API Dades Obertes - Diputació de Barcelona

Informació general

Nom màquina	patrimoni_cultural
Etiqueta	Patrimoni cultural
Descripció	Elements de patrimoni cultural, que inclouen el patrimoni immoble, moble, documental, immaterial i natural dels municipis de la demarcació de Barcelona.
Tipus de contingut	patrimonicultural
Clau Primària	id

Informació dels camps

Nom màquina del camp	Nom del camp	Descripció	Tipus
id	Id		text
titol	Títol		text
url	Url		url
bibliografia	Bibliografia		ltext
centuria	Centuria		text
notes_conservacio	Notes de conservació		ltext
descripcio	Descripció		ltext
codi_element	Codi d'element		text
ubicacio	Ubicació		ltext
historia	Història		ltext
coordenades	Coordenades		geo
utm_x	UTM X		text
utm_y	UTM Y		text
any	Any		text
rel_municipis	Municipi	-	relation
municipi_nom	Nom del municipi		text
tipus_acces	Tipus d'accés		text
estat_conservacio	Estat de conservació		text
images	Imatges		ltext
proteccio	Protecció		text
estil	Estil		text
ambit	Àmbit		text
tipologia	Tipologia		text
titularitat	Titularitat		text
us_actual	Ús actual		text
inspire_tipus	INSPIRE: Tipus		text
inspire_subtipus	INSPIRE: Subtipus		text
inspire_atribut	INSPIRE: Atribut		text
data_modificació	Data de modificació		date
autor_fitxa	Autor de la fitxa		ltext
autor_element	Autor de l'element		ltext
observacions	Observacions		ltext
codi_estil	Codi de l'estil		text
codi_tipologia	Codi de la tipologia		text
codi_tipo_sitmun	Codi de tipologia a sitmun		text
proteccio_id	Protecció id		text
rel_comarca	Comarca	-	relation

Camp 1:

Camp 2:

Camp 3:

Municipis:

Comarques:

Id	Títol	Url	Bibliografia	Centuria	Notes de conservació	Descripció	Codi d'element	Ubicació	Història	Coordenades	UTM X	UTM Y	Any	Municipi	Nom del municipi	Tipus d'accés	Estat de conservació	Imatges	Protecció	Estil	Àmbit	Tipologia	Titularitat	Ús actual	Data de modificació	Autor de la fitxa	Autor de l'element	Observacions	Codi de l'estil	Codi de la tipologia	Codi de tipologia a sitmun	Comarca	Conjunt de dades	Últim canvi
82078	Plaça de les Basses	https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-de-les-basses	CARRASCO REDONDO, Tere (1997). 'Inauguració de la plaça de les Basses'. L'Eixida, revista independent d'informació local, núm. 1, p. 6.			Plaça pública situada sobre la plataforma que ocupaven les antigues basses del molí fariner de Can Camps. El recinte descriu una planta rectangular de 630 metres quadrats per límits físics pels quatre costats: un front edificat per l'oest; una tanca de torsió metàl·lica i una plantació arbustiva pel nord; la mateixa tanca i el desnivell de la terrassa inferior per l'est, i la façana posterior d'una de les cases amb entrada per la plaça major, al sud. Aquesta paret està decorada amb un mural que representa els principals trets d'identitat de la població, entre els qual destaquen la parella de gegants, una maduixa, un bolet i l'escut del municipi. L'espai ha estat recentment urbanitzat, gràcies a un ajut de la Diputació de Barcelona, i acull diversos esdeveniments socials com alguns actes de la Festa del Bolet, el Dia Internacional dels Drets dels Infants o el Mercat de Segona Mà de la Marató de TV3. L'extrem nord de la plaça té el sòl de sauló i acull una àrea de jocs infantils, mentre que el sector sud està pavimentat: una part amb rajola i una altra amb morter acolorit. En l'angle sud-est hi ha un escenari d'obra protegit per una marquesina amb armadura de fusta. Al costat oest hi ha una grada correguda i una font encastada a la paret. A més, hi ha diverses jardineres amb flors i plantes, i algunes moreres i lledoners per fer-hi ombra. Al sector de llevant es conserven les restes del mur de contenció de la bassa, així com la meitat de la secció del pou del molí fins a una altura d'1 metre.	08193-59	Plaça de les Basses, s/n	La plaça va ser inaugurada el 25 de juny de 1996.	41.6247300,2.5690000	464097	4608201		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82078-foto-08193-59-2.jpg	Inexistent		Patrimoni immoble	Obra civil	Pública	Estructural	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio				49	1.5	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82080	Festa i fira del Bolet	https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-i-fira-del-bolet	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2014). 17a Festa del Bolet. Sant Iscle de Vallalta. 26 d'octubre de 2014. Programa d'activitats, p. 3. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 73. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2005). Sant Iscle, terra de bolets. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins. https://www.facebook.com/festadelbolet/	XX-XXI		Programa d'activitats vinculades a la divulgació micològica, el coneixement del territori i la cultura gastronòmica. Es tracta d'una iniciativa de l'Ajuntament de Sant Iscle que compta amb la col·laboració del teixit associatiu i comercial del municipi, així com del Parc del Montnegre i el Corredor. Se celebra al llarg de la darrera setmana d'octubre i, per les mateixes dates, el Consell Comarcal edita i distribueix material informatiu sobre les Jornades gastronòmiques de la cuina del bolet al Maresme. En el cas de Sant Iscle, la majoria dels establiments de restauració i alimentació ofereixen al llarg d'aquells dies i de tot el mes de novembre diverses creacions i especialitats culinàries elaborades amb bolets autòctons. A nivell popular, el programa presenta una oferta rica i consolidada que inclou tallers familiars, jocs infantils, sortides de camp amb especialistes de la Societat Catalana de Micologia, una fira artesana i una exposició dels bolets presents per aquelles dates al municipi. La majoria d'actes es concentren el darrer diumenge d'octubre. Hi destaquen el 'Trial 4x4' per a vehicles de ràdio control, que es desenvolupa per diversos indrets del poble, i dues experiències vinculades al programa 'Viu el Parc' de la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació: un 'ral·li fotogràfic' sobre tres temes sorpresa que es lliuren en el moment de la inscripció, i l'espectacle infantil que cada any clou la fira al Parc dels Vegetals. El dia abans té lloc el raid 'Tocats pels bolets', amb la participació de multitud d'equips formats per famílies i colles d'amics. Es disputa al pavelló municipal i inclou divertides proves d'habilitat i cooperació. Atesa la proximitat en el calendari, la Festa del Bolet allarga la mà fins al dia de Tots Sants i d'aquesta manera dona també més volada a la Castanyada i Halloween.	08193-61	Centre urbà de Sant Iscle de Vallalta, a l'entorn del Parc dels Vegetals.	La Festa del Bolet se celebra de forma ininterrompuda des del 1998. La primera edició va ser una iniciativa de la revista L'Eixida, amb la voluntat de difondre i potenciar la riquesa natural i cultural del poble. Amb la col·laboració del Grup Isclenc, es va organitzar una diada que comprenia una exposició de bolets, un concurs boletaire i un tast de platets, entre més. Amb els anys, la Festa es va anar fent grossa i es va convertir en fira. A més de les entitats del poble, cal ressenyar la implicació i la tasca pedagògica que realitza durant les setmanes prèvies l'Escola Dones d'Aigua.	41.6226600,2.5687500	464075	4607972	1997	08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82080-foto-08193-61-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82080-foto-08193-61-3.jpg	Inexistent		Patrimoni immaterial	Manifestació festiva	Pública	Social	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		Les fotografies que il·lustren aquest element han estat obtingudes de les xarxes socials de l'Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta.		2116	4.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82081	Macarronada	https://patrimonicultural.diba.cat/element/macarronada	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2000). Macarronada popular. Santiscle, revista d'informació local, núm. 2, p. 10. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Gent de Sant Iscle. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 29. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (2007). Pla d'acció cultural de la Vallalta. Barcelona: Centre d'Estudis i Recursos Culturals, p. 22.	XX-XXI		Es tracta d'un sopar popular a l'aire lliure que se celebra el divendres de Festa Major, generalment l'última setmana de juliol. Abans es feia al pati de les escoles, però amb la reurbanització de la plaça de les Basses s'ha transferit a aquest espai. La Macarronada va començar com a divertiment d'un grup d'amics i amigues. Poc després es va obrir al públic i ha acabat esdevenint un dels reclams amb més èxit del programa. L'activitat és promoguda per una colla de persones sota el nom de Penya Macarronaire i acostuma a aplegar uns 500 comensals. Per tal de garantir-ne el bon funcionament, cal adquirir prèviament el tiquet a l'Ajuntament. A més d'un preu diferent per als menors i majors de 13 anys, s'ofereix un pica-pica i degustacions de macarrons cuinats de cinc o sis maneres. Després del sopar hi ha el Concert Jove, o, com diuen els seus impulsors, 'desemprés de la Macarronada, festa sonada!'.	08193-62	Plaça de les Basses, s/n	La Macarronada es va deixar de celebrar durant tres anys. La represa va arribar el 2012, de manera que el 2019 es compleix el 20è aniversari.	41.6247300,2.5690000	464097	4608201		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82081-foto-08193-62-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82081-foto-08193-62-3.jpg	Inexistent		Patrimoni immaterial	Manifestació festiva	Pública	Social	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		Les fotografies que il·lustren aquest element han estat obtingudes de les xarxes socials de l'Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta.		2116	4.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82082	Pessebre monumental	https://patrimonicultural.diba.cat/element/pessebre-monumental	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2017). Santiscle, revista d'informació local, núm. 26. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 10. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Gent de Sant Iscle. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, p. 23. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, p. 72. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2000). Missatge del pessebre. Santiscle, revista d'informació local, núm. 2. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 7. TURÓN, Susanna (1996). La tradició del pessebre a Sant Iscle. L'Eixida, revista independent d'informació local, núm. 1. Edicions Els 2 Pins. Canet de Mar, pp. 12-13. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA. Sant Iscle. Revista d'informació local. Núm. 26. Desembre 2017, p. 10.	XX-XXI		Representació figurativa sobre el naixement de Jesús que es fa durant el temps de Nadal en un petit local de la parròquia. Es tracta d'una cotxera de planta rectangular de 12 metres quadrats amb coberta en forma de volta de tartana. El revestiment exterior està en mal estat a causa de les filtracions d'aigua, per la qual cosa es detecten problemes d'humitat a l'interior. Els impulsors del pessebre són en Goyo Fonseca i en Pere Pera, que cada any dissenyen i executen un diorama lleugerament diferent respecte de l'anterior. Les limitacions de l'espai en dificulten la disposició, sempre des de la mateixa perspectiva, i els obliga a començar la feina per la capçalera per anar marxant de recules. L'horitzó és sempre serrat de muntanyes, i el color blavet de les parets fa el paper de la volta celeste. Totes les edificacions i figures són fetes i decorades manualment a partir de materials com el fang, la fusta o el Porexpan. Els exemplars vegetals acostumen a ser sempre naturals. L'escenari que en resulta no és cap recreació, sinó que és la concreció d'un paisatge projectat en la imaginació dels seus faedors. Els punts de contacte amb la realitat local no sempre predominen, però són significatius. No hi falta mai l'ermita de la Salut i alguna al·lusió als antics quefers del món rural, com les feines pròpies del temps de verema. El pessebre s'inaugura cada 24 de desembre després de la missa del gall i queda instal·lat fins passat Reis. Durant aquest període, es pot visitar cada dia de 18 a 20h i els festius, de 12 a 21h.	08193-63	Carrer de l'Església, s/n, al davant del número 17		41.6238200,2.5689700	464094	4608100	1983	08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82082-foto-08193-63-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82082-foto-08193-63-3.jpg	Inexistent		Patrimoni immaterial	Manifestació festiva	Pública	Social	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio	Goyo Carrasco i Pere Pera	Les fotografies que il·lustren aquest element han estat obtingudes de les xarxes socials de l'Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta.		2116	4.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82083	Llegenda de les Dones d'Aigua	https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-les-dones-daigua	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Nou conte Dones d'Aigua. Santiscle, revista d'informació local, núm. 23. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 10. FABREGÀ, Míriam (2009). Les Dones d'Aigua. Santiscle, revista d'informació local, núm. 17. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 7. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta: la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta. Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 28-29. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, pp. 74-75. AMADES I GELATS, Joan (2001). Llegendes de coves, roques, mar i estanys catalans. Sant Vicenç de Castellet. Farell. AMADES I GELATS, Joan (1950). Folklore de Catalunya. Vol. I. Rondallística. Barcelona. Selecta, p. 102. CORTADELLAS, Xavier i PUJADÓ, Judith (2016). Llegendes d'aigua dolça. Les millors històries de rius, estanys i gorgs de les aigües dels dos costats del Pirineu i de la Catalunya Vella. La Bisbal d'Empordà: Sidillà, p. 308. DELHORT, Bibiana i JOSEPH, Fina (2016). Les Dones d'Aigua. Barcelona. Nova Casa Editorial. FANLO, Àfrica i JOSEPH, Fina (2009). Dones d'aigua. La Vallalta: Col·lecció Una rierada de contes, núm. 1. MESTRES I OÑÓS, APEL·LES (1933). Llegendes i tradicions del Montseny. Barcelona. Salvador Bonavia Llibreter, pp. 69-71. RANGIL I BRUNET, Daniel (2008). Històries i llegendes de l'any vuit. Recull de la memòria oral del Montnegre (I). Capellades. Daniel Rangil, pp. 201-204.			Les dones d'aigua són éssers mitològics amb aparença de fada que viuen en les aigües continentals com ara estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs i grutes. L'existència d'aquestes divinitats femenines té el seu origen en creences paganes anteriors al cristianisme, per a les quals l'element líquid és font generadora de vida i feminitat. Efectivament, l'aigua fertilitza la terra i regenera la natura. Als Pirineus i al Montseny existeixen llegendes de dones d'aigua que es pentinen les crineres i renten les seves robes les nits de lluna plena mentre entonen melodies encisadores. La gent creia que si algú era capaç de prendre'ls un vestit, mai no més no passaria pena. Hi ha també versions enfrontades pel que fa a la seva bondat, des del convenciment que no dubtaven a convertir les seves ofrenes en or o bé en carbó segons si la persona que les havia vistes en mantenia o no el secret. El seu record era encara molt viu en l'imaginari popular de principis del segle XX i va donar pas a la formulació de rondalles i romanços. Folkloristes com Joan Amades en van recollir les veus i les van traslladar als costumaris, i poetes i escriptors com Jacint Verdaguer o Víctor Balaguer les van incorporar al seus relats. En el cas de Sant Iscle, la presència de dones d'aigua està lligada al gorg que hi ha prop de Ca l'Oller, que n'ha pres el nom. L'any 1927, Apel·les Mestres va escoltar el relat 'd'una vella de vuitanta anys de Sant Iscle de Vallalta que conserva totes les seves facultats mentals i energies físiques' i que 'ho havia sentit contar cent vegades al pare'. Diu així: 'Una nit de lluna, passava el pare per la vora de la riera de can Vives, i va quedar-se embadalit veient les dones d'aigua estenent la roba que acabaven de rentar [...] degueren descobrir-lo, perquè es van posar a cridar-lo pel seu nom; el pare, malgrat ell, va anar-s'hi acostant i les dones d'aigua van agafar-lo i van endur-se'l a dins de la seva cova. Lo que va passar allà dintre ningú ho ha sabut mai [...] fos que les dones l'encisessin i li fessin perdre la memòria [...] fos que l'amenacessin si ho descobria, el fet és que el pare mai va poder dir-ne una paraula'. Aquell home no en va treure profit, però 'un altre veí de Sant Iscle, amic del pare, que va passar-li lo mateix que a ell, quan va ésser dintre la cova de les dones d'aigua, va robar-les-hi d'amagat una peça de roba; i des d'aquella hora endavant l'abundor va entrar en aquella casa, que mai més va faltar-los-hi res'. Més recentment, Daniel Rangil ha transcrit nous testimonis. Com el de Lola Nualart, que havia sentit a dir que les dones d'aigua de Sant Iscle dels trossets de segó en feien or. O el de Maria Rosa Omella, que recorda com 'les nenes de l'escola estaven molt espantades' perquè 'explicaven que a les nits sentien com les dones d'aigua picaven la roba amb els picadors'. I, finalment, el de Rosa Buhils, segons la qual l'Agustí de Can Bernat contava que una dona d'aigua 'estava prenyada' i les seves companyes 'van anar a buscar la comadrona de Can Caselles de Sant Iscle'. Quan va haver nascut la criatura li van dir què li devien i la dona va dir que res. Aleshores 'li van posar un grapat d'algo a la falda' a condició que no s'ho mirés fins arribar a casa, però vet aquí que 'quan arriba més a dalt de Can Parera li picava la curiositat' i va veure que era segó. 'Mal llamp!', va exclamar abans de llençar-lo. I tot va ser arribar a casa i adonar-se que 'les miques que havien quedat eren or'.	08193-64			41.6243500,2.5691500	464109	4608159		08193	Sant Iscle de Vallalta		Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82083-foto-08193-64-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82083-foto-08193-64-3.jpg	Inexistent		Patrimoni immaterial	Tradició oral	Pública	Científic	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		Cont. Descripció: Joan Amades va plasmar-ne una altra versió, més polida, al seu recull de rondallística. Però és l'autora i estudiosa local Matilde Verdura la darrera ploma que l'ha recreada i qui l'ha fixada en l'imaginari col·lectiu, fins al punt d'inspirar la creació d'una parella de gegants i de donar nom a l'escola pública del poble. Es tracta de la història d'amor consumat entre una dona d'aigua i un pastor anomenat Iscle, i del part del seu fillet a mans 'd'una una velleta que vivia a Can Patiràs, la casa més propera'. Com resa la tradició, 'les companyes agraïdes obsequiaren la llevadora omplint-li el davantal amb quelcom que l'encuriosí [...] i el desencís la colpí: era segó. S'ho va prendre com una befa i el llençà d'aquí enllà', però quan va ser a casa 'totes les arruguetes i pleguets on hi quedaren restes s'havien convertit en or puríssim'. El desenllaç té dos finals possibles. El primer diu que 'baixà a la riera i es llençà a l'aigua desesperada, on va ésser engolida en càstig a la seva curiositat'. Una altra tradició assegura que Can Patiràs sempre més va tenir bones anyades. Quant al pastor, va pagar cara la seva gosadia i vagareja eternament pel Montnegre buscant la seva enamorada. L'any 2001, el cantautor Jaume Arnella va rebre l'encàrrec de compondre un romanço inspirat en aquesta contalla que va ser estrenat a Ca l'Oller com a cloenda del cicle de concerts 'Primavera de les Arts'.		61	4.3	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82084	Llegenda de la Barraca dels Matiners	https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-barraca-dels-matiners	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 74-75. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta: la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 26-27. VERDURA, Matilde; FIDEL, Cristina, i ESPERALBA, Jordi (2010). La cova màgica del sot de Bisarós. La Vallalta: Col·lecció Una rierada de contes, núm. 5.			Es tracta de l'adaptació d'una llegenda popular que l'estudiosa local Matilde Verdura havia sentit explicar als seus pares i que ella mateixa s'ha encarregat de fixar en una versió per a adults i en una altra per a infants. Diu que les aigües descendents del coll de Basses es precipiten al sot de Bisarós. En aquest indret hi havia una cova natural habitada per sàtirs i faunes, que per les nits sortien del cau a empaitar les nimfes del bosc. En certa ocasió, aquella fressa joliua va atraure l'atenció de tres germanes fadrines, que van ser descobertes i portades a la gruta, d'on mai més no en van eixir. Malgrat que els seus crits i gemecs se sentien per aquella raconada, ningú no va trobar-les. I passat el temps, hi van néixer tres pollancres per recordar-les i fer memòria de la seva imprudència. Temps a venir, la cova del sot de Bisarós va mudar el nom pel de la Barraca dels Matiners per l'amagatall que oferia als bandolers, tot i que també va aixoplugar-hi carboners, caçadors i boscaters en general.	08193-65			41.6243500,2.5691500	464109	4608159		08193	Sant Iscle de Vallalta		Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82084-foto-08193-65-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82084-foto-08193-65-3.jpg	Inexistent		Patrimoni immaterial	Tradició oral	Pública	Científic	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio	Recollida per Matilde Verdura			61	4.3	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82085	Parc dels Vegetals	https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-dels-vegetals				Espai obert situat al capdavall del barri de la Poca Farina, en el marge esquerre de la riera de Vallalta. Es tracta d'un parc lineal paral·lel al curs fluvial de 4.300 metres quadrats de superfície, comptant els talussos inferiors i superiors a la plataforma intermèdia. El terreny és propietat del Bisbat de Girona, però existeix un acord amb l'Ajuntament per destinar-lo a ús públic. El parc va ser inaugurat el 26 d'octubre de 2008. El seu accés està limitat a vianants amb una cadena, i el límit amb la riera està tancat amb una barana de fusta tractada. En l'extrem sud del parc hi ha un escenari cobert per fer-hi activitats lúdiques, com ara les diades de la maduixa, al maig, i el bolet, a l'octubre. La zona està il·luminada amb balises i equipada amb alguns bancs i papereres. L'entorn és poblat de la vegetació pròpia d'un ecosistema mediterrani típic de ribera, amb plàtans, lledoners, alzines, acàcies, pins pinyers i algun llorer, a més d'arbusts i lianes pròpies dels boscos humits, com l'arç blanc, l'aranyoner, l'esbarzer, l'arítjol, el galzeran, l'heura, la vidalba, el sanguinyol, el lligabosc atlàntic, el càrex pèndol i la falguera.	08193-66	Carrer de Josep Maria Collet, s/n		41.6226600,2.5687500	464075	4607972		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82085-foto-08193-66-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82085-foto-08193-66-3.jpg	Inexistent		Patrimoni natural	Zona d'interès	Privada	Social	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		Propietat privada. Accés públic.		2153	5.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82087	Les Dones d'aigua	https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-dones-daigua	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Nou conte Dones d'Aigua. Santiscle, revista d'informació local, núm. 23. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 10. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre: parc del Montnegre i el Corredor. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, p. 16 i 28-29. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, pp. 32 i 74-75. AMADES I GELATS, Joan (2001). Llegendes de coves, roques, mar i estanys catalans. Sant Vicenç de Castellet. Farell. AMADES I GELATS, Joan (1950). Folklore de Catalunya. Vol. I. Rondallística. Barcelona. Selecta, p. 102. CORTADELLAS, Xavier i PUJADÓ, Judith (2016). Llegendes d'aigua dolça. Les millors històries de rius, estanys i gorgs de les aigües dels dos costats del Pirineu i de la Catalunya Vella. La Bisbal d'Empordà. Sidillà, p. 308. DELHORT, Bibiana i JOSEPH, Fina (2016). Les Dones d'Aigua. Barcelona. Nova Casa Editorial. FABREGÀ, Míriam (2009). Les Dones d'Aigua. Santiscle, revista d'informació local, núm. 17. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 7. FANLO, Àfrica i JOSEPH, Fina (2009). Dones d'aigua. La Vallalta: Col·lecció Una rierada de contes, núm. 1. LUNA, Gonçal (2005). Parc del Montnegre i el Corredor. Barcelona. Diputació de Barcelona, p. 94. MESTRES I OÑÓS, APEL·LES (1933). Llegendes i tradicions del Montseny. Barcelona. Salvador Bonavia Llibreter, pp. 69-71. PUIGHERMANAL, Josep (2001). Retrobant Dones d'Aigua. Entrevista a Jaume Fuster. Santiscle, revista d'informació local, núm. 3. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 13-15. RANGIL I BRUNET, Daniel (2008). Històries i llegendes de l'any vuit. Recull de la memòria oral del Montnegre (I). Capellades. Daniel Rangil, pp. 201-204. San Acisclo de Vallalta, en la Dona d'aigua. Joaquim Castells. Fotografia 14 x 9 cm. Consultat 20 maig 2019, des de https://www.todocoleccion.net/postales-cataluna/sant-iscla-vallalta-domma-daigua-post-fotgr-joaquin-castells-fotgr-1919-14x9-cm~x29210786			Gorg situat en el curs baix del torrent de Ca l'Oller, poc abans de confluir amb el torrent de Can Vives i donar origen al torrent de la Roureda o de la Font de la Salut. L'indret es troba aigües avall de la finca de Ca l'Oller, a la qual pertany. El paratge pren el nom de la llegenda homònima, que la veu popular identifica amb el sot de Can Patiràs, per la qual cosa ha adquirit un hàlit màgic. Es tracta d'una fondalada humida, fresca i ombrívola, coberta de molsa i poblada per espècies vegetals pròpies dels boscos de ribera com la falguera i les avellanoses. El saltant d'aigua té una altura aproximada de 6 metres i és format per roques de grans dimensions, la disposició d'algunes de les quals ha donat forma a una petita cova o avenc per on s'escola l'aigua. Als peus de la cascada hi ha el gorg pròpiament dit. A principis del segle XX, el nou propietari de Ca l'Oller, J. Fradera, hi va dur a terme una petita intervenció que s'inscrivia en el seu propòsit de convertir l'antiga masia en un palauet o torre d'estiueig i de dotar-la d'un seguit de jardins romàntics amb llacs i jocs d'aigua. En aquest cas, hi va fer construir -o potser ja hi era- una modesta resclosa d'obra de poc més de mig metre d'altura. Malgrat l'estacionalitat del torrent, el nivell del toll es mantenia constant durant tot l'any. Si bé se n'ha perdut la comporta o portella de ferro, la paret conserva intacta l'obertura amb arc escarser que permetia de desguassar, així com el remat de pedres a mode de merlets que facilitava el creuament del fondal sense sucar-hi el peus. En l'actualitat, pel torrent gairebé no baixa aigua, de manera que per la cascada només hi cau un regalim. A més de la secada dels darrers anys, el torrent acusa la manca de manteniment de les mines que alimentaven les basses i estanys de Ca l'Oller, els sobreeixidors de les quals li'n tornaven l'escreix. Tot i pertànyer a la propietat de Ca l'Oller i estar delimitat per un mur de tanca paral·lel al camí que mena a la casa, el parc de la Dona d'Aigua es troba obert al públic i és accessible a peu des de l'esmentada pista forestal. Malgrat la seva decrepitud, l'espai està raonablement ben mantingut.	08193-68	Camí de Ca l'Oller, s/n	Hi ha una postal editada per la casa Espadalé, de mitjan segle XX, il·lustrada amb un pla zenital de la resclosa. Existeix també, a Internet, una sèrie d'imatges preses pel fotògraf Joaquim Castells l'any 1919 amb distintes vistes de la cascada i el gorg. L'indret apareix representat amb el nom de 'Las Donas d'Aigua' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya l'any 1914.	41.6380500,2.5545600	462901	4609686		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82087-foto-08193-68-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82087-foto-08193-68-3.jpg	Inexistent		Patrimoni natural	Zona d'interès	Privada	Social	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		La llegenda de les Dones d'aigua té un gran predicament a Sant Iscle de Vallalta i forma part de l'imaginari col·lectiu dels seus habitants. En el decurs del temps ha donat nom a una sardana, així com als gegants, a l'escola i a algun establiment comercial de la població. Amb l'ànim de projectar la identitat del municipi a través de la llegenda, i de l'indret, la Festa de la Maduixa i el Vi n'ha introduït el component esotèric en la seva formulació i ha estat reconvertida en la Diada Màgica de la Maduixa i el Vi.		2153	5.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82090	Goigs de Sant Iscle i Santa Victòria	https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-iscle-i-santa-victoria-1	ARIMANY I JUVENTENY, Joan (2019). Iscle i Victòria, dos sants cordovesos venerats a Calalunya. Consultat 20 maig 2019, des de http://www.joanarimanyjuventeny.cat/sants-tradicionals/iscle-i-victoria-dos-sants-cordovesos-venerats-catalunya/ ARIMANY I JUVENTENY, Joan (2013). Sants tradicionals catalans: santes i sants de la religiositat popular de Catalunya. Sant Vicenç de Castellet: Farell. Il·lustració de coberta. BIBLIOTECA DIGITAL DEL CENTRE DE LECTURA (2019). Goigs en alabansa dels gloriosos Mártirs St. Aciscle y Sta. Victoria (germans) los quals son venerats en la Iglesia Parroquial de St. Iscle de Vallalta. Consultat 20 maig 2019, des de https://bd.centrelectura.cat/items/show/14632 CAVALLÉ I CRIVILLÉS, Antoni (1991). 'Castell de Sant Iscle'. Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 348. GALIMANY I ARNAU, Manuel (1991). 'Sant Salvador de Breda'. Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, pp. 274-279. GENERALITAT DE CATALUNYA (2019). Castell de Sant Iscle. Consultat 20 maig 2019, des de http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=1953 MORETA I TUSQUETS, Ignasi (2002). 'Els goigs de Verdaguer: Edicions i estudis'. Anuari Verdaguer, revista d'estudis literaris del segle XIX, núm. 11, pp. 569-576. OLIVAR DAYDÍ, Alexandre (1977). 'Goigs dels gloriosos germans màrtirs Sant Iscle i Santa Victoria'. Catàleg dels Manuscrits de la Biblioteca del Monestir de Montserrat. Scripta et documenta, 25. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 228. PLADEVALL FONT, Antoni (1991). 'Sant Iscle i Santa Victòria del castell de Vidreres'. Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 349. SALAS I OLIVERAS, Ramon (2015). 'La impremta a Mataró'. Fulls, núm. 113. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria, Centre d'Estudis Locals de Mataró, pp. 36-40. VIÑOLAS ESTEVA, Josep Maria (2019). Goigs a Sant Iscle i Santa Victòria. Consultat 20 maig 2019, des de https://algunsgoigs.blogspot.com/search?q=sant+iscle	XVIII-XX	El document que hi ha a l'Església de St. Iscle es una còpia de l'original.	Full volant que conté, en català prefabrià, els 'Goigs en alabansa dels gloriosos Mártirs St. Aciscle y Sta. Victoria (GERMANS) los quals son venerats en la Iglesia Parroquial de St. ISCLE DE VALLALTA'. La còpia conservada està exempta d'imatges i va ser estampada a la impremta gironina de la Tipografia Moderna, domiciliada a la plaça de la Independència. El document reprodueix íntegrament, a dues columnes dins d'una orla, un text més antic recollit sense variacions en goigs d'altres parròquies i oratoris, com són els casos de Bàscara, a l'Alt Empordà; de Centenys, al Pla de l'Estany, o de Surp, a la vall d'Àssua. El precedent més antic d'aquesta versió correspon als goigs del monestir benedictí de Sant Salvador de Breda, imprès igualment a Girona per l'estamper i llibreter Jaume Bro l'any 1754. Existeix també una edició del segle XIX corresponent als Gloriosos germans Sants Asiscle y Victoria, patrons de la parròquia de Dosrius estampada a la Impremta Abadal de Mataró. El text conté una glossa que comença dient 'De Espanya sou naturals / y en Córdova vos criáreu' i una tornada que resa així: 'Lliris ab sanch esmaltats / flors del verger de la Gloria / Gloriós Aciscle, y Victoria / siau nostres advocats'. La composició acaba amb l'Oremus següent: 'Deus, qui nos concedis Sanctorum Martirum tuorum Aciscli, et Victoria, natalitia colore da nobis in eterna beatitudine de corum societate gaudere. Per Christum Dominum... Amen'.	08193-71	Carrer de l'Església, 1. Centre urbà, dins el barri de la Poca Farina.	Sant Iscle o Aciscle i la seva germana Santa Victòria van ser dos cristians cordovesos martiritzats i assassinats l'any 303 dC, en temps de l'emperador Dioclecià. Després de ser torturats, Iscle morí decapitat i Victòria va ser assagetada. Per això se'ls representa junts. Ell acostuma a vestir una túnica curta i ella una altra de llarga fins als talons, pròpies dels joves romans. Com a atributs porten la palma del martiri, tots dos; una espasa, ell, i unes fletxes, ella. Una passió tardana del segle X narra que el prefecte de la ciutat, Dió, va ficar-los en un forn encès, on van romandre pregant i cantant himnes. Dió va fer que els lliguessin pedres i els llencessin al riu Guadalquivir, on van surar fins arribar a la riba. Penjats d'una foguera, les flames no van tocar-los i, desviant-se, van cremar i matar centenars de pagans que assistien al turment. Finalment, van ser occits: ella amb sagetes i ell, decapitat. Canonitzats per l'església catòlica, la seva festivitat s'escau el 17 de novembre. Aquesta data va ser molt important en la litúrgia hispana perquè era el sant que anunciava l'inici del llarg advent hispà; de sis setmanes. Sant Iscle és esmentat pels principals hagiògrafs de l'església hispano-visigoda i mossàrab, mentre que Santa Victòria només és reconeguda a partir del segle VIII. Tots dos són patrons de la ciutat de Còrdova, on hi havia una basílica dedicada a Sant Iscle abans de la conquesta musulmana. El segle VI, el rei visigot Àkhila I va provocar una revolta popular després d'haver-ne profanat la tomba. A Catalunya, la seva influència es va mantenir en llocs i esglésies on la litúrgia visigoda es mantingué fins al segle X i XI. Les seves restes es conservaven a la capella del castell de Sant Iscle, a Vidreres, fins que van ser donades el 1263 pel vescomte Guerau de Cabrera al monestir de Sant Salvador de Breda. Segons Galimany (1991:278), 'encara al segle XVIII les relíquies es guardaven en una urna de plata que desaparegué, possiblement durant la Guerra de la Independència. Les despulles passaren a una caixa de fusta que també es perdé, amb el contingut, durant la Guerra Civil de 1936-39. No obstant això, el rector [...] aconseguí salvar les relíquies existents dins els bustos de plata, que es conserven encara'.	41.6243500,2.5691500	464109	4608159		08193	Sant Iscle de Vallalta	Restringit	Bo		Física		Patrimoni immaterial	Música i dansa	Pública	Religiós	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		L'origen dels goigs el trobem al segle XVIII, tot i que la versió impresa documentada data de l'entorn de 1900.A la parròquia de Sant Iscle de Vallalta ens han facilitat còpia d'un segon goig. Es tracta del 'muntatge i edició' dels 'Goigs dels gloriosos germans martirs Sant Asciscle y Santa Victoria' realitzat l'agost de 1996 per Joan Rodon i Moles, de Figueres. Aparentment, la publicació no guarda relació directa amb Sant Iscle de Vallalta i més aviat sembla que es tracti d'un goig genèric. L'edició reprodueix, a l'encapçalament, la mateixa xilografia dels sants que il·lustrava la susdita impressió de 1754 i incorpora, a la part inferior, una partitura amb la lloança. L'entradeta substitueix l'acostumada 'Martirs de Christo estimats / que gosáu de eterna Gloria / Gloriós Aciscle, y Victoria / siáu nostres advocats' per una altra, usada per als patrons de Sauleda, sufragània de Sant Pere Cercada, que diu així: 'Puig sou de Cristo estimats, / y gosau de eterna gloria / Mártirs Asciscle, y Victoria / siau nostres advocats'.Les fotografies dels goigs són de les còpies que se'n conserven a l'església parroquial de Sant Islce de Vallalta.		62	4.4	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82091	Goig del Santíssim Sagrament	https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-del-santissim-sagrament	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 14.	XX	El document que hi ha a l'Església de St. Iscle es una còpia de l'original.	Full volant que conté, en català normatiu, les 'Cobles en alabansa del Stm. Sagrament amb motiu del vot que feren el dia 25 de Juny de l'any 1808 els veïns de la Parròquia de SANT ISCLE DE VALLALTA'. La còpia conservada incorpora al bell mig de la primera línia de text del títol una imatge amb una medalla sostinguda per dos àngels. El document va ser estampat a Gràfics Miró, d'Arenys de Mar, i reprodueix un text a dues columnes en què es relata un episodi de la Guerra del Francès ocorregut l'any 1808, quan 'un petit núvol sortí / i donà pluja abundant / semblant a un altre diluvi / corrent les rieres en gran; / no poden passar avant / aquell exèrcit dolent' que pretenia reduir a cendres la població. La composició inclou una tornada que diu així: 'Tots amb el cap inclinat / cantem molt devotament / Per sempre sia alabat / el Santíssim Sagrament'. El text fa referència a 'la promesa que feren nostres passats a Déu, per sa gran finesa' i finalitza amb un Oremus en llatí: 'Deus qui nobis sub Sacramento mirabili passionis tuae memoriam reliquisti, tribue quaesumus ita nos Corporis et Sanguinis tui sacra mysteria venerari, ut redemptionis tuae fructus in nobis jugiter sentiamus. Qui vivis et regnas'.	08193-72	Carrer de l'Església, 1. Centre urbà, dins el barri de la Poca Farina.		41.6243500,2.5691500	464109	4608159		08193	Sant Iscle de Vallalta	Restringit	Bo		Física		Patrimoni immaterial	Música i dansa	Pública	Religiós	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		Les fotografies dels goigs són de les còpies que se'n conserven a l'església parroquial de Sant Islce de Vallalta.		62	4.4	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82092	Goigs a nostra senyora de la Font de la Salut	https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-a-nostra-senyora-de-la-font-de-la-salut	ALTÉS I AGUILÓ, Francesc Xavier (2002). Jacint Verdaguer i Montserrat. Barcelona: Publicacions de I'Abadia de Montserrat, pp. 84-86. BLANCH, Jacinto (1906). Vida del v. Anton M. Claret y Clará, arquebisbe, fundador dels Missionistes Fills del Còr de Maria per lo R. P. J. B. Barcelona: Vida de Joseph Cunill. CAMPABADAL I BREU, Joan (2002). 'Tres goigs inèdits de Jacint Verdaguer, 3'. Amics dels Goigs, núm. 106, p. 29. CARDONA I ROIG, Osvald (1986). Els goigs i els càntics de Jacint Verdaguer. Barcelona: Editorial Barcino, p. 166. CASANOVES I CASALS, Manuel (2002). 'Verdaguer i Claret'. Anuari Verdaguer, revista d'estudis literaris del segle XIX, núm. 11, pp. 211-214. MORETA I TUSQUETS, Ignasi (2002). 'Els goigs de Verdaguer: Edicions i estudis'. Anuari Verdaguer, revista d'estudis literaris del segle XIX, núm. 11, pp. 569-576. PONS I SERRA, Amadeu (2005). 'Exposició: Quin goig de... goigs!'. Consultat 20 maig 2019, des de http://bid.ub.edu/14pons.htm SALARICH I VERDAGUER, Joaquim (1882). 'Efemèrides vigatanes'. Discursos-Articles-Pròlechs. Edició de la Il·lustració Catalana, vol. XXVI. Vic: Estampa de Ramon Anglada, pp. 223-224. SALAS I OLIVERAS, Ramon (2015). 'La impremta a Mataró'. Fulls, núm. 113. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria, Centre d'Estudis Locals de Mataró, pp. 36-40. VERDAGUER I SANTALÓ, Jacint (1894). Veus del Bon Pastor o Cántichs Espirituals dels P.P. Missionistes Fills del Immaculat Cor de Maria. Vic: Estampa de Ramon Anglada.	XIX	El document que hi ha a l'Església de St. Iscle es una còpia de l'original.	Full volander que conté els 'Goigs dedicats á Nostre Senyora baix la advocació de la Font de la Salut, venerada en lo poble de Sant Iscle de Vallalta, partit judicial de Arenys de Mar, provincia de Barcelona, Bisbat de Girona, en la súa Capella de propietat particular situada á prop d'una font de aigua saludable, fresca y abundosa, nascuda entre rocas dintre del Mas anomenat Santa Victoria'. El càntic va ser estampat l'any 1893 a la impremta mataronina de Felicià Horta i Vives, domiciliada al carrer d'Argentona. Organitzat en dues columnes separades per un filet vertical, el text es compon d'onze estrofes de vuit versos cadascuna, acabades sempre amb la mateixa imprecació: 'Salve, humil Verge María / gran Reina de la Salut'. La segona part del goig explica la sanació miraculosa de la pubilla del mas Santa Victòria: 'Una nena idolatrada / mes rosseta qu'un fil d'or / n'arrivá de tan malalta / a las portas de la mort / Y á Vos, Verge, si n'es viva / á Vos sola, n'és degut / D'aquí n'es que la família / llur afecte per probar / en Sant Iscle aqueixa ermita / prop la font en feu alsar / Fou ofrenda pura y filla / d'uns cors plens de gratitud / Feu que en cambi, Verge Santa / l'aigüa del próxim esquey / vinguia á ser per vostre gracia / als mals nostres bon remey'. La còpia conservada no reprodueix cap imatge, però incorpora algunes dades informatives al peu de la composició. En lletra més menuda, s'hi explica que 'aqueixa Capella [...] es una prometensa en acció de gracias a la Santíssima Verge; y fou benehida en ella sa primera misa, lo dia 7 de Octubre del any 1885'. S'hi fa constar que 'S. Santedat lo actual Papa Lleó XIII, se digna concedir Indulgencia plenaria a totas las personas que visitarán á Nostre Senyora en aquesta Capella lo dia de la festa de la mateixa resánt á la intenció del Sumo Pontífice: y cent dies de Indulgencia tots los dias á totas las personas que devotament visitarán á la mateixa Nostre Senyora y resarán devant d'ella cinch vegadas la 'Salutació angélica', ó la antífona 'Salve Regina'. També 'los P.P. Missionistes han concedit cuaranta dias de Indulgencia á totas aquellas personas que [...] resarán una 'Ave Maria' ó 'Salve Regina'.	08193-73	Carrer de l'Església, 1. Centre urbà, dins el barri de la Poca Farina.		41.6243500,2.5691500	464109	4608159	1893	08193	Sant Iscle de Vallalta	Restringit	Bo		Física		Patrimoni immaterial	Música i dansa	Pública	Religiós	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		Les referències al Pontífex i als missionistes franciscans en un mateix goig responen a un moment històric en què aquests càntics no només eren producte de la poesia devocional d'arrel popular, sinó que també hi havia autors d'anomenada, com Jacint Verdaguer, que conreaven aquest gènere catequètic amb finalitats propagandístiques. Lleó XIII va ser Papa de Roma entre 1878 i 1903. El 1881, va fer de la Moreneta patrona de Catalunya. L'any següent, Verdaguer va prologar un recull de notes històriques que duia per nom 'Efemèrides vigatanes' publicat pel seu cosí Joaquim Salarich en què el poeta lloava a qui 'tingué la ventura de portar en sos braços i el qui col·locà en lo millor trono del món a la Moreneta de Montserrat, princesa de Catalunya, fins a la providencial fundació del Sant Institut dels Fills del Cor de Maria per l'apòstol modern de la nostra terra'. Verdaguer, que també va dedicar un himne al combatiu papa Lleó XIII, es referia a la congregació fundada 30 anys enrere a la mateixa ciutat de Vic per Antoni Maria Claret: els missioners o missionistes claretians, que practicaven l'apostolat per combatre les idees liberals i fer créixer la fe cristiana entre els creients.Les fotografies dels goigs són de les còpies que se'n conserven a l'església parroquial de Sant Islce de Vallalta.		62	4.4	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82093	Ball del patatuf de Sant Iscle de Vallalta	https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-del-patatuf-de-sant-iscle-de-vallalta	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2008). El ball del Patatuf, a les festes de la Mercè. Santiscle, revista d'informació local, núm. 15. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, pp. 56-57. INVENTARI DE DANSES VIVES DE CATALUNYA (2019). Ball del patatuf de Sant Iscle de Vallalta. Consultat 20 maig 2019, des de http://dansesvives.cat/?q=fitxa-patrimoni-cultural-immaterial/Ball%20del%20patatuf%20de%20Sant%20Iscle%20de%20Vallalta Patatuf, el ball de Sant Iscle de Vallalta. Maresme. Consultat 20 maig 2019, des de https://www.youtube.com/watch?v=CTCJ7AJB6Vo Sant Iscle recupera alguna de les seves danses tradicionals. L'Eixida, revista independent d'informació local, núm. 2. Edicions Els 2 Pins. Canet de Mar, pp. 9-10. http://dansesvives.cat/?q=fitxa-patrimoni-cultural-immaterial/Ball%20del%20patatuf%20de%20Sant%20Iscle%20de%20Vallalta			Variant local del ball conegut amb el nom de patatuf que antigament s'havia ballat al litoral català, des de la Tordera fins al camp de Tarragona. A la comarca del Maresme era típic d'Alella, Calella, Palafolls i Santa Susanna, a més de Sant Iscle, on va ser recuperat coincidint amb el quinzè aniversari dels cantaires de la població, l'any 1998. Es ballava el cap de setmana més proper a l'1 d'agost, diada de Sant Feliu, coincidint amb la festa patronal. El nom sembla derivar de la forma onomatopeica dels tres picaments de mans que es fan en iniciar cada repetició. El ball aplega homes i dones, tots vestits a la manera tradicional catalana, i en el cas de Sant Iscle és interpretat amb música de cobla, tot i que també existeix una versió per a gralla per a l'acompanyament dels gegants. Consta de dues parts: a la primera, els balladors piquen tres cops de mans i fan un lleuger punteig. A la segona, es balla la figura pròpiament dita, que en aquest cas rep el nom de sardana, al final de la qual hom canvia de parella. La durada varia segons la quantitat de parelles que hi participen i acaba quan es retroba la parella inicial. A diferència del ball pla, el patatuf no admet la introducció de nous balladors un cop s'ha començant la dansa.	08193-74			41.6243500,2.5691500	464109	4608159		08193	Sant Iscle de Vallalta		Bo		Inexistent		Patrimoni immaterial	Música i dansa	Pública	Científic	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		Un grup de dotze dansaires van actuar a les places de Sant Jaume i de la Catedral de Barcelona, amb motiu de les festes de la Mercè de l'any 2008. Existeix un vídeo del ball del patatuf de Sant Iscle a Youtube que va ser pujat per Josep Puighermanal Oller el 2 de maig de 2009.Aquesta mateixa gravació està també recollida al web de l'Inventari de Danses Vives de Catalunya elaborat per l'Esbart Català de Dansaires, on consta una fitxa descriptiva del ball amb el codi IPCIDV-4-1138.Quant al vestuari, l'home portava camisa blava, calçat de vellut, mitges blanques, espardenyes, llacet o corbata i 'jaquetilla'. Les dones vestien faldilles de cretona, cosset de vellut, sabates negres amb sivelles, mitges, davantal negre amb puntes, ret i mitenes negres.La fotografia amb què s'il·lustra aquest ball ha estat extreta de la pàgina 56 del llibre 'Coneix Sant Iscle', citat a la bibliografia.		62	4.4	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82094	Sardana de les Dones d'Aigua	https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-de-les-dones-daigua	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 57. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (1950). Sardana Dones d'Aigua. Programa de Festa Major. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. ASSOCIACIÓ DE MÚSICS PER LA COBLA (2019). Dones d'aigua. Consultat 20 maig 2019, des de https://musicsperlacobla.cat/obra.php?codi=1.1FonPal015 ASSOCIACIÓ DE MÚSICS PER LA COBLA (2019). Font i Palmarola, Josep. Consultat 20 maig 2019, des de https://musicsperlacobla.cat/compositor.php?autor_id=800 https://acfbarcelona.cat/arxiu/ https://musicsperlacobla.cat/	XX		Sardana composta amb instrumentació per a cobla l'any 1951 pel compositor Josep Font i Palmarola. La lletra va ser elaborada per l'isclenc Jaume Verdura Pera, que la va dedicar, 'ben afectuosament, a les gentils germanes Matilde, Josefina, Maria Rosa i Antònia Verdura Salicrú'. Inspirada en la llegenda local de les dones d'aigua, la peça no es va arribar mai a enregistrar. Tanmateix, a l'arxiu de l'Agrupació Cultural Folklòrica de Barcelona (ACFB) es conserva l'edició tipogràfica en un document amb codi 1.1FonPal015, juntament amb l'obra 'Records de Torelló', del mateix autor. La lletra corresponent a l'obertura diu així: 'La lluna ha eixit quan ve la nit, del llac dormit / les nimfes han ressorgit / Volves de fum, cants i perfums de blanc escum / La vall és plena de llum, tra-la-la-ra / tra-la-ra-la, dona d'aigua sorgeix, tra-la-ra, tra-la-ra / la Vallalta s'embelleix, tra-la-ra, tra-la-ra / Els pastors mig encisats, tra-la-ra, tra-la-ra'	08193-75		La peça va ser estrenada en l'audició de sardanes del primer dia de la Festa Major de 1950.	41.6243500,2.5691500	464109	4608159	1951	08193	Sant Iscle de Vallalta		Bo		Inexistent		Patrimoni documental	Fons documental	Pública	Científic	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio	Jaume Verdura i Pera (lletra) i Josep Font i Palmarola (música).	Jaume Verdura i Pera era un erudit local, autor de diverses notes històriques que il·lustraven els programes de la Festa Major de Sant Iscle.Per la seva part, Josep Font i Palmarola (Vic, 1898 - Barcelona, 1960) va escriure més de 80 sardanes i quasi 300 temes per a goigs. Va col·laborar estretament amb l'escriptor i frare caputxí Josep Puig i Bosch, més conegut com a Hilari d'Arenys de Mar. Aquesta relació l'acostà al Maresme, on va musicar els goigs del Santíssim Sagrament de la parròquia de Sant Julià d'Argentona, amb lletra de Josep Lladó, i els de la Verge de la Santa Perseverança d'Arenys de Mar, amb lletra de l'esmentat Josep Puig.La fotografia amb què s'il·lustra aquest ball ha estat extreta de la pàgina 57 del llibre 'Coneix Sant Iscle', citat a la bibliografia.		56	3.2	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82095	Els geperuts, ball de bastons de Sant Iscle de Vallalta	https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-geperuts-ball-de-bastons-de-sant-iscle-de-vallalta	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 57. AMADES, Joan; JUST, Joan; ROMA, Josep i SAMPER, Baltasar (1998). Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials. Volum VIII. Memòries de missions de recerca. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 165-168. AMADES, Joan i PUJOL, Francesc (1936). Cançoner popular de Catalunya. Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Vol. I. Dansa. Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera, pp. 88-90 i 93. Bastoners de Sant Iscle de Vallalta (2019). Consultat 20 maig 2019, des de http://www.animadedansa.com/poblacio/bastoners-de-sant-iscle-de-vallalta/ BATISTA I ROCA, Josep M. I CARRERAS I ARTAU, Tomàs (1922). Manual de per a recerques d'etnografia de Catalunya. Barcelona: Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya de la Universitat de Barcelona, pp. 64-65. CARRERAS I ARTAU, Tomàs (2019). El ball de bastons de Sant Iscle de Vallalta [fotografies I a IX]. Consultat 20 maig 2019, des de http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/piresolver?id=CSICAR000112866 Sant Iscle recupera alguna de les seves danses tradicionals. L'Eixida, revista independent d'informació local, núm. 1. Edicions Els 2 Pins. Canet de Mar, pp. 9-10. http://simurg.bibliotecas.csic.es/			Segons Joan Amades (AMADES, 1998:120) 'el Ball de Bastons de Sant Iscle de Vallalta' era 'el més famós de tota la Costa de Llevant'. El folklorista el va conèixer el 29 de maig de 1928 en una excursió a Calella, interpretat pel 'flubioler' Joan Roig Carbó, dit el Nan, que aleshores comptava 55 anys i era nat a Tordera, 'però fa molts anys que resideix a Calella'. El ball consta de sis parts, les partitures de les quals van ser aplegades i numerades de la 70 a la 76 pel mateix Amades a l''Obra del Cançoner Popular de Catalunya'. La cinquena part rep el nom dels geperuts. Rosa Arbolés n'ha reportat la lletra: 'Tot geperut, geperut / li deia a la Pepeta / Tot geperut, geperut / li deia estàs fotut / Gira el barret i tomba-li / tomba-li, tomba-li / Gira el barret i tomba-li / Tomba-li el barret'. Amades (1998:168) detalla que 'se li dona el nom de ball dels geperuts perquè en ballar-lo piquen amb el bastó a terra, i per això han d'ajupir-se i anar geperuts. A aquest ball se li dona un caient cerimoniós i reverent, i sol ser tocat solament davant de les autoritats i en casos de solemnitat. El fet de picar a terra enclou el sentit d'acatament i reverència a la persona en honor de la qual es fa la ballada'. El ball de bastons de Sant Iscle era representat per vuit balladors, tots homes, abillats amb la clàssica muda blanca dels bastoners: camisa, pantalons i mitjons blancs, faixa i corbata vermella, espardenyes de veta vermella o negra i un casquet ratllat blau i vermell. El grup era acompanyat d'un flabiol i un tamborí. Segons Tomàs Carreras (CARRERAS, 1922:64), 'a Sant Iscle els balladors formen una colla, no una societat. No hi ha càrrecs; solament un dels joves, en Josep Maynou (àlias Carrabisco) actua de cap de colla i és qui fa els tractes. Ballen 'sols per divertir-se i guanyar diners per al menjar i beure de les sortides'. Del fons comú son pagades les despeses de les sortides i dels bastons, puix se'n trenquen molts. El vestit se'l paga cadascú. A Sant Iscle surten de consuetud el dia de la Pasqua Florida, a la tarda, i el dia de Sant Feliu (1r d'agost) que és la Festa Major del poble. També van a altres pobles, i 'allí on convingui' si els contracten. Els vells de la colla, que fan els oficis auxiliars (tocar el tamborí i el flabiol, captar) estan retirats de ballar, i son els mestres dels joves. El vell que toca el flabiol, el més vell de la colla, es creu ell mateix, senzillament insubstituïble. D'aquí el seu to paternalment autoritari amb la colla'. 'Uns quants joves de reserva, sense vestit, formen part de la colla, i la segueixen disposats a substituir els balladors quan estiguin cansats o si es posessin malalts'. Aquest grup d'homes era format per Isidro Buch, Carrabisco, Josep Gallart, Jaume Planas, Tonet de can Paturo, Joanet Vinyals, Miquel Pere Serena, Josep Casals, Pere Roig, Martí de ca l'Aranyó, Pep Paturo i Toribi Beneta. Tant el relat de Carreras com el 'Diccionari de la dansa' estan il·lustrats amb fotografies del grup de bastoners actuant a la Festa Major de Sant Pol de Mar, el 25 de juliol, diada de Sant Jaume, de 1920.	08193-76			41.6243500,2.5691500	464109	4608159		08193	Sant Iscle de Vallalta		Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82095-foto-08193-76-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82095-foto-08193-76-3.jpg	Inexistent		Patrimoni documental	Fons documental	Pública	Sense ús	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		Les fotografies aportades per representar el vall de bastons de Sant Iscle han estat extretes de l'arxiu fotogràfic del CSIC.		56	3.2	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82096	Ball de gitanes de Sant Iscle de Vallalta	https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-gitanes-de-sant-iscle-de-vallalta	AMADES, Joan; JUST, Joan; ROMA, Josep i SAMPER, Baltasar (1998). Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials. Volum VIII. Memòries de missions de recerca. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 170. AMADES, Joan i PUJOL, Francesc (1936). Cançoner popular de Catalunya. Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Vol. I. Dansa. Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera, p. 239.	XIX-XX		A l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya', Joan Amades i Joan Tomàs apleguen amb el número 79 la partitura del 'Ball de gitanes de Sant Iscle de Vallalta', que probablement van recollir durant una visita a Calella el 29 de maig de 1928 a través de l'informador local Joan Roig Carbó, dit el Nan. Els autors expliquen que 'el Ball de les Gitanes de Sant Iscle de Vallalta presenta un aspecte un xic especial. Es reuneixen el fadrins en una colla el dilluns de Carnaval i juntament amb els músics se'n va a recórrer les cases de la població on hi ha noies i les conviden a ballar fent una ballada en cada casa. Un cop han voltat així tot el poble, surten a les masies i cases que es troben en despoblat'. Al seu 'Diccionari de la dansa', el mateix Amades i Francesc Pujol identifiquen Sant Iscle de Vallalta com una de les poblacions on tenia arrelament, i apunten que 'en alguns llocs del Maresme donaven el nom d'espolsada al Ball de les gitanes'.	08193-77			41.6243500,2.5691500	464109	4608159		08193	Sant Iscle de Vallalta		Bo		Inexistent		Patrimoni documental	Fons documental	Pública	Sense ús	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		Fotografia de la partitura extreta del llibre d'Amades citat a la bibliografia.		56	3.2	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82098	Arxiu Municipal de Sant Iscle de Vallalta	https://patrimonicultural.diba.cat/element/arxiu-municipal-de-sant-iscle-de-vallalta	NADAL, Francesc; URTEAGA, Luis i MURO, José Ignacio (2006). El territori dels geòmetres. Cartografia parcel·lària dels municipis de la província de Barcelona (1845-1895). Barcelona: Diputació de Barcelona, p. 206. ROCAFIGUERA, Anna (2017). Arxiu Municipal de Sant Iscle de Vallalta. Consultat 20 maig 2019, des de http://xam.diba.cat/wiki/arxiu-municipal-de-sant-iscle-de-vallalta	XIX-XXI		El Servei d'Arxiu Municipal de Sant Iscle de Vallalta s'encarrega de l'organització, classificació, conservació i difusió del patrimoni documental local, incloent-hi alguns fons i col·leccions de particulars, entitats i organismes vinculats al municipi. El servei gestiona els documents que provenen de les oficines municipals i són d'utilitat per a l'administració municipal, a més de garantir el dret de consulta als ciutadans. L'Arxiu Municipal de Sant Iscle de Vallalta forma part de la Xarxa d'Arxius Municipals (XAM) de la Diputació de Barcelona des de l'any 2007. La part més important correspon a la documentació generada per l'administració municipal al llarg del temps. Tot i que formalment el quadre de fons reflecteix la unitat d'arxiu i no fa distinció entre la documentació administrativa i la històrica, aquesta darrera es remunta a mitjan segle XIX. Hi destaquen les actes d'atermenament amb Canet de Mar (1841) i la resta de municipis limítrofs (1851). Les actes del ple estan recollides des de 1851 i les de la Junta Municipal des de 1887. El compte general data de 1852 i el llibre de caixa, de 1895. La correspondència d'entrada s'enceta el 1859 i el llibre de registre de sortides, el 1924. Hi ha un grapat de documents de l'any 1849: el primer llibre d'amillarament, la primera contribució territorial i l'impost de consums, cereals, sal, vi, aiguardent i licors. Els primers padrons de la contribució industrial són de 1871; els de la contribució urbana, de 1882, i els de la contribució territorial, rústica i pecuària, de 1887. S'hi conserven els expedients generals de quintes des de 1863 i els expedients d'exempció de mossos des de 1879. En matèria d'educació, es recull informació de la junta local de primer ensenyament de 1876 a 1953, així com notícies relatives a l'ensenyament primari des de 1879 fins a l'actualitat. Pel que fa demografia i veïnatge, l'impost de cèdules personals data de 1884 i el padró d'habitants, de 1923. Els primers censos electorals es confegeixen el 1894. El 1923 s'elabora el cens patronal i obrer, i el 1939, el cens de racionament. Els projectes d'utilitat pública més antics fan referència a l'enllumenat (1923) i al safareig públic (1936-1946). Com a fons públic no municipal hi ha dipositada l'activitat generada pel Jutjat de Pau des de 1890, amb 4 metres lineals, i, com a fons privats, hi figuren la documentació de la cambra agrària local, amb 0.11 metres, i de la Delegació Local de FET y de las JONS, amb 0.46 metres. A més de sistematitzar la gestió documental i de custodiar i conservar els seus fons, l'Arxiu Municipal és atès per una arxivera itinerant de la Diputació de Barcelona, juntament amb la persona encarregada designada com a responsable interna de l'Ajuntament. Hi ha un dia a la setmana destinat a atendre, en hores convingudes de dilluns a divendres de 11 a 13 h, les consultes externes que es puguin plantejar. L'Arxiu Municipal també ofereix serveis de consulta a particulars, reprografia, suport a la investigació i assessorament en matèria d'arxiu a entitats i associacions.	08193-79	Carrer de les Escoles, núm. 2		41.6243300,2.5691400	464108	4608157		08193	Sant Iscle de Vallalta	Restringit	Bo		Física		Patrimoni documental	Fons documental	Pública	Científic	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		A l'Arxiu Municipal es conserva el 'Plano geométrico del término municipal de Sn Aciscle de Vellalta' fet per l'arquitecte Carlos Gauran el 1860 a escala 1:5.000. Té unes dimensions de 126 per 115 centímetres i reprodueix un parcel·lari numerat amb 1.086 unitats, amb les respectives seccions cadastrals amb la identificació nominal (de la A a la F), i la representació de la xarxa hidrogràfica i la toponímia dels masos.		56	3.2	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82109	Parc del Montnegre i el Corredor	https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-del-montnegre-i-el-corredor-1	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 30. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre: parc del Montnegre i el Corredor. Canet de Mar: Edicions Els 2 Pins. BOADA I JUNCÀ, Martí (1984). Flora, fauna i plantes remeieres del Baix Montseny-Montnegre. Sant Celoni: Centre d'Estudis i Documentació del Baix Montseny. BOADA I JUNCÀ, Martí (1990). Fauna i home al Montseny i al Montnegre. Santa Maria de Palautordera: Ajuntament de Santa Maria de Palautordera. CARDÓS, Agustín (1951). Montnegre i Corredor. Barcelona: Miquel Arimany. CROS, R. M. (1985). Flora biològica del Montnegre. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Pla Especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals. FÁBREGAS, Mar (2018). Informe resum. Acompanyament al procés participatiu d'informació sobre el desenvolupament de la modificació en curs del planejament Parc del Montnegre i el Corredor. Sessió informativa de Sant Iscle de Vallalta celebrada el 25 d'octubre de 2018. Consultat 20 maig 2019, des de https://parcs.diba.cat/documents/202412/211864862/02_20181025_Sant_Iscle.pdf/14ee61ff-9362-4529-a4ff-20999d8961a7 LASSERRA, V. De (1911). Excursions curtes del Foix al Tordera i de la mar a les Serres Occidentals del Penedès, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Montseny i Montnegre. Barcelona: L'Avenç. LLOBET, Salvador (1966). Montnegre. Coll Sa Creu - Hortsavinyà - Vall del Tordera - Fuirosos - Vallmanya - Montbrugós y Vall Alta. Mapa topográfico. Guía cartográfica. Excursiones - Turismo. Granollers: Editorial Alpina. LUNA, Gonçal (2005). Parc del Montnegre i el Corredor. Barcelona: Diputació de Barcelona. PANAREDA CLOPÉS, Josep M. (2019). La vegetació del Montnegre i el Corredor. Consultat 20 maig 2019, des de https://parcs.diba.cat/documents/202412/202534/p05d062.pdf PANAREDA CLOPÉS, Josep M; PINTÓ FUSALBA, Josep i ROMO DÍAZ, Àngel (2019). 'Els arbres espontanis del Montnegre i el Corredor'. III Trobada d'Estudiosos del Montnegre i el Corredor. Monografies, 32. Barcelona: Diputació de Barcelona, pp. 105-110. PORTALS, Joan (1998). El Montnegre, una història de mil anys. Arenys de Mar: Els llibres del Set-ciències. RIERA i IBERN, Salvador (1992). El triangle Montseny-Corredor-Montnegre. Quadern de caça. Sant Celoni: Coop. Sant Celoni. https://parcs.diba.cat/es/web/montnegre/proposta-modificacio-ein-montnegre-corredor			Pels seus valors naturals intrínsecs, l'any 1989 va ser aprovat el Pla Especial del Montnegre i el Corredor, un document normatiu que delimita com a Parc Natural una superfície de 15.012 hectàrees sobre les quals estableix una zonificació del sòl, en regula els usos i defineix els nivells de protecció. L'any 1992, 14.701 d'aquestes hectàrees van ser incloses en el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) de Catalunya i, l'any 2006, dins la xarxa Natura 2000. El Parc del Montnegre i el Corredor està integrat dins la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació, té la seu a Vallgorguina i compta des de l'any 2002 amb una Oficina d'Informació a Sant Iscle, en dependències de l'Ajuntament. L'àmbit del Parc és gestionat per un Consell Coordinador format per la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i tretze municipis: vuit del Maresme (Arenys de Munt, Dosrius, Mataró, Palafolls, Pineda de Mar, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta, Tordera), quatre del Vallès Oriental (Llinars del Vallès, Sant Celoni, Vallgorguina i Vilalba Sasserra) i Fogars de la Selva. L'òrgan rector presta suport als ajuntaments en matèria de conservació, foment de l'ús públic, promoció sostenible del territori, educació ambiental, senyalització d'itineraris i d'elements d'interès, gestió forestal, manteniment de la xarxa viària i prevenció d'incendis, entre més. En el cas de Sant Iscle de Vallalta, la seva col·laboració és clau en l'organització de la Fira del Bolet i de diverses activitats esportives i de lleure, com curses esportives i caminades populars. A més de ser el municipi del Maresme amb més massa arbòria, Sant Iscle de Vallalta té 879 hectàrees dins del Parc, la qual cosa representa més de la meitat de la superfície del terme. Per aquest motiu, el municipi aposta per erigir-se 'la porta del Montnegre' com a línia estratègica de treball per posar en valor els seus actius històrics, patrimonials i naturals. La totalitat d'aquestes hectàrees estan localitzades en la meitat nord, en els contraforts de solell del turó Gros i el turó d'en Vives, sempre per damunt de la cota 275. La comunitat natural més característica és l'alzinar litoral, constituïda per un estrat d'espècies quercínies amb diverses variants, segons quina sigui l'espècie predominant: el suro o surera, que es distribueix pels vessants més secs i assolellats, o bé l'alzina, amb un elevat recobriment arbori i arbustiu que li dona un caràcter més ombrívol i fresc. El gran nombre i diversitat d'espècies que alberga (roure de diversos tipus, arboç, bruc, marfull, galzeran, matapoll, viola, heura, esparreguera...) el converteixen en un hàbitat del màxim interès. Les condicions climàtiques i edàfiques d'algunes fondalades afavoreixen la presència de dues comunitats menors, però molt interessants: el bosc de ribera, amb presència de verns, oms, freixes, gatells, llorers i avellaners, i les rouredes, més escasses i localitzades, de roure martinenc, roure de fulla gran, roure cerrioide i roure glaner o africà. Les comunitats d'alteració són les que apareixen a causa de l'acció antròpica sobre les comunitats naturals, ja sigui per tala o incendi, o bé com a conseqüència de la recuperació del bosc sobre els erms o conreus abandonats. Les més comunes són les pinedes de pi pinyer i les garrigues, les brolles i les màquies, que sovint fan de sotabosc; però també les castanyedes i fins i tot les suredes, afavorides dècades enrere per la mà de l'home. Per últim hi ha les comunitats no naturals, entre les quals s'inclouen els conreus agrícoles, en franca regressió, i les repoblacions forestals o plantacions d'arbredes de pi pinyer, pi blanc o bord, pi pinastre i pi insigne.	08193-90	Carrer de les Escoles, 2 (Punt d'Informació del Parc)	Des de principis de 2017, les administracions públiques que integren el Consell Coordinador del Parc han estat elaborant una proposta de modificació i ampliació de l'àmbit de l'EIN amb l'objectiu de salvaguardar i garantir la viabilitat ecològica dels ecosistemes i hàbitats d'interès que el 1989 en van quedar al marge. La proposta preveu, a més, la incorporació de sis nous municipis: Argentona, Calella, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Pol de Mar, Sant Vicenç de Montalt i Santa Susanna. Per tal de donar a conèixer la proposta de nova delimitació elaborada, l'octubre de 2018 es va celebrar una sessió informativa a Sant Iscle de Vallalta, a la qual van assistir una vintena de propietaris de finques rústiques de la població. A nivell local, l'ampliació de l'EIN implicaria un augment significatiu de la superfície protegida, ja que aquesta incorporaria la majoria de fondalades i espais intersticials actuals situats entre els 180 i els 300 metres d'altitud al quadrant nord del terme municipal.	41.6243400,2.5691600	464110	4608158		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82109-foto-08193-90-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82109-foto-08193-90-3.jpg	Legal		Patrimoni natural	Zona d'interès	Pública	Altres	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		Cont. Descripció: D'acord amb el biòtop mediterrani, la fauna característica del massís inclou, entre els mamífers, el senglar, que es multiplica sense aturador, l'esquirol, que minva de forma alarmant, el cabirol, el gat mesquer o geneta, el gorjablanc o fagina, la guineu, el toixó, la mostela, l'eriçó, la musaranya, el liró gris, el talp, el ratolí de bosc i el rat buf. Entre les aus hi destaquen l'àliga marcenca, l'aligot, l'esparver, l'astor, l'oriol, el pinsà borroner, el gaig, la becada, l'oreneta, la puput, la cadernera, el pica-soques, el picot o les mallerengues. Entre els rèptils, la serp de vidre, la serp blanca, la serp d'aigua i el llangardaix ocel·lat. I entre els amfibis, el tòtil, la granota, la reineta, el tritó i la salamandra.		2153	5.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82113	GR-5 de Sant Celoni a Canet de Mar	https://patrimonicultural.diba.cat/element/gr-5-de-sant-celoni-a-canet-de-mar	https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-sant-iscle-de-vallalta/pujada-la-creu-de-canet AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Plànol Informatiu I.05 (Estructura de camins i població dispersa). Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. Natura local (2019). Pujada a la Creu de Canet. Consultat 20 maig 2019, des de https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-sant-iscle-de-vallalta/pujada-la-creu-de-canet			El GR-5 és el sender de gran recorregut que uneix Sitges i Canet de Mar després de realitzar una corba de 214 quilòmetres que travessa els parcs naturals del Garraf, Montserrat, Sant Llorenç del Munt i l'Obac, el Montseny, i el Montnegre i el Corredor. Si bé està plantejat en sentit horari, el recorregut també es pot realitzar en direcció contrària; és a dir, sortint des de platja i acabant dalt la muntanya. Per aquest tram, se solen plantejar dues etapes possibles: o bé una de 23,7 quilòmetres entre Sant Celoni i Canet o bé una de 17 quilòmetres entre Sant Martí de Montnegre i Canet. Tot i el desnivell acumulat, la dificultat de l'itinerari és considera mitjana i el temps estimat per completar-les és de 8 hores i 15 minuts, i de 4 hores i 45 minuts, respectivament. En tots dos casos, el punt més alt del recorregut és el coll de Basses, a 720 metres d'altitud, que és la porta d'entrada a Sant Iscle. A continuació, el GR-5 passa per Can Vives de la Cortada i davalla fins al Sot de l'Infern per Can Serena i Can Parera. A l'altura de Can Bosc, el camí ressegueix el marge dret del torrent de la Roureda i passa per l'ermita de la Salut i la Roca Caganera abans d'arribar a la Plaça Major. Un cop creuada la riera de Vallalta per gual del pavelló municipal, el GR enfila amunt per Can Preses i Can Rotllo fins a treure a sortir al camí de Safiguera i acomiadar-se de Sant Iscle a la Creu de Canet. L'itinerari està correctament senyalitzat mitjançant retolació normalitzada del Parc del Montnegre i el Corredor i és de bon fer, ja que les pistes són amples i estan ben mantingudes. La ruta és coneguda com 'el sender dels miradors' per les panoràmiques sobre el Montseny i la Vallalta que s'ofereixen des de coll de Basses i per les vistes del litoral que s'observen des de Pedracastell.	08193-94	Camí que va del coll de Basses a la Creu de Canet, i viceversa		41.6473100,2.5591400	463288	4610713		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82113-foto-08193-94-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82113-foto-08193-94-3.jpg	Inexistent		Patrimoni immoble	Obra civil	Pública	Estructural	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		El recorregut del GR-5 transita per alguns camins històrics del municipi. Ho fa parcialment entre l'aiguabarreig del sot de l'Infern i el nucli urbà, i reprodueix fil per randa el camí de Can Vives i la pujada a la Creu de Canet des de Can Preses fins a Pedracastell. Tots tres apareixen representants en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya l'any 1914. El GR-5 recorre diferents trams dels camins grafiats amb els números 3 (camí a Coll Senís, Cal Paraire i Sant Celoni), 5 (camí de Pedracastell, per Can Roig del Castell), 13 (camí de Can Vives de la Cortada, per Can Parera) i 15 (camí de la Font del Montnegre a Cal Paraire) en el plànol I.05 (Estructura de camins i població dispersa) del text refòs del Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta.		49	1.5	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82114	Torrent de la Roureda o de la Font de la Salut	https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-la-roureda-o-de-la-font-de-la-salut	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 31-32.		Afectat pel pas d'infraestructures, per la manca de gestió hidràulica i la proliferació d'espècies vegetals invasores.	Curs d'aigua que neix a la fondalada del coll de Prat Perelló, entre els turons de la Font i d'en Vives, a més de 700 metres d'altitud. De seguida, el torrent pren el nom de torrent de la Roureda, per raons òbvies. Antigament, aquest tret devia ser un fet determinant per fixar el topònim, però el reconeixement actual no permet afirmar que avui dia constitueixi un tret característic. A la cota 290, el torrent conflueix amb un altre de paral·lel que davalla del coll de Freixe, i a la cota 212, sota de Cal Serena, conflueix amb el canal de la Freixa. Junts donen origen a la riera de Can Vives de la Cortada. Finalment, entre Cal Xicgrau i Can Parera, aquest curs s'ajunta a la cota 177 amb el torrent procedent de Ca l'Oller i junts es converteixen en el torrent de la Font de la Salut. A efectes de datació del topònim, es desconeix si la font existia abans que no es construís l'ermita, el 1885. En tot cas, i a la llum de la documentació gràfica, els dos noms van ser ambivalents al llarg de la primera meitat del segle XX i només a partir de llavors s'han anat especialitzant per referir-se a trams diferents de la mateixa conca hidrogràfica. El torrent de la Roureda és el principal afluent de la riera de Vallalta. Hi desemboca pel costat de llevant del barri de la Poca Farina, després de completar 5 quilòmetres de recorregut. Ho fa amb un fil d'aigua superficial gràcies a les aportacions que recull del Sot de l'Infern, del torrent de Can Vila, del torrent de Cal Vermell, de la canal de Can Coll i del fondo de Can Camps. En el passat, alimentava les basses del poble. La llera no és transitable, però es pot resseguir en paral·lel a peu, en bicicleta i vehicle a motor, amb algunes intermitències. El curs inferior resulta visible des de la travessia urbana de la carretera BV-2128, entre Cal Rei el pont d'entrada al centre urbà. Aquest tram té aires de parc fluvial, hi ha una font equipada amb bancs per fer-hi estada i fins i tot es pot creuar a través de dues passeres per a vianants. A continuació, la topografia s'enlaira i impedeix de retrobar el torrent fins al pont de Can Coll, un cop passada la Roca Caganera. Des d'aquest punt, hi ha una pista paral·lela molt ampla, però les vistes són limitades a causa de l'espessor de la vegetació. En tot aquest tram, el predomini de la plataneda és abassegador, en combinació amb l'acàcia, l'alzina i el llorer. Entre el veïnat de la Salut i Cal Paturo el llit del riu és ple de canya i davant de Can Bosc s'ha detectat la presència de bambú.	08193-95	En el quadrant nord-occidental del terme, en direcció N-SE		41.6369500,2.5587100	463246	4609563		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82114-foto-08193-95-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82114-foto-08193-95-3.jpg	Inexistent		Patrimoni natural	Zona d'interès	Pública	Altres	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		L'estat de conservació del torrent es considera regular a causa del pas d'infraestructures de sanejament, la manca de gestió hidràulica i la proliferació d'espècies invasores com l'acàcia, la canya i la canya de bambú.		2153	5.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82115	Camí de la Creu de Canet	https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-la-creu-de-canet	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Plànol Informatiu I.05 (Estructura de camins i població dispersa). Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. Natura local (2019). Pujada a la Creu de Canet. Consultat 20 maig 2019, des de https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-sant-iscle-de-vallalta/pujada-la-creu-de-canet			El camí de la Creu de Canet s'inicia al veïnat de Can Preses i transcorre per una pista de 2,6 quilòmetres de longitud que salva un desnivell positiu de 215 metres. La carretera és de terra, té una amplada mitjana de 4 metres i es troba ben mantinguda. La primera meitat és costeruda, però a partir del coll de Safiguera, el camí es fa més lleuger i encara més ample. Per no tornar pel mateix lloc, es pot fer un recorregut circular retrocedint uns metres i agafant la pista que surt a mà dreta i que baixa pel Rocar fins arribar al pont del polígon del Molí, a la carretera BV-5128. Aquest trencant passa per davant de les ruïnes de la masia de Can Torrus Vell, assolada per l'exèrcit francès l'any 1808. Tant la pujada com la baixada es realitzen per camins històrics del municipi que apareixen representats en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya l'any 1914. Totes dues pistes són aptes per anar amb cotxe, a peu o en bicicleta, i el nivell de dificultat es considera baix. El temps estimat per completar la volta és de 2 hores.	08193-96	Camí que uneix el centre urbà de Sant Iscle amb la Creu de Canet, a Pedracastell		41.6130000,2.5681900	464023	4606900		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82115-foto-08193-96-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82115-foto-08193-96-3.jpg	Inexistent		Patrimoni immoble	Obra civil	Pública	Estructural	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		El camí de la Creu de Canet descrit en aquesta fitxa reprodueix la traça dels camins grafiats amb els números 5 (camí de Pedracastell per Can Roig o camí de Collsafiguera) i 6 (camí de Can Torrus Vell a la Creu de Canet) en el plànol I.05 (Estructura de camins i població dispersa) del text refòs del Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. La ruta no està senyalitzada com a tal, si bé als extrems del camí de Safiguera hi ha dos rètols amb diverses indicacions de direcció i distància situats prop de la partió amb Arenys de Munt i de la Creu de Canet.		49	1.5	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82116	Camí de Sant Iscle de Vallalta a coll Senís	https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-sant-iscle-de-vallalta-a-coll-senis	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Plànol Informatiu I.05 (Estructura de camins i població dispersa). Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. FEDERACIÓ D'ENTITATS EXCURSIONISTES DE CATALUNYA (2019). SL-C 105. Consultat 20 maig 2019, des de http://senders.feec.cat/sl-c-105-g358/sl-c-105 LUNA, Gonçal (2005). Parc del Montnegre i el Corredor. Barcelona: Diputació de Barcelona, p. 94. http://senders.feec.cat/sl-c-105-g358/sl-c-105			Es tracta del camí històric que antigament unia Sant Iscle de Vallalta amb Vallgorguina, a més de fer marrada cap a Olzinelles i Sant Celoni. Per aquest motiu apareix representat amb el nom de 'Cº de Coll Genís' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya l'any 1914. El primer tram comença al carrer del Doctor Barri i passa per davant de la Roca Caganera i l'ermita de la Salut. És planer i enllaça el centre urbà amb els veïnats de la Salut i Cal Llop, tot resseguint el torrent de la Roureda pel seu marge dret. La pista és molt ampla i permet perfectament el pas de vehicles en tots dos sentits de la marxa. És també una via estructuradora del territori i el poblament, ja que té diversos brancals al llarg del seu recorregut que porten a Can Coll, Can Vila i la Cogulera, així com dues ramificacions que menen a Can Vives de la Cortada a través de Can Parera i Can Serena, l'una, i de Can Carrabisco i Can Xica, l'altra. A partir de Cal Llop, el camí perd amplada i guanya altura. El 1916, el propietari de Ca l'Oller va sol·licitar permís a l'Ajuntament per construir un pont per salvar el torrent, de manera que el gorg de les Dones d'aigua queda a mà esquerra, sota el talús del camí. Després de deixar enrere Can Maresme i de fer dues dobles giragonses, la pista arriba a la carena i es troba amb el camí de Collsacreu a Cal Paraire. La cruïlla es coneix amb el nom dels Quatre Camins i fa partió amb els termes de Vallgorguina i Sant Celoni. Per aquest motiu hi ha una fita de pedra en un dels marges. El camí està ben mantingut i és apte per anar en cotxe, a peu o en bicicleta, si es va amb compte amb els xaragalls de l'últim tram. En total, el camí té una longitud de 3 quilòmetres i es pot fer caminant en poc més d'1 hora, després de superar un desnivell positiu de 190 metres.	08193-97	Camí que uneix el nucli urbà de Sant Iscle amb els Quatre Camins i la pista carenera, i viceversa		41.6359300,2.5615500	463482	4609448		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82116-foto-08193-97-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82116-foto-08193-97-3.jpg	Inexistent		Patrimoni immoble	Obra civil	Pública	Estructural	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		El camí comparteix el tram inicial des del centre urbà fins a Can Bosc amb el GR-5 de Sant Celoni a Canet de Mar. A més, tot el seu traçat se superposa amb la primera part del sender local 105 (SL-C 105), una ruta circular de 9,5 quilòmetres i 706 metres de desnivell acumulat que passa pel Pla de Forcs i retorna al poble per l'esmentat GR-5, a través del ramal que va de Can Vives de la Cortada fins a Can Bosc, passant per Can Serena. Ateses les coincidències, el camí històric de Sant Iscle a coll Senís està profusament senyalitzat mitjançant retolació normalitzada del Parc del Montnegre i el Corredor amb marques de direcció blanc-i-vermelles per al GR-5 i blanc-i-verdes per al SL-C 105.El camí de Sant Iscle de Vallalta a Coll Senís descrit en aquesta fitxa coincideix amb el primer tram del camí grafiat amb el número 3 (camí a Coll Senís, Cal Paraire i Sant Celoni) en el plànol I.05 (Estructura de camins i població dispersa) del text refòs del Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta.		49	1.5	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82117	Camí del Pla de les Bruixes a la Font del Montnegre	https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-del-pla-de-les-bruixes-a-la-font-del-montnegre	FEDERACIÓ D'ENTITATS EXCURSIONISTES DE CATALUNYA (2019). SL-C 105. Consultat 20 maig 2019, des de http://senders.feec.cat/sl-c-105-g358/sl-c-105 FEDERACIÓ D'ENTITATS EXCURSIONISTES DE CATALUNYA (2019). GR-83. Consultat 20 maig 2019, des de http://senders.feec.cat/gr-83/gr-83-etapa-2 Natura local (2019). Pla de Forcs per la serra. Consultat 20 maig 2019, des de https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-sant-iscle-de-vallalta/pla-de-forcs-la-serra			Aquest itinerari és, realitat, la suma d'un seguit de camins històrics que circumdaven el quadrant nord del terme municipal en sentit E-O a través de la serra i recosien les diverses masies que hi havia a les faldes de la muntanya, des del Pla de les Bruixes fins a Ca l'Alomar. Aquests camins apareixen dibuixats sense solució de continuïtat en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico de l'any 1914 amb les denominacions següents: 'Cº de la Plana de las Bruja'', 'Cº de Cal Peraire', 'Camino de Can Vivas', 'Camino de la Casa Vella' i 'Camino de Can Alomar'. Avui dia, aquest recorregut es veu estroncat per la urbanització de la Font del Montnegre i més endavant es fon en la boscúria a partir de la Casa Vella. Amb la pèrdua de la connexió transversal, els únics camins per accedir a les masies de Can Josepic, Can Giralt, Cal Sidret, Cal Quim Giralt, Can Jan i Can Alomar són els que segueixen els cursos longitudinals dels torrents i rials. El camí actual neix a la urbanització Collsacreu d'Arenys de Munt i permet el creuament de vehicles fins al Pla de les Bruixes. A partir d'aquest punt, proliferen els desmunts i la pista transita sovint en trinxera, amb una amplada mai inferior als 4 metres. El recorregut té una longitud total de 4 quilòmetres dins de Sant Iscle de Vallalta: 660 metres entre el límit de terme municipal i els Quatre Camins de coll Senís; 670 metres fins al Pla de Forcs; 1.100 metres fins a Can Vives de la Cortada, i 1.600 metres fins a la Font del Montnegre. Cada tram té les seves característiques. Els tres primers són aptes per a vehicles a motor, bicicletes i caminants, mentre que el quart és perillós per les esllavissades de rocs i molt més exigent físicament a causa del pendent, ja que passa de 410 a 552 metres d'altitud.	08193-98	Camí que uneix el Pla de les Bruixes amb la urbanització de la Font del Montnegre, i viceversa		41.6529900,2.5545800	462912	4611345		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82117-foto-08193-98-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82117-foto-08193-98-3.jpg	Inexistent		Patrimoni immoble	Obra civil	Pública	Estructural	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		El tram del camí entre Collsacreu i el Pla de Forcs se superposa amb la segona de les etapes del sender de gran recorregut GR-83, dit del 'Canigó' o 'camí del Nord', que va de Mataró al coll de Malrem, als Pirineus. L'itinerari recrea el camí de l'exili que van fer els republicans l'any 1939, després de la Guerra Civil.A més, el tram situat entre els Quatre Camins, al coll Senís, i Can Vives de la Cortada comparteix traçat amb el sender local SL-C 105. Per aquesta antiga masia hi passa també, procedent de Sant Celoni, el GR-5, en direcció a Canet de Mar. Per tot plegat, els respectius trams del camí es troben profusament senyalitzats mitjançant retolació normalitzada del Parc del Montnegre i el Corredor amb marques de direcció blanc-i-vermelles per als GR i blanc-i-verdes per al SL-C 105.		49	1.5	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82118	Torrent del sot de l'Oradella	https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-del-sot-de-loradella	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar Edicions Els 2 Pins, pp. 31-32. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-172-T-450. Llinatge Arquer. Confessió atorgada per Antoni Joan Oller i Bartomeu Oller, pare i fill, pagesos de la Cortada, a Sant Iscle de Vallalta, propietaris del mas Oller, de fer tasca i braçatge d'una peça de terra que fou del mas Aulet, de n'Arquer de Goscons. Montpalau, 1644. INSTITUTO GEOGRÀFICO NACIONAL (1920). CUALL 60403. Itinerario de la línia de límite entre Arenys de Munt y San Acisclo de Vallalta. Natura local (2019). Ruta pel sot d'Oradella. Consultat 20 maig 2019, des de https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-arenys-de-munt/ruta-pel-sot-doradella PONS I GURÍ, Josep M. (2006). Recull d'estudis d'història jurídica catalana. Volum IV. Barcelona: Fundació Noguera, pp. 125-129. https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-arenys-de-munt/ruta-pel-sot-doradella		Afectat per la manca de gestió forestal i hidràulica i per la proliferació d'espècies vegetals invasores.	Curs estacional d'aigua que neix a 340 metres d'altitud, entre el Pla de les Bruixes i la Serra de l'Oller. Des de ben antic, el seu curs fa de partió entre les parròquies i termes de Sant Martí d'Arenys i Sant Iscle de Vallalta. A l'acta de d'atermenament de 1919 s'indica que dins del seu curs hi ha col·locades dues fites de delimitació, actualment emboscades. El torrent es pot resseguir de forma intermitent mitjançant dues vies paral·leles. El tram inferior és vorejat pel camí de Can Rocosa Petit, amb connexió directa a la carretera BV-5111, i el curs mig i superior és accessible des de la pista forestal que n'enllaça la capçalera amb la urbanització de Collsacreu a través de la Vall de Llunes. Als peus d'aquesta via hi ha les úniques restes que es conserven de l'antiga masia de Cal Caballé, ja que el terreny ha estat explanat. Es tracta d'un pou d'aigua amb la corresponent caseta i algunes conduccions de gerrer pels voltants; d'un safareig amb rentador de planta rectangular amb contraforts laterals per subjectar el camí i d'un dipòsit circular de 2,5 metres de diàmetre reforçat amb cèrcols de ferro. En total, el torrent descriu un recorregut rectilini de 2,6 quilòmetres de longitud en direcció SE fins a desembocar a la riera de Vallalta, a 140 metres d'altitud. Al llarg del seu curs rep per ponent les aportacions del sot de l'Aulet i del torrent de Vall de Llunes. Es tracta de dues fondalades humides, poblades de roures, verns i castanyers. En canvi, al costat de llevant predominen els pins, suros i alzines, i els recs que hi desemboquen són de poca entitat i règim torrencial. La verneda del sot de l'Oradella es troba força degradada, amb pocs exemplars madurs i molts rebrots, com a conseqüència de les tales successives i del seu desplaçament en benefici de les plantacions de pollancres i plàtans, així com per la proliferació de l'acàcia. També hi tenen presència destacada el llorer i les avellanoses	08193-99	A l'extrem occidental del municipi, en direcció NO-SE	En el nostre context geogràfic, el nom d'Oradella es troba documentat com a antropònim i com a topònim, a través de la forma 'Lloradella', qui sap si per referir-se a un lloc amb abundància de llorers. L'any 1358, Bonanat Lloradella es trobava entre els homes de la universitat de Sant Iscle de Vallalta i d'altres parròquies veïnes que van crear un censal mort de 4.000 sous per oferir-los al comte d'Osona, a canvi de no fer servei d'obres al castell de Montpalau. D'altra banda el 1644, els pagesos Antoni Joan i Bartomeu Oller es van comprometre a realitzar feines de tasca i braçatge en una peça anomenada la Lloradella, propietat de Ca l'Arquer. El seu caràcter limítrof i la seva entitat i longitud, superiors a les fondalades circumveïnes, explica que alguns documents facin extensiu el nom d'Oradella a la riera de Vallalta. De fet, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico de l'any 1914 apareixen les dues denominacions: 'torrent de Oradella' per referir-se al torrent pròpiament dit, i 'riera de Oradella' per designar la riera de Vallalta.	41.6313400,2.5482400	462371	4608944		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82118-foto-08193-99-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82118-foto-08193-99-3.jpg	Inexistent		Patrimoni natural	Zona d'interès	Pública	Altres	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		L'estat de conservació del torrent es considera regular a causa de la manca de gestió forestal i hidràulica, així com de la proliferació d'espècies invasores com l'acàcia (Robinia pseudoacacia).		2153	5.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82119	Riera de Vallalta	https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-de-vallalta	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 31-32. CODINA, Marina i DE LECEA, Eva (2017). Guia d'espècies exòtiques invasores d'ambients -fluvials. Barcelona: Diputació de Barcelona, pp. 13-20. CONTACONTES, Perot i PUCHADES, Violeta (2010). La Riera de la Vallalta. La Vallalta: Col·lecció Una rierada de contes, núm. 4. GARCÍA, Evelyn i GUTIÉRREZ, Cèsar (2008). La gestió i recuperació de la vegetació de ribera. Guia tècnica per a actuacions en riberes. Barcelona: Agència Catalana de l'Aigua. PANAREDA CLOPÉS, Josep M. (2019). La vegetació del Montnegre i el Corredor. Consultat 20 maig 2019, des de https://parcs.diba.cat/documents/202412/202534/p05d062.pdf		Adectada per la mala gestió hidrològica,pel pas d'infraestructures de sanejament, per la proliferació d'espècies vegetals invasores i per abocaments incontrolats de brossa.	Curs d'aigua intermitent procedent d'Arenys de Munt que neix a 300 metres d'altitud prop de la masia de Can Vallalta i desemboca a la riera de Sant Pol de Mar. Al seu pas per Sant Iscle aplega les aigües d'escorrentia del Montnegre que hi aboquen els torrents de Ca l'Aranyó, de la Roureda i de Can Palau, així com les que li lliuren per la banda de marina els torrents de Cal Roig, de Cal Sec, del Fraguer i d'en Torres. La riera de Vallalta entra a Sant Iscle en el punt on conflueix amb el sot de l'Oradella, a 140 metres d'altitud, i travessa el municipi en direcció Est. Antigament hi duia sempre aigua, que s'utilitzava per al reg i per fer funcionar els molins d'en Torres i de Can Camps. En l'actualitat no és transitable, llevat d'un petit tram de camí rodat per accedir a Cal Sec. A principis del segle XX, el seu traçat va ser aprofitat per construir-hi la carretera paral·lela que connecta Sant Cebrià de Vallalta amb Arenys de Munt. Es tracta d'un recorregut sinuós de 3 quilòmetres que finalitza poc abans de l'aiguabarreig amb el torrent de Can Palau, a 83 metres d'altitud. El meandre més pronunciat correspon a l'esperó sobre el qual s'assenta el nucli antic del poble, a l'entorn de l'església i la sagrera. A la part baixa del tossal hi ha el Parc dels Vegetals, un espai de lleure i gaudi ciutadà habilitat sobre les antigues hortes de la parròquia que pretén afavorir la relació ancestral dels isclencs amb la riera i posar en valor els seus atributs ambientals. La llera i els marges són totalment coberts de vegetació, amb predomini clar de la plataneda. Hi abunden els exemplars amb tres i quadre peus d'una sola soca. No hi falta tampoc l'acàcia, estesa pertot, i l'ailant, encara en estat incipient. Malgrat les limitacions imposades per aquestes espècies i per l'explotació del freàtic, sobre l'eix del seu curs es configura un bosc mixt en galeria en què hi són representades les espècies pròpies dels ambients de ribera mediterranis: el vern, el freixe, el salze, l'om i el llorer, al costat de l'alzina i el roure. Es tracta, majoritàriament, d'arbres de fulla caduca, per la qual cosa la riera ofereix diferents gammes cromàtiques i diversos canvis de paisatge al llarg de l'any. A més de l'aigua en superfície més o menys constant, l'escassa insolació i l'elevada humitat atmosfèrica afavoreixen un estrat arbustiu i herbaci dens i ric en espècies. Entre els arbustos hi abunda l'arç blanc, el gatell i el sanguinyol. I entre les plantes, l'heura (Hedera hèlix), l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arítjol (Smilax aspera), la búgula (Ajuga reptants), la falguera (Polystichum setiferum), el malcoratge (Mercurialis perennis), la campaneta d'ortiga (Campanula trachelium), la mèlica (Melica uniflora), la malva (Malva sylvestris), el galzeran (Ruscus aculeatus), la sanícula (Sanicula europaea) i la viola silvestre (Viola sylvestris), entre d'altres. Allà on circula aigua s'hi troben comunitats ben assentades cintes d'aigua o càrex pèndol (Carex pendula), i allà on s'estanca o s'infiltra, cua de cavall (Equisetum telmateia). Al llarg del recorregut no s'ha observat una presència destacada de la canya (Arundo donax), més enllà de l'entorn del gual del pavelló poliesportiu; però sí s'ha constatat l'extensió de la canya de bambú a través de dos nuclis d'irradiació: un al terme municipal d'Arenys de Munt i un altre al voltant del pont que uneix la carretera BV-2128 amb Can Ginebre, dins el terme municipal de Sant Cebrià de Vallalta.	08193-100	Al terç interior del terme municipal, en direcció O-E	En el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico de l'any 1914 la riera de Vallalta apareix identificada amb el nom de 'riera de Oradella'.	41.6221600,2.5686100	464063	4607916		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82119-foto-08193-100-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82119-foto-08193-100-3.jpg	Inexistent		Patrimoni natural	Zona d'interès	Pública	Altres	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		L'estat de conservació de la riera es considera regular a causa dels endegaments de què ha estat objecte (en particular, a la zona del polígon industrial, però també al carrer de Josep Maria Collet i a Can Ginebre), l'existència de captacions d'aigua (pous) dins la llera sense conservar ni senyalitzar, o el pas d'infraestructures de sanejament. Hi ha altres aspectes sobre els quals es podria incidir, com ara de la manca de gestió hidràulica, la proliferació d'espècies invasores com l'acàcia i la canya de bambú, i els abocaments incontrolats de brossa i restes de jardineria.		2153	5.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82120	Torrent de Can Palau	https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-can-palau	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 31-32.			Aquest curs estacional d'aigua drena una extensa conca hidrogràfica que abasta des la urbanització de la Font del Montnegre fins al turó de Ca l'Alomar i la Serra de Salt, que limita amb la urbanització de Can Palau, ja dins de Sant Cebrià de Vallalta. Sobre la cartografia, el torrent no és identificat amb el seu nom fins que s'ajunten els fondos de Can Pera i de Can Xona (tributaris, al seu torn, dels de Mas Castellar, l'un, i dels de Can Vendrell i Can Patalina, l'altre), però la mateixa orografia palesa que el seu origen es troba més amunt: al torrent de la Casa Vella, a 680 metres d'altitud. Així les coses, el torrent té 2 quilòmetres de recorregut entre la seva desembocadura a la riera de Vallalta, a la cota 85, i la confluència dels esmentats fondals. A aquest còmput caldria afegir 3 quilòmetres més per al ramal de la Casa Vella i 1,3 per al de Can Xona. En general, el seu llit és estret i abrupte, amb alguns saltants de roques i caos de boles. El curs alt és poblat per un bosc d'alzinar mixt amb presència de roures esparsos. De Can Malhivern en avall, el rec s'enfondeix i les hores d'insolació minven per l'efecte pantalla que produeix la Serra de Salt. En aquest entorn hi predomina la plataneda, que comparteix hàbitat amb les espècies acostumades (acàcia, llorer, avellaner...) i alguns lledoners. És possible resseguir el torrent a través d'una pista forestal paral·lela situada en el marge esquerre.	08193-101	En el quadrant nord-oriental del terme, en direcció N-S		41.6373000,2.5822700	465209	4609592		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82120-foto-08193-101-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82120-foto-08193-101-3.jpg	Inexistent		Patrimoni natural	Zona d'interès	Pública	Altres	2020-07-14 00:00:00	Àlex Asensio		Malgrat l'endegament, l'estat de conservació del torrent es considera bo pel manteniment i l'aprofitament silvícola que es fa del curs inferior de la riera.		2153	5.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82121	Forn d'obra de Ca l'Oller	https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-ca-loller	PUJOL VILASECA, Joan (2007). De la teuleria a la bòbila. L'Erol, núm. 92. Berga. Àmbit de Recerques del Berguedà, p. 26-28. RANGIL I BRUNET, Daniel (2011). Els forns de rajoleria. L'Aulet. La revista del Montnegre i del Corredor, núm. 11. Sant Celoni. Associació de Propietaris del Montnegre i Corredor, p. 44-45. RANGIL I BRUNET, Daniel (2011). Piles i súties. Recull de la memòria oral del Montnegre (III). Capellades. Daniel Rangil, p. 149-156		En ruïnes.	Forn d'obra destinat a la fabricació artesanal o proto-industrial de material de construcció fet a base d'argila cuita, com ara rajols i teules, per subministrar a les masies de l'entorn o bé a la propietat de la finca, com sembla ser el cas. La proximitat a Ca l'Oller i el topònim de l'indret on s'ubica n'assenyalarien la pertinença i vinculació a l'esmentada masia. La seva gènesi i raó de ser podria estar relacionada amb les obres i reformes efectuades a Ca l'Oller en el tombant del segle XX. L'elecció del lloc adient depenia de la disponibilitat de la matèria primera -en aquest cas, l'argila- i d'aigua per poder-la pastar. En aquest cas, el forn es troba situat en el marge esquerre del torrent o canal. La construcció està parcialment excavada en el terreny a mode de pou o trinxera, amb tres cares completament opaques i una sola obertura al costat de llevant. En aquest punt hi ha la boca del forn, un forat de 47 centímetres d'altura per 63 d'amplada a través del qual es carregava la cambra un cop iniciada la combustió. Aquesta obertura està emmarcada per un arc de mig punt amb d'1,3 metres de gàlib i un voladís de maó pla de 50 centímetres que reforça i dona consistència a tota l'estructura. La cambra presenta una planta lleugerament rectangular de 2,15 metres d'ample per 3,55 de llarg. Les parets exteriors són reblertes amb terra i material de rebuig, mentre que les interiors són llises, fetes de tàpia i menudall arrebossat, i estan sobrealçades amb un mur perimetral de maons. Per la part de dins les peces estan col·locades a trencajunt, però els 48 centímetres d'amplada de l'obra permetien girar les de la segona línia i donar més força i estabilitat al conjunt. Situada al nivell inferior, a una fondària de 3,5 metres, hi havia la fogaina: un entramat de petites boques quadrades d'un pam per cada costat, si fa no fa, sostingudes per petits arcs de maó. Sobre aquesta graella s'amuntegaven les peces crues, que s'introduïen per una obertura lateral situada en el mur de tramuntana, a mitja altura. La portella fa 1,5 metres d'altura i 63 centímetres de base i està rematada amb una volta de maó pla. Actualment es troba paredada i sota la llinda s'hi pot veure una pila, perfectament disposada, de peces d'entibat. La cuita es feia amb feixines i durava almenys dos dies. El forn era obert per dalt. En el moment de fer la cuita s'hi posava una capa de teulissos de mig pam de gruix i es recobria tot amb una pasterada de fang. Durant la cocció s'hi practicaven orificis, o bé es tapaven, segons convingués, per aconduir el foc i facilitar una cuita uniforme a tots els racons. Daniel Rangil (Rangil, 2011:154) explica que 'acabada la cocció, calia un refredament molt lent per tal que no es trenqués res i per augmentar la duresa de les peces. Per damunt del fang s'hi abocava terra seca, que feia d'aïllant. Al cap d'uns dies, un cop fred, es desenfornava i s'apilaven les peces a l'aire lliure, a punt pel transport'. Malgrat els esforços, la qualitat se'n ressentia, ja que 'sovint les argiles eren poc depurades i els materials no prou sòlids a causa del procés de cocció'. Amb l'abandonament de l'activitat, el pas del temps ha compactat la terra i hi ha fet créixer la vegetació. Tot i així, encara s'hi troben moltes restes de rebuig. Hi destaquen els cairons de 24 x 24 x 3,5 cm, els maons de 28,5 x 14 x 4,5 i els pitxolins de 28 x 16 x 3,5 cm. També hi abunden les teules i, en menor mesura, algunes voltes d'entibat per bastir el sostre de les mines d'aigua.	08193-102	Al quadrant nord-oest del terme municipal, al marge esquerre del canal del Forn de Ca l'Oller.		41.6396500,2.5439900	462022	4609869		08193	Sant Iscle de Vallalta	Difícil	Dolent	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82121-foto-08193-102-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82121-foto-08193-102-3.jpg	Inexistent		Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Sense ús	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		Daniel Rangil (RANGIL, 2011:149) explica que 'els rajolers eren pagesos que exercien aquest ofici de manera ambulant i temporal, a l'estiu, oferint el seus serveis a les masies. Els masovers els donaven allotjament, menjar i la meitat de la producció', a més de la llenya necessària.La demanda dels segles XVIII i XIX va comportar la proliferació de forns i l'especialització de l'ofici. La majoria eren forns petits, per abastir les necessitats pròpies o de compradors molt propers'. El propietari de Can Xica assegura que a la part posterior de la casa hi havia 'una bòbila' que no va veure funcionar mai i que actualment es troba desapareguda. Rangil també en dona notícies. El seu informador, Josep M. Pera, diu que es tractava d'un forn de rajols 'molt antic' i apunta que 'cap a baix al poble n'hi havia un altre que li deien 'el Forn', però no l'he vist actuar mai'. És el mateix cas que el Forn de Ca l'Oller, el qual havia estat fagocitat pel bosc i només ha estat possible de retrobar-lo després que s'hagi realitzat una bona estassada.		45	1.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82088	Placa commemorativa de la Festa Votada o Festa Nova	https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-commemorativa-de-la-festa-votada-o-festa-nova	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2017). Recuperem tradicions. Santiscle, revista d'informació local, núm. 25. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 3-4. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2017). 25 de juny, una data històrica. Santiscle, revista d'informació local, núm. 25. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 7-8 i 13. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 14. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (1992-1994). Programes d'actes de la Festa Nova. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. DE LA FUENTE BERMÚDEZ, Vicente (2006). Diego Masana i Majó. Un escultor modernista entre Barcelona i l'Argentina. Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (RACBASJ), Butlletí XXX, pp. 65-73. El centenario de la Guerra de la Independencia en Sant Iscle de Vallalta. La Ilustración Artística, núm. 1383 (29 de juny de 1908), p.430. RANGIL I BRUNET, DANIEL (2017). Llegendes d'invasors a Sant Iscle. Consultat 20 maig 2019, des de http://mitologiacatalans.blogspot.com/2017/10/llegendes-dinvasors-sant-iscle.html SÀIZ I XIQUÉS, Carles (2008). Ricard de Capmany i Roura (1871-1947). La passió romàntica per l'art medieval. El Sot de l'Aubó, núm. 26. Canet de Mar: Centre d'Estudis Canetencs, pp. 3-11. http://mitologiacatalans.blogspot.com/2017/10/llegendes-dinvasors-sant-iscle.html	XIX	Afectades per fongs i líquens.	A la façana de l'església parroquial hi ha dues plaques que commemoren un episodi de la Guerra del Francès ocorregut a Sant Iscle de Vallalta el 25 de juny de 1808. La primera de les làpides està signada per 'D. Massana', a partir d'un text de 'Ricart Cammany'. Es tracta de l'escultor modernista Dídac Massana i Majó, que va treballar per a Lluís Domènech i Montaner al Palau de la Música Catalana i al castell de Sant Florentina, i del canetenc Ricard de Campmany i Roura, pintor i decorador casat amb Júlia de Montaner, hereva del castell de l'esmentat castell i comtessa de la Vall de Canet. La làpida està emmarcada per la part superior amb una motllura rectangular sostinguda per dos capitells, afectada per biocolonització de líquens, fongs i altres microorganismes. Al centre hi ha un escut amb sant Iscle i santa Victòria flanquejat per la paraula 'SOM ATENS' i una representació en relleu de diversos membres d'aquest cos irregular, tocats amb barretina. A sota hi apareix aquest text, escrit en majúscules: '1808-1908. El poble de Sant Iscle a sos avis de l'any vuyt. Ab la fe al cor y les armes a les mans lliuraren al poble'l 25 de juny del extermini decretat pe'l frances. Commemorém anyalment llurs religió i patriotisme.' A la seva vora n'hi ha una altra amb l'escut actual de la població i la inscripció següent, també en caixa alta: 'Sant Iscle de Vallalta, 1908-2008. Pels fets ocorreguts el 25 de juny'. El relleu del fons fa al·lusió a la sobtada i miraculosa rierada i representa un corrent d'aigua embravit.	08193-69	Carrer de l'Església, 1	El 25 de juny de 1808, les dones, els infants i la gent gran del poble es van refugiar dins el temple per protegir-se de la ira dels soldats napoleònics, que prèviament havien estat atacats pels sometents de la zona. Segons la creença popular, els precs dels refugiats van provocar una intensa tempesta i, acte seguit, una avinguda d'aigua que va desbaratar el setge i va causar gran mortaldat entre les tropes invasores. Després d'aquest favor diví, els isclencs es van tornar a aplegar en comunió i van fer el vot solemne de reverenciar cada any aquest succés; vet aquí que aquest homenatge rebi el nom de Festa Votada o Festa Nova, per distingir-la de la Festa Major. L'episodi s'inscriu en la primera etapa de l'ocupació francesa, quan les tropes de Napoleó Bonaparte pretenien emparar-se del castell d'Hostalric. Procedents de Barcelona, van travessar el Maresme pel litoral amb la finalitat de remuntar la Tordera, però des del primer moment van patir l'escomesa dels sometents a Montgat, Mataró, Sant Pol de Mar i Calella. Davant les dificultats per prosseguir el seu camí, es van desviar per Sant Pol a través de la riera de Vallalta amb la intenció de passar a Sant Celoni per Vallgorguina. En aquesta marrada, els francesos van ser víctimes de les emboscades dels sometents de la rodalia. La veu popular assegura que en el moment de depurar responsabilitats, la gent de Canet va involucrar als veïns de Sant Iscle i això va provocar la represàlia dels francesos contra la població. El 25 de juny van començar els saquejos i incendis pel sector de Can Torrus Vell, Can Roig del Castell, Ca l'Escloper i Can Preses. Assabentats del perill, els homes van tornar a agafar les armes i els més desvalguts van cercar la misericòrdia de l'Altíssim, que va atendre les seves súpliques i va desfermar un aiguat tan descomunal que es va endur els gavatxos riera avall. Sergi Alcalde (comunicació personal, 22 de setembre de 2018) explica que 'durant el segle XIX, les autoritats de Sant Iscle es negaven a fer presència durant la Festa Major de Canet (fet acostumat entre pobles veïns) i, per descomptat, les autoritats de Canet tampoc no eren convidades a la Festa Major de Sant Iscle. Vet aquí perquè en un acte de perdó públic, i en el centenari de l'esdeveniment, el Sr. Montaner va regalar la placa esculpida que hi ha a la façana de l'església Parroquial de Sant Iscle'.	41.6235500,2.5693000	464121	4608070	1908	08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82088-foto-08193-69-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82088-foto-08193-69-3.jpg	Inexistent	Modernisme	Patrimoni moble	Element urbà	Pública	Simbòlic	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio	Dídac Massana i Majó	Antigament, en ocasió de la Festa Votada s'hi feia una missa solemne i una processó en què els nens i nenes anaven abillats amb els vestits de comunió. També hi havia sardanes i balls de tarda i nit, a la plaça i al Sindicat. La celebració va ser recuperada el 1991 per iniciativa del Grup Isclenc i es va celebrar amb algunes intermitències fins al 2017.	105	51	2.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82028	Ca l'Oller o Can Fradera	https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-loller-o-can-fradera	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle. Canet de Mar: Edicions Els 2 Pins, pp. 9-11. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre III, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-28, pp. 325-335. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2005). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 12, p. 104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2017). Sangha Activa s'instal·la a Ca l'Oller. Santiscle, revista d'informació local, núm. 25, pp. 7-8 i 13. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 16 i 28. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-172-T-115. Llinatge Arquer. Confessió i reconeixença atorgada per Joan de Catà, agricultor i propietari del mas Catà, de la parròquia de Sant Martí d'Arenys, a favor d'Antoni Joan Oller, de la parròquia de Sant Iscle de Vallalta. Sant Martí d'Arenys, 1522. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-172-T-133. Llinatge Arquer. Confessió i reconeixença atorgada per Antoni Joan Oller, agricultor i veí de Sant Iscle de Vallalta, a favor de Guillem Arquer de Goscons, agricultor i possessor del mas Catà de Goscons, parròquia de Sant Martí d'Arenys. Pineda, 1534. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-172-T-181. Llinatge Arquer. Definició atorgada per Margarida, filla de Joan Arquer, agricultor veí de Goscons, parròquia de Sant Martí d'Arenys, esposa de Segimon Oller, agricultor de La Cortada, Sant Iscle de Vallalta, a favor del seu pare. Sant Iscle de Vallalta, 1589. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-172-T-450. Llinatge Arquer. Confessió atorgada per Antoni Joan Oller i Bartomeu Oller, pare i fill, pagesos de la Cortada, a Sant Iscle de Vallalta, propietaris del mas Oller, de fer tasca i braçatge d'una peça de terra que fou del mas Aulet, de n'Arquer de Goscons. Montpalau, 1644. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-1-T-6844. Comissió de Responsabilitats. Registres núms. 6262 i 6263 de 12 de febrer de 1938. Comitè d'Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns confiscats del Maresme: Montgat, Òrrius, Palafolls, Pineda de Mar, Premià de Mar, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 2. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Element núm. 30. Barcelona: Servei de Parcs Naturals. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8957. PUIGHERMANAL, Josep (2001). Retrobant Dones d'Aigua. Entrevista a Jaume Fuster. Santiscle, revista d'informació local, núm. 3, pp. 13-15. SALICRÚ I PLANS, Joan (1992). L'avi Joan. Vallgorguina: Associació Cultural Vallgorguina.	XX	Construcció del segle XX sobre un masia anterior.	Torre d'estiueig de planta rectangular de 15 metres d'amplada per 12 de fondària construïda sobre una masia d'època anterior. L'edifici es compon de planta baixa, primera i segona, amb coberta a quatre vessants i torratxa central de planta quadrangular amb els vèrtexs aixamfranats. En relació a la masia, la façana principal s'ha desplaçat a llevant i es troba precedida per una escalinata amb balustres de filigrana i flanquejada per dues palmeres. Presenta composició simètrica sobre tres eixos verticals. El parament reprodueix de dalt a baix un encoixinat de diverses proporcions, recreant un palau medieval. Al centre hi ha el portal d'accés, amb els brancals decorats en forma de pilastres jòniques amb el fust estriat, i les inicials 'JF' esculpides a la falsa clau de la llinda. La porta és de fusta i consta de dues fulles. Sobre seu hi ha un balcó corregut sostingut amb mènsules acabades en voluta i barana de balustres amb filigrana a mode de claustra o traceria. Al centre de la primera planta s'obre una balconera emmarcada amb motllures i protegida per una persiana de llibret de dues fulles. Als dos extrems apareixen sengles tribunes semi octogonals coronades que davallen fins al terra. Aquests cossos sortints consten de tres finestres per planta -una frontal i dues laterals- i estan profusament decorats amb dues línies de frisos rematats amb cresteria. Entre la primera i la segona planta hi ha dues motllures corregudes: una a l'altura del pis, i una altra a l'arrencada de les finestres. Es tracta de nou obertures de mig punt agrupades de tres en tres, disposades simètricament i amb mainells divisoris formats per dues columnes. La façana és rematada per un voladís amb cabirons de fusta, i emmarcada per sengles cadenes cantoneres. La torratxa central presenta finestres geminades de mig punt a cadascun dels costats i és coronada per una coberta de teules vidriades. El costat de migdia correspon a la façana principal de la masia, novament composta sobre tres eixos verticals. A l'extrem S-O s'hi conserva el portal d'arc de mig punt original, amb brancals i onze dovelles de granit. La porta és de fusta i consta de dues fulles envidrades, amb tarja de ventall. A l'altre costat hi ha una finestra allindada. Al primer pis apareixen tres finestrals -els laterals amb ampits de balustres- i cinc finestres d'arc rodó a la segona planta, tres de les quals agrupades al centre. El parament és arrebossat i pintat de color cru. La façana oest té un edifici adossat sense interès arquitectònic més enllà de la pervivència, en planta baixa, d'una porta amb brancals i llinda de pedra, precedida de quadre graons. Per la seva part, la façana nord està unida a un cos de planta rectangular de 21 x 6 metres en direcció NO-SE. La planta baixa d'aquest edifici presenta un finestral amb gelosia, una porta de garatge amb arc carpanell i tres finestres emmarcades amb maó. El mur exterior de la primera secció està decorat amb trencadís ceràmic i la llegenda 'DONES D'AIGUA', mentre que el parament de la segona està arrebossat. El primer tram correspon a l'antiga cotxera de la casa i consta únicament de planta baixa. La coberta és plana, feta de rajola, i serveix de terrassa i com a pas per accedir des del primer pis de la torre a l'altre extrem de l'ala, on hi ha un saló diàfan il·luminat a través de dues galeries laterals de 8 arcs de mig punt cadascuna. La coberta és de teula a quatre vessants, amb ràfec de cabirons. A l'entorn de la torre hi ha altres exemples de l'ús del trencadís, com ara algunes jardineres, un banc corregut i un pou amb un plafó ceràmic del Sagrat Cor, protegit amb una reixa i rematat amb una cúpula semiesfèrica.	08193-9	Al nord dels turons de l'Oller i la Cogulera, Dins el Parc del Montnegre i el Corredor.	La casa dona nom a un torrent i a un forn de rajoleria alhora -la canal del Forn de Ca l'Oller-, a un pujol -el turó de l'Oller- i a un vessant montuós: el banc de l'Oller. En origen, els Oller eren pagesos de remença vinculats a Can Vives de la Cortada i tenien com a senyors intermedis els Arquer, del mas Catà de Goscons de Sant Martí d'Arenys, per als quals el 1644 encara havien de fer tasca i braçatge. Eren, però, pagesos grassos, ja que el 1522 Antoni Joan Oller va adquirir una peça de terra a la parròquia veïna de 15 jornals de treball, que el mateix Oller tornarà a vendre per un preu més alt 20 anys després. De fet, les dues nissagues arriben fins i tot a entroncar: el 1589, Margarida Arquer va esposar Segimon Oller i va aportar 300 lliures en dot. La masia fou adquirida i reedificada com a palauet seguint paràmetres eclèctics a principis del segle XX per Joaquim Fradera, negociant de Barcelona, com a regal a la seva estimada. Tant la mansió com el llac i el jardí romàntic s'inscriuen en un període de prosperitat econòmica en què sovintejaven les festes i reunions socials. Després d'un desencís amorós, el matrimoni es va trencar i la propietat es va transferir a Llorenç Soler Fradera. Amb l'esclat de la Guerra Civil, la finca va ser abandonada i requisada pel Comitè de Milícies local, que en va malmetre la capella. Un cop finalitzat el conflicte, els amos hi van tornar i van costejar la reconstrucció dels altars de Sant Llorenç i Sant Josep de l'església parroquial. Posteriorment, va heretar la finca Ricard Fradera, i, encara més endavant, el qui fóra president del Futbol Club Barcelona, Agustí Montal. Després d'anys de degradació, l'abril de 2017 s'hi va instal·lar una comunitat budista que ha arranjat la finca i hi imparteix cursos i seminaris de meditació, filosofia i creixement personal, a més d'obrir els jardins regularment al públic. La casa apareix representada amb el nom de 'Can Oller' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també recollida amb la mateixa denominació en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera.	41.6390100,2.5514600	462644	4609794		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82028-foto-08193-9-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82028-foto-08193-9-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82028-foto-08193-9-3.jpg	Legal	Modernisme\|Historicista\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		Cont. Descripció: El complex residencial s'inscriu en una finca de gran extensió que inclou diverses construccions auxiliars, un llac romàntic que és creuat per un pont revestit amb trencadís, una zona de pícnic i el parc de les Dones d'Aigua. En aquest darrer espai, situat en una plataforma inferior voltada de vegetació frondosa, hi ha un segon llac artificial -l'anomenat 'estany de les oques'- de forma allargassada i perímetre ondulat d'uns 50 metres de llargada.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció A. Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-28.	105\|116\|98	45	1.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82041	Can Camps o Can Baltà	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-camps-o-can-balta	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre V, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-56, pp. 593-601. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 5, p. 104. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-1-T-6844. ‘Comissió de Responsabilitats. Registres núms. 6262 i 6263 de 12 de febrer de 1938'. Comitè d'Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns confiscats del Maresme: Montgat, Òrrius, Palafolls, Pineda de Mar, Premià de Mar, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34343. GINESTA I SALICRÚ, Amadeu (2007). Records d'un pagès i bosquerol de l'Alt Maresme. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 15.	XVIII-XIX		Complex format per dues edificacions independents, unides per un pòrtic amb marquesina i tanca de ferro de dues fulles que fa de baluard. L'accés al pati es produeix pel costat de llevant, a través d'un passeig de xiprers. Abans d'ingressar-hi hi ha, a una cota més baixa, sobre el sector de migdia, un edifici de planta quadrangular de 10 metres de costat que correspondria a l'antiga masia. És un construcció modesta de planta baixa i pis que actualment es destina a usos complementaris. Té coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular a la façana principal, que originalment estava orientada a migdia. S'hi arriba per mitjà d'una rampa que davalla del camí d'accés. Els paraments són arrebossats i pintats de color cru. A la façana sud hi havia un portal adovellat, avui paredat, i un finestró en arc de mig punt a la secció de ponent i dues finestres a la planta superior. Es conserven diversos contraforts de paredat comú que reforcen la casa i el mur de contenció del pati superior del conjunt, entre el dos primers dels quals hi ha un safareig corregut amb rajoles ceràmiques de color blau. Al costat de llevant hi ha una plataforma amb dues basses consecutives: una triangular, en un racó, i una altra de planta quadrangular, reconvertida en piscina. L'edifici principal, al seu torn, reprodueix un rectangle de 20 metres d'amplada per 11 de fondària i consta de planta baixa, primera i segona. Presenta coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana principal. Aquesta està orientada a migdia i es compon sobre quatre eixos verticals. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc, amb sanefes horitzontals a nivell dels forjats i motllures de color grana o argilós a la majoria d'obertures. Hi predominen les pautes compositives i els elements constructius i decoratius de finals del segle XIX, com ara la galeria d'arcs de mig punt, el ràfec a quatre vents amb cabirons i tornapuntes de fusta, la simulació de la pedra a les cantoneres i els emmarcaments de les finestres, els balustres de ceràmica, les reixes i baranes de fosa. L'habitatge té dos accessos situats a les primeres crugies de llevant, amb tancaments de dues fulles i vidres protegits per barrots. El primer està emmarcat amb motllures pintades i el segon consisteix en un portal del segle XVIII amb llinda plana monolítica suportada per impostes i brancals de pedra. A les crugies de llevant hi ha sengles finestrals de quatre fulles i ampit amb jardinera de rajola vidriada. Al primer pis apareixen quatre balconeres ampitades amb barana de ferro i persianes de llibret, i a la segona planta, vuit finestres agrupades per parelles. Les façanes de llevant i tramuntana apareixen sense compondre ni decorar, amb diverses obertures de llinda plana. El cos principal es completa amb una terrassa amb balustrada i una galeria d'arcades adossades al costat de ponent a l'altura del primer pis. La planta baixa hi ha una porta i una finestra emmarcades amb motllures pintades, i, sobre seu, sengles respiralls amb la mateixa decoració. Adossat per l'oest hi ha un tercer volum de planta rectangular, també de planta baixa, amb coberta de tres vessants oculta per un acroteri de la mateixa altura que l'ampit de l'esmentada terrassa. La construcció alberga un celler amb estructura d'arcs de maó i tota mena d'estris (bótes, premsa, trepitjador, ...), actualment en desús, al qual s'accedeix a través d'un portal de paredat mixt de pedra i maó amb llinda de fusta. Al davant de la casa hi ha una gran pati de terra amb una plantació de deu plataners, alineats en dues fileres. Al nord del camí d'accés hi ha el repartidor de la mina d'aigua que abasteix la propietat.	08193-22	A tocar del nucli urbà, entre el torrent de la Font de la Salut i el fondo de Can Camps o Can Baltà.	La masia apareix representada, per bé que sense identificar-ne el nom, tant en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914, com en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera, del mateix any. Amb l'esclat de la Guerra Civil, els seus titulars van fugir a Veneçuela i la masia va ser requisada i destinada a acollir l'escola del poble, tot i que a la relació de les apropiacions efectuades, el Consell Municipal de Vallalta del Maresme fa constar que aquesta hi era d'abans. L''abandonament' del poble per part de Pere Baltà Tarafa va motivar el segrest de cinc cases més de la seva propietat, així com del molí fariner. Amb el seu retorn l'any 1945, els amos van recuperar-ne la possessió.	41.6261500,2.5696200	464149	4608359		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82041-foto-08193-22-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82041-foto-08193-22-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82041-foto-08193-22-3.jpg	Legal	Modernisme\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		Situada 'Fora vila', la masia es troba a la vessant de solell del turó d'en Verdura, entre uns camps de conreu i un bosc mixt de pins i alzines. Dona nom al fondo de Can Baltà.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-56.	105\|98	45	1.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82037	Villa Conchi	https://patrimonicultural.diba.cat/element/villa-conchi	GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8967.	XX		Casa entre mitgeres situada al final del carrer de Sant Jaume, en la filera de cases corresponent al costat de ponent. Atès que fa cantonada, presenta façanes a llevant i migdia; aquesta última, precedida d'un estret pati corregut que facilita l'accés a l'habitatge. L'edifici té planta rectangular d'una sola crugia de 4 metres d'amplada per 9 de fondària i consta de planta baixa i pis amb coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular a la façana principal. Recentment ha estat objecte d'una reforma integral que ha comportat la remunta de l'obra, la substitució de la teulada, l'alteració de les obertures i el desplaçament de la cornisa. La casa es compon sobre quatre eixos verticals al costat de migdia i un de sol a llevant. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc, amb el terç superior de totes les obertures emmarcades amb motllures fetes amb peces quadrades de ceràmica vidriada de color blau marí, a raó de 4 rajoles per a l'eix vertical i un número variable per a l'horitzontal, segons la distància a cobrir. Els tancaments són majoritàriament de fusta pintada de la mateixa tonalitat i els ampits són fets amb rajola vidriada de color marró. La porta se situa a la primera secció de la façana sud. Consta d'una sola fulla de fusta, amb tarja superior de vidre. Al seu costat hi ha tres finestres: iguales les dues primers, i més petita la darrera. Al primer pis es repeteix la cadència: tres obertures de component vertical, però amb tancaments diferents entre sí i lleugerament desplaçades respecte de les de la planta baixa, i una quarta d'apaïsada amb el vidre abatible. Aquesta variabilitat és deguda a la remoció de la façana associada a la reforma de l'habitatge. Més concretament, s'ha obert una nova finestra a la planta baixa, se n'ha rebaixat una altra al pis de dalt i, sobretot, es troba a faltar un finestral gòtic que hi havia damunt de la porta. A la façana de llevant hi ha, a la planta baixa, una finestra de dues fulles i quatre vidres a cadascuna d'elles, amb porticons interiors. Les rajoles que fan de motllura són les originals i presenten un regruix arrodonit en el perfil exterior. Damunt seu hi ha un balcó amb barana de ferro fos, amb el voladís inferior de la llosana decorat amb peces blaves. En aquest cas, la vella porta de fusta ha estat substituïda per una de corredissa amb tarja de vidre rectangular i perfils d'alumini de color blau. Les rajoles de la motllura estan guarnides amb dues petites peces romboïdals de color groc, a mode de llàgrimes. Al seu costat hi ha una composició ceràmica de grans dimensions amb la mateixa forma geomètrica: es tracta d'un escaquer de cinc rajoles blanques i quatre de blaves, i quatre més en cadascuna de les arestes. A l'altre costat del balcó, incisa en la cantonada, hi ha una fornícula de guix amb forma d'arc apuntat que fa de xamfrà i que, antigament, podria haver custodiat la figura del sant que dona nom al carrer. Es conserva la peanya, de base circular, però el vèrtex del nínxol està danyat i escrostonat. L'antiga cornisa de la façana ha estat reemplaçada per una faixa correguda de rajoles, i l'antiga tortugada de gerrer ha estat eliminada i substituïda per una canal de PVC.	08193-18	Carrer de Sant Jaume, núm. 18.		41.6238500,2.5691800	464111	4608104		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82037-foto-08193-18-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82037-foto-08193-18-2.jpg	Legal	Noucentisme\|Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio			106\|119\|98	45	1.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82049	Vil·la Maria Rosa	https://patrimonicultural.diba.cat/element/villa-maria-rosa	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 22, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 4351.	XX		Casa d'estiueig de l'any 1935 composta de planta baixa i pis dins d'una parcel·la de 544 metres quadrats. El solar es troba separat del carrer per una tanca d'obra i gelosia ceràmica. Es tracta d'una construcció rectangular de 9 metres d'amplada per 12 de fondària amb coberta molt pronunciada a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal. A cada extrem de l'aresta hi ha un element decoratiu en forma de pinya vidriada. La teulada té volada als quatre vents amb cabirons d'obra amb aparença de fusta i goteró perimetral. El ràfec n'amoroseix el pendent i li conferix al conjunt certa reminiscència oriental, a mode de pagoda. La marquesina del portal d'accés reforça aquesta impressió, tot i que antigament inspirava un record més aviat alpí, ja que a cada costat de l'edifici hi havien avets de grans dimensions. La façana principal està encarada a ponent, perfectament alineada amb el barri d'entrada a la finca, molt senzill: porta de barrots de ferro d'una sola fulla fins a l'altura de cintura, emmarcada per dues pilastres d'obra coronades per esferes de pedra. La casa està sobrealçada damunt d'un podi de 50 centímetres revestit de pedra aplacada i delimitat per una verdugada de tres filades de maons a trencajunt. Els paraments són arrebossats i pintats de color cru, en contrast amb el color grana o roig anglès dels tancaments i els elements de ceràmica i fang cuit. La composició és simètrica i molt sòbria en tots els seus costats; un equilibri que únicament és trencat pel nombre de xemeneies: dues al costat nord i una al sud. La planta baixa presenta, al centre, un portal emmarcat per dues columnes d'ordre toscà que sostenen un petit porxo de teules menudes sobre un arquitrau d'aire orientalitzant. La porta és precedida per un parell d'esglaons i consta d'una sola fulla de fusta. A cada costat hi ha una finestra de component vertical protegida amb ampit de ceràmica vidriada, persianes de llibret i trencaaigües superior amb una imbricació de tres rengles de maons: dos de plans i el del mig, en punxa. Al centre del pis superior s'obre una finestra bífora d'arc de mig punt amb capitells i trencaaigües superior resseguint la forma. Al capcer hi figura el nom de la casa, confegit en peces ceràmiques i dues línies de text, escrit en dues minúscules: 'vil·la maria rosa'. A la façana de llevant, la planta baixa es projecta un metre i mig cap enfora, la qual cosa genera un porxo amb tres arcades de mig punt i, damunt seu, una terrassa correguda amb paviment de rajol i ampit de gelosia ceràmica dividit per pilars en tres tramades. Al pis de dalt hi ha una balconera al centre, coronada per un trencaaigües, flanquejada per dues finestres, amb les acostumades persianes de llibret. Les façanes laterals segueixen el mateix patró: la secció davantera apareix nua, mentre que en el segon tram se succeeixen dues finestres amb el corresponent trencaaigües, una al mig, de component vertical, i l'altra a l'extrem, també vertical al costat sud i apaïsada, en canvi, a la cara nord. Ben alineades amb la primera de cadascuna d'aquestes obertures, afloren dels tremujals de migdia i tramuntana sengles mansardes amb cobertes de teula a dues aigües i finestres apaïsades amb tarja de vidre triangular. La finca disposa de pou, barbacoa d'obra i d'un cobert d'un sol aiguavés amb caiguda cap endavant per guardar-hi el cotxe, situat en l'angle sud-est.	08193-30	Carrer de les Escoles, núm. 27		41.6231900,2.5706000	464229	4608030	1935	08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82049-foto-08193-30-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82049-foto-08193-30-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82049-foto-08193-30-3.jpg	Legal	Noucentisme\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		La propietat està situada a llevant del nucli històric de Sant Iscle de Vallalta, al marge esquerre del torrent de la Font de la Salut o de la Roureda.Protecció: Pla General d'Ordenació de St. Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B.	106\|98	45	1.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82068	Can Malhivern	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-malhivern	Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de St. Iscle de Vallalta. Text refós. Maig 2015 (M-42).	XX		Masia de planta rectangular de 17 metres d'amplada per 10,5 de fondària, farcida d'elements gòtics. Consta de plantes soterrani, baixa i pis amb coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular a la façana principal. Orientada a sud-oest, es compon de quatre eixos verticals. Es tracta de una recreació arquitectònica, fruit d'un procés de rehabilitació integral per al qual es van utilitzar elements procedents de masies d'altres punts del territori, sense identificar. Presenta, a peu pla, un portal central d'arc de mig punt amb brancals i quinze dovelles de pedra granítica, així com tres finestres emmarcades amb pedra i protegides amb reixes. La porta consta de dues fulles de posts de fusta i té al costat una teiera de forja. A la planta primera hi ha quatre finestres variades: dues de lobulades, una geminada en posició central, i una de llinda plana. Damunt seu apareix, sobre l'eix de simetria, un finestró emmarcat amb pedra que fa les funcions de respirall. El parament és arrebossat i pintat de color cru. A la cantonada de migdia hi ha, encastada, una torre de planta quadrangular de 4 metres de costat i tres plantes d'altura amb coberta a dues vessants amb el carener perpendicular. Les façanes es componen sobre un eix vertical deixa a la vista un mostrari de finestres a cada nivell. Hi destaca, en posició central, una finestra bífora sense mainell, amb sagetera a sota. Les parets són fetes de paredat comú vist, i, les cantonades, de carreus ben escairats. A la part del darrere, la masia té dos cossos adossats: un de planta rectangular d'11,5 per 2 metres, en direcció NE-SO, que podria correspondre a una crugia de l'antiga masia, i un segon volum, a continuació, en direcció SE-NO, que correspon a un edifici de planta rectangular de 12,5 metres de longitud per 9,5 de dues alçades i coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular a la façana principal. S'accedeix a la planta baixa per la façana de migdia a través d'un portal de dues fulles amb brancals i dovelles de pedra en forma d'arc escarser, mentre que l'entrada al pis de dalt es realitza pel costat oest, per mitjà d'una escala exterior de dos trams a escaire que condueix a una porta amb llinda monolítica situada en posició central. El perímetre de tot el conjunt està pavimentat amb tova ceràmica i rematat amb un ràfec de rajola amb imbricacions en forma d'escata. L'entorn es troba enjardinat amb gespa i arbres de grans dimensions. En un racó de la finca hi ha una creu de terme, de la qual se'n desconeix la procedència. Està coronada per la imatge de crist i consta de fust i graonada concèntrica de tres esteses.	08193-49	Veïnat de Can Palau, entre els fondos de Can Pera, de Can Vendrell i Can Patalina.	La masia apareix identificada amb el nom de 'Can Mal Hivern' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera, editat l'any 1914.	41.6389800,2.5816300	465156	4609778		08193	Sant Iscle de Vallalta		Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82068-foto-08193-49-1.jpg	Legal	Historicista	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		Estil neogòtic.Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-42.	116	45	1.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82065	Can Xiquers	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-xiquers	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-12, pp. 175-182. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals.	XVIII	En ruïnes, pendent de rehabilitació pels nous propietaris.	Masia en ruïnes que ha perdut la teulada i els forjats intermedis, totalment embardissada. La construcció era feta de paredat irregular arrebossat amb morter de calç, amb alguns panys de paret i pilars interiors de maó. Es componia d'una planta baixa parcialment encastada a la muntanya amb dos cossos paral·lels. El pis superior es recolzava en el pendent i reproduïa una planta gairebé quadrangular de 14,5 metres de façana per 15,5 de fondària amb tres crugies paral·leles a la façana principal. Orientada a migdia, encara conserva el capcer dret. Tenia el carener perpendicular i coberta de teula àrab de dos aiguavessants. A la planta baixa té una porta amb arc rebaixat a la secció est i una finestra a l'esquerra. El pis de dalt segueix el mateix esquema: balconera a un costat i finestra a l'altre. Al tester de llevant s'hi annexava una construcció auxiliar de planta única amb diversos estatges i tres entrades independents. Al seu costat hi ha un pou de secció circular.	08193-46	Veïnat de Can Palau, molt a prop de la urbanització i de Can Xona.	La masia apareix representada, per bé que sense indicar-ne el nom, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914.	41.6468500,2.5922300	466043	4610648		08193	Sant Iscle de Vallalta	Difícil	Dolent	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82065-foto-08193-46-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82065-foto-08193-46-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82065-foto-08193-46-3.jpg	Legal	Popular\|Modern	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Sense ús	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		La masia està situada en el vessant de solell d'una antiga zona de feixes de conreu, prop d'un camí secundari que uneix el camí de Can Xona amb la urbanització de Can Palau.Protecció: Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-12.Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla Especial del Montnegre i el Corredor. Serralada de Marina. DIBA. Servei de Parcs Naturals. 1989.	119\|94	45	1.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82023	Can Vadó	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vado	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta: Edicions Els 2 Pins, p. 51. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle. Canet de Mar: Edicions Els 2 Pins, p. 23. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2015). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-1, pp. 75-83. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 10, p. 104. BENAIGES, Núria, i CORBERA, Jordi (2007). Imatges d'una transformació. El Maresme 60 anys després. L'Atzavara, núm. 15. Mataró: Butlletí de la Secció de Ciències Naturals del Museu de Mataró. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8953/4213-I. TIÓ, P. (1984). Masies del Maresme. Veïnat de Cal Paraire. Cingles, núm. 51. Mataró: Agrupació Científico-Excursionista de Mataró. VERDURA PERA, Jaume (1967). Can Palau. Programa de Festa Major. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta.	XVIII-XXI		Masia molt modesta de planta poligonal formada per la juxtaposició de tres cossos rectangulars amb entrades independents des de l'exterior. El conjunt és abraçat en el seu flanc meridional per les construccions, annexes, de Can Minguet i Can Mateu. Tot el volum consta de planta baixa i pis, amb coberta de teula àrab i tortugada ceràmica a les façanes anterior i posterior. La façana principal està orientada a ponent i es troba precedida d'una gran era enrajolada amb peces de fang quadrangulars i delimitada per un muret perimetral de maçoneria, la qual cosa li confereix un aire especial. El frontis de la masia és tot arrebossat i pintat de color blanc, i tota la fusteria exterior està protegida amb tampes o porticons de color granat. Originalment, l'edificació primigènia es componia de tres crugies, la més septentrional de les quals va ser substituïda per una remunta que n'ha alterat l'altura i la direcció de la teulada, que desaigua a la cara nord. Aquest cos es presenta lleugerament avançat respecte del pla de façana i consta d'una porta a peu pla i d'una finestra a la planta superior. A la planta baixa s'obre, en posició centrada, l'accés principal. Es tracta d'una porta adovellada amb arc rebaixat de pedra granítica i llinda de tres peces. La clau del portal té gravat un signe cruciforme molt rudimentari que la tradició oral identifica amb la creu de Canet per la semblança entre la base triangular de la incisió i la peanya d'aquell calvari. Al costat dret de l'entrada hi ha una rajola ceràmica amb el número 52, seguida d'una finestra reixada i, a continuació, una absidiola rectangular corresponent al forn de pa. Sobre la seva projecció vertical, a l'angle anterior de la coberta, hi sobresurt una xemeneia de maó amb barret d'obra, totalment refeta. Al pis de dalt hi ha dues finestres, una amb ampit d'obra i l'altre de pedra llaurada. La carener és paral·lel a la façana, amb un sol aiguavessant. Al costat esquerre hi trobem l'esmentada remunta, que dóna la volta a la casa per deixar pas un tercer volum amb coberta perpendicular a dues vessants. La paret septentrional presenta dues finestres reixades i una obertura menor a la planta baixa, així com una finestra apaïsada al pis de dalt. Aquesta paret es troba parcialment encastada dins la muntanya, on s'ha construït una piscina de factura moderna en forma d'ela (L) i s'ha habilitat una zona de lleure sota l'ombra d'un plataner i d'un grup de lledoners. A prop seu hi ha una pila de granit sencera, fora del seu context original, amb finalitat ornamental. La façana de llevant de la masia es veu constreta per l'edificació de Can Mateu, deixant-ne l'espai just per encabir una finestra apaïsada al primer pis i una porta, a la planta baixa, amb ventalla i brancals de pedra rematats per una llinda de dues peces bisellades que dona sortida a una eixida interior amb un emmacat de pedruscall. Al pati hi ha una antiga premsa de vi portàtil, en molt mal estat, i una barbacoa moderna d'obra. En conjunt es completa, al costat nord, amb una pallissa de dos cossos recolzada sobre la muntanya. Es tracta d'una construcció de paredat comú amb bigam de fusta, maó pla i teula a un sol vessant. El volum de la dreta, més alt, conserva l'obertura de l'estatge superior, mentre que el del cos de l'esquerra, més baix, ha estat paredat.	08193-4	Veïnat de Cal Paraire, a l'extrem nord-est del municipi, dins el Parc del Montnegre i el Corredor.		41.6532100,2.5445700	462078	4611374		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82023-foto-08193-4-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82023-foto-08193-4-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82023-foto-08193-4-3.jpg	Legal	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		També coneguda com a Can Vador.La masia es troba situada a la vessant de migdia del turó de Can Camps, en un entorn poblat de boscos de pins i alzines. Forma part del conjunt de cases del Barri de Cal Paraire.Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-1.Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. 1989. Annexos 2 i 3.	119\|98	45	1.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82024	Cal Paraire	https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-paraire-4	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar: Edicions Els 2 Pins, p. 51. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle. Edicions Els 2 Pins, p. 23. Canet de Mar. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-3, pp. 95-104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 6, p. 104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 16. BENAIGES, Núria, i CORBERA, Jordi (2007). Imatges d'una transformació. El Maresme 60 anys després. L'Atzavara, núm. 15. Mataró: Butlletí de la Secció de Ciències Naturals del Museu de Mataró. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 2. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Element núm. 28. Barcelona: Servei de Parcs Naturals. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals, 1989. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8951. TIÓ, P. (1984). Masies del Maresme. Veïnat de Cal Paraire. Cingles, núm. 51. Mataró: Agrupació Científico-Excursionista de Mataró. VERDURA PERA, Jaume (1967). Can Palau. Programa de Festa Major. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta..	XVIII-XXI	Reformat al segle XXI.	Conjunt d'edificacions que en el passat havien correspost a tres habitatges rurals: Cal Paraire, que dóna nom al veïnat, Cal Sila i Can Farriol. En l'actualitat, les tres unitats han estat restaurades i formen una sola propietat. El complex se situa al peu del camí a coll Senís, que termeneja amb Sant Celoni. Al marge esquerre i dins del municipi veí hi ha un antic paller de planta triangular amb parets de maçoneria i coberta de teula àrab amb caiguda al nord. La façana sud adopta forma semiel·líptica i té dues obertures, una sobre l'altra, corresponent als dos estatges. Al costat dret del camí hi trobem, sobre el mateix pla de façana, el tester de Cal Paraire i la paret exterior d'un cos annex de planta irregular de grans dimensions amb carener en direcció N-S i dos aiguavessants. Actualment adequat per a ús residencial, aquest volum presentava dos nivells de circulació interna: un de lleugerament sobrealçat respecte del nivell d'accés i un altre de semisoterrat, tal com indiquen les corresponents finestres. S'hi pot accedir des de l'exterior a través d'un porta amb brancals de pedra i llinda de roure. Al seu costat hi apareix adossat un absis de paredat irregular i secció troncocònica de 2 metres d'altura rematada amb lloses de pedra. Es tracta, probablement, d'un antic forn associat a la xemeneia d'obra que hi ha al quadrant N-O de la teulada. L'edifici més destacat se situa al sud del complex. Es tracta d'una construcció rectangular de planta baixa i pis amb la façana principal orientada a migdia, igual que la coberta. En el passat disposava d'una sola xemeneia i cada crugia constava d'una porta i una finestra. La reforma efectuada a principis del segle XXI va alçar el punt d'arrencada de les finestres del pis superior, així com la teulada mitjançant la formació d'un ràfec amb dues filades de maons i una de teules al mig. També s'hi van construir dos fumerals, un a cada extrem, del mateix material. A més, es van netejar els brancals i llindes, mentre que els paraments van ser arrebossats amb morter, sense pintar. A la planta baixa s'ha adoptat l'arc rebaixat de maons per a totes les obertures. D'aquesta manera, s'ha conservat la fesomia de la porta del sector oriental, la del centre ha vist substituïda l'antiga llinda de fusta i la de l'esquerra ha estat transformada en finestra. Al primer pis, les finestres llueixen llindes planes de granit d'una sola peça i ampits de maó. Pel que fa als brancals, n'hi ha de pedra, de maó i mixtos. Els tancaments són de fusta amb ventalles de tres vidres a cada fulla. Al davant de la casa hi ha una pèrgola metàl·lica i una piscina amb aparença de bassa, així com un pou de brocal esfèric a la feixa inferior.	08193-5	Veïnat de Cal Paraire, al vessant de migdia del turó de Can Camps, a lextrem nord-est del municipi	La masia apareix grafiada amb el nom de 'Mas Peraire' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també representada amb el nom de 'Can Peraire' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera.	41.6529200,2.5445200	462074	4611342		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82024-foto-08193-5-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82024-foto-08193-5-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82024-foto-08193-5-3.jpg	Legal	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Conjunt arquitectònic	Privada	Residencial	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		La propietat es troba en un entorn poblat de boscos de pins i alzines dins l'Espai d'Interès Natural del Parc del Montnegre i el Corredor.Protecció:Pla General d'Ordenació Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció C. Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-3.	119\|98	46	1.2	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82038	Can Tort	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-tort	GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8968.	XIX-XX		Habitatge de planta lleugerament rectangular de 8 metres de façana per 10,5 de fondària amb façana amb alineació al carrer per la cara nord-est. Consta de soterrani -com palesen els respiralls arran de sòl de la façana-, planta baixa i primer pis. Té coberta de teula a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana i xemeneia d'obra al tremujal davanter, en l'angle format pel cavalló i el capcer de ponent. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc. Originalment, la casa mostrava una composició simètrica sobre tres eixos verticals. En el moment de la seva inclusió en l'Inventari de Patrimoni, presentava un portal d'obra en posició centrada precedit de tres esglaons, flanquejat per sengles finestres de component vertical amb porticons de dues fulles i reixes de barrots verticals amb travessers de punxes. La porta era de fusta, de dues fulles, amb tarja de vidre. Ja aleshores, la secció lateral de llevant de la planta baixa acollia un establiment comercial, mentre que el pis de dalt es destinava a habitatge unifamiliar. En l'actualitat, l'activitat econòmica s'ha estès també a la secció central, la qual cosa n'ha modificat l'estructura i la disposició formal dels elements. L'accés s'ha desplaçat a la secció de ponent i l'ingrés s'efectua mitjançant una escala interior de cinc graons aplacada amb peces de marbre. L'obertura de l'altre costat ha estat eixamplada i ha adoptat la forma d'una finestra d'un sol vidre, igual que ha passat amb l'antic portal. Sobre seu hi ha un rètol comercial corregut amb il·luminació incorporada. Al pis de dalt, els canvis han estat menors. Al centre es manté el balcó amb barana de ferro forjat amb reganyols, flanquejat per dues finestres. Les obertures han perdut l'ampit motllurat d'obra i la del costat est ha estat recrescuda. Les persianes de cordill han estat substituïdes per d'altres de caixa de plàstic blanc i l'alumini ha substituït els tancaments de fusta. Aquesta modificació ha afectat també el bastiment de la capelleta o fornícula en forma d'arc apuntat que hi ha entre el balcó i la finestra de llevant. També ha desaparegut el fanalet de forja que la il·luminava per dalt i el braç de ferro de sota per sostenir el ciri o llum d'oli. El coronament conserva la cornisa motllurada per ocultar la canal, així com l'acroteri. El pla de façana es completa amb un cos adossat a l'est que penetra fins a la meitat de l'edifici. Té una porta de garatge tancada amb persiana metàl·lica enrotllable a la planta baixa i coberta plana amb barana de maons. Una porta situada al mig del primer pis de la casa dóna accés a la terrassa. Antigament, la façana oest tenia adossada una nau industrial a la planta baixa. A l'altura del primer pis hi ha una petita finestra quadrada sota el carener. La façana sud-oest té un jardinet al davant i una marquesina correguda a l'alçada del forjat del primer pis, amb tres finestres a sobre.	08193-19	Avinguda de Barcelona, núm. 3. Centre urbà.		41.6246100,2.5682700	464036	4608188		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82038-foto-08193-19-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82038-foto-08193-19-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82038-foto-08193-19-3.jpg	Inexistent	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Productiu	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio			119\|98	45	1.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82042	Ermita i font de la Salut	https://patrimonicultural.diba.cat/element/ermita-i-font-de-la-salut	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 69. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 8, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34344	XIX-XX	Restaurada el 1970.	Temple votiu dedicat a la Mare de Déu de la Salut situat als peus del camí que ressegueix el torrent de la Roureda o de la Font de la Salut, que en pren el nom. La capella descansa sobre dues terrasses, encastada sobre la segona i amb accés des de la primera, mitjançant una escala de set graons de maó a sardinell. La construcció s'inscriu en sentit transversal damunt d'una plataforma paral·lela al camí que és continguda per un mur de maçoneria rematat amb un ampit corregut de maó pla. Als peus de la feixa de dalt hi ha també un pedrís de les mateixes característiques i un petit pany de paret de menudall amb un arc rebaixat i una font encastada a sota. És la font de la Salut, actualment seca. Tot plegat dona forma a una esplanada de terra amb tres plataners de grans dimensions. L'ermita té planta rectangular de 4 metres d'amplada per 8 de fondària i coberta de teula a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana. Aquesta es troba orientada al nord-est i consta d'una sola nau. Els paraments són arrebossats i pintats de color cru. Les úniques obertures se situen al davant: un portal de llinda plana i un òcul circular guardat amb reixa que fa de rosetó. La porta consta de dues fulles de posts de fusta, amb sengles finestres sobre els muntants protegides amb llangardaixos. La façana és coronada per una espadanya d'obra, sense campana, i rematada per una creu de ferro. Al pinyó del capcer posterior hi ha una peça de ciment en forma de rombe on consta la data de la restauració: '19 / 1970 / Diciembre'. A partir de l'observació de fotografies antigues, es constata que ha estat molt transformada. En concret, han desaparegut l'arc de mig punt del portal, l'espadanya original amb la creu d'obra al capdamunt, les cartel·les que sostenien la cornisa, així com les motllures perimetrals del rosetó i de les pilastres ornamentals que emmarcaven la façana. També van ser talats alguns dels plàtans que hi havia prop seu, possiblement perquè les arrels en malmetien la construcció.	08193-23	Al nord-est del nucli urbà, entre els veïnats de la Salut (N-E), de Can Llop (N) i de Can Soler (S).	La construcció de l'ermita va ser finançada per la família Prats, propietària del mas Santa Victòria -l'actual Can Vila-, per aconseguir el guariment de la seva filla, Fermina Prats Casas. L'any 1885 s'hi va celebrar la primera missa. Des de llavors, va quedar instituïda la Festa de la Salut. El darrer diumenge d'agost s'oficiava missa i es passava el rosari. La celebració ha viscut períodes de discontinuïtat i darrerament s'ha reconvertit en una trobada popular amenitzada per una cobla i els Cantaires de Sant Iscle, que ofereixen un mos als assistents. L'edificació apareix identificada com a 'Ermita de la Salud' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914.	41.6306500,2.5651000	463775	4608860	1885	08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82042-foto-08193-23-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82042-foto-08193-23-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82042-foto-08193-23-3.jpg	Legal	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Religiós	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció A.	119\|98	45	1.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82048	Cal Cisteller	https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-cisteller-6	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre III, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-34, pp. 383-391. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 21, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34350.	XVIII-XIX	La propietat va ser ferormada al segle XIX. Actualment està en venda i molt abandonada.	Masia de planta sensiblement rectangular de 13 metres de façana per 8 de fondària composta de planta baixa i pis, amb coberta de dos aiguavessos i el carener paral·lel a la façana. Per la seva grandària, hi destaca la xemeneia, situada en el tram anterior de la teulada. La façana principal està orientada a llevant, sense compondre. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc. Davant seu hi ha una era amb dues moreres. A la planta baixa hi ha un portal central amb brancals de pedra i llinda de fusta flanquejat per dues finestres d'obra, i una tercera a l'extrem sud. La porta consta de dues fulles fetes amb posts de fusta i ventalla interior. A la planta primera hi ha un balcó amb brèndoles de ferro forjat i dues finestres de llinda plana. Totes les finestres estan protegides amb reixes semiel·líptiques de barrots verticals sobre dos muntant i un o dos travessers, segons la mida de l'obertura. El pla de façana s'ha eixamplat mitjançant l'addició d'edificacions a tramuntana i migdia. Pel costat nord s¡observa un primer cos de planta baixa i pis amb coberta d'un sol vessant cap enfora. Aquest volum fa 6,5 metres d'amplada per 5 de fondària i presenta, a peu pla, un finestró emmarcat en pedra i un portal d'arc rebaixat, també de granit, amb la creu de Canet i la data de 1796 gravades a la clau. Sobre seu hi ha dues finestres d'obra. A continuació hi ha un cobert amb teulada de fibrociment que serveix de garatge per a dos turismes, amb caiguda davantera. Darrere de la primera construcció n'apareix una altra lleugerament realçada, també de planta baixa i pis, amb coberta a dos aiguavessants amb el carener en direcció E-O i dues tortugades ceràmiques per a la recollida d'aigües pluvials. Aquest cos, avui en desús, correspon a l'antic celler, que s'encasta gairebé dins del talús del terreny. Mesura 6,5 d'ample per 4 de fons. La façana nord consta d'una porta amb arc escarser i d'un finestrell. Les dues obertures estan emmarcades per una motllura de morter de color clar, amb una llegenda incisa sobre la llinda que diu així: 'Dia 12 de setembre de lañ 1852 fet per Jayme Auger [...] mestres casas'. Al costat sud apareixen diverses un parell de construccions juxtaposades amb coberta decreixent, en la mateixa direcció. Es tracta d'antigues dependències agrícoles i ramaderes fetes de maó arrebossat, avui molt malmeses. La primera, de planta baixa i pis, presenta accessos amb arc escarser per les façanes est i oest, a diferent nivell. La segona, molt més modesta, té planta única i una sola entrada per llevant. Al seu davant hi ha una construcció de maó arrebossat de planta quadrangular i coberta de teula d'un sol vessant amb caiguda cap al sud que alberga un pou d'aigua, i, al seu costat, la mola de pedra i les restes d'un trull de pedra per moldre olives.	08193-29	Sobre el veïnat de Can Llop i sota la masia de Can Gurri, al vessant de llevant de la Cogulera.	La masia apareix representada, per bé que sense identificar-ne el nom, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també grafiada amb el nom de 'Can Sallart' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. Els propietaris actuals són descendents del masover de Can Parera, Vicenç Costa Costa, que va adquirir la masia de Cal Cisteller la dècada de 1920 a la família Gallart de Calella.	41.6352600,2.5572400	463123	4609376	1796	08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Regular	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82048-foto-08193-29-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82048-foto-08193-29-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82048-foto-08193-29-3.jpg	Legal	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-34.	119\|98	45	1.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82050	Can Ginebre o Ginebra	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-ginebre-o-ginebra	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 7, 14 i 53. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 23, p. 104. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. Fons ANC1-1087-T-2846. Arxiu de la Família Desvalls. Llinatge Roger-Vallseca. Sig.antiga: 2098. Redempció de servitud atorgada per Pere Ginebra, de la parròquia de Sant Iscle de Vallalta, com a procurador de Francesc de Maçanet, donzell de Castelló d'Empúries, a favor de Miquela, filla de Jaume Juiol, de la mateixa parròquia. Calella, 1416. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. Fons ANC1-172-T-523. Llinatge d'Arquer. Concòrdia signada entre Maties Arquer, ciutadà honrat de Barcelona i Bartolomé Ginebra i Torrent, llaurador de Sant Iscle de Vallalta. Arenys de Mar, 1838. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 4226-I.	XX		Antiga masia reconvertida en torre d'estiueig que dona nom a la urbanització construïda en els terrenys de la finca. De la construcció primigènia no en queda rastre, fruit de les successives remodelacions i ampliacions. Es tracta d'un edifici de planta rectangular de 17 metres de longitud per 10 de fondària amb coberta de teula paral·lela a la façana principal, orientada al sud-est. Té planta baixa i pis. A cada punta hi ha una edificació adossada que funciona com a habitatge independent. La del costat nord-est mesura 9 metres de longitud per 7 de fondària, consta de dues crugies paral·leles i és de la mateixa alçària que el cos central, però té la coberta perpendicular, la qual cosa origina una façana amb frontó triangular per encabir-hi les golfes. L'esquema es repeteix a l'extrem sud-oest. En aquest cas, però, l'edifici fa 9 metres de longitud per 11 de fondària i consta de planta baixa, primer i segon pis. La planta adopta forma d'ela (L), ja que la secció posterior fa una reculada que dona lloc a un garatge i, damunt seu, una terrassa. Els paraments són arrebossats i pintats de color cru. El pla de façana es compon sobre eixos verticals: dos a cadascuna de les edificacions laterals i quatre a la del mig. L'edifici es caracteritza per l'ús de la fusta en els tancaments, les baranes dels balcons i els ampitadors, així com en les llindes de les obertures, reforçades amb tornapuntes. El mateix material es repeteix tant en els cabirons de fusta del voladís perimetral, com en els que sostenen les marquesines de teula i obra que fan de trencaaigües a les finestres, balconades i portals. La pedra i el maó hi tenen un paper secundari, essent presents en alguns brancals, pedrissos i murs de tanca. La línia d'edificacions se situa sobre una plataforma en direcció SO-NE amb un pati arbrat al seu davant i una feixa longitudinal inferior amb hort i piscina. Al sector de tramuntana hi ha un frontó i una pista esportiva, i, a l'altre extrem, un bosc de cedres pins. Una tanca de bardissa clou la finca perimetralment. En el camí d'accés a la urbanització hi ha les restes de l'antic ingrés a la propietat. Si bé la marquesina d'entrada ha estat eliminada per facilitar el pas de vehicles de gàlib elevat, es conserven els pilars de pedra escairada que la sostenien i, al seu costat, el portal adovellat en forma d'arc rodó que feien servir els vianants.	08193-31	Veïnat de Can Ginebre, al carrer de Can Ginebre, vora la partió amb Sant Cebrià de Vallalta.	A l'Arxiu Nacional de Catalunya es conserven dos documents referits al llinatge Ginebra. El més antic és un pergamí datat a Calella el 10 de juliol de 1416 en què Pere Ginebra, actuant com a procurador de Francesc de Maçanet, donzell de Castelló d'Empúries, redimeix de servitud Miquela Juiol, de la parròquia de Sant Iscle de Vallalta, a canvi del pagament de 55 sous. D'altra banda, el 4 de juny de 1838, Bartolomé Ginebra i Torrent, pagès, i Maties Arquer, ciutadà honrat de Barcelona, van signar davant del notari d'Arenys de Mar la concòrdia que posava fi al plet sostingut entre ambdues parts a raó de la pretensió de la part actora que el possessor del mas Ginebra pagués vint-i-una pensions de cens per la venda a carta de gràcia que féu el vescomte de Cabrera el 1569 a Joan Arquer per 31 lliures. Casa pensió reclamada comprenia una quartera d'ordi, tres octaus i mig de civada, mitja lliura de cera, una gallina i dos ous. Amb aquell acord i a la vista de la documentació aportada per Ginebra, Arquer anul·lava el procediment i dirigia la seva pretensió contra Bartomeu Puigvert i els seus tutors, Jaume Vives de la Cortada i Isidre Torrent, d'una banda, i contra Pere Terradas i Coll, pagès de Sant Cebrià, de l'altra. La masia apareix representada amb el nom de 'Can Ginebar' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914.	41.6226000,2.5807800	465077	4607960		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82050-foto-08193-31-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82050-foto-08193-31-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82050-foto-08193-31-3.jpg	Legal	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		S'hi accedeix a través dels vials que condueixen a la urbanització de Can Ginebre a través dels ponts situats en els pk 22.9 i 23.4 de la carretera BV-5128 entre Sant Cebrià i Sant Iscle de Vallalta Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció A.	119\|98	45	1.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82054	Veïnat de la Salut	https://patrimonicultural.diba.cat/element/veinat-de-la-salut	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 50. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 27, p. 105. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34356. GINESTA I SALICRÚ, Amadeu (2007). Records d'un pagès i bosquerol de l'Alt Maresme. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 24.	XVIII-XIX		Veïnat format per un rengle de sis habitatges entre mitgeres amb la façana principal encarada a migdia. El barri deu el seu nom a l'ermita que hi ha al seu davant, a l'altre costat del torrent. Es tracta d'un grup de cases de cós de planta baixa i pis amb les cobertes fetes de teula amb el carener paral·lel al carrer. Segons l'altura, formen dos grups: un de més baix, format per les dues primeres edificacions, i un de mig metre més alt, integrat per tota la resta. Sumen, en conjunt, 48 metres lineals de façana i totalitzen 500 metres quadrats en planta. Les façanes, molt senzilles, es componen sobre dos eixos verticals. A la planta baixa hi ha el portal i una finestra de llinda plana, i, a dalt, dues finestres alineades de les mateixes característiques. El cornisament és senzill i rematat amb una tortugada ceràmica, si bé els baixants són d'altres materials. Els paraments són arrebossats i pintats majoritàriament de color blanc o bé terrós. Al davant s'alternen els espais buits, antigament ocupats per horts, amb algunes construccions aïllades. A la part del darrere hi ha la masia de Cal Vermell. Al sector de ponent encara hi resten feixes per sembrar, que eren irrigades amb l'aigua d'una bassa que pertanyia al veïnat.	08193-35	Barri de la Salut, al nord del nucli urbà, en el marge esquerre del Torrent de la Font de la Salut.	El nucli apareix identificat com a 'Vehinat o Arrabal de la Salud' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. Les cases més antigues del conjunt conserven el malnom dels seus estadants: Can Blens, Can Damià, Can Calaita i Can Pere Serena o Can Marieta Dansa.	41.6315100,2.5658600	463839	4608956		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82054-foto-08193-35-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82054-foto-08193-35-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82054-foto-08193-35-3.jpg	Legal	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Conjunt arquitectònic	Privada	Residencial	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		L'accés al veïnat es fa a través del camí de terra que va del centre urbà fins a Can Vila, tot resseguint el torrent de la Font de la Salut fins a Can Querol.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció C.	119\|98	46	1.2	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82055	Can Verdura	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-verdura	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 8 i 25. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre V, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-55, pp. 585-592. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 26, p. 105. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 16.	XVIII-XX	Reformes dutes a terme durant els segles XIX i XX.	Masia de planta en forma d'ela (L) invertida de tres crugies perpendiculars que donen lloc a una composició de la façana sobre tres eixos verticals. La crugia de ponent és 4 metres més curta que les dues primeres i dona origen a una reculada amb diverses obertures en les dues façanes de l'angle resultant: un portal allindat de grans dimensions a la façana posterior de la primer crugia, i una porta alçada, precedida de 5 graons, a la planta baixa i un balcó amb brèndoles de ferro a la primera planta de la façana lateral del cos principal. La masia consta de planta baixa i pis, amb coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular, xemeneies d'obra als dos tremujals i tortugades frontal i posterior per a la recollida d'aigües pluvials, amb baixants de gerrer. Els paraments són arrebossats i pintats de color ocre. La façana principal mira cap al migdia. A la planta baixa hi ha un portal central amb brancals i llinda de pedra, flanquejat per un altre portal d'arc rebaixat a la secció de llevant i per una finestra amb reixa a la secció de ponent. Entremig hi ha una caseta per al gos, feta d'obra. Les portes consten de dues fulles de posts de fusta. Al primer pis hi ha un balcó al centre, una finestra amb llinda de pedra a la dreta i una altra amb ampit de rajola ceràmica a l'esquerra. Els tancaments són de fusta, protegits amb persianes de cordill de color verd. La façana oest apareix sense compondre. Té una finestra allindada a la planta baixa, tancada amb reixa, i tres d'arc de mig punt a la planta primera. La masia s'ha anat ampliant amb l'addició de diverses construccions auxiliars. La crugia central de la façana posterior té adossat un cos rectangular de 5,5 per 12 metres en direcció nord i una sola planta amb coberta d'un aiguavés amb caiguda cap a l'est. Per la seva part, la secció davantera de la masia té adossat, pel costat de llevant, un edifici de planta rectangular de 4,5 metres d'amplada per 20 de longitud disposat en direcció N-S. Aquest brancal genera una ala lateral que es projecta cap endavant i delimita l'era de la masia per orient. El volum es compon de dues plantes amb coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal, encarada a ponent. Com a edifici auxiliar, presenta múltiples obertures: sis portes a la planta baixa, la qual cosa dona idea de la seva distribució interior, i una porta al pis superior per a facilitar l'emmagatzematge de productes agrícoles. Al davant de la casa hi ha una gran era enrajolada i un parell de moreres. A un nivell inferior, sobre una antiga feixa de conreu, es conserven un trull de pedra per moldre olives i un pou circular fet de paredat comú amb dues piques: una a l'altura del brocal i una altra a peu pla.	08193-36	Camí particular paral·lel al carrer de Francesc Macià, a llevant del nucli urbà.	A mitjan segle XIX, els propietaris de Can Verdura figuraven entre els principals contribuents del municipi. Tot i la proximitat al nucli, la família va obrir casa al centre de la població per a major comoditat i per significar la seva ascendència sobre la vida social. De fet, l'antropònim dona nom també a un pujol proper -el turó d'en Verdura-, situat al nord. La masia apareix representada amb el nom de 'Can Casas' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914.	41.6242900,2.5722100	464364	4608151		08193	Sant Iscle de Vallalta		Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82055-foto-08193-36-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82055-foto-08193-36-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82055-foto-08193-36-3.jpg	Legal	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		La masia es troba al vessant de solell d'un turó parcialment urbanitzat, entre una clariana i un bosc mixt de pins i alzines.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B. Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. Maig 2015. M-55.	119\|98	45	1.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82056	Molí d'en Torrus o de la riera de Vallalta	https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-den-torrus-o-de-la-riera-de-vallalta	ARXIU DE LA CORONA D'ARAGÓ (1667). “Reial Audiència. Plets Civils”, 26613. Causa de Joan Torró (o Torras), pagès de Sant Iscle de Vallalta, i després Pere Torró, pagès, contra diversos creditors. ARXIU DE LA CORONA D'ARAGÓ (1554). “Ordes Religiosos i Militars. Monacals-Hisenda”, Volum 807. Capbreus del priorat de Sant Marçal del Montseny. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 41546. RANGIL I BRUNET, Daniel (2009). Vògits, modolons i desfedors. Recull de la memòria oral del Montnegre (II). Capellades: Daniel Rangil, pp. 72-74.	XVIII	Molt transformat per l'adequació en restaurant	Molí fariner de planta rectangular de 12 metres de longitud i 7 d'amplada, aproximadament. L'edifici primigeni constava de tres nivells de circulació, que tenien la consideració de planta soterrani, planta baixa i primer pis per la façana principal, orientada a llevant. Al costat de ponent, hi havia la bassa, avui terraplenada i convertida en jardí, de manera que únicament hi sobreeixia la planta superior, que acollia l'habitatge del moliner. Entre la plataforma anterior i la posterior hi ha 4 metres de diferència. Els paraments són fets de paredat comú amb menudall i còdols de riu. Els brancals, ampits i llindes de les obertures són de maó massís, rematades en forma d'arc rebaixat amb peces de cantell. Aquest material és també present en la imbricació de la cornisa i en algunes arestes de l'edifici. A l'angle sud-est hi ha tres pedres lligades, en espera d'una possible ampliació. La construcció ha estat molt transformada amb l'addició de diversos cossos i volums, fruit de la rehabilitació i adequació com a restaurant de què va ser objecte l'any 1989. Com en l'actualitat, l'edifici es componia de tres crugies perpendiculars i tenia coberta de teula de dos aiguavessos amb el carener paral·lel. Les dues primeres seccions han estat remuntades mig metre i la secció nord ha estat sobrealçada amb una planta per igualar-ne l'altura. Aquesta darrera té un terrat pla que acull una xemeneia amb la sortida de fums de la cuina, així com totes les instal·lacions de climatització de l'establiment. Per tal de camuflar-les s'ha format un acroteri perimetral seguint les mateixes pautes estètiques que la resta de paraments i coronat amb una línia de teules. La façana principal es compon sobre tres eixos verticals. El portal original se situa a l'extrem sud i actualment està inutilitzat amb una reixa de ferro de nou encuny. Al centre hi ha dues finestres amb reixes antigues i a l'extrem nord s'ha obert un portal amb ventalla, protegit amb una reixa mòbil, que dona accés a un cobert de planxes asfàltiques sobre una armadura de fusta on es fa la brasa del restaurant. En les immediacions hi ha una torre elèctrica de mitja tensió que enlletgeix la visió. A la façana sud només hi aflora la planta superior, al mig de la qual hi ha una porta amb arc escarser de maons i una reixa oscil·lant de nova fabricació. Al seu interior hi ha un dels menjadors del local. Els nous usos de l'edifici han traslladat l'accés principal a la façana oest. L'ingrés s'efectua a través d'un cos afegit que fa les funcions de rebedor i distribuïdor, amb entrada en forma d'arc rebaixat al costat sud i una finestra geminada d'arc de rodó a la cara oest. A continuació hi ha una lluerna sobre el pou o cup del molí que segueix el pendent de la teulada. La claraboia dona llum zenital a una escala de cargol feta de fusta que comunica amb la cuina de l'establiment, situada a la planta inferior. Per unir el pou amb les dependències de la planta baixa ha estat necessari obrir un esvoranc en el mur de càrrega. El molí se situa en posició transversal a la riera, de manera que els fonaments de la cara nord s'enfondeixen en el marge dret de la llera. A la part inferior hi ha dues galeries superposades formades per dues voltes rodones cadascuna que constitueixen el cacau o canal de desguàs, alhora que actuen també com a contraforts del mur de contenció de la plataforma sobre la qual s'assentaven el molí i la bassa. Damunt d'aquest sòcol es forma un gran arc central rebaixat que va del forjat fins al sostre de la planta baixa. Actualment, la meitat inferior d'aquesta obertura està paredada i la part superior dona claror a la cuina, juntament amb una altra finestra reixada situada a la banda nord.	08193-37	Al quadrant sud-est del terme, al marge dret de la riera de Vallalta, en el pk 23,2 de la BV-5128.	El molí es troba situat 50 metres aigües amunt de la confluència de la riera de Vallalta i el torrent d'en Torres. Aquest darrer davalla de Can Torrus Vell, que el segle XVI era anomenat 'mas Torró'. L'edificació apareix identificada com a 'Molí d'en Torres' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. Al seu llibre 'Vògits, modolons i desfedors', Daniel Rangil (RANGIL 2009:72) explica el funcionament del 'molí d'en Torrus' a través del testimoni de Joan Bassols. Descendent d'una família de moliners, Bassols va rellevar el pare a la seva mort, l'any 1949, i va estar-s'hi fins que l'aparició dels molins elèctrics va fer-lo abandonar l'activitat, el 1953, ja que 'no érem els amos dels molins i també havíem de pagar una mica d'arrendament'. Els moliners cobraven un preu als pagesos que els duien el gra, tot i que 'si no tenien diners et quedaves un tant'. D'això se'n deia 'morturant' i representava un 10 per cent: 'per 50 quilos de gra que portaven, cinc quilos per al moliner'. Al molí d'en Torrus hi havia dues moles, amb dos carcabans. 'A última hora només en fèiem anar una', però antigament funcionaven les dues: una per a consum humà i l'altra per al bestiar. D'aquesta manera també s'evitava que els primers i últims grans de cada molta es barregessin, ja que tant aviat es molia blat com ordi, civada, aglans o faves seques per engreixar els porcs. 'El molí començava a la tardor' i s'hi feien dues bassades diàries: una al matí i una a la tarda. La bassa 'era grossa' i trigava 'sis o vuit hores a ser plena', tenint en compte que 'la riera baixava quasi tot l'any'. Cada bassada 'durava tres hores i mitja' i hi 'baixava un bon rec', però 'si la feies al vespre no podies engegar fins a les quatre o les cinc de la matinada'. El pou del molí tenia 'deu metres' de fondària i 'a baix hi havia com una roda de carro, però amb esclops'. El rodet era de fusta i 's'havia d'anar falcant perquè no marxés. Amb una palanca graduada amb un bastó li donaves la pressió' adient per fer girar l'eix de la mola de dalt. 'Tenies dos bastons amb una creueta perquè si volies més de pressa posaves el mes gros', i a l'inrevés. La pedra de dalt 'era molt bona'. Pesava prop de tres tones i feia vuitanta o setanta centímetres de gruix i un metre i mig de diàmetre, amb tres cèrcols de ferro. La de sota, en canvi, 'ja havia servit molts anys' i 'poder feia trenta centímetres', ja que 'només tenia dos cèrcols'. De tant en tant s'havien de 'picar les regates amb unes escodes. Això ho fèiem cada mig any perquè sinó anava quedant fina i no treballava'. La pedra sotana era fixa, mentre que la de sobre s'havia d'aixecar i tombar amb una grua que hi havia al costat'.	41.6216200,2.5762800	464701	4607853		08193	Sant Iscle de Vallalta		Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82056-foto-08193-37-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82056-foto-08193-37-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82056-foto-08193-37-3.jpg	Inexistent	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Productiu	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		Cont. Descripció: La cara nord es completa amb la remunta o refacció del primer pis. Avui dia acull la barra del bar i un dels dos menjadors del restaurant. Es tracta d'una gran sala voltada de finestres emmarcades en maó: una a llevant, dues a ponent i quatre a tramuntana. A l'esplanada exterior situada a ponent hi ha un aparcament de terra reservat als clients i, seguidament, una terrassa exterior amb tarima i pèrgola de fusta, per un costat, i un parterre de gespa, per l'altre. Al mig d'aquest espai hi ha exposades dues moles de pedra semienterrades i recolzades entre elles; una de sencera i l'altra, possiblement trencada per la meitat.	119\|98	45	1.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82057	Molí de Can Camps o de Sant Iscle	https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-can-camps-o-de-sant-iscle	ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-1-T-6844. 'Comissió de Responsabilitats. Registres núms. 6262 i 6263 de 12 de febrer de 1938'. Comitè d'Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns confiscats del Maresme: Montgat, Òrrius, Palafolls, Pineda de Mar, Premià de Mar, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 41547.	XIX-XX	Parcialment arruïnat a causa de l'abandonament.	Molí fariner amb planta en forma d'ela (L) de 12 metres de longitud i 12 d'amplada. L'aigua per moure el giny procedia de l'actual plaça de les Basses, per la qual cosa la façana nord queda subsumida en aquesta plataforma. L'edifici consta de planta baixa i pis amb coberta de dos aiguavessos amb el carener paral·lel a la façana principal. Aquesta es troba orientada a migdia i es compon sobre dos eixos verticals. A la planta baixa hi ha un porta emmarcada en pedra bisellada i en forma d'arc rebaixat. Al seu costat hi ha adossada una construcció auxiliar de planta rectangular i única amb coberta de fibrociment amb caiguda cap a llevant. A la primera planta apareixen dues finestres de component vertical. Al pany central hi ha esgrafiada una llegenda en lletres majúscules i tres línies de text que diu així: 'AÑO 1900 / MOLINO / HARINERO', i, sota seu, dues possibles inicials: DC i BB. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc, amb diversos motius ornamentals en color grana o roig anglès, com ara els cadenats de les cantonades, les viseres de les obertures i les sanefes a nivell dels forjats. Tot plegat recorda la decoració de Can Camps o Can Baltà, finca situada a l'altra riba del torrent i amb la qual estava unida través d'un pont de maons, avui arruïnat, pintat del mateix color. La façana de llevant es compon sobre tres eixos. A la planta baixa té dues finestres laterals de diferent format amb reixes també distintes. En posició central, però lleugerament desplaçat de l'eix de simetria, hi ha un pou de planta circular revestit amb maó pla en vertical. La captació està protegida per una caixa d'obra, també de maó, que ha perdut l'arrebossat, i que es projecta fins a l'altura de la primera planta. Sobre seu descansa el replà de l'escala exterior que serveix per accedir-hi. Es tracta d'una modificació posterior, tant pels materials utilitzats (ànima de ferro industrial i graons prefabricats) com per la reducció de les mides de la porta. A cada costat hi ha una finestra. La façana nord es desdobla en dues seccions. La davantera, de dues crugies, té una porta metàl·lica d'una sola fulla a la planta baixa i una finestra en un lateral del primer pis, mentre que la malesa i la vegetació només deixen veure una finestra reixada a la planta superior del cos posterior. La teulada està en mal estat i té una lona de plàstic al tremujal de llevant de la cos davanter per evitar l'entrada d'aigua. També estan malmesos i s'hi compten algunes faltes entre els cabirons que sostenen el ràfec de les façanes de llevant i migdia. Pel que fa a l'interior, hi ha col·locats diversos puntals per estintolar les bigues del primer pis.	08193-38	Pas del Molí, al carrer de les Escoles, s/n (antigament, carrer de les Sortides, núm. 2).	L'edificació apareix identificada com a 'molino harinero' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. Durant la Guerra Civil, l'Ajuntament va confiscar el molí i la resta de finques de Can Camps al seu titular, Pere Baltà Tarafa, que havia fugit de la població.	41.6249000,2.5691800	464112	4608220		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Dolent	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82057-foto-08193-38-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82057-foto-08193-38-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82057-foto-08193-38-3.jpg	Legal	Popular\|Contemporani	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Sense ús	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio			119\|98	45	1.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82086	La Roca Caganera	https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-roca-caganera	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 32.			Pedra granítica de proporcions irregulars encastada al terra. La fama li ve per la tradició oral que li assigna una significació escatològica: s'explica que els pagesos i caminaires la feien servir per amagar les seves natges de les mirades indiscretes. Lluny d'estar-se'n, els isclencs la reivindiquen amb orgull, fins al punt que va donar nom a la primera capçalera local d'ençà de la dictadura, l'any 1980. La Roca Caganera forma part de tots els itineraris de natura i senderisme que discorren a l'entorn del GR-5 i n'és parada obligada. Per aquest motiu se n'ha arranjat l'espai amb la col·locació d'una tanca de fusta, al darrere, i d'un banc per seure-hi, al costat.	08193-67	Al final del carrer del Doctor Barri, un cop passades les últimes cases del veïnat d'en Soler.		41.6293000,2.5672500	463953	4608710		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82086-foto-08193-67-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82086-foto-08193-67-3.jpg	Inexistent	Prehistòric	Patrimoni natural	Zona d'interès	Pública	Científic	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		Aquest indret està situat al nord del centre urbà de Sant Iscle de Vallalta, on comença el camí de terra que porta al veïnat de la Salut, Ca l'Oller, coll Senís i Can Vives de la Cortada.	76	2153	5.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82020	Dolmen de mas Barraquer	https://patrimonicultural.diba.cat/element/dolmen-de-mas-barraquer	BASSOLS FERNÁNDEZ, IMMACULADA (2005): Memòria de la intervenció arqueològica. Núm. Reg.: 6586 GENERALITAT DE CATALUNYA (2008): Actualització de la Carta Arqueològica del Maresme. Barcelona. Servei d'Arqueologia i Paleontologia SERRA I VILARÓ, JOAN (1927): La civilització megalítica a Catalunya. Contribució al seu estudi. Solsona. Museu Arqueològic Diocesà.	-XIX/-XIII	Desaparegut, desconegut.	Dolmen, actualment desaparegut., documentat per mossèn Joan Serra i Vilaró l'any 1927. En el moment de la seva documentació només en restava dreta una pedra de 0,25m d'ample, 0,45m de llarg i 1,05m d'alçada; així com una altra llosa caiguda de 0,25m de gruix, 0,62m de llarg i 1,05m d'alt, de la qual encara es veia el lloc que prèviament havia ocupat.	08193-1	A l'oest del municipi, en un punt pla prop del cim del turó de Ca l'Oller		41.6338800,2.5521000	462694	4609225		08193	Sant Iscle de Vallalta	Difícil	Dolent	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82020-foto-08193-1-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82020-foto-08193-1-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82020-foto-08193-1-3.jpg	Legal	Prehistòric\|Edats dels Metalls	Patrimoni immoble	Jaciment arqueològic	Privada	Sense ús	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		Fruit de l'excavació del túmul, mossèn Serra i Vilaró trobà fragments d'almenys set vasos ceràmics corresponents, segons l'autor, a les formes típiques de l'edat dels metalls. A la vora d'una de les peces s'hi apreciava una línia d'incisions que tipològicament podria correspondre al període del bronze inicial o bronze mig. Sota la direcció d'Immaculada Bassols, l'any 2005 es dugué a terme una prospecció superficial per tal de localitzar les restes del dolmen, el resultat de la qual fou negatiu. Només es documentà una llosa dreta la part visible de la qual feia 0,5m d'alçada, 0,5m d'amplada i 0,25m degruix, relacionada amb els límits de la finca, però sense cap vinculació aparent amb el dolmen. L'any 2008, amb motiu de la revisió de la carta arqueològica del Maresme, es tornà a explorar la zona, novament amb resultats negatius pel qè fa el dolmen. El que sí es va localitzar, a 55m de la fita documentada l'any 2005, fou una altra llosa amb les mateixes característiques i dimensions.L'accés al lloc on suposadament es trobava el dolmen es fa des del nucli urbà de St. Iscle de Vallalta, pel veïnat d'en Soler, seguint el camí cap a ca l'Aranyó i la pista principal en direcció a l'oest, cap a la Cogulera. El jaciment es troba per sobre dels Bancals de ca l'Oller, en una zona de bosc i matolls amb afloraments de roca mare.Datació Bronze antic -1800 / Bronze mig -1200	76\|79	1754	1.4	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82021	Inscultura del Pla de Forcs o Pedra de les Olles	https://patrimonicultural.diba.cat/element/inscultura-del-pla-de-forcs-o-pedra-de-les-olles	ABELANET, Jean (1986): Signes sans paroles. Cent siècles d'art rupestre en Europe Occidentale. París: Hachette, pp. 161 i ss. BASSOLS FERNÁNDEZ, Immaculada (2005): Memòria de la intervenció arqueològica. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Núm. Reg. 6586. GENERALITAT DE CATALUNYA (2008). Actualització de la Carta Arqueològica del Maresme. Barcelona: Servei d'Arqueologia i Paleontologia PASCUAL GUASCH, Ricard (1988). La piedra con «cúpulas» del Pla de Forcs (Sant Iscle de Vallalta, Maresme, Barcelona). Barcelona: Espacio, Tiempo y Forma, Serie I, Prehistoria y Arqueología, pp. 445-453.	-XXVI/-XIX		Jaciment d'època prehistòrica consistent en una gran roca amb inscultures en forma de cassoletes, la qual forma part d'un aflorament granític format per tres grans pedres alineades de forma natural en sentit N-S, i d'altres pedres secundàries situades vessant avall. Aquest tipus d'afloraments rocosos són un fenomen geomorfològic característic de la Serralada Litoral anomenat 'caos de boles'. La roca amb inscultures té una planta ovalada, amb una base de 1,8m i una alçada de fins a 2,30m. El nom de Pedra de les Olles li ve donat per les fins a 25 cavitats (o cassoletes), algunes exemptes i d'altres unides entre elles mitjançant reguerons, que té excavades de forma artificial. Les cassoletes presenten diferents morfologies i dimensions: 19 són circulars, 5 el·líptiques (totes elles fan entre 8 i 20cm de diàmetre i entre 3-4cm de profunditat), una és cilíndrica (amb 40cm de diàmetre i una profunditat de 6cm), i una pren la forma de canal de desguàs cap enfora. Les incisions van ser practicades mitjançant la percussió amb altres materials petris, la qual cosa els confereix la típica secció en U, a diferència de les d'època ibèrica, romana o medieval en què l'ús d'eines metàl·liques dóna com a resultat seccions més profundes i en forma de V. Aquest tret, juntament amb el fet que les inscultures en forma de cassoleta es relacionen amb el fenomen megalític, permeten adscriure el jaciment una cronologia entre el Neolític mig/final i el Calcolític. Tot i la prospecció duta a terme l'any 2008 en motiu de la revisió de la Carta Arqueològica del Maresme, en què es va documentar i situar la pedra, no es coneixen altres jaciments arqueològics propers que puguin aportar més dades en relació a la cronologia. No hi ha consens pel què fa la interpretació d'aquest tipus de monuments. Algunes interpretacions sostenen que les inscultures serien marcadors o fites territorials que indicarien punts de reunió d'un grup humà o bé límits o lloc de pas. D'altres, en canvi, els atribueixen funcions de culte als deus o als difunts. En aquest cas, es creu que les cassoletes i els reguerons haurien servit per vessar els líquids de les libacions i ofrenes rituals. Jean Abelanet (1986) apuntà la hipòtesi que aquest tipus d'estructures serien una mena d'altar dedicat al culte d'una deessa prehistòrica de l'agricultura, la fertilitat i la vida d'ultratomba. La disposició de les cavitats de la Pedra de les Olles recordaria els antics kernoi grecs: un sistema format per un vas central i una sèrie de petits recipients anomenats kotiliskoi al seu voltant. Per Pascual Guasch, qui identificà i estudià l'element l'any 1988, seria 'incerta' tant la datació com la interpretació de la seva finalitat. L'autor no descarta algun tipus de relació amb la mort i 'amb algun element líquid' com l'aigua pel seu 'paper purificador', sense rebutjar, però, que sigui 'una simple manifestació de litolatria' vinculada a 'la veneració a certes pedres situades en les cruïlles' (PASCUAL, 1988:452). Aquest jaciment apareix citat en diversos estudis d'Immaculada Bassols.	08193-2	Pla de Forcs (o Pla de Forques o de Feres), en les inmediacions del GR-83, a tocar d'una clariana.	Sovint, les pedres insculturades es troben prop d'altres monuments megalítics, sepultures o assentaments. Per la seva perdurabilitat i ubicació preeminent a la capçalera de la Vallalta, és possible que les cassoletes del Pla de Forcs hagin estat reutilitzades al llarg dels segles. L'element, que va ser identificat i estudiat per Ricard Pascual Guasch l'any 1988, apareix citat en diversos estudis més recents d'Immaculada Bassols. L'any 2013, el Consorci del Parc del Montnegre i el Corredor hi va instal·lar un plafó informatiu amb finalitat divulgativa.	41.6507300,2.5454700	462152	4611098		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82021-foto-08193-2-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82021-foto-08193-2-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82021-foto-08193-2-3.jpg	Legal	Neolític\|Prehistòric	Patrimoni immoble	Jaciment arqueològic	Privada	Sense ús	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		L'accés al jaciment és fàcil i està senyalitzat. Es troba allunyat del nucli urbà, però s'hi pot arribar a través d'una pista practicable a peu o amb vehicle.Cronologia: Neolític final -2500 / Calcolític - 1800	78\|76	1754	1.4	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82032	Can Bataller o Can Boter	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-bataller-o-can-boter	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre IV, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-49, pp. 523-532. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle. Sant Iscle de Vallalta: Edicions Els 2 Pins, pp. 7 i 12-13. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 16. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-1-T-6844. Comissió de Responsabilitats. Registres núms. 6262 i 6263 de 12 de febrer de 1938. Comitè d'Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns confiscats del Maresme: Montgat, Òrrius, Palafolls, Pineda de Mar, Premià de Mar, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8961.	XV-XVIII	Està abandonada. Part del sostre s'ha esfondrat i la façana presenta esquerdes.	Masia de planta rectangular de 13 metres d'amplada per 10 de fondària amb abundant repertori d'elements arquitectònics gòtics del segle XVI. Consta de planta baixa i pis amb coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. L'edifici conserva la fesomia original. La façana presenta, en posició central, una portalada adovellada d'arc de mig punt d'onze dovelles, i, a un costat, una finestra amb la data de 1794 gravada a la llinda, partida per una creu que s'origina en el petit arc de cortina que hi té incís. Els emmarcaments de pedra de la planta baixa estan emblanquinats. La porta consta de dues fulles fetes de pots de fusta i les finestres estan protegides amb porticons interiors emplafonats. A la planta primera hi ha una finestra central amb arc lobulat i espitllera, i dues finestres laterals, una d'arc conopial i l'altra amb incisió d'arc en cortina; totes amb l'ampit motllurat. La façana està arrebossada i emmarcada per dues cantoneres de pedra de bona factura. Tot i patir poques transformacions, s'observa l'ampliació per la part del darrere de la secció longitudinal de llevant, amb coberta d'un sol aiguavés amb caiguda en aquesta última direcció. A causa de l'elevació del terreny sobre el qual descansa, es compon d'una sola planta, amb accés a través d'uns graons de pedra i d'una porta d'obra lleugerament alçada. Al seu costat hi ha un altre cos que completa la secció longitudinal de ponent. Es tracta d'un cos adossat de planta única amb coberta inclinada cap a tramuntana, al qual s'accedeix per una porta amb brancals i llinda de pedra. A la façana oest hi destaquen, a l'altura del primer pis, dues finestres: una amb llinda d'arc lobulat format per dues peces, i l'altra d'arc deprimit convex amb llinda de fusta. Situat en el tram davanter, hi té adossat un petit cos de planta rectangular i una sola altura, és fet de maó, accés pel costat de migdia i coberta amb caiguda cap a ponent. A la façana de llevant hi ha una finestra de pedra amb l'ampit motllurat i arc conopial de dues peces ricament ornamentada. L'obertura es troba en posició centrada i a l'altura de la planta primera, molt a prop de la xemeneia. La resta del parament queda amagat per un conjunt de construccions auxiliars d'una sola planta amb coberta a una vessant. Separat lleugerament de la masia, en direcció est, hi ha un cobert de planta rectangular amb coberta de fibrociment a una vessant. La finca no disposa d'instal·lacions d'aigua i llum, i s'inscriu en un entorn de feixes de conreu i arbres de grans dimensions.	08193-13	Veïnat de Can Palau, al sud-est de Can Ginebre. Dins del Parc del Montnegre i el Corredor.	La masia apareix representada, per bé que sense identificar-ne el nom, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de l'any 1914. Durant la Guerra Civil, el Consell Municipal de Vallalta del Maresme va requisar la finca perquè el seu propietari, Pere Baltà Tarafa, era considerat afecte al bàndol nacional	41.6369100,2.5830700	465275	4609548		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Dolent	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82032-foto-08193-13-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82032-foto-08193-13-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82032-foto-08193-13-3.jpg	Legal	Gòtic\|Modern\|Contemporani\|Popular\|Medieval	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Sense ús	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-49.	93\|94\|98\|119\|85	45	1.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82061	Can Giralt	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-giralt	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-8, pp. 141-148. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 8. RANGIL I BRUNET, Daniel (2011). Piles i súties. Recull de la memòria oral del Montnegre (III). Capellades: Daniel Rangil, p. 162.	XVI-XX		Masia de dues crugies i planta lleugerament rectangular de 13 metres d'amplada per 9 de fondària amb façana principal orientada a migdia, carener perpendicular i coberta de teula àrab de dos aiguavessants. Consta de planta baixa i pis. A la secció esquerra s'obre un portal de mig punt amb brancals i nou dovelles de pedra, i ventalla de vidre precedida d'un parell d'esglaons. A l'altre extrem hi ha dues finestres reixades consecutives emmarcades de pedra, una de les quals correspon a l'adaptació d'un portal secundari de brancals de pedra i arc rebaixat amb llinda granítica d'una sola peça. La clau duu gravada la data '1800' i existeix la possibilitat que es tracti d'un element desplaçat de la seva ubicació original. A la planta primera hi ha dues finestres emmarcades de pedra d'estil gòtic. La primera està perfectament alineada amb el portal principal i procedeix d'una casa que havia estat situada al nucli urbà de Sant Pol de Mar. Consta d'una espitllera sota l'ampit i està coronada per un arc conopial de dues peces. L'altra se situa sobre el portal tapiat i està guarnida amb una incisió d'arc en cortina. La resta d'obertures de la masia són totes de llinda plana, preferentment amb travessers de fusta. A la façana de llevant n'hi ha un parell per planta. Entre ambdues seccions s'estén un ampli pany de paret que serveix de base a una xemeneia d'obra de grans dimensions, sobretot pel que fa a l'altura. Als peus de la cantonera anterior hi ha una pica i un broc de granit encastats a la paret. La façana nord ha estat recrescuda sobre la base d'un mur esglaonat més gruixut fet de paredat comú. Aquest sòcol integra dues finestres reixades i serveix de repeu a un petit fumeral adossat al capcer, dins del qual s'obre una tercera obertura igualment modesta. Les cantoneres de carreus de pedra sense arrebossar donen pas, a l'angle N-O, a un contrafort. A diferència de la resta de paraments, arrebossats i pintats de blanc, la façana oest és tota de pedra i presenta, en el terç posterior, una finestra quadrangular amb porticons al primer pis i, a peu pla, una porta amb brancals de pedra i llinda de fusta franquejada de dos finestretes. Parcialment adossat a la cantonada S-O apareix un porxo rectangular que es projecta cap a migdia. El cobert presenta coberta de teula d'un sol aiguavés i està equipat amb una xemeneia per a la barbacoa. L'annex és totalment obert a llevant, amb tancaments parcials de paredat comú a la resta de plans.	08193-42	Veïnat de Can Palau, entre els fondos de Can Castellar i de Can Patalina.	La masia apareix grafiada amb el nom de 'Can Giralt' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també representada amb el nom ‘Can Joan Giralt' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. Daniel Rangil (RANGIL, 2011:162) recull el testimoni del paranyer de Sant Celoni Lluís Ibern, dit en Peixa, que de jove es dedicava a parar trampes pel Montnegre i la conca de la Tordera per vendre la pell dels animals (conills, esquirols, gats marcs i gorjablancs). Ibern va iniciar la seva activitat quan va esclatar la Guerra Civil, l'any 1936, i explica que a les nits 'dormia en barraques de carboners o de roders' i que, quan podia, 'anava a l'Hostal de Montnegre' o bé l'acollien en masos de Sant Iscle com la Casa Nova de Mas Ponts, Can Vives de la Cortada o Can Giralt. La casa es va reformar a finals de la dècada de 1970. Segons el propietari de la finca, que ho és també de la veïna Cal Josepic, aleshores es van enderrocar dos forns de pa en mal estat i es va remoure el paviment de pedra de l'era per col·locar-lo a la planta baixa de la masia. D'acord amb el seu testimoni, la casa hauria patit diversos incendis, la qual cosa explicaria la remoció d'elements.	41.6503600,2.5848800	465433	4611041		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82061-foto-08193-42-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82061-foto-08193-42-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82061-foto-08193-42-3.jpg	Legal	Gòtic\|Modern\|Contemporani\|Popular\|Medieval	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		La masia es troba en un dels vessants del turó de Ca n'Alomar, sobre una zona de feixes de conreu i al peu de la pista forestal corresponent a l'anomenat camí de la Casa Vella a Ca n'Alomar que connecta amb el camí de Can Xona, després de travessar la urbanització de Can Ginebre.Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-8.Catàleg d'edificis i indrets d'interès arquitectònic, històric, arqueològic o paisatgístic. Annex 2. Pla Especial del Montnegre i el Corredor. Serralada de Marina. DIBA. Servei de Parcs Naturals. 1989.	93\|94\|98\|119\|85	45	1.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82063	Can Patalina	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-patalina	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-10, pp. 159-166.	XVI-XX		Masia de planta rectangular de 14 metres de longitud per 9 de fondària amb façana principal orientada a migdia, carener perpendicular i coberta de teula àrab de dos aiguavessants. La caiguda cap a l'est ocupa dues de les tres crugies, fruit de l'ampliació de la construcció primigènia al llarg del segle XIX. Consta de planta baixa i pis, amb tots els paraments arrebossats i pintats de color blanc. L'entrada se situa sota l'eix del capcer, amb brancals i llinda de granit en forma d'arc escarser i porta amb ventalla de dues fulles. L'accés es troba precedit per dos graons de pedra i d'un enrajolat de toves, sota una pèrgola metàl·lica. Als dos extrems hi ha sengles finestres amb ampits, brancals i llindes plana de pedra ben escairada, protegides per reixa de forja. La de ponent és més antiga i la de llevant és més moderna i consta de dues fulles. Al primer pis es conserven dues finestres gòtiques d'arc conopial lobulat. La situada a ponent és de dimensions més reduïdes i té l'ampit decorat amb tres esferes, i la del centre hi té carasses esculpides. A l'altre costat hi ha un balcó ampitador amb brèndoles de ferro i una porta vidriada de dues fulles. I entre les dues obertures hi ha un rellotge de sol que reprodueix a petita escala el contorn de l'arc rebaixat de la balconera, per la qual cosa dati també possiblement del segle XIX. El conjunt es completa amb dos annexos rectangulars de planta única i coberta de teula amb caiguda cap enfora: un a la façana de llevant, contemporani i sense cap interès, i un altre a la façana de ponent que destaca per un seguit de finestres emmarcades en pedra i per un portal reixat amb brancals de granit i arc rebaixat amb clau de maons a sardinell.	08193-44	Veïnat de Can Palau, entre els fondos de Can Castellar i de Can Patalina.	A l'interior de l'habitatge hi ha una llinda amb la data de 1823. La masia apareix representada, sense ser identificada pel nom, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. Els propietaris actuals van adquirir la finca la dècada de 1970. Molt deteriorada, la van sotmetre a un procés de restauració que va concloure el 1989.	41.6485700,2.5865200	465569	4610841		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82063-foto-08193-44-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82063-foto-08193-44-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82063-foto-08193-44-3.jpg	Legal	Gòtic\|Modern\|Contemporani\|Popular\|Medieval	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		La masia està situada en un dels vessants del turó de Ca n'Alomar sobre una zona de feixes de conreu propera a un camí secundari que uneix el camí de Can Xona amb la urbanització de Can Palau.Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-10.	93\|94\|98\|119\|85	45	1.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02
82030	Can Gurri	https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-gurri-0	AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre III, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-33, pp. 375-382. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 14, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8959.	XV-XX	Origen al segle XV. Reformes posteriors durant els segles XVII-XX.	Masia de planta rectangular de 12 metres d'amplada per 5 de fondària d'una crugia paral·lela a la façana principal. Es compon de planta baixa i pis, i coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular. La façana principal està encarada a migdia i presenta una distribució simètrica de les obertures a partir de tres eixos verticals. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc, i l'entorn de la casa està enrajolat amb paviment ceràmic. La masia s'assenta sobre una plataforma sostinguda per un mur de maçoneria que acull dos plataners de grans dimensions. A la planta baixa hi ha un portal central d'arc de mig punt amb brancals, llindar i nou dovelles de pedra, i dues finestres amb ampit de pedra, reixes de ferro forjat i porticons interiors. La porta consta de dues fulles amb plafons de fusta a la meitat inferior i remitjos envidrats a la part superior. A la planta primera hi ha una finestra central amb l'ampit molt elaborat i dues de laterals, totes emmarcades amb pedra. A la façana de llevant hi destaca una finestra geminada de reminiscències romàniques a la primera planta, protegida per una reixa moderna. Al costat de ponent hi ha dues més d'obra, sense compondre: una a peu pla i l'altra al pis de dalt. Unit a la façana posterior de la masia hi ha un altre volum de proporcions similars destinat a l'ampliació de l'habitatge. Més enllà d'un petit esglaonat d'escassament mig metre motivat per l'adaptació topogràfica, aquest cos adossat segueix les mateixes pautes compositives: finestres bífores de mig punt a l'est i quadrades a l'oest, i portes paral·leles a les dues façanes est protegides per marquesines de teula i tornapuntes de fusta. El cos principal és completat pel cantó est amb una ampliació de l'habitatge de planta rectangular i única que suma dues finestres reixades més -una a migdia i l'altre a llevant- i amb un cos semiesfèric de menor entitat a l'angle sud-oest, tots dos coberts amb teules. Aquest darrer s'assenta sobre la roca mare i podria correspondre a un antic forn de pa. En conjunt engloba a la part de llevant un edifici rectangular d'una sola planta de 18 metres de longitud i 6 de fons amb habitacions per a hostes i vistes a la piscina.	08193-11	Veïnat de la Cortada. Al vessant sud-est de la Cogulera, fora del Parc del Montnegre i el Corredor.	La masia apareix representada amb el nom de ‘Can Gurri' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també sota la mateixa denominació en el full del Mapa Geográfico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera.	41.6347200,2.5556600	462991	4609316		08193	Sant Iscle de Vallalta	Fàcil	Bo	https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82030-foto-08193-11-1.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82030-foto-08193-11-2.jpg\|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82030-foto-08193-11-3.jpg	Legal	Modern\|Contemporani\|Popular\|Medieval	Patrimoni immoble	Edifici	Privada	Residencial	2023-08-02 00:00:00	Àlex Asensio		S'hi accedeix des del camí que discorre paral·lel al torrent de la Font de la Salut, a través del trencant que condueix a Cal Cisteller, situat entre el veïnat de Can Llop i Can Xicrau.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta.Text refós. 2006. Nivell de protecció C.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-33.	94\|98\|119\|85	45	1.1	21	Patrimoni cultural	2025-10-15 07:02

Estadístiques 2025

Patrimoni cultural

Mitjana 2025: 349,34 consultes/dia

Sabies que...?

...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?

La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).

Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc

Documentació

Documentació de l'API REST Catàleg de dades Què són les dades obertes? Idees i exemples Avís legal i normes d'ús