Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 83048 | Cal Cargol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-cargol | <p>MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. annex. 21 i 22.. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Fitxa. 036. Annex a la normativa.(dades històriques a les amsies incloses) ACA. Llibret de compliment pasqual 1863. AHG. Cadastre de 1776</p> | XVII-XX | Rehabilitada recentment guardant els valors més essencials | <p>Construcció situada a la part més altra del Coll de la Bena,de planta rectangular formada per una planta baixa, un primer pis i unes golfes cobertes amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal que s'orienta a migdia. Actualment la casa ha esta objecte d'una rehabilitació que ha conservat en bastant bon encert la tipologia i forma originària de la casa. Consta que al any 2000 la casa estava pràcticament en ruïnes ja que havia estat deshabitada el 1909. Segons el que sembla l'aparell de la casa deuria ser similar al de la resta de masies de Gisclareny amb fàbrica de maçoneria i carreus de pedra més aviat mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locada en filades irregulars. La construcció existent és completament moderna</p> | 08093-138 | A la part més alta del veïnat del Coll de la Bena al damunt de Ca l'Andal i sota la carretera | <p>L'origen de Cal Cargol ens surt esmentat al cadastre de 1776 (AHG, cadastre de 1776) a nom d'un tal Joan Companyó descendent dels Companyó de Cal Vitarella on hi consta una casa habitada per tres persones i pagava un cadastre de 2 lliures i 6 sous de cadastre personal, 1 lliura i 1 diner de cadastre reial i 3 sous i 8 diners per als de bestiar. En l'amillarament de 1863 (ACA llibret de compliment pasqual, amillarament de 1863) el cap de la casa era també un Joan Companyó que tenia la casa habitada per 6 persones majors de 7 anys i pagava 159 rals de contribució rural, 19 d'urbana i res per a caps de bestiar. El 1900 la casa consta com a habitada però de seguida el 1909 es va deshabitar. Va ser restaurada el 2000.</p> | 42.2572400,1.7678100 | 398364 | 4679073 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83048-foto-08093-138-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83048-foto-08093-138-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83048-foto-08093-138-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Casa que deuria presentar una tipologia molt similar amb la resta de masies de Gisclareny amb planta baixa, un primer pis i golfes i coberta a dues aigües i el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia on s'hi obrien grans obertures o eixides de fusta. En el plànol topogràfic hi consta una segona construcció a sota de la casa i avui completament embeguda pel mur o terrassa que la sosté | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83050 | Cal Caló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-calo | <p>MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. annex. 21 i 22. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Fitxa. 039. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses) ACA. Llibret de compliment pasqual 1863. AHG. Cadastre de 1776. ACBR. Registre de les Hipoteques de 1810.</p> | XVI-XIX | Abandonada i amb les cobertes parcialment esfondrades | <p>Construcció adossada a la part sud de Cal Jan (Fitxa 139). Es tracta d'una senzilla construcció de planta quadrada compost de planta baixa i un primer pis cobert amb teulada a un únic vessant de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i mirant cap a l'est cap a l'era. Les obertures es concentren a la façana est mirant a l'era amb un predomini del buit respecte el massís ja que hi ha les eixides a la planta primera. La resta de façanes són pràcticament cegues. L'aparell de la seva fàbrica és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb un morter de color groc molt pobre. La porta s'obre en aquesta mateixa façana L'era està oberta a llevant al costat de Cal Jan (fa paret mitgera amb el tancament del cos principal de la mateixa) Hi té annexionat un cos o pallissa sostingut per pilars de maçoneria . Està pavimentada amb maó ceràmic.</p> | 08093-140 | Enganxada al sud de Cal Jan i situada al segon agrupament de cases del Coll de la Bena | <p>L'época de construcció de la casa de Cal Caló situada al segon veïnat del Coll de la Bena podria ser el mateix de Cal Jan que es podria remuntar a mitjans del segle XVI. Segons E. Martín l'origen de la casa seria el mateix que la resta de construccions del coll de la Bena sense saber quines serien les que correspondrien amb els masos Coll i Carbonell o mas Over o Alber, la casa de la collada i cal Frare esmentats a partir del segle XVI (Martín, E; 2005). RHB.1810. En el cadastre de 1776 seria la denominada 'Casa Boatella'. En aquest cadastre (AHG cadastre 1776) especifica que hi havia dues cases (dues construccions), pagava 1 lliura, 2 sous i 3 diners de cadastre reial i res per a caps de bestiar.Posteriorment el 1863 (ACA. Librets de compliment Pasqual. Amillarament de 1863) extret de Marti, E; 2005. Annex 21 especifica que la casa estava a mans de Pere Tomàs. Hi havia 7 persones majors de 7 anys, pagava una contribució rural de 925 rals, 72 d'urbana i 380 com a caps de bestiar. Hi ha la hipòtesi que la casa de Cal Caló al estar enganxada amb la de Cal Jan fos la mateixa que la seva veïna amb diferents propietaris ja que que el pagament per a caps de bestiar és molt superior a altres cases del veïnat amb la qual cosa suposem que les abundants quadres i pallisses que hi ha a cal Jan serien per aixoplugar un bon nombre de caps de bestiar en detriment de la de Cal Caló que és més aviat petita. La casa va sobreviure el flux de 1900 ja que encara figura com habitada però el 1909 consta com a deshabitada. Actualment està a mans de la mateix propietat que cal Jan.</p> | 42.2569600,1.7653500 | 398161 | 4679045 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83050-foto-08093-140-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83050-foto-08093-140-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83050-foto-08093-140-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Casa que s'integra en el mateix nucli compacte de cases de la veïna de Cal Jan. Sembla correspondre en origen en el mateix bloc rectangular de les pallisses de la veïna de Cal Jan i que posteriorment es van separar. Sembla datar de mitjans del segle XVII amb ampliacions del XVIII. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82913 | Font de Faia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-faia | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS, M (1996). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p.192.</p> | XV- XVIII | Està completament abnadonada, coberta de vegetació i completament perduda | <p>Restes de la captació d'una font en forma de mina que conserva el dipòsit de decantació i la mina de captació en forma de galeria coberta amb volta de tipus encofrat i amb aparell i fàbrica de maçoneria de carreus de pedra picada. La captació és coberta amb volta de canó, avui esfondrada i la boca de la mina amb llinda de pedra picada. Conserva traces d'haver tingut bancs de pedra a cada costat.</p> | 08093-3 | Al costat del torrent del bac dels Torrentons prop del lloc de Faia | <p>Desconeixem l'existència i aprofitament d'aquesta font que de ben segur que ja seria coneguda en el document de l'acta de consagració de Sant Llorenç el 983 on cita entre altres donacions el lloc de Faia 'in locum que voccant ad ipsa Faia. Posteriorment i en l'època que hi ha l'existència del castell dels cavallers de Faia, la font i la seva aigua haurien servit per abastir als habitants i residents del castell i entorns.</p> | 42.2655200,1.8252200 | 403112 | 4679925 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82913-font-de-la-torre-de-santa-magdalena.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Presenta forces similituds amb la Font del Rector de Bagà i font dels Banyadors al santuari de Paller de Bagà ja que també es tracta d'una font que té la captació en forma de mina i amb la boca d'entrada coberta amb volta de canó del tipus ·encofrat' i llinda de pedra. Corresponen amb obres contemporànies en el temps. | 94 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82918 | Coberts i pallisses de la masia de Faia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/coberts-i-pallisses-de-la-masia-de-faia | <p>BOLÓS, J; PAGÈS ,M (1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P.192. MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. PEDRALS I COSTA , X (2007); La Fia-faia: màgica, ancestral, única. Barcelona SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. Bagà. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny Fitxa 045. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses). AHG. Cadastre de 1776. ACA llibrets de Compliemt Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22..</p> | XVII-XIX | Alguns dels coberts s'han esfondrat i altres presenten un perill immediat atès que no hi ha manteniment i algunes bigues i elements de suport amenacen en caure. La pallissa conserva part de la coberta amb alguns bombaments ja que algunes de les bigues que la sostenen s'han descalçat provocant alguns enderrocs a la fàbrica constructiva | <p>Conjunt de coberts pertanyents a les quadres i pallisses de la masia de Santa Magdalena de Faia. En concret corresponen a dos coberts i una pallissa situats a migdia de l'església de Santa Magdalena i també a ponent de la masia de Faia. Els coberts que hi ha a la part sud de la capella estan construïts amb murs de maçoneria i reble de pedres mal treballades i escairades, unides amb argamassa de calç i fragments de teula i maó a trenca junt amb pilars de maçoneria que serveixen de suport a les bigues que sostenen les cobertes de teula ceràmica damunt de llates de fusta. Tenen una planta més aviat rectangular i defineixen un espai tancat o era al costat de la capella, delimitat per les parets de la mateixa capella i també per murs de contenció. S'hi pot accedir mitjançant una porta oberta a la banda oest aixoplugada per una teulada a un sol vessant. Pel que fa al segon cobert es situa a ponent de la masia en un pla inferior i tant sols conserva els murs de contenció de la banda nord i alguns dels pilars interiors. La coberta ha estat esfondrada no fa massa temps. Finalment i pel que fa a la pallissa es situa a la part sud-oest del conjunt arquitectònic just a sota dels coberts que hi ha al voltant de la capella. Es tracta d'una estructura de planta rectangular construïda amb aparell de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats i composta de planta baixa i un pis amb teulada a un sol vessant de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i orientada en sentit sud. La porta s'obre a l'oest i es resol amb una simple obertura coronada amb llinda de maó ceràmic i els muntants de fusta. Aprofita com a mur de tancament part dels terrassaments que sostenen l'era i els coberts del voltant de la capella.</p> | 08093-8 | Ctra de Bagà a Gisclareny. PK.3, passat el túnel de St. Joan hi ha trencall a la dreta que indica Faia. | <p>Aquest castell d'orígen alt medieval hauria dominat part de la vall del Bastareny comunicant-se amb la xarxa de castells que hi havia a la zona com a punt clau de control de la vall i del camí de Gisclareny i dels vilatges del seu voltant. El lloc de Faia ens apareix documentat per primera vegada el 973 quan un tal Fredoveia i el prevere Duran donen al monestir de Sant Llorenç, un alou situat al terme del Puig al lloc de Faia establint un pacte d'us defruit de la propietat amb la condició que qun morin els seus descendents hauran de lliurar el redit de l'alou i el de Venzilles. El document ens localitza aquest alou al lloc referit ja que les afrontacions coincideixen amb la situació del lloc 'Et affrontant ipsas casas, cum curte et orreo et orto, cum illorum arboribus et terras et vineas de I parte in ipsa serra de Turbias, et de alia in flumen Bestanside, et de III in ipsa Monna, et de III in rivo qui discurrit per Canalillas' BOLÓS-PAGÈS (1986). P. 192. Les afrontacions coincideixen amb l'emplaçament actual ja que el terme Mona seria el pas de la Mona a la roca tallada i el torrent de Canalillas seria el Torrent dels Trulls que termeneja amb Bagà. El document parla d'un altre alou 'vencillas' de difícil localització però proper al mateix. Pensem que seria la zona de 'faiola' o mas dels trulls. Posteriorment el terme de Faia torna a ser esmentat el 1087 fent una donació de tres vinyes situades al lloc de 'faia'. SERRA I VILARÓ (1989). Baronies. P. 391 No és fins a mitjans del segle XIII i en concret el 1254 quant apareixen esmentats per primera vegada els senyors de Faia com a vassalls del Pinós. El castell de Faia havia estat donat en feu a Berenguer de Faia per part dels senyors de Josa cap el 1130. Posteriorment i a través d'una unió matrimonial entre Pere de Josa i Berenguera de Faia se'ls hi cediren la muntanya i castell de Gresolet (Baronies. Op. Cit, p. 414) que comprenia dels del Collell fins l'estret de Llúria, coll de la Bena, coll de Balma i costes de Roset. Al llarg dels segles XIII i XIV la família de Faia és esmentada molt sovint en la documentació de l'arxiu de Bagà degut a la proximitat geogràfica i fidel amb els barons de Pinós. S'esmenten els senyors de Berenguer de Faia (1254), amb el seu fill Guillem Ramon, dit el bord de Faia el 1255 compra a Ramon d'Enveig l'alou d'Avellanet. El seu nét, Berenguer de Faia el 1289 cedia al seu cunyat, Pere d'Aragall la propietat del castell de Faia, així com la muntanya i castell de Gresolet, Gisclareny. El mateix Berenguer de Faia va signar una treva amb els veïns de Bagà per una brega que mantenia des de feia temps per als drets feudals. El 1314 Berenguer pare i fill van vendre el dret de tallar fusta del bosc de Gresolet a uns homes de Bagà i el 1316 arrendaren els delmes de Turbians i Gisclareny. Eren senyors de la vila i parròquia d'Isògol (Isòvol) i Talló i posseïen 1/3 dels delmes dels masos de Vilella de la parròquia de Bagà. Els documents de Bagà esmenten que Berenguer de Faia va ser fiador juntament amb Guillem de Murturols de 3000 sous d'una pena que la cort de Bagà imposà a diversos cavallers de la baronia i segons esmenta serra i vilaró 'van entrar a Bagà amb les espases desembeinades perseguint un altre cavaller i van moure gran tumult entre la població'. El 1326 Berenguer de Faia va rebre homentage a un pagès de Toló i el 1345 surt esmentat com a procurador de la Baronia de Bagà. Al llarg del segle XIV les notícies dels Faia continuen sent nombroses així en cal destacar que el 1347 un home de Gresolet es va redimir a Sibil·la de Faia, senyora del lloc a causa de la mort dels seus pares i germans per motiu de la pesta i a la que se li va confirmar el títol de Senyora el mateix any quan va rebre homenatge davant de Pere II Galceran de Pinós. El matrimoni amb Pere d'Espasen va iniciar el llinatge dels Espasèn, molt emparentats i relacionats amb la vila de Bagà i els senyors de Pinós els quals van residir a Faia. Les darreres notícies són el 1468 quan Mandina d'Espasèn es va casar amb Bernat de la Badia i el seu fill Guillem la va succeir en els termes de Faia i Gresolet. Ja a la fi de l'edat mitjana i inici d'época moderna el senyoriu de Faia passà a mans dels Roset degut a la proximitat amb el castell de Bagà i l'enllaç de Francesc Tomàs de Còdol amb Maria de Roset a la fi del segle XVIII provocà que el castell passés a mans dels Còdol que en foren senyors fins a la fi del segle XIX quan la família es va haver de vendre les propietats de Bagà. A partir del segle XIX el mas de la Torre de Santa Magdalena va passar a mans dels actuals propietaris.</p> | 42.2650700,1.8230700 | 402934 | 4679878 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82918-foto-08093-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82918-foto-08093-8-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Els coberts que hi ha al voltant de la capella semblen correspondre amb una obra del segle XVII o XVIII segons els paral·lels conservats en altres llocs, mentre que la resta d'elements (pallissa i coberts situats a l'est de la masia) corresponen amb obres molt més recents i relacionades amb el moment que es va reformar la masia atès que presenten la mateixa tècnica constructiva de murs de maçoneria i maó ceràmic. | 94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82924 | Pont de Cal Cerdanyola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-cal-cerdanyola | <p>AUGUST, TORRES ,C (1905). Bergadà. Valls altes del Llobregat . Vol VI; CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. CABALLE CANTALAPIEDRA, FRANCESC ( 2009). Les empremtes del camí ral de Bagà; Associació Medieval de Bagà.</p> | XIV-XVII | Ha estat reformat, reforçat i ampliat per adaptar-lo al pas dels vehicles | <p>Pont d'un sol ull que travessa el torrent del Forat. Es tracta d'una construcció d'un sol ull d'arc de mig punt construït amb un aparell de carreus de pedra disposats de forma més aviat regular, mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locat en filades irregulars. Part del parament està revestit amb ciment pòrtland. Modernament ha estat ampliat a cada costat per al pas de vehicles motoritzats on se n'han construït unes baranes noves de formigó</p> | 08093-14 | Al costat de Cal Cerdanyola damunt del torrent. (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>Aquest pont d'orígen medieval servia per salvar el fort desnivell del torrent del Forat al seu pas per la sortida de la gorja dels Empedrats a l'indret de l'Hostalet en el camí que de Bagà conduïa a Molnell, La Muga i Oreis (Orells) just abans de la bifurcació amb el camí que ascendia al coll de Pendís per la gorja dels Empedrats. No en tenim masses referències documentals sobre aqest pont que de ben segur es remuntaria en època medieval. Amb tot ens és ementat de forma indirecte al llarg de l'època moderna i sobretot ja en temps recents quant els exursionistes de principi de segle XX, entre ells César August i Torres en fan la següent descripció en el seu llibre de Pirineu Català. 'Lloch molt pintoresh. La vall se trifurca. Baixa a la dreta'l riveral de Cerdanyola y s'obre per son engorjat trau una bella perspectiva del Forat del Pendís, reclòs per les cingleres dels Trulls.S'atravessa'l petit riu per un rústech pontet, destruit en gran part dels aiguats. Al peu d'aquest, y tocant l'aigua, hi ha'l joliu molí (molí de Cal Cerdanyola) ornat d'eures que'l vesteixen'. El pont torna a ser esmentat el 1922 pel mateix autor en el llibre del Cardener esmentant el següent ' Veïnat dels Forats aon se barreja al dessota el torrent del propi nom. Enforc ab el camí que ve de Cerdanya pel Pendis. S'atravessa per un pontet el torrent dels Forats'</p> | 42.2682400,1.8146500 | 402245 | 4680239 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82924-foto-08093-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82924-foto-08093-14-2.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Per les característiques físiques i arquitectòniques del monument sembla que correspondria amb un pont de l'antic camí ral de Bagà a Molnell, seguint la vall del Bastereny. Malgrat les reformes per adaptar-lo al trànsit de vehicles, aquesta construcció hauria tingut un aspecte similar als propers ponts dels Empedrats o al pont del molí del Forat . És a dir d'un sol ull amb les dovelles de pedra tosca assentats directament damunt la roca mare o natural i amb la característica forma d'esquena d'ase. Sovint ha estat confòs amb el proper pont del molí del Puig, mal anomentat del 'forat'per la proximitat amb el molí de Cal Cerdanyola que és damunt del torrent del Forat. | 94|119|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82926 | L'hostalet del Forat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lhostalet-del-forat | AUGUST, TORRES ,C (1905). Bergadà. Valls altes del Llobregat . Vol VI. FIGOLS, CARLES (2007). Antics hostals del camí ral. L'hostalet del Forat. MARTÍN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny Fitxa 047. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses). AHG. Cadastre de 1776. ACA llibrets de Compliemt Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22..AMG . Cadastre de 1776. AMG. Cens de 1863 | XVI-XVIII | Les pallisses han estat reconvertides en refugi de 'vents de Cadí' i el volum de la masia de l'hostalet ha estat rehabilitat amb una coberta nova de les mateixes característiques que l'antiga i un entiranat interior | Conjunt arquitectònic format per la masia de l'hostalet, les quadres i les pallisses i l'era de batre el gra situats damunt del marge dret del torrent dels Empedrats o del Forat conformant el veïnat homònim. L'edific principal correspon amb un edifici de planta més aviat rectangular orientat en sentit est-oest de dos cossos i compost per una planta baixa, una plantes pis i golfes cobertes amb teulada a dues vessants de teula ceràmica àrab damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal que s'orienta a l'est. Les divisions internes han desaparegut però pel que es pot endevinar encara hauria tingut dues crugies cobertes amb bigues i forjats de fusta. En quant a la ditribució de les façanes tal i com acostuema a ser normal en aquest tipus d'edifici hi ha un predomini del massís repecte el buit. La majoria de les obertures es concentren a les façanes sud, nord i est atès que la de ponent es recolza damunt del terreny natural. La façana sud s'organitza mitjançant 3 petites finestres disposades irregularment, la façana est es distribueix mitjançant la porta d'entrada a la planta baixa coronada per una llinda de fusta amb la data de 1703 i dues finestres també amb bastiments de fusta a la planta primera i sota teulada. Finalment la façana nord es distribuieix amb un seguit de 5 finestres rectangulars; tres d'elles que coincideixen amb la planta pis i una darrera al sota teulada. L'aparell és de maçoneria de pedra mal treballada i escairada, unida amb argamassa de cal´ç i col·locada en filades més aviat irregulars amb fragments de teula i maó a trenca junt. Únicament són en pedra picada les cantonades i els muntants de la porta d'entrada. Adossat a llevant hi ha un segon cos d'edifici més baix que el volum principal amb una planta rectangular, dues plantes i teulada a dues vessants i carener perpendicular a la façana principal. S'hi obren dues finestres a diferents alçades. Pel que fa als interiors malgrat hagin desparegut els forjats i les seves distribucions encara es pot endevinar com hauria estat configurat segons les restes conservades a les parets. A la planta baixa hi hauria hagut les quadres i a la planta primera la sala d'estar o menjador amb la cuina i algunes estances i el sota teulada com assecadors. Encara es poden endevinar algunes finestres amb festejadors de pedra que miren al nord així com els fogons d ela cuina a carbonet, el tinell i també on hi hauria hagut la campana de l'escó. Els forats de les bigues del forjats encara es conserven. Al sud de l'edifici principal i separat per l'espai de l'antiga era de batre el gra hi ha les antigues pallisses,a vui dia restaurat i convertit amb el refugi de 'Vents de Cadí'. Es tracta d'una construcció de planta rectangular, orientada en sentit sud-est a nord-oest format per una planta baixa i un primer pis, separades per forjats i jàssseres de fusta i cobert amb una teulada a un sol vessant de teula ceràmica àrab damunt de cavalls i llates de fusta i orientada a sud. La distribució de les obertures en façanes ha estat molt alterada degut al nou ús, però segons algunes fotografies d'abans d'emprendre la seva restauració tenia la façana principal mirant a l'era amb un predormini del buit respecte el massís i composta mitjançant dues arcades de perfil rebaixat a la planta baixa amb les dovelles disposades amb la tècnica de 'sardinell' i que alhora servien com a base de suport als pilars on hi recolzava la coberta. La resta de façanes eren completament cegues. L'aparell de la seva fàbrica és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats i units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat irregulars amb fragments de teula i maó a trenca-junt. Aquesta construcció està connectada amb el volum principal mitjançant un mur de maçoneria que alhora delimita l'àmbit de l'era de batre pavimentat amb maons ceràmics de mida rectangular, avui dia substituïts per gespa. | 08093-16 | Al veïnat de l'hostalet. Pista de Bagà a la Font de l'Adou PK. 4, creua el pont a la dreta en 200 mt | Antic hostal del veïnat del Forat del Pendís o veïnat del Puig del terme de Gisclareny. La casa aixoplugava els traginers i caminants i ofereia servei d'hostalatge, pels que anaven o baixaven de l'altre costat del Pendís. A una hora s'arribava a l'hostal de la Font del Faig. Aigues amunt del torrent de Pendís, hi trobem al peu del camí dels Empedrats, les ruines de l'hostalet: no hi ha dubte, calia oferir als caminants i traginers els serveis d'hostalatge, tant abans com després d'empendre un camí que podia esdevenir dur i perillós. A mitjans del segle XVIII el cognom Balderich apareix al Puig i desapareix a inicis del segle XIX. 'Comerciant que s'enriqueix ràpidament fent un hostal al camí del Pendís (...) i com a masover del Puig'.1856. El propietari de l'Hostalet de Gisclareny és un tal Lorenzo “Brimós?”. El1863. Sant Martí del Puig era format pels masos de Murcurols, Puig, Cal Quim, Can Manuel, Hostalet, Molí, Monnell, Muga, Oreis, Pelosa, Serdañola, Torra de Santa Magdalena (de Faia) i Trulls. A l'hostalet hi vivia Llorenç Barniol i 8 persones més grans de 7 anys pagaven 60 rals de contribució urbana. A finals segle XIX l'hostalet era propietat de Joan Vilella de Brocà, principal propietari de Gisclareny, que també posseïa els masos del Puig, el molí del Puig i cal Ros. El lloc és denominat sovint pels guies de muntanya a mitjans del segle XIX. 1898. 'Els guies s'asseuen a la vora del camí y encenen els cigarros. D'aquest lloch ne diuen el Forat, sens dubte perquè una de les pedres que formen el reclòs és foradada. Empaquetada la màquina, continuem pujant seguint les gerigonces del camí. A les vuit arribem a la Font del Faig'. Posteriorment i en concret el 1905, l'excursionista català; Cèsar August i Torres en fa la següent descripció. 'Vehinat del Forat o del Puig, sota'l turó aon s'aixeca la petita iglesia. Lloch molt pintoresh. La vall se trifurca. Baixa a la dreta'l riveral de Cerdanyola y s'obre per son engorjat trau una bella perspectiva del Forat del Pendís, reclòs per les cingleres dels Trulls. S'atravessa'l petit riu per un rústech pontet, destruit en gran part dels aiguats. Al peu d'aquest, y tocant l'aigua, hi ha'l joliu molí ornat d'eures que'l vesteixen; festejat per airosos pollancres y alegrat per la dolça remor de l'aigua, que mormola saltironant entre roques”. 1922. Veïnat dels Forats aon se barreja al dessota el torrent del propi nom. Enforc ab el camí que ve de Cerdanya pel Pendis. S'atravessa per un pontet el torrent dels Forats. El lloc torna a ser esmentat al llarg de la guerra civil com a emplaçament de nius d'ametralladores i novament el 1950 l'excursionista Enric Jolis l'esmenta com a lloc de pas per anar a la Cerdanya pel Coll de Pendís. El 1984 la casa de Cal Cerdanyola era reutilitzada com a casa de Colònies i el 2015 les quadres i pallisses de l'hostalet es rehabiliten com a refugi amb el nom de 'Vents de Cadí'. | 42.2689100,1.8149500 | 402271 | 4680314 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82926-foto-08093-16-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82926-foto-08093-16-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82926-foto-08093-16-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El volum principal de la masia ha estat rehabilitat recentment a través d'un reforç intern de tirants de ferro i se n'ha fet una teulada nova. El volum de les pallisses s'ha destinat a refugi i la majoria de les seves antigues obertures han estat tapiades i substituïdes per altres de noves. Tot i així l'edifici manté la volumetria originaria i s'ha deixat les empremptes de les antigues arcades. Abans de la seva restauarció la finestra del cos afegit a llevant del volum de l'hostalet tenia un ampit de fusta decorat amb relleus en escacat similars als de la propera casa del Puig i també a la xemeneia de la llar de foc de Cal Agustil al nucli antic de Bagà. Es tracta d'un element d'influència medieval. | 119|94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82927 | Torrent del Forat, de la Font del Faig o dels Empedrats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-del-forat-de-la-font-del-faig-o-dels-empedrats | GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural. www.parcsnaturals.gencat.cat/cat/cadiMartí, Joan. Geozona 140 Riolites de Gréixer. Generalitat de Catalunya, 2007. | Zona integrada en el Parc Natural del Cadí Moixeró i sotrmesa a les normes i directrius de conservació i manteniment del parc natural del Cadí Moixeró | Torrent denominat del Forat, dels Empedrats o de la Font del Faig ja que neix a la font homònima i desguassa al riu Bastareny a l'alçada de Cal Cerdanyola. Es tracta d'un torrent que flueix per damunt d'un terreny calcàri caracteritzat per cavitats càrstiques com ara coves, balmes i avencs. Aquest fet genera que al passar per l'estret format per les roques de la serra dels Trulls i del Cap de la Boixassa que delimiten l'estreta vall d'Escriu amb la vall del Bastareny provoca un engorjat amb goles, salts d'aigua, coves i afraus que és conegut amb el nom de 'Els Empedrats' format un paisatge molt característiquic i de gran bellesa natural . La seva denominació coma torrent del 'Forat' és degut a la presència de coves i avencs a la zona dels Empedrats. | 08093-17 | Al lloc dels Empedrats. (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N.08695) | La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2763500,1.8184700 | 402572 | 4681136 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82927-foto-08093-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82927-foto-08093-17-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El torrent del Forat és un lloc molt visitat al llarg de l'època de l'any per correspondre a l'accés al Coll de Pendís, al refugi de Sant Jordi i també al salt que es coneix com a 'Cua de Cavall' (fitxa 20) i al Bullidor de la Llet (Fitxa 19). S'hi pot arribar a través del PR.125. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82928 | Els Empedrats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-empedrats-0 | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural.</p> | Zona integrada en el Parc Natural del Cadí Moixeró i sotrmesa a les normes i directrius de conservació i manteniment del parc natural del Cadí Moixeró | <p>Gorja natural provocada per l'afluència i pas del torrent de la Font del Faig per damunt de terreny calcari de les roques del Llaner, alt, caps de la Pelosa i de la Boixassa i també de la roca Tallada i el pas de la Mona. Aquest element es caracteritza per crear un paisatge càrstic de coves, balmes i avencs molt propis de la vessant sud de la serra del Cadí i en concret de la Vall del Bastareny. La gorja dels empedrats, els passos del clot de Vimboca, del torrent de l'Afrau dels Cortalets, del salt de Murcurols... són paratges molt peculiars i amb trets molt semblants. Les roques de la gorja tenen alçades de fins a 100 i 200 mts i hi ha presència d'algunes coves o avencs com ara la 'del forat' i que denomina al torrent i al paratge natural.</p> | 08093-18 | Al lloc dels Empedrats ( Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N .08695) | <p>La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea.</p> | 42.2773800,1.8188800 | 402608 | 4681250 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82928-foto-08093-18-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82928-foto-08093-18-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Lloc molt popular i visitat per excursionistes que accedeixen al Parc Natura del Cadí Moixeró. El camí d'accés està marcat amb marques grogues i blanques del PR.125 i segueix la traça de l'antic camí de Cerdanya i de la font del Faig. El pas del camí per la zona dels Empedrats s'ha de fer mitjançant salts per damunt de les pedres que en temporades plujoses com ara les primaveres i els estius resten cobertes per l'aigua fet que en dificulta el seu accés. El seu topònim deriva de les imposants roques o pedres que l'envolten. També podria derivar-se del paviment empedrat del camí de Cerdanya al seu pas per aquest paratge. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82929 | El Bullidor de la Llet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-bullidor-de-la-llet | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural.</p> | Zona integrada en el Parc Natural del Cadí Moixeró i sotrmesa a les normes i directrius de conservació i manteniment del parc natural del Cadí Moixeró | <p>Font i surgència d'aigua de gran bellesa que rep el seu nom per la pressió i quantitat d'aigua que en brolla generant una escuma blanca que sembla 'llet que bull'. D'aquí en prové el seu nom. L'aigua procedent d'un curs subterrani de la serra del Cadí i Moixeró aflora en superfície per mitjà de cavitats càrstiques que apareixen a una certa alçada i formen un important salt o cascada d'aigua. Degut a que el salt es troba en un pendent de la muntanya, l'aigua del salt circula per damunt de terreny calcari formant barrancs i canals de caiguda fins a trobar el curs del torrent del Forat prop del pont homònim</p> | 08093-19 | A sota dels Empedrats hi ha un petit afluent. (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N.08695) | <p>La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea.</p> | 42.2758500,1.8167500 | 402430 | 4681082 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82929-foto-08093-19-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82929-foto-08093-19-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El brollador i el salt d'aigua baixen plens en temps de pluges primaverals coincidint amb la fosa del mantell nival o a la tardor quant hi ha importants acumulacions d'aigua. La resta de l'any, especialment els estius i hiverns baixa pràcticament sec | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82930 | Cua de cavall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cua-de-cavall | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural.</p> | Zona integrada en el Parc Natural del Cadí Moixeró i sotrmesa a les normes i directrius de conservació i manteniment del parc natural del Cadí Moixeró | <p>Salt d'aigua provocat pel pas de l'aigua del torrent de la Font del Faig damunt terreny calcari a l'interior de la gorja dels Empedrats. Es tracta d'un salt de més de 7 m. d'alçada que cau damunt d'una profunda gola en el punt més estret dels Empedrats. Es tracta d'un paisatge de gran bellesa i sovint molt visitat.</p> | 08093-20 | A la gorja dels Empedrats. (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea.</p> | 42.2773900,1.8189100 | 402610 | 4681251 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82930-foto-08093-20-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82930-foto-08093-20-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El topònim de 'cua de cavall' deriva per la forma que prèn la caiguda d'aquest salt similar al de la cua d'un cavall. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82933 | Fites de la finca de Vilella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fites-de-la-finca-de-vilella | <p>AYMANI I DOMINGO, G (2002). Els molins hidraulics de la vall del Bastereny.Exemples d'una activitat preindustrial despareguda Associació Medieval de Bagà; MARTÍN, E (2005). Una mirada a la història de Gisclareny.</p> | XIX | Cobert de vegetació | <p>Fita de pedra la finca de Vilella (Brocà) situada al costat del camí dels Empedrats poc després d'haver passat per l'hostalet del Forat. Es tracta d'un bloc de pedra de 40 cm d'alt amb un acabat en forma corbada i amb les inicials de VILELLA a la part frontal fent al·lusió a la finca de Brocà. I les inicials de PDE a la part posterior</p> | 08093-23 | Al costat del camí dels Empedrats. Sender PR.125 de l'Hostalet a la font del faig, seguir 200 m. aquest camí es troba a l'esquerra | <p>Fites que pertanyien a la família de Joan Vilella de Brocà gràcies al matrimoni entre Josep Vilella i Rosa Bover del Puig el 1831on els Brocà enriquiren el seu patrimoni incorporant les finques que els Bover posseïen; el molí del Puig, el Puig i Cal Ros. Aquestes fites es van col·locar per delimitar les finques del Puig, molí del Puig i també Molnell i Cal Ros al llarg del S. XIX. Es conserven altres dues fites similars a aquesta a la font del violí i també al Bullidor de Sant Esteve.</p> | 42.2702100,1.8161900 | 402375 | 4680456 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82933-foto-08093-23-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La família de Joan Vilella posseïa al llarg del segle XIX una gran part de les masies del terme de Gisclareny, entre elles , el Puig de l'obaga, el molí del Puig i també cal Ros.No és d'estranyar doncs que es trobin fites amb aquest cognom que delimiten les seves terres i propietats. | 94 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82939 | Salt de Molnell (Monnell) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/salt-de-molnell-monnell | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Columna Albí. CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural. | XIX | Indret miolt visitat per la seva espectacularitat i bellesa natural així com el seu bon accés. | Antiga resclosa o salt d'aigua de l'antiga molina o serradora de Molnell (Monnell) situada a l'altre costat del riu i torrent de Murcurols, avui desapareguda. La resclosa és construïda amb una obra de maçoneria en un lloc on l'aigua del Bastereny cau amb força formant un salt de gran bellesa natural que es converteix en un dels principals atractius paisatgístics de la zona.. | 08093-29 | Al lloc de les Fonts de l'Adou, Pista de Bagà a Molnell (PK.5) abans de creuar el riu a l'esquerra | Resclosa que es va construïr a mitjans del segle XIX per a fer moure una molina o serradora situada als planells de davant la Dou i que va funcionar fins 1910. Segons Francesc Caballè i Cantalapiedra va ser construïda per a l'explotació de la fusta dels seus boscos. Des d'aquest lloc i mitjançant un telefèric de dos cables suspensors eren transportats fins a Bagà i d'allí fins a l'estació de Guardiola de Berguedà. Per tant aquesta molina va ser erigida amb fins industrials i lligada estretamment al ferrocarril de Guardiola de Berguedà. No es descarta que en anterioritat la resclosa aprofités les instal·lacions d'un antic molí o 'molinell' d'origen medieval que ja aprofités la força del Bastareny per a moldre les antigues moles. | 42.2685200,1.7995400 | 400999 | 4680288 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82939-foto-08093-29-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82939-foto-08093-29-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Des de la resclosa hi ha una minicentral que enregistra la quantitat d'aigua acumulada en l/m3 per tal de conèixer el cabal del riu Bastareny en la seva capçalera en els moments de crescudes més elevades. Antigament la resclosa era emprada per fabricar la llum que electrificava la casa de Monnell. Quant el riu Bastareny baixa amb un cabal molt abundant provoca un salt de gran bellesa que és objecte de multitud d'imatges i fotografies ja que el converteix en un paratge de gran bellesa natural | 94 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82940 | Fonts de l'Adou o del Bastareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fonts-de-ladou-o-del-bastareny | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23.GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural. | Es considera un dels indrets del Parc Natural del Cadí Moixeró que té més bellesa, fer que comporta que sigui molt visitat. Recentment el Prc Natural del Cadí Moixeró n'ha arranjat el camí d'accés amb baranes de fusta i tanques de protecció. | Sortida o naixament natural del riu Bastareny , afluent del Llobregat que vé causat per les característques geològiques d'un terreny càrstic que afavoreix l'afloració en superfície de les sorgències subterranies. Aquest en seria el cas de les fonts naturals del Bastareny.El sistema càrstic es desenvolupa seguint la disposició estructural de les capes calcàries de la serra, inclinades cap al sud i amb una potència d'entre 500 i 900 m de desnivell. El desnivell màxim que recorre l'aigua és de 1700. Es tracta d'un equifer que procedeix del mantell més profund del Cadí i que té com a sorgència més elevada la dnominada font tordera amb un cabal permenent de 2 a 5 l/m2 i que els aigues torne a infiltar-se per sortir al punt més baix o bullidor de Sant Esteve. Altres surgències naturals són el salt del bullidor de la Llet (fitxa 19) i el bullidor de Sant Esteve (fitxa 29). | 08093-30 | Al lloc de les Fonts de l'Adou. (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Des de el punt de vista geològic, la serra del Cadí té una gran importància històrica ja que dóna nom al mantell del Cadí, unitat descoberta en els anys 80 gràcies a les investigacions portades a terme per les companyies petrolieres que treballaven al Pirineu oriental. L'existència de l'encavalcament de Vallfogona (encavalcament basal de totes les unitats), ja es coneixia d'abans però no es considerava gaire important. El resultat de les anàlisis del subsòl amb geofísica i de les dades dels pous van permetre evidenciar l'existència d'aquesta unitat anomenant-se mantell del Cadí, ja que els relleus més importants corresponien a aquesta serra. Altres aspectes històrics fan referència a la necessitat que s'ha tingut des de fa anys de protegir l'àrea de la serra del Cadí. Aquest objectiu ja figurava ja en les previsions de planificació regional que feu, al 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Es tornà a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963 (que preveia la possible existència de diversos espais naturals a la zona); el 1966 es promulgà la Llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí. Finalment, per la Llei 6/1982, del 6 de maig de la Generalitat de Catalunya, fou declarat el Paratge Natural d'interès Nacional del massís de Pedraforca. El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb una superfície de 41.342 hectàrees, és el parc natural més gran de Catalunya i forma part de tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya. | 42.2675400,1.7994000 | 400986 | 4680179 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82940-foto-08093-30-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82940-foto-08093-30-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Correspon amb un dels eqüífers més destacables del Pirineu juntament amb el del riu Garona a la vall d'Aran que conté una gran reserva d'aigua | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82941 | Pont vell de Molnell (Monnell) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-vell-de-molnell-monnell | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43; MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III.</p> | XIV-XVII | Li manca el nivell de baranes, amlgrat que es ocnservin els dos estreps i l'arc principal. La caixa del pont ha despaaregut completament com també hi ha fet el paviment superior. L'arc que el salva, malgrat estigui en un estat de conservació acceptable té algunes esquerdes i fissures. | <p>Pont d'un sol ull situat damunt del torrent de Murcarols (Murturols) prop de l'aiguabarreig amb l'aigua procedent de la Dou a la zona de Molnell. Es tracta d'una construcció d'un sol ull d'arc rebaixat en pedra tosca damunt de dos estreps o pilars construïts amb fàbrica de maçoneria de còdols de riu, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat irregulars i horitzontals. L'arc construït amb dovelles de pedra tosca ben tallades i unides amb morter de calç és de perfil rebaixat i presenta una llum força considerable i encara hi té visibles les marques dels taulons del seu antic encofrat per la part inferior. Té una amplada de poc menys de 70 cm i una alçada d'uns 1'5 metres tants sols. Li manca la part superior amb el nivell de baranes i el sòl de còdols. Descansa damunt de la roca mare i natural i actualment està fora d'ús ja que va ser substituït pel pont de formigó que hi ha uns metres més avall.</p> | 08093-31 | Al costat de les fonts de l'Adou. Pista de Bagà a Molnell (PK.5) damunt del Bastareny | <p>La història d'aquest pont i també del camí aniria lligada amb els vilatges de la Muga, Molnell, Espunya i Querforadat. L'indret i alou de Molnell ja ens és esmentat en l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà en un document datat de l'any 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) en el qual ens esmenta la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins.i per tant malgrat no esmenti enlloc l'existènciua de camins, és lògic pensar que n'hi havia amb els corresponents passos per creuar els rius. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. El Querforadat podria ser 'roca foradada' interpretada com una roca natural i de la que en tenim constància de la seva existència degut a l'orografia càrstica del lloc. Pensem que el Querforadat seia el castell 'fener de Cal ros' proper al vilar d'Espunya (A sota de Turbians)i la conca d'Oria seria a l'oest de Monell al lloc ce Oreis. El lloc de Molnell que deriva de Molinell o petit Molí relacionant amb l'existència d'aquest element a la captació del Bastareny (Serra i Vilaró, 1989) serà esmentat continuament al llarg dels segles XIII i XIV. Com a notícia més rellevant i fent al·lusió al pont i als camins la trobem en un document citat per Serra i Vilaró en el qual ens parla dels batlles de la Muga i de Vila argumentant que ja havien arreglat els camins. ' E après de continent lo dit dia mateix los dits cònsols requeriren los batlles que fessen adobar los dits camins e carrers...'. Consta que al 1151 el monjo Guillem del monestir de Sant Llorenç prop Bagà Pere Anes i Guillem Bernardí van confessar davant l'abat i bisbe d'urgell que detenien els alous de Vilella i Molnell amb el vilar d'Espunya mesura a la qual van ser retornats. De Monell s'esmenta que el 1292 Galceran de Pinós va imposar a Bernat d'Escariu i als seus fills una pena i confiscació de 55 veïns de la baronia situats a Monell, Faia i Greixa, mesura la qual va ser absolta. De Molnell en procedia un capellà nomenat Berenguer que en motiu de les bregues entre l'abat de Sant Llorenç i el baró de Pinós va ser excomunicat juntament amb molts altres cap el 1328 (Serra i Vilaró, 1989). També el lloc és esmentat quant el cavaller G. de Rocavert va reconèixer davant un tal Pasqual de Molnell les donacions que Berenguera de Gisclareny fa del 'mas d'en Jover amb un molí i alguns tascals pertanyents al dit mas i algunes terres; la batllia de tots els Censos... i demès que rebia de la parròquia de Sant Iscles de Molnell', parròuia i església que s'esmenta a partir del segle XIII quant el 1255 Guillem de Murturols volen anar a l'exèrcit del Rei de la Corona Catalana va fer donacions als llegats de l'església Santa Maria de Murturols, l'obra de ll'església de Molnell i Gresolet 'et dimitio operi ecclesie de Muenell' (Serra i Vilaró, 1989). Aquest mas d'en jover podria correspondre amb un dels tres masos que es compta que hi hauria a la zona corresponent al mas de Molnell (Munell) propiament dit juntament amb altres dos a la Pelosa i Oreis (Conca d'Oria). Per tant ja veiem la importància del lloc per a l'aprofitament de l'aigua de la Dou i fer moure un molí que ha denominat el lloc. Per altra banda en els documents de la Baronia de Bagà, aquest indret és molt citat i esmentat al llarg dels segles XIII i XIV amb personatges de gran nom a la Baronia dels Pinós, entre ells els senyors de Murcarols que pagaren 200 sous per l'obra faedora' de l'església de Molnell (Serra, ob cit, 1989). Interpretem com un lloc que estava densament poblat al llarg de l'església on hi havia masos, molins i fins hi tot una església. Al llarg de la fi de l'edat mitjana i principi de l'era de moderna, la masia de Monell va continuar tenint importància donant a entendre que va poder sobreviure la pesta. Tant és així que de 1789 es conserva un document a l'arxiu de Gisclareny on hi ha un inventari dels bens que posseïia. Martín, E, 2005.</p> | 42.2688000,1.7992100 | 400972 | 4680320 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82941-foto-08093-31-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82941-foto-08093-31-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82941-foto-08093-31-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Es tracta d'un pont de característiques molt similars al 'Pont dels Empedrats' tant per la seva fàbrica de maçoneria i còdols de riu, la formació d'un arc rebaixat de pedra tosca com el seu sistema i aparell constructius. Aquest tipus de pont de 'tradició romànica' respòn als cànons. habituals dels ponts d'un sol ull bastits damunt de les lleres desl rius de muntanya per al pas dels antics camins rals, que en el cas del pont de Molnell corespondria amb el camí d'accés als vilatges i masos de 'Molnell', La Muga i també als passos de Vimboca. Tot fa pensar en una obra d'origen baix medieval amb refecccions de l'època moderna. No es descarta la possibilitat que l pas principal fos el pont nou de Monnell (fitxa 33) i que aquest pas fos per un camí secundàri per accedir al molinell o algun altre lloc. | 94|119|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82942 | Camí de Molnell a La Muga i Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-molnell-a-la-muga-i-oreis | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III.</p> | XII-XX | Embegut per la pista amb accés regulat que ascendeix a la baga de la Muga | <p>Antic camí ral que de Molnell comunicava amb els masos de la Muga, Oreis (Conca d'Oria) i pujava fins al coll de Vimboca (T.M. de Bagà) pel clot i forat de Vimboca. Aquest camí que en part ha estat embegut i eixamplat per la pista que condueix fins a l'obaga de la Muga conserva alguns trams amb traces del seu antic empedrat, especialment en els sectors propers als masos de la Muga i també als voltants del pont de Molnell. Es tracta d'alguns trams que es conserven restes del paviment de còdols, units en sec i disposats de cantó així com els murs de contenció. Cal destacar-ne el tram inicial que des del pont actual que creua el Bastareny puja fins a la casa de Molnell i que discorre paral·lel al torrent de Murcarols amb murs de contenció i terrassament realitzats amb còdols de riu, units en sec i amb fragments de pedra i lloses a trenca junt. El tram que hi ha poc abans de l'encreuament amb la pista de la casa de Molnell també conserva restes del seu antic paviment de còdols i sobretot el tram que millor es conserva és el tram final que des del punt on acaba la pista de la Muga ascendeix fins a les ruïnes dels masos de la Muga formant diverses corbes sostingudes mitjançant murs de contenció i alguns trossos empedrats. Aquest darrer tram d'uns 250 m. de longitud supera el fort desnivell que hi ha des de l'obaga de la Muga fins als masos esmentats.</p> | 08093-32 | Des de Molnell a la Muga (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>Hom ha pensat que el principal camí o pas per anar a la Cerdanya transcorria per dins de l'estret dels Empedrat, dit del forat i ascendia fins el Coll de Pendís. Amb tot la documentació conservada, malgrat esmenti aquest camí en època medieval no en parla tant sovint com el camí de Coll de Jou o el camí de Pendís per l'escala de Greixer que constituïa el veritable pas per anar a la Cerdanya. Tot i així hi ha algunes referències escrites com la ja esmenta de l'impòsit de barra al 1324 al forat d'Escariu o la construcció del pont del forat d'Escariu el 1360. Atès que corresponien amb obres públiques que afectaven altres consolies (batllies) com ara Bellver, les reunions es feien al capdamunt del coll de Jou o del Pendís. Amb tot Serra i Vilaró especifica que els mestres d'obres eren de Bagà. El pas dels Empedrats era conegut com a Grau d'Escariu. Existien altres vies secundàries per anar a la Cerdanya com era el pas de Vimboca o el pas del Bou. Aquests dos passos transcorrien per terrenys més pedregosos i alts que provocava que no fossin tant utilitzats pels transhumants com era el pas de Pendís. Malgrat això el camí de Molnell permetia connectar els veïnats d'Oreis i de la Muga 'conca d'Oria' documentada ja en els documents del monestir de Sant Llorenç ( Bolós-Pagès, 1986) i també en la la documentació baganesa en temps de la baronia posant de manifest la importància d'aquests llocs en temps medievals. La presència d'una església-torre a Sant Romà d'Oreis donaria fè i importància en el control del pas de Vimboca i també de Murcurols.</p> | 42.2766800,1.7670500 | 398333 | 4681232 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82942-foto-08093-32-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82942-foto-08093-32-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82942-foto-08093-32-3.jpg | Legal | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest antic camí va ser embegut i eixamplat per donar pas a la pista que a mitjans del segle XX es va construir per donar a accés a l'obaga de la Muga i així poder-ne extreure la fusta que era necessària. Relacionat amb aquestes obres hi hauria la serradora de Molnell, la casa dels amos de Molnell i un telefèric que baixava fins a Bagà (Caballè, 1995). Per altra banda el pont que salva el torrent de la Muga tindria un origen medieval però va ser eixamplat en motiu d'aquestes obres. No es descarta que el 'pont vell de Molnell' hi estigui relacionat. | 94|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82946 | Casa del amos de Molnell (Monnell) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-del-amos-de-molnell-monnell | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny Fitxa 048. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de Compliment Pasqual.Amillarament de 1863 extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22. ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians.</p> | XIX-XX | L'edifici es conserva en bon estat malgrat estigui abandonat. La porta està tapiada però les finestres estan obertes, fet que permet l'accés a l'interior. Conserva encara els seus paviments originals, revestiments i forjats | <p>Construcció situada en una terrassa a sota de la masia de Molnell o Monnell i destinada a habitatge dels amos al segle XIX. Es tracta d'un edifici de planta rectangular amb tres crugies i compost per una planta baixa i un primer pis, separades per forjats de biga de fusta, revoltó ceràmic i cobertes per una teulada a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana principal que està orientada a migdia i on s'hi obre la porta d'entrada o principal. En quant a la composició de les façanes hi ha un predomini del massís respecte el buit, malgrat que la majoria de les obertures es concentrin a la façana sud. La seva arquitectura és pròpia de les construccions del període industrial a través de composicions de portes i finestres molt geomètriques i amb fàbrica de maó ceràmic i maçoneria. En aquest cas es resol a través d'una porta d'entrada coronada per un arc rebaixat que emmarca dues finestres a cada costat que coincideixen amb tres balconeres del primer pis amb els balcons situats al mateix pla que la façana llevat de la central que sobresurt formant un balcó. L'aparell no és visible ja que està enlluït per una capa de morter de calç pintat d'un color groguenc i amb els marcs de les obertures en un color marró vermellós. En els punts on aquest element ha desaparegut s'entreveu l'aparell de maçoneria i maó ceràmic en les obertures i cantonades. Cal destacar-ne el ràfec de dues filades de teula girada i maó pla que corona la façana principal i continua a les altres tres i també les baranes de forja del balcons. La façana est i oest que coincideixen amb els pinyons de la testera tant sols hi tenen obertes dues finestres de les mateixes característiques que la resta i la nord hi ha oberta una porta. La porta d'entrada dona pas al vestíbul de la casa que distribueix el menjador, la cuina i altres dues sales més pavimentades amb rajoles hidràuliques que formen diferents dibuixos i també les parets decorades amb sanefes i motius a plantilla. Encara resta la llar de foc en forma d'escó així com alguns armaris de paret. L'escala d'accés a la planta primera es troba al fons del vestíbul i dona pas a un llarg passadís que comunica amb les habitacions principals. De totes elles cal destacar-ne la de la part central que és de dimensions més grosses i coincideix amb el balcó de damunt la porta principal. Els paviments també són de rajola hidràulica i maó ceràmic, les parets estan pintades en color blau clar i decorades amb motius geomètrics fets a plantilla i amb el sòcol o arrambador de color vermell. El mobiliari interior ha desaparegut completament. Adossat a migdia hi ha un segon volum que pertany a les cotxeres de la casa, de planta rectangular, d'un sol pis amb coberta de fibrociment a dues vessants que està sostinguda per bigues de fusta i té aparell de maçoneria. Conserva restes d'un revestiment molt similar a l'edifici principal i s'hi obren dues finestres coronades mitjançant un arc rebaixat de maó ceràmic. Els dos edificis estan situats en una terrassa artificial que és sostinguda per murs de maçoneria. El conjunt presenta uns trets molt unitaris que els permet situar en un període cronològic molt concret.</p> | 08093-36 | A la part sud-est de la masia vella de Molnell | <p>L'indret i alou de Molnell apareix esmentat per primera vegada el 839 en un document de consagració de la catedral d'Urgell (Martin, 2005) on esmenta que es paga com a cens una quartera de faves i una perna. Posteriorment i en la consagració de Sant Miquel de Turbians, el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell. Ens l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i també en un document datat de l'any 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins.i per tant malgrat no esmenti enlloc l'existènciua de camins, és lògic pensar que n'hi havia amb els corresponents passos per creuar els rius. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. El Querforadat podria ser 'roca foradada' interpretada com una roca natural i de la que en tenim constància de la seva existència degut a l'orografia càrstica del lloc. Pensem que el Querforadat seia el castell 'fener de Cal ros' proper al vilar d'Espunya i la conca d'Oria seria a l'oest de Monell al lloc d' Oreis. El lloc de Molnell que deriva de Molinell o petit Molí relacionant amb l'existència d'aquest element a la captació del Bastareny (Serra i Vilaró, 1989) serà esmentat continuament al llarg dels segles XIII i XIV. Consta que al 1151 el monjo Guillem del monestir de Sant Llorenç prop Bagà Pere Anes i Guillem Bernardí van confessar davant l'abat i bisbe d'urgell que detenien els alous de Vilella i Molnell amb el vilar d'Espunya mesura a la qual van ser retornats. També s'esmenta que el 1292 Galceran de Pinós va imposar a Bernat d'Escariu i als seus fills una pena i confiscació de 55 veïns de la baronia situats a Monell, Faia i Greixa, mesura la qual va ser absolta. De Molnell en procedia un capellà nomenat Berenguer que en motiu de les bregues entre l'abat de Sant Llorenç i el baró de Pinós va ser excomunicat juntament amb molts altres cap el 1328 (Serra i Vilaró, 1989). També el lloc és esmentat quant el cavaller G. de Rocavert va reconèixer davant un tal Pasqual de Molnell les donacions que Berenguera de Gisclareny fa del 'mas d'en Jover amb un molí i alguns tascals pertanyents al dit mas i algunes terres; la batllia de tots els Censos... i demès que rebia de la parròquia de Sant Iscles de Molnell', parròuia i església que s'esmenta a partir del segle XIII quant el 1255 Guillem de Murturols volen anar a l'exèrcit del Rei de la Corona Catalana va fer donacions als llegats de l'església Santa Maria de Murturols, l'obra de ll'església de Molnell i Gresolet 'et dimitio operi ecclesie de Muenell' (Serra i Vilaró, 1989). Aquest mas d'en jover podria correspondre amb un dels tres masos que es compta que hi hauria a la zona corresponent al mas de Molnell (Munell) propiament dit juntament amb altres dos a la Pelosa i Oreis (Conca d'Oria). Per tant ja veiem la importància del lloc per a l'aprofitament de l'aigua de la Dou i fer moure un molí que ha denominat el lloc. Per altra banda en els documents de la Baronia de Bagà, aquest indret és molt citat i esmentat al llarg dels segles XIII i XIV amb personatges de gran nom a la Baronia dels Pinós, entre ells els senyors de Murcarols que pagaren 200 sous per l'obra faedora' de l'església de Molnell (Serra, ob cit, 1989). Interpretem com un lloc que estava densament poblat al llarg de l'església on hi havia masos, molins i fins hi tot una església. Al llarg de la fi de l'edat mitjana i principi de l'era de moderna, la masia de Monell va continuar tenint importància donant a entendre que va poder sobreviure la pesta. Tant és així que de 1789 es conserva un document a l'arxiu de Gisclareny on hi ha un inventari dels bens que posseïia. Martín, E, 2005 i on ens descriu amb molt de detall les diverses cambres i estances que hi havia a la casa amb els seus objectes i caps de bestiar. A grans trets ens parla de 'la entrada, lo tarrat (terrassa primer pis), la cuyna, primera cambra, pastador, altra cambra, sostre (golfes), cambra del sostre, altra cambra del sostre, pleta de Urgell i altra pleta. Aquestes darreres corresponen amb les pletes que hi ha a la muntanya (pleta de Cadí o de Molnell) sota del Tanca la Porta. Per l'extensió i nombre d'objectes podem diferenciar les diverses cambres i identificar si es tracta d'una menjador, sala o dormitori reproduïnt fidelment la seva composició i elements que contenia (E. Martín, 2005). Segons ens consta en els diversos censos conservats a l'arxiu municipal de Gisclareny (AMG) al 1863 la masia de Molnell hi havia 15 persones més gran de 7 anys i pagaven una contribució total de 12119 ss dels quals 1871 corresponien als caps de bestiar, fet que la convertia en una de les masies més importants de la vall del Bastareny.El seu propietari era Mariano Ribera (Martín, 2005). Sembla que la casa dels amos dataria de mitjans del segle XIX o principi del segle XX i aniria relacionat amb l'explotació forestal de la fusta de l'obaga de la Muga.</p> | 42.2702900,1.7966600 | 400764 | 4680488 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82946-foto-08093-36-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82946-foto-08093-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82946-foto-08093-36-3.jpg | Inexistent | Eclecticisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La casa de l'amo de Molnell i els edificis annexos corresponen a dues construccions unitàries que van ser construïdes en època i arquitectura industrial per acollir i fer de residència als amos de la finca en els seus períodes de vacances ja que hom creu que la seva residència habitual era a Manresa o Barcelona i la casa de Molnell era per temporades curtes i estivals. La casa avui està abandonada malgrat es conservi encara en bon estat. | 102|98 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82948 | La Pelosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-pelosa | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. InvestIgació als seus arxius. Llibre III. AHG. cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament 1863 ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians. | XI-XIX | Enrunat i cobert de vegetació | Conjunt de ruïnes de l'antic mas de la Pelosa situades uns 100 m del coll de la Pelosa just al costat de la pista que vé de Molnell. Les ruïnes de la casa estan mig amagades per esbarzers però encara es poden endevinar part dels seus murs mig caiguts i enderrocats, restes dels murs de comntenció dels camps de conreu i la petita bassa que emmmagatzemava l'aigua. Es tractava d'una estructura senzilla de planta més aviat quadrangular orientada en sentit sud-est i assentada aprofitant el desnivell del terreny. El tram de mur conservat conserva un aparell de pedra més aviat ben treballat i escairat, unit amb aragamassa de calç i col·locat en filades més aviat regulars. Té una aparença medieval tot i que sense una exploració arqueològica i neteja es fa dificil. | 08093-38 | Al costat del coll de la Pelosa damunt de Molnell i sota la solana de la Boixassa | L'antic mas de la Pelosa pertanyia a l'alou de Molnell que ens apareix esmentat per primera vegada el 839 en un document de consagració de la catedral d'Urgell (Martin, 2005) on esmenta que es paga com a cens una quartera de faves i una perna. Posteriorment i en la consagració de Sant Miquel de Turbians, el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell. Posteriorment i en un document del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i datat de l'any 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins.i per tant malgrat no esmenti enlloc l'existènciua de camins, és lògic pensar que n'hi havia amb els corresponents passos per creuar els rius. En aquest document ens torna a parlar de diversos casals sense especificar de quins es tractava. Tot i així afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. El Querforadat podria ser 'roca foradada' interpretada com una roca natural i de la que en tenim constància de la seva existència degut a l'orografia càrstica del lloc. Pensem que el Querforadat seria el castell 'fener de Cal ros' proper al vilar d'Espunya i la conca d'Oria seria a l'oest de Monell al lloc d' Oreis. Referent al màs de la Pelosa hom pensa que es podria correspondre amb el mas d'en Jover, esmentatt en els documents de la baronia de Bagà quant el cavaller G. de Rocavert va reconèixer davant un tal Pasqual de Molnell les donacions que Berenguera de Gisclareny fa del 'mas d'en Jover amb un molí i alguns tascals pertanyents al dit mas i algunes terres; la batllia de tots els Censos... i demès que rebia de la parròquia de Sant Iscles de Molnell',(Serra i Vilaró, 1989). Aquest mas d'en jover podria correspondre amb un dels tres masos que es compta que hi hauria a la zona de Molnell (Munell) propiament dit juntament amb el de la Pelosa i Oreis (Conca d'Oria). Pensem que deuria canviar de nom amb la pesta negra o inclús es deuria abandonar ja quen en al cadastre de Gisclareny (AMG) datat de 1776 s'hi esmenta. El 1754 la casa de la Pelosa era arrendada per un tal Francesc Camprubí. La casa també apareix citada en el cens de 1863 on el mas era propietat de Josep Pujol i pagava uns 40 rals de contribució. Aquest mas no va patir el flux migratori del 1900 i ja no apareix en els censos de Gisclareny, fet que permet interpretar que ja estava abandonat. (ACA. Llibtets de compliment pasqaul. Amillarament de 1863 i extret de Martín E; 2005. Annex 21 i 22) | 42.2810400,1.7967500 | 400789 | 4681681 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82948-foto-08093-38-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82948-foto-08093-38-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Completament enrunat i cobert de vegetació. Les ruïnes es poden veure a l'hivern quant els arbres de fulla caduca no tenen fulla i els esbarzers són secs. Per accedir a la pista cal pujar en 4x4 o bé pel sender marcat en groc i blanc que surt del molí del Puig (1,5 hores) | 94|119|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82951 | Obaga de la Muga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/obaga-de-la-muga | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23. CORTINA RAMOS. A; GORDI I SERRAT.J (2007). Carta del Paisatge del Berguedà. Pacte per a la protecció. Gestió i millora dels paisatges del Berguedà. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural. DDAA. Mapa hàbitat corine 1:10.000. Parc Natural del Cadí Moixeró. DDAA.Manual del hàbitats ens els boscos de Catalunya. Vol VI. Boscos. Generalitat de Catalunya. | Zona de dificil accés on no hi ha camí per arribar-hi i això provoca que sigui un dels paratges més salvatges i ben conservats del Parc Natural del Cadí Moixeró | Es tracta d'una obaga situada entre la capçalera del Puig Terrers i Pleta de Molnell i el salt de Murcarols i casa de Murcurols en el vessant sud de la serra de Molnell i just davant de les ruïnes de la masia de la Muga i també de la serra d'Oreis. Està delimitat pel torrent de la Muga caracteritzat pel seu paisatge càrstic de goles i estrets engorjats on abunda la salamandra i el tritó pirinenc. Aquesta obaga és de boscos caducifolis de faig (fagus sylvatica) que tant a les primaveres i sobretot les tardors experimenten un bosc de tots colors. Es troba en un indret molt salvatge en plè parc natural del Cadí Moixeró on hi ha una gran abundància de fauna protegida i també flora. Correspon amb un dels paratges de més bellesa del Parc Natural que ha sabut preservar els seus trets més originals. | 08093-41 | Al vessant nord de la Muga, davant del mas homònim i sota la Solana de Murcarols | La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2762600,1.7716600 | 398712 | 4681180 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82951-foto-08093-41-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82951-foto-08093-41-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Zona de dificil accés sinó és per mitjà de senders fitats, poc conegut entre els excursionistes i també molt poc senyalitzat. Aquest fenòmen ha provocat que sigui una de les reserves naturals més importants del Parc Natural del Cadí Moixeró. Correspon amb l'hàbitat Corine 41.142 o fagedes mesòfiles latepirinenques cacarcteritzades per un domini del faig però s'hi poden trobar altres arbres com ara el tell, el pi roig, el bedoll o algun avet. L'estrat arbustiu és variable ja que pot ser pràcticament inexistent a estar cobert completament de boix. Les plantes que s'hi fan són pròpies dels boscos caducifolis centre europeus. Abasta els vessants ombrívols de qualsevol pendent així com també els fons de barrancs i peus de vessant. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82952 | Pleta de Molnell o del Cortals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pleta-de-molnell-o-del-cortals | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55 | XVII-XX | Amb algunes pedres caigudes, però encara en bon estat. És de notables dimensions i es conserva enmig d'un prat. Esnca està en ús | Pleta situada a una determinada alçada enmig d'un prat i a sota dels congraforts del Puig Terrers i delimitada pel Cap Sadorm i el torrent de la Muga i la falla de la serra de Molnell. Es tracta d'un tancat per a bestiar que conserva encara tot el perímetre de la tanca enmig d'un prat o clariana i construïda amb aparell de murs de pedra seca, units amb una mica d'argamassa de calç. Presenta una forma oval i aprofita alguns aflorament de roca natural per a fer de tancament. | 08093-42 | Damunt de l'obaga de la Muga a sota del Cap Sadorm i prop de l'afrau dels cortalets enmig d'un prat | Les pletes ja eren emprades des de l'alta edat mitjana. De fet pensem que la pleta dels Cortals o de Molnell aniria molt lligada amb l'alou de Molnell documentat per primera vegada el 839 en un document de consagració de la catedral d'Urgell (Martin, 2005) on esmenta que es paga com a cens una quartera de faves i una perna. Posteriorment i en la consagració de Sant Miquel de Turbians, el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell. Ens l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i també en un document datat de l'any 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum. Entre tots aquests elements també hi deuria incloure les pletes esmentades. De fet val a dir que en un inventari més recent datat de 1783 de la masia de Molnell, parla de la pleta de casa que podria correspondre amb aquesta i també la pleta de Urgell de dificil identificació. A la primera hi havia ' una samarra, dos cubertas, tres buchs y dos buchs a mijas'. A la segona hi havia 'un perol y cabra, dos cubertas, una samarra'. Sovint aquestes pletes podien anar acompanyades d'alguna barraca per a aixoplugar-se de les tempes d'estiu (Martín, 2005) | 42.2833500,1.7596900 | 397737 | 4681982 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82952-foto-08093-42-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82952-foto-08093-42-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | En aquesta part de la serra del Cadí es conserven un nombre important de pletes per al bestiar ja que en temps de l'estiu s'aprofitaven per a tancar-hi ovelles quan que pasturaven a les muntanyes. La pleta del cortals correspon amb una d'elles i avui dia encar està en ús. El topònim cortals fa referància justament a aquest element. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82955 | Pont de l'afrau dels Cortalets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-lafrau-dels-cortalets | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23. CORTINA RAMOS. A; GORDI I SERRAT.J (2007). Carta del Paisatge del Berguedà. Pacte per a la protecció. Gestió i millora dels paisatges del Berguedà. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural.</p> | <p>Imponent pont natural que hi ha al vessant sud de la serra de la Moixa molt a prop del torrent de l'afrau dels cortalets i darrere del Cap de Sadorn. Es tracta d'un forat càrstic natural de 20 m. d'alçada i 30 d'ample amb un pilar natural a prop d'una paret calcària que es va independitzar per l'erosió i el pas continu de l'aigua. Correspon amb un pont que per les seves característiques és impressionant i correspon amb un lloc de gran bellesa natural dins el Parc natural del Cadí Moixeró.</p> | 08093-45 | Al vessant sud de la Serra de la Moixa al costat dret del torrent de l'afrau dels cortalets | <p>Des de el punt de vista geològic, la serra del Cadí té una gran importància històrica ja que dóna nom al mantell del Cadí, unitat descoberta en els anys 80 gràcies a les investigacions portades a terme per les companyies petrolieres que treballaven al Pirineu oriental. L'existència de l'encavalcament de Vallfogona (encavalcament basal de totes les unitats), ja es coneixia d'abans però no es considerava gaire important. El resultat de les anàlisis del subsòl amb geofísica i de les dades dels pous van permetre evidenciar l'existència d'aquesta unitat anomenant-se mantell del Cadí, ja que els relleus més importants corresponien a aquesta serra. Altres aspectes històrics fan referència a la necessitat que s'ha tingut des de fa anys de protegir l'àrea de la serra del Cadí. Aquest objectiu ja figurava ja en les previsions de planificació regional que feu, al 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Es tornà a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963 (que preveia la possible existència de diversos espais naturals a la zona); el 1966 es promulgà la Llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí. Finalment, per la Llei 6/1982, del 6 de maig de la Generalitat de Catalunya, fou declarat el Paratge Natural d'interès Nacional del massís de Pedraforca. El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb una superfície de 41.342 hectàrees, és el parc natural més gran de Catalunya i forma part de tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya.</p> | 42.2866800,1.7600500 | 397772 | 4682351 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82955-foto-08093-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82955-foto-08093-45-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | Xarxa natura 2000 | 2024-06-10 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Zona de difícil accés i molt poc coneguda per correspondre amb un dels indrets més amagats del parc Natural del Cadí Moixeró. S'hi pot anar des de la pleta dels cortals fins arribar al torrent de la Muga. S'aconsella anar-hi amb algú que coneix la zona. | 122 | 2153 | 5.1 | 1764 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82956 | Les arrugues de Molnell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-arrugues-de-molnell | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1. DDAA. Àrees d'interès geològic del Parc Natural del Cadí Moixeró. Generalitat de Catalunya. | Important falla que domina la vall de la Muga i que té inici al Puig Terrers i Comabona i finalitza al salt de Murcarols. Aquesta falla delimita la vall de la Muga de la vessant més solella de Gisclareny. Es tracta d'un grup de penya-segats de margues l'eocè que van devallant en alçada i que són visibles des del fons de la vall del Bastereny. Aquests penya-segats caracteritzats per margues i argiles que li donen un to veremellós són fruit de la formació geològica del mantell del Cadí. Les arrugues són aliniacions de roca horitzontals pral·leles al penya segat que des de lluny semblen 'arrugues de la cara'. També hi ha les arrugues del Comabona properes a aquest cim i situades al terme de Bellver de Cerdanya. | 08093-46 | Sota el vessant nord del Puig Terrers. Pseudònim que denomina la falla de la vall de la Muga | La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocòs de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplor de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió. | 42.2790100,1.7509600 | 397010 | 4681510 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82956-foto-08093-46-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82956-foto-08093-46-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | S'hi pot accedir també pel coll de Balma fins a la barraca de l'endal, pleta de l'olla i seguir fins al pas de la cabra. Un estret pas entre el penya segat que permet l'accés al cim del Puig Terrers i també del Comabona | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 82957 | Puig Terrers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/puig-terrers | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1. DDAA. Àrees d'interès geològic del Parc Natural del Cadí Moixeró. Generalitat de Catalunya. | Es tracta del cim més oriental de la serra del Cadí amb una alçada de 2466m que domina la vall de la Muga. Aquest cim es caracteritza per presentar un fort i abrupte pendent per la vall de la Muga i uns perfils més suaus al vessant sud mirant a Murcarols i coll de Balma. La part nord queda trencada pels penya segats de les 'Arrugues de Molnell' de roques del període eocè i salvades únicament pel pas de la Cabra que permet creuar-les tant si es vé pel camí de la vall de la Muga com si s'accedeix per coll de Balma. | 08093-47 | Cim de la vessant sud de la Serra del Cadí davant de Comabona i dominant l'obaga de Molnell. | La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocòs de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplor de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió. | 42.2824500,1.7381800 | 395962 | 4681908 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82957-foto-08093-47-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82957-foto-08093-47-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante Torrella | Cim que és visible des del fons de la vall del Bastareny i que correspon a l'extrem més oriental de la serra del Cadí. Darrere seu hi ha el coll de Terrers, el coll del Tenca la Porta i el cim del Comabona | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 82958 | Barraques de pastors a la pleta de la Guilla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraques-de-pastors-a-la-pleta-de-la-guilla | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55</p> | XVII-XIX | Encara està en ús. Es manté dempeus | <p>Cabanes de pastors situada al vessant sud del Puig Terrers al costat d'una tartera provocada per les esllavissades de la neu i el glaç en seu vessant sud mirant a coll de Balma i al lloc que es denomina Pleta de la Guilla. Les barraques o cabana de pastors són d'estructura simple a base de pedres mal treballades, unides en sec i amb l'entrada coberta en llinda de pedra rectangular amb coberta vegetal formada per gleves d'herba i terra damunt seu. Aprofita com a base de suport algunes afloracions calcàries. Es situa en un pendent de la muntanya. L'interior està construït amb la mateix tècnica formant una mena de falsa volta. El paviment és de terra batuda.</p> | 08093-48 | A sota el cim del Puig Terrers a l'extrem més oriental de la serra del Cadí i al vessant sud | <p>Les pletes i cabanes de pastors ja eren emprades des de l'alta edat mitjana. De fet pensem que la pleta dels Cortals o de Molnell aniria molt lligada amb l'alou de Molnell documentat per primera vegada el 839 en un document de consagració de la catedral d'Urgell (Martin, 2005) on esmenta que es paga com a cens una quartera de faves i una perna. Posteriorment i en la consagració de Sant Miquel de Turbians, el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell. Ens l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i també en un document datat de l'any 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum'. Entre tots aquests elements també hi deuria incloure les pletes esmentades. De fet val a dir que en un inventari més recent datat de 1783 de la masia de Molnell, parla de la pleta de casa que podria correspondre amb aquesta i també la pleta de Urgell de difícil identificació. A la primera hi havia ' una samarra, dos cubertas, tres buchs y dos buchs a mijas'. A la segona hi havia 'un perol y cabra, dos cubertas, una samarra'. Sovint aquestes pletes podien anar acompanyades d'alguna barraca per a aixoplugar-se de les tempestes d'estiu (Martín, 2005)</p> | 42.2783600,1.7418300 | 396256 | 4681449 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82958-foto-08093-48-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82958-foto-08093-48-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Es conserva en bon estat i encara serveix per aixoplugar-se de les fortes tempestes que es produeixen als estius | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82959 | Cim del Comabona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cim-del-comabona | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1. DDAA. Àrees d'interès geològic del Parc Natural del Cadí Moixeró. Generalitat de Catalunya.</p> | <p>Cim de 2548 m d'alçada. És el segon cim més oriental de la serra del Cadí que delimita amb el TM. De Montellà i Martinet al vessant nord. Està separat del Puig Terrers pel coll del Tencalaporta que el separa de la vall de la Muga. Presenta una fomació geològica molt similar al Puig Terrers amb les denominades 'arrugues del Comabona' al vessant nord. És un cim suau d'una ascensió fàcil.</p> | 08093-49 | Darrere el Puig Terrers al vessant oriental de la Serra del Cadí i damunt prat d'Aguiló | <p>La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocós de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplor de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió.</p> | 42.2837100,1.7266000 | 395009 | 4682062 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82959-foto-08093-49-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82959-foto-08093-49-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 82960 | Pas del Bou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pas-del-bou | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona . SERRA I VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III. TORRES, C. A. (1924). Pirineu Català 'La Cerdanya'. P.155. DDAA (2007). Inventari de camins ramaders del Berguedà. ICR.19. Camí del Tencalaporta | XIV.XX | Coll o pas que permetia comunicar el vessant sud del Cadí amb la Cerdanya pel TM. De Montellà i Martinet.Es trata d'un pas més suau a la serra de la Moixa que queda delimitat per la roca del Llamp i la muntanya dels Estalabards i també per la serra de la Moixa i Pradell. És un pas situat a 2285,7 m. | 08093-50 | Dominant la vall de la Muga per la serra de la Moixa i creuant cap a la vall de Pradell (TM. Montell | Hom ha pensat que el principal camí o pas per anar a la Cerdanya transcorria per dins de l'estret dels Empedrat, dit del forat i ascendia fins el Coll de Pendís. Amb tot la documentació conservada, malgrat esmenti aquest camí en época medieval no en parla tant sovint com el camí de Coll de Jou o el camí de Pendís per l'escala de Greixer que constituïa el veritable pas per anar a la Cerdanya. Tot i així hi ha algunes referències escrites com la ja esmentada de l'impòsit de barra al 1324 al forat d'Escariu o la construcció del pont del forat d'Escariu el 1360. Atès que corresponien amb obres públiques que afectaven altres consolies (batllies) com ara Bellver, les reunions es feien al capdamunt del coll de Jou o del Pendís. Amb tot Serra i Vilaró especifica que els mestres d'obres eren de Bagà. El pas dels Empedrats era conegut com a Grau d'Escariu. Tot i així existien altres vies secundàries per anar a la Cerdanya com era el pas de Vimboca o el pas del Bou. Aquests dos passos transcorrien per terrenys més pedregosos i alts que provocaca que no fossin tant utilitzats pels transhumants com era el pas de Pendís. Tradicionalment s'ha atribuït com a pas important per a la Cerdanya el denominat 'pas dels Gosolans'. Malgrat això pensem que el veritable 'pas' era el del Bou ja que transcòrre per un terreny més suau i no supera tant desnivell ni és tant exposat als agents climatològics com el cas anterior. C. A. Torres ens esmenta en les seves excursions com a 'es del pla se puja per un dolent rampant, pel caient nord de la serra. La gola del precipici s'obre al fons. És un mal passant per les cavalleries, que pateixen molt en els sobtats revolts, en els quals a son trepig les pedres s'esllavissen rodolant fressosament en avall. De tant en tant se troben petits reparadors amb clapades de bosc. L'últim tros és el més dret i esbufegador. Aquest pas també constituïa una important via de transhumancia entre Nas. Xavier Campillo en el seu inventari de camins ramaders especifica ' Antigament camí d'ús pecuari, també molt utilitzat pel contraban, actualment ésutilitzat encara que molt reduïdament per l'excursionisme i els ramaders.. (...) En el seu trajecte es poden observar restes de construccions pastovícoles, cabanes o orris en l'anomenada pleta de la Guilla'. DDAA, 2007, Inventari de camins ramaders del Berguedà. Coll de Prat Aguiló o Pas dels Gosolans —2.450 m. alt. — dalt de la gran nervatura de la serra del Cadí, entre els cims de Comabona, arrodonit en son cim, i el seguit dentellat de la imposant i majestuosa serra.'. C.A.(1924). La Cerdanya | 42.2905000,1.7446900 | 396512 | 4682794 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82960-foto-08093-50-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82960-foto-08093-50-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82960-foto-08093-50-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest coll malgrat no apareixi esmentat per la documentació ja deuria ser utilitzat des d'antic com a via important de pas cap a la Cerdanya. Tardicionalment malgrat el pas important era pel denominat 'pas dels Gosolans'. Hom creu que el pas més idoni era aquest ja que el pas dels Gosolans devalla per una forta canal que la fa quasi impossible de franquejar durant els períodes hivernals superant un desnivell de quasi 300 mts en vertical. En canvi el coll del Bou transcorre per pendents més suaus i no tant abrubtes i permet una comunicació més fàcil i còmode cap a Prat d'Aguiló i Montellà. Es coneixia com a camí de Gisclareny a Nèfols pel Coll de Tencalaporta. | 94|119|85 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82961 | Cambra dels Bocs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cambra-dels-bocs | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1. CONILL, JOAN (2017). 'la cambra dels Bocs' a www.engarrista.com. DDAA. Àrees d'interès geològic del Parc Natural del Cadí Moixeró. Generalitat de Catalunya.</p> | Es recomana accedir-hi amb algú que coneixi la zona ja que no hi ha cap camí marcat. | <p>Enfonsament càrstic de grans dimensions situat al vessant sud de la serra de la Moixa a sota de la roca del mateix nom i visible des del la baga de la Muga. Es tracta d'una gran depressió formada pel desnivell del terreny natural que té l'aparença d'una 'cambra' tancada amb un accés a la part inferior. Tot plegat té unes dimensions consifderables de 300 mts x 200 mts i una entrada a la part inferior de 100 mts. Al costat de l'entrada hi ha una gran balma que serveix per aixoplugar els pastors en dies de mal temps. Tant el fort pendent de l'interior com les roques que l'envolten fa que sigui un indret de difícil accés</p> | 08093-51 | A sota la serra de la Moixa i damunt la solana d'Oreis. | <p>Des de el punt de vista geològic, la serra del Cadí té una gran importància històrica ja que dóna nom al mantell del Cadí, unitat descoberta en els anys 80 gràcies a les investigacions portades a terme per les companyies petrolieres que treballaven al Pirineu oriental. L'existència de l'encavalcament de Vallfogona (encavalcament basal de totes les unitats), ja es coneixia d'abans però no es considerava gaire important. El resultat de les anàlisis del subsòl amb geofísica i de les dades dels pous van permetre evidenciar l'existència d'aquesta unitat anomenant-se mantell del Cadí, ja que els relleus més importants corresponien a aquesta serra. Altres aspectes històrics fan referència a la necessitat que s'ha tingut des de fa anys de protegir l'àrea de la serra del Cadí. Aquest objectiu ja figurava ja en les previsions de planificació regional que feu, al 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Es tornà a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963 (que preveia la possible existència de diversos espais naturals a la zona); el 1966 es promulgà la Llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí. Finalment, per la Llei 6/1982, del 6 de maig de la Generalitat de Catalunya, fou declarat el Paratge Natural d'interès Nacional del massís de Pedraforca. El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb una superfície de 41.342 hectàrees, és el Parc Natural més gran de Catalunya i forma part de tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya.</p> | 42.2854400,1.7777600 | 399230,9 | 4682192,1 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82961-foto-08093-51-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82961-foto-08093-51-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Segons es comenta aquesta cambra servia per tancar els bocs després de l'aparellament de les ovelles per evitar que molestessin a les cries. Tot i així i degut a la llunyania amb les zones baixes i també per les dificultats d'accés al lloc sembla més aviat una llegenda que no pas una realitat que fa dificil de creure. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82962 | Clot de Vimboca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/clot-de-vimboca | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1 i 23. DDDAA. (2007-2015). Cartografia dels hàbitats CORINE i dels HIC del Parc Natural del Cadñi Moixeró. Universitat de Barcelona</p> | Al tractar-se d'un lloc de dificil accés i poc conegut entre els visitants, es conserva molt bé.No obstant el Parc Natural disposa d'una brigada que en té cura de la neteja i manteniment. | <p>Clotada natural formada per l'erosió del torrent de Vimboca (Molnell) enmig d'un terreny càrstic. La fondalada en forma de V està situada entre els cingles de la Roca de la Moixa i els del cap de la Boixassa en una estreta vall o engorjat que es denomina com a tal. Presenta unes característiques similars a l'engorjat dels Empedrats donat el cas que està en una mateixa falla i roca calcària que ha estat erosionada pel pas continuat d'aigua damunt un terreny càrstic. La diferència és que aquest engorjat és més abrubte, inclinat i estret. Al seu fons hi passa el torrent de Vimboca, pas que antigament va ser aprofitat per al camí d'accés a Cerdanya pel Coll de Vimboca (TM. De Bagà) i proper al Pendís. Possiblement aquest era un camí secundari que permetia connectar amb la vall de la Muga, Oreis i Monnell. La formació càrstica del lloc ha provocat la formació de coves, balmes i avencs molt similars als dels del 'forat dels Empedrats' (fitxa 18) o al de la cambra dels Bocs (fitxa 51)</p> | 08093-52 | Depressió situada sota el coll del mateix nom entre la roca de la Moixa i el cap dela Boixassa. | <p>La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocòs de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplir de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió.</p> | 42.2845500,1.7907300 | 400298 | 4682078 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82962-foto-08093-52-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82962-foto-08093-52-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La infiltració de les aigües en els materials calcaris predominants té com a contrapartida l'exigüitat dels corrents superficials en grans extensions del parc, amb forta sensació d'aridesa, extremada en el sector sud-occidental que contrasta fortament amb el sector sud-oriental, de l'Alt Llobregat, on els corrents superficials, de major importància, presenten un cabal més regular alimentat pels sistemes càrstics esmentats i disposen de conques de captació més àmplies (DDAA, 2007), Paratge no tant conegut com el veí dels Empedrats, però no menys important ja que la bellesa de les roques i balmes que el flanquegen són impressionants. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82963 | Forat de Vimboca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forat-de-vimboca | DDAA. (2010). Catàleg espeleològic de Catalunya. Vol. 3 .bloc de cavernes. Grup espeleològic de Badalona. | En bon estat ja que és un indret molt desconegut | Cova o avenc natural situat al punt més estret del pas de Vimboca poc després de passar la balma, la coveta de Vimboca i finalment el forat. Es situa al costat dret del camí. És una cova de 21 metres de llarg, 9 metres de desnivell i una amplada de 3 a 4 metres aproximadament. Per a visistar-la cal anar equipat amb el material tècnic. | 08093-53 | Al punt més estret del Clot de Vimboca que separa la Roca de la Moixa amb el Cap de la Boixassa | La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocòs de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplir de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió. La cova de Vimboca va ser citada per Faura i Sans el 1909 i verificada el 2006 per Ferran Cardona, Xavier Samarra i Josep Cuenca (Grup espeleologia de Badalona) | 42.2849800,1.7960800 | 400740 | 4682120 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82963-foto-08093-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82963-foto-08093-53-3.jpg | Legal | Precambrià | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Cal accedir-hi equipat amb cordes i material d'epeleologia ja que l'entrada és difcultosa. A més al trobar-se dins el Parc Natural del Cadí Moixeró cal cenyir-se a les normes i restriccions que aquest interposa. | 2164 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82964 | Sant Romà d'Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-roma-doreis | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43; CASCANTE I TORRELLA, PERE (2012). Romanic al parc natural del Cadí M oixeró. Inèdit; COROMINAS I CAMP, R (2018). ' Sant Romà d'Oreis. Una obra defensiva amb l'església incorporada' a Erol núm. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG.,Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863 extrtet de Martín; E ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians DDAA. Catalunya Romànica. Vol XII. Berguedà. P.473. Gran Enciclopèdia catalana | XI-XII | Ha estat netejat i desbrossat per voluntaris de la UEC de Bagà i també per la brigada del Parc Natural del Cadí Moixeró. | Antiga església de Sant Romà. Es situa en una posició encimbellada dalt d'una carena que domina al nord amb el camí i pas de Vimboca, a l'oest amb els masos de la Muga i pleta de Molnell, a l'est amb la vall del Bastereny i els nuclis del Puig i de Faia i finalment al sud amb el castell de Murcurols. La seva posició estratègica i dominant han plantejat la hipòtesi que correspongui amb una antiga església i també torre de Guaita (Corominas, 2017). Està assentada en una terrassa artificial aprofitant el desnivell del terreny i composta per una nau de modestes i diminutes dimensions, pràcticament quadrada (medeix tant sols 3,5 m de llarg x 3 m. d'ample), antigament coberta amb volta de canó de perfil lleugerament apuntat i capçada a l'est per un absis semicircular. La porta d'entrada està orientada a la paret de mgdia quasi a tocar amb la cantonada sud-oest mirant al penya-segat i està resolta mitjançant un arc de mig punt amb les dovelles picades a cops de martell, unides amb morter de calç ben desbastades i coronada per un arc de doble rosca . Té esplandit intern coronat també per un arc de mig punt amb les dovelles col·locades a 'plec de Llibre'. S'hi poden endevinar encara els encaixos per a les pollegueres i forrellats. El paviment interior és de lloses de pedra disposades de forma plana i està separat de l'espai presbiterial per mitjà d'un graó de pedra. Internament s'obren dues fornícules; una a ponent i coronada per un arc en punt d'ametlla i ua segona al mur de migdia. L'aparell constructiu és molt característic de les esglésies d'influència llombarda a partir de carreuons de pedra calcària ben desbastats i picats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades regulars. Els murs tenen una amplada de 1'5metres característica que ens fa pensar que haurien suportat un pis superior al seu damunt. L'accés es realitza mitjançant una rampa, sostinguda mitjançant un mur de pedra de característiques similars a la fàbrica de l'església a manera de 'muralla' o baluard. Recentment ha estat netejada gràcies a voluntaris de La UEC de Bagà; entre ells Llorenç Pedrals i Pujol. L'església es troba en bon estat i al seu voltant hi ha ruïnes daltres construccions de l'antig vilatge d'Oreis (fitxa 55). | 08093-54 | A les costes d'Oreis dominant el camí de Vimboca i orientat a sud davant Molnell i Murcurols | La primera referència documental del lloc d'Oreis la trobariem en els documents pertanyents a l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Bolós-Pagès, 1986) i també a l'arxiu de la Corona d'Aragó 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. Pensem que el Quer foradat podria correspondre amb el 'torrent del Forat' o bé la roca foradada. La Conca d'Oria correspondria segons la toponia i orografia amb el terme d'Oreis, el Cadí seria la serra del Cadí a la zona del Puig Terrers i Pleta de la Muga on s'hi esmenta un mas (Serra i Vilaró. Ob cit, 1989). Finalment la Baixassa faria al·lusió al 'cap de la Boixassa' que hi ha damunt de la Pelosa. No obstant això, l'alou de Molnell incloent molt possiblement l'església de Sant Romà ja apareix citat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians quan el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell (Martín, 2005). A partir del segle XIII, l'indret d'Oreis sovint és esmentat per la documentació baganesa. Serra i Vilaró esmenta que l'església de Sant Romà era sufragania de Sant Iscle de Molnell. En aquest moment, el lloc d'Oreis es denominava 'Aureyls o Orells' i consta que al 1288 tal PereÇasala d'Aureylls es titula parrouià de Molnell i que un tal Ramon Sala de Aureylls en el seu testament demana que s'enterri al cementiri de Sant Iscle de Molnell i dona 3 sous a Sant Romà d'Oreis. Més tard i en concret al 1447 es fa un llegat a Sant Roma d'Oreylls per a l'oli de la llantia (Serra i Vilaró, J. 1989. Llibre III. P.234). La documentació esmenta que al 1438 hi havia tres masos de llarc temps deshabitats. Aquests masos podrien correspondre amb les ruïnes que hi ha al costat de l'església i prats i planells del costat. En aquesta data, segons Serra i Vilaró s'hi va establir un home de Cornellana. D'Oreis i la Muga en conservem una dita que ampliraem a la fitxa de llegenda que esmenta: 'A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat'. Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435). Serra i Vilaró esmenta que 'en romanen les parets,estant esfondrada la volta i part de l'absis'. No obstant això. Francesc Caballè en el seu llibre de 'les tres-centes cases de Gisclareny' publica una imatge d'aquesta església, encara amb la volta sencera i les ruïnes del màs al seu costat. La imatge pertanyiia a Mn. Gaietà i Pedrals. (Caballè, F, 1995). | 42.2752700,1.7854900 | 399851 | 4681054 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82964-foto-08093-54-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82964-foto-08093-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82964-foto-08093-54-3.jpg | Inexistent | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Segons Ramon Corominas i Camp (Corominas i Camp, R , 2018, aquesta església hauria jugat un paper clau i predominant en la defensa i control dels passos de Vimboca, vall de Molnell i Castell de Murcurols ja que l'emplaçament on està situada domina pràcticament tots aquests punts, afavorint així la seva defensa i control. A més val a dir que l'amplada considerable dels seus murs no són només per sostenir una simple volta de canó sinó més aviat una estructura superior més pesant, possiblement una torre. Murs amb característiques similars es van trobar a la fonamentació del nàrtex o galilea del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (López, 2008), o també a Sant Martí de la Torre de Cabdella al Pallars Jussà, a Sant Climent de la Torre de Foix (Guardiola de Berguedà), o l'església de Santa Eulàlia de Bonner (Gòsol), encara que de cronologia més tardana. Segons Corominas l'església i nucli d'Oreis 'estaria molt vinculada al proper castell de Murcurols, del quals seria aquest indret de Sant Romà, un complement del seu control i defensa. Reforça la hipòtesi de que molt probablement es tractava d'una obra defensiva la seva situació estrategica, des d'on s'albira i fins hi tot es pot accedir al coll de Vimboca' (Corominas, 2018). Per tant caldria tenir en compte aquesta hipòtesi, considerant-se com una important obra arquiectectònica. | 92|85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82968 | Font de l'heura | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-lheura | Es manté més o menys arranjada. En temps estivals la font i les seves mulleres s'assequen | <p>Font o mulleres situades en una de les torrenteres que baixen de la roca de la Moixa, i també de la cambra dels Bocs i que desemboquen al torrent de la Muga aprofitant l'orografia càrstica de zona. Aquesta font és de les poques fonts que hi ha a la zona i possiblement constituïa un dels punts d'aigua que utilitzaren els habitants de la Muga i d'Oreis a banda dels torrents de Vimboca i també de la Muga. Actualment s'aprofita com a punt d'aigua per abeurar bestiar i fins hi tot s'hi ha construït un petit com de fusta.</p> | 08093-58 | Font situada al camí que uneix els vilatges de la Muga i Oreis sota les roques de la Moixa | 42.2791700,1.7801900 | 399420 | 4681493 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82968-foto-08093-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82968-foto-08093-58-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Va ser recuperada fa anys pels voluntaris de la UEC de Bagà en la seva tasca de recuperar els camins del Parc Natural del Cadí Moixeró. Actualment és la brigada del Parc Natural del Cadí Moixeró qui la manté en més o menys bon estat. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 82969 | Antic mas de la Muga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-mas-de-la-muga | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. InvestIgació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863 extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22. ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians.</p> | XIV-XIX | En ruïnes, encara amb algunes parets altes però cobert de vegetació, arços i runa | <p>Ruïnes d'un important mas situat en el vessant solell de la serra de Molnell a sota mateix de la roca i serra de la Moixa i en un punt dominant en el qual es té una amplia visió de l'obaga de la Muga, de Molnell, Murcurols i també de la pleta de Molnell i de les 'arrugues de Molnell' i pas de la Cabra. Del conjunt de construccions es pot identificar el volum de la casa principal, el de les pallisses, el dels coberts annexos i fins hi tot el de l'era al costat del camí que condueix a Oreis i també al fons de la vall. Tot aquest conjunt d'edificacions es situen en terrasses artificials orientades en sentit sud i disposades en diferents nivells. El volum principal de la masia és de planta rectangular, dividit en dues crugies i possiblement hauria estat compost per una planta i un primer pis cobert amb teulada a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia, indret en el qual s'hi hauria obert la porta d'entrada o principal, Malauradament només es conserven en una alçada força considerable els murs de tramuntana, part del mur de llevant i el de ponent. En canvi el mur de migdia està pràcticament aterrat i només es mantenen en bon estat algunes cantonades i el bastiment de la porta d'entrada a la casa amb l'ampit. L'aparell constructiu és de murs de maçoneria a base de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb morter de calç molt pobre i fragments de llosa a trenca junt. Únicament són amb carreus més ben treballats les cantonades d'alguns murs. A la paret mitgera de tancament oest i mirant a l'era es poden veure per la part interna i mig coberts de vegetació i a tocar del nivell de terra; dos arcs de rebaixats de pedra amb les dovelles disposades a 'sardinell' i situats a diferent alçada. També s'hi poden endevinar traces d'altres elements de l'antiga masia mig coberts de vegetació i molsa. Al costat oest d'aquest volum i paral·lel al camí d'Oreis es situa en una terrassa inferior un cos rectangular amb el mur nord completament cec i el mur sud amb traces de pilars que haurien sostingut l'antiga coberta. Per les característiques d'aquest cos i emplaçament, molt possiblement hauria estat la part de les quadres i les pallisses i amb una factura molt similar als coberts que hi ha a la masia del Puig, a Molnell, Murcurols, la Torre de Faia... Seguint el model característic aquest element de dues plantes hauria estat construït mitjançant pilars de pedra que haurien sostingut la coberta de teula ceràmica damunt cavalls i llates de fusta. Encara es conserven dos pilars quadrats. L'aparell dels seus murs és de maçoneria i carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç molt pobre i formant filades molt irregulars. Aquest volum, adossat al cos principal de la casa hauria donat a l'era principal de la casa, sostinguda per murs artificials i tancada darrere un baluard de factura semblant a la resta d'edificacions. Sembla ser que al costat de ponent i també a tramuntana hi hauria hagut altres construccions relacionades amb dependències i quadres de l'antic mas. Aquest conjunt d'estructures estan cobertes de vegetació i amagades enmig del bosc que fan difícil de poder-les veure a l'estiu.</p> | 08093-59 | Damunt de l'obaga de la Muga, a sota de la roca de la Moixa i cambra dels bocs | <p>Malgrat que l'alou de Molnell ja es documenti de mitjans del segle IX o X, pensem que els masos de la Muga són més tardans ja que aquest veïnat i masos de la Muga comencen a ser esmentats per la documentació baganesa a partir del segle XIV posant de manifest la importància d'aquests llocs en temps medievals. De la Muga en procedia un tal Berenguer de la Muga el qual va ser absolt del tribut de remença per part de Galceran de Pinós el 1421 per 18 florins d'or d'aragó. (Serra i Vilaró, 1989. Baronies. Llibre II. P-334.. Abans que això succeís aquest Tal Berenguer de la Muga 'Ça Muga' havia abandonat el mas i el senyor adreçà una carta a aquest Berenguer que si pels volts de Sant Joan no havia tornat hi establiria un altre pagès (Baronies ob. Cit p, 336. De la Muga també en procedia un home soliu, del tribut de remença a Jaume de la Muga i que en va fer davant de Sibil·la, la donzella de Guillem de Murcurols. (Baronies. Ob cit. P. 340). Aquest Muga o de ça Muga cal no confondre'ls amb els batlles de la Pobla de Lillet i que Serra i Vilaró confon amb la mateixa procedència. L'abandó del mas de la Muga es deuria produir a mitjans del segle XIX ja que apareix citat en el cadastre de Gisclareny de 1776 i també el cens de 1863. Sembla que no va sobreviure a l'emigració del 1900 interpretant que havia quedat abandonat.De la Muga també en faria al·lusió la mateixa dita d'Oreis 'A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat'. Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435)</p> | 42.2776700,1.7698800 | 398568 | 4681339 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82969-foto-08093-59-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82969-foto-08093-59-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82969-foto-08093-59-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Sembla que aquest important mas hauria tingut unes característiques molt similars al mas de Molnell, al mas del Puig o altres de Brocà i Gavarrós. Del compendi de construccions que el formen sembla que l'element més antic és el cos quadrangular principal de la masia amb elements que datarien de mitjans del segle XIV, com seria el cas del mur oest amb els arcs rebaixats. La resta d'elements podrien ser ja del segle XVI, XVII o fins hi tot XVIII. Caldria una exploració i documentació exhaustiva | 94|85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82970 | Antigues carboneres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antigues-carboneres | <p>MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny MESTRE I CARBONELL, C,( 2012) 'L'antic ofici dels carboners'. Lo seneinenc, memòria, natura i llengua. P-82-88. SÀNCHEZ I VICENS, j (2008). 'Arqueologia del paisatge. Un cas pràctic' a El Picot Negre, revista informativa del Parc Natural del Cadí i Moixeró. Núm. 12. pp.</p> | <p>Restes d'una antiga carbonera situada sota una balma natural i situada poc després de creuar el torrent que procedeix de la cambra dels bocs i desemboca al torrent de la Muga. La carbonera té una amplada d'uns 1'5 metres i una llargada de 2 m. Conserva restes de la cambra de combustió amb les parets de la balma ennegrides.</p> | 08093-60 | Pujant a la vall de la Muga molt a prop del torrent de l'afrau i sota de a cambra dels bocs | <p>La tècnica dels carboners va ser molt emprada durant els segles de l'era moderna i principi de l'era contemporània. La finalitat i objectiu era la de produïr carbó vegetal mitjançant restes vegetals, principalment restes de fulles de faig en llocs humits i hombríbols, motiu del qual les trobem en obagues de fagedes i prop de cursos d'aigua. La tècnica consistia en fer una acumulació de restes vegetals i cobrir-ho mitjançant una pira de branques i troncs de manera que deixés un forat per facilitar la combustió. Les piles podrien ser de diverses tipologies; des de l'anomenada 'carbonera francesa o rodona', la més emprada a Catalunya i d'origen francès, la carbonera i amb uns 20 m de diàmetre, la carbonera de manxa o 'tortosina' més baixa i aixafada, i finalment la carbonera de formiguers o de 'clots'; la més senzilla i fàcil de construir. Si els dos primers eren per fer foc; aquest darrer era per desinfectar i abonar camps de conreu. La carbonera utilitzada a les zones de Gisclareny era aquesta darrera. El procés de combustió podia durar dies, de manera que la tasca del carboner era la de controlar que el foc no s'apagués, raó de la qual a vegades es construïa una barraca molt a prop de la carbonera per a poder pernoctar. Carla Mestre i Carbonell, (2012). Josep Sànchez en va documentar una sèrie d'elles amb les cabanes per a poder pernoctar molt a prop a la zona de Greixer (SÀNCHEZ, V (2008) reafirma que es troben a les zones baixes i sovint van associades a aquestes balmes o cabanes de carboners. A la zona de la Muga n'hem pogut documentar una d'aquestes a prop dels masos de la Muga amb una estructura similar a les cabanes de pastor. Segons E. Martín (MARTÍN, E (2008) aquest carbó servia per alimentar les fargues del Puig situades riu avall.</p> | 42.2769400,1.7736200 | 398875 | 4681253 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82970-foto-08093-60-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82970-foto-08093-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82970-foto-08093-60-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Les zones humides i properes a torrents i fluxos d'aigua eren llocs molt propicis per a la producció de carbó vegetal molt utulitzat per a la combustió. La pràctica dels carboneres era molt emprada en les valls altes del Bastareny i també de Gréixer i coll d'escriu. Pujant a prop de Vimboca i també a les parts baixes se n'observen encara les restes, així com també a la Pelosa, Boixassa i també pujant pel coll de Pendís abans d'arribar als Empedrats. | 98|119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 82971 | Font de l'oferta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-loferta | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1 i 23. DDDAA. (2007-2015). Cartografia dels hàbitats CORINE i dels HIC del Parc Natural del Cadñi Moixeró. Universitat de Barcelona</p> | Situat dins el Parc Natural del Cadí Moixeró en un indret poc freqüentat | <p>Surgència natural d'aigua en el punt més estret de l'engorjat de Vimboca i poc abans d'arribar al denominat forat de Vimboca. Aquesta font surt enmig del torrent de Molnell i serveix per alimentar la casa homònima. Es troba dins d'unes roques calcàries.</p> | 08093-61 | Al clot de Vimboca abans d'arribar al forat de Vimboca entre la Boixassa i la Moixa | <p>La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocós de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins al Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplir de glaceres al seu vessant nord i això va contribuir a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió.</p> | 42.2789900,1.7893300 | 400174 | 4681462 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82971-foto-08093-61-2.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-10-09 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La infiltració de les aigües en els materials calcaris predominants té com a contrapartida l'exigüitat dels corrents superficials en grans extensions del parc, amb forta sensació d'aridesa, extremada en el sector sud-occidental que contrasta fortament amb el sector sud-oriental, de l'Alt Llobregat, on els corrents superficials, de major importància, presenten un cabal més regular alimentat pels sistemes càrstics esmentats i disposen de conques de captació més àmplies (Lluent, 2007), Paratge no tant conegut com el veí dels Empedrats, però no menys important ja que la bellesa de les roques i balmes que el flanquegen són impressionants. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82973 | Masia de Murcurols o Murcarols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/masia-de-murcurols-o-murcarols | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.55. CANALS I TARRATS; I ; 1922. 'la casa de Murcurols'. AFCEC núm. B.-07642. CASCANTE I TORRELLA, P (2012) . Romanic al parc natural del Cadí Moixeró. Inèdit;. ESTASSEN , LL (1913). 'masia de Bagà'. Fons fotogrpafic del Centre excursionista de Catalunya. Núms. 7623, 2569, ). GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 994 ' castell de Murcurols'. MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny. P.54, 55. SERRA I VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. DDAA.(2007) Catàleg especific de masies i edificacions rurals de Gisclareny. Fixa núm. 50 AHG Cadastre de 1776. ACA llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863.Extret de Martín, E; 2005. Annex.21 i 22. | XII-XIX | Recentment s'ha enderrocat a propòsit part de la masia deixant en peus tant sols la crugia de més al nord en tot el seu alçat i també algunes cambres de la planta baixa | Important conjunt arquitectònic de la masia de Murcurols del qual avui només es conserven unes escaces ruïnes estan situades en un prat a l'extrem oest del turó del castell a tocar de la pista que puja al coll de la Bena dominant els cingles de Molnell i la vall del Bastereny. El conjunt arquitectònic està format per la masia i les pallisses amb l'era de batre el gra (fitxa 64) i altres coberts annexos tancats darrere d'un mur o baluard de pedra al qual s'hi accedeix per mitjà d'un portal (avui enderrocat) situat a la banda de migdia del conjunt. El cos principal de la casa, del qual avui es conserva tant sols la crugia de més al nord respòn als cànons habituals de la masia d'estructura clàssica de tres cossos i composta per mitjà d'una planta baixa, un primer pis i unes golfes cobertes amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener paral·lel a la façana principal orientada a sud oest on s'hi obre també la porta d'entrada o pricipal. Les tres crugies de la planta baixa, orientades en sentit est-oest estàn cobertes amb voltes de canó de tipus encofrat i perfil rebaixat i comunicades per mitjà de portes allindades en fusta i obertes en el gruix dels murs. A la crugia central hi ha l'escala que permetia pujar a la planta primera, sostinguda per un arc de les mateixes característiques que la resta de voltes i avui pràcticament desapareguda. Segons imatges antigues i algunes descripcions fetes per F. caballè que esmentava ' La casa de Murcarols roman abandonada a la seva sort, amb els seus vestigis interiors del segle XVI i alguns murs exteriors (a tramuntana) anteriors al segle XIV. Els baixos van ser adaptats com a quadra dels últims estadants, i deixen entreveure al costat del sostre fet amb llunetes cegues. Algun investigador dóna per segur que es tracta de l'antiga capella de Santa Maria, que fou remodelada per altres necessitats dels masovers. A la sala menjador, es conserva una hornacina encastada a la paret, on era instal·lada la imatge de la mare de Déu...' (Caballè, Cantalapiedra, F , 1995 ob cit p.56). No en tenim més descripcions de la ,masia que de ben segur que a cada costat de la sala principal hi hauria hagut les habitacions amb alcova (mirant a sud-est), la cuina i el forn de pa. Les golfes haurien estat emprades com a pallisses. En quant a la distribució de les seves façanes segons les restes conservades als nostres dies i també les imatges antigues hi ha un predomini del massís respecte el buit llevat de les façanes sud-est i sud-oest que corresponen amb les principals. La façna principal té la porta d'entrada formada per un arc de mig punt de perfil rebaixat amb els muntants i dovelles realitzats en pedra tosca. Al costat esquerra hi havia una finestra de petites dimensions i al costat dret una segona paredada. Aquestes obertures coincidien amb sengles balcons del priemr pis i tes ulls de bou al sota coberta. La façana sud-est coincideix amb el pinyó de la casa i s'organitzava mitjançant dues finestres de petites dimensions a la planta baixa, tres finestres de majors proporcions al primer pis, una d'elles un blacó i a la darrera planta tres finestres més. La façana nord és practicament cega i la est es distribuïa mitjançant dues obertures de petites dimensions a cada planta. L'aparell constructiu de la construcció és molt variat. La planta baixa presenta un aparell de maçoneria de pedres mal treballades i escairades, unides amb argamassa de calç i col·locades en filades més aviat irregulars. La planta primera hi ha aparell de tàpia de color marró i vermellós reforçat mitjançant pilars de pedra i bigues de fusta i fins hi tot hi ha una part amb aparell de carreus de pedra ben treballats i escairats, units amb morter de calç i col·locat en filades més aviat regulars i horitzontals.Presenta les cantonades construïdes amb aparell regular i blocs de pedra calcària i es conserva en una alçada que arriba fins el primer pis. Molt a prop de la cantonada nord-est hi ha un contrafort també de pedra a l'alçada de la planta baixa. | 08093-63 | Al lloc de Murcurols encimbellat damunt del penya-segat de Molnell i delimitat per torrents | La primera referència del lloc és del 1107 quan es parla d'un mas que depèn de la seu d'Urgell , Palau i Baduell JM (1991).Urgellia. P-48. segons Serra i Vilaró (SERRA, VILARÓ, J; 1989 Llibre I al segle XIII hi havia un castell amb la seva església de Santa Maria i algunes cases a dintre dek recinte 'quasdam domos intus castrum de Murturols que afrontant i domibus Bn. Pelos auunculi tui in domibus S. Serchs' SERRA I VILARÓ,1989. Baronies Llibre. La casa de Bn Pelos podria ser la Pelosa mentre que la de Serchs queda per definir, però tot apunta al mas Puig. Segons E. Martín aquest castell estava enllaçat amb la línia defensiva de les fortificacions de Brocà, Bagà i Faia; tota vegada que controlava els vilatges de Molnell, Oreis i la Muga. Era un feu encomanat al senyor de Murcurols com a cavaller i vassall del baró de Pinós. La primera referència dels Murcurols es remunta el 1260 quan apareix Saura de Murcurols, mare de GR de Mircurols que es va casar amb Guillema i que van redimir (de remença) una noia del mas Cadí. Guillema es va casar amb Galceran de Pinós, dit el Bord (Martín, 2005) emparentant-se amb la família dels barons de Pinós. La documentació de Bagà (Serra i Vilaró, J, 1989) esmenta sovint els cavallers de Murcurols al llarg dels segles XIII i XIV. Entre les diferents mencions cal destacar la multa que Galceran de Pinós va imposar al cavaller de Murcurols per una ferida a un tal Joan Serles, cavaller fidel del Pinós amb una multa de 14 Morabatins (Serra i vilaró, ob cit. Baronies Llibre II. P-12). Dels Murcurols cal fer especial menció el fet que Guillem ramon de Murcurols el 1255 va anar a l'exèrcit del Rei i va escollir com a marmessors seus els seus oncles Pere de Josa i Pere de Santcerni deixant com a dot a la seva esposa Guillema i filla, 2000 sous de moneda barcelonesa, va fer hereu universal a Pere de Josa i entre altres contribucions va fer llegats a Santa Maria de Murcurols, a Sant Iscle de Mulnell, al santuari de Gresolet i també a Santa Maria de Falgars. Posteriorment el 1278 quant Guillem Ramon ja era mort, Ramon de Pinós va comprar als marmessors de GR de Murcurols el seu cavall. El fill de GR de Murcurols i de nom Pere el 1278 ja constava com a mort i la seva vídua Beatriu i el seu fill casat amb Blanca van arrendar les pastures del cadí. Aquesta referència ens dona fè de la importànica que tenien les pastures i la transhumancia de bestiar pels senyors d'aquest castell (Martín, 2005). Segons Serra i Vilaró el 1324 el cavaller Ramon de Murcurols era majordom de Galceran de Pinós i va rebre del clavari de Bagà un seguit de donacions de Lavansa (Serra i Vilaró. Ob cit. P-432). El seu germà; Hualguer era monjo de Sant Miquel de Cuixà. El 1344 Blanca de Murcurols, ja era vídua de GR de Murcurols i la seva filla Sibil·la es va casar amb Pere de Castellbò posseïnt els feus de Viliella, Guils, Lès convertint-se en hereva del senyoriu de Murturols i també de Sull que havia estat heretat pels seus antecessors cavallers de Josa i sant Cerní. Aquest fet va comportar que fés llegats a aquest monestir, en aquest moment possessió de Sant Llorenç. En el seu testament datat de 1396 va fer com a hereu universal Pere de Santa Eulàlia, Pere Tòmic i Pere de Murturols. Segons consta a la documentació es va enterrar a Santa Maria de Bagà (del castell ?). Va donar importants llegats i donacions a Santa Maria de Murcurols, Sant Salvador de Sull (capella del castell de Sull), Santa Magdalena de Faia, Sant Martí del Puig, Sant Joan de l'Avellanet, santa Fè de Quer i Sant Iscle de Molnell. El 10 de juny de l'any següent ja era morta i va fer hereu Arnau Sallent que era el successor de les cases de Murcurols i de Sull. Arnau Sallent era un cavaller de Manresa i senyor del castell de Callús el qual va ser procurador general de les baronies de Pinós. Havia estat constituït procurador de le sbaronies el 1397 quan va ser investit a la plaça dels 'lledoners' de Bagà (Especier?)El mateix Arnau Sallent era mercader de Bagà. A partir d'aquest moment el feu de Murcurols passà a mans d'aquesta família que la va posseï fins la seva extinció. La darrera notícia dels Sallent és de 1474. Arnau sallent havia passat a les possessions a Gleceran Sallent de molt petit del que n'havia estat tutor Joan de Puig. A partir de la fi de l'edat mitjana el castell de Murturols deuria quedar abandonat substituïnt tant sols la masia que ja figura en el capbreu de 1728 i també al cadastre de 1776 (AHG. Cadastre 1776). Segons E. Martín la masia de Murcurols estava arrendada er Francesc Camprubí el qual tenia arrendada també Monell, la Pelosa, i Hospitalet (TM. De Guradiola). Els Camprubí figuren com a batlles de Gisclareny el 1776 (Martín, 2005) i posteriorment en el cens de 1863 el mas de Murcurols estava a mans d'un tal Josep Camprubí, hi residien 15 persones majors de 7 anys pagava 5129 rals de contribució rural, 96 de contribució urbana i un total de 5225 de contribucións. Amb l'emigració del 1900 consta que el mas va sobreviure fins després de la guerra civil on consta que va quedar abandonat. Actuualment està pr`cticament enderrocat.. Segons algunes imatges de principi de Segle (1913) emeses per Lluís Estassen es poden veure l'estat que tenia la masia i castell de Murcurols per la part del davant i tambe pel darrere amb el camp segat. ESTASEN, LL , 1913. AFCE | 42.2662200,1.7842900 | 399738 | 4680050 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82973-foto-08093-63-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82973-foto-08093-63-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | L'estructura clàssica de la masia respon als cànons de la masia clàssica del segle XVIII damunt de vestigis més antics del segle XVI i XVII. Abans de l'nderroc s'hi podien observar un seguit de cossos i afegits tenint com a orígen una estructura de planta més aviat quadrangular a l'extrem nord-oest i que coincideix amb la part que té un aparell i fàbrica que recorda a una construcció medieval. A partir d'aquest punt la masia va creixer cap a llevant i també cap a migdia, ocupant una extensió de dues crugies que finalment el segle XVIII, es va tornar a ampliar amb les dimensions actuals. S'ha considerat la hipòtesi que el pany de mur amb aparell més regular i de pedra picada pugui correspondre o bé amb l'antiga església de Santa Maria de Murcurols (Caballè, 1995) o bé amb una torre angular del recinte que incorporava les cases del seu antic vilatge. Sigui quina sigui la funció d'aquest pany de paret, el cas és que correspon amb una construcció medieval que va molt lligada amb les restes de l'antic castell de Murcurols i que cal estudiar a fons. | 94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82974 | Pallisses i quadres de Murcurols (Murcarols) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pallisses-i-quadres-de-murcurols-murcarols | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.55. CANALS I TARRATS; I ; 1922. 'la casa de Murcurols'. AFCEC núm. B.-07642. CASCANTE I TORRELLA, P (2012) . Romanic al parc natural del Cadí Moixeró. Inèdit;. ESTASSEN , LL (1913). 'masia de Bagà'. Fons fotografic del Centre excursionista de Catalunya. Núms. 7623, 2569, ). GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 994 ' castell de Murcurols'. MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny. P.54, 55. SERRA I VILARÓ ,J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. DDAA.(2007) Catàleg especific de masies i edificacions rurals de Gisclareny. Fixa núm. 50 AHG Cadastre de 1776. ACA llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863.Extret de Martín, E; 2005. Annex.21 i 22.</p> | XVI-XIX | Pràcticament enderrocat i apunt de desaparèixer | <p>Conjunt de coberts i pallisses pertanyents al conjunt arquitectònic de l'antiga masia de Murcurols. En total hi han dues grans construccions situades a l'oest i al nord del cos principal de la masia les quals estan diasposades en forma de L al voltant d'un pati o era. Segons les restes que ens han arribat fins als nostres dies i sobretot gràcies a les imatges conservades al fons de l'arxiu del Centre Excursionista de Catalunya (ESTASEN i PLA, LL; 1913. Masia de Bagà.. AF CEC núm. 7623) i (CANALS i TARRATS, I ;1922. 'Masia de Murcurols' a AFCEC núm. B.-07642 s'hi podem descriure com s'organitzaven aquest conjunt de volums al voltant del cos principal. La primera construccció i situada al nord de la masia i de l'era correspon amb un volum de planta rectangular format per planta baixa i sota coberta separat per crugies mitjançant pilars de pedra i cobert amb teulada de teula ceràmica àrab damunt de cavalls i llates de fusta amb dues vessants i amb el carener paral·lel a la façana principal orientada a l'era de batre el gra, En quant a la composició de les façanes, malgrat el seu estat de ruïna hi havia un predoemini del massís repecte el buit en les tres façanes posteriorsja que tant sols hi han séries de tres petites espitlleres a cada pis i una obertura per accedir a la pallissa des de l'oest. En canvi la façana que mira a sud te un clar predomini del buit respecte el massís ja que la majoria de les obertures estan formades pels pilars que sostenen la coberta i per jàsseres de fusta. A la planta baixa s'hi parecia un arc de pedra paredat i reconvertit en finestra. Tot apunta que la coberta que mirava en aquest vessant tenia un gran voladís per a protegir-se de les inclemències del temps. L'aparell és de maçoneria i carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades irregulars. Les parts altes tenen aparell de tàpia amb argila d'un olor vermellós. El segon cos es situa a ponent d'aquest primer i també esta format per un gran volum rectangular de planta baixa i un primer pis, cobert amb teulada a dues vessants formant un gran voladís i sostinguda per grossos cavalls i llates de fusta que descansen damunt de grans pilars de pedra. El carener és perpendicular a la façana principal que mira a l'est. En quan a la disposició dels seus paraments hi ha un gran predomini del massia respecte el buit ja que la majoria de les façanes són cegues llevat de la principal que és pràcticament oberta. L'aparell dels seus murs és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats ie scairats, units amb un morter de calç de color marró i vermellós i col·locats en filades irregulars.Aquest volum està quasi enderrocat i només conserva parcialment un tram de la coberta. Tancant al sud-oest del pati i enllaçant amb el cos de la masia principal hi hauria un tercer volum de planta rectangular d'una sola planta amb coberta a un únic vessant de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb les façanes completament cegues llevat de la que mira a l'era que és oberta. Entre aquest volum i el segon descrit hi havia l'entrada al recinte que segons les fotografies antigues conservades estava formada per un arc rebaixat de pedra tosca amb els muntants de pedra. L'era de batre el gra té el paviment construït mitjançant maons ceràmics de 15 x 15 amb les marques del terrissaire.</p> | 08093-64 | Al lloc de Murcurols al costat nord i oest de la masia principal | <p>La primera referència del lloc és del 1107 quan es parla d'un mas que depèn de la seu d'Urgell , Palau i Baduell JM (1991).Urgellia. P-48. segons Serra i Vilaró (SERRA, VILARÓ, J; 1989 Llibre I al segle XIII hi havia un castell amb la seva església de Santa Maria i algunes cases a dintre dek recinte 'quasdam domos intus castrum de Murturols que afrontant i domibus Bn. Pelos auunculi tui in domibus S. Serchs' SERRA I VILARÓ,1989. Baronies Llibre. La casa de Bn Pelos podria ser la Pelosa mentre que la de Serchs queda per definir, però tot apunta al mas Puig. Segons E. Martín aquest castell estava enllaçat amb la línia defensiva de les fortificacions de Brocà, Bagà i Faia; tota vegada que controlava els vilatges de Molnell, Oreis i la Muga. Era un feu encomanat al senyor de Murcurols com a cavaller i vassall del baró de Pinós. La primera referència dels Murcurols es remunta el 1260 quan apareix Saura de Murcurols, mare de GR de Mircurols que es va casar amb Guillema i que van redimir (de remença) una noia del mas Cadí. Guillema es va casar amb Galceran de Pinós, dit el Bord (Martín, 2005) emparentant-se amb la família dels barons de Pinós. La documentació de Bagà (Serra i Vilaró, J, 1989) esmenta sovint els cavallers de Murcurols al llarg dels segles XIII i XIV. Entre les diferents mencions cal destacar la multa que Galceran de Pinós va imposar al cavaller de Murcurols per una ferida a un tal Joan Serles, cavaller fidel del Pinós amb una multa de 14 Morabatins (Serra i vilaró, ob cit. Baronies Llibre II. P-12). Dels Murcurols cal fer especial menció el fet que Guillem ramon de Murcurols el 1255 va anar a l'exèrcit del Rei i va escollir com a marmessors seus els seus oncles Pere de Josa i Pere de Santcerni deixant com a dot a la seva esposa Guillema i filla, 2000 sous de moneda barcelonesa, va fer hereu universal a Pere de Josa i entre altres contribucions va fer llegats a Santa Maria de Murcurols, a Sant Iscle de Mulnell, al santuari de Gresolet i també a Santa Maria de Falgars. Posteriorment el 1278 quant Guillem Ramon ja era mort, Ramon de Pinós va comprar als marmessors de GR de Murcurols el seu cavall. El fill de GR de Murcurols i de nom Pere el 1278 ja constava com a mort i la seva vídua Beatriu i el seu fill casat amb Blanca van arrendar les pastures del cadí. Aquesta referència ens dona fè de la importànica que tenien les pastures i la transhumancia de bestiar pels senyors d'aquest castell (Martín, 2005). Segons Serra i Vilaró el 1324 el cavaller Ramon de Murcurols era majordom de Galceran de Pinós i va rebre del clavari de Bagà un seguit de donacions de Lavansa (Serra i Vilaró. Ob cit. P-432). El seu germà; Hualguer era monjo de Sant Miquel de Cuixà. El 1344 Blanca de Murcurols, ja era vídua de GR de Murcurols i la seva filla Sibil·la es va casar amb Pere de Castellbò posseïnt els feus de Viliella, Guils, Lès convertint-se en hereva del senyoriu de Murturols i també de Sull que havia estat heretat pels seus antecessors cavallers de Josa i sant Cerní. Aquest fet va comportar que fés llegats a aquest monestir, en aquest moment possessió de Sant Llorenç. En el seu testament datat de 1396 va fer com a hereu universal Pere de Santa Eulàlia, Pere Tòmic i Pere de Murturols. Segons consta a la documentació es va enterrar a Santa Maria de Bagà (del castell ?). Va donar importants llegats i donacions a Santa Maria de Murcurols, Sant Salvador de Sull (capella del castell de Sull), Santa Magdalena de Faia, Sant Martí del Puig, Sant Joan de l'Avellanet, santa Fè de Quer i Sant Iscle de Molnell. El 10 de juny de l'any següent ja era morta i va fer hereu Arnau Sallent que era el successor de les cases de Murcurols i de Sull. Arnau Sallent era un cavaller de Manresa i senyor del castell de Callús el qual va ser procurador general de les baronies de Pinós. Havia estat constituït procurador de le sbaronies el 1397 quan va ser investit a la plaça dels 'lledoners' de Bagà (Especier?)El mateix Arnau Sallent era mercader de Bagà. A partir d'aquest moment el feu de Murcurols passà a mans d'aquesta família que la va posseï fins la seva extinció. La darrera notícia dels Sallent és de 1474. Arnau sallent havia passat a les possessions a Gleceran Sallent de molt petit del que n'havia estat tutor Joan de Puig. A partir de la fi de l'edat mitjana el castell de Murturols deuria quedar abandonat substituïnt tant sols la masia que ja figura en el capbreu de 1728 i també al cadastre de 1776 (AHG. Cadastre 1776). Segons E. Martín la masia de Murcurols estava arrendada er Francesc Camprubí el qual tenia arrendada també Monell, la Pelosa, i Hospitalet (TM. De Guradiola). Els Camprubí figuren com a batlles de Gisclareny el 1776 (Martín, 2005) i posteriorment en el cens de 1863 el mas de Murcurols estava a mans d'un tal Josep Camprubí, hi residien 15 persones majors de 7 anys pagava 5129 rals de contribució rural, 96 de contribució urbana i un total de 5225 de contribucións. Amb l'emigració del 1900 consta que el mas va sobreviure fins després de la guerra civil on consta que va quedar abandonat. Actuualment està pr`cticament enderrocat.. Segons algunes imatges de principi de Segle (1913) emeses per Lluís Estassen es poden veure l'estat que tenia la masia i castell de Murcurols per la part del davant i tambe pel darrere amb el camp segat. ESTASEN, LL , 1913. AFCE</p> | 42.2663300,1.7841300 | 399725 | 4680063 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82974-foto-08093-64-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82974-foto-08093-64-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest conjunt arquitectònic ocupa una gran extenssió del terreny i està pràcticament arruïnat. Tot i així i segons l'aparell constructiu dels seus murs, aquestes estructures no semblen ser anteriors al segle XVI sinó que anirien relacionades en el moment de major esplendor de la masia a cavall dels segles XVII i XIX. Sembla que inicialment els coberts estaven construïts mitjançant pilars de pedra de secció quadrada i a la llarga es van anar paredant i tapiant amb murs de maçoneria, envans i arcades per adaptar-los als nous usos. L'estrructura i composició d'aquests cossos recorda als de la Torre de Faia, la masia del Puig de l'Obaga, a de Molnell i les del T.M. de Guardiola de Bergiedà; especialment Brocà i Gavarrós | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82975 | Forn de Teules del Puig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-teules-del-puig | BOLÓS I MASCLANS , J (1984). Ceràmica grisa i terrissa popular a la Catalunya medieval. Acta Historica i archeologica medievalia. Universitat de Barcelona. CASCANTE I TORRELLA, P (2000). El palau dels Pinós. Anàlisi i estudi de l'edifici. Bagadanum miscel·lània. Vol III. CASCANTE I TORRELLA, P; 2010. 'Memòria de la intervenció arqueològica de la restauració de la coberta i campanar de l'església de Sant Esteve de Bagà'. Diputació de Barcelona SERRA I VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. DDAA (2009). 'El forn del carrer de l'hospital i la producció de ceràmica comuna vidriada monocroma i de vaixella verda a la Barcelona del segle XIIII' Quarhis 07. DDAA (1998). Ceràmica medieval i post medieval. Circuits productius i seqüències culturals. DDAA (1997). Ceràmica medieval catalana. El monument document. Servei de Patrimoni Arquietectònic Local de la Diputació de Barcelona. | XIV-XVII | Es conserva en bon estat i té la part baixa coberta de terra i vegetació. Mancaria una excavació acurada per acabar-ho de documentar correctament i veure si n'hi ha mes d'un. | Antic forn de teules i ceràmica del Puig. Es conserva al marge dret del torrent del Puig en un revolt al costat de la pista que puja a Murcurols i mig cobert de vegetació. El forn de planta més aviat oval i circular i amb un diàmetre de 3,5 a 4 m, està construït amb aparell de pedra mal treballada i escairada, unida amb argamassa de calç i col·locada en flades més aviat regulars. La boca és de mida rectangular i està composta per una obertura coronada en llinda de pedra d'un sol bloc. La coberta està formada per una falsa cúpula construïda amb lloses de pedra, unides en sec i col·locades a 'plec de llibre'. Damunt seu hi ha una coberta de terra i vegetal. Segurament l'orifici o obertura conservada correspon a la part de càrrega ja que tot fa pensar que encara existeix una part inferior coberta de terra i propera al torrent que corresponia amb la cambra de combustió. La graella per la qual permetia carregar la ceràmica recent tornejada i dixar passar la calor provinent de la cambra de combustió està completament coberta de vegetació i no és visible. Al costat del forn hi ha uns marges des dels quals es deuria extreure l'argila i escampat en el camp de dalt es poden veure restes de rebuigs de teules i ceràmiques. | 08093-65 | Entre el Puig i Murcurols a l costat d'un torrent del Puig i sota el camp del Prat | Segons Serra i Vilaró aquest forn de teules es va començar a utilitzar a partir del segle XIV ja que abans d'aquesta data no hi ha cap referència de teules ni de ceràmica. Segons Serra les cases es deurien cobrir mitjançant lloses de pedra o fang. La primera data que esmenta teules és de 1344 quant els cònsols encarreguen al clavari de Bagà la compra de 1000 teules de Berga per al castell de Bagà (CASCANTE i TORRELLA, P .(2003) Bagadanum III. Serra i Vilaró esmenta que el 1344 els cònsols de Bagà van emprar 12 drs en una saca en la qual va ser portada argila o terra a Berga per tal que els terrissers d'aquesta vila examinéssin si era bona per a fer teules. El 1336 hi ha un mestre teuler que col·locava teules a l'església de Sant Esteve de Bagà i cobrava un jornal de 3 ss i 3 diners (Serra i Vilaró, j; 1989. Ob cit. Llibre II. P-423). Referent a l'església sembla ser que i després de la intervenció arqueològica practicada a la seva coberta (Cascante i Torrella, P, 2010) es va interpretar que la posada en funcionament del forn de teules del Puig va canviar el projecte de cobriment que va passar de ser de llosa de pedra a teula. Aquesta hipòtesi es va confirmar en la troballa de les empremptes per a col·locar les teules a la meitat oest de l'església així com els fragments de teules d'aquests forns (CASCANTE I TORRELLA, P ;2010). Segons la documentació de Bagà el segle XV, 2000 teules valien 6 lliures. A més consta segons la documentació que el Clavari va encarregar a Domanyo dels Vyales mestre teuler de fer 1000 teules al castell de Bagà. Segons consta aquestes teules van ser fabricades a Bagà 'compri per las mulas que volian tirar la teula dell forn teuler, unas fondas 1s VI drs' (Serra i Vilaró, J, 1989. Llibre II P-423) No s'han trobat més referències d'aquest forn. Tant sols que serví per fabricar les teules del santuari de Paller i possiblement també dels Banyadors. | 42.2635100,1.8000900 | 401037 | 4679731 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82975-foto-08093-65-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82975-foto-08093-65-3.jpg | Inexistent | Gòtic|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Segons els estudis realitzats fins a l'actualitat aquest tipus de forn es construïa al costat de cursos d'aigua per facilitar la seva combustió. Constaven de dues parts ben diferenciades; la cambra de combustió i la part de la càrrega. La primera era a la part més baixa i consisitia en una fornal que es connectava amb la segona part per mitjà d'una graella que permetia que l'oxigen circulés i pogués coure la producció. En funció de l'oxigen que entrava a la cambra de càrrega, la producció podia ser oxidant, reduïda o oxidant i reductora (FÂBREGA i ENFADAQUE, A; 2009. Dovella. P- 4-10). Sembla que en aquest forn a banda de ceràmica es produïa també teules i maons. Forns de caracatreístiques similars s'han trobat a Berga (Riu i riu | 93|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82977 | Interiors de la casa del Puig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/interiors-de-la-casa-del-puig | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P .71, 200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.55. GALÍ F, D; LACUESTA CONTRERAS, R (2010). Evolució històrica i constructiva de l'església de Sant Esteve de Bagà a partir de les fonst documentals. SPAL (Inèdit). MARTIN, E (2005 Una mirada sobre la història de Gsclareny.P.15, P.32, 33. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3337; ESTASSEN , LL (1913). 'masia el Puig'. Fons fotografic del Centre excursionista de Catalunya. Núms. 2570. GALLARDO GARRIGA, A (1930) 'ermita i masia de Gisclareny'. Fons fotogràfic de Centre Excursionista de Catalunya EMX-C-3143. SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. DDAA (2007). Catàleg específic de masies i edoficacions rurals de Gisclareny. Fitxa. 044. AHG.Cadastre de 1776 ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22. ADCU. Acta de consagració de Sant Miquel Turbians (inèdit) | XIV-XVI | La masia té la coberta parcialment esfondrada i això fa que les dependències de la part nord estiguin en mal estat amb importants fissures, esvorancs i depreniments de l'estructura principal. La parr sud per contra al mantenir la coberta es conserva en mñes bon estat i això provoca que els sostres, apviments i guixeries es conservin.Cal actuar urgentment a la coberta per poder salvar els elements que encara resten d'aquesta important masia de Gisclareny | L'interior de la masia presenta uns trets encara molt rellevants, raó de la qual hem decidit de fer-ne una fitxa individual. La porta d'entrada oberta a la paret sud-oest de la masia i formada per un arc adobellats de mig punt amb els muntants i ampits de pedra tosca està paredant un arc també de mig punt molt més ampli que ocupa l'amplada de tota la crugia sud. A la façana de migdia constiua una seqüència de tres arcs de mig punt de la mateixa factura que el de la façana oest i reforçats en cada tramada per arcs de mig punt interiors. Aquest arcs amb una orientació nord-sud estan construcïts amb carreus de pedra i còdols de riu, mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats a 'sardinell'. Tenen la funció de dividir internament la crugia o ala de més a migdia mitjançant tres parts ben diferenciades, comunicades entre si i avui dia tapiades i convertides en altres estances de la masia. Aquest àmbit presenta forces similituds amb la masia de Cal Companyó de Brocà i també amb algunes arcades d'edificis del nucli antic de Bagà com a la plaça Major o pati del Forment per posar alguns exemples. Està cobert mitjançant cavalls de fusta orientats en sentit nord-sud que alhora sostenen l'empostissat del primer pis. Al centre de la crugia s'obre la porta d'entrada o principal que condueix a la planta primera mitjançant una escala de pedra. La porta encara conserva els muntants de pedra picada, el marxa peu i la llinda. A cada costat hi ha algunes cambres com ara el forn de pa i el pastador. El primer s'obre al fons d'aquesta cambra que ocupa la crugia central de la casa i que té la boca amb els muntants de pedra picada, ampit també de pedra i arc de mig punt picat en bloc monolític. El forn conserva la volta amb maons de ceràmica refrectari A la part dreta i amb accés des del vestíbul hi ha un altre àmbit de funció desconeguda. L'escala d'accés a la planta primera dona pas al menjador i sala principal de la casa, dividida en dues crugies i separades per mitjà d'un arc de mig punt de perfil rebaixat. La crugia més propera a ll'escala conserva el sostre ancara del tipus 'enteixinat' amb bigues de fusta i emmotllats de guix. Segons F. Caballè (1995) 'el pis d'una de les seves sales és enllosat amb pedres de grans mesures (la resta són de fusta) té el sostre decorat amb relleus , entre els quals destaca l'escut d'armes dels Puig'. Per tant ell encara va poder veure-hi restes de motius en guix emmotllats molt desfigurats pel sutge de la sala El sostre de la meitat sud de la sala té les bigues col·locades d'una altra forma ja que corresponen a un altre període. Cal destacar la fornícula er a l'aiguamans amb la pica de pefdra, les finestres amb festejadors de pedra i també una petita campana sostinguda mitjançant bigues de fusta amb els caps treballats en forma humana molt similars als que trobem en algunes cases de Bagà (Cal Agutzil, Palau dels Foix, Palau de Pinós, Cal Peu-Curt i també a la Torre de Foix de Guardiola on es conserva una xemeneia de característiques a la de la casa del Puig. Totes tres tenen els mateixos trets i característiques raó de la qual permeten datar-les d'una mateixa cronologia de cap els volts del segle XV o principi del XVI. Des de la sala , que ocupa la crugia central , es pot accedir a la resta de dependències com ara la cuina, les alcobes i les habitacions de migdia i llevant de la casa decoradesalgunes elles amb sostres de guix emmotllat i representacions de 'mont floré', paviments de lloses i finestres amb festejadors. La porta oest dona pas a la cambra situada al costat sud-oest hi té encastada al dmunt la fornícula per a la imatge de la verge, avui desapareguda i amb traces de la decoració pictòrica. La cuina es situa a la part posterior a la part més enrunada de la masia, ja que hi manca la coberta i tambéhi ha algunes finestres que conserven traces dels antics ampits de fusta decorades en motius en escacat. Una escala situada a la part oest de la sala principal comunica amb la planta superior, avui parcialmemt enderrocada i de la que encara es poden endevinar algunes cambres en més o menyts bon estat i també l'estructura de suport de la coberta a quatre vessants a base d'arcs de mig punt a cada angle de la casa. Els forjats són de fusta i també maó ceràmic i cal destacar que encara hi ha algues dinestres amb gelosies de ventilació. La part reservada als masovers es situa a la part de més a llevant i s'hi accedeix mitjançant una escala individualitzada del cemtre de la sala principal del primer pis. | 08093-67 | A la falda del Puig de la Baga situat al marge dret del Bastareny damunt del veïnat de l'Hostalet | Segons Martín (Martín, 2005) l'indret del Puig ja apareix esmentat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians el 948 '..entrego a l'esmentada parròquia les vil·les que s'han esmentat amb els seus termes, els quals afronten, per una banda, amb el terme de Bagà, per l'altra, amb el terme de Vallcebre, el de Saldes i, per l'altra, amb els termes de Molnell o del Puig [de Sant Martí].' (Martín, E inèdit del doc.ADCU). Poseriorment el lloc de Puig ens és esmanetat amb les donacions del monestir de Sant Lloreç prop Bagà el 961 'in valla buchranense, casas curtes et ortos, terras et vineas cultas vel incultas molendinis, aquis, aquiductis in Vilalta et in Marolaet in ipso Puio, et in Rus et Perdinela' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre III P.82). Tanmateix és en la documentació d'aquest monestir quan se'n fa major referència ja que el 983 i posteriorment el 1003 es fa una donació de terres del mas Puig. I parla també d'un lloc dit Querol proper al Puig 'I pècia de vinea ad domum Scti Laurencii monasterii, qui est in valle Buchuranense. Et advenit illa ipsa vinea de comparacione, in chomitatum Cerdaninense, in valle Buchuranense, in apennico de ipso Puio, in locum qui dicunt Cherol'. El document esmenta les afrontacions que són 'In vinea de Olibane vel eres suos, et de alia in ipsa Rocha Rotunda, et de III in vinea de Orifeitaqyi fuit condam...' (Bolós-Pagès, 1986) Bolós interpreta com a Sant Martí del Puig sense poder especificar la roca rodona. Nosaltres pensem que la roca rodona podria correspondre el pujol arrodonit on més tard s'hi alçarà l'església de Sant Martí. Per tant és molt provable que aquest mas ja existís el segle X.. L'església de Sant Martí aviat es va convertir en una parròquia ja que el 1197 se l'esmenta com una parròquia. El 1288 el capellà del Puig Berenguer de Gaamir va arrendar del clergue de Gavarrós (Berenguer de Ça Rocha) amb totes les entrades, oblacions, defuncions, conreus, cases, possessions i altres drets que posseïen i li corresponien com també tot el de la seva església i sufragània de santa Maria de Faia (santa Magdalena) (Serra i Vilaró, J ;1989 Ob cit. Llibre III. P.253) . Aquest acord incluïa a Ça Rocha de residir a la parròquia 'ibi residentiam pesonalem'i garantir servei religiós a les esglésies. Segons Serra i Martín conflictes posteriors acabaren imposant una multa de 150 sous a Gaamir i la confirmació de Berrenguer de Ça Rocha com a rector del Puig. Altres documents són el 1295 l'església va rebre una deixa testamentària de 20 sous per part de Galceran de Pinós i Santa Maria de Faia de 10 sous. S'hi té documentada una petita comunitat de clergues que hi feien oficis diurns i també nocturns. En quant al mas del Puig sabem que era una mas que pagava els censos, delmes i primicies a l'església de santa maria del Castell de Bagà, juntament amb Sant iscle de Molnell. (Serra i Vilaró, Baronies). Consta que el 1368 el rector del Puig va entraren brega amb els homes de Berga als plans de Reboll. En conseqüència els bisbe d'Urgell va absoldre a tots els rectors i en va reposar de nous. També hi ha esment el 1399 que els prohoms del Puig van comprar als cònsols de Bagà un encencer, una custòdia de llautó en la que nen van pagar 2 lliures i quatre sous (Baronies, ob cit. P47). El màs Puig era propietat del rector de l'església de Santa Maria del Castell de Bagà. La importància del lloc del Puig era cabdal pels barons de Pinós. Tant és així que els rectors d'aquesta parròauia van finançar la construcció de la capella de Santa Maria a l'església de Sant esteve de Bagà. Així el 1396 es cobreix 'la quapela nova de sent guyla (Julià)' a l'angle sud-oest del temple que va ser per Oliver Saig, rector de Sant Martí del Puig. A la clau de la volta s'hi va gravar 'el ont floré' un puig coronat per una flor de lis fent referència al Puig i la qual n'era titular Oliver Saig (Galí, F, D i Lacuesta, C , R, 2010). El lloc i casa del Puig va tenir una llarga importància en el paper de kes baronies de Bagà. De la casa del Puig al llarg dels segles XVI i XVII es va esmentant, de forma continuada i és especialment el segle XVIII quan està a sota les mans dels Bover, una rica família que compra aquest mas el 1758 i que tenia propietats al mas Campà (Cal Ros), Molnell, entre altres. Segons el cadastre de 1754 la casa del Puig estava arrendada per quatre anys a Francesc Camprubí que també tenia arrendada la finca de Murcurols, la Pelosa i l'Hospitalet. Segons Martín (Martín, 2005) les condicions d'arrendament de la casa del Puig reservaven als Bover l'ús de la casa excepte dues estances per a guardar grans. També quedava per ells lús de la fruita que es produís, l'hort i el canamar, una quartera de rompuda i totes les rompudes que es fessin als emprius de Gisclarenycom el dret de pasturar els bous de pasturar a bast'. Sembla que els Bover van decidir arrendar el mas per pagar una important quantitat de 8000 ll. que tenien amb la comunitat de preveres de l'església de la Pobla de Lillet, lloc de la qual n'eren originaris. En el cadastre de 1776, la masia figura a nom dels Bover (AMG, cadstre 1776) i sabem a través de la documentació eclesiàstica que alguns dels rectors de l'església de Gisclareny i del Puig procedieb d'aquesta mateixa casa. Així Julià i martí Bover eren germans sacerdots i fadristerns ja que l'hereu del mas era Joan Bover i segons Martín encara hi havia un altre germà de nom Josep que era ferrer.Julià va ser rector durant 18 anys a Gisclareny on el seu testament va encarregar un enterrament amb dotze sacerdots, tes misses cantades i una ofrena de pai i vi a l'església de Sant Martí. Va donar 900 lliures a la fundació de Sant Julià i va nomenar al seu germà Martí sacerdot de Gisclareny i li va encarregar que fes dotze misses anuals els dies especificats i va crear una causa pia de ' col·locar donzelles en espiritual matrimoni' i especificant que fossin filles dels germans donant-los uina pensió de 20 lliures anuals en el moment del casament. Aquesta dot s'havia de donar als descendents de l'hereu de forma perpetua mente que la la resta de germans només es lliurés fins a la quarta generació (Martín, 2005. P.33).Els Bover van residir al mas del Puig fins a la fi del segle XVIII, car el segle XIX la masia era a mans de la rica família de Joan Vilella de Brocà , la qual posseïa cal Ros, l'Hostalet i el molí del Puig. La família es va traslladar a Bagà. En el cens de 1863 la masia del Puig era arrendada per Francesc Russell i pagava 6960 rals de contribució rural, 162 de contribució urbana, 875 per a contribució per al bestiar i un total de 7997 rals i hi havia un total de 12 persones majors de 7 anys. La masia va sobreviure la migració de 1900. Consta que va ser abandonada als anys'50. Francesc Caballè (Caballè i Cantalapiedra, F; 1995) 'aquesta casa va ser una de les primeres en tenir servei d'aigua potable en una font no gaire llunyana'. Segons algunes imatges de Lluís Estasen de | 42.2653300,1.8093000 | 401799 | 4679923 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82977-foto-08093-67-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82977-foto-08093-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82977-foto-08093-67-3.jpg | Inexistent | Gòtic|Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta masia correspon amb una de les interessants del muncipii de Gisclareny i conserva alguns elements notables que cal posar en valor i conservar com ara la porxada de la planta baixa, la sala de la primera planta amb l'arc a diafragma que la divideix, els sostrres amb restes guix emmotllat i la xmeneia de la llar de foc o la'iguamens de la sala. Tal i com hem dit aquests elements guarden estretes relacions amb la xemeneia de Cal Agutzil de Bagà amb un escut en guix emmotllat al centre, la xemeneia de la torre de 'la Torre de Foix' de Guardiola, la present del Puig o per exemple la del mas de Vilalta de Sant Mateu de Bages, per posar alguns exemples (Cascante, Torrella, P. 2015) i que aquests elements són datats de mitjans del segle XV o principi del XVI coincidint amb les diverses ampliacions de la masia en el moment que pertanyia al rector del Puig que finança part de la capella de Santa Maria de l'església de Sant Esteve de Bagà. | 93|94|119|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82985 | Pont del Molí del Puig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-del-moli-del-puig | <p>AYMANI I DOMINGO, G (2002). Els molins hidraulics de la vall del Bastereny.Exemples d'una activitat preindustrial despareguda Associació Medieval de Bagà. BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 120. CABALLE CANTALAPIEDRA, FRANCESC ( 2009). Les empremtes del camí ral de Bagà. Associació Medieval de Bagà). CASCANTE I TORRELLA, P (2012).Estudi històric i constructiu de l'edifici indstrial de la 'Baganense' de Bagà. Diputació de Barcelona. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. CASCANTE I TORRELLA, P; 2017 Projecte de consolidació del pont vell de Guardiola. Ajuntament de Guardiola de Berguedà. GENERALITAT DE CATALUNYA. Pont del molí del Puig. Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. AFCEC. EMC- X- 3142; AFCEC- ESTASEN - X -8038. DDAA. Estudi impacte ambiental de la construcció del tercer carrir reveresible de la c-16, tram Berga- Bagà. ATICS (inèdit). ACA. NOTARIALS. Bagà. I, foli 88. 1253-126. ACA NOTARIALS. Bagà. Llibre CXXIV foli 18 v any 1355.</p> | XIV-XX | El pont està en ús per al pas dels vehicles que accedeixen a les fonts de l'Adou i Molnell | <p>Pont d'un sol ull que creua el riu Bastareny a l'alçada del molói del Puig. Es tracta d'una interessant obra d'enginyeria formada per un sol ull d'arc rebaixat i amb les dovelles construïdes en blocs de pedra calcària ben treballats i escairats, units amb argamassa de calç. Descansa damunt les roques de la llera del Bastareny i conserva encara els dos estreps en bon estat amb un aparell de carreus de pedra ben treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades irregulars. A sota de l'ull del pont es poden observar encara els encaixos per a col·locar les bigues de fusta del cintre del pont d'uns 20 x 20 cm. La part nord mirant aigües amunt ha estat eixamplada per al pas de la pista forestal que accedeix a Molnell.</p> | 08093-75 | Al costat del Molí del Puig (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>Segons Martín (Martín, 2005) l'indret del Puig ja apareix esmentat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians el 948 '..entrego a l'esmentada parròquia les vil·les que s'han esmentat amb els seus termes, els quals afronten, per una banda, amb el terme de Bagà, per l'altra, amb el terme de Vallcebre, el de Saldes i, per l'altra, amb els termes de Molnell o del Puig [de Sant Martí].' (Martín, E inèdit del doc.ADCU). Poseriorment el lloc de Puig ens és esmanetat amb les donacions del monestir de Sant Lloreç prop Bagà el 961 'in valle buchranense, casas curtes et ortos, terras et vineas cultas vel incultas molendinis, aquis, aquiductis in Vilalta et in Marolaet in ipso Puio, et in Rus et Perdinela' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre III P.82). Tanmateix és en la documentació d'aquest monestir quan se'n fa major referència ja que el 983 i posteriorment el 1003 es fa una donació de terres del mas Puig. I parla també d'un lloc dit Querol proper al Puig 'I pècia de vinea ad domum Scti Laurencii monasterii, qui est in valle Buchuranense. Et advenit illa ipsa vinea de comparacione, in chomitatum Cerdaninense, in valle Buchuranense, in apennico de ipso Puio, in locum qui dicunt Cherol'. El document esmenta les afrontacions que són 'In vinea de Olibane vel eres suos, et de alia in ipsa Rocha Rotunda, et de III in vinea de Orifeitaqyi fuit condam...' (Bolós-Pagès, 1986) Bolós interpreta com a Sant Martí del Puig sense poder especificar la roca rodona. El pont no surt documentat enlloc ni tant sols en la documentació conservada a l'arxiu de la corona d'aragó (ACA. NOTARIALS. Bagà. I, foli 88. 1253-1261) on esmenta el molí del Puig.Ara bé cal pensar que si aquest molí fos el mateix que el que hi ha al costat del pont hem de creure que el pont ja existia en aquest moment. Tot i així la similitud amb la fabrica amb altres ponts de la baronia com el del camp de la vila. Ara bé si que és cert que hi ha una citació de 1355 que parlen de 'llosar el pont del molí' ACA NOTARIALS. Bagà. Llibre CXXIV foli 18 v any 1355. “Item donarem an ( Guillem) Lozar e an spital per I die que foren al pont del moli per adobar la cicada...5 sous'”. No sabem si aquest pont correspondria amb el pont de la vila de Bagà, dit de Sant Esteve (Cascante i Torrella; P, 2012) amb el pontarró del costat del molí de Bagà amb accés als horts o si es tracta del pont del molí del Puig ja que la documentació ens és confusa.i surt barrejada la que fa al·lusió a la vila de Bagà amb la dels territoris de la baronia com seria el cas del Puig.Si gui com sigui en aquestes dates els cònsols de la vila van fer adobar nombrosos ponts de la baronia com el proper del 'forat d'escariu' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre II P.147), el pont d'avellanet o pont del patola o faia (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre II. P.147), el pont de Vilella de Bagà o el pont de les dues sòrors a banda del ja esmentat pont del Camp de la Vila, dit de Sant Esteve. El pont servia de suport al pas del camí que permetia accedir a Molnell i tambá a Sant Martí del Puig i Gisclareny per coll de la Bena i Murturols; un pas qiue ja es deuria utilitzar des de temps antics i que tindria els origens al segle X.</p> | 42.2686600,1.8125600 | 402073 | 4680289 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82985-foto-08093-75-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82985-foto-08093-75-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82985-foto-08093-75-3.jpg | Inexistent | Gòtic|Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Segons les imatges antigues conservades a l'arxiu fotogràfic del Centre excursionista de Catalunya i atribuïdes a Lluís Estassen i També a Cesar August Torres ( AFCEC. EMC- X- 3142; AFCEC- ESTASEN - X -8038) es pot observar l'estrep esquerra d'aquest pont al costat del molí amb els muntants fets de la mateixa fàbrica que la resta del dovellatge interpretant-se com a una construcció única. Tant per l'aparell constructiu com la similitud en la talla dels carreus de les dovelles (de la pedrera de Grau de Palau) i amb exemplers propers com el del pont de la vila de Bagà (Cascante i Torrella, P; 2010), el pont de la riera de Saldes (Cascante i Torrella, P; 2017), el pont de Terradelles a Bagà (Corominas i camp, el pont de l'estret de Malgrau a Bagà o el pont de la consolació de Cercs (DDAA; 2017) sembla que es tracta d'una construcció de mitjans del segle XIV o XV i atribuïda als cònsols de Bagà | 93|94|119|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82992 | Tram del Camí ral de Bagà a Saldes passant per Gisclareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tram-del-cami-ral-de-baga-a-saldes-passant-per-gisclareny | MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. TORRES, C. A. (1905). Pirineu Català 'El Bergadà' IT. 114 de Bagà a Saldes per l'estret de Llúria. DDAA (2007). Inventari de camins ramaders del Berguedà. Camí de Gisclareny (ICR, 78) i camí de Gòsol (ICR 40). El tram comunica amb el veïnat de Berta. | XII-XIX | El camí es manté en bon ús i estat ja que s'utilitza com un itinerari de sender local titulat 'la Dou del Bastereny' i marcat en verd i blanc | Tram de l'antic camí ral de Saldes a Bagà passant per Gsclareny i pel coll d'Escriga. Es tracta d'un camí que tindria inici als hostalets de Cal cerdanyola, passaria pel Puig i 's'enfila per la carena fins als Castellots, i segueix fins que troba el poble de Gisclareny, on es pot seguir per un camí procedent de Guardiola i continua fins al coll de la Bena...' aquesta descripció recollida a la fitxa núm. 78 de l'inventari de camins ramaders del Berguedà coincideix en part amb el traçat del GR.107 o camí dels Bons homes, llevat del tram que es descriu en aquesta fitxa que coincideix amb el d'un sender local marcat en verd i blanc corresponent amb un itinerari a peu que parteix de la Dou del Bastereny. El tram que ens afecta correspon amb el tram que parteix des dels Castellots i arriba fins a Gisclareny. Es tracta d'un tram en pendent que conserva fragments del seu empedrat de lloses i còdols de riu, units en sec i delimitat alguns trams per mitjà de 'carreres' o murs de pedra seca que delimiten els marges del camí,.Aquest tram aprofita part d'afloraments naturals de la roca mare com a base de pavimentació i també algun pas o 'grau' entre les carenes. Actualment es fa servir com a sender local | 08093-82 | A prop de Cal Bisbe (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | El camí del coll d'Escriga és un camí que es feia servir des de l'edat mitjana per comunicar-se amb la vall del Bastereny, la vall de Gisclareny i també els nuclis de Gòsol, Saldes, Vallcebre i segurament Cerdanya. Segons Martín (Martín, 2005) el pas d'Escriga corresponia amb un pas important que s'utilitzava des de temps molt antics i es tracta d'un camí que es comença a esmentar perls primers excursionistes de principi de segle XX com el mateix C. August i Torres o en el seu llibre de Pirineu Català 'El Bergadà'. Valls altes del Llobregat esmenta el camí de Gosclareny que parteix des del Puig de la Baga i puja fins els castellots. Aquest camí enllaçaria amb el camí del Pendís a la zona dels Hostalets i també formaria oart del camí de Gòsol. De fet aquest camí és inventariat en l'inventari dels Camins Ramaders del Berguedà (DDAA, 2007) amb el núm ICR. 78 però també formant part del ICR 40 o camí de Gòsol. Val a dir que en el mateix inventari es recull com a dada principal, un mapa vell de Gòsol de 1949 a escala 1:50000 i on hi surt aquest camí amb el nom de 'camí de Saldes'.Segons Martín aquest camí queda registrat en un catàleg de la Diputació redactat el 1861 (Martín, 2005 P.36) i font original Arxiu Històric de Berga. OP. 2656. El mateix autor afirma que aquest camí era emprat per al bestiar de Bagà per accedir a les pastures del Pardell passant per les pletes i barraca de la Guilla i del Tencalaporta (Martín, E, 2005). | 42.2549400,1.7911200 | 400283 | 4678790 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82992-foto-08093-82-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82992-foto-08093-82-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82992-foto-08093-82-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El camí, encara es fa servir pels excursionistes i caminants que visisten Giscalreny ja que està inclòs en una ruta de 'Turisme del Berguedà' titulada 'La Dou del Bastereny' i que puja pel Puig de l'obaga recuperant la traça d'aquest antic camí ral i baixa al punt d'inici per la vall de Murcurols (ICR.40) coincidint amb el traçat de l'antic camí de Bagà a Gòsol pel coll de la Bena. Aquest camí ens és descrit per Cèsae August Torres al seu llibre de îrineu Català (C.A.Torres, 1905) | 94|119|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82993 | Restes de material ceràmic procedent de la cova de Cal Bisbe | https://patrimonicultural.diba.cat/element/restes-de-material-ceramic-procedent-de-la-cova-de-cal-bisbe | CABALLÈ CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. P.37, MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. AHG. cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliemt pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 DDAA (2004) Ceràmica medieval catalana. Actes de la taula rodona celebrada a Barcelona els dies 15 i 16 de Novembre de 2004. dins Quaderns Científics i tècnics. Diputació de Barcelona. Àrea de cooperació Servei del Patrimoni Arquitectònic Local; DDAA (1998).Ceràmica medieval i Postmedieval. Circuits Productius i seqüències culturals. Dins Monografies d'Arqueologia Medieval i Post Medieval nº 4.Grup de recerca d'Arqueologia Medieval i Post Medieval del departament d'Història Medieval, Paleografia i Diplomàtica. Facultat de Geografia i Història. Divisió de Ciències Humanes i Socials de la Universitat de Barcelona. | XII-XVIII | Fragments sense forma d'attuells de cuina molt rodats i amb part de la seva engalba despaareguda degut a la pròpia oxidació | Es tracta d'alguns fragments de ceràmica gris medieval i també vidriada moderna procedent de les coves de cal Bisbe. Aquest material, dipositat al fons de reserva del museu de Berga i recollit per Josep Sànchez i Vicens correspon amb tres fragments de ceràmica; dos d'ells de ceràmica vidriada moderna i un darrer de ceràmica gris medieval de cocció reductora. Els dos primers són amb la pasta de cocció oxidant de color marró i ataronjant amb les parets externes en reserva i marques de foc i la interna en vernís vidriat marró i també marró clar i groc amb línies verdoses. Semble fragments de ceràmica comuna molt tardana. El darrer fragment correspon amb un fragment sense forma de ceràmica gis medieval de cocció reductora amb desgreixant de quars i mica de mida petiat i mitjana i la pasta de color gris clar, Segons les característiques tipològiques sembla correspondre amb un fragment d'olla o olleta dels forns de caramica de Casa en ponç de Berga i datats de mitjans del segle XIII. Aquest fet ens permet posar en èmfasi que la balma ja era ocupada des de temps medievals coincidint amb la tradició oral que diuen que correspon amb una de les cases més antigues de Giscalreny (Caballè, Cantalapiedra, 1995) | 08093-83 | A les roques i balmes de Cal Bisbe a sota dels Castellots i de l'Escriga | Malgrat que F. Caballè (Caballè, 1995) i E, Martín (Martín, 2005) i també la tradició oral del poble afirmin que correspon amb la casa més antiga del poble, no hi ha constàncies documentals de la seva existència anetriors el segle XVII. Tot i així J. Sànchez hi ha trobat restes de ceràmica medieval en superfície, fet que testimonia que la cova ja era habitada des de temps medievals. Tot i així l'arxiu de Gsclareny la documenta en el cadastre de 1776 on s'hi esmenta que a la casa hi habitave 3 persones, oagaven 2 lliures i 6 sous de cadastre, 17 sous i 13 lliures de cadastre reial i 8 diners de caps de bestiar (AHG, cadastre 1776). Posteriorment en un document de 1863 esmenta que el mas de Cal Bisbe era d'un tal Pere Bover, hi habitaben 2 persones majors de 7 anys i pagaven 23 sous de contribució rural, 15 de constribució urbana i 38 de contribució total. (AHG. Cocument 1861). Ja ben entrat el segle XX en una relació de casesexistents, figura ja com a deshabitada. Des de sempre ha estat una masia més aviat pobre degut a la seva localització geogràfica i composició arquitectònica. El topònim bisbe no se sap d'on prové, tanmateix sembla que d'una possible visita pastoral del segle XVII. | 42.2543300,1.7907500 | 400252 | 4678723 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82993-foto-08093-83-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82993-foto-08093-83-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82993-foto-08093-83-3.jpg | Legal | Modern|Medieval | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Els fragments han estat recollits de forma casual en superfície ja que a la balma no s'hi ha realitzat mai cap cala arqueològica per a demostrar la seva existència i ocuació en el temps. | 94|85 | 53 | 2.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83006 | Cal Martinet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-martinet-2 | <p>MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. Annex 21,22 i 23. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21.. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny. Fitxa. 029.</p> | XVIII-XIX | En ruïnes i mig coberta de vegetació. Accessible per una pista | <p>Casa situada a l'oest del coll de Jovell al vessant sud del 'Pinar' mirant damunt la vall de Gresolet a l'alçada de Sant Sebastià de Sull. Es tracta de les ruïnes d'una edificació de planta rectangular allargassada amb tres cossos; un de principal i dos de secundaris adossats a llevant i ponent. Desconeixem el nombre de plantes i com hauria estat resolta la coberta que hom creu que seria a dues vessants i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia i mirant cap a la vall de Saldes. També es fa difícil saber com hauria estat distribuïda i quantes plantes hauria tingut, tot i que pensem que només n'hauria tingut una de sola. L'aparell constructiu és amb obra de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i també en sec i col·locats en filades més aviat irregulars. Únicament són amb aparell de pedra picada les cantonades que es conserven a l'angle sud-est i també sud-oest. Els murs es conserven de forma fragmentària, alguns encara amb una alçada notable, especialment el mur est on possiblement s'obria la porta d'entrada i on hi hauria l'era de batre situada damunt d'un mur o terrassa. Els altres cossos afegits corresponen a coberts i possiblement pallisses.</p> | 08093-96 | Ruïnes situades al vessant sud del coll de Jovell mirant a la vall de Gresolet i darrere el Pinar. | <p>Aquesta casa no sembla que sigui anterior al segle XVIII ja que el 1776 estava ocupada per Pere Bover (AHG, cadastre de 1776) que posseïa tant sols una casa i pagava 5 lliures, 2 sous i 2 diners de cadastre reial. Posteriorment i en l'amillarament de 1863 la casa estava a mans de Pere Bover estava habitada per 5 persones majors de 7 anys i pagava 207 rals de contribució rural, 30 de contribució urbana i 148 per a caps de bestiar. Sembla ser que aquest edifici va sobreviure el flux migrador de 1900 i deuria quedar abandonada amb la guerra civil o la post guerra.</p> | 42.2488600,1.7779300 | 399186 | 4678130 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83006-foto-08093-96-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83006-foto-08093-96-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83006-foto-08093-96-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Malgrat el seu estat de ruïna, no sembla correspondre una construcció anterior al segle XVIII ja que els seus trets arquitectònics, encara que estigui pràcticament aterrada, són molt similars als de moltes de les cases del municipi de Gisclareny | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83007 | Cal Mateu de Pena | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-mateu-de-pena | <p>MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. Annex 21,22 i 23. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny</p> | XVIII-XX | En ruïnes i mig coberta de vegetació | <p>Ruïnes d'una casa situada a la zona del Vier o Vià darrere el coll de Jovell i al vessant sud del Pinar. Les ruïnes de la casa guarden molta similitud amb l'anterior casa de Cal Martinet. Presenten una planta més aviat rectangular allargassada, de dos cossos i formada possiblement per una planta baixa i un primer pis amb coberta a dues vessants i la façana orientada a migdia per damunt de la vall del riu Saldes. Resulta molt difícil identificar-ne la seva distribució tot i que segurament era molt similar a les masies de tipus simple del municipi de Gisclareny. L'aparell de la seva fàbrica és de maçoneria molt senzill de pedres mal treballades, unides amb un morter de calç molt feble i disposades en filades irregulars.</p> | 08093-97 | Darrere el coll de Jovell, a la zona del Vier mirant a la vall del Riu Saldes a la zona de Sull | <p>Aquesta casa documentada el segle XVIII sabem que ja existia possiblement abans ja que E. Martín troba notícies que hi van relacionades de forma indirecta a través del mas Asen 'afrontava a solixent amb el camí de Vier segons un document de compra d'un tal Joan Corominas havia fet a la comunitat de preveres de Bagà i conservat al registre de les hipoteques i datat de 1789 (ACB, registre de les hipotecas). Tot i així al cadastre de 1776 esmenta que la casa de Cal Mateu a nom de Mateu Pons (AHG cadastre 1776). Tenia la casa núm 93 habitada per tres persones i pagava una contribució de 2 lliures i 6 sous de cadastre personal, 11 sous i 4 diners de cadastre reial. En el document referent a l'amillaramanet de 1863 la casa estava a mans de Miquel Pons i era habitada per set persones majors de 7 anys, pagant una contribució de 110 rals de cadastre personal, 30 de contribució urbana i 65 per als caps de bestiar (AMG. Amillarament de 1863). Sembla que la casa va sobreviure el flux migartòri del 1900 i va ser abandonada en els anys de la post guerra. Actualment està en ruïnes.</p> | 42.2457800,1.7814600 | 399472 | 4677784 | 08093 | Gisclareny | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83007-foto-08093-97-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83007-foto-08093-97-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Possiblement aquesta casa hauria estat l'antiga de Vier o Vie esmentada per la documentació d'època moderna. Encara conserva algunes parets altes. | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83016 | Fons parroquial de Gisclareny a la parròquia de Bagà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-parroquial-de-gisclareny-a-la-parroquia-de-baga | <p>BARTRINA, E (2000). Inventari dels arxius parroquials del bisbat de Solsona. Bisbat de Solsona (inèdit). MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny</p> | XIX | Al primer pis de la rectoria al desptax del rector en una llibreria juntament amb els de Gréixer i Bagà | <p>A la rectoria de Bagà hi ha un llibre de baptismes de Gisclareny que cobreix a segona meitat del segle XIX. A l'arxiu de la Corona d'Aragó es conserva una altre part important d'aquest arxiu que es va dipositar al mateix moment que es va lliurar la documentació de la Baronia de Pinós. Entre els diferents documents esmentats en cal destacar 10 volums de llibres sagramentals de baptismes que van dels anys 1583 a 1849, 2 volums dedicats als matrimonis dels anys 1621 a 1761, 6 volums d'òbits dels anys 1647 a 1851 i 1 volum de confirmacions dels anys 1636 a 1858. També cal destacar-ne els 10 volums dels llibres de comptes i obres, 25 volums d'aniversaris i misses dels anys 1554 a 1909, 19 volums de confraries i associacions dels anys 1642 a 1909 i 10 volums d'altre tipus de documentació dels anys 1466 a 1865. Finalment cal destacar-ne els 9 volums de testaments dels anys 1846 a 1902 i els 66 volums de la comunitat de preveres. Dintre aquesta documentació en cal destacar alguns llibres de confirmacions que fan al·lusió als habitants de Gisclareny</p> | 08093-106 | Parròquia de Sant Esteve de Bagà. Plaça de Mn.Serra i Vilaró núm. 1.(Bagà) | <p>Documentada inicialment a l'edat mitjana com a capella o 'església del castell' no va adquirir el seu caràcter de parròquia fins en època moderna que substituí la veïna església de Sant Miquel de Turbians o 'de Paradís'. Sembla que amb la creació del Bisbat de Solsona es deuria traslladar la parròquia al veïnat del Roser. Malgrat que aquesta no ens apareix esmentada abans el segle XVII (Serra i Vilaró, 1989. Baronies) pensem que ja existia anteriorment car alguns apunten que corresponia amb l'església del castell (Martin, 2005 p. 29). A més a nivell constructiu ja hem comentat que s'hi observaven diverses fases cronològiques, les més antigues de les quals datarien del període baix medieval. Segons el mateix Martín, el Gisclareny parroquial es trobava inclòs el 1630 dins el bisbat d'Urgell. Comprenia nuclis a Sant Miquel de Turbians, el Roser pels habitants de la part de Llevant, Sant martí del Puig a la vall del Bastareny i Sant Andreu de Gréixer a la zona de més a l'oest i avui integrada al terme municipal de Guardiola de Berguedà. Sant Miquel i el Roser es disputaven la parroquialitat, així doncs si Sant Miquel era la parròquia històrica però el Roser era on es guardava el santíssim sagrament i les fonts baptismals a banda de ser el lloc on hi havia la rectoria (Martín, 2005 p. 29). Consta que una tempesta de vent va fer caure la campana de Sant Miquel, motiu que comportà que els feligresos reunissin els diner suficients per a fer-ne una de nova que al final va ser col·locada al Roser. El 1752 es va signar una concòrdia en la qual els dies festius es faria missa a les dues esglésies en hores diferents, els ingressos de les quals s'obtinguessin es repartirien als dos bàndols. Segons el mateix Martín i en un document original trobat a l'arxiu diocesà de Solsona els anys posteriors el segle XVIII, la parròquia es trasllada definitivament al Roser.El rector de Gisclareny declarava el 1752 un ingrés net de 150 lliures (Martín, 2005). En aquest document ja fa esment de la pobresa del territori. Per sufragar les despeses derivades dels actes litúrgics, l'església va instaurar un sistema de crèdit basat en aportació de les famílies més benestants en misses pels difunts, causes pies, beneficis i censals. A través de la creença del purgatori per treure l'anima del cos del difunt, les classes més acomodades feien aportacions en vida com a deixes testamentàries per a realitzar misses per les animes dels difunts a partir d'unes tarifes establertes pel nombre de sacerdots o també per a la construcció d'altars. Aquests crèdits eren administrats a les rectories. A més a més també existia la causa pia, una mena de crèdit o aportacions de censals per a les dots de les donzelles (Martín, 2005 p.31)'per donzelles maridar o en religió entrar'. Algunes vegades el capital anava dirigit a constituir alguna institució concreta com ara una confraria com seria la que va fer Martí Bover a la parròquia de Sant Martí del Puig o Josep Tor al Roser . Moltes de les masies del terme van ser adquirides per les comunitats de preveres mitjançant el sistema de les causes pies basades en els censals. Hi ha algunes causes pies de la família Tor (Martín, 2005 i doc. Original ACA. Notarials. Bagà. Lligall III ). El mas Jovell va ser comprat a canvi d'un d'aquests Censals per la família Tor. El sistema de les cartes de Gràcia era una altre sistema de crèdit imposat pels preveres. Com a mecanisme de participació dels feligresos en la marxa de la parròquia, Martín esmenta el sistema de les obreries (confraries) que es beneficiaven dels donatius dels feligresos i que garantia el fet d'ocupar llocs privilegiats en la celebració de les misses, disposar de sepultura pròpia en el moment de la mort. Amb el capital obtingut es compraven censals. Segons Martín al Gisclareny històric hi han dues obreries; una per a cada parròquia. Si la de sant Miquel és poc esmentada la del Roser titulada 'lluminaria del santíssim sagrament' a partir de 1716 és documentada en l'aparició de quatre censals de 88, 76, 134 i 136 lliures entre els anys 1716 i 1780. Els administradors eren els cònsols, el batlle i regidors (Martín, 2005. P.38). La fundació de la obreria va ser a càrrec de Josep Tor. Ja veiem que és el segle XVIII el moment en que la parròquia de Gisclareny va tenir la major puixança coincidint amb un increment poblacional i que es va mantenir al llarg del segle XIX i principi del XX. Després de la guerra civil. Actualment malgrat mantingui el caràcter de parròquia és administrada des de la unitat pastoral de Bagà i del ser rector.</p> | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere cascante i Torrella | Informació extreta per E. Martín i Vergara en el seu llibre de Uan mirada a la història de Gisclareny. Segons A. Rumbo hi han llibres antics a partir de 1872 però hi ha documentació més antiga | 56 | 3.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 83025 | Llegenda de la petjada de la Mare de Déu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-petjada-de-la-mare-de-deu | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS, M (1996). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p.70-200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. RAMON I JAUME COROMINAS I CAMP ( 2017). Premses, tines i trulls medievals al Berguedà, nord del Bages i part del Solsonès. Centre d'Estudis del Bages. Informació inèdita aportada per Albert Rumbo i Soler. | X-XI | Al darrere de l'església de Sant Martí del Puig s'hi conserva la petjada de la Mare de Déu, una de les diverses marques que Maria va deixar al nostre país quan, segons la tradició popular, va venir a recórrer aquestes contrades. | 08093-115 | Al darrere de Sant Martí del Puig. (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | Segons l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (983)s' esmenten algunes donacions d'alous o zones de vinya al terme de Brocà 'Vallis Buchranense'. Entre les diferents donacions cal esmentar especialmemnt l'alou de Molnell i sobretot el que es denomina 'in apendico de ipso Puio, in locum qui dicunt Chertol' (Bolós-Pagès, 1986). Aquest lloc afronta amb diferents vinyes com ara 'vinea de Olibane', 'vinea de Orifeita' i la 'rocha rotunda'. La presència d'un nombre elevat de vinyes en aquest lloc fa pensar en la importància d'aquest cultiu en època medieval La seva localització ens és dificil tot i que hom pensa que 'la rocha rotunda' derivat de roca rodona podria fer al·lusió al pujol del Puig el qual acaba de forma arrodonida. Els germans Corominas (corominas i Camp R, J ,2017) esmenten que molt a prop de la casa torrent amunt hi ha el lloc de 'la vinyeta' al·ludint a aquesta activitat. A més les condicions orogràfiques i climatològiques de la vall de Brocà (llocs assolellats, secs però amb presència d'aigua) eren ideals per a la vinya. La toponímia de la vall 'Vinyet, vinya vella, vinyassa, solà de Clarà......' ens recorda la importància d'aquesta antiga activitat agrícola que ens va sumada a la localització d'aquest tipus de pedres arreu del territori. Existeix una llegenda que parla de les 'petjades de Déu a la vall del Bastereny' fent al·lusió a aquestes pedres. | 42.2664100,1.8101000 | 401867 | 4680042 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83025-foto-08093-115-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83025-foto-08093-115-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Es tracta, evidentment, del mateix tipus de llegenda que la del Peu de Déu i situada a la veïna vila de Bagà, motiu pel qual podem extrapolar els comentaris que sobre aquest relat acabem de fer. Justament, un element curiós és que ambdues llegendes es troben en una àrea geogràfica molt propera i amb uns vincles històrics més que evidents, la qual cosa ens pot portar a suposar que un relat va derivar o va acabar influint de forma decisiva en l'altre, sense que haguem pogut arribar a escatir perquè en un cas les petjades són de Déu i en l'altre de la Mare de Déu. Tal i com passava en la llegenda El Peu de Déu el cas que ens ocupa tampoc se'ns aclareix què hi feia exactament Maria a la nostra comarca, fet que si que s'explica moltes vegades en relats similars documentats a la resta del territori català. | 85 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83027 | Llegenda de les Olles d'Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-les-olles-doreis | La informació facilitada sobre la llegenda ha estat donada per Albert Rumbo i Soler d'un treball inèdit. ROVIRÓ i ALEMANY, Xavier: 100 llegendes de la Plana de Vic. El Farell edicions (Col·lecció Popular Llegendes, 4), Sant Vicenç de Castellet, 2000, pàg. 113. VERDAGUER i SANTALÓ, Jacint: Totes les rondalles. Pirene Editorial i Edicions Proa. Barcelona, 1995, pàgs. 53-55). | XVI | A Oreis deien que un noiet estava embruixat perquè al vespre, quan a la vora del foc passaven rosari, es feia sempre un fart de riure. El noi no havia dit mai paraula, motiu pel qual creien que a més de mut devia ser sord i no comprenia el significat de passar rosari, i en veure moure els llavis es posava a riure. Volent trobar una solució al problema, doncs resultava força molest que a mig rosari es desencadenessin tan sonores riallades, la gent de la casa anaren a veure el rector de Sant Iscle. Aquest, després d'escoltar atentament les explicacions de la gent de la casa, els va dir que posessin tot de closques d'ou buides davant del foc just a l'hora del rés. Aquell mateix vespre, els habitants d'Oreis seguiren al peu de la lletra els consells del rector i ompliren el terra, just davant del foc, de closques d'ou buides. Immediatament després iniciaren el rosari. Quan el noi va entrar a l'estança i va descobrir el què hi havia davant del foc va exclamar: “mai s'han vist al foc tantes olles amb tan poc cuinat!”. I acabat de dir, acabat d'oferir: el noi desaparegué per la xemeneia com una exhalació i mai més ningú no n'ha sabut res. | 08093-117 | A les costes d'Oreis dominant Vimboca (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser. S/N 08695) | La primera referència documental del lloc d'Oreis la trobariem en els documents pertanyents a l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Bolós-Pagès, 1986) i també a l'arxiu de la Corona d'Aragó 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. Pensem que el Quer foradat podria correspondre amb el 'torrent del Forat' o bé la roca foradada. La Conca d'Oria correspondria segons la toponia i orografia amb el terme d'Oreis, el Cadí seria la serra del Cadí a la zona del Puig Terrers i Pleta de la Muga on s'hi esmenta un mas (Serra i Vilaró. Ob cit, 1989). Finalment la Baixassa faria al·lusió al 'cap de la Boixassa' que hi ha damunt de la Pelosa. No obstant això, l'alou de Molnell incloent molt possiblement l'església de Sant Romà ja apareix citat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians quan el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell (Martín, 2005). A partir del segle XIII, l'indret d'Oreis sovint és esmentat per la documentació baganesa. Serra i Vilaró esmenta que l'església de Sant Romà era sufragania de Sant Iscle de Molnell. En aquest moment, el lloc d'Oreis es denominava 'Aureyls o Orells' i consta que al 1288 tal PereÇasala d'Aureylls es titula parrouià de Molnell i que un tal Ramon Sala de Aureylls en el seu testament demana que s'enterri al cementiri de Sant Iscle de Molnell i dona 3 sous a Sant Romà d'Oreis. Més tard i en concret al 1447 es fa un llegat a Sant Roma d'Oreylls per a l'oli de la llantia (Serra i Vilaró, J. 1989. Llibre III. P.234). La documentació esmenta que al 1438 hi havia tres masos de llarc temps deshabitats. Aquests masos podrien correspondre amb les ruïnes que hi ha al costat de l'església i prats i planells del costat. En aquesta data, segons Serra i Vilaró s'hi va establir un home de Cornellana. D'Oreis i la Muga en conservem una dita que ampliraem a la fitxa de llegenda que esmenta: 'A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat'. Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435). Serra i Vilaró esmenta que 'en romanen les parets,estant esfondrada la volta i part de l'absis'. No obstant això. Francesc Caballè en el seu llibre de 'les tres-centes cases de Gisclareny' publica una imatge d'aquesta església, encara amb la volta sencera i les ruïnes del màs al seu costat. La imatge pertanyiia a Mn. Gaietà i Pedrals. (Caballè, F, 1995). | 42.2752700,1.7854900 | 399851 | 4681054 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83027-foto-08093-117-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83027-foto-08093-117-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83027-foto-08093-117-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | En aquesta ocasió ens trobem al davant d'un altre cas de llegenda inacabada i/o irresolta, doncs finalment no se'ns explica qui era el noi ni què pretenia. En un principi, nosaltres consideràvem que el noi podria ser Dimoni o bé un mal esperit, si bé aquest punt en concret, com ja acabem de comentar, no s'explicita a la llegenda, i la curiosa forma de fer-lo parlar podria ser una manera d'expulsar-lo de la casa. Podria ser que aquest caràcter sobrenatural fos el què el fes riure, potser convençut que de res serviria el rés del Rosari en la seva presència. També podria ser que l'haguessin embruixat les Bruixes, però tots els supòsits que apuntem són només això, suposicions, doncs el relat no ens dona més pistes sobre el particular. En qualsevol cas, cal tenir present el fet que fuig per la xemeneia, el mateix camí que en el rondallari popular utilitzen les ànimes, els Follets, les Bruixes i els Dimonis.Un altre element que a priori se'ns presentava sense cap mena de lògica, o com a mínim nosaltres no sabíem trobar-li, és la frase que etziba als de la casa abans de desaparèixer xemeneia amunt i que, sens dubte, ha acabat conformant el nom de la llegenda.Finalment, tampoc trobàvem cap simbolisme en el fet de posar ous al davant del foc, un aliment que hom ha relacionat freqüentment amb el símbol còsmic de la fecundació, però que en el relat que acabem de transcriure no sembla tenir cap mena de sentit.Ara bé, totes les suposicions que fèiem poden prendre un altre caire si analitzem la cita d'en Joan Amades que reproduïm a continuació i de la qual parlarem més extensament en analitzar la llegenda El Fill de l'Encantada . En aquesta cita, l'Amades, fent referència als infants robats per les Encantades i que són substituïts per fills propis, ens comenta el següent :“Per conèixer si un infant ha estat canviat al bressol i si el nin que hom cria és el propi o és de les encantades, hom apel·la a un recurs: cal posar al foc de la llar tretze clofolles d'ou amb unes gotetes d'aigua beneita dins de cada una i mostrar-les a l'infant. Si és fill d'encantades, per petit que sigui, parlarà i fugirà. Les encantades de la cova de na Guilleuma, del turó de Montcada, van canviar un infant de bressol a una mare de Mollet, que va sospitar el cas i va recórrer al sistema indicat. El renoc, així que va veure les clofolles, i més encara quan va notar la sentor de l'aigua beneita, es va redreçar i va dir amb veu ben clara:- Jo he vist Barcelona un prati al pla de Mataboushi he vist una gran ciutat,però mai no havia vist tantes ollesper tan poc cuinat.I dit això, va escapar-se xemeneia amunt. Aquesta contarella és corrent gairebé per tots els pobles de França, i es troba àdhuc més enllà dels Alps a Suïssa. Hom altera els primers conceptes de la fórmula adaptant-los a paratges veïns del lloc on s'explica i a accidents locals”.Així les coses, i seguint el què ens comenta en Joan Amades, podria ser que el noiet de la llegenda Les Olles d'Oreis fos el fil d'una Encantada que hagués restat a la casa i que en fou expulsat, tot sortint per la xemeneia, com el cas de les Encantades de la cova de na Guilleuma, a partir de la presència de les clofolles d'ous. En el nostre cas, aquestes no són plenes d'aigua beneita, però la frase final dels protagonistes dels dos relats exposats i comparats són pràcticament idèntiques.Aquesta mateixa hipòtesi ens vindria corroborada per una tradició asturiana que hem trobat documentada per l'estudiós Manuel Martín Sanchez . Segons aquest autor, en parlar de Fades (en el sentit més general, incloent-hi Dones d'Aigua, Aloges, Encantades...) esmenta el cas de les Xanas asturianes, un tipus de Fades benèfiques que es podrien relacionar i emparentar amb les nostres Encantades. Entre les moltes semblances existents entre ambdós éssers fantàstics hi ha el fet que les Xanas també canvien als seus fills pels de les dones normals amb la finalitat que aquestes els donin de mamar. Segons el costumari asturià, si la dona sospita que s'ha produït aquest canvi, cal comentar alguna cosa insòlita, pràcticament impossible, en veu alta. És aleshores quan el Xanín , davant d'un fet tan extraordinari, exclama astorat (tot delatant la seva condició): “En cien años qu'ha nací, nunca tantos pucheros vi”. El mateix Martín Sanchez explica una altra variant consistent en el fet que, en comptes de dir quelcom extraordinari, la mare posi al foc (char) closques d'ou o la pela d'una poma. Quan el Xanín la sent espetegar exclama: “Cien años fai que nacín y a nunca tantos pucheros na vera del char vin”. En aquests casos, el ne no marxa per la xemeneia, sinó que la seva mare verdadera (Xana) el ve a buscar.Amb tot, nosaltres no considerem que la llegenda berguedana faci referència, com a mínim de forma conscient, al tema dels fills de les Encantades, doncs molt probablement la figura s'hagués mantingut en el cos del relat. El més probable, creiem, és que la llegenda arribés d'alguna altra banda (potser més factiblement, per proximitat geogràfica, del sud de França que no pas de la zona del Vallès o d'Astúries) i acabés arrelant a Gisclareny, tot mantenint els elements essencials de la narració (clofolles d'ous, fugida per la xemeneia, part del discurs del noi, etc.) i perdent-ne alguns altres més o menys suplementaris (presència de l'aigua beneita, origen del noi, la part restant del discurs del noi...). Encara tenim constància d'una altra llegenda que presenta elements concomitants tant amb la narració berguedana que acabem de transcriure com amb la que comenta Joan Amades. Es tracta de la narració intitulada El Fill del Dimoni, que es localitza al municipi de Santa Maria del Corcó (L'Esquirol, Osona). Segons aquest relat, a Vilaporta, una masia del terme municipal, hi havia un noi molt entremaliat del qual ningú no se'n sortia. No era fill de la casa, sinó que l'havien trobat, just acabat de néixer, al bosc plorant, i el matrimoni de la casa, que no podien tenir fills, se l'havien afillat. De sempre havia estat un nen que feia coses rares, que solia anar sol, no tenia amics, acostumava a mostrar-se una mica bèstia, sempre que podia s'amagava i s'agradava molt del foc, de tal manera que passava hores i hores al davant de la llar de foc. Amoïnats més no poder, finalment un dia els seus pares se'n van anar a veure el rector per tal de demanar-li consell. El primer que els va demanar el capellà fou si el noi resava, a la qual cosa els pares li respongueren que no, i encara hi afegiren que quan ells ho feien el xicot acostumava a posar-se molt nerviós i fugia. Seguidament, el mossèn els va preguntar si menjava, i els progenitors li respongueren que poc, i que quan ells se n'anaven a dormir el noi es quedava sol davant de la llar de foc i hi passava tota la nit. Aleshores, el rector els donà la solució: havien d'agafar una dotzena d'ous (recordem que al relat El Fill de l'Encantada explicat per Amades el número d'ous era de tretze), trencar-los, omplir les closques amb aigua beneita i posar-les al voltant del foc. I així ho feren. Quan el noi va arribar i es va trobar amb aquest muntatge, va dir, tot cridant i amb veu estrafeta:“Eh! Quina mena de cosa!a Casserres monestir,A Barcelona un prat,mai no havia vist al focal bosc de Tosca ciutat,tantes olles a bullir”.I seguidament va marxar per la xemeneia fent un gran espetec.Com podem comprovar, el què diu el noi en els dos darrers casos (El Fill de l'Encantada i El Fill del Dimoni) és pràcticament el mateix amb l'afegit (osonenc, diríem nosaltres) de la referència al monestir de Sant Pere de Casserres. En relació a aquestes paraules del noi, Xavier Roviró ens comenta: “Aquests versets enigmàtics volen explicar que aquell noi era immortal; ésclar, no era altre que el dimoni. Era tan vell que havia vist la gran ciutat de Barcelona quan era un prat, el bosc de Tosca, a Olot, quan havia estat ciutat i el monestir de Casserres quan feia aquesta funció” . És a dir, que Roviró encara afegeix una altra hipòtesi sobre que podia ser el noi; per a ell, el Dimoni, però tal com hem vist anteriorment també lligaria amb el fet que fos un embruixat o bé el fill d'una Encantada . Sigui com sigui, el cert és que es tracta d'un personatge curiós que protagonitza una llegenda per a nosaltres eminentment berguedana però que tal i com acabem de veure es troba estesa arreu del territori. És per aquest motiu que nosaltres hem situat aquesta narració en una categoria temàtica genèrica com és la D'Encanteris i Embruixaments.Abans de tancar el present comentari, encara volem afegir que mossèn Cinto Verdaguer recull dues llegendes que poden relacionar-se amb aquest argument. La primera, intitulada El Renoc, és una llegenda pràcticament idèntica a la de El Fill del Dimoni que acabem de relatar però situada al Bosc d'Osor . Segons aquesta versió, a la casa tampoc podien tenir fills i, un mal dia, l'amo va dir que volia un hereu mal fos el mateix Dimoni. La resta de la narració és pràcticament idèntica, tot i que el noi, en marxar xemeneia amunt, diu una versió més resumida de la cantarella final, obviant justament “l'afegit osonenc”:- Jo he vist Barcelona un prat,el Boscdetosca ciutat,i no he vist tantes olles amb tan poc cuinat!” La segona versió, intitulada justament El Fill de Dimoni, i que cal no confondre amb la narració homònima que hem transcrit aportada per Joan Amades i situada a Santa Maria del Corcó, té un argument força diferent i sobretot volem remarcar-la perquè la cantarella final és radicalment diferent de totes les que hem analitzat fins ara, seguint elements propis d'una altra zona geogràfica, la de la Cerdanya i la Catalunya Nord. Segons aquest relat, a una jove mare li va semblar que una nit li canviaven el seu nadó per un altre, la qual cosa va poder certificar l'endemà al matí en veure'l. El petit va anar creixent i la mare va observar que mai es movia del mateix lloc. Després de consultar-ho amb una vella veïna, un bon dia va deixar tot de closques d'ou al voltant del foc i s'amagà en un racó de la casa. Quan el nen va veure les closques d'ou va exclamar:- Jo he vist Perpinyà un llac,i Leca ciutat,i no he vist tantes olles amb tan poc cuinat!” Una altra diferència d'aquest relat en relació als altres, és el final, ja que el petit no marxa per la xemeneia, sinó que la mare el fa fora a bastonades. Just quan surt de casa, arriba el seu fill autèntic, i sent una veu que li diu que ells no havien maltractat el seu noi com ella havia fet amb l'altre. | 119|94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83028 | Llegenda de la Binvoca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-binvoca | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. MARTÍN SÁNCHEZ, Manuel: Seres míticos y personajes fantásticos españoles, Editorial EDAF S.A., Madrid, 2002, pàg. 167. VERDAGUER i SANTALÓ, Jacint: Totes les rondalles. Pirene Editorial i Edicions Proa. Barcelona, 1995, pàgs. 53-55). Informació inèdita cedida per Albert Rumbo i Soler. | XVI | La Binvoca és un ésser femení de figura imprecisa que habita a la petita localitat de Gisclareny. Antigament, la Binvoca era un personatge tenebrós molt temut pels infants d'aquells paratges, ja que les mares els feien creure que si no feien bondat vindria aquest ésser indeterminat i obscur, se'ls enduria i mai més tornarien a veure a les seves famílies | 08093-118 | A l'estret i pas de Vimboca | Llegendes que fan referència al fenòmen de la bruixeria a Catalunya i en concret a la vila de Bagà les quals es triben documentades al segle XVI i XVII a la baronia. Consta que hi va haver un tribunal inquisidor per a les mateixes que foren cremades a la foguera. | 42.2846000,1.7960900 | 400740 | 4682078 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83028-foto-08093-118-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83028-foto-08093-118-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83028-foto-08093-118-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Participa del concepte típic i tradicional d'Espantacriatures, i si bé és cert que s'enduu els nens, no ens consta el què en feia després, la qual cosa edulcora una mica la possible crueltat extrema del relat tal i com hem documentat amb altres Ogres i Espantacriatures. Tot i així, els que no feien bondat desapareixien per sempre més, amb la qual cosa ens trobem, una vegada més, amb uns càstigs desmesurats i desproporcionats.Citant Joan Amades, Manuel Martín Sanchez afirma que la Binvoca és una Encantada. En aquest sentit, si de cas hauria de fer referència a una persona encantada de la forma que expliquem en comentar la llegenda de La Font dels Encantats , i no pas un personatge assimilable a una Fada, Dona d'Aigua, etc. És a dir, que podria ser un personatge encantat que justament per aquest fet actua d'Espantacriatures. Amb tot, un cop fet aquest aclariment, nosaltres hem cregut oportú situar-lo a la present categoria temàtica, D'Ogres i Espantacriatures en comptes de fer-ho a la D'Encanteris i Embruixaments perquè, cas d'existir, no sabem quin tipus d'encantament va patir. Val a dir que el pas, el forat i estret de Vimboca són llocs que per si sols són per imaginar llegendes, encanteris i llocs encantats. La geologia càestica del lloc fomenta l'aparició de llegendes d'aquest tipus. | 119|94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83029 | Llegenda sobre el bullidor de Sant Esteve | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-sobre-el-bullidor-de-sant-esteve | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibre I, Llibre II i llibre IIII. Centre d'estudis baganesos. DDAA (1988),Bagà la capital històrica de l'alt Berguedà. Ajuntament de Bagà</p> | XIV | <p>A mitjans segle XIV , en algun d'aquells anys marcats per la pesta negra i la sequera, segons diuen feia prop de set mesos que no plovia ni una gota a la comarca. Les fonts s'havien perdut, el bestiar es moria de set i la gent cada vegada havia d'anar a buscar l'aigua més lluny. La sequera era tan greu que de molts dels nostres rius només se'n conservava el traçat com si d'un camí de còdols es tractés. Per tal d'implorar aigua, els habitants de la baronia de Pinós van fer una processó pel mig del riu Bastareny, que també s'havia assecat per complet. Iniciaren el recorregut, just a la sortida del sol, des de sota de l'església parroquial de Bagà, al Pont de la Vila, i anaren fent diverses parades a sota Sant Joan de l'Avellanet, a sota la Torre de Santa Magdalena, a Sant Martí del Puig... Durant la solemne processó, encapçalada per un gran creu i closa per les relíquies del Protomàrtir Sant Esteve, els feligresos, amb gran recolliment, no pararen de suplicar al seu patró que la tan desitjada aigua arribés ben aviat. Mentre anaven avançant, el llit del riu s'anava fent cada vegada més costerut i dificultós de seguir. Prop del pont del Molí del Puig, quan ja portaven més de tres hores de processó, aquesta feu una parada sense deixar d'invocar el sant patró. El prevere que portava la pesada creu que obria la processó la deixà a terra, i de sobte, d'allí mateix, en sorgí un generós doll d'aigua fresca que s'escampà amb rapidesa pels peus dels congregats, omplint en poc temps la llera seca del riu. Aquest bullidor, que prengué el nom de Sant Esteve, va solucionar l'extrema sequera i, segons diuen, mai més no s'ha eixugat.</p> | 08093-119 | Al lloc dit del Bullidor de Sant Esteve als peus del Bastareny. Pista de Bagà a Molnell. PK. 4'7 | <p>Llegenda d'orígen medieval que va lligada a la construcció de l'església de Sant Esteve de Bagà i el seu patró. Aquesta llegenda ha estat recordada pels baganesos i gisclarenyencs. En época medieval se la coneixia com a 'font de sant Esteve'</p> | 42.2693100,1.8058200 | 401518 | 4680368 | 08093 | Gisclareny | Sense accés | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83029-foto-08093-119-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83029-foto-08093-119-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Altres | Inexistent | 2023-01-30 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | De relats semblants a aquest, en el qual un determinat sant o marededéu protagonitza un miracle vital per als seus feligresos, se'n troben molts i diversos a la nostra comarca, i tal i com ja hem comentat anteriorment, hem optat per no incloure'ls tots degut a les seves enormes semblances, per evitar de fer un recull d'intervencions celestials destinades a afavorir el poble (la qual cosa resta lluny dels nostres objectius) i perquè moltes d'elles han acabat conformant el cànon de dogmes de fe de determinades imatges o relíquies. Tan és així que el caràcter llegendari d'aquests relats, tot i que innegable, pot prendre altres formes i/o estructures que els singularitza i els deriva cap a altres gèneres de la literatura oral popular més propers als de caràcter eminentment religiós, especialment els goigs . Així mateix, molts d'aquests miracles i les intervencions celestials que els produeixen esdevenen pràcticament una còpia els uns dels altres (acabar amb la sequera, vèncer la pesta o d'altres malures, sanar els ramats...). És per aquest motiu que en aquest recull només hem inclòs aquells veritablement singulars o dignes d'esment per motius concrets que justifiquem convenientment en cada cas. Si finalment hem inclòs aquest relat en aquest recull ha estat perquè ha mantingut el seu caràcter llegendari al llarg dels segles, es troba molt arrelada a la població i, creences a part, ha estat transmesa sempre com a llegenda. A banda, com acabem de comentar al punt anterior, de la seva innegable originalitat respecte altres miracles relativament semblants. | 85 | 63 | 4.5 | 2484 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||
| 83035 | Font de la plaça de Gisclareny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-placa-de-gisclareny | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.25. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P.33-38. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3335; SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. ADS (Arxiu Diocesà de Solsona). Carpeta de Gisclareny ACA (Notarials. Bagà ) publicats per Martín</p> | XI-XIV | Emprada com a element ornamental i alhora funcional de la font pública ja que n'és la cubeta del sobreixidor | <p>Es tracta d'una font pública situada a la paret o mur de terrassament que la separa del carrer de la rectoria i en la que hi ha encastada una pica de pedra que sembla correspondre amb una antiga pica baptismal formada per un bloc de pedra de forma cònica i buidada de forma més aviat basta per a formar la cubeta. Medeix uns 45 cm d'alt x 85 d'ample. </p> | 08093-125 | A la plaça del poble de Gisclareny al veïnat del Roser (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>Documentada inicialment a l'edat mitjana com a capella o 'església del castell' no va adquirir el seu caràcter de parròquia fins en època moderna que substituí la veïna església de Sant Miquel de Turbians o 'de Paradís' La pica de la plaça del poble podria correspondre amb la pica baptismal d'aquesta església. Sembla que amb la creació del Bisbat de Solsona es deuria traslladar la parròquia al veïnat del Roser. Malgrat que aquesta no ens apareixi esmentada abans el segle XVII (Serra i Vilaró, 1989. Baronies) pensem que ja existia anteriorment car alguns apunten que corresponia amb l'església del castell (Martin, 2005 p. 29). A més a nivelll constructiu ja hem comentat que s'hi observaven diverses fases cronològiques, les més antigues de les quals datarien del període baix medieval. Segons el mateix Martín, el Gisclareny parroquial es trobava inclòs el 1630 dins el bisbat d'Urgell. Comprenia nuclis a Sant Mqiuel de Turbians, el Roser pels habitants de la part de Llevant, Sant martí del Puig a la vall del Bastereny i Sant Andreu de Gréixer a la zona de més a l'oest i avui integrada al terme municipal de Guardiola de Berguedà. Sant Miquel i el Roser es disputaven la parroquialitat, així doncs si Sant Miquel era la parròquia històrica però el Roser era on es guardava el santíssim sagrament i les fonts bapstismals a banda de ser el lloc on hi havia la rectoria (Martín, 2005 p. 29). Consta que una tempesta de vent va fer caure la campana de Sant Mquel, motiu que comportà que els feligresos reuníssin els diner suficients per a fer-ne una de nova que al final va ser col·locada al Roser. El 1752 es va signar una concòrdia en la qual els dies festius es faria missa a les dues esglésies en hores diferents, els ingressos de les quals s'obtinguessin es repartirien als dos bàndols. Segons el mateix Martín i en un document original trobat a l'arxiu diocesà de Solsona els anys posteriors el segle XVIII, la parròquia es trasllada definitivament al Roser.El rector de Gisclareny declarava el 1752 un ingrés net de 150 lliures (Martín, 2005). En aquest document ja fa esment de la pobresa del territori. Per sufragar les despeses derivades dels actes litúrgics, l'església va instaurar un sistema de crèdit basat en aportació de les famílies més benestants en misses pels difunts, causes pies, beneficis i censals. A través de la creeça del purgatòri per treure l'anima del cos del difunt, les classes més acomodades feien aportacions en vida com a deixes trestamentàries per a realitzar misses per les animes dels difunts a partir d'unes tarifes establertes pel nombre de sacerdots otambé per a la construcció d'altars. Aquests crèdits eren administrats a les rectories. A més a més també existia la causa pia, una mena de crèdit o aportacions de censals per a les dots de les donzelles (Martín, 2005 p.31)'per donzelles maridar o en religió entrar'. Algunes vegades el capital anava dirigit a constituïr alguna institució concreta com ara una confraia com seria la que va fer Martí Bover a la parròquia de Sant martí del Puig o Josep Tor al Roser . Moltes de les masies del terme van ser adquirides per les comunitats de preveres mitjançant el sistema de les causes pies basades en els censals. Hi ha algunes causes pies de la família Tor (Martín, 2005 i doc. Original ACA. Notarials. Bagà. Lligall III ). El mas Jovell va ser comprat a canvi d'un d'aquests Censals per la família Tor. El sistema de les cartes de Gràcia era una altre sistema de crèdit imposat pels preberes. Com a mecanisme de participació dels feligresos en la marxa de la parròquia, Martín esmenta el sistema de les obreries (confraries) que es beneficiaven dels donatius dels feligressos i que garantia el fet d'ocupar lliocs privilegiats en la celebració de les misses, diposar de sepultura pròpia en el moment de la mort. Amb el capital obtingut es compraven censals. Segons martín al Gisclareny històric hi han dues obreries; una per a cada parròquia. Si la de sant Miquel és poc esmentada la del Roser titulada 'lluminaria del santíssim sagrament' a partir de 1716 és documentada en l'aparició de quatre censals de 88, 76, 134 i 136 lliures entre els anys 1716 i 1780. Els administradors eren els cònsols, el batlle i regisdors (Martín, 2005. P.38). La fundació de la obreria va ser a càrrec de Josep Tor. Ja veiem que és el segle XVIII el moment en que la parròouia de Gisclareny va tenir la major puixança coincidint amb un increment poblacional i que es va mantenir al llarg del segle XIX i principi del XX. Des prés de la guerra civil. Actualment malagrat mantingui el caràcter de parròquia és administrada des de l'unitat pastoral de Bagà i del ser rector.</p> | 42.2500200,1.7865300 | 399897 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83035-foto-08093-125-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83035-foto-08093-125-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83035-foto-08093-125-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Altres | 2020-10-09 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquestes piques eren recipients per contenir l'aigua del baptisme. La seva profunditat era per representar el ritus de la immersió que recordava el bany sagrat de Sant Joan baptista al riu Jordà, la neteja i purificació. Aquest ritus es va començar a iniciar en època constantiniana i les restes més antigues de piles emprades per al bateig per immersió les trobem a les catacumbes de Roma. Posteriorment i en època paleocristiana i tardo antiga es van construir baptisteris on hi havia piscines profundes que contenien aquesta aigua. De baptisteris en coneixem a Terrassa o a Barcelona. A partir de l'edat mitjana aquest fenomen va ser generalitzat arreu del territori i la major part de les esglésies contenien aquest recipient a la part externa per a fer batejar els que no ho havien fet abans que entressin a l'església. Al segles XIV algunes de les piles van ser recobertes per un cimbori de fusta i a partir del segle XV el baptisme per immersió va ser suprimit i les piles van ser més petites. Desconeixem quina en seria la seva procedència tot i que molt possiblement correspondria a l'església de Santa Maria. | 94|85 | 51 | 2.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83036 | Clau de l'església del Roser | https://patrimonicultural.diba.cat/element/clau-de-lesglesia-del-roser | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.25. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P.33-38. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic (IPA). Fitxa núm. 3335; SERRA i VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. ADS (Arxiu Diocesà de Solsona). Carpeta de Gisclareny. ACA (Notarials. Bagà ) publicats per Martín</p> | XVIII-XIX | Encara està en ús | <p>Clau de la porta d'entrada a l'església de Santa Maria del Roser. Es tracta d'una clau d'uns 15 cm d.e llarg x uns 7 cm d'ample incloent l'anella de la part posterior i feta en ferro forjat. Té una secció circular i en un extrem hi ha l'anella circular per a poder girar. A l'altre extrem hi ha les dents que anaven al pany d'entrada formades per dos encaixos dentats oposats. A la part central que va unida l'anella amb el tronc hi ha un petit espai on hi ha la incisió d'una creu ornamental. Es tracta d'una clau que procedeix de la porta de l'església que es va obrir en el moment que es van emprendre la majoria de reformes d'època barroca.</p> | 08093-126 | A la porta d'entrada a l'església del Roser darrere de l'ajuntament i al veïnat homònim | <p>Documentada inicialment a l'edat mitjana com a capella o 'església del castell' no va adquirir el seu caràcter de parròquia fins en època moderna que substituí la veïna església de Sant Miquel de Turbians o 'de Paradís'. Sembla que amb la creació del Bisbat de Solsona es deuria traslladar la parròquia al veïnat del Roser. Malgrat que aquesta no ens apareixi esmentada abans el segle XVII (Serra i Vilaró, 1989. Baronies) pensem que ja existia anteriorment car alguns apunten que corresponia amb l'església del castell (Martin, 2005 p. 29). A més a nivelll constructiu ja hem comentat que s'hi observaven diverses fases cronològiques, les més antigues de les quals datarien del període baix medieval. Segons el mateix Martín, el Gisclareny parroquial es trobava inclòs el 1630 dins el bisbat d'Urgell. Comprenia nuclis a Sant Miquel de Turbians, el Roser pels habitants de la part de Llevant, Sant Martí del Puig a la vall del Bastareny i Sant Andreu de Gréixer a la zona de més a l'oest i avui integrada al terme municipal de Guardiola de Berguedà. Sant Miquel i el Roser es disputaven la parroquialitat, així doncs si Sant Miquel era la parròquia històrica però el Roser era on es guardava el santíssim sagrament i les fonts baptismals a banda de ser el lloc on hi havia la rectoria (Martín, 2005 p. 29). Consta que una tempesta de vent va fer caure la campana de Sant Miquel, motiu que comportà que els feligresos reunissin els diners suficients per a fer-ne una de nova que al final va ser col·locada al Roser. El 1752 es va signar una concòrdia en la qual els dies festius es faria missa a les dues esglésies en hores diferents, els ingressos de les quals s'obtinguessin es repartirien als dos bàndols. Segons el mateix Martín i en un document original trobat a l'arxiu diocesà de Solsona els anys posteriors el segle XVIII, la parròquia es trasllada definitivament al Roser.El rector de Gisclareny declarava el 1752 un ingrés net de 150 lliures (Martín, 2005). En aquest document ja fa esment de la pobresa del territori. Per sufragar les despeses derivades dels actes litúrgics, l'església va instaurar un sistema de crèdit basat en aportació de les famílies més benestants en misses pels difunts, causes pies, beneficis i censals. A través de la creença del purgatori per treure l'anima del cos del difunt, les classes més acomodades feien aportacions en vida com a deixes testamentàries per a realitzar misses per les animes dels difunts a partir d'unes tarifes establertes pel nombre de sacerdots o també per a la construcció d'altars. Aquests crèdits eren administrats a les rectories. A més a més també existia la causa pia, una mena de crèdit o aportacions de censals per a les dots de les donzelles (Martín, 2005 p.31)'per donzelles maridar o en religió entrar'. Algunes vegades el capital anava dirigit a constituir alguna institució concreta com ara una confraria com seria la que va fer Martí Bover a la parròquia de Sant Martí del Puig o Josep Tor al Roser . Moltes de les masies del terme van ser adquirides per les comunitats de preveres mitjançant el sistema de les causes pies basades en els censals. Hi ha algunes causes pies de la família Tor (Martín, 2005 i doc. Original ACA. Notarials. Bagà. Lligall III ). El mas Jovell va ser comprat a canvi d'un d'aquests Censals per la família Tor. El sistema de les cartes de Gràcia era una altre sistema de crèdit imposat pels preveres. Com a mecanisme de participació dels feligresos en la marxa de la parròquia, Martín esmenta el sistema de les obreries (confraries) que es beneficiaven dels donatius dels feligresos i que garantia el fet d'ocupar llocs privilegiats en la celebració de les misses, disposar de sepultura pròpia en el moment de la mort. Amb el capital obtingut es compraven censals. Segons Martín al Gisclareny històric hi han dues obreries; una per a cada parròquia. Si la de sant Miquel és poc esmentada la del Roser titulada 'lluminaria del santíssim sagrament' a partir de 1716 és documentada en l'aparició de quatre censals de 88, 76, 134 i 136 lliures entre els anys 1716 i 1780. Els administradors eren els cònsols, el batlle i regidors (Martín, 2005. P.38). La fundació de la obreria va ser a càrrec de Josep Tor. Ja veiem que és el segle XVIII el moment en que la parròquia de Gisclareny va tenir la major puixança coincidint amb un increment demogràfic i que es va mantenir al llarg del segle XIX i principi del XX fins després de la guerra civil. Actualment malgrat mantingui el caràcter de parròquia és administrada des de la unitat pastoral de Bagà i del ser rector.</p> | 42.2500200,1.7864200 | 399888 | 4678249 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83036-foto-08093-126-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83036-foto-08093-126-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83036-foto-08093-126-3.jpg | Física | Popular|Barroc | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrela | Aquesta clau, de tipologia barroca és molt similar a la de les portes de moltes esglésies i masies de la zona manufacturada en ferro forjat i normalment de grans proporcions. | 119|96 | 52 | 2.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83037 | Antic mas de Cal Corominas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-mas-de-cal-corominas | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F (1995). Les tres-centes cases de Gisclareny. Albí. P.46. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. Annex 21,22 i 23. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21.. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny</p> | XVII-XIX | Completament arruïnada, coberta de vegetació i d'arbres | <p>Ruïnes de la masia de Cal Corominas situada a l'oest del veïnat del Roser i a sota del Tossal mirant a la vall de Saldes per damunt l'obaga de Sant Pere. Les ruïnes, avui dia mig cobertes de vegetació es componen de la masia propiament dita, de planta quadrangular i d'un cos rectangular o pallisses adossat a ponent i mirant a l'era situada a sud. Segons el que encara es pot desprendre la masia estava formada per un cos principal compost de planta baixa, 1 pis i golfes cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica àrab i amb el carener perpendicular a la façana principal que s'orientava a sud i on possiblement hi hauria hagut la porta d'entrada principal. Encara es poden veure algunes parets altes, especialment a la façana nord i est on encara conserven tota l'alçada i ens permet fer-nos una idea clara de quina hauria estat la distribució d'aquesta antiga masia. La planta baixa s'hi haurien obert algunes obertures de comunicació amb la veïna pallissa, al primer pis hi hauria dues obertures allindades en fusta i al sota teulada dues obertures més coincidint amb el nivell de les golfes. La façana sud no es pot distingir i ha estat impossible accedir-hi ja que està coberta de vegetació i arbusts de la mateixa manera que també ho és el seu interior el qual ha perdut tots els forjats i distribució interna i en el seu lloc hi ha un abundant rebliment de pedres procedent del seu enderroc. L'aparell de les seves façanes és de maçoneria de pedres mal treballades i escairades, unides amb morter de calç de color ocre i col·locades en filades més aviat irregulars. Únicament són en filades de pedra picada les cantonades de les parets principals i els bastiments d'algunes de les finestres del primer pis. Adossat a la paret de llevant s'hi endevina un cos de planta rectangular i d'una única planta que correspondria amb les pallisses i els coberts de l'era, completament oberts a sud i coberts amb teulada a un sol vessant de teula ceràmica àrab damunt de cavalls de fusta. Les parets són de maçoneria i còdols de riu molt mal treballats i escairats, units amb un morter de calç molt pobre i col·locats en filades aleatòries i irregulars. El conjunt avui és una completa ruïna.</p> | 08093-127 | A l'oest del veïnat del Rosera sota del Tossal i mirant a la vall del riu Saldes | <p>La casa de Cal Corominas, denominada 'cal tres cents· es comença a remuntar el seu orígen en epoca moderna i en concret el segle XVII. Segons E. Martín (Martí, E, 2005 annex.10) especifica que aquesta família era originària de Gósol i eren els posseïdors del mas Asen (mas del Clot), es documenta el 1778 al mas de la Serra un Corominas i la casa denominada com a tal esta documentada el 1780 a mans d'un tal Cristòfol Corominas, dit el creueta el qual tenia i posseïa la casa del veïnat de Berta. En el cadastre de 1776 (AHG, cadastre 1776) aquest Cristofol Corominas tenia tres cases habitades per tres persones, pagava tres lliures i 10 sous de cadastre personal, 5 lliures, 2 sous i 5 diners de cadastre reial i 2 lliures, 2 sous i 8 diners de caps de bestiar. La família Corominas va ser una de les famílies més poderoses de Gisclareny, car un dels descendents va adquirir la casa de Cal Jovell a canvi de Censals. La casa és esmentada a partir de 1689 a partir de la documentació (Martín, 2005. Ob cit). En el document de 1863 i corresponent als amillaraments (ACA. Llibrets de compliment pasqual-amillarament 1863) esmenta que la casa de Cal Corominas estava a mans de Josep Corominas com a cap de casa, hi habitaven 6 persones majors de 7 anys, pagava 979 rals de contribució rural, 72 de contribució urbana i 485 per als caps de bestiar. La casa va sobreviure el flux migratori del 1900.Va ser abandonada després de la guerra civil.</p> | 42.2493000,1.7867000 | 399910 | 4678169 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83037-foto-08093-127-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83037-foto-08093-127-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83037-foto-08093-127-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La casa malgrat estigui completament ensorrada segueix i manté les característiques bàsiques de les masies d'estructura simple de Gisclareny que són hereves dels masos medievals. Es compon del cos de la masia, de planta rectangular, dues plantes pis i coberta a dues vessants de teula ceràmica àrab, amb dues crugies i separades per forjats de fusta. La planta baixa estava dedicada als estables i quadres dels animals i al primer pis l'habitatge amb la sala cuina i menjador, i el forn de pa a darrere la campana de la llar de foc. La darrera planta estava dedicada a les pallisses i els graners. En un costat hi havia la pallissa formada per un cobert amb grans obertures per a poder emmagatzemar la palla i l'alfalç. E. Martín, en el seu llibre de 'una mirada a la història de Gisclareny' en fa una descripció i interpretació molt acurada a la P. 55. Una descripció similar fa. J. Serra i Vilaró en el vol. II de les Baronies de Pinós i Mataplana (p.292) | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 348,13 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc