obre la porta d'entrada o principal que condueix a la planta primera mitjançant una escala de pedra. La porta encara conserva els muntants de pedra picada, el marxa peu i la llinda. A cada costat hi ha algunes cambres com ara el forn de pa i el pastador. El primer s'obre al fons d'aquesta cambra que ocupa la crugia central de la casa i que té la boca amb els muntants de pedra picada, ampit també de pedra i arc de mig punt picat en bloc monolític. El forn conserva la volta amb maons de ceràmica refrectari A la part dreta i amb accés des del vestíbul hi ha un altre àmbit de funció desconeguda. L'escala d'accés a la planta primera dona pas al menjador i sala principal de la casa, dividida en dues crugies i separades per mitjà d'un arc de mig punt de perfil rebaixat. La crugia més propera a ll'escala conserva el sostre ancara del tipus 'enteixinat' amb bigues de fusta i emmotllats de guix. Segons F. Caballè (1995) 'el pis d'una de les seves sales és enllosat amb pedres de grans mesures (la resta són de fusta) té el sostre decorat amb relleus , entre els quals destaca l'escut d'armes dels Puig'. Per tant ell encara va poder veure-hi restes de motius en guix emmotllats molt desfigurats pel sutge de la sala El sostre de la meitat sud de la sala té les bigues col·locades d'una altra forma ja que corresponen a un altre període. Cal destacar la fornícula er a l'aiguamans amb la pica de pefdra, les finestres amb festejadors de pedra i també una petita campana sostinguda mitjançant bigues de fusta amb els caps treballats en forma humana molt similars als que trobem en algunes cases de Bagà (Cal Agutzil, Palau dels Foix, Palau de Pinós, Cal Peu-Curt i també a la Torre de Foix de Guardiola on es conserva una xemeneia de característiques a la de la casa del Puig. Totes tres tenen els mateixos trets i característiques raó de la qual permeten datar-les d'una mateixa cronologia de cap els volts del segle XV o principi del XVI. Des de la sala , que ocupa la crugia central , es pot accedir a la resta de dependències com ara la cuina, les alcobes i les habitacions de migdia i llevant de la casa decoradesalgunes elles amb sostres de guix emmotllat i representacions de 'mont floré', paviments de lloses i finestres amb festejadors. La porta oest dona pas a la cambra situada al costat sud-oest hi té encastada al dmunt la fornícula per a la imatge de la verge, avui desapareguda i amb traces de la decoració pictòrica. La cuina es situa a la part posterior a la part més enrunada de la masia, ja que hi manca la coberta i tambéhi ha algunes finestres que conserven traces dels antics ampits de fusta decorades en motius en escacat. Una escala situada a la part oest de la sala principal comunica amb la planta superior, avui parcialmemt enderrocada i de la que encara es poden endevinar algunes cambres en més o menyts bon estat i també l'estructura de suport de la coberta a quatre vessants a base d'arcs de mig punt a cada angle de la casa. Els forjats són de fusta i també maó ceràmic i cal destacar que encara hi ha algues dinestres amb gelosies de ventilació. La part reservada als masovers es situa a la part de més a llevant i s'hi accedeix mitjançant una escala individualitzada del cemtre de la sala principal del primer pis. | 08093-67 | A la falda del Puig de la Baga situat al marge dret del Bastareny damunt del veïnat de l'Hostalet | Segons Martín (Martín, 2005) l'indret del Puig ja apareix esmentat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians el 948 '..entrego a l'esmentada parròquia les vil·les que s'han esmentat amb els seus termes, els quals afronten, per una banda, amb el terme de Bagà, per l'altra, amb el terme de Vallcebre, el de Saldes i, per l'altra, amb els termes de Molnell o del Puig [de Sant Martí].' (Martín, E inèdit del doc.ADCU). Poseriorment el lloc de Puig ens és esmanetat amb les donacions del monestir de Sant Lloreç prop Bagà el 961 'in valla buchranense, casas curtes et ortos, terras et vineas cultas vel incultas molendinis, aquis, aquiductis in Vilalta et in Marolaet in ipso Puio, et in Rus et Perdinela' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre III P.82). Tanmateix és en la documentació d'aquest monestir quan se'n fa major referència ja que el 983 i posteriorment el 1003 es fa una donació de terres del mas Puig. I parla també d'un lloc dit Querol proper al Puig 'I pècia de vinea ad domum Scti Laurencii monasterii, qui est in valle Buchuranense. Et advenit illa ipsa vinea de comparacione, in chomitatum Cerdaninense, in valle Buchuranense, in apennico de ipso Puio, in locum qui dicunt Cherol'. El document esmenta les afrontacions que són 'In vinea de Olibane vel eres suos, et de alia in ipsa Rocha Rotunda, et de III in vinea de Orifeitaqyi fuit condam...' (Bolós-Pagès, 1986) Bolós interpreta com a Sant Martí del Puig sense poder especificar la roca rodona. Nosaltres pensem que la roca rodona podria correspondre el pujol arrodonit on més tard s'hi alçarà l'església de Sant Martí. Per tant és molt provable que aquest mas ja existís el segle X.. L'església de Sant Martí aviat es va convertir en una parròquia ja que el 1197 se l'esmenta com una parròquia. El 1288 el capellà del Puig Berenguer de Gaamir va arrendar del clergue de Gavarrós (Berenguer de Ça Rocha) amb totes les entrades, oblacions, defuncions, conreus, cases, possessions i altres drets que posseïen i li corresponien com també tot el de la seva església i sufragània de santa Maria de Faia (santa Magdalena) (Serra i Vilaró, J ;1989 Ob cit. Llibre III. P.253) . Aquest acord incluïa a Ça Rocha de residir a la parròquia 'ibi residentiam pesonalem'i garantir servei religiós a les esglésies. Segons Serra i Martín conflictes posteriors acabaren imposant una multa de 150 sous a Gaamir i la confirmació de Berrenguer de Ça Rocha com a rector del Puig. Altres documents són el 1295 l'església va rebre una deixa testamentària de 20 sous per part de Galceran de Pinós i Santa Maria de Faia de 10 sous. S'hi té documentada una petita comunitat de clergues que hi feien oficis diurns i també nocturns. En quant al mas del Puig sabem que era una mas que pagava els censos, delmes i primicies a l'església de santa maria del Castell de Bagà, juntament amb Sant iscle de Molnell. (Serra i Vilaró, Baronies). Consta que el 1368 el rector del Puig va entraren brega amb els homes de Berga als plans de Reboll. En conseqüència els bisbe d'Urgell va absoldre a tots els rectors i en va reposar de nous. També hi ha esment el 1399 que els prohoms del Puig van comprar als cònsols de Bagà un encencer, una custòdia de llautó en la que nen van pagar 2 lliures i quatre sous (Baronies, ob cit. P47). El màs Puig era propietat del rector de l'església de Santa Maria del Castell de Bagà. La importància del lloc del Puig era cabdal pels barons de Pinós. Tant és així que els rectors d'aquesta parròauia van finançar la construcció de la capella de Santa Maria a l'església de Sant esteve de Bagà. Així el 1396 es cobreix 'la quapela nova de sent guyla (Julià)' a l'angle sud-oest del temple que va ser per Oliver Saig, rector de Sant Martí del Puig. A la clau de la volta s'hi va gravar 'el ont floré' un puig coronat per una flor de lis fent referència al Puig i la qual n'era titular Oliver Saig (Galí, F, D i Lacuesta, C , R, 2010). El lloc i casa del Puig va tenir una llarga importància en el paper de kes baronies de Bagà. De la casa del Puig al llarg dels segles XVI i XVII es va esmentant, de forma continuada i és especialment el segle XVIII quan està a sota les mans dels Bover, una rica família que compra aquest mas el 1758 i que tenia propietats al mas Campà (Cal Ros), Molnell, entre altres. Segons el cadastre de 1754 la casa del Puig estava arrendada per quatre anys a Francesc Camprubí que també tenia arrendada la finca de Murcurols, la Pelosa i l'Hospitalet. Segons Martín (Martín, 2005) les condicions d'arrendament de la casa del Puig reservaven als Bover l'ús de la casa excepte dues estances per a guardar grans. També quedava per ells lús de la fruita que es produís, l'hort i el canamar, una quartera de rompuda i totes les rompudes que es fessin als emprius de Gisclarenycom el dret de pasturar els bous de pasturar a bast'. Sembla que els Bover van decidir arrendar el mas per pagar una important quantitat de 8000 ll. que tenien amb la comunitat de preveres de l'església de la Pobla de Lillet, lloc de la qual n'eren originaris. En el cadastre de 1776, la masia figura a nom dels Bover (AMG, cadstre 1776) i sabem a través de la documentació eclesiàstica que alguns dels rectors de l'església de Gisclareny i del Puig procedieb d'aquesta mateixa casa. Així Julià i martí Bover eren germans sacerdots i fadristerns ja que l'hereu del mas era Joan Bover i segons Martín encara hi havia un altre germà de nom Josep que era ferrer.Julià va ser rector durant 18 anys a Gisclareny on el seu testament va encarregar un enterrament amb dotze sacerdots, tes misses cantades i una ofrena de pai i vi a l'església de Sant Martí. Va donar 900 lliures a la fundació de Sant Julià i va nomenar al seu germà Martí sacerdot de Gisclareny i li va encarregar que fes dotze misses anuals els dies especificats i va crear una causa pia de ' col·locar donzelles en espiritual matrimoni' i especificant que fossin filles dels germans donant-los uina pensió de 20 lliures anuals en el moment del casament. Aquesta dot s'havia de donar als descendents de l'hereu de forma perpetua mente que la la resta de germans només es lliurés fins a la quarta generació (Martín, 2005. P.33).Els Bover van residir al mas del Puig fins a la fi del segle XVIII, car el segle XIX la masia era a mans de la rica família de Joan Vilella de Brocà , la qual posseïa cal Ros, l'Hostalet i el molí del Puig. La família es va traslladar a Bagà. En el cens de 1863 la masia del Puig era arrendada per Francesc Russell i pagava 6960 rals de contribució rural, 162 de contribució urbana, 875 per a contribució per al bestiar i un total de 7997 rals i hi havia un total de 12 persones majors de 7 anys. La masia va sobreviure la migració de 1900. Consta que va ser abandonada als anys'50. Francesc Caballè (Caballè i Cantalapiedra, F; 1995) 'aquesta casa va ser una de les primeres en tenir servei d'aigua potable en una font no gaire llunyana'. Segons algunes imatges de Lluís Estasen de | 42.2653300,1.8093000 | 401799 | 4679923 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82977-foto-08093-67-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82977-foto-08093-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82977-foto-08093-67-3.jpg | Inexistent | Gòtic|Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta masia correspon amb una de les interessants del muncipii de Gisclareny i conserva alguns elements notables que cal posar en valor i conservar com ara la porxada de la planta baixa, la sala de la primera planta amb l'arc a diafragma que la divideix, els sostrres amb restes guix emmotllat i la xmeneia de la llar de foc o la'iguamens de la sala. Tal i com hem dit aquests elements guarden estretes relacions amb la xemeneia de Cal Agutzil de Bagà amb un escut en guix emmotllat al centre, la xemeneia de la torre de 'la Torre de Foix' de Guardiola, la present del Puig o per exemple la del mas de Vilalta de Sant Mateu de Bages, per posar alguns exemples (Cascante, Torrella, P. 2015) i que aquests elements són datats de mitjans del segle XV o principi del XVI coincidint amb les diverses ampliacions de la masia en el moment que pertanyia al rector del Puig que finança part de la capella de Santa Maria de l'església de Sant Esteve de Bagà. | 93|94|119|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82979 | Sant Martí del Puig de la Baga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-marti-del-puig-de-la-baga | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P .71, 200; CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.55. CASCANTE I TORRELLA, P (2017). Memòria i estudi històric i constructiu de la masia de Vilalta de Sant Mateu de Bages. GALÍ F, D; LACUESTA CONTRERAS, R (2010). Evolució històrica i constructiva de l'església de Sant Esteve de Bagà a partir de les fonst documentals. SPAL (Inèdit). MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny.P.15, P.32, 33. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3338; SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E. 2205. Annex 21 . ADCU. Acta de consagració de Sant Miquel Turbians (inèdit). DDAA. (2014). 'Església de Sant Martí del Puig de la Baga. Gisclareny'. Restaurar o reconstruïr. Actualcions del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local en els monuments . Memòria SPAL 2010-2012. P-581-588. | X-XIX | L'església ha estat objecte de diverses campanyes de restauració. La primera va ser feta a la década de 1988 quant els amics del romànuc de la vall del Bastereny, preocupats pel malestar de l'església de Sant Martí van emprendre algunes camapanyes de restauració de la coberta de l'església i de les capelles laterals, així com la reparació del llosat interior. El 2005 l'alcalde de Gisclareny va fer una petició a la Diputaciuó de Barcelona per a la restuarció de l'església de Sant Martí previ acord i conveni de cessió amb el bisbat de Solsona. Aquest fet va generar que el 2007 s'emprenguessin els treballs de restuarció amb el desmuntatge de la coberta de l'absis amb seguiment arqueològic que comportà la recuperació d'una coberta de llosa més antiga. Per altra banda el 2008 es va procedir amb la consolidació del mur de ponent desmuntant part del parament de la façana per tornar-lo a reposar. | L'església de Sant Martí és encimbellada dalt del puig, o pujol que domina part de la vall d'Avellanet. Correspon amb un edifici d'una sola nau de planta rectangular i capçada a llevant per un absis semicircular i coronat a l'oest per un campanar d'espadanya de dos ulls que ocupa l'amplada de la nau a la. La coberta de la nau és de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta, mentre que la de l'absis i també del campanar és amb lloses de pedra. Encara s'endevinen les traces de les antigues testeres. La porta d'entrada es situa a migdia i està coronada per mitjà d'un arc adovellat de mig punt en pedra tosca i els muntants de pedra picada amb el marxapeu també de pedra calcària molt desgastada que dona pas a l'interior. Possiblement substitueix l'emplaçament de la originària. Al costat de ponent hi ha una finestra o espitllera d'esquexada simple oberta cap a l'interior i amb els muntants i llinda de pedra tosca. A prop de l'absis n'hi ha una segona de característiques similars a l'anterior; és adir amb els muntants i ampit de pedra tosca i coronada per un arc de perfil rebaixat també en pedra tosca. Aquesta finestra és de doble esqueixada L'absis situat a llevant i de forma semicircular hi té oberta al punt mig una finestra de doble esqueixada amb els muntants i ampits de pedra tosca i coronada per una cornisa també de pedra tosca que sosté el ràfeg de la coberta. Cal destacar la presència d'una mènsula esculpida en forma de cilindre a la cornisa damunt de la finestra absidial, carácterística molt pròpia de les esglésies ceretanes com ara Santa Maria d'All, Sant Esteve de Guils, Santa Maria de Bolvir i sobretot Sant Serni de la Coborriu les quals estan datades de mitjans del segle XII. L'aparell dels elements decoratius és en pedra tosca mentre que la restal és de carreus de pedra més aviat ben treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades regulars i horitzontals. Sembla que descansa damunt la base d'una estructura més antiga, possiblement rectangular, els fonaments de la qual es veuen a la part posterior. La fàbrica de la resta de la nau és més heterogèni i irregular ja que si bé la major part és de carreus de pedra més mal treballats i escairats, units amb morter de calç de color marró i vermellós s'observen diverses reparacions i ampliacions amb obra de maçoneria més mal treballada i escairada. També es pot observar el ràfec de llosa original de la coberta de la nau a sota un sobrealçament de maçoneria enlluïda amb una capa de morter calç de color vermellós en el que hi ha el rèfeg de la coberta format per dues filades de teula girada i maó pla. Tant a migdia com a tramuntana hi ha afegides dues capelles barroques prop de l'absis que li confereixen un especte de 'creu llatina'. L'aparell és de maçoneria de carreus mal treballats i amb fragments de maó i llosa a trencajunt i enlluïts amb morter de calç. L'interior està cobert per mitjà d'una volta de canó enlluïda i pintada en color blau amb símbols d'estrelles pintades que descansa damunt una cornis de guix pintada en color marró a manera d'imposta. Diverses obertures il·luminen l'interior, especialment al absis, però val a dir que es modificà considerablement al segle XVIII amb l'annexió de dues capelles al creuer cobertes amb volta d'arc rebaixat de maó i volta encofrada. El paviment és amb lloses de pedra de grans dimensions amb alguns trams de maons ceràmics de 15 x 15 cm amb marques de terrissaire i amb la part del presbiteri diferenciada mitjançant dos graons de pedra picada i la conca absidal amb dos arcs més. A la part central s'observen dues grans lloses de pedra, una amb la data de 1790 que tapien els forats de dues cavitats, mal anomenades 'cripta' i destinades a hipogeus o osseres col·lectives. Al voltant de la nau es conserva encara el banc de pedra correder i al forat de l'absis i als peus de l'església hi ha les escales de pedra que pemetien l'accés a l'antic cor,avui dessaparegut i del que es conserven únicament els ancaixos de les bigues de suport. En un costat hi ha la fornícula amb l'antiga pica bapstismal de l'església amb restes pictòriques al seu damunt fetes a carbó. L'aparell i també la forma constructiva són de carreus de pedra calcaria més aviat mal tallats i units amb morter de calç i les parts principals estan enlluïdes amb morter de calç. Al costat de l'epístola hi ha encara la biga de fusta amb el cap treballat en forma humana que hauria sostingut la llàntia del sant. A l'embocadura de la capella de migdia hi han restes d'un arc amb restes pictòriques i a l'inetrir de la capella de tramuntana es conserva la base de l'antic altar barroc de perfil bombat. Al costat oposat de l'absis hi ha les restes de l'armari per als objcectes litúrgics. L'estat del conjunt interior, malgrat que l'església fos objecte de diverses campanyes de restauració primer pels amics dels monuments de la vall del Bastareny i després pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputració de Barcelona és abandonat atès que l'església es manté oberta per als excursionistes i caminants que busquen refugi.L'església està tancada darrere un recinte oval que ressegueix el perímetre de l'antiga sagrera medieval delimitada per un mur de pedra accessible per ponent per mitjà d'unes escales de pedra | 08093-69 | Al capdamunt del pujol del Puig, situat a la dreta del Bastareny damunt el veïnat de l'Hostalet | Segons Martín (Martín, 2005) l'indret del Puig ja apareix esmentat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians el 948 '..entrego a l'esmentada parròquia les vil·les que s'han esmentat amb els seus termes, els quals afronten, per una banda, amb el terme de Bagà, per l'altra, amb el terme de Vallcebre, el de Saldes i, per l'altra, amb els termes de Molnell o del Puig [de Sant Martí].' (Martín, E inèdit del doc.ADCU). Poseriorment el lloc de Puig ens és esmanetat amb les donacions del monestir de Sant Lloreç prop Bagà el 961 'in valla buchranense, casas curtes et ortos, terras et vineas cultas vel incultas molendinis, aquis, aquiductis in Vilalta et in Marolaet in ipso Puio, et in Rus et Perdinela' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre III P.82). Tanmateix és en la documentació d'aquest monestir quan se'n fa major referència ja que el 983 i posteriorment el 1003 es fa una donació de terres del mas Puig. I parla també d'un lloc dit Querol proper al Puig 'I pècia de vinea ad domum Scti Laurencii monasterii, qui est in valle Buchuranense. Et advenit illa ipsa vinea de comparacione, in chomitatum Cerdaninense, in valle Buchuranense, in apennico de ipso Puio, in locum qui dicunt Cherol'. El document esmenta les afrontacions que són 'In vinea de Olibane vel eres suos, et de alia in ipsa Rocha Rotunda, et de III in vinea de Orifeitaqyi fuit condam...' (Bolós-Pagès, 1986) Bolós interpreta com a Sant Martí del Puig sense poder especificar la roca rodona. Nosaltres pensem que la roca rodona podria correspondre el pujol arrodonit on més tard s'hi alçarà l'església de Sant Martí. L'església de Sant Martí aviat es va convertir en una parròquia ja que el 1197 se l'esmenta com una parròquia. El 1288 el capellà del Puig Berenguer de Gaamir va arrendar del clergue de Gavarrós (Berenguer de Ça Rocha) amb totes les entrades, oblacions, defuncions, conreus, cases, possessions i altres drets que posseïen i li corresponien com també tot el de la seva església i sufragània de santa Maria de Faia (santa Magdalena) (Serra i Vilaró, J ;1989 Ob cit. Llibre III. P.253) . Aquest acord incluïa a Ça Rocha de residir a la parròquia 'ibi residentiam pesonalem'i garantir servei religiós a les esglésies. Segons Serra i Martín conflictes posteriors acabaren imposant una multa de 150 sous a Gaamir i la confirmació de Berrenguer de Ça Rocha com a rector del Puig. Altres documents són el 1295 l'església va rebre una deixa testamentària de 20 sous per part de Galceran de Pinós i Santa Maria de Faia de 10 sous. S'hi té documentada una petita comunitat de clergues que hi feien oficis diurns i també nocturns. Consta que el 1368 el rector del Puig va entraren brega amb els homes de Berga als plans de Reboll. En conseqüència els bisbe d'Urgell va absoldre a tots els rectors i en va reposar de nous. En aquesta data l'església va pedre la categoria de parròquia i va passar a ser una sufragania de Gosclareny. També hi ha esment el 1399 que els prohoms del Puig van comprar als cònsols de Bagà un encencer, una custòdia de llautó en la que nen van pagar 2 lliures i quatre sous (Baronies, ob cit. P47). La importància del lloc del Puig era cabdal pels barons de Pinós. Tant és així que els rectors d'aquesta parròquia van finançar la construcció de la capella de Santa Maria a l'església de Sant esteve de Bagà. Així el 1396 es cobreix 'la quapela nova de sent guyla (Julià)' a l'angle sud-oest del temple que va ser per Oliver Saig, rector de Sant Martí del Puig. A la clau de la volta s'hi va gravar 'el ont floré' un puig coronat per una flor de lis fent referència al Puig i la qual n'era titular Oliver Saig (Galí, F, D i Lacuesta, C , R, 2010). Tot i així pensem que els terratremols de 1427 i 1428 van sacsejar de forma profunda la vall provocant alguns estralls a Sant Martí. Posteriorment el 1593 la parròquia de Turbians i la seva sufragania del Puig van passar a dependre formalment del bisbat de Solsona . Tot i així i a causa d'un contenciós amb el bisbat d'Urgell, el canvi jurisdiccional no es va portar a terme fins 1624.. El 30 de setembre de 1729 i en motiu d'una visita pastoral, el visitador fa constància l'absència dels ornaments necessaris per a la liturgia, (DDAA. SPAL. 2014) No obstant en el cadastre de 1776, la masia i lloc del Puig estava a mans de la família Bover (AMG, cadstre 1776) i sabem a través de la documentació eclesiàstica que alguns dels rectors de l'església de Gisclareny i del Puig procedieb d'aquesta mateixa casa. Així Julià i martí Bover eren germans sacerdots i fadristerns ja que l'hereu del mas era Joan Bover i segons Martín encara hi havia un altre germà de nom Josep que era ferrer.Julià va ser rector durant 18 anys a Gisclareny on el seu testament va encarregar un enterrament amb dotze sacerdots, tes misses cantades i una ofrena de pai i vi a l'església de Sant Martí. Va donar 900 lliures a la fundació de Sant Julià i va nomenar al seu germà Martí sacerdot de Gisclareny i li va encarregar que fes dotze misses anuals els dies especificats i va crear una causa pia de ' col·locar donzelles en espiritual matrimoni' i especificant que fossin filles dels germans donant-los uina pensió de 20 lliures anuals en el moment del casament. Aquesta dot s'havia de donar als descendents de l'hereu de forma perpetua mente que la la resta de germans només es lliurés fins a la quarta generació (Martín, 2005. P.33).Aquest element podria explicar la quantitat de reformes portades a terme a l'església de Sant Martí com ara l'annexió de les dues capelles a migdia i tramuntana de la nau, la construcció dels hipogeus el 1787 entre altres. El 1936 i amb l'inici de la guerra civil es va desmuntar l'antic cor de fusta i possiblement també els retaules així com també les dues campanes de l'església, una de les quals va ser custodiada a Gisclareny. A més aquestes destrosses deurien ser més evidents per la posició estratègica i proximitat amb el congost dels empedrats. Aquest fet podria haver donat lloc a la gran quantitat de trinxeres que hi ha excavades als voltants de l'església. A la d'ecada dels 40 es van construïr uns nínxols adossats a la façana nord i es va costejar la fabricació d'una nova campana que va ser guardada a l'ajuntament de Gisclareny fins el 1989 (Caballè Cantalapiedra, F; 1995 p-26). Finalment la dècada de 1970 i 1980 membres de l'associació dels amics dels monuments de la vall del Bastareny emprengueren algunes tasques de neteja i repicat de paraments interns així com repas de la teulada. Aquestes tasques es van completar el 1988 amb la reposició i renovació de la majoria de les cobertes de les esglésies. Finalment el 2005 l'ajuntament de Gisclareny va signar un conveni de cessió del monument durant 30 anys amb el bisbat de Solsona oi aixó va fer que es sol·licités ajuda al Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona per a la seva restuarció. Aquestes tasques es van realitzar entre els anys 2007 i 2008. | 42.2663400,1.8100300 | 401861 | 4680034 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82979-foto-08093-69-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82979-foto-08093-69-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82979-foto-08093-69-3.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Barroc|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Religiós | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | L'església encara que estigui molt alterada per les reformes de l'època moderna es pot endevinar que en un origen hauria estat composta per una sola nau rectangular capçada al'est mitjançant un absis semicircular i coronada per un campanar de cadireta. Desconeixem si l'absisi originari era carrat, hipòtesi del tot creïble si tenim en compte l'origen del lloc el segle X. Cap a mitjans del segle XII o principi del XIII es deuria bastir la major part de la fabrica actual amv coberta de lloses de pedra i sengles murs capcers a llevant i ponent. L'interior deuria estar enlluït amb un estuc blanquinós i possiblement decorat amb pintures murals. Aprofitant el gruix dels murs de la nau s'hi haurien obert alguns arcosolis o capelles decorades amb pintura mural i d'advocació desconeguda. Després de la pesta negra i crisi baix medieval, coincidint en el moment de major esplendor de la veïna casa del Puig l'església va patir noves reformes destacant la construcció d'un cor de fusta elevat als peus de la nau, la supressió de l'antiga espadanya per l'actual, la redecoració interna de l'església i el sobre alçament de la coberta. Ja al segle posterior s'hi degueren construïr els hipogeus de l'interior de la nau així com el sobrealçament de l'espai presbiterial i la pavimemntació de l'interior. L'pbertura de les capelles de migdia i tramuntana es deuria practicar en aquesta centúria, motiu del quak comportà l'obertura d'un gran esvoranc al gruix de la paret de la nau per a encabir-hi aquests elements. Les darreres reformes que es deurien portar a terme serien la construcció de la coberta de teula ceràmica, i la redecoració interna de l'església amb pintures que recordaven un cel estrellat. | 92|94|96|119|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83116 | Molí vell de Vilella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-vell-de-vilella | AYMANÍ I DOMINGO, G.; 2002. Els molins hidràulics de la vall del Bastereny. Associació Medieval de Bagà. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny Fitxa 01. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses). AHG. Cadastre de 1776. ACA:Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex, 21 i 22. | XVII-XIX | Adaptat com a segona residència. Es conserva en bon estat | L'antic molí de Vilella es troba al costat drer del torrent de la font de baix.a fluent del torrent de Vilella en un indret enclotat i hombrívol. Es tracta d'una construcció de planta més aviat rectangular composta per una planta baixa i dues plantes pis cobertes amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a ponent. En quant a la distribució i organització de les obertures en façana hi ha un predomini del massís respecte el buit amb una concentració de les obertures a la façana de migdia i ponent. La façana de migdia hi té obertes un a porta allindada i dues finestres a l'alçada del primer pis. A la façana de ponent hi ha dues obertures rectangulars a la planta primera i dues més a la segona corresponents a petites finestres. Desconeixem l'indret on es situa el carcavà ja que la sortida ha estat tapiada. L'interior convertit en habitatge ha perdut tota la maquinària de l'antic molí. L'aparell és de maçoneria de pedra mal treballlada i escairada, unida amb argamassa de calç i col·locada en filades més aviat irregulars. Tan sols les cantonades són en pedra ben desbastada. A la part de tramuntana hi ha adossat un cobert de dues plantes amb balcons de barana de fusta. A la part externa hi ha un petit aqüeduste de pedra que sosté un reg o sobreixidor de l'aigua. El conjunt es troba en bon estat | 08093-206 | Al costat del torrent de Vilella i de la font de baix a sota el nucli de Vilella | El molí de Vilella no en tenim masses referències escrites doncs, Si Francesc Caballè (Caballè o Cantalapiedra, F; 1996) esmenta que va funcionar fins el segle XVII quant es va reemplaçar pel nou; Eduard Martín especifica que no hi ha constància d'un molí a Vilella fins el segle XIX. Malgrat tot. Gener Aymaní en el seu llibre de 'Els molins fariners de la vall del Bastereny' argumenta el mateix que Caballè dient que el molí vell va funcionar fins el segle XIX i afegeix que el 1894 els dos molins eren habitats. Sembla ser que ambdós edificis són contemporànis malgrat denominar-se vell i nou. En el cadastre de 1776 sembla correspondre amb la casa núm.69 a nom de Josep Casadessús on hi tenia 2 cases, estava habitat per 4 persones i pagava 2 lliures i 18 sous de cadastre personal, 4 lliures, 19 sous i 9 diners de cadastre reial i 15 sous i 2 diners per a caps de bestiar. En l'amillarament de 1863 (ACA. Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863) extret de Martín; 2005 Annex 21. especifica que la casa del molí (molí nou) estava a mans de Ramon Casadessus on hi vivien persones majors de 7 anys i pagaven una contribuciói rural de 131 rals i 72 d'urbana. No especifica res per als caps de bestiar. El 1815 el masover de la casa era Martí Casadessús i el 1851és propietat d'un home de Bagà i el masover és Ramón Casadesús. La casa va sobreviure el flux migratòri de 1900 i va quedar abandonada. Actualment està rehabilitada.. | 42.2408800,1.8115500 | 401947 | 4677205 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83116-foto-08093-206-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83116-foto-08093-206-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83116-foto-08093-206-3.jpg | Inexistent | Popular|Gòtic | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La mauqinària ha estat desmuntada i els carcavans han estat sitjats de manera que no es poden veure tot i que es pot intuïr la seva sortida. A la part de darrere de la casa encara es pot intuïr l'emplaçament de la bassa o peixera on hi havia el salt. Actualment és un prat i un camp de la casa. | 119|93 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83042 | La Casanova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-casanova-11 | CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P.61-63, annex. 21 i 22. ; DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Fitxa. 032. Annex a la normativa .(dades històriques a les masies incloses). ACA. Llibret de compliment pasqual 1863. | XVII-XX | Recentment se n'ha refet la coberta conservant-la amb la mateixa tipologia de quant es va bastir | Interessant construcció situada a l'est del veïnat del coll de la Bena al damunt dels prats del coll de la Bena i davant mateix del Camí ral de Bagà a Gòsol passat el Clot del Pou. Es tracta d'un conjunt arquitectònic molt compacte format per la casa, amb l'eixida i els coberts tancats per un baluard que delimita els espais de residència i també de l'era. Es troba encimbellada al vessant solell de la muntanya i terrassada mitjançant murs de contenció de pedra seca. La casa propiament dita té una planta més aviat rectangular de dos cossos i formada per una planta baixa, un primer pis i dues plantes pis coberts amb teulada a dues vessants de teula ceràmica àrab damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia on s'hi obre també la porta d'entrada o principal. En quant a la distribució de les seves façanes hi ha un predomini del massís respecte el buit essent completamemnt cegues la situada al nord i oest llevat del portal d'entrada a l'era coronat en arc de mig punt i contruït mitjançant maons cer`mics. La façana principal s'organitza mitjançant un porta a la planta baixa i dues balconeres a l'alçada del primer pis que condueixen amb una eixida de fusta. Restà formada pel balcó amb barana i barrots de fusta, coberta amb teulada ceràmica a dues vessants i amb el carener perpendicular a la façana principal. Està sostinguda per un pilar central de maçoneria que la sosté i li dona uns trets molt característics. A l'alaçada del segon pis s'obren dues finestres rectangulars coronades mitjançant una llinda de fusta. La façana est malgrat tingui un predomini del massís hi ha obertes tant sols tres finestres; dues a la planta baixa de reduïdes dimensions i una primera al primer pis. Cal destacar la presència del volunt circular del forn de pa, tant característic en aquest tipus de construccions del terme de Gsclareny. L'aparell és tot ell de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç de color groguenc i col·locades en filades més aviat irregulars. Tant sols són en pedra picada les cantonades de les façanes principals. A tramuntana i també a ponent hi ha dos cossos afegits. El primer correspon amb una ampliació a la façana de migdia on hi ha un cos cobert amb una teulada a un sol vessant de teuula ceràmica que resulta ser un allargament d ela vessant oest. L'aparell és de maçoneria de pedra mal treballada i escairada, unida mitjançant morter de calç i gairebé no s'hi obre cap obertura. El segon volum està adossat a la part del darrere de la casa en el punt on el terreny natural és més elevat i correspon amb un porxo o cobert de fusta cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica i amb ka paret oest completament cega i la est formant porxada a través d'una jàssera de fusta. Cal destacar-ne la xemeneia del forn situada a la paret est i coberta per una curiosa teulada a dues vesssants de teula ceràmica i aparell de maçoneria que sobresurt del pla de la coberta. L'era es situa a davant de la casa i està voltada de petits porxos de fusta i coberta de teula i murs de pedra seca. | 08093-132 | A l'est del veïnat del coll de la Bena damunt del camí ral i al nord dels prats de Coll de la Bena | Eduard Martín en el seu llibre Una mirada a la hsitòria de Gisclareny esmenta uns masos (Over, coll i Carbonell) situats entre el clot del Pou i el Coll de la Bena (RHB, AMG; 1810). També se'menta les cases de mas Albert (1503), casa de la Collada (1710), mas de la Serra (1778) i mas Areny (1796) o cal Frare de 1797. Aquests masos apareixen en documents antics i no s'han pogut situar amb la qual cosa el mateix Martín (Martín, 2005. P.61) comenta que podrien haver canviat de nom. Tanmateix pensem que un d'aquests masos podria haver estat situat a la Casanova. Consta com a primera referència documental el 1759 on el mateix Martín troba en la documentació de la comunitat de preberes de Bagà (ACA notarials comunitat de preberes) on la casa va ser aquirida a canvi de l'impagament de censals o casrtes de Graàcia el 1759 juntament amb altres cases com el mas Baraut, el mas Cal Jovell, Querforadat, Espunya, Can Corominas o la mateixa Casanova. En els documents de l'amillarament de 1863 i conservats en els lllibrets de compliment pasqual o amollarament (ACA, 1863 extret de Martín, 2005) tenia com a cap de casa Esteve Companyó, hi havia 3 persones majors de set anys i no pagava res de contribució entenent que la casa estava hipotecada. Consta que aquesta casa va sobreviure l'emigració de 1900. F. caballè en el seu llibre de les tres-centes esmenta que els habitants de la Casanova de primers de segle XX 'deia que ua ventada va fer caure totes les cases del coll de la bena i que de 27 només en van quedar 8 de dretes'. (Caballè Cantalapiedra, 1995 p.41) | 42.2562100,1.7695400 | 398505 | 4678956 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83042-foto-08093-132-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83042-foto-08093-132-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83042-foto-08093-132-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Es tracta d'un conjunt m olt unitàri que ha sabut conservar en molt bon estat les característiques bàsiques de les masies de Gisclareny i en general de muntanya atès que no ha estat massa transformada i podriem dir que manté oracticament intacte l'stat original del moment en que es va erigir. Val a dir que es conserva una postal del escudo de Oro presa des de la façana de llevant i es vau encara amb la coberta en mal estat però amb la mateixa fisonomia que avui. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82956 | Les arrugues de Molnell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-arrugues-de-molnell | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1. DDAA. Àrees d'interès geològic del Parc Natural del Cadí Moixeró. Generalitat de Catalunya. | Important falla que domina la vall de la Muga i que té inici al Puig Terrers i Comabona i finalitza al salt de Murcarols. Aquesta falla delimita la vall de la Muga de la vessant més solella de Gisclareny. Es tracta d'un grup de penya-segats de margues l'eocè que van devallant en alçada i que són visibles des del fons de la vall del Bastereny. Aquests penya-segats caracteritzats per margues i argiles que li donen un to veremellós són fruit de la formació geològica del mantell del Cadí. Les arrugues són aliniacions de roca horitzontals pral·leles al penya segat que des de lluny semblen 'arrugues de la cara'. També hi ha les arrugues del Comabona properes a aquest cim i situades al terme de Bellver de Cerdanya. | 08093-46 | Sota el vessant nord del Puig Terrers. Pseudònim que denomina la falla de la vall de la Muga | La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocòs de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplor de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió. | 42.2790100,1.7509600 | 397010 | 4681510 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82956-foto-08093-46-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82956-foto-08093-46-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | S'hi pot accedir també pel coll de Balma fins a la barraca de l'endal, pleta de l'olla i seguir fins al pas de la cabra. Un estret pas entre el penya segat que permet l'accés al cim del Puig Terrers i també del Comabona | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||
| 82973 | Masia de Murcurols o Murcarols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/masia-de-murcurols-o-murcarols | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.55. CANALS I TARRATS; I ; 1922. 'la casa de Murcurols'. AFCEC núm. B.-07642. CASCANTE I TORRELLA, P (2012) . Romanic al parc natural del Cadí Moixeró. Inèdit;. ESTASSEN , LL (1913). 'masia de Bagà'. Fons fotogrpafic del Centre excursionista de Catalunya. Núms. 7623, 2569, ). GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 994 ' castell de Murcurols'. MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny. P.54, 55. SERRA I VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. DDAA.(2007) Catàleg especific de masies i edificacions rurals de Gisclareny. Fixa núm. 50 AHG Cadastre de 1776. ACA llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863.Extret de Martín, E; 2005. Annex.21 i 22. | XII-XIX | Recentment s'ha enderrocat a propòsit part de la masia deixant en peus tant sols la crugia de més al nord en tot el seu alçat i també algunes cambres de la planta baixa | Important conjunt arquitectònic de la masia de Murcurols del qual avui només es conserven unes escaces ruïnes estan situades en un prat a l'extrem oest del turó del castell a tocar de la pista que puja al coll de la Bena dominant els cingles de Molnell i la vall del Bastereny. El conjunt arquitectònic està format per la masia i les pallisses amb l'era de batre el gra (fitxa 64) i altres coberts annexos tancats darrere d'un mur o baluard de pedra al qual s'hi accedeix per mitjà d'un portal (avui enderrocat) situat a la banda de migdia del conjunt. El cos principal de la casa, del qual avui es conserva tant sols la crugia de més al nord respòn als cànons habituals de la masia d'estructura clàssica de tres cossos i composta per mitjà d'una planta baixa, un primer pis i unes golfes cobertes amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener paral·lel a la façana principal orientada a sud oest on s'hi obre també la porta d'entrada o pricipal. Les tres crugies de la planta baixa, orientades en sentit est-oest estàn cobertes amb voltes de canó de tipus encofrat i perfil rebaixat i comunicades per mitjà de portes allindades en fusta i obertes en el gruix dels murs. A la crugia central hi ha l'escala que permetia pujar a la planta primera, sostinguda per un arc de les mateixes característiques que la resta de voltes i avui pràcticament desapareguda. Segons imatges antigues i algunes descripcions fetes per F. caballè que esmentava ' La casa de Murcarols roman abandonada a la seva sort, amb els seus vestigis interiors del segle XVI i alguns murs exteriors (a tramuntana) anteriors al segle XIV. Els baixos van ser adaptats com a quadra dels últims estadants, i deixen entreveure al costat del sostre fet amb llunetes cegues. Algun investigador dóna per segur que es tracta de l'antiga capella de Santa Maria, que fou remodelada per altres necessitats dels masovers. A la sala menjador, es conserva una hornacina encastada a la paret, on era instal·lada la imatge de la mare de Déu...' (Caballè, Cantalapiedra, F , 1995 ob cit p.56). No en tenim més descripcions de la ,masia que de ben segur que a cada costat de la sala principal hi hauria hagut les habitacions amb alcova (mirant a sud-est), la cuina i el forn de pa. Les golfes haurien estat emprades com a pallisses. En quant a la distribució de les seves façanes segons les restes conservades als nostres dies i també les imatges antigues hi ha un predomini del massís respecte el buit llevat de les façanes sud-est i sud-oest que corresponen amb les principals. La façna principal té la porta d'entrada formada per un arc de mig punt de perfil rebaixat amb els muntants i dovelles realitzats en pedra tosca. Al costat esquerra hi havia una finestra de petites dimensions i al costat dret una segona paredada. Aquestes obertures coincidien amb sengles balcons del priemr pis i tes ulls de bou al sota coberta. La façana sud-est coincideix amb el pinyó de la casa i s'organitzava mitjançant dues finestres de petites dimensions a la planta baixa, tres finestres de majors proporcions al primer pis, una d'elles un blacó i a la darrera planta tres finestres més. La façana nord és practicament cega i la est es distribuïa mitjançant dues obertures de petites dimensions a cada planta. L'aparell constructiu de la construcció és molt variat. La planta baixa presenta un aparell de maçoneria de pedres mal treballades i escairades, unides amb argamassa de calç i col·locades en filades més aviat irregulars. La planta primera hi ha aparell de tàpia de color marró i vermellós reforçat mitjançant pilars de pedra i bigues de fusta i fins hi tot hi ha una part amb aparell de carreus de pedra ben treballats i escairats, units amb morter de calç i col·locat en filades més aviat regulars i horitzontals.Presenta les cantonades construïdes amb aparell regular i blocs de pedra calcària i es conserva en una alçada que arriba fins el primer pis. Molt a prop de la cantonada nord-est hi ha un contrafort també de pedra a l'alçada de la planta baixa. | 08093-63 | Al lloc de Murcurols encimbellat damunt del penya-segat de Molnell i delimitat per torrents | La primera referència del lloc és del 1107 quan es parla d'un mas que depèn de la seu d'Urgell , Palau i Baduell JM (1991).Urgellia. P-48. segons Serra i Vilaró (SERRA, VILARÓ, J; 1989 Llibre I al segle XIII hi havia un castell amb la seva església de Santa Maria i algunes cases a dintre dek recinte 'quasdam domos intus castrum de Murturols que afrontant i domibus Bn. Pelos auunculi tui in domibus S. Serchs' SERRA I VILARÓ,1989. Baronies Llibre. La casa de Bn Pelos podria ser la Pelosa mentre que la de Serchs queda per definir, però tot apunta al mas Puig. Segons E. Martín aquest castell estava enllaçat amb la línia defensiva de les fortificacions de Brocà, Bagà i Faia; tota vegada que controlava els vilatges de Molnell, Oreis i la Muga. Era un feu encomanat al senyor de Murcurols com a cavaller i vassall del baró de Pinós. La primera referència dels Murcurols es remunta el 1260 quan apareix Saura de Murcurols, mare de GR de Mircurols que es va casar amb Guillema i que van redimir (de remença) una noia del mas Cadí. Guillema es va casar amb Galceran de Pinós, dit el Bord (Martín, 2005) emparentant-se amb la família dels barons de Pinós. La documentació de Bagà (Serra i Vilaró, J, 1989) esmenta sovint els cavallers de Murcurols al llarg dels segles XIII i XIV. Entre les diferents mencions cal destacar la multa que Galceran de Pinós va imposar al cavaller de Murcurols per una ferida a un tal Joan Serles, cavaller fidel del Pinós amb una multa de 14 Morabatins (Serra i vilaró, ob cit. Baronies Llibre II. P-12). Dels Murcurols cal fer especial menció el fet que Guillem ramon de Murcurols el 1255 va anar a l'exèrcit del Rei i va escollir com a marmessors seus els seus oncles Pere de Josa i Pere de Santcerni deixant com a dot a la seva esposa Guillema i filla, 2000 sous de moneda barcelonesa, va fer hereu universal a Pere de Josa i entre altres contribucions va fer llegats a Santa Maria de Murcurols, a Sant Iscle de Mulnell, al santuari de Gresolet i també a Santa Maria de Falgars. Posteriorment el 1278 quant Guillem Ramon ja era mort, Ramon de Pinós va comprar als marmessors de GR de Murcurols el seu cavall. El fill de GR de Murcurols i de nom Pere el 1278 ja constava com a mort i la seva vídua Beatriu i el seu fill casat amb Blanca van arrendar les pastures del cadí. Aquesta referència ens dona fè de la importànica que tenien les pastures i la transhumancia de bestiar pels senyors d'aquest castell (Martín, 2005). Segons Serra i Vilaró el 1324 el cavaller Ramon de Murcurols era majordom de Galceran de Pinós i va rebre del clavari de Bagà un seguit de donacions de Lavansa (Serra i Vilaró. Ob cit. P-432). El seu germà; Hualguer era monjo de Sant Miquel de Cuixà. El 1344 Blanca de Murcurols, ja era vídua de GR de Murcurols i la seva filla Sibil·la es va casar amb Pere de Castellbò posseïnt els feus de Viliella, Guils, Lès convertint-se en hereva del senyoriu de Murturols i també de Sull que havia estat heretat pels seus antecessors cavallers de Josa i sant Cerní. Aquest fet va comportar que fés llegats a aquest monestir, en aquest moment possessió de Sant Llorenç. En el seu testament datat de 1396 va fer com a hereu universal Pere de Santa Eulàlia, Pere Tòmic i Pere de Murturols. Segons consta a la documentació es va enterrar a Santa Maria de Bagà (del castell ?). Va donar importants llegats i donacions a Santa Maria de Murcurols, Sant Salvador de Sull (capella del castell de Sull), Santa Magdalena de Faia, Sant Martí del Puig, Sant Joan de l'Avellanet, santa Fè de Quer i Sant Iscle de Molnell. El 10 de juny de l'any següent ja era morta i va fer hereu Arnau Sallent que era el successor de les cases de Murcurols i de Sull. Arnau Sallent era un cavaller de Manresa i senyor del castell de Callús el qual va ser procurador general de les baronies de Pinós. Havia estat constituït procurador de le sbaronies el 1397 quan va ser investit a la plaça dels 'lledoners' de Bagà (Especier?)El mateix Arnau Sallent era mercader de Bagà. A partir d'aquest moment el feu de Murcurols passà a mans d'aquesta família que la va posseï fins la seva extinció. La darrera notícia dels Sallent és de 1474. Arnau sallent havia passat a les possessions a Gleceran Sallent de molt petit del que n'havia estat tutor Joan de Puig. A partir de la fi de l'edat mitjana el castell de Murturols deuria quedar abandonat substituïnt tant sols la masia que ja figura en el capbreu de 1728 i també al cadastre de 1776 (AHG. Cadastre 1776). Segons E. Martín la masia de Murcurols estava arrendada er Francesc Camprubí el qual tenia arrendada també Monell, la Pelosa, i Hospitalet (TM. De Guradiola). Els Camprubí figuren com a batlles de Gisclareny el 1776 (Martín, 2005) i posteriorment en el cens de 1863 el mas de Murcurols estava a mans d'un tal Josep Camprubí, hi residien 15 persones majors de 7 anys pagava 5129 rals de contribució rural, 96 de contribució urbana i un total de 5225 de contribucións. Amb l'emigració del 1900 consta que el mas va sobreviure fins després de la guerra civil on consta que va quedar abandonat. Actuualment està pr`cticament enderrocat.. Segons algunes imatges de principi de Segle (1913) emeses per Lluís Estassen es poden veure l'estat que tenia la masia i castell de Murcurols per la part del davant i tambe pel darrere amb el camp segat. ESTASEN, LL , 1913. AFCE | 42.2662200,1.7842900 | 399738 | 4680050 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82973-foto-08093-63-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82973-foto-08093-63-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | L'estructura clàssica de la masia respon als cànons de la masia clàssica del segle XVIII damunt de vestigis més antics del segle XVI i XVII. Abans de l'nderroc s'hi podien observar un seguit de cossos i afegits tenint com a orígen una estructura de planta més aviat quadrangular a l'extrem nord-oest i que coincideix amb la part que té un aparell i fàbrica que recorda a una construcció medieval. A partir d'aquest punt la masia va creixer cap a llevant i també cap a migdia, ocupant una extensió de dues crugies que finalment el segle XVIII, es va tornar a ampliar amb les dimensions actuals. S'ha considerat la hipòtesi que el pany de mur amb aparell més regular i de pedra picada pugui correspondre o bé amb l'antiga església de Santa Maria de Murcurols (Caballè, 1995) o bé amb una torre angular del recinte que incorporava les cases del seu antic vilatge. Sigui quina sigui la funció d'aquest pany de paret, el cas és que correspon amb una construcció medieval que va molt lligada amb les restes de l'antic castell de Murcurols i que cal estudiar a fons. | 94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83121 | Havanera 'Un xicot de Gisclareny' | https://patrimonicultural.diba.cat/element/havanera-un-xicot-de-gisclareny | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; | XX | Recollit al llibre de les tres-centes cases de Gisclareny | Havanera escrita per Francesc Caballè el 1979 en honor almpoble i habitants de Gisclareny.'...Un xicot de Gisclareny-pasturant el seu ramat-va trobar una turista-i el cap se li eixelebrà-Digu'm tu xicot d'on ets,-Jo soc de ca l'Andalet-digue'm dona tú d'on vens-Jo vinc de vora la mar. Ai dona de la mar...Ha passat ja més d'un any-la turista va marxar-però en Miquel sempre hi pensa-en la dona de la mar-fins que un dia decidit-deixà la casa i el ramat-La Roser i Gisclareny-a la costa ja el trobem-Ai dina de la mar..!(bis)-Els dies anaven passant-i en Miquel desesperat-la turista és un fantasma-ara sí que ho veu prou clar.Veste'n noi a Gisclareny-li aconsella el vell pescador-'el marisc i la llonganissa-no lliguen amb un suquet'.Ai dona de la mar(...)!. Ja el tenim a Gisclareny-pasturant el seu ramat-la Roser té a la vora-i aviat es casaran.Tot sovint vora la llar-somrient recordarà-la història de la turista-que el cap li eixelebrà. Ai dona de la mar (...), ai dona de la mar, ai dona de la mar | 08093-211 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajunatment de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Francesc Caballè nascut a Badalona resideix des de 1969 a la vila de Bagà.H exercit com a articulista, fotògraf, dinamitzador cultural en entitats de la vila com l'Associació Medieval. Ha escrit altres llibres relacionats amb la vila de Bagà com 'A l'hombra de Paller'. 'Si tu t'en fas la lluna' (recull de cançons populars del Gil Casas), 'les tres-centes cases de Gisclareny' i a 'l'hombra del camí ral de Berga a Bagà'. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 1979 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Francesc Caballè i Cantalapiedra | 119 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83031 | Llegenda del tresor de l'alliberament de Miquel Tor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-tresor-de-lalliberament-de-miquel-tor | ALCALÀ, CÈSAR (2011): Històries encantades de Catalunya. Els mites i les llegendes del nostre país que cal conèixer, Columna Edicions S.A., Barcelona, pàgs. 71-75. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; Informació inèdita facilitada per Albert Rumbo i Soler; | XVI | Fou vers l'any 1590 que als boscos de Gisclareny es trobava pres dels bandolers el pagès d'aquesta població Miquel Tor. Els malfactors el retenien amb la voluntat de reclamar per ell un quantiós rescat. Devot com era de la Mare de Déu de Gresolet, advocada contra lladres i bandolers, va començar a pregar-li fervorosament per tal que l'alliberés. I fou així com, miraculosament, de cop i volta, sense cap mena d'explicació racional, el pres es va trobar lliure i va poder tornar a casa tranquil·lament, fet que va atribuir, sens cap mena de dubte, a la intercessió divina, doncs aquest miracle ja l'havia obrat diverses vegades. | 08093-121 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Llegenda apareguda en el context de l'època moderna en un moment en que el territori sovint es trobava atacat pels bandolers degut a la proximitat i pas de camins i vies ramaderes de certa importància que propiciaven aquest fet. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83031-foto-08093-121-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Tal i com ja hem comentat en transcriure la llegenda de La Troballa de la Mare de Déu de Gresolet , antigament aquests verals eren tan espessos que resultaven un cau perfecte per a lladres, malfactors i bandolers. És per aquest motiu que la Mare de Déu de Gresolet és advocada especialment per protegir la bona gent d'aquests sinistres personatges, i a ella s'hi encomanaven els caminants i viatgers, tant si havien d'emprendre el viatge a peu com amb diligència.En aquest cas ens trobem al davant d'una narració com tantes altres n'hi ha arreu del territori. Una narració que de ben segur no haguéssim incorporat en aquest treball de no haver estat pel fet que el fet queda situat cronològica, personal i territorialment.En aquest sentit, val a dir que aquesta narració pot relacionar-se, per les seves enormes similituds, amb dos relats més que incorporem en el present recull de Llegendes del Berguedà: L'Alliberament d'en Giralt i L'Alliberament d'en Joan de Serres . | 94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83057 | Font vella del Coll de la Bena | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-vella-del-coll-de-la-bena | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23.GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natura | La font es manté en molt bon estat gràcies a la brigada de conservació del Parc Natural del Cadí Moixeró i les seves tasques de manteniment. | Font situada al Coll de la Bena i que s'alimenta d'un eqüífer subterràni fruit de la geologia i paisatge càrstic de la zona que afavoreix l'aflorament de fonts i surgències naturals com ara eqüíefers i corrents subterrànis, molt pròpis de la vessant sud de la serra del Cadí (fitxes, 18, 19 i 30). A la font hi ha un còm per abeurar el bestiar ja que forma part del lloc de pas d'un camí ramader i el bestiar | 08093-147 | Al mateix coll de laBena uns 250 mts baixant i mirant al torrent de Murcurols | Des de el punt de vista geològic, la serra del Cadí té una gran importància històrica ja que dóna nom al mantell del Cadí, unitat descoberta en els anys 80 gràcies a les investigacions portades a terme per les companyies petrolieres que treballaven al Pirineu oriental. L'existència de l'encavalcament de Vallfogona (encavalcament basal de totes les unitats), ja es coneixia d'abans però no es considerava gaire important. El resultat de les anàlisis del subsòl amb geofísica i de les dades dels pous van permetre evidenciar l'existència d'aquesta unitat anomenant-se mantell del Cadí, ja que els relleus més importants corresponien a aquesta serra. Altres aspectes històrics fan referència a la necessitat que s'ha tingut des de fa anys de protegir l'àrea de la serra del Cadí. Aquest objectiu ja figurava ja en les previsions de planificació regional que feu, al 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Es tornà a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963 (que preveia la possible existència de diversos espais naturals a la zona); el 1966 es promulgà la Llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí. Finalment, per la Llei 6/1982, del 6 de maig de la Generalitat de Catalunya, fou declarat el Paratge Natural d'interès Nacional del massís de Pedraforca. El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb una superfície de 41.342 hectàrees, és el parc natural més gran de Catalunya i forma part de tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya. | 42.2609200,1.7656100 | 398189 | 4679484 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83057-foto-08093-147-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83057-foto-08093-147-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Casacante i Torrella | Aquesta font alimenta una de segona situada més avall i denominada com a 'font dels fanguers' i totes dues desemboquen al torrent de Murcurols a la part més baixa i formant una clotada | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 82923 | Font Nostra de Cal Cerdanyola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-nostra-de-cal-cerdanyola | XX | Font de tres brocs que brolla al costat de la casa de Cal cerdanyola just abans de creuar el torrent del Forat. Agafa les aigües d'una mina que hi ha uns metres més amunt i que es controla amb una clau de pas a raó que moltes vegades i quan la veïna casa de Cal Cerdanyola roman tancada, la font no està utilitzada. Els tres brocs surten d'un frontis on hi ha el nom de la font acabat en forma de frontó triangular i les aigues sobrants es canalitzen mitjançant un petit reg que les expulsa al veí torrent. Al costat de la font hi ha un safareig que s'omple amb l'aigua de la mateixa font | 08093-13 | Al costat de Cal Cerdanyola. Pista de Bagà a la Font de l'Adou. PK.4 abans de creuar el torrent | 42.2683000,1.8149400 | 402269 | 4680246 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82923-foto-08093-13-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82923-foto-08093-13-3.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Font molt popular i punt de trobada de molrs excursionistes que emprenen caminades cap al parc Natural del Cadí Moixeró. | 119 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 82957 | Puig Terrers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/puig-terrers | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1. DDAA. Àrees d'interès geològic del Parc Natural del Cadí Moixeró. Generalitat de Catalunya. | Es tracta del cim més oriental de la serra del Cadí amb una alçada de 2466m que domina la vall de la Muga. Aquest cim es caracteritza per presentar un fort i abrupte pendent per la vall de la Muga i uns perfils més suaus al vessant sud mirant a Murcarols i coll de Balma. La part nord queda trencada pels penya segats de les 'Arrugues de Molnell' de roques del període eocè i salvades únicament pel pas de la Cabra que permet creuar-les tant si es vé pel camí de la vall de la Muga com si s'accedeix per coll de Balma. | 08093-47 | Cim de la vessant sud de la Serra del Cadí davant de Comabona i dominant l'obaga de Molnell. | La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocòs de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplor de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió. | 42.2824500,1.7381800 | 395962 | 4681908 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82957-foto-08093-47-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82957-foto-08093-47-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante Torrella | Cim que és visible des del fons de la vall del Bastareny i que correspon a l'extrem més oriental de la serra del Cadí. Darrere seu hi ha el coll de Terrers, el coll del Tenca la Porta i el cim del Comabona | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||
| 82951 | Obaga de la Muga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/obaga-de-la-muga | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23. CORTINA RAMOS. A; GORDI I SERRAT.J (2007). Carta del Paisatge del Berguedà. Pacte per a la protecció. Gestió i millora dels paisatges del Berguedà. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural. DDAA. Mapa hàbitat corine 1:10.000. Parc Natural del Cadí Moixeró. DDAA.Manual del hàbitats ens els boscos de Catalunya. Vol VI. Boscos. Generalitat de Catalunya. | Zona de dificil accés on no hi ha camí per arribar-hi i això provoca que sigui un dels paratges més salvatges i ben conservats del Parc Natural del Cadí Moixeró | Es tracta d'una obaga situada entre la capçalera del Puig Terrers i Pleta de Molnell i el salt de Murcarols i casa de Murcurols en el vessant sud de la serra de Molnell i just davant de les ruïnes de la masia de la Muga i també de la serra d'Oreis. Està delimitat pel torrent de la Muga caracteritzat pel seu paisatge càrstic de goles i estrets engorjats on abunda la salamandra i el tritó pirinenc. Aquesta obaga és de boscos caducifolis de faig (fagus sylvatica) que tant a les primaveres i sobretot les tardors experimenten un bosc de tots colors. Es troba en un indret molt salvatge en plè parc natural del Cadí Moixeró on hi ha una gran abundància de fauna protegida i també flora. Correspon amb un dels paratges de més bellesa del Parc Natural que ha sabut preservar els seus trets més originals. | 08093-41 | Al vessant nord de la Muga, davant del mas homònim i sota la Solana de Murcarols | La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2762600,1.7716600 | 398712 | 4681180 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82951-foto-08093-41-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82951-foto-08093-41-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Zona de dificil accés sinó és per mitjà de senders fitats, poc conegut entre els excursionistes i també molt poc senyalitzat. Aquest fenòmen ha provocat que sigui una de les reserves naturals més importants del Parc Natural del Cadí Moixeró. Correspon amb l'hàbitat Corine 41.142 o fagedes mesòfiles latepirinenques cacarcteritzades per un domini del faig però s'hi poden trobar altres arbres com ara el tell, el pi roig, el bedoll o algun avet. L'estrat arbustiu és variable ja que pot ser pràcticament inexistent a estar cobert completament de boix. Les plantes que s'hi fan són pròpies dels boscos caducifolis centre europeus. Abasta els vessants ombrívols de qualsevol pendent així com també els fons de barrancs i peus de vessant. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83066 | Mussol Pirinenc (Aegolius funereus) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mussol-pirinenc-aegolius-funereus | GENERALITAT DE CATALUNYA. Departament de medi ambient i habitatge. Parc Natural del Cadí Moixeró. Opuscle de la fauna Català/anglès;www,sioc.cat/fitxa.php?sp=AEGFUN; https//monnaturapirineus.net | Animal i espècie protegida | Es tracta d'un rapinyaire nocturn conegut també com a 'lechuza de Tengmalm' de l'ordre dels strigiformes i que e stroba en boscos de coníferes. És molt present a Amèrica del Nord, Àsia i Nord d'Europa tot i que ocasionalment també es troba a les regions muntanyoses dels Alps i també dels Pirineus com a relíquies dels períodes post glacials. Es tracta d'un rapinyaire de 25-30 cm. D'alt i 50-60 cm d'emgergadura amb les ales desplegades. Es caracteritza per tenir un cap gran i aplanat i uns ulls grossos i de color groc. La tonalitat del seu plomatge és variada amb tons marrons, grisos i i amb yn taquejat més acusat a les zones que envilten els ulls, dorzal i cap. Els joves són molt diferents amb un predomini del color marró.Solen habitar en boscos on hi ha un sotabosc intens. S'alimenta de ratolins, talpons, mussaranyes i petits ocells. És una au silenciosa excepte en época de zel on el seu cant, molt caracteristic es pot sentir de gener a abril similar al de la puput. Cria en nius de picots negres, Els mascles són més sedentaris, especialment a l'hivern que es queden prop dels nius mente que les famelles emigren en zones més càlides en busca d'aliment. Són poligàmics. | 08093-156 | A les obagues del Coll de Balma,obaga dels congosts i obaga de Gresolet | La descoberta de la seva presencia al Pirineu data del 1963, quan dos naturalistes francesos, H.Van der Vloet i J. de Ridder, van observar un exemplar en un forat de picot verd en un bosc d'avets a la zona de Font Romeu (Catalunya francesa). Degut a aquesta única cita el 1982 Oriol Alamany i Josep Ramón Ticó iniciaren un intens treball a la recerca d'aquest esquerp ocell, tot i que no va ser fins al gener de 1984, després de dos anys realitzant escoltes, que es va escoltar per primer cop cantar un mascle de mussol pirinenc en un bosc de pi negre i avet a 1.900m a la zona del Pallars. A les zones del Parc natural del Cadí i Moixeró es va trobar la presència d'aquesta au a finals de la d'ecada dels '90 als boscos de Gresolet i de Coll de Balma. Des d'aleshores els tècnics del Parc Natural n'han anat portant un seguiment mitjançant escoltes i controls. És molt dificil d'observar | 42.2646300,1.7412400 | 396185 | 4679926 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83066-foto-08093-156-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83066-foto-08093-156-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest mussol inicialment característic dels boscos de coníferes alpins i subalpins (avetoses, bscos de pi roig i pi negre) té com a principal depredador la marta, el gamarús o l'astor. Aquest fet ha provocat que es traslladi en boscos més freds al període hivernal i de major latitud per evitar la seva desaparició. Es tracta d'una espècie protegida que habita els boscos del Pirineu català i que recentment s'ha vist amenaçada per la presència humana en els boscos durant el període hivernal (pràctica de l' esquí, esports de muntanya, raquetes, excursionisme...) | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 83012 | Rectoria de Gisclareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-de-gisclareny | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.25. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P.33-38. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3336 SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. ADS (Arxiu Diocesà de Solsona). Carpeta de Gisclareny i ACA (Notarials. Bagà ) publicats per Martín, AHG. Cadastre de 1776. ACBR (Comptadoria de les hipotecas. Manuals 1768-1779) | XVII-XIX | Fins els annys '80 aquest edifici estava completament abandonat i amenaçant en caure segons algunes imatges antigues. | Es tracta d'un notable edifici situat a l'oest de l'església del Roser que està separat per un petit carrer (un dels tres que hi ha al barri del Roser) que desemboca al davant de la porta de l'església dins al veïnat homònim. L'edifici és de planta rectangular de tres crugies format per una planta baixa, un primer pis i un sota teulada o golfes cobertes amb teulada a dues vessants de teula ceràmica àrab i amb el carener perpendicular a la façana principal que s'orienta a migdia i on s'obre també una de les portes d'entrada, ja que la principal es situa a la façana est des del carreró. Està assentada damunt d'una terrassa artificial mirant a la vall de Saldes i al pas del 'grau'. En quant a la distribució de es seves façanes hi ha un predomini del massís en totes elles llevat de la façana que s'orienta a migdia on s'hi obre una interessant eixida amb balcons de fusta sostinguts per dos pilars de fusta i coberta amb teulada a un sol vessant de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta. Hi donen accés dues balconeres accessibles des del primer pis on hi ha la sala principal que coincideixen amb dues portes de la planta baixa i dues finestres rectangulars a les golfes. La façana lateral hi ha oberta la porta d'entrada flanquejada per una finestra rectangular protegida per una reixa de forja de factura tadana i dues finestres més a l'alçada del primer pis. La façana nord és completament cega i la de ponent es resol amb tres obertures rectangulars a l'alçada del primer i segon pis. L'aparell constructiu és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç de color ocre i col·locats en filades més aviat irregulars i algune shoritzontals. Únicament són amb aparell de pedra picada les cantonades i els muntants d'algunes de ñes obertures de la planta baixa. Cal destacar-ne la cornisa que corona les façanes a base de blocs de pedra tosca en forma de bisell i donant-li una imatge molt característica. No s'ha pogut acedir al seu interior. Adossat a ponent hi ha un cos d'una sola planta i cobert amb teulada a un sol vessant que s'empra com a magatzem i cal destacar que la rectoria està comunicada amb l'església del Roser mitjançant un passadís cobert sostingut mitjançant una llinda de fusta pel damunt del carrer. Es tracta d'un notbale edifici que guarda els valors tradicionals i caractarístics de les masies del terme de Gisclareny | 08093-102 | Al capdamunt del veïnat del Roser a sota de la Gargallosa i orientada a sud dominant el clot del pou | L'orígen d'aquest edifici possiblement es remunta en época medieval quan al costat de l'església del Roser hauria existit algun tipus de construcció, per ara completament despareguda. L'edifici que ens ha arribat als nostres dies sembla correspondre a una obra de mitjans del segle XVII o principi del XVIII, coincidint amb el canvi i trasllat de la parròquia de Gisclareny al veïnat del Roser. L'origen de les rectories es remuntaria arran de la reforma eclesiàstica portrada a terme arran del concili de Trento. De fet en aquest concili s'estableixen un seguit de canvis litúrgics com per exemple la defunció de la confessió com a sagrament i l'obligació de la confessió i comunió anuals que donava un cert poder als clergues per sobre dels seus feligresos. A més l'establiment de de l'anima del purgatòri i l'obsessió por a la mort donava un cert poder als clergues que juntament amb l'enfortiment del celibat diferenciava el clergat respecte la resta dels feligressos. Val a dir que es va posar en àmfasi la formació de rectors que els diferenciava de la resta atès que tenien coneixements de lectura i escriptura i això mostrava encara més la seva diferenciació social. Aquest fet juntament amb l'accés a la recapatació de rendes i impostos la vinculava amb el poder i l'estat. L'església de l'època moderna establia un triple control, el financer basat en la recaptació dels censos i primicies; el control administratiu dels individus a partir dels set llibres sagramentals i el control de les seves relacions socials mitjançant les parròquies. El centre on es portaven a terme aquestes tasques eren les rectories que s'erigiren al costat de l'església. Aquest en seria el cas de Gisclareny on hi consta un rector instal·lat el 1782 a l'emplaçament actual declarava uns ingressos nets de 350 lliures anuals (martín, 2005 p. 28-29). Els anys anteriors la rectoria era a sant Miquel. A més amés al tenir una majoria de població basicament analfabeta, el rector era l'únic que sabia llegir, fet que tribem moltes vegades actuant an funció de notari i escrivent. Aquest fort prestigi social el vinculava amb les famílies més prestigioses i benestants que en el cas de Gisclareny corresponia a les famílies de Josep Tor de Cal Corominas o els Bover de la gran masoveria del Puig. En el cadastre de 1776, la rectoria esmentada com a 'comuns rectoria' pagava 10 sous i 6 diners de cadastre reial. En quant als rectors de la parròquia del Roser, pensem que el primer que ocupà l'emplaçament del lloc existent t en seria Josep Tor (1689-1710) que intercanviava aquesta rectoria amb la de Sant Miquel i el seguiria Francesc Bassa, (1710-17), Julià i Martí Bover ( 1717-1780), Miquel Cabanes ( 1782-1802), Francesc Curiiu (1806-1810), Pere Cdony (1810-1813), Josep Vilaró (1815-1819), Josep Sala (1821-23), Josep Segret (1837), Josep Badia (1847), Jaume Clotet (1849-63), Joan Marlans (1865-66), Miquel Rotllan (1866-96), Jaume Torné (1896-98)i Lluís Quer (1899-1904) entre els més importants. (Martín, E; 2005. Annex. 17). La rectoria també va jugar un paper important en la compra de terres a canvi de censals (Martín, 2005, p.30). La rectoria va ser abandonada per la guerra civil (1936-1939) i després va ser restaurada com a segona residència Consta que de tot aquest munt de rectors Josep Tor i Francesc Pujol en van ser els fundadors de la causa Pia (Martín. P.34) | 42.2499000,1.7865200 | 399896 | 4678236 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83012-foto-08093-102-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83012-foto-08093-102-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83012-foto-08093-102-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | L'aparença de la rectoria és més pròpia a la d'una masia com Cal Jovell, Cal Prim, cal Tor, Cal Tesconet amb àmplies eixides de fusta oberrtes a la façana sud, coberta a dues vessants, de tres crugies i amb una cornisa de pedra tosca a manera de ràfec de la mateixa factura que la de Santa Magdalena de Faia, Sant Martí del Puig, entre altres. L'estructura d'eixides de dues plantes oberta a la façana de migdia o llevant és similar a la de les grans cases com ara Cal Jovell, cal Prim, Cal Tor o algunes cases del veïnat del coll de la Bena. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82993 | Restes de material ceràmic procedent de la cova de Cal Bisbe | https://patrimonicultural.diba.cat/element/restes-de-material-ceramic-procedent-de-la-cova-de-cal-bisbe | CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. P.37, MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. AHG. cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliemt pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 DDAA (2004) Ceràmica medieval catalana. Actes de la taula rodona celebrada a Barcelona els dies 15 i 16 de Novembre de 2004. dins Quaderns Científics i tècnics. Diputació de Barcelona. Àrea de cooperació Servei del Patrimoni Arquitectònic Local; DDAA (1998).Ceràmica medieval i Postmedieval. Circuits Productius i seqüències culturals. Dins Monografies d'Arqueologia Medieval i Post Medieval nº 4.Grup de recerca d'Arqueologia Medieval i Post Medieval del departament d'Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica. Facultat de Geografia i Història. Divisió de Ciències Humanes i Socials de la Universitat de Barcelona. | XII-XVIII | Fragments sense forma d'attuells de cuina molt rodats i amb part de la seva engalba despaareguda degut a la pròpia oxidació | Es tracta d'alguns fragments de ceràmica gris medieval i també vidriada moderna procedent de les coves de cal Bisbe. Aquest material, dipositat al fons de reserva del museu de Berga i recollit per Josep Sànchez i Vicens correspon amb tres fragments de ceràmica; dos d'ells de ceràmica vidriada moderna i un darrer de ceràmica gris medieval de cocció reductora. Els dos primers són amb la pasta de cocció oxidant de color marró i ataronjant amb les parets externes en reserva i marques de foc i la interna en vernís vidriat marró i també marró clar i groc amb línies verdoses. Semble fragments de ceràmica comuna molt tardana. El darrer fragment correspon amb un fragment sense forma de ceràmica gis medieval de cocció reductora amb desgreixant de quars i mica de mida petiat i mitjana i la pasta de color gris clar, Segons les característiques tipològiques sembla correspondre amb un fragment d'olla o olleta dels forns de caramica de Casa en ponç de Berga i datats de mitjans del segle XIII. Aquest fet ens permet posar en èmfasi que la balma ja era ocupada des de temps medievals coincidint amb la tradició oral que diuen que correspon amb una de les cases més antigues de Giscalreny (Caballè, Cantalapiedra, 1995) | 08093-83 | A les roques i balmes de Cal Bisbe a sota dels Castellots i de l'Escriga | Malgrat que F. Caballè (Caballè, 1995) i E, Martín (Martín, 2005) i també la tradició oral del poble afirmin que correspon amb la casa més antiga del poble, no hi ha constàncies documentals de la seva existència anetriors el segle XVII. Tot i així J. Sànchez hi ha trobat restes de ceràmica medieval en superfície, fet que testimonia que la cova ja era habitada des de temps medievals. Tot i així l'arxiu de Gsclareny la documenta en el cadastre de 1776 on s'hi esmenta que a la casa hi habitave 3 persones, oagaven 2 lliures i 6 sous de cadastre, 17 sous i 13 lliures de cadastre reial i 8 diners de caps de bestiar (AHG, cadastre 1776). Posteriorment en un document de 1863 esmenta que el mas de Cal Bisbe era d'un tal Pere Bover, hi habitaben 2 persones majors de 7 anys i pagaven 23 sous de contribució rural, 15 de constribució urbana i 38 de contribució total. (AHG. Cocument 1861). Ja ben entrat el segle XX en una relació de casesexistents, figura ja com a deshabitada. Des de sempre ha estat una masia més aviat pobre degut a la seva localització geogràfica i composició arquitectònica. El topònim bisbe no se sap d'on prové, tanmateix sembla que d'una possible visita pastoral del segle XVII. | 42.2543300,1.7907500 | 400252 | 4678723 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82993-foto-08093-83-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82993-foto-08093-83-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82993-foto-08093-83-3.jpg | Legal | Modern|Medieval | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Els fragments han estat recollits de forma casual en superfície ja que a la balma no s'hi ha realitzat mai cap cala arqueològica per a demostrar la seva existència i ocuació en el temps. | 94|85 | 53 | 2.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 349,34 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc