Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 91549 | Can Serracarbassa, can Bellarac i can Segarra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-serracarbassa-can-bellarac-i-can-segarra | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 35.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 218.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 90-91.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ, Joan (1987). “Un quart de segle enrera. Can Serracarbassa i can Múrcia – Març 1964”, <em>Festa Major 1987</em>, Lliçà de Vall.</span></span></span></p> | XVII-XX | Cases molt modificades amb reformes sense un criteri gens clar de conservació, algunes en estat força precari. | <p><span><span><span><span>Antic mas posteriorment dividit en tres cases adossades, que són can Segarra, can Bellarac i can Serracarbassa, les quals formen un petit carrer o raval pagès, al peu del camí de Sant Ferran. El conjunt forma una àrea edificada de planta rectangular, amb les tres cases que disposen de planta baixa més un pis (cal Bellarac una planta més). En general, han estat força modificades en reformes modernes. S’han mantingut més o menys els volums, i fins i tot la disposició de la teulada, però la tipologia tradicional s’ha perdut en bona part. Les cases tenen les façanes principals encarades a migdia, cap al carrer o passatge del barri. Les obertures semblen molt alterades i disposades de manera irregular. Can Bellarac ha conservat el parament de pedra i el semiarrebossat tradicional, així com la porta, emmarcada amb maó. En la resta de cases els murs són actualment arrebossats amb ciment. A can Serracarbassa s’han tapiat algunes obertures. Can Segarra en els darrers anys s’ha ampliat considerablement cap a l’oest.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En una fotografia de l’any 1964 publicada en un programa de la Festa Major (MASÓ, 1987) encara es pot veure com el conjunt conservava l’estructura d’una masia tradicional, amb la façana encarada al carrer i amb una disposició de les teulades que és la mateixa que en l’actualitat (el vessant de llevant és lleugerament més alt).</span></span></span></span></p> | 08108-74 | Barri de Serracarbassa. Camí de Sant Ferran, 3, 5, 7 | <p><span><span><span>En un origen en aquest indret hi havia un mas anomenat Bellarac. Ja existia com a mínim l’any 1766, quan es van fer les escriptures de can Tabaquet, sorgit en terres d’aquest mas. I possiblement Bellarac era força més antic tal vegada del segle XVI. En l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 apareix com a Casa Prat Gibert, i el seu propietari era Miguel Prat i Gibert. Estava casat amb Petronila Serra-Carbassa, i el seu fill fou Enric Pratgibert. Així, sembla que a finals del segle XVIII el cognom Serracarbassa donaria el nom actual de la casa i del barri.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Posteriorment al 1818 el mas es va dividir en tres cases, d’oest a est: cal Segarra, cal Bellarac i cal Serracarbassa. I al davant, per la banda sud, s’hi va construir can Fernando (actualment can Múrcia). D’aquesta manera, al segle XIX va sorgir un dels primers carrers o ravals pagesos del poble.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Segarra, antigament s’havia conegut amb la denominació de can Regàs, ja que hi vivia un home a qui anomenava d’aquesta manera. D’aquest sobrenom en deriven el Sot del Regàs (a tocar del torrent de can Magarola) i el turó del Regàs, just al nord, en el punt més elevat de la serra de Sant Valerià. L'home que vivia a can Segarra, el Regàs, treballava aquestes terres.</span></span></span></p> | 41.5891800,2.2187600 | 434885 | 4604460 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91549-serracarbassa-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91549-serracarbassa-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91549-serracarbassa-can-segarra.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91549-serracarbassa-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91549-serracarbassa-1964.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Havia existit una petita mina que regava el mas Bellarac i que era anomenada la Mineta. L’any 1987 encara conservava l’era, el pou d’aigua i un forn de pa.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).Una de les fotos és de l'any 1964, publicada al programa de la festa major de 1987. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | |||||
| 89994 | Les Torres de Santa Maria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-torres-de-santa-maria | <p><span><span><span><span>ALBÓ MARTÍ, Ramon (1955). <em>Siguiendo mi camino</em>, Ed. La Hormiga de Oro, p. 122-127.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 24-25, 140.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 36, 112-113, 126.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>FONT SUGRANYES, Ricard (2011). <em>Els altres nens de la guerra del 36</em>. Papes Editors, p. 61.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 213, 231-232.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 91-92.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>MASSIP, V (1926). <em>Escola agrària Les Torres</em>. Diari de Granollers, núm. 224.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ, Joan (1988). “Santa Maria del Vallès, Les Torres”, Programa de Festa Major, Lliçà de Vall.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ, Joan (1996). “Santa Maria del Vallès, Les Torres”. <em>Fem Camí</em>, núm. 31. Parròquia de Lliçà de Vall.</span></span></span></p> | XV-XX | <p><span><span><span><span>Antiga masia, de grans dimensions i d’origen medieval, que a principis del segle XX fou transformada en un centre residencial de menors de l’Obra Tutelar Agrària (OTA), de manera que s’hi van construir un bon nombre d’edificis auxiliars que formen una colònia agrària. El conjunt consta de la masia, que ha conservat molt bé els volums i la tipologia originària, més un seguit de cossos al seu voltant que conformen un pati central: un gran cos residencial de quatre pisos situat al sud-oest, un cos amb torre adossat a l’est i un cos residencial independent situat al sud-est. Aquesta part queda tancada dins un barri al qual s’hi accedeix per un gran portal flanquejat per dues torres circulars emmerletades. Inclou un ampli recinte on, a la part posterior, hi ha encara altres instal·lacions auxiliars, com una pallissa o un cobert porxat. Més a llevant i a una certa distància hi trobem el teatre-cinema i la capella, dedicada a la Mare de Déu del Roser, i al nord s’estén el bosc anomenat de les Torres, amb un camp de futbol entremig.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’antiga masia és de planta quadrada i consta de planta baixa més un pis i golfes. Originàriament es distribuïa en tres crugies, i més tard es va ampliar amb una crugia més a cada costat; possiblement també es va ampliar per la part posterior amb un cos de menor alçada. Actualment la façana principal, encarada vers migdia, presenta cinc eixos d’obertures, amb un portal adovellat central i les finestres emmarcades amb pedra carejada, dues de les quals han estat transformades en balcons. A la part superior de l’eix central llueix un magnífic rellotge de sol de forma quadrada emmarcat amb rajola policromada. L’interior de la casa ha conservat perfectament la distribució de les tres naus, amb una àmplia sala al primer pis i un vestíbul anàleg a la planta baixa. Ambdues distribueixen l’accés a les estances laterals mitjançant unes portes que compten amb magnífiques llindes decorades amb gravats: Destaquen per la varietat en els motius decoratius i els símbols, que no es repeteixen en cap d’elles. Tota aquesta part es va construir de manera perfectament planificada i regular l’any 1593, tal com posen de manifest dues inscripcions de les llindes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El cos adossat a la banda dreta queda disposat de forma obliqua. És una construcció més moderna, de tres crugies, que compta amb una torre de cinc pisos d’alçada al costat oest i amb un cos davanter més baix coronat per una terrassa balustrada de maons.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al costat esquerra s’aixeca una construcció de planta quadrada de quatre pisos i amb teulada a quatre vessants sobre un ampli ràfec. Presenta una composició totalment simètrica i regular de factura contemporània, probablement del tombant de segle XX.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel costat de migdia tanca el barri una construcció també de funció residencial feta ja en època de l’OTA, possiblement bastida sobre antics coberts. És formada per dos cossos: un de transversal, de dues plantes, i un altre que compta amb un pis més i té el carener perpendicular a la façana. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span>El teatre-cinema, que és la construcció més moderna (1950), té una planta allargada que queda flanquejada per dos cossos laterals avançats i més alts. La façana principal queda remarcada per un porxo amb tres arcades amb una escalinata davantera d’accés. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Més a llevant s’aixeca en solitari la capella de Santa Maria, construïda entorn dels anys 1925-28. És un temple d’una sola nau amb planta de creu llatina. Exteriorment força austera, a la façana principal destaca per un timpà exempt amb un baix relleu que recrea l’episodi dels evangelis en què Jesús és envoltat per infants, en clara al·lusió amb l’orientació de la finca envers la protecció dels menors. La façana és coronada amb un campanar d’espadanya, i a la part alta tots els murs tenen finestres amb vitralls translúcids que estan protegits per reixes. L’interior es caracteritza per un espai de gran amplitud, ben il·luminat pels finestrals i amb una alta coberta sustentada per dos arcs diafragmàtics. A l’altar llueix un retaule dedicat al Roser, obra de l’escultor Gomara (la imatge) i del pintor Darío Vilás.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En el camí d'accés entre el barri i l'ermita hi trobem una font de tipus modernista, amb una imatge de la Mare de Déu de Montserrat.</span></span></span></p> | 08108-11 | Sector est del terme municipal. El Pla | <p><span><span><span><span>La masia és d’origen medieval i antigament es coneixia com a mas Torres o can Torres. El nom de Torres ja consta en el fogatge de 1497. En el fogatge de 1553 s’esmenta a nom de Joan Torres. En diversos documents al llarg del segle XVI (1508, 1554/1576) també es fa referència al mas Torres. El 1596, en un document anomenat 'Repertori comemorial i consuerta de rendes i fruits' hi ha la següent referència: “La Casa Torres de Llissà de Vall posseheix tres feixas de terra ditas los feudons qual son enclou y senyoria de la Rectoria de dita parròquia (...)”. El 1634 el propietari era Joan Torra, que havia de pagar un cens corresponent a un parell de capons per Nadal més 18 ous al monestir de Sant Pere de les Puel·les. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1593 la part principal de la masia es va reconstruir per dotar-la d’una estructura clàssica i perfectament regular amb tres crugies. Així ho posen de manifest les llindes interiors, dues de les quals tenen inscrit aquest any. Això denota que al segle XVI ja era un dels masos principals del terme, i la família torres devia haver assolit un nivell social destacat. En aquesta època, doncs, l’estructura de la masia en el seu cos originari havia quedat ben definida, encara que als segles XVII o XVIII s’hi van fer algunes ampliacions.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>La família de cognom Torra o Torres es va mantenir al capdavant del mas fins al segle XIX. Al segle XVII tenim documentats Joan Torra (1663, 1667, 1672). El 1705 hi ha referències sobre la defunció de Paula Torra, muller de Joan Torra. L’any 1786 hi ha documentat Josep Torra que, juntament amb Josep Nadal, consta en una causa sobre l’ús de les aigües de reg. Sobre aquesta qüestió cal dir que la masia era beneficiària del Rec de les Torres, que iniciava el seu recorregut en un punt força distant de Lliçà d’Amunt i arribava fins aquesta masia. Les primeres escriptures de la masia on aquest rec consta més explícitament són de l’any 1832. Encara avui està en ús i proporciona aigua de reg a les terres de la finca. </span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A principis del segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 la casa apareix a nom de Joan Torres. Més endavant va passar a una família destacada de Barcelona, els Agustí, que hi venien a estiuejar i tenien masovers a la casa. Mossèn Joan Masó en el programa de la Festa Major de 1988 explica alguns detalls de la vida d’aquesta família a Lliçà. Eren molt nombrosos, ja que tenien dotze fills i venien amb el servei: la dida, la mainadera, la cuinera, la cambrera, etc. Cada vespre, després de resar el rosari, hi havia ball amb el fonògraf, que era compartit tant pels fills de l’amo com dels masovers. Un dels fills dels propietaris, Ignasi Agustí i Peypoch, fou un conegut periodista i escriptor, autor de la coneguda sèrie de novel·les “La Saga dels Rius”, de la qual als anys 1940 se’n va fer una pel·lícula i a la dècada de 1970 una sèrie televisiva. La primera novel·la, “Mariona Rebull”, es desenvolupa en bona part a Lliçà de Vall i en aquesta mansió, ja que l’autor situa la casa de la protagonista a la torre residencial que hi ha al costat de la masia. En altres obres Ignasi Agustí narra les seves vivències de jove en aquesta masia i també a can Coll. En època dels Agustí, doncs, el conjunt es va ampliar amb noves edificacions, com ara la torre residencial de ponent. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1925 Ramon Albó, polític, sociòleg i advocat especialitzat en temes penitenciaris, va aconseguir la compra de la masia de les Torres per tal de destinar-la a un projecte de colònia agrícola. Ramon Albó i Martí (Barcelona, 1871 - 1955), d’ideari conservador i catòlic, s’havia interessat des de jove en temes carceraris, i aviat fou nomenat cap del Patronat de Nens i Adolescents Presos. El 1905 va escriure un llibre sobre “Corrección de la infancia delincuente”. Fou el primer jutge president del Tribunal Tutelar de Menors des del 1922, i aquest any fou nomenat també Director General de Presons, càrrec des d'on intentà reformar el sistema penitenciari i rehabilitar els joves delinqüents. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Precisament amb aquesta finalitat l’any 1925 Albó va cedir la propietat de les Torres primer al tribunal de menors, amb la idea de convertir la masia en un centre d'atenció a nois en risc d'exclusió social. El 1928 es va fundar oficialment l'Obra Tutelar Agrària (OTA), que va assumir la titularitat de l’escola i colònia agrícola que s’estava creant entorn d’aquesta finca, que també incloïa la casa de la Bella Plana i, més tard, l’antiga masia de can Nadal. En un principi a la Bella Plana s’hi van instal·lar noies i a les Torres nois, però veient que amb un veïnatge tan proper això podia ser una font de problemes aviat es decidí dedicar tota la colònia només a nois. El 1927 el centre tenia 80 alumnes. Més tard es van reconstruir o adaptar antics coberts com a edificis residencials i altres serveis, i els alumnes van augmentar fins a 150.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Entorn de 1925-1928 Albó va fer construir la capella de la Mare de Déu del Roser, per la qual cosa el conjunt va començar a ser conegut com a Santa Maria del Vallès o de les Torres. Pel que es diu en un llibre de Ricard Font (2011: 61) queda clar que l’església ja existia l’any 1928: “la foscor comença quan la Junta de Protecció autoritza l’any 1928 uns pagaments per habilitar la finca i l’església de les Torres amb un pressupost extraordinari”. També diu que Ramon Albó va destinar aquesta partida que havia de ser per a l’església a construir la masia de Bella Plana l’any 1929. Així mateix, en un altre llibre escrit pel mateix Ramon Albó (1955: 125-126) sembla entendre’s que l’arquitecte seria el reconegut Enric Sagnier (1858-1931), que també va firmar el projecte de la masia de la Bella Plana. L’interior de la capella té un retaule dedicat al Roser, amb una imatge de l’escultor Gomara i les pintures de Darío Vilás. El retaule es va fer per iniciativa del secretari de la Junta de Menors. A la capella s’hi celebrava un romiatge i aplec del Roser, en el qual hi participaven veïns, alumnes i ex-alumnes. La capella tenia un benefici eclesiàstic de la Mare de Déu de Gràcia. Hi ha una tradició que diu que quan les gallines ponien els ous les dones els portaven davant de l’altar d’aquesta capella perquè els donés la classe d’aviram que més els convenia, ja fos gall o gallina. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Amb l'adveniment de la Segona República Ramon Albó va perdre tots els seus càrrecs. Després de la Guerra Civil va ser rehabilitat, i el seu paper en la reconstitució del Tribunal de Menors, des d’una posició tradicionalista i catòlica, ha estat controvertit. En els anys posteriors a la guerra els menors de 14 anys eren ubicats a la Bella Plana, amb un mestre i un educador. A la casa pairal hi residien uns 20 nois d’entre 18 i 20 anys, que estaven acollits per Ramon Albó i la seva esposa Maria Ferrer. A la casa dels oms un educador tenia també al seu càrrec uns 20 nois, d’entre 16 i 17 anys. Finalment, a la casa petita un altre matrimoni tenia cura dels nois d’entre 14 i 16 anys. Les dues masies s’havien anat complementant amb un bon nombre d’instal·lacions agropecuàries que constituïen una granja autosuficient, amb tot tipus de bestiar i una bona àrea de regadiu. Els productes es transportaven en carro cap a Granollers i es venien al mercat. Una de les especialitats de la casa era, i encara és, les mongetes del ganxet. L’últim edifici que es construí al recinte de les Torres va ser el teatre-cinema, l’any 1950 (Busto, 2017: 25). Comptava amb un ampli escenari, sala de butaques, una moderna instal·lació de luminotècnia i decorats pintats pels propis alumnes.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1930 el matrimoni format per Josep Domènech i Mas i Josefa Pardo i Cruells van començar a dirigir la “Colònia Agrícola Santa Maria del Vallès”. Quan durant la Guerra Civil espanyola aquesta institució fou tancada, el Sr. Domènech continuà en la plantilla de funcionaris del Tribunal Tutelar de Menors i també en la direcció de l’Escola Agrícola de Plegamans, fins a la reobertura de Santa Maria del Vallès en 1940, on el matrimoni continuà fins a la seva jubilació a l’octubre de 1971. </span></span></span><span><span><span>En tot aquest període el Sr. Domènec va treballar amb mestres, educadors i altres empleats per tractar sobre la gestió pedagògica, agrícola i administrativa de la Institució, i la Sra. Pardo va ser la responsable de la gestió de les cases: cuina, neteja de les dependències, vestuari (confeccionava la roba de tots els alumnes), etc. En Josep Domènech dirigia un equip format per un mestre, tres educadors i les seves respectives esposes, que en règim familiar portaven els alumnes dividits en 4 grups. En tot moment es preocupaven de donar l’ensenyança més adient als alumnes acollits i es preocupaven de fer-los la vida més agradable, i s’interessaven per tot. Compartien la taula dels alumnes junt amb els seus fills, que feien la mateixa vida familiar. </span></span></span><span><span><span>El 28 d’abril de 1983 el matrimoni Domènec-Pardo va rebre la “Medalla del Treball Francesc Macià” de la Generalitat de Catalunya, per la seva dedicació durant més de 35 anys a l’educació i assistència dels alumnes acollits a Santa Maria del Vallès.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En els darrers decennis la colònia agrícola ha seguit en actiu. A la dècada de 1970 la residència de la Bella Plana va quedar deshabitada i les instal·lacions de l’OTA es van concentrar a les Torres. En l’actualitat l’Obra Tutelar Agrària és una fundació privada sense ànim de lucre que continua desenvolupant diferents programes assistencials i socioeducatius per a adolescents i joves en risc d'exclusió social. La fundació manté la identitat i els valors cristians que han inspirat l’OTA des dels seus inicis. A més de les masies de Les Torres i la Bella Plana, a Lliçà de Vall l’OTA és propietària també de can Nadal.</span></span></span></span></p> | 41.5925700,2.2532300 | 437761 | 4604811 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-35.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-32.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-22.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-13.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-esglesia-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-llindes-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-vista-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89994-torres-33.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial - productiu | Inexistent | 2022-10-24 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: Santa Maria de les TorresInformació facilitada pel president de l’OTA. Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | ||||||
| 91707 | Barri del Bosc Codern | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-del-bosc-codern | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 41.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 56.</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span><span>Barri de cases unifamiliars de promoció municipal creat a mitjans de segle XX que és representatiu d’un tipus d’urbanisme inspirat en els habitatges populars. Està emplaçat vora el bosc del mateix nom i en paral·lel a la carretera de Bigues i Riells, ja als afores del nucli urbà. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Consta de diversos carrers força estrets amb una placeta a l’entrada del barri. Les cases són majoritàriament alineades i entre mitgeres, tot i que n’hi ha algunes que queden lleugerament separades, i responen a un mateix model tipològic que, amb petites variacions, es va repetint en tot el conjunt. Es tracta d’habitatges de dues plantes més golfes, amb les façanes ordenades simètricament en base a tres eixos d’obertures amb finestres de proporció vertical. Originàriament les façanes eren pintades de blanc i ressaltades amb un sòcol d’aplacat de pedra, i la majoria encara es conserven així. Com a elements que singularitzen el conjunt només hi trobem les teuladetes en voladís que aixopluguen el portal de cada casa i, en les façanes laterals, dues petites obertures de ventilació de forma triangular sota la teulada. La majoria de cases compten amb patis posteriors. Amb els anys algunes han anat introduït reformes que han fet variar lleugerament la seva fesomia exterior.</span></span></span></span></p> | 08108-88 | Sector nord-est del terme municipal | <p><span><span><span>Les obres d’urbanització d’aquest barri van començar l’any 1955. Al llarg d’uns anys es van construir aquestes casetes unifamiliars que van ser fruit d’una promoció municipal. En el context de la dècada de 1960 hi van venir moltes famílies procedents de l’àrea barcelonina, que les tenien com a segones residències. Més tard, van passar a ser propietat dels diversos estadants i s’hi van anar fent reformes.</span></span></span></p> | 41.5960600,2.2421900 | 436844 | 4605206 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91707-codern-barri-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91707-codern-barri-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91707-codern-barri-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91707-codern-barri-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91707-codern-barri-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91707-codern-barri-10.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | |||||||
| 91804 | Can Met | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-met-1 | <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 241-242.</span></span></span></p> <p><span><span><span lang='DE'>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 136, 146.</span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span><span>Casa de pagès que es troba aïllada vora el camí avui anomenat carrer de Balmes, al barri de Les Casetes. Ha conservat bé els volums i la tipologia originària de casa pagesa popular del segle XIX, per bé que al seu voltant s’hi ha construït un bon nombre de coberts i també una casa moderna de nova planta, de manera que als costats i darrera la casa antiga s’hi ha configurat un conglomerat de construccions diverses.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El cos residencial originari és de dimensions modestes, de planta més o menys quadrada, i disposa de planta baixa més un pis. La façana principal, encarada vers migdia, s’estructura en base a dos eixos d’obertures, amb un portal d'arc escarser i una finestra al seu damunt que conserva l’ampit de pedra treballat. Més recentment, s’ha obert una nova finestra a la planta baixa. La resta de cossos són de tipologies i èpoques diverses. Tots els paraments són actualment arrebossats amb ciment. Uns metres a ponent, situada en una feixa enlairada sobre la casa, es conserva una era enrajolada de forma rectangular. </span></span></span></span></p> | 08108-105 | Barri de les Casetes. Carrer de Balmes, 54 | <p><span><span><span>Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a can Met en particular, no en coneixem notícies antigues. L’autor GARCÍA-PEY (1999: 146) explica que antigament per batre a l’era de la casa venien euguessers de fora, sobretot de Castellterçol. Després de ventar es feia una passada per la màquina de maneta, que encara es conserva. La casa tenia vinyes que eren propietat de can Coll i que es trobaven al camí de can Coll, a la cara nord, sota el turó al Sot dels Nostris.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>En un llibre de Carme Badia (2004: 241) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’expliquen algunes anècdotes referides a can Met.</span></span></span></p> | 41.5921200,2.2413600 | 436771 | 4604769 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91804-can-met-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91804-can-met-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | |||||||
| 91791 | Col·lecció de can Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-de-can-coll | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, <em>Notes</em>, vol. 21 (gener de 2005), Centre d’Estudis Molletans – Ajuntament de Mollet del Vallès, p. 51-80.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, Treball consultable a internet: <a href='https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/'>https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/</a></span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 110-111, 120-121. </span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 56-60, 211.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. </span></span></span></p> <p><span><span><span>MARCO-PALAU, Francesc (2013). “Les pintures de Palau Ferré a la capella de can Coll (Lliçà de Vall)”. <em>Revista del Centre d’Estudis de Granollers</em>, núm. 17, p. 167-177.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MARCO-PALAU, Francesc (2019). <em>El pintor que cremava els seus quadres. Assaig biogràfic de Maties Palau Ferré.</em> Editorial Gregal, Maçanet de la Selva, p. 71-74.</span></span></span></p> <p><span><span><span>ROVIRA, Francesc; SUNYOL BUSQUETS, Julieta (2021). <em>En Tragina i en Maties</em>. Editorial Alpina; Ajuntament de Lliçà de Vall.</span></span></span></p> | XVII-XX | <p><span><span><span><span>Col·lecció d’objectes diversos emplaçada a la masia de can Coll que fou aplegada pel seu darrer propietari, Eduardo Sancho Costa, amant de l’art i col·leccionista. El conjunt ha estat inventariat durant els anys 2017-2018, i s’hi han registrat 3.537 elements. Una part molt important correspon a pintura, amb molta obra de Joaquim Urgell (Urgeell) i d’altres autors coneguts, com Joan Miró o l’hongarès Károly. Un altre àmbit destacat és el de la ceràmica, </span></span></span></span>amb obres del ceramista Joan Baptista Guivernau i Sans, <span><span><span><span>que compta amb un gran nombre de plats, rajola i altres peces molt representatives de la historia de la ceràmica catalana. També és remarcable el conjunt de mobiliari de diferents èpoques i estils que omplien les estances de la casa: modernisme, isabelí, art déco, barroc... La col·lecció també inclou molts altres objectes d’ús quotidià i diversos, com ara eines, estris de la llar, arreus, màquines, joguines, etc. La gran majoria dels objectes són del segle XX, però n’hi han alguns de més antics: segle XVII o anteriors. Molts dels objectes més antics no han estat datats a l’inventari, a l’espera d’una catalogació més aprofundida. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En el moment de la compra de la casa per part de l’Ajuntament l’any 2017 els objectes de la col·lecció decoraven profusament les diferents estances i tots els racons d’aquesta casa-palau. Amb motiu de la restauració de l’edifici, bona part de la col·lecció s’ha guardat emmagatzemada en diferents sales.</span></span></span></span></p> | 08108-102 | Masia de can Coll. Avinguda del Pla, s/n | <p><span><span><span>El 1957 la masia de can Coll fou adquirida per Eduardo Sancho Costa, que estava casat amb Mercè Vilardell Capdevila. Sancho era un industrial del Poble Nou de Barcelona, col·leccionista i amant de l’art que estava en contacte amb artistes de l’època. D’aquí ve que a can Coll s’hi aplegués molta obra de pintors coneguts, com Joaquim Urgell (Urgeell). També s’hi conserva una important col·lecció de ceràmica, de mobiliari i d’objectes diversos. Però sobretot són remarcables les pintures que va encarregar l’any 1963 a l’artista Maties Palau Ferré (Montblanc 1921 - 2000) per decorar la capella. Palau Ferré havia estat deixeble de Picasso a París. Les pintures il·lustren el tema de l’arribada de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara. Poc abans, la capella havia estat remodelada i ampliada per l’arquitecte Jordi Bonet Armengol en col·laboració amb l’artista Josep M. Subirachs, que hi va fer l’altar. Ambdós es van conèixer a can Coll i després van seguir col·laborant en l’obra de la Sagrada Família de Barcelona. Eduardo Sancho també va dotar can Coll de mobiliari d’època, ja que quan va adquirir la casa tenia les estances buides.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A les dècades de 1970 i 1980 la planta baixa i el jardí van ser destinats a restaurant, que fou arrendat a Sadurní Ros Arimón. Llavors algunes sales es van adaptar per a aquest ús. Des del 2002 fins el 2012 aquest mateix espai fou llogat a l’Ajuntament per poder-hi realitzar diverses activitats. Finalment, l’any 2017 l'Ajuntament de Lliçà de Vall va adquirir tota la finca. Prèviament s’hi han realitzat intervencions de neteja i acondicionament, així com un inventari dels béns mobles. El 2020 es van restaurar part de les pintures de la capella, el 2022 s’ha finalitzat la restauració de les cobertes i façanes exteriors, però encara resten importants actuacions a l’interior.</span></span></span></p> | 41.5848200,2.2404900 | 436692 | 4603959 | 08108 | Lliçà de Vall | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91791-can-coll-planta-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91791-can-coll-planta-18.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91791-can-coll-planta-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91791-can-coll-colleccio-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91791-can-coll-colleccio-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91791-can-coll-colleccio-20.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91791-can-coll-sant-joan-1.jpg | Legal | Barroc|Contemporani|Neoclàssic|Isabelí|Avantguardes|Art Decó|Abstracció|Modern | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Ornamental | BCIN | National Monument Record | Civil | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per l’arxivera municipal, Anna Busto. | 96|98|99|100|107|110|111|94 | 53 | 2.3 | 1768 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | ||||
| 91768 | Llindes de la masia de les Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llindes-de-la-masia-de-les-torres | XVI | <p><span><span><span><span>Conjunt de llindes decorades amb relleus que es troben a l’interior de la masia de les Torres, concretament a les diferents portes de la sala (al primer pis) i també en l’estança corresponent de la planta baixa que serveix com a vestíbul. Es tracta de la part principal de la masia, que adopta una distribució clàssica en tres crugies. Tota aquesta part té una estructura perfectament regular i uniforme, i es pot datar a l’any 1593, tal com deixen clar les inscripcions de dues de les llindes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Les llindes estan decorades amb gravats de bona qualitat, i destaquen per la varietat en els motius decoratius i els símbols, que no es repeteixen en cap d’elles. Hi trobem un escut amb el monograma (IHS), una rodeta o molinet semblant a una trisquela celta però amb quatre braços; el monograma amb la data 1593; una creu patent sobre el mont Calvari o Gòlgota flanquejada per dos canelobres; una màndorla amb sanefes inscrita en un quadrat; una creu sobre el Calvari; un triangle de costats arrodonits amb una creu patent al damunt i la inscripció 1593. Possiblement aquests símbols tenien relació amb les estances de la casa a les quals donaven accés.</span></span></span></span></p> | 08108-97 | Masia Les Torres de Santa Maria. Sector El Pla | <p><span><span><span>La masia de Les Torres és d’origen medieval. El nom de Torres ja consta en el fogatge de 1497. En el fogatge de 1553 s’esmenta a nom de Joan Torres. En diversos documents al llarg del segle XVI (1508, 1554/1576) també es fa referència al mas Torres. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1593 la part principal de la masia es va reconstruir per dotar-la d’una estructura clàssica i perfectament regular amb tres crugies. Així ho posen de manifest les llindes interiors, dues de les quals tenen inscrit aquest any. Això denota que al segle XVI ja era un dels masos principals del terme, i la família torres devia haver assolit un nivell social destacat. En aquesta època, doncs, l’estructura de la masia en el seu cos originari havia quedat ben definida, encara que als segles XVII o XVIII s’hi van fer algunes ampliacions.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La família de cognom Torra o Torres es va mantenir al capdavant del mas fins al segle XIX. Posteriorment la propietat va passar a una família destacada de Barcelona, els Agustí, que hi venien a estiuejar i tenien masovers a la casa. Des de 1928 és la seu d’una colònia agrícola destinada a joves en risc d’exclusió social promoguda, i encara avui gestionada, per l'Obra Tutelar Agrària (OTA). Aquesta institució fou fundada per Ramon Albó, polític, sociòleg i advocat especialitzat en temes penitenciaris.</span></span></span></p> | 41.5925400,2.2533400 | 437770 | 4604807 | 1593 | 08108 | Lliçà de Vall | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91768-torres-llindes-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91768-torres-llindes-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91768-torres-llindes-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91768-torres-llindes-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91768-torres-llindes-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91768-torres-llindes-8.jpg | Física | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | |||||||
| 89888 | Arxiu municipal de Lliçà de Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-municipal-de-llica-de-vall | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 91-92.</span></span></span></p> | XVIII-XXI | <p><span><span><span><span>Fons documental de l’Ajuntament de Lliçà de Vall que es conserva en dues sales a la planta superior del mateix edifici de la casa consistorial. Inclou tant l’arxiu històric com l’arxiu administratiu i l’arxiu de gestió. El fons és format pels documents produïts i rebuts per l’ens municipal al llarg de la seva història. Seguint el quadre de classificació actualment vigent els fons inclouen els següents grups de sèries:</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>1. Administració general (documentació conservada des de 1841 fins a 2014), 2. Hisenda (entre 1779 i 2013), 3. Serveis, obres i urbanisme (entre 1911 i 2014), 4. Servei d’aigües (entre 1917 i 2013), 5. Medi ambient i activitats econòmiques (entre 1862 i 2014), 6. Sanitat, salut pública i consum (entre 1863 i 2014), 7. Educació i ensenyament (entre 1925 i 2014), 8. Cultura i participació ciutadana (entre 1900 i 2012), 9. Serveis esportius (entre 1962 i 2014), 10. Serveis socials (entre 1933 i 2014), 11. Serveis agropecuaris (entre 1860 i 2011), 12. Servei d’ocupació (entre 1931 i 2001), 13. Col·leccions factícies (entre 1905 i 2015).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Per altra banda, l’Arxiu Municipal conserva i porta a terme el tractament arxivístic d’altres fons patrimonials particulars, com el de la masia de Can Coll, entitats locals com el Club de Futbol, l’Associació de Voluntaris, l’Agrupació Sardanista i d’Esbarjo Les Llisses, etc., a més de col·leccions personals o fotografies cedides.</span></span></span></span></span></p> | 08108-2 | Plaça de la Vila, s/n. Lliçà de Vall | <p><span><span><span><span><span>La primera referència sobre l’existència d’un ajuntament al poble de Lliçà de Vall és un reglament de 1779 on hi consten despeses dels salaris municipals. Aquest és el document més antic conservat a l’Arxiu. La major part de la documentació, però, és posterior a 1834, quan els ajuntaments assumeixen unes competències i obligacions més clares. Cal suposar que en aquests períodes l’arxiu municipal es trobava en dependències del consistori. El 1955 l’Ajuntament adquirí un local situat a la plaça de Sant Jordi. Hi havia dependències per al secretari i una sala per guardar la documentació municipal. A la dècada de 1960, a més d’una sala ubicada en el mateix ajuntament, l’augment de la documentació va fer necessari que s’habilités part del magatzem d’un casal social que es feia servir com a garatge i on es va guardar la documentació històrica i part de l’administrativa. A partir de 1996 es va iniciar el projecte de creació de l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall, que va implicar també el progressiu trasllat dels fons documentals a la nova Casa de la Vila que aleshores s’estava construint. El nou arxiu es va inaugurar el 14 de juny de 1997. L’any 2002 es va aprovar el Reglament del Servei d’Arxiu, que compta amb un quadre de classificació. L’arxiu municipal de Lliçà de Vall forma part de la Xarxa d’Arxius Municipals de la Diputació de Barcelona.</span><span> Amb la implantació de l’administració electrònica es va adoptar el model de quadre de classificació de la Generalitat de Catalunya i progressivament s’ha reduït la documentació en suport paper en un 90%.</span></span></span></span></span></p> | 41.5864500,2.2391500 | 436582 | 4604141 | 08108 | Lliçà de Vall | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89888-arxiu-municipal-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89888-arxiu-municipal-2.jpg | Física | Contemporani|Modern | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Administratiu | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 56 | 3.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | |||||||
| 91939 | Marcel·lí Vilardebò (anècdotes i contalles) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/marcelli-vilardebo-anecdotes-i-contalles | <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 230-240.</span></span></span></p> | XIX-XX | Tradició oral conservada bàsicament a través de la bibliografia publicada | <p><span><span><span><span>Marcel·lí Vilardebò i Farnés era el propietari de la masia de can Vilardebò, el segon terratinent del poble i polític adscrit a la Lliga Regionalista. El 1897 va heretar el mas i entre 1895 i 1933 va ser alcalde de Lliçà de Vall en tres ocasions. Sobre ell s’expliquen nombroses anècdotes i facècies, algunes de les quals han estat recollides en un llibre d’humor popular de Carme Badia (2004: 230). </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Algunes contalles es refereixen al fet que el Vilardebò va ser dels primers a tenir cotxe i xofer. Es diu que un dia que tornava de jugar a cartes a Parets del Vallès quan va ser a la bassa d’en Rabassola es va parar. “El Vilardebò va anar a fer un riu i quan va estar va dir al xòfer:</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>-Vinga, torna’m a portar al cafè!</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Quan va arribar al cafè de Parets tots els companys estaven a punt de marxar i ell, que les cartes l’encegaven molt i sempre deia “a mi no me’ls acabareu”, va fer:</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>-Va, que ara els hem d’acabar tots!” (Badia, 2004: 238)</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Una altra vegada que anava a jugar a cartes a Parets li va dir al xofer, que es deia Dolfo:</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>“-Noi, engega el cotxe, que marxem amunt!</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>I quan el Dolfo el tenia engegat –engegà’l volia una estona, perquè era un cotxe primitiu, un Ford, que s’engegava amb manivel·la-, pujava i marxaven cap a Lliçà de Vall. Quan eren a l’indret de la carretera de Sabadell i ja havien de trencar cap a can Vilardebò, feia parar el cotxe. Ell baixava i anava a fer de ventre i després li deia al xòfer:</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>-Saps què, noi? Tornem a Parets!</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>-Home, però per venir a fer això hem hagut de venir a Lliçà de Vall?</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>-En els de Parets no els vull deixar ni la merda!</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Però els calés els hi fotien.” (Badia, 2004: 240)</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Altres anècdotes es refereixen a les relacions amb els mossos de la masia, a la garreperia de la seva dona i, sobretot, a la relació tibant i a les bregues que tenia amb el rector del poble, mossèn Oriol. La masia de can Vilardebò està situada al costat de la parròquia, i es diu que el Vilardebò i mossèn Oriol sempre s’insultaven des de casa seva estant.</span></span></span></span></p> | 08108-130 | Masia de can Vilardebò: entre les urbanitzacions de can Vilardebò i del mas Gordi. Avinguda de can Vilardebò | 41.5952800,2.2299900 | 435827 | 4605128 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Altres | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | ||||||||||||
| 90006 | Castell de Lliçà de Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-llica-de-vall | <p><span><span><span><span>ABELLÓ, Marta (2011). Jo, Albert Bernat. Senyor del Castell de Lliçà. Bubok Publishing</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>AESBISCHER, P (1928). Études de toponymie catalane, Barcelona.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>BALARI, Josep (1964). Orígenes históricos de Cataluña. Instituto Internacional de Cultural Románica. Sant Cugat del Vallès (2ª edició).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 14-16.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 21, 117.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>CATALÀ, Pere; BRASÓ, M (1976). “Castell de Lliçà”, <em>Els Castells catalans</em>, vol. II. Barcelona, Rafel Dalmau Editors, p. 225-227.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès. Mancomunitat de la Vall del Tenes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 50-51, 246.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 22, 16-17.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MASÓ CABOT, Joan (1983). “El castell de Lliçà de Vall”, Festa Major 1983, Ajuntament de Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>PIQUER FERRER, Esperança. Catalunya Romànica, Fundació Enciclopèdia Catalana (versió internet).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>VILAGINÉS, Jaume (1986). La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental. Estudis de Granollers i del Vallès Oriental, Ajuntament de Granollers.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>FERNÁNDEZ-CUADRENCH, Jordi (2007). “El crèdit jueu a la Barcelona del segle XIII” Quaderns d'història, Barcelona, núm. 13.</span></span></span></span></p> | II aC.-XIX | <p><span><span><span><span>Torre de defensa construïda en època romana que, amb tota probabilitat, fou adaptada en època medieval per constituir-hi el castell de Lliçà de Vall i, ja a principis del segle XIX, fou reconvertida en un forn d’obra o teuleria. Es troba en un promontori no gaire alt, en un punt estratègic pel pas d’un camí que resseguia la riera de Merdans, gairebé a tocar de la masia de can Vilardebò i molt a prop també de l’església parroquial.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Es tracta d’una torre de planta circular que s’ha conservat fins a una alçada d’uns tres metres. En aquesta part baixa la torre era molt compacta, amb uns murs extraordinàriament gruixuts o tal vegada completament massissa. No sabem si hi havia un accés a la planta baixa o la porta era directament a la part superior, ja que l’obertura actual correspon a la boca i a l’entrada del forn. El mur és obrat amb blocs de pedra força irregulars, de granit, pòrfir i calcària, i lligats amb morter de calç. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El forn queda encaixat a l’interior de la torre i és de dimensions força reduïdes. Es tracta d’un dels pocs forns d’obra de planta circular, ja que la gran majoria són quadrats. A la part inferior hi trobem la fogaina, que era la cambra semisoterrada on s’introduïa la llenya que donava combustió. La boca del forn és amb arc, parcialment trencat. A la part superior hi ha la cambra de cocció, revestida amb un enrajolat, i els dos nivells estan separats per una graella feta de maó.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La torre tenia alguna construcció annexa al nord, de la qual se’n veuen rastres dels fonaments. També devia estar protegida per un recinte murat perimetral, del qual se n’intueixen vestigis en forma d’enderrocs en els vessants del turonet on s’assenta la torre, però en l’estat actual no s’hi aprecien restes clares de cap fonament. Els dos trams de mur que estan situats uns metres al sud corresponen a la mina del Castell o de can Vilardebò: una mina d’aigua que provenia del sector nord, des d’una distància no gaire llarga, vorejava la torre i conduïa l’aigua cap a la bassa de can Vilardebò.</span></span></span></span></p> | 08108-22 | Sector central del terme municipal, entre les urbanitzacions del mas Gordi i de can Vilardebò. Avinguda de can Vilardebò | <p><span><span><span><span>L’origen d’aquesta torre, que més tard fou convertida en el Castell de Lliçà, es troba en època romana. A diferència de la majoria de torres, aquesta estava situada al pla i sembla que tindria una funció de control dels camins. Per aquest territori hi passaven diverses vies o camins romans. </span>La principal era la Via Augusta, que entrava a la península per la Jonquera i arribava fins a Cadis. Una variant transcorria per la costa, passant per Blanda (Blanes), Iluro (Mataró) i Barcino (Barcelona). L’altra variant, coneguda com el Camí dels Vasos Apol·linars, sí que transcorria directament per territori de Lliçà de Vall tot fent un recorregut més interior a través de la depressió prelitoral del Vallès.<span> Venia de Girona i passava per la Vila Semproniana (Granollers) en direcció a Arragonem (Sabadell) i Ad-Fines (Martorell). En el tram de Lliçà de Vall aquest camí devia fer un itinerari semblant al del posterior camí ral de Sabadell a Granollers, que coincideix força amb l’actual carretera C-155. El punt de confluència dels principals camins era la Vila Semproniana (Granollers) per on hi passava encara una via que unia Barcelona i Ausa (Vic) i una altra que comunicava Iluro (Mataró) i Aquae Calidae (Caldes de Montbui). </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La torre, però, es troba separada un quilòmetre al nord del Camí dels Vasos Apol·linars. Per aquest indret hi devia passar un altre camí, de caràcter secundari</span>, que seguia en paral·lel la riera de Merdans en direcció a Aquae Calidae (Caldes de Montbui)<span>. Sigui com sigui, aquest indret va acabar esdevenint el nucli més estratègic del terme, almenys a partir de l’època medieval, ja que concentrava la torre romana i posterior castell, el mas de can Vilardebò (un dels més importants del municipi) i l’església parroquial. També molt a prop s’hi ha localitzat material arqueològic que podria correspondre a l’edat del bronze (jaciment de can Vilardebò).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>El fet que la torre no es trobi en el punt de cruïlla sinó una mica més amunt d’un camí secundari ens fa plantejar una altra possibilitat, que tan sols apuntem a tall d’hipòtesi: que la torre tingués també una funció relacionada amb el control de mines o canals d’aigua. <span>No oblidem que vora seu hi passen dues mines que es dirigien a can Vilardebò. I una de les mines més importants de Lliçà de Vall, la de can Coll, està documentada ja en època medieval i té en dos dels seus punts més significatius vestigis arqueològics d’època romana. De fet, la possibilitat que el teixit de recs i canals del Vallès, associat en molts casos a un cultiu precoç del lli, tingui un origen durant la romanització no és pas una idea nova, sinó que ja ha estat suggerida per alguns autors (Garriga, 1991: 22).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En relació a Lliçà de Vall en època romana sol considerar-se la hipòtesi que aquestes terres estaven sota el domini d’algun veterà llicenciat de l’Exèrcit que portava per nom Licius. Aquesta teoria va ser formulada a principis de segle XX per autors com W. Schulze o P. Aesbischer i acceptada pels lingüistes posteriors. P. Aesbischer, autor d’”Etudes de toponymie catalane”, es basa també en aportacions d’altres autors, com J. Balari Jovany, que va comparar la romanització d’aquesta zona amb la de l’alta Itàlia, on es troben molts noms locals acabats amb el sufix “iano” que derivarien de cognoms o gentilicis dels seus propietaris. Així, en el cas de Lliçà l’evolució etimològica hauria estat des del nom Licius a Liciano o Licano (que apareix documentat als segles X i XI) i posteriorment a Lliçà. Aquesta teoria ha estat recollida per la majoria d’autors posteriors i considerem que és força plausible, tot i que cal remarcar que es tracta d’una hipòtesi i que de moment no s’ha trobat cap testimoni epigràfic que l’hagi pogut corroborar.</span> El que sí sembla cada vegada més clar és que, sobretot en època d’August, molts veterans llicenciats de l’Exèrcit romà van rebre terres per colonitzar en les zones més romanitzades, com l’àrea al voltant de Barcelona o el Vallès.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Tradicionalment s’ha suposat que la torre circular anomenada Castell de Lliçà i popularment “Castell dels Moros”, era efectivament el castell medieval, i sembla del tot probable que així fos. Tanmateix, en la bibliografia existent encara trobem una certa indefinició al respecte. Arran de les excavacions que s’hi van realitzar l’any 1988, les conclusions van ser que es tractava d’una fortificació d’època romana, que no tenia traces d’haver estat utilitzada en època medieval i que, finalment, ja al segle XIX, fou transformada en un forn d’obra. Però cal advertir que aquesta excavació es va fer amb una important participació de joves voluntaris i, pel que sembla, no va comptar amb tot el rigor metodològic necessari. Per això considerem que les conclusions que se’n van extreure s’han de posar en entredit i que, amb les dades que actualment coneixem, la hipòtesi més fonamentada i raonable és que aquesta torre es correspon efectivament amb el castell de Lliçà de Vall, el qual s’hauria establert aprofitant una estructura de defensa preexistent. En documentació diversa referida a can Vilardebò (antigament anomenada can Cosconer) es relaciona clarament aquesta masia amb el castell. De fet, formava part de les propietats del castell, i abans del segle XVIII les propietats del castell foren inscrites a nom de can Cosconer. A més, ja hem comentat l’emplaçament idoni de la torre en un petit promontori proper a una cruïlla de camins, i és lògic que s’aprofitessin les restes d’una fortificació anterior que es conservava en bones condicions. Per confirmar-ho tot plegat caldria fer una nova intervenció arqueològica, aquesta vegada més acurada.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En època medieval la demarcació senyorial més important de la zona era la baronia de Montbui, que abastava una bona part de la Vall del Tenes. El castell de Lliçà era un feu independent d’aquesta baronia. El terme del castell és esmentat l’any 946, quan es té notícia d’un lloc anomenat “Liciano Subteríore”. La parròquia s’esmenta de forma explícita el 1038. I la primera referència coneguda del castell pròpiament és de l’any 1094, quan el seu senyor, Albert Bernat, el traspassa al seu fill Bernat. Aquesta família nobiliària va adoptar el cognom de Lliçà i va mantenir el domini del castell fins a finals del segle XII. Durant aquest període el domini va passar per diferents membres de la família: el 1009 passà a Ponç, fill de Bernat. El 1113 Pere Albert, que ja s’anomena “de Lliçà”, va donar l’església de Sant Cristòfol al bisbe de Barcelona. Sembla que en vida del mateix Pere el castell passà a mans d’Adelaida, néta d’Albert Bernat i casada amb Ramon de Subirats. Per motius de deutes, finalment l’any 1209 Ramon de Subirats s’hagué de vendre el castell a Guillem Ramon de Montcada. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>No en tenim més notícies fins gairebé un segle més tard, quan el 1321 (o potser abans, el 1292) el senyor del castell és Jaume de Fonts, ciutadà de Barcelona (FERNANDEZ-CUADRENCH, 2007). Jaume de Fonts l’havia comprat a Ramon de Vilanova i al tutor de l‘hereu de Bernat de Plegamans. En morir Jaume de Fonts va deixar el castell a la Pia Almoina de la Catedral de Barcelona. El 1337 aquesta institució eclesiàstica el venia a Francesc de Vallgornera, senyor del castell d’Anglès. Per un casament de la seva germana, Blanca de Vallgornera, amb Bernant de Vilademany, aquest va obtenir el castell de Lliçà el 1344 . Bernat de Vilademany el va vendre al rei Joan I, i el 1381 fou venut a Ramon Llull. Sembla que els Vilademany conservaven encara algunes terres l’any 1413. Amb aquesta data hi ha un document on consta que Agnès de Vilademany, vídua de Ramon de Blanes, cavaller, agutzil del rei Martí, com a hereva del seu pare Bernat de Vilademany rebia els censos cobrats pel batlle de Lliçà, Pere Prat.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En aquesta època els senyors ja quedaven força allunyats del castell, que era custodiat per castlans. Així, l’any 1344 Bernat de Vilademany encomanà la castlania, així com també la batllia, a Jaume de Coll. Cal relacionar aquest personatge de cognom Coll amb la família propietària del mas de Can Coll, que fou en endavant el més important del terme, i el 1500 un altre membre de la família, també de nom Jaume Coll, torna a aparèixer com a batlle. D’altra banda, l’any 1385, els habitants de Lliçà van comprar la redempció del seu terme per passar a ser “carrer de Barcelona”. Es tractava d’una mena de ficció jurídica que permetia incloure una població sencera sota l’aixopluc d’una capital i evitar, així, el poder senyorial. Però més endavant el rei va tornar a vendre aquest dret. L’any 1450 el castell fou traspassat a la cartoixa de Montalegre. No en coneixem gaires detalls, però cal dir que aquesta institució eclesiàstica tenia moltes altres propietats al Vallès. Al segle XVII el castell tornava a estar sota el domini del rei. Abans del segle XVIII les finques i la masia que havien estat del castell foren inscrites a nom de can Cosconé, ja que el masover d’aquesta masia que avui és coneguda com can Vilardebò es deia Francesc Cosconer. </span></span></span></span></p> | 41.5957600,2.2300600 | 435833 | 4605182 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-16.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-17.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-15.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-10.jpg | Inexistent | Medieval|Contemporani|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Aquest jaciment ha estat objecte de diferents intervencions arqueològiques. L’any 1988 s’hi realitzà una excavació d’urgència, dirigida per Isabel Oliveras López i, en una segona fase, s’hi van fer treballs de neteja i consolidació, i es va excavar l’interior de la torre. L’any següent s’hi va fer una nova campanya.La figura d’Albert Bernat, senyor del castell de Lliçà al segle XI, ha estat motiu d’una obra de ficció consistent en unes memòries novel·lades per part de l’escriptora Marta Abelló. L’obra va guanyar el Premi del Consell Comarcal de Narrativa del Vallès Oriental.Anys enrere al costat de la torre hi havia una font que rajava al peu de la cara sud de les ruïnes. També se l’anomenava la font de la Cara, perquè tenia una forma de carota (GARCÍA-PEY, 1999: 246). Es devia nodrir amb l’aigua de la mina de can Vilardebò, que passava pel costat del castell.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 85|98|83 | 1754 | 1.4 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | ||||||
| 90022 | Alzina de Santa Maria del Vallès | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-santa-maria-del-valles | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 20, 232-233.</span></span></span></p> | De les dues alzines declarades monumentals una ja és morta. L'altra es troba en bon estat. Entorn en estat d'abandó. | <p><span><span><span>Alzina de grans dimensions que es troba prop de la masia de Les Torres i de la capella de Santa Maria del Vallès, a uns 300 m i vora un rec que travessa entre camps. Fins fa poc eren dues alzines que havien estat declarades arbres monumentals, però una d’elles (la que s’havia identificat com a alzina 1, més a l’est) ja és morta i tan sols en queda la soca. Ambdues alzines, que eren pràcticament bessones, estaven separades per un banc de pedra. L’alzina que queda viva és la identificada com a número 2. És un exemplar de <em>Quercus ilex</em>, de la subespècie <em>ilex.</em> Té un tronc ampli que es ramifica en una gran extensió de branques.<em> </em>L’any 2000 les seves mides eren les següents: 17,5 m d’alçària, 3,99 i 3,60 m de volt de canó respectivament (és a dir, el perímetre del tronc a l’alçada del pit, a 1,30 m de terra) i 24,5 m de capçada mitjana.</span></span></span></p> | 08108-34 | Sector nord-est del terme municipal. Indret de la Plana, prop de la masia de les Torres | <p><span><span><span>La memòria popular explica que durant la Guerra Civil les alzines es van salvar de ser talades perquè les esquerres lliçanenques havien escollit aquest oasi de pau i tranquil·litat per fer-hi les seves trobades. Les alzines són propietat de l’Obra Tutelar Agrària Santa Maria del Vallès (OTA), que té la seva seu a la masia de les Torres i també té la propietat de Bellaplana. És una fundació privada creada l’any 1928 a Lliçà de Vall pel polític i advocat especialitzat en temes penitenciaris i de joventut Ramon Albó i Martí. En l’actualitat continua treballant amb programes socioeducatius per adolescents i joves en risc d’exclusió social. Cada estiu, els nens més petits d’aquesta institució anaven a fer la migdiada al banc de pedra que hi ha sota les dues alzines, mentre escoltaven les explicacions del seu educador. També els pagesos s’hi paraven a descansar.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pels volts de 1962 l’alzina 1 va ser afectada per la caiguda d'un llamp. L'agost del 2004 se li van trencar dues de les tres besses o branques principals, segurament a causa de les putrefaccions que tenia i dels insectes xilòfags. L’any 2000 el Servei de Parcs i Espais Naturals del Departament de Medi Ambient de la Generalitat de Catalunya va declarar les dues alzines arbres monumentals.</span></span></span></p> | 41.5947400,2.2513800 | 437609 | 4605053 | 08108 | Lliçà de Vall | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90022-alzines-santa-maria-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90022-alzines-santa-maria-13.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90022-alzines-santa-maria-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90022-alzines-santa-maria-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90022-alzines-santa-maria-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90022-alzines-santa-maria-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Sense ús | Arbre o arbreda d'interès | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Lloc sense camí d'accés. Altres denominacions: Alzines de les Torres, Alzines centenàries. | 2151 | 5.2 | 2211 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | ||||||||
| 91703 | Mina dels Set Socis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-dels-set-socis | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, <em>Notes</em>, núm. 20 (gener de 2005), p. 16. Treball consultable a internet: <a href='https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/'>https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/</a> </span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 52-54.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 120.</span></span></span></p> <p><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). <em>La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès</em>. Mancomunitat de la Vall del Tenes, p. 121.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 219-220.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 93.</span></span></span></p> <p><span><span><span>QUEROL, Ricart. <em>Mina dels Set Socis. Any 1805</em>. Treball inèdit del Centre d’Estudis i Recerques Lliçà de Vall.</span></span></span></p> | XVIII-XX | Les restes materials antigues d'aquest canal han pràcticament desaparegut | <p><span><span><span>Antic canal o mina d’aigua que ja existia al segle XVIII i que proporciona àrees de regadiu a llevant del riu Tenes. Avui encara està en actiu, tot i que a causa del creixement urbà i industrial dels darrers anys ha quedat amb un ús gairebé testimonial. Té el seu inici al municipi de Lliçà d’Amunt i, ja a Lliçà de Vall, fa un recorregut en paral·lel al riu per la riba de llevant però separat uns 500 metres d’aquest curs fluvial. Finalitza ja en terme de Parets del Vallès, i té una longitud total d’uns 5 km. Des de fa anys, però, en tot el seu recorregut per Lliçà de Vall el canal ha estat entubat i soterrat, de manera que ha perdut la seva forma tradicional i gairebé no en queden rastres visibles, tan sols una àrea de regadiu entre can Nadal i can Ros.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La captació del canal es troba en dos punts de Lliçà d’Amunt, prop d’on ara hi ha el camp de futbol. Ambdós ramals s’unifiquen i entren en terme de Lliçà de Vall a l’est de la masia de la Bella Plana. No s’ha de confondre amb el Rec de les Torres, que és un altre canal que també passa per aquest sector, en aquest cas al descobert, provinent de la masia de les Torres i que alimenta l’estany de Bella Plana. El recorregut de la mina dels Set Socis en aquesta zona abans que fos entubada és difícil de precisar. Segurament era similar a l’actual, passant uns 200 m a l’est de la Bella Plana, al costat del camí que es dirigeix vers el sud en direcció a can Nadal. El canal aprofita la cota més alta dels camps que es troben al costat est del camí. En aquest sector és on la mina ha conservat millor les seves traces. Hi trobem diversos trestelladors o estelladors que desvien l’aigua cap als recs secundaris per abastir la zona de regadiu que es troba a ponent, prop de can Ros.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Poc abans d’arribar a can Nadal la mina fa un gir cap a llevant i segueix cap a la zona on actualment hi ha un circuit de karts, a l’est de ca la Mercè del Pla. En aquest punt la mina està actualment tallada. S’està treballant en un projecte per desviar el canal i fer que ompli un petit llac que es troba al costat de l’Avinguda Francesc Macià. Antigament, però, el canal continuava en paral·lel a la carretera C-17 i regava un bon nombre de terres a Parets del Vallès.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Aquesta mina tenia dos ramals. El Rec de la Concòrdia prenia l’aigua de la mina dels Set Socis i passava per can Closes, travessava la carretera de Granollers, anava cap a ca l’Ivo i entrava en terme de Parets del Vallès. El Rec Vell també recollia les aigües de la mina dels Set Socis. Passava pels llindars de les terres de can Gurri, can Coll i can Massó.</span></span></span></p> | 08108-87 | Sector est del terme municipal, als indrets coneguts com el Pla i Pla de can Gurri. | <p><span><span><span>Des de temps immemorials al territori al voltant de Lliçà de Vall hi ha un bon nombre de mines i canals dels quals se’n desconeix l’origen precís. Les més importants són la mina de can Coll, que discorre per la riba de ponent del riu Tenes, i l’anomenada mina dels Set Socis, que discorre per la riba de llevant. La mina de can Coll té un origen com a mínim a l’època medieval (està documentada l’any 1398) i respon a un tipus d’obra hidràulica característic de l’edat mitjana. Es tracta de canals que solen discórrer en paral·lel als cursos fluvials i que tenen la funció principal de proveir aigua per a molins i, secundàriament, crear regadiu. La Mina dels Set Socis, en canvi, sembla que és una obra més tardana, ja que no feia anar molins sinó que estava pensada per subministrar aigua de reg. Per això es dirigeix cap a una zona eminentment agrícola de Lliçà de Vall que era coneguda com el Pla i on va permetre la creació d’una bona àrea de regadiu. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’origen concret de la mina dels Set Socis, que també s’havia conegut com a mina de can Nadal, ens és desconegut. Sabem que ja existia al segle XVIII perquè apareix en un mapa fet pels volts de 1777 on hi consten les dues mines. Podria ser del segle XVII o potser anterior. Segons aquest mapa (l’original del qual es conserva en un arxiu privat i se n’han fet diverses còpies, una per a l’Arxiu Municipal), el canal feia un recorregut semblant a l’actual, passant per can Nadal, per l’est de can Gurri i en direcció a la masia de la Marineta, ja en terme de Parets.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A principis de segle XIX un grup de propietaris de la zona van decidir donar un nou impuls a aquesta mina i amb aquest objectiu el 4 de setembre de 1805 van constituir una societat. Els promotors eren set propietaris de Lliçà de Vall i de Parets, i per això la mina és anomenada dels Set Socis. Concretament, eren els propietaris dels masos de can Nadal, can Gurri i can Coll (de Lliçà de Vall), i la Marineta, can Guasch, can Romeu i can Pla (de Parets del Vallès). Tot i aquesta diversitat, els promotors destacats eren els de la masia de can Coll, principals terratinents de la zona. L’autorització es va donar per treure aigües subterrànies que hi ha a la immediació o termenal d’en Torres.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Les obres, que devien consistir en una millora o tal vegada en la construcció de nous traçats de la mina, es van iniciar el mateix any 1805 i foren autoritzades pel Rei Carles IV. El 17 de Juny de 1806 se signà el conveni de repartiment de l’aigua entre les set masies. El fet de tenir set socis permetia que cada casa disposés de l’aigua de reg una dia a la setmana: diumenge can Coll; dilluns el mas Nadal; dimarts el mas Gurri; dimecres el mas Massó de Parets; dijous el mas Guasch de Parets, divendres el mas Pla de Parets i dissabte el mas Romeu de Parets (QUEROL: 1).</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1821 la mina es va ampliar, segons es diu en un document de l’arxiu privat de Sobregrau, on consten les despeses a repartir per fer el pagament al minaire Joseph Urpí (GARCIA-PEY, 1999: 220). També es conserva un plànol sense datar, probablement de principis del segle XIX, on apareixen les dues mines, però és poc detallat i no ens serveix per definir el recorregut que feia el canal. El 1917 s’establí un nou conveni per definir la propietat i la utilització de les aigües de la mina.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Amb les millores fetes a la mina dels Set Socis es va donar un salt molt important en la superfície de regadiu a Lliçà de Vall. Les terres conreades de can Coll, per exemple, van passar d’un 3% de regadiu el 1818 a un 24% el 1847, i es va mantenir en una situació important al llarg del segle XX.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Aquesta mina d’aigua s’utilitzava també per abastir les basses d’amarar cànem. Aquest conreu va tenir molta tradició al Vallès. Va créixer al segle XVIII en les terres de regadiu i va arribar a la seva màxima extensió a la segona meitat del segle XIX. A Lliçà eren moltes les cases que es dedicaven a aquest conreu, que va subsistir encara fins als primers decennis del segle XX, quan els preus que es pagaven ja no el van fer rendible. El cànem de Lliçà de Vall era molt apreciar a les corderies de Badalona, on se’n feien cordes per les naus, especialment a l’època de la primera guerra mundial. Quan va decaure la demanda de cànem es cultivà el roldor, que era una mata que s’utilitzava en l’adobat de les pells. També és possible que la mina dels Set socis ajudés a proveir aigua per omplir les basses dels pous de glaç de can Gurri, documentats ja l’any 1765; però tal vegada el rec d’aquestes basses provenia del torrent de la font del Ràdium.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Antigament el canal transcorria subterrani en forma de mina al llarg del seu tram inicial a Lliçà d’Amunt. Al terme de Lliçà de Vall anava al descobert i travessava el territori agrícola conegut com el Pla. En els darrers anys l’increment de la superfície urbanitzada ha fet que la mina dels Set Socis hagi entrat en un procés de declivi. Entorn de la dècada de 1980 tot el tram de Lliçà de Vall fou soterrat i entubat. Actualment, entorn del 2022, es treballa en un projecte per modificar el tram final del canal més avall de ca la Mercè del Pla.</span></span></span></p> | 41.5916800,2.2493500 | 437437 | 4604715 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91703-mina-7-socis-38.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91703-mina-7-socis-30.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91703-mina-7-socis-42.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91703-mina-7-socis-44.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91703-mina-7-socis-45.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91703-mina-7-socis-1.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Tota la documentació referent a les obres i administració de la mina es troba a l’Arxiu de la família de Comalrena de Sobregrau de Gallifa. La família Sobregrau va ser durant molts anys els propietaris de les terres de Can Gurri. S’hi conserva un interessant plànol, probablement de principis de segle XIX, amb indicació dels diferents recs i cases que es va fer amb motiu d’una disputa sobre l’establiment d’aigües entre els diferents socis.En un tram encimentat sobre el camí, poc abans d’arribar a can Nadal, hi ha la inscripció “1960”.Actualment la propietat de la mina es troba en procés per esdevenir municipal.A Lliçà de Vall hi havia un bon nombre de mines des de temps immemorials: la mina de can Camp, la mina de can Oliveres, la mina de can Valls, la mina de can Bellarac o de can Farnés, la mina del Castell, de can Vilardebò o del Comú, la mina del Rector i la mina de can Nadal. També eren importants els recs de la Concòrdia, de les Torres o el Rec Vell. A Lliçà d’Amunt hi ha també, entre d’altres, la mina de Sots Aigües, documentada ja al segle XIV. Informació i dades documentals facilitades per Jaume Olivé, de la comunitat de regants de la mina de can Coll, i per Andreu Martínez, de la comunitat de regants de la mina dels Set Socis. | 98|94 | 49 | 1.5 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | |||||
| 91395 | Can Cantallops | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-cantallops | <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 36.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 39-40.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span>PLANAS MARESMA, Jordi [coordinador] (2006). <em>Alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental (segle XX). Diccionari biogràfic</em>. Museu de Granollers. (Consultable a internet: </span></span></span></span><a href='http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/'>http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/</a>)</span></span></span></p> | XV-XX | Casa totalment en ruïnes i entorn envaït per la vegetació | <p><span><span><span>Antic mas, d’origen medieval, que avui es troba totalment en ruïnes, situat a peu del que havia estat camí ral de Granollers a Sabadell. L’indret es troba molt cobert per bardisses i, en l’estat actual, tan sols es detecten fragments de murs molt parcials al costat sud-est del camí, en una àrea relativament gran. Segons informació oral, a la part posterior de la casa es conserva un forn de pa, i al costat del camí asfaltat que baixa cap a la carretera hi ha l’antic pou de la casa, avui tapat. També es diu que a les feixes de la part posterior, tocant al camp, hi havia unes escales que portaven cap a un túnel. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Per una pintura feta de la dècada de 1950, quan la casa encara s’aguantava dreta, podem veure que la façana principal estava encarada cap al nord-oest, vers el camí. Tenia dos portals i el carener paral·lel a la façana, i disposava d’àmplies zones de coberts a ambdós costats.</span></span></span></p> | 08108-62 | Sector central del terme municipal, al barri de les Ganivetes | <p><span><span><span>Aquest mas és d’origen medieval i la primera referència coneguda es troba al fogatge de 1497, on s’esmenta com a Cantallops. En el fogatge de 1515 hi apareix a nom de Pere Cantallops, i en el fogatge de 1553 a nom de Joan Cantallops. Posteriorment, com a mínim des de començaments del segle XVII, va passar a la família Gurri. Així consta en un document de l’Arxiu de Sant Pere de les Puel·les de l’any 1634. Llavors el possessor era Jaume Gurri, que pel mas Cantallops pagava un cens a aquest monestir benedictí de la ciutat de Barcelona consistent en quatre sous per Nadal (CARRERAS et al., 1999: 36). Més endavant, el mas ja era més conegut com a Gurri de la Serra, sense que deixés de perdre mai l’antiga denominació de Cantallops. Així mateix, hi havia un altre mas que s’anomenava Gurri del Pla, documentat al segle XVII (1659).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Relatives al segles XVII i XVIII coneixem altres referències. En el llibre de visites pastorals de la parròquia de Lliçà de Vall l’any 1671 s’esmenta la casa Gurri de la Serra, i l’any següent hi consta en Jaume Gurri de la Serra. En el mateix llibre, l’any 1682 hi consta un testament de Francisco Gurri, prevere de la parròquia de Sant Miquel Arcàngel de Barcelona, que era fill de la casa Gurri del Pla. Com a administradors hi consten, entre d’altres, Joseph Gurri del Pla i Jaume Gurri de la Serra. Novament, al llibre de visites pastorals, l’any 1713 s’esmenta el mas Gurri de la Serra o can Cantallops, propietat aleshores de Joseph Argemí. Aquestes dues mateixes denominacions s’esmenten també l’any 1744.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 hi consta can Gurri de la Serra, aleshores propietat dels hereus de Joan Floriach i Gurri. Per tant, en els anys anteriors hi havia hagut el casament d’una pubilla Gurri amb un Floriach.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Segons tradició oral, com que Cantallops es trobava a peu de camí ral havia fet funcions d’hostal i s’hi podia fer parada i fonda. En temps més antics devia ser un mas relativament pròsper, i des de finals del segle XVIII o principis del XIX va propiciar que a les seves terres s’hi aixequessin casetes pageses, com ara can Rabassola. </span></span></span></p> <p><span><span><span>A la dècada de 1930 el propietari de Cantallops era Josep Oriach i Pera (1869-1944), que fou alcalde de Lliçà de Vall en dues ocasions. D’ideologia conservadora, fou membre de la primera junta directiva del Sindicat Agrícola, Comercial i Industrial del Vallès, creat el 1916. Al començament dels anys vint va ser el jutge municipal de Lliçà. El 1927 era el primer contribuent del municipi en concepte de propietats urbanes. Fou alcalde de Lliçà en dues ocasions. El febrer de 1930 va ser escollit alcalde pel consistori format després de la caiguda de Primo de Rivera. Ocupà aquest càrrec fins a la proclamació de la Segona República, l’abril de 1931. Durant aquest primer mandat va aconseguir que s’establís a Lliçà el servei diari de correus. El gener de 1932 Oriach, que havia continuat a l’Ajuntament com a regidor, va tornar a ser alcalde, fins que va dimitir el maig de 1932 perquè no es veia capacitat per fer front a la complexitat creixent dels assumptes municipals. Va continuar exercint com a regidor fins el març de 1933. Durant la Guerra Civil va haver de marxar de Lliçà i es va refugiar a casa d’una filla seva a Mataró (PLANAS, 2006).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Després que Josep Oriach Pera morís l’any 1944 va heretar la casa el seu fill i hereu Pere Oriach Ramon. Segons es diu, el nou hereu portava un tren de vida que el va portar a la ruïna i va haver d’emigrar a l’Argentina. García-Pey (1999: 39) afegeix que va acabar sent una casa molt pobra i “quan els portaven alguna carta i havien de pagar cinc cèntims, sempre els deien que podien pagar-los però que no en tenien d'engrunats”. A la dècada de 1950 la casa encara es conservava íntegrament, segons es pot veure en una pintura realitzada en aquests anys per l’artista de Parets del Vallès Jaume Carreras Carreras. En els anys posteriors la casa ja estava en total decadència, va quedar abandonada i va caure en un ràpid procés de ruïna.</span></span></span></p> | 41.5822700,2.2308800 | 435888 | 4603683 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91395-cantallops-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91395-cami-ral-cantallops-20.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91395-cantallops-pintura-retallada_1.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 94|98|85 | 1754 | 1.4 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | |||||
| 90000 | Molí d'en Roure | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-den-roure | <p><span><span><span>Anònim (2017), “La masia de can Canyet, un racó del passat agrícola al bell mig del poble”, <em>Ara Vallès</em> (25/10/2017).</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 136.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 148-149, 206.</span></span></span></span></p> | XIV-XX | Falta de manteniment, amb moltes parts de l'edifici en situació precària | <p><span><span><span>Antic molí fariner, d’origen medieval, del qual pràcticament no en queden traces, ja que deu fer molts anys que no està en ús i ha esdevingut una casa de pagès. Actualment el conjunt consta d’una superfície edificada considerable que inclou l’antic molí, a ponent, al qual s’hi han adossat altres cossos de construcció més recent, (probablement del segle XIX o començaments del XX) tot formant una planta en forma de U amb un cos més alt al centre i un pati posterior. Quan es va fer aquesta última reforma tota la façana principal va quedar més o menys uniformitzada i es va arrebossar. Algunes de les obertures es van remodelar, tot i que el resultat final és força heterogeni.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En la façana principal el cos més antic, a ponent, té dues plantes i presenta obertures diverses, amb un balcó corregut al primer pis. El cos central consta de tres plantes i és rematat amb un acroteri amb perfil lleugerament sinuós. Té traces d’un antic rellotge de sol. La part de ponent, de dues plantes, és tal vegada la més recent. Està obrada completament amb totxo i s’estructura en base a quatre eixos d’obertures, amb finestres balconeres d’obra calada al primer pis. </span></span></span></p> <p><span><span><span>En relació a l’antic molí, cal dir que aquest es nodria amb aigua de la mina de can Coll. Actualment la mina arriba uns metres al nord-oest de la casa i omple una bassa de rec construïda a la dècada de 1940. Poc després el canal es divideix en dos ramals, un que va més a l’est i es dirigeix cap a can Xiol i un altre, lleugerament més a ponent, que va cap a can Coll. El ramal de l’est és el que nodria la bassa del molí. De la bassa, que està situada rere la construcció antiga i es troba molt coberta per la vegetació, se’n conserva part d’un mur on encara s’hi veu un sobreeixidor. Al seu interior s’insinua l’entrada al carcabà del molí, que era la part subterrània on hi havia la roda hidràulica. En l’estat actual, però, desconeixem si es conserva o en quin estat es troba aquesta part del molí. Actualment el ramal de llevant de la mina voreja la casa per ponent i continua en direcció sud, cap als horts de can Tabaquet, regats amb aigua de la mina.</span></span></span></p> | 08108-17 | Sector est del terme municipal, al barri del Pla | <p><span><span><span>Aquest molí és d’origen medieval i està vinculat a la mina de can Coll. Era un dels cinc molins que anaven amb l’aigua que proporcionava aquesta mina d’origen medieval i que ja està documentada l’any 1398. Concretament, era el molí senyorial i estava sota el domini del senyor del castell de Lliçà de Vall.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En el fogatge de 1497 hi consta una casa com a Roura, i en el fogatge de 1515 apareix a nom de Bernat Roura. Tanmateix, no creiem que aquestes referències corresponguin realment a la casa del molí, sinó més aviat a un altre mas del terme. Tot sembla indicar que el nom originari d’aquest molí era Roviradech. Així, en documents de 1551 i 1596 referits al mas de can Canyet s’esmenta un mas rònec que estava junt a la casa i que tenia el nom de Rovidarech o Roviradech. Aquesta denominació s’ha d’associar al molí, com queda clar en una concòrdia firmada el 24 d’agost de 1767 on es diu que “lo referit molí anomenat den Canyet antes se anomenava de Roviradech: Que lo molí de Roviradech antes se anomenava lo Molí del Castell de Llissadevall propi del sr. de dit Castell y en virtut d’antiquíssims tituls te y ha tingut sempre la facultat de fer resclosa y assequia en dicta riera Tenes” (GARCIA-PEY, 1999: 149). Per tant, queda clar que era el molí senyorial, que en època medieval devia encarregar-se de fer-lo anar la masia de can Canyet i, en el moment de decadència del castell a la baixa edat mitjana, aquest mas devia comprar el molí. Aquest molí també era conegut com el Molí de Dalt en relació a altres molins que hi havia aigües avall, que eren el de can Coll o el Molí del Xiol. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Al segle XVIII la masia de can Canyet i també el molí van passar a ser propietat de can Coll, que era el mas més important i amb més terres del terme de Lliçà de Vall. La primera persona d’aquesta nissaga de la que es té constància que en fos propietària és Gestrudis Coll, el 1729. En aquest segle els moliners eren la família Roura, i el molí fou anomenat Molí d’en Roure i encara avui es coneix amb aquest nom. L’any 1771 hi ha notícia en documents de l’Arxiu Parroquial del baptisme d’Eulària Roura, que era filla de Joseph Roura, moliner, i de Catarina Varó, cònjuges difunts (GARCIA-PEY, 1999: 206). Aquestes dades semblen indicar, doncs, que la denominació de Roure fou adquirida en aquesta etapa més tardana. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Quan a mitjans de segle XX la família Roura va marxar del molí s’establí en una casa del carrer de Sant Cristòfol abans anomenada can Mariano i actualment can Roura. Més endavant, a l’antic molí hi vivia en Peret Gitano, que hi criava cavalls i que temporalment va fer que la casa es conegués com can Peret Gitano. En l’actualitat tot l’entorn es troba afectat per un pla urbanístic, de moment en fase d’estudi. </span></span></span></p> | 41.5880000,2.2431800 | 436919 | 4604311 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90000-moli-roure-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90000-moli-roure-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90000-moli-roure-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90000-moli-roure-1.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: Molí del Castell, Molí de Rovidarech o Roviradech, Molí de can Canyet, Molí de Dalt.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | |||||
| 91556 | Can Tomàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-tomas-2 | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 227-228.</span></span></span></p> | XX | La casa es conserva en bones condicions, però la seva tipologia originària ha estat molt alterada | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès avui molt transformada i ampliada, de manera que pràcticament ha perdut la tipologia tradicional. Es troba al barri de tradició agrícola conegut com el Pla, al costat de la carretera de Sabadell a Granollers. Consta d’un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) que té adossats cossos més baixos a banda i banda, així com altres construccions a l’entorn que formen un pati davanter.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El cos residencial ha mantingut més o menys el volum originari, però s’ha remodelat completament amb una tipologia constructiva moderna que alterat la disposició originària de la façana principal.</span></span></span></p> | 08108-78 | Barri del Pla. Avinguda del Pla, 37 | <p><span><span><span><span>La pràctica totalitat del barri pagès de cases disperses anomenat el Pla s’originà entre les dècades de 1920 i 1930, en la major part en terres del mas veí de can Nadal. Estava emplaçat en una gran plana de tradició agrícola que ja es coneixia amb la denominació del Pla. Popularment el barri també s’havia anomenat la Sibèria, perquè quedava relativament apartat de la resta del poble. Prèviament, el 1902, s’havia construït la carretera de Sabadell a Granollers que travessava per aquesta zona.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Tomàs en particular, la casa la va construir en Tomàs Xicota cap a finals de la dècada de 1920. Aquesta família procedia de la casa de can Tomàs (actualment can Quim), del barri de les Casetes. També s’havia anomenat ca l’Enriquet. Fa uns anys la casa va ser reformada i ampliada amb altres construccions.</span></span></span></p> | 41.5891700,2.2579700 | 438153 | 4604430 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91556-cal-tomas-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | ||||||
| 91009 | Can Padró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-padro-3 | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 167</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès de dimensions força grans que es troba en un barri de cases disperses que es va originar a redós de la carretera de Parets. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) que té diversos cossos annexos als costats nord i oest. La casa ha conservat més o menys el volum i la tipologia originària de casa popular pagesa. La façana principal, encarada vers migdia, s’ordena en base a dos mòdols més o menys simètrics que semblen correspondre a dos habitatges. Cadascun amb un eix central d’obertures on hi ha una porta i un balcó al damunt, més finestres laterals. Els murs són actualment arrebossats i pintats de blanc. En la resta de façanes les obertures són més irregulars i queden alterades per la construcció dels cossos adossats, que a la part posterior generen una terrassa i a l’oest una àmplia eixida. La casa ha conservat una àmplia zona de pati i horts al seu voltant.</span></span></span></p> | 08108-56 | Avinguda de Catalunya, 1 | <p><span><span><span>A principis de segle XX es va construir la carretera que vertebra el municipi de Lliçà de Vall de nord a sud, comunicant Parets del Vallès pel sud i enllaçant amb la carretera de Sant Llorenç Savall pel nord. L’any 1908 a l’Ajuntament es parlava de la redacció del projecte, i l’obra sembla que es va fer efectiva entorn de 1917. Probablement al voltant d’aquests anys es devia construir can Padró i algunes de les altres casetes que van formar un barri dispers al voltant de la carretera. La família de cognom Padró féu construir aquesta casa i hi van venir a viure procedents de ca la Madalena, del barri Xiol, que també s'anomenà cal Padró.</span></span></span></p> | 41.5797100,2.2359300 | 436307 | 4603395 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91009-can-padro-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91009-can-padro-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | |||||||
| 91913 | Can Quim | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-quim | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 196.</span></span></span></p> | XIX-XX | La casa ha perdut gairebé del tot la tipologia tradicional | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès de dimensions força grans que ocupa gairebé tota una illa al barri anomenat Les Casetes. Externament està molt reformada i gairebé ha perdut la tipologia tradicional de casa pagesa popular del segle XIX. Consta d’un cos residencial de planta més o menys quadrada (amb planta baixa més un pis) que té adossat a llevant un cos més baix, més un pati davanter i coberts a la part sud. La façana principal, encarada vers migdia, ha estat totalment reformada i les obertures s’han remodelat. Al ràfec sota la coberta es conserven els cabirons de fusta, i els baixos de la casa mantenen en part les característiques constructives tradicionals.</span></span></span></p> | 08108-115 | Barri Les Casetes. Carrer Remei, 2 | <p><span><span><span>Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a can Quim en particular, ja hem dit que consta a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818. Hi apareix com can Quico, can Quim i can Tomàs. L’autor García-Pey (1999: 196), diu que antigament la casa estava repartida en quatre habitatges que eren per a quatre germans de cognom Xicota, anomenats successivament can Quim, can Quico, can Tomàs i cal Pinxo. D’altra banda, a la part antiga de la casa, als baixos, es conserva una placa d’assegurança de l’any 1819. Aquest conjunt de cases, doncs, podria ser originari de finals del segle XVIII o començaments del XIX. Ja a principis de segle XX encara hi havia quatre cases. L’avi de l’actual propietari en va comprar algunes. Es deia Quim Xicota, i d’aquí el sobrenom de la casa com a can Quim. Més tard, cap a la dècada de 1960, tot el conjunt es va reformar.</span></span></span></span></p> | 41.5924300,2.2424200 | 436860 | 4604803 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial - productiu | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada pel propietari | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | ||||||||||
| 91918 | Can Menna | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-menna | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 135.</span></span></span></p> | XIX-XX | Casa molt transformada. Coberts parcialment en estat de semiruïna | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès de dimensions mitjanes emplaçada en un replà al costat de la carretera de Sabadell a Granollers. Consta d’un cos residencial de planta més o menys quadrada (d’una sola planta) i té un conjunt de coberts que es troben aïllats uns metres al nord-oest. La casa ha mantingut el volum originari però ha estat substancialment reformada, amb la remodelació gairebé total de les obertures. La façana principal, encarada vers migdia, presenta un seguit d’obertures de distribució irregular. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La part més interessant són els coberts, que han conservat la tipologia constructiva tradicional de pedra. Tot i això, es troben parcialment en estat de semiruïna.</span></span></span></p> | 08108-120 | Al polígon de la Serra. Avinguda del Vallès, 11 | <p><span><span><span><span>Per aquest indret hi passava l’antic camí ral de Sabadell a Granollers i l’any 1902 s’hi construí la carretera, que feia un itinerari similar. </span>No coneixem gaires notícies d’aquesta casa, que podria ser una construcció del segle XIX o començaments del XX. A la dècada de 1940 el propietari era Llorenç Estany Soldevila. La casa tenia una peça de terra coneguda com a feixa de can Menna, situada més al nord. En algun mapa la casa també està marcada com a Ca l’Enric.</span></span></span></p> | 41.5729900,2.2123600 | 434335 | 4602667 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91918-can-menna-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91918-can-menna-8.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | ||||||
| 91381 | Can Rabassola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-rabassola | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 196-198.</span></span></span></p> | XVIII-XX | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès de dimensions mitjanes, emplaçada a peu de l’antic camí ral, avui molt transformada per les darreres reformes que s’hi han practicat, de manera que ha perdut en bona part la fesomia tradicional. La construcció manté els volums antics però les obertures han estat remodelades modernament i els murs s’han arrebossat i pintat de blanc. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) i té adossat un cos més baix al costat de llevant. La façana principal, encarada vers migdia i alineada amb l’antic camí, conserva més o menys la disposició de les obertures antigues, que s’agrupaven en quatre eixos verticals, amb una escala exterior a l’extrem oest que ja no existeix. Les obertures majoritàriament eren emmarcades amb maó. Per la part posterior el cobert de llevant s’ha condicionat com a porxo.</span></span></span></p> | 08108-61 | Camí de Sant Valerià, 34 | <p><span><span><span>Segons tradició oral de la família, a la casa hi havia una rajola amb una inscripció de l’any 1777 que podria indicar la data dels inicis de la construcció, però aquesta rajola no s’ha conservat. També es diu que el sobrenom de Rabassola, que fa referència a un tipus de bolet, vindria del fet que van trigar molt temps a construir la casa, fins al punt que a l’indret ja hi havien sortit aquests bolets. Les primeres escriptures són de l’any 1803. Joan Oriach Gurri hi ven la peça de terra a Joan Serra Soley, alies Rabassola. En l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 la casa consta amb la denominació de “can Serra i Rabaxola”, de Joan Serra. Es va aixecar al peu del camí ral de Sabadell a Granollers, i una part del seu recorregut coincidia també amb el Camí de Sant Valerià, que és el nom actual del carrer. Les terres eren del mas Cantallops, que és el més antic de la zona i es troba en una situació molt propera, avui en ruïnes. A can Rabassola van pagar censos a Cantallops fins que, fa unes dècades, es van redimir. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Joan Serra Soley es va casar amb Francisca Garriga Nadal, el seu fill i hereu fou Vicens Serra Garriga. Aquest es casà amb Josefa Argemí Viñoles. L’hereva fou una pubilla: Rosa Serra Argemí, casada amb Pere Ramon Serra. El seu fill i hereu fou Jacint Ramon Serra, casat amb Maria Grau Brunés. El seu fill i hereu fou Pere Ramon Grau, casat amb Francisca Arimon Congost. Són els pares de l’actual propietària.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En un principi la casa era més petita i ocupava només la part central. El carener de la teulada era perpendicular a la façana principal. Així es pot veure en una pintura feta per l’artista de Parets del Vallès Jaume Carreras Carreras, possiblement de la dècada de 1940. En aquest quadre també s’hi veu un paller de pal a un costat de la casa. Pels volts de 1948 l’habitatge s’amplià pels costats i el carener va passar a ser paral·lel a la façana principal, tal com és ara. Primer la part davantera i més tard es va continuar l’ampliació cap al darrera. Al costat dret hi havia un forn de pa. L’any 1954 el pis de dalt es va habilitar com a habitatge independent pel casament de Pere i Francisca. Una escala a la part oest de la façana donava accés a aquest habitatge. Fins l’any 1961 la llum elèctrica no va arribar a la casa. Fou l’any que va morir Maria Grau Brunés. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Més recentment, la reforma més important es va realitzar l’any 1966. Aleshores la casa va quedar pràcticament tal com es pot veure actualment. Una part de l’antic cobert adossat a llevant es va incorporar a l’habitatge i a l’interior encara es conserva una menjadora. Les escales exteriors es van mantenir fins l’any 1984.</span></span></span></p> | 41.5825800,2.2326100 | 436033 | 4603717 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91381-can-rabassola-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91381-can-rabassola-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91381-can-rabassola-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91381-can-rabassola-quadre.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La casa tenia una bassa que estava emplaçada dins l’actual rotonda de la carretera de Granollers a Sabadell amb el camí de les Argelagues. Servia per amarar el cànem, per regar els horts i també com a rentador, on hi anaven no només els habitants de can Rabassola sinó també dones del veïnat de la Ganiveta. Per aquí passava el rec de can Coll, que tenia un sifó o bufador que estava a un costat i altra de la carretera. Amb l’ampliació de la carretera el sifó es va perdre. Al costat de la riera de Merdans encara es conserva un pilar del sifó. El pare de l’actual propietària, Pere Ramon Grau, encara hi anava a treure el trestellador perquè l’aigua arribés al camp.Es conserven unes rajoles amb les inicials PR (corresponents a Pere Ramon Grau) i AM (podrien ser les inicials d’Antònia i Mercè, filles de Jacint Ramon Serra).Les rabassoles, també conegudes com a múrgoles o barrets de capellà, son una mena de bolets comestibles que creixen en tot tipus d’habitats, però especialment en terres remogudes. Informació facilitada per la propietària, i dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | ||||||
| 91041 | Can Tender | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-tender | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 225</span></span></span></p> | XX | La tipologia constructiva originària ha estat parcialment alterada i l'estat de conservació és desigual | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès de petites dimensions que es troba emplaçada en un barri de cases disperses que es va formar a redós de la carretera de Parets. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa i golfes) que té adossat un cobert a llevant. La casa ha conservat més o menys el volum originari, per bé que les obertures s’han refet en bona part i la tipologia de casa de pagès popular ha quedat parcialment alterada. La façana principal, encarada vers migdia, es distribueix en tres obertures, amb la porta al mig, i el carener de la teulada és paral·lel a la façana. Els murs són actualment arrebossats i pintats de blanc.</span></span></span></p> | 08108-57 | Carrer Oliveres, 2 | <p><span><span><span>A principis de segle XX es va construir la carretera que vertebra el municipi de Lliçà de Vall de nord a sud, comunicant Parets del Vallès pel sud i enllaçant amb la carretera de Sant Llorenç Savall pel nord. L’any 1908 a l’Ajuntament es parlava de la redacció del projecte, i l’obra sembla que es va fer efectiva entorn de 1917. Probablement al voltant d’aquests anys es devia construir can Tender. Segons dades del cadastre, no sempre fiable, l’any de construcció d’aquesta casa és el 1923. Antigament hi tenien vaques i aviram, on venien llet, ous, pollastres i el que collien a l'hort. Aquesta activitat fou considerada per la gent com anar a la tenda, i així va sortir el nom de la casa d'en Tomàs Xicota Guasch. El cognom Xicota, força estès al municipi, tal vegada provindria de la casa de can Xicota de Lliçà d'Amunt.</span></span></span></p> | 41.5791200,2.2359100 | 436304 | 4603330 | 1923 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91041-can-tender-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91041-can-tender-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | |||||
| 91440 | Can Pep Llanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pep-llanes | <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 223.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 177-178.</span></span></span></p> | XX | Casa molt modificada per intervencions modernes que han estat poc curoses | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès de petites dimensions, emplaçada <span>al barri de cases disperses anomenat el Pla</span>. Actualment es troba adossada a una construcció industrial, de manera que l’habitatge tradicional ha quedat molt desdibuixat. La casa conserva més o menys els volums originaris i, parcialment, la tipologia de casa pagesa popular.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Consta d’un cos residencial de planta quadrada que té adossats coberts a l’est i al nord, mentre que a ponent s’allarga una nau de tipus industrial que tanca el recinte. La façana principal de la casa està encarada a migdia, vers la carretera, i dona a un pati tancat que s’utilitza per a usos productius.</span></span></span></p> | 08108-69 | Barri del Pla. Avinguda del Pla, 29 | <p><span><span><span><span>La pràctica totalitat del barri pagès de cases disperses anomenat el Pla s’originà a la dècades de 1920 i 1930 en terres del mas veí de can Nadal. Prèviament, el 1902, s’havia construït la carretera de Sabadell a Granollers que travessava per aquesta zona. Des de 1912 can Nadal estava habitada per masovers. A partir de 1931 per problemes econòmics els propietaris van anar venent les terres a diverses famílies pageses perquè s’hi fessin una caseta. Així va sorgir el barri del Pla, que estava emplaçat en una gran plana de tradició agrícola que ja es coneixia amb aquest nom. Popularment el barri també s’havia anomenat la Sibèria, perquè quedava relativament apartat de la resta del poble. La majoria de cases d’aquest sector al nord del torrent es van construir a la dècada de 1930, amb l’excepció de can Pessigos, que és una mica anterior, del 1910. L’any 1958 la masia de can Nadal i la seva finca fou adquirida per l’Obra Tutelar Agrària (OTA), una fundació privada creada l’any 1928 a la masia de les Torres per atendre joves amb risc d’exclusió social. Aleshores moltes terres que treballaven els habitants d’aquest barri van passar a ser propietat de l’OTA.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a can Pep Llanes en concret, en un principi els amos eren la família Vilalta, que la van vendre a Josep Puig Font, el qual era fill de can Llanes i per això se’l coneixia com en Pep Llanes. Procedia doncs de l’altra casa, també anomenada can Pep Llanes, que està situada a l’antic carrer empedrat, actual carrer de Terrassa, número 2. La família de Pep Puig hi va viure molts anys al barri del Pla. Més recentment, la casa s’ha llogat per explotar-hi les naus adossades que s’utilitzen com a taller industrial.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>En un llibre de Carme Badia (2004: 223) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’explica una anècdota referida al Pep de can Llanes. S’hi diu que fou alcalde i no sabem si és exacte. Qui sí que fou alcalde era Jaume Carreras Villà, de can Moisès.</span></span></span></p> | 41.5884900,2.2557100 | 437964 | 4604356 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91440-can-pep-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91440-can-pep-4.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | ||||||
| 90900 | Can Pau Palla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pau-palla | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 175.</span></span></span></p> | XIX-XX | En estat d'abandonament | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès emplaçada prop de la carretera de Sabadell a Granollers, a l’actual polígon de Palaudàries, en un solar que ha quedat lliure de naus. Consta d’un cos de planta allargassada, amb un dels costats esbiaixat, i té planta baixa més un pis. Aquest antic habitatge es devia construir al segle XIX però actualment té més aviat l’aspecte d’una granja funcional, ja que durant molts anys a la part de ponent s’hi criaven gallines. Això va transformar l’aspecte general del conjunt, que adopta més aviat l’aspecte uniformitzat d’una granja de mitjans del segle XX. La façana principal, encarada vers migdia, presenta un seguit de portals de grans dimensions i diverses finestres de distribució irregular, de caire funcional. A la part posterior les obertures són més petites. Els murs són arrebossats amb ciment. La part de ponent, on hi havia la granja, s’hi devia afegir posteriorment.</span></span></span></p> | 08108-49 | Polígon industrial La Serra. Carrer de la Segarra, s/n. En un descampat. | <p><span><span><span>Aquesta casa formava part d’un barri de casetes disperses que es devia formar al segle XIX prop de l’antic camí ral i posterior carretera de Sabadell a Granollers. Ja consta a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818, on apareix amb el nom de can Pau de la Palla. Antigament s’hi entrava pel camí propi de la casa des del camí ral, que passava uns metres més al nord. El camí va quedar tallat per la carretera i ara s’hi accedeix directament des d’aquest vial.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Anys enrere la part de ponent va servir com a granja de gallines. Els antics masovers l'any 1966 van construir una altra casa molt a prop que va ser coneguda per ca la Pagesa perquè, a més de tenir un restaurant, s’hi venien ous, pollastres i conills. Més recentment, can Pau Palla és cuidada per un masover.</span></span></span></p> | 41.5710400,2.2128500 | 434374 | 4602450 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90900-cal-paupalla-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90900-cal-paupalla-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90900-cal-paupalla-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90900-cal-paupalla-9.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | |||||
| 90219 | La Caseta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-caseta-23 | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 47-48.</span></span></span></p> | XIX-XX | Cos central amb escrostonaments a l'arrebossat. Estat de semiabandó | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès emplaçada prop de la carretera de Sabadell a Granollers, a l’actual polígon de Palaudàries. Consta de dos cossos residencials adossats més un cobert, tot formant una planta rectangular allargassada. Els dos cossos disposen de planta baixa més un pis, i tenen la façana principal encarada a migdia. El cos del centre (de color rosat) és el més antic i el que revesteix un cert interès com a testimoni de casa popular pagesa. La seva façana principal consta d’un portal de punt rodó i finestres de distribució irregular, en bona part modificades. Els murs són de maçoneria, i només el davanter és arrebossat. El cos situat a l’oest (de color blanc) és més modern, possiblement de la dècada de 1950. És de planta rectangular i compta amb una terrassa que es genera a l’angle sud-oest. Es caracteritza per un ritme de finestres a la primera planta emmarcades amb un dentellat de to més fosc. Finalment, el cobert de llevant és una construcció funcional, també moderna i amb les estructures fetes de formigó.</span></span></span></p> | 08108-42 | Polígon industrial de Palaudàries. Camí de Sant Ferran. Carrer de la Caseta | <p><span><span><span>Aquesta casa ja consta a l’”Apeo” de 1818, amb el número 179 i amb la mateixa denominació de “la Caseta”. Aleshores era propietat de Pere Prat Ginestos; és a dir, el mateix amo de la masia de can Prat. Formava part d’un barri de casetes disperses que es devia formar al segle XIX prop de l’antic Camí ral i posterior carretera de Sabadell a Granollers. Per la tipologia constructiva, el cos més antic de la casa (el central) podria ser originària de principis del segle XIX o potser una mica anterior. La resta de cossos són més moderns, de la segona meitat del segle XX.</span></span></span></p> <p><span><span>Sembla que el nom de la casa prové d’un tal Pere Caseta. També se la va conèixer com a can Pere Caseta, posteriorment can Caseta i, finalment, ha quedat el nom de La Caseta. En una època hi van viure els masovers de can Lledó de Lliçà d’Amunt, per això també va ser coneguda com la Caseta de can Lledó.</span></span></p> | 41.5766900,2.2118600 | 434297 | 4603078 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90219-la-caseta-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90219-la-caseta-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90219-la-caseta-9.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90219-la-caseta-5.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: can Pere de la Caseta, cal Caseta, Caseta de can Lledó | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | |||||
| 90985 | Can Tià Sans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-tia-sans | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 226.</span></span></span></span></p> | XX | Rehabilitació que ha alterat substancialment la tipologia constructiva originària | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès, avui força modificada, que es troba emplaçada en un barri de cases disperses que es va formar a redós de la carretera de Parets. Consta d’un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) que té cossos més baixos adossats a banda i banda. La casa ha conservat més o menys els volums originaris, però les obertures s’han refet completament i la tipologia de casa de pagès popular ha quedat força alterada. La façana principal, encarada vers migdia, s’estructura en base a dos eixos d’obertures amb la porta al mig, i té un rellotge de sol a la part superior. Els murs són actualment arrebossats i pintats de blanc. </span></span></span></p> | 08108-55 | Carrer Oliveres, 4 | <p><span><span>A principis de segle XX es va construir la carretera que vertebra el municipi de Lliçà de Vall de nord a sud, comunicant Parets del Vallès pel sud i enllaçant amb la carretera de Sant Llorenç Savall pel nord. L’any 1908 a l’Ajuntament es parlava de la redacció del projecte, i l’obra sembla que es va fer efectiva entorn de 1917. Probablement al voltant d’aquests anys es devia construir can Tià Sans i algunes de les altres casetes que van formar un barri dispers al voltant de la carretera. Segons notícies orals, la casa fou construïda per Sebastià Brunés Entreaigües, avi de l’actual propietària. Era coneguda igualment per can Tià Sans i per ca la Mestra, ja que hi va viure una mestra de l’escola. El motiu popular de la casa, doncs, és un derivat del nom “Sebastià”.</span></span></p> | 41.5791500,2.2354400 | 436265 | 4603334 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90985-can-tia-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90985-can-tia-4.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: ca la Mestra. Notícies orals facilitades per la propietària | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | |||||
| 90971 | Can Patiràs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-patiras-1 | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 174.</span></span></span></span></p> | XIX-XX | Casa molt transformada | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès, avui molt transformada, que forma part del barri de cases disperses que va sorgir prop de Serracarbassa. Consta d’un petit cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) que té adossats a cada costat cossos que sobresurten lleugerament, més un cobert a llevant. La construcció manté més o menys els volums originaris, però les obertures s’han reformat completament en els darrers anys i ara estan revestides d’uns emmarcaments dentats. Així mateix, la casa s’ha dotat d’un sòcol amb revestiment de pedra i els murs s’han pintat de color rosat.</span></span></span></p> | 08108-53 | Urbanització de can Prat. Carrer de Sant Jaume, s/n | <p><span><span><span>Aquesta casa ja apareix a l’Apeo (registre de finques i cases) de 1818. Segons Garcia-Pey, l’home que va construir-la ho va fer a base d’anar pujant pedres de la riera amb un sac, i la gent li deia: “Així has de fer-te-la? Ja patiràs!”. Més endavant de la casa, ara formant part també de la urbanització de can Prat, hi tenia una peça de terra que se’n deia la Vinya de can Patiràs. L’any 2013 a can Patiràs s’hi va establir el centre caní Conductcan.</span></span></span></p> | 41.5885700,2.2166000 | 434704 | 4604394 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90971-can-patiras-5.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | ||||||
| 91643 | Tèxtil Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/textil-torres | <p><span><span><span>QUEROL, Ricart. Tèxtil Torres, símbol del creixement industrial a Lliçà de Vall. Anys 1961-1986. Treball inèdit del Centre d’Estudis i Recerques Lliçà de Vall.</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Antiga fàbrica de l’empresa Tèxtil Torres construïda a la dècada de 1960. Consta de diferents naus que ocupen una extensa superfície, actualment dins del polígon de can Coll, vora la riera de Merdans. El conjunt industrial és format per dues grans naus situades als extrems, en direcció nord-sud, més cinc naus transversals que ocupen la part central tot formant un recinte de planta quadrada totalment compacte. La nau de llevant, que és la principal, es prolonga per la banda sud i té adossats altres cossos on antigament hi havia la màquina de vapor i on encara s’aixeca una esvelta xemeneia de planta circular. Així mateix, al nord del conjunt es conserva un gran dipòsit circular d’aigua fet amb formigó.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La nau principal, situada a l’est, destaca perquè és més alta (de quatre plantes) i més llarga. A les dues façanes llargues la construcció queda singularitzada per un ritme de franges rectangulars verticals, obrades amb formigó, a l’interior de les quals s’ubiquen les obertures. Les diferents franges queden cobertes per una superfície contínua de persianes que donen uniformitat al conjunt, tot i que les de la cara exterior (a l’est) s’han perdut en bona part.</span></span></span></p> | 08108-82 | Polígon industrial de can Coll. Carrer de can Coll, 16 | <p><span><span><span>La industrialització a Lliçà de Vall va ser molt tardana. Fins la dècada de 1960 la principal activitat econòmica encara era l’agricultura. Tèxtil Torres S.A. va ser la primera gran empresa que es va instal·lar al poble. El 1961 es va començar a construir la fàbrica. Amb 20.000 metres quadrats, era una de les construccions industrials més grans de la zona. Va començar a produir el 1963, i funcionava com a complement de la fàbrica que l’empresa tenia al Poblenou de Barcelona. A Lliçà s’hi feia teixit blanc de cotó per a llençols i coixineres. La força motriu era el vapor, generat per la combustió de carbó, i més endavant (1967) s’hi va introduir el gasoil. Per a la neteja dels teixits es va instal·lar una mecanisme que bombejava l’aigua a la fàbrica des d’una mina subterrània. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El cotó arribava en fil i es teixia als telers situats en diverses naus. Seguidament es traslladava el teixit a la nau gran central on es feien tasques de blanqueig i aprest. Un cop assecada al natural, la roba es tallava i es plegava, a punt per sortir de la fàbrica. Les marques que comercialitzaven eren “El Buitre” i “Sabanas Manola”. Es feien tres tipus de teles que s’anomenaven: “Manola verde”, “Manola dorada” i “Buitre”; aquesta darrera, de menys qualitat. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Inicialment, molts dels treballadors van venir de Barcelona i es van instal·lar en uns blocs construïts davant de la fàbrica. El mateix 1961 es va presentar el projecte per construir aquests habitatges, que van constituir un petit barri conegut amb el mateix nom de la fàbrica. El primer bloc que es va construir al costat de la fàbrica era pels encarregats de secció. Posteriorment es van anar construint la resta de blocs, entre 1964 i 1967 aproximadament.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Cap al 1986 la fàbrica va tancar les portes. Posteriorment s’hi han fet diverses subdivisions i s’hi han instal·lat empreses d’altres sectors (QUEROL, treball inèdit)</span></span></span></p> | 41.5816100,2.2405700 | 436695 | 4603603 | 1961-1962 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91643-fabrica-torres-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91643-fabrica-torres-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91643-fabrica-torres-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91643-fabrica-torres-diposit.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | ||||||
| 91277 | Can Camp | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-camp-4 | <p><span><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 226.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 10, 36.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 37, 131.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 38-39.</span></span></span></span></p> | XVI-XXI | <p><span><span><span>Antiga masia de dimensions modestes emplaçada vora el torrent de Sants o de Merdans, en el barri anomenat el Sot. Es tracta d’un edifici que ha conservat més o menys els volums originaris però molt transformat en els darrers temps, de manera que ha perdut gairebé totalment la fesomia tradicional. Consta de dos cossos adossats d’alçades lleugerament diferents (amb planta baixa més un pis), i té adossat un cos a la part posterior i un porxo al lateral. La façana principal, encarada vers migdia, s’estructura en dos eixos d’obertures verticals a cada cos, no del tot simètrics. El cos de la dreta es caracteritza per dos balcons al primer pis, de construcció molt moderna. En la resta de façanes les obertures han estat igualment transformades.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Antigament, la casa tenia un portal de mig punt amb dovelles, els murs eren fets de pedres i còdols, i les finestres de totxo.</span></span></span></p> | 08108-60 | Carrer Camí del Sot, s/n | <p><span><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp. El mas de can Camp està documentat per primera vegada en el fogatge de 1515, on apareix Joan Camp. En el fogatge de 1553 el mas està associat a Bertomeu Camp. En un document de 1567 s’esmenta que els propietaris aleshores eren Joan Marçal Camps i la seva muller Francisca, els quals van vendre unes terres a Antic Oliveres. També es diu que abans aquest mas s’havia anomenat Tareu. </span>En un document de l’arxiu parroquial de 1596 se l’anomena can Camp o can Campet. <span>En un document de l’any 1633 es diu també que antigament el mas havia tingut la denominació de Mont Oliva o Matacabres. En aquest moment el propietari era Jaume Camps, que havia de pagar al monestir de Sant Pere de les Puel·les un cens consistent en un parell de capons per Nadal més 20 ous en altres festivitats (CARRERAS, 1999: 37). La família Camp es va mantenir al front del mas almenys fins l’any 1786, segons consta en un document del fons Ricard Querol. En canvi, a principis del segle XIX, en l'Apeo de 1818 consta que era propietat de Joan Vilardebò i Morera, de Mataró, i que el mas ja era habitat per un masover. A la dècada de 1940 van comprar la casa una gent de Santander que tenien cavalls. En un llibre de Carme Badia (2004: 226) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’explica una anècdota referida a aquesta època.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A finals del segle XX la casa es trobava en força mal estat. Entorn del 2000 la van comprar els actuals propietaris i la van rehabilitar.</span></span></span></span></p> | 41.6000700,2.2235300 | 435293 | 4605665 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91277-mas-camps-7.jpeg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91277-mas-camps-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91277-mas-camps-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91277-mas-camps-4.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-20 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Una de les bigues de l’interior tenia inscrita la data 1886. Altres denominacions: mas Camps.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | ||||||
| 89889 | Can Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-coll-12 | <p><span><span><span><span>ANGULO, Virtuts; BARBANY, C; GARCÍA, M.R (1994). <em>Història medieval i moderna del Vallès Oriental</em>. Ed. Rourich.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, <em>Notes</em>, vol. 21 (gener de 2005), Centre d’Estudis Molletans – Ajuntament de Mollet del Vallès, p. 51-80.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, Treball consultable a internet: <a href='https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/'>https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/</a></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 19-23.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 110-111, 120-121. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). <em>La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès</em>. Mancomunitat de la Vall del Tenes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 56-60, 211.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MARCO-PALAU, Francesc (2013). “Les pintures de Palau Ferré a la capella de can Coll (Lliçà de Vall)”. <em>Revista del Centre d’Estudis de Granollers</em>, núm. 17, p. 167-177.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MARCO-PALAU, Francesc (2019). <em>El pintor que cremava els seus quadres. Assaig biogràfic de Maties Palau Ferré.</em> Editorial Gregal, Maçanet de la Selva, p. 71-74.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>PLANAS, J; GARRIGA, J; BUXADERA, I (1993). <em>Història contemporània del Vallès Oriental</em>. Ed. Rourich.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>ROVIRA, Francesc; SUNYOL BUSQUETS, Julieta (2021). <em>En Tragina i en Maties</em>. Editorial Alpina; Ajuntament de Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>VILAGINÉS, Jaume (1986). <em>La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental</em>. Estudis de Granollers i del Vallès Oriental, Ajuntament de Granollers.</span></span></span></span></p> | XI-XX | En procés de restauració. S'han restaurat cobertes i façanes, i queden pendents intervencions a l'interior | <p><span><span><span>Antiga masia transformada al segle XVIII en una casa-palau de característiques senyorials que inclou en el seu recinte una torre del segle XVI (amb una capella a la planta baixa), la part residencial noble, una construcció auxiliar a migdia que servia com a taller, un ampli jardí situat al sud i un altre espai també enjardinat al vessant nord de la casa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La torre constitueix l’element exteriorment més significatiu. Es tracta d’una construcció imponent i de gran qualitat que fou bastida l’any 1576. És de planta quadrangular i de cinc pisos d’alçada, amb coberta a quatre vessants i coronada per una campanar d’espadanya. La part inferior consta d’un sòcol lleument atalussat fet amb grans carreus ben escairats i separat per una cornisa. Al seu damunt, les tres cares principals compten amb finestres de pedra amb ampits i guardapols motllurats. El parament és arrebossat i a les cantonades queda perfectament perfilat amb carreus. Els quatre vessants de la coberta, molt inclinats, destaquen per les teules vidriades de color blau i blanc. En la recent restauració han hagut de ser renovades. Sobre el sòcol hi ha una baix relleu ricament decorat, amb les figures de dos àngels que sostenen un escut i es recolzen en una inscripció que diu: 'FONCH EDIFICADA LA PRESENT TORRA PER LO HONORABLE PERE COLL A VII DE ABRIL MDLXXVI'. A l’interior de l’escut hi podem veure un turó en forma de coll amb una creu, que és l’emblema de la família Coll. La torre té dos rellotges de sol: un de circular a la cara sud i un altre a la cara est. El primer era de tarda i l’altre de matí.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A la planta baixa hi ha emplaçada la capella, dedicada a Sant Joan Baptista. Fou beneïda l'any 1600 i substituïa una anterior capella romànica, del segle XI, que es trobava dins de la casa. </span>Més tard, en una data incerta, s’amplià cap a ponent amb un cos annex. <span>A l’interior hi destaquen les pintures fetes l’any 1963 per Maties Palau Ferré, un deixeble de Picasso. Són grans olis sobre fusta que il·lustren el tema de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara, que van ser portades a can Coll l’any 1797. L’altar és obra de Josep M. Subirachs. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La part residencial adopta la forma d’un gran casal que és fruit de l’ampliació del mas cap a llevant tot constituint un cos allargat, força homogeni. És de planta rectangular, amb planta baixa, un pis i golfes, i té adossat un cos més estret a ponent que s’allarga més enllà de la torre. Les dues primeres crugies corresponen a l’antiga masia, de la qual es conserva un bonic portal adovellat. Posteriorment, la casa s’amplià lleugerament a la dreta i per la part posterior. Ja al segle XVIII (entorn de 1743) es va portar a terme la gran ampliació quan l’edifici va més que duplicar la seva superfície tot estirant-se cap a l’est. El resultat és una façana considerablement llarga i ben ordenada mitjançant set eixos d’obertures. A la planta baixa hi trobem dos portals i finestres emmarcades amb pedra carejada; el primer pis és ocupat per balcons, i al nivell de les golfes es combinen obertures més petites en forma de finestretes quadrades i ulls de bou ovals. La façana posterior manté aquests eixos però amb obertures més petites. Des de la masia hi ha un pont llevadís que connecta amb la torre, de manera que en cas de necessitat es podia tancar i quedava aïllada. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’aspecte exterior relativament auster de la casa contrasta amb la magnificència de la decoració interior. A la planta baixa hi havia l’habitatge dels masovers, on destaquen àmplies estances cobertes amb volta catalana, algunes decorades amb pintura. Bona part d’aquests espais foren adaptats com a restaurant a la dècada de 1970. A l’angle nord-oest hi ha el celler, reformat a la segona meitat del segle XX.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El primer pis acull la part residencial noble, que respon a la distribució al segle XVIII. Un llarg passadís dóna pas a cinc habitacions amb alcova profusament decorades i amb pintures murals neoclàssiques. Les habitacions també estan connectades entre si per la part davantera, encarada a la façana principal. El mobiliari fou adquirit pels darrers propietaris i correspon a diferents èpoques i estils. Destaca una sala noble de dimensions considerables que es devia utilitzar per fer-hi recepcions, balls o actes rellevants. Les parets i el sostre conserven unes interessants pintures de tall neoclàssic firmades per l’italià A. Vertuchi, </span>de la primera meitat del segle XVIII<span>. S’hi representen les quatre virtuts cardinals, cadascuna identificada amb un rètol escrit en català. La casa també té un gran menjador i altres habitacions d’àmbit familiar.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Les golfes, que són força àmplies, acollien les estances del servei i també el galliner, colomar i espais per emmagatzemar el gra. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’exterior de la casa compta amb un interessant jardí a la part de migdia, poblat amb lledoners i altres arbres, i embellit amb truanes, petits estancs i elements ornamentals de pedra. Anteriorment hi havia uns horts. Al sector nord hi ha un altre jardí que abans tenia una bassa d’amarar cànem, avui transformada en piscina. Per aquesta zona hi passa la mina de can Coll. Actualment és entubada però encara s’hi conserva un pou de registre i, prop del portal d’entrada al recinte, un sifó o bufador que ja no està en ús. </span></span></span></p> <p> </p> | 08108-3 | Avinguda del Pla, s/n | <p><span><span><span><span>A l’indret de can Coll ja hi havia un establiment d’època romana. Així ho fa pensar el fet que es recollís material arqueològic d’aquesta època, tot i que molt escadusser, a la zona sud de la masia. El lloc era estratègic, ja que es trobava vora una cruïlla de la via romana anomenada dels Vasos Apol·linars.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En època medieval les primeres notícies de l’indret són força antigues. Es refereixen a la capella de Sant Joan, documentada l’any 1009. Probablement la masia és originària també d’aquesta època. Estava en possessió de la família de cognom Coll, que la va mantenir al llarg dels segles posteriors. Dels seus orígens només en coneixem notícies disperses. El 1312 Berenguer Coll és denunciat perquè no cohabitava amb la seva esposa sinó que tenia una concubina, anomenada Elisenda de Torra. El 1325 apareix documentat Jaume de Coll; el 1325 Guillema, filla de Ramon del Coll; entre començaments del segle XIV i mitjans del XVI hi ha documentats diversos Jaume Coll o de Coll. Tot sembla indicar que aleshores la família ja era una de les més notables del terme. Així, l’any 1344 Bernat de Vilademany, que tenia la jurisdicció del castell de Lliçà, encomanà el seu domini així com la batllia corresponent a Jaume Coll. El 1413 Pere Coll també era batlle i s’encarregava de recaptar els censos del castell, i el 1500 un altre membre de la família, també de nom Jaume Coll, torna a aparèixer com a batlle del terme.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVI la família Coll tenia ben consolidat un estatus preeminent dins del terme de Lliçà de Vall, tal com ho demostra la construcció el 1576 de la imponent torre al costat de la masia. Aquesta tenia una funció defensiva, ja que en cas de perill la part superior podia aïllar-se de la planta baixa. Això es pot entendre en el context del bandolerisme que va imperar en aquesta època, i que al Vallès va tenir una incidència especialment destacada. També tenia, però, una clara funció simbòlica, ja que era una manifestació visible del poder de la família que, d’aquesta manera, s’assimilava als senyors feudals i als seus castells. En altres masos de l’entorn es van donar casos similars, per exemple a can Draper (Ametlla del Vallès), on dos anys abans es va construir una torre pràcticament idèntica. Segons la inscripció que hi ha a la torre de can Coll, aleshores el propietari era Pere Coll. Als baixos de la torre hi havia la nova capella de Sant Joan, que va substituir l’antiga i que fou beneïda l’any 1600.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Ja des d’antic la propietat de can Coll incloïa terres fora del terme. El 1542 hi ha notícia de la compra de terres a Lliçà d’Amunt i a Parets del Vallès. Als segles XVI i XVII hi ha diversos membres de la família documentats. Entre d’altres: Joan Coll (1553, 1559, 1563), Pere Coll (tercer terç del segle XVII), Jaume Coll (1579), Pere Coll (1580, 1581, 1585), Jaume Coll (1592, 1606, 1607, 1609), Miquel Coll (1640), Miquel Coll, Joan Coll, Reverend mossèn Romeu Coll, Pere i Antiga Coll (1643), Elisabet Coll i Fontanet, viuda de Miquel Coll (1665).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVIII els Coll van protagonitzar un ascens social encara més important i molt probablement van establir vincles amb l’alta noblesa. Cap a mitjans d’aquesta centúria la pubilla Gertrudis Coll es casà amb Joan Llança, del qual el 1762 es diu que era “caballero doncel” (una condició que indica cert grau nobiliari). El 1776 hi ha documentat un fill del matrimoni: Anton Coll i Llança. Els Llanza eren una de les cases nobles més antigues de Catalunya; sembla que eren una branca dels ducs de Solferino, una nissaga que comptava amb el títol de Grans d’Espanya. Amb aquest enllaç la família estrenyia els seus vincles amb l’alta societat barcelonina i ampliava el seu patrimoni amb terres per tot el Vallès i més enllà. La masia fou ampliada i transformada en una casa-palau de característiques senyorials, a l’estil dels palaus francesos. La sala noble es devia utilitzar per fer-hi recepcions o balls, i es decorà amb pintures de l’italià A. Vertuchi. </span></span></span></span>Aquesta ampliació es devia fer al terç central del segle XVIII, la data de les pintures està indicada a sobre del fris que hi ha a la porta d'accés a la sala noble, on es troba inscrit el nom de A. Vertuchi i la data, en la qual no es llegeix bé la desena (1732 o 1752).</p> <p><span><span><span><span>Entorn de 1777 es van fer també millores a la mina de can Coll: una infraestructura hidràulica d’origen medieval que anava de Lliçà d’Amunt fins a la masia i que feia anar diversos molins i pous de glaç. Recordem que l’ideari il·lustrat, en auge en aquest moment, donava gran importància a la millora de l’agricultura mitjançant aquest tipus d’obres.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>També en aquesta època (1797) es van portar a can Coll els cossos de sant Vicenç (“el Victoriós”) i santa Clara (“la Lluminosa”), els quals es van guardar a la casa fins que es van traslladar a la capella de la torre. La tradició, recollida en els goigs, diu que a can Coll van donar aixopluc a un pelegrí que es trobava malalt, el qual un cop recuperat resultà ser una persona romana important que, en agraïment, va facilitar que es traslladessin des de Roma els cossos d’aquests dos màrtirs que estaven enterrats a les catacumbes. Els sepulcres estaven un a cada costat de l’altar major, i a partir d’aleshores aquesta capella va ser coneguda popularment com la dels Cossos Sants. Era tradició fer-hi un aplec anual, que es va deixar de fer per la Guerra del Francès (GARCÍA-PEY, 1999: 211).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Al segle XIX la família Coll-Llanza (cognom que a la documentació apareix escrit de diferents maneres) va mantenir el seu estatus com a principals terratinents i poder fàctic a Lliçà de Vall, però la casa no va tenir ampliacions substancials. L’any 1818 el propietari era Anton Coll i de Llanza, i el 1847 ho era Eduardo de Llanza i Vila. En aquesta època la família residia a Barcelona i el casal era portat per masovers. L’heretat va aconseguir la seva màxima extensió en terres el 1847, amb 171 ha. El 1860 can Coll posseïa el 17 % del total del terme municipal i era clarament la propietat més gran i influent del municipi. Com a mínim des del 1818 la propietat incloïa també els masos Xiol, Canyet i la Casa Nova del Pla. A Lliçà d’Amunt tenien el mas Neri i altres terres fora del terme. El bosc representava una gran extensió de les terres, i s’estenia fins la serra de can Riera, a Granollers. El 1919 can Coll, amb 165 ha, continuava sent la propietat més gran del municipi, seguida per Vilardebò, que tenia 122 ha.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa als conreus, la major part es dedicaven al secà. La vinya va tenir una incidència força limitada, que en el moment de màxima expansió, a mitjans del segle XIX, va arribar només a un 5%. Un altre conreu que al Vallès va tenir molta tradició a la segona meitat del segle XIX fou el cànem, i a la finca de can Coll possiblement fou important en aquesta època i va subsistir encara als primers decennis del segle XX, fins l’any 1923. A can Coll hi havia una bassa de cànem, que s’utilitzava en el procés per macerar o estovar la planta. A més de la mina de can Coll, ja esmentada, les terres també es beneficiaven del regadiu de de la Mina dels Set Socis, que va rebre un impuls important l’any 1805. Això va permetre fer un salt important del regadiu, que va passar del 3% a un 24% de la superfície conreada a mitjans del segle XIX, i es va mantenir en una situació important al llarg del segle XX.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A principis del segle XX la rivalitat entre els dos principals terratinents del poble, can Coll i can Vilardebò, es va fer especialment visible. A la dècada de 1910 els propietaris d’ambdues masies van oferir terrenys diferents perquè es construís el cementiri municipal i, a la dècada de 1920, va passar un episodi similar quan s’havia de construir una nova escola i un nou ajuntament.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En aquesta època els propietaris foren Carlos de Llanza i Carvallo (ho era el 1905), i Ignasi de Llanza Montoliu (ho era el 1921). Posteriorment ho va ser Lluís Isbert Miró. Però qui portava la finca realment eren els masovers, que a principis del segle XX van esdevenir una família influent en el municipi. Un personatge destacat fou Jaume Armadans i Surós, que va formar part de la Junta directiva de la Cambra Agrària del Vallès, i el 1926 ingressà a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l’associació més representativa dels grans propietaris rurals de Catalunya. Era pròxim a la Lliga Regionalista, i va ser alcalde de Lliçà de Vall entre 1906 i 1909, i de 1923 a 1924. En iniciar-se la Guerra Civil algunes terres de can Coll van ser apropiades pels pagesos que les conreaven. A primers de setembre de 1936 Jaume Armadans fou assassinat per un escamot del comitè revolucionari de Granollers. Va ser l’únic lliçanenc afusellat durant les persecucions d’aquests primers mesos de la guerra. La capella de la casa fou saquejada i cal suposar que es van perdre les relíquies que guardava. El fill de Jaume, Julià Armadans i Serra, va abandonar el poble amb la seva família per refugiar-se a Barcelona. Altres grans propietaris, com Josep Vilardebò Uñó, van fer el mateix camí. Després de la guerra, Julià Armadans continuà essent masover de can Coll. Com el seu pare, va arribar a l’alcaldia de Lliçà de Vall (el 1943) i va dirigir el sindicat agrícola local. El 1951 fou destituït per les autoritats governatives a instàncies, pel que sembla, d’algunes persones influents del poble. L’últim masover de can Coll va ser Tomás Galán Castillo.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El 1957 la masia fou adquirida per Eduardo Sancho Costa, que estava casat amb Mercè Vilardell Capdevila. Els successors foren Eduardo, Maria, Montserrat i Mercè Sancho Vilardell. Després de la guerra la finca de can Coll havia experimentat ja una davallada molt forta, i a partir de 1953 la major part de les terres foren transferides a altres pagesos o a empreses constructores, de manera que a la dècada de 1960 l’heretat va quedar reduïda a la mínima expressió. Els anys 1970 es va fer una última rehabilitació de la casa quan s’hi va habilitar un petit habitatge modern a la part posterior.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El darrer propietari, Eduardo Sancho Costa, era un industrial del Poble Nou de Barcelona, col·leccionista i amant de l’art que estava en contacte amb artistes de l’època. D’aquí ve que a can Coll s’hi aplegués molta obra de pintors coneguts, com Joaquim Urgell (Urgeell). També s’hi conserva una important col·lecció de ceràmica amb obres del ceramista Joan Baptista Guivernau i Sans, de mobiliari i d’objectes diversos. Però sobretot són remarcables les pintures que va encarregar l’any 1962 a l’artista Maties Palau Ferré (Montblanc 1921 - 2000) per decorar la capella. Palau Ferré havia estat deixeble de Picasso a París. Les pintures il·lustren el tema de l’arribada de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara. Poc abans, la capella havia estat remodelada i ampliada per l’arquitecte Jordi Bonet Armengol en col·laboració amb l’artista Josep M. Subirachs, que hi va fer l’altar. Ambdós es van conèixer a can Coll i després van seguir col·laborant en l’obra de la Sagrada Família de Barcelona. La campana hi va ser col·locada l’any 1964 i porta el nom de les filles del propietari: Maria, Mercè i Montserrat. Eduardo Sancho també va dotar can Coll de mobiliari d’època, ja que quan va adquirir la casa tenia les estances buides.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A les dècades de 1970 i 1980 la planta baixa i el jardí van ser destinats a restaurant, que fou arrendat a Sadurní Ros Arimón. Llavors algunes sales es van adaptar per a aquest ús. Des del 2002 fins el 2012 aquest mateix espai fou llogat a l’Ajuntament per poder-hi realitzar diverses activitats. Finalment, l’any 2017 l'Ajuntament de Lliçà de Vall va adquirir tota la finca. Prèviament s’hi han realitzat intervencions de neteja i condicionament, així com un inventari dels béns mobles. El 2020 es van restaurar part de les pintures de la capella, el 2022 s’ha finalitzat la restauració de les cobertes i façanes exteriors, però resten pendents encara importants actuacions a l’interior.</span></span></span></span></p> | 41.5849200,2.2401900 | 436667 | 4603971 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ext-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ext-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-torre-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-torre-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ext-13.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ext-30.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-baixos-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-18.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-15.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ajuntament-sala-1.png|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ajuntament-sala-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-ajuntament-sala-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-planta-21.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89889-can-coll-torre-inscripcio.jpg | Legal | Modern|Renaixement|Contemporani|Neoclàssic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Lúdic/Cultural | BCIN | National Monument Record | Civil | 2022-09-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A. Vertuchi (pintor) | Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 94|95|98|99|85 | 45 | 1.1 | 1768 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | ||
| 91932 | Aplec i romiatge de Sant Valerià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aplec-i-romiatge-de-sant-valeria | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 139.</span></span></span></p> <p><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). <em>La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès</em>. Mancomunitat de la Vall del Tenes, p. 259.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 211-212.</span></span></span></p> | XIX-XXI | Tradició que ha perdut bona part de l'antic esplendor, incloent-hi el romiatge | <p><span><span><span>Aplec i romiatge que tradicionalment es feia a l’ermita d’aquest nom que es troba al municipi veí de Lliçà d’Amunt i que congriava molta gent de Lliçà de Vall i d’altres pobles de l’entorn. La celebració tenia lloc el mes d’abril, el segon diumenge després de pasqua, a l’ermita de Sant Valerià de Roberts, que està situada dins el recinte de la masia de can Coscó. Era un dels aplecs més populars de la comarca i molts vilatans de Lliçà de Vall i de Parets feien el romiatge que transcorria pel Camí de Sant Valerià. Actualment s’ha deixat de fer el romiatge i només se celebra un petit aplec a l’ermita.</span></span></span></p> | 08108-125 | Camí de Sant Valerià, al sector oest del terme municipal. Capella de Sant Valerià, al terme de Lliçà d'Amunt | <p><span><span><span>L’església de Sant Valerià “de Roberts” (en terme de Lliçà d’Amunt) està documentada des del segle XIII, al segle XVI es reedificà o potser es traslladà al lloc actual, i la construcció que avui es pot veure és del segle XVIII. En aquest indret s’hi celebrava un dels aplecs més populars de la comarca el segon diumenge després de Pasqua. L’aplec consistia en una missa i després els participants es quedaven a dinar i ballar. D’aquí ve la dita: “A Sant Valerià qui té núvia l'hi va deixar i qui no en té la va trobar”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Actualment, es continua celebrant aquest aplec el segon cap de setmana després de la primera Pasqua o Pasqua Florida, però des dels anys 1980 ja no es fa el romiatge.</span></span></span></p> | 41.5965700,2.2183600 | 434859 | 4605280 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91932-aplec-sant-valeri-llibre.jpeg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Fotografia dels anys 1960, amb jovent de Lliçà de Vall i de Parets, amb l’ermita al fons (Arxiu Municipal de Lliçà de Vall).Fotografia de l’aplec a mitjans de segle XX (extreta del llibre Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic, p. 212). | 98 | 2116 | 4.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | |||||
| 91941 | Llegendes del Sot i el Turó dels Nostris | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegendes-del-sot-i-el-turo-dels-nostris | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 145.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 158.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ, Joan (1984). <em>Fem camí</em>, núm. 9. Parròquia de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall.</span></span></span></p> | XIX-XX | Tradició oral conservada bàsicament a través de la bibliografia publicada | <p><span><span><span>Aquest indret de Lliçà de Vall on actualment hi ha la urbanització que ha adoptat el mateix nom de “Sot dels Nostris” té associades algunes llegendes que intenten explicar el significat d’aquest topònim curiós.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Mossèn Joan Masó en un article a la revista “Fem Camí” recull una d’aquestes tradicions. El relat que en fa, on sembla posar-hi bona part d’ambientació i de collita pròpia, és el següent. A la zona hi treballava un grup d’homes que es dedicaven a fer feines de bosquerols i que anaven transitant pels rodals. El dia que feien festa anaven a comprar a can Xic, al barri de les Casetes, i a ca la Madrona, on es proveïen de vi i sovint acabaven ben trompes. Llavors el camí se’ls hi feia més estret, les pujades més costerudes i les pedres ensopegadores. “Al passar vora el forn d’obra, arran del bosc del Sot d’En Nostris, un dia es senten sorolls de cadenes, un altre es veuen bruixes que es converteixen en gossos i gats, pel que cal passar-hi abans de les dotze perquè després, tombada la mitja nit, les bruixes es tornen més folles i agressives. Hi ha qui des dels indrets del Sot d’En Nostris assegura haver vist llumenetes, com flames de foc que sortien de la terra que cobreix els recent enterrats i que eren les ànimes d’aquells difunts que imploraven sufragis i oracions per haver mort impenitents...”</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’autor García-Pey (1999: 158) ho explica de manera més concisa dient que “en aquest indret hi havia un bosc molt gran, fins al punt que la gent sentia basarda de passar-hi, ja que deien que se sentien els dimonis com hi arrossegaven cadenes”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Una altra tradició, recollida en una revista local, diu que durant la Guerra del Francès va trobar-se or i, en dir-li a la persona que féu la troballa que havia de tornar-lo, els contestà: “És dels nostris!”.</span></span></span></p> | 08108-132 | Sector central del terme municipal. Sot i turó dels Nostris; urbanització Sot dels Nostris | 41.5901400,2.2357400 | 436301 | 4604554 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91941-sot-nostris-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Cultural | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119 | 61 | 4.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | |||||||
| 91044 | Barri Xiol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-xiol | <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 223.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 134-135.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. P. 26-27, 125, 128, 148-149, 228, 243, 250-251. </span></span></span></span></span></p> | XVIII-XX | Estat de conservació desigual. La majoria de cases han estat alterades substancialment. | <p><span><span><span>Barri o raval amb diverses cases pageses populars que es va formar a redós de l’antic mas o casa Xiol i que està emplaçat en un camí que comunica amb la carretera de Parets. Consta d’unes sis cases que han conservat de manera desigual la tipologia constructiva originària. La majoria estan arrenglerades tot formant un petit carrer, que en aquest sector fa un revolt en angle recte. D’oest a est són can Bertran, can Many, can Bartroldo i ca la Madalena. Separades a l’altra banda del camí i una mica més a l’est hi ha dues cases més, actualment unificades, que són can Ton i can Victorino. Aquesta última havia estat un molí. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La casa que ha conservat millor la tipologia tradicional és can Bartroldo (l’antic mas Xiol). La seva façana principal és estreta però ha mantingut perfectament les característiques d’un casal rural que es podria datar entre els segles XVI-XVIII. S’estructura en dos eixos d’obertures verticals, amb un magnífic portal adovellat que té gravat l’escut de Catalunya i finestres emmarcades amb pedra carejada, amb ampits motllurats. En una de les llindes hi ha gravat l’anagrama IHS. És una casa amb planta baixa més un pis, de planta rectangular que s’allarga considerablement per la part posterior. Les cases veïnes estan alineades amb aquesta façana, encarada vers migdia. </span></span></span></p> <p><span><span><span>En general la resta de cases del barri han conservat més o menys els volums originaris però amb modificacions substancials que n’han alterat la tipologia tradicional. Per la part posterior han estat ampliades amb diversos cossos annexos.</span></span></span></p> | 08108-58 | Carrer del Xiol, núms. 6, 7, 11 i 13. Camí de can Coll, núms. 7 i 8. | <p><span><span><span><span>En un principi en aquest indret hi havia el mas o la casa Xiol. Ja apareix documentada en el fogatge de 1553 com a casa de Jaume Colomer, àlies Xiol. Al segle XIX la casa pertanyia a can Coll i hi habitava un masover. Per aquest sector hi passava la mina de can Coll, que és d’origen medieval i ja està documentada l’any 1398. La mina nodria un molí fariner (el molí de can Xiol, situat a l’actual casa de cal Victorino) i un rentador, de construcció més recent i que encara es conserva. Més tard can Xiol va passar a anomenar-se ca l’Andreuet i actualment can Bartroldo. Sembla que a can Bartroldo hi havia hagut escola. </span><span>L’origen del motiu de la casa, segons explica GARCIA-PEY (1999: 26), és que el nen de la casa va fer la primera comunió i estrenava vestit, segurament poc habitual a l’època. Això va fer exclamar: “mira sembles el Bartrolo!”, en relació a un acudit que era popular en aquell moment.</span> Així mateix, en un llibre de Carme Badia (2004: 223) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’explica una anècdota referida a cal Bartroldo.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A redós de l’antic mas de can Xiol s’hi va construir el molí, probablement a la segona meitat del segle XVIII, i després la resta de cases, al final del mateix segle o ja a principis del XIX, ja que moltes consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a les cases individualment, podem dir que ca la Madalena originàriament era anomenada can Padró, ja que hi vivia una família amb aquest cognom, de la qual se’n té constància almenys des de 1776. A principis de segle XX la família Padró va construir una casa nova a l’avinguda de Catalunya, que va passar a anomenar-se can Padró i la vella, al barri Xiol, ca la Madalena, ja que hi vivia una àvia que es deia Magdalena.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Can Many podria ser que antigament s’anomenés Casa Viudas, la qual ja consta a l’Apeo de 1818. Després fou coneguda com Ca la Nuadora, i en aquesta època es diu que l’àvia havia treballat el cànem. Finalment la casa va passar a ser coneguda com can Many.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Finalment, can Betran era coneguda antigament com can Marieta de l’era. Després hi va anar a viure Alfons Bertran, també conegut com el Fonso. D’aquí que la casa va passar a ser coneguda indistintament com can Fonso o can Bertran.</span></span></span></span></p> | 41.5802600,2.2384000 | 436513 | 4603455 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91044-barri-xiol-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91044-barri-xiol-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91044-barri-xiol-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91044-barri-xiol-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91044-mina-can-coll-sector-xiol-8.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A can Many es conserva una inscripció, a l’interior de la casa, de finals del segle XIXDades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Informació oral facilitada pels propietaris | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | |||||
| 90969 | Camí de Sant Valerià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-sant-valeria | <p><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). <em>La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès</em>. Mancomunitat de la Vall del Tenes, p. 259.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 211-212.</span></span></span></p> | XVIII-XX | <p><span><span><span>Camí per on, des de temps immemorials, s’anava a l’ermita de Sant Valerià, de Lliçà d’Amunt, on era molt popular un romiatge que aplegava un gran nombre de feligresos dels pobles de l’entorn. Actualment ha quedat com un camí rural, en part asfaltat, amb diferents punts d’especial interès paisatgístic per les panoràmiques que s’hi poden veure.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El camí comença a la carretera de Sabadell a Granollers (C-155, al km. 13), i en un primer tram arriba fins a la urbanització El Mirador. Els primers metres (fins davant de Cantallops) es corresponen amb l’antic camí ral. Però el camí ral continuava cap a l’oest en sentit transversal. El Camí de Sant Valerià enfila en direcció nord-oest per una carena envoltada de camps i amb excel·lents vistes sobre el territori polièdric de Lliçà de Vall: un mosaic on es barregen espais verds i àrees urbanitzades. Després de travessar la urbanització El Mirador, passant pel costat de la moderna capella de la Mare de Déu de Montserrat, en un segon tram el camí arriba a la urbanització de can Salgot, ja en terme de Lliçà d’Amunt. Travessa aquesta urbanització i arriba a l’ermita de Sant Valerià, que està situada a la cara nord.</span></span></span></p> | 08108-52 | Sector oest del terme municipal | <p><span><span><span>L’església de Sant Valerià “de Roberts” (en terme de Lliçà d’Amunt) està documentada des del segle XIII, al segle XVI es reedificà o potser es traslladà al lloc actual, i la construcció que avui es pot veure és del segle XVIII. En aquest indret s’hi celebrava un dels aplecs més populars de la comarca el segon diumenge després de Pasqua. Actualment es continua celebrant aquest aplec el segon cap de setmana després de la primera Pasqua o Pasqua Florida.</span></span></span></p> | 41.5836900,2.2291900 | 435749 | 4603842 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90969-cami-sant-valeria-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90969-cami-sant-valeria-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90969-cami-sant-valeria-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90969-llica-vista-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90969-cami-sant-valeria-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90969-cami-sant-valeria-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90969-cami-sant-valeria-13.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Camí senyalitzat dins les rutes de senderisme d’àmbit local i per fer en bicicleta. | 98|94 | 2153 | 5.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | ||||||
| 89995 | Església de Santa Maria de les Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-santa-maria-de-les-torres | <p><span><span><span><span>ALBÓ MARTÍ, Ramon (1955). <em>Siguiendo mi camino</em>, Ed. La Hormiga de Oro, p. 122-127.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 24-25, 140.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 36, 112-113, 126.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>FONT SUGRANYES, Ricard (2011). <em>Els altres nens de la guerra del 36</em>. Papes Editors, p. 61.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 213, 231-232.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 91-92.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MASÓ, Joan (1988). “Santa Maria del Vallès, Les Torres”, Programa de Festa Major, Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MASÓ, Joan (1996). “Santa Maria del Vallès, Les Torres”. <em>Fem Camí</em>, núm. 31. Parròquia de Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Capella construïda entorn dels anys 1925-1928 dins l’ampli recinte de la masia de les Torres. Avui aquesta finca acull un centre de l’Obra Tutelar Agrària. La capella està dedicada a la Mare de Déu del Roser i possiblement és obra de l’arquitecte Enric Sagnier. El temple és d’una sola nau i amb planta de creu llatina. Exteriorment força austera, la façana principal destaca per un timpà exempt amb un baix relleu que recrea l’episodi dels evangelis en què Jesús és envoltat per infants, en clara al·lusió a l’orientació de la finca envers la protecció dels menors. La façana és coronada amb un campanar d’espadanya i, a la part alta dels murs, hi trobem diverses finestres amb vitralls translúcids protegits per reixes.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’interior es caracteritza per un espai de gran amplitud, ben il·luminat pels finestrals i amb una alta coberta sustentada per dos arcs diafragmàtics. A l’altar llueix un retaule de fusta daurada i policromada dedicat al Roser. Consta d’una imatge central de la Verge amb el Nen Jesús (obra de l’escultor Gomara), que és envoltada per vuit escenes del cicle del Roser (fetes pel pintor Darío Vilás). La pintura sota els peus de la Verge és la representació simbòlica dels quatre evangelistes. La pintura superior presenta el Naixement de Jesús a l’estable. Les tres pintures de la dreta corresponen (de dalt a baix) a la Visitació, l’Anunciació i l’Ascensió de Jesús. Les tres pintures de l’esquerra (també de dalt a baix) són la Presentació de Jesús al Temple, Jesús al Temple amb els doctors i la Coronació de la Verge.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En front de l’altar hi ha enterrats els fundadors de l’Obra Tutelar Agrària: Ramon Albó i la seva esposa Maria Ferrer. Una gran làpida sepulcral en dóna constància. Segons es diu en el llibre escrit pel mateix Albó (1955: 125), aquesta tomba “fué construída cuando se levantó la iglesia y que espera ver pronto ocupados sus dos únicos departamentos. Son estos para un viejo matrimonio fundador”.</span></span></span></p> | 08108-12 | Sector est del terme municipal. El Pla | <p><span><span><span><span>La masia és d’origen medieval i antigament es coneixia com a mas Torres o can Torres. El nom de Torres ja consta en el fogatge de 1497. En el fogatge de 1553 s’esmenta a nom de Joan Torres. En diversos documents al llarg del segle XVI (1508, 1554/1576) també es fa referència al mas Torres. El 1596, en un document anomenat 'Repertori comemorial i consuerta de rendes i fruits' hi ha la següent referència: “La Casa Torres de Llissà de Vall posseheix tres feixas de terra ditas los feudons qual son enclou y senyoria de la Rectoria de dita parròquia (...)”. El 1634 el propietari era Joan Torra, que havia de pagar un cens corresponent a un parell de capons per Nadal més 18 ous al monestir de Sant Pere de les Puel·les. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1593 la part principal de la masia es va reconstruir per dotar-la d’una estructura clàssica i perfectament regular amb tres crugies. Així ho posen de manifest les llindes interiors, dues de les quals tenen inscrit aquest any. Això denota que al segle XVI ja era un dels masos principals del terme, i la família Torres devia haver assolit un nivell social destacat. En aquesta època, doncs, l’estructura de la masia en el seu cos originari havia quedat ben definida, encara que als segles XVII o XVIII s’hi van fer algunes ampliacions.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La família de cognom Torra o Torres es va mantenir al capdavant del mas fins al segle XIX. Al segle XVII tenim documentats Joan Torra (1663, 1667, 1672). El 1705 hi ha referències sobre la defunció de Paula Torra, muller de Joan Torra. L’any 1786 hi ha documentat Josep Torra que, juntament amb Josep Nadal, consta en una causa sobre l’ús de les aigües de reg. Sobre aquesta qüestió cal dir que la masia era beneficiària del Rec de les Torres, que iniciava el seu recorregut en un punt força distant de Lliçà d’Amunt i arribava fins aquesta masia. Les primeres escriptures de la masia on aquest rec consta més explícitament són de l’any 1832. Encara avui està en ús i proporciona aigua de reg a les terres de la finca. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A principis del segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 la casa apareix a nom de Joan Torres. Més endavant va passar a una família destacada de Barcelona, els Agustí, que hi venien a estiuejar i tenien masovers a la casa. Mossèn Joan Masó en el programa de la Festa Major de 1988 explica alguns detalls de la vida d’aquesta família a Lliçà. Eren molt nombrosos, ja que tenien dotze fills i venien amb el servei: la dida, la mainadera, la cuinera, la cambrera, etc. Cada vespre, després de resar el rosari, hi havia ball amb el fonògraf, que era compartit tant pels fills de l’amo com dels masovers. Un dels fills dels propietaris, Ignasi Agustí i Peypoch, fou un conegut periodista i escriptor, autor de la coneguda sèrie de novel·les “La Saga dels Rius”, de la qual als anys 1940 se’n va fer una pel·lícula i a la dècada de 1970 una sèrie televisiva. La primera novel·la, “Mariona Rebull”, es desenvolupa en bona part a Lliçà de Vall i en aquesta mansió, ja que l’autor situa la casa de la protagonista a la torre residencial que hi ha al costat de la masia. En altres obres Ignasi Agustí narra les seves vivències de jove en aquesta masia i també a can Coll. En època dels Agustí, doncs, el conjunt es va ampliar amb noves edificacions, com ara la torre residencial de ponent. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’any 1925 Ramon Albó, polític, sociòleg i advocat especialitzat en temes penitenciaris, va aconseguir la compra de la masia de les Torres per tal de destinar-la a un projecte de colònia agrícola. Ramon Albó i Martí (Barcelona, 1871 - 1955), d’ideari conservador i catòlic, s’havia interessat des de jove en temes carceraris, i aviat fou nomenat cap del Patronat de Nens i Adolescents Presos. El 1905 va escriure un llibre sobre “Corrección de la infancia delincuente”. Fou el primer jutge president del Tribunal Tutelar de Menors des del 1922, i aquest any fou nomenat també Director General de Presons, càrrec des d'on intentà reformar el sistema penitenciari i rehabilitar els joves delinqüents. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Precisament amb aquesta finalitat l’any 1925 Albó va cedir la propietat de les Torres primer al tribunal de menors, amb la idea de convertir la masia en un centre d'atenció a nois en risc d'exclusió social. El 1928 es va fundar oficialment l'Obra Tutelar Agrària (OTA), que va assumir la titularitat de l’escola i colònia agrícola que s’estava creant entorn d’aquesta finca, que també incloïa la casa de la Bella Plana i, més tard, l’antiga masia de can Nadal. En un principi a la Bella Plana s’hi van instal·lar noies i a les Torres nois, però veient que amb un veïnatge tan proper això podia ser una font de problemes aviat es decidí dedicar tota la colònia només a nois. El 1927 el centre tenia 80 alumnes. Més tard es van reconstruir o adaptar antics coberts com a edificis residencials i altres serveis, i els alumnes van augmentar fins a 150.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Entorn de 1925-1928 Albó va fer construir la capella de la Mare de Déu del Roser, per la qual cosa el conjunt va començar a ser conegut com a Santa Maria del Vallès o de les Torres. Pel que es diu en un llibre de Ricard Font (2011: 61) queda clar que l’església ja existia l’any 1928: “la foscor comença quan la Junta de Protecció autoritza l’any 1928 uns pagaments per habilitar la finca i l’església de les Torres amb un pressupost extraordinari”. També diu que Ramon Albó va destinar aquesta partida que havia de ser per a l’església a construir la masia de Bella Plana l’any 1929. Així mateix, en un altre llibre escrit pel mateix Ramon Albó (1955: 125-126) sembla entendre’s que l’arquitecte seria el reconegut Enric Sagnier (1858-1931), que també va signar el projecte de la masia de la Bella Plana. L’interior de la capella té un retaule dedicat al Roser, amb una imatge de l’escultor Gomara i les pintures de Darío Vilás. El retaule es va fer per iniciativa del secretari de la Junta de Menors. A la capella s’hi celebrava un romiatge i aplec del Roser, en el qual hi participaven veïns, alumnes i exalumnes. La capella tenia un benefici eclesiàstic de la Mare de Déu de Gràcia. Hi ha una tradició que diu que quan les gallines ponien els ous les dones els portaven davant de l’altar d’aquesta capella perquè els donés la classe d’aviram que més els convenia, ja fos gall o gallina. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Amb l'adveniment de la Segona República Ramon Albó va perdre tots els seus càrrecs. Després de la Guerra Civil va ser rehabilitat, i el seu paper en la reconstitució del Tribunal de Menors, des d’una posició tradicionalista i catòlica, ha estat controvertit. En els anys posteriors a la guerra els menors de 14 anys eren ubicats a la Bella Plana, amb un mestre i un educador. A la casa pairal hi residien uns 20 nois d’entre 18 i 20 anys, que estaven acollits per Ramon Albó i la seva esposa Maria Ferrer. A la casa dels oms un educador tenia també al seu càrrec uns 20 nois, d’entre 16 i 17 anys. Finalment, a la casa petita un altre matrimoni tenia cura dels nois d’entre 14 i 16 anys. Les dues masies s’havien anat complementant amb un bon nombre d’instal·lacions agropecuàries que constituïen una granja autosuficient, amb tot tipus de bestiar i una bona àrea de regadiu. Els productes es transportaven en carro cap a Granollers i es venien al mercat. Una de les especialitats de la casa era, i encara és, les mongetes del ganxet. L’últim edifici que es construí al recinte de les Torres va ser el teatre-cinema, l’any 1950 (Busto, 2017: 25). Comptava amb un ampli escenari, sala de butaques, una moderna instal·lació de luminotècnia i decorats pintats pels propis alumnes.</span></span></span></span></p> <p>L’any 1930 el matrimoni format per Josep Domènech i Mas i Josefa Pardo i Cruells van començar a dirigir la “Colònia Agrícola Santa Maria del Vallès”. Quan durant la Guerra Civil espanyola aquesta institució fou tancada, el Sr. Domènech continuà en la plantilla de funcionaris del Tribunal Tutelar de Menors i també en la direcció de l’Escola Agrícola de Plegamans, fins a la reobertura de Santa Maria del Vallès en 1940, on el matrimoni continuà fins a la seva jubilació a l’octubre de 1971. En tot aquest període el Sr. Domènec va treballar amb mestres, educadors i altres empleats per tractar sobre la gestió pedagògica, agrícola i administrativa de la Institució, i la Sra. Pardo va ser la responsable de la gestió de les cases: cuina, neteja de les dependències, vestuari (confeccionava la roba de tots els alumnes), etc. En Josep Domènech dirigia un equip format per un mestre, tres educadors i les seves respectives esposes, que en règim familiar portaven els alumnes dividits en 4 grups. En tot moment es preocupaven de donar l’ensenyança més adient als alumnes acollits i es preocupaven de fer-los la vida més agradable, i s’interessaven per tot. Compartien la taula dels alumnes junt amb els seus fills, que feien la mateixa vida familiar. El 28 d’abril de 1983 el matrimoni Domènec-Pardo va rebre la “Medalla del Treball Francesc Macià” de la Generalitat de Catalunya, per la seva dedicació durant més de 35 anys a l’educació i assistència dels alumnes acollits a Santa Maria del Vallès.</p> <p><span><span><span><span>En els darrers decennis la colònia agrícola ha seguit en actiu. A la dècada de 1970 la residència de la Bella Plana va quedar deshabitada i les instal·lacions de l’OTA es van concentrar a les Torres. En l’actualitat l’Obra Tutelar Agrària és una fundació privada sense ànim de lucre que continua desenvolupant diferents programes assistencials i socioeducatius per a adolescents i joves en risc d'exclusió social. La fundació manté la identitat i els valors cristians que han inspirat l’OTA des dels seus inicis. A més de les masies de Les Torres i la Bella Plana, a Lliçà de Vall l’OTA és propietària també de can Nadal.</span></span></span></span></p> | 41.5926100,2.2547500 | 437888 | 4604814 | 1925-1928 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-retaule-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89995-torres-esglesia-lapida-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | Inexistent | 2022-10-24 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Enric Sagnier Villavechia (arquitecte) | Inscripció de la làpida sepulcral: “IUXTA DILECTOS NOSTROS IN CHRISTO DOMINO RESURRECTIONEM EXPECTAMUS. RAMON ALBÓ MARTÍ 1871-1955 Y SU ESPOSA MARIA FERRER BERTRAND 1876-1848, FUNDADORES DE LA OBRA TUTELAR AGRARIA”Informació facilitada pel president de l’OTA. Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | ||||
| 89890 | Capella de Sant Joan Baptista | https://patrimonicultural.diba.cat/element/capella-de-sant-joan-baptista | <p><span><span><span><span>ANGULO, Virtuts; BARBANY, C; GARCÍA, M.R (1994). <em>Història medieval i moderna del Vallès Oriental</em>. Ed. Rourich.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de Can Coll: símbol de la pagesia benestant de Lliçà de Vall”, <em>Notes</em>, núm. 20 (gener de 2005), p. 16. Treball consultable a internet: <a href='https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/'><span>https://www.llissadevall.cat/ambits/can-coll/</span></a></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 110-111, 120-121. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). <em>La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès</em>. Mancomunitat de la Vall del Tenes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 56-60, 211.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MARCO-PALAU, Francesc (2013). “Les pintures de Palau Ferré a la capella de can Coll (Lliçà de Vall)”. <em>Revista del Centre d’Estudis de Granollers</em>, núm. 17, p. 167-177.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MARCO-PALAU, Francesc (2019). <em>El pintor que cremava els seus quadres. Assaig biogràfic de Maties Palau Ferré.</em> Editorial Gregal, Maçanet de la Selva, p. 71-74.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>PLANAS, J; GARRIGA, J; BUXADERA, I (1993). <em>Història contemporània del Vallès Oriental</em>. Ed. Rourich.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>ROVIRA, Francesc; SUNYOL BUSQUETS, Julieta (2021). <em>En Tragina i en Maties</em>. Editorial Alpina; Ajuntament de Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>VILAGINÉS, Jaume (1986). <em>La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental</em>. Estudis de Granollers i del Vallès Oriental, Ajuntament de Granollers.</span></span></span></span></p> | XVI, XX | La part esquerra de les pintures ha estat restaurades; la part dreta, que es conservava millor, està pendent de restauració | <p><span><span><span>Capella situada als baixos de la majestuosa torre que es va construir l’any 1576 al costat de la masia de can Coll. Destaca sobretot per les pintures murals que el 1962-63 hi va realitzar Maties Palau Ferré, deixeble de Picasso, les quals representen l'arribada de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara a aquesta capella.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La torre és de planta quadrangular i de cinc pisos d’alçada, amb coberta a quatre vessants i coronada per una campanar d’espadanya. La part inferior consta d’un sòcol lleument talusat fet amb grans carreus ben escairats i separat per una cornisa. Al seu damunt, les tres cares principals de la torre compten amb finestres de pedra amb ampits i guardapols motllurats. Sobre el sòcol hi ha un baix relleu ricament decorat, amb les figures de dos àngels que sostenen un escut i es recolzen en una inscripció que indica: 'FONCH EDIFICADA LA PRESENT TORRA PER LO HONORABLE PERE COLL A VII DE ABRIL MDLXXVI'. A l’interior de l’escut hi podem veure un turó en forma de coll amb una creu, que és l’emblema de la família Coll. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Pels volts de 1962 la capella, que havia estat saquejada durant la Guerra Civil, fou remodelada i s’allargà per ponent amb un cos annex. Ara l’interior queda dividit en dos àmbits. El primer es correspon amb el cos de la torre i és on trobem les pintures. Es tracta d’unes pintures de figuració esquemàtica, amb influència del cubisme, que es caracteritzen per uns personatges hieràtics i un cromatisme viu que dona força i expressivitat al conjunt. La composició és geomètrica i de línies senzilles, cosa que en facilita la narrativa.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La representació de les escenes segueix de manera molt directa la tradició que es relata amb cert detall en un escrit annex als goigs en lloança dels màrtirs. Segueixen un ordre cronològic que va de dreta a esquerra. En primer lloc es presenta la vida dels sants i el martiri que van sofrir. Al flanc dret: la seva infantesa i conversió al cristianisme, en contrast amb la imatge de Venus que representa el paganisme i a la qual giren l’esquena; el judici i la condemna dels màrtirs per les seves creences; el martiri de Vicenç lligat a un pal i de Clara devorada per un lleó; el trasllat de les relíquies des de Roma cap a Barcelona en una barca que porta el nom de la família promotora de les pintures (Sancho-Vilardell). Al flanc esquerra s’hi representa l’acollida i devoció dels Cossos Sants pel poble de Lliçà de Vall: els masovers porten les caixes amb les relíquies fins a can Coll; els vilatans veneren els màrtirs amb espelmes; després ballen sardanes i fan un aplec a la natura.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El segon àmbit, que es correspon a l’allargament de la capella, queda singularitzat per la presència de l’altar en un entorn molt auster. És obra de Josep M. Subirachs, i consta d’un frontal de pedra amb els símbols Alfa i Omega, un esvelt crucifix i un baldaquí de fusta escacat que té uns canelobres penjant. A un costat s’hi ha col·locat una imatge d’època barroca de Sant Joan Baptista, titular de la capella, de procedència desconeguda.</span></span></span></p> <p><span><span><span>S’ha dit que la decoració d’aquesta capella podria estar influïda per la simbologia maçònica, per exemple en el crucifix que té el Crist girat, en la forma angulosa de les lletres Alfa i Omega, en l’escacat del baldaquí o en la representació pictòrica d’un Crist amb les mans deslligades. Aquesta possibilitat, però, no ha estat confirmada.</span></span></span></p> | 08108-4 | Masia de can Coll. Avinguda del Pla, s/n | <p><span><span><span><span>A l’indret de can Coll ja hi havia un establiment d’època romana. Així ho fa pensar el fet que es recollís material arqueològic d’aquesta època, tot i que molt escadusser, a la zona sud de la masia. El lloc era estratègic, ja que es trobava vora una cruïlla de la via romana anomenada dels Vasos Apol·linars.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En època medieval les primeres notícies de l’indret són força antigues. Es refereixen a la capella de Sant Joan, documentada l’any 1009. Probablement la masia és originària també d’aquesta època. Estava en possessió de la família de cognom Coll, que la va mantenir al llarg dels segles posteriors. Dels seus orígens només en coneixem notícies disperses. El 1312 Berenguer Coll és denunciat perquè no cohabitava amb la seva esposa sinó que tenia una concubina, anomenada Elisenda de Torra. El 1325 apareix documentat Jaume de Coll, el 1325 Guillema, filla de Ramon del Coll, entre començaments del segle XIV i mitjans del XVI hi ha documentats diversos Jaume Coll o de Coll. Tot sembla indicar que aleshores la família ja era una de les més notables del terme. Així, l’any 1344 Bernat de Vilademany, que tenia la jurisdicció del castell de Lliçà, encomanà el seu domini així com la batllia corresponent a Jaume Coll. El 1413 Pere Coll també era batlle i s’encarregava de recaptar els censos del castell, i el 1500 un altre membre de la família, també de nom Jaume Coll, torna a aparèixer com a batlle del terme.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVI la família Coll tenia ben consolidat un estatus preeminent dins del terme de Lliçà de Vall, tal com ho demostra la construcció el 1576 de la imponent torre al costat de la masia. Aquesta tenia una funció defensiva, ja que en cas de perill la part superior podia aïllar-se de la planta baixa. Això es pot entendre en el context del bandolerisme que va imperar en aquesta època, i que al Vallès va tenir una incidència especialment destacada. També tenia, però, una clara funció simbòlica, ja que era una manifestació visible del poder de la família que, d’aquesta manera, s’assimilava als senyors feudals i als seus castells. En altres masos de l’entorn es van donar casos similars, per exemple a can Draper (Ametlla del Vallès), on dos anys abans es va construir una torre pràcticament idèntica. Segons la inscripció que hi ha a la torre de can Coll, aleshores el propietari era Pere Coll. Als baixos de la torre hi havia la nova capella de Sant Joan, que va substituir l’antiga i que fou beneïda l’any 1600.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Ja des d’antic la propietat de can Coll incloïa terres fora del terme. El 1542 hi ha notícia de la compra de terres a Lliçà d’Amunt i a Parets del Vallès. Als segles XVI i XVII hi ha diversos membres de la família documentats. Entre d’altres: Joan Coll (1553, 1559, 1563), Pere Coll (tercer terç del segle XVII), Jaume Coll (1579), Pere Coll (1580, 1581, 1585), Jaume Coll (1592, 1606, 1607, 1609), Miquel Coll (1640), Miquel Coll, Joan Coll, Reverend mossèn Romeu Coll, Pere i Antiga Coll (1643), Elisabet Coll i Fontanet, viuda de Miquel Coll (1665).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVIII els Coll van protagonitzar un ascens social encara més important i molt probablement van establir vincles amb l’alta noblesa. Cap a mitjans d’aquesta centúria la pubilla Gertrudis Coll es casà amb Joan Llança, del qual el 1762 es diu que era “caballero doncel” (una condició que indica cert grau nobiliari). El 1776 hi ha documentat un fill del matrimoni: Anton Coll i Llança. Els Llanza eren una de les cases nobles més antigues de Catalunya; sembla que eren una branca dels ducs de Solferino, una nissaga que comptava amb el títol de Grans d’Espanya. Amb aquest enllaç la família estrenyia els seus vincles amb l’alta societat barcelonina, ampliava el seu patrimoni amb terres per tot el Vallès i més enllà i, en endavant, va transformar el seu cognom amb la forma Coll i Llança o Coll i de Llanza. La masia fou ampliada i transformada en una casa-palau de característiques senyorials, a l’estil dels palaus francesos. La sala noble es devia utilitzar per fer-hi recepcions o balls, i es decorà amb pintures de l’italià A. Vertuchi. </span>Aquesta ampliació es devia fer al terç central del segle XVIII, la data </span></span></span><span><span><span><span>de les pintures està indicada a sobre del fris que hi ha a la porta d'accés a la sala noble, on es troba inscrit el nom de A. Vertuchi i la data, en la qual no es llegeix bé la desena (1732 o 1752).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Entorn de 1777 es van fer també millores a la mina de can Coll: una infraestructura hidràulica d’origen medieval que anava de Lliçà d’Amunt fins a la masia i que feia anar diversos molins i pous de glaç. Recordem que l’ideari il·lustrat, en auge en aquest moment, donava gran importància a la millora de l’agricultura mitjançant aquest tipus d’obres.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>També en aquesta època (1797) es van portar a can Coll els cossos de sant Vicenç (“el Victoriós”) i santa Clara (“la Lluminosa”), els quals es van guardar a la casa fins que es van traslladar a la capella de la torre. La tradició, recollida en els goigs, diu que a can Coll van donar aixopluc a un pelegrí que es trobava malalt, el qual un cop recuperat resultà ser una persona romana important que, en agraïment, va facilitar que es traslladessin des de Roma els cossos d’aquests dos màrtirs que estaven enterrats a les catacumbes. Els sepulcres estaven un a cada costat de l’altar major, i a partir d’aleshores aquesta capella va ser coneguda popularment com la dels Cossos Sants. Era tradició fer-hi un aplec anual, que es va deixar de fer per la Guerra del Francès (GARCÍA-PEY, 1999: 211).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XIX la família Coll-Llanza va mantenir el seu estatus com a principals terratinents i poder fàctic a Lliçà de Vall, però la casa no va tenir ampliacions substancials. L’any 1818 el propietari era Anton Coll i de Llanza, i el 1847 ho era Eduardo de Llanza i Vila. En aquesta època la família residia a Barcelona i el casal era portat per masovers. L’heretat va aconseguir la seva màxima extensió en terres el 1847, amb 171 ha. El 1860 can Coll posseïa el 17 % del total del terme municipal i era clarament la propietat més gran i influent del municipi. Com a mínim des del 1818 la propietat incloïa també els masos Xiol, Canyet i la Casa Nova del Pla. A Lliçà d’Amunt tenien el mas Neri i altres terres fora del terme. El bosc representava una gran extensió de les terres, i s’estenia fins la serra de can Riera, a Granollers. El 1919 can Coll, amb 165 ha, continuava sent la propietat més gran del municipi, seguida per Vilardebò, que tenia 122 ha.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa als conreus, la major part es dedicaven al secà. La vinya va tenir una incidència força limitada, que en el moment de màxima expansió, a mitjans del segle XIX, va arribar només a un 5%. Un altre conreu que al Vallès va tenir molta tradició a la segona meitat del segle XIX fou el cànem, i a la finca de can Coll possiblement fou important en aquesta època i va subsistir encara als primers decennis del segle XX, fins l’any 1923. A can Coll hi havia una bassa de cànem, que s’utilitzava en el procés per macerar o estovar la planta. A més de la mina de can Coll, ja esmentada, les terres també es beneficiaven del regadiu de de la Mina dels Set Socis, que va rebre un impuls important l’any 1805. Això va permetre fer un salt important del regadiu, que va passar del 3% a un 24% de la superfície conreada a mitjans del segle XIX, i es va mantenir en una situació important al llarg del segle XX.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A principis del segle XX la rivalitat entre els dos principals terratinents del poble, can Coll i can Vilardebò, es va fer especialment visible. A la dècada de 1910 els propietaris d’ambdues masies van oferir terrenys diferents perquè es construís el cementiri municipal i, a la dècada de 1920, va passar un episodi similar quan s’havia de construir una nova escola i un nou ajuntament.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En aquesta època els propietaris foren Carlos de Llanza i Carvallo (ho era el 1905), i Ignasi de Llanza Montoliu (ho era el 1921). Posteriorment ho va ser Lluís Isbert Miró. Però qui portava la finca realment eren els masovers, que a principis del segle XX van esdevenir una família influent en el municipi. Un personatge destacat fou Jaume Armadans i Surós, que va formar part de la Junta directiva de la Cambra Agrària del Vallès, i el 1926 ingressà a l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre, l’associació més representativa dels grans propietaris rurals de Catalunya. Era pròxim a la Lliga Regionalista, i va ser alcalde de Lliçà de Vall entre 1906 i 1909, i de 1923 a 1924. En iniciar-se la Guerra Civil algunes terres de can Coll van ser apropiades pels pagesos que les conreaven. A primers de setembre de 1936 Jaume Armadans fou assassinat per un escamot del comitè revolucionari de Granollers. Va ser l’únic lliçanenc </span></span></span></span>afusellat durant<span><span><span><span> les persecucions d’aquests primers mesos de la guerra. La capella de la casa fou saquejada i cal suposar que es van perdre les relíquies que guardava. El fill de Jaume, Julià Armadans i Serra, va abandonar el poble amb la seva família per refugiar-se a Barcelona. Altres grans propietaris, com Josep Vilardebò Uñó, van fer el mateix camí. Després de la guerra, Julià Armadans continuà essent masover de can Coll. Com el seu pare, va arribar a l’alcaldia de Lliçà de Vall (el 1943) i va dirigir el sindicat agrícola local. El 1951 fou destituït per les autoritats governatives a instàncies, pel que sembla, d’algunes persones influents del poble. L’últim masover de can Coll va ser Tomás Galán Castillo.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El 1957 la masia fou adquirida per Eduardo Sancho Costa, que estava casat amb Mercè Vilardell Capdevila. Els successors foren Eduardo, Maria, Montserrat i Mercè Sancho Vilardell. Després de la guerra la finca de can Coll havia experimentat ja una davallada molt forta, i a partir de 1953 la major part de les terres foren transferides a altres pagesos o a empreses constructores, de manera que a la dècada de 1960 l’heretat va quedar reduïda a la mínima expressió. Els anys 1970 es va fer una última </span></span></span></span>rehabilitació <span><span><span><span>a la casa quan s’hi va habilitar un petit habitatge modern a la part posterior.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El darrer propietari, Eduardo Sancho Costa, era un industrial del Poble Nou de Barcelona, col·leccionista i amant de l’art que estava en contacte amb artistes de l’època. D’aquí ve que a can Coll s’hi aplegués molta obra de pintors coneguts, com Joaquim Urgell (Urgeell). També s’hi conserva una important col·lecció de ceràmica </span></span></span></span>amb obres del ceramista Joan Baptista Guivernau i Sans, <span><span><span><span>de mobiliari i d’objectes diversos. Però sobretot són remarcables les pintures que va encarregar l’any 1962 a l’artista Maties Palau Ferré (Montblanc 1921 - 2000) per decorar la capella. Palau Ferré havia estat deixeble de Picasso a París. Les pintures il·lustren el tema de l’arribada de les relíquies de sant Vicenç i santa Clara. Poc abans, la capella havia estat remodelada i ampliada per l’arquitecte Jordi Bonet Armengol en col·laboració amb l’artista Josep M. Subirachs, que hi va fer l’altar. Ambdós es van conèixer a can Coll i després van seguir col·laborant en l’obra de la Sagrada Família de Barcelona. Eduardo Sancho també va dotar can Coll de mobiliari d’època, ja que quan va adquirir la casa tenia les estances buides.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A les dècades de 1970 i 1980 la planta baixa i el jardí van ser destinats a restaurant, que fou arrendat a Sadurní Ros Arimón. Llavors algunes sales es van adaptar per a aquest ús. Des del 2002 fins el 2012 aquest mateix espai fou llogat a l’Ajuntament per poder-hi realitzar diverses activitats. Finalment, l’any 2017 l'Ajuntament de Lliçà de Vall va adquirir tota la finca i la masia ha estat transformada en casa-museu. Prèviament s’hi han realitzat intervencions de neteja i condicionament, així com un inventari dels béns mobles. El 2020 es van restaurar part de les pintures de la capella, el 2022 s’ha finalitzat la restauració de les cobertes i façanes exteriors, però resten pendents encara importants actuacions a l’interior.</span></span></span></span></p> | 41.5849600,2.2399400 | 436646 | 4603975 | 1576 (torre), 1962-63 (ampliació i pintures) | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-torre-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-torre-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-torre-inscripcio.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-20.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-13.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-16.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-18.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89890-can-coll-esglesia-3.jpg | Legal | Renaixement|Contemporani|Avantguardes|Cubisme|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Cultural | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2022-09-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Maties Palau Ferré (pintor) | Les pintures de l’església han estat objecte d’una publicació de difusió infantil. Es titula “En Tragina i en Maties”, escrit per la bibliotecària municipal Julieta Sunyol i Busquets, i forma part d’una col·lecció ideada per la Biblioteca Municipal de Lliçà de Vall a partir d’un personatge creat per M. Pilar Collado i Macià. | 95|98|107|108|94 | 47 | 1.3 | 1781 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | |
| 91814 | Can Ton Cinto | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-ton-cinto | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 228.</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Cas<span>a de pagès de dimensions mitjanes que es troba aïllada </span>en un sector de ponent del barri de Les Casetes. Ha conservat els volums i la tipologia originària de casa pagesa popular de les primeres dècades del segle XX. consta d’un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) que té adossats coberts més baixos a banda i banda. La façana principal, encarada vers el sud-oest, s’estructura en base a dos eixos d’obertures, amb la porta a la dreta, i l’extrem dret té una finestra addicional, més ampla, a la planta baixa. A la façana posterior es mantenen aquests dos eixos d’obertures, amb una altra porta que dóna accés per aquesta banda. Els paraments són arrebossats i les obertures simples. A l’angle de ponent la casa té adossat un pou.</span></span></span></p> | 08108-108 | Prop del barri de Les Casetes. Carrer de Girona | <p><span><span><span>En aquest sector a ponent del barri de Les Casetes hi van sorgir algunes cases més, de caràcter dispers. La més antiga és can Jaume Xic, que deu ser de principis del segle XIX, i les altres dues es van construir a la dècada de 1930 en terres d’aquesta mateixa heretat per part de dos germans fills de la casa mare.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pepa Puig Pujades era filla de Joan Puig Argemí (1874-1931), de can Jaume Xic. Es casà amb Antoni Floriach, que era fill de can Cinto, i a la dècada de 1930 el matrimoni va construir aquesta casa, que va ser coneguda amb la denominació de can Ton Cinto. Com que Josepa era una dona molt popular, quan es va quedar viuda la casa es va començar a anomenar també ca la Pepa. El fill i hereu fou Miquel Floriach Puig, casat amb Joaquima Ginart Olivé. Els seus descendents van continuar al front de la casa.</span></span></span></p> | 41.5905400,2.2398300 | 436642 | 4604595 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91814-can-ton-cinto-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91814-can-ton-cinto-4.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial - productiu | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER), i informació oral facilitada pels propietaris. | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | ||||||
| 91915 | Can Cristo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-cristo | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 68-69.</span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de dimensions força grans, amb les parets als quatre vents i en un emplaçament aïllat al barri anomenat Les Casetes. Ha conservat el volum i la tipologia tradicional de casa popular, reconstruïda probablement a principis de segle XX, quan se li va donar una estructura més regular i perfectament planificada. Consta d’un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) i té un pati davanter. La façana principal, encarada vers migdia, es distribueix en base a quatre eixos d’obertures. Les finestres són de proporció vertical i emmarcades amb maó. El parament és de maçoneria, actualment a pedra vista, i en la resta de façanes són cobertes amb arrebossat. La coberta és a doble vessant, amb el carener perpendicular a la façana.</span></span></span></p> | 08108-117 | Barri Les Casetes. Carrer Remei, 4 | <p><span><span><span>Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a can Cristo en particular, no en coneixem notícies antigues. Probablement és de principis del segle XIX, com la resta de cases veïnes. En un principi, però, era una petita edificació de fang i canya. Segons recull l’autor García-Pey (1999: 68), l’antic propietari era un capellà, i d’aquí vindria el sobrenom. L’avi d’aquesta casa la comprà a aquest capellà i pràcticament la va construir de nou. Pels volts de 1970 s’hi va fer una primera restauració, i aleshores es trobà una capella en una de les parets de tàpia. Rehabilitada i ampliada amb el pas dels anys, encara conserva part de l'antiga estructura que es comprova sobretot en el gruix de les seves parets. La casa tenia una vinya anomenada de can Cristo que es trobava al Sot dels Nostris.</span></span></span></span></p> | 41.5927100,2.2424000 | 436859 | 4604834 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91915-can-cristo-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | |||||||
| 91441 | Can Pessigos | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pessigos | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 181.</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans emplaçada <span>al barri de cases disperses anomenat el Pla. </span>Ha conservat força bé els volums i la tipologia originària de casa pagesa popular, tot i que amb algunes modificacions fruit de reformes modernes. Consta d’un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) i té coberts adossats a diversos costats, així com unes dependències en forma de U a la part posterior, al nord, amb un pati on antigament hi havia l’era. La façana principal, encarada vers el sud-oest, és molt senzilla i té una distribució d’obertures irregular. Actualment el parament és arrebossat i de color ocre, i les finestres i portes han estat remodelades.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Uns metres al sud es conserva una bassa de forma allargada que mesura set per quatre metres. Es feia servir tant per a regar com per a safareig.</span></span></span></p> | 08108-70 | Barri del Pla. Passatge del pla, 9 | <p><span><span><span>La pràctica totalitat del barri pagès de cases disperses anomenat el Pla s’originà a la dècades de 1920 i 1930 en terres del mas veí de can Nadal. Prèviament, el <span>1902, s’havia construït la carretera de Sabadell a Granollers que travessava per aquesta zona. </span>Des de 1912 can Nadal estava habitada per masovers. A partir de 1931 per problemes econòmics els propietaris van anar venent les terres a diverses famílies pageses perquè s’hi fessin una caseta. Així va sorgir el barri del Pla, que estava emplaçat en una gran plana de tradició agrícola que ja es coneixia amb aquest nom. Popularment el barri també s’havia anomenat la Sibèria, perquè quedava relativament apartat de la resta del poble. La majoria de cases d’aquest sector al nord del torrent es van construir a la dècada de 1930, amb l’excepció és can Pessigos, que és una mica anterior, del 1910. L’any 1958 la masia de can Nadal i la seva finca fou adquirida per l’Obra Tutelar Agrària (OTA), una fundació privada creada l’any 1928 a la masia de les Torres per atendre joves amb risc d’exclusió social. Aleshores moltes terres que treballaven els habitants d’aquest barri van passar a ser propietat de l’OTA.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Ja hem dit, doncs, que can Pessigos és la casa més antiga del barri. Segons la inscripció de la façana fou construïda l’any 1910. El fundador fou Francesc Grau Tintó, que provenia de Perafita. El mot li van posar perquè van començar a dir-li pessic o pessigolles, que finalment va derivar en Pessigos. La bassa de la casa es va construir l’any 1928. Segons GARCIA-PEY (1999: 181), a l’era de la casa per fer les feines relacionades amb el batre venien eugassers de fora, que anaven passant per les cases, a vegades amb cavalls, d’altres amb eugues. Ventaven amb forques i feien pallers de palla, alfals, trepadella, ordi i civada. La família Grau va continuar al front de la casa.</span></span></span></span></p> | 41.5905200,2.2585000 | 438198 | 4604579 | 1910 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91441-can-pesigus-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91441-can-pesigus-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial - productiu | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en una pedra de la façana: Fco Grau 1910 | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | |||||
| 91555 | Can Moisès | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-moises | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 249.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span>PLANAS MARESMA, Jordi [coordinador] (2006). <em>Alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental (segle XX). Diccionari biogràfic</em>. Museu de Granollers. (Consultable a internet: </span></span></span></span><a href='http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/'>http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/</a>)</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans emplaçada al barri de tradició agrícola conegut com el Pla, al costat de la carretera de Sabadell a Granollers. Consta d’un cos residencial que en un moment donat es va compartimentar en dos habitatges, per això la façana queda diferenciada en dos colors, blanc i rosat. A més, té adossat a ponent un habitatge molt més modern, de la segona meitat del segle XX, i un bon nombre de coberts de diferents tipologies que formen una mena de carrer.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El cos residencial principal té una estructura regular i ha conservat força bé el volum i la tipologia constructiva originària. És de planta rectangular (amb planta baixa més un pis). La façana principal, encarada vers el sud-oest, s’ordena en base a tres eixos d’obertures. La part de l’habitatge posterior queda diferenciat pel color rosat de la façana i per uns emmarcaments estucats en forma dentada a finestres i cantoneres.</span></span></span></p> | 08108-77 | Barri del Pla. Avinguda del Pla, 33 | <p><span><span><span><span>La pràctica totalitat del barri pagès de cases disperses anomenat el Pla s’originà entre les dècades de 1920 i 1930, en la major part en terres del mas veí de can Nadal. Estava emplaçat en una gran plana de tradició agrícola que ja es coneixia amb la denominació del Pla. Popularment el barri també s’havia anomenat la Sibèria, perquè quedava relativament apartat de la resta del poble. Prèviament, el 1902, s’havia construït la carretera de Sabadell a Granollers que travessava per aquesta zona.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa pròpiament a cal Moisès, la casa la va construir l’any 1927 Jaume Carreras. Conegut popularment com el Xato, Jaume Carreras Villà (1888-1940) era l’administrador de la finca de les Torres, on feia de masover i hi tenia un camp arrendat. Quan el 1925 a les Torres s’hi instal·là l’Obra Tutelar Agrària (OTA), com molts altres pagesos va haver de deixar de treballar en aquesta finca i va comprar un terreny on s’hi va fer la casa que en un principi era coneguda com cal Xato i posteriorment cal Moisès. Era militant d’ERC i fou nomenat alcalde de Lliçà de Vall després de la victòria de les esquerres el 1934. Va ser destituït, juntament amb la resta del consistori, arran dels Fets d’Octubre de 1934. El febrer de 1936 tornà a l’alcaldia, i el juliol de 1936 va haver de cedir l’alcaldia al comitè revolucionari. El gener de 1939 s’exilià a França. La seva muller, que es va quedar a Lliçà amb el seu fill i la seva filla, va patir diverses represàlies per part de les autoritats franquistes. Carreras va passar, sembla, pel camp de refugiats de Bram, al departament d’Aude, i més tard s’instal·là en un poble del departament de les Ardenes, prop de la frontera amb Bèlgica, on treballà com a pagès en una gran propietat. El juny de 1940 va intentar traslladar-se cap al sud, però va ser ferit en un bombardeig i ingressat a l’hospital militar de la població de Montmirail, al departament del Marne, on va morir. La seva muller no va saber de la seva mort fins l’any 1953, quan va rebre una notificació oficial del govern francès (PLANAS MARESMA, 2006).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Jaume Carreras va tenir un fill, Moisès, i una filla, Francisca. Per això la casa es va partir en dos habitatges, que han quedat diferenciats en els dos colors de la façana. En aquesta segona etapa la casa es coneix amb la denominació de can Moisès.</span></span></span></p> | 41.5890500,2.2575900 | 438121 | 4604417 | 1927 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91555-can-moises-117.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91555-can-moises-115.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | ||||||
| 91554 | Can Torres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-torres-9 | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 231.</span></span></span></p> | XX | Estructuralment es conserva integrament, però algunes parts, sobretot els coberts, en estat força precari | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans emplaçada al barri de tradició agrícola conegut com el Pla, al costat de la carretera de Sabadell a Granollers. Ha conservat força bé els volums i la tipologia originària de casa pagesa popular. Consta d’un cos residencial de planta més o menys quadrada (amb planta baixa més un pis) i té adossats un bon nombre de coberts de diferents èpoques a la part posterior i lateral (nord i sud-est).</span></span></span></p> <p><span><span><span>La façana principal, encarada vers el sud-oest, es distribueix en base a tres eixos d’obertures perfectament regulars, amb la porta al centre. Els paraments han estat arrebossats amb ciment, de manera que no és visible el tipus de maçoneria.</span></span></span></p> | 08108-76 | Barri del Pla. Avinguda del Pla, 35 | <p><span><span><span><span>La pràctica totalitat del barri pagès de cases disperses anomenat el Pla s’originà entre les dècades de 1920 i 1930, en la major part en terres del mas veí de can Nadal. Estava emplaçat en una gran plana de tradició agrícola que ja es coneixia amb la denominació del Pla. Popularment el barri també s’havia anomenat la Sibèria, perquè quedava relativament apartat de la resta del poble. Prèviament, el 1902, s’havia construït la carretera de Sabadell a Granollers que travessava per aquesta zona.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Torres en particular, va construir la casa l’any 1925 Pere Carreras Sobirà, antic masover de la masia de les Torres, el qual era conegut amb el sobrenom de Torres. El seu fill fou Joaquim Carreras. Després d’una cinquantena d’anys en què la casa va estar tancada ara torna a estar habitada.</span></span></span></p> | 41.5888000,2.2571200 | 438082 | 4604389 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91554-can-torres-116.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91554-can-torres-113.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | ||||||
| 90026 | Can Cosconer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-cosconer | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 35.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 129.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 64-66.</span></span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans que es troba aïllada al barri anomenat Les Casetes. Ha conservat més o menys els volums originaris, però amb importants reformes que n’han alterat la tipologia de casa pagesa popular del segle XIX. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis), amb un pati davanter i una pallissa. La façana principal, encarada vers migdia, ha estat transformada amb obertures de nova creació. Sembla que originàriament s’ordenava en base a dos eixos d’obertures al centre. El carener de la teulada, perpendicular a la façana, queda descentrat, de manera que possiblement la casa es va eixamplar cap a ponent. Els paraments són actualment arrebossats i pintats d’un color clar. A l’altre cap del pati es conserva una petita pallissa de pedra amb la porta i la cornisa perfilades amb maó.</span></span></span></p> | 08108-37 | Barri Les Casetes. Carrer de Núria, s/n | <p><span><span><span><span>Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Cosconer en particular, ja hem dit que consta a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 amb la denominació de can Cosconer Nou. </span></span></span><span lang='ES'><span><span>El motiu d’aquest sobrenom és que la família que l’habitava havien estat masovers de la casa que avui es coneix com can Vilardebò i antigament, can Cosconer. </span></span></span><span><span><span>A l’arxiu particular d’aquesta casa del barri de les Casetes es conserven documents diversos des del 1819. Els propietaris eren la família Martí. Pels volts de 1870 hi ha documentat Sebastià Martí, fill de Jaume Martí i Antònia Gibert. Ja a principis de segle XX la pubilla Maria Martí Masmiquel es va casar amb Leonci Costa, de Girona.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La casa tenia terres que anaven des de la ribera del Tenes fins la carretera de Parets a Bigues, i des del camí de Granollers fins al Torrent de Can Cosconer. Aquestes terres eren conegudes com la peça de can Cosconer Nou, i incloïen bosc, vinya, sembrats i una mina d'aigua.</span></span></span></p> | 41.5932900,2.2419700 | 436823 | 4604899 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90026-can-cosconer-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90026-can-cosconer-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-21 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal, pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER) i pels propietaris. | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | ||||||
| 91812 | Can Jaume Xic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-jaume-xic | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 116.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>PLANAS MARESMA, Jordi [coordinador] (2006). <em>Alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental (segle XX). Diccionari biogràfic</em>. Museu de Granollers. (Consultable a internet: </span></span></span><a href='http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/'>http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/</a>) </span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans que es troba aïllada en un sector de ponent del barri de Les Casetes. Ha conservat els volums i la tipologia originària de casa popular pagesa del segle XIX. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) que ha estat eixamplada per ponent i té un cos adossat a llevant. La façana principal, encarada vers migdia, s’estructura en base a tres eixos d’obertures, amb la porta al mig. Els paraments són arrebossats i les obertures simples.</span></span></span></p> <p><span><span><span> Al costat de ponent, a l’altra banda del pati, es conserva una antiga pallissa de pedra, amb les obertures emmarcades amb maó.</span></span></span></p> | 08108-106 | Prop del barri de Les Casetes. Carrer Sant Baldiri | <p><span><span><span>En aquest sector a ponent del barri de Les Casetes hi van sorgir també algunes cases, de caràcter dispers. La més antiga és can Jaume Xic, que deu ser de principis del segle XIX, i la resta es van formar a la dècada de 1930 en terres d’aquesta mateixa heretat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La casa de can Jaume Xic ja s’esmenta en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818. Segons els propietaris actuals, a les escriptures consta que l’home que la va construir es deia Joan Puig Floriach. La família Puig s’ha mantingut al front d’aquesta casa en les següents generacions i fins a l’actualitat. El sobrenom de la casa ve d’un dels propietaris, Jaume Puig, que era baix d’estatura i se’l coneixia com a “Jaume Xic”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A principis del segle XX Joan Puig Argemí (1874-1931) a part de ser propietari de can Jaume Xic tenia dues quarteres arrendades a can Orlau i treballava també com a jornaler a can Salgot. Va ser <span>alcalde de Lliçà de Vall entre 1914 i 1916, i continuà com a regidor durant els períodes 1916-1920, 1923-1924 i 1930-1931. Durant la seva alcaldia es va concedir a Lliçà de Vall una línia telefònica enllaçada amb la central de Granollers. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En la següent generació l’hereu fou Joan Puig Pujades (1904-1982). Un germà seu, Amadeu Puig Pujades, el 1936 va fundar en uns terrenys del costat la casa de can Madeu, i una germana, Pepa Puig Pujades, es casà amb Ton Floriach i van construir can Ton Cinto. Després de la Guerra Civil Joan entrà com a regidor de l’Ajuntament el 1948, i entre 1951 i 1952 va ser alcalde interí, en substitució de Julià Armadans. Durant el seu mandat l’Ajuntament adquirí un terreny de can Gurri per fer-hi el camp de futbol municipal. Des del 1946 era jutge de pau suplent de Lliçà de Vall, i el 1960 va ser nomenat jutge de pau titular. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’autor GARCÍA-PEY (1999: 116) explica que on ara hi ha el pati de la casa antigament hi havia l’era, on s’hi picava i es passava el corró. </span>Una part del turó era coneguda com la Serra de can Jaume Xic, que anava des del començament de la serra de Sant Baldiri fins a aquesta casa.</span></span></span></p> | 41.5915200,2.2402000 | 436674 | 4604704 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91812-can-jaume-xic-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91812-can-jaume-xic-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91812-can-jaume-xic-4.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER), i informació oral facilitada pels propietaris. | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | ||||||
| 91802 | Ca la Mercè | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-la-merce-0 | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 49, 135, 136.</span></span></span></p> | XIX-XX | Estat d'abandonament. Moltes parts de la construcció en estat precari | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans que es troba aïllada vora el camí avui anomenat carrer de Balmes, al barri de Les Casetes. Ha conservat bé els volums i la tipologia originària de casa pagesa popular del segle XIX. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) que ha estat ampliat cap a l’est i el nord, i que té encara altres construccions annexes a la part posterior. La façana principal, encarada vers migdia, s’estructurava originàriament en base a dos eixos d’obertures, amb un portal d’arc rebaixat i la resta d’obertures simples, amb llindes de fusta o emmarcaments de maó. Més tard es va ampliar amb una crugia més cap a llevant. El parament antic és de paredat, amb clapes de diferents tipus d’arrebossat.</span></span></span></p> | 08108-103 | Barri de les Casetes. Carrer de Balmes | <p><span><span><span>Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a aquesta casa en particular, no en coneixem notícies antigues. No apareix a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818. Per la seva tipologia constructiva podria ser una construcció del segle XIX. En una feixa sota ca la Mercè hi havia l’era de les Casetes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pels volts de 1962 la mestressa era Mercè Nadal, i aquest any va construir una altra casa, en aquest cas coneguda com ca la Mercè del Pla, prop de can Gurri. </span></span></span></span></p> | 41.5925600,2.2419000 | 436817 | 4604818 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91802-ca-la-merce-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91802-ca-la-merce-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: can Vicenç | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | |||||
| 91803 | Ca la Marieta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-la-marieta-0 | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans que es troba aïllada vora el camí avui anomenat carrer de Balmes, al barri de Les Casetes. Ha conservat parcialment els volums i la tipologia originària de casa pagesa popular del segle XIX. Consta d’un cos residencial de planta més o menys quadrada al qual se li ha adossat un cos més baix a llevant. La façana principal (encarada vers migdia) així com la resta de façanes han estat rehabilitades modernament, i totes les obertures han estat remodelades. En el cos principal es mantenen els paraments de maçoneria, actualment a pedra vista.</span></span></span></p> | 08108-104 | Barri de Les Casetes. Carrer de Balmes | <p><span><span><span>Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a ca la Marieta en particular, no en coneixem notícies antigues.</span></span></span></span></p> | 41.5923000,2.2417600 | 436805 | 4604789 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91803-ca-la-marieta-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91803-ca-la-marieta-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | ||||||||
| 91435 | Can Miquel Palluí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-miquel-pallui | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 147.</span></span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans que es troba emplaçada al barri de cases disperses anomenat el Pla. Can Miquel Palluí és de les que té major interès perquè ha conservat força bé la tipologia originària, i destaca per una façana d’estètica pròxima al noucentisme prou interessant i singular en el seu entorn.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La casa consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) i té cossos més baixos adossats als costats. La façana principal, encarada vers el sud-oest, té una composició perfectament simètrica que s’ordena en base a tres eixos d’obertures verticals. El tret que li dóna personalitat és el coronament en forma d’acroteri de perfil sinuós, amb un òcul cec a la part alta on hi podem llegir la inscripció “M N” (corresponent a Miquel Nadal, fundador de la casa) i “Any 1935”. L’interior de l’òcul és decorat amb un motiu geomètric triangular que sembla insinuar la forma d’un compàs. Les formes de l’acroteri i les diverses obertures són perfilades amb una fina línia de color ocre que destaca sobre el fons blanc de la façana. La resta de façanes també són arrebossades i pintades de blanc, però no presenten elements d’especial interès.</span></span></span></p> | 08108-66 | Barri del Pla. Passatge del Pla, 5 | <p><span><span><span>La pràctica totalitat del barri pagès de cases disperses anomenat el Pla s’originà a la dècada de 1930 en terres del mas veí de can Nadal. Des de 1912 can Nadal estava habitada per masovers. A partir de 1931 per problemes econòmics els propietaris van anar venent les terres a diverses famílies pageses perquè s’hi fessin una caseta. Així va sorgir el barri del Pla, que estava emplaçat en una gran plana de tradició agrícola que ja es coneixia amb aquest nom. Popularment el barri també s’havia anomenat la Sibèria, perquè quedava relativament apartat de la resta del poble. La majoria de cases es van construir a la dècada de 1930, amb l’excepció és can Pessigos, que és una mica anterior, del 1910. L’any 1958 la masia de can Nadal i la seva finca fou adquirida per l’Obra Tutelar Agrària (OTA), una fundació privada creada l’any 1928 a la masia de les Torres per atendre joves amb risc d’exclusió social. Aleshores moltes terres que treballaven els habitants d’aquest barri van passar a ser propietat de l’OTA.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Miquel Palluí en concret, el fundador de la casa fou Miquel Nadal Lloveres. Provenia de la casa de can Palluí. Segons es llegeix a la inscripció de la façana, la casa fou construïda l’any 1935 i va adoptar una estètica de regust noucentista, molt en boga en aquests anys.</span></span></span></p> | 41.5890900,2.2562800 | 438012 | 4604422 | 1935 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91435-can-miquel-pallui-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91435-can-miquel-pallui-2.jpg | Inexistent | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada pels propietaris | 106|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | |||||
| 91436 | Casa Nova del Pla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-nova-del-pla-0 | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 47</span></span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans que es troba emplaçada al barri de cases disperses anomenat el Pla. La Casa Nova del Pla es troba entre les que millor han conservat la tipologia originària de casa pagesa popular. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes) i queda envoltada per un seguit de coberts als laterals i a la part posterior, amb un cos més llarg al costat nord. La façana principal, encarada vers el sud-oest, és la part que mantingut de manera més visible les característiques tradicionals. S’ordena en base a tres eixos d’obertures, i es caracteritza per uns emmarcaments de maó de formes dentades que perfilen les obertures i que destaquen sobre el parament de pedra. La composició queda ressaltada també amb un balcó central i, al seu damunt, unes finestretes bessones al nivell de les golfes rematades amb arcs de punt rodó. Aquestes finestres bessones es repeteixen a la façana posterior i donen personalitat a la casa. Més recentment, al nivell de planta baixa de la façana principal s’hi ha afegit un porxo que desfigura lleugerament la fesomia tradicional de la construcció.</span></span></span></p> | 08108-67 | Barri del Pla. Passatge del Pla, 7 | <p><span><span><span>La pràctica totalitat del barri pagès de cases disperses anomenat el Pla s’originà a la dècades de 1920 i 1930 en terres del mas veí de can Nadal. Prèviament, el <span>1902, s’havia construït la carretera de Sabadell a Granollers que travessava per aquesta zona. </span>Des de 1912 can Nadal estava habitada per masovers. A partir de 1931 per problemes econòmics els propietaris van anar venent les terres a diverses famílies pageses perquè s’hi fessin una caseta. Així va sorgir el barri del Pla, que estava emplaçat en una gran plana de tradició agrícola que ja es coneixia amb aquest nom. Popularment el barri també s’havia anomenat la Sibèria, perquè quedava relativament apartat de la resta del poble. La majoria de cases d’aquest sector al nord del torrent es van construir a la dècada de 1930, amb l’excepció és can Pessigos, que és una mica anterior, del 1910. L’any 1958 la masia de can Nadal i la seva finca fou adquirida per l’Obra Tutelar Agrària (OTA), una fundació privada creada l’any 1928 a la masia de les Torres per atendre joves amb risc d’exclusió social. Aleshores moltes terres que treballaven els habitants d’aquest barri van passar a ser propietat de l’OTA.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a la Casa Nova del Pla en concret, sembla que fou de les últimes que es va construir en aquest sector. El primer propietari era Isidre Grau Casals, per això també s’anomenava ca l’Isidret o cal Sidro del Sot. L’avi era fill de la Casa Nova de can Cosconer, i potser per aquest motiu es va anomenar Casa Nova, o bé perquè va ser de les últimes a construir-se. Recentment la casa ha estat adquirida per uns nous propietaris.</span></span></span></span></p> | 41.5898300,2.2572600 | 438094 | 4604504 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91436-casa-nova-el-pla-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91436-casa-nova-el-pla-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | |||||||
| 91889 | Can Filosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-filosa-0 | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 88.</span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans que es troba més o menys aïllada al barri anomenat Les Casetes. Ha conservat força bé els volums i la tipologia tradicional de casa pagesa popular del segle XIX. Consta de dos cossos residencials adossats: un que està situat a ponent i que sembla més antic, amb el carener de la teulada perpendicular a la façana, i un altre que està situat a llevant i que sembla posterior, amb el carener en paral·lel. Per l’extrem est, un altre cos connecta amb la casa de can Cinto Vell, que es troba més al sud. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El cos de ponent té la façana principal encarada vers migdia. Les obertures són simples i de distribució irregular. A la part superior es conserva, força desdibuixat, un rellotge de sol. El cos adossat a llevant, alineat amb la mateixa façana, presenta també una distribució d’obertures irregular. Els paraments són arrebossats i pintats de blanc.</span></span></span></p> | 08108-110 | Barri Les Casetes. Carrer Jacint Verdaguer, 11 | <p><span><span><span>Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a can Filosa en particular, ja hem dit que consta a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818. Per tant, és possible que la construcció sigui de finals del segle XVIII o principis del XIX. Els propietaris eren la família de cognom Ramon. Entre 1855 o 1860 diversos germans d’aquesta família van construir un seguit de cases situades molt a prop: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa. I més tard can Cinto i can Sidro Filosa. A finals del segle XIX un dels fadristerns va marxar a fer de masover a ca n’Oliveres Vell, ja que tenia relació amb els propietaris d’aquest mas, que eren els Vilardebò. Els Ramon es van estar a can Filosa fins uns anys després de la Guerra Civil. Després hi van venir la família Humet, que eren coneguts com els de ca l’Estadant, i s’hi van estar força anys.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Antigament al davant de la casa hi tenien una era enrajolada on hi feien la batuda amb cavalls i el corró, quan baixaven els euguessers que anaven casa per casa.</span></span></span></span></p> | 41.5913800,2.2420100 | 436825 | 4604687 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91889-can-filosa-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91889-can-filosa-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | |||||||
| 91912 | Can Roura | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-roura | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, P. 78-79.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 63.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 206.</span></span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans que ocupa gairebé tota una illa al barri anomenat Les Casetes. Ha conservat els volums i, de manera molt parcial, la tipologia tradicional de casa pagesa popular del segle XIX. Consta de dos cossos residencials adossats, de planta rectangular i de dues plantes cadascun, més dues grans àrees de dependències auxiliars de construcció més recent que ocupen una superfície considerable tant a la part posterior com davantera.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El cos situat a ponent, que sembla el més antic, té coberta a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana. La façana principal, encarada vers migdia, ha estat reformada i les obertures s’han remodelat. El cos situat a llevant, molt allargassat, té la façana alineada amb l’anterior i presenta diverses obertures al nivell del primer pis de distribució no del tot regular. La part superior queda ressaltada per una doble cornisa que té la inscripció “PR” al centre. Tots els paraments són arrebossats i pintats de color crema.</span></span></span></p> | 08108-114 | Barri Les Casetes. Carrer Sant Cristòfol, 4 | <p><span><span><span><span>Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Roura en particular, no coneixem notícies antigues sobre l’origen de la casa. A principis de segle XX el propietari era Mariano Nadal Vila, i la casa era coneguda com a can Mariano. L’any 1921 a sol·licitud de l’Ajuntament a can Mariano s’hi instal·là el primer telèfon del poble. Es va considerar que era el lloc més adequat, i l’Ajuntament es comprometia a abonar el muntatge per un total de 825 pessetes, ja que s’havia de construir la línia des de Granollers. L’Ajuntament va pactar amb Mariano que se’l subvencionaria amb una quantitat fixa anual de 550 pessetes si es comprometia a fer tots els serveis de telèfon públic. Durant molts anys va ser l’única centraleta del poble i un lloc de tertúlies a Lliçà de Vall (Busto, 2017: 78). En el període de la segona República a can Roura hi tenia la seva seu Esquerra Republicana de Catalunya (ERC). Cap a mitjans de segle XX Agustí Roure, que provenia del Molí d’en Roura, va comprar la casa. Aleshores estava partida en dues i a la part de llevant hi havia llogaters. Finalment el nou propietari va poder disposar de tot l’immoble i va unificar la casa.</span></span></span></p> | 41.5919800,2.2425100 | 436867 | 4604753 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91912-can-roure-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: can Mariano, ca l’Agustí. Informació facilitada pel propietari | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | ||||||
| 91891 | Can Cinto | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-cinto-1 | <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 241.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 53.</span></span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans, amb les parets a quatre vents, emplaçada al barri anomenat Les Casetes. Ha conservat el volum i, en bona mesura, la tipologia constructiva tradicional de casa pagesa popular del segle XIX. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) i té un pati davanter. La façana principal, encarada vers migdia, s’ordena de manera simètrica en base a tres eixos d’obertures. El portal i les finestres del pis superior són emmarcades amb maó. Els paraments són arrebossats. A la part superior té un rellotge de sol. Més modernament, a la façana principal se li ha adossat una àmplia terrassa-porxo. En la resta de façanes la casa pràcticament no té obertures.</span></span></span></p> | 08108-112 | Barri Les Casetes. Carrer Jacint Verdaguer, 10 | <p><span><span><span>Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a can Cinto en particular, segons informació oral de la propietària és una construcció feta pels volts de 1884. L’era de la casa, que encara es pot veure en l’enrajolat del passatge que transcorre pel costat, és anterior. Qui va construir la casa era Jacint Ramon, conegut com en Cinto. Era un dels germans fadristerns de la casa veïna de can Filosa, igual que els fundadors d’altres cases d’aquesta zona, com can Cinto Vell o can Xic Filosa. Jacint va tenir una filla que va morir jove. La propietat passà al seu gendre, que es va tornar a casar, i després als seus descendents.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>En un llibre de Carme Badia (2004: 241) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’explica una anècdota referida a can Cinto.</span></span></span></p> | 41.5914100,2.2426100 | 436875 | 4604690 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91891-can-cinto-2.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació oral facilitada per la propietària | 119 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | ||||||
| 91892 | Can Sidro Filosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-sidro-filosa | <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 224.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 133.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 220.</span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions força grans, amb parets als quatre vents, emplaçada al barri anomenat Les Casetes. Ha conservat força bé els volums i la tipologia originària de casa pagesa popular del segle XIX. Consta d’un cos residencial de planta rectangular estret i ample (amb planta baixa més un pis i golfes), té un cobert més baix a la part posterior i d’altres a la part davantera pel costat de ponent, de manera que generen un ampli pati davanter.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La façana principal, encarada vers migdia, s’ordena en base a tres eixos d’obertures, amb un portal central d’arc escarser. Les finestres són simples i de mida força petita, i a la part alta destaca sobre el parament pintat de blanc un rellotge de sol de tons ocres. En la resta de murs es conserva un semiarrebossat tradicional que deixa entreveure els paraments de maçoneria. En els coberts davanters la part més antiga conserva una interessant galeria feta d’arcades obrades amb maó.</span></span></span></p> | 08108-113 | Barri Les Casetes. Carrer Girona, 8 | <p><span><span><span>Antigament el centre de Lliçà de Vall era entorn de l’església parroquial, però no s’hi va formar cap nucli urbà. A finals del segle XVIII o principis del XIX va sorgir una concentració de cases disperses vora el camí que venia de les Torres i es dirigia cap a la parròquia tot travessant el camí de Sant Baldiri. Es va conèixer com Les Casetes i que es pot considerar l’embrió de l’actual nucli urbà. Sembla que les terres havien estat propietat de can Coll o de can Nadal. Les cases més antigues són les que es troben a la vora de l’antic camí: can Cosconer, can Filosa, can Quim, cal Ferrer, can Llanes (ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de 1818). També sembla que eren força antigues can Fleca i can Toni, situades al principi del camí. Vora can Toni hi havia un pont amb volta de pedra sota el qual circulaven els transeünts del camí. La resta de cases es van construir a mitjans de segle XIX: can Cinto Vell, can Camp, can Xic Filosa... I de finals de segle XIX hi ha can Cinto o can Sidro Filosa (1899). En un principi a cal Ferrer hi havia una petita botiga i cafè. D’altra banda, a la primera dècada del segle XX es va començar a construir la carretera de Parets a Bigues i Riells. L’any 1908 es treballava en el projecte i el 1909 ja s’hi feien obres. La carretera marcava un eix nord-sud sobre el qual es va prolongar el barri de Les Casetes tot configurant el nucli urbà més modern.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa a can Sidro Filosa en particular, fou construïda per Isidre Ramon Bertran, que era fill de can Filosa, una casa situada poc més amunt. Si hem de fer cas a la data inscrita en el rellotge, la construcció es devia fer l’any 1899 (GARCIA-PEY, 1999: 220). La inscripció de sota recorda que la casa fou restaurada l’any 1997. </span>En un llibre de Carme Badia (2004: 224) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’explica una anècdota referida al Sidret de can Sidro.</span></span></span></p> | 41.5910300,2.2424400 | 436860 | 4604647 | 1899 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91892-can-sidro-filosa-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91892-can-sidro-filosa-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91892-can-sidro-filosa-7.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Al rellotge de sol: 1899, 1997 | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | |||||
| 91847 | Can Turull | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-turull | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 237.</span></span></span></span></p> | XIX-XX | Construcció amb falta de manteniment | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions mitjanes emplaçada al barri tradicionalment anomenat el Sot. Ha conservat els volums i la tipologia de casa popular pagesa del segle XIX. L’habitatge és fruit de tres fases d’ampliació. En un principi tenia un petit cos de planta quadrada (amb planta baixa més un pis), el qual fou allargat cap a llevant. Més endavant, probablement ja al segle XX, s’hi va adossar un cos a la part posterior obrat en bona part amb maó i amb coberta a un sol vessant. Així mateix, a l’angle sud-oest de la casa hi ha adossat un petit cobert de pedra.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La façana principal, encarada vers migdia, s’estructura mitjançant un eix principal d’obertures al centre, lleugerament desplaçat a la dreta, amb un portal emmarcat amb maó i, al seu damunt, una finestra amb ampit de pedra treballada. Els paraments són arrebossats. A l’altre costat del pati davanter es conserva un pou de força profunditat, actualment mig sec.</span></span></span></p> | 08108-109 | Urbanització de l'Estapé. Camí del Sot, 8 | <p><span><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Devia sorgir al llarg del segle XIX. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp, i posteriorment s’hi van construir diverses casetes més o menys disperses de tipus popular: can Petit i can Turull (que ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818), can Ponet, can Granota i can Rels, i can Fesolet. Aquesta darrera ja no es conserva. Els habitants eren famílies pageses d’extracció popular, amb poques terres, arrendataris o jornalers. Més recentment els propietaris de la gran masia de Vilardebò van anar venent els seus terrenys en els quals han sorgit la resta de cases de la urbanització coneguda com Vilardebó, que s’ajunta amb la de ca l’Estapé.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Turull en particular, ja hem dit que consta en l’Apeo de 1818, a nom de Salvador Serra. El nom de la casa prové del cognom d’un dels antics propietaris, que era conegut per en Turull de Parets. A l'Arxiu Parroquial en 31 de juny de 1816 hi consta Francisco Turull, fill de Llorens Turull i de Maria Batlles. La mare, Maria Batlles, tenia una altra casa en aquest sector. Més tard, consta com a propietari de can Turull Pau Turull (1887-1888).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Als primers decennis del segle XX els Turull encara estaven al capdavant de la casa. Un dels fills, Josep Turull Argemí, va comprar la casa veïna de can Petit. A mitjans de segle XX consta com a propietari Gil Serrat Bayer (1943 i 1953). Les inicials “J S” estan inscrites a la façana, junt amb l’any 1942. A la dècada de 1970 va comprar la casa l’actual propietari, que pràcticament no ha utilitzat la casa antiga i n’ha construït una de nova a la part alta de la finca.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El torrent de can Turull baixava des de can Filoseta (ja desapareguda) per darrera de can Turull i can Petit, fins arribar al torrent de Merdans.</span></span></span></p> | 41.5989900,2.2269600 | 435578 | 4605543 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91847-can-turull-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91847-can-turull-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91847-can-turull-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91847-can-turull-6.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció a la façana: J S Año 1942Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER), i informació oral facilitada pel propietari | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 | |||||
| 91709 | Can Jepet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-jepet-1 | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 116</span></span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions mitjanes emplaçada en un replà al costat de la carretera de Sabadell a Granollers. Ha conservat molt bé el volum i la tipologia originària que, tot i ser de construcció força recent, és representativa d’una casa rural popular de la primera meitat del segle XX. Consta d’un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis i golfes) que té adossats cossos auxiliars més baixos a ponent i amplis patis al davant i al darrere.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La casa, que és fruit d’una sola fase constructiva, presenta una estructura molt homogènia. La façana principal, encarada vers migdia, s’ordena en base a un esquema més o menys simètric, amb quatre obertures a la planta baixa i un balcó central corregut de dues portes a la planta-pis. L’edificació es caracteritza per un parament fet de maçoneria, amb un semiarrebossat que deixa entreveure el material petri, el qual és entravessat per diferents franges de maó que ressalten els contorns, la separació de pisos i els emmarcaments de les obertures. La façana posterior segueix una pauta similar, i la façana lateral té la meitat superior obrada amb maó.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El primer cobert, fet parcialment de pedra, és possiblement tan antic com la casa, però la resta són obrats amb totxo i de construcció força recent.</span></span></span></p> | 08108-90 | Sector central del terme municipal. Avinguda del Vallès, 79 | <p><span><span><span>Per aquest indret hi passava l’antic camí ral de Sabadell a Granollers i l’any 1902 s’hi construí la carretera, que feia un itinerari similar. La casa de can Jepet es va construir entorn del 1950, tal com es pot comprovar amb les ortofotos antigues i segons dades del cadastre. Segons recull Garcia-Pey, sembla que l’amo era Jaume Arimon Badia, conegut com el Jepet, i procedia de can Jepet Ferreret, de Parets del Vallès.</span></span></span></p> | 41.5827500,2.2344200 | 436184 | 4603734 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91709-can-jepet-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91709-can-jepet-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91709-can-jepet-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91709-can-jepet-1.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 06:57 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 349,34 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.