Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 55795 | Can Surià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-suria | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. DESCALZO, E.; CAMARÓS, E.; MUNUERA, A. (2009). Diari de Pau Raventós i Marcer, pagès d'Olivella (1814-1844). Olivella: Ajuntament d'Olivella. VENDRELL, R. (1992). Olivella, notes històriques. Olivella: Akribos. ROIG, P. (1998). Masies del Garraf, vol 1. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2000). Masies del Garraf, vol 2. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2008). Masies del Garraf, vol 3. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. | XVIII | Situada al vessant sud d'una illa forestal a menys de 100 metres dels carrers de la urbanització de Can Surià. Envoltat de pins blancs. És un edifici de planta basilical amb planta baixa, pis i golfes. La coberta és a dos vessants, amb les golfes sobrelevades. A nivell de primer pis hi ha una galeria lateral porticada d'arcs rebaixats. Té una annex adossat de planta baixa amb parets arrebossades i coberta de teula a dues aigües i un pati envoltat d'una tanca de tapia i pedra. | 08148-51 | Can Surià | La masia té els seus orígens en un pagès de l'Arboçar (parròquia de Sant Pere Molanta) l'any 1639 que tenia terres al municipi d'Olivella. La primera documentació de la masia amb el nom de Can Surià, data de 1732 quan hi vivia Josep Surià que més endavant fou batlle d'Olivella. La masia ha sigut propietat de la família Surià fins l'any 1951 quan la va adquirir la família Saumell. A partir dels anys seixanta del segle XX es construí la urbanització que duu el nom de la casa i ara es troba envoltada de xalets de segona residència. | 41.3180200,1.7649400 | 396629 | 4574797 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||||||
| 55796 | Can Suriol / Mas de la Roca / Casa Raventós de la Roca / Ca l'Amo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-suriol-mas-de-la-roca-casa-raventos-de-la-roca-ca-lamo | CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. DESCALZO, E.; CAMARÓS, E.; MUNUERA, A. (2009). Diari de Pau Raventós i Marcer, pagès d'Olivella (1814-1844). Olivella: Ajuntament d'Olivella. VENDRELL, R. (1992). Olivella, notes històriques. Olivella: Akribos. ROIG, P. (1998). Masies del Garraf, vol 1. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2000). Masies del Garraf, vol 2. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2008). Masies del Garraf, vol 3. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. | XVIII | Can Suriol és un autèntic caseriu històric d'Olivella i, en termes administratius, un agregat municipal. La casa més destacada des del punt de vista històric i arquitectònic és de grans dimensions, és coneix com ca l'Amo, una casa pairal del segle XVIII, que queda envoltat de diverses construccions annexes. Consta de planta baixa, pis i golfes i la coberta és a dues vessants. La façana lateral està formada per dues galeries superposades amb deu arcs de mig punt cadascuna; a l'extrem esquerre, els dos darrers arcs de cada galeria han estat tapiats. La coberta de la galeria és a una vessant, la de la part superior conserva uns frescos policromats a les parets que representen paisatges idíl·lics diversos i les bigues de fusta que aguanten la teulada. L'entrada de la casa es troba en un pati interior al qual s'accedeix per un gran portal. Una composició ceràmica recorda el propietari Josep Raventós de 1791. A l'arc actual de l'entrada de la casa destaca una placa de pedra gravada amb la data de 1866, una refacció de la casa. Els espais interiors presenten la decoració de les parets pròpies de les cases benestants del segle XIX, amb les parets decorades amb pintura. L'annex principal és el celler i el corral dels cavalls. L'agrupament de cases s'estructura mitjançant dos patis interiors. Compartint pati amb la casa pairal hi ha cal Pastor i disseminades al voltant, cal Borrego, cal Xic Borrego, cal peó i cal Sisco de les cases roges o cal Marcel·lino, i can Ramon. Totes les cases presenten similitud en l'estructura i materials de construcció, conformant un nucli identitari. Separades uns metres quedava el corral de les ovelles i el dels bous. | 08148-52 | Km 14 de la carretera BV-2111 | L'origen del mas Can Suriol (dit antigament de la Roca) es remunta al segle XIV, quan era propietat de la família Urgell, tal com mostra un pergamí de 1334 de l'arxiu de Santa Maria de Mataró on es llegeix que la casa era habitada pel propietari Pere Urgell de la Roca. El nom actual ve de quan a l'any 1549 fou establert (cessió mitjançant un cens) Antoni Seriol en el ‘lloc de la roca'. De fet, de hi ha referències als Seriol, Sariol, Soriol o Suriol des del fogatge de 1497 Va ser dels Suriol durant els segles XVI i XVII i des del 1678, i fins al segle XX, va pertànyer a la família Raventós. L'any 1914, la propietat va ser heretada per la germana de l'últim Raventós i el seu marit, Joan Albareda. Després can Suriol passà a la família Camps i Albareda. | 41.3120100,1.7911800 | 398816 | 4574099 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55796-foto-08148-52-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55796-foto-08148-52-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55796-foto-08148-52-3.jpg | Inexistent | Modern|Neoclàssic|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Religiós | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | 94|99|85 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||
| 55797 | Nucli antic d'Olivella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/nucli-antic-dolivella | CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. | XVII - XX | El carrer de l'església envolta el temple de Sant Pere i Sant Feliu, al punt més alt d'Olivella, un promontori on aflora la roca natural. Juntament al carrer Major i el carrer de Sant Isidre conformen un conjunt arquitectònic heterogeni pel que fa al moment històric en què es van construir els habitatges, però amb certa harmonia en l'entramat urbà i en els materials utilitzats. Es tracta de cases majoritàriament entre mitgeres de planta baixa i un pis amb façanes de pedra. Darrera les cases hi trobem un petit pati. Molts interiors conservat l'embigat de fusta. El llenguatge arquitectònic és popular. | 08148-53 | Nucli antic d'Olivella | El creixement demogràfic de la primera meitat del segle XVII, al qual no fou aliena la immigració francesa, féu que el 1625 la parròquia de Sant Pere i Sant Feliu fou traslladada al solar del Castell Nou que serví de nucli a la formació de l'actual poble d'Olivella. | 41.3105600,1.8104200 | 400425 | 4573916 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55797-foto-08148-53-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55797-foto-08148-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55797-foto-08148-53-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Han estat restaurades a l'últim quart del segle XX. | 119|94 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||
| 55798 | Casa Nova / La Creu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-nova-la-creu | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. ROIG, P. (1998). Masies del Garraf, vol 1. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2000). Masies del Garraf, vol 2. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2008). Masies del Garraf, vol 3. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa | XVII | Enrunat. | La Casa Nova és una masia d'obra popular situada al Pla de les Llenties, enrunada, catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. De les restes conservades es dedueix que constava d'un edifici principal, de planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab i el carener perpendicular a la façana principal, avui pràcticament desapareguda. Les parets són de maçoneria i s'hi distingeixen algunes de les seves estances. A aquesta edificació s'hi anaren adossant altres immobles i es construïren edificis auxiliars al seu sud-est. Tot aquest conjunt es troba enrunat. Tot i això podem distingir-hi alguns dels seus usos: al sud-est hi hauria uns cort i a la banda nord s'hi distingeix un cup revestit de cairons. | 08148-54 | Camí de la Casa Nova | Sembla que és documentada des de l'any 1641 i que en algun moment fou anomenada 'La Creu' per la seva proximitat a la creu de Jafre. Tanmateix als arxius de Can Falç de Mar consta com a 'Mas Casanova de Jafre' i des de 1851 era dels hereus Dalmau. | 41.2716500,1.8535800 | 403980 | 4569547 | 08148 | Olivella | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55798-foto-08148-54-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55798-foto-08148-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55798-foto-08148-54-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | A uns 400 metres al sud-oest hi ha el Xalet de la Casa Nova, ja en terme de Sitges. | 119|94 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||
| 55799 | Corral Nou / La Casa Petita | https://patrimonicultural.diba.cat/element/corral-nou-la-casa-petita | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. VENDRELL, R. (1992). Olivella, notes històriques. Olivella: Akribos. ROIG, P. (1998). Masies del Garraf, vol 1. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2000). Masies del Garraf, vol 2. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2008). Masies del Garraf, vol 3. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa | XVIII | El Corral Nou és una masia d'obra popular, catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, situada al costat del camí d'Olesa de Bonesvalls a la Plana Novella. Consta d'un edifici principal, de maçoneria amb planta baixa i pis. La coberta és a doble vessant, de teula àrab, amb el carener perpendicular a la seva façana. A aquest immoble s'hi ha adossat altres edificacions per les altres façanes, dedicades majoritàriament a usos residencials. Al nord-oest s'hi localitza un baluard o barri, força envaït per la vegetació. | 08148-55 | Corral Nou | Masia del districte de llevant, situada en el camí de les Piques a La Plana Novella, prop de la riera de Jafre i vora el límit del T.M. de Begues. Desprès d'estar molts anys abandonat, es va restaurar com a masia temporal amb instal·lacions de bestiar i aviram. En la actualitat, va tornar a ser restaurada. Aquest mas pertanyia a les Piques i era coneguda com 'la casa petita'; o el Corral Nou. L'any 1875 fou comprada per Pere Domènech i Grau, el mateix que comprà la Plana Novella i Les Piques. L'any 1898, quan els projectes colonitzadors d'en Domènech no varen donar el resultat esperat, hom portà l'heretat a l'encant públic. L'any 1898 havia passat , per deutes, junt a Les Piques, als editors barcelonins Muntaner i Simón. Ha estat recentment rehabilitada per convertir-se en casa de turisme rural. Masia situada en el camí de Les Piques a La Plana Novella , prop de la riera de Jafre i vora el límit amb el terme de Begues, indret on es troba la font de Fontanelles. Després de molts anys abandonat, es va veure restaurat com a masia temporal amb instal·lacions de bestiar i aviram. Últimament s'ha rehabilitat i s'ha convertit en la primera casa rural d'Olivella. Són dues cases encarades a mig. La més antiga és la de llevant, 1730-32, quan es formava les Piques i era habitada per la família Raventós 'de la casa petita' o 'Corral Nou'. Es tenen dades dels masovers des de 1795 fins 1889, sempre dependents de la Plana Novella, és a dir, dels Raventós i després d'en Domènech de Sitges. | 41.2998500,1.8530500 | 403977 | 4572678 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55799-foto-08148-55-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55799-foto-08148-55-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55799-foto-08148-55-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 119|94 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||
| 55800 | El Maset de Dalt / Maset de Liona / els Masets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-maset-de-dalt-maset-de-liona-els-masets | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup VENDRELL, R. (1992). Olivella, notes històriques. Olivella: Akribos. ROIG, P. (1998). Masies del Garraf, vol 1. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2000). Masies del Garraf, vol 2. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2008). Masies del Garraf, vol 3. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa | XVIII-XIX | Enrunat. | El Maset de Dalt és una masia d'obra popular, enrunada, situada al costat del camí de Sitges a Olivella, inclosa a l'inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. Es tracta d'un conjunt d'edificacions, de maçoneria, amb coberta de teula àrab majoritàriament a un únic vessant. Són edificacions, força enrunades, de les que s'observa que comptaven majoritàriament amb planta baixa i pis. En les obertures conservades es combina la llinda d'arc rebaixat, sovint de maons, amb algunes de llinda plana (d'obra o amb una biga de fusta). A l'extrem nord d'un dels edificis, sobre la façana. S'hi conserva una torre metàl·lica, presumiblement utilitzada en temps pretèrits per extreure l'aigua d'un pou | 08148-56 | Al camí de Jafra a Olivella, a 2 km de Can Marcer. | La masia s'anomenava 'Maset de Liona' l'any 1774, quan era propietat de Josep Raventós ja que pertanyia a la seva heretat de Liona. | 41.2851200,1.8224700 | 401395 | 4571077 | 08148 | Olivella | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55800-foto-08148-56-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55800-foto-08148-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55800-foto-08148-56-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Poden ser considerades un conjunt junt amb el Maset de Baix. Conjuntament són coneguts com els 'Masets de Jafra'. | 119|94 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||
| 55801 | El Maset de Baix / els Masets | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-maset-de-baix-els-masets | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. DESCALZO, E.; CAMARÓS, E.; MUNUERA, A. (2009). Diari de Pau Raventós i Marcer, pagès d'Olivella (1814-1844). Olivella: Ajuntament d'Olivella. ROIG, P. (1998). Masies del Garraf, vol 1. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2000). Masies del Garraf, vol 2. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2008). Masies del Garraf, vol 3. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. | XVIII-XIX | Enrunat. | El Maset de Baix és una masia d'obra popular, enrunada, inclosa a l'Inventari de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya, localitzada als Fondos d'en Serra. Combina les construccions de maçoneria, tàpia i paret de maons i sembla que la majoria de les edificacions constaven de planta baixa i pis. Les cobertes eren de teula àrab. Algunes de les obertures tenen la llinda construïda amb biga de fusta, en alguns casos molt rústica i corbada. Entre les edificacions es distingeix un forn de pa. | 08148-57 | A 2 Km de Can Marcer, seguint camí a Ribes. | Quan la casa és de poques dimensions, en lloc de mas s'empren el nom de 'masets'. Un mas pot atreure altres masos, fins arribar-se a formar un aglomerat de caserius. El Maset del Dalt i de Baix formaven un caseriu pertanyent a l'antiga quadra de Jafra, actualment despoblada, i ara es troben completament enrunats. Llogarret que formava part del Masets de Jafre. Situat a ponent de l'actual nucli despoblat de l'agregat de Jafre al camí que va a Olivella. Abandonat de fa dècades, constava de tres edificis agrupats. La masoveria del Maset de Baix començat a documentar a partir del 1774. Hi ha passat diverses famílies (Raventós, Pujol i Marcer, entre d'altres) fins que fou tancada l'any 1942. Els anys setanta del s.XX l'edifici ja estava molt enrunat. Restes d'un edifici de planta rectangular. D'obra popular d'acord amb la catalogació de l'inventari del patrimoni cultural de la Generalitat de Catalunya. La superfície total ocupada és de: 783,54m² | 41.2836400,1.8183500 | 401048 | 4570918 | 08148 | Olivella | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55801-foto-08148-57-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55801-foto-08148-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55801-foto-08148-57-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Poden ser considerades un conjunt junt amb el Maset de Dalt. Conjuntament són coneguts com els 'Masets de Jafra'. | 119|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||
| 55802 | Església parroquial de Sant Pere i Sant Feliu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-parroquial-de-sant-pere-i-sant-feliu | CATALÀ, R. (2003). Quaranta anys a la parròquia d'Olivella (Garraf). Anècdotes i vivències d'un rector rural. Olivella. Edita l'autor i l'Ajuntament d'Olivella CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. VENDRELL, R. (1992). Olivella, notes històriques. Olivella: Akribos. | XVII | L'edifici es troba situat a la part alta del poble d'Olivella i s'alça damunt un basament de roca. Té absis semicircular i presenta una distribució asimètrica d'elements. A la part esquerra té un habitatge annex, la rectoria, mentre que la coberta, de teula a dues vessants, es perllonga per la banda dreta per cobrir un cos lateral. La façana mostra parament vista de maçoneria de pedra irregular amb la cantonada de pedra regular més gran devastada, presenta porta d'accés amb llinda, elevada per quatre graons. Es troba emmarcada per una estructura d'inspiració clàssica: pilastres estriades, entaulament i frontó triangular en el interior del qual hi ha ceràmica moderna amb el símbol del municipi d'Olivella policromat. A la part central de la façana, hi ha una rosassa amb vitralls de color. L'absis i les dues primeres capelles es corresponen a la part més antiga de la construcció. En una d'elles destaca la sepultura de la família Olivella. Les dues capelles més properes a la façana de la portalada, la mateixa façana i el campanar són obra d'ampliació del segle XVII, tal com indiquen les dates gravades sobre la pedra de l'extradós dels seus arcs. Són les dates d'inici i final de l'obra (1625 - 1671). El campanar, de planta rectangular, presenta sis obertures d'arc de mig punt i es corona amb merlets de maó. En un dels maons des de l'interior del campanar s'observa la data de 1813, data probable d'una refacció de la teulada d'aquest edifici. A l'interior de l'església destaquen les pintures murals d'Agustí Ferrer Pino pintades l'any 1942, que representen les figures de dos arcàngels situats lateralment, quatre àngels rodejant la un colom, l'esperit sant, centren la composició a la volta de l'absis. | 08148-58 | Pl. de l'Església, 1 | L'existència de l'església és documentada l'any 1508, però podria ser molt més antiga per les mencions indirectes d'alguns documents. L'any 1513 ja era parròquia de Sant Pere i Sant Feliu. La imatge actual és d'una església bastida al segle XVII. L'altar major es construí els anys 1609 i 1619. La data de 1625 que es pot veure a l'interior correspon a l'inici de les obres d'ampliació, que finalitzaren el 1671, data que també fou gravada al temple. Aleshores es devien erigir diverses capelles, entre els quals cal citar la del Roser, de Sant Isidre i de Sant Crist. El 1936 va ésser incendiada l'església i la casa rectoral. En els fets fou assassinat el rector. La darrera refacció de la façana i el campanar és de 1991. | 41.3104800,1.8105900 | 400439 | 4573906 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55802-foto-08148-58-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55802-foto-08148-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55802-foto-08148-58-3.jpg | Inexistent | Barroc|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | 96|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||
| 55803 | Forn de calç del Monàs / Forn de calç del Monars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-monas-forn-de-calc-del-monars | AJUNTAMENT D'OLIVELLA. 'Xarxa Camins d'Olivella, Camí antic d'Olivella. Camí antic de Can Turiols'. (Fulletó). Ajuntament d'Olivella i Diputació de Barcelona. | XX | Seguint el Camí Antic d'Olivella cap a la Crivellera, en paral·lel al camí es troba el Coster de la Bóta, en les immediacions del qual situem el forn, a les faldes del Puig del Monars. El forn de calç és una estructura construïda de planta circular que aprofita un desnivell natural com a paret. Consisteix en una cambra de combustió o canó de forma cilíndrica, amb uns 4,60 m de diàmetre i 7 m d'alçada. Les parets són construïdes interiorment en pedra calcària irregular lligada amb morter de calç (maçoneria). La paret on hi ha l'obertura de la boca d'entrada, la 'davantera', és de pedra seca, reforçada a la base amb una banqueta també de pedra seca. La boca destaca per les seves mides, un passadís de 2,50 m i una alçada de 2,20 m construït amb arc de maó pla rebaixat. L'alçada conservada del forn és d'uns 8 m. amb un diàmetre màxim de 4,60 m. Les parets interiors estan rubefactades com a conseqüència del seu enduriment per les altes temperatures assolides en les continues coccions. | 08148-59 | Puig dels Monars - Costera de la Bóta | Els forns es llogaven als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i més tard la venien sencera o acabada en calç. En aquest cas es coneixen els constructors i calciners a la vegada: Ramon Vidal de Ca la Laieta Vella i Josep Arnal el Valencià. El forn va funcionar entre 1940 i 1960 aproximadament. El procés de producció d'una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina. També, de vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d'homes que l'ajudessin per a produir una partida de calç. Primer de tot, per fabricar la calç es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc ja que es s'iniciava una combustió del forn i aquest assolia temperatures entre 800 i 1000 ºC. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra calcària amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Durant el procés de cocció que podia durar, sense interrupció, 10 o 15 dies, la fornada de pedra calcària s'havia transformat en calç viva. Les pedres estaven cuites i es convertien en calç quan adquirien un color blanquinós i a més, quan desapareixien les juntes entre les pedres. La millor estació per fabricar la calç és a l'estiu perquè la humitat no anava bé per fer una fornada. A més, aquesta calç la fabricaven els calciners que s'encarregaven de fabricar-lo correctament. La utilitat de la calç era en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o arena s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat de calci s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. Aquest forn ha estat senyalitzat en el context de l'itinerari creat des de l'Ajuntament d'Olivella com a complement de l'arranjament i recuperació del camí antic d'Olivella | 41.3019100,1.7842800 | 398223 | 4572986 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55803-foto-08148-59-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55803-foto-08148-59-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55803-foto-08148-59-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | Ramon Vidal de Ca la Laieta Vella i Josep Arnal el Valencià. | Aquest forn correspon al 'Forn 3' de la senyalització del 'Camí Antic d'Olivella'. | 119|98 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||
| 55804 | Forn de calç del pont del Monar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-pont-del-monar | AJUNTAMENT D'OLIVELLA. 'Xarxa Camins d'Olivella, Camí antic d'Olivella. Camí antic de Can Turiols'. (Fulletó). Ajuntament d'Olivella i Diputació de Barcelona. | XX | Forn de calç emplaçat a l'esquerra de la riera de Begues, a tocar del camí vell d'Olivella. Es troba cobert de vegetació, fet que impedeix descriure'n amb exactitud les seves dimensions. El seu diàmetre ronda els 4 metres. | 08148-60 | Puig dels Monars | Els forns es llogaven als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i més tard la venien sencera o acabada en calç. En aquest cas es coneix calciners, Fèlix de Ribes, que va fer funcionar el forn entre l'any 1900 i el 1940, aproximadament. El procés de producció d'una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina. També, de vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d'homes que l'ajudessin per a produir una partida de calç. Primer de tot, per fabricar la calç es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc ja que es s'iniciava una combustió del forn i aquest assolia temperatures entre 800 i 1000 ºC. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra calcària amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Durant el procés de cocció que podia durar, sense interrupció, 10 o 15 dies, la fornada de pedra calcària s'havia transformat en calç viva. Les pedres estaven cuites i es convertien en calç quan adquirien un color blanquinós i a més, quan desapareixien les juntes entre les pedres. La millor estació per fabricar la calç és a l'estiu perquè la humitat no anava bé per fer una fornada. A més, aquesta calç la fabricaven els calciners que s'encarregaven de fabricar-lo correctament. La utilitat de la calç era en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o arena s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat de calci s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. Aquest forn ha estat senyalitzat en el context de l'itinerari creat des de l'Ajuntament d'Olivella com a complement de l'arranjament i recuperació del camí antic d'Olivella. | 41.3076800,1.7858600 | 398364 | 4573624 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55804-foto-08148-60-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55804-foto-08148-60-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Fèlix de Ribes | Aquest forn correspon al 'Forn 2' de la senyalització del 'Camí Antic d'Olivella'. | 119|98 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||
| 55805 | Forn de calç de can Suriol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-de-can-suriol | AJUNTAMENT D'OLIVELLA. 'Xarxa Camins d'Olivella,. Camí antic d'Olivella. Camí antic de Can Turiols'. (Fulletó). Ajuntament d'Olivella i Diputació de Barcelona. | XX | Esfondraments parcials. | Situat dintre del paratge de Can Suriol, poper al nucli poblacional. Seguint en paral·lel la riera del Begues, si hi anem des d'Olivella, es troba al marge dret, una vegada passat el mas de Can Suriol. El forn de calç és una estructura construïda de planta circular que aprofita un desnivell natural com a paret. Consisteix en una cambra de combustió o canó de forma cilíndrica de parets de terra i pedruscall natural, a la base blocs de pedra i a la part superior coronada amb fileres de pedra calcària irregular (la vora) lligada amb morter de calç. La paret on hi ha l'obertura de la boca d'entrada, la 'davantera', conserva una part de paret de pedra seca, semiderruïda. La boca conserva un passadís de 2,00 m i una alçada d'1,40 m oberta en terreny natural. L'alçada conservada del forn és d'uns 4,5 m. amb un diàmetre màxim de 4,40 m. . Les parets interiors estan rubefactades com a conseqüència del seu enduriment per les altes temperatures assolides en les continues coccions. | 08148-61 | Paratge de Can Suriol | Els forns es llogaven als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i més tard la venien sencera o acabada en calç. En aquest cas es coneixen els constructors i calciners a la vegada: Ramon Vidal de Ca la Laieta Vella i Josep Arnal el Valencià. El forn va funcionar entre 1930 i 1940 aproximadament. El procés de producció d'una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina. També, de vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d'homes que l'ajudessin per a produir una partida de calç. Primer de tot, per fabricar la calç es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc ja que es s'iniciava una combustió del forn i aquest assolia temperatures entre 800 i 1000 ºC. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra calcària amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Durant el procés de cocció que podia durar, sense interrupció, 10 o 15 dies, la fornada de pedra calcària s'havia transformat en calç viva. Les pedres estaven cuites i es convertien en calç quan adquirien un color blanquinós i a més, quan desapareixien les juntes entre les pedres. La millor estació per fabricar la calç és a l'estiu perquè la humitat no anava bé per fer una fornada. A més, aquesta calç la fabricaven els calciners que s'encarregaven de fabricar-lo correctament. La utilitat de la calç era en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o arena s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat de calci s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. Aquest forn ha estat senyalitzat en el context de l'itinerari creat des de l'Ajuntament d'Olivella com a complement de l'arranjament i recuperació del camí antic d'Olivella. | 41.3113900,1.7890500 | 398637 | 4574032 | 08148 | Olivella | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55805-foto-08148-61-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55805-foto-08148-61-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | Josep Arnal el Valencià. Mestre calciner, Ramon Vidal de Ca la Laieta Vella. Mestre calciner | Aquest forn correspon al 'Forn 1' de la senyalització del 'Camí Antic d'Olivella'. | 119|98 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||
| 55806 | Forn de calç de Cal Gavarró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-de-cal-gavarro | XX | Esfondraments parcials. | El forn de calç és una estructura construïda de planta circular que aprofita un desnivell natural com a paret. Consisteix en una cambra de combustió o canó de forma cilíndrica, de 3,40 m de diàmetre i 2,30 m d'alçada. No s'observa la porta d'entrada, car l'obertura per la què s'hi accedeix actualment sembla fruit de l'enderroc parcial de la paret. Les parets de l'interior de la cambra de combustió, excavada majoritàriament al subsòl d'argiles i en part revestides de calç, pedres i argila per millorar-ne l'aïllament, estan completament rubefactades i en algun cas hi trobem vitrificacions, fruit de les altes temperatures assolides en aquest forn. A la part alta del canó s'hi conserva encara la vora, feta amb grans blocs de calcària. | 08148-62 | Fondo de Turiols | Els forns es llogaven als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i més tard la venien sencera o acabada en calç. El procés de producció d'una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina. També, de vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d'homes que l'ajudessin per a produir una partida de calç. Primer de tot, per fabricar la calç es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc ja que es s'iniciava una combustió del forn i aquest assolia temperatures entre 800 i 1000 ºC. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra calcària amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Durant el procés de cocció que podia durar, sense interrupció, 10 o 15 dies, la fornada de pedra calcària s'havia transformat en calç viva. Les pedres estaven cuites i es convertien en calç quan adquirien un color blanquinós i a més, quan desapareixien les juntes entre les pedres. La millor estació per fabricar la calç és a l'estiu perquè la humitat no anava bé per fer una fornada. A més, aquesta calç la fabricaven els calciners que s'encarregaven de fabricar-lo correctament. La utilitat de la calç era en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o arena s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat de calci s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació | 41.3100900,1.7810300 | 397964 | 4573897 | 08148 | Olivella | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55806-foto-08148-62-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55806-foto-08148-62-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55806-foto-08148-62-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Localitzat i inventariat pel Cos Agents Rurals. | 119|98 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||
| 55807 | Forn de calç dels Turiols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-dels-turiols | XIX-XX | Esfondraments parcials. | El forn de calç és una estructura construïda de planta circular que aprofita un desnivell natural com a paret. Construït al fondo de Turiols, consisteix en una cambra de combustió o canó de forma cilíndrica, amb uns 4,80 m de diàmetre i 4,30 m d'alçada. Les parets de l'interior de la cambra de combustió, excavada majoritàriament al subsòl d'argiles i en part revestides de calç, pedres i argila per millorar-ne l'aïllament, estan completament rubefactades, fruit de les altes temperatures assolides en aquest forn. A la part alta del canó s'hi conserva encara la vora, feta amb grans blocs de calcària. | 08148-63 | Fondo de Turiols | Els forns es llogaven als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i més tard la venien sencera o acabada en calç. EL forn va ser construït i explotat per Ramon Vidal de Ca la Laieta Vella i Josep Arnal el Valencià i va ser utilitzat entre finals del segle XIX i inicis del segle XX. El procés de producció d'una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina. També, de vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d'homes que l'ajudessin per a produir una partida de calç. Primer de tot, per fabricar la calç es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc ja que es s'iniciava una combustió del forn i aquest assolia temperatures entre 800 i 1000 ºC. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra calcària amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Durant el procés de cocció que podia durar, sense interrupció, 10 o 15 dies, la fornada de pedra calcària s'havia transformat en calç viva. Les pedres estaven cuites i es convertien en calç quan adquirien un color blanquinós i a més, quan desapareixien les juntes entre les pedres. La millor estació per fabricar la calç és a l'estiu perquè la humitat no anava bé per fer una fornada. A més, aquesta calç la fabricaven els calciners que s'encarregaven de fabricar-lo correctament. La utilitat de la calç era en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o arena s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat de calci s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. Aquest forn ha estat senyalitzat en el context de l'itinerari creat des de l'Ajuntament d'Olivella com a complement de l'arranjament i recuperació del camí antic d'Olivella | 41.3093000,1.7820300 | 398046 | 4573809 | 08148 | Olivella | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55807-foto-08148-63-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55807-foto-08148-63-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55807-foto-08148-63-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Ramon Vidal de Ca la Laieta Vella i Josep Arnal el Valencià. | Aquest forn correspon al 'Forn 4' de la senyalització del 'Camí de Can Turiols'. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||
| 55808 | Forn de calç del fondo de Querol 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-fondo-de-querol-1 | XIX-XX | Esfondraments parcials. | Forn de calç del fondo de Querol 1 se situa al fondo de Querol, a la dreta del camí en sentit ascendent. Es tracta d'una estructura de planta circular que aprofita un desnivell natural com a paret. Consisteix en una cambra de combustió o canó de forma cilíndrica, de 4,55 metres de diàmetre i 4 metres d'alçada, aproximadament. S'entreveu on disposava de la porta, pràcticament coberta de sediment. Les parets de l'interior de la cambra de combustió, excavada majoritàriament al subsòl d'argiles i en part revestides de calç, pedres i argila per millorar-ne l'aïllament, estan completament rubefactades fruit de les altes temperatures assolides en aquest forn. A la part alta del canó s'hi conserva encara la vora, feta amb grans blocs de calcària units per morter de calç | 08148-64 | Fondo de Querol | Els forns es llogaven als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i més tard la venien sencera o acabada en calç. El procés de producció d'una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina. També, de vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d'homes que l'ajudessin per a produir una partida de calç. Primer de tot, per fabricar la calç es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc ja que es s'iniciava una combustió del forn i aquest assolia temperatures entre 800 i 1000 ºC. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra calcària amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Durant el procés de cocció que podia durar, sense interrupció, 10 o 15 dies, la fornada de pedra calcària s'havia transformat en calç viva. Les pedres estaven cuites i es convertien en calç quan adquirien un color blanquinós i a més, quan desapareixien les juntes entre les pedres. La millor estació per fabricar la calç és a l'estiu perquè la humitat no anava bé per fer una fornada. A més, aquesta calç la fabricaven els calciners que s'encarregaven de fabricar-lo correctament. La utilitat de la calç era en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o arena s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat de calci s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació | 41.2945500,1.7905900 | 398740 | 4572161 | 08148 | Olivella | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55808-foto-08148-64-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55808-foto-08148-64-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Localitzat i inventariat pel Cos Agents Rurals. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||
| 55809 | Forn de calç del fondo de Querol 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-fondo-de-querol-2 | XIX-XX | Esfondraments parcials. | Forn de calç del fondo de Querol 2 se situa al fondo de Querol, a l'esquerra del camí en sentit ascendent, a pocs metres per sota d'aquest. Es tracta d'una estructura de planta circular que aprofita un desnivell natural com a paret. Consisteix en una cambra de combustió o canó de forma cilíndrica, de 4,70 metres de diàmetre i 4,20 metres d'alçada, aproximadament. La porta no és visible. Les parets de l'interior de la cambra de combustió, excavada majoritàriament al subsòl d'argiles i en part revestides de calç, pedres i argila per millorar-ne l'aïllament, estan completament rubefactades fruit de les altes temperatures assolides en aquest forn. A la part alta del canó s'hi conserva encara la vora, feta amb grans blocs de calcària units per morter de calç. | 08148-65 | Fondo de Querol | Els forns es llogaven als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i més tard la venien sencera o acabada en calç. El procés de producció d'una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina. També, de vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d'homes que l'ajudessin per a produir una partida de calç. Primer de tot, per fabricar la calç es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc ja que es s'iniciava una combustió del forn i aquest assolia temperatures entre 800 i 1000 ºC. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra calcària amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Durant el procés de cocció que podia durar, sense interrupció, 10 o 15 dies, la fornada de pedra calcària s'havia transformat en calç viva. Les pedres estaven cuites i es convertien en calç quan adquirien un color blanquinós i a més, quan desapareixien les juntes entre les pedres. La millor estació per fabricar la calç és a l'estiu perquè la humitat no anava bé per fer una fornada. A més, aquesta calç la fabricaven els calciners que s'encarregaven de fabricar-lo correctament. La utilitat de la calç era en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o arena s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat de calci s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. | 41.2951600,1.7880000 | 398524 | 4572232 | 08148 | Olivella | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55809-foto-08148-65-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55809-foto-08148-65-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Localitzat i inventariat pel Cos Agents Rurals. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||
| 55810 | Forn de calç del fondo de Querol 3 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-fondo-de-querol-3 | XIX-XX | Pràcticament destruït. | Forn de calç del fondo de Querol 3 se situa al fondo de Querol. Aquesta estructura es troba pràcticament destruïda per les obres d'ampliació de la pista forestal. Únicament s'aprecien, en l'actual marge del camí, la termoalteració de la part interior de les parets del forn. | 08148-66 | Fondo de Querol | Els forns es llogaven als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i més tard la venien sencera o acabada en calç. El procés de producció d'una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina. També, de vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d'homes que l'ajudessin per a produir una partida de calç. Primer de tot, per fabricar la calç es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc ja que es s'iniciava una combustió del forn i aquest assolia temperatures entre 800 i 1000 ºC. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra calcària amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Durant el procés de cocció que podia durar, sense interrupció, 10 o 15 dies, la fornada de pedra calcària s'havia transformat en calç viva. Les pedres estaven cuites i es convertien en calç quan adquirien un color blanquinós i a més, quan desapareixien les juntes entre les pedres. La millor estació per fabricar la calç és a l'estiu perquè la humitat no anava bé per fer una fornada. A més, aquesta calç la fabricaven els calciners que s'encarregaven de fabricar-lo correctament. La utilitat de la calç era en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o arena s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat de calci s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. | 41.2943300,1.7941800 | 399040 | 4572132 | 08148 | Olivella | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55810-foto-08148-66-1.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Localitzat i inventariat pel Cos Agents Rurals. | 98|119 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||
| 55811 | Forn de calç del fondo de Querol 4 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-fondo-de-querol-4 | XIX-XX | Esfondraments parcials. | Forn de calç del fondo de Querol 4 se situa al fondo de Querol, a la dreta del camí en sentit ascendent. Es tracta d'una estructura de planta circular que aprofita un desnivell natural com a paret. Consisteix en una cambra de combustió o canó de forma cilíndrica, de 3,30 metres de diàmetre i 3,20 metres d'alçada, aproximadament. No s'observa la porta. Les parets de l'interior de la cambra de combustió, excavada majoritàriament al subsòl d'argiles i en part revestides de calç, pedres i argila per millorar-ne l'aïllament, estan completament rubefactades fruit de les altes temperatures assolides en aquest forn. A la part alta del canó s'hi conserva encara la vora, feta amb grans blocs de calcària units per morter de calç. | 08148-67 | Fondo de Querol | Els forns es llogaven als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i més tard la venien sencera o acabada en calç. El procés de producció d'una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina. També, de vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d'homes que l'ajudessin per a produir una partida de calç. Primer de tot, per fabricar la calç es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc ja que es s'iniciava una combustió del forn i aquest assolia temperatures entre 800 i 1000 ºC. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra calcària amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Durant el procés de cocció que podia durar, sense interrupció, 10 o 15 dies, la fornada de pedra calcària s'havia transformat en calç viva. Les pedres estaven cuites i es convertien en calç quan adquirien un color blanquinós i a més, quan desapareixien les juntes entre les pedres. La millor estació per fabricar la calç és a l'estiu perquè la humitat no anava bé per fer una fornada. A més, aquesta calç la fabricaven els calciners que s'encarregaven de fabricar-lo correctament. La utilitat de la calç era en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o arena s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat de calci s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. | 41.2942700,1.7916100 | 398825 | 4572129 | 08148 | Olivella | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55811-foto-08148-67-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55811-foto-08148-67-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Localitzat i inventariat pel Cos Agents Rurals. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||
| 55812 | Forn de calç del Turó de la Roqueta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-turo-de-la-roqueta | XIX-XX | Esfondraments parcials. | Forn de calç del Turó de la Roqueta se situa al fondo de la Roqueta, a la dreta del camí en sentit ascendent, pocs metres per sobre d'aquest. Es tracta d'una estructura de planta circular que aprofita un desnivell natural com a paret. Consisteix en una cambra de combustió o canó de forma cilíndrica, de 2,80 metres de diàmetre i 2,70 metres d'alçada, aproximadament. Conserva la porta per la que s'accedia a la cambra de combustió, feta per aproximació de les filades dels muntants i una llosa plana com a llinda de l'obertura; mesura 0,95 metres d'alçada conservada i una amplada màxima de 0,60 metres. Les parets de l'interior de la cambra de combustió, excavada majoritàriament al subsòl d'argiles i en part revestides de calç, pedres i argila per millorar-ne l'aïllament, estan completament rubefactades fruit de les altes temperatures assolides en aquest forn. A la part alta del canó s'hi conserva encara la vora, feta amb grans blocs de calcària units per morter de calç. | 08148-68 | Turó de la Roqueta | Aquest forn havia estat explotat pels habitants de la Roqueta a inicis del segle XX. Els forns es llogaven als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i més tard la venien sencera o acabada en calç. El procés de producció d'una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina. També, de vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d'homes que l'ajudessin per a produir una partida de calç. Primer de tot, per fabricar la calç es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc ja que es s'iniciava una combustió del forn i aquest assolia temperatures entre 800 i 1000 ºC. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra calcària amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Durant el procés de cocció que podia durar, sense interrupció, 10 o 15 dies, la fornada de pedra calcària s'havia transformat en calç viva. Les pedres estaven cuites i es convertien en calç quan adquirien un color blanquinós i a més, quan desapareixien les juntes entre les pedres. La millor estació per fabricar la calç és a l'estiu perquè la humitat no anava bé per fer una fornada. A més, aquesta calç la fabricaven els calciners que s'encarregaven de fabricar-lo correctament. La utilitat de la calç era en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o arena s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat de calci s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. | 41.2914900,1.7491300 | 395264 | 4571871 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55812-foto-08148-68-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55812-foto-08148-68-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Localitzat i inventariat pel Cos Agents Rurals. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||
| 55813 | La Bassa Nova / Corral dels Penyals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-bassa-nova-corral-dels-penyals | CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. | Enrunat. | La Bassa Nova s'emplaça en un esperó dels Penyals per sobre del torrent de les Conques. Es tracta d'un corral consistent, en un espai de 25 per 18 metres, enrunat. Constava d'una edificació de maçoneria amb teulada de teula àrab a un vessant. Entorn d'aquest edifici s'estén un gran pati, tancat per un mur també de maçoneria. S'observen algunes subdivisions interiors. | 08148-69 | Els Penyals | Era propietat de Can Grau. Va ser habitada pels 'Reventós de la Bassa Nova'. A les darreries del segle XIX apareix amb el nom de la 'Balsa Nueva'. Modernament també és coneguda com el 'corral dels Penyals'. | 41.3001900,1.8447000 | 403279 | 4572726 | 08148 | Olivella | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55813-foto-08148-69-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55813-foto-08148-69-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55813-foto-08148-69-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 119|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||
| 55814 | Jafre / Jafra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jafre-jafra | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CATALÀ, R. Mn. (2003). Quaranta anys a la parròquia d'Olivella (Garraf). Anècdotes i vivències d`un rector rural. Olivella: Mn. Ramon Català. CARBONELL, V. (1984). 'Jafra o Jafre?', butlletí interior de la societat d'onomàstica, 13. Societat d'Onomàstica. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. Pàg. 83-90. MADOZ, P. (1849). Diccionario geográfico-estadístico-historico de España y sus posesiones de ultramar (1846-1850). Vol. II. MUNTANER, I. (1983). 'Jafra o Jafre?', butlletí interior de la societat d'onomàstica, 14. Societat d'Onomàstica. VENDRELL, R. (1992). Olivella, notes històriques. Olivella: Akribos. | XIV a XVII | Enrunat. | El nucli de Jafre s'emplaça a la part oriental d'Olivella, dalt d'un petit tossal a l'esquerra de la riera a la que li dóna nom. Es tracta d'un conjunt d'edificacions que formaven un petit nucli rural. El conjunt està catalogat a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. Actualment, excepte l'església, en força mal estat, tots els edificis es troben en estat de ruïna. A la part més alta es conserven les restes d'un immoble del que només queden alguns murs d'escassa alçada. Es tractaria de la que es coneix com la 'Casa del Baró' i, en la planimetria de l'ICC, com el 'el Castell'. En qualsevol cas els murs que s'observen avui en aquest punt no semblen correspondre a les ruïnes d'una fortificació medieval, la qual segurament s'emplaçava just al cim de l'elevació. A mitja alçada hi trobem el conjunt de l'església, la rectoria i el cementiri. Santa Maria de Jafre és una església d'una sola nau rectangular, sense absis diferenciat, orientada est-oest i de 18 metres de longitud i 8 metres d'amplada. La façana principal, orientada a ponent, compta amb un únic accés, format per una porta amb llinda plana feta de carreus de roca calcària. Per sobre seu, centrada, hi ha una llum circular obrada amb maons. El coronament de la façana és trapezoïdal, rematat per una línia de ceràmica esmaltada en blanc i blau. Sobre hi trobem un campanar d'espadanya de dos ulls d'estil barroc. La coberta és a dues aigües, amb teula àrab, i es troba parcialment enderrocada. A l'interior es pot observar, a la nau, arcs diafragmàtics fets de maons, mentre que l'arc triomfal és de mig punt. A l'absis s'hi conserven les restes de la fornícula que allotjava la Marededéu. El conjunt és d'obra de maons i està enguixat i amb evidències de les motllures i la policromia que la decoraven. Destaquen dos pilars semicirculars a banda i banda de la fornícula, que generen sengles finestres. Tot el conjunt està rematat per una cornisa motllurada. Pel que fa a la rectoria, d'obra popular, a la part més pròxima a l'església els murs conserven tota la seva alçada original, mentre que a l'extrem oposat estan pràcticament enrunats. Aquestes restes permeten saber que es tractava d'un edifici de maçoneria de planta baixa i dos pisos coberta per una teulada de teula àrab. Es conserven algunes finestres, de llinda plana. El que es coneix com la 'casa dels Masovers' seria l'edifici a la part més baixa del conjunt. Es tracta d'un immoble, de planta més aviat quadrangular, en estat de ruïna. Conserva encara les parets força completes. Com la rectoria, seria d'obra popular, de maçoneria, de planta baixa i dos pisos coberta per una teulada de teula àrab. Alguns contraforts reforçaven les parets. Les obertures conservades són majoritàriament rectangulars, amb la llinda formada per una biga de fusta. | 08148-70 | Jafre | El seu nom seria, segons alguns autors, d'origen àrab i correspondria a un nom propi de persona. Tot i això no hi ha evidències de que hi hagués un nucli musulmà anterior a la repoblació cristiana. El primer esment de Jafra ('Iafer') data de l'any 1139, juntament amb Garraf i Campdàsens. Poc més tard, el 1143, s'esmenta com a 'Iocum de Iafar', pertanyent al castell d'Eramprunyà (CSC, núm. 946). Després, el 1163, en la fundació reial del monestir de Sant Vicenç de Garraf, s'hi troba el testimoni Ramon 'de Iafar' (Arxiu antic de Santa Anna, núm. 366). En segles posteriors altres personatges s'identifiquen amb Jafre com a lloc de procedència, signant 'Jafer', 'Jaffer' o 'Jaffero'. El lloc de Jafre donà nom al seu castell (1332), a la quadra (1533), a la baronia (1622) i al districte (1867). Pel que fa a Santa Maria de Jafre, els paraments i ornaments palesen les diverses reconstruccions que ha patit l'església al llarg del temps. El 1305 sabem que a Jafre hi oficiava un rector. Tot i així el 1415 es produïa una visita pastoral del bisbe a 'Santa Maria del Castell de Jafra' en què es descriu una església 'en bon estat' (RV, 18). El 1432 es produïa la 'unió perpètua de l'església de Santa Maria de Jafra amb la de Sant Pere d'Olivella' (RV, 10, segons ACB, Lib. II Antiq., fol. 353). Els anys 1617-1623 se celebrà un litigi entre els senyors barons de Jafre i el rector d'Olivella, que al·legava que es pretenia que 'dita Iglesia de Jafre fos una simple capella privada i no sufragània', que acabà en una concòrdia per fer una missa cada 15 dies. El 1672 l'església era anomenada 'Capella de Nostra Senyora de Jafra', denominació que ha persistit fins temps recents. Per les dates inscrites a diferents parts de l'edifici, aquest degué ser reformat els anys 1688, 1850 i 1898. Sembla que l'any 1413 tots els seus habitants havien mort o fugit, car es parla de que Jafre 'no tenia ni rector ni feligresos'. Segons les estadístiques de Josep Iglésies, l'any 1700 a Jafre hi havia 9 cases i 56 habitants. (Carbonell, 2004: 84). El 1728 s'informa que dins del terme d'Olivella es troba l'església sota la invocació de la Mare de Déu, anomenada de Jafre, prop de la qual hi ha la casa del rector, que hi celebra missa en dies alterns. També hi ha un cementiri. Tot està bé i ben administrat (RV, 22). En el cens de Floridablanca del 1787 Jafre tenia 68 habitants i batlle propi. La baronia de Jafre tenia encara al 1790 terme propi. Segons Madoz (II, 21) el 1845 a Jafre hi restaven 8 cases rurals i la capella pública, i s'hi produïa blat i vi, es criava bestiar cabrer i de llana i s'hi caçaven conills, perdius i llebres. Hi existia una fassina 'la Fassina' i exportaven vi. Eren 13 cases i 62 habitants. Sembla que, superada la fil·loxera, fins 1920, Jafre visqué unes dècades de consolidació. Passada la Guerra Civil s'inicià una decadència i abandonament progressiu de les terres. Mica en mica va anar despoblant-se, mantenint-se actives només algunes masies aïllades. A inicis de la dècada de 1960 Mn. Ramon Català, rector d'Olivella, constatà l'estat de degradació de l'església i el cementiri de Jafre. Junt amb alguns veïns del municipi portaren les despulles existents en els nínxols de Jafre al cementiri municipal d'Olivella. Traslladaren també l'única campana que restava a l'església al campanar de l'església parroquial de Sant Pere. També van recuperar la creu de ferro d'entrada al cementiri. L'any 1997 el poble fou adquirit per la Diputació de Barcelona, iniciant treballs de millora (construcció d'un aparcament i neteja de l'entorn) i protegint l'accés a l'església. | 41.2816800,1.8334600 | 402310 | 4570683 | 08148 | Olivella | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55814-foto-08148-70-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55814-foto-08148-70-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55814-foto-08148-70-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | També anomenat Part de Dalt/la Capella. Hi ha hagut certa controvèrsia sobre si la grafia correcta d'aquest lloc era acabada amb 'E' (Jafre) o amb 'A' (Jafra). Ignasi M. Muntaner (1983) i Vicenç Carbonell (1984) han vessat rius de tinta sobre la justificació històrica de les diferents grafies. Finalment, d'acord amb la recomanació de l'Institut d'Estudis Catalans, des de l'any 1995, s'ha tendit a l'ús amb 'E': Jafre. | 119|94 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||
| 55815 | La Fassina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-fassina-3 | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. VENDRELL, R. (1992). Olivella, notes històriques. Olivella: Akribos. | XVIII | Masia ubicada dins la zona agrícola del Pla Especial de protecció espai natural de Garraf. És tancada amb baluard de pedra disposades segons la tècnica de la maçoneria amb les cantoneres reforçades amb pedres de mida més gran. A banda de l'entrada principal ubicada al sud-oest, avui amb muntant de maó, presenta diferents obertures exterior a estances agrícoles a la banda nord-oest. Al costat sud-est dona a un hort. Aquesta masia consta d'un cos principal i altres secundaris adossats als costats. Dos patis centrals articulen l'accés a les diferents estances. Té planta baixa i pis i les cobertes són a dues vessants. Les finestres del primer pis són allindades amb ampit i les de la planta baixa són d'arc de mig punt amb dovelles. A l'interior es conserven varis cups amb enrajolats amb cairons i volta catalana. Les partes d'algunes estances són excavades sobre la roca verge. | 08148-71 | Camí de Jafre. Fondo de les llenties | La Fassina, pertanyent inicialment al patrimoni de can Marcer, era antigament coneguda com Masia de la Font. Concretament, l'any 1783 Francesc Marcer donà al seu germà Antoni, capellà, el mas de la Font (la Fassina) amb les seves terres. El 1845 ja hi havia una destil·leria d'aiguardent (una fassina), propietat de la família Torrents, de Vilanova. Els anys 1990 va ser totalment restaurada. | 41.2779800,1.8354600 | 402472 | 4570270 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55815-foto-08148-71-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55815-foto-08148-71-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 119|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||
| 55816 | La Plana Novella / Palau Novella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-plana-novella-palau-novella | BASSEGODA, J.; ALCALÀ, S. (2003). 'El palau Novella. Projecte de restauració del safareig històric', IV Trobada d'Estudiosos del Garraf. Barcelona: Diputació de Barcelona. Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. | XIX | Es troba situat en un promontori dominant dins la zona d'interès agrícola del P.E. de protecció espai natural de Garraf. El conjunt és de caràcter eclèctic amb predomini estètic 'romàntic' amb una tendència medievalitzant i gust oriental. El conjunt és tancat per una muralla on destaquen unes garites de guaita que l'envolten i recorden una fortalesa d'època gòtica. L'entrada principal del palau és una gran porta ubicada dins d'un arc de triomf on una placa amb una inscripció recorda la data d'adquisició de la finca i l'arquitecte que dirigí les obres. Centrada enmig de l'arc rebaixat destaca l'escultura de mig cos femenina idealitzada de gran bellesa que representa la senyora Maria Vilanova, esposa de Pere Domènech, promotor de la construcció. L'edifici principal és una gran mansió senyorial d'estil antillà de tres plantes. Té estructura simètrica amb dos cossos laterals i un de central més simple d'una alçada superior amb coberta de teula a dues vessants i una torreta mirador de planta quadrada molt sobresortint que descansa damunt el carener de la teulada. S'hi accedeix per una escala de cargol de 122 esglaons que puja als 25 metres d'alçada. A l'entrada del palau, previ a l'entrada de la casa hi ha una font ornamental amb l'escultural d'un nen amb una serp enroscada a la mà. En l'escalinata d'entrada, sobre dos pedestals, es troben uns grius esculpits, obra de Rafel Atché. Al vestíbul trobem dues plaques històriques: en una apareixen els artesans que participaren en la construcció del palau que tenen els seus noms i oficis escrits en una placa commemorativa de marbre. En una altra placa es rememora el moment en què els treballadors van fer la donació de les claus d'or als senyors Domènech. El saló principal del palau fou decorat amb escultures, pintures al fresc i tapissos de Baldomer Gili Roig. Una de les estances més curioses és la sala del bany d'estil neoàrab amb gran profusió de miralls circumdants, una banyera de marbre blanc de Carrara i un insòlit vàter de caoba en forma de trona. Un altre bany, és decorat amb figures humanes. A la segona planta es trobaven les habitacions del servei del palau i les calderes que produïen l'aigua calenta per a tot el palau. La decoració original es barreja actualment amb motius relacionats amb l'ús que actualment té l'edifici: monestir budista. A banda de la peça del palau, dins del recinte murat trobem diferents dependències: una majordomia per al servei extern de la casa; la cotxera on es guardaven els carruatges, , el celler, un pou, la casa dels guardes, quatre cases de planta baixa, els corrals, les quadres, les corts, les dependències de caràcter agrícola amb una superfície total edificada de 5.000 metres quadrats, els trulls per al premsat de la vinya i l'olivera. Destaca la capella cristiana dedicada a la Immaculada Concepció decorada artísticament amb les pintures d'Enric Monserdà i Vidal, especialment les de l'àbsis (La Santíssima Trinitat amb L'Anunciació de la Verge Maria i L'expulsió d'Adam i Eva del Paradís). També és destacable per la seva magnificència i vistositat l'edifici dedicat a les tasques de safareig, d'un marcat estil gaudinià, imitant la fletxa o pinacle d'una església gòtica, d'on surten quatre cossos recolzats en pilars guarnits de peces de ceràmica. Al centre, una font a tres nivells deixava caure el seu contingut en quatre piques. Tot el safareig, molt acolorit, presenta una fesomia molt oriental. A l'exterior del palau, destaca un llac artificial enmig del que devia ésser el jardí romàntic, avui encara amb arbres de diferents espècies. | 08148-72 | Camí de la Plana Novella | La Plana Novella és una antiga heretat que es troba en una petita planúria al centre del Parc del Garraf. Es troba situada en un promontori dominant, la vall dels Reis, que formava part de l'antiga baronia de Jafre. El nom prové de l'antiga masia Plana Novella situada darrere de la casa senyorial documentada en el segle XIV amb el nom de Mas Novella. El poblament d'aquesta zona s'inicià durant el segle XVII, abans però havia existit una casa pairal datada del 1601. L'any 1681, la propietat de la Plana Novella constava que era de José Catà i Bertran, senyor de la baronia de Jafra, qui en aquest any establí com a primer emfiteuta José Raventós i Codorniu del Mas de les Piques. El 22 d'agost de 1875, la finca fou adquirida per l'indià Pere Domènech i Grau, nascut a Sitges l'any 1831 i mor a Barcelona el 1898. Indià que va fer una gran fortuna a Cuba, on va aconseguir anar pujant socialment i obtenir alts càrrecs en el govern espanyol de l'illa. Pere Domènech va comprar a Joan Raventós i Girona i Joan Raventós i Amell els masos de la Plana Novella, les piques de la quadra de Jafre i el corral nou de Begues. La venda de la finca Plana Novella a Pere Domènech i Grau de Sitges va suposar un gran escàndol, ja que els senyors Raventós no eren els veritables senyors, sinó que només posseïen el domini útil de la finca. Aquesta venda va ocasionar un sorollós plet entre el senyor Domènech i els descendents del baró de Jafra, els quals posseïen el domini directe i alodial. Després d'aquest succés, el senyor Pere Domènech va decidir convertir el lloc en colònia agrícola, dedicada fonamentalment a l'explotació de la vinya. El nou propietari va incloure en les seves possessions el benefici de la Llei de colònies d'Alfons XII, que s'aconseguí el 23 de maig de 1885 i es va obtenir, així, l'exempció de l'impost de consum, l'exacció militar als nascuts a la colònia i també per a les set famílies que vivien a les masies sota el seu auspici i el de les 38 persones que treballaven a la colònia agrícola. El senyor Domènech encarrega la construcció del Palau Novella a l'arquitecte Manel Comas i Thos (distingit professionalment dintre dels estils modernista i neogòtic, autor de notables edificacions a Barcelona) recuperant una antiga masia i construint un palauet enmig del Garraf, destinat a l'època estival, per a la seva dona Maria Vilanova i el seu fill Cristòfor Domènech. Les obres de construcció començaren l'1 de juny de 1887 i acabaren el 29 d'octubre de 1890 amb la benedicció del bisbe de Barcelona, Monsenyor Jaume Català Albora. Aquestes obres consistiren en una reforma total de la propietat amb la construcció d'una mansió senyorial d'estil antillà de grans dimensions. Gràcies a l'impuls emprenedor de la senyor Vilanova, el 3 d'octubre de 1887, es van fer arribar les aigües del naixement dels brolladors de les piques fins a la finca, construint quatre quilòmetres de canonades; informació que es troba en una làpida de marbre a l'entrada del Palau. El celler, segons la descripció de l'època eren el millor equipat de Catalunya: amb 300 bótes de 10 càrregues cadascuna realitzades amb fusta dels boscos de la Plana. A l'època, la família Domènech va viure en un bon moment polític, amb importants amistats de persones influents, una de les quals, que era membre del govern, havia fet estades al palau. La família va fomentar importants esdeveniments culturals i socials: la celebració de grans balls de disfresses o de funcions d'òpera. (Segueix al camp Observacions) | 41.2917900,1.8527200 | 403938 | 4571784 | 1890 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55816-foto-08148-72-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55816-foto-08148-72-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55816-foto-08148-72-3.jpg | Inexistent | Eclecticisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Religiós | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | Comas i Thos, Manuel. Arquitecte | (Segueix del camp Història): Els projectes colonitzadors dels Domènech no donaren els resultats promesos. Les terres no produïen el que s'havia previst; durant els deu anys que va durar l'aventura, el nombre d'habitants va disminuir i els projectes de nova realització es reduirien únicament a l'embelliment de la casa senyorial; per això el municipi d'Olivella va promoure l'expedient de revocació dels beneficis de la Colònia Agrícola dient que l'existència d'aquesta colònia, amb els beneficis que li havien estat atorgats, el portarien a la ruïna juntament amb el despoblament per no haver-se pogut ingressar res a la caixa del municipi durant els anys posteriors a aquest període. L'any 1893 es declara la fil·loxera i el 1896 la finca passà a mans del Patrimoni de l'Estat i fou subhastada públicament amb 384 hectàrees de superfície i un preu de 178.911 pessetes. El 1898, va ser adjudicada la finca a l'últim descendent del baró de Jafre, Joan Torrents Font que se li va exigir en una reclamació, per part de l'Ajuntament d'Olivella, abonarels impostos darrers dels deu últims anys, que els antics senyors Domènech no havien pagat mai. El palau va passar a principi de segle al senyor Abadal dels transports de Barcelona, adquirida en subhasta pública. Els anys vint, totes les propietats de la Plana Novella foren del Banc Hipotecari i més tard dels senyors Montaner i Simón que les passarien als seus fills Murillo Simón. Els propietaris següents van ser: el senyor Ferrater i, l'any 1969, el senyor Querol Ponsá amb les propietats de les piques i del corral nou, finalment el senyor Lucas-Alsina de Barcelona i el senyor Caminal. El 1967 el palau i les seves terres foren adquirides per quatre associacions anònimes i els monjos de la comunitat religiosa dels Agustins de l'Escorial. L'associació va promoure la parcel·lació de la finca i la urbanització d'una àmplia zona, creant la urbanització Vall dels Reis. El recinte del palau es va separar de les àmplies bodegues i els trulls del palau que en aquesta època es convertiren en un restaurant. L'any 1996 es va convertir el Palau Novella en el Monestir de Sakya Tashi Ling (traduït del tibetà: ‘l'illa dels bons desitjos'), primer monestir budista a Catalunya, de la tradició Sakyapa, una de les quatre escoles de budisme tibetà, sota l'autoritat de Sa Santedat Sakya Trizin, rei de l'antic Tibet. La comunitat ha preservat l'edifici del palau amb campanyes de restauració fomentant-ne la conservació i la investigació de documents històrics referents a l'època de la família i de les colònies d'ultramar. L'edifici té un horari de visites guiades per conèixer la filosofia budista. | 102|98 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||
| 55817 | Les Piques | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-piques | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. | XVIII | Les Piques s'emplaça en un vessant orientat a sud / sud-est per sobre del camí d'Olivella a la Plana Novella. Es tracta d'un conjunt d'edificacions, en part enrunades, que havia format part d'una gran masia. Està inclòs a l'Inventari de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. La part rehabilitada està formada per planta baixa i planta pis, amb coberta de teula àrab a una pendent. Adossada en aquesta, hi ha altres edificacions enrunades que formaven un gran mas de les que únicament en resten alguns murs. Destaquen un potents contraforts a la part baixa de la pendent. Cal remarcar-ne l'important arc de pedra amb dovelles de la porta d'entrada i la sèrie de finestres amb dovelles de pedra tant en els muntants com en la llinda, aquesta última emmotllurada. Finalment existeix un altre annex, aïllat, de planta baixa que és utilitzada per explotació ramadera. Tot aquest espai esta envoltat per una tanca de tela metàl·lica. | 08148-73 | Camí de la Plana Novella, Km. 2 | Les Piques és una antiga masia documentada des del 1382. L'any 1420 era propietat de Guillem Font de les Piques. A les acaballes del segle XV hi vivia Guillem Batlle. El primer Raventós de les Piques es documenta el 1553, i va restar en mans d'aquesta família fins el 1875, quan va ser venuda a 'l'americano' Pere Domènech, de Sitges. Durant els temps dels Raventós la masia estava sota el domini senyorial del baró de Jafre. Pere Domènech acabà pleitejant per aquest domini contra el baró, resolent-se el litigi a favor del segon. Va ser refeta el 1782 construint-hi un gran casal de dimensions singulars rodejada d'un baluard que portava la data de 1786. En el primer terç del segle XIX un sanador de nom 'Pau de les Piques' assistí el poeta Manuel de Cabanyes en el seu llit de mort. L'any 1908 el mas fou adquirit juntament amb la Plana Novella i després seguí les vicissituds d'aquest darrer lloc. Al segle XX va quedar del tot enrunada. L'any 2003 es van fer obres de rehabilitació respectant les restes de l'antic mas. El topònim fa referència sens dubte a les deus d'aigua que subministren a la Plana Novella per mitjà d'un aqüeducte. | 41.3098100,1.8413400 | 403012 | 4573797 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55817-foto-08148-73-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55817-foto-08148-73-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 119|94 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||
| 55818 | Mas de Liona / Mas de l'Aliona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-de-liona-mas-de-laliona | ALMIRALL, M. (2001). En Perot d'Olivella. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. | XVI - XVII | Enrunat. | Ubicada al costat del camí de Jafre a Olivella, a l'est del seu veí Mas Bargalló. Es tracta d'un conjunt arquitectònic en procés d'enrunament format per la masia principal i diferents annexes relacionats amb les activitats agropecuàries. L'edifici principal, aïllat, presenta planta rectangular amb dos cossos diferenciats, el de la porta principal (façana sud) més estret respecte a la resta. Així, es forma una cantonada que protegeix la porta principal emmarcada en dovelles en un arc de mig punt. La masia és de planta baixa i pis, la teulada, aguantada per embigat de fusta, és a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana principal. L'aparell de l'edifici és en maçoneria, el cos on s'ubica l'entrada principal, arrebossat amb morter de calç. Les finestres es disposen irregularment, únicament destaca una amb decoració (ampit i motllura superior al cos principal) al cos principal, i dues que utilitzen muntants i llindes de pedra que semblen reaprofitades d'altres immobles. La part nord de l'edifici feia les tasques de celler, on diferent estances compartimentades conserven encara els cups, rectangulars o de planta circular amb cairons. A l'est de la masia destaca un cos adossat d'obra (maçoneria) de planta rodona expressament creat per donar aixopluc a un tercer cup de la mateixa forma. A la part oest hi ha diferents annexes amb una zona porxada, els arcs de la qual van ser cegats. | 08148-74 | Part de Dalt, 5 | Antigament la casa era documentada amb el nom 'Aliona'. De fet des de els primers textos s'alterna la forma Liona i Aliona. La masia es documenta per primera vegada l'any 1538 quan Bartolomeus Balle, pagès propietari del Mas de Liona, venia un censal. La nissaga dels Batlle d'Olivella, procedents d'Olesa de Bonesvalls, es remunta a l'any 1477 Durant els segles XVI i XVII és esmentat aquest mas, que devia prosperar força, car el 1662 els Reventós de Liona adquiriren també el mas de la Roca (Cal Suriol). A partir d'aquest moment el mas de la Roca esdevindria la casa principal dels hereus de la família. En un inventari de l'heretat d'Aliona de 1864 es descriu que constava d'una casa, pati, era, corral, bassa i les terres del 'fondo de davant, de Camps, de la Font i camp de les pedres' | 41.2982300,1.8175800 | 401005 | 4572538 | 08148 | Olivella | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55818-foto-08148-74-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55818-foto-08148-74-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55818-foto-08148-74-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 119|94 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||
| 55819 | Mas Bargalló / Son Siurell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-bargallo-son-siurell | CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. | XIV - XX | Mas Bargalló s'emplaça al costat del camí de Jafre a Olivella, a l'est del seu veí Mas de l'Aliona i a peus del tossalet d'en Bargalló. Es tracta d'un conjunt arquitectònic format per un antic mas i altres dependències annexes i disperses auxiliars. L'edifici principal consta de dos cossos adossats de planta baixa i pis amb sengles teulades a doble vessant amb el seu carener perpendicular a les façanes principals. Aquestes estan arrebossades i pintades de blanc. L'accés es produeix per un portal carreuat resolt amb arc de mig punt, al costat del qual hi ha un banc de maçoneria. Al seu entorn les obertures es distribueixen de forma irregular, essent totes elles de llinda plana. A la façana posterior un porxo amb una triple arcada de mig punt dóna accés a un pati. Entorn d'aquests edifici i adossats a aquest per la banda meridional s'hi distribueixen alguns annexos de planta baixa amb coberta de teula àrab. | 08148-75 | Part de Dalt, 4 | La primera notícia dels Bargalló a Olivella és de l'any 1296, quan Ferrer 'Bargayoni' és testimoni de la venda del Mas d'en Cabot del Castell Nou. El primer esment del mas Bargalló és del 1334. El llinatge dels Bargalló deixà d'estar associat a aquest edifici a finals del segle XV, quan els succeïren els Reventós , als quals podem seguir el rastre fins el 1612. Aleshores passà a mans dels Alegret de Carro, originaris de la Geltrú. En el segles XIX i XX se succeïren diferents propietaris, mantenint-se encara en ús el topònim de Mas Bargalló. Deshabitada, l'any 1965 fou reoberta per un mallorquí amb el nom de 'Son Siurell', denominació que no va tenir acceptació popular. | 41.2980700,1.8172200 | 400975 | 4572521 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55819-foto-08148-75-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55819-foto-08148-75-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55819-foto-08148-75-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Bargalló és el nom que rep en aquestes contrades el margalló, la palmera autòctona. | 94|119|85 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||
| 55820 | Mas Llorenç | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-llorenc | CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. | XVIII-XIX | Mas Llorenç s'emplaça al fondo que rep el nom d'aquest mas, a 500 metres a l'est del camí de Jafre. Es tracta d'un edifici d'obra popular, catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. Es composa de diferents cossos que combinen les teulades a una i dues vessants. Els paraments combinen la pedra vista i el maó, si bé l'arrebossat amb morter de calç encara revesteix part dels murs. El cos principal consta de planta baixa, pis i golfes. Les obertures són de forma quadrada per les finestres i d'arc de mig punt per la porta, fet amb maons. Les finestres tenen la llinda de fusta, i els muntants de maó vist o de pedra. En una cantonada de la façana principal hi ha un aljub amb una superestructura de pedra que es nodreix de l'aigua recollida de les teulades. A uns 10 metres al sud hi ha un pou amb un petit safareig al costat. | 08148-76 | Mas Llorenç | La masia formava part de la baronia de Jafre. El primer esment documental del mas és de 1821. En un document de l'any 1882 que recull els goigs de Nostra Senyora de Jafre s'hi llegeix 'A vostre santuari acuden los que'l Mas Llorens habitan'. Posseïa corral, cups i altres dependències. Actualment és segona residència. | 41.2831800,1.8407000 | 402919 | 4570842 | 08148 | Olivella | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55820-foto-08148-76-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55820-foto-08148-76-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55820-foto-08148-76-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 119|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||
| 55821 | Mas Milà / La Crivillera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-mila-la-crivillera | CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. VENDRELL, R. (1992). Olivella, notes històriques. Olivella: Akribos. | XVI - XVII | Masia amb diferents cossos units. Molt reformat recentment, sòcol de pedra, ampits, emmarcaments, arcs de pedra i arrebossats nous. L'edifici històric queda enmig del conjunt actual. El cos central sobresurt de la resta i té dos pisos amb una galeria amb arcs rebaixats a sobre. A un costat té una construcció de grans dimensions amb planta baixa i pis; té la porta d'entrada d'arc de mig punt adovellat i la resta d'obertures són rectangulars. A l'altre costat, hi ha un cos més petit. La masia ha sofert notables modificacions al llarg del temps però conserva al seu interior uns arc ogivals que podrien ser del segle XVI. | 08148-77 | Av. de Mas Milà, 7 | Antiga masia vinatera coneguda antigament com la Crivellera. La primera referència de la família és de l'any 1497, quan era propietat d'Antoni Milà de la Crivillera. La propietat disposava d'un forn d'obra, documentat l'any 1734. El darrer Milà morí l'any 1975 i el succeí la família ribetana Miret i Milà. Des de fa unes dècades la masia és el centre de la Urbanització de Mas Milà. Actualment la masia s'ha convertit en un restaurant. | 41.2987100,1.7764700 | 397564 | 4572639 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55821-foto-08148-77-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55821-foto-08148-77-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55821-foto-08148-77-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | Actualment és un restaurant | 119|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||
| 55822 | Mas Morsell / Mas Murgell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-morsell-mas-murgell | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. VENDRELL, R. (1992). Olivella, notes històriques. Olivella: Akribos. | XVIII-XIX | Enrunat. | El mas Morsell és una antiga masia enrunada situada al paratge del Comerallet, a 360 metres a l'oest del puig Morsell. De l'antic conjunt només es conserven les parets de l'edifici principal i d'alguns annexos. El mas és de maçoneria, conservant encara part de l'arrebossat exterior que revestia l'obra. Comptava amb planta baixa i pis. L'accés es realitzava mitjançant un portal d'arc rebaixat de maó vist. Les finestres que encara s'hi conserven són de maó vist i llindes de fusta. Un baluard rodeja encara tot el conjunt. | 08148-78 | Camí de Jafra a la Plana Novella | Segons publicà V. Carbonell (2004), la primera data d'aquest topònim és de l'any 1681, quan s'esmenta 'la montaña llamada d'en Morsell' (Doc. Can Papiol), expressió que fa pensar en un nom de persona, però tracta de l'única referència d'aquesta possibilitat , car gairebé sempre s'empra només la preposició 'de'. Propietat del baró de Jafre, durant el segle XIX la masoveria del Morsell era portada per la família Paretas. En el cens de l'any 1900 hi havia els Raventós-Fuster, que encara hi vivien el 1943. El mas havia tingut rellotge de sol i disposava de forn de coure el pa i de celler. Després d'estar el mas unes dècades abandonat, l'any 1973 s'aprovava el Pla Parcial 'Mas Morsell', origen de la urbanització Mas Morsell , que no va prosperar. | 41.2841900,1.8521900 | 403882 | 4570941 | 08148 | Olivella | Fàcil | Dolent | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 119 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||
| 55823 | Mas Vendrell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-vendrell-1 | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. VENDRELL, R. (1992). Olivella, notes històriques. Olivella: Akribos. | XVIII-XIX | Corral restaurat recentment | Mas Vendrell s'emplaça al nord-est de la serra del Parany, a 500 metres a l'oest camí de Jafre a Can Grau. Consisteix en les restes d'una antiga masia, enrunada, formada per tres volums. És d'obra popular i està catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. L'edifici principal, de planta quadrada i construït amb maçoneria i tàpia, comptava amb planta baixa i pis. La coberta de teula àrab era a doble vessant, amb el carener perpendicular a la façana principal. Davant de la façana principal s'entreveu l'existència d'un forn de pa. A pocs metres al sud-oest hi ha un petit edifici auxiliar, també enrunat. Per contra, a llevant d'aquest edifici hi ha un corral rehabilitat recentment per a usos ramaders. | 08148-79 | A 500 metres a l'oest camí de Jafre a Can Grau | Antigament era coneguda com a 'mas Vinyals'. L'any 1607 es documenta ja 'la partida de los Vinyals' i és el 1681 quan apareix ja com a 'mansi Vinyals'. A partir de 1813 es parla de 'Casa Vendrell'. Els masovers encara hi vivien el 1907 i, en ensorrar-se l'edifici, van anar a viure al celler. | 41.2858100,1.8349600 | 402442 | 4571140 | 08148 | Olivella | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55823-foto-08148-79-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55823-foto-08148-79-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55823-foto-08148-79-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 119|94 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||
| 55824 | Sínia de can Duran / Pou de Can Duran | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sinia-de-can-duran-pou-de-can-duran | CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. | XIX - XX | Les estructures del voltant del pou estan enrunades. | La sínia de can Duran a la riba dreta de la riera de Begues, a uns 120 metres al nord de can Duran. Es tracta d'un conjunt format per un pou de planta ovalada, d'un metre de boca, revestit de pedra. Sobre d'aquest s'hi conserva la roda metàl·lica d'una sínia sobre una pastera de pedra, encarregada de recollir l'aigua procedent dels catúfols. L'originalitat d'aquest conjunt és que l'arbre amb els rodets se situa a 3,5 metres del pou, connectat a la roda mitjançant una llarga barra de ferro encara conservada. Sobre de l'arbre hi ha dos rodets, un d'horitzontal, que recollia la tracció animal del gir d'un matxo o una mula, i un de vertical, encarregat de transmetre aquesta energia a la roda. L'aigua recollida a la pastera era conduïda mitjançant una canalització de ceràmica, conservada en alguns trams adossada a la paret perimetral del conjunt, fins a un safareig. Al costat de l'arbre de la sínia hi ha també un abeurador d'1,95 metres de llarg per 0,50 metres d'amplada de pedra, potser desplaçat del seu emplaçament original. | 08148-80 | A 190 metres al sud-oest de can Muntaner, al costat de la riera de Begues | Es documenta per primera vegada l'any 1847. | 41.3146400,1.8031600 | 399823 | 4574377 | 08148 | Olivella | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55824-foto-08148-80-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55824-foto-08148-80-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55824-foto-08148-80-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | A l'Inventari de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya hi figura erròniament com a 'Molí de can Muntaner'. | 119|94 | 47 | 1.3 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||
| 55825 | Can Duran / Mas Guinart | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-duran-mas-guinart | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. | XIX-XX | Can Duran s'emplaça al costat dret de la riera del Begues, prop de la carretera i del camí antic d'Olivella. Es tracta d'una masia del segle XIX força reformada. El cos històric consta de planta baixa i una planta pis amb coberta a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana principal. Aquesta façana, orientada al sud-oest, està majoritàriament encalada, si bé en alguns punts s'observa un parament de maçoneria. Està presidida per un portal de maons amb arc de mig. Les tres finestres de la planta baixa, disposades asimètricament i a diferents nivells, estan enreixades. A la planta pis s'hi emplacen dues finestres més, també de llinda plana. Adossats al cos principal hi trobem sengles cossos a ambdós laterals. HI ha altres annexos sense valor patrimonial aïllats entorn de l'edifici. | 08148-81 | Can Duran | La 'Casa Duran' es documentada a partir de 1830. Els Duran van ser masovers de Can Pau Olivella almenys entre 1837 i 1901. La masia antigament portava el nom de Mas Guinart. | 41.3134600,1.8034700 | 399847 | 4574245 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55825-foto-08148-81-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55825-foto-08148-81-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Situada al peu de la penya de Can Duran, prop de la riera del Begues. Dins l'àmbit de la Xarxa Natura 2000. | 119|94 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||
| 55826 | Cal Fuster | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-fuster-3 | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. | XVII | Cal Fuster s'emplaça dalt d'un turó, al sud del fondo de Miret, al sud-oest de la urbanització de 'Las Colinas'. Es tracta d'una masia formada per diversos cossos adossats. El cos principal és de planta quadrada i compta amb planta baixa i planta pis. Els paraments estan construïts tant amb maçoneria com amb tàpia. A la planta baixa de la façana principal únicament hi trobem el portal d'accés, de mig punt, car s'hi adossà un cos de planta baixa que ocupa més de la meitat de la façana. A la planta pis hi ha un balcó i dues finestres de mides desiguals. Entre aquestes hi ha un rellotge de sol pintat. Entre els cossos adossats hi trobem un celler i un cup. D'aquest darrer destaca que com a llinda de l'obertura que hi dóna accés s'utilitzà un muntant de premsa de cargol. Separat d'aquest conjunt, a 15 metres al sud-est d'aquest, hi trobem una petita edificació auxiliar amb coberta de teula a dues vessants. | 08148-82 | Cal Fuster | Antigament formava part de 'Can Milà'. Es documenta per primera vegada un 'mas den Fuster' l'any 1681. L'any 1714 Per Fuster no volia pagar la contribució i l'any següent la masia era ja de Josep Pasqual, que a la vegada la va vendre als Puig de Sitges el 1727, família que la conservà fins a darreries del segle XIX. El 1857 la casa fou escripturada com a 'Casa Fuster' però a partir del 1860 ja s'anomenà 'Can Fusté'. Cap a la dècada de 1940 va ser adquirida per Antoni Torné, pastor de la Cerdanya, la família del qual en manté la propietat. La propietat, a més de les seves terres de conreus, disposava d'un forn de calç i d'obra. | 41.3071100,1.7604800 | 396239 | 4573591 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55826-foto-08148-82-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55826-foto-08148-82-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55826-foto-08148-82-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 119|94 | 47 | 1.3 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||
| 55827 | Can Macià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-macia | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. | XVIII | Enrunat. | Can Macià s'emplaça a ponent del sector urbà de la urbanització 'Las Colinas', al camí dels Trullols i la Carretera, damunt del torrent de l'Angeló. Es tracta d'una gran masia actualment enrunada que comptava amb diversos cossos. El principal tindria planta baixa i pis. De l'antiga edificació se'n conserven algunes parets, tant de maçoneria lligada amb fang com de tàpia, que permeten entreveure'n la seva distribució. Entre altres estructures, es conserven les restes d'un forn de pa i sengles annexes, a la cara nord, amb cups revestits de cairons al seu interior. | 08148-83 | Can Macià | Antigament, i des de l'any 1718 fins més enllà de 1790 era coneguda com 'la Casa Nova'. El 1830 era coneguda ja com a Casa Macià. Va ser habitada fins mitjan segle XX. Als anys setanta del segle XX encara conservava les parets, el pati amb dos arcs, el pou (situat davant de la masia) i la cisterna. L'any 1996, a més dels corrals s'hi va descobrir el forn. | 41.3029300,1.7638000 | 396510 | 4573123 | 08148 | Olivella | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55827-foto-08148-83-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55827-foto-08148-83-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | També és conegut com la Casa Nova. | 94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||
| 55828 | La Roqueta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-roqueta-0 | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. | XVI | La Roqueta se situa al capdamunt del fondo que rep el nom d'aquesta masia. La casa, totalment reformada, està protegida d'un baluard, té teulada a dues vessants, la façana encarada a migdia. Sota el porxo hi figura la data 1808. Segons algunes fonts en aquest edifici hi havia hagut dos rellotges de sol, però segons el seu propietari actual, hauria desaparegut fruit de reformes arquitectòniques anteriors. | 08148-84 | La Roqueta | El primer esment documental de la masia data de l'any 1588. Antigament disposava de dos rellotges de sol. El segle passat tenien un forn de calç en activitat. Va ser rehabilitada a finals del segle XX. | 41.2950800,1.7509000 | 395418 | 4572267 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | No s'ha pogut accedir a la masia ja que la propietat no ho ha autoritzat. | 119 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||
| 55829 | Pou de la Vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-la-vinya | CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. | XIX | Emplaçat al coll del Pou de la Vinya, a uns 195 metres de la masia homònima, en un context de vinyes terrassades amb marges de pedra seca. Es tracta d'un pou excavat en el terreny i revestit de pedra seca que capta les aigües subterrànies que flueixen pel fondo del Querol de cal Suriol. Els pous bàsicament consisteixen en un forat profund recobert de pedra en sec que capta les aigües subterrànies, que porta un mecanisme manual per treure l'aigua. Les seccions son circulars, que és la forma que més s'adapta al mecanisme d'extracció de l'aigua. Aquest mecanisme consta d'una roda o corriola que penja de la part alta de l'estructura, accionada de manera manual, que gira al voltant d'un eix que descansa sobre les parets laterals del pou. La roda fa de guia d'unes cordes de cànem que pengen fins al nivell de l'aigua i a les quals es subjecten els catúfols, que s'omplen quan arriben a l'aigua del fons del pou, per a després tornar a pujar a la superfície. | 08148-85 | Coster de la Bota | Es té documentat aquest topònim des de l'any 1825. | 41.3035200,1.7995900 | 399507 | 4573146 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55829-foto-08148-85-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55829-foto-08148-85-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||
| 55830 | Can Madrones | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-madrones | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. | XX | Can Madrones se situa a la Plana Novella, al costat de ponent del Palau Novella. Es tracta d'un edifici en forma d' 'L' format per planta baixa i planta primera. La façana del cos principal, orientada a migdia, presenta un llenguatge neoclàssic, amb un ritme regular en la disposició de les obertures. Està cobert per una teulada a doble vessant amb el carener paral·lel al frontis. L'accés es produeix mitjançant un atri o porxo amb teulada a doble vessant. A aquest cos principal se li adossa un altre cos per llevant, que segueix les mateixes característiques formals que l'anterior. Altres cossos més petits s'adossen al principal també pel nord i per ponent. | 08148-86 | Can Madrones | Can Madrones és el nom del restaurant que es va allotjar a l'antiga masia de la Plana Novella. Abans havia estat un hostal-restaurant anomenat 'Eduard'. Aquest darrer nom té relació amb 'Casa Departament Madrona'del l'any 1913, que té origen en el nom de Madrona Raventós Mestre, muller de Ramon Martí Marcè ‘el Borregaire', masover de la Plana Novella l'any 1900. | 41.2915000,1.8512300 | 403813 | 4571754 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55830-foto-08148-86-1.jpg | Inexistent | Neoclàssic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 99 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||
| 55831 | El Raurell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-raurell | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. | XVII-XVIII | En procés d'enrunament. | Masia de planta rectangular, amb planta baixa i planta pis i coberta de dues pendents amb el carener paral·lel a la façana. Es troba ubicada dalt d'un turó, a la 'Carena de la Mesquita' i presenta estat d'abandonament i procés d'enrunament. Construïda amb la tècnica de la maçoneria, amb pedra devastada i parets arrebossades originalment amb morter de calç. A l'est del cos principal trobem una porta d'accés a una espai celler, on es conserven les estructures d'obra i fusta per col·locar les bótes de vi. La porta principal (muntants i arc rebaixat de maó) d'accés al patí i a la masia s'ubica a l'est. A la façana sud-est s'annexa un tancament o baluard que tanca un pati interior. Davant d'aquesta façana hi una cisterna i una pica safareig de planta quadrada. En la façana nord-est destaca la construcció d'un forn de pa. | 08148-87 | El Raurell | Documentada amb anterioritat al 1900. Antigament era anomenada 'Masia del Rourell'. Es tracta d'un fenomen que es produeix per dissimilació de la grafia antiga i correcte del topònim, que és un derivat del roure. En el mapes de 1897 com gairebé tots els editats fins avui ja hi figura el nom de 'Raurell'. | 41.3018500,1.8057100 | 400017 | 4572954 | 08148 | Olivella | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55831-foto-08148-87-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55831-foto-08148-87-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55831-foto-08148-87-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | 119|94 | 46 | 1.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||
| 55832 | Mas del Puig de Montombra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mas-del-puig-de-montombra | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. | XVIII | En procés d'enrunament. | Masia que està assentada al coll entre dos turons. Dins de l'àmbit de la sud-oest, sobre terreny rocallós amb poca vegetació. Al sud hi ha unes rompudes plantades amb vinyes noves. Situat a tocar del terme municipal d'Avinyonet del Penedès. L'estat de degradació és molt avançat. No conserva cap coberta i les parets estan gairebé enrunades. Construïda amb la tècnica de la mamposteria, era una gran casa amb tota mena d'annexes i de corrals. Tenia una cisterna i un pou adjunt. | 08148-88 | Mas del Puig de Montombra | El primer esment d'aquest mas és de l'any 1758, com a 'Casa Puig de Monombre', propietat de Josep Torrents d'Avinyonet. L'any 1900 que en el cens ja es va anomenar 'Mas de Puig de Mont Ombra'. En el cens de 1960 ja no hi vivia ningú. Poc després tota la casa quedà enrunada. | 41.3263000,1.7761700 | 397582 | 4575703 | 08148 | Olivella | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55832-foto-08148-88-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55832-foto-08148-88-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 119|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||
| 55833 | Els Pelagons de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-pelagons-de-dalt | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. | XIX | Masia de planta quadrada amb coberta de dues pendents amb el carener perpendicular a la façana principal. La porta d'entrada és senzilla amb el muntants de maó vista i arc rebaixat. A la façana de ponent hi ha una altra porta d'igual mida i característiques. La casa s'aixeca amb la tècnica de la maçoneria, arrebossada amb morter de calç, consta d'una planta baixa i una planta pis A un costat del portal queden restes dels corrals. Dintre de l'entrada, a la dreta, s'hi veu la cuina, i, a I ‘esquerra, un accés als estables i cellers, i l'escala al primer pis oculta darrere un envà amb un petit forat per veure que hi havia a l‘entrada. No es veu cap annex en el seu entorn. | 08148-89 | Els Pelagons de Dalt | Tot indica que al segle XVIII només hi havia el 'Mas del Pelagons' d'Avinyonet. És a partir de 1827 quan es parla de Josep Raventós de 'Los Palagons Nous' o 'Pelagons de Dal'. La casa era propietat de can Suriol. La família Ràfols deixaren de residir-hi l'any 1914, però en la masia hi restaren uns masovers fins al 1967. | 41.3220200,1.7912200 | 398835 | 4575210 | 08148 | Olivella | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55833-foto-08148-89-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55833-foto-08148-89-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||
| 55834 | Masia del Rector | https://patrimonicultural.diba.cat/element/masia-del-rector | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. | XVII-XVIII | En procés d'enrunament. | La masia del Rector s'emplaça en un vessant orientat al sud-est, a 175 metres a llevant del castell Vell d'Olivella. Es tracta d'una masia enrunada d'una superfície total d'uns 180 metres quadrats en planta, de la qual encara se'n distingeixen diverses dependències. Els murs són de maçoneria, lligada amb fang i s'hi conserven alguns contraforts que reforçaven les façanes. Davant del mas hi havia un baluard en el qual hi ha una cort. El conjunt de mas i baluard sumen uns 350 metres quadrats en planta. | 08148-90 | Fondo del rector | Aquesta masia potser existia l'any 1271, car els seus orígens es confonen amb l'antiga Rectoria d'Olivella i amb la seu del Priorat de les Verges, que tenia el domini i senyoria d'Olivella. Almenys l'any 1302 la casa s'escriptura com 'palacium episcopale', és a dir palau bisbal. Fou coneguda també com per 'l'Abadia' entre els anys 1647 i 1665. Com a 'Rectoria' es tenen dades fins el 1777. La referència de l'any 1815 on es considerava necessària la rectoria i que la terra que ocupava el cementiri, aleshores situat al costat de l'església de Sant Pere i Sant Feliu, quedaria cedit a la rectoria, sembla donar a entendre que es parlava d'una novella casa del rector en l'actual emplaçament al nucli urbà d'Olivella. Fou abandonada als anys quaranta del segle passat. | 41.3206400,1.8160100 | 400908 | 4575028 | 08148 | Olivella | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55834-foto-08148-90-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55834-foto-08148-90-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55834-foto-08148-90-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 119|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||
| 55835 | La Mesquita | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-mesquita | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. | XIX | En procés d'enrunament. | Masia semiderruïda i envaïda per la vegetació natural, només conserva la coberta parcialment, a doble vessant. La façana al cos principal es paral·lela al carener de la teulada. L'edifici té forma de 'L', de planta baixa i pis. Construïda amb la tècnica de la maçoneria, amb murs de pedra desbastada i arrebossats originalment amb morter de calç, les cantoneres presenten pedra més regular. Destaquen els contraforts per donar suport estructural a l'edifici més important. El cos principal s'annexen estances d'ús agraris habituals en aquest territori. Es conserva cup de planta circular enrajolat amb cairons i estructura de pedra per pou. | 08148-91 | La Mesquita | Antigament es deia 'Mas Torregrassa' o com a 'Casa del Forn'. La primera vegada que es documenta amb el nom de 'La Mesquita' l'any 1817. L'any 1965 tot i estar mig enrunada encara hi vivia un home però dos anys després ja estava abandonada. | 41.3008400,1.8115600 | 400505 | 4572835 | 08148 | Olivella | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55835-foto-08148-91-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55835-foto-08148-91-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55835-foto-08148-91-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | El mot 'mesquita' no te cap relació amb la fe musulmana. Es coneix com a 'mesquita' el conjunt de substàncies que hom treu dels dipòsits de les comunes i que serveixen per adobar els camps. Segons Vicenç Carbonell (2004), és possible que aquest topònim tingués el seu origen en que els Pau Olivella tinguessin en aquest lloc un femer. | 119|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||
| 55836 | El Mas Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-mas-nou | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. VENDRELL, R. (1992). Olivella, notes històriques. Olivella: Akribos. ROIG, P. (1998). Masies del Garraf, vol 1. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2000). Masies del Garraf, vol 2. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2008). Masies del Garraf, vol 3. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. | XVIII | El Mas Nou es troba ubicat al vessant nord-oest del turó del Baldiri, per sobre del fondo que rep el nom d'aquesta construcció. Es tracta d'un mas recentment restaurat, de planta gairebé quadrada. Consta de planta baixa de pedra i planta pis amb teulada de teula àrab de dues pendents amb el carener perpendicular a la façana principal. La planta baixa és de pedra vista, reflectint en bona mesura la part original de la casa abans de la seva reconstrucció, a partir de 1994. La part refeta a finals de segle XX està arrebossada i pintada. Les obertures són de maons. Destaca a la façana principal, un portal amb arc de mig punt, de nova factura, mentre que el portal original, d'arc rebaixat, ha estat convertit en una finestra. La resta d'obertures de la façana principal són rectangulars, amb llinda de fusta. | 08148-92 | Camí del Mas Nou | En el segle XVIII era coneguda com 'la Casa Masnou de Jafra', quan hi vivia la família Rovira. L'any 1871 la propietat passà a mans dels Baqués, mentre que els Rovira passaven a Can Vendrell. Tots ells van ser masovers del baró de Jafre. En els goigs de 'Nostra Senyora de Jafra', de l'any 1882, es fa menció de 'Los del Mas Nou'. La casa, que estava enrunada, ha estat totalment rehabilitada a partir de 1994. | 41.2886900,1.8380400 | 402704 | 4571456 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55836-foto-08148-92-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55836-foto-08148-92-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 119|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||
| 55837 | Castell Nou d'Olivella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-nou-dolivella | XAUBET, J. (1981) 'Sobre uns pergamins d'Olivella trobats a l'arxiu de Santa Maria de Mataró', Fulls del Museu Arxiu de Santa Maria, 12: 25-46. Mataró. | XIII | Es desconeix les restes que en queden en el subsòl o integrades en els edificis actuals. | El Castell Nou d'Olivella, conegut només per la documentació que en cita la seva existència, s'emplaçaria en el punt més alt del nucli històric d'Olivella, entorn d'on avui s'aixeca l'església parroquial de Sant Pere. Actualment no s'observen vestigis del castell, si bé les construccions que s'emplacen en aquest punt podrien amagar encara restes de la fortificació. | 08148-93 | Plaça de l'Església | L'origen de l'emplaçament del poble d'Olivella s'entronca amb la carta de poblament que el 1164 atorgaren cinc propietaris o cavallers (Pere de Ferran, Pere de Puig-roig i d'altres), dintre el terme del castell d'Olivella, a favor de Cabot i altres persones que havien començat a artigar un puig erm. La donació comportava que els afavorits hi aixequessin una fortalesa en un termini de sis anys i paguessin un cens al senyor dominical. Aquesta fortalesa és documentada amb el nom de 'Castro Novo de Olivella' el 1264. El Castell Nou d'Olivella és esmentat novament en documents dels anys 1278, 1296 i 1343. El 1548 només hi havia dues masies prop del Castell Nou, i deu en el seu terme. El creixement demogràfic de la primera meitat del segle XVII féu que l'any 1625 la parròquia de Sant Pere i Sant Feliu fos traslladada al solar del Castell Nou, que serví de nucli a la formació de l'actual poble d'Olivella. | 41.3104900,1.8105100 | 400432 | 4573908 | 08148 | Olivella | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55837-foto-08148-93-2.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 85 | 1754 | 1.4 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||
| 55838 | Pou dels Matxos / Pou de can Pau Olivella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-dels-matxos-pou-de-can-pau-olivella | Pla especial del catàleg de masies, cases rurals i altres construccions del terme d'Olivella. Text refós. 2016. Olivella: Ajuntament d'Olivella. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. VENDRELL, R. (1992). Olivella, notes històriques. Olivella: Akribos. ROIG, P. (1998). Masies del Garraf, vol 1. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2000). Masies del Garraf, vol 2. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. ROIG, P. (2008). Masies del Garraf, vol 3. Vilanova i la Geltrú: El Cep i la Nansa. | XIX | Pou dels Matxos se situa a pocs metres de Can Pau, al costat del camí que arriba a aquesta masia des del fondo del Camp Gran. Es tracta d'un conjunt format per un pou amb un abeurador adossat. El pou compta amb un diàmetre interior de 1,40 per 1 metre, aproximadament, mentre que l'abeurador mesura 1,60 per 0,40 metres. Els pous bàsicament consisteixen en un forat profund recobert de pedra en sec que capta les aigües subterrànies, que porta un mecanisme manual per treure l'aigua. Les seccions son circulars, que és la forma que més s'adapta al mecanisme d'extracció de l'aigua. Aquest mecanisme consta d'una roda o corriola que penja de la part alta de l'estructura, accionada de manera manual, que gira al voltant d'un eix que descansa sobre les parets laterals del pou. La roda fa de guia d'unes cordes de cànem que pengen fins al nivell de l'aigua i a les quals es subjecten els catúfols, que s'omplen quan arriben a l'aigua del fons del pou, per a després tornar a pujar a la superfície. En aquest cas podria associar-se aquestes construccions a l'abeurament dels matxos (la seva denominació en fa evident la seva funció) i d'altres caps de bestiar que circulessin per aquest camí. | 08148-94 | Can Pau Olivella | Aquest pou és documentat per primera vegada l'any 1847. | 41.3113000,1.8128200 | 400627 | 4573995 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55838-foto-08148-94-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55838-foto-08148-94-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55838-foto-08148-94-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 119|94 | 47 | 1.3 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||
| 55839 | Pleta de Can Grau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pleta-de-can-grau | Força enderrocada | La pleta de Can Grau se situa al coll de can Grau-les Piques, a peu de la carrerada del camí vell d'Olesa. Es tracta d'un espai d'uns 2.000 m2, tancat per un mur de pedra seca. Aquest mur es troba en la major part desdibuixat, segurament com a conseqüència del reaprofitament per altres usos dels blocs de pedra que constituïen el mur, i s'observa únicament un amuntegament lineal de pedruscall. L'espai de la pleta es troba actualment cobert de matolls i arbrat. | 08148-95 | Can Grau | Des de Can Grau en els darrers anys han realitzat algunes actuacions de neteja d'aquest espai que han permès recuperar un tram del mur, el més pròxim a aquest equipament. | 41.3060700,1.8392200 | 402829 | 4573384 | 08148 | Olivella | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55839-foto-08148-95-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55839-foto-08148-95-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 119|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||||
| 55840 | Aljub de la carrerada del camí vell d'Olesa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aljub-de-la-carrerada-del-cami-vell-dolesa | ROVIRA, J. ; MIRALLES, F. (1999) Camins de transhumància al Penedès i al Garraf: aproximació a les velles carrerades per on els muntanyesos i els seus ramats baixaven dels Pirineus a la marina Barcelona: Associació d'Amics dels camins ramaders. | Deixalles a l'interior | L'aljub de la carrerada del camí vell d'Olesa se situa al costat est del camí, a uns 18 metres de distància. Es tracta d'una cisterna excavada en el terreny i revestida de pedra seca. A l'est de l'estructura s'obre l'accés al pou, del qual encara s'observen els encaixos on s'hi recolzava la llosa de pedra que feia de barana. La superestructura de l'aljub té aproximadament 1,5 metres d'alçada. Tot i que al seu interior, d'uns 2,5 metres de diàmetre, està parcialment reblert de pedres, branques i deixalles, encara té una profunditat de prop de 3 metres. | 08148-96 | carrerada del camí vell d'Olesa, prop de can Grau | S'ha de tenir present la situació de l'aljub pou al costat de la carrerada. Els camins ramaders o carrerades són camins de domini públic (com els rius i torrents, costes i carreteres) per on el bestiar té dret de passar. Tenen un paper molt important en la gestió del territori. Posseeixen un gran valor cultural i històric i poden esdevenir instruments urbanístics de primer ordre a l'hora de mantenir oberts corredors naturals i ecològics. La unitat formada pel Penedès, Garraf i Camp de Tarragona és, juntament amb el Vallès i l'Empordà, una de les tres grans zones d'hivernada a la transhumància de la Catalunya central i oriental. Els ramats que hivernaven en aquestes zones pujaven a passar l'estiu en algun punt de l'arc de muntanyes que tanquen les comarques del Solsonès, Berguedà i el Ripollès pel Nord i, alguns, tramuntaven aquest arc i entraven a la Cerdanya. Els ramats que sortien del Penedès i del Garraf per anar als Pirineus tenien diversos camins els quals els permetien anar a trobar la carrerada de Solsona, la de Berga o la de la Cerdanya, la qual es desdoblava en dues branques importants, la de l'Alt Berguedà i la del Ripollès (ROVIRA et al., 1999). | 41.3122100,1.8388800 | 402809 | 4574066 | 08148 | Olivella | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55840-foto-08148-96-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55840-foto-08148-96-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | 119|94 | 47 | 1.3 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||
| 55841 | Carrerada de la riera dels Pelagons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrerada-de-la-riera-dels-pelagons-0 | ROVIRA, J. ; MIRALLES, F. (1999) Camins de transhumància al Penedès i al Garraf: aproximació a les velles carrerades per on els muntanyesos i els seus ramats baixaven dels Pirineus a la marina Barcelona: Associació d'Amics dels camins ramaders. | Antic camí ramader, per on els ramats de bestiar tenien dret a passar històricament en època de la transhumància cap a les pastures del nord de Catalunya. Es tracta d'una branca de la carrerada de la Cerdanya. Comença a Sant Pere de Ribes i segueix sempre la llera de la riera de Begues cap amunt, en direcció a Olivella. Una pista serpenteja a dreta i esquerra de la riera en bona part del recorregut. En alguns trams, la carrerada discorre per la mateixa llera. Una mica abans d'arribar a can Suriol (Olivella), el camí ramader deixa la riera de Begues, passa per sota la carretera BV-2111, i puja per la riera que baixa a mà esquerra que és la dels Pelagons. Sempre per la pista que segueix la riera arriba a la casa dels Pelagons de Dalt. En aquest punt entrar al municipi d'Avinyonet per la casa dels Pelagons de Baix, avui semi derruïda. (ROVIRA ET AL., 1999). | 08148-97 | Olivella | La unitat formada pel Penedès, Garraf i Camp de Tarragona és una de les grans zones d'hivernada a la transhumància de la Catalunya central i oriental. Els ramats que hivernaven en aquestes zones pujaven a passar l'estiu en algun punt de l'arc de muntanyes que tanquen les comarques del Solsonès, Berguedà i el Ripollès pel Nord i, alguns, tramuntaven aquest arc i entraven a la Cerdanya. Els ramats que sortien del Penedès i del Garraf per anar als Pirineus tenien diversos camins els quals els permetien anar a trobar la carrerada de Solsona, la de Berga o la de la Cerdanya, la qual es desdoblava en dues branques importants, la de l'Alt Berguedà i la del Ripollès (ROVIRA et alií, 1999). | 41.3057400,1.7850000 | 398289 | 4573410 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55841-foto-08148-97-2.jpg | Legal | Popular | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | Identificada amb el codi A5 a l'obra de (ROVIRA ET AL., 1999). | 119 | 49 | 1.5 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||
| 55842 | Forn de calç del camí del Raurell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-cami-del-raurell | XIX-XX | L'erosió ocasionada per l'escorrentia està malmetent les parets. | El forn de calç del camí del Raurell s'emplaça al paratge Roures de la Cotxa, al costat sud del camí sobre el fondo del Rourell. Consisteix en una estructura de forma cilíndrica excavada arran del camí, per sota d'aquest, aprofitant el desnivell natural. La cambra de combustió, que és la part que s'observa mesura 4,20 metres de diàmetre i dos metres de profunditat. L'accés s'hi realitzava per la banda oposada al camí. Les parets de l'interior de la cambra de combustió, excavada majoritàriament al subsòl d'argiles, pedres i argila per millorar-ne l'aïllament, estan completament rubefactades, fruit de les altes temperatures assolides en aquest forn. S'hi observen alguns forats fruit de l'erosió ocasionada per l'escorrentia. | 08148-98 | Roures de la Cotxa | Els forns es llogaven als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i més tard la venien sencera o acabada en calç. El procés de producció d'una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina. També, de vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d'homes que l'ajudessin per a produir una partida de calç. Primer de tot, per fabricar la calç es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc ja que es s'iniciava una combustió del forn i aquest assolia temperatures entre 800 i 1000 ºC. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra calcària amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Durant el procés de cocció que podia durar, sense interrupció, 10 o 15 dies, la fornada de pedra calcària s'havia transformat en calç viva. Les pedres estaven cuites i es convertien en calç quan adquirien un color blanquinós i a més, quan desapareixien les juntes entre les pedres. La millor estació per fabricar la calç és a l'estiu perquè la humitat no anava bé per fer una fornada. A més, aquesta calç la fabricaven els calciners que s'encarregaven de fabricar-lo correctament. La utilitat de la calç era en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o arena s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat de calci s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. | 41.2942800,1.8037800 | 399844 | 4572116 | 08148 | Olivella | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55842-foto-08148-98-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55842-foto-08148-98-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Localitzat i inventariat pel Cos Agents Rurals. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||
| 55843 | Font del rector | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-rector-0 | AJUNTAMENT D'OLIVELLA. 'Xarxa Camins d'Olivella. Camí del Castell Vell'. (Fulletó). Ajuntament d'Olivella i Diputació de Barcelona. CARBONELL, V. (1990). Apunts de la història d'Olivella. Quaderns de cultura local VI. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. CARBONELL, V. (2004). Noms de lloc d'Olivella. Corpus de toponímia penedesenca, vol. 3 Grup d'Estudis Toponímics. Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. | La font del Rector està situada a l'esquerra del fondo de la masia del Rector (fondo antigament conegut com a coma de Sant Pere). Actualment l'aigua de la font és canalitzada, el punt on raja ha estat protegit amb parets de pedra seca amb banquetes, també de pedra, per seure. Es delimita així un àrea de planta triangular on s'ubiquen els safareigs, una estructura rectangular de 6,70 m x 2,50 m aprox. dividida en dos piques on arriba l'aigua de la font. Part del pedrís superior de l'estructura està fet amb lloses de pedra inclinades per rentar la roba. La resta es delimita amb maons. Avui dia és utilitzat com un punt de seguiment de la fauna. A uns metres de distància pel corriol en direcció sud-est des del safareig, hi ha una peça que sembla una base de molí de pedra, la part passiva, d'1,20 m de diàmetre, a on recolza una pica rectangular de pedra (100 cm x 43 cm)encaixada a una pedra. Les peces semblem disposades per fer la funció de cocó i d'abeurador respectivament. Al bancal inferior de la ubicació de la font, destaca un marge de pedra pel qual s'hi baixa per unes escales volades encastades. Mitjançant un tub l'aigua es portada a aquest nivell inferior on s'omple una petita pica (54 cm x 40 cm) que a la vegada omple un abeurador fet d'obra moderna de quasi 7 metres de llargada per 40 cm. | 08148-99 | Fondo del Rector. Masia del Rector | Aquesta font, documentada l'any 1681 com a font del Castell Vell, proveïa d'aigua la propera masia del Rector i les feixes d'hort que hi ha sota mateix de la font. Els safareigs es van recuperar l'any 1860. A l'estiu i en època de sequera, els vilatans no podien accedir als pous, ja que els propietaris racionalitzaven l'ús i només oferien aigua per beure. Quan calia rentar la roba, feien torns per anar als safareigs de la font del Rector i es repartien la tasca de transportar la roba bruta, el cubell, el sabó i la monyeca de cendra i la deixaven en estuba. La cendra emblanquia la roba i la desinfectava. Després la rentaven amb pastilles de sabó fetes a casa, amb sosa i greixos animals. Un cop neta, s'estenia sobre la vegetació. Aquesta activitat s'aprofitava per controlar els safareigs i per dur-hi els ramats a pasturar | 41.3190700,1.8168500 | 400976 | 4574853 | 08148 | Olivella | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55843-foto-08148-99-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55843-foto-08148-99-3.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-02-01 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga | L'espai ha estat posat en valor amb senyalització informativa pel projecte de l'itinerari del Camí del Castell Vell d'Olivella. | 119 | 2153 | 5.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||
| 55844 | Forn de calç del camí de la penya del Riscle | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-calc-del-cami-de-la-penya-del-riscle | XX | Esfondraments parcials. | El forn de calç del camí de la penya del Riscle es troba al costat esquerre del camí de Sitges a la Plana Novella, sota la penya de l'Àliga, a peus de la penya del Riscle. Consisteix en una estructura construïda de planta circular que aprofita un desnivell natural com a paret. Consisteix en una cambra de combustió o canó de forma cilíndrica, d'uns 4 metres de diàmetre i 3,5 metres de profunditat. No s'observa la porta d'entrada, car l'obertura per la què s'hi accedeix actualment sembla fruit de l'enderroc parcial de la paret. Les parets de l'interior de la cambra de combustió, excavada majoritàriament al subsòl d'argiles i en part revestides de calç, pedres i argila per millorar-ne l'aïllament, estan completament rubefactades, fruit de les altes temperatures assolides en aquest forn. A la part alta del canó s'hi conserva en part la vora, feta amb grans blocs de calcària units per morter de calç. | 08148-100 | Penya de l'Àliga | Els forns es llogaven als grups de calciners que extreien la pedra, la coïen i més tard la venien sencera o acabada en calç. El procés de producció d'una fornada podia durar entre un mes i mes i mig de feina. També, de vegades era el mateix propietari qui contractava un grup d'homes que l'ajudessin per a produir una partida de calç. Primer de tot, per fabricar la calç es necessitava combustible, que s'obtenia desembrossant el bosc ja que es s'iniciava una combustió del forn i aquest assolia temperatures entre 800 i 1000 ºC. El següent pas era la pesada feina d'arrencar la pedra calcària amb pics i malls. Després es transportava la pedra i els fogots amb els carros fins al lloc on era situat el forn. Aquest s'omplia posant de forma circular les pedres depenent de la seva mida: a baix les més grosses i a dalt del curull les més petites. A la part inferior es deixava una finestra o boca per introduir-hi la llenya amb una mena de forca anomenada gavell. Quan començava l'encesa, ja no es podia parar fins que el mestre calcinaire deia que la pedra era ben cuita. Durant el procés de cocció que podia durar, sense interrupció, 10 o 15 dies, la fornada de pedra calcària s'havia transformat en calç viva. Les pedres estaven cuites i es convertien en calç quan adquirien un color blanquinós i a més, quan desapareixien les juntes entre les pedres. La millor estació per fabricar la calç és a l'estiu perquè la humitat no anava bé per fer una fornada. A més, aquesta calç la fabricaven els calciners que s'encarregaven de fabricar-lo correctament. La utilitat de la calç era en la construcció per a fer les parets (per a unir les pedres), barrejada amb aigua i argila o arena s'utilitzava per a arrebossar les façanes i emblanquinar les cases. També servia a impermeabilitzar les cisternes i els safarejos així com per a desinfectar i també tenia un ús agrícola per a ensulfatar les plantes contra les plagues. El procés de transformació de la pedra en calç es feia per combustió, mitjançant un forn de forma rodona fet dins la terra o la roca. Es necessitaven temperatures d'entre 800°C i 1000ºC perquè el carbonat de calci s'alliberés de l'anhídrid carbònic i passés a òxid de calci. Però per a aconseguir aquest procés es necessitava una preparació llarga i feixuga. Aquestes tasques duraven al voltant d'uns tres mesos i començaven entre el gener i el febrer, quan les feines agrícoles eren més escadusseres. La producció de calç va tenir una certa importància fins a mitjans segle XX, com ho demostra l'existència de moltes olles o forns arreu del territori. D'aquesta antiga activitat, tan estesa a les nostres muntanyes, solament resta el mut testimoni d'aquells forns que en l'actualitat estan mig enrunats i tapats per la vegetació. | 41.2694000,1.8414600 | 402962 | 4569311 | 08148 | Olivella | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55844-foto-08148-100-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55844-foto-08148-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55844-foto-08148-100-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Localitzat i inventariat pel Cos Agents Rurals. | 119|98 | 45 | 1.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 348,13 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.