Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 83124 | Aplec de Sant Miquel de Turbians | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aplec-de-sant-miquel-de-turbians | <p>BARAUT, C ; (1978) 'les actes de consagració de les esglésies del bisbat d'Urgell'. Urgellia I; BARAUT, C (1981) 'Els documents de l'any 1010-1035 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia IV; BARAUT, C (1982) 'Els documents de l'any 1036-1050 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia V; BARAUT, C (1983). ' Els documents de l'any 1051 a 1075 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell' a Urgellia VI BARAUT, C (1988-89) 'Els documents dels anys1101-1150 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia IX. CABALLÈ I CANTALAPIEDA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí: CIMA I GARRIGÓ, F (1997) Converses amb l'ermità de Sant Miquel de Turbians. Terrassa; CIMA I GARRIGÓ, F (1998). Primavera a Sant Miquel de Turbians. Terrassa. CIMA I GARRIGÓ, F (1994), Retorn a Sant Miquel de Turbians. Terrassa. MARTIN E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny.P.15, P.32, 33;. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3334; SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. Centre d'estudis baganesos. ADCU. Acta de consagració de Sant Miquel Turbians (inèdit) DDAA. (2014). 'Església de Sant Miquel de Turbians. Gisclareny'. Restaurar o reconstruïr. Actualcions del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local en els monuments . Memòria SPAL 2010-2012. P.273-280.</p> | Es manté viva pels Gisclarenyesos | <p>Aplec que es celebra en honor al patró de l'antiga parròquia de Sant Miquel (el primer diumenge de maig) on es fa un ofici religiós a l'església de Sant Miquel i en acabat l'ofici es fa repartiment del panet (pa blanc) cuit amb llenya com a vell costum que també es fa en moltes altres esglésies properes com és el cas de Brocà (Guardiola de Berguedà). També s'hi celebra una mica de ball i es canten els goigs de l'arcàngel Miquel.</p> | 08093-214 | A Sant Miquel de Turbians al Puigventós (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>Antiga parròquia del nucli de Gisclareny consagrada el 948 pel bisbe Guisad II d'Urgell que va consagrar les esglésies de Paradís; Sant Miquel apòstol (actual), Sant pere (sant Pere del Grau) i Sant Andreu (Gréixer?) al lloc de Paradís dins el comtat de Cerdanya ' van ser reedificades per homes del terme, això és: Estefred, prevere, amb el seu germà Sentane i l'abat Dacone' (Cebrià Baraut, C ; 1978. Urgellia I; 1979,Urgellia II, 1981 Urgellia IV , 1982 Urgellia V, 1983 Urgellia VI i 1988 Urgellia IX). Segons SPAL (SPAL, 2013) es tractava de tres altars dins una mateix església. Nosaltres tendim a pensar en tres edificis diferents, doncs les alienes de Sant Pere i de Sant Andreu es troben en llocs propers L'edifici actual va correspondre amb una de les possessions del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i cap a l'any 1290 la trobem situada en les possessions dels barons de Pinós dins el terme del seu castell que tenien a Gisclareny “ in castro nostro de Gisclasen et in tota parrochia S. Michaelis de Turbians” a través de documents que fan referència a donacions que els vassalls feien als seus senyors. Durant la baixa edat mitjana la rectoria de Turbians va ser objecte d'alguns conflictes entre els rectors que hi residien degut a la insuficiència de les seves rendes (Serra i Vilaró, J, 1989 Baronies llibre IIII) .Consta que el 1313 l'església va ser visitada pel canonge urgellenc 'Galceran Costa' que va trobar que estava ben servida. Cal destacar que el 1326 aquesta església va quedar arrendada per 3 anys consecutius per un tal Jaume Martí per tal que hi fes residència contínua amb els clergues i la seva família “ acostumada”i s'encarregués de sembrar les terres, pagar el delme del bisbe i atendre els serveis d'aquesta església i també les sufragànies que en depenien ( Escriu, Preixens i Maçaners). Aquest document ens dona a entendre que en aquest període al lloc hi havia una petita comunitat de clergues. Amb la crisis baix medieval el lloc es deuria despoblar de forma notable, però sense quedar abandonat ja que el 1575 hi ha una visita pastoral on s'examinen les fonts baptismals, les crismeres missals ordinaris, ares, campanes i tot un seguit d'objectes i es va demanar que els parroquians bastissin una nova rectoria. El 1587 una nova visita pastoral es va poder comprovar com malgrat estigués feta la volta (reconstruïda) no s'havia cobert en llosa i teula. El 1593 la parròquia de Sant Miquel passava a dependre del bisbat de Solsona. Atès l'augment d'importància del barri del Roser amb l'església de Santa Maria va desplaçar el centre de poder a la zona del Roser. El gran distanciament entre els diferents habitants del terme entre veïnats ocasionà fortes disputes per determinar quina havia de ser l'església parroquial ja que uns defensaven la parroquialitat a Sant Miquel, mentre que els altres defensaven el nou centre de poder. Arrel d'una tempesta de vent es va esfondrar el campanar de Sant Miquel i els veïns i feligresos en costejaren un de nou on hi varen voler col·locar una campana que al final va ser instal·lada al campanar del Roser (Martín, 2005. P. 29). El 1752 es va signar una concòrdia on s'acordava la celebració de misses a Sant Miquel i al Roser. Tot i així la documentació parroquial (Martín, 2005) ADS carpeta Gisclareny centralitza els anys posteriors la parròquia al Roser de manera que Sant Miquel va anar perdent importància. Consta que a principi de segle XX (1813) es van fer algunes reformes com seria la construcció del rellotge de sol a la façana de migdia, el 1803 i es deuria reformar l'altar major. És en aquest període quan es deuria bastir la sagristia de dues plantes i es van unificar les dues cobertes en una de sola. Durant el primer terç del segle XX l'església es va convertir en sufragània de la Mare de Déu del Roser i l'antiga rectoria va passar a mans particulars amb el nom de 'Cal Campaner'. La guerra civil va fer desaparèixer els objectes de culte i imatges i a la dècada dels '40 es va abandonar de forma definitiva i només es celebrava ofici el dia de Sant Miquel ( 8 de maig) i el 29 de setembre coincidint amb Sant Gabriel i Sant Rafael. Va ser en aquest mateix moment quant l'habitant de Cal campaner va pintar l'interior en color blau clar i va fer-hi posar una nova campana 'Micaela'. Poc temps després la casa va quedar deshabitada. No va ser fins el novembre de 1998 que l'alcalde de la població Joan Tor sol·licitava a la Diputació de Barcelona suport econòmic per a la restauració de la volta d el'església ja que amenaçava en caure. Abans, però el bisbat de Solsona havia negociat un conveni de cessió de l'església per 30 anys amb l'ajuntament per a poder portar a terme la seva restauració. Poc temps després es va emprendre un estudi històric i arquitectònic i el 29 de novembre de 1999 l'arquitecte i cap de servei de Patrimoni Arquitectònic Local comunicava a la població que s'emprenia la restauració de la coberta del campanar la qual es va portar a terme l'any 2000 i entre el setembre de 2004 i gener de 2005 es va fer la restauració de la coberta de l'església, així com la reparació del cor de fusta. Actualment es troba en bon estat i integrat en un programa de visites culturals en el denominat 'Visites a monuments restaurats per la diputació de Barcelona' on es fa difusió a través d'un opuscle genèric que inclou altres monuments restaurats pel mateix Servei a la comarca del Berguedà, destacant la veïna església de Sant Martí del Puig.</p> | 42.2464700,1.8040400 | 401336 | 4677834 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83124-foto-08093-214-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83124-foto-08093-214-3.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Festa de tradició molt antiga que amb el temps va anar sent substituïda per la festa major del barri del Roser degut a la importància que a mitjans del segle XVIII va anar prenent aquesta nova església en detriment de l'antiga. Tant és així que la festa major fins aleshores celebrada per Sant Isidre, es va traslladar a l'octubre (Martín, E; 2005) | 119 | 2116 | 4.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83097 | Quer foradat o roc del Donzell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/quer-foradat-o-roc-del-donzell | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200.</p> <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43.</p> <p>MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55.</p> <p>SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III.</p> <p>AHG.Cadastre de 1776.</p> <p>ADCU. Acta de Consagració de Sant Miquel de Turbians.</p> | Prop del camí ral de Maçaners passant pel Grau | <p>En unes obagues a sota de la Gargallosa i a costat del camí ral de Maçaners i paral·lel al torrent de vilella hi ha aquesta roca foradada que ha estat clau per deniminar l'antic castell de Gosclareny o castell del 'Quer' i també el mas Espunya i 'l'alou de Querforadat'. Es tracta d'una imposant roca calcària on a mitjana alçada hi ha un forat circular d'un 50 cm. de diàmetre a 3 metres per damunt del sòl natural i mig cobert de vegetació i rabres. Es tracta d'un forat realitzat per l'erosió i accíó de l'aigua i dels agents climatològics en terreny calcàri.</p> | 08093-187 | A l'antic alou i mas d'Espunya a sota el veïnat del Roser eun una obaga al costat del camí ral. | <p>La primera menció que fa referència a l'alou d'Espunya i el Quer Foradat, la trobariem en l'acta de consagració de Sant Miquel de Paradís o de Turbians, el 948 quan parla de les seves donacions i d'un seguit de vinyes de les quals malgrat no quedi especificat pensem que seria de les terres properes als volts de Sant Miquel. De fet és en l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i també en un document datat de l'any 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins.i per tant malgrat no esmenti enlloc l'existènciua de camins, és lògic pensar que n'hi havia amb els corresponents passos per creuar els rius. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. El Querforadat podria ser 'roca foradada' interpretada com una roca natural i de la que en tenim constància de la seva existència degut a l'orografia càrstica del lloc. Pensem que el Querforadat seia el castell 'fener de Cal ros' proper al vilar d'Espunya. El lloc ens és esmentat en un document citat per Serra i Vilaró. (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre III. P. 107) i extret de ACA notarials. Bagà. Datat de 1068 i corresponent amb el monestir de Sant Llorenç prop Bagà on els comtes de Cerdanya, Ramon i Adela van donar al monestit l'alaou que posseïen al vilar d'Espunya amb les confrontacions del riu Esna (Eina) cap a Sant Sebastià de Sull i ariibava a Querforadat passnt pel cim del mont calvera (Gargallosa) 'alede in comitatu Ceritanense, in pago Bagadanense, sive infra terminos de villare de spunia. Quae terminantur ex una parte rivo Esna, et inde vadit ad Sanctum Sebastianum et pervenit de Kero-Foradat...'. Posteriorment el teme del Quer va passa a denominar-se castell del Quer (castell de Gisclareny) i l'alou d'Espunya com a mas castell (Martín, E; 2005). A partir d'aleshores el terme Quer foradat desapareix i passa a denominar-se Espunya o castell.</p> | 42.2509600,1.7919200 | 400343 | 4678347 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83097-foto-08093-187-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83097-foto-08093-187-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83097-foto-08093-187-3.jpg | Legal | Medieval|Precambrià | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | Inexistent | 2022-01-20 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | L'alou del quer foradat surt esmentat en la documentació antiga del monestir de Sant Llorenç en el moment que parla dels límits i termes de l'alou d'Espunya. Es tracta d'un alou que J. Bolós i M. Pagès van conforndre amb el nuci del Querforadat a l'Alt Urgell quan parlava de les afrontacions de Molnell. | 85|2164 | 2153 | 5.1 | 2484 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||
| 83010 | Talla de la Mare de Déu del Roser | https://patrimonicultural.diba.cat/element/talla-de-la-mare-de-deu-del-roser-0 | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.25 MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3335 SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III.Centre d'estudis baganesos ADS (Arxiu Diocesà de Solsona). Carpeta de Gisclareny i ACA (Notarials. Bagà ) publicats per Martín. | XVIII | Caldria fer-li un tractament per part d'un tècnic especialitzat en restuaració de Bens Mobles | A l'interior de l'església del Roser de Gisclareny es guarda una bonica talla de fusta policromada que va dedicada a la seva patrona; la verge de Santa Maria del Roser. Es tracta d'una talla de fusta d'uns 45 cm d'alt x uns 25 cm d'ample. Que sosté el nen Jesús i un pomell de roses. Presenta un cos més aviat ben proporcionat amb els plecs del vestit ben aconseguits i la talla dels ulls i la boca ben proporcionades. Aquesta talla que conserva restes de policromia presneta forces simulituds amb la talla que es conserva a l'església de Sant Esteve de Bagà i atribuïble també a la Nostra Senyora del Roser. Ha estat datada de mitjans del segle XVIII. | 08093-100 | A l'església del Roser a sota de la Gargallosa i orientada a sud dominant el clot del pou | Aquesta talla aniria relacionada amb el moment que es crea la confaria de la Mare de Déu del Roser a mitjans del segle XVIII corresponent en un moment que la parròquia es trasllada a l'edifici que hi ha avui dia.egons el mateix Martín i en un document original trobat a l'arxiu diocesà de Solsona els anys posteriors el segle XVIII, la parròquia es trasllada definitivament al Roser.El rectorr de Gisclareny declarava el 1752 un ingrés net de 150 lliures (Martín, 2005). En aquest document ja fa esment de la pobresa del territori. Per sufragar les despeses derivades dels actes litúrgics, l'església va instaurar un sistema de crèdit basat en aportació de les famílies més benestants en misses pels difunts, causes pies, beneficis i censals. A través de la creeça del purgatòri per treure l'anima del cos del difunt, les classes més acomodades feien aportacions en vida com a deixes trestamentàries per a realitzar misses per les animes dels difunts a partir d'unes tarifes establertes pel nombre de sacerdots otambé per a la construcció d'altars. Aquests crèdits eren administrats a les rectories. A més a més també existia la causa pia, una mena de crèdit o aportacions de censals per a les dots de les donzelles (Martín, 2005 p.31)'per donzelles maridar o en religió entrar'. Algunes vegades el capital anava dirigit a constituïr alguna institució concreta com ara una confraia. Així doncs una operació daquestes característiques és la que va fer Martí Bover a la parròquia de Sant martí del Puig . Moltes de les masies del terme van ser adquirides per les comunitats de preveres mitjançant el sistema de les causes pies basades en els censals. Hi ha algunes causes pies de la família Tor (Martín, 2005 i doc. Original ACA. Notarials. Bagà. Lligall III ). El mas Jovell va ser comprat a canvi d'un d'aquests Censals per la família Tor. El sistema de les cartes de Gràcia era una altre sistema de crèdit imposat pels preberes. Com a mecanisme de participació dels feligresos en la marxa de la parròquia, Martín esmenta el sistema de les obreries (confraries) que es beneficiaven dels donatius dels feligressos i que garantia el fet d'ocupar lliocs privilegiats en la celebració de les misses, diposar de sepultura pròpia en el moment de la mort. Amb el capital obtingut es compraven censals. Segons martín al Gisclareny històric hi han dues obreries; una per a cada parròquia. Si la de sant Miquel és poc esmentada la del Roser titulada 'lluminaria del santíssim sagrament' a partir de 1716 és documentada en l'aparició de quatre censals de 88, 76, 134 i 136 lliures entre els anys 1716 i 1780. Els administradors eren els cònsols, el batlle i regisdors (Martín, 2005. P.38). La fundació de la obreria va ser a càrrec de Josep Tor. Ja veiem que és el segle XVIII el moment en que la parròouia de Gisclareny va tenir la major puixança coincidint amb un increment poblacional i que es va mantenir al llarg del segle XIX i principi del XX. Des prés de la guerra civil. Actualment malagrat mantingui el caràcter de parròquia és administrada des de l'unitat pastoral de Bagà i del ser rector. | 42.2500200,1.7864200 | 399888 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83010-foto-08093-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83010-foto-08093-100-3.jpg | Física | Barroc | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Religiós | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta talla conservada a dins de la segarustia mereix ser restaurada i estudiada a fons ja que es tracta d'una notable peça de fusta de mitjans del segle XVIII | 96 | 52 | 2.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83011 | Gegants de Gisclareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-de-gisclareny | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.48; MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. | XX | Es conserven en bon estat a dins de l'església i no han patit masses restauracions | A l'interior de l'església es conserven els dos gegants del municipi que es treuen a ballar el dia de la Festa Major. Es trcata de dos elements en talla de fusta i pasta de paper amb els personatges del Miquel i la Roser al·lusius a les dues parròquies del terme municipal (Santra Maria del Roser i Sant Miquel). Estan vestits de la forma tradicional i catalana amb barretina, capa blava damunt del vestit que tapa el suport de fusta que el sostè en el moment de fer el ball i la Roser, vestida amb la ret al cap i una capa vermella damunt d'un vestit. Aquests gegants es treuen a ballar el dia de la festa Major que acostuma a ser el primer diumenge d'octubre coincidint amb la festivitat de la mare de Déu del Roser. Acostumen a ballar després de la celebració de l'ofici de l'església a la plaça del poble juntament amb els capgrossos ia companyats del ball i sardana pròpia de la població editada per Jordi Pi, el 1987 i versionada per F. Caballè el 1991. Aquesta festa es manté viva i s'ha anat incrementant afegint-hi actes el dia abans com un foc de camp i la representació teatral d'pepisodis de la hstòria de Gisclareny a càrrec de E. Martín. | 08093-101 | A l'església del Roser situada a l'oest de la Gargalllosa al mig del veïnat i sobre el Clot del Pou | Segons E. Martín (Martín, 2005) les primeres referències escrites i orals sobre els gegants de Gisclareny dataria de mitjans del segle XVIII quant en les celebracions de Sant Isidre (festa major petita de Gisclareny i patró dels pagesos) com també en la celebració de la festa de la patrona, el primer cap de setmana d'octubre s'acompanyaven els actes religiosos amb actes de caire més lúdic acompanyats de músics de carrer i encara que no ho esmenti possiblement també gegants i capgrossos. Semblen que també s'empraven com a acompanyament de les processons religioses. Degut a que poc a poc va prendre més importància la festa de la patrona al lloc del Roser i la pagesia va deixar de tenir el pes que tenia, la celebració més important es va traslladar a l'octubre on avui dia encara es celebra cada any. Es gegants daten de 1978. | 42.2500000,1.7863900 | 399885 | 4678247 | 1978 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83011-foto-08093-101-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83011-foto-08093-101-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Els gegants van ser font d'ispiració als gegants de la vila de Bagà. De fet en les primeres trobades de gegants que hi havia a Bagà, els de Gisclareny eren els únics que hi havia més propers del territòri. Els gegants de Gisclareny semblen datar de la dècada dels setanta (1978) | 98 | 53 | 2.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||
| 83095 | Camp del Cep | https://patrimonicultural.diba.cat/element/camp-del-cep | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. MARTÍN I VERGARA, E; (2005). Una mirada a la història de Gisclareny. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863 extret de Martín, E. Annex 21 i 22.</p> | XVIII-XIX | Amb la coberta esfondrada i amenaçat ruïna malgrat tingui les parets encara altes | <p>Construcció de planta més aviat quadrangular situada a l'extrem més oriental del municipi a l'antic camí que conduïa amb la vall del riu Saldes per la zona del collet d'Eina i damunt d'uns planells del camp del Cep. Aquest edifici es compon de una planta baixa, un primer pis i unes golfes cobertes amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt cavalls i llates de fusta (avui desapareguda) i amb el carener perpendicular a la façana principal que s'orienta a llevant. Hi ha un predomini del massís respecte el buit concentrant la majoria de les obertures a migdia i llevant i resumides amb simples finestres allinades en fusta. L'aparell dels seus murs és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, i units amb argamassa de calç de color ocre i col·locats en filades més aviat irregulars. Tant sols són en pedra picada les cantonades.</p> | 08093-185 | A l'est de Cal Noguera mirant a la vall del riu Eina i a l'extrem més oriental del municipi | <p>Masia esmentada per primera vegada el 1863 segons E. Martín, 2005 en l'amillarament de 1863. En aquest document (ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863) extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22, el cap de casa era a mans de Josep Campà, estava ocupada per 5 persones majors de 7 anys i pagava una contribució rural de 389 rals, 48 rals d'urbana i 60 per a caps de bestiar. Referent a les dades del cadastre de 1776 desconeixem a quina casa pertanyia ja que el cognom Campà apareix moltes vegades i en diferents llocs ja que es tractava d'una de les famílies més potentades. (AHG. Cadastre de 1776). Consta que la casa no va sobreviure el flux migrador de 1900 entenent que va quedar abandonada.</p> | 42.2326100,1.8364200 | 403986 | 4676259 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83095-foto-08093-185-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Sembla correspondre amb la clàssica masia erigida al llarg de l'època moderna per acollir els jornalers nouvinguts per a conrear noves terres a canvi d'una llar que sovint s'erigia en indrets inhòspits com seria el cas de la present casa que malgrat estigués al costat d'un antic camí ral que connectava amb el veïnat de Vilella i Vallcebre per l'anomenat camí del tabac i un estret engorjat quedava molt allunyada dels nuclis habitats. | 119 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83039 | Cal Felip | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-felip-2 | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. P.46. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. Annex 21,22 i 23;AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21. DDAA (2007) .Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Annex a la normativa.</p> | XVIII | Completament arruïnada i coberta de vegetació | <p>Ruïnes de la casa de Cal Felip situada a tocar de les roques i costes dels Castellots i a sota del clot homònim. Es tracta d'una construcció de planta més aviat quadrada composta de planta baixa i possiblement un primer pis amb coberta un únic vessant de teula ceràmica i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia. De les ruïnes de la casa es conserven tant sols les quatre parets principals amb aparell de maçoneria de pedra mal treballada i escairada, unida amb argamassa de calç i en sec i disposada en filades més aviat irregulars i aleatòries. Encara conserva en una alçada força notable les parets sud, oest i est. A la paret de llevant s'endevina la porta d'entrada de forma rectangular que aprofita el desnivell del terreny que és salvat mitjançat una escala de pedra envoltada de murs de pedra seca. L'era es situa en aquesta cota i també esta assentada damunt de murs de pedra amb fàbrica de paret seca</p> | 08093-129 | A l'est del veïnat de Berta a tocar de la roca situada al sud dels castellots | <p>La casa de Cal Felip surt esmentada per primera en l'amillarament de 1863 (ACA. Llibret de compliment Pasqual. Amilarament de 1863) extret de E. Martín, 2005 Annex. 21 on esmenta que el cap de casa era a mans de Felip Tor, descendent dels Tor. Estava habitada per 2 persones majors de 7 anys, pagava una contribució rural de 791 rals i 72 d'urbana. La casa deuria tenir poca durada ja que no va sobreviure el flux migrador de principi de 1900 entenent que va quedar abandonada.</p> | 42.2538600,1.7867800 | 399924 | 4678675 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83039-foto-08093-129-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83039-foto-08093-129-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83039-foto-08093-129-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83042 | La Casanova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-casanova-11 | CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P.61-63, annex. 21 i 22. ; DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Fitxa. 032. Annex a la normativa .(dades històriques a les masies incloses). ACA. Llibret de compliment pasqual 1863. | XVII-XX | Recentment se n'ha refet la coberta conservant-la amb la mateixa tipologia de quant es va bastir | Interessant construcció situada a l'est del veïnat del coll de la Bena al damunt dels prats del coll de la Bena i davant mateix del Camí ral de Bagà a Gòsol passat el Clot del Pou. Es tracta d'un conjunt arquitectònic molt compacte format per la casa, amb l'eixida i els coberts tancats per un baluard que delimita els espais de residència i també de l'era. Es troba encimbellada al vessant solell de la muntanya i terrassada mitjançant murs de contenció de pedra seca. La casa propiament dita té una planta més aviat rectangular de dos cossos i formada per una planta baixa, un primer pis i dues plantes pis coberts amb teulada a dues vessants de teula ceràmica àrab damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia on s'hi obre també la porta d'entrada o principal. En quant a la distribució de les seves façanes hi ha un predomini del massís respecte el buit essent completamemnt cegues la situada al nord i oest llevat del portal d'entrada a l'era coronat en arc de mig punt i contruït mitjançant maons cer`mics. La façana principal s'organitza mitjançant un porta a la planta baixa i dues balconeres a l'alçada del primer pis que condueixen amb una eixida de fusta. Restà formada pel balcó amb barana i barrots de fusta, coberta amb teulada ceràmica a dues vessants i amb el carener perpendicular a la façana principal. Està sostinguda per un pilar central de maçoneria que la sosté i li dona uns trets molt característics. A l'alaçada del segon pis s'obren dues finestres rectangulars coronades mitjançant una llinda de fusta. La façana est malgrat tingui un predomini del massís hi ha obertes tant sols tres finestres; dues a la planta baixa de reduïdes dimensions i una primera al primer pis. Cal destacar la presència del volunt circular del forn de pa, tant característic en aquest tipus de construccions del terme de Gsclareny. L'aparell és tot ell de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç de color groguenc i col·locades en filades més aviat irregulars. Tant sols són en pedra picada les cantonades de les façanes principals. A tramuntana i també a ponent hi ha dos cossos afegits. El primer correspon amb una ampliació a la façana de migdia on hi ha un cos cobert amb una teulada a un sol vessant de teuula ceràmica que resulta ser un allargament d ela vessant oest. L'aparell és de maçoneria de pedra mal treballada i escairada, unida mitjançant morter de calç i gairebé no s'hi obre cap obertura. El segon volum està adossat a la part del darrere de la casa en el punt on el terreny natural és més elevat i correspon amb un porxo o cobert de fusta cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica i amb ka paret oest completament cega i la est formant porxada a través d'una jàssera de fusta. Cal destacar-ne la xemeneia del forn situada a la paret est i coberta per una curiosa teulada a dues vesssants de teula ceràmica i aparell de maçoneria que sobresurt del pla de la coberta. L'era es situa a davant de la casa i està voltada de petits porxos de fusta i coberta de teula i murs de pedra seca. | 08093-132 | A l'est del veïnat del coll de la Bena damunt del camí ral i al nord dels prats de Coll de la Bena | Eduard Martín en el seu llibre Una mirada a la hsitòria de Gisclareny esmenta uns masos (Over, coll i Carbonell) situats entre el clot del Pou i el Coll de la Bena (RHB, AMG; 1810). També se'menta les cases de mas Albert (1503), casa de la Collada (1710), mas de la Serra (1778) i mas Areny (1796) o cal Frare de 1797. Aquests masos apareixen en documents antics i no s'han pogut situar amb la qual cosa el mateix Martín (Martín, 2005. P.61) comenta que podrien haver canviat de nom. Tanmateix pensem que un d'aquests masos podria haver estat situat a la Casanova. Consta com a primera referència documental el 1759 on el mateix Martín troba en la documentació de la comunitat de preberes de Bagà (ACA notarials comunitat de preberes) on la casa va ser aquirida a canvi de l'impagament de censals o casrtes de Graàcia el 1759 juntament amb altres cases com el mas Baraut, el mas Cal Jovell, Querforadat, Espunya, Can Corominas o la mateixa Casanova. En els documents de l'amillarament de 1863 i conservats en els lllibrets de compliment pasqual o amollarament (ACA, 1863 extret de Martín, 2005) tenia com a cap de casa Esteve Companyó, hi havia 3 persones majors de set anys i no pagava res de contribució entenent que la casa estava hipotecada. Consta que aquesta casa va sobreviure l'emigració de 1900. F. caballè en el seu llibre de les tres-centes esmenta que els habitants de la Casanova de primers de segle XX 'deia que ua ventada va fer caure totes les cases del coll de la bena i que de 27 només en van quedar 8 de dretes'. (Caballè Cantalapiedra, 1995 p.41) | 42.2562100,1.7695400 | 398505 | 4678956 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83042-foto-08093-132-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83042-foto-08093-132-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83042-foto-08093-132-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Es tracta d'un conjunt m olt unitàri que ha sabut conservar en molt bon estat les característiques bàsiques de les masies de Gisclareny i en general de muntanya atès que no ha estat massa transformada i podriem dir que manté oracticament intacte l'stat original del moment en que es va erigir. Val a dir que es conserva una postal del escudo de Oro presa des de la façana de llevant i es vau encara amb la coberta en mal estat però amb la mateixa fisonomia que avui. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83028 | Llegenda de la Binvoca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-binvoca | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. MARTÍN SÁNCHEZ, Manuel: Seres míticos y personajes fantásticos españoles, Editorial EDAF S.A., Madrid, 2002, pàg. 167. VERDAGUER i SANTALÓ, Jacint: Totes les rondalles. Pirene Editorial i Edicions Proa. Barcelona, 1995, pàgs. 53-55). Informació inèdita cedida per Albert Rumbo i Soler. | XVI | La Binvoca és un ésser femení de figura imprecisa que habita a la petita localitat de Gisclareny. Antigament, la Binvoca era un personatge tenebrós molt temut pels infants d'aquells paratges, ja que les mares els feien creure que si no feien bondat vindria aquest ésser indeterminat i obscur, se'ls enduria i mai més tornarien a veure a les seves famílies | 08093-118 | A l'estret i pas de Vimboca | Llegendes que fan referència al fenòmen de la bruixeria a Catalunya i en concret a la vila de Bagà les quals es triben documentades al segle XVI i XVII a la baronia. Consta que hi va haver un tribunal inquisidor per a les mateixes que foren cremades a la foguera. | 42.2846000,1.7960900 | 400740 | 4682078 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83028-foto-08093-118-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83028-foto-08093-118-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83028-foto-08093-118-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Participa del concepte típic i tradicional d'Espantacriatures, i si bé és cert que s'enduu els nens, no ens consta el què en feia després, la qual cosa edulcora una mica la possible crueltat extrema del relat tal i com hem documentat amb altres Ogres i Espantacriatures. Tot i així, els que no feien bondat desapareixien per sempre més, amb la qual cosa ens trobem, una vegada més, amb uns càstigs desmesurats i desproporcionats.Citant Joan Amades, Manuel Martín Sanchez afirma que la Binvoca és una Encantada. En aquest sentit, si de cas hauria de fer referència a una persona encantada de la forma que expliquem en comentar la llegenda de La Font dels Encantats , i no pas un personatge assimilable a una Fada, Dona d'Aigua, etc. És a dir, que podria ser un personatge encantat que justament per aquest fet actua d'Espantacriatures. Amb tot, un cop fet aquest aclariment, nosaltres hem cregut oportú situar-lo a la present categoria temàtica, D'Ogres i Espantacriatures en comptes de fer-ho a la D'Encanteris i Embruixaments perquè, cas d'existir, no sabem quin tipus d'encantament va patir. Val a dir que el pas, el forat i estret de Vimboca són llocs que per si sols són per imaginar llegendes, encanteris i llocs encantats. La geologia càestica del lloc fomenta l'aparició de llegendes d'aquest tipus. | 119|94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83096 | Roc dels Quatrre batlles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roc-dels-quatrre-batlles | MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. TORRES, C. A. (1905). Pirineu Català 'El Bergadà' IT. 114 de Bagà a Saldes per l'estret de Llúria. DDAA (2007). Inventari de camins ramaders del Berguedà. Camí de Gisclareny (ICR, 92). | Cobert de vegetació i d'arbres | Roc o cim de la serra de Gisclareny damunt del bac extremer (TM.de Bagà) i Santa Fè de Quer que delimita quatre termes municipals (Guardiola de Berguedà, Bagà, Gisclareny i Vallcebre). Era punt de reunió entre els batlles dels diversos municipis per tractar termes relacionats amb les pastures els emprius i els drets de barra. Es troba al costat del camí ral de Bagà a Gisclareny passant pel pas dels Portells i seguir en direcció a la Collada de Turbians per Rocadecans. Actualment és un punt cobert de vegetació i hi existeix un punt geodèsic i una fita de delimitació | 08093-186 | A l'extrem merdional del terme municipal de Gisclareny al capdamunt del bac extremer | La història d'aquest camí es remuntaria en ápoca medieval quan servia per enllaçar els nuclis de Bagà amb Gisclareny per la collada de Turbians. Aquest camí és esmantat per E. Martín (Martín, 2005) com una de les vies que permetia connectar la part més oriental del municipi amb els nuclis de Cal Noguera, Cal Estevenó, Rocadecans amb la part central. A l'anventari de Camins remaders del Berguedà (DDAA. 2007 Inventari de Camins ramaders del Berguedà) surt esmentat com a 'camí de Gisclareny' a la fitxa ICR.92. Aquest camí enllaçava mb el camí de Bagà a Gòsol (ICR.40) passant per Gisclareny al veïnat de Berta. De la csa de Rocadecans passava a la collada de Turbians i baixava per les costes de Cal pere Vilella fins a Cal Ralé on hi havia dret a abeurada i d'allí continuava pel vessant solell fins a Sant Miquel. De sant Miquel segui el ytraçat de la pista actual fins a Berta on es trobava amb l'encreuament del camí de Bagà a Gòsol i el que baixava a Espunya. (Camí de Maçaners). Aquest camí és citat en un mapa a escala 1:50.000 com a camí vell de Gòsol datat de 1949 i també en un topografic de 1:50.000 vell de la Pobla de Lillet datat de 1952 i denominat ' Camino de Santa Fe' referint-se a Santa Fè de Quer (TM de Bagà) | 42.2370100,1.8450300 | 404703 | 4676737 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83096-foto-08093-186-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83096-foto-08093-186-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El roc és pas obligat del camí de Bagà a Gisclareny. Aquest camí figura inventariat amb la fitxa núm ICR.92 o camí de Gisclareny a l'inventari de camins ramaders del Berguedà (DDAA; 2007. Inventari de camins ramaders del Berguedà. Consell Comarcal del Berguedà). Aquest camí que surt del monestir de Sant Llorenç es dirigeix als plans de Rebollet, cal Viudu i s'enfila pels obacs de la vaga major fins al roc dels Quatre batlles. D'allí segueix cap els plans de la casa de Rocadecans, Cal Raler i arriba a Sant Miquel en forma de carrera. També tenia algunes variants que permetien connectar amb el camí de Vilella (fitxa. 182) per mitjà de les costes de Rocadecans i el torrent de Ca L'Estevenó (fitxa 180). | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83005 | Cal Jovell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-jovell | <p>CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. ; GENERALITAT DE CATALUNYA (2019). Cal Jovell. Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya; Fitxa 3346. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 63;. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21. ACBR. Registre de les Hipotecas. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny</p> | XVII-XIX | Recentment se n'ha refet la coberta, s'han rejuntat les façanes i el cos de les pallisses ha estat convertit en apartaments, fet que els buits de les obertures de les eixides i pallisses han estat reconvertits en finestres perdent part de la identitat. | <p>Es tracta d'un important conjunt arquitectònic format per la masia de Cal Jovell amb els seus coberts i quadres annexes i situada a l'extrem més occidental del veïnat del Clot del Pou prop del veïnat del coll de la Bena i al costat del camí ral. Tal i com succeeix amb la resta de construccions de Gisclareny, el conjunt arquitectònic es compon de la masia, les quadres, les pallisses i l'era batre el gra tancades darrere un mur o baluard que les delimita de les zones de conreu. La masia pròpiament dita reuneix les característiques de les masies de tipus clàssic amb una planta rectangular, tres cossos i estructurada mitjançant una planta baixa, un primer pis i unes golfes cobertes amb teulada a dues vessants de teula ceràmica àrab amb el vessant est formant un ampli voladís i amb estructura de cavalls i llates de fusta. Presenta el carener perpendicular a la façana principal que mira a migdia i on s'obre també la porta d'entrada. En quant a la distribució de les seves obertures hi ha un predomini del massís respecte el buit en totes elles excepte la façana principal que està ocupada majoritàriament per eixides descobertes. Aquesta façana s'organitza mitjançant un porxo cobert amb llindes de fusta i separat per pilars de maçoneria de secció quadrada que sosté un ampli balcó corregut que ocupa tota la longitud de la façana i que a la vegada està cobert per una teulada de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta, fet que li dona una imatge molt característica. En aquest balcó s'hi obren dues balconeres i s'hi conserven dos 'bancs escó' amb respatller de fusta. Damunt seu i coincidint amb el nivell de golfes s'hi obren quatre finestres rectangulars de mida petita. Val a dir que el cos de l'eixida està annex al volum de la casa. Les façanes laterals hi han poques obertures llevat de la façana est on hi ha una eixida oberta al primer pis aixoplugada per un ampli voladís de la coberta. La façana nord i oest estan mancades gairebé d'obertures per a protegir-se dels agents climatològics i cal destacar-ne el volum semicircular del forn de pa existent a la planta baixa. Tant sols s'obre una petita finestra rectangular a l'alçada del primer pis. L'aparell constructiu de la casa és amb fàbrica de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç de color ocre i col·locats en filades més aviat irregulars. Únicament són amb aparell de pedra picada les cantonades i els bastiments d'algunes de les obertures de la planta baixa. No hem pogut accedir al seu interior. Adossat a la part sud-est hi ha un segon cos corresponent amb la pallissa amb una planta rectangular de PB +1 PP i cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica àrab damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal que s'orienta a migdia. L'accés es realitza des de la planta baixa mirant a l'era. En quant a la distribució de les seves façanes hi ha un predomini del buit respecte el massís excepte la façana nord que està integrada al cos principal de la masia i el de llevant que és completament cega. La resta de façanes, especialment la sud i oest, són pràcticament obertes ja que corresponen a l'espai de pallisses. Es caracteritzen per tenir àmplies obertures que abracen l'espai de façana i que estan separades mitjançant pilars de pedra que fan la funció de sostenir les cobertes i que abracen l'alçada de les dues plantes. L'aparell és de maçoneria de carreus de pedra amb treballada i escairada, unida amb morter de calç i col·locada en filades més aviat irregulars i horitzontals. Segons algunes fotografies de principi dels anys'90 aquesta pallissa conservava els trets originals a la façana sud amb el buit de les obertures protegides per posts de fusta col·locades verticalment. Just davant d'aquest àmbit hi ha l'era de batre el gra que està tancada mitjançant un mur o baluard de pedra i maçoneria que l'uneix amb la casa. El portal d'entrada es situa a sud, just davant de l'era i està format per una portada coronada per una llinda de fusta i aixoplugada per una coberta a dues vessants de teula ceràmica. Adossat a ponent hi ha un cos rectangular cobert amb teulada a un sol vessant obert a l'era.</p> | 08093-95 | A l'extrem més occidental del veïnat del Clot del Pou a l'est del Roser i al costat del camí ral de coll de la Bena. | <p>La casa de Cal Jovell no sembla ser anterior al segle XVII. Segons Martín (Martín, E; 2005) aquesta casa es va convertir en una de les masies més importants de Gisclareny el segle XVIII juntament amb la masia del Clot i cal Baraut, entre altres. Segons un document de 1762 la casa de cal Jovell estava a mans de Jaume Tor. De fet al cadastre de 1776 (AHG, cadastre 1776) aquest Jaume Tor posseïa 4 cases, estaven habitades per 6 persones, pagava 4 lliures i 2 sous de cadastre personal, 4 lliures, 6 sous i 8 diners de cadastre reial i 18 sous per als caps de bestiar. Posteriorment i en l'amillarament de 1863 (AMG, amillarament 1863) la casa de Cal Jovell estava a mans de Pere Tor. Estava habitada per 8 persones majors de 7 anys i pagava una contribució de 619 rals de contribució rural, i 72 d'urbana. Aquesta casa va sobreviure el flux migratori del 1900 i encara avui està habitada com a segona residència.</p> | 42.2497900,1.7808000 | 399424,9 | 4678230,8 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83005-foto-08093-95-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83005-foto-08093-95-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83005-foto-08093-95-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La casa conserva en molt bon estat els trets bàsics i característiques de les masies de Gisclareny motiu del que es considera l'exemple més clar i ben conservat de masia. Val a dir que el cos de les pallisses ha estat restaurat recentment paredant-ne les grans obertures de la pallissa per convertir-les en finestres i deixant únicament com a testimoni la part de sota coberta que conserva el pilar central i part de les posts de fusta verticals. A la planta baixa també se n'han tapiat les obertures per convertir-les en porta i finestres. La façana del cos principal ha estat rejuntada amb ciment i la teulada ha estat refeta recentment. Analitzant en detall els seus paraments no sembla pas correspondre que sigui una construcció anterior al segle XVII. | 119|94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82917 | Pica d'aigua Beneïda de la capella de Santa Magdalena de Faia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pica-daigua-beneida-de-la-capella-de-santa-magdalena-de-faia | SERRA I VILARÖ, J (1999). Baronies de Pinós i Mataplana, investigació als seus arxius. Llibre III. Centre d'Estudis Baganesos. | XV-XVIII | Es conserva encastada a la paret frontal de l'església | Pica d'aigua beneïda que es conserva encastada a la paret de darrere de la finestra del comunidor. Es tracta d'una pica buïdada en una pedra calcària en forma tronco cònica completament llisa i amb el fons pla. Està polida per la part externa. | 08093-7 | A l'interior de la capella de Santa Magdalena. Ctra. De Bagà a Gisclareny PK. 3 trencall esquerra | Segons Mossèn Serra i Vilaró corresponia amb la capella del castell de Faia. La primera referència documental que ens apareix del lloc data de 1288 quan era sufragània de Sant Martí del Puig. Posteriorment el1397 quan el donzell Guillem d'Espasèn que residia a Bagà en prestava servitud. Se la coneixia amb el nom de Faia o Fagia fent referència a la vegetació de fajos que hi deuria haver a la zona. | 42.2651400,1.8232100 | 402946 | 4679885 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82917-foto-08093-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82917-foto-08093-7-2.jpg | Física | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Religiós | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Element de dificil datació per la simplicitat i austeritat de la seva forma que fa molt dificl de datar-la. Amb tot pensem que pot correspondre amb un objecte de cronologia baix medieval o moderna que va ser reaprofitat en l'edifici existent | 94|85 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82947 | Salt de Murcurols o Murcarols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/salt-de-murcurols-o-murcarols | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural. | Dins el Parc Natural del Cadí Moixeró. Ben senyalitzat | Salt de gran bellesa situat sota la masia i lloc de Murcurols, just davant de la masia de Molnell en uns cingles provocats per la falla del Cadí que prové des del Puig Terrers i resssegueix tota la vall del Bastereny fins arribar pràcticament al torrent dels Trulls i Sant Joan de l'Avellanet. Aquesta falla provocada per margues del terciàri a mida que es va aproximent al Puig Terrers adquireix major alçada essent l'obaga de la muga el punt on hi ha major desnivell (uns 300 mts aproximadament). El salt supera un desnivell de 45 metres i separa les coves de Molnell, avencs i formacions càrstiques característiques de l'orografia del terreny amb el terreny més suau de l'adou del Bastereny. El salt recull les aigues del torrent de Prat de Rei i del torrent del Clot de les Faves que les transporta fins al Bastereny. Aquest salt sovint baixa sec degut a que els cursos d'aigua que recull tant sols tenen cabal després de períodes plujosos recollits en les estacions de primavera i tardor. El fet d'estar en una zona obaga i hombróbola provoca que a l'hivern sovint estigui gelat formant un paratge de gran bellesa natural. | 08093-37 | A l'obaga de Molnell a sota de Murcurols (Ajuntament de Gisclareny. AV. Roser S/N 08695) | Des de el punt de vista geològic, la serra del Cadí té una gran importància històrica ja que dóna nom al mantell del Cadí, unitat descoberta en els anys 80 gràcies a les investigacions portades a terme per les companyies petrolieres que treballaven al Pirineu oriental. L'existència de l'encavalcament de Vallfogona (encavalcament basal de totes les unitats), ja es coneixia d'abans però no es considerava gaire important. El resultat de les anàlisis del subsòl amb geofísica i de les dades dels pous van permetre evidenciar l'existència d'aquesta unitat anomenant-se mantell del Cadí, ja que els relleus més importants corresponien a aquesta serra. Altres aspectes històrics fan referència a la necessitat que s'ha tingut des de fa anys de protegir l'àrea de la serra del Cadí. Aquest objectiu ja figurava ja en les previsions de planificació regional que feu, al 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Es tornà a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963 (que preveia la possible existència de diversos espais naturals a la zona); el 1966 es promulgà la Llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí. Finalment, per la Llei 6/1982, del 6 de maig de la Generalitat de Catalunya, fou declarat el Paratge Natural d'interès Nacional del massís de Pedraforca. El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb una superfície de 41.342 hectàrees, és el parc natural més gran de Catalunya i forma part de tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya. | 42.2691100,1.7899600 | 400210 | 4680365 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82947-foto-08093-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82947-foto-08093-37-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Per visistar el salt s'hi ha d'anar en períodes plujosos ja que els torrents que en recull les aigües són de curt recorregut i sovint baixen secs, La millor época per a visitar-lo és la tardor o la primavera en el moment que es fonen les neus del Cadí. A l'hivern el trobarem gelat. És ideal per a la pràctica de l'escalada en gel | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83037 | Antic mas de Cal Corominas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-mas-de-cal-corominas | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. P.46. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. Annex 21,22 i 23. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21.. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny</p> | XVII-XIX | Completament arruïnada, coberta de vegetació i d'arbres | <p>Ruïnes de la masia de Cal Corominas situada a l'oest del veïnat del Roser i a sota del Tossal mirant a la vall de Saldes per damunt l'obaga de Sant Pere. Les ruïnes, avui dia mig cobertes de vegetació es componen de la masia propiament dita, de planta quadrangular i d'un cos rectangular o pallisses adossat a ponent i mirant a l'era situada a sud. Segons el que encara es pot desprendre la masia estava formada per un cos principal compost de planta baixa, 1 pis i golfes cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica àrab i amb el carener perpendicular a la façana principal que s'orientava a sud i on possiblement hi hauria hagut la porta d'entrada principal. Encara es poden veure algunes parets altes, especialment a la façana nord i est on encara conserven tota l'alçada i ens permet fer-nos una idea clara de quina hauria estat la distribució d'aquesta antiga masia. La planta baixa s'hi haurien obert algunes obertures de comunicació amb la veïna pallissa, al primer pis hi hauria dues obertures allindades en fusta i al sota teulada dues obertures més coincidint amb el nivell de les golfes. La façana sud no es pot distingir i ha estat impossible accedir-hi ja que està coberta de vegetació i arbusts de la mateixa manera que també ho és el seu interior el qual ha perdut tots els forjats i distribució interna i en el seu lloc hi ha un abundant rebliment de pedres procedent del seu enderroc. L'aparell de les seves façanes és de maçoneria de pedres mal treballades i escairades, unides amb morter de calç de color ocre i col·locades en filades més aviat irregulars. Únicament són en filades de pedra picada les cantonades de les parets principals i els bastiments d'algunes de les finestres del primer pis. Adossat a la paret de llevant s'hi endevina un cos de planta rectangular i d'una única planta que correspondria amb les pallisses i els coberts de l'era, completament oberts a sud i coberts amb teulada a un sol vessant de teula ceràmica àrab damunt de cavalls de fusta. Les parets són de maçoneria i còdols de riu molt mal treballats i escairats, units amb un morter de calç molt pobre i col·locats en filades aleatòries i irregulars. El conjunt avui és una completa ruïna.</p> | 08093-127 | A l'oest del veïnat del Rosera sota del Tossal i mirant a la vall del riu Saldes | <p>La casa de Cal Corominas, denominada 'cal tres cents· es comença a remuntar el seu orígen en epoca moderna i en concret el segle XVII. Segons E. Martín (Martí, E, 2005 annex.10) especifica que aquesta família era originària de Gósol i eren els posseïdors del mas Asen (mas del Clot), es documenta el 1778 al mas de la Serra un Corominas i la casa denominada com a tal esta documentada el 1780 a mans d'un tal Cristòfol Corominas, dit el creueta el qual tenia i posseïa la casa del veïnat de Berta. En el cadastre de 1776 (AHG, cadastre 1776) aquest Cristofol Corominas tenia tres cases habitades per tres persones, pagava tres lliures i 10 sous de cadastre personal, 5 lliures, 2 sous i 5 diners de cadastre reial i 2 lliures, 2 sous i 8 diners de caps de bestiar. La família Corominas va ser una de les famílies més poderoses de Gisclareny, car un dels descendents va adquirir la casa de Cal Jovell a canvi de Censals. La casa és esmentada a partir de 1689 a partir de la documentació (Martín, 2005. Ob cit). En el document de 1863 i corresponent als amillaraments (ACA. Llibrets de compliment pasqual-amillarament 1863) esmenta que la casa de Cal Corominas estava a mans de Josep Corominas com a cap de casa, hi habitaven 6 persones majors de 7 anys, pagava 979 rals de contribució rural, 72 de contribució urbana i 485 per als caps de bestiar. La casa va sobreviure el flux migratori del 1900.Va ser abandonada després de la guerra civil.</p> | 42.2493000,1.7867000 | 399910 | 4678169 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83037-foto-08093-127-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83037-foto-08093-127-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83037-foto-08093-127-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La casa malgrat estigui completament ensorrada segueix i manté les característiques bàsiques de les masies d'estructura simple de Gisclareny que són hereves dels masos medievals. Es compon del cos de la masia, de planta rectangular, dues plantes pis i coberta a dues vessants de teula ceràmica àrab, amb dues crugies i separades per forjats de fusta. La planta baixa estava dedicada als estables i quadres dels animals i al primer pis l'habitatge amb la sala cuina i menjador, i el forn de pa a darrere la campana de la llar de foc. La darrera planta estava dedicada a les pallisses i els graners. En un costat hi havia la pallissa formada per un cobert amb grans obertures per a poder emmagatzemar la palla i l'alfalç. E. Martín, en el seu llibre de 'una mirada a la història de Gisclareny' en fa una descripció i interpretació molt acurada a la P. 55. Una descripció similar fa. J. Serra i Vilaró en el vol. II de les Baronies de Pinós i Mataplana (p.292) | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82966 | Mas 3 d'Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-3-doreis | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. CASCANTE I TORRELLA, PERE (2012). Romanic al parc natural del Cadí M oixeró. Inèdit; COROMINAS I CAMP, R (2018). ' Sant Romà d'Oreis. Una obra defensiva amb l'església incorporada' a Erol núm. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. InvestIgació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG. Cadastre de 1776 ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863 extret de Martín; E; 2005. Annex 21 i 22 ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians. DDAA. Catalunya Romànica. Vol XII. Berguedà. P.473. Gran Enciclopèdia catalana | XII-XIV | Cobert de vegetació i runa que en fan dificil localitzar-lo ja que es troba apartat del camí enmig de boixedes i esbarzers | Ruïnes d'un possible tercer mas pertanyent al vilatge o despoblat de Sant Romà d'Oreis. Aquest mas es conserva mig cobert de vegetació i arbres, fet que en fa molt dificil de trobar-lo quan la vegetació és frondosa. Es conserven algunes escasses parets que es confonen amb les restes dels murs de pedra seca dels antics camps de cultiu. Les parets conservades corresponen als murs nord i oest formant un angle recte. Estan construïts amb aparell de carreus de pedra mal treballats i escairats, units en sec i atgila i col·locats en filades més aviat irregulars. Aprotiten un desnivell del terreny natural salvat per terrasses artificials. | 08093-56 | A la banda nord-est de l'església orientat cap al coll i torrent de Vimboca i amagat pels arbres | La primera referència documental del lloc d'Oreis la trobariem en els documents pertanyents a l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Bolós-Pagès, 1986) i també a l'arxiu de la Corona d'Aragó 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. Pensem que el Quer foradat podria correspondre amb el 'torrent del Forat' o bé la roca foradada. La Conca d'Oria correspondria segons la toponia i orografia amb el terme d'Oreis, el Cadí seria la serra del Cadí a la zona del Puig Terrers i Pleta de la Muga on s'hi esmenta un mas (Serra i Vilaró. Ob cit, 1989). Finalment la Baixassa faria al·lusió al 'cap de la Boixassa' que hi ha damunt de la Pelosa. No obstant això, l'alou de Molnell incloent molt possiblement l'església de Sant Romà ja apareix citat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians quan el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell (Martín, 2005). A partir del segle XIII, l'indret d'Oreis sovint és esmentat per la documentació baganesa. Serra i Vilaró esmenta que l'església de Sant Romà era sufragania de Sant Iscle de Molnell. En aquest moment, el lloc d'Oreis es denominava 'Aureyls o Orells' i consta que al 1288 tal PereÇasala d'Aureylls es titula parrouià de Molnell i que un tal Ramon Sala de Aureylls en el seu testament demana que s'enterri al cementiri de Sant Iscle de Molnell i dona 3 sous a Sant Romà d'Oreis. Més tard i en concret al 1447 es fa un llegat a Sant Roma d'Oreylls per a l'oli de la llantia (Serra i Vilaró, J. 1989. Llibre III. P.234). La documentació esmenta que al 1438 hi havia tres masos de llarc temps deshabitats.El tercer d'quests masos podrien correspondre amb les ruïnes que hem descrit en aquesta fitxa i que hi ha uns 250 m en sentit Vimboca enmig del bosc. En aquesta data, segons Serra i Vilaró s'hi va establir un home de Cornellana. D'Oreis i la Muga en conservem una dita que ampliraem a la fitxa de llegenda que esmenta: 'A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat'. Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435). Serra i Vilaró esmenta que 'en romanen les parets,estant esfondrada la volta i part de l'absis'. No obstant això. Francesc Caballè en el seu llibre de 'les tres-centes cases de Gisclareny' publica una imatge d'aquesta església, encara amb la volta sencera i les ruïnes del màs al seu costat. La imatge pertanyiia a Mn. Gaietà i Pedrals. (Caballè, F, 1995).Alguns dels masos d'Oreis sembla que va sobreviure fins ben entrat el segle XIX ja que en el cens de 1863 conservat a l'arxium muncipal de Gisclareny hi esmenta aquest mas a nom d'un tal Manuel Esparber, hi havia 4 persones majors de 7 anys i pagaven 45 rals de contribució urbana. Sembla que no va sobreviure l'emigració del 1900 ja que en dades posteriors no s'hi ementa. | 42.2762100,1.7870800 | 399984 | 4681156 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82966-foto-08093-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82966-foto-08093-56-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | .Les ruïnes d'aquest tercer mpas podria correspondre amb el dcoumenta conservat de 1437 en que esmenta que 'hi havia tres nasos de llarg temps deshabitats' Es tracta dels característics masos alt medievals similars a molts altres conservats a la comarca com al proper unicipi de Guardiola de Berguedà, a Bagà. Segons paral·lels tipològics estudiats com podrien ser els masos de Vilosiu de Cercs (Bolòs, 1999), Sant Sadurní de Rotgers (Vila i Carabassa. J.M,2010), el vilatge del castell de Mataplana (Sancho i Planas, 1997), el vilatge dels entorns de Sant Marc de Cal Bassacs (Cascante, 2007), entre d'altres i correspondria amb masos molt simples, generalment adossats a la roca mare d'una o dues habitacions construïdes amb murs de maçoneria i a vegades també tapia damunt un petit sòcol d'una o dues filades de pedra. Les obertures eren coronades per llindes de fusta i les cobertes eren del tipus vegetal realitzades amb branques d'arbusts, i terra al seu damunt, tot i que en alguns llocs, especialment de muntanya, podien estar recobertes amb lloses de llicorella damunt un empostissat de fusta. Generalment tenien una única planta amb coberta a un sol vessant i encarades a migdia en llocs encimbellats, però alhora protegits de les inclemències meteorològiques prop de camins i també cursos d'aigua per a facilitar els conreus. El cas d'Oreis respondria clarament a aquestes característiques ja que es troba a prop del torrent de Vimboca, en una zona orientada a sud en posició dominants i en un lloc apte per al conreu del vi. | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83032 | Llegenda sobre la troballa del tresor de Cal Calçó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-sobre-la-troballa-del-tresor-de-cal-calco | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; Informació inèdita facilitada per Albert Rumbo i Soler. | XVI | A la feixa que hi havia a prop del camí ramader que manava el masover de Cal Calçó, feia centúries que hi havia una gran llosa a terra mig colgada. Sovint, l'home, que passava molta misèria però era una mica dropo, pensava que l'havia de treure, puix li feia molta nosa a l'hora de llaurar. D'un dia per l'altre, però, anaren passant els anys i el masover no es va decidir. Un dia que pasturava el ramat no gaire lluny, per sobre de Cal Cabrer, va veure com uns forasters es miraven la llosa força estona, fins que l'apartaren i ompliren unes saques amb quelcom que hi havia a l'interior i feia dringadissa. L'home, encuriosit, va baixar a veure què passava tan bon punt els forasters varen haver marxat. Mentrestant, pensava en la sort que havia tingut perquè finalment no havia estat ell qui havia hagut de treure la llosa. Quan hi va arribar, però, la sort es va transformar en dissort, doncs a l'interior del forat encara hi va poder trobar una moneda d'or que els devia haver caigut als forasters. Fou aleshores quan s'adonà que a sota de la llosa s'hi devia conservar un tresor que ell no havia hagut per culpa de la seva mandra. Hom afirma que del disgust, a l'home se li tornaren tots els cabells blancs en pocs dies. | 08093-122 | A la casa de Cal Calçó situada al coll de la Bena davant del veïnat de Cal Rita | Es tracta d'una altra llegenda que ha sorgit en época moderna i lligada al pas de l'important camí ral de Gòsol passant per Gisclereny i el coll de la Bena que afavoria el pas de transhumants. La llegenda fa al·lusió a la pobresa del territòri i amb la necessitat d'enriquir-se per poder sortir d'un ambient d'economia tant austera. | 42.2587600,1.7671500 | 398312 | 4679242 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83032-foto-08093-122-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83032-foto-08093-122-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83032-foto-08093-122-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | En aquest cas, ens trobem al davant d'un relat moralitzant, doncs per culpa de la peresa, un dels Set Pecats Capitals, el masover de Cal Calçó no va aconseguir el tresor. Així, podem afirmar que l'objectiu d'aquesta llegenda seria fer veure a la gent la necessitat de treballar i no tenir mandra per evitar disgustos semblants, amb la qual cosa es podria relacionar de forma llunyana amb el gènere faulístic | 119|94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 82976 | Casa del Puig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-del-puig | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P .71, 200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.55. GALÍ F, D; LACUESTA CONTRERAS, R (2010). Evolució històrica i constructiva de l'església de Sant Esteve de Bagà a partir de les fonst documentals. SPAL (Inèdit). MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny.P.15, P.32, 33; . GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3337; ESTASSEN , LL (1913). 'masia el Puig'. Fons fotografic del Centre excursionista de Catalunya. Núms. 2570. GALLARDO GARRIGA, A (1930) 'ermita i masia de Gisclareny'. Fons fotogràfic de Centre Excursionista de Catalunya EMX-C-3143. SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. DDAA (2007). Catàleg específic de masies i edoficacions rurals de Gisclareny. Fitxa. 044. AHG, cadastre de 1776 ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22.. ADCU. Acta de consagració de Sant Miquel Turbians (inèdit)</p> | XV-XVIIII | La coberta a quatre vessants s'ha esfondrat parcialment a la part de tramuntana i part de llevant. La resta es manté en peus però amb importants filtracions | <p>Important masia de grans dimensions assentada a la falda del pujol denominat 'Puig' i en el qual hi ha edificada a la part més alta l'església de Sant Martí. La masia consta de dues parts ben diferenciades; el cos de la masia i els coberts que envolten l'antiga era, avui dia fora d'ús. La masia és de planta més aviat quadrada és d'estructura clàssica de tres cossos i compost per una planta baixa, un primer pis i unes golfes separades per forjats de fusta i coberta amb teulada a quatre vessants damunt de cavalls, llates de fusta i arcs de pedra. Aquest fet fa que es caracteritzi per ser una de les masies més singulars del municipi i comarca degut a que es conserven pocs exemples de masia amb teulada als quatre vents. En quant a l'organització de les seves façanes hi ha un predomini del massís respecte el buit llevat de la façana principal que s'orienta a migdia i en que hi ha un predomini de les obertures. Aquesta façana es distribueix mitjançant tres arcs de mig punt a la planta baixa, que coincideixen amb tres finestres simètriques i rectangulars al primer pis i tres obertures més a nivell de sota teulada amb mides i dimensions diferents. La façana oest també té un predomini del buit respecte el massís, sobretot a prop de la cantonada sud-oest on hi ha la mateixa distribució que la façana principal; és a dir mitjançant una arcada a la planta baixa, una finestra de mida rectangular al primer pis i una finestra de petites dimensions a la part superior.A la resta de la façana només hi ha dues obertures més; una al primer pis i una darrera a la planta de sota teulada. La façana nord i la est tenen una distribució més irregular i aleatòria de les seves obertures a més val a dir que tenen una alçada menor ja que aprofiten el desnivell del terreny natural i les obertures que s'hi obren corresponen al la planta primera. Entre elles cal destacar dues portes allindades i també dues finestres de petites dimensions.Finalment la façana est és la que té les obertures disposades de forma regular a base de tres finestres a la planta baixa, tres finestres de majors proporcions al primer pis i altres tres al sota teulada. L'aparell de les seves façanes és molt heterogeni i divers fruït de les diferents reformes i ampliacions que ha patit al llarg del temps. En destaca un cos originari a tocar de la cantonada nord-est, de planta quadrada amb carreus de pedra tosca a les cantonades i parament de carreus de pedra més aviat ben treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat regulars. Una altre part que resulta una ampliació d'aquest cos i que correspon amb la segona crugia de la masia per la part de migdia també té un aparell de carreus de pedra ben treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat regulars i horitzontals. La part de la façana principal i orientada a migdia és amb aparell de pedra a la planta baixa i maçoneria revestida de morter de calç de color vermellós i tàpia a la part superior, La part nord és la que té una fàbrica més senzilla, heterogènia i barroera de maçoneria, barrejada amb fragments de teula i maó a trenca junt. Un tràfec de una filada de teula girada, una maó pla col·locat en punta corona i de forma simple i unifica les quatre façanes. A sota d'algunes teules hi han restes d'haver estat decorades amb motius geomètrics. Adossat a la cantonada sud-oest hi han restes d'una estructura o cobert que s'incorpora a dins del parament de la casa considerant-se anterior. Aquest cobert quedaria delimitat per un baluard que el separa del camí que puja a l'església de Sant Martí i tanca el recinte de l'era i els coberts de la masia que s'estenen en sentit sud-oest. Aquests elements es disposen de forma allargassada al costat del camí i també transversalment tancant el recinte per la part sud. Es conserven de forma parcial ja que de tots ells només es conserva en bon estat el que tanca per migdia ja que ha estat rehabilitat recentment. Es tracta d'una nau rectangular formada per una planta baixa i un primer pis cobert amb teulada a dues vessants de bigues de ciment i coberta ceràmica i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a tramuntana. La planta baixa és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç de color marró i vermellós i filades irregulars. Entre el conjunt de les obertures que s'hi obren cal destacar tres portes d'entrada a la planta baixa que serveixen de suport a tres pilars de sosteniment de la coberta. La part superior ha estat refeta modernament com a cobert agrícola amb maó arrebossat. Aquest cos s'utilitza com a quadra i cobert per al bestiar. Tancant el recinte per llevant i seguint l'orografia del terreny hi ha un mur o baluard de pedra que tanca el conjunt de coberts i s'uneix al volum principal de la masia.</p> | 08093-66 | A la falda del Puig de la Baga situat al marge dret del Bastareny damunt del veïnat de l'Hostalet | <p>Segons Martín a parròquia les vil·les que s'han esmentat amb els seus termes, els quals afronten, per una banda, amb el terme de Bagà, per l'altra, amb gons Martín (Martín, 2005) l'indret del Puig ja apareix esmentat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians el 948 '..entrego a l'esmentadel terme de Vallcebre, el de Saldes i, per l'altra, amb els termes de Molnell o del Puig [de Sant Martí].' (Martín, E inèdit del doc.ADCU). Poseriorment el lloc de Puig ens és esmanetat amb les donacions del monestir de Sant Lloreç prop Bagà el 961 'in valla buchranense, casas curtes et ortos, terras et vineas cultas vel incultas molendinis, aquis, aquiductis in Vilalta et in Marolaet in ipso Puio, et in Rus et Perdinela' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre III P.82). Tanmateix és en la documentació d'aquest monestir quan se'n fa major referència ja que el 983 i posteriorment el 1003 es fa una donació de terres del mas Puig. I parla també d'un lloc dit Querol proper al Puig 'I pècia de vinea ad domum Scti Laurencii monasterii, qui est in valle Buchuranense. Et advenit illa ipsa vinea de comparacione, in chomitatum Cerdaninense, in valle Buchuranense, in apennico de ipso Puio, in locum qui dicunt Cherol'. El document esmenta les afrontacions que són 'In vinea de Olibane vel eres suos, et de alia in ipsa Rocha Rotunda, et de III in vinea de Orifeitaqyi fuit condam...' (Bolós-Pagès, 1986) Bolós interpreta com a Sant Martí del Puig sense poder especificar la roca rodona. Nosaltres pensem que la roca rodona podria correspondre el pujol arrodonit on més tard s'hi alçarà l'església de Sant Martí. Per tant és molt provable que aquest mas ja existís el segle X.. L'església de Sant Martí aviat es va convertir en una parròquia ja que el 1197 se l'esmenta com una parròquia. El 1288 el capellà del Puig Berenguer de Gaamir va arrendar del clergue de Gavarrós (Berenguer de Ça Rocha) amb totes les entrades, oblacions, defuncions, conreus, cases, possessions i altres drets que posseïen i li corresponien com també tot el de la seva església i sufragània de santa Maria de Faia (santa Magdalena) (Serra i Vilaró, J ;1989 Ob cit. Llibre III. P.253) . Aquest acord incluïa a Ça Rocha de residir a la parròquia 'ibi residentiam pesonalem'i garantir servei religiós a les esglésies. Segons Serra i Martín conflictes posteriors acabaren imposant una multa de 150 sous a Gaamir i la confirmació de Berrenguer de Ça Rocha com a rector del Puig. Altres documents són el 1295 l'església va rebre una deixa testamentària de 20 sous per part de Galceran de Pinós i Santa Maria de Faia de 10 sous. S'hi té documentada una petita comunitat de clergues que hi feien oficis diurns i també nocturns. En quant al mas del Puig sabem que era una mas que pagava els censos, delmes i primicies a l'església de santa maria del Castell de Bagà, juntament amb Sant iscle de Molnell. (Serra i Vilaró, Baronies). Consta que el 1368 el rector del Puig va entraren brega amb els homes de Berga als plans de Reboll. En conseqüència els bisbe d'Urgell va absoldre a tots els rectors i en va reposar de nous. També hi ha esment el 1399 que els prohoms del Puig van comprar als cònsols de Bagà un encencer, una custòdia de llautó en la que nen van pagar 2 lliures i quatre sous (Baronies, ob cit. P47). El màs Puig era propietat del rector de l'església de Santa Maria del Castell de Bagà. La importància del lloc del Puig era cabdal pels barons de Pinós. Tant és així que els rectors d'aquesta parròauia van finançar la construcció de la capella de Santa Maria a l'església de Sant esteve de Bagà. Així el 1396 es cobreix 'la quapela nova de sent guyla (Julià)' a l'angle sud-oest del temple que va ser per Oliver Saig, rector de Sant Martí del Puig. A la clau de la volta s'hi va gravar 'el ont floré' un puig coronat per una flor de lis fent referència al Puig i la qual n'era titular Oliver Saig (Galí, F, D i Lacuesta, C , R, 2010). El lloc i casa del Puig va tenir una llarga importància en el paper de kes baronies de Bagà. De la casa del Puig al llarg dels segles XVI i XVII es va esmentant, de forma continuada i és especialment el segle XVIII quan està a sota les mans dels Bover, una rica família que compra aquest mas el 1758 i que tenia propietats al mas Campà (Cal Ros), Molnell, entre altres. Segons el cadastre de 1754 la casa del Puig estava arrendada per quatre anys a Francesc Camprubí que també tenia arrendada la finca de Murcurols, la Pelosa i l'Hospitalet. Segons Martín (Martín, 2005) les condicions d'arrendament de la casa del Puig reservaven als Bover l'ús de la casa excepte dues estances per a guardar grans. També quedava per ells lús de la fruita que es produís, l'hort i el canamar, una quartera de rompuda i totes les rompudes que es fessin als emprius de Gisclarenycom el dret de pasturar els bous de pasturar a bast'. Sembla que els Bover van decidir arrendar el mas per pagar una important quantitat de 8000 ll. que tenien amb la comunitat de preveres de l'església de la Pobla de Lillet, lloc de la qual n'eren originaris. En el cadastre de 1776, la masia figura a nom dels Bover (AMG, cadstre 1776) i sabem a través de la documentació eclesiàstica que alguns dels rectors de l'església de Gisclareny i del Puig procedieb d'aquesta mateixa casa. Així Julià i martí Bover eren germans sacerdots i fadristerns ja que l'hereu del mas era Joan Bover i segons Martín encara hi havia un altre germà de nom Josep que era ferrer.Julià va ser rector durant 18 anys a Gisclareny on el seu testament va encarregar un enterrament amb dotze sacerdots, tes misses cantades i una ofrena de pai i vi a l'església de Sant Martí. Va donar 900 lliures a la fundació de Sant Julià i va nomenar al seu germà Martí sacerdot de Gisclareny i li va encarregar que fes dotze misses anuals els dies especificats i va crear una causa pia de ' col·locar donzelles en espiritual matrimoni' i especificant que fossin filles dels germans donant-los uina pensió de 20 lliures anuals en el moment del casament. Aquesta dot s'havia de donar als descendents de l'hereu de forma perpetua mente que la la resta de germans només es lliurés fins a la quarta generació (Martín, 2005. P.33).Els Bover van residir al mas del Puig fins a la fi del segle XVIII, car el segle XIX la masia era a mans de la rica família de Joan Vilella de Brocà , la qual posseïa cal Ros, l'Hostalet i el molí del Puig. La família es va traslladar a Bagà. En el cens de 1863 la masia del Puig era arrendada per Francesc Russell i pagava 6960 rals de contribució rural, 162 de contribució urbana, 875 per a contribució per al bestiar i un total de 7997 rals i hi havia un total de 12 persones majors de 7 anys. La masia va sobreviure la migració de 1900. Consta que va ser abandonada als anys'50. Francesc Caballè (Caballè i Cantalapiedra, F; 1995) 'aquesta casa va ser una de les primeres en tenir servei d'aigua potable en una font no gaire llunyana'. Segons algunes imatges de Lluís Estasen de</p> | 42.2653300,1.8093000 | 401799 | 4679923 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82976-foto-08093-66-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82976-foto-08093-66-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82976-foto-08093-66-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Resulta difícil establir un compendi de fases cronològiques en l'evolució d'aquest gran edifici. Amb tot i segons el que hem pogut observar sembla que l'origen de la masia es trobaria a l'angle nord-est on s'endevina una estructura quadrangular d'uns 4 x 4 m amb les cantonades ben definides en pedra tosca i aparell de pedra calcària. Tanmateix tot fa pensar en una possible torre de defensa auxiliar a la masia. Des d'aquest punt inicial la masia deuria créixer en direcció sud, est i oest afegint-se diverses crugies. Aquest primera cos es dataria de l'època baix medieval i aniria relacionat amb un primer volum que es desenvoluparia en sentit sud mitjançant una nau rectangular. D'aquest primer volum es generaria una ampliació també cap a migdia a mitjans del segle XVI i possiblement a principi del segle XVII donant lloc a l'estructura actual de la masia amb façana porticada a la planta baixa. Tot fa pensar que la paret de tramuntana seria la més tardana de totes i datada de mitjans del segle XVIII. Pel que fa la coberta a quatre vessants pensem que deuria ser dels darrers temps de la masia ja que en un principi la coberta deuria ser a dues vessants. No obstant de masies amb teulada a quatre vessants se'n conserven a la comarca del Berguedà al Puig de Capolat, masia els quatre vents de l'Espunyola, masia de Vilalta de Santa Maria de Merlès, Boatella a Borredà o el mas del Raurell a Sagàs, entre altres. Totes elles resulten datar de mitjans del segle XVII o XVIII i parteixen d'una seqüència evolutiva. El paral·lel més proper al Puig de la Baga seria el Puig de Capolat | 94|119|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82977 | Interiors de la casa del Puig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/interiors-de-la-casa-del-puig | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P .71, 200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.55. GALÍ F, D; LACUESTA CONTRERAS, R (2010). Evolució històrica i constructiva de l'església de Sant Esteve de Bagà a partir de les fonst documentals. SPAL (Inèdit). MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny.P.15, P.32, 33. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3337; ESTASSEN , LL (1913). 'masia el Puig'. Fons fotografic del Centre excursionista de Catalunya. Núms. 2570. GALLARDO GARRIGA, A (1930) 'ermita i masia de Gisclareny'. Fons fotogràfic de Centre Excursionista de Catalunya EMX-C-3143. SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. DDAA (2007). Catàleg específic de masies i edoficacions rurals de Gisclareny. Fitxa. 044. AHG.Cadastre de 1776 ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22. ADCU. Acta de consagració de Sant Miquel Turbians (inèdit) | XIV-XVI | La masia té la coberta parcialment esfondrada i això fa que les dependències de la part nord estiguin en mal estat amb importants fissures, esvorancs i depreniments de l'estructura principal. La parr sud per contra al mantenir la coberta es conserva en mñes bon estat i això provoca que els sostres, apviments i guixeries es conservin.Cal actuar urgentment a la coberta per poder salvar els elements que encara resten d'aquesta important masia de Gisclareny | L'interior de la masia presenta uns trets encara molt rellevants, raó de la qual hem decidit de fer-ne una fitxa individual. La porta d'entrada oberta a la paret sud-oest de la masia i formada per un arc adobellats de mig punt amb els muntants i ampits de pedra tosca està paredant un arc també de mig punt molt més ampli que ocupa l'amplada de tota la crugia sud. A la façana de migdia constiua una seqüència de tres arcs de mig punt de la mateixa factura que el de la façana oest i reforçats en cada tramada per arcs de mig punt interiors. Aquest arcs amb una orientació nord-sud estan construcïts amb carreus de pedra i còdols de riu, mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats a 'sardinell'. Tenen la funció de dividir internament la crugia o ala de més a migdia mitjançant tres parts ben diferenciades, comunicades entre si i avui dia tapiades i convertides en altres estances de la masia. Aquest àmbit presenta forces similituds amb la masia de Cal Companyó de Brocà i també amb algunes arcades d'edificis del nucli antic de Bagà com a la plaça Major o pati del Forment per posar alguns exemples. Està cobert mitjançant cavalls de fusta orientats en sentit nord-sud que alhora sostenen l'empostissat del primer pis. Al centre de la crugia s'obre la porta d'entrada o principal que condueix a la planta primera mitjançant una escala de pedra. La porta encara conserva els muntants de pedra picada, el marxa peu i la llinda. A cada costat hi ha algunes cambres com ara el forn de pa i el pastador. El primer s'obre al fons d'aquesta cambra que ocupa la crugia central de la casa i que té la boca amb els muntants de pedra picada, ampit també de pedra i arc de mig punt picat en bloc monolític. El forn conserva la volta amb maons de ceràmica refrectari A la part dreta i amb accés des del vestíbul hi ha un altre àmbit de funció desconeguda. L'escala d'accés a la planta primera dona pas al menjador i sala principal de la casa, dividida en dues crugies i separades per mitjà d'un arc de mig punt de perfil rebaixat. La crugia més propera a ll'escala conserva el sostre ancara del tipus 'enteixinat' amb bigues de fusta i emmotllats de guix. Segons F. Caballè (1995) 'el pis d'una de les seves sales és enllosat amb pedres de grans mesures (la resta són de fusta) té el sostre decorat amb relleus , entre els quals destaca l'escut d'armes dels Puig'. Per tant ell encara va poder veure-hi restes de motius en guix emmotllats molt desfigurats pel sutge de la sala El sostre de la meitat sud de la sala té les bigues col·locades d'una altra forma ja que corresponen a un altre període. Cal destacar la fornícula er a l'aiguamans amb la pica de pefdra, les finestres amb festejadors de pedra i també una petita campana sostinguda mitjançant bigues de fusta amb els caps treballats en forma humana molt similars als que trobem en algunes cases de Bagà (Cal Agutzil, Palau dels Foix, Palau de Pinós, Cal Peu-Curt i també a la Torre de Foix de Guardiola on es conserva una xemeneia de característiques a la de la casa del Puig. Totes tres tenen els mateixos trets i característiques raó de la qual permeten datar-les d'una mateixa cronologia de cap els volts del segle XV o principi del XVI. Des de la sala , que ocupa la crugia central , es pot accedir a la resta de dependències com ara la cuina, les alcobes i les habitacions de migdia i llevant de la casa decoradesalgunes elles amb sostres de guix emmotllat i representacions de 'mont floré', paviments de lloses i finestres amb festejadors. La porta oest dona pas a la cambra situada al costat sud-oest hi té encastada al dmunt la fornícula per a la imatge de la verge, avui desapareguda i amb traces de la decoració pictòrica. La cuina es situa a la part posterior a la part més enrunada de la masia, ja que hi manca la coberta i tambéhi ha algunes finestres que conserven traces dels antics ampits de fusta decorades en motius en escacat. Una escala situada a la part oest de la sala principal comunica amb la planta superior, avui parcialmemt enderrocada i de la que encara es poden endevinar algunes cambres en més o menyts bon estat i també l'estructura de suport de la coberta a quatre vessants a base d'arcs de mig punt a cada angle de la casa. Els forjats són de fusta i també maó ceràmic i cal destacar que encara hi ha algues dinestres amb gelosies de ventilació. La part reservada als masovers es situa a la part de més a llevant i s'hi accedeix mitjançant una escala individualitzada del cemtre de la sala principal del primer pis. | 08093-67 | A la falda del Puig de la Baga situat al marge dret del Bastareny damunt del veïnat de l'Hostalet | Segons Martín (Martín, 2005) l'indret del Puig ja apareix esmentat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians el 948 '..entrego a l'esmentada parròquia les vil·les que s'han esmentat amb els seus termes, els quals afronten, per una banda, amb el terme de Bagà, per l'altra, amb el terme de Vallcebre, el de Saldes i, per l'altra, amb els termes de Molnell o del Puig [de Sant Martí].' (Martín, E inèdit del doc.ADCU). Poseriorment el lloc de Puig ens és esmanetat amb les donacions del monestir de Sant Lloreç prop Bagà el 961 'in valla buchranense, casas curtes et ortos, terras et vineas cultas vel incultas molendinis, aquis, aquiductis in Vilalta et in Marolaet in ipso Puio, et in Rus et Perdinela' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre III P.82). Tanmateix és en la documentació d'aquest monestir quan se'n fa major referència ja que el 983 i posteriorment el 1003 es fa una donació de terres del mas Puig. I parla també d'un lloc dit Querol proper al Puig 'I pècia de vinea ad domum Scti Laurencii monasterii, qui est in valle Buchuranense. Et advenit illa ipsa vinea de comparacione, in chomitatum Cerdaninense, in valle Buchuranense, in apennico de ipso Puio, in locum qui dicunt Cherol'. El document esmenta les afrontacions que són 'In vinea de Olibane vel eres suos, et de alia in ipsa Rocha Rotunda, et de III in vinea de Orifeitaqyi fuit condam...' (Bolós-Pagès, 1986) Bolós interpreta com a Sant Martí del Puig sense poder especificar la roca rodona. Nosaltres pensem que la roca rodona podria correspondre el pujol arrodonit on més tard s'hi alçarà l'església de Sant Martí. Per tant és molt provable que aquest mas ja existís el segle X.. L'església de Sant Martí aviat es va convertir en una parròquia ja que el 1197 se l'esmenta com una parròquia. El 1288 el capellà del Puig Berenguer de Gaamir va arrendar del clergue de Gavarrós (Berenguer de Ça Rocha) amb totes les entrades, oblacions, defuncions, conreus, cases, possessions i altres drets que posseïen i li corresponien com també tot el de la seva església i sufragània de santa Maria de Faia (santa Magdalena) (Serra i Vilaró, J ;1989 Ob cit. Llibre III. P.253) . Aquest acord incluïa a Ça Rocha de residir a la parròquia 'ibi residentiam pesonalem'i garantir servei religiós a les esglésies. Segons Serra i Martín conflictes posteriors acabaren imposant una multa de 150 sous a Gaamir i la confirmació de Berrenguer de Ça Rocha com a rector del Puig. Altres documents són el 1295 l'església va rebre una deixa testamentària de 20 sous per part de Galceran de Pinós i Santa Maria de Faia de 10 sous. S'hi té documentada una petita comunitat de clergues que hi feien oficis diurns i també nocturns. En quant al mas del Puig sabem que era una mas que pagava els censos, delmes i primicies a l'església de santa maria del Castell de Bagà, juntament amb Sant iscle de Molnell. (Serra i Vilaró, Baronies). Consta que el 1368 el rector del Puig va entraren brega amb els homes de Berga als plans de Reboll. En conseqüència els bisbe d'Urgell va absoldre a tots els rectors i en va reposar de nous. També hi ha esment el 1399 que els prohoms del Puig van comprar als cònsols de Bagà un encencer, una custòdia de llautó en la que nen van pagar 2 lliures i quatre sous (Baronies, ob cit. P47). El màs Puig era propietat del rector de l'església de Santa Maria del Castell de Bagà. La importància del lloc del Puig era cabdal pels barons de Pinós. Tant és així que els rectors d'aquesta parròauia van finançar la construcció de la capella de Santa Maria a l'església de Sant esteve de Bagà. Així el 1396 es cobreix 'la quapela nova de sent guyla (Julià)' a l'angle sud-oest del temple que va ser per Oliver Saig, rector de Sant Martí del Puig. A la clau de la volta s'hi va gravar 'el ont floré' un puig coronat per una flor de lis fent referència al Puig i la qual n'era titular Oliver Saig (Galí, F, D i Lacuesta, C , R, 2010). El lloc i casa del Puig va tenir una llarga importància en el paper de kes baronies de Bagà. De la casa del Puig al llarg dels segles XVI i XVII es va esmentant, de forma continuada i és especialment el segle XVIII quan està a sota les mans dels Bover, una rica família que compra aquest mas el 1758 i que tenia propietats al mas Campà (Cal Ros), Molnell, entre altres. Segons el cadastre de 1754 la casa del Puig estava arrendada per quatre anys a Francesc Camprubí que també tenia arrendada la finca de Murcurols, la Pelosa i l'Hospitalet. Segons Martín (Martín, 2005) les condicions d'arrendament de la casa del Puig reservaven als Bover l'ús de la casa excepte dues estances per a guardar grans. També quedava per ells lús de la fruita que es produís, l'hort i el canamar, una quartera de rompuda i totes les rompudes que es fessin als emprius de Gisclarenycom el dret de pasturar els bous de pasturar a bast'. Sembla que els Bover van decidir arrendar el mas per pagar una important quantitat de 8000 ll. que tenien amb la comunitat de preveres de l'església de la Pobla de Lillet, lloc de la qual n'eren originaris. En el cadastre de 1776, la masia figura a nom dels Bover (AMG, cadstre 1776) i sabem a través de la documentació eclesiàstica que alguns dels rectors de l'església de Gisclareny i del Puig procedieb d'aquesta mateixa casa. Així Julià i martí Bover eren germans sacerdots i fadristerns ja que l'hereu del mas era Joan Bover i segons Martín encara hi havia un altre germà de nom Josep que era ferrer.Julià va ser rector durant 18 anys a Gisclareny on el seu testament va encarregar un enterrament amb dotze sacerdots, tes misses cantades i una ofrena de pai i vi a l'església de Sant Martí. Va donar 900 lliures a la fundació de Sant Julià i va nomenar al seu germà Martí sacerdot de Gisclareny i li va encarregar que fes dotze misses anuals els dies especificats i va crear una causa pia de ' col·locar donzelles en espiritual matrimoni' i especificant que fossin filles dels germans donant-los uina pensió de 20 lliures anuals en el moment del casament. Aquesta dot s'havia de donar als descendents de l'hereu de forma perpetua mente que la la resta de germans només es lliurés fins a la quarta generació (Martín, 2005. P.33).Els Bover van residir al mas del Puig fins a la fi del segle XVIII, car el segle XIX la masia era a mans de la rica família de Joan Vilella de Brocà , la qual posseïa cal Ros, l'Hostalet i el molí del Puig. La família es va traslladar a Bagà. En el cens de 1863 la masia del Puig era arrendada per Francesc Russell i pagava 6960 rals de contribució rural, 162 de contribució urbana, 875 per a contribució per al bestiar i un total de 7997 rals i hi havia un total de 12 persones majors de 7 anys. La masia va sobreviure la migració de 1900. Consta que va ser abandonada als anys'50. Francesc Caballè (Caballè i Cantalapiedra, F; 1995) 'aquesta casa va ser una de les primeres en tenir servei d'aigua potable en una font no gaire llunyana'. Segons algunes imatges de Lluís Estasen de | 42.2653300,1.8093000 | 401799 | 4679923 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82977-foto-08093-67-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82977-foto-08093-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82977-foto-08093-67-3.jpg | Inexistent | Gòtic|Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta masia correspon amb una de les interessants del muncipii de Gisclareny i conserva alguns elements notables que cal posar en valor i conservar com ara la porxada de la planta baixa, la sala de la primera planta amb l'arc a diafragma que la divideix, els sostrres amb restes guix emmotllat i la xmeneia de la llar de foc o la'iguamens de la sala. Tal i com hem dit aquests elements guarden estretes relacions amb la xemeneia de Cal Agutzil de Bagà amb un escut en guix emmotllat al centre, la xemeneia de la torre de 'la Torre de Foix' de Guardiola, la present del Puig o per exemple la del mas de Vilalta de Sant Mateu de Bages, per posar alguns exemples (Cascante, Torrella, P. 2015) i que aquests elements són datats de mitjans del segle XV o principi del XVI coincidint amb les diverses ampliacions de la masia en el moment que pertanyia al rector del Puig que finança part de la capella de Santa Maria de l'església de Sant Esteve de Bagà. | 93|94|119|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82936 | Fites de la Finca de Vilella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fites-de-la-finca-de-vilella-0 | <p>AYMANI I DOMINGO, G (2002). Els molins hidraulics de la vall del Bastereny.Exemples d'una activitat preindustrial despareguda Associació Medieval de Bagà. MARTÍN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny.Capítol 3. PP. 17</p> | <p>Fita de pedra la finca de Vilella (Brocà) situada a la font del Violí poc després d'haver passat el molí del Puig. Es tracta d'un bloc de pedra amb una alçada de 40 cm. i amb un acabat en forma corbada i amb les inicials de VILELLA a la part frontal fent al·lusió a la finca de Brocà.A la part posterior hi ha les inicials de PDE.</p> | 08093-26 | A la font del Violí.Pista de Bagà a Font de l'Adou PK. 4,5 passat el veïnat de l'Hostalet | <p>Fites que pertanyien a la família de Joan Vilella de Brocà gràcies al matrimoni entre Josep Vilella i Rosa Bover del Puig el 1831 on els Brocà enriquiren el seu patrimoni incorporant les finques que els Bover posseïen; el molí del Puig, el Puig i Cal Ros. Aquestes fites es van col·locar per delimitar les finques del Puig, molí del Puig i també Molnell i Cal Ros al llarg del segle. XIX. Es conserven altres dues fites similars al camí dels Empedrats i també al Bullidor de Sant Esteve</p> | 42.2681700,1.8126900 | 402083 | 4680234 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82936-foto-08093-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82936-foto-08093-26-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La família de Joan Vilella posseïa al llarg del segle XIX una gran part de les masies del terme de Gisclareny, entre elles , el Puig de l'obaga, el molí del Puig i també cal Ros.No és d'estranyar doncs que es trobin fites amb aquest cognom que delimiten les seves terres i propietats. | 94 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||
| 82937 | Resclosa i captació d'aigues de la central Manresana a la font del Violí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-i-captacio-daigues-de-la-central-manresana-a-la-font-del-violi | ARROYO HUGUET , MERCEDES( 2009). 'Estratègies empresarials pioneres. L'electricitat al Berguedà 1901-1964' a Erol. Revista cultural del Berguedà. P. 28-35. ARROYO, HUGUET M (2012).'De las fábricas de luz' a la creación del sistema. La oragnixación regional de fuerzas hidreolectricas del Segre, 1020-1952. Simposio internacional. Globalización, iinnovación y construcción de redes técnicas urbanas de américa y Europa. 1890-1930. Universitat de Barcelona .FREIXES PERICH, A (2013). Les fonts del Bastereny i l'origen del riu Llobregat, la seva capçalera i l'embassament de la Baells. Verssió PDF. | XX | Encara s'utilitza com a tal | Captació de l'aigua potable de la vila de Bagà la qual és aprofitada també per a captar les aigues . Correspon amb una surgència d'aigues natural propiciada per l'orografia càrstica del terreny d'un eqüifer natural i subterrani que aflora en superfície a les Fonts de l'Adou com a punt més elevat, el bullidor de Sant Esteve com a punt mitjà i la font del violí com a darrer lloc. La captació de la canal és en forma de resclosa de ciment pòrtland que estanca l'aigua del Bastereny i la deriva per mitjà d'una tuberia a la vila de Bagà i també a través del canal que alimenta la central hidroelèctrica del 'Pendís' denominada 'la Manresana' i situada a pocs Km de la vila de Bagà. Resulta ser una ampliació del canal inicial de la central de Bagà amb resclosa a Sant Joan per recollir les aigues del torrent del forat 'del Pendís' i de l'eqüífer subterràni. El tram inicial des de la captació fins a Cal Cerdanyola transcore de forma subterrània dins d'un túnel i mitjançant un aqüeducte volat a la vall del torrent del Forat. El canal té una longitud d'uns 10 Km fina arribar a la central homònima. Té una amplada de 2 metres i una profunditat de 3. Encara està en ús.La resclosa té una alçada de 10,5 metres i una notable amplada. | 08093-27 | A la font del violí .(Ajuntament de la vila de Bagà. Plaça de Catalunya, 7 bis) | a captació de l'aigua potable va ser construïda els anys setanta per abastir la població de la vila de Bagà que fins aleshores s'havia nodrit de l'aigua procedent del riu Greixa a la zona coneguda com a 'rigoreixer'. La font del violí forma part del mateix carst que té com a sortida més alta, la denominada Font Tordera a uns 2465 m al costat del cim del Comabona (TM. De Gisclareny) i com a surgència més baixa el bullidor de Sant Esteve amb un cabal de 5 m 3 i considernat-se com un sistema càrstic que aporta grans reserves d'aigua (uns 11 hm 3 de reserva dinàmica dek 50 hm 3 del total) degut a que es troba situat a les capes més profundes del mantell del Cadí. Aquesta abundància de cabal va propiciar que abans de la guerra civil de 1936 es construïs una central hidoelèctrica denominada 'del Pendís' la qual no es va poder posar en funcionament fins als anys' 50. L'empresa que la va posar en funcionament va ser la CAME (Companyia Anonima Manresana de Electricidad) fundada el 1910 per tres socis (Magí Gallifa i Gomis, Angel Ferré i Grané i Lluís Vila i Miralles) i dels que el 1950 només n'hi havia dos. La central de Bagà, projectada el 1913 i construïda el 1915 aprofitant un salt del Bastereny situat a prop de Sant Joan comptava inicialment amb una potència de 465 KV i es preveia construïr aigües avall de la presa que tenia una alçada de 13m. La maquinària emprada era la dels germans Chalaux que també es va utilitzar en moltes altres centrals. Cap el 1920 la Societat Manresana va créixer degurt al capital dels gernans Joaquim i Enric Gomis Cornet els quals es van convertir en el principals inversors ja que la seva família havia iniciat els experiments en fabricar llum a la colònia Gomis. La seva tècnica es basava en la compra de salts d'aigüa poc rendibles a preus molt baixos i donar-los rendiment a partir de noves inversions. Si el salt no rendia es deixava tal i com estava, però si succeïa el contrari, aleshores es feia un nombre elevat d'inversions per a poder-ne treure el màxim de rendiment possible i es creava una empresa específica que la pogués gestionar. Així si el negoci no rutllava no afectava a la resta de patrimoni i de negocis que la família posseïa. Aquest mecanisme de producció va provocar que moltes centrals de la Catalunya central, especialment el Bages, el Berguedà i també al Segre. En el cas de Bagà quant els germans Gomis la van adquirir, ja estava en funcionament i en van projectar algunes millores com la de donar més alçada a la presa del Bastereny. Aquesta actuació va ser concedida per l'enginyer Ramon Alsina Rodergas i signats per Narcís Amigó. El fet que no recaigués la concessió a cap dels Gomis, propietaris de la CAME era degut a que per gaudir d'una concessió d'aigua s'havia de tenir el títol d'enginyer, cosa que no va poder ser fins el 1946 quany un dels fills ; Enric Gomis i Parera, adquirí el títol d'enginyer. Cap els anys '50 a l'empresa s'hi afegí un tercer enginyer; Luís Maria Cascante i Portabella que es va convertir en el principal motor de la 'Productora y distribuidora de Electricidad' a les comarques del Bages i del Berguedà. Per tal d'augmentar la producció de llum calia tenir un major cabal al riu, fet que a vegades el Bastereny podia baixar més sec. En conseqüència es van projectar pantans i embassaments i el 1946, l'enginyer de camins va fer derivar les aigues del riu de Greixa a la mateixa central. Tot i així entre els 1951 al 53 la producció de KW/hora va minvar progressivament i això va fer plantejar incorporar nous cursos d'aigua com seria el torrent del Pendís per a millorar i incrementar el cabal. El 1958 la central de Bagà disposava d'una turbina tipus francis de 700 CV. Un alternador per a corrent alterna trifàssica AEG de 640 kV a 6000 V i un transformador de 640 kVA de potència. Cascante i Portabella va aconseguir millorar les negociacions per a la compra d'uns terrenys a la zona del Puig per a construïr la presa de la nova central 'del pendís' situada al costat mateix de la central de Bagà amb una reclosa més alta i amb un salt de més de 95 metres. Així doncs mentre que la central de Bagà tenia un salt de 13 metres i un cabal de 2800 l per segon, la nova central del Pendís incorporava 1500 l per segon amb un sal brut de 101,5 metres i una potència de 1140 CV. A més aques nou salt es considerava de 'absoluta necesidad nacional'. Cascante que va portar a terme totes les negociacions per construïr aquest nou dalt justificxava la conveniència de 'derribar o expropiar' el molino del Puig situat a 80m, cosa que no va poder ser possible i en el seu lloc es va construïr un mur que evités que l'aigua anés al molí. L'expropiació amb els terrenys per on havia de passar la sèquia va ser dificil i llarga però al final es va poder portar a terme. El 1957 s'inaugurava la nova central del Pendís al costat de la central de Bagà i en reforçava la producció d'electricitat. Tenia una turbina de 1925 CV que el 1980 va ser ampliada amb una de més potent. L'empresa dels Gomis a la dècada dels '50 va decidir invertir en altres salts més cabalosos al vessant del Segre degut a que el cabal de la central del Pendís no era regular i cap el 1988 les estructures elècrtiques dels Gomis van passar a FECSA llevat de la de Bagà que va continuar com a autònoma i petita empresa sota el nom de 'Hidrodata' i la qual encara avui funciona com a tal. | 42.2680900,1.8127500 | 402088 | 4680225 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82937-foto-08093-27-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82937-foto-08093-27-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Atès que correspon amb la surgència més baixa del mateix eqüífer que surt per les fonts del Bastareny i del 'Bullidor de Sant Esteve' fa que no s'assequi mai i la vila de Bagà l'aprofiti com a captació per a nodrir-se de la seva aigua potable. Va ser construït a mitjans del anys setanta quant va substituir l'antiga conducció o 'aigua vella' que procedia del torrent de Rigoreixer. | 98 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82930 | Cua de cavall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cua-de-cavall | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural.</p> | Zona integrada en el Parc Natural del Cadí Moixeró i sotrmesa a les normes i directrius de conservació i manteniment del parc natural del Cadí Moixeró | <p>Salt d'aigua provocat pel pas de l'aigua del torrent de la Font del Faig damunt terreny calcari a l'interior de la gorja dels Empedrats. Es tracta d'un salt de més de 7 m. d'alçada que cau damunt d'una profunda gola en el punt més estret dels Empedrats. Es tracta d'un paisatge de gran bellesa i sovint molt visitat.</p> | 08093-20 | A la gorja dels Empedrats. (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea.</p> | 42.2773900,1.8189100 | 402610 | 4681251 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82930-foto-08093-20-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82930-foto-08093-20-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El topònim de 'cua de cavall' deriva per la forma que prèn la caiguda d'aquest salt similar al de la cua d'un cavall. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 82998 | Cal Creueta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-creueta | <p>CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. P.41. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. AHG.Document de 1490, AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21. ACBr. Registre de les Hipotecas. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny</p> | XIV-XIX | Prefectament rehabilitada i en bon estat de conservació. | <p>Antiga masia situada a la part de més a ponent del veïnat de Cal Berta, en una posició encimbellada com les seves veïnes de Cal Sastre (fitxa 87) i de Cal Berta (fitxa 86) damunt del clot del Pou i davant del veïnat del Roser. Tal com succeïa amb les altres dues la casa s'assenta damunt d'una terrassa artificial aprofitant el desnivell del terreny. Presenta una planta quadrangular de dues crugies i composta per una Planta baixa semi soterrada, 1 pp i un sota teulada o golfes cobertes amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia. En quant a la distribució de les seves façanes hi ha un predomini del massís respecte el buit, especialment la nord que és completament cega. La distribució de les obertures de la façana principal es resol en una porta allindada en fusta a la part baixa i dues finestres a la planta primera de petites dimensions, coronades per llinda de fusta i completament simètriques. La façana oest, que aprofita el desnivell del terreny s'organitza mitjançant una porta i una finestra a las planta primera i una segona finestra a nivell de golfa. A la part del darrere s'endevina el volum circular del forn de pa molt característic en les masies del terme municipal. L'aparell dels seus murs és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç de color marró tirant a groguenc i col·locats en filades més aviat irregulars. Únicament presenta un aparell de pedra picada a les arestes de les cantonades i bastiments de les obertures. La teulada és de llates damunt de cavalls de fusta en forma de troncs.</p> | 08093-88 | A la part de més a ponent del veïnat de Berta i al costat de Cal Sastre a sota la Voltrera | <p>Segons Eduard Martín (Martín, 2005) aquesta masia podria anar relacionada amb el 'mas Asèn' documentat des del segle XIV i situat proper al Clot del Pou i coincident amb l'emplaçament d'aquesta casa, la més occidental del Veïnat de Berta i la més propera al clot del Pou. Segons martín en u fogatge del segle XV i segle XVI entre Sant Miquel de Turbians i el Coll de la Bena hi havia un seguit de masos destcant el mas Espunya (Cal Ros), el mas Asen o (Assen, Azen, Nazen) situat prop del clot del Pou, el mas Over, Coll i Carbonell situats entre el clot del Pou i el coll de la Bena. Aquests darrers podrien anar relacionats amb algunes de les cases d'aquest veïnat (AMG. Document de 1490 extret de Martín, E; 2005. Pel que fa al segon o màs Asèn, un document més tardà esmenta que 'afrontava a solixent amb el camí de Vier segons un document de compra d'un tal Joan Corominas havia fet a la comunitat de preveres de Bagà i conservat al registre de les hipoteques i datat de 1789 (ACB, registre de les hipotecas). El document del segle XIV esmenta que els masos Asen, Coll, Carbonell i Over eren a mans de la família Coll i també Calla que poc després es van traslladar a la vila de Bagà. El terme Creueta apareix al 1792. De fet al cadastre de 1776 (AHG. Cadastre 1776) esmenta que la casa estava a mans d'un tal Miquel Creueta. Hi habitaven 3 persones a la casa que pagaven un cadastre personal de 2 lliures i 6 sous, una contribució reial de 5 sous i 5 diners i no pagaven res per als caps de bestiar. Posteriorment i en l'amillarament de 1863 (AMG. Amillarament de 1863) la casa estava a mans d'un tal Rafael Corominas, hi habitaven 8 persones majors de 7 anys i pagaven una contribució rural de 440 rals, 51 de contribució urbana i 25 per als caps del bestiar. Aquesta masia va sobreviure l'emigració de 1900 motiu del qual avui encara està habitada.</p> | 42.2520300,1.7854600 | 399812 | 4678474 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82998-foto-08093-88-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82998-foto-08093-88-2.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta masia d'estructura senzilla reuneix les característiques molt comuns de les masies de Gisclareny destacant com a paral·lels més propers les masies de Cal Berta, Cal sastre, Cal Caçador o Cal Ros.Està assentada damunt d'un murs de contenció que aprofiten restes de construcccions anteriors relacionades amb altres masos que hi existieren, entre els que cal destacar el denominat 'mas Asen' documentat des del segle XIV tot i que també hi ha una altre possibilitat i és que aquest mas correspongui amb el de Cal Prim. | 94|119|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83107 | Carrerada del camí de Vilella per cal Ros | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrerada-del-cami-de-vilella-per-cal-ros | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni Arquitectònic. Fixa núm. 3351 MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA i VIALARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres. III DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny.Fixa núm. 10 Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses); AHG.Cadastre de 1776. ACA:Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 20. ACBR. Registre Hipoteques de 1781.</p> | XII-XIX | Utilitzat com a camí veïnal per anar als camps i la font de Cal Ros. | <p>A sota dels plans de Cal Ros i vorejant la balma homònima seguint en direcció a la font de Cal Ros cap al pas de la Guineu es conserva un notable tram de l'antic camí ral de Vilella a Vallcebre voltat de murs de pedra seca a banda i banda delimitant l'espai públic dels camps de conreu i amb restes del camí empedrat i pavimentat amb còdols de riu.</p> | 08093-197 | A la part est de la casa de Cal Ros en direcció al veïnat de Vilella (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>Possiblement la història d'aquest camí ens aniria lligada amb l'origen de la casa de Cal Ros i mas Campà que es remunten el segle XVII (vegeu fitxa.193) tot i que pensem que el camí ja existia de molt abans (època medieval) ja que permetia connectar el castell fener i el vilar d'Espunya amb els veïnats de Vilella, Cal Noguera i la riera de Saldes. Aquest camí segons l'inventari de camins ramaders apareix esmentat a la seva meitat al mapa 1:50.000 de la Pobla de Lillet de 1951 i també al mapa 1:50.00 o mapa vell de Gósol, datat de 1949.</p> | 42.2495300,1.8006500 | 401061 | 4678178 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83107-foto-08093-197-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83107-foto-08093-197-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83107-foto-08093-197-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Es tracta de l'antic camí de Vallcebre inventariat a la fitxa núm.180. Segons l'inventari de camins ramaders del Berguedà (DDAA. 2007. Inventari de camins ramaders del Berguedà) aquest camí conegut com el camí del tabac coincideix amb la fitxa núm. ICR.85 del Collet d'Eina a Gisclareny. Aquest camí partia de la carrerada del Vilar i Llenes (TM. Guardiola de Berguedà), continuava per la vessant solella pel camp de la canal, passava pel Camp del Cep, Cal Noguera, passava per Vilella, creuava el pas dels Portells i arribava a Cal Ros on es podia accedir a Sant Miquel de Turbians. | 94|119|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83074 | La Portella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-portella-3 | CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. P.41;MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. .ACA llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863; AHG. cadastre de 1776 | XVIII-XIX | Enderrocada i coberta de vegetació | Ruïnes d'una casa o barraca situada a l'est del coll de l'Escriga a sota d'unes roques en un indret que es coneix com 'la Portella' o petit pas d'un antic camí veïnal que permetia baixar a Turboans pel vessant solell. La casa o mé sben dit la barraca està orientada a sud i aprofita una balma per a construïr-hi els seus murs. Es conserva encara part del mur de tancament sud construït amb aparell de pedra seca, mal treballada i escairada, unida en sec i col·locada en filades més aviat irregulars. L'alçada que es conserva de mur oscil·la entre els 50 i 75 cm i encara conserva algunes de les cantonades amb pedra més ben treballada. Al voltant seu s'endevinen restes de murs de feixa i de petits conreus molt precàris. | 08093-164 | A la part est del coll de l'escriga en un petit pas que hi ha cap al vessant sud | Documentalment no ens apareix enlloc aquesta casa que tant sols és citada per F. Caballè (Caballè i Cantalapiedra, F 1995) amb la qual cosa i degut a la proximitat amb la casa de l'Escriga s'hauria de relacionar com a part vinculant amb aquesta darrera. Segons Martín Desconeixem l'origen d'aquesta casa que segurament es remuntaria a inici de l'època moderna. Segons Martín, la casa de l'Escriga comença a ser esmentada el 1683, tot i que la documentació que s'ha conservat és més pròpia del segle XVIII i XIX. De fet el mateix Martín afirma que el segle XVIII una família procedent de Bagà, ocupa aquest mas des de 1704 fins a principi de segle XX. (Martín, E; 2005 annex.10) . Val a dir que el 1744 un tal Eudald Dachs, procedent possiblement de Gòsol té la casa de l'Escriga. La casa (heredat del coll d'Escrigu) surt esmentada en un document sobre els pagadors de les rendes i censos de les baronies de Pinós datat de 1755 i en el que contempla un pagament de 1 quartera de forment, 1 quartera d'ordi, 1 quartera de civada i 2 capons valorats en 5 lliures i 13 sous (Martín, E 2005).Font original arxiu abaia de Poblet. El cadastre de 1776 (AHG) esmenta que en nom de Ramon Costa (Escriga) hi havia 5 habitants, pagaven 3 lliures i 10 sous de cadastre personal, 1 llura, 8 sous i 11 diners de cadastre reial i 7 sous i 8 diners per a caps de Bestiar. En nom de Joan Dachs hi havia 3 persones (potser el mas de l'Escriga de baix ja que la casa era mes aviat petita per ancabir-hi 2 famílies) i pagaven un total de 2 lliures i 6 sous de cadastre personal, 8 diners de cadastre reial i 8 diners de caps de bestiar. Val a dir que el mateix cadastre hi ha un capítol per la casa de l'esqueriga habitada am 3 habitants i amb un pagament de 2 lliures, 3 sous i 5 diners de cadastre reial.Posteriorment en el doument de 1863 (AMG) i Martín, 2005 la casa tenia com a cap de família un tal Bonaventura i Puig. Hi havia 2 persones majors de 7 anys i pagven una contribució rural de 464 rals. La mateixa casa no va patir el flux migratori del segle XIX i principi del XX, raó de la qual a principi de 1900 la casa ja figura com a abandonada. | 42.2360400,1.8047800 | 401381 | 4676675 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83074-foto-08093-164-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83074-foto-08093-164-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83074-foto-08093-164-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante Torrella | Aquest tipus d'hàbitat respon a un model molt simple d'hàbitat ocupacional que aprofita les balmes i afloraments rocosos per a adossar-hi els murs de les cases. Respondria al mateix model de casa similar a Cal Peret de la Roca (fitxa 85), i també a la casa de cal Bisbe (fitxa 81) | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83052 | Cal Rita | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-rita-0 | <p>CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Giscalreny. Albi. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. annex. 21 i 22.. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Fitxa. 041. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses) ACA. Llibret de compliment pasqual 1863.</p> | XVII-XIX | En procés de restauració | <p>Construcció situada a la part més alta del segon veïnat del Coll de la Bena per damunt de Cal Jan (fitxa 139) i de Cal Maurici (fitxa 143). Es tracta d'una construcció formada per la casa i les antigues quadres o pallisses rehabilitades com a segona residència. Presenta una planta més aviat quadrangular formada per una planta baixa, un primer pis i unes golfes cobertes amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta. En quant a l'organització i distribució de les seves obertures hi ha un predomini del massís respecte el buit especialment a la façana nord i oest que són pràcticament cegues. Pel que fa a la façana sud i est és on es concentren la majoria de les obertures a base de una porta d'entrada a la planta baixa, dues finestres a l'alçada del primer pis i quatre mes a la segona planta. Corresponen a obertures, objectes de la restauració que s'hi està portant a terme respectant l'emplaçament de les obertures originals de mides més petites. L'aparell és de maçoneria de carreus de pedra ben treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat regulars i horitzontals. Les cantonades són de pedra ben desbastada i picada i s'hi observen a simple vista alguns afegits o ampliacions. Adossat a la part sud hi ha l'àmbit de les antigues pallisses perfectament restaurat i adaptat a segona residència.</p> | 08093-142 | A la part més alta del segon veïnat del Coll de la Bena per damunt de Cal Jan i Cal Maurici | <p>La casa ens apareix esmentada com a tal per primera vegada en l'amillarament de 1863 (ACA llibrets de compliment Pasqual. Amillament de 1863) extret de Martín, 2005 annex 21 especifica que el cap de casa era Josep Costa. La casa estava habitada per 6 persones majors de 7 anys, pagava una contribució rural de 383 rals, 36 d'urbana i 385 de caps de bestiar. No sabem a quina casa pertanyia en el cadastre de 1776 ja que no queda massa clar. L'habitatge va sobreviure el flux migratori de 1900 i segurament va quedar abandonada poc abans de la guerra civil.</p> | 42.2573300,1.7647700 | 398114 | 4679087 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83052-foto-08093-142-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83052-foto-08093-142-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83052-foto-08093-142-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La casa malgrat hagi estat molt reformada en els darrers temps conserva encara l'estructura bàsica i original de la masia amb les seves ampliacions. Segons el que es pot veure en els seus paraments no sembla pas correspondre amb una construcció anterior al segle XVII. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82999 | Cal Tòfol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-tofol | <p>MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. AHG.Document de 1490. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny</p> | XVII-XVIII | Arruïnada i exclosa del catàleg de masies del terme de Gisclareny per les dificultats d'accés | <p>Ruïnes de la casa de Cal Tòfol situada a la part més alta del veïnat de Berta a sota de la carena de Cal Felip i a damunt mateix de cal Berta i Cal Sastre. De les ruïnes de la casa es conserven tant sols les quatre parets principals amb aparell de maçoneria de pedra mal treballada i escairada, unida amb argamassa de calç i en sec i disposada en filades més aviat irregulars i aleatòries. Encara conserva en una alçada força notable les parets oest i est.Davant de la casa i per damunt de Cal Sastre i Cal Creueta hi ha l'era de batre el gra, sostinguda per murs de pedra seca que fan la funció de terrassa artificial.</p> | 08093-89 | A la part més alta del veïnat de Berta a sota de la Voltrera i damunt de Cal Berta i Cal Sastre | <p>Aquesta masia comença a aparèixer a partir del segle XVIII en l'amillarament de 1873 ens hi surt esmentada a mans d'un tal Ramón Tomàs a la qual hi habitaven 3 persones majors de 7 anys, pagaven una contribució rural de 131 rals, una contribució urbana de 24 rals i cap per als caps de bestiar. No es té constància que existís anteriorment tot i que al cadastre de 1776 s'hi esmenta un tal Francesc Tomas que pagava una contribució de 4 lliures i 14 sous de cadastre personal, 2 lliures, 1 sou i 8 diners de cadastre reial i 4 sous i 4 diners per als caps de bestiar. No sabem si aquest Francesc Tomas correspon al resident d'aquesta casa, malgrat no s'especifiqui en més detall. L'habitatge na va poder sobreviure l'emigració del 1900, raó de la qual es deuria abandonar. Actualment és una ruïna coberta de vegetació.</p> | 42.2520800,1.7848200 | 399759 | 4678480 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82999-foto-08093-89-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82999-foto-08093-89-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82999-foto-08093-89-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83048 | Cal Cargol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-cargol | <p>MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. annex. 21 i 22.. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Fitxa. 036. Annex a la normativa.(dades històriques a les amsies incloses) ACA. Llibret de compliment pasqual 1863. AHG. Cadastre de 1776</p> | XVII-XX | Rehabilitada recentment guardant els valors més essencials | <p>Construcció situada a la part més altra del Coll de la Bena,de planta rectangular formada per una planta baixa, un primer pis i unes golfes cobertes amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal que s'orienta a migdia. Actualment la casa ha esta objecte d'una rehabilitació que ha conservat en bastant bon encert la tipologia i forma originària de la casa. Consta que al any 2000 la casa estava pràcticament en ruïnes ja que havia estat deshabitada el 1909. Segons el que sembla l'aparell de la casa deuria ser similar al de la resta de masies de Gisclareny amb fàbrica de maçoneria i carreus de pedra més aviat mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locada en filades irregulars. La construcció existent és completament moderna</p> | 08093-138 | A la part més alta del veïnat del Coll de la Bena al damunt de Ca l'Andal i sota la carretera | <p>L'origen de Cal Cargol ens surt esmentat al cadastre de 1776 (AHG, cadastre de 1776) a nom d'un tal Joan Companyó descendent dels Companyó de Cal Vitarella on hi consta una casa habitada per tres persones i pagava un cadastre de 2 lliures i 6 sous de cadastre personal, 1 lliura i 1 diner de cadastre reial i 3 sous i 8 diners per als de bestiar. En l'amillarament de 1863 (ACA llibret de compliment pasqual, amillarament de 1863) el cap de la casa era també un Joan Companyó que tenia la casa habitada per 6 persones majors de 7 anys i pagava 159 rals de contribució rural, 19 d'urbana i res per a caps de bestiar. El 1900 la casa consta com a habitada però de seguida el 1909 es va deshabitar. Va ser restaurada el 2000.</p> | 42.2572400,1.7678100 | 398364 | 4679073 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83048-foto-08093-138-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83048-foto-08093-138-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83048-foto-08093-138-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Casa que deuria presentar una tipologia molt similar amb la resta de masies de Gisclareny amb planta baixa, un primer pis i golfes i coberta a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia on s'hi obrien grans obertures o eixides de fusta. En el plànol topogràfic hi consta una segona construcció a sota de la casa i avui completament embeguda pel mur o terrassa que la sosté | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83054 | Cal Calçó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-calco | <p>CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Giscalreny. Albi. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. annex. 21 i 22. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Fitxa. 043. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses) ACA. Llibret de compliment pasqual 1863. ACBR. Registre de les hipoteca Document 1810.</p> | XVII-XIX | Restaurada seguint l'exemple tradicional de les masies de Gisclareny | <p>Construcció situada a la part més alta del coll de la Bena en un lloc proper al punt d'unió als dos veïnats i molt a prop del coll en uns planells pròxims i arrecerada dels agents climàtics amb orientació a migdia. La casa és de planta rectangular allargassada i formada per una planta baixa i un primer pis cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal que s'orienta a migdia. En quant a la seva distribució de les obertures en façana hi ha un major predomini del massís respecte el buit especialment a la façana nord, oest i est on hi ha obertes poques obertures. En canvi la façana principal s'estructura amb un porxo a la planta baixa que sosté una àmplia eixida a l'alçada del primer pis amb barana de fusta i separada mitjançant un pilar central que sosté la biga del carener. Una de les obertures està coberta amb posts de fusta simulant el sistema tradicional. L'aparell és de maçoneria de pedra mal treballada i escairada i unida amb morter de calç. La casa malgrat tingui una aparença antiga forma part d'una reforma moderna que segueix les pautes de les antigues construccions.</p> | 08093-144 | A la part més alta del veïnat del Coll de la Bena poc abans d'arribar al coll damunt d'uns planells | <p>L'origen de la casa de Cal Calçó es troba esmentat per primera vegada el 1863 en el document de l'amillarament. (ACA llibrets de compliment pasqual. Amillarament 1863) extret de Martín, 2005. Annex. 21. En aquest moment el cap de casa era Francesca Tor i estava habitada per 3 persones majors de 7 anys i pagava una contribució rural de 117 rals, 15 d'urbana i res de caps de bestiar. La casa va sobreviure el flux migratori de 1900 i deuria quedar abandonada. Desconeixem qui era el propietari abans del 1863 raó de la qual en el cadastre de 1776 resulta molt difícil conèixer a qui pertanyia. Actualment la casa està habitada com a residència de llargues temporades.</p> | 42.2587000,1.7672000 | 398316 | 4679236 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83054-foto-08093-144-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83054-foto-08093-144-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83054-foto-08093-144-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Segons la propietat, la casa va mantenir la base de l'antiga construcció així com les cantonades principals que van ser respectades i integrades en els nous murs construïts. Es conservaven les cantonades nord-oest, nord-est i part de la paret nord. De la casa i dels camps del davant en prové una llegenda 'el tresor de Cal Calçó' descrit a la fitxa 122 | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83113 | Cal Miqueló de dalt i de baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-miquelo-de-dalt-i-de-baix | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny.Fixa núm. 07 Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses). AHG. Cadastre de 1776. ACA:Llibrets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex, 21 i 22</p> | XVI-XIX | Arruïnada i coberta de vegetació | <p>Ruïnes de dues cases; Cal Miqueló de Dalt i Cal Miqueló de baix situades a la part més alta del nucli de Vilella i orientades a migdia al costat del camí ral de Vilella a les Llenes. La primera i mirant a la part sud damunt d'un petit promontori rocós, està formada pel cos de la masia principal amb la pallissa annexa i tancada darrere una era coberta de bardisses. La masia és de planta rectangular i formada per dues crugies de planta baixa, primer pis i sota teulada coberta amb teulada a dues vessants (avui desapareguda) damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia. En quant a l'organització i distribució de les seves obertures hi ha un predomini del massís respecte el buit, especialment a la façana oest i nord que són pràcticament cegues. En canvi la façana sud és on hi ha la de les obertures resoltes mitjançant una porta allindada i amb bastiments de pedra a la planta baixa, avui convertida en un gran esvoranc, i dues finestres allindades en fusta i arc rebaixat interior al primer pis i dues més a la planta superior. A sota el pinyó del mur tester encara es conserven els orificis quadrangulars dels antics colomars. L'aparell és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç de color ocre i disposats en filades irregulars. Únicament són amb aparell de pedra picada les cantonades principals. L'interior avui completament enderrocat es pot endevinar la seva antiga distribució a base de quadres a la planta baixa i cuina-menjador al primer pis. Encara es conserva l'antic aiguamans amb la pica de pedra encastada, la cuina econòmica amb els fogons i el tinell o prestatgeries per a la vaixella. Conserva també restes del seu antic revestiment intern. Adossat a l'est hi ha un segon volum o àmbit de les antigues pallisses cobert amb teulada a un sol vessant i parets de maçoneria. Tant un cos com l'altre estan delimitats per l'espai de l'era situat a llevant i separats de la casa de Cal Miqueló de Dalt mitjançant una carrera del camí ral. La casa de Cal Miqueló de 'dalt' es troba al nord de l'anterior, presenta una planta més aviat quadrada amb una estructura de planta baixa i un primer pis cobert amb teulada a dues vessants (desapareguda) de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a sud. La distribució de les façanes hi ha un predomini del massís respecte el buit centrant-se la major part de les obertures a llevant que és on hi ha l'era de batre malgrat que avui dia són pràcticament irreconeixibles degut a l'avançat estat de ruïna. L'aparell és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb morter de calç i col·locats en filades irregulars. L'era s'obre a la part de llevant i està construïda damunt importants murs de sosteniment i a la vegada delimitada per un baluard al que s'hi pot accedir per un portal coronat en arc rebaixat de pedra tosca obert a la cantonada sud-est.</p> | 08093-203 | A la part més elevada del nucli de Vilella al costat del camí ral i a sota de Puigventós. | <p>La casa de Cal Miqueló es troba esmentada per primera vegada el 1863 amb el nom de Cal Miqueló de Dalt i Cal Miqueló de baix. Amb tot pensem que la casa podria correspondre o bé amb la casa de 'Cal Rafilat' o 'Cal Rabost' tant esmentades per la documentació escrita (Cadastre de 1776 i Amillarament de 1863), però cal tenir en compte que es tracta de cases que han canviat sovint de nom i per tant resulta difícil saber a quina casa es referia ja que al veïnat de Vilella s'hi troben documentades altres cases que no han pogut ser fitxades. Tot i així sembla que aquesta casa segons la fàbrica dels seus murs sembla una obra de la fi del segle XVI o principi del XVII. Referent a Cal Miqueló pensem que també va ser adquirida pels Campà als senyors de Còdol a mitjans del segle XVII. El nom de Cal Rafilat apareix al 1714. Amb tot al cadastre de 1776 (AHG. Cadastre 1776) no sabem a quina casa pertany potser la casa núm. 90 dita Miquel Rafilat on hi tenia 5 cases que pagava un cens de 9 sous i 10 diners de cadastre reial i no se sap quant de bestiar. El 1863 segons l'amillarament (ACA llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín,E; 2005. Annex 21 i 22) especifica que la casa estava a mans de Josep Companyó que estava ocupada per 5 persones majors de 7 anys, i pagava 494 rals de contribució rural, 72 d'urbana i 80 com a caps de bestiar. En nom de Joan Companyó hi havia la casa de Cal Rafilat que pot ser una referència de les dues cases que posseïen juntament amb Cal Miqueló ocupada per 5 persones majors de 7 anys, amb una contribució rural de 186 rals i una urbana de 39. Tant una com l'altra no van sobreviure el flux migrador del 1900 on surten esmentades com a abandonades..</p> | 42.2437000,1.8088500 | 401728 | 4677521 | 08093 | Gisclareny | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83113-foto-08093-203-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83113-foto-08093-203-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83113-foto-08093-203-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Es tracta de dues cases que en un primer moment en deurien ser una de sola que guarda els trets i les característiques més essencials de les cases de Gisclareny a base d'estructures simples amb les quadres i pallisses annexes i tancades darrere duna era de batre el gra. | 119|94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83047 | Cal Vitarella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-vitarella | <p>CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. annex. 21 i 22.. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Fitxa. 037. Annex a la normativa..(dades històriques a les masies incloses) ACA. Llibret de compliment pasqual 1863. AHG. Cadastre de 1776</p> | XVII-XIX | Se n'ha refet la coberta a dues vessants del volum principal de la casa que es conserva en bon estat. La pallissa i l'eixida encara conserven la d'origen però està molt ben conservada ja que la casa s'utilitza com a segona residència | <p>El conjunt arquitectònic de Cal Vitarella està situat a l'oest del veïnat del coll de la Bena a sota de Cal Cargol i damunt del camí ral de Gisclareny a Coll de la Bena en un vessant solell de la muntanya que mira als prats del coll de la Bena i també al Pinar. El conjunt està compost per la masia pròpiament dita amb els coberts per al bestiar situats a l'entorn de l'era i l'eixida adossada a la part del davant. El cos principal de la casa és de planta més aviat quadrada format per una planta baixa, un primer pis i unes golfes cobertes amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal que s'orienta a migdia. La porta d'entrada es situa a la part del llevant a l'alçada del primer pis i és accessible mitjançant una escala de pedra. L'organització de les obertures en façanes hi ha un major predomini del massís respecte el buit especialment a la façana de tramuntana que és completament cega i llisa llevat del volum semicircular del forn de pa situat a l'alçada del primer pis. La façana oest hi té oberta una porta flanquejada per dues finestres a nivell del primer pis i a la banda est hi ha la porta d'entrada a l'alçada del primer pis i una segona a la planta baixa que comunica amb les quadres ja que la resta està ocupada pel volum de les quadres que s'adossa a llevant. La única façana que presenta més obertures és la sud on hi ha adossat un cos rectangular de planta baixa i primer pis cobert amb teulada a un sol vessant amb el carener paral·lel a la façana i on hi té oberta una àmplia eixida amb barana de fusta a l'alçada del primer pis. Està flanquejada per dues finestres rectangulars amb bastiments de fusta. A nivell de la planta segona hi ha obertes tres finestres rectangulars de reduïdes dimensions i una darrera a sota el pinyó de la façana. L'aparell és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat irregulars. Únicament són amb aparell de pedra més acurada les cantonades de les parets principals i també alguns muntants d'algunes obertures en planta baixa. Adossat a llevant hi ha un cos rectangular d'un cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica àrab damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener paral·lel a la façana principal. La majoria de les parets són cegues llevat de la principal on hi ha una gran obertura coberta en llinda de fusta d'accés a la quadra a la planta baixa i el buit de les pallisses que ocupa tota la longitud de la façana separades per un pilar central. Aquestes obertures estan protegides amb posts verticals de fusta seguint l'exemple de moltes cases del municipi. L'aparell és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units mitjançant morter de calç i col·locats en filades més aviat irregulars. Tant la casa com els coberts i la pallissa estan oberts a l'era principal de la casa pavimentada amb lloses de pedra que mira a migdia i que està sostinguda per potents murs de contenció. Tot el conjunt està tancant i delimitat per un mur o baluard de maçoneria.</p> | 08093-137 | A la part més oest del veïnat del Coll de la Bena i al costat de Cal Xamberg damunt el camí ral de Coll de la Bena. | <p>Segons Eduard Martín (Martín, 2005) troba esmentada per primera vegada la masia de cal Vitarella en l'amillarament de 1863 dins els llibres de compliment Pasqual (ACA. Llibrets compliment Pasqual. Amillarament 1863) extret de Martín, 2005 annex. 21. En aquest moment la casa tenia com a cap de família Josep Companyó. Hi tenia 4 persones majors de set anys i no pagava cap contribució. La família Companyó era originària de Bagà tot i que la casa pairal era a Brocà (Cal Companyó). Martín els troba esmentats a Gisclareny a partir de mitjans del segle XVIII. De fet en el cadastre de 1776 (AHG. Cadastre de 1776) la casa de cal Vitarella es podria correspondre amb la casa de 'Mariano Companyó' (DDAA annex al catàleg de masies) on hi tenia 5 cases ocupades per tres persones i que pagava una contribució de 2 lliures i 6 sous de cadastre personal, 17 sous i 7 diners de cadastre reial i 6 sius i 4 diners de caps de bestiar. El 1900 la casa apareix esmentada entenent que va sobreviure el flux migratori. La casa encara està habitada tot i que els seus amos resideixen a Bagà.</p> | 42.2571400,1.7672300 | 398316 | 4679062 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83047-foto-08093-137-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83047-foto-08093-137-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83047-foto-08093-137-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La casa respon al clàssic model de masia de Gisclareny amb els trets característics perfectament conservats i integrats en el paisatge que l'envolta. Arquitectònicament presenta moltes similituds amb la veïna de Cal Andal, Cal Estevenés, la Casanova...S'hi aprecien almenys dues fases cronològiques; una primera situada a tramuntana amb aparell de maçoneria i carreus de pedra més ben treballats i una segona a migdia amb fàbrica més simple. La veïna finca de Cal Xamberg (fitxa 136) va ser utilitzada en temps moderns com a pallissa de Cal Vitarella, raó de la qual en el catàleg de masies i cases rurals està inclosa en una mateixa fitxa (fitxa núm.037). | 119|94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83055 | Coll de la Bena | https://patrimonicultural.diba.cat/element/coll-de-la-bena | <p>MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. TORRES, C. A. (1905). Pirineu Català 'El Bergadà' IT. 114 de Bagà a Saldes per l'estret de Llúria. DDAA (2007). Inventari de camins ramaders del Berguedà. Camí de Gisclareny (ICR, 78) i camí de Gòsol (ICR 40)</p> | Paratge situat en ple parc natural del Cadí Moixeró. S'hi arriba amb vehicle per la pista asfaltada de Bagà a Gisclareny o per pista forestal des del Puig seguint part del camí ramader. Del coll continua la pista forestal fins a Coll de Balma (fitxa 147) | <p>Coll situat a la part oest del terme municipal de Gisclareny separant la vessant nord amb les obagues de la Muga mirant a la vall del Bastareny i Murcurols amb la vessant sud on s'erigeix el veïnat del Coll de la Bena i que s'orienta cap a la vall del riu Saldes. Es tracta d'un coll que tal i com es denomina 'de la bena' Té una forma més aviat planera i allargassada típic d'una vall alpina i glacial on al seu voltant s'hi estenen prats aptes per al conreu i al seu fons hi ha l'antic camí ramader de Bagà a Gisclareny passant pels veïnats de Berta, Clot del Pou i el mateix del coll de la Bena. Per la part alta i mirant a la vall de Murcurols hi conflueix l'antic camí ral del Puig de l'Obaga a Gósol (ICR.40) enllaçant amb el camí de Bagà a Gisclareny (ICR. 78) on en aquest punt confluïen en un de sol en direcció a Gósol. Hi passa el GR.107 0 camí dels bons homes a banda d'un senders local que passa per la Dou del Bastareny i Gisclareny</p> | 08093-145 | A la part oest del terme municipal de Gisclareny separant la vall del Bastareny amb la de Saldes | <p>El camí del coll de la Bena és un camí que es feia servir des de l'edat mitjana per comunicar-se amb la vall del Bastereny, la vall de Gisclareny i també els nuclis de Gósol, Saldes, Vallcebre i segurament Cerdanya. Segons Martín (Martín, 2005) el pas del coll de la Bena corresponia amb un pas important que s'utilitzava des de temps molt antics i es tracta d'un camí que es comença a esmentar pels primers excursionistes de principi de segle XX com el mateix C. August i Torres o en el seu llibre de Pirineu Català 'El Bergadà'. Valls altes del Llobregat parla que el camí de Gisclareny parteix des del Puig de la Baga i puja fins els castellots. Aquest camí enllaçaria amb el camí del Pendís a la zona dels Hostalets i també formaria part del camí de Gósol. De fet aquest camí és inventariat en l'inventari dels Camins Ramaders del Berguedà (DDAA, 2007) amb el núm ICR. 40 però també formant part del ICR 78 o camí de Gisclareny. Val a dir que en el mateix inventari es recull com a dada principal, un mapa vell de la Pobla de Lillet de 1951 a escala 1:50000 i on hi surt aquest camí amb el nom de 'camino de Gisclareny''.Segons Martín aquest camí queda registrat en un catàleg de la Diputació redactat el 1861 (Martín, 2005 P.36) i font original Arxiu Històric de Berga. OP. 2656. També apareix en un mapa vell de Gósol de 1951 on especifica que és un 'camino de bosque', 'camino de Moracols' fins al coll de la Bena i després 'Camino de Gresolet' fins a coll de Balma i després 'Camino de las costas de Roset' en el tram de les Bassotes i el Collell. En la descripció de les vies pequàries de Bagà surt esmentat com a 'camí vell de Bagà'. Possiblement era emprat des d'època me</p> | 42.2601300,1.7660400 | 398223 | 4679396 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83055-foto-08093-145-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83055-foto-08093-145-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El camí que sortia del Puig de l'Obaga i arribava fins el coll de la Bena ens és recollit a l'inventari de camins ramaders del Berguedà amb el ICR.40 (DDAA, 2007) segons aquest mateix treball 'aquest camí. Al molí de Cal Cerdanyola hi trobem dret de returada. El camí continua cap a Molnell i passa per les fonts de Bastareny, i continua aproximadament fins el torrent de Pradell, passa per Murcurols i arriba al coll de la Bena. Aquí trobem un altre camí procedent d'aquest mateix' | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 82946 | Casa del amos de Molnell (Monnell) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-del-amos-de-molnell-monnell | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny Fitxa 048. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de Compliment Pasqual.Amillarament de 1863 extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22. ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians.</p> | XIX-XX | L'edifici es conserva en bon estat malgrat estigui abandonat. La porta està tapiada però les finestres estan obertes, fet que permet l'accés a l'interior. Conserva encara els seus paviments originals, revestiments i forjats | <p>Construcció situada en una terrassa a sota de la masia de Molnell o Monnell i destinada a habitatge dels amos al segle XIX. Es tracta d'un edifici de planta rectangular amb tres crugies i compost per una planta baixa i un primer pis, separades per forjats de biga de fusta, revoltó ceràmic i cobertes per una teulada a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana principal que està orientada a migdia i on s'hi obre la porta d'entrada o principal. En quant a la composició de les façanes hi ha un predomini del massís respecte el buit, malgrat que la majoria de les obertures es concentrin a la façana sud. La seva arquitectura és pròpia de les construccions del període industrial a través de composicions de portes i finestres molt geomètriques i amb fàbrica de maó ceràmic i maçoneria. En aquest cas es resol a través d'una porta d'entrada coronada per un arc rebaixat que emmarca dues finestres a cada costat que coincideixen amb tres balconeres del primer pis amb els balcons situats al mateix pla que la façana llevat de la central que sobresurt formant un balcó. L'aparell no és visible ja que està enlluït per una capa de morter de calç pintat d'un color groguenc i amb els marcs de les obertures en un color marró vermellós. En els punts on aquest element ha desaparegut s'entreveu l'aparell de maçoneria i maó ceràmic en les obertures i cantonades. Cal destacar-ne el ràfec de dues filades de teula girada i maó pla que corona la façana principal i continua a les altres tres i també les baranes de forja del balcons. La façana est i oest que coincideixen amb els pinyons de la testera tant sols hi tenen obertes dues finestres de les mateixes característiques que la resta i la nord hi ha oberta una porta. La porta d'entrada dona pas al vestíbul de la casa que distribueix el menjador, la cuina i altres dues sales més pavimentades amb rajoles hidràuliques que formen diferents dibuixos i també les parets decorades amb sanefes i motius a plantilla. Encara resta la llar de foc en forma d'escó així com alguns armaris de paret. L'escala d'accés a la planta primera es troba al fons del vestíbul i dona pas a un llarg passadís que comunica amb les habitacions principals. De totes elles cal destacar-ne la de la part central que és de dimensions més grosses i coincideix amb el balcó de damunt la porta principal. Els paviments també són de rajola hidràulica i maó ceràmic, les parets estan pintades en color blau clar i decorades amb motius geomètrics fets a plantilla i amb el sòcol o arrambador de color vermell. El mobiliari interior ha desaparegut completament. Adossat a migdia hi ha un segon volum que pertany a les cotxeres de la casa, de planta rectangular, d'un sol pis amb coberta de fibrociment a dues vessants que està sostinguda per bigues de fusta i té aparell de maçoneria. Conserva restes d'un revestiment molt similar a l'edifici principal i s'hi obren dues finestres coronades mitjançant un arc rebaixat de maó ceràmic. Els dos edificis estan situats en una terrassa artificial que és sostinguda per murs de maçoneria. El conjunt presenta uns trets molt unitaris que els permet situar en un període cronològic molt concret.</p> | 08093-36 | A la part sud-est de la masia vella de Molnell | <p>L'indret i alou de Molnell apareix esmentat per primera vegada el 839 en un document de consagració de la catedral d'Urgell (Martin, 2005) on esmenta que es paga com a cens una quartera de faves i una perna. Posteriorment i en la consagració de Sant Miquel de Turbians, el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell. Ens l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i també en un document datat de l'any 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins.i per tant malgrat no esmenti enlloc l'existènciua de camins, és lògic pensar que n'hi havia amb els corresponents passos per creuar els rius. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. El Querforadat podria ser 'roca foradada' interpretada com una roca natural i de la que en tenim constància de la seva existència degut a l'orografia càrstica del lloc. Pensem que el Querforadat seia el castell 'fener de Cal ros' proper al vilar d'Espunya i la conca d'Oria seria a l'oest de Monell al lloc d' Oreis. El lloc de Molnell que deriva de Molinell o petit Molí relacionant amb l'existència d'aquest element a la captació del Bastareny (Serra i Vilaró, 1989) serà esmentat continuament al llarg dels segles XIII i XIV. Consta que al 1151 el monjo Guillem del monestir de Sant Llorenç prop Bagà Pere Anes i Guillem Bernardí van confessar davant l'abat i bisbe d'urgell que detenien els alous de Vilella i Molnell amb el vilar d'Espunya mesura a la qual van ser retornats. També s'esmenta que el 1292 Galceran de Pinós va imposar a Bernat d'Escariu i als seus fills una pena i confiscació de 55 veïns de la baronia situats a Monell, Faia i Greixa, mesura la qual va ser absolta. De Molnell en procedia un capellà nomenat Berenguer que en motiu de les bregues entre l'abat de Sant Llorenç i el baró de Pinós va ser excomunicat juntament amb molts altres cap el 1328 (Serra i Vilaró, 1989). També el lloc és esmentat quant el cavaller G. de Rocavert va reconèixer davant un tal Pasqual de Molnell les donacions que Berenguera de Gisclareny fa del 'mas d'en Jover amb un molí i alguns tascals pertanyents al dit mas i algunes terres; la batllia de tots els Censos... i demès que rebia de la parròquia de Sant Iscles de Molnell', parròuia i església que s'esmenta a partir del segle XIII quant el 1255 Guillem de Murturols volen anar a l'exèrcit del Rei de la Corona Catalana va fer donacions als llegats de l'església Santa Maria de Murturols, l'obra de ll'església de Molnell i Gresolet 'et dimitio operi ecclesie de Muenell' (Serra i Vilaró, 1989). Aquest mas d'en jover podria correspondre amb un dels tres masos que es compta que hi hauria a la zona corresponent al mas de Molnell (Munell) propiament dit juntament amb altres dos a la Pelosa i Oreis (Conca d'Oria). Per tant ja veiem la importància del lloc per a l'aprofitament de l'aigua de la Dou i fer moure un molí que ha denominat el lloc. Per altra banda en els documents de la Baronia de Bagà, aquest indret és molt citat i esmentat al llarg dels segles XIII i XIV amb personatges de gran nom a la Baronia dels Pinós, entre ells els senyors de Murcarols que pagaren 200 sous per l'obra faedora' de l'església de Molnell (Serra, ob cit, 1989). Interpretem com un lloc que estava densament poblat al llarg de l'església on hi havia masos, molins i fins hi tot una església. Al llarg de la fi de l'edat mitjana i principi de l'era de moderna, la masia de Monell va continuar tenint importància donant a entendre que va poder sobreviure la pesta. Tant és així que de 1789 es conserva un document a l'arxiu de Gisclareny on hi ha un inventari dels bens que posseïia. Martín, E, 2005 i on ens descriu amb molt de detall les diverses cambres i estances que hi havia a la casa amb els seus objectes i caps de bestiar. A grans trets ens parla de 'la entrada, lo tarrat (terrassa primer pis), la cuyna, primera cambra, pastador, altra cambra, sostre (golfes), cambra del sostre, altra cambra del sostre, pleta de Urgell i altra pleta. Aquestes darreres corresponen amb les pletes que hi ha a la muntanya (pleta de Cadí o de Molnell) sota del Tanca la Porta. Per l'extensió i nombre d'objectes podem diferenciar les diverses cambres i identificar si es tracta d'una menjador, sala o dormitori reproduïnt fidelment la seva composició i elements que contenia (E. Martín, 2005). Segons ens consta en els diversos censos conservats a l'arxiu municipal de Gisclareny (AMG) al 1863 la masia de Molnell hi havia 15 persones més gran de 7 anys i pagaven una contribució total de 12119 ss dels quals 1871 corresponien als caps de bestiar, fet que la convertia en una de les masies més importants de la vall del Bastareny.El seu propietari era Mariano Ribera (Martín, 2005). Sembla que la casa dels amos dataria de mitjans del segle XIX o principi del segle XX i aniria relacionat amb l'explotació forestal de la fusta de l'obaga de la Muga.</p> | 42.2702900,1.7966600 | 400764 | 4680488 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82946-foto-08093-36-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82946-foto-08093-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82946-foto-08093-36-3.jpg | Inexistent | Eclecticisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La casa de l'amo de Molnell i els edificis annexos corresponen a dues construccions unitàries que van ser construïdes en època i arquitectura industrial per acollir i fer de residència als amos de la finca en els seus períodes de vacances ja que hom creu que la seva residència habitual era a Manresa o Barcelona i la casa de Molnell era per temporades curtes i estivals. La casa avui està abandonada malgrat es conservi encara en bon estat. | 102|98 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83013 | Ajuntament de Gisclareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ajuntament-de-gisclareny | <p>MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P.33-38. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863.Extret de Mnartín, E; 2005. Annex 21. SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III;</p> | XVIII-XIX | Restaurat recentment als anys'90 | <p>Edifici situat a la part de més a migdia del veïnat del Roser davant de l'església del Roser i al costat est de la Rectoria. Resta separat pels tres únics carrers que hi ha al veïnat de Gisclareny, però comunicat amb l'església i la rectoria mitjançant passos coberts per damunt del carrer. Es tracta d'una construcció més aviat allargassada, de planta rectangular, de tres crugies i composta per una planta baixa i un únic pis cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica àrab damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener paral·lel a la façana principal orientada a migdia cap a la plaça del poble. En quant a la distribució de les seves obertures hi ha un predomini del massís respecte el buit, ja que la majoria de les seves façanes, tret de la de migdia són completament cegues i només hi ha obertures a la façana principal. S'organitza d'una manera molt ordenada mitjançant dues portes a la planta baixa; una d'accés a les dependències municipals i coronada en arc de mig punt i una segona d'accés al garatge. Ambdues obertures estan flanquejades per dues finestres coronades mitjançant una llinda de fusta i al seu damunt i coincidint amb el primer pis s'hi obren dues balconeres amb balcó de barrots de ferro situat al mateix pla de la façana a la part central i dues finestres a cada costat coronades també mitjançant una llinda de fusta. L'aparell és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat irregulars i horitzontals. Les cantonades i dovelles del'arc d'accés al primer pis són en pedra picada. Recentment ha estat restaurat recentment.A la part del darrere i a tocar de l'angle nord-oest hi ha un passadís que hauria comunicat les dependències municipals amb el cor de l'església. Aquest element d'un interès arquitectònic molt rellevant està cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica àrab i sostingut mitjançant una volta d'arc de mig punt damunt del carrer que hi ha davant de l'església i construïda amb lloses o còdols de riu col·locats a 'plec de llibre' i també a sardinell. Descansa damunt d'un basament de pedra i hi te´obertes al primer pis dues finestres rectangulars reixades. Es tracta d'un element molt peculiar que li dona una imatge molt típica. L'interior està completament reformat.</p> | 08093-103 | A la plaça del poble al veïnat del Roser (Av. Roser S/N 08695) | <p>Segons E. Martín l'edifici de l'ajuntament correspon amb l'antiga construcció del ' corral de l'era' documentada abans del segle XIX. Segons E. Martín, (Martín, 2005) són molt escasses les referències d'un municipi a Gisclareny abans del segle XVIII. En canvi segons el mateix autor a partir del Decret de Nova Planta les notícies cada vegada seran més abundoses. L'origen sembla remuntar-se en època medieval quan depenia dels cònsols de Bagà, en temps de les baronies de Pinós (Serra i Vilaró, 1989 Ob. Cit. Llibre I i II). Tot i així les referències més abundants són a partir del segle XVIII. L'ajuntament dels temps de Felip V no tenia representació del poble,el batlle era nomenat pels senyors amb vigència de dos anys mentre que els regidors ho eren per la reial Audiència de Barcelona. Gisclareny tenia un batlle i dos regidors. Segons Martín s'ha pogut tenir accés al nom dels batlles que van ocupar l'ajuntament de Gisclareny en temps de l'antic règim gràcies als llistats de tots els batlles nomenats a Catalunya. La funció del batlle era la de representant del senyor al municipi i ostentava la jurisdicció judicial i criminal llevat quan l'acusat era un membre de la noblesa que llavors passava les competències a la cúria baronial de Bagà. Per damunt d'aquests organismes hi havia l'alcalde major situat a la subvegueria de Berga i que intervenia en municipis de diferent domini senyorial. Com a ordre suprem hi havia la reial Audiència. Segons Martín (Martín, 2005 p. 24) destaca alguns afers que va intervenir la justícia baronial de Bagà destacant-ne una disputa el 1804 entre un pagès i Josep Tor o per exemple una disputa de 1796 prop de cal Jovell entre Ciprià Pons i Llorenç Tor que acabà a mans de la Reial Audiència.La manca de presó a Gisclareny va fer que molts dels empresonats es fessin a Bagà on hi havia una presó. Segons el mateix Martín, la presa de possessió d'un nou senyor després de la mort de l'anterior anava acompanyat d'un ritual que es celebrava primer a la capital de les baronies i després a cadascun dels municipis afectats on el batlle i els regidors escenificaven l'acte de vassallatge davant els nous senyors. Amb la constitució de 1812 l'organització de l'ajuntament també va experimentar alguns canvis on es van produir algunes pèrdues del poder dels ajuntaments i es va incrementar el control del govern supra municipal. En aquest tipus d'ajuntament desapareixia la importància de la cúria baronial de Bagà i també de la reial audiència donava poder al sufragi per cens i per tant lliure elecció de l'alcalde i els regidors entre els membres masculins del municipi, sovint escollits per la seva posició i rol social i també la renda que tenien. Els alcaldes designats pel governador civil eren els regidors electes, les diputacions eren controlades per un 'jefe político' i al damunt seu hi havia el governador civil.Aquest sistema era subjecte a la manipulació ja que les llistes eren fetes pels mateixos ajuntaments. A partir dels pressupostos conservats, llistes de pedrons municipals s'ha pogut conèixer com estava organitzat l'ajuntament de Gisclareny a mitjans del segle XIX. Així per exemple se sap que le 1843 els ingressos que s'obtenien eren nuls i hi havia una despesa de 804 rals d'ardit que es repartirien entre els diversos veïns afectant els principals contribuents. Aquest fet va comportar la creació d'una comissió per al repartiment d'aquest arbitri que requeia al batlle, regidors i a quatre dels principals contribuents (Martín, 2005. P.19). Consta també que ss conserva un document que narra la fundació de la junta revolucionària de Sant Miquel arran dels afers revolucionaris de 1868. A més se sap que el 1887 Josep Vinyas ven a l'ajuntament de Gisclareny per un valor de 570 ptas. la casa de 'lo corral de l'era' que correspon a l'actual casa consistorial i delimitada pels tres carrers que l'envolten i l'espai o era de davant seu. Consta que el 1915 amenaçava ruïna degut a la crisi i manca de recursos i dèficit de finances raó de la qual el municipi sol·licità a l'estat un augment del nombre d'arbres a talar per a poder fer subhasta. (Martín, 2005. P. 19-21)</p> | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83013-foto-08093-103-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83013-foto-08093-103-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83013-foto-08093-103-3.jpg | Inexistent | Neoclàssic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Segons imatges i postals antigues conservades de Gisclareny (todocolección.net) i publicades al 'Escudo de Oro' i atribuïdes a Bagà es veu una imatge acolorida d'aquest edifici amb les parets revestides d'un enlluït de calç de color marró terrós i amb els emmarcaments de les obertures i cantonades resseguides en color blanc i amb quatre òculs a la darrera planta, que semblen correspondre als coronaments de cadascuna de les obertures. Aquesta decoració es va perdre en la restauració que s'hi va fer a mitjans dels anys'90 però es conserva documentada en aquestes imatges. Sembla datar de mitjans del segle XIX o principi del XX. La disposició de les obertures és la mateixa que l'existent. En quant al passatge que comunica amb l'església possiblement correspongui amb una obra erigida en aquest moment, juntament amb la rectoria, possiblement vinculat al moment que es centralitza l'activitat religiosa, administrativa i política en un sol lloc ja que els tres edificis (ajuntament, església i rectoria) estan comunicats entre sí. | 99|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83035 | Font de la plaça de Gisclareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-placa-de-gisclareny | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.25. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P.33-38. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3335; SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. ADS (Arxiu Diocesà de Solsona). Carpeta de Gisclareny ACA (Notarials. Bagà ) publicats per Martín</p> | XI-XIV | Emprada com a element ornamental i alhora funcional de la font pública ja que n'és la cubeta del sobreixidor | <p>Es tracta d'una font pública situada a la paret o mur de terrassament que la separa del carrer de la rectoria i en la que hi ha encastada una pica de pedra que sembla correspondre amb una antiga pica baptismal formada per un bloc de pedra de forma cònica i buidada de forma més aviat basta per a formar la cubeta. Medeix uns 45 cm d'alt x 85 d'ample. </p> | 08093-125 | A la plaça del poble de Gisclareny al veïnat del Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>Documentada inicialment a l'edat mitjana com a capella o 'església del castell' no va adquirir el seu caràcter de parròquia fins en època moderna que substituí la veïna església de Sant Miquel de Turbians o 'de Paradís' La pica de la plaça del poble podria correspondre amb la pica baptismal d'aquesta església. Sembla que amb la creació del Bisbat de Solsona es deuria traslladar la parròquia al veïnat del Roser. Malgrat que aquesta no ens apareixi esmentada abans el segle XVII (Serra i Vilaró, 1989. Baronies) pensem que ja existia anteriorment car alguns apunten que corresponia amb l'església del castell (Martin, 2005 p. 29). A més a nivelll constructiu ja hem comentat que s'hi observaven diverses fases cronològiques, les més antigues de les quals datarien del període baix medieval. Segons el mateix Martín, el Gisclareny parroquial es trobava inclòs el 1630 dins el bisbat d'Urgell. Comprenia nuclis a Sant Mqiuel de Turbians, el Roser pels habitants de la part de Llevant, Sant martí del Puig a la vall del Bastereny i Sant Andreu de Gréixer a la zona de més a l'oest i avui integrada al terme municipal de Guardiola de Berguedà. Sant Miquel i el Roser es disputaven la parroquialitat, així doncs si Sant Miquel era la parròquia històrica però el Roser era on es guardava el santíssim sagrament i les fonts bapstismals a banda de ser el lloc on hi havia la rectoria (Martín, 2005 p. 29). Consta que una tempesta de vent va fer caure la campana de Sant Mquel, motiu que comportà que els feligresos reuníssin els diner suficients per a fer-ne una de nova que al final va ser col·locada al Roser. El 1752 es va signar una concòrdia en la qual els dies festius es faria missa a les dues esglésies en hores diferents, els ingressos de les quals s'obtinguessin es repartirien als dos bàndols. Segons el mateix Martín i en un document original trobat a l'arxiu diocesà de Solsona els anys posteriors el segle XVIII, la parròquia es trasllada definitivament al Roser.El rector de Gisclareny declarava el 1752 un ingrés net de 150 lliures (Martín, 2005). En aquest document ja fa esment de la pobresa del territori. Per sufragar les despeses derivades dels actes litúrgics, l'església va instaurar un sistema de crèdit basat en aportació de les famílies més benestants en misses pels difunts, causes pies, beneficis i censals. A través de la creeça del purgatòri per treure l'anima del cos del difunt, les classes més acomodades feien aportacions en vida com a deixes trestamentàries per a realitzar misses per les animes dels difunts a partir d'unes tarifes establertes pel nombre de sacerdots otambé per a la construcció d'altars. Aquests crèdits eren administrats a les rectories. A més a més també existia la causa pia, una mena de crèdit o aportacions de censals per a les dots de les donzelles (Martín, 2005 p.31)'per donzelles maridar o en religió entrar'. Algunes vegades el capital anava dirigit a constituïr alguna institució concreta com ara una confraia com seria la que va fer Martí Bover a la parròquia de Sant martí del Puig o Josep Tor al Roser . Moltes de les masies del terme van ser adquirides per les comunitats de preveres mitjançant el sistema de les causes pies basades en els censals. Hi ha algunes causes pies de la família Tor (Martín, 2005 i doc. Original ACA. Notarials. Bagà. Lligall III ). El mas Jovell va ser comprat a canvi d'un d'aquests Censals per la família Tor. El sistema de les cartes de Gràcia era una altre sistema de crèdit imposat pels preberes. Com a mecanisme de participació dels feligresos en la marxa de la parròquia, Martín esmenta el sistema de les obreries (confraries) que es beneficiaven dels donatius dels feligressos i que garantia el fet d'ocupar lliocs privilegiats en la celebració de les misses, diposar de sepultura pròpia en el moment de la mort. Amb el capital obtingut es compraven censals. Segons martín al Gisclareny històric hi han dues obreries; una per a cada parròquia. Si la de sant Miquel és poc esmentada la del Roser titulada 'lluminaria del santíssim sagrament' a partir de 1716 és documentada en l'aparició de quatre censals de 88, 76, 134 i 136 lliures entre els anys 1716 i 1780. Els administradors eren els cònsols, el batlle i regisdors (Martín, 2005. P.38). La fundació de la obreria va ser a càrrec de Josep Tor. Ja veiem que és el segle XVIII el moment en que la parròouia de Gisclareny va tenir la major puixança coincidint amb un increment poblacional i que es va mantenir al llarg del segle XIX i principi del XX. Des prés de la guerra civil. Actualment malagrat mantingui el caràcter de parròquia és administrada des de l'unitat pastoral de Bagà i del ser rector.</p> | 42.2500200,1.7865300 | 399897 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83035-foto-08093-125-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83035-foto-08093-125-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83035-foto-08093-125-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Altres | 2020-10-09 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquestes piques eren recipients per contenir l'aigua del baptisme. La seva profunditat era per representar el ritus de la immersió que recordava el bany sagrat de Sant Joan baptista al riu Jordà, la neteja i purificació. Aquest ritus es va començar a iniciar en època constantiniana i les restes més antigues de piles emprades per al bateig per immersió les trobem a les catacumbes de Roma. Posteriorment i en època paleocristiana i tardo antiga es van construir baptisteris on hi havia piscines profundes que contenien aquesta aigua. De baptisteris en coneixem a Terrassa o a Barcelona. A partir de l'edat mitjana aquest fenomen va ser generalitzat arreu del territori i la major part de les esglésies contenien aquest recipient a la part externa per a fer batejar els que no ho havien fet abans que entressin a l'església. Al segles XIV algunes de les piles van ser recobertes per un cimbori de fusta i a partir del segle XV el baptisme per immersió va ser suprimit i les piles van ser més petites. Desconeixem quina en seria la seva procedència tot i que molt possiblement correspondria a l'església de Santa Maria. | 94|85 | 51 | 2.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83034 | Festa Major de Gisclareny o del Roser | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-gisclareny-o-del-roser | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1995). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; MRTÍN VERGARA, E (2005). Una mirada a la història de Gisclareny. Www.gisclareny.cat; www.festacatalunya.com</p> | XVIII-XX | <p>Cada primer cap de setmana d'octubre i en celebració de la festivitat de la patrona, Nostra senyora del Roser, Gisclareny celebra la festa Major. Es tracta de les darrera i última festa major de la temporada ja que les dates són més properes a l'hivern que no pas a l'estiu. Sovint s'inicia la nit anterior amb l'encesa d'un foc de Camp amb coca i botifarra per tothom seguida de representacions teatrals de 'escenes de la història de Gisclareny' dirigides per Eduard Martín i Vergara el qual hi ha posat molt d'entusiasme ja que és el principal autor que ha treballat i estudiat a fons la història del poble. L'endemà al matí es celebra una missa solemne a l'església del Roser amb cantades dels goigs de Santa Maria del roser i oficiada motes vegades pel bisbe de Solsona. En acabar i a la plaça del corral de l'Era es ballen sardanes i danses de Gisclareny editades per Francesc Caballè i Jordi Pi i interpretades per una cobla que sovint van acompanyades dels gegants, cap grossos i animació infantil. Hi assisteixen els habitants de Gisclareny i també de Bagà i pobles veïns.</p> | 08093-124 | A la plaça del poble situada al 'corral de l'Era' (Ajuntament de Gisclareny. Av, Roser S/N 08695) | <p>No hi ha dubte que incialment la celebració de més rellevància era la festa de Sant Isidre, patró dels pagesos com tants altres pobles de la comarca com ara la Pobla de Lillet on la pegesis hi està molt arrelada. Era durant aquestes celebracions quan s'acompanyaven de processons laiques al carrer acompanyades de gegants i de capgrossos. Segons E. Martín (Martín, 2005) els primeres referències escrites i orals sobre els gegants de Gisclareny (Festa Major) dataria de mitjans del segle XVIII quant en les celebracions de Sant Isidre (festa major petita de Gisclareny i patró dels pagesos). Poc a poc i mesura que el veïnat del Roser va anar adquirint importància per convertir-se en le centre religiós, polític i administratiu del territori va ser quant la festa de la patrona, el primer cap de setmana d'octubre es va convertir en la festa més important. Consta que s'alternaven els actes religiosos amb altres de caire més lúdic acompanyats de músics de carrer i encara que no ho esmenti possiblement també gegants i capgrossos. Semblen que també s'empraven com a acompanyament de les processons religioses.</p> | 42.2500200,1.7865300 | 399897 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83034-foto-08093-124-2.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta festa ha estat enriquida darrerament amb la representació teatral al local social amb els episodis de la història de Gisclareny escrits i dirigits per Eduard Martín i Vergara. | 119 | 2116 | 4.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83121 | Havanera 'Un xicot de Gisclareny' | https://patrimonicultural.diba.cat/element/havanera-un-xicot-de-gisclareny | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; | XX | Recollit al llibre de les tres-centes cases de Gisclareny | Havanera escrita per Francesc Caballè el 1979 en honor almpoble i habitants de Gisclareny.'...Un xicot de Gisclareny-pasturant el seu ramat-va trobar una turista-i el cap se li eixelebrà-Digu'm tu xicot d'on ets,-Jo soc de ca l'Andalet-digue'm dona tú d'on vens-Jo vinc de vora la mar. Ai dona de la mar...Ha passat ja més d'un any-la turista va marxar-però en Miquel sempre hi pensa-en la dona de la mar-fins que un dia decidit-deixà la casa i el ramat-La Roser i Gisclareny-a la costa ja el trobem-Ai dina de la mar..!(bis)-Els dies anaven passant-i en Miquel desesperat-la turista és un fantasma-ara sí que ho veu prou clar.Veste'n noi a Gisclareny-li aconsella el vell pescador-'el marisc i la llonganissa-no lliguen amb un suquet'.Ai dona de la mar(...)!. Ja el tenim a Gisclareny-pasturant el seu ramat-la Roser té a la vora-i aviat es casaran.Tot sovint vora la llar-somrient recordarà-la història de la turista-que el cap li eixelebrà. Ai dona de la mar (...), ai dona de la mar, ai dona de la mar | 08093-211 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajunatment de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Francesc Caballè nascut a Badalona resideix des de 1969 a la vila de Bagà.H exercit com a articulista, fotògraf, dinamitzador cultural en entitats de la vila com l'Associació Medieval. Ha escrit altres llibres relacionats amb la vila de Bagà com 'A l'hombra de Paller'. 'Si tu t'en fas la lluna' (recull de cançons populars del Gil Casas), 'les tres-centes cases de Gisclareny' i a 'l'hombra del camí ral de Berga a Bagà'. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 1979 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Francesc Caballè i Cantalapiedra | 119 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83120 | Valset de la festa de Gisclareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/valset-de-la-festa-de-gisclareny | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; | XX | Recollit al llibre de les tres-centes cases de Gisclareny | Valset escrit per Francesc Caballè en honor a la festa Major. Diu el següent '... A Gisclareny venim-per celebrar la festa-A Gisclareny hi som-volem fer molta gresca.La verge del Roser-com sempre està tan sola-per ella cantarem-perque ens enamora.I el seu fillet també-li direm que ens acompanyi-sentint les nostres veus-somrient cantarà la mare-Plegats com a germans-voltats pels grans Picalls-la diada passare,- A Gisclareny amb joia. | 08093-210 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av Roser S/N 08695) | Va ser escrita i composada per Francesc Caballè arran d'una festa major de 1978 on en acabar-se un grup de joves de Bagà amb guitarres, flabiols i altres instruments van cantar aquest valset vom una aportació a la Festa Major de Gisclareny on es presentaven els gegants i es feia una millora a l'enllumenat elèctric.Francesc Caballè nascut a Badalona resideix des de 1969 a la vila de Bagà.H exercit com a articulista, fotògraf, dinamitzador cultural en entitats de la vila com l'Associació Medieval. Ha escrit altres llibres relacionats amb la vila de Bagà com 'A l'hombra de Paller'. 'Si tu t'en fas la lluna' (recull de cançons populars del Gil Casas), 'les tres-centes cases de Gisclareny' i a 'l'hombra del camí ral de Berga a Bagà'. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 1978 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83120-foto-08093-210-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83120-foto-08093-210-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 98 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83031 | Llegenda del tresor de l'alliberament de Miquel Tor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-tresor-de-lalliberament-de-miquel-tor | ALCALÀ, CÈSAR (2011): Històries encantades de Catalunya. Els mites i les llegendes del nostre país que cal conèixer, Columna Edicions S.A., Barcelona, pàgs. 71-75. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; Informació inèdita facilitada per Albert Rumbo i Soler; | XVI | Fou vers l'any 1590 que als boscos de Gisclareny es trobava pres dels bandolers el pagès d'aquesta població Miquel Tor. Els malfactors el retenien amb la voluntat de reclamar per ell un quantiós rescat. Devot com era de la Mare de Déu de Gresolet, advocada contra lladres i bandolers, va començar a pregar-li fervorosament per tal que l'alliberés. I fou així com, miraculosament, de cop i volta, sense cap mena d'explicació racional, el pres es va trobar lliure i va poder tornar a casa tranquil·lament, fet que va atribuir, sens cap mena de dubte, a la intercessió divina, doncs aquest miracle ja l'havia obrat diverses vegades. | 08093-121 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Llegenda apareguda en el context de l'època moderna en un moment en que el territori sovint es trobava atacat pels bandolers degut a la proximitat i pas de camins i vies ramaderes de certa importància que propiciaven aquest fet. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83031-foto-08093-121-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Tal i com ja hem comentat en transcriure la llegenda de La Troballa de la Mare de Déu de Gresolet , antigament aquests verals eren tan espessos que resultaven un cau perfecte per a lladres, malfactors i bandolers. És per aquest motiu que la Mare de Déu de Gresolet és advocada especialment per protegir la bona gent d'aquests sinistres personatges, i a ella s'hi encomanaven els caminants i viatgers, tant si havien d'emprendre el viatge a peu com amb diligència.En aquest cas ens trobem al davant d'una narració com tantes altres n'hi ha arreu del territori. Una narració que de ben segur no haguéssim incorporat en aquest treball de no haver estat pel fet que el fet queda situat cronològica, personal i territorialment.En aquest sentit, val a dir que aquesta narració pot relacionar-se, per les seves enormes similituds, amb dos relats més que incorporem en el present recull de Llegendes del Berguedà: L'Alliberament d'en Giralt i L'Alliberament d'en Joan de Serres . | 94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 83122 | Sardana 'els de Gisclareny' | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-els-de-gisclareny | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; | XX | Recollit al llibre de les tres-centes cases de Gisclareny | Sardana escrita el 1991 i inspirada en 'festa a Gisclareny'. Diu el següent: '...No hi ha gent a la comarca-tan obera i generosa-més valenta i abnegada-tant si és home com si és dona.Comparteixen la minestra-amb tothom que és arribat-sense fer-hi diferències, així són els de Gisclareny.Pugeu a Gsclareny-per guarir les ferides-que a l'ànima us han fet-les males companyies.Plegats com a germans-voltats pels grans picalls-la pau retrobareu-i també l'alegria. Els habitants d'aquestes terres-retornaran la serenor-als teus neguits-els de Gisclareny!. Tant si són els de la Baga-de cal Berta-de Coll de l'Avena-o de Vilella- Els de Gisclareny!-tots són gent de bé-Els de Gisclareny-els de Gisclareny-Els de Gisclareny! | 08093-212 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Francesc Caballè nascut a Badalona resideix des de 1969 a la vila de Bagà.H exercit com a articulista, fotògraf, dinamitzador cultural en entitats de la vila com l'Associació Medieval. Ha escrit altres llibres relacionats amb la vila de Bagà com 'A l'hombra de Paller'. 'Si tu t'en fas la lluna' (recull de cançons populars del Gil Casas), 'les tres-centes cases de Gisclareny' i a 'l'hombra del camí ral de Berga a Bagà'. | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 1991 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Francesc Caballè i Cantalapiedra | 119 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83123 | Cançó de Gisclareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/canco-de-gisclareny | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí;</p> | XX | Publicat i Recollit al llibre de les tres-centes cases de Gisclareny | <p>Cançó escrita per Jordi Pi de Bagà el 1987 que diu el següent: '...Cases de pedra-camins de somnis-camps de pastura-ai!qui ho diria-que és Gisclareny-boscos de pins,boixos i argelagues-petit racó de tranquil·litat. El fred hi viu tot l'any-quan plou hi creix el fang-quan neva tot és blanc-ai !qui ho diria-que és Gisclareny-petit indret, que al nostre cor t'aferres-omplint-lo de felicitat-No et deixis canviar-no et deixis destrossar-tu ets Gisclareny.No et deixis enganyar-pels homes inhumans-segueix com estàs. Ai qui ho diria que és Gisclareny-De bon matí els ocells refilen-claror de dia que ja ets aquí-Tu tens l'aire pur-tu tens els boscos sans-tens a la joventut-Ai qui ho diria, que és Gisclareny. Marges hi ha, nius de sargantanes, que viuen sense la por de ser xafades. Tu ets el meu record-que mai s'esborra-que mai s'esborra-petit indret, tu ets Gisclareny-Tu ets Gisclareny</p> | 08093-213 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 1987 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83123-img20200703112149.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83123-img20191119110058.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Jordi Pi | Escrita per Jordi Pi de Bagà el 1987 inspirant-se en aquest petit paradís i en la seva bellesa natural. | 119|98 | 62 | 4.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||
| 83030 | Llegenda del Crist de la cossa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-crist-de-la-cossa | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; Informació inèdita facilitada per Albert Rumbo i Soler. FORNER, Climent i RAFART, Benigne (2001): Goigs marians del Bisbat de Solsona. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. Montserrat, | Succeí ja fa molts anys que a Gisclareny varen trobar morta una donzella del poble al paller d'una de les cases. Per més que s'investigà el succés, mai ningú no va arribar a saber qui havia estat l'autor d'aquell crim. L'any següent, el Divendres Sant, just després de l'ofici religiós, tal i com era costum, tots els fidels que s'hi havien congregat passaren a estimar els peus del Sant Crist que presidia l'altar en aquella diada. Vet aquí que, en acostar-s'hi l'hereu d'una de les cases més riques del poble, just en el moment d'intentar besar els peus del Crist, tots els presents contemplaren astorats com el peu dret de la imatge es desclavava i li engaltava una cossa forta enmig de la cara. Tan dur fou el cop que el jove va caure d'esquena a terra talment com si fos un sac de patates. No va fer falta gaire cosa més per tal que els veïns entenguessin que el jove era el culpable del crim i el condemnessin pel mateix. Des d'aleshores, i en recordança de l'esdeveniment, li foren col·locades a la imatge unes cadenes als peus rematades amb una gran bola de ferro. | 08093-120 | A la plaça del poble situada al Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser. S/N 08685) | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83030-foto-08093-120-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83030-foto-08093-120-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83030-foto-08093-120-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Malauradament, el relat no ens explícita de quina casa era l'infractor. Un aspecte curiós són les cadenes amb les quals ha de carregar el Sant Crist només pel simple fet d'haver impartit justícia. Semblaria que la pobra imatge és castigada per una bona acció com és la d'haver desemmascarat l'assassí.Aquests dos fets, la no conservació del nom de la casa en el relat i el “càstig” que rep el Sant Crist, podrien entendre's o justificar-se per haver-se preocupat la rica i principal família de la qual formava part l'assassí d'esborrar el seu nom de la llegenda i fins i tot d'encadenar la imatge, doncs no creiem que el poble, content com devia estar que es fes justícia, hagués comès aital sacrilegi.Les narracions en les quals una imatge del Sant Crist es mou per tal d'indicar algun infractor o aplicar algun càstig es troben molt esteses al llegendari popular. Potser una de les més recurrents, documentada a diversos indrets del nostre país, és aquella en la qual un Sant Crist desclava un braç per manifestar la veritat d'una promesa de casament feta per un amant infidel davant la seva imatge.Si una d'aquestes llegendes ha fet fortuna i ha transcendit la seva versió popular, aquesta no és cap altra que la Leyenda del Cristo de la Vega, una llegenda popular toledana convertida en peça literària per José Zorrilla sota el títol A buen juez, mejor testigo (que va ser inclosa en el seu volum Poesías l'any 1838). La llegenda fa referència a la figura real d'un Sant Crist de l'antiga basílica de Santa Leocadia de Toledo. Segons aquesta narració, hi havia a Toledo dos amants: Diego Martínez i Inés de Vargas. En Diego se'n va a la guerra, però Inés li demana que es casi amb ella quan torni. Davant del Cristo de la Vega, Diego jura casar-se amb ella al cap d'un mes, quan retorni de Flandes. Va passar el temps i Diego no tornava, mentre Inés ho esperava impacient. Tres anys més tard, Inés va reconèixer a Diego al capdavant d'un grup de cavallers que entraven a Toledo. Va sortir corrent a buscar-lo, però Diego, que comptava amb una nova posició social i havia oblidat les seves promeses, va girar el cavall i va renegar del seu jurament. Inés, desesperada, va demanar al governador de Toledo, don Pedro Ruíz de Alarcón, que intercedís per ella. En sol·licitar testimonis, Inés es va atrevir a presentar-ne un de molt especial: el Cristo de la Vega. El tribunal en ple i molts curiosos van acudir a l'església del Cristo de la Vega i es van agenollar davant la imatge. Després de preguntar-li si havia estat testimoni del jurament es va sentir un “sí, ho vaig ser” i els testimonis van poder veure que el Crist tenia els llavis entreoberts com si hagués parlat i la mà desclavada i estirada com per posar-la en els actes del procés. Els dos amants, inspirats, es van retirar a sengles convents.Amb tot, segurament la imatge “moguda” més famosa d'un Sant Crist a casa nostra es correspon amb el Sant Crist de Lepant (també conegut com a Sant Crist de la Galera). Aquesta imatge, venerada a la Seu barcelonina, està ennegrida i presenta el cos singularment encorbat. Sobre el perquè d'aquesta estranya curvatura n'existeixen com a mínim dues versions que difereixen força entre elles per bé que el motiu i el resultat final acaben essent els mateixos: l'ajuda als cristians defensors de la terra en contra del turc invasor a la mítica batalla de Lepant (7 d'octubre de 1571), motiu pel qual, des d'aleshores, aquesta imatge ha estat considerada un trofeu miraculós d'aquella victòria contra el temible turc. Segons la més difosa d'aquestes versions llegendàries, el Sant Crist en qüestió era dut com a insígnia a la nau capitana de les forces cristianes en l'esmentada batalla, i la curvatura del seu cos es deu al fet d'haver esquivat una bombarda enemiga. La segona de les versions ens explica que la imatge fou “ferida” per una fletxa turca i que Don Joan d'Àustria, que comandava l'expedició, la va fer guardar a la bodega de la nau. Acabada la batalla, la va voler tornar a erigir a coberta per tal de celebrar la victòria i la van trobar amb el cos curiosament torçat. En treure-la del lloc on l'havien desat es va obrir una via d'aigua en l'indret exacte on hi havia la imatge, amb la qual cosa van descobrir que el Sant Crist havia estat tapant amb el seu cos el forat que una bomba turca havia causat al buc de la nau.Un altre exemple de Crist movent-se per salvar algú és el de la llegenda intitulada El Crist de Sant Pau del Camp, en la qual un home en vol matar un altre amb una espasa a l'interior d'aquesta església barcelonina, cosa que li impedeix la imatge de Jesús crucificat en avançar el cos endavant per tal de parar el cop, la qual cosa fa entrar en raó l'agressor i, després de demanar perdó i prometre que canviarà, es reconcilia amb el seu enemic .Sigui com sigui, el què si que podem afirmar és que sempre que trobem una imatge del Sant Crist moguda o movent-se és, o bé per ajudar “els bons” o bé per delatar els infractors. | 94|119 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 83036 | Clau de l'església del Roser | https://patrimonicultural.diba.cat/element/clau-de-lesglesia-del-roser | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.25. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P.33-38. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3335; SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. ADS (Arxiu Diocesà de Solsona). Carpeta de Gisclareny. ACA (Notarials. Bagà ) publicats per Martín</p> | XVIII-XIX | Encara està en ús | <p>Clau de la porta d'entrada a l'església de Santa Maria del Roser. Es tracta d'una clau d'uns 15 cm d.e llarg x uns 7 cm d'ample incloent l'anella de la part posterior i feta en ferro forjat. Té una secció circular i en un extrem hi ha l'anella circular per a poder girar. A l'altre extrem hi ha les dents que anaven al pany d'entrada formades per dos encaixos dentats oposats. A la part central que va unida l'anella amb el tronc hi ha un petit espai on hi ha la incisió d'una creu ornamental. Es tracta d'una clau que procedeix de la porta de l'església que es va obrir en el moment que es van emprendre la majoria de reformes d'època barroca.</p> | 08093-126 | A la porta d'entrada a l'església del Roser darrere de l'ajuntament i al veïnat homònim | <p>Documentada inicialment a l'edat mitjana com a capella o 'església del castell' no va adquirir el seu caràcter de parròquia fins en època moderna que substituí la veïna església de Sant Miquel de Turbians o 'de Paradís'. Sembla que amb la creació del Bisbat de Solsona es deuria traslladar la parròquia al veïnat del Roser. Malgrat que aquesta no ens apareixi esmentada abans el segle XVII (Serra i Vilaró, 1989. Baronies) pensem que ja existia anteriorment car alguns apunten que corresponia amb l'església del castell (Martin, 2005 p. 29). A més a nivelll constructiu ja hem comentat que s'hi observaven diverses fases cronològiques, les més antigues de les quals datarien del període baix medieval. Segons el mateix Martín, el Gisclareny parroquial es trobava inclòs el 1630 dins el bisbat d'Urgell. Comprenia nuclis a Sant Miquel de Turbians, el Roser pels habitants de la part de Llevant, Sant Martí del Puig a la vall del Bastareny i Sant Andreu de Gréixer a la zona de més a l'oest i avui integrada al terme municipal de Guardiola de Berguedà. Sant Miquel i el Roser es disputaven la parroquialitat, així doncs si Sant Miquel era la parròquia històrica però el Roser era on es guardava el santíssim sagrament i les fonts baptismals a banda de ser el lloc on hi havia la rectoria (Martín, 2005 p. 29). Consta que una tempesta de vent va fer caure la campana de Sant Miquel, motiu que comportà que els feligresos reunissin els diners suficients per a fer-ne una de nova que al final va ser col·locada al Roser. El 1752 es va signar una concòrdia en la qual els dies festius es faria missa a les dues esglésies en hores diferents, els ingressos de les quals s'obtinguessin es repartirien als dos bàndols. Segons el mateix Martín i en un document original trobat a l'arxiu diocesà de Solsona els anys posteriors el segle XVIII, la parròquia es trasllada definitivament al Roser.El rector de Gisclareny declarava el 1752 un ingrés net de 150 lliures (Martín, 2005). En aquest document ja fa esment de la pobresa del territori. Per sufragar les despeses derivades dels actes litúrgics, l'església va instaurar un sistema de crèdit basat en aportació de les famílies més benestants en misses pels difunts, causes pies, beneficis i censals. A través de la creença del purgatori per treure l'anima del cos del difunt, les classes més acomodades feien aportacions en vida com a deixes testamentàries per a realitzar misses per les animes dels difunts a partir d'unes tarifes establertes pel nombre de sacerdots o també per a la construcció d'altars. Aquests crèdits eren administrats a les rectories. A més a més també existia la causa pia, una mena de crèdit o aportacions de censals per a les dots de les donzelles (Martín, 2005 p.31)'per donzelles maridar o en religió entrar'. Algunes vegades el capital anava dirigit a constituir alguna institució concreta com ara una confraria com seria la que va fer Martí Bover a la parròquia de Sant Martí del Puig o Josep Tor al Roser . Moltes de les masies del terme van ser adquirides per les comunitats de preveres mitjançant el sistema de les causes pies basades en els censals. Hi ha algunes causes pies de la família Tor (Martín, 2005 i doc. Original ACA. Notarials. Bagà. Lligall III ). El mas Jovell va ser comprat a canvi d'un d'aquests Censals per la família Tor. El sistema de les cartes de Gràcia era una altre sistema de crèdit imposat pels preveres. Com a mecanisme de participació dels feligresos en la marxa de la parròquia, Martín esmenta el sistema de les obreries (confraries) que es beneficiaven dels donatius dels feligresos i que garantia el fet d'ocupar llocs privilegiats en la celebració de les misses, disposar de sepultura pròpia en el moment de la mort. Amb el capital obtingut es compraven censals. Segons Martín al Gisclareny històric hi han dues obreries; una per a cada parròquia. Si la de sant Miquel és poc esmentada la del Roser titulada 'lluminaria del santíssim sagrament' a partir de 1716 és documentada en l'aparició de quatre censals de 88, 76, 134 i 136 lliures entre els anys 1716 i 1780. Els administradors eren els cònsols, el batlle i regidors (Martín, 2005. P.38). La fundació de la obreria va ser a càrrec de Josep Tor. Ja veiem que és el segle XVIII el moment en que la parròquia de Gisclareny va tenir la major puixança coincidint amb un increment demogràfic i que es va mantenir al llarg del segle XIX i principi del XX fins després de la guerra civil. Actualment malgrat mantingui el caràcter de parròquia és administrada des de la unitat pastoral de Bagà i del ser rector.</p> | 42.2500200,1.7864200 | 399888 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83036-foto-08093-126-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83036-foto-08093-126-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83036-foto-08093-126-3.jpg | Física | Popular|Barroc | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrela | Aquesta clau, de tipologia barroca és molt similar a la de les portes de moltes esglésies i masies de la zona manufacturada en ferro forjat i normalment de grans proporcions. | 119|96 | 52 | 2.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83003 | Cal Prim | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-prim-0 | <p>CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. ; GENERALITAT DE CATALUNYA. Cal Prim. Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya; MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 60. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21.; ACBR. Registre de les Hipotecas. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny</p> | XIV-XIX | Molt ben rehabilitada i restaurada conservant els trets més essencials i els valors principals de la masia | <p>Important conjunt arquitectònic de la masia de cal Prim situada a la zona del Clot del Pou damunt de l'antic camí ral de Gisclareny a Gósol passant per coll de la Bena i al davant del veïnat del Roser. Es tracta d'una construcció formada pel cos principal de la masia, un segon cos o allargament del primer per la banda de tramuntana i un cobert adossat a llevant. El volum principal de l'edifici reuneix les característiques pròpies de les masies clàssiques de planta rectangular, tres cossos i composta per una planta baixa, dues plantes pis i unes golfes cobertes mitjançant una teulada de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta amb el carener paral·lel a la façana principal orientada a llevant on també s'hi obre la porta d'entrada. En quant a l'organització de les façanes hi ha un predomini del massís respecte el buit excepte la de migdia que està ocupada pels buits de les eixides, fet que li dona uns trets molt comuns. La distribució de la façana est es compon per la porta d'entrada o principal coronada en llinda de fusta i situada a l'extrem sud de la façana. L'acompanya una finestra de petites dimensions al costat dret i tres finestres rectangulars a la planta primera i dues més a la darrera planta. D'aquestes finestres les situades a la part de més al sud coincideixen amb l'espai de les eixides de la façana sud. La façana de migdia que coincideix amb el pinyó de la coberta està ocupada pels buits de les eixides situades a la P! i P2 i separades per un pilar central de maçoneria que alhora serveix de sosteniment a la biga del carener. A ponent s'hi obren tant sols escasses obertures disposades irregularment al llarg de la façana i la paret de tramuntana és completament cega. Tal i com succeeix amb la resta d'edificacions de Gisclareny, aquesta casa s'aixeca aprofitant una terrassa natural. L'aparell constructiu és de maçoneria de carreus de pedra mal treballada i escairada, unida amb argamassa de calç i col·locada en filades més aviat irregulars. Únicament són amb aparell de pedra picada les cantonades i els bastiments d'algunes de les obertures de la planta baixa. Adossat a la banda de migdia s'alça un cos rectangular o pallissa cobert amb teulada a un sol vessant de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb les parets de maçoneria. A l'alçada del primer pis s'obre una gran obertura corresponent a la pallissa tapiada parcialment amb taulons i posts de fusta. Aquest cos, corresponent a les quadres i a les pallisses es conserva en bon estat com la resta de l'edificació. No s'ha pogut accedir al seu interior ja que la casa és de propietat particular i els seus amos resideixen a Barcelona.</p> | 08093-93 | A la zona del Clot del Pou a la part nord-oest del veïnat del Roser i al costat de l'antic camí ral | <p>Malgrat que el nom actual de la casa correspongui als darrers temps, és molt possible que l'origen d'aquesta casa fos de l'època medieval i relacionat molt probablement amb el denominat 'mas Asen'. Aquest mas segons E. Martín, (Martín, E; 2005) esmenta que aquest mas conegut també amb el nom de Assen, Nazen o Azen estava situat prop del Clot del Pou . Correspondria amb un dels pocs masos que hi hauria a Gisclareny, juntament amb el mas Espunya, el mas Over, el mas Coll i el mas Carbonell. El primer seria situat al vilar d'Espunya a l'indret de sota cal Ros, el segon seria la casa actual, el tercer es situaria prop de Cal Jovell i els altres dos entre la zona del Clot i coll de la Bena. El mas del Coll el vincula amb Cal Pallaró (Martín, E; 2005 pp.3): segons el mateix autor, el mas Azen, juntament amb les altres dos eren propietat de la família Coll segons un document datat de 1490 i conservat a (AMG). Entre els tres masos acupaven 42 jornals que equivalien a 15 hactarees. Els altres masos de (Espunya, Over) eren a mans de la famía Calla. Aquestes dues famílies a mitjans del segle XV es traslladen a Bagà coincidint amb la fi de la pesta negra. A mitjans del segle XVI. Segons Martín els fogatges de 1515 mantenen els mateixos focs que el de 1497 mentre que el fogatge de 1553 i 1589 passen de sis a vuit donant a entendre que el nombre d'habitants i de masos s'incrementa. A diferència dels masos Over, Coll i Carbonell que seran esmentats fins a mitjans del segle XIX, l'antic mas Asen deuria canviar de nom en època moderna. Pensem que a mitjans del segle XVII, la casa estava a mans de la família 'Corominas' procedents de Gósol i al 1690 són propietaris de l'històric mas Asèn . Sembla ser que la casa passà a denominar-se com a 'casa del Clot' per la proximitat a la zona del 'clot del pou' ja que en un document de 1756, la casa ja es coneixia amb aquest terme. Al cadastre de 1776 no sabem amb exactitud a quin Corominas pertany ja que hi ha diversos llocs amb el cognom Corominas i es fa difícil saber a qui pertanyia. (AHG cadastre 1776) El que si que queda clar és que en els amillaraments de 1863, la casa del Clot estava a mans de la família dels Vinyas procedent de Sant Romà de la Clusa la qual va adquirir també els històrics masos de Coll i Carbonell als Bover de Sant Martí del Puig. El cap de casa Miquel Vinyas i hi havia 11 persones més grans de 7 anys, pagava una contribució rural de 2478 rals, 72 d'urbana i 560 de caps de bestiar (ACA. Llibrets de Complment pasqual. amillarmant de 1863). Sembla que es tractava d'una de les masies de més rellevància del municipi. La casa no va sobreviure l'emigració del 1900. El terme Prim prové de després de la guerra. La casa es troba en molt bon estat.</p> | 42.2501800,1.7826000 | 399573 | 4678271 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83003-foto-08093-93-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83003-foto-08093-93-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83003-foto-08093-93-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2021-10-05 00:00:00 | Pere cascante i Torrella | Masia de tipus clàssic que ha patit diverses transformacions i evolucions al llarg del temps. Sembla que la casa ha estat ampliada com a mínim tres vegades. La part més antiga seria la de més a tramuntana, propera a la roca mare i natural i corresponent a una primera fase constructiva d'origen possiblement medieval amb reformes de mitjans del segle XVI. Seria una construcció que reuniria les característiques pròpies de les masies del terme de Gisclareny, assentades aprofitant el desnivell del terreny natural, de planta quadrada amb dos cossos i formada per una planta i un primer pis. Sembla que va ser ampliada a mitjans del segle XVII i principi del segle XVIII amb un nou volum de planta rectangular i de tres cossos que correspondria amb la part principal de la casa. Finalment a mitjans del segle XIX es va afegir el darrer cos a la banda de migdia obrint-hi unes àmplies eixides de fusta. La casa es conserva en molt bon estat ja que ha estat curosament rehabilitada i restaurada. Segons una imatge d'una postal acolorida de Gisclareny es pot veure una vista del Clot del Pou amb la masia de cal Prim en primer terme conservant l'estructura i distribució de les obertures que ens ha arribat avui dia però amb l'existència d'un porxo a la planta baixa de la façana est i també el cos adossat a llevant amb la mateixa alçada que el cos principal de la casa. L'accés es feia per una carrera que partia del camí ral i que estava delimitada per murs de pedra seca donant-li una imatge molt característica | 94|85 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83027 | Llegenda de les Olles d'Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-les-olles-doreis | La informació facilitada sobre la llegenda ha estat donada per Albert Rumbo i Soler d'un treball inèdit. ROVIRÓ i ALEMANY, Xavier: 100 llegendes de la Plana de Vic. El Farell edicions (Col·lecció Popular Llegendes, 4), Sant Vicenç de Castellet, 2000, pàg. 113. VERDAGUER i SANTALÓ, Jacint: Totes les rondalles. Pirene Editorial i Edicions Proa. Barcelona, 1995, pàgs. 53-55). | XVI | A Oreis deien que un noiet estava embruixat perquè al vespre, quan a la vora del foc passaven rosari, es feia sempre un fart de riure. El noi no havia dit mai paraula, motiu pel qual creien que a més de mut devia ser sord i no comprenia el significat de passar rosari, i en veure moure els llavis es posava a riure. Volent trobar una solució al problema, doncs resultava força molest que a mig rosari es desencadenessin tan sonores riallades, la gent de la casa anaren a veure el rector de Sant Iscle. Aquest, després d'escoltar atentament les explicacions de la gent de la casa, els va dir que posessin tot de closques d'ou buides davant del foc just a l'hora del rés. Aquell mateix vespre, els habitants d'Oreis seguiren al peu de la lletra els consells del rector i ompliren el terra, just davant del foc, de closques d'ou buides. Immediatament després iniciaren el rosari. Quan el noi va entrar a l'estança i va descobrir el què hi havia davant del foc va exclamar: “mai s'han vist al foc tantes olles amb tan poc cuinat!”. I acabat de dir, acabat d'oferir: el noi desaparegué per la xemeneia com una exhalació i mai més ningú no n'ha sabut res. | 08093-117 | A les costes d'Oreis dominant Vimboca (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser. S/N 08695) | La primera referència documental del lloc d'Oreis la trobariem en els documents pertanyents a l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Bolós-Pagès, 1986) i també a l'arxiu de la Corona d'Aragó 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. Pensem que el Quer foradat podria correspondre amb el 'torrent del Forat' o bé la roca foradada. La Conca d'Oria correspondria segons la toponia i orografia amb el terme d'Oreis, el Cadí seria la serra del Cadí a la zona del Puig Terrers i Pleta de la Muga on s'hi esmenta un mas (Serra i Vilaró. Ob cit, 1989). Finalment la Baixassa faria al·lusió al 'cap de la Boixassa' que hi ha damunt de la Pelosa. No obstant això, l'alou de Molnell incloent molt possiblement l'església de Sant Romà ja apareix citat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians quan el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell (Martín, 2005). A partir del segle XIII, l'indret d'Oreis sovint és esmentat per la documentació baganesa. Serra i Vilaró esmenta que l'església de Sant Romà era sufragania de Sant Iscle de Molnell. En aquest moment, el lloc d'Oreis es denominava 'Aureyls o Orells' i consta que al 1288 tal PereÇasala d'Aureylls es titula parrouià de Molnell i que un tal Ramon Sala de Aureylls en el seu testament demana que s'enterri al cementiri de Sant Iscle de Molnell i dona 3 sous a Sant Romà d'Oreis. Més tard i en concret al 1447 es fa un llegat a Sant Roma d'Oreylls per a l'oli de la llantia (Serra i Vilaró, J. 1989. Llibre III. P.234). La documentació esmenta que al 1438 hi havia tres masos de llarc temps deshabitats. Aquests masos podrien correspondre amb les ruïnes que hi ha al costat de l'església i prats i planells del costat. En aquesta data, segons Serra i Vilaró s'hi va establir un home de Cornellana. D'Oreis i la Muga en conservem una dita que ampliraem a la fitxa de llegenda que esmenta: 'A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat'. Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435). Serra i Vilaró esmenta que 'en romanen les parets,estant esfondrada la volta i part de l'absis'. No obstant això. Francesc Caballè en el seu llibre de 'les tres-centes cases de Gisclareny' publica una imatge d'aquesta església, encara amb la volta sencera i les ruïnes del màs al seu costat. La imatge pertanyiia a Mn. Gaietà i Pedrals. (Caballè, F, 1995). | 42.2752700,1.7854900 | 399851 | 4681054 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83027-foto-08093-117-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83027-foto-08093-117-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83027-foto-08093-117-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | En aquesta ocasió ens trobem al davant d'un altre cas de llegenda inacabada i/o irresolta, doncs finalment no se'ns explica qui era el noi ni què pretenia. En un principi, nosaltres consideràvem que el noi podria ser Dimoni o bé un mal esperit, si bé aquest punt en concret, com ja acabem de comentar, no s'explicita a la llegenda, i la curiosa forma de fer-lo parlar podria ser una manera d'expulsar-lo de la casa. Podria ser que aquest caràcter sobrenatural fos el què el fes riure, potser convençut que de res serviria el rés del Rosari en la seva presència. També podria ser que l'haguessin embruixat les Bruixes, però tots els supòsits que apuntem són només això, suposicions, doncs el relat no ens dona més pistes sobre el particular. En qualsevol cas, cal tenir present el fet que fuig per la xemeneia, el mateix camí que en el rondallari popular utilitzen les ànimes, els Follets, les Bruixes i els Dimonis.Un altre element que a priori se'ns presentava sense cap mena de lògica, o com a mínim nosaltres no sabíem trobar-li, és la frase que etziba als de la casa abans de desaparèixer xemeneia amunt i que, sens dubte, ha acabat conformant el nom de la llegenda.Finalment, tampoc trobàvem cap simbolisme en el fet de posar ous al davant del foc, un aliment que hom ha relacionat freqüentment amb el símbol còsmic de la fecundació, però que en el relat que acabem de transcriure no sembla tenir cap mena de sentit.Ara bé, totes les suposicions que fèiem poden prendre un altre caire si analitzem la cita d'en Joan Amades que reproduïm a continuació i de la qual parlarem més extensament en analitzar la llegenda El Fill de l'Encantada . En aquesta cita, l'Amades, fent referència als infants robats per les Encantades i que són substituïts per fills propis, ens comenta el següent :“Per conèixer si un infant ha estat canviat al bressol i si el nin que hom cria és el propi o és de les encantades, hom apel·la a un recurs: cal posar al foc de la llar tretze clofolles d'ou amb unes gotetes d'aigua beneita dins de cada una i mostrar-les a l'infant. Si és fill d'encantades, per petit que sigui, parlarà i fugirà. Les encantades de la cova de na Guilleuma, del turó de Montcada, van canviar un infant de bressol a una mare de Mollet, que va sospitar el cas i va recórrer al sistema indicat. El renoc, així que va veure les clofolles, i més encara quan va notar la sentor de l'aigua beneita, es va redreçar i va dir amb veu ben clara:- Jo he vist Barcelona un prati al pla de Mataboushi he vist una gran ciutat,però mai no havia vist tantes ollesper tan poc cuinat.I dit això, va escapar-se xemeneia amunt. Aquesta contarella és corrent gairebé per tots els pobles de França, i es troba àdhuc més enllà dels Alps a Suïssa. Hom altera els primers conceptes de la fórmula adaptant-los a paratges veïns del lloc on s'explica i a accidents locals”.Així les coses, i seguint el què ens comenta en Joan Amades, podria ser que el noiet de la llegenda Les Olles d'Oreis fos el fil d'una Encantada que hagués restat a la casa i que en fou expulsat, tot sortint per la xemeneia, com el cas de les Encantades de la cova de na Guilleuma, a partir de la presència de les clofolles d'ous. En el nostre cas, aquestes no són plenes d'aigua beneita, però la frase final dels protagonistes dels dos relats exposats i comparats són pràcticament idèntiques.Aquesta mateixa hipòtesi ens vindria corroborada per una tradició asturiana que hem trobat documentada per l'estudiós Manuel Martín Sanchez . Segons aquest autor, en parlar de Fades (en el sentit més general, incloent-hi Dones d'Aigua, Aloges, Encantades...) esmenta el cas de les Xanas asturianes, un tipus de Fades benèfiques que es podrien relacionar i emparentar amb les nostres Encantades. Entre les moltes semblances existents entre ambdós éssers fantàstics hi ha el fet que les Xanas també canvien als seus fills pels de les dones normals amb la finalitat que aquestes els donin de mamar. Segons el costumari asturià, si la dona sospita que s'ha produït aquest canvi, cal comentar alguna cosa insòlita, pràcticament impossible, en veu alta. És aleshores quan el Xanín , davant d'un fet tan extraordinari, exclama astorat (tot delatant la seva condició): “En cien años qu'ha nací, nunca tantos pucheros vi”. El mateix Martín Sanchez explica una altra variant consistent en el fet que, en comptes de dir quelcom extraordinari, la mare posi al foc (char) closques d'ou o la pela d'una poma. Quan el Xanín la sent espetegar exclama: “Cien años fai que nacín y a nunca tantos pucheros na vera del char vin”. En aquests casos, el ne no marxa per la xemeneia, sinó que la seva mare verdadera (Xana) el ve a buscar.Amb tot, nosaltres no considerem que la llegenda berguedana faci referència, com a mínim de forma conscient, al tema dels fills de les Encantades, doncs molt probablement la figura s'hagués mantingut en el cos del relat. El més probable, creiem, és que la llegenda arribés d'alguna altra banda (potser més factiblement, per proximitat geogràfica, del sud de França que no pas de la zona del Vallès o d'Astúries) i acabés arrelant a Gisclareny, tot mantenint els elements essencials de la narració (clofolles d'ous, fugida per la xemeneia, part del discurs del noi, etc.) i perdent-ne alguns altres més o menys suplementaris (presència de l'aigua beneita, origen del noi, la part restant del discurs del noi...). Encara tenim constància d'una altra llegenda que presenta elements concomitants tant amb la narració berguedana que acabem de transcriure com amb la que comenta Joan Amades. Es tracta de la narració intitulada El Fill del Dimoni, que es localitza al municipi de Santa Maria del Corcó (L'Esquirol, Osona). Segons aquest relat, a Vilaporta, una masia del terme municipal, hi havia un noi molt entremaliat del qual ningú no se'n sortia. No era fill de la casa, sinó que l'havien trobat, just acabat de néixer, al bosc plorant, i el matrimoni de la casa, que no podien tenir fills, se l'havien afillat. De sempre havia estat un nen que feia coses rares, que solia anar sol, no tenia amics, acostumava a mostrar-se una mica bèstia, sempre que podia s'amagava i s'agradava molt del foc, de tal manera que passava hores i hores al davant de la llar de foc. Amoïnats més no poder, finalment un dia els seus pares se'n van anar a veure el rector per tal de demanar-li consell. El primer que els va demanar el capellà fou si el noi resava, a la qual cosa els pares li respongueren que no, i encara hi afegiren que quan ells ho feien el xicot acostumava a posar-se molt nerviós i fugia. Seguidament, el mossèn els va preguntar si menjava, i els progenitors li respongueren que poc, i que quan ells se n'anaven a dormir el noi es quedava sol davant de la llar de foc i hi passava tota la nit. Aleshores, el rector els donà la solució: havien d'agafar una dotzena d'ous (recordem que al relat El Fill de l'Encantada explicat per Amades el número d'ous era de tretze), trencar-los, omplir les closques amb aigua beneita i posar-les al voltant del foc. I així ho feren. Quan el noi va arribar i es va trobar amb aquest muntatge, va dir, tot cridant i amb veu estrafeta:“Eh! Quina mena de cosa!a Casserres monestir,A Barcelona un prat,mai no havia vist al focal bosc de Tosca ciutat,tantes olles a bullir”.I seguidament va marxar per la xemeneia fent un gran espetec.Com podem comprovar, el què diu el noi en els dos darrers casos (El Fill de l'Encantada i El Fill del Dimoni) és pràcticament el mateix amb l'afegit (osonenc, diríem nosaltres) de la referència al monestir de Sant Pere de Casserres. En relació a aquestes paraules del noi, Xavier Roviró ens comenta: “Aquests versets enigmàtics volen explicar que aquell noi era immortal; ésclar, no era altre que el dimoni. Era tan vell que havia vist la gran ciutat de Barcelona quan era un prat, el bosc de Tosca, a Olot, quan havia estat ciutat i el monestir de Casserres quan feia aquesta funció” . És a dir, que Roviró encara afegeix una altra hipòtesi sobre que podia ser el noi; per a ell, el Dimoni, però tal com hem vist anteriorment també lligaria amb el fet que fos un embruixat o bé el fill d'una Encantada . Sigui com sigui, el cert és que es tracta d'un personatge curiós que protagonitza una llegenda per a nosaltres eminentment berguedana però que tal i com acabem de veure es troba estesa arreu del territori. És per aquest motiu que nosaltres hem situat aquesta narració en una categoria temàtica genèrica com és la D'Encanteris i Embruixaments.Abans de tancar el present comentari, encara volem afegir que mossèn Cinto Verdaguer recull dues llegendes que poden relacionar-se amb aquest argument. La primera, intitulada El Renoc, és una llegenda pràcticament idèntica a la de El Fill del Dimoni que acabem de relatar però situada al Bosc d'Osor . Segons aquesta versió, a la casa tampoc podien tenir fills i, un mal dia, l'amo va dir que volia un hereu mal fos el mateix Dimoni. La resta de la narració és pràcticament idèntica, tot i que el noi, en marxar xemeneia amunt, diu una versió més resumida de la cantarella final, obviant justament “l'afegit osonenc”:- Jo he vist Barcelona un prat,el Boscdetosca ciutat,i no he vist tantes olles amb tan poc cuinat!” La segona versió, intitulada justament El Fill de Dimoni, i que cal no confondre amb la narració homònima que hem transcrit aportada per Joan Amades i situada a Santa Maria del Corcó, té un argument força diferent i sobretot volem remarcar-la perquè la cantarella final és radicalment diferent de totes les que hem analitzat fins ara, seguint elements propis d'una altra zona geogràfica, la de la Cerdanya i la Catalunya Nord. Segons aquest relat, a una jove mare li va semblar que una nit li canviaven el seu nadó per un altre, la qual cosa va poder certificar l'endemà al matí en veure'l. El petit va anar creixent i la mare va observar que mai es movia del mateix lloc. Després de consultar-ho amb una vella veïna, un bon dia va deixar tot de closques d'ou al voltant del foc i s'amagà en un racó de la casa. Quan el nen va veure les closques d'ou va exclamar:- Jo he vist Perpinyà un llac,i Leca ciutat,i no he vist tantes olles amb tan poc cuinat!” Una altra diferència d'aquest relat en relació als altres, és el final, ja que el petit no marxa per la xemeneia, sinó que la mare el fa fora a bastonades. Just quan surt de casa, arriba el seu fill autèntic, i sent una veu que li diu que ells no havien maltractat el seu noi com ella havia fet amb l'altre. | 119|94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||
| 82964 | Sant Romà d'Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-roma-doreis | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43; CASCANTE I TORRELLA, PERE (2012). Romanic al parc natural del Cadí M oixeró. Inèdit; COROMINAS I CAMP, R (2018). ' Sant Romà d'Oreis. Una obra defensiva amb l'església incorporada' a Erol núm. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG.,Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863 extrtet de Martín; E ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians DDAA. Catalunya Romànica. Vol XII. Berguedà. P.473. Gran Enciclopèdia catalana | XI-XII | Ha estat netejat i desbrossat per voluntaris de la UEC de Bagà i també per la brigada del Parc Natural del Cadí Moixeró. | Antiga església de Sant Romà. Es situa en una posició encimbellada dalt d'una carena que domina al nord amb el camí i pas de Vimboca, a l'oest amb els masos de la Muga i pleta de Molnell, a l'est amb la vall del Bastereny i els nuclis del Puig i de Faia i finalment al sud amb el castell de Murcurols. La seva posició estratègica i dominant han plantejat la hipòtesi que correspongui amb una antiga església i també torre de Guaita (Corominas, 2017). Està assentada en una terrassa artificial aprofitant el desnivell del terreny i composta per una nau de modestes i diminutes dimensions, pràcticament quadrada (medeix tant sols 3,5 m de llarg x 3 m. d'ample), antigament coberta amb volta de canó de perfil lleugerament apuntat i capçada a l'est per un absis semicircular. La porta d'entrada està orientada a la paret de mgdia quasi a tocar amb la cantonada sud-oest mirant al penya-segat i està resolta mitjançant un arc de mig punt amb les dovelles picades a cops de martell, unides amb morter de calç ben desbastades i coronada per un arc de doble rosca . Té esplandit intern coronat també per un arc de mig punt amb les dovelles col·locades a 'plec de Llibre'. S'hi poden endevinar encara els encaixos per a les pollegueres i forrellats. El paviment interior és de lloses de pedra disposades de forma plana i està separat de l'espai presbiterial per mitjà d'un graó de pedra. Internament s'obren dues fornícules; una a ponent i coronada per un arc en punt d'ametlla i ua segona al mur de migdia. L'aparell constructiu és molt característic de les esglésies d'influència llombarda a partir de carreuons de pedra calcària ben desbastats i picats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades regulars. Els murs tenen una amplada de 1'5metres característica que ens fa pensar que haurien suportat un pis superior al seu damunt. L'accés es realitza mitjançant una rampa, sostinguda mitjançant un mur de pedra de característiques similars a la fàbrica de l'església a manera de 'muralla' o baluard. Recentment ha estat netejada gràcies a voluntaris de La UEC de Bagà; entre ells Llorenç Pedrals i Pujol. L'església es troba en bon estat i al seu voltant hi ha ruïnes daltres construccions de l'antig vilatge d'Oreis (fitxa 55). | 08093-54 | A les costes d'Oreis dominant el camí de Vimboca i orientat a sud davant Molnell i Murcurols | La primera referència documental del lloc d'Oreis la trobariem en els documents pertanyents a l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Bolós-Pagès, 1986) i també a l'arxiu de la Corona d'Aragó 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. Pensem que el Quer foradat podria correspondre amb el 'torrent del Forat' o bé la roca foradada. La Conca d'Oria correspondria segons la toponia i orografia amb el terme d'Oreis, el Cadí seria la serra del Cadí a la zona del Puig Terrers i Pleta de la Muga on s'hi esmenta un mas (Serra i Vilaró. Ob cit, 1989). Finalment la Baixassa faria al·lusió al 'cap de la Boixassa' que hi ha damunt de la Pelosa. No obstant això, l'alou de Molnell incloent molt possiblement l'església de Sant Romà ja apareix citat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians quan el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell (Martín, 2005). A partir del segle XIII, l'indret d'Oreis sovint és esmentat per la documentació baganesa. Serra i Vilaró esmenta que l'església de Sant Romà era sufragania de Sant Iscle de Molnell. En aquest moment, el lloc d'Oreis es denominava 'Aureyls o Orells' i consta que al 1288 tal PereÇasala d'Aureylls es titula parrouià de Molnell i que un tal Ramon Sala de Aureylls en el seu testament demana que s'enterri al cementiri de Sant Iscle de Molnell i dona 3 sous a Sant Romà d'Oreis. Més tard i en concret al 1447 es fa un llegat a Sant Roma d'Oreylls per a l'oli de la llantia (Serra i Vilaró, J. 1989. Llibre III. P.234). La documentació esmenta que al 1438 hi havia tres masos de llarc temps deshabitats. Aquests masos podrien correspondre amb les ruïnes que hi ha al costat de l'església i prats i planells del costat. En aquesta data, segons Serra i Vilaró s'hi va establir un home de Cornellana. D'Oreis i la Muga en conservem una dita que ampliraem a la fitxa de llegenda que esmenta: 'A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat'. Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435). Serra i Vilaró esmenta que 'en romanen les parets,estant esfondrada la volta i part de l'absis'. No obstant això. Francesc Caballè en el seu llibre de 'les tres-centes cases de Gisclareny' publica una imatge d'aquesta església, encara amb la volta sencera i les ruïnes del màs al seu costat. La imatge pertanyiia a Mn. Gaietà i Pedrals. (Caballè, F, 1995). | 42.2752700,1.7854900 | 399851 | 4681054 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82964-foto-08093-54-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82964-foto-08093-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82964-foto-08093-54-3.jpg | Inexistent | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Segons Ramon Corominas i Camp (Corominas i Camp, R , 2018, aquesta església hauria jugat un paper clau i predominant en la defensa i control dels passos de Vimboca, vall de Molnell i Castell de Murcurols ja que l'emplaçament on està situada domina pràcticament tots aquests punts, afavorint així la seva defensa i control. A més val a dir que l'amplada considerable dels seus murs no són només per sostenir una simple volta de canó sinó més aviat una estructura superior més pesant, possiblement una torre. Murs amb característiques similars es van trobar a la fonamentació del nàrtex o galilea del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (López, 2008), o també a Sant Martí de la Torre de Cabdella al Pallars Jussà, a Sant Climent de la Torre de Foix (Guardiola de Berguedà), o l'església de Santa Eulàlia de Bonner (Gòsol), encara que de cronologia més tardana. Segons Corominas l'església i nucli d'Oreis 'estaria molt vinculada al proper castell de Murcurols, del quals seria aquest indret de Sant Romà, un complement del seu control i defensa. Reforça la hipòtesi de que molt probablement es tractava d'una obra defensiva la seva situació estrategica, des d'on s'albira i fins hi tot es pot accedir al coll de Vimboca' (Corominas, 2018). Per tant caldria tenir en compte aquesta hipòtesi, considerant-se com una important obra arquiectectònica. | 92|85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 83066 | Mussol Pirinenc (Aegolius funereus) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mussol-pirinenc-aegolius-funereus | GENERALITAT DE CATALUNYA. Departament de medi ambient i habitatge. Parc Natural del Cadí Moixeró. Opuscle de la fauna Català/anglès;www,sioc.cat/fitxa.php?sp=AEGFUN; https//monnaturapirineus.net | Animal i espècie protegida | Es tracta d'un rapinyaire nocturn conegut també com a 'lechuza de Tengmalm' de l'ordre dels strigiformes i que e stroba en boscos de coníferes. És molt present a Amèrica del Nord, Àsia i Nord d'Europa tot i que ocasionalment també es troba a les regions muntanyoses dels Alps i també dels Pirineus com a relíquies dels períodes post glacials. Es tracta d'un rapinyaire de 25-30 cm. D'alt i 50-60 cm d'emgergadura amb les ales desplegades. Es caracteritza per tenir un cap gran i aplanat i uns ulls grossos i de color groc. La tonalitat del seu plomatge és variada amb tons marrons, grisos i i amb yn taquejat més acusat a les zones que envilten els ulls, dorzal i cap. Els joves són molt diferents amb un predomini del color marró.Solen habitar en boscos on hi ha un sotabosc intens. S'alimenta de ratolins, talpons, mussaranyes i petits ocells. És una au silenciosa excepte en época de zel on el seu cant, molt caracteristic es pot sentir de gener a abril similar al de la puput. Cria en nius de picots negres, Els mascles són més sedentaris, especialment a l'hivern que es queden prop dels nius mente que les famelles emigren en zones més càlides en busca d'aliment. Són poligàmics. | 08093-156 | A les obagues del Coll de Balma,obaga dels congosts i obaga de Gresolet | La descoberta de la seva presencia al Pirineu data del 1963, quan dos naturalistes francesos, H.Van der Vloet i J. de Ridder, van observar un exemplar en un forat de picot verd en un bosc d'avets a la zona de Font Romeu (Catalunya francesa). Degut a aquesta única cita el 1982 Oriol Alamany i Josep Ramón Ticó iniciaren un intens treball a la recerca d'aquest esquerp ocell, tot i que no va ser fins al gener de 1984, després de dos anys realitzant escoltes, que es va escoltar per primer cop cantar un mascle de mussol pirinenc en un bosc de pi negre i avet a 1.900m a la zona del Pallars. A les zones del Parc natural del Cadí i Moixeró es va trobar la presència d'aquesta au a finals de la d'ecada dels '90 als boscos de Gresolet i de Coll de Balma. Des d'aleshores els tècnics del Parc Natural n'han anat portant un seguiment mitjançant escoltes i controls. És molt dificil d'observar | 42.2646300,1.7412400 | 396185 | 4679926 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83066-foto-08093-156-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83066-foto-08093-156-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest mussol inicialment característic dels boscos de coníferes alpins i subalpins (avetoses, bscos de pi roig i pi negre) té com a principal depredador la marta, el gamarús o l'astor. Aquest fet ha provocat que es traslladi en boscos més freds al període hivernal i de major latitud per evitar la seva desaparició. Es tracta d'una espècie protegida que habita els boscos del Pirineu català i que recentment s'ha vist amenaçada per la presència humana en els boscos durant el període hivernal (pràctica de l' esquí, esports de muntanya, raquetes, excursionisme...) | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 83064 | Aguila Daurada (Aquila chrysaetos) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aguila-daurada-aquila-chrysaetos | <p>www.wikipèdia. Àguila daurada; httpp.comd'àligues.com;</p> | <p>Au rapinyaire que sobrevola els cims i parts més altes de la serra del Cadí i del Moixeró. Té unes tonalitats marronoses amb tons més daurats a les ales, coll i clatell d'aquí el seu nom de 'daurat'. A diferència dels adults, els exemplars més joves tenen la part inferior de les ales i cua de to més aviat blanquinós. Medeix entre 78 i 80 cm de llarg amb les ales plegades i amb les ales obertes pot arribar als 2 metres. Són animals monògams amb parella estable per a tota la vida i construeixen diversos nius que van alternant al llarg de la temporada en funció de les inclemències meteorològiques. Els llocs escollits són els cingles i rarament en els arbres. Els nius es construeixen amb branques i els van reconstruint any rere any. Poden arribar a medir entre 1,5 i 2 metres de diàmetre. Ponen entre un i dos ous tacats de vermell que al cap de tres mesos d'incubació poden arribar a sortir els polls i emprendre el vol. L'edat reproductora no els arriba fins al cap de 5 o 6 anys de vida. Tenen una àmplia visió de manera que poden detectar un conill a més de 2 km. de distància, fet que les converteixen en unes autèntiques depredadores. S'alimenten dels isards, esquirols, mustèlids, aus com ara perdius. ducs però sobretot el que més els agrada són les marmotes.</p> | 08093-154 | A les roques del vessant nord del Cadí i també a les serres de la Muga, Moixa i Vimboca | <p>Al llarg de la història ha estat molt emprat per a la caça la falconeria. A l'edat mitjana es va utilitzar com a au missatgera.</p> | 42.2849200,1.7782100 | 399266 | 4682134 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83064-foto-08093-154-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83064-foto-08093-154-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Com a curiositat principal és que aquest animal es feia servir per la caça i falconeria a l'Europa Occidental de llops, guineus i altres mamífers depredadors. | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 83063 | Falcó Pelegrí (Falconis pelegrinus) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/falco-pelegri-falconis-pelegrinus-0 | <p>https://ca.wikipedia.org/wiki/Falcó_pelegrí</p> | <p>Au rapinyaire protegida i localitzada a les vessants suds de les roques de la serra del Cadí i del Moixeró. Es tracta d'un dels falcons més grans que medeix entre 39 i 50 centímetres de llargada amb uns 25-110 centímetres d'envergadura quant desplega les ales i amb un pes de 910 a 1300 grams. Les femelles són més grans La part superior del cap i damunt dels ulls és de color gris pissarra. Damunt del cap, les galtes i una franja ample a la zona ocular són de color negre. El pit és blanc, rogenc i tacat de negre. El bec és gris blavenc amb la punta verdosa, i les potes d'un color groc molt viu. Està considerada com una nau migratòria, el falcó pelegrí viu en hàbitats rocallosos, al costat de roques i en punts elevats. Es caracteritza per no fer niu sinó cavitats o forats ja oberts per altres aus o esquerdes naturals. Es reprodueix entre els mesos de març i abril i pon entre uns 2 a 4 ous que coven entre uns 30 dies. Al cap de 45 dies de vida els polls inicien el vol. Aquesta espècies d'au pot viure uns 15 anys.</p> | 08093-153 | A les roques del vessant sud de la serra del Cadí | <p>Al llarg de la història ha estat molt emprat per a la caça la falconeria. A l'edat mitjana es va utilitzar com a au missatgera.</p> | 42.2790100,1.7509600 | 397010 | 4681510 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83063-foto-08093-153-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83063-foto-08093-153-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El falcó pelegrí es troba a les roques del vessant sud del Moixeró i de la Tossa d'Alp tot i que també sol freqüentar la cara nord del Cadí. És visible en tot el territori del Parc Natural del Cadí Moixeró. S'alimenta de peixos, coloms i fins hi tot ànecs. Es caracteritza per caçar-los llençant-se en picat des de gran altura. És considerada la criatura més veloç de tot el planeta ja que pot superar els 300 Km per hora quant es tira en picat. Com a principal característica cal destacar que s'utilitza en els aeroports de Barcelona per espantar altres aus i evitar que els avions s'estavellin | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||||||
| 83065 | Gran Duc (Bubi bubo) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gran-duc-bubi-bubo | GENERALITAT DE CATALUNYA. Departament de medi ambient i habitatge. Parc Natural del Cadí Moixeró. Opuscle de la fauna Català/anglès. httpp//cimd'aligues.com/bubobubo; www.wikipèdia. Gran duc; | Au protegida degut a la seva escassetat | Ocell de la família dels estrigiformes, de la família dels estrígids, de grans dimenions entre 66-77 cm de llarg amb el plomall de les orelles llarg i vistosos, els ulls molt grossos i d'un groc daurat i el plomatge d'un lleonat vermell, clapejat de burell fosc. És el més gran dels estrigiformes europeus i habita als boscos de l'Euràsia i Nord de l'Àfrica. A catalunya es troba en regions salvatges i poc habitades, en aquest cas s'han localitzat espcímens a la solana del vessant sud del veïnat del Roser mirant a la vall de Saldes i Sull prop de l'estret de Llúria pel camí del Vier. ¨sr un ocell carnívor que caça tota mena de vertebrats a vagades tant gran com ell. Se l'anomena el gran duc. Se'l pt robar en un àmpli ventall d'hàbitats fins hi tot l'estatge subalpí | 08093-155 | A les roques del vessant sud del veïnat del Roser a la zona del vier i dels estanys mirant a Saldes | Es tracta d'una espècie d'au que es distrbueix a Europa, Àsia i Àfrica. A Amèrica existeix una espècie molt propera que és el Duc de Virgínia que és `present al nord i sud d'Amèrica excpepte el nord i sud d'Alasca on el fred polar impedeix el seu hàbitat. Habita des dels boscos de coníferes als prats basòfils però prefereix xones on hi hagi clarianes. Aquesta espècie a Catalunya es troba gairebé a tot arreu excepte a la Depressió de l'Ebre. A més és l'única espècie d'au noctura de mida grossa que hi ha Catalunya. Es coneixen 8 espècies a Espanya d'aquest tipus d'au. A Europa hi ha dues subespècies que són de mida més petita. Aquest animal es caracteritza per ser un gran caçador molt silenciós ja que les característiques del seu plomatge fan que passi gairebé desaparecebut. | 42.2496000,1.9113800 | 410196 | 4678063 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83065-foto-08093-155-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83065-foto-08093-155-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta au és molt dificil de poder-la veure ja que habita en paratges i indrets insòlits allunyats de la civilització amb la qual cosa no se n'ha pogut obtenir cap fotografia per part dels tècnics del Parc Natural del Cadí Moixeró raó de la qual les imatges publicades provenen d'altres llocs. Curiosament en els mapes hi ha el topònim de 'niu d'en Duc' marcat en aquestes costes mirant a Vilella i també a les obagues de l'altra costat de la riera de Saldes i pertanyents al municipi de Vallcebre | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | ||||||||||
| 82993 | Restes de material ceràmic procedent de la cova de Cal Bisbe | https://patrimonicultural.diba.cat/element/restes-de-material-ceramic-procedent-de-la-cova-de-cal-bisbe | CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. P.37, MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. AHG. cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliemt pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 DDAA (2004) Ceràmica medieval catalana. Actes de la taula rodona celebrada a Barcelona els dies 15 i 16 de Novembre de 2004. dins Quaderns Científics i tècnics. Diputació de Barcelona. Àrea de cooperació Servei del Patrimoni Arquitectònic Local; DDAA (1998).Ceràmica medieval i Postmedieval. Circuits Productius i seqüències culturals. Dins Monografies d'Arqueologia Medieval i Post Medieval nº 4.Grup de recerca d'Arqueologia Medieval i Post Medieval del departament d'Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica. Facultat de Geografia i Història. Divisió de Ciències Humanes i Socials de la Universitat de Barcelona. | XII-XVIII | Fragments sense forma d'attuells de cuina molt rodats i amb part de la seva engalba despaareguda degut a la pròpia oxidació | Es tracta d'alguns fragments de ceràmica gris medieval i també vidriada moderna procedent de les coves de cal Bisbe. Aquest material, dipositat al fons de reserva del museu de Berga i recollit per Josep Sànchez i Vicens correspon amb tres fragments de ceràmica; dos d'ells de ceràmica vidriada moderna i un darrer de ceràmica gris medieval de cocció reductora. Els dos primers són amb la pasta de cocció oxidant de color marró i ataronjant amb les parets externes en reserva i marques de foc i la interna en vernís vidriat marró i també marró clar i groc amb línies verdoses. Semble fragments de ceràmica comuna molt tardana. El darrer fragment correspon amb un fragment sense forma de ceràmica gis medieval de cocció reductora amb desgreixant de quars i mica de mida petiat i mitjana i la pasta de color gris clar, Segons les característiques tipològiques sembla correspondre amb un fragment d'olla o olleta dels forns de caramica de Casa en ponç de Berga i datats de mitjans del segle XIII. Aquest fet ens permet posar en èmfasi que la balma ja era ocupada des de temps medievals coincidint amb la tradició oral que diuen que correspon amb una de les cases més antigues de Giscalreny (Caballè, Cantalapiedra, 1995) | 08093-83 | A les roques i balmes de Cal Bisbe a sota dels Castellots i de l'Escriga | Malgrat que F. Caballè (Caballè, 1995) i E, Martín (Martín, 2005) i també la tradició oral del poble afirmin que correspon amb la casa més antiga del poble, no hi ha constàncies documentals de la seva existència anetriors el segle XVII. Tot i així J. Sànchez hi ha trobat restes de ceràmica medieval en superfície, fet que testimonia que la cova ja era habitada des de temps medievals. Tot i així l'arxiu de Gsclareny la documenta en el cadastre de 1776 on s'hi esmenta que a la casa hi habitave 3 persones, oagaven 2 lliures i 6 sous de cadastre, 17 sous i 13 lliures de cadastre reial i 8 diners de caps de bestiar (AHG, cadastre 1776). Posteriorment en un document de 1863 esmenta que el mas de Cal Bisbe era d'un tal Pere Bover, hi habitaben 2 persones majors de 7 anys i pagaven 23 sous de contribució rural, 15 de constribució urbana i 38 de contribució total. (AHG. Cocument 1861). Ja ben entrat el segle XX en una relació de casesexistents, figura ja com a deshabitada. Des de sempre ha estat una masia més aviat pobre degut a la seva localització geogràfica i composició arquitectònica. El topònim bisbe no se sap d'on prové, tanmateix sembla que d'una possible visita pastoral del segle XVII. | 42.2543300,1.7907500 | 400252 | 4678723 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82993-foto-08093-83-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82993-foto-08093-83-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82993-foto-08093-83-3.jpg | Legal | Modern|Medieval | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Els fragments han estat recollits de forma casual en superfície ja que a la balma no s'hi ha realitzat mai cap cala arqueològica per a demostrar la seva existència i ocuació en el temps. | 94|85 | 53 | 2.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 | |||||||
| 82992 | Tram del Camí ral de Bagà a Saldes passant per Gisclareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tram-del-cami-ral-de-baga-a-saldes-passant-per-gisclareny | MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. TORRES, C. A. (1905). Pirineu Català 'El Bergadà' IT. 114 de Bagà a Saldes per l'estret de Llúria. DDAA (2007). Inventari de camins ramaders del Berguedà. Camí de Gisclareny (ICR, 78) i camí de Gòsol (ICR 40). El tram comunica amb el veïnat de Berta. | XII-XIX | El camí es manté en bon ús i estat ja que s'utilitza com un itinerari de sender local titulat 'la Dou del Bastereny' i marcat en verd i blanc | Tram de l'antic camí ral de Saldes a Bagà passant per Gsclareny i pel coll d'Escriga. Es tracta d'un camí que tindria inici als hostalets de Cal cerdanyola, passaria pel Puig i 's'enfila per la carena fins als Castellots, i segueix fins que troba el poble de Gisclareny, on es pot seguir per un camí procedent de Guardiola i continua fins al coll de la Bena...' aquesta descripció recollida a la fitxa núm. 78 de l'inventari de camins ramaders del Berguedà coincideix en part amb el traçat del GR.107 o camí dels Bons homes, llevat del tram que es descriu en aquesta fitxa que coincideix amb el d'un sender local marcat en verd i blanc corresponent amb un itinerari a peu que parteix de la Dou del Bastereny. El tram que ens afecta correspon amb el tram que parteix des dels Castellots i arriba fins a Gisclareny. Es tracta d'un tram en pendent que conserva fragments del seu empedrat de lloses i còdols de riu, units en sec i delimitat alguns trams per mitjà de 'carreres' o murs de pedra seca que delimiten els marges del camí,.Aquest tram aprofita part d'afloraments naturals de la roca mare com a base de pavimentació i també algun pas o 'grau' entre les carenes. Actualment es fa servir com a sender local | 08093-82 | A prop de Cal Bisbe (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | El camí del coll d'Escriga és un camí que es feia servir des de l'edat mitjana per comunicar-se amb la vall del Bastereny, la vall de Gisclareny i també els nuclis de Gòsol, Saldes, Vallcebre i segurament Cerdanya. Segons Martín (Martín, 2005) el pas d'Escriga corresponia amb un pas important que s'utilitzava des de temps molt antics i es tracta d'un camí que es comença a esmentar perls primers excursionistes de principi de segle XX com el mateix C. August i Torres o en el seu llibre de Pirineu Català 'El Bergadà'. Valls altes del Llobregat esmenta el camí de Gosclareny que parteix des del Puig de la Baga i puja fins els castellots. Aquest camí enllaçaria amb el camí del Pendís a la zona dels Hostalets i també formaria oart del camí de Gòsol. De fet aquest camí és inventariat en l'inventari dels Camins Ramaders del Berguedà (DDAA, 2007) amb el núm ICR. 78 però també formant part del ICR 40 o camí de Gòsol. Val a dir que en el mateix inventari es recull com a dada principal, un mapa vell de Gòsol de 1949 a escala 1:50000 i on hi surt aquest camí amb el nom de 'camí de Saldes'.Segons Martín aquest camí queda registrat en un catàleg de la Diputació redactat el 1861 (Martín, 2005 P.36) i font original Arxiu Històric de Berga. OP. 2656. El mateix autor afirma que aquest camí era emprat per al bestiar de Bagà per accedir a les pastures del Pardell passant per les pletes i barraca de la Guilla i del Tencalaporta (Martín, E, 2005). | 42.2549400,1.7911200 | 400283 | 4678790 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82992-foto-08093-82-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82992-foto-08093-82-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82992-foto-08093-82-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El camí, encara es fa servir pels excursionistes i caminants que visisten Giscalreny ja que està inclòs en una ruta de 'Turisme del Berguedà' titulada 'La Dou del Bastereny' i que puja pel Puig de l'obaga recuperant la traça d'aquest antic camí ral i baixa al punt d'inici per la vall de Murcurols (ICR.40) coincidint amb el traçat de l'antic camí de Bagà a Gòsol pel coll de la Bena. Aquest camí ens és descrit per Cèsae August Torres al seu llibre de îrineu Català (C.A.Torres, 1905) | 94|119|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:52 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 348,16 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml