Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 82959 | Cim del Comabona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cim-del-comabona | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1. DDAA. Àrees d'interès geològic del Parc Natural del Cadí Moixeró. Generalitat de Catalunya.</p> | <p>Cim de 2548 m d'alçada. És el segon cim més oriental de la serra del Cadí que delimita amb el TM. De Montellà i Martinet al vessant nord. Està separat del Puig Terrers pel coll del Tencalaporta que el separa de la vall de la Muga. Presenta una fomació geològica molt similar al Puig Terrers amb les denominades 'arrugues del Comabona' al vessant nord. És un cim suau d'una ascensió fàcil.</p> | 08093-49 | Darrere el Puig Terrers al vessant oriental de la Serra del Cadí i damunt prat d'Aguiló | <p>La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocós de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplor de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió.</p> | 42.2837100,1.7266000 | 395009 | 4682062 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82959-foto-08093-49-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82959-foto-08093-49-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 82999 | Cal Tòfol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-tofol | <p>MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. AHG.Document de 1490. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny</p> | XVII-XVIII | Arruïnada i exclosa del catàleg de masies del terme de Gisclareny per les dificultats d'accés | <p>Ruïnes de la casa de Cal Tòfol situada a la part més alta del veïnat de Berta a sota de la carena de Cal Felip i a damunt mateix de cal Berta i Cal Sastre. De les ruïnes de la casa es conserven tant sols les quatre parets principals amb aparell de maçoneria de pedra mal treballada i escairada, unida amb argamassa de calç i en sec i disposada en filades més aviat irregulars i aleatòries. Encara conserva en una alçada força notable les parets oest i est.Davant de la casa i per damunt de Cal Sastre i Cal Creueta hi ha l'era de batre el gra, sostinguda per murs de pedra seca que fan la funció de terrassa artificial.</p> | 08093-89 | A la part més alta del veïnat de Berta a sota de la Voltrera i damunt de Cal Berta i Cal Sastre | <p>Aquesta masia comença a aparèixer a partir del segle XVIII en l'amillarament de 1873 ens hi surt esmentada a mans d'un tal Ramón Tomàs a la qual hi habitaven 3 persones majors de 7 anys, pagaven una contribució rural de 131 rals, una contribució urbana de 24 rals i cap per als caps de bestiar. No es té constància que existís anteriorment tot i que al cadastre de 1776 s'hi esmenta un tal Francesc Tomas que pagava una contribució de 4 lliures i 14 sous de cadastre personal, 2 lliures, 1 sou i 8 diners de cadastre reial i 4 sous i 4 diners per als caps de bestiar. No sabem si aquest Francesc Tomas correspon al resident d'aquesta casa, malgrat no s'especifiqui en més detall. L'habitatge na va poder sobreviure l'emigració del 1900, raó de la qual es deuria abandonar. Actualment és una ruïna coberta de vegetació.</p> | 42.2520800,1.7848200 | 399759 | 4678480 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82999-foto-08093-89-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82999-foto-08093-89-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82999-foto-08093-89-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83039 | Cal Felip | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-felip-2 | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. P.46. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. Annex 21,22 i 23;AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21. DDAA (2007) .Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Annex a la normativa.</p> | XVIII | Completament arruïnada i coberta de vegetació | <p>Ruïnes de la casa de Cal Felip situada a tocar de les roques i costes dels Castellots i a sota del clot homònim. Es tracta d'una construcció de planta més aviat quadrada composta de planta baixa i possiblement un primer pis amb coberta un únic vessant de teula ceràmica i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia. De les ruïnes de la casa es conserven tant sols les quatre parets principals amb aparell de maçoneria de pedra mal treballada i escairada, unida amb argamassa de calç i en sec i disposada en filades més aviat irregulars i aleatòries. Encara conserva en una alçada força notable les parets sud, oest i est. A la paret de llevant s'endevina la porta d'entrada de forma rectangular que aprofita el desnivell del terreny que és salvat mitjançat una escala de pedra envoltada de murs de pedra seca. L'era es situa en aquesta cota i també esta assentada damunt de murs de pedra amb fàbrica de paret seca</p> | 08093-129 | A l'est del veïnat de Berta a tocar de la roca situada al sud dels castellots | <p>La casa de Cal Felip surt esmentada per primera en l'amillarament de 1863 (ACA. Llibret de compliment Pasqual. Amilarament de 1863) extret de E. Martín, 2005 Annex. 21 on esmenta que el cap de casa era a mans de Felip Tor, descendent dels Tor. Estava habitada per 2 persones majors de 7 anys, pagava una contribució rural de 791 rals i 72 d'urbana. La casa deuria tenir poca durada ja que no va sobreviure el flux migrador de principi de 1900 entenent que va quedar abandonada.</p> | 42.2538600,1.7867800 | 399924 | 4678675 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83039-foto-08093-129-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83039-foto-08093-129-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83039-foto-08093-129-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83069 | Prats calcícoles. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/prats-calcicoles | DDAA. Mapa hàbitat corine 1:10.000. Parc Natural del Cadí Moixeró. DDAA.Manual del hàbitats ens els boscos de Catalunya. Vol VI. Boscos. Generalitat de Catalunya. | Paratge situat en ple parc natural del Cadí Moixeró. S'hi arriba amb vehicle per la pista asfaltada de Bagà a Gisclareny o per pista forestal des del Puig seguint part del camí ramader. | Prats basòfils, xeròfils, amb Festuca ovina, Avenula Iberica, Bromus erectus, Brachypodium phoenicoides, sessi montanum, Teucrim pyrenaicum de l'estatge montà | 08093-159 | Afloraments al nord i sud de Sant Miquel de Turbians | Amb la necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2539600,1.7983500 | 400878 | 4678673 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83069-foto-08093-159-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83069-foto-08093-159-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||
| 83079 | Lauda sepulcral encastada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lauda-sepulcral-encastada | BARAUT, C ; (1978) 'les actes de consagració de les esglésies del bisbat d'Urgell'. Urgellia I; BARAUT, C (1981) 'Els documents de l'any 1010-1035 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia IV; BARAUT, C (1982) 'Els documents de l'any 1036-1050 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia V. BARAUT, C (1983). ' Els documents de l'any 1051 a 1075 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell' a Urgellia VI. BARAUT, C (1988-89) 'Els documents dels anys1101-1150 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia IX; CABALLÈ I CANTALAPIEDA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí: CIMA I GARRIGÓ, F (1997) Converses amb l'ermità de Sant Miquel de Turbians. Terrassa; CIMA I GARRIGÓ, F (1998). Primavera a Sant Miquel de Turbians. Terrassa; CIMA I GARRIGÓ, F (1994), Retorn a Sant Miquel de Turbians. Terrassa; MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny.P.15, P.32, 33. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3334; SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. Centre d'estudis baganesos; ADCU. Acta de consagració de Sant Miquel Turbians (inèdit), DDAA. (2014). 'Església de Sant Miquel de Turbians. Gisclareny'. Restaurar o reconstruïr. Actualcions del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local en els monuments . Memòria SPAL 2010-2012. P.273-280. | XVII | Integrat a la fàbrica de l'església però sotmès a les inclemències meteorològiques | Encastada a sota el pinyó del mur tester est d el'església de Sant Miquyel de Turbians i tapiant una antiga obertura hi ha una antiga lauda sepulcral que procedeix d'alguna de les inhumacions del cementiri. Es tracta d'un bloc rectangular d'uns 50 x 50 cm. On hi ha la següent inscripció. 'ANI 1685/TE SEMPRE PE/R DE PORT QUE/CAMINES A LA/MORT' (Tingues sempre per fita que camines a la mort). Es tracta d'un element reaprofitat ja que pareda una obertura del primer pis de la sagristia. | 08093-169 | Lauda sepulcral encastada al mur tester est de l'esglesia de Sant Miquel deTurbians | Antiga parròquia del nucli de Gisclareny consagrada el 948 pel bisbe Guisad II d'Urgell que va consagrar les esglésies de Paradís; Sant Miquel apòstol (actual), Sant pere (sant Pere del Grau) i Sant Andreu (Gréixer?) al lloc de Paradís dins el comtat de Cerdanya ' van ser reedificades per homes del terme, això és: Estefred, prevere, amb el seu germà Sentane i l'abat Dacone' (Cebrià Baraut, C ; 1978. Urgellia I; 1979,Urgellia II, 1981 Urgellia IV , 1982 Urgellia V, 1983 Urgellia VI i 1988 Urgellia IX). Segons SPAL (SPAL, 2013) es tractava de tres altars dins una mateix esglési. Nosaltres tendim a pensare n tres edificis diferents, doncs les alienes de Sant pere i de Sant Andre es troben en llocs propers L'edifici actual va correspondre amb una de les possessions del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i cap a l'any 1290 la trobem situada en les possessions dels barons de Pinós dins el terme del seu castell que tenien a Gisclareny “ in castro nostro de Gisclasen et in tota parrochia S. Michaelis de Turbians” a través de documents que fan referència a donacions que els vassalls feien als seus senyors. Durant la baixa edat mitjana la rectoria de Turbians va ser objecte d'alguns conflictes entre els rectors que hi residien degut a la insuficiència de les seves rendes (Serra i Vilaró, J, 1989 Baronies llibre IIII) .Consta que el 1313 l'església va ser visitada pel canonge urgellenc 'Galceran Costa' que va trobar que estava ben servida. Cal destcara que al 1326 auesta església va quedar arendada per 3 anys consecutius per un tal jaume Martí per tal que hi fes residència contínua amb els clergues i la seva fsamília “ acostumada”i s'encuidés de sembrar les terres, pagar el delme del bisbe i atendre els serveis d'aquesta església i també les sufraganies que en depenien ( Escriu, Preixens i Maçaners). Aquest document ens dona a entendre que en aquest període al lloc hi havia una petita comunitat de clergues. Amb la crisis baix medieval el lloc es deuria despoblar de forma notable, però sense quedar abandonat ja que el 1575 hi ha una visita pastoral on s'examinen les fonts baptismals, les crismeres missals ordinaris, ares, campanes i tot un seguit d'objectes i es va demanar que els parroquians bastíssin una nova rectoria. El 1587 una nova visita pastoral es va podrmcomprovar com malgrat estigués feta la volta (recinstruida) no s'havia cobert en llosa i teula. El 1593 la parròquia de Sant Miquel passava a dependre del bisbat de Solsona. Atès l'augment d'importància del barri del Roser amb l'església de Santa Maria va desplaçar el centre de poder a la zona del Roser. El gran distanciament entre els diferents habitants del terme entre veïnats ocasionà fortes disputes per determinar quina havia de ser l'església parroquial ja que uns defensaven la parroquialitat a Sant Miquel, mentre que els altres defensaven el nou centre de poder. Arrel d'una tempesta de vent es va esfondrar el campanar de Sant Miquel i els veïns i feligresos en costejaren un de nou on hi varen vler col·locar una campana que al final va ser instal·lada al campanar del Roser (Martín, 2005. P. 29). El 1752 es va signar una concòrdia on s'acordava la celebració de misses a Sant Miquel i al Roser. Tot i així la documentació parroquial (Martín, 2005) ADS carpeta Gisclareny centralitza els anys posteriors la parròquia al Roser de manera que Sant Miquel va anar perdent importància. Consta que a principi de segle XX (1813) es van fer algunes reformes com seria la construcció del rellotge de sol a la façana de migdia, el 1803 i es deuria reformar l'altar major. Ës en aquest període quan es deuria bastir la sagristia de dues plantes i es van unificar les dues cobertes en una de sola. Durant el primer terç del segle XX l'església es va convertir en sufragania de la Mare de Déu del Roser i l'antiga rectoria va passar a amns partculars amb el nom de 'Cal Campaner'. La guerra civil va fer desaparèixer els objectes de culte i imatges i a la dècada dels '40 es va abandonar de forma definitiva i només es celebrava ofici el dia de Sant Miquel ( 8 de maig) i el 29 de setembre coincidint amb Sant Gbriel i Sant Rafael. Va ser en aquest matix moment quant l'habitant de Cal campaner va pintar l'interior rn color blau clra i va fer-hi posar una nova campana 'Micaela'. Poc temps després la casa va quedar deshabitada. No vaser fins el novembre de 1998 que l'alcalde de la població Joan Tor sol·licitava a la Diputació de Barcelona suport econòmic per a la restauració de la volta d el'església ja que amenaçava en caure. Prèvimanet el bisbat de Solsona havia negociat un conveni de cessió de l'església per 30 anys amb l'ajuntament per a poder portar a terme la seva restauració. Poc temps després es va emprendre un estudi històric i arquitectònic i el 29 de novembre de 1999 l'arquitecte i cap de servei de Patrimoni Arquitectònic Local comunicava a la població que s'emprenia la restuaració de la coberta del campanar la qual es va portar a terme l'any 2000 i entre el setembre de 2004 i gener de 2005 es va fer la restuaracio de la coberta de l'església, així com la reparació del cor de fusta. Actuament es troba en bon estat i integrat en un programa de visites culturals en el denominat 'Visisites a monuments restaurats per la diputació de Barcelona' on es fa difusió a travésd'un opuscle genèric que inclou altres monuments retaurats perl mateix Servei a la comarca del Berguedà, destcant la veïna església de Sant Martí del Puig. | 42.2464700,1.8041100 | 401342 | 4677834 | 1685 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83079-foto-08093-169-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83079-foto-08093-169-3.jpg | Inexistent | Barroc | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Religiós | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 96 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83119 | Cançó del Bastereny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/canco-del-bastereny | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí;</p> | XX | Recollit en le cançoner de Bagà. | <p>Cançó extreta del cançoner de Bagà del Mestre Elisard Sala i que parla sobre el riu Bastareny: 'Bastareny, Bastareny-ple de sol i ple de seny!-Què tindrà la teva veu-que quant canta- se m'emporta- Ets un riu del Pirineu-que véns del Tancalaporta. Jo t'he vist néixer a l'Adou-i allargar-te per planúries-i t'he vist crescut quan plou-i t'he vist ple des de centúries. Bastareny, Bastareny-ple de sol i ple de seny. Ets un riu tan transparent-que les truites semblen algues-que les veus del firmament-hi ressonen com les albes. Si et segueixo enlluernat-fins que som a Guardiola-veig com l'ample Llobregat-se t'enduu..i em desconsola. Bastareny, Bastareny.ple de sol i ple de seny!.</p> | 08093-209 | Al lloc de les Fonts de l'Adou, Pista de Bagà a Molnell (PK.5) abans de creuar el riu a l'esquerra en una clotada. | <p>El mestre Elisard sala excursionista des de jove va formar part del grup 'novells' que es va integrar al centre excursionista de Sants, que posteriorment va ser una de les entitats fundadores de la UEC (Unió excursionista de Catalunya); el 1954 va crear el grup de cantaires d'aquesta entitat, que dirigí fins el 1969 i amb el qual va estrenar la major part de les seves obres. També va estar al capdavant de l'orfeó de Sants i va fundar el grup infantil de la Trepa i la seva música es va centrar en la coral per els infants. Va tenir alguns exits com a director del front de l'Orfeó de les Corts, de l'agrupació coral Roure i la Societat Coral l'Espiga de les Corts. Es va casar amb la mezzosoprano Àngels Sirerar la qual va col·laborar en molts concerts i recitals. La seva producció compositiva està formada per 400 cançons, preferiblement de muntanya i recollida en diferents cançoners: 'cançons de camí enllà', 'cançons de mar i muntanya', ' cançons d'humor i ginesta', 'cançoner de la Val d'Aran', 'cançoner de Bagà', 'cancionero de Ordesa'. Va escriure obres com ara 'cantem la muntanya', ' un oratori de Nadal', 'missa dels excursionistes' i 'l'obra bucòliques' per a cor i orquestra de cambra.El lloc escollit per la presentació dels seus cançoners va ser la vila de Bagà el 1971. (informació extreta de Benigne Rafart)</p> | 42.2675400,1.7994000 | 400986 | 4680179 | 1965 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83119-foto-08093-209-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83119-foto-08093-209-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Elisard Sala | 98 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||
| 83120 | Valset de la festa de Gisclareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/valset-de-la-festa-de-gisclareny | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; | XX | Recollit al llibre de les tres-centes cases de Gisclareny | Valset escrit per Francesc Caballè en honor a la festa Major. Diu el següent '... A Gisclareny venim-per celebrar la festa-A Gisclareny hi som-volem fer molta gresca.La verge del Roser-com sempre està tan sola-per ella cantarem-perque ens enamora.I el seu fillet també-li direm que ens acompanyi-sentint les nostres veus-somrient cantarà la mare-Plegats com a germans-voltats pels grans Picalls-la diada passare,- A Gisclareny amb joia. | 08093-210 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av Roser S/N 08695) | Va ser escrita i composada per Francesc Caballè arran d'una festa major de 1978 on en acabar-se un grup de joves de Bagà amb guitarres, flabiols i altres instruments van cantar aquest valset vom una aportació a la Festa Major de Gisclareny on es presentaven els gegants i es feia una millora a l'enllumenat elèctric.Francesc Caballè nascut a Badalona resideix des de 1969 a la vila de Bagà.H exercit com a articulista, fotògraf, dinamitzador cultural en entitats de la vila com l'Associació Medieval. Ha escrit altres llibres relacionats amb la vila de Bagà com 'A l'hombra de Paller'. 'Si tu t'en fas la lluna' (recull de cançons populars del Gil Casas), 'les tres-centes cases de Gisclareny' i a 'l'hombra del camí ral de Berga a Bagà'. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 1978 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83120-foto-08093-210-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83120-foto-08093-210-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 98 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83121 | Havanera 'Un xicot de Gisclareny' | https://patrimonicultural.diba.cat/element/havanera-un-xicot-de-gisclareny | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; | XX | Recollit al llibre de les tres-centes cases de Gisclareny | Havanera escrita per Francesc Caballè el 1979 en honor almpoble i habitants de Gisclareny.'...Un xicot de Gisclareny-pasturant el seu ramat-va trobar una turista-i el cap se li eixelebrà-Digu'm tu xicot d'on ets,-Jo soc de ca l'Andalet-digue'm dona tú d'on vens-Jo vinc de vora la mar. Ai dona de la mar...Ha passat ja més d'un any-la turista va marxar-però en Miquel sempre hi pensa-en la dona de la mar-fins que un dia decidit-deixà la casa i el ramat-La Roser i Gisclareny-a la costa ja el trobem-Ai dina de la mar..!(bis)-Els dies anaven passant-i en Miquel desesperat-la turista és un fantasma-ara sí que ho veu prou clar.Veste'n noi a Gisclareny-li aconsella el vell pescador-'el marisc i la llonganissa-no lliguen amb un suquet'.Ai dona de la mar(...)!. Ja el tenim a Gisclareny-pasturant el seu ramat-la Roser té a la vora-i aviat es casaran.Tot sovint vora la llar-somrient recordarà-la història de la turista-que el cap li eixelebrà. Ai dona de la mar (...), ai dona de la mar, ai dona de la mar | 08093-211 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajunatment de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Francesc Caballè nascut a Badalona resideix des de 1969 a la vila de Bagà.H exercit com a articulista, fotògraf, dinamitzador cultural en entitats de la vila com l'Associació Medieval. Ha escrit altres llibres relacionats amb la vila de Bagà com 'A l'hombra de Paller'. 'Si tu t'en fas la lluna' (recull de cançons populars del Gil Casas), 'les tres-centes cases de Gisclareny' i a 'l'hombra del camí ral de Berga a Bagà'. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 1979 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Francesc Caballè i Cantalapiedra | 119 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83122 | Sardana 'els de Gisclareny' | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-els-de-gisclareny | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; | XX | Recollit al llibre de les tres-centes cases de Gisclareny | Sardana escrita el 1991 i inspirada en 'festa a Gisclareny'. Diu el següent: '...No hi ha gent a la comarca-tan obera i generosa-més valenta i abnegada-tant si és home com si és dona.Comparteixen la minestra-amb tothom que és arribat-sense fer-hi diferències, així són els de Gisclareny.Pugeu a Gsclareny-per guarir les ferides-que a l'ànima us han fet-les males companyies.Plegats com a germans-voltats pels grans picalls-la pau retrobareu-i també l'alegria. Els habitants d'aquestes terres-retornaran la serenor-als teus neguits-els de Gisclareny!. Tant si són els de la Baga-de cal Berta-de Coll de l'Avena-o de Vilella- Els de Gisclareny!-tots són gent de bé-Els de Gisclareny-els de Gisclareny-Els de Gisclareny! | 08093-212 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Francesc Caballè nascut a Badalona resideix des de 1969 a la vila de Bagà.H exercit com a articulista, fotògraf, dinamitzador cultural en entitats de la vila com l'Associació Medieval. Ha escrit altres llibres relacionats amb la vila de Bagà com 'A l'hombra de Paller'. 'Si tu t'en fas la lluna' (recull de cançons populars del Gil Casas), 'les tres-centes cases de Gisclareny' i a 'l'hombra del camí ral de Berga a Bagà'. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 1991 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Francesc Caballè i Cantalapiedra | 119 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82966 | Mas 3 d'Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-3-doreis | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. CASCANTE I TORRELLA, PERE (2012). Romanic al parc natural del Cadí M oixeró. Inèdit; COROMINAS I CAMP, R (2018). ' Sant Romà d'Oreis. Una obra defensiva amb l'església incorporada' a Erol núm. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. InvestIgació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG. Cadastre de 1776 ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863 extret de Martín; E; 2005. Annex 21 i 22 ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians. DDAA. Catalunya Romànica. Vol XII. Berguedà. P.473. Gran Enciclopèdia catalana | XII-XIV | Cobert de vegetació i runa que en fan dificil localitzar-lo ja que es troba apartat del camí enmig de boixedes i esbarzers | Ruïnes d'un possible tercer mas pertanyent al vilatge o despoblat de Sant Romà d'Oreis. Aquest mas es conserva mig cobert de vegetació i arbres, fet que en fa molt dificil de trobar-lo quan la vegetació és frondosa. Es conserven algunes escasses parets que es confonen amb les restes dels murs de pedra seca dels antics camps de cultiu. Les parets conservades corresponen als murs nord i oest formant un angle recte. Estan construïts amb aparell de carreus de pedra mal treballats i escairats, units en sec i atgila i col·locats en filades més aviat irregulars. Aprotiten un desnivell del terreny natural salvat per terrasses artificials. | 08093-56 | A la banda nord-est de l'església orientat cap al coll i torrent de Vimboca i amagat pels arbres | La primera referència documental del lloc d'Oreis la trobariem en els documents pertanyents a l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Bolós-Pagès, 1986) i també a l'arxiu de la Corona d'Aragó 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. Pensem que el Quer foradat podria correspondre amb el 'torrent del Forat' o bé la roca foradada. La Conca d'Oria correspondria segons la toponia i orografia amb el terme d'Oreis, el Cadí seria la serra del Cadí a la zona del Puig Terrers i Pleta de la Muga on s'hi esmenta un mas (Serra i Vilaró. Ob cit, 1989). Finalment la Baixassa faria al·lusió al 'cap de la Boixassa' que hi ha damunt de la Pelosa. No obstant això, l'alou de Molnell incloent molt possiblement l'església de Sant Romà ja apareix citat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians quan el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell (Martín, 2005). A partir del segle XIII, l'indret d'Oreis sovint és esmentat per la documentació baganesa. Serra i Vilaró esmenta que l'església de Sant Romà era sufragania de Sant Iscle de Molnell. En aquest moment, el lloc d'Oreis es denominava 'Aureyls o Orells' i consta que al 1288 tal PereÇasala d'Aureylls es titula parrouià de Molnell i que un tal Ramon Sala de Aureylls en el seu testament demana que s'enterri al cementiri de Sant Iscle de Molnell i dona 3 sous a Sant Romà d'Oreis. Més tard i en concret al 1447 es fa un llegat a Sant Roma d'Oreylls per a l'oli de la llantia (Serra i Vilaró, J. 1989. Llibre III. P.234). La documentació esmenta que al 1438 hi havia tres masos de llarc temps deshabitats.El tercer d'quests masos podrien correspondre amb les ruïnes que hem descrit en aquesta fitxa i que hi ha uns 250 m en sentit Vimboca enmig del bosc. En aquesta data, segons Serra i Vilaró s'hi va establir un home de Cornellana. D'Oreis i la Muga en conservem una dita que ampliraem a la fitxa de llegenda que esmenta: 'A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat'. Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435). Serra i Vilaró esmenta que 'en romanen les parets,estant esfondrada la volta i part de l'absis'. No obstant això. Francesc Caballè en el seu llibre de 'les tres-centes cases de Gisclareny' publica una imatge d'aquesta església, encara amb la volta sencera i les ruïnes del màs al seu costat. La imatge pertanyiia a Mn. Gaietà i Pedrals. (Caballè, F, 1995).Alguns dels masos d'Oreis sembla que va sobreviure fins ben entrat el segle XIX ja que en el cens de 1863 conservat a l'arxium muncipal de Gisclareny hi esmenta aquest mas a nom d'un tal Manuel Esparber, hi havia 4 persones majors de 7 anys i pagaven 45 rals de contribució urbana. Sembla que no va sobreviure l'emigració del 1900 ja que en dades posteriors no s'hi ementa. | 42.2762100,1.7870800 | 399984 | 4681156 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82966-foto-08093-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82966-foto-08093-56-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | .Les ruïnes d'aquest tercer mpas podria correspondre amb el dcoumenta conservat de 1437 en que esmenta que 'hi havia tres nasos de llarg temps deshabitats' Es tracta dels característics masos alt medievals similars a molts altres conservats a la comarca com al proper unicipi de Guardiola de Berguedà, a Bagà. Segons paral·lels tipològics estudiats com podrien ser els masos de Vilosiu de Cercs (Bolòs, 1999), Sant Sadurní de Rotgers (Vila i Carabassa. J.M,2010), el vilatge del castell de Mataplana (Sancho i Planas, 1997), el vilatge dels entorns de Sant Marc de Cal Bassacs (Cascante, 2007), entre d'altres i correspondria amb masos molt simples, generalment adossats a la roca mare d'una o dues habitacions construïdes amb murs de maçoneria i a vegades també tapia damunt un petit sòcol d'una o dues filades de pedra. Les obertures eren coronades per llindes de fusta i les cobertes eren del tipus vegetal realitzades amb branques d'arbusts, i terra al seu damunt, tot i que en alguns llocs, especialment de muntanya, podien estar recobertes amb lloses de llicorella damunt un empostissat de fusta. Generalment tenien una única planta amb coberta a un sol vessant i encarades a migdia en llocs encimbellats, però alhora protegits de les inclemències meteorològiques prop de camins i també cursos d'aigua per a facilitar els conreus. El cas d'Oreis respondria clarament a aquestes característiques ja que es troba a prop del torrent de Vimboca, en una zona orientada a sud en posició dominants i en un lloc apte per al conreu del vi. | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83100 | Font de L'Espunya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-lespunya | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. Serra i Vilaró , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres. III . DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses). ADCU. Acta de Consagració de Sant Miquel de Turbians. AHG (Cadastre de 1776). ACA:Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863</p> | Font encara en ús i utilitzada per al reg. | <p>Important font o surgència d'aigua que surt al costat esquerra del Grau i que descendeix fins al torrent de Vilella per la obaga de Sant Pere acumulant un fort desnivell. Aquesta font aprofita les característiques geològiques del paisatge càrstic de la zona on afavoreix que hi hagi circulació d'aigües subterrànies i surgències de fonts com la que estem descrivint. Val a dir que aquesta font que serví per denominar l'alou de L'Espunya deriva segons Martín, E; (2005) del mot llatí 'spongia' o esponja referinint-se a la forma de les roques o tosques de la zona que recorden esponges formades per la carbonatació càlcica de les argiles properes a les fonts com seria el cas. Aquestes formacions es troben a sota del pas del Grau i sembla ser que va ser emprat com a lloc per extreure les pedres tosques i utilitzar-les per a les arcades i les voltes de les construccions.</p> | 08093-190 | Al costat esquerra del pas del Grau en uns planells de damunt seu a la carena de la Gargallosa | <p>La història d'aquesta font va molt lligada amb l'alou de l'Espunya, del qual pren nom a aquestes afloracions rocoses i la mateixa font. El lloc de L'espunya ens surt esmentat per primera vegada segons la documentació antiga en un document datat del 1068 i pertanyent al monestir de Sant Sant Llorenç prop Bagà tot i que pensem que es correspon amb algunes de les donacions que figuren a l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians el 948 (ACU, Pergamí original. Carpeta 7). En aquest document els comtes de Cerdanya, Ramon i Adela van donar al monestir l'alou que posseïen al vilar d'Espunya amb les confrontacions del riu Esna (Eina) cap a Sant Sebastià de Sull i ariibava a Querforadat passant pel cim del mont calvera (Gargallosa) 'alede in comitatu Ceritanense, in pago Bagadanense, sive infra terminos de villare de spunia. Quae terminantur ex una parte rivo Esna, et inde vadit ad Sanctum Sebastianum et pervenit de Kero-Foradat... (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre III. P.106. Documentació posterior esmenta que l'alou d'Espunya el 1121 és citat com a donació testamentaria per un tal Ramon d'Enveig amb la qual cosa aquest alou ja no pertanyia al monestir de Sant Llorenç sinó en aquest cas a un noble. Tal i com s'ha anat veient el lloc també apareix esmentat de forma indirecta quan es parla de la propera església de Sant Pere del Grau o d'Espunya (Serra i Vilaró,J; 1989. Baronies. Llibre III. P.1106, 1130). Posteriorment i el 1142 l'abat de Sant Llorenç reclama davant del bisbe d'Urgell a Ramon d'Enveig l'alou de Molnell i els que en depenien; entre ells el d'Espunya ja que havien estat retinguts il·legalment 'et donamus Scti. Laurentio de Bagada unum nostrummansum qui est in Mulnel, cum omnibus suis perinentiis et adempramentis, etiamque censibus...Similiter nos omnes praedicti alium mansum qui est ad ripam Bordeo, et Scto Laurentio reddimus et deffinimus cum omnibus suis pertinentiis quae sunt in cunctis locis' (Baronies. Llibre III. P.108). Ja hem vist en la fitxa de Molnell i la de Querforadat que aquest alou d'Espunya pertnayia a Molnell amb la qual cosa i malgrat el document no el citi de forma directa, s'interpreta que es refereix a ell quan parla dels 'altres masos'.Finalment el bisbe va donar la raó a l'abat i els alous van ser retornats al monestir. Consta que el 1558 Sebastià Fabré ven a Bertran Palol el mas Espunya que era sota el domini directe de Sant Llorenç (DDAA, 2007. Annex al catàleg de masies i edificacions rurals de Gisclareny). Entre els segles XVI i XVIII aquest mas té diversos propietaris i entre 1586 a 1663 és venut als Piferrer de Saldes motiu del qual és coneix com a 'mas Piferrer' (Martín, E; 2005. Annex. Núm. 21). En el cadastre de 1776 (AHG. Cadastre de Gisclareny) el mas Espunya, aleshores mas Castell (casa núm. 59) estava ocupat per 1 casa, pagava 4 lliures, 11 sous i 6 diners de cadastre reial i no especifica el que pagava per a bestiar. Poc després i en l'amillarament de 1863 (ACA. Llibrets de compliment pasqual, amillarament de 1863) i extret de Martín,E. 2005 annex. 21 no hi figura aquest mas entenent-se que havia quedat abandonat. Documentació posterior no especifica enlloc el terme Espunya però si el del castell (fitxa 192).</p> | 42.2488100,1.7932500 | 400449 | 4678107 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83100-foto-08093-190-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83100-foto-08093-190-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-10-09 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | A sota de la font hi ha una afloració d'argiles carbonatades o 'tosques' denominades espunyes,que van ser explotades per a la construcció d'edificis. Unes característiques similars presenta el subsòl del monestir de Sant Llorenç prop Bagà on al seu vessant nord hi ha un seguit de coves i eremitoris excavats a la mateixa roca o pedra tosca. Possiblement el nom de la font sigui degut a aquests afloraments càrstics. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83053 | Cal Maurici | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-maurici-1 | <p>CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Giscalreny. Albi. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. annex. 21 i 22.. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Fitxa. 042. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses) ACA. Llibret de compliment pasqual 1863. ACBR. Registre de les hipotecas. Documemt 1810.</p> | XVII-XIX | Restaurada com a segona residència. | <p>Senzilla construcció situada a sota de Cal Rita i damunt de Cal Jan al segon veïnat del Coll de la Bena. Es tracta d'un edifici de planta més aviat quadrangular format per una planta baixa, un primer pis cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt bigues de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal que s'orienta a la part de llevant. Està estructurada mitjançant dues crugies i en quant a la distribució de les seves façanes hi ha un predomini del massís respecte el buit malgrat que avui dia s'hagin obert noves obertures per adaptar-la a segona residència. La façana principal s'obre una finestra a la planta baixa i dues més al primer pis, mentre que la façana lateral és on s'obre la porta d'entrada aixoplugada per un porxo de teula ceràmica. Aquesta façana està completament desfigurada. L'aparell constructiu de les seves façanes és de maçoneria i pedres mal treballades i escairades, unides amb un morter de color groguenc i col·locades en filades irregulars. Tant sols les cantonades són de pedra més ben treballada. L'interior està adaptat a les necessitats de segona residència.</p> | 08093-143 | Al segon veïnat del Coll de la Bena a sobre de Cal Jan i a sota de Cal Rita. S'hi arriba per la pista que hi ha a l'esquerra del coll. | <p>Tal i com succeeix amb la veïna casa de Cal Rita (fitxa 142) la casa de Cal Maurici no se sap a qui pertanyia el 1776 (AHG cadastre de 1776) ni tampoc en l'amillarament de 1863 (ACA llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863).ja que el seu nom és molt recent. Tanmateix desconeixem el nom antic tot i que es podria relacionar amb l'antiga casa de Cal Pallaró documentada al cadastre de 1776 i a nom de MartÍ Bover i posteriorment a Pere Vinyas, Segons sembla i d'acord amb el que diu E. Martín (Martín, E 2005) la casa de cal Pallaró la relaciona amb l'antiga casa de de la Collada o mas Coll documentat des del segle XV (RHB. 1810) i transcrit en un document de 1810. l'habitatge va sobreviure el flux migratori del 1900 i abans de la guerra civil ja estava abandonada. Amb tot no s'han trobat altres vestigis propers al coll de la Bena que facin pensar en una construcció similar ja que moltes de les cases han canviat de nom al llarg dels anys i podria ser que aquesta correspongués amb l'anterior. Amb tot no deixa de ser una hipòtesi.</p> | 42.2570400,1.7652300 | 398151 | 4679054 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83053-foto-08093-143-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83053-foto-08093-143-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83053-foto-08093-143-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante Torrella | Abans de portar a terme la moderna rehabilitació la casa presentava una imatge molt similar al de les cases de Cal Gascó (fitxa 133) i Cal Xamberg (fitxa 136) és dir amb una estructura que recorda més una borda del Pirineu que no pas una casa. A la planta baixa hi havia oberta la porta d'entrada a la façana de migdia amb una finestra al seu damunt i a la façana est una finestra al primer pis de reduïdes dimensions. Davant de la casa hi havia l'era delimitada per un mur de contenció en pedra seca. L'aparell constructiu era el mateix que l'actual amb murs de maçoneria i units amb un morter de color ocre. Aquesta casa s'adiu a la descripció que C. August Torres fa en el seu llibre de 'Pirineu Català. El Bergadà, 1905' on esmenta 'veïnat de la Berta, petita aplec de pobres i mesquines vivendes' i afegeix quan arriba a coll de la Bena ' Prop d'ella s'hi troba un miserable aplec de cases rònegues i mesquines que semblen més aviat coves o barraques' | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83062 | Trencalòs (Gypaetus barbatus) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trencalos-gypaetus-barbatus | www.parcnaturalcadimouixeró.cat | Animal protegit | Au necròfaga alimentada de restes d'animals. Fa 1'10 a 1'50 metres de llarg i 2'60 a 2'75 m d'ample. Pesa entre 7 i 10 Kg. El dors i la cua són de color gris fosc amb el raquis de les plomes de color blanc. El cap, el coll, el pit i la panxa són de color ataronjat i blanquinós. Té un antifaç i una mena de bigoti que li penja de sota el bec i els ulls estan envoltats d'una membrana vermellosa. S'alimenta d'ossos i restes d'animals morts, sobretot de mides grans. S'empassa els ossos sencers i quan són massa llargs els trenca llençant-los a les roques, d'aquí li prové els eu nom Es localitza al capdamunt dels cingles de la serra del Moixeró on hi nidifica de forma sovint en coves i avencs inaccessibles. La seva femella pon entre 1 i 2 ous durant l'hivern, incuba durant dos mesos i només sobreviu un pollet que viu al niu uns quatre mesos. Durant els 2 0 3 mesos següents les adults l'ensenyaran de com sobreviurà Està en perill de desaparició i És una espècie declarada de protecció espacial a Catalunya | 08093-152 | Els cims del Comabona, Puig Terrers i serres de la Moixa al Cadí | El trencalòs és molt escàs a Catalunya, ja que donat el seu hàbitat i la seva alimentació durant el segle XX va patir una forta davallada en la seva població. Actualment és una espècie protegida i té un Pla de Protecció del trencalòs que pretén recuperar-lo a les comarques dels Pirineus i Pre-pirineus. | 42.2837100,1.7266000 | 395009 | 4682062 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83062-foto-08093-152-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83062-foto-08093-152-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Acostuma a volar planejant donant voltes i cercant menjar. Aprofita els corrents d'aire calent per elevar-se. Es mou per àrees molt grans que poden fer entre 400 i 1000 quilòmetres quadrats.Li agrada banyar-se en aigües ferruginoses, les quals li donen el color ataronjat del seu cos. | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 82987 | Mas dels Trulls | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-dels-trulls | BOLÓS, J; PAGÈS ,M (1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P.192. MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. PEDRALS I COSTA , X (2007); La Fia-faia: màgica, ancestral, única. Barcelona SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. Bagà. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E: 2005. Annex 21 | XVI-XIX | Cobert de vegetació enmig d'un bosc | Uns metres més amunt de l'antic mas de Faiola hi ha les ruïnes del mas dels Trulls documentat des de l'època moderna i mig amagat . Actualment en resten mig amagades entre la vegetació les parets de tramuntana, llevant i ponent que semblen definir una estructura més aviat qudrangular construïda amb aparell de maçoneria de carrreus mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i argila amb fragments de maó, teula i llosa a trencajunt i amb les cantonades de pedra més ben treballada. El pany més ben conservat conserva una alçada de 2,5 metres. Es troba en molt mal estat i de dificil accés. | 08093-77 | Al torrent dels Trulls sota la roca Tallada i en una clotada entre la solana Massena i la torre | Mas situat dins el terme i lloc de Faia.Possiblement aquest mas ja deuria existir quan es documenta per primera vegada l'alou de Feia. De fet la documentació conservada del monestir de Sant Llorenç (prop Bagà) i referent a l'acta de consagració del 983 i documents posteriors datats del 1003 (Bolós i Pagès, 1987), La primera data que s'esmenta é el 973 quan un tal Fredoveia i el prevere Duran donen al monestir de Sant Llorenç, un alou situat al terme del Puig al lloc de Faia establint un pacte d'us defruit de la propietat amb la condició que aun morin els seus descendents hauran de lliurar el redit de l'alou i el de Venzilles. El document ens localitza aquest alou al lloc referit ja que les afrontacions coincideixen amb la situació del lloc 'Et affrontant ipsas casas, cum curte et orreo et orto, cum illorum arboribus et terras et vineas de I parte in ipsa serra de Turbias, et de alia in flumen Bestanside, et de III in ipsa Monna, et de III in rivo qui discurrit per Canalillas' BOLÓS-PAGÈS (1986). P. 192. Les afrontacions coincideixen amb l'emplaçament actual ja que el terme Mona seria el pas de la mona situat al capdamunt de la solana Massena seguint amunt de l'indret on es localitza al mas. El rivo canalillas ens podria fer pensar en el torrent dels trulls i per tant el mas referit estaria emplaçat dins aquest terme. Poc després el 1087 Serra i Vilaró troba una referència que els germans Huc Dalmau, Bernat Guitart i Arnau Sindred donen tres vinyes al monestir de Sant Llorenç situades al terme de la Faia. Possiblement alguna d'aquestes vinyes podria correspondre al llc de 'La Faiola'. ' ...tres vineas in Comitatu Cerdaniense in valle Bucranense in apendico de Pujo que vocant de Avellaned ad ipsa Faia...' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre I P-391). Tot i així el mateix Serra no troba esmentat el mas amb el nom de Faiola fins a mitjans del segle XIII. Tot fa pensar que aquest mas degué desaparèixer amb la pesta negra i la crisi baix medieval. Al llarg de l'època moderna al lloc s'hi esmenta el mas Trulls tant en el cadastre de 1776 (AMG) i al cens de 1863 on el mas estava a mans d'una tal Teresa Pujols hi havia 3 persones majors de 7 anys, i pagaven una contribució urbana de 22 rals. El mas no va sobreviure l'emigració de 1900 ja que consta com a abandonat (Martín, E; 2005) | 42.2718500,1.8290600 | 403439 | 4680624 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82987-foto-08093-77-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82987-foto-08093-77-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82987-foto-08093-77-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Al costat nord de l'antic mas de Faiola, mig amagada entre la vegetació i en un estat de conservació molt dolent. Cal accedir-hi a l'hivern quan les fulles dels arbres han caigut ja que es troba enmig d'un bosc molt frondós. Cal accedir-hi amb algú de la zona que ho coneixi ja que és molt perdedor. | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83106 | Balma de Cal Ros | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balma-de-cal-ros | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200.</p> <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43.</p> <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni Arquitectònic. Fixa núm. 3351</p> <p>MARTIN, E. (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55.</p> <p>SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres. III</p> <p>DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Fitxa núm. 10 Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses); AHG.Cadastre de 1776. ACA: Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 20. ACBR. Registre Hipoteques de 1781.</p> | 2000 AC | S'ha refet la teulada del cobert que hi ha adossat | <p>A sota del colomar de Cal Ros hi ha una balma que antigament havia estat habitada i que actualment s'empra com a cobert per a guardar-hi eines construït amb aparell de maçoneria i cobert amb teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i adossat a la roca mare i natural. Sembla que aquest cobert d'època molt recent aprofitaria les restes d'un hàbitat molt més antic.</p> | 08093-196 | A sota del colomar de Cal Ros i també de la gran roca de darrere la casa a l'oest de Turbians. | <p>Segons les restes arqueològiques recuperades en aquesta balma hom ha pensat que ja era ocupada en èpoques molt remotes, ja fos en l'edat dels metalls o posterior. Tot i així és molt possible que la balma fos ocupada en època medieval com ho foren les coves de cal bisbe, Cal pasavant, La portella, Cal Quim i e aquest cas lligades a l'alou d'Espunya amb tot s'hauria de relacionar en época moderna amb el mas Campa`.La història d'aquest mas va molt lligada als masos de Castell i Espunya, esmentats a les fitxes 191 i 192. De fet la seva proximitat geogràfica entre uns i altres fa que es confonguin. Segons E. Martín (Martín, E; 2005. Annex 20) el mas Campà o cal Ros és documentat per primera vegada el 1661. Es tracta d'un cognom molt arrelat a Gisclareny, especialment al llarg del segles XVII i XVIII on es convertiren en una de les famílies de més prestigi del terme. Consta que Tomas Ros, presbiter de Bagà en fa donació a la comunitat de preveres de la parròquia de Sant Esteve de Bagà (Martín, E; 2005). A més també se sap que el 1665 Antoni i Joan Campà paguen censos pel mas Llitjós (Cal Vaqué) i també pel mas de Querforadat (mas Espunya o castell) i Rocadecans. Posteriorment el 1703 el procurador del senyor de les baronies fa un establiment a favor de Joan Campà en un camp de cinc jornals en terres properes a Sant Miquel de Turbians. Val a dir que els senyors de les baronies moltes vegades segons E. Martín confonien el mas Campà amb l'anterior mas castell ja que si en la compra del mas Castell el 1758 per part dels Bover del Puig es cita que abans era el mas Espunya que afrontava amb les terres del mas Ros (RHB. 1781). Per contra el document de compra del mas Ros per part dels Bover comenta que abans era el mas Espunya i també mas Quer (RHB.1781). Val a dir que aquest mas també era conegut com a mas Barbarroja segons un document del Registre de les Hipotecas de Berga datat de 1781. Segons Martín aquesta confusió es deu a que els Bover unificaren els dos masos (Espunya o Castell i mas Campà en un de sol). De fet és en el cadastre de 1776 quant més referències trobem dels campà al terme de Gisclareny no sols en aquest mas sinó en molts altres (Mas Llitjós de Vilella el 1749, Joan Campà a cal Rabost el 1768 i el 1776 a Cal Ralé. El cadastre identifica el mas Campà amb la casa núm. 68 Com una de les cases que més pagaven al terme. Estava a mans de Pere Campà, posseïa 2, 3 i 4 cases i pagava 4 lliures i 2 sous de cadastre personal, 7 lliures, 3 sous i 2 diners de cadastre reial i 11 lliures, 8 sous i 8 diners de caps de bestiar. (AHG.cadastre 1776). Posteriorment la casa arran del matrimoni de Rosa Bover amb Josep Vilella de Brocà el 1831 passa a mans d'aquesta família hizendada de Brocà. Així en l'amillarament de 1863 (ACA. Llibrets de compliment Pasqual, amillarament de 1863) la casa està a mans de Domingo Camprubí habitada per 6 persones majors de 7 anys i amb un pagament de 1356 rals de contribució rural, 72 d'urbana i 1428 per a caps de bestiar. La casa va sobreviure el flux migratori de 1900 i encara està habitada pels Camprubí de Bagà.</p> | 42.2498200,1.8002800 | 401031 | 4678211 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83106-foto-08093-196-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83106-foto-08093-196-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83106-foto-08093-196-3.jpg | Inexistent | Ibèric|Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-01-21 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Al museu comarcal de Berga es conserva al dipòsit i sala de reserva un fragment sense forma de ceràmica reduïda a mà amb pasta grollera de cocció reductora, color marró clar i també gris fosc amb les parets externes i internes de tacte brunyit. No presenta traces ni marques de torn amb la qual cosa fa pensar que sigui ceràmica a mà. Sembla ser una peça corresponent a un període molt remot, potser de la prehistòria. | 81|79 | 1754 | 1.4 | 2484 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||
| 83000 | Cal Tor o Cal Peró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-tor-o-cal-pero | <p>CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 60; AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21.; ACBR. Registre de les Hipotecas. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny</p> | XVII-XIX | Restaurades i rehabilitades curosament per adaptar-la a casa de turisme i apartaments rurals preservant les característiques i estructura principal de la casa | <p>Conjunt arquitectònic de la masia i coberts de Cal Tor, avui cal Peró situat a l'entrada del veïnat de Berta al costat de la pista, antic camí ral de Bagà a Gósol passant per Gisclareny en una posició encimbellada i per sobre de Cal Pedrals (fitxa núm.91). El conjunt es compon de la casa pròpiament dita amb un cobert annex a la part sud-oest que es projecta a migdia formant un espai en L que és ocupat per l'antiga era de batre el gra. El cos principal de la masia, té una planta més aviat rectangular amb tres crugies que defineixen una estructura clàssica formada per una planta baixa, dues plantes pis i unes golfes cobertes amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal que s'orienta a migdia. Tal i com succeeix amb la resta de masies del terme de Gisclareny està assentada aprofitant un desnivell del terreny natural tenint la façana nord pràcticament cega ja que s'adossa a la roca mare i natural en la que en cal destacar el volum semicircular del forn de pa cobert amb lloses de pedra.La porta d'entrada composta per un arc rebaixat de mig punt en pedra picada es situa a la façana de ponent on hi ha el camí d'accés a la casa amb la les inicials de TOR i la data de 1813 en la seva clau. Al costat oposat hi ha un arc de mig punt que mira a l'era de la casa, indret en el qual hi ha l'entrada en una mena de cos rectangular que uneix el volum de la casa principal amb el de la pallissa. El cos principal al que s'hi pot accedir per sota d'aquest arc de mig punt a manera de porxo està format per una planta baixa pràcticament cega i un primer pis que és ocupat per una àmplia eixida o balcó de fusta sostingut per una estructura de fusta i una barana de barrots de secció quadrada que abraça tota la longitud de la façana i que alhora està cobert mitjançant una teulada a un sol vessant. Atès la seva longitud està reforçada per un pilar de maçoneria,avui formigó a la planta baixa. Hi donen pas dues balconeres.Damunt seu hi ha dues finestres rectangulars de mida petita amb porticó intern que coincideixen amb la planta segona i damunt seu una finestra coronada en arc de mig punt pertanyent a les golfes. La façana est hi té obertes dues finestres a l'alçada dels dos primers pisos ja que a la planta baixa hi té adossat un porxo de fusta cobert amb teulada de bigues fusta i teula ceràmica que es projecta en sentit est. Finalment la façana oest té un predomini del massís respecte el buit i té una forma més aviat allargassada ja que juxtaposa en un sol volum les tres parts principals de l'edifici; és a dir la casa, el cos de la porta d'entrada i la pallissa. La planta baixa aprofita el desnivell del terreny i s'hi obre la porta d'entrada principal. Damunt seu hi ha el primer pis on s'obre una segona porta amb dues finestres a cada costat i dues finestres allargassades al sota teulada. L'entrada per la porta de la planta primera es fa mitjançant una escala de pedra exterior que condueix en una terrassa artificial a nivell de planta primera. L'aparell de l'edifici és de fàbrica de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç de color ocre i marró i col·locats en filades més aviat irregulars. Únicament són en pedra picada les cantonades així com els bastiments de la porta d'entrada principal i d'algunes finestres. L'interior completament rehabilitat i ocupat per habitatges de Turisme rural ha conservat l'estructura bàsica de la masia amb els terres de fusta, els llosats de la planta baixa. S'hi puja per una escala de pedra oberta darrere la porta d'entrada i de l'espai del porxo que mira a l'era. La planta baixa conserva l'àmbit de les quadres i al primer pis l'estructura principal de la casa amb la sala principal, la cuina i les estances adaptades a habitacions i apartaments de turisme rural però que ha mantingut els forjats i les portes interiors. Adossat a l'extrem sud-oest hi ha el volum de la pallissa, de planta rectangular i format per una planta baixa, un primer pis i unes golfes cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener paral·lel a la façana principal orientada a llevant. En quant a la distribució de les seves obertures hi ha un predomini del buit respecte el massís ja que la major part corresponen amb els buits de l'antiga pallissa,avui reconvertides en grossos finestrals conseqüència del se ús com a apartament rural. L façana oest és completament cega llevat amb dues finestres; una a cada planta i el volum descobert de la pallissa de sota teulada. L'aparell és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats, units amb abundant morter de calç de color ocre i filades irregulars. Tant aquest volum com el de la casa principal delimiten l'espai de l'antiga era de batre el gra, situada damunt de l'antic camí ral d'accés i sostinguda per importants murs de pedra, units en sec.</p> | 08093-90 | Primera casa que es troba del veïnat de Berta venint per l'Escriga i al costat dret del camí. | <p>L'origen de l'antiga casa de cal Tor, avui cal Peró seria a mitjans de 1692 segons E. Martín (Mrtín, 2005). De fet ell es basa que aquesta família procedent de Massaners i de Saldes, el 1693 se la troba esmentada en alguns tractes fets amb els Pedrals de Bagà per a l'ús de vaques i vedells per al conreu (Martín, 2005 pp.60). En el cens de pagadors de 1755 i conservat a l'arxiu de l'abadia de Poblet es fa referència a un pagament de 3 sous de Joan Tor per a casa. El mateix surt esmentat el 1776 (cadastre AHG 1776) on hi ha la presència de dos Tor (Jaume i Joan) tenint en compte que aquesta família posseïa la casa de Cal Jovell al clot del Pou.La casa de Jaume Tor segons el cadastre estava ocupada per 4 6 persones, pagava 4 lliures i 2 sous de cadastre personal, 4 lliures, 6 sous i 8 diners de cadastre reial i 18 sous per als caps de bestiar. Entenem que es tractava d'una casa important. Pel qua fa al cadastre de Joan Tor, la casa era ocupada per 5 persones i pagava una contribució de 3 lliures i 10 sous de cadastre personal, 4 lliures, 6 sous i 4 diners de cadastre reial i 1 lliura, 9 sous i 6 diners per a caps de bestiar. En el document dels amillaraments de 1863 (AMG, 1863) esmenta que el cap de família era Pere Tor, la casa era habitada per 6 persones majors de 7 anys, pagava 458 rals de contribució rural, 72 de contribució urbana i res per a caps de bestiar. Aquesta casa va sobreviure el flux migratori del 1900 i encara avui és habitada. Els darrers propietaris procedien de 'Cal Peró' de Vilella, més tard traslladats a Bagà, raó de la qual la casa se la coneix amb aquest nom.</p> | 42.2526600,1.7871100 | 399949,6 | 4678542 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83000-foto-08093-90-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83000-foto-08093-90-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83000-foto-08093-90-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Analitzant el conjunt d'edificis que configuren la casa de Cal Tor, hi hem observat com a mínim tres fases evolutives; la més antiga de les quals dataria de mitjans del segle XVII, moment en el qual es comença a documentar aquesta masia. Sembla ser que la part més antiga seria el el cos principal seguint les característiques pròpies de les masies de Gisclareny amb dues crugies separades per forjats de fusta i coberta a dues vessants. Posteriorment i a mitjans del segle XVIII es deuria afegir el cos on hi ha la porta d'entrada i l'escala d'accés al primer pis amb aparell de maçoneria i finalment en un darrer moment es definí el cos de la pallissa adossat en un segon volum. Actualment està completament restaurat i en bon estat | 119|94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83049 | Cal Jan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-jan-2 | <p>MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. annex. 21 i 22.. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Fitxa. 040. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses) ACA. Llibret de compliment pasqual 1863. AHG. Cadastre de 1776. ACBR. Registre de les hipotecas de 1810.</p> | XVI-XIX | Generalment la casa té un aspecte degradat i d'abandó tot i que se n'han fet algunes reparacions puntuals a la cantonada sud-oest | <p>Conjunt arquitectònic de la masia de Cal Jan situada al segon veïnat del Coll de la Bena a la part esquerra juntament amb cal Tesconet, Cal Rita i Cal Maurici. La casa de Cal Jan és la que es troba en un nivell més baix. Es tracta d'un conjunt arquitectònic format per la casa, els coberts i la pallissa envoltats per una era i tancats per si mateixos. El cos principal de la casa es situa a la part de migdia i està format per un volum rectangular de dues crugies i compost per una planta baixa i un primer pis cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal que mira a llevant. En quant a la distribució de les seves obertures hi ha un predomini del massís respecte el buit tenint poques o escasses obertures.La porta es situa a l'extrem sud-oest molt a prop de l'angle de l'era i està formada per bastiments i llinda de fusta. Al seu costat se n'endevina una de segona avui paredada. Al seu damunt i un xic desplaçada hi ha una finestra quadrada amb els porticons de fusta i a la façana de llevant se n'hi obren dues més també a l'alçada de la planta primera. La façana sud i oest són completament cegues. L'aparell és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç de color ocre i col·locats en filades més aviat irregulars. La cantonada nord-est està refeta de la mateixa manera que també ho és part de la façana est. Interiorment s'organitza mitjançant unes quadres a la planta baixa i una única cambra al primer pis on hi ha la cuina, l'escó i el forn de pa. La cas guarda encara la imatge que tenia fins el darrer moment que va ser ocupada. Adossat i tancant l'era per la part de ponent hi ha un cos rectangular de planta baixa i primer pis, i golfes cobert amb teulada a un sol vessant de teula ceràmica damunt de grossos cavalls i llates de fusta. Aquest cos és de tres crugies i té la crugia més propera a la casa ocupada per un ampli porxo cobert per una llinda de fusta que alhora sosté una pintoresca eixida amb barana de fusta a l'alçada del primer pis i reforçada per un pal de fusta central que li dona una imatge molt característica. Les altres dues crugies estan tancades a l'est per una paret on s'obren dues arcades de pedra a la planta baixa amb les dovelles construïdes amb llosa de pedra i dues obertures rectangulars a la planta primera. S'hi accedeix per una porta oberta al primer pis i accessible per mitjà d'una escala de pedra que arrenca des de la planta baixa. El sota coberta està ocupat per dues àmplies obertures separades per un pilar de maçoneria i tancades darrere posts de fusta col·locades verticalment. L'aparell constructiu dels seus murs és de maçoneria i pedres unides de forma barroera amb un morter de calç de color groguenc. Aquest volum estava dedicat a quadres i pallisses a la planta baixa i també a habitatge. Tanca el conjunt per la part de tramuntana un mur de maçoneria on hi ha oberta el portal d'entrada a l'era de la casa i aixoplugat per una coberta de teula ceràmica damunt de cavalls i llates que cobreix una tercera part de l'era i que a la vegada es recolza damunt de pilars de maçoneria i pedra mal treballada,</p> | 08093-139 | Al segon agrupament de cases del Veïnat del Coll de la Bena a l'esquerra del coll | <p>L'orígen de la casa de Cal Jan situada al segon veïnat del Coll de la Bena es podria remuntar a mitjans del segle XVI. Segons E. Martín l'orígen de la casa seria el mateix que la resta de construccions del coll de la Bena sense saber quines d'elles correspondrien amb els masos Coll i Carbonell o mas Over o Alber, la casa de la collada i cal Frare esmentats a partir del segle XVI (Martín, E; 2005). RHB. 1810. En el cadastre de 1776, la casa pertanyia a un tal Miquel Tomàs (AHG. Cadastre de 1776). Que tenia 3 cases habitades per cinc persones i pagava una contribució de 3 lliures i 10 sous de cadastre personal, 2 lliures de cadastre reial i 3 sous i 4 diners per a caps de bestiar. Cap el 1863 ( ACA Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863) extret de Martín,. Annex 21), la casa estava a mans de Bonaventura Companyó com a cap de casa. Estava habitada per 4 persones majors de 7 anys i no pagava cap contribució amb la qual cosa s'entén que la casa deuria pertànyer a un altre propietari. La casa va sobreviure el flux migratori del 1900 on se la coneixia com a cal Janet. Actualment pertany a una família de Bagà que hi pugen sovint.</p> | 42.2570500,1.7655200 | 398175 | 4679055 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83049-foto-08093-139-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83049-foto-08093-139-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83049-foto-08093-139-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Analitzant en detall aquest conjunt arquitectònic de la casa de Cal Jan podem arribar a comentar que s'hi observen tres fases constructives. La primera i més antiga correspondria amb el cos situat més a migdia de planta rectangular i dos cossos. Posteriorment se li afegí un segon volum, o cos de les pallisses exempt i situat al voltant d'una era i finalment es deuria unir amb el cos principal de la masia per mitjà d'una galeria i eixida de fusta donant-li una imatge molt característica. Sembla que es tracta d'una construcció de mitjans del segle XVII a XIX. | 119|94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82942 | Camí de Molnell a La Muga i Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-molnell-a-la-muga-i-oreis | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III.</p> | XII-XX | Embegut per la pista amb accés regulat que ascendeix a la baga de la Muga | <p>Antic camí ral que de Molnell comunicava amb els masos de la Muga, Oreis (Conca d'Oria) i pujava fins al coll de Vimboca (T.M. de Bagà) pel clot i forat de Vimboca. Aquest camí que en part ha estat embegut i eixamplat per la pista que condueix fins a l'obaga de la Muga conserva alguns trams amb traces del seu antic empedrat, especialment en els sectors propers als masos de la Muga i també als voltants del pont de Molnell. Es tracta d'alguns trams que es conserven restes del paviment de còdols, units en sec i disposats de cantó així com els murs de contenció. Cal destacar-ne el tram inicial que des del pont actual que creua el Bastareny puja fins a la casa de Molnell i que discorre paral·lel al torrent de Murcarols amb murs de contenció i terrassament realitzats amb còdols de riu, units en sec i amb fragments de pedra i lloses a trenca junt. El tram que hi ha poc abans de l'encreuament amb la pista de la casa de Molnell també conserva restes del seu antic paviment de còdols i sobretot el tram que millor es conserva és el tram final que des del punt on acaba la pista de la Muga ascendeix fins a les ruïnes dels masos de la Muga formant diverses corbes sostingudes mitjançant murs de contenció i alguns trossos empedrats. Aquest darrer tram d'uns 250 m. de longitud supera el fort desnivell que hi ha des de l'obaga de la Muga fins als masos esmentats.</p> | 08093-32 | Des de Molnell a la Muga (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>Hom ha pensat que el principal camí o pas per anar a la Cerdanya transcorria per dins de l'estret dels Empedrat, dit del forat i ascendia fins el Coll de Pendís. Amb tot la documentació conservada, malgrat esmenti aquest camí en època medieval no en parla tant sovint com el camí de Coll de Jou o el camí de Pendís per l'escala de Greixer que constituïa el veritable pas per anar a la Cerdanya. Tot i així hi ha algunes referències escrites com la ja esmenta de l'impòsit de barra al 1324 al forat d'Escariu o la construcció del pont del forat d'Escariu el 1360. Atès que corresponien amb obres públiques que afectaven altres consolies (batllies) com ara Bellver, les reunions es feien al capdamunt del coll de Jou o del Pendís. Amb tot Serra i Vilaró especifica que els mestres d'obres eren de Bagà. El pas dels Empedrats era conegut com a Grau d'Escariu. Existien altres vies secundàries per anar a la Cerdanya com era el pas de Vimboca o el pas del Bou. Aquests dos passos transcorrien per terrenys més pedregosos i alts que provocava que no fossin tant utilitzats pels transhumants com era el pas de Pendís. Malgrat això el camí de Molnell permetia connectar els veïnats d'Oreis i de la Muga 'conca d'Oria' documentada ja en els documents del monestir de Sant Llorenç ( Bolós-Pagès, 1986) i també en la la documentació baganesa en temps de la baronia posant de manifest la importància d'aquests llocs en temps medievals. La presència d'una església-torre a Sant Romà d'Oreis donaria fè i importància en el control del pas de Vimboca i també de Murcurols.</p> | 42.2766800,1.7670500 | 398333 | 4681232 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82942-foto-08093-32-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82942-foto-08093-32-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82942-foto-08093-32-3.jpg | Legal | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest antic camí va ser embegut i eixamplat per donar pas a la pista que a mitjans del segle XX es va construir per donar a accés a l'obaga de la Muga i així poder-ne extreure la fusta que era necessària. Relacionat amb aquestes obres hi hauria la serradora de Molnell, la casa dels amos de Molnell i un telefèric que baixava fins a Bagà (Caballè, 1995). Per altra banda el pont que salva el torrent de la Muga tindria un origen medieval però va ser eixamplat en motiu d'aquestes obres. No es descarta que el 'pont vell de Molnell' hi estigui relacionat. | 94|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82988 | Camí de Sant Joan d'Avellanet al mas dels Trulls | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-sant-joan-davellanet-al-mas-dels-trulls | <p>BOLÓS, J; PAGÈS ,M (1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P.192. MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. PEDRALS I COSTA , X (2007); La Fia-faia: màgica, ancestral, única. Barcelona SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. Bagà.</p> | X-XIX | Mig desfigurat i cobert de vegetació tot i que encara deu ser utilitzat pels caçadors i algun excursionista | <p>Antic camí que enllaçava Sant Joan d'Avellanet i Bagà amb els solells de Massena i de la Torre ,el mas Trulls (Faiola) i l'obaga de sota la roca Tallada que denominà el lloc de 'Faiola'. Es tracta d'un sender més aviat suau que segueix l'orografia del terreny amb un lleuger pendent i amb alguns trams amb restes de l'antic empedrat i també algun grau que salva les carenes. El camí queda embegut en el seu primer tram per la pista del Cassot i pel canal de la Manresana i el darrer tram segueix el curs del torrent dels Trulls enmig de la clotada on es troba l'antic mas. Avui dia aquest camí està en desús.</p> | 08093-78 | Camí que va del Cassot (T.M de Bagà) al mas (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>La història d'aquest camí va lligada estretament amb els vilatges d'Avellanet i l'alou de Faia, documentats ja des del 973 en la documentació de Sant Llorenç prop Bagà esmentant l'alou de Faia i el de Vencilles que possiblement correspondria amb el que més tard serà Avellanet. L'antic mas de Faiola torna a ser esmenat el 983 i finalment el 1003. La primera data que apareix és el 973 quan un tal Fredoveia i el prevere Duran donen al monestir de Sant Llorenç, un alou situat al terme del Puig al lloc de Faia establint un pacte d'us defruit de la propietat amb la condició que quan morin els seus descendents hauran de lliurar el redit de l'alou i el de Venzilles. El document ens localitza aquest alou al lloc referit ja que les afrontacions coincideixen amb la seva situació 'Et affrontant ipsas casas, cum curte et orreo et orto, cum illorum arboribus et terras et vineas de I parte in ipsa serra de Turbias, et de alia in flumen Bestanside, et de III in ipsa Monna, et de III in rivo qui discurrit per Canalillas' BOLÓS-PAGÈS (1986). P. 192. Els límits coincideixen amb l'emplaçament actual ja que el terme Mona seria el pas de la mona situat al capdamunt de la solana Massena seguint amunt de l'indret on es localitza al mas. És possible que ja des d'aleshores ja s'emprès aquest camí com a via de comunicació i d'enllaç amb la vila de Bagà El rivo canalillas ens podria fer pensar en el torrent dels trulls i per tant el mas esmentat estaria emplaçat dins aquest terme. Poc després el 1087 Serra i Vilaró troba una referència que els germans Huc Dalmau, Bernat Guitart i Arnau Sindred donen tres vinyes al monestir de Sant Llorenç situades al terme de la Faia. Possiblement alguna d'aquestes vinyes podria ser al lloc de 'La Faiola'. ' ...tres vineas in Comitatu Cerdaniense in valle Bucranense in apendico de Pujo que vocant de Avellaned ad ipsa Faia...' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre I P-391). Malgrat això el mateix Serra no troba esmentat el mas amb el nom de Faiola fins a mitjans del segle XIII. Tot fa pensar que aquest mas degué desaparèixer amb la pesta negra i la crisi baix medieval. Al llarg de l'època moderna al lloc s'hi esmenta el mas Trulls tant en el cadastre de 1776 (AMG) i al cens de 1863 on la casa estava a mans d'una tal Teresa Pujols hi havia 3 persones majors de 7 anys, i pagaven una contribució urbana de 22 rals. El mas no va sobreviure l'emigració de 1900 ja que consta com a abandonat (Martín, E; 2005)</p> | 42.2666700,1.8290400 | 403429 | 4680049 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82988-foto-08093-78-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82988-foto-08093-78-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82988-foto-08093-78-3.jpg | Legal | Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest camí deuria correspondre amb l'accés principal al mas dels Trulls (Faiola) des de Sant Joan de l'Avellanet seguint la solana Masena i el solell de la Torre. El pendent suau i la comunicació amb el pas de la Mona, coll de dificil pas que enllaçava amb la vall de Gréixer i Escriu el deurien convertir en un camí de trànsit més aviat veïnal. | 119|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82972 | Castell de Murcurols o Murcarols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-murcurols-o-murcarols | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.55. CASCANTE I TORRELLA, P (2012) . Romanic al parc natural del Cadí Moixeró. Inèdit. ESTASSEN , LL (1913). 'masia de Bagà'. Fons fotogpafic del Centre excursionista de Catalunya.). GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 994 ' castell de Murcurols'. MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny. P.54, 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG.Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasuqal. Amillarament de 1863 extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22.</p> | XII-XIV | Edifici completament arruïnat del que únicament en són visibles els seus fonaments. Part del turó on hi hauria hagut la torre mestra està cobert de vegetació | <p>Conjunt arqueològic de gran importància situat en un petit turó que domina la vall de Molnell i que està delimitat a l'oest pels torrents de Murcurols, el torrent de prat de Rei a l'est, al nord per les roques de Molnell i al sud per un altre barranc i des del qual es té un ampli domini i control de la vall del Bastereny i dels veïnats d'Oreis, la Muga, pas de Vimboca i afrau dels Cortalets. Va ser la seu principal de la família dels Murcurols. Les principals restes d'aquesta antiga fortalesa es troben a l'est del turó que hi ha darrere la masia de Murcurols voltat de penya-segats i precipicis. Es conserven bàsicament dos recintes; un d'inferior més ampli i de planta oval i un de superior més reduït que coincideix en el punt més elevat del turó i en el que molt possiblement hi hauria hagut una torre de defensa. El recinte inferior està rodejat per una muralla de més de 2 m. d'amplada, perfectament conservada que ressegueix l'orografia del terreny i construïda amb un aparell de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades irregulars. El tram inferior té una alçada de més de 2 metres, mentre que la part superior arriba a confondre's amb la roca mare o natural. Al seu interior s'hi endevinen restes d'algunes divisions o compartiments de difícil identificació. El segon recinte ocupa la part més alta del turó i possiblement hauria rodejat una torre de defensa en el seu punt més alt. L'aparell també és similar a la del recinte inferior tot i que es conserva de manera més fragmentària. Aquestes restes es consideren com a les estructures més antigues i importants del castell, però és possible que amb el temps s'estenguessin fins a l'emplaçament on actualment hi ha la masia de Murcurols tancant-se darrere d'un recinte més ampli que es pot distingir en el paisatge. A la masia encara s'hi endevinen algunes parets que podrien correspondre amb alguna torre angular o capella de l'antic castell (veure fitxa 63). La resta de construccions estan amagades enmig de la vegetació dels voltants.</p> | 08093-62 | Al lloc de Murcurols, a l'est de la masia, encimbellat damunt del penya-segat de Molnell i delimitat per torrents. | <p>La primera referència del lloc és del 1107 quan es parla d'un mas que depèn de la seu d'Urgell (Palau i Baduell JM ;1991.Urgellia. P-48). segons Serra i Vilaró (SERRA, VILARÓ, J; 1989 Llibre I) al segle XIII hi havia un castell amb la seva església de Santa Maria i algunes cases a dintre del recinte 'quasdam domos intus castrum de Murturols que afrontant i domibus Bn. Pelos auunculi tui in domibus S. Serchs' SERRA I VILARÓ,1989. Baronies Llibre. La casa de Bn Pelos podria ser la Pelosa mentre que la de Serchs queda per definir, però tot apunta al mas Puig. Segons E. Martín aquest castell estava enllaçat amb la línia defensiva de les fortificacions de Brocà, Bagà i Faia; tota vegada que controlava els vilatges de Molnell, Oreis i la Muga. Era un feu encomanat al senyor de Murcurols com a cavaller i vassall del baró de Pinós. La primera referència dels Murcurols es remunta el 1260 quan apareix Saura de Murcurols, mare de GR de Murcurols que es va casar amb Guillema i que van redimir (de remença) una noia del mas Cadí. Guillema es va casar amb Galceran de Pinós, dit el Bord (Martín, 2005) emparentant-se amb la família dels barons de Pinós. La documentació de Bagà (Serra i Vilaró, J, 1989) esmenta sovint els cavallers de Murcurols al llarg dels segles XIII i XIV. Entre les diferents mencions cal destacar la multa que Galceran de Pinós va imposar al cavaller de Murcurols per una ferida a un tal Joan Serles, cavaller fidel del Pinós amb una multa de 14 Morabatins (Serra i Vilaró, ob cit. Baronies Llibre II. P-12). Dels Murcurols cal fer especial menció el fet que Guillem Ramon de Murcurols el 1255 va anar a l'exèrcit del Rei i va escollir com a marmessors seus els seus oncles Pere de Josa i Pere de Santcerni deixant com a dot a la seva esposa Guillema i filla, 2000 sous de moneda barcelonesa, va fer hereu universal a Pere de Josa i entre altres contribucions va fer llegats a Santa Maria de Murcurols, a Sant Iscle de Mulnell, al santuari de Gresolet i també a Santa Maria de Falgars. Posteriorment el 1278 quant Guillem Ramon ja era mort, Ramon de Pinós va comprar als marmessors de GR de Murcurols el seu cavall. El fill de GR de Murcurols i de nom Pere el 1278 ja constava com a mort i la seva vídua Beatriu amb el seu fill casat amb Blanca van arrendar les pastures del Cadí. Aquesta referència ens dona fè de la importància que tenien les pastures i la transhumància de bestiar pels senyors d'aquest castell (Martín, 2005). Segons Serra i Vilaró el 1324 el cavaller Ramon de Murcurols era majordom de Galceran de Pinós i va rebre del clavari de Bagà un seguit de donacions de Lavansa (Serra i Vilaró. Ob cit. P-432). El seu germà; Hualguer era monjo de Sant Miquel de Cuixà. El 1344 Blanca de Murcurols, ja era vídua de GR de Murcurols i la seva filla Sibil·la es va casar amb Pere de Castellbò posseïnt els feus de Viliella, Guils, Lès i convertint-se en hereva del senyoriu de Murturols i també de Sull que havia estat heretat pels seus antecessors cavallers de Josa i sant Cerní. Aquest fet va comportar que fes llegats a aquest monestir que pertanyia a Sant Llorenç. En el seu testament datat de 1396 va fer com a hereu universal Pere de Santa Eulàlia, Pere Tòmic i Pere de Murturols. Segons consta a la documentació es va enterrar a Santa Maria de Bagà (del castell ?). Va donar importants llegats i donacions a Santa Maria de Murcurols, Sant Salvador de Sull (capella del castell de Sull), Santa Magdalena de Faia, Sant Martí del Puig, Sant Joan de l'Avellanet, santa Fe de Quer i Sant Iscle de Molnell. El 10 de juny de l'any següent ja era morta i va fer hereu Arnau Sallent que era el successor de les cases de Murcurols i de Sull. Arnau Sallent era un cavaller de Manresa i senyor del castell de Callús el qual va ser procurador general de les baronies de Pinós. Havia estat constituït procurador de les baronies el 1397 quan va ser investit a la plaça dels 'lledoners' de Bagà (Especier?). El mateix Arnau Sallent era mercader de Bagà. A partir d'aquest moment el feu de Murcurols passà a mans d'aquesta família que la va posseir fins la seva extinció. La darrera notícia dels Sallent és de 1474 quan Arnau sallent havia passat a les possessions a Galceran Sallent de molt petit del que n'havia estat tutor Joan de Puig. A partir de la fi de l'edat mitjana el castell de Murturols deuria quedar abandonat subsistint tant sols la masia que ja figura en el capbreu de 1728 i també al cadastre de 1776 (AHG. Cadastre 1776). Segons E. Martín la masia de Murcurols estava arrendada er Francesc Camprubí el qual tenia arrendada també Molnell, la Pelosa, i Hospitalet (TM. De Guradiola). Els Camprubí figuren com a batlles de Gisclareny el 1776 (Martín, 2005) i posteriorment en el cens de 1863 el mas de Murcurols estava a mans d'un tal Josep Camprubí, hi residien 15 persones majors de 7 anys pagava 5129 rals de contribució rural, 96 de contribució urbana i un total de 5225 de contribucions. Amb l'emigració del 1900 consta que el mas va sobreviure fins després de la guerra civil on consta que va quedar abandonat. Actualment està pràcticament enderrocat.. Segons algunes imatges de principi de Segle (1913) emeses per Lluís Estassen es poden veure l'estat que tenia la masia i castell de Murcurols per la part del davant i tambe pel darrere amb el camp segat. ESTASEN, LL , 1913. AFCE</p> | 42.2665400,1.7855800 | 399845 | 4680084 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82972-foto-08093-62-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82972-foto-08093-62-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82972-dscf8362.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest castell identificat per la documentació com a Murturols, Murchurols, Murthurols o Murcarols hauria funcionat com a defensa de la vall de Murcurols i del Bastareny. Des de les ruïnes del mateix es pot tenir una àmplia visió del pas de Vimboca, de la torre i església d'Oreis, de l'alou de Molnell amb les cases de la Pelosa i la Muga, del veïnat del Puig, de la Torre de Faia i al fons la vila de Bagà. Les poques estructures que ens han arrribat fins als nostres dies responen als cànons de castells termenats de defensa com seria el cas del castell de Mur al Pallars Jussà, el castell de la Guardia de Mur, el castell de Sant Mateu de Bages, el castell de Blancafort a Cercs. | 92|85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82960 | Pas del Bou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pas-del-bou | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona . SERRA I VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III. TORRES, C. A. (1924). Pirineu Català 'La Cerdanya'. P.155. DDAA (2007). Inventari de camins ramaders del Berguedà. ICR.19. Camí del Tencalaporta | XIV.XX | Coll o pas que permetia comunicar el vessant sud del Cadí amb la Cerdanya pel TM. De Montellà i Martinet.Es trata d'un pas més suau a la serra de la Moixa que queda delimitat per la roca del Llamp i la muntanya dels Estalabards i també per la serra de la Moixa i Pradell. És un pas situat a 2285,7 m. | 08093-50 | Dominant la vall de la Muga per la serra de la Moixa i creuant cap a la vall de Pradell (TM. Montell | Hom ha pensat que el principal camí o pas per anar a la Cerdanya transcorria per dins de l'estret dels Empedrat, dit del forat i ascendia fins el Coll de Pendís. Amb tot la documentació conservada, malgrat esmenti aquest camí en época medieval no en parla tant sovint com el camí de Coll de Jou o el camí de Pendís per l'escala de Greixer que constituïa el veritable pas per anar a la Cerdanya. Tot i així hi ha algunes referències escrites com la ja esmentada de l'impòsit de barra al 1324 al forat d'Escariu o la construcció del pont del forat d'Escariu el 1360. Atès que corresponien amb obres públiques que afectaven altres consolies (batllies) com ara Bellver, les reunions es feien al capdamunt del coll de Jou o del Pendís. Amb tot Serra i Vilaró especifica que els mestres d'obres eren de Bagà. El pas dels Empedrats era conegut com a Grau d'Escariu. Tot i així existien altres vies secundàries per anar a la Cerdanya com era el pas de Vimboca o el pas del Bou. Aquests dos passos transcorrien per terrenys més pedregosos i alts que provocaca que no fossin tant utilitzats pels transhumants com era el pas de Pendís. Tradicionalment s'ha atribuït com a pas important per a la Cerdanya el denominat 'pas dels Gosolans'. Malgrat això pensem que el veritable 'pas' era el del Bou ja que transcòrre per un terreny més suau i no supera tant desnivell ni és tant exposat als agents climatològics com el cas anterior. C. A. Torres ens esmenta en les seves excursions com a 'es del pla se puja per un dolent rampant, pel caient nord de la serra. La gola del precipici s'obre al fons. És un mal passant per les cavalleries, que pateixen molt en els sobtats revolts, en els quals a son trepig les pedres s'esllavissen rodolant fressosament en avall. De tant en tant se troben petits reparadors amb clapades de bosc. L'últim tros és el més dret i esbufegador. Aquest pas també constituïa una important via de transhumancia entre Nas. Xavier Campillo en el seu inventari de camins ramaders especifica ' Antigament camí d'ús pecuari, també molt utilitzat pel contraban, actualment ésutilitzat encara que molt reduïdament per l'excursionisme i els ramaders.. (...) En el seu trajecte es poden observar restes de construccions pastovícoles, cabanes o orris en l'anomenada pleta de la Guilla'. DDAA, 2007, Inventari de camins ramaders del Berguedà. Coll de Prat Aguiló o Pas dels Gosolans —2.450 m. alt. — dalt de la gran nervatura de la serra del Cadí, entre els cims de Comabona, arrodonit en son cim, i el seguit dentellat de la imposant i majestuosa serra.'. C.A.(1924). La Cerdanya | 42.2905000,1.7446900 | 396512 | 4682794 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82960-foto-08093-50-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82960-foto-08093-50-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82960-foto-08093-50-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest coll malgrat no apareixi esmentat per la documentació ja deuria ser utilitzat des d'antic com a via important de pas cap a la Cerdanya. Tardicionalment malgrat el pas important era pel denominat 'pas dels Gosolans'. Hom creu que el pas més idoni era aquest ja que el pas dels Gosolans devalla per una forta canal que la fa quasi impossible de franquejar durant els períodes hivernals superant un desnivell de quasi 300 mts en vertical. En canvi el coll del Bou transcorre per pendents més suaus i no tant abrubtes i permet una comunicació més fàcil i còmode cap a Prat d'Aguiló i Montellà. Es coneixia com a camí de Gisclareny a Nèfols pel Coll de Tencalaporta. | 94|119|85 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 82974 | Pallisses i quadres de Murcurols (Murcarols) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pallisses-i-quadres-de-murcurols-murcarols | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.55. CANALS I TARRATS; I ; 1922. 'la casa de Murcurols'. AFCEC núm. B.-07642. CASCANTE I TORRELLA, P (2012) . Romanic al parc natural del Cadí Moixeró. Inèdit;. ESTASSEN , LL (1913). 'masia de Bagà'. Fons fotografic del Centre excursionista de Catalunya. Núms. 7623, 2569, ). GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 994 ' castell de Murcurols'. MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny. P.54, 55. SERRA I VILARÓ ,J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. DDAA.(2007) Catàleg especific de masies i edificacions rurals de Gisclareny. Fixa núm. 50 AHG Cadastre de 1776. ACA llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863.Extret de Martín, E; 2005. Annex.21 i 22.</p> | XVI-XIX | Pràcticament enderrocat i apunt de desaparèixer | <p>Conjunt de coberts i pallisses pertanyents al conjunt arquitectònic de l'antiga masia de Murcurols. En total hi han dues grans construccions situades a l'oest i al nord del cos principal de la masia les quals estan diasposades en forma de L al voltant d'un pati o era. Segons les restes que ens han arribat fins als nostres dies i sobretot gràcies a les imatges conservades al fons de l'arxiu del Centre Excursionista de Catalunya (ESTASEN i PLA, LL; 1913. Masia de Bagà.. AF CEC núm. 7623) i (CANALS i TARRATS, I ;1922. 'Masia de Murcurols' a AFCEC núm. B.-07642 s'hi podem descriure com s'organitzaven aquest conjunt de volums al voltant del cos principal. La primera construccció i situada al nord de la masia i de l'era correspon amb un volum de planta rectangular format per planta baixa i sota coberta separat per crugies mitjançant pilars de pedra i cobert amb teulada de teula ceràmica àrab damunt de cavalls i llates de fusta amb dues vessants i amb el carener paral·lel a la façana principal orientada a l'era de batre el gra, En quant a la composició de les façanes, malgrat el seu estat de ruïna hi havia un predoemini del massís repecte el buit en les tres façanes posteriorsja que tant sols hi han séries de tres petites espitlleres a cada pis i una obertura per accedir a la pallissa des de l'oest. En canvi la façana que mira a sud te un clar predomini del buit respecte el massís ja que la majoria de les obertures estan formades pels pilars que sostenen la coberta i per jàsseres de fusta. A la planta baixa s'hi parecia un arc de pedra paredat i reconvertit en finestra. Tot apunta que la coberta que mirava en aquest vessant tenia un gran voladís per a protegir-se de les inclemències del temps. L'aparell és de maçoneria i carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades irregulars. Les parts altes tenen aparell de tàpia amb argila d'un olor vermellós. El segon cos es situa a ponent d'aquest primer i també esta format per un gran volum rectangular de planta baixa i un primer pis, cobert amb teulada a dues vessants formant un gran voladís i sostinguda per grossos cavalls i llates de fusta que descansen damunt de grans pilars de pedra. El carener és perpendicular a la façana principal que mira a l'est. En quan a la disposició dels seus paraments hi ha un gran predomini del massia respecte el buit ja que la majoria de les façanes són cegues llevat de la principal que és pràcticament oberta. L'aparell dels seus murs és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats ie scairats, units amb un morter de calç de color marró i vermellós i col·locats en filades irregulars.Aquest volum està quasi enderrocat i només conserva parcialment un tram de la coberta. Tancant al sud-oest del pati i enllaçant amb el cos de la masia principal hi hauria un tercer volum de planta rectangular d'una sola planta amb coberta a un únic vessant de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb les façanes completament cegues llevat de la que mira a l'era que és oberta. Entre aquest volum i el segon descrit hi havia l'entrada al recinte que segons les fotografies antigues conservades estava formada per un arc rebaixat de pedra tosca amb els muntants de pedra. L'era de batre el gra té el paviment construït mitjançant maons ceràmics de 15 x 15 amb les marques del terrissaire.</p> | 08093-64 | Al lloc de Murcurols al costat nord i oest de la masia principal | <p>La primera referència del lloc és del 1107 quan es parla d'un mas que depèn de la seu d'Urgell , Palau i Baduell JM (1991).Urgellia. P-48. segons Serra i Vilaró (SERRA, VILARÓ, J; 1989 Llibre I al segle XIII hi havia un castell amb la seva església de Santa Maria i algunes cases a dintre dek recinte 'quasdam domos intus castrum de Murturols que afrontant i domibus Bn. Pelos auunculi tui in domibus S. Serchs' SERRA I VILARÓ,1989. Baronies Llibre. La casa de Bn Pelos podria ser la Pelosa mentre que la de Serchs queda per definir, però tot apunta al mas Puig. Segons E. Martín aquest castell estava enllaçat amb la línia defensiva de les fortificacions de Brocà, Bagà i Faia; tota vegada que controlava els vilatges de Molnell, Oreis i la Muga. Era un feu encomanat al senyor de Murcurols com a cavaller i vassall del baró de Pinós. La primera referència dels Murcurols es remunta el 1260 quan apareix Saura de Murcurols, mare de GR de Mircurols que es va casar amb Guillema i que van redimir (de remença) una noia del mas Cadí. Guillema es va casar amb Galceran de Pinós, dit el Bord (Martín, 2005) emparentant-se amb la família dels barons de Pinós. La documentació de Bagà (Serra i Vilaró, J, 1989) esmenta sovint els cavallers de Murcurols al llarg dels segles XIII i XIV. Entre les diferents mencions cal destacar la multa que Galceran de Pinós va imposar al cavaller de Murcurols per una ferida a un tal Joan Serles, cavaller fidel del Pinós amb una multa de 14 Morabatins (Serra i vilaró, ob cit. Baronies Llibre II. P-12). Dels Murcurols cal fer especial menció el fet que Guillem ramon de Murcurols el 1255 va anar a l'exèrcit del Rei i va escollir com a marmessors seus els seus oncles Pere de Josa i Pere de Santcerni deixant com a dot a la seva esposa Guillema i filla, 2000 sous de moneda barcelonesa, va fer hereu universal a Pere de Josa i entre altres contribucions va fer llegats a Santa Maria de Murcurols, a Sant Iscle de Mulnell, al santuari de Gresolet i també a Santa Maria de Falgars. Posteriorment el 1278 quant Guillem Ramon ja era mort, Ramon de Pinós va comprar als marmessors de GR de Murcurols el seu cavall. El fill de GR de Murcurols i de nom Pere el 1278 ja constava com a mort i la seva vídua Beatriu i el seu fill casat amb Blanca van arrendar les pastures del cadí. Aquesta referència ens dona fè de la importànica que tenien les pastures i la transhumancia de bestiar pels senyors d'aquest castell (Martín, 2005). Segons Serra i Vilaró el 1324 el cavaller Ramon de Murcurols era majordom de Galceran de Pinós i va rebre del clavari de Bagà un seguit de donacions de Lavansa (Serra i Vilaró. Ob cit. P-432). El seu germà; Hualguer era monjo de Sant Miquel de Cuixà. El 1344 Blanca de Murcurols, ja era vídua de GR de Murcurols i la seva filla Sibil·la es va casar amb Pere de Castellbò posseïnt els feus de Viliella, Guils, Lès convertint-se en hereva del senyoriu de Murturols i també de Sull que havia estat heretat pels seus antecessors cavallers de Josa i sant Cerní. Aquest fet va comportar que fés llegats a aquest monestir, en aquest moment possessió de Sant Llorenç. En el seu testament datat de 1396 va fer com a hereu universal Pere de Santa Eulàlia, Pere Tòmic i Pere de Murturols. Segons consta a la documentació es va enterrar a Santa Maria de Bagà (del castell ?). Va donar importants llegats i donacions a Santa Maria de Murcurols, Sant Salvador de Sull (capella del castell de Sull), Santa Magdalena de Faia, Sant Martí del Puig, Sant Joan de l'Avellanet, santa Fè de Quer i Sant Iscle de Molnell. El 10 de juny de l'any següent ja era morta i va fer hereu Arnau Sallent que era el successor de les cases de Murcurols i de Sull. Arnau Sallent era un cavaller de Manresa i senyor del castell de Callús el qual va ser procurador general de les baronies de Pinós. Havia estat constituït procurador de le sbaronies el 1397 quan va ser investit a la plaça dels 'lledoners' de Bagà (Especier?)El mateix Arnau Sallent era mercader de Bagà. A partir d'aquest moment el feu de Murcurols passà a mans d'aquesta família que la va posseï fins la seva extinció. La darrera notícia dels Sallent és de 1474. Arnau sallent havia passat a les possessions a Gleceran Sallent de molt petit del que n'havia estat tutor Joan de Puig. A partir de la fi de l'edat mitjana el castell de Murturols deuria quedar abandonat substituïnt tant sols la masia que ja figura en el capbreu de 1728 i també al cadastre de 1776 (AHG. Cadastre 1776). Segons E. Martín la masia de Murcurols estava arrendada er Francesc Camprubí el qual tenia arrendada també Monell, la Pelosa, i Hospitalet (TM. De Guradiola). Els Camprubí figuren com a batlles de Gisclareny el 1776 (Martín, 2005) i posteriorment en el cens de 1863 el mas de Murcurols estava a mans d'un tal Josep Camprubí, hi residien 15 persones majors de 7 anys pagava 5129 rals de contribució rural, 96 de contribució urbana i un total de 5225 de contribucións. Amb l'emigració del 1900 consta que el mas va sobreviure fins després de la guerra civil on consta que va quedar abandonat. Actuualment està pr`cticament enderrocat.. Segons algunes imatges de principi de Segle (1913) emeses per Lluís Estassen es poden veure l'estat que tenia la masia i castell de Murcurols per la part del davant i tambe pel darrere amb el camp segat. ESTASEN, LL , 1913. AFCE</p> | 42.2663300,1.7841300 | 399725 | 4680063 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82974-foto-08093-64-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82974-foto-08093-64-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest conjunt arquitectònic ocupa una gran extenssió del terreny i està pràcticament arruïnat. Tot i així i segons l'aparell constructiu dels seus murs, aquestes estructures no semblen ser anteriors al segle XVI sinó que anirien relacionades en el moment de major esplendor de la masia a cavall dels segles XVII i XIX. Sembla que inicialment els coberts estaven construïts mitjançant pilars de pedra de secció quadrada i a la llarga es van anar paredant i tapiant amb murs de maçoneria, envans i arcades per adaptar-los als nous usos. L'estrructura i composició d'aquests cossos recorda als de la Torre de Faia, la masia del Puig de l'Obaga, a de Molnell i les del T.M. de Guardiola de Bergiedà; especialment Brocà i Gavarrós | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83105 | Colomar de Cal Ros | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colomar-de-cal-ros | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni Arquitectònic. Fixa núm. 3351 MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres. III DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny.Fixa núm. 10 Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses). AHG.Cadastre de 1776. ACA:Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 20. ACBR. Registre Hipoteques de 1781.</p> | XIV.XVII | Malgrat estigui protegit de les inclemències meteorològiques per la balma de Cal Ros, ha patit alguna degradació, especialment a la paret frontal on se n'ha enderrocat la part més alta i també la coberta. | <p>Darrere de la casa i damunt de la balma de cal Ros hi ha un colomar penjat a la roca que està sostingut per bigues de fusta. Es tracta d'una curiosa construcció construïda amb aparell de maçoneria i tàpia a una determinada alçada i accessible per un estret camí excavat a la roca natural amb una planta rectangular i diversos pisos d'alçada. Es caracteritza per presentar un seguit d'orificis quadrats d'uns 30 x 30 cm aproximadament i oberts a les seves façanes ja que servia per acollir els coloms missatgers. A la part interna es poden veure les cavitats on hi feien niu els coloms, de forma quadrada i amb un ampit format per una llosa de pedra a la part baixa. Es conserva de manera parcial ja que la paret frontal ha perdut part de la seva alçada i també dels orificis però encara es pot veure l'alçada que hauria tingut per les empremtes de la roca i els orificis de la part interna. S'hi accedeix per una porta lateral de fusta i coronada mitjançant una llinda també de fusta. La coberta hauria estat de teula ceràmica</p> | 08093-195 | Damunt de la balma de darrere de la casa sota una gran roca al sud de la serra de Gisclareny. | <p>Element de provable orígen medieval i relacionat amb el castell del Quer o mas d'Espunya. La història d'aquest mas va molt lligada als masos de Castell i Espunya, esmentats a les fitxes 191 i 192. De fet la seva proximitat geogràfica entre uns i altres fa que es confonguin. Segons E. Martín (Martín, E; 2005. Annex 20) el mas campà és documentat per primera vegada el 1661. es tracta d'un cognom molt arrelat a Gisclareny, especialment al llarg del segles XVII i XVIII on es convertiren en una de les famílies de més prestigi del terme. Consta que Tomas Ros, presbiter de Bagà en fa donació a la comunitat de preveres de la parròquia de Sant Esteve de Bagà (Martín, E; 2005). Consta que el 1665 Antoni i Joan Campà paguen censos pel mas Llitjós (Cal Vaqué) i també pel mas de Querforadat (mas Espunya o castell) i Rocadecans. Posteriorment el 1703 el procurador del senyor de les baronies fa un establiment a favor de Joan Campà en un camp de cinc jornals en terres properes a Sant Miquel de Turbians. Val a dir que els senyors de les baronies moltes vegades segons E. Martín confonien el mas Campà amb l'anterior mas castell ja que si en la compra del mas Castell el 1758 per part dels Bover del Puig esmenta que abans el mas Espunya afronta amb les terres del mas Ros (RHB. 1781). Per contra el document de compra del mas Ros per part dels Bover esmenta que abans era el mas Espunya i mas Quer (RHB.1781). Val a dir que aquest mas també era conegut com a mas Barbarroja segons un document del Registre de les Hipotecas de Berga datat de 1781. Segons Martín aquesta confusió es deu a que els Bover unificaren els dos masos (Espunya o Castell i mas Campà en un de sol). De fet és en el cadastre de 1776 quant més referències trobem dels campà al terme de Gisclareny no sols en aquest mas sinó en molts altres (Mas Llitjós de Vilella el 1749, Joan Campà a cal Rabost el 1768 i el 1776 a Cal Ralé. El cadastre identifica el mas campà amb la casa núm. 68 Com una de les cases que més pagaven al terme. Estava a mans de Pere Campà, posseïa 2, 3 i 4 cases i pagava 4 lliures i 2 sous de cadastre personal, 7 lliures, 3 sous i 2 diners de cadastre reial i 11 lliures, 8 sous i 8 diners de caps de bestiar. (AHG.cadastre 1776). Posteriorment la casa arran del matrimoni de Rosa Bover amb Josep Vilella de Brocà el 1831 passa a mans d'aquesta família acomodada de Brocà. Així en l'amillarament de 1863 (ACA. Llibrets de compliment Pasqual, amillarament de 1863) la casa està a mans de Domingo Camprubí habitada per 6 persones majors de 7 anys i amb un pagament de 1356 rals de contribució rural, 72 d'urbana i 1428 per a caps de bestiar. La casa va sobreviure el flux migratòri de 1900 i encara està habitada pels Camprubí de Bagà.</p> | 42.2498300,1.8002900 | 401032 | 4678212 | 08093 | Gisclareny | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83105-foto-08093-195-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83105-foto-08093-195-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83105-foto-08093-195-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest element era molt emprat a l'edat mitjana per acollir els coloms missatgers utilitzats per al correu. Acostumaven a estar situats a les parts altes de les torres dels castells (Ex. Al palau de Bagà es conserven restes de colomars a les parts altes de les antigues torres; Cascante, P 2016. Inèdit) o en edificis exempts. Així per exemple en algunes poblacions de l'alt Urgell com pot ser a Bescaran, Os de Civis es conserven torres-colomars emprades per aquesta funció i també en el castell de les Bons a Encamp; Andorra i a Alins de Vallferrera . Els segles posteriors a l'edat mitjana trobem aquests elements integrats a les masies i cases de pagès i situats a les parts més altes. Així en el cas de Gisclareny n'hi han exemplars a la Casanova (fitxa 132), a cal Vitarella (fitxa 135) i en altres masies del terme. Al municipi de Guardiola hi havia colomars a la casa de Cal Companyó, a la casa gran de Gréixer, a l'Hospitalet i moltes altres. Es tracta d'un element de provable origen medieval i relacionat amb els masos Espunya i Castell. | 94|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83026 | Llegenda de les bruixes de Galigan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-les-bruixes-de-galigan | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. Informació inèdita cedida per Albert Rumbo i Soler. SERRA i VILARÓ, J (1989). Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibre I i II | XX | Antigament, per travessar el coll del Pendís només hi havia dos camins: un de més ample i planer, que passava per Escriu, i un altre de més dolent, costerut i difícil, però pel qual hom feia drecera, que passava per Galigan. Habitualment, aquells que portaven animals de tragí passaven pel primer, mentre que els que anaven a peu utilitzaven el segon. A mig camí d'aquest darrer, hi havia una gran casa abandonada que també era coneguda amb el nom de Galigan, un casalot més proper a la ruïna que no pas recordant llurs èpoques d'esplendor. Un dia que un grup de baganesos pujaven pel camí de Galigan en direcció al coll del Pendís , foren sorpresos per una intensa pluja; motiu pel qual decidiren aixoplugar-se dins la casa de Galigan fins que el xàfec hagués passat. Un cop a dins, sentiren una remor que sortia de l'interior del forn de pa i, en fixar-s'hi, veieren una dona bruta i escabellada que intentava sortir-ne. Convençuts que era una bruixa fugiren cames ajudeu-me, oblidant l'intensa pluja que queia. Van tornar com van poder a casa i, de seguida, començaren a explicar a tothom la seva mala topada, d'aquí que s'escampés la creença que a Galigan hi havia bruixes. | 08093-116 | Al coll de Galigan a sota de Vimboca (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Llegendes que fan referència al fenòmen de la bruixeria a Catalunya i en concret a la vila de Bagà les quals es triben documentades al segle XVI i XVII a la baronia. Consta que hi va haver un tribunal inquisidor per a les mateixes que foren cremades a la foguera. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83026-foto-08093-116-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83026-foto-08093-116-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83026-foto-08093-116-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest fet, tot sembla indicar que real i documentat, té un final que desmenteix la llegenda, doncs finalment es va saber que la pobre dona que sortia del forn estava buscant unes cabres que se li havien perdut i també s'havia aixoplugat a la casa, trobant al forn l'únic lloc de l'habitatge on no hi havia degoters.Malgrat tot, però, i prescindint de la lògica explicació que la història podia tenir (i de fet tenia), la fama que les Bruixes habitaven a Galigan es va anar estenent entre la població i va acabar arrelant de forma tan profunda que encara avui continua ben viva. Aquest fet va comportar que les històries sobre les Bruixes de Galigan es multipliquessin i diversifiquessin amb el pas dels anys.Algunes fonts situen una llegenda molt semblant a la que acabem de transcriure a la ciutat de Girona, relacionada amb l'església de Sant Pere de Galligants, o simplement amb el riu del mateix nom. Nosaltres no hem estat capaços de trobar cap referència gironina que desenvolupi la llegenda amb un mínim de coherència, més enllà d'algunes referències esparses que semblen repetir determinats detalls que ja es troben a la llegenda berguedana. És per aquest motiu que considerem que la llegenda situada a Bagà i Gisclareny deu ser l'original, i que, segurament a causa de la semblança de topònims (Galigan-Galligants) hom va aplicar la narració berguedana a un indret prou ric en llegendes com és la capital del Gironès. En resum, considerem que la confusió de topònims pot servir per si sola per explicar la coincidència, i que és molt probable que algú sentís la narració i, ignorant on era Galigan (Berguedà), traslladés l'indret dels fets a un lloc amb un topònim pràcticament idèntic i molt més conegut. Sigui com sigui, però, la llegenda baganesa es troba molt més estesa i difosa i se'ns presenta molt més ben trenada que no pas la gironina, la qual no deixaria de ser una simple translació espaial de diversos elements aïllats que mai no han arrelat a la ciutat de Girona. | 119|94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 82986 | Mas de Faiola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-de-faiola | BOLÓS, J; PAGÈS ,M (1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P.192. MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. PEDRALS I COSTA , X (2007); La Fia-faia: màgica, ancestral, única. Barcelona SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. Bagà. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual.Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22 | X-XIII | desparagut enmig del bosc, cobert de vegetació i de dificil localització | Ruïnes d'un antic mas situades a sota de la Roca Tallada i pas de la Mona (TM de Bagà) al costat del torrent dels Trull que limita amb el veí Terme Municipal en una mena de clot entre la solana Massena i el solell de la Torre. Les restes de dificil localització es troben en un indret molt amagat enmig del bosc i corresponen amb un antic mas d'època medieval. Es troben situades en fiferents terrasses aprofitant el desnivell del terreny natural. S'hi endevinen encara uns potents murs de carreus de pedra, units en sec i col·locats en flades més aviat regulars i horitzontals amb les cantonades encara visibles en pedra picada i de grans blocs de pedra. Es poden distingir almeny dues cambres o habitacions completament reblertes de vegetació, runa i enderrocs que en fan dficil la seva descripció però que tot ens fa pensar que es tractava d'un mas medieval de tipologia similar als altres masos identificats al T.M de Bagà, Guardiola de Berguedà i també a Cercs compost per dues cambres i algunes corts i quadres situades en un edifici exempt i amb una coberta a un sol vessant de tipus vegetal i les parets de maçoneria i també tapia. El paral·lel més proper seria el mas de Vilosiu,excavat per M. Riu | 08093-76 | Al torrent dels Trulls sota la roca Tallada i en una clotada entre la solana Massena i la torre | Mas situat dins el terme i lloc de Faia.Possiblement aquest mas ja deuria existir quan es documenta per primera vegada l'alou de Feia. De fet la documentació conservada del monestir de Sant Llorenç (prop Bagà) i referent a l'acta de consagració del 983 i documents posteriors datats del 1003 (Bolós i Pagès, 1987), La primera data que s'esmenta é el 973 quan un tal Fredoveia i el prevere Duran donen al monestir de Sant Llorenç, un alou situat al terme del Puig al lloc de Faia establint un pacte d'us defruit de la propietat amb la condició que aun morin els seus descendents hauran de lliurar el redit de l'alou i el de Venzilles. El document ens localitza aquest alou al lloc referit ja que les afrontacions coincideixen amb la situació del lloc 'Et affrontant ipsas casas, cum curte et orreo et orto, cum illorum arboribus et terras et vineas de I parte in ipsa serra de Turbias, et de alia in flumen Bestanside, et de III in ipsa Monna, et de III in rivo qui discurrit per Canalillas' BOLÓS-PAGÈS (1986). P. 192. Les afrontacions coincideixen amb l'emplaçament actual ja que el terme Mona seria el pas de la mona situat al capdamunt de la solana Massena seguint amunt de l'indret on es localitza al mas. El rivo canalillas ens podria fer pensar en el torrent dels trulls i per tant el mas referit estaria emplaçat dins aquest terme. Poc després el 1087 Serra i Vilaró troba una referència que els germans Huc Dalmau, Bernat Guitart i Arnau Sindred donen tres vinyes al monestir de Sant Llorenç situades al terme de la Faia. Possiblement alguna d'aquestes vinyes podria correspondre al llc de 'La Faiola'. ' ...tres vineas in Comitatu Cerdaniense in valle Bucranense in apendico de Pujo que vocant de Avellaned ad ipsa Faia...' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre I P-391). Tot i així el mateix Serra no troba esmentat el mas amb el nom de Faiola fins a mitjans del segle XIII. Tot fa pensar que aquest mas degué desaparèixer amb la pesta negra i la crisi baix medieval. Al llarg de l'època moderna al lloc s'hi esmenta el mas Trulls tant en el cadastre de 1776 (AMG) i al cens de 1863 on el mas estava a mans d'una tal Teresa Pujols hi havia 3 persones majors de 7 anys, i pagaven una contribució urbana de 22 rals. El mas no va sobreviure l'emigració de 1900 ja que consta com a abandonat (Martín, E; 2005) | 42.2744900,1.8283600 | 403385 | 4680918 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82986-foto-08093-76-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82986-foto-08093-76-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest mas presentaria moltes similituds amb els denominats masos A i B de Vilosiu (T.M de Cercs) i excavats per M. Riu i Riu el 1980, o els masos de la Jaça, de Santa Creu d'Ollers (Cortés, Elia, Mªagua, 2020) o el mas de sant Sadurní de Rotgers. Es tracta d'un mas de tipus horitzontal que aprofita el desnivell del terreny per a poder-se assentar. El topònim de Faiola derivaria de Faia, Faja o fageda petita ja que es situa en una clotada on hi deuria existir una petita fageda que en derivaria el seu topònim. Encara avui podem veura alguns exemplars. Per altra banda el topònim Faia també seria una fageda gran tenint en compte que es troba davant una obaga, avui ocupada per pi rajolet, però antigament deurien ser fajos. | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83066 | Mussol Pirinenc (Aegolius funereus) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mussol-pirinenc-aegolius-funereus | GENERALITAT DE CATALUNYA. Departament de medi ambient i habitatge. Parc Natural del Cadí Moixeró. Opuscle de la fauna Català/anglès;www,sioc.cat/fitxa.php?sp=AEGFUN; https//monnaturapirineus.net | Animal i espècie protegida | Es tracta d'un rapinyaire nocturn conegut també com a 'lechuza de Tengmalm' de l'ordre dels strigiformes i que e stroba en boscos de coníferes. És molt present a Amèrica del Nord, Àsia i Nord d'Europa tot i que ocasionalment també es troba a les regions muntanyoses dels Alps i també dels Pirineus com a relíquies dels períodes post glacials. Es tracta d'un rapinyaire de 25-30 cm. D'alt i 50-60 cm d'emgergadura amb les ales desplegades. Es caracteritza per tenir un cap gran i aplanat i uns ulls grossos i de color groc. La tonalitat del seu plomatge és variada amb tons marrons, grisos i i amb yn taquejat més acusat a les zones que envilten els ulls, dorzal i cap. Els joves són molt diferents amb un predomini del color marró.Solen habitar en boscos on hi ha un sotabosc intens. S'alimenta de ratolins, talpons, mussaranyes i petits ocells. És una au silenciosa excepte en época de zel on el seu cant, molt caracteristic es pot sentir de gener a abril similar al de la puput. Cria en nius de picots negres, Els mascles són més sedentaris, especialment a l'hivern que es queden prop dels nius mente que les famelles emigren en zones més càlides en busca d'aliment. Són poligàmics. | 08093-156 | A les obagues del Coll de Balma,obaga dels congosts i obaga de Gresolet | La descoberta de la seva presencia al Pirineu data del 1963, quan dos naturalistes francesos, H.Van der Vloet i J. de Ridder, van observar un exemplar en un forat de picot verd en un bosc d'avets a la zona de Font Romeu (Catalunya francesa). Degut a aquesta única cita el 1982 Oriol Alamany i Josep Ramón Ticó iniciaren un intens treball a la recerca d'aquest esquerp ocell, tot i que no va ser fins al gener de 1984, després de dos anys realitzant escoltes, que es va escoltar per primer cop cantar un mascle de mussol pirinenc en un bosc de pi negre i avet a 1.900m a la zona del Pallars. A les zones del Parc natural del Cadí i Moixeró es va trobar la presència d'aquesta au a finals de la d'ecada dels '90 als boscos de Gresolet i de Coll de Balma. Des d'aleshores els tècnics del Parc Natural n'han anat portant un seguiment mitjançant escoltes i controls. És molt dificil d'observar | 42.2646300,1.7412400 | 396185 | 4679926 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83066-foto-08093-156-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83066-foto-08093-156-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest mussol inicialment característic dels boscos de coníferes alpins i subalpins (avetoses, bscos de pi roig i pi negre) té com a principal depredador la marta, el gamarús o l'astor. Aquest fet ha provocat que es traslladi en boscos més freds al període hivernal i de major latitud per evitar la seva desaparició. Es tracta d'una espècie protegida que habita els boscos del Pirineu català i que recentment s'ha vist amenaçada per la presència humana en els boscos durant el període hivernal (pràctica de l' esquí, esports de muntanya, raquetes, excursionisme...) | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 83098 | Camí de Maçaners pel Grau de les Escales | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-macaners-pel-grau-de-les-escales | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200.</p> <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43.</p> <p>MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55.</p> <p>SERRA I VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III</p> <p>DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses).</p> <p>ADCU. Acta de Consagració de Sant Miquel de Turbians.</p> | X-XIX | Camí utilitzat com a pas d'un dels senders locals de Gisclareny denominat ruta 'e' o camí dels Estanys | <p>Antic pas del grau o 'Grau d'Escales' de l'antic camí de Maçaners que passava per l'alou d'Espunya i el Quer-Foradat. Es tracta d'un pas del camí a la serra de la Gargallosa la qual està tallada una mica més avall pel denominat 'pas de la Guineu' o pas del torrent de Vilella. Aquest pas o grau hi han encara les traces de l'antic camí ral de Maçaners excavades a la roca i formant 'escales' ja que el desnivell que presenta és bastant accentuat. Aquesta seria la causa d¡on prové el nom de Grau de les Escales.</p> | 08093-188 | Al lloc del pas del Grau' de les Escales' (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>El pas del grau és un lloc que surt esmentat sovint per la documentació escrita, sobretot medieval on fa referència en la consagració de Sant Miquel de Turbians el 948 on esmenta l'església de Sant Pere del grau, en les tres esglésies de Paradís 'consagrar les esglésies que es troben al comtat de Cerdanya al lloc anomenat Paradís. Aquestes esglésies estan sota l'advocació de sant Miquel Arcàngel, sant Pere apòstol i sant Andreu i van ser reedificades per homes del terme' (ACU. Pergamí original. Carpeta 7) transcrit per Martín. Posteriorment en la documentació referent al monestir de Sant Llorenç prop Bagà datat de 1068 (Serra i Vilaró, J, 1989. Llibre III. P. 1106-107) esmenta l'església de Sant Pere del Grau o d'Espunya arran d'un plet amb l'abat del monestir de Sant Llorenç i els homes de Maçaners Possessió dels Barons de Pinós) per unes terres situades al nord del riu Esna o Eina i davant l'església de Sant Pere d'Espunya en presència del comte de Cerdanya Ramon Guifrè, el senyor del castell de Pinós. L'abat defensava que l'alou d'Espunya havia estat cedit feia unes dècades al mateix monestir. El comte donà la raó a l'abat del monestir i va fer evacuar les terres. Posteriorment en la documentació del monestir de Sant Llorenç i referent a l'abat de Guillem de Ça Vila (Serra i Vilaró, J ; 1989. Baronies. Llibre III. P.122) datat de 1320 a 1339 apareix esmentada aquesta església dins les confrontacions del terme del castell de Guardiola entre l'abat de sant Llorenç i el rei. Entre els límits fixats calia destacar: ' De Quer a mont Desquos de Calvera, al lloc anomenat Creu de Calvera fins a Gratacorps, descendint a curs d'Aigua a Sant Pere de Grau d'Escala fins a la font d'Argimon...' El mont Desquos de Calvera sembla ser la Roca Tirabal, Gratacorps deu correspondre amb la Gargallosa i el curs d'aigua és el torrent de Vilella. Novament torna a ser esmentada en la documentació del monestir de Sant Llorenç prop Bagà el 1327 on va ser nomenat vicari perpetu de Sant Pere de Grau d'Escales Bernat de Cambri . (Serra i Vilaró, J; 1989. P-272). En la documentació referent al mas Espunya també es parla del mas de Sant Pere del Grau en al·lusió a aquest pas i a la dita església. A més el nom del mas Espunya prendria a vegades el nom de mas de 'Sant Pere'. (Serra i Vilaró, J; 1989. Baronies Llibre II. P.334) o Martín, E: 2005. P.27) en al·lusió a la proximitat a l'església i el pas del grau. Aquesta església a partir de la baixa edat mitjana deixa de ser mencionada entenent-se que va quedar abandonada. El mas per contra continua essent denominat en la documentació posterior com a mas Espunya, mas de Sant Pere del Grau i finalment mas Castell (Martín, 2005; DDAA; 2007, Annex al catàleg de masies i cases rurals de Gisclareny).</p> | 42.2485800,1.7943300 | 400538 | 4678080 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83098-foto-08093-188-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83098-foto-08093-188-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83098-foto-08093-188-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Altres | Inexistent | 2022-01-20 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest pas o grau no figura inventariat a l'inventari de camins ramaders del Berguedà (DDAA, 2007) Tot i que el camí segurament ja era emprat des d'època medieval ja que en la consagració de Sant Miquel de Turbians esmenta les esglésies de Paradís, entre elles La de Sant Pere del Grau de les Escales el 938 (ACU.Pergamí original. Carpeta 7) que també se la coneixia com a Sant Pere d'espunya . | 94|119|85 | 49 | 1.5 | 2484 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||
| 82950 | Pont del camí de Molnell a la Muga per Vimboca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-del-cami-de-molnell-a-la-muga-per-vimboca | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22.</p> | XIV-XX | Restaurat i reforçat el 2005 amb ciment pòrtland o es va pavimentar i es van col·locar baranes. Aquesta intervenció va ser realitzada gràcies al Parc Natural del Cadí Moixeró. | <p>Es tracta d'una construcció o obra civil construïda damunt del torrent de la Muga poc abans de l'aiguabarreig amb el torrent que baixa de la cambra dels Bocs (Serra i roca de la Moixa) en un indret de pas entre les roques. Es tracta d'una construcció senzilla d'un sol ull d'arc de mig punt de perfil apuntat i construït amb còdols de riu més aviat mal desbastats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat irregulars i horitzontals. Sgons es pot apreciar tant a la riba esquerra com a la riba dreta feia la típica i clàssica forma 'd'esquena d'ase' tant característica en els pont d'època medievals i visible, malgrat les seves reformes per la disposició inclinada de les lloses del seu paviment. En aquest cas es pot observar enncara el pendent original. En canvi des d'aigues amunt aquest element no és visisble i això ens permet interpretar que va ser eixamplat en el moment que es va habilitar i reconvertir l'antic camí de la Muga en una pista forestal per a extreure la llenya. Aquest fet va provocar que el pont fós eixamplat i ampliat aigües amunt per a poder suportar el trànsit rodat. En canvi des d'aigues avall es va mantenir amb la fisonomia original i això ha fet que encara es pugui observar la seva fàbrica. Recentment i tal com es marca en el paviment el pont va ser restaurat amb ciment pòrtland i encofrant l'intradors de l'arc per a poder.lo reforçar. Es va pavimentar de nou amb ciment i es van col·locar baranes de fusta.</p> | 08093-40 | Damunt del torrent de la Muga, dins l'obaga.(Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>Hom ha pensat que el principal camí o pas per anar a la Cerdanya transcorria per dins de l'estret dels Empedrat, dit del forat i ascendia fins el Coll de Pendís. Amb tot la documentació conservada, malgrat esmenti aquest camí en época medieval no en parla tant sovint com el camí de Coll de Jou o el camí de Pendís per l'escala de Greixer que constituïa el veritable pas per anar a la Cerdanya. Tot i així hi ha algunes referències escrites com la ja esmentada de l'impòsit de barra al 1324 al forat d'Escariu o la construcció del pont del forat d'Escariu el 1360. Atès que corresponien amb obres públiques que afectaven altres consolies (batllies) com ara Bellver, les reunions es feien al capdamunt del coll de Jou o del Pendís. Amb tot Serra i Vilaró especifica que els mestres d'obres eren de Bagà. El pas dels Empedrats era conegut com a Grau d'Escariu. Tot i així existie altres vies secundàries per anar a la Cerdanya com era el pas de Vimboca o el pas del Bou. Aquests dos passos transcorrien per terrenys més pedregosos i alts que provocaca que no fossin tant utilitzats pels transhumants com era el pas de Pendís. Tot i així el camí de Molnell permetia connectar els veïnats d'Oreis i de la Muga 'conca d'Oria' documentada ja en els documents del monestir de Sant Llorenç ( Bolós-Pagès, 1986).Cal esmentar que els veïnats i masos de la Muga sovint són esmentats per la documentació baganesa partir del segle XIV posant de manifest la importància d'aquests llocs en temps medievals. De la Muga en procedia un tal Berenguer de la Muga el qual va ser absolt del tribut de remença per part de Galceran de Pinós el 1421 per 18 florins d'or d'aragó. (Serra i Vilaró, 1989. Baronies. Llibre II. P-334.. Abans que això succeïs aquest Tal Berenguer de la Muga 'Ça Muga' havia abandonat el mas i el senyor adreçà una carta a aquest Berenguer que si pels volts de Sant Joan no havia tornat hi establiria un altre pagès (Baronies opb. Cit p, 336. De la Muga també en procedia un home soliu, del tribut de remença a Jaume de la Muga i qiue en va fer davant de Sibil·la, la donzella de Guillem de Murcurols. (Baronies. Ob cit. P. 340). Aquest Muga o de ça Muga cal no confondrel's amb els batlles de la Pobla de Lillet i que Serra i Vilaró confòn amb la mateixa procedència. Sembla que el pont va estar en ús fins a l'abandó del mas de la Muga que apareix citat en el cadastre de Gisclareny de 1776 i també el cens de 1863. Sembla que no va spbreviure a l'emigració del 1900 interpretant que havia quedat abandonat. No obstant això el camí degués ser transformat en pista forestal i el pont es va continuar mantenint en ús.</p> | 42.2758800,1.7755000 | 399028 | 4681133 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82950-foto-08093-40-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82950-foto-08093-40-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82950-foto-08093-40-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest pont malgrat les seves transformacions més recents seria un pont que dataria de mitjans del segle XIV, moment en el qual es documenta el mas de la Muga. Presentaria forces similituds amb el pont de Sant Nazari de Gréixer ja que sembla ser que van ser construïts en un moment no massa llunyà. Tal i com succeeix en el seu paral·lel més proper, l'estrep dret de l'arc recolza damunt d'un tros de roca natuarl que es projecta per damunt de la llera de del riu com a base de sustentació. La intervenció del 2005 va mantenir aquests elements, tot i que no es va portar a terme cap estudi històric i constructiu. | 94|119|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83074 | La Portella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-portella-3 | CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. P.41;MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. .ACA llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863; AHG. cadastre de 1776 | XVIII-XIX | Enderrocada i coberta de vegetació | Ruïnes d'una casa o barraca situada a l'est del coll de l'Escriga a sota d'unes roques en un indret que es coneix com 'la Portella' o petit pas d'un antic camí veïnal que permetia baixar a Turboans pel vessant solell. La casa o mé sben dit la barraca està orientada a sud i aprofita una balma per a construïr-hi els seus murs. Es conserva encara part del mur de tancament sud construït amb aparell de pedra seca, mal treballada i escairada, unida en sec i col·locada en filades més aviat irregulars. L'alçada que es conserva de mur oscil·la entre els 50 i 75 cm i encara conserva algunes de les cantonades amb pedra més ben treballada. Al voltant seu s'endevinen restes de murs de feixa i de petits conreus molt precàris. | 08093-164 | A la part est del coll de l'escriga en un petit pas que hi ha cap al vessant sud | Documentalment no ens apareix enlloc aquesta casa que tant sols és citada per F. Caballè (Caballè i Cantalapiedra, F 1995) amb la qual cosa i degut a la proximitat amb la casa de l'Escriga s'hauria de relacionar com a part vinculant amb aquesta darrera. Segons Martín Desconeixem l'origen d'aquesta casa que segurament es remuntaria a inici de l'època moderna. Segons Martín, la casa de l'Escriga comença a ser esmentada el 1683, tot i que la documentació que s'ha conservat és més pròpia del segle XVIII i XIX. De fet el mateix Martín afirma que el segle XVIII una família procedent de Bagà, ocupa aquest mas des de 1704 fins a principi de segle XX. (Martín, E; 2005 annex.10) . Val a dir que el 1744 un tal Eudald Dachs, procedent possiblement de Gòsol té la casa de l'Escriga. La casa (heredat del coll d'Escrigu) surt esmentada en un document sobre els pagadors de les rendes i censos de les baronies de Pinós datat de 1755 i en el que contempla un pagament de 1 quartera de forment, 1 quartera d'ordi, 1 quartera de civada i 2 capons valorats en 5 lliures i 13 sous (Martín, E 2005).Font original arxiu abaia de Poblet. El cadastre de 1776 (AHG) esmenta que en nom de Ramon Costa (Escriga) hi havia 5 habitants, pagaven 3 lliures i 10 sous de cadastre personal, 1 llura, 8 sous i 11 diners de cadastre reial i 7 sous i 8 diners per a caps de Bestiar. En nom de Joan Dachs hi havia 3 persones (potser el mas de l'Escriga de baix ja que la casa era mes aviat petita per ancabir-hi 2 famílies) i pagaven un total de 2 lliures i 6 sous de cadastre personal, 8 diners de cadastre reial i 8 diners de caps de bestiar. Val a dir que el mateix cadastre hi ha un capítol per la casa de l'esqueriga habitada am 3 habitants i amb un pagament de 2 lliures, 3 sous i 5 diners de cadastre reial.Posteriorment en el doument de 1863 (AMG) i Martín, 2005 la casa tenia com a cap de família un tal Bonaventura i Puig. Hi havia 2 persones majors de 7 anys i pagven una contribució rural de 464 rals. La mateixa casa no va patir el flux migratori del segle XIX i principi del XX, raó de la qual a principi de 1900 la casa ja figura com a abandonada. | 42.2360400,1.8047800 | 401381 | 4676675 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83074-foto-08093-164-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83074-foto-08093-164-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83074-foto-08093-164-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante Torrella | Aquest tipus d'hàbitat respon a un model molt simple d'hàbitat ocupacional que aprofita les balmes i afloraments rocosos per a adossar-hi els murs de les cases. Respondria al mateix model de casa similar a Cal Peret de la Roca (fitxa 85), i també a la casa de cal Bisbe (fitxa 81) | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83072 | Boscos de pi roig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/boscos-de-pi-roig | <p>DDAA. Mapa hàbitat corine 1:10.000. Parc Natural del Cadí Moixeró. DDAA.Manual del hàbitats ens els boscos de Catalunya. Vol VI. Boscos. Generalitat de Catalunya.</p> | Al estar dins del parc Natural del Moixeró, la seva tala i explotació és molt controlada | <p>Es tracta de pinedes de pi roig calcícoles i mesòfils dels obacs de l'estatge muntà dels Pirineus denses i ben constituïdes. L'estrat arbori està dominat principalment pel pi amb un sotabosc molt variable de boix i amb algunes altres plantes més típiques de les rouredes. A vegades s'hi fan algunes plantes humícoles o dels boscos de coníferes acídificats. Aquest tipus de bosc és molt abundant als obacs de la serra de Gisclareny entre les obagues de la Torre, de la Voltrera, de l'obaga del Puig i de Murcurols. El sòl on creix és àcid.</p> | 08093-162 | Obagues de la Torre, de Murcurols, de la Voltrera i del Pinar | <p>Amb la necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea.</p> | 42.2590200,1.7777300 | 399185 | 4679259 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83072-foto-08093-162-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83072-foto-08093-162-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest tipus de bosc és molt abundant al terme municipal de Gisclareny i municipis veïnals i no té problemes de conservació. Es fa un ús per a exclotació forestal, pastura extensiva i recol·lecció de bolets. Històricament algunes d'aquestes pinedes han estat emprades com a pastures. Necessita la humitat pròpia del clima Mediterrani de l'estatge muntà. Correspon amb l'hàbitat Corine 42581 | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83065 | Gran Duc (Bubi bubo) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gran-duc-bubi-bubo | GENERALITAT DE CATALUNYA. Departament de medi ambient i habitatge. Parc Natural del Cadí Moixeró. Opuscle de la fauna Català/anglès. httpp//cimd'aligues.com/bubobubo; www.wikipèdia. Gran duc; | Au protegida degut a la seva escassetat | Ocell de la família dels estrigiformes, de la família dels estrígids, de grans dimenions entre 66-77 cm de llarg amb el plomall de les orelles llarg i vistosos, els ulls molt grossos i d'un groc daurat i el plomatge d'un lleonat vermell, clapejat de burell fosc. És el més gran dels estrigiformes europeus i habita als boscos de l'Euràsia i Nord de l'Àfrica. A catalunya es troba en regions salvatges i poc habitades, en aquest cas s'han localitzat espcímens a la solana del vessant sud del veïnat del Roser mirant a la vall de Saldes i Sull prop de l'estret de Llúria pel camí del Vier. ¨sr un ocell carnívor que caça tota mena de vertebrats a vagades tant gran com ell. Se l'anomena el gran duc. Se'l pt robar en un àmpli ventall d'hàbitats fins hi tot l'estatge subalpí | 08093-155 | A les roques del vessant sud del veïnat del Roser a la zona del vier i dels estanys mirant a Saldes | Es tracta d'una espècie d'au que es distrbueix a Europa, Àsia i Àfrica. A Amèrica existeix una espècie molt propera que és el Duc de Virgínia que és `present al nord i sud d'Amèrica excpepte el nord i sud d'Alasca on el fred polar impedeix el seu hàbitat. Habita des dels boscos de coníferes als prats basòfils però prefereix xones on hi hagi clarianes. Aquesta espècie a Catalunya es troba gairebé a tot arreu excepte a la Depressió de l'Ebre. A més és l'única espècie d'au noctura de mida grossa que hi ha Catalunya. Es coneixen 8 espècies a Espanya d'aquest tipus d'au. A Europa hi ha dues subespècies que són de mida més petita. Aquest animal es caracteritza per ser un gran caçador molt silenciós ja que les característiques del seu plomatge fan que passi gairebé desaparecebut. | 42.2496000,1.9113800 | 410196 | 4678063 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83065-foto-08093-155-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83065-foto-08093-155-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta au és molt dificil de poder-la veure ja que habita en paratges i indrets insòlits allunyats de la civilització amb la qual cosa no se n'ha pogut obtenir cap fotografia per part dels tècnics del Parc Natural del Cadí Moixeró raó de la qual les imatges publicades provenen d'altres llocs. Curiosament en els mapes hi ha el topònim de 'niu d'en Duc' marcat en aquestes costes mirant a Vilella i també a les obagues de l'altra costat de la riera de Saldes i pertanyents al municipi de Vallcebre | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 83110 | Cal Vaqué, abans Mas Parer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-vaque-abans-mas-parer | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny.Fixa núm. 04 Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses) AHG. Cadastre de 1776. ACA:Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 10, 21 i 22</p> | XVI-XVIII | Adaptada com a residència. | <p>Edificació que forma part del veïnat de Vilella a l'extrem meridional de la serra de Gisclareny i en uns prats assolellats a sota de Pugventós i al costat esquerra del torrent de la font de baix. Correspon amb una de les tres cases que hi ha habitades juntament amb cal Ponet i Paradís. Cal Toni Joan (mas Llitjós i mas Vilella), Cal Miqueló i Ca L'Anton que estan deshabitades i completament arruïnades. La casa que comparteix era amb cal Ponet (fitxa 201) es compon de dos volums rectangulars disposats de forma esglaonada en terrasses artificials seguint l'orografia del terreny i amb dues crugies cadascun. El cos situat més a migdia s'estructura mitjançant una planta baixa i un primer pis cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia. La porta es situa a la façana nord. En quant a la distribució de les seves façanes hi ha un predomini del massís respecte el buit sobretot a les façanes est i nord que està embeguda pel cos més antic de la masia. La façana sud es distribueix amb dos finestrals a la planta baixa que substitueixen a antigues finestres rectangulars i tres més a l'alçada del primer pis de les quals la del mig és una obra molt recent. La façana lateral oest és on s'obre la porta d'entrada allindada en fusta i amb dues balconeres al primer pis amb barana de fusta situada a la mateixa línia de façana. L'aparell constructiu és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units mitjançant argamassa de calç i col·locats en filades més aviat irregulars. Únicament són en pedra picada les cantonades principals. A la planta baixa s'endevinen traces d'elements més antics construïts en còdols de riu ben desbastats. Aquest volum ha estat restaurat per adaptar-lo a residència. Adossat a tramuntana i en una terrassa més elevada hi ha un segon volum quadrangular que sembla correspondre amb l'obra original de la casa. A diferència de l'anterior no ha estat restaurat i conserva encara els elements originaris. La façana nord és completament cega, la oest s'obre la porta d'entrada allindada en fusta i la sud resta embeguda per l'annexió del cos descrit unes línies més amunt i només en sobresurt el pinyó del carener. Es compon de planta baixa i primer pis, aprofita el desnivell i pendent del terreny i cal destacar que damunt de la porta d'entrada hi ha una petita obertura flanquejada per quatre petits orificis quadrangulars o colomars. L'aparell és de tàpia i maçoneria.</p> | 08093-200 | Al nucli de Vilella a sota de Puigventós i al costat esquerra del Torrent de Vilella ens uns plans | <p>Segon E.Martín (Martín, E; 2005) l'origen d'aquest mas conegut també com a mas Parer es remunta el 1650 a través d'un document del RHB (ACBR. 1727) on esmenta que Josep Barral l'havia adquirit dels senyors de Còdol de Bagà. Extret de Martín; 2005. Annex. 10. Consta que el 1665 un tal Molins compra el mas Llitjós als Campà i posseeix la Casanova de Villella (Martín, 2005. Annex. 10) . El 1684 Maria de Còdol hi estableix Pere Campà del mas Campà (Martín, E; 2005. Annex.10) En el cadastre de 1776 (AHG. Cadastre de 1776) correspon amb la casa núm. 78 a nom de Josep Barral (major) ocupada per 3 cases i 3 persones i amb un pagament de 2 lliures i 6 sous de cadastre personal, 2 lliures, 19 sous i 1 diner de cadastre reial i 2 lliures i 6 sous per a caps de bestiar. Poc després, el 1863 (ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillaranent de 1863) extret de Martín, E; 2005. Annex 21 especifica que el cap de casa era Victor Perarnau. La casa estava ocupada per 8 persones majors de 7 anys i pagava 517 rals de contribució rural, 72 d'urbana i 260 per als caps de bestiar. L'habitatge va sobreviure el flux migrador del 1900. Tot i així el 1854 Miquel Barral ja vivia a Bagà i hipotecà la propietat. La casa actualment està habitada com a segona residència.</p> | 42.2432300,1.8094500 | 401777 | 4677468 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83110-foto-08093-200-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83110-foto-08093-200-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83110-foto-08093-200-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta casa construïda i ampliada en tres fases conserva el volum original situat a tramuntana amb la distribució de les obertures, fàbrica constructiva i forjats interiors els quals mostren com deurien ser les cases de Gisclareny a mitjans del segle XVI o principi del segle XVII amb un fort regust medieval i amb estrets vincles amb les construccions situades a la vall del Bastereny com ara als veïnats de Reboll (Guardiola), Tarradelles (Bagà) o fins hi tot Brocà. Sembla tractar-se d'un edifici de mitjans del segle XVI que al llarg del segle XVII es va anar ampliant cap a migdia adquirint la fisonomia actual. L'interior del cos original conserva encara els paviments i part de la distribució inicial. El segon volum està adaptat com a residència. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83036 | Clau de l'església del Roser | https://patrimonicultural.diba.cat/element/clau-de-lesglesia-del-roser | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.25. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P.33-38. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3335; SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. ADS (Arxiu Diocesà de Solsona). Carpeta de Gisclareny. ACA (Notarials. Bagà ) publicats per Martín</p> | XVIII-XIX | Encara està en ús | <p>Clau de la porta d'entrada a l'església de Santa Maria del Roser. Es tracta d'una clau d'uns 15 cm d.e llarg x uns 7 cm d'ample incloent l'anella de la part posterior i feta en ferro forjat. Té una secció circular i en un extrem hi ha l'anella circular per a poder girar. A l'altre extrem hi ha les dents que anaven al pany d'entrada formades per dos encaixos dentats oposats. A la part central que va unida l'anella amb el tronc hi ha un petit espai on hi ha la incisió d'una creu ornamental. Es tracta d'una clau que procedeix de la porta de l'església que es va obrir en el moment que es van emprendre la majoria de reformes d'època barroca.</p> | 08093-126 | A la porta d'entrada a l'església del Roser darrere de l'ajuntament i al veïnat homònim | <p>Documentada inicialment a l'edat mitjana com a capella o 'església del castell' no va adquirir el seu caràcter de parròquia fins en època moderna que substituí la veïna església de Sant Miquel de Turbians o 'de Paradís'. Sembla que amb la creació del Bisbat de Solsona es deuria traslladar la parròquia al veïnat del Roser. Malgrat que aquesta no ens apareixi esmentada abans el segle XVII (Serra i Vilaró, 1989. Baronies) pensem que ja existia anteriorment car alguns apunten que corresponia amb l'església del castell (Martin, 2005 p. 29). A més a nivelll constructiu ja hem comentat que s'hi observaven diverses fases cronològiques, les més antigues de les quals datarien del període baix medieval. Segons el mateix Martín, el Gisclareny parroquial es trobava inclòs el 1630 dins el bisbat d'Urgell. Comprenia nuclis a Sant Miquel de Turbians, el Roser pels habitants de la part de Llevant, Sant Martí del Puig a la vall del Bastareny i Sant Andreu de Gréixer a la zona de més a l'oest i avui integrada al terme municipal de Guardiola de Berguedà. Sant Miquel i el Roser es disputaven la parroquialitat, així doncs si Sant Miquel era la parròquia històrica però el Roser era on es guardava el santíssim sagrament i les fonts baptismals a banda de ser el lloc on hi havia la rectoria (Martín, 2005 p. 29). Consta que una tempesta de vent va fer caure la campana de Sant Miquel, motiu que comportà que els feligresos reunissin els diners suficients per a fer-ne una de nova que al final va ser col·locada al Roser. El 1752 es va signar una concòrdia en la qual els dies festius es faria missa a les dues esglésies en hores diferents, els ingressos de les quals s'obtinguessin es repartirien als dos bàndols. Segons el mateix Martín i en un document original trobat a l'arxiu diocesà de Solsona els anys posteriors el segle XVIII, la parròquia es trasllada definitivament al Roser.El rector de Gisclareny declarava el 1752 un ingrés net de 150 lliures (Martín, 2005). En aquest document ja fa esment de la pobresa del territori. Per sufragar les despeses derivades dels actes litúrgics, l'església va instaurar un sistema de crèdit basat en aportació de les famílies més benestants en misses pels difunts, causes pies, beneficis i censals. A través de la creença del purgatori per treure l'anima del cos del difunt, les classes més acomodades feien aportacions en vida com a deixes testamentàries per a realitzar misses per les animes dels difunts a partir d'unes tarifes establertes pel nombre de sacerdots o també per a la construcció d'altars. Aquests crèdits eren administrats a les rectories. A més a més també existia la causa pia, una mena de crèdit o aportacions de censals per a les dots de les donzelles (Martín, 2005 p.31)'per donzelles maridar o en religió entrar'. Algunes vegades el capital anava dirigit a constituir alguna institució concreta com ara una confraria com seria la que va fer Martí Bover a la parròquia de Sant Martí del Puig o Josep Tor al Roser . Moltes de les masies del terme van ser adquirides per les comunitats de preveres mitjançant el sistema de les causes pies basades en els censals. Hi ha algunes causes pies de la família Tor (Martín, 2005 i doc. Original ACA. Notarials. Bagà. Lligall III ). El mas Jovell va ser comprat a canvi d'un d'aquests Censals per la família Tor. El sistema de les cartes de Gràcia era una altre sistema de crèdit imposat pels preveres. Com a mecanisme de participació dels feligresos en la marxa de la parròquia, Martín esmenta el sistema de les obreries (confraries) que es beneficiaven dels donatius dels feligresos i que garantia el fet d'ocupar llocs privilegiats en la celebració de les misses, disposar de sepultura pròpia en el moment de la mort. Amb el capital obtingut es compraven censals. Segons Martín al Gisclareny històric hi han dues obreries; una per a cada parròquia. Si la de sant Miquel és poc esmentada la del Roser titulada 'lluminaria del santíssim sagrament' a partir de 1716 és documentada en l'aparició de quatre censals de 88, 76, 134 i 136 lliures entre els anys 1716 i 1780. Els administradors eren els cònsols, el batlle i regidors (Martín, 2005. P.38). La fundació de la obreria va ser a càrrec de Josep Tor. Ja veiem que és el segle XVIII el moment en que la parròquia de Gisclareny va tenir la major puixança coincidint amb un increment demogràfic i que es va mantenir al llarg del segle XIX i principi del XX fins després de la guerra civil. Actualment malgrat mantingui el caràcter de parròquia és administrada des de la unitat pastoral de Bagà i del ser rector.</p> | 42.2500200,1.7864200 | 399888 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83036-foto-08093-126-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83036-foto-08093-126-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83036-foto-08093-126-3.jpg | Física | Popular|Barroc | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrela | Aquesta clau, de tipologia barroca és molt similar a la de les portes de moltes esglésies i masies de la zona manufacturada en ferro forjat i normalment de grans proporcions. | 119|96 | 52 | 2.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83044 | Cal Endal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-endal | <p>CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny, annex. 21 i 22. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Fitxa. 035. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses). ACA. Llibret de compliment pasqual 1863. AHG. Cadastre de 1776.</p> | XVII-XIX | La coberta de la casa principal ha estat restaurada recentment mentre que la de les pallisses encara es manté original. Ha estat restaurada amb cura | <p>Conjunt arquitectònic format per la casa de Ca l'Endal, les eixides i les pallisses situades a la part de davant i els coberts i annexos adossats a llevant. Tal i com hem comentat a la fitxa anterior aquesta casa resta unida amb la veïna de Cal Gascó (fitxa 133) mitjançant un mur de contenció de pedra que les separa mitjançant una era compartida. Com succeeix amb la resta de masies de Gisclareny reuneix les característiques bàsiques de les cases de muntanya amb la masia de dos cossos, les pallisses orientades a migdia amb grans obertures i els coberts i annexos i tancats darrere una tanca o baluard de pedra. La casa de dos cossos i planta rectangular està composta per una planta baixa, dues plantes pis i golfes amb coberta a dues vessants de teula ceràmica damunt un empostissat de fusta i amb el carener perpendicular a la façana de migdia on hi ha la porta d'entrada. L'aparell és de maçoneria de pedra mal treballada i escairada, unida amb morter de calç de color groguenc i disposada en filades més aviat aleatòries. Les cantonades són amb una fàbrica més acurada com també ho són algunes de les obertures. En quant a la distribució de les seves façanes hi ha un predomini del massís respecte el buit, sobretot a les façanes nord i oest on la primera és pràcticament cega atès que s'assenta en una terrassa artificial i la segona S'hi obren 4 obertures quadrangulars (dues a cada planta) allindades en fusta i coincidents amb la P1 i P2. En aquesta façana també hi ha prop de la cantonada sud-oest una porta d'entrada coronada per un arc de mig punt i de perfil adovellat. Coincideix amb l'àmbit de la pallissa que hi ha adossada a la banda sud-oest. La façana principal hi té obertes una porta allindada en fusta a la planta baixa, una finestra al primer pis i damunt seu una balconera amb barana de fusta situada al mateix pla que la façana a la planta segona i dues obertures a l'alçada de les golfes. Cal destacar la presencia de dos orificis quadrangulars situats a l'alçada del sota coberta i corresponents amb els colomars. Estan construïts amb lloses de pedra i amb unes característiques molt pròpies i amb una llosa més grossa que fa d'ampit. Pel que fa a l'eixida i pallissa està caracteritzada per tenir àmplies obertures a l'alçada del primer i segon pis que abracen tota l'amplada de la façan i que estan separades mitjançant un pilar central de maçoneria. Una de les obertures ha estat tapiada i en el seu lloc s'hi ha obert una balconera amb barana de fusta situada a pla de façana. Les baranes són de fusta amb barrots de fusta i l'aparell és de maçoneria de pedra mal treballada i escairada, unida amb argamassa de calç de color ocre i col·locada en filades més aviat irregulars. Tant la casa com la pallissa estan unides mitjançant un mur de pedra on s'obre un portal d'entrada i comunica amb l'espai comú de Cal Gascó. Els coberts s'adossen a llevant i estan formats per un cos rectangular de planta baixa i un primer pis amb aparell de maçoneria i àmplies eixides a la façana que recolzen damunt d'un porxo coronat per una llinda de fusta a la planta baixa. Està cobert per una teulada de teula ceràmica a un sol vessant. La casa es manté en bon estat</p> | 08093-134 | Al veïnat del Coll de la Bena al costat oest de Cal Gascó i separats per l'era i damunt del camí | <p>La casa de Cal Endal apareix esmentada per primera vegada el 1863 en el document que fa referència a l'amillarament i localitzat per Martín en un llibret de compliment Pasqual (Martín, annex 21).esmenta que el cap de casa de la família era un tal Joan Tomàs. Referent a aquesta família originaria de Saldes apareixen el segle XVIII al Puig. No sabem si en el cadastre de 1776 (AHG, cadastre 1776) els noms de Miquel I Francesc Thomàs coresponen als amos d'aquestes finques. Si fem cas d'aquestes dades el primer té 3 cases que estan habitades per cinc persones i paga un cadastre personal de 3 lliures i 10 sous, un cadastre reial de 2 lliures i 3 sous i 4 diners per a caps de bestiar. El segon té 4 cases, habitades per 7 persones i paga una contribució de 4 lliures i 14 sous de cadastre personal, 2 lliures, 1 sou i 8 diners de cadastre reial i 4 sous i 4 diners per als caps de bestiar. (AHG. Cadastre 1776). En els documents de l'amillarament de 1863 (ACA llibrets de compliment pasqual amillarament de 1863 i extret de Martín, E 2005. Annex 21) Joan Tomas tenia la casa habitada per 5 persones majors de 7 anys, pagava 289 rals de contribució rural i 51 d'urbana. La casa va sobreviure l'emigració de 1900 i actualment està emprada com a segona residència.</p> | 42.2569100,1.7680400 | 398383 | 4679036 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83044-foto-08093-134-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83044-foto-08093-134-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83044-foto-08093-134-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta construcció de característiques pròpies de les masies de Gisclareny i amb similituds a la Casanova ptresent dues fases constructives ben diferents; la casa principal situada a la part de més al nord que sembla correspondre amb una obra de mitjans del segle XVII. i les pallisses adossades a migdia que corresponen amb un període posterior. | 119|94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82945 | Pallisses de Molnell (Monnell) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pallisses-de-molnell-monnell | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny Fitxa 049. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de Compliment Pasqual.Amillarament de 1863 extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22. ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians. | XVIII-XIX | Malgrat s'utilitzi com a pallissa i quadres té importants filtracions en les cobertes, degradació en les bigues i forjats principals. Amenaça en desplomar-se | Construcció pertanyent a les pallisses de la masia de Molnell o Monnell. Es tracta d'un edifici exempte situat a la part del darrere de la masia (fitxa 34). Té una planta rectangular i està composta per una planta baixa i un primer pis coberta amb teulada a dues vessant de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener paral·lel a la façana principal que està orientada a migdia. En la composció de les seves façanes hi ha un predomini del massís respecte el buit en totes elles exceptuant-ne la sud que és on es concentren la majoria de les seves obertures. S'organitza per mitjà de dos arcs rebaixats a la planyta baixa amb les dovelles mal treballades i escairades i dicposades amb la tècnica de 'sardinell' les quals sostenen els pilars de la planta superior que serveixen per fer de suport a les jàsseres de la coberta. L'aparell i fàbrica és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat irregulars amb fragments de teula i maó a trencajunt. Unicament són en pedra pocada les cantonades. La planta baixa està pavimentada en còdols de riu i s'empra com a quadra, mentre que la planta primera és emprada com a pallissa. L'accés es practica per mitjà d'una escala de pedra que hi ha a la part exterior. Conserva traces del seu antic enlluït de calç de color marró i vermellós. El paviment del primer pis és de taulons i posts de fusta. L'edifici malgrat estigui dempeus es conserva en mal estat. | 08093-35 | Darrere la casa de Monnell (casa dels masovers) | L'indret i alou de Molnell apareix esmentat per primera vegada el 839 en un document de consagració de la catedral d'Urgell (Martin, 2005) on esmenta que es paga com a cens una quartera de faves i una perna. Posteriorment i en la consagració de Sant Miquel de Turbians, el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell. Ens l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i també en un document datat de l'any 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins.i per tant malgrat no esmenti enlloc l'existènciua de camins, és lògic pensar que n'hi havia amb els corresponents passos per creuar els rius. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. El Querforadat podria ser 'roca foradada' interpretada com una roca natural i de la que en tenim constància de la seva existència degut a l'orografia càrstica del lloc. Pensem que el Querforadat seria el castell 'fener de Cal ros' proper al vilar d'Espunya i la conca d'Oria seria a l'oest de Monell al lloc d' Oreis. El lloc de Molnell que deriva de Molinell o petit Molí relacionant amb l'existència d'aquest element a la captació del Bastareny (Serra i Vilaró, 1989) serà esmentat continuament al llarg dels segles XIII i XIV. Consta que al 1151 el monjo Guillem del monestir de Sant Llorenç prop Bagà Pere Anes i Guillem Bernardí van confessar davant l'abat i bisbe d'urgell que detenien els alous de Vilella i Molnell amb el vilar d'Espunya mesura a la qual van ser retornats. També s'esmenta que el 1292 Galceran de Pinós va imposar a Bernat d'Escariu i als seus fills una pena i confiscació de 55 veïns de la baronia situats a Monell, Faia i Greixa, mesura la qual va ser absolta. De Molnell en procedia un capellà nomenat Berenguer que en motiu de les bregues entre l'abat de Sant Llorenç i el baró de Pinós va ser excomunicat juntament amb molts altres cap el 1328 (Serra i Vilaró, 1989). També el lloc és esmentat quant el cavaller G. de Rocavert va reconèixer davant un tal Pasqual de Molnell les donacions que Berenguera de Gisclareny fa del 'mas d'en Jover amb un molí i alguns tascals pertanyents al dit mas i algunes terres; la batllia de tots els Censos... i demès que rebia de la parròquia de Sant Iscles de Molnell', parròuia i església que s'esmenta a partir del segle XIII quant el 1255 Guillem de Murturols volen anar a l'exèrcit del Rei de la Corona Catalana va fer donacions als llegats de l'església Santa Maria de Murturols, l'obra de ll'església de Molnell i Gresolet 'et dimitio operi ecclesie de Muenell' (Serra i Vilaró, 1989). Aquest mas d'en jover podria correspondre amb un dels tres masos que es compta que hi hauria a la zona corresponent al mas de Molnell (Munell) propiament dit juntament amb altres dos a la Pelosa i Oreis (Conca d'Oria). Per tant ja veiem la importància del lloc per a l'aprofitament de l'aigua de la Dou i fer moure un molí que ha denominat el lloc. Per altra banda en els documents de la Baronia de Bagà, aquest indret és molt citat i esmentat al llarg dels segles XIII i XIV amb personatges de gran nom a la Baronia dels Pinós, entre ells els senyors de Murcarols que pagaren 200 sous per l'obra faedora' de l'església de Molnell (Serra, ob cit, 1989). Interpretem com un lloc que estava densament poblat al llarg de l'església on hi havia masos, molins i fins hi tot una església. Al llarg de la fi de l'edat mitjana i principi de l'era de moderna, la masia de Monell va continuar tenint importància donant a entendre que va poder sobreviure la pesta. Tant és així que de 1789 es conserva un document a l'arxiu de Gisclareny on hi ha un inventari dels bens que posseïia. Martín, E, 2005 i on ens descriu amb molt de detall les diverses cambres i estances que hi havia a la casa amb els seus objectes i caps de bestiar. A grans trets ens parla de 'la entrada, lo tarrat (terrassa primer pis), la cuyna, primera cambra, pastador, altra cambra, sostre (golfes), cambra del sostre, altra cambra del sostre, pleta de Urgell i altra pleta. Aquestes darreres corresponen amb les pletes que hi ha a la muntanya (pleta de Cadí o de Molnell) sota del Tanca la Porta. Per l'extensió i nombre d'objectes podem diferenciar les diverses cambres i identificar si es tracta d'una menjador, sala o dormitori reproduïnt fidelment la seva composició i alements que contenia (E. Martín, 2005). Segons ens consta en els diversos censos conservats a l'arxiu municipal de Gisclareny (AMG) al 1863 la masia de Molnell hi havia 15 persones més gran de 7 anys i pagaven una contribució total de 12119 ss dels quals 1871 corresponien als caps de bestiar, fet que la convertia en una de les masies més importants de la vall del Bastareny.El seu propietari era Mariano Ribera (Martín, 2005) | 42.2708900,1.7955800 | 400676 | 4680556 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82945-foto-08093-35-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82945-foto-08093-35-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82945-foto-08093-35-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta construcció guarda forces similituds amb les pallisses de la casa de l'Hostalet (fixa núm. 15) i també amb les pallisses de la casa de Murcurols i les que hi ha a Brocà i Gavarrós (TM. Guardiola de Berguedà). Es tracta d'exemples molt característics en les pallisses de les masies de muntanya amb les plantes inferiors utilitzades coma quadres i estables i resoltes mitjançant arcs rebaixats i escarcers que suporten els pilars de la planta primera. Sembla que correspon amb una construcció de mitjans del segle XVIII. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83046 | Cal Xamberg | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-xamberg | <p>CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. annex. 21 i 22. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Fitxa. 037. Annex a la normativa..(dades històriques a les masies incloses) ACA. Llibret de compliment pasqual 1863.</p> | XVII-XX | Se n'ha reparat la coberta de la masia canviant els canals i les baixants però caldria refer-la i rejuntar les parets | <p>Es tracta d'una construcció molt senzilla formada per dos volums; la casa i un cobert adossat a la part est. La casa és de planta rectangular d'una sola crugia i formada per una planta baixa i un primer pis cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal que mira a migdia. En la distribució de les seves obertures hi ha un predomini del massís respecte el buit llevat de la façana principal que està ocupada per una eixida que ocupa tota l'amplada de la façana i que està separada per un pilar de maçoneria. La porta és situa a ponent i té els bastiments i la llinda de fusta. L'aparell és de maçoneria de carreus de pedra molt mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç de color ocre i també en sec i disposat en filades molt irregulars. L'eixida està tapada per posts de fusta i adossat a llevant hi ha un cobert de fusta amb coberta a un sol vessant i parets de maçoneria.</p> | 08093-136 | Al veïnat del Coll de la Bena a l'est entre cal Estevenes i cal Vitarella i damunt del camí ral | <p>L'origen de la casa de can Xamberg ens és desconegut, doncs Eduard Martín la troba esmentada per primera vegada en l'amillarament de 1863 (ACA llibrets de compliment Pasqual) on el cap de casa era un tal Joan Corominas descendents dels Corominas del mas del Roser. Estava ocupada per cinc persones majors de 7 anys i pagava 154 rals de contribució rural i 21 d'urbana. La casa estava habitada fins 1900 i consta que deuria quedar abandonada arran del flux migratori d'aquest segle. Actualmet s'utilitza com a coberts i magatzems de cal Vitarella.</p> | 42.2569800,1.7675900 | 398346 | 4679044 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83046-foto-08093-136-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83046-foto-08093-136-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83046-foto-08093-136-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta construcció guarda uns trets molt similars amb la casa de Cal Gascó (fitxa 133) i possiblement les que haurien estat de Cal Gavatx i de cal Magí, arruïnades i especificades com a elements no fitxats que ens recorda més aviat una borda del Pirineu que no pas a una masia amb la qual cosa es posa de manifest la duresa de les condicions climàtiques de Gisclareny que obligava a fer construccions pensades a resistir les inclemències meteorològiques. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83043 | Cal Gascó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-gasco | <p>CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí.. CASCANTE I TORRELLA, P; (2017). 'Càtars a la baromia dels Pinós' Inèdit. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. Annex. 21 i 22. ; DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Fitxa. 034. Annex a la normativa .(dades històriques a les masies incloses). ACA. Llibret de compliment pasqual 1863.</p> | XVII-XIX | Restaurada fa poc on se n'han rejuntat les façanes i se n'ha refet la seva coberta. S'utilitza com a segona residència | <p>Senzilla construcció situada al veïnat del Coll de la Bena a l'oest de la Casanova, a l'est de Ca l'Endal (fitxa134) i damunt de ca l'Esteve (fitxa 135) i Can Xamberg (fitxa 136). Presenta una estructura molt senzilla de planta rectangular i dues crugies compostes per una planta baixa i un primer pis amb un sota teulada cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal que s'orienta a migdia. En quant a la distribució i organització de les seves obertures hi ha un predomini del massís respecte el buit especialment a la façana nord que s'assenta damunt del terreny natural però també la oest on hi ha la porta d'entrada que mira a l'era que comparteix amb la veïna casa de Cal Endal. Està assentada damunt de la mateixa terrassa que la finca esmentada i unificades en un mateix mur de contenció de pedra seca que uneix ambdues cases i també l'era que la separa. La façana de migdia és on es concentren la majoria de les obertures formades per una finestra a l'alçada del primer pis rectangular i amb els bastiments de fusta i una notable eixida a la planta sota teulada que abraça tota l'amplada de la façana i que està separada per un pilar central de maçoneria. Les baranes dels balcons són de fusta amb els barrots simples. L'aparell constructiu és de maçoneria de pedra i còdols de riu mal treballats i escairats, units mitjançant morter de calç de color groguenc i col·locat en filades irregulars. Les cantonades són construïdes en pedres més ben treballades.</p> | 08093-133 | Al veïnat del Coll de la Bena al costat oest de La Casanova davant dels prats i damunt del camí | <p>Eduard Martín en el seu llibre Una mirada a la història de Gisclareny esmenta uns masos (Over, coll i Carbonell) situats entre el clot del Pou i el Coll de la Bena (RHB, AMG; 1810). També es parla de les cases de mas Albert (1503), casa de la Collada (1710), mas de la Serra (1778) i mas Areny (1796) o cal Frare de 1797. Aquests masos apareixen en documents antics i no s'han pogut situar damunt del mapa amb la qual cosa el mateix Martín (Martín, 2005. P.61) comenta que podrien haver canviat de nom. Amb tot les referències sobre cal Gascó es remunten a mitjans del segle XVII. De fet Martín ha consultat els fogatges de l'any 1533 esmenta un terme de Vidal Gascho i la Gavatx (vídua) ambdues ens vinculen amb Occitània, territori del sud de França que fins el 1244 (Caiguda de Montsegur) hauria estat completament relacionada amb les terres del nord de Catalunya especialment pel fort lligam dels Josa (senyors de Faia) amb aquesta regió i més tard a través dels Barons de Pinós (Cascante i Torrella, P. Els càtars a la baronia dels Pinós. Inèdit). Martín confirma també aquesta hipòtesi. Ambdós cognoms tornen a ser esmentats el segle XIX, en concret en el document relacionat amb l'amillarament de 1863 (ACA, llibrets de compliment pasqual, amillarament de 1863 )esmenta aquests noms a Coll de la Bena referint-se al lloc referit sense saber si hi ha relació amb el fogatge de 1553, tot i que molt possiblement hi puguin anar relacionats. En aquest document de 1863 esmenta que a la casa de Cal gascó estava ocupada per Martó Costa i habitada per cinc persones majors de set anys, pagava 304 de contribució rural i 36 d'urbana. La casa va sobreviure el flux migrador del 1900. Actualment és una segona residència.</p> | 42.2567600,1.7684000 | 398412 | 4679019 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83043-foto-08093-133-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83043-foto-08093-133-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83043-foto-08093-133-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Csscante i Torrella | Aquesta construcció reuneix les característiques pròpies de les masies d'alta muntanya amb una tipologia que recorda molt les masies de l'alt Pirineu, Andorra i Alt Urgell a base de construccions rectangulars de dues crugies de planta baixa, primer pis i golfes amb grans eixides obertes a la façana, normalment al segon pis i separades per un pilar central que sosté la biga del carener. Per posar exemples similars en podríem esmentar el conjunt arquitectònic de Pal (la Masana d'Andorra), el conjunt arquitectònic de les Bons també a Encamp (Andorra), les cases d'Os de Civis (Alt Urgell), masies de la vall del Valira (Alt Urgell) com ara els pobles de Bescaran i Estamariu o els pobles d'Alins de la Vallferrera al Pallars Sobirà Per tant la seva construcció és més pròpia de les masies i bordes del Pirineu que no pas a la de les zones de muntanya del Berguedà posant en èmfasi la duresa de les condicions climàtiques de la zona. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83077 | Sant Miquel de Turbians | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-miquel-de-turbians | BARAUT, C ; (1978) 'les actes de consagració de les esglésies del bisbat d'Urgell'. Urgellia I; BARAUT, C (1981) 'Els documents de l'any 1010-1035 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia IV; BARAUT, C (1982) 'Els documents de l'any 1036-1050 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia V. BARAUT, C (1983). ' Els documents de l'any 1051 a 1075 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell' a Urgellia VI. BARAUT, C (1988-89) 'Els documents dels anys1101-1150 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia IX; CABALLÈ I CANTALAPIEDA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí: CIMA I GARRIGÓ, F (1997) Converses amb l'ermità de Sant Miquel de Turbians. Terrassa; CIMA I GARRIGÓ, F (1998). Primavera a Sant Miquel de Turbians. Terrassa; CIMA I GARRIGÓ, F (1994), Retorn a Sant Miquel de Turbians. Terrassa; MARTIN E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny.P.15, P.32, 33. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3334; SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. Centre d'estudis baganesos; ADCU. Acta de consagració de Sant Miquel Turbians (inèdit), DDAA. (2014). 'Església de Sant Miquel de Turbians. Gisclareny'. Restaurar o reconstruïr. Actualcions del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local en els monuments . Memòria SPAL 2010-2012. P.273-280. | XI-XIX | Restaurada el 2004 i 2005 pel Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona | Edifici orientat a llevant i de planta rectangular, d'ua sola nau on s'hi adossen a banda i anda sengles capelles laterals i una capçalera quedrangular que inclou una sagristia darrere el prebiteri amb un pis al seu damunt. A l'angle nord-oest s'laça un campanar de torre de planta quadrangular i cobert amb teulada a quatre vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta, mentre que la nau i el presbiteri ho són amb una teulada a dues vessants de teula ceràmica dmunat una cornisa de lloses de pedra i amb el carener, construït en blocs de pedra tosca paral·lel a la façana principal que mira al sud. La nau i les capelles laterals estan cobertes mitjançant voltes de canó i de mig punt. L'església està il·luminada per dues obertures allindades en pedra i obertes al mur sud i també al mur est de la capella sud. L'inetrior està cobert amb volta de canó construïda mitjançant blocs de pedra tosca disposades a plec de llibre. Laa fàbrica i aparell de l'edifici és de murs de maçoneria de pedra calcària de la xona , unida amb morter de calç de color groguenc i amb els angles construïts en pedra ben desbastada. En algunes parts de l'exterior es conseva un esquerdejat de morter de calç que no recobreix la totalitat del parament i de les juntes. A l'extrem oriental de la façana nord s'hi endevina un canvi de parament que indicaria la presència d'una espadanya anterior al campanar actual.. A la façana sud i a tocar de la façana sud-oest hi ha la data de 1803 esgrafiada sobre les restes d'un rellotge de sol i al capdamunt de la testera oest, una lauda sepulcral aprofitada per a tapiar una finestra amb la inscripció de 'ANI 1685/TE SEMPRE PE/R DE PORT QUE/CAMINES A LA/MORT' (Tingues sempre per fita que camines a la mort). S'accedeix a l'interior per mitjàa d'una porta adovellada i de mig punt emmacada per una arquivolta que arrenca des d'un guradapols en forma d'imposta. L'interior està recobert per una capa de guix i enlluït que emmascara la fàbrica originària. A l'extrem oest i damunt de la porta d'entrada hi ha un cor elevat de fusta amb barana de barrots de secció quadrada i damunt un soste o embigat amb els caps de biga treballats i accessible a través d'una escala de caragol oberta a l'extrem sud-oest i que també permet accedir al pis de les campanes. El paviment és de lloses de pedra amb un graó tmbé de pedra a l'àmbit del presbiteri i de les capelles laterals. Cada espai està presidit per un altar massís de pedra i cal destacar que al major hi ha un garó a la part superior que sosté la talla de guix de Sant Miquel. Darrere d'ell hi ha un envà o paret de separació amb la rectoria on hi ha una pintura amb motius figuratius com ara tiges florides, unes balances, una roseta i una creu damunt d'un fons blau cel, balnc i blau fosc a manera de retaule. Al graó frontal de la part superior hi ha la data de 1814. Darrere seu hi ha l'àmbit de la sagristia. | 08093-167 | Al Puig ventós al vessant solell de la serra de Gisclareny mirant a la vall de Vilella i Cal Ros | Antiga parròquia del nucli de Gisclareny consagrada el 948 pel bisbe Guisad II d'Urgell que va consagrar les esglésies de Paradís; Sant Miquel apòstol (actual), Sant pere (sant Pere del Grau) i Sant Andreu (Gréixer?) al lloc de Paradís dins el comtat de Cerdanya ' van ser reedificades per homes del terme, això és: Estefred, prevere, amb el seu germà Sentane i l'abat Dacone' (Cebrià Baraut, C ; 1978. Urgellia I; 1979,Urgellia II, 1981 Urgellia IV , 1982 Urgellia V, 1983 Urgellia VI i 1988 Urgellia IX). Segons SPAL (SPAL, 2013) es tractava de tres altars dins una mateix esglési. Nosaltres tendim a pensare n tres edificis diferents, doncs les alienes de Sant pere i de Sant Andre es troben en llocs propers L'edifici actual va correspondre amb una de les possessions del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i cap a l'any 1290 la trobem situada en les possessions dels barons de Pinós dins el terme del seu castell que tenien a Gisclareny “ in castro nostro de Gisclasen et in tota parrochia S. Michaelis de Turbians” a través de documents que fan referència a donacions que els vassalls feien als seus senyors. Durant la baixa edat mitjana la rectoria de Turbians va ser objecte d'alguns conflictes entre els rectors que hi residien degut a la insuficiència de les seves rendes (Serra i Vilaró, J, 1989 Baronies llibre IIII) .Consta que el 1313 l'església va ser visitada pel canonge urgellenc 'Galceran Costa' que va trobar que estava ben servida. Cal destcara que al 1326 auesta església va quedar arendada per 3 anys consecutius per un tal jaume Martí per tal que hi fes residència contínua amb els clergues i la seva fsamília “ acostumada”i s'encuidés de sembrar les terres, pagar el delme del bisbe i atendre els serveis d'aquesta església i també les sufraganies que en depenien ( Escriu, Preixens i Maçaners). Aquest document ens dona a entendre que en aquest període al lloc hi havia una petita comunitat de clergues. Amb la crisis baix medieval el lloc es deuria despoblar de forma notable, però sense quedar abandonat ja que el 1575 hi ha una visita pastoral on s'examinen les fonts baptismals, les crismeres missals ordinaris, ares, campanes i tot un seguit d'objectes i es va demanar que els parroquians bastíssin una nova rectoria. El 1587 una nova visita pastoral es va podrmcomprovar com malgrat estigués feta la volta (recinstruida) no s'havia cobert en llosa i teula. El 1593 la parròquia de Sant Miquel passava a dependre del bisbat de Solsona. Atès l'augment d'importància del barri del Roser amb l'església de Santa Maria va desplaçar el centre de poder a la zona del Roser. El gran distanciament entre els diferents habitants del terme entre veïnats ocasionà fortes disputes per determinar quina havia de ser l'església parroquial ja que uns defensaven la parroquialitat a Sant Miquel, mentre que els altres defensaven el nou centre de poder. Arrel d'una tempesta de vent es va esfondrar el campanar de Sant Miquel i els veïns i feligresos en costejaren un de nou on hi varen vler col·locar una campana que al final va ser instal·lada al campanar del Roser (Martín, 2005. P. 29). El 1752 es va signar una concòrdia on s'acordava la celebració de misses a Sant Miquel i al Roser. Tot i així la documentació parroquial (Martín, 2005) ADS carpeta Gisclareny centralitza els anys posteriors la parròquia al Roser de manera que Sant Miquel va anar perdent importància. Consta que a principi de segle XX (1813) es van fer algunes reformes com seria la construcció del rellotge de sol a la façana de migdia, el 1803 i es deuria reformar l'altar major. Ës en aquest període quan es deuria bastir la sagristia de dues plantes i es van unificar les dues cobertes en una de sola. Durant el primer terç del segle XX l'església es va convertir en sufragania de la Mare de Déu del Roser i l'antiga rectoria va passar a amns partculars amb el nom de 'Caal Campaner'. La guerra civil va fer desaparèixer els objectes de culte i imatges i a la dècada dels '40 es va abandonar de forma definitiva i només es celebrava ofici el dia de Sant Miquel ( 8 de maig) i el 29 de setembre coincidint amb Sant Gbriel i Sant Rafael. Va ser en aquest matix moment quant l'habitant de Cal campaner va pintar l'interior rn color blau clra i va fer-hi posar una nova campana 'Micaela'. Poc temps després la casa va quedar deshabitada. No vaser fins el novembre de 1998 que l'alcalde de la població Joan Tor sol·licitava a la Diputació de Barcelona suport econòmic per a la restauració de la volta d el'església ja que amenaçava en caure. Prèvimanet el bisbat de Solsona havia negociat un conveni de cessió de l'església per 30 anys amb l'ajuntament per a poder portar a terme la seva restauració. Poc temps després es va emprendre un estudi històric i arquitectònic i el 29 de novembre de 1999 l'arquitecte i cap de servei de Patrimoni Arquitectònic Local comunicava a la població que s'emprenia la restuaració de la coberta del campanar la qual es va portar a terme l'any 2000 i entre el setembre de 2004 i gener de 2005 es va fer la restuaracio de la coberta de l'església, així com la reparació del cor de fusta. Actuament es troba en bon estat i integrat en un programa de visites culturals en el denominat 'Visisites a monuments restaurats per la diputació de Barcelona' on es fa difusió a travésd'un opuscle genèric que inclou altres monuments retaurats perl mateix Servei a la comarca del Berguedà, destcant la veïna església de Sant Martí del Puig. | 42.2534800,1.8842000 | 407959 | 4678523 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83077-foto-08093-167-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83077-foto-08093-167-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83077-foto-08093-167-3.jpg | Inexistent | Romànic|Modern|Barroc|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Religiós | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta església va ser restaurada entre el setembre de 2004 i gener de 2005 per part del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. Es va fer un seguiment arqueològic dels treballs de desmuntatge de la coberta dicumentant-ne com a fase més antiga la part oest la qual molt possiblemement hauria estat coberta amb lloses de pedra. A la part de llevant s'hi va portar a terme en época moderna, possiblement el segle XVII un allargamanent de la coberta mitjançant la construcció d'un nou presbiteri que anul·là l'antic absis medieval. Aquestes tasques també van documentar les traces dels antics murs testers triangulars de llevant i ponent amb cobertes diferents i també les traces d'un campoanar de cadireta al mur oest, els forats del qual eren ben visibles. Fialment e sva poder comprovar com les dues capelles laterals, abans de la coberta existent a dues vessants que resulta ser la cointunació de les cobertes sud i nord de la nau principal hi havia cobertes a diues vessants construïdes amb llosa de pedra i de factura similar a les capelles de Sant Martí del Puig. Val a dir que en el decurs dels mateixos treballs es van fer cales de prospecció pictòrica a la volta de la nau per determinar l'existència de pintures anteriors. S'hi va localitzar una primera fase amb un enlluït neutre de damunt la volta datat de l'època d'origen, una segona amb restes de pintura marró, negre corresponent a la construcció de les capelles laterals i una darrera de mitjans del segle XX corresponent amb le spintures que actualment decoren el presbiteri. Segons aquestes tasques datariem l'origen de l'església a mitjans del segle XII correpsonen amb la part de ponet on s'obria la porta actual de'entrada, coberta amb volta de canó i ca`pçada possiblement per un absis semicircular a llevant. Aquesta capella primerenca hauria tingut els murs testers més elevats que la nau i hauria estat coberta amb lloses de pedra. En un extrem (oest) s'hi hauria alçat un campanar de cadireta d'un ull i l'inetrior hauria estat enlluït amb una capa d'enlluït de calç. Posteriorment i possiblement el segle XVIII s'ahiria endrerocat el primitiu absis romànic per donar lloc a la capçalera existent carrada i unificada amb l'antiga nau romànica mitjançant una coberta de teula ceràmica a dues vessants dmunt una capa de morter de calç i tenint com a ràfec les antigues lloses reutilitzades. D'aquest oeríode en correspondria també l'obertura de les dues capelles laterals als murs de migdia i tramuntana i també la decoració interna amb pintures murals barroques. Les darreres reformes es van produïr a mitjans del segle XiX amb la construcció d'un nou altar, la construcció del campanar de torre amb la data de 1810 i possiblement de la sagristia. | 92|94|96|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83061 | Tritó Pirinenc (Colitriton asper) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trito-pirinenc-colitriton-asper | CORTINA RAMOS, A; GORDI I SERRAT,J (2007). Carta del Paisatge del Berguedà. Pacte per a la protecció. Gestió i millora dels paisatges del Berguedà. MONTORI FAURA, A (2008).'El tritó pirinenc'. Picot Negre núm. 11. Juliol 2008 | Especimen protegit | El tritó pirinenc és una espècie de tritó pertanyent a la família dels salamàndrids que actualment es troba amenaçat per la pèrdua d'hàbitat. Viu a les vessants sud i nord dels Pirineus entre els 500 i 2500 metres d'alçada i la seva pervivència va condicionada per la presència de truites Els adults fan entre 10 i 15 cm. de llarg dels que corresponen majoritàriament a la cua quest es caracteritza per ser molt prima. Tenen el dors de color castany i fosc, uniforme i amb alguna taca de color groc. El ventre el té de color groguenc. A diferència d'altres tritons, l'adult no té cresta ni a l'esquena ni a la cua. La larva és de color més clar amb taques més fosques. | 08093-151 | Torrents i eqüífers de la vall de la Muga i Torrent de l'Afrau | La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2841500,1.7615500 | 397891 | 4682068 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83061-foto-08093-151-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83061-foto-08093-151-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta espècie viu en llocs on l'aigua és neta i cristal·lina, generalment en llocs d'obaga de poca alçada però també en llocs alçats i assolellats. És molt aquàtic tot i que fora del període reproductor es pot trobar fora de l'aigua. Cria a finals de la primavera i principi de l'estiu en llocs d'aigua molt freda. Els ous de la femella medeixen un 5 cm de diàmetre | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 83034 | Festa Major de Gisclareny o del Roser | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-gisclareny-o-del-roser | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1995). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; MRTÍN VERGARA, E (2005). Una mirada a la història de Gisclareny. Www.gisclareny.cat; www.festacatalunya.com</p> | XVIII-XX | <p>Cada primer cap de setmana d'octubre i en celebració de la festivitat de la patrona, Nostra senyora del Roser, Gisclareny celebra la festa Major. Es tracta de les darrera i última festa major de la temporada ja que les dates són més properes a l'hivern que no pas a l'estiu. Sovint s'inicia la nit anterior amb l'encesa d'un foc de Camp amb coca i botifarra per tothom seguida de representacions teatrals de 'escenes de la història de Gisclareny' dirigides per Eduard Martín i Vergara el qual hi ha posat molt d'entusiasme ja que és el principal autor que ha treballat i estudiat a fons la història del poble. L'endemà al matí es celebra una missa solemne a l'església del Roser amb cantades dels goigs de Santa Maria del roser i oficiada motes vegades pel bisbe de Solsona. En acabar i a la plaça del corral de l'Era es ballen sardanes i danses de Gisclareny editades per Francesc Caballè i Jordi Pi i interpretades per una cobla que sovint van acompanyades dels gegants, cap grossos i animació infantil. Hi assisteixen els habitants de Gisclareny i també de Bagà i pobles veïns.</p> | 08093-124 | A la plaça del poble situada al 'corral de l'Era' (Ajuntament de Gisclareny. Av, Roser S/N 08695) | <p>No hi ha dubte que incialment la celebració de més rellevància era la festa de Sant Isidre, patró dels pagesos com tants altres pobles de la comarca com ara la Pobla de Lillet on la pegesis hi està molt arrelada. Era durant aquestes celebracions quan s'acompanyaven de processons laiques al carrer acompanyades de gegants i de capgrossos. Segons E. Martín (Martín, 2005) els primeres referències escrites i orals sobre els gegants de Gisclareny (Festa Major) dataria de mitjans del segle XVIII quant en les celebracions de Sant Isidre (festa major petita de Gisclareny i patró dels pagesos). Poc a poc i mesura que el veïnat del Roser va anar adquirint importància per convertir-se en le centre religiós, polític i administratiu del territori va ser quant la festa de la patrona, el primer cap de setmana d'octubre es va convertir en la festa més important. Consta que s'alternaven els actes religiosos amb altres de caire més lúdic acompanyats de músics de carrer i encara que no ho esmenti possiblement també gegants i capgrossos. Semblen que també s'empraven com a acompanyament de les processons religioses.</p> | 42.2500200,1.7865300 | 399897 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83034-foto-08093-124-2.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta festa ha estat enriquida darrerament amb la representació teatral al local social amb els episodis de la història de Gisclareny escrits i dirigits per Eduard Martín i Vergara. | 119 | 2116 | 4.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83057 | Font vella del Coll de la Bena | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-vella-del-coll-de-la-bena | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23.GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natura | La font es manté en molt bon estat gràcies a la brigada de conservació del Parc Natural del Cadí Moixeró i les seves tasques de manteniment. | Font situada al Coll de la Bena i que s'alimenta d'un eqüífer subterràni fruit de la geologia i paisatge càrstic de la zona que afavoreix l'aflorament de fonts i surgències naturals com ara eqüíefers i corrents subterrànis, molt pròpis de la vessant sud de la serra del Cadí (fitxes, 18, 19 i 30). A la font hi ha un còm per abeurar el bestiar ja que forma part del lloc de pas d'un camí ramader i el bestiar | 08093-147 | Al mateix coll de laBena uns 250 mts baixant i mirant al torrent de Murcurols | Des de el punt de vista geològic, la serra del Cadí té una gran importància històrica ja que dóna nom al mantell del Cadí, unitat descoberta en els anys 80 gràcies a les investigacions portades a terme per les companyies petrolieres que treballaven al Pirineu oriental. L'existència de l'encavalcament de Vallfogona (encavalcament basal de totes les unitats), ja es coneixia d'abans però no es considerava gaire important. El resultat de les anàlisis del subsòl amb geofísica i de les dades dels pous van permetre evidenciar l'existència d'aquesta unitat anomenant-se mantell del Cadí, ja que els relleus més importants corresponien a aquesta serra. Altres aspectes històrics fan referència a la necessitat que s'ha tingut des de fa anys de protegir l'àrea de la serra del Cadí. Aquest objectiu ja figurava ja en les previsions de planificació regional que feu, al 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Es tornà a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963 (que preveia la possible existència de diversos espais naturals a la zona); el 1966 es promulgà la Llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí. Finalment, per la Llei 6/1982, del 6 de maig de la Generalitat de Catalunya, fou declarat el Paratge Natural d'interès Nacional del massís de Pedraforca. El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb una superfície de 41.342 hectàrees, és el parc natural més gran de Catalunya i forma part de tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya. | 42.2609200,1.7656100 | 398189 | 4679484 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83057-foto-08093-147-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83057-foto-08093-147-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Productiu | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Casacante i Torrella | Aquesta font alimenta una de segona situada més avall i denominada com a 'font dels fanguers' i totes dues desemboquen al torrent de Murcurols a la part més baixa i formant una clotada | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 82977 | Interiors de la casa del Puig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/interiors-de-la-casa-del-puig | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P .71, 200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.55. GALÍ F, D; LACUESTA CONTRERAS, R (2010). Evolució històrica i constructiva de l'església de Sant Esteve de Bagà a partir de les fonst documentals. SPAL (Inèdit). MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny.P.15, P.32, 33. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3337; ESTASSEN , LL (1913). 'masia el Puig'. Fons fotografic del Centre excursionista de Catalunya. Núms. 2570. GALLARDO GARRIGA, A (1930) 'ermita i masia de Gisclareny'. Fons fotogràfic de Centre Excursionista de Catalunya EMX-C-3143. SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. DDAA (2007). Catàleg específic de masies i edoficacions rurals de Gisclareny. Fitxa. 044. AHG.Cadastre de 1776 ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22. ADCU. Acta de consagració de Sant Miquel Turbians (inèdit) | XIV-XVI | La masia té la coberta parcialment esfondrada i això fa que les dependències de la part nord estiguin en mal estat amb importants fissures, esvorancs i depreniments de l'estructura principal. La parr sud per contra al mantenir la coberta es conserva en mñes bon estat i això provoca que els sostres, apviments i guixeries es conservin.Cal actuar urgentment a la coberta per poder salvar els elements que encara resten d'aquesta important masia de Gisclareny | L'interior de la masia presenta uns trets encara molt rellevants, raó de la qual hem decidit de fer-ne una fitxa individual. La porta d'entrada oberta a la paret sud-oest de la masia i formada per un arc adobellats de mig punt amb els muntants i ampits de pedra tosca està paredant un arc també de mig punt molt més ampli que ocupa l'amplada de tota la crugia sud. A la façana de migdia constiua una seqüència de tres arcs de mig punt de la mateixa factura que el de la façana oest i reforçats en cada tramada per arcs de mig punt interiors. Aquest arcs amb una orientació nord-sud estan construcïts amb carreus de pedra i còdols de riu, mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats a 'sardinell'. Tenen la funció de dividir internament la crugia o ala de més a migdia mitjançant tres parts ben diferenciades, comunicades entre si i avui dia tapiades i convertides en altres estances de la masia. Aquest àmbit presenta forces similituds amb la masia de Cal Companyó de Brocà i també amb algunes arcades d'edificis del nucli antic de Bagà com a la plaça Major o pati del Forment per posar alguns exemples. Està cobert mitjançant cavalls de fusta orientats en sentit nord-sud que alhora sostenen l'empostissat del primer pis. Al centre de la crugia s'obre la porta d'entrada o principal que condueix a la planta primera mitjançant una escala de pedra. La porta encara conserva els muntants de pedra picada, el marxa peu i la llinda. A cada costat hi ha algunes cambres com ara el forn de pa i el pastador. El primer s'obre al fons d'aquesta cambra que ocupa la crugia central de la casa i que té la boca amb els muntants de pedra picada, ampit també de pedra i arc de mig punt picat en bloc monolític. El forn conserva la volta amb maons de ceràmica refrectari A la part dreta i amb accés des del vestíbul hi ha un altre àmbit de funció desconeguda. L'escala d'accés a la planta primera dona pas al menjador i sala principal de la casa, dividida en dues crugies i separades per mitjà d'un arc de mig punt de perfil rebaixat. La crugia més propera a ll'escala conserva el sostre ancara del tipus 'enteixinat' amb bigues de fusta i emmotllats de guix. Segons F. Caballè (1995) 'el pis d'una de les seves sales és enllosat amb pedres de grans mesures (la resta són de fusta) té el sostre decorat amb relleus , entre els quals destaca l'escut d'armes dels Puig'. Per tant ell encara va poder veure-hi restes de motius en guix emmotllats molt desfigurats pel sutge de la sala El sostre de la meitat sud de la sala té les bigues col·locades d'una altra forma ja que corresponen a un altre període. Cal destacar la fornícula er a l'aiguamans amb la pica de pefdra, les finestres amb festejadors de pedra i també una petita campana sostinguda mitjançant bigues de fusta amb els caps treballats en forma humana molt similars als que trobem en algunes cases de Bagà (Cal Agutzil, Palau dels Foix, Palau de Pinós, Cal Peu-Curt i també a la Torre de Foix de Guardiola on es conserva una xemeneia de característiques a la de la casa del Puig. Totes tres tenen els mateixos trets i característiques raó de la qual permeten datar-les d'una mateixa cronologia de cap els volts del segle XV o principi del XVI. Des de la sala , que ocupa la crugia central , es pot accedir a la resta de dependències com ara la cuina, les alcobes i les habitacions de migdia i llevant de la casa decoradesalgunes elles amb sostres de guix emmotllat i representacions de 'mont floré', paviments de lloses i finestres amb festejadors. La porta oest dona pas a la cambra situada al costat sud-oest hi té encastada al dmunt la fornícula per a la imatge de la verge, avui desapareguda i amb traces de la decoració pictòrica. La cuina es situa a la part posterior a la part més enrunada de la masia, ja que hi manca la coberta i tambéhi ha algunes finestres que conserven traces dels antics ampits de fusta decorades en motius en escacat. Una escala situada a la part oest de la sala principal comunica amb la planta superior, avui parcialmemt enderrocada i de la que encara es poden endevinar algunes cambres en més o menyts bon estat i també l'estructura de suport de la coberta a quatre vessants a base d'arcs de mig punt a cada angle de la casa. Els forjats són de fusta i també maó ceràmic i cal destacar que encara hi ha algues dinestres amb gelosies de ventilació. La part reservada als masovers es situa a la part de més a llevant i s'hi accedeix mitjançant una escala individualitzada del cemtre de la sala principal del primer pis. | 08093-67 | A la falda del Puig de la Baga situat al marge dret del Bastareny damunt del veïnat de l'Hostalet | Segons Martín (Martín, 2005) l'indret del Puig ja apareix esmentat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians el 948 '..entrego a l'esmentada parròquia les vil·les que s'han esmentat amb els seus termes, els quals afronten, per una banda, amb el terme de Bagà, per l'altra, amb el terme de Vallcebre, el de Saldes i, per l'altra, amb els termes de Molnell o del Puig [de Sant Martí].' (Martín, E inèdit del doc.ADCU). Poseriorment el lloc de Puig ens és esmanetat amb les donacions del monestir de Sant Lloreç prop Bagà el 961 'in valla buchranense, casas curtes et ortos, terras et vineas cultas vel incultas molendinis, aquis, aquiductis in Vilalta et in Marolaet in ipso Puio, et in Rus et Perdinela' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre III P.82). Tanmateix és en la documentació d'aquest monestir quan se'n fa major referència ja que el 983 i posteriorment el 1003 es fa una donació de terres del mas Puig. I parla també d'un lloc dit Querol proper al Puig 'I pècia de vinea ad domum Scti Laurencii monasterii, qui est in valle Buchuranense. Et advenit illa ipsa vinea de comparacione, in chomitatum Cerdaninense, in valle Buchuranense, in apennico de ipso Puio, in locum qui dicunt Cherol'. El document esmenta les afrontacions que són 'In vinea de Olibane vel eres suos, et de alia in ipsa Rocha Rotunda, et de III in vinea de Orifeitaqyi fuit condam...' (Bolós-Pagès, 1986) Bolós interpreta com a Sant Martí del Puig sense poder especificar la roca rodona. Nosaltres pensem que la roca rodona podria correspondre el pujol arrodonit on més tard s'hi alçarà l'església de Sant Martí. Per tant és molt provable que aquest mas ja existís el segle X.. L'església de Sant Martí aviat es va convertir en una parròquia ja que el 1197 se l'esmenta com una parròquia. El 1288 el capellà del Puig Berenguer de Gaamir va arrendar del clergue de Gavarrós (Berenguer de Ça Rocha) amb totes les entrades, oblacions, defuncions, conreus, cases, possessions i altres drets que posseïen i li corresponien com també tot el de la seva església i sufragània de santa Maria de Faia (santa Magdalena) (Serra i Vilaró, J ;1989 Ob cit. Llibre III. P.253) . Aquest acord incluïa a Ça Rocha de residir a la parròquia 'ibi residentiam pesonalem'i garantir servei religiós a les esglésies. Segons Serra i Martín conflictes posteriors acabaren imposant una multa de 150 sous a Gaamir i la confirmació de Berrenguer de Ça Rocha com a rector del Puig. Altres documents són el 1295 l'església va rebre una deixa testamentària de 20 sous per part de Galceran de Pinós i Santa Maria de Faia de 10 sous. S'hi té documentada una petita comunitat de clergues que hi feien oficis diurns i també nocturns. En quant al mas del Puig sabem que era una mas que pagava els censos, delmes i primicies a l'església de santa maria del Castell de Bagà, juntament amb Sant iscle de Molnell. (Serra i Vilaró, Baronies). Consta que el 1368 el rector del Puig va entraren brega amb els homes de Berga als plans de Reboll. En conseqüència els bisbe d'Urgell va absoldre a tots els rectors i en va reposar de nous. També hi ha esment el 1399 que els prohoms del Puig van comprar als cònsols de Bagà un encencer, una custòdia de llautó en la que nen van pagar 2 lliures i quatre sous (Baronies, ob cit. P47). El màs Puig era propietat del rector de l'església de Santa Maria del Castell de Bagà. La importància del lloc del Puig era cabdal pels barons de Pinós. Tant és així que els rectors d'aquesta parròauia van finançar la construcció de la capella de Santa Maria a l'església de Sant esteve de Bagà. Així el 1396 es cobreix 'la quapela nova de sent guyla (Julià)' a l'angle sud-oest del temple que va ser per Oliver Saig, rector de Sant Martí del Puig. A la clau de la volta s'hi va gravar 'el ont floré' un puig coronat per una flor de lis fent referència al Puig i la qual n'era titular Oliver Saig (Galí, F, D i Lacuesta, C , R, 2010). El lloc i casa del Puig va tenir una llarga importància en el paper de kes baronies de Bagà. De la casa del Puig al llarg dels segles XVI i XVII es va esmentant, de forma continuada i és especialment el segle XVIII quan està a sota les mans dels Bover, una rica família que compra aquest mas el 1758 i que tenia propietats al mas Campà (Cal Ros), Molnell, entre altres. Segons el cadastre de 1754 la casa del Puig estava arrendada per quatre anys a Francesc Camprubí que també tenia arrendada la finca de Murcurols, la Pelosa i l'Hospitalet. Segons Martín (Martín, 2005) les condicions d'arrendament de la casa del Puig reservaven als Bover l'ús de la casa excepte dues estances per a guardar grans. També quedava per ells lús de la fruita que es produís, l'hort i el canamar, una quartera de rompuda i totes les rompudes que es fessin als emprius de Gisclarenycom el dret de pasturar els bous de pasturar a bast'. Sembla que els Bover van decidir arrendar el mas per pagar una important quantitat de 8000 ll. que tenien amb la comunitat de preveres de l'església de la Pobla de Lillet, lloc de la qual n'eren originaris. En el cadastre de 1776, la masia figura a nom dels Bover (AMG, cadstre 1776) i sabem a través de la documentació eclesiàstica que alguns dels rectors de l'església de Gisclareny i del Puig procedieb d'aquesta mateixa casa. Així Julià i martí Bover eren germans sacerdots i fadristerns ja que l'hereu del mas era Joan Bover i segons Martín encara hi havia un altre germà de nom Josep que era ferrer.Julià va ser rector durant 18 anys a Gisclareny on el seu testament va encarregar un enterrament amb dotze sacerdots, tes misses cantades i una ofrena de pai i vi a l'església de Sant Martí. Va donar 900 lliures a la fundació de Sant Julià i va nomenar al seu germà Martí sacerdot de Gisclareny i li va encarregar que fes dotze misses anuals els dies especificats i va crear una causa pia de ' col·locar donzelles en espiritual matrimoni' i especificant que fossin filles dels germans donant-los uina pensió de 20 lliures anuals en el moment del casament. Aquesta dot s'havia de donar als descendents de l'hereu de forma perpetua mente que la la resta de germans només es lliurés fins a la quarta generació (Martín, 2005. P.33).Els Bover van residir al mas del Puig fins a la fi del segle XVIII, car el segle XIX la masia era a mans de la rica família de Joan Vilella de Brocà , la qual posseïa cal Ros, l'Hostalet i el molí del Puig. La família es va traslladar a Bagà. En el cens de 1863 la masia del Puig era arrendada per Francesc Russell i pagava 6960 rals de contribució rural, 162 de contribució urbana, 875 per a contribució per al bestiar i un total de 7997 rals i hi havia un total de 12 persones majors de 7 anys. La masia va sobreviure la migració de 1900. Consta que va ser abandonada als anys'50. Francesc Caballè (Caballè i Cantalapiedra, F; 1995) 'aquesta casa va ser una de les primeres en tenir servei d'aigua potable en una font no gaire llunyana'. Segons algunes imatges de Lluís Estasen de | 42.2653300,1.8093000 | 401799 | 4679923 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82977-foto-08093-67-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82977-foto-08093-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82977-foto-08093-67-3.jpg | Inexistent | Gòtic|Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta masia correspon amb una de les interessants del muncipii de Gisclareny i conserva alguns elements notables que cal posar en valor i conservar com ara la porxada de la planta baixa, la sala de la primera planta amb l'arc a diafragma que la divideix, els sostrres amb restes guix emmotllat i la xmeneia de la llar de foc o la'iguamens de la sala. Tal i com hem dit aquests elements guarden estretes relacions amb la xemeneia de Cal Agutzil de Bagà amb un escut en guix emmotllat al centre, la xemeneia de la torre de 'la Torre de Foix' de Guardiola, la present del Puig o per exemple la del mas de Vilalta de Sant Mateu de Bages, per posar alguns exemples (Cascante, Torrella, P. 2015) i que aquests elements són datats de mitjans del segle XV o principi del XVI coincidint amb les diverses ampliacions de la masia en el moment que pertanyia al rector del Puig que finança part de la capella de Santa Maria de l'església de Sant Esteve de Bagà. | 93|94|119|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82998 | Cal Creueta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-creueta | <p>CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. P.41. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. AHG.Document de 1490, AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21. ACBr. Registre de les Hipotecas. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny</p> | XIV-XIX | Prefectament rehabilitada i en bon estat de conservació. | <p>Antiga masia situada a la part de més a ponent del veïnat de Cal Berta, en una posició encimbellada com les seves veïnes de Cal Sastre (fitxa 87) i de Cal Berta (fitxa 86) damunt del clot del Pou i davant del veïnat del Roser. Tal com succeïa amb les altres dues la casa s'assenta damunt d'una terrassa artificial aprofitant el desnivell del terreny. Presenta una planta quadrangular de dues crugies i composta per una Planta baixa semi soterrada, 1 pp i un sota teulada o golfes cobertes amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia. En quant a la distribució de les seves façanes hi ha un predomini del massís respecte el buit, especialment la nord que és completament cega. La distribució de les obertures de la façana principal es resol en una porta allindada en fusta a la part baixa i dues finestres a la planta primera de petites dimensions, coronades per llinda de fusta i completament simètriques. La façana oest, que aprofita el desnivell del terreny s'organitza mitjançant una porta i una finestra a las planta primera i una segona finestra a nivell de golfa. A la part del darrere s'endevina el volum circular del forn de pa molt característic en les masies del terme municipal. L'aparell dels seus murs és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç de color marró tirant a groguenc i col·locats en filades més aviat irregulars. Únicament presenta un aparell de pedra picada a les arestes de les cantonades i bastiments de les obertures. La teulada és de llates damunt de cavalls de fusta en forma de troncs.</p> | 08093-88 | A la part de més a ponent del veïnat de Berta i al costat de Cal Sastre a sota la Voltrera | <p>Segons Eduard Martín (Martín, 2005) aquesta masia podria anar relacionada amb el 'mas Asèn' documentat des del segle XIV i situat proper al Clot del Pou i coincident amb l'emplaçament d'aquesta casa, la més occidental del Veïnat de Berta i la més propera al clot del Pou. Segons martín en u fogatge del segle XV i segle XVI entre Sant Miquel de Turbians i el Coll de la Bena hi havia un seguit de masos destcant el mas Espunya (Cal Ros), el mas Asen o (Assen, Azen, Nazen) situat prop del clot del Pou, el mas Over, Coll i Carbonell situats entre el clot del Pou i el coll de la Bena. Aquests darrers podrien anar relacionats amb algunes de les cases d'aquest veïnat (AMG. Document de 1490 extret de Martín, E; 2005. Pel que fa al segon o màs Asèn, un document més tardà esmenta que 'afrontava a solixent amb el camí de Vier segons un document de compra d'un tal Joan Corominas havia fet a la comunitat de preveres de Bagà i conservat al registre de les hipoteques i datat de 1789 (ACB, registre de les hipotecas). El document del segle XIV esmenta que els masos Asen, Coll, Carbonell i Over eren a mans de la família Coll i també Calla que poc després es van traslladar a la vila de Bagà. El terme Creueta apareix al 1792. De fet al cadastre de 1776 (AHG. Cadastre 1776) esmenta que la casa estava a mans d'un tal Miquel Creueta. Hi habitaven 3 persones a la casa que pagaven un cadastre personal de 2 lliures i 6 sous, una contribució reial de 5 sous i 5 diners i no pagaven res per als caps de bestiar. Posteriorment i en l'amillarament de 1863 (AMG. Amillarament de 1863) la casa estava a mans d'un tal Rafael Corominas, hi habitaven 8 persones majors de 7 anys i pagaven una contribució rural de 440 rals, 51 de contribució urbana i 25 per als caps del bestiar. Aquesta masia va sobreviure l'emigració de 1900 motiu del qual avui encara està habitada.</p> | 42.2520300,1.7854600 | 399812 | 4678474 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82998-foto-08093-88-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82998-foto-08093-88-2.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta masia d'estructura senzilla reuneix les característiques molt comuns de les masies de Gisclareny destacant com a paral·lels més propers les masies de Cal Berta, Cal sastre, Cal Caçador o Cal Ros.Està assentada damunt d'un murs de contenció que aprofiten restes de construcccions anteriors relacionades amb altres masos que hi existieren, entre els que cal destacar el denominat 'mas Asen' documentat des del segle XIV tot i que també hi ha una altre possibilitat i és que aquest mas correspongui amb el de Cal Prim. | 94|119|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83093 | Cal Noguera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-noguera-1 | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí; MARTÍN I VERGARA, E; (2005). Una mirada a la història de Gisclareny; ; DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny Fitxa 015 o Cal Noguera. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses; AHG. Cadastre de 1776; ACA. Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863 extret de Martín, E. Annex 21 i 22. AAP. Rotlle 1108.</p> | XVII-XIX | Masia abandonada i amb la coberta enfonsada que amenaça en enderrocar-se | <p>Antiga masia situada en uns planells a la riba esquerra del torrent de Ca l'Estevenó i al final de la clotada del mateix nom i mirant a sud-est en un replà a la falda de la muntanya. Consta d'un edifici de tes cossos de planta rectangular allargassada i compost per una planta baixa, un primer pis i unes golfes cobertes amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana de migdia on s'obre la porta d'entrada. En quant a la distribució de les obertures en les seves façanes hi ha un predomini del massís respecte el buit especialment les façanes nord, oest i est que són pràcticament cegues i tant sols hi ha obertures a la façana principal. A la planta baixa hi trobem dues portes obertes a la crugia de més a llevant de les quals una permet l'accés a l'habitatge i l'altre a les quadres. A la planta primera s'obren 3 finestres més amb bastiment i llinda de fusta i al sota teulada una darrera per a il·luminar les golfes. L'aparell de les façanes és divers a partir de murs de maçoneria de pedra mal treballada i escairada, unida amb un morter de calç de color ocre i disposats en filades més aviat irregulars, murs amb fàbrica de tàpia i murs de paret seca. Interiorment s'estructura amb quadres a la planta baixa i cuina i menjador al pis principal amb el forn de pa situat a l'extrem de mes a llevant i amb la boca d'entrada construïda en pedra picada formant un bloc monolític. El volum exterior del forn queda embegut per l'allargament de la crugia est. Adossat a l'extrem sud-oest hi ha un cos rectangular amb pilars de maçoneria i cobert amb teulada a un sol vessant,avui esfondrada que era emprat com a pallissa. Entre aquest cos i la masia hi havia l'espai de l'era de batre el gra delimitat per murs de pedra seca. El conjunt es troba en avançat estat de ruïna i amenaça en caure. A l'oest de la casa s'endevina el cos de les pallisses, de planta rectangular i cobert de vegetació.</p> | 08093-183 | Al marge dret del torrent de Ca l'Estevenó en uns planells que miren a sud-est cap a la vall d'Eina | <p>La família Noguera natural de Saldes o Vallcebre es troba esmentada a Gisclareny a partir de 1755. de fet en un document consultat per E. Martín i procedent del fons de la família Medinacel·li a l'arxiu de l'abadia de Poblet esmenta el pagament de censos als senyors barons de Bagà (AAP. Rotlle 1108) esmenta que miquel Noguera pagava 3 sous. Mariano Noguera el 1761 arrendava cal Ros i entre 1764 i 1765 era de les cases que pagaven més cens (Martín, E. 2005). En el cadastre de 1776 Miquel Noguera tenia la casa núm.15 i posseïa 4 cases al seu nom i pagava 2 lliures i 6 sous de cadastre personal, 1 lliura, 7 sous i 1 diner de cadastre reial i 1 sou i 8 diners per a caps de bestiar (AHG. Cadastre de 1776). En quant a Mariano Noguera amb la casa núm 61 pagava molt més de contribució atès que corresponia amb el mas Campà o cal Ros. En l'amillarament de 1863 (ACA. Llibrets de compliment Pasqual, amillarament 1863) i extret de Martín, E; 2005. Annex 21 esmenta que el cap de casa era a mans de Joan Noguera. Hi havia 7 persones majors de 7 anys i pagava 355 rals de contribució rural, 48 d'urbana i 78 per a caps de bestiar. La casa va sobreviure el flux migratori del 1900 i es va abandonar a mitjans del segle XX.</p> | 42.2359100,1.8315000 | 403585 | 4676630 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83093-foto-08093-183-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83093-foto-08093-183-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83093-foto-08093-183-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta masia sembla que partia d'una estructura simple de dos cossos de Planta baixa i primer pis cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica que amb el temps es va anar ampliant a llevant afegint-hi dues crugies més amb fàbrica de tàpia i pedra seca que va comportar l'allargament de la coberta est amb l'aparença existent. Sembla datar de mitjans del segle XVII. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82944 | Masia de Molnell (Monnell) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/masia-de-molnell-monnell | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny Fitxa 049. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de Compliment Pasqual.Amillarament de 1863 extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22. ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians. | XIV-XIX | La masia roman encara dempeus però fa temps que està dehabitada i això provoca que la masia estigui sotmesa als afers climatològics amb importants fissures a les parets dels cossos afegits amb materials més pobres, enderrocs de les cobertes de les pallisses i coberta de vegetació i runa. Tant sols la planta baixa de la casa i de les pallisses s'utilitza com a cobert per al bestiar | Conjunt format per la masia de Molnell o Monnell, denominada com a casa dels masovers i també pels seus coberts i les pallisses situada en una posició encimbellada a la dreta del torrent de Murcurols i sota de les solanes de Molnell i de la Pelosa i disposada de forma terrassada aprofitant el desnivell del terreny. S'hi accedeix per mitjà d'un camí que hi ha a la part del darrere i que voreja les pallisses fins arribar a la casa. Les pallisses estan adosssades a llevant a través d'un cos més aviat allargassat, de planta rectangular i format per una planta semi soterrada i un pis cobert cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de caballs i llates de fusta i separades per forjats de fusta. Atès que està construït aprofitant un desnivell del terreny aquesta façana és practicament cega i té com a única obertura una porta amb bastiments de fusta que connecta l'àmbit de la pallissa amb l'era de la part del darrere. En canvi la seva oposada reuneix les característiques habituals de les pallisses i quadres d'aquest tipus de masia amb grans obertures o eixides formades per sèries de pilars de maçoneria que sostenen grossos caballs de fusta i que recolzen damunt una planta soterrada que està coberta per mitjà de voltes de pedra amb les dovelles col·locades a 'plec de llibre' i orientades en sentit nord-sud. L'aparell és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat irregulars amb fragments de teula i maó a trenca junt. L'interior d'aquest àmbit s'empra com a quadra i estable pels animals i conserva encara les menjadores de fusta. La planta primera és utilitzada com a pallissa i conserva alguns envans divisòris amb estructura de fusta i tàpia. L'edifici principal correspon amb la masia de Molnell, de planta més aviat quadrada, dividida en tres crugies i composta per una planta baixa, un primer pis i unes golfes cobertes a dues vessants amb teulada de teula ceràmica damunt de caballs i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a llevant on s'obre la porta d'entrada o principal. En quant a la distribució de les seves obertures hi ha un predomini del massís respecte el buit amb una major concentració a les façanes de migdia i llevant. La façana principal orientada a migdia s'obren dues portes a la planta inferior; una d'elles o principal es situa a la banda esquerra i està construida amb bastiments de fusta. La segona està embeguda pel cos de les pallisses.i comunica amb la volta de sota seu. Damunt seu s'obren tres finestres més amb llinda de fusta, situades a diferent alçada i també una tercera porta coronada també en llinda que connecta la masia amb el cos de les pallisses. Finalment a la darrera planta i coincidint amb les golfes s'obres dues finestres més. La façana sud s'obren també diverses finestres a diferent nivell les quals són dificil d'identificar degut a la vegetació acumulada. Tot i així s'endevinen dues finestres a la planta baixa i dues més del primer pis amb bastiments i llindes de fusta. La façana nord i oest presenten una distribució de les obertures irregular i desordenada degut a les continuades ampliacions. L'aparell és divers. Així hi han parts construïdes amb aparell de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb morter de calç i col·locats en filades més aviat regulars, parts amb aparell de pedra i còdols de riu més ben treballats i escairats, parts de tàpia i parts que estan enlluÍdes amb morter de calç. Interiorment es divideix en tres crugies cobertes amb volta de canó de tipus encofrat, orientades en sentit est-oest i connectades entre si. Cada volta correspon amb una crugia de la casa. Segurament corresponien amb les antigues quadres i etables de la casa. Una escala de pedra situada a l'angle sud-est comunica amb la planta primera que manté la mateixa distribució que la planta baixa; és a dir amb tres crugies separades per anvans de fusta, tàpia i maó i cobertes per forjats de fusta consttituïts per cavalls, bigues i revoltó. La crugia central coincideix amb la sala principal de la casa que és de planta rectangular amb paviment de maó ceràmic disposat de forma reticulada i amb les parets recobertes de pintura i guix. En un costat hi ha la fornícula de la capelleta de la casa i a l'altra un armari de paret. Aquesta cambra distribuieix les altres habitacions de la casa i també la cuina situades a cada costat i també connecta amb la planra superior per mitjà d'una escala de fusta situada al mateix emplaçament que la que puja de la planta baixa i composta per graons de maó ceràmic suportat per una caixa de fusta. La planta sota coberta presenta un important estat de degradació. A la part posterior de la casa hi ha alguns cossos afegits avui mig enderrocats els quals no s'hi ha pogut tenir accés. Tot el perímetre de la casa i pallissa està envoltat per un mur de maçoneria que funciona com a baluard de tancament i a la vegada delimita l'àmbit de l'era de batre el gra situada a la banda de migdia. | 08093-34 | Al lloc de Molnell prop de les fonts de l'Adou i a sota la solana de Monnell | L'indret i alou de Molnell apareix esmentat per primera vegada el 839 en un document de consagració de la catedral d'Urgell (Martin, 2005) on esmenta que es paga com a cens una quartera de faves i una perna. Posteriorment i en la consagració de Sant Miquel de Turbians, el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell. És en l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i també en un document datat de l'any 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) quan ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins.i per tant malgrat no esmenti enlloc l'existènciua de camins, és lògic pensar que n'hi havia amb els corresponents passos per creuar els rius. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. El Querforadat podria ser 'roca foradada' interpretada com una roca natural i de la que en tenim constància de la seva existència degut a l'orografia càrstica del lloc. Pensem que el Querforadat seia el castell 'fener de Cal ros' proper al vilar d'Espunya i la conca d'Oria seria a l'oest de Monell al lloc d' Oreis. El lloc de Molnell que deriva de Molinell o petit Molí relacionant amb l'existència d'aquest element a la captació del Bastareny (Serra i Vilaró, 1989) serà esmentat continuament al llarg dels segles XIII i XIV. Consta que al 1151 el monjo Guillem del monestir de Sant Llorenç prop Bagà Pere Anes i Guillem Bernardí van confessar davant l'abat i bisbe d'urgell que detenien els alous de Vilella i Molnell amb el vilar d'Espunya mesura a la qual van ser retornats. També s'esmenta que el 1292 Galceran de Pinós va imposar a Bernat d'Escariu i als seus fills una pena i confiscació de 55 veïns de la baronia situats a Monell, Faia i Greixa, mesura la qual va ser absolta. El 1288 entre Mulnell i el Puig hi havia 8 masos que pagaven censos a Santa Maria del Castell de Bagà i que el 1294 foren retornats a Sant Iscle de Molnell. De Molnell en procedia un capellà nomenat Berenguer que en motiu de les bregues entre l'abat de Sant Llorenç i el baró de Pinós va ser excomunicat juntament amb molts altres cap el 1328 (Serra i Vilaró, 1989). També el lloc és esmentat quant el cavaller G. de Rocavert va reconèixer davant un tal Pasqual de Molnell les donacions que Berenguera de Gisclareny fa del 'mas d'en Jover amb un molí i alguns tascals pertanyents al dit mas i algunes terres; la batllia de tots els Censos... i demès que rebia de la parròquia de Sant Iscles de Molnell', parròuia i església que s'esmenta a partir del segle XIII quant el 1255 Guillem de Murturols volen anar a l'exèrcit del Rei de la Corona Catalana va fer donacions als llegats de l'església Santa Maria de Murturols, l'obra de ll'església de Molnell i Gresolet 'et dimitio operi ecclesie de Muenell' (Serra i Vilaró, 1989). Aquest mas d'en jover podria correspondre amb un dels tres masos que es compta que hi hauria a la zona corresponent al mas de Molnell (Munell) propiament dit juntament amb altres dos a la Pelosa i Oreis (Conca d'Oria). Per tant ja veiem la importància del lloc per a l'aprofitament de l'aigua de la Dou i fer moure un molí que ha denominat el lloc. Per altra banda en els documents de la Baronia de Bagà, aquest indret és molt citat i esmentat al llarg dels segles XIII i XIV amb personatges de gran nom a la Baronia dels Pinós, entre ells els senyors de Murcarols que pagaren 200 sous per l'obra faedora' de l'església de Molnell (Serra, ob cit, 1989). Interpretem com un lloc que estava densament poblat al llarg de l'església on hi havia masos, molins i fins hi tot una església. Al llarg de la fi de l'edat mitjana i principi de l'era de moderna, la masia de Monell va continuar tenint importància donant a entendre que va poder sobreviure la pesta. Tant és així que de 1789 es conserva un document a l'arxiu de Gisclareny on hi ha un inventari dels bens que posseïia. Martín, E, 2005 i on ens descriu amb molt de detall les diverses cambres i estances que hi havia a la casa amb els seus objectes i caps de bestiar. A grans trets ens parla de 'la entrada, lo tarrat (terrassa primer pis), la cuyna, primera cambra, pastador, altra cambra, sostre (golfes), cambra del sostre, altra cambra del sostre, pleta de Urgell i altra pleta. Aquestes darreres corresponen amb les pletes que hi ha a la muntanya (pleta de Cadí o de Molnell) sota del Tanca la Porta. Per l'extensió i nombre d'objectes podem diferenciar les diverses cambres i identificar si es tracta d'una menjador, sala o dormitori reproduïnt fidelment la seva composició i alements que contenia (E. Martín, 2005). A més i a través dels documents conservats a l'arxiu de Gisclareny el segle XVIII Monnell pertanyia als Solanell de Bagà i el 1831 a la família Vilella de Brocà a través de l'enllaç de Rosa Bover del Puig amb Josep Vilella de Brocà (Martín, 2005. Ob.cit. P.. A banda de la finca de Molnell, els Vilella posseïen Murcurols, el Puig i tamb´el mas Campà de Cal Ros. Segons ens consta en els diversos censos conservats a l'arxiu municipal de Gisclareny (AHG.Cadastre de 1776) al 1863 la masia de Molnell hi havia 15 persones més gran de 7 anys i pagaven una contribució total de 12119 ss dels quals 1871 corresponien als caps de bestiar, fet que la convertia en una de les masies més importants de la vall del Bastareny.El seu propietari era Mariano Ribera ( ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament 1863. Extret de Martín,E 2005. Annex.21) | 42.2706200,1.7953500 | 400657 | 4680526 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82944-foto-08093-34-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82944-foto-08093-34-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82944-foto-08093-34-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Productiu | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta masia, malgrat que estigui documentada des de mitjans del segle XI, l'edifici que ens ha arribat fins als nostres dies correspon amb el d'una masia d'estructura clàssica de mitjans del Segle XVII, XVIII i XIX que guarda alguns vestigis de construccions més antigues i d'orígen medieval. Aquestes restes es poden evidenciar especialment a la planta inferior del cos de les pallisses on hi ha algunes cambres cobertes amb volta de canó amb les dovelles col·locades a plec de llibre i orientades en sentit nord-sud les quals no guarden cap mena de ralació amb la masia existent. Per altra banda a la part sud-oest hi han restes d'una cantonada construïda amb aparell de pedra mal treballada i escairada, col·locada en filades regulars i unida amb argamassa de calç. Possiblement aquestes restes i altres que no s'han pogut identificar degut a la densa vegetació corresponen amb vestigis d'època medieval de l'antic mas i vilatge de 'molinell' que va quedar absorvit i transformat per una gran masia destructura clàssica de tres crugies orientades en sentit est-oest i cobertes per voltes de canó de tipus encofrat a la planta baixa i forjats de fusta a les plantes superiors. La pallissa i les quadres de la banda de llevant presenten unes característiques molt similars a les pallisses d'altres masies properes a Brocà, Gavarrós, Gréixer o Bagà. Hom pensa que alguns dels vestigis de l'època medieval que encara restes embeguts per les construccions existents correspongui amb l'antiga església i parròquia de Sant Iscle de Molnell, documentada per les fonts baganeses (Serra i Vilaró, 1989) | 94|119|85 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83010 | Talla de la Mare de Déu del Roser | https://patrimonicultural.diba.cat/element/talla-de-la-mare-de-deu-del-roser-0 | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.25 MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3335 SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III.Centre d'estudis baganesos ADS (Arxiu Diocesà de Solsona). Carpeta de Gisclareny i ACA (Notarials. Bagà ) publicats per Martín. | XVIII | Caldria fer-li un tractament per part d'un tècnic especialitzat en restuaració de Bens Mobles | A l'interior de l'església del Roser de Gisclareny es guarda una bonica talla de fusta policromada que va dedicada a la seva patrona; la verge de Santa Maria del Roser. Es tracta d'una talla de fusta d'uns 45 cm d'alt x uns 25 cm d'ample. Que sosté el nen Jesús i un pomell de roses. Presenta un cos més aviat ben proporcionat amb els plecs del vestit ben aconseguits i la talla dels ulls i la boca ben proporcionades. Aquesta talla que conserva restes de policromia presneta forces simulituds amb la talla que es conserva a l'església de Sant Esteve de Bagà i atribuïble també a la Nostra Senyora del Roser. Ha estat datada de mitjans del segle XVIII. | 08093-100 | A l'església del Roser a sota de la Gargallosa i orientada a sud dominant el clot del pou | Aquesta talla aniria relacionada amb el moment que es crea la confaria de la Mare de Déu del Roser a mitjans del segle XVIII corresponent en un moment que la parròquia es trasllada a l'edifici que hi ha avui dia.egons el mateix Martín i en un document original trobat a l'arxiu diocesà de Solsona els anys posteriors el segle XVIII, la parròquia es trasllada definitivament al Roser.El rectorr de Gisclareny declarava el 1752 un ingrés net de 150 lliures (Martín, 2005). En aquest document ja fa esment de la pobresa del territori. Per sufragar les despeses derivades dels actes litúrgics, l'església va instaurar un sistema de crèdit basat en aportació de les famílies més benestants en misses pels difunts, causes pies, beneficis i censals. A través de la creeça del purgatòri per treure l'anima del cos del difunt, les classes més acomodades feien aportacions en vida com a deixes trestamentàries per a realitzar misses per les animes dels difunts a partir d'unes tarifes establertes pel nombre de sacerdots otambé per a la construcció d'altars. Aquests crèdits eren administrats a les rectories. A més a més també existia la causa pia, una mena de crèdit o aportacions de censals per a les dots de les donzelles (Martín, 2005 p.31)'per donzelles maridar o en religió entrar'. Algunes vegades el capital anava dirigit a constituïr alguna institució concreta com ara una confraia. Així doncs una operació daquestes característiques és la que va fer Martí Bover a la parròquia de Sant martí del Puig . Moltes de les masies del terme van ser adquirides per les comunitats de preveres mitjançant el sistema de les causes pies basades en els censals. Hi ha algunes causes pies de la família Tor (Martín, 2005 i doc. Original ACA. Notarials. Bagà. Lligall III ). El mas Jovell va ser comprat a canvi d'un d'aquests Censals per la família Tor. El sistema de les cartes de Gràcia era una altre sistema de crèdit imposat pels preberes. Com a mecanisme de participació dels feligresos en la marxa de la parròquia, Martín esmenta el sistema de les obreries (confraries) que es beneficiaven dels donatius dels feligressos i que garantia el fet d'ocupar lliocs privilegiats en la celebració de les misses, diposar de sepultura pròpia en el moment de la mort. Amb el capital obtingut es compraven censals. Segons martín al Gisclareny històric hi han dues obreries; una per a cada parròquia. Si la de sant Miquel és poc esmentada la del Roser titulada 'lluminaria del santíssim sagrament' a partir de 1716 és documentada en l'aparició de quatre censals de 88, 76, 134 i 136 lliures entre els anys 1716 i 1780. Els administradors eren els cònsols, el batlle i regisdors (Martín, 2005. P.38). La fundació de la obreria va ser a càrrec de Josep Tor. Ja veiem que és el segle XVIII el moment en que la parròouia de Gisclareny va tenir la major puixança coincidint amb un increment poblacional i que es va mantenir al llarg del segle XIX i principi del XX. Des prés de la guerra civil. Actualment malagrat mantingui el caràcter de parròquia és administrada des de l'unitat pastoral de Bagà i del ser rector. | 42.2500200,1.7864200 | 399888 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83010-foto-08093-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83010-foto-08093-100-3.jpg | Física | Barroc | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Religiós | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta talla conservada a dins de la segarustia mereix ser restaurada i estudiada a fons ja que es tracta d'una notable peça de fusta de mitjans del segle XVIII | 96 | 52 | 2.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83104 | Corts de porcs de Cal Ros | https://patrimonicultural.diba.cat/element/corts-de-porcs-de-cal-ros | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni Arquitectònic. Fixa núm. 3351 MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres. III. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny.Fixa núm. 10 Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses); AHG (Cadastre de 1776). ACA:Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 20. ACBR. Registre Hipoteques de 1781.</p> | XVII-XVIII | Una d'elles ha estat restaurada i cobert de nou amb teula ceràmica i 'altre es conserva en ruïnes | <p>Darrere la casa de Cal Ros i en direcció nord cap a la balma homònima hi han dues construccions molt singulars, una de les quals està coberta amb teulada i la segona sense coberta. Es tracta de dues corts de porcs de característiques molt similars i de planta rectangular, d'una sola planta construïda amb aparell i fàbrica de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades irregulars. Hi té oberta a la façana una obertura coronada en arc rebaixat de pedra tosca, unida amb argamassa de calç i un petit mur de 30 cm d'alt amb fàbrica de maçoneria. De les dues construccions. La primera està més ben conservada ja que se n'ha restaurat la seva coberta, mentre que la segona està completament esfondrada i coberta de vegetació. Semblen correspondre amb elements contemporanis del segle XVII o XVIII.</p> | 08093-194 | Darrere de la casa de Cal Ros a l'oest de Sant Miquel de Turbians i prop de la balma. | <p>La història d'aquest mas va molt lligada als masos de Castell i Espunya, esmentats a les fitxes 191 i 192. De fet la seva proximitat geogràfica entre uns i altres fa que es confonguin. Segons E. Martín (Martín, E; 2005. Annex 20) el mas campà és documentat per primera vegada el 1661. es tracta d'un cognom molt arrelat a Gisclareny, especialment al llarg del segles XVII i XVIII on es convertiren en una de les famílies de més prestigi del terme. Consta que Tomas Ros, presbiter de Bagà en fa donació a la comunitat de preveres de la parròquia de Sant Esteve de Bagà (Martín, E; 2005). Consta que el 1665 Antoni i Joan Campà paguen censos pel mas Llitjós (Cal Vaqué) i també pel mas de Querforadat (mas Espunya o castell) i Rocadecans. Posteriorment el 1703 el procurador del senyor de les baronies fa un establiment a favor de Joan Campà en un camp de cinc jornals en terres properes a Sant Miquel de Turbians. Val a dir que els senyors de les baronies moltes vegades segons E. Martín confonien el mas Campà amb l'anterior mas castell ja que si en la compra del mas Castell el 1758 per part dels Bover del Puig esmenta que abans el mas Espunya afronta amb les terres del mas Ros (RHB. 1781). Per contra el document de compra del mas Ros per part dels Bover esmenta que abans era el mas Espunya i mas Quer (RHB.1781). Val a dir que aquest mas també era conegut com a mas Barbarroja segons un document del Registre de les Hipotecas de Berga datat de 1781. Segons Martín aquesta confusió es deu a que els Bover unificaren els dos masos (Espunya o Castell i mas Campà en un de sol). Defet és en el cadastre de 1776 quant més referències trobem dels campà al terme de Gisclareny no sols en aquest mas sinó en molts altres (Mas Llitjós de Vilella el 1749, Joan Campà a cal Rabost el 1768 i el 1776 a Cal Ralé. El cadastre identifica el mas campà amb la casa núm. 68 Com una de les cases que més pagaven al terme. Estava a mans de Pere Campà, posseïa 2, 3 i 4 cases i pagava 4 lliures i 2 sous de cadastre personal, 7 lliures, 3 sous i 2 diners de cadastre reial i 11 lliures, 8 sous i 8 diners de caps de bestiar. (AHG.cadastre 1776). Posteriorment la casa arran del matrimoni de Rosa Bover amb Josep Vilella de Brocà el 1831 passa a mans d'aquesta família potentada de Brocà. Així en l'amillarament de 1863 (ACA. Llibrets de compliment Pasqual, amillarament de 1863) la casa està a mans de Domingo Camprubí habitada per 6 persones majors de 7 anys i amb un pagament de 1356 rals de contribució rural, 72 d'urbana i 1428 per a caps de bestiar. La casa va sobreviure el flux migratòri de 1900 i encara està habitada pels Camprubí de Bagà.</p> | 42.2500100,1.7989200 | 400919 | 4678233 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83104-foto-08093-194-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83104-foto-08093-194-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83104-foto-08093-194-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquestes estructures guarden relació amb la que hi ha adossada en un dels coberts de la casa i també amb la de Cal Tasconet (fitxa 141). Corresponen amb construccions de caire popular molt característiques i singulars. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83035 | Font de la plaça de Gisclareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-placa-de-gisclareny | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.25. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P.33-38. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3335; SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. ADS (Arxiu Diocesà de Solsona). Carpeta de Gisclareny ACA (Notarials. Bagà ) publicats per Martín</p> | XI-XIV | Emprada com a element ornamental i alhora funcional de la font pública ja que n'és la cubeta del sobreixidor | <p>Es tracta d'una font pública situada a la paret o mur de terrassament que la separa del carrer de la rectoria i en la que hi ha encastada una pica de pedra que sembla correspondre amb una antiga pica baptismal formada per un bloc de pedra de forma cònica i buidada de forma més aviat basta per a formar la cubeta. Medeix uns 45 cm d'alt x 85 d'ample. </p> | 08093-125 | A la plaça del poble de Gisclareny al veïnat del Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>Documentada inicialment a l'edat mitjana com a capella o 'església del castell' no va adquirir el seu caràcter de parròquia fins en època moderna que substituí la veïna església de Sant Miquel de Turbians o 'de Paradís' La pica de la plaça del poble podria correspondre amb la pica baptismal d'aquesta església. Sembla que amb la creació del Bisbat de Solsona es deuria traslladar la parròquia al veïnat del Roser. Malgrat que aquesta no ens apareixi esmentada abans el segle XVII (Serra i Vilaró, 1989. Baronies) pensem que ja existia anteriorment car alguns apunten que corresponia amb l'església del castell (Martin, 2005 p. 29). A més a nivelll constructiu ja hem comentat que s'hi observaven diverses fases cronològiques, les més antigues de les quals datarien del període baix medieval. Segons el mateix Martín, el Gisclareny parroquial es trobava inclòs el 1630 dins el bisbat d'Urgell. Comprenia nuclis a Sant Mqiuel de Turbians, el Roser pels habitants de la part de Llevant, Sant martí del Puig a la vall del Bastereny i Sant Andreu de Gréixer a la zona de més a l'oest i avui integrada al terme municipal de Guardiola de Berguedà. Sant Miquel i el Roser es disputaven la parroquialitat, així doncs si Sant Miquel era la parròquia històrica però el Roser era on es guardava el santíssim sagrament i les fonts bapstismals a banda de ser el lloc on hi havia la rectoria (Martín, 2005 p. 29). Consta que una tempesta de vent va fer caure la campana de Sant Mquel, motiu que comportà que els feligresos reuníssin els diner suficients per a fer-ne una de nova que al final va ser col·locada al Roser. El 1752 es va signar una concòrdia en la qual els dies festius es faria missa a les dues esglésies en hores diferents, els ingressos de les quals s'obtinguessin es repartirien als dos bàndols. Segons el mateix Martín i en un document original trobat a l'arxiu diocesà de Solsona els anys posteriors el segle XVIII, la parròquia es trasllada definitivament al Roser.El rector de Gisclareny declarava el 1752 un ingrés net de 150 lliures (Martín, 2005). En aquest document ja fa esment de la pobresa del territori. Per sufragar les despeses derivades dels actes litúrgics, l'església va instaurar un sistema de crèdit basat en aportació de les famílies més benestants en misses pels difunts, causes pies, beneficis i censals. A través de la creeça del purgatòri per treure l'anima del cos del difunt, les classes més acomodades feien aportacions en vida com a deixes trestamentàries per a realitzar misses per les animes dels difunts a partir d'unes tarifes establertes pel nombre de sacerdots otambé per a la construcció d'altars. Aquests crèdits eren administrats a les rectories. A més a més també existia la causa pia, una mena de crèdit o aportacions de censals per a les dots de les donzelles (Martín, 2005 p.31)'per donzelles maridar o en religió entrar'. Algunes vegades el capital anava dirigit a constituïr alguna institució concreta com ara una confraia com seria la que va fer Martí Bover a la parròquia de Sant martí del Puig o Josep Tor al Roser . Moltes de les masies del terme van ser adquirides per les comunitats de preveres mitjançant el sistema de les causes pies basades en els censals. Hi ha algunes causes pies de la família Tor (Martín, 2005 i doc. Original ACA. Notarials. Bagà. Lligall III ). El mas Jovell va ser comprat a canvi d'un d'aquests Censals per la família Tor. El sistema de les cartes de Gràcia era una altre sistema de crèdit imposat pels preberes. Com a mecanisme de participació dels feligresos en la marxa de la parròquia, Martín esmenta el sistema de les obreries (confraries) que es beneficiaven dels donatius dels feligressos i que garantia el fet d'ocupar lliocs privilegiats en la celebració de les misses, diposar de sepultura pròpia en el moment de la mort. Amb el capital obtingut es compraven censals. Segons martín al Gisclareny històric hi han dues obreries; una per a cada parròquia. Si la de sant Miquel és poc esmentada la del Roser titulada 'lluminaria del santíssim sagrament' a partir de 1716 és documentada en l'aparició de quatre censals de 88, 76, 134 i 136 lliures entre els anys 1716 i 1780. Els administradors eren els cònsols, el batlle i regisdors (Martín, 2005. P.38). La fundació de la obreria va ser a càrrec de Josep Tor. Ja veiem que és el segle XVIII el moment en que la parròouia de Gisclareny va tenir la major puixança coincidint amb un increment poblacional i que es va mantenir al llarg del segle XIX i principi del XX. Des prés de la guerra civil. Actualment malagrat mantingui el caràcter de parròquia és administrada des de l'unitat pastoral de Bagà i del ser rector.</p> | 42.2500200,1.7865300 | 399897 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83035-foto-08093-125-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83035-foto-08093-125-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83035-foto-08093-125-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Altres | 2020-10-09 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquestes piques eren recipients per contenir l'aigua del baptisme. La seva profunditat era per representar el ritus de la immersió que recordava el bany sagrat de Sant Joan baptista al riu Jordà, la neteja i purificació. Aquest ritus es va començar a iniciar en època constantiniana i les restes més antigues de piles emprades per al bateig per immersió les trobem a les catacumbes de Roma. Posteriorment i en època paleocristiana i tardo antiga es van construir baptisteris on hi havia piscines profundes que contenien aquesta aigua. De baptisteris en coneixem a Terrassa o a Barcelona. A partir de l'edat mitjana aquest fenomen va ser generalitzat arreu del territori i la major part de les esglésies contenien aquest recipient a la part externa per a fer batejar els que no ho havien fet abans que entressin a l'església. Al segles XIV algunes de les piles van ser recobertes per un cimbori de fusta i a partir del segle XV el baptisme per immersió va ser suprimit i les piles van ser més petites. Desconeixem quina en seria la seva procedència tot i que molt possiblement correspondria a l'església de Santa Maria. | 94|85 | 51 | 2.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82981 | Pica baptismal de Sant Martí del Puig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pica-baptismal-de-sant-marti-del-puig | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P .71, 200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.55. CASCANTE I TORRELLA, P (2017). Memòria i estudi històric i constructiu de la masia de Vilalta de Sant Mateu de Bages. GALÍ F, D; LACUESTA CONTRERAS, R (2010). Evolució històrica i constructiva de l'església de Sant Esteve de Bagà a partir de les fonst documentals. SPAL (Inèdit). MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny.P.15, P.32, 33 . GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3338; SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 ADCU. Acta de consagració de Sant Miquel Turbians (inèdit), DDAA. (2014). 'Església de Sant Martí del Puig de la Baga. Gisclareny'. Restaurar o reconstruïr. Actualcions del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local en els monuments . Memòria SPAL 2010-2012. P-581-588. | XIII-XIV | Està esquerdada per la part exterior ja que s'utilitza com a llar per encendre foc quan l'església serveix com a refugi d'excursionistes | A l'entrada de l'església de Sant Martí del Puig es conserva una interessant pica baptismal encastada en una fornícula revestida per una capa d'enlluït amb restes pictòriques (fitxa 70). La pica és de perfil cònic arrodonit amb la part superior octogonal i la inferior circular. Té un diàmetre d'un 55 cm i està buidada en un sol bloc de pedra calcària molt desgastada i encaixada al gruix del mur. Sembla que es tracta d'una pica bapstismal de mitjans del segle XIII o principi del XIV ja que sembla tenir-hi l'encaix pe ral cimbori que la recobria. | 08093-71 | Interior de l'església de Sant Martí situada al capdamunt del pujol del Puig. | Segons Martín (Martín, 2005) l'indret del Puig ja apareix esmentat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians el 948 '..entrego a l'esmentada parròquia les vil·les que s'han esmentat amb els seus termes, els quals afronten, per una banda, amb el terme de Bagà, per l'altra, amb el terme de Vallcebre, el de Saldes i, per l'altra, amb els termes de Molnell o del Puig [de Sant Martí].' (Martín, E inèdit del doc.ADCU). Poseriorment el lloc de Puig ens és esmanetat amb les donacions del monestir de Sant Lloreç prop Bagà el 961 'in valla buchranense, casas curtes et ortos, terras et vineas cultas vel incultas molendinis, aquis, aquiductis in Vilalta et in Marolaet in ipso Puio, et in Rus et Perdinela' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre III P.82). Tanmateix és en la documentació d'aquest monestir quan se'n fa major referència ja que el 983 i posteriorment el 1003 es fa una donació de terres del mas Puig. I parla també d'un lloc dit Querol proper al Puig 'I pècia de vinea ad domum Scti Laurencii monasterii, qui est in valle Buchuranense. Et advenit illa ipsa vinea de comparacione, in chomitatum Cerdaninense, in valle Buchuranense, in apennico de ipso Puio, in locum qui dicunt Cherol'. El document esmenta les afrontacions que són 'In vinea de Olibane vel eres suos, et de alia in ipsa Rocha Rotunda, et de III in vinea de Orifeitaqyi fuit condam...' (Bolós-Pagès, 1986) Bolós interpreta com a Sant Martí del Puig sense poder especificar la roca rodona. Nosaltres pensem que la roca rodona podria correspondre el pujol arrodonit on més tard s'hi alçarà l'església de Sant Martí. L'església de Sant Martí aviat es va convertir en una parròquia ja que el 1197 se l'esmenta com una parròquia. El 1288 el capellà del Puig Berenguer de Gaamir va arrendar del clergue de Gavarrós (Berenguer de Ça Rocha) amb totes les entrades, oblacions, defuncions, conreus, cases, possessions i altres drets que posseïen i li corresponien com també tot el de la seva església i sufragània de santa Maria de Faia (santa Magdalena) (Serra i Vilaró, J ;1989 Ob cit. Llibre III. P.253) . Aquest acord incluïa a Ça Rocha de residir a la parròquia 'ibi residentiam pesonalem'i garantir servei religiós a les esglésies. Segons Serra i Martín conflictes posteriors acabaren imposant una multa de 150 sous a Gaamir i la confirmació de Berrenguer de Ça Rocha com a rector del Puig. Altres documents són el 1295 l'església va rebre una deixa testamentària de 20 sous per part de Galceran de Pinós i Santa Maria de Faia de 10 sous. S'hi té documentada una petita comunitat de clergues que hi feien oficis diurns i també nocturns. Consta que el 1368 el rector del Puig va entraren brega amb els homes de Berga als plans de Reboll. En conseqüència els bisbe d'Urgell va absoldre a tots els rectors i en va reposar de nous. En aquesta data l'església va pedre la categoria de parròquia i va passar a ser una sufragania de Gosclareny. També hi ha esment el 1399 que els prohoms del Puig van comprar als cònsols de Bagà un encencer, una custòdia de llautó en la que nen van pagar 2 lliures i quatre sous (Baronies, ob cit. P47). La importància del lloc del Puig era cabdal pels barons de Pinós. Tant és així que els rectors d'aquesta parròquia van finançar la construcció de la capella de Santa Maria a l'església de Sant esteve de Bagà. Així el 1396 es cobreix 'la quapela nova de sent guyla (Julià)' a l'angle sud-oest del temple que va ser per Oliver Saig, rector de Sant Martí del Puig. A la clau de la volta s'hi va gravar 'el ont floré' un puig coronat per una flor de lis fent referència al Puig i la qual n'era titular Oliver Saig (Galí, F, D i Lacuesta, C , R, 2010). Tot i així pensem que els terratremols de 1427 i 1428 van sacsejar de forma profunda la vall provocant alguns estralls a Sant Martí. Posteriorment el 1593 la parròquia de Turbians i la seva sufragania del Puig van passar a dependre formalment del bisbat de Solsona . Tot i així i a causa d'un contenciós amb el bisbat d'Urgell, el canvi jurisdiccional no es va portar a terme fins 1624.. El 30 de setembre de 1729 i en motiu d'una visita pastoral, el visitador fa constància l'absència dels ornaments necessaris per a la liturgia, (DDAA. SPAL. 2014) No obstant en el cadastre de 1776, la masia i lloc del Puig estava a mans de la família Bover (AMG, cadstre 1776) i sabem a través de la documentació eclesiàstica que alguns dels rectors de l'església de Gisclareny i del Puig procedieb d'aquesta mateixa casa. Així Julià i martí Bover eren germans sacerdots i fadristerns ja que l'hereu del mas era Joan Bover i segons Martín encara hi havia un altre germà de nom Josep que era ferrer.Julià va ser rector durant 18 anys a Gisclareny on el seu testament va encarregar un enterrament amb dotze sacerdots, tes misses cantades i una ofrena de pai i vi a l'església de Sant Martí. Va donar 900 lliures a la fundació de Sant Julià i va nomenar al seu germà Martí sacerdot de Gisclareny i li va encarregar que fes dotze misses anuals els dies especificats i va crear una causa pia de ' col·locar donzelles en espiritual matrimoni' i especificant que fossin filles dels germans donant-los uina pensió de 20 lliures anuals en el moment del casament. Aquesta dot s'havia de donar als descendents de l'hereu de forma perpetua mente que la la resta de germans només es lliurés fins a la quarta generació (Martín, 2005. P.33).Aquest element podria explicar la quantitat de reformes portades a terme a l'església de Sant Martí com ara l'annexió de les dues capelles a migdia i tramuntana de la nau, la construcció dels hipogeus el 1787 entre altres. El 1936 i amb l'inici de la guerra civil es va desmuntar l'antic cor de fusta i possiblement també els retaules així com també les dues campanes de l'església, una de les quals va ser custodiada a Gisclareny. A més aquestes destrosses deurien ser més evidents per la posició estratègica i proximitat amb el congost dels empedrats. Aquest fet podria haver donat lloc a la gran quantitat de trinxeres que hi ha excavades als voltants de l'església. A la d'ecada dels 40 es van construïr uns nínxols adossats a la façana nord i es va costejar la fabricació d'una nova campana que va ser guardada a l'ajuntament de Gisclareny fins el 1989 (Caballè Cantalapiedra, F; 1995 p-26). Finalment la dècada de 1970 i 1980 membres de l'associació dels amics dels monuments de la vall del Bastareny emprengueren algunes tasques de neteja i repicat de paraments interns així com repas de la teulada. Aquestes tasques es van completar el 1988 amb la reposició i renovació de la majoria de les cobertes de les esglésies. Finalment el 2005 l'ajuntament de Gisclareny va signar un conveni de cessió del monument durant 30 anys amb el bisbat de Solsona oi aixó va fer que es sol·licités ajuda al Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona per a la seva restuarció. Aquestes tasques es van realitzar entre els anys 2007 i 2008. | 42.2663400,1.8100300 | 401861 | 4680034 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82981-foto-08093-71-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82981-foto-08093-71-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82981-foto-08093-71-3.jpg | Inexistent | Gòtic|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Religiós | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquestes piques eren recipients per contenir l'aigua del baptisme. La seva profunditat era per representar el ritus de la immersió que recordava el bany sagrat de Sant Joan baptista al riu Jordà, la neteja i purificació. Aquest ritus es va començar a iniciar en època constantiniana i les restes més antigues de piles emprades per al bateig per immerssió les trobem a les catacumbes de Roma. Posteriorment i en època paleocristiana i tardo antiga es van construir baptisteris on hi havia piscines profundes que contenien aquesta aigua. De baptisteris en coneixem a Terrassa o a Barcelona. A partir de l'edat mitjana aquest fenomen va ser generalitzat arreu del territori i la major part de les esglésies contenien aquest recipient a la part externa per a fer batejar els que no ho havien fet abans que entressin a l'església. Aquest seria el cas de Sant Martí. Al segles XIV algunes de les piles van ser recobertes per un cimbori de fusta i a partir del segle XV el baptisme per immersió va ser suprimit i les piles van ser més petites. Hom pensa que la forma de l'edicle on està buidada i la part superior octogonal era per encaixar-hi aquest eslement, avui desaparegut i datat de mitans del segle XIV. | 93|85 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82983 | Trinxeres del Puig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trinxeres-del-puig | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.55. MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny. | XX | Cobertes de vegetació, boixedes i arbusts. Visibles quan la vegetació perd la fulla caduca | A sota de l'església i al voltant del pujol del Puig es conserven un seguit de rases excavades al sell o terreny natural que es disposen formant un cercle concèntric al vltant del turó. Tenen una amplada de 100 cm i una profunditat d'uns 75 cm capaces per protegir un home. Segons consta aquestes reses servien per a protegir el lloc del Puig, utilitzat com a punt de vigilància i resistència del pas dels Empedrats durant la guerra civil del 1936-1939 | 08093-73 | A sota de l'església i al voltant del Puig. | 42.2662000,1.8099500 | 401854 | 4680018 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82983-foto-08093-73-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82983-foto-08093-73-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquestes rases servien per a vigilar el pas dels Empedrats i del Coll del Pendís. De fet en llocs propers a passos i colls de muntanya hi ha punts de resistència similars. Les rases es poden resseguir quan la vegetació del pujol perd la fulla caduca. | 98 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 348,16 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc