Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 82960 | Pas del Bou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pas-del-bou | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona . SERRA I VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III. TORRES, C. A. (1924). Pirineu Català 'La Cerdanya'. P.155. DDAA (2007). Inventari de camins ramaders del Berguedà. ICR.19. Camí del Tencalaporta | XIV.XX | Coll o pas que permetia comunicar el vessant sud del Cadí amb la Cerdanya pel TM. De Montellà i Martinet.Es trata d'un pas més suau a la serra de la Moixa que queda delimitat per la roca del Llamp i la muntanya dels Estalabards i també per la serra de la Moixa i Pradell. És un pas situat a 2285,7 m. | 08093-50 | Dominant la vall de la Muga per la serra de la Moixa i creuant cap a la vall de Pradell (TM. Montell | Hom ha pensat que el principal camí o pas per anar a la Cerdanya transcorria per dins de l'estret dels Empedrat, dit del forat i ascendia fins el Coll de Pendís. Amb tot la documentació conservada, malgrat esmenti aquest camí en época medieval no en parla tant sovint com el camí de Coll de Jou o el camí de Pendís per l'escala de Greixer que constituïa el veritable pas per anar a la Cerdanya. Tot i així hi ha algunes referències escrites com la ja esmentada de l'impòsit de barra al 1324 al forat d'Escariu o la construcció del pont del forat d'Escariu el 1360. Atès que corresponien amb obres públiques que afectaven altres consolies (batllies) com ara Bellver, les reunions es feien al capdamunt del coll de Jou o del Pendís. Amb tot Serra i Vilaró especifica que els mestres d'obres eren de Bagà. El pas dels Empedrats era conegut com a Grau d'Escariu. Tot i així existien altres vies secundàries per anar a la Cerdanya com era el pas de Vimboca o el pas del Bou. Aquests dos passos transcorrien per terrenys més pedregosos i alts que provocaca que no fossin tant utilitzats pels transhumants com era el pas de Pendís. Tradicionalment s'ha atribuït com a pas important per a la Cerdanya el denominat 'pas dels Gosolans'. Malgrat això pensem que el veritable 'pas' era el del Bou ja que transcòrre per un terreny més suau i no supera tant desnivell ni és tant exposat als agents climatològics com el cas anterior. C. A. Torres ens esmenta en les seves excursions com a 'es del pla se puja per un dolent rampant, pel caient nord de la serra. La gola del precipici s'obre al fons. És un mal passant per les cavalleries, que pateixen molt en els sobtats revolts, en els quals a son trepig les pedres s'esllavissen rodolant fressosament en avall. De tant en tant se troben petits reparadors amb clapades de bosc. L'últim tros és el més dret i esbufegador. Aquest pas també constituïa una important via de transhumancia entre Nas. Xavier Campillo en el seu inventari de camins ramaders especifica ' Antigament camí d'ús pecuari, també molt utilitzat pel contraban, actualment ésutilitzat encara que molt reduïdament per l'excursionisme i els ramaders.. (...) En el seu trajecte es poden observar restes de construccions pastovícoles, cabanes o orris en l'anomenada pleta de la Guilla'. DDAA, 2007, Inventari de camins ramaders del Berguedà. Coll de Prat Aguiló o Pas dels Gosolans —2.450 m. alt. — dalt de la gran nervatura de la serra del Cadí, entre els cims de Comabona, arrodonit en son cim, i el seguit dentellat de la imposant i majestuosa serra.'. C.A.(1924). La Cerdanya | 42.2905000,1.7446900 | 396512 | 4682794 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82960-foto-08093-50-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82960-foto-08093-50-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82960-foto-08093-50-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest coll malgrat no apareixi esmentat per la documentació ja deuria ser utilitzat des d'antic com a via important de pas cap a la Cerdanya. Tardicionalment malgrat el pas important era pel denominat 'pas dels Gosolans'. Hom creu que el pas més idoni era aquest ja que el pas dels Gosolans devalla per una forta canal que la fa quasi impossible de franquejar durant els períodes hivernals superant un desnivell de quasi 300 mts en vertical. En canvi el coll del Bou transcorre per pendents més suaus i no tant abrubtes i permet una comunicació més fàcil i còmode cap a Prat d'Aguiló i Montellà. Es coneixia com a camí de Gisclareny a Nèfols pel Coll de Tencalaporta. | 94|119|85 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82955 | Pont de l'afrau dels Cortalets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-lafrau-dels-cortalets | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23. CORTINA RAMOS. A; GORDI I SERRAT.J (2007). Carta del Paisatge del Berguedà. Pacte per a la protecció. Gestió i millora dels paisatges del Berguedà. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural.</p> | <p>Imponent pont natural que hi ha al vessant sud de la serra de la Moixa molt a prop del torrent de l'afrau dels cortalets i darrere del Cap de Sadorn. Es tracta d'un forat càrstic natural de 20 m. d'alçada i 30 d'ample amb un pilar natural a prop d'una paret calcària que es va independitzar per l'erosió i el pas continu de l'aigua. Correspon amb un pont que per les seves característiques és impressionant i correspon amb un lloc de gran bellesa natural dins el Parc natural del Cadí Moixeró.</p> | 08093-45 | Al vessant sud de la Serra de la Moixa al costat dret del torrent de l'afrau dels cortalets | <p>Des de el punt de vista geològic, la serra del Cadí té una gran importància històrica ja que dóna nom al mantell del Cadí, unitat descoberta en els anys 80 gràcies a les investigacions portades a terme per les companyies petrolieres que treballaven al Pirineu oriental. L'existència de l'encavalcament de Vallfogona (encavalcament basal de totes les unitats), ja es coneixia d'abans però no es considerava gaire important. El resultat de les anàlisis del subsòl amb geofísica i de les dades dels pous van permetre evidenciar l'existència d'aquesta unitat anomenant-se mantell del Cadí, ja que els relleus més importants corresponien a aquesta serra. Altres aspectes històrics fan referència a la necessitat que s'ha tingut des de fa anys de protegir l'àrea de la serra del Cadí. Aquest objectiu ja figurava ja en les previsions de planificació regional que feu, al 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Es tornà a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963 (que preveia la possible existència de diversos espais naturals a la zona); el 1966 es promulgà la Llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí. Finalment, per la Llei 6/1982, del 6 de maig de la Generalitat de Catalunya, fou declarat el Paratge Natural d'interès Nacional del massís de Pedraforca. El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb una superfície de 41.342 hectàrees, és el parc natural més gran de Catalunya i forma part de tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya.</p> | 42.2866800,1.7600500 | 397772 | 4682351 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82955-foto-08093-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82955-foto-08093-45-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | Xarxa natura 2000 | 2024-06-10 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Zona de difícil accés i molt poc coneguda per correspondre amb un dels indrets més amagats del parc Natural del Cadí Moixeró. S'hi pot anar des de la pleta dels cortals fins arribar al torrent de la Muga. S'aconsella anar-hi amb algú que coneix la zona. | 122 | 2153 | 5.1 | 1764 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82961 | Cambra dels Bocs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cambra-dels-bocs | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1. CONILL, JOAN (2017). 'la cambra dels Bocs' a www.engarrista.com. DDAA. Àrees d'interès geològic del Parc Natural del Cadí Moixeró. Generalitat de Catalunya.</p> | Es recomana accedir-hi amb algú que coneixi la zona ja que no hi ha cap camí marcat. | <p>Enfonsament càrstic de grans dimensions situat al vessant sud de la serra de la Moixa a sota de la roca del mateix nom i visible des del la baga de la Muga. Es tracta d'una gran depressió formada pel desnivell del terreny natural que té l'aparença d'una 'cambra' tancada amb un accés a la part inferior. Tot plegat té unes dimensions consifderables de 300 mts x 200 mts i una entrada a la part inferior de 100 mts. Al costat de l'entrada hi ha una gran balma que serveix per aixoplugar els pastors en dies de mal temps. Tant el fort pendent de l'interior com les roques que l'envolten fa que sigui un indret de difícil accés</p> | 08093-51 | A sota la serra de la Moixa i damunt la solana d'Oreis. | <p>Des de el punt de vista geològic, la serra del Cadí té una gran importància històrica ja que dóna nom al mantell del Cadí, unitat descoberta en els anys 80 gràcies a les investigacions portades a terme per les companyies petrolieres que treballaven al Pirineu oriental. L'existència de l'encavalcament de Vallfogona (encavalcament basal de totes les unitats), ja es coneixia d'abans però no es considerava gaire important. El resultat de les anàlisis del subsòl amb geofísica i de les dades dels pous van permetre evidenciar l'existència d'aquesta unitat anomenant-se mantell del Cadí, ja que els relleus més importants corresponien a aquesta serra. Altres aspectes històrics fan referència a la necessitat que s'ha tingut des de fa anys de protegir l'àrea de la serra del Cadí. Aquest objectiu ja figurava ja en les previsions de planificació regional que feu, al 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Es tornà a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963 (que preveia la possible existència de diversos espais naturals a la zona); el 1966 es promulgà la Llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí. Finalment, per la Llei 6/1982, del 6 de maig de la Generalitat de Catalunya, fou declarat el Paratge Natural d'interès Nacional del massís de Pedraforca. El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb una superfície de 41.342 hectàrees, és el Parc Natural més gran de Catalunya i forma part de tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya.</p> | 42.2854400,1.7777600 | 399230,9 | 4682192,1 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82961-foto-08093-51-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82961-foto-08093-51-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Segons es comenta aquesta cambra servia per tancar els bocs després de l'aparellament de les ovelles per evitar que molestessin a les cries. Tot i així i degut a la llunyania amb les zones baixes i també per les dificultats d'accés al lloc sembla més aviat una llegenda que no pas una realitat que fa dificil de creure. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83064 | Aguila Daurada (Aquila chrysaetos) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aguila-daurada-aquila-chrysaetos | <p>www.wikipèdia. Àguila daurada; httpp.comd'àligues.com;</p> | <p>Au rapinyaire que sobrevola els cims i parts més altes de la serra del Cadí i del Moixeró. Té unes tonalitats marronoses amb tons més daurats a les ales, coll i clatell d'aquí el seu nom de 'daurat'. A diferència dels adults, els exemplars més joves tenen la part inferior de les ales i cua de to més aviat blanquinós. Medeix entre 78 i 80 cm de llarg amb les ales plegades i amb les ales obertes pot arribar als 2 metres. Són animals monògams amb parella estable per a tota la vida i construeixen diversos nius que van alternant al llarg de la temporada en funció de les inclemències meteorològiques. Els llocs escollits són els cingles i rarament en els arbres. Els nius es construeixen amb branques i els van reconstruint any rere any. Poden arribar a medir entre 1,5 i 2 metres de diàmetre. Ponen entre un i dos ous tacats de vermell que al cap de tres mesos d'incubació poden arribar a sortir els polls i emprendre el vol. L'edat reproductora no els arriba fins al cap de 5 o 6 anys de vida. Tenen una àmplia visió de manera que poden detectar un conill a més de 2 km. de distància, fet que les converteixen en unes autèntiques depredadores. S'alimenten dels isards, esquirols, mustèlids, aus com ara perdius. ducs però sobretot el que més els agrada són les marmotes.</p> | 08093-154 | A les roques del vessant nord del Cadí i també a les serres de la Muga, Moixa i Vimboca | <p>Al llarg de la història ha estat molt emprat per a la caça la falconeria. A l'edat mitjana es va utilitzar com a au missatgera.</p> | 42.2849200,1.7782100 | 399266 | 4682134 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83064-foto-08093-154-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83064-foto-08093-154-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Com a curiositat principal és que aquest animal es feia servir per la caça i falconeria a l'Europa Occidental de llops, guineus i altres mamífers depredadors. | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||||
| 83070 | Boscos de pi negre calcícoles i mesòfils dels solells pirinecs. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/boscos-de-pi-negre-calcicoles-i-mesofils-dels-solells-pirinecs | <p>DDAA. Mapa hàbitat corine 1:10.000. Parc Natural del Cadí Moixeró. DDAA.Manual del hàbitats ens els boscos de Catalunya. Vol VI. Boscos. Generalitat de Catalunya.</p> | Paratge situat en ple parc natural del Cadí Moixeró. S'hi arriba per les obagues de la Muga i pletissar o bé pel camí del Tencalaporta per la pleta de la Guilla | <p>Boscos de pi negre, de natural i no gaire densos. A les parts més elevades i als indrets rocosos poden adoptar la forma de matollars curts i arbrats. Comprenen un estrat arbori i herbaci força desenvolupat i eventualment, un d'arbustiu força desenvolupat. Es tracta de boscos d'hàbitat subalpí de les parts més elevades del Pirineu català fent llindar amb l'estatge alpí. Pot arribar en alguns punts fins a 2400 o 2500 mts. d'alçada. Ocupa els vessants solells de les muntanyes, principalment la serra de la Moixa, serra de la Muga i vessant sud del Comabona i Puig Terrers.</p> | 08093-160 | Solells de coll de Balma i vessant sud del Puig Terrers i Comabona. | <p>Amb la necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea.</p> | 42.2849200,1.7782100 | 399266 | 4682134 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83070-foto-08093-160-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83070-foto-08093-160-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El substrat acostuma a ser calcinal amb sòls poc desenvolupats i terrenys pedregosos. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82963 | Forat de Vimboca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forat-de-vimboca | DDAA. (2010). Catàleg espeleològic de Catalunya. Vol. 3 .bloc de cavernes. Grup espeleològic de Badalona. | En bon estat ja que és un indret molt desconegut | Cova o avenc natural situat al punt més estret del pas de Vimboca poc després de passar la balma, la coveta de Vimboca i finalment el forat. Es situa al costat dret del camí. És una cova de 21 metres de llarg, 9 metres de desnivell i una amplada de 3 a 4 metres aproximadament. Per a visistar-la cal anar equipat amb el material tècnic. | 08093-53 | Al punt més estret del Clot de Vimboca que separa la Roca de la Moixa amb el Cap de la Boixassa | La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocòs de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplir de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió. La cova de Vimboca va ser citada per Faura i Sans el 1909 i verificada el 2006 per Ferran Cardona, Xavier Samarra i Josep Cuenca (Grup espeleologia de Badalona) | 42.2849800,1.7960800 | 400740 | 4682120 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82963-foto-08093-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82963-foto-08093-53-3.jpg | Legal | Precambrià | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Cal accedir-hi equipat amb cordes i material d'epeleologia ja que l'entrada és difcultosa. A més al trobar-se dins el Parc Natural del Cadí Moixeró cal cenyir-se a les normes i restriccions que aquest interposa. | 2164 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82953 | Pletissar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pletissar | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55 | XV-XX | Encara està en ús | Pleta de característiques similars a la pleta de Molnell però situada a major altura (1682 m). Es troba en un prat que hi ha enmig d'una pineda de pi negre a sota de les arrugues de Molnell i del Puig Terrers. Presenta una característiques similars a la fitxa 42 és a dir a través d'un tancat de murs de pedra seca col·locats de forma irregular, units en sec i amb algun fragment de pedres de mida petita. | 08093-43 | A sota de les arrugues de Molnell i del Puig Terrers enmig dun prat entre boscos de pi negre | Les pletes ja eren emprades des de l'alta edat mitjana. De fet pensem que la pleta dels Cortals o de Molnell aniria molt lligada amb l'alou de Molnell documentat per primera vegada el 839 en un document de consagració de la catedral d'Urgell (Martin, 2005) on esmenta que es paga com a cens una quartera de faves i una perna. Posteriorment i en la consagració de Sant Miquel de Turbians, el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell. Ens l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i també en un document datat de l'any 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum. Entre tots aquests elements també hi deuria incloure les pletes esmentades. De fet val a dir que en un inventari més recent datat de 1783 de la masia de Molnell, parla de la pleta de casa que podria correspondre amb aquesta i també la pleta de Urgell de dificil identificació. A la primera hi havia ' una samarra, dos cubertas, tres buchs y dos buchs a mijas'. A la segona hi havia 'un perol y cabra, dos cubertas, una samarra'. Sovint aquestes pletes podien anar acompanyades d'alguna barraca per a aixoplugar-se de les tempes d'estiu (Martín, 2005) | 42.2841900,1.7558900 | 397425 | 4682080 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82953-foto-08093-43-3.jpg | Legal | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | En aquesta part de la serra del Cadí es conserven un nombre important de pletes per al bestiar ja que en temps de l'estiu s'aprofitaven per a tancar-hi ovelles quan que pasturaven a les muntanyes. La pleta del cortals correspon amb una d'elles i avui dia encar està en ús. | 119 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82962 | Clot de Vimboca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/clot-de-vimboca | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1 i 23. DDDAA. (2007-2015). Cartografia dels hàbitats CORINE i dels HIC del Parc Natural del Cadñi Moixeró. Universitat de Barcelona</p> | Al tractar-se d'un lloc de dificil accés i poc conegut entre els visitants, es conserva molt bé.No obstant el Parc Natural disposa d'una brigada que en té cura de la neteja i manteniment. | <p>Clotada natural formada per l'erosió del torrent de Vimboca (Molnell) enmig d'un terreny càrstic. La fondalada en forma de V està situada entre els cingles de la Roca de la Moixa i els del cap de la Boixassa en una estreta vall o engorjat que es denomina com a tal. Presenta unes característiques similars a l'engorjat dels Empedrats donat el cas que està en una mateixa falla i roca calcària que ha estat erosionada pel pas continuat d'aigua damunt un terreny càrstic. La diferència és que aquest engorjat és més abrubte, inclinat i estret. Al seu fons hi passa el torrent de Vimboca, pas que antigament va ser aprofitat per al camí d'accés a Cerdanya pel Coll de Vimboca (TM. De Bagà) i proper al Pendís. Possiblement aquest era un camí secundari que permetia connectar amb la vall de la Muga, Oreis i Monnell. La formació càrstica del lloc ha provocat la formació de coves, balmes i avencs molt similars als dels del 'forat dels Empedrats' (fitxa 18) o al de la cambra dels Bocs (fitxa 51)</p> | 08093-52 | Depressió situada sota el coll del mateix nom entre la roca de la Moixa i el cap dela Boixassa. | <p>La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocòs de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplir de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió.</p> | 42.2845500,1.7907300 | 400298 | 4682078 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82962-foto-08093-52-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82962-foto-08093-52-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La infiltració de les aigües en els materials calcaris predominants té com a contrapartida l'exigüitat dels corrents superficials en grans extensions del parc, amb forta sensació d'aridesa, extremada en el sector sud-occidental que contrasta fortament amb el sector sud-oriental, de l'Alt Llobregat, on els corrents superficials, de major importància, presenten un cabal més regular alimentat pels sistemes càrstics esmentats i disposen de conques de captació més àmplies (DDAA, 2007), Paratge no tant conegut com el veí dels Empedrats, però no menys important ja que la bellesa de les roques i balmes que el flanquegen són impressionants. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83028 | Llegenda de la Binvoca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-binvoca | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. MARTÍN SÁNCHEZ, Manuel: Seres míticos y personajes fantásticos españoles, Editorial EDAF S.A., Madrid, 2002, pàg. 167. VERDAGUER i SANTALÓ, Jacint: Totes les rondalles. Pirene Editorial i Edicions Proa. Barcelona, 1995, pàgs. 53-55). Informació inèdita cedida per Albert Rumbo i Soler. | XVI | La Binvoca és un ésser femení de figura imprecisa que habita a la petita localitat de Gisclareny. Antigament, la Binvoca era un personatge tenebrós molt temut pels infants d'aquells paratges, ja que les mares els feien creure que si no feien bondat vindria aquest ésser indeterminat i obscur, se'ls enduria i mai més tornarien a veure a les seves famílies | 08093-118 | A l'estret i pas de Vimboca | Llegendes que fan referència al fenòmen de la bruixeria a Catalunya i en concret a la vila de Bagà les quals es triben documentades al segle XVI i XVII a la baronia. Consta que hi va haver un tribunal inquisidor per a les mateixes que foren cremades a la foguera. | 42.2846000,1.7960900 | 400740 | 4682078 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83028-foto-08093-118-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83028-foto-08093-118-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83028-foto-08093-118-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Participa del concepte típic i tradicional d'Espantacriatures, i si bé és cert que s'enduu els nens, no ens consta el què en feia després, la qual cosa edulcora una mica la possible crueltat extrema del relat tal i com hem documentat amb altres Ogres i Espantacriatures. Tot i així, els que no feien bondat desapareixien per sempre més, amb la qual cosa ens trobem, una vegada més, amb uns càstigs desmesurats i desproporcionats.Citant Joan Amades, Manuel Martín Sanchez afirma que la Binvoca és una Encantada. En aquest sentit, si de cas hauria de fer referència a una persona encantada de la forma que expliquem en comentar la llegenda de La Font dels Encantats , i no pas un personatge assimilable a una Fada, Dona d'Aigua, etc. És a dir, que podria ser un personatge encantat que justament per aquest fet actua d'Espantacriatures. Amb tot, un cop fet aquest aclariment, nosaltres hem cregut oportú situar-lo a la present categoria temàtica, D'Ogres i Espantacriatures en comptes de fer-ho a la D'Encanteris i Embruixaments perquè, cas d'existir, no sabem quin tipus d'encantament va patir. Val a dir que el pas, el forat i estret de Vimboca són llocs que per si sols són per imaginar llegendes, encanteris i llocs encantats. La geologia càestica del lloc fomenta l'aparició de llegendes d'aquest tipus. | 119|94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82954 | Afrau dels Cortalets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/afrau-dels-cortalets | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23. CORTINA RAMOS. A; GORDI I SERRAT.J (2007). Carta del Paisatge del Berguedà. Pacte per a la protecció. Gestió i millora dels paisatges del Berguedà GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural.</p> | Protegit i accessible amb cordes. | <p>Important engorjat que forma el torrent de la Muga des de que recull les aigües a sota del Puig Terrers fins que arriba a la vall de la Muga. Aquest engorjat és format pel pas contínu de l'aigua en les margues del eocè que han format un paisatge més aviat càrstic. A l'engorjat s'hi poden veure tota classe d'avencs i balmes que formen un paratge de gran bellesa natural on hi viuen una gran quantitat d'espècies protegides.</p> | 08093-44 | Al vessant sud del Puig Terrers i dins del barranc del torrent de la Muga a la part alta | <p>La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea.</p> | 42.2841500,1.7615500 | 397891 | 4682068 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82954-foto-08093-44-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82954-foto-08093-44-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Indret de gran bellesa que serveix per denominar el torrent de la Muga. És un lloc de molt dificil accés ja que només s'hi pot arribat fent barranquisme i pel fet d'estar en un Parc Natural,a questa activitat està prohibida per a la protecció de la flora i la fauna. Es pot observar des de la part del darrere de la pleta dels cortalets i del cap Sadorm | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83061 | Tritó Pirinenc (Colitriton asper) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trito-pirinenc-colitriton-asper | CORTINA RAMOS, A; GORDI I SERRAT,J (2007). Carta del Paisatge del Berguedà. Pacte per a la protecció. Gestió i millora dels paisatges del Berguedà. MONTORI FAURA, A (2008).'El tritó pirinenc'. Picot Negre núm. 11. Juliol 2008 | Especimen protegit | El tritó pirinenc és una espècie de tritó pertanyent a la família dels salamàndrids que actualment es troba amenaçat per la pèrdua d'hàbitat. Viu a les vessants sud i nord dels Pirineus entre els 500 i 2500 metres d'alçada i la seva pervivència va condicionada per la presència de truites Els adults fan entre 10 i 15 cm. de llarg dels que corresponen majoritàriament a la cua quest es caracteritza per ser molt prima. Tenen el dors de color castany i fosc, uniforme i amb alguna taca de color groc. El ventre el té de color groguenc. A diferència d'altres tritons, l'adult no té cresta ni a l'esquena ni a la cua. La larva és de color més clar amb taques més fosques. | 08093-151 | Torrents i eqüífers de la vall de la Muga i Torrent de l'Afrau | La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2841500,1.7615500 | 397891 | 4682068 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83061-foto-08093-151-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83061-foto-08093-151-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta espècie viu en llocs on l'aigua és neta i cristal·lina, generalment en llocs d'obaga de poca alçada però també en llocs alçats i assolellats. És molt aquàtic tot i que fora del període reproductor es pot trobar fora de l'aigua. Cria a finals de la primavera i principi de l'estiu en llocs d'aigua molt freda. Els ous de la femella medeixen un 5 cm de diàmetre | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 82959 | Cim del Comabona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cim-del-comabona | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1. DDAA. Àrees d'interès geològic del Parc Natural del Cadí Moixeró. Generalitat de Catalunya.</p> | <p>Cim de 2548 m d'alçada. És el segon cim més oriental de la serra del Cadí que delimita amb el TM. De Montellà i Martinet al vessant nord. Està separat del Puig Terrers pel coll del Tencalaporta que el separa de la vall de la Muga. Presenta una fomació geològica molt similar al Puig Terrers amb les denominades 'arrugues del Comabona' al vessant nord. És un cim suau d'una ascensió fàcil.</p> | 08093-49 | Darrere el Puig Terrers al vessant oriental de la Serra del Cadí i damunt prat d'Aguiló | <p>La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocós de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplor de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió.</p> | 42.2837100,1.7266000 | 395009 | 4682062 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82959-foto-08093-49-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82959-foto-08093-49-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 83062 | Trencalòs (Gypaetus barbatus) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trencalos-gypaetus-barbatus | www.parcnaturalcadimouixeró.cat | Animal protegit | Au necròfaga alimentada de restes d'animals. Fa 1'10 a 1'50 metres de llarg i 2'60 a 2'75 m d'ample. Pesa entre 7 i 10 Kg. El dors i la cua són de color gris fosc amb el raquis de les plomes de color blanc. El cap, el coll, el pit i la panxa són de color ataronjat i blanquinós. Té un antifaç i una mena de bigoti que li penja de sota el bec i els ulls estan envoltats d'una membrana vermellosa. S'alimenta d'ossos i restes d'animals morts, sobretot de mides grans. S'empassa els ossos sencers i quan són massa llargs els trenca llençant-los a les roques, d'aquí li prové els eu nom Es localitza al capdamunt dels cingles de la serra del Moixeró on hi nidifica de forma sovint en coves i avencs inaccessibles. La seva femella pon entre 1 i 2 ous durant l'hivern, incuba durant dos mesos i només sobreviu un pollet que viu al niu uns quatre mesos. Durant els 2 0 3 mesos següents les adults l'ensenyaran de com sobreviurà Està en perill de desaparició i És una espècie declarada de protecció espacial a Catalunya | 08093-152 | Els cims del Comabona, Puig Terrers i serres de la Moixa al Cadí | El trencalòs és molt escàs a Catalunya, ja que donat el seu hàbitat i la seva alimentació durant el segle XX va patir una forta davallada en la seva població. Actualment és una espècie protegida i té un Pla de Protecció del trencalòs que pretén recuperar-lo a les comarques dels Pirineus i Pre-pirineus. | 42.2837100,1.7266000 | 395009 | 4682062 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83062-foto-08093-152-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83062-foto-08093-152-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Acostuma a volar planejant donant voltes i cercant menjar. Aprofita els corrents d'aire calent per elevar-se. Es mou per àrees molt grans que poden fer entre 400 i 1000 quilòmetres quadrats.Li agrada banyar-se en aigües ferruginoses, les quals li donen el color ataronjat del seu cos. | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 82952 | Pleta de Molnell o del Cortals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pleta-de-molnell-o-del-cortals | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55 | XVII-XX | Amb algunes pedres caigudes, però encara en bon estat. És de notables dimensions i es conserva enmig d'un prat. Esnca està en ús | Pleta situada a una determinada alçada enmig d'un prat i a sota dels congraforts del Puig Terrers i delimitada pel Cap Sadorm i el torrent de la Muga i la falla de la serra de Molnell. Es tracta d'un tancat per a bestiar que conserva encara tot el perímetre de la tanca enmig d'un prat o clariana i construïda amb aparell de murs de pedra seca, units amb una mica d'argamassa de calç. Presenta una forma oval i aprofita alguns aflorament de roca natural per a fer de tancament. | 08093-42 | Damunt de l'obaga de la Muga a sota del Cap Sadorm i prop de l'afrau dels cortalets enmig d'un prat | Les pletes ja eren emprades des de l'alta edat mitjana. De fet pensem que la pleta dels Cortals o de Molnell aniria molt lligada amb l'alou de Molnell documentat per primera vegada el 839 en un document de consagració de la catedral d'Urgell (Martin, 2005) on esmenta que es paga com a cens una quartera de faves i una perna. Posteriorment i en la consagració de Sant Miquel de Turbians, el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell. Ens l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i també en un document datat de l'any 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum. Entre tots aquests elements també hi deuria incloure les pletes esmentades. De fet val a dir que en un inventari més recent datat de 1783 de la masia de Molnell, parla de la pleta de casa que podria correspondre amb aquesta i també la pleta de Urgell de dificil identificació. A la primera hi havia ' una samarra, dos cubertas, tres buchs y dos buchs a mijas'. A la segona hi havia 'un perol y cabra, dos cubertas, una samarra'. Sovint aquestes pletes podien anar acompanyades d'alguna barraca per a aixoplugar-se de les tempes d'estiu (Martín, 2005) | 42.2833500,1.7596900 | 397737 | 4681982 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82952-foto-08093-42-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82952-foto-08093-42-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | En aquesta part de la serra del Cadí es conserven un nombre important de pletes per al bestiar ja que en temps de l'estiu s'aprofitaven per a tancar-hi ovelles quan que pasturaven a les muntanyes. La pleta del cortals correspon amb una d'elles i avui dia encar està en ús. El topònim cortals fa referància justament a aquest element. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82957 | Puig Terrers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/puig-terrers | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1. DDAA. Àrees d'interès geològic del Parc Natural del Cadí Moixeró. Generalitat de Catalunya. | Es tracta del cim més oriental de la serra del Cadí amb una alçada de 2466m que domina la vall de la Muga. Aquest cim es caracteritza per presentar un fort i abrupte pendent per la vall de la Muga i uns perfils més suaus al vessant sud mirant a Murcarols i coll de Balma. La part nord queda trencada pels penya segats de les 'Arrugues de Molnell' de roques del període eocè i salvades únicament pel pas de la Cabra que permet creuar-les tant si es vé pel camí de la vall de la Muga com si s'accedeix per coll de Balma. | 08093-47 | Cim de la vessant sud de la Serra del Cadí davant de Comabona i dominant l'obaga de Molnell. | La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocòs de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplor de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió. | 42.2824500,1.7381800 | 395962 | 4681908 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82957-foto-08093-47-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82957-foto-08093-47-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante Torrella | Cim que és visible des del fons de la vall del Bastareny i que correspon a l'extrem més oriental de la serra del Cadí. Darrere seu hi ha el coll de Terrers, el coll del Tenca la Porta i el cim del Comabona | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 82948 | La Pelosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-pelosa | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. InvestIgació als seus arxius. Llibre III. AHG. cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament 1863 ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians. | XI-XIX | Enrunat i cobert de vegetació | Conjunt de ruïnes de l'antic mas de la Pelosa situades uns 100 m del coll de la Pelosa just al costat de la pista que vé de Molnell. Les ruïnes de la casa estan mig amagades per esbarzers però encara es poden endevinar part dels seus murs mig caiguts i enderrocats, restes dels murs de comntenció dels camps de conreu i la petita bassa que emmmagatzemava l'aigua. Es tractava d'una estructura senzilla de planta més aviat quadrangular orientada en sentit sud-est i assentada aprofitant el desnivell del terreny. El tram de mur conservat conserva un aparell de pedra més aviat ben treballat i escairat, unit amb aragamassa de calç i col·locat en filades més aviat regulars. Té una aparença medieval tot i que sense una exploració arqueològica i neteja es fa dificil. | 08093-38 | Al costat del coll de la Pelosa damunt de Molnell i sota la solana de la Boixassa | L'antic mas de la Pelosa pertanyia a l'alou de Molnell que ens apareix esmentat per primera vegada el 839 en un document de consagració de la catedral d'Urgell (Martin, 2005) on esmenta que es paga com a cens una quartera de faves i una perna. Posteriorment i en la consagració de Sant Miquel de Turbians, el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell. Posteriorment i en un document del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i datat de l'any 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins.i per tant malgrat no esmenti enlloc l'existènciua de camins, és lògic pensar que n'hi havia amb els corresponents passos per creuar els rius. En aquest document ens torna a parlar de diversos casals sense especificar de quins es tractava. Tot i així afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. El Querforadat podria ser 'roca foradada' interpretada com una roca natural i de la que en tenim constància de la seva existència degut a l'orografia càrstica del lloc. Pensem que el Querforadat seria el castell 'fener de Cal ros' proper al vilar d'Espunya i la conca d'Oria seria a l'oest de Monell al lloc d' Oreis. Referent al màs de la Pelosa hom pensa que es podria correspondre amb el mas d'en Jover, esmentatt en els documents de la baronia de Bagà quant el cavaller G. de Rocavert va reconèixer davant un tal Pasqual de Molnell les donacions que Berenguera de Gisclareny fa del 'mas d'en Jover amb un molí i alguns tascals pertanyents al dit mas i algunes terres; la batllia de tots els Censos... i demès que rebia de la parròquia de Sant Iscles de Molnell',(Serra i Vilaró, 1989). Aquest mas d'en jover podria correspondre amb un dels tres masos que es compta que hi hauria a la zona de Molnell (Munell) propiament dit juntament amb el de la Pelosa i Oreis (Conca d'Oria). Pensem que deuria canviar de nom amb la pesta negra o inclús es deuria abandonar ja quen en al cadastre de Gisclareny (AMG) datat de 1776 s'hi esmenta. El 1754 la casa de la Pelosa era arrendada per un tal Francesc Camprubí. La casa també apareix citada en el cens de 1863 on el mas era propietat de Josep Pujol i pagava uns 40 rals de contribució. Aquest mas no va patir el flux migratori del 1900 i ja no apareix en els censos de Gisclareny, fet que permet interpretar que ja estava abandonat. (ACA. Llibtets de compliment pasqaul. Amillarament de 1863 i extret de Martín E; 2005. Annex 21 i 22) | 42.2810400,1.7967500 | 400789 | 4681681 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82948-foto-08093-38-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82948-foto-08093-38-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Completament enrunat i cobert de vegetació. Les ruïnes es poden veure a l'hivern quant els arbres de fulla caduca no tenen fulla i els esbarzers són secs. Per accedir a la pista cal pujar en 4x4 o bé pel sender marcat en groc i blanc que surt del molí del Puig (1,5 hores) | 94|119|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82949 | Cal Quim | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-quim-1 | <p>MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. P. 55. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22.</p> | XVIII-XIX | Enderrocat i cobert de vegetació de dificil localització si no s'hi va amb algú que conegui la zona | <p>Ruïnes d'una edificació situada en unes balmes que hi ha sota del coll de la Pelosa a la capçalera del torrent homònim i damunt del clot que la denomina. Es tracta d'un conjunt de restes de murs de maçoneria i també pedra mal treballada i escairada, mig coberts de vegetació que aprofiten part d'una balma natural per a poder-se encastar i cobrir-se. Les restes són al costat del camí que puja del molí del Puig mig cobertes de vegetació i parcialment enderrocades.</p> | 08093-39 | Al costat del torrent de Cal Quim damunt del clot del mateix nom i a sota de la Pelosa | <p>Es fa difcil establir els origens d'aquesta masia tot i que pensem que no són anteriors al segle XVIII. Ens apareix esmentada el 1863 amb el nom actual i propietat de Francesc Brascó. Es trobava dins el terme de Sant Martí del Puig i hi tenia 4 persones més grans de 7 anys i pagava 12 sous de contribució urbana. Aquesta masia no perdura el 1900 després del gran flux emigratori, interpretant que estava ja abandonada. El seu record ens ha quedat gravat en la toponímia del torrent de Cal Quim, el clot de Cal Quim o les balmes de Cal Quim que també es coneixen com a balmes de la Pelosa.</p> | 42.2800100,1.7988000 | 400956 | 4681565 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82949-balma-de-cal-quim.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Pràcticament desapareguda | 119 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82956 | Les arrugues de Molnell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-arrugues-de-molnell | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1. DDAA. Àrees d'interès geològic del Parc Natural del Cadí Moixeró. Generalitat de Catalunya. | Important falla que domina la vall de la Muga i que té inici al Puig Terrers i Comabona i finalitza al salt de Murcarols. Aquesta falla delimita la vall de la Muga de la vessant més solella de Gisclareny. Es tracta d'un grup de penya-segats de margues l'eocè que van devallant en alçada i que són visibles des del fons de la vall del Bastereny. Aquests penya-segats caracteritzats per margues i argiles que li donen un to veremellós són fruit de la formació geològica del mantell del Cadí. Les arrugues són aliniacions de roca horitzontals pral·leles al penya segat que des de lluny semblen 'arrugues de la cara'. També hi ha les arrugues del Comabona properes a aquest cim i situades al terme de Bellver de Cerdanya. | 08093-46 | Sota el vessant nord del Puig Terrers. Pseudònim que denomina la falla de la vall de la Muga | La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocòs de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins ak Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplor de glaceres al seu vessant nord i això va contribuïr a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió. | 42.2790100,1.7509600 | 397010 | 4681510 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82956-foto-08093-46-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82956-foto-08093-46-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | S'hi pot accedir també pel coll de Balma fins a la barraca de l'endal, pleta de l'olla i seguir fins al pas de la cabra. Un estret pas entre el penya segat que permet l'accés al cim del Puig Terrers i també del Comabona | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 83063 | Falcó Pelegrí (Falconis pelegrinus) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/falco-pelegri-falconis-pelegrinus-0 | <p>https://ca.wikipedia.org/wiki/Falcó_pelegrí</p> | <p>Au rapinyaire protegida i localitzada a les vessants suds de les roques de la serra del Cadí i del Moixeró. Es tracta d'un dels falcons més grans que medeix entre 39 i 50 centímetres de llargada amb uns 25-110 centímetres d'envergadura quant desplega les ales i amb un pes de 910 a 1300 grams. Les femelles són més grans La part superior del cap i damunt dels ulls és de color gris pissarra. Damunt del cap, les galtes i una franja ample a la zona ocular són de color negre. El pit és blanc, rogenc i tacat de negre. El bec és gris blavenc amb la punta verdosa, i les potes d'un color groc molt viu. Està considerada com una nau migratòria, el falcó pelegrí viu en hàbitats rocallosos, al costat de roques i en punts elevats. Es caracteritza per no fer niu sinó cavitats o forats ja oberts per altres aus o esquerdes naturals. Es reprodueix entre els mesos de març i abril i pon entre uns 2 a 4 ous que coven entre uns 30 dies. Al cap de 45 dies de vida els polls inicien el vol. Aquesta espècies d'au pot viure uns 15 anys.</p> | 08093-153 | A les roques del vessant sud de la serra del Cadí | <p>Al llarg de la història ha estat molt emprat per a la caça la falconeria. A l'edat mitjana es va utilitzar com a au missatgera.</p> | 42.2790100,1.7509600 | 397010 | 4681510 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83063-foto-08093-153-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83063-foto-08093-153-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El falcó pelegrí es troba a les roques del vessant sud del Moixeró i de la Tossa d'Alp tot i que també sol freqüentar la cara nord del Cadí. És visible en tot el territori del Parc Natural del Cadí Moixeró. S'alimenta de peixos, coloms i fins hi tot ànecs. Es caracteritza per caçar-los llençant-se en picat des de gran altura. És considerada la criatura més veloç de tot el planeta ja que pot superar els 300 Km per hora quant es tira en picat. Com a principal característica cal destacar que s'utilitza en els aeroports de Barcelona per espantar altres aus i evitar que els avions s'estavellin | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||||
| 82968 | Font de l'heura | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-lheura | Es manté més o menys arranjada. En temps estivals la font i les seves mulleres s'assequen | <p>Font o mulleres situades en una de les torrenteres que baixen de la roca de la Moixa, i també de la cambra dels Bocs i que desemboquen al torrent de la Muga aprofitant l'orografia càrstica de zona. Aquesta font és de les poques fonts que hi ha a la zona i possiblement constituïa un dels punts d'aigua que utilitzaren els habitants de la Muga i d'Oreis a banda dels torrents de Vimboca i també de la Muga. Actualment s'aprofita com a punt d'aigua per abeurar bestiar i fins hi tot s'hi ha construït un petit com de fusta.</p> | 08093-58 | Font situada al camí que uneix els vilatges de la Muga i Oreis sota les roques de la Moixa | 42.2791700,1.7801900 | 399420 | 4681493 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82968-foto-08093-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82968-foto-08093-58-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Va ser recuperada fa anys pels voluntaris de la UEC de Bagà en la seva tasca de recuperar els camins del Parc Natural del Cadí Moixeró. Actualment és la brigada del Parc Natural del Cadí Moixeró qui la manté en més o menys bon estat. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 82971 | Font de l'oferta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-loferta | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 1 i 23. DDDAA. (2007-2015). Cartografia dels hàbitats CORINE i dels HIC del Parc Natural del Cadñi Moixeró. Universitat de Barcelona</p> | Situat dins el Parc Natural del Cadí Moixeró en un indret poc freqüentat | <p>Surgència natural d'aigua en el punt més estret de l'engorjat de Vimboca i poc abans d'arribar al denominat forat de Vimboca. Aquesta font surt enmig del torrent de Molnell i serveix per alimentar la casa homònima. Es troba dins d'unes roques calcàries.</p> | 08093-61 | Al clot de Vimboca abans d'arribar al forat de Vimboca entre la Boixassa i la Moixa | <p>La serra del Cadí correspon amb una serra que es caracteritza per tenir una gran cinglera al vessant nord que és visible des de tota la Cerdanya i alt-Urgell. Si es creua en sentit nord-sud es pot resseguir tot l'aflorament rocós de l'eocè que forma el mantell del Cadí. Aquests materials de l'eocè tenen una inclinació de 40-50 graus en sentit sud. La serra limita al sud amb el mantell inferior del Pedraforca. Al nord del Cadí i per sota de la capa eocènica es troben una reduïda capa del mesozoic i un basament de materials paleozoics que van des de l'era Ordoviciana fins al Permià amb alguns dipòsits de material volcànic. Totes aquestes unitats estan plegades formant un gran sinforme causat per l'aixecament del Pirineu i de l'emplaçament del Cadí damunt la conca de l'Ebre. El relleu actual és el resultat dels processos de formació del Pirineu que el va desplaçar al sud formant un gran corriment i del conjunt de falles que van enfonsar la Cerdanya i l'Alt Urgell en l'era del Miocè deixant al descobert el seu vessant nord. Posteriorment i durant l'era de les glacialitzacions del quaternari, la serra del Cadí es va omplir de glaceres al seu vessant nord i això va contribuir a la seva erosió. Encara avui es poden veure rastres d'aquesta erosió.</p> | 42.2789900,1.7893300 | 400174 | 4681462 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82971-foto-08093-61-2.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2020-10-09 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La infiltració de les aigües en els materials calcaris predominants té com a contrapartida l'exigüitat dels corrents superficials en grans extensions del parc, amb forta sensació d'aridesa, extremada en el sector sud-occidental que contrasta fortament amb el sector sud-oriental, de l'Alt Llobregat, on els corrents superficials, de major importància, presenten un cabal més regular alimentat pels sistemes càrstics esmentats i disposen de conques de captació més àmplies (Lluent, 2007), Paratge no tant conegut com el veí dels Empedrats, però no menys important ja que la bellesa de les roques i balmes que el flanquegen són impressionants. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82958 | Barraques de pastors a la pleta de la Guilla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraques-de-pastors-a-la-pleta-de-la-guilla | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55</p> | XVII-XIX | Encara està en ús. Es manté dempeus | <p>Cabanes de pastors situada al vessant sud del Puig Terrers al costat d'una tartera provocada per les esllavissades de la neu i el glaç en seu vessant sud mirant a coll de Balma i al lloc que es denomina Pleta de la Guilla. Les barraques o cabana de pastors són d'estructura simple a base de pedres mal treballades, unides en sec i amb l'entrada coberta en llinda de pedra rectangular amb coberta vegetal formada per gleves d'herba i terra damunt seu. Aprofita com a base de suport algunes afloracions calcàries. Es situa en un pendent de la muntanya. L'interior està construït amb la mateix tècnica formant una mena de falsa volta. El paviment és de terra batuda.</p> | 08093-48 | A sota el cim del Puig Terrers a l'extrem més oriental de la serra del Cadí i al vessant sud | <p>Les pletes i cabanes de pastors ja eren emprades des de l'alta edat mitjana. De fet pensem que la pleta dels Cortals o de Molnell aniria molt lligada amb l'alou de Molnell documentat per primera vegada el 839 en un document de consagració de la catedral d'Urgell (Martin, 2005) on esmenta que es paga com a cens una quartera de faves i una perna. Posteriorment i en la consagració de Sant Miquel de Turbians, el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell. Ens l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i també en un document datat de l'any 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum'. Entre tots aquests elements també hi deuria incloure les pletes esmentades. De fet val a dir que en un inventari més recent datat de 1783 de la masia de Molnell, parla de la pleta de casa que podria correspondre amb aquesta i també la pleta de Urgell de difícil identificació. A la primera hi havia ' una samarra, dos cubertas, tres buchs y dos buchs a mijas'. A la segona hi havia 'un perol y cabra, dos cubertas, una samarra'. Sovint aquestes pletes podien anar acompanyades d'alguna barraca per a aixoplugar-se de les tempestes d'estiu (Martín, 2005)</p> | 42.2783600,1.7418300 | 396256 | 4681449 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82958-foto-08093-48-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82958-foto-08093-48-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Es conserva en bon estat i encara serveix per aixoplugar-se de les fortes tempestes que es produeixen als estius | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82969 | Antic mas de la Muga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-mas-de-la-muga | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. InvestIgació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863 extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22. ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians.</p> | XIV-XIX | En ruïnes, encara amb algunes parets altes però cobert de vegetació, arços i runa | <p>Ruïnes d'un important mas situat en el vessant solell de la serra de Molnell a sota mateix de la roca i serra de la Moixa i en un punt dominant en el qual es té una amplia visió de l'obaga de la Muga, de Molnell, Murcurols i també de la pleta de Molnell i de les 'arrugues de Molnell' i pas de la Cabra. Del conjunt de construccions es pot identificar el volum de la casa principal, el de les pallisses, el dels coberts annexos i fins hi tot el de l'era al costat del camí que condueix a Oreis i també al fons de la vall. Tot aquest conjunt d'edificacions es situen en terrasses artificials orientades en sentit sud i disposades en diferents nivells. El volum principal de la masia és de planta rectangular, dividit en dues crugies i possiblement hauria estat compost per una planta i un primer pis cobert amb teulada a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a migdia, indret en el qual s'hi hauria obert la porta d'entrada o principal, Malauradament només es conserven en una alçada força considerable els murs de tramuntana, part del mur de llevant i el de ponent. En canvi el mur de migdia està pràcticament aterrat i només es mantenen en bon estat algunes cantonades i el bastiment de la porta d'entrada a la casa amb l'ampit. L'aparell constructiu és de murs de maçoneria a base de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb morter de calç molt pobre i fragments de llosa a trenca junt. Únicament són amb carreus més ben treballats les cantonades d'alguns murs. A la paret mitgera de tancament oest i mirant a l'era es poden veure per la part interna i mig coberts de vegetació i a tocar del nivell de terra; dos arcs de rebaixats de pedra amb les dovelles disposades a 'sardinell' i situats a diferent alçada. També s'hi poden endevinar traces d'altres elements de l'antiga masia mig coberts de vegetació i molsa. Al costat oest d'aquest volum i paral·lel al camí d'Oreis es situa en una terrassa inferior un cos rectangular amb el mur nord completament cec i el mur sud amb traces de pilars que haurien sostingut l'antiga coberta. Per les característiques d'aquest cos i emplaçament, molt possiblement hauria estat la part de les quadres i les pallisses i amb una factura molt similar als coberts que hi ha a la masia del Puig, a Molnell, Murcurols, la Torre de Faia... Seguint el model característic aquest element de dues plantes hauria estat construït mitjançant pilars de pedra que haurien sostingut la coberta de teula ceràmica damunt cavalls i llates de fusta. Encara es conserven dos pilars quadrats. L'aparell dels seus murs és de maçoneria i carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç molt pobre i formant filades molt irregulars. Aquest volum, adossat al cos principal de la casa hauria donat a l'era principal de la casa, sostinguda per murs artificials i tancada darrere un baluard de factura semblant a la resta d'edificacions. Sembla ser que al costat de ponent i també a tramuntana hi hauria hagut altres construccions relacionades amb dependències i quadres de l'antic mas. Aquest conjunt d'estructures estan cobertes de vegetació i amagades enmig del bosc que fan difícil de poder-les veure a l'estiu.</p> | 08093-59 | Damunt de l'obaga de la Muga, a sota de la roca de la Moixa i cambra dels bocs | <p>Malgrat que l'alou de Molnell ja es documenti de mitjans del segle IX o X, pensem que els masos de la Muga són més tardans ja que aquest veïnat i masos de la Muga comencen a ser esmentats per la documentació baganesa a partir del segle XIV posant de manifest la importància d'aquests llocs en temps medievals. De la Muga en procedia un tal Berenguer de la Muga el qual va ser absolt del tribut de remença per part de Galceran de Pinós el 1421 per 18 florins d'or d'aragó. (Serra i Vilaró, 1989. Baronies. Llibre II. P-334.. Abans que això succeís aquest Tal Berenguer de la Muga 'Ça Muga' havia abandonat el mas i el senyor adreçà una carta a aquest Berenguer que si pels volts de Sant Joan no havia tornat hi establiria un altre pagès (Baronies ob. Cit p, 336. De la Muga també en procedia un home soliu, del tribut de remença a Jaume de la Muga i que en va fer davant de Sibil·la, la donzella de Guillem de Murcurols. (Baronies. Ob cit. P. 340). Aquest Muga o de ça Muga cal no confondre'ls amb els batlles de la Pobla de Lillet i que Serra i Vilaró confon amb la mateixa procedència. L'abandó del mas de la Muga es deuria produir a mitjans del segle XIX ja que apareix citat en el cadastre de Gisclareny de 1776 i també el cens de 1863. Sembla que no va sobreviure a l'emigració del 1900 interpretant que havia quedat abandonat.De la Muga també en faria al·lusió la mateixa dita d'Oreis 'A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat'. Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435)</p> | 42.2776700,1.7698800 | 398568 | 4681339 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82969-foto-08093-59-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82969-foto-08093-59-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82969-foto-08093-59-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Sembla que aquest important mas hauria tingut unes característiques molt similars al mas de Molnell, al mas del Puig o altres de Brocà i Gavarrós. Del compendi de construccions que el formen sembla que l'element més antic és el cos quadrangular principal de la masia amb elements que datarien de mitjans del segle XIV, com seria el cas del mur oest amb els arcs rebaixats. La resta d'elements podrien ser ja del segle XVI, XVII o fins hi tot XVIII. Caldria una exploració i documentació exhaustiva | 94|85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82970 | Antigues carboneres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antigues-carboneres | <p>MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny MESTRE I CARBONELL, C,( 2012) 'L'antic ofici dels carboners'. Lo seneinenc, memòria, natura i llengua. P-82-88. SÀNCHEZ I VICENS, j (2008). 'Arqueologia del paisatge. Un cas pràctic' a El Picot Negre, revista informativa del Parc Natural del Cadí i Moixeró. Núm. 12. pp.</p> | <p>Restes d'una antiga carbonera situada sota una balma natural i situada poc després de creuar el torrent que procedeix de la cambra dels bocs i desemboca al torrent de la Muga. La carbonera té una amplada d'uns 1'5 metres i una llargada de 2 m. Conserva restes de la cambra de combustió amb les parets de la balma ennegrides.</p> | 08093-60 | Pujant a la vall de la Muga molt a prop del torrent de l'afrau i sota de a cambra dels bocs | <p>La tècnica dels carboners va ser molt emprada durant els segles de l'era moderna i principi de l'era contemporània. La finalitat i objectiu era la de produïr carbó vegetal mitjançant restes vegetals, principalment restes de fulles de faig en llocs humits i hombríbols, motiu del qual les trobem en obagues de fagedes i prop de cursos d'aigua. La tècnica consistia en fer una acumulació de restes vegetals i cobrir-ho mitjançant una pira de branques i troncs de manera que deixés un forat per facilitar la combustió. Les piles podrien ser de diverses tipologies; des de l'anomenada 'carbonera francesa o rodona', la més emprada a Catalunya i d'origen francès, la carbonera i amb uns 20 m de diàmetre, la carbonera de manxa o 'tortosina' més baixa i aixafada, i finalment la carbonera de formiguers o de 'clots'; la més senzilla i fàcil de construir. Si els dos primers eren per fer foc; aquest darrer era per desinfectar i abonar camps de conreu. La carbonera utilitzada a les zones de Gisclareny era aquesta darrera. El procés de combustió podia durar dies, de manera que la tasca del carboner era la de controlar que el foc no s'apagués, raó de la qual a vegades es construïa una barraca molt a prop de la carbonera per a poder pernoctar. Carla Mestre i Carbonell, (2012). Josep Sànchez en va documentar una sèrie d'elles amb les cabanes per a poder pernoctar molt a prop a la zona de Greixer (SÀNCHEZ, V (2008) reafirma que es troben a les zones baixes i sovint van associades a aquestes balmes o cabanes de carboners. A la zona de la Muga n'hem pogut documentar una d'aquestes a prop dels masos de la Muga amb una estructura similar a les cabanes de pastor. Segons E. Martín (MARTÍN, E (2008) aquest carbó servia per alimentar les fargues del Puig situades riu avall.</p> | 42.2769400,1.7736200 | 398875 | 4681253 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82970-foto-08093-60-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82970-foto-08093-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82970-foto-08093-60-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Les zones humides i properes a torrents i fluxos d'aigua eren llocs molt propicis per a la producció de carbó vegetal molt utulitzat per a la combustió. La pràctica dels carboneres era molt emprada en les valls altes del Bastareny i també de Gréixer i coll d'escriu. Pujant a prop de Vimboca i també a les parts baixes se n'observen encara les restes, així com també a la Pelosa, Boixassa i també pujant pel coll de Pendís abans d'arribar als Empedrats. | 98|119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 82930 | Cua de cavall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cua-de-cavall | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural.</p> | Zona integrada en el Parc Natural del Cadí Moixeró i sotrmesa a les normes i directrius de conservació i manteniment del parc natural del Cadí Moixeró | <p>Salt d'aigua provocat pel pas de l'aigua del torrent de la Font del Faig damunt terreny calcari a l'interior de la gorja dels Empedrats. Es tracta d'un salt de més de 7 m. d'alçada que cau damunt d'una profunda gola en el punt més estret dels Empedrats. Es tracta d'un paisatge de gran bellesa i sovint molt visitat.</p> | 08093-20 | A la gorja dels Empedrats. (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea.</p> | 42.2773900,1.8189100 | 402610 | 4681251 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82930-foto-08093-20-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82930-foto-08093-20-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El topònim de 'cua de cavall' deriva per la forma que prèn la caiguda d'aquest salt similar al de la cua d'un cavall. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82928 | Els Empedrats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-empedrats-0 | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural.</p> | Zona integrada en el Parc Natural del Cadí Moixeró i sotrmesa a les normes i directrius de conservació i manteniment del parc natural del Cadí Moixeró | <p>Gorja natural provocada per l'afluència i pas del torrent de la Font del Faig per damunt de terreny calcari de les roques del Llaner, alt, caps de la Pelosa i de la Boixassa i també de la roca Tallada i el pas de la Mona. Aquest element es caracteritza per crear un paisatge càrstic de coves, balmes i avencs molt propis de la vessant sud de la serra del Cadí i en concret de la Vall del Bastareny. La gorja dels empedrats, els passos del clot de Vimboca, del torrent de l'Afrau dels Cortalets, del salt de Murcurols... són paratges molt peculiars i amb trets molt semblants. Les roques de la gorja tenen alçades de fins a 100 i 200 mts i hi ha presència d'algunes coves o avencs com ara la 'del forat' i que denomina al torrent i al paratge natural.</p> | 08093-18 | Al lloc dels Empedrats ( Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N .08695) | <p>La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea.</p> | 42.2773800,1.8188800 | 402608 | 4681250 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82928-foto-08093-18-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82928-foto-08093-18-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Lloc molt popular i visitat per excursionistes que accedeixen al Parc Natura del Cadí Moixeró. El camí d'accés està marcat amb marques grogues i blanques del PR.125 i segueix la traça de l'antic camí de Cerdanya i de la font del Faig. El pas del camí per la zona dels Empedrats s'ha de fer mitjançant salts per damunt de les pedres que en temporades plujoses com ara les primaveres i els estius resten cobertes per l'aigua fet que en dificulta el seu accés. El seu topònim deriva de les imposants roques o pedres que l'envolten. També podria derivar-se del paviment empedrat del camí de Cerdanya al seu pas per aquest paratge. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83033 | Llegenda del pas d'Hannibal pels Empedrats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-pas-dhannibal-pels-empedrats | CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1995). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; Informació inèdita facilitada per Albert Rumbo i Soler. | III ac | Conten que en la seva heroica travessa que el va menar de Sagunt fins a la península itàlica, el general cartaginès Anníbal, per tal de travessar els Pirineus, va menar el seu multitudinari exèrcit, elefants inclosos, pel camí dels Empedrats que discorre per la població de Gisclareny. | 08093-123 | Al lloc homònim. Pista de Bagà a la Font de l'Adou. PK.4. creuat el torrent sender PR.125 1200 m. | No hi ha dubte que en el marc de la segona guerra Púnica Haniibal per a defensar-se de la derrota Cartagines va decidir d'atacar Roma per sorpresa amb un exèrcit d'elefants emprenent un llarg viatge des de Cartago fins a la capital del futur imperi. Per a creuar els Pirineus va buscar els passos més assequibles i fàcils per a poder-los franquejar motiu del qual va utilitzar el curs del riu Segre com a via d'accés per la zona d'Organyà, La Seu d'Urgell i seguir el curs fins a 'Augusta Lívica'. Es tractava d'un pas més aviat fàcil. El camí dels Empedrats amb el seu estret i dificil congost resulta un pas molt dificil per a franquejar el Pendís, car hom creu que el camí mes idòni era per Greixer, Clot de Sant Pere i coll d'escriu. El pas dels Empedrats si vé resultaria tal i com s'ha vist una via de pas d'orígen més aviat medieval resultaria ser un camí més aviat dificultós per al pas de la transhumància i evidentment molt difícil o quasi impossible per al pas dels elefants. Recents estudis han corraborat que Hannibal va creuar el pas dels Pirineus pel coll de Panissars a la Jonquera ja que segles després s'hi va construïr la via Augusta, els mausoleus de Pompeu i la 'Mansio summumm viri Pirineum'. | 42.2773800,1.8188800 | 402608 | 4681250 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83033-foto-08093-123-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83033-foto-08093-123-3.jpg | Inexistent | Romà | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | És evident que el camí existeix, el personatge també i l'esdeveniment és cert. Ara bé, el què no sembla tan probable és que els tres elements confluïssin a la nostra comarca. En aquest sentit, la major part d'historiadors que han treballat el tema coincideixen en opinar que, segurament, l'exèrcit d'Anníbal camí de Roma va passar pels indrets més accessibles del Pirineu, i més concretament per la zona del Pertús i del coll de Panissars (a cavall de les comarques del Vallespir i l'Alt Empordà). N'hi ha d'altres, però, que consideren que el general cartaginès va travessar el Pirineu per la seva part central, i que amb la finalitat d'evitar les zones d'influència de la colònia grega d'Empúries, aliada dels romans, Anníbal va utilitzar la vall del Segre per travessar els Pirineus, camí d'Itàlia. Fos com fos, aquesta segona possible ruta tampoc garanteix el pas de l'exèrcit cartaginès pel Camí dels Empedrats, doncs si va seguir el camí del Segre, aquest queda molt més allunyat en direcció oest. Altra cosa fora que hagués travessat per la Catalunya central tot buscant el Segre en la seva part final, just abans d'entrar a França, per la zona de Puigcerdà i la Guingeta d'Ix, però aquesta possibilitat no la contemplen les fonts històriques; tan sols les llegendàries.En qualsevol cas, el què si que resulta indiscutible és que la llegenda cal situar-la l'any 218 aC, moment en el qual Anníbal, després d'assetjar la població valenciana de Sagunt va dirigir les seves tropes cap a Roma en el què fou l'inici de la segona Guerra Púnica (218 aC – 201 aC) entre Roma i Cartago. | 83 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82942 | Camí de Molnell a La Muga i Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-molnell-a-la-muga-i-oreis | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III.</p> | XII-XX | Embegut per la pista amb accés regulat que ascendeix a la baga de la Muga | <p>Antic camí ral que de Molnell comunicava amb els masos de la Muga, Oreis (Conca d'Oria) i pujava fins al coll de Vimboca (T.M. de Bagà) pel clot i forat de Vimboca. Aquest camí que en part ha estat embegut i eixamplat per la pista que condueix fins a l'obaga de la Muga conserva alguns trams amb traces del seu antic empedrat, especialment en els sectors propers als masos de la Muga i també als voltants del pont de Molnell. Es tracta d'alguns trams que es conserven restes del paviment de còdols, units en sec i disposats de cantó així com els murs de contenció. Cal destacar-ne el tram inicial que des del pont actual que creua el Bastareny puja fins a la casa de Molnell i que discorre paral·lel al torrent de Murcarols amb murs de contenció i terrassament realitzats amb còdols de riu, units en sec i amb fragments de pedra i lloses a trenca junt. El tram que hi ha poc abans de l'encreuament amb la pista de la casa de Molnell també conserva restes del seu antic paviment de còdols i sobretot el tram que millor es conserva és el tram final que des del punt on acaba la pista de la Muga ascendeix fins a les ruïnes dels masos de la Muga formant diverses corbes sostingudes mitjançant murs de contenció i alguns trossos empedrats. Aquest darrer tram d'uns 250 m. de longitud supera el fort desnivell que hi ha des de l'obaga de la Muga fins als masos esmentats.</p> | 08093-32 | Des de Molnell a la Muga (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>Hom ha pensat que el principal camí o pas per anar a la Cerdanya transcorria per dins de l'estret dels Empedrat, dit del forat i ascendia fins el Coll de Pendís. Amb tot la documentació conservada, malgrat esmenti aquest camí en època medieval no en parla tant sovint com el camí de Coll de Jou o el camí de Pendís per l'escala de Greixer que constituïa el veritable pas per anar a la Cerdanya. Tot i així hi ha algunes referències escrites com la ja esmenta de l'impòsit de barra al 1324 al forat d'Escariu o la construcció del pont del forat d'Escariu el 1360. Atès que corresponien amb obres públiques que afectaven altres consolies (batllies) com ara Bellver, les reunions es feien al capdamunt del coll de Jou o del Pendís. Amb tot Serra i Vilaró especifica que els mestres d'obres eren de Bagà. El pas dels Empedrats era conegut com a Grau d'Escariu. Existien altres vies secundàries per anar a la Cerdanya com era el pas de Vimboca o el pas del Bou. Aquests dos passos transcorrien per terrenys més pedregosos i alts que provocava que no fossin tant utilitzats pels transhumants com era el pas de Pendís. Malgrat això el camí de Molnell permetia connectar els veïnats d'Oreis i de la Muga 'conca d'Oria' documentada ja en els documents del monestir de Sant Llorenç ( Bolós-Pagès, 1986) i també en la la documentació baganesa en temps de la baronia posant de manifest la importància d'aquests llocs en temps medievals. La presència d'una església-torre a Sant Romà d'Oreis donaria fè i importància en el control del pas de Vimboca i també de Murcurols.</p> | 42.2766800,1.7670500 | 398333 | 4681232 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82942-foto-08093-32-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82942-foto-08093-32-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82942-foto-08093-32-3.jpg | Legal | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest antic camí va ser embegut i eixamplat per donar pas a la pista que a mitjans del segle XX es va construir per donar a accés a l'obaga de la Muga i així poder-ne extreure la fusta que era necessària. Relacionat amb aquestes obres hi hauria la serradora de Molnell, la casa dels amos de Molnell i un telefèric que baixava fins a Bagà (Caballè, 1995). Per altra banda el pont que salva el torrent de la Muga tindria un origen medieval però va ser eixamplat en motiu d'aquestes obres. No es descarta que el 'pont vell de Molnell' hi estigui relacionat. | 94|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82951 | Obaga de la Muga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/obaga-de-la-muga | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23. CORTINA RAMOS. A; GORDI I SERRAT.J (2007). Carta del Paisatge del Berguedà. Pacte per a la protecció. Gestió i millora dels paisatges del Berguedà. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural. DDAA. Mapa hàbitat corine 1:10.000. Parc Natural del Cadí Moixeró. DDAA.Manual del hàbitats ens els boscos de Catalunya. Vol VI. Boscos. Generalitat de Catalunya. | Zona de dificil accés on no hi ha camí per arribar-hi i això provoca que sigui un dels paratges més salvatges i ben conservats del Parc Natural del Cadí Moixeró | Es tracta d'una obaga situada entre la capçalera del Puig Terrers i Pleta de Molnell i el salt de Murcarols i casa de Murcurols en el vessant sud de la serra de Molnell i just davant de les ruïnes de la masia de la Muga i també de la serra d'Oreis. Està delimitat pel torrent de la Muga caracteritzat pel seu paisatge càrstic de goles i estrets engorjats on abunda la salamandra i el tritó pirinenc. Aquesta obaga és de boscos caducifolis de faig (fagus sylvatica) que tant a les primaveres i sobretot les tardors experimenten un bosc de tots colors. Es troba en un indret molt salvatge en plè parc natural del Cadí Moixeró on hi ha una gran abundància de fauna protegida i també flora. Correspon amb un dels paratges de més bellesa del Parc Natural que ha sabut preservar els seus trets més originals. | 08093-41 | Al vessant nord de la Muga, davant del mas homònim i sota la Solana de Murcarols | La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2762600,1.7716600 | 398712 | 4681180 | 08093 | Gisclareny | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82951-foto-08093-41-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82951-foto-08093-41-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Zona de dificil accés sinó és per mitjà de senders fitats, poc conegut entre els excursionistes i també molt poc senyalitzat. Aquest fenòmen ha provocat que sigui una de les reserves naturals més importants del Parc Natural del Cadí Moixeró. Correspon amb l'hàbitat Corine 41.142 o fagedes mesòfiles latepirinenques cacarcteritzades per un domini del faig però s'hi poden trobar altres arbres com ara el tell, el pi roig, el bedoll o algun avet. L'estrat arbustiu és variable ja que pot ser pràcticament inexistent a estar cobert completament de boix. Les plantes que s'hi fan són pròpies dels boscos caducifolis centre europeus. Abasta els vessants ombrívols de qualsevol pendent així com també els fons de barrancs i peus de vessant. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82966 | Mas 3 d'Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-3-doreis | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. CASCANTE I TORRELLA, PERE (2012). Romanic al parc natural del Cadí M oixeró. Inèdit; COROMINAS I CAMP, R (2018). ' Sant Romà d'Oreis. Una obra defensiva amb l'església incorporada' a Erol núm. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. InvestIgació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG. Cadastre de 1776 ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863 extret de Martín; E; 2005. Annex 21 i 22 ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians. DDAA. Catalunya Romànica. Vol XII. Berguedà. P.473. Gran Enciclopèdia catalana | XII-XIV | Cobert de vegetació i runa que en fan dificil localitzar-lo ja que es troba apartat del camí enmig de boixedes i esbarzers | Ruïnes d'un possible tercer mas pertanyent al vilatge o despoblat de Sant Romà d'Oreis. Aquest mas es conserva mig cobert de vegetació i arbres, fet que en fa molt dificil de trobar-lo quan la vegetació és frondosa. Es conserven algunes escasses parets que es confonen amb les restes dels murs de pedra seca dels antics camps de cultiu. Les parets conservades corresponen als murs nord i oest formant un angle recte. Estan construïts amb aparell de carreus de pedra mal treballats i escairats, units en sec i atgila i col·locats en filades més aviat irregulars. Aprotiten un desnivell del terreny natural salvat per terrasses artificials. | 08093-56 | A la banda nord-est de l'església orientat cap al coll i torrent de Vimboca i amagat pels arbres | La primera referència documental del lloc d'Oreis la trobariem en els documents pertanyents a l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Bolós-Pagès, 1986) i també a l'arxiu de la Corona d'Aragó 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. Pensem que el Quer foradat podria correspondre amb el 'torrent del Forat' o bé la roca foradada. La Conca d'Oria correspondria segons la toponia i orografia amb el terme d'Oreis, el Cadí seria la serra del Cadí a la zona del Puig Terrers i Pleta de la Muga on s'hi esmenta un mas (Serra i Vilaró. Ob cit, 1989). Finalment la Baixassa faria al·lusió al 'cap de la Boixassa' que hi ha damunt de la Pelosa. No obstant això, l'alou de Molnell incloent molt possiblement l'església de Sant Romà ja apareix citat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians quan el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell (Martín, 2005). A partir del segle XIII, l'indret d'Oreis sovint és esmentat per la documentació baganesa. Serra i Vilaró esmenta que l'església de Sant Romà era sufragania de Sant Iscle de Molnell. En aquest moment, el lloc d'Oreis es denominava 'Aureyls o Orells' i consta que al 1288 tal PereÇasala d'Aureylls es titula parrouià de Molnell i que un tal Ramon Sala de Aureylls en el seu testament demana que s'enterri al cementiri de Sant Iscle de Molnell i dona 3 sous a Sant Romà d'Oreis. Més tard i en concret al 1447 es fa un llegat a Sant Roma d'Oreylls per a l'oli de la llantia (Serra i Vilaró, J. 1989. Llibre III. P.234). La documentació esmenta que al 1438 hi havia tres masos de llarc temps deshabitats.El tercer d'quests masos podrien correspondre amb les ruïnes que hem descrit en aquesta fitxa i que hi ha uns 250 m en sentit Vimboca enmig del bosc. En aquesta data, segons Serra i Vilaró s'hi va establir un home de Cornellana. D'Oreis i la Muga en conservem una dita que ampliraem a la fitxa de llegenda que esmenta: 'A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat'. Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435). Serra i Vilaró esmenta que 'en romanen les parets,estant esfondrada la volta i part de l'absis'. No obstant això. Francesc Caballè en el seu llibre de 'les tres-centes cases de Gisclareny' publica una imatge d'aquesta església, encara amb la volta sencera i les ruïnes del màs al seu costat. La imatge pertanyiia a Mn. Gaietà i Pedrals. (Caballè, F, 1995).Alguns dels masos d'Oreis sembla que va sobreviure fins ben entrat el segle XIX ja que en el cens de 1863 conservat a l'arxium muncipal de Gisclareny hi esmenta aquest mas a nom d'un tal Manuel Esparber, hi havia 4 persones majors de 7 anys i pagaven 45 rals de contribució urbana. Sembla que no va sobreviure l'emigració del 1900 ja que en dades posteriors no s'hi ementa. | 42.2762100,1.7870800 | 399984 | 4681156 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82966-foto-08093-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82966-foto-08093-56-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | .Les ruïnes d'aquest tercer mpas podria correspondre amb el dcoumenta conservat de 1437 en que esmenta que 'hi havia tres nasos de llarg temps deshabitats' Es tracta dels característics masos alt medievals similars a molts altres conservats a la comarca com al proper unicipi de Guardiola de Berguedà, a Bagà. Segons paral·lels tipològics estudiats com podrien ser els masos de Vilosiu de Cercs (Bolòs, 1999), Sant Sadurní de Rotgers (Vila i Carabassa. J.M,2010), el vilatge del castell de Mataplana (Sancho i Planas, 1997), el vilatge dels entorns de Sant Marc de Cal Bassacs (Cascante, 2007), entre d'altres i correspondria amb masos molt simples, generalment adossats a la roca mare d'una o dues habitacions construïdes amb murs de maçoneria i a vegades també tapia damunt un petit sòcol d'una o dues filades de pedra. Les obertures eren coronades per llindes de fusta i les cobertes eren del tipus vegetal realitzades amb branques d'arbusts, i terra al seu damunt, tot i que en alguns llocs, especialment de muntanya, podien estar recobertes amb lloses de llicorella damunt un empostissat de fusta. Generalment tenien una única planta amb coberta a un sol vessant i encarades a migdia en llocs encimbellats, però alhora protegits de les inclemències meteorològiques prop de camins i també cursos d'aigua per a facilitar els conreus. El cas d'Oreis respondria clarament a aquestes característiques ja que es troba a prop del torrent de Vimboca, en una zona orientada a sud en posició dominants i en un lloc apte per al conreu del vi. | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82927 | Torrent del Forat, de la Font del Faig o dels Empedrats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-del-forat-de-la-font-del-faig-o-dels-empedrats | GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural. www.parcsnaturals.gencat.cat/cat/cadiMartí, Joan. Geozona 140 Riolites de Gréixer. Generalitat de Catalunya, 2007. | Zona integrada en el Parc Natural del Cadí Moixeró i sotrmesa a les normes i directrius de conservació i manteniment del parc natural del Cadí Moixeró | Torrent denominat del Forat, dels Empedrats o de la Font del Faig ja que neix a la font homònima i desguassa al riu Bastareny a l'alçada de Cal Cerdanyola. Es tracta d'un torrent que flueix per damunt d'un terreny calcàri caracteritzat per cavitats càrstiques com ara coves, balmes i avencs. Aquest fet genera que al passar per l'estret format per les roques de la serra dels Trulls i del Cap de la Boixassa que delimiten l'estreta vall d'Escriu amb la vall del Bastareny provoca un engorjat amb goles, salts d'aigua, coves i afraus que és conegut amb el nom de 'Els Empedrats' format un paisatge molt característiquic i de gran bellesa natural . La seva denominació coma torrent del 'Forat' és degut a la presència de coves i avencs a la zona dels Empedrats. | 08093-17 | Al lloc dels Empedrats. (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N.08695) | La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea. | 42.2763500,1.8184700 | 402572 | 4681136 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82927-foto-08093-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82927-foto-08093-17-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El torrent del Forat és un lloc molt visitat al llarg de l'època de l'any per correspondre a l'accés al Coll de Pendís, al refugi de Sant Jordi i també al salt que es coneix com a 'Cua de Cavall' (fitxa 20) i al Bullidor de la Llet (Fitxa 19). S'hi pot arribar a través del PR.125. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82950 | Pont del camí de Molnell a la Muga per Vimboca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-del-cami-de-molnell-a-la-muga-per-vimboca | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22.</p> | XIV-XX | Restaurat i reforçat el 2005 amb ciment pòrtland o es va pavimentar i es van col·locar baranes. Aquesta intervenció va ser realitzada gràcies al Parc Natural del Cadí Moixeró. | <p>Es tracta d'una construcció o obra civil construïda damunt del torrent de la Muga poc abans de l'aiguabarreig amb el torrent que baixa de la cambra dels Bocs (Serra i roca de la Moixa) en un indret de pas entre les roques. Es tracta d'una construcció senzilla d'un sol ull d'arc de mig punt de perfil apuntat i construït amb còdols de riu més aviat mal desbastats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat irregulars i horitzontals. Sgons es pot apreciar tant a la riba esquerra com a la riba dreta feia la típica i clàssica forma 'd'esquena d'ase' tant característica en els pont d'època medievals i visible, malgrat les seves reformes per la disposició inclinada de les lloses del seu paviment. En aquest cas es pot observar enncara el pendent original. En canvi des d'aigues amunt aquest element no és visisble i això ens permet interpretar que va ser eixamplat en el moment que es va habilitar i reconvertir l'antic camí de la Muga en una pista forestal per a extreure la llenya. Aquest fet va provocar que el pont fós eixamplat i ampliat aigües amunt per a poder suportar el trànsit rodat. En canvi des d'aigues avall es va mantenir amb la fisonomia original i això ha fet que encara es pugui observar la seva fàbrica. Recentment i tal com es marca en el paviment el pont va ser restaurat amb ciment pòrtland i encofrant l'intradors de l'arc per a poder.lo reforçar. Es va pavimentar de nou amb ciment i es van col·locar baranes de fusta.</p> | 08093-40 | Damunt del torrent de la Muga, dins l'obaga.(Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>Hom ha pensat que el principal camí o pas per anar a la Cerdanya transcorria per dins de l'estret dels Empedrat, dit del forat i ascendia fins el Coll de Pendís. Amb tot la documentació conservada, malgrat esmenti aquest camí en época medieval no en parla tant sovint com el camí de Coll de Jou o el camí de Pendís per l'escala de Greixer que constituïa el veritable pas per anar a la Cerdanya. Tot i així hi ha algunes referències escrites com la ja esmentada de l'impòsit de barra al 1324 al forat d'Escariu o la construcció del pont del forat d'Escariu el 1360. Atès que corresponien amb obres públiques que afectaven altres consolies (batllies) com ara Bellver, les reunions es feien al capdamunt del coll de Jou o del Pendís. Amb tot Serra i Vilaró especifica que els mestres d'obres eren de Bagà. El pas dels Empedrats era conegut com a Grau d'Escariu. Tot i així existie altres vies secundàries per anar a la Cerdanya com era el pas de Vimboca o el pas del Bou. Aquests dos passos transcorrien per terrenys més pedregosos i alts que provocaca que no fossin tant utilitzats pels transhumants com era el pas de Pendís. Tot i així el camí de Molnell permetia connectar els veïnats d'Oreis i de la Muga 'conca d'Oria' documentada ja en els documents del monestir de Sant Llorenç ( Bolós-Pagès, 1986).Cal esmentar que els veïnats i masos de la Muga sovint són esmentats per la documentació baganesa partir del segle XIV posant de manifest la importància d'aquests llocs en temps medievals. De la Muga en procedia un tal Berenguer de la Muga el qual va ser absolt del tribut de remença per part de Galceran de Pinós el 1421 per 18 florins d'or d'aragó. (Serra i Vilaró, 1989. Baronies. Llibre II. P-334.. Abans que això succeïs aquest Tal Berenguer de la Muga 'Ça Muga' havia abandonat el mas i el senyor adreçà una carta a aquest Berenguer que si pels volts de Sant Joan no havia tornat hi establiria un altre pagès (Baronies opb. Cit p, 336. De la Muga també en procedia un home soliu, del tribut de remença a Jaume de la Muga i qiue en va fer davant de Sibil·la, la donzella de Guillem de Murcurols. (Baronies. Ob cit. P. 340). Aquest Muga o de ça Muga cal no confondrel's amb els batlles de la Pobla de Lillet i que Serra i Vilaró confòn amb la mateixa procedència. Sembla que el pont va estar en ús fins a l'abandó del mas de la Muga que apareix citat en el cadastre de Gisclareny de 1776 i també el cens de 1863. Sembla que no va spbreviure a l'emigració del 1900 interpretant que havia quedat abandonat. No obstant això el camí degués ser transformat en pista forestal i el pont es va continuar mantenint en ús.</p> | 42.2758800,1.7755000 | 399028 | 4681133 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82950-foto-08093-40-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82950-foto-08093-40-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82950-foto-08093-40-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest pont malgrat les seves transformacions més recents seria un pont que dataria de mitjans del segle XIV, moment en el qual es documenta el mas de la Muga. Presentaria forces similituds amb el pont de Sant Nazari de Gréixer ja que sembla ser que van ser construïts en un moment no massa llunyà. Tal i com succeeix en el seu paral·lel més proper, l'estrep dret de l'arc recolza damunt d'un tros de roca natuarl que es projecta per damunt de la llera de del riu com a base de sustentació. La intervenció del 2005 va mantenir aquests elements, tot i que no es va portar a terme cap estudi històric i constructiu. | 94|119|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82967 | Camí de la Muga a Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-la-muga-a-oreis | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. CASCANTE I TORRELLA, PERE (2012). Romanic al parc natural del Cadí M oixeró. Inèdit; COROMINAS I CAMP, R (2018). ' Sant Romà d'Oreis. Una obra defensiva amb l'església incorporada' a Erol núm. MARTIN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. Serra i Vilaró , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG.Cadastre de 1776. ADCU. Acta de Consagració de Sant Miquel de Turbians. DDAA. Catalunya Romànica. Vol XII. Berguedà. P.473. Gran Enciclopèdia catalana</p> | XII-XIX | Camí que sovint es neteja i es desbrossa per part dels voluntaris de Bagà i també per la brigada del Parc Natural del Cadí Moixeró. | <p>Camí que enllaça l'antic vilatge i despoblat d'Oreis amb els masos de la Muga. Es tracta d'un camí que transcorre sota de les carenes solelles de la roca de la Moixa i també de la serra de Molnell. El camí segueix un pendent suau i salva els clots dels torrents que baixen de la cambra dels Bocs i també de la roca homònima formant algunes clotades on hi ha algunes fonts com és el cas de la font de l'obert (fitxa 58) aprofitada per a construir-hi alguns abeuradors o còms per al bestiar. Alguns trams estan empedrats i altres estan sostinguts mitjançant murs de pedra seca formant terrasses per a facilitar el pas del bestiar. Aquest camí és emprat per als excursionistes. El tram proper al vilatge de la Muga està format per les típiques i característiques 'carreres' delimitades per murs de pedra seca que separen l'àmbit públic del camí del de la zona de conreus.</p> | 08093-57 | Al vessant solella i a sota de les carenes de la Roca de la Moixa i també de la serra de Monell | <p>Camí que va molt lligat amb la història dels vilatges i despoblats de Molnell, Oeis i la Muga. Segurament ja deuria existir el segle IX,, ja que en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians el bisbe Wisadus el l 948 va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell (Martín, 2005). Posteriorment el 1003 en els documents de Sant Llorenç prop Bagà s'hi esmenta l'alou de Molnell amb les terres, vinyes, ponts, molins... (Bolós-Pagès, 1986) i també a l'arxiu de la Corona d'Aragó 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93. El camí no surt esmentat enlloc però és lògic pensar que ja existia com a principal via d'enllaç entre els vilatges de la Muga i d'Oreis..Cal esmentar que els veïnats i masos de la Muga sovint són esmentats per la documentació baganesa partir del segle XIV posant de manifest la importància d'aquests llocs en temps medievals. De la Muga en procedia un tal Berenguer de la Muga el qual va ser absolt del tribut de remença per part de Galceran de Pinós el 1421 per 18 florins d'or d'Aragó. (Serra i Vilaró, 1989. Baronies. Llibre II. P-334.. Abans que això passés aquest Tal Berenguer de la Muga 'Ça Muga' havia abandonat el mas i el senyor adreçà una carta a aquest Berenguer que si pels volts de Sant Joan no havia tornat hi establiria un altre pagès (Baronies ob. Cit p, 336. De la Muga també en procedia un home soliu, del tribut de remença a Jaume de la Muga i que en va fer davant de Sibil·la, la donzella de Guillem de Murcurols. (Baronies. Ob cit. P. 340). Aquest Muga o de ça Muga cal no confondre'ls amb els batlles de la Pobla de Lillet i que Serra i Vilaró mal interpreta amb la mateixa procedència. Sembla que el camí va estar en ús fins a l'abandó del mas de la Muga i Oreis que apareix citat en el cadastre de Gisclareny de 1776 i també el cens de 1863. Sembla que no va sobreviure a l'emigració del 1900 interpretant que havia quedat abandonat. Actualment el camí es fa servir per ús exclusiu dels excursionistes que ascendeixen al Cadí per aquesta part del Berguedà, els llenyataires i també els caçadors.</p> | 42.2758200,1.7822500 | 399585 | 4681119 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82967-foto-08093-57-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82967-foto-08093-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82967-foto-08093-57-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Camí de possible origen medieval per a connectar per la part més solella els nuclis d'Oreis i de la Muga passant per la font de l'heura. Aquest camí es conserva en bons estat gràcies a la UEC de Bagà i també a la brigada de manteniment del Parc Natural del Cadí Moixeró. | 94|119|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82929 | El Bullidor de la Llet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-bullidor-de-la-llet | <p>GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural.</p> | Zona integrada en el Parc Natural del Cadí Moixeró i sotrmesa a les normes i directrius de conservació i manteniment del parc natural del Cadí Moixeró | <p>Font i surgència d'aigua de gran bellesa que rep el seu nom per la pressió i quantitat d'aigua que en brolla generant una escuma blanca que sembla 'llet que bull'. D'aquí en prové el seu nom. L'aigua procedent d'un curs subterrani de la serra del Cadí i Moixeró aflora en superfície per mitjà de cavitats càrstiques que apareixen a una certa alçada i formen un important salt o cascada d'aigua. Degut a que el salt es troba en un pendent de la muntanya, l'aigua del salt circula per damunt de terreny calcari formant barrancs i canals de caiguda fins a trobar el curs del torrent del Forat prop del pont homònim</p> | 08093-19 | A sota dels Empedrats hi ha un petit afluent. (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N.08695) | <p>La necessitat de protegir l'àrea de la serra del Cadí figurava ja en les previsions de planificació regional que va fer, el 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Això es va tornar a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963, que preveia espais naturals a la zona. El 1966 es va promulgar la llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí, la qual inclou actualment, a més de la zona que avui és parc natural, les serres del Verd i de Port del Comte. Aquesta llei, encara vigent, ordena els recursos de la fauna de manera que el seu aprofitament cinegètic pugui representar una font d'ingressos per a les poblacions que en formen part. Una altra figura de protecció inclosa dins l'espai que ocupa el Parc Natural és el Paratge Natural d'Interès Nacional del Massís del Pedraforca, declarat per la Llei 6/1982, de 6 de maig, de la Generalitat de Catalunya, que comprèn, a més de la muntanya del Pedraforca, la vall de Gresolet. Finalment, per mitjà del Decret 353/1983, de 15 de juliol, de la Generalitat de Catalunya, i a instàncies del Parlament de Catalunya, es va crear el Parc Natural del Cadí-Moixeró.En l'àmbit europeu, el setembre de 1987, d'acord amb la Directiva 79/409 CEE, el Parc va ser declarat Zona d'Especial Protecció per a les Aus (ZEPA) i, anys més tard, mitjançant una Decisió de la Comissió de 22 de desembre de 2003, es va aprovar el seu ingrés a la regió alpina dins la Xarxa Natura 2000, ja que és l'espai protegit català amb un nombre més gran d'hàbitats i espècies de flora i fauna d'interès europeu (30 en cada cas), d'acord amb la Directiva d'hàbitats de la Unió Europea.</p> | 42.2758500,1.8167500 | 402430 | 4681082 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82929-foto-08093-19-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82929-foto-08093-19-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El brollador i el salt d'aigua baixen plens en temps de pluges primaverals coincidint amb la fosa del mantell nival o a la tardor quant hi ha importants acumulacions d'aigua. La resta de l'any, especialment els estius i hiverns baixa pràcticament sec | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82965 | Masos 1 i 2 o vilatge d'Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/masos-1-i-2-o-vilatge-doreis | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43; CASCANTE I TORRELLA, PERE (2012). Romanic al parc natural del Cadí Moixeró. Inèdit; COROMINAS I CAMP, R (2018). ' Sant Romà d'Oreis. Una obra defensiva amb l'església incorporada' a Erol núm. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863, extret de Martín, 2005. Annex 21 i 22 ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians .DDAA. Catalunya Romànica. Vol XII. Berguedà. P.473. Gran Enciclopèdia catalana | XII-XV | Mig enrunat i cobert de vegetació. Es recomana visitar-ho a l'hivern quan la vegetació de fulla caduca ha caigut i es poden veure les parets | Ruïnes d'un o dos masos situats a l'est de l'església de Sant Romà d'Oreis i orientat en sentit sud. Aquest mas està aprofitant un petit planell que hi ha al costat del camí que condueix a la Muga mig amagat per les boixedes. Es conserven encara algunes parets que delimiten com a mínim dues estructures, motiu que ens ha fet pensar en la possibilitat que correspongui a dos masos La primera d'elles està encastada a l'oest i sud de l'església aprofitant el desnivell del terreny natural. Està construït amb murs d'aparell de maçoneria de pedres mal treballades i escairades, unides amb un morter de calç molt pobre i també fragments de teula a trenca junt .Es conserven dos panys de paret; un orientat en sentit nord i l'altre en sentit oest amb una alçada força considerable i delimiten un espai rectangular. Annex a aquesta estrucrura n'hi ha una altre adossat a la paret de l'església de dimensions més petites. L'altre estructura es situa a la terrassa superior al costat del camí de la Muga. Defineix també una estructura rectangular amb murs construïts amb aparell de maçoneria de pedres mal treballades i escairades, unides amb argamassa de calç. Els murs més ben conservats corresponen als murs oest i nord que fan la funció de terrassar i contenir el terreny natura. El mur sud també es conserva tot o que cobert de vegetació i amb una alçada de dues filades. Segons la fotografia publicada per F. Caballè en el seu llibre de 'les tres-centes cases de Gisclareny' i datada de 1933 s'hi observen aquestes parets emb una alçada força considerable i desprovistes de vegetació. | 08093-55 | Al l'oest de l'església de Sant Romà d'Oreis al costat del camí de la Muga orientat en sentit sud | La primera referència documental del lloc d'Oreis la trobariem en els documents pertanyents a l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Bolós-Pagès, 1986) i també a l'arxiu de la Corona d'Aragó 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. Pensem que el Quer foradat podria correspondre amb el 'torrent del Forat' o bé la roca foradada. La Conca d'Oria correspondria segons la toponia i orografia amb el terme d'Oreis, el Cadí seria la serra del Cadí a la zona del Puig Terrers i Pleta de la Muga on s'hi esmenta un mas (Serra i Vilaró. Ob cit, 1989). Finalment la Baixassa faria al·lusió al 'cap de la Boixassa' que hi ha damunt de la Pelosa. No obstant això, l'alou de Molnell incloent molt possiblement l'església de Sant Romà ja apareix citat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians quan el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell (Martín, 2005). A partir del segle XIII, l'indret d'Oreis sovint és esmentat per la documentació baganesa. Serra i Vilaró esmenta que l'església de Sant Romà era sufragania de Sant Iscle de Molnell. En aquest moment, el lloc d'Oreis es denominava 'Aureyls o Orells' i consta que al 1288 tal PereÇasala d'Aureylls es titula parrouià de Molnell i que un tal Ramon Sala de Aureylls en el seu testament demana que s'enterri al cementiri de Sant Iscle de Molnell i dona 3 sous a Sant Romà d'Oreis. Més tard i en concret al 1447 es fa un llegat a Sant Roma d'Oreylls per a l'oli de la llantia (Serra i Vilaró, J. 1989. Llibre III. P.234). La documentació esmenta que al 1438 hi havia tres masos de llarc temps deshabitats.Dos d'quests masos podrien correspondre amb les ruïnes que hem descrit en aquesta fitxa i que hi ha al costat de l'església i prats i planells del costat. En aquesta data, segons Serra i Vilaró s'hi va establir un home de Cornellana. D'Oreis i la Muga en conservem una dita que ampliraem a la fitxa de llegenda que esmenta: 'A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat'. Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435). Serra i Vilaró esmenta que 'en romanen les parets,estant esfondrada la volta i part de l'absis'. No obstant això. Francesc Caballè en el seu llibre de 'les tres-centes cases de Gisclareny' publica una imatge d'aquesta església, encara amb la volta sencera i les ruïnes del màs al seu costat. La imatge pertanyiia a Mn. Gaietà i Pedrals. (Caballè, F, 1995). | 42.2753100,1.7853500 | 399840 | 4681059 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82965-foto-08093-55-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82965-foto-08093-55-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | No sabem si aquestes dues construccions pertànyen a dos dels masos que esmenta la documentació de Bagà i datada de 1438 on cita que hi havia 'tres masos de llarg temps deshabitats' ja que el tercer es troba distanciat uns 250 m en sentit al coll i clot de Vimboca i que descriurem a la fitxa 56. Es tracta dels característics masos alt medievals similars a molts altres conservats a la comarca com al proper unicipi de Guardiola de Berguedà, a Bagà. Segons paral·lels tipològics estudiats com podrien ser els masos de Vilosiu de Cercs (Bolòs, 1999), Sant Sadurní de Rotgers (Vila i Carabassa. J.M,2010), el vilatge del castell de Mataplana (Sancho i Planas, 1997), el vilatge dels entorns de Sant Marc de Cal Bassacs (Cascante, 2007), entre d'altres i correspondria amb masos molt simples, generalment adossats a la roca mare d'una o dues habitacions construïdes amb murs de maçoneria i a vegades també tapia damunt un petit sòcol d'una o dues filades de pedra. Les obertures eren coronades per llindes de fusta i les cobertes eren del tipus vegetal realitzades amb branques d'arbusts, i terra al seu damunt, tot i que en alguns llocs, especialment de muntanya, podien estar recobertes amb lloses de llicorella damunt un empostissat de fusta. Generalment tenien una única planta amb coberta a un sol vessant i encarades a migdia en llocs encimbellats, però alhora protegits de les inclemències meteorològiques prop de camins i també cursos d'aigua per a facilitar els conreus. El cas d'Oreis respondria clarament a aquestes característiques ja que es troba a prop del torrent de Vimboca, en una zona orientada a sud en posició dominants i en un lloc apte per al conreu del vi. | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82964 | Sant Romà d'Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-roma-doreis | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43; CASCANTE I TORRELLA, PERE (2012). Romanic al parc natural del Cadí M oixeró. Inèdit; COROMINAS I CAMP, R (2018). ' Sant Romà d'Oreis. Una obra defensiva amb l'església incorporada' a Erol núm. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III. AHG.,Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863 extrtet de Martín; E ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians DDAA. Catalunya Romànica. Vol XII. Berguedà. P.473. Gran Enciclopèdia catalana | XI-XII | Ha estat netejat i desbrossat per voluntaris de la UEC de Bagà i també per la brigada del Parc Natural del Cadí Moixeró. | Antiga església de Sant Romà. Es situa en una posició encimbellada dalt d'una carena que domina al nord amb el camí i pas de Vimboca, a l'oest amb els masos de la Muga i pleta de Molnell, a l'est amb la vall del Bastereny i els nuclis del Puig i de Faia i finalment al sud amb el castell de Murcurols. La seva posició estratègica i dominant han plantejat la hipòtesi que correspongui amb una antiga església i també torre de Guaita (Corominas, 2017). Està assentada en una terrassa artificial aprofitant el desnivell del terreny i composta per una nau de modestes i diminutes dimensions, pràcticament quadrada (medeix tant sols 3,5 m de llarg x 3 m. d'ample), antigament coberta amb volta de canó de perfil lleugerament apuntat i capçada a l'est per un absis semicircular. La porta d'entrada està orientada a la paret de mgdia quasi a tocar amb la cantonada sud-oest mirant al penya-segat i està resolta mitjançant un arc de mig punt amb les dovelles picades a cops de martell, unides amb morter de calç ben desbastades i coronada per un arc de doble rosca . Té esplandit intern coronat també per un arc de mig punt amb les dovelles col·locades a 'plec de Llibre'. S'hi poden endevinar encara els encaixos per a les pollegueres i forrellats. El paviment interior és de lloses de pedra disposades de forma plana i està separat de l'espai presbiterial per mitjà d'un graó de pedra. Internament s'obren dues fornícules; una a ponent i coronada per un arc en punt d'ametlla i ua segona al mur de migdia. L'aparell constructiu és molt característic de les esglésies d'influència llombarda a partir de carreuons de pedra calcària ben desbastats i picats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades regulars. Els murs tenen una amplada de 1'5metres característica que ens fa pensar que haurien suportat un pis superior al seu damunt. L'accés es realitza mitjançant una rampa, sostinguda mitjançant un mur de pedra de característiques similars a la fàbrica de l'església a manera de 'muralla' o baluard. Recentment ha estat netejada gràcies a voluntaris de La UEC de Bagà; entre ells Llorenç Pedrals i Pujol. L'església es troba en bon estat i al seu voltant hi ha ruïnes daltres construccions de l'antig vilatge d'Oreis (fitxa 55). | 08093-54 | A les costes d'Oreis dominant el camí de Vimboca i orientat a sud davant Molnell i Murcurols | La primera referència documental del lloc d'Oreis la trobariem en els documents pertanyents a l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Bolós-Pagès, 1986) i també a l'arxiu de la Corona d'Aragó 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. Pensem que el Quer foradat podria correspondre amb el 'torrent del Forat' o bé la roca foradada. La Conca d'Oria correspondria segons la toponia i orografia amb el terme d'Oreis, el Cadí seria la serra del Cadí a la zona del Puig Terrers i Pleta de la Muga on s'hi esmenta un mas (Serra i Vilaró. Ob cit, 1989). Finalment la Baixassa faria al·lusió al 'cap de la Boixassa' que hi ha damunt de la Pelosa. No obstant això, l'alou de Molnell incloent molt possiblement l'església de Sant Romà ja apareix citat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians quan el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell (Martín, 2005). A partir del segle XIII, l'indret d'Oreis sovint és esmentat per la documentació baganesa. Serra i Vilaró esmenta que l'església de Sant Romà era sufragania de Sant Iscle de Molnell. En aquest moment, el lloc d'Oreis es denominava 'Aureyls o Orells' i consta que al 1288 tal PereÇasala d'Aureylls es titula parrouià de Molnell i que un tal Ramon Sala de Aureylls en el seu testament demana que s'enterri al cementiri de Sant Iscle de Molnell i dona 3 sous a Sant Romà d'Oreis. Més tard i en concret al 1447 es fa un llegat a Sant Roma d'Oreylls per a l'oli de la llantia (Serra i Vilaró, J. 1989. Llibre III. P.234). La documentació esmenta que al 1438 hi havia tres masos de llarc temps deshabitats. Aquests masos podrien correspondre amb les ruïnes que hi ha al costat de l'església i prats i planells del costat. En aquesta data, segons Serra i Vilaró s'hi va establir un home de Cornellana. D'Oreis i la Muga en conservem una dita que ampliraem a la fitxa de llegenda que esmenta: 'A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat'. Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435). Serra i Vilaró esmenta que 'en romanen les parets,estant esfondrada la volta i part de l'absis'. No obstant això. Francesc Caballè en el seu llibre de 'les tres-centes cases de Gisclareny' publica una imatge d'aquesta església, encara amb la volta sencera i les ruïnes del màs al seu costat. La imatge pertanyiia a Mn. Gaietà i Pedrals. (Caballè, F, 1995). | 42.2752700,1.7854900 | 399851 | 4681054 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82964-foto-08093-54-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82964-foto-08093-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82964-foto-08093-54-3.jpg | Inexistent | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Segons Ramon Corominas i Camp (Corominas i Camp, R , 2018, aquesta església hauria jugat un paper clau i predominant en la defensa i control dels passos de Vimboca, vall de Molnell i Castell de Murcurols ja que l'emplaçament on està situada domina pràcticament tots aquests punts, afavorint així la seva defensa i control. A més val a dir que l'amplada considerable dels seus murs no són només per sostenir una simple volta de canó sinó més aviat una estructura superior més pesant, possiblement una torre. Murs amb característiques similars es van trobar a la fonamentació del nàrtex o galilea del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (López, 2008), o també a Sant Martí de la Torre de Cabdella al Pallars Jussà, a Sant Climent de la Torre de Foix (Guardiola de Berguedà), o l'església de Santa Eulàlia de Bonner (Gòsol), encara que de cronologia més tardana. Segons Corominas l'església i nucli d'Oreis 'estaria molt vinculada al proper castell de Murcurols, del quals seria aquest indret de Sant Romà, un complement del seu control i defensa. Reforça la hipòtesi de que molt probablement es tractava d'una obra defensiva la seva situació estrategica, des d'on s'albira i fins hi tot es pot accedir al coll de Vimboca' (Corominas, 2018). Per tant caldria tenir en compte aquesta hipòtesi, considerant-se com una important obra arquiectectònica. | 92|85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 83027 | Llegenda de les Olles d'Oreis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-les-olles-doreis | La informació facilitada sobre la llegenda ha estat donada per Albert Rumbo i Soler d'un treball inèdit. ROVIRÓ i ALEMANY, Xavier: 100 llegendes de la Plana de Vic. El Farell edicions (Col·lecció Popular Llegendes, 4), Sant Vicenç de Castellet, 2000, pàg. 113. VERDAGUER i SANTALÓ, Jacint: Totes les rondalles. Pirene Editorial i Edicions Proa. Barcelona, 1995, pàgs. 53-55). | XVI | A Oreis deien que un noiet estava embruixat perquè al vespre, quan a la vora del foc passaven rosari, es feia sempre un fart de riure. El noi no havia dit mai paraula, motiu pel qual creien que a més de mut devia ser sord i no comprenia el significat de passar rosari, i en veure moure els llavis es posava a riure. Volent trobar una solució al problema, doncs resultava força molest que a mig rosari es desencadenessin tan sonores riallades, la gent de la casa anaren a veure el rector de Sant Iscle. Aquest, després d'escoltar atentament les explicacions de la gent de la casa, els va dir que posessin tot de closques d'ou buides davant del foc just a l'hora del rés. Aquell mateix vespre, els habitants d'Oreis seguiren al peu de la lletra els consells del rector i ompliren el terra, just davant del foc, de closques d'ou buides. Immediatament després iniciaren el rosari. Quan el noi va entrar a l'estança i va descobrir el què hi havia davant del foc va exclamar: “mai s'han vist al foc tantes olles amb tan poc cuinat!”. I acabat de dir, acabat d'oferir: el noi desaparegué per la xemeneia com una exhalació i mai més ningú no n'ha sabut res. | 08093-117 | A les costes d'Oreis dominant Vimboca (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser. S/N 08695) | La primera referència documental del lloc d'Oreis la trobariem en els documents pertanyents a l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà (Bolós-Pagès, 1986) i també a l'arxiu de la Corona d'Aragó 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. Pensem que el Quer foradat podria correspondre amb el 'torrent del Forat' o bé la roca foradada. La Conca d'Oria correspondria segons la toponia i orografia amb el terme d'Oreis, el Cadí seria la serra del Cadí a la zona del Puig Terrers i Pleta de la Muga on s'hi esmenta un mas (Serra i Vilaró. Ob cit, 1989). Finalment la Baixassa faria al·lusió al 'cap de la Boixassa' que hi ha damunt de la Pelosa. No obstant això, l'alou de Molnell incloent molt possiblement l'església de Sant Romà ja apareix citat en l'acta de consagració de Sant Miquel de Turbians quan el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell (Martín, 2005). A partir del segle XIII, l'indret d'Oreis sovint és esmentat per la documentació baganesa. Serra i Vilaró esmenta que l'església de Sant Romà era sufragania de Sant Iscle de Molnell. En aquest moment, el lloc d'Oreis es denominava 'Aureyls o Orells' i consta que al 1288 tal PereÇasala d'Aureylls es titula parrouià de Molnell i que un tal Ramon Sala de Aureylls en el seu testament demana que s'enterri al cementiri de Sant Iscle de Molnell i dona 3 sous a Sant Romà d'Oreis. Més tard i en concret al 1447 es fa un llegat a Sant Roma d'Oreylls per a l'oli de la llantia (Serra i Vilaró, J. 1989. Llibre III. P.234). La documentació esmenta que al 1438 hi havia tres masos de llarc temps deshabitats. Aquests masos podrien correspondre amb les ruïnes que hi ha al costat de l'església i prats i planells del costat. En aquesta data, segons Serra i Vilaró s'hi va establir un home de Cornellana. D'Oreis i la Muga en conservem una dita que ampliraem a la fitxa de llegenda que esmenta: 'A la Muga, vila; a Aureis ciutat; Barcelona un prat mai s'ha vist al foc tantes olles amb tant poc cuinat'. Segons Serra i Vilaró la última llar era la de la bruixa , voltada de closques de nou i un ou. Eren les olles (Serra i Vilaró, 1989. Llibre I. P-435). Serra i Vilaró esmenta que 'en romanen les parets,estant esfondrada la volta i part de l'absis'. No obstant això. Francesc Caballè en el seu llibre de 'les tres-centes cases de Gisclareny' publica una imatge d'aquesta església, encara amb la volta sencera i les ruïnes del màs al seu costat. La imatge pertanyiia a Mn. Gaietà i Pedrals. (Caballè, F, 1995). | 42.2752700,1.7854900 | 399851 | 4681054 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83027-foto-08093-117-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83027-foto-08093-117-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83027-foto-08093-117-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | En aquesta ocasió ens trobem al davant d'un altre cas de llegenda inacabada i/o irresolta, doncs finalment no se'ns explica qui era el noi ni què pretenia. En un principi, nosaltres consideràvem que el noi podria ser Dimoni o bé un mal esperit, si bé aquest punt en concret, com ja acabem de comentar, no s'explicita a la llegenda, i la curiosa forma de fer-lo parlar podria ser una manera d'expulsar-lo de la casa. Podria ser que aquest caràcter sobrenatural fos el què el fes riure, potser convençut que de res serviria el rés del Rosari en la seva presència. També podria ser que l'haguessin embruixat les Bruixes, però tots els supòsits que apuntem són només això, suposicions, doncs el relat no ens dona més pistes sobre el particular. En qualsevol cas, cal tenir present el fet que fuig per la xemeneia, el mateix camí que en el rondallari popular utilitzen les ànimes, els Follets, les Bruixes i els Dimonis.Un altre element que a priori se'ns presentava sense cap mena de lògica, o com a mínim nosaltres no sabíem trobar-li, és la frase que etziba als de la casa abans de desaparèixer xemeneia amunt i que, sens dubte, ha acabat conformant el nom de la llegenda.Finalment, tampoc trobàvem cap simbolisme en el fet de posar ous al davant del foc, un aliment que hom ha relacionat freqüentment amb el símbol còsmic de la fecundació, però que en el relat que acabem de transcriure no sembla tenir cap mena de sentit.Ara bé, totes les suposicions que fèiem poden prendre un altre caire si analitzem la cita d'en Joan Amades que reproduïm a continuació i de la qual parlarem més extensament en analitzar la llegenda El Fill de l'Encantada . En aquesta cita, l'Amades, fent referència als infants robats per les Encantades i que són substituïts per fills propis, ens comenta el següent :“Per conèixer si un infant ha estat canviat al bressol i si el nin que hom cria és el propi o és de les encantades, hom apel·la a un recurs: cal posar al foc de la llar tretze clofolles d'ou amb unes gotetes d'aigua beneita dins de cada una i mostrar-les a l'infant. Si és fill d'encantades, per petit que sigui, parlarà i fugirà. Les encantades de la cova de na Guilleuma, del turó de Montcada, van canviar un infant de bressol a una mare de Mollet, que va sospitar el cas i va recórrer al sistema indicat. El renoc, així que va veure les clofolles, i més encara quan va notar la sentor de l'aigua beneita, es va redreçar i va dir amb veu ben clara:- Jo he vist Barcelona un prati al pla de Mataboushi he vist una gran ciutat,però mai no havia vist tantes ollesper tan poc cuinat.I dit això, va escapar-se xemeneia amunt. Aquesta contarella és corrent gairebé per tots els pobles de França, i es troba àdhuc més enllà dels Alps a Suïssa. Hom altera els primers conceptes de la fórmula adaptant-los a paratges veïns del lloc on s'explica i a accidents locals”.Així les coses, i seguint el què ens comenta en Joan Amades, podria ser que el noiet de la llegenda Les Olles d'Oreis fos el fil d'una Encantada que hagués restat a la casa i que en fou expulsat, tot sortint per la xemeneia, com el cas de les Encantades de la cova de na Guilleuma, a partir de la presència de les clofolles d'ous. En el nostre cas, aquestes no són plenes d'aigua beneita, però la frase final dels protagonistes dels dos relats exposats i comparats són pràcticament idèntiques.Aquesta mateixa hipòtesi ens vindria corroborada per una tradició asturiana que hem trobat documentada per l'estudiós Manuel Martín Sanchez . Segons aquest autor, en parlar de Fades (en el sentit més general, incloent-hi Dones d'Aigua, Aloges, Encantades...) esmenta el cas de les Xanas asturianes, un tipus de Fades benèfiques que es podrien relacionar i emparentar amb les nostres Encantades. Entre les moltes semblances existents entre ambdós éssers fantàstics hi ha el fet que les Xanas també canvien als seus fills pels de les dones normals amb la finalitat que aquestes els donin de mamar. Segons el costumari asturià, si la dona sospita que s'ha produït aquest canvi, cal comentar alguna cosa insòlita, pràcticament impossible, en veu alta. És aleshores quan el Xanín , davant d'un fet tan extraordinari, exclama astorat (tot delatant la seva condició): “En cien años qu'ha nací, nunca tantos pucheros vi”. El mateix Martín Sanchez explica una altra variant consistent en el fet que, en comptes de dir quelcom extraordinari, la mare posi al foc (char) closques d'ou o la pela d'una poma. Quan el Xanín la sent espetegar exclama: “Cien años fai que nacín y a nunca tantos pucheros na vera del char vin”. En aquests casos, el ne no marxa per la xemeneia, sinó que la seva mare verdadera (Xana) el ve a buscar.Amb tot, nosaltres no considerem que la llegenda berguedana faci referència, com a mínim de forma conscient, al tema dels fills de les Encantades, doncs molt probablement la figura s'hagués mantingut en el cos del relat. El més probable, creiem, és que la llegenda arribés d'alguna altra banda (potser més factiblement, per proximitat geogràfica, del sud de França que no pas de la zona del Vallès o d'Astúries) i acabés arrelant a Gisclareny, tot mantenint els elements essencials de la narració (clofolles d'ous, fugida per la xemeneia, part del discurs del noi, etc.) i perdent-ne alguns altres més o menys suplementaris (presència de l'aigua beneita, origen del noi, la part restant del discurs del noi...). Encara tenim constància d'una altra llegenda que presenta elements concomitants tant amb la narració berguedana que acabem de transcriure com amb la que comenta Joan Amades. Es tracta de la narració intitulada El Fill del Dimoni, que es localitza al municipi de Santa Maria del Corcó (L'Esquirol, Osona). Segons aquest relat, a Vilaporta, una masia del terme municipal, hi havia un noi molt entremaliat del qual ningú no se'n sortia. No era fill de la casa, sinó que l'havien trobat, just acabat de néixer, al bosc plorant, i el matrimoni de la casa, que no podien tenir fills, se l'havien afillat. De sempre havia estat un nen que feia coses rares, que solia anar sol, no tenia amics, acostumava a mostrar-se una mica bèstia, sempre que podia s'amagava i s'agradava molt del foc, de tal manera que passava hores i hores al davant de la llar de foc. Amoïnats més no poder, finalment un dia els seus pares se'n van anar a veure el rector per tal de demanar-li consell. El primer que els va demanar el capellà fou si el noi resava, a la qual cosa els pares li respongueren que no, i encara hi afegiren que quan ells ho feien el xicot acostumava a posar-se molt nerviós i fugia. Seguidament, el mossèn els va preguntar si menjava, i els progenitors li respongueren que poc, i que quan ells se n'anaven a dormir el noi es quedava sol davant de la llar de foc i hi passava tota la nit. Aleshores, el rector els donà la solució: havien d'agafar una dotzena d'ous (recordem que al relat El Fill de l'Encantada explicat per Amades el número d'ous era de tretze), trencar-los, omplir les closques amb aigua beneita i posar-les al voltant del foc. I així ho feren. Quan el noi va arribar i es va trobar amb aquest muntatge, va dir, tot cridant i amb veu estrafeta:“Eh! Quina mena de cosa!a Casserres monestir,A Barcelona un prat,mai no havia vist al focal bosc de Tosca ciutat,tantes olles a bullir”.I seguidament va marxar per la xemeneia fent un gran espetec.Com podem comprovar, el què diu el noi en els dos darrers casos (El Fill de l'Encantada i El Fill del Dimoni) és pràcticament el mateix amb l'afegit (osonenc, diríem nosaltres) de la referència al monestir de Sant Pere de Casserres. En relació a aquestes paraules del noi, Xavier Roviró ens comenta: “Aquests versets enigmàtics volen explicar que aquell noi era immortal; ésclar, no era altre que el dimoni. Era tan vell que havia vist la gran ciutat de Barcelona quan era un prat, el bosc de Tosca, a Olot, quan havia estat ciutat i el monestir de Casserres quan feia aquesta funció” . És a dir, que Roviró encara afegeix una altra hipòtesi sobre que podia ser el noi; per a ell, el Dimoni, però tal com hem vist anteriorment també lligaria amb el fet que fos un embruixat o bé el fill d'una Encantada . Sigui com sigui, el cert és que es tracta d'un personatge curiós que protagonitza una llegenda per a nosaltres eminentment berguedana però que tal i com acabem de veure es troba estesa arreu del territori. És per aquest motiu que nosaltres hem situat aquesta narració en una categoria temàtica genèrica com és la D'Encanteris i Embruixaments.Abans de tancar el present comentari, encara volem afegir que mossèn Cinto Verdaguer recull dues llegendes que poden relacionar-se amb aquest argument. La primera, intitulada El Renoc, és una llegenda pràcticament idèntica a la de El Fill del Dimoni que acabem de relatar però situada al Bosc d'Osor . Segons aquesta versió, a la casa tampoc podien tenir fills i, un mal dia, l'amo va dir que volia un hereu mal fos el mateix Dimoni. La resta de la narració és pràcticament idèntica, tot i que el noi, en marxar xemeneia amunt, diu una versió més resumida de la cantarella final, obviant justament “l'afegit osonenc”:- Jo he vist Barcelona un prat,el Boscdetosca ciutat,i no he vist tantes olles amb tan poc cuinat!” La segona versió, intitulada justament El Fill de Dimoni, i que cal no confondre amb la narració homònima que hem transcrit aportada per Joan Amades i situada a Santa Maria del Corcó, té un argument força diferent i sobretot volem remarcar-la perquè la cantarella final és radicalment diferent de totes les que hem analitzat fins ara, seguint elements propis d'una altra zona geogràfica, la de la Cerdanya i la Catalunya Nord. Segons aquest relat, a una jove mare li va semblar que una nit li canviaven el seu nadó per un altre, la qual cosa va poder certificar l'endemà al matí en veure'l. El petit va anar creixent i la mare va observar que mai es movia del mateix lloc. Després de consultar-ho amb una vella veïna, un bon dia va deixar tot de closques d'ou al voltant del foc i s'amagà en un racó de la casa. Quan el nen va veure les closques d'ou va exclamar:- Jo he vist Perpinyà un llac,i Leca ciutat,i no he vist tantes olles amb tan poc cuinat!” Una altra diferència d'aquest relat en relació als altres, és el final, ja que el petit no marxa per la xemeneia, sinó que la mare el fa fora a bastonades. Just quan surt de casa, arriba el seu fill autèntic, i sent una veu que li diu que ells no havien maltractat el seu noi com ella havia fet amb l'altre. | 119|94 | 63 | 4.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82931 | Pont dels Bullidor de la Llet o dels Empedrats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-dels-bullidor-de-la-llet-o-dels-empedrats | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA , F ( 1989). Le empremtes del camí ral de Bagà. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibre II. P.147. DDAA (1986). Bagà. La capital històrica de l'alt Berguedà. Ajuntament de Bagà. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari de Patrimoni arquitectònic de Catalunya.</p> | XIV-XVII | Cobert d'erura i vegetació encara s'utilitza per salvar les aigues del torrent del Forat | <p>Pont d'un sol ull que creua el torrent del Forat o de la Font del Faig poc abans d'arribar a l'engorjat dels Empedrats i a sota de l'aiguabarreig de l'aigua procedent del bullidor de la llet amb el torrent homònim. Es tracta d'una senzilla construcció d'un sol ull construït en arc rebaixat de pedra tosca i fàbrica de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, i units amb argamassa de calç. Per la part de sota de l'arcada té les marques dels taulons de l'encofrat i els encaixos per al cintre. Els dos estreps del pont recolzen damunt la roca natural i tenen una forma més aviat triangular</p> | 08093-21 | Abans d'arribar a la gorja dels Empedrats (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>Pont d'origen medieval que servia per salvar les aigues del torrent del Forat en el camí que de l'Hostalet pujava fins a la font del Faig i creuava el Coll del Pendís. Ens apareix esmentat el 28 de setembre de 1360 quant els cònsols de Bagà feien fer un pont 'davall el forat d'Escariu'interpretant.se que es tractava d'un pont a sota del forat dels Empedrats o d'Escriu.'Escariu'. Poc deprés el mateix lloc del forat ens surt esmentat de 'fer ajuda a la barra d'Escariu'el 1249. Malgrat que ja ens apareixi en temps medievals hom pensa que el pas del camí ral de Cerdanya per l'interior dels Empedrats és de l'època moderna, especialment els segles XVI a XVIII ja que en temps medievals el camí principal passava pel coll i la casa d'Escriu en un punt de més fàcil accés que no pas per dins d'un engorjat que en temps primaverals patia fortes avingudes i comportava fortes destrosses. Amb tot ja deuria existir un pas per aquest indret per a usos veïnals i també per accedir al coll de Pendís d'una manera més ràpida i com a accés secundari. La tipologia del pont recorda molt al pont de la vila de Bagà (Pont de Sant Esteve), pont de Terradelles o de les dues Sors (Bagà), pont del molí del Puig...</p> | 42.2748500,1.8179400 | 402526 | 4680970 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82931-foto-08093-21-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82931-foto-08093-21-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82931-foto-08093-21-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Productiu | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Sembla que aquest pont, de clar orígen medieval, va ser reformat al llarg de l'època moderna ja que els sistema i tipologia del seu ull central en arc rebaixat i amb les marques dels taulons per als encofrats ens és més propi de les construccions de l'era moderna. Amb tot fa molt dificil precisar la seva cronologia ja que es tracta d'un tipus de pont malanomenat 'romànic' que es va anar construïnt en època gòtica i fins hi tot en temps moderns. | 94|119|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82986 | Mas de Faiola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-de-faiola | BOLÓS, J; PAGÈS ,M (1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P.192. MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. PEDRALS I COSTA , X (2007); La Fia-faia: màgica, ancestral, única. Barcelona SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. Bagà. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual.Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22 | X-XIII | desparagut enmig del bosc, cobert de vegetació i de dificil localització | Ruïnes d'un antic mas situades a sota de la Roca Tallada i pas de la Mona (TM de Bagà) al costat del torrent dels Trull que limita amb el veí Terme Municipal en una mena de clot entre la solana Massena i el solell de la Torre. Les restes de dificil localització es troben en un indret molt amagat enmig del bosc i corresponen amb un antic mas d'època medieval. Es troben situades en fiferents terrasses aprofitant el desnivell del terreny natural. S'hi endevinen encara uns potents murs de carreus de pedra, units en sec i col·locats en flades més aviat regulars i horitzontals amb les cantonades encara visibles en pedra picada i de grans blocs de pedra. Es poden distingir almeny dues cambres o habitacions completament reblertes de vegetació, runa i enderrocs que en fan dficil la seva descripció però que tot ens fa pensar que es tractava d'un mas medieval de tipologia similar als altres masos identificats al T.M de Bagà, Guardiola de Berguedà i també a Cercs compost per dues cambres i algunes corts i quadres situades en un edifici exempt i amb una coberta a un sol vessant de tipus vegetal i les parets de maçoneria i també tapia. El paral·lel més proper seria el mas de Vilosiu,excavat per M. Riu | 08093-76 | Al torrent dels Trulls sota la roca Tallada i en una clotada entre la solana Massena i la torre | Mas situat dins el terme i lloc de Faia.Possiblement aquest mas ja deuria existir quan es documenta per primera vegada l'alou de Feia. De fet la documentació conservada del monestir de Sant Llorenç (prop Bagà) i referent a l'acta de consagració del 983 i documents posteriors datats del 1003 (Bolós i Pagès, 1987), La primera data que s'esmenta é el 973 quan un tal Fredoveia i el prevere Duran donen al monestir de Sant Llorenç, un alou situat al terme del Puig al lloc de Faia establint un pacte d'us defruit de la propietat amb la condició que aun morin els seus descendents hauran de lliurar el redit de l'alou i el de Venzilles. El document ens localitza aquest alou al lloc referit ja que les afrontacions coincideixen amb la situació del lloc 'Et affrontant ipsas casas, cum curte et orreo et orto, cum illorum arboribus et terras et vineas de I parte in ipsa serra de Turbias, et de alia in flumen Bestanside, et de III in ipsa Monna, et de III in rivo qui discurrit per Canalillas' BOLÓS-PAGÈS (1986). P. 192. Les afrontacions coincideixen amb l'emplaçament actual ja que el terme Mona seria el pas de la mona situat al capdamunt de la solana Massena seguint amunt de l'indret on es localitza al mas. El rivo canalillas ens podria fer pensar en el torrent dels trulls i per tant el mas referit estaria emplaçat dins aquest terme. Poc després el 1087 Serra i Vilaró troba una referència que els germans Huc Dalmau, Bernat Guitart i Arnau Sindred donen tres vinyes al monestir de Sant Llorenç situades al terme de la Faia. Possiblement alguna d'aquestes vinyes podria correspondre al llc de 'La Faiola'. ' ...tres vineas in Comitatu Cerdaniense in valle Bucranense in apendico de Pujo que vocant de Avellaned ad ipsa Faia...' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre I P-391). Tot i així el mateix Serra no troba esmentat el mas amb el nom de Faiola fins a mitjans del segle XIII. Tot fa pensar que aquest mas degué desaparèixer amb la pesta negra i la crisi baix medieval. Al llarg de l'època moderna al lloc s'hi esmenta el mas Trulls tant en el cadastre de 1776 (AMG) i al cens de 1863 on el mas estava a mans d'una tal Teresa Pujols hi havia 3 persones majors de 7 anys, i pagaven una contribució urbana de 22 rals. El mas no va sobreviure l'emigració de 1900 ja que consta com a abandonat (Martín, E; 2005) | 42.2744900,1.8283600 | 403385 | 4680918 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82986-foto-08093-76-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82986-foto-08093-76-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquest mas presentaria moltes similituds amb els denominats masos A i B de Vilosiu (T.M de Cercs) i excavats per M. Riu i Riu el 1980, o els masos de la Jaça, de Santa Creu d'Ollers (Cortés, Elia, Mªagua, 2020) o el mas de sant Sadurní de Rotgers. Es tracta d'un mas de tipus horitzontal que aprofita el desnivell del terreny per a poder-se assentar. El topònim de Faiola derivaria de Faia, Faja o fageda petita ja que es situa en una clotada on hi deuria existir una petita fageda que en derivaria el seu topònim. Encara avui podem veura alguns exemplars. Per altra banda el topònim Faia també seria una fageda gran tenint en compte que es troba davant una obaga, avui ocupada per pi rajolet, però antigament deurien ser fajos. | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82987 | Mas dels Trulls | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-dels-trulls | BOLÓS, J; PAGÈS ,M (1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona. P.192. MARTIN, E (2005) Una mirada sobre la història de Gisclareny. PEDRALS I COSTA , X (2007); La Fia-faia: màgica, ancestral, única. Barcelona SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibres I, II i III. Bagà. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E: 2005. Annex 21 | XVI-XIX | Cobert de vegetació enmig d'un bosc | Uns metres més amunt de l'antic mas de Faiola hi ha les ruïnes del mas dels Trulls documentat des de l'època moderna i mig amagat . Actualment en resten mig amagades entre la vegetació les parets de tramuntana, llevant i ponent que semblen definir una estructura més aviat qudrangular construïda amb aparell de maçoneria de carrreus mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i argila amb fragments de maó, teula i llosa a trencajunt i amb les cantonades de pedra més ben treballada. El pany més ben conservat conserva una alçada de 2,5 metres. Es troba en molt mal estat i de dificil accés. | 08093-77 | Al torrent dels Trulls sota la roca Tallada i en una clotada entre la solana Massena i la torre | Mas situat dins el terme i lloc de Faia.Possiblement aquest mas ja deuria existir quan es documenta per primera vegada l'alou de Feia. De fet la documentació conservada del monestir de Sant Llorenç (prop Bagà) i referent a l'acta de consagració del 983 i documents posteriors datats del 1003 (Bolós i Pagès, 1987), La primera data que s'esmenta é el 973 quan un tal Fredoveia i el prevere Duran donen al monestir de Sant Llorenç, un alou situat al terme del Puig al lloc de Faia establint un pacte d'us defruit de la propietat amb la condició que aun morin els seus descendents hauran de lliurar el redit de l'alou i el de Venzilles. El document ens localitza aquest alou al lloc referit ja que les afrontacions coincideixen amb la situació del lloc 'Et affrontant ipsas casas, cum curte et orreo et orto, cum illorum arboribus et terras et vineas de I parte in ipsa serra de Turbias, et de alia in flumen Bestanside, et de III in ipsa Monna, et de III in rivo qui discurrit per Canalillas' BOLÓS-PAGÈS (1986). P. 192. Les afrontacions coincideixen amb l'emplaçament actual ja que el terme Mona seria el pas de la mona situat al capdamunt de la solana Massena seguint amunt de l'indret on es localitza al mas. El rivo canalillas ens podria fer pensar en el torrent dels trulls i per tant el mas referit estaria emplaçat dins aquest terme. Poc després el 1087 Serra i Vilaró troba una referència que els germans Huc Dalmau, Bernat Guitart i Arnau Sindred donen tres vinyes al monestir de Sant Llorenç situades al terme de la Faia. Possiblement alguna d'aquestes vinyes podria correspondre al llc de 'La Faiola'. ' ...tres vineas in Comitatu Cerdaniense in valle Bucranense in apendico de Pujo que vocant de Avellaned ad ipsa Faia...' (Serra i Vilaró, J; 1989. Llibre I P-391). Tot i així el mateix Serra no troba esmentat el mas amb el nom de Faiola fins a mitjans del segle XIII. Tot fa pensar que aquest mas degué desaparèixer amb la pesta negra i la crisi baix medieval. Al llarg de l'època moderna al lloc s'hi esmenta el mas Trulls tant en el cadastre de 1776 (AMG) i al cens de 1863 on el mas estava a mans d'una tal Teresa Pujols hi havia 3 persones majors de 7 anys, i pagaven una contribució urbana de 22 rals. El mas no va sobreviure l'emigració de 1900 ja que consta com a abandonat (Martín, E; 2005) | 42.2718500,1.8290600 | 403439 | 4680624 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82987-foto-08093-77-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82987-foto-08093-77-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82987-foto-08093-77-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Al costat nord de l'antic mas de Faiola, mig amagada entre la vegetació i en un estat de conservació molt dolent. Cal accedir-hi a l'hivern quan les fulles dels arbres han caigut ja que es troba enmig d'un bosc molt frondós. Cal accedir-hi amb algú de la zona que ho coneixi ja que és molt perdedor. | 119|94 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82945 | Pallisses de Molnell (Monnell) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pallisses-de-molnell-monnell | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny Fitxa 049. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de Compliment Pasqual.Amillarament de 1863 extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22. ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians. | XVIII-XIX | Malgrat s'utilitzi com a pallissa i quadres té importants filtracions en les cobertes, degradació en les bigues i forjats principals. Amenaça en desplomar-se | Construcció pertanyent a les pallisses de la masia de Molnell o Monnell. Es tracta d'un edifici exempte situat a la part del darrere de la masia (fitxa 34). Té una planta rectangular i està composta per una planta baixa i un primer pis coberta amb teulada a dues vessant de teula ceràmica damunt de cavalls i llates de fusta i amb el carener paral·lel a la façana principal que està orientada a migdia. En la composció de les seves façanes hi ha un predomini del massís respecte el buit en totes elles exceptuant-ne la sud que és on es concentren la majoria de les seves obertures. S'organitza per mitjà de dos arcs rebaixats a la planyta baixa amb les dovelles mal treballades i escairades i dicposades amb la tècnica de 'sardinell' les quals sostenen els pilars de la planta superior que serveixen per fer de suport a les jàsseres de la coberta. L'aparell i fàbrica és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat irregulars amb fragments de teula i maó a trencajunt. Unicament són en pedra pocada les cantonades. La planta baixa està pavimentada en còdols de riu i s'empra com a quadra, mentre que la planta primera és emprada com a pallissa. L'accés es practica per mitjà d'una escala de pedra que hi ha a la part exterior. Conserva traces del seu antic enlluït de calç de color marró i vermellós. El paviment del primer pis és de taulons i posts de fusta. L'edifici malgrat estigui dempeus es conserva en mal estat. | 08093-35 | Darrere la casa de Monnell (casa dels masovers) | L'indret i alou de Molnell apareix esmentat per primera vegada el 839 en un document de consagració de la catedral d'Urgell (Martin, 2005) on esmenta que es paga com a cens una quartera de faves i una perna. Posteriorment i en la consagració de Sant Miquel de Turbians, el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell. Ens l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i també en un document datat de l'any 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins.i per tant malgrat no esmenti enlloc l'existènciua de camins, és lògic pensar que n'hi havia amb els corresponents passos per creuar els rius. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. El Querforadat podria ser 'roca foradada' interpretada com una roca natural i de la que en tenim constància de la seva existència degut a l'orografia càrstica del lloc. Pensem que el Querforadat seria el castell 'fener de Cal ros' proper al vilar d'Espunya i la conca d'Oria seria a l'oest de Monell al lloc d' Oreis. El lloc de Molnell que deriva de Molinell o petit Molí relacionant amb l'existència d'aquest element a la captació del Bastareny (Serra i Vilaró, 1989) serà esmentat continuament al llarg dels segles XIII i XIV. Consta que al 1151 el monjo Guillem del monestir de Sant Llorenç prop Bagà Pere Anes i Guillem Bernardí van confessar davant l'abat i bisbe d'urgell que detenien els alous de Vilella i Molnell amb el vilar d'Espunya mesura a la qual van ser retornats. També s'esmenta que el 1292 Galceran de Pinós va imposar a Bernat d'Escariu i als seus fills una pena i confiscació de 55 veïns de la baronia situats a Monell, Faia i Greixa, mesura la qual va ser absolta. De Molnell en procedia un capellà nomenat Berenguer que en motiu de les bregues entre l'abat de Sant Llorenç i el baró de Pinós va ser excomunicat juntament amb molts altres cap el 1328 (Serra i Vilaró, 1989). També el lloc és esmentat quant el cavaller G. de Rocavert va reconèixer davant un tal Pasqual de Molnell les donacions que Berenguera de Gisclareny fa del 'mas d'en Jover amb un molí i alguns tascals pertanyents al dit mas i algunes terres; la batllia de tots els Censos... i demès que rebia de la parròquia de Sant Iscles de Molnell', parròuia i església que s'esmenta a partir del segle XIII quant el 1255 Guillem de Murturols volen anar a l'exèrcit del Rei de la Corona Catalana va fer donacions als llegats de l'església Santa Maria de Murturols, l'obra de ll'església de Molnell i Gresolet 'et dimitio operi ecclesie de Muenell' (Serra i Vilaró, 1989). Aquest mas d'en jover podria correspondre amb un dels tres masos que es compta que hi hauria a la zona corresponent al mas de Molnell (Munell) propiament dit juntament amb altres dos a la Pelosa i Oreis (Conca d'Oria). Per tant ja veiem la importància del lloc per a l'aprofitament de l'aigua de la Dou i fer moure un molí que ha denominat el lloc. Per altra banda en els documents de la Baronia de Bagà, aquest indret és molt citat i esmentat al llarg dels segles XIII i XIV amb personatges de gran nom a la Baronia dels Pinós, entre ells els senyors de Murcarols que pagaren 200 sous per l'obra faedora' de l'església de Molnell (Serra, ob cit, 1989). Interpretem com un lloc que estava densament poblat al llarg de l'església on hi havia masos, molins i fins hi tot una església. Al llarg de la fi de l'edat mitjana i principi de l'era de moderna, la masia de Monell va continuar tenint importància donant a entendre que va poder sobreviure la pesta. Tant és així que de 1789 es conserva un document a l'arxiu de Gisclareny on hi ha un inventari dels bens que posseïia. Martín, E, 2005 i on ens descriu amb molt de detall les diverses cambres i estances que hi havia a la casa amb els seus objectes i caps de bestiar. A grans trets ens parla de 'la entrada, lo tarrat (terrassa primer pis), la cuyna, primera cambra, pastador, altra cambra, sostre (golfes), cambra del sostre, altra cambra del sostre, pleta de Urgell i altra pleta. Aquestes darreres corresponen amb les pletes que hi ha a la muntanya (pleta de Cadí o de Molnell) sota del Tanca la Porta. Per l'extensió i nombre d'objectes podem diferenciar les diverses cambres i identificar si es tracta d'una menjador, sala o dormitori reproduïnt fidelment la seva composició i alements que contenia (E. Martín, 2005). Segons ens consta en els diversos censos conservats a l'arxiu municipal de Gisclareny (AMG) al 1863 la masia de Molnell hi havia 15 persones més gran de 7 anys i pagaven una contribució total de 12119 ss dels quals 1871 corresponien als caps de bestiar, fet que la convertia en una de les masies més importants de la vall del Bastareny.El seu propietari era Mariano Ribera (Martín, 2005) | 42.2708900,1.7955800 | 400676 | 4680556 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82945-foto-08093-35-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82945-foto-08093-35-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82945-foto-08093-35-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta construcció guarda forces similituds amb les pallisses de la casa de l'Hostalet (fixa núm. 15) i també amb les pallisses de la casa de Murcurols i les que hi ha a Brocà i Gavarrós (TM. Guardiola de Berguedà). Es tracta d'exemples molt característics en les pallisses de les masies de muntanya amb les plantes inferiors utilitzades coma quadres i estables i resoltes mitjançant arcs rebaixats i escarcers que suporten els pilars de la planta primera. Sembla que correspon amb una construcció de mitjans del segle XVIII. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82944 | Masia de Molnell (Monnell) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/masia-de-molnell-monnell | BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny Fitxa 049. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de Compliment Pasqual.Amillarament de 1863 extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22. ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians. | XIV-XIX | La masia roman encara dempeus però fa temps que està dehabitada i això provoca que la masia estigui sotmesa als afers climatològics amb importants fissures a les parets dels cossos afegits amb materials més pobres, enderrocs de les cobertes de les pallisses i coberta de vegetació i runa. Tant sols la planta baixa de la casa i de les pallisses s'utilitza com a cobert per al bestiar | Conjunt format per la masia de Molnell o Monnell, denominada com a casa dels masovers i també pels seus coberts i les pallisses situada en una posició encimbellada a la dreta del torrent de Murcurols i sota de les solanes de Molnell i de la Pelosa i disposada de forma terrassada aprofitant el desnivell del terreny. S'hi accedeix per mitjà d'un camí que hi ha a la part del darrere i que voreja les pallisses fins arribar a la casa. Les pallisses estan adosssades a llevant a través d'un cos més aviat allargassat, de planta rectangular i format per una planta semi soterrada i un pis cobert cobert amb teulada a dues vessants de teula ceràmica damunt de caballs i llates de fusta i separades per forjats de fusta. Atès que està construït aprofitant un desnivell del terreny aquesta façana és practicament cega i té com a única obertura una porta amb bastiments de fusta que connecta l'àmbit de la pallissa amb l'era de la part del darrere. En canvi la seva oposada reuneix les característiques habituals de les pallisses i quadres d'aquest tipus de masia amb grans obertures o eixides formades per sèries de pilars de maçoneria que sostenen grossos caballs de fusta i que recolzen damunt una planta soterrada que està coberta per mitjà de voltes de pedra amb les dovelles col·locades a 'plec de llibre' i orientades en sentit nord-sud. L'aparell és de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat irregulars amb fragments de teula i maó a trenca junt. L'interior d'aquest àmbit s'empra com a quadra i estable pels animals i conserva encara les menjadores de fusta. La planta primera és utilitzada com a pallissa i conserva alguns envans divisòris amb estructura de fusta i tàpia. L'edifici principal correspon amb la masia de Molnell, de planta més aviat quadrada, dividida en tres crugies i composta per una planta baixa, un primer pis i unes golfes cobertes a dues vessants amb teulada de teula ceràmica damunt de caballs i llates de fusta i amb el carener perpendicular a la façana principal orientada a llevant on s'obre la porta d'entrada o principal. En quant a la distribució de les seves obertures hi ha un predomini del massís respecte el buit amb una major concentració a les façanes de migdia i llevant. La façana principal orientada a migdia s'obren dues portes a la planta inferior; una d'elles o principal es situa a la banda esquerra i està construida amb bastiments de fusta. La segona està embeguda pel cos de les pallisses.i comunica amb la volta de sota seu. Damunt seu s'obren tres finestres més amb llinda de fusta, situades a diferent alçada i també una tercera porta coronada també en llinda que connecta la masia amb el cos de les pallisses. Finalment a la darrera planta i coincidint amb les golfes s'obres dues finestres més. La façana sud s'obren també diverses finestres a diferent nivell les quals són dificil d'identificar degut a la vegetació acumulada. Tot i així s'endevinen dues finestres a la planta baixa i dues més del primer pis amb bastiments i llindes de fusta. La façana nord i oest presenten una distribució de les obertures irregular i desordenada degut a les continuades ampliacions. L'aparell és divers. Així hi han parts construïdes amb aparell de maçoneria de carreus de pedra mal treballats i escairats, units amb morter de calç i col·locats en filades més aviat regulars, parts amb aparell de pedra i còdols de riu més ben treballats i escairats, parts de tàpia i parts que estan enlluÍdes amb morter de calç. Interiorment es divideix en tres crugies cobertes amb volta de canó de tipus encofrat, orientades en sentit est-oest i connectades entre si. Cada volta correspon amb una crugia de la casa. Segurament corresponien amb les antigues quadres i etables de la casa. Una escala de pedra situada a l'angle sud-est comunica amb la planta primera que manté la mateixa distribució que la planta baixa; és a dir amb tres crugies separades per anvans de fusta, tàpia i maó i cobertes per forjats de fusta consttituïts per cavalls, bigues i revoltó. La crugia central coincideix amb la sala principal de la casa que és de planta rectangular amb paviment de maó ceràmic disposat de forma reticulada i amb les parets recobertes de pintura i guix. En un costat hi ha la fornícula de la capelleta de la casa i a l'altra un armari de paret. Aquesta cambra distribuieix les altres habitacions de la casa i també la cuina situades a cada costat i també connecta amb la planra superior per mitjà d'una escala de fusta situada al mateix emplaçament que la que puja de la planta baixa i composta per graons de maó ceràmic suportat per una caixa de fusta. La planta sota coberta presenta un important estat de degradació. A la part posterior de la casa hi ha alguns cossos afegits avui mig enderrocats els quals no s'hi ha pogut tenir accés. Tot el perímetre de la casa i pallissa està envoltat per un mur de maçoneria que funciona com a baluard de tancament i a la vegada delimita l'àmbit de l'era de batre el gra situada a la banda de migdia. | 08093-34 | Al lloc de Molnell prop de les fonts de l'Adou i a sota la solana de Monnell | L'indret i alou de Molnell apareix esmentat per primera vegada el 839 en un document de consagració de la catedral d'Urgell (Martin, 2005) on esmenta que es paga com a cens una quartera de faves i una perna. Posteriorment i en la consagració de Sant Miquel de Turbians, el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell. És en l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i també en un document datat de l'any 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) quan ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins.i per tant malgrat no esmenti enlloc l'existènciua de camins, és lògic pensar que n'hi havia amb els corresponents passos per creuar els rius. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. El Querforadat podria ser 'roca foradada' interpretada com una roca natural i de la que en tenim constància de la seva existència degut a l'orografia càrstica del lloc. Pensem que el Querforadat seia el castell 'fener de Cal ros' proper al vilar d'Espunya i la conca d'Oria seria a l'oest de Monell al lloc d' Oreis. El lloc de Molnell que deriva de Molinell o petit Molí relacionant amb l'existència d'aquest element a la captació del Bastareny (Serra i Vilaró, 1989) serà esmentat continuament al llarg dels segles XIII i XIV. Consta que al 1151 el monjo Guillem del monestir de Sant Llorenç prop Bagà Pere Anes i Guillem Bernardí van confessar davant l'abat i bisbe d'urgell que detenien els alous de Vilella i Molnell amb el vilar d'Espunya mesura a la qual van ser retornats. També s'esmenta que el 1292 Galceran de Pinós va imposar a Bernat d'Escariu i als seus fills una pena i confiscació de 55 veïns de la baronia situats a Monell, Faia i Greixa, mesura la qual va ser absolta. El 1288 entre Mulnell i el Puig hi havia 8 masos que pagaven censos a Santa Maria del Castell de Bagà i que el 1294 foren retornats a Sant Iscle de Molnell. De Molnell en procedia un capellà nomenat Berenguer que en motiu de les bregues entre l'abat de Sant Llorenç i el baró de Pinós va ser excomunicat juntament amb molts altres cap el 1328 (Serra i Vilaró, 1989). També el lloc és esmentat quant el cavaller G. de Rocavert va reconèixer davant un tal Pasqual de Molnell les donacions que Berenguera de Gisclareny fa del 'mas d'en Jover amb un molí i alguns tascals pertanyents al dit mas i algunes terres; la batllia de tots els Censos... i demès que rebia de la parròquia de Sant Iscles de Molnell', parròuia i església que s'esmenta a partir del segle XIII quant el 1255 Guillem de Murturols volen anar a l'exèrcit del Rei de la Corona Catalana va fer donacions als llegats de l'església Santa Maria de Murturols, l'obra de ll'església de Molnell i Gresolet 'et dimitio operi ecclesie de Muenell' (Serra i Vilaró, 1989). Aquest mas d'en jover podria correspondre amb un dels tres masos que es compta que hi hauria a la zona corresponent al mas de Molnell (Munell) propiament dit juntament amb altres dos a la Pelosa i Oreis (Conca d'Oria). Per tant ja veiem la importància del lloc per a l'aprofitament de l'aigua de la Dou i fer moure un molí que ha denominat el lloc. Per altra banda en els documents de la Baronia de Bagà, aquest indret és molt citat i esmentat al llarg dels segles XIII i XIV amb personatges de gran nom a la Baronia dels Pinós, entre ells els senyors de Murcarols que pagaren 200 sous per l'obra faedora' de l'església de Molnell (Serra, ob cit, 1989). Interpretem com un lloc que estava densament poblat al llarg de l'església on hi havia masos, molins i fins hi tot una església. Al llarg de la fi de l'edat mitjana i principi de l'era de moderna, la masia de Monell va continuar tenint importància donant a entendre que va poder sobreviure la pesta. Tant és així que de 1789 es conserva un document a l'arxiu de Gisclareny on hi ha un inventari dels bens que posseïia. Martín, E, 2005 i on ens descriu amb molt de detall les diverses cambres i estances que hi havia a la casa amb els seus objectes i caps de bestiar. A grans trets ens parla de 'la entrada, lo tarrat (terrassa primer pis), la cuyna, primera cambra, pastador, altra cambra, sostre (golfes), cambra del sostre, altra cambra del sostre, pleta de Urgell i altra pleta. Aquestes darreres corresponen amb les pletes que hi ha a la muntanya (pleta de Cadí o de Molnell) sota del Tanca la Porta. Per l'extensió i nombre d'objectes podem diferenciar les diverses cambres i identificar si es tracta d'una menjador, sala o dormitori reproduïnt fidelment la seva composició i alements que contenia (E. Martín, 2005). A més i a través dels documents conservats a l'arxiu de Gisclareny el segle XVIII Monnell pertanyia als Solanell de Bagà i el 1831 a la família Vilella de Brocà a través de l'enllaç de Rosa Bover del Puig amb Josep Vilella de Brocà (Martín, 2005. Ob.cit. P.. A banda de la finca de Molnell, els Vilella posseïen Murcurols, el Puig i tamb´el mas Campà de Cal Ros. Segons ens consta en els diversos censos conservats a l'arxiu municipal de Gisclareny (AHG.Cadastre de 1776) al 1863 la masia de Molnell hi havia 15 persones més gran de 7 anys i pagaven una contribució total de 12119 ss dels quals 1871 corresponien als caps de bestiar, fet que la convertia en una de les masies més importants de la vall del Bastareny.El seu propietari era Mariano Ribera ( ACA. Llibrets de compliment pasqual. Amillarament 1863. Extret de Martín,E 2005. Annex.21) | 42.2706200,1.7953500 | 400657 | 4680526 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82944-foto-08093-34-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82944-foto-08093-34-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82944-foto-08093-34-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Productiu | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta masia, malgrat que estigui documentada des de mitjans del segle XI, l'edifici que ens ha arribat fins als nostres dies correspon amb el d'una masia d'estructura clàssica de mitjans del Segle XVII, XVIII i XIX que guarda alguns vestigis de construccions més antigues i d'orígen medieval. Aquestes restes es poden evidenciar especialment a la planta inferior del cos de les pallisses on hi ha algunes cambres cobertes amb volta de canó amb les dovelles col·locades a plec de llibre i orientades en sentit nord-sud les quals no guarden cap mena de ralació amb la masia existent. Per altra banda a la part sud-oest hi han restes d'una cantonada construïda amb aparell de pedra mal treballada i escairada, col·locada en filades regulars i unida amb argamassa de calç. Possiblement aquestes restes i altres que no s'han pogut identificar degut a la densa vegetació corresponen amb vestigis d'època medieval de l'antic mas i vilatge de 'molinell' que va quedar absorvit i transformat per una gran masia destructura clàssica de tres crugies orientades en sentit est-oest i cobertes per voltes de canó de tipus encofrat a la planta baixa i forjats de fusta a les plantes superiors. La pallissa i les quadres de la banda de llevant presenten unes característiques molt similars a les pallisses d'altres masies properes a Brocà, Gavarrós, Gréixer o Bagà. Hom pensa que alguns dels vestigis de l'època medieval que encara restes embeguts per les construccions existents correspongui amb l'antiga església i parròquia de Sant Iscle de Molnell, documentada per les fonts baganeses (Serra i Vilaró, 1989) | 94|119|85 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82946 | Casa del amos de Molnell (Monnell) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-del-amos-de-molnell-monnell | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43. MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny Fitxa 048. AHG. Cadastre de 1776. ACA. Llibrets de Compliment Pasqual.Amillarament de 1863 extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22. ADCU. Acta de Consgaració de Sant Miquel de Turbians.</p> | XIX-XX | L'edifici es conserva en bon estat malgrat estigui abandonat. La porta està tapiada però les finestres estan obertes, fet que permet l'accés a l'interior. Conserva encara els seus paviments originals, revestiments i forjats | <p>Construcció situada en una terrassa a sota de la masia de Molnell o Monnell i destinada a habitatge dels amos al segle XIX. Es tracta d'un edifici de planta rectangular amb tres crugies i compost per una planta baixa i un primer pis, separades per forjats de biga de fusta, revoltó ceràmic i cobertes per una teulada a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana principal que està orientada a migdia i on s'hi obre la porta d'entrada o principal. En quant a la composició de les façanes hi ha un predomini del massís respecte el buit, malgrat que la majoria de les obertures es concentrin a la façana sud. La seva arquitectura és pròpia de les construccions del període industrial a través de composicions de portes i finestres molt geomètriques i amb fàbrica de maó ceràmic i maçoneria. En aquest cas es resol a través d'una porta d'entrada coronada per un arc rebaixat que emmarca dues finestres a cada costat que coincideixen amb tres balconeres del primer pis amb els balcons situats al mateix pla que la façana llevat de la central que sobresurt formant un balcó. L'aparell no és visible ja que està enlluït per una capa de morter de calç pintat d'un color groguenc i amb els marcs de les obertures en un color marró vermellós. En els punts on aquest element ha desaparegut s'entreveu l'aparell de maçoneria i maó ceràmic en les obertures i cantonades. Cal destacar-ne el ràfec de dues filades de teula girada i maó pla que corona la façana principal i continua a les altres tres i també les baranes de forja del balcons. La façana est i oest que coincideixen amb els pinyons de la testera tant sols hi tenen obertes dues finestres de les mateixes característiques que la resta i la nord hi ha oberta una porta. La porta d'entrada dona pas al vestíbul de la casa que distribueix el menjador, la cuina i altres dues sales més pavimentades amb rajoles hidràuliques que formen diferents dibuixos i també les parets decorades amb sanefes i motius a plantilla. Encara resta la llar de foc en forma d'escó així com alguns armaris de paret. L'escala d'accés a la planta primera es troba al fons del vestíbul i dona pas a un llarg passadís que comunica amb les habitacions principals. De totes elles cal destacar-ne la de la part central que és de dimensions més grosses i coincideix amb el balcó de damunt la porta principal. Els paviments també són de rajola hidràulica i maó ceràmic, les parets estan pintades en color blau clar i decorades amb motius geomètrics fets a plantilla i amb el sòcol o arrambador de color vermell. El mobiliari interior ha desaparegut completament. Adossat a migdia hi ha un segon volum que pertany a les cotxeres de la casa, de planta rectangular, d'un sol pis amb coberta de fibrociment a dues vessants que està sostinguda per bigues de fusta i té aparell de maçoneria. Conserva restes d'un revestiment molt similar a l'edifici principal i s'hi obren dues finestres coronades mitjançant un arc rebaixat de maó ceràmic. Els dos edificis estan situats en una terrassa artificial que és sostinguda per murs de maçoneria. El conjunt presenta uns trets molt unitaris que els permet situar en un període cronològic molt concret.</p> | 08093-36 | A la part sud-est de la masia vella de Molnell | <p>L'indret i alou de Molnell apareix esmentat per primera vegada el 839 en un document de consagració de la catedral d'Urgell (Martin, 2005) on esmenta que es paga com a cens una quartera de faves i una perna. Posteriorment i en la consagració de Sant Miquel de Turbians, el 948 el bisbe Wisadus va cedir a la nova església, unes viles que posseïa a Molnell. Ens l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i també en un document datat de l'any 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) ens cita la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins.i per tant malgrat no esmenti enlloc l'existènciua de camins, és lògic pensar que n'hi havia amb els corresponents passos per creuar els rius. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. El Querforadat podria ser 'roca foradada' interpretada com una roca natural i de la que en tenim constància de la seva existència degut a l'orografia càrstica del lloc. Pensem que el Querforadat seia el castell 'fener de Cal ros' proper al vilar d'Espunya i la conca d'Oria seria a l'oest de Monell al lloc d' Oreis. El lloc de Molnell que deriva de Molinell o petit Molí relacionant amb l'existència d'aquest element a la captació del Bastareny (Serra i Vilaró, 1989) serà esmentat continuament al llarg dels segles XIII i XIV. Consta que al 1151 el monjo Guillem del monestir de Sant Llorenç prop Bagà Pere Anes i Guillem Bernardí van confessar davant l'abat i bisbe d'urgell que detenien els alous de Vilella i Molnell amb el vilar d'Espunya mesura a la qual van ser retornats. També s'esmenta que el 1292 Galceran de Pinós va imposar a Bernat d'Escariu i als seus fills una pena i confiscació de 55 veïns de la baronia situats a Monell, Faia i Greixa, mesura la qual va ser absolta. De Molnell en procedia un capellà nomenat Berenguer que en motiu de les bregues entre l'abat de Sant Llorenç i el baró de Pinós va ser excomunicat juntament amb molts altres cap el 1328 (Serra i Vilaró, 1989). També el lloc és esmentat quant el cavaller G. de Rocavert va reconèixer davant un tal Pasqual de Molnell les donacions que Berenguera de Gisclareny fa del 'mas d'en Jover amb un molí i alguns tascals pertanyents al dit mas i algunes terres; la batllia de tots els Censos... i demès que rebia de la parròquia de Sant Iscles de Molnell', parròuia i església que s'esmenta a partir del segle XIII quant el 1255 Guillem de Murturols volen anar a l'exèrcit del Rei de la Corona Catalana va fer donacions als llegats de l'església Santa Maria de Murturols, l'obra de ll'església de Molnell i Gresolet 'et dimitio operi ecclesie de Muenell' (Serra i Vilaró, 1989). Aquest mas d'en jover podria correspondre amb un dels tres masos que es compta que hi hauria a la zona corresponent al mas de Molnell (Munell) propiament dit juntament amb altres dos a la Pelosa i Oreis (Conca d'Oria). Per tant ja veiem la importància del lloc per a l'aprofitament de l'aigua de la Dou i fer moure un molí que ha denominat el lloc. Per altra banda en els documents de la Baronia de Bagà, aquest indret és molt citat i esmentat al llarg dels segles XIII i XIV amb personatges de gran nom a la Baronia dels Pinós, entre ells els senyors de Murcarols que pagaren 200 sous per l'obra faedora' de l'església de Molnell (Serra, ob cit, 1989). Interpretem com un lloc que estava densament poblat al llarg de l'església on hi havia masos, molins i fins hi tot una església. Al llarg de la fi de l'edat mitjana i principi de l'era de moderna, la masia de Monell va continuar tenint importància donant a entendre que va poder sobreviure la pesta. Tant és així que de 1789 es conserva un document a l'arxiu de Gisclareny on hi ha un inventari dels bens que posseïia. Martín, E, 2005 i on ens descriu amb molt de detall les diverses cambres i estances que hi havia a la casa amb els seus objectes i caps de bestiar. A grans trets ens parla de 'la entrada, lo tarrat (terrassa primer pis), la cuyna, primera cambra, pastador, altra cambra, sostre (golfes), cambra del sostre, altra cambra del sostre, pleta de Urgell i altra pleta. Aquestes darreres corresponen amb les pletes que hi ha a la muntanya (pleta de Cadí o de Molnell) sota del Tanca la Porta. Per l'extensió i nombre d'objectes podem diferenciar les diverses cambres i identificar si es tracta d'una menjador, sala o dormitori reproduïnt fidelment la seva composició i elements que contenia (E. Martín, 2005). Segons ens consta en els diversos censos conservats a l'arxiu municipal de Gisclareny (AMG) al 1863 la masia de Molnell hi havia 15 persones més gran de 7 anys i pagaven una contribució total de 12119 ss dels quals 1871 corresponien als caps de bestiar, fet que la convertia en una de les masies més importants de la vall del Bastareny.El seu propietari era Mariano Ribera (Martín, 2005). Sembla que la casa dels amos dataria de mitjans del segle XIX o principi del segle XX i aniria relacionat amb l'explotació forestal de la fusta de l'obaga de la Muga.</p> | 42.2702900,1.7966600 | 400764 | 4680488 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82946-foto-08093-36-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82946-foto-08093-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82946-foto-08093-36-3.jpg | Inexistent | Eclecticisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La casa de l'amo de Molnell i els edificis annexos corresponen a dues construccions unitàries que van ser construïdes en època i arquitectura industrial per acollir i fer de residència als amos de la finca en els seus períodes de vacances ja que hom creu que la seva residència habitual era a Manresa o Barcelona i la casa de Molnell era per temporades curtes i estivals. La casa avui està abandonada malgrat es conservi encara en bon estat. | 102|98 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82933 | Fites de la finca de Vilella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fites-de-la-finca-de-vilella | <p>AYMANI I DOMINGO, G (2002). Els molins hidraulics de la vall del Bastereny.Exemples d'una activitat preindustrial despareguda Associació Medieval de Bagà; MARTÍN, E (2005). Una mirada a la història de Gisclareny.</p> | XIX | Cobert de vegetació | <p>Fita de pedra la finca de Vilella (Brocà) situada al costat del camí dels Empedrats poc després d'haver passat per l'hostalet del Forat. Es tracta d'un bloc de pedra de 40 cm d'alt amb un acabat en forma corbada i amb les inicials de VILELLA a la part frontal fent al·lusió a la finca de Brocà. I les inicials de PDE a la part posterior</p> | 08093-23 | Al costat del camí dels Empedrats. Sender PR.125 de l'Hostalet a la font del faig, seguir 200 m. aquest camí es troba a l'esquerra | <p>Fites que pertanyien a la família de Joan Vilella de Brocà gràcies al matrimoni entre Josep Vilella i Rosa Bover del Puig el 1831on els Brocà enriquiren el seu patrimoni incorporant les finques que els Bover posseïen; el molí del Puig, el Puig i Cal Ros. Aquestes fites es van col·locar per delimitar les finques del Puig, molí del Puig i també Molnell i Cal Ros al llarg del S. XIX. Es conserven altres dues fites similars a aquesta a la font del violí i també al Bullidor de Sant Esteve.</p> | 42.2702100,1.8161900 | 402375 | 4680456 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82933-foto-08093-23-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La família de Joan Vilella posseïa al llarg del segle XIX una gran part de les masies del terme de Gisclareny, entre elles , el Puig de l'obaga, el molí del Puig i també cal Ros.No és d'estranyar doncs que es trobin fites amb aquest cognom que delimiten les seves terres i propietats. | 94 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82938 | Bullidor de Sant Esteve | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bullidor-de-sant-esteve | <p>CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23.GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural.</p> | S'ha assecat molt poques vegades | <p>Sortida càrstica més baixa de l'eqüífer procedent de les aigues subterrànies del Cadí i que també surt per les fonts del Bastareny. Es tracta d'una surgència natural que surt des del fons del llit del riu Bastareny a gran pressió formant un remolí i 'bullidor'. També se la coneix com a font de Sant Esteve.</p> | 08093-28 | Al Bulidor de Sant Esteve (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>El sistema càrstic del Bastareny és considerat com l'equífer més important de la serra del Cadí. Es tracta d'un sistema càrstic que té com a punt de surgència més elevat la font Tordera situada a 2430 m. d'altitud a cavall del cim del Comabona i pas dels Gosolans i com a surgència més baixa el denominat bullidor de Sant Esteve (970m). Amdós afloraments corresponen al resultat d'un sistema càrstic desenvolupat en capes calcàries de la serra que s'inclinen cap a sud amb una potència d'entre 500 a 900 m. El desnivell màxim per on recorre l'aigua d'aquest equifer supera el 1700 m fet que provoca que en el seu punt més baix i situat a la zona del Bullidor de Sant Esteve, l'aigua surti a gran pressió.</p> | 42.2693100,1.8058200 | 401518 | 4680368 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82938-foto-08093-28-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82938-foto-08093-28-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | El sistema de les fonts del Bastareny és el sistema que defineix la serra del Cadí com un equífer càrstic amb una important circulació subterrània. La seva descàrrega hídrica la defineixen uns punts d'aigua que té com a surgències les fonts del Bastareny, el bullidor de Sant Esteve i la font del Violí. Es tracta d'un sistema que té grans reserves d'aigua acumulades i és comparable amb el sistema hídric del riu Joeu a l'Aran amb naixement a l'Aneto. | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 83029 | Llegenda sobre el bullidor de Sant Esteve | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-sobre-el-bullidor-de-sant-esteve | <p>CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí; SERRA I VILARÓ, J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investigació als seus arxius. Llibre I, Llibre II i llibre IIII. Centre d'estudis baganesos. DDAA (1988),Bagà la capital històrica de l'alt Berguedà. Ajuntament de Bagà</p> | XIV | <p>A mitjans segle XIV , en algun d'aquells anys marcats per la pesta negra i la sequera, segons diuen feia prop de set mesos que no plovia ni una gota a la comarca. Les fonts s'havien perdut, el bestiar es moria de set i la gent cada vegada havia d'anar a buscar l'aigua més lluny. La sequera era tan greu que de molts dels nostres rius només se'n conservava el traçat com si d'un camí de còdols es tractés. Per tal d'implorar aigua, els habitants de la baronia de Pinós van fer una processó pel mig del riu Bastareny, que també s'havia assecat per complet. Iniciaren el recorregut, just a la sortida del sol, des de sota de l'església parroquial de Bagà, al Pont de la Vila, i anaren fent diverses parades a sota Sant Joan de l'Avellanet, a sota la Torre de Santa Magdalena, a Sant Martí del Puig... Durant la solemne processó, encapçalada per un gran creu i closa per les relíquies del Protomàrtir Sant Esteve, els feligresos, amb gran recolliment, no pararen de suplicar al seu patró que la tan desitjada aigua arribés ben aviat. Mentre anaven avançant, el llit del riu s'anava fent cada vegada més costerut i dificultós de seguir. Prop del pont del Molí del Puig, quan ja portaven més de tres hores de processó, aquesta feu una parada sense deixar d'invocar el sant patró. El prevere que portava la pesada creu que obria la processó la deixà a terra, i de sobte, d'allí mateix, en sorgí un generós doll d'aigua fresca que s'escampà amb rapidesa pels peus dels congregats, omplint en poc temps la llera seca del riu. Aquest bullidor, que prengué el nom de Sant Esteve, va solucionar l'extrema sequera i, segons diuen, mai més no s'ha eixugat.</p> | 08093-119 | Al lloc dit del Bullidor de Sant Esteve als peus del Bastareny. Pista de Bagà a Molnell. PK. 4'7 | <p>Llegenda d'orígen medieval que va lligada a la construcció de l'església de Sant Esteve de Bagà i el seu patró. Aquesta llegenda ha estat recordada pels baganesos i gisclarenyencs. En época medieval se la coneixia com a 'font de sant Esteve'</p> | 42.2693100,1.8058200 | 401518 | 4680368 | 08093 | Gisclareny | Sense accés | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83029-foto-08093-119-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83029-foto-08093-119-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immaterial | Costumari | Privada | Altres | Inexistent | 2023-01-30 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | De relats semblants a aquest, en el qual un determinat sant o marededéu protagonitza un miracle vital per als seus feligresos, se'n troben molts i diversos a la nostra comarca, i tal i com ja hem comentat anteriorment, hem optat per no incloure'ls tots degut a les seves enormes semblances, per evitar de fer un recull d'intervencions celestials destinades a afavorir el poble (la qual cosa resta lluny dels nostres objectius) i perquè moltes d'elles han acabat conformant el cànon de dogmes de fe de determinades imatges o relíquies. Tan és així que el caràcter llegendari d'aquests relats, tot i que innegable, pot prendre altres formes i/o estructures que els singularitza i els deriva cap a altres gèneres de la literatura oral popular més propers als de caràcter eminentment religiós, especialment els goigs . Així mateix, molts d'aquests miracles i les intervencions celestials que els produeixen esdevenen pràcticament una còpia els uns dels altres (acabar amb la sequera, vèncer la pesta o d'altres malures, sanar els ramats...). És per aquest motiu que en aquest recull només hem inclòs aquells veritablement singulars o dignes d'esment per motius concrets que justifiquem convenientment en cada cas. Si finalment hem inclòs aquest relat en aquest recull ha estat perquè ha mantingut el seu caràcter llegendari al llarg dels segles, es troba molt arrelada a la població i, creences a part, ha estat transmesa sempre com a llegenda. A banda, com acabem de comentar al punt anterior, de la seva innegable originalitat respecte altres miracles relativament semblants. | 85 | 63 | 4.5 | 2484 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||
| 82947 | Salt de Murcurols o Murcarols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/salt-de-murcurols-o-murcarols | CASÒLIBA; J (2015). Àrees d'interès geològic al Parc Natural del Cadí Moixeró. Fitxa núm. 23. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE MEDI AMBIENT. PARC NATURAL DEL CADÍ MOIXERÓ (2013). Patrimoni cultural i natural. | Dins el Parc Natural del Cadí Moixeró. Ben senyalitzat | Salt de gran bellesa situat sota la masia i lloc de Murcurols, just davant de la masia de Molnell en uns cingles provocats per la falla del Cadí que prové des del Puig Terrers i resssegueix tota la vall del Bastereny fins arribar pràcticament al torrent dels Trulls i Sant Joan de l'Avellanet. Aquesta falla provocada per margues del terciàri a mida que es va aproximent al Puig Terrers adquireix major alçada essent l'obaga de la muga el punt on hi ha major desnivell (uns 300 mts aproximadament). El salt supera un desnivell de 45 metres i separa les coves de Molnell, avencs i formacions càrstiques característiques de l'orografia del terreny amb el terreny més suau de l'adou del Bastereny. El salt recull les aigues del torrent de Prat de Rei i del torrent del Clot de les Faves que les transporta fins al Bastereny. Aquest salt sovint baixa sec degut a que els cursos d'aigua que recull tant sols tenen cabal després de períodes plujosos recollits en les estacions de primavera i tardor. El fet d'estar en una zona obaga i hombróbola provoca que a l'hivern sovint estigui gelat formant un paratge de gran bellesa natural. | 08093-37 | A l'obaga de Molnell a sota de Murcurols (Ajuntament de Gisclareny. AV. Roser S/N 08695) | Des de el punt de vista geològic, la serra del Cadí té una gran importància històrica ja que dóna nom al mantell del Cadí, unitat descoberta en els anys 80 gràcies a les investigacions portades a terme per les companyies petrolieres que treballaven al Pirineu oriental. L'existència de l'encavalcament de Vallfogona (encavalcament basal de totes les unitats), ja es coneixia d'abans però no es considerava gaire important. El resultat de les anàlisis del subsòl amb geofísica i de les dades dels pous van permetre evidenciar l'existència d'aquesta unitat anomenant-se mantell del Cadí, ja que els relleus més importants corresponien a aquesta serra. Altres aspectes històrics fan referència a la necessitat que s'ha tingut des de fa anys de protegir l'àrea de la serra del Cadí. Aquest objectiu ja figurava ja en les previsions de planificació regional que feu, al 1932, la Generalitat de Catalunya de l'època republicana. Es tornà a plantejar, molts anys després, en el Pla provincial de Barcelona del 1963 (que preveia la possible existència de diversos espais naturals a la zona); el 1966 es promulgà la Llei que establia la Reserva Nacional de Caça del Cadí. Finalment, per la Llei 6/1982, del 6 de maig de la Generalitat de Catalunya, fou declarat el Paratge Natural d'interès Nacional del massís de Pedraforca. El Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb una superfície de 41.342 hectàrees, és el parc natural més gran de Catalunya i forma part de tres comarques: l'Alt Urgell, el Berguedà i la Cerdanya. | 42.2691100,1.7899600 | 400210 | 4680365 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82947-foto-08093-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82947-foto-08093-37-3.jpg | Legal | Mesozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Per visistar el salt s'hi ha d'anar en períodes plujosos ja que els torrents que en recull les aigües són de curt recorregut i sovint baixen secs, La millor época per a visitar-lo és la tardor o la primavera en el moment que es fonen les neus del Cadí. A l'hivern el trobarem gelat. És ideal per a la pràctica de l'escalada en gel | 122 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 82932 | Camí del coll de Pendís | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-del-coll-de-pendis | <p>AYMANI I DOMINGO, G (2002). Els molins hidraulics de la vall del Bastereny.Exemples d'una activitat preindustrial despareguda Associació Medieval de Bagà. BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 120. BOLÓS MASCLANS, JORDI; NUET I BADIA, JOSEP ( 1983).Els molins fariners. Ketres Editora. S.A. Barcelona. CABALLE CANTALAPIEDRA, FRANCESC ( 2009). Les empremtes del camí ral de Bagà. Associació Medieval de Bagà. CAIXAL MATA, ALVAR (2006). 'Els ponts, testimonis de transformacions històriques al Berguedà'. FÍGOLS; C (2016). 'Hostal de la font del Faig' a antics hostals del camí ral. SERRA i VILARÓ, J (1987). Baronies de Pinós i Mataplana.Vol II. P. 143-154.</p> | XIII-XX | degut al pas continuat d'excursionistes i visitants, el camí es manté en bon estat però el seu antic paviment de còdols en alguns punts ha desaparegut. | <p>Important via de comunicació que connectava la vall del Bastareny amb el Coll del Pendís i Font del Faig seguint la traça del torrent dels Empedrats, denominat torrent del Forat. Conserva alguns trams empedrats amb còdols de riu col·locats de cantó amb alguns trenca-aigües per salvar el desnivell i amb alguns trams o graus excavats a la roca. Té una amplada de 50 cm i en cal destacar especialment el tram inicial d'uns 100 m des de l'Hostalet. També cal destacar el tram excavat a la roca formant un grau poc abans de creuar el pont del Bullidor de la Llet i el tram del començament de la gorja dels Empedrats. La resta de trams ha perdut el paviment degut al continuat trànsit d'excursionistes que visiten el lloc. No es conserven més trams empedrats.</p> | 08093-22 | De la casa de l'Hostalet fins al coll de Pendís (Ajuntament de Gisclareny. Av. Roser S/N 08695) | <p>Tradicionalment i popularment s'ha dit que aquest pas ja va ser emprat per l'exèrcit d' Hannibal per creuar els Pirineus per assaltar Roma. Recentment i gràcies als estudis arqueològics sabem que els passos més emprats en època romana foren el de Coll de Panissars, el coll d'Ares o el Segre. Els passos de les valls del Cadí i del Moixeró degut a la seva orografia i altitud eren de gran dificultat poder-los travessar. Aquests passos, entre ells el del coll del Pendís per la gorja dels Empedrats, o grau d'Escariu foren molt emprats en época medieval, especialment en els moments de la Baronia de Pinós. El pas pel forat d'Escariu es comença a esmentar a partir de 1249 relacionat amb l'imposit de barra, un impost que consistia en recaptar fons públics per arranjar (adobar) o apalar els camins mitjançant una barra que trencava els camins i obligava als traginers a Pagar l'impost. Saltar-se la barra es considerava un gros crim. Al 1360 els cònsols decideixen de construir el pont del Forat (Pont del Bullidor de la Llet, fitxa 21) degut a l'afluència de pelegrins. Amb tot ja hem comentat que aquest pas, malgrat surti referenciat no surt tant esmentat com el pas del Grau de Palau a l'Escala de Greixer o el coll de Jou amb la qual cosa s'emprava com a ús secundari. En època moderna surt esmentat sovint com a pas important a la Cerdanya. Ja en temps recents els caminants com César August Torres i altres com Arthur Osona afirmen el següent 'sens dubte perquè una de les pedres que formen el reclòs és foradada. Empaquetada la màquina, continuem pujant seguint les gerigonces del camí. A les vuit arribem a la Font del Faig. Els guies fermen el bestiar y nosaltres entrem a la casa a encarregar que'ns arreglin esmorzar. L'amo ens conta que quan les coses anaven bé aquella casa estava molt ben assortida de tot y que aquell era un dels camins de més tranzit pera anar y venir de la Cerdanya.'.Actualment es segueix bona part del seu antic traçat pel PR.125, un sender local i ruta circular que connecta amb el GR.107 o camí dels Bons Homes a Coll de Pendís i també pel sud a la zona del Puig de l'Obaga.</p> | 42.2691300,1.8150800 | 402282 | 4680338 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82932-foto-08093-22-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82932-foto-08093-22-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Productiu | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Hom ha pensat que aquest camí corresponia amb el pas principal per anar a Cerdanya creuant el Coll de Pendís. Amb tot la documentació conservada, malgrat esmenti aquest camí en època medieval no en parla tant sovint com el camí de Coll de Jou o el camí de Pendís per l'escala de Greixer. Tot i així hi ha algunes referències escrites com la ja esmentada de l'impòsit de barra al 1324 al forat d'Escariu o la construcció del pont del forat d'Escariu el 1360. Atès que corresponien amb obres públiques que afectaven altres consolies (batllies) com ara Bellver, les reunions es feien al capdamunt del coll de Jou o del Pendís. Serra i Vilaró especifica que els mestres d'obres eren de Bagà. El pas dels Empedrats era conegut com a Grau d'Escariu. En època moderna és quant s'esmenta més sovint aquest camí coincidint amb la construcció de l'Hostal del Forat. | 85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82941 | Pont vell de Molnell (Monnell) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-vell-de-molnell-monnell | <p>BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 71,200. CABALLÈ I CANTALAPIEDRA, F ( 1996). Les tres-centes cases de Giscareny. Columna Albí. P.43; MARTIN E (2005). Una mirada sobre la història de Gsclareny. P. 55. SERRA I VILARÓ , J (1989). Les Baronies de Pinós i Mataplana. Investgació als seus arxius. Llibres I, II i III.</p> | XIV-XVII | Li manca el nivell de baranes, amlgrat que es ocnservin els dos estreps i l'arc principal. La caixa del pont ha despaaregut completament com també hi ha fet el paviment superior. L'arc que el salva, malgrat estigui en un estat de conservació acceptable té algunes esquerdes i fissures. | <p>Pont d'un sol ull situat damunt del torrent de Murcarols (Murturols) prop de l'aiguabarreig amb l'aigua procedent de la Dou a la zona de Molnell. Es tracta d'una construcció d'un sol ull d'arc rebaixat en pedra tosca damunt de dos estreps o pilars construïts amb fàbrica de maçoneria de còdols de riu, units amb argamassa de calç i col·locats en filades més aviat irregulars i horitzontals. L'arc construït amb dovelles de pedra tosca ben tallades i unides amb morter de calç és de perfil rebaixat i presenta una llum força considerable i encara hi té visibles les marques dels taulons del seu antic encofrat per la part inferior. Té una amplada de poc menys de 70 cm i una alçada d'uns 1'5 metres tants sols. Li manca la part superior amb el nivell de baranes i el sòl de còdols. Descansa damunt de la roca mare i natural i actualment està fora d'ús ja que va ser substituït pel pont de formigó que hi ha uns metres més avall.</p> | 08093-31 | Al costat de les fonts de l'Adou. Pista de Bagà a Molnell (PK.5) damunt del Bastareny | <p>La història d'aquest pont i també del camí aniria lligada amb els vilatges de la Muga, Molnell, Espunya i Querforadat. L'indret i alou de Molnell ja ens és esmentat en l'acta de consagració del monestir de Sant Llorenç prop Bagà en un document datat de l'any 1003 (doc. 50). ACA Monacals, Bagà. Perg.93 (Bolós-Pagès, 1986) en el qual ens esmenta la donació que es fa d'un alou al comtat de Cerdanya dins la vall de Brocà, a les rodalies de Bagà i al terme de la vil·la de Molnell 'In apendico qui vocant Mulnelo. Id sunt: casas, casalibus, ortis, ortalibus, arboribus, torcularis, terras et vineas cum illorum arboribus, pratis, silvis, garricis, molindinaris, cum illorum capud aquis, vieuttibus, vel reductibus, cum exiis vel regressiis eorum' El document és molt extens però ja ens parla d'un lloc amb terres, cases, molins.i per tant malgrat no esmenti enlloc l'existènciua de camins, és lògic pensar que n'hi havia amb els corresponents passos per creuar els rius. Afrontava amb la Conca d'Oria, El Cadí, la Boixassa i el Querforadat. Bolós mal interpreta el Querforadat amb la població de l'alt Urgell, molt llunyana i poc relacionada amb l'entorn. El Querforadat podria ser 'roca foradada' interpretada com una roca natural i de la que en tenim constància de la seva existència degut a l'orografia càrstica del lloc. Pensem que el Querforadat seia el castell 'fener de Cal ros' proper al vilar d'Espunya (A sota de Turbians)i la conca d'Oria seria a l'oest de Monell al lloc ce Oreis. El lloc de Molnell que deriva de Molinell o petit Molí relacionant amb l'existència d'aquest element a la captació del Bastareny (Serra i Vilaró, 1989) serà esmentat continuament al llarg dels segles XIII i XIV. Com a notícia més rellevant i fent al·lusió al pont i als camins la trobem en un document citat per Serra i Vilaró en el qual ens parla dels batlles de la Muga i de Vila argumentant que ja havien arreglat els camins. ' E après de continent lo dit dia mateix los dits cònsols requeriren los batlles que fessen adobar los dits camins e carrers...'. Consta que al 1151 el monjo Guillem del monestir de Sant Llorenç prop Bagà Pere Anes i Guillem Bernardí van confessar davant l'abat i bisbe d'urgell que detenien els alous de Vilella i Molnell amb el vilar d'Espunya mesura a la qual van ser retornats. De Monell s'esmenta que el 1292 Galceran de Pinós va imposar a Bernat d'Escariu i als seus fills una pena i confiscació de 55 veïns de la baronia situats a Monell, Faia i Greixa, mesura la qual va ser absolta. De Molnell en procedia un capellà nomenat Berenguer que en motiu de les bregues entre l'abat de Sant Llorenç i el baró de Pinós va ser excomunicat juntament amb molts altres cap el 1328 (Serra i Vilaró, 1989). També el lloc és esmentat quant el cavaller G. de Rocavert va reconèixer davant un tal Pasqual de Molnell les donacions que Berenguera de Gisclareny fa del 'mas d'en Jover amb un molí i alguns tascals pertanyents al dit mas i algunes terres; la batllia de tots els Censos... i demès que rebia de la parròquia de Sant Iscles de Molnell', parròuia i església que s'esmenta a partir del segle XIII quant el 1255 Guillem de Murturols volen anar a l'exèrcit del Rei de la Corona Catalana va fer donacions als llegats de l'església Santa Maria de Murturols, l'obra de ll'església de Molnell i Gresolet 'et dimitio operi ecclesie de Muenell' (Serra i Vilaró, 1989). Aquest mas d'en jover podria correspondre amb un dels tres masos que es compta que hi hauria a la zona corresponent al mas de Molnell (Munell) propiament dit juntament amb altres dos a la Pelosa i Oreis (Conca d'Oria). Per tant ja veiem la importància del lloc per a l'aprofitament de l'aigua de la Dou i fer moure un molí que ha denominat el lloc. Per altra banda en els documents de la Baronia de Bagà, aquest indret és molt citat i esmentat al llarg dels segles XIII i XIV amb personatges de gran nom a la Baronia dels Pinós, entre ells els senyors de Murcarols que pagaren 200 sous per l'obra faedora' de l'església de Molnell (Serra, ob cit, 1989). Interpretem com un lloc que estava densament poblat al llarg de l'església on hi havia masos, molins i fins hi tot una església. Al llarg de la fi de l'edat mitjana i principi de l'era de moderna, la masia de Monell va continuar tenint importància donant a entendre que va poder sobreviure la pesta. Tant és així que de 1789 es conserva un document a l'arxiu de Gisclareny on hi ha un inventari dels bens que posseïia. Martín, E, 2005.</p> | 42.2688000,1.7992100 | 400972 | 4680320 | 08093 | Gisclareny | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82941-foto-08093-31-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82941-foto-08093-31-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82941-foto-08093-31-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Altres | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Es tracta d'un pont de característiques molt similars al 'Pont dels Empedrats' tant per la seva fàbrica de maçoneria i còdols de riu, la formació d'un arc rebaixat de pedra tosca com el seu sistema i aparell constructius. Aquest tipus de pont de 'tradició romànica' respòn als cànons. habituals dels ponts d'un sol ull bastits damunt de les lleres desl rius de muntanya per al pas dels antics camins rals, que en el cas del pont de Molnell corespondria amb el camí d'accés als vilatges i masos de 'Molnell', La Muga i també als passos de Vimboca. Tot fa pensar en una obra d'origen baix medieval amb refecccions de l'època moderna. No es descarta la possibilitat que l pas principal fos el pont nou de Monnell (fitxa 33) i que aquest pas fos per un camí secundàri per accedir al molinell o algun altre lloc. | 94|119|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 82935 | Resclosa i canal del molí del Puig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-i-canal-del-moli-del-puig | AYMANI I DOMINGO, G (2002). Els molins hidraulics de la vall del Bastereny.Exemples d'una activitat preindustrial despareguda Associació Medieval de Bagà. BOLÓS MASCLANS, J; PAGÈS(1986). El monestir de Sant Llorenç prop Bagà. Artestudi. Barcelona p- 120. BOLÓS MASCLANS, JORDI; NUET I BADIA, JOSEP ( 1983).Els molins fariners. Ketres Editora. S.A. Barcelona. CABALLE CANTALAPIEDRA, FRANCESC ( 2009). Les empremtes del camí ral de Bagà. Associació Medieval de Bagà). CASCANTE I TORRELLA, P (2012).Estudi històric i constructiu de l'edifici indstrial de la 'Baganense' de Bagà. Diputació de Barcelona. Servei de Patrimoni Arquitectònic Local. GENERALITAT DE CATALUNYA. El molí del Puig. Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. MARTÍN, E (2005). Una mirada sobre la història de Gisclareny. DDAA (2007) Catàleg específic de masies i cases rurals de Gisclareny Fitxa 047. Annex a la normativa.(dades històriques a les masies incloses); AHG. Cadastre de 1776. ACA llibrets de Compliemt Pasqual. Amillarament de 1863. Extret de Martín, E; 2005. Annex 21 i 22. | XIV-XIX | La resclosa ha desaparegut i el reg està cobert de vegetació | Restes de la resclosa i canal de l'antic molí del Puig. La resclosa situada uns 200 m. a l'oest del molí aigües amunt seguint el Bastareny ha desaparegut pràcticament del tot i únicament n'és visible el seu emplaçament situat en un punt on les roques que l'envolten generen un petit meandre i hi ha la cpatació del canal o reg, excavat al terreny natural i delimitat per murs de maçoneria i morter de calç amb una amplada d'uns 90 cm. | 08093-25 | Al costat del riu Bastareny. Pista de Bagà a Font de l'Adou PK. 4,5 passat el veïnat de l'Hostalet | El molí del Puig ens surt documentat per primera vegada el segle XIV. Malgrat que el lloc del Puig sigui esmentat el 973 a traves de les donacions del monestir de Sant Llorenç en que cita el terme del Puig ' apennico ipso Puio', el molí com a tal apareix esmentat a mitjans del segle XIII en concret el 1257 quant es fa referència d'un moñi fariner situat a prop del Puig. De fet i je hem citat en una altre fitxa (fitxa 11)queda aclarir el dubte si aquest molí correspon amb el molí del Puig o el que hi havia al veïnat de l'Hostalet. El molí propiament dit malgrat no surti esmentat en els documents d'època medieval, creiem que té el seu origin a mitjans del segle XIV, però és sobretat al llarg dels segle XVI i XVII quant apareix més dicumentat com a propietat de la finca del Puig posseïda per la família dels Bober. Tant és així que al segle XVII en les divestes mencions que fan del lloc del Puig hi esmenten entre 4 i 5 focs ( 4 i 5 famílies). El cens de Floridablanca datat de 1787 hi situa un tota de 69 habitants al terme del Puig que incloïa els veïnats de l'Hostalet, de la torre, del Puig i Monnell. Sembla que aquest molí va estar en ús i funcionament fins a l'exclat de la guerra civil (1936-39) que va ser abandonat. | 42.2689300,1.8117200 | 402004 | 4680319 | 08093 | Gisclareny | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82935-foto-08093-25-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82935-foto-08093-25-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/82935-foto-08093-25-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | La resclosa deuria ser d'estaques i taulons de fusta encaixats al fons de la llera del Bastareny. No s'intueixen traces d'haver estat construïda en pedra i calç. El canal no és massa llarg i segueix un pendent suau a la dreta del Bastareny fins arribar al casal moliner. Es conserva mig cobert de vegetació i la resclosa desapareguda | 94|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 348,13 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/