Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 55859 | Fons de pergamins d'Olivella de la Biblioteca de Catalunya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-de-pergamins-dolivella-de-la-biblioteca-de-catalunya | XIV-XVII | Alguns documents s'han anat degradant. | Es tracta de cinc pergamins que abasten un arc cronològic del segle XIV al XVII Pergamí de 1389: Document (585 x 376 mm) de venda pel qual, Bernat Buçot, procurador reial, ven a Pere Feliu, beneficiat de les 11000 Verges de Barcelona, la jurisdicció del castell d'Olivella, situat a la vegueria de Vilafranca del Penedès, per 180 lliures de Barcelona. Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 186, Reg. 10196 Pergamí de l'any 1479: Document (585 x 542 mm) datat el 17 d'abril a Barcelona, de venda davant del notari Pere Pasqual pel qual, Joan Balle i Antònia, d'Eramprunyà, venen a Guillem Balle de Sitges el Mas Cabrefich, situat al terme del castell d'Olivella i sota el domini del dit castell. Document original: Biblioteca de Catalunya. Perg. 132, Reg. 11871 Pergamí de l'any 1535: Document (572 x 730 mm), datat el 13 de març a Barcelona, de venda davant del notari Pau Renard pel qual, Bartomeu Balle, pagès de Sitges, ven a Francesc Raventós d'Olivella un mas dit Cabrafic, situat a Olivella. Pergamí de l'any 1607: Document en llatí (367 x 301 mm). Es tracta d'una àpoca realitzada al castell de Subirats davant del notari Antoni Mas de Vilafranca del Penedès el dia 2 de desembre per la qual, Antoni Joan Sibili, ferrer de Gelida, firma rebut del dot de la seva esposa Mariana Raventós, d'Olivella. Francesc Sibili, sabater d'Esparraguera, firma àpoca a Jaume Guerau de 30 lliures pels drets que li corresponen a l'heretat de Cabrafich Pergamí de l'any 1624: Document en llatí (800 x 630 mm). Es tracta d'un document de censal mort realitzat a Vilafranca del Penedès davant del notari Pere Guasc, de Vilafranca del Penedès, notari reial i per l'autoritat de l'ardiaca del Penedès, el dia 26 de febrer. El contingut explica que Pere Guerau, pagès del mas de Cabrafic, al terme de Sant Pere d'Olivella, i la seva muller Àngela venen als marmessors de Francesc Bellot, pastor de la vila de 'Busanyan', al regne de França -Jaume Sadurní i Felip Ràfols, batlles de Sant Cristòfol de Begues i de Sant Joan d'Olesa de Bonesvalls, respectivament, i Joan Martí, pagès de Sant Salvador de Gunyoles- un censal mort de pensió de 104 s. i preu de 104 ll. Amb àpoca (Vilafranca del Penedès, 9 de març de 1624). Acta de donació del censal, feta pels marmessors de Bellot al rector de l'església de Sant Joan d'Olesa de Bonesvalls, en compliment d'una clàusula testamentària d'aquell que institueix una missa setmanal perpètua per la seva ànima (Olesa de Bonesvalls, 4 de maig de 1624). | 08148-115 | Biblioteca de Catalunya. Carrer de l'Hospital, 56, 08001, Barcelona | 41.3103900,1.8122200 | 400575 | 4573895 | 08148 | Olivella | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55859-foto-08148-115-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55859-foto-08148-115-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55859-foto-08148-115-3.jpg | Legal i física | Modern|Medieval | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | Imatges de la Biblioteca de Catalunya | 94|85 | 56 | 3.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||||
| 55864 | Pergamí de l'arxiu històric de Vilassar de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pergami-de-larxiu-historic-de-vilassar-de-dalt | Alguns documents s'han anat degradant. | Document en llatí (275 x 133 mm). Es tracta d'un document de venda fet per l'escrivà Bernat el dia 30 de març de 1186. El contingut explica que Goball d'Ologia i la seva muller Ermengarda venen a Ramon de Queralt un alou, unes cases, mig ferraginal i altres béns i drets que tenen a Olivella, al lloc anomenat Coma de Puig d'Olivella, pel preu de 45 auris. | 08148-120 | Arxiu històric de Vilassar de Dalt. C. Marquès de Barberà, 9 08339 Vilassar de Dalt | El document original forma part del fons de pergamins del marquesat de Santa Maria de Barberà, que van del segle X al segle XVIII. El fons és de propietat privada i es trobava al castell de Vilassar de Dalt (Maresme). L'any 2016 el fons va ser cedir a l'arxiu històric de Vilassar de Dalt. | 41.3103900,1.8122200 | 400575 | 4573895 | 08148 | Olivella | Restringit | Regular | Legal i física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | 56 | 3.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||||||||
| 55906 | Fons documental de pergamins de la biblioteca museu Victor Balaguer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-pergamins-de-la-biblioteca-museu-victor-balaguer | Alguns documents s'han anat degradant | Es tracta de sis pergamins, cinc del segle XVI i un del segle XVII. Tots són procedents de la masia de Can Suriol, exceptuant el de l'any 1549 de procedència desconeguda. Pergamí de 1509: full de pergamí de 29,5 x 28 cm, de data 21 de novembre de 1509. Document mercantil. Procedent de Can Suriol. Signatura topogràfica Mz 1 Ms. 1113. El text es refereix a Carla Valla i la seva dona, de Sant Sadurní que confessen i reconeixen a Antoni Rebentós i la seva dona Anneta del terme del castell de Sant Pere Feliu d'Olivella que li han pagat les 50 ll. En moneda barcelonesa, en diners efectius, com apart de l'herència il·legítima i suplement de les parts. Signum Guillem Boffiach, prevere, vicari i notari dels Sants Pere i Feliu d'Olivella... Pergamí de 1538: full de pergamí de 52,4 x 52,90 cm, de data 1 d'octubre de 1538. Document censal. Procedent de Can Suriol. Signatura topogràfica Mz 1 Ms. 1114. El text es refereix a Bartomeu Batlle, hereu i propietari del mas de Liona, que està arruïnat i necessita diners, ven i dóna títol de venda a Joan Roig, major, pagès del lloc de la serra a la parròquia de Sant Pere de Ribes, un censal mort de dues quarteres d'ordi bo i net rebedor en recta mesura del terme Ribes perpètuament cada any el dia d ela mare de Déu d'agost, pel preu de 12 lliures en moneda barcelonesa. Respon del censal amb tots els seus béns mobles i immobles. Son avaladors; antoni Mestre, hereu i propietari del mas Pere Esteve de les parelades, Montserrat Carbonell, hereu i propietari del mas Carbonell de les Prellades i Joan Cassals, hereu i propietari del mas Cassalls del lloc del Palau, tots pagesos del terme i parròquia de Sant Pere de Ribes. Signum mei Gabriel Virgili prevere i vicari de l'església parroquial de Sant Pere de Ribes, diòcesi de Barcelona, notari públic en aquesta parròquia del venerable rector... Pergamí de 1540: full de pergamí de 30,1 x 51,20 cm, de data 26 de novembre de 1540. Document de compravenda. Procedent de Can Suriol. Signatura topogràfica Mz 1 Ms. 1099. El text es refereix a Bartomeu Batlle, pagès del mas Liona a la parròquia de Sant Pere d'Olivella perquè no té diners crea i ven per ell i els seus sucessors a Vicens Vallès pagès del 'pedre dela...' en el terme del castell de la Verge Maria de Lavid... un censal de pensió de 5 cortans d'oli bo i net en bona mesura de Vilafranca del Penedès pel preu de 25 lliures en monedes barceloneses... Pergamí de 1549: full de pergamí de 32 x 37 cm, de data 14 d'octubre de 1549. Document d'usdefruit . Procedència desconeguda. Signatura topogràfica Mz 1 Ms. 1115. El text es refereix a Francesc Robert, prevere de la vila del castell de Sitges, com aprocurador del magnífic senyorTomàs Camps, menor , mercader ciutadà de Barcelona, com a tal procurador i per això administrador general constituït pel reverent senyor Miquel Camps, clergue de Barcelona i prior de la capella de les Onze Mil verges constituïda davant del palau episcopal de Barcelona i com a tal prior, senyor del terme del castell d'Olivella i els seus hereus i successors en dues cases o masos continguts en el terme d'Olivella en el lloc de la roca. Un mas antigament era de Pere Urgell, després va ser de Francesc Mas. L'altre mas, en el que viviu actualment, antigament era d'en Bargalló... L'establiment es fa amb els corresponents drets i obligacions i el pagament d'un cens per Nadal de dos sous i sis diners en moneda barcelonesa... Signum mei Francesc Roberts, feses Antoni Milà i Salvador Olivella, pagesos del terme d'Olivella. Signum Guillem Ferrer Capero, notari públic apostòlic, residents a la vila del castell de Sitges... (Segueix al camp Observacions) | 08148-162 | Av. Narcís Monturiol, 2, Vilanova i la Geltrú | Els pergamins datats els anys 1509, 1538, 1540, 1556 i 1661 són procedents de Can Suriol, donació del Sr. Albareda anterior a 1975 | 41.3103900,1.8122200 | 400575 | 4573895 | 08148 | Olivella | Fàcil | Regular | Legal i física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | (Segueix del camp Descripció): Pergamí de 1556: full de pergamí de 40 x 45 cm, de data 25 de juliol de 1556. Document mercantil. Procedent de Can Suriol. Signatura topogràfica Mz 1 Ms. 1116. El text es refereix a Benet Pedralbos, de la vila de sarrià, abans habitant a la ciutat de Barcelona, confessa i reconeix a la seva esposa Elisabet Valla, ..., pagesos del terme d'Olivella, que ha cobrat totalment els diners efectius 20 lliures en moneda barcelonesa que com a dot vanacordar i prometre pagar els seus tutors i curadors Antoni Valla de 'feruntus' en el terme de Masuefa i Perot Valla de la parròquia de Sant Joan (bonum cassium) i Joan Bosch (boselli) 'condammali' de la Pedrosa en el terme de Sant Martí de ... El dot havia estat acordat en els capítols matrimonials de la seva germana na Agnès i Antoni Reventós signats davant de Joan Bartomeu, notari públic de Vilafranca del Penedès... Signum Benet Pedralbos. Festes: Antoni Manso... Antoni Laurentis (Llorens) pagès del terme de França del lloc de la Cappella noba. Signum Guillem Boffiach, prevere, vicari i notari dels Sants Pere i Feliu d'Olivella...Pergamí de 1621: full de pergamí de 36,4 x 52 cm, de data 21 de novembre de 1621. Document testament de Jaume Reventós. Procedent de Can Suriol. Signatura topogràfica Mz 1 Ms. 1117. El text es refereix al testament de Jaume Reventós, pagès de lliona a la a la parròquia de Sant Pere i Feliu d'Olivella. Està malalt però té la parla i el seny clar. Nomena marmessors a la seva mare na Joana Raventosa i a Pere Reventós de les Piques. Vol que es pagui els seus deutes. Vol ser enterrat al cementiri de l'església parroquial dels Sant Pere i Feliu d'Olivella... A continuació relata el repartiment dels seus diners i propietats entre la seva família... Signum Joan Valls, prevere rector de l'església dels Sant Pere i Feliu d'Olivella i notari de la parròquia ... | 56 | 3.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||||||||||||
| 55907 | Goigs de Nostra Senyora de Jafre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-nostra-senyora-de-jafre | <p>CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs.</p> | XIX | <p>Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, santes, la Mare de Déu o Crist i tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida i miracles del sant, mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. Tal com diu el text imprès dels goigs estaven ideats per 'que se cantan en la capella del mateix terme, en la Parroquia de Sant Pere y Sant Feliu de Olivella'. El document dels goigs hi ha la imatge de la Mare de Déu, flanquejada per dos símbols marians. Orla amb motius tipogràfics i vegetals. El text és a dos columnes, separades per una vinyeta. Caixa: 271 x 178 mm. Data de publicació deduïda de les característiques físiques i l'època de treball de l'impressor. La tornada dels goigs és: 'Verge en Jafra venerada / Vulgaunos sempre ajudar'. La peça comença així: 'patrona nostra sagrada, Reyba dels Sants y exemplar: Verge en Jafra venerada, vulgaunos sempre ajudar'.</p> | 08148-163 | Olivella | <p>Hi ha una referència als goigs de la dècada de 1860 realitzats per la impremta de la viuda Torras. Un altre l'any 1882 on es menciona 'Los del Mas Nou'.</p> | 41.3104800,1.8105700 | 400437 | 4573906 | 1860 | 08148 | Olivella | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Religiós | 2024-11-19 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | 56 | 3.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||||||
| 55846 | Les campanes d'Olivella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-campanes-dolivella | SADURNÍ, P. (2000-2001). Folklore del Penedès (volum 1). Vilafranca del Penedès: Fundació Caixa Penedès. | XX | Llegenda contextualitzada a la Guerra Civil espanyola (1936-39), que narra un episodi en el qual quatre milicians republicans van arribar a Olivella el juliol de 1937 per emportar-se les campanes del poble, amb l'objectiu de convertir-les en munició de guerra. La notícia va arribar a la Sra. Camps, de cal Caçador, que de seguida es presentà a la plaça a parlar amb els milicians, fent-los veure com seria de perillosa la seva aventura. Aquells, amb força gana i molta mandra, decidiren acceptar la invitació d'anar a dinar a casa de la Sra. Camps i deixar la feina per a més tard. Però, arribada la tarda, amb la panxa pleníssima i amb un sol de juliol que cremava van decidir fer una bona migdiada sota una figuera que hi havia sota d'una figuera prop de l'església. El resultat va ser que la Sra. Camps se sortí amb la seva, les campanes van seguir sonant a Olivella i dels milicians, no es va saber mai més res. | 08148-102 | Olivella | 41.3104800,1.8105900 | 400439 | 4573906 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | 61 | 4.3 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||||||||
| 55847 | El Puig Molí d'Olivella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-puig-moli-dolivella | SADURNÍ, P. (2000-2001). Folklore del Penedès (volum 1). Vilafranca del Penedès: Fundació Caixa Penedès. | Un rector del poble d'Olivella, un xic enèrgic i de caràcter autoritari, que vivia a la masia del rector, ubicada molt a prop de les restes de l'església de Sant Pere del Castell Vell d'Olivella, es proposà construir un molí de vent per moldre el gra de la feligresia. Feu portar de Vilafranca les pesades i enormes moles de pedra circular que dels olivellencs, de no gaire bon grat i bastant a la força, transportaren amb carros fins a un puig proper a la riera de Begues, arran de la Serra dels Carlins. En aquest lloc els arribà la sobtada notícia de la mort del rector. Coneguda la notícia, aquella tasca s'atura i les pesades pedres es van abandonar. | 08148-103 | Olivella | 41.3206400,1.8160100 | 400908 | 4575028 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | Llegenda recollida per Pere Sadurní l'any 1967 al Sr. Timoteu Alabreda. | 61 | 4.3 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||||||||
| 55848 | Cançoneta Olivella I | https://patrimonicultural.diba.cat/element/canconeta-olivella-i | SADURNÍ, P. (2000-2001). Folklore del Penedès (volum 1). Vilafranca del Penedès: Fundació Caixa Penedès. | XIX | Cançoneta recollida a l'obra de Pere Sadurní amb aquesta lletra: 'On van els bous? A la llaurada! Què mengen? Civada! Què beuen? Vi! Salta, Martí, salta, Martí!' | 08148-104 | Olivella | Segons Pere Sadurní, aquesta cançoneta era popular a Olivella l'any 1865 | 41.3103900,1.8122200 | 400575 | 4573895 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | 62 | 4.4 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||||||||||||
| 55849 | Cançoneta Olivella II | https://patrimonicultural.diba.cat/element/canconeta-olivella-ii | SADURNÍ, P. (2000-2001). Folklore del Penedès (volum 1). Vilafranca del Penedès: Fundació Caixa Penedès. | XX | Cançoneta recollida a l'obra de Pere Sadurní amb aquesta lletra: 'El ball del cetrillot, si t'agafo, si t'agafo, el ball del cetrillot, si t'agafo ja has rebut!' | 08148-105 | Olivella | Pere Sadurní, confirma la existència de la cançoneta a Olivella l'any 1945 | 41.3103900,1.8122200 | 400575 | 4573895 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | 62 | 4.4 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||||||||||||
| 55850 | Tradició nadalenca d'Olivella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tradicio-nadalenca-dolivella | SADURNÍ, P. (2000-2001). Folklore del Penedès (volum 1). Vilafranca del Penedès: Fundació Caixa Penedès. | Tradició nadalenca recollida a l'obra de Pere Sadurní. Consistia en deixar anar ocells que voletejaven per l'església mentre el cor cantava les matines la nit de Nadal. | 08148-106 | Olivella | 41.3104800,1.8105900 | 400439 | 4573906 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Científic | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | 63 | 4.5 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||||||||||||||
| 55852 | Oració religiosa a la Mare de Déu del Roser | https://patrimonicultural.diba.cat/element/oracio-religiosa-a-la-mare-de-deu-del-roser | <p>SADURNÍ, P. (2000-2001). Folklore del Penedès (volum 1). Vilafranca del Penedès: Fundació Caixa Penedès.</p> | <p>Oració religiosa a la Mare de Déu del Roser. 'Un favor us demanaria Mare de Déu del Roser, que no em falti el pa cap dia, l'alegria, viure en pau i morir bé'.</p> | 08148-108 | Olivella | <p>Recollida per Pere Sadurní, que la documenta en ús l'any 1928 a Olivella.</p> | 41.3104800,1.8105900 | 400439 | 4573906 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Religiós | 2024-11-19 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | 63 | 4.5 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||||||||
| 55853 | Dites i refranys de la vinya i el vi a Olivella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/dites-i-refranys-de-la-vinya-i-el-vi-a-olivella | SADURNÍ, P. (2000-2001). Folklore del Penedès (volum 2). Vilafranca del Penedès: Fundació Caixa Penedès | Refranys i dites en relació a la temàtica de la vinya i el vi documentats al municipi: - Aigua per Sant Joan, celler buit i molta fam. - Cava que cavaràs, que, a la verema t'ho trobaràs. - Pel gener, a la vinya podar i el vi trascolar. - Si vas de camí, no vagis sense pa i vi. En relació al calendari: - Al juliol, la garrofa porta dol - Si veus els camps verdejar al gener, posa't a plorar -Si veus els camps terrejar al gener, un any de fam ve - Sembra de gener no omple el graner - Qui és pastor que munyi - Pagès gandul i mula vella, ni pa a la post ni oli a la paella. - Qui et veu a sortir, et vegi a pondre D'altres: - Homes i gossos al carrer, dones i gats a casa. - Dona i cabra, mala cosa si és magra. | 08148-109 | Olivella | 41.3103900,1.8122200 | 400575 | 4573895 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | Aquestes dites i refranys han estat documentades per Pere Sadurní | 61 | 4.3 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||||||||
| 55854 | Oració supersticiosa per curar l'erisipela | https://patrimonicultural.diba.cat/element/oracio-supersticiosa-per-curar-lerisipela | <p>SADURNÍ, P. (2000-2001). Folklore del Penedès (volum 2). Vilafranca del Penedès: Fundació Caixa Penedès</p> | Avui ja no es fa servir | <p>Aquesta oració ha estat documentada a Olivella. Es deia quan hom tenia una malaltia infecciosa que afecta la pell provocant una placa vermella i tensa. Sant Pere se'n va a llaurar i sa mare li porta esmorzar: - Què és aquest foc tan ardent? - És el foc d'Orient. - Com ho farem per apagar-lo? - Una gota d'oli, i sagí de porc, I que sigui aviat mort.</p> | 08148-110 | Olivella | <p>Documentat a Olivella per Pere Sadurní (veure bibliografia). Segons l'autor la gent resava aquesta oració una setmana a Olivella.</p> | 41.3103900,1.8122200 | 400575 | 4573895 | 08148 | Olivella | Obert | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2024-11-19 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | 63 | 4.5 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||||||||||||
| 55927 | Festa Major d'Olivella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-dolivella | XX | La Festa major d'Olivella es celebra entorn al dia 29 de juliol en honor dels seus patrons Sant Pere i Sant Fèlix. Els balls propis del poble participen en una cercavila. Són els gegants, que tenen nom propi, el Perot i la Xurra són noms de cases antigues d'Olivella. El Drac d'Olivella imita al de Sitges; colla de timbalers i colla de diables, i bastoners. La Festa Major consta de pregó, tronada i cercavila i lectura dels versos dels diables d'Olivella. La resta del programa són actes habituals a les festes majors populars de Catalunya: ofici de festa major, ballada de sardanes, havaneres o tir el plat. La festa Major està organitzada per l'Ajuntament d'Olivella, una comissió de festes i les associacions de veïns i veïnes de totes les urbanitzacions. | 08148-183 | Olivella | Els elements de la Festa Major d'Olivella són creats al segle XX. La despoblació d'Olivella va fer que es perdés la tradició de fer-ne. Els últims 50 anys s'ha donat un procés de creació popular dels Gegants o la creació d'elements com els diables i el ball de bastoners. | 41.3103900,1.8122200 | 400575 | 4573895 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55927-foto-08148-183-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55927-foto-08148-183-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Científic | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | 2116 | 4.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||||||||||||
| 55755 | Castell Vell d'Olivella/el Molinot / Puig Molí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-vell-dolivellael-molinot-puig-moli | <p>AMORÓS, J. (2014). Castell Vell, Olivella, Garraf. Memòria de la intervenció arqueològica de juliol de 2014. Arxiu del Servei d'Arqueologia. AMORÓS, J. (2016). Castell Vell, Olivella, Garraf. Memòria de la intervenció arqueològica de juliol de 2015. Arxiu del Servei d'Arqueologia. AMORÓS, J. (2017). Castell Vell, Olivella, Garraf. Memòria de la intervenció arqueològica de juliol de 2016. Arxiu del Servei d'Arqueologia. CARBONELL I VIRELLA, V. (1979). 'Olivella, un petit poble amb una llarga història', a Butlletí del Grup d'Estudis Sitgetans, n. 12 bis, març de 1979, Sitges. p. 6-7. LLORACH, S. (1983). El Penedès durant el període romànic. Relació d'esglésies, castells, personatges, topònims, etc. Vilafranca del Penedès: Gràfiques Llopart. p. 269-270. LLORACH, S.; CARBONELL, V. (1992). 'Castellvell d'Olivella i Sant Pere del Castellvell d'Olivella', Catalunya Romànica, Vol. XIX, El Penedès i l'Anoia. Fundació Barcelona: Enciclopèdia Catalana. p. 266-267. VIRGILI, A. (2008). 'El Penedès: un espai conquerit, plataforma de conqueridors (segles X-XIII)', A BENITO I JULIÀ, R. (a cura de), 2008. De la Marca Hispànica a les Terres de Marca: el Penedès, Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. P. 11-24.</p> | X-XV | En ruïna | <p>El Castell Vell d'Olivella està situat al nord del nucli urbà d'Olivella (Garraf), prop del límit nord del seu terme municipal. Des d'aquest punt es té una gran visibilitat sobre l'entorn, amb comunicació visual directa amb el castell d'Olèrdola i bona part del massís del Garraf. Es desconeix quines construccions conformaven aquesta fortificació. S'intueix, però, l'existència d'una torre que estaria emplaçada sota les restes del molí de vent (fitxa 2, el Molí del Rector), així com d'un petit recinte emmurallat de forma trapezoïdal on hi hauria altres dependències del castell. Aquest mur perimetral està construït amb pedres irregulars, d'uns 15-20 centímetres de llargada, lligades amb un morter de calç molt groller. Presenta diferents graus de preservació en funció de la zona, amb una alçària màxim que no supera els 2 metres en el tram oriental. Es conserva una espitllera al mur de ponent. En les intervencions arqueològiques que es duen a terme des de l'any 2014 s'han descobert alguns murs que delimiten espais a l'interior de les muralles. A peu del castell i a la banda nord-est d'aquest, s'emplaça l'església de Sant Pere del Castell Vell d'Olivella.</p> | 08148-1 | Al cim del Puig Molí | <p>De la troballa de fragments de ceràmica atribuïbles a època ibèrica al capdamunt del puig Molí pot deduir-se l'existència d'algun tipus d'assentament o, si més no, la seva freqüentació en aquell moment. El castell Vell d'Olivella, 'Castrum Olivella', apareix mencionat per primer cop l'any 992 en el testament del jutge Teudiscle (Llorach, Carbonell, 1992: 266). Del document es desprèn que els actuals termes d'Olesa i Olivella, amb Santa Susanna, eren dels senyors de Cervelló, mentre que la resta d'Avinyonet pertanyia a Olèrdola. Malgrat ser una possessió dels Cervelló, el castell d'Olivella era termenat, ja des del mateix 992 tenia límits amb el terme del Castell d'Olèrdola, del qual es va segregar en aquesta època en un procés de subdivisió dels termes més grans que va ser característic en els segles X i XI (Batet, 2008: 199-202). El 1038, quan la jurisdicció encara és dels Cervelló, té lloc la venda del castell 'd'Ulivela' dins de la mateixa família quan Ramon i el seu germà Bernat el venen a un altre germà seu, Guerau, per 400 diners. El 1164 té lloc un fet que, si bé no té relació directa amb el Castell Vell d'Olivella, sí que n'acabarà afectant l'esdevenidor: en aquest any se signa la carta de població del puig de Cabot, atorgada per Pere de Ferran (feudal dels Cervelló). S'ha arribat a la conclusió que aquest puig de Cabot era el nom de l'emplaçament actual del poble d'Olivella. En el document es diu que cal construir cases sobre el puig, erm, i fortificar-lo en un termini de sis anys, de la qual cosa es dedueix l'origen del que després es va anomenar Castell Nou d'Olivella. El primer esment documental d'aquest castell nou, però és d'un segle més tard (1264), en un document de venda, a en Guillem Cabot de 'castro novo' (Carbonell, 1979: 6-7). Se sap que el 1191, el castell pertanyia a Gombau d'Oluja, nebot dels Cervelló. El 1212 Ramona, filla de Bernat Marcús, vídua de Pere de Ferran, fill, féu donació del castell d'Olivella al seu fill Berenguer d'Olivella. La família Cervelló continuava, doncs, el senyoriu. L'any 1230 calgué posar fermança als homes del castell d'Olivella. Se sap que després del 1236, Galceran de Timor, fill d'Arnau de Timor i Queralt, tingué Rocafort i Olivella (Llorach, Carbonell, 1992: 266). Durant la segona meitat del segle XIII la jurisdicció del terme va passar dels Cervelló (i els seus castlans, els Ferran) a la Seu episcopal de Barcelona, ja que se sap que, el 1294, hi va haver un plet entre el bisbe i el prior de la Capella de la Seu de les Onze Mil Verges (actual Santa Llúcia) sobre la jurisdicció del castell. (segueix al camp Observacions)</p> | 41.3204300,1.8140100 | 400740 | 4575007 | 992 | 08148 | Olivella | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55755-foto-08148-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55755-foto-08148-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55755-foto-08148-1-3.jpg | Legal | Romàntic|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Els materials arqueològics recuperats estan dipositats al VINSEUM i a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Segueix del camp Història: En una afrontació del 1429 es parla del camí que puja a la parròquia, on hi ha l'església vella i el castell vell. Això indica que ja existia una església nova, situada prop del castell nou, al puig de Cabot o nucli del poble d'Olivella. No coneixem la fi de la vida útil del castell vell, però sabem que, a partir de 1625, quan la parròquia es trasllada a un nou temple bastit sobre el castell nou, a la zona només hi va restar en funcionament la masia del Rector. El 1681 apareix esmentat el 'Castri Veteris', el 1820 el 'Castillo Viejo' i el 1848-50 és anomenat 'el Castellot' (Carbonell, 1979: 6-7). A l'extrem nord-est hi ha l'església de Sant Pere del Castell Vell, un temple romànic que va ser l'antiga parròquia d'Olivella i que actualment està en ruïnes. Amb el desús del conjunt de les estructures el 1833, el rector de poble inicia la construcció d'un molí sobre les runes del castell, una obra que va quedar inacabada. La dècada de 1970 es recolliren materials superficials, que van ser dipositats al Museu de Vilafranca (actual VINSEUM). Des de l'any 2014 s'hi realitzen intervencions arqueològiques per tal d'aprofundir en el coneixement del Castell Vell. Aquests excavacions permeten conèixer que l'ús del castell continuà almenys fins al segle XV. | 101|85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||
| 55756 | El Molí del Rector/el Molinot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-moli-del-rectorel-molinot | <p>CARBONELL I VIRELLA, V. (1979). 'Olivella, un petit poble amb una llarga història', a Butlletí del Grup d'Estudis Sitgetans, n. 12 bis, març de 1979, Sitges. p. 6-7. LLORACH, S.; CARBONELL, V. (1992). 'Castellvell d'Olivella i Sant Pere del Castellvell d'Olivella', Catalunya Romànica, Vol. XIX, El Penedès i l'Anoia. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona. p. 266-267</p> | XIX | Inacabat | <p>El molí de vent, inacabat, consisteix en una estructura de planta circular i secció troncocònica rodejada d'un cos circular, a mode de reforç. El seu parament és de pedra mitjana, sense treballar, lligada amb abundant morter de calç i arrebossat tant per l'interior com per l'exterior. El reforç circular està obert a la façana sud, de manera que dóna accés a l‘interior del molí. A la cara nord hi ha una altra obertura, a més alçada. Al seu interior del molí s'observen els encaixos on s'hi disposaven les bigues de fusta, avui desaparegudes. També a l'interior s'hi poden apreciar les marques de l'emplaçament d'una escala de cargol, adossada a les parets, que segurament mai va arribar a ser construïda.</p> | 08148-2 | Al cim del puig Molí | <p>L'any 1625 la parròquia es traslladà al temple bastit al poble, al costat del Castell Nou. L'any 1833 el rector del poble engegà les obres de construcció d'un molí de vent sobre les runes del castell. A causa de la mort del rector les obres restaren inacabades.</p> | 41.3204100,1.8139300 | 400733 | 4575005 | 1833 | 08148 | Olivella | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55756-foto-08148-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55756-foto-08148-2-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Segons la tradició les moles que s'estaven pujant cap al molí, en conèixer la notícia de la mort del rector, van quedar abandonades. Hom diu que una està a la riera de Begues i l'altra a la serra dels Carlins. | 94 | 45 | 1.1 | 1771 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||
| 55757 | Puig de la Mola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/puig-de-la-mola-3 | BELLMUNT, J. (1962). 'Notas de Arqueologia de Cataluña y Baleares'. Ampurias, XXIV, p. 301. CEBRIÀ, A.; ESTEVE, X.; MESTRES, J. (2003) 'Enclosures a la serra del Garraf des de la Protohistòria a la Baixa Antiguitat. Recintes d'estabulació vinculats a camins ramaders', Guitart, J.; Palet, J.M.; Prevosti, M. (eds.) Territoris antics a la Mediterrània i a la Cossetània oriental. Actes del Simposi Internacional d'Arqueologia del Baix Penedès. El Vendrell, 8-10 de novembre de 2001. Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. p. 313-316. MIRET, M. (1978). 'Un recinte enigmàtic al Puig de la Mola (Garraf)'. Olerdulae, núm. 4. Vilafranca del Penedès, juliol, p. 16-17. MIRET, M.; MIRET, J. (1981). 'Un assentament d'època romana a la serra de la Font del Coscó (Avinyonet)'. Miscel·lània Penedesenca, IV, p. 181-194. SOLÍAS ARÍS, J. M. (1982). El poblament del curs inferior del Llobregat en època romana. Tesi de llicenciatura. Universitat de Barcelona. Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. Arxiu Servei d'Arqueologia i Paleontologia | Es desconeix l'estat de preservació de les restes arqueològiques. El mur de tanca està enrunat. | El puig de la Mola, de 534 m d'alçada i límit de 4 termes municipals, està ocupat bàsicament per garriga. Al seu cim s'hi emplaça també un vèrtex geodèsic i una torre de guaita per la detecció d'incendis. Per gran part del perímetre del cim s'hi estén un recinte format per una acumulació de pedres posades en sec, sense cura, que aprofita els afloraments de la roca i que ha estat interpretat com un tancat per bestiar d'època medieval d'uns 520 m de perímetre. La roca aflora en bona part de la superfície del cim. | 08148-3 | Puig de la Mola | Fou descobert l'any 1959 per membres de la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer. Prop de la cinglera del Puig de la Mola es trobà una vora de càlat ibèric decorat amb osques i dues raspadores de sílex. Durant la revisió de la carta arqueològica, l'any 2004, no es va observar la presència de cap altre element que no sigui el tancat de pedres en sec. L'any 2017, durant els treballs per la realització d'aquest Mapa de Patrimoni Cultural es localitzà un fragment de ceràmica informe de ibèrica a la part alta del vessant meridional del puig. Els materials es troben dipositats a la Biblioteca-Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú). A la Serra de la Font del Cuscó, a cavall entre els termes municipals de Sant Cugat Sesgarrigues i d'Avinyonet del Penedès, es va dur a terme una excavació arqueològica en un recinte de pedra seca similar. Els resultat de la mateixa, van datar la seva construcció en la 1a edat del ferro, si bé va ser reutilitzat en època iberoromana (Cebrià et al., 2003). | 41.3193000,1.8478500 | 403571 | 4574844 | 08148 | Olivella | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55757-foto-08148-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55757-foto-08148-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55757-foto-08148-3-3.jpg | Inexistent | Ibèric|Medieval|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Lúdic | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Aquest puig es troba en la divisòria entre els termes d'Olivella (Garraf) al sud, Olesa de Bonesvalls i Avinyonet del Penedès (Alt Penedès) al nord i oest respectivament i Begues (Baix Llobregat) a l'est; per tant, el jaciment situat al Puig de la Mola s'estén per terrenys que pertanyen a diversos municipis. | 81|85|76 | 1754 | 1.4 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||||||||
| 55758 | Avenc de Can Suriol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/avenc-de-can-suriol | BORRÀS, J. (1974). Catálogo espeleológico del macizo del Garraf. Vol. III. Barcelona. 207 p. CASTELL, J., TEJEDOR, J. (1981). 'Cadastre espeleològic de la comarca del Garraf (1a part)'. Butlletí de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. VI època: 169-204. Vilanova i la Geltrú | Es desconeix l'estat de preservació de les restes arqueològiques. | La boca, situada dins d'una petita dolina voltada de vegetació, és de forma allargada (1 x 0,60 metres). Dóna inici a un ressalt de gairebé 1 metre de desnivell que ens situa damunt un caos de blocs en situació inestable i pendent descendent. Un cop superats uns metres es desemboca en un pou que arriba a 13 metres de fondària. Una rampa de blocs porta al punt de màxima profunditat (-25 metres), on trobem una sala de 2 x 3 mestres. A mig pou, des d'un replà, es pot accedir a una curta galeria i un tram ascendent. | 08148-4 | Vessant nord del puig del Monars | La cavitat té el seu origen en l'acció inversa de les aigües infiltrades a través d'una diàclasi NE-SW. Posteriorment va patir un procés químic de litogènesi que en l'actualitat presenta ja alguns signes de descalcificació. Sembla que la primera exploració la van dur a terme membres de l'AE Talaia de Vilanova i la Geltrú cap a finals dels anys 1950 o primers de 1960. Segons referències orals d'en Magí Miret, l'any 1982, durant els treballs de topografiat de l'avenc realitzats per Josep Castell i Josep Teixidor, es va localitzar una dent humana aparentment prehistòrica. No s'hi ha realitzat cap estudi arqueològic aprofundit de la cavitat per la qual cosa no es pot precisar la cronologia i tipologia del possible jaciment que acull | 41.3100800,1.7890100 | 398632 | 4573887 | 08148 | Olivella | Difícil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 1754 | 1.4 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||||||||||||
| 55759 | Avenc del Montnàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/avenc-del-montnas | ASSOCIACIÓ EXCURSIONISTA TALAIA. 'Cadastre espeleològic del terme d'Olivella'. Butlletí Biblioteca Museu Balaguer. VI època. Vilanova i la Geltrú. BORRÀS, J. (1974). Catálogo espeleológico del macizo del Garraf. Vol. III. Barcelona. p. 152-154. CASTELL, J., TEJEDOR, J. (1981). 'Cadastre espeleològic de la comarca del Garraf (1a part)'. Butlletí de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. VI època: 169-204. Vilanova i la Geltrú. GASCA, M.; CASTELL, J. (1968). 'Cova-avenc dels Ossos', Espeleòleg, 5: 156-157. ERE del CEC. Barcelona. GONZÁLEZ-ALCALDE, J. (2006). 'Cuevas-santuario ibéricas en Cataluña.'. Quaderns de prehistòria i arqueologia de Castelló, 25, p. 187-249. | Avenc de 22 metres de desnivell negatiu utilitzat durant l'edat del bronze com a lloc d'enterrament col·lectiu. S'hi accedeix per una boca de 0,5 x 0,8 metres que comunica mitjançant una curta rampa descendent amb un primer pou de poc més de 6 metres, al fons del qual (Sala dels Cranis) s'assoleix el punt de màxima fondària. El segon pou de l'avenc és paral·lel al principal i té una profunditat de poc més de 4 metres on acaba (sala dels Rocs). | 08148-5 | Peu del vessant nord-oest del Puig de Montnàs | Coneguda des de temps immemorial per la gent de la contrada, segons la Carta Arqueològica de 1984, a la dècada de 1930 es van trobar nombrosos cranis i ossos dels quals es desconeix la seva situació actual. L'any 1959, J. Bellmunt, del Museu V. Balaguer de Vilanova i la Geltrú. va realitzar una excavació arqueològica, recollint material comprès entre el neolític i la primera edat del ferro. Concretament s'hi recuperà: 11 fulles o ganivets de sílex, 1 fragment de punta, 4 ascles i 1 fragment de destral polida, diverses denes de collaret de variscita, esteatita, marfil i 2 fragments de placa de pissarra, nombrosos fragments de ceràmica (hi ha 8 vasos reconstruïbles fets a mà i a torn), un botó d'os amb perforació en V, nombrosos penjolls de dents, ossos humans de diversos individus i de fauna. També s'hi va trobar una punta de fletxa de bronze i un fragment de fusaiola. | 41.3080400,1.7862700 | 398399 | 4573664 | 08148 | Olivella | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55759-foto-08148-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55759-foto-08148-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55759-foto-08148-5-3.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls|Neolític | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | També anomenada Cova-avenc del Montnàs. És habitual la confusió entre aquest avenc i la pròxima 'Cova del Montnàs'. Sembla que antigament tenia una boca inferior que fou tapada durant els treballs realitzats en unes antigues feixes. | 79|78 | 1754 | 1.4 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||||
| 55760 | Cova del Corral de les Piques | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-del-corral-de-les-piques | CASTELL, J.; TEJEDOR, J. (1982). 'Cadastre Espeleològic de la comarca del Garraf 2a part'. Butlletí de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, VI època: 92-94. Vilanova i la Geltrú. MIRET, J. (1993). 'Jaciments prehistòrics a l'aire lliure del massís de Garraf', Olerdulae, any XVIII. Vilafranca del Penedès: Museu de Vilafranca. p. 129-148. MIRET, M. (2008). 'Dos nous testimonis d'ocupació humana al massís del Garraf en època ibèrica: el puig d'en Pacurri (Sant Pere de Ribes) i la cova del Corral de les Piques (Olivella)', V Trobada d'Estudiosos del Garraf. Diputació de Barcelona. p. 157-165 | Cavitat situada a l'interior d'una pleta o corral. Aquesta construcció té forma de semicercle pel nord, on tanca la part superior de la cavitat, mentre que per la banda sud, més accessibles, forma un angle recte. Els murs, de maçoneria, estan en bon estat de conservació, assolint en alguns punts una alçada considerable. La superfície de l'interior de la pleta és d'uns 104 metres quadrats. Al mur sud, d'uns 13 metres de longitud, s'hi obre una espitllera. Al mur est, s'hi conserva la porta d'accés. A la part alta del mur oposat, el de l'oest, s'hi observa el que sembla un encaix per col·locar-hi una biga, fet que fa plantejar-nos que una part d'aquesta pleta hagés estat coberta. La boca de la cavitat mesura uns 8 m amplada, una altura màxima de 3,3 m que va decreixent paulatinament i uns 9,7 m de fondària. Al fons, al costat esquerre, hi ha una petita gatera al seu fons, en forma d'embut de 2 metres d'amplada al seu principi per anar-se tancant 2 metres més enllà. Ni a les parets ni al sostre s'observen fenòmens espeleolitològics remarcables, però sí una marcada coloració negrosa conseqüència del fum de nombroses fogueres enceses. L'interior de la cavitat és planer i format per un gruix indeterminat de sediments on s'observen alguns caus excavats per petits mamífers. La morfologia, dimensions i orientació vers el sud-oest de la cavitat han facilitat que fos aprofitada com a aixopluc per persones i animals al llarg del temps. | 08148-6 | Extrem meridional de la serra de les Conques | La cavitat va ser originada per infiltracions d'aigües pluvials sobre un pla d'estratificació de roques calcàries que presenten un lleuger capbussament. L'existència d'aquesta cova va ser donada a conèixer pels espeleòlegs J. Castells i J. Tejedor (1982: 92-94). El juny del 1990, els arqueòlegs Magí Miret , Josep Miret i Jorge Martínez localitzaren materials arqueològics tant a la tartera exterior de la cova com en les terrasses circumdants. Es tracta de: 12 fragments de ceràmica a mà o torn lent (un correspon a una nansa ), pertanyents a un mínim de 7 recipients d'època prehistòrica o ibèrica; 1 fragment de ceràmica a mà corresponent a la base plana d'un vas amb empremtes d'estora (especialment freqüents durant l'edat del bronze antic i mitjà); 1 fragment de destral de pedra, possiblement corniana, prehistòrica; 8 fragments de ceràmica ibèrica a torn oxidada; una vora en forma de T de plat del segle III aC - inicis del segle I aC; una petita base; una vora de petit càlat del segle II-primera meitat del segle I aC; una vora de gerra ibèrica amb arrencament de nansa vertical i decoració pintada de cinc línies obliqües vermelles; una nansa bilobular ibèrica possiblement horitzontal i asimètrica; un coll de gerra ibèrica de vora exvasada amb una línia horitzontal vermellosa pintada; una vora exvasada amb l'inici de l'arrencament vertical d'una nansa; 1 fragment de ceràmica grisa a torn de pasta grollera, potser medieval; 2 fragments de molins manuals de vaivé o de rotació de gres; 1 fragment de gerra de vora exvasada d'època indeterminada, amb una banda ampla i una prima horitzontals, pintades de color ataronjat a la superfície externa; 1 fragment de ceràmica amb superfície vidrada groguenca baixmedieval (segles XIV-XV); 1 fragment de ceràmica a torn grisa, d'època moderna o contemporània, possiblement d'un càntir; fragment de ceràmica a torn vidrada moderna; i una vora i un fons de plats de ceràmica vidrada melada d'època contemporània. L'any 2003 es van trobar a l'interior de la cova dues ascles de sílex melat que podrien estar relacionades amb alguna ocupació de la cavitat durant la prehistòria. Els períodes cronològics que estan més representats pels materials arqueològics són la prehistòria (probablement l'edat del bronze) i l'època ibèrica, mentre que els dels períodes medieval, modern i contemporani són molt més escassos. Aquesta cavitat ha estat citada de diverses maneres a la documentació escrita, tal i com ha posat de manifest l'estudi de Vicenç Carbonell sobre la toponímia del terme d'Olivella. Al capbreu del Priorat de les Onze Mil Verges de l'any 1681 s'esmenta que antigament s'anomenava espluga d'en Font («Spluga dicti mansi que antiquitus fuit seu dicebatur den Font»). Segons Carbonell aquest personatge podria estar relacionat amb un Guillem Font de les Piques citat en un document de l'any 1430 conservat a Can Pau d'Olivella. Tant la cavitat com la pleta haurien tingut, almenys durant part de la seva història, una finalitat ramadera | 41.3045500,1.8479200 | 403555 | 4573206 | 08148 | Olivella | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55760-foto-08148-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55760-foto-08148-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55760-foto-08148-6-3.jpg | Inexistent | Ibèric|Medieval|Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | També anomenat avenc de les Piques. | 81|85|79 | 1754 | 1.4 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||||
| 55761 | Cova del Tramper | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-del-tramper | Es desconeix l'estat de preservació de les restes arqueològiques. | Cova d'uns 15 m de llarg dividida en dues sales, la primera molt baixa de sostre. La cavitat presenta dues obertures: l'esquerra, de forma triangular, d'uns 90 cm d'ample per 60 cm d'alçada màxima; la dreta és molt baixa no superant els 40 cm d'alçada. És a l'obertura de l'esquerra on s'observen evidències de l'extracció de sediment del seu interior. | 08148-7 | Serra de Font Tordera | Cavitat descoberta per Magí Miret l'any 1976. Al realitzar-hi un sondeig es va trobar un sediment molt polsós entre el qual hi havien restes humanes, ceràmica feta a mà llisa i raspallada, un esclat de sílex i un botó de petxina piramidal. Segons Josep Mestre, el fragment de ceràmica raspallada correspon el tipus per ell anomenat neolític antic evolucionat penedesenc , que tindria els seus inicis cap al 4.200 aC | 41.3172200,1.8056200 | 400033 | 4574660 | 08148 | Olivella | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55761-foto-08148-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55761-foto-08148-7-2.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls|Neolític | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | L'accés a la cova és molt dificultós ja que es troba situada en una paret de roca d'uns 3,5 m d'alçada sobre la vertical de la cova de Can Muntaner i molt tapada per la vegetació. | 79|78 | 1754 | 1.4 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||||
| 55762 | Cova Xaro | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-xaro | CASTELL, J.; TEJEDOR, J. (1982). 'Cadastre Espeleològic de la comarca del Garraf 2a part'. Butlletí de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer, VI època: 84-152. Vilanova i la Geltrú. | L'entrada, de forma triangular, té una alçada de 2 metres i una amplada a la seva base d'1,40 metres. Aquí s'inicia l'única galeria que forma la cavitat, de poc més de 10 metres de profunditat. A pocs metres de l'entrada la concreció quasi ha barrat la galeria, deixant dos estrets passos sobreposats. Al punt final de la galeria, una estreta gatera dóna a una rampa de terra que poc més enllà l'estretor la fa infranquejable. El sediment de l'interior de la cavitat és argilós. S'hi observen alguns clots excavats fruit d'actuacions no autoritzades. | 08148-8 | Uns 10 metres per sobre de la riera de Jafre. | Explorada i catalogada per membres de la Secció d'Espeleologia de la Biblioteca Museu Víctor Balaguer (Vilanova i la Geltrú) el 15 de novembre del 1981. En aquesta cova s'hi recolliren alguns ossos humans, una ascla de sílex i alguns ossos de fauna. Podria correspondre a enterraments del calcolític-bronze inicial | 41.2906300,1.8257400 | 401677 | 4571685 | 08148 | Olivella | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55762-foto-08148-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55762-foto-08148-8-3.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | En l'actualitat la cova encara sembla conservar alguna franja de sediment per excavar tot i que presenta evidències clares d'haver estat buidada parcialment. En aquest sentit es pot veure sediment a l'entrada i al pendent sota la cova que sembla provenir del seu interior. | 79 | 1754 | 1.4 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||||
| 55789 | Cal Muntaner / cal Montaner / mas Domènec. | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-muntaner-cal-montaner-mas-domenec | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. DESCALZO, E.; CAMARÓS, E.; MUNUERA, A. (2009). Diari de Pau Raventós i Marcer, pagès d'Olivella (1814-1844). Olivella: Ajuntament d'Olivella. VENDRELL, R. (1992). Olivella, notes històriques. Olivella: Akribos. ROIG, P. (1998). Masies del Garraf, vol 1. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2000). Masies del Garraf, vol 2. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2008). Masies del Garraf, vol 3. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. | XVI - XVII | Cal Muntaner s'emplaça a la riba esquerra de la riera de Begues, al costat del camí de Santa Susanna. Es tracta d'una masia d'obra popular, catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. Està formada per dos volums. L'edifici principal està format per l'agregació de diversos cossos. El principal té estructura basilical, consta de planta baixa i pis. Disposa d'una coberta de teula àrab a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal. Aquesta, arrebossada amb morter de calç, està orientada al sud-oest. A la planta baixa trobem un portal adovellat, flanquejat per dos bancs correguts d'obra, i una única finestra. A la planta pis s'hi disposen tres finestres més. A ambdós costats s'hi conserven pallisses, una cotxera i altres annexes de planta baixa amb coberta de teula . Just davant de l'edifici principal hi trobem també dos pous. A 48 metres al nord-oest de l'edifici principal s'hi emplaça una edificació de maçoneria, de planta rectangular i una única planta. Compta amb coberta de teula a dues vessants. Té adossat un cobert de teula amb una paret de maó vist. | 08148-45 | Can Muntaner | Antigament coneguda com a mas Domènec, se sap que l'any 1681 estava enrunada i el 1686 l'Isidre Montaner el va comprar i el devia reconstruir tot seguit. El 1733 va ser adquirida per la família Falç, de Sitges. A partir del 1758 la casa ja era coneguda com 'can Montaner' o 'can Montaner Nova'. A principis del segle XX va ser adquirida per la família Camps de cal Caçador. | 41.3157000,1.8049000 | 399970 | 4574493 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55789-foto-08148-45-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55789-foto-08148-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55789-foto-08148-45-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 119|94 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||||
| 55790 | Can Camps | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-camps-0 | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. DESCALZO, E.; CAMARÓS, E.; MUNUERA, A. (2009). Diari de Pau Raventós i Marcer, pagès d'Olivella (1814-1844). Olivella: Ajuntament d'Olivella. VENDRELL, R. (1992). Olivella, notes històriques. Olivella: Akribos. ROIG, P. (1998). Masies del Garraf, vol 1. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2000). Masies del Garraf, vol 2. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. | XVI-XX | Can Camps és una masia d'obra popular, catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. S'emplaça al 400 metres al sud-est del nucli urbà d'Olivella, al vessant sud-est d'una suau elevació. El conjunt està format per l'agregació de diversos cossos amb cobertes de teula àrab, a una o dues vessants, i una part amb terrassa amb balustrada. Al nord hi trobem l'edifici principal, de planta basilical i encalcinat. Consta de planta baixa, planta pis i sotacobert. El ràfec és de maons disposats formant belles sanefes.. A la planta baixa hi trobem un bell portal adovellat, flanquejat per dues finestres rectangulars, amb ampit de pedra, i enreixades. Al costat esquerre del portal hi trobem un banc corregut de maçoneria i una font, en forma de cap de gos, enrajolada amb rajoles amb vidriat verd. A la planta pis s'hi disposen, simètricament, cinc obertures també amb ampit. Entre les dues finestres més occidentals hi ha una estructura de ferro forjat que antigament hauria servit, possiblement, per il·luminar aquest espai. A la planta sotacobert hi ha dues obertures més amb característiques similars a les anteriors. A la façana del cos que s'obre a llevant, reforçada per un gran contrafort, hi trobem un bell portal adovellat. A la seva esquerra hi ha un banc de maçoneria sobre la qual s'hi ha construït una pèrgola a la qual les fulles d'una parra donen ombra. A la planta pis, en aquesta façana, hi trobem una única obertura, situada sobre el portal. Les altres edificacions adossades no presenten característiques destacables. A l'extrem sud-est del conjunt hi trobem una cisterna que destaca per la superestructura de ferro forjat que sustenta una corriola, ornada amb un bell drac de clara inspiració modernista. A l'extrem nord-est, separat de la casa per un camí, hi trobem una mina que deuria abastir d'aigua la masia. A uns vint metres al sud-est dels edificis descrits s'hi conserva una pallissa de planta rectangular, construïda amb maçoneria i coberta de teula àrab a dues vessants. | 08148-46 | Camí de Jafra | Al segle XIII era coneguda com el mas d'en Pere Ferrer, i del XV al XVII com el mas d'en Mas i després la Casa Vella d'Olivella i mas d'en Puig (segle XVIII). El nom de can Camps prové de la família de masovers que s'hi va estar des d'abans de 1740 fins a 1911, quan el mas era propietat dels Falç, de Sitges. A la restauració de 1955 es va trobar una gran arcada de mig punt. | 41.3068900,1.8170700 | 400976 | 4573500 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55790-foto-08148-46-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55790-foto-08148-46-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55790-foto-08148-46-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 94|119|85 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||||
| 55791 | Can Grau /can Tòfol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-grau-can-tofol | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. DESCALZO, E.; CAMARÓS, E.; MUNUERA, A. (2009). Diari de Pau Raventós i Marcer, pagès d'Olivella (1814-1844). Olivella: Ajuntament d'Olivella. VENDRELL, R. (1992). Olivella, notes històriques. Olivella: Akribos. ROIG, P. (1998). Masies del Garraf, vol 1. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2000). Masies del Garraf, vol 2. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2008). Masies del Garraf, vol 3. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. | XVI-XX | Can Grau s'emplaça en un coll de muntanya, en una zona d'interès agrícola del PEIN del Garraf, al costat d'una carrerada. Es tracta d'una gran masia d'obra popular, catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat. Consta de diferents edificacions, majoritàriament adossades. L'edifici principal és de planta rectangular, de planta baixa i pis, amb coberta de teules àrabs a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana principal. Ha estat força modificat per adaptar-lo als seus usos públics actuals. A la façana principal, que mira a migdia, hi trobem un portal en arc de mig punt fet de maons. En aquesta planta hi trobem cinc finestres rectangulars, amb ampit de rajola, de mides desiguals i totes elles enreixades. A la planta pis hi trobem cinc finestres més, disposades asimètricament i també enreixades, així com un rellotge de sol. Un gran contrafort reforça la cantonada sud-est de l'edificació principal. A l'oest d'aquest edifici hi trobem l'antiga era, a la qual s'accedeix per una porxada d'arcades de mig punt fets amb maons. Aquesta edificació compta amb diversos cossos annexos. Al sud-est d'aquests edificis, a uns 25 metres de distància, s'hi emplaça una altra edificació, can Tòfol, d'una única planta rectangular i coberta a doble vessant convertida avui en un observatori astronòmic. | 08148-47 | Can Grau | La masia de Can Grau, coneguda antigament com mas de Cabrafic o Cabafiga, està documentada des del segle XVI. Als anys seixanta l'edifici patí unes reformes de gran importància que comportaren la destrucció d'un sector força important del conjunt. Va ser adquirida per la Diputació de Barcelona el 1986. Un cop restaurada i rehabilitada, va ser oberta al públic el 1991 com a casa de colònies i a escola de natura de l'espai natural protegit. | 41.3069200,1.8381400 | 402740 | 4573480 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55791-foto-08148-47-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55791-foto-08148-47-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55791-foto-08148-47-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Lúdic | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | També anomenat mas de Cabrafic. | 119|94 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||||||||
| 55792 | Can Marcer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-marcer | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. | XVII-XVIII | Can Marcer se situa al vessant nord-oest del Serralot, prop del punt on es creuen el camí de Jafre i el que va de Sitges a la Plana Novella, dins d'un àmbit agrícola del PEIN Garraf. Es tracta d'un conjunt d'edificacions que ha anat creixent entorn d'una masia d'obra popular. El conjunt està inclòs a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. L'edifici principal compta amb baixa, pis i golfes, amb façanes revestides amb morter de calç i teulada a dues vessants. El portal és d'arc escarser i hi consta la data d'una de les reformes de l'edifici (1860). Les finestres són rectangulars i hi ha un rellotge de sol, al costat del balcó. Davant seu s'hi obre un gran baluard, amb la data 1882 gravada a la porta. S'hi ha anat adossant altres dependències. Una d'elles és el corral, una construcció de tipologia popular amb la part d'habitatge i els corrals que formen un pati interior; te les cobertes, a una i a dues vessants, de teules. Consta de planta baixa i un pis i té les obertures amb arcs i muntants de maó vist, solució molt emprada a les masies del Garraf. Hi ha també un estable, més modern, al sud-oest del conjunt. | 08148-48 | Camí de la Fita a Jafra | La història d'aquesta masia no es pot deslligar de la mateixa família, que fa segles que hi viu. Aquesta família està lligada a Olivella almenys des de 1283, si bé els no els podem vincular a Jafre fins el 1637. L'any 1783 Francesc Marcer donà al seu germà Antoni, capellà, el mas de la Font (la Fassina) amb les seves terres. | 41.2767000,1.8339200 | 402341 | 4570130 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55792-foto-08148-48-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55792-foto-08148-48-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55792-foto-08148-48-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 119|94 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||||
| 55793 | Can Pau/Can Pau Olivella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-paucan-pau-olivella | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. DESCALZO, E.; CAMARÓS, E.; MUNUERA, A. (2009). Diari de Pau Raventós i Marcer, pagès d'Olivella (1814-1844). Olivella: Ajuntament d'Olivella. VENDRELL, R. (1992). Olivella, notes històriques. Olivella: Akribos. ROIG, P. (1998). Masies del Garraf, vol 1. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. | XIII - XIX | Una part de l'era presenta un esvoranc. | Can Pau s'emplaça al nord del nucli històric d'Olivella, a una cota una mica més baixa respecte aquest. Es tracta d'un conjunt arquitectònic format per diversos cossos i dependències, organitzades al voltant de l'edifici principal, d'aire neoclàssic. L'accés principal és a través d'un baluard amb portal carreuat d'arc escarser. Es tracta d'un edifici de planta rectangular de planta baixa i pis amb teulada de teula àrab a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana principal. Aquesta, de maçoneria vista, està presidida per un portal adovellat de mig punt. Les obertures, allindades, es distribueixen simètricament amb sengles finestres emmarcades de carreus a banda i banda i tres balcons, també carreuats, al primer pis. A aquest edifici s'hi adossen diferents cossos tant residencials com agropecuaris, formant un potent conjunt arquitectònic. Tot el conjunt està envoltat per un mur d'una alçada aproximada de tres metres amb altres accessos a l'interior. A llevant del nucli murat, molt a prop d'aquest s'hi emplaça l'era, testimoni de l'agricultura cerealística que en alguns moments fou important per aquesta masia. És de planta circular d'uns 20 metres de diàmetre i té tot el perímetre envoltat per un muret de maçoneria coronat per un cinturó en maons disposats de través. | 08148-49 | Carretera d'Olivella | Segons Vicenç Carbonell (2004: 134) aquest és l'antic mas Cabot, documentat quan el 1296 fou venut a la família Messeguer. En el segell XV aquesta família continuava essent-ne propietària fins que el 1429 el mas Messeguer fou venut a la família Raspall. A partir de, possiblement, mitjan segle XV, els Olivella van passar a ser-ne propietaris. En aquesta família tradicionalment l'hereu acostumava a ser batejat com a Pau , motiu pel qual encara perdura aquest nom a la propietat. Part de la masia ha estat rehabilitada recentment per destinar-la a serveis de turisme rural. | 41.3110100,1.8125200 | 400601 | 4573963 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55793-foto-08148-49-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55793-foto-08148-49-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55793-foto-08148-49-3.jpg | Inexistent | Modern|Neoclàssic|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | També anomenat mas Cabot / mas Messeguer. | 94|99|119|85 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||
| 55794 | Can Ramonet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-ramonet | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. VENDRELL, R. (1992). Olivella, notes històriques. Olivella: Akribos. ROIG, P. (1998). Masies del Garraf, vol 1. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2000). Masies del Garraf, vol 2. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2008). Masies del Garraf, vol 3. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. | XVIII | Enrunat. | Can Ramonet es troba ubicada al fondo de Les Llenties, dins l'àmbit del Parc Natural del Garraf. Es tracta d'una masia d'obra popular en estat de ruïna, inclosa en l'Inventari de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. El volum principal compta amb uns 300 metres quadrats en planta. A ponent d'aquest edifici hi ha una petita edificació, també sense teulada, d'uns 30 metres quadrats en planta. L'edifici principal conserva les parets que conformaven la planta baixa de la masia. S'hi combinen les parets de maçoneria amb les de tàpia. Per les fotografies de l'any 1960 constava originalment de planta baixa i pis, amb coberta de teules a dues vessants. Les finestres del primer pis eren rectangulars, amb llindes de fusta. La porta d'entrada a casa tenia llinda i muntants de maó vist. A la banda nord s'hi emplaça un annex adossat amb 2 cups, revestits de cairons. Un d'aquests cups està subdividit en dos mitjançant un envà interior. Adossat per l'est existia un cos adossat, sense arrebossar. A uns 30 metres al nord-oest de l'edifici principal hi ha una petita construcció de maçoneria, d'uns 30 metres quadrats, també enrunada. | 08148-50 | Camí de Can Ramonet | Masia de la demarcació de Jafre se'n tenen dades de l'any 1867 quan li van adjudicar el número 10 del Districte. Propietat dels Marcer de Jafre, van viure entre el 1870-80 els masovers Baqués, després va ser ocupada per pastors. Al 1960 la masia és va quedar deshabitada i fins a data d'avui ha anat deteriorant-se, perdent la teulada i amenaçant ruïna. | 41.2789100,1.8438000 | 403172 | 4570364 | 08148 | Olivella | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55794-foto-08148-50-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55794-foto-08148-50-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55794-foto-08148-50-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 119|94 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||||||||
| 55795 | Can Surià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-suria | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. DESCALZO, E.; CAMARÓS, E.; MUNUERA, A. (2009). Diari de Pau Raventós i Marcer, pagès d'Olivella (1814-1844). Olivella: Ajuntament d'Olivella. VENDRELL, R. (1992). Olivella, notes històriques. Olivella: Akribos. ROIG, P. (1998). Masies del Garraf, vol 1. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2000). Masies del Garraf, vol 2. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2008). Masies del Garraf, vol 3. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. | XVIII | Situada al vessant sud d'una illa forestal a menys de 100 metres dels carrers de la urbanització de Can Surià. Envoltat de pins blancs. És un edifici de planta basilical amb planta baixa, pis i golfes. La coberta és a dos vessants, amb les golfes sobrelevades. A nivell de primer pis hi ha una galeria lateral porticada d'arcs rebaixats. Té una annex adossat de planta baixa amb parets arrebossades i coberta de teula a dues aigües i un pati envoltat d'una tanca de tapia i pedra. | 08148-51 | Can Surià | La masia té els seus orígens en un pagès de l'Arboçar (parròquia de Sant Pere Molanta) l'any 1639 que tenia terres al municipi d'Olivella. La primera documentació de la masia amb el nom de Can Surià, data de 1732 quan hi vivia Josep Surià que més endavant fou batlle d'Olivella. La masia ha sigut propietat de la família Surià fins l'any 1951 quan la va adquirir la família Saumell. A partir dels anys seixanta del segle XX es construí la urbanització que duu el nom de la casa i ara es troba envoltada de xalets de segona residència. | 41.3180200,1.7649400 | 396629 | 4574797 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||||||||||||
| 55796 | Can Suriol / Mas de la Roca / Casa Raventós de la Roca / Ca l'Amo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-suriol-mas-de-la-roca-casa-raventos-de-la-roca-ca-lamo | CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. DESCALZO, E.; CAMARÓS, E.; MUNUERA, A. (2009). Diari de Pau Raventós i Marcer, pagès d'Olivella (1814-1844). Olivella: Ajuntament d'Olivella. VENDRELL, R. (1992). Olivella, notes històriques. Olivella: Akribos. ROIG, P. (1998). Masies del Garraf, vol 1. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2000). Masies del Garraf, vol 2. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2008). Masies del Garraf, vol 3. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. | XVIII | Can Suriol és un autèntic caseriu històric d'Olivella i, en termes administratius, un agregat municipal. La casa més destacada des del punt de vista històric i arquitectònic és de grans dimensions, és coneix com ca l'Amo, una casa pairal del segle XVIII, que queda envoltat de diverses construccions annexes. Consta de planta baixa, pis i golfes i la coberta és a dues vessants. La façana lateral està formada per dues galeries superposades amb deu arcs de mig punt cadascuna; a l'extrem esquerre, els dos darrers arcs de cada galeria han estat tapiats. La coberta de la galeria és a una vessant, la de la part superior conserva uns frescos policromats a les parets que representen paisatges idíl·lics diversos i les bigues de fusta que aguanten la teulada. L'entrada de la casa es troba en un pati interior al qual s'accedeix per un gran portal. Una composició ceràmica recorda el propietari Josep Raventós de 1791. A l'arc actual de l'entrada de la casa destaca una placa de pedra gravada amb la data de 1866, una refacció de la casa. Els espais interiors presenten la decoració de les parets pròpies de les cases benestants del segle XIX, amb les parets decorades amb pintura. L'annex principal és el celler i el corral dels cavalls. L'agrupament de cases s'estructura mitjançant dos patis interiors. Compartint pati amb la casa pairal hi ha cal Pastor i disseminades al voltant, cal Borrego, cal Xic Borrego, cal peó i cal Sisco de les cases roges o cal Marcel·lino, i can Ramon. Totes les cases presenten similitud en l'estructura i materials de construcció, conformant un nucli identitari. Separades uns metres quedava el corral de les ovelles i el dels bous. | 08148-52 | Km 14 de la carretera BV-2111 | L'origen del mas Can Suriol (dit antigament de la Roca) es remunta al segle XIV, quan era propietat de la família Urgell, tal com mostra un pergamí de 1334 de l'arxiu de Santa Maria de Mataró on es llegeix que la casa era habitada pel propietari Pere Urgell de la Roca. El nom actual ve de quan a l'any 1549 fou establert (cessió mitjançant un cens) Antoni Seriol en el ‘lloc de la roca'. De fet, de hi ha referències als Seriol, Sariol, Soriol o Suriol des del fogatge de 1497 Va ser dels Suriol durant els segles XVI i XVII i des del 1678, i fins al segle XX, va pertànyer a la família Raventós. L'any 1914, la propietat va ser heretada per la germana de l'últim Raventós i el seu marit, Joan Albareda. Després can Suriol passà a la família Camps i Albareda. | 41.3120100,1.7911800 | 398816 | 4574099 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55796-foto-08148-52-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55796-foto-08148-52-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55796-foto-08148-52-3.jpg | Inexistent | Modern|Neoclàssic|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Religiós | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | 94|99|85 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||||
| 55797 | Nucli antic d'Olivella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/nucli-antic-dolivella | CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. | XVII - XX | El carrer de l'església envolta el temple de Sant Pere i Sant Feliu, al punt més alt d'Olivella, un promontori on aflora la roca natural. Juntament al carrer Major i el carrer de Sant Isidre conformen un conjunt arquitectònic heterogeni pel que fa al moment històric en què es van construir els habitatges, però amb certa harmonia en l'entramat urbà i en els materials utilitzats. Es tracta de cases majoritàriament entre mitgeres de planta baixa i un pis amb façanes de pedra. Darrera les cases hi trobem un petit pati. Molts interiors conservat l'embigat de fusta. El llenguatge arquitectònic és popular. | 08148-53 | Nucli antic d'Olivella | El creixement demogràfic de la primera meitat del segle XVII, al qual no fou aliena la immigració francesa, féu que el 1625 la parròquia de Sant Pere i Sant Feliu fou traslladada al solar del Castell Nou que serví de nucli a la formació de l'actual poble d'Olivella. | 41.3105600,1.8104200 | 400425 | 4573916 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55797-foto-08148-53-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55797-foto-08148-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55797-foto-08148-53-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Han estat restaurades a l'últim quart del segle XX. | 119|94 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||||||||
| 55798 | Casa Nova / La Creu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-nova-la-creu | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. ROIG, P. (1998). Masies del Garraf, vol 1. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2000). Masies del Garraf, vol 2. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2008). Masies del Garraf, vol 3. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa | XVII | Enrunat. | La Casa Nova és una masia d'obra popular situada al Pla de les Llenties, enrunada, catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. De les restes conservades es dedueix que constava d'un edifici principal, de planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab i el carener perpendicular a la façana principal, avui pràcticament desapareguda. Les parets són de maçoneria i s'hi distingeixen algunes de les seves estances. A aquesta edificació s'hi anaren adossant altres immobles i es construïren edificis auxiliars al seu sud-est. Tot aquest conjunt es troba enrunat. Tot i això podem distingir-hi alguns dels seus usos: al sud-est hi hauria uns cort i a la banda nord s'hi distingeix un cup revestit de cairons. | 08148-54 | Camí de la Casa Nova | Sembla que és documentada des de l'any 1641 i que en algun moment fou anomenada 'La Creu' per la seva proximitat a la creu de Jafre. Tanmateix als arxius de Can Falç de Mar consta com a 'Mas Casanova de Jafre' i des de 1851 era dels hereus Dalmau. | 41.2716500,1.8535800 | 403980 | 4569547 | 08148 | Olivella | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55798-foto-08148-54-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55798-foto-08148-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55798-foto-08148-54-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | A uns 400 metres al sud-oest hi ha el Xalet de la Casa Nova, ja en terme de Sitges. | 119|94 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||
| 55799 | Corral Nou / La Casa Petita | https://patrimonicultural.diba.cat/element/corral-nou-la-casa-petita | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. VENDRELL, R. (1992). Olivella, notes històriques. Olivella: Akribos. ROIG, P. (1998). Masies del Garraf, vol 1. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2000). Masies del Garraf, vol 2. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2008). Masies del Garraf, vol 3. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa | XVIII | El Corral Nou és una masia d'obra popular, catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, situada al costat del camí d'Olesa de Bonesvalls a la Plana Novella. Consta d'un edifici principal, de maçoneria amb planta baixa i pis. La coberta és a doble vessant, de teula àrab, amb el carener perpendicular a la seva façana. A aquest immoble s'hi ha adossat altres edificacions per les altres façanes, dedicades majoritàriament a usos residencials. Al nord-oest s'hi localitza un baluard o barri, força envaït per la vegetació. | 08148-55 | Corral Nou | Masia del districte de llevant, situada en el camí de les Piques a La Plana Novella, prop de la riera de Jafre i vora el límit del T.M. de Begues. Desprès d'estar molts anys abandonat, es va restaurar com a masia temporal amb instal·lacions de bestiar i aviram. En la actualitat, va tornar a ser restaurada. Aquest mas pertanyia a les Piques i era coneguda com 'la casa petita'; o el Corral Nou. L'any 1875 fou comprada per Pere Domènech i Grau, el mateix que comprà la Plana Novella i Les Piques. L'any 1898, quan els projectes colonitzadors d'en Domènech no varen donar el resultat esperat, hom portà l'heretat a l'encant públic. L'any 1898 havia passat , per deutes, junt a Les Piques, als editors barcelonins Muntaner i Simón. Ha estat recentment rehabilitada per convertir-se en casa de turisme rural. Masia situada en el camí de Les Piques a La Plana Novella , prop de la riera de Jafre i vora el límit amb el terme de Begues, indret on es troba la font de Fontanelles. Després de molts anys abandonat, es va veure restaurat com a masia temporal amb instal·lacions de bestiar i aviram. Últimament s'ha rehabilitat i s'ha convertit en la primera casa rural d'Olivella. Són dues cases encarades a mig. La més antiga és la de llevant, 1730-32, quan es formava les Piques i era habitada per la família Raventós 'de la casa petita' o 'Corral Nou'. Es tenen dades dels masovers des de 1795 fins 1889, sempre dependents de la Plana Novella, és a dir, dels Raventós i després d'en Domènech de Sitges. | 41.2998500,1.8530500 | 403977 | 4572678 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55799-foto-08148-55-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55799-foto-08148-55-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55799-foto-08148-55-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 119|94 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||||
| 55800 | El Maset de Dalt / Maset de Liona / els Masets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-maset-de-dalt-maset-de-liona-els-masets | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup VENDRELL, R. (1992). Olivella, notes històriques. Olivella: Akribos. ROIG, P. (1998). Masies del Garraf, vol 1. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2000). Masies del Garraf, vol 2. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2008). Masies del Garraf, vol 3. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa | XVIII-XIX | Enrunat. | El Maset de Dalt és una masia d'obra popular, enrunada, situada al costat del camí de Sitges a Olivella, inclosa a l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d'un conjunt d'edificacions, de maçoneria, amb coberta de teula àrab majoritàriament a un únic vessant. Són edificacions, força enrunades, de les que s'observa que comptaven majoritàriament amb planta baixa i pis. En les obertures conservades es combina la llinda d'arc rebaixat, sovint de maons, amb algunes de llinda plana (d'obra o amb una biga de fusta). A l'extrem nord d'un dels edificis, sobre la façana. S'hi conserva una torre metàl·lica, presumiblement utilitzada en temps pretèrits per extreure l'aigua d'un pou | 08148-56 | Al camí de Jafra a Olivella, a 2 km de Can Marcer. | La masia s'anomenava 'Maset de Liona' l'any 1774, quan era propietat de Josep Raventós ja que pertanyia a la seva heretat de Liona. | 41.2851200,1.8224700 | 401395 | 4571077 | 08148 | Olivella | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55800-foto-08148-56-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55800-foto-08148-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55800-foto-08148-56-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Poden ser considerades un conjunt junt amb el Maset de Baix. Conjuntament són coneguts com els 'Masets de Jafra'. | 119|94 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||
| 55801 | El Maset de Baix / els Masets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-maset-de-baix-els-masets | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. DESCALZO, E.; CAMARÓS, E.; MUNUERA, A. (2009). Diari de Pau Raventós i Marcer, pagès d'Olivella (1814-1844). Olivella: Ajuntament d'Olivella. ROIG, P. (1998). Masies del Garraf, vol 1. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2000). Masies del Garraf, vol 2. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2008). Masies del Garraf, vol 3. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. | XVIII-XIX | Enrunat. | El Maset de Baix és una masia d'obra popular, enrunada, inclosa a l'Inventari de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, localitzada als Fondos d'en Serra. Combina les construccions de maçoneria, tàpia i paret de maons i sembla que la majoria de les edificacions constaven de planta baixa i pis. Les cobertes eren de teula àrab. Algunes de les obertures tenen la llinda construïda amb biga de fusta, en alguns casos molt rústica i corbada. Entre les edificacions es distingeix un forn de pa. | 08148-57 | A 2 Km de Can Marcer, seguint camí a Ribes. | Quan la casa és de poques dimensions, en lloc de mas s'empren el nom de 'masets'. Un mas pot atreure altres masos, fins arribar-se a formar un aglomerat de caserius. El Maset del Dalt i de Baix formaven un caseriu pertanyent a l'antiga quadra de Jafra, actualment despoblada, i ara es troben completament enrunats. Llogarret que formava part del Masets de Jafre. Situat a ponent de l'actual nucli despoblat de l'agregat de Jafre al camí que va a Olivella. Abandonat de fa dècades, constava de tres edificis agrupats. La masoveria del Maset de Baix començat a documentar a partir del 1774. Hi ha passat diverses famílies (Raventós, Pujol i Marcer, entre d'altres) fins que fou tancada l'any 1942. Els anys setanta del s.XX l'edifici ja estava molt enrunat. Restes d'un edifici de planta rectangular. D'obra popular d'acord amb la catalogació de l'inventari del patrimoni cultural de la Generalitat de Catalunya. La superfície total ocupada és de: 783,54m² | 41.2836400,1.8183500 | 401048 | 4570918 | 08148 | Olivella | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55801-foto-08148-57-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55801-foto-08148-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55801-foto-08148-57-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Poden ser considerades un conjunt junt amb el Maset de Dalt. Conjuntament són coneguts com els 'Masets de Jafra'. | 119|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||
| 55802 | Església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-parroquial-de-sant-pere-i-sant-feliu | CATALÀ, R. (2003). Quaranta anys a la parròquia d'Olivella (Garraf). Anècdotes i vivències d'un rector rural. Olivella. Edita l'autor i l'Ajuntament d'Olivella CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. VENDRELL, R. (1992). Olivella, notes històriques. Olivella: Akribos. | XVII | L'edifici es troba situat a la part alta del poble d'Olivella i s'alça damunt un basament de roca. Té absis semicircular i presenta una distribució asimètrica d'elements. A la part esquerra té un habitatge annex, la rectoria, mentre que la coberta, de teula a dues vessants, es perllonga per la banda dreta per cobrir un cos lateral. La façana mostra parament vista de maçoneria de pedra irregular amb la cantonada de pedra regular més gran devastada, presenta porta d'accés amb llinda, elevada per quatre graons. Es troba emmarcada per una estructura d'inspiració clàssica: pilastres estriades, entaulament i frontó triangular en el interior del qual hi ha ceràmica moderna amb el símbol del municipi d'Olivella policromat. A la part central de la façana, hi ha una rosassa amb vitralls de color. L'absis i les dues primeres capelles es corresponen a la part més antiga de la construcció. En una d'elles destaca la sepultura de la família Olivella. Les dues capelles més properes a la façana de la portalada, la mateixa façana i el campanar són obra d'ampliació del segle XVII, tal com indiquen les dates gravades sobre la pedra de l'extradós dels seus arcs. Són les dates d'inici i final de l'obra (1625 - 1671). El campanar, de planta rectangular, presenta sis obertures d'arc de mig punt i es corona amb merlets de maó. En un dels maons des de l'interior del campanar s'observa la data de 1813, data probable d'una refacció de la teulada d'aquest edifici. A l'interior de l'església destaquen les pintures murals d'Agustí Ferrer Pino pintades l'any 1942, que representen les figures de dos arcàngels situats lateralment, quatre àngels rodejant la un colom, l'esperit sant, centren la composició a la volta de l'absis. | 08148-58 | Pl. de l'Església, 1 | L'existència de l'església és documentada l'any 1508, però podria ser molt més antiga per les mencions indirectes d'alguns documents. L'any 1513 ja era parròquia de Sant Pere i Sant Feliu. La imatge actual és d'una església bastida al segle XVII. L'altar major es construí els anys 1609 i 1619. La data de 1625 que es pot veure a l'interior correspon a l'inici de les obres d'ampliació, que finalitzaren el 1671, data que també fou gravada al temple. Aleshores es devien erigir diverses capelles, entre els quals cal citar la del Roser, de Sant Isidre i de Sant Crist. El 1936 va ésser incendiada l'església i la casa rectoral. En els fets fou assassinat el rector. La darrera refacció de la façana i el campanar és de 1991. | 41.3104800,1.8105900 | 400439 | 4573906 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55802-foto-08148-58-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55802-foto-08148-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55802-foto-08148-58-3.jpg | Inexistent | Barroc|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | 96|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||||
| 55803 | Forn de calç del Monàs / Forn de calç del Monars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-monas-forn-de-calc-del-monars | AJUNTAMENT D'OLIVELLA. 'Xarxa Camins d'Olivella, Camí antic d'Olivella. Camí antic de Can Turiols'. (Fulletó). Ajuntament d'Olivella i Diputació de Barcelona. | XX | Seguint el Camí Antic d'Olivella cap a la Crivellera, en paral·lel al camí es troba el Coster de la Bóta, en les immediacions del qual situem el forn, a les faldes del Puig del Monars. El forn de calç és una estructura construïda de planta circular que aprofita un desnivell natural com a paret. Consisteix en una cambra de combustió o canó de forma cilíndrica, amb uns 4,60 m de diàmetre i 7 m d'alçada. Les parets són construïdes interiorment en pedra calcària irregular lligada amb morter de calç (maçoneria). La paret on hi ha l'obertura de la boca d'entrada, la 'davantera', és de pedra seca, reforçada a la base amb una banqueta també de pedra seca. La boca destaca per les seves mides, un passadís de 2,50 m i una alçada de 2,20 m construït amb arc de maó pla rebaixat. L'alçada conservada del forn és d'uns 8 m. amb un diàmetre màxim de 4,60 m. Les parets interiors estan rubefactades com a conseqüència del seu enduriment per les altes temperatures assolides en les continues coccions. | 08148-59 | Puig dels Monars - Costera de la Bóta | Els forns es llogaven als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i més tard la venien sencera o acabada en calç. En aquest cas es coneixen els constructors i calciners a la vegada: Ramon Vidal de Ca la Laieta Vella i Josep Arnal el Valencià. El forn va funcionar entre 1940 i 1960 aproximadament. El procés de producció d'una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina. També, de vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d'homes que l'ajudessin per a produir una partida de calç. Primer de tot, per fabricar la calç es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc ja que es s'iniciava una combustió del forn i aquest assolia temperatures entre 800 i 1000 ºC. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra calcària amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Durant el procés de cocció que podia durar, sense interrupció, 10 o 15 dies, la fornada de pedra calcària s'havia transformat en calç viva. Les pedres estaven cuites i es convertien en calç quan adquirien un color blanquinós i a més, quan desapareixien les juntes entre les pedres. La millor estació per fabricar la calç és a l'estiu perquè la humitat no anava bé per fer una fornada. A més, aquesta calç la fabricaven els calciners que s'encarregaven de fabricar-lo correctament. La utilitat de la calç era en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o arena s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat de calci s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. Aquest forn ha estat senyalitzat en el context de l'itinerari creat des de l'Ajuntament d'Olivella com a complement de l'arranjament i recuperació del camí antic d'Olivella | 41.3019100,1.7842800 | 398223 | 4572986 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55803-foto-08148-59-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55803-foto-08148-59-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55803-foto-08148-59-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | Ramon Vidal de Ca la Laieta Vella i Josep Arnal el Valencià. | Aquest forn correspon al 'Forn 3' de la senyalització del 'Camí Antic d'Olivella'. | 119|98 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||
| 55804 | Forn de calç del pont del Monar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-pont-del-monar | AJUNTAMENT D'OLIVELLA. 'Xarxa Camins d'Olivella, Camí antic d'Olivella. Camí antic de Can Turiols'. (Fulletó). Ajuntament d'Olivella i Diputació de Barcelona. | XX | Forn de calç emplaçat a l'esquerra de la riera de Begues, a tocar del camí vell d'Olivella. Es troba cobert de vegetació, fet que impedeix descriure'n amb exactitud les seves dimensions. El seu diàmetre ronda els 4 metres. | 08148-60 | Puig dels Monars | Els forns es llogaven als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i més tard la venien sencera o acabada en calç. En aquest cas es coneix calciners, Fèlix de Ribes, que va fer funcionar el forn entre l'any 1900 i el 1940, aproximadament. El procés de producció d'una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina. També, de vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d'homes que l'ajudessin per a produir una partida de calç. Primer de tot, per fabricar la calç es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc ja que es s'iniciava una combustió del forn i aquest assolia temperatures entre 800 i 1000 ºC. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra calcària amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Durant el procés de cocció que podia durar, sense interrupció, 10 o 15 dies, la fornada de pedra calcària s'havia transformat en calç viva. Les pedres estaven cuites i es convertien en calç quan adquirien un color blanquinós i a més, quan desapareixien les juntes entre les pedres. La millor estació per fabricar la calç és a l'estiu perquè la humitat no anava bé per fer una fornada. A més, aquesta calç la fabricaven els calciners que s'encarregaven de fabricar-lo correctament. La utilitat de la calç era en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o arena s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat de calci s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. Aquest forn ha estat senyalitzat en el context de l'itinerari creat des de l'Ajuntament d'Olivella com a complement de l'arranjament i recuperació del camí antic d'Olivella. | 41.3076800,1.7858600 | 398364 | 4573624 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55804-foto-08148-60-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55804-foto-08148-60-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Fèlix de Ribes | Aquest forn correspon al 'Forn 2' de la senyalització del 'Camí Antic d'Olivella'. | 119|98 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||
| 55805 | Forn de calç de can Suriol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-de-can-suriol | AJUNTAMENT D'OLIVELLA. 'Xarxa Camins d'Olivella,. Camí antic d'Olivella. Camí antic de Can Turiols'. (Fulletó). Ajuntament d'Olivella i Diputació de Barcelona. | XX | Esfondraments parcials. | Situat dintre del paratge de Can Suriol, poper al nucli poblacional. Seguint en paral·lel la riera del Begues, si hi anem des d'Olivella, es troba al marge dret, una vegada passat el mas de Can Suriol. El forn de calç és una estructura construïda de planta circular que aprofita un desnivell natural com a paret. Consisteix en una cambra de combustió o canó de forma cilíndrica de parets de terra i pedruscall natural, a la base blocs de pedra i a la part superior coronada amb fileres de pedra calcària irregular (la vora) lligada amb morter de calç. La paret on hi ha l'obertura de la boca d'entrada, la 'davantera', conserva una part de paret de pedra seca, semiderruïda. La boca conserva un passadís de 2,00 m i una alçada d'1,40 m oberta en terreny natural. L'alçada conservada del forn és d'uns 4,5 m. amb un diàmetre màxim de 4,40 m. . Les parets interiors estan rubefactades com a conseqüència del seu enduriment per les altes temperatures assolides en les continues coccions. | 08148-61 | Paratge de Can Suriol | Els forns es llogaven als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i més tard la venien sencera o acabada en calç. En aquest cas es coneixen els constructors i calciners a la vegada: Ramon Vidal de Ca la Laieta Vella i Josep Arnal el Valencià. El forn va funcionar entre 1930 i 1940 aproximadament. El procés de producció d'una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina. També, de vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d'homes que l'ajudessin per a produir una partida de calç. Primer de tot, per fabricar la calç es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc ja que es s'iniciava una combustió del forn i aquest assolia temperatures entre 800 i 1000 ºC. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra calcària amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Durant el procés de cocció que podia durar, sense interrupció, 10 o 15 dies, la fornada de pedra calcària s'havia transformat en calç viva. Les pedres estaven cuites i es convertien en calç quan adquirien un color blanquinós i a més, quan desapareixien les juntes entre les pedres. La millor estació per fabricar la calç és a l'estiu perquè la humitat no anava bé per fer una fornada. A més, aquesta calç la fabricaven els calciners que s'encarregaven de fabricar-lo correctament. La utilitat de la calç era en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o arena s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat de calci s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. Aquest forn ha estat senyalitzat en el context de l'itinerari creat des de l'Ajuntament d'Olivella com a complement de l'arranjament i recuperació del camí antic d'Olivella. | 41.3113900,1.7890500 | 398637 | 4574032 | 08148 | Olivella | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55805-foto-08148-61-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55805-foto-08148-61-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | Josep Arnal el Valencià. Mestre calciner, Ramon Vidal de Ca la Laieta Vella. Mestre calciner | Aquest forn correspon al 'Forn 1' de la senyalització del 'Camí Antic d'Olivella'. | 119|98 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||||||
| 55806 | Forn de calç de Cal Gavarró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-de-cal-gavarro | XX | Esfondraments parcials. | El forn de calç és una estructura construïda de planta circular que aprofita un desnivell natural com a paret. Consisteix en una cambra de combustió o canó de forma cilíndrica, de 3,40 m de diàmetre i 2,30 m d'alçada. No s'observa la porta d'entrada, car l'obertura per la què s'hi accedeix actualment sembla fruit de l'enderroc parcial de la paret. Les parets de l'interior de la cambra de combustió, excavada majoritàriament al subsòl d'argiles i en part revestides de calç, pedres i argila per millorar-ne l'aïllament, estan completament rubefactades i en algun cas hi trobem vitrificacions, fruit de les altes temperatures assolides en aquest forn. A la part alta del canó s'hi conserva encara la vora, feta amb grans blocs de calcària. | 08148-62 | Fondo de Turiols | Els forns es llogaven als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i més tard la venien sencera o acabada en calç. El procés de producció d'una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina. També, de vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d'homes que l'ajudessin per a produir una partida de calç. Primer de tot, per fabricar la calç es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc ja que es s'iniciava una combustió del forn i aquest assolia temperatures entre 800 i 1000 ºC. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra calcària amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Durant el procés de cocció que podia durar, sense interrupció, 10 o 15 dies, la fornada de pedra calcària s'havia transformat en calç viva. Les pedres estaven cuites i es convertien en calç quan adquirien un color blanquinós i a més, quan desapareixien les juntes entre les pedres. La millor estació per fabricar la calç és a l'estiu perquè la humitat no anava bé per fer una fornada. A més, aquesta calç la fabricaven els calciners que s'encarregaven de fabricar-lo correctament. La utilitat de la calç era en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o arena s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat de calci s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació | 41.3100900,1.7810300 | 397964 | 4573897 | 08148 | Olivella | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55806-foto-08148-62-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55806-foto-08148-62-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55806-foto-08148-62-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Localitzat i inventariat pel Cos Agents Rurals. | 119|98 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||||||||
| 55807 | Forn de calç dels Turiols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-dels-turiols | XIX-XX | Esfondraments parcials. | El forn de calç és una estructura construïda de planta circular que aprofita un desnivell natural com a paret. Construït al fondo de Turiols, consisteix en una cambra de combustió o canó de forma cilíndrica, amb uns 4,80 m de diàmetre i 4,30 m d'alçada. Les parets de l'interior de la cambra de combustió, excavada majoritàriament al subsòl d'argiles i en part revestides de calç, pedres i argila per millorar-ne l'aïllament, estan completament rubefactades, fruit de les altes temperatures assolides en aquest forn. A la part alta del canó s'hi conserva encara la vora, feta amb grans blocs de calcària. | 08148-63 | Fondo de Turiols | Els forns es llogaven als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i més tard la venien sencera o acabada en calç. EL forn va ser construït i explotat per Ramon Vidal de Ca la Laieta Vella i Josep Arnal el Valencià i va ser utilitzat entre finals del segle XIX i inicis del segle XX. El procés de producció d'una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina. També, de vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d'homes que l'ajudessin per a produir una partida de calç. Primer de tot, per fabricar la calç es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc ja que es s'iniciava una combustió del forn i aquest assolia temperatures entre 800 i 1000 ºC. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra calcària amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Durant el procés de cocció que podia durar, sense interrupció, 10 o 15 dies, la fornada de pedra calcària s'havia transformat en calç viva. Les pedres estaven cuites i es convertien en calç quan adquirien un color blanquinós i a més, quan desapareixien les juntes entre les pedres. La millor estació per fabricar la calç és a l'estiu perquè la humitat no anava bé per fer una fornada. A més, aquesta calç la fabricaven els calciners que s'encarregaven de fabricar-lo correctament. La utilitat de la calç era en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o arena s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat de calci s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. Aquest forn ha estat senyalitzat en el context de l'itinerari creat des de l'Ajuntament d'Olivella com a complement de l'arranjament i recuperació del camí antic d'Olivella | 41.3093000,1.7820300 | 398046 | 4573809 | 08148 | Olivella | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55807-foto-08148-63-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55807-foto-08148-63-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55807-foto-08148-63-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Ramon Vidal de Ca la Laieta Vella i Josep Arnal el Valencià. | Aquest forn correspon al 'Forn 4' de la senyalització del 'Camí de Can Turiols'. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||
| 55808 | Forn de calç del fondo de Querol 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-fondo-de-querol-1 | XIX-XX | Esfondraments parcials. | Forn de calç del fondo de Querol 1 se situa al fondo de Querol, a la dreta del camí en sentit ascendent. Es tracta d'una estructura de planta circular que aprofita un desnivell natural com a paret. Consisteix en una cambra de combustió o canó de forma cilíndrica, de 4,55 metres de diàmetre i 4 metres d'alçada, aproximadament. S'entreveu on disposava de la porta, pràcticament coberta de sediment. Les parets de l'interior de la cambra de combustió, excavada majoritàriament al subsòl d'argiles i en part revestides de calç, pedres i argila per millorar-ne l'aïllament, estan completament rubefactades fruit de les altes temperatures assolides en aquest forn. A la part alta del canó s'hi conserva encara la vora, feta amb grans blocs de calcària units per morter de calç | 08148-64 | Fondo de Querol | Els forns es llogaven als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i més tard la venien sencera o acabada en calç. El procés de producció d'una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina. També, de vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d'homes que l'ajudessin per a produir una partida de calç. Primer de tot, per fabricar la calç es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc ja que es s'iniciava una combustió del forn i aquest assolia temperatures entre 800 i 1000 ºC. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra calcària amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Durant el procés de cocció que podia durar, sense interrupció, 10 o 15 dies, la fornada de pedra calcària s'havia transformat en calç viva. Les pedres estaven cuites i es convertien en calç quan adquirien un color blanquinós i a més, quan desapareixien les juntes entre les pedres. La millor estació per fabricar la calç és a l'estiu perquè la humitat no anava bé per fer una fornada. A més, aquesta calç la fabricaven els calciners que s'encarregaven de fabricar-lo correctament. La utilitat de la calç era en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o arena s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat de calci s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació | 41.2945500,1.7905900 | 398740 | 4572161 | 08148 | Olivella | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55808-foto-08148-64-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55808-foto-08148-64-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Localitzat i inventariat pel Cos Agents Rurals. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||||||||
| 55809 | Forn de calç del fondo de Querol 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-fondo-de-querol-2 | XIX-XX | Esfondraments parcials. | Forn de calç del fondo de Querol 2 se situa al fondo de Querol, a l'esquerra del camí en sentit ascendent, a pocs metres per sota d'aquest. Es tracta d'una estructura de planta circular que aprofita un desnivell natural com a paret. Consisteix en una cambra de combustió o canó de forma cilíndrica, de 4,70 metres de diàmetre i 4,20 metres d'alçada, aproximadament. La porta no és visible. Les parets de l'interior de la cambra de combustió, excavada majoritàriament al subsòl d'argiles i en part revestides de calç, pedres i argila per millorar-ne l'aïllament, estan completament rubefactades fruit de les altes temperatures assolides en aquest forn. A la part alta del canó s'hi conserva encara la vora, feta amb grans blocs de calcària units per morter de calç. | 08148-65 | Fondo de Querol | Els forns es llogaven als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i més tard la venien sencera o acabada en calç. El procés de producció d'una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina. També, de vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d'homes que l'ajudessin per a produir una partida de calç. Primer de tot, per fabricar la calç es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc ja que es s'iniciava una combustió del forn i aquest assolia temperatures entre 800 i 1000 ºC. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra calcària amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Durant el procés de cocció que podia durar, sense interrupció, 10 o 15 dies, la fornada de pedra calcària s'havia transformat en calç viva. Les pedres estaven cuites i es convertien en calç quan adquirien un color blanquinós i a més, quan desapareixien les juntes entre les pedres. La millor estació per fabricar la calç és a l'estiu perquè la humitat no anava bé per fer una fornada. A més, aquesta calç la fabricaven els calciners que s'encarregaven de fabricar-lo correctament. La utilitat de la calç era en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o arena s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat de calci s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. | 41.2951600,1.7880000 | 398524 | 4572232 | 08148 | Olivella | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55809-foto-08148-65-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55809-foto-08148-65-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Localitzat i inventariat pel Cos Agents Rurals. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||||||||
| 55810 | Forn de calç del fondo de Querol 3 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-fondo-de-querol-3 | XIX-XX | Pràcticament destruït. | Forn de calç del fondo de Querol 3 se situa al fondo de Querol. Aquesta estructura es troba pràcticament destruïda per les obres d'ampliació de la pista forestal. Únicament s'aprecien, en l'actual marge del camí, la termoalteració de la part interior de les parets del forn. | 08148-66 | Fondo de Querol | Els forns es llogaven als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i més tard la venien sencera o acabada en calç. El procés de producció d'una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina. També, de vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d'homes que l'ajudessin per a produir una partida de calç. Primer de tot, per fabricar la calç es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc ja que es s'iniciava una combustió del forn i aquest assolia temperatures entre 800 i 1000 ºC. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra calcària amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Durant el procés de cocció que podia durar, sense interrupció, 10 o 15 dies, la fornada de pedra calcària s'havia transformat en calç viva. Les pedres estaven cuites i es convertien en calç quan adquirien un color blanquinós i a més, quan desapareixien les juntes entre les pedres. La millor estació per fabricar la calç és a l'estiu perquè la humitat no anava bé per fer una fornada. A més, aquesta calç la fabricaven els calciners que s'encarregaven de fabricar-lo correctament. La utilitat de la calç era en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o arena s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat de calci s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. | 41.2943300,1.7941800 | 399040 | 4572132 | 08148 | Olivella | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55810-foto-08148-66-1.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Localitzat i inventariat pel Cos Agents Rurals. | 98|119 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||||||||
| 55811 | Forn de calç del fondo de Querol 4 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-fondo-de-querol-4 | XIX-XX | Esfondraments parcials. | Forn de calç del fondo de Querol 4 se situa al fondo de Querol, a la dreta del camí en sentit ascendent. Es tracta d'una estructura de planta circular que aprofita un desnivell natural com a paret. Consisteix en una cambra de combustió o canó de forma cilíndrica, de 3,30 metres de diàmetre i 3,20 metres d'alçada, aproximadament. No s'observa la porta. Les parets de l'interior de la cambra de combustió, excavada majoritàriament al subsòl d'argiles i en part revestides de calç, pedres i argila per millorar-ne l'aïllament, estan completament rubefactades fruit de les altes temperatures assolides en aquest forn. A la part alta del canó s'hi conserva encara la vora, feta amb grans blocs de calcària units per morter de calç. | 08148-67 | Fondo de Querol | Els forns es llogaven als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i més tard la venien sencera o acabada en calç. El procés de producció d'una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina. També, de vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d'homes que l'ajudessin per a produir una partida de calç. Primer de tot, per fabricar la calç es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc ja que es s'iniciava una combustió del forn i aquest assolia temperatures entre 800 i 1000 ºC. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra calcària amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Durant el procés de cocció que podia durar, sense interrupció, 10 o 15 dies, la fornada de pedra calcària s'havia transformat en calç viva. Les pedres estaven cuites i es convertien en calç quan adquirien un color blanquinós i a més, quan desapareixien les juntes entre les pedres. La millor estació per fabricar la calç és a l'estiu perquè la humitat no anava bé per fer una fornada. A més, aquesta calç la fabricaven els calciners que s'encarregaven de fabricar-lo correctament. La utilitat de la calç era en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o arena s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat de calci s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. | 41.2942700,1.7916100 | 398825 | 4572129 | 08148 | Olivella | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55811-foto-08148-67-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55811-foto-08148-67-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Localitzat i inventariat pel Cos Agents Rurals. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||||||||
| 55812 | Forn de calç del Turó de la Roqueta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-turo-de-la-roqueta | XIX-XX | Esfondraments parcials. | Forn de calç del Turó de la Roqueta se situa al fondo de la Roqueta, a la dreta del camí en sentit ascendent, pocs metres per sobre d'aquest. Es tracta d'una estructura de planta circular que aprofita un desnivell natural com a paret. Consisteix en una cambra de combustió o canó de forma cilíndrica, de 2,80 metres de diàmetre i 2,70 metres d'alçada, aproximadament. Conserva la porta per la que s'accedia a la cambra de combustió, feta per aproximació de les filades dels muntants i una llosa plana com a llinda de l'obertura; mesura 0,95 metres d'alçada conservada i una amplada màxima de 0,60 metres. Les parets de l'interior de la cambra de combustió, excavada majoritàriament al subsòl d'argiles i en part revestides de calç, pedres i argila per millorar-ne l'aïllament, estan completament rubefactades fruit de les altes temperatures assolides en aquest forn. A la part alta del canó s'hi conserva encara la vora, feta amb grans blocs de calcària units per morter de calç. | 08148-68 | Turó de la Roqueta | Aquest forn havia estat explotat pels habitants de la Roqueta a inicis del segle XX. Els forns es llogaven als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i més tard la venien sencera o acabada en calç. El procés de producció d'una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina. També, de vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d'homes que l'ajudessin per a produir una partida de calç. Primer de tot, per fabricar la calç es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc ja que es s'iniciava una combustió del forn i aquest assolia temperatures entre 800 i 1000 ºC. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra calcària amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Durant el procés de cocció que podia durar, sense interrupció, 10 o 15 dies, la fornada de pedra calcària s'havia transformat en calç viva. Les pedres estaven cuites i es convertien en calç quan adquirien un color blanquinós i a més, quan desapareixien les juntes entre les pedres. La millor estació per fabricar la calç és a l'estiu perquè la humitat no anava bé per fer una fornada. A més, aquesta calç la fabricaven els calciners que s'encarregaven de fabricar-lo correctament. La utilitat de la calç era en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o arena s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat de calci s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. | 41.2914900,1.7491300 | 395264 | 4571871 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55812-foto-08148-68-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55812-foto-08148-68-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Localitzat i inventariat pel Cos Agents Rurals. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||||||||
| 55813 | La Bassa Nova / Corral dels Penyals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-bassa-nova-corral-dels-penyals | CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. | Enrunat. | La Bassa Nova s'emplaça en un esperó dels Penyals per sobre del torrent de les Conques. Es tracta d'un corral consistent, en un espai de 25 per 18 metres, enrunat. Constava d'una edificació de maçoneria amb teulada de teula àrab a un vessant. Entorn d'aquest edifici s'estén un gran pati, tancat per un mur també de maçoneria. S'observen algunes subdivisions interiors. | 08148-69 | Els Penyals | Era propietat de Can Grau. Va ser habitada pels 'Reventós de la Bassa Nova'. A les darreries del segle XIX apareix amb el nom de la 'Balsa Nueva'. Modernament també és coneguda com el 'corral dels Penyals'. | 41.3001900,1.8447000 | 403279 | 4572726 | 08148 | Olivella | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55813-foto-08148-69-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55813-foto-08148-69-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55813-foto-08148-69-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 119|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||||
| 55814 | Jafre / Jafra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jafre-jafra | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CATALÀ, R. Mn. (2003). Quaranta anys a la parròquia d'Olivella (Garraf). Anècdotes i vivències d`un rector rural. Olivella: Mn. Ramon Català. CARBONELL, V. (1984). 'Jafra o Jafre?', butlletí interior de la societat d'onomàstica, 13. Societat d'Onomàstica. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. Pàg. 83-90. MADOZ, P. (1849). Diccionario geográfico-estadístico-historico de España y sus posesiones de ultramar (1846-1850). Vol. II. MUNTANER, I. (1983). 'Jafra o Jafre?', butlletí interior de la societat d'onomàstica, 14. Societat d'Onomàstica. VENDRELL, R. (1992). Olivella, notes històriques. Olivella: Akribos. | XIV a XVII | Enrunat. | El nucli de Jafre s'emplaça a la part oriental d'Olivella, dalt d'un petit tossal a l'esquerra de la riera a la que li dóna nom. Es tracta d'un conjunt d'edificacions que formaven un petit nucli rural. El conjunt està catalogat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. Actualment, excepte l'església, en força mal estat, tots els edificis es troben en estat de ruïna. A la part més alta es conserven les restes d'un immoble del que només queden alguns murs d'escassa alçada. Es tractaria de la que es coneix com la 'Casa del Baró' i, en la planimetria de l'ICC, com el 'el Castell'. En qualsevol cas els murs que s'observen avui en aquest punt no semblen correspondre a les ruïnes d'una fortificació medieval, la qual segurament s'emplaçava just al cim de l'elevació. A mitja alçada hi trobem el conjunt de l'església, la rectoria i el cementiri. Santa Maria de Jafre és una església d'una sola nau rectangular, sense absis diferenciat, orientada est-oest i de 18 metres de longitud i 8 metres d'amplada. La façana principal, orientada a ponent, compta amb un únic accés, format per una porta amb llinda plana feta de carreus de roca calcària. Per sobre seu, centrada, hi ha una llum circular obrada amb maons. El coronament de la façana és trapezoïdal, rematat per una línia de ceràmica esmaltada en blanc i blau. Sobre hi trobem un campanar d'espadanya de dos ulls d'estil barroc. La coberta és a dues aigües, amb teula àrab, i es troba parcialment enderrocada. A l'interior es pot observar, a la nau, arcs diafragmàtics fets de maons, mentre que l'arc triomfal és de mig punt. A l'absis s'hi conserven les restes de la fornícula que allotjava la Marededéu. El conjunt és d'obra de maons i està enguixat i amb evidències de les motllures i la policromia que la decoraven. Destaquen dos pilars semicirculars a banda i banda de la fornícula, que generen sengles finestres. Tot el conjunt està rematat per una cornisa motllurada. Pel que fa a la rectoria, d'obra popular, a la part més pròxima a l'església els murs conserven tota la seva alçada original, mentre que a l'extrem oposat estan pràcticament enrunats. Aquestes restes permeten saber que es tractava d'un edifici de maçoneria de planta baixa i dos pisos coberta per una teulada de teula àrab. Es conserven algunes finestres, de llinda plana. El que es coneix com la 'casa dels Masovers' seria l'edifici a la part més baixa del conjunt. Es tracta d'un immoble, de planta més aviat quadrangular, en estat de ruïna. Conserva encara les parets força completes. Com la rectoria, seria d'obra popular, de maçoneria, de planta baixa i dos pisos coberta per una teulada de teula àrab. Alguns contraforts reforçaven les parets. Les obertures conservades són majoritàriament rectangulars, amb la llinda formada per una biga de fusta. | 08148-70 | Jafre | El seu nom seria, segons alguns autors, d'origen àrab i correspondria a un nom propi de persona. Tot i això no hi ha evidències de que hi hagués un nucli musulmà anterior a la repoblació cristiana. El primer esment de Jafra ('Iafer') data de l'any 1139, juntament amb Garraf i Campdàsens. Poc més tard, el 1143, s'esmenta com a 'Iocum de Iafar', pertanyent al castell d'Eramprunyà (CSC, núm. 946). Després, el 1163, en la fundació reial del monestir de Sant Vicenç de Garraf, s'hi troba el testimoni Ramon 'de Iafar' (Arxiu antic de Santa Anna, núm. 366). En segles posteriors altres personatges s'identifiquen amb Jafre com a lloc de procedència, signant 'Jafer', 'Jaffer' o 'Jaffero'. El lloc de Jafre donà nom al seu castell (1332), a la quadra (1533), a la baronia (1622) i al districte (1867). Pel que fa a Santa Maria de Jafre, els paraments i ornaments palesen les diverses reconstruccions que ha patit l'església al llarg del temps. El 1305 sabem que a Jafre hi oficiava un rector. Tot i així el 1415 es produïa una visita pastoral del bisbe a 'Santa Maria del Castell de Jafra' en què es descriu una església 'en bon estat' (RV, 18). El 1432 es produïa la 'unió perpètua de l'església de Santa Maria de Jafra amb la de Sant Pere d'Olivella' (RV, 10, segons ACB, Lib. II Antiq., fol. 353). Els anys 1617-1623 se celebrà un litigi entre els senyors barons de Jafre i el rector d'Olivella, que al·legava que es pretenia que 'dita Iglesia de Jafre fos una simple capella privada i no sufragània', que acabà en una concòrdia per fer una missa cada 15 dies. El 1672 l'església era anomenada 'Capella de Nostra Senyora de Jafra', denominació que ha persistit fins temps recents. Per les dates inscrites a diferents parts de l'edifici, aquest degué ser reformat els anys 1688, 1850 i 1898. Sembla que l'any 1413 tots els seus habitants havien mort o fugit, car es parla de que Jafre 'no tenia ni rector ni feligresos'. Segons les estadístiques de Josep Iglésies, l'any 1700 a Jafre hi havia 9 cases i 56 habitants. (Carbonell, 2004: 84). El 1728 s'informa que dins del terme d'Olivella es troba l'església sota la invocació de la Mare de Déu, anomenada de Jafre, prop de la qual hi ha la casa del rector, que hi celebra missa en dies alterns. També hi ha un cementiri. Tot està bé i ben administrat (RV, 22). En el cens de Floridablanca del 1787 Jafre tenia 68 habitants i batlle propi. La baronia de Jafre tenia encara al 1790 terme propi. Segons Madoz (II, 21) el 1845 a Jafre hi restaven 8 cases rurals i la capella pública, i s'hi produïa blat i vi, es criava bestiar cabrer i de llana i s'hi caçaven conills, perdius i llebres. Hi existia una fassina 'la Fassina' i exportaven vi. Eren 13 cases i 62 habitants. Sembla que, superada la fil·loxera, fins 1920, Jafre visqué unes dècades de consolidació. Passada la Guerra Civil s'inicià una decadència i abandonament progressiu de les terres. Mica en mica va anar despoblant-se, mantenint-se actives només algunes masies aïllades. A inicis de la dècada de 1960 Mn. Ramon Català, rector d'Olivella, constatà l'estat de degradació de l'església i el cementiri de Jafre. Junt amb alguns veïns del municipi portaren les despulles existents en els nínxols de Jafre al cementiri municipal d'Olivella. Traslladaren també l'única campana que restava a l'església al campanar de l'església parroquial de Sant Pere. També van recuperar la creu de ferro d'entrada al cementiri. L'any 1997 el poble fou adquirit per la Diputació de Barcelona, iniciant treballs de millora (construcció d'un aparcament i neteja de l'entorn) i protegint l'accés a l'església. | 41.2816800,1.8334600 | 402310 | 4570683 | 08148 | Olivella | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55814-foto-08148-70-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55814-foto-08148-70-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55814-foto-08148-70-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | També anomenat Part de Dalt/la Capella. Hi ha hagut certa controvèrsia sobre si la grafia correcta d'aquest lloc era acabada amb 'E' (Jafre) o amb 'A' (Jafra). Ignasi M. Muntaner (1983) i Vicenç Carbonell (1984) han vessat rius de tinta sobre la justificació històrica de les diferents grafies. Finalment, d'acord amb la recomanació de l'Institut d'Estudis Catalans, des de l'any 1995, s'ha tendit a l'ús amb 'E': Jafre. | 119|94 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||
| 55815 | La Fassina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-fassina-3 | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. VENDRELL, R. (1992). Olivella, notes històriques. Olivella: Akribos. | XVIII | Masia ubicada dins la zona agrícola del Pla Especial de protecció espai natural de Garraf. És tancada amb baluard de pedra disposades segons la tècnica de la maçoneria amb les cantoneres reforçades amb pedres de mida més gran. A banda de l'entrada principal ubicada al sud-oest, avui amb muntant de maó, presenta diferents obertures exterior a estances agrícoles a la banda nord-oest. Al costat sud-est dona a un hort. Aquesta masia consta d'un cos principal i altres secundaris adossats als costats. Dos patis centrals articulen l'accés a les diferents estances. Té planta baixa i pis i les cobertes són a dues vessants. Les finestres del primer pis són allindades amb ampit i les de la planta baixa són d'arc de mig punt amb dovelles. A l'interior es conserven varis cups amb enrajolats amb cairons i volta catalana. Les partes d'algunes estances són excavades sobre la roca verge. | 08148-71 | Camí de Jafre. Fondo de les llenties | La Fassina, pertanyent inicialment al patrimoni de can Marcer, era antigament coneguda com Masia de la Font. Concretament, l'any 1783 Francesc Marcer donà al seu germà Antoni, capellà, el mas de la Font (la Fassina) amb les seves terres. El 1845 ja hi havia una destil·leria d'aiguardent (una fassina), propietat de la família Torrents, de Vilanova. Els anys 1990 va ser totalment restaurada. | 41.2779800,1.8354600 | 402472 | 4570270 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55815-foto-08148-71-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55815-foto-08148-71-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 119|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||||
| 55816 | La Plana Novella / Palau Novella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-plana-novella-palau-novella | BASSEGODA, J.; ALCALÀ, S. (2003). 'El palau Novella. Projecte de restauració del safareig històric', IV Trobada d'Estudiosos del Garraf. Barcelona: Diputació de Barcelona. Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. | XIX | Es troba situat en un promontori dominant dins la zona d'interès agrícola del P.E. de protecció espai natural de Garraf. El conjunt és de caràcter eclèctic amb predomini estètic 'romàntic' amb una tendència medievalitzant i gust oriental. El conjunt és tancat per una muralla on destaquen unes garites de guaita que l'envolten i recorden una fortalesa d'època gòtica. L'entrada principal del palau és una gran porta ubicada dins d'un arc de triomf on una placa amb una inscripció recorda la data d'adquisició de la finca i l'arquitecte que dirigí les obres. Centrada enmig de l'arc rebaixat destaca l'escultura de mig cos femenina idealitzada de gran bellesa que representa la senyora Maria Vilanova, esposa de Pere Domènech, promotor de la construcció. L'edifici principal és una gran mansió senyorial d'estil antillà de tres plantes. Té estructura simètrica amb dos cossos laterals i un de central més simple d'una alçada superior amb coberta de teula a dues vessants i una torreta mirador de planta quadrada molt sobresortint que descansa damunt el carener de la teulada. S'hi accedeix per una escala de cargol de 122 esglaons que puja als 25 metres d'alçada. A l'entrada del palau, previ a l'entrada de la casa hi ha una font ornamental amb l'escultural d'un nen amb una serp enroscada a la mà. En l'escalinata d'entrada, sobre dos pedestals, es troben uns grius esculpits, obra de Rafel Atché. Al vestíbul trobem dues plaques històriques: en una apareixen els artesans que participaren en la construcció del palau que tenen els seus noms i oficis escrits en una placa commemorativa de marbre. En una altra placa es rememora el moment en què els treballadors van fer la donació de les claus d'or als senyors Domènech. El saló principal del palau fou decorat amb escultures, pintures al fresc i tapissos de Baldomer Gili Roig. Una de les estances més curioses és la sala del bany d'estil neoàrab amb gran profusió de miralls circumdants, una banyera de marbre blanc de Carrara i un insòlit vàter de caoba en forma de trona. Un altre bany, és decorat amb figures humanes. A la segona planta es trobaven les habitacions del servei del palau i les calderes que produïen l'aigua calenta per a tot el palau. La decoració original es barreja actualment amb motius relacionats amb l'ús que actualment té l'edifici: monestir budista. A banda de la peça del palau, dins del recinte murat trobem diferents dependències: una majordomia per al servei extern de la casa; la cotxera on es guardaven els carruatges, , el celler, un pou, la casa dels guardes, quatre cases de planta baixa, els corrals, les quadres, les corts, les dependències de caràcter agrícola amb una superfície total edificada de 5.000 metres quadrats, els trulls per al premsat de la vinya i l'olivera. Destaca la capella cristiana dedicada a la Immaculada Concepció decorada artísticament amb les pintures d'Enric Monserdà i Vidal, especialment les de l'àbsis (La Santíssima Trinitat amb L'Anunciació de la Verge Maria i L'expulsió d'Adam i Eva del Paradís). També és destacable per la seva magnificència i vistositat l'edifici dedicat a les tasques de safareig, d'un marcat estil gaudinià, imitant la fletxa o pinacle d'una església gòtica, d'on surten quatre cossos recolzats en pilars guarnits de peces de ceràmica. Al centre, una font a tres nivells deixava caure el seu contingut en quatre piques. Tot el safareig, molt acolorit, presenta una fesomia molt oriental. A l'exterior del palau, destaca un llac artificial enmig del que devia ésser el jardí romàntic, avui encara amb arbres de diferents espècies. | 08148-72 | Camí de la Plana Novella | La Plana Novella és una antiga heretat que es troba en una petita planúria al centre del Parc del Garraf. Es troba situada en un promontori dominant, la vall dels Reis, que formava part de l'antiga baronia de Jafre. El nom prové de l'antiga masia Plana Novella situada darrere de la casa senyorial documentada en el segle XIV amb el nom de Mas Novella. El poblament d'aquesta zona s'inicià durant el segle XVII, abans però havia existit una casa pairal datada del 1601. L'any 1681, la propietat de la Plana Novella constava que era de José Catà i Bertran, senyor de la baronia de Jafra, qui en aquest any establí com a primer emfiteuta José Raventós i Codorniu del Mas de les Piques. El 22 d'agost de 1875, la finca fou adquirida per l'indià Pere Domènech i Grau, nascut a Sitges l'any 1831 i mor a Barcelona el 1898. Indià que va fer una gran fortuna a Cuba, on va aconseguir anar pujant socialment i obtenir alts càrrecs en el govern espanyol de l'illa. Pere Domènech va comprar a Joan Raventós i Girona i Joan Raventós i Amell els masos de la Plana Novella, les piques de la quadra de Jafre i el corral nou de Begues. La venda de la finca Plana Novella a Pere Domènech i Grau de Sitges va suposar un gran escàndol, ja que els senyors Raventós no eren els veritables senyors, sinó que només posseïen el domini útil de la finca. Aquesta venda va ocasionar un sorollós plet entre el senyor Domènech i els descendents del baró de Jafra, els quals posseïen el domini directe i alodial. Després d'aquest succés, el senyor Pere Domènech va decidir convertir el lloc en colònia agrícola, dedicada fonamentalment a l'explotació de la vinya. El nou propietari va incloure en les seves possessions el benefici de la Llei de colònies d'Alfons XII, que s'aconseguí el 23 de maig de 1885 i es va obtenir, així, l'exempció de l'impost de consum, l'exacció militar als nascuts a la colònia i també per a les set famílies que vivien a les masies sota el seu auspici i el de les 38 persones que treballaven a la colònia agrícola. El senyor Domènech encarrega la construcció del Palau Novella a l'arquitecte Manel Comas i Thos (distingit professionalment dintre dels estils modernista i neogòtic, autor de notables edificacions a Barcelona) recuperant una antiga masia i construint un palauet enmig del Garraf, destinat a l'època estival, per a la seva dona Maria Vilanova i el seu fill Cristòfor Domènech. Les obres de construcció començaren l'1 de juny de 1887 i acabaren el 29 d'octubre de 1890 amb la benedicció del bisbe de Barcelona, Monsenyor Jaume Català Albora. Aquestes obres consistiren en una reforma total de la propietat amb la construcció d'una mansió senyorial d'estil antillà de grans dimensions. Gràcies a l'impuls emprenedor de la senyor Vilanova, el 3 d'octubre de 1887, es van fer arribar les aigües del naixement dels brolladors de les piques fins a la finca, construint quatre quilòmetres de canonades; informació que es troba en una làpida de marbre a l'entrada del Palau. El celler, segons la descripció de l'època eren el millor equipat de Catalunya: amb 300 bótes de 10 càrregues cadascuna realitzades amb fusta dels boscos de la Plana. A l'època, la família Domènech va viure en un bon moment polític, amb importants amistats de persones influents, una de les quals, que era membre del govern, havia fet estades al palau. La família va fomentar importants esdeveniments culturals i socials: la celebració de grans balls de disfresses o de funcions d'òpera. (Segueix al camp Observacions) | 41.2917900,1.8527200 | 403938 | 4571784 | 1890 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55816-foto-08148-72-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55816-foto-08148-72-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55816-foto-08148-72-3.jpg | Inexistent | Eclecticisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Religiós | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | Comas i Thos, Manuel. Arquitecte | (Segueix del camp Història): Els projectes colonitzadors dels Domènech no donaren els resultats promesos. Les terres no produïen el que s'havia previst; durant els deu anys que va durar l'aventura, el nombre d'habitants va disminuir i els projectes de nova realització es reduirien únicament a l'embelliment de la casa senyorial; per això el municipi d'Olivella va promoure l'expedient de revocació dels beneficis de la Colònia Agrícola dient que l'existència d'aquesta colònia, amb els beneficis que li havien estat atorgats, el portarien a la ruïna juntament amb el despoblament per no haver-se pogut ingressar res a la caixa del municipi durant els anys posteriors a aquest període. L'any 1893 es declara la fil·loxera i el 1896 la finca passà a mans del Patrimoni de l'Estat i fou subhastada públicament amb 384 hectàrees de superfície i un preu de 178.911 pessetes. El 1898, va ser adjudicada la finca a l'últim descendent del baró de Jafre, Joan Torrents Font que se li va exigir en una reclamació, per part de l'Ajuntament d'Olivella, abonarels impostos darrers dels deu últims anys, que els antics senyors Domènech no havien pagat mai. El palau va passar a principi de segle al senyor Abadal dels transports de Barcelona, adquirida en subhasta pública. Els anys vint, totes les propietats de la Plana Novella foren del Banc Hipotecari i més tard dels senyors Montaner i Simón que les passarien als seus fills Murillo Simón. Els propietaris següents van ser: el senyor Ferrater i, l'any 1969, el senyor Querol Ponsá amb les propietats de les piques i del corral nou, finalment el senyor Lucas-Alsina de Barcelona i el senyor Caminal. El 1967 el palau i les seves terres foren adquirides per quatre associacions anònimes i els monjos de la comunitat religiosa dels Agustins de l'Escorial. L'associació va promoure la parcel·lació de la finca i la urbanització d'una àmplia zona, creant la urbanització Vall dels Reis. El recinte del palau es va separar de les àmplies bodegues i els trulls del palau que en aquesta època es convertiren en un restaurant. L'any 1996 es va convertir el Palau Novella en el Monestir de Sakya Tashi Ling (traduït del tibetà: ‘l'illa dels bons desitjos'), primer monestir budista a Catalunya, de la tradició Sakyapa, una de les quatre escoles de budisme tibetà, sota l'autoritat de Sa Santedat Sakya Trizin, rei de l'antic Tibet. La comunitat ha preservat l'edifici del palau amb campanyes de restauració fomentant-ne la conservació i la investigació de documents històrics referents a l'època de la família i de les colònies d'ultramar. L'edifici té un horari de visites guiades per conèixer la filosofia budista. | 102|98 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||||||
| 55817 | Les Piques | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-piques | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. | XVIII | Les Piques s'emplaça en un vessant orientat a sud / sud-est per sobre del camí d'Olivella a la Plana Novella. Es tracta d'un conjunt d'edificacions, en part enrunades, que havia format part d'una gran masia. Està inclòs a l'Inventari de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. La part rehabilitada està formada per planta baixa i planta pis, amb coberta de teula àrab a una pendent. Adossada en aquesta, hi ha altres edificacions enrunades que formaven un gran mas de les que únicament en resten alguns murs. Destaquen un potents contraforts a la part baixa de la pendent. Cal remarcar-ne l'important arc de pedra amb dovelles de la porta d'entrada i la sèrie de finestres amb dovelles de pedra tant en els muntants com en la llinda, aquesta última emmotllurada. Finalment existeix un altre annex, aïllat, de planta baixa que és utilitzada per explotació ramadera. Tot aquest espai esta envoltat per una tanca de tela metàl·lica. | 08148-73 | Camí de la Plana Novella, Km. 2 | Les Piques és una antiga masia documentada des del 1382. L'any 1420 era propietat de Guillem Font de les Piques. A les acaballes del segle XV hi vivia Guillem Batlle. El primer Raventós de les Piques es documenta el 1553, i va restar en mans d'aquesta família fins el 1875, quan va ser venuda a 'l'americano' Pere Domènech, de Sitges. Durant els temps dels Raventós la masia estava sota el domini senyorial del baró de Jafre. Pere Domènech acabà pleitejant per aquest domini contra el baró, resolent-se el litigi a favor del segon. Va ser refeta el 1782 construint-hi un gran casal de dimensions singulars rodejada d'un baluard que portava la data de 1786. En el primer terç del segle XIX un sanador de nom 'Pau de les Piques' assistí el poeta Manuel de Cabanyes en el seu llit de mort. L'any 1908 el mas fou adquirit juntament amb la Plana Novella i després seguí les vicissituds d'aquest darrer lloc. Al segle XX va quedar del tot enrunada. L'any 2003 es van fer obres de rehabilitació respectant les restes de l'antic mas. El topònim fa referència sens dubte a les deus d'aigua que subministren a la Plana Novella per mitjà d'un aqüeducte. | 41.3098100,1.8413400 | 403012 | 4573797 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55817-foto-08148-73-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55817-foto-08148-73-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 119|94 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 352,47 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml