Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 82923 | Font Nostra de Cal Cerdanyola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-nostra-de-cal-cerdanyola | XX | Font de tres brocs que brolla al costat de la casa de Cal cerdanyola just abans de creuar el torrent del Forat. Agafa les aigües d'una mina que hi ha uns metres més amunt i que es controla amb una clau de pas a raó que moltes vegades i quan la veïna casa de Cal Cerdanyola roman tancada, la font no està utilitzada. Els tres brocs surten d'un frontis on hi ha el nom de la font acabat en forma de frontó triangular i les aigues sobrants es canalitzen mitjançant un petit reg que les expulsa al veí torrent. Al costat de la font hi ha un safareig que s'omple amb l'aigua de la mateixa font | 08093-13 | Al costat de Cal Cerdanyola. Pista de Bagà a la Font de l'Adou. PK.4 abans de creuar el torrent | 42.2683000,1.8149400 | 402269 | 4680246 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82923-foto-08093-13-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82923-foto-08093-13-3.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Font molt popular i punt de trobada de molrs excursionistes que emprenen caminades cap al parc Natural del Cadí Moixeró. | 119 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 82968 | Font de l'heura | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-lheura | Es manté més o menys arranjada. En temps estivals la font i les seves mulleres s'assequen | <p>Font o mulleres situades en una de les torrenteres que baixen de la roca de la Moixa, i també de la cambra dels Bocs i que desemboquen al torrent de la Muga aprofitant l'orografia càrstica de zona. Aquesta font és de les poques fonts que hi ha a la zona i possiblement constituïa un dels punts d'aigua que utilitzaren els habitants de la Muga i d'Oreis a banda dels torrents de Vimboca i també de la Muga. Actualment s'aprofita com a punt d'aigua per abeurar bestiar i fins hi tot s'hi ha construït un petit com de fusta.</p> | 08093-58 | Font situada al camí que uneix els vilatges de la Muga i Oreis sota les roques de la Moixa | 42.2791700,1.7801900 | 399420 | 4681493 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82968-foto-08093-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82968-foto-08093-58-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Va ser recuperada fa anys pels voluntaris de la UEC de Bagà en la seva tasca de recuperar els camins del Parc Natural del Cadí Moixeró. Actualment és la brigada del Parc Natural del Cadí Moixeró qui la manté en més o menys bon estat. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 82983 | Trinxeres del Puig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trinxeres-del-puig | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.55. MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny. | XX | Cobertes de vegetació, boixedes i arbusts. Visibles quan la vegetació perd la fulla caduca | A sota de l'església i al voltant del pujol del Puig es conserven un seguit de rases excavades al sell o terreny natural que es disposen formant un cercle concèntric al vltant del turó. Tenen una amplada de 100 cm i una profunditat d'uns 75 cm capaces per protegir un home. Segons consta aquestes reses servien per a protegir el lloc del Puig, utilitzat com a punt de vigilància i resistència del pas dels Empedrats durant la guerra civil del 1936-1939 | 08093-73 | A sota de l'església i al voltant del Puig. | 42.2662000,1.8099500 | 401854 | 4680018 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82983-foto-08093-73-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82983-foto-08093-73-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquestes rases servien per a vigilar el pas dels Empedrats i del Coll del Pendís. De fet en llocs propers a passos i colls de muntanya hi ha punts de resistència similars. Les rases es poden resseguir quan la vegetació del pujol perd la fulla caduca. | 98 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83030 | Llegenda del Crist de la cossa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-crist-de-la-cossa | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; Informació inèdita facilitada per Albert Rumbo i Soler. FORNER, Climent i RAFART, Benigne (2001): Goigs marians del Bisbat de Solsona. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Montserrat, | Succeí ja fa molts anys que a Gisclareny varen trobar morta una donzella del poble al paller d'una de les cases. Per més que s'investigà el succés, mai ningú no va arribar a saber qui havia estat l'autor d'aquell crim. L'any següent, el Divendres Sant, just després de l'ofici religiós, tal i com era costum, tots els fidels que s'hi havien congregat passaren a estimar els peus del Sant Crist que presidia l'altar en aquella diada. Vet aquí que, en acostar-s'hi l'hereu d'una de les cases més riques del poble, just en el moment d'intentar besar els peus del Crist, tots els presents contemplaren astorats com el peu dret de la imatge es desclavava i li engaltava una cossa forta enmig de la cara. Tan dur fou el cop que el jove va caure d'esquena a terra talment com si fos un sac de patates. No va fer falta gaire cosa més per tal que els veïns entenguessin que el jove era el culpable del crim i el condemnessin pel mateix. Des d'aleshores, i en recordança de l'esdeveniment, li foren col·locades a la imatge unes cadenes als peus rematades amb una gran bola de ferro. | 08093-120 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser. S/N 08685) | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83030-foto-08093-120-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83030-foto-08093-120-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83030-foto-08093-120-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Malauradament, el relat no ens explícita de quina casa era l'infractor. Un aspecte curiós són les cadenes amb les quals ha de carregar el Sant Crist només pel simple fet d'haver impartit justícia. Semblaria que la pobra imatge és castigada per una bona acció com és la d'haver desemmascarat l'assassí.Aquests dos fets, la no conservació del nom de la casa en el relat i el “càstig” que rep el Sant Crist, podrien entendre's o justificar-se per haver-se preocupat la rica i principal família de la qual formava part l'assassí d'esborrar el seu nom de la llegenda i fins i tot d'encadenar la imatge, doncs no creiem que el poble, content com devia estar que es fes justícia, hagués comès aital sacrilegi.Les narracions en les quals una imatge del Sant Crist es mou per tal d'indicar algun infractor o aplicar algun càstig es troben molt esteses al llegendari popular. Potser una de les més recurrents, documentada a diversos indrets del nostre país, és aquella en la qual un Sant Crist desclava un braç per manifestar la veritat d'una promesa de casament feta per un amant infidel davant la seva imatge.Si una d'aquestes llegendes ha fet fortuna i ha transcendit la seva versió popular, aquesta no és cap altra que la Leyenda del Cristo de la Vega, una llegenda popular toledana convertida en peça literària per José Zorrilla sota el títol A buen juez, mejor testigo (que va ser inclosa en el seu volum Poesías l'any 1838). La llegenda fa referència a la figura real d'un Sant Crist de l'antiga basílica de Santa Leocadia de Toledo. Segons aquesta narració, hi havia a Toledo dos amants: Diego Martínez i Inés de Vargas. En Diego se'n va a la guerra, però Inés li demana que es casi amb ella quan torni. Davant del Cristo de la Vega, Diego jura casar-se amb ella al cap d'un mes, quan retorni de Flandes. Va passar el temps i Diego no tornava, mentre Inés ho esperava impacient. Tres anys més tard, Inés va reconèixer a Diego al capdavant d'un grup de cavallers que entraven a Toledo. Va sortir corrent a buscar-lo, però Diego, que comptava amb una nova posició social i havia oblidat les seves promeses, va girar el cavall i va renegar del seu jurament. Inés, desesperada, va demanar al governador de Toledo, don Pedro Ruíz de Alarcón, que intercedís per ella. En sol·licitar testimonis, Inés es va atrevir a presentar-ne un de molt especial: el Cristo de la Vega. El tribunal en ple i molts curiosos van acudir a l'església del Cristo de la Vega i es van agenollar davant la imatge. Després de preguntar-li si havia estat testimoni del jurament es va sentir un “sí, ho vaig ser” i els testimonis van poder veure que el Crist tenia els llavis entreoberts com si hagués parlat i la mà desclavada i estirada com per posar-la en els actes del procés. Els dos amants, inspirats, es van retirar a sengles convents.Amb tot, segurament la imatge “moguda” més famosa d'un Sant Crist a casa nostra es correspon amb el Sant Crist de Lepant (també conegut com a Sant Crist de la Galera). Aquesta imatge, venerada a la Seu barcelonina, està ennegrida i presenta el cos singularment encorbat. Sobre el perquè d'aquesta estranya curvatura n'existeixen com a mínim dues versions que difereixen força entre elles per bé que el motiu i el resultat final acaben essent els mateixos: l'ajuda als cristians defensors de la terra en contra del turc invasor a la mítica batalla de Lepant (7 d'octubre de 1571), motiu pel qual, des d'aleshores, aquesta imatge ha estat considerada un trofeu miraculós d'aquella victòria contra el temible turc. Segons la més difosa d'aquestes versions llegendàries, el Sant Crist en qüestió era dut com a insígnia a la nau capitana de les forces cristianes en l'esmentada batalla, i la curvatura del seu cos es deu al fet d'haver esquivat una bombarda enemiga. La segona de les versions ens explica que la imatge fou “ferida” per una fletxa turca i que Don Joan d'Àustria, que comandava l'expedició, la va fer guardar a la bodega de la nau. Acabada la batalla, la va voler tornar a erigir a coberta per tal de celebrar la victòria i la van trobar amb el cos curiosament torçat. En treure-la del lloc on l'havien desat es va obrir una via d'aigua en l'indret exacte on hi havia la imatge, amb la qual cosa van descobrir que el Sant Crist havia estat tapant amb el seu cos el forat que una bomba turca havia causat al buc de la nau.Un altre exemple de Crist movent-se per salvar algú és el de la llegenda intitulada El Crist de Sant Pau del Camp, en la qual un home en vol matar un altre amb una espasa a l'interior d'aquesta església barcelonina, cosa que li impedeix la imatge de Jesús crucificat en avançar el cos endavant per tal de parar el cop, la qual cosa fa entrar en raó l'agressor i, després de demanar perdó i prometre que canviarà, es reconcilia amb el seu enemic .Sigui com sigui, el què si que podem afirmar és que sempre que trobem una imatge del Sant Crist moguda o movent-se és, o bé per ajudar “els bons” o bé per delatar els infractors. | 94|119 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 83094 | Alzina de Cal Noguera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-cal-noguera | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. Departament de Medi ambient i Habitatge. Parc Natural del Cadí Moixeró.</p> | No està protegida però es situa dins del Parc Natural del Cadí Moixeró i s'aplica la mateixa protecció del parc | <p>Important alzina centenària situada en uns planells al costat de la casa de Cal Noguera i del camí de Ca l'Estevenó. Es tracta d'un arbre amb unes característiques monumentals i amb un tronc que medeix més d'un metre d'amplada i que té una copa que abraça gairebé els 5-6 metres al seu voltant. Es tracta d'un arbre que no està protegit però que es podria considerar com a arbre monumental degut a la seva magnitud. Sembla correspondre amb un exemplar de més de 400 anys</p> | 08093-184 | En uns planells a l'oest de Cal Noguera i a tocar el camí ral | 42.2365000,1.8311400 | 403556 | 4676696 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83094-foto-08093-184-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83094-foto-08093-184-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Important alzina que denomina la ruta 'r' de Gisclareny i matrcada en verd i blanc com a sender local que parteix de la Collada de Turbians, baixa per Rocadecans Ca l'Estevenó continua a Vilella i retorna al coll de Turbians | 94 | 2151 | 5.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||
| 83123 | Cançó de Gisclareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/canco-de-gisclareny | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí;</p> | XX | Publicat i Recollit al llibre de les tres-centes cases de Gisclareny | <p>Cançó escrita per Jordi Pi de Bagà el 1987 que diu el següent: '...Cases de pedra-camins de somnis-camps de pastura-ai!qui ho diria-que és Gisclareny-boscos de pins,boixos i argelagues-petit racó de tranquil·litat. El fred hi viu tot l'any-quan plou hi creix el fang-quan neva tot és blanc-ai !qui ho diria-que és Gisclareny-petit indret, que al nostre cor t'aferres-omplint-lo de felicitat-No et deixis canviar-no et deixis destrossar-tu ets Gisclareny.No et deixis enganyar-pels homes inhumans-segueix com estàs. Ai qui ho diria que és Gisclareny-De bon matí els ocells refilen-claror de dia que ja ets aquí-Tu tens l'aire pur-tu tens els boscos sans-tens a la joventut-Ai qui ho diria, que és Gisclareny. Marges hi ha, nius de sargantanes, que viuen sense la por de ser xafades. Tu ets el meu record-que mai s'esborra-que mai s'esborra-petit indret, tu ets Gisclareny-Tu ets Gisclareny</p> | 08093-213 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 1987 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83123-img20200703112149.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83123-img20191119110058.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Jordi Pi | Escrita per Jordi Pi de Bagà el 1987 inspirant-se en aquest petit paradís i en la seva bellesa natural. | 119|98 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||
| 83063 | Falcó Pelegrí (Falconis pelegrinus) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/falco-pelegri-falconis-pelegrinus-0 | <p>https://ca.wikipedia.org/wiki/Falcó_pelegrí</p> | <p>Au rapinyaire protegida i localitzada a les vessants suds de les roques de la serra del Cadí i del Moixeró. Es tracta d'un dels falcons més grans que medeix entre 39 i 50 centímetres de llargada amb uns 25-110 centímetres d'envergadura quant desplega les ales i amb un pes de 910 a 1300 grams. Les femelles són més grans La part superior del cap i damunt dels ulls és de color gris pissarra. Damunt del cap, les galtes i una franja ample a la zona ocular són de color negre. El pit és blanc, rogenc i tacat de negre. El bec és gris blavenc amb la punta verdosa, i les potes d'un color groc molt viu. Està considerada com una nau migratòria, el falcó pelegrí viu en hàbitats rocallosos, al costat de roques i en punts elevats. Es caracteritza per no fer niu sinó cavitats o forats ja oberts per altres aus o esquerdes naturals. Es reprodueix entre els mesos de març i abril i pon entre uns 2 a 4 ous que coven entre uns 30 dies. Al cap de 45 dies de vida els polls inicien el vol. Aquesta espècies d'au pot viure uns 15 anys.</p> | 08093-153 | A les roques del vessant sud de la serra del Cadí | <p>Al llarg de la història ha estat molt emprat per a la caça la falconeria. A l'edat mitjana es va utilitzar com a au missatgera.</p> | 42.2790100,1.7509600 | 397010 | 4681510 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83063-foto-08093-153-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83063-foto-08093-153-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El falcó pelegrí es troba a les roques del vessant sud del Moixeró i de la Tossa d'Alp tot i que també sol freqüentar la cara nord del Cadí. És visible en tot el territori del Parc Natural del Cadí Moixeró. S'alimenta de peixos, coloms i fins hi tot ànecs. Es caracteritza per caçar-los llençant-se en picat des de gran altura. És considerada la criatura més veloç de tot el planeta ja que pot superar els 300 Km per hora quant es tira en picat. Com a principal característica cal destacar que s'utilitza en els aeroports de Barcelona per espantar altres aus i evitar que els avions s'estavellin | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 83064 | Aguila Daurada (Aquila chrysaetos) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aguila-daurada-aquila-chrysaetos | <p>www.wikipèdia. Àguila daurada; httpp.comd'àligues.com;</p> | <p>Au rapinyaire que sobrevola els cims i parts més altes de la serra del Cadí i del Moixeró. Té unes tonalitats marronoses amb tons més daurats a les ales, coll i clatell d'aquí el seu nom de 'daurat'. A diferència dels adults, els exemplars més joves tenen la part inferior de les ales i cua de to més aviat blanquinós. Medeix entre 78 i 80 cm de llarg amb les ales plegades i amb les ales obertes pot arribar als 2 metres. Són animals monògams amb parella estable per a tota la vida i construeixen diversos nius que van alternant al llarg de la temporada en funció de les inclemències meteorològiques. Els llocs escollits són els cingles i rarament en els arbres. Els nius es construeixen amb branques i els van reconstruint any rere any. Poden arribar a medir entre 1,5 i 2 metres de diàmetre. Ponen entre un i dos ous tacats de vermell que al cap de tres mesos d'incubació poden arribar a sortir els polls i emprendre el vol. L'edat reproductora no els arriba fins al cap de 5 o 6 anys de vida. Tenen una àmplia visió de manera que poden detectar un conill a més de 2 km. de distància, fet que les converteixen en unes autèntiques depredadores. S'alimenten dels isards, esquirols, mustèlids, aus com ara perdius. ducs però sobretot el que més els agrada són les marmotes.</p> | 08093-154 | A les roques del vessant nord del Cadí i també a les serres de la Muga, Moixa i Vimboca | <p>Al llarg de la història ha estat molt emprat per a la caça la falconeria. A l'edat mitjana es va utilitzar com a au missatgera.</p> | 42.2849200,1.7782100 | 399266 | 4682134 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83064-foto-08093-154-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83064-foto-08093-154-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Com a curiositat principal és que aquest animal es feia servir per la caça i falconeria a l'Europa Occidental de llops, guineus i altres mamífers depredadors. | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 83070 | Boscos de pi negre calcícoles i mesòfils dels solells pirinecs. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/boscos-de-pi-negre-calcicoles-i-mesofils-dels-solells-pirinecs | <p>DDAA. Mapa hàbitat corine 1:10.000. Parc Natural del Cadí Moixeró. DDAA.Manual del hàbitats ens els boscos de Catalunya. Vol VI. Boscos. Generalitat de Catalunya.</p> | Paratge situat en ple parc natural del Cadí Moixeró. S'hi arriba per les obagues de la Muga i pletissar o bé pel camí del Tencalaporta per la pleta de la Guilla | <p>Boscos de pi negre, de natural i no gaire densos. A les parts més elevades i als indrets rocosos poden adoptar la forma de matollars curts i arbrats. Comprenen un estrat arbori i herbaci força desenvolupat i eventualment, un d'arbustiu força desenvolupat. Es tracta de boscos d'hàbitat subalpí de les parts més elevades del Pirineu català fent llindar amb l'estatge alpí. Pot arribar en alguns punts fins a 2400 o 2500 mts. d'alçada. Ocupa els vessants solells de les muntanyes, principalment la serra de la Moixa, serra de la Muga i vessant sud del Comabona i Puig Terrers.</p> | 08093-160 | Solells de coll de Balma i vessant sud del Puig Terrers i Comabona. | <p>Amb la necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea.</p> | 42.2849200,1.7782100 | 399266 | 4682134 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83070-foto-08093-160-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83070-foto-08093-160-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El substrat acostuma a ser calcinal amb sòls poc desenvolupats i terrenys pedregosos. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83072 | Boscos de pi roig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/boscos-de-pi-roig | <p>DDAA. Mapa hàbitat corine 1:10.000. Parc Natural del Cadí Moixeró. DDAA.Manual del hàbitats ens els boscos de Catalunya. Vol VI. Boscos. Generalitat de Catalunya.</p> | Al estar dins del parc Natural del Moixeró, la seva tala i explotació és molt controlada | <p>Es tracta de pinedes de pi roig calcícoles i mesòfils dels obacs de l'estatge muntà dels Pirineus denses i ben constituïdes. L'estrat arbori està dominat principalment pel pi amb un sotabosc molt variable de boix i amb algunes altres plantes més típiques de les rouredes. A vegades s'hi fan algunes plantes humícoles o dels boscos de coníferes acídificats. Aquest tipus de bosc és molt abundant als obacs de la serra de Gisclareny entre les obagues de la Torre, de la Voltrera, de l'obaga del Puig i de Murcurols. El sòl on creix és àcid.</p> | 08093-162 | Obagues de la Torre, de Murcurols, de la Voltrera i del Pinar | <p>Amb la necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea.</p> | 42.2590200,1.7777300 | 399185 | 4679259 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83072-foto-08093-162-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83072-foto-08093-162-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest tipus de bosc és molt abundant al terme municipal de Gisclareny i municipis veïnals i no té problemes de conservació. Es fa un ús per a exclotació forestal, pastura extensiva i recol·lecció de bolets. Històricament algunes d'aquestes pinedes han estat emprades com a pastures. Necessita la humitat pròpia del clima Mediterrani de l'estatge muntà. Correspon amb l'hàbitat Corine 42581 | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83082 | Acta de Consagració de Sant Miquel de Turbians | https://patrimonicultural.diba.cat/element/acta-de-consagracio-de-sant-miquel-de-turbians | <p>BARAUT, C ; (1978) 'les actes de consagració de les esglésies del bisbat d'Urgell'. Urgellia I; BARAUT, C (1981) 'Els documents de l'any 1010-1035 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia IV BARAUT, C (1982) 'Els documents de l'any 1036-1050 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia V. BARAUT, C (1983). ' Els documents de l'any 1051 a 1075 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell' a Urgellia VI. BARAUT, C (1988-89) 'Els documents dels anys1101-1150 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia IX. MARTÍN I VERGARA, E; (2005). Una mirada a la història de Gisclareny: DDAA (1982). Catalunya Romànica. Vol. XII. El Berguedà. ADCU. Pergamí original. Carpeta 7. Consagacions esglésies. Informació inèdita facilitada per E. Martín i Vergara</p> | X | Conservat a l'interior de l'arxiu capitular en les condicions físiques pròpies | <p>A l'interior de l'arxiu capitular d'Urgelll es conserva l'acta de consagració de la parròquia de Sant Miquel de Turbians datada de 948. es tracta d'un pergamí de 280 x 571 mm. Conservat a la carpeta de consagracions d'església núm. 17. està escrit en minúscula carolina i es conserva en més o menys bon estat tot i que els plecs de les fulles estan ennegrits. Aquest document transcrit per C. Baraut es descriu el següent: ' En nom del senyor Déu i del salvador nostre Jesucrist. L'any de l'Encarnació de nostre senyor Jesucrist 948, 6è de la indicció, a 3 dies de les calendes de febrer ve el reverendíssim Guisad, bisbe [de la Seu d'Urgell], a consagrar les esglésies que es troben al comtat de Cerdanya al lloc anomenat Paradís. Aquestes esglésies estan sota l'advocació de sant Miquel Arcàngel, sant Pere apòstol i sant Andreu i van ser reedificades per homes del terme, això és: Estefred, prevere, amb el seu germà Sentane i l'abat Dacone. És cosa molt convenient per a la pietat de tots els fidels que desitgin la pàtria del cel, bo i seguint els sants consells, poder obtenir els efectes dels béns celestials. Aquest és el costum que des del principi de l'Església han seguit els barons sants i religiosos que educats en la disciplina eclesiàstica s'han dedicat, amb obres pies, a afavorir, mantenir i augmentar la santa Església. Ens toca, per tant, a nosaltres seguir llur exemple, de tal manera que, refusant les coses mundanals, tendim amb tot esforç a les celestials i perpètues. Per tot això, jo, Estefred, prevere, en nom de Déu dono a aquestes esglésies un Antifonari, tres missals, tres Leccionaris, dos Psalteris, 7 casulles, 20 estoles, 20 maniples, 7 camises, un madràs, dos pal·lis, 3 facistergios [tela per eixugar-se la cara], 4 capçals, dos calzes amb patenes d'estany i dos conjunts de roba de llit. I pel que fa a terres i vinyes, dono, juntament amb el meu germà Sentane, en primer lloc, una vinya situada el lloc dit Vilella que fou d'un home dit Frader, i en un altre lloc, a Gisclareny al lloc de Coscoll, una vinya, que fou d'Ereno i de Campio, i en un altre lloc una altra vinya que és del conjunt de vinyes que fou de Golared, i en un altre lloc una terra que fou de Gerosoliman, i en un altre lloc 3 peces de vinya que foren d'Adalà, i en un altre lloc una peça de vinya que fou de Salomó, la qual incorporava la meitat del dret de propietat d'una premsa, i en el mateix lloc que la darrera una vinya que fou de Labó, i en un altre lloc una peça de vinya que fou de Sarra, i en un altre lloc una peça de vinya que fou de Godomir, i en un altre lloc una peça de terra que fou de Dengone, i en un altre lloc una terra amb vinya que fou de Loderonde, i en un altre lloc una peça de vinya que fou d'Elet, i en un altre lloc una terra amb vinya que fou d'Avondancio, i en un altre lloc una vinya que fou d'Astaldo, i en un altre lloc una vinya que fou de Rauterio, i en un altre lloc una vinya que fou de Baldredo, i en un altre lloc una terra que fou d'Unando, i en un altre lloc una vinya que fou d'Ansulf, i en un altre lloc una vinya que fou de Godomar, i en un altre lloc una vinya que fou de Salomó, i en un altre lloc una terra que fou d'Exibio, i en un altre lloc una vinya que fou de Guinidilde. I jo, Aldemir i la meva muller i els meus fills, entre els quals Cixilane, prevere, amb altres germans meus, donem una terra amb vinya que és a la cort d'Andevert i que afronta, per una banda, amb el riu, i, per l'altra, amb el camí; i tots tres junts donem les nostres herències. I jo, Estefred, prevere, dono una terra que em pervingué per la compra d'una mujada de vinya que tinc sobre [la peça] de Dacone, abat, i en un altre lloc la peça de terra que té Cixilia, prevere. I jo, Antoni, i la meva muller Auló, donem una peça de terra que afronta, per una banda, amb la terra d'Ansulf i, per l'altra, amb una altra terra nostra i amb una de Sant Miquel. I jo, Rabell, i la meva muller Miliro, donem una peça de terra que afronta per les dues primeres bandes amb la terra de Sentana i, per la tercera, amb la terra de Vidal. I jo Malangec dono una peça de terra que afronta per dos costats amb la terra de Sant Miquel i pel tercer amb la vinya de Sendeleva. Així les coses, jo, Guisad, bisbe, entrego a l'esmentada parròquia les vil·les que s'han esmentat amb els seus termes, els quals afronten, per una banda, amb el terme de Bagà, per l'altra, amb el terme de Vallcebre, el de Saldes i, per l'altra, amb els termes de Molnell o del Puig [de Sant Martí]. I jo Guisad, bisbe, consagro i confirmo les església esmentades i els cedeixo delmes i primícies i oblacions dels fidels que treballaran en els termes esmentats, i a tu, Estefred, prevere, et dono aquesta parròquia de forma vitalícia i, una vegada traspassat, als teus nebots, Cixilane i Guilerane, preveres, a condició que cada any prestis de cens a la seu episcopal de Santa Maria de la Seu un sester de forment i un altre d'ordi i una soldada de draps, a banda d'allò degut pel sínode i per la recepció del crisma I explicat tot això jo, Guisad, com a bisbe, estableixo sanció de manera que el que es disposa en aquesta dotalia no sigui violat, ja que ha de romandre sempre més inalterat i inviolat. Signatura de Guisad, bisbe de Santa Maria de la Seu d'Urgell que féu aquesta dotalia i la signatura d'Eldesinus, arxiprevere, i la signatura de Gotmar, arxilevita, i la signatura de Gomila, arxiprevere, i la signatura de Wicarius prevere, i la signatura de Sunifred, i la de Miró, levita, i la d'Ermegild, prevere, i la signatura de Daco, prevere, i la signatura d'Ènnec, prevere, i la signatura de Guadamir, prevere, i la signatura de Sunifred, levita. Atilanus, prevere, escrigué aquesta dotalia el dia i l'any que consten més amunt.</p> | 08093-172 | Arxiu capitular de la Seu d'Urgell. Pati de Palau. 1-5. La Seu d'Urgell | <p>Antiga parròquia del nucli de Gisclareny consagrada el 948 pel bisbe Guisad II d'Urgell que va consagrar les esglésies de Paradís; Sant Miquel apòstol (actual), Sant pere (sant Pere del Grau) i Sant Andreu (Gréixer?) al lloc de Paradís dins el comtat de Cerdanya ' van ser reedificades per homes del terme, això és: Estefred, prevere, amb el seu germà Sentane i l'abat Dacone' (Cebrià Baraut, C ; 1978. Urgellia I; 1979,Urgellia II, 1981 Urgellia IV , 1982 Urgellia V, 1983 Urgellia VI i 1988 Urgellia IX). Segons SPAL (SPAL, 2013) es tractava de tres altars dins una mateix església. Nosaltres tendim a pensar en tres edificis diferents, doncs les alienes de Sant Pere i de Sant Andreu es troben en llocs propers L'edifici actual va correspondre amb una de les possessions del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i cap a l'any 1290 la trobem situada en les possessions dels barons de Pinós dins el terme del seu castell que tenien a Gisclareny “ in castro nostro de Gisclasen et in tota parrochia S. Michaelis de Turbians” a través de documents que fan referència a donacions que els vassalls feien als seus senyors. Durant la baixa edat mitjana la rectoria de Turbians va ser objecte d'alguns conflictes entre els rectors que hi residien degut a la insuficiència de les seves rendes (Serra i Vilaró, J, 1989 Baronies llibre IIII) .Consta que el 1313 l'església va ser visitada pel canonge urgellenc 'Galceran Costa' que va trobar que estava ben servida. Cal destacar que al 1326 aquesta església va quedar areendada per 3 anys consecutius per un tal Jaume Martí per tal que hi fes residència contínua amb els clergues i la seva família “ acostumada”i s'encarregués de sembrar les terres, pagar el delme del bisbe i atendre els serveis d'aquesta església i també les sufragànies que en depenien ( Escriu, Preixens i Maçaners). Aquest document ens dona a entendre que en aquest període al lloc hi havia una petita comunitat de clergues. Amb la crisis baix medieval el lloc es deuria despoblar de forma notable, però sense quedar abandonat ja que el 1575 hi ha una visita pastoral on s'examinen les fonts baptismals, les crismeres missals ordinaris, ares, campanes i tot un seguit d'objectes i es va demanar que els parroquians bastissin una nova rectoria. El 1587 una nova visita pastoral es va poder comprovar com malgrat estigués feta la volta (reconstruïda) no s'havia cobert en llosa i teula. El 1593 la parròquia de Sant Miquel passava a dependre del bisbat de Solsona. Atès l'augment d'importància del barri del Roser amb l'església de Santa Maria va desplaçar el centre de poder a la zona del Roser. El gran distanciament entre els diferents habitants del terme entre veïnats ocasionà fortes disputes per determinar quina havia de ser l'església parroquial ja que uns defensaven la parroquial de Sant Miquel, mentre que els altres defensaven el nou centre de poder. Arrel d'una tempesta de vent es va esfondrar el campanar de Sant Miquel i els veïns i feligresos en costejaren un de nou on hi varen voler col·locar una campana que al final va ser instal·lada al campanar del Roser (Martín, 2005. P. 29). El 1752 es va signar una concòrdia on s'acordava la celebració de misses a Sant Miquel i al Roser. Tot i així la documentació parroquial (Martín, 2005) ADS carpeta Gisclareny centralitza els anys posteriors la parròquia al Roser de manera que Sant Miquel va anar perdent importància. Consta que a principi de segle XX (1813) es van fer algunes reformes com seria la construcció del rellotge de sol a la façana de migdia, el 1803 i es deuria reformar l'altar major. És en aquest període quan es deuria bastir la sagristia de dues plantes i es van unificar les dues cobertes en una de sola. Durant el primer terç del segle vint l'església es va convertir en sufragània de la Mare de Déu del Roser i l'antiga rectoria va passar a mans particulars amb el nom de 'Cal Campaner'. La guerra civil va fer desaparèixer els objectes de culte i imatges i a la dècada dels '40 es va abandonar de forma definitiva i només es celebrava ofici el dia de Sant Miquel ( 8 de maig) i el 29 de setembre coincidint amb Sant Gabriel i Sant Rafael. Va ser en aquest mateix moment quant l'habitant de Cal campaner va pintar l'interior en color blau clar i va fer-hi posar una nova campana 'Micaela'. Poc temps després la casa va quedar deshabitada. No va ser fins el novembre de 1998 que l'alcalde de la població Joan Tor sol·licitava a la Diputació de Barcelona suport econòmic per a la restauració de la volta d el'església ja que amenaçava en caure. Previamanent el bisbat de Solsona havia negociat un conveni de cessió de l'església per 30 anys amb l'ajuntament per a poder portar a terme la seva restauració. Poc temps després es va emprendre un estudi històric i arquitectònic i el 29 de novembre de 1999 l'arquitecte i cap de servei de Patrimoni Arquitectònic Local comunicava a la població que s'emprenia la restauració de la coberta del campanar la qual es va portar a terme l'any 2000 i entre el setembre de 2004 i gener de 2005 es va fer la restauració de la coberta de l'església, així com la reparació del cor de fusta. Actualment es troba en bon estat i integrat en un programa de visites culturals en el denominat 'Visites a monuments restaurats per la diputació de Barcelona' on es fa difusió a través d'un opuscle genèric que inclou altres monuments restaurats pel mateix Servei a la comarca del Berguedà, destacant la veïna església de Sant Martí del Puig.</p> | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 948 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83082-foto-08093-172-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83082-foto-08093-172-3.jpg | Legal i física | Medieval | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Informació facilitada per Eduard Martín i Vergara, historiador i autor del llibre 'Una mirada sobre la història de Gisclareny'. 2005. El document original és a ACU (Arxiu Capitular d'Urgell) però n'existeix una fidel reproducció a l'ajuntament de Gisclareny. | 85 | 56 | 3.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||
| 83124 | Aplec de Sant Miquel de Turbians | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aplec-de-sant-miquel-de-turbians | <p>BARAUT, C ; (1978) 'les actes de consagració de les esglésies del bisbat d'Urgell'. Urgellia I; BARAUT, C (1981) 'Els documents de l'any 1010-1035 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia IV; BARAUT, C (1982) 'Els documents de l'any 1036-1050 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia V; BARAUT, C (1983). ' Els documents de l'any 1051 a 1075 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell' a Urgellia VI BARAUT, C (1988-89) 'Els documents dels anys1101-1150 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia IX. CABALLÈ I CANTALAPIEDA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí: CIMA I GARRIGÓ, F (1997) Converses amb l'ermità de Sant Miquel de Turbians. Terrassa; CIMA I GARRIGÓ, F (1998). Primavera a Sant Miquel de Turbians. Terrassa. CIMA I GARRIGÓ, F (1994), Retorn a Sant Miquel de Turbians. Terrassa. MARTIN E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny.P.15, P.32, 33;. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3334; SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. Centre d'estudis baganesos. ADCU. Acta de consagració de Sant Miquel Turbians (inèdit) DDAA. (2014). 'Església de Sant Miquel de Turbians. Gisclareny'. Restaurar o reconstruïr. Actualcions del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local en els monuments . Memòria SPAL 2010-2012. P.273-280.</p> | Es manté viva pels Gisclarenyesos | <p>Aplec que es celebra en honor al patró de l'antiga parròquia de Sant Miquel (el primer diumenge de maig) on es fa un ofici religiós a l'església de Sant Miquel i en acabat l'ofici es fa repartiment del panet (pa blanc) cuit amb llenya com a vell costum que també es fa en moltes altres esglésies properes com és el cas de Brocà (Guardiola de Berguedà). També s'hi celebra una mica de ball i es canten els goigs de l'arcàngel Miquel.</p> | 08093-214 | A Sant Miquel de Turbians al Puigventós (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>Antiga parròquia del nucli de Gisclareny consagrada el 948 pel bisbe Guisad II d'Urgell que va consagrar les esglésies de Paradís; Sant Miquel apòstol (actual), Sant pere (sant Pere del Grau) i Sant Andreu (Gréixer?) al lloc de Paradís dins el comtat de Cerdanya ' van ser reedificades per homes del terme, això és: Estefred, prevere, amb el seu germà Sentane i l'abat Dacone' (Cebrià Baraut, C ; 1978. Urgellia I; 1979,Urgellia II, 1981 Urgellia IV , 1982 Urgellia V, 1983 Urgellia VI i 1988 Urgellia IX). Segons SPAL (SPAL, 2013) es tractava de tres altars dins una mateix església. Nosaltres tendim a pensar en tres edificis diferents, doncs les alienes de Sant Pere i de Sant Andreu es troben en llocs propers L'edifici actual va correspondre amb una de les possessions del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i cap a l'any 1290 la trobem situada en les possessions dels barons de Pinós dins el terme del seu castell que tenien a Gisclareny “ in castro nostro de Gisclasen et in tota parrochia S. Michaelis de Turbians” a través de documents que fan referència a donacions que els vassalls feien als seus senyors. Durant la baixa edat mitjana la rectoria de Turbians va ser objecte d'alguns conflictes entre els rectors que hi residien degut a la insuficiència de les seves rendes (Serra i Vilaró, J, 1989 Baronies llibre IIII) .Consta que el 1313 l'església va ser visitada pel canonge urgellenc 'Galceran Costa' que va trobar que estava ben servida. Cal destacar que el 1326 aquesta església va quedar arrendada per 3 anys consecutius per un tal Jaume Martí per tal que hi fes residència contínua amb els clergues i la seva família “ acostumada”i s'encarregués de sembrar les terres, pagar el delme del bisbe i atendre els serveis d'aquesta església i també les sufragànies que en depenien ( Escriu, Preixens i Maçaners). Aquest document ens dona a entendre que en aquest període al lloc hi havia una petita comunitat de clergues. Amb la crisis baix medieval el lloc es deuria despoblar de forma notable, però sense quedar abandonat ja que el 1575 hi ha una visita pastoral on s'examinen les fonts baptismals, les crismeres missals ordinaris, ares, campanes i tot un seguit d'objectes i es va demanar que els parroquians bastissin una nova rectoria. El 1587 una nova visita pastoral es va poder comprovar com malgrat estigués feta la volta (reconstruïda) no s'havia cobert en llosa i teula. El 1593 la parròquia de Sant Miquel passava a dependre del bisbat de Solsona. Atès l'augment d'importància del barri del Roser amb l'església de Santa Maria va desplaçar el centre de poder a la zona del Roser. El gran distanciament entre els diferents habitants del terme entre veïnats ocasionà fortes disputes per determinar quina havia de ser l'església parroquial ja que uns defensaven la parroquialitat a Sant Miquel, mentre que els altres defensaven el nou centre de poder. Arrel d'una tempesta de vent es va esfondrar el campanar de Sant Miquel i els veïns i feligresos en costejaren un de nou on hi varen voler col·locar una campana que al final va ser instal·lada al campanar del Roser (Martín, 2005. P. 29). El 1752 es va signar una concòrdia on s'acordava la celebració de misses a Sant Miquel i al Roser. Tot i així la documentació parroquial (Martín, 2005) ADS carpeta Gisclareny centralitza els anys posteriors la parròquia al Roser de manera que Sant Miquel va anar perdent importància. Consta que a principi de segle XX (1813) es van fer algunes reformes com seria la construcció del rellotge de sol a la façana de migdia, el 1803 i es deuria reformar l'altar major. És en aquest període quan es deuria bastir la sagristia de dues plantes i es van unificar les dues cobertes en una de sola. Durant el primer terç del segle XX l'església es va convertir en sufragània de la Mare de Déu del Roser i l'antiga rectoria va passar a mans particulars amb el nom de 'Cal Campaner'. La guerra civil va fer desaparèixer els objectes de culte i imatges i a la dècada dels '40 es va abandonar de forma definitiva i només es celebrava ofici el dia de Sant Miquel ( 8 de maig) i el 29 de setembre coincidint amb Sant Gabriel i Sant Rafael. Va ser en aquest mateix moment quant l'habitant de Cal campaner va pintar l'interior en color blau clar i va fer-hi posar una nova campana 'Micaela'. Poc temps després la casa va quedar deshabitada. No va ser fins el novembre de 1998 que l'alcalde de la població Joan Tor sol·licitava a la Diputació de Barcelona suport econòmic per a la restauració de la volta d el'església ja que amenaçava en caure. Abans, però el bisbat de Solsona havia negociat un conveni de cessió de l'església per 30 anys amb l'ajuntament per a poder portar a terme la seva restauració. Poc temps després es va emprendre un estudi històric i arquitectònic i el 29 de novembre de 1999 l'arquitecte i cap de servei de Patrimoni Arquitectònic Local comunicava a la població que s'emprenia la restauració de la coberta del campanar la qual es va portar a terme l'any 2000 i entre el setembre de 2004 i gener de 2005 es va fer la restauració de la coberta de l'església, així com la reparació del cor de fusta. Actualment es troba en bon estat i integrat en un programa de visites culturals en el denominat 'Visites a monuments restaurats per la diputació de Barcelona' on es fa difusió a través d'un opuscle genèric que inclou altres monuments restaurats pel mateix Servei a la comarca del Berguedà, destacant la veïna església de Sant Martí del Puig.</p> | 42.2464700,1.8040400 | 401336 | 4677834 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83124-foto-08093-214-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83124-foto-08093-214-3.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Festa de tradició molt antiga que amb el temps va anar sent substituïda per la festa major del barri del Roser degut a la importància que a mitjans del segle XVIII va anar prenent aquesta nova església en detriment de l'antiga. Tant és així que la festa major fins aleshores celebrada per Sant Isidre, es va traslladar a l'octubre (Martín, E; 2005) | 119 | 2116 | 4.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 82915 | Masia de Santa Magdalena o de Faia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/masia-de-santa-magdalena-o-de-faia | <p>BOLÓS, J; PAGÈS ,M (1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P.192. MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. PEDRALS I COSTA , X (2007); La Fia-faia: màgica, ancestral, única. Barcelona. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. Bagà. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny Fitxa 045. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses). AHG. Cadastre de 1776. ACA llibrets de Compliemt Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22..</p> | XVIII-XX | Fa poc s'ha esfondrat la coberta principal i alguns murs presenten importants patologies, filtracions i humitats | <p>Antiga masia de Santa Magdalena de Faia annexa a tramuntana de l'antic castell i torre defensiva. Està formada per una estructura de planta rectangular allargassada i composta per una planta baixa, dues plantes pis i unes golfes amb coberta a dues vessants de teula ceràmica àrab i amb el carener paral·lel a la façana principal orientada a migdia i separades per forjats de fusta. La distribució de les obertures de les façanes respon amb una disposició neoclàssica molt ordenada i geomètrica. La façana sud es resol mitjançant quatre finestres rectangulars a la planta baixa, i primer pis així com també una galeria porticada a l'extrem de més a llevant realitzada per quatre arcs de mig punt damunt columnes i pilars quadrangulars. La façana s'estructura en diverses crugies que estan separades per pilastres de maó ceràmic donant-li un ritme i horitzontalitat al conjunt. La façana de llevant coincideix amb el pinyó del tester de la casa i té una disposició més desordenada a base de dues finestres rectangulars a la planta baixa, dues finestres ractangulars i una balconera al primer pis i una darrera a nivell de golfa. Cada planta resta separada per un ràfec o cornisa de dues filades de maó disposades de cantó formant 'dent de serra' . A la part de més a tramuntana hi ha embeguts els vestigis de l'antiga sala o 'domus' deixant visible l'alçada i pendents originaris de la seva coberta. En aquest cos s'hi obren quatre obertures allindades i desiguals. La façana nord, on hi ha la porta d'entrada té una composició molt similar a la façana principal a base de tres portes i tres finestres rectangulars de les mateixes característiques que la resta d'obertures. L'aparell i fàbrica constructiva són amb murs de maçoneria de carreus mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç llevat de les cantoneres, bastiments i ràfecs de coberta que són amb maó ceràmic. Cal destacar la presència de pilars de maó que s'alternen amb les finestres del primer pis de la façana sud i amb unes característiques a l'estil neoclàssic. Interiorment es distribueix mitjançant una planta baixa emprada com a quadres i estables per als animals coberta amb forjats de fusta que recolzen damunt de pilars de maó ceràmic i en el que hi ha l'accés a la planta primera on hi trobem la sala, la cuina i les habitacions principals de la casa. A la sala d'estar encara es conserva la llar de foc amb la campana o escó en forma oval. El paviment és de maons ceràmics de 15 x 15 cm i la coberta és de revoltons de maó ceràmic que descansen damunt bigues i cavalls de fusta. La cuina conserva encara els fogons i part de la pica de l'aiguamans. La resta d'estances estan molt reformades.</p> | 08093-5 | Ctra de Bagà a Gisclareny. PK.3, passat el túnel de St. Joan hi ha trencall a la dreta que ho indica | <p>Aquest castell d'origen alt medieval hauria dominat part de la vall del Bastereny comunicant-se amb la xarxa de castells que hi havia a la zona com a punt clau de control de la vall i del camí de Gisclareny i dels vilatges del seu voltant. El lloc de Faia ens apareix documentat per primera vegada el 973 quan un tal Fredoveia i el prevere Duran donen al monestir de Sant Llorenç, un alou situat al terme del Puig al lloc de Faia establint un pacte d'us defruit de la propietat amb la condició que quan morin els seus descendents hauran de lliurar el redit de l'alou i el de Venzilles. El document ens localitza aquest alou al lloc referit ja que les afrontacions coincideixen amb la situació del lloc 'Et affrontant ipsas casas, cum curte et orreo et orto, cum illorum arboribus et terras et vineas de I parte in ipsa serra de Turbias, et de alia in flumen Bestanside, et de III in ipsa Monna, et de III in rivo qui discurrit per Canalillas' BOLÓS-PAGÈS (1986). P. 192. Les afrontacions coincideixen amb l'emplaçament actual ja que el terme Mona seria el pas de la Mona a la roca tallada i el torrent de Canalillas seria el Torrent dels trulls que termeneja amb Bagà. El document parla d'un altre alou 'vencillas' de dificil localització però proper al mateix. Pensem que seria la zona de 'faiola' o màs dels Trulls. Posteriorment el terme de Faia torna a ser esmentat el 1087 fent una donació de tres vinyes situades al lloc de 'faia'. SERRA I VILARÓ (1989). Baronies. P. 391 No és fins a mitjans del segle XIII i en concret el 1254 quant apareixen esmentats per primera vegada els senyors de Faia com a vassalls del Pinós. El castell de Faia havia estat donat en feu a Berenguer de Faia per part dels senyors de Josa cap el 1130. Posteriorment i a través d'una unió matrimonial entre Pere de Josa i Berenguera de Faia se'ls hi cediren la muntanya i castell de Gresolet (Baronies. Op. Cit, p. 414) que comprenia des del Collell fins l'estret de Llúria, coll de la Bena, coll de Balma i costes de Roset. Al llarg dels segles XIII i XIV la família de Faia és esmentada molt sovint en la documentació de l'arxiu de Bagà degut a la proximitat geogràfica i fidelitat amb els barons de Pinós. S'esmenten els senyors de Berenguer de Faia (1254), amb el seu fill Guillem Ramon, dit el bord de Faia el 1255 compra a Ramon d'enveig l'alou d'Avellanet. El seu nét, Berenguer de Faia el 1289 cedia al seu cunyat, Pere d'Aragall la propietat del castell de Faia, així com la muntanya i castell de Gresolet, Gisclareny. El mateix Berenguer de Faia va signar una treva amb els veïns de Bagà per una brega que mantenia des de feia temps per als drets feudals. El 1314 Berenguer pare i fill van vendre el dret de tallar fusta del bosc de Gresolet a uns homes de Bagà i el 1316 arrendaren els delmes de Turbians i Gisclareny. Eren senyors de la vila i parròquia d'Isògol (Isòvol) i Talló i posseïen 1/3 dels delmes dels masos de Vilella de la parròquia de Bagà. Els documents de Bagà parlen que Berenguer de Faia va ser fiador juntament amb Guillem de Murturols de 3000 sous d'una pena que la cort de Bagà imposà a diversos cavallers de la baronia i segons esmenta Serra i Vilaró 'van entrar a Bagà amb les espases desembeinades perseguint un altre cavaller i van moure gran tumult entre la població'. El 1326 Berenguer de Faia va rebre homentage a un pagès de Toló i el 1345 surt esmentat com a procurador de la Baronia de Bagà. Al llarg del segle XIV les notícies dels Faia continuen sent nombroses així en cal destacar que el 1347 un home de Gresolet es va redimir a Sibil·la de Faia, senyora del lloc a causa de la mort dels seus pares i germans per motiu de la pesta i a la que se li va confirmar el títol de Senyora El mateix any quan va rebre homenatge davant de Pere II Galceran de Pinós. El matrimoni amb Pere d'Espasen va iniciar el llinatge dels Espasèn, molt emparentats i relacionats amb la vila de Bagà i els senyors de Pinós els quals van residir a Faia. Les darreres notícies són el 1468 quan Mandina d'Espasèn es va casar amb Bernat de la Badia i el seu fill Guillem la va succeir en els termes de Faia i Gresolet. Ja a la fi de l'edat mitjana i inici d'època moderna el senyoriu de Faia passà a mans dels Roset degut a la proximitat amb el castell de Bagà i l'enllaç de Francesc Tomàs de Còdol amb Maria de Roset a la fi del segle XVIII provocà que el castell passés als Còdol que en foren senyors fins a la fi del segle XIX quan la família es va haver de vendre les propietats de Bagà. A partir del segle XIX el mas de la Torre de Santa Magdalena va passar a mans dels actuals propietaris. Des d'un principi aquest edifici va ser residència dels senyors de Faia, vassalls i feudataris dels Pinós. En ells se'ls atribueix l'origen de la Fia- Faia, festa que es celebra en la vigília de Nadal i que ens recorda la baixada dels senyors de Faia a Bagà il·luminats amb torxes fetes de “Cefalaria Leucatha”o fia faia, una herba que neix als marges i vorals de carreteres. Aquest fet era el record d'un acte més antic que es celebrava al canviar en solstici d'hivern com a símbol de fertilitat. Encara ara avui a Bagà es celebra aquesta festa la vigília de Nadal baixant amb torxes des del Siti per recordar la baixada de torxes o faies que amb el temps va ser adaptada pels senyors de Faia per assistir a la missa del gall a Bagà i il·luminar-se amb faies.</p> | 42.2650200,1.8237500 | 402990 | 4679872 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82915-foto-08093-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82915-foto-08093-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82915-foto-08093-5-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Productiu | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La masia té les característiques pròpies de les construccions de l'era neoclàssica i industrial alternant la pedra i els maons ceràmics. Amb tot sembla que incorpora elements d'un edifici més antic que va quedar completament emmascarats per les noves reformes. Es tracta d'una masia que guarda moltes semblances amb altres masies d'època neoclàssica situades al Barcelonès i Garraf destacant-ne sobretot Can cabanyes i la torre Lluch de Gavà. | 98|94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82918 | Coberts i pallisses de la masia de Faia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/coberts-i-pallisses-de-la-masia-de-faia | <p>BOLÓS, J; PAGÈS ,M (1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P.192. MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. PEDRALS I COSTA , X (2007); La Fia-faia: màgica, ancestral, única. Barcelona SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. Bagà. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny Fitxa 045. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses). AHG. Cadastre de 1776. ACA llibrets de Compliemt Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22..</p> | XVII-XIX | Alguns dels coberts s'han esfondrat i altres presenten un perill immediat atès que no hi ha manteniment i algunes bigues i elements de suport amenacen en caure. La pallissa conserva part de la coberta amb alguns bombaments ja que algunes de les bigues que la sostenen s'han descalçat provocant alguns enderrocs a la fàbrica constructiva | <p>Conjunt de coberts pertanyents a les quadres i pallisses de la masia de Santa Magdalena de Faia. En concret corresponen a dos coberts i una pallissa situats a migdia de l'església de Santa Magdalena i també a ponent de la masia de Faia. Els coberts que hi ha a la part sud de la capella estan construïts amb murs de maçoneria i reble de pedres mal treballades i escairades, unides amb argamassa de calç i fragments de teula i maó a trenca junt amb pilars de maçoneria que serveixen de suport a les bigues que sostenen les cobertes de teula ceràmica damunt de llates de fusta. Tenen una planta més aviat rectangular i defineixen un espai tancat o era al costat de la capella, delimitat per les parets de la mateixa capella i també per murs de contenció. S'hi pot accedir mitjançant una porta oberta a la banda oest aixoplugada per una teulada a un sol vessant. Pel que fa al segon cobert es situa a ponent de la masia en un pla inferior i tant sols conserva els murs de contenció de la banda nord i alguns dels pilars interiors. La coberta ha estat esfondrada no fa massa temps. Finalment i pel que fa a la pallissa es situa a la part sud-oest del conjunt arquitectònic just a sota dels coberts que hi ha al voltant de la capella. Es tracta d'una estructura de planta rectangular construïda amb aparell de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats i composta de planta baixa i un pis amb teulada a un sol vessant de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i orientada en sentit sud. La porta s'obre a l'oest i es resol amb una simple obertura coronada amb llinda de maó ceràmic i els muntants de fusta. Aprofita com a mur de tancament part dels terrassaments que sostenen l'era i els coberts del voltant de la capella.</p> | 08093-8 | Ctra de Bagà a Gisclareny. PK.3, passat el túnel de St. Joan hi ha trencall a la dreta que indica Faia. | <p>Aquest castell d'orígen alt medieval hauria dominat part de la vall del Bastareny comunicant-se amb la xarxa de castells que hi havia a la zona com a punt clau de control de la vall i del camí de Gisclareny i dels vilatges del seu voltant. El lloc de Faia ens apareix documentat per primera vegada el 973 quan un tal Fredoveia i el prevere Duran donen al monestir de Sant Llorenç, un alou situat al terme del Puig al lloc de Faia establint un pacte d'us defruit de la propietat amb la condició que qun morin els seus descendents hauran de lliurar el redit de l'alou i el de Venzilles. El document ens localitza aquest alou al lloc referit ja que les afrontacions coincideixen amb la situació del lloc 'Et affrontant ipsas casas, cum curte et orreo et orto, cum illorum arboribus et terras et vineas de I parte in ipsa serra de Turbias, et de alia in flumen Bestanside, et de III in ipsa Monna, et de III in rivo qui discurrit per Canalillas' BOLÓS-PAGÈS (1986). P. 192. Les afrontacions coincideixen amb l'emplaçament actual ja que el terme Mona seria el pas de la Mona a la roca tallada i el torrent de Canalillas seria el Torrent dels Trulls que termeneja amb Bagà. El document parla d'un altre alou 'vencillas' de difícil localització però proper al mateix. Pensem que seria la zona de 'faiola' o mas dels trulls. Posteriorment el terme de Faia torna a ser esmentat el 1087 fent una donació de tres vinyes situades al lloc de 'faia'. SERRA I VILARÓ (1989). Baronies. P. 391 No és fins a mitjans del segle XIII i en concret el 1254 quant apareixen esmentats per primera vegada els senyors de Faia com a vassalls del Pinós. El castell de Faia havia estat donat en feu a Berenguer de Faia per part dels senyors de Josa cap el 1130. Posteriorment i a través d'una unió matrimonial entre Pere de Josa i Berenguera de Faia se'ls hi cediren la muntanya i castell de Gresolet (Baronies. Op. Cit, p. 414) que comprenia dels del Collell fins l'estret de Llúria, coll de la Bena, coll de Balma i costes de Roset. Al llarg dels segles XIII i XIV la família de Faia és esmentada molt sovint en la documentació de l'arxiu de Bagà degut a la proximitat geogràfica i fidel amb els barons de Pinós. S'esmenten els senyors de Berenguer de Faia (1254), amb el seu fill Guillem Ramon, dit el bord de Faia el 1255 compra a Ramon d'Enveig l'alou d'Avellanet. El seu nét, Berenguer de Faia el 1289 cedia al seu cunyat, Pere d'Aragall la propietat del castell de Faia, així com la muntanya i castell de Gresolet, Gisclareny. El mateix Berenguer de Faia va signar una treva amb els veïns de Bagà per una brega que mantenia des de feia temps per als drets feudals. El 1314 Berenguer pare i fill van vendre el dret de tallar fusta del bosc de Gresolet a uns homes de Bagà i el 1316 arrendaren els delmes de Turbians i Gisclareny. Eren senyors de la vila i parròquia d'Isògol (Isòvol) i Talló i posseïen 1/3 dels delmes dels masos de Vilella de la parròquia de Bagà. Els documents de Bagà esmenten que Berenguer de Faia va ser fiador juntament amb Guillem de Murturols de 3000 sous d'una pena que la cort de Bagà imposà a diversos cavallers de la baronia i segons esmenta serra i vilaró 'van entrar a Bagà amb les espases desembeinades perseguint un altre cavaller i van moure gran tumult entre la població'. El 1326 Berenguer de Faia va rebre homentage a un pagès de Toló i el 1345 surt esmentat com a procurador de la Baronia de Bagà. Al llarg del segle XIV les notícies dels Faia continuen sent nombroses així en cal destacar que el 1347 un home de Gresolet es va redimir a Sibil·la de Faia, senyora del lloc a causa de la mort dels seus pares i germans per motiu de la pesta i a la que se li va confirmar el títol de Senyora el mateix any quan va rebre homenatge davant de Pere II Galceran de Pinós. El matrimoni amb Pere d'Espasen va iniciar el llinatge dels Espasèn, molt emparentats i relacionats amb la vila de Bagà i els senyors de Pinós els quals van residir a Faia. Les darreres notícies són el 1468 quan Mandina d'Espasèn es va casar amb Bernat de la Badia i el seu fill Guillem la va succeir en els termes de Faia i Gresolet. Ja a la fi de l'edat mitjana i inici d'época moderna el senyoriu de Faia passà a mans dels Roset degut a la proximitat amb el castell de Bagà i l'enllaç de Francesc Tomàs de Còdol amb Maria de Roset a la fi del segle XVIII provocà que el castell passés a mans dels Còdol que en foren senyors fins a la fi del segle XIX quan la família es va haver de vendre les propietats de Bagà. A partir del segle XIX el mas de la Torre de Santa Magdalena va passar a mans dels actuals propietaris.</p> | 42.2650700,1.8230700 | 402934 | 4679878 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82918-foto-08093-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82918-foto-08093-8-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Els coberts que hi ha al voltant de la capella semblen correspondre amb una obra del segle XVII o XVIII segons els paral·lels conservats en altres llocs, mentre que la resta d'elements (pallissa i coberts situats a l'est de la masia) corresponen amb obres molt més recents i relacionades amb el moment que es va reformar la masia atès que presenten la mateixa tècnica constructiva de murs de maçoneria i maó ceràmic. | 94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82924 | Pont de Cal Cerdanyola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-cal-cerdanyola | <p>AUGUST, TORRES ,C (1905). Bergadà. Valls altes del Llobregat . Vol VI; CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. CABALLE CANTALAPIEDRA, FRANCESC ( 2009). Les empremtes del camí ral de Bagà; Associació Medieval de Bagà.</p> | XIV-XVII | Ha estat reformat, reforçat i ampliat per adaptar-lo al pas dels vehicles | <p>Pont d'un sol ull que travessa el torrent del Forat. Es tracta d'una construcció d'un sol ull d'arc de mig punt construït amb un aparell de carreus de pedra disposats de forma més aviat regular, mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locat en filades irregulars. Part del parament està revestit amb ciment pòrtland. Modernament ha estat ampliat a cada costat per al pas de vehicles motoritzats on se n'han construït unes baranes noves de formigó</p> | 08093-14 | Al costat de Cal Cerdanyola damunt del torrent. (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>Aquest pont d'orígen medieval servia per salvar el fort desnivell del torrent del Forat al seu pas per la sortida de la gorja dels Empedrats a l'indret de l'Hostalet en el camí que de Bagà conduïa a Molnell, La Muga i Oreis (Orells) just abans de la bifurcació amb el camí que ascendia al coll de Pendís per la gorja dels Empedrats. No en tenim masses referències documentals sobre aqest pont que de ben segur es remuntaria en època medieval. Amb tot ens és ementat de forma indirecte al llarg de l'època moderna i sobretot ja en temps recents quant els exursionistes de principi de segle XX, entre ells César August i Torres en fan la següent descripció en el seu llibre de Pirineu Català. 'Lloch molt pintoresh. La vall se trifurca. Baixa a la dreta'l riveral de Cerdanyola y s'obre per son engorjat trau una bella perspectiva del Forat del Pendís, reclòs per les cingleres dels Trulls.S'atravessa'l petit riu per un rústech pontet, destruit en gran part dels aiguats. Al peu d'aquest, y tocant l'aigua, hi ha'l joliu molí (molí de Cal Cerdanyola) ornat d'eures que'l vesteixen'. El pont torna a ser esmentat el 1922 pel mateix autor en el llibre del Cardener esmentant el següent ' Veïnat dels Forats aon se barreja al dessota el torrent del propi nom. Enforc ab el camí que ve de Cerdanya pel Pendis. S'atravessa per un pontet el torrent dels Forats'</p> | 42.2682400,1.8146500 | 402245 | 4680239 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82924-foto-08093-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82924-foto-08093-14-2.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Per les característiques físiques i arquitectòniques del monument sembla que correspondria amb un pont de l'antic camí ral de Bagà a Molnell, seguint la vall del Bastereny. Malgrat les reformes per adaptar-lo al trànsit de vehicles, aquesta construcció hauria tingut un aspecte similar als propers ponts dels Empedrats o al pont del molí del Forat . És a dir d'un sol ull amb les dovelles de pedra tosca assentats directament damunt la roca mare o natural i amb la característica forma d'esquena d'ase. Sovint ha estat confòs amb el proper pont del molí del Puig, mal anomentat del 'forat'per la proximitat amb el molí de Cal Cerdanyola que és damunt del torrent del Forat. | 94|119|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83090 | Camí de Cal Noguera a Rocadecans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-cal-noguera-a-rocadecans | <p>MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny DDAA (2007). Inventari de camins ramaders del Berguedà.</p> | XIV-XIX | Sender en ús com a camí veïnal i com a sender local de l'itinerari de 'l'alzina'. Ruta R de Gisclareny | <p>Tram de camí empedrat que permetia enllaçar les cases de Cal Noguera, Ca l'Estevenó i Camp del Cep amb Rocadecans i el camí ral que provenia de Bagà per l'obaga Major i es dirigia a Gisclareny passant per Sant Miquel de Turbians. El tram que es conserva en més bon estat del camí és el que passa pel costat del torrent de Ca l'Estevenó fins a les cases homònimes de Ca l'Estevenó i també de Cal Noguera. Aquest camí segueix les corbes de nivelll amb alguns trams de pujada que estan salvats per mitjà de graons i empedrats de còdols de riu col·locats de cantó i delimitats per murs de pedra seca a manera de 'carreres'. Forma algues recolzades i revolts i travessa alguns graus. El tram superior des de que s'abandona el torrent fins que enllaça amb el camí ral de Bagà a Gisclareny per Turbians i Quer està pràcticament desaparegut. El camí està senyalitzat com a ruta de sender local (verd i blanc) amb l'itinerari 'r' o de l'alzina. Es conserva en bon estat ja que el camí encara es fa servir per accedir a les cases esmentades i també com a sender local.</p> | 08093-180 | Tram que surt de Cal Noguera i va a Rocadecans (Ajuntament de Gisclareny. Av Roser S/N 08695) | <p>Aquest tram de camí no ens surt esmentat per enlloc tot i que queda clar que i tal com hem especificat a l'apartat de les observacions que servia per comunicar les cases de la part baixa del torrent de Ca l'Estevenó ( Ca l'Estevenó, Cal Noguera i Camp del Cep) amb les de la part alta i al costat del camí ral de Bagà; és a dir Rocadecans, La Barraca (de cal Noguera) a mig camí i sota unes feixes i cal Misèria a l'extrem més meridional i prop del Portell i roc dels quatre batlles. És possible que aquesta via enllacés amb la riera de saldes per la part baixa i amb el camí del collet d'Eina a Gósol passant per Grallera i Bósoms. Amb tot no deixa de ser una hipòtesi. No figura inventariat al catàleg de camins ramaders del Berguedà (DDAA, 2007. Inventari de camins ramaders del Berguedà) ni tampoc en el llistat de camins o catàleg de camins veïnals que va fer la Diputació de Barcelona el 1855 en un intent de millorar-ne el seu traçat. Sembla clar que la principal via d'accés a aquest petit veïnat es feia per la part baixa des del nucli de Vilella</p> | 42.2384000,1.8293100 | 403408 | 4676909 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83090-foto-08093-180-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83090-foto-08093-180-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83090-foto-08093-180-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Segurament es tractava d'un camí veïnal que connectava les cases de Cal Noguera, Ca l'Estevenó i Camp del Cep amb Rocadecans. Per tractar-se d'un camí veïnal té alguns trams notables amb empedrat de còdols de riu i graons per a salvar el desnivell que fan pensar en un camí ral. Possiblememt aquest camí de camp del cep hauria connectat amb la riera de Saldes i el camí de Guardiola a Gósol passant per Fréixens, considerant-lo com un ramal de connexió entre dues vies ramaderes importants; la de Bagà a Gisclareny per Turbians i la del Collet d'Eina a Gósol per la vall del riu Eina. | 94|119|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83007 | Cal Mateu de Pena | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-mateu-de-pena | <p>MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. Annex 21,22 i 23. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny</p> | XVIII-XX | En ruïnes i mig coberta de vegetació | <p>Ruïnes d'una casa situada a la zona del Vier o Vià darrere el coll de Jovell i al vessant sud del Pinar. Les ruïnes de la casa guarden molta similitud amb l'anterior casa de Cal Martinet. Presenten una planta més aviat rectangular allargassada, de dos cossos i formada possiblement per una planta baixa i un primer pis amb coberta a dues vessants i la façana orientada a migdia per damunt de la vall del riu Saldes. Resulta molt difícil identificar-ne la seva distribució tot i que segurament era molt similar a les masies de tipus simple del municipi de Gisclareny. L'aparell de la seva fàbrica és de maçoneria molt senzill de pedres mal treballades, unides amb un morter de calç molt feble i disposades en filades irregulars.</p> | 08093-97 | Darrere el coll de Jovell, a la zona del Vier mirant a la vall del Riu Saldes a la zona de Sull | <p>Aquesta casa documentada el segle XVIII sabem que ja existia possiblement abans ja que E. Martín troba notícies que hi van relacionades de forma indirecta a través del mas Asen 'afrontava a solixent amb el camí de Vier segons un document de compra d'un tal Joan Corominas havia fet a la comunitat de preveres de Bagà i conservat al registre de les hipoteques i datat de 1789 (ACB, registre de les hipotecas). Tot i així al cadastre de 1776 esmenta que la casa de Cal Mateu a nom de Mateu Pons (AHG cadastre 1776). Tenia la casa núm 93 habitada per tres persones i pagava una contribució de 2 lliures i 6 sous de cadastre personal, 11 sous i 4 diners de cadastre reial. En el document referent a l'amillaramanet de 1863 la casa estava a mans de Miquel Pons i era habitada per set persones majors de 7 anys, pagant una contribució de 110 rals de cadastre personal, 30 de contribució urbana i 65 per als caps de bestiar (AMG. Amillarament de 1863). Sembla que la casa va sobreviure el flux migartòri del 1900 i va ser abandonada en els anys de la post guerra. Actualment està en ruïnes.</p> | 42.2457800,1.7814600 | 399472 | 4677784 | 08093 | Gisclareny | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83007-foto-08093-97-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83007-foto-08093-97-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Possiblement aquesta casa hauria estat l'antiga de Vier o Vie esmentada per la documentació d'època moderna. Encara conserva algunes parets altes. | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83006 | Cal Martinet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-martinet-2 | <p>MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. Annex 21,22 i 23. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21.. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Fitxa. 029.</p> | XVIII-XIX | En ruïnes i mig coberta de vegetació. Accessible per una pista | <p>Casa situada a l'oest del coll de Jovell al vessant sud del 'Pinar' mirant damunt la vall de Gresolet a l'alçada de Sant Sebastià de Sull. Es tracta de les ruïnes d'una edificació de planta rectangular allargassada amb tres cossos; un de principal i dos de secundaris adossats a llevant i ponent. Desconeixem el nombre de plantes i com hauria estat resolta la coberta que hom creu que seria a dues vessants i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia i mirant cap a la vall de Saldes. També es fa difícil saber com hauria estat distribuïda i quantes plantes hauria tingut, tot i que pensem que només n'hauria tingut una de sola. L'aparell constructiu és amb obra de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i també en sec i col·locats en filades més aviat irregulars. Únicament són amb aparell de pedra picada les cantonades que es conserven a l'angle sud-est i també sud-oest. Els murs es conserven de forma fragmentària, alguns encara amb una alçada notable, especialment el mur est on possiblement s'obria la porta d'entrada i on hi hauria l'era de batre situada damunt d'un mur o terrassa. Els altres cossos afegits corresponen a coberts i possiblement pallisses.</p> | 08093-96 | Ruïnes situades al vessant sud del coll de Jovell mirant a la vall de Gresolet i darrere el Pinar. | <p>Aquesta casa no sembla que sigui anterior al segle XVIII ja que el 1776 estava ocupada per Pere Bover (AHG, cadastre de 1776) que posseïa tant sols una casa i pagava 5 lliures, 2 sous i 2 diners de cadastre reial. Posteriorment i en l'amillarament de 1863 la casa estava a mans de Pere Bover estava habitada per 5 persones majors de 7 anys i pagava 207 rals de contribució rural, 30 de contribució urbana i 148 per a caps de bestiar. Sembla ser que aquest edifici va sobreviure el flux migrador de 1900 i deuria quedar abandonada amb la guerra civil o la post guerra.</p> | 42.2488600,1.7779300 | 399186 | 4678130 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83006-foto-08093-96-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83006-foto-08093-96-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83006-foto-08093-96-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Malgrat el seu estat de ruïna, no sembla correspondre una construcció anterior al segle XVIII ja que els seus trets arquitectònics, encara que estigui pràcticament aterrada, són molt similars als de moltes de les cases del municipi de Gisclareny | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82999 | Cal Tòfol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-tofol | <p>MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. AHG.Document de 1490. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny</p> | XVII-XVIII | Arruïnada i exclosa del catàleg de masies del terme de Gisclareny per les dificultats d'accés | <p>Ruïnes de la casa de Cal Tòfol situada a la part més alta del veïnat de Berta a sota de la carena de Cal Felip i a damunt mateix de cal Berta i Cal Sastre. De les ruïnes de la casa es conserven tant sols les quatre parets principals amb aparell de maçoneria de pedra mal treballada i escairada, unida amb argamassa de calç i en sec i disposada en filades més aviat irregulars i aleatòries. Encara conserva en una alçada força notable les parets oest i est.Davant de la casa i per damunt de Cal Sastre i Cal Creueta hi ha l'era de batre el gra, sostinguda per murs de pedra seca que fan la funció de terrassa artificial.</p> | 08093-89 | A la part més alta del veïnat de Berta a sota de la Voltrera i damunt de Cal Berta i Cal Sastre | <p>Aquesta masia comença a aparèixer a partir del segle XVIII en l'amillarament de 1873 ens hi surt esmentada a mans d'un tal Ramón Tomàs a la qual hi habitaven 3 persones majors de 7 anys, pagaven una contribució rural de 131 rals, una contribució urbana de 24 rals i cap per als caps de bestiar. No es té constància que existís anteriorment tot i que al cadastre de 1776 s'hi esmenta un tal Francesc Tomas que pagava una contribució de 4 lliures i 14 sous de cadastre personal, 2 lliures, 1 sou i 8 diners de cadastre reial i 4 sous i 4 diners per als caps de bestiar. No sabem si aquest Francesc Tomas correspon al resident d'aquesta casa, malgrat no s'especifiqui en més detall. L'habitatge na va poder sobreviure l'emigració del 1900, raó de la qual es deuria abandonar. Actualment és una ruïna coberta de vegetació.</p> | 42.2520800,1.7848200 | 399759 | 4678480 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82999-foto-08093-89-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82999-foto-08093-89-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82999-foto-08093-89-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 82967 | Camí de la Muga a Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-la-muga-a-oreis | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. CASCANTE I TORRELLA, PERE (2012). Romanic al parc natural del Cadí M oixeró. Inèdit; COROMINAS I CAMP, R (2018). ' Sant Romà d'Oreis. Una obra defensiva amb l'església incorporada' a Erol núm. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. Serra i Vilaró , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG.Cadastre de 1776. ADCU. Acta de Consagració de Sant Miquel de Turbians. DDAA. Catalunya Romànica. Vol XII. Berguedà. P.473. Gran Enciclopèdia catalana</p> | XII-XIX | Camí que sovint es neteja i es desbrossa per part dels voluntaris de Bagà i també per la brigada del Parc Natural del Cadí Moixeró. | <p>Camí que enllaça l'antic vilatge i despoblat d'Oreis amb els masos de la Muga. Es tracta d'un camí que transcorre sota de les carenes solelles de la roca de la Moixa i també de la serra de Molnell. El camí segueix un pendent suau i salva els clots dels torrents que baixen de la cambra dels Bocs i també de la roca homònima formant algunes clotades on hi ha algunes fonts com és el cas de la font de l'obert (fitxa 58) aprofitada per a construir-hi alguns abeuradors o còms per al bestiar. Alguns trams estan empedrats i altres estan sostinguts mitjançant murs de pedra seca formant terrasses per a facilitar el pas del bestiar. Aquest camí és emprat per als excursionistes. El tram proper al vilatge de la Muga està format per les típiques i característiques 'carreres' delimitades per murs de pedra seca que separen l'àmbit públic del camí del de la zona de conreus.</p> | 08093-57 | Al vessant solella i a sota de les carenes de la Roca de la Moixa i també de la serra de Monell | <p>Camí que va molt lligat amb la història dels vilatges i despoblats de Molnell, Oeis i la Muga. Segurament ja deuria existir el segle IX,, ja que en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians el bisbe Wisadus el l 948 va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell (Martín, 2005). Posteriorment el 1003 en els documents de Sant Llorenç prop Bagà s'hi esmenta l'alou de Molnell amb les terres, vinyes, ponts, molins... (Bolós-Pagès, 1986) i també a l'arxiu de la Corona d'Aragó 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93. El camí no surt esmentat enlloc però és lògic pensar que ja existia com a principal via d'enllaç entre els vilatges de la Muga i d'Oreis..Cal esmentar que els veïnats i masos de la Muga sovint són esmentats per la documentació baganesa partir del segle XIV posant de manifest la importància d'aquests llocs en temps medievals. De la Muga en procedia un tal Berenguer de la Muga el qual va ser absolt del tribut de remença per part de Galceran de Pinós el 1421 per 18 florins d'or d'Aragó. (Serra i Vilaró, 1989. Baronies. Llibre II. P-334.. Abans que això passés aquest Tal Berenguer de la Muga 'Ça Muga' havia abandonat el mas i el senyor adreçà una carta a aquest Berenguer que si pels volts de Sant Joan no havia tornat hi establiria un altre pagès (Baronies ob. Cit p, 336. De la Muga també en procedia un home soliu, del tribut de remença a Jaume de la Muga i que en va fer davant de Sibil·la, la donzella de Guillem de Murcurols. (Baronies. Ob cit. P. 340). Aquest Muga o de ça Muga cal no confondre'ls amb els batlles de la Pobla de Lillet i que Serra i Vilaró mal interpreta amb la mateixa procedència. Sembla que el camí va estar en ús fins a l'abandó del mas de la Muga i Oreis que apareix citat en el cadastre de Gisclareny de 1776 i també el cens de 1863. Sembla que no va sobreviure a l'emigració del 1900 interpretant que havia quedat abandonat. Actualment el camí es fa servir per ús exclusiu dels excursionistes que ascendeixen al Cadí per aquesta part del Berguedà, els llenyataires i també els caçadors.</p> | 42.2758200,1.7822500 | 399585 | 4681119 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82967-foto-08093-57-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82967-foto-08093-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82967-foto-08093-57-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Camí de possible origen medieval per a connectar per la part més solella els nuclis d'Oreis i de la Muga passant per la font de l'heura. Aquest camí es conserva en bons estat gràcies a la UEC de Bagà i també a la brigada de manteniment del Parc Natural del Cadí Moixeró. | 94|119|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83111 | Cal Ponet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-ponet-0 | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny.Fixa núm. 05 Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses) AHG. Cadastre de 1776. ACA:Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex, 21 i 22</p> | XVIII-XIX | Adaptada i convertida en residència | <p>Construcció situada a l'oest del mas Vaquer (fitxa 200).la qual resta separada per un pas comunitari. Es tracta d'un edifici que ha estat molt restaurat i que presenta una planta més aviat rectangular assentada aprofitant el desnivell del terreny i formada per dues plantes pis i un sota teulada cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal que s'orienta a migdia. L'aparell constructiu de la masia és de maçoneria de còdols de riu mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat irregulars. Únicament són amb aparell de pedra treballada les cantonades i bastiments d'algunes de les obertures. En quant a la distribució de les façanes hi ha un predomini del massís respecte el buit amb dues portes obertes a la façana de llevant i ponent, i quatre finestres a la façana principal; dues obertes a la planta primera i dues més més petites a nivell del primer pis. A l'alçada del sota coberta hi ha un òcul circular. L'interior ha estat molt reformat per adaptar-lo a residència.</p> | 08093-201 | Al costat del mas Vaquer al nucli de Vilellla a sota del Puigventós i als plans homònims | <p>Casa que sembla ser originaria el 1650 juntament amb cal Vaquer degut a la seva proximitat la qual hi aniria relacionada com a cobert i pallissa de la mateixa. Sembla ser, doncs que la casa deuria pertànyer a la família Còdol de Bagà i va ser adquirida pels Barral ja que segurament correspon amb la casa núm. 79 del cadastre de 1776 (AHG. Cadastre de 1776) a nom de Josep Barral (menor). Aquesta finca tenia 4 cases, habitades per 3 persones i pagava 2 lliures i 6 sous de cadastre personal, 14 sous de cadastre reial i no especifica res per a caps de bestiar. Posteriorment el 1863 (ACA. Llibrets de compliment Pasqual Amillarament de 1863) extret de Martín. Annex 21. especifica que la casa era a mans de Bonaventura Companyó com a cap de casa, estava habitada per 2 persones majors de 7 anys i pagava 119 rals de contribució rural, 24 d'urbana i no especifica que es pagava per a caps de bestiar. Consta que la casa va sobreviure el flux migrador de 1900. Va ser deshabitada després de la guerra civil i posteriorment rehabilitada per a usos residencials.</p> | 42.2431700,1.8092100 | 401757 | 4677462 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83111-foto-08093-201-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83111-foto-08093-201-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83111-foto-08093-201-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Casa que ha estat molt reformada per adaptar-la a residència tot i que ha sabut mantenir les característiques i trets bàsics i essencials de les cases del terme i municipi de Gisclareny. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83080 | Cementiri de Sant Miquel de Turbians | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-de-sant-miquel-de-turbians | <p>BARAUT, C ; (1978) 'les actes de consagració de les esglésies del bisbat d'Urgell'. Urgellia I; BARAUT, C (1981) 'Els documents de l'any 1010-1035 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia IV; BARAUT, C (1982) 'Els documents de l'any 1036-1050 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia V. BARAUT, C (1983). ' Els documents de l'any 1051 a 1075 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell' a Urgellia VI. BARAUT, C (1988-89) 'Els documents dels anys1101-1150 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia IX; CABALLÈ I CANTALAPIEDA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí: CIMA I GARRIGÓ, F (1997) Converses amb l'ermità de Sant Miquel de Turbians. Terrassa; CIMA I GARRIGÓ, F (1998). Primavera a Sant Miquel de Turbians. Terrassa; CIMA I GARRIGÓ, F (1994), Retorn a Sant Miquel de Turbians. Terrassa; MARTIN E (20,05 Una mirada sobre la història de Gsclareny.P.15, P.32, 33. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3334; SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. Centre d'estudis baganesos; ADCU. Acta de consagració de Sant Miquel Turbians (inèdit), DDAA. (2014). 'Església de Sant Miquel de Turbians. Gisclareny'. Restaurar o reconstruïr. Actualcions del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local en els monuments . Memòria SPAL 2010-2012. P.273-280.</p> | XVII-XVIII | Malgrat estigui fora d'ús aquest recinte es manté en bon estat i cuidat | <p>Al sud de l'església de Sant Miquel i en una terrassa inferior hi ha l'antic cementiri parroquial. Es tracta d'un àmbit separat per un mur de pedra seca el qual separa la terrassa superior on hi ha assentada l'església de la part mes baixa. S'hi accedeix mitjançant un portal coronat per un arc rebaixat de pedra tosca i sostingut per dos pilars de fàbrica de maçoneria de carreus de pedra picada i morter de color ocre. Damunt seu hi ha una petita teulada de teula ceràmica que la protegeix. La porta és de ferro. Al seu interior hi han restes d'antigues esteles de pedra i en cal destacar cinc discs de pedra circulars ben picats de 40 cm de diàmetre x 20 d'alt dispersats a l'interior del recinte i que corresponien amb un pilar d'un antic padró o base d'una creu termenal.</p> | 08093-170 | Davant la façana sud de l'església de Sant Miquel situada al Puig ventós i mirant a Vilella i Saldes | <p>Cementiri de l'antiga parròquia del nucli de Gisclareny consagrada el 948 pel bisbe Guisad II d'Urgell que va consagrar les esglésies de Paradís; Sant Miquel apòstol (actual), Sant Pere (sant Pere del Grau) i Sant Andreu (Gréixer?) al lloc de Paradís dins el comtat de Cerdanya ' van ser reedificades per homes del terme, això és: Estefred, prevere, amb el seu germà Sentane i l'abat Dacone' (Cebrià Baraut, C ; 1978. Urgellia I; 1979,Urgellia II, 1981 Urgellia IV , 1982 Urgellia V, 1983 Urgellia VI i 1988 Urgellia IX). Segons SPAL (SPAL, 2013) es tractava de tres altars dins una mateix església. Nosaltres tendim a pensar en tres edificis diferents, doncs les alienes de Sant Pere i de Sant Andreu es troben en llocs propers. L'edifici actual va correspondre amb una de les possessions del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i cap a l'any 1290 la trobem situada en les possessions dels barons de Pinós dins el terme del seu castell que tenien a Gisclareny “ in castro nostro de Gisclasen et in tota parrochia S. Michaelis de Turbians” a través de documents que fan referència a donacions que els vassalls feien als seus senyors. Durant la baixa edat mitjana la rectoria de Turbians va ser objecte d'alguns conflictes entre els rectors que hi residien degut a la insuficiència de les seves rendes (Serra i Vilaró, J, 1989 Baronies llibre IIII) .Consta que el 1313 l'església va ser visitada pel canonge urgellenc 'Galceran Costa' que va trobar que estava ben servida. Cal destcara que al 1326 auesta església va quedar arrendada per 3 anys consecutius per un tal Jaume Martí per tal que hi fes residència contínua amb els clergues i la seva família “ acostumada”i s'encarregués de sembrar les terres, pagar el delme del bisbe i atendre els serveis d'aquesta església i també les sufragànies que en depenien ( Escriu, Preixens i Maçaners). Aquest document ens dona a entendre que en aquest període al lloc hi havia una petita comunitat de clergues. Amb la crisis baix medieval el lloc es deuria despoblar de forma notable, però sense quedar abandonat ja que el 1575 hi ha una visita pastoral on s'examinen les fonts baptismals, les crismeres missals ordinaris, ares, campanes i tot un seguit d'objectes i es va demanar que els parroquians bastissin una nova rectoria. El 1587 una nova visita pastoral es va poder comprovar com malgrat estigués feta la volta (reconstruïda) no s'havia cobert en llosa i teula. El 1593 la parròquia de Sant Miquel passava a dependre del bisbat de Solsona. Atès l'augment d'importància del barri del Roser amb l'església de Santa Maria va desplaçar el centre de poder a la zona del Roser. El gran distanciament entre els diferents habitants del terme entre veïnats ocasionà fortes disputes per determinar quina havia de ser l'església parroquial ja que uns defensaven la parròquia a Sant Miquel, mentre que els altres defensaven el nou centre de poder. Arrel d'una tempesta de vent es va esfondrar el campanar de Sant Miquel i els veïns i feligresos en costejaren un de nou on hi varen voler col·locar una campana que al final va ser instal·lada al campanar del Roser (Martín, 2005. P. 29). El 1752 es va signar una concòrdia on s'acordava la celebració de misses a Sant Miquel i al Roser. Tot i així la documentació parroquial (Martín, 2005) ADS carpeta Gisclareny centralitza els anys posteriors la parròquia al Roser de manera que Sant Miquel va anar perdent importància. Consta que a principi de segle XX (1813) es van fer algunes reformes com seria la construcció del rellotge de sol a la façana de migdia, el 1803 i es deuria reformar l'altar major. Ës en aquest període quan es deuria bastir la sagristia de dues plantes i es van unificar les dues cobertes en una de sola. Durant el primer terç del segle XX l'església es va convertir en sufragània de la Mare de Déu del Roser i l'antiga rectoria va passar a mans particulars amb el nom de 'Cal Campaner'. La guerra civil va fer desaparèixer els objectes de culte i imatges i a la dècada dels '40 es va abandonar de forma definitiva i només es celebrava ofici el dia de Sant Miquel ( 8 de maig) i el 29 de setembre coincidint amb Sant Gabriel i Sant Rafael. Va ser en aquest mateix moment quant l'habitant de Cal campaner va pintar l'interior en color blau clar i va fer-hi posar una nova campana 'Micaela'. Poc temps després la casa va quedar deshabitada. No vas er fins el novembre de 1998 que l'alcalde de la població Joan Tor sol·licitava a la Diputació de Barcelona suport econòmic per a la restauració de la volta de l'església ja que amenaçava en caure. Prèviament el bisbat de Solsona havia negociat un conveni de cessió de l'església per 30 anys amb l'ajuntament per a poder portar a terme la seva restauració. Poc temps després es va emprendre un estudi històric i arquitectònic i el 29 de novembre de 1999 l'arquitecte i cap de servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona comunicava a la població que s'emprenia la restauració de la coberta del campanar la qual es va portar a terme l'any 2000 i entre el setembre de 2004 i gener de 2005 es va fer la restauració de la coberta de l'església, així com la reparació del cor de fusta. Actualment es troba en bon estat i integrat en un programa de visites culturals en el denominat 'Visites a monuments restaurats per la diputació de Barcelona' on es fa difusió a través d'un opuscle genèric que inclou altres monuments restaurats pel mateix Servei a la comarca del Berguedà, destacant la veïna església de Sant Martí del Puig.</p> | 42.2463500,1.8040700 | 401338 | 4677821 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83080-foto-08093-170-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83080-foto-08093-170-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83080-foto-08093-170-3.jpg | Inexistent | Barroc|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Religiós | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El cementiri està fora d'ús, malgrat es consevi en bon estat ja que el cementiri que avui s'utilitza és de l'església del Roser. | 96|94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83087 | Cal Parleta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-parleta | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. MARTÍN I VERGARA, E; (2005). Una mirada a la història de Gisclareny. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863 extret de Martín, E. Annex 21 i 22.</p> | XVIII-XX | Arruïnada, coberta de vegetació i runa. | <p>Restes de l'antiga casa de Cal Parleta situada a sota de Cal Pere Vilella molt a prop de la font de cal Pere Vilella al costat del sender local de 'Turbians'. Les ruïnes d'aquesta casa defineixen dos cossos o dos volums; un emprat com a casa principal i un segon com a quadra o pallissa situat a l'oest del primer. La casa defineix un volum més aviat quadrangular d'una o dues crugies amb aparell de maçoneria de pedres mal treballades i escairades, unides amb morter de calç i col·locades en filades més aviat irregulars. Únicament són en pedra picada les cantonades de les parets. Es poden identificar clarament el basament de la paret sud, part de l'est i la oest. La nord queda assentada aprofitant un desnivell del terreny natural. Conserva escasses filades de paret; unes sis amb la qual cosa es fa molt difícil determinar quin nombre de plantes hauria tingut i com hauria estat coberta. El cos annex emprat com a pallissa es conserva mig enderrocat i només es poden identificar algunes filades. El conjunt està completament enderrocat i cobert de vegetació.</p> | 08093-177 | A sota de la casa de Cal Pere Vilella prop e la font de cal Pere Vilella i a les costes de Cal Raler | <p>Com tantes altres cases del municipi de Gisclareny, la casa de Cal Parleta també correspon amb una de les cases que es deurien erigir a partir del 1700 fruit de la vinguda de nous jornalers. Segons Martín (Martín, E; 2005) en l'amillarament de 1863 (ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863 i extret de Martín, E; 2005 annex 21 i 22) , el cap de família era en Joan Pons, estava habitada per 6 persones majors de 7 anys, pagava una contribució rural de 210 rals i 36 d'urbana. No s'especifica res per als caps de bestiar. Referent al cadastre de 1776 (AHG. Cadastre de 1776) no sabem a quina casa pertanyia ja que amb el cognom Pons hi ha dues cases. Una amb el núm. 33 la qual hi havia 4 cases, habitades per 3 persones que pagaven una contribució de 2 lliures i 6 sous de cadastre personal, 14 sous i 10 diners de cadastre reial i 8 diners per a caps de bestiar. L'altre correspon amb la casa núm. 49 a nom de Cebrià Pons on hi havia 3 cases, habitades per 3 persones i amb un pagament de 2 lliures i 6 sous de cadastre personal, 2 lliures i 8 sous de cadastre reial i 2 sous i 8 diners per al bestiar. Encara existeix en aquest mateix document una altre casa amb el cognom Pons que es correspon amb la casa núm. 76 a nom de Pere Pons i la núm. 93 la qual es correspon amb Cal Mateu de Vilella molt possiblement. La casa no va sobreviure el flux migratori del 1900 i figura com a abandonada.</p> | 42.2486000,1.8220900 | 402828 | 4678050 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83087-foto-08093-177-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83087-foto-08093-177-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83087-foto-08093-177-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Casa d'estructura simple bastida a mitjans del segle XVII o XVIII per acollir jornalers nouvinguts d'altres indrets que a canvi de conrear les terres d'una gran propietat podien habitar en una casa pròpia. Aquest fet va generar que es construïssin cases arreu i en lloc poc favorables ja fossin prop de penya-segats, balmes, roques... Eren cases d'estructura senzilla de planta quadrada amb una o dues plantes cobertes amb teulada a dues vessants de teula ceràmica. | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82961 | Cambra dels Bocs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cambra-dels-bocs | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1. CONILL, JOAN (2017). 'la cambra dels Bocs' a www.engarrista.com. DDAA. Àrees d'interès geològic del Parc Natural del Cadí Moixeró. Generalitat de Catalunya.</p> | Es recomana accedir-hi amb algú que coneixi la zona ja que no hi ha cap camí marcat. | <p>Enfonsament càrstic de grans dimensions situat al vessant sud de la serra de la Moixa a sota de la roca del mateix nom i visible des del la baga de la Muga. Es tracta d'una gran depressió formada pel desnivell del terreny natural que té l'aparença d'una 'cambra' tancada amb un accés a la part inferior. Tot plegat té unes dimensions consifderables de 300 mts x 200 mts i una entrada a la part inferior de 100 mts. Al costat de l'entrada hi ha una gran balma que serveix per aixoplugar els pastors en dies de mal temps. Tant el fort pendent de l'interior com les roques que l'envolten fa que sigui un indret de difícil accés</p> | 08093-51 | A sota la serra de la Moixa i damunt la solana d'Oreis. | <p>Des de el punt de vista geològic, la serra del Cadí té una gran importància històrica ja que dóna nom al mantell del Cadí, unitat descoberta en els anys 80 gràcies a les investigacions portades a terme per les companyies petrolieres que treballaven al Pirineu oriental. L'existència de l'encavalcament de Vallfogona (encavalcament basal de totes les unitats), ja es coneixia d'abans però no es considerava gaire important. El resultat de les anàlisis del subsòl amb geofísica i de les dades dels pous van permetre evidenciar l'existència d'aquesta unitat anomenant-se mantell del Cadí, ja que els relleus més importants corresponien a aquesta serra. Altres aspectes històrics fan referència a la necessitat que s'ha tingut des de fa anys de protegir l'àrea de la serra del Cadí. Aquest objectiu ja figurava ja en les previsions de planificació regional que feu, al 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Es tornà a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963 (que preveia la possible existència de diversos espais naturals a la zona); el 1966 es promulgà la Llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí. Finalment, per la Llei 6/1982, del 6 de maig de la Generalitat de Catalunya, fou declarat el Paratge Natural d'interès Nacional del massís de Pedraforca. El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb una superfície de 41.342 hectàrees, és el Parc Natural més gran de Catalunya i forma part de tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya.</p> | 42.2854400,1.7777600 | 399230,9 | 4682192,1 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82961-foto-08093-51-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82961-foto-08093-51-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Segons es comenta aquesta cambra servia per tancar els bocs després de l'aparellament de les ovelles per evitar que molestessin a les cries. Tot i així i degut a la llunyania amb les zones baixes i també per les dificultats d'accés al lloc sembla més aviat una llegenda que no pas una realitat que fa dificil de creure. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 82955 | Pont de l'afrau dels Cortalets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-lafrau-dels-cortalets | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23. CORTINA RAMOS. A; GORDI I SERRAT.J (2007). Carta del Paisatge del Berguedà. Pacte per a la protecció. Gestió i millora dels paisatges del Berguedà. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural.</p> | <p>Imponent pont natural que hi ha al vessant sud de la serra de la Moixa molt a prop del torrent de l'afrau dels cortalets i darrere del Cap de Sadorn. Es tracta d'un forat càrstic natural de 20 m. d'alçada i 30 d'ample amb un pilar natural a prop d'una paret calcària que es va independitzar per l'erosió i el pas continu de l'aigua. Correspon amb un pont que per les seves característiques és impressionant i correspon amb un lloc de gran bellesa natural dins el Parc natural del Cadí Moixeró.</p> | 08093-45 | Al vessant sud de la Serra de la Moixa al costat dret del torrent de l'afrau dels cortalets | <p>Des de el punt de vista geològic, la serra del Cadí té una gran importància històrica ja que dóna nom al mantell del Cadí, unitat descoberta en els anys 80 gràcies a les investigacions portades a terme per les companyies petrolieres que treballaven al Pirineu oriental. L'existència de l'encavalcament de Vallfogona (encavalcament basal de totes les unitats), ja es coneixia d'abans però no es considerava gaire important. El resultat de les anàlisis del subsòl amb geofísica i de les dades dels pous van permetre evidenciar l'existència d'aquesta unitat anomenant-se mantell del Cadí, ja que els relleus més importants corresponien a aquesta serra. Altres aspectes històrics fan referència a la necessitat que s'ha tingut des de fa anys de protegir l'àrea de la serra del Cadí. Aquest objectiu ja figurava ja en les previsions de planificació regional que feu, al 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Es tornà a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963 (que preveia la possible existència de diversos espais naturals a la zona); el 1966 es promulgà la Llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí. Finalment, per la Llei 6/1982, del 6 de maig de la Generalitat de Catalunya, fou declarat el Paratge Natural d'interès Nacional del massís de Pedraforca. El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb una superfície de 41.342 hectàrees, és el parc natural més gran de Catalunya i forma part de tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya.</p> | 42.2866800,1.7600500 | 397772 | 4682351 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82955-foto-08093-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82955-foto-08093-45-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | Xarxa natura 2000 | 2024-06-10 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Zona de difícil accés i molt poc coneguda per correspondre amb un dels indrets més amagats del parc Natural del Cadí Moixeró. S'hi pot anar des de la pleta dels cortals fins arribar al torrent de la Muga. S'aconsella anar-hi amb algú que coneix la zona. | 122 | 2153 | 5.1 | 1764 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83023 | Fons documental del Monestir de Sant Llorenç conservat a l'arxiu de Montserrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-del-monestir-de-sant-llorenc-conservat-a-larxiu-de-montserrat | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS, M (1996). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. SERRA i VILARÓ, JOAN (1989). Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius.</p> | XI-XVII | En bon estat dins de la biblioteca de l'abadia de Montserrat. | <p>Al monestir de Montserrat es conserven dos pergamins que fan al·lusió al monestir de Sant Llorenç quan va pertànyer al priorat de Sant Pau del Camp que era administrat pel mateix monestir de Montserrat. Es tracta de les diferents visites de la congregació claustral benedictina i sobretot l'acta de consagració de Sant Llorenç del 983 i de la dotació de Sant Miquel de 984. Altres documents serien de les donacions del monestir de Sant Llorenç del 1031. es tracta d'un important fons que va ser estudiat per Bolòs i Pagès.En total hi han uns 40 pergamins i entre aquests hi ha els que fan referència als alous de Molnell, del Puig, de Faia i també d'Espunya els quals pertanyien en aquest monestir medieval.</p> | 08093-113 | Monestir de Montserrat. C/Abadia de Monserrat S/N.08199 Monistrol de Monserrat | <p>Des de la seva fundació, al segle XI, el monestir de Montserrat ha comptat amb un escriptori i una biblioteca necessaris per a la pregària i per a la lectura espiritual. Actualment, la biblioteca conte obres manuscrites i incunables, tant de la biblioteca anterior al 1811, destruïda durant les guerres napoleòniques, com de la biblioteca actual, formada a partir de mitjan del segle XIX i, sobretot, durant la primera meitat del segle XX.</p> | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83023-foto-08093-113-1.jpg | Legal i física | Modern | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La documentació ha estat estudiada per Jordi Bolòs i Masclans en la seva tesi doctoral sobre el monestir de sant Llorenç. | 94 | 56 | 3.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82913 | Font de Faia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-faia | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS, M (1996). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p.192.</p> | XV- XVIII | Està completament abnadonada, coberta de vegetació i completament perduda | <p>Restes de la captació d'una font en forma de mina que conserva el dipòsit de decantació i la mina de captació en forma de galeria coberta amb volta de tipus encofrat i amb aparell i fàbrica de maçoneria de carreus de pedra picada. La captació és coberta amb volta de canó, avui esfondrada i la boca de la mina amb llinda de pedra picada. Conserva traces d'haver tingut bancs de pedra a cada costat.</p> | 08093-3 | Al costat del torrent del bac dels Torrentons prop del lloc de Faia | <p>Desconeixem l'existència i aprofitament d'aquesta font que de ben segur que ja seria coneguda en el document de l'acta de consagració de Sant Llorenç el 983 on cita entre altres donacions el lloc de Faia 'in locum que voccant ad ipsa Faia. Posteriorment i en l'època que hi ha l'existència del castell dels cavallers de Faia, la font i la seva aigua haurien servit per abastir als habitants i residents del castell i entorns.</p> | 42.2655200,1.8252200 | 403112 | 4679925 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82913-font-de-la-torre-de-santa-magdalena.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Presenta forces similituds amb la Font del Rector de Bagà i font dels Banyadors al santuari de Paller de Bagà ja que també es tracta d'una font que té la captació en forma de mina i amb la boca d'entrada coberta amb volta de canó del tipus ·encofrat' i llinda de pedra. Corresponen amb obres contemporànies en el temps. | 94 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82994 | Casa de l'Escriga de dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-de-lescriga-de-dalt | <p>CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. P.41 MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21.</p> | XVII-XIX | Completament enderrocada i coberta de runa i vegetació enmig dels prats de sota dels Castellots i a la dreta de la pista forestal | <p>Ruïnes de l'antiga casa del coll d'Escriga situada en uns prats i camps de conreu a l'est del coll i al damunt de les coves de Cal Bisbe en uns planells que s'orienten en sentit sud. De l'antiga construcció, avui completament enrunada se'n pot distingir amb més o menys precisió la seva antiga planta quadrangular amb la part baixa de es cantonades visible en pedra picada i part del mur sud i est en obra de maçoneria de pedra mal treballada, escairada i unida amb morter de calç de color marró argilós i també en sec. La porta no es pot distingir el seu emplaçament tot i que pensem que s'obria a llevant on hi hauria hagut l'era de la casa i possiblement algun cobert o pallissa, avui del tot desapareguts entre la runa i la vegetació. Per les característiques de l'arquitectura del lloc sembla ser que aquesta construcció hauria estat formada per un cos quadrangular de de dues crugies amb una PB + 1PP i sota teulada amb coberta a dues vessants de teula ceràmica damunt de llates i cavalls de fusta.</p> | 08093-84 | Damunt d'uns prats del coll d' Escriga a sota dels Castellots i al costat del camí GR.107 | <p>Desconeixem l'origen d'aquesta casa que segurament es remuntaria a inici de l'època moderna. Segons Martín, la casa de l'Escriga comença a ser esmentada el 1683, tot i que la documentació que s'ha conservat és més pròpia del segle XVIII i XIX. De fet el mateix Martín afirma que el segle XVIII una família procedent de Bagà, ocupa aquest mas des de 1704 fins a principi de segle XX. (Martín, E; 2005 annex.10) . Val a dir que el 1744 un tal Eudald Dachs, procedent possiblement de Gósol té la casa de l'Escriga. La casa (heredat del coll d'Escriga) surt esmentada en un document sobre els pagadors de les rendes i censos de les baronies de Pinós datat de 1755 i en el que contempla un pagament de 1 quartera de forment, 1 quartera d'ordi, 1 quartera de civada i 2 capons valorats en 5 lliures i 13 sous (Martín, E 2005).Font original arxiu abaia de Poblet. El cadastre de 1776 (AHG) cita que en nom de Ramon Costa (Escriga) hi havia 5 habitants, pagaven 3 lliures i 10 sous de cadastre personal, 1 lliura, 8 sous i 11 diners de cadastre reial i 7 sous i 8 diners per a caps de Bestiar. En nom de Joan Dachs hi havia 3 persones (potser el mas de l'Escriga de baix ja que la casa era mes aviat petita per encabir-hi 2 famílies) i pagaven un total de 2 lliures i 6 sous de cadastre personal, 8 diners de cadastre reial i 8 diners de caps de bestiar. Val a dir que el mateix cadastre hi ha un capítol per la casa de l'esqueriga habitada am 3 habitants i amb un pagament de 2 lliures, 3 sous i 5 diners de cadastre reial.Posteriorment en un document de 1863 (AMG) i Martín, 2005 la casa tenia com a cap de família un tal Bonaventura i Puig. Hi havia 2 persones majors de 7 anys i pagaven una contribució rural de 464 rals. La mateixa casa no va patir el flux migratori del segle XIX i principi del XX, raó de la qual a principi de 1900 la casa ja figura com a abandonada.</p> | 42.2550800,1.7930200 | 400440 | 4678803 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82994-foto-08093-84-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82994-foto-08093-84-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82994-foto-08093-84-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Segons F. Caballè (Caballè i Cantalapiedra, F ob.cit, 1995) esmenta que 'en un document del segle XVIII ens dona notícia de l'existència d'una creu termenal, avui desapareguda al coll de l'Escriga. Justament era situada a l'est del camí que baixa del coll d'Escriga al Comellar' P. 41 | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83035 | Font de la plaça de Gisclareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-placa-de-gisclareny | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.25. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P.33-38. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3335; SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. ADS (Arxiu Diocesà de Solsona). Carpeta de Gisclareny ACA (Notarials. Bagà ) publicats per Martín</p> | XI-XIV | Emprada com a element ornamental i alhora funcional de la font pública ja que n'és la cubeta del sobreixidor | <p>Es tracta d'una font pública situada a la paret o mur de terrassament que la separa del carrer de la rectoria i en la que hi ha encastada una pica de pedra que sembla correspondre amb una antiga pica baptismal formada per un bloc de pedra de forma cònica i buidada de forma més aviat basta per a formar la cubeta. Medeix uns 45 cm d'alt x 85 d'ample. </p> | 08093-125 | A la plaça del poble de Gisclareny al veïnat del Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>Documentada inicialment a l'edat mitjana com a capella o 'església del castell' no va adquirir el seu caràcter de parròquia fins en època moderna que substituí la veïna església de Sant Miquel de Turbians o 'de Paradís' La pica de la plaça del poble podria correspondre amb la pica baptismal d'aquesta església. Sembla que amb la creació del Bisbat de Solsona es deuria traslladar la parròquia al veïnat del Roser. Malgrat que aquesta no ens apareixi esmentada abans el segle XVII (Serra i Vilaró, 1989. Baronies) pensem que ja existia anteriorment car alguns apunten que corresponia amb l'església del castell (Martin, 2005 p. 29). A més a nivelll constructiu ja hem comentat que s'hi observaven diverses fases cronològiques, les més antigues de les quals datarien del període baix medieval. Segons el mateix Martín, el Gisclareny parroquial es trobava inclòs el 1630 dins el bisbat d'Urgell. Comprenia nuclis a Sant Mqiuel de Turbians, el Roser pels habitants de la part de Llevant, Sant martí del Puig a la vall del Bastereny i Sant Andreu de Gréixer a la zona de més a l'oest i avui integrada al terme municipal de Guardiola de Berguedà. Sant Miquel i el Roser es disputaven la parroquialitat, així doncs si Sant Miquel era la parròquia històrica però el Roser era on es guardava el santíssim sagrament i les fonts bapstismals a banda de ser el lloc on hi havia la rectoria (Martín, 2005 p. 29). Consta que una tempesta de vent va fer caure la campana de Sant Mquel, motiu que comportà que els feligresos reuníssin els diner suficients per a fer-ne una de nova que al final va ser col·locada al Roser. El 1752 es va signar una concòrdia en la qual els dies festius es faria missa a les dues esglésies en hores diferents, els ingressos de les quals s'obtinguessin es repartirien als dos bàndols. Segons el mateix Martín i en un document original trobat a l'arxiu diocesà de Solsona els anys posteriors el segle XVIII, la parròquia es trasllada definitivament al Roser.El rector de Gisclareny declarava el 1752 un ingrés net de 150 lliures (Martín, 2005). En aquest document ja fa esment de la pobresa del territori. Per sufragar les despeses derivades dels actes litúrgics, l'església va instaurar un sistema de crèdit basat en aportació de les famílies més benestants en misses pels difunts, causes pies, beneficis i censals. A través de la creeça del purgatòri per treure l'anima del cos del difunt, les classes més acomodades feien aportacions en vida com a deixes trestamentàries per a realitzar misses per les animes dels difunts a partir d'unes tarifes establertes pel nombre de sacerdots otambé per a la construcció d'altars. Aquests crèdits eren administrats a les rectories. A més a més també existia la causa pia, una mena de crèdit o aportacions de censals per a les dots de les donzelles (Martín, 2005 p.31)'per donzelles maridar o en religió entrar'. Algunes vegades el capital anava dirigit a constituïr alguna institució concreta com ara una confraia com seria la que va fer Martí Bover a la parròquia de Sant martí del Puig o Josep Tor al Roser . Moltes de les masies del terme van ser adquirides per les comunitats de preveres mitjançant el sistema de les causes pies basades en els censals. Hi ha algunes causes pies de la família Tor (Martín, 2005 i doc. Original ACA. Notarials. Bagà. Lligall III ). El mas Jovell va ser comprat a canvi d'un d'aquests Censals per la família Tor. El sistema de les cartes de Gràcia era una altre sistema de crèdit imposat pels preberes. Com a mecanisme de participació dels feligresos en la marxa de la parròquia, Martín esmenta el sistema de les obreries (confraries) que es beneficiaven dels donatius dels feligressos i que garantia el fet d'ocupar lliocs privilegiats en la celebració de les misses, diposar de sepultura pròpia en el moment de la mort. Amb el capital obtingut es compraven censals. Segons martín al Gisclareny històric hi han dues obreries; una per a cada parròquia. Si la de sant Miquel és poc esmentada la del Roser titulada 'lluminaria del santíssim sagrament' a partir de 1716 és documentada en l'aparició de quatre censals de 88, 76, 134 i 136 lliures entre els anys 1716 i 1780. Els administradors eren els cònsols, el batlle i regisdors (Martín, 2005. P.38). La fundació de la obreria va ser a càrrec de Josep Tor. Ja veiem que és el segle XVIII el moment en que la parròouia de Gisclareny va tenir la major puixança coincidint amb un increment poblacional i que es va mantenir al llarg del segle XIX i principi del XX. Des prés de la guerra civil. Actualment malagrat mantingui el caràcter de parròquia és administrada des de l'unitat pastoral de Bagà i del ser rector.</p> | 42.2500200,1.7865300 | 399897 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83035-foto-08093-125-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83035-foto-08093-125-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83035-foto-08093-125-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Altres | 2020-10-09 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquestes piques eren recipients per contenir l'aigua del baptisme. La seva profunditat era per representar el ritus de la immersió que recordava el bany sagrat de Sant Joan baptista al riu Jordà, la neteja i purificació. Aquest ritus es va començar a iniciar en època constantiniana i les restes més antigues de piles emprades per al bateig per immersió les trobem a les catacumbes de Roma. Posteriorment i en època paleocristiana i tardo antiga es van construir baptisteris on hi havia piscines profundes que contenien aquesta aigua. De baptisteris en coneixem a Terrassa o a Barcelona. A partir de l'edat mitjana aquest fenomen va ser generalitzat arreu del territori i la major part de les esglésies contenien aquest recipient a la part externa per a fer batejar els que no ho havien fet abans que entressin a l'església. Al segles XIV algunes de les piles van ser recobertes per un cimbori de fusta i a partir del segle XV el baptisme per immersió va ser suprimit i les piles van ser més petites. Desconeixem quina en seria la seva procedència tot i que molt possiblement correspondria a l'església de Santa Maria. | 94|85 | 51 | 2.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83016 | Fons parroquial de Gisclareny a la parròquia de Bagà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-parroquial-de-gisclareny-a-la-parroquia-de-baga | <p>BARTRINA, E (2000). Inventari dels arxius parroquials del bisbat de Solsona. Bisbat de Solsona (inèdit). MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny</p> | XIX | Al primer pis de la rectoria al desptax del rector en una llibreria juntament amb els de Gréixer i Bagà | <p>A la rectoria de Bagà hi ha un llibre de baptismes de Gisclareny que cobreix a segona meitat del segle XIX. A l'arxiu de la Corona d'Aragó es conserva una altre part important d'aquest arxiu que es va dipositar al mateix moment que es va lliurar la documentació de la Baronia de Pinós. Entre els diferents documents esmentats en cal destacar 10 volums de llibres sagramentals de baptismes que van dels anys 1583 a 1849, 2 volums dedicats als matrimonis dels anys 1621 a 1761, 6 volums d'òbits dels anys 1647 a 1851 i 1 volum de confirmacions dels anys 1636 a 1858. També cal destacar-ne els 10 volums dels llibres de comptes i obres, 25 volums d'aniversaris i misses dels anys 1554 a 1909, 19 volums de confraries i associacions dels anys 1642 a 1909 i 10 volums d'altre tipus de documentació dels anys 1466 a 1865. Finalment cal destacar-ne els 9 volums de testaments dels anys 1846 a 1902 i els 66 volums de la comunitat de preveres. Dintre aquesta documentació en cal destacar alguns llibres de confirmacions que fan al·lusió als habitants de Gisclareny</p> | 08093-106 | Parròquia de Sant Esteve de Bagà. Plaça de Mn.Serra i Vilaró núm. 1.(Bagà) | <p>Documentada inicialment a l'edat mitjana com a capella o 'església del castell' no va adquirir el seu caràcter de parròquia fins en època moderna que substituí la veïna església de Sant Miquel de Turbians o 'de Paradís'. Sembla que amb la creació del Bisbat de Solsona es deuria traslladar la parròquia al veïnat del Roser. Malgrat que aquesta no ens apareix esmentada abans el segle XVII (Serra i Vilaró, 1989. Baronies) pensem que ja existia anteriorment car alguns apunten que corresponia amb l'església del castell (Martin, 2005 p. 29). A més a nivell constructiu ja hem comentat que s'hi observaven diverses fases cronològiques, les més antigues de les quals datarien del període baix medieval. Segons el mateix Martín, el Gisclareny parroquial es trobava inclòs el 1630 dins el bisbat d'Urgell. Comprenia nuclis a Sant Miquel de Turbians, el Roser pels habitants de la part de Llevant, Sant martí del Puig a la vall del Bastareny i Sant Andreu de Gréixer a la zona de més a l'oest i avui integrada al terme municipal de Guardiola de Berguedà. Sant Miquel i el Roser es disputaven la parroquialitat, així doncs si Sant Miquel era la parròquia històrica però el Roser era on es guardava el santíssim sagrament i les fonts baptismals a banda de ser el lloc on hi havia la rectoria (Martín, 2005 p. 29). Consta que una tempesta de vent va fer caure la campana de Sant Miquel, motiu que comportà que els feligresos reunissin els diner suficients per a fer-ne una de nova que al final va ser col·locada al Roser. El 1752 es va signar una concòrdia en la qual els dies festius es faria missa a les dues esglésies en hores diferents, els ingressos de les quals s'obtinguessin es repartirien als dos bàndols. Segons el mateix Martín i en un document original trobat a l'arxiu diocesà de Solsona els anys posteriors el segle XVIII, la parròquia es trasllada definitivament al Roser.El rector de Gisclareny declarava el 1752 un ingrés net de 150 lliures (Martín, 2005). En aquest document ja fa esment de la pobresa del territori. Per sufragar les despeses derivades dels actes litúrgics, l'església va instaurar un sistema de crèdit basat en aportació de les famílies més benestants en misses pels difunts, causes pies, beneficis i censals. A través de la creença del purgatori per treure l'anima del cos del difunt, les classes més acomodades feien aportacions en vida com a deixes testamentàries per a realitzar misses per les animes dels difunts a partir d'unes tarifes establertes pel nombre de sacerdots o també per a la construcció d'altars. Aquests crèdits eren administrats a les rectories. A més a més també existia la causa pia, una mena de crèdit o aportacions de censals per a les dots de les donzelles (Martín, 2005 p.31)'per donzelles maridar o en religió entrar'. Algunes vegades el capital anava dirigit a constituir alguna institució concreta com ara una confraria com seria la que va fer Martí Bover a la parròquia de Sant Martí del Puig o Josep Tor al Roser . Moltes de les masies del terme van ser adquirides per les comunitats de preveres mitjançant el sistema de les causes pies basades en els censals. Hi ha algunes causes pies de la família Tor (Martín, 2005 i doc. Original ACA. Notarials. Bagà. Lligall III ). El mas Jovell va ser comprat a canvi d'un d'aquests Censals per la família Tor. El sistema de les cartes de Gràcia era una altre sistema de crèdit imposat pels preveres. Com a mecanisme de participació dels feligresos en la marxa de la parròquia, Martín esmenta el sistema de les obreries (confraries) que es beneficiaven dels donatius dels feligresos i que garantia el fet d'ocupar llocs privilegiats en la celebració de les misses, disposar de sepultura pròpia en el moment de la mort. Amb el capital obtingut es compraven censals. Segons Martín al Gisclareny històric hi han dues obreries; una per a cada parròquia. Si la de sant Miquel és poc esmentada la del Roser titulada 'lluminaria del santíssim sagrament' a partir de 1716 és documentada en l'aparició de quatre censals de 88, 76, 134 i 136 lliures entre els anys 1716 i 1780. Els administradors eren els cònsols, el batlle i regidors (Martín, 2005. P.38). La fundació de la obreria va ser a càrrec de Josep Tor. Ja veiem que és el segle XVIII el moment en que la parròquia de Gisclareny va tenir la major puixança coincidint amb un increment poblacional i que es va mantenir al llarg del segle XIX i principi del XX. Després de la guerra civil. Actualment malgrat mantingui el caràcter de parròquia és administrada des de la unitat pastoral de Bagà i del ser rector.</p> | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere cascante i Torrella | Informació extreta per E. Martín i Vergara en el seu llibre de Uan mirada a la història de Gisclareny. Segons A. Rumbo hi han llibres antics a partir de 1872 però hi ha documentació més antiga | 56 | 3.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 83036 | Clau de l'església del Roser | https://patrimonicultural.diba.cat/element/clau-de-lesglesia-del-roser | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.25. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P.33-38. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3335; SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. ADS (Arxiu Diocesà de Solsona). Carpeta de Gisclareny. ACA (Notarials. Bagà ) publicats per Martín</p> | XVIII-XIX | Encara està en ús | <p>Clau de la porta d'entrada a l'església de Santa Maria del Roser. Es tracta d'una clau d'uns 15 cm d.e llarg x uns 7 cm d'ample incloent l'anella de la part posterior i feta en ferro forjat. Té una secció circular i en un extrem hi ha l'anella circular per a poder girar. A l'altre extrem hi ha les dents que anaven al pany d'entrada formades per dos encaixos dentats oposats. A la part central que va unida l'anella amb el tronc hi ha un petit espai on hi ha la incisió d'una creu ornamental. Es tracta d'una clau que procedeix de la porta de l'església que es va obrir en el moment que es van emprendre la majoria de reformes d'època barroca.</p> | 08093-126 | A la porta d'entrada a l'església del Roser darrere de l'ajuntament i al veïnat homònim | <p>Documentada inicialment a l'edat mitjana com a capella o 'església del castell' no va adquirir el seu caràcter de parròquia fins en època moderna que substituí la veïna església de Sant Miquel de Turbians o 'de Paradís'. Sembla que amb la creació del Bisbat de Solsona es deuria traslladar la parròquia al veïnat del Roser. Malgrat que aquesta no ens apareixi esmentada abans el segle XVII (Serra i Vilaró, 1989. Baronies) pensem que ja existia anteriorment car alguns apunten que corresponia amb l'església del castell (Martin, 2005 p. 29). A més a nivelll constructiu ja hem comentat que s'hi observaven diverses fases cronològiques, les més antigues de les quals datarien del període baix medieval. Segons el mateix Martín, el Gisclareny parroquial es trobava inclòs el 1630 dins el bisbat d'Urgell. Comprenia nuclis a Sant Miquel de Turbians, el Roser pels habitants de la part de Llevant, Sant Martí del Puig a la vall del Bastareny i Sant Andreu de Gréixer a la zona de més a l'oest i avui integrada al terme municipal de Guardiola de Berguedà. Sant Miquel i el Roser es disputaven la parroquialitat, així doncs si Sant Miquel era la parròquia històrica però el Roser era on es guardava el santíssim sagrament i les fonts baptismals a banda de ser el lloc on hi havia la rectoria (Martín, 2005 p. 29). Consta que una tempesta de vent va fer caure la campana de Sant Miquel, motiu que comportà que els feligresos reunissin els diners suficients per a fer-ne una de nova que al final va ser col·locada al Roser. El 1752 es va signar una concòrdia en la qual els dies festius es faria missa a les dues esglésies en hores diferents, els ingressos de les quals s'obtinguessin es repartirien als dos bàndols. Segons el mateix Martín i en un document original trobat a l'arxiu diocesà de Solsona els anys posteriors el segle XVIII, la parròquia es trasllada definitivament al Roser.El rector de Gisclareny declarava el 1752 un ingrés net de 150 lliures (Martín, 2005). En aquest document ja fa esment de la pobresa del territori. Per sufragar les despeses derivades dels actes litúrgics, l'església va instaurar un sistema de crèdit basat en aportació de les famílies més benestants en misses pels difunts, causes pies, beneficis i censals. A través de la creença del purgatori per treure l'anima del cos del difunt, les classes més acomodades feien aportacions en vida com a deixes testamentàries per a realitzar misses per les animes dels difunts a partir d'unes tarifes establertes pel nombre de sacerdots o també per a la construcció d'altars. Aquests crèdits eren administrats a les rectories. A més a més també existia la causa pia, una mena de crèdit o aportacions de censals per a les dots de les donzelles (Martín, 2005 p.31)'per donzelles maridar o en religió entrar'. Algunes vegades el capital anava dirigit a constituir alguna institució concreta com ara una confraria com seria la que va fer Martí Bover a la parròquia de Sant Martí del Puig o Josep Tor al Roser . Moltes de les masies del terme van ser adquirides per les comunitats de preveres mitjançant el sistema de les causes pies basades en els censals. Hi ha algunes causes pies de la família Tor (Martín, 2005 i doc. Original ACA. Notarials. Bagà. Lligall III ). El mas Jovell va ser comprat a canvi d'un d'aquests Censals per la família Tor. El sistema de les cartes de Gràcia era una altre sistema de crèdit imposat pels preveres. Com a mecanisme de participació dels feligresos en la marxa de la parròquia, Martín esmenta el sistema de les obreries (confraries) que es beneficiaven dels donatius dels feligresos i que garantia el fet d'ocupar llocs privilegiats en la celebració de les misses, disposar de sepultura pròpia en el moment de la mort. Amb el capital obtingut es compraven censals. Segons Martín al Gisclareny històric hi han dues obreries; una per a cada parròquia. Si la de sant Miquel és poc esmentada la del Roser titulada 'lluminaria del santíssim sagrament' a partir de 1716 és documentada en l'aparició de quatre censals de 88, 76, 134 i 136 lliures entre els anys 1716 i 1780. Els administradors eren els cònsols, el batlle i regidors (Martín, 2005. P.38). La fundació de la obreria va ser a càrrec de Josep Tor. Ja veiem que és el segle XVIII el moment en que la parròquia de Gisclareny va tenir la major puixança coincidint amb un increment demogràfic i que es va mantenir al llarg del segle XIX i principi del XX fins després de la guerra civil. Actualment malgrat mantingui el caràcter de parròquia és administrada des de la unitat pastoral de Bagà i del ser rector.</p> | 42.2500200,1.7864200 | 399888 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83036-foto-08093-126-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83036-foto-08093-126-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83036-foto-08093-126-3.jpg | Física | Popular|Barroc | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrela | Aquesta clau, de tipologia barroca és molt similar a la de les portes de moltes esglésies i masies de la zona manufacturada en ferro forjat i normalment de grans proporcions. | 119|96 | 52 | 2.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83008 | Nostra senyora del Roser | https://patrimonicultural.diba.cat/element/nostra-senyora-del-roser | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.25. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P.33-38. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3335; SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III; Documentació ADS (Arxiu Diocesà de Solsona). Carpeta de Gisclareny ACA (Notarials. Bagà ) publicats per Martín</p> | XV-XIX | Conservada en bon estat. S'han fet algunes reparacions a la coberta, campanar i se n'ha repicat l'arc del cor i un arc de les crugies inetriors. | <p>Edifici situat al damunt d'un turonet a l'oest de la Gargallosa juntament amb un agrupament de cases, entre elles la rectoria, l'ajuntament, i les cases de Cal Felipet i també Cal Masover i les ruïnes d'altres dues cases situades al vessant sud-est i que entre totes elles configuren el veïnat del Roser. L'església és un edifici de planta rectangular orientada en sentit nord-sud amb una sola nau coberta amb voltes de creueria amb sèries de quadre crugies separades per arcs formers i en les que s'hi obren a cada costat tres capelles laterals cobertes també amb volta de creueria completament revestida i de guix i amb la capçalera carrada a la part sud on s'hi erigeix l'altar i el cor de fusta a la banda oposada. La porta oberta a la part de migdia està formada per un arc adovellat de mig punt de pedra picada i al seu damunt s'hi obre un òcul circular. La teulada és de a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta que recolza damunt d'una única filada de teula girada i d'una cornisa depedra tosca en tot el seu perímetre d ela nau. El carener és perpendicular a la façana principal orientada a migdia on s'obre la porta d'entrada i on s'hi situa a l'extrem sud-est un esvelt campanar de torre amb quatre amb les finestres per a les campanes obertes als quatre vents i amb coberta a quatre vessants de teula ceràmica àrab damunt un ràfec de dues filades de teula girada i maó plà. L'església està il·luminada tant sols per l'ull de bou de damunt de la porta d'entrada i també per dues finestres de doble esqueixada obertes a les parets est i oest i coincidents amb la crugia central. L'interior està completmanent revestit de guix. La crugia més propera a la porta esta protegida per un cor alt amb barana de fusta de barrots simples i pasamà tornejat que alhora està sostingut per un arc rebaixat amb volta de nervis que té el símbol del sagrat cor gravat en la seva clau de guix. Està protegit per un cancell de fusta on hi ha gravada la data de 1820. En un dels costats hi ha l'àmbit del baptisteri amb la pica baptismal de pedra picada, d'un sol bloc de pedra pintada, de frma cònica i recolzada damunt d'un peu. Està protegida per una barana de ferro forjat i al seu costat hi ha l'escala que accedeix al cor de dues tramades i amb una barana de fusta. Les claus de volta que decoren cadascuna de les crugies hi tenen representacions del sol, la lluna i de l'anagrama de Maria, patrona de l'església. Val a dir que en les parets laterals de damunt la volta de la crugia central hi ha uns caps d'angelets o querubins així com altres motllures decoratives. Tot l'interior és pintat de blanc i no s'hi parecia traça de pintura a sota. El presbiteri està constituït per un espai rectangular obert al fons de la nau, cobert amb volta de canó i separat mitjançant un garó de pedra i una barana de ferro forjat. El seu paviment és de maons ceràmics rectangulars mentre que el de la nau és de lloses de pedra col·locades de forma plana i amb alguna reparació en maó ceràmic. En una porta oberta a la crugia de llevant més propera al presbiteri hi ha l'àmbit de la sagristia, d eplanta rectangular pavimentada amb maó cer`mic i en la que hi ha un armari al fons on s'hi guarden algus objectes litúrgics destacant-ne alguns canelobres i les casulles emprades per a la cerimònia. A la paret lateral hi ha la pica de l'aiguamans de planta circular, buidada en un sol bloc de pedra picada i encastada en una fornícula buidada a la paret i coronada per un arc rebaixat. Al costat de la porta d'entrada hi ha un aramari de paret on es guarden els capgrossos que es fan servir per a la Festa Major de Gisclareny. El conjunt es conserva en bon estat. La fàbrica constructiva exterior de la nau és de carreus de pedra ben treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat regulars i horitzontals, mentrre que el cos de la sagristia, del presbiteri i del campanar són amb una obra més barroera de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç de color ocre i col·locats en filades més aviat irregulars amb fragments de teula i maó a trenca junt. Aquest fet en fa pensar que es tracti d'una església que ha patit diverses fases constructives. La coberta sembla que ha estat sobrealçada</p> | 08093-98 | Al capdamunt del veïnat del Roser a sota de la Gargallosa i orientada a sud dominant el clot del pou | <p>Documentada inicialment a l'edat mitjana com a capella o 'església del castell' no va adquirir el seu caràcter de parròquia fins en època moderna que substituí la veïna església de Sant Miquel de Turbians o 'de Paradís'. Sembla que amb la creació del Bisbat de Solsona es deuria traslladar la parròquia al veïnat del Roser. Malgrat que aquesta no ens apareixi esmentada abans el segle XVII (Serra i Vilaró, 1989. Baronies) pensem que ja existia anteriorment car alguns apunten que corresponia amb l'església del castell (Martin, 2005 p. 29). A més a nivelll constructiu ja hem comentat que s'hi observaven diverses fases cronològiques, les més antigues de les quals datarien del període baix medieval. Segons el mateix Martín, el Gisclareny parroquial es trobava inclòs el 1630 dins el bisbat d'Urgell. Comprenia nuclis a Sant Mqiuel de Turbians, el Roser pels habitants de la part de Llevant, Sant martí del Puig a la vall del Bastereny i Sant Andreu de Gréixer a la zona de més a l'oest i avui integrada al terme municipal de Guardiola de Berguedà. Sant Miquel i el Roser es disputaven la parroquialitat, així doncs si Sant Miquel era la parròquia històrica però el Roser era on es guardava el santíssim sagrament i les fonts bapstismals a banda de ser el lloc on hi havia la rectoria (Martín, 2005 p. 29). Consta que una tempesta de vent va fer caure la campana de Sant Mquel, motiu que comportà que els feligresos reuníssin els diner suficients per a fer-ne una de nova que al final va ser col·locada al Roser. El 1752 es va signar una concòrdia en la qual els dies festius es faria missa a les dues esglésies en hores diferents, els ingressos de les quals s'obtinguessin es repartirien als dos bàndols. Segons el mateix Martín i en un document original trobat a l'arxiu diocesà de Solsona els anys posteriors el segle XVIII, la parròquia es trasllada definitivament al Roser.El rector de Gisclareny declarava el 1752 un ingrés net de 150 lliures (Martín, 2005). En aquest document ja fa esment de la pobresa del territori. Per sufragar les despeses derivades dels actes litúrgics, l'església va instaurar un sistema de crèdit basat en aportació de les famílies més benestants en misses pels difunts, causes pies, beneficis i censals. A través de la creeça del purgatòri per treure l'anima del cos del difunt, les classes més acomodades feien aportacions en vida com a deixes trestamentàries per a realitzar misses per les animes dels difunts a partir d'unes tarifes establertes pel nombre de sacerdots otambé per a la construcció d'altars. Aquests crèdits eren administrats a les rectories. A més a més també existia la causa pia, una mena de crèdit o aportacions de censals per a les dots de les donzelles (Martín, 2005 p.31)'per donzelles maridar o en religió entrar'. Algunes vegades el capital anava dirigit a constituïr alguna institució concreta com ara una confraia com seria la que va fer Martí Bover a la parròquia de Sant martí del Puig o Josep Tor al Roser . Moltes de les masies del terme van ser adquirides per les comunitats de preveres mitjançant el sistema de les causes pies basades en els censals. Hi ha algunes causes pies de la família Tor (Martín, 2005 i doc. Original ACA. Notarials. Bagà. Lligall III ). El mas Jovell va ser comprat a canvi d'un d'aquests Censals per la família Tor. El sistema de les cartes de Gràcia era una altre sistema de crèdit imposat pels preberes. Com a mecanisme de participació dels feligresos en la marxa de la parròquia, Martín esmenta el sistema de les obreries (confraries) que es beneficiaven dels donatius dels feligressos i que garantia el fet d'ocupar lliocs privilegiats en la celebració de les misses, diposar de sepultura pròpia en el moment de la mort. Amb el capital obtingut es compraven censals. Segons martín al Gisclareny històric hi han dues obreries; una per a cada parròquia. Si la de sant Miquel és poc esmentada la del Roser titulada 'lluminaria del santíssim sagrament' a partir de 1716 és documentada en l'aparició de quatre censals de 88, 76, 134 i 136 lliures entre els anys 1716 i 1780. Els administradors eren els cònsols, el batlle i regisdors (Martín, 2005. P.38). La fundació de la obreria va ser a càrrec de Josep Tor. Ja veiem que és el segle XVIII el moment en que la parròouia de Gisclareny va tenir la major puixança coincidint amb un increment poblacional i que es va mantenir al llarg del segle XIX i principi del XX. Des prés de la guerra civil. Actualment malagrat mantingui el caràcter de parròquia és administrada des de l'unitat pastoral de Bagà i del ser rector.</p> | 42.2500200,1.7864200 | 399888 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83008-foto-08093-98-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83008-foto-08093-98-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83008-foto-08093-98-3.jpg | Inexistent | Modern|Barroc|Popular|Gòtic | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Religiós | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Cal destacar que en una de les parets de la crugia més propera a l'angle sud-est s'hi ha fet un repicat a les sevs parets les quals han posat al descobert un arc apuntat en pedra mal desbastada que posa de manifest que els arcs de la coberta de creueria són apuntats. Aquest fet ens permet plantejar la hipòtesi que la nau d el'església del Roser fós construïda cap a la fi del segle XV o principi del segle XVI amb un estil 'gòtic' i que va ser profundament reformada als segles posteriors. Aquest fet ens lliga amb l'aparell acurat de les façanes i disposició d eles obertures en detriment de la fàbrica del campanar, del presbiteri i de la sagristia que corresponen amb obres molt tardanes. Val a dir que la fàbrica constructiva de l'església presenta algunes similituds amb el santiari de Falgars de la Pobla de Lillet. | 94|96|119|93 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83043 | Cal Gascó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-gasco | <p>CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí.. CASCANTE I TORRELLA, P; (2017). 'Càtars a la baromia dels Pinós' Inèdit. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. Annex. 21 i 22. ; DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Fitxa. 034. Annex a la normativa .(dades històriques a les masies incloses). ACA. Llibret de compliment pasqual 1863.</p> | XVII-XIX | Restaurada fa poc on se n'han rejuntat les façanes i se n'ha refet la seva coberta. S'utilitza com a segona residència | <p>Senzilla construcció situada al veïnat del Coll de la Bena a l'oest de la Casanova, a l'est de Ca l'Endal (fitxa134) i damunt de ca l'Esteve (fitxa 135) i Can Xamberg (fitxa 136). Presenta una estructura molt senzilla de planta rectangular i dues crugies compostes per una planta baixa i un primer pis amb un sota teulada cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal que s'orienta a migdia. En quant a la distribució i organització de les seves obertures hi ha un predomini del massís respecte el buit especialment a la façana nord que s'assenta damunt del terreny natural però també la oest on hi ha la porta d'entrada que mira a l'era que comparteix amb la veïna casa de Cal Endal. Està assentada damunt de la mateixa terrassa que la finca esmentada i unificades en un mateix mur de contenció de pedra seca que uneix ambdues cases i també l'era que la separa. La façana de migdia és on es concentren la majoria de les obertures formades per una finestra a l'alçada del primer pis rectangular i amb els bastiments de fusta i una notable eixida a la planta sota teulada que abraça tota l'amplada de la façana i que està separada per un pilar central de maçoneria. Les baranes dels balcons són de fusta amb els barrots simples. L'aparell constructiu és de maçoneria de pedra i còdols de riu mal treballats i escairats, units mitjançant morter de calç de color groguenc i col·locat en filades irregulars. Les cantonades són construïdes en pedres més ben treballades.</p> | 08093-133 | Al veïnat del Coll de la Bena al costat oest de La Casanova davant dels prats i damunt del camí | <p>Eduard Martín en el seu llibre Una mirada a la història de Gisclareny esmenta uns masos (Over, coll i Carbonell) situats entre el clot del Pou i el Coll de la Bena (RHB, AMG; 1810). També es parla de les cases de mas Albert (1503), casa de la Collada (1710), mas de la Serra (1778) i mas Areny (1796) o cal Frare de 1797. Aquests masos apareixen en documents antics i no s'han pogut situar damunt del mapa amb la qual cosa el mateix Martín (Martín, 2005. P.61) comenta que podrien haver canviat de nom. Amb tot les referències sobre cal Gascó es remunten a mitjans del segle XVII. De fet Martín ha consultat els fogatges de l'any 1533 esmenta un terme de Vidal Gascho i la Gavatx (vídua) ambdues ens vinculen amb Occitània, territori del sud de França que fins el 1244 (Caiguda de Montsegur) hauria estat completament relacionada amb les terres del nord de Catalunya especialment pel fort lligam dels Josa (senyors de Faia) amb aquesta regió i més tard a través dels Barons de Pinós (Cascante i Torrella, P. Els càtars a la baronia dels Pinós. Inèdit). Martín confirma també aquesta hipòtesi. Ambdós cognoms tornen a ser esmentats el segle XIX, en concret en el document relacionat amb l'amillarament de 1863 (ACA, llibrets de compliment pasqual, amillarament de 1863 )esmenta aquests noms a Coll de la Bena referint-se al lloc referit sense saber si hi ha relació amb el fogatge de 1553, tot i que molt possiblement hi puguin anar relacionats. En aquest document de 1863 esmenta que a la casa de Cal gascó estava ocupada per Martó Costa i habitada per cinc persones majors de set anys, pagava 304 de contribució rural i 36 d'urbana. La casa va sobreviure el flux migrador del 1900. Actualment és una segona residència.</p> | 42.2567600,1.7684000 | 398412 | 4679019 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83043-foto-08093-133-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83043-foto-08093-133-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83043-foto-08093-133-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Csscante i Torrella | Aquesta construcció reuneix les característiques pròpies de les masies d'alta muntanya amb una tipologia que recorda molt les masies de l'alt Pirineu, Andorra i Alt Urgell a base de construccions rectangulars de dues crugies de planta baixa, primer pis i golfes amb grans eixides obertes a la façana, normalment al segon pis i separades per un pilar central que sosté la biga del carener. Per posar exemples similars en podríem esmentar el conjunt arquitectònic de Pal (la Masana d'Andorra), el conjunt arquitectònic de les Bons també a Encamp (Andorra), les cases d'Os de Civis (Alt Urgell), masies de la vall del Valira (Alt Urgell) com ara els pobles de Bescaran i Estamariu o els pobles d'Alins de la Vallferrera al Pallars Sobirà Per tant la seva construcció és més pròpia de les masies i bordes del Pirineu que no pas a la de les zones de muntanya del Berguedà posant en èmfasi la duresa de les condicions climàtiques de la zona. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83021 | Fons d'imatges conservat a l'arxiu del Centre Excursionista de Catalunya i fons Salvany | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-dimatges-conservat-a-larxiu-del-centre-excursionista-de-catalunya-i-fons-salvany | <p>'ESTASSEN , LL (1913). 'masia el Puig'; 'masia de Bagà'. Fons fotografic del Centre excursionista de Catalunya. Núms. 2570, GALLARDO GARRIGA, A (1930) 'ermita i masia de Gisclareny'. Fons fotogràfic de Centre Excursionista de Catalunya EMX-C-3143;</p> | XX | A l'interior de l 'arxiu, digitalitzades i penjades en una web | <p>Els fons fotogràfic de Josep Salvany i Blanch es conserva a la biblioteca de Catalunya situat a l'hospital de la Santa Creu de Barcelona (2 a planta). Aquest fons ha estat digitalitzat i es pot consultar per internet juntament amb el fons d'imatges del centre excursionista de Catalunya, el fons d'imatges de la masia catalana i altres fons d'imatges particulars. Les imatges referent a Gisclareny es troben barrejades amb les que fan al·lusió a Bagà, al Pedraforca i Gisclareny. Entre elles cal destacar-ne les imatges referents a la casa de Murcurols, del Puig de la Baga, de les fonts de l'adou del Bastareny, del coll de Balma, de la serradora de Mulnell i del molí del Puig. Aquestes imatges corresponen als autors de Llúis Estasen, Cèsar August Torras i Garriga Gallardo; tots ells excursionistes de la primeria del segle XX.</p> | 08093-111 | Seu del Centre Excursionista de Catalunya. C/Paradís núm. 10 (08002) Barcelona | <p>El Fons fotogràfic Salvany està format per aproximadament 10.000 imatges estereoscòpiques en plaques de vidre. Josep Salvany i Blanch (Martorell, 1866 - Barcelona, 1929) fou un gran afeccionat a l'excursionisme científic i a la fotografia. Les imatges que integren aquest fons, fetes entre 1911 i 1926, reflecteixen diversos aspectes de la Catalunya de principis del segle XX. Es poden trobar imatges de diferents poblacions de Catalunya, i també d'altres indrets els quals Salvany va conèixer (Illes Balears, Madrid, Egipte, etc.). Lluís estassen va ser alpinista (1890-1947) i gran coneixedor de les muntanyes del Berguedà. La seva relació amb les muntanyes Berguedanes i especialment la seva proximitat amb Gsclareny va permetre de conèixer els seus paratges destacant l'Adou del Bastareny, però també del coll de la Bena i coll de Balma.</p> | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 1913 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83021-foto-08093-111-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83021-foto-08093-111-3.jpg | Legal i física | Rococó | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Lluís Estassen,Canals i Tarrats | Gràcies a a aquestes imatges hem pogut conèixer com eren les cases del Puig, Murcurols, L'Hostalet del forat, el molí del Puig entre altres ja que actualment i segons hem comentat en la seva fitxa específica estan completament ensorrades | 97 | 55 | 3.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||
| 82990 | Coll d'Escriga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/coll-descriga | <p>MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. TORRES, C. A. (1905). Pirineu Català 'El Bergadà' IT. 114 de Bagà a Saldes per l'estret de Llúria. DDAA (2007). Inventari de camins ramaders del Berguedà. Camí de Gisclareny (ICR, 78) i camí de Gòsol (ICR 40)</p> | Es conserva en bon estat gràcies al manteniment de l'ajuntament de Gisclareny i també del Parc Natural del Cadí i Moixeró. | <p>Coll situat a la serra de Gisclareny entre les obagues de la Voltrera i de la Torre. Correspon amb un dels tres passos que s'utilitzaven per creuar la serra de Gisclareny i accedir a la població des de la vall del Bastareny juntament amb el coll de la Bena i el coll de Turbians situat a ma banda de més a llevant de la serra. Es tracta d'un coll situat a 1352 m. d'alçada predominat per un paisatge de roca calcària i vegetació d'estatge munta principalment pi roig i també algun faig. La part solella, que mira a la vall de Saldes està protagonitzada per elevats cingles on hi ha algunes balmes amb restes d'habitat com les balmes de Cal Ros, les balmes de Cal Bisbe o la balma Negra a sota mateix del coll. Des de sempre ha estat pas obligatori de les comunicacions amb la vall del Bastareny.</p> | 08093-80 | Al coll d'Escriga sota dels Castellots entre la baga Voltrera i la baga de la Torre. | <p>El camí del coll d'Escriga és un camí que es feia servir des de l'edat mitjana per comunicar-se amb la vall del Bastareny, la vall de Gisclareny i també els nuclis de Gósol, Saldes, Vallcebre i segurament Cerdanya. Segons Martín (Martín, 2005) el pas d'Escriga corresponia amb un pas important que s'utilitzava des de temps molt antics i es tracta d'un camí que es comença a esmentar pels primers excursionistes de principi de segle XX com el mateix C. August i Torres o en el seu llibre de Pirineu Català 'El Bergadà'. Valls altes del Llobregat esmenta el camí de Gisclareny que parteix des del Puig de la Baga i puja fins els castellots. Aquest camí enllaçaria amb el camí del Pendís a la zona dels Hostalets i també formaria part del camí de Gósol. De fet aquest camí és inventariat en l'inventari dels Camins Ramaders del Berguedà (DDAA, 2007) amb el núm ICR. 78 però també formant part del ICR 40 o camí de Gósol. Val a dir que en el mateix inventari es recull com a dada principal, un mapa vell de Gósol de 1949 a escala 1:50000 i on hi surt aquest camí amb el nom de 'camí de Saldes'.Segons Martín aquest camí queda registrat en un catàleg de la Diputació redactat el 1861 (Martín, 2005 P.36) i font original Arxiu Històric de Berga. OP. 2656.</p> | 42.2547000,1.7995500 | 400978 | 4678753 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82990-foto-08093-80-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82990-foto-08093-80-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82990-foto-08093-80-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El lloc és un excel·lent mirador de la vall del Bastereny i també de la vall de la riera de Saldes amb les Serres del Cadí i Moixeró, els cims de la Tossa per la vessant nord i les serres d'Ensija, cims de Vallcebre i Pedraforca per la banda sud. És punt de partida de diversos senders locals com ara 'la volta a la voltrera' senyalitzada en verd i blanc i també lloc de pas del GR.107 (camí dels bons homes) i el GR.150 o Cavalls del vent.. El coll correspon amb un dels passos del 'camí ramader de Gisclareny' (ICR 78) que ascendeix des del Puig de l'Obaga i arriba als castellots per baixar a Gisclareny o continuar cap el veïnat del Coll de la Bena i continuar cap a a Gósol (ICR. 40). | 94|119|85 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83056 | Camí de Gòsol per Molnell i Coll de la Bena | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-gosol-per-molnell-i-coll-de-la-bena | <p>MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. TORRES, C. A. (1905). Pirineu Català 'El Bergadà' IT. 114 de Bagà a Saldes per l'estret de Llúria. DDAA (2007). Inventari de camins ramaders del Berguedà. Camí de Gisclareny (ICR, 78) i camí de Gòsol (ICR 40)</p> | XII-XIX | Es manté gràcies a les tasques de manteniment del Parc Natural del Cadí Moixeró i l' Ajuntament de Gisclareny | <p>Aquest camí parteix des de Bagà formant part de la mateixa ruta que la ICR. 78 o camí de Bagà Gisclareny almenys el tram que va fins al veïnat de l'hostalet i molí del Puig. A partir d'aquest indret, el tram de Gisclareny per l'Escriga es bifurca (ICR.78) i el tram que forma part d'aquest camí coincideix amb l'antic camí ral de Molnell a la Muga (fitxa 33) fins a l'alçada del salt de Murcurols on s'enfila fins a l'antic castell de Murturols i casa de Murcurols i puja per l'obaga fins arribar al Coll de la Bena seguint el torrent de Pradell o de Murcurols. Al coll de la Bena hi ha zona d'abeurada i s'enllaça amb el tram de l'ICR.78 fins arribar al coll de Balma. A partir d'aquest punt el camí rebia una bifurcació per baixar fins a Gresolet i enllaçar amb la vall de Sull i Saldes o bé continuar pujant fins a la barraca de l'Endal on surt el camí del Tencalaporta (ICR.19) passant per la pleta de l'olla o de la Guilla i puja fins al puig terrers. El camí de Gósol segueix pel clot del Comabona, Font cerdana i pla de bassotes fins arribar al Collell.</p> | 08093-146 | Camí que puja del Puig de l'Obaga, passa per Molnell, Murcurols i arriba al Coll de la Bena | <p>El camí del coll de la Bena és un camí que es feia servir des de l'edat mitjana per comunicar-se amb la vall del Bastareny, la vall de Gisclareny i també els nuclis de Gósol, Saldes, Vallcebre i segurament Cerdanya. Segons Martín (Martín, 2005) el pas del coll de la Bena corresponia amb un pas important que s'utilitzava des de temps molt antics i es tracta d'un camí que es comença a esmentar pels primers excursionistes de principi de segle XX com el mateix C. August i Torres o en el seu llibre de Pirineu Català 'El Bergadà'. Valls altes del Llobregat esmenta el camí de Gisclareny que parteix des del Puig de la Baga i puja fins els castellots. Aquest camí enllaçaria amb el camí del Pendís a la zona dels Hostalets i també formaria part del camí de Gósol. De fet aquest camí és inventariat en l'inventari dels Camins Ramaders del Berguedà (DDAA, 2007) amb el núm ICR. 40 però també formant part del ICR 78 o camí de Gisclareny. Val a dir que en el mateix inventari es recull com a dada principal, un mapa vell de la Pobla de Lillet de 1951 a escala 1:50000 i on hi surt aquest camí amb el nom de 'camino de Gisclareny''.Segons Martín aquest camí queda registrat en un catàleg de la Diputació redactat el 1861 (Martín, 2005 P.36) i font original Arxiu Històric de Berga. OP. 2656. També apareix en un mapa vell de Gósol de 1951 on especifica que és un 'camino de bosque', 'camino de Moracols' fins al coll de la Bena i després 'Camino de Gresolet' fins a coll de Balma i després 'Camino de las costas de Roset' en el tram de les Bassotes i el Collell. En la descripció de les vies peqüaries de Bagà surt esmentat com a 'camí vell de Bagà'. Possiblement era emprat des d'època medieval ja que el camí forma part del 'camí dels Bons Homes de Berga a Monsegur' i senyalitzat com a GR.107</p> | 42.2615900,1.7664400 | 398258,8 | 4679558,1 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83056-foto-08093-146-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83056-foto-08093-146-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83056-foto-08093-146-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El camí, encara es fa servir pels excursionistes i caminants que visiten Giscalreny ja que està inclòs en una ruta de 'Turisme del Berguedà' titulada 'La Dou del Bastereny' marcada en verd i blanc i coincident amb la ruta g del municipi. Puja pel Puig de l'obaga recuperant la traça d'aquest antic camí ral i baixa al punt d'inici per la vall de Murcurols (ICR.40) coincidint amb el traçat de l'antic camí de Bagà a Gósol pel coll de la Bena. Aquest camí ens és descrit per Cèsar August Torres al seu llibre de Pirineu Català (C.A.Torres, 1905) | 94|119|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83055 | Coll de la Bena | https://patrimonicultural.diba.cat/element/coll-de-la-bena | <p>MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. TORRES, C. A. (1905). Pirineu Català 'El Bergadà' IT. 114 de Bagà a Saldes per l'estret de Llúria. DDAA (2007). Inventari de camins ramaders del Berguedà. Camí de Gisclareny (ICR, 78) i camí de Gòsol (ICR 40)</p> | Paratge situat en ple parc natural del Cadí Moixeró. S'hi arriba amb vehicle per la pista asfaltada de Bagà a Gisclareny o per pista forestal des del Puig seguint part del camí ramader. Del coll continua la pista forestal fins a Coll de Balma (fitxa 147) | <p>Coll situat a la part oest del terme municipal de Gisclareny separant la vessant nord amb les obagues de la Muga mirant a la vall del Bastareny i Murcurols amb la vessant sud on s'erigeix el veïnat del Coll de la Bena i que s'orienta cap a la vall del riu Saldes. Es tracta d'un coll que tal i com es denomina 'de la bena' Té una forma més aviat planera i allargassada típic d'una vall alpina i glacial on al seu voltant s'hi estenen prats aptes per al conreu i al seu fons hi ha l'antic camí ramader de Bagà a Gisclareny passant pels veïnats de Berta, Clot del Pou i el mateix del coll de la Bena. Per la part alta i mirant a la vall de Murcurols hi conflueix l'antic camí ral del Puig de l'Obaga a Gósol (ICR.40) enllaçant amb el camí de Bagà a Gisclareny (ICR. 78) on en aquest punt confluïen en un de sol en direcció a Gósol. Hi passa el GR.107 0 camí dels bons homes a banda d'un senders local que passa per la Dou del Bastareny i Gisclareny</p> | 08093-145 | A la part oest del terme municipal de Gisclareny separant la vall del Bastareny amb la de Saldes | <p>El camí del coll de la Bena és un camí que es feia servir des de l'edat mitjana per comunicar-se amb la vall del Bastereny, la vall de Gisclareny i també els nuclis de Gósol, Saldes, Vallcebre i segurament Cerdanya. Segons Martín (Martín, 2005) el pas del coll de la Bena corresponia amb un pas important que s'utilitzava des de temps molt antics i es tracta d'un camí que es comença a esmentar pels primers excursionistes de principi de segle XX com el mateix C. August i Torres o en el seu llibre de Pirineu Català 'El Bergadà'. Valls altes del Llobregat parla que el camí de Gisclareny parteix des del Puig de la Baga i puja fins els castellots. Aquest camí enllaçaria amb el camí del Pendís a la zona dels Hostalets i també formaria part del camí de Gósol. De fet aquest camí és inventariat en l'inventari dels Camins Ramaders del Berguedà (DDAA, 2007) amb el núm ICR. 40 però també formant part del ICR 78 o camí de Gisclareny. Val a dir que en el mateix inventari es recull com a dada principal, un mapa vell de la Pobla de Lillet de 1951 a escala 1:50000 i on hi surt aquest camí amb el nom de 'camino de Gisclareny''.Segons Martín aquest camí queda registrat en un catàleg de la Diputació redactat el 1861 (Martín, 2005 P.36) i font original Arxiu Històric de Berga. OP. 2656. També apareix en un mapa vell de Gósol de 1951 on especifica que és un 'camino de bosque', 'camino de Moracols' fins al coll de la Bena i després 'Camino de Gresolet' fins a coll de Balma i després 'Camino de las costas de Roset' en el tram de les Bassotes i el Collell. En la descripció de les vies pequàries de Bagà surt esmentat com a 'camí vell de Bagà'. Possiblement era emprat des d'època me</p> | 42.2601300,1.7660400 | 398223 | 4679396 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83055-foto-08093-145-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83055-foto-08093-145-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El camí que sortia del Puig de l'Obaga i arribava fins el coll de la Bena ens és recollit a l'inventari de camins ramaders del Berguedà amb el ICR.40 (DDAA, 2007) segons aquest mateix treball 'aquest camí. Al molí de Cal Cerdanyola hi trobem dret de returada. El camí continua cap a Molnell i passa per les fonts de Bastareny, i continua aproximadament fins el torrent de Pradell, passa per Murcurols i arriba al coll de la Bena. Aquí trobem un altre camí procedent d'aquest mateix' | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83102 | Castell del Quer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-del-quer | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200.</p> <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43;</p> <p>MARTIN E (20,05). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55.</p> <p>SERRA i VIALARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres. III.</p> <p>DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses) AHG (Cadastre de 1776). ACA: Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863.</p> | XII-XV | La vegetació i la runa que el cobreixen en garanteixen la seva conservació | <p>Ruïnes d'una antiga fortalesa denominada segons la documentació com a castell del Quer, castell Fener o castell d'Espunya i situada en un turó damunt les restes del mas Espunya a sobre del torrent de Gisclareny que fa de frontera natural al nord del bac i Grau de Sant Pere i a prop del Quer Foradat (fitxa 187) damunt d'uns planells propers a cal Ros. El conjunt, avui en ruïnes està cobert de vegetació però s'hi poden endevinar importants estructures. El conjunt arquitectònic està format per dos recintes: un de sobirà situat a la part més alta del turó on hi hauria hagut la torre mestra del castell, de planta quadrangular i d'uns 5 x 3,5 metres i d'una alçada que hauria oscil·lat entre dues i tres plantes seguint els esquemes habituals. Aquest element conserva encara el seu basament amb murs de 90 cm d'ample i construïts mitjançant carreus ben treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat regulars. Les cantonades són amb pedres ben desbastades i es conserven encara uns 5 filades vistes en els trams mes ben conservats. A sota seu hi hauria un segon recinte més ampli que restaria unit al primer mitjançant una muralla que seguiria l'orografia del terreny. A la banda sud-oest s'hi definiria una dependència de grans dimensions, de planta rectangular i delimitada per la muralla i la roca on s'assenta la torre mestra. Aquest sector està cobert de runa i vegetació però s'hi pot veure encara el mur oest d'uns 100 cm d'ample i construït amb carreus de pedra ben treballats i escairats, units amb argamassa de calç i formant filades més aviat regulars. Possiblement a l'extrem sud-oest i mirant al bac de Sant Pere hi hauria el camí d'accés, formant diverses colzades i sostingut per murs de pedra seca. Sostenint el segon recinte de muralles i actuant com a contrafort hi hauria una mena d'estructura de planta semicircular simulant una mena de torre i construïda amb murs de paret seca. Sembla ser que encara hi hauria hagut un recinte inferior que hauria englobat les restes del mas Espunya i altres construccions relacionades als peus del castell. D'aquest darrer recinte es conserven alguns murs i alineacions de pedres damunt de la roca natural i amagades per la vegetació.</p> | 08093-192 | Damunt o al costat de les restes del mas Espunya en un turó al nord del bac de Sant Pere, sobre el torrent | <p>El castell que es denominava també 'castell del Quer-foradat' no ens apareix esmentat fins a mitjans del segle XII, malgrat que tal i com s'ha vist el terme Quer ja se'n fa referència en l'acta de consagració de Sant Miquel de Paradís (948) i en la documentació explícita del monestir de Sant Llorenç prop Bagà que fa referència a l'alou d'Espunya, terreny on s'hi va situar posteriorment el castell del Quer. (Bolós-Pagès, 1986). Sembla ser que aquest castell servia per controlar el pas del grau; punt estratègic del camí de Gisclareny a Maçaners per l'obaga de Sant Pere. Segons Serra i Vilaró les notícies d'aquest castell es comencen a esmentar a partir del segle XIII quan arran de la mort de Galceran III de Pinós el 1277 el deixa com a testament al seu fill gran juntament amb altres castells de la baronia. I amb tots els drets i pertinences associats. Posteriorment el 1295 Galceran IV nomena procurador general de diversos castells per tenir un ampli domini dels nobles i cavallers que en depenien. El 1305 la cort del baró reclama al batlle de Vallcebre uns bous que havien estat robats per la gent de Vallcebre a les terres i terme de del castell de Gisclareny. El 1335 es mencionen drets feudals de tasca, questia i servitud que un propietari i arrendatari havien de pagar al senyor del castell de Gisclareny. El 1350 Na marquesa de Pinós ret homenatge al rei com a vassall seu pels castells que tenia a la baronia que posseeix 'en lliure i franc alou'. Arran de la seva mort el 1361 és mencionat com a testament on hi fa una donació de 50 sous per maridar donzelles i pels pobres de Gisclareny. Cap el 1361 en Pere III Galceran de Pinós emet unes ordenacions als batlles dels castells per donar-los instruccions pel que fa a l'enviament de missatges a la cort de la baronia. En la presa de possessió de Bernat I Galceran de Pinós cap el 1383 fa jurament de guardar els privilegis, franqueses, immunitat i bons usos dels castells de la baronia, entre ells el de Gisclareny. El 1390 és venut el càrrec de batlle del castell per tres anys. El 1428 el castell de Gisclareny juntament amb el de Josa, Gósol i Saldes i Gavarrós serveix de fermança de la constitució d'un censal de 14 000 sous venut al baró (Serra i Vilaró, J; 1989. Baronies Llibre I . P. 146, 169, 170, 199. Llibre II P. 24, 48, 303) . Finalment el 1468 en plena guerra civil catalana el capità del castell Nicolau Larigós amb els seus homes Joan Calla, Joan Coll i Pere Quer van a Bagà a reconèixer el nou rei (Baronies. Llibre I. P. 241). En època moderna el castell va quedar abandonat i es va reconvertir en mas (Mas Castell núm. 59 al cadastre de 1776) estava ocupat per 1 casa, pagava 4 lliures, 11 sous i 6 diners de cadastre reial i no especifica el que pagava per a bestiar. Posteriorment i en l'amillarament de 1863 no hi figura (ACA. Llibrets de compliment pasqual, amillarament de 1863), extret de Martín, E. 2005 annex. 21).</p> | 42.2496935,1.7951594 | 400608 | 4678202 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83102-foto-08093-192-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83102-foto-08093-192-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83102-foto-08093-192-3.jpg | Inexistent | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-01-20 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Es tracta d'un important conjunt fortificat que caldria ser estudiat a fons mitjançant una campanya de prospecció arqueològica de neteja i desforestació així com també d'excavació d'algunes cales per determinar tant la cronologia com també l'extensió d'aquest element en relació al mas Espunya, al pas del Grau, l'església de Sant Pere i el camí de Maçaners. | 92|85 | 1754 | 1.4 | 2484 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||
| 82912 | Pont de Faia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-faia | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS, M (1996). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p.192. SERRA I VILARÓ,JOAN (1989). Les baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Vol II i Vol. III. SERVEI DE PATRIMONI ARQUITECTÒNIC LOCAL (2006). Criteris d'intervenció en el centre històric i patrimoni monumental de Bagà. Part II . Edificacions.</p> | XIV-XX | L'ull central ha estat substituït per una palanca de bigues de ciment | <p>Antic pont del camí ral de Bagà a Gisclareny que accedia a la Torre de Faia., avui dia reconstruït. De l'antiga construccció es conserven els dos estreps amb aparell de maçoneria de carreus mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades irregulars. Conserva les primeres dovelles que corresponen amb l'arrencada de l'ull del pont, avui en dia desaparegut i substituït per una palanca de ciment amb baranes de ferro. S'assenta directament damunt de la roca mare o natural.</p> | 08093-2 | Sota de la torre de Faia (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N) | <p>El lloc de Faia ja apareix documentat des d'antic. De fet en l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç (prop Bagà), el 983 cita entre altres donacions el lloc de Faia 'in locum que voccant ad ipsa Faia...' BOLÓS, PAGÊS, (1982). Amb tot l'existència d'aquest pont damunt del Bastareny hauria d'anar relacionat amb el transcurs del camí ral de Bagà a Gisclareny i també a Cerdanya pel costat del Bastareny. La primera referència d'aquest pont o el proper dit del (patola) situat aigues avall dins el Terme Municipal de Bagà es remunta el 1393 quan es parla de construïr (adobar) el pont d'Avellanet 'Donam a Don Perich Masó, per adobar lo pont d'Avellanet, I 11. IIIIs' (SERRA i VILARÓ, J (1989). El lloc d'Avellanet correspondria a la zona de Sant Joan i possiblement també Faia amb la qual cosa si no es tracta d'aquest pont ho seria el del terme de Bagà. Pensem que serien construccions contemporànies atès que el cami principal discorreria pel marge esquerra (solell) fins al dit pont del Patola, on creuaria per la llera dreta fins a l'alçada del pont de Faia i tornaría a creuar el Bastereny altra vegada per la llera esquerra fins al Puig. A més d'aquest pont en sortiria el camí que pujaria a Gisclareny i també a Faia.</p> | 42.2660600,1.8243800 | 403044 | 4679986 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82912-foto-08093-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82912-foto-08093-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82912-foto-08093-2-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Gòtic | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Productiu | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Segons les característiques de les restes conservades i pels paral·lels més propers, tot apunta que corresponia amb una obra d'un sol ull en arc de mig punt i amb la clàssica forma d'esquena d'ase. Sembla correspondre amb una obra popular d'origen medieval i relacionat amb el camí que pujava a Gisclareny que també accedia a Molnell i al coll del Pendís passant per l'estret dels Empedrats. | 94|119|93 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83101 | Antic mas d'Espunya, o mas Castell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-mas-despunya-o-mas-castell | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses). ADCU. Acta de Consagració de Sant Miquel de Turbians AHG (Cadastre de 1776) ACA: Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863</p> | X-XVII | Cobert de vegetació, runa i de dificil identificació | <p>Als peus del turó en s'assenta el castell de Gisclareny o castell fener de Cal Ros en el seu vessant oest i a tocar d'una petita torrentera que delimita el pas del grau del castell i uns camps que el separen hi ha les ruïnes d'aquest antic mas d'origen molt remot i pertanyent al monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Les ruïnes conservades mig cobertes de vegetació delimiten una planta més aviat rectangular construïda mitjançant murs de pedra mal treballats i escairats i units amb morter de calç. Es poden identificar un seguit de murs i almenys dues o tres habitacions properes a la roca mare o natural i al costat del camí que permetia pujar a la fortificació. Tot el conjunt és un gran runam cobert de vegetació i de pedres procedent del seu enderroc que fan difícil identificar-ne algun altre element.</p> | 08093-191 | Al vessant nord de la Gargallosa sota l'obaga de Sant Pere entre el Quer i cal Ros als peus del turó | <p>El lloc de L'espunya ens surt esmentat per primera vegada segons la documentació antiga en un document datat del 1068 i pertanyent al monestir de Sant Sant Llorenç prop Bagà tot i que pensem que es correspon amb algunes de les donacions que figuren a l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians el 948 (ACU, Pergamí original. Carpeta 7). En aquest document els comtes de Cerdanya, Ramon i Adela van donar al monestit l'alaou que posseïen al vilar d'Espunya amb les confrontacions del riu Esna (Eina) cap a Sant Sebastià de Sull i ariibava a Querforadat passnt pel cim del mont calvera (Gargallosa) 'alede in comitatu Ceritanense, in pago Bagadanense, sive infra terminos de villare de spunia. Quae terminantur ex una parte rivo Esna, et inde vadit ad Sanctum Sebastianum et pervenit de Kero-Foradat... (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre III. P.106. Documentació posterior esmenta que l'alou d'Espunya el 1113Pere Guillem establert en el mas pagava al monestir un cens anual d'una perna de dos argenços, dues gallines, dues fogasses, quatre quarters de vi i dos sesters de cibada ( Martín, E: 2005. P.29 extret de Bolós-Pagès, 1986). El 1121 consta com a donació testamentaria per un tal Ramon d'Enveig amb la qual cosa aquest alou ja no pertanyia al monestir de Sant Llorenç sinó en aquest cas a un noble. Tal i com s'ha anat veient el lloc també apareix esmentat de forma indirecta quan es parla de la propera església de Sant Pere del Grau o d'Espunya (Serra i Vilaró,J; 1989. Baronies. Llibre III. P.1106, 1130). Posteriorment i el 1142 l'abat de Sant Llorenç reclama davant del bisbe d'Urgell a Ramon d'Enveig l'alou de Molnell i els que en depenien; entre ells el d'Espunya ja que havien estat retinguts il·legalment 'et donamus Scti. Laurentio de Bagada unum nostrummansum qui est in Mulnel, cum omnibus suis perinentiis et adempramentis, etiamque censibus...Similiter nos omnes praedicti alium mansum qui est ad ripam Bordeo, et Scto Laurentio reddimus et deffinimus cum omnibus suis pertinentiis quae sunt in cunctis locis' (Baronies. Llibre III. P.108). Ja hem vist en la fitxa de Molnell i la de Querforadat que aquest alou d'Espunya pertanyia a Molnell amb la qual cosa i malgrat el document no el citi de forma directa, s'interpreta que es refereix a ell quan parla dels 'altres masos'.Finalment el bisbe va donar la raó a l'abat i els alous van ser retornats al monestir. Consta que el 1558 Sebastià Fabré ven a Bertran Palol el mas Espunya que era sota el domini directe de Sant Llorenç (DDAA, 2007. Annex al catàleg de masies i edificacions rurals de Gisclareny) Entre els segles XVI i XVIII aquest mas té diversos propietaris i entre 1586 a 1663 és venut als Piferrer de Saldes motiu del qual és coneix com a 'mas Piferrer' (Martín, E; 2005. Annex. Núm. 21). En el cadastre de 1776 (AHG. Cadastre de Gisclareny) el mas Espunya, aleshores mas Castell (casa núm. 59) estava ocupat per 1 casa, pagava 4 lliures, 11 sous i 6 diners de cadastre reial i no especifica el que pagava per a bestiar. Posteriorment i en l'amillarament de 1863 (ACA. Llibrets de compliment pasqual, amillarament de 1863) i extret de Martín,E. 2005 annex. 21 no hi figura aquest mas entenent-se que havia quedat abandonat. Documentació posterior no especifica enlloc el terme Espunya però si el del castell (fitxa 192).</p> | 42.2499800,1.7943600 | 400543 | 4678235 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83101-foto-08093-191-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83101-foto-08093-191-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-01-20 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Caldria portar-hi a terme una campanya d'intervenció arqueològica de neteja per poder identificar si hi havia un o més masos dins del vilar i alou d'Espunya tant esmentat per la documentació medieval i objecte de disputa entre senyors. | 85 | 1754 | 1.4 | 2484 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||
| 83119 | Cançó del Bastereny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/canco-del-bastereny | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí;</p> | XX | Recollit en le cançoner de Bagà. | <p>Cançó extreta del cançoner de Bagà del Mestre Elisard Sala i que parla sobre el riu Bastareny: 'Bastareny, Bastareny-ple de sol i ple de seny!-Què tindrà la teva veu-que quant canta- se m'emporta- Ets un riu del Pirineu-que véns del Tancalaporta. Jo t'he vist néixer a l'Adou-i allargar-te per planúries-i t'he vist crescut quan plou-i t'he vist ple des de centúries. Bastareny, Bastareny-ple de sol i ple de seny. Ets un riu tan transparent-que les truites semblen algues-que les veus del firmament-hi ressonen com les albes. Si et segueixo enlluernat-fins que som a Guardiola-veig com l'ample Llobregat-se t'enduu..i em desconsola. Bastareny, Bastareny.ple de sol i ple de seny!.</p> | 08093-209 | Al lloc de les Fonts de l'Adou, Pista de Bagà a Molnell (PK.5) abans de creuar el riu a l'esquerra en una clotada. | <p>El mestre Elisard sala excursionista des de jove va formar part del grup 'novells' que es va integrar al centre excursionista de Sants, que posteriorment va ser una de les entitats fundadores de la UEC (Unió excursionista de Catalunya); el 1954 va crear el grup de cantaires d'aquesta entitat, que dirigí fins el 1969 i amb el qual va estrenar la major part de les seves obres. També va estar al capdavant de l'orfeó de Sants i va fundar el grup infantil de la Trepa i la seva música es va centrar en la coral per els infants. Va tenir alguns exits com a director del front de l'Orfeó de les Corts, de l'agrupació coral Roure i la Societat Coral l'Espiga de les Corts. Es va casar amb la mezzosoprano Àngels Sirerar la qual va col·laborar en molts concerts i recitals. La seva producció compositiva està formada per 400 cançons, preferiblement de muntanya i recollida en diferents cançoners: 'cançons de camí enllà', 'cançons de mar i muntanya', ' cançons d'humor i ginesta', 'cançoner de la Val d'Aran', 'cançoner de Bagà', 'cancionero de Ordesa'. Va escriure obres com ara 'cantem la muntanya', ' un oratori de Nadal', 'missa dels excursionistes' i 'l'obra bucòliques' per a cor i orquestra de cambra.El lloc escollit per la presentació dels seus cançoners va ser la vila de Bagà el 1971. (informació extreta de Benigne Rafart)</p> | 42.2675400,1.7994000 | 400986 | 4680179 | 1965 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83119-foto-08093-209-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83119-foto-08093-209-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Elisard Sala | 98 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||
| 83098 | Camí de Maçaners pel Grau de les Escales | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-macaners-pel-grau-de-les-escales | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200.</p> <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43.</p> <p>MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55.</p> <p>SERRA I VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III</p> <p>DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses).</p> <p>ADCU. Acta de Consagració de Sant Miquel de Turbians.</p> | X-XIX | Camí utilitzat com a pas d'un dels senders locals de Gisclareny denominat ruta 'e' o camí dels Estanys | <p>Antic pas del grau o 'Grau d'Escales' de l'antic camí de Maçaners que passava per l'alou d'Espunya i el Quer-Foradat. Es tracta d'un pas del camí a la serra de la Gargallosa la qual està tallada una mica més avall pel denominat 'pas de la Guineu' o pas del torrent de Vilella. Aquest pas o grau hi han encara les traces de l'antic camí ral de Maçaners excavades a la roca i formant 'escales' ja que el desnivell que presenta és bastant accentuat. Aquesta seria la causa d¡on prové el nom de Grau de les Escales.</p> | 08093-188 | Al lloc del pas del Grau' de les Escales' (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>El pas del grau és un lloc que surt esmentat sovint per la documentació escrita, sobretot medieval on fa referència en la consagració de Sant Miquel de Turbians el 948 on esmenta l'església de Sant Pere del grau, en les tres esglésies de Paradís 'consagrar les esglésies que es troben al comtat de Cerdanya al lloc anomenat Paradís. Aquestes esglésies estan sota l'advocació de sant Miquel Arcàngel, sant Pere apòstol i sant Andreu i van ser reedificades per homes del terme' (ACU. Pergamí original. Carpeta 7) transcrit per Martín. Posteriorment en la documentació referent al monestir de Sant Llorenç prop Bagà datat de 1068 (Serra i Vilaró, J, 1989. Llibre III. P. 1106-107) esmenta l'església de Sant Pere del Grau o d'Espunya arran d'un plet amb l'abat del monestir de Sant Llorenç i els homes de Maçaners Possessió dels Barons de Pinós) per unes terres situades al nord del riu Esna o Eina i davant l'església de Sant Pere d'Espunya en presència del comte de Cerdanya Ramon Guifrè, el senyor del castell de Pinós. L'abat defensava que l'alou d'Espunya havia estat cedit feia unes dècades al mateix monestir. El comte donà la raó a l'abat del monestir i va fer evacuar les terres. Posteriorment en la documentació del monestir de Sant Llorenç i referent a l'abat de Guillem de Ça Vila (Serra i Vilaró, J ; 1989. Baronies. Llibre III. P.122) datat de 1320 a 1339 apareix esmentada aquesta església dins les confrontacions del terme del castell de Guardiola entre l'abat de sant Llorenç i el rei. Entre els límits fixats calia destacar: ' De Quer a mont Desquos de Calvera, al lloc anomenat Creu de Calvera fins a Gratacorps, descendint a curs d'Aigua a Sant Pere de Grau d'Escala fins a la font d'Argimon...' El mont Desquos de Calvera sembla ser la Roca Tirabal, Gratacorps deu correspondre amb la Gargallosa i el curs d'aigua és el torrent de Vilella. Novament torna a ser esmentada en la documentació del monestir de Sant Llorenç prop Bagà el 1327 on va ser nomenat vicari perpetu de Sant Pere de Grau d'Escales Bernat de Cambri . (Serra i Vilaró, J; 1989. P-272). En la documentació referent al mas Espunya també es parla del mas de Sant Pere del Grau en al·lusió a aquest pas i a la dita església. A més el nom del mas Espunya prendria a vegades el nom de mas de 'Sant Pere'. (Serra i Vilaró, J; 1989. Baronies Llibre II. P.334) o Martín, E: 2005. P.27) en al·lusió a la proximitat a l'església i el pas del grau. Aquesta església a partir de la baixa edat mitjana deixa de ser mencionada entenent-se que va quedar abandonada. El mas per contra continua essent denominat en la documentació posterior com a mas Espunya, mas de Sant Pere del Grau i finalment mas Castell (Martín, 2005; DDAA; 2007, Annex al catàleg de masies i cases rurals de Gisclareny).</p> | 42.2485800,1.7943300 | 400538 | 4678080 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83098-foto-08093-188-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83098-foto-08093-188-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83098-foto-08093-188-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Altres | Inexistent | 2022-01-20 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest pas o grau no figura inventariat a l'inventari de camins ramaders del Berguedà (DDAA, 2007) Tot i que el camí segurament ja era emprat des d'època medieval ja que en la consagració de Sant Miquel de Turbians esmenta les esglésies de Paradís, entre elles La de Sant Pere del Grau de les Escales el 938 (ACU.Pergamí original. Carpeta 7) que també se la coneixia com a Sant Pere d'espunya . | 94|119|85 | 49 | 1.5 | 2484 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||
| 82938 | Bullidor de Sant Esteve | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bullidor-de-sant-esteve | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23.GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural.</p> | S'ha assecat molt poques vegades | <p>Sortida càrstica més baixa de l'eqüífer procedent de les aigues subterrànies del Cadí i que també surt per les fonts del Bastareny. Es tracta d'una surgència natural que surt des del fons del llit del riu Bastareny a gran pressió formant un remolí i 'bullidor'. També se la coneix com a font de Sant Esteve.</p> | 08093-28 | Al Bulidor de Sant Esteve (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>El sistema càrstic del Bastareny és considerat com l'equífer més important de la serra del Cadí. Es tracta d'un sistema càrstic que té com a punt de surgència més elevat la font Tordera situada a 2430 m. d'altitud a cavall del cim del Comabona i pas dels Gosolans i com a surgència més baixa el denominat bullidor de Sant Esteve (970m). Amdós afloraments corresponen al resultat d'un sistema càrstic desenvolupat en capes calcàries de la serra que s'inclinen cap a sud amb una potència d'entre 500 a 900 m. El desnivell màxim per on recorre l'aigua d'aquest equifer supera el 1700 m fet que provoca que en el seu punt més baix i situat a la zona del Bullidor de Sant Esteve, l'aigua surti a gran pressió.</p> | 42.2693100,1.8058200 | 401518 | 4680368 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82938-foto-08093-28-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82938-foto-08093-28-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El sistema de les fonts del Bastareny és el sistema que defineix la serra del Cadí com un equífer càrstic amb una important circulació subterrània. La seva descàrrega hídrica la defineixen uns punts d'aigua que té com a surgències les fonts del Bastareny, el bullidor de Sant Esteve i la font del Violí. Es tracta d'un sistema que té grans reserves d'aigua acumulades i és comparable amb el sistema hídric del riu Joeu a l'Aran amb naixement a l'Aneto. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83105 | Colomar de Cal Ros | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colomar-de-cal-ros | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni Arquitectònic. Fixa núm. 3351 MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres. III DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny.Fixa núm. 10 Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses). AHG.Cadastre de 1776. ACA:Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 20. ACBR. Registre Hipoteques de 1781.</p> | XIV.XVII | Malgrat estigui protegit de les inclemències meteorològiques per la balma de Cal Ros, ha patit alguna degradació, especialment a la paret frontal on se n'ha enderrocat la part més alta i també la coberta. | <p>Darrere de la casa i damunt de la balma de cal Ros hi ha un colomar penjat a la roca que està sostingut per bigues de fusta. Es tracta d'una curiosa construcció construïda amb aparell de maçoneria i tàpia a una determinada alçada i accessible per un estret camí excavat a la roca natural amb una planta rectangular i diversos pisos d'alçada. Es caracteritza per presentar un seguit d'orificis quadrats d'uns 30 x 30 cm aproximadament i oberts a les seves façanes ja que servia per acollir els coloms missatgers. A la part interna es poden veure les cavitats on hi feien niu els coloms, de forma quadrada i amb un ampit format per una llosa de pedra a la part baixa. Es conserva de manera parcial ja que la paret frontal ha perdut part de la seva alçada i també dels orificis però encara es pot veure l'alçada que hauria tingut per les empremtes de la roca i els orificis de la part interna. S'hi accedeix per una porta lateral de fusta i coronada mitjançant una llinda també de fusta. La coberta hauria estat de teula ceràmica</p> | 08093-195 | Damunt de la balma de darrere de la casa sota una gran roca al sud de la serra de Gisclareny. | <p>Element de provable orígen medieval i relacionat amb el castell del Quer o mas d'Espunya. La història d'aquest mas va molt lligada als masos de Castell i Espunya, esmentats a les fitxes 191 i 192. De fet la seva proximitat geogràfica entre uns i altres fa que es confonguin. Segons E. Martín (Martín, E; 2005. Annex 20) el mas campà és documentat per primera vegada el 1661. es tracta d'un cognom molt arrelat a Gisclareny, especialment al llarg del segles XVII i XVIII on es convertiren en una de les famílies de més prestigi del terme. Consta que Tomas Ros, presbiter de Bagà en fa donació a la comunitat de preveres de la parròquia de Sant Esteve de Bagà (Martín, E; 2005). Consta que el 1665 Antoni i Joan Campà paguen censos pel mas Llitjós (Cal Vaqué) i també pel mas de Querforadat (mas Espunya o castell) i Rocadecans. Posteriorment el 1703 el procurador del senyor de les baronies fa un establiment a favor de Joan Campà en un camp de cinc jornals en terres properes a Sant Miquel de Turbians. Val a dir que els senyors de les baronies moltes vegades segons E. Martín confonien el mas Campà amb l'anterior mas castell ja que si en la compra del mas Castell el 1758 per part dels Bover del Puig esmenta que abans el mas Espunya afronta amb les terres del mas Ros (RHB. 1781). Per contra el document de compra del mas Ros per part dels Bover esmenta que abans era el mas Espunya i mas Quer (RHB.1781). Val a dir que aquest mas també era conegut com a mas Barbarroja segons un document del Registre de les Hipotecas de Berga datat de 1781. Segons Martín aquesta confusió es deu a que els Bover unificaren els dos masos (Espunya o Castell i mas Campà en un de sol). De fet és en el cadastre de 1776 quant més referències trobem dels campà al terme de Gisclareny no sols en aquest mas sinó en molts altres (Mas Llitjós de Vilella el 1749, Joan Campà a cal Rabost el 1768 i el 1776 a Cal Ralé. El cadastre identifica el mas campà amb la casa núm. 68 Com una de les cases que més pagaven al terme. Estava a mans de Pere Campà, posseïa 2, 3 i 4 cases i pagava 4 lliures i 2 sous de cadastre personal, 7 lliures, 3 sous i 2 diners de cadastre reial i 11 lliures, 8 sous i 8 diners de caps de bestiar. (AHG.cadastre 1776). Posteriorment la casa arran del matrimoni de Rosa Bover amb Josep Vilella de Brocà el 1831 passa a mans d'aquesta família acomodada de Brocà. Així en l'amillarament de 1863 (ACA. Llibrets de compliment Pasqual, amillarament de 1863) la casa està a mans de Domingo Camprubí habitada per 6 persones majors de 7 anys i amb un pagament de 1356 rals de contribució rural, 72 d'urbana i 1428 per a caps de bestiar. La casa va sobreviure el flux migratòri de 1900 i encara està habitada pels Camprubí de Bagà.</p> | 42.2498300,1.8002900 | 401032 | 4678212 | 08093 | Gisclareny | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83105-foto-08093-195-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83105-foto-08093-195-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83105-foto-08093-195-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest element era molt emprat a l'edat mitjana per acollir els coloms missatgers utilitzats per al correu. Acostumaven a estar situats a les parts altes de les torres dels castells (Ex. Al palau de Bagà es conserven restes de colomars a les parts altes de les antigues torres; Cascante, P 2016. Inèdit) o en edificis exempts. Així per exemple en algunes poblacions de l'alt Urgell com pot ser a Bescaran, Os de Civis es conserven torres-colomars emprades per aquesta funció i també en el castell de les Bons a Encamp; Andorra i a Alins de Vallferrera . Els segles posteriors a l'edat mitjana trobem aquests elements integrats a les masies i cases de pagès i situats a les parts més altes. Així en el cas de Gisclareny n'hi han exemplars a la Casanova (fitxa 132), a cal Vitarella (fitxa 135) i en altres masies del terme. Al municipi de Guardiola hi havia colomars a la casa de Cal Companyó, a la casa gran de Gréixer, a l'Hospitalet i moltes altres. Es tracta d'un element de provable origen medieval i relacionat amb els masos Espunya i Castell. | 94|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82949 | Cal Quim | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-quim-1 | <p>MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22.</p> | XVIII-XIX | Enderrocat i cobert de vegetació de dificil localització si no s'hi va amb algú que conegui la zona | <p>Ruïnes d'una edificació situada en unes balmes que hi ha sota del coll de la Pelosa a la capçalera del torrent homònim i damunt del clot que la denomina. Es tracta d'un conjunt de restes de murs de maçoneria i també pedra mal treballada i escairada, mig coberts de vegetació que aprofiten part d'una balma natural per a poder-se encastar i cobrir-se. Les restes són al costat del camí que puja del molí del Puig mig cobertes de vegetació i parcialment enderrocades.</p> | 08093-39 | Al costat del torrent de Cal Quim damunt del clot del mateix nom i a sota de la Pelosa | <p>Es fa difcil establir els origens d'aquesta masia tot i que pensem que no són anteriors al segle XVIII. Ens apareix esmentada el 1863 amb el nom actual i propietat de Francesc Brascó. Es trobava dins el terme de Sant Martí del Puig i hi tenia 4 persones més grans de 7 anys i pagava 12 sous de contribució urbana. Aquesta masia no perdura el 1900 després del gran flux emigratori, interpretant que estava ja abandonada. El seu record ens ha quedat gravat en la toponímia del torrent de Cal Quim, el clot de Cal Quim o les balmes de Cal Quim que també es coneixen com a balmes de la Pelosa.</p> | 42.2800100,1.7988000 | 400956 | 4681565 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82949-balma-de-cal-quim.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Pràcticament desapareguda | 119 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82989 | Can Manuel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-manuel-0 | <p>MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863 extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22.</p> | XVII-XVIII | Cobert de vegetació i parcialment embeguda pel bosc | <p>Emplaçament d'una antiga casa situada a sota les roques del coll d'Escriga i de la que tant sols es conserven unes escasses ruïnes al costat d'uns planells on hi ha un àrea de descans de la pista asfaltada que arriba a Gisclareny. Les ruïnes es situen molt a prop del bosc. Es distribueixen formant uns terrasses al damunt del terreny natural amb una orientació al nord-est i conservant encara restes d'alguns murs de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades irregulars i units amb un morter de calç molt feble de color marró terrós. El conjunt es troba mig cobert de runa i vegetació i es fa molt difícil identificar-ne el nombre de construccions que hi hauria hagut tot i que pensem que hauria estat composta pel volum de la casa i el dels coberts i pallisses exemptes.</p> | 08093-79 | Pista de Bagà a Gisclareny poc abans d'arribar al coll d'Escriga | <p>Es fa dificultós establir els origens d'aquesta casa malgrat pensem que no són anteriors al segle XVIII. Ens apareix esmentada el 1863 amb el nom actual i propietat de Joan Pujol. Es trobava dins el terme de Sant Martí del Puig i hi tenia 4 persones més grans de 7 anys i no pagava res de contribució urbana. Aquesta masia no perdura el 1900 després del gran flux emigratori, interpretant que estava ja abandonada. El seu record ens ha quedat gravat en la toponímia del lloc on les corbes que hi ha abans d'arribar als planells on hi ha les escasses ruïnes a prop del Coll d'Escriga, es coneixen amb el nom de corbes de Cal Manuel. Desconeixem quant es va abandonar però possiblement la casa va tenir una curta durada degut a l'emplaçament on es troba, en una obaga molt humida i freda que fa que els hiverns siguin molt crus.</p> | 42.2598900,1.8127700 | 402077 | 4679314 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82989-foto-08093-79-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82989-foto-08093-79-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82989-foto-08093-79-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Tal i com hem dit resulta molt difícil identificar quantes construcccions hi hauria hagut en aquest emplaçament. Segons les restes encara visibles podem arribar a interpretar que hi hauria hagut la masia i els coberts i pallisses annexos. Segons sembla hauria estat composta per una estructura molt senzilla i típica de la zona mitjançant un edifici de un o dos cossos amb PB, P1 i golfes coberta amb teulada a dues vessants i amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a nord-est. Al costat hi hauria hagut el cobert i les pallisses d'una sola planta i sostingudes mitjançant pilars de pedra i maçoneria. Sembla datar de mitjans del segle XVIII. | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83115 | Cal Pep, Cal Peró i Cal Toixen | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pep-cal-pero-i-cal-toixen | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses). AHG. Cadastre de 1776. ACA:Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex, 21 i 22</p> | XVII-XVIII | Cobert de vegetació i completament arruïnat | <p>Ruïnes de tres cases corresponents amb Cal Pep, cal Toixen i Cal Peró (vell) situades a la terrassa de sota la casa de Cal Miqueló i Ca L'Anton i damunt de Cal Toni Joan, Cal Ponet i Cal Vaquer. Es tracta d'un conjunt de ruïnes mig cobertes de vegetació que defineixen almenys aquestes tres cases. Es tracta de tres construccions de planta rectangular, d'una o dues plantes i cobertes amb teulada a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal. Totes tres han perdut la coberta i part de les parets de manera que es fa difícil entendre la seva antiga disposició que molt segur hauria estat similar a les cases descrites a les fitxes anteriors. La distribució de les façanes és amb obertures allindades i murs de maçoneria i pedra mal treballada. La situada més a l'esquerra conserva encara la cantonada sud-oest i la sud-est amb aparell de maçoneria i cantonades ben treballades. La segona conserva part del mur tester sud amb fàbrica de maçoneria així com algun cobert i annex i la darrera no s'hi ha pogut accedir degut a la vegetació que la cobreix. S'hi endevina encara alguna obertura a la planta baixa</p> | 08093-205 | A sota les cases de Cal Miqueló i Ca L'anton i damunt cal Toni Joan i a l'esquerra de Cal Ponet | <p>Es tracta de tres cases conegudes com a Cal Toixen, Cal Pep i Cal Peró les quals segons A. Martín estan documentades a partir del segle XVII o XVIII. Segons el mateix Martín cal Toixen s'esmenta per primera vegada el 1784. Al cadastre de 1776 (AHG. Cadastre de 1776) la casa de Cal Toixen no sabem a qui pertanyia atès que es canviaven de nom. El que si que sabem és que el 1863 (ACA llibrets de compliment Pasqual.Amillarament de 1863) la casa de Cal Toixen era de Miquel Guix. Estava ocupada per 2 persones i pagava 70 rals de contribució rural i 24 d'urbana. Aquesta casa va sobreviure el flux migratòri del 1900 i va quedar de seguida abandonada. La casa següent a Cal Mateu o Pep estava a mans de Mateu Ardariu en el cadastre de 1776 (AHG. Cadastre de 1776) amb la casa núm. 77 a nom de Mateu Ardariu. Sembla correspondre més a aquesta segona possibilitat ja que el cognom Arderiu era comú a Vilella. Pagava 2 lliures i 6 sous de cadastre personal, 1 lliura, 4 sous i 1 diner de cadastre reial i res per a caps de bestiar. Aquesta mateixa casa en l'amillarament de 1863 (ACA llibrets de compliment Pasqual.Amillarament de 1863. extret de Martín. Annex 21 i 22 especifica que era a mans de Josep Arderiu, ocupada per 4 persones. La casa a partir de 1900 passà denominar-se cal Pep. Finalment la darrera casa o Cal peró (vell) s'esmenta al cadastre de 1776 (AHG. Cadastre de 1776) amb la casa núm. 73 a nom de Jaume Calvés. H havia 5 cases habitades per 6 persones i pagava un cens de 4 lliures i 2 sous de cadastre personal, 1 lliura, 8 sous i 2 diners de cadastre reial i res com a cap de bestiar. En l'amillarament de 1863 (ACA llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863) la casa era a mans de la família de Pere Calvés. Estava habitada per 4 persones majors de 7 anys i pagava una contribució rural de 311 rals i 24 d'urbana. Aquesta casa va sobreviure el flux migratòri de 1900 i consta com a abandonada. Es coneixia com a Cal Peró vell ja que Cal Peró nou és al veïnat de Berta (Cal Tor)</p> | 42.2434700,1.8087600 | 401721 | 4677496 | 08093 | Gisclareny | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83115-foto-08093-205-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83115-foto-08093-205-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83115-foto-08093-205-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Caldria netejar tot el conjunt i entorn de la vegetació que la recobreix ja que es fa molt difícil accedir-hi i poder identificar les estructures que es conserven | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83024 | Fons d'imatges de Gisclareny a l'Arxiu de l'SPAL (Servei de Patrimoni Arquitectònic Local) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-dimatges-de-gisclareny-a-larxiu-de-lspal-servei-de-patrimoni-arquitectonic-local | <p>DDAA. Restaurar o reconstruir. Actuacions del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local en els monuments, Memòria SPAL 2002-2012. Vol 1. https://www.diba.cat/web/directori/servei-de-patrimoni-arquitectonic-local.</p> | XX | Ordenades en clixé i amb totes les mesures de conservació i seguretat. | <p>Al fons documental i d'imatges del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació hi ha documentació referent a alguns espais del terme de Gisclareny destacant sobretot l'església de Sant Miquel de Turbians i la de Sant Martí del Puig, ambdues restaurades per SPAL. La primera i restaurada el 2004 conserva a l'arxiu fotogràfic una imatge antiga on es veu l'església i la casa de 'cal campaner'. FOTO SCCM. 1966 així com imatges de M. Baldomà del 2006 i plànols de l'església aixecats durant la restauració i dibuixats per. A. González (2004). De la segona o Sant Martí del Puig també es conserva una imatge, feta per Joan Francès (SCCM-SPAL 19.11.1966) que correspon a una imatge aèria de l'església i del mas. Altres imatges corresponen a Joan Closa (2005), D. Galí (2005) i corresponents al moment que s'hi va portar a terme una restauració</p> | 08093-114 | Diputació de Barcelona.Edifici del rellotge Planta Baixa. Carrer Comte Urgell núm. 187 (08036) Barcelona. | <p>Extret directament del portal d'entrada del servei de Patrimoni. Es tracta d'un arxiu amb un contingut documental únic i especialitzat en matèria de restauració arquitectònica, on el seu abast cronològic, la varietat de suports i les tipologies documentals, fan que es qualifiqui com un dels més importants en aquesta matèria. El Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) de la Diputació de Barcelona, dins la seva tasca restauradora de monuments, que ha dut a terme des de l'any 1915, ha anat generant una sèrie de documentació en diferents suports i tipologies que formen part de la Unitat d'Arxiu Documental encarregada del seu tractament, custòdia i conservació. A aquesta documentació s'hi han anat afegint, al llarg del temps, altres documents de diferent procedència, per mitjà d'adquisicions i donatius. El contacte directe i diari amb la documentació ens ha permès arribar a la conclusió que el que es podria considerar en un principi un fons unitari (Fons de l'SPAL) ha esdevingut un conjunt de fons interrelacionats. Per això, ha estat del tot imprescindible establir un Quadre de Classificació de Fons per poder treballar amb rigor arxivístic en el conjunt de la documentació. 'especialització temàtica suposa un dels grans valors de l'Arxiu Fotogràfic, i juntament amb el seu ampli abast temporal, el fa únic i singular. Com hem destacat, la creació i creixement de l'Arxiu estan estretament vinculats a l'activitat restauradora del Servei. N'és alhora testimoni i document per a intervencions futures, resultant un instrument indispensable per al desenvolupament de les pròpies competències del Servei, així com una referència de consulta obligada en qualsevol aproximació al patrimoni arquitectònic o a d'altres matèries artístiques i constructives relacionades que conformen l'Arxiu.</p> | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 1906 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83024-foto-08093-114-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83024-foto-08093-114-3.jpg | Legal i física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Important fons que conté fotografies del fons antic i de les restauracions portades a terme al municipi de Gisclareny des de que es va crear el Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (antic Servei de Catalogació i Restauració de monuments) | 98 | 55 | 3.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||
| 82936 | Fites de la Finca de Vilella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fites-de-la-finca-de-vilella-0 | <p>AYMANI I DOMINGO, G (2002). Els molins hidraulics de la vall del Bastereny.Exemples d'una activitat preindustrial despareguda Associació Medieval de Bagà. MARTÍN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny.Capítol 3. PP. 17</p> | <p>Fita de pedra la finca de Vilella (Brocà) situada a la font del Violí poc després d'haver passat el molí del Puig. Es tracta d'un bloc de pedra amb una alçada de 40 cm. i amb un acabat en forma corbada i amb les inicials de VILELLA a la part frontal fent al·lusió a la finca de Brocà.A la part posterior hi ha les inicials de PDE.</p> | 08093-26 | A la font del Violí.Pista de Bagà a Font de l'Adou PK. 4,5 passat el veïnat de l'Hostalet | <p>Fites que pertanyien a la família de Joan Vilella de Brocà gràcies al matrimoni entre Josep Vilella i Rosa Bover del Puig el 1831 on els Brocà enriquiren el seu patrimoni incorporant les finques que els Bover posseïen; el molí del Puig, el Puig i Cal Ros. Aquestes fites es van col·locar per delimitar les finques del Puig, molí del Puig i també Molnell i Cal Ros al llarg del segle. XIX. Es conserven altres dues fites similars al camí dels Empedrats i també al Bullidor de Sant Esteve</p> | 42.2681700,1.8126900 | 402083 | 4680234 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82936-foto-08093-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82936-foto-08093-26-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La família de Joan Vilella posseïa al llarg del segle XIX una gran part de les masies del terme de Gisclareny, entre elles , el Puig de l'obaga, el molí del Puig i també cal Ros.No és d'estranyar doncs que es trobin fites amb aquest cognom que delimiten les seves terres i propietats. | 94 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||
| 82933 | Fites de la finca de Vilella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fites-de-la-finca-de-vilella | <p>AYMANI I DOMINGO, G (2002). Els molins hidraulics de la vall del Bastereny.Exemples d'una activitat preindustrial despareguda Associació Medieval de Bagà; MARTÍN, E (2005). Una mirada a la història de Gisclareny.</p> | XIX | Cobert de vegetació | <p>Fita de pedra la finca de Vilella (Brocà) situada al costat del camí dels Empedrats poc després d'haver passat per l'hostalet del Forat. Es tracta d'un bloc de pedra de 40 cm d'alt amb un acabat en forma corbada i amb les inicials de VILELLA a la part frontal fent al·lusió a la finca de Brocà. I les inicials de PDE a la part posterior</p> | 08093-23 | Al costat del camí dels Empedrats. Sender PR.125 de l'Hostalet a la font del faig, seguir 200 m. aquest camí es troba a l'esquerra | <p>Fites que pertanyien a la família de Joan Vilella de Brocà gràcies al matrimoni entre Josep Vilella i Rosa Bover del Puig el 1831on els Brocà enriquiren el seu patrimoni incorporant les finques que els Bover posseïen; el molí del Puig, el Puig i Cal Ros. Aquestes fites es van col·locar per delimitar les finques del Puig, molí del Puig i també Molnell i Cal Ros al llarg del S. XIX. Es conserven altres dues fites similars a aquesta a la font del violí i també al Bullidor de Sant Esteve.</p> | 42.2702100,1.8161900 | 402375 | 4680456 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82933-foto-08093-23-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La família de Joan Vilella posseïa al llarg del segle XIX una gran part de les masies del terme de Gisclareny, entre elles , el Puig de l'obaga, el molí del Puig i també cal Ros.No és d'estranyar doncs que es trobin fites amb aquest cognom que delimiten les seves terres i propietats. | 94 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 349,34 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc