Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 82937 | Resclosa i captació d'aigues de la central Manresana a la font del Violí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-i-captacio-daigues-de-la-central-manresana-a-la-font-del-violi | ARROYO HUGUET , MERCEDES( 2009). 'Estratègies empresarials pioneres. L'electricitat al Berguedà 1901-1964' a Erol. Revista cultural del Berguedà. P. 28-35. ARROYO, HUGUET M (2012).'De las fábricas de luz' a la creación del sistema. La oragnixación regional de fuerzas hidreolectricas del Segre, 1020-1952. Simposio internacional. Globalización, iinnovación y construcción de redes técnicas urbanas de américa y Europa. 1890-1930. Universitat de Barcelona .FREIXES PERICH, A (2013). Les fonts del Bastereny i l'origen del riu Llobregat, la seva capçalera i l'embassament de la Baells. Verssió PDF. | XX | Encara s'utilitza com a tal | Captació de l'aigua potable de la vila de Bagà la qual és aprofitada també per a captar les aigues . Correspon amb una surgència d'aigues natural propiciada per l'orografia càrstica del terreny d'un eqüifer natural i subterrani que aflora en superfície a les Fonts de l'Adou com a punt més elevat, el bullidor de Sant Esteve com a punt mitjà i la font del violí com a darrer lloc. La captació de la canal és en forma de resclosa de ciment pòrtland que estanca l'aigua del Bastereny i la deriva per mitjà d'una tuberia a la vila de Bagà i també a través del canal que alimenta la central hidroelèctrica del 'Pendís' denominada 'la Manresana' i situada a pocs Km de la vila de Bagà. Resulta ser una ampliació del canal inicial de la central de Bagà amb resclosa a Sant Joan per recollir les aigues del torrent del forat 'del Pendís' i de l'eqüífer subterràni. El tram inicial des de la captació fins a Cal Cerdanyola transcore de forma subterrània dins d'un túnel i mitjançant un aqüeducte volat a la vall del torrent del Forat. El canal té una longitud d'uns 10 Km fina arribar a la central homònima. Té una amplada de 2 metres i una profunditat de 3. Encara està en ús.La resclosa té una alçada de 10,5 metres i una notable amplada. | 08093-27 | A la font del violí .(Ajuntament de la vila de Bagà. Plaça de Catalunya, 7 bis) | a captació de l'aigua potable va ser construïda els anys setanta per abastir la població de la vila de Bagà que fins aleshores s'havia nodrit de l'aigua procedent del riu Greixa a la zona coneguda com a 'rigoreixer'. La font del violí forma part del mateix carst que té com a sortida més alta, la denominada Font Tordera a uns 2465 m al costat del cim del Comabona (TM. De Gisclareny) i com a surgència més baixa el bullidor de Sant Esteve amb un cabal de 5 m 3 i considernat-se com un sistema càrstic que aporta grans reserves d'aigua (uns 11 hm 3 de reserva dinàmica dek 50 hm 3 del total) degut a que es troba situat a les capes més profundes del mantell del Cadí. Aquesta abundància de cabal va propiciar que abans de la guerra civil de 1936 es construïs una central hidoelèctrica denominada 'del Pendís' la qual no es va poder posar en funcionament fins als anys' 50. L'empresa que la va posar en funcionament va ser la CAME (Companyia Anonima Manresana de Electricidad) fundada el 1910 per tres socis (Magí Gallifa i Gomis, Angel Ferré i Grané i Lluís Vila i Miralles) i dels que el 1950 només n'hi havia dos. La central de Bagà, projectada el 1913 i construïda el 1915 aprofitant un salt del Bastereny situat a prop de Sant Joan comptava inicialment amb una potència de 465 KV i es preveia construïr aigües avall de la presa que tenia una alçada de 13m. La maquinària emprada era la dels germans Chalaux que també es va utilitzar en moltes altres centrals. Cap el 1920 la Societat Manresana va créixer degurt al capital dels gernans Joaquim i Enric Gomis Cornet els quals es van convertir en el principals inversors ja que la seva família havia iniciat els experiments en fabricar llum a la colònia Gomis. La seva tècnica es basava en la compra de salts d'aigüa poc rendibles a preus molt baixos i donar-los rendiment a partir de noves inversions. Si el salt no rendia es deixava tal i com estava, però si succeïa el contrari, aleshores es feia un nombre elevat d'inversions per a poder-ne treure el màxim de rendiment possible i es creava una empresa específica que la pogués gestionar. Així si el negoci no rutllava no afectava a la resta de patrimoni i de negocis que la família posseïa. Aquest mecanisme de producció va provocar que moltes centrals de la Catalunya central, especialment el Bages, el Berguedà i també al Segre. En el cas de Bagà quant els germans Gomis la van adquirir, ja estava en funcionament i en van projectar algunes millores com la de donar més alçada a la presa del Bastereny. Aquesta actuació va ser concedida per l'enginyer Ramon Alsina Rodergas i signats per Narcís Amigó. El fet que no recaigués la concessió a cap dels Gomis, propietaris de la CAME era degut a que per gaudir d'una concessió d'aigua s'havia de tenir el títol d'enginyer, cosa que no va poder ser fins el 1946 quany un dels fills ; Enric Gomis i Parera, adquirí el títol d'enginyer. Cap els anys '50 a l'empresa s'hi afegí un tercer enginyer; Luís Maria Cascante i Portabella que es va convertir en el principal motor de la 'Productora y distribuidora de Electricidad' a les comarques del Bages i del Berguedà. Per tal d'augmentar la producció de llum calia tenir un major cabal al riu, fet que a vegades el Bastereny podia baixar més sec. En conseqüència es van projectar pantans i embassaments i el 1946, l'enginyer de camins va fer derivar les aigues del riu de Greixa a la mateixa central. Tot i així entre els 1951 al 53 la producció de KW/hora va minvar progressivament i això va fer plantejar incorporar nous cursos d'aigua com seria el torrent del Pendís per a millorar i incrementar el cabal. El 1958 la central de Bagà disposava d'una turbina tipus francis de 700 CV. Un alternador per a corrent alterna trifàssica AEG de 640 kV a 6000 V i un transformador de 640 kVA de potència. Cascante i Portabella va aconseguir millorar les negociacions per a la compra d'uns terrenys a la zona del Puig per a construïr la presa de la nova central 'del pendís' situada al costat mateix de la central de Bagà amb una reclosa més alta i amb un salt de més de 95 metres. Així doncs mentre que la central de Bagà tenia un salt de 13 metres i un cabal de 2800 l per segon, la nova central del Pendís incorporava 1500 l per segon amb un sal brut de 101,5 metres i una potència de 1140 CV. A més aques nou salt es considerava de 'absoluta necesidad nacional'. Cascante que va portar a terme totes les negociacions per construïr aquest nou dalt justificxava la conveniència de 'derribar o expropiar' el molino del Puig situat a 80m, cosa que no va poder ser possible i en el seu lloc es va construïr un mur que evités que l'aigua anés al molí. L'expropiació amb els terrenys per on havia de passar la sèquia va ser dificil i llarga però al final es va poder portar a terme. El 1957 s'inaugurava la nova central del Pendís al costat de la central de Bagà i en reforçava la producció d'electricitat. Tenia una turbina de 1925 CV que el 1980 va ser ampliada amb una de més potent. L'empresa dels Gomis a la dècada dels '50 va decidir invertir en altres salts més cabalosos al vessant del Segre degut a que el cabal de la central del Pendís no era regular i cap el 1988 les estructures elècrtiques dels Gomis van passar a FECSA llevat de la de Bagà que va continuar com a autònoma i petita empresa sota el nom de 'Hidrodata' i la qual encara avui funciona com a tal. | 42.2680900,1.8127500 | 402088 | 4680225 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82937-foto-08093-27-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82937-foto-08093-27-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Atès que correspon amb la surgència més baixa del mateix eqüífer que surt per les fonts del Bastareny i del 'Bullidor de Sant Esteve' fa que no s'assequi mai i la vila de Bagà l'aprofiti com a captació per a nodrir-se de la seva aigua potable. Va ser construït a mitjans del anys setanta quant va substituir l'antiga conducció o 'aigua vella' que procedia del torrent de Rigoreixer. | 98 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83120 | Valset de la festa de Gisclareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/valset-de-la-festa-de-gisclareny | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; | XX | Recollit al llibre de les tres-centes cases de Gisclareny | Valset escrit per Francesc Caballè en honor a la festa Major. Diu el següent '... A Gisclareny venim-per celebrar la festa-A Gisclareny hi som-volem fer molta gresca.La verge del Roser-com sempre està tan sola-per ella cantarem-perque ens enamora.I el seu fillet també-li direm que ens acompanyi-sentint les nostres veus-somrient cantarà la mare-Plegats com a germans-voltats pels grans Picalls-la diada passare,- A Gisclareny amb joia. | 08093-210 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av Roser S/N 08695) | Va ser escrita i composada per Francesc Caballè arran d'una festa major de 1978 on en acabar-se un grup de joves de Bagà amb guitarres, flabiols i altres instruments van cantar aquest valset vom una aportació a la Festa Major de Gisclareny on es presentaven els gegants i es feia una millora a l'enllumenat elèctric.Francesc Caballè nascut a Badalona resideix des de 1969 a la vila de Bagà.H exercit com a articulista, fotògraf, dinamitzador cultural en entitats de la vila com l'Associació Medieval. Ha escrit altres llibres relacionats amb la vila de Bagà com 'A l'hombra de Paller'. 'Si tu t'en fas la lluna' (recull de cançons populars del Gil Casas), 'les tres-centes cases de Gisclareny' i a 'l'hombra del camí ral de Berga a Bagà'. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 1978 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83120-foto-08093-210-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83120-foto-08093-210-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 98 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83067 | Gall fer (Tetrao urugallus) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gall-fer-tetrao-urugallus | GENERALITAT DE CATALUNYA. Departament de medi ambient i habitatge. Parc Natural del Cadí Moixeró. Opuscle de la fauna Català/anglès;www,sioc.cat/fitxa.php?sp=TETURO; https//monnaturapirineus.net | Animal protegit i en perill d'extinció | El gall fer és una de les espècies més emblemàtiques dels boscos del Pirineu català. Es pot escoltar al llarg del mès de maig amb un cant molt específic i significatiu com a període de zel. És dificil de veure i és molt tímid. Es troba en boscos subalpins de pi n egre i avet per damunt dels 1700 mts. D'aláda però esporàdicament es trobar en cotes més baixes. Els mascles es diferencies de les famelles a que si el primer es caracteritza per ser de dimenions més grosses i amb un plomatge de color gris fosc i negre amb la part del pit amb reflexos de color verd i el carpó de l'ala amb una taca blanca. La part ventral i final de la cua varia cap a un color blanc. Es caracteritza per tenir unes plomes a sota el bec en forma de barba, una cua gran formant un ventall. Una carúncula a l'ull de color roig que s'enfila i coloreja el plomatge en época de zel. La femella teé uns colors que s'ssemblen més amb l'entorn que l'envolat preferiblement els marronosos fosc i clar amb alguna part blanca. Té caruncula igual que el mascle bé que no tant acentuat. Nida a terra i una femella pon entre 6 i 7 ous que incuba entre 3 i 4 mesos fins que le poll surt de l'ou i s'independitza. La seva alimentació rica i variada es basa en larves, herbes, brots tendres de plantes i a la tardo fruits del bosc com el nabiu, gerd, groselles i fulles de pi. | 08093-157 | Als boscos del Parc natural del Cadí mOixeró. No té un lloc específic | Si bé el gall fer està protegit a Espanya des del 1986, les seves poblacions han anat disminuint poc a poc fins a nivell alarmants segons la regió. Tot i que la caça furtiva està molt perseguida, actualment la destrucció i alteració de l'hàbitat és la principal causa de desaparició, com la desforestació, la presència d'activitats humanes, la construcció de línies elèctriques, etc. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83067-foto-08093-157-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83067-foto-08093-157-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El gall fer és molr característic quen està en zel ja que s'junten tots els galls en un lloc que s'anomena 'cantader' que és on els mascles s'exhibeixen a les famelles. El mascle té una mena de dansa que accentua amb el plomall de la cua en forma de ventall. En aquest punt és on hi ha baralles de molts mascles que acaben amb la mort d'algun d'ells. Això succeeix perque és el seu moment d'éxtasi que no hi sent ni hi veu i és una presa fàcil. | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 83040 | Pou situat al clot del Pou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-situat-al-clot-del-pou | CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. ; GENERALITAT DE CATALUNYA. Cal Prim. Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya; MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 60. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21.; ACBR. Registre de les Hipotecas. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny | XVI-XVIII | El pou encara està en ús i correspon amb uns dels punts de subministrament d'aigua. | Pou d'estructura semicircular situat a la zona de llevant del Clot i que denomina a la zona. Presenta una planta circular i té una notable profunditat amb uns 2'5 m. de diàmetre, L'aparell és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat irregulars. La part superior estpa coberta amb una teulada de lloses de pedra disposades en gradació i amb la boca d'entrada tapada mitjançant una porta de ferro per evitar que hi ha caigui algú. El pou encara està en ús i consisteix en un punt i abastament d'aigua | 08093-130 | Al costat de la font de Gisclareny al Clot del Pou passat el veïnat de Berta i sota del Roser | Segurament l'origen d'aquest pou seria a mitjans de l'època medieval en el moment que es comença a documentar el mas Asen, el mas Over, el mas Coll i el mas Carbonell. Els primers els quals ja han estat comentats a les fitxes núm.93 i 94 es remunten per primera vegada en un document conservat a l'arxiu municipal de Gisclareny (Martín E; 2005 p.64). Registre hipotecas. D'aquests tres masos llevat del mas coll que Martín interpreta com a cal Pallaró del Coll de la Bena els altres dos possiblement es podrien corresponder amb l'emplaçament de Cal Baraut (fitxa 94) i que es situen entre el clot del Pou i el Coll de la Bena. En qunat al mas Asen smenta que aquest mas conegut també amb el nom de Assen, Nazen o Azen estava situat prop del Clot del Pou . Correspondria amb un dels pocs masos que hi hauria a Gisclareny, juntament amb el mas Espunya, el mas Over, el mas Coll i el mas Carbonell, La proximitat al clot i en el 'pou' donaria origen al veïnat de cases que es nodririen de l'aigua del pou per poder-se abastir de l'aigua potable i utilitzarien les aigües del seu eqüifer per a poder regar les terres, que sen's dubte serien les millors de Gisclareny junatment amb les de l'Espunya i del Mas Campà. El pou sembla ser una obra de mitjans del segle XVII o XVIIII i ha estat utilitzat fins els nostres dies. | 42.2506700,1.7846200 | 399740 | 4678323 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83040-foto-08093-130-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83040-foto-08093-130-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Pou d'origen medieval que deuria proveïr d'aigua al veïnat del Clot i que denominà a la zona com a Clot del Pou. El pou aprofitaria un eqüífer subterràni que nodriria el pou del veïnat del Roser i també la font dels Gisclarenyesos i altres fonts properes com de Cal Ros, d'Espunya... | 119|94 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83025 | Llegenda de la petjada de la Mare de Déu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-petjada-de-la-mare-de-deu | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS, M (1996). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p.70-200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. RAMON I JAUME COROMINAS I CAMP ( 2017). Premses, tines i trulls medievals al Berguedà, nord del Bages i part del Solsonès. Centre d'Estudis del Bages. Informació inèdita aportada per Albert Rumbo i Soler. | X-XI | Al darrere de l'església de Sant Martí del Puig s'hi conserva la petjada de la Mare de Déu, una de les diverses marques que Maria va deixar al nostre país quan, segons la tradició popular, va venir a recórrer aquestes contrades. | 08093-115 | Al darrere de Sant Martí del Puig. (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Segons l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (983)s' esmenten algunes donacions d'alous o zones de vinya al terme de Brocà 'Vallis Buchranense'. Entre les diferents donacions cal esmentar especialmemnt l'alou de Molnell i sobretot el que es denomina 'in apendico de ipso Puio, in locum qui dicunt Chertol' (Bolós-Pagès, 1986). Aquest lloc afronta amb diferents vinyes com ara 'vinea de Olibane', 'vinea de Orifeita' i la 'rocha rotunda'. La presència d'un nombre elevat de vinyes en aquest lloc fa pensar en la importància d'aquest cultiu en època medieval La seva localització ens és dificil tot i que hom pensa que 'la rocha rotunda' derivat de roca rodona podria fer al·lusió al pujol del Puig el qual acaba de forma arrodonida. Els germans Corominas (corominas i Camp R, J ,2017) esmenten que molt a prop de la casa torrent amunt hi ha el lloc de 'la vinyeta' al·ludint a aquesta activitat. A més les condicions orogràfiques i climatològiques de la vall de Brocà (llocs assolellats, secs però amb presència d'aigua) eren ideals per a la vinya. La toponímia de la vall 'Vinyet, vinya vella, vinyassa, solà de Clarà......' ens recorda la importància d'aquesta antiga activitat agrícola que ens va sumada a la localització d'aquest tipus de pedres arreu del territori. Existeix una llegenda que parla de les 'petjades de Déu a la vall del Bastereny' fent al·lusió a aquestes pedres. | 42.2664100,1.8101000 | 401867 | 4680042 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83025-foto-08093-115-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83025-foto-08093-115-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Es tracta, evidentment, del mateix tipus de llegenda que la del Peu de Déu i situada a la veïna vila de Bagà, motiu pel qual podem extrapolar els comentaris que sobre aquest relat acabem de fer. Justament, un element curiós és que ambdues llegendes es troben en una àrea geogràfica molt propera i amb uns vincles històrics més que evidents, la qual cosa ens pot portar a suposar que un relat va derivar o va acabar influint de forma decisiva en l'altre, sense que haguem pogut arribar a escatir perquè en un cas les petjades són de Déu i en l'altre de la Mare de Déu. Tal i com passava en la llegenda El Peu de Déu el cas que ens ocupa tampoc se'ns aclareix què hi feia exactament Maria a la nostra comarca, fet que si que s'explica moltes vegades en relats similars documentats a la resta del territori català. | 85 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82975 | Forn de Teules del Puig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-teules-del-puig | BOLÓS I MASCLANS , J (1984). Ceràmica grisa i terrissa popular a la Catalunya medieval. Acta Historica i archeologica medievalia. Universitat de Barcelona. CASCANTE I TORRELLA, P (2000). El palau dels Pinós. Anàlisi i estudi de l'edifici. Bagadanum miscel·lània. Vol III. CASCANTE I TORRELLA, P; 2010. 'Memòria de la intervenció arqueològica de la restauració de la coberta i campanar de l'església de Sant Esteve de Bagà'. Diputació de Barcelona SERRA I VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. DDAA (2009). 'El forn del carrer de l'hospital i la producció de ceràmica comuna vidriada monocroma i de vaixella verda a la Barcelona del segle XIIII' Quarhis 07. DDAA (1998). Ceràmica medieval i post medieval. Circuits productius i seqüències culturals. DDAA (1997). Ceràmica medieval catalana. El monument document. Servei de Patrimoni Arquietectònic Local de la Diputació de Barcelona. | XIV-XVII | Es conserva en bon estat i té la part baixa coberta de terra i vegetació. Mancaria una excavació acurada per acabar-ho de documentar correctament i veure si n'hi ha mes d'un. | Antic forn de teules i ceràmica del Puig. Es conserva al marge dret del torrent del Puig en un revolt al costat de la pista que puja a Murcurols i mig cobert de vegetació. El forn de planta més aviat oval i circular i amb un diàmetre de 3,5 a 4 m, està construït amb aparell de pedra mal treballada i escairada, unida amb argamassa de calç i col·locada en flades més aviat regulars. La boca és de mida rectangular i està composta per una obertura coronada en llinda de pedra d'un sol bloc. La coberta està formada per una falsa cúpula construïda amb lloses de pedra, unides en sec i col·locades a 'plec de llibre'. Damunt seu hi ha una coberta de terra i vegetal. Segurament l'orifici o obertura conservada correspon a la part de càrrega ja que tot fa pensar que encara existeix una part inferior coberta de terra i propera al torrent que corresponia amb la cambra de combustió. La graella per la qual permetia carregar la ceràmica recent tornejada i dixar passar la calor provinent de la cambra de combustió està completament coberta de vegetació i no és visible. Al costat del forn hi ha uns marges des dels quals es deuria extreure l'argila i escampat en el camp de dalt es poden veure restes de rebuigs de teules i ceràmiques. | 08093-65 | Entre el Puig i Murcurols a l costat d'un torrent del Puig i sota el camp del Prat | Segons Serra i Vilaró aquest forn de teules es va començar a utilitzar a partir del segle XIV ja que abans d'aquesta data no hi ha cap referència de teules ni de ceràmica. Segons Serra les cases es deurien cobrir mitjançant lloses de pedra o fang. La primera data que esmenta teules és de 1344 quant els cònsols encarreguen al clavari de Bagà la compra de 1000 teules de Berga per al castell de Bagà (CASCANTE i TORRELLA, P .(2003) Bagadanum III. Serra i Vilaró esmenta que el 1344 els cònsols de Bagà van emprar 12 drs en una saca en la qual va ser portada argila o terra a Berga per tal que els terrissers d'aquesta vila examinéssin si era bona per a fer teules. El 1336 hi ha un mestre teuler que col·locava teules a l'església de Sant Esteve de Bagà i cobrava un jornal de 3 ss i 3 diners (Serra i Vilaró, j; 1989. Ob cit. Llibre II. P-423). Referent a l'església sembla ser que i després de la intervenció arqueològica practicada a la seva coberta (Cascante i Torrella, P, 2010) es va interpretar que la posada en funcionament del forn de teules del Puig va canviar el projecte de cobriment que va passar de ser de llosa de pedra a teula. Aquesta hipòtesi es va confirmar en la troballa de les empremptes per a col·locar les teules a la meitat oest de l'església així com els fragments de teules d'aquests forns (CASCANTE I TORRELLA, P ;2010). Segons la documentació de Bagà el segle XV, 2000 teules valien 6 lliures. A més consta segons la documentació que el Clavari va encarregar a Domanyo dels Vyales mestre teuler de fer 1000 teules al castell de Bagà. Segons consta aquestes teules van ser fabricades a Bagà 'compri per las mulas que volian tirar la teula dell forn teuler, unas fondas 1s VI drs' (Serra i Vilaró, J, 1989. Llibre II P-423) No s'han trobat més referències d'aquest forn. Tant sols que serví per fabricar les teules del santuari de Paller i possiblement també dels Banyadors. | 42.2635100,1.8000900 | 401037 | 4679731 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82975-foto-08093-65-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82975-foto-08093-65-3.jpg | Inexistent | Gòtic|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Segons els estudis realitzats fins a l'actualitat aquest tipus de forn es construïa al costat de cursos d'aigua per facilitar la seva combustió. Constaven de dues parts ben diferenciades; la cambra de combustió i la part de la càrrega. La primera era a la part més baixa i consisitia en una fornal que es connectava amb la segona part per mitjà d'una graella que permetia que l'oxigen circulés i pogués coure la producció. En funció de l'oxigen que entrava a la cambra de càrrega, la producció podia ser oxidant, reduïda o oxidant i reductora (FÂBREGA i ENFADAQUE, A; 2009. Dovella. P- 4-10). Sembla que en aquest forn a banda de ceràmica es produïa també teules i maons. Forns de caracatreístiques similars s'han trobat a Berga (Riu i riu | 93|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82916 | Santa Magdalena de Faia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-magdalena-de-faia | SERRA I VILARÖ, J (1999). Baronies de Pinós i Mataplana, investigació als seus arxius. Llibre III. Centre d'Estudis Baganesos. | XII-XVII | L'any 2004 es va rehabilitar fent un repas de la teulada i el parament de la façana principal amb morter de pòrtland, poc adequat per aquest tipus de monument | Capella de Santa Magdalena de la Torre de Faia. Es tracta d'un senzill i auster edifici situat a ponent del conjunt arquitectònic de la masia i castell de Faia. Consta d'una única nau de planta rectangular orientada en sentit est oest amb la capçalera a l'oest i coberta amb una volta de canó i de mig punt . La porta d'entrada es situa al mur de llevant i està resolta mitjançant una obertura amb els muntants i marxa peu de pedra picada amb esplandit intern i coronada per un arc rebaixat format per tres blocs de pedra picada on a la clau hi ha inscrita la data de 1666 i la inscripció de IHS amb la creu incisa, símbol de Jesucrist. Al seu costat hi ha una finestra rectangular per a ús dels pelegrins i al seu damunt un òcul circular. Corona la façana una campanar de Cadireta d'un sol ull construït en pedra i maçoneria. Interiorment està completament enlluïda i la única decoració que hi ha són unes guixeries en forma de cornisa simple. L'altar es situa a la paret de ponent i està format per un altar amb una ara de pedra encastada al fons on hi ha l'encaix per al llibre dels salms i altres elements litúrgics dins d'un petit espai presbiterial que resta separat de la resta de la nau per mitjà d'un graó de pedra. El paviment és de maons cerpamics de forma quadrada i de 15 x 15 cm. Encatsat al mur de llevant hi ha la pica d'aigua beneïda. Els murs exetriors són completament cecs i estan decorats per una cornisa de pedra tosca i dues filades de teula girada i maó pla. L'aparell de la façana està enlluït amb calç però deixa entreveure una fàbrica de maçoneria de pedra mal treballada, unida amb argamassa de calç llevat de les cantonades i bastiments de les obertures que són en pedra picada. | 08093-6 | Ctra de Bagà a Gisclareny. PK.3, passat el túnel de St. Joan hi ha trencall a la dreta que ho indica | Segons Mossèn Serra i Vilaró corresponia amb la capella del castell de Faia. La primera referència documental que ens apareix del lloc data de 1288 quan era sufragània de Sant Martí del Puig. Posteriorment el1397 quan el donzell Guillem d'Espasèn que residia a Bagà en prestava servitud. Se la coneixia amb el nom de Faia o Fagia fent referència a la vegetació de fajos que hi deuria haver a la zona. | 42.2651400,1.8232100 | 402946 | 4679885 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82916-foto-08093-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82916-foto-08093-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82916-foto-08093-6-3.jpg | Inexistent | Barroc|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Capella construïda al llarg del segle XVII damunt les restes d'un edifici més antic d'origen medieval potser romànic i amb unes característiques molt pròpies de l'arquitectura popular de la zona. Presenta forts paral·lels amb la capella de Sant Antoni de Feners a Saldes, la capella de la mare de Déu del Roser del castell de Gòsol, la capella de Sant Josep de Pardinella a Guardiola de Berguedà i l'antiga capella de Sant Roc de Bagà, avui despareguda | 96|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82917 | Pica d'aigua Beneïda de la capella de Santa Magdalena de Faia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pica-daigua-beneida-de-la-capella-de-santa-magdalena-de-faia | SERRA I VILARÖ, J (1999). Baronies de Pinós i Mataplana, investigació als seus arxius. Llibre III. Centre d'Estudis Baganesos. | XV-XVIII | Es conserva encastada a la paret frontal de l'església | Pica d'aigua beneïda que es conserva encastada a la paret de darrere de la finestra del comunidor. Es tracta d'una pica buïdada en una pedra calcària en forma tronco cònica completament llisa i amb el fons pla. Està polida per la part externa. | 08093-7 | A l'interior de la capella de Santa Magdalena. Ctra. De Bagà a Gisclareny PK. 3 trencall esquerra | Segons Mossèn Serra i Vilaró corresponia amb la capella del castell de Faia. La primera referència documental que ens apareix del lloc data de 1288 quan era sufragània de Sant Martí del Puig. Posteriorment el1397 quan el donzell Guillem d'Espasèn que residia a Bagà en prestava servitud. Se la coneixia amb el nom de Faia o Fagia fent referència a la vegetació de fajos que hi deuria haver a la zona. | 42.2651400,1.8232100 | 402946 | 4679885 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82917-foto-08093-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82917-foto-08093-7-2.jpg | Física | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Religiós | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Element de dificil datació per la simplicitat i austeritat de la seva forma que fa molt dificl de datar-la. Amb tot pensem que pot correspondre amb un objecte de cronologia baix medieval o moderna que va ser reaprofitat en l'edifici existent | 94|85 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82977 | Interiors de la casa del Puig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/interiors-de-la-casa-del-puig | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P .71, 200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.55. GALÍ F, D; LACUESTA CONTRERAS, R (2010). Evolució històrica i constructiva de l'església de Sant Esteve de Bagà a partir de les fonst documentals. SPAL (Inèdit). MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny.P.15, P.32, 33. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3337; ESTASSEN , LL (1913). 'masia el Puig'. Fons fotografic del Centre excursionista de Catalunya. Núms. 2570. GALLARDO GARRIGA, A (1930) 'ermita i masia de Gisclareny'. Fons fotogràfic de Centre Excursionista de Catalunya EMX-C-3143. SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. DDAA (2007). Catàleg específic de masies i edoficacions rurals de Gisclareny. Fitxa. 044. AHG.Cadastre de 1776 ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22. ADCU. Acta de consagració de Sant Miquel Turbians (inèdit) | XIV-XVI | La masia té la coberta parcialment esfondrada i això fa que les dependències de la part nord estiguin en mal estat amb importants fissures, esvorancs i depreniments de l'estructura principal. La parr sud per contra al mantenir la coberta es conserva en mñes bon estat i això provoca que els sostres, apviments i guixeries es conservin.Cal actuar urgentment a la coberta per poder salvar els elements que encara resten d'aquesta important masia de Gisclareny | L'interior de la masia presenta uns trets encara molt rellevants, raó de la qual hem decidit de fer-ne una fitxa individual. La porta d'entrada oberta a la paret sud-oest de la masia i formada per un arc adobellats de mig punt amb els muntants i ampits de pedra tosca està paredant un arc també de mig punt molt més ampli que ocupa l'amplada de tota la crugia sud. A la façana de migdia constiua una seqüència de tres arcs de mig punt de la mateixa factura que el de la façana oest i reforçats en cada tramada per arcs de mig punt interiors. Aquest arcs amb una orientació nord-sud estan construcïts amb carreus de pedra i còdols de riu, mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats a 'sardinell'. Tenen la funció de dividir internament la crugia o ala de més a migdia mitjançant tres parts ben diferenciades, comunicades entre si i avui dia tapiades i convertides en altres estances de la masia. Aquest àmbit presenta forces similituds amb la masia de Cal Companyó de Brocà i també amb algunes arcades d'edificis del nucli antic de Bagà com a la plaça Major o pati del Forment per posar alguns exemples. Està cobert mitjançant cavalls de fusta orientats en sentit nord-sud que alhora sostenen l'empostissat del primer pis. Al centre de la crugia s'obre la porta d'entrada o principal que condueix a la planta primera mitjançant una escala de pedra. La porta encara conserva els muntants de pedra picada, el marxa peu i la llinda. A cada costat hi ha algunes cambres com ara el forn de pa i el pastador. El primer s'obre al fons d'aquesta cambra que ocupa la crugia central de la casa i que té la boca amb els muntants de pedra picada, ampit també de pedra i arc de mig punt picat en bloc monolític. El forn conserva la volta amb maons de ceràmica refrectari A la part dreta i amb accés des del vestíbul hi ha un altre àmbit de funció desconeguda. L'escala d'accés a la planta primera dona pas al menjador i sala principal de la casa, dividida en dues crugies i separades per mitjà d'un arc de mig punt de perfil rebaixat. La crugia més propera a ll'escala conserva el sostre ancara del tipus 'enteixinat' amb bigues de fusta i emmotllats de guix. Segons F. Caballè (1995) 'el pis d'una de les seves sales és enllosat amb pedres de grans mesures (la resta són de fusta) té el sostre decorat amb relleus , entre els quals destaca l'escut d'armes dels Puig'. Per tant ell encara va poder veure-hi restes de motius en guix emmotllats molt desfigurats pel sutge de la sala El sostre de la meitat sud de la sala té les bigues col·locades d'una altra forma ja que corresponen a un altre període. Cal destacar la fornícula er a l'aiguamans amb la pica de pefdra, les finestres amb festejadors de pedra i també una petita campana sostinguda mitjançant bigues de fusta amb els caps treballats en forma humana molt similars als que trobem en algunes cases de Bagà (Cal Agutzil, Palau dels Foix, Palau de Pinós, Cal Peu-Curt i també a la Torre de Foix de Guardiola on es conserva una xemeneia de característiques a la de la casa del Puig. Totes tres tenen els mateixos trets i característiques raó de la qual permeten datar-les d'una mateixa cronologia de cap els volts del segle XV o principi del XVI. Des de la sala , que ocupa la crugia central , es pot accedir a la resta de dependències com ara la cuina, les alcobes i les habitacions de migdia i llevant de la casa decoradesalgunes elles amb sostres de guix emmotllat i representacions de 'mont floré', paviments de lloses i finestres amb festejadors. La porta oest dona pas a la cambra situada al costat sud-oest hi té encastada al dmunt la fornícula per a la imatge de la verge, avui desapareguda i amb traces de la decoració pictòrica. La cuina es situa a la part posterior a la part més enrunada de la masia, ja que hi manca la coberta i tambéhi ha algunes finestres que conserven traces dels antics ampits de fusta decorades en motius en escacat. Una escala situada a la part oest de la sala principal comunica amb la planta superior, avui parcialmemt enderrocada i de la que encara es poden endevinar algunes cambres en més o menyts bon estat i també l'estructura de suport de la coberta a quatre vessants a base d'arcs de mig punt a cada angle de la casa. Els forjats són de fusta i també maó ceràmic i cal destacar que encara hi ha algues dinestres amb gelosies de ventilació. La part reservada als masovers es situa a la part de més a llevant i s'hi accedeix mitjançant una escala individualitzada del cemtre de la sala principal del primer pis. | 08093-67 | A la falda del Puig de la Baga situat al marge dret del Bastareny damunt del veïnat de l'Hostalet | Segons Martín (Martín, 2005) l'indret del Puig ja apareix esmentat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians el 948 '..entrego a l'esmentada parròquia les vil·les que s'han esmentat amb els seus termes, els quals afronten, per una banda, amb el terme de Bagà, per l'altra, amb el terme de Vallcebre, el de Saldes i, per l'altra, amb els termes de Molnell o del Puig [de Sant Martí].' (Martín, E inèdit del doc.ADCU). Poseriorment el lloc de Puig ens és esmanetat amb les donacions del monestir de Sant Lloreç prop Bagà el 961 'in valla buchranense, casas curtes et ortos, terras et vineas cultas vel incultas molendinis, aquis, aquiductis in Vilalta et in Marolaet in ipso Puio, et in Rus et Perdinela' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre III P.82). Tanmateix és en la documentació d'aquest monestir quan se'n fa major referència ja que el 983 i posteriorment el 1003 es fa una donació de terres del mas Puig. I parla també d'un lloc dit Querol proper al Puig 'I pècia de vinea ad domum Scti Laurencii monasterii, qui est in valle Buchuranense. Et advenit illa ipsa vinea de comparacione, in chomitatum Cerdaninense, in valle Buchuranense, in apennico de ipso Puio, in locum qui dicunt Cherol'. El document esmenta les afrontacions que són 'In vinea de Olibane vel eres suos, et de alia in ipsa Rocha Rotunda, et de III in vinea de Orifeitaqyi fuit condam...' (Bolós-Pagès, 1986) Bolós interpreta com a Sant Martí del Puig sense poder especificar la roca rodona. Nosaltres pensem que la roca rodona podria correspondre el pujol arrodonit on més tard s'hi alçarà l'església de Sant Martí. Per tant és molt provable que aquest mas ja existís el segle X.. L'església de Sant Martí aviat es va convertir en una parròquia ja que el 1197 se l'esmenta com una parròquia. El 1288 el capellà del Puig Berenguer de Gaamir va arrendar del clergue de Gavarrós (Berenguer de Ça Rocha) amb totes les entrades, oblacions, defuncions, conreus, cases, possessions i altres drets que posseïen i li corresponien com també tot el de la seva església i sufragània de santa Maria de Faia (santa Magdalena) (Serra i Vilaró, J ;1989 Ob cit. Llibre III. P.253) . Aquest acord incluïa a Ça Rocha de residir a la parròquia 'ibi residentiam pesonalem'i garantir servei religiós a les esglésies. Segons Serra i Martín conflictes posteriors acabaren imposant una multa de 150 sous a Gaamir i la confirmació de Berrenguer de Ça Rocha com a rector del Puig. Altres documents són el 1295 l'església va rebre una deixa testamentària de 20 sous per part de Galceran de Pinós i Santa Maria de Faia de 10 sous. S'hi té documentada una petita comunitat de clergues que hi feien oficis diurns i també nocturns. En quant al mas del Puig sabem que era una mas que pagava els censos, delmes i primicies a l'església de santa maria del Castell de Bagà, juntament amb Sant iscle de Molnell. (Serra i Vilaró, Baronies). Consta que el 1368 el rector del Puig va entraren brega amb els homes de Berga als plans de Reboll. En conseqüència els bisbe d'Urgell va absoldre a tots els rectors i en va reposar de nous. També hi ha esment el 1399 que els prohoms del Puig van comprar als cònsols de Bagà un encencer, una custòdia de llautó en la que nen van pagar 2 lliures i quatre sous (Baronies, ob cit. P47). El màs Puig era propietat del rector de l'església de Santa Maria del Castell de Bagà. La importància del lloc del Puig era cabdal pels barons de Pinós. Tant és així que els rectors d'aquesta parròauia van finançar la construcció de la capella de Santa Maria a l'església de Sant esteve de Bagà. Així el 1396 es cobreix 'la quapela nova de sent guyla (Julià)' a l'angle sud-oest del temple que va ser per Oliver Saig, rector de Sant Martí del Puig. A la clau de la volta s'hi va gravar 'el ont floré' un puig coronat per una flor de lis fent referència al Puig i la qual n'era titular Oliver Saig (Galí, F, D i Lacuesta, C , R, 2010). El lloc i casa del Puig va tenir una llarga importància en el paper de kes baronies de Bagà. De la casa del Puig al llarg dels segles XVI i XVII es va esmentant, de forma continuada i és especialment el segle XVIII quan està a sota les mans dels Bover, una rica família que compra aquest mas el 1758 i que tenia propietats al mas Campà (Cal Ros), Molnell, entre altres. Segons el cadastre de 1754 la casa del Puig estava arrendada per quatre anys a Francesc Camprubí que també tenia arrendada la finca de Murcurols, la Pelosa i l'Hospitalet. Segons Martín (Martín, 2005) les condicions d'arrendament de la casa del Puig reservaven als Bover l'ús de la casa excepte dues estances per a guardar grans. També quedava per ells lús de la fruita que es produís, l'hort i el canamar, una quartera de rompuda i totes les rompudes que es fessin als emprius de Gisclarenycom el dret de pasturar els bous de pasturar a bast'. Sembla que els Bover van decidir arrendar el mas per pagar una important quantitat de 8000 ll. que tenien amb la comunitat de preveres de l'església de la Pobla de Lillet, lloc de la qual n'eren originaris. En el cadastre de 1776, la masia figura a nom dels Bover (AMG, cadstre 1776) i sabem a través de la documentació eclesiàstica que alguns dels rectors de l'església de Gisclareny i del Puig procedieb d'aquesta mateixa casa. Així Julià i martí Bover eren germans sacerdots i fadristerns ja que l'hereu del mas era Joan Bover i segons Martín encara hi havia un altre germà de nom Josep que era ferrer.Julià va ser rector durant 18 anys a Gisclareny on el seu testament va encarregar un enterrament amb dotze sacerdots, tes misses cantades i una ofrena de pai i vi a l'església de Sant Martí. Va donar 900 lliures a la fundació de Sant Julià i va nomenar al seu germà Martí sacerdot de Gisclareny i li va encarregar que fes dotze misses anuals els dies especificats i va crear una causa pia de ' col·locar donzelles en espiritual matrimoni' i especificant que fossin filles dels germans donant-los uina pensió de 20 lliures anuals en el moment del casament. Aquesta dot s'havia de donar als descendents de l'hereu de forma perpetua mente que la la resta de germans només es lliurés fins a la quarta generació (Martín, 2005. P.33).Els Bover van residir al mas del Puig fins a la fi del segle XVIII, car el segle XIX la masia era a mans de la rica família de Joan Vilella de Brocà , la qual posseïa cal Ros, l'Hostalet i el molí del Puig. La família es va traslladar a Bagà. En el cens de 1863 la masia del Puig era arrendada per Francesc Russell i pagava 6960 rals de contribució rural, 162 de contribució urbana, 875 per a contribució per al bestiar i un total de 7997 rals i hi havia un total de 12 persones majors de 7 anys. La masia va sobreviure la migració de 1900. Consta que va ser abandonada als anys'50. Francesc Caballè (Caballè i Cantalapiedra, F; 1995) 'aquesta casa va ser una de les primeres en tenir servei d'aigua potable en una font no gaire llunyana'. Segons algunes imatges de Lluís Estasen de | 42.2653300,1.8093000 | 401799 | 4679923 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82977-foto-08093-67-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82977-foto-08093-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82977-foto-08093-67-3.jpg | Inexistent | Gòtic|Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta masia correspon amb una de les interessants del muncipii de Gisclareny i conserva alguns elements notables que cal posar en valor i conservar com ara la porxada de la planta baixa, la sala de la primera planta amb l'arc a diafragma que la divideix, els sostrres amb restes guix emmotllat i la xmeneia de la llar de foc o la'iguamens de la sala. Tal i com hem dit aquests elements guarden estretes relacions amb la xemeneia de Cal Agutzil de Bagà amb un escut en guix emmotllat al centre, la xemeneia de la torre de 'la Torre de Foix' de Guardiola, la present del Puig o per exemple la del mas de Vilalta de Sant Mateu de Bages, per posar alguns exemples (Cascante, Torrella, P. 2015) i que aquests elements són datats de mitjans del segle XV o principi del XVI coincidint amb les diverses ampliacions de la masia en el moment que pertanyia al rector del Puig que finança part de la capella de Santa Maria de l'església de Sant Esteve de Bagà. | 93|94|119|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82979 | Sant Martí del Puig de la Baga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-marti-del-puig-de-la-baga | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P .71, 200; CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.55. CASCANTE I TORRELLA, P (2017). Memòria i estudi històric i constructiu de la masia de Vilalta de Sant Mateu de Bages. GALÍ F, D; LACUESTA CONTRERAS, R (2010). Evolució històrica i constructiva de l'església de Sant Esteve de Bagà a partir de les fonst documentals. SPAL (Inèdit). MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny.P.15, P.32, 33. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3338; SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E. 2205. Annex 21 . ADCU. Acta de consagració de Sant Miquel Turbians (inèdit). DDAA. (2014). 'Església de Sant Martí del Puig de la Baga. Gisclareny'. Restaurar o reconstruïr. Actualcions del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local en els monuments . Memòria SPAL 2010-2012. P-581-588. | X-XIX | L'església ha estat objecte de diverses campanyes de restauració. La primera va ser feta a la década de 1988 quant els amics del romànuc de la vall del Bastereny, preocupats pel malestar de l'església de Sant Martí van emprendre algunes camapanyes de restauració de la coberta de l'església i de les capelles laterals, així com la reparació del llosat interior. El 2005 l'alcalde de Gisclareny va fer una petició a la Diputaciuó de Barcelona per a la restuarció de l'església de Sant Martí previ acord i conveni de cessió amb el bisbat de Solsona. Aquest fet va generar que el 2007 s'emprenguessin els treballs de restuarció amb el desmuntatge de la coberta de l'absis amb seguiment arqueològic que comportà la recuperació d'una coberta de llosa més antiga. Per altra banda el 2008 es va procedir amb la consolidació del mur de ponent desmuntant part del parament de la façana per tornar-lo a reposar. | L'església de Sant Martí és encimbellada dalt del puig, o pujol que domina part de la vall d'Avellanet. Correspon amb un edifici d'una sola nau de planta rectangular i capçada a llevant per un absis semicircular i coronat a l'oest per un campanar d'espadanya de dos ulls que ocupa l'amplada de la nau a la. La coberta de la nau és de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta, mentre que la de l'absis i també del campanar és amb lloses de pedra. Encara s'endevinen les traces de les antigues testeres. La porta d'entrada es situa a migdia i està coronada per mitjà d'un arc adovellat de mig punt en pedra tosca i els muntants de pedra picada amb el marxapeu també de pedra calcària molt desgastada que dona pas a l'interior. Possiblement substitueix l'emplaçament de la originària. Al costat de ponent hi ha una finestra o espitllera d'esquexada simple oberta cap a l'interior i amb els muntants i llinda de pedra tosca. A prop de l'absis n'hi ha una segona de característiques similars a l'anterior; és adir amb els muntants i ampit de pedra tosca i coronada per un arc de perfil rebaixat també en pedra tosca. Aquesta finestra és de doble esqueixada L'absis situat a llevant i de forma semicircular hi té oberta al punt mig una finestra de doble esqueixada amb els muntants i ampits de pedra tosca i coronada per una cornisa també de pedra tosca que sosté el ràfeg de la coberta. Cal destacar la presència d'una mènsula esculpida en forma de cilindre a la cornisa damunt de la finestra absidial, carácterística molt pròpia de les esglésies ceretanes com ara Santa Maria d'All, Sant Esteve de Guils, Santa Maria de Bolvir i sobretot Sant Serni de la Coborriu les quals estan datades de mitjans del segle XII. L'aparell dels elements decoratius és en pedra tosca mentre que la restal és de carreus de pedra més aviat ben treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades regulars i horitzontals. Sembla que descansa damunt la base d'una estructura més antiga, possiblement rectangular, els fonaments de la qual es veuen a la part posterior. La fàbrica de la resta de la nau és més heterogèni i irregular ja que si bé la major part és de carreus de pedra més mal treballats i escairats, units amb morter de calç de color marró i vermellós s'observen diverses reparacions i ampliacions amb obra de maçoneria més mal treballada i escairada. També es pot observar el ràfec de llosa original de la coberta de la nau a sota un sobrealçament de maçoneria enlluïda amb una capa de morter calç de color vermellós en el que hi ha el rèfeg de la coberta format per dues filades de teula girada i maó pla. Tant a migdia com a tramuntana hi ha afegides dues capelles barroques prop de l'absis que li confereixen un especte de 'creu llatina'. L'aparell és de maçoneria de carreus mal treballats i amb fragments de maó i llosa a trencajunt i enlluïts amb morter de calç. L'interior està cobert per mitjà d'una volta de canó enlluïda i pintada en color blau amb símbols d'estrelles pintades que descansa damunt una cornis de guix pintada en color marró a manera d'imposta. Diverses obertures il·luminen l'interior, especialment al absis, però val a dir que es modificà considerablement al segle XVIII amb l'annexió de dues capelles al creuer cobertes amb volta d'arc rebaixat de maó i volta encofrada. El paviment és amb lloses de pedra de grans dimensions amb alguns trams de maons ceràmics de 15 x 15 cm amb marques de terrissaire i amb la part del presbiteri diferenciada mitjançant dos graons de pedra picada i la conca absidal amb dos arcs més. A la part central s'observen dues grans lloses de pedra, una amb la data de 1790 que tapien els forats de dues cavitats, mal anomenades 'cripta' i destinades a hipogeus o osseres col·lectives. Al voltant de la nau es conserva encara el banc de pedra correder i al forat de l'absis i als peus de l'església hi ha les escales de pedra que pemetien l'accés a l'antic cor,avui dessaparegut i del que es conserven únicament els ancaixos de les bigues de suport. En un costat hi ha la fornícula amb l'antiga pica bapstismal de l'església amb restes pictòriques al seu damunt fetes a carbó. L'aparell i també la forma constructiva són de carreus de pedra calcaria més aviat mal tallats i units amb morter de calç i les parts principals estan enlluïdes amb morter de calç. Al costat de l'epístola hi ha encara la biga de fusta amb el cap treballat en forma humana que hauria sostingut la llàntia del sant. A l'embocadura de la capella de migdia hi han restes d'un arc amb restes pictòriques i a l'inetrir de la capella de tramuntana es conserva la base de l'antic altar barroc de perfil bombat. Al costat oposat de l'absis hi ha les restes de l'armari per als objcectes litúrgics. L'estat del conjunt interior, malgrat que l'església fos objecte de diverses campanyes de restauració primer pels amics dels monuments de la vall del Bastareny i després pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Diputració de Barcelona és abandonat atès que l'església es manté oberta per als excursionistes i caminants que busquen refugi.L'església està tancada darrere un recinte oval que ressegueix el perímetre de l'antiga sagrera medieval delimitada per un mur de pedra accessible per ponent per mitjà d'unes escales de pedra | 08093-69 | Al capdamunt del pujol del Puig, situat a la dreta del Bastareny damunt el veïnat de l'Hostalet | Segons Martín (Martín, 2005) l'indret del Puig ja apareix esmentat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians el 948 '..entrego a l'esmentada parròquia les vil·les que s'han esmentat amb els seus termes, els quals afronten, per una banda, amb el terme de Bagà, per l'altra, amb el terme de Vallcebre, el de Saldes i, per l'altra, amb els termes de Molnell o del Puig [de Sant Martí].' (Martín, E inèdit del doc.ADCU). Poseriorment el lloc de Puig ens és esmanetat amb les donacions del monestir de Sant Lloreç prop Bagà el 961 'in valla buchranense, casas curtes et ortos, terras et vineas cultas vel incultas molendinis, aquis, aquiductis in Vilalta et in Marolaet in ipso Puio, et in Rus et Perdinela' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre III P.82). Tanmateix és en la documentació d'aquest monestir quan se'n fa major referència ja que el 983 i posteriorment el 1003 es fa una donació de terres del mas Puig. I parla també d'un lloc dit Querol proper al Puig 'I pècia de vinea ad domum Scti Laurencii monasterii, qui est in valle Buchuranense. Et advenit illa ipsa vinea de comparacione, in chomitatum Cerdaninense, in valle Buchuranense, in apennico de ipso Puio, in locum qui dicunt Cherol'. El document esmenta les afrontacions que són 'In vinea de Olibane vel eres suos, et de alia in ipsa Rocha Rotunda, et de III in vinea de Orifeitaqyi fuit condam...' (Bolós-Pagès, 1986) Bolós interpreta com a Sant Martí del Puig sense poder especificar la roca rodona. Nosaltres pensem que la roca rodona podria correspondre el pujol arrodonit on més tard s'hi alçarà l'església de Sant Martí. L'església de Sant Martí aviat es va convertir en una parròquia ja que el 1197 se l'esmenta com una parròquia. El 1288 el capellà del Puig Berenguer de Gaamir va arrendar del clergue de Gavarrós (Berenguer de Ça Rocha) amb totes les entrades, oblacions, defuncions, conreus, cases, possessions i altres drets que posseïen i li corresponien com també tot el de la seva església i sufragània de santa Maria de Faia (santa Magdalena) (Serra i Vilaró, J ;1989 Ob cit. Llibre III. P.253) . Aquest acord incluïa a Ça Rocha de residir a la parròquia 'ibi residentiam pesonalem'i garantir servei religiós a les esglésies. Segons Serra i Martín conflictes posteriors acabaren imposant una multa de 150 sous a Gaamir i la confirmació de Berrenguer de Ça Rocha com a rector del Puig. Altres documents són el 1295 l'església va rebre una deixa testamentària de 20 sous per part de Galceran de Pinós i Santa Maria de Faia de 10 sous. S'hi té documentada una petita comunitat de clergues que hi feien oficis diurns i també nocturns. Consta que el 1368 el rector del Puig va entraren brega amb els homes de Berga als plans de Reboll. En conseqüència els bisbe d'Urgell va absoldre a tots els rectors i en va reposar de nous. En aquesta data l'església va pedre la categoria de parròquia i va passar a ser una sufragania de Gosclareny. També hi ha esment el 1399 que els prohoms del Puig van comprar als cònsols de Bagà un encencer, una custòdia de llautó en la que nen van pagar 2 lliures i quatre sous (Baronies, ob cit. P47). La importància del lloc del Puig era cabdal pels barons de Pinós. Tant és així que els rectors d'aquesta parròquia van finançar la construcció de la capella de Santa Maria a l'església de Sant esteve de Bagà. Així el 1396 es cobreix 'la quapela nova de sent guyla (Julià)' a l'angle sud-oest del temple que va ser per Oliver Saig, rector de Sant Martí del Puig. A la clau de la volta s'hi va gravar 'el ont floré' un puig coronat per una flor de lis fent referència al Puig i la qual n'era titular Oliver Saig (Galí, F, D i Lacuesta, C , R, 2010). Tot i així pensem que els terratremols de 1427 i 1428 van sacsejar de forma profunda la vall provocant alguns estralls a Sant Martí. Posteriorment el 1593 la parròquia de Turbians i la seva sufragania del Puig van passar a dependre formalment del bisbat de Solsona . Tot i així i a causa d'un contenciós amb el bisbat d'Urgell, el canvi jurisdiccional no es va portar a terme fins 1624.. El 30 de setembre de 1729 i en motiu d'una visita pastoral, el visitador fa constància l'absència dels ornaments necessaris per a la liturgia, (DDAA. SPAL. 2014) No obstant en el cadastre de 1776, la masia i lloc del Puig estava a mans de la família Bover (AMG, cadstre 1776) i sabem a través de la documentació eclesiàstica que alguns dels rectors de l'església de Gisclareny i del Puig procedieb d'aquesta mateixa casa. Així Julià i martí Bover eren germans sacerdots i fadristerns ja que l'hereu del mas era Joan Bover i segons Martín encara hi havia un altre germà de nom Josep que era ferrer.Julià va ser rector durant 18 anys a Gisclareny on el seu testament va encarregar un enterrament amb dotze sacerdots, tes misses cantades i una ofrena de pai i vi a l'església de Sant Martí. Va donar 900 lliures a la fundació de Sant Julià i va nomenar al seu germà Martí sacerdot de Gisclareny i li va encarregar que fes dotze misses anuals els dies especificats i va crear una causa pia de ' col·locar donzelles en espiritual matrimoni' i especificant que fossin filles dels germans donant-los uina pensió de 20 lliures anuals en el moment del casament. Aquesta dot s'havia de donar als descendents de l'hereu de forma perpetua mente que la la resta de germans només es lliurés fins a la quarta generació (Martín, 2005. P.33).Aquest element podria explicar la quantitat de reformes portades a terme a l'església de Sant Martí com ara l'annexió de les dues capelles a migdia i tramuntana de la nau, la construcció dels hipogeus el 1787 entre altres. El 1936 i amb l'inici de la guerra civil es va desmuntar l'antic cor de fusta i possiblement també els retaules així com també les dues campanes de l'església, una de les quals va ser custodiada a Gisclareny. A més aquestes destrosses deurien ser més evidents per la posició estratègica i proximitat amb el congost dels empedrats. Aquest fet podria haver donat lloc a la gran quantitat de trinxeres que hi ha excavades als voltants de l'església. A la d'ecada dels 40 es van construïr uns nínxols adossats a la façana nord i es va costejar la fabricació d'una nova campana que va ser guardada a l'ajuntament de Gisclareny fins el 1989 (Caballè Cantalapiedra, F; 1995 p-26). Finalment la dècada de 1970 i 1980 membres de l'associació dels amics dels monuments de la vall del Bastareny emprengueren algunes tasques de neteja i repicat de paraments interns així com repas de la teulada. Aquestes tasques es van completar el 1988 amb la reposició i renovació de la majoria de les cobertes de les esglésies. Finalment el 2005 l'ajuntament de Gisclareny va signar un conveni de cessió del monument durant 30 anys amb el bisbat de Solsona oi aixó va fer que es sol·licités ajuda al Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona per a la seva restuarció. Aquestes tasques es van realitzar entre els anys 2007 i 2008. | 42.2663400,1.8100300 | 401861 | 4680034 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82979-foto-08093-69-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82979-foto-08093-69-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82979-foto-08093-69-3.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Barroc|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Religiós | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | L'església encara que estigui molt alterada per les reformes de l'època moderna es pot endevinar que en un origen hauria estat composta per una sola nau rectangular capçada al'est mitjançant un absis semicircular i coronada per un campanar de cadireta. Desconeixem si l'absisi originari era carrat, hipòtesi del tot creïble si tenim en compte l'origen del lloc el segle X. Cap a mitjans del segle XII o principi del XIII es deuria bastir la major part de la fabrica actual amv coberta de lloses de pedra i sengles murs capcers a llevant i ponent. L'interior deuria estar enlluït amb un estuc blanquinós i possiblement decorat amb pintures murals. Aprofitant el gruix dels murs de la nau s'hi haurien obert alguns arcosolis o capelles decorades amb pintura mural i d'advocació desconeguda. Després de la pesta negra i crisi baix medieval, coincidint en el moment de major esplendor de la veïna casa del Puig l'església va patir noves reformes destacant la construcció d'un cor de fusta elevat als peus de la nau, la supressió de l'antiga espadanya per l'actual, la redecoració interna de l'església i el sobre alçament de la coberta. Ja al segle posterior s'hi degueren construïr els hipogeus de l'interior de la nau així com el sobrealçament de l'espai presbiterial i la pavimemntació de l'interior. L'pbertura de les capelles de migdia i tramuntana es deuria practicar en aquesta centúria, motiu del quak comportà l'obertura d'un gran esvoranc al gruix de la paret de la nau per a encabir-hi aquests elements. Les darreres reformes que es deurien portar a terme serien la construcció de la coberta de teula ceràmica, i la redecoració interna de l'església amb pintures que recordaven un cel estrellat. | 92|94|96|119|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82981 | Pica baptismal de Sant Martí del Puig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pica-baptismal-de-sant-marti-del-puig | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P .71, 200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.55. CASCANTE I TORRELLA, P (2017). Memòria i estudi històric i constructiu de la masia de Vilalta de Sant Mateu de Bages. GALÍ F, D; LACUESTA CONTRERAS, R (2010). Evolució històrica i constructiva de l'església de Sant Esteve de Bagà a partir de les fonst documentals. SPAL (Inèdit). MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny.P.15, P.32, 33 . GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3338; SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 ADCU. Acta de consagració de Sant Miquel Turbians (inèdit), DDAA. (2014). 'Església de Sant Martí del Puig de la Baga. Gisclareny'. Restaurar o reconstruïr. Actualcions del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local en els monuments . Memòria SPAL 2010-2012. P-581-588. | XIII-XIV | Està esquerdada per la part exterior ja que s'utilitza com a llar per encendre foc quan l'església serveix com a refugi d'excursionistes | A l'entrada de l'església de Sant Martí del Puig es conserva una interessant pica baptismal encastada en una fornícula revestida per una capa d'enlluït amb restes pictòriques (fitxa 70). La pica és de perfil cònic arrodonit amb la part superior octogonal i la inferior circular. Té un diàmetre d'un 55 cm i està buidada en un sol bloc de pedra calcària molt desgastada i encaixada al gruix del mur. Sembla que es tracta d'una pica bapstismal de mitjans del segle XIII o principi del XIV ja que sembla tenir-hi l'encaix pe ral cimbori que la recobria. | 08093-71 | Interior de l'església de Sant Martí situada al capdamunt del pujol del Puig. | Segons Martín (Martín, 2005) l'indret del Puig ja apareix esmentat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians el 948 '..entrego a l'esmentada parròquia les vil·les que s'han esmentat amb els seus termes, els quals afronten, per una banda, amb el terme de Bagà, per l'altra, amb el terme de Vallcebre, el de Saldes i, per l'altra, amb els termes de Molnell o del Puig [de Sant Martí].' (Martín, E inèdit del doc.ADCU). Poseriorment el lloc de Puig ens és esmanetat amb les donacions del monestir de Sant Lloreç prop Bagà el 961 'in valla buchranense, casas curtes et ortos, terras et vineas cultas vel incultas molendinis, aquis, aquiductis in Vilalta et in Marolaet in ipso Puio, et in Rus et Perdinela' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre III P.82). Tanmateix és en la documentació d'aquest monestir quan se'n fa major referència ja que el 983 i posteriorment el 1003 es fa una donació de terres del mas Puig. I parla també d'un lloc dit Querol proper al Puig 'I pècia de vinea ad domum Scti Laurencii monasterii, qui est in valle Buchuranense. Et advenit illa ipsa vinea de comparacione, in chomitatum Cerdaninense, in valle Buchuranense, in apennico de ipso Puio, in locum qui dicunt Cherol'. El document esmenta les afrontacions que són 'In vinea de Olibane vel eres suos, et de alia in ipsa Rocha Rotunda, et de III in vinea de Orifeitaqyi fuit condam...' (Bolós-Pagès, 1986) Bolós interpreta com a Sant Martí del Puig sense poder especificar la roca rodona. Nosaltres pensem que la roca rodona podria correspondre el pujol arrodonit on més tard s'hi alçarà l'església de Sant Martí. L'església de Sant Martí aviat es va convertir en una parròquia ja que el 1197 se l'esmenta com una parròquia. El 1288 el capellà del Puig Berenguer de Gaamir va arrendar del clergue de Gavarrós (Berenguer de Ça Rocha) amb totes les entrades, oblacions, defuncions, conreus, cases, possessions i altres drets que posseïen i li corresponien com també tot el de la seva església i sufragània de santa Maria de Faia (santa Magdalena) (Serra i Vilaró, J ;1989 Ob cit. Llibre III. P.253) . Aquest acord incluïa a Ça Rocha de residir a la parròquia 'ibi residentiam pesonalem'i garantir servei religiós a les esglésies. Segons Serra i Martín conflictes posteriors acabaren imposant una multa de 150 sous a Gaamir i la confirmació de Berrenguer de Ça Rocha com a rector del Puig. Altres documents són el 1295 l'església va rebre una deixa testamentària de 20 sous per part de Galceran de Pinós i Santa Maria de Faia de 10 sous. S'hi té documentada una petita comunitat de clergues que hi feien oficis diurns i també nocturns. Consta que el 1368 el rector del Puig va entraren brega amb els homes de Berga als plans de Reboll. En conseqüència els bisbe d'Urgell va absoldre a tots els rectors i en va reposar de nous. En aquesta data l'església va pedre la categoria de parròquia i va passar a ser una sufragania de Gosclareny. També hi ha esment el 1399 que els prohoms del Puig van comprar als cònsols de Bagà un encencer, una custòdia de llautó en la que nen van pagar 2 lliures i quatre sous (Baronies, ob cit. P47). La importància del lloc del Puig era cabdal pels barons de Pinós. Tant és així que els rectors d'aquesta parròquia van finançar la construcció de la capella de Santa Maria a l'església de Sant esteve de Bagà. Així el 1396 es cobreix 'la quapela nova de sent guyla (Julià)' a l'angle sud-oest del temple que va ser per Oliver Saig, rector de Sant Martí del Puig. A la clau de la volta s'hi va gravar 'el ont floré' un puig coronat per una flor de lis fent referència al Puig i la qual n'era titular Oliver Saig (Galí, F, D i Lacuesta, C , R, 2010). Tot i així pensem que els terratremols de 1427 i 1428 van sacsejar de forma profunda la vall provocant alguns estralls a Sant Martí. Posteriorment el 1593 la parròquia de Turbians i la seva sufragania del Puig van passar a dependre formalment del bisbat de Solsona . Tot i així i a causa d'un contenciós amb el bisbat d'Urgell, el canvi jurisdiccional no es va portar a terme fins 1624.. El 30 de setembre de 1729 i en motiu d'una visita pastoral, el visitador fa constància l'absència dels ornaments necessaris per a la liturgia, (DDAA. SPAL. 2014) No obstant en el cadastre de 1776, la masia i lloc del Puig estava a mans de la família Bover (AMG, cadstre 1776) i sabem a través de la documentació eclesiàstica que alguns dels rectors de l'església de Gisclareny i del Puig procedieb d'aquesta mateixa casa. Així Julià i martí Bover eren germans sacerdots i fadristerns ja que l'hereu del mas era Joan Bover i segons Martín encara hi havia un altre germà de nom Josep que era ferrer.Julià va ser rector durant 18 anys a Gisclareny on el seu testament va encarregar un enterrament amb dotze sacerdots, tes misses cantades i una ofrena de pai i vi a l'església de Sant Martí. Va donar 900 lliures a la fundació de Sant Julià i va nomenar al seu germà Martí sacerdot de Gisclareny i li va encarregar que fes dotze misses anuals els dies especificats i va crear una causa pia de ' col·locar donzelles en espiritual matrimoni' i especificant que fossin filles dels germans donant-los uina pensió de 20 lliures anuals en el moment del casament. Aquesta dot s'havia de donar als descendents de l'hereu de forma perpetua mente que la la resta de germans només es lliurés fins a la quarta generació (Martín, 2005. P.33).Aquest element podria explicar la quantitat de reformes portades a terme a l'església de Sant Martí com ara l'annexió de les dues capelles a migdia i tramuntana de la nau, la construcció dels hipogeus el 1787 entre altres. El 1936 i amb l'inici de la guerra civil es va desmuntar l'antic cor de fusta i possiblement també els retaules així com també les dues campanes de l'església, una de les quals va ser custodiada a Gisclareny. A més aquestes destrosses deurien ser més evidents per la posició estratègica i proximitat amb el congost dels empedrats. Aquest fet podria haver donat lloc a la gran quantitat de trinxeres que hi ha excavades als voltants de l'església. A la d'ecada dels 40 es van construïr uns nínxols adossats a la façana nord i es va costejar la fabricació d'una nova campana que va ser guardada a l'ajuntament de Gisclareny fins el 1989 (Caballè Cantalapiedra, F; 1995 p-26). Finalment la dècada de 1970 i 1980 membres de l'associació dels amics dels monuments de la vall del Bastareny emprengueren algunes tasques de neteja i repicat de paraments interns així com repas de la teulada. Aquestes tasques es van completar el 1988 amb la reposició i renovació de la majoria de les cobertes de les esglésies. Finalment el 2005 l'ajuntament de Gisclareny va signar un conveni de cessió del monument durant 30 anys amb el bisbat de Solsona oi aixó va fer que es sol·licités ajuda al Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona per a la seva restuarció. Aquestes tasques es van realitzar entre els anys 2007 i 2008. | 42.2663400,1.8100300 | 401861 | 4680034 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82981-foto-08093-71-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82981-foto-08093-71-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82981-foto-08093-71-3.jpg | Inexistent | Gòtic|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Religiós | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquestes piques eren recipients per contenir l'aigua del baptisme. La seva profunditat era per representar el ritus de la immersió que recordava el bany sagrat de Sant Joan baptista al riu Jordà, la neteja i purificació. Aquest ritus es va començar a iniciar en època constantiniana i les restes més antigues de piles emprades per al bateig per immerssió les trobem a les catacumbes de Roma. Posteriorment i en època paleocristiana i tardo antiga es van construir baptisteris on hi havia piscines profundes que contenien aquesta aigua. De baptisteris en coneixem a Terrassa o a Barcelona. A partir de l'edat mitjana aquest fenomen va ser generalitzat arreu del territori i la major part de les esglésies contenien aquest recipient a la part externa per a fer batejar els que no ho havien fet abans que entressin a l'església. Aquest seria el cas de Sant Martí. Al segles XIV algunes de les piles van ser recobertes per un cimbori de fusta i a partir del segle XV el baptisme per immersió va ser suprimit i les piles van ser més petites. Hom pensa que la forma de l'edicle on està buidada i la part superior octogonal era per encaixar-hi aquest eslement, avui desaparegut i datat de mitans del segle XIV. | 93|85 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82984 | Restes d'antigues construccions al Puig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/restes-dantigues-construccions-al-puig | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P .71, 200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.55. CASCANTE I TORRELLA, P (2017). Memòria i estudi històric i constructiu de la masia de Vilalta de Sant Mateu de Bages. GALÍ F, D; LACUESTA CONTRERAS, R (2010). Evolució històrica i constructiva de l'església de Sant Esteve de Bagà a partir de les fonst documentals. SPAL (Inèdit). MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny.P.15, P.32, 33 . GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3338; SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 ADCU. Acta de consagració de Sant Miquel Turbians (inèdit), DDAA. (2014). 'Església de Sant Martí del Puig de la Baga. Gisclareny'. Restaurar o reconstruïr. Actualcions del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local en els monuments . Memòria SPAL 2010-2012. P-581-588. | XII-XIV | Cobert de vegetació i també runa | Pujant al pujol on s'assenta l'església de Sant Martí i disposat en diverses terrasses al costat de l'antic camí hi han restes d'alguns murs de pedra que fan pensar en antigues construccions relacionades amb l'antiga església del Puig. De fet aquests elements són visibles a mitja pujada on hi ha un possible paviment de còdols empedrat amb restes d'algun mur molt desdibuixat lligat amb morter de calç. Amb tot aquestes restes són més visibles a sota de la porta d'entrada a la sagrera on hi ha una mena d'esplanada sostinguda per murs de pedra i també maçoneria que hom pensa que podria correspondre amb la base d'algun tipus de construcció relacionada amb alguna rectoria o petita casa de clergues esmentada per la documentació antiga (Martín, 2005; serra i Vilaró, J; 1989,Llibre III). Ambdós autors parlen d'un clergue que depenia de Gavarrós per que hi fés contínua residència 'ibi residentiam pesonalem' serra i Vilaró, J; 1989. Llibre IIII i posreriorment el 1295 s'hi documenta una petita comunitat de cergues. Per tant hom pensa que aquesta mena d'esplanada que hi ha la part oest de l'església seria la base d'un edifici per acollir aquesta petita comunitat. Als voltants de l'església i al costat de la porta d'entrada s'observen altres estructures lligades amb morter de calç mig cobertes de vegetació | 08093-74 | A sota de l'església del Puig i al costat de l'antic camí que hi accedeix | Segons Martín (Martín, 2005) l'indret del Puig ja apareix esmentat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians el 948 '..entrego a l'esmentada parròquia les vil·les que s'han esmentat amb els seus termes, els quals afronten, per una banda, amb el terme de Bagà, per l'altra, amb el terme de Vallcebre, el de Saldes i, per l'altra, amb els termes de Molnell o del Puig [de Sant Martí].' (Martín, E inèdit del doc.ADCU). Poseriorment el lloc de Puig ens és esmanetat amb les donacions del monestir de Sant Lloreç prop Bagà el 961 'in valla buchranense, casas curtes et ortos, terras et vineas cultas vel incultas molendinis, aquis, aquiductis in Vilalta et in Marolaet in ipso Puio, et in Rus et Perdinela' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre III P.82). Tanmateix és en la documentació d'aquest monestir quan se'n fa major referència ja que el 983 i posteriorment el 1003 es fa una donació de terres del mas Puig. I parla també d'un lloc dit Querol proper al Puig 'I pècia de vinea ad domum Scti Laurencii monasterii, qui est in valle Buchuranense. Et advenit illa ipsa vinea de comparacione, in chomitatum Cerdaninense, in valle Buchuranense, in apennico de ipso Puio, in locum qui dicunt Cherol'. El document esmenta les afrontacions que són 'In vinea de Olibane vel eres suos, et de alia in ipsa Rocha Rotunda, et de III in vinea de Orifeitaqyi fuit condam...' (Bolós-Pagès, 1986) Bolós interpreta com a Sant Martí del Puig sense poder especificar la roca rodona. Nosaltres pensem que la roca rodona podria correspondre el pujol arrodonit on més tard s'hi alçarà l'església de Sant Martí. L'església de Sant Martí aviat es va convertir en una parròquia ja que el 1197 se l'esmenta com una parròquia. El 1288 el capellà del Puig Berenguer de Gaamir va arrendar del clergue de Gavarrós (Berenguer de Ça Rocha) amb totes les entrades, oblacions, defuncions, conreus, cases, possessions i altres drets que posseïen i li corresponien com també tot el de la seva església i sufragània de santa Maria de Faia (santa Magdalena) (Serra i Vilaró, J ;1989 Ob cit. Llibre III. P.253) . Aquest acord incluïa a Ça Rocha de residir a la parròquia 'ibi residentiam pesonalem'i garantir servei religiós a les esglésies. Segons Serra i Martín conflictes posteriors acabaren imposant una multa de 150 sous a Gaamir i la confirmació de Berrenguer de Ça Rocha com a rector del Puig. Altres documents són el 1295 l'església va rebre una deixa testamentària de 20 sous per part de Galceran de Pinós i Santa Maria de Faia de 10 sous. S'hi té documentada una petita comunitat de clergues que hi feien oficis diurns i també nocturns. Consta que el 1368 el rector del Puig va entraren brega amb els homes de Berga als plans de Reboll. En conseqüència els bisbe d'Urgell va absoldre a tots els rectors i en va reposar de nous. En aquesta data l'església va pedre la categoria de parròquia i va passar a ser una sufragania de Gosclareny. També hi ha esment el 1399 que els prohoms del Puig van comprar als cònsols de Bagà un encencer, una custòdia de llautó en la que nen van pagar 2 lliures i quatre sous (Baronies, ob cit. P47). La importància del lloc del Puig era cabdal pels barons de Pinós. Tant és així que els rectors d'aquesta parròquia van finançar la construcció de la capella de Santa Maria a l'església de Sant esteve de Bagà. Així el 1396 es cobreix 'la quapela nova de sent guyla (Julià)' a l'angle sud-oest del temple que va ser per Oliver Saig, rector de Sant Martí del Puig. A la clau de la volta s'hi va gravar 'el ont floré' un puig coronat per una flor de lis fent referència al Puig i la qual n'era titular Oliver Saig (Galí, F, D i Lacuesta, C , R, 2010). Tot i així pensem que els terratremols de 1427 i 1428 van sacsejar de forma profunda la vall provocant alguns estralls a Sant Martí. Posteriorment el 1593 la parròquia de Turbians i la seva sufragania del Puig van passar a dependre formalment del bisbat de Solsona . Tot i així i a causa d'un contenciós amb el bisbat d'Urgell, el canvi jurisdiccional no es va portar a terme fins 1624.. El 30 de setembre de 1729 i en motiu d'una visita pastoral, el visitador fa constància l'absència dels ornaments necessaris per a la liturgia, (DDAA. SPAL. 2014) No obstant en el cadastre de 1776, la masia i lloc del Puig estava a mans de la família Bover (AMG, cadstre 1776) i sabem a través de la documentació eclesiàstica que alguns dels rectors de l'església de Gisclareny i del Puig procedieb d'aquesta mateixa casa. Així Julià i martí Bover eren germans sacerdots i fadristerns ja que l'hereu del mas era Joan Bover i segons Martín encara hi havia un altre germà de nom Josep que era ferrer.Julià va ser rector durant 18 anys a Gisclareny on el seu testament va encarregar un enterrament amb dotze sacerdots, tes misses cantades i una ofrena de pai i vi a l'església de Sant Martí. Va donar 900 lliures a la fundació de Sant Julià i va nomenar al seu germà Martí sacerdot de Gisclareny i li va encarregar que fes dotze misses anuals els dies especificats i va crear una causa pia de ' col·locar donzelles en espiritual matrimoni' i especificant que fossin filles dels germans donant-los uina pensió de 20 lliures anuals en el moment del casament. Aquesta dot s'havia de donar als descendents de l'hereu de forma perpetua mente que la la resta de germans només es lliurés fins a la quarta generació (Martín, 2005. P.33).Aquest element podria explicar la quantitat de reformes portades a terme a l'església de Sant Martí com ara l'annexió de les dues capelles a migdia i tramuntana de la nau, la construcció dels hipogeus el 1787 entre altres. El 1936 i amb l'inici de la guerra civil es va desmuntar l'antic cor de fusta i possiblement també els retaules així com també les dues campanes de l'església, una de les quals va ser custodiada a Gisclareny. A més aquestes destrosses deurien ser més evidents per la posició estratègica i proximitat amb el congost dels empedrats. Aquest fet podria haver donat lloc a la gran quantitat de trinxeres que hi ha excavades als voltants de l'església. A la d'ecada dels 40 es van construïr uns nínxols adossats a la façana nord i es va costejar la fabricació d'una nova campana que va ser guardada a l'ajuntament de Gisclareny fins el 1989 (Caballè Cantalapiedra, F; 1995 p-26). Finalment la dècada de 1970 i 1980 membres de l'associació dels amics dels monuments de la vall del Bastareny emprengueren algunes tasques de neteja i repicat de paraments interns així com repas de la teulada. Aquestes tasques es van completar el 1988 amb la reposició i renovació de la majoria de les cobertes de les esglésies. Finalment el 2005 l'ajuntament de Gisclareny va signar un conveni de cessió del monument durant 30 anys amb el bisbat de Solsona oi aixó va fer que es sol·licités ajuda al Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona per a la seva restuarció. Aquestes tasques es van realitzar entre els anys 2007 i 2008. | 42.2662400,1.8098000 | 401842 | 4680023 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82984-foto-08093-74-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82984-foto-08093-74-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82984-foto-08093-74-3.jpg | Inexistent | Romànic|Gòtic|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Caldria una exploració arqueològica seguida d'una desforestació de la vegetació que hi ha sota del turó de l'església per poder documentar i identificar altres construccions que hi podrien anar relacionades. | 92|93|85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83011 | Gegants de Gisclareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-de-gisclareny | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.48; MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. | XX | Es conserven en bon estat a dins de l'església i no han patit masses restauracions | A l'interior de l'església es conserven els dos gegants del municipi que es treuen a ballar el dia de la Festa Major. Es trcata de dos elements en talla de fusta i pasta de paper amb els personatges del Miquel i la Roser al·lusius a les dues parròquies del terme municipal (Santra Maria del Roser i Sant Miquel). Estan vestits de la forma tradicional i catalana amb barretina, capa blava damunt del vestit que tapa el suport de fusta que el sostè en el moment de fer el ball i la Roser, vestida amb la ret al cap i una capa vermella damunt d'un vestit. Aquests gegants es treuen a ballar el dia de la festa Major que acostuma a ser el primer diumenge d'octubre coincidint amb la festivitat de la mare de Déu del Roser. Acostumen a ballar després de la celebració de l'ofici de l'església a la plaça del poble juntament amb els capgrossos ia companyats del ball i sardana pròpia de la població editada per Jordi Pi, el 1987 i versionada per F. Caballè el 1991. Aquesta festa es manté viva i s'ha anat incrementant afegint-hi actes el dia abans com un foc de camp i la representació teatral d'pepisodis de la hstòria de Gisclareny a càrrec de E. Martín. | 08093-101 | A l'església del Roser situada a l'oest de la Gargalllosa al mig del veïnat i sobre el Clot del Pou | Segons E. Martín (Martín, 2005) les primeres referències escrites i orals sobre els gegants de Gisclareny dataria de mitjans del segle XVIII quant en les celebracions de Sant Isidre (festa major petita de Gisclareny i patró dels pagesos) com també en la celebració de la festa de la patrona, el primer cap de setmana d'octubre s'acompanyaven els actes religiosos amb actes de caire més lúdic acompanyats de músics de carrer i encara que no ho esmenti possiblement també gegants i capgrossos. Semblen que també s'empraven com a acompanyament de les processons religioses. Degut a que poc a poc va prendre més importància la festa de la patrona al lloc del Roser i la pagesia va deixar de tenir el pes que tenia, la celebració més important es va traslladar a l'octubre on avui dia encara es celebra cada any. Es gegants daten de 1978. | 42.2500000,1.7863900 | 399885 | 4678247 | 1978 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83011-foto-08093-101-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83011-foto-08093-101-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Els gegants van ser font d'ispiració als gegants de la vila de Bagà. De fet en les primeres trobades de gegants que hi havia a Bagà, els de Gisclareny eren els únics que hi havia més propers del territòri. Els gegants de Gisclareny semblen datar de la dècada dels setanta (1978) | 98 | 53 | 2.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||
| 83073 | Masia de la Tosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/masia-de-la-tosa | CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí; MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. annex. 21 i 22; A CA. Llibret de compliment pasqual 1863. | XVIII-XIX | Arruïnada i coberta de vegetació. Encara en són visibles les parets nord, oest i part de l'est del cos principal i la nord de les quadres. | Ruínes de l'antiga casa de la Tosa situada damunt de l'antic mas Campa o Cal Ros, al vessant sud del coll d'escriga i mirant cap a Turbians damunt d'unes costes del solell rocós. L'edifici consta de dos volums; la casa i les quadres i pallisses. La casa presenta una planta rectangular i està estructurada mitjançant dues crugies de planta baixa, i un primer pis. La coberta ha desaparegut però encara s'endevinen les traces de com hauria estat coberta a dues vesants amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia. En quant a la distrbució de les seve sobertures sembla que es concentraven a les façanes est i sud. Les altres dues façanes eren completament cegues. L'aparell constructiu és molt senzill a base de fàbrica de maçoneria i també paret seca amb pedras mal treballades i escairades, unides amb fang i morter de calç molt pobre i disposada en filades irregulars amb fargments de teula i maó a trenca junt. Üsnicament són en pedra picada les cantonades que són més ben treballades. Adossat a ponent hi ha un segon cos de planta rectangular, d'una única planta construït amb aparell de pedra seca, unida amb argila i fragments de llosa i maó a trenca junt. Aquest cos hauria estat cobert a un sol vessant i possiblement hauria estat cobert amb teulada a u únic vessant de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta. Ambdós cossos s'enlairen damunt d'un vessant de la muntanya, terraplenat mitjançant murs de contenció de pedra seca que configuren l'àmbit de l'era de batre el gra. | 08093-163 | Al vessant sud del Coll de l'Escriga damunt de Cal Ros i prop de Turbians prop de la pista del coll | Segons E. Martín (Martín, 2005) l'origen d'aquesta cas no és anterior al 1700 o 1800. de fet es troba referenciada a l'amillarament de 1863. (ACA. Llibrets de Compliment Pasqual, amillarament de 1863) amb Joan campa com a cap de Casa. Estava ocupada per 5 persones majors de 7 anys i pagava una contribució rural de 186 rals, 24 de contribució urbana i 104 per a caps de bestiar. Desconeixem si existia d'abans ja que al cadastre de 1776 no se sap a qui pertanyia o quin era el cap de casa. La casa va sobreciure el flux migratòri del 1900 però el 1909 consta ja com a abandonada. Segons especifica Francesc Caballè (Caballè i Cantalapiedra, F; 1995) a la porta de la casa de la Tossa hi va ser trobada la darrera petjada del llop el 1919. | 42.2514100,1.8004400 | 401047 | 4678387 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83073-foto-08093-163-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83073-foto-08093-163-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83073-foto-08093-163-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El conjunt respòn als cànons característics de les masies de Gisclareny d'estructura simple i senzilla basades en un règim de subsitència en un moment que venia marcat per la pobresa i s'erigiren masies en indrets insòlits fruit de l'arribada de jornalers nouvinguts d'altres indrets per a conrear uns escassos metres de terra. Aquesta situació es produí a mitjans del segle XIX i tant sols van perdurar una generació ja que no van sobreviure el flux migratòri de 1900. | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82939 | Salt de Molnell (Monnell) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/salt-de-molnell-monnell | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Columna Albí. CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural. | XIX | Indret miolt visitat per la seva espectacularitat i bellesa natural així com el seu bon accés. | Antiga resclosa o salt d'aigua de l'antiga molina o serradora de Molnell (Monnell) situada a l'altre costat del riu i torrent de Murcurols, avui desapareguda. La resclosa és construïda amb una obra de maçoneria en un lloc on l'aigua del Bastereny cau amb força formant un salt de gran bellesa natural que es converteix en un dels principals atractius paisatgístics de la zona.. | 08093-29 | Al lloc de les Fonts de l'Adou, Pista de Bagà a Molnell (PK.5) abans de creuar el riu a l'esquerra | Resclosa que es va construïr a mitjans del segle XIX per a fer moure una molina o serradora situada als planells de davant la Dou i que va funcionar fins 1910. Segons Francesc Caballè i Cantalapiedra va ser construïda per a l'explotació de la fusta dels seus boscos. Des d'aquest lloc i mitjançant un telefèric de dos cables suspensors eren transportats fins a Bagà i d'allí fins a l'estació de Guardiola de Berguedà. Per tant aquesta molina va ser erigida amb fins industrials i lligada estretamment al ferrocarril de Guardiola de Berguedà. No es descarta que en anterioritat la resclosa aprofités les instal·lacions d'un antic molí o 'molinell' d'origen medieval que ja aprofités la força del Bastareny per a moldre les antigues moles. | 42.2685200,1.7995400 | 400999 | 4680288 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82939-foto-08093-29-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82939-foto-08093-29-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Des de la resclosa hi ha una minicentral que enregistra la quantitat d'aigua acumulada en l/m3 per tal de conèixer el cabal del riu Bastareny en la seva capçalera en els moments de crescudes més elevades. Antigament la resclosa era emprada per fabricar la llum que electrificava la casa de Monnell. Quant el riu Bastareny baixa amb un cabal molt abundant provoca un salt de gran bellesa que és objecte de multitud d'imatges i fotografies ja que el converteix en un paratge de gran bellesa natural | 94 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83033 | Llegenda del pas d'Hannibal pels Empedrats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-pas-dhannibal-pels-empedrats | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1995). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; Informació inèdita facilitada per Albert Rumbo i Soler. | III ac | Conten que en la seva heroica travessa que el va menar de Sagunt fins a la península itàlica, el general cartaginès Anníbal, per tal de travessar els Pirineus, va menar el seu multitudinari exèrcit, elefants inclosos, pel camí dels Empedrats que discorre per la població de Gisclareny. | 08093-123 | Al lloc homònim. Pista de Bagà a la Font de l'Adou. PK.4. creuat el torrent sender PR.125 1200 m. | No hi ha dubte que en el marc de la segona guerra Púnica Haniibal per a defensar-se de la derrota Cartagines va decidir d'atacar Roma per sorpresa amb un exèrcit d'elefants emprenent un llarg viatge des de Cartago fins a la capital del futur imperi. Per a creuar els Pirineus va buscar els passos més assequibles i fàcils per a poder-los franquejar motiu del qual va utilitzar el curs del riu Segre com a via d'accés per la zona d'Organyà, La Seu d'Urgell i seguir el curs fins a 'Augusta Lívica'. Es tractava d'un pas més aviat fàcil. El camí dels Empedrats amb el seu estret i dificil congost resulta un pas molt dificil per a franquejar el Pendís, car hom creu que el camí mes idòni era per Greixer, Clot de Sant Pere i coll d'escriu. El pas dels Empedrats si vé resultaria tal i com s'ha vist una via de pas d'orígen més aviat medieval resultaria ser un camí més aviat dificultós per al pas de la transhumància i evidentment molt difícil o quasi impossible per al pas dels elefants. Recents estudis han corraborat que Hannibal va creuar el pas dels Pirineus pel coll de Panissars a la Jonquera ja que segles després s'hi va construïr la via Augusta, els mausoleus de Pompeu i la 'Mansio summumm viri Pirineum'. | 42.2773800,1.8188800 | 402608 | 4681250 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83033-foto-08093-123-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83033-foto-08093-123-3.jpg | Inexistent | Romà | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | És evident que el camí existeix, el personatge també i l'esdeveniment és cert. Ara bé, el què no sembla tan probable és que els tres elements confluïssin a la nostra comarca. En aquest sentit, la major part d'historiadors que han treballat el tema coincideixen en opinar que, segurament, l'exèrcit d'Anníbal camí de Roma va passar pels indrets més accessibles del Pirineu, i més concretament per la zona del Pertús i del coll de Panissars (a cavall de les comarques del Vallespir i l'Alt Empordà). N'hi ha d'altres, però, que consideren que el general cartaginès va travessar el Pirineu per la seva part central, i que amb la finalitat d'evitar les zones d'influència de la colònia grega d'Empúries, aliada dels romans, Anníbal va utilitzar la vall del Segre per travessar els Pirineus, camí d'Itàlia. Fos com fos, aquesta segona possible ruta tampoc garanteix el pas de l'exèrcit cartaginès pel Camí dels Empedrats, doncs si va seguir el camí del Segre, aquest queda molt més allunyat en direcció oest. Altra cosa fora que hagués travessat per la Catalunya central tot buscant el Segre en la seva part final, just abans d'entrar a França, per la zona de Puigcerdà i la Guingeta d'Ix, però aquesta possibilitat no la contemplen les fonts històriques; tan sols les llegendàries.En qualsevol cas, el què si que resulta indiscutible és que la llegenda cal situar-la l'any 218 aC, moment en el qual Anníbal, després d'assetjar la població valenciana de Sagunt va dirigir les seves tropes cap a Roma en el què fou l'inici de la segona Guerra Púnica (218 aC – 201 aC) entre Roma i Cartago. | 83 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82986 | Mas de Faiola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-de-faiola | BOLÓS, J; PAGÈS ,M (1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P.192. MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. PEDRALS I COSTA , X (2007); La Fia-faia: màgica, ancestral, única. Barcelona SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. Bagà. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual.Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22 | X-XIII | desparagut enmig del bosc, cobert de vegetació i de dificil localització | Ruïnes d'un antic mas situades a sota de la Roca Tallada i pas de la Mona (TM de Bagà) al costat del torrent dels Trull que limita amb el veí Terme Municipal en una mena de clot entre la solana Massena i el solell de la Torre. Les restes de dificil localització es troben en un indret molt amagat enmig del bosc i corresponen amb un antic mas d'època medieval. Es troben situades en fiferents terrasses aprofitant el desnivell del terreny natural. S'hi endevinen encara uns potents murs de carreus de pedra, units en sec i col·locats en flades més aviat regulars i horitzontals amb les cantonades encara visibles en pedra picada i de grans blocs de pedra. Es poden distingir almeny dues cambres o habitacions completament reblertes de vegetació, runa i enderrocs que en fan dficil la seva descripció però que tot ens fa pensar que es tractava d'un mas medieval de tipologia similar als altres masos identificats al T.M de Bagà, Guardiola de Berguedà i també a Cercs compost per dues cambres i algunes corts i quadres situades en un edifici exempt i amb una coberta a un sol vessant de tipus vegetal i les parets de maçoneria i també tapia. El paral·lel més proper seria el mas de Vilosiu,excavat per M. Riu | 08093-76 | Al torrent dels Trulls sota la roca Tallada i en una clotada entre la solana Massena i la torre | Mas situat dins el terme i lloc de Faia.Possiblement aquest mas ja deuria existir quan es documenta per primera vegada l'alou de Feia. De fet la documentació conservada del monestir de Sant Llorenç (prop Bagà) i referent a l'acta de consagració del 983 i documents posteriors datats del 1003 (Bolós i Pagès, 1987), La primera data que s'esmenta é el 973 quan un tal Fredoveia i el prevere Duran donen al monestir de Sant Llorenç, un alou situat al terme del Puig al lloc de Faia establint un pacte d'us defruit de la propietat amb la condició que aun morin els seus descendents hauran de lliurar el redit de l'alou i el de Venzilles. El document ens localitza aquest alou al lloc referit ja que les afrontacions coincideixen amb la situació del lloc 'Et affrontant ipsas casas, cum curte et orreo et orto, cum illorum arboribus et terras et vineas de I parte in ipsa serra de Turbias, et de alia in flumen Bestanside, et de III in ipsa Monna, et de III in rivo qui discurrit per Canalillas' BOLÓS-PAGÈS (1986). P. 192. Les afrontacions coincideixen amb l'emplaçament actual ja que el terme Mona seria el pas de la mona situat al capdamunt de la solana Massena seguint amunt de l'indret on es localitza al mas. El rivo canalillas ens podria fer pensar en el torrent dels trulls i per tant el mas referit estaria emplaçat dins aquest terme. Poc després el 1087 Serra i Vilaró troba una referència que els germans Huc Dalmau, Bernat Guitart i Arnau Sindred donen tres vinyes al monestir de Sant Llorenç situades al terme de la Faia. Possiblement alguna d'aquestes vinyes podria correspondre al llc de 'La Faiola'. ' ...tres vineas in Comitatu Cerdaniense in valle Bucranense in apendico de Pujo que vocant de Avellaned ad ipsa Faia...' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre I P-391). Tot i així el mateix Serra no troba esmentat el mas amb el nom de Faiola fins a mitjans del segle XIII. Tot fa pensar que aquest mas degué desaparèixer amb la pesta negra i la crisi baix medieval. Al llarg de l'època moderna al lloc s'hi esmenta el mas Trulls tant en el cadastre de 1776 (AMG) i al cens de 1863 on el mas estava a mans d'una tal Teresa Pujols hi havia 3 persones majors de 7 anys, i pagaven una contribució urbana de 22 rals. El mas no va sobreviure l'emigració de 1900 ja que consta com a abandonat (Martín, E; 2005) | 42.2744900,1.8283600 | 403385 | 4680918 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82986-foto-08093-76-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82986-foto-08093-76-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest mas presentaria moltes similituds amb els denominats masos A i B de Vilosiu (T.M de Cercs) i excavats per M. Riu i Riu el 1980, o els masos de la Jaça, de Santa Creu d'Ollers (Cortés, Elia, Mªagua, 2020) o el mas de sant Sadurní de Rotgers. Es tracta d'un mas de tipus horitzontal que aprofita el desnivell del terreny per a poder-se assentar. El topònim de Faiola derivaria de Faia, Faja o fageda petita ja que es situa en una clotada on hi deuria existir una petita fageda que en derivaria el seu topònim. Encara avui podem veura alguns exemplars. Per altra banda el topònim Faia també seria una fageda gran tenint en compte que es troba davant una obaga, avui ocupada per pi rajolet, però antigament deurien ser fajos. | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82987 | Mas dels Trulls | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-dels-trulls | BOLÓS, J; PAGÈS ,M (1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P.192. MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. PEDRALS I COSTA , X (2007); La Fia-faia: màgica, ancestral, única. Barcelona SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. Bagà. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E: 2005. Annex 21 | XVI-XIX | Cobert de vegetació enmig d'un bosc | Uns metres més amunt de l'antic mas de Faiola hi ha les ruïnes del mas dels Trulls documentat des de l'època moderna i mig amagat . Actualment en resten mig amagades entre la vegetació les parets de tramuntana, llevant i ponent que semblen definir una estructura més aviat qudrangular construïda amb aparell de maçoneria de carrreus mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i argila amb fragments de maó, teula i llosa a trencajunt i amb les cantonades de pedra més ben treballada. El pany més ben conservat conserva una alçada de 2,5 metres. Es troba en molt mal estat i de dificil accés. | 08093-77 | Al torrent dels Trulls sota la roca Tallada i en una clotada entre la solana Massena i la torre | Mas situat dins el terme i lloc de Faia.Possiblement aquest mas ja deuria existir quan es documenta per primera vegada l'alou de Feia. De fet la documentació conservada del monestir de Sant Llorenç (prop Bagà) i referent a l'acta de consagració del 983 i documents posteriors datats del 1003 (Bolós i Pagès, 1987), La primera data que s'esmenta é el 973 quan un tal Fredoveia i el prevere Duran donen al monestir de Sant Llorenç, un alou situat al terme del Puig al lloc de Faia establint un pacte d'us defruit de la propietat amb la condició que aun morin els seus descendents hauran de lliurar el redit de l'alou i el de Venzilles. El document ens localitza aquest alou al lloc referit ja que les afrontacions coincideixen amb la situació del lloc 'Et affrontant ipsas casas, cum curte et orreo et orto, cum illorum arboribus et terras et vineas de I parte in ipsa serra de Turbias, et de alia in flumen Bestanside, et de III in ipsa Monna, et de III in rivo qui discurrit per Canalillas' BOLÓS-PAGÈS (1986). P. 192. Les afrontacions coincideixen amb l'emplaçament actual ja que el terme Mona seria el pas de la mona situat al capdamunt de la solana Massena seguint amunt de l'indret on es localitza al mas. El rivo canalillas ens podria fer pensar en el torrent dels trulls i per tant el mas referit estaria emplaçat dins aquest terme. Poc després el 1087 Serra i Vilaró troba una referència que els germans Huc Dalmau, Bernat Guitart i Arnau Sindred donen tres vinyes al monestir de Sant Llorenç situades al terme de la Faia. Possiblement alguna d'aquestes vinyes podria correspondre al llc de 'La Faiola'. ' ...tres vineas in Comitatu Cerdaniense in valle Bucranense in apendico de Pujo que vocant de Avellaned ad ipsa Faia...' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre I P-391). Tot i així el mateix Serra no troba esmentat el mas amb el nom de Faiola fins a mitjans del segle XIII. Tot fa pensar que aquest mas degué desaparèixer amb la pesta negra i la crisi baix medieval. Al llarg de l'època moderna al lloc s'hi esmenta el mas Trulls tant en el cadastre de 1776 (AMG) i al cens de 1863 on el mas estava a mans d'una tal Teresa Pujols hi havia 3 persones majors de 7 anys, i pagaven una contribució urbana de 22 rals. El mas no va sobreviure l'emigració de 1900 ja que consta com a abandonat (Martín, E; 2005) | 42.2718500,1.8290600 | 403439 | 4680624 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82987-foto-08093-77-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82987-foto-08093-77-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82987-foto-08093-77-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Al costat nord de l'antic mas de Faiola, mig amagada entre la vegetació i en un estat de conservació molt dolent. Cal accedir-hi a l'hivern quan les fulles dels arbres han caigut ja que es troba enmig d'un bosc molt frondós. Cal accedir-hi amb algú de la zona que ho coneixi ja que és molt perdedor. | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83118 | Restes d'altres molins al molí de Vilella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/restes-daltres-molins-al-moli-de-vilella | AYMANI I DOMINGO, G (2002). Els molins hidraulics de la vall del Bastereny.Exemples d'una activitat preindustrial despareguda Associació Medieval de Bagà. BOLÓS MASCLANS, JORDI; NUET I BADIA, JOSEP ( 1983).Els molins fariners. Ketres Editora. S.A. Barcelona. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny Fitxa 01. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses). AHG. Cadastre de 1776. ACA:Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex, 21 i 22. | XIV-XIX | Malgrat estigui en desús es conserven en bon estat mig coberts de llot i solatge | A sota del molí nou de Vilella hi ha una terrassa artificial que a sota seu acull els carcavans de dos molins més que podrien ser el molí escairador i altres i que podrien correspondre amb els vestigis de molins més antics, per ara no coneguts. El primer d'ells es situa en una terrassa que hi ha sota el carcavà del molí 'nou' a la banda de més a llevant. Conserva encara la volta del seu carcavà en arc de mig punt lleugerament apuntat i amb les dovelles de pedra tosca on al seu fons hi ha encara el rodet amb les pales, el dau i l'arbre o tronc que el connectava amb la part superior. A la part superior s'parecia el forat però ha desparegut completament l'estructura superior. Al costat sud-est d'aquest primer carcavà n'hi ha un de segon encara més curiós i rar que el primer ja que la sortida del carcavà està excavada a la roca natural o tosca formant una mena de 'cova' i destacant especialment la volta interior del carcavà de planta circular formant cúpula de pedra tosca ben treballada i escairada, unida amb argamassa de calç i formant filades més aviat regulars. Al mig de la part suerior hi ha un ull circular d'on hi ha l'arbre o tronc de fusta que el connectava amb la sala de les moles, avui desapareguda. | 08093-208 | Sota del molí nou de Vilella en un aobaga a sota sdel veïnat i al costat del torrent | Malgrat que no es tingui constància d'un molí situat en aquest indret en época medieval, pensem que aquests dos carcavans corresponen amb els vestigis d'un molí d'aquestes característiques ja que tant la forma de tallar les pedres com el sistema constructiu recorden a molins d'aquesta época. Tot i axí caldria fer-hi una exploració arqueològica per a poder-ho confirmar.Malgrat això del molí de Vilella no en tenim masses referències escrites doncs, Si Francesc Caballè (Caballè o Cantalapiedra, F; 1996) esmenta que va funcionar fins el segle XVII quant es va reemplaçar pel nou; Eduard Martín especifica que no hi ha constància d'un molí a Vilella fins el segle XIX. Malgrat tot. Gener Aymaní en el seu llibre de 'Els molins fariners de la vall del Bastereny' argumenta el mateix que Caballè dient que el molí vell va funcionar fins el segle XIX i afegeix que el 1894 els dos molins eren habitats. Sembla ser que ambdós edificis són contemporànis malgrat denominar-se vell i nou. En el cadastre de 1776 sembla correspondre amb la casa núm.69 a nom de Josep Casadessús on hi tenia 2 cases, estava habitat per 4 persones i pagava 2 lliures i 18 sous de cadastre personal, 4 lliures, 19 sous i 9 diners de cadastre reial i 15 sous i 2 diners per a caps de bestiar. En l'amillarament de 1863 (ACA. Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863) extret de Martín; 2005 Annex 21. especifica que la casa del molí (molí nou) estava a mans de Ramon Casadessus on hi vivien persones majors de 7 anys i pagaven una contribuciói rural de 131 rals i 72 d'urbana. No especifica res per als caps de bestiar. El 1815 el masover de la casa era Martí Casadessús i el 1851és propietat d'un home de Bagà i el masover és Ramón Casadesús. La casa va sobreviure el flux migratòri de 1900 i va quedar abandonada. Actualment està rehabilitada i ben conservada. | 42.2405000,1.8228600 | 402879 | 4677150 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83118-foto-08093-208-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83118-foto-08093-208-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83118-foto-08093-208-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquests dos carcavans tant per la seva forma, tipologia i manera de treballar les pedres semblen correspondre amb els vestigis de molins més antics situats al mateix indret que l'actual i que van ser reaprofitats per a encaixar-hi els mecanismes i maquinària del molí de l'oli i l'escairador del molí de vilella. La presencia de carcavans en forma circular i acabats en cúpula fa que sigui un element insòlit i rar en els molins fariners ja que era molt poc habitual. En quant a la topologia del molí correspon als models més evolucionats de molí de cup o tipus 'C' de Josep Nuet i Jordi Bolós, caracteritzats per basses que acumulen l'alçada necessària perque l'aigua guanyi forá mitjançant un salt aconseguit pel fort desnivell entre la bassa i el carcavà del molí i moure el rodet per fer funcionar el seu mecanisme. El molí del Puig (fitxa 24). El molí de Cal Cerdanyola (fitxa 11) seria un model de molí molt més rudimentari i del tipus 'A' segons Nuet i Badia i Jordi Bolós i Masclans. | 94|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82993 | Restes de material ceràmic procedent de la cova de Cal Bisbe | https://patrimonicultural.diba.cat/element/restes-de-material-ceramic-procedent-de-la-cova-de-cal-bisbe | CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. P.37, MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. AHG. cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliemt pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 DDAA (2004) Ceràmica medieval catalana. Actes de la taula rodona celebrada a Barcelona els dies 15 i 16 de Novembre de 2004. dins Quaderns Científics i tècnics. Diputació de Barcelona. Àrea de cooperació Servei del Patrimoni Arquitectònic Local; DDAA (1998).Ceràmica medieval i Postmedieval. Circuits Productius i seqüències culturals. Dins Monografies d'Arqueologia Medieval i Post Medieval nº 4.Grup de recerca d'Arqueologia Medieval i Post Medieval del departament d'Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica. Facultat de Geografia i Història. Divisió de Ciències Humanes i Socials de la Universitat de Barcelona. | XII-XVIII | Fragments sense forma d'attuells de cuina molt rodats i amb part de la seva engalba despaareguda degut a la pròpia oxidació | Es tracta d'alguns fragments de ceràmica gris medieval i també vidriada moderna procedent de les coves de cal Bisbe. Aquest material, dipositat al fons de reserva del museu de Berga i recollit per Josep Sànchez i Vicens correspon amb tres fragments de ceràmica; dos d'ells de ceràmica vidriada moderna i un darrer de ceràmica gris medieval de cocció reductora. Els dos primers són amb la pasta de cocció oxidant de color marró i ataronjant amb les parets externes en reserva i marques de foc i la interna en vernís vidriat marró i també marró clar i groc amb línies verdoses. Semble fragments de ceràmica comuna molt tardana. El darrer fragment correspon amb un fragment sense forma de ceràmica gis medieval de cocció reductora amb desgreixant de quars i mica de mida petiat i mitjana i la pasta de color gris clar, Segons les característiques tipològiques sembla correspondre amb un fragment d'olla o olleta dels forns de caramica de Casa en ponç de Berga i datats de mitjans del segle XIII. Aquest fet ens permet posar en èmfasi que la balma ja era ocupada des de temps medievals coincidint amb la tradició oral que diuen que correspon amb una de les cases més antigues de Giscalreny (Caballè, Cantalapiedra, 1995) | 08093-83 | A les roques i balmes de Cal Bisbe a sota dels Castellots i de l'Escriga | Malgrat que F. Caballè (Caballè, 1995) i E, Martín (Martín, 2005) i també la tradició oral del poble afirmin que correspon amb la casa més antiga del poble, no hi ha constàncies documentals de la seva existència anetriors el segle XVII. Tot i així J. Sànchez hi ha trobat restes de ceràmica medieval en superfície, fet que testimonia que la cova ja era habitada des de temps medievals. Tot i així l'arxiu de Gsclareny la documenta en el cadastre de 1776 on s'hi esmenta que a la casa hi habitave 3 persones, oagaven 2 lliures i 6 sous de cadastre, 17 sous i 13 lliures de cadastre reial i 8 diners de caps de bestiar (AHG, cadastre 1776). Posteriorment en un document de 1863 esmenta que el mas de Cal Bisbe era d'un tal Pere Bover, hi habitaben 2 persones majors de 7 anys i pagaven 23 sous de contribució rural, 15 de constribució urbana i 38 de contribució total. (AHG. Cocument 1861). Ja ben entrat el segle XX en una relació de casesexistents, figura ja com a deshabitada. Des de sempre ha estat una masia més aviat pobre degut a la seva localització geogràfica i composició arquitectònica. El topònim bisbe no se sap d'on prové, tanmateix sembla que d'una possible visita pastoral del segle XVII. | 42.2543300,1.7907500 | 400252 | 4678723 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82993-foto-08093-83-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82993-foto-08093-83-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82993-foto-08093-83-3.jpg | Legal | Modern|Medieval | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Els fragments han estat recollits de forma casual en superfície ja que a la balma no s'hi ha realitzat mai cap cala arqueològica per a demostrar la seva existència i ocuació en el temps. | 94|85 | 53 | 2.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83026 | Llegenda de les bruixes de Galigan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-les-bruixes-de-galigan | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. Informació inèdita cedida per Albert Rumbo i Soler. SERRA i VILARÓ, J (1989). Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibre I i II | XX | Antigament, per travessar el coll del Pendís només hi havia dos camins: un de més ample i planer, que passava per Escriu, i un altre de més dolent, costerut i difícil, però pel qual hom feia drecera, que passava per Galigan. Habitualment, aquells que portaven animals de tragí passaven pel primer, mentre que els que anaven a peu utilitzaven el segon. A mig camí d'aquest darrer, hi havia una gran casa abandonada que també era coneguda amb el nom de Galigan, un casalot més proper a la ruïna que no pas recordant llurs èpoques d'esplendor. Un dia que un grup de baganesos pujaven pel camí de Galigan en direcció al coll del Pendís , foren sorpresos per una intensa pluja; motiu pel qual decidiren aixoplugar-se dins la casa de Galigan fins que el xàfec hagués passat. Un cop a dins, sentiren una remor que sortia de l'interior del forn de pa i, en fixar-s'hi, veieren una dona bruta i escabellada que intentava sortir-ne. Convençuts que era una bruixa fugiren cames ajudeu-me, oblidant l'intensa pluja que queia. Van tornar com van poder a casa i, de seguida, començaren a explicar a tothom la seva mala topada, d'aquí que s'escampés la creença que a Galigan hi havia bruixes. | 08093-116 | Al coll de Galigan a sota de Vimboca (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Llegendes que fan referència al fenòmen de la bruixeria a Catalunya i en concret a la vila de Bagà les quals es triben documentades al segle XVI i XVII a la baronia. Consta que hi va haver un tribunal inquisidor per a les mateixes que foren cremades a la foguera. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83026-foto-08093-116-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83026-foto-08093-116-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83026-foto-08093-116-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest fet, tot sembla indicar que real i documentat, té un final que desmenteix la llegenda, doncs finalment es va saber que la pobre dona que sortia del forn estava buscant unes cabres que se li havien perdut i també s'havia aixoplugat a la casa, trobant al forn l'únic lloc de l'habitatge on no hi havia degoters.Malgrat tot, però, i prescindint de la lògica explicació que la història podia tenir (i de fet tenia), la fama que les Bruixes habitaven a Galigan es va anar estenent entre la població i va acabar arrelant de forma tan profunda que encara avui continua ben viva. Aquest fet va comportar que les històries sobre les Bruixes de Galigan es multipliquessin i diversifiquessin amb el pas dels anys.Algunes fonts situen una llegenda molt semblant a la que acabem de transcriure a la ciutat de Girona, relacionada amb l'església de Sant Pere de Galligants, o simplement amb el riu del mateix nom. Nosaltres no hem estat capaços de trobar cap referència gironina que desenvolupi la llegenda amb un mínim de coherència, més enllà d'algunes referències esparses que semblen repetir determinats detalls que ja es troben a la llegenda berguedana. És per aquest motiu que considerem que la llegenda situada a Bagà i Gisclareny deu ser l'original, i que, segurament a causa de la semblança de topònims (Galigan-Galligants) hom va aplicar la narració berguedana a un indret prou ric en llegendes com és la capital del Gironès. En resum, considerem que la confusió de topònims pot servir per si sola per explicar la coincidència, i que és molt probable que algú sentís la narració i, ignorant on era Galigan (Berguedà), traslladés l'indret dels fets a un lloc amb un topònim pràcticament idèntic i molt més conegut. Sigui com sigui, però, la llegenda baganesa es troba molt més estesa i difosa i se'ns presenta molt més ben trenada que no pas la gironina, la qual no deixaria de ser una simple translació espaial de diversos elements aïllats que mai no han arrelat a la ciutat de Girona. | 119|94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83028 | Llegenda de la Binvoca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-binvoca | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. MARTÍN SÁNCHEZ, Manuel: Seres míticos y personajes fantásticos españoles, Editorial EDAF S.A., Madrid, 2002, pàg. 167. VERDAGUER i SANTALÓ, Jacint: Totes les rondalles. Pirene Editorial i Edicions Proa. Barcelona, 1995, pàgs. 53-55). Informació inèdita cedida per Albert Rumbo i Soler. | XVI | La Binvoca és un ésser femení de figura imprecisa que habita a la petita localitat de Gisclareny. Antigament, la Binvoca era un personatge tenebrós molt temut pels infants d'aquells paratges, ja que les mares els feien creure que si no feien bondat vindria aquest ésser indeterminat i obscur, se'ls enduria i mai més tornarien a veure a les seves famílies | 08093-118 | A l'estret i pas de Vimboca | Llegendes que fan referència al fenòmen de la bruixeria a Catalunya i en concret a la vila de Bagà les quals es triben documentades al segle XVI i XVII a la baronia. Consta que hi va haver un tribunal inquisidor per a les mateixes que foren cremades a la foguera. | 42.2846000,1.7960900 | 400740 | 4682078 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83028-foto-08093-118-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83028-foto-08093-118-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83028-foto-08093-118-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Participa del concepte típic i tradicional d'Espantacriatures, i si bé és cert que s'enduu els nens, no ens consta el què en feia després, la qual cosa edulcora una mica la possible crueltat extrema del relat tal i com hem documentat amb altres Ogres i Espantacriatures. Tot i així, els que no feien bondat desapareixien per sempre més, amb la qual cosa ens trobem, una vegada més, amb uns càstigs desmesurats i desproporcionats.Citant Joan Amades, Manuel Martín Sanchez afirma que la Binvoca és una Encantada. En aquest sentit, si de cas hauria de fer referència a una persona encantada de la forma que expliquem en comentar la llegenda de La Font dels Encantats , i no pas un personatge assimilable a una Fada, Dona d'Aigua, etc. És a dir, que podria ser un personatge encantat que justament per aquest fet actua d'Espantacriatures. Amb tot, un cop fet aquest aclariment, nosaltres hem cregut oportú situar-lo a la present categoria temàtica, D'Ogres i Espantacriatures en comptes de fer-ho a la D'Encanteris i Embruixaments perquè, cas d'existir, no sabem quin tipus d'encantament va patir. Val a dir que el pas, el forat i estret de Vimboca són llocs que per si sols són per imaginar llegendes, encanteris i llocs encantats. La geologia càestica del lloc fomenta l'aparició de llegendes d'aquest tipus. | 119|94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83031 | Llegenda del tresor de l'alliberament de Miquel Tor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-tresor-de-lalliberament-de-miquel-tor | ALCALÀ, CÈSAR (2011): Històries encantades de Catalunya. Els mites i les llegendes del nostre país que cal conèixer, Columna Edicions S.A., Barcelona, pàgs. 71-75. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; Informació inèdita facilitada per Albert Rumbo i Soler; | XVI | Fou vers l'any 1590 que als boscos de Gisclareny es trobava pres dels bandolers el pagès d'aquesta població Miquel Tor. Els malfactors el retenien amb la voluntat de reclamar per ell un quantiós rescat. Devot com era de la Mare de Déu de Gresolet, advocada contra lladres i bandolers, va començar a pregar-li fervorosament per tal que l'alliberés. I fou així com, miraculosament, de cop i volta, sense cap mena d'explicació racional, el pres es va trobar lliure i va poder tornar a casa tranquil·lament, fet que va atribuir, sens cap mena de dubte, a la intercessió divina, doncs aquest miracle ja l'havia obrat diverses vegades. | 08093-121 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Llegenda apareguda en el context de l'època moderna en un moment en que el territori sovint es trobava atacat pels bandolers degut a la proximitat i pas de camins i vies ramaderes de certa importància que propiciaven aquest fet. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83031-foto-08093-121-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Tal i com ja hem comentat en transcriure la llegenda de La Troballa de la Mare de Déu de Gresolet , antigament aquests verals eren tan espessos que resultaven un cau perfecte per a lladres, malfactors i bandolers. És per aquest motiu que la Mare de Déu de Gresolet és advocada especialment per protegir la bona gent d'aquests sinistres personatges, i a ella s'hi encomanaven els caminants i viatgers, tant si havien d'emprendre el viatge a peu com amb diligència.En aquest cas ens trobem al davant d'una narració com tantes altres n'hi ha arreu del territori. Una narració que de ben segur no haguéssim incorporat en aquest treball de no haver estat pel fet que el fet queda situat cronològica, personal i territorialment.En aquest sentit, val a dir que aquesta narració pot relacionar-se, per les seves enormes similituds, amb dos relats més que incorporem en el present recull de Llegendes del Berguedà: L'Alliberament d'en Giralt i L'Alliberament d'en Joan de Serres . | 94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82921 | Molí de Cal Cerdanyola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-cal-cerdanyola | AYMANI I DOMINGO, G (2002). Els molins hidraulics de la vall del Bastereny.Exemples d'una activitat preindustrial despareguda Associació Medieval de Bagà. BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 120. BOLÓS MASCLANS, JORDI; NUET I BADIA, JOSEP ( 1983).Els molins fariners. Ketres Editora. S.A. Barcelona. CABALLE CANTALAPIEDRA, FRANCESC ( 2009). Les empremtes del camí ral de Bagà. Associació Medieval de Bagà. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. TORRAS, AUGUST, C(1905). Pirineu Català. Bergadà | XII-XIV | Ha perdut la coberta i està cobert de vegetació | Ruïnes d'un antic molí d'origen possiblement medieval i situat a sota de Cal Cerdanyola, característica de la qual en pren el seu nom. Es tracta d'una construcció de reduïdes dimensions de planta més aviat quadrada i situada just al costat de la resclosa qua capta les aigues del Bastareny i del torrent del Forat. Conserva el canal d'entrada de les aigües i també el de la sortida del carcavà resolt mitjançant un arc de mig punt amb les dovelles construïdes mitjançant còdols de riu, units amb argamassa de calç. L'aparell de la fàbrica és també de còdols de riu, mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat irregulars. Part dels paraments estan alterats per la seva reutilització moderna com a comporta de pas d'aigua al canal (fitxa 10), però tot i així reuneix les característiques pròpies d'un molí pirinenc de muntanya. La peixera i part de la bassa estan recobertes de runa i vegetació. | 08093-11 | Aiguabarreig del Bastareny amb el torrent del Forat. Pista de Bagà a Font de l'Adou. PK.4 | Les primeres referències que es tenen sobre l'esxistència d'un molí a la vila de Bagà daten de mitjans del segle XIII i corresponen amb un edifici situat a la zona de Sant Joan d'Avellanet o al Puig. Hom pensa que les característques físiques i formals d'aquest edifici corresponen amb les d'aquest primer molí que amb el temps es va anar reformant i adaptant a les necessitats de l'època. Ës esmentat per César August Torres el 1905 en el seu llibre de Pirineu Català, amb la següent cita...ocant l'aigua, hi ha'l joliu molí ornat d'eures que'l vesteixen; festejat per airosos pollancres y alegrat per la dolça remor de l'aigua, que mormola saltironant entre roques'. | 42.2665800,1.8136800 | 402162 | 4680056 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82921-foto-08093-11-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82921-foto-08093-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82921-foto-08093-11-3.jpg | Inexistent | Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Sembla correspondre amb un molí del tipus 1 segons Jordi Bolós i Josep Nuet i Badia i amb les característiques més primerenques de molí de rampa que capta les aigues dierctament del riu o torrent mitjançant una resclosa de fusta i que amb el temps evoluciona a molins més complexos de cup o també de rampa. En el cas que ens ocupa, malgrat hagi perdut la seva maquinària (les moles estan reutilitzades com a taules i àrea de pícnic) de la font de Cal Cerdanyola presenta moltes similituds amb els molins andorrans d'Ordino, Canillo o Encamp amb característques molt similars al molí que intentem descriure. Aquest molí és confòs amb el proper molí del Puig el qual se l'ha mal anomenat molí del Forat, quant en realitat és da,munt del Bastereny. | 119|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82952 | Pleta de Molnell o del Cortals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pleta-de-molnell-o-del-cortals | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55 | XVII-XX | Amb algunes pedres caigudes, però encara en bon estat. És de notables dimensions i es conserva enmig d'un prat. Esnca està en ús | Pleta situada a una determinada alçada enmig d'un prat i a sota dels congraforts del Puig Terrers i delimitada pel Cap Sadorm i el torrent de la Muga i la falla de la serra de Molnell. Es tracta d'un tancat per a bestiar que conserva encara tot el perímetre de la tanca enmig d'un prat o clariana i construïda amb aparell de murs de pedra seca, units amb una mica d'argamassa de calç. Presenta una forma oval i aprofita alguns aflorament de roca natural per a fer de tancament. | 08093-42 | Damunt de l'obaga de la Muga a sota del Cap Sadorm i prop de l'afrau dels cortalets enmig d'un prat | Les pletes ja eren emprades des de l'alta edat mitjana. De fet pensem que la pleta dels Cortals o de Molnell aniria molt lligada amb l'alou de Molnell documentat per primera vegada el 839 en un document de consagració de la catedral d'Urgell (Martin, 2005) on esmenta que es paga com a cens una quartera de faves i una perna. Posteriorment i en la consagració de Sant Miquel de Turbians, el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell. Ens l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i també en un document datat de l'any 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum. Entre tots aquests elements també hi deuria incloure les pletes esmentades. De fet val a dir que en un inventari més recent datat de 1783 de la masia de Molnell, parla de la pleta de casa que podria correspondre amb aquesta i també la pleta de Urgell de dificil identificació. A la primera hi havia ' una samarra, dos cubertas, tres buchs y dos buchs a mijas'. A la segona hi havia 'un perol y cabra, dos cubertas, una samarra'. Sovint aquestes pletes podien anar acompanyades d'alguna barraca per a aixoplugar-se de les tempes d'estiu (Martín, 2005) | 42.2833500,1.7596900 | 397737 | 4681982 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82952-foto-08093-42-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82952-foto-08093-42-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | En aquesta part de la serra del Cadí es conserven un nombre important de pletes per al bestiar ja que en temps de l'estiu s'aprofitaven per a tancar-hi ovelles quan que pasturaven a les muntanyes. La pleta del cortals correspon amb una d'elles i avui dia encar està en ús. El topònim cortals fa referància justament a aquest element. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82953 | Pletissar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pletissar | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55 | XV-XX | Encara està en ús | Pleta de característiques similars a la pleta de Molnell però situada a major altura (1682 m). Es troba en un prat que hi ha enmig d'una pineda de pi negre a sota de les arrugues de Molnell i del Puig Terrers. Presenta una característiques similars a la fitxa 42 és a dir a través d'un tancat de murs de pedra seca col·locats de forma irregular, units en sec i amb algun fragment de pedres de mida petita. | 08093-43 | A sota de les arrugues de Molnell i del Puig Terrers enmig dun prat entre boscos de pi negre | Les pletes ja eren emprades des de l'alta edat mitjana. De fet pensem que la pleta dels Cortals o de Molnell aniria molt lligada amb l'alou de Molnell documentat per primera vegada el 839 en un document de consagració de la catedral d'Urgell (Martin, 2005) on esmenta que es paga com a cens una quartera de faves i una perna. Posteriorment i en la consagració de Sant Miquel de Turbians, el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell. Ens l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i també en un document datat de l'any 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum. Entre tots aquests elements també hi deuria incloure les pletes esmentades. De fet val a dir que en un inventari més recent datat de 1783 de la masia de Molnell, parla de la pleta de casa que podria correspondre amb aquesta i també la pleta de Urgell de dificil identificació. A la primera hi havia ' una samarra, dos cubertas, tres buchs y dos buchs a mijas'. A la segona hi havia 'un perol y cabra, dos cubertas, una samarra'. Sovint aquestes pletes podien anar acompanyades d'alguna barraca per a aixoplugar-se de les tempes d'estiu (Martín, 2005) | 42.2841900,1.7558900 | 397425 | 4682080 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82953-foto-08093-43-3.jpg | Legal | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | En aquesta part de la serra del Cadí es conserven un nombre important de pletes per al bestiar ja que en temps de l'estiu s'aprofitaven per a tancar-hi ovelles quan que pasturaven a les muntanyes. La pleta del cortals correspon amb una d'elles i avui dia encar està en ús. | 119 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82956 | Les arrugues de Molnell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-arrugues-de-molnell | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1. DDAA. Àrees d'interès geològic del Parc Natural del Cadí Moixeró. Generalitat de Catalunya. | Important falla que domina la vall de la Muga i que té inici al Puig Terrers i Comabona i finalitza al salt de Murcarols. Aquesta falla delimita la vall de la Muga de la vessant més solella de Gisclareny. Es tracta d'un grup de penya-segats de margues l'eocè que van devallant en alçada i que són visibles des del fons de la vall del Bastereny. Aquests penya-segats caracteritzats per margues i argiles que li donen un to veremellós són fruit de la formació geològica del mantell del Cadí. Les arrugues són aliniacions de roca horitzontals pral·leles al penya segat que des de lluny semblen 'arrugues de la cara'. També hi ha les arrugues del Comabona properes a aquest cim i situades al terme de Bellver de Cerdanya. | 08093-46 | Sota el vessant nord del Puig Terrers. Pseudònim que denomina la falla de la vall de la Muga | La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocòs de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplor de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió. | 42.2790100,1.7509600 | 397010 | 4681510 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82956-foto-08093-46-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82956-foto-08093-46-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | S'hi pot accedir també pel coll de Balma fins a la barraca de l'endal, pleta de l'olla i seguir fins al pas de la cabra. Un estret pas entre el penya segat que permet l'accés al cim del Puig Terrers i també del Comabona | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 82957 | Puig Terrers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/puig-terrers | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1. DDAA. Àrees d'interès geològic del Parc Natural del Cadí Moixeró. Generalitat de Catalunya. | Es tracta del cim més oriental de la serra del Cadí amb una alçada de 2466m que domina la vall de la Muga. Aquest cim es caracteritza per presentar un fort i abrupte pendent per la vall de la Muga i uns perfils més suaus al vessant sud mirant a Murcarols i coll de Balma. La part nord queda trencada pels penya segats de les 'Arrugues de Molnell' de roques del període eocè i salvades únicament pel pas de la Cabra que permet creuar-les tant si es vé pel camí de la vall de la Muga com si s'accedeix per coll de Balma. | 08093-47 | Cim de la vessant sud de la Serra del Cadí davant de Comabona i dominant l'obaga de Molnell. | La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocòs de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplor de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió. | 42.2824500,1.7381800 | 395962 | 4681908 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82957-foto-08093-47-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82957-foto-08093-47-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante Torrella | Cim que és visible des del fons de la vall del Bastareny i que correspon a l'extrem més oriental de la serra del Cadí. Darrere seu hi ha el coll de Terrers, el coll del Tenca la Porta i el cim del Comabona | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 82963 | Forat de Vimboca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forat-de-vimboca | DDAA. (2010). Catàleg espeleològic de Catalunya. Vol. 3 .bloc de cavernes. Grup espeleològic de Badalona. | En bon estat ja que és un indret molt desconegut | Cova o avenc natural situat al punt més estret del pas de Vimboca poc després de passar la balma, la coveta de Vimboca i finalment el forat. Es situa al costat dret del camí. És una cova de 21 metres de llarg, 9 metres de desnivell i una amplada de 3 a 4 metres aproximadament. Per a visistar-la cal anar equipat amb el material tècnic. | 08093-53 | Al punt més estret del Clot de Vimboca que separa la Roca de la Moixa amb el Cap de la Boixassa | La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocòs de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplir de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió. La cova de Vimboca va ser citada per Faura i Sans el 1909 i verificada el 2006 per Ferran Cardona, Xavier Samarra i Josep Cuenca (Grup espeleologia de Badalona) | 42.2849800,1.7960800 | 400740 | 4682120 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82963-foto-08093-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82963-foto-08093-53-3.jpg | Legal | Precambrià | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Cal accedir-hi equipat amb cordes i material d'epeleologia ja que l'entrada és difcultosa. A més al trobar-se dins el Parc Natural del Cadí Moixeró cal cenyir-se a les normes i restriccions que aquest interposa. | 2164 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82966 | Mas 3 d'Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-3-doreis | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. CASCANTE I TORRELLA, PERE (2012). Romanic al parc natural del Cadí M oixeró. Inèdit; COROMINAS I CAMP, R (2018). ' Sant Romà d'Oreis. Una obra defensiva amb l'església incorporada' a Erol núm. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. InvestIgació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG. Cadastre de 1776 ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863 extret de Martín; E; 2005. Annex 21 i 22 ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians. DDAA. Catalunya Romànica. Vol XII. Berguedà. P.473. Gran Enciclopèdia catalana | XII-XIV | Cobert de vegetació i runa que en fan dificil localitzar-lo ja que es troba apartat del camí enmig de boixedes i esbarzers | Ruïnes d'un possible tercer mas pertanyent al vilatge o despoblat de Sant Romà d'Oreis. Aquest mas es conserva mig cobert de vegetació i arbres, fet que en fa molt dificil de trobar-lo quan la vegetació és frondosa. Es conserven algunes escasses parets que es confonen amb les restes dels murs de pedra seca dels antics camps de cultiu. Les parets conservades corresponen als murs nord i oest formant un angle recte. Estan construïts amb aparell de carreus de pedra mal treballats i escairats, units en sec i atgila i col·locats en filades més aviat irregulars. Aprotiten un desnivell del terreny natural salvat per terrasses artificials. | 08093-56 | A la banda nord-est de l'església orientat cap al coll i torrent de Vimboca i amagat pels arbres | La primera referència documental del lloc d'Oreis la trobariem en els documents pertanyents a l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Bolós-Pagès, 1986) i també a l'arxiu de la Corona d'Aragó 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. Pensem que el Quer foradat podria correspondre amb el 'torrent del Forat' o bé la roca foradada. La Conca d'Oria correspondria segons la toponia i orografia amb el terme d'Oreis, el Cadí seria la serra del Cadí a la zona del Puig Terrers i Pleta de la Muga on s'hi esmenta un mas (Serra i Vilaró. Ob cit, 1989). Finalment la Baixassa faria al·lusió al 'cap de la Boixassa' que hi ha damunt de la Pelosa. No obstant això, l'alou de Molnell incloent molt possiblement l'església de Sant Romà ja apareix citat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians quan el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell (Martín, 2005). A partir del segle XIII, l'indret d'Oreis sovint és esmentat per la documentació baganesa. Serra i Vilaró esmenta que l'església de Sant Romà era sufragania de Sant Iscle de Molnell. En aquest moment, el lloc d'Oreis es denominava 'Aureyls o Orells' i consta que al 1288 tal PereÇasala d'Aureylls es titula parrouià de Molnell i que un tal Ramon Sala de Aureylls en el seu testament demana que s'enterri al cementiri de Sant Iscle de Molnell i dona 3 sous a Sant Romà d'Oreis. Més tard i en concret al 1447 es fa un llegat a Sant Roma d'Oreylls per a l'oli de la llantia (Serra i Vilaró, J. 1989. Llibre III. P.234). La documentació esmenta que al 1438 hi havia tres masos de llarc temps deshabitats.El tercer d'quests masos podrien correspondre amb les ruïnes que hem descrit en aquesta fitxa i que hi ha uns 250 m en sentit Vimboca enmig del bosc. En aquesta data, segons Serra i Vilaró s'hi va establir un home de Cornellana. D'Oreis i la Muga en conservem una dita que ampliraem a la fitxa de llegenda que esmenta: 'A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat'. Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435). Serra i Vilaró esmenta que 'en romanen les parets,estant esfondrada la volta i part de l'absis'. No obstant això. Francesc Caballè en el seu llibre de 'les tres-centes cases de Gisclareny' publica una imatge d'aquesta església, encara amb la volta sencera i les ruïnes del màs al seu costat. La imatge pertanyiia a Mn. Gaietà i Pedrals. (Caballè, F, 1995).Alguns dels masos d'Oreis sembla que va sobreviure fins ben entrat el segle XIX ja que en el cens de 1863 conservat a l'arxium muncipal de Gisclareny hi esmenta aquest mas a nom d'un tal Manuel Esparber, hi havia 4 persones majors de 7 anys i pagaven 45 rals de contribució urbana. Sembla que no va sobreviure l'emigració del 1900 ja que en dades posteriors no s'hi ementa. | 42.2762100,1.7870800 | 399984 | 4681156 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82966-foto-08093-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82966-foto-08093-56-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | .Les ruïnes d'aquest tercer mpas podria correspondre amb el dcoumenta conservat de 1437 en que esmenta que 'hi havia tres nasos de llarg temps deshabitats' Es tracta dels característics masos alt medievals similars a molts altres conservats a la comarca com al proper unicipi de Guardiola de Berguedà, a Bagà. Segons paral·lels tipològics estudiats com podrien ser els masos de Vilosiu de Cercs (Bolòs, 1999), Sant Sadurní de Rotgers (Vila i Carabassa. J.M,2010), el vilatge del castell de Mataplana (Sancho i Planas, 1997), el vilatge dels entorns de Sant Marc de Cal Bassacs (Cascante, 2007), entre d'altres i correspondria amb masos molt simples, generalment adossats a la roca mare d'una o dues habitacions construïdes amb murs de maçoneria i a vegades també tapia damunt un petit sòcol d'una o dues filades de pedra. Les obertures eren coronades per llindes de fusta i les cobertes eren del tipus vegetal realitzades amb branques d'arbusts, i terra al seu damunt, tot i que en alguns llocs, especialment de muntanya, podien estar recobertes amb lloses de llicorella damunt un empostissat de fusta. Generalment tenien una única planta amb coberta a un sol vessant i encarades a migdia en llocs encimbellats, però alhora protegits de les inclemències meteorològiques prop de camins i també cursos d'aigua per a facilitar els conreus. El cas d'Oreis respondria clarament a aquestes característiques ja que es troba a prop del torrent de Vimboca, en una zona orientada a sud en posició dominants i en un lloc apte per al conreu del vi. | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82965 | Masos 1 i 2 o vilatge d'Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/masos-1-i-2-o-vilatge-doreis | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43; CASCANTE I TORRELLA, PERE (2012). Romanic al parc natural del Cadí Moixeró. Inèdit; COROMINAS I CAMP, R (2018). ' Sant Romà d'Oreis. Una obra defensiva amb l'església incorporada' a Erol núm. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863, extret de Martín, 2005. Annex 21 i 22 ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians .DDAA. Catalunya Romànica. Vol XII. Berguedà. P.473. Gran Enciclopèdia catalana | XII-XV | Mig enrunat i cobert de vegetació. Es recomana visitar-ho a l'hivern quan la vegetació de fulla caduca ha caigut i es poden veure les parets | Ruïnes d'un o dos masos situats a l'est de l'església de Sant Romà d'Oreis i orientat en sentit sud. Aquest mas està aprofitant un petit planell que hi ha al costat del camí que condueix a la Muga mig amagat per les boixedes. Es conserven encara algunes parets que delimiten com a mínim dues estructures, motiu que ens ha fet pensar en la possibilitat que correspongui a dos masos La primera d'elles està encastada a l'oest i sud de l'església aprofitant el desnivell del terreny natural. Està construït amb murs d'aparell de maçoneria de pedres mal treballades i escairades, unides amb un morter de calç molt pobre i també fragments de teula a trenca junt .Es conserven dos panys de paret; un orientat en sentit nord i l'altre en sentit oest amb una alçada força considerable i delimiten un espai rectangular. Annex a aquesta estrucrura n'hi ha una altre adossat a la paret de l'església de dimensions més petites. L'altre estructura es situa a la terrassa superior al costat del camí de la Muga. Defineix també una estructura rectangular amb murs construïts amb aparell de maçoneria de pedres mal treballades i escairades, unides amb argamassa de calç. Els murs més ben conservats corresponen als murs oest i nord que fan la funció de terrassar i contenir el terreny natura. El mur sud també es conserva tot o que cobert de vegetació i amb una alçada de dues filades. Segons la fotografia publicada per F. Caballè en el seu llibre de 'les tres-centes cases de Gisclareny' i datada de 1933 s'hi observen aquestes parets emb una alçada força considerable i desprovistes de vegetació. | 08093-55 | Al l'oest de l'església de Sant Romà d'Oreis al costat del camí de la Muga orientat en sentit sud | La primera referència documental del lloc d'Oreis la trobariem en els documents pertanyents a l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Bolós-Pagès, 1986) i també a l'arxiu de la Corona d'Aragó 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. Pensem que el Quer foradat podria correspondre amb el 'torrent del Forat' o bé la roca foradada. La Conca d'Oria correspondria segons la toponia i orografia amb el terme d'Oreis, el Cadí seria la serra del Cadí a la zona del Puig Terrers i Pleta de la Muga on s'hi esmenta un mas (Serra i Vilaró. Ob cit, 1989). Finalment la Baixassa faria al·lusió al 'cap de la Boixassa' que hi ha damunt de la Pelosa. No obstant això, l'alou de Molnell incloent molt possiblement l'església de Sant Romà ja apareix citat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians quan el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell (Martín, 2005). A partir del segle XIII, l'indret d'Oreis sovint és esmentat per la documentació baganesa. Serra i Vilaró esmenta que l'església de Sant Romà era sufragania de Sant Iscle de Molnell. En aquest moment, el lloc d'Oreis es denominava 'Aureyls o Orells' i consta que al 1288 tal PereÇasala d'Aureylls es titula parrouià de Molnell i que un tal Ramon Sala de Aureylls en el seu testament demana que s'enterri al cementiri de Sant Iscle de Molnell i dona 3 sous a Sant Romà d'Oreis. Més tard i en concret al 1447 es fa un llegat a Sant Roma d'Oreylls per a l'oli de la llantia (Serra i Vilaró, J. 1989. Llibre III. P.234). La documentació esmenta que al 1438 hi havia tres masos de llarc temps deshabitats.Dos d'quests masos podrien correspondre amb les ruïnes que hem descrit en aquesta fitxa i que hi ha al costat de l'església i prats i planells del costat. En aquesta data, segons Serra i Vilaró s'hi va establir un home de Cornellana. D'Oreis i la Muga en conservem una dita que ampliraem a la fitxa de llegenda que esmenta: 'A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat'. Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435). Serra i Vilaró esmenta que 'en romanen les parets,estant esfondrada la volta i part de l'absis'. No obstant això. Francesc Caballè en el seu llibre de 'les tres-centes cases de Gisclareny' publica una imatge d'aquesta església, encara amb la volta sencera i les ruïnes del màs al seu costat. La imatge pertanyiia a Mn. Gaietà i Pedrals. (Caballè, F, 1995). | 42.2753100,1.7853500 | 399840 | 4681059 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82965-foto-08093-55-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82965-foto-08093-55-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | No sabem si aquestes dues construccions pertànyen a dos dels masos que esmenta la documentació de Bagà i datada de 1438 on cita que hi havia 'tres masos de llarg temps deshabitats' ja que el tercer es troba distanciat uns 250 m en sentit al coll i clot de Vimboca i que descriurem a la fitxa 56. Es tracta dels característics masos alt medievals similars a molts altres conservats a la comarca com al proper unicipi de Guardiola de Berguedà, a Bagà. Segons paral·lels tipològics estudiats com podrien ser els masos de Vilosiu de Cercs (Bolòs, 1999), Sant Sadurní de Rotgers (Vila i Carabassa. J.M,2010), el vilatge del castell de Mataplana (Sancho i Planas, 1997), el vilatge dels entorns de Sant Marc de Cal Bassacs (Cascante, 2007), entre d'altres i correspondria amb masos molt simples, generalment adossats a la roca mare d'una o dues habitacions construïdes amb murs de maçoneria i a vegades també tapia damunt un petit sòcol d'una o dues filades de pedra. Les obertures eren coronades per llindes de fusta i les cobertes eren del tipus vegetal realitzades amb branques d'arbusts, i terra al seu damunt, tot i que en alguns llocs, especialment de muntanya, podien estar recobertes amb lloses de llicorella damunt un empostissat de fusta. Generalment tenien una única planta amb coberta a un sol vessant i encarades a migdia en llocs encimbellats, però alhora protegits de les inclemències meteorològiques prop de camins i també cursos d'aigua per a facilitar els conreus. El cas d'Oreis respondria clarament a aquestes característiques ja que es troba a prop del torrent de Vimboca, en una zona orientada a sud en posició dominants i en un lloc apte per al conreu del vi. | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82964 | Sant Romà d'Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-roma-doreis | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43; CASCANTE I TORRELLA, PERE (2012). Romanic al parc natural del Cadí M oixeró. Inèdit; COROMINAS I CAMP, R (2018). ' Sant Romà d'Oreis. Una obra defensiva amb l'església incorporada' a Erol núm. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG.,Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863 extrtet de Martín; E ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians DDAA. Catalunya Romànica. Vol XII. Berguedà. P.473. Gran Enciclopèdia catalana | XI-XII | Ha estat netejat i desbrossat per voluntaris de la UEC de Bagà i també per la brigada del Parc Natural del Cadí Moixeró. | Antiga església de Sant Romà. Es situa en una posició encimbellada dalt d'una carena que domina al nord amb el camí i pas de Vimboca, a l'oest amb els masos de la Muga i pleta de Molnell, a l'est amb la vall del Bastereny i els nuclis del Puig i de Faia i finalment al sud amb el castell de Murcurols. La seva posició estratègica i dominant han plantejat la hipòtesi que correspongui amb una antiga església i també torre de Guaita (Corominas, 2017). Està assentada en una terrassa artificial aprofitant el desnivell del terreny i composta per una nau de modestes i diminutes dimensions, pràcticament quadrada (medeix tant sols 3,5 m de llarg x 3 m. d'ample), antigament coberta amb volta de canó de perfil lleugerament apuntat i capçada a l'est per un absis semicircular. La porta d'entrada està orientada a la paret de mgdia quasi a tocar amb la cantonada sud-oest mirant al penya-segat i està resolta mitjançant un arc de mig punt amb les dovelles picades a cops de martell, unides amb morter de calç ben desbastades i coronada per un arc de doble rosca . Té esplandit intern coronat també per un arc de mig punt amb les dovelles col·locades a 'plec de Llibre'. S'hi poden endevinar encara els encaixos per a les pollegueres i forrellats. El paviment interior és de lloses de pedra disposades de forma plana i està separat de l'espai presbiterial per mitjà d'un graó de pedra. Internament s'obren dues fornícules; una a ponent i coronada per un arc en punt d'ametlla i ua segona al mur de migdia. L'aparell constructiu és molt característic de les esglésies d'influència llombarda a partir de carreuons de pedra calcària ben desbastats i picats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades regulars. Els murs tenen una amplada de 1'5metres característica que ens fa pensar que haurien suportat un pis superior al seu damunt. L'accés es realitza mitjançant una rampa, sostinguda mitjançant un mur de pedra de característiques similars a la fàbrica de l'església a manera de 'muralla' o baluard. Recentment ha estat netejada gràcies a voluntaris de La UEC de Bagà; entre ells Llorenç Pedrals i Pujol. L'església es troba en bon estat i al seu voltant hi ha ruïnes daltres construccions de l'antig vilatge d'Oreis (fitxa 55). | 08093-54 | A les costes d'Oreis dominant el camí de Vimboca i orientat a sud davant Molnell i Murcurols | La primera referència documental del lloc d'Oreis la trobariem en els documents pertanyents a l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Bolós-Pagès, 1986) i també a l'arxiu de la Corona d'Aragó 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. Pensem que el Quer foradat podria correspondre amb el 'torrent del Forat' o bé la roca foradada. La Conca d'Oria correspondria segons la toponia i orografia amb el terme d'Oreis, el Cadí seria la serra del Cadí a la zona del Puig Terrers i Pleta de la Muga on s'hi esmenta un mas (Serra i Vilaró. Ob cit, 1989). Finalment la Baixassa faria al·lusió al 'cap de la Boixassa' que hi ha damunt de la Pelosa. No obstant això, l'alou de Molnell incloent molt possiblement l'església de Sant Romà ja apareix citat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians quan el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell (Martín, 2005). A partir del segle XIII, l'indret d'Oreis sovint és esmentat per la documentació baganesa. Serra i Vilaró esmenta que l'església de Sant Romà era sufragania de Sant Iscle de Molnell. En aquest moment, el lloc d'Oreis es denominava 'Aureyls o Orells' i consta que al 1288 tal PereÇasala d'Aureylls es titula parrouià de Molnell i que un tal Ramon Sala de Aureylls en el seu testament demana que s'enterri al cementiri de Sant Iscle de Molnell i dona 3 sous a Sant Romà d'Oreis. Més tard i en concret al 1447 es fa un llegat a Sant Roma d'Oreylls per a l'oli de la llantia (Serra i Vilaró, J. 1989. Llibre III. P.234). La documentació esmenta que al 1438 hi havia tres masos de llarc temps deshabitats. Aquests masos podrien correspondre amb les ruïnes que hi ha al costat de l'església i prats i planells del costat. En aquesta data, segons Serra i Vilaró s'hi va establir un home de Cornellana. D'Oreis i la Muga en conservem una dita que ampliraem a la fitxa de llegenda que esmenta: 'A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat'. Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435). Serra i Vilaró esmenta que 'en romanen les parets,estant esfondrada la volta i part de l'absis'. No obstant això. Francesc Caballè en el seu llibre de 'les tres-centes cases de Gisclareny' publica una imatge d'aquesta església, encara amb la volta sencera i les ruïnes del màs al seu costat. La imatge pertanyiia a Mn. Gaietà i Pedrals. (Caballè, F, 1995). | 42.2752700,1.7854900 | 399851 | 4681054 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82964-foto-08093-54-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82964-foto-08093-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82964-foto-08093-54-3.jpg | Inexistent | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Segons Ramon Corominas i Camp (Corominas i Camp, R , 2018, aquesta església hauria jugat un paper clau i predominant en la defensa i control dels passos de Vimboca, vall de Molnell i Castell de Murcurols ja que l'emplaçament on està situada domina pràcticament tots aquests punts, afavorint així la seva defensa i control. A més val a dir que l'amplada considerable dels seus murs no són només per sostenir una simple volta de canó sinó més aviat una estructura superior més pesant, possiblement una torre. Murs amb característiques similars es van trobar a la fonamentació del nàrtex o galilea del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (López, 2008), o també a Sant Martí de la Torre de Cabdella al Pallars Jussà, a Sant Climent de la Torre de Foix (Guardiola de Berguedà), o l'església de Santa Eulàlia de Bonner (Gòsol), encara que de cronologia més tardana. Segons Corominas l'església i nucli d'Oreis 'estaria molt vinculada al proper castell de Murcurols, del quals seria aquest indret de Sant Romà, un complement del seu control i defensa. Reforça la hipòtesi de que molt probablement es tractava d'una obra defensiva la seva situació estrategica, des d'on s'albira i fins hi tot es pot accedir al coll de Vimboca' (Corominas, 2018). Per tant caldria tenir en compte aquesta hipòtesi, considerant-se com una important obra arquiectectònica. | 92|85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83027 | Llegenda de les Olles d'Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-les-olles-doreis | La informació facilitada sobre la llegenda ha estat donada per Albert Rumbo i Soler d'un treball inèdit. ROVIRÓ i ALEMANY, Xavier: 100 llegendes de la Plana de Vic. El Farell edicions (Col·lecció Popular Llegendes, 4), Sant Vicenç de Castellet, 2000, pàg. 113. VERDAGUER i SANTALÓ, Jacint: Totes les rondalles. Pirene Editorial i Edicions Proa. Barcelona, 1995, pàgs. 53-55). | XVI | A Oreis deien que un noiet estava embruixat perquè al vespre, quan a la vora del foc passaven rosari, es feia sempre un fart de riure. El noi no havia dit mai paraula, motiu pel qual creien que a més de mut devia ser sord i no comprenia el significat de passar rosari, i en veure moure els llavis es posava a riure. Volent trobar una solució al problema, doncs resultava força molest que a mig rosari es desencadenessin tan sonores riallades, la gent de la casa anaren a veure el rector de Sant Iscle. Aquest, després d'escoltar atentament les explicacions de la gent de la casa, els va dir que posessin tot de closques d'ou buides davant del foc just a l'hora del rés. Aquell mateix vespre, els habitants d'Oreis seguiren al peu de la lletra els consells del rector i ompliren el terra, just davant del foc, de closques d'ou buides. Immediatament després iniciaren el rosari. Quan el noi va entrar a l'estança i va descobrir el què hi havia davant del foc va exclamar: “mai s'han vist al foc tantes olles amb tan poc cuinat!”. I acabat de dir, acabat d'oferir: el noi desaparegué per la xemeneia com una exhalació i mai més ningú no n'ha sabut res. | 08093-117 | A les costes d'Oreis dominant Vimboca (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser. S/N 08695) | La primera referència documental del lloc d'Oreis la trobariem en els documents pertanyents a l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Bolós-Pagès, 1986) i també a l'arxiu de la Corona d'Aragó 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. Pensem que el Quer foradat podria correspondre amb el 'torrent del Forat' o bé la roca foradada. La Conca d'Oria correspondria segons la toponia i orografia amb el terme d'Oreis, el Cadí seria la serra del Cadí a la zona del Puig Terrers i Pleta de la Muga on s'hi esmenta un mas (Serra i Vilaró. Ob cit, 1989). Finalment la Baixassa faria al·lusió al 'cap de la Boixassa' que hi ha damunt de la Pelosa. No obstant això, l'alou de Molnell incloent molt possiblement l'església de Sant Romà ja apareix citat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians quan el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell (Martín, 2005). A partir del segle XIII, l'indret d'Oreis sovint és esmentat per la documentació baganesa. Serra i Vilaró esmenta que l'església de Sant Romà era sufragania de Sant Iscle de Molnell. En aquest moment, el lloc d'Oreis es denominava 'Aureyls o Orells' i consta que al 1288 tal PereÇasala d'Aureylls es titula parrouià de Molnell i que un tal Ramon Sala de Aureylls en el seu testament demana que s'enterri al cementiri de Sant Iscle de Molnell i dona 3 sous a Sant Romà d'Oreis. Més tard i en concret al 1447 es fa un llegat a Sant Roma d'Oreylls per a l'oli de la llantia (Serra i Vilaró, J. 1989. Llibre III. P.234). La documentació esmenta que al 1438 hi havia tres masos de llarc temps deshabitats. Aquests masos podrien correspondre amb les ruïnes que hi ha al costat de l'església i prats i planells del costat. En aquesta data, segons Serra i Vilaró s'hi va establir un home de Cornellana. D'Oreis i la Muga en conservem una dita que ampliraem a la fitxa de llegenda que esmenta: 'A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat'. Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435). Serra i Vilaró esmenta que 'en romanen les parets,estant esfondrada la volta i part de l'absis'. No obstant això. Francesc Caballè en el seu llibre de 'les tres-centes cases de Gisclareny' publica una imatge d'aquesta església, encara amb la volta sencera i les ruïnes del màs al seu costat. La imatge pertanyiia a Mn. Gaietà i Pedrals. (Caballè, F, 1995). | 42.2752700,1.7854900 | 399851 | 4681054 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83027-foto-08093-117-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83027-foto-08093-117-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83027-foto-08093-117-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | En aquesta ocasió ens trobem al davant d'un altre cas de llegenda inacabada i/o irresolta, doncs finalment no se'ns explica qui era el noi ni què pretenia. En un principi, nosaltres consideràvem que el noi podria ser Dimoni o bé un mal esperit, si bé aquest punt en concret, com ja acabem de comentar, no s'explicita a la llegenda, i la curiosa forma de fer-lo parlar podria ser una manera d'expulsar-lo de la casa. Podria ser que aquest caràcter sobrenatural fos el què el fes riure, potser convençut que de res serviria el rés del Rosari en la seva presència. També podria ser que l'haguessin embruixat les Bruixes, però tots els supòsits que apuntem són només això, suposicions, doncs el relat no ens dona més pistes sobre el particular. En qualsevol cas, cal tenir present el fet que fuig per la xemeneia, el mateix camí que en el rondallari popular utilitzen les ànimes, els Follets, les Bruixes i els Dimonis.Un altre element que a priori se'ns presentava sense cap mena de lògica, o com a mínim nosaltres no sabíem trobar-li, és la frase que etziba als de la casa abans de desaparèixer xemeneia amunt i que, sens dubte, ha acabat conformant el nom de la llegenda.Finalment, tampoc trobàvem cap simbolisme en el fet de posar ous al davant del foc, un aliment que hom ha relacionat freqüentment amb el símbol còsmic de la fecundació, però que en el relat que acabem de transcriure no sembla tenir cap mena de sentit.Ara bé, totes les suposicions que fèiem poden prendre un altre caire si analitzem la cita d'en Joan Amades que reproduïm a continuació i de la qual parlarem més extensament en analitzar la llegenda El Fill de l'Encantada . En aquesta cita, l'Amades, fent referència als infants robats per les Encantades i que són substituïts per fills propis, ens comenta el següent :“Per conèixer si un infant ha estat canviat al bressol i si el nin que hom cria és el propi o és de les encantades, hom apel·la a un recurs: cal posar al foc de la llar tretze clofolles d'ou amb unes gotetes d'aigua beneita dins de cada una i mostrar-les a l'infant. Si és fill d'encantades, per petit que sigui, parlarà i fugirà. Les encantades de la cova de na Guilleuma, del turó de Montcada, van canviar un infant de bressol a una mare de Mollet, que va sospitar el cas i va recórrer al sistema indicat. El renoc, així que va veure les clofolles, i més encara quan va notar la sentor de l'aigua beneita, es va redreçar i va dir amb veu ben clara:- Jo he vist Barcelona un prati al pla de Mataboushi he vist una gran ciutat,però mai no havia vist tantes ollesper tan poc cuinat.I dit això, va escapar-se xemeneia amunt. Aquesta contarella és corrent gairebé per tots els pobles de França, i es troba àdhuc més enllà dels Alps a Suïssa. Hom altera els primers conceptes de la fórmula adaptant-los a paratges veïns del lloc on s'explica i a accidents locals”.Així les coses, i seguint el què ens comenta en Joan Amades, podria ser que el noiet de la llegenda Les Olles d'Oreis fos el fil d'una Encantada que hagués restat a la casa i que en fou expulsat, tot sortint per la xemeneia, com el cas de les Encantades de la cova de na Guilleuma, a partir de la presència de les clofolles d'ous. En el nostre cas, aquestes no són plenes d'aigua beneita, però la frase final dels protagonistes dels dos relats exposats i comparats són pràcticament idèntiques.Aquesta mateixa hipòtesi ens vindria corroborada per una tradició asturiana que hem trobat documentada per l'estudiós Manuel Martín Sanchez . Segons aquest autor, en parlar de Fades (en el sentit més general, incloent-hi Dones d'Aigua, Aloges, Encantades...) esmenta el cas de les Xanas asturianes, un tipus de Fades benèfiques que es podrien relacionar i emparentar amb les nostres Encantades. Entre les moltes semblances existents entre ambdós éssers fantàstics hi ha el fet que les Xanas també canvien als seus fills pels de les dones normals amb la finalitat que aquestes els donin de mamar. Segons el costumari asturià, si la dona sospita que s'ha produït aquest canvi, cal comentar alguna cosa insòlita, pràcticament impossible, en veu alta. És aleshores quan el Xanín , davant d'un fet tan extraordinari, exclama astorat (tot delatant la seva condició): “En cien años qu'ha nací, nunca tantos pucheros vi”. El mateix Martín Sanchez explica una altra variant consistent en el fet que, en comptes de dir quelcom extraordinari, la mare posi al foc (char) closques d'ou o la pela d'una poma. Quan el Xanín la sent espetegar exclama: “Cien años fai que nacín y a nunca tantos pucheros na vera del char vin”. En aquests casos, el ne no marxa per la xemeneia, sinó que la seva mare verdadera (Xana) el ve a buscar.Amb tot, nosaltres no considerem que la llegenda berguedana faci referència, com a mínim de forma conscient, al tema dels fills de les Encantades, doncs molt probablement la figura s'hagués mantingut en el cos del relat. El més probable, creiem, és que la llegenda arribés d'alguna altra banda (potser més factiblement, per proximitat geogràfica, del sud de França que no pas de la zona del Vallès o d'Astúries) i acabés arrelant a Gisclareny, tot mantenint els elements essencials de la narració (clofolles d'ous, fugida per la xemeneia, part del discurs del noi, etc.) i perdent-ne alguns altres més o menys suplementaris (presència de l'aigua beneita, origen del noi, la part restant del discurs del noi...). Encara tenim constància d'una altra llegenda que presenta elements concomitants tant amb la narració berguedana que acabem de transcriure com amb la que comenta Joan Amades. Es tracta de la narració intitulada El Fill del Dimoni, que es localitza al municipi de Santa Maria del Corcó (L'Esquirol, Osona). Segons aquest relat, a Vilaporta, una masia del terme municipal, hi havia un noi molt entremaliat del qual ningú no se'n sortia. No era fill de la casa, sinó que l'havien trobat, just acabat de néixer, al bosc plorant, i el matrimoni de la casa, que no podien tenir fills, se l'havien afillat. De sempre havia estat un nen que feia coses rares, que solia anar sol, no tenia amics, acostumava a mostrar-se una mica bèstia, sempre que podia s'amagava i s'agradava molt del foc, de tal manera que passava hores i hores al davant de la llar de foc. Amoïnats més no poder, finalment un dia els seus pares se'n van anar a veure el rector per tal de demanar-li consell. El primer que els va demanar el capellà fou si el noi resava, a la qual cosa els pares li respongueren que no, i encara hi afegiren que quan ells ho feien el xicot acostumava a posar-se molt nerviós i fugia. Seguidament, el mossèn els va preguntar si menjava, i els progenitors li respongueren que poc, i que quan ells se n'anaven a dormir el noi es quedava sol davant de la llar de foc i hi passava tota la nit. Aleshores, el rector els donà la solució: havien d'agafar una dotzena d'ous (recordem que al relat El Fill de l'Encantada explicat per Amades el número d'ous era de tretze), trencar-los, omplir les closques amb aigua beneita i posar-les al voltant del foc. I així ho feren. Quan el noi va arribar i es va trobar amb aquest muntatge, va dir, tot cridant i amb veu estrafeta:“Eh! Quina mena de cosa!a Casserres monestir,A Barcelona un prat,mai no havia vist al focal bosc de Tosca ciutat,tantes olles a bullir”.I seguidament va marxar per la xemeneia fent un gran espetec.Com podem comprovar, el què diu el noi en els dos darrers casos (El Fill de l'Encantada i El Fill del Dimoni) és pràcticament el mateix amb l'afegit (osonenc, diríem nosaltres) de la referència al monestir de Sant Pere de Casserres. En relació a aquestes paraules del noi, Xavier Roviró ens comenta: “Aquests versets enigmàtics volen explicar que aquell noi era immortal; ésclar, no era altre que el dimoni. Era tan vell que havia vist la gran ciutat de Barcelona quan era un prat, el bosc de Tosca, a Olot, quan havia estat ciutat i el monestir de Casserres quan feia aquesta funció” . És a dir, que Roviró encara afegeix una altra hipòtesi sobre que podia ser el noi; per a ell, el Dimoni, però tal com hem vist anteriorment també lligaria amb el fet que fos un embruixat o bé el fill d'una Encantada . Sigui com sigui, el cert és que es tracta d'un personatge curiós que protagonitza una llegenda per a nosaltres eminentment berguedana però que tal i com acabem de veure es troba estesa arreu del territori. És per aquest motiu que nosaltres hem situat aquesta narració en una categoria temàtica genèrica com és la D'Encanteris i Embruixaments.Abans de tancar el present comentari, encara volem afegir que mossèn Cinto Verdaguer recull dues llegendes que poden relacionar-se amb aquest argument. La primera, intitulada El Renoc, és una llegenda pràcticament idèntica a la de El Fill del Dimoni que acabem de relatar però situada al Bosc d'Osor . Segons aquesta versió, a la casa tampoc podien tenir fills i, un mal dia, l'amo va dir que volia un hereu mal fos el mateix Dimoni. La resta de la narració és pràcticament idèntica, tot i que el noi, en marxar xemeneia amunt, diu una versió més resumida de la cantarella final, obviant justament “l'afegit osonenc”:- Jo he vist Barcelona un prat,el Boscdetosca ciutat,i no he vist tantes olles amb tan poc cuinat!” La segona versió, intitulada justament El Fill de Dimoni, i que cal no confondre amb la narració homònima que hem transcrit aportada per Joan Amades i situada a Santa Maria del Corcó, té un argument força diferent i sobretot volem remarcar-la perquè la cantarella final és radicalment diferent de totes les que hem analitzat fins ara, seguint elements propis d'una altra zona geogràfica, la de la Cerdanya i la Catalunya Nord. Segons aquest relat, a una jove mare li va semblar que una nit li canviaven el seu nadó per un altre, la qual cosa va poder certificar l'endemà al matí en veure'l. El petit va anar creixent i la mare va observar que mai es movia del mateix lloc. Després de consultar-ho amb una vella veïna, un bon dia va deixar tot de closques d'ou al voltant del foc i s'amagà en un racó de la casa. Quan el nen va veure les closques d'ou va exclamar:- Jo he vist Perpinyà un llac,i Leca ciutat,i no he vist tantes olles amb tan poc cuinat!” Una altra diferència d'aquest relat en relació als altres, és el final, ja que el petit no marxa per la xemeneia, sinó que la mare el fa fora a bastonades. Just quan surt de casa, arriba el seu fill autèntic, i sent una veu que li diu que ells no havien maltractat el seu noi com ella havia fet amb l'altre. | 119|94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82973 | Masia de Murcurols o Murcarols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/masia-de-murcurols-o-murcarols | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.55. CANALS I TARRATS; I ; 1922. 'la casa de Murcurols'. AFCEC núm. B.-07642. CASCANTE I TORRELLA, P (2012) . Romanic al parc natural del Cadí Moixeró. Inèdit;. ESTASSEN , LL (1913). 'masia de Bagà'. Fons fotogrpafic del Centre excursionista de Catalunya. Núms. 7623, 2569, ). GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 994 ' castell de Murcurols'. MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny. P.54, 55. SERRA I VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. DDAA.(2007) Catàleg especific de masies i edificacions rurals de Gisclareny. Fixa núm. 50 AHG Cadastre de 1776. ACA llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863.Extret de Martín, E; 2005. Annex.21 i 22. | XII-XIX | Recentment s'ha enderrocat a propòsit part de la masia deixant en peus tant sols la crugia de més al nord en tot el seu alçat i també algunes cambres de la planta baixa | Important conjunt arquitectònic de la masia de Murcurols del qual avui només es conserven unes escaces ruïnes estan situades en un prat a l'extrem oest del turó del castell a tocar de la pista que puja al coll de la Bena dominant els cingles de Molnell i la vall del Bastereny. El conjunt arquitectònic està format per la masia i les pallisses amb l'era de batre el gra (fitxa 64) i altres coberts annexos tancats darrere d'un mur o baluard de pedra al qual s'hi accedeix per mitjà d'un portal (avui enderrocat) situat a la banda de migdia del conjunt. El cos principal de la casa, del qual avui es conserva tant sols la crugia de més al nord respòn als cànons habituals de la masia d'estructura clàssica de tres cossos i composta per mitjà d'una planta baixa, un primer pis i unes golfes cobertes amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener paral·lel a la façana principal orientada a sud oest on s'hi obre també la porta d'entrada o pricipal. Les tres crugies de la planta baixa, orientades en sentit est-oest estàn cobertes amb voltes de canó de tipus encofrat i perfil rebaixat i comunicades per mitjà de portes allindades en fusta i obertes en el gruix dels murs. A la crugia central hi ha l'escala que permetia pujar a la planta primera, sostinguda per un arc de les mateixes característiques que la resta de voltes i avui pràcticament desapareguda. Segons imatges antigues i algunes descripcions fetes per F. caballè que esmentava ' La casa de Murcarols roman abandonada a la seva sort, amb els seus vestigis interiors del segle XVI i alguns murs exteriors (a tramuntana) anteriors al segle XIV. Els baixos van ser adaptats com a quadra dels últims estadants, i deixen entreveure al costat del sostre fet amb llunetes cegues. Algun investigador dóna per segur que es tracta de l'antiga capella de Santa Maria, que fou remodelada per altres necessitats dels masovers. A la sala menjador, es conserva una hornacina encastada a la paret, on era instal·lada la imatge de la mare de Déu...' (Caballè, Cantalapiedra, F , 1995 ob cit p.56). No en tenim més descripcions de la ,masia que de ben segur que a cada costat de la sala principal hi hauria hagut les habitacions amb alcova (mirant a sud-est), la cuina i el forn de pa. Les golfes haurien estat emprades com a pallisses. En quant a la distribució de les seves façanes segons les restes conservades als nostres dies i també les imatges antigues hi ha un predomini del massís respecte el buit llevat de les façanes sud-est i sud-oest que corresponen amb les principals. La façna principal té la porta d'entrada formada per un arc de mig punt de perfil rebaixat amb els muntants i dovelles realitzats en pedra tosca. Al costat esquerra hi havia una finestra de petites dimensions i al costat dret una segona paredada. Aquestes obertures coincidien amb sengles balcons del priemr pis i tes ulls de bou al sota coberta. La façana sud-est coincideix amb el pinyó de la casa i s'organitzava mitjançant dues finestres de petites dimensions a la planta baixa, tres finestres de majors proporcions al primer pis, una d'elles un blacó i a la darrera planta tres finestres més. La façana nord és practicament cega i la est es distribuïa mitjançant dues obertures de petites dimensions a cada planta. L'aparell constructiu de la construcció és molt variat. La planta baixa presenta un aparell de maçoneria de pedres mal treballades i escairades, unides amb argamassa de calç i col·locades en filades més aviat irregulars. La planta primera hi ha aparell de tàpia de color marró i vermellós reforçat mitjançant pilars de pedra i bigues de fusta i fins hi tot hi ha una part amb aparell de carreus de pedra ben treballats i escairats, units amb morter de calç i col·locat en filades més aviat regulars i horitzontals.Presenta les cantonades construïdes amb aparell regular i blocs de pedra calcària i es conserva en una alçada que arriba fins el primer pis. Molt a prop de la cantonada nord-est hi ha un contrafort també de pedra a l'alçada de la planta baixa. | 08093-63 | Al lloc de Murcurols encimbellat damunt del penya-segat de Molnell i delimitat per torrents | La primera referència del lloc és del 1107 quan es parla d'un mas que depèn de la seu d'Urgell , Palau i Baduell JM (1991).Urgellia. P-48. segons Serra i Vilaró (SERRA, VILARÓ, J; 1989 Llibre I al segle XIII hi havia un castell amb la seva església de Santa Maria i algunes cases a dintre dek recinte 'quasdam domos intus castrum de Murturols que afrontant i domibus Bn. Pelos auunculi tui in domibus S. Serchs' SERRA I VILARÓ,1989. Baronies Llibre. La casa de Bn Pelos podria ser la Pelosa mentre que la de Serchs queda per definir, però tot apunta al mas Puig. Segons E. Martín aquest castell estava enllaçat amb la línia defensiva de les fortificacions de Brocà, Bagà i Faia; tota vegada que controlava els vilatges de Molnell, Oreis i la Muga. Era un feu encomanat al senyor de Murcurols com a cavaller i vassall del baró de Pinós. La primera referència dels Murcurols es remunta el 1260 quan apareix Saura de Murcurols, mare de GR de Mircurols que es va casar amb Guillema i que van redimir (de remença) una noia del mas Cadí. Guillema es va casar amb Galceran de Pinós, dit el Bord (Martín, 2005) emparentant-se amb la família dels barons de Pinós. La documentació de Bagà (Serra i Vilaró, J, 1989) esmenta sovint els cavallers de Murcurols al llarg dels segles XIII i XIV. Entre les diferents mencions cal destacar la multa que Galceran de Pinós va imposar al cavaller de Murcurols per una ferida a un tal Joan Serles, cavaller fidel del Pinós amb una multa de 14 Morabatins (Serra i vilaró, ob cit. Baronies Llibre II. P-12). Dels Murcurols cal fer especial menció el fet que Guillem ramon de Murcurols el 1255 va anar a l'exèrcit del Rei i va escollir com a marmessors seus els seus oncles Pere de Josa i Pere de Santcerni deixant com a dot a la seva esposa Guillema i filla, 2000 sous de moneda barcelonesa, va fer hereu universal a Pere de Josa i entre altres contribucions va fer llegats a Santa Maria de Murcurols, a Sant Iscle de Mulnell, al santuari de Gresolet i també a Santa Maria de Falgars. Posteriorment el 1278 quant Guillem Ramon ja era mort, Ramon de Pinós va comprar als marmessors de GR de Murcurols el seu cavall. El fill de GR de Murcurols i de nom Pere el 1278 ja constava com a mort i la seva vídua Beatriu i el seu fill casat amb Blanca van arrendar les pastures del cadí. Aquesta referència ens dona fè de la importànica que tenien les pastures i la transhumancia de bestiar pels senyors d'aquest castell (Martín, 2005). Segons Serra i Vilaró el 1324 el cavaller Ramon de Murcurols era majordom de Galceran de Pinós i va rebre del clavari de Bagà un seguit de donacions de Lavansa (Serra i Vilaró. Ob cit. P-432). El seu germà; Hualguer era monjo de Sant Miquel de Cuixà. El 1344 Blanca de Murcurols, ja era vídua de GR de Murcurols i la seva filla Sibil·la es va casar amb Pere de Castellbò posseïnt els feus de Viliella, Guils, Lès convertint-se en hereva del senyoriu de Murturols i també de Sull que havia estat heretat pels seus antecessors cavallers de Josa i sant Cerní. Aquest fet va comportar que fés llegats a aquest monestir, en aquest moment possessió de Sant Llorenç. En el seu testament datat de 1396 va fer com a hereu universal Pere de Santa Eulàlia, Pere Tòmic i Pere de Murturols. Segons consta a la documentació es va enterrar a Santa Maria de Bagà (del castell ?). Va donar importants llegats i donacions a Santa Maria de Murcurols, Sant Salvador de Sull (capella del castell de Sull), Santa Magdalena de Faia, Sant Martí del Puig, Sant Joan de l'Avellanet, santa Fè de Quer i Sant Iscle de Molnell. El 10 de juny de l'any següent ja era morta i va fer hereu Arnau Sallent que era el successor de les cases de Murcurols i de Sull. Arnau Sallent era un cavaller de Manresa i senyor del castell de Callús el qual va ser procurador general de les baronies de Pinós. Havia estat constituït procurador de le sbaronies el 1397 quan va ser investit a la plaça dels 'lledoners' de Bagà (Especier?)El mateix Arnau Sallent era mercader de Bagà. A partir d'aquest moment el feu de Murcurols passà a mans d'aquesta família que la va posseï fins la seva extinció. La darrera notícia dels Sallent és de 1474. Arnau sallent havia passat a les possessions a Gleceran Sallent de molt petit del que n'havia estat tutor Joan de Puig. A partir de la fi de l'edat mitjana el castell de Murturols deuria quedar abandonat substituïnt tant sols la masia que ja figura en el capbreu de 1728 i també al cadastre de 1776 (AHG. Cadastre 1776). Segons E. Martín la masia de Murcurols estava arrendada er Francesc Camprubí el qual tenia arrendada també Monell, la Pelosa, i Hospitalet (TM. De Guradiola). Els Camprubí figuren com a batlles de Gisclareny el 1776 (Martín, 2005) i posteriorment en el cens de 1863 el mas de Murcurols estava a mans d'un tal Josep Camprubí, hi residien 15 persones majors de 7 anys pagava 5129 rals de contribució rural, 96 de contribució urbana i un total de 5225 de contribucións. Amb l'emigració del 1900 consta que el mas va sobreviure fins després de la guerra civil on consta que va quedar abandonat. Actuualment està pr`cticament enderrocat.. Segons algunes imatges de principi de Segle (1913) emeses per Lluís Estassen es poden veure l'estat que tenia la masia i castell de Murcurols per la part del davant i tambe pel darrere amb el camp segat. ESTASEN, LL , 1913. AFCE | 42.2662200,1.7842900 | 399738 | 4680050 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82973-foto-08093-63-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82973-foto-08093-63-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | L'estructura clàssica de la masia respon als cànons de la masia clàssica del segle XVIII damunt de vestigis més antics del segle XVI i XVII. Abans de l'nderroc s'hi podien observar un seguit de cossos i afegits tenint com a orígen una estructura de planta més aviat quadrangular a l'extrem nord-oest i que coincideix amb la part que té un aparell i fàbrica que recorda a una construcció medieval. A partir d'aquest punt la masia va creixer cap a llevant i també cap a migdia, ocupant una extensió de dues crugies que finalment el segle XVIII, es va tornar a ampliar amb les dimensions actuals. S'ha considerat la hipòtesi que el pany de mur amb aparell més regular i de pedra picada pugui correspondre o bé amb l'antiga església de Santa Maria de Murcurols (Caballè, 1995) o bé amb una torre angular del recinte que incorporava les cases del seu antic vilatge. Sigui quina sigui la funció d'aquest pany de paret, el cas és que correspon amb una construcció medieval que va molt lligada amb les restes de l'antic castell de Murcurols i que cal estudiar a fons. | 94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82927 | Torrent del Forat, de la Font del Faig o dels Empedrats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-del-forat-de-la-font-del-faig-o-dels-empedrats | GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural. www.parcsnaturals.gencat.cat/cat/cadiMartí, Joan. Geozona 140 Riolites de Gréixer. Generalitat de Catalunya, 2007. | Zona integrada en el Parc Natural del Cadí Moixeró i sotrmesa a les normes i directrius de conservació i manteniment del parc natural del Cadí Moixeró | Torrent denominat del Forat, dels Empedrats o de la Font del Faig ja que neix a la font homònima i desguassa al riu Bastareny a l'alçada de Cal Cerdanyola. Es tracta d'un torrent que flueix per damunt d'un terreny calcàri caracteritzat per cavitats càrstiques com ara coves, balmes i avencs. Aquest fet genera que al passar per l'estret format per les roques de la serra dels Trulls i del Cap de la Boixassa que delimiten l'estreta vall d'Escriu amb la vall del Bastareny provoca un engorjat amb goles, salts d'aigua, coves i afraus que és conegut amb el nom de 'Els Empedrats' format un paisatge molt característiquic i de gran bellesa natural . La seva denominació coma torrent del 'Forat' és degut a la presència de coves i avencs a la zona dels Empedrats. | 08093-17 | Al lloc dels Empedrats. (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N.08695) | La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2763500,1.8184700 | 402572 | 4681136 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82927-foto-08093-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82927-foto-08093-17-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El torrent del Forat és un lloc molt visitat al llarg de l'època de l'any per correspondre a l'accés al Coll de Pendís, al refugi de Sant Jordi i també al salt que es coneix com a 'Cua de Cavall' (fitxa 20) i al Bullidor de la Llet (Fitxa 19). S'hi pot arribar a través del PR.125. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82951 | Obaga de la Muga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/obaga-de-la-muga | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23. CORTINA RAMOS. A; GORDI I SERRAT.J (2007). Carta del Paisatge del Berguedà. Pacte per a la protecció. Gestió i millora dels paisatges del Berguedà. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural. DDAA. Mapa hàbitat corine 1:10.000. Parc Natural del Cadí Moixeró. DDAA.Manual del hàbitats ens els boscos de Catalunya. Vol VI. Boscos. Generalitat de Catalunya. | Zona de dificil accés on no hi ha camí per arribar-hi i això provoca que sigui un dels paratges més salvatges i ben conservats del Parc Natural del Cadí Moixeró | Es tracta d'una obaga situada entre la capçalera del Puig Terrers i Pleta de Molnell i el salt de Murcarols i casa de Murcurols en el vessant sud de la serra de Molnell i just davant de les ruïnes de la masia de la Muga i també de la serra d'Oreis. Està delimitat pel torrent de la Muga caracteritzat pel seu paisatge càrstic de goles i estrets engorjats on abunda la salamandra i el tritó pirinenc. Aquesta obaga és de boscos caducifolis de faig (fagus sylvatica) que tant a les primaveres i sobretot les tardors experimenten un bosc de tots colors. Es troba en un indret molt salvatge en plè parc natural del Cadí Moixeró on hi ha una gran abundància de fauna protegida i també flora. Correspon amb un dels paratges de més bellesa del Parc Natural que ha sabut preservar els seus trets més originals. | 08093-41 | Al vessant nord de la Muga, davant del mas homònim i sota la Solana de Murcarols | La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2762600,1.7716600 | 398712 | 4681180 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82951-foto-08093-41-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82951-foto-08093-41-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Zona de dificil accés sinó és per mitjà de senders fitats, poc conegut entre els excursionistes i també molt poc senyalitzat. Aquest fenòmen ha provocat que sigui una de les reserves naturals més importants del Parc Natural del Cadí Moixeró. Correspon amb l'hàbitat Corine 41.142 o fagedes mesòfiles latepirinenques cacarcteritzades per un domini del faig però s'hi poden trobar altres arbres com ara el tell, el pi roig, el bedoll o algun avet. L'estrat arbustiu és variable ja que pot ser pràcticament inexistent a estar cobert completament de boix. Les plantes que s'hi fan són pròpies dels boscos caducifolis centre europeus. Abasta els vessants ombrívols de qualsevol pendent així com també els fons de barrancs i peus de vessant. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83061 | Tritó Pirinenc (Colitriton asper) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trito-pirinenc-colitriton-asper | CORTINA RAMOS, A; GORDI I SERRAT,J (2007). Carta del Paisatge del Berguedà. Pacte per a la protecció. Gestió i millora dels paisatges del Berguedà. MONTORI FAURA, A (2008).'El tritó pirinenc'. Picot Negre núm. 11. Juliol 2008 | Especimen protegit | El tritó pirinenc és una espècie de tritó pertanyent a la família dels salamàndrids que actualment es troba amenaçat per la pèrdua d'hàbitat. Viu a les vessants sud i nord dels Pirineus entre els 500 i 2500 metres d'alçada i la seva pervivència va condicionada per la presència de truites Els adults fan entre 10 i 15 cm. de llarg dels que corresponen majoritàriament a la cua quest es caracteritza per ser molt prima. Tenen el dors de color castany i fosc, uniforme i amb alguna taca de color groc. El ventre el té de color groguenc. A diferència d'altres tritons, l'adult no té cresta ni a l'esquena ni a la cua. La larva és de color més clar amb taques més fosques. | 08093-151 | Torrents i eqüífers de la vall de la Muga i Torrent de l'Afrau | La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2841500,1.7615500 | 397891 | 4682068 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83061-foto-08093-151-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83061-foto-08093-151-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta espècie viu en llocs on l'aigua és neta i cristal·lina, generalment en llocs d'obaga de poca alçada però també en llocs alçats i assolellats. És molt aquàtic tot i que fora del període reproductor es pot trobar fora de l'aigua. Cria a finals de la primavera i principi de l'estiu en llocs d'aigua molt freda. Els ous de la femella medeixen un 5 cm de diàmetre | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 83084 | Tram o carrera del Camí de Gisclareny a Bagà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tram-o-carrera-del-cami-de-gisclareny-a-baga | MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. TORRES, C. A. (1905). Pirineu Català 'El Bergadà' IT. 114 de Bagà a Saldes per l'estret de Llúria. DDAA (2007). Inventari de camins ramaders del Berguedà. Camí de Gisclareny (ICR, 92). | En part en desús i amb les pedres caigudes. El camí ral forma part d'un sender local marcat en verd i blanc i amb una ruta marcasda com a 'Turbians' | Arribant a Sant Miquel de Turbians per l'antic camí de Bagà a Gisclareny i a la zona del Planell de les costes o collet que separa el Puigventós dels vessants solells de la serra de Gisclareny es conserva un tram important de l'antic camí ral empedrat i delimitat a banda i banda per murs de pedra seca amb el sistema de les carreres o carrerades per tal de separar l'espai públic dels camins amb les zones d'horta i camps de conreu. Aquest tipus de construcció s'palicava a les entrades i sortides de poblacions i llocs habitats. En aquest cas corresponia amb la proximitat al nucli de Sant Miquel de Turbians. El tram conservat és d'un 250 m pel vessant sud de la serra de Gisclareny fins a la zona o collet de Puigventós on hi ha una bifurcació de camins que pugen a Sant Miquel o contiuen fins al veïnat de Berta. El tram té els murs parcialment enderrocats però encara es pot endevinar el seu traçat. La part del mig està ocupada per alguns arbres. | 08093-174 | A sota de Sant Miquel de Turbians per la vessant nord (Ajuntament de Gisclareny. Av Roser S/N 08695) | La història d'aquest camí es remuntaria en ápoca medieval quan servia per enllaçar els nuclis de Bagà amb Gisclareny per la collada de Turbians. Aquest camí és esmantat per E. Martín (Martín, 2005) com una de les vies que permetia connectar la part més oriental del municipi amb els nuclis de Cal Noguera, Cal Estevenó, Rocadecans amb la part central. A l'anventari de Camins remaders del Berguedà (DDAA. 2007 Inventari de Camins ramaders del Berguedà) surt esmentat com a 'camí de Gisclareny' a la fitxa ICR.92. Aquest camí enllaçava mb el camí de Bagà a Gòsol (ICR.40) passant per Gisclareny al veïnat de Berta. De la csa de Rocadecans passava a la collada de Turbians i baixava per les costes de Cal pere Vilella fins a Cal Ralé on hi havia dret a abeurada i d'allí continuava pel vessant solell fins a Sant Miquel. De sant Miquel segui el ytraçat de la pista actual fins a Bertaon es trobava amb l'encreuament del camí de Bagà a Gòsol i el que baixava a Espunya. (Camí de Maçaners). Aquest camí és citat en un mapa a escala 1:50.000 com a camí vell de Gòsol datat de 1949 i també en un topografic de 1:50.000 vell de la Pobla de Lillet datat de 1952 i denominat ' Camino de Santa Fe' referint-se a Santa Fè de Quer (TM de Bagà) | 42.2471300,1.8060100 | 401499 | 4677905 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83084-foto-08093-174-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83084-foto-08093-174-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83084-foto-08093-174-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Tram que presenta unes característiques molt similars a latres carreres de la zona. De fet el tram que va del veïnat del Clot del Pou a Coll de la Bena (camí del Puig a Coll de l'Escriga, Berta, Clot del Pou i Coll de la Bena) també presenta unes característiques molt similars aquest tram. El camí figura inventariat amb la fitxa núm ICR.92 o camí de Gisclareny a l'inventari de camins ramaders del Berguedà (DDAA; 2007. Inventari de camins ramaders del Berguedà. Consell Comarcal del berguedà). Aquest camí que surt del monestir de Sant Llorenç es dirigeix als palns de Rebollet, cal Viudu i s'enfila pels obacs de la vaga major fins al roc dels Quatre batlles. D'aallí segueix cap els plans de la casa de Rocadecans, Cal raler i arriba a Sant Miquel per la carrera descrita. | 94|119|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83096 | Roc dels Quatrre batlles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roc-dels-quatrre-batlles | MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. TORRES, C. A. (1905). Pirineu Català 'El Bergadà' IT. 114 de Bagà a Saldes per l'estret de Llúria. DDAA (2007). Inventari de camins ramaders del Berguedà. Camí de Gisclareny (ICR, 92). | Cobert de vegetació i d'arbres | Roc o cim de la serra de Gisclareny damunt del bac extremer (TM.de Bagà) i Santa Fè de Quer que delimita quatre termes municipals (Guardiola de Berguedà, Bagà, Gisclareny i Vallcebre). Era punt de reunió entre els batlles dels diversos municipis per tractar termes relacionats amb les pastures els emprius i els drets de barra. Es troba al costat del camí ral de Bagà a Gisclareny passant pel pas dels Portells i seguir en direcció a la Collada de Turbians per Rocadecans. Actualment és un punt cobert de vegetació i hi existeix un punt geodèsic i una fita de delimitació | 08093-186 | A l'extrem merdional del terme municipal de Gisclareny al capdamunt del bac extremer | La història d'aquest camí es remuntaria en ápoca medieval quan servia per enllaçar els nuclis de Bagà amb Gisclareny per la collada de Turbians. Aquest camí és esmantat per E. Martín (Martín, 2005) com una de les vies que permetia connectar la part més oriental del municipi amb els nuclis de Cal Noguera, Cal Estevenó, Rocadecans amb la part central. A l'anventari de Camins remaders del Berguedà (DDAA. 2007 Inventari de Camins ramaders del Berguedà) surt esmentat com a 'camí de Gisclareny' a la fitxa ICR.92. Aquest camí enllaçava mb el camí de Bagà a Gòsol (ICR.40) passant per Gisclareny al veïnat de Berta. De la csa de Rocadecans passava a la collada de Turbians i baixava per les costes de Cal pere Vilella fins a Cal Ralé on hi havia dret a abeurada i d'allí continuava pel vessant solell fins a Sant Miquel. De sant Miquel segui el ytraçat de la pista actual fins a Berta on es trobava amb l'encreuament del camí de Bagà a Gòsol i el que baixava a Espunya. (Camí de Maçaners). Aquest camí és citat en un mapa a escala 1:50.000 com a camí vell de Gòsol datat de 1949 i també en un topografic de 1:50.000 vell de la Pobla de Lillet datat de 1952 i denominat ' Camino de Santa Fe' referint-se a Santa Fè de Quer (TM de Bagà) | 42.2370100,1.8450300 | 404703 | 4676737 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83096-foto-08093-186-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83096-foto-08093-186-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El roc és pas obligat del camí de Bagà a Gisclareny. Aquest camí figura inventariat amb la fitxa núm ICR.92 o camí de Gisclareny a l'inventari de camins ramaders del Berguedà (DDAA; 2007. Inventari de camins ramaders del Berguedà. Consell Comarcal del Berguedà). Aquest camí que surt del monestir de Sant Llorenç es dirigeix als plans de Rebollet, cal Viudu i s'enfila pels obacs de la vaga major fins al roc dels Quatre batlles. D'allí segueix cap els plans de la casa de Rocadecans, Cal Raler i arriba a Sant Miquel en forma de carrera. També tenia algunes variants que permetien connectar amb el camí de Vilella (fitxa. 182) per mitjà de les costes de Rocadecans i el torrent de Ca L'Estevenó (fitxa 180). | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83066 | Mussol Pirinenc (Aegolius funereus) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mussol-pirinenc-aegolius-funereus | GENERALITAT DE CATALUNYA. Departament de medi ambient i habitatge. Parc Natural del Cadí Moixeró. Opuscle de la fauna Català/anglès;www,sioc.cat/fitxa.php?sp=AEGFUN; https//monnaturapirineus.net | Animal i espècie protegida | Es tracta d'un rapinyaire nocturn conegut també com a 'lechuza de Tengmalm' de l'ordre dels strigiformes i que e stroba en boscos de coníferes. És molt present a Amèrica del Nord, Àsia i Nord d'Europa tot i que ocasionalment també es troba a les regions muntanyoses dels Alps i també dels Pirineus com a relíquies dels períodes post glacials. Es tracta d'un rapinyaire de 25-30 cm. D'alt i 50-60 cm d'emgergadura amb les ales desplegades. Es caracteritza per tenir un cap gran i aplanat i uns ulls grossos i de color groc. La tonalitat del seu plomatge és variada amb tons marrons, grisos i i amb yn taquejat més acusat a les zones que envilten els ulls, dorzal i cap. Els joves són molt diferents amb un predomini del color marró.Solen habitar en boscos on hi ha un sotabosc intens. S'alimenta de ratolins, talpons, mussaranyes i petits ocells. És una au silenciosa excepte en época de zel on el seu cant, molt caracteristic es pot sentir de gener a abril similar al de la puput. Cria en nius de picots negres, Els mascles són més sedentaris, especialment a l'hivern que es queden prop dels nius mente que les famelles emigren en zones més càlides en busca d'aliment. Són poligàmics. | 08093-156 | A les obagues del Coll de Balma,obaga dels congosts i obaga de Gresolet | La descoberta de la seva presencia al Pirineu data del 1963, quan dos naturalistes francesos, H.Van der Vloet i J. de Ridder, van observar un exemplar en un forat de picot verd en un bosc d'avets a la zona de Font Romeu (Catalunya francesa). Degut a aquesta única cita el 1982 Oriol Alamany i Josep Ramón Ticó iniciaren un intens treball a la recerca d'aquest esquerp ocell, tot i que no va ser fins al gener de 1984, després de dos anys realitzant escoltes, que es va escoltar per primer cop cantar un mascle de mussol pirinenc en un bosc de pi negre i avet a 1.900m a la zona del Pallars. A les zones del Parc natural del Cadí i Moixeró es va trobar la presència d'aquesta au a finals de la d'ecada dels '90 als boscos de Gresolet i de Coll de Balma. Des d'aleshores els tècnics del Parc Natural n'han anat portant un seguiment mitjançant escoltes i controls. És molt dificil d'observar | 42.2646300,1.7412400 | 396185 | 4679926 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83066-foto-08093-156-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83066-foto-08093-156-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest mussol inicialment característic dels boscos de coníferes alpins i subalpins (avetoses, bscos de pi roig i pi negre) té com a principal depredador la marta, el gamarús o l'astor. Aquest fet ha provocat que es traslladi en boscos més freds al període hivernal i de major latitud per evitar la seva desaparició. Es tracta d'una espècie protegida que habita els boscos del Pirineu català i que recentment s'ha vist amenaçada per la presència humana en els boscos durant el període hivernal (pràctica de l' esquí, esports de muntanya, raquetes, excursionisme...) | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 83002 | Pallissa de Cal Pedrals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pallissa-de-cal-pedrals | CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny | XVII-XIX | L'estructura es menté en bon estat tot i que li calen algunes reparacions ja que la biga que separa el primer pis del sota coberta està lleugerament bombada i malgrat estigui apuntalada li calen alguns reforços. La teulada i l'envolvent han estat restaurats recentment. | Antiga pallissa situada al'extrem oest de la casa de cal Pedrals, delimitant l'àmbit de l'era que la clou per migdia. Es tracta d'una interessant construcció de planta rectangular i composta per una planta baixa, i un primer pis cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de gras encaballades de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia. Com acostuma a passar en aquest tipus de construcció hi ha un predomini del massís respecte el buit en totes les seves façanes llevat de la principal que està completament oberta per a poder emmagatzemar la palla i el gra de les collites. La fàbrica constructiva és a través de murs de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat irregulars. Les diviosions horitzontals de la façana principal són ben visibles atès que no existeix cap mena de mur de tancament llevat d'unes posts verticals col·locades a nivell del primer pi. La major part de l'estructura és de fusta de pi i roure i es manté en bon estat. Es tracta d'una de les poques pallisses del terme que guarda encara els seus trets originals. La pallissa i la casa de Cal Pedrals (fitxa 91) estan tancades darrere una era sostinguda per murs de contenció de pedra seca ja que aprofita el desnivell del terreny. | 08093-92 | Dins el recinte de cal pedrals a la part oest i tancant l'era per la banda de migdia. | La casa de cal Pedral correspon amb un nou tipus de masia que apareix a partir de mitjans del segle XVII a la zona de Gisclareny juntament amb les seves veïnes de cal Peró, cal Sastre, cal Creueta i cal Tòfol entre altres. Segons E. Martín (E.Martín, 2005) tot i que la casa deu ser d'abans del segle XVIII, la casa amb aquest terme apareix a l'amillarament de 1873 o esmenta que aquesta casa era ocupada per Joan Tor com a cap de família i pagava una contribució de 677 rals de cadastre personal, 72 de contribució urbana i res per a caps de bestiar (AMG, amillarament de 1873). Posteriorment la casa va sobreviure el fliux migartòri dell 1900 i sempre ha estat habitada. Actualment és la residència de l'alcalde i durant molt de temps ha disposat de telèfon públic. | 42.2523000,1.7873600 | 399969 | 4678501 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83002-foto-08093-92-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83002-foto-08093-92-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83002-foto-08093-92-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La pallissa respòn als exemples típics de les pallisses de les cases de muntanya a base de murs de pilars de maçoneria que sostenen les cobertes construïdes amb estructura de fusta Acostumen a tenir dues plantes i solen estar dins del recinte de la casa al costat de l'era de batre. Pallisses similars es conserven a Cal Ros, a Cal Caçador, a cal Jovell i en algunes cases del veïnat del coll de la Bena, entre elles Cal Vitarella i Cal Casanova. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83088 | Rocadecans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rocadecans | CABALLÈ I CANTALAPIEDA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. MARTÍN I VERGARA, E; (2005). Una mirada a la història de Gisclareny. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863 extret de Martín, E. Annex 12, 21 i 22. AAP. Rotlle 1108 | XVI-XIX | Sense coberta, amb els forjats dels pisos esfondrats i amenaçant ruïna | Ruïnes de l'antiga masia i coberts de Rocadecans situada en un punt enlairat damunt els planells de Rocadecans al vessant sud-est del cim de Turbians i orientada a la vall de Cal Estevanó. El conjunt arquitectonic presenta una planta més aviat quadrangular i compacte amb el cos principal de la masia situat a tramuntana, els coberts i les pallisses situats a migdia i tancat darrere un mur o baluard que en delimitava l'era de batre. El volum residencial es situa a la part nord i presenta una planta rectangular allargassada amb tres crugies separades per murs mitges i pilars de pedra i estructurada en planta baixa i primer pis i golfes amb coberta a un únic vessant (avui desapareguda) de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta orientada a sud cap a l'era. En quant a la distribució dels seus murs hi ha un predromini del massís a les façanes nord on tant sols en sobresurt el volum quadrangular del forn de pa, la façana est amb dues finestres coronades en llinda de fusta a l'alçada del primer pis i la oest completament cega. La de migdia en canvi hi ha un predomini del buit ja que està ocupada per porxos a la planta baixa i eixides al primer pis(avui desaparegudes) que abracen dues crugies de la façana i estan separades en dos trams mitjançant pilars de maçoneria. La porta d'entrada es situa a la crugia central a darrere del porxo i té els bastiments i llindes de fusta. Al seu costat esquerra una obertura coronada en arc rebaixat dona accés a les quadres. L'escala que connectava amb el primer pis es situava a la crugia central i avui està coberta de runa i enderroc de la casa. Al primer pis hi havia la sala amb la cuina i el forn de pa i algunes habitacions, avui del tot desaparegudes. L'aparell constructiu de la casa és de fàbrica de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats,units amb argamasa de calç de color ocre i col·locada en filades més aviat irregulars. Tant sols són en pedra picada les cantonades. Davant de la façana sud hi hauria hagut l'era delimitada per un mur o blauard de pedra seca i accessible per un portal obert a ponent. En aquesta part hi haurien adossats els volums de les quadres i les pallisses situats al voltant de l'era i avui pràcticament desparegudes. El conjunt està molt arruïnat malgrat conservi bona part de l'esructura dempeus. | 08093-178 | Masia assentada al sud-est del cim de Turbians i del coll homònim en uns planells sobre Cal Noguera | La casa de Rocadecans tindria un orígen possiblement medieval (Rocadecans vell) com a habitatge construït sota una gran roca o balma 'la roca dels cans' i que amb el temps seria desplaçada uns metres més al sud a l'emplaçament actual formant una masia de mida mitjana. La casa com a tal surt esmentada per primera vegada el 1674 (Martín, E, 2005) en u document que no precisa en detall. Posteriorment el 1716 Joan Campà de Cal Ros hi ven un censal i el 1744 un botiguer de Barcelona hi fa un plet. El 1756 en un document que el mateix Martín va trobar de l'arxiu dels Medinacel·li a l'abadia de Poblet sobre els pagadors de censos als senyors de la baronia de Pinós especifica que per 'Lheretat de Rocadecans es pagava 1 quartera de forment, 1 quartera d'ordi, 1 quartera de civada i 2 capons valorada en 5 lliures i 15 sous' (Martín, E; 2005. Annex. 12). Posteriorment i en el cadastre de 1776 la casa de Rocadecans és de les cases grans que paga més cadastre a part del Puig. Surt esmentada com a casa núm. 68 amb tres cases i a nom de Pere Campà. (una de les cases podria ser el Rocadecans vell). Aquesta casa ocupada per 6 persones pagava una contribució de 4 lliures i8 sous de cadastre personal, 7 lliures 3 sous i 2 diners de cadastre reial i 1 lliura 8 sous i 8 diners per als caps de bestiar. En l'amillaramemt de 1863 (ACA.llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863) i extret de Martín, E; 2005. Annex 21 especifica que el cap de casa era Martí Calvés, estava habitada per 3 persones majors de 7 anys i amb un pagament de 446 rals de contribució rural i 48 d'urbana. No especifica res per al bestiar. La casa va sobreviure el flux migratòri del 1900 però deuria quedar abandonada després de la guerra. Avui estpa completament abandonada. | 42.2428800,1.8267900 | 403207 | 4677410 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83088-foto-08093-178-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83088-foto-08093-178-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83088-foto-08093-178-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Malgrat el seu estat d'abandó i de ruïna encara es poden identificar diferents fases constructives amb un cos originari situat a les dues crugies de més a l'oest amb aparell i fàbrica de maçoneria més acurada. En aquell moment la coberta hauia estat possiblement a dues vessants i amb el carener perpendicular a la façana principal. Poc després se li va afegir el cos de llevant amb un únic pis i teulada a un únic vessant a mb un aparell més pobre de maçoneria i paret seca. Ja en un moment més avançat es va canviar el sentit de les cobertes unificant´-les en una de sola a un sol vessant i orientada a migdia. Les darreres reformes consistiren amb l'annexió d'una eixida a la façana de migdia i que es cobrí mitjançant un allargament de la teulada principal. | 119|94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83089 | Rocadecans Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rocadecans-vell | CABALLÈ I CANTALAPIEDA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. MARTÍN I VERGARA, E; (2005). Una mirada a la història de Gisclareny. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863 extret de Martín, E. Annex 12, 21 i 22. AAP. Rotlle 1108 | XIII-XVIII | Enderrocat i cobert de vegetació | Uns 250 mts. Al nord-est de la casa de Rocadecans i sota d'una gran roca 'la roca dels cans' hi ha les ruïnes d'un antic habitat adossat a la mateixa roca que va ser aprofitada per encaixar-hi l'habitatge i delimitat per murs de pedra seca i també fàbrica de maçoneria amb una planta més aviat quadrangular. L'interior està cobert de vegetació i boixos i no deixa entreveure la forma i diposició que hauria tingut en un orígen. L'alaçada dels murs és variable i s'hi poden identificar dues habitacions adossades a la roca i accessibles per mitjà d'un petit camí delimitat per murs de pedra seca i que parteix del camí ral. | 08093-179 | A sota d'una gran roca o balma a 250 m al nord de la casa i al costat del camí ral de Gisclareny | La casa de Rocadecans tindria un orígen possiblement medieval (Rocadecans vell) com a habitatge construït sota una gran roca o balma 'la roca dels cans' i que amb el temps seria desplaçada uns metres més al sud a l'emplaçament actual formant una masia de mida mitjana. La casa com a tal surt esmentada per primera vegada el 1674 (Martín, E, 2005) en u document que no precisa en detall. Posteriorment el 1716 Joan Campà de Cal Ros hi ven un censal i el 1744 un botiguer de Barcelona hi fa un plet. El 1756 en un document que el mateix Martín va trobar de l'arxiu dels Medinacel·li a l'abadia de Poblet sobre els pagadors de censos als senyors de la baronia de Pinós especifica que per 'Lheretat de Rocadecans es pagava 1 quartera de forment, 1 quartera d'ordi, 1 quartera de civada i 2 capons valorada en 5 lliures i 15 sous' (Martín, E; 2005. Annex. 12). Posteriorment i en el cadastre de 1776 la casa de Rocadecans és de les cases grans que paga més cadastre a part del Puig. Surt esmentada com a casa núm. 68 amb tres cases i a nom de Pere Campà. (una de les cases podria ser el Rocadecans vell). Aquesta casa ocupada per 6 persones pagava una contribució de 4 lliures i8 sous de cadastre personal, 7 lliures 3 sous i 2 diners de cadastre reial i 1 lliura 8 sous i 8 diners per als caps de bestiar. En l'amillaramemt de 1863 (ACA.llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863) i extret de Martín, E; 2005. Annex 21 especifica que el cap de casa era Martí Calvés, estava habitada per 3 persones majors de 7 anys i amb un pagament de 446 rals de contribució rural i 48 d'urbana. No especifica res per al bestiar. La casa va sobreviure el flux migratòri del 1900 però deuria quedar abandonada després de la guerra. Avui estpa completament abandonada. | 42.2434800,1.8281200 | 403318 | 4677475 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83089-foto-08093-179-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83089-foto-08093-179-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83089-foto-08093-179-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Es tracta d'un habitatge que guarda moltes similituds amb les cases de cal Bisbe (fitxa 81), Cal Peret de la Roca (fitxa 85), balmes de cal Quim (fitxa 39), Cal Pasavant (fitxa 165) o les balmes de cal Ros, entre altres. Aquest tipus d'hàbitat tindriaun possible origen medieval malgrat no d'hi hagit realitzat cap prospecció arqueològica. En algun moment va ser emprat com a corral d'ovelles o cabres. | 94|85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83012 | Rectoria de Gisclareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-de-gisclareny | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.25. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P.33-38. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3336 SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. ADS (Arxiu Diocesà de Solsona). Carpeta de Gisclareny i ACA (Notarials. Bagà ) publicats per Martín, AHG. Cadastre de 1776. ACBR (Comptadoria de les hipotecas. Manuals 1768-1779) | XVII-XIX | Fins els annys '80 aquest edifici estava completament abandonat i amenaçant en caure segons algunes imatges antigues. | Es tracta d'un notable edifici situat a l'oest de l'església del Roser que està separat per un petit carrer (un dels tres que hi ha al barri del Roser) que desemboca al davant de la porta de l'església dins al veïnat homònim. L'edifici és de planta rectangular de tres crugies format per una planta baixa, un primer pis i un sota teulada o golfes cobertes amb teulada a dues vessants de teula ceràmica àrab i amb el carener perpendicular a la façana principal que s'orienta a migdia i on s'obre també una de les portes d'entrada, ja que la principal es situa a la façana est des del carreró. Està assentada damunt d'una terrassa artificial mirant a la vall de Saldes i al pas del 'grau'. En quant a la distribució de es seves façanes hi ha un predomini del massís en totes elles llevat de la façana que s'orienta a migdia on s'hi obre una interessant eixida amb balcons de fusta sostinguts per dos pilars de fusta i coberta amb teulada a un sol vessant de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta. Hi donen accés dues balconeres accessibles des del primer pis on hi ha la sala principal que coincideixen amb dues portes de la planta baixa i dues finestres rectangulars a les golfes. La façana lateral hi ha oberta la porta d'entrada flanquejada per una finestra rectangular protegida per una reixa de forja de factura tadana i dues finestres més a l'alçada del primer pis. La façana nord és completament cega i la de ponent es resol amb tres obertures rectangulars a l'alçada del primer i segon pis. L'aparell constructiu és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç de color ocre i col·locats en filades més aviat irregulars i algune shoritzontals. Únicament són amb aparell de pedra picada les cantonades i els muntants d'algunes de ñes obertures de la planta baixa. Cal destacar-ne la cornisa que corona les façanes a base de blocs de pedra tosca en forma de bisell i donant-li una imatge molt característica. No s'ha pogut acedir al seu interior. Adossat a ponent hi ha un cos d'una sola planta i cobert amb teulada a un sol vessant que s'empra com a magatzem i cal destacar que la rectoria està comunicada amb l'església del Roser mitjançant un passadís cobert sostingut mitjançant una llinda de fusta pel damunt del carrer. Es tracta d'un notbale edifici que guarda els valors tradicionals i caractarístics de les masies del terme de Gisclareny | 08093-102 | Al capdamunt del veïnat del Roser a sota de la Gargallosa i orientada a sud dominant el clot del pou | L'orígen d'aquest edifici possiblement es remunta en época medieval quan al costat de l'església del Roser hauria existit algun tipus de construcció, per ara completament despareguda. L'edifici que ens ha arribat als nostres dies sembla correspondre a una obra de mitjans del segle XVII o principi del XVIII, coincidint amb el canvi i trasllat de la parròquia de Gisclareny al veïnat del Roser. L'origen de les rectories es remuntaria arran de la reforma eclesiàstica portrada a terme arran del concili de Trento. De fet en aquest concili s'estableixen un seguit de canvis litúrgics com per exemple la defunció de la confessió com a sagrament i l'obligació de la confessió i comunió anuals que donava un cert poder als clergues per sobre dels seus feligresos. A més l'establiment de de l'anima del purgatòri i l'obsessió por a la mort donava un cert poder als clergues que juntament amb l'enfortiment del celibat diferenciava el clergat respecte la resta dels feligressos. Val a dir que es va posar en àmfasi la formació de rectors que els diferenciava de la resta atès que tenien coneixements de lectura i escriptura i això mostrava encara més la seva diferenciació social. Aquest fet juntament amb l'accés a la recapatació de rendes i impostos la vinculava amb el poder i l'estat. L'església de l'època moderna establia un triple control, el financer basat en la recaptació dels censos i primicies; el control administratiu dels individus a partir dels set llibres sagramentals i el control de les seves relacions socials mitjançant les parròquies. El centre on es portaven a terme aquestes tasques eren les rectories que s'erigiren al costat de l'església. Aquest en seria el cas de Gisclareny on hi consta un rector instal·lat el 1782 a l'emplaçament actual declarava uns ingressos nets de 350 lliures anuals (martín, 2005 p. 28-29). Els anys anteriors la rectoria era a sant Miquel. A més amés al tenir una majoria de població basicament analfabeta, el rector era l'únic que sabia llegir, fet que tribem moltes vegades actuant an funció de notari i escrivent. Aquest fort prestigi social el vinculava amb les famílies més prestigioses i benestants que en el cas de Gisclareny corresponia a les famílies de Josep Tor de Cal Corominas o els Bover de la gran masoveria del Puig. En el cadastre de 1776, la rectoria esmentada com a 'comuns rectoria' pagava 10 sous i 6 diners de cadastre reial. En quant als rectors de la parròquia del Roser, pensem que el primer que ocupà l'emplaçament del lloc existent t en seria Josep Tor (1689-1710) que intercanviava aquesta rectoria amb la de Sant Miquel i el seguiria Francesc Bassa, (1710-17), Julià i Martí Bover ( 1717-1780), Miquel Cabanes ( 1782-1802), Francesc Curiiu (1806-1810), Pere Cdony (1810-1813), Josep Vilaró (1815-1819), Josep Sala (1821-23), Josep Segret (1837), Josep Badia (1847), Jaume Clotet (1849-63), Joan Marlans (1865-66), Miquel Rotllan (1866-96), Jaume Torné (1896-98)i Lluís Quer (1899-1904) entre els més importants. (Martín, E; 2005. Annex. 17). La rectoria també va jugar un paper important en la compra de terres a canvi de censals (Martín, 2005, p.30). La rectoria va ser abandonada per la guerra civil (1936-1939) i després va ser restaurada com a segona residència Consta que de tot aquest munt de rectors Josep Tor i Francesc Pujol en van ser els fundadors de la causa Pia (Martín. P.34) | 42.2499000,1.7865200 | 399896 | 4678236 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83012-foto-08093-102-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83012-foto-08093-102-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83012-foto-08093-102-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | L'aparença de la rectoria és més pròpia a la d'una masia com Cal Jovell, Cal Prim, cal Tor, Cal Tesconet amb àmplies eixides de fusta oberrtes a la façana sud, coberta a dues vessants, de tres crugies i amb una cornisa de pedra tosca a manera de ràfec de la mateixa factura que la de Santa Magdalena de Faia, Sant Martí del Puig, entre altres. L'estructura d'eixides de dues plantes oberta a la façana de migdia o llevant és similar a la de les grans cases com ara Cal Jovell, cal Prim, Cal Tor o algunes cases del veïnat del coll de la Bena. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83081 | Rectoria o Cal Campaner | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-o-cal-campaner | CABALLÈ I CANTALAPIEDA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí: CIMA I GARRIGÓ, F (1997) Converses amb l'ermità de Sant Miquel de Turbians. Terrassa; CIMA I GARRIGÓ, F (1998). Primavera a Sant Miquel de Turbians. Terrassa; CIMA I GARRIGÓ, F (1994), Retorn a Sant Miquel de Turbians. Terrassa: MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gsclareny.P.28, Annex, 17, 21 i 22; SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. Centre d'estudis baganesos; ADCU. Acta de consagració de Sant Miquel Turbians (inèdit), DDAA. (2014). 'Església de Sant Miquel de Turbians. Gisclareny'. Restaurar o reconstruïr. Actualcions del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local en els monuments . Memòria SPAL 2010-2012. P.273-280; AHG. Cadastre de 1776; ACA. Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863. | XIV-XIX | Abandomada, sense coberta i amenaçant ruïna malgrat tingui les parets altes. L'interior és cobert de vegetació. | Adossat a l'oest de l'església de Sant Miquel de Turbians i formant part d'una mateixa línia de façana hi ha l'antiga rectoria o casa de Cal campaner. Es tracta d'un edifici de mida més aviat quadrangular que ocupa pràcticament la mateixa amplada que el mur tester de l'església i amb dues crugies estructurades mitjançant una planta baixa, un primer pis i unes golfes cobertes amb teulada a dues vessant sde teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta, avui desapareguda i amb el carener paral·lel a la façana principal.Estaven separades per un mur mitger orientat en sentit est-oest. Les obertures es concentraven a la façana de migdia on hi havia les eixides principals, però l'estat de ruïna ens ho impedeix ja que aquesta façana gairebé ha desaparegut. Per contra es mantenen en tota la seva alçada les façanes de tramuntana i ponent amb dues obertures o finestres situades a l'alçada del primer pis de mida rectangular i allindades en fusta. L'aparell i fàbrica constructuva és de murs de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb un morter de calç de color groguenc i col·locats en filafdes més aviat irregulars. Internament encara es pot entreveure la seva antiga distribució formada per quadres a la planta baixa i amb lescala d'accés al primer pis adossada al mur tester de l'església. Encara conserva els quatre primers garons de pedra. Al primer pis hi havia l'habitatge del rector amb restes de la xemeneia i l'escó al mur nord i dues finestres més de petites dimensions. L'estat és ruïnós. | 08093-171 | Adossat a l'oest de l'església de Sant Miquel de Turbians al Puigventós mirant a Cal Ros. | L'origen d'aquesta casa es podria remuntar en l'época medieval quant a l'església de Sant Miquel de Turbians s'hi van instal·lar una petita comunitat de clergues. (Serra i Vilaró, J; 1989). Segons el mateix serra durant la baixa edat mitjana la rectoria de Turbians va ser objecte d'alguns conflictes entre els rectors que hi residien degut a la insuficiència de les seves rendes .Consta que el 1313 l'església va ser visitada pel canonge urgellenc 'Galceran Costa' que va trobar que estava ben servida. Cal destcara que al 1326 auesta església va quedar arendada per 3 anys consecutius per un tal jaume Martí per tal que hi fes residència contínua amb els clergues i la seva família “ acostumada”i s'encuidés de sembrar les terres, pagar el delme del bisbe i atendre els serveis d'aquesta església i també les sufraganies que en depenien ( Escriu, Preixens i Maçaners). Aquest document ens dona a entendre que en aquest període al lloc hi havia una petita comunitat de clergues. Amb la crisis baix medieval el lloc es deuria despoblar de forma notable, però sense quedar abandonat ja que el 1575 hi ha una visita pastoral on s'examinen les fonts baptismals, les crismeres missals ordinaris, ares, campanes i tot un seguit d'objectes i es va demanar que els parroquians bastíssin una nova rectoria 'abadia'.(Martín, 2005). Amb la concòrdia establerta amb els feligresos entre les dues parròquies (Sabt Miquel i el Roser) es va decidir col·locar una nova a campana a Sant Miquel i de les despeses serien contribuïdes pels dos bàndols i al rector se li atribuïrien els rendiments de l'arrendament d'unes pastures en comú. En el cadastre de 1776 (AHG. Cadastre de 1776) el rector de Sant Miquel amb el terme de 'comuns rectoria' pagava una contribució de 10 sous i 6 diners de cadastre reial. Val a dir que a partit de 1782 la rectoria es trasllada al veïnat del Roser (fitxa 102) i aleshores es passa a denominar 'Cal Campaner'. Segons Martín (E. Martín, 2005. en el seu annex. 17) els rectors de Sant Miquel van ser: Pere de Peguera el 1255, G. Benet de 1316 a 1324, Jaume Martí de 1324-1326, Pere d'Escariu de 1326 a 1329, Berenguer Plaxens el 1337, Pere d'Escariu 1339-1344, Berenguer Massanés el 1349, Berenguer dez Castells de 1350-1363, Bernat Clarà el 1435, Felip Badia el 1571, Francesc Cosp el 1581, Joan Casas de 1627 a 1652, Miquel Cuquet de 1663 a 1664, Francesc Tor el 1677, Francesc Pujol de 1679 a 1689, Josep Tor de 1689 a 1710, Francesc Bassa de 1711 a 1717, Julià Bover de 1717 a 1730 i Martí Bover de 1745 a 1780. A partir d'aleshores els següents ja corresponen amb la rectoria del Roser. Pel que fa al terme de 'Cal Campaner' ens surt esmentat en els llibrets de compliment Pasqual (ACA . Llibrets de compliment psqual. Amillarament de 1863) extret de Martín, E; 2005 annex 21 i 22, on el cap de casa era a mans de Francesc Roca. La casa era habitada per 6 persones majors de 7 anys, pagava 219 rals de contribució rural, 33 d'urbana. Consta que la casa va sobreviure el flux migratòri de principi del segle XX, i als anys '40 era habitada per en Macià que en va decidir de pintar l'interior de l'església en color blau. Poc després la casa ja era deshabitada. El lloc va ser inspirat per Francesc Cima i Garrigó per escriure el llibre de 'Converses amb l'ermità de Sant Miquel de Turbians', 'Primavera a Sant Miquel de Turbians' i 'retorn a Sant Miquel de Turbians'. | 42.2465000,1.8038700 | 401322 | 4677838 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83081-foto-08093-171-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83081-foto-08093-171-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83081-foto-08093-171-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Segons una imatge antiga conservada al fons fotogràfic de SPAL i relitzada per Joan Francès es pot veure encara l'esglesia de Sant Miquel i part de la rectoria encara dempeus i amb el mur oest conservat en tota la seva alçada. Val adir que als fonaments del mur est de la rectoria i lligant amb el mur oest de l'església s'hi endevina un mur d'uns 50 cm. D'amplada que pren una orientació nord-sud i que està construït amb aparell de carreus de pedra ben treballats i ecairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat regulars. Sembla que es tracta d'un mur medieval que podria correpondre amb els vestigis d'un antiga cela o habitatge per als clergues de sant Miquel | 94|119|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82944 | Masia de Molnell (Monnell) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/masia-de-molnell-monnell | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny Fitxa 049. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de Compliment Pasqual.Amillarament de 1863 extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22. ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians. | XIV-XIX | La masia roman encara dempeus però fa temps que està dehabitada i això provoca que la masia estigui sotmesa als afers climatològics amb importants fissures a les parets dels cossos afegits amb materials més pobres, enderrocs de les cobertes de les pallisses i coberta de vegetació i runa. Tant sols la planta baixa de la casa i de les pallisses s'utilitza com a cobert per al bestiar | Conjunt format per la masia de Molnell o Monnell, denominada com a casa dels masovers i també pels seus coberts i les pallisses situada en una posició encimbellada a la dreta del torrent de Murcurols i sota de les solanes de Molnell i de la Pelosa i disposada de forma terrassada aprofitant el desnivell del terreny. S'hi accedeix per mitjà d'un camí que hi ha a la part del darrere i que voreja les pallisses fins arribar a la casa. Les pallisses estan adosssades a llevant a través d'un cos més aviat allargassat, de planta rectangular i format per una planta semi soterrada i un pis cobert cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de caballs i llates de fusta i separades per forjats de fusta. Atès que està construït aprofitant un desnivell del terreny aquesta façana és practicament cega i té com a única obertura una porta amb bastiments de fusta que connecta l'àmbit de la pallissa amb l'era de la part del darrere. En canvi la seva oposada reuneix les característiques habituals de les pallisses i quadres d'aquest tipus de masia amb grans obertures o eixides formades per sèries de pilars de maçoneria que sostenen grossos caballs de fusta i que recolzen damunt una planta soterrada que està coberta per mitjà de voltes de pedra amb les dovelles col·locades a 'plec de llibre' i orientades en sentit nord-sud. L'aparell és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat irregulars amb fragments de teula i maó a trenca junt. L'interior d'aquest àmbit s'empra com a quadra i estable pels animals i conserva encara les menjadores de fusta. La planta primera és utilitzada com a pallissa i conserva alguns envans divisòris amb estructura de fusta i tàpia. L'edifici principal correspon amb la masia de Molnell, de planta més aviat quadrada, dividida en tres crugies i composta per una planta baixa, un primer pis i unes golfes cobertes a dues vessants amb teulada de teula ceràmica damunt de caballs i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a llevant on s'obre la porta d'entrada o principal. En quant a la distribució de les seves obertures hi ha un predomini del massís respecte el buit amb una major concentració a les façanes de migdia i llevant. La façana principal orientada a migdia s'obren dues portes a la planta inferior; una d'elles o principal es situa a la banda esquerra i està construida amb bastiments de fusta. La segona està embeguda pel cos de les pallisses.i comunica amb la volta de sota seu. Damunt seu s'obren tres finestres més amb llinda de fusta, situades a diferent alçada i també una tercera porta coronada també en llinda que connecta la masia amb el cos de les pallisses. Finalment a la darrera planta i coincidint amb les golfes s'obres dues finestres més. La façana sud s'obren també diverses finestres a diferent nivell les quals són dificil d'identificar degut a la vegetació acumulada. Tot i així s'endevinen dues finestres a la planta baixa i dues més del primer pis amb bastiments i llindes de fusta. La façana nord i oest presenten una distribució de les obertures irregular i desordenada degut a les continuades ampliacions. L'aparell és divers. Així hi han parts construïdes amb aparell de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb morter de calç i col·locats en filades més aviat regulars, parts amb aparell de pedra i còdols de riu més ben treballats i escairats, parts de tàpia i parts que estan enlluÍdes amb morter de calç. Interiorment es divideix en tres crugies cobertes amb volta de canó de tipus encofrat, orientades en sentit est-oest i connectades entre si. Cada volta correspon amb una crugia de la casa. Segurament corresponien amb les antigues quadres i etables de la casa. Una escala de pedra situada a l'angle sud-est comunica amb la planta primera que manté la mateixa distribució que la planta baixa; és a dir amb tres crugies separades per anvans de fusta, tàpia i maó i cobertes per forjats de fusta consttituïts per cavalls, bigues i revoltó. La crugia central coincideix amb la sala principal de la casa que és de planta rectangular amb paviment de maó ceràmic disposat de forma reticulada i amb les parets recobertes de pintura i guix. En un costat hi ha la fornícula de la capelleta de la casa i a l'altra un armari de paret. Aquesta cambra distribuieix les altres habitacions de la casa i també la cuina situades a cada costat i també connecta amb la planra superior per mitjà d'una escala de fusta situada al mateix emplaçament que la que puja de la planta baixa i composta per graons de maó ceràmic suportat per una caixa de fusta. La planta sota coberta presenta un important estat de degradació. A la part posterior de la casa hi ha alguns cossos afegits avui mig enderrocats els quals no s'hi ha pogut tenir accés. Tot el perímetre de la casa i pallissa està envoltat per un mur de maçoneria que funciona com a baluard de tancament i a la vegada delimita l'àmbit de l'era de batre el gra situada a la banda de migdia. | 08093-34 | Al lloc de Molnell prop de les fonts de l'Adou i a sota la solana de Monnell | L'indret i alou de Molnell apareix esmentat per primera vegada el 839 en un document de consagració de la catedral d'Urgell (Martin, 2005) on esmenta que es paga com a cens una quartera de faves i una perna. Posteriorment i en la consagració de Sant Miquel de Turbians, el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell. És en l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i també en un document datat de l'any 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) quan ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins.i per tant malgrat no esmenti enlloc l'existènciua de camins, és lògic pensar que n'hi havia amb els corresponents passos per creuar els rius. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. El Querforadat podria ser 'roca foradada' interpretada com una roca natural i de la que en tenim constància de la seva existència degut a l'orografia càrstica del lloc. Pensem que el Querforadat seia el castell 'fener de Cal ros' proper al vilar d'Espunya i la conca d'Oria seria a l'oest de Monell al lloc d' Oreis. El lloc de Molnell que deriva de Molinell o petit Molí relacionant amb l'existència d'aquest element a la captació del Bastareny (Serra i Vilaró, 1989) serà esmentat continuament al llarg dels segles XIII i XIV. Consta que al 1151 el monjo Guillem del monestir de Sant Llorenç prop Bagà Pere Anes i Guillem Bernardí van confessar davant l'abat i bisbe d'urgell que detenien els alous de Vilella i Molnell amb el vilar d'Espunya mesura a la qual van ser retornats. També s'esmenta que el 1292 Galceran de Pinós va imposar a Bernat d'Escariu i als seus fills una pena i confiscació de 55 veïns de la baronia situats a Monell, Faia i Greixa, mesura la qual va ser absolta. El 1288 entre Mulnell i el Puig hi havia 8 masos que pagaven censos a Santa Maria del Castell de Bagà i que el 1294 foren retornats a Sant Iscle de Molnell. De Molnell en procedia un capellà nomenat Berenguer que en motiu de les bregues entre l'abat de Sant Llorenç i el baró de Pinós va ser excomunicat juntament amb molts altres cap el 1328 (Serra i Vilaró, 1989). També el lloc és esmentat quant el cavaller G. de Rocavert va reconèixer davant un tal Pasqual de Molnell les donacions que Berenguera de Gisclareny fa del 'mas d'en Jover amb un molí i alguns tascals pertanyents al dit mas i algunes terres; la batllia de tots els Censos... i demès que rebia de la parròquia de Sant Iscles de Molnell', parròuia i església que s'esmenta a partir del segle XIII quant el 1255 Guillem de Murturols volen anar a l'exèrcit del Rei de la Corona Catalana va fer donacions als llegats de l'església Santa Maria de Murturols, l'obra de ll'església de Molnell i Gresolet 'et dimitio operi ecclesie de Muenell' (Serra i Vilaró, 1989). Aquest mas d'en jover podria correspondre amb un dels tres masos que es compta que hi hauria a la zona corresponent al mas de Molnell (Munell) propiament dit juntament amb altres dos a la Pelosa i Oreis (Conca d'Oria). Per tant ja veiem la importància del lloc per a l'aprofitament de l'aigua de la Dou i fer moure un molí que ha denominat el lloc. Per altra banda en els documents de la Baronia de Bagà, aquest indret és molt citat i esmentat al llarg dels segles XIII i XIV amb personatges de gran nom a la Baronia dels Pinós, entre ells els senyors de Murcarols que pagaren 200 sous per l'obra faedora' de l'església de Molnell (Serra, ob cit, 1989). Interpretem com un lloc que estava densament poblat al llarg de l'església on hi havia masos, molins i fins hi tot una església. Al llarg de la fi de l'edat mitjana i principi de l'era de moderna, la masia de Monell va continuar tenint importància donant a entendre que va poder sobreviure la pesta. Tant és així que de 1789 es conserva un document a l'arxiu de Gisclareny on hi ha un inventari dels bens que posseïia. Martín, E, 2005 i on ens descriu amb molt de detall les diverses cambres i estances que hi havia a la casa amb els seus objectes i caps de bestiar. A grans trets ens parla de 'la entrada, lo tarrat (terrassa primer pis), la cuyna, primera cambra, pastador, altra cambra, sostre (golfes), cambra del sostre, altra cambra del sostre, pleta de Urgell i altra pleta. Aquestes darreres corresponen amb les pletes que hi ha a la muntanya (pleta de Cadí o de Molnell) sota del Tanca la Porta. Per l'extensió i nombre d'objectes podem diferenciar les diverses cambres i identificar si es tracta d'una menjador, sala o dormitori reproduïnt fidelment la seva composició i alements que contenia (E. Martín, 2005). A més i a través dels documents conservats a l'arxiu de Gisclareny el segle XVIII Monnell pertanyia als Solanell de Bagà i el 1831 a la família Vilella de Brocà a través de l'enllaç de Rosa Bover del Puig amb Josep Vilella de Brocà (Martín, 2005. Ob.cit. P.. A banda de la finca de Molnell, els Vilella posseïen Murcurols, el Puig i tamb´el mas Campà de Cal Ros. Segons ens consta en els diversos censos conservats a l'arxiu municipal de Gisclareny (AHG.Cadastre de 1776) al 1863 la masia de Molnell hi havia 15 persones més gran de 7 anys i pagaven una contribució total de 12119 ss dels quals 1871 corresponien als caps de bestiar, fet que la convertia en una de les masies més importants de la vall del Bastareny.El seu propietari era Mariano Ribera ( ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament 1863. Extret de Martín,E 2005. Annex.21) | 42.2706200,1.7953500 | 400657 | 4680526 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82944-foto-08093-34-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82944-foto-08093-34-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82944-foto-08093-34-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Productiu | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta masia, malgrat que estigui documentada des de mitjans del segle XI, l'edifici que ens ha arribat fins als nostres dies correspon amb el d'una masia d'estructura clàssica de mitjans del Segle XVII, XVIII i XIX que guarda alguns vestigis de construccions més antigues i d'orígen medieval. Aquestes restes es poden evidenciar especialment a la planta inferior del cos de les pallisses on hi ha algunes cambres cobertes amb volta de canó amb les dovelles col·locades a plec de llibre i orientades en sentit nord-sud les quals no guarden cap mena de ralació amb la masia existent. Per altra banda a la part sud-oest hi han restes d'una cantonada construïda amb aparell de pedra mal treballada i escairada, col·locada en filades regulars i unida amb argamassa de calç. Possiblement aquestes restes i altres que no s'han pogut identificar degut a la densa vegetació corresponen amb vestigis d'època medieval de l'antic mas i vilatge de 'molinell' que va quedar absorvit i transformat per una gran masia destructura clàssica de tres crugies orientades en sentit est-oest i cobertes per voltes de canó de tipus encofrat a la planta baixa i forjats de fusta a les plantes superiors. La pallissa i les quadres de la banda de llevant presenten unes característiques molt similars a les pallisses d'altres masies properes a Brocà, Gavarrós, Gréixer o Bagà. Hom pensa que alguns dels vestigis de l'època medieval que encara restes embeguts per les construccions existents correspongui amb l'antiga església i parròquia de Sant Iscle de Molnell, documentada per les fonts baganeses (Serra i Vilaró, 1989) | 94|119|85 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82945 | Pallisses de Molnell (Monnell) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pallisses-de-molnell-monnell | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny Fitxa 049. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de Compliment Pasqual.Amillarament de 1863 extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22. ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians. | XVIII-XIX | Malgrat s'utilitzi com a pallissa i quadres té importants filtracions en les cobertes, degradació en les bigues i forjats principals. Amenaça en desplomar-se | Construcció pertanyent a les pallisses de la masia de Molnell o Monnell. Es tracta d'un edifici exempte situat a la part del darrere de la masia (fitxa 34). Té una planta rectangular i està composta per una planta baixa i un primer pis coberta amb teulada a dues vessant de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener paral·lel a la façana principal que està orientada a migdia. En la composció de les seves façanes hi ha un predomini del massís respecte el buit en totes elles exceptuant-ne la sud que és on es concentren la majoria de les seves obertures. S'organitza per mitjà de dos arcs rebaixats a la planyta baixa amb les dovelles mal treballades i escairades i dicposades amb la tècnica de 'sardinell' les quals sostenen els pilars de la planta superior que serveixen per fer de suport a les jàsseres de la coberta. L'aparell i fàbrica és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat irregulars amb fragments de teula i maó a trencajunt. Unicament són en pedra pocada les cantonades. La planta baixa està pavimentada en còdols de riu i s'empra com a quadra, mentre que la planta primera és emprada com a pallissa. L'accés es practica per mitjà d'una escala de pedra que hi ha a la part exterior. Conserva traces del seu antic enlluït de calç de color marró i vermellós. El paviment del primer pis és de taulons i posts de fusta. L'edifici malgrat estigui dempeus es conserva en mal estat. | 08093-35 | Darrere la casa de Monnell (casa dels masovers) | L'indret i alou de Molnell apareix esmentat per primera vegada el 839 en un document de consagració de la catedral d'Urgell (Martin, 2005) on esmenta que es paga com a cens una quartera de faves i una perna. Posteriorment i en la consagració de Sant Miquel de Turbians, el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell. Ens l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i també en un document datat de l'any 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins.i per tant malgrat no esmenti enlloc l'existènciua de camins, és lògic pensar que n'hi havia amb els corresponents passos per creuar els rius. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. El Querforadat podria ser 'roca foradada' interpretada com una roca natural i de la que en tenim constància de la seva existència degut a l'orografia càrstica del lloc. Pensem que el Querforadat seria el castell 'fener de Cal ros' proper al vilar d'Espunya i la conca d'Oria seria a l'oest de Monell al lloc d' Oreis. El lloc de Molnell que deriva de Molinell o petit Molí relacionant amb l'existència d'aquest element a la captació del Bastareny (Serra i Vilaró, 1989) serà esmentat continuament al llarg dels segles XIII i XIV. Consta que al 1151 el monjo Guillem del monestir de Sant Llorenç prop Bagà Pere Anes i Guillem Bernardí van confessar davant l'abat i bisbe d'urgell que detenien els alous de Vilella i Molnell amb el vilar d'Espunya mesura a la qual van ser retornats. També s'esmenta que el 1292 Galceran de Pinós va imposar a Bernat d'Escariu i als seus fills una pena i confiscació de 55 veïns de la baronia situats a Monell, Faia i Greixa, mesura la qual va ser absolta. De Molnell en procedia un capellà nomenat Berenguer que en motiu de les bregues entre l'abat de Sant Llorenç i el baró de Pinós va ser excomunicat juntament amb molts altres cap el 1328 (Serra i Vilaró, 1989). També el lloc és esmentat quant el cavaller G. de Rocavert va reconèixer davant un tal Pasqual de Molnell les donacions que Berenguera de Gisclareny fa del 'mas d'en Jover amb un molí i alguns tascals pertanyents al dit mas i algunes terres; la batllia de tots els Censos... i demès que rebia de la parròquia de Sant Iscles de Molnell', parròuia i església que s'esmenta a partir del segle XIII quant el 1255 Guillem de Murturols volen anar a l'exèrcit del Rei de la Corona Catalana va fer donacions als llegats de l'església Santa Maria de Murturols, l'obra de ll'església de Molnell i Gresolet 'et dimitio operi ecclesie de Muenell' (Serra i Vilaró, 1989). Aquest mas d'en jover podria correspondre amb un dels tres masos que es compta que hi hauria a la zona corresponent al mas de Molnell (Munell) propiament dit juntament amb altres dos a la Pelosa i Oreis (Conca d'Oria). Per tant ja veiem la importància del lloc per a l'aprofitament de l'aigua de la Dou i fer moure un molí que ha denominat el lloc. Per altra banda en els documents de la Baronia de Bagà, aquest indret és molt citat i esmentat al llarg dels segles XIII i XIV amb personatges de gran nom a la Baronia dels Pinós, entre ells els senyors de Murcarols que pagaren 200 sous per l'obra faedora' de l'església de Molnell (Serra, ob cit, 1989). Interpretem com un lloc que estava densament poblat al llarg de l'església on hi havia masos, molins i fins hi tot una església. Al llarg de la fi de l'edat mitjana i principi de l'era de moderna, la masia de Monell va continuar tenint importància donant a entendre que va poder sobreviure la pesta. Tant és així que de 1789 es conserva un document a l'arxiu de Gisclareny on hi ha un inventari dels bens que posseïia. Martín, E, 2005 i on ens descriu amb molt de detall les diverses cambres i estances que hi havia a la casa amb els seus objectes i caps de bestiar. A grans trets ens parla de 'la entrada, lo tarrat (terrassa primer pis), la cuyna, primera cambra, pastador, altra cambra, sostre (golfes), cambra del sostre, altra cambra del sostre, pleta de Urgell i altra pleta. Aquestes darreres corresponen amb les pletes que hi ha a la muntanya (pleta de Cadí o de Molnell) sota del Tanca la Porta. Per l'extensió i nombre d'objectes podem diferenciar les diverses cambres i identificar si es tracta d'una menjador, sala o dormitori reproduïnt fidelment la seva composició i alements que contenia (E. Martín, 2005). Segons ens consta en els diversos censos conservats a l'arxiu municipal de Gisclareny (AMG) al 1863 la masia de Molnell hi havia 15 persones més gran de 7 anys i pagaven una contribució total de 12119 ss dels quals 1871 corresponien als caps de bestiar, fet que la convertia en una de les masies més importants de la vall del Bastareny.El seu propietari era Mariano Ribera (Martín, 2005) | 42.2708900,1.7955800 | 400676 | 4680556 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82945-foto-08093-35-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82945-foto-08093-35-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82945-foto-08093-35-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta construcció guarda forces similituds amb les pallisses de la casa de l'Hostalet (fixa núm. 15) i també amb les pallisses de la casa de Murcurols i les que hi ha a Brocà i Gavarrós (TM. Guardiola de Berguedà). Es tracta d'exemples molt característics en les pallisses de les masies de muntanya amb les plantes inferiors utilitzades coma quadres i estables i resoltes mitjançant arcs rebaixats i escarcers que suporten els pilars de la planta primera. Sembla que correspon amb una construcció de mitjans del segle XVIII. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83022 | Fons d'imatges de Joan Ribera conservat a l'Arxiu Comarcal del Berguedà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-dimatges-de-joan-ribera-conservat-a-larxiu-comarcal-del-bergueda | INSTITUT FOTOGRÀFIC DE CATALUNYA . www.iefc.cat. PEDRALS I COSTA, XAVIER(2005). Joan Ribera i Fornells. Captar la vida. Erol, revista cultural del Berguedà. núm. 85 'Patrimoni geològic i miner'. p.47-49. | XX | A l'arxiu comarcal del Berguedà es conserva el fons fotogràfic de Joan Ribera i Fornells. Es tracta d'un fons fotogràfic d'una rellevància excepcional ja que és un fons familiar que va des del 1955 a 2004 amb unes 29000 diapositives i 14500 negatius. Es tracta d'un fons cedit per la mateixa família on hi ha nombroses fotografies de Guardiola en els anys que ell va viure destacant-ne les fonts de l'Adou o del bastarent, el bullidor de la Llet o els empedrats . A banda també hi han fotografies de llocs rellevants de la comarca del Berguedà entre elles algunes vistes de Gisclareny | 08093-112 | Arxiu Comarcal del Berguedà. Colònia Escolar núm. 2. Pavelló de Suècia 08600 (Berga) | L'arxiu comarcal del Berguedà es va inaugurar el 2001. Forma part de la xarxa d'arxius Comarcals de la Generalitat de Catalunya. El seu nucli originari era l'arxiu històric de la ciutat de Berga on s'hi va integrar des de el primer moment. Hi ha referencies d'aquest arxiu des del segle XIV. El primer inventari conegut data de 1725. L'arxiu va patir la violència política dels segles XVIII i XIX de la guerra Gran i de les guerres carlines. El guerriller absolutista Tomàs Costa 'Misses' va cremar part de l'arxiu durant el Trienni Liberal el 1822. El 1893 el funcionari Josep Santandreu i Julio en ve fer un inventari per armaris de secretaria, tasca que va continuar el seu fill, Josep Santandreu i Escobet on en va fer uns inventaris cronològics. Durant la Guerra Civil l'arxiu de Berga va rebre protecció de la Secció d'Arxius del Servei de Patrimoni i Artístic de la Generalitat a càrrec del senyor Agustín Duran i Sampere. Al 1939 el funcionari Ramon i Casafont en va ordenar el fons i al 1955 Lluís Pont i Tubau en va confeccionar un índex alfabètic, ajudat per Santiago Santandreu. El 1987 Xavier Pedrals va ser nomenat arxiver i al 1883 es va inaugurar el nou estatge a 'Casa Massana' on es va fer un registre complet de tot el material traslladat gràcies a la tasca prèvia dels seus predecessors. Constava de 197 metres lineals de prestatgeries. L'any 2001 es va traslladar a la seu actual del pavelló de Suècia on reuneix tots els requisits necessaris per a la seva consulta, conservació i preservació | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 1921-200 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83022-foto-08093-112-2.jpg | Legal i física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Joan Ribera i Fornells | Joan Ribera i Fornells va néixer el 1921 a la casa de 'Cal Cinto' de Guardiola de Berguedà on hi va viure fins al moment de la seva mort, el 18 de juny de 2005. Va cursar els estudis de pèrit mercantil al col·legi de la Salle de la Bonanova de Barcelona i al tornar a Guardiola va alternar la seva feina de comptable a les mines del Collet amb el negoci familiar. Malgrat que va començar a aficionar-se a la fotografia quant tenia només uns 14 anys, la seva absoluta dedicació no va ser fins al moment de la jubilació el 1981.Va participar en diverses exposicions de caràcter nacional i especialment a la revista berguedana de l'l'Erol' on a banda de ser membre del consell redactor hi va publicar una gran quantitat de fotografies en les portades, contraportades. La producció d'audiovisuals com ara 'El Pedraforca, Natura, Estampes del meu país, i la sèrie realitzada per l'equip de l'Àmbit de Recerques del Berguedà com ara el Túnel del Cadí, La Patum. El Bisbat de Solsona. En el mon del cinema va produir algunes pel·lícules en diversos formats i que ell definia com a 'fotografia filmada'. L'any 2003 es va inaugurar a Guardiola l'exposició de 'Retenir l'Efímer' amb unes 40 imatges en blanc i negre i també el color on es mostrava la seva trajectòria com a fotògraf. Una vegada mort, el 2005 , la seva família va cedir el seu fons a l'arxiu Comarcal del Berguedà. Des d'aleshores fins a l'actualitat ha rebut diferents homenatges per institucions municipals de tot el Berguedà i també la Diputació de Barcelona. L'Ajuntament de Guardiola li ha fet una completa exposició a l'edifici de l'estació i el Consell Comarcal del Berguedà ha fet un premi de fotografia que porta el seu nom i que es desenvolupa anualment per la fira de Tots Sants (1 de novembre). El Servei del Patrimoni de la Diputació de Barcelona li va deixar una placa honorífica a la restauració del monestir de Sant Llorenç per la gran quantitat d'informació aportada als treballs de recerca gràcies a la seva obra. | 98 | 55 | 3.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||
| 82911 | Resclosa del Bastereny a la confluència del Torrent dels Trulls | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-del-bastereny-a-la-confluencia-del-torrent-dels-trulls | AYMANI DOMINGO. G (2010). Els molins de la vall del Bastareny. Associació Medieval de Bagà BOLÓS MASCLANS, JORDI; NUET I BADIA, JOSEP ( 1983).Els molins fariners. Ketres Editora. S.A. Barcelona. BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS, M (1996). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p.117 i 49. CASCANTE TORRELLA, PERE (2012). Estudi històric i arquitectònic de l'edifici industrial de la Baganense de Bagà. Diputació de Barcelona. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. | XVIII-XX | La resclosa actua com a punt d'acumulació d'aigua però no funciona com a tal. | Resclosa situada al límit del Terme municipal amb el veí de Bagà, Es tracta d'una construcció de maçoneria amb aparell i fàbrica de carreus de pedra ben treballats i escairats, units amb argamassa de calç i disposada en flades irregulars. A la riba esquerra mirant aigues avall hi ha un sobreixidor o pas d'aigua sobrant compost per una obertura coronada en arc rebaixat i amb les pedres de les seves dovelles disposades amb la tècnica del sardinell. Té un gruix notable de 1'5 metres d'ample. En un costat hi ha la captació del canal, avui en desús i situat dins el Terme municipal de Bagà. No sabem amb quina finalitat va ser construïda però segons la seva fàbrica constructiva sembla correspondre amb una obra del segle XVII o XVIII. | 08093-1 | Al riu Bastareny al costat del torrent dels Trulls.(Ajuntament de Bagà. Pl Catalunya ,7 Bis) | L'aprofitament de l'aigua del riu Bastareny per a fer moldre molins ja va ser emprada des de temps remots. De fet val a dir que en l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç (prop Bagà). ACA. MONACALS, BOLÓS, PAGÈS (1996) esmenta la donació d'un alou a Molnell (munell) el 1003 on especifica el següent ' ..in villa qui vocant Mulnelo id dunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas, cum ilorum arvoribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris. Cum illorum capu aquis, vieitibus vel reductibus....' El document malgrat parli d'un alou de Molnell pluralitza l'existència de molins donant a entenre que n'hi havia més d'un ara bé precisar si correspon amb el lloc referit o un altre es fa difici. Tot i així l'esment del primer molí fariner de Bagà es remunta el 1257 quant es parla d'un molí a la zona del Puig 'molino traperío quod a vobis emimus ad podium'. Malgrat això la fàbrica constructiva de la resclosa correspon amb una construcció molt més tardana i situada molt possiblement dins l'era moderna. No n'hem conservat més documentació. | 42.2650400,1.8268000 | 403242 | 4679870 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82911-foto-08093-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82911-foto-08093-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82911-foto-08093-1-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Productiu | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Podria correspondre amb una resclosa d'algun molí, serradora, farga o alguna instal·lació similar situada aigües avall dins el terme municipal de Bagà. Fonts orals expliquen que es tracta de la 'denominada aigua vella' o captació de la primera portada d'aigues de Bagà abans de la del font del Violí. | 94 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82948 | La Pelosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-pelosa | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. InvestIgació als seus arxius. Llibre III. AHG. cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament 1863 ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians. | XI-XIX | Enrunat i cobert de vegetació | Conjunt de ruïnes de l'antic mas de la Pelosa situades uns 100 m del coll de la Pelosa just al costat de la pista que vé de Molnell. Les ruïnes de la casa estan mig amagades per esbarzers però encara es poden endevinar part dels seus murs mig caiguts i enderrocats, restes dels murs de comntenció dels camps de conreu i la petita bassa que emmmagatzemava l'aigua. Es tractava d'una estructura senzilla de planta més aviat quadrangular orientada en sentit sud-est i assentada aprofitant el desnivell del terreny. El tram de mur conservat conserva un aparell de pedra més aviat ben treballat i escairat, unit amb aragamassa de calç i col·locat en filades més aviat regulars. Té una aparença medieval tot i que sense una exploració arqueològica i neteja es fa dificil. | 08093-38 | Al costat del coll de la Pelosa damunt de Molnell i sota la solana de la Boixassa | L'antic mas de la Pelosa pertanyia a l'alou de Molnell que ens apareix esmentat per primera vegada el 839 en un document de consagració de la catedral d'Urgell (Martin, 2005) on esmenta que es paga com a cens una quartera de faves i una perna. Posteriorment i en la consagració de Sant Miquel de Turbians, el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell. Posteriorment i en un document del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i datat de l'any 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins.i per tant malgrat no esmenti enlloc l'existènciua de camins, és lògic pensar que n'hi havia amb els corresponents passos per creuar els rius. En aquest document ens torna a parlar de diversos casals sense especificar de quins es tractava. Tot i així afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. El Querforadat podria ser 'roca foradada' interpretada com una roca natural i de la que en tenim constància de la seva existència degut a l'orografia càrstica del lloc. Pensem que el Querforadat seria el castell 'fener de Cal ros' proper al vilar d'Espunya i la conca d'Oria seria a l'oest de Monell al lloc d' Oreis. Referent al màs de la Pelosa hom pensa que es podria correspondre amb el mas d'en Jover, esmentatt en els documents de la baronia de Bagà quant el cavaller G. de Rocavert va reconèixer davant un tal Pasqual de Molnell les donacions que Berenguera de Gisclareny fa del 'mas d'en Jover amb un molí i alguns tascals pertanyents al dit mas i algunes terres; la batllia de tots els Censos... i demès que rebia de la parròquia de Sant Iscles de Molnell',(Serra i Vilaró, 1989). Aquest mas d'en jover podria correspondre amb un dels tres masos que es compta que hi hauria a la zona de Molnell (Munell) propiament dit juntament amb el de la Pelosa i Oreis (Conca d'Oria). Pensem que deuria canviar de nom amb la pesta negra o inclús es deuria abandonar ja quen en al cadastre de Gisclareny (AMG) datat de 1776 s'hi esmenta. El 1754 la casa de la Pelosa era arrendada per un tal Francesc Camprubí. La casa també apareix citada en el cens de 1863 on el mas era propietat de Josep Pujol i pagava uns 40 rals de contribució. Aquest mas no va patir el flux migratori del 1900 i ja no apareix en els censos de Gisclareny, fet que permet interpretar que ja estava abandonat. (ACA. Llibtets de compliment pasqaul. Amillarament de 1863 i extret de Martín E; 2005. Annex 21 i 22) | 42.2810400,1.7967500 | 400789 | 4681681 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82948-foto-08093-38-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82948-foto-08093-38-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Completament enrunat i cobert de vegetació. Les ruïnes es poden veure a l'hivern quant els arbres de fulla caduca no tenen fulla i els esbarzers són secs. Per accedir a la pista cal pujar en 4x4 o bé pel sender marcat en groc i blanc que surt del molí del Puig (1,5 hores) | 94|119|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 350,70 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.