Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 82923 | Font Nostra de Cal Cerdanyola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-nostra-de-cal-cerdanyola | XX | Font de tres brocs que brolla al costat de la casa de Cal cerdanyola just abans de creuar el torrent del Forat. Agafa les aigües d'una mina que hi ha uns metres més amunt i que es controla amb una clau de pas a raó que moltes vegades i quan la veïna casa de Cal Cerdanyola roman tancada, la font no està utilitzada. Els tres brocs surten d'un frontis on hi ha el nom de la font acabat en forma de frontó triangular i les aigues sobrants es canalitzen mitjançant un petit reg que les expulsa al veí torrent. Al costat de la font hi ha un safareig que s'omple amb l'aigua de la mateixa font | 08093-13 | Al costat de Cal Cerdanyola. Pista de Bagà a la Font de l'Adou. PK.4 abans de creuar el torrent | 42.2683000,1.8149400 | 402269 | 4680246 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82923-foto-08093-13-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82923-foto-08093-13-3.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Font molt popular i punt de trobada de molrs excursionistes que emprenen caminades cap al parc Natural del Cadí Moixeró. | 119 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 82936 | Fites de la Finca de Vilella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fites-de-la-finca-de-vilella-0 | <p>AYMANI I DOMINGO, G (2002). Els molins hidraulics de la vall del Bastereny.Exemples d'una activitat preindustrial despareguda Associació Medieval de Bagà. MARTÍN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny.Capítol 3. PP. 17</p> | <p>Fita de pedra la finca de Vilella (Brocà) situada a la font del Violí poc després d'haver passat el molí del Puig. Es tracta d'un bloc de pedra amb una alçada de 40 cm. i amb un acabat en forma corbada i amb les inicials de VILELLA a la part frontal fent al·lusió a la finca de Brocà.A la part posterior hi ha les inicials de PDE.</p> | 08093-26 | A la font del Violí.Pista de Bagà a Font de l'Adou PK. 4,5 passat el veïnat de l'Hostalet | <p>Fites que pertanyien a la família de Joan Vilella de Brocà gràcies al matrimoni entre Josep Vilella i Rosa Bover del Puig el 1831 on els Brocà enriquiren el seu patrimoni incorporant les finques que els Bover posseïen; el molí del Puig, el Puig i Cal Ros. Aquestes fites es van col·locar per delimitar les finques del Puig, molí del Puig i també Molnell i Cal Ros al llarg del segle. XIX. Es conserven altres dues fites similars al camí dels Empedrats i també al Bullidor de Sant Esteve</p> | 42.2681700,1.8126900 | 402083 | 4680234 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82936-foto-08093-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82936-foto-08093-26-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La família de Joan Vilella posseïa al llarg del segle XIX una gran part de les masies del terme de Gisclareny, entre elles , el Puig de l'obaga, el molí del Puig i també cal Ros.No és d'estranyar doncs que es trobin fites amb aquest cognom que delimiten les seves terres i propietats. | 94 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 82955 | Pont de l'afrau dels Cortalets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-lafrau-dels-cortalets | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23. CORTINA RAMOS. A; GORDI I SERRAT.J (2007). Carta del Paisatge del Berguedà. Pacte per a la protecció. Gestió i millora dels paisatges del Berguedà. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural.</p> | <p>Imponent pont natural que hi ha al vessant sud de la serra de la Moixa molt a prop del torrent de l'afrau dels cortalets i darrere del Cap de Sadorn. Es tracta d'un forat càrstic natural de 20 m. d'alçada i 30 d'ample amb un pilar natural a prop d'una paret calcària que es va independitzar per l'erosió i el pas continu de l'aigua. Correspon amb un pont que per les seves característiques és impressionant i correspon amb un lloc de gran bellesa natural dins el Parc natural del Cadí Moixeró.</p> | 08093-45 | Al vessant sud de la Serra de la Moixa al costat dret del torrent de l'afrau dels cortalets | <p>Des de el punt de vista geològic, la serra del Cadí té una gran importància històrica ja que dóna nom al mantell del Cadí, unitat descoberta en els anys 80 gràcies a les investigacions portades a terme per les companyies petrolieres que treballaven al Pirineu oriental. L'existència de l'encavalcament de Vallfogona (encavalcament basal de totes les unitats), ja es coneixia d'abans però no es considerava gaire important. El resultat de les anàlisis del subsòl amb geofísica i de les dades dels pous van permetre evidenciar l'existència d'aquesta unitat anomenant-se mantell del Cadí, ja que els relleus més importants corresponien a aquesta serra. Altres aspectes històrics fan referència a la necessitat que s'ha tingut des de fa anys de protegir l'àrea de la serra del Cadí. Aquest objectiu ja figurava ja en les previsions de planificació regional que feu, al 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Es tornà a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963 (que preveia la possible existència de diversos espais naturals a la zona); el 1966 es promulgà la Llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí. Finalment, per la Llei 6/1982, del 6 de maig de la Generalitat de Catalunya, fou declarat el Paratge Natural d'interès Nacional del massís de Pedraforca. El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb una superfície de 41.342 hectàrees, és el parc natural més gran de Catalunya i forma part de tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya.</p> | 42.2866800,1.7600500 | 397772 | 4682351 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82955-foto-08093-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82955-foto-08093-45-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | Xarxa natura 2000 | 2024-06-10 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Zona de difícil accés i molt poc coneguda per correspondre amb un dels indrets més amagats del parc Natural del Cadí Moixeró. S'hi pot anar des de la pleta dels cortals fins arribar al torrent de la Muga. S'aconsella anar-hi amb algú que coneix la zona. | 122 | 2153 | 5.1 | 1764 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82956 | Les arrugues de Molnell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-arrugues-de-molnell | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1. DDAA. Àrees d'interès geològic del Parc Natural del Cadí Moixeró. Generalitat de Catalunya. | Important falla que domina la vall de la Muga i que té inici al Puig Terrers i Comabona i finalitza al salt de Murcarols. Aquesta falla delimita la vall de la Muga de la vessant més solella de Gisclareny. Es tracta d'un grup de penya-segats de margues l'eocè que van devallant en alçada i que són visibles des del fons de la vall del Bastereny. Aquests penya-segats caracteritzats per margues i argiles que li donen un to veremellós són fruit de la formació geològica del mantell del Cadí. Les arrugues són aliniacions de roca horitzontals pral·leles al penya segat que des de lluny semblen 'arrugues de la cara'. També hi ha les arrugues del Comabona properes a aquest cim i situades al terme de Bellver de Cerdanya. | 08093-46 | Sota el vessant nord del Puig Terrers. Pseudònim que denomina la falla de la vall de la Muga | La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocòs de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplor de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió. | 42.2790100,1.7509600 | 397010 | 4681510 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82956-foto-08093-46-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82956-foto-08093-46-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | S'hi pot accedir també pel coll de Balma fins a la barraca de l'endal, pleta de l'olla i seguir fins al pas de la cabra. Un estret pas entre el penya segat que permet l'accés al cim del Puig Terrers i també del Comabona | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 82957 | Puig Terrers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/puig-terrers | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1. DDAA. Àrees d'interès geològic del Parc Natural del Cadí Moixeró. Generalitat de Catalunya. | Es tracta del cim més oriental de la serra del Cadí amb una alçada de 2466m que domina la vall de la Muga. Aquest cim es caracteritza per presentar un fort i abrupte pendent per la vall de la Muga i uns perfils més suaus al vessant sud mirant a Murcarols i coll de Balma. La part nord queda trencada pels penya segats de les 'Arrugues de Molnell' de roques del període eocè i salvades únicament pel pas de la Cabra que permet creuar-les tant si es vé pel camí de la vall de la Muga com si s'accedeix per coll de Balma. | 08093-47 | Cim de la vessant sud de la Serra del Cadí davant de Comabona i dominant l'obaga de Molnell. | La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocòs de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplor de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió. | 42.2824500,1.7381800 | 395962 | 4681908 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82957-foto-08093-47-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82957-foto-08093-47-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante Torrella | Cim que és visible des del fons de la vall del Bastareny i que correspon a l'extrem més oriental de la serra del Cadí. Darrere seu hi ha el coll de Terrers, el coll del Tenca la Porta i el cim del Comabona | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 82959 | Cim del Comabona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cim-del-comabona | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1. DDAA. Àrees d'interès geològic del Parc Natural del Cadí Moixeró. Generalitat de Catalunya.</p> | <p>Cim de 2548 m d'alçada. És el segon cim més oriental de la serra del Cadí que delimita amb el TM. De Montellà i Martinet al vessant nord. Està separat del Puig Terrers pel coll del Tencalaporta que el separa de la vall de la Muga. Presenta una fomació geològica molt similar al Puig Terrers amb les denominades 'arrugues del Comabona' al vessant nord. És un cim suau d'una ascensió fàcil.</p> | 08093-49 | Darrere el Puig Terrers al vessant oriental de la Serra del Cadí i damunt prat d'Aguiló | <p>La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocós de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplor de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió.</p> | 42.2837100,1.7266000 | 395009 | 4682062 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82959-foto-08093-49-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82959-foto-08093-49-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 82960 | Pas del Bou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pas-del-bou | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona . SERRA I VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III. TORRES, C. A. (1924). Pirineu Català 'La Cerdanya'. P.155. DDAA (2007). Inventari de camins ramaders del Berguedà. ICR.19. Camí del Tencalaporta | XIV.XX | Coll o pas que permetia comunicar el vessant sud del Cadí amb la Cerdanya pel TM. De Montellà i Martinet.Es trata d'un pas més suau a la serra de la Moixa que queda delimitat per la roca del Llamp i la muntanya dels Estalabards i també per la serra de la Moixa i Pradell. És un pas situat a 2285,7 m. | 08093-50 | Dominant la vall de la Muga per la serra de la Moixa i creuant cap a la vall de Pradell (TM. Montell | Hom ha pensat que el principal camí o pas per anar a la Cerdanya transcorria per dins de l'estret dels Empedrat, dit del forat i ascendia fins el Coll de Pendís. Amb tot la documentació conservada, malgrat esmenti aquest camí en época medieval no en parla tant sovint com el camí de Coll de Jou o el camí de Pendís per l'escala de Greixer que constituïa el veritable pas per anar a la Cerdanya. Tot i així hi ha algunes referències escrites com la ja esmentada de l'impòsit de barra al 1324 al forat d'Escariu o la construcció del pont del forat d'Escariu el 1360. Atès que corresponien amb obres públiques que afectaven altres consolies (batllies) com ara Bellver, les reunions es feien al capdamunt del coll de Jou o del Pendís. Amb tot Serra i Vilaró especifica que els mestres d'obres eren de Bagà. El pas dels Empedrats era conegut com a Grau d'Escariu. Tot i així existien altres vies secundàries per anar a la Cerdanya com era el pas de Vimboca o el pas del Bou. Aquests dos passos transcorrien per terrenys més pedregosos i alts que provocaca que no fossin tant utilitzats pels transhumants com era el pas de Pendís. Tradicionalment s'ha atribuït com a pas important per a la Cerdanya el denominat 'pas dels Gosolans'. Malgrat això pensem que el veritable 'pas' era el del Bou ja que transcòrre per un terreny més suau i no supera tant desnivell ni és tant exposat als agents climatològics com el cas anterior. C. A. Torres ens esmenta en les seves excursions com a 'es del pla se puja per un dolent rampant, pel caient nord de la serra. La gola del precipici s'obre al fons. És un mal passant per les cavalleries, que pateixen molt en els sobtats revolts, en els quals a son trepig les pedres s'esllavissen rodolant fressosament en avall. De tant en tant se troben petits reparadors amb clapades de bosc. L'últim tros és el més dret i esbufegador. Aquest pas també constituïa una important via de transhumancia entre Nas. Xavier Campillo en el seu inventari de camins ramaders especifica ' Antigament camí d'ús pecuari, també molt utilitzat pel contraban, actualment ésutilitzat encara que molt reduïdament per l'excursionisme i els ramaders.. (...) En el seu trajecte es poden observar restes de construccions pastovícoles, cabanes o orris en l'anomenada pleta de la Guilla'. DDAA, 2007, Inventari de camins ramaders del Berguedà. Coll de Prat Aguiló o Pas dels Gosolans —2.450 m. alt. — dalt de la gran nervatura de la serra del Cadí, entre els cims de Comabona, arrodonit en son cim, i el seguit dentellat de la imposant i majestuosa serra.'. C.A.(1924). La Cerdanya | 42.2905000,1.7446900 | 396512 | 4682794 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82960-foto-08093-50-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82960-foto-08093-50-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82960-foto-08093-50-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest coll malgrat no apareixi esmentat per la documentació ja deuria ser utilitzat des d'antic com a via important de pas cap a la Cerdanya. Tardicionalment malgrat el pas important era pel denominat 'pas dels Gosolans'. Hom creu que el pas més idoni era aquest ja que el pas dels Gosolans devalla per una forta canal que la fa quasi impossible de franquejar durant els períodes hivernals superant un desnivell de quasi 300 mts en vertical. En canvi el coll del Bou transcorre per pendents més suaus i no tant abrubtes i permet una comunicació més fàcil i còmode cap a Prat d'Aguiló i Montellà. Es coneixia com a camí de Gisclareny a Nèfols pel Coll de Tencalaporta. | 94|119|85 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82970 | Antigues carboneres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antigues-carboneres | <p>MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny MESTRE I CARBONELL, C,( 2012) 'L'antic ofici dels carboners'. Lo seneinenc, memòria, natura i llengua. P-82-88. SÀNCHEZ I VICENS, j (2008). 'Arqueologia del paisatge. Un cas pràctic' a El Picot Negre, revista informativa del Parc Natural del Cadí i Moixeró. Núm. 12. pp.</p> | <p>Restes d'una antiga carbonera situada sota una balma natural i situada poc després de creuar el torrent que procedeix de la cambra dels bocs i desemboca al torrent de la Muga. La carbonera té una amplada d'uns 1'5 metres i una llargada de 2 m. Conserva restes de la cambra de combustió amb les parets de la balma ennegrides.</p> | 08093-60 | Pujant a la vall de la Muga molt a prop del torrent de l'afrau i sota de a cambra dels bocs | <p>La tècnica dels carboners va ser molt emprada durant els segles de l'era moderna i principi de l'era contemporània. La finalitat i objectiu era la de produïr carbó vegetal mitjançant restes vegetals, principalment restes de fulles de faig en llocs humits i hombríbols, motiu del qual les trobem en obagues de fagedes i prop de cursos d'aigua. La tècnica consistia en fer una acumulació de restes vegetals i cobrir-ho mitjançant una pira de branques i troncs de manera que deixés un forat per facilitar la combustió. Les piles podrien ser de diverses tipologies; des de l'anomenada 'carbonera francesa o rodona', la més emprada a Catalunya i d'origen francès, la carbonera i amb uns 20 m de diàmetre, la carbonera de manxa o 'tortosina' més baixa i aixafada, i finalment la carbonera de formiguers o de 'clots'; la més senzilla i fàcil de construir. Si els dos primers eren per fer foc; aquest darrer era per desinfectar i abonar camps de conreu. La carbonera utilitzada a les zones de Gisclareny era aquesta darrera. El procés de combustió podia durar dies, de manera que la tasca del carboner era la de controlar que el foc no s'apagués, raó de la qual a vegades es construïa una barraca molt a prop de la carbonera per a poder pernoctar. Carla Mestre i Carbonell, (2012). Josep Sànchez en va documentar una sèrie d'elles amb les cabanes per a poder pernoctar molt a prop a la zona de Greixer (SÀNCHEZ, V (2008) reafirma que es troben a les zones baixes i sovint van associades a aquestes balmes o cabanes de carboners. A la zona de la Muga n'hem pogut documentar una d'aquestes a prop dels masos de la Muga amb una estructura similar a les cabanes de pastor. Segons E. Martín (MARTÍN, E (2008) aquest carbó servia per alimentar les fargues del Puig situades riu avall.</p> | 42.2769400,1.7736200 | 398875 | 4681253 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82970-foto-08093-60-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82970-foto-08093-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82970-foto-08093-60-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Les zones humides i properes a torrents i fluxos d'aigua eren llocs molt propicis per a la producció de carbó vegetal molt utulitzat per a la combustió. La pràctica dels carboneres era molt emprada en les valls altes del Bastareny i també de Gréixer i coll d'escriu. Pujant a prop de Vimboca i també a les parts baixes se n'observen encara les restes, així com també a la Pelosa, Boixassa i també pujant pel coll de Pendís abans d'arribar als Empedrats. | 98|119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 83022 | Fons d'imatges de Joan Ribera conservat a l'Arxiu Comarcal del Berguedà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-dimatges-de-joan-ribera-conservat-a-larxiu-comarcal-del-bergueda | INSTITUT FOTOGRÀFIC DE CATALUNYA . www.iefc.cat. PEDRALS I COSTA, XAVIER(2005). Joan Ribera i Fornells. Captar la vida. Erol, revista cultural del Berguedà. núm. 85 'Patrimoni geològic i miner'. p.47-49. | XX | A l'arxiu comarcal del Berguedà es conserva el fons fotogràfic de Joan Ribera i Fornells. Es tracta d'un fons fotogràfic d'una rellevància excepcional ja que és un fons familiar que va des del 1955 a 2004 amb unes 29000 diapositives i 14500 negatius. Es tracta d'un fons cedit per la mateixa família on hi ha nombroses fotografies de Guardiola en els anys que ell va viure destacant-ne les fonts de l'Adou o del bastarent, el bullidor de la Llet o els empedrats . A banda també hi han fotografies de llocs rellevants de la comarca del Berguedà entre elles algunes vistes de Gisclareny | 08093-112 | Arxiu Comarcal del Berguedà. Colònia Escolar núm. 2. Pavelló de Suècia 08600 (Berga) | L'arxiu comarcal del Berguedà es va inaugurar el 2001. Forma part de la xarxa d'arxius Comarcals de la Generalitat de Catalunya. El seu nucli originari era l'arxiu històric de la ciutat de Berga on s'hi va integrar des de el primer moment. Hi ha referencies d'aquest arxiu des del segle XIV. El primer inventari conegut data de 1725. L'arxiu va patir la violència política dels segles XVIII i XIX de la guerra Gran i de les guerres carlines. El guerriller absolutista Tomàs Costa 'Misses' va cremar part de l'arxiu durant el Trienni Liberal el 1822. El 1893 el funcionari Josep Santandreu i Julio en ve fer un inventari per armaris de secretaria, tasca que va continuar el seu fill, Josep Santandreu i Escobet on en va fer uns inventaris cronològics. Durant la Guerra Civil l'arxiu de Berga va rebre protecció de la Secció d'Arxius del Servei de Patrimoni i Artístic de la Generalitat a càrrec del senyor Agustín Duran i Sampere. Al 1939 el funcionari Ramon i Casafont en va ordenar el fons i al 1955 Lluís Pont i Tubau en va confeccionar un índex alfabètic, ajudat per Santiago Santandreu. El 1987 Xavier Pedrals va ser nomenat arxiver i al 1883 es va inaugurar el nou estatge a 'Casa Massana' on es va fer un registre complet de tot el material traslladat gràcies a la tasca prèvia dels seus predecessors. Constava de 197 metres lineals de prestatgeries. L'any 2001 es va traslladar a la seu actual del pavelló de Suècia on reuneix tots els requisits necessaris per a la seva consulta, conservació i preservació | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 1921-200 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83022-foto-08093-112-2.jpg | Legal i física | Contemporani | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Joan Ribera i Fornells | Joan Ribera i Fornells va néixer el 1921 a la casa de 'Cal Cinto' de Guardiola de Berguedà on hi va viure fins al moment de la seva mort, el 18 de juny de 2005. Va cursar els estudis de pèrit mercantil al col·legi de la Salle de la Bonanova de Barcelona i al tornar a Guardiola va alternar la seva feina de comptable a les mines del Collet amb el negoci familiar. Malgrat que va començar a aficionar-se a la fotografia quant tenia només uns 14 anys, la seva absoluta dedicació no va ser fins al moment de la jubilació el 1981.Va participar en diverses exposicions de caràcter nacional i especialment a la revista berguedana de l'l'Erol' on a banda de ser membre del consell redactor hi va publicar una gran quantitat de fotografies en les portades, contraportades. La producció d'audiovisuals com ara 'El Pedraforca, Natura, Estampes del meu país, i la sèrie realitzada per l'equip de l'Àmbit de Recerques del Berguedà com ara el Túnel del Cadí, La Patum. El Bisbat de Solsona. En el mon del cinema va produir algunes pel·lícules en diversos formats i que ell definia com a 'fotografia filmada'. L'any 2003 es va inaugurar a Guardiola l'exposició de 'Retenir l'Efímer' amb unes 40 imatges en blanc i negre i també el color on es mostrava la seva trajectòria com a fotògraf. Una vegada mort, el 2005 , la seva família va cedir el seu fons a l'arxiu Comarcal del Berguedà. Des d'aleshores fins a l'actualitat ha rebut diferents homenatges per institucions municipals de tot el Berguedà i també la Diputació de Barcelona. L'Ajuntament de Guardiola li ha fet una completa exposició a l'edifici de l'estació i el Consell Comarcal del Berguedà ha fet un premi de fotografia que porta el seu nom i que es desenvolupa anualment per la fira de Tots Sants (1 de novembre). El Servei del Patrimoni de la Diputació de Barcelona li va deixar una placa honorífica a la restauració del monestir de Sant Llorenç per la gran quantitat d'informació aportada als treballs de recerca gràcies a la seva obra. | 98 | 55 | 3.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||
| 83025 | Llegenda de la petjada de la Mare de Déu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-petjada-de-la-mare-de-deu | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS, M (1996). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p.70-200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. RAMON I JAUME COROMINAS I CAMP ( 2017). Premses, tines i trulls medievals al Berguedà, nord del Bages i part del Solsonès. Centre d'Estudis del Bages. Informació inèdita aportada per Albert Rumbo i Soler. | X-XI | Al darrere de l'església de Sant Martí del Puig s'hi conserva la petjada de la Mare de Déu, una de les diverses marques que Maria va deixar al nostre país quan, segons la tradició popular, va venir a recórrer aquestes contrades. | 08093-115 | Al darrere de Sant Martí del Puig. (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Segons l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (983)s' esmenten algunes donacions d'alous o zones de vinya al terme de Brocà 'Vallis Buchranense'. Entre les diferents donacions cal esmentar especialmemnt l'alou de Molnell i sobretot el que es denomina 'in apendico de ipso Puio, in locum qui dicunt Chertol' (Bolós-Pagès, 1986). Aquest lloc afronta amb diferents vinyes com ara 'vinea de Olibane', 'vinea de Orifeita' i la 'rocha rotunda'. La presència d'un nombre elevat de vinyes en aquest lloc fa pensar en la importància d'aquest cultiu en època medieval La seva localització ens és dificil tot i que hom pensa que 'la rocha rotunda' derivat de roca rodona podria fer al·lusió al pujol del Puig el qual acaba de forma arrodonida. Els germans Corominas (corominas i Camp R, J ,2017) esmenten que molt a prop de la casa torrent amunt hi ha el lloc de 'la vinyeta' al·ludint a aquesta activitat. A més les condicions orogràfiques i climatològiques de la vall de Brocà (llocs assolellats, secs però amb presència d'aigua) eren ideals per a la vinya. La toponímia de la vall 'Vinyet, vinya vella, vinyassa, solà de Clarà......' ens recorda la importància d'aquesta antiga activitat agrícola que ens va sumada a la localització d'aquest tipus de pedres arreu del territori. Existeix una llegenda que parla de les 'petjades de Déu a la vall del Bastereny' fent al·lusió a aquestes pedres. | 42.2664100,1.8101000 | 401867 | 4680042 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83025-foto-08093-115-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83025-foto-08093-115-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Es tracta, evidentment, del mateix tipus de llegenda que la del Peu de Déu i situada a la veïna vila de Bagà, motiu pel qual podem extrapolar els comentaris que sobre aquest relat acabem de fer. Justament, un element curiós és que ambdues llegendes es troben en una àrea geogràfica molt propera i amb uns vincles històrics més que evidents, la qual cosa ens pot portar a suposar que un relat va derivar o va acabar influint de forma decisiva en l'altre, sense que haguem pogut arribar a escatir perquè en un cas les petjades són de Déu i en l'altre de la Mare de Déu. Tal i com passava en la llegenda El Peu de Déu el cas que ens ocupa tampoc se'ns aclareix què hi feia exactament Maria a la nostra comarca, fet que si que s'explica moltes vegades en relats similars documentats a la resta del territori català. | 85 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83026 | Llegenda de les bruixes de Galigan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-les-bruixes-de-galigan | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. Informació inèdita cedida per Albert Rumbo i Soler. SERRA i VILARÓ, J (1989). Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibre I i II | XX | Antigament, per travessar el coll del Pendís només hi havia dos camins: un de més ample i planer, que passava per Escriu, i un altre de més dolent, costerut i difícil, però pel qual hom feia drecera, que passava per Galigan. Habitualment, aquells que portaven animals de tragí passaven pel primer, mentre que els que anaven a peu utilitzaven el segon. A mig camí d'aquest darrer, hi havia una gran casa abandonada que també era coneguda amb el nom de Galigan, un casalot més proper a la ruïna que no pas recordant llurs èpoques d'esplendor. Un dia que un grup de baganesos pujaven pel camí de Galigan en direcció al coll del Pendís , foren sorpresos per una intensa pluja; motiu pel qual decidiren aixoplugar-se dins la casa de Galigan fins que el xàfec hagués passat. Un cop a dins, sentiren una remor que sortia de l'interior del forn de pa i, en fixar-s'hi, veieren una dona bruta i escabellada que intentava sortir-ne. Convençuts que era una bruixa fugiren cames ajudeu-me, oblidant l'intensa pluja que queia. Van tornar com van poder a casa i, de seguida, començaren a explicar a tothom la seva mala topada, d'aquí que s'escampés la creença que a Galigan hi havia bruixes. | 08093-116 | Al coll de Galigan a sota de Vimboca (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Llegendes que fan referència al fenòmen de la bruixeria a Catalunya i en concret a la vila de Bagà les quals es triben documentades al segle XVI i XVII a la baronia. Consta que hi va haver un tribunal inquisidor per a les mateixes que foren cremades a la foguera. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83026-foto-08093-116-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83026-foto-08093-116-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83026-foto-08093-116-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest fet, tot sembla indicar que real i documentat, té un final que desmenteix la llegenda, doncs finalment es va saber que la pobre dona que sortia del forn estava buscant unes cabres que se li havien perdut i també s'havia aixoplugat a la casa, trobant al forn l'únic lloc de l'habitatge on no hi havia degoters.Malgrat tot, però, i prescindint de la lògica explicació que la història podia tenir (i de fet tenia), la fama que les Bruixes habitaven a Galigan es va anar estenent entre la població i va acabar arrelant de forma tan profunda que encara avui continua ben viva. Aquest fet va comportar que les històries sobre les Bruixes de Galigan es multipliquessin i diversifiquessin amb el pas dels anys.Algunes fonts situen una llegenda molt semblant a la que acabem de transcriure a la ciutat de Girona, relacionada amb l'església de Sant Pere de Galligants, o simplement amb el riu del mateix nom. Nosaltres no hem estat capaços de trobar cap referència gironina que desenvolupi la llegenda amb un mínim de coherència, més enllà d'algunes referències esparses que semblen repetir determinats detalls que ja es troben a la llegenda berguedana. És per aquest motiu que considerem que la llegenda situada a Bagà i Gisclareny deu ser l'original, i que, segurament a causa de la semblança de topònims (Galigan-Galligants) hom va aplicar la narració berguedana a un indret prou ric en llegendes com és la capital del Gironès. En resum, considerem que la confusió de topònims pot servir per si sola per explicar la coincidència, i que és molt probable que algú sentís la narració i, ignorant on era Galigan (Berguedà), traslladés l'indret dels fets a un lloc amb un topònim pràcticament idèntic i molt més conegut. Sigui com sigui, però, la llegenda baganesa es troba molt més estesa i difosa i se'ns presenta molt més ben trenada que no pas la gironina, la qual no deixaria de ser una simple translació espaial de diversos elements aïllats que mai no han arrelat a la ciutat de Girona. | 119|94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83027 | Llegenda de les Olles d'Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-les-olles-doreis | La informació facilitada sobre la llegenda ha estat donada per Albert Rumbo i Soler d'un treball inèdit. ROVIRÓ i ALEMANY, Xavier: 100 llegendes de la Plana de Vic. El Farell edicions (Col·lecció Popular Llegendes, 4), Sant Vicenç de Castellet, 2000, pàg. 113. VERDAGUER i SANTALÓ, Jacint: Totes les rondalles. Pirene Editorial i Edicions Proa. Barcelona, 1995, pàgs. 53-55). | XVI | A Oreis deien que un noiet estava embruixat perquè al vespre, quan a la vora del foc passaven rosari, es feia sempre un fart de riure. El noi no havia dit mai paraula, motiu pel qual creien que a més de mut devia ser sord i no comprenia el significat de passar rosari, i en veure moure els llavis es posava a riure. Volent trobar una solució al problema, doncs resultava força molest que a mig rosari es desencadenessin tan sonores riallades, la gent de la casa anaren a veure el rector de Sant Iscle. Aquest, després d'escoltar atentament les explicacions de la gent de la casa, els va dir que posessin tot de closques d'ou buides davant del foc just a l'hora del rés. Aquell mateix vespre, els habitants d'Oreis seguiren al peu de la lletra els consells del rector i ompliren el terra, just davant del foc, de closques d'ou buides. Immediatament després iniciaren el rosari. Quan el noi va entrar a l'estança i va descobrir el què hi havia davant del foc va exclamar: “mai s'han vist al foc tantes olles amb tan poc cuinat!”. I acabat de dir, acabat d'oferir: el noi desaparegué per la xemeneia com una exhalació i mai més ningú no n'ha sabut res. | 08093-117 | A les costes d'Oreis dominant Vimboca (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser. S/N 08695) | La primera referència documental del lloc d'Oreis la trobariem en els documents pertanyents a l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Bolós-Pagès, 1986) i també a l'arxiu de la Corona d'Aragó 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. Pensem que el Quer foradat podria correspondre amb el 'torrent del Forat' o bé la roca foradada. La Conca d'Oria correspondria segons la toponia i orografia amb el terme d'Oreis, el Cadí seria la serra del Cadí a la zona del Puig Terrers i Pleta de la Muga on s'hi esmenta un mas (Serra i Vilaró. Ob cit, 1989). Finalment la Baixassa faria al·lusió al 'cap de la Boixassa' que hi ha damunt de la Pelosa. No obstant això, l'alou de Molnell incloent molt possiblement l'església de Sant Romà ja apareix citat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians quan el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell (Martín, 2005). A partir del segle XIII, l'indret d'Oreis sovint és esmentat per la documentació baganesa. Serra i Vilaró esmenta que l'església de Sant Romà era sufragania de Sant Iscle de Molnell. En aquest moment, el lloc d'Oreis es denominava 'Aureyls o Orells' i consta que al 1288 tal PereÇasala d'Aureylls es titula parrouià de Molnell i que un tal Ramon Sala de Aureylls en el seu testament demana que s'enterri al cementiri de Sant Iscle de Molnell i dona 3 sous a Sant Romà d'Oreis. Més tard i en concret al 1447 es fa un llegat a Sant Roma d'Oreylls per a l'oli de la llantia (Serra i Vilaró, J. 1989. Llibre III. P.234). La documentació esmenta que al 1438 hi havia tres masos de llarc temps deshabitats. Aquests masos podrien correspondre amb les ruïnes que hi ha al costat de l'església i prats i planells del costat. En aquesta data, segons Serra i Vilaró s'hi va establir un home de Cornellana. D'Oreis i la Muga en conservem una dita que ampliraem a la fitxa de llegenda que esmenta: 'A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat'. Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435). Serra i Vilaró esmenta que 'en romanen les parets,estant esfondrada la volta i part de l'absis'. No obstant això. Francesc Caballè en el seu llibre de 'les tres-centes cases de Gisclareny' publica una imatge d'aquesta església, encara amb la volta sencera i les ruïnes del màs al seu costat. La imatge pertanyiia a Mn. Gaietà i Pedrals. (Caballè, F, 1995). | 42.2752700,1.7854900 | 399851 | 4681054 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83027-foto-08093-117-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83027-foto-08093-117-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83027-foto-08093-117-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | En aquesta ocasió ens trobem al davant d'un altre cas de llegenda inacabada i/o irresolta, doncs finalment no se'ns explica qui era el noi ni què pretenia. En un principi, nosaltres consideràvem que el noi podria ser Dimoni o bé un mal esperit, si bé aquest punt en concret, com ja acabem de comentar, no s'explicita a la llegenda, i la curiosa forma de fer-lo parlar podria ser una manera d'expulsar-lo de la casa. Podria ser que aquest caràcter sobrenatural fos el què el fes riure, potser convençut que de res serviria el rés del Rosari en la seva presència. També podria ser que l'haguessin embruixat les Bruixes, però tots els supòsits que apuntem són només això, suposicions, doncs el relat no ens dona més pistes sobre el particular. En qualsevol cas, cal tenir present el fet que fuig per la xemeneia, el mateix camí que en el rondallari popular utilitzen les ànimes, els Follets, les Bruixes i els Dimonis.Un altre element que a priori se'ns presentava sense cap mena de lògica, o com a mínim nosaltres no sabíem trobar-li, és la frase que etziba als de la casa abans de desaparèixer xemeneia amunt i que, sens dubte, ha acabat conformant el nom de la llegenda.Finalment, tampoc trobàvem cap simbolisme en el fet de posar ous al davant del foc, un aliment que hom ha relacionat freqüentment amb el símbol còsmic de la fecundació, però que en el relat que acabem de transcriure no sembla tenir cap mena de sentit.Ara bé, totes les suposicions que fèiem poden prendre un altre caire si analitzem la cita d'en Joan Amades que reproduïm a continuació i de la qual parlarem més extensament en analitzar la llegenda El Fill de l'Encantada . En aquesta cita, l'Amades, fent referència als infants robats per les Encantades i que són substituïts per fills propis, ens comenta el següent :“Per conèixer si un infant ha estat canviat al bressol i si el nin que hom cria és el propi o és de les encantades, hom apel·la a un recurs: cal posar al foc de la llar tretze clofolles d'ou amb unes gotetes d'aigua beneita dins de cada una i mostrar-les a l'infant. Si és fill d'encantades, per petit que sigui, parlarà i fugirà. Les encantades de la cova de na Guilleuma, del turó de Montcada, van canviar un infant de bressol a una mare de Mollet, que va sospitar el cas i va recórrer al sistema indicat. El renoc, així que va veure les clofolles, i més encara quan va notar la sentor de l'aigua beneita, es va redreçar i va dir amb veu ben clara:- Jo he vist Barcelona un prati al pla de Mataboushi he vist una gran ciutat,però mai no havia vist tantes ollesper tan poc cuinat.I dit això, va escapar-se xemeneia amunt. Aquesta contarella és corrent gairebé per tots els pobles de França, i es troba àdhuc més enllà dels Alps a Suïssa. Hom altera els primers conceptes de la fórmula adaptant-los a paratges veïns del lloc on s'explica i a accidents locals”.Així les coses, i seguint el què ens comenta en Joan Amades, podria ser que el noiet de la llegenda Les Olles d'Oreis fos el fil d'una Encantada que hagués restat a la casa i que en fou expulsat, tot sortint per la xemeneia, com el cas de les Encantades de la cova de na Guilleuma, a partir de la presència de les clofolles d'ous. En el nostre cas, aquestes no són plenes d'aigua beneita, però la frase final dels protagonistes dels dos relats exposats i comparats són pràcticament idèntiques.Aquesta mateixa hipòtesi ens vindria corroborada per una tradició asturiana que hem trobat documentada per l'estudiós Manuel Martín Sanchez . Segons aquest autor, en parlar de Fades (en el sentit més general, incloent-hi Dones d'Aigua, Aloges, Encantades...) esmenta el cas de les Xanas asturianes, un tipus de Fades benèfiques que es podrien relacionar i emparentar amb les nostres Encantades. Entre les moltes semblances existents entre ambdós éssers fantàstics hi ha el fet que les Xanas també canvien als seus fills pels de les dones normals amb la finalitat que aquestes els donin de mamar. Segons el costumari asturià, si la dona sospita que s'ha produït aquest canvi, cal comentar alguna cosa insòlita, pràcticament impossible, en veu alta. És aleshores quan el Xanín , davant d'un fet tan extraordinari, exclama astorat (tot delatant la seva condició): “En cien años qu'ha nací, nunca tantos pucheros vi”. El mateix Martín Sanchez explica una altra variant consistent en el fet que, en comptes de dir quelcom extraordinari, la mare posi al foc (char) closques d'ou o la pela d'una poma. Quan el Xanín la sent espetegar exclama: “Cien años fai que nacín y a nunca tantos pucheros na vera del char vin”. En aquests casos, el ne no marxa per la xemeneia, sinó que la seva mare verdadera (Xana) el ve a buscar.Amb tot, nosaltres no considerem que la llegenda berguedana faci referència, com a mínim de forma conscient, al tema dels fills de les Encantades, doncs molt probablement la figura s'hagués mantingut en el cos del relat. El més probable, creiem, és que la llegenda arribés d'alguna altra banda (potser més factiblement, per proximitat geogràfica, del sud de França que no pas de la zona del Vallès o d'Astúries) i acabés arrelant a Gisclareny, tot mantenint els elements essencials de la narració (clofolles d'ous, fugida per la xemeneia, part del discurs del noi, etc.) i perdent-ne alguns altres més o menys suplementaris (presència de l'aigua beneita, origen del noi, la part restant del discurs del noi...). Encara tenim constància d'una altra llegenda que presenta elements concomitants tant amb la narració berguedana que acabem de transcriure com amb la que comenta Joan Amades. Es tracta de la narració intitulada El Fill del Dimoni, que es localitza al municipi de Santa Maria del Corcó (L'Esquirol, Osona). Segons aquest relat, a Vilaporta, una masia del terme municipal, hi havia un noi molt entremaliat del qual ningú no se'n sortia. No era fill de la casa, sinó que l'havien trobat, just acabat de néixer, al bosc plorant, i el matrimoni de la casa, que no podien tenir fills, se l'havien afillat. De sempre havia estat un nen que feia coses rares, que solia anar sol, no tenia amics, acostumava a mostrar-se una mica bèstia, sempre que podia s'amagava i s'agradava molt del foc, de tal manera que passava hores i hores al davant de la llar de foc. Amoïnats més no poder, finalment un dia els seus pares se'n van anar a veure el rector per tal de demanar-li consell. El primer que els va demanar el capellà fou si el noi resava, a la qual cosa els pares li respongueren que no, i encara hi afegiren que quan ells ho feien el xicot acostumava a posar-se molt nerviós i fugia. Seguidament, el mossèn els va preguntar si menjava, i els progenitors li respongueren que poc, i que quan ells se n'anaven a dormir el noi es quedava sol davant de la llar de foc i hi passava tota la nit. Aleshores, el rector els donà la solució: havien d'agafar una dotzena d'ous (recordem que al relat El Fill de l'Encantada explicat per Amades el número d'ous era de tretze), trencar-los, omplir les closques amb aigua beneita i posar-les al voltant del foc. I així ho feren. Quan el noi va arribar i es va trobar amb aquest muntatge, va dir, tot cridant i amb veu estrafeta:“Eh! Quina mena de cosa!a Casserres monestir,A Barcelona un prat,mai no havia vist al focal bosc de Tosca ciutat,tantes olles a bullir”.I seguidament va marxar per la xemeneia fent un gran espetec.Com podem comprovar, el què diu el noi en els dos darrers casos (El Fill de l'Encantada i El Fill del Dimoni) és pràcticament el mateix amb l'afegit (osonenc, diríem nosaltres) de la referència al monestir de Sant Pere de Casserres. En relació a aquestes paraules del noi, Xavier Roviró ens comenta: “Aquests versets enigmàtics volen explicar que aquell noi era immortal; ésclar, no era altre que el dimoni. Era tan vell que havia vist la gran ciutat de Barcelona quan era un prat, el bosc de Tosca, a Olot, quan havia estat ciutat i el monestir de Casserres quan feia aquesta funció” . És a dir, que Roviró encara afegeix una altra hipòtesi sobre que podia ser el noi; per a ell, el Dimoni, però tal com hem vist anteriorment també lligaria amb el fet que fos un embruixat o bé el fill d'una Encantada . Sigui com sigui, el cert és que es tracta d'un personatge curiós que protagonitza una llegenda per a nosaltres eminentment berguedana però que tal i com acabem de veure es troba estesa arreu del territori. És per aquest motiu que nosaltres hem situat aquesta narració en una categoria temàtica genèrica com és la D'Encanteris i Embruixaments.Abans de tancar el present comentari, encara volem afegir que mossèn Cinto Verdaguer recull dues llegendes que poden relacionar-se amb aquest argument. La primera, intitulada El Renoc, és una llegenda pràcticament idèntica a la de El Fill del Dimoni que acabem de relatar però situada al Bosc d'Osor . Segons aquesta versió, a la casa tampoc podien tenir fills i, un mal dia, l'amo va dir que volia un hereu mal fos el mateix Dimoni. La resta de la narració és pràcticament idèntica, tot i que el noi, en marxar xemeneia amunt, diu una versió més resumida de la cantarella final, obviant justament “l'afegit osonenc”:- Jo he vist Barcelona un prat,el Boscdetosca ciutat,i no he vist tantes olles amb tan poc cuinat!” La segona versió, intitulada justament El Fill de Dimoni, i que cal no confondre amb la narració homònima que hem transcrit aportada per Joan Amades i situada a Santa Maria del Corcó, té un argument força diferent i sobretot volem remarcar-la perquè la cantarella final és radicalment diferent de totes les que hem analitzat fins ara, seguint elements propis d'una altra zona geogràfica, la de la Cerdanya i la Catalunya Nord. Segons aquest relat, a una jove mare li va semblar que una nit li canviaven el seu nadó per un altre, la qual cosa va poder certificar l'endemà al matí en veure'l. El petit va anar creixent i la mare va observar que mai es movia del mateix lloc. Després de consultar-ho amb una vella veïna, un bon dia va deixar tot de closques d'ou al voltant del foc i s'amagà en un racó de la casa. Quan el nen va veure les closques d'ou va exclamar:- Jo he vist Perpinyà un llac,i Leca ciutat,i no he vist tantes olles amb tan poc cuinat!” Una altra diferència d'aquest relat en relació als altres, és el final, ja que el petit no marxa per la xemeneia, sinó que la mare el fa fora a bastonades. Just quan surt de casa, arriba el seu fill autèntic, i sent una veu que li diu que ells no havien maltractat el seu noi com ella havia fet amb l'altre. | 119|94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83028 | Llegenda de la Binvoca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-binvoca | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. MARTÍN SÁNCHEZ, Manuel: Seres míticos y personajes fantásticos españoles, Editorial EDAF S.A., Madrid, 2002, pàg. 167. VERDAGUER i SANTALÓ, Jacint: Totes les rondalles. Pirene Editorial i Edicions Proa. Barcelona, 1995, pàgs. 53-55). Informació inèdita cedida per Albert Rumbo i Soler. | XVI | La Binvoca és un ésser femení de figura imprecisa que habita a la petita localitat de Gisclareny. Antigament, la Binvoca era un personatge tenebrós molt temut pels infants d'aquells paratges, ja que les mares els feien creure que si no feien bondat vindria aquest ésser indeterminat i obscur, se'ls enduria i mai més tornarien a veure a les seves famílies | 08093-118 | A l'estret i pas de Vimboca | Llegendes que fan referència al fenòmen de la bruixeria a Catalunya i en concret a la vila de Bagà les quals es triben documentades al segle XVI i XVII a la baronia. Consta que hi va haver un tribunal inquisidor per a les mateixes que foren cremades a la foguera. | 42.2846000,1.7960900 | 400740 | 4682078 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83028-foto-08093-118-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83028-foto-08093-118-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83028-foto-08093-118-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Participa del concepte típic i tradicional d'Espantacriatures, i si bé és cert que s'enduu els nens, no ens consta el què en feia després, la qual cosa edulcora una mica la possible crueltat extrema del relat tal i com hem documentat amb altres Ogres i Espantacriatures. Tot i així, els que no feien bondat desapareixien per sempre més, amb la qual cosa ens trobem, una vegada més, amb uns càstigs desmesurats i desproporcionats.Citant Joan Amades, Manuel Martín Sanchez afirma que la Binvoca és una Encantada. En aquest sentit, si de cas hauria de fer referència a una persona encantada de la forma que expliquem en comentar la llegenda de La Font dels Encantats , i no pas un personatge assimilable a una Fada, Dona d'Aigua, etc. És a dir, que podria ser un personatge encantat que justament per aquest fet actua d'Espantacriatures. Amb tot, un cop fet aquest aclariment, nosaltres hem cregut oportú situar-lo a la present categoria temàtica, D'Ogres i Espantacriatures en comptes de fer-ho a la D'Encanteris i Embruixaments perquè, cas d'existir, no sabem quin tipus d'encantament va patir. Val a dir que el pas, el forat i estret de Vimboca són llocs que per si sols són per imaginar llegendes, encanteris i llocs encantats. La geologia càestica del lloc fomenta l'aparició de llegendes d'aquest tipus. | 119|94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83029 | Llegenda sobre el bullidor de Sant Esteve | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-sobre-el-bullidor-de-sant-esteve | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibre I, Llibre II i llibre IIII. Centre d'estudis baganesos. DDAA (1988),Bagà la capital històrica de l'alt Berguedà. Ajuntament de Bagà</p> | XIV | <p>A mitjans segle XIV , en algun d'aquells anys marcats per la pesta negra i la sequera, segons diuen feia prop de set mesos que no plovia ni una gota a la comarca. Les fonts s'havien perdut, el bestiar es moria de set i la gent cada vegada havia d'anar a buscar l'aigua més lluny. La sequera era tan greu que de molts dels nostres rius només se'n conservava el traçat com si d'un camí de còdols es tractés. Per tal d'implorar aigua, els habitants de la baronia de Pinós van fer una processó pel mig del riu Bastareny, que també s'havia assecat per complet. Iniciaren el recorregut, just a la sortida del sol, des de sota de l'església parroquial de Bagà, al Pont de la Vila, i anaren fent diverses parades a sota Sant Joan de l'Avellanet, a sota la Torre de Santa Magdalena, a Sant Martí del Puig... Durant la solemne processó, encapçalada per un gran creu i closa per les relíquies del Protomàrtir Sant Esteve, els feligresos, amb gran recolliment, no pararen de suplicar al seu patró que la tan desitjada aigua arribés ben aviat. Mentre anaven avançant, el llit del riu s'anava fent cada vegada més costerut i dificultós de seguir. Prop del pont del Molí del Puig, quan ja portaven més de tres hores de processó, aquesta feu una parada sense deixar d'invocar el sant patró. El prevere que portava la pesada creu que obria la processó la deixà a terra, i de sobte, d'allí mateix, en sorgí un generós doll d'aigua fresca que s'escampà amb rapidesa pels peus dels congregats, omplint en poc temps la llera seca del riu. Aquest bullidor, que prengué el nom de Sant Esteve, va solucionar l'extrema sequera i, segons diuen, mai més no s'ha eixugat.</p> | 08093-119 | Al lloc dit del Bullidor de Sant Esteve als peus del Bastareny. Pista de Bagà a Molnell. PK. 4'7 | <p>Llegenda d'orígen medieval que va lligada a la construcció de l'església de Sant Esteve de Bagà i el seu patró. Aquesta llegenda ha estat recordada pels baganesos i gisclarenyencs. En época medieval se la coneixia com a 'font de sant Esteve'</p> | 42.2693100,1.8058200 | 401518 | 4680368 | 08093 | Gisclareny | Sense accés | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83029-foto-08093-119-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83029-foto-08093-119-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Altres | Inexistent | 2023-01-30 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | De relats semblants a aquest, en el qual un determinat sant o marededéu protagonitza un miracle vital per als seus feligresos, se'n troben molts i diversos a la nostra comarca, i tal i com ja hem comentat anteriorment, hem optat per no incloure'ls tots degut a les seves enormes semblances, per evitar de fer un recull d'intervencions celestials destinades a afavorir el poble (la qual cosa resta lluny dels nostres objectius) i perquè moltes d'elles han acabat conformant el cànon de dogmes de fe de determinades imatges o relíquies. Tan és així que el caràcter llegendari d'aquests relats, tot i que innegable, pot prendre altres formes i/o estructures que els singularitza i els deriva cap a altres gèneres de la literatura oral popular més propers als de caràcter eminentment religiós, especialment els goigs . Així mateix, molts d'aquests miracles i les intervencions celestials que els produeixen esdevenen pràcticament una còpia els uns dels altres (acabar amb la sequera, vèncer la pesta o d'altres malures, sanar els ramats...). És per aquest motiu que en aquest recull només hem inclòs aquells veritablement singulars o dignes d'esment per motius concrets que justifiquem convenientment en cada cas. Si finalment hem inclòs aquest relat en aquest recull ha estat perquè ha mantingut el seu caràcter llegendari al llarg dels segles, es troba molt arrelada a la població i, creences a part, ha estat transmesa sempre com a llegenda. A banda, com acabem de comentar al punt anterior, de la seva innegable originalitat respecte altres miracles relativament semblants. | 85 | 63 | 4.5 | 2484 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||
| 83030 | Llegenda del Crist de la cossa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-crist-de-la-cossa | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; Informació inèdita facilitada per Albert Rumbo i Soler. FORNER, Climent i RAFART, Benigne (2001): Goigs marians del Bisbat de Solsona. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Montserrat, | Succeí ja fa molts anys que a Gisclareny varen trobar morta una donzella del poble al paller d'una de les cases. Per més que s'investigà el succés, mai ningú no va arribar a saber qui havia estat l'autor d'aquell crim. L'any següent, el Divendres Sant, just després de l'ofici religiós, tal i com era costum, tots els fidels que s'hi havien congregat passaren a estimar els peus del Sant Crist que presidia l'altar en aquella diada. Vet aquí que, en acostar-s'hi l'hereu d'una de les cases més riques del poble, just en el moment d'intentar besar els peus del Crist, tots els presents contemplaren astorats com el peu dret de la imatge es desclavava i li engaltava una cossa forta enmig de la cara. Tan dur fou el cop que el jove va caure d'esquena a terra talment com si fos un sac de patates. No va fer falta gaire cosa més per tal que els veïns entenguessin que el jove era el culpable del crim i el condemnessin pel mateix. Des d'aleshores, i en recordança de l'esdeveniment, li foren col·locades a la imatge unes cadenes als peus rematades amb una gran bola de ferro. | 08093-120 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser. S/N 08685) | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83030-foto-08093-120-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83030-foto-08093-120-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83030-foto-08093-120-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Malauradament, el relat no ens explícita de quina casa era l'infractor. Un aspecte curiós són les cadenes amb les quals ha de carregar el Sant Crist només pel simple fet d'haver impartit justícia. Semblaria que la pobra imatge és castigada per una bona acció com és la d'haver desemmascarat l'assassí.Aquests dos fets, la no conservació del nom de la casa en el relat i el “càstig” que rep el Sant Crist, podrien entendre's o justificar-se per haver-se preocupat la rica i principal família de la qual formava part l'assassí d'esborrar el seu nom de la llegenda i fins i tot d'encadenar la imatge, doncs no creiem que el poble, content com devia estar que es fes justícia, hagués comès aital sacrilegi.Les narracions en les quals una imatge del Sant Crist es mou per tal d'indicar algun infractor o aplicar algun càstig es troben molt esteses al llegendari popular. Potser una de les més recurrents, documentada a diversos indrets del nostre país, és aquella en la qual un Sant Crist desclava un braç per manifestar la veritat d'una promesa de casament feta per un amant infidel davant la seva imatge.Si una d'aquestes llegendes ha fet fortuna i ha transcendit la seva versió popular, aquesta no és cap altra que la Leyenda del Cristo de la Vega, una llegenda popular toledana convertida en peça literària per José Zorrilla sota el títol A buen juez, mejor testigo (que va ser inclosa en el seu volum Poesías l'any 1838). La llegenda fa referència a la figura real d'un Sant Crist de l'antiga basílica de Santa Leocadia de Toledo. Segons aquesta narració, hi havia a Toledo dos amants: Diego Martínez i Inés de Vargas. En Diego se'n va a la guerra, però Inés li demana que es casi amb ella quan torni. Davant del Cristo de la Vega, Diego jura casar-se amb ella al cap d'un mes, quan retorni de Flandes. Va passar el temps i Diego no tornava, mentre Inés ho esperava impacient. Tres anys més tard, Inés va reconèixer a Diego al capdavant d'un grup de cavallers que entraven a Toledo. Va sortir corrent a buscar-lo, però Diego, que comptava amb una nova posició social i havia oblidat les seves promeses, va girar el cavall i va renegar del seu jurament. Inés, desesperada, va demanar al governador de Toledo, don Pedro Ruíz de Alarcón, que intercedís per ella. En sol·licitar testimonis, Inés es va atrevir a presentar-ne un de molt especial: el Cristo de la Vega. El tribunal en ple i molts curiosos van acudir a l'església del Cristo de la Vega i es van agenollar davant la imatge. Després de preguntar-li si havia estat testimoni del jurament es va sentir un “sí, ho vaig ser” i els testimonis van poder veure que el Crist tenia els llavis entreoberts com si hagués parlat i la mà desclavada i estirada com per posar-la en els actes del procés. Els dos amants, inspirats, es van retirar a sengles convents.Amb tot, segurament la imatge “moguda” més famosa d'un Sant Crist a casa nostra es correspon amb el Sant Crist de Lepant (també conegut com a Sant Crist de la Galera). Aquesta imatge, venerada a la Seu barcelonina, està ennegrida i presenta el cos singularment encorbat. Sobre el perquè d'aquesta estranya curvatura n'existeixen com a mínim dues versions que difereixen força entre elles per bé que el motiu i el resultat final acaben essent els mateixos: l'ajuda als cristians defensors de la terra en contra del turc invasor a la mítica batalla de Lepant (7 d'octubre de 1571), motiu pel qual, des d'aleshores, aquesta imatge ha estat considerada un trofeu miraculós d'aquella victòria contra el temible turc. Segons la més difosa d'aquestes versions llegendàries, el Sant Crist en qüestió era dut com a insígnia a la nau capitana de les forces cristianes en l'esmentada batalla, i la curvatura del seu cos es deu al fet d'haver esquivat una bombarda enemiga. La segona de les versions ens explica que la imatge fou “ferida” per una fletxa turca i que Don Joan d'Àustria, que comandava l'expedició, la va fer guardar a la bodega de la nau. Acabada la batalla, la va voler tornar a erigir a coberta per tal de celebrar la victòria i la van trobar amb el cos curiosament torçat. En treure-la del lloc on l'havien desat es va obrir una via d'aigua en l'indret exacte on hi havia la imatge, amb la qual cosa van descobrir que el Sant Crist havia estat tapant amb el seu cos el forat que una bomba turca havia causat al buc de la nau.Un altre exemple de Crist movent-se per salvar algú és el de la llegenda intitulada El Crist de Sant Pau del Camp, en la qual un home en vol matar un altre amb una espasa a l'interior d'aquesta església barcelonina, cosa que li impedeix la imatge de Jesús crucificat en avançar el cos endavant per tal de parar el cop, la qual cosa fa entrar en raó l'agressor i, després de demanar perdó i prometre que canviarà, es reconcilia amb el seu enemic .Sigui com sigui, el què si que podem afirmar és que sempre que trobem una imatge del Sant Crist moguda o movent-se és, o bé per ajudar “els bons” o bé per delatar els infractors. | 94|119 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 83031 | Llegenda del tresor de l'alliberament de Miquel Tor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-tresor-de-lalliberament-de-miquel-tor | ALCALÀ, CÈSAR (2011): Històries encantades de Catalunya. Els mites i les llegendes del nostre país que cal conèixer, Columna Edicions S.A., Barcelona, pàgs. 71-75. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; Informació inèdita facilitada per Albert Rumbo i Soler; | XVI | Fou vers l'any 1590 que als boscos de Gisclareny es trobava pres dels bandolers el pagès d'aquesta població Miquel Tor. Els malfactors el retenien amb la voluntat de reclamar per ell un quantiós rescat. Devot com era de la Mare de Déu de Gresolet, advocada contra lladres i bandolers, va començar a pregar-li fervorosament per tal que l'alliberés. I fou així com, miraculosament, de cop i volta, sense cap mena d'explicació racional, el pres es va trobar lliure i va poder tornar a casa tranquil·lament, fet que va atribuir, sens cap mena de dubte, a la intercessió divina, doncs aquest miracle ja l'havia obrat diverses vegades. | 08093-121 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Llegenda apareguda en el context de l'època moderna en un moment en que el territori sovint es trobava atacat pels bandolers degut a la proximitat i pas de camins i vies ramaderes de certa importància que propiciaven aquest fet. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83031-foto-08093-121-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Tal i com ja hem comentat en transcriure la llegenda de La Troballa de la Mare de Déu de Gresolet , antigament aquests verals eren tan espessos que resultaven un cau perfecte per a lladres, malfactors i bandolers. És per aquest motiu que la Mare de Déu de Gresolet és advocada especialment per protegir la bona gent d'aquests sinistres personatges, i a ella s'hi encomanaven els caminants i viatgers, tant si havien d'emprendre el viatge a peu com amb diligència.En aquest cas ens trobem al davant d'una narració com tantes altres n'hi ha arreu del territori. Una narració que de ben segur no haguéssim incorporat en aquest treball de no haver estat pel fet que el fet queda situat cronològica, personal i territorialment.En aquest sentit, val a dir que aquesta narració pot relacionar-se, per les seves enormes similituds, amb dos relats més que incorporem en el present recull de Llegendes del Berguedà: L'Alliberament d'en Giralt i L'Alliberament d'en Joan de Serres . | 94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83032 | Llegenda sobre la troballa del tresor de Cal Calçó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-sobre-la-troballa-del-tresor-de-cal-calco | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; Informació inèdita facilitada per Albert Rumbo i Soler. | XVI | A la feixa que hi havia a prop del camí ramader que manava el masover de Cal Calçó, feia centúries que hi havia una gran llosa a terra mig colgada. Sovint, l'home, que passava molta misèria però era una mica dropo, pensava que l'havia de treure, puix li feia molta nosa a l'hora de llaurar. D'un dia per l'altre, però, anaren passant els anys i el masover no es va decidir. Un dia que pasturava el ramat no gaire lluny, per sobre de Cal Cabrer, va veure com uns forasters es miraven la llosa força estona, fins que l'apartaren i ompliren unes saques amb quelcom que hi havia a l'interior i feia dringadissa. L'home, encuriosit, va baixar a veure què passava tan bon punt els forasters varen haver marxat. Mentrestant, pensava en la sort que havia tingut perquè finalment no havia estat ell qui havia hagut de treure la llosa. Quan hi va arribar, però, la sort es va transformar en dissort, doncs a l'interior del forat encara hi va poder trobar una moneda d'or que els devia haver caigut als forasters. Fou aleshores quan s'adonà que a sota de la llosa s'hi devia conservar un tresor que ell no havia hagut per culpa de la seva mandra. Hom afirma que del disgust, a l'home se li tornaren tots els cabells blancs en pocs dies. | 08093-122 | A la casa de Cal Calçó situada al coll de la Bena davant del veïnat de Cal Rita | Es tracta d'una altra llegenda que ha sorgit en época moderna i lligada al pas de l'important camí ral de Gòsol passant per Gisclereny i el coll de la Bena que afavoria el pas de transhumants. La llegenda fa al·lusió a la pobresa del territòri i amb la necessitat d'enriquir-se per poder sortir d'un ambient d'economia tant austera. | 42.2587600,1.7671500 | 398312 | 4679242 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83032-foto-08093-122-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83032-foto-08093-122-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83032-foto-08093-122-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | En aquest cas, ens trobem al davant d'un relat moralitzant, doncs per culpa de la peresa, un dels Set Pecats Capitals, el masover de Cal Calçó no va aconseguir el tresor. Així, podem afirmar que l'objectiu d'aquesta llegenda seria fer veure a la gent la necessitat de treballar i no tenir mandra per evitar disgustos semblants, amb la qual cosa es podria relacionar de forma llunyana amb el gènere faulístic | 119|94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83033 | Llegenda del pas d'Hannibal pels Empedrats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-pas-dhannibal-pels-empedrats | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1995). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; Informació inèdita facilitada per Albert Rumbo i Soler. | III ac | Conten que en la seva heroica travessa que el va menar de Sagunt fins a la península itàlica, el general cartaginès Anníbal, per tal de travessar els Pirineus, va menar el seu multitudinari exèrcit, elefants inclosos, pel camí dels Empedrats que discorre per la població de Gisclareny. | 08093-123 | Al lloc homònim. Pista de Bagà a la Font de l'Adou. PK.4. creuat el torrent sender PR.125 1200 m. | No hi ha dubte que en el marc de la segona guerra Púnica Haniibal per a defensar-se de la derrota Cartagines va decidir d'atacar Roma per sorpresa amb un exèrcit d'elefants emprenent un llarg viatge des de Cartago fins a la capital del futur imperi. Per a creuar els Pirineus va buscar els passos més assequibles i fàcils per a poder-los franquejar motiu del qual va utilitzar el curs del riu Segre com a via d'accés per la zona d'Organyà, La Seu d'Urgell i seguir el curs fins a 'Augusta Lívica'. Es tractava d'un pas més aviat fàcil. El camí dels Empedrats amb el seu estret i dificil congost resulta un pas molt dificil per a franquejar el Pendís, car hom creu que el camí mes idòni era per Greixer, Clot de Sant Pere i coll d'escriu. El pas dels Empedrats si vé resultaria tal i com s'ha vist una via de pas d'orígen més aviat medieval resultaria ser un camí més aviat dificultós per al pas de la transhumància i evidentment molt difícil o quasi impossible per al pas dels elefants. Recents estudis han corraborat que Hannibal va creuar el pas dels Pirineus pel coll de Panissars a la Jonquera ja que segles després s'hi va construïr la via Augusta, els mausoleus de Pompeu i la 'Mansio summumm viri Pirineum'. | 42.2773800,1.8188800 | 402608 | 4681250 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83033-foto-08093-123-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83033-foto-08093-123-3.jpg | Inexistent | Romà | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | És evident que el camí existeix, el personatge també i l'esdeveniment és cert. Ara bé, el què no sembla tan probable és que els tres elements confluïssin a la nostra comarca. En aquest sentit, la major part d'historiadors que han treballat el tema coincideixen en opinar que, segurament, l'exèrcit d'Anníbal camí de Roma va passar pels indrets més accessibles del Pirineu, i més concretament per la zona del Pertús i del coll de Panissars (a cavall de les comarques del Vallespir i l'Alt Empordà). N'hi ha d'altres, però, que consideren que el general cartaginès va travessar el Pirineu per la seva part central, i que amb la finalitat d'evitar les zones d'influència de la colònia grega d'Empúries, aliada dels romans, Anníbal va utilitzar la vall del Segre per travessar els Pirineus, camí d'Itàlia. Fos com fos, aquesta segona possible ruta tampoc garanteix el pas de l'exèrcit cartaginès pel Camí dels Empedrats, doncs si va seguir el camí del Segre, aquest queda molt més allunyat en direcció oest. Altra cosa fora que hagués travessat per la Catalunya central tot buscant el Segre en la seva part final, just abans d'entrar a França, per la zona de Puigcerdà i la Guingeta d'Ix, però aquesta possibilitat no la contemplen les fonts històriques; tan sols les llegendàries.En qualsevol cas, el què si que resulta indiscutible és que la llegenda cal situar-la l'any 218 aC, moment en el qual Anníbal, després d'assetjar la població valenciana de Sagunt va dirigir les seves tropes cap a Roma en el què fou l'inici de la segona Guerra Púnica (218 aC – 201 aC) entre Roma i Cartago. | 83 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83034 | Festa Major de Gisclareny o del Roser | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-gisclareny-o-del-roser | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1995). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; MRTÍN VERGARA, E (2005). Una mirada a la història de Gisclareny. Www.gisclareny.cat; www.festacatalunya.com</p> | XVIII-XX | <p>Cada primer cap de setmana d'octubre i en celebració de la festivitat de la patrona, Nostra senyora del Roser, Gisclareny celebra la festa Major. Es tracta de les darrera i última festa major de la temporada ja que les dates són més properes a l'hivern que no pas a l'estiu. Sovint s'inicia la nit anterior amb l'encesa d'un foc de Camp amb coca i botifarra per tothom seguida de representacions teatrals de 'escenes de la història de Gisclareny' dirigides per Eduard Martín i Vergara el qual hi ha posat molt d'entusiasme ja que és el principal autor que ha treballat i estudiat a fons la història del poble. L'endemà al matí es celebra una missa solemne a l'església del Roser amb cantades dels goigs de Santa Maria del roser i oficiada motes vegades pel bisbe de Solsona. En acabar i a la plaça del corral de l'Era es ballen sardanes i danses de Gisclareny editades per Francesc Caballè i Jordi Pi i interpretades per una cobla que sovint van acompanyades dels gegants, cap grossos i animació infantil. Hi assisteixen els habitants de Gisclareny i també de Bagà i pobles veïns.</p> | 08093-124 | A la plaça del poble situada al 'corral de l'Era' (Ajuntament de Gisclareny. Av, Roser S/N 08695) | <p>No hi ha dubte que incialment la celebració de més rellevància era la festa de Sant Isidre, patró dels pagesos com tants altres pobles de la comarca com ara la Pobla de Lillet on la pegesis hi està molt arrelada. Era durant aquestes celebracions quan s'acompanyaven de processons laiques al carrer acompanyades de gegants i de capgrossos. Segons E. Martín (Martín, 2005) els primeres referències escrites i orals sobre els gegants de Gisclareny (Festa Major) dataria de mitjans del segle XVIII quant en les celebracions de Sant Isidre (festa major petita de Gisclareny i patró dels pagesos). Poc a poc i mesura que el veïnat del Roser va anar adquirint importància per convertir-se en le centre religiós, polític i administratiu del territori va ser quant la festa de la patrona, el primer cap de setmana d'octubre es va convertir en la festa més important. Consta que s'alternaven els actes religiosos amb altres de caire més lúdic acompanyats de músics de carrer i encara que no ho esmenti possiblement també gegants i capgrossos. Semblen que també s'empraven com a acompanyament de les processons religioses.</p> | 42.2500200,1.7865300 | 399897 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83034-foto-08093-124-2.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta festa ha estat enriquida darrerament amb la representació teatral al local social amb els episodis de la història de Gisclareny escrits i dirigits per Eduard Martín i Vergara. | 119 | 2116 | 4.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83041 | Font de Gisclareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-gisclareny | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural.</p> | XVIII-XX | <p>Font d'aigua situada al costat del camí ral de Bagà a Gósol en el tram que va de Berta a Coll de la Bena passant pel Clot del Pou. La font que segurament ja era emprada des de temps antics com a lloc de parada i abeurada dels animals de la transhumància aprofita la mateixa aigua de l'aqüífer que nodreix el veí pou del clot i també altres fonts properes com les ja esmentades de l'Espunya o de Cal Ros per posar alguns exemples. La construcció de la font consta de la font amb un broc, una pica i espai per a barbacoes, taules, bancs i fins hi tot una glorieta de fusta. Ha estat arranjada com a àrea recreativa per la brigada del Parc Natural del Cadí Moixeró i també per l'ajuntament del municipi.</p> | 08093-131 | Al clot del Pou, al costat mateix del pou (Ajuntament de Gisclareny. Av Roser S/N 08695) | <p>Segurament l'origen d'aquesta font seria el mateix que el del pou situat a mitjans de l'època medieval en el moment que es comença a documentar el mas Asen, el mas Over, el mas Coll i el mas Carbonell. Els primers els quals ja han estat comentats a les fitxes núm.93 i 94 es remunten per primera vegada en un document conservat a l'arxiu municipal de Gisclareny (Martín E; 2005 p.64). Registre hipotecas. D'aquests tres masos llevat del mas coll que Martín interpreta com a cal Pallaró del Coll de la Bena els altres dos possiblement es podrien correspondre amb l'emplaçament de Cal Baraut (fitxa 94) i que es situen entre el clot del Pou i el Coll de la Bena. En quant al mas Asen s'esmenta que aquest mas conegut també amb el nom de Assen, Nazen o Azen estava situat prop del Clot del Pou . Correspondria amb un dels pocs masos que hi hauria a Gisclareny, juntament amb el mas Espunya, el mas Over, el mas Coll i el mas Carbonell, La proximitat al clot i en el 'pou' donaria origen al veïnat de cases que es nodririen de l'aigua del pou per poder-se abastir de l'aigua potable i utilitzarien les aigües del seu aqüífer per a poder regar les terres, que sens dubte serien les millors de Gisclareny juntament amb les de l'Espunya i del Mas Campà.</p> | 42.2511100,1.7851200 | 399782 | 4678372 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83041-foto-08093-131-2.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Lúdic | 2020-10-09 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Ha estat arranjada com a àrea recreativa a càrrec del Parc Natural del Cadí Moixeró i l'ajuntament de Gisclareny els quals en tenen cura i en fan un manteniment. | 98 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83060 | Parc Natural del Cadí i Moixeró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-del-cadi-i-moixero | http://parcsnaturals.gencat.cat/cadí | Les dues grans serralades del Cadí i del Moixeró, unides pel coll del Tanca la Porta formen una gran barrera muntanyosa en el punt d'unió del Pirineu i el Prepirineu català. És en aquesta zona on el parc natural del Cadí i Moixeró acull a més d'una gran biodiversitat, llocs de gran bellesa i atractiu especials. Geològicament forma part de la unitat fisiogràfica del Prepirineu català compost per unitats estructurals i mantells de cobriment desplaçats diversos quilòmetres al sud durant la formació de la serralada del Pirineu. Hi ha un predomini de les roques calcàries de diferents períodes geològics que donen lloc a rius, avencs, coves i engorjats de gran bellesa natural i paisatgística. La columna vertebral del parc la configuren els cims del Puig llançada, coll de Pal, Tossa d'ALP, Serra del Moixeró, Colls de Vimboca i Pendís, Serra de la Moixa, pic del Coma bona, de la Costa Cabirolera, de la Canal Baridana seguint una orientació d'est a oest. El punt central és el Coll del Pendís el qual fa de nexe i unió entre les Serres del Moixeró de l'era paleozoica i la del Cadí de l'eocè. El mantell de corriment del Cadí en el seu desplaçament cap al sud va arrossegar una part important del sòcol paleozoic que ja havien patit moviments durant l'era primària. La zona oest del coll del Pendís es caracteritza per un paisatge de roques de l'era paleozoica amb predomini de les calcàries del Devonià formant grans cingleres que alternen amb zones més argiloses i terrenys més suaus. A la base de tot aquest conjunt afloren les restes d'una antiga caldera volcànica reblerta per laves riolítiques del període autunià que va fins al paleozoic i associada amb l'emplaçament de batòlits granítics d'Andorra, Catalunya Nord i Cerdanya. La zona de l'oest del Coll del Pendís, les roques pertanyen al terciari superior. | 08093-150 | Carrer de la Vinya núm 1. 08695 (Bagà) | Amb la necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83060-foto-08093-150-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83060-foto-08093-150-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La serra del Cadí està estructurada en una sèrie de capes inclinades principalment al sud que culminen amb un gruix calcari important de l'eocè que formen el relleu de la cara nord. Totes aquestes capes reposen damunt d'un sòcol paleozoic amb relleus més suaus. Al sud del Cadí els materials de l'eocè semblen enfonsar-se sota els materials calcaris de l'era Secundaria pertanyents a la zona del Pedraforca i configurant el paisatge característic de l'Alt Berguedà. A nivell hidrològic destaquen les conques dels rius Segre i Llobregat i la zona del Puig llançada hi ha el torrent de Rus que drena a la conca del Ter. El predomini de roques carbonatades genera un paisatge càrstic de coves i avencs amb les Dolines de la zona de l'est del Cadí, Aqüífers càrstics a la Dou del Bastareny i Fonts del Llobregat, coves com la fou del Bor i avencs a les Gralleres del Pedraforca i del Cadí. A nivell de vegetació trobem l'estatge alpí per damunt dels 2300 mm amb predomini de zones de roca (moixeró i crestes del Cadí) i prats alpins a la zona nord del Moixeró, Puig llançada i Tossa d'Alp, Coma floriu i Pla d'Anyella. L'estatge subalpí (1800-2300) es caracteritza per pinedes de pi negre, especialment a la vessant nord del Cadí i Moixeró destacant la vall de l'Ingla, de Riu, de Pla de Cadí i prat d'aguiló però també del vessant sud a les zones de rocs de Canells, Pla Bagà, la Bòfia. A destacar les avetoses que hi ha a la zona de l'Ingla i nord del coll de Jou. Aquest estatge però es caracteritza per un ampli predominin de boscos de pi roig especialment a la zones de Greixer, rebost, i sud del coll del Pendís i coll de Vimboca. A l'estatge montà (1300-1800) hi trobem una gran quantitat de fagedes a la zones del Berguedà i avetoses en algun lloc de la Cerdanya. Finalment l'estatge submontà (sota dels 1300) és el paisatge característic de les zones baixes amb rouredes i algunes pinedes de pi roig. A les zones més seques hi ha un predomini dels carrascars. És on s'hi troben la majoria de les restes d'hàbitat. | 98 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 83063 | Falcó Pelegrí (Falconis pelegrinus) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/falco-pelegri-falconis-pelegrinus-0 | <p>https://ca.wikipedia.org/wiki/Falcó_pelegrí</p> | <p>Au rapinyaire protegida i localitzada a les vessants suds de les roques de la serra del Cadí i del Moixeró. Es tracta d'un dels falcons més grans que medeix entre 39 i 50 centímetres de llargada amb uns 25-110 centímetres d'envergadura quant desplega les ales i amb un pes de 910 a 1300 grams. Les femelles són més grans La part superior del cap i damunt dels ulls és de color gris pissarra. Damunt del cap, les galtes i una franja ample a la zona ocular són de color negre. El pit és blanc, rogenc i tacat de negre. El bec és gris blavenc amb la punta verdosa, i les potes d'un color groc molt viu. Està considerada com una nau migratòria, el falcó pelegrí viu en hàbitats rocallosos, al costat de roques i en punts elevats. Es caracteritza per no fer niu sinó cavitats o forats ja oberts per altres aus o esquerdes naturals. Es reprodueix entre els mesos de març i abril i pon entre uns 2 a 4 ous que coven entre uns 30 dies. Al cap de 45 dies de vida els polls inicien el vol. Aquesta espècies d'au pot viure uns 15 anys.</p> | 08093-153 | A les roques del vessant sud de la serra del Cadí | <p>Al llarg de la història ha estat molt emprat per a la caça la falconeria. A l'edat mitjana es va utilitzar com a au missatgera.</p> | 42.2790100,1.7509600 | 397010 | 4681510 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83063-foto-08093-153-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83063-foto-08093-153-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El falcó pelegrí es troba a les roques del vessant sud del Moixeró i de la Tossa d'Alp tot i que també sol freqüentar la cara nord del Cadí. És visible en tot el territori del Parc Natural del Cadí Moixeró. S'alimenta de peixos, coloms i fins hi tot ànecs. Es caracteritza per caçar-los llençant-se en picat des de gran altura. És considerada la criatura més veloç de tot el planeta ja que pot superar els 300 Km per hora quant es tira en picat. Com a principal característica cal destacar que s'utilitza en els aeroports de Barcelona per espantar altres aus i evitar que els avions s'estavellin | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||||
| 83064 | Aguila Daurada (Aquila chrysaetos) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aguila-daurada-aquila-chrysaetos | <p>www.wikipèdia. Àguila daurada; httpp.comd'àligues.com;</p> | <p>Au rapinyaire que sobrevola els cims i parts més altes de la serra del Cadí i del Moixeró. Té unes tonalitats marronoses amb tons més daurats a les ales, coll i clatell d'aquí el seu nom de 'daurat'. A diferència dels adults, els exemplars més joves tenen la part inferior de les ales i cua de to més aviat blanquinós. Medeix entre 78 i 80 cm de llarg amb les ales plegades i amb les ales obertes pot arribar als 2 metres. Són animals monògams amb parella estable per a tota la vida i construeixen diversos nius que van alternant al llarg de la temporada en funció de les inclemències meteorològiques. Els llocs escollits són els cingles i rarament en els arbres. Els nius es construeixen amb branques i els van reconstruint any rere any. Poden arribar a medir entre 1,5 i 2 metres de diàmetre. Ponen entre un i dos ous tacats de vermell que al cap de tres mesos d'incubació poden arribar a sortir els polls i emprendre el vol. L'edat reproductora no els arriba fins al cap de 5 o 6 anys de vida. Tenen una àmplia visió de manera que poden detectar un conill a més de 2 km. de distància, fet que les converteixen en unes autèntiques depredadores. S'alimenten dels isards, esquirols, mustèlids, aus com ara perdius. ducs però sobretot el que més els agrada són les marmotes.</p> | 08093-154 | A les roques del vessant nord del Cadí i també a les serres de la Muga, Moixa i Vimboca | <p>Al llarg de la història ha estat molt emprat per a la caça la falconeria. A l'edat mitjana es va utilitzar com a au missatgera.</p> | 42.2849200,1.7782100 | 399266 | 4682134 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83064-foto-08093-154-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83064-foto-08093-154-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Com a curiositat principal és que aquest animal es feia servir per la caça i falconeria a l'Europa Occidental de llops, guineus i altres mamífers depredadors. | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||||
| 83021 | Fons d'imatges conservat a l'arxiu del Centre Excursionista de Catalunya i fons Salvany | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-dimatges-conservat-a-larxiu-del-centre-excursionista-de-catalunya-i-fons-salvany | <p>'ESTASSEN , LL (1913). 'masia el Puig'; 'masia de Bagà'. Fons fotografic del Centre excursionista de Catalunya. Núms. 2570, GALLARDO GARRIGA, A (1930) 'ermita i masia de Gisclareny'. Fons fotogràfic de Centre Excursionista de Catalunya EMX-C-3143;</p> | XX | A l'interior de l 'arxiu, digitalitzades i penjades en una web | <p>Els fons fotogràfic de Josep Salvany i Blanch es conserva a la biblioteca de Catalunya situat a l'hospital de la Santa Creu de Barcelona (2 a planta). Aquest fons ha estat digitalitzat i es pot consultar per internet juntament amb el fons d'imatges del centre excursionista de Catalunya, el fons d'imatges de la masia catalana i altres fons d'imatges particulars. Les imatges referent a Gisclareny es troben barrejades amb les que fan al·lusió a Bagà, al Pedraforca i Gisclareny. Entre elles cal destacar-ne les imatges referents a la casa de Murcurols, del Puig de la Baga, de les fonts de l'adou del Bastareny, del coll de Balma, de la serradora de Mulnell i del molí del Puig. Aquestes imatges corresponen als autors de Llúis Estasen, Cèsar August Torras i Garriga Gallardo; tots ells excursionistes de la primeria del segle XX.</p> | 08093-111 | Seu del Centre Excursionista de Catalunya. C/Paradís núm. 10 (08002) Barcelona | <p>El Fons fotogràfic Salvany està format per aproximadament 10.000 imatges estereoscòpiques en plaques de vidre. Josep Salvany i Blanch (Martorell, 1866 - Barcelona, 1929) fou un gran afeccionat a l'excursionisme científic i a la fotografia. Les imatges que integren aquest fons, fetes entre 1911 i 1926, reflecteixen diversos aspectes de la Catalunya de principis del segle XX. Es poden trobar imatges de diferents poblacions de Catalunya, i també d'altres indrets els quals Salvany va conèixer (Illes Balears, Madrid, Egipte, etc.). Lluís estassen va ser alpinista (1890-1947) i gran coneixedor de les muntanyes del Berguedà. La seva relació amb les muntanyes Berguedanes i especialment la seva proximitat amb Gsclareny va permetre de conèixer els seus paratges destacant l'Adou del Bastareny, però també del coll de la Bena i coll de Balma.</p> | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 1913 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83021-foto-08093-111-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83021-foto-08093-111-3.jpg | Legal i física | Rococó | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Lluís Estassen,Canals i Tarrats | Gràcies a a aquestes imatges hem pogut conèixer com eren les cases del Puig, Murcurols, L'Hostalet del forat, el molí del Puig entre altres ja que actualment i segons hem comentat en la seva fitxa específica estan completament ensorrades | 97 | 55 | 3.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||
| 83081 | Rectoria o Cal Campaner | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-o-cal-campaner | CABALLÈ I CANTALAPIEDA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí: CIMA I GARRIGÓ, F (1997) Converses amb l'ermità de Sant Miquel de Turbians. Terrassa; CIMA I GARRIGÓ, F (1998). Primavera a Sant Miquel de Turbians. Terrassa; CIMA I GARRIGÓ, F (1994), Retorn a Sant Miquel de Turbians. Terrassa: MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gsclareny.P.28, Annex, 17, 21 i 22; SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. Centre d'estudis baganesos; ADCU. Acta de consagració de Sant Miquel Turbians (inèdit), DDAA. (2014). 'Església de Sant Miquel de Turbians. Gisclareny'. Restaurar o reconstruïr. Actualcions del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local en els monuments . Memòria SPAL 2010-2012. P.273-280; AHG. Cadastre de 1776; ACA. Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863. | XIV-XIX | Abandomada, sense coberta i amenaçant ruïna malgrat tingui les parets altes. L'interior és cobert de vegetació. | Adossat a l'oest de l'església de Sant Miquel de Turbians i formant part d'una mateixa línia de façana hi ha l'antiga rectoria o casa de Cal campaner. Es tracta d'un edifici de mida més aviat quadrangular que ocupa pràcticament la mateixa amplada que el mur tester de l'església i amb dues crugies estructurades mitjançant una planta baixa, un primer pis i unes golfes cobertes amb teulada a dues vessant sde teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta, avui desapareguda i amb el carener paral·lel a la façana principal.Estaven separades per un mur mitger orientat en sentit est-oest. Les obertures es concentraven a la façana de migdia on hi havia les eixides principals, però l'estat de ruïna ens ho impedeix ja que aquesta façana gairebé ha desaparegut. Per contra es mantenen en tota la seva alçada les façanes de tramuntana i ponent amb dues obertures o finestres situades a l'alçada del primer pis de mida rectangular i allindades en fusta. L'aparell i fàbrica constructuva és de murs de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb un morter de calç de color groguenc i col·locats en filafdes més aviat irregulars. Internament encara es pot entreveure la seva antiga distribució formada per quadres a la planta baixa i amb lescala d'accés al primer pis adossada al mur tester de l'església. Encara conserva els quatre primers garons de pedra. Al primer pis hi havia l'habitatge del rector amb restes de la xemeneia i l'escó al mur nord i dues finestres més de petites dimensions. L'estat és ruïnós. | 08093-171 | Adossat a l'oest de l'església de Sant Miquel de Turbians al Puigventós mirant a Cal Ros. | L'origen d'aquesta casa es podria remuntar en l'época medieval quant a l'església de Sant Miquel de Turbians s'hi van instal·lar una petita comunitat de clergues. (Serra i Vilaró, J; 1989). Segons el mateix serra durant la baixa edat mitjana la rectoria de Turbians va ser objecte d'alguns conflictes entre els rectors que hi residien degut a la insuficiència de les seves rendes .Consta que el 1313 l'església va ser visitada pel canonge urgellenc 'Galceran Costa' que va trobar que estava ben servida. Cal destcara que al 1326 auesta església va quedar arendada per 3 anys consecutius per un tal jaume Martí per tal que hi fes residència contínua amb els clergues i la seva família “ acostumada”i s'encuidés de sembrar les terres, pagar el delme del bisbe i atendre els serveis d'aquesta església i també les sufraganies que en depenien ( Escriu, Preixens i Maçaners). Aquest document ens dona a entendre que en aquest període al lloc hi havia una petita comunitat de clergues. Amb la crisis baix medieval el lloc es deuria despoblar de forma notable, però sense quedar abandonat ja que el 1575 hi ha una visita pastoral on s'examinen les fonts baptismals, les crismeres missals ordinaris, ares, campanes i tot un seguit d'objectes i es va demanar que els parroquians bastíssin una nova rectoria 'abadia'.(Martín, 2005). Amb la concòrdia establerta amb els feligresos entre les dues parròquies (Sabt Miquel i el Roser) es va decidir col·locar una nova a campana a Sant Miquel i de les despeses serien contribuïdes pels dos bàndols i al rector se li atribuïrien els rendiments de l'arrendament d'unes pastures en comú. En el cadastre de 1776 (AHG. Cadastre de 1776) el rector de Sant Miquel amb el terme de 'comuns rectoria' pagava una contribució de 10 sous i 6 diners de cadastre reial. Val a dir que a partit de 1782 la rectoria es trasllada al veïnat del Roser (fitxa 102) i aleshores es passa a denominar 'Cal Campaner'. Segons Martín (E. Martín, 2005. en el seu annex. 17) els rectors de Sant Miquel van ser: Pere de Peguera el 1255, G. Benet de 1316 a 1324, Jaume Martí de 1324-1326, Pere d'Escariu de 1326 a 1329, Berenguer Plaxens el 1337, Pere d'Escariu 1339-1344, Berenguer Massanés el 1349, Berenguer dez Castells de 1350-1363, Bernat Clarà el 1435, Felip Badia el 1571, Francesc Cosp el 1581, Joan Casas de 1627 a 1652, Miquel Cuquet de 1663 a 1664, Francesc Tor el 1677, Francesc Pujol de 1679 a 1689, Josep Tor de 1689 a 1710, Francesc Bassa de 1711 a 1717, Julià Bover de 1717 a 1730 i Martí Bover de 1745 a 1780. A partir d'aleshores els següents ja corresponen amb la rectoria del Roser. Pel que fa al terme de 'Cal Campaner' ens surt esmentat en els llibrets de compliment Pasqual (ACA . Llibrets de compliment psqual. Amillarament de 1863) extret de Martín, E; 2005 annex 21 i 22, on el cap de casa era a mans de Francesc Roca. La casa era habitada per 6 persones majors de 7 anys, pagava 219 rals de contribució rural, 33 d'urbana. Consta que la casa va sobreviure el flux migratòri de principi del segle XX, i als anys '40 era habitada per en Macià que en va decidir de pintar l'interior de l'església en color blau. Poc després la casa ja era deshabitada. El lloc va ser inspirat per Francesc Cima i Garrigó per escriure el llibre de 'Converses amb l'ermità de Sant Miquel de Turbians', 'Primavera a Sant Miquel de Turbians' i 'retorn a Sant Miquel de Turbians'. | 42.2465000,1.8038700 | 401322 | 4677838 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83081-foto-08093-171-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83081-foto-08093-171-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83081-foto-08093-171-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Segons una imatge antiga conservada al fons fotogràfic de SPAL i relitzada per Joan Francès es pot veure encara l'esglesia de Sant Miquel i part de la rectoria encara dempeus i amb el mur oest conservat en tota la seva alçada. Val adir que als fonaments del mur est de la rectoria i lligant amb el mur oest de l'església s'hi endevina un mur d'uns 50 cm. D'amplada que pren una orientació nord-sud i que està construït amb aparell de carreus de pedra ben treballats i ecairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat regulars. Sembla que es tracta d'un mur medieval que podria correpondre amb els vestigis d'un antiga cela o habitatge per als clergues de sant Miquel | 94|119|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83050 | Cal Caló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-calo | <p>MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. annex. 21 i 22. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Fitxa. 039. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses) ACA. Llibret de compliment pasqual 1863. AHG. Cadastre de 1776. ACBR. Registre de les Hipoteques de 1810.</p> | XVI-XIX | Abandonada i amb les cobertes parcialment esfondrades | <p>Construcció adossada a la part sud de Cal Jan (Fitxa 139). Es tracta d'una senzilla construcció de planta quadrada compost de planta baixa i un primer pis cobert amb teulada a un únic vessant de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i mirant cap a l'est cap a l'era. Les obertures es concentren a la façana est mirant a l'era amb un predomini del buit respecte el massís ja que hi ha les eixides a la planta primera. La resta de façanes són pràcticament cegues. L'aparell de la seva fàbrica és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb un morter de color groc molt pobre. La porta s'obre en aquesta mateixa façana L'era està oberta a llevant al costat de Cal Jan (fa paret mitgera amb el tancament del cos principal de la mateixa) Hi té annexionat un cos o pallissa sostingut per pilars de maçoneria . Està pavimentada amb maó ceràmic.</p> | 08093-140 | Enganxada al sud de Cal Jan i situada al segon agrupament de cases del Coll de la Bena | <p>L'época de construcció de la casa de Cal Caló situada al segon veïnat del Coll de la Bena podria ser el mateix de Cal Jan que es podria remuntar a mitjans del segle XVI. Segons E. Martín l'origen de la casa seria el mateix que la resta de construccions del coll de la Bena sense saber quines serien les que correspondrien amb els masos Coll i Carbonell o mas Over o Alber, la casa de la collada i cal Frare esmentats a partir del segle XVI (Martín, E; 2005). RHB.1810. En el cadastre de 1776 seria la denominada 'Casa Boatella'. En aquest cadastre (AHG cadastre 1776) especifica que hi havia dues cases (dues construccions), pagava 1 lliura, 2 sous i 3 diners de cadastre reial i res per a caps de bestiar.Posteriorment el 1863 (ACA. Librets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863) extret de Marti, E; 2005. Annex 21 especifica que la casa estava a mans de Pere Tomàs. Hi havia 7 persones majors de 7 anys, pagava una contribució rural de 925 rals, 72 d'urbana i 380 com a caps de bestiar. Hi ha la hipòtesi que la casa de Cal Caló al estar enganxada amb la de Cal Jan fos la mateixa que la seva veïna amb diferents propietaris ja que que el pagament per a caps de bestiar és molt superior a altres cases del veïnat amb la qual cosa suposem que les abundants quadres i pallisses que hi ha a cal Jan serien per aixoplugar un bon nombre de caps de bestiar en detriment de la de Cal Caló que és més aviat petita. La casa va sobreviure el flux de 1900 ja que encara figura com habitada però el 1909 consta com a deshabitada. Actualment està a mans de la mateix propietat que cal Jan.</p> | 42.2569600,1.7653500 | 398161 | 4679045 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83050-foto-08093-140-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83050-foto-08093-140-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83050-foto-08093-140-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Casa que s'integra en el mateix nucli compacte de cases de la veïna de Cal Jan. Sembla correspondre en origen en el mateix bloc rectangular de les pallisses de la veïna de Cal Jan i que posteriorment es van separar. Sembla datar de mitjans del segle XVII amb ampliacions del XVIII. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83110 | Cal Vaqué, abans Mas Parer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-vaque-abans-mas-parer | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny.Fixa núm. 04 Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses) AHG. Cadastre de 1776. ACA:Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 10, 21 i 22</p> | XVI-XVIII | Adaptada com a residència. | <p>Edificació que forma part del veïnat de Vilella a l'extrem meridional de la serra de Gisclareny i en uns prats assolellats a sota de Pugventós i al costat esquerra del torrent de la font de baix. Correspon amb una de les tres cases que hi ha habitades juntament amb cal Ponet i Paradís. Cal Toni Joan (mas Llitjós i mas Vilella), Cal Miqueló i Ca L'Anton que estan deshabitades i completament arruïnades. La casa que comparteix era amb cal Ponet (fitxa 201) es compon de dos volums rectangulars disposats de forma esglaonada en terrasses artificials seguint l'orografia del terreny i amb dues crugies cadascun. El cos situat més a migdia s'estructura mitjançant una planta baixa i un primer pis cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia. La porta es situa a la façana nord. En quant a la distribució de les seves façanes hi ha un predomini del massís respecte el buit sobretot a les façanes est i nord que està embeguda pel cos més antic de la masia. La façana sud es distribueix amb dos finestrals a la planta baixa que substitueixen a antigues finestres rectangulars i tres més a l'alçada del primer pis de les quals la del mig és una obra molt recent. La façana lateral oest és on s'obre la porta d'entrada allindada en fusta i amb dues balconeres al primer pis amb barana de fusta situada a la mateixa línia de façana. L'aparell constructiu és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units mitjançant argamassa de calç i col·locats en filades més aviat irregulars. Únicament són en pedra picada les cantonades principals. A la planta baixa s'endevinen traces d'elements més antics construïts en còdols de riu ben desbastats. Aquest volum ha estat restaurat per adaptar-lo a residència. Adossat a tramuntana i en una terrassa més elevada hi ha un segon volum quadrangular que sembla correspondre amb l'obra original de la casa. A diferència de l'anterior no ha estat restaurat i conserva encara els elements originaris. La façana nord és completament cega, la oest s'obre la porta d'entrada allindada en fusta i la sud resta embeguda per l'annexió del cos descrit unes línies més amunt i només en sobresurt el pinyó del carener. Es compon de planta baixa i primer pis, aprofita el desnivell i pendent del terreny i cal destacar que damunt de la porta d'entrada hi ha una petita obertura flanquejada per quatre petits orificis quadrangulars o colomars. L'aparell és de tàpia i maçoneria.</p> | 08093-200 | Al nucli de Vilella a sota de Puigventós i al costat esquerra del Torrent de Vilella ens uns plans | <p>Segon E.Martín (Martín, E; 2005) l'origen d'aquest mas conegut també com a mas Parer es remunta el 1650 a través d'un document del RHB (ACBR. 1727) on esmenta que Josep Barral l'havia adquirit dels senyors de Còdol de Bagà. Extret de Martín; 2005. Annex. 10. Consta que el 1665 un tal Molins compra el mas Llitjós als Campà i posseeix la Casanova de Villella (Martín, 2005. Annex. 10) . El 1684 Maria de Còdol hi estableix Pere Campà del mas Campà (Martín, E; 2005. Annex.10) En el cadastre de 1776 (AHG. Cadastre de 1776) correspon amb la casa núm. 78 a nom de Josep Barral (major) ocupada per 3 cases i 3 persones i amb un pagament de 2 lliures i 6 sous de cadastre personal, 2 lliures, 19 sous i 1 diner de cadastre reial i 2 lliures i 6 sous per a caps de bestiar. Poc després, el 1863 (ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillaranent de 1863) extret de Martín, E; 2005. Annex 21 especifica que el cap de casa era Victor Perarnau. La casa estava ocupada per 8 persones majors de 7 anys i pagava 517 rals de contribució rural, 72 d'urbana i 260 per als caps de bestiar. L'habitatge va sobreviure el flux migrador del 1900. Tot i així el 1854 Miquel Barral ja vivia a Bagà i hipotecà la propietat. La casa actualment està habitada com a segona residència.</p> | 42.2432300,1.8094500 | 401777 | 4677468 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83110-foto-08093-200-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83110-foto-08093-200-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83110-foto-08093-200-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta casa construïda i ampliada en tres fases conserva el volum original situat a tramuntana amb la distribució de les obertures, fàbrica constructiva i forjats interiors els quals mostren com deurien ser les cases de Gisclareny a mitjans del segle XVI o principi del segle XVII amb un fort regust medieval i amb estrets vincles amb les construccions situades a la vall del Bastereny com ara als veïnats de Reboll (Guardiola), Tarradelles (Bagà) o fins hi tot Brocà. Sembla tractar-se d'un edifici de mitjans del segle XVI que al llarg del segle XVII es va anar ampliant cap a migdia adquirint la fisonomia actual. L'interior del cos original conserva encara els paviments i part de la distribució inicial. El segon volum està adaptat com a residència. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83111 | Cal Ponet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-ponet-0 | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny.Fixa núm. 05 Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses) AHG. Cadastre de 1776. ACA:Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex, 21 i 22</p> | XVIII-XIX | Adaptada i convertida en residència | <p>Construcció situada a l'oest del mas Vaquer (fitxa 200).la qual resta separada per un pas comunitari. Es tracta d'un edifici que ha estat molt restaurat i que presenta una planta més aviat rectangular assentada aprofitant el desnivell del terreny i formada per dues plantes pis i un sota teulada cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal que s'orienta a migdia. L'aparell constructiu de la masia és de maçoneria de còdols de riu mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat irregulars. Únicament són amb aparell de pedra treballada les cantonades i bastiments d'algunes de les obertures. En quant a la distribució de les façanes hi ha un predomini del massís respecte el buit amb dues portes obertes a la façana de llevant i ponent, i quatre finestres a la façana principal; dues obertes a la planta primera i dues més més petites a nivell del primer pis. A l'alçada del sota coberta hi ha un òcul circular. L'interior ha estat molt reformat per adaptar-lo a residència.</p> | 08093-201 | Al costat del mas Vaquer al nucli de Vilellla a sota del Puigventós i als plans homònims | <p>Casa que sembla ser originaria el 1650 juntament amb cal Vaquer degut a la seva proximitat la qual hi aniria relacionada com a cobert i pallissa de la mateixa. Sembla ser, doncs que la casa deuria pertànyer a la família Còdol de Bagà i va ser adquirida pels Barral ja que segurament correspon amb la casa núm. 79 del cadastre de 1776 (AHG. Cadastre de 1776) a nom de Josep Barral (menor). Aquesta finca tenia 4 cases, habitades per 3 persones i pagava 2 lliures i 6 sous de cadastre personal, 14 sous de cadastre reial i no especifica res per a caps de bestiar. Posteriorment el 1863 (ACA. Llibrets de compliment Pasqual Amillarament de 1863) extret de Martín. Annex 21. especifica que la casa era a mans de Bonaventura Companyó com a cap de casa, estava habitada per 2 persones majors de 7 anys i pagava 119 rals de contribució rural, 24 d'urbana i no especifica que es pagava per a caps de bestiar. Consta que la casa va sobreviure el flux migrador de 1900. Va ser deshabitada després de la guerra civil i posteriorment rehabilitada per a usos residencials.</p> | 42.2431700,1.8092100 | 401757 | 4677462 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83111-foto-08093-201-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83111-foto-08093-201-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83111-foto-08093-201-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Casa que ha estat molt reformada per adaptar-la a residència tot i que ha sabut mantenir les característiques i trets bàsics i essencials de les cases del terme i municipi de Gisclareny. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83116 | Molí vell de Vilella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-vell-de-vilella | AYMANÍ I DOMINGO, G.; 2002. Els molins hidràulics de la vall del Bastereny. Associació Medieval de Bagà. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny Fitxa 01. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses). AHG. Cadastre de 1776. ACA:Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex, 21 i 22. | XVII-XIX | Adaptat com a segona residència. Es conserva en bon estat | L'antic molí de Vilella es troba al costat drer del torrent de la font de baix.a fluent del torrent de Vilella en un indret enclotat i hombrívol. Es tracta d'una construcció de planta més aviat rectangular composta per una planta baixa i dues plantes pis cobertes amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a ponent. En quant a la distribució i organització de les obertures en façana hi ha un predomini del massís respecte el buit amb una concentració de les obertures a la façana de migdia i ponent. La façana de migdia hi té obertes un a porta allindada i dues finestres a l'alçada del primer pis. A la façana de ponent hi ha dues obertures rectangulars a la planta primera i dues més a la segona corresponents a petites finestres. Desconeixem l'indret on es situa el carcavà ja que la sortida ha estat tapiada. L'interior convertit en habitatge ha perdut tota la maquinària de l'antic molí. L'aparell és de maçoneria de pedra mal treballlada i escairada, unida amb argamassa de calç i col·locada en filades més aviat irregulars. Tan sols les cantonades són en pedra ben desbastada. A la part de tramuntana hi ha adossat un cobert de dues plantes amb balcons de barana de fusta. A la part externa hi ha un petit aqüeduste de pedra que sosté un reg o sobreixidor de l'aigua. El conjunt es troba en bon estat | 08093-206 | Al costat del torrent de Vilella i de la font de baix a sota el nucli de Vilella | El molí de Vilella no en tenim masses referències escrites doncs, Si Francesc Caballè (Caballè o Cantalapiedra, F; 1996) esmenta que va funcionar fins el segle XVII quant es va reemplaçar pel nou; Eduard Martín especifica que no hi ha constància d'un molí a Vilella fins el segle XIX. Malgrat tot. Gener Aymaní en el seu llibre de 'Els molins fariners de la vall del Bastereny' argumenta el mateix que Caballè dient que el molí vell va funcionar fins el segle XIX i afegeix que el 1894 els dos molins eren habitats. Sembla ser que ambdós edificis són contemporànis malgrat denominar-se vell i nou. En el cadastre de 1776 sembla correspondre amb la casa núm.69 a nom de Josep Casadessús on hi tenia 2 cases, estava habitat per 4 persones i pagava 2 lliures i 18 sous de cadastre personal, 4 lliures, 19 sous i 9 diners de cadastre reial i 15 sous i 2 diners per a caps de bestiar. En l'amillarament de 1863 (ACA. Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863) extret de Martín; 2005 Annex 21. especifica que la casa del molí (molí nou) estava a mans de Ramon Casadessus on hi vivien persones majors de 7 anys i pagaven una contribuciói rural de 131 rals i 72 d'urbana. No especifica res per als caps de bestiar. El 1815 el masover de la casa era Martí Casadessús i el 1851és propietat d'un home de Bagà i el masover és Ramón Casadesús. La casa va sobreviure el flux migratòri de 1900 i va quedar abandonada. Actualment està rehabilitada.. | 42.2408800,1.8115500 | 401947 | 4677205 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83116-foto-08093-206-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83116-foto-08093-206-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83116-foto-08093-206-3.jpg | Inexistent | Popular|Gòtic | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La mauqinària ha estat desmuntada i els carcavans han estat sitjats de manera que no es poden veure tot i que es pot intuïr la seva sortida. A la part de darrere de la casa encara es pot intuïr l'emplaçament de la bassa o peixera on hi havia el salt. Actualment és un prat i un camp de la casa. | 119|93 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83072 | Boscos de pi roig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/boscos-de-pi-roig | <p>DDAA. Mapa hàbitat corine 1:10.000. Parc Natural del Cadí Moixeró. DDAA.Manual del hàbitats ens els boscos de Catalunya. Vol VI. Boscos. Generalitat de Catalunya.</p> | Al estar dins del parc Natural del Moixeró, la seva tala i explotació és molt controlada | <p>Es tracta de pinedes de pi roig calcícoles i mesòfils dels obacs de l'estatge muntà dels Pirineus denses i ben constituïdes. L'estrat arbori està dominat principalment pel pi amb un sotabosc molt variable de boix i amb algunes altres plantes més típiques de les rouredes. A vegades s'hi fan algunes plantes humícoles o dels boscos de coníferes acídificats. Aquest tipus de bosc és molt abundant als obacs de la serra de Gisclareny entre les obagues de la Torre, de la Voltrera, de l'obaga del Puig i de Murcurols. El sòl on creix és àcid.</p> | 08093-162 | Obagues de la Torre, de Murcurols, de la Voltrera i del Pinar | <p>Amb la necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea.</p> | 42.2590200,1.7777300 | 399185 | 4679259 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83072-foto-08093-162-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83072-foto-08093-162-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest tipus de bosc és molt abundant al terme municipal de Gisclareny i municipis veïnals i no té problemes de conservació. Es fa un ús per a exclotació forestal, pastura extensiva i recol·lecció de bolets. Històricament algunes d'aquestes pinedes han estat emprades com a pastures. Necessita la humitat pròpia del clima Mediterrani de l'estatge muntà. Correspon amb l'hàbitat Corine 42581 | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83071 | Boscos de Pi negre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/boscos-de-pi-negre | <p>DDAA. Mapa hàbitat corine 1:10.000. Parc Natural del Cadí Moixeró. DDAA.Manual del hàbitats ens els boscos de Catalunya. Vol VI. Boscos. Generalitat de Catalunya.</p> | Al estar dins del parc natural, aquest bosc està controlat i protegit | <p>Boscos dels obacs amb neret, acídofils i mesòfils dels obacs pirinencs de l'estatge subalpí llindant amb l'estatge alpí. Estan caracteritzats per tenir un àmpli domini del pi negre. En estat de desenvolupament òptim els arbres creixen mot espessos però rarament són ambrívols degut a la forma, alta i esvelta del capcer dels pins. A banda de la vegetació arbòria en aquests boscos hi ha tres estrats més; un d'arbustiu dominat pel neret, un d'arbustiu més baix format per la nabinera i finalment un herbessar de líquens i molses. A les parts més altes aquest bosc s'aclareix més alternant-se amb clapes de neret. Aquest bosc ocupa els vessants típicament obacs i en lloc poc explotats on hi ha abundància del mantell nival al llarg de l'hivern i part de la primavera.</p> | 08093-161 | Obagues de coll de Balma i sota les arrugues de Molnell | <p>La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocós de l'eocè que forma el mantell del Cadí. </p> | 42.2646300,1.7412400 | 396185 | 4679926 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83071-foto-08093-161-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83071-foto-08093-161-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Val a dir que la pràctica d'esports d'hivern i l'explotació de les pastures a les parts altes de les muntanyes ha obligat a retrocedir part de le'xtensió d'aquest bosc. El podem trobar des dels 1600 mts fins els 2300 o 2500 mts d'alçada. El podem trobar al Pirineu i també al Pre Pirineu, en aquest cas a les obagues de la serra del Cadí. Correspon amb l'hàbitat Corine 42425 | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83016 | Fons parroquial de Gisclareny a la parròquia de Bagà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-parroquial-de-gisclareny-a-la-parroquia-de-baga | <p>BARTRINA, E (2000). Inventari dels arxius parroquials del bisbat de Solsona. Bisbat de Solsona (inèdit). MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny</p> | XIX | Al primer pis de la rectoria al desptax del rector en una llibreria juntament amb els de Gréixer i Bagà | <p>A la rectoria de Bagà hi ha un llibre de baptismes de Gisclareny que cobreix a segona meitat del segle XIX. A l'arxiu de la Corona d'Aragó es conserva una altre part important d'aquest arxiu que es va dipositar al mateix moment que es va lliurar la documentació de la Baronia de Pinós. Entre els diferents documents esmentats en cal destacar 10 volums de llibres sagramentals de baptismes que van dels anys 1583 a 1849, 2 volums dedicats als matrimonis dels anys 1621 a 1761, 6 volums d'òbits dels anys 1647 a 1851 i 1 volum de confirmacions dels anys 1636 a 1858. També cal destacar-ne els 10 volums dels llibres de comptes i obres, 25 volums d'aniversaris i misses dels anys 1554 a 1909, 19 volums de confraries i associacions dels anys 1642 a 1909 i 10 volums d'altre tipus de documentació dels anys 1466 a 1865. Finalment cal destacar-ne els 9 volums de testaments dels anys 1846 a 1902 i els 66 volums de la comunitat de preveres. Dintre aquesta documentació en cal destacar alguns llibres de confirmacions que fan al·lusió als habitants de Gisclareny</p> | 08093-106 | Parròquia de Sant Esteve de Bagà. Plaça de Mn.Serra i Vilaró núm. 1.(Bagà) | <p>Documentada inicialment a l'edat mitjana com a capella o 'església del castell' no va adquirir el seu caràcter de parròquia fins en època moderna que substituí la veïna església de Sant Miquel de Turbians o 'de Paradís'. Sembla que amb la creació del Bisbat de Solsona es deuria traslladar la parròquia al veïnat del Roser. Malgrat que aquesta no ens apareix esmentada abans el segle XVII (Serra i Vilaró, 1989. Baronies) pensem que ja existia anteriorment car alguns apunten que corresponia amb l'església del castell (Martin, 2005 p. 29). A més a nivell constructiu ja hem comentat que s'hi observaven diverses fases cronològiques, les més antigues de les quals datarien del període baix medieval. Segons el mateix Martín, el Gisclareny parroquial es trobava inclòs el 1630 dins el bisbat d'Urgell. Comprenia nuclis a Sant Miquel de Turbians, el Roser pels habitants de la part de Llevant, Sant martí del Puig a la vall del Bastareny i Sant Andreu de Gréixer a la zona de més a l'oest i avui integrada al terme municipal de Guardiola de Berguedà. Sant Miquel i el Roser es disputaven la parroquialitat, així doncs si Sant Miquel era la parròquia històrica però el Roser era on es guardava el santíssim sagrament i les fonts baptismals a banda de ser el lloc on hi havia la rectoria (Martín, 2005 p. 29). Consta que una tempesta de vent va fer caure la campana de Sant Miquel, motiu que comportà que els feligresos reunissin els diner suficients per a fer-ne una de nova que al final va ser col·locada al Roser. El 1752 es va signar una concòrdia en la qual els dies festius es faria missa a les dues esglésies en hores diferents, els ingressos de les quals s'obtinguessin es repartirien als dos bàndols. Segons el mateix Martín i en un document original trobat a l'arxiu diocesà de Solsona els anys posteriors el segle XVIII, la parròquia es trasllada definitivament al Roser.El rector de Gisclareny declarava el 1752 un ingrés net de 150 lliures (Martín, 2005). En aquest document ja fa esment de la pobresa del territori. Per sufragar les despeses derivades dels actes litúrgics, l'església va instaurar un sistema de crèdit basat en aportació de les famílies més benestants en misses pels difunts, causes pies, beneficis i censals. A través de la creença del purgatori per treure l'anima del cos del difunt, les classes més acomodades feien aportacions en vida com a deixes testamentàries per a realitzar misses per les animes dels difunts a partir d'unes tarifes establertes pel nombre de sacerdots o també per a la construcció d'altars. Aquests crèdits eren administrats a les rectories. A més a més també existia la causa pia, una mena de crèdit o aportacions de censals per a les dots de les donzelles (Martín, 2005 p.31)'per donzelles maridar o en religió entrar'. Algunes vegades el capital anava dirigit a constituir alguna institució concreta com ara una confraria com seria la que va fer Martí Bover a la parròquia de Sant Martí del Puig o Josep Tor al Roser . Moltes de les masies del terme van ser adquirides per les comunitats de preveres mitjançant el sistema de les causes pies basades en els censals. Hi ha algunes causes pies de la família Tor (Martín, 2005 i doc. Original ACA. Notarials. Bagà. Lligall III ). El mas Jovell va ser comprat a canvi d'un d'aquests Censals per la família Tor. El sistema de les cartes de Gràcia era una altre sistema de crèdit imposat pels preveres. Com a mecanisme de participació dels feligresos en la marxa de la parròquia, Martín esmenta el sistema de les obreries (confraries) que es beneficiaven dels donatius dels feligresos i que garantia el fet d'ocupar llocs privilegiats en la celebració de les misses, disposar de sepultura pròpia en el moment de la mort. Amb el capital obtingut es compraven censals. Segons Martín al Gisclareny històric hi han dues obreries; una per a cada parròquia. Si la de sant Miquel és poc esmentada la del Roser titulada 'lluminaria del santíssim sagrament' a partir de 1716 és documentada en l'aparició de quatre censals de 88, 76, 134 i 136 lliures entre els anys 1716 i 1780. Els administradors eren els cònsols, el batlle i regidors (Martín, 2005. P.38). La fundació de la obreria va ser a càrrec de Josep Tor. Ja veiem que és el segle XVIII el moment en que la parròquia de Gisclareny va tenir la major puixança coincidint amb un increment poblacional i que es va mantenir al llarg del segle XIX i principi del XX. Després de la guerra civil. Actualment malgrat mantingui el caràcter de parròquia és administrada des de la unitat pastoral de Bagà i del ser rector.</p> | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere cascante i Torrella | Informació extreta per E. Martín i Vergara en el seu llibre de Uan mirada a la història de Gisclareny. Segons A. Rumbo hi han llibres antics a partir de 1872 però hi ha documentació més antiga | 56 | 3.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 82962 | Clot de Vimboca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/clot-de-vimboca | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1 i 23. DDDAA. (2007-2015). Cartografia dels hàbitats CORINE i dels HIC del Parc Natural del Cadñi Moixeró. Universitat de Barcelona</p> | Al tractar-se d'un lloc de dificil accés i poc conegut entre els visitants, es conserva molt bé.No obstant el Parc Natural disposa d'una brigada que en té cura de la neteja i manteniment. | <p>Clotada natural formada per l'erosió del torrent de Vimboca (Molnell) enmig d'un terreny càrstic. La fondalada en forma de V està situada entre els cingles de la Roca de la Moixa i els del cap de la Boixassa en una estreta vall o engorjat que es denomina com a tal. Presenta unes característiques similars a l'engorjat dels Empedrats donat el cas que està en una mateixa falla i roca calcària que ha estat erosionada pel pas continuat d'aigua damunt un terreny càrstic. La diferència és que aquest engorjat és més abrubte, inclinat i estret. Al seu fons hi passa el torrent de Vimboca, pas que antigament va ser aprofitat per al camí d'accés a Cerdanya pel Coll de Vimboca (TM. De Bagà) i proper al Pendís. Possiblement aquest era un camí secundari que permetia connectar amb la vall de la Muga, Oreis i Monnell. La formació càrstica del lloc ha provocat la formació de coves, balmes i avencs molt similars als dels del 'forat dels Empedrats' (fitxa 18) o al de la cambra dels Bocs (fitxa 51)</p> | 08093-52 | Depressió situada sota el coll del mateix nom entre la roca de la Moixa i el cap dela Boixassa. | <p>La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocòs de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplir de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió.</p> | 42.2845500,1.7907300 | 400298 | 4682078 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82962-foto-08093-52-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82962-foto-08093-52-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La infiltració de les aigües en els materials calcaris predominants té com a contrapartida l'exigüitat dels corrents superficials en grans extensions del parc, amb forta sensació d'aridesa, extremada en el sector sud-occidental que contrasta fortament amb el sector sud-oriental, de l'Alt Llobregat, on els corrents superficials, de major importància, presenten un cabal més regular alimentat pels sistemes càrstics esmentats i disposen de conques de captació més àmplies (DDAA, 2007), Paratge no tant conegut com el veí dels Empedrats, però no menys important ja que la bellesa de les roques i balmes que el flanquegen són impressionants. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82918 | Coberts i pallisses de la masia de Faia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/coberts-i-pallisses-de-la-masia-de-faia | <p>BOLÓS, J; PAGÈS ,M (1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P.192. MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. PEDRALS I COSTA , X (2007); La Fia-faia: màgica, ancestral, única. Barcelona SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. Bagà. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny Fitxa 045. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses). AHG. Cadastre de 1776. ACA llibrets de Compliemt Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22..</p> | XVII-XIX | Alguns dels coberts s'han esfondrat i altres presenten un perill immediat atès que no hi ha manteniment i algunes bigues i elements de suport amenacen en caure. La pallissa conserva part de la coberta amb alguns bombaments ja que algunes de les bigues que la sostenen s'han descalçat provocant alguns enderrocs a la fàbrica constructiva | <p>Conjunt de coberts pertanyents a les quadres i pallisses de la masia de Santa Magdalena de Faia. En concret corresponen a dos coberts i una pallissa situats a migdia de l'església de Santa Magdalena i també a ponent de la masia de Faia. Els coberts que hi ha a la part sud de la capella estan construïts amb murs de maçoneria i reble de pedres mal treballades i escairades, unides amb argamassa de calç i fragments de teula i maó a trenca junt amb pilars de maçoneria que serveixen de suport a les bigues que sostenen les cobertes de teula ceràmica damunt de llates de fusta. Tenen una planta més aviat rectangular i defineixen un espai tancat o era al costat de la capella, delimitat per les parets de la mateixa capella i també per murs de contenció. S'hi pot accedir mitjançant una porta oberta a la banda oest aixoplugada per una teulada a un sol vessant. Pel que fa al segon cobert es situa a ponent de la masia en un pla inferior i tant sols conserva els murs de contenció de la banda nord i alguns dels pilars interiors. La coberta ha estat esfondrada no fa massa temps. Finalment i pel que fa a la pallissa es situa a la part sud-oest del conjunt arquitectònic just a sota dels coberts que hi ha al voltant de la capella. Es tracta d'una estructura de planta rectangular construïda amb aparell de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats i composta de planta baixa i un pis amb teulada a un sol vessant de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i orientada en sentit sud. La porta s'obre a l'oest i es resol amb una simple obertura coronada amb llinda de maó ceràmic i els muntants de fusta. Aprofita com a mur de tancament part dels terrassaments que sostenen l'era i els coberts del voltant de la capella.</p> | 08093-8 | Ctra de Bagà a Gisclareny. PK.3, passat el túnel de St. Joan hi ha trencall a la dreta que indica Faia. | <p>Aquest castell d'orígen alt medieval hauria dominat part de la vall del Bastareny comunicant-se amb la xarxa de castells que hi havia a la zona com a punt clau de control de la vall i del camí de Gisclareny i dels vilatges del seu voltant. El lloc de Faia ens apareix documentat per primera vegada el 973 quan un tal Fredoveia i el prevere Duran donen al monestir de Sant Llorenç, un alou situat al terme del Puig al lloc de Faia establint un pacte d'us defruit de la propietat amb la condició que qun morin els seus descendents hauran de lliurar el redit de l'alou i el de Venzilles. El document ens localitza aquest alou al lloc referit ja que les afrontacions coincideixen amb la situació del lloc 'Et affrontant ipsas casas, cum curte et orreo et orto, cum illorum arboribus et terras et vineas de I parte in ipsa serra de Turbias, et de alia in flumen Bestanside, et de III in ipsa Monna, et de III in rivo qui discurrit per Canalillas' BOLÓS-PAGÈS (1986). P. 192. Les afrontacions coincideixen amb l'emplaçament actual ja que el terme Mona seria el pas de la Mona a la roca tallada i el torrent de Canalillas seria el Torrent dels Trulls que termeneja amb Bagà. El document parla d'un altre alou 'vencillas' de difícil localització però proper al mateix. Pensem que seria la zona de 'faiola' o mas dels trulls. Posteriorment el terme de Faia torna a ser esmentat el 1087 fent una donació de tres vinyes situades al lloc de 'faia'. SERRA I VILARÓ (1989). Baronies. P. 391 No és fins a mitjans del segle XIII i en concret el 1254 quant apareixen esmentats per primera vegada els senyors de Faia com a vassalls del Pinós. El castell de Faia havia estat donat en feu a Berenguer de Faia per part dels senyors de Josa cap el 1130. Posteriorment i a través d'una unió matrimonial entre Pere de Josa i Berenguera de Faia se'ls hi cediren la muntanya i castell de Gresolet (Baronies. Op. Cit, p. 414) que comprenia dels del Collell fins l'estret de Llúria, coll de la Bena, coll de Balma i costes de Roset. Al llarg dels segles XIII i XIV la família de Faia és esmentada molt sovint en la documentació de l'arxiu de Bagà degut a la proximitat geogràfica i fidel amb els barons de Pinós. S'esmenten els senyors de Berenguer de Faia (1254), amb el seu fill Guillem Ramon, dit el bord de Faia el 1255 compra a Ramon d'Enveig l'alou d'Avellanet. El seu nét, Berenguer de Faia el 1289 cedia al seu cunyat, Pere d'Aragall la propietat del castell de Faia, així com la muntanya i castell de Gresolet, Gisclareny. El mateix Berenguer de Faia va signar una treva amb els veïns de Bagà per una brega que mantenia des de feia temps per als drets feudals. El 1314 Berenguer pare i fill van vendre el dret de tallar fusta del bosc de Gresolet a uns homes de Bagà i el 1316 arrendaren els delmes de Turbians i Gisclareny. Eren senyors de la vila i parròquia d'Isògol (Isòvol) i Talló i posseïen 1/3 dels delmes dels masos de Vilella de la parròquia de Bagà. Els documents de Bagà esmenten que Berenguer de Faia va ser fiador juntament amb Guillem de Murturols de 3000 sous d'una pena que la cort de Bagà imposà a diversos cavallers de la baronia i segons esmenta serra i vilaró 'van entrar a Bagà amb les espases desembeinades perseguint un altre cavaller i van moure gran tumult entre la població'. El 1326 Berenguer de Faia va rebre homentage a un pagès de Toló i el 1345 surt esmentat com a procurador de la Baronia de Bagà. Al llarg del segle XIV les notícies dels Faia continuen sent nombroses així en cal destacar que el 1347 un home de Gresolet es va redimir a Sibil·la de Faia, senyora del lloc a causa de la mort dels seus pares i germans per motiu de la pesta i a la que se li va confirmar el títol de Senyora el mateix any quan va rebre homenatge davant de Pere II Galceran de Pinós. El matrimoni amb Pere d'Espasen va iniciar el llinatge dels Espasèn, molt emparentats i relacionats amb la vila de Bagà i els senyors de Pinós els quals van residir a Faia. Les darreres notícies són el 1468 quan Mandina d'Espasèn es va casar amb Bernat de la Badia i el seu fill Guillem la va succeir en els termes de Faia i Gresolet. Ja a la fi de l'edat mitjana i inici d'época moderna el senyoriu de Faia passà a mans dels Roset degut a la proximitat amb el castell de Bagà i l'enllaç de Francesc Tomàs de Còdol amb Maria de Roset a la fi del segle XVIII provocà que el castell passés a mans dels Còdol que en foren senyors fins a la fi del segle XIX quan la família es va haver de vendre les propietats de Bagà. A partir del segle XIX el mas de la Torre de Santa Magdalena va passar a mans dels actuals propietaris.</p> | 42.2650700,1.8230700 | 402934 | 4679878 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82918-foto-08093-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82918-foto-08093-8-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Els coberts que hi ha al voltant de la capella semblen correspondre amb una obra del segle XVII o XVIII segons els paral·lels conservats en altres llocs, mentre que la resta d'elements (pallissa i coberts situats a l'est de la masia) corresponen amb obres molt més recents i relacionades amb el moment que es va reformar la masia atès que presenten la mateixa tècnica constructiva de murs de maçoneria i maó ceràmic. | 94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83019 | Fons documental de Gisclareny conservat l'Arxiu de la Corona d'Aragó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-gisclareny-conservat-larxiu-de-la-corona-darago | <p>MARTIN VERGARA , E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. SERRA i VILARÓ, JOAN (1989). Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Vol I.</p> | XI-XVIII | Alguns dels pergamins més aviat clars presenten taques, rebrecs i pèrdues del suport. Altres estan en més bon estat | <p>A l'arxiu de la Corona d'Aragó es conserva l'antic arxiu de Bagà que incorpora tota la documentació referent a les baronies de Pinós de Mataplana i també del monestir de Sant Llorenç prop Bagà que està recollit en un mateix fons. En total es conserven un bon nombre de volums dins de les carpetes a la secció de Monacals de Bagà. També cal destacar el volum 801 dins el mateix arxiu de Bagà a la secció de Monacals d'Hisenda que és on es troba la majoria de documentació referent al monestir de Sant Llorenç prop Bagài que inclou les sufragànies i parròquies del seu terme destacant les de Gisclareny. Altra documentació que es conserva al mateix arxiu correspon amb la documentació de la Comunitat de Preveres de la parròquia de Sant Esteve de Bagà destacant-ne el seu paper com a unitat financera . També hi ha llibres sagramentals on hi ha un recull de confirmacions de feligresos de Gisclareny del segle XVIII i XIX.</p> | 08093-109 | Gobierno de España. Carrer Almogàvers núm. 77 .08018 (Barcelona) | <p>L'arxiu de la vila de Bagà i de les terres que formaven part de les baronies de Pinós i Mataplana fins el 1753 es conservaven en una cambra que hi havia a l'església parroquial de Sant Esteve. Aquest arxiu es va salvar de les flames arran de l'incendi que en destruí bona part del seu mobiliari litúrgic. Le carlinades i posteriors guerres en van contribuir al seu deteriorament fins que a principi del segle XIX Mossèn Serra i Vilaró i durant la seva estada a Bagà en va donar constància de la seva importància i al 1908 l'Institut d'Estudis Catalans en va encarregar un primer inventari que es va veure enriquit al 1930 quant es va publicar el primer volum de les Baronies de Pinós. Amb l'esclat de la guerra civil (1936) i veient la imminent pèrdua de l'arxiu Agustí Duran i Sampere n'encarregà el seu trasllat a Barcelona on es podria acollir al servei de protecció organitzat pel govern català amb seu a la casa de l'Ardiaca. Una altre part va anar a la Santa Cova de Manresa i una darrera part es va traslladar a la població de Viladrau. Al acabar la guerra, la part conservada a La Santa Cova de Manresa es va traslladar a Pedralbes. Acabada la guerra 'El Servicio de Recuperación Documental' va iniciar la tasca de recollir el fons, agrupar-lo i conservar-lo a L'arxiu de la Corona d'Aragó on no va ser reclamat per l'Ajuntament de la vila de Bagà, tot i que va iniciar algunes tasques de reclamació. Actualment el fons es conserva al mateix arxiu que ha canviat dues vegades de seu. Primerament estava al palau del lloctinent o del Virrei i actualment està al carrer dels Almogàvers núm. 77. El fins de Bagà és el fons local més extens i més ben conservat que hi ha en aquest arxiu estatal.</p> | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83019-foto-08093-109-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83019-foto-08093-109-2.jpg | Legal i física | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | BCIN | 2025-02-28 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Mossèn Serra i Vilaró va transcriure una bona part dels documents del monestir al volum que ell anomenà CCX i que ara ja s'ha perdut. Aquest volum segons Bolòs i Masclans era una obra manuscrita de 'fra Pau Perelló' de principi del segle XIX que era la còpia d'un llibre 'Especulo dels actes del monestir de Sant Llorens prop Bagà'. Aquesta documentació es conserva gràcies a l'edició de Les Baronies de Pinós i Mataplana. Vol III, ja que tal i com s'ha comentat unes línies més amunt s'ha perdut. | 94|98|85 | 56 | 3.2 | 1760 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||
| 82952 | Pleta de Molnell o del Cortals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pleta-de-molnell-o-del-cortals | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55 | XVII-XX | Amb algunes pedres caigudes, però encara en bon estat. És de notables dimensions i es conserva enmig d'un prat. Esnca està en ús | Pleta situada a una determinada alçada enmig d'un prat i a sota dels congraforts del Puig Terrers i delimitada pel Cap Sadorm i el torrent de la Muga i la falla de la serra de Molnell. Es tracta d'un tancat per a bestiar que conserva encara tot el perímetre de la tanca enmig d'un prat o clariana i construïda amb aparell de murs de pedra seca, units amb una mica d'argamassa de calç. Presenta una forma oval i aprofita alguns aflorament de roca natural per a fer de tancament. | 08093-42 | Damunt de l'obaga de la Muga a sota del Cap Sadorm i prop de l'afrau dels cortalets enmig d'un prat | Les pletes ja eren emprades des de l'alta edat mitjana. De fet pensem que la pleta dels Cortals o de Molnell aniria molt lligada amb l'alou de Molnell documentat per primera vegada el 839 en un document de consagració de la catedral d'Urgell (Martin, 2005) on esmenta que es paga com a cens una quartera de faves i una perna. Posteriorment i en la consagració de Sant Miquel de Turbians, el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell. Ens l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i també en un document datat de l'any 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum. Entre tots aquests elements també hi deuria incloure les pletes esmentades. De fet val a dir que en un inventari més recent datat de 1783 de la masia de Molnell, parla de la pleta de casa que podria correspondre amb aquesta i també la pleta de Urgell de dificil identificació. A la primera hi havia ' una samarra, dos cubertas, tres buchs y dos buchs a mijas'. A la segona hi havia 'un perol y cabra, dos cubertas, una samarra'. Sovint aquestes pletes podien anar acompanyades d'alguna barraca per a aixoplugar-se de les tempes d'estiu (Martín, 2005) | 42.2833500,1.7596900 | 397737 | 4681982 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82952-foto-08093-42-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82952-foto-08093-42-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | En aquesta part de la serra del Cadí es conserven un nombre important de pletes per al bestiar ja que en temps de l'estiu s'aprofitaven per a tancar-hi ovelles quan que pasturaven a les muntanyes. La pleta del cortals correspon amb una d'elles i avui dia encar està en ús. El topònim cortals fa referància justament a aquest element. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83095 | Camp del Cep | https://patrimonicultural.diba.cat/element/camp-del-cep | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. MARTÍN I VERGARA, E; (2005). Una mirada a la història de Gisclareny. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863 extret de Martín, E. Annex 21 i 22.</p> | XVIII-XIX | Amb la coberta esfondrada i amenaçat ruïna malgrat tingui les parets encara altes | <p>Construcció de planta més aviat quadrangular situada a l'extrem més oriental del municipi a l'antic camí que conduïa amb la vall del riu Saldes per la zona del collet d'Eina i damunt d'uns planells del camp del Cep. Aquest edifici es compon de una planta baixa, un primer pis i unes golfes cobertes amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt cavalls i llates de fusta (avui desapareguda) i amb el carener perpendicular a la façana principal que s'orienta a llevant. Hi ha un predomini del massís respecte el buit concentrant la majoria de les obertures a migdia i llevant i resumides amb simples finestres allinades en fusta. L'aparell dels seus murs és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, i units amb argamassa de calç de color ocre i col·locats en filades més aviat irregulars. Tant sols són en pedra picada les cantonades.</p> | 08093-185 | A l'est de Cal Noguera mirant a la vall del riu Eina i a l'extrem més oriental del municipi | <p>Masia esmentada per primera vegada el 1863 segons E. Martín, 2005 en l'amillarament de 1863. En aquest document (ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863) extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22, el cap de casa era a mans de Josep Campà, estava ocupada per 5 persones majors de 7 anys i pagava una contribució rural de 389 rals, 48 rals d'urbana i 60 per a caps de bestiar. Referent a les dades del cadastre de 1776 desconeixem a quina casa pertanyia ja que el cognom Campà apareix moltes vegades i en diferents llocs ja que es tractava d'una de les famílies més potentades. (AHG. Cadastre de 1776). Consta que la casa no va sobreviure el flux migrador de 1900 entenent que va quedar abandonada.</p> | 42.2326100,1.8364200 | 403986 | 4676259 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83095-foto-08093-185-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Sembla correspondre amb la clàssica masia erigida al llarg de l'època moderna per acollir els jornalers nouvinguts per a conrear noves terres a canvi d'una llar que sovint s'erigia en indrets inhòspits com seria el cas de la present casa que malgrat estigués al costat d'un antic camí ral que connectava amb el veïnat de Vilella i Vallcebre per l'anomenat camí del tabac i un estret engorjat quedava molt allunyada dels nuclis habitats. | 119 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83112 | Cal Toni Joan, mas Llitjós o Vilella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-toni-joan-mas-llitjos-o-vilella | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny.Fixa núm. 06 Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses). AHG.Cadastre de 1776. ACA:Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex, 21 i 22.</p> | XVI-XIX | Amb la coberta esfondrada i mig enderocada | <p>Ruïnes de l'antic mas Vilella o mas Llitjós situat a l'oest de les cases de Cal Vaqué i Cal Ponet i avui cobert de vegetació i mig enderrocat. De l'antic conjunt arquitectònic en resta la casa i els antics coberts annexos al voltant d'una era oberta a llevant i sostinguda per murs de contenció. El volum principal de la casa és de planta rectangular allargassada composta mitjançant dues plantes pis i un sota teulada coberta amb teulada a dues vessants (avui desapareguda) de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener paral·lel a la façana principal que s'orienta a migdia i llevant. Es conserven dempeus les façanes sud, oest i nord mentre que la est ha desaparegut. En quant a la distribució de les seves obertures hi ha un predomini del massís respecte el buit especialment a la façana nord i oest que són pràcticament cegues mentre que la façana sud hi han dues finestres rectangulars allindades en fusta i de reduïdes dimensions amb una espitllera a la planta baixa amb fàbrica de pedra i llinda també de pedra. La façana est ha perdut la majoria de les parets ja que segurament és on hi hauria hagut les eixides que pel sol fet de ser de fusta no s'han conservat. L'aparell constructiu és de murs de maçoneria de carreus de pedra mal treballats, units amb morter de calç de color groguenc i disposats en filades irregulars. Tant sols són en pedra més ben desbastada les cantonades. L'interior és irreconeixible ja que el conjunt està cobert de vegetació. Annex al sud de la casa s'endevina un segon volum quadrangular dedicat a les quadres i pallisses i del que tant sols es conserven les parets de tancament nord amb fàbrica de maçoneria. Tant la casa com els coberts estan tancats darrere un espai obert o era sostinguda també per murs de maçoneria per salvar el desnivell del terreny.</p> | 08093-202 | Al veïnat de Vilella al costat oest dels | <p>La història d'aquest mas conegut com a mas Llitjós i mas Vilella i després cal Toni Joan la trobaríem esmentada per primera vegada segons Martín (Martín, E; 2005. Annex. 10) a partir de 1652 quant formava part dels senyors de Còdol de Bagà, de fet es té documentat que el 1665 Antoni Joan Campà paga censos als senyors pel mas Llitjós i venut a la família Molins el 1665 (Martín, E; 2005. Annex 10).El 1749 Esteve Campà compra el mas Llitjós o mas Vilella a la família dels Còdol entenent que aquesta s'havia fet a mans d'aquest mas entre els anys 1665 i 1749. En el cadastre de 1776 aquest mas hi figura esmentat (AHG. Cadastre 1776) amb la casa núm. 81 a nom de Esteve Campà. Aquesta finca tenia una sola casa ocupada per 5 persones i pagava 3 lliures i 10 sous de cadastre personal, 5 lliures,1 sou i 7 diners de cadastre reial i 1 lliura i 7 sous per als caps de bestiar. Posteriorment i en el que fa referència a l'amillarament de 1863 (ACA. Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863 i extret de Martín. E; 2005. Annex 21) el cap de casa era a mans de Josep Tomàs. Estava ocupada per 2 persones majors de 7 anys i pagava 492 rals de contribució rural, 72 d'urbana i 90 per al bestiar. La casa va sobreviure el flux migratori del 1900 i consta que ava quedar abandonada després de la guerra. Actualment és en ruïnes.</p> | 42.2432900,1.8086500 | 401711 | 4677476 | 08093 | Gisclareny | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83112-foto-08093-202-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83112-foto-08093-202-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83112-foto-08093-202-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | L'estructura de l'edifici respon als cànons característiques de les masies de la part de Vilella amb cossos rectangulars, dues plantes pis i coberta de teula amb els coberts i pallisses annexos i tancats darrere un espai obert o era que està delimitat per murs i baluards de pedra. | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83066 | Mussol Pirinenc (Aegolius funereus) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mussol-pirinenc-aegolius-funereus | GENERALITAT DE CATALUNYA. Departament de medi ambient i habitatge. Parc Natural del Cadí Moixeró. Opuscle de la fauna Català/anglès;www,sioc.cat/fitxa.php?sp=AEGFUN; https//monnaturapirineus.net | Animal i espècie protegida | Es tracta d'un rapinyaire nocturn conegut també com a 'lechuza de Tengmalm' de l'ordre dels strigiformes i que e stroba en boscos de coníferes. És molt present a Amèrica del Nord, Àsia i Nord d'Europa tot i que ocasionalment també es troba a les regions muntanyoses dels Alps i també dels Pirineus com a relíquies dels períodes post glacials. Es tracta d'un rapinyaire de 25-30 cm. D'alt i 50-60 cm d'emgergadura amb les ales desplegades. Es caracteritza per tenir un cap gran i aplanat i uns ulls grossos i de color groc. La tonalitat del seu plomatge és variada amb tons marrons, grisos i i amb yn taquejat més acusat a les zones que envilten els ulls, dorzal i cap. Els joves són molt diferents amb un predomini del color marró.Solen habitar en boscos on hi ha un sotabosc intens. S'alimenta de ratolins, talpons, mussaranyes i petits ocells. És una au silenciosa excepte en época de zel on el seu cant, molt caracteristic es pot sentir de gener a abril similar al de la puput. Cria en nius de picots negres, Els mascles són més sedentaris, especialment a l'hivern que es queden prop dels nius mente que les famelles emigren en zones més càlides en busca d'aliment. Són poligàmics. | 08093-156 | A les obagues del Coll de Balma,obaga dels congosts i obaga de Gresolet | La descoberta de la seva presencia al Pirineu data del 1963, quan dos naturalistes francesos, H.Van der Vloet i J. de Ridder, van observar un exemplar en un forat de picot verd en un bosc d'avets a la zona de Font Romeu (Catalunya francesa). Degut a aquesta única cita el 1982 Oriol Alamany i Josep Ramón Ticó iniciaren un intens treball a la recerca d'aquest esquerp ocell, tot i que no va ser fins al gener de 1984, després de dos anys realitzant escoltes, que es va escoltar per primer cop cantar un mascle de mussol pirinenc en un bosc de pi negre i avet a 1.900m a la zona del Pallars. A les zones del Parc natural del Cadí i Moixeró es va trobar la presència d'aquesta au a finals de la d'ecada dels '90 als boscos de Gresolet i de Coll de Balma. Des d'aleshores els tècnics del Parc Natural n'han anat portant un seguiment mitjançant escoltes i controls. És molt dificil d'observar | 42.2646300,1.7412400 | 396185 | 4679926 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83066-foto-08093-156-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83066-foto-08093-156-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest mussol inicialment característic dels boscos de coníferes alpins i subalpins (avetoses, bscos de pi roig i pi negre) té com a principal depredador la marta, el gamarús o l'astor. Aquest fet ha provocat que es traslladi en boscos més freds al període hivernal i de major latitud per evitar la seva desaparició. Es tracta d'una espècie protegida que habita els boscos del Pirineu català i que recentment s'ha vist amenaçada per la presència humana en els boscos durant el període hivernal (pràctica de l' esquí, esports de muntanya, raquetes, excursionisme...) | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 83062 | Trencalòs (Gypaetus barbatus) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trencalos-gypaetus-barbatus | www.parcnaturalcadimouixeró.cat | Animal protegit | Au necròfaga alimentada de restes d'animals. Fa 1'10 a 1'50 metres de llarg i 2'60 a 2'75 m d'ample. Pesa entre 7 i 10 Kg. El dors i la cua són de color gris fosc amb el raquis de les plomes de color blanc. El cap, el coll, el pit i la panxa són de color ataronjat i blanquinós. Té un antifaç i una mena de bigoti que li penja de sota el bec i els ulls estan envoltats d'una membrana vermellosa. S'alimenta d'ossos i restes d'animals morts, sobretot de mides grans. S'empassa els ossos sencers i quan són massa llargs els trenca llençant-los a les roques, d'aquí li prové els eu nom Es localitza al capdamunt dels cingles de la serra del Moixeró on hi nidifica de forma sovint en coves i avencs inaccessibles. La seva femella pon entre 1 i 2 ous durant l'hivern, incuba durant dos mesos i només sobreviu un pollet que viu al niu uns quatre mesos. Durant els 2 0 3 mesos següents les adults l'ensenyaran de com sobreviurà Està en perill de desaparició i És una espècie declarada de protecció espacial a Catalunya | 08093-152 | Els cims del Comabona, Puig Terrers i serres de la Moixa al Cadí | El trencalòs és molt escàs a Catalunya, ja que donat el seu hàbitat i la seva alimentació durant el segle XX va patir una forta davallada en la seva població. Actualment és una espècie protegida i té un Pla de Protecció del trencalòs que pretén recuperar-lo a les comarques dels Pirineus i Pre-pirineus. | 42.2837100,1.7266000 | 395009 | 4682062 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83062-foto-08093-152-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83062-foto-08093-152-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Acostuma a volar planejant donant voltes i cercant menjar. Aprofita els corrents d'aire calent per elevar-se. Es mou per àrees molt grans que poden fer entre 400 i 1000 quilòmetres quadrats.Li agrada banyar-se en aigües ferruginoses, les quals li donen el color ataronjat del seu cos. | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 83067 | Gall fer (Tetrao urugallus) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gall-fer-tetrao-urugallus | GENERALITAT DE CATALUNYA. Departament de medi ambient i habitatge. Parc Natural del Cadí Moixeró. Opuscle de la fauna Català/anglès;www,sioc.cat/fitxa.php?sp=TETURO; https//monnaturapirineus.net | Animal protegit i en perill d'extinció | El gall fer és una de les espècies més emblemàtiques dels boscos del Pirineu català. Es pot escoltar al llarg del mès de maig amb un cant molt específic i significatiu com a període de zel. És dificil de veure i és molt tímid. Es troba en boscos subalpins de pi n egre i avet per damunt dels 1700 mts. D'aláda però esporàdicament es trobar en cotes més baixes. Els mascles es diferencies de les famelles a que si el primer es caracteritza per ser de dimenions més grosses i amb un plomatge de color gris fosc i negre amb la part del pit amb reflexos de color verd i el carpó de l'ala amb una taca blanca. La part ventral i final de la cua varia cap a un color blanc. Es caracteritza per tenir unes plomes a sota el bec en forma de barba, una cua gran formant un ventall. Una carúncula a l'ull de color roig que s'enfila i coloreja el plomatge en época de zel. La femella teé uns colors que s'ssemblen més amb l'entorn que l'envolat preferiblement els marronosos fosc i clar amb alguna part blanca. Té caruncula igual que el mascle bé que no tant acentuat. Nida a terra i una femella pon entre 6 i 7 ous que incuba entre 3 i 4 mesos fins que le poll surt de l'ou i s'independitza. La seva alimentació rica i variada es basa en larves, herbes, brots tendres de plantes i a la tardo fruits del bosc com el nabiu, gerd, groselles i fulles de pi. | 08093-157 | Als boscos del Parc natural del Cadí mOixeró. No té un lloc específic | Si bé el gall fer està protegit a Espanya des del 1986, les seves poblacions han anat disminuint poc a poc fins a nivell alarmants segons la regió. Tot i que la caça furtiva està molt perseguida, actualment la destrucció i alteració de l'hàbitat és la principal causa de desaparició, com la desforestació, la presència d'activitats humanes, la construcció de línies elèctriques, etc. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83067-foto-08093-157-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83067-foto-08093-157-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El gall fer és molr característic quen està en zel ja que s'junten tots els galls en un lloc que s'anomena 'cantader' que és on els mascles s'exhibeixen a les famelles. El mascle té una mena de dansa que accentua amb el plomall de la cua en forma de ventall. En aquest punt és on hi ha baralles de molts mascles que acaben amb la mort d'algun d'ells. Això succeeix perque és el seu moment d'éxtasi que no hi sent ni hi veu i és una presa fàcil. | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 83017 | Fons documental a l'Arxiu Comarcal del Berguedà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-a-larxiu-comarcal-del-bergueda-0 | <p>LOZANO I FREIXA, E (2008). Col·lecció de pergamins a l'arxiu municipal de Berga. SANTANDREU I SOLER. Mº DOLORS (2006).La vila de Berga a l'Edat Mitjana. La família dels Berga. Voll 1 a 3. Tesi doctoral dirigida per Dr.Manuel Riu i Riu, catredràtic d'Història Medieval de la Universitat de Barcelona en el programa de Doctorat 'Poder i Societat a l'Edat Mitjana'. Bienni 1993-95</p> | XVIII-XIX | Aquest registre es conserva amb un gran nombre de volums | <p>A l'arxiu comarcal de Berga es conserven els volums referents a les inscripcions al Registres d'Hipoteques dipositades a l'arxiu comarcal pel mateix Registre de la Propietat i que cobreixen des de mitjans del segle XVIII fins a principi del segle XIX. (Les inscripcions fetes a posteriori) estàn conservades al Registre de la Propietat de Berga. En quant als volums consultats i que hi ha referències a Gisclareny són nombrosos en els quals en cal destacar els protocols de Berga de 1951, de 1954, 1857, 1855 repartits en diversos llibres. El manual de 1768 cal destacar les P. 45, 49, 52, 55, 56, 218 i les hipoteques del terme de Gisclareny (P.217-221). El manual de 1769 hi ha referències a les P. 136, 140, 474 i les hipoteques del terme de Gisclareny (p.472-479). El manual de 1770 hi ha referències de Gisclareny a les p:381, 382, 389, 410 i 558. Les hipoteques es troben entre la P. 568-570. La resta de manuals fins el segle XIX hi ha referències de Gisclareny i capítols d'hipoteques</p> | 08093-107 | Arxiu Comarcal del Berguedà. Colònia Escolar núm. 2. Pavelló de Suècia 08600 (Berga) | <p>L'arxiu comarcal del Berguedà es va inaugurar el 2001. Forma part de la xarxa d'arxius Comarcals de la Generalitat de Catalunya. El seu nucli originari era l'arxiu històric de la ciutat de Berga on s'hi va integrar des de el primer moment. Hi ha referencies d'aquest arxiu des del segle XIV. El primer inventari conegut data de 1725. L'arxiu va patir la violència política dels segles XVIII i XIX de la guerra Gran i de les guerres carlines. El guerriller absolutista Tomàs Costa 'Misses' va cremar part de l'arxiu durant el Trienni Liberal el 1822. El 1893 el funcionari Josep Santandreu i Julio en ve fer un inventari per armaris de secretaria, tasca que va continuar el seu fill, Josep Santandreu i Escobet on en va fer uns inventaris cronològics. Durant la Guerra Civil l'arxiu de Berga va rebre protecció de la Secció d'Arxius del Servei de Patrimoni i Artístic de la Generalitat a càrrec del senyor Agustín Duran i Sampere. Al 1939 el funcionari Ramon i Casafont en va ordenar el fons i al 1955 Lluís Pont i Tubau en va confeccionar un índex alfabètic, ajudat per Santiago Santandreu. El 1987 Xavier Pedrals va ser nomenat arxiver i al 1883 es va inaugurar el nou estatge a 'Casa Massana' on es va fer un registre complet de tot el material traslladat gràcies a la tasca prèvia dels seus predecessors. Constava de 197 metres lineals de prestatgeries. L'any 2001 es va traslladar a la seu actual del pavelló de Suècia on reuneix tots els requisits necessaris per a la seva consulta, conservació i preservació</p> | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83017-foto-08093-107-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83017-foto-08093-107-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83017-foto-08093-107-3.jpg | Legal i física | Contemporani|Modern | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El registre d'hipoteques correspon a un precedent de la documentació facilitada pel registre de la propietat i ens aporta un gran nombre d'informació referent a la venda, adquisició de finques, noms dels propietaris de la partida de Berga | 98|94 | 56 | 3.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83113 | Cal Miqueló de dalt i de baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-miquelo-de-dalt-i-de-baix | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny.Fixa núm. 07 Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses). AHG. Cadastre de 1776. ACA:Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex, 21 i 22</p> | XVI-XIX | Arruïnada i coberta de vegetació | <p>Ruïnes de dues cases; Cal Miqueló de Dalt i Cal Miqueló de baix situades a la part més alta del nucli de Vilella i orientades a migdia al costat del camí ral de Vilella a les Llenes. La primera i mirant a la part sud damunt d'un petit promontori rocós, està formada pel cos de la masia principal amb la pallissa annexa i tancada darrere una era coberta de bardisses. La masia és de planta rectangular i formada per dues crugies de planta baixa, primer pis i sota teulada coberta amb teulada a dues vessants (avui desapareguda) damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia. En quant a l'organització i distribució de les seves obertures hi ha un predomini del massís respecte el buit, especialment a la façana oest i nord que són pràcticament cegues. En canvi la façana sud és on hi ha la de les obertures resoltes mitjançant una porta allindada i amb bastiments de pedra a la planta baixa, avui convertida en un gran esvoranc, i dues finestres allindades en fusta i arc rebaixat interior al primer pis i dues més a la planta superior. A sota el pinyó del mur tester encara es conserven els orificis quadrangulars dels antics colomars. L'aparell és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç de color ocre i disposats en filades irregulars. Únicament són amb aparell de pedra picada les cantonades principals. L'interior avui completament enderrocat es pot endevinar la seva antiga distribució a base de quadres a la planta baixa i cuina-menjador al primer pis. Encara es conserva l'antic aiguamans amb la pica de pedra encastada, la cuina econòmica amb els fogons i el tinell o prestatgeries per a la vaixella. Conserva també restes del seu antic revestiment intern. Adossat a l'est hi ha un segon volum o àmbit de les antigues pallisses cobert amb teulada a un sol vessant i parets de maçoneria. Tant un cos com l'altre estan delimitats per l'espai de l'era situat a llevant i separats de la casa de Cal Miqueló de Dalt mitjançant una carrera del camí ral. La casa de Cal Miqueló de 'dalt' es troba al nord de l'anterior, presenta una planta més aviat quadrada amb una estructura de planta baixa i un primer pis cobert amb teulada a dues vessants (desapareguda) de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a sud. La distribució de les façanes hi ha un predomini del massís respecte el buit centrant-se la major part de les obertures a llevant que és on hi ha l'era de batre malgrat que avui dia són pràcticament irreconeixibles degut a l'avançat estat de ruïna. L'aparell és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb morter de calç i col·locats en filades irregulars. L'era s'obre a la part de llevant i està construïda damunt importants murs de sosteniment i a la vegada delimitada per un baluard al que s'hi pot accedir per un portal coronat en arc rebaixat de pedra tosca obert a la cantonada sud-est.</p> | 08093-203 | A la part més elevada del nucli de Vilella al costat del camí ral i a sota de Puigventós. | <p>La casa de Cal Miqueló es troba esmentada per primera vegada el 1863 amb el nom de Cal Miqueló de Dalt i Cal Miqueló de baix. Amb tot pensem que la casa podria correspondre o bé amb la casa de 'Cal Rafilat' o 'Cal Rabost' tant esmentades per la documentació escrita (Cadastre de 1776 i Amillarament de 1863), però cal tenir en compte que es tracta de cases que han canviat sovint de nom i per tant resulta difícil saber a quina casa es referia ja que al veïnat de Vilella s'hi troben documentades altres cases que no han pogut ser fitxades. Tot i així sembla que aquesta casa segons la fàbrica dels seus murs sembla una obra de la fi del segle XVI o principi del XVII. Referent a Cal Miqueló pensem que també va ser adquirida pels Campà als senyors de Còdol a mitjans del segle XVII. El nom de Cal Rafilat apareix al 1714. Amb tot al cadastre de 1776 (AHG. Cadastre 1776) no sabem a quina casa pertany potser la casa núm. 90 dita Miquel Rafilat on hi tenia 5 cases que pagava un cens de 9 sous i 10 diners de cadastre reial i no se sap quant de bestiar. El 1863 segons l'amillarament (ACA llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín,E; 2005. Annex 21 i 22) especifica que la casa estava a mans de Josep Companyó que estava ocupada per 5 persones majors de 7 anys, i pagava 494 rals de contribució rural, 72 d'urbana i 80 com a caps de bestiar. En nom de Joan Companyó hi havia la casa de Cal Rafilat que pot ser una referència de les dues cases que posseïen juntament amb Cal Miqueló ocupada per 5 persones majors de 7 anys, amb una contribució rural de 186 rals i una urbana de 39. Tant una com l'altra no van sobreviure el flux migrador del 1900 on surten esmentades com a abandonades..</p> | 42.2437000,1.8088500 | 401728 | 4677521 | 08093 | Gisclareny | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83113-foto-08093-203-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83113-foto-08093-203-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83113-foto-08093-203-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Es tracta de dues cases que en un primer moment en deurien ser una de sola que guarda els trets i les característiques més essencials de les cases de Gisclareny a base d'estructures simples amb les quadres i pallisses annexes i tancades darrere duna era de batre el gra. | 119|94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83114 | Ca L'Anton | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-lanton-1 | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny.Fixa núm. 08 Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses). AHG. Cadastre de 1776. ACA:Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex, 21 i 22</p> | XVII-XVIII | Arruïnada i coberta de vegetació | <p>Ruïnes de la casa de Ca L'Anton situada al veïnat de Vilella al costat de Cal Miqueló i per sobre de l'antic mas de Vilella. Es tracta d'una construcció quadrangular adossada a l'est de Cal Miqueló i formada per una planta rectangular de planta baixa, primer pis coberta amb teulada a dues vessants de teula ceràmica, avui inexistent damunt de cavalls i llates i amb el carener paral·lel a la façana principal que s'orienta a migdia i s'organitza mitjançant una porta i dues finestres al primer pis de factura allindada. L'aparell constructiu és el mateix que la veïna casa de Cal Miqueló a base de carreus i fàbrica de maçoneria mal treballada i escairada i unida amb argamassa de calç formant filades més aviat irregulars. L'interior està cobert de vegetació i també de runa.</p> | 08093-204 | Al veïnat de Vilella a sota de Cal Miqueló i damunt de Cal Toni Joan al vessant sud de Puigventós | <p>La història d'aquesta casa va lligada amb la veïna de Ca L'Anton (fitxa 203). Sembla ser que la partició de la casa es va fer el 1776 quan figura al cadastre de 1776 (AHG. Cadastre de 1776) amb la finca núm. 72 a nom de Domingo Ardariu on hi havia 5 cases habitades per 3 persones i que pagaven un cadastre personal de 2 lliures i 6 sous, 19 sous i 5 diners de cadastre reial i no especifica que pagava de vapos de bestiar, Posteriorment el 1863 (ACA . Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863, extret de Martín, E; 2005. annex 21 i 22) la casa de Ca L'Anton seria la de cal Mateu o Mingató pel cognom Arderiu. Si fos així Ambdues finques podrien coincidir en una de sola amb diferent nom ja que en el primer cas la casa és ocupada per 4 persones majors de 7 anys i si a la primera no diu res a la segona esmenta que pagava una contribució rural de 168 rals i 48 d'urbana. Aquesta casa va sobreviure el flux migratori del 1900 tot i que ja constava com abandonada.</p> | 42.2436600,1.8088900 | 401732 | 4677517 | 08093 | Gisclareny | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83114-foto-08093-204-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83114-foto-08093-204-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83114-foto-08093-204-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Casa adossada a Cal Miqueló i formant part de la mateixa o com a cobert o annex a la mateixa. Sembla correspondre a mitjans del Segle XVII o XVIII. | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83073 | Masia de la Tosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/masia-de-la-tosa | CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí; MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. annex. 21 i 22; A CA. Llibret de compliment pasqual 1863. | XVIII-XIX | Arruïnada i coberta de vegetació. Encara en són visibles les parets nord, oest i part de l'est del cos principal i la nord de les quadres. | Ruínes de l'antiga casa de la Tosa situada damunt de l'antic mas Campa o Cal Ros, al vessant sud del coll d'escriga i mirant cap a Turbians damunt d'unes costes del solell rocós. L'edifici consta de dos volums; la casa i les quadres i pallisses. La casa presenta una planta rectangular i està estructurada mitjançant dues crugies de planta baixa, i un primer pis. La coberta ha desaparegut però encara s'endevinen les traces de com hauria estat coberta a dues vesants amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia. En quant a la distrbució de les seve sobertures sembla que es concentraven a les façanes est i sud. Les altres dues façanes eren completament cegues. L'aparell constructiu és molt senzill a base de fàbrica de maçoneria i també paret seca amb pedras mal treballades i escairades, unides amb fang i morter de calç molt pobre i disposada en filades irregulars amb fargments de teula i maó a trenca junt. Üsnicament són en pedra picada les cantonades que són més ben treballades. Adossat a ponent hi ha un segon cos de planta rectangular, d'una única planta construït amb aparell de pedra seca, unida amb argila i fragments de llosa i maó a trenca junt. Aquest cos hauria estat cobert a un sol vessant i possiblement hauria estat cobert amb teulada a u únic vessant de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta. Ambdós cossos s'enlairen damunt d'un vessant de la muntanya, terraplenat mitjançant murs de contenció de pedra seca que configuren l'àmbit de l'era de batre el gra. | 08093-163 | Al vessant sud del Coll de l'Escriga damunt de Cal Ros i prop de Turbians prop de la pista del coll | Segons E. Martín (Martín, 2005) l'origen d'aquesta cas no és anterior al 1700 o 1800. de fet es troba referenciada a l'amillarament de 1863. (ACA. Llibrets de Compliment Pasqual, amillarament de 1863) amb Joan campa com a cap de Casa. Estava ocupada per 5 persones majors de 7 anys i pagava una contribució rural de 186 rals, 24 de contribució urbana i 104 per a caps de bestiar. Desconeixem si existia d'abans ja que al cadastre de 1776 no se sap a qui pertanyia o quin era el cap de casa. La casa va sobreciure el flux migratòri del 1900 però el 1909 consta ja com a abandonada. Segons especifica Francesc Caballè (Caballè i Cantalapiedra, F; 1995) a la porta de la casa de la Tossa hi va ser trobada la darrera petjada del llop el 1919. | 42.2514100,1.8004400 | 401047 | 4678387 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83073-foto-08093-163-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83073-foto-08093-163-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83073-foto-08093-163-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El conjunt respòn als cànons característics de les masies de Gisclareny d'estructura simple i senzilla basades en un règim de subsitència en un moment que venia marcat per la pobresa i s'erigiren masies en indrets insòlits fruit de l'arribada de jornalers nouvinguts d'altres indrets per a conrear uns escassos metres de terra. Aquesta situació es produí a mitjans del segle XIX i tant sols van perdurar una generació ja que no van sobreviure el flux migratòri de 1900. | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82999 | Cal Tòfol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-tofol | <p>MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. AHG.Document de 1490. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny</p> | XVII-XVIII | Arruïnada i exclosa del catàleg de masies del terme de Gisclareny per les dificultats d'accés | <p>Ruïnes de la casa de Cal Tòfol situada a la part més alta del veïnat de Berta a sota de la carena de Cal Felip i a damunt mateix de cal Berta i Cal Sastre. De les ruïnes de la casa es conserven tant sols les quatre parets principals amb aparell de maçoneria de pedra mal treballada i escairada, unida amb argamassa de calç i en sec i disposada en filades més aviat irregulars i aleatòries. Encara conserva en una alçada força notable les parets oest i est.Davant de la casa i per damunt de Cal Sastre i Cal Creueta hi ha l'era de batre el gra, sostinguda per murs de pedra seca que fan la funció de terrassa artificial.</p> | 08093-89 | A la part més alta del veïnat de Berta a sota de la Voltrera i damunt de Cal Berta i Cal Sastre | <p>Aquesta masia comença a aparèixer a partir del segle XVIII en l'amillarament de 1873 ens hi surt esmentada a mans d'un tal Ramón Tomàs a la qual hi habitaven 3 persones majors de 7 anys, pagaven una contribució rural de 131 rals, una contribució urbana de 24 rals i cap per als caps de bestiar. No es té constància que existís anteriorment tot i que al cadastre de 1776 s'hi esmenta un tal Francesc Tomas que pagava una contribució de 4 lliures i 14 sous de cadastre personal, 2 lliures, 1 sou i 8 diners de cadastre reial i 4 sous i 4 diners per als caps de bestiar. No sabem si aquest Francesc Tomas correspon al resident d'aquesta casa, malgrat no s'especifiqui en més detall. L'habitatge na va poder sobreviure l'emigració del 1900, raó de la qual es deuria abandonar. Actualment és una ruïna coberta de vegetació.</p> | 42.2520800,1.7848200 | 399759 | 4678480 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82999-foto-08093-89-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82999-foto-08093-89-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82999-foto-08093-89-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83087 | Cal Parleta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-parleta | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. MARTÍN I VERGARA, E; (2005). Una mirada a la història de Gisclareny. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863 extret de Martín, E. Annex 21 i 22.</p> | XVIII-XX | Arruïnada, coberta de vegetació i runa. | <p>Restes de l'antiga casa de Cal Parleta situada a sota de Cal Pere Vilella molt a prop de la font de cal Pere Vilella al costat del sender local de 'Turbians'. Les ruïnes d'aquesta casa defineixen dos cossos o dos volums; un emprat com a casa principal i un segon com a quadra o pallissa situat a l'oest del primer. La casa defineix un volum més aviat quadrangular d'una o dues crugies amb aparell de maçoneria de pedres mal treballades i escairades, unides amb morter de calç i col·locades en filades més aviat irregulars. Únicament són en pedra picada les cantonades de les parets. Es poden identificar clarament el basament de la paret sud, part de l'est i la oest. La nord queda assentada aprofitant un desnivell del terreny natural. Conserva escasses filades de paret; unes sis amb la qual cosa es fa molt difícil determinar quin nombre de plantes hauria tingut i com hauria estat coberta. El cos annex emprat com a pallissa es conserva mig enderrocat i només es poden identificar algunes filades. El conjunt està completament enderrocat i cobert de vegetació.</p> | 08093-177 | A sota de la casa de Cal Pere Vilella prop e la font de cal Pere Vilella i a les costes de Cal Raler | <p>Com tantes altres cases del municipi de Gisclareny, la casa de Cal Parleta també correspon amb una de les cases que es deurien erigir a partir del 1700 fruit de la vinguda de nous jornalers. Segons Martín (Martín, E; 2005) en l'amillarament de 1863 (ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863 i extret de Martín, E; 2005 annex 21 i 22) , el cap de família era en Joan Pons, estava habitada per 6 persones majors de 7 anys, pagava una contribució rural de 210 rals i 36 d'urbana. No s'especifica res per als caps de bestiar. Referent al cadastre de 1776 (AHG. Cadastre de 1776) no sabem a quina casa pertanyia ja que amb el cognom Pons hi ha dues cases. Una amb el núm. 33 la qual hi havia 4 cases, habitades per 3 persones que pagaven una contribució de 2 lliures i 6 sous de cadastre personal, 14 sous i 10 diners de cadastre reial i 8 diners per a caps de bestiar. L'altre correspon amb la casa núm. 49 a nom de Cebrià Pons on hi havia 3 cases, habitades per 3 persones i amb un pagament de 2 lliures i 6 sous de cadastre personal, 2 lliures i 8 sous de cadastre reial i 2 sous i 8 diners per al bestiar. Encara existeix en aquest mateix document una altre casa amb el cognom Pons que es correspon amb la casa núm. 76 a nom de Pere Pons i la núm. 93 la qual es correspon amb Cal Mateu de Vilella molt possiblement. La casa no va sobreviure el flux migratori del 1900 i figura com a abandonada.</p> | 42.2486000,1.8220900 | 402828 | 4678050 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83087-foto-08093-177-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83087-foto-08093-177-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83087-foto-08093-177-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Casa d'estructura simple bastida a mitjans del segle XVII o XVIII per acollir jornalers nouvinguts d'altres indrets que a canvi de conrear les terres d'una gran propietat podien habitar en una casa pròpia. Aquest fet va generar que es construïssin cases arreu i en lloc poc favorables ja fossin prop de penya-segats, balmes, roques... Eren cases d'estructura senzilla de planta quadrada amb una o dues plantes cobertes amb teulada a dues vessants de teula ceràmica. | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83065 | Gran Duc (Bubi bubo) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gran-duc-bubi-bubo | GENERALITAT DE CATALUNYA. Departament de medi ambient i habitatge. Parc Natural del Cadí Moixeró. Opuscle de la fauna Català/anglès. httpp//cimd'aligues.com/bubobubo; www.wikipèdia. Gran duc; | Au protegida degut a la seva escassetat | Ocell de la família dels estrigiformes, de la família dels estrígids, de grans dimenions entre 66-77 cm de llarg amb el plomall de les orelles llarg i vistosos, els ulls molt grossos i d'un groc daurat i el plomatge d'un lleonat vermell, clapejat de burell fosc. És el més gran dels estrigiformes europeus i habita als boscos de l'Euràsia i Nord de l'Àfrica. A catalunya es troba en regions salvatges i poc habitades, en aquest cas s'han localitzat espcímens a la solana del vessant sud del veïnat del Roser mirant a la vall de Saldes i Sull prop de l'estret de Llúria pel camí del Vier. ¨sr un ocell carnívor que caça tota mena de vertebrats a vagades tant gran com ell. Se l'anomena el gran duc. Se'l pt robar en un àmpli ventall d'hàbitats fins hi tot l'estatge subalpí | 08093-155 | A les roques del vessant sud del veïnat del Roser a la zona del vier i dels estanys mirant a Saldes | Es tracta d'una espècie d'au que es distrbueix a Europa, Àsia i Àfrica. A Amèrica existeix una espècie molt propera que és el Duc de Virgínia que és `present al nord i sud d'Amèrica excpepte el nord i sud d'Alasca on el fred polar impedeix el seu hàbitat. Habita des dels boscos de coníferes als prats basòfils però prefereix xones on hi hagi clarianes. Aquesta espècie a Catalunya es troba gairebé a tot arreu excepte a la Depressió de l'Ebre. A més és l'única espècie d'au noctura de mida grossa que hi ha Catalunya. Es coneixen 8 espècies a Espanya d'aquest tipus d'au. A Europa hi ha dues subespècies que són de mida més petita. Aquest animal es caracteritza per ser un gran caçador molt silenciós ja que les característiques del seu plomatge fan que passi gairebé desaparecebut. | 42.2496000,1.9113800 | 410196 | 4678063 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83065-foto-08093-155-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83065-foto-08093-155-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta au és molt dificil de poder-la veure ja que habita en paratges i indrets insòlits allunyats de la civilització amb la qual cosa no se n'ha pogut obtenir cap fotografia per part dels tècnics del Parc Natural del Cadí Moixeró raó de la qual les imatges publicades provenen d'altres llocs. Curiosament en els mapes hi ha el topònim de 'niu d'en Duc' marcat en aquestes costes mirant a Vilella i també a les obagues de l'altra costat de la riera de Saldes i pertanyents al municipi de Vallcebre | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 82980 | Elements decoratius de l'interior de Sant Martí del Puig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/elements-decoratius-de-linterior-de-sant-marti-del-puig | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P .71, 200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.55. CASCANTE I TORRELLA, P (2017). Memòria i estudi històric i constructiu de la masia de Vilalta de Sant Mateu de Bages. GALÍ F, D; LACUESTA CONTRERAS, R (2010). Evolució històrica i constructiva de l'església de Sant Esteve de Bagà a partir de les fonst documentals. SPAL (Inèdit). MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny.P.15, P.32, 33 . GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3338; SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 ADCU. Acta de consagració de Sant Miquel Turbians (inèdit), DDAA. (2014). 'Església de Sant Martí del Puig de la Baga. Gisclareny'. Restaurar o reconstruïr. Actualcions del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local en els monuments . Memòria SPAL 2010-2012. P-581-588.</p> | XII-XIV | Cal una tasca de consolidació i també de recerca per a descobrir noves restes pictòriques amagades sota l'enlluït recent | <p>A l'interior de l'església es conserven una sèrie d'elements decoratius que cal esmentar en una fitxa a part degut a la seva rellevància. Per una banda i damunt de la pica d'aigua baptismal (fitxa 71) hi ha un seguit de dibuixos fets a carbó, de com si es tractés d'una sinopia a sota de les dues capes pictòriques; la més superficial amb motius simulant estrelles i una altra a sota de l'època barroca. La capa en la qual es representen aquests elements és la que enllueix l'edicle on s'encasta la pica d'aigua baptismal de morter de calç de color blanquinós. Els dibuixos que s'hi representen corresponen amb motius molt esquemàtics relacionats amb la vida quotidiana ja que entre els elements representats s'hi veuen dos persones i també algun animal. Aquesta sinòpia està mig esborrada i ennegrida pel foc que s'ha fet a la pica baptismal i si no es para atenció es pot confondre amb un grafit molt recent. L'altre element decoratiu es troba al mur de migdia molt a prop de la la paret que l'uneix amb la capella sud. En aquesta part s'endevina l'arrencament oest d'un arcosoli, o capella buidada al gruix del mur coronada en arc de mig punt i de la que es conserva l'estrep oest que va servir per adossar-hi la volta de la capella de migdia. De la mateixa manera que succeeix amb la pica baptismal s'hi poden endevinar a la façana i a sota les dues capes d'enlluït recents, una capa d'estuc en la qual hi ha pintades tres franges paral·leles en color verd que ressegueixen l'arc exterior de l'arcosoli i que continuen a l'intradors de la paret oest de l'arcosoli en altres franges de color ocre i magrana damunt un fons blanquinós i que queden amagades darrere el mur modern de la capella. Aquests dos elements datats possiblement de l'època medieval ens permeten interpretar que l'església de Sant Martí del Puig hauria estat decorada amb pintures murals les quals poden estar amagades a sota el revestiment més modern de la volta i part de l'absis i per tant cal tenir-ho en consideració de cara a futures intervencions. El darrer element correspon amb la biga en forma de cap humà que hi ha a prop del presbiteri i que servia per a sostenir la llàntia del sant. Aquesta biga està motllurada i te una representació del cap en forma humana i que amaga restes de policromia a sota la capa marró. Aquest tipus de biga és molt comú en els sostres d'enteixinats, cobertes de les cases de la baronia de Pinós ja que tant a la vila de Bagà (cases de cal Agutzil, Palau dels Pinós, Cal Peu-curt, Cal Carotes, Cal Solanell, Cal Bovanegra, Cal Mas...) com també a la Torre de Foix o casa de Vilella de Brocà, al santuari de Gresolet i en molts altres llocs es conserven elements molt similars que han estat datats de mitjans delsegle XIV o XV. El paral·lel més proper és a Sant Miquel de Turbians i també a Sant Julia de Freixens a Vallcebre. Ambdós llocs conserven bigues similars.</p> | 08093-70 | Interior de l'església de Sant Martí situada al capdamunt del pujol del Puig. | <p>Segons Martín (Martín, 2005) l'indret del Puig ja apareix esmentat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians el 948 '..entrego a l'esmentada parròquia les vil·les que s'han esmentat amb els seus termes, els quals afronten, per una banda, amb el terme de Bagà, per l'altra, amb el terme de Vallcebre, el de Saldes i, per l'altra, amb els termes de Molnell o del Puig [de Sant Martí].' (Martín, E inèdit del doc.ADCU). Posteriorment el lloc de Puig ens és esmentat amb les donacions del monestir de Sant Lloreç prop Bagà el 961 'in valla buchranense, casas curtes et ortos, terras et vineas cultas vel incultas molendinis, aquis, aquiductis in Vilalta et in Marolaet in ipso Puio, et in Rus et Perdinela' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre III P.82). Tanmateix és en la documentació d'aquest monestir quan se'n fa major referència ja que el 983 i posteriorment el 1003 es fa una donació de terres del mas Puig. I parla també d'un lloc dit Querol proper al Puig 'I pècia de vinea ad domum Scti Laurencii monasterii, qui est in valle Buchuranense. Et advenit illa ipsa vinea de comparacione, in chomitatum Cerdaninense, in valle Buchuranense, in apennico de ipso Puio, in locum qui dicunt Cherol'. El document parla de les afrontacions que són 'In vinea de Olibane vel eres suos, et de alia in ipsa Rocha Rotunda, et de III in vinea de Orifeitaqyi fuit condam...' (Bolós-Pagès, 1986) Bolós interpreta com a Sant Martí del Puig sense poder especificar la roca rodona. Nosaltres pensem que la roca rodona podria correspondre el pujol arrodonit on més tard s'hi alçarà l'església de Sant Martí. L'església de Sant Martí aviat es va convertir en una parròquia ja que el 1197 se la documenta amb aquesta funció. El 1288 el capellà del Puig Berenguer de Gaamir va arrendar del clergue de Gavarrós (Berenguer de Ça Rocha) amb totes les entrades, oblacions, defuncions, conreus, cases, possessions i altres drets que posseïen i li corresponien com també tot el de la seva església i sufragània de santa Maria de Faia (santa Magdalena) (Serra i Vilaró, J ;1989 Ob cit. Llibre III. P.253) . Aquest acord incloïa a Ça Rocha de residir a la parròquia 'ibi residentiam pesonalem'i garantir servei religiós a les esglésies. Segons Serra i Martín conflictes posteriors acabaren imposant una multa de 150 sous a Gaamir i la confirmació de Berenguer de Ça Rocha com a rector del Puig. Altres documents són el 1295 l'església va rebre una deixa testamentària de 20 sous per part de Galceran de Pinós i Santa Maria de Faia de 10 sous. S'hi té documentada una petita comunitat de clergues que hi feien oficis diurns i també nocturns. Consta que el 1368 el rector del Puig va entrar en brega amb els homes de Berga als plans de Reboll. En conseqüència els bisbe d'Urgell va absoldre a tots els rectors i en va reposar de nous. En aquesta data l'església va perdre la categoria de parròquia i va passar a ser una sufragània de Gisclareny. També hi ha esment el 1399 que els prohoms del Puig van comprar als cònsols de Bagà un encenser, una custòdia de llautó en la que nen van pagar 2 lliures i quatre sous (Baronies, ob cit. P47). La importància del lloc del Puig era cabdal pels barons de Pinós. Tant és així que els rectors d'aquesta parròquia van finançar la construcció de la capella de Santa Maria a l'església de Sant esteve de Bagà. Així el 1396 es cobreix 'la quapela nova de sent guyla (Julià)' a l'angle sud-oest del temple que va ser per Oliver Saig, rector de Sant Martí del Puig. A la clau de la volta s'hi va gravar 'el mont floré' un puig coronat per una flor de lis fent referència al Puig i la qual n'era titular Oliver Saig (Galí, F, D i Lacuesta, C , R, 2010). Tot i així pensem que els terratrèmols de 1427 i 1428 van sacsejar de forma profunda la vall provocant alguns estralls a Sant Martí. Posteriorment el 1593 la parròquia de Turbians i la seva sufragània del Puig van passar a dependre formalment del bisbat de Solsona . Tot i així i a causa d'un contenciós amb el bisbat d'Urgell, el canvi jurisdiccional no es va portar a terme fins 1624.. El 30 de setembre de 1729 i en motiu d'una visita pastoral, el visitador fa constància l'absència dels ornaments necessaris per a la litúrgia, (DDAA. SPAL. 2014) No obstant en el cadastre de 1776, la masia i lloc del Puig estava a mans de la família Bover (AMG, cadastre 1776) i sabem a través de la documentació eclesiàstica que alguns dels rectors de l'església de Gisclareny i del Puig procedien d'aquesta mateixa casa. Així Julià i Martí Bover eren germans sacerdots i fadristerns ja que l'hereu del mas era Joan Bover i segons Martín encara hi havia un altre germà de nom Josep que era ferrer.Julià va ser rector durant 18 anys a Gisclareny on el seu testament va encarregar un enterrament amb dotze sacerdots, tes misses cantades i una ofrena de pa i i vi a l'església de Sant Martí. Va donar 900 lliures a la fundació de Sant Julià i va nomenar al seu germà Martí sacerdot de Gisclareny i li va encarregar que fes dotze misses anuals els dies especificats i va crear una causa pia de ' col·locar donzelles en espiritual matrimoni' i especificant que fossin filles dels germans donant-los una pensió de 20 lliures anuals en el moment del casament. Aquesta dot s'havia de donar als descendents de l'hereu de forma perpetua mentre que la la resta de germans només es lliurés fins a la quarta generació (Martín, 2005. P.33).Aquest element podria explicar la quantitat de reformes portades a terme a l'església de Sant Martí com ara l'annexió de les dues capelles a migdia i tramuntana de la nau, la construcció dels hipogeus el 1787 entre altres. El 1936 i amb l'inici de la guerra civil es va desmuntar l'antic cor de fusta i possiblement també els retaules així com també les dues campanes de l'església, una de les quals va ser custodiada a Gisclareny. A més aquestes destrosses deurien ser més evidents per la posició estratègica i proximitat amb el congost dels empedrats. Aquest fet podria haver donat lloc a la gran quantitat de trinxeres que hi ha excavades als voltants de l'església. A la dècada dels 40 es van construir uns nínxols adossats a la façana nord i es va costejar la fabricació d'una nova campana que va ser guardada a l'ajuntament de Gisclareny fins el 1989 (Caballè Cantalapiedra, F; 1995 p-26). Finalment la dècada de 1970 i 1980 membres de l'associació dels amics dels monuments de la vall del Bastareny emprengueren algunes tasques de neteja i repicat de paraments interns així com repàs de la teulada. Aquestes tasques es van completar el 1988 amb la reposició i renovació de la majoria de les cobertes de les esglésies. Finalment el 2005 l'ajuntament de Gisclareny va signar un conveni de cessió del monument durant 30 anys amb el bisbat de Solsona oi això va fer que es sol·licités ajuda al Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona per a la seva restauració. Aquestes tasques es van realitzar entre els anys 2007 i 2008.</p> | 42.2663400,1.8100300 | 401861 | 4680034 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82980-foto-08093-70-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82980-foto-08093-70-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82980-foto-08093-70-3.jpg | Inexistent | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Religiós | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquests elements foren descoberts arran d'unes tasques de consolidació d'urgència portades a terme abans de la primera fase de restauració realitzada per SPAL. Aquests treballs costejats per l'associació d'amics dels monuments de la vall del Bastareny van consistir en la reposició de les lloses de la coberta i part del sanejat interior repicant l'enluït que s'havia després i amenaçava en caure tant a la paret de migdia com la de tramuntana. Va ser llavors quan es van posar al descobert les sinòpies de la pica baptismal i part de l'arcosoli sud. La tipologia interna dels arcosolis seria similar a l'església de Sant Vicenç de Rus a Castellar de N'Hug i restaurada el 1987 pel Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona on es posaren al descobert unes interessants pintures del gòtic lineal dedicades a Santa Magdalena. | 92|85 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83010 | Talla de la Mare de Déu del Roser | https://patrimonicultural.diba.cat/element/talla-de-la-mare-de-deu-del-roser-0 | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.25 MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3335 SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III.Centre d'estudis baganesos ADS (Arxiu Diocesà de Solsona). Carpeta de Gisclareny i ACA (Notarials. Bagà ) publicats per Martín. | XVIII | Caldria fer-li un tractament per part d'un tècnic especialitzat en restuaració de Bens Mobles | A l'interior de l'església del Roser de Gisclareny es guarda una bonica talla de fusta policromada que va dedicada a la seva patrona; la verge de Santa Maria del Roser. Es tracta d'una talla de fusta d'uns 45 cm d'alt x uns 25 cm d'ample. Que sosté el nen Jesús i un pomell de roses. Presenta un cos més aviat ben proporcionat amb els plecs del vestit ben aconseguits i la talla dels ulls i la boca ben proporcionades. Aquesta talla que conserva restes de policromia presneta forces simulituds amb la talla que es conserva a l'església de Sant Esteve de Bagà i atribuïble també a la Nostra Senyora del Roser. Ha estat datada de mitjans del segle XVIII. | 08093-100 | A l'església del Roser a sota de la Gargallosa i orientada a sud dominant el clot del pou | Aquesta talla aniria relacionada amb el moment que es crea la confaria de la Mare de Déu del Roser a mitjans del segle XVIII corresponent en un moment que la parròquia es trasllada a l'edifici que hi ha avui dia.egons el mateix Martín i en un document original trobat a l'arxiu diocesà de Solsona els anys posteriors el segle XVIII, la parròquia es trasllada definitivament al Roser.El rectorr de Gisclareny declarava el 1752 un ingrés net de 150 lliures (Martín, 2005). En aquest document ja fa esment de la pobresa del territori. Per sufragar les despeses derivades dels actes litúrgics, l'església va instaurar un sistema de crèdit basat en aportació de les famílies més benestants en misses pels difunts, causes pies, beneficis i censals. A través de la creeça del purgatòri per treure l'anima del cos del difunt, les classes més acomodades feien aportacions en vida com a deixes trestamentàries per a realitzar misses per les animes dels difunts a partir d'unes tarifes establertes pel nombre de sacerdots otambé per a la construcció d'altars. Aquests crèdits eren administrats a les rectories. A més a més també existia la causa pia, una mena de crèdit o aportacions de censals per a les dots de les donzelles (Martín, 2005 p.31)'per donzelles maridar o en religió entrar'. Algunes vegades el capital anava dirigit a constituïr alguna institució concreta com ara una confraia. Així doncs una operació daquestes característiques és la que va fer Martí Bover a la parròquia de Sant martí del Puig . Moltes de les masies del terme van ser adquirides per les comunitats de preveres mitjançant el sistema de les causes pies basades en els censals. Hi ha algunes causes pies de la família Tor (Martín, 2005 i doc. Original ACA. Notarials. Bagà. Lligall III ). El mas Jovell va ser comprat a canvi d'un d'aquests Censals per la família Tor. El sistema de les cartes de Gràcia era una altre sistema de crèdit imposat pels preberes. Com a mecanisme de participació dels feligresos en la marxa de la parròquia, Martín esmenta el sistema de les obreries (confraries) que es beneficiaven dels donatius dels feligressos i que garantia el fet d'ocupar lliocs privilegiats en la celebració de les misses, diposar de sepultura pròpia en el moment de la mort. Amb el capital obtingut es compraven censals. Segons martín al Gisclareny històric hi han dues obreries; una per a cada parròquia. Si la de sant Miquel és poc esmentada la del Roser titulada 'lluminaria del santíssim sagrament' a partir de 1716 és documentada en l'aparició de quatre censals de 88, 76, 134 i 136 lliures entre els anys 1716 i 1780. Els administradors eren els cònsols, el batlle i regisdors (Martín, 2005. P.38). La fundació de la obreria va ser a càrrec de Josep Tor. Ja veiem que és el segle XVIII el moment en que la parròouia de Gisclareny va tenir la major puixança coincidint amb un increment poblacional i que es va mantenir al llarg del segle XIX i principi del XX. Des prés de la guerra civil. Actualment malagrat mantingui el caràcter de parròquia és administrada des de l'unitat pastoral de Bagà i del ser rector. | 42.2500200,1.7864200 | 399888 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83010-foto-08093-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83010-foto-08093-100-3.jpg | Física | Barroc | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Religiós | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta talla conservada a dins de la segarustia mereix ser restaurada i estudiada a fons ja que es tracta d'una notable peça de fusta de mitjans del segle XVIII | 96 | 52 | 2.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 348,13 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml