Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 90021 | Parc de l’Espai d’Interès Natural de Gallecs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-de-lespai-dinteres-natural-de-gallecs | <p><span><span><span>Espai natural d’interès (EIN) de caràcter rural que està emplaçat al centre de la comarca del Vallès Oriental. Ocupa una superfície total de 733,52 hectàrees i abasta part de sis municipis. Principalment, Mollet del Vallès (un 61,11 % de la superfície), mentre que la part de Lliçà de Vall és només de 36,94 ha (un 5,04 % del total).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Es tracta d’un espai que conserva els seus valors naturals i paisatgístics entremig d’un entorn altament urbanitzat. És un espai amb usos agrícoles i també un referent en el lleure de les poblacions veïnes i de la Regió Metropolitana de Barcelona. L’agricultura constitueix la principal activitat i representa un 75% del territori. Les masses boscoses ocupen 160 hectàrees que en representen un 14%. La resta la formen les edificacions, horts recreatius, espais verds i més de trenta quilòmetres lineals de camins.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La part d’aquest espai corresponent a Lliçà de Vall es troba a l’extrem sud-oriental del municipi, a l’oest del polígon industrial de Palaudàries i de la Riera Seca. Entremig hi discorre la carretera C-155 (entre els km. 9 i 10). Es tracta d’una petita àrea ocupada per camps de conreu i bosc, amb predomini de pi i alzina.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’espai és regit pel Consorci del Parc de l’Espai d’interès natural de Gallecs. Està integrat per diferents departaments de la Generalitat de Catalunya i els ajuntaments afectats. La propietat dels terrenys és de l’Institut Català del Sòl, que manté un conveni de col·laboració anual amb el Consorci de Gallecs per a la seva gestió i manteniment. Tot això ha permès que a avui Gallecs sigui una de les àrees agrícoles contínues més extenses del Vallès, un testimoni de gran valor del que en altre temps fou el paisatge de la plana vallesana.</span></span></span></p> | 08108-33 | Sector sud-oest del terme municipal | <p><span><span><span>A l’edat mitjana, Gallecs era un petit poble que, amb la pèrdua de població, al segle XV va passar a dependre de la parròquia de Mollet. L’indret va mantenir una economia basada en les activitats agropecuàries tradicionals fins ben entrat el segle XX. A partir de la dècada de 1970 el territori va anar perdent empenta i la majoria de les explotacions ramaderes van anar desapareixent. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1971 el Ministeri d'Habitatge va expropiar una àmplia zona rural de 1.500 hectàrees repartida entre set municipis del Vallès Occidental i Oriental amb la intenció de fer-hi una ciutat de 130.000 habitants per donar resposta a la gran congestió de Barcelona. Tanmateix, la crisi econòmica de 1973, el canvi polític amb l’arribada de la democràcia i la forta pressió popular van fer que aquest projecte previst per la zona de Gallecs no s’arribés a executar. L’any 1977 es constitueix la Comissió per la defensa de Gallecs, i en els anys posteriors es van fer diferents passos encaminats a la protecció mediambiental d’aquest territori. El Pla d’Espais d’Interès Natural (PEIN) que es va aprovar el 1992 no incloïa l’espai dels Gallecs, però s’hi preveia iniciar els estudis necessaris per valorar la seva possible incorporació.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 2000 es va constituir l’Associació de Pagesos de Gallecs, formada per 29 pagesos, amb l’objectiu de desenvolupar una agricultura de qualitat, amb valor afegit i amb la vocació de mantenir en el futur l’activitat agrària en el territori. L’any següent es va iniciar un Pla de gestió agrícola sostenible (2001-2005) basat en les bones pràctiques agràries, en la creació d’una marca pròpia producte de Gallecs i en el comerç de proximitat amb la creació de l’Agro-botiga de Gallecs, gestionada pels mateixos pagesos del territori. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Finalment, el 20 d’octubre de 2009 el Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar la inclusió de Gallecs al Pla d’espais d’interès natural (PEIN), motivada per la vulnerabilitat i fragilitat d’aquest espai natural i amb l’objectiu de protegir un dels paisatges més característics de la plana del Vallès. Aquest mateix any es va iniciar la redacció del Pla Especial de Gallecs, encarregat d’ordenar i regular els usos i les activitats d’aquest espai. En l’actualitat Gallecs és un espai de referència a nivell de Catalunya pel que fa al manteniment de les pràctiques agrícoles des d’un paradigma innovador, ecosostenible i de gestió comunitària.</span></span></span></p> | 41.5719800,2.2062300 | 433823 | 4602560 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90021-gallecs-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90021-gallecs-16.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90021-gallecs-12.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Productiu | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de protecció | 2022-09-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 1786 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||
| 90024 | Can Valls | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-valls-13 | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 36.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 138.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 238.</span></span></span></p> | XVIII-XXI | Masia antiga en procés de reconstrucció i rehabilitació. | <p><span><span><span>Conjunt format per una antiga masia, destruïda durant la Guerra Civil i actualment en procés de reconstrucció, més un casal aixecat a la dècada de 1940. Es troba emplaçat a l’oest del terme municipal, prop de l’antic camí ral que anava cap a Sabadell i de l’actual carretera. Les dues cases queden envoltades per espais de treball i dependències agropecuàries.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’antiga masia només conserva l’obra originària en part dels murs, bàsicament els trams més baixos. Pel que es pot observar, la façana principal, encarada vers migdia, s’estructurava en base a tres eixos d’obertures, amb un portal central d’arc rebaixat. A la façana posterior en algun tram els murs antics es conserven fins el primer pis. Els paraments són fets amb un tipus de maçoneria pròpia de la zona que es caracteritza per una barreja de material petri, amb un predomini de les pedres arrodonides i gairebé sense lligar amb morter. Les llindes de les finestres devien ser majoritàriament de fusta. La reconstrucció de la casa a les parts més altes s’ha fet emprant el maó. La casa antiga es va ampliar cap a ponent, possiblement al segle XIX, amb dependències i coberts que ja incorporen els emmarcaments i parts de l’obra feta amb maó. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El casal nou, separat uns metres a ponent, segueix el model de masia de planta quadrada amb torre central i coberta a quatre vessants. Consta de planta baixa més un pis. L’obra es feta totalment amb maó i presenta les façanes als quatre vents, ordenades mitjançant ritmes d’obertures regulars. La façana que originàriament era la principal, encarada vers migdia, presenta una composició en base a tres eixos d’obertures, amb un portal central de fusta i vidre que queda aixoplugat per una parra que fa de porxo. En aquest sector hi trobem una zona enjardinada amb cactus i altres plantes decoratives que conformaven antigament l’accés principal i que avui resta abandonada. Al nivell del primer pis, a l’alçada de la cornisa, sobresurten un seguit de bigues de ferro que probablement havien de sustentar un balcó corregut perimetral que no es va arribar a construir mai. La resta de façanes es distribueixen igualment en base a tres eixos. Actualment l’accés a l’habitatge es fa pel portal de la façana posterior. </span></span></span></p> <p><span><span><span>A la part alta de la casa destaquen un ampli ràfec remarcat amb sèries de cabirons, la forma encorbada dels quatre careners de la teulada així com la torre central, de planta rectangular. Aquesta segueix una línia tipològica en sintonia amb la resta de l’edifici i presenta sèries d’obertures a cada costat, algunes actualment tapiades. Al costat est la casa té adossats petits coberts.</span></span></span></p> | 08108-35 | Carretera de Sabadell-Granollers, km. 10. Lliçà de Vall | <p><span><span><span>Aquest mas és d’origen medieval. En el fogatge de 1497 apareix com a can Feu i en el següent fogatge, de 1515, s’identifica el propietari com a '<span><span><span>Joan Valls alias Feu</span></span></span>”. En el fogatge de 1553 hi apareix Bernat Valls. No en coneixem més notícies documentals, però cal suposar que la casa s’aniria engrandint en els segles posteriors.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo de 1818 apareix com a can Vall, i el propietari era Anton Estany Valls. A <span>principis del segle XX una pubilla, Francisca Estanc, es va casar amb Isidre Arimon Farrés, avi de l’actual propietari. Durant la Guerra Civil la casa fou cremada i va quedar en ruïnes. Després de la guerra, pels volts de 1949, Isidre Arimon va construir una casa de nova planta al costat de l’antiga, mentre que les ruïnes de l’antic mas es van aprofitar com a coberts i quadres per a vaques i porcs. L’hereu d’Isidre fou Joan Arimon Estanc. Ell i els seus descendents han continuat vivint a la casa i són de les poques famílies a Lliçà de Vall que ha continuat dedicant-se a les tasques del camp i a la ramaderia. Cap a la dècada de 1990 els canvis que es van fer en el traçat de la carretera van motivar que es deixés de fer servir l’accés de la façana principal i que s’adoptés el portal posterior. Pels volts de 2017 el fill del propietari va començar a reconstruir la casa antiga amb un projecte que en restableix la fesomia tradicional, tal com era segons es pot veure en fotografies que s’han conservat.</span></span></span></span></p> | 41.5744700,2.2075600 | 433936 | 4602835 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90024-can-valls-1.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Informació oral facilitada pel propietari. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||
| 90219 | La Caseta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-caseta-23 | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 47-48.</span></span></span></p> | XIX-XX | Cos central amb escrostonaments a l'arrebossat. Estat de semiabandó | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès emplaçada prop de la carretera de Sabadell a Granollers, a l’actual polígon de Palaudàries. Consta de dos cossos residencials adossats més un cobert, tot formant una planta rectangular allargassada. Els dos cossos disposen de planta baixa més un pis, i tenen la façana principal encarada a migdia. El cos del centre (de color rosat) és el més antic i el que revesteix un cert interès com a testimoni de casa popular pagesa. La seva façana principal consta d’un portal de punt rodó i finestres de distribució irregular, en bona part modificades. Els murs són de maçoneria, i només el davanter és arrebossat. El cos situat a l’oest (de color blanc) és més modern, possiblement de la dècada de 1950. És de planta rectangular i compta amb una terrassa que es genera a l’angle sud-oest. Es caracteritza per un ritme de finestres a la primera planta emmarcades amb un dentellat de to més fosc. Finalment, el cobert de llevant és una construcció funcional, també moderna i amb les estructures fetes de formigó.</span></span></span></p> | 08108-42 | Polígon industrial de Palaudàries. Camí de Sant Ferran. Carrer de la Caseta | <p><span><span><span>Aquesta casa ja consta a l’”Apeo” de 1818, amb el número 179 i amb la mateixa denominació de “la Caseta”. Aleshores era propietat de Pere Prat Ginestos; és a dir, el mateix amo de la masia de can Prat. Formava part d’un barri de casetes disperses que es devia formar al segle XIX prop de l’antic Camí ral i posterior carretera de Sabadell a Granollers. Per la tipologia constructiva, el cos més antic de la casa (el central) podria ser originària de principis del segle XIX o potser una mica anterior. La resta de cossos són més moderns, de la segona meitat del segle XX.</span></span></span></p> <p><span><span>Sembla que el nom de la casa prové d’un tal Pere Caseta. També se la va conèixer com a can Pere Caseta, posteriorment can Caseta i, finalment, ha quedat el nom de La Caseta. En una època hi van viure els masovers de can Lledó de Lliçà d’Amunt, per això també va ser coneguda com la Caseta de can Lledó.</span></span></p> | 41.5766900,2.2118600 | 434297 | 4603078 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90219-la-caseta-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90219-la-caseta-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90219-la-caseta-9.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90219-la-caseta-5.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: can Pere de la Caseta, cal Caseta, Caseta de can Lledó | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||
| 90155 | Can Palet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-palet-0 | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 170.</span></span></span></span></p> | XIX-XX | Estat de semi-abandonament | <p><span><span><span>Casa de pagès emplaçada en un petit terreny agrícola que ha quedat envoltat per les naus del polígon industrial de Palaudàries. Consta d’un cos residencial de planta rectangular, amb planta baixa més un pis, i té adossats cossos més moderns al costat nord. La construcció originària era més petita i de pedra i, ja a la segona meitat del segle XX, es va ampliar considerablement, tot allargant el cos i fent-lo recréixer amb un segon pis obrat amb totxo, de baixa qualitat i que desfigura el volum i la tipologia originàries. Pel que fa a la construcció antiga, es pot veure que la façana principal, encarada vers migdia, es distribuïa simètricament en base a una porta i una finestra a cada costat. Els murs són de maçoneria i les obertures emmarcades amb maó. La porta i les finestres conserven la fusteria originària.</span></span></span></p> | 08108-40 | Polígon industrial de Palaudàries. Carrer Palaudàries, 8 | <p><span><span><span>Aquesta casa formava part d’un barri de casetes disperses que es devia formar al segle XIX prop de l’antic camí ral i posterior carretera de Sabadell a Granollers. No en coneixem notícies històriques concretes però, per la seva tipologia constructiva, podria ser obra del segle XIX o principis del XX. A la segona meitat del segle XX es devia fer l’ampliació de l’habitatge i la construcció dels cossos adossats.</span></span></span></p> | 41.5754000,2.2121600 | 434321 | 4602935 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90155-cal-palet-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90155-cal-palet-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90155-cal-palet-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90155-cal-palet-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90155-cal-palet-6.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||
| 91918 | Can Menna | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-menna | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 135.</span></span></span></p> | XIX-XX | Casa molt transformada. Coberts parcialment en estat de semiruïna | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès de dimensions mitjanes emplaçada en un replà al costat de la carretera de Sabadell a Granollers. Consta d’un cos residencial de planta més o menys quadrada (d’una sola planta) i té un conjunt de coberts que es troben aïllats uns metres al nord-oest. La casa ha mantingut el volum originari però ha estat substancialment reformada, amb la remodelació gairebé total de les obertures. La façana principal, encarada vers migdia, presenta un seguit d’obertures de distribució irregular. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La part més interessant són els coberts, que han conservat la tipologia constructiva tradicional de pedra. Tot i això, es troben parcialment en estat de semiruïna.</span></span></span></p> | 08108-120 | Al polígon de la Serra. Avinguda del Vallès, 11 | <p><span><span><span><span>Per aquest indret hi passava l’antic camí ral de Sabadell a Granollers i l’any 1902 s’hi construí la carretera, que feia un itinerari similar. </span>No coneixem gaires notícies d’aquesta casa, que podria ser una construcció del segle XIX o començaments del XX. A la dècada de 1940 el propietari era Llorenç Estany Soldevila. La casa tenia una peça de terra coneguda com a feixa de can Menna, situada més al nord. En algun mapa la casa també està marcada com a Ca l’Enric.</span></span></span></p> | 41.5729900,2.2123600 | 434335 | 4602667 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91918-can-menna-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91918-can-menna-8.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||
| 90900 | Can Pau Palla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pau-palla | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 175.</span></span></span></p> | XIX-XX | En estat d'abandonament | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès emplaçada prop de la carretera de Sabadell a Granollers, a l’actual polígon de Palaudàries, en un solar que ha quedat lliure de naus. Consta d’un cos de planta allargassada, amb un dels costats esbiaixat, i té planta baixa més un pis. Aquest antic habitatge es devia construir al segle XIX però actualment té més aviat l’aspecte d’una granja funcional, ja que durant molts anys a la part de ponent s’hi criaven gallines. Això va transformar l’aspecte general del conjunt, que adopta més aviat l’aspecte uniformitzat d’una granja de mitjans del segle XX. La façana principal, encarada vers migdia, presenta un seguit de portals de grans dimensions i diverses finestres de distribució irregular, de caire funcional. A la part posterior les obertures són més petites. Els murs són arrebossats amb ciment. La part de ponent, on hi havia la granja, s’hi devia afegir posteriorment.</span></span></span></p> | 08108-49 | Polígon industrial La Serra. Carrer de la Segarra, s/n. En un descampat. | <p><span><span><span>Aquesta casa formava part d’un barri de casetes disperses que es devia formar al segle XIX prop de l’antic camí ral i posterior carretera de Sabadell a Granollers. Ja consta a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818, on apareix amb el nom de can Pau de la Palla. Antigament s’hi entrava pel camí propi de la casa des del camí ral, que passava uns metres més al nord. El camí va quedar tallat per la carretera i ara s’hi accedeix directament des d’aquest vial.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Anys enrere la part de ponent va servir com a granja de gallines. Els antics masovers l'any 1966 van construir una altra casa molt a prop que va ser coneguda per ca la Pagesa perquè, a més de tenir un restaurant, s’hi venien ous, pollastres i conills. Més recentment, can Pau Palla és cuidada per un masover.</span></span></span></p> | 41.5710400,2.2128500 | 434374 | 4602450 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90900-cal-paupalla-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90900-cal-paupalla-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90900-cal-paupalla-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90900-cal-paupalla-9.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||
| 90218 | Can Pallàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pallas-1 | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 170.</span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions mitjanes que forma part d’un barri de cases disperses sorgit prop del carrer de can Segarra i can Serracarbassa. Consta d’un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) que té adossats cossos més baixos a banda i banda. La casa conserva el volum i la tipologia de casa popular pagesa, per bé que amb algunes modificacions recents. La façana principal, encarada vers migdia, presenta un portal amb arc escarser. Les obertures originàries són emmarcades amb maó, però la majoria han estat modificades modernament amb llindes de fusta. El parament és fet amb el tipus de maçoneria pròpia de la zona, que es caracteritza per una barreja de material petri, amb un predomini de les pedres arrodonides. Actualment els murs són arrebossats i pintats de color ocre, però s’han deixat alguns testimonis que deixen entreveure el parament originari. La façana té un rellotge de sol modern.</span></span></span></p> | 08108-41 | Sector oest del terme municipal, entre les urbanitzacions de cal Prat i can Salgot. | <p><span><span><span>Aquesta casa ja apareix a l’Apeo o registre municipal de finques i cases de l’any 1818, però podria ser que no fos la mateixa que l’actual. Per la seva tipologia constructiva, podria ser obra del segle XIX. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Segons explica l’autor García-Pey (1999: 170), tenia una bassa feta de totxo que recollia les aigües pluvials dels camins i que convertia les terres de secà en terres de regadiu. Del noi de can Pallàs, al que li deien en Pallasset, es diu que era molt trapella: feia tronar i ploure i quan li convenia anava a dormir al cementiri.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En els darrers anys la casa ha passat per diferents propietaris, i actualment es troba en procés de rehabilitació<span>.</span></span></span></span></p> | 41.5905800,2.2156900 | 434630 | 4604617 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90218-can-pallas-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90218-can-pallas-1.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||
| 90025 | Can Prat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-prat-6 | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 34-35.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 137.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 188-189.</span></span></span></p> | XX | Estructuralment bé, però en estat d'abandó | <p><span><span><span>Masia reconstruïda de bell nou a principis del segle XX amb la voluntat de recrear una casa pairal arquetípica, decorada amb elements historicistes de ressonàncies noucentistes. Es troba enmig d’una urbanització a la qual dóna el nom. Consta d’un cos residencial perfectament homogeni i d’estructura molt regular. És de planta quadrada (amb planta baixa més un pis i golfes) i té adossat una cos més baix a llevant (de dues plantes). La façana principal, encarada vers el sud-est, s’ordena en base a quatre eixos d’obertures verticals, de manera que la composició és asimètrica, amb l’eix principal desplaçat a l’esquerra, coincidint amb el carener de la teulada. L’eix principal és remarcat per un portal adovellat i, al nivell de les golfes, per una sèrie de cinc finestretes. En la composició de la façana destaquen els relleus amb motius mitològics i simbòlics que decoren les quatre llindes de les finestres del primer pis. Emmarcades per trencaaigües d’angles rectes que reposen sobre capitells historiats, hi trobem, d’esquerra a dreta, els següents temes: dos dracs que sostenen un escut amb dos peixos, dos àngels amb un escut de Catalunya, dos lleons alats o grius amb un escut de Barcelona i dos pelicans amb un escut eclesiàstic. A més, al costat esquerra hi ha encastat un escut emmarcat amb orla que té el seu interior buit, com si hagués quedat inacabat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La resta de façanes segueixen un esquema homogeni en la mateixa línia, amb eixos d’obertures regulars i finestres emmarcades amb pedra carejada formant dentats. A la façana de ponent s’obre una petita eixida. El cos adossat sembla aixecat en el mateix moment que es va edificar tot el conjunt. Interiorment, els sostres són coberts amb revoltons de formigó.</span></span></span></p> | 08108-36 | Urbanització de can Prat. Carrer de can Prat, s/n | <p><span><span><span>Aquest mas és d’origen medieval i antigament s’anomenava Prat Ginestos o Genestos. La primera referència documental coneguda és de l’any 1325, quan Jaume Gisbert i la seva muller Margarida, de Lliçà d'Avall, venen en franc alou a Jaume de Coll un cens d'una quartera de forment, que els hi pagava Jaume de Prat Genestós per dues peces de terra. En el fogatge de 1497 hi consta un tal “Prats genester” i un “Prats rich”. Algun d’ells podria ser el propietari de can Prat. En el fogatge de 1497 el mas apareix com a Prat Genestés, en el de 1515 com a Prat, i en el de 1553 com a Prat Ginestos.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La família Prat Ginestos va continuar al front del mas en els segles següents. En tenim documentats diversos membres: Pere des Prats (1406), Jaume Prat (1440), Pere Prat Ginestos (1553), Benet Pratginestos (1630), Caterina Prat Ginestos (1659), Jaume Pratginestos (1693, 1672), Raimundo Pratginestos (1706, 1713), Miquel Pratginestos (1717, 1718), Ramon Pratginestos (1727), Jaume Pratginestos i Catarina Pratginestos (1744), Joan Prat (1745), Joan Pratginestos (1762), Josep Pratginestos, casat amb Isabel Corney i fill de Francisco Pratginestos (1799).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo de 1818 la casa encara s’anomena mas Prat Ginestos, i aleshores el propietari era Pere Prat Ginestos, que també tenia la casa anomenada La Caseta. A mitjans de segle XIX el propietari sembla que era Bernat Pratgenestos, que havia nascut a Lliçà de Vall el 1834. Tot i que no hi ha constància que visqués al mas, sembla que hi va néixer. El 1857 el propietari era Miquel Palet Torres. No coneixem gaire més informació dels anys posteriors, però el cas és que a principis del segle XX la masia fou reconstruïda de nova planta, però no coneixem les circumstàncies concretes que ho van propiciar. Can Prat va estar habitada fins el 1940. Més endavant, en les terres de la propietat hi va sorgir la urbanització actual.</span></span></span></p> | 41.5828000,2.2163700 | 434679 | 4603753 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-13.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90025-can-prat-15.jpg | Inexistent | Historicista|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-09-20 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 116|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||
| 90971 | Can Patiràs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-patiras-1 | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 174.</span></span></span></span></p> | XIX-XX | Casa molt transformada | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès, avui molt transformada, que forma part del barri de cases disperses que va sorgir prop de Serracarbassa. Consta d’un petit cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) que té adossats a cada costat cossos que sobresurten lleugerament, més un cobert a llevant. La construcció manté més o menys els volums originaris, però les obertures s’han reformat completament en els darrers anys i ara estan revestides d’uns emmarcaments dentats. Així mateix, la casa s’ha dotat d’un sòcol amb revestiment de pedra i els murs s’han pintat de color rosat.</span></span></span></p> | 08108-53 | Urbanització de can Prat. Carrer de Sant Jaume, s/n | <p><span><span><span>Aquesta casa ja apareix a l’Apeo (registre de finques i cases) de 1818. Segons Garcia-Pey, l’home que va construir-la ho va fer a base d’anar pujant pedres de la riera amb un sac, i la gent li deia: “Així has de fer-te-la? Ja patiràs!”. Més endavant de la casa, ara formant part també de la urbanització de can Prat, hi tenia una peça de terra que se’n deia la Vinya de can Patiràs. L’any 2013 a can Patiràs s’hi va establir el centre caní Conductcan.</span></span></span></p> | 41.5885700,2.2166000 | 434704 | 4604394 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90971-can-patiras-5.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||
| 90896 | Can Paitora | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-paitora | XIX-XX | En ruïna. Teulada parcialment esfondrada | <p><span><span><span>Casa de pagès de petites dimensions, en ruïnes, que forma part d’un barri de cases disperses sorgit prop del carrer de can Segarra i can Serracarbassa. Es troba enmig d’uns camps, pràcticament envoltada de vegetació, i se’n conserva tota l’estructura però la teulada comença a esfondrar-se. Consta d’un cos residencial de planta rectangular, amb planta baixa més un pis i coberta a dues vessants. Es tracta d’una construcció molt modesta que ha conservat els volums originaris i la tipologia de casa popular pagesa. De la façana principal, encarada vers migdia, tan sols es pot veure que té dues finestres superiors, una d’elles emmarcada amb maó. Els murs són de maçoneria, arrebossats i pintats de color blanc. Probablement el cos de l’habitatge es devia ampliar pel costat de llevant, i també s’hi va afegir un cobert adossat a l’angle nord-oest.</span></span></span></p> | 08108-48 | Sector oest del terme municipal. Entre les urbanitzacions de can Prat i can Salgot. | <p><span><span><span>No coneixem notícies històriques d’aquesta casa que, per la seva tipologia constructiva, podria ser obra del segle XIX o principis del XX.</span></span></span></p> | 41.5897000,2.2168200 | 434724 | 4604519 | 08108 | Lliçà de Vall | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90896-cal-paitora-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90896-cal-paitora-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90896-cal-paitora-x.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||
| 89998 | Can Farnés | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-farnes | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 34.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 127.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 81-83.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 94-97.</span></span></span></p> | XV-XX | En estat d'abandó, sense coberta i en procés greu de ruïna | <p><span><span><span>Masia de mida mitjana, d’origen medieval, que està emplaçada en una zona rural a l’oest del terme, en un encreuament de camins. Consta d’un cos residencial, actualment en estat molt precari i en procés de ruïna, més un cobert aïllat al nord, també en estat ruïnós. La casa és de planta més o menys quadrada i té cossos adossats a l’oest i a migdia. El cos residencial sembla fruit d’una construcció que tipològicament es podria datar als segles XVII-XVIII, mentre que al XIX s’hi haurien fet petites reformes i ampliacions de coberts. La casa adopta una estructura força regular dividida en tres crugies. Consta de planta baixa més un pis i golfes. La façana principal, encarada vers llevant, s’ordena en base a tres eixos d’obertures, amb un portal adovellat al centre. La resta d’obertures són emmarcades amb pedra carejada, tot i que amb alguns elements o refeccions de maó. La finestra central està decorada amb els relleus de dues cares enfrontades situades als carreus superiors. Posteriorment la finestra es transformà en balcó i va ser parcialment refeta amb maó. Sembla que els relleus correspondrien a l’obra originària, tal vegada del segle XVII, però no es pot descartar que s’hi afegissin en les reformes que es devien fer al segle XIX o principis del XX. Els paraments de la casa són fets amb el tipus de maçoneria pròpia de la zona, que es caracteritza per una barreja de material petri, amb un predomini de les pedres arrodonides. Conserven part d’un semiarrebossat tradicional. Les parets interiors són majoritàriament de tàpia. En la resta de façanes les obertures són petites i irregulars. A la façana sud el mur està apuntalat amb diversos contraforts, junt amb alguns coberts adossats. El ràfec de la teulada és format per una doble filada de maó formant una sanefa. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La coberta de la casa i bona part dels murs de la part posterior s’han esfondrat. A l’angle sud-oest es conserven una mena de dipòsits o cambres subterrànies obrades amb maó. Sembla que el cobert aïllat situat al nord era un dipòsit de sal per al bestiar. Aquestes saleres van donar nom al turó, conegut com de les Saleres.</span></span></span></p> | 08108-15 | Sector nord-oest del terme municipal, entre les urbanitzacions de can Prat, can Salgot i el Mirador. | <p><span><span><span>Aquest mas és d’origen medieval i antigament s’anomenava can Vendrell. Ja s’esmenta en el fogatge de 1497 com a Vendrell. En el fogatge de 1515 apareix a nom de Basilio Vendrell, i en el fogatge de 1553 a nom de Miguel Vendrell. En llibres parroquials del segle XVII el mas encara apareix amb el nom de can Vendrell. En aquest segle hi ha documentats diversos membres de la família: Miquela Vendrell (1659) o Joan Vendrell (1670).</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1742 Joan Farnés Menor va comprar el mas a Jaume Vendrell. Uns anys després, el 1759, la qüestió encara estava sota litigi entre els hereus de Jaume Vendrell i Joan Farnés. En l’Apeo o registre municipal de propietats de l’any 1818 consta com a casa de Miguel Farners, i en endavant va ser coneguda com a can Farnés.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja al segle XX, els masovers van ser durant molts anys la família Tarrés. L’àvia de can Farnés era molt valorada per la saviesa popular que se li reconeixia. La casa encara era habitada a la dècada de 1980, i aleshores el matrimoni que hi vivia va ser objecte d’una agressió per part d’uns lladres. Posteriorment la casa ha estat objecte d’un procés de ruïna molt accelerat.</span></span></span></p> | 41.5935000,2.2182500 | 434847 | 4604940 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89998-can-farnes-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89998-can-farnes-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89998-can-farnes-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89998-can-farnes-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89998-can-farnes-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89998-can-farnes-9.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89998-can-farnes-13.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89998-can-farnes-15.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||
| 89999 | Can Magarola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-magarola-0 | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2005). “La masia de can Magarola, exponent del món rural del segle XIX a mitjans dels segle XX”, <em>Notes</em>, vol. 21 (gener de 2005), Centre d’Estudis Molletans – Ajuntament de Mollet del Vallès, p. 51-80.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 93.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 123.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 125-126.</span></span></span></p> | XIV-XXI | Recentment rehabilitada | <p><span><span><span>Masia de dimensions força grans, d’origen medieval, emplaçada en una esplanada vora el torrent de Magarola actualment ocupada per la urbanització La Miranda del Vallès. El conjunt consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis i golfes) més un barri o pati davanter tancat i una era enrajolada. La casa presenta una estructura força regular, dividida interiorment en tres crugies, i no s’hi observen fases constructives. El seu aspecte actual és el d’una masia característica dels segles XVI-XVIII, per bé que molt restaurada. La façana principal, encarada vers migdia, s’ordena en base a tres eixos d’obertures verticals. En l’eix central hi ha un portal adovellat i, al seu damunt, un finestral neogòtic geminat decorat amb un fris de rosetes en el capitell i les impostes. Al costat esquerra trobem una finestra d’estil similar, amb arc conopial, traceries gòtiques lobulades i decoració vegetal. Ambdós finestrals s’hi devien introduir en reformes fetes a principis de segle XX. El parament és de pedra, actualment arrebossat en tots els murs. En la resta de façanes les obertures han estat refetes i modificades recentment, amb una disposició molt regular. La casa té adossada una torre rodona acabada amb cúpula a l’angle nord-est. Té petites obertures en forma d’espitlleres i, pel seu aspecte, sembla tractar-se d’una torre de defensa que tal vegada s’hi va afegir als segles XI-XVII. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’interior de la casa ha estat rehabilitat recentment i adaptat com a centre cívic. La distribució manté més o menys l’estructura en tres crugies i, en els sostres, s’ha conservat l’embigat de fusta, per bé que amb un tractament i remodelat important. És interessant la columna de fusta que sosté una biga en un dels magatzems de la planta baixa, i també un arc diafragmàtic de mig punt que s’ha conservat en una de les sales del costat oest.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En el pati davanter es conserva una premsa de rosca construïda, segons diu una inscripció, a la foneria de “Pedro Colomé” de Barcelona. Tot l’entorn ha estat condicionat i enjardinat.</span></span></span></p> | 08108-16 | Urbanització La Miranda del Vallès. Carrer del Bosc, 1 | <p><span><span><span><span>Antigament aquesta casa era coneguda com a mas Prat, o també can Prat Ric i can Prats Serrador. La primera referència documental coneguda és de l’any 1325, quan Pere de Prat, procurador de Lliçà d'Avall, i la seva muller Gaia, fan heretament al seu fill Pere en ocasió de les seves noces amb Guillema, filla de Ramon del Coll, i li donen el Mas Prat Serrador, que pertany en domini directe del monestir de Sant Cugat del Vallès. La família Prat es troba en altres documents dels segles XIV i XV: Marc de Prat i Pere de Prat (1376), Berenguer Prat, casat amb Sibila (1381), Pere Prat Serrador (1422), Prat Rich (1497). El mas apareix també en els fogatges de 1497 (Prats Rich), i tal vegada en els de 1515 i 1553. Però no està clar si en aquests dos últims la referència és a aquesta casa o a la que posteriorment serà coneguda com a cal Prat i que ha donat nom a una urbanització. En el fogatge de 1553 apareix com a pertanyent a Pere Prat Rich. Pel que fa a la família Prats, està documentada a Lliçà fins al segle XVII. Foren una família important, amb diferents membres que van ser procuradors i batlles del poble.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Probablement als segles XVI-XVII la masia es va fortificar amb la torre. És el moment d’auge del bandolerisme i altres masies de la zona també es van dotar d’elements de fortificació. L’any 1642 Miquel Joan Magarola va comprar el mas a Cristòfol Prats Serrador. A partir d’aleshores s’anomenarà can Magarola. Uns anys després apareixen documentats Jerònim Magarola (1663), Francisco Magarola i Jaume Magarola (1665). Aquest últim va comprar el mas Cosconer. Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo de 1818 consta com can Magarola, i el propietari és Anton Magarola.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Tot i que en l’estat actual no s’hi observen reformes dels dos últims segles, és molt probable que en els primers decennis del segle XX la masia es reformés per donar-li un aspecte més senyorial, i aleshores s’hi haurien introduït els finestrals neogòtics. Elements molt similars es troben en altres masies de la rodalia i corresponen a aquesta època. Trobem exemples semblants a can Vilardebò, a la Marineta (Parets del Vallès), o a can Nualart de la Garriga i can Canyelles (Sant Fost de Campcentelles). Concretament les finestres de la Marineta sabem que es van fer en una restauració del 1923.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al llarg del segle XX la casa va conservar la distribució tradicional d’una masia de tipus basilical: a la nau central se situava l'entrada amb el cos de l'escala al fons; en planta pis, la sala principal; i al damunt la golfa. A les crugies laterals s'ubicaven la resta de dependències: a la planta baixa cuina, menjador, celler, etc.; i els dormitoris a la planta de alta. La part de darrera de la masia és on hi havia l’habitatge del servei o masoveria.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L'any 1996 l'Ajuntament de Lliçà de Vall va adquirir aquesta masia i s’inicià un procés de rehabilitació integral. L'arquitecte fou Jordi Fargas i Soler. Posteriorment s’ha convertit en el Centre Cívic can Magarola. Acull també la regidoria de Cultura i de Participació ciutadana.</span></span></span></span></p> | 41.5806700,2.2184100 | 434847 | 4603515 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-finestral.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-finestral-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-int-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-int-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-premsa.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89999-magarola-vista.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Lúdic/Cultural | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||
| 91932 | Aplec i romiatge de Sant Valerià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aplec-i-romiatge-de-sant-valeria | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 139.</span></span></span></p> <p><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). <em>La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès</em>. Mancomunitat de la Vall del Tenes, p. 259.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 211-212.</span></span></span></p> | XIX-XXI | Tradició que ha perdut bona part de l'antic esplendor, incloent-hi el romiatge | <p><span><span><span>Aplec i romiatge que tradicionalment es feia a l’ermita d’aquest nom que es troba al municipi veí de Lliçà d’Amunt i que congriava molta gent de Lliçà de Vall i d’altres pobles de l’entorn. La celebració tenia lloc el mes d’abril, el segon diumenge després de pasqua, a l’ermita de Sant Valerià de Roberts, que està situada dins el recinte de la masia de can Coscó. Era un dels aplecs més populars de la comarca i molts vilatans de Lliçà de Vall i de Parets feien el romiatge que transcorria pel Camí de Sant Valerià. Actualment s’ha deixat de fer el romiatge i només se celebra un petit aplec a l’ermita.</span></span></span></p> | 08108-125 | Camí de Sant Valerià, al sector oest del terme municipal. Capella de Sant Valerià, al terme de Lliçà d'Amunt | <p><span><span><span>L’església de Sant Valerià “de Roberts” (en terme de Lliçà d’Amunt) està documentada des del segle XIII, al segle XVI es reedificà o potser es traslladà al lloc actual, i la construcció que avui es pot veure és del segle XVIII. En aquest indret s’hi celebrava un dels aplecs més populars de la comarca el segon diumenge després de Pasqua. L’aplec consistia en una missa i després els participants es quedaven a dinar i ballar. D’aquí ve la dita: “A Sant Valerià qui té núvia l'hi va deixar i qui no en té la va trobar”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Actualment, es continua celebrant aquest aplec el segon cap de setmana després de la primera Pasqua o Pasqua Florida, però des dels anys 1980 ja no es fa el romiatge.</span></span></span></p> | 41.5965700,2.2183600 | 434859 | 4605280 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91932-aplec-sant-valeri-llibre.jpeg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Fotografia dels anys 1960, amb jovent de Lliçà de Vall i de Parets, amb l’ermita al fons (Arxiu Municipal de Lliçà de Vall).Fotografia de l’aplec a mitjans de segle XX (extreta del llibre Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic, p. 212). | 98 | 2116 | 4.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||
| 91549 | Can Serracarbassa, can Bellarac i can Segarra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-serracarbassa-can-bellarac-i-can-segarra | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 35.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 218.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 90-91.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ, Joan (1987). “Un quart de segle enrera. Can Serracarbassa i can Múrcia – Març 1964”, <em>Festa Major 1987</em>, Lliçà de Vall.</span></span></span></p> | XVII-XX | Cases molt modificades amb reformes sense un criteri gens clar de conservació, algunes en estat força precari. | <p><span><span><span><span>Antic mas posteriorment dividit en tres cases adossades, que són can Segarra, can Bellarac i can Serracarbassa, les quals formen un petit carrer o raval pagès, al peu del camí de Sant Ferran. El conjunt forma una àrea edificada de planta rectangular, amb les tres cases que disposen de planta baixa més un pis (cal Bellarac una planta més). En general, han estat força modificades en reformes modernes. S’han mantingut més o menys els volums, i fins i tot la disposició de la teulada, però la tipologia tradicional s’ha perdut en bona part. Les cases tenen les façanes principals encarades a migdia, cap al carrer o passatge del barri. Les obertures semblen molt alterades i disposades de manera irregular. Can Bellarac ha conservat el parament de pedra i el semiarrebossat tradicional, així com la porta, emmarcada amb maó. En la resta de cases els murs són actualment arrebossats amb ciment. A can Serracarbassa s’han tapiat algunes obertures. Can Segarra en els darrers anys s’ha ampliat considerablement cap a l’oest.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En una fotografia de l’any 1964 publicada en un programa de la Festa Major (MASÓ, 1987) encara es pot veure com el conjunt conservava l’estructura d’una masia tradicional, amb la façana encarada al carrer i amb una disposició de les teulades que és la mateixa que en l’actualitat (el vessant de llevant és lleugerament més alt).</span></span></span></span></p> | 08108-74 | Barri de Serracarbassa. Camí de Sant Ferran, 3, 5, 7 | <p><span><span><span>En un origen en aquest indret hi havia un mas anomenat Bellarac. Ja existia com a mínim l’any 1766, quan es van fer les escriptures de can Tabaquet, sorgit en terres d’aquest mas. I possiblement Bellarac era força més antic tal vegada del segle XVI. En l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 apareix com a Casa Prat Gibert, i el seu propietari era Miguel Prat i Gibert. Estava casat amb Petronila Serra-Carbassa, i el seu fill fou Enric Pratgibert. Així, sembla que a finals del segle XVIII el cognom Serracarbassa donaria el nom actual de la casa i del barri.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Posteriorment al 1818 el mas es va dividir en tres cases, d’oest a est: cal Segarra, cal Bellarac i cal Serracarbassa. I al davant, per la banda sud, s’hi va construir can Fernando (actualment can Múrcia). D’aquesta manera, al segle XIX va sorgir un dels primers carrers o ravals pagesos del poble.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Segarra, antigament s’havia conegut amb la denominació de can Regàs, ja que hi vivia un home a qui anomenava d’aquesta manera. D’aquest sobrenom en deriven el Sot del Regàs (a tocar del torrent de can Magarola) i el turó del Regàs, just al nord, en el punt més elevat de la serra de Sant Valerià. L'home que vivia a can Segarra, el Regàs, treballava aquestes terres.</span></span></span></p> | 41.5891800,2.2187600 | 434885 | 4604460 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91549-serracarbassa-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91549-serracarbassa-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91549-serracarbassa-can-segarra.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91549-serracarbassa-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91549-serracarbassa-1964.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Havia existit una petita mina que regava el mas Bellarac i que era anomenada la Mineta. L’any 1987 encara conservava l’era, el pou d’aigua i un forn de pa.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER).Una de les fotos és de l'any 1964, publicada al programa de la festa major de 1987. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||
| 91550 | Can Múrcia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-murcia | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 153.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 90-91.</span></span></span></p> | XIX-XXI | Molt modificada amb reformes recents sense un criteri clar de conservació, i amb parts en estat precari | <p><span><span><span>Casa que forma part del carrer o raval pagès de Serracarbassa, sorgit a peu del camí de Sant Ferran. Consta d’un cos residencial de planta irregular (amb planta baixa més un pis) i té adossats un bon nombre de coberts a l’oest, tot formant un carrer amb les cases d’enfront: cal Segarra, cal Bellarac i can Serracarbassa, així com també al sud. Les diverses construccions, molt variades i de diferents èpoques, configuren una forma de L, amb una àmplia zona de jardins i horts al sud.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La casa ha conservat el volum i, en certa mesura, la seva tipologia tradicional. L’accés es fa mitjançant el portal d’un petit pati tancat que dona al camí de Sant Ferran. Des d’aquest pati s’accedeix a l’interior de la casa, que no té una façana gaire definida a causa de les successives reformes. Els murs exteriors són de pedra i arrebossats, i gairebé no tenen finestres.</span></span></span></p> | 08108-75 | Barri de can Serracarbassa. Camí de Sant Ferran | <p><span><span><span>En un origen en aquesta zona hi havia un mas anomenat Bellarac, que ja existia al segle XVIII i probablement força abans, tal vegada al segle XVI. Al segle XIX es va dividir en tres cases, d’oest a est: cal Segarra, cal Bellarac i cal Serracarbassa. I al davant, per la banda sud, s’hi va construir can Múrcia. D’aquesta manera va sorgir un dels primers carrers o ravals pagesos del poble.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Es creu que can Múrcia antigament s’anomenava can Fernando. Hauria donat nom a la Serra de Sant Fernando i al camí de San Fernando, topònims que després es van traduir com a serra i camí de Sant Ferran. La denominació actual de la casa es devia adquirir cap a la dècada de 1940. Seria la casa d’en Ramon Múrcia Campos, que després va ser habitada per la seva filla, Rogèlia Múrcia. A aquest home se'l coneixia pel sobrenom de “El Perdigó”, i per això la casa també era anomenada d’aquesta manera.</span></span></span></p> | 41.5891000,2.2188500 | 434892 | 4604451 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91550-can-murcia-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91550-can-murcia-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91550-can-murcia-4.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||
| 90967 | Bosc i riera de can Magarola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bosc-i-riera-de-can-magarola | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 126</span></span></span></p> | <p><span><span>Espai natural amb vegetació de ribera i bosc que s’estén al tram final de la riera o torrent de can Magarola, abans que desemboqui a la Riera Seca; concretament, entre les urbanitzacions de can Prat, la Miranda i El Mirador. El torrent comença una mica més amunt, al Sot de les Serps. En algun tram té un llit ample, encara que l’aigua circuli normalment encaixonada. Als costats de la riera trobem una àmplia zona amb pins, roures i vegetació de ribera. Pel costat de ponent transcorre un camí que és accessible des de diferents punts de la urbanització de can Prat. En el tram final el torrent travessa el polígon de Palaudàries i barreja les seves aigües amb la Riera Seca en el punt on passa la carretera de Granollers a Sabadell. </span></span></p> | 08108-50 | Sector sud-oest del terme municipal. Entre les urbanitzacions de can Prat, la Miranda i El Mirador. | 41.5844400,2.2199600 | 434980 | 4603933 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90967-bosc-riera-magarola-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90967-bosc-riera-magarola-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90967-bosc-riera-magarola-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90967-bosc-riera-magarola-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90967-bosc-riera-magarola-13.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||||
| 91547 | Can Tabaquet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-tabaquet-1 | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 36-37.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 224.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span>PLANAS MARESMA, Jordi [coordinador] (2006). <em>Alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental (segle XX). Diccionari biogràfic</em>. Museu de Granollers. (Consultable a internet: </span></span></span></span><a href='http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/'>http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/</a>) </span></span></span></p> | XVII-XX | Estat de conservació desigual, amb parts molt modificades | <p><span><span><span>Petita masia emplaçada prop del raval de can Serracarbassa, avui molt transformada i amb una fesomia que ha perdut pràcticament la tipologia tradicional. El conjunt consta d’un cos residencial de planta rectangular molt allargassat (amb planta baixa més un pis). Té coberts antics al costat de ponent que formen un corredor estret o carrer i, al costat est, un pou on hi havia una antiga sínia. Més a l’oest trobem un seguit de naus agropecuàries modernes.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Originàriament la casa era força més petita i només tenia la part central. Al nord hi havia les quadres de les vaques i el portal era al sud, actualment en una estança interior. Aquesta seqüència es pot observar a la façana de ponent, que és la que ha conservat, tot i que molt parcialment, algun tram del mur a pedra vista. En la resta el parament ha estat arrebossat i les obertures s’han refet. L’actual façana on hi ha l’accés principal és una obra també molt recent. La resta de la casa es troba igualment remodelada aquests darrers anys. Els coberts de ponent, que han estat aixecats en diferents èpoques, han conservat més o menys la tipologia constructiva. Un és de l’any 1922, fet per Josep Brunés Cruells. A la part superior tenia el graner amb la seva era, que encara existeix i és on es batia el gra. A la planta inferior hi havia el celler i encara s’hi conserva la premsa i una tina o cup. </span></span></span></p> | 08108-72 | Urbanització del mas Gordi. Carrer del Monestir, s/n | <p><span><span><span><span>La masia de can Tabaquet va originar-se entre finals del segle XVII i principis del XVIII, en terres de la masia propera que llavors s’anomenava Bellarac (actualment can Serracarbassa). La primera escriptura conservada és del 1766, però s’hi diu que la casa ja existia. Per tradició oral es té com a referència la data de 1648. En les escriptures hi consten dos germans, que eren nascuts a Llerona. Són Francisco Brunés Bracex (1766) i Joan Brunés Bracex (1767). El primer va comprar dues feixes i posteriorment l’altre dues més. En aquest solar s’hi va reconstruir o edificar la casa. Un dels dos germans devia marxar i l’altre, probablement Francisco, es va quedar i és l’avantpassat dels actuals propietaris, que encara porten el cognom Brunés. El següent hereu probablement va ser Josep Brunés Viaplana i, després d’un interval, ja a començaments del segle XIX, Joan Brunés, casat amb Teresa Vilanova. El seu fill i hereu fou Josep Brunés Vilanova, nascut el 1826.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVIII, segons constava en una inscripció possiblement de l’any 1719 que ja no es conserva, s’hi va construir el pou que es troba a llevant, el qual tenia una sínia. Ja el 1949 a la sínia s’hi va instal·lar un motor de gasolina que proporcionava també electricitat a la casa, i més endavant es va substituir per un motor elèctric. Així mateix, la zona al nord de la casa es coneix com el 'forn d’Obra' i en algun document s’esmenta que hi havia una petita bòbila. Aquest forn ja no existeix, tot i que treballant la terra n’han trobat algunes restes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Josep Brunés Vilanova es va casar amb Rita Cruells Pujol. El seu fill i hereu fou Josep Brunés Cruells (1861 – 1937). Es va casar el 1888 amb Carme Grau Olivé, filla del mas Gordi, i fou el primer alcalde de Lliçà de Vall del segle XX. En el diccionari biogràfic d’alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental es diu, erròniament, que havia nascut a Parets del Vallès. Durant el seu primer mandat com a alcalde, de 1899 a 1906, es construí la carretera Sabadell a Granollers que travessa tot el municipi. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa al mas, al començament del segle XX la finca tenia uns vuit hectàrees d’extensió. Les principals fonts d’ingressos eren el gra i el vi que s’elaborava a la tina del celler i després es venia a granel. Josep Brunés Cruells va construir el 1922 un dels coberts que es troba a ponent. El sobrenom de Tabaquet es deu al fet que, segons es diu, un amic veí de Serracarbassa sempre li demanava tabac, i ho feia dient-li si tenia 'tabaquet'. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El fill i hereu de Josep fou Ramon Brunés Grau (1891-1959), que també va ser alcalde, nomenat l’any 1924. Durant el seu mandat s’iniciaren les gestions per a la construcció dels nous edificis de l’escola primària i la casa consistorial, es va construir el pont sobre el riu Tenes l’any 1925 i es va establir al poble l’Obra Tutelar Agrària (OTA), a la masia de les Torres. En iniciar-se la Guerra Civil Ramon Brunés s’hagué de refugiar durant 18 mesos a casa d’uns familiars al barri de Sant Andreu de Barcelona. Se salvà així dels escamots que en diverses ocasions es presentaren a can Tabaquet per endur-se’l. Ramon Brunés Grau s’havia casat amb Teresa Gurri Careta, el seu fill i hereu fou Josep Brunés Gurri, nascut el 1918.</span></span></span></span></p> | 41.5891800,2.2203800 | 435020 | 4604458 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91547-cal-tabaquet-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91547-cal-tabaquet-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91547-cal-tabaquet-6.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial - productiu | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En un dels coberts a ponent hi ha la inscripció: 1922 JBInformació facilitada pels propietaris. Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||
| 91548 | Pou i Sínia de can Tabaquet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-i-sinia-de-can-tabaquet | XVIII-XX | S'ha perdut tot el mecanisme de la sínia i tan sols en queden les restes constructives | <p><span><span><span>Pou amb restes d’una antiga sínia que es troba uns 10 metres a l’est de la masia de can Tabaquet. El conjunt consta d’un pou amb una caseta moderna i uns dipòsits, les restes de l’eix on l’animal feia voltar la sínia i, més a l’est, restes d’una mina per on es captava aigua del torrent.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El pou és de planta circular i antigament tenia una coberta on hi havia inscrita una data del segle XVIII (possiblement 1719). Ara queda adossat a una caseta obrada amb maó, de construcció força recent, que servia per aixoplugar el motor que va substituir la sínia de sang. Al seu darrera hi ha dos dipòsits rectangulars actualment formigonats.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Al sud hi ha un basament quadrat on anava fixada la barra vertical o arbre de la sínia, que ja no es conserva. Al seu entorn és on l’animal donava voltes per activar la sínia. Al costat del basament hi havia el pou de captació d’aigua de la sínia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Al subsòl on hi ha el pou l’aigua hi neix, però la mina també proveïa el pou d’aigua del torrent, de manera que disposava de dues fonts de captació. Com que sembla que podria ser força antiga, és possible que inicialment la sínia funcionés amb un mecanisme de catúfols, que era el sistema més habitual al segle XIX. Ja al segle XX, segons el record dels propietaris la sínia funcionava amb un mecanisme de pistons activats mitjançant bieles que bombaven l’aigua. L’aigua sortia cap a un canaló que l’abocava als dipòsits, i d’aquí s’utilitzava per regar els horts que hi havia més avall.</span></span></span></p> | 08108-73 | Urbanització del mas Gordi. Carrer del Monestir, s/n | <p><span><span><span><span>La masia de can Tabaquet va originar-se entre finals del segle XVII i principis del XVIII, en terres de la masia propera que llavors s’anomenava Bellarac (actualment can Serracarbassa). La primera escriptura conservada és del 1766, però s’hi diu que la casa ja existia. Per tradició oral es té com a referència la data de 1648. En les escriptures hi consten dos germans, que eren nascuts a Llerona. Són Francisco Brunés Bracex (1766) i Joan Brunés Bracex (1767). El primer va comprar dues feixes i posteriorment l’altre dues més. En aquest solar s’hi va reconstruir o edificar la casa. Un dels dos germans devia marxar i l’altre, probablement Francisco, es va quedar i és l’avantpassat dels actuals propietaris, que encara porten el cognom Brunés. El següent hereu probablement va ser Josep Brunés Viaplana i, després d’un interval, ja a començaments del segle XIX, Joan Brunés, casat amb Teresa Vilanova. El seu fill i hereu fou Josep Brunés Vilanova, nascut el 1826.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVIII, segons constava en una inscripció possiblement de l’any 1719 que ja no es conserva, s’hi va construir el pou que es troba a llevant, el qual tenia una sínia. Ja el 1949 a la sínia s’hi va instal·lar un motor de gasolina que proporcionava també electricitat a la casa, i més endavant es va substituir per un motor elèctric. Així mateix, la zona al nord de la casa es coneix com el 'forn d’Obra' i en algun document s’esmenta que hi havia una petita bòbila. Aquest forn ja no existeix, tot i que treballant la terra n’han trobat algunes restes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Josep Brunés Vilanova es va casar amb Rita Cruells Pujol. El seu fill i hereu fou Josep Brunés Cruells (1861 – 1937). Es va casar el 1888 amb Carme Grau Olivé, filla del mas Gordi, i fou el primer alcalde de Lliçà de Vall del segle XX. En el diccionari biogràfic d’alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental es diu, erròniament, que havia nascut a Parets del Vallès. Durant el seu primer mandat com a alcalde, de 1899 a 1906, es construí la carretera Sabadell a Granollers que travessa tot el municipi. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Pel que fa al mas, al començament del segle XX la finca tenia uns vuit hectàrees d’extensió. Les principals fonts d’ingressos eren el gra i el vi que s’elaborava a la tina del celler i després es venia a granel. Josep Brunés Cruells va construir el 1922 un dels coberts que es troba a ponent. El sobrenom de Tabaquet es deu al fet que, segons es diu, un amic veí de Serracarbassa sempre li demanava tabac, i ho feia dient-li si tenia 'tabaquet'. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El fill i hereu de Josep fou Ramon Brunés Grau (1891-1959), que també va ser alcalde, nomenat l’any 1924. Durant el seu mandat s’iniciaren les gestions per a la construcció dels nous edificis de l’escola primària i la casa consistorial, es va construir el pont sobre el riu Tenes l’any 1925 i es va establir al poble l’Obra Tutelar Agrària (OTA), a la masia de les Torres. En iniciar-se la Guerra Civil Ramon Brunés s’hagué de refugiar durant 18 mesos a casa d’uns familiars al barri de Sant Andreu de Barcelona. Se salvà així dels escamots que en diverses ocasions es presentaren a can Tabaquet per endur-se’l. Ramon Brunés Grau s’havia casat amb Teresa Gurri Careta, el seu fill i hereu fou Josep Brunés Gurri, nascut el 1918.</span></span></span></span></p> | 41.5892900,2.2206400 | 435042 | 4604470 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91548-cal-tabaquet-sinia-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91548-cal-tabaquet-sinia-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91548-cal-tabaquet-sinia-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91548-cal-tabaquet-sinia-4.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada pels propietaris. Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98|94 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||
| 91425 | Dipòsits o molí del mas Gordi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposits-o-moli-del-mas-gordi | XIX-XX | En ruïnes, només es conserva la part baixa dels murs | <p><span><span><span>Possibles dipòsits de funció desconeguda, tal vegada relacionats amb un molí d’oli o, en tot cas, amb l’emmagatzematge de líquids. L’element es troba en un emplaçament aïllat, uns 100 m al sud de l’antic mas Gordi, avui arrasat. Es tracta d’un terreny amb fort pendent, ben al costat del camí de Sant Valerià i actualment englobat dins la zona esportiva del Club Les Argelagues.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Les restes, que es troben gairebé a la part alta del coster, consisteixen en un seguit de murs, conservats fins a l’alçada d’un metre aproximadament, que conformen dues petites cambres de formes quadrangulars. La cambra situada la part baixa (a l’est) ha quedat parcialment destruïda a la part final. L’interior d’aquestes cambres conserva restes escadusseres d’un arrebossat que no és pas gaire compacte, tal com caldria esperar en un dipòsit més o menys impermeabilitzat. La cambra superior (situada a l’oest) té al seu interior dos forats que travessen els murs: un a ponent i l’altre a llevant, de manera que el líquid passava d’una cambra a l’altra procedent del vessant alt del coster. El líquid vindria de la zona propera al camí de Sant Valerià, però ignorem com eren les conduccions que alimentaven el dipòsit i d’on venien, ja que deuen haver quedat soterrades. Des del primer dipòsit el líquid es trascolava al dipòsit inferior (situat a l’est). El forat que comunica ambdues cambres es troba a una cota lleugerament més alta que el primer, de manera que funcionaria com una mena de sobreeixidor. Els forats estan capçats per peces de pedra que tenen un retall circular al seu interior. El segon forat té per una banda la boca circular mentre que l’interior, per on desguassava el líquid, és de secció quadrada.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La primera cambra, més alta i ben conservada, mesura uns 3 per 3,75 metres per la part externa. La cambra més baixa té unes mides similars. Els murs són de maçoneria i d’uns 50 cm de gruix. A l’interior de la primera cambra s’hi observen dues pedres que sobresurten. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Tal com hem dit, desconeixem la funció concreta d’aquest element i no en tenim cap notícia, ni documental ni oral. Mossèn Joan Masó, que fou qui el va donar a conèixer en un petit article, suposava que podia tractar-se d’un molí d’oli. Tanmateix, a la zona no hi trobem cap trull o pedra de molí. Per la seva tipologia aquesta petita construcció només ens informa que havia servit per contenir algun tipus de líquid, que provindria de la part alta del coster i que passaria d’un dipòsit i l’altre. Però el cert és que, amb aquestes poques dades, no som capaços de concretar més el tipus d’ús podia haver tingut.</span></span></span></p> | 08108-65 | Urbanització del mas Gordi. Carrer Pilar, 4. | <p><span><span><span>Aquesta mena de dipòsit o molí es troba dins la propietat de l’antic mas Gordi. És un mas d’origen medieval i ja està documentat al segle XV. Concretament, en el fogatge de 1497 apareix com a can Guàrdia, en el fogatge de 1515 a nom de Joan Guardi, i en el fogatge de 1553 apareix a nom d’Antoni Vehia, àlies Gordia. Aquestes referències il·lustren l’evolució del topònim. Possiblement per la seva posició elevada en un origen era un lloc de guaita o guàrdia, potser amb alguna torre. Les referències anteriors il·lustren l’evolució de Guàrdia cap a Gordia, en alguns documents també apareix com a Guardi i, finalment, Gordi.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els propietaris eren la família de cognom Guàrdia. El 1672 hi ha documentat Sebastià Guàrdia, i el 1674 la casa d’en Guàrdia. Ja al segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818, el mas consta a nom de Francisco Gordi. A finals del segle XIX la propietat ja havia passat a mans de la família Serra. Vicenç Serra i Fontcuberta (1878-1925), que fou el propietari del mas, va ser elegit alcalde de Lliçà de Vall el juliol de 1909. Va ser algutzir municipal al començament dels anys vint. El seu besnét Vicenç Serra i Pou fou alcalde de Lliçà de Vall entre 1966 i 1976.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Al llarg del segle XX el mas Gordi va quedar abandonat. En les seves terres s’hi formà la urbanització coneguda com mas Gordi i l’antiga casa pairal avui es troba totalment arrasada; només un queden restes escadusseres d’un o dos murs.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a aquests dipòsits o possible molí, no en coneixem cap notícia concreta. Les restes van ser redescobertes a l’últim quart de segle XX, quan el rector de la parròquia i erudit, mossèn Joan Masó Cabot, en va fer un petit article.</span></span></span></p> | 41.5904900,2.2233800 | 435271 | 4604602 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91425-moli-can-gordi-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91425-moli-can-gordi-0.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91425-moli-can-gordi-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91425-moli-can-gordi-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91425-moli-can-gordi-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91425-moli-can-gordi-9.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91425-moli-can-gordi-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91425-moli-can-gordi-11.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER)No hem pogut localitzar l’article de Mn. Joan Masó Cabot. | 119|98 | 47 | 1.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||
| 90004 | Església de la Mare de Déu de Montserrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-la-mare-de-deu-de-montserrat | <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 114.</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Església construïda l’any 1976 en un estil modern i dedicada a la Mare de Déu de Montserrat. Es troba situada en un punt elevat que abans tenia bones vistes a la muntanya, però actualment envoltada per les cases de la urbanització del mas Gordi. És una edificació d’una sola nau, de planta rectangular i capçada amb absis orientat a llevant. Exteriorment es caracteritza per una façana en forma de gran creu i decorada amb vitralls de colors al seu interior. Les façanes són fetes amb revestiment de ciment i només tenen com a decoració franges allargassades de finestrals verticals, també amb vitralls.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’interior les franges de vitralls, situats a les quatre parets i també al sostre, conflueixen tot formant dues creus. Els vitralls, decorats amb figures esquemàtiques de colors que al·ludeixen a la Mare de Déu de Montserrat, aporten una lluminositat matisada i agradable a l’espai interior. En la resta l’espai és molt auster, amb unes parets blanques tan sols marcades per les traces de les bigues de ferro. A l’altar, el faristol al costat de l’epístola és fet amb pedra de conglomerat polit extret de la muntanya de Montserrat, com també ho és la pica de l’entrada.</span></span></span></p> | 08108-21 | Urbanització del mas Gordi. Carrer de Sant Valerià | <p><span><span><span>Aquesta església fou construïda per iniciativa de Francesc Serra Torrents, que era el propietari del mas Gordi i persona molt devota de la Mare de Déu de Montserrat. El mas Gordi era la casa pairal de la zona, d’origen medieval i avui totalment en ruïnes, uns 40 m l’est. Només se’n conserva part d’un mur a l’interior d’una finca de la urbanització que es va formar a la dècada de 1970 en les seves terres. L’indret on hi ha la capella queda lleugerament elevat i, abans que s’hi construïssin les cases de la urbanització, tenia bones vistes a la muntanya de Montserrat. Per això l’any 1976 Francesc Serra hi va voler construir aquesta església, de la qual en va fer donació al bisbat. L’arquitecte va ser Carlos Díaz Biosca, de Barcelona. En la construcció s’hi van utilitzar blocs de pedra de conglomerat de Montserrat que ornamenten diferents elements de l’interior. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La devoció que el propietari del mas Gordi tenia per la Moreneta es va traduir també en el fet que posés de nom Montserrat a les seves quatre filles, així com en la cessió que va fer l’any 1947 d’un edifici a les religioses teatines perquè hi fundessin un col·legi que encara s’anomena Nostra Senyora de Montserrat. Està situat a Parets del Vallès, però molt a prop de Lliçà. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Durant una època a l’església de Montserrat s’hi feien moltes cerimònies, especialment casaments, i al solar del seu entorn s’hi celebrava un aplec de la Mare de Déu de Montserrat i altres festes populars com ara arrossades. Des de fa uns anys, però, ha quedat pràcticament en desús i tan sols s’hi fa alguna missa en ocasions puntuals.</span></span></span></p> | 41.5914800,2.2235600 | 435287 | 4604711 | 1976 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90004-montserrat-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90004-montserrat-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90004-montserrat-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90004-montserrat-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90004-montserrat-6.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada accessible | Religiós | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Carlos Díaz Biosca (arquitecte) | Informació facilitada per membres del Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||
| 91277 | Can Camp | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-camp-4 | <p><span><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 226.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 10, 36.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 37, 131.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 38-39.</span></span></span></span></p> | XVI-XXI | <p><span><span><span>Antiga masia de dimensions modestes emplaçada vora el torrent de Sants o de Merdans, en el barri anomenat el Sot. Es tracta d’un edifici que ha conservat més o menys els volums originaris però molt transformat en els darrers temps, de manera que ha perdut gairebé totalment la fesomia tradicional. Consta de dos cossos adossats d’alçades lleugerament diferents (amb planta baixa més un pis), i té adossat un cos a la part posterior i un porxo al lateral. La façana principal, encarada vers migdia, s’estructura en dos eixos d’obertures verticals a cada cos, no del tot simètrics. El cos de la dreta es caracteritza per dos balcons al primer pis, de construcció molt moderna. En la resta de façanes les obertures han estat igualment transformades.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Antigament, la casa tenia un portal de mig punt amb dovelles, els murs eren fets de pedres i còdols, i les finestres de totxo.</span></span></span></p> | 08108-60 | Carrer Camí del Sot, s/n | <p><span><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp. El mas de can Camp està documentat per primera vegada en el fogatge de 1515, on apareix Joan Camp. En el fogatge de 1553 el mas està associat a Bertomeu Camp. En un document de 1567 s’esmenta que els propietaris aleshores eren Joan Marçal Camps i la seva muller Francisca, els quals van vendre unes terres a Antic Oliveres. També es diu que abans aquest mas s’havia anomenat Tareu. </span>En un document de l’arxiu parroquial de 1596 se l’anomena can Camp o can Campet. <span>En un document de l’any 1633 es diu també que antigament el mas havia tingut la denominació de Mont Oliva o Matacabres. En aquest moment el propietari era Jaume Camps, que havia de pagar al monestir de Sant Pere de les Puel·les un cens consistent en un parell de capons per Nadal més 20 ous en altres festivitats (CARRERAS, 1999: 37). La família Camp es va mantenir al front del mas almenys fins l’any 1786, segons consta en un document del fons Ricard Querol. En canvi, a principis del segle XIX, en l'Apeo de 1818 consta que era propietat de Joan Vilardebò i Morera, de Mataró, i que el mas ja era habitat per un masover. A la dècada de 1940 van comprar la casa una gent de Santander que tenien cavalls. En un llibre de Carme Badia (2004: 226) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’explica una anècdota referida a aquesta època.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>A finals del segle XX la casa es trobava en força mal estat. Entorn del 2000 la van comprar els actuals propietaris i la van rehabilitar.</span></span></span></span></p> | 41.6000700,2.2235300 | 435293 | 4605665 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91277-mas-camps-7.jpeg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91277-mas-camps-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91277-mas-camps-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91277-mas-camps-4.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-20 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Una de les bigues de l’interior tenia inscrita la data 1886. Altres denominacions: mas Camps.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||
| 89997 | Can Sants | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-sants-0 | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 33-34.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 118.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 214.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 89.</span></span></span></p> | XIX-XX | Algunes parts de la cas es troben en estat d'abandonament | <p><span><span><span>Masia de dimensions considerables, emplaçada a l’indret conegut com el Sot de la Coma, al costat dret del torrent Merdans, també conegut com a torrent de can Sants. Consta d’un cos residencial de planta rectangular, (amb planta baixa més dos pisos) que té adossat un cos més baix a llevant i, una mica més enllà, dos coberts independents. Per la seva tipologia constructiva aquesta masia no sembla gaire antiga: tal vegada del segle XIX i amb nombroses modificacions al llarg del XX. La façana principal, encarada vers migdia, no té un portal principal sinó tres de petits, ja que des de fa molt temps la casa ha estat dividida en tres habitatges. Els portals són de tipologies lleugerament diferents, tots rematats amb arcs escarsers i emmarcats amb maó. Les finestres presenten una distribució igualment irregular. Són majoritàriament emmarcades també amb maó i amb llinda de fusta. L’arrebossat amb ciment que cobreix totalment la façana ha tapat un rellotge de sol que se situava a la part central i del qual només en resta l’agulla o gnòmon. A la part esquerra la façana té adossat una mena de porxo-terrassa obrat amb maó, de construcció molt moderna. La façana posterior té una multiplicitat d’obertures de distribució també molt irregular, algunes emmarcades amb maó. En aquesta part encara són visibles les restes d'un forn.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’interior es distribueix en tres crugies i ha estat compartimentat en tres habitatges que pertanyien a diferents propietaris. Al pati davanter, on abans hi havia hagut l’era, hi ha un pou de brocal quadrat obrat amb maó.</span></span></span></p> | 08108-14 | Sector nord-oest del terme municipal, entre les urbanitzacions del Mirador i de ca l'Estapé. | <p><span><span><span>La masia de can Sans ja figura en documents dels segles XVI-XVII al terme de la parròquia de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall. Sobre la família propietària del mas, que eren els Sans, es troben documentats des del segle XVIII a l’arxiu de la parròquia. Concretament, el 1709 la casa era de Domingo Sants. Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 consta que és propietat de Francisco Sans. Sembla que en aquest mas a principis de segle XX també hi tenia lloc el cultiu del cànem, com en moltes altres finques del terme.</span></span></span></p> <p><span><span><span>No sabem com era la masia antiga, però tot sembla indicar que va ser molt reformada al segle XIX i/o al llarg del XX. En aquest últim període hi ha constància que a la masia hi residien tres famílies pageses, i les propietats també eren diverses. Un habitatge situat a la part est el va comprar Josep Brunés i Entraigas el 1941 a Lluïsa Colomer i Arquès, vídua de Joan Oliberas i Umbert, qui l'havia comprat a un tal Sans. Mentre la va tenir Josep Brunés Entraigas sembla que la casa va ser coneguda com a can Peret o can Peret de can Sans. Posteriorment passà a Josep Brunés i Nadal. Un altre habitatge que té accés mirant cap a l’est i que comparteix paret amb l’edifici principal era propietat del descendent de la família Sans i fou adquirit per Francesc Torras i Sayol, el qual el va passar al seu fill Camil Torras i Casas, que l'arrendà a la família de Joan Brunés Nadal. La part nord i oest del mas pertanyia a Pere Brunés Entreaigas, que la tenia per drets d'herència i que la va vendre a Alfons Carbó.</span></span></span></p> <p> </p> | 41.5970400,2.2250100 | 435414 | 4605328 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89997-can-sants-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89997-can-sants-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89997-can-sants-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89997-can-sants-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89997-can-sants-pou.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial - productiu | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A prop té una mina i font, prop de la torrentera.En un indret de la vinya el pagès Josep Brunés i Nadal hi va trobar un molí manual de cereal que, segons diu mossèn Joan Masó (GARRIGA, 1991: 89) tenia textura aràbiga.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||
| 90895 | Can Petit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-petit | <p><span><span><span lang='DE'>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 182.</span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de petites dimensions situada al barri tradicionalment anomenat el Sot. L’habitatge antic consta de tres cossos adossats que formen una planta rectangular, amb planta baixa més un pis. El cos situat més a ponent és més alt i té coberta a un sol vessant, mentre que els dos situats més a llevant tenen coberta a dues vessants però de diferents alçades. Aquests tres cossos han conservat més o menys els volums i la tipologia de casa popular pagesa, per bé que el cobert i galliner adossats al costat sud dificulten la visió del conjunt. És possible que el cos de llevant sigui el més antic i els altres dos s’hi afegissin posteriorment. La façana principal, encarada al sud-est, és molt austera i consta d’una porta i dues finestres superiors de proporcions verticals. Els murs són arrebossats i pintats de blanc, diferenciant els perfil de les pedres cantoneres.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’angle sud-est s’hi ha aixecat una casa de nova construcció.</span></span></span></p> | 08108-47 | Urbanització de l'Estapé. Carrer l'Avet, 22 | <p><span><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Devia sorgir al llarg del segle XIX. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp, i posteriorment s’hi van construir diverses casetes més o menys disperses de tipus popular: can Petit i can Turull (que ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818), can Ponet, can Granota i can Rels i can Fesolet. Aquesta darrera ja no es conserva. Els habitants eren famílies pageses d’extracció popular, amb poques terres, arrendataris o jornalers. Més recentment els propietaris de la gran masia de Vilardebò van anar venent els seus terrenys en els quals han sorgit la resta de cases de la urbanització coneguda com Vilardebò, que s’ajunta amb la de ca l’Estapé.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Petit, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 consta en el número 84 com a casa de Joseph Castells, propietat d’aquest mateix. Antigament també era coneguda com can Tono o can Tona (així apareix en un mapa de 1916). Sembla ser que hi havia viscut una dona que es deia Rosa i l’anomenaven de forma afectuosa Rosetona. Podria ser que de Tona el marit prengués el sobrenom de Tono i això explicaria aquest motiu.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Als primers decennis del segle XX Josep turull Argemí va comprar la casa. Procedia de la casa veïna de can Turull. Can Petit tenia poca terra i la majoria dels camps que treballaven eren arrendats de can Vilardebò. Antigament l’espai de davant de la casa feia alhora de pati i d'era. Batien amb un cavall propi i amb el corró de pedra que els hi deixaven els de can Rels. Després ventaven amb la màquina de maneta que tenien a terç amb can Ponet i can Turull, bastint a la vora un sol paller.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En els darrers anys la casa s’ha mantingut exteriorment sense gaires reformes, però recentment es va aixecar la nova casa al costat de l’antiga.</span></span></span></p> | 41.5984700,2.2262100 | 435515 | 4605485 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90895-can-petit-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90895-can-petit-13.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: can TonoDades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Informació oral facilitada pel propietari. | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||
| 90531 | Can Rels i can Granota | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-rels-i-can-granota | <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 235.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 222-223.</span></span></span></span></p> | XIX-XX | Can Granota ha estat pràcticament reconstruïda | <p><span><span><span>Conjunt de dues cases de pagès adossades que estan emplaçades al barri tradicionalment anomenat el Sot. Ara formen una sola propietat, però en el seu origen eren dues cases diferents: can Rels, situada més a ponent, i can Granota, a llevant. Les dues queden enclotades en un terreny amb desnivell al costat del carrer i tenen les seves façanes principals mirant a migdia. Can Rels ha conservat el volum originari i més o menys la tipologia de casa popular de finals del segle XIX o principis del XX. És una construcció de planta rectangular amb planta baixa més un pis. La façana principal és de pedra i actualment està arrebossada amb ciment, per això no s’hi aprecien gaire les característiques constructives. Les obertures són diverses i es distribueixen de manera irregular. En els murs lateral i posterior s’aprecia millor el parament, fet de maçoneria i amb parts de maó.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Can Granota devia tenir una tipologia semblant però ha estat reconstruïda pràcticament de nou fa pocs anys. Se n’han conservat més o menys els volums originaris però pràcticament no han quedat traces visibles de la construcció antiga. A l’oest s’estén un ampli descampat on hi ha l’antiga pallissa i diversos coberts.</span></span></span></p> | 08108-43 | Urbanització de l'Estapé. Carrer de l'Avet, 15 | <p><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Devia sorgir al llarg del segle XIX. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp, i posteriorment s’hi van construir diverses casetes més o menys disperses de tipus popular: can Petit i can Turull (que ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818), can Ponet, can Granota i can Rels i can Fesolet. Aquesta darrera ja no es conserva. Els habitants eren famílies pageses d’extracció popular, amb poques terres, arrendataris o jornalers. Més recentment els propietaris de la gran masia de Vilardebò van anar venent els seus terrenys en els quals han sorgit la resta de cases de la urbanització coneguda com Vilardebò, que s’ajunta amb la de ca l’Estapé.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Rels, no en coneixem notícies antigues concretes. Per la seva tipologia constructiva podria ser de finals del segle XIX. Segons dades del cadastre, ja existia l’any 1900. A començaments de segle XX hi vivia la família Francàs. A mitjans de segle XX el propietari era Joan Francàs, mentre que a la casa veïna de can Granota hi vivia un germà seu i les dues cases van acabar unificant-se. Els descendents d’aquesta família hi continuen vivint. Fa uns anys can Granota es trobava pràcticament en ruïnes i entorn del 2000 fou reconstruïda pràcticament de nou. L’era es trobava al costat de ponent, on es batia amb el cavall i el correó de pedra que tenien. Més endavant va ser pavimentada i a dia d'avui hi ha coberts. Actualment aquestes cases són més conegudes com cal Cirera. Al seu voltant hi ha instal·lada l’empresa de gestió d’escombraries.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En un llibre de Carme Badia (2004: 235) sobre humor popular a la Vall del Tenes s’explica una anècdota referida al Rels i a mossèn Oriol.</span></span></span></p> | 41.5978300,2.2267800 | 435562 | 4605414 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90531-can-rels-i-can-granotes-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90531-can-rels-i-can-granotes-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90531-can-rels-i-can-granotes-5.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: cal CireraDades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Informació oral facilitada pel propietari. | 119|98 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||
| 91847 | Can Turull | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-turull | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 237.</span></span></span></span></p> | XIX-XX | Construcció amb falta de manteniment | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions mitjanes emplaçada al barri tradicionalment anomenat el Sot. Ha conservat els volums i la tipologia de casa popular pagesa del segle XIX. L’habitatge és fruit de tres fases d’ampliació. En un principi tenia un petit cos de planta quadrada (amb planta baixa més un pis), el qual fou allargat cap a llevant. Més endavant, probablement ja al segle XX, s’hi va adossar un cos a la part posterior obrat en bona part amb maó i amb coberta a un sol vessant. Així mateix, a l’angle sud-oest de la casa hi ha adossat un petit cobert de pedra.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La façana principal, encarada vers migdia, s’estructura mitjançant un eix principal d’obertures al centre, lleugerament desplaçat a la dreta, amb un portal emmarcat amb maó i, al seu damunt, una finestra amb ampit de pedra treballada. Els paraments són arrebossats. A l’altre costat del pati davanter es conserva un pou de força profunditat, actualment mig sec.</span></span></span></p> | 08108-109 | Urbanització de l'Estapé. Camí del Sot, 8 | <p><span><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Devia sorgir al llarg del segle XIX. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp, i posteriorment s’hi van construir diverses casetes més o menys disperses de tipus popular: can Petit i can Turull (que ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818), can Ponet, can Granota i can Rels, i can Fesolet. Aquesta darrera ja no es conserva. Els habitants eren famílies pageses d’extracció popular, amb poques terres, arrendataris o jornalers. Més recentment els propietaris de la gran masia de Vilardebò van anar venent els seus terrenys en els quals han sorgit la resta de cases de la urbanització coneguda com Vilardebó, que s’ajunta amb la de ca l’Estapé.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel que fa a can Turull en particular, ja hem dit que consta en l’Apeo de 1818, a nom de Salvador Serra. El nom de la casa prové del cognom d’un dels antics propietaris, que era conegut per en Turull de Parets. A l'Arxiu Parroquial en 31 de juny de 1816 hi consta Francisco Turull, fill de Llorens Turull i de Maria Batlles. La mare, Maria Batlles, tenia una altra casa en aquest sector. Més tard, consta com a propietari de can Turull Pau Turull (1887-1888).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Als primers decennis del segle XX els Turull encara estaven al capdavant de la casa. Un dels fills, Josep Turull Argemí, va comprar la casa veïna de can Petit. A mitjans de segle XX consta com a propietari Gil Serrat Bayer (1943 i 1953). Les inicials “J S” estan inscrites a la façana, junt amb l’any 1942. A la dècada de 1970 va comprar la casa l’actual propietari, que pràcticament no ha utilitzat la casa antiga i n’ha construït una de nova a la part alta de la finca.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El torrent de can Turull baixava des de can Filoseta (ja desapareguda) per darrera de can Turull i can Petit, fins arribar al torrent de Merdans.</span></span></span></p> | 41.5989900,2.2269600 | 435578 | 4605543 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91847-can-turull-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91847-can-turull-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91847-can-turull-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91847-can-turull-6.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció a la façana: J S Año 1942Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER), i informació oral facilitada pel propietari | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||
| 90562 | Can Ponet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-ponet-2 | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 222-223.</span></span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Casa de pagès situada al barri tradicionalment anomenat el Sot. Consta de dos cossos adossats que formen una planta rectangular allargassada, amb planta baixa més un pis. El cos que està situat al nord-oest té el carener perpendicular a la façana principal, mentre que el que es troba al sud-est té coberta a una sola vessant. La construcció conserva més o menys els volums originaris i la tipologia de casa popular pagesa, per bé que l’arrebossat amb ciment de les façanes i les reformes de manteniment que s’hi han fet no permeten veure els detalls de les característiques constructives. La casa queda enclotada en un terreny amb desnivell al costat del carrer i té la façana principal a l’altra banda, mirant a migdia, amb un pati davanter i coberts. El cos de ponent conserva obertures emmarcades amb pedra carejada a la façana davantera, i el cos de llevant també té dues obertures amb pedra picada a la façana posterior. Això podria indicar una cronologia entorn de començaments del segle XIX o una mica posterior. Més endavant, però, la majoria d’obertures han estat refetes o són més modernes. A la façana posterior, per salvar el desnivell la casa té un pas aeri que permet accedir directament al primer pis.</span></span></span></p> | 08108-44 | Urbanització de l'estapé. Carrer de l'Avet, 13 | <p><span><span><span><span>Aquest barri era anomenat el Sot, Sot de la Coma o bé Sot dels Mussols. Es situa en una fondalada o sot en paral·lel al torrent de Sants o de Merdans, una mica més al nord de l’anomenat Sot dels Nostris. Devia sorgir al llarg del segle XIX. Primitivament ja hi havia dues masies: can Sants i can Camp, i posteriorment s’hi van construir diverses casetes més o menys disperses de tipus popular: can Petit i can Turull (que ja consten a l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818), can Ponet, can Granota i can Rels i can Fesolet. Aquesta darrera ja no es conserva. Els habitants eren famílies pageses d’extracció popular, amb poques terres, arrendataris o jornalers. Més recentment els propietaris de la gran masia de Vilardebò van anar venent els seus terrenys en els quals han sorgit la resta de cases de la urbanització coneguda com Vilardebò, que s’ajunta amb la de ca l’Estapé.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Pel qua fa a can Ponet en paricular, no en coneixem notícies antigues però, per la seva tipologia constructiva, podria ser originària de la primera meitat del segle XIX. Segons dades del cadastre, ja existia l’any 1900. Almenys des de mitjans de segle XX els propietaris eren la família Oliver. Recentment els seus descendents han venut la casa, que es troba en procés de rehabilitació.</span></span></span></p> | 41.5974500,2.2278100 | 435647 | 4605371 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90562-can-ponet-vista-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90562-can-ponet-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90562-can-ponet-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: can Bruno, cal CostelletaDades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||
| 90969 | Camí de Sant Valerià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-sant-valeria | <p><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). <em>La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès</em>. Mancomunitat de la Vall del Tenes, p. 259.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 211-212.</span></span></span></p> | XVIII-XX | <p><span><span><span>Camí per on, des de temps immemorials, s’anava a l’ermita de Sant Valerià, de Lliçà d’Amunt, on era molt popular un romiatge que aplegava un gran nombre de feligresos dels pobles de l’entorn. Actualment ha quedat com un camí rural, en part asfaltat, amb diferents punts d’especial interès paisatgístic per les panoràmiques que s’hi poden veure.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El camí comença a la carretera de Sabadell a Granollers (C-155, al km. 13), i en un primer tram arriba fins a la urbanització El Mirador. Els primers metres (fins davant de Cantallops) es corresponen amb l’antic camí ral. Però el camí ral continuava cap a l’oest en sentit transversal. El Camí de Sant Valerià enfila en direcció nord-oest per una carena envoltada de camps i amb excel·lents vistes sobre el territori polièdric de Lliçà de Vall: un mosaic on es barregen espais verds i àrees urbanitzades. Després de travessar la urbanització El Mirador, passant pel costat de la moderna capella de la Mare de Déu de Montserrat, en un segon tram el camí arriba a la urbanització de can Salgot, ja en terme de Lliçà d’Amunt. Travessa aquesta urbanització i arriba a l’ermita de Sant Valerià, que està situada a la cara nord.</span></span></span></p> | 08108-52 | Sector oest del terme municipal | <p><span><span><span>L’església de Sant Valerià “de Roberts” (en terme de Lliçà d’Amunt) està documentada des del segle XIII, al segle XVI es reedificà o potser es traslladà al lloc actual, i la construcció que avui es pot veure és del segle XVIII. En aquest indret s’hi celebrava un dels aplecs més populars de la comarca el segon diumenge després de Pasqua. Actualment es continua celebrant aquest aplec el segon cap de setmana després de la primera Pasqua o Pasqua Florida.</span></span></span></p> | 41.5836900,2.2291900 | 435749 | 4603842 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90969-cami-sant-valeria-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90969-cami-sant-valeria-7.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90969-cami-sant-valeria-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90969-llica-vista-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90969-cami-sant-valeria-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90969-cami-sant-valeria-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90969-cami-sant-valeria-13.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Camí senyalitzat dins les rutes de senderisme d’àmbit local i per fer en bicicleta. | 98|94 | 2153 | 5.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||
| 90010 | Can Vilardebò (jaciment) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vilardebo-jaciment | XVIII-VII aC. | Estat de conservació del jaciment desconegut, probablement força arrasat | <p><span><span><span>Jaciment de l’edat del bronze que es coneix tan sols per una troballa fortuïta quan es van fer uns rebaixos del sòl pels volts de 1989. Es localitza uns 100 m al sud de la masia de can Vilardebò, enmig d’un camp de conreu. Segons informació oral, el propietari de la finca va trobar en aquest indret dos molins de barca, sense cap més material. De manera aproximada, aquests vestigis es poden situar a l’edat del bronze, entre els anys 1800 i 650 a.C. el propietari devia comunicar la troballa a l’arqueòleg Josep Estrada, que havia fet recerca per la zona i era conegut seu.</span></span></span></p> | 08108-26 | Sector central del terme municipal. Urbanització de can Vilardebò i prop d'aquesta masia. | <p><span><span><span>Aquesta zona al voltant de l’església parroquial constitueix un petit nucli on es troben diversos indicis d’ocupació humana ja des d’antic. Devia tractar-se d’un punt estratègic per on hi passava un camí que seguia de nord a sud la vall del riu Tena, però més aviat en paral·lel a la riera de Merdans, que passa just al costat de can Vilardebò. A més d’aquesta troballa atribuïda a l’edat del bronze, molt a prop hi ha les restes del Castell de Lliçà de Vall, originat en una torre d’època romana. Molt a prop de l’església parroquial de Sant Cristòfol s’hi va desenterrar una necròpolis de tombes antropomorfes d’època altmedieval.</span></span></span></p> | 41.5938700,2.2296500 | 435797 | 4604972 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90010-vilardebo-jaciment-1.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 79 | 1754 | 1.4 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||
| 91422 | Barri de la Ganiveta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-de-la-ganiveta | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 20, 53, 96-97, 136-146, 221.</span></span></span></p> | XIX-XX | <p><span><span><span>Petit carrer o raval de tradició pagesa format per un grup d’unes tres cases, però que antigament probablement eren més. Es troba a un costat del camí de Sant Valerià i prop també de l’antic camí ral de Sabadell a Granollers. Les cases estan adossades entre mitgeres i tenen les seves façanes principals mirant cap a migdia. A la part de davant i darrere i tenen patis i horts, amb presència al sector sud de diversos coberts. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Es tracta de cases pageses de tipologia semblant però no idèntica, que més o menys han mantingut els volums originaris però amb nombroses transformacions modernes. Consten de planta baixa més un pis, amb el carener de la teulada en paral·lel al carrer. Sembla que cada casa es distribuïa en base a un o dos eixos d’obertures verticals, però amb les diverses reformes i compres de cases per part de les seves veïnes s’hi han introduït algunes alteracions, i la gran majoria d’obertures han estat remodelades. Les alçades són lleugerament diferents.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Actualment, les cases són les següents: cal Cintet Rels (la primera, més baixa), cal Met (la segona, actualment pintada de groc), i can Mas (la tercera, molt ampla). Aquesta darrera és la més gran i fruit de la fusió de diverses cases prèvies. Can Mas ha mantingut la tipologia de les obertures amb menys alteracions, alguna amb un ampit de pedra. Més enllà, pel costat de ponent, can Mas està adossada a un cobert de superfície considerable, fent angle amb una terrassa de construcció moderna.</span></span></span></p> | 08108-64 | Carrer del Sol | <p><span><span><span>El carrer de la Ganiveta és un petit barri de cases populars pageses que devia formar-se en algun moment del segle XIX posterior a 1818, ja que les cases no apareixen encara a l’Apeo o registre municipal de finques d’aquest any. No es pot descartar, però, que en aquest indret ja hi hagués un mas més antic. Podria tractar-se del mas Compter, que en un moment donat va desaparèixer.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Segons diu la tradició, l’apel·latiu de la Ganiveta fa referència al fet que a l’entrada del barri hi havia un pou comú que solia tenir molt poca aigua i els veïns de les cases s’afanyaven al matí per ser els primers a treure’n perquè s’acabava de seguida. Això provocava contínues disputes, fins al punt que algunes havien acabat a ganivetades. Avui el carrer s’anomena oficialment carrer del Sol.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Cal Cintet o Cintet Rels (la primera casa del barri) va prendre aquest nom quan hi va anar a viure Jacint Francàs, que era fill de can Rels. Aquesta casa també és coneguda per ca la Maria de can Rels, sobrenom amb el que era coneguda la seva dona, Maria Xicota Roca.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Cal Met sembla que va ser construïda el 1830. Sabem que l’home que la va fer es deia Jaume. La vinya de cal Met era prop del barri, on avui hi ha unes cases més amunt, camí Sant Valeria.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Can Mas anteriorment era coneguda amb la denominació de ca l’Oliveres perquè el seu propietari, Josep Mas Paradell, era conegut popularment com a Josep de ca l’Oliveres perquè havia estat masover en aquesta casa. La casa de la seva esquerra era ca l’Amadeu, que era propietat d’Amadeu Ramon Briquets, i la seva filla gran fou Teresa Ramon. En un moment donat can Mas va comprar ca l’Amadeu i encara una part de can Met.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Així mateix, al sector sud-oest hi havia hagut també una caseta molt petita anomenada cal Noi Xic. Hi vivia Joan Brunés Entraigas, i després va ser transformada en cobert.</span></span></span></p> | 41.5831200,2.2299600 | 435812 | 4603778 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91422-ganiveta-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91422-ganiveta-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91422-ganiveta-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91422-ganiveta-4.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: popularment es pronuncia també barri de la GavinetaDades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 119|98 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||
| 91939 | Marcel·lí Vilardebò (anècdotes i contalles) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/marcelli-vilardebo-anecdotes-i-contalles | <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 230-240.</span></span></span></p> | XIX-XX | Tradició oral conservada bàsicament a través de la bibliografia publicada | <p><span><span><span><span>Marcel·lí Vilardebò i Farnés era el propietari de la masia de can Vilardebò, el segon terratinent del poble i polític adscrit a la Lliga Regionalista. El 1897 va heretar el mas i entre 1895 i 1933 va ser alcalde de Lliçà de Vall en tres ocasions. Sobre ell s’expliquen nombroses anècdotes i facècies, algunes de les quals han estat recollides en un llibre d’humor popular de Carme Badia (2004: 230). </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Algunes contalles es refereixen al fet que el Vilardebò va ser dels primers a tenir cotxe i xofer. Es diu que un dia que tornava de jugar a cartes a Parets del Vallès quan va ser a la bassa d’en Rabassola es va parar. “El Vilardebò va anar a fer un riu i quan va estar va dir al xòfer:</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>-Vinga, torna’m a portar al cafè!</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Quan va arribar al cafè de Parets tots els companys estaven a punt de marxar i ell, que les cartes l’encegaven molt i sempre deia “a mi no me’ls acabareu”, va fer:</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>-Va, que ara els hem d’acabar tots!” (Badia, 2004: 238)</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Una altra vegada que anava a jugar a cartes a Parets li va dir al xofer, que es deia Dolfo:</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>“-Noi, engega el cotxe, que marxem amunt!</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>I quan el Dolfo el tenia engegat –engegà’l volia una estona, perquè era un cotxe primitiu, un Ford, que s’engegava amb manivel·la-, pujava i marxaven cap a Lliçà de Vall. Quan eren a l’indret de la carretera de Sabadell i ja havien de trencar cap a can Vilardebò, feia parar el cotxe. Ell baixava i anava a fer de ventre i després li deia al xòfer:</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>-Saps què, noi? Tornem a Parets!</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>-Home, però per venir a fer això hem hagut de venir a Lliçà de Vall?</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>-En els de Parets no els vull deixar ni la merda!</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Però els calés els hi fotien.” (Badia, 2004: 240)</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Altres anècdotes es refereixen a les relacions amb els mossos de la masia, a la garreperia de la seva dona i, sobretot, a la relació tibant i a les bregues que tenia amb el rector del poble, mossèn Oriol. La masia de can Vilardebò està situada al costat de la parròquia, i es diu que el Vilardebò i mossèn Oriol sempre s’insultaven des de casa seva estant.</span></span></span></span></p> | 08108-130 | Masia de can Vilardebò: entre les urbanitzacions de can Vilardebò i del mas Gordi. Avinguda de can Vilardebò | 41.5952800,2.2299900 | 435827 | 4605128 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Altres | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||||||
| 89891 | Can Vilardebò | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vilardebo | <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 27, 60-61, 117.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 230-240.</span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 16.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 64, 244-245.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 61, 95-97.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MAYOL, Miquel Joseph (1970). <em>La impremta del meu pare. (El regionalisme a la comarca).</em> Ed. Pòrtic, Barcelona, p. 77-79.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>PLANAS MARESMA, Jordi [coordinador] (2006). <em>Alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental (segle XX). Diccionari biogràfic</em>. Museu de Granollers. (Consultable a internet: </span></span></span><a href='http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/'>http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/</a>) </span></span></span></p> | XV-XX | <p><span><span><span>Masia de dimensions considerables, d’origen medieval, emplaçada vora la riera de Merdans, en un indret estratègic gairebé a tocar d’on hi havia el castell i molt a prop també de l’església parroquial. Consta d’un cos residencial (de planta baixa més un pis) que està flanquejat per àmplies zones d’antics coberts reconvertits en habitatge, els quals formen una planta en forma de U que genera un pati posterior a la façana de migdia. Més a ponent i separat per un corredor s’allarga un reng de construccions també força recents, i al sud-oest un altre cobert, que està adossat a una bassa-safareig.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El conjunt residencial fou substancialment reformat i ampliat, sobretot a les dècades de 1960 i 70. El cos primigeni ha conservat més o menys el volum originari, però les obertures s’han refet i s’hi han incorporat elements nous, alguns d’estil neogòtic o procedents d’altres masies. Això és vàlid també per les dues façanes principals, a migdia i tramuntana, i per les ales laterals, que es van pràcticament construir de nou sobre antics coberts. Avui dia l’accés habitual és per la façana de la cara nord. Aquesta s’articula en base a tres eixos d’obertures simètrics i perfectament regulars, amb un portal adovellat al centre i una finestra neogòtica geminada al seu damunt. Aquesta àmplia façana queda flanquejada per dues torres quadrades. Abans de la reforma l’esplanada que s’estén al seu davant era ocupada per una zona de coberts. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Antigament la façana principal era la de migdia, que connectava amb el camí que entrava per aquesta banda. De manera semblant a l’anterior, s’estructura en base a tres eixos, amb portal adovellat i, al primer pis, dues finestres neogòtiques. Estan decorades amb arcs conopials lobulars i, sota les impostes, tenen dos mascarons amb rostres d’un home i una dona enfrontats. Podem trobar finestrals molt similars a diverses masies de la zona. La majoria són fets, com és aquest cas, en ple segle XX. A l’ala est del pati posterior la construcció s’ha adaptat amb una galeria al pis superior formada per arcs de mig punt. La resta de façanes presenta obertures emmarcades amb pedra carejada o bé amb maó, la majoria de recent construcció.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Un element interessant és l’àmplia bassa-rentador que està situat uns metres al sud de la masia. Mesura sis per sis metres, està construïda amb totxo a plec de llibre i dotat de diverses lloses inclinades per fer-hi la bugada. Can Vilardebò tenia dues mines que la proveïen d’aigua. Una venia més a l’est, passant pel costat del castell, i alimentava la bassa d’aquest safareig. Ara ja està en desús i l’aigua del safareig prové de l’altra mina, que ve de la zona de can Camp i que inicialment només proveïa la casa. Pel costat de migdia la bassa té el regulador de sortida per regar els conreus que s’estenen a la part baixa.</span></span></span></p> | 08108-5 | Entre les urbanitzacions de can Vilardebò i del mas Gordi. Avinguda de can Vilardebò | <p><span><span><span>L’origen d’aquesta masia està estretament vinculat al castell de Lliçà de Vall. Sembla del tot probable que l’antic castell era la torre que es troba 70 m al nord de la masia, tot i que en bona part de la bibliografia existent encara trobem una certa indefinició al respecte. Tradicionalment s’ha suposat que aquesta torre circular, anomenada Castell de Lliçà i popularment “Castell dels Moros”, era efectivament l’antic castell medieval. Arran de les excavacions que s’hi van realitzar l’any 1988 les conclusions van ser que es tractava d’una fortificació d’època romana, que no tenia traces d’haver estat utilitzada en època medieval i que, finalment, ja al segle XIX, fou transformada en un forn d’obra. Tanmateix, cal dir que aquesta excavació es va fer amb una important participació de joves voluntaris i, pel que sembla, no va comptar amb tot el rigor metodològic necessari. Per això considerem que les conclusions que se’n van extreure s’han de posar en dubte i que, amb les dades que actualment coneixem, la hipòtesi més fonamentada i raonable és pensar que aquesta torre es correspon amb el castell de Lliçà de Vall, el qual s’hauria establert aprofitant una torre de defensa preexistent d’època romana. En documentació diversa referida a can Vilardebò es relaciona clarament aquesta masia amb el castell. A més, l’emplaçament de la torre en un petit promontori proper a una cruïlla de camins és el més indicat, i és lògic que s’aprofitessin les restes d’una fortificació anterior que es conservava en bones condicions. Per confirmar tot això, tanmateix, s’hauria de fer una nova intervenció arqueològica, aquesta vegada més acurada.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El castell de Lliçà de Vall era un feu independent de la baronia de Montbui, que era la demarcació senyorial més important i abastava una bona part de la Vall del Tenes. El terme del castell de Lliçà és esmentat l’any 946. La primera referència coneguda del castell pròpiament és de l’any 1094. A la baixa edat mitjana va passar per diferents senyors, cada vegada més allunyats del castell, que era custodiat per castlans. Des de mitjans del segle XV fou traspassat a la cartoixa de Montalegre.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Cal dir que és habitual que en època baixmedieval els castells perdin la seva importància militar i política i que algunes d’aquestes funcions passin, en cert grau, a alguna masia propera, els propietaris de la qual, de vegades els antics castlans, solen assumir la batllia o càrrecs de representació. Sembla que els possessors de la masia de can Coll haurien assumit principalment aquestes funcions: el 1344 Jaume Coll era batlle, i el 1500 un altre Jaume Coll ho va tornar a ser. Tanmateix, per la seva proximitat amb el castell la masia avui coneguda com can Vilardebò també tenia una relació privilegiada amb el poder senyorial. Era una propietat del castell, i abans del segle XVIII les finques del castell foren inscrites a nom de can Cosconé, ja que el masover de la masia es deia Francesc Cosconer. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Les primeres dades documentals referides pròpiament a aquesta masia són del segle XV. Tal com hem dit, en aquesta època era anomenada can Cosconé. Ja en el fogatge de 1497 a “Lliçà Jussà” hi consta “en Costoner”, que podria fer referència al propietari d’aquesta casa. <span>En el fogatge de 1515 la casa s’esmenta com a Cosconer, i en el fogatge de 1553 consta com a pertanyent a Jaume Cosconer. La família de cognom Cosconer va continuar al capdavant del mas en els segles següents. A la segona meitat del segle XVI hi ha documentat Jaume i Joan Cosconer, pare i fill (1570). Al segle XVII tenim notícies de Joan Cosconer, Llorens Cosconer i Magdalena Cosconera (1665). Aquest mateix any, el 1665, en un censal de l’arxiu parroquial consta que el mas Cosconer i tota l’heretat fou venuda per Llorens Cosconer i Camps, de Canovelles, a Jaume Magarola, mercader de Barcelona. No sabem fins a quin punt aquesta venda es va fer efectiva, ja que el 1720 en el llibre de visites pastorals de la parròquia hi ha un censal per l’ànima de Francisco Cosconer com a amo del mas Cosconer. En un altre cens de 1745 sembla que el mas continua en mans de la família Cosconer. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 consta com a Casa Cosconé, però ja era propietat de Joan Vilardebò Morera, i la masia estava habitada per un masover. Els Vilardebò eren una família d’indianos de Mataró que havia fet fortuna i que posseïa propietats a Honduras. Al llarg del segle XIX i principis del XX la família Vilardebò van fer prosperar el mas. El 1897 Marcel·lí Vilardebò i Farnés va heretar el mas Oliveres, amb més d’un centenar d’hectàrees, i amb aquesta incorporació es convertí en el segon contribuent rústic del municipi (després de can Coll) i un dels cinquanta primers de tota la comarca. El 1919 l’heretat abastava 122 ha, mentre que can Coll en tenia 165. A més, diversos membres de la família van ser protagonistes destacats de la vida municipal del poble i van ocupar càrrecs importants a l’Ajuntament. En alguna de les guerres carlines aquesta masia va tenir relació amb l'aliatge de metalls per fer moneda. El 1861 el propietari era Josep Vilardebò. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Des de 1897 el propietari era Marcel·lí Vilardebò Farnés. En el context de la política caciquista que va caracteritzar l’època de la Restauració, fou un dels polítics destacats adscrit a la Lliga Regionalista. Va ser alcalde de Lliçà de Vall en tres ocasions (1895-1897, 1916-1923 i 1932-1933). D’ell és coneguda una anècdota que va tenir lloc en les eleccions de 1916 i que és relatada en unes memòries de Miquel Josep MAYOL (1970: 77). Aleshores el governador va segrestar diversos alcaldes del Vallès, incloent-hi Marcel·lí Vilardebò, que era l’alcalde de Lliçà de Vall, per intentar impedir el triomf de la Lliga en determinats ajuntaments. D’ell es diu que era una persona conciliadora i amistosa amb tothom, també amb els seus oponents polítics (CARRERAS et al., 1999: 60). Però sobre Marcel·lí Vilardebò també s’expliquen moltes altres anècdotes i facècies, algunes de les quals han estat recollides en un llibre d’humor popular de Carme Badia (2004: 230). Un bon nombre es refereixen a la relació tibant que tenia amb el rector del poble, mossèn Oriol. Es diu que, com que eren veïns, sempre s’insultaven des de casa seva estant. També van tenir una forta rivalitat en l’organització de diferents festes majors en competència. D’altres contalles es refereixen al fet que va ser dels primers a tenir cotxe i xofer, a les relacions que tenia amb els mossos de la masia o a la garreperia de la seva dona.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’altra rivalitat de Marcel·lí Vilardebò era amb els de can Coll i es va posar de manifest en diferents moments. A la dècada de 1910 quan els propietaris d’ambdues masies van oferir terrenys diferents perquè es construís el cementiri municipal, i a la dècada de 1920 en un episodi similar quan s’havia de construir una nova escola i un nou ajuntament.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El fill primogènit de Marcel·lí Vilardebò va ser Josep Vilardebò Uñó (1892-1962). De jove va passar moltes temporades a París, on va participar en diversos negocis. El 1934, a la mort del seu pare, va rebre en herència la masia i la meitat de la finca de can Vilardebò. L’altra meitat la van heretar els seus tres germans. El 1935, durant l’anomenat Bienni negre, fou nomenat alcalde per l’autoritat governativa. Després del triomf de les esquerres a les eleccions generals de febrer de 1936, Vilardebò fou substituït a l’alcaldia per Jaume Carreras i Villà. El juliol de 1936 va abandonar Lliçà i es va refugiar a Barcelona i a Viladecans durant tota la Guerra Civil. Mentrestant, la masia de can Vilardebò, on va restar la seva germana Rosa, va ser saquejada. Quan les tropes franquistes van entrar a Lliçà el 28 de gener de 1939 fou nomenat president de la Comissió Gestora de l’Ajuntament. Durant les dues setmanes següents el nou consistori va retornar als seus propietaris les terres que els havien estat confiscades durant la guerra. Afeccionat a la pintura i sobretot a l’escultura, Vilardebò va esculpir en aquests anys la imatge de sant Cristòfol que actualment es troba damunt la porta d’entrada de l’església parroquial. El 1939 s’havia casat amb Maria Amat, germana del pintor Josep Maria Amat. Va deixar l’alcaldia el març de 1943. El 1945 es va fer efectiu el repartiment de la finca de can Vilardebò entre ell i els seus germans. Poc després, però, es va vendre la casa i les terres i va passar a residir a Barcelona fins a la seva mort.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Els següents propietaris van ser Pilar Bertrand i Girona, i després Werner Schmidt Schroeder i la seva esposa Margarita Annaheim Kiefer. Schmidt era directiu de la multinacional Bayer, i va comprar la finca perquè el seu fill era enginyer agrònom i volia establir-hi una granja. Pels volts de 1962 va comprar can Vilardebò Jaume Anfruns, el qual hi va portar a terme un restauració i ampliació molt substancial, tot incorporant a la masia elements neogòtics i altres de diferent procedència. És possible, tanmateix, que alguna de les reformes ja fos de l’època dels Vilardebò. El 1964 es va fer nova la façana nord. L’habitatge es van ampliar considerablement, ja que per la masia hi passaven diverses famílies i era molt concorreguda. En aquesta època la major part de terres es va anar venent, i així va sorgir la urbanització de can Vilardebò.</span></span></span></span></p> | 41.5950300,2.2300400 | 435831 | 4605101 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-rentador-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89891-vilardebo-7.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en una llinda a la façana de ponent (procedent d’una altra masia): 15[6]7 amb una inscripció de difícil lectura referida a un tal Jaume.Alguns documents que es conservaven a la masia es van lliurar al Museu de Mataró. | 94|98|85 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||
| 90006 | Castell de Lliçà de Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-llica-de-vall | <p><span><span><span><span>ABELLÓ, Marta (2011). Jo, Albert Bernat. Senyor del Castell de Lliçà. Bubok Publishing</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>AESBISCHER, P (1928). Études de toponymie catalane, Barcelona.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>BALARI, Josep (1964). Orígenes históricos de Cataluña. Instituto Internacional de Cultural Románica. Sant Cugat del Vallès (2ª edició).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 14-16.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 21, 117.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>CATALÀ, Pere; BRASÓ, M (1976). “Castell de Lliçà”, <em>Els Castells catalans</em>, vol. II. Barcelona, Rafel Dalmau Editors, p. 225-227.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès. Mancomunitat de la Vall del Tenes.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 50-51, 246.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 22, 16-17.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>MASÓ CABOT, Joan (1983). “El castell de Lliçà de Vall”, Festa Major 1983, Ajuntament de Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>PIQUER FERRER, Esperança. Catalunya Romànica, Fundació Enciclopèdia Catalana (versió internet).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>VILAGINÉS, Jaume (1986). La transició al feudalisme. Un cas original. El Vallès Oriental. Estudis de Granollers i del Vallès Oriental, Ajuntament de Granollers.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>FERNÁNDEZ-CUADRENCH, Jordi (2007). “El crèdit jueu a la Barcelona del segle XIII” Quaderns d'història, Barcelona, núm. 13.</span></span></span></span></p> | II aC.-XIX | <p><span><span><span><span>Torre de defensa construïda en època romana que, amb tota probabilitat, fou adaptada en època medieval per constituir-hi el castell de Lliçà de Vall i, ja a principis del segle XIX, fou reconvertida en un forn d’obra o teuleria. Es troba en un promontori no gaire alt, en un punt estratègic pel pas d’un camí que resseguia la riera de Merdans, gairebé a tocar de la masia de can Vilardebò i molt a prop també de l’església parroquial.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Es tracta d’una torre de planta circular que s’ha conservat fins a una alçada d’uns tres metres. En aquesta part baixa la torre era molt compacta, amb uns murs extraordinàriament gruixuts o tal vegada completament massissa. No sabem si hi havia un accés a la planta baixa o la porta era directament a la part superior, ja que l’obertura actual correspon a la boca i a l’entrada del forn. El mur és obrat amb blocs de pedra força irregulars, de granit, pòrfir i calcària, i lligats amb morter de calç. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El forn queda encaixat a l’interior de la torre i és de dimensions força reduïdes. Es tracta d’un dels pocs forns d’obra de planta circular, ja que la gran majoria són quadrats. A la part inferior hi trobem la fogaina, que era la cambra semisoterrada on s’introduïa la llenya que donava combustió. La boca del forn és amb arc, parcialment trencat. A la part superior hi ha la cambra de cocció, revestida amb un enrajolat, i els dos nivells estan separats per una graella feta de maó.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La torre tenia alguna construcció annexa al nord, de la qual se’n veuen rastres dels fonaments. També devia estar protegida per un recinte murat perimetral, del qual se n’intueixen vestigis en forma d’enderrocs en els vessants del turonet on s’assenta la torre, però en l’estat actual no s’hi aprecien restes clares de cap fonament. Els dos trams de mur que estan situats uns metres al sud corresponen a la mina del Castell o de can Vilardebò: una mina d’aigua que provenia del sector nord, des d’una distància no gaire llarga, vorejava la torre i conduïa l’aigua cap a la bassa de can Vilardebò.</span></span></span></span></p> | 08108-22 | Sector central del terme municipal, entre les urbanitzacions del mas Gordi i de can Vilardebò. Avinguda de can Vilardebò | <p><span><span><span><span>L’origen d’aquesta torre, que més tard fou convertida en el Castell de Lliçà, es troba en època romana. A diferència de la majoria de torres, aquesta estava situada al pla i sembla que tindria una funció de control dels camins. Per aquest territori hi passaven diverses vies o camins romans. </span>La principal era la Via Augusta, que entrava a la península per la Jonquera i arribava fins a Cadis. Una variant transcorria per la costa, passant per Blanda (Blanes), Iluro (Mataró) i Barcino (Barcelona). L’altra variant, coneguda com el Camí dels Vasos Apol·linars, sí que transcorria directament per territori de Lliçà de Vall tot fent un recorregut més interior a través de la depressió prelitoral del Vallès.<span> Venia de Girona i passava per la Vila Semproniana (Granollers) en direcció a Arragonem (Sabadell) i Ad-Fines (Martorell). En el tram de Lliçà de Vall aquest camí devia fer un itinerari semblant al del posterior camí ral de Sabadell a Granollers, que coincideix força amb l’actual carretera C-155. El punt de confluència dels principals camins era la Vila Semproniana (Granollers) per on hi passava encara una via que unia Barcelona i Ausa (Vic) i una altra que comunicava Iluro (Mataró) i Aquae Calidae (Caldes de Montbui). </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La torre, però, es troba separada un quilòmetre al nord del Camí dels Vasos Apol·linars. Per aquest indret hi devia passar un altre camí, de caràcter secundari</span>, que seguia en paral·lel la riera de Merdans en direcció a Aquae Calidae (Caldes de Montbui)<span>. Sigui com sigui, aquest indret va acabar esdevenint el nucli més estratègic del terme, almenys a partir de l’època medieval, ja que concentrava la torre romana i posterior castell, el mas de can Vilardebò (un dels més importants del municipi) i l’església parroquial. També molt a prop s’hi ha localitzat material arqueològic que podria correspondre a l’edat del bronze (jaciment de can Vilardebò).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>El fet que la torre no es trobi en el punt de cruïlla sinó una mica més amunt d’un camí secundari ens fa plantejar una altra possibilitat, que tan sols apuntem a tall d’hipòtesi: que la torre tingués també una funció relacionada amb el control de mines o canals d’aigua. <span>No oblidem que vora seu hi passen dues mines que es dirigien a can Vilardebò. I una de les mines més importants de Lliçà de Vall, la de can Coll, està documentada ja en època medieval i té en dos dels seus punts més significatius vestigis arqueològics d’època romana. De fet, la possibilitat que el teixit de recs i canals del Vallès, associat en molts casos a un cultiu precoç del lli, tingui un origen durant la romanització no és pas una idea nova, sinó que ja ha estat suggerida per alguns autors (Garriga, 1991: 22).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En relació a Lliçà de Vall en època romana sol considerar-se la hipòtesi que aquestes terres estaven sota el domini d’algun veterà llicenciat de l’Exèrcit que portava per nom Licius. Aquesta teoria va ser formulada a principis de segle XX per autors com W. Schulze o P. Aesbischer i acceptada pels lingüistes posteriors. P. Aesbischer, autor d’”Etudes de toponymie catalane”, es basa també en aportacions d’altres autors, com J. Balari Jovany, que va comparar la romanització d’aquesta zona amb la de l’alta Itàlia, on es troben molts noms locals acabats amb el sufix “iano” que derivarien de cognoms o gentilicis dels seus propietaris. Així, en el cas de Lliçà l’evolució etimològica hauria estat des del nom Licius a Liciano o Licano (que apareix documentat als segles X i XI) i posteriorment a Lliçà. Aquesta teoria ha estat recollida per la majoria d’autors posteriors i considerem que és força plausible, tot i que cal remarcar que es tracta d’una hipòtesi i que de moment no s’ha trobat cap testimoni epigràfic que l’hagi pogut corroborar.</span> El que sí sembla cada vegada més clar és que, sobretot en època d’August, molts veterans llicenciats de l’Exèrcit romà van rebre terres per colonitzar en les zones més romanitzades, com l’àrea al voltant de Barcelona o el Vallès.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Tradicionalment s’ha suposat que la torre circular anomenada Castell de Lliçà i popularment “Castell dels Moros”, era efectivament el castell medieval, i sembla del tot probable que així fos. Tanmateix, en la bibliografia existent encara trobem una certa indefinició al respecte. Arran de les excavacions que s’hi van realitzar l’any 1988, les conclusions van ser que es tractava d’una fortificació d’època romana, que no tenia traces d’haver estat utilitzada en època medieval i que, finalment, ja al segle XIX, fou transformada en un forn d’obra. Però cal advertir que aquesta excavació es va fer amb una important participació de joves voluntaris i, pel que sembla, no va comptar amb tot el rigor metodològic necessari. Per això considerem que les conclusions que se’n van extreure s’han de posar en entredit i que, amb les dades que actualment coneixem, la hipòtesi més fonamentada i raonable és que aquesta torre es correspon efectivament amb el castell de Lliçà de Vall, el qual s’hauria establert aprofitant una estructura de defensa preexistent. En documentació diversa referida a can Vilardebò (antigament anomenada can Cosconer) es relaciona clarament aquesta masia amb el castell. De fet, formava part de les propietats del castell, i abans del segle XVIII les propietats del castell foren inscrites a nom de can Cosconer. A més, ja hem comentat l’emplaçament idoni de la torre en un petit promontori proper a una cruïlla de camins, i és lògic que s’aprofitessin les restes d’una fortificació anterior que es conservava en bones condicions. Per confirmar-ho tot plegat caldria fer una nova intervenció arqueològica, aquesta vegada més acurada.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En època medieval la demarcació senyorial més important de la zona era la baronia de Montbui, que abastava una bona part de la Vall del Tenes. El castell de Lliçà era un feu independent d’aquesta baronia. El terme del castell és esmentat l’any 946, quan es té notícia d’un lloc anomenat “Liciano Subteríore”. La parròquia s’esmenta de forma explícita el 1038. I la primera referència coneguda del castell pròpiament és de l’any 1094, quan el seu senyor, Albert Bernat, el traspassa al seu fill Bernat. Aquesta família nobiliària va adoptar el cognom de Lliçà i va mantenir el domini del castell fins a finals del segle XII. Durant aquest període el domini va passar per diferents membres de la família: el 1009 passà a Ponç, fill de Bernat. El 1113 Pere Albert, que ja s’anomena “de Lliçà”, va donar l’església de Sant Cristòfol al bisbe de Barcelona. Sembla que en vida del mateix Pere el castell passà a mans d’Adelaida, néta d’Albert Bernat i casada amb Ramon de Subirats. Per motius de deutes, finalment l’any 1209 Ramon de Subirats s’hagué de vendre el castell a Guillem Ramon de Montcada. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>No en tenim més notícies fins gairebé un segle més tard, quan el 1321 (o potser abans, el 1292) el senyor del castell és Jaume de Fonts, ciutadà de Barcelona (FERNANDEZ-CUADRENCH, 2007). Jaume de Fonts l’havia comprat a Ramon de Vilanova i al tutor de l‘hereu de Bernat de Plegamans. En morir Jaume de Fonts va deixar el castell a la Pia Almoina de la Catedral de Barcelona. El 1337 aquesta institució eclesiàstica el venia a Francesc de Vallgornera, senyor del castell d’Anglès. Per un casament de la seva germana, Blanca de Vallgornera, amb Bernant de Vilademany, aquest va obtenir el castell de Lliçà el 1344 . Bernat de Vilademany el va vendre al rei Joan I, i el 1381 fou venut a Ramon Llull. Sembla que els Vilademany conservaven encara algunes terres l’any 1413. Amb aquesta data hi ha un document on consta que Agnès de Vilademany, vídua de Ramon de Blanes, cavaller, agutzil del rei Martí, com a hereva del seu pare Bernat de Vilademany rebia els censos cobrats pel batlle de Lliçà, Pere Prat.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En aquesta època els senyors ja quedaven força allunyats del castell, que era custodiat per castlans. Així, l’any 1344 Bernat de Vilademany encomanà la castlania, així com també la batllia, a Jaume de Coll. Cal relacionar aquest personatge de cognom Coll amb la família propietària del mas de Can Coll, que fou en endavant el més important del terme, i el 1500 un altre membre de la família, també de nom Jaume Coll, torna a aparèixer com a batlle. D’altra banda, l’any 1385, els habitants de Lliçà van comprar la redempció del seu terme per passar a ser “carrer de Barcelona”. Es tractava d’una mena de ficció jurídica que permetia incloure una població sencera sota l’aixopluc d’una capital i evitar, així, el poder senyorial. Però més endavant el rei va tornar a vendre aquest dret. L’any 1450 el castell fou traspassat a la cartoixa de Montalegre. No en coneixem gaires detalls, però cal dir que aquesta institució eclesiàstica tenia moltes altres propietats al Vallès. Al segle XVII el castell tornava a estar sota el domini del rei. Abans del segle XVIII les finques i la masia que havien estat del castell foren inscrites a nom de can Cosconé, ja que el masover d’aquesta masia que avui és coneguda com can Vilardebò es deia Francesc Cosconer. </span></span></span></span></p> | 41.5957600,2.2300600 | 435833 | 4605182 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-16.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-17.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-15.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90006-castell-10.jpg | Inexistent | Medieval|Contemporani|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Aquest jaciment ha estat objecte de diferents intervencions arqueològiques. L’any 1988 s’hi realitzà una excavació d’urgència, dirigida per Isabel Oliveras López i, en una segona fase, s’hi van fer treballs de neteja i consolidació, i es va excavar l’interior de la torre. L’any següent s’hi va fer una nova campanya.La figura d’Albert Bernat, senyor del castell de Lliçà al segle XI, ha estat motiu d’una obra de ficció consistent en unes memòries novel·lades per part de l’escriptora Marta Abelló. L’obra va guanyar el Premi del Consell Comarcal de Narrativa del Vallès Oriental.Anys enrere al costat de la torre hi havia una font que rajava al peu de la cara sud de les ruïnes. També se l’anomenava la font de la Cara, perquè tenia una forma de carota (GARCÍA-PEY, 1999: 246). Es devia nodrir amb l’aigua de la mina de can Vilardebò, que passava pel costat del castell.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 85|98|83 | 1754 | 1.4 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||
| 91404 | Camí ral de Granollers a Sabadell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ral-de-granollers-a-sabadell | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, P. 65-68.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 21.</span></span></span></p> <p><span><span><span>DANTI, J; GALOBART, Ll; RUIZ CALONJA, J (1995). <em>La Vall de Tenes. Natura, passat i present d’un racó del Vallès</em>. Mancomunitat de la Vall del Tenes, p. 79.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 36-37.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 16-17.</span></span></span></p> | I-XX | Només es conserva un petit tram del camí | <p><span><span><span>De l’antic camí ral de Sabadell a Granollers en terme de Lliçà de Vall se’n conserva un tram d’uns 200 m, a la zona de Cantallops, on el traçat ha mantingut les característiques tradicionals. Amb la construcció de la carretera (actual C-155) i amb la urbanització en els últims decennis del sector més oriental del terme municipal la major part del traçat de l’antic camí s’ha perdut.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Des del terme de Granollers, per l’est, el camí entrava a Lliçà prop de la masia de can Gurri i seguia cap a can Coll, en direcció oest. Al km. 13 de l’actual Carretera C-155 coincidia en un tram d’uns 200 m amb el camí de Sant Valerià, a la zona de can Rabassola. Aquest tram es troba actualment asfaltat. Després el camí ral girava vers el sud-oest i seguia en paral·lel a l’actual carretera. </span></span></span></p> <p><span><span><span>És en aquest sector, entre l’antic mas de Cantallops (avui totalment en ruïnes) i un barri dispers abans de l’actual urbanització de la Miranda, on s’ha conservat el traçat del camí amb les característiques tradicionals. Es tracta d’un camí carreter amb un recorregut força planer i sense traces d’empedrat. Els marges del camí conserven en algun punt reforços de pedra seca. Després de travessar un petit torrent per un gual el camí penetra de nou en zona semiurbana. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El camí segueix, ara ja asfaltat, per un carrer paral·lel a la carretera on hi ha algunes cases disperses i que desemboca al carrer Menorca de la urbanització de la Miranda. Continuava pel polígon de la Serra al llarg del carrer anomenat precisament Camí Ral i, una mica abans d’arribar a la masia de can Valls, continuava en la mateixa direcció sud-oest, cap a la zona de Gallecs, mentre que l’actual carretera fa un giragonsa cap al nord.</span></span></span></p> | 08108-63 | Sector central del terme municipal, prop de l'antic mas de Cantallops | <p><span><span><span><span>En època romana per aquest territori hi passaven diverses vies o camins romans. </span>La ruta principal era la Via Augusta, que entrava a la península per la Jonquera i arribava fins a Cadis. Una variant transcorria per la costa, passant per Blanda (Blanes), Iluro (Mataró) i Barcino (Barcelona). L’altra variant, coneguda com el Camí dels Vasos Apol·linars, sí que transcorria directament per territori de Lliçà de Vall tot fent un recorregut més interior a través de la depressió prelitoral del Vallès. <span>Venia de Girona i passava per la Vila Semproniana (Granollers) en direcció a Arragonem (Sabadell) i Ad-Fines (Martorell). En el tram de Lliçà de Vall aquesta via devia fer un itinerari semblant al del posterior camí ral, que coincideix força amb l’actual carretera C-155. El punt de confluència dels principals camins era la Vila Semproniana (Granollers) per on hi passava encara una via que unia Barcelona i Ausa (Vic) i una altra que comunicava Iluro (Mataró) i Aquae Calidae (Caldes de Montbuí).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>A Lliçà de Vall es conserven les restes d’una torre de defensa circular d’època romana que devia tenir la funció de controlar el pas d’un camí secundari que es derivava de la via dels Vasos Apol·linars. Aquest camí devia seguir en paral·lel la riera de Merdans en direcció a Aquae Calidae (Caldes de Montbuí).</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En època medieval el camí romà dels Vasos Apol·linars es va transformar en el camí ral de Granollers a Sabadell. Era un camí que s’utilitzava molt per anar a Montserrat, que a Catalunya era la fita principal dels pelegrins que feien el Camí de Sant Jaume. Tot i que no se’n conegui cap esment documental explícit, podem afirmar que els pelegrins que feien aquesta ruta seguint el que es coneixia com la Via Augusta interior passaven per Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al segle XVII aquest camí s’esmenta com a “camí regio” o, per exemple, “via per qua itur de Villa Granollers al Villam Sabadell”. Ja al segle XIX, en el mapa fet per l’Instituto Geográfico y Estadístico (1914) se l’anomena “Camino viejo de Sabadell a Granollers”. Sabem per tradició oral que el mas Cantallops, situat a peu del camí a la zona central del terme, feia funcions d’hostal. Finalment, l’any 1902 es va construir la moderna carretera de Granollers a Sabadell (actual C-155), que substituïa l’antic camí ral fent un recorregut molt similar i en alguns trams en paral·lel.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>En els darrers anys s’han recuperat i potenciat els diferents ramals del Camí de Sant Jaume que hi havia a Catalunya. L’etapa 24 del Camí Català de Sant Jaume per la Via Augusta interior, que prové de Llinars del Vallès, passa per Lliçà de Vall.</span></span></span></span></p> | 41.5821300,2.2304400 | 435851 | 4603668 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91404-cami-ral-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91404-cami-ral-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91404-cami-ral-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91404-cami-ral-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91404-captura-cami-ral-ortofoto-2.jpg | Inexistent | Medieval|Modern|Contemporani|Romà | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Altres | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 85|94|98|83 | 49 | 1.5 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||
| 91940 | Mossèn Oriol (anècdotes i contalles) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mossen-oriol-anecdotes-i-contalles | <p><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 230-234.</span></span></span></p> | XIX-XX | Tradició conservada bàsicament a partir de la bibliografia publicada | <p><span><span><span>Mossèn Josep-Oriol Ricart Sauch, conegut com a mossèn Oriol, va arribar a la parròquia de Lliçà de Vall entorn de 1890 i s’hi va estar uns quaranta anys, fins a la dècada de 1930, abans de la guerra. D’ell s’expliquen nombroses anècdotes, algunes de les quals han estat recollides en un llibre d’humor popular de Carme Badia (2004: 230). </span></span></span></p> <p><span><span><span>Moltes de les contalles es refereixen a la relació tibant i a les bregues que tenia amb Marcel·lí Vilardebò, propietari de la masia de can Vilardebò, situada precisament al costat de la parròquia. Vilardebò era el segon màxim terratinent de Lliçà de Vall, polític adscrit a la Lliga Regionalista i fou alcalde del poble en tres ocasions. Es diu que el Vilardebò i mossèn Oriol sempre s’insultaven des de casa seva estant. L’enfrontament entre els dos es feia molt visible per la festa major, ja que es feien dues convocatòries per separat, i com que els dos eren els que dominaven el poble es feien la competència. Un dia, per exemple, Marcel·lí Vilardebò va posar lletra a una cançó i va dir a un pastor del mas que anés a cantar-la a la vora de l’església. El rector, però, no va acabar de sentir bé la cançó i no va copsar-ne la intenció. Un dia que era al tren un home de Parets li va fer avinent que li havien dedicat una cançó i el mossèn li va fer cantar. Però quan va sentir la lletra no li va agradar gens i el va fer parar. Li va allargar un cigarret i li va dir: “Té: fuma, fuma, fuma...!” És possible que la cançó fos aquesta: “El porc de l’Oriol té unes pensades molt bones: per comptes d’escolà té quatre majordones. Oidà, oidà, el petit capellà! <span>(Badia, 2004: 230)”.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>I és que, precisament, una de les enraonies que es deien de mossèn Oriol és que era un faldiller i, segons es diu, s’entenia amb totes les majordones i amb altres dones que es deixaven. Una de les contalles que s’expliquen és la següent: </span></span></span></p> <p><span><span><span>“Mossèn Oriol tenia dues minyones, de vint anys cada una. Un dia que el bisbe li va anar a fer una visita (...) li va dir: </span></span></span></p> <p><span><span><span>-Què són, aquestes dues noies?</span></span></span></p> <p><span><span><span>-Són les minyones.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Mare de Déu, i què diu, la gent del poble, amb aquestes dues minyones tan joves?</span></span></span></p> <p><span><span><span>-Oh, pensi que no els he tocat ni un pèl, eh?</span></span></span></p> <p><span><span><span>-Bona punteria, bona punteria! <span>(Badia, 2004: 235)”.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>Es veu que mossèn Oriol era molt intel·ligent, però la seva relació amb el bisbe no era bona a causa dels seus costums poc decorosos: “Per això el bisbe el va posar a Lliçà de Vall, que era un racó de món, i l’hi va tenir quaranta anys desterrat. Quan el bisbe hi anava de visita, com que amb el tren i la tartana era tan difícil d’arribar-hi, es quedava a dormir. I un cop, per sopar, mossèn Oriol li va donar mongetes i no gaire ben cuites, una mica fortes, i això que el bisbe ja era vell i estava delicat de l’estómac.</span></span></span></p> <p><span><span><span>-Ah, noi –li va fer mossèn Oriol-, és que això és un poble molt pobre i jo haig de passar així com puc...”<span> (Badia, 2004: 234)”.</span></span></span></span></p> | 08108-131 | Església i Rectoria de Lliçà de Vall: entre les urbanitzacions del mas Gordi i can Vilardebò. Plaça de l'Església | 41.5930300,2.2306500 | 435880 | 4604878 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Altres | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||||||
| 91395 | Can Cantallops | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-cantallops | <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 36.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 39-40.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span>PLANAS MARESMA, Jordi [coordinador] (2006). <em>Alcaldes i alcaldesses del Vallès Oriental (segle XX). Diccionari biogràfic</em>. Museu de Granollers. (Consultable a internet: </span></span></span></span><a href='http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/'>http://www.alcaldesialcaldessesdelvallesoriental.net/</a>)</span></span></span></p> | XV-XX | Casa totalment en ruïnes i entorn envaït per la vegetació | <p><span><span><span>Antic mas, d’origen medieval, que avui es troba totalment en ruïnes, situat a peu del que havia estat camí ral de Granollers a Sabadell. L’indret es troba molt cobert per bardisses i, en l’estat actual, tan sols es detecten fragments de murs molt parcials al costat sud-est del camí, en una àrea relativament gran. Segons informació oral, a la part posterior de la casa es conserva un forn de pa, i al costat del camí asfaltat que baixa cap a la carretera hi ha l’antic pou de la casa, avui tapat. També es diu que a les feixes de la part posterior, tocant al camp, hi havia unes escales que portaven cap a un túnel. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Per una pintura feta de la dècada de 1950, quan la casa encara s’aguantava dreta, podem veure que la façana principal estava encarada cap al nord-oest, vers el camí. Tenia dos portals i el carener paral·lel a la façana, i disposava d’àmplies zones de coberts a ambdós costats.</span></span></span></p> | 08108-62 | Sector central del terme municipal, al barri de les Ganivetes | <p><span><span><span>Aquest mas és d’origen medieval i la primera referència coneguda es troba al fogatge de 1497, on s’esmenta com a Cantallops. En el fogatge de 1515 hi apareix a nom de Pere Cantallops, i en el fogatge de 1553 a nom de Joan Cantallops. Posteriorment, com a mínim des de començaments del segle XVII, va passar a la família Gurri. Així consta en un document de l’Arxiu de Sant Pere de les Puel·les de l’any 1634. Llavors el possessor era Jaume Gurri, que pel mas Cantallops pagava un cens a aquest monestir benedictí de la ciutat de Barcelona consistent en quatre sous per Nadal (CARRERAS et al., 1999: 36). Més endavant, el mas ja era més conegut com a Gurri de la Serra, sense que deixés de perdre mai l’antiga denominació de Cantallops. Així mateix, hi havia un altre mas que s’anomenava Gurri del Pla, documentat al segle XVII (1659).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Relatives al segles XVII i XVIII coneixem altres referències. En el llibre de visites pastorals de la parròquia de Lliçà de Vall l’any 1671 s’esmenta la casa Gurri de la Serra, i l’any següent hi consta en Jaume Gurri de la Serra. En el mateix llibre, l’any 1682 hi consta un testament de Francisco Gurri, prevere de la parròquia de Sant Miquel Arcàngel de Barcelona, que era fill de la casa Gurri del Pla. Com a administradors hi consten, entre d’altres, Joseph Gurri del Pla i Jaume Gurri de la Serra. Novament, al llibre de visites pastorals, l’any 1713 s’esmenta el mas Gurri de la Serra o can Cantallops, propietat aleshores de Joseph Argemí. Aquestes dues mateixes denominacions s’esmenten també l’any 1744.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Ja a principis del segle XIX, en l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 hi consta can Gurri de la Serra, aleshores propietat dels hereus de Joan Floriach i Gurri. Per tant, en els anys anteriors hi havia hagut el casament d’una pubilla Gurri amb un Floriach.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Segons tradició oral, com que Cantallops es trobava a peu de camí ral havia fet funcions d’hostal i s’hi podia fer parada i fonda. En temps més antics devia ser un mas relativament pròsper, i des de finals del segle XVIII o principis del XIX va propiciar que a les seves terres s’hi aixequessin casetes pageses, com ara can Rabassola. </span></span></span></p> <p><span><span><span>A la dècada de 1930 el propietari de Cantallops era Josep Oriach i Pera (1869-1944), que fou alcalde de Lliçà de Vall en dues ocasions. D’ideologia conservadora, fou membre de la primera junta directiva del Sindicat Agrícola, Comercial i Industrial del Vallès, creat el 1916. Al començament dels anys vint va ser el jutge municipal de Lliçà. El 1927 era el primer contribuent del municipi en concepte de propietats urbanes. Fou alcalde de Lliçà en dues ocasions. El febrer de 1930 va ser escollit alcalde pel consistori format després de la caiguda de Primo de Rivera. Ocupà aquest càrrec fins a la proclamació de la Segona República, l’abril de 1931. Durant aquest primer mandat va aconseguir que s’establís a Lliçà el servei diari de correus. El gener de 1932 Oriach, que havia continuat a l’Ajuntament com a regidor, va tornar a ser alcalde, fins que va dimitir el maig de 1932 perquè no es veia capacitat per fer front a la complexitat creixent dels assumptes municipals. Va continuar exercint com a regidor fins el març de 1933. Durant la Guerra Civil va haver de marxar de Lliçà i es va refugiar a casa d’una filla seva a Mataró (PLANAS, 2006).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Després que Josep Oriach Pera morís l’any 1944 va heretar la casa el seu fill i hereu Pere Oriach Ramon. Segons es diu, el nou hereu portava un tren de vida que el va portar a la ruïna i va haver d’emigrar a l’Argentina. García-Pey (1999: 39) afegeix que va acabar sent una casa molt pobra i “quan els portaven alguna carta i havien de pagar cinc cèntims, sempre els deien que podien pagar-los però que no en tenien d'engrunats”. A la dècada de 1950 la casa encara es conservava íntegrament, segons es pot veure en una pintura realitzada en aquests anys per l’artista de Parets del Vallès Jaume Carreras Carreras. En els anys posteriors la casa ja estava en total decadència, va quedar abandonada i va caure en un ràpid procés de ruïna.</span></span></span></p> | 41.5822700,2.2308800 | 435888 | 4603683 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91395-cantallops-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91395-cami-ral-cantallops-20.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91395-cantallops-pintura-retallada_1.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 94|98|85 | 1754 | 1.4 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||
| 91632 | Rectoria de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-de-sant-cristofol-de-llica-de-vall | <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 105-109.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 24-29, 104, 109</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>ORTEGA RUIZ, Carme; TERRADES SANTACREU, Maria Encarna. <em>Catalunya Romànica</em>, Fundació Enciclopèdia Catalana (versió internet).</span></span></span></span></p> | XVIII-XX | <p><span><span><span>Rectoria de la parròquia de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall, emplaçada al costat de l’església i comunicada amb el campanar mitjançant un pas aeri. És una edificació força regular que sembla aixecada en una sola fase constructiva, possiblement a finals del segle XVII o al XVIII, tot i que amb possibles afegits o reparacions més moderns. Adopta una planta rectangular (amb semisoterrani, pis i golfes) i disposa d’un pati davanter que està situat a ponent, protegit per un clos tancat i amb un pou al centre. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La façana principal de l’edifici està encarada vers el pati, a ponent. Té un rellotge de sol modern. En aquesta i altres parts de la casa els murs conserven l’arrebossat antic, pintat de blanc. En la façana posterior les obertures, de distribució irregular, s’han remodelat recentment. Antigament sembla que eren emmarcades amb maó. El mur de tramuntana és reforçat amb diferents contraforts. Un dels contraforts enllaça amb el mur perimetral del pati. Es tracta d’un mur que ha estat objecte de diverses reparacions i que, per la seva disposició, podria ser un testimoni del clos que tancava l’antiga sagrera, documentada en època medieval al voltant de l’església. El parament de la casa és obrat amb la maçoneria típica de la zona que es caracteritza per una barreja de material petri amb predomini de pedra de riu.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’interior l’habitatge conserva l’estructura originària en base a tres crugies, amb una sala central que distribueix els accessos a les habitacions laterals mitjançant portes amb emmarcaments de pedra motllurada. Els sostres i bona part de les estances van ser remodelats en una intervenció que es va fer el 1980. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Als baixos es conserva l’antic celler on hi ha emplaçada una interessant premsa de tipologia força antiga, probablement del segle XVIII. A l’estança de migdia d’aquests baixos hi trobem la boca d’un túnel que servia per escapar-se en cas de perill. Aquesta galeria comença amb un descens vertical i després continua en direcció nord per un estret passadís. La seva exploració es fa difícil per l’estretor i llargària de la galeria, així com pel fet que en alguns trams es troba inundada. Tot i que es diu que comunicava amb el castell de Lliçà, situat 300 metres al nord, el cert és que per les dificultats del terreny difícilment podia fer una trajectòria tan llarga. Més aviat sembla que devia conduir cap algun racó proper a la riera.</span></span></span></p> | 08108-80 | Entre les urbanitzacions del mas Gordi i de can Vilardebò. Plaça de l'Església | <p><span><span><span><span>L’església de Lliçà de Vall ja consta com a parròquia l’any 1038. En un document de 1098 es diu que pertanyia al castell de Lliçà de Vall (castell Lizcano), posseït pel senyor Albert Bernat. El 1113, Ermengarda, vídua d’Albert Bernat, va fer donació de l’església a la seu de Barcelona i al bisbe, el qual els en cedí el delme mentre visquessin; després tornà al domini del bisbe. Durant els segles X i XI en el Cartulari de Sant Cugat es recullen diverses donacions de terres efectuades a la parròquia de Lliçà de Vall, que és anomenada indistintament com a <em>Llicano Subteriore</em>, <em>Villa Lizcano</em> o <em>Villa Lizande</em>. D’aquesta primera església romànica no se’n conserva cap resta, però se’n té constància a través d’una visita pastoral del 15 de juliol del 1421, quan el visitador ja es queixava que la capçalera de l’església amenaçava ruïna. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Des de finals del segle XI hi ha constància d’una sagrera al voltant de l’església, de la qual tampoc se n’han conservat vestigis però sí el record popular, ja que aquest sector s’ha conegut tradicionalment com la Sagrera. En les visites pastorals realitzades els anys 1413 i 1421 s’indica que la parròquia tenia 17 i 14 parroquians respectivament.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’església va quedar afectada pels terratrèmols que van tenir lloc a Catalunya al segle XV, segons es diu explícitament en una visita pastoral de l’any 1508. Però no va ser fins força anys més tard que es començà a construir una nova església, que és l’actual. El 1579 s’inicià la construcció del campanar. El 1593 es va beneir el campanar i van començar les obres de la nau. El 1594 s’enderrocà l’altar major de l’església antiga i el 1669 haurien finalitzat les obres, segons es dedueix de la inscripció que hi ha a la clau de volta del cor. Tot i aquest moment tardà, la nova església es va fer encara en estil gòtic, per bé que amb una portalada renaixentista. És possible que els anys 1706 i 1756 s’hi fes també algun tipus de reforma o ampliació. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>L’església tenia diversos altars i retaules, a part del major que estava dedicat a Sant Cristòfol. Aquest, en una fotografia de 1935 es pot observar que era un retaule barroc corresponent a l’etapa caracteritzada per les columnes d’estil salomònic</span></span></span></span><span><span><span><span> (finals del segle XVII-principis del XVIII). Hi havia el de Sant Llop (1421), el de Sant Sebastià (1591), el del Roser (1604), el del Sant Crist (1726), el de Sant Isidre, el de Sant Sebastià i una capella de la casa Coll. També hi havia un retaule dedicat a la Mare de Déu de Gràcia que popularment era conegut com el de la Mare de Déu dels ous, ja que les ofrenes que se li feien eren en aquesta espècia.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La rectoria és una edificació posterior a la construcció de l’església. Podria datar-se a finals del segle XVII o al XVIII. Segons el cadastre (no sempre fiable) l’edifici ja existia l’any 1700. En l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 consta com a casa Rectoria, i aleshores era habitada pel rector, Pere Moncau. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Durant la Guerra Civil de 1936 l’església va ser cremada, però l’estructura general i les voltes es van mantenir dempeus. Es destruí l’altar i alguns elements interiors van quedar afectats, i es destruí també bona part de l’arxiu. A la fi del conflicte s'hi van iniciar les obres de restauració, que van acabar el 1940. El 1957 es va reformar l’altar per adaptar-lo a la nova litúrgia sorgida del concili Vaticà II. El 1980 es va portar a terme una rehabilitació de la rectoria. Llavors es va enderrocar un cobert amb arcs que sobresortia a la part nord del pati. Actualment aquest edifici s’utilitza també com a local de l’esplai i casal parroquial. El 1989 fou restaurat el campanar. Els anys 2009-10 es va dur a terme el projecte de restauració integral de l'edifici, que recuperà els elements i la fisonomia del temple gòtic. El 2018 es va fer la restauració de la façana de la Rectoria.</span></span></span></span></p> | 41.5931100,2.2308700 | 435898 | 4604887 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91632-rectoria-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91632-rectoria-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91632-rectoria-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91632-rectoria-baixos.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91632-rectoria-premsa.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Social | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal, pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER) i pel responsable de custodiar l’arxiu parroquial, Ricart Querol. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||
| 90016 | Bosc de Tetuan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bosc-de-tetuan | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 50, 226.</span></span></span></p> | <p><span><span>Espai natural amb vegetació de ribera que s’estén al llarg de la Vall de Tetuan. El torrent de Tetuan comença uns 400 m al nord del termenal entre Lliçà d’Amunt i Lliçà de Vall, en terme d’aquest primer municipi. Segueix entre les urbanitzacions de ca l’Estapé (a l’oest) i can Vilardebò (a l’est), ja en terme de Lliçà de Vall, on transcorre uns 1.000 m fins que desemboca al torrent de Sans o de Mardans, prop de la masia de Vilardebò. La vall és ocupada per una zona boscosa amb plàtans, pins i algun sector amb alzinar. En paral·lel hi discorre un camí que passa per trams d’un notable interès paisatgístic, amb plàtans i pins d’una alçada considerable. En els darrers 600 m el camí és tallat al trànsit rodat.</span></span></p> <p><span><span>Segons GARCIA-PEY, el nom de Tetuan es deu al fet que antigament la gent associava el castell de Lliçà (situat vora el mas Vilardebò) amb els sarraïns. De fet, popularment era conegut com a castell del Moro, i és que els sarraïns s’havien fet famosos amb motiu de la batalla de Tetuan.</span></span></p> | 08108-31 | Al nord del terme municipal. Entre les urbanitzacions de ca l'Estapé i Vilardebò. | 41.6000300,2.2309100 | 435908 | 4605655 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90016-tetuan-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90016-tetuan-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90016-tetuan-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90016-tetuan-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90016-tetuan-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90016-tetuan-13.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: Vall de Tetuan, Passeig de Tetuan | 2153 | 5.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||||
| 91929 | Arxiu parroquial de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-parroquial-de-sant-cristofol-de-llica-de-vall | XVI-XXI | <p><span><span><span>Fons de l’arxiu de la parròquia de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall. Es conserva a les dependències parroquials i inclou documentació des del segle XVI, per bé que gairebé la totalitat de l’arxiu fou destruït per la Guerra Civil de 1936 i, en conseqüència, el gruix de la documentació és posterior a 1939. En base a l’inventari realitzat en els darrers anys pel responsable de l’arxiu, podem agrupar-lo en les següents categories:</span></span></span></p> <p><span><span><span>Llibres Sacramentals. Baptismes (1859-1879), (1918-1933), (1934-1969/70), (1970-1985, esborrany); Primeres comunions (1934-1957); Confirmacions (1771-1984); Matrimonis (1934-1964); Defuncions (1934-1983).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Llibre de visites pastorals (1562-2013).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Consuetes dels anys 1943, 1949-1952, 1955-1958 i 1958.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Altres documents parroquials, entre els que destaquen: Àpoca de pergamí (1561), Cens parroquial, fet per masies o mot de les cases (1924); Delimitació de la parròquia (1855); Projecte de l’altar major (1940), Goigs de Sant Cristòfol (des de 1940), “Inventario y documentales”, on el capellà documenta aspectes de la vida de la parròquia i dels feligresos després de la guerra (1940).</span></span></span></p> <p><span><span><span>Altres fons diversos: col·lecció de programes de la Festa Major des de 1939 (sèrie no completa), fotografies antigues, objectes diversos (com ara un segell original de la parròquia dels volts de 1870-1890), biblioteca, etc.</span></span></span></p> | 08108-123 | Església parroquial de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall. Entre les urbanitzacions del mas Gordi i can Vilardebò. Plaça de l'Església. | <p><span><span><span>L’església de Lliçà de Vall ja consta com a parròquia l’any 1038. La construcció de l’església actual es va portar a terme als segles XVI i XVII. Durant la Guerra Civil de 1936 l’església va ser cremada, però l’estructura general i les voltes es van mantenir dempeus. Es destruí l’altar i alguns elements interiors van quedar afectats, i es destruí també bona part de l’arxiu. A la fi del conflicte s'hi van iniciar les obres de restauració, que van acabar el 1940. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’abril de 2020 es va organitzar una exposició a l’església amb mostres dels documents més destacats de l’Arxiu parroquial, com ara el Llibre de Visites Pastorals del 1574, un pergamí del 1561, programes de la Festa Major dels anys 1940, missals antics i altra documentació antiga.</span></span></span></p> | 41.5930600,2.2310300 | 435911 | 4604881 | 08108 | Lliçà de Vall | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91929-arxiu-parroquial-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91929-arxiu-parroquial-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91929-arxiu-parroquial-expo.jpg | Física | Contemporani|Modern | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Cultural | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Informació facilitada per Ricart Querol, responsable de l’Arxiu Parroquial | 98|94 | 56 | 3.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||
| 90001 | Església de Sant Cristòfol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-sant-cristofol-1 | <p><span><span><span><span>BADIA PUIG, Carme (2004). <em>Ara sí que hi som. Humor popular a la Vall del Tenes. Recull de xistes, acudits i anècdotes</em>. Pagès Editors, Lleida, p. 230-234.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 17-18.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 105-109.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 24-29, 104, 109</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>ORTEGA RUIZ, Carme; TERRADES SANTACREU, Maria Encarna. <em>Catalunya Romànica</em>, Fundació Enciclopèdia Catalana (versió internet).</span></span></span></span></p> | XVII-XVIII | <p><span><span><span>Església del segles XVII-XVIII construïda interiorment en un estil gòtic molt tardà i amb un portal renaixentista. Consta d'una única nau de tres trams, amb capelles laterals, i està capçada amb absis de planta poligonal reforçat amb cinc contraforts. En la façana principal hi destaca el portal renaixentista, amb pilastres i entaulament decorats amb relleus i coronat amb una petita fornícula que té una imatge de Sant Cristòfol. L’escultura és obra de Josep Vilardebó i Uñó, qui fou amo de can Vilardebò i alcalde del poble els anys 1940. A mitja alçada s’hi obre una rosassa motllurada i més amunt un petit òcul sota una cornisa corbada, amb un pinacle a la cantonada.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’esquerra s’aixeca la torre del campanar, formada per dos cossos separats per una cornisa. Sota la cornisa hi ha una gàrgola en forma d’aguilot. El cos superior té una obertura amb arc de mig punt a cada cara i és rematat amb una barana balustrada i quatre pinacles de bola. El parament de tot l’edifici és fet amb un aparell de carreus més o menys escairats però força irregular, sobretot a les parts altes, i és reforçat als angles amb pedres cantoneres ben escairades. A l’espai que voreja l’entrada, on hi havia l’antic cementiri, encara s’hi poden veure algunes làpides d’antigues sepultures, així com una creu de ferro que recentment es va canviar d’ubicació.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’interior la nau és coberta amb volta de creueria sobre tres arcs torals de mig punt. L'absis, igual que les capelles laterals, és cobert també amb volta de creueria. Als peus de la nau s’aixeca el cor, amb una barana d'obra amb dos òculs que descansa sobre una volta ogival rebaixada i en un arc escarser. Algunes claus de volta són antigues i estan decorades amb imatges que es corresponen amb les antigues capelles.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’absis ha estat decorat amb una pintura mural feta per l’argentí Raul Capitani Blanchart l’any 1979. Es tracta d’un tríptic de grans dimensions inspirat en les pintures romàniques que té la figura d'un Maiestas Domini al centre acompanyat per sant Cristòfol, en la seva representació típica portant en nen Jesús a coll i travessant el riu, i de la Mare de Déu, a la dreta. La figura de la Verge fa al·lusió a una antiga capella dedicada a Santa Maria, dita de Gràcia o popularment dels ous, ja que les ofrenes se li feien en aquesta espècia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A la primera capella lateral es conserva una pila baptismal renaixentista que presenta una planta estrellada amb vuit puntes. Té una inscripció que és il·legible.</span></span></span></p> | 08108-18 | Entre les urbanitzacions del mas Gordi i can Vilardebò. Plaça de l'Església | <p><span><span><span>L’església de Lliçà de Vall ja consta com a parròquia l’any 1038. En un document de 1098 es diu que pertanyia al castell de Lliçà de Vall (castell Lizcano), posseït pel senyor Albert Bernat. El 1113, Ermengarda, vídua d’Albert Bernat, va fer donació de l’església a la seu de Barcelona i al bisbe, el qual els en cedí el delme mentre visquessin; després tornà al domini del bisbe. Durant els segles X i XI en el Cartulari de Sant Cugat es recullen diverses donacions de terres efectuades a la parròquia de Lliçà de Vall, que és anomenada indistintament com a <em>Llicano Subteriore</em>, <em>Villa Lizcano</em> o <em>Villa Lizande</em>. D’aquesta primera església romànica no se’n conserva cap resta, però se’n té constància a través d’una visita pastoral del 15 de juliol del 1421, quan el visitador ja es queixava que la capçalera de l’església amenaçava ruïna. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Des de finals del segle XI hi ha constància d’una sagrera al voltant de l’església, de la qual tampoc se n’han conservat vestigis però sí el record popular, ja que aquest sector s’ha conegut tradicionalment com la Sagrera. En les visites pastorals realitzades els anys 1413 i 1421 s’indica que la parròquia tenia 17 i 14 parroquians respectivament.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’església va quedar afectada pels terratrèmols que van tenir lloc a Catalunya al segle XV, segons es diu explícitament en una visita pastoral de l’any 1508. Però no va ser fins força anys més tard que es començà a construir una nova església, que és l’actual. El 1579 s’inicià la construcció del campanar. El 1593 es va beneir el campanar i van començar les obres de la nau. El 1594 s’enderrocà l’altar major de l’església antiga i el 1669 haurien finalitzat les obres, segons es dedueix de la inscripció que hi ha a la clau de volta del cor. Tot i aquest moment tardà, la nova església es va fer encara en estil gòtic, per bé que amb una portalada renaixentista. És possible que els anys 1706 i 1756 s’hi fes també algun tipus de reforma o ampliació. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’església tenia diversos altars i retaules, a part del major que estava dedicat a Sant Cristòfol. Aquest, en una fotografia de 1935 es pot observar que era un retaule barroc corresponent <span>a l’etapa caracteritzada per les columnes d’estil salomònic</span></span></span></span><span><span><span> (finals del segle XVII-principis del XVIII). Hi havia el de Sant Llop (1421), el de Sant Sebastià (1591), el del Roser (1604), el del Sant Crist (1726), el de Sant Isidre, el de Sant Sebastià i una capella de la casa Coll. També hi havia un retaule dedicat a la Mare de Déu de Gràcia que popularment era conegut com el de la Mare de Déu dels ous, ja que les ofrenes que se li feien eren en aquesta espècia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La rectoria es una edificació posterior a la construcció de l’església. Podria datar-se a finals del segle XVII o al XVIII. Segons el cadastre (no sempre fiable) l’edifici ja existia l’any 1700. En l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 consta com a casa Rectoria, i aleshores era habitada pel rector, Pere Moncau. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Entorn de 1890 va arribar com a rector mossèn Josep-Oriol Ricart Sauch, conegut com a mossèn Oriol, i s’hi va estar uns quaranta anys. D’ell s’expliquen nombroses anècdotes, algunes de les quals han estat recollides en un llibre d’humor popular de Carme Badia (2004: 230). Moltes de les contalles es refereixen a la relació tibant i a les bregues que tenia amb Marcel·lí Vilardebò, propietari de la masia de can Vilardebò, situada precisament al costat de la parròquia. Vilardebò era el segon màxim terratinent de Lliçà de Vall, polític adscrit a la Lliga Regionalista i fou alcalde del poble en tres ocasions. D’altres es refereixen a la vida privada del mossèn o a la mala relació que tenia amb el bisbe.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Durant la Guerra Civil de 1936 l’església va ser cremada, però l’estructura general i les voltes es van mantenir dempeus. Es destruí l’altar i alguns elements interiors van quedar afectats, i es destruí també bona part de l’arxiu. A la fi del conflicte s'hi van iniciar les obres de restauració, que van acabar el 1940. El 1957 es va reformar l’altar per adaptar-lo a la nova litúrgia sorgida del concili Vaticà II. El 1980 es va portar a terme una rehabilitació de la rectoria. Llavors es va enderrocar un cobert amb arcs que sobresortia a la part nord del pati. Actualment aquest edifici s’utilitza també com a local de l’esplai i casal parroquial. El 1989 fou restaurat el campanar. Els anys 2009-10 es va dur a terme el projecte de restauració integral de l'edifici, que recuperà els elements i la fisonomia del temple gòtic. El 2018 es va fer la restauració de la façana de la Rectoria.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Des dels anys 1940 fins a la dècada de 1990 va estar al capdavant de la parròquia mossèn Joan Masó Cabot. Va realitzar diferents treballs de recerca i difusió sobre la història de Lliçà de Vall, i va recollir també les històries que li explicaven els lliçanencs. Bona part de la informació històrica que coneixem és gràcies a ell.</span></span></span></p> | 41.5930100,2.2311300 | 435920 | 4604876 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-10.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-14.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-int-15.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-int-17.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-int-16.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-clau.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-pica.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-tombes.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-tombes-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-tomba-int.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90001-esglesia-parroquial-creu.jpg | Inexistent | Modern|Renaixement|Contemporani|Gòtic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada accessible | Religiós | Inexistent | 2023-02-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A l’exterior i prop del portal es conserven dues làpides d’antigues sepultures del cementiri. En una hi ha gravat en relleu un escut amb una pera. S’ha dit que podria correspondre a algun personatge important de nom Pere, com ara Pere Albert de Lliçà, senyor del terme al segle XII, o tal vegada a Pere Prat, procurador de Lliçà de Vall el 1325 i pertanyent a una família important: propietaris de can Magarola i amb diversos membres que també van ser procuradors o batlles durant els segles XV-XVII. En l’altra làpida hi ha la inscripció “VAS JOSEPB CAM 1759”. En aquest cas hi ha esculpida una poma.A l’interior, davant de l’altar hi ha una altra làpida: “VAS DE CASA COLL DE ST CHRISTOFl DE LLISSA DE VALL”. I també la sepultura d’un rector conservada en el paviment: “RECTORÛ PULVIS”. Sota el presbiteri hi ha un hipogeu de dimensions força grans on s’hi enterraven els capellans. És cobert amb una llosa que pesa 200 kg, i popularment es coneix com la cripta. Es creu que podria ser anterior al segle XVII.A la base del campanar hi ha una inscripció contemporània que indica: 'CONSTRUIT: segle X, RECONSTRUÏT 1669 ... 1756 ... 1989... 2010...'A la clau de volta del cor hi ha inscrita la data 1669, que indicaria la finalització de les obres al segle XVII.Es coneix el rectorologi de l’església des de l’any 1208 i de manera més o menys continuada.Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal, pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER) i pel responsable de custodiar l’arxiu parroquial, Ricart Querol. | 94|95|98|93 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||
| 91935 | Goigs de Sant Cristòfol, patró de Lliçà de Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-cristofol-patro-de-llica-de-vall | XIX-XX | Goigs que ja no es canten | <p><span><span><span>Goigs que tradicionalment es cantaven a l’església parroquial de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall. L’edició consultada té el següent títol: “Goigs del gloriós Màrtir Sant Cristòfol, patró de Llisá de Vall, bisbat de Barcelona”. La lletra dels goigs és genèrica sobre la biografia del sant i no fa cap referència específica a Lliçà de Vall</span></span></span><span><span><span>.</span></span></span></p> | 08108-128 | Església parroquial de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall: entre les urbanitzacions del mas Gordi i can Vilardebò. Plaça de l'Església. | 41.5929400,2.2311500 | 435921 | 4604868 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L’exemplar consultat és una reimpressió de 1941 feta en una impremta de Barcelona. Els goigs originals deuen ser més antics, com a mínim del segle XIX. | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||||||
| 90012 | Carrer de la Coma | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-de-la-coma | VIII-X | Les tombes conegudes probablement ja no es conserven. És possible, però, que n'existeixin d'altres en la zona propera. | <p><span><span><span>Necròpolis formada per set tombes excavades a la roca del tipus antropomorf que estava situada a uns 20 metres de l’església parroquial de sant Cristòfol de Lliçà de Vall. L’indret era a la cruïlla entre el Passeig de l’Església i el carrer de la Coma. La informació va arribar a través d’Emili Ramon, d’una constructora que treballava per a l’Ajuntament i responsable d’unes obres que es van fer per a la urbanització del carrer. Una primera actuació va tenir lloc a la dècada de 1980, i posteriorment també entorn del 2000. Quan es van fer els rebaixos de terra van aparèixer les set tombes, en alguna de les quals es conservava la llosa superior. Les restes dels ossos recuperats van aparèixer a uns 5 metres de profunditat i estaven en molt mal estat. No es va realitzar cap excavació arqueològica pròpiament, però les restes foren lliurades al mossèn del poble. Aquest tipus de necròpolis amb tombes antropomorfes sol datar-se en època altmedieval, entorn dels segles VIII-X.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Les tombes que es van desenterrar devien quedar destruïdes, però és possible que n’hi hagi més per la zona.</span></span></span></span></p> | 08108-27 | Sector central del terme municipal. A l'antic nucli del poble, vora l'església parroquial. Entre les urbanitzacions del mas Gordi i de can Vilardebò. | <p><span><span><span>Aquesta zona al voltant de l’església parroquial constitueix un petit nucli on es troben diversos indicis d’ocupació humana ja des d’antic. Devia tractar-se d’un punt estratègic per on hi passava un camí que seguia de nord a sud la vall del riu Tenes, però més aviat en paral·lel a la riera de Merdans. A prop s’hi ha localitzat material que podria correspondre a l’edat del bronze (jaciment de can Vilardebò). També molt a prop hi ha les restes del Castell de Lliçà de Vall, originat en una torre d’època romana, al costat el mas de can Vilardebò. El mas de can Vilardebò (antigament can Cosconer), està situat entre el castell i l’església parroquial de Sant Cristòfol, i és possible que a la baixa edat mitjana tingués alguna relació directa amb la senyoria del castell. La troballa d’aquestes tombes, que per la seva tipologia es podrien datar a l’època altmedieval, tal vegada entre els segles VIII i X, ens indica que molt probablement amb anterioritat a la construcció de l’església romànica, documentada a partir del segle XI, aquest indret ja era un lloc sagrat on hi havia aquesta necròpolis de tombes excavades a la roca.</span></span></span></p> | 41.5929900,2.2315700 | 435956 | 4604873 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90012-carrer-coma-jaciment-2.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2023-02-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 85 | 1754 | 1.4 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||
| 89892 | Casa Nova de can Vilardebò | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-nova-de-can-vilardebo | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 29.</span></span></span></p> <p><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 130.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 45.</span></span></span></p> <p><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 86-88.</span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ, Joan (1984). “Programa de la Festa Major 1984”</span></span></span></p> <p><span><span><span>QUEROL, Ricart. <em>La Casa Nova de can Vilardebò (Lliçà de Vall).</em> Treball inèdit</span></span></span></p> | XVIII-XX | <p><span><span><span>Masia de dimensions mitjanes, emplaçada uns 200 m al sud-est de la gran masia de Vilardebò. Consta d’un cos residencial de planta més o menys quadrada (amb planta baixa més un pis) i té adossats cossos diversos als laterals, incloent-hi una torre al costat de llevant així com un grup de coberts independents més a l’est, a l’altre costat del pati. Actualment la casa té un aspecte de pairalia típica i senyorial que és fruit d’una reforma feta molt recentment, a la dècada de 1990, la qual ha donat lloc a una estructura amb una distribució homogènia de les obertures. La façana principal, encarada vers migdia, s’ordena a partir de tres eixos d’obertures, totes emmarcades amb pedra carejada. L’eix central és remarcat amb un portal adovellat amb arc apuntat i, a la part superior, té un rellotge de sol. A banda i banda, els cossos laterals tenen accessos mitjançant altres portals, en aquest cas de punt rodó. Els paraments són de pedra, arrebossats i pintats de blanc. En la resta de façanes les obertures també s’han arranjat seguint el mateix criteri uniforme. La torre que s’aixeca a l’angle nord-est té tres pisos d’alçada i és obrada amb maó, tot i que ara és igualment arrebossada i pintada de blanc, com la resta de la casa. Està decorada amb dues finestres neogòtiques amb arcs conopials lobulats (en les cares sud i nord), fruit també d’aquesta última gran reforma de la casa, i a la teulada destaca un ràfec volat sustentat amb cabirons decoratius. A la part posterior la casa s’ha dotat d’una àmplia terrassa al nivell del primer pis.</span></span></span></p> | 08108-6 | Carrer de la Coma | <p><span><span><span>Diversos documents daten la construcció d’aquesta casa a partir de 1744. Cal suposar que fou una fundació de la masia propera que aleshores s’anomenava can Cosconer i actualment can Vilardebò, que era el segon mas més important de Lliçà de Vall. Per tant, el nom inicial d’aquest petit mas devia ser Casa Nova de can Cosconer. No va ser fins el 1897 que el propietari Marcel·lí Vilardebò va canviar el nom de can Cosconer per can Vilardebò.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Aquesta nova casa es trobava en un punt molt cèntric, vora l’església, i durant el segle XIX i fins l’any 1925 hi havia l’escola del poble i també hi residia la mestra. Originàriament era una casa senzilla i popular que res tenia a veure amb l’aspecte gairebé senyorial que avui ostenta. La sala gran del pis era l’aula pròpiament dita, i la resta del pis era l’habitatge de la mestra. La darrera que va ocupar aquesta plaça, i que també va inaugurar la nova escola, fou Margarida Fleta. <span>Era coneguda com “donya Margarita”, i degut a un defecte físic es va guanyar el nom de la Geperuda. No es va casar mai i va marxar a viure a can Tià Sans. Simultàniament, també hi vivien masovers, que eren coneguts com els de ca la Mestra.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>La nova escola que es va construir al poble, anomenada Les llises, fou inaugurada el 1928. Després de la guerra la propietat es va dividir entre germans, i la Casa Nova passà a Rosa Vilardebò, que hi va residir. També hi continuaven vivint els masovers, que hi eren com a mínim des de tres generacions enrere. La casa, doncs, estava partida en dos habitatges: un que mirava cap al sud i l’altre cap al nord. El que tenia accés per la part nord <span>tenia a la part baixa un local que li deien la “cotxeria” i per unes escales exteriors es pujava al pis, que tenia una gran sala. L’habitatge del sud era el dels masovers.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Al llarg del segle XX la casa va ser substancialment reformada, sembla que en diverses fases. La torre, obrada amb maó, tal vegada es va bastir a principis de segle. L’any 1946 la torre va ser reformada. </span>A la mort de Rosa Vilardebò l’any 1976 heretà aquesta propietat la seva germana Dolors, que vengué part dels terrenys per urbanitzar-los, n’arrendà d’altres (un a un pagès de Mollet, altres a un jardiner, que s’hi establi, allotjant-se a la casa on vivia la mestressa). Mantingué els tractes de residència i conreus amb els antics masovers. </span></span></span></p> <p><span><span><span>A finals de la dècada de 1990 la casa va ser totalment reformada amb una subvenció de la Generalitat. Fou en aquest moment quan tot el <span>conjunt va adquirir un aspecte uniforme i es va dotar amb l’estètica acurada que avui conserva. S’hi van refer els finestrals de la torre, amb estil neogòtic, i es van refer també la majoria de les obertures amb els emmarcaments actuals. Tanmateix, la casa </span>va estar molt temps sense habitar, fins que la va comprar l’actual propietari i hi va fer encara una última rehabilitació.</span></span></span></p> | 41.5935200,2.2315700 | 435957 | 4604932 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89892-casa-nova-vilardebo-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89892-casa-nova-vilardebo-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89892-casa-nova-vilardebo-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89892-casa-nova-vilardebo-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/89892-casa-nova-vilardebo-coberts.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-09-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: ca la Mestra, Casa Nova de can CosconerDades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). Informació oral facilitada pel propietari. | 98|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||
| 90968 | Bosc de les Argelagues | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bosc-de-les-argelagues | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 22</span></span></span></p> | <p><span><span><span>Petit bosc que ha quedat com a testimoni envoltat per diferents urbanitzacions i polígons industrials, a l’àrea central del terme de Lliçà de Vall i al sud del torrent de can Sans o de Merdans. Enmig del bosc hi neix un petit torrent que desemboca al torrent de can Sans. És un bosc on predomina el pi, amb algun roure i alzina. També hi abunda l’argelaga, de manera que quan arriba la primavera és molt visible el color groc de la floració d’aquesta planta. S’hi pot accedir pel camí de les Argelagues, que comença a l’est del polígon amb aquest mateix nom, al carrer dit també de les Argelagues. Ben al principi del camí destaca un exemplar de pi força alt conegut com el Pi de les Argelagues. Té un volt de canó de 1,80 m i una capçada d’uns 15 m. En la part més espessa del bosc trobem altres pins també força espectaculars. D’altra banda, avui al costat del bosc hi trobem un camp de colza que també contribueix a donar-li una coloració groguenca quan arriba el bon temps.</span></span></span></p> | 08108-51 | Sector central del terme municipal. Vora el polígon industrial de les Argelagues. Al sud de la urbanització de El Mirador. | 41.5882200,2.2322900 | 436012 | 4604343 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90968-bosc-argelagues-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90968-bosc-argelagues-6.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90968-bosc-argelagues-9.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90968-bosc-argelagues-11.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90968-bosc-argelagues-13.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90968-bosc-argelagues-24.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||||
| 91381 | Can Rabassola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-rabassola | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 196-198.</span></span></span></p> | XVIII-XX | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès de dimensions mitjanes, emplaçada a peu de l’antic camí ral, avui molt transformada per les darreres reformes que s’hi han practicat, de manera que ha perdut en bona part la fesomia tradicional. La construcció manté els volums antics però les obertures han estat remodelades modernament i els murs s’han arrebossat i pintat de blanc. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) i té adossat un cos més baix al costat de llevant. La façana principal, encarada vers migdia i alineada amb l’antic camí, conserva més o menys la disposició de les obertures antigues, que s’agrupaven en quatre eixos verticals, amb una escala exterior a l’extrem oest que ja no existeix. Les obertures majoritàriament eren emmarcades amb maó. Per la part posterior el cobert de llevant s’ha condicionat com a porxo.</span></span></span></p> | 08108-61 | Camí de Sant Valerià, 34 | <p><span><span><span>Segons tradició oral de la família, a la casa hi havia una rajola amb una inscripció de l’any 1777 que podria indicar la data dels inicis de la construcció, però aquesta rajola no s’ha conservat. També es diu que el sobrenom de Rabassola, que fa referència a un tipus de bolet, vindria del fet que van trigar molt temps a construir la casa, fins al punt que a l’indret ja hi havien sortit aquests bolets. Les primeres escriptures són de l’any 1803. Joan Oriach Gurri hi ven la peça de terra a Joan Serra Soley, alies Rabassola. En l’Apeo o registre municipal de finques de l’any 1818 la casa consta amb la denominació de “can Serra i Rabaxola”, de Joan Serra. Es va aixecar al peu del camí ral de Sabadell a Granollers, i una part del seu recorregut coincidia també amb el Camí de Sant Valerià, que és el nom actual del carrer. Les terres eren del mas Cantallops, que és el més antic de la zona i es troba en una situació molt propera, avui en ruïnes. A can Rabassola van pagar censos a Cantallops fins que, fa unes dècades, es van redimir. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Joan Serra Soley es va casar amb Francisca Garriga Nadal, el seu fill i hereu fou Vicens Serra Garriga. Aquest es casà amb Josefa Argemí Viñoles. L’hereva fou una pubilla: Rosa Serra Argemí, casada amb Pere Ramon Serra. El seu fill i hereu fou Jacint Ramon Serra, casat amb Maria Grau Brunés. El seu fill i hereu fou Pere Ramon Grau, casat amb Francisca Arimon Congost. Són els pares de l’actual propietària.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En un principi la casa era més petita i ocupava només la part central. El carener de la teulada era perpendicular a la façana principal. Així es pot veure en una pintura feta per l’artista de Parets del Vallès Jaume Carreras Carreras, possiblement de la dècada de 1940. En aquest quadre també s’hi veu un paller de pal a un costat de la casa. Pels volts de 1948 l’habitatge s’amplià pels costats i el carener va passar a ser paral·lel a la façana principal, tal com és ara. Primer la part davantera i més tard es va continuar l’ampliació cap al darrera. Al costat dret hi havia un forn de pa. L’any 1954 el pis de dalt es va habilitar com a habitatge independent pel casament de Pere i Francisca. Una escala a la part oest de la façana donava accés a aquest habitatge. Fins l’any 1961 la llum elèctrica no va arribar a la casa. Fou l’any que va morir Maria Grau Brunés. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Més recentment, la reforma més important es va realitzar l’any 1966. Aleshores la casa va quedar pràcticament tal com es pot veure actualment. Una part de l’antic cobert adossat a llevant es va incorporar a l’habitatge i a l’interior encara es conserva una menjadora. Les escales exteriors es van mantenir fins l’any 1984.</span></span></span></p> | 41.5825800,2.2326100 | 436033 | 4603717 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91381-can-rabassola-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91381-can-rabassola-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91381-can-rabassola-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91381-can-rabassola-quadre.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La casa tenia una bassa que estava emplaçada dins l’actual rotonda de la carretera de Granollers a Sabadell amb el camí de les Argelagues. Servia per amarar el cànem, per regar els horts i també com a rentador, on hi anaven no només els habitants de can Rabassola sinó també dones del veïnat de la Ganiveta. Per aquí passava el rec de can Coll, que tenia un sifó o bufador que estava a un costat i altra de la carretera. Amb l’ampliació de la carretera el sifó es va perdre. Al costat de la riera de Merdans encara es conserva un pilar del sifó. El pare de l’actual propietària, Pere Ramon Grau, encara hi anava a treure el trestellador perquè l’aigua arribés al camp.Es conserven unes rajoles amb les inicials PR (corresponents a Pere Ramon Grau) i AM (podrien ser les inicials d’Antònia i Mercè, filles de Jacint Ramon Serra).Les rabassoles, també conegudes com a múrgoles o barrets de capellà, son una mena de bolets comestibles que creixen en tot tipus d’habitats, però especialment en terres remogudes. Informació facilitada per la propietària, i dades documentals facilitades pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||
| 90003 | Cementiri de Lliçà de Vall | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-de-llica-de-vall | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 108-110.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>CARRERAS FONT, Núria et al. (1999). <em>Lliçà de Vall, 1.000 anys d’història</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 59.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 159, 240.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARRIGA, Joan (1991). <em>De Licano Subteriore a Lliçà d’Avall/de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 52, 54, 87.</span></span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Cementiri municipal de Lliçà de Vall, situat en un emplaçament perifèric de la urbanització de can Vilardebò, en una zona elevada que era coneguda com el Pedró. El recinte consta de dos àmbits: un que està situat al sud i que correspon a la part antiga i un altre al nord on hi ha l’ampliació feta entorn de 2005. Els dos àmbits tenen dimensions similars i adopten forma de planta rectangular conformada per blocs de nínxols a l’entorn d’un pati central. El recinte més antic es caracteritza per un corredor central plantat de xiprers que marca un eix de simetria entre el portal d’entrada i la capella del cementiri, situada al fons. L’entrada i el mur exterior del recinte que dona al carrer han estat construïts de nou en les recents reformes. Ara l’entrada segueix un estil de disseny actual amb una reixa de ferro, una teuladeta en voladís i una petita escalinata. La capella és una construcció senzilla amb façana frontal de color blanc, com tot el conjunt dels nínxols, i es caracteritza per un frontó perfilat amb filades de maó. El portal és rematat amb arc escarser i queda tancat per una reixa. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Un esquema similar es repeteix al recinte modern, que té a l’angle nord-est una edificació de línia clara i funcional que acull dependències i serveis del cementiri. Al seu costat hi ha una segona entrada que dona accés al recinte nou. El mur exterior compta amb una sèrie de xiprers que remarquen la zona on trobem les dues entrades al recinte.</span></span></span></p> | 08108-20 | Urbanització de can Vilardebò. Carrer de la Coma, s/n | <p><span><span><span>El cementiri antic de Lliçà de Vall era situat, com era habitual en tots els pobles, al costat de l’església, en aquest cas a la banda de migdia. El 1907 s’obrí un expedient administratiu per a la construcció d’un nou cementiri. Aquest mateix any en les actes municipals consta que Marcel·lí Vilardebò, propietari del mas del mateix nom, cedia un terreny per construir un nou cementiri. La qüestió es tornava a debatre el 1910, quan l’altre gran propietari del poble i amo de can Coll, Eduard de Llanza i Carballo, cedia gratuïtament un altre terreny, situat a dalt del turó del Padró. Finalment l’obra es va portar a terme en aquest darrer emplaçament. El cementiri va ser construït el 1913. El 1918 s’acordava la construcció de nous nínxols. El 1964 es van projectar les obres per cobrir els nínxols existents i la construcció d’un dipòsit de cadàvers i una sala d’autòpsies, la qual es va acabar d’edificar l’any 1977 juntament amb l’ampliació de 56 nínxols més. Més endavant encara es van produir dues ampliacions importants. El 1984 i l’any 2000 (Busto, 2017: 110). El novembre de 2007 van finalitzar les obres d’ampliació d’aquest nou recinte situat al nord que duplica la capacitat del cementiri i que inclou una sala de vetlles.</span></span></span></p> | 41.5952600,2.2342800 | 436184 | 4605123 | 1913, 1984, 2000 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90003-cementiri-12.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90003-cementiri-9.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90003-cementiri-8.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90003-cementiri-5.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Altres | Inexistent | 2022-09-20 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dades documentals facilitades per l’Arxiu Municipal i pel Centre d’Estudis i Recerca de Lliçà de Vall (CER). | 98 | 46 | 1.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||
| 91709 | Can Jepet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-jepet-1 | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 116</span></span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Casa de pagès de dimensions mitjanes emplaçada en un replà al costat de la carretera de Sabadell a Granollers. Ha conservat molt bé el volum i la tipologia originària que, tot i ser de construcció força recent, és representativa d’una casa rural popular de la primera meitat del segle XX. Consta d’un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis i golfes) que té adossats cossos auxiliars més baixos a ponent i amplis patis al davant i al darrere.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La casa, que és fruit d’una sola fase constructiva, presenta una estructura molt homogènia. La façana principal, encarada vers migdia, s’ordena en base a un esquema més o menys simètric, amb quatre obertures a la planta baixa i un balcó central corregut de dues portes a la planta-pis. L’edificació es caracteritza per un parament fet de maçoneria, amb un semiarrebossat que deixa entreveure el material petri, el qual és entravessat per diferents franges de maó que ressalten els contorns, la separació de pisos i els emmarcaments de les obertures. La façana posterior segueix una pauta similar, i la façana lateral té la meitat superior obrada amb maó.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El primer cobert, fet parcialment de pedra, és possiblement tan antic com la casa, però la resta són obrats amb totxo i de construcció força recent.</span></span></span></p> | 08108-90 | Sector central del terme municipal. Avinguda del Vallès, 79 | <p><span><span><span>Per aquest indret hi passava l’antic camí ral de Sabadell a Granollers i l’any 1902 s’hi construí la carretera, que feia un itinerari similar. La casa de can Jepet es va construir entorn del 1950, tal com es pot comprovar amb les ortofotos antigues i segons dades del cadastre. Segons recull Garcia-Pey, sembla que l’amo era Jaume Arimon Badia, conegut com el Jepet, i procedia de can Jepet Ferreret, de Parets del Vallès.</span></span></span></p> | 41.5827500,2.2344200 | 436184 | 4603734 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91709-can-jepet-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91709-can-jepet-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91709-can-jepet-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91709-can-jepet-1.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||
| 90985 | Can Tià Sans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-tia-sans | <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 226.</span></span></span></span></p> | XX | Rehabilitació que ha alterat substancialment la tipologia constructiva originària | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès, avui força modificada, que es troba emplaçada en un barri de cases disperses que es va formar a redós de la carretera de Parets. Consta d’un cos residencial de planta quadrada (amb planta baixa més un pis) que té cossos més baixos adossats a banda i banda. La casa ha conservat més o menys els volums originaris, però les obertures s’han refet completament i la tipologia de casa de pagès popular ha quedat força alterada. La façana principal, encarada vers migdia, s’estructura en base a dos eixos d’obertures amb la porta al mig, i té un rellotge de sol a la part superior. Els murs són actualment arrebossats i pintats de blanc. </span></span></span></p> | 08108-55 | Carrer Oliveres, 4 | <p><span><span>A principis de segle XX es va construir la carretera que vertebra el municipi de Lliçà de Vall de nord a sud, comunicant Parets del Vallès pel sud i enllaçant amb la carretera de Sant Llorenç Savall pel nord. L’any 1908 a l’Ajuntament es parlava de la redacció del projecte, i l’obra sembla que es va fer efectiva entorn de 1917. Probablement al voltant d’aquests anys es devia construir can Tià Sans i algunes de les altres casetes que van formar un barri dispers al voltant de la carretera. Segons notícies orals, la casa fou construïda per Sebastià Brunés Entreaigües, avi de l’actual propietària. Era coneguda igualment per can Tià Sans i per ca la Mestra, ja que hi va viure una mestra de l’escola. El motiu popular de la casa, doncs, és un derivat del nom “Sebastià”.</span></span></p> | 41.5791500,2.2354400 | 436265 | 4603334 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90985-can-tia-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/90985-can-tia-4.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Altres denominacions: ca la Mestra. Notícies orals facilitades per la propietària | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||
| 91941 | Llegendes del Sot i el Turó dels Nostris | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegendes-del-sot-i-el-turo-dels-nostris | <p><span><span><span>BUSTO VEIGA, Anna M. (2017). <em>Els nostres records. A l’Arxiu Municipal de Lliçà de Vall</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 145.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 158.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span>MASÓ, Joan (1984). <em>Fem camí</em>, núm. 9. Parròquia de Sant Cristòfol de Lliçà de Vall.</span></span></span></p> | XIX-XX | Tradició oral conservada bàsicament a través de la bibliografia publicada | <p><span><span><span>Aquest indret de Lliçà de Vall on actualment hi ha la urbanització que ha adoptat el mateix nom de “Sot dels Nostris” té associades algunes llegendes que intenten explicar el significat d’aquest topònim curiós.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Mossèn Joan Masó en un article a la revista “Fem Camí” recull una d’aquestes tradicions. El relat que en fa, on sembla posar-hi bona part d’ambientació i de collita pròpia, és el següent. A la zona hi treballava un grup d’homes que es dedicaven a fer feines de bosquerols i que anaven transitant pels rodals. El dia que feien festa anaven a comprar a can Xic, al barri de les Casetes, i a ca la Madrona, on es proveïen de vi i sovint acabaven ben trompes. Llavors el camí se’ls hi feia més estret, les pujades més costerudes i les pedres ensopegadores. “Al passar vora el forn d’obra, arran del bosc del Sot d’En Nostris, un dia es senten sorolls de cadenes, un altre es veuen bruixes que es converteixen en gossos i gats, pel que cal passar-hi abans de les dotze perquè després, tombada la mitja nit, les bruixes es tornen més folles i agressives. Hi ha qui des dels indrets del Sot d’En Nostris assegura haver vist llumenetes, com flames de foc que sortien de la terra que cobreix els recent enterrats i que eren les ànimes d’aquells difunts que imploraven sufragis i oracions per haver mort impenitents...”</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’autor García-Pey (1999: 158) ho explica de manera més concisa dient que “en aquest indret hi havia un bosc molt gran, fins al punt que la gent sentia basarda de passar-hi, ja que deien que se sentien els dimonis com hi arrossegaven cadenes”.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Una altra tradició, recollida en una revista local, diu que durant la Guerra del Francès va trobar-se or i, en dir-li a la persona que féu la troballa que havia de tornar-lo, els contestà: “És dels nostris!”.</span></span></span></p> | 08108-132 | Sector central del terme municipal. Sot i turó dels Nostris; urbanització Sot dels Nostris | 41.5901400,2.2357400 | 436301 | 4604554 | 08108 | Lliçà de Vall | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91941-sot-nostris-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Cultural | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119 | 61 | 4.3 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||
| 91041 | Can Tender | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-tender | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 225</span></span></span></p> | XX | La tipologia constructiva originària ha estat parcialment alterada i l'estat de conservació és desigual | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès de petites dimensions que es troba emplaçada en un barri de cases disperses que es va formar a redós de la carretera de Parets. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa i golfes) que té adossat un cobert a llevant. La casa ha conservat més o menys el volum originari, per bé que les obertures s’han refet en bona part i la tipologia de casa de pagès popular ha quedat parcialment alterada. La façana principal, encarada vers migdia, es distribueix en tres obertures, amb la porta al mig, i el carener de la teulada és paral·lel a la façana. Els murs són actualment arrebossats i pintats de blanc.</span></span></span></p> | 08108-57 | Carrer Oliveres, 2 | <p><span><span><span>A principis de segle XX es va construir la carretera que vertebra el municipi de Lliçà de Vall de nord a sud, comunicant Parets del Vallès pel sud i enllaçant amb la carretera de Sant Llorenç Savall pel nord. L’any 1908 a l’Ajuntament es parlava de la redacció del projecte, i l’obra sembla que es va fer efectiva entorn de 1917. Probablement al voltant d’aquests anys es devia construir can Tender. Segons dades del cadastre, no sempre fiable, l’any de construcció d’aquesta casa és el 1923. Antigament hi tenien vaques i aviram, on venien llet, ous, pollastres i el que collien a l'hort. Aquesta activitat fou considerada per la gent com anar a la tenda, i així va sortir el nom de la casa d'en Tomàs Xicota Guasch. El cognom Xicota, força estès al municipi, tal vegada provindria de la casa de can Xicota de Lliçà d'Amunt.</span></span></span></p> | 41.5791200,2.2359100 | 436304 | 4603330 | 1923 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91041-can-tender-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91041-can-tender-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||
| 91009 | Can Padró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-padro-3 | <p><span><span><span>GARCIA-PEY, Enric (1999). <em>Lliçà d’Avall/de Vall. Recull onomàstic</em>. Ajuntament de Lliçà de Vall, p. 167</span></span></span></p> | XX | <p><span><span><span>Antiga casa de pagès de dimensions força grans que es troba en un barri de cases disperses que es va originar a redós de la carretera de Parets. Consta d’un cos residencial de planta rectangular (amb planta baixa més un pis) que té diversos cossos annexos als costats nord i oest. La casa ha conservat més o menys el volum i la tipologia originària de casa popular pagesa. La façana principal, encarada vers migdia, s’ordena en base a dos mòdols més o menys simètrics que semblen correspondre a dos habitatges. Cadascun amb un eix central d’obertures on hi ha una porta i un balcó al damunt, més finestres laterals. Els murs són actualment arrebossats i pintats de blanc. En la resta de façanes les obertures són més irregulars i queden alterades per la construcció dels cossos adossats, que a la part posterior generen una terrassa i a l’oest una àmplia eixida. La casa ha conservat una àmplia zona de pati i horts al seu voltant.</span></span></span></p> | 08108-56 | Avinguda de Catalunya, 1 | <p><span><span><span>A principis de segle XX es va construir la carretera que vertebra el municipi de Lliçà de Vall de nord a sud, comunicant Parets del Vallès pel sud i enllaçant amb la carretera de Sant Llorenç Savall pel nord. L’any 1908 a l’Ajuntament es parlava de la redacció del projecte, i l’obra sembla que es va fer efectiva entorn de 1917. Probablement al voltant d’aquests anys es devia construir can Padró i algunes de les altres casetes que van formar un barri dispers al voltant de la carretera. La família de cognom Padró féu construir aquesta casa i hi van venir a viure procedents de ca la Madalena, del barri Xiol, que també s'anomenà cal Padró.</span></span></span></p> | 41.5797100,2.2359300 | 436307 | 4603395 | 08108 | Lliçà de Vall | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91009-can-padro-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08108/91009-can-padro-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-06-09 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 348,13 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc