Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 82045 | Can Xica | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-xica | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 54. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre III, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-23, pp. 281-289. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 18, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34347. | XVIII-XX | Totalment reformada a principis de la dècada de 1980. | Forma part d'un complex de tres cases d'origen rural situades sobre distintes plataformes i recloses dins d'un baluard. Can Xica ocupa la cota inferior. Es tracta d'una masia molt senzilla de planta rectangular de 12 metres d'amplada per 6 de fondària composta de planta baixa i pis. Té coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal, parcialment orientada a migdia. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc, amb alguna pedra vista, i totes les obertures estan protegides amb porticons exteriors de fusta. Els vèrtexs de les teulades se situen a diferent nivell, la qual cosa indicaria que l'edifici és el resultat de la juxtaposició de dos volums perpendiculars. De la crugia més alta en surt una xemeneia d'obra, mentre que la crugia més baixa concentra les úniques obertures que hi ha a peu pla: un portal d'obra amb arc escarser i una finestra allindada. Adossat a ponent hi ha un cos auxiliar més menut que ha estat afegit a l'habitatge des de dins després de paredar parcialment l'antiga porta exterior i transformar-la en finestra, col·locant-hi una pedra desbastada com a ampit. La masia presenta quatre obertures al primer pis: una amb arc rebaixat i dues de llinda plana a la façana principal, i una darrera al costat de llevant. L'edifici es troba molt desvirtuat i totalment voltat de construccions annexes: al nord hi té una altra casa; a l'oest, un volum auxiliar de planta rectangular, i, al sud, un altre cobert d'obra i una pèrgola amb un emparrat. Al davant de la casa hi ha un jardí pavimentat amb toves ceràmiques, amb una font d'aigua procedent de mina i una bassa. | 08193-26 | Veïnat de la Cortada, a la confluència dels torrents de la Roureda i de Can Vives. | La masia va ser reformada i ampliada a partir de 1980. Anteriorment hi va existir una bòbila. | 41.6448400,2.5562400 | 463045 | 4610440 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82045-foto-08193-26-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82045-foto-08193-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82045-foto-08193-26-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Aquesta masia isolada es troba al quadrant nord-occidental del terme municipal, a la vessant de solell d'un repeu del turó del Montnegre, sobre les masies veïnes de Can Bruno i Can Feliçó.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció C.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-23. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||
| 82071 | Can Palau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-palau-4 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 7 i 54. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 7 i 18-19. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre IV, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-50, pp. 533-542. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta. Parc del Montnegre i el Corredor, p. 16. VERDURA PERA, Jaume (1967). Can Palau. Programa de Festa Major. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. | XIV-XX | S'hi han dut a terme diverses reformes al llarg dels segles XVIII, XIX i XX. | Conjunt de construccions tancades per un baluard, el cos principal de les quals està orientat a migdia seguint una línia d'edificació que s'arrenglera amb els portals d'accés al pati situats als extrems est i oest. Els elements més destacats són tres: en primer lloc, una era enrajolada de planta circular, voltada d'un pedrís de les mateixes característiques, situada a ponent, fora del complex. En segon lloc, la murada. El recinte descriu una planta rectangular i té un perímetre aproximat de 115 metres. Està format per un mur de paredat comú que en alguns trams ha estat suplantat per les parets exteriors d'edificis d'habitatge més recents. Pel front meridional descansa sobre una feixa de conreu situada a cota inferior, la qual cosa en magnifica la presència i li atorga funcions de mur de contenció. El pati interior és de terra, amb una plantació lineal de moreres. S'hi accedeix a través del susdits portals de llevant i ponent. A més, n'hi ha un tercer al costat de tramuntana per donar entrada a un seguit de construccions auxiliars, entre les quals hi hauria l'antiga cotxera. Es tracta d'obertures de gran altura per permetre el pas de carruatges, amb brancals i dovelles de pedra en forma d'arc escarser i marquesines de teula a dos aiguavessos amb cabirons de fusta. En una de les arcades hi ha gravada la data de 1909. En tercera instància, cal consignar les restes més antigues de la masia. S'identifiquen com a tals dues construccions. Un primer volum de planta rectangular de 8,5 metres d'amplada per 7 de fondària situat en posició centrada, rere la primera línia d'edificació actual, i un segon cos de planta baixa i pis amb coberta d'un sol aiguavés amb caiguda cap a l'est. La primera edificació era l'habitatge pròpiament dit. Consta de planta baixa, primera i segona amb coberta d'un sol aiguavés amb caiguda posterior. Pel costat sud només hi sobresurt l'última planta, que apareix arrebossada i amb una finestra al mig. La façana nord és feta de paredat comú vist i actua com a tancament exterior del recinte. Està ordenada sobre dos eixos verticals amb dues obertures per planta, entre les quals hi destaca una finestra emmarcada en pedra i tres finestres amb brancals i arc de descàrrega de maó massís. Separat lleugerament de la masia, en direcció oest, hi ha un cobert de fibrociment d'un sol aiguavés, sostingut per pilars de totxana, que serveix de garatge. | 08193-52 | Veïnat de Can Palau, entre els torrents de Can Palau i de Can Banús. | La masia constituïa una de les cases fortes de l'antiga parròquia i terme de Sant Iscle, com ho demostren tant les estratègies matrimonials com el fet que els seus estadants portessin el cognom Josep del Palau des de l'any 1600 al 1800. El 1650, l'hereu Pere Jaume Josep del Palau va esposar Maria Ginebra, i el 1679 la pubilla del mas va entroncar amb els propietaris de Can Vives de la Cortada. A l'entorn de 1760, Antoni Josep del Palau va ser alcalde del municipi. Un segle després, Manuel Vives i Palau va transferir la propietat a la seva neboda, Rosa Cot Vives i Palau, casada amb Jaume Collet, els quals van donar inici a la nissaga actual. La masia és identificada amb el nom de 'Can Palau' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de l'any 1914. El mateix any apareix representada, per bé que sense esmentar-ne el nom, en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. | 41.6337400,2.5825200 | 465228 | 4609196 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82071-foto-08193-52-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82071-foto-08193-52-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82071-foto-08193-52-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-50. | 94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82042 | Ermita i font de la Salut | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ermita-i-font-de-la-salut | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 69. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 8, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34344 | XIX-XX | Restaurada el 1970. | Temple votiu dedicat a la Mare de Déu de la Salut situat als peus del camí que ressegueix el torrent de la Roureda o de la Font de la Salut, que en pren el nom. La capella descansa sobre dues terrasses, encastada sobre la segona i amb accés des de la primera, mitjançant una escala de set graons de maó a sardinell. La construcció s'inscriu en sentit transversal damunt d'una plataforma paral·lela al camí que és continguda per un mur de maçoneria rematat amb un ampit corregut de maó pla. Als peus de la feixa de dalt hi ha també un pedrís de les mateixes característiques i un petit pany de paret de menudall amb un arc rebaixat i una font encastada a sota. És la font de la Salut, actualment seca. Tot plegat dona forma a una esplanada de terra amb tres plataners de grans dimensions. L'ermita té planta rectangular de 4 metres d'amplada per 8 de fondària i coberta de teula a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana. Aquesta es troba orientada al nord-est i consta d'una sola nau. Els paraments són arrebossats i pintats de color cru. Les úniques obertures se situen al davant: un portal de llinda plana i un òcul circular guardat amb reixa que fa de rosetó. La porta consta de dues fulles de posts de fusta, amb sengles finestres sobre els muntants protegides amb llangardaixos. La façana és coronada per una espadanya d'obra, sense campana, i rematada per una creu de ferro. Al pinyó del capcer posterior hi ha una peça de ciment en forma de rombe on consta la data de la restauració: '19 / 1970 / Diciembre'. A partir de l'observació de fotografies antigues, es constata que ha estat molt transformada. En concret, han desaparegut l'arc de mig punt del portal, l'espadanya original amb la creu d'obra al capdamunt, les cartel·les que sostenien la cornisa, així com les motllures perimetrals del rosetó i de les pilastres ornamentals que emmarcaven la façana. També van ser talats alguns dels plàtans que hi havia prop seu, possiblement perquè les arrels en malmetien la construcció. | 08193-23 | Al nord-est del nucli urbà, entre els veïnats de la Salut (N-E), de Can Llop (N) i de Can Soler (S). | La construcció de l'ermita va ser finançada per la família Prats, propietària del mas Santa Victòria -l'actual Can Vila-, per aconseguir el guariment de la seva filla, Fermina Prats Casas. L'any 1885 s'hi va celebrar la primera missa. Des de llavors, va quedar instituïda la Festa de la Salut. El darrer diumenge d'agost s'oficiava missa i es passava el rosari. La celebració ha viscut períodes de discontinuïtat i darrerament s'ha reconvertit en una trobada popular amenitzada per una cobla i els Cantaires de Sant Iscle, que ofereixen un mos als assistents. L'edificació apareix identificada com a 'Ermita de la Salud' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. | 41.6306500,2.5651000 | 463775 | 4608860 | 1885 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82042-foto-08193-23-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82042-foto-08193-23-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82042-foto-08193-23-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció A. | 119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||
| 82066 | Can Vadó Pera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vado-pera | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre III, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-21, pp. 263-271. | XVIII-XX | Refornada a finals de segle XX. | Masia de planta rectangular de 18 metres de longitud per 7,5 de fondària composta de planta baixa, pis i golfes. Té coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal. Aquesta es troba parcialment orientada a llevant i es compon de quatre eixos verticals. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc. A la planta baixa hi ha, en posició central, un portal d'arc rodó amb brancals i nou dovelles de granit. La porta consta de dues fulles de posts de fusta sobre un graó de pedra. L'accés està flanquejat per un finestral al costat nord i per dos més al costat sud, tots protegits amb reixes de ferro forjat i emmarcats en pedra. A la primera planta es repeteix la seqüència, amb quatre finestres idèntiques entre elles. Entre les dues primeres se situa un plafó de rajoles amb un rellotge de sol, que data de finals del segle XX. Hi apareixen també dues finestres d'ordre menor: una a la planta baixa, entre el portal i la finestra del costat nord, i una altra sobre l'eix central, per airejar les golfes. Els elements de façana es completen amb una creu ornamental de ceràmica situada al capcer del carener i per un ràfec amb una línia d'imbricacions de teula. L'edifici principal té dues construccions adossades: a tramuntana, un garatge de planta rectangular i única amb coberta a dues vessants amb carener paral·lel a la façana, i, a llevant, un porxo de les mateixes característiques. La masia se situa en una terrassa parcialment excavada a la muntanya, per la qual cosa és protegida per un mur de contenció a la part del darrere. El perímetre de la construcció està pavimentat amb tova ceràmica i tot l'espai es troba estretament vinculat al jardí i als usos recreatius relacionats amb la piscina i la pista de tennis. | 08193-47 | Al quadrant nord del terme, entre els rials de Can Jaumet i de Can Pona. | La masia apareix representada, per bé que sense identificar-ne el nom, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també grafiada amb el nom de 'Can Salvador' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.0000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. Prop del garatge hi ha un fragment de pedra esculpida amb el símbol religiós de l'orde dels mínims fundada entre 1435 i 1444 per Sant Francesc de Paula: un sol circular amb rajos al voltant, al centre del qual hi ha gravada la paraula 'CHARITAS'. La peça, que es troba fora del seu context original, podria datar de finals del segle XVII o principis del XVIII. | 41.6438800,2.5699300 | 464185 | 4610327 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82066-foto-08193-47-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82066-foto-08193-47-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82066-foto-08193-47-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La masia està situada a ponent del turó de Montbrugós, al peu de la pista forestal que uneix Can Bosc i Can Magel i que comunica amb el camí asfaltat de Montnegre.La masia té una pedra adossada on hi ha esculpit un sol amb rajos al voltant amb la paraula 'HCARITAS' gravada al seu interior.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-21. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82031 | Can Casa, Can Cases o Can Manolo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-casa-can-cases-o-can-manolo | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta: Edicions Els 2 Pins, p. 7. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2015). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre V, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-54, pp. 575-583. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA(2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 2, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8960. | XVII-XX | Reformes ss. XIX-XX. | Masia de planta quadrangular de 12 metres d'amplada per 11 de fondària de dues crugies paral·leles a la façana principal. Es compon de planta baixa i pis, i coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular. La façana principal està encarada a migdia amb composició simètrica sobre tres eixos verticals. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc. A la planta baixa hi ha un portal d'arc de mig punt amb llindar, brancals i tretze dovelles de pedra granítica, flanquejat per sengles finestres apaïsades emmarcades en pedra i ampits esculpits. La porta consta de dues fulles vidriades i tarja de ventall. A la planta primera hi ha tres finestres de pedra amb ampits esculpits. En la documentació gràfica de 1985 s'observa l'existència en el capcer d'un rellotge de sol actualment desaparegut, tot i que resten indicis del perímetre de la seva circumferència. El cos principal és doblat pel costat nord amb una ampliació de l'habitatge de les mateixes característiques volumètriques. La façana posterior apareix sense compondre. En planta baixa presenta una porta en l'angle N-O, seguida d'un finestró i dues finestres apaïsades d'obra a l'altre costat. Al primer pis hi ha quatre finestres allindades, sense observar una cadència precisa. Els paraments laterals de la masia han estat engolits per construccions més recents d'una sola crugia perpendicular en sentit N-S que eixamplen el pla de façana. El cos adossat a llevant té una sola planta amb coberta d'un aiguavés cap a l'exterior i presenta una finestra apaïsada a la façana sud. Al seu torn, el volum de ponent té de dues plantes i presenta coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular a la façana oest. Aquesta es compon sobre dos eixos verticals amb portal d'arc rebaixat de dues fulles de posts amb tatxes i una finestra a peu pla, i dos balcons amb brèndoles de ferro forjat a la planta superior, tot emmarcat en pedra. Entre les dues balconades hi ha un rellotge de sol tapat per l'heura. La façana sud presenta una finestra emplomada a la planta baixa amb ampit a sardinell i balcó volat al primer pis, tot amb brancals i llindes de pedra. La façana nord té un portal d'arc rebaixat de dues fulles de posts de fusta per al pas de carruatges i, a la primera planta, una finestra i un finestró d'obra. El volum té les cantoneres de pedra ben escairada i és coronat per un voladís amb cabirons d'obra pintats de color marró. Al davant de la masia hi ha una era enrajolada amb cairons de tres ditades, delimitada per un pedrís o banc corregut en forma de mitja lluna. A l'altre costat hi ha una piscina i un jardí amb diverses edificacions complementàries adaptades al desnivell del terreny. | 08193-12 | Al sud-est del terme municipal, a mig camí entre el nucli urbà i Can Ginebre. | La masia apareix representada amb el nom de ‘Can Casas' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també identificada en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. En aquesta casa hi nasqué Jaume Verdura Pera, estudiós local fill dels masovers de la finca. | 41.6234400,2.5758700 | 464668 | 4608055 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82031-foto-08193-12-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82031-foto-08193-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82031-foto-08193-12-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció C.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-54. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82055 | Can Verdura | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-verdura | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 8 i 25. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre V, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-55, pp. 585-592. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 26, p. 105. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 16. | XVIII-XX | Reformes dutes a terme durant els segles XIX i XX. | Masia de planta en forma d'ela (L) invertida de tres crugies perpendiculars que donen lloc a una composició de la façana sobre tres eixos verticals. La crugia de ponent és 4 metres més curta que les dues primeres i dona origen a una reculada amb diverses obertures en les dues façanes de l'angle resultant: un portal allindat de grans dimensions a la façana posterior de la primer crugia, i una porta alçada, precedida de 5 graons, a la planta baixa i un balcó amb brèndoles de ferro a la primera planta de la façana lateral del cos principal. La masia consta de planta baixa i pis, amb coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular, xemeneies d'obra als dos tremujals i tortugades frontal i posterior per a la recollida d'aigües pluvials, amb baixants de gerrer. Els paraments són arrebossats i pintats de color ocre. La façana principal mira cap al migdia. A la planta baixa hi ha un portal central amb brancals i llinda de pedra, flanquejat per un altre portal d'arc rebaixat a la secció de llevant i per una finestra amb reixa a la secció de ponent. Entremig hi ha una caseta per al gos, feta d'obra. Les portes consten de dues fulles de posts de fusta. Al primer pis hi ha un balcó al centre, una finestra amb llinda de pedra a la dreta i una altra amb ampit de rajola ceràmica a l'esquerra. Els tancaments són de fusta, protegits amb persianes de cordill de color verd. La façana oest apareix sense compondre. Té una finestra allindada a la planta baixa, tancada amb reixa, i tres d'arc de mig punt a la planta primera. La masia s'ha anat ampliant amb l'addició de diverses construccions auxiliars. La crugia central de la façana posterior té adossat un cos rectangular de 5,5 per 12 metres en direcció nord i una sola planta amb coberta d'un aiguavés amb caiguda cap a l'est. Per la seva part, la secció davantera de la masia té adossat, pel costat de llevant, un edifici de planta rectangular de 4,5 metres d'amplada per 20 de longitud disposat en direcció N-S. Aquest brancal genera una ala lateral que es projecta cap endavant i delimita l'era de la masia per orient. El volum es compon de dues plantes amb coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal, encarada a ponent. Com a edifici auxiliar, presenta múltiples obertures: sis portes a la planta baixa, la qual cosa dona idea de la seva distribució interior, i una porta al pis superior per a facilitar l'emmagatzematge de productes agrícoles. Al davant de la casa hi ha una gran era enrajolada i un parell de moreres. A un nivell inferior, sobre una antiga feixa de conreu, es conserven un trull de pedra per moldre olives i un pou circular fet de paredat comú amb dues piques: una a l'altura del brocal i una altra a peu pla. | 08193-36 | Camí particular paral·lel al carrer de Francesc Macià, a llevant del nucli urbà. | A mitjan segle XIX, els propietaris de Can Verdura figuraven entre els principals contribuents del municipi. Tot i la proximitat al nucli, la família va obrir casa al centre de la població per a major comoditat i per significar la seva ascendència sobre la vida social. De fet, l'antropònim dona nom també a un pujol proper -el turó d'en Verdura-, situat al nord. La masia apareix representada amb el nom de 'Can Casas' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. | 41.6242900,2.5722100 | 464364 | 4608151 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82055-foto-08193-36-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82055-foto-08193-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82055-foto-08193-36-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La masia es troba al vessant de solell d'un turó parcialment urbanitzat, entre una clariana i un bosc mixt de pins i alzines.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B. Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. Maig 2015. M-55. | 119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||
| 82046 | Can Jaumet dels Crestats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-jaumet-dels-crestats | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 54. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre III, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-19, pp. 245-252. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 19, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34348. GINESTA I SALICRÚ, Amadeu (2007). Records d'un pagès i bosquerol de l'Alt Maresme. Arenys de Munt: Amadeu Ginesta, p. 41. PINEDA, Ll. i TIÓ, P. (1979). Masies del Maresme. Can Jaumet dels Crestats. Cingles, núm. 38. Mataró: Agrupació Científico-Excursionista de Mataró. | XVII-XIX | Reformes dutes a terme durant el segle XIX. | Masia molt modesta de planta rectangular de 18,5 metres d'amplada per 8 de fondària. L'edifici s'adapta a la topografia del terreny, per la qual cosa es compon de planta baixa i pis a la part davantera i d'un sol nivell de circulació a la part posterior. La casa presenta una sola crugia paral·lela a la façana principal, orientada a migdia, amb coberta amb dos aiguavessos amb el carener perpendicular. La façana de l'edifici primigeni apareix sense compondre, amb dues obertures per planta. A peu pla hi ha un portal amb llinda de fusta precedit per dos graons de pedra ben escairada en forma de semicercle, i una finestra d'obra. A la planta superior es repeteix el mateix esquema, amb una finestra amb llinda de fusta i una altra d'obra, amb ampits de pedra. Els tancaments són de fusta. Els paraments davanters són pintats de color blanc, mentre que tota la resta estan arrebossats amb morter de calç. La masia té adossades sengles construccions complementàries a les façanes de llevant i ponent que generen noves obertures sobre el pla de façana. A l'est, apareix un volum de planta rectangular en direcció N-S de dues alçades i coberta amb caiguda lateral cap a l'exterior. Aquest cos compta, a la façana de migdia, amb una porta de garatge de dues fulles amb posts de fusta i, sobre seu, una finestra d'obra. A la paret de llevant hi ha dos finestrons sota la coberta i un més, de recent obertura, a la reculada de ponent. Ben bé a l'altre costat del conjunt hi ha un cos quadrangular amb porta a la planta baixa i finestra d'obra al primer pis, i una xemeneia amb barret de teules en l'angle N-O que dona servei a tota la masia. Antigament, aquests annexos donaven continuïtat als aiguavessos originals, com encara passa al costat oest; però el volum de llevant va ser ampliat longitudinalment i realçat, per la qual cosa interromp el tremujal de la masia. L'entorn de la casa es troba sense pavimentar. El pati d'entrada es troba delimitat per un mur de pedra seca que dona origen a una feixa destinada a horta, situada en una cota inferior. | 08193-27 | Al quadrant nord del terme, entre els rials de Can Pona, a l'est, i de Can Jaumet, a l'oest. | Segons testimoni dels propietaris, la casa pertany a la seva família des de 1780, tot i que ja existia amb anterioritat. La masia apareix representada amb el nom de 'Cal Crestat' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. | 41.6455900,2.5684000 | 464058 | 4610518 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82046-foto-08193-27-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82046-foto-08193-27-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82046-foto-08193-27-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Segons els seus propietaris, el nom de la casa deriva d'un ancestre que tenia les bèsties castrades. La propietat està situada al vessant de solell del Pla de Bassa, en una fondalada amb vegetació de ribera i algunes feixes amb avellaners.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció C.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-19. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82033 | Can Bachs o Bacs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-bachs-o-bacs | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2015). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre V, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-53, pp. 567-574. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 9, p. 104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 17. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8963. | XVII-XVIII | Reformes del segle XXI | Masia de planta rectangular de 12 metres d'amplada per 5 de fondària, d'una crugia paral·lela a la façana principal. Es compon de planta baixa i pis, i coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular. La façana principal està encarada a migdia. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc. A la planta baixa hi ha, sensiblement desplaçat cap a llevant, un portal d'arc de rebaixat amb brancals de pedra i llinda monolítica, flanquejat per dues finestres emmarcades en pedra, una amb ampit de pedra basta i l'altre, treballat. La porta consta de dues fulles amb posts de fusta. A la planta primera apareix, centrada, una successió de tres finestres de pedra amb ampits semiesfèrics fets de lloses molt prominents. En el pany de ponent de la façana es conserva esgrafiat un rellotge de sol quadrat amb numeració aràbiga i senyals per a les mitges hores, del primer terç del segle XIX. Altres elements característics són la xemeneia d'obra situada en l'angle S-O i els quatre permòdols o pedres encastades que sobresurten a l'altura del primer pis i que probablement servien per suportar o penjar-hi llums d'oli. El cos principal és doblat pel costat nord amb una ampliació de l'habitatge de les mateixes característiques tipològiques, però lleugerament més alta, amb una porta de dues fulles a la planta baixa i una finestra allindada al pis superior pel sector de ponent. La resta de la façana oest del conjunt és completament cega i la de llevant té únicament dues finestres alineades, una sobre l'altra, en el seu tram davanter, com a conseqüència de la juxtaposició d'un altre edifici lleugerament reculat. Es tracta d'un habitatge independent de planta baixa i pis disposat en sentit longitudinal S-N, amb coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular a la façana. La masia va ser reformada l'any 2011. | 08193-14 | Al límit oriental del terme, al vessant de solell del turó de Can Castellanet, prop de Can Ginebre. | La masia apareix representada, per bé que sense identificar-ne el nom, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també grafiada amb el nom de ‘Can Bach' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. | 41.6254300,2.5823700 | 465211 | 4608274 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82033-foto-08193-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82033-foto-08193-14-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82033-foto-08193-14-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'accés es fa a través d'un camí particular restringit amb cadena que enllaça amb la pista de Can Palau, després de travessar la urbanització de Can Ginebre des de la carretera BV-5128.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-53. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||
| 82051 | Can Rotllo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-rotllo | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre VI, Annex informatiu. Inventari d'altres habitatges en sòl no urbanitzable. Element I-44, p. 775. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 24, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34353. | XVIII-XX | Reforme integral al segle XX | Habitatge unifamiliar aïllat de planta rectangular de 12 metres de longitud per 6 de fondària, amb una petita ala a la secció de ponent que es projecta sobre la cara nord. Els paraments són arrebossats i pintats de color cru, amb totes les obertures fetes d'obra amb llinda plana. Consta de planta baixa, pis i golfes, amb coberta a dues aigües i el carener perpendicular a façana principal. Aquesta està orientada a migdia i es compon sobre tres eixos verticals. Presenta el portal d'accés en posició centrada, flanquejat per finestres. A la primera planta hi ha una finestra al mig i un balcó amb barana de ferro a cada costat. Sobre els capcers anterior i posterior hi ha sengles finestres apaïsades de dues fulles, però la sensació de simetria queda en entredit perquè el tremujal de llevant és sensiblement més curt. La teulada és volada, a quatre vents, amb el ràfec sostingut per cabirons de fusta. La cara nord descriu una forma d'ela (L) i presenta una terrassa correguda en angle a l'alçada del primer pis, amb ampit fet de gelosia de maons. | 08193-32 | Veïnat de Can Preses. Al marge dret de la riera de Vallalta, al sud del nucli urbà. | La masia apareix representada amb el nom de 'Cal Rotllo' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. | 41.6229500,2.5669600 | 463926 | 4608005 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82051-foto-08193-32-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82051-foto-08193-32-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82051-foto-08193-32-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | S'hi accedeix després de transitar 250 metres pel camí de terra situat a l'altura del pavelló poliesportiu que condueix de l'avinguda de Barcelona al coll de Safiguera i Pedracastell.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. I-44. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82024 | Cal Paraire | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-paraire-4 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar: Edicions Els 2 Pins, p. 51. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle. Edicions Els 2 Pins, p. 23. Canet de Mar. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-3, pp. 95-104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 6, p. 104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 16. BENAIGES, Núria, i CORBERA, Jordi (2007). Imatges d'una transformació. El Maresme 60 anys després. L'Atzavara, núm. 15. Mataró: Butlletí de la Secció de Ciències Naturals del Museu de Mataró. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 2. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Element núm. 28. Barcelona: Servei de Parcs Naturals. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals, 1989. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8951. TIÓ, P. (1984). Masies del Maresme. Veïnat de Cal Paraire. Cingles, núm. 51. Mataró: Agrupació Científico-Excursionista de Mataró. VERDURA PERA, Jaume (1967). Can Palau. Programa de Festa Major. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta.. | XVIII-XXI | Reformat al segle XXI. | Conjunt d'edificacions que en el passat havien correspost a tres habitatges rurals: Cal Paraire, que dóna nom al veïnat, Cal Sila i Can Farriol. En l'actualitat, les tres unitats han estat restaurades i formen una sola propietat. El complex se situa al peu del camí a coll Senís, que termeneja amb Sant Celoni. Al marge esquerre i dins del municipi veí hi ha un antic paller de planta triangular amb parets de maçoneria i coberta de teula àrab amb caiguda al nord. La façana sud adopta forma semiel·líptica i té dues obertures, una sobre l'altra, corresponent als dos estatges. Al costat dret del camí hi trobem, sobre el mateix pla de façana, el tester de Cal Paraire i la paret exterior d'un cos annex de planta irregular de grans dimensions amb carener en direcció N-S i dos aiguavessants. Actualment adequat per a ús residencial, aquest volum presentava dos nivells de circulació interna: un de lleugerament sobrealçat respecte del nivell d'accés i un altre de semisoterrat, tal com indiquen les corresponents finestres. S'hi pot accedir des de l'exterior a través d'un porta amb brancals de pedra i llinda de roure. Al seu costat hi apareix adossat un absis de paredat irregular i secció troncocònica de 2 metres d'altura rematada amb lloses de pedra. Es tracta, probablement, d'un antic forn associat a la xemeneia d'obra que hi ha al quadrant N-O de la teulada. L'edifici més destacat se situa al sud del complex. Es tracta d'una construcció rectangular de planta baixa i pis amb la façana principal orientada a migdia, igual que la coberta. En el passat disposava d'una sola xemeneia i cada crugia constava d'una porta i una finestra. La reforma efectuada a principis del segle XXI va alçar el punt d'arrencada de les finestres del pis superior, així com la teulada mitjançant la formació d'un ràfec amb dues filades de maons i una de teules al mig. També s'hi van construir dos fumerals, un a cada extrem, del mateix material. A més, es van netejar els brancals i llindes, mentre que els paraments van ser arrebossats amb morter, sense pintar. A la planta baixa s'ha adoptat l'arc rebaixat de maons per a totes les obertures. D'aquesta manera, s'ha conservat la fesomia de la porta del sector oriental, la del centre ha vist substituïda l'antiga llinda de fusta i la de l'esquerra ha estat transformada en finestra. Al primer pis, les finestres llueixen llindes planes de granit d'una sola peça i ampits de maó. Pel que fa als brancals, n'hi ha de pedra, de maó i mixtos. Els tancaments són de fusta amb ventalles de tres vidres a cada fulla. Al davant de la casa hi ha una pèrgola metàl·lica i una piscina amb aparença de bassa, així com un pou de brocal esfèric a la feixa inferior. | 08193-5 | Veïnat de Cal Paraire, al vessant de migdia del turó de Can Camps, a lextrem nord-est del municipi | La masia apareix grafiada amb el nom de 'Mas Peraire' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també representada amb el nom de 'Can Peraire' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. | 41.6529200,2.5445200 | 462074 | 4611342 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82024-foto-08193-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82024-foto-08193-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82024-foto-08193-5-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La propietat es troba en un entorn poblat de boscos de pins i alzines dins l'Espai d'Interès Natural del Parc del Montnegre i el Corredor.Protecció:Pla General d'Ordenació Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció C. Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-3. | 119|98 | 46 | 1.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82073 | Can Jepet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-jepet-0 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 51. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre VI, Annex informatiu. Inventari d'altres habitatges en sòl no urbanitzable. Element I-2, pp. 731-732. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals. TIÓ, P. (1984). Masies del Maresme. Veïnat de Cal Paraire. Cingles, núm. 51. Mataró: Agrupació Científico-Excursionista de Mataró. | XVIII | Reformada íntegrament a principis del segle XXI. | Habitatge unifamiliar aïllat, fruit de la rehabilitació integral d'una antiga edificació d'origen rural efectuada al mateix temps que la de Can Roig, al seu costat. Es tracta d'un edifici de planta en forma d'ela (L) compost de planta baixa i primer pis amb coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana principal. Els paraments són arrebossats i pintats de color òxid, amb totes les obertures de llinda plana i els tancaments d'alumini. La casa es troba orientada a migdia i es compon sobre cinc eixos verticals. En planta baixa, presenta portal rematat en arc carpanell flanquejat per dues finestres a cada costat. Aquestes es troben protegides amb reixes i persianes enrotllables. La porta principal és precedida de tres graons i consta de dues fulles de posts de fusta rematades amb tarja de vidre. Al primer pis hi ha una terrassa interior amb barana de ferro, en posició centrada, i dues finestres quadrades a cada flanc. Les façanes de llevant i tramuntana es descomponen en dues seccions cadascuna, a causa de la reculada del cos posterior de la casa. El costat nord del volum davanter és totalment cec i el costat est segueix un eix vertical a raó d'una finestra per planta. En canvi, les façanes del volum del darrere apareixen sense compondre i es caracteritzen per l'acusat component vertical de les obertures: a la cara est, una porta i dues finestres en planta baixa i dues més al primer pis, i, a la cara nord, dues finestres a la planta baixa i tres més al primer pis i una balconera al pis de dalt. Adossat a l'oest hi ha un garatge d'una sola planta i forma de trapezi amb caiguda cap al nord. El conjunt es completa amb dues soleres enrajolades amb toves que fa les funcions de terrassa, una al davant de la casa i una altra en l'espai que antecedeix la porta lateral del cos posterior. L'edifici està equipat amb plaques solars a la teulada i amb una instal·lació de calefacció amb tub d'hacer inoxidable collat a la façana principal. | 08193-54 | Veïnat de Cal Paraire, a l'extrem nord-oest del municipi, dins del Parc del Montnegre i el Corredor. | 41.6531000,2.5449800 | 462112 | 4611361 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82073-foto-08193-54-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82073-foto-08193-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82073-foto-08193-54-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àles Asensio | Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. I-2.Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. 1989. Annex 3. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||
| 82070 | Can Vendrell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vendrell-2 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre IV, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-50, pp. 485-492. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 17. VERDURA PERA, Jaume (1967). Can Palau. Programa de Festa Major. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. | XVIII-XX | Reformada al segles XIX i XX. | Masia de planta rectangular de 16 metres d'amplada per 5,5 de fondària i crugia única paral·lela a la façana principal, si bé acaba adoptant forma d'ela (L) per l'addició d'un cos posterior com ampliació de la secció de ponent. A la façana principal, orientada a migdia, apareix amb coberta simètrica a dues vessants amb el carener perpendicular, amb les obertures sense compondre. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc. A la planta baixa presenta dos portals amb brancals i llinda de pedra -el principal, amb ventalla de dues fulles, i, el secundari, d'una sola- i dues finestres d'obra apaïsades. A la planta primera té quatre finestres amb ampits esculpits i brancals i llindes en pedra bisellada. Els tancaments són de fusta, amb porticons interiors de color verd, i els paraments són arrebossats i pintats de color blanc. Al capcer hi ha un rellotge de sol esfèric, amb numeració aràbiga i senyals per a les mitges hores. A la part superior apareix la data de la seva restauració: 'AÑO 1892'. Adossat a ponent hi ha un cos de planta rectangular i única, amb coberta d'una vessant amb caiguda lateral. Aquest volum se situa lleugerament reculat respecte del pla de façana, vers al qual s'obre una porta amb un brancal de pedra i llinda de fusta, així com un finestró emmarcat per quatre peces de granit. La façana oest es completa amb una porta de servei a la primera planta i tres finestres -una amb brancals i llinda de pedra i dues d'obra- al pis de dalt. La façana est del cos principal té únicament un finestró d'obra en planta baixa, mentre que la del cos posterior en presenta dues; una per planta. Per la seva part, els paraments de tramuntana són totalment cecs. La casa disposa d'una terrassa davantera amb solera de tova ceràmica i pèrgola a la secció de ponent. L'espai es troba delimitat per un muret de paredat comú amb una escala de tres graons en posició central que dona accés a un gran jardí de gespa. A l'extrem oest hi ha una piscina i l'antiga era, enrajolada, amb un cobert per a la barbacoa. | 08193-51 | Veïnat de Can Palau, entre els fondos de Can Patalina i de Can Castellar. | La masia és identificada amb el nom de 'Can Vendrell' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de l'any 1914. El mateix any apareix representada amb la mateixa denominació en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. | 41.6411500,2.5846300 | 465407 | 4610018 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82070-foto-08193-51-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82070-foto-08193-51-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82070-foto-08193-51-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La masia està situada al quadrant nord-oriental del terme municipal, al vessant de solell del turó d'en Miquel Tracó (o Tranco).Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-45. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82052 | Can Xicrau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-xicrau | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 54. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre III, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-30, pp. 347-355. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 24, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34354. | XV-XX | Reformada al segle XX. | Masia de planta rectangular de 16 metres de façana per 5 de fondària d'una sola crugia paral·lela a la façana principal. Es compon de planta baixa i pis, i coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular. La façana principal està encarada a sol ixent i presenta una distribució simètrica de les obertures a partir de tres eixos verticals. Els paraments són arrebossats i pintats de color ocre. A la planta baixa hi ha tres finestres intercalades amb dos portals d'arc rebaixat amb brancals i tres dovelles de pedra. En una de les claus hi ha gravada una creu sobre una base triangular o Mont del Calvari que s'identifica, a escala local, amb la creu de Canet. Les portes són de fusta i consten de dues fulles vidrades protegides amb llangardaixos de ferro forjat, tal com passa amb les finestres laterals. En canvi, la situada al centre té una reixa amb brèndoles tornejades i els brancals i la llinda de pedra ben escairada. A la planta primera hi ha tres finestres d'obra allindades, emmarcades amb pintura grisa. La masia té quatre cossos adossats. Els dos primers es troben lleugerament reculats respecte del pla de façana per tal de respectar el volum original. Al nord hi ha un construcció auxiliar de planta rectangular i única amb coberta d'un sol aiguavés i dues portes d'accés, una a llevant i l'altra a tramuntana. Al sud hi ha un porxo sobre quatre pilars amb jàssera, bigues i llates de fusta, solera de rajola i coberta de teula àrab d'un sol aiguavés. Aquesta façana té una finestra a la planta baixa i una altra amb reixa de llangardaix a la planta primera. Per últim, la façana oest té un sol finestró al primer pis i dos annexos: un de rectangular a la planta baixa amb coberta de teula i un altre de planta quadrangular i dues alçades amb sostre pla sobre el qual descansa un dipòsit de fibrociment. Aquest volum alberga la comuna i la fosa sèptica. | 08193-33 | Veïnat de la Cortada, entre el camí de Can Vives de la Cortada per Can Xica i el camí de Coll Senís. | El segle XIX rebia el nom de 'Casa Gallart'. La masia apareix representada amb el nom de 'Can Xicareu' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també grafiada amb el nom de 'Can Sallart' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. A més de Can Xicrau, també és coneguda com a Can Xic Grau i Can Xic Gran. | 41.6379000,2.5578700 | 463177 | 4609668 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82052-foto-08193-33-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82052-foto-08193-33-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82052-foto-08193-33-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La masia està situada al nord del nucli urbà, al marge esquerre del torrent de la Font de la Salut, al costat de Can Patiràs, Can Pere Serena, Ca l'Arellano i Can Carrabiscu.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-30. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82053 | Can Jordi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-jordi | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-17, pp. 221-230. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 26, p. 105. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 16. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34355. | XVIII-XX | Reformada al segle XX. | Masia o casa de camp molt modesta de planta lleugerament rectangular de 7 metres d'amplada per 9 de fondària. L'edifici original es compon de planta baixa i pis, amb dues crugies paral·leles a la façana principal, orientada a migdia, i coberta amb dos aiguavessos amb el carener perpendicular. La façana apareix sense compondre, amb un portal d'arc rebaixat amb brancals i cinc dovelles de pedra sorrenca, a més d'una finestra de llinda plana. A la planta superior es repeteix el mateix esquema mitjançant dues obertures del mateix estil, amb brancals de pedra i ampits de maó. Els tancaments són de fusta i hi destaca la ventalla vidrada de l'accés principal. La masia té diversos cossos annexos a est i oest. La crugia anterior de la façana de llevant presenta una finestra reixada, feta d'obra, en planta baixa, mentre que la part posterior ha estat ampliada amb l'addició d'un volum de nova planta revestit amb pedra aplacada que perllonga la caiguda de la teulada i al qual s'hi accedeix des de l'exterior a través d'una porta vidriada, a l'alçada del primer pis. Al costat de ponent, la crugia anterior ha estat suplementada amb un volum de dues alçades en forma de prisma que interromp l'aiguavés de la masia, amb una finestra a cada planta. La crugia del darrere, al seu torn, té adossat un cos de planta rectangular amb caiguda posterior, que forma part d'un complex més extens. Els paraments de la masia són arrebossats amb morter i pintats de color blanc, amb un sòcol perimetral de pedra aplacada. Al voltant de la masia han proliferat altres edificacions i tractaments del sòl que n'han distorsionat el caràcter agrícola, tant per la forma dels volums com per la profusió de materials aliens a l'arquitectura tradicional, com ara els murs de pedra aplacada o els tancaments d'alumini, així com la pavimentació de superfícies amb aglomerat asfàltic i l'enjardinament a base de gespa i palmeres. El complex també disposa de piscina i fonts ornamentals. | 08193-34 | Camí del Montnegre, al nord del Montbrugós, prop de Can Magel. | La seva construcció es remunta al segle XVIII. A la part superior del pinyó de la façana principal hi ha una inscripció amb el monograma 'IHS' i la data de 1823. La masia apareix representada, per bé que sense especificar-ne el nom, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. | 41.6461300,2.5736100 | 464492 | 4610575 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82053-foto-08193-34-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82053-foto-08193-34-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82053-foto-08193-34-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La masia està situada al quadrant nord del terme municipal, al vessant de solell d'un repeu del Montnegre, entre la carretera asfaltada o camí del Montnegre, a l'est, i el rial de Can Pona, a l'oest.L'accés a la finca és tancat amb un porter automàtic.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-17. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82064 | Can Xona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-xona-0 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-11, pp. 167-174. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 17. | XVIII-XX | Reformada a mitjan segle XX | Masia de planta rectangular de 14 m de long i 6,5 de fondària de dues crugies paral·lela a la façana. Consta d'un nivell semisoterrat, planta baixa i pis amb coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular. Hi destaca el fumeral d'obra, sobre la part posterior del tremujal de ponent. La façana principal està orientada a migdia, sense compondre, i tots els paraments són arrebossats i pintats de color blanc, molt desgastat. El portal es troba lleugerament escorat a llevant respecte de l'eix de simetria. Com la resta d'obertures, està emmarcat en pedra granítica ben escairada. Presenta arc de rebaixat amb tres dovelles i porta amb ventalla exterior i porticons interiors de posts de fusta clavetejada. L'accés està sobreelevat, precedit d'una escala exterior de granit de vuit graons. Al flanc de ponent hi ha tres finestres de mides dispars, totes amb llindes planes i ampits monolítics, protegides per un parell de llangardaixos. Al primer pis hi ha cinc finestres: les quatre primeres se situen a la mateixa altura i guarden les mateixes proporcions, amb fort component vertical. Al mig del capcer, entre les dues finestres centrals, hi ha esgrafiat un rellotge de sol circular del s XVIII amb numeració aràbiga i senyals per a les mitges hores. La cinquena obertura és més ampla i es troba desplaçada a la secció oest. Els tancaments són de fusta amb finestres de llibret de dues tampes i porticons interiors. La façana de ponent té, a la secció posterior, una portella i una finestra de llinda plana a l'alçada de la planta semisoterrada, i dues finestres amb ampit d'obra protegides amb llangardaixos a la secció davantera del primer pis, que donen llum a la cuina. Aquesta part de la casa descansa sobre una terrassa massissa bastida damunt d'una feixa. La façana nord té tres finestres a la planta baixa i dues al pis de dalt, a la secció de ponent. En tres quartes parts de la seva longitud està doblada per un cos adossat de planta rectangular de 13 metres de llarg per 4,5 de fondària amb el carener igualment perpendicular. Aquesta construcció s'adapta al pendent de la muntanya en direcció E-O, de manera que una de les dues plantes se situa per semisoterrada, per sota del nivell d'accés. L'entrada a aquest volum es produeix des de l'exterior pel costat de tramuntana a través d'un portal d'obra de llinda plana precedit d'un pati enrajolat amb maons. La porta és d'encadellat de fusta d'un sol batent i al seu costat hi ha dues finestres reixades. Al costat est hi ha una finestra i al costat oest dues amb reixes bombades. Al seus peus hi ha un cobert de planta baixa. La façana de llevant està comprimida entre aquest darrer cos adossat i un altre en sentit perpendicular, pel davant. Aquest volum es presenta esglaonada i es projecta com una ala sobre la primera secció de la façana original, amb la qual està connectada interiorment. Tot plegat confereix al conjunt una forma d'ela (L) que abraça el pati davanter, ocupat per una era circular de 5 metres de radi i 80 metres quadrats pavimentada amb cairons ceràmics. Aquest edifici lateral presenta una planta rectangular de 7 metres de llargària per 5 de fondària i consta de planta baixa i pis, amb coberta d'un sol aiguavés amb caiguda cap a l'est. A la cara oest hi ha quatre obertures: a la planta baixa, un finestró amb llangardaix i un finestral amb reixa de barrots verticals amb una faixa inferior de reganyols, i, al primer pis, dues finestres més amb reixa bombada i viseres d'obra, a mode de guardapols. La paret de llevant té una finestra apaïsada a l'angle i s'assenta sobre el mur d'una petita bassa annexa de 10 m2 i planta quadrangular alimentada per una mina d'aigua. La paret de migdia és cega i es veu prolongada per un porxo de nova construcció amb pilars de pedra rejuntada amb morter, bigam de fusta i coberta de teula amb pendent cap al sud. Tot l'entorn està enrajolat: l'era amb cairons posats de caixó i la resta del perímetre per maons rectangulars col·locats a la mescla. | 08193-45 | Veïnat de Can Palau, entre el fondo d Can Xona, a l'oest, i la serra de Salt, a l'est. | Dins la casa hi ha una premsa de vi d'un cargol encastada a la paret amb la data de '1811' incisa sobre el banc de fusta, dividida en el centre per una creu llatina. La masia apareix representada amb el nom de 'Can Xona' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix amb la variant ‘Can Chona' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. Entre 1945 i 1950 es van dur a terme una reforma de la casa que va afectar la cuina i el paviment dels terres, de gres amb dibuix de ditada. | 41.6483100,2.5914500 | 465979 | 4610810 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82064-foto-08193-45-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82064-foto-08193-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82064-foto-08193-45-3.jpg | Legal | Contemporani|Minimalisme|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Masia situada en el vessant de solell d'una antiga zona de feixes de conreu, prop d'un camí secundari que uneix el camí de Can Xona amb la urbanització de Can Palau.Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-11. | 98|118|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||
| 82057 | Molí de Can Camps o de Sant Iscle | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-can-camps-o-de-sant-iscle | ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-1-T-6844. 'Comissió de Responsabilitats. Registres núms. 6262 i 6263 de 12 de febrer de 1938'. Comitè d'Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns confiscats del Maresme: Montgat, Òrrius, Palafolls, Pineda de Mar, Premià de Mar, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 41547. | XIX-XX | Parcialment arruïnat a causa de l'abandonament. | Molí fariner amb planta en forma d'ela (L) de 12 metres de longitud i 12 d'amplada. L'aigua per moure el giny procedia de l'actual plaça de les Basses, per la qual cosa la façana nord queda subsumida en aquesta plataforma. L'edifici consta de planta baixa i pis amb coberta de dos aiguavessos amb el carener paral·lel a la façana principal. Aquesta es troba orientada a migdia i es compon sobre dos eixos verticals. A la planta baixa hi ha un porta emmarcada en pedra bisellada i en forma d'arc rebaixat. Al seu costat hi ha adossada una construcció auxiliar de planta rectangular i única amb coberta de fibrociment amb caiguda cap a llevant. A la primera planta apareixen dues finestres de component vertical. Al pany central hi ha esgrafiada una llegenda en lletres majúscules i tres línies de text que diu així: 'AÑO 1900 / MOLINO / HARINERO', i, sota seu, dues possibles inicials: DC i BB. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc, amb diversos motius ornamentals en color grana o roig anglès, com ara els cadenats de les cantonades, les viseres de les obertures i les sanefes a nivell dels forjats. Tot plegat recorda la decoració de Can Camps o Can Baltà, finca situada a l'altra riba del torrent i amb la qual estava unida través d'un pont de maons, avui arruïnat, pintat del mateix color. La façana de llevant es compon sobre tres eixos. A la planta baixa té dues finestres laterals de diferent format amb reixes també distintes. En posició central, però lleugerament desplaçat de l'eix de simetria, hi ha un pou de planta circular revestit amb maó pla en vertical. La captació està protegida per una caixa d'obra, també de maó, que ha perdut l'arrebossat, i que es projecta fins a l'altura de la primera planta. Sobre seu descansa el replà de l'escala exterior que serveix per accedir-hi. Es tracta d'una modificació posterior, tant pels materials utilitzats (ànima de ferro industrial i graons prefabricats) com per la reducció de les mides de la porta. A cada costat hi ha una finestra. La façana nord es desdobla en dues seccions. La davantera, de dues crugies, té una porta metàl·lica d'una sola fulla a la planta baixa i una finestra en un lateral del primer pis, mentre que la malesa i la vegetació només deixen veure una finestra reixada a la planta superior del cos posterior. La teulada està en mal estat i té una lona de plàstic al tremujal de llevant de la cos davanter per evitar l'entrada d'aigua. També estan malmesos i s'hi compten algunes faltes entre els cabirons que sostenen el ràfec de les façanes de llevant i migdia. Pel que fa a l'interior, hi ha col·locats diversos puntals per estintolar les bigues del primer pis. | 08193-38 | Pas del Molí, al carrer de les Escoles, s/n (antigament, carrer de les Sortides, núm. 2). | L'edificació apareix identificada com a 'molino harinero' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. Durant la Guerra Civil, l'Ajuntament va confiscar el molí i la resta de finques de Can Camps al seu titular, Pere Baltà Tarafa, que havia fugit de la població. | 41.6249000,2.5691800 | 464112 | 4608220 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82057-foto-08193-38-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82057-foto-08193-38-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82057-foto-08193-38-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||
| 82036 | Antiga Rectoria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antiga-rectoria-2 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar: Edicions Els 2 Pins, p. 20. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 7, p. 104. AMAT I TEIXIDÓ, Jordi (2013). 'La pèrdua del patrimoni artístic a la comarca del Maresme vist per la presidència de l'Audiència Territorial de Barcelona, l'any 1937', a El Maresme i la conflictivitat bèl·lica, V Trobada d'entitats de recerca local i comarcal del Maresme, pp.115-130. ARXIU HISTÒRIC NACIONAL. Fiscalia del Tribunal Suprem. Causa General, 1587, Exp.12. Peça separada núm. 11. Sant Iscle de Vallalta, 1939-1944. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8966. | XVI-XVIII | Parcialment arruïnat | Complex format per un seguit de construccions propietat del Bisbat de Girona corresponents a l'antiga rectoria de l'església parroquial de Sant Iscle implantades sobre un terreny de 700 metres quadrats de superfície, aproximadament. L'edifici principal descriu una planta rectangular de 20 metres de longitud i una fondària que oscil·la d'11 a 9 metres en els seus extrems. Té la façana principal orientada a ponent, alineada en direcció N-S amb el carrer de l'Església. Consta de planta baixa i un pis amb coberta de teula a dues aigües amb el carener paral·lel a façana. Els paraments són de paredat arrebossat i pintat de color blanc, molt malmesos. Totes les obertures tenen llinda plana i algunes estan emmarcades en pedra. La façana apareix sense compondre, però suggereix igualment l'existència de tres crugies. El portal se situa al centre, amb brancals de pedra, llinda de fusta i porta de dues fulles de posts. Als laterals hi ha sengles finestres amb ampit d'obra, cortina enrotllable i reixa de ferro forjat bombada amb el tram inferior decorat amb filigrana de reganyols i punxes als barrots transversals. Al primer pis hi ha tres finestres amb brancals i ampits de pedra, dos dels quals esculpits, i llindes de fusta. Als extrems hi ha dues finestres més menudes, una d'arc rodó i l'altra plana, i, immediatament a sobre, el coronament de la façana mitjançant un ràfec amb una imbricació de caps de teula. La façana nord té un portal d'obra i un ventalló a peu pla i dues finestres protegides amb reixes de forja al pis de dalt. El costat sud té una obertura tapiada a la secció davantera de la primera planta. A continuació i lleugerament reculat, hi té adossat un cos de planta quadrangular de 5 metres de costat i dos nivells de circulació. La coberta, ara esfondrada, tenia dues vessants amb teula a salt de garsa sobre llates de fusta. Des de l'exterior, l'accés es produïa pel costat de migdia a través d'una porta, avui arruïnada, amb brancals de maó massís i ventalla superior protegida amb llangardaixos. Al primer pis hi ha dues arcades pariones amb ampit corregut de maó pla, que en serien tres si comptem la que ha estat paredada al costat de ponent. Aquesta construcció auxiliar es troba perfectament alineada amb la façana est de la rectoria i arranada al mateix nivell. En el punt d'entrega dels dos edificis hi ha una un contrafort de davalla de la teulada i un arc cegat fet amb maó de cantell que s'hi recolza a l'altura del primer forjat. Sobre els dos elements hi descansava, antigament, una biga raconera que sostenia la comuna. La façana de llevant conserva dues finestres emmarcades en pedra i ampits esculpits a la primera planta de la segona i tercera crugia, i una altra a la planta baixa d'aquesta darrera secció. Per aquesta banda, l'edifici descansa sobre un terreny destinat a horta i presenta diversos cossos afegits amb cobertes d'un sol aiguavés. N'hi ha dos de planta baixa -un, davant del susdit arc cegat, i l'altre, entre la primera i segona crugia- i encara un tercer de dues plantes situat a l'angle nord-est que eixampla el pla de façana pel costat de tramuntana i depassa l'altura de la rectoria en el punt d'arrencada. | 08193-17 | Carrer de l'Església, núm. 29. Al centre urbà, dins el barri de la Poca Farina. | La documentació que integra la Causa General contra la revolució marxista a Sant Iscle detalla que el 24 de juliol de 1937 es va produir el 'saqueo de la Iglesia Parroquial, Casa Rectoral, objetos de culto y archivo parroquial'. Segons l'informe de l'Audiència Territorial de Barcelona, el juliol de 1936 la rectoria va ser malmesa pels revolucionaris i s'hi van instal·lar les seus locals dels sindicats CNT, d'orientació anarquista, i UGT, de tendència socialista. També els horts de la rectoria i de l'església, que havien estat incorporats al patrimoni municipal, eren conreats sota la supervisió de la CNT. El juny de 1942, el rector Vicens Clopés declarava que 'en la Casa Rectoral se produjeron los siguientes daños: Saqueo del mobiliario particular perteneciente al entonces cura párroco Rdo. Modesto Maspoch, valorado aproximadament en unes diez mil pesetas. Y desperfectos ocasionados en el edificio de un valor de cinco mil pesetas'. | 41.6231200,2.5693800 | 464127 | 4608023 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82036-foto-08193-17-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82036-foto-08193-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82036-foto-08193-17-3.jpg | Legal | Barroc|Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció A. | 96|98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82030 | Can Gurri | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-gurri-0 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre III, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-33, pp. 375-382. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 14, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8959. | XV-XX | Origen al segle XV. Reformes posteriors durant els segles XVII-XX. | Masia de planta rectangular de 12 metres d'amplada per 5 de fondària d'una crugia paral·lela a la façana principal. Es compon de planta baixa i pis, i coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular. La façana principal està encarada a migdia i presenta una distribució simètrica de les obertures a partir de tres eixos verticals. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc, i l'entorn de la casa està enrajolat amb paviment ceràmic. La masia s'assenta sobre una plataforma sostinguda per un mur de maçoneria que acull dos plataners de grans dimensions. A la planta baixa hi ha un portal central d'arc de mig punt amb brancals, llindar i nou dovelles de pedra, i dues finestres amb ampit de pedra, reixes de ferro forjat i porticons interiors. La porta consta de dues fulles amb plafons de fusta a la meitat inferior i remitjos envidrats a la part superior. A la planta primera hi ha una finestra central amb l'ampit molt elaborat i dues de laterals, totes emmarcades amb pedra. A la façana de llevant hi destaca una finestra geminada de reminiscències romàniques a la primera planta, protegida per una reixa moderna. Al costat de ponent hi ha dues més d'obra, sense compondre: una a peu pla i l'altra al pis de dalt. Unit a la façana posterior de la masia hi ha un altre volum de proporcions similars destinat a l'ampliació de l'habitatge. Més enllà d'un petit esglaonat d'escassament mig metre motivat per l'adaptació topogràfica, aquest cos adossat segueix les mateixes pautes compositives: finestres bífores de mig punt a l'est i quadrades a l'oest, i portes paral·leles a les dues façanes est protegides per marquesines de teula i tornapuntes de fusta. El cos principal és completat pel cantó est amb una ampliació de l'habitatge de planta rectangular i única que suma dues finestres reixades més -una a migdia i l'altre a llevant- i amb un cos semiesfèric de menor entitat a l'angle sud-oest, tots dos coberts amb teules. Aquest darrer s'assenta sobre la roca mare i podria correspondre a un antic forn de pa. En conjunt engloba a la part de llevant un edifici rectangular d'una sola planta de 18 metres de longitud i 6 de fons amb habitacions per a hostes i vistes a la piscina. | 08193-11 | Veïnat de la Cortada. Al vessant sud-est de la Cogulera, fora del Parc del Montnegre i el Corredor. | La masia apareix representada amb el nom de ‘Can Gurri' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també sota la mateixa denominació en el full del Mapa Geográfico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. | 41.6347200,2.5556600 | 462991 | 4609316 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82030-foto-08193-11-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82030-foto-08193-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82030-foto-08193-11-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | S'hi accedeix des del camí que discorre paral·lel al torrent de la Font de la Salut, a través del trencant que condueix a Cal Cisteller, situat entre el veïnat de Can Llop i Can Xicrau.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta.Text refós. 2006. Nivell de protecció C.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-33. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82056 | Molí d'en Torrus o de la riera de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-den-torrus-o-de-la-riera-de-vallalta | ARXIU DE LA CORONA D'ARAGÓ (1667). “Reial Audiència. Plets Civils”, 26613. Causa de Joan Torró (o Torras), pagès de Sant Iscle de Vallalta, i després Pere Torró, pagès, contra diversos creditors. ARXIU DE LA CORONA D'ARAGÓ (1554). “Ordes Religiosos i Militars. Monacals-Hisenda”, Volum 807. Capbreus del priorat de Sant Marçal del Montseny. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 41546. RANGIL I BRUNET, Daniel (2009). Vògits, modolons i desfedors. Recull de la memòria oral del Montnegre (II). Capellades: Daniel Rangil, pp. 72-74. | XVIII | Molt transformat per l'adequació en restaurant | Molí fariner de planta rectangular de 12 metres de longitud i 7 d'amplada, aproximadament. L'edifici primigeni constava de tres nivells de circulació, que tenien la consideració de planta soterrani, planta baixa i primer pis per la façana principal, orientada a llevant. Al costat de ponent, hi havia la bassa, avui terraplenada i convertida en jardí, de manera que únicament hi sobreeixia la planta superior, que acollia l'habitatge del moliner. Entre la plataforma anterior i la posterior hi ha 4 metres de diferència. Els paraments són fets de paredat comú amb menudall i còdols de riu. Els brancals, ampits i llindes de les obertures són de maó massís, rematades en forma d'arc rebaixat amb peces de cantell. Aquest material és també present en la imbricació de la cornisa i en algunes arestes de l'edifici. A l'angle sud-est hi ha tres pedres lligades, en espera d'una possible ampliació. La construcció ha estat molt transformada amb l'addició de diversos cossos i volums, fruit de la rehabilitació i adequació com a restaurant de què va ser objecte l'any 1989. Com en l'actualitat, l'edifici es componia de tres crugies perpendiculars i tenia coberta de teula de dos aiguavessos amb el carener paral·lel. Les dues primeres seccions han estat remuntades mig metre i la secció nord ha estat sobrealçada amb una planta per igualar-ne l'altura. Aquesta darrera té un terrat pla que acull una xemeneia amb la sortida de fums de la cuina, així com totes les instal·lacions de climatització de l'establiment. Per tal de camuflar-les s'ha format un acroteri perimetral seguint les mateixes pautes estètiques que la resta de paraments i coronat amb una línia de teules. La façana principal es compon sobre tres eixos verticals. El portal original se situa a l'extrem sud i actualment està inutilitzat amb una reixa de ferro de nou encuny. Al centre hi ha dues finestres amb reixes antigues i a l'extrem nord s'ha obert un portal amb ventalla, protegit amb una reixa mòbil, que dona accés a un cobert de planxes asfàltiques sobre una armadura de fusta on es fa la brasa del restaurant. En les immediacions hi ha una torre elèctrica de mitja tensió que enlletgeix la visió. A la façana sud només hi aflora la planta superior, al mig de la qual hi ha una porta amb arc escarser de maons i una reixa oscil·lant de nova fabricació. Al seu interior hi ha un dels menjadors del local. Els nous usos de l'edifici han traslladat l'accés principal a la façana oest. L'ingrés s'efectua a través d'un cos afegit que fa les funcions de rebedor i distribuïdor, amb entrada en forma d'arc rebaixat al costat sud i una finestra geminada d'arc de rodó a la cara oest. A continuació hi ha una lluerna sobre el pou o cup del molí que segueix el pendent de la teulada. La claraboia dona llum zenital a una escala de cargol feta de fusta que comunica amb la cuina de l'establiment, situada a la planta inferior. Per unir el pou amb les dependències de la planta baixa ha estat necessari obrir un esvoranc en el mur de càrrega. El molí se situa en posició transversal a la riera, de manera que els fonaments de la cara nord s'enfondeixen en el marge dret de la llera. A la part inferior hi ha dues galeries superposades formades per dues voltes rodones cadascuna que constitueixen el cacau o canal de desguàs, alhora que actuen també com a contraforts del mur de contenció de la plataforma sobre la qual s'assentaven el molí i la bassa. Damunt d'aquest sòcol es forma un gran arc central rebaixat que va del forjat fins al sostre de la planta baixa. Actualment, la meitat inferior d'aquesta obertura està paredada i la part superior dona claror a la cuina, juntament amb una altra finestra reixada situada a la banda nord. | 08193-37 | Al quadrant sud-est del terme, al marge dret de la riera de Vallalta, en el pk 23,2 de la BV-5128. | El molí es troba situat 50 metres aigües amunt de la confluència de la riera de Vallalta i el torrent d'en Torres. Aquest darrer davalla de Can Torrus Vell, que el segle XVI era anomenat 'mas Torró'. L'edificació apareix identificada com a 'Molí d'en Torres' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. Al seu llibre 'Vògits, modolons i desfedors', Daniel Rangil (RANGIL 2009:72) explica el funcionament del 'molí d'en Torrus' a través del testimoni de Joan Bassols. Descendent d'una família de moliners, Bassols va rellevar el pare a la seva mort, l'any 1949, i va estar-s'hi fins que l'aparició dels molins elèctrics va fer-lo abandonar l'activitat, el 1953, ja que 'no érem els amos dels molins i també havíem de pagar una mica d'arrendament'. Els moliners cobraven un preu als pagesos que els duien el gra, tot i que 'si no tenien diners et quedaves un tant'. D'això se'n deia 'morturant' i representava un 10 per cent: 'per 50 quilos de gra que portaven, cinc quilos per al moliner'. Al molí d'en Torrus hi havia dues moles, amb dos carcabans. 'A última hora només en fèiem anar una', però antigament funcionaven les dues: una per a consum humà i l'altra per al bestiar. D'aquesta manera també s'evitava que els primers i últims grans de cada molta es barregessin, ja que tant aviat es molia blat com ordi, civada, aglans o faves seques per engreixar els porcs. 'El molí començava a la tardor' i s'hi feien dues bassades diàries: una al matí i una a la tarda. La bassa 'era grossa' i trigava 'sis o vuit hores a ser plena', tenint en compte que 'la riera baixava quasi tot l'any'. Cada bassada 'durava tres hores i mitja' i hi 'baixava un bon rec', però 'si la feies al vespre no podies engegar fins a les quatre o les cinc de la matinada'. El pou del molí tenia 'deu metres' de fondària i 'a baix hi havia com una roda de carro, però amb esclops'. El rodet era de fusta i 's'havia d'anar falcant perquè no marxés. Amb una palanca graduada amb un bastó li donaves la pressió' adient per fer girar l'eix de la mola de dalt. 'Tenies dos bastons amb una creueta perquè si volies més de pressa posaves el mes gros', i a l'inrevés. La pedra de dalt 'era molt bona'. Pesava prop de tres tones i feia vuitanta o setanta centímetres de gruix i un metre i mig de diàmetre, amb tres cèrcols de ferro. La de sota, en canvi, 'ja havia servit molts anys' i 'poder feia trenta centímetres', ja que 'només tenia dos cèrcols'. De tant en tant s'havien de 'picar les regates amb unes escodes. Això ho fèiem cada mig any perquè sinó anava quedant fina i no treballava'. La pedra sotana era fixa, mentre que la de sobre s'havia d'aixecar i tombar amb una grua que hi havia al costat'. | 41.6216200,2.5762800 | 464701 | 4607853 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82056-foto-08193-37-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82056-foto-08193-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82056-foto-08193-37-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Cont. Descripció: La cara nord es completa amb la remunta o refacció del primer pis. Avui dia acull la barra del bar i un dels dos menjadors del restaurant. Es tracta d'una gran sala voltada de finestres emmarcades en maó: una a llevant, dues a ponent i quatre a tramuntana. A l'esplanada exterior situada a ponent hi ha un aparcament de terra reservat als clients i, seguidament, una terrassa exterior amb tarima i pèrgola de fusta, per un costat, i un parterre de gespa, per l'altre. Al mig d'aquest espai hi ha exposades dues moles de pedra semienterrades i recolzades entre elles; una de sencera i l'altra, possiblement trencada per la meitat. | 119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||
| 82072 | Can Roig del Castell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-roig-del-castell | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 14, 43 i 54. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2015). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre V, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-65, pp. 685-690. | XVIII-XX | Masia ampliada el segle XIX i reformada a finals del XX com a casa de colònies. | Conjunt arquitectònic de caràcter rural format per la juxtaposició d'una antiga masia i d'un cos adossat el segle XIX que se situa a una cota 2 metres més alta. Aquest altre edifici està bastit damunt la secció de llevant del mas, de manera que n'ha perviscut poc més de la meitat. A nivell volumètric únicament resulta recognoscible un volum de 6,5 metres d'amplada per 9 de fondària amb dues plantes i coberta a una vessant cap a l'oest. Suplementàriament, a la façana de migdia, que és la principal, és possible distingir l'encast d'un tram de la construcció primigènia a l'arrencada del segon edifici. Aquest fet hauria comportat la conversió d'una antiga finestra del primer pis en porta a peu pla de la nova plataforma, i explicaria la manca de simetria en la composició de l'eix vertical de la nova construcció. La diferència de textura dels revestiments exteriors fa palesa aquesta circumstància. La masia és arrebossada i pintada de color blanc per davant, mentre que l'edifici del segle XIX és fet de paredat comú vist. El cos de la masia conserva el portal i una finestra de llinda plana amb reixa de ferro a la planta baixa i una altra al pis de sobre. A l'espai del capcer hi ha una placa de pedra amb el nom de la casa i un plafó ceràmic d'època contemporània format per 40 peces amb un rellotge de sol amb números romans i els quatre pals de la senyera amb la llegenda 'Tempus fugit omnia mutant Catalonia manet'. A la façana posterior hi ha una finestra i una porta a l'altura de la primera planta que dona accés a la muntanya, així com una barbacoa a nivell inferior. L'edifici adossat per l'est té una longitud de 12 metres i s'ordena sobre eixos verticals amb portal central i finestra lateral a la planta baixa i tres finestres al pis de dalt. La façana nord apareix sense compondre amb diverses obertures i una escala llevadissa de ferro a la primera planta. Les façanes est i oest es componen sobre dos eixos verticals, la qual cosa dona com a resultat quatre finestres a llevant i dues a la remunta de ponent sobre la masia. Totes les obertures tenen llinda i arc de descàrrega de maó. A 15 metres al sud de l'edifici principal hi ha diverses construccions auxiliars amb cobertes de teula d'un sol aiguavés per acollir-hi uns lavabos realitzats l'any 1998. En l'entorn hi ha altres instal·lacions de lleure, com ara una pèrgola de pilars cilíndrics de formigó i estructura de perfils metàl·lics amb una taula i dos bancs correguts fets de trencadís, a més d'una font i un camp de futbol d'herba. | 08193-53 | Al quadrant sud-oest del terme municipal, entre el torrent de Can Roig i el turó d'en Noè. | La masia apareix representada amb el nom de 'Can Roig del Castell' tant en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914, com en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona o del Río Tordera a escala 1:40.000, del mateix any. Els seus propietaris van ser, juntament amb els de Ca l'Aranyó, els primers a introduir el conreu de la maduixa a Sant Iscle durant la dècada de 1950. També s'hi feien cireres i nous. Des de la dècada de 1970 fins a l'any 2004, la finca va funcionar com a casa de colònies, regida per la Comunitat de Frares Caputxins d'Arenys de Mar. Durant aquest temps es van realitzar diverses obres de reforma i millora de les instal·lacions. El 2008, la Comissió Territorial d'Urbanisme de Barcelona va aprovar el Pla especial d'actuació específica d'interès públic per implantar un centre de rehabilitació de menors a la finca, que no ha estat mai desenvolupat. | 41.6178400,2.5620400 | 463513 | 4607439 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82072-foto-08193-53-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82072-foto-08193-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82072-foto-08193-53-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-65. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82104 | Passera de Cal Sec | https://patrimonicultural.diba.cat/element/passera-de-cal-sec | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 33-34. BIBLIOTECA DE CATALUNYA (2019). Fons fotogràfic Salvany. Riera i església de Sant Iscle de Vallalta. Consultat 20 maig 2019, des de http://mdc.csuc.cat/cdm/ref/collection/bcsalvany/id/3798 BIBLIOTECA DE CATALUNYA (2019). Fons fotogràfic Salvany. Pontet sobre la riera de Sant Iscle de Vallalta. Consultat 20 maig 2019, des de http://mdc.csuc.cat/cdm/ref/collection/bcsalvany/id/3751 | XX | Les fustes estan en mal estat de conservació, cruixeixen al passar i tota la estructura fimbreja. | Passera de 7,8 metres de longitud feta de ferro que travessa la riera de Vallalta en sentit N-S, ja que es tracta d'un curs d'aigua constant que, a més, pot glaçar-se en època hivernal. Antigament, la passera unia el centre de la població amb la masia de Cal Sec, que li dona nom. L'estructura portant consisteix en una ànima de ferro de fosa completament plana formada per dos travessers longitudinals units per petites nervacions transversals que descansa, tota ella, directament sobre els marges del torrent. Les baranes laterals estan doblades i són sostingudes per ferros en forma de creu. El passamà té una altura de tan sols 46 centímetres i la plataforma de pas està formada per quatre taulons amb una separació lateral de dos dits entre cadascun d'ells. Actualment, les fustes es troben en mal estat de conservació: cruixen quan es trepitgen i tota l'estructura fimbra. Si bé hi ha una petita porta de barrots que n'impedeix l'accés des de la riba nord, no hi ha cap senyal ni indicació de prohibició expressa, la qual cosa revesteix una gran perillositat. | 08193-85 | Al capdavall del barri de la Poca Farina | 41.6218600,2.5698800 | 464168 | 4607882 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82104-foto-08193-85-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82104-foto-08193-85-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | A la Biblioteca de Catalunya es conserva una fotografia feta per Josep Salvany l'any 1916, titulada 'Pontet sobre la riera de Sant Iscle de Vallalta', d'una palanca de fusta que podria haver precedit l'actual passera de ferro de Cal Sec.Prop de 500 metres aigües amunt hi havia una altra passera feta de posts i baranes de fusta que creuava la riera en la mateixa direcció i que comunicava la riba esquerra amb el camí a Can Preses i Can Rotllo. Pels volts de l'any 2000, la llera va ser endegada amb esculleres de pedra i la vella passera va ser substituïda per una de nova (amb coordenades X: 463395 Y: 4608201 H: 119.5), exempta d'interès patrimonial, que dóna accés a la zona poliesportiva del pavelló municipal. A la Biblioteca de Catalunya hi ha una altra imatge de Josep Salvany, també de l'any 1916, anomenada 'Riera i església de Sant Iscle de Vallalta', en què apareix una passera de fusta que, per les vistes de l'entorn, podria correspondre a l'anteriorment descrita, si bé la plataforma d'accés també podria haver patit modificacions. | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||
| 82112 | Font de Can Doda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-can-doda | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 34. | XX | La sequera ha probocat la manca d'aigua i l'entorn ple de fusta impedeix accedir-hi. | Font d'aigua perenne que neix sota un greny de roca granítica, a l'esquerra d'un petit barranc que desemboca en el sot de l'Infern. El brollador és fàcilment accessible a través d'un corriol i està senyalitzat amb un rètol instal·lat pel Parc del Montnegre i el Corredor als peus del GR-5. El broc és fet de canonada de plàstic i està entubat directament dins del terreny saulonenc i falcat amb un rajol prefabricat d'encadellat. La sortida de l'aigua es troba a tan sols un pam d'altura d'una petita pica delimitada amb pedres, per on s'infiltra de seguida i alimenta les arrels d'un avellaner i d'un parell de saücs. En les immediacions hi ha un canó de fibrociment abandonat d'1 metre de longitud que podria correspondre a l'antic conducte. | 08193-93 | A 90 metres del tram del GR-5 que uneix el torrent de la Font de la Salut amb Can Vives de la Cortad | 41.6378100,2.5631900 | 463620 | 4609656 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82112-foto-08193-93-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82112-foto-08193-93-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Durant la realització del Mapa de Patrimoni s'han efectuat una tala que ha eliminat completament la plantació de pi insigne que hi havia de camí a la font, per la qual cosa el fondal està completament pelat. Aquests treballs han malmès l'avellaner i la vegetació arbustiva de l'entorn, que han vist també alterades les condicions d'assolellament. | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||
| 82067 | Can Parera o Perera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-parera-o-perera | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre III, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-32, pp. 365-373. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta. Parc del Montnegre i el Corredor, p. 16. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA (1489). ANC1-1087-T-3645. Arxiu de la Família Desvalls. Llinatge Roger-Vallseca. Sig. antiga: 2897. Renúncia atorgada per Sàlvia, donzella i filla de Pere Perera, de la parròquia de Sant Iscle de Vallalta, a favor del seu germà Andreu Perera. PARERA I CUSÍ, Lluís (2002). La Inquisició a Sant Cebrià: narracions vora el foc. Canet de Mar. Edicions els 2 pins. | XVII-XIX | La propietat va ser reformada al segle XIX. Actualment es troba en estat ruinós, ja que els sostres i els forjant han caigut i la vegetació envaeix tot l'espai. | Masia de planta rectangular de 20 metres d'amplada per 10 de fondària composta de planta baixa i pis, i formada per dues crugies paral·leles a la façana principal. Té coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc, amb alguns despreniments; llevat de la façana nord, que és feta de paredat comú vist. Els tancaments són de dues fulles de fusta pintada de color marró. La façana principal, orientada a migdia, apareix sense compondre, amb les cantoneres de pedra. Presenta un portal en posició central amb brancals de pedra i llinda de fusta, una finestra reixada amb brancals i ampit de pedra i llinda de fusta, i una segona finestra d'obra amb llinda de fusta. La porta té una ventalla de dues fulles, precedida per una escala empedrada de cinc graons. A la primera planta hi ha tres finestres de les mateixes característiques, una quarta totalment emmarcada en pedra bisellada i, a l'altre extrem, una cinquena de composició vertical. Al capcer hi ha un rellotge de sol esgrafiat de forma rectangular amb numeració aràbiga, de principis del segle XIX. A la façana posterior hi destaquen dues finestres reixades i emmarcades en pedra, i una tercera, a nivell de terra, amb llinda de fusta. Hi ha, també, una porta lleugerament per sota del nivell del sòl i precedida d'una escala descendent de tres graons, i, al seu costat, una finestra amb brancals de maó i llinda de fusta. La masia té diversos cossos annexos d'una sola planta que no en desvirtuen la fesomia. Adossat a llevant hi ha un volum de planta quadrangular amb coberta inclinada a l'est, i, a ponent, hi ha dues construccions quadrangulars més amb cobertes divergents: una cap l'oest i l'altra cap al nord. A la secció de llevant de la façana de tramuntana hi ha un porxo de fibrociment amb jàsseres i bigam de fusta en mal estat i coberta amb caiguda cap enfora. | 08193-48 | Al nord del veïnat de Can Llop, entre el torrent de Can Vives de la Cortada i el sot de l'Infern | Segons Lluís Parera (PARERA, 2002), hi ha indicis que un dels pous de llances establerts a la Vallalta estava situat a Can Parera. Es tractava de pous de 6 metres de fondària, amb ferros esmolats collats a les parets interiors, formant diverses corones. Al fons hi havia unes perxes de castanyer allisades, afuades i greixades per facilitar la penetració en el cos de la persona executada. La masia és identificada amb el nom de 'Can Parera' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de l'any 1914. | 41.6373900,2.5607100 | 463413 | 4609611 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82067-foto-08193-48-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82067-foto-08193-48-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82067-foto-08193-48-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Masia isolada situada al centre del terme municipal, al peu d'una pista que enllaça Can Bosc i Can Carrabisco, al marge esquerre del torrent de la Font de la Salut.Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-32. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82048 | Cal Cisteller | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-cisteller-6 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre III, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-34, pp. 383-391. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 21, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34350. | XVIII-XIX | La propietat va ser ferormada al segle XIX. Actualment està en venda i molt abandonada. | Masia de planta sensiblement rectangular de 13 metres de façana per 8 de fondària composta de planta baixa i pis, amb coberta de dos aiguavessos i el carener paral·lel a la façana. Per la seva grandària, hi destaca la xemeneia, situada en el tram anterior de la teulada. La façana principal està orientada a llevant, sense compondre. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc. Davant seu hi ha una era amb dues moreres. A la planta baixa hi ha un portal central amb brancals de pedra i llinda de fusta flanquejat per dues finestres d'obra, i una tercera a l'extrem sud. La porta consta de dues fulles fetes amb posts de fusta i ventalla interior. A la planta primera hi ha un balcó amb brèndoles de ferro forjat i dues finestres de llinda plana. Totes les finestres estan protegides amb reixes semiel·líptiques de barrots verticals sobre dos muntant i un o dos travessers, segons la mida de l'obertura. El pla de façana s'ha eixamplat mitjançant l'addició d'edificacions a tramuntana i migdia. Pel costat nord s¡observa un primer cos de planta baixa i pis amb coberta d'un sol vessant cap enfora. Aquest volum fa 6,5 metres d'amplada per 5 de fondària i presenta, a peu pla, un finestró emmarcat en pedra i un portal d'arc rebaixat, també de granit, amb la creu de Canet i la data de 1796 gravades a la clau. Sobre seu hi ha dues finestres d'obra. A continuació hi ha un cobert amb teulada de fibrociment que serveix de garatge per a dos turismes, amb caiguda davantera. Darrere de la primera construcció n'apareix una altra lleugerament realçada, també de planta baixa i pis, amb coberta a dos aiguavessants amb el carener en direcció E-O i dues tortugades ceràmiques per a la recollida d'aigües pluvials. Aquest cos, avui en desús, correspon a l'antic celler, que s'encasta gairebé dins del talús del terreny. Mesura 6,5 d'ample per 4 de fons. La façana nord consta d'una porta amb arc escarser i d'un finestrell. Les dues obertures estan emmarcades per una motllura de morter de color clar, amb una llegenda incisa sobre la llinda que diu així: 'Dia 12 de setembre de lañ 1852 fet per Jayme Auger [...] mestres casas'. Al costat sud apareixen diverses un parell de construccions juxtaposades amb coberta decreixent, en la mateixa direcció. Es tracta d'antigues dependències agrícoles i ramaderes fetes de maó arrebossat, avui molt malmeses. La primera, de planta baixa i pis, presenta accessos amb arc escarser per les façanes est i oest, a diferent nivell. La segona, molt més modesta, té planta única i una sola entrada per llevant. Al seu davant hi ha una construcció de maó arrebossat de planta quadrangular i coberta de teula d'un sol vessant amb caiguda cap al sud que alberga un pou d'aigua, i, al seu costat, la mola de pedra i les restes d'un trull de pedra per moldre olives. | 08193-29 | Sobre el veïnat de Can Llop i sota la masia de Can Gurri, al vessant de llevant de la Cogulera. | La masia apareix representada, per bé que sense identificar-ne el nom, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també grafiada amb el nom de 'Can Sallart' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. Els propietaris actuals són descendents del masover de Can Parera, Vicenç Costa Costa, que va adquirir la masia de Cal Cisteller la dècada de 1920 a la família Gallart de Calella. | 41.6352600,2.5572400 | 463123 | 4609376 | 1796 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82048-foto-08193-29-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82048-foto-08193-29-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82048-foto-08193-29-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-34. | 119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||
| 82058 | Can Minguet i Can Mateu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-minguet-i-can-mateu | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-2, pp. 85-93. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta: Edicions Els 2 Pins, p. 51. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 23. BENAIGES, Núria, i CORBERA, Jordi (2007). Imatges d'una transformació. El Maresme 60 anys després. L'Atzavara, núm. 15. Mataró: Secció de Ciències Naturals del Museu de Mataró. RANGIL I BRUNET, Daniel (2008). Històries i llegendes de l'any vuit. Recull de cultura oral del Montnegre (I). Capellades: Daniel Rangil, pp. 110-111. TIÓ, P. (1984). Masies del Maresme. Veïnat de Cal Paraire. Cingles, núm. 51. Mataró: Agrupació Científico-Excursionista de Mataró. VERDURA PERA, Jaume (1967). 'Can Palau'. Programa de Festa Major. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. | XVIII-XXI | La propietat fou reformada al segle XXI. Tot i que estructuralment es troba en bon estat de conservació, el fet d'estar deshabitada fa que el seu entorn estigui molt deixat. | Grup d'edificacions arrenglerades fetes amb paredat i posteriorment arrebossades i pintades de blanc. El conjunt engloba, al centre, dos antics habitatges adossats de caràcter rural de planta baixa i pis, flanquejats en ambdós extrems per construccions auxiliars corresponents als respectius corrals i magatzems agrícoles. Les cobertes, de teula àrab, es troben en bon estat i presenten un sol aiguavessant amb caiguda frontal, sense cap tipus de canalització per a la recollida d'aigua. Tot el complex es troba orientat a migdia, sobre una plataforma formada per l'era, de terra, i el camí d'accés, formigonat. Davant de la casa hi ha un pou d'aigua de planta circular. El recinte es troba encaixat entre Can Vador i Cal Paraire, de manera que l'accés es produeix a través d'un barri lateral amb porta de dues fulles amb brèndoles de ferro d'1,5 metres d'alçada. El portal està emmarcat per dues pilastres d'obra coronades amb sengles pedres granítiques de forma esfèrica. Al tester de l'edificació hi figura un requadre de ciment perfectament visible des del camí amb una llegenda, pintada, que diu: 'Veïnat de Cal Paraire. Casa Minguet. S. Iscle de Vallalta', en majúscules i sense punts. La primera edificació correspon a un antic magatzem, amb l'única particularitat que integra dos blocs de pedra irregulars que sobresurten de la paret. Consta, a l'extrem oest, d'una porta de fusta de dues fulles amb un arc escarser guarnit sobre la llinda amb una sanefa de maons plans, i, al costat oposat, d'una finestra vertical. A continuació, i sobre el mateix pla de façana, hi ha Cal Minguet; un habitatge de tres crugies i planta rectangular amb dues finestres laterals reixades en planta baixa i tres més, estretes i menudes, al pis de dalt. Els ampits són fets de nou amb maons prefabricats i arrebossats. La fusteria, de dues fulles, és tota de fusta. La porta se situa al mig, molt senzilla i precedida de tres graons exteriors. Aquest sòcol es completa, a banda esquerra, per una voravia, i, a banda dreta, per un pedrís d'obra de la mateixa altura i profunditat que l'escala. Els elements més característics del conjunt es concentren a l'entorn de l'angle sud-est de la casa. Mirant a migdia hi ha un rellotge de sol restaurat. La composició està encapçalada per la data 1999 i representa l'astre rei dins d'un requadre blau amb els números romans VI, XII i VIII i la llegenda 'Jo sense sol i tu sense fe no som res'. Al seu costat hi ha un contrafort trapezoïdal que reforça tota la cantonada, presidida per una fornícula rectangular amb una imatge de la verge de Montserrat. El xamfrà dóna lloc a una façana orientada a llevant que deixa a la vista la imbricació de teulades. El primer tram equival al tester de Can Minguet, amb coberta en forma de ganivet delimitada per l'única xemeneia d'obra del complex, a l'altura del carener. El segon tram correspon a l'antic habitatge de Can Mateu, del qual només resulten visibles dues finestres sense compondre: una a la planta baixa i una altra al primer pis. El teulat d'aquest cos emergeix del conjunt per la part posterior, amb caiguda cap endavant. La resta de la façana es troba oculta per l'addició d'una construcció auxiliar orientada a migdia amb planta baixa i sotacoberta. | 08193-39 | Veïnat de Cal Paraire. NO del terme municipal, dins el Parc del Montnegre i el Corredor. | Segons notícies orals, la casa va estar deshabitada durant molt anys després que en una data sense precisar, entre 1920 i 1930, s'hi va cometre un assassinat. Daniel Rangil (RANGIL, 2008:110) recull el testimoni de oral de Josep Alzina, dit en Pitu Minaire, el qual recorda que 'al veïnat de cal Paraire, en una altra casa de Can Minguet, va aparèixer mort un home en un safareig. Per l'autòpsia van saber que en caure a l'aigua ja era mort. Sembla ser que tenia algun cèntim estalviat, que havia tingut discussions amb el de Can Minguet i que aquest, després de morir el veí, va anar pagant els deutes que tenia'. El mateix informador amplia les sospites a un altre crim. Amb anterioritat, 'el de Can Minguet de Sant Iscle es va casar amb una filla' de Can Torrent de Baix, per la qual cosa el seu sogre l'havia fet hereu. Més endavant, però, 'en Torrent volia desheretar el gendre en no estar ja amb la filla', però no hi va ser a temps, ja que el van trobar mort. 'La Guàrdia Civil havia vist que la porta no era forçada, que hi havia dos plats a taula, que s'havia buidat el porró i que el cop de destral al coll li havien fet amb la mà esquerra [...] Aquest gendre era esquerrà i sembla que el motiu podia ser no donar-li temps a desheretar-lo'. A partir de llavors, en Minguet, que va llogar l'amo de Can Vives de la Cortada com a advocat defensor, va ser sotmès a una estreta vigilància de la Guàrdia Civil. Segons els records de Josep Alzina i Lola Nualart, 'estaven convençuts que ell era el culpable', però no van trobar proves concloents. 'Per tant, buscaven que confessés i cada vegada que el cridaven a declarar li fotien unes pallisses que el deixaven mig mort' o bé 'se l'enduien i fotien un tiro enlaire' [...] 'però el gendre no ho va admetre mai i això el va salvar'. A finals de la dècada de 1990 va ser parcialment restaurada i amb posterioritat a 2015 es va refer la xemeneia. Actualment no hi viu ningú i es troba en un estat de conservació precari. | 41.6530800,2.5446800 | 462087 | 4611359 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82058-foto-08193-39-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82058-foto-08193-39-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82058-foto-08193-39-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Aquesta propietat es troba a la vessant de migdia del turó de Can Camps, al peu del camí ral de Sant Iscle de Vallalta a coll Senís i Sant Celoni.Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-2. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82106 | Aqüeducte del molí de Sant Iscle | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aqueducte-del-moli-de-sant-iscle | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 33. | XIX-XX | L'estructura presenta esquerdes i l'arrebossat està molt malmès. | Aqüeducte d'un sol ull de 10 metres de llum que conduïa l'aigua procedent d'una captació superior fins a l'actual plaça de les Basses, on hi havia l'estany i el cup que accionaven el mecanisme de funcionament del molí fariner de Sant Iscle. Aquesta canalització era propietat de Can Camps, com el molí i les basses, i actualment es troba en desús. L'aqüeducte obeïa a la necessitat de salvar la depressió del torrent de Ca l'Aranyó i creuar-lo en sentit transversal d'oest a est. La construcció emergeix a la superfície des del talús de terres del carrer de la llibertat en direcció a una antiga zona de feixes, actualment edificada. De fet, el terç est de l'arc ha estat massissat i juntament amb la paret que el precedeix constitueix avui dia el mur de tanca posterior de la propietat situada en el número 26 de l'avinguda de Barcelona. L'obertura descriu un arc rebaixat. Els cantells de formació de la volta són fets de maons a sardinell, mentre que a l'intradós són col·locats de cantell. L'estructura té un gruix aproximat de 50 centímetres i suporta al damunt un paredat de maó arrebossat per on transita el rec. El conjunt es troba en un estat de conservació precari, ja que l'arc presenta esquerdes laterals i internes, i el revestiment superior de la cara sud té alguns despreniments. | 08193-87 | Av. De Barcelona, entre els números 26-28. Al tram inferior del torrent de Ca l'Aranyó. | 41.6252500,2.5663100 | 463873 | 4608260 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82106-foto-08193-87-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82106-foto-08193-87-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||||
| 82032 | Can Bataller o Can Boter | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-bataller-o-can-boter | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre IV, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-49, pp. 523-532. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle. Sant Iscle de Vallalta: Edicions Els 2 Pins, pp. 7 i 12-13. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 16. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-1-T-6844. Comissió de Responsabilitats. Registres núms. 6262 i 6263 de 12 de febrer de 1938. Comitè d'Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns confiscats del Maresme: Montgat, Òrrius, Palafolls, Pineda de Mar, Premià de Mar, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8961. | XV-XVIII | Està abandonada. Part del sostre s'ha esfondrat i la façana presenta esquerdes. | Masia de planta rectangular de 13 metres d'amplada per 10 de fondària amb abundant repertori d'elements arquitectònics gòtics del segle XVI. Consta de planta baixa i pis amb coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada a migdia. L'edifici conserva la fesomia original. La façana presenta, en posició central, una portalada adovellada d'arc de mig punt d'onze dovelles, i, a un costat, una finestra amb la data de 1794 gravada a la llinda, partida per una creu que s'origina en el petit arc de cortina que hi té incís. Els emmarcaments de pedra de la planta baixa estan emblanquinats. La porta consta de dues fulles fetes de pots de fusta i les finestres estan protegides amb porticons interiors emplafonats. A la planta primera hi ha una finestra central amb arc lobulat i espitllera, i dues finestres laterals, una d'arc conopial i l'altra amb incisió d'arc en cortina; totes amb l'ampit motllurat. La façana està arrebossada i emmarcada per dues cantoneres de pedra de bona factura. Tot i patir poques transformacions, s'observa l'ampliació per la part del darrere de la secció longitudinal de llevant, amb coberta d'un sol aiguavés amb caiguda en aquesta última direcció. A causa de l'elevació del terreny sobre el qual descansa, es compon d'una sola planta, amb accés a través d'uns graons de pedra i d'una porta d'obra lleugerament alçada. Al seu costat hi ha un altre cos que completa la secció longitudinal de ponent. Es tracta d'un cos adossat de planta única amb coberta inclinada cap a tramuntana, al qual s'accedeix per una porta amb brancals i llinda de pedra. A la façana oest hi destaquen, a l'altura del primer pis, dues finestres: una amb llinda d'arc lobulat format per dues peces, i l'altra d'arc deprimit convex amb llinda de fusta. Situat en el tram davanter, hi té adossat un petit cos de planta rectangular i una sola altura, és fet de maó, accés pel costat de migdia i coberta amb caiguda cap a ponent. A la façana de llevant hi ha una finestra de pedra amb l'ampit motllurat i arc conopial de dues peces ricament ornamentada. L'obertura es troba en posició centrada i a l'altura de la planta primera, molt a prop de la xemeneia. La resta del parament queda amagat per un conjunt de construccions auxiliars d'una sola planta amb coberta a una vessant. Separat lleugerament de la masia, en direcció est, hi ha un cobert de planta rectangular amb coberta de fibrociment a una vessant. La finca no disposa d'instal·lacions d'aigua i llum, i s'inscriu en un entorn de feixes de conreu i arbres de grans dimensions. | 08193-13 | Veïnat de Can Palau, al sud-est de Can Ginebre. Dins del Parc del Montnegre i el Corredor. | La masia apareix representada, per bé que sense identificar-ne el nom, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de l'any 1914. Durant la Guerra Civil, el Consell Municipal de Vallalta del Maresme va requisar la finca perquè el seu propietari, Pere Baltà Tarafa, era considerat afecte al bàndol nacional | 41.6369100,2.5830700 | 465275 | 4609548 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82032-foto-08193-13-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82032-foto-08193-13-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82032-foto-08193-13-3.jpg | Legal | Gòtic|Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-49. | 93|94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82102 | Súties | https://patrimonicultural.diba.cat/element/suties | RANGIL I BRUNET, Daniel (2011). Piles i súties. Recull de la memòria oral del Montnegre (III). Capellades: Daniel Rangil. p. 33. | XX | Estat de conservació dolent, a causa de l'abandonament del carboneig i de la proliferació del bosc. | Les súties són forats artificials practicats a terra de proporcions rectangulars, generalment inferiors a 1 metre d'amplada i a 2 de llargada, que s'utilitzaven per fer carbonet de les branques primes mitjançant la seva combustió, a mode de forn. S'utilitzava el menudall de tota mena de fusta: alzina, arboç, bruc, castanyer i pi. Quan la sútia era plena de branca, s'hi atiava un foc ben viu fins que prenia tota la llenya. Acte seguit, es colgava de la mateixa terra que s'havia excavat perquè cremés lentament, fins a consumir tot l'oxigen. Passats un parell o tres de dies, es destapava, es garbellava i en sortia un carbó de trossos petits, el 'carbonet', que es posava en paperines i servia per encendre els brasers i cuinar plats ràpids, com ara una truita. | 08193-83 | Element dispers, generalment en llocs emboscats, difícil d'identificar. | 41.6320400,2.5567900 | 463084 | 4609018 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82102-foto-08193-83-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82102-foto-08193-83-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Aquests elements es troben dispersos pel territori, de manera que no es poden associar directament a cap propietat. Les coordenades indicades en la present fitxa corresponen a un dels emplaçaments on se n'han indentificat, però no pas a l'únic on n'hi han. | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||
| 82077 | Cementiri municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-municipal-19 | XIX-XXI | Es va reformar completament l'any 2014. | Recinte dedicat a la sepultura dels difunts del municipi. L'entrada se situa al costat de ponent, en un lateral, al costat de l'església. Reformat amb molt cura el 2014, conserva la disposició dels fossars de les antigues parròquies del Montnegre. El conjunt ocupa una superfície en forma de trapezi de 330 metres quadrats adossada a la façana sud de l'església parroquial. El perímetre interior està voltat per diverses galeries de nínxols d'entre 3 i 4 fileres, amb un total de 190 caselles. Els mòduls alternen les fornícules amb arc de mig punt i component vertical amb d'altres d'arc rebaixat i component apaïsat. Les cobertes són de teula d'un sol aiguavés amb pendent cap a l'interior i canal per a la recollida d'aigües pluvials. Els nínxols més antics tenen les làpides de marbre blanc i pertanyen a les famílies Canyelles, Pagès-Pera, Torrent i Verdura. La inscripció del nínxol número 12, propietat d'Antònia Roig, permet datar-les de principis del segle passat: 'Aquí descansan los restos de Miguel Arañó y Maresma. Falleció en 1900 a la edad de 77 años'. El contorn està pavimentat amb brick o llamborda ceràmica prefabricada i al centre hi ha un parterre amb pedra volcànica i grava blanca i algunes plantes de romaní i espígol. L'espai està equipat amb una font, un parell de bancs de pedra i una columna de llum. | 08193-58 | Carrer de l'Església, s/n. Barri de la Poca Farina. | Durant la jornada del referèndum d'autodeterminació de Catalunya celebrat l'1 d'octubre de 2017, la Guàrdia Civil es va presentar a Sant Iscle de Vallalta amb l'objectiu de decomissar les urnes i impedir la votació. Malgrat les amenaces verbals i la violència exhibida, les urnes van ser amagades dins d'un nínxol del cementiri i no van ser poder localitzades pels seus perseguidors. | 41.6234000,2.5694000 | 464129 | 4608054 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82077-foto-08193-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82077-foto-08193-58-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||||
| 82110 | Font del Montnegre o de la Casa Nova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-montnegre-o-de-la-casa-nova | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 34. | XIX | Es va refer l'any 1974 | Deu d'aigua perenne que raja al bell mig d'un muret de pedra granítica que descriu una composició simètrica amb tres graons a cada costat. La conjunt té una altura d'1,7 metres i una amplada de 4,2 metres a la base. Damunt del broc de ferro hi ha una placa metàl·lica amb la següent llegenda, en lletres majúscules: 'Font Montnegre / Año 1877 / Reconstruida en 1974'. La construcció té un gruix de 90cm i fa de repeu a una segona paret de contenció, darrera de la qual hi ha petita cisterna enterrada, aprofitant el caient de la muntanya. Aquest segon parament és fet d'esquistos de pissarra o llicorella lligats amb morter i està coronat per una pedra irregular que duu gravada la llegenda 'ML 1788', sense que se sàpiga del cert si fa referència a la font o si bé procedeix de la Casa Nova de Mas Pons, avui desapareguda. | 08193-91 | Al capdamunt de la urbanització Font del Montnegre, a la qual dona nom | 41.6569700,2.5682400 | 464051 | 4611781 | 1877 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82110-foto-08193-91-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82110-foto-08193-91-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Efectivament, la font es troba en terres de l'antic mas, al peu de l'antic camí del Montnegre que comunicava Sant Iscle de Vallalta amb Sant Celoni a través del coll de Mas Pons o coll de les Basses. Tots tres elements -casa, camí i font- apareixen representats en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. Actualment, s'hi accedeix a través d'un camí de terra que surt de l'últim carrer la urbanització Font del Montnegre, que s'estén als seus peus. S'hi pot arribar o bé pel carrer Major del Montnegre, o bé pel carrer del Castanyer. Al seu darrere hi ha un bosc d'alzines que s'enfila fins a la carena i al davant hi ha una petita plataforma equipada amb dos banc de fusta, a mode de mirador. Un rètol adverteix que es tracta d'aigua no tractada. Fins fa poc, en aquest indret hi creixien dos faigs ufanosos, que es beneficiaven de la infiltració de l'aigua sobrant. El primer va morir anys enrere i el segon ho ha fet recentment, afeblit per la sequera i producte d'una ventada. Tenia una soca de 3,4m. | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82025 | Can Vives de la Cortada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vives-de-la-cortada | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 54. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-4, pp. 105-114. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 12, p. 104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 9, 16 i 27. ARXIU GRÀFIC-BIBLIOTECA ETSAB. ESCOLA TÈCNICA SUPERIOR D'ARQUITECTURA DE BARCELONA. Plano geométrico de la propiedad de Don Francisco Vivas de la Cortada situada al confín Norte del término municipal de San Acisclo de Vallalta. Núm. de registre 13371. Universitat Politècnica de Catalunya. BENAIGES, Núria, i CORBERA, Jordi (2007). Imatges d'una transformació. El Maresme 60 anys després. L'Atzavara, núm. 15. Mataró: Butlletí de la Secció de Ciències Naturals del Museu de Mataró. BONET I GARÍ, Lluís (1983). Les masies del Maresme: estudi de les masies, elements defensius, ermites i molins. Barcelona: Montblanc-Martín, C.E.C. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 2. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Element núm. 33. Barcelona: Servei de Parcs Naturals. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8954. RANGIL I BRUNET, Daniel (2008). Històries i llegendes de l'any vuit. Recull de la memòria oral del Montnegre (I). Capellades: Daniel Rangil, p. 226. RANGIL I BRUNET, Daniel (2011). Piles i súties. Recull de la memòria oral del Montnegre (III). Capellades: Daniel Rangil. P. 162. VERDURA PERA, Jaume (1967). Can Palau. Programa de Festa Major. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. | XVI-XIX | En ruïnes. | Històricament, es tracta d'una de les masies més importants del municipi, ja que dóna nom a diversos topònims: el turó sobre el qual s'assenta, la roureda que el circumda i el torrent que hi davalla pel sector occidental. Després del seu despoblament a mitjan segle XX, la masia va patir un procés de degradació que l'ha conduït al seu estat actual. Segons els amidaments, resten dempeus menys del 20% de les antigues edificacions, i es troben en un estat molt precari. Del nucli originari amb prou feines s'endevinen, cobertes de malesa, les plantes de l'assentament del cos principal i de la pallissa del sector oriental. Es tractava d'una masia de tipus basilical amb una crugia central de planta baixa i dos pisos amb carener perpendicular a la façana, orientada a migdia, i coberta de teula amb dos aiguavessants. Presentava una obertura a cada nivell amb brancals i llindes de pedra. La porta tenia esculpida una canaleta al perímetre intern i els ampits de les finestres estaven decorats amb tres modillons. El cos lateral de llevant estava format per dues crugies d'11,5 metres d'amplada i 11,6 de fondària. La façana presentava una porta amb arc escarser i una altra d'allindada, a més de sengles finestres gòtiques al primer pis, sense alinear, amb brancals i ampits de granit; avui desaparegudes. Una remunta sobre la primera de les crugies obria una tercera lluerna molt senzilla, i introduïa un joc de teulades amb caiguda frontal i posterior que amputaven parcialment l'aiguavessant primigeni. El complex es va ampliar pel costat de ponent a principis del segle XIX amb l'addició d'una ala lateral de quatre alçades: semisoterrani, planta baixa, primer pis i golfes. Aquest volum es projectava 5 metres per davant del pla de façana de la masia per donar pas a una disposició en forma d'ela (L) invertida. Els nous capcers apuntaven a migdia i tramuntana, amb un òcul a cadascun dels frontons, carener perpendicular i coberta de teula d'un aiguavés amb caiguda cap a ponent. Els nivells intermedis estaven destinats a la millora residencial dels seus estadants, tal com palesa, pel costat oest, la construcció d'una galeria exterior equipada amb una latrina a cada planta, així com una gran terrassa i un rellotge de sol esgrafiat amb la data de 1827 al pis de dalt. Al seu torn, la secció est integrava dins de l'edificació dues galeries cobertes amb diverses finestres consecutives de punt rodó. Aquesta part s'ha ensorrat totalment, deixant a la vista la divisió interna en dos espais transversals per mitjà d'una paret central d'un sol maó de gruix sobre la qual descansen els caps de biga. La secció oest constitueix, hores d'ara, l'única part recognoscible de tot el conjunt gràcies a l'apuntalament lateral que li proporciona el sistema d'arcs i voltes a sardinell sustentat per quatre pilastres exteriors de maó i dos contraforts -en posició anterior i posterior- de pedra escairada. El parament i l'intradós de la planta inferior són de maçoneria, mentre que la resta d'obra de fàbrica és tota de maó pla arrebossat amb morter de calç i pintat de color blanc. La volta que sustenta les comunes és travessada en un dels angles per un baixant d'aigües grises fet amb peces cilíndriques de ceràmica i el ràfec de la teulada és rematat amb tortugada. Al davant de la masia hi ha una bassa amb aigua de planta trapezoïdal d'entre 4 i 5 metres de costat, protegida amb una tanca de torsió metàl·lica. | 08193-6 | Al quadrant nord-est del terme municipal, al vessant sud del turó d'en Vives. | L'any 1679, l'hereu de Can Vives de la Cortada va maridar la pubilla de Can Palau. L'any 1701, el fill d'aquest matrimoni, Jaume Vives i Josep del Palau, es va casar amb Teresa Villar i Carreras, de Calella. A l'arxiu de l'Escola Superior d'Arquitectura es conserva un 'Plano geométrico de la propiedad de Don Francisco Vivas de la Cortada' de la segona meitat del segle XIX en què apareixen delimitades totes les terres del municipi que pertanyien al mas. Estaven concentrades en el quadrant nord-occidental del terme i englobaven un total de 64 peces de terra de diverses qualitats, moltes de les quals havien estat establertes a pagesos de la rodalia. D'acord amb els nostres amidaments, la superfície total vorejava les 530 hectàrees, sense tenir en compte les propietats situades al vessant nord del Montnegre. L'amillarament de 1852 estimava un producte líquid imposable de 17.502 rals de billó, la qual cosa representava prop del 8% de la quota global del municipi. A més del nom, conreu i qualitat de les terres hi consten 18 homes a parceria. La casa també tenia un ramat de 25 ovelles, a més de quatre cabres, dos bous, un parell d'eugues i una mula. En un dels marges del plànol hi ha un dibuix de la masia. S'hi poden veure la portalada que donava entrada al conjunt, format per la masia primigènia i l'ampliació de finals del XIX. També hi apareixen representants un paller a l'aire lliure i un carro dins d'un magatzem. El 1857 figurava com a propietari de la masia Facund Vives de la Cortada, que era un dels cinc principals contribuents del municipi. La masia apareix grafiada amb el nom de 'Can Vivas' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també representada amb el nom de 'Can Vives de la Cortada' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. Daniel Rangil (RANGIL, 2008:226) recull el testimoni oral de Josep Alzina, dit en Pitu Minaire, el qual recorda que 'a dintre del celler de Can Vives hi havia un forat i una mina que feia deu o dotze metres, o poder vint metres, bastant ampla, que travessava per sota tota la casa dels masovers'. El mateix autor (RANGIL, 2011:162) dona veu al paranyer de Sant Celoni Lluís Ibern, dit en Peixa, que de jove es dedicava a parar trampes pel Montnegre i la conca de la Tordera per vendre la pell dels animals (conills, esquirols, gats marcs i gorjablancs). Ibern va iniciar la seva activitat quan va esclatar la Guerra Civil, l'any 1936, i explica que a les nits 'dormia en barraques de carboners o de roders' i que, quan podia, 'anava a l'Hostal de Montnegre' o bé l'acollien en masos de Sant Iscle com la 'Casa Nova de Mas Ponts, Can Vives de la Cortada o Can Giralt'. | 41.6521200,2.5535100 | 462822 | 4611249 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82025-foto-08193-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82025-foto-08193-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82025-foto-08193-6-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Cont. Descripció: El safareig va ser recuperat d'entre 2015 i 2016 i es recolza sobre la paret posterior d'un antic paller de dues plantes, en estat ruïnós. Al sector de llevant hi ha, al mateix nivell de terres que la masia, un edifici de corrals de 4,7 x 17,5 metres amb set particions internes i les corresponents voltes de maó pla. Sota seu i a peu pla del camí hi ha una construcció de pedra semi soterrada que forma un sòcol de 25 metres de longitud orientat a migdia, amb diverses seccions cobertes amb volta catalana. La paret frontal té tres petits orificis de ventilació emmarcats amb lloses i dues portes amb brancals de paredat irregular i llindes en forma d'arcs rebaixats amb quatre fileres de maons plans. Una porta metàl·lica impedeix l'entrada a la primera estança, mentre que la segona, parcialment paredada, dóna accés a una nau correguda que es troba connectada amb la terrassa de sobre mitjançant una obertura zenital al sostre.S'hi accedeix a través de qualsevol dels dos ramals, inferior i superior, en què es divideix la pista forestal corresponent a l'antic camí de Can Vives de la Cortada, que connecta el Pla de Forcs amb la urbanització de la Font del Montnegre i altres masos del terme. Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Tipus de protecció C.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-4.Pla Especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. 1989. Annex 3. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82059 | Casa vella de Mas Ponç (o Mas Pons) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-vella-de-mas-ponc-o-mas-pons | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 7. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: parc del Montnegre i el Corredor, p. 17. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). PlaEespecial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-5, pp. 115-122. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 9 i 16. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals. | XVIII | En ruïnes. | Masia en ruïnes que ha perdut la teulada i els forjats intermedis, totalment embardissada. La construcció, molt modesta, era feta de paredat irregular arrebossat amb morter de calç. Es componia d'una planta baixa en forma d'ela (L) de 16 metres de façana i dues crugies perpendiculars d'un sol ambient cadascuna: una lateral de 12 metres de fondària, al costat de ponent, i l'altra, de 6. Els dos espais es comunicaven mitjançant un pas de porta interior amb arc escarser practicat sobre una paret de càrrega. Damunt seu, i reproduint el mateix esquema, s'alçava un cos anterior de 6,3 per 10,5 metres amb dues estances il·luminades i ventilades per sengles finestres frontals: una amb llinda de fusta i l'altra de pedra desbastada, sense ampits. La façana, orientada a migdia, es completa amb la porta de l'habitatge, en posició centrada i amb llinda de fusta, flanquejada d'una petita obertura a la seva esquerra i d'una finestra reixada a l'esquerra. Al seu costat hi sobresurt un volum quadrangular que podria correspondre a un antic forn. Annex a llevant, hi ha una construcció auxiliar de planta única i coberta amb caiguda cap en la mateixa direcció. Es tracta d'una cambra fosca amb accés directe des de l'exterior pel costat est. Al voltant de la masia es localitzen altres construccions agrícoles arruïnades. | 08193-40 | Dins el Parc del Montnegre i el Corredor, a l'est de la urbanització Font del Montnegre. | La masia apareix grafiada amb el nom de 'la Casa Vella' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també representada amb el nom de 'la Casavella' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. | 41.6547700,2.5760200 | 464698 | 4611534 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82059-foto-08193-40-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82059-foto-08193-40-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82059-foto-08193-40-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les ruïnes estan situades al quadrant nord del terme municipal, entre el fondo de Can Pera i el torrent de la Casa Vella, al qual dona nom. Les restes ocupa un dels vessants del turó Gros, entremig de dos ramals d'una pista forestal que connecta la urbanització de la Font del Montnegre amb el sector oriental del massís.L'accés a les ruïnes es pot fer des de dos punts: des del sud, pel trencant de terra que surt del camí del Montnegre abans d'arribar a la urbanització, o bé pel nord, des de la pista que arrenca de la Ronda Inferior del Montnegre, a l'extrem nord-est de la urbanització.Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-5.Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. 1989. Annex 3. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82069 | Can Sauleda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-sauleda | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 54. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre IV, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-44, pp. 477-484. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals. | XVIII | En ruïnes. | Masia en estat ruïnós de planta rectangular amb diversos cossos adossats a migdia i ponent. En origen, constava de planta baixa i pis amb coberta de dos aiguavessos amb el carener paral·lel a la façana principal. En l'actualitat, únicament resten alguns panys de paredat comú de les façanes i de les divisions interiors, arrebossats i pintats de color blanc, així com algunes obertures i l'encaix de les bigues i dels forjats en algunes parets. Es tracta de vestigis en estat d'abandonament, plens d'esbarzers i matolls. | 08193-50 | Veïnat de Can Palau, entre els fondals de Can Pera, a l'oest, i de Can Vendrell, a l'est | La masia apareix representada, per bé que sense identificar-ne el nom, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de l'any 1914. | 41.6437300,2.5826000 | 465240 | 4610305 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82069-foto-08193-50-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82069-foto-08193-50-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82069-foto-08193-50-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les restes de la masia se situen al vessant de ponent del turó d'en Miquel Tracó (o Tranco), damunt d'unes feixes i molt a prop del camí de Can Malhivern a Can Castellar. La pista d'accés està tancada amb cadenes.Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-44.Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla Especial del Montnegre i el Corredor. Serralada de Marina. DIBA. Servei de Parcs Naturals. 1989. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||
| 82121 | Forn d'obra de Ca l'Oller | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-ca-loller | PUJOL VILASECA, Joan (2007). De la teuleria a la bòbila. L'Erol, núm. 92. Berga. Àmbit de Recerques del Berguedà, p. 26-28. RANGIL I BRUNET, Daniel (2011). Els forns de rajoleria. L'Aulet. La revista del Montnegre i del Corredor, núm. 11. Sant Celoni. Associació de Propietaris del Montnegre i Corredor, p. 44-45. RANGIL I BRUNET, Daniel (2011). Piles i súties. Recull de la memòria oral del Montnegre (III). Capellades. Daniel Rangil, p. 149-156 | En ruïnes. | Forn d'obra destinat a la fabricació artesanal o proto-industrial de material de construcció fet a base d'argila cuita, com ara rajols i teules, per subministrar a les masies de l'entorn o bé a la propietat de la finca, com sembla ser el cas. La proximitat a Ca l'Oller i el topònim de l'indret on s'ubica n'assenyalarien la pertinença i vinculació a l'esmentada masia. La seva gènesi i raó de ser podria estar relacionada amb les obres i reformes efectuades a Ca l'Oller en el tombant del segle XX. L'elecció del lloc adient depenia de la disponibilitat de la matèria primera -en aquest cas, l'argila- i d'aigua per poder-la pastar. En aquest cas, el forn es troba situat en el marge esquerre del torrent o canal. La construcció està parcialment excavada en el terreny a mode de pou o trinxera, amb tres cares completament opaques i una sola obertura al costat de llevant. En aquest punt hi ha la boca del forn, un forat de 47 centímetres d'altura per 63 d'amplada a través del qual es carregava la cambra un cop iniciada la combustió. Aquesta obertura està emmarcada per un arc de mig punt amb d'1,3 metres de gàlib i un voladís de maó pla de 50 centímetres que reforça i dona consistència a tota l'estructura. La cambra presenta una planta lleugerament rectangular de 2,15 metres d'ample per 3,55 de llarg. Les parets exteriors són reblertes amb terra i material de rebuig, mentre que les interiors són llises, fetes de tàpia i menudall arrebossat, i estan sobrealçades amb un mur perimetral de maons. Per la part de dins les peces estan col·locades a trencajunt, però els 48 centímetres d'amplada de l'obra permetien girar les de la segona línia i donar més força i estabilitat al conjunt. Situada al nivell inferior, a una fondària de 3,5 metres, hi havia la fogaina: un entramat de petites boques quadrades d'un pam per cada costat, si fa no fa, sostingudes per petits arcs de maó. Sobre aquesta graella s'amuntegaven les peces crues, que s'introduïen per una obertura lateral situada en el mur de tramuntana, a mitja altura. La portella fa 1,5 metres d'altura i 63 centímetres de base i està rematada amb una volta de maó pla. Actualment es troba paredada i sota la llinda s'hi pot veure una pila, perfectament disposada, de peces d'entibat. La cuita es feia amb feixines i durava almenys dos dies. El forn era obert per dalt. En el moment de fer la cuita s'hi posava una capa de teulissos de mig pam de gruix i es recobria tot amb una pasterada de fang. Durant la cocció s'hi practicaven orificis, o bé es tapaven, segons convingués, per aconduir el foc i facilitar una cuita uniforme a tots els racons. Daniel Rangil (Rangil, 2011:154) explica que 'acabada la cocció, calia un refredament molt lent per tal que no es trenqués res i per augmentar la duresa de les peces. Per damunt del fang s'hi abocava terra seca, que feia d'aïllant. Al cap d'uns dies, un cop fred, es desenfornava i s'apilaven les peces a l'aire lliure, a punt pel transport'. Malgrat els esforços, la qualitat se'n ressentia, ja que 'sovint les argiles eren poc depurades i els materials no prou sòlids a causa del procés de cocció'. Amb l'abandonament de l'activitat, el pas del temps ha compactat la terra i hi ha fet créixer la vegetació. Tot i així, encara s'hi troben moltes restes de rebuig. Hi destaquen els cairons de 24 x 24 x 3,5 cm, els maons de 28,5 x 14 x 4,5 i els pitxolins de 28 x 16 x 3,5 cm. També hi abunden les teules i, en menor mesura, algunes voltes d'entibat per bastir el sostre de les mines d'aigua. | 08193-102 | Al quadrant nord-oest del terme municipal, al marge esquerre del canal del Forn de Ca l'Oller. | 41.6396500,2.5439900 | 462022 | 4609869 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82121-foto-08193-102-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82121-foto-08193-102-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Daniel Rangil (RANGIL, 2011:149) explica que 'els rajolers eren pagesos que exercien aquest ofici de manera ambulant i temporal, a l'estiu, oferint el seus serveis a les masies. Els masovers els donaven allotjament, menjar i la meitat de la producció', a més de la llenya necessària.La demanda dels segles XVIII i XIX va comportar la proliferació de forns i l'especialització de l'ofici. La majoria eren forns petits, per abastir les necessitats pròpies o de compradors molt propers'. El propietari de Can Xica assegura que a la part posterior de la casa hi havia 'una bòbila' que no va veure funcionar mai i que actualment es troba desapareguda. Rangil també en dona notícies. El seu informador, Josep M. Pera, diu que es tractava d'un forn de rajols 'molt antic' i apunta que 'cap a baix al poble n'hi havia un altre que li deien 'el Forn', però no l'he vist actuar mai'. És el mateix cas que el Forn de Ca l'Oller, el qual havia estat fagocitat pel bosc i només ha estat possible de retrobar-lo després que s'hagi realitzat una bona estassada. | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||||||
| 82065 | Can Xiquers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-xiquers | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-12, pp. 175-182. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals. | XVIII | En ruïnes, pendent de rehabilitació pels nous propietaris. | Masia en ruïnes que ha perdut la teulada i els forjats intermedis, totalment embardissada. La construcció era feta de paredat irregular arrebossat amb morter de calç, amb alguns panys de paret i pilars interiors de maó. Es componia d'una planta baixa parcialment encastada a la muntanya amb dos cossos paral·lels. El pis superior es recolzava en el pendent i reproduïa una planta gairebé quadrangular de 14,5 metres de façana per 15,5 de fondària amb tres crugies paral·leles a la façana principal. Orientada a migdia, encara conserva el capcer dret. Tenia el carener perpendicular i coberta de teula àrab de dos aiguavessants. A la planta baixa té una porta amb arc rebaixat a la secció est i una finestra a l'esquerra. El pis de dalt segueix el mateix esquema: balconera a un costat i finestra a l'altre. Al tester de llevant s'hi annexava una construcció auxiliar de planta única amb diversos estatges i tres entrades independents. Al seu costat hi ha un pou de secció circular. | 08193-46 | Veïnat de Can Palau, molt a prop de la urbanització i de Can Xona. | La masia apareix representada, per bé que sense indicar-ne el nom, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. | 41.6468500,2.5922300 | 466043 | 4610648 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82065-foto-08193-46-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82065-foto-08193-46-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82065-foto-08193-46-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La masia està situada en el vessant de solell d'una antiga zona de feixes de conreu, prop d'un camí secundari que uneix el camí de Can Xona amb la urbanització de Can Palau.Protecció: Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-12.Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla Especial del Montnegre i el Corredor. Serralada de Marina. DIBA. Servei de Parcs Naturals. 1989. | 119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82090 | Goigs de Sant Iscle i Santa Victòria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-iscle-i-santa-victoria-1 | ARIMANY I JUVENTENY, Joan (2019). Iscle i Victòria, dos sants cordovesos venerats a Calalunya. Consultat 20 maig 2019, des de http://www.joanarimanyjuventeny.cat/sants-tradicionals/iscle-i-victoria-dos-sants-cordovesos-venerats-catalunya/ ARIMANY I JUVENTENY, Joan (2013). Sants tradicionals catalans: santes i sants de la religiositat popular de Catalunya. Sant Vicenç de Castellet: Farell. Il·lustració de coberta. BIBLIOTECA DIGITAL DEL CENTRE DE LECTURA (2019). Goigs en alabansa dels gloriosos Mártirs St. Aciscle y Sta. Victoria (germans) los quals son venerats en la Iglesia Parroquial de St. Iscle de Vallalta. Consultat 20 maig 2019, des de https://bd.centrelectura.cat/items/show/14632 CAVALLÉ I CRIVILLÉS, Antoni (1991). 'Castell de Sant Iscle'. Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 348. GALIMANY I ARNAU, Manuel (1991). 'Sant Salvador de Breda'. Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, pp. 274-279. GENERALITAT DE CATALUNYA (2019). Castell de Sant Iscle. Consultat 20 maig 2019, des de http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=1953 MORETA I TUSQUETS, Ignasi (2002). 'Els goigs de Verdaguer: Edicions i estudis'. Anuari Verdaguer, revista d'estudis literaris del segle XIX, núm. 11, pp. 569-576. OLIVAR DAYDÍ, Alexandre (1977). 'Goigs dels gloriosos germans màrtirs Sant Iscle i Santa Victoria'. Catàleg dels Manuscrits de la Biblioteca del Monestir de Montserrat. Scripta et documenta, 25. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 228. PLADEVALL FONT, Antoni (1991). 'Sant Iscle i Santa Victòria del castell de Vidreres'. Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 349. SALAS I OLIVERAS, Ramon (2015). 'La impremta a Mataró'. Fulls, núm. 113. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria, Centre d'Estudis Locals de Mataró, pp. 36-40. VIÑOLAS ESTEVA, Josep Maria (2019). Goigs a Sant Iscle i Santa Victòria. Consultat 20 maig 2019, des de https://algunsgoigs.blogspot.com/search?q=sant+iscle | XVIII-XX | El document que hi ha a l'Església de St. Iscle es una còpia de l'original. | Full volant que conté, en català prefabrià, els 'Goigs en alabansa dels gloriosos Mártirs St. Aciscle y Sta. Victoria (GERMANS) los quals son venerats en la Iglesia Parroquial de St. ISCLE DE VALLALTA'. La còpia conservada està exempta d'imatges i va ser estampada a la impremta gironina de la Tipografia Moderna, domiciliada a la plaça de la Independència. El document reprodueix íntegrament, a dues columnes dins d'una orla, un text més antic recollit sense variacions en goigs d'altres parròquies i oratoris, com són els casos de Bàscara, a l'Alt Empordà; de Centenys, al Pla de l'Estany, o de Surp, a la vall d'Àssua. El precedent més antic d'aquesta versió correspon als goigs del monestir benedictí de Sant Salvador de Breda, imprès igualment a Girona per l'estamper i llibreter Jaume Bro l'any 1754. Existeix també una edició del segle XIX corresponent als Gloriosos germans Sants Asiscle y Victoria, patrons de la parròquia de Dosrius estampada a la Impremta Abadal de Mataró. El text conté una glossa que comença dient 'De Espanya sou naturals / y en Córdova vos criáreu' i una tornada que resa així: 'Lliris ab sanch esmaltats / flors del verger de la Gloria / Gloriós Aciscle, y Victoria / siau nostres advocats'. La composició acaba amb l'Oremus següent: 'Deus, qui nos concedis Sanctorum Martirum tuorum Aciscli, et Victoria, natalitia colore da nobis in eterna beatitudine de corum societate gaudere. Per Christum Dominum... Amen'. | 08193-71 | Carrer de l'Església, 1. Centre urbà, dins el barri de la Poca Farina. | Sant Iscle o Aciscle i la seva germana Santa Victòria van ser dos cristians cordovesos martiritzats i assassinats l'any 303 dC, en temps de l'emperador Dioclecià. Després de ser torturats, Iscle morí decapitat i Victòria va ser assagetada. Per això se'ls representa junts. Ell acostuma a vestir una túnica curta i ella una altra de llarga fins als talons, pròpies dels joves romans. Com a atributs porten la palma del martiri, tots dos; una espasa, ell, i unes fletxes, ella. Una passió tardana del segle X narra que el prefecte de la ciutat, Dió, va ficar-los en un forn encès, on van romandre pregant i cantant himnes. Dió va fer que els lliguessin pedres i els llencessin al riu Guadalquivir, on van surar fins arribar a la riba. Penjats d'una foguera, les flames no van tocar-los i, desviant-se, van cremar i matar centenars de pagans que assistien al turment. Finalment, van ser occits: ella amb sagetes i ell, decapitat. Canonitzats per l'església catòlica, la seva festivitat s'escau el 17 de novembre. Aquesta data va ser molt important en la litúrgia hispana perquè era el sant que anunciava l'inici del llarg advent hispà; de sis setmanes. Sant Iscle és esmentat pels principals hagiògrafs de l'església hispano-visigoda i mossàrab, mentre que Santa Victòria només és reconeguda a partir del segle VIII. Tots dos són patrons de la ciutat de Còrdova, on hi havia una basílica dedicada a Sant Iscle abans de la conquesta musulmana. El segle VI, el rei visigot Àkhila I va provocar una revolta popular després d'haver-ne profanat la tomba. A Catalunya, la seva influència es va mantenir en llocs i esglésies on la litúrgia visigoda es mantingué fins al segle X i XI. Les seves restes es conservaven a la capella del castell de Sant Iscle, a Vidreres, fins que van ser donades el 1263 pel vescomte Guerau de Cabrera al monestir de Sant Salvador de Breda. Segons Galimany (1991:278), 'encara al segle XVIII les relíquies es guardaven en una urna de plata que desaparegué, possiblement durant la Guerra de la Independència. Les despulles passaren a una caixa de fusta que també es perdé, amb el contingut, durant la Guerra Civil de 1936-39. No obstant això, el rector [...] aconseguí salvar les relíquies existents dins els bustos de plata, que es conserven encara'. | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'origen dels goigs el trobem al segle XVIII, tot i que la versió impresa documentada data de l'entorn de 1900.A la parròquia de Sant Iscle de Vallalta ens han facilitat còpia d'un segon goig. Es tracta del 'muntatge i edició' dels 'Goigs dels gloriosos germans martirs Sant Asciscle y Santa Victoria' realitzat l'agost de 1996 per Joan Rodon i Moles, de Figueres. Aparentment, la publicació no guarda relació directa amb Sant Iscle de Vallalta i més aviat sembla que es tracti d'un goig genèric. L'edició reprodueix, a l'encapçalament, la mateixa xilografia dels sants que il·lustrava la susdita impressió de 1754 i incorpora, a la part inferior, una partitura amb la lloança. L'entradeta substitueix l'acostumada 'Martirs de Christo estimats / que gosáu de eterna Gloria / Gloriós Aciscle, y Victoria / siáu nostres advocats' per una altra, usada per als patrons de Sauleda, sufragània de Sant Pere Cercada, que diu així: 'Puig sou de Cristo estimats, / y gosau de eterna gloria / Mártirs Asciscle, y Victoria / siau nostres advocats'.Les fotografies dels goigs són de les còpies que se'n conserven a l'església parroquial de Sant Islce de Vallalta. | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||||
| 82091 | Goig del Santíssim Sagrament | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-del-santissim-sagrament | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 14. | XX | El document que hi ha a l'Església de St. Iscle es una còpia de l'original. | Full volant que conté, en català normatiu, les 'Cobles en alabansa del Stm. Sagrament amb motiu del vot que feren el dia 25 de Juny de l'any 1808 els veïns de la Parròquia de SANT ISCLE DE VALLALTA'. La còpia conservada incorpora al bell mig de la primera línia de text del títol una imatge amb una medalla sostinguda per dos àngels. El document va ser estampat a Gràfics Miró, d'Arenys de Mar, i reprodueix un text a dues columnes en què es relata un episodi de la Guerra del Francès ocorregut l'any 1808, quan 'un petit núvol sortí / i donà pluja abundant / semblant a un altre diluvi / corrent les rieres en gran; / no poden passar avant / aquell exèrcit dolent' que pretenia reduir a cendres la població. La composició inclou una tornada que diu així: 'Tots amb el cap inclinat / cantem molt devotament / Per sempre sia alabat / el Santíssim Sagrament'. El text fa referència a 'la promesa que feren nostres passats a Déu, per sa gran finesa' i finalitza amb un Oremus en llatí: 'Deus qui nobis sub Sacramento mirabili passionis tuae memoriam reliquisti, tribue quaesumus ita nos Corporis et Sanguinis tui sacra mysteria venerari, ut redemptionis tuae fructus in nobis jugiter sentiamus. Qui vivis et regnas'. | 08193-72 | Carrer de l'Església, 1. Centre urbà, dins el barri de la Poca Farina. | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les fotografies dels goigs són de les còpies que se'n conserven a l'església parroquial de Sant Islce de Vallalta. | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||||||
| 82092 | Goigs a nostra senyora de la Font de la Salut | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-a-nostra-senyora-de-la-font-de-la-salut | ALTÉS I AGUILÓ, Francesc Xavier (2002). Jacint Verdaguer i Montserrat. Barcelona: Publicacions de I'Abadia de Montserrat, pp. 84-86. BLANCH, Jacinto (1906). Vida del v. Anton M. Claret y Clará, arquebisbe, fundador dels Missionistes Fills del Còr de Maria per lo R. P. J. B. Barcelona: Vida de Joseph Cunill. CAMPABADAL I BREU, Joan (2002). 'Tres goigs inèdits de Jacint Verdaguer, 3'. Amics dels Goigs, núm. 106, p. 29. CARDONA I ROIG, Osvald (1986). Els goigs i els càntics de Jacint Verdaguer. Barcelona: Editorial Barcino, p. 166. CASANOVES I CASALS, Manuel (2002). 'Verdaguer i Claret'. Anuari Verdaguer, revista d'estudis literaris del segle XIX, núm. 11, pp. 211-214. MORETA I TUSQUETS, Ignasi (2002). 'Els goigs de Verdaguer: Edicions i estudis'. Anuari Verdaguer, revista d'estudis literaris del segle XIX, núm. 11, pp. 569-576. PONS I SERRA, Amadeu (2005). 'Exposició: Quin goig de... goigs!'. Consultat 20 maig 2019, des de http://bid.ub.edu/14pons.htm SALARICH I VERDAGUER, Joaquim (1882). 'Efemèrides vigatanes'. Discursos-Articles-Pròlechs. Edició de la Il·lustració Catalana, vol. XXVI. Vic: Estampa de Ramon Anglada, pp. 223-224. SALAS I OLIVERAS, Ramon (2015). 'La impremta a Mataró'. Fulls, núm. 113. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria, Centre d'Estudis Locals de Mataró, pp. 36-40. VERDAGUER I SANTALÓ, Jacint (1894). Veus del Bon Pastor o Cántichs Espirituals dels P.P. Missionistes Fills del Immaculat Cor de Maria. Vic: Estampa de Ramon Anglada. | XIX | El document que hi ha a l'Església de St. Iscle es una còpia de l'original. | Full volander que conté els 'Goigs dedicats á Nostre Senyora baix la advocació de la Font de la Salut, venerada en lo poble de Sant Iscle de Vallalta, partit judicial de Arenys de Mar, provincia de Barcelona, Bisbat de Girona, en la súa Capella de propietat particular situada á prop d'una font de aigua saludable, fresca y abundosa, nascuda entre rocas dintre del Mas anomenat Santa Victoria'. El càntic va ser estampat l'any 1893 a la impremta mataronina de Felicià Horta i Vives, domiciliada al carrer d'Argentona. Organitzat en dues columnes separades per un filet vertical, el text es compon d'onze estrofes de vuit versos cadascuna, acabades sempre amb la mateixa imprecació: 'Salve, humil Verge María / gran Reina de la Salut'. La segona part del goig explica la sanació miraculosa de la pubilla del mas Santa Victòria: 'Una nena idolatrada / mes rosseta qu'un fil d'or / n'arrivá de tan malalta / a las portas de la mort / Y á Vos, Verge, si n'es viva / á Vos sola, n'és degut / D'aquí n'es que la família / llur afecte per probar / en Sant Iscle aqueixa ermita / prop la font en feu alsar / Fou ofrenda pura y filla / d'uns cors plens de gratitud / Feu que en cambi, Verge Santa / l'aigüa del próxim esquey / vinguia á ser per vostre gracia / als mals nostres bon remey'. La còpia conservada no reprodueix cap imatge, però incorpora algunes dades informatives al peu de la composició. En lletra més menuda, s'hi explica que 'aqueixa Capella [...] es una prometensa en acció de gracias a la Santíssima Verge; y fou benehida en ella sa primera misa, lo dia 7 de Octubre del any 1885'. S'hi fa constar que 'S. Santedat lo actual Papa Lleó XIII, se digna concedir Indulgencia plenaria a totas las personas que visitarán á Nostre Senyora en aquesta Capella lo dia de la festa de la mateixa resánt á la intenció del Sumo Pontífice: y cent dies de Indulgencia tots los dias á totas las personas que devotament visitarán á la mateixa Nostre Senyora y resarán devant d'ella cinch vegadas la 'Salutació angélica', ó la antífona 'Salve Regina'. També 'los P.P. Missionistes han concedit cuaranta dias de Indulgencia á totas aquellas personas que [...] resarán una 'Ave Maria' ó 'Salve Regina'. | 08193-73 | Carrer de l'Església, 1. Centre urbà, dins el barri de la Poca Farina. | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 1893 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les referències al Pontífex i als missionistes franciscans en un mateix goig responen a un moment històric en què aquests càntics no només eren producte de la poesia devocional d'arrel popular, sinó que també hi havia autors d'anomenada, com Jacint Verdaguer, que conreaven aquest gènere catequètic amb finalitats propagandístiques. Lleó XIII va ser Papa de Roma entre 1878 i 1903. El 1881, va fer de la Moreneta patrona de Catalunya. L'any següent, Verdaguer va prologar un recull de notes històriques que duia per nom 'Efemèrides vigatanes' publicat pel seu cosí Joaquim Salarich en què el poeta lloava a qui 'tingué la ventura de portar en sos braços i el qui col·locà en lo millor trono del món a la Moreneta de Montserrat, princesa de Catalunya, fins a la providencial fundació del Sant Institut dels Fills del Cor de Maria per l'apòstol modern de la nostra terra'. Verdaguer, que també va dedicar un himne al combatiu papa Lleó XIII, es referia a la congregació fundada 30 anys enrere a la mateixa ciutat de Vic per Antoni Maria Claret: els missioners o missionistes claretians, que practicaven l'apostolat per combatre les idees liberals i fer créixer la fe cristiana entre els creients.Les fotografies dels goigs són de les còpies que se'n conserven a l'església parroquial de Sant Islce de Vallalta. | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||||
| 82040 | Can Pona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pona | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar: Edicions Els 2 Pins, pp. 17 i 54. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 24. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre III, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-20, pp. 253-261. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 3, p. 104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 16. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34342. PINEDA, Ll. i TIÓ, P. (1979). Masies del Maresme. Can Pona. Cingles, núm. 41. Mataró: Agrupació Científico-Excursionista de Mataró. VERDURA PERA, Jaume (1967). Can Palau. Programa de Festa Major. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. | XVII-XX | Edifici reformat a mitjans de segle XX. | Masia de grans dimensions transformada en una casa de camp amb aires d'estiueig, incloent-hi masoveria. La casa i l'antropònim donen nom a un torrent (de Can Pona) i un turó (d'en Pona). El conjunt es compon de dos cossos juxtaposats que descriuen una sola planta en forma d'ela (L). El braç llarg és format per l'edifici primigeni. Es tracta d'una construcció rectangular alineada en sentit E-O amb planta baixa i pis, i coberta de dos tremujals amb el carener paral·lel a les façanes de migdia i tramuntana. El tester de llevant presenta dues finestres d'obra per planta i sengles agrupacions de tres orificis circulars cadascuna a cada costat del frontó, a mode de respiralls. La part davantera apunta l'existència de tres crugies transversals, que funcionen com a habitatges independents. La més oriental consta de porta i finestra de dues fulles amb reixa bombada a peu pla, així com de tres finestres a la primera planta i un respirall rectangular sota de la coberta. La secció central repeteix el patró amb distinta cadència, si bé únicament disposa de dues finestres al pis de dalt. Tots els tancaments són de fusta i les obertures són fetes amb brancals i llindes planes de pedra granítica ben escairada. Per la part posterior, ambdues seccions reprodueixen un mateix esquema d'obertures format per un respirall, una finestra d'obra i una porta que dona accés des de la planta superior a una terrassa comuna. Es tracta d'una plataforma de reblert sustentada per un mur perimetral de menudall rematat per una barana feta amb gelosia de maons. Aquest espai està degudament enrajolat amb peces ceràmiques i es troba equipat amb porxada i barbacoa d'obra. En origen, l'accés principal a la masia es produïa a través d'un portal amb brancals i onze dovelles de granit. Hi destaca la ventalla de dues fulles per la composició de plafons i remitjos. L'ingrés es troba a l'extrem occidental del pla de façana, que actualment s'encasta dins el tester de l'altre edifici. Damunt la porta hi ha una única finestra emmarcada amb pedra, amb l'ampit profusament esculpit i una incisió d'arc en cortina a la llinda. Aquesta crugia va ser sobrealçada amb un pis més, que és il·luminat a través de dos arcs de mig punt agrupats. Sobre el parament que queda lliure al costat de la cantonada hi ha pintat un rellotge de sol, emmarcat dins d'un hexàgon. Es tracta d'una reproducció molt recent, i no gaire fidel, d'un esgrafiat anterior. El braç curt del complex se situa en direcció N-S i està format per planta baixa i dos pisos amb coberta de dos aiguavessos amb el carener paral·lel a la façana de ponent. Per aquesta banda, l'edificació presenta diverses obertures d'obra, sense compondre: en planta baixa, una porta de servei i una finestra reixada; al primer pis, dues finestres rectangulars, una de quadrada i una amb arc rebaixat, i, al segon pis, tres arcades amb ampits de gelosia ceràmica a la secció nord i tres finestres rectangulars a la secció meridional, a més de dos respiralls sota la coberta. Aquesta ala és coronada per una torratxa de planta circular formada per dos cilindres concèntrics units per una teulada intermèdia troncocònica i rematats per tres graons de teules. El tram superior fa les funcions de mirador, amb una galeria de cinc finestres de punt rodó. La seqüència és veu interrompuda per la part de llevant, que és aprofitada per amagar el pas d'una xemeneia. El tester septentrional és completament cec i la façana est solament té finestrons i una porta a l'altura de la primera planta per accedir a la susdita terrassa interior. Entre els elements de continuïtat hi destaquen els contraforts de maó situats en tres de les cantonades del conjunt (S-E, S-O i N-O), les tres filades d'imbricacions ceràmiques del ràfec, així com el tractament uniforme de la majoria de paraments, arrebossats i pintats de color cru. | 08193-21 | Al nord del terme municipal, entre els rials de Can Jaumet dels Crestats i de Can Pona. | Històricament, Can Pona ha estat una de les cases fortes de la població, gràcies tant a la quantitat de terres que aglutinava com a la participació dels seus caps de família en la vida social i política del municipi. El 1857, el seu propietari, Josep Pera Muntalt, era un dels principals contribuents de la població. La masia apareix representada amb el nom de 'Can Pona' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any figura també identificada de la mateixa manera en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. | 41.6444500,2.5693200 | 464134 | 4610391 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82040-foto-08193-21-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82040-foto-08193-21-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82040-foto-08193-21-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'edifici es troba a la vessant de solell d'un repeu del turó del Montnegre, en una clariana amb algunes feixes i hivernacles dedicats al conreu de la flor i planta ornamental.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-20. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82043 | Can Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-coll-9 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre IV, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-40, pp. 443-450. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 15, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34345. | XVI-XXI | Edificació reformada al segle XIX i recentment rehabilitada. | Masia de planta rectangular de 15,7 metres de llargària per 11 de fondària. Consta de planta baixa i pis amb coberta de dos aiguavessos amb el carener paral·lel a la façana principal. Orientada a sud-oest, es compon de tres eixos verticals. Presenta, a peu pla, dos portals d'arc rebaixat cada costat i una finestra allindada al centre protegida amb reixa i porticó interior. Les portes són de dues fulles: de ventalla amb tarja la principal, i de posts de fusta la secundària. A la planta primera s'obren tres finestres de les mateixes característiques. El segle XIX s'hi va incorporar una cornisa longitudinal i un acroteri que amaga la coberta. Aquesta ha estat recentment restaurada, juntament amb la xemeneia. Adossat al nord-oest hi ha un cos de planta rectangular en planta baixa i coberta a una vessant. Presenta una sola obertura: un portal d'arc de mig punt amb maó pla que s'alinea i dona continuïtat al pla de façana. Al tester sud-est hi ha una finestra reixada a la planta baixa i tres de component vertical a la planta primera. L'angle nord-est mostra una cantonera de carreus ben escairats. La façana posterior conserva dues finestres de pedra a la primera planta: una amb l'ampit treballat i l'altra acabada en arc conopial decorat amb dibuixos geomètrics circulars, si bé la instal·lació d'una reixa en dificulta la visió. Els paraments de les façanes sud-oest i sud-est són arrebossats i pintats de color blanc, amb diverses esquerdes i despreniments. A la feixa de sobre hi ha una bassa circular per al reg de la finca de 4,5 metres de radi. Un element singular d'aquesta edificació és la finestra amb arc conopial a la façana posterior amb elements decoratius esculpits de formes circulars. | 08193-24 | Al nord-est del veïnat de la Salut, entre la canal de Can Coll i Can Coll Nova. | La masia apareix representada amb el nom de 'Can Coll' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de l'any 1914. El mateix any és identificada amb la mateixa denominació en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. | 41.6332300,2.5706800 | 464241 | 4609144 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82043-foto-08193-24-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82043-foto-08193-24-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82043-foto-08193-24-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Aquesta masia isolada situada al centre del terme municipal, es troba al límit septentrional d'una vall de pendents moderats, en una clariana envoltada de camps de conreu situada molt propera a alguns retalls de bosc. S'hi arriba a través d'una pista particular que enllaça amb el camí que va de Cal Batalló a Can Coll, al qual arriba des del camí pavimentat o carretera del Montnegre.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció C.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-40. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82047 | Can Rocosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-rocosa | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre III, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-26, pp. 307-314. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 20, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34349. | XVIII-XXI | Diverses reformes dutes a terme durant els segles XIX i XXI. | Masia de planta rectangular de 16 metres d'amplada per 8 de fondària composta de planta baixa i un pis, amb dues crugies paral·leles a la façana principal, orientada a migdia, i coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular. Tot i presentar la mateixa caiguda, la teulada de llevant té un pendent més acusat. Recentment s'hi han instal·lat dues lluernes. El tremujal de ponent té major longitud i es perllonga encara més mitjançant l'addició d'un cos suplementari en el seu extrem. Es tracta d'una ampliació de l'habitatge de 4 per 8 metres i planta única amb quatre finestres d'obra: tres a ponent i una a migdia. Bo i descomptant-ne aquesta darrera, la façana original presenta tres obertures per planta en la secció oest, per tan sols dues finestres en planta baixa i una al primer pis en la secció est. Totes les de la planta baixa s'alineen a la mateixa altura, mentre que les de la planta superior s'adapten a la inclinació de la coberta. Sota el vèrtex del carener s'endevina la traça d'un antic contrafort. El portal d'accés és fet de posts de fusta i se situa al seu costat, dins la secció de ponent. Té els brancals de pedra i la llinda de fusta. La resta d'obertures presenten llindes planes de pedra i ampits de maó massís. La façana nord limita amb un aparcament de grava i únicament té tres finestres menors a la planta superior: una al centre de la secció est, i dues més a la secció oest, seguint el pendent de la coberta. Per últim, a sol ixent hi ha un porxo enrajolat amb toves de 6 per 8 metres i coberta de teula amb caiguda en la mateixa direcció, sostinguda per tres pilars de maó amb jàssera i bigam amb aparença de fusta. Es tracta d'un espai de lleure i descans comunicat amb la casa a través d'una porta amb brancals i llinda de maó amb arc escarser. La façana consta d'un finestra a cada planta. La masia és voltada per un paviment de toves ceràmiques, que deixen pas a un jardí de gespa. Com a element de conjunt, tots els paraments són arrebossats i pintats de color cru, deixant únicament a la vista els emmarcats i algunes pedres cantoneres. Al costat de ponent hi ha una piscina desmuntable circular i la plataforma inferior de davant de la casa és plantada de roures, amb l'herba segada. | 08193-28 | Veïnat de la Cortada, entre el canal de la Freixa i els torrents de la Roureda i Can Vives. | La masia apareix representada amb el nom de 'Can Rocosa' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. | 41.6437600,2.5574700 | 463147 | 4610319 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82047-foto-08193-28-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82047-foto-08193-28-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82047-foto-08193-28-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | La finca es troba al nord-oest del terme municipal, a la vessant de solell d'un repeu del turó del Montnegre, en una clariana situada entre les masies de Can Gravat, a l'est, i Can Feliçó, a l'oest.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció C.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-26. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||
| 82020 | Dolmen de mas Barraquer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/dolmen-de-mas-barraquer | BASSOLS FERNÁNDEZ, IMMACULADA (2005): Memòria de la intervenció arqueològica. Núm. Reg.: 6586 GENERALITAT DE CATALUNYA (2008): Actualització de la Carta Arqueològica del Maresme. Barcelona. Servei d'Arqueologia i Paleontologia SERRA I VILARÓ, JOAN (1927): La civilització megalítica a Catalunya. Contribució al seu estudi. Solsona. Museu Arqueològic Diocesà. | -XIX/-XIII | Desaparegut, desconegut. | Dolmen, actualment desaparegut., documentat per mossèn Joan Serra i Vilaró l'any 1927. En el moment de la seva documentació només en restava dreta una pedra de 0,25m d'ample, 0,45m de llarg i 1,05m d'alçada; així com una altra llosa caiguda de 0,25m de gruix, 0,62m de llarg i 1,05m d'alt, de la qual encara es veia el lloc que prèviament havia ocupat. | 08193-1 | A l'oest del municipi, en un punt pla prop del cim del turó de Ca l'Oller | 41.6338800,2.5521000 | 462694 | 4609225 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82020-foto-08193-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82020-foto-08193-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82020-foto-08193-1-3.jpg | Legal | Prehistòric|Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Fruit de l'excavació del túmul, mossèn Serra i Vilaró trobà fragments d'almenys set vasos ceràmics corresponents, segons l'autor, a les formes típiques de l'edat dels metalls. A la vora d'una de les peces s'hi apreciava una línia d'incisions que tipològicament podria correspondre al període del bronze inicial o bronze mig. Sota la direcció d'Immaculada Bassols, l'any 2005 es dugué a terme una prospecció superficial per tal de localitzar les restes del dolmen, el resultat de la qual fou negatiu. Només es documentà una llosa dreta la part visible de la qual feia 0,5m d'alçada, 0,5m d'amplada i 0,25m degruix, relacionada amb els límits de la finca, però sense cap vinculació aparent amb el dolmen. L'any 2008, amb motiu de la revisió de la carta arqueològica del Maresme, es tornà a explorar la zona, novament amb resultats negatius pel qè fa el dolmen. El que sí es va localitzar, a 55m de la fita documentada l'any 2005, fou una altra llosa amb les mateixes característiques i dimensions.L'accés al lloc on suposadament es trobava el dolmen es fa des del nucli urbà de St. Iscle de Vallalta, pel veïnat d'en Soler, seguint el camí cap a ca l'Aranyó i la pista principal en direcció a l'oest, cap a la Cogulera. El jaciment es troba per sobre dels Bancals de ca l'Oller, en una zona de bosc i matolls amb afloraments de roca mare.Datació Bronze antic -1800 / Bronze mig -1200 | 76|79 | 1754 | 1.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||
| 82028 | Ca l'Oller o Can Fradera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-loller-o-can-fradera | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle. Canet de Mar: Edicions Els 2 Pins, pp. 9-11. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre III, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-28, pp. 325-335. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2005). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 12, p. 104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2017). Sangha Activa s'instal·la a Ca l'Oller. Santiscle, revista d'informació local, núm. 25, pp. 7-8 i 13. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 16 i 28. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-172-T-115. Llinatge Arquer. Confessió i reconeixença atorgada per Joan de Catà, agricultor i propietari del mas Catà, de la parròquia de Sant Martí d'Arenys, a favor d'Antoni Joan Oller, de la parròquia de Sant Iscle de Vallalta. Sant Martí d'Arenys, 1522. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-172-T-133. Llinatge Arquer. Confessió i reconeixença atorgada per Antoni Joan Oller, agricultor i veí de Sant Iscle de Vallalta, a favor de Guillem Arquer de Goscons, agricultor i possessor del mas Catà de Goscons, parròquia de Sant Martí d'Arenys. Pineda, 1534. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-172-T-181. Llinatge Arquer. Definició atorgada per Margarida, filla de Joan Arquer, agricultor veí de Goscons, parròquia de Sant Martí d'Arenys, esposa de Segimon Oller, agricultor de La Cortada, Sant Iscle de Vallalta, a favor del seu pare. Sant Iscle de Vallalta, 1589. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-172-T-450. Llinatge Arquer. Confessió atorgada per Antoni Joan Oller i Bartomeu Oller, pare i fill, pagesos de la Cortada, a Sant Iscle de Vallalta, propietaris del mas Oller, de fer tasca i braçatge d'una peça de terra que fou del mas Aulet, de n'Arquer de Goscons. Montpalau, 1644. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-1-T-6844. Comissió de Responsabilitats. Registres núms. 6262 i 6263 de 12 de febrer de 1938. Comitè d'Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns confiscats del Maresme: Montgat, Òrrius, Palafolls, Pineda de Mar, Premià de Mar, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 2. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Element núm. 30. Barcelona: Servei de Parcs Naturals. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8957. PUIGHERMANAL, Josep (2001). Retrobant Dones d'Aigua. Entrevista a Jaume Fuster. Santiscle, revista d'informació local, núm. 3, pp. 13-15. SALICRÚ I PLANS, Joan (1992). L'avi Joan. Vallgorguina: Associació Cultural Vallgorguina. | XX | Construcció del segle XX sobre un masia anterior. | Torre d'estiueig de planta rectangular de 15 metres d'amplada per 12 de fondària construïda sobre una masia d'època anterior. L'edifici es compon de planta baixa, primera i segona, amb coberta a quatre vessants i torratxa central de planta quadrangular amb els vèrtexs aixamfranats. En relació a la masia, la façana principal s'ha desplaçat a llevant i es troba precedida per una escalinata amb balustres de filigrana i flanquejada per dues palmeres. Presenta composició simètrica sobre tres eixos verticals. El parament reprodueix de dalt a baix un encoixinat de diverses proporcions, recreant un palau medieval. Al centre hi ha el portal d'accés, amb els brancals decorats en forma de pilastres jòniques amb el fust estriat, i les inicials 'JF' esculpides a la falsa clau de la llinda. La porta és de fusta i consta de dues fulles. Sobre seu hi ha un balcó corregut sostingut amb mènsules acabades en voluta i barana de balustres amb filigrana a mode de claustra o traceria. Al centre de la primera planta s'obre una balconera emmarcada amb motllures i protegida per una persiana de llibret de dues fulles. Als dos extrems apareixen sengles tribunes semi octogonals coronades que davallen fins al terra. Aquests cossos sortints consten de tres finestres per planta -una frontal i dues laterals- i estan profusament decorats amb dues línies de frisos rematats amb cresteria. Entre la primera i la segona planta hi ha dues motllures corregudes: una a l'altura del pis, i una altra a l'arrencada de les finestres. Es tracta de nou obertures de mig punt agrupades de tres en tres, disposades simètricament i amb mainells divisoris formats per dues columnes. La façana és rematada per un voladís amb cabirons de fusta, i emmarcada per sengles cadenes cantoneres. La torratxa central presenta finestres geminades de mig punt a cadascun dels costats i és coronada per una coberta de teules vidriades. El costat de migdia correspon a la façana principal de la masia, novament composta sobre tres eixos verticals. A l'extrem S-O s'hi conserva el portal d'arc de mig punt original, amb brancals i onze dovelles de granit. La porta és de fusta i consta de dues fulles envidrades, amb tarja de ventall. A l'altre costat hi ha una finestra allindada. Al primer pis apareixen tres finestrals -els laterals amb ampits de balustres- i cinc finestres d'arc rodó a la segona planta, tres de les quals agrupades al centre. El parament és arrebossat i pintat de color cru. La façana oest té un edifici adossat sense interès arquitectònic més enllà de la pervivència, en planta baixa, d'una porta amb brancals i llinda de pedra, precedida de quadre graons. Per la seva part, la façana nord està unida a un cos de planta rectangular de 21 x 6 metres en direcció NO-SE. La planta baixa d'aquest edifici presenta un finestral amb gelosia, una porta de garatge amb arc carpanell i tres finestres emmarcades amb maó. El mur exterior de la primera secció està decorat amb trencadís ceràmic i la llegenda 'DONES D'AIGUA', mentre que el parament de la segona està arrebossat. El primer tram correspon a l'antiga cotxera de la casa i consta únicament de planta baixa. La coberta és plana, feta de rajola, i serveix de terrassa i com a pas per accedir des del primer pis de la torre a l'altre extrem de l'ala, on hi ha un saló diàfan il·luminat a través de dues galeries laterals de 8 arcs de mig punt cadascuna. La coberta és de teula a quatre vessants, amb ràfec de cabirons. A l'entorn de la torre hi ha altres exemples de l'ús del trencadís, com ara algunes jardineres, un banc corregut i un pou amb un plafó ceràmic del Sagrat Cor, protegit amb una reixa i rematat amb una cúpula semiesfèrica. | 08193-9 | Al nord dels turons de l'Oller i la Cogulera, Dins el Parc del Montnegre i el Corredor. | La casa dona nom a un torrent i a un forn de rajoleria alhora -la canal del Forn de Ca l'Oller-, a un pujol -el turó de l'Oller- i a un vessant montuós: el banc de l'Oller. En origen, els Oller eren pagesos de remença vinculats a Can Vives de la Cortada i tenien com a senyors intermedis els Arquer, del mas Catà de Goscons de Sant Martí d'Arenys, per als quals el 1644 encara havien de fer tasca i braçatge. Eren, però, pagesos grassos, ja que el 1522 Antoni Joan Oller va adquirir una peça de terra a la parròquia veïna de 15 jornals de treball, que el mateix Oller tornarà a vendre per un preu més alt 20 anys després. De fet, les dues nissagues arriben fins i tot a entroncar: el 1589, Margarida Arquer va esposar Segimon Oller i va aportar 300 lliures en dot. La masia fou adquirida i reedificada com a palauet seguint paràmetres eclèctics a principis del segle XX per Joaquim Fradera, negociant de Barcelona, com a regal a la seva estimada. Tant la mansió com el llac i el jardí romàntic s'inscriuen en un període de prosperitat econòmica en què sovintejaven les festes i reunions socials. Després d'un desencís amorós, el matrimoni es va trencar i la propietat es va transferir a Llorenç Soler Fradera. Amb l'esclat de la Guerra Civil, la finca va ser abandonada i requisada pel Comitè de Milícies local, que en va malmetre la capella. Un cop finalitzat el conflicte, els amos hi van tornar i van costejar la reconstrucció dels altars de Sant Llorenç i Sant Josep de l'església parroquial. Posteriorment, va heretar la finca Ricard Fradera, i, encara més endavant, el qui fóra president del Futbol Club Barcelona, Agustí Montal. Després d'anys de degradació, l'abril de 2017 s'hi va instal·lar una comunitat budista que ha arranjat la finca i hi imparteix cursos i seminaris de meditació, filosofia i creixement personal, a més d'obrir els jardins regularment al públic. La casa apareix representada amb el nom de 'Can Oller' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també recollida amb la mateixa denominació en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. | 41.6390100,2.5514600 | 462644 | 4609794 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82028-foto-08193-9-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82028-foto-08193-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82028-foto-08193-9-3.jpg | Legal | Modernisme|Historicista|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Cont. Descripció: El complex residencial s'inscriu en una finca de gran extensió que inclou diverses construccions auxiliars, un llac romàntic que és creuat per un pont revestit amb trencadís, una zona de pícnic i el parc de les Dones d'Aigua. En aquest darrer espai, situat en una plataforma inferior voltada de vegetació frondosa, hi ha un segon llac artificial -l'anomenat 'estany de les oques'- de forma allargassada i perímetre ondulat d'uns 50 metres de llargada.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció A. Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-28. | 105|116|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82034 | Ca l'Aranyó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-laranyo | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 7 i 53. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre V, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-56, pp. 593-601. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 13, p. 104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 16. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8964. GINESTA I SALICRÚ, Amadeu (2007). Records d'un pagès i bosquerol de l'Alt Maresme. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 20. | XVII-XVIII | Algunes modificacions durant el segle XIX. | Masia de planta potencialment quadrangular de 13 metres d'amplada per 14 de fondària formada per dues crugies paral·leles a la façana. Es compon de planta baixa i pis, i té coberta de dues vessants amb el carener perpendicular. Hi predomina la teula, si bé el tremujal de llevant del volum del darrere està apedaçat amb planxes de fibrociment. L'edifici està orientat a migdia, però la secció de ponent del cos davanter resta inacabada en dues terceres parts, amb pedres d'espera a l'aresta exterior. Aquest fet ha possibilitat l'obertura de dues finestres ''obra -a raó d'una per planta- en el mur de ponent, alhora que ha origina a una reculada fins al cos posterior que ha estat parcialment ocupada per un volum adossat de planta baixa i coberta amb caiguda cap a l'oest. El pla de façana està arrebossat i es compon sobre dos eixos verticals. A la nau central hi ha dues finestres de pedra bisellada: una reixada en planta baixa, i una altra amb l'ampit esculpit al pis de dalt. L'eix lateral reprodueix l'esquema, però situa a peu pla un portal de pedra amb llinda monolítica gravada amb la inscripció 'AY 1601' i, sota seu, el monograma de Jesús -HHS- i el nom de Maria. El volum posterior s'adapta al desnivell del terreny, de manera que es pot accedir directament al primer pis des de l'exterior a través d'una porta lateral practicada en el costat de ponent. L'obertura té els brancals de pedra i finalitza en forma d'arc rebaixat amb una línia de maons plans. A la façana nord hi ha un parell de finestres emmarcades en pedra, ambdues concentrades en la secció de ponent. La del primer pis té el contorn bisellat i està paredada amb maons i morter, mentre que la inferior està protegida amb reixada i té la llinda esquerdada. La masia presenta diversos cossos adossats a la façana de llevant. N'hi ha de planta baixa i de dues alçades. En tots els casos, tenen els fonaments en una plataforma inferior i són fets amb obra de paredat en bon estat, la qual cosa contrasta amb el mal estat de les teulades. | 08193-15 | Al quadrant meridional del municipi, al nord del centre urbà i a tocar del veïnat d'en Soler. | La masia és representada, per bé que sense identificar-ne el nom, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix representada amb el nom de 'Ca l'Aranyó' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. Els seus propietaris van ser, juntament amb els de Cal Roig del Castell, els primers a introduir el conreu de la maduixa a Sant Iscle durant la dècada de 1950. | 41.6285000,2.5626400 | 463569 | 4608623 | 1601 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82034-foto-08193-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82034-foto-08193-15-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82034-foto-08193-15-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La masia se situa 'Fora vila', al vessant de solell del turó de l'Oller, entre uns camps de conreu i un bosc mixt de pins i alzines.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Tipus de protecció C.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. Maig 2015 (M-58). | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||
| 82118 | Torrent del sot de l'Oradella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-del-sot-de-loradella | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar Edicions Els 2 Pins, pp. 31-32. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-172-T-450. Llinatge Arquer. Confessió atorgada per Antoni Joan Oller i Bartomeu Oller, pare i fill, pagesos de la Cortada, a Sant Iscle de Vallalta, propietaris del mas Oller, de fer tasca i braçatge d'una peça de terra que fou del mas Aulet, de n'Arquer de Goscons. Montpalau, 1644. INSTITUTO GEOGRÀFICO NACIONAL (1920). CUALL 60403. Itinerario de la línia de límite entre Arenys de Munt y San Acisclo de Vallalta. Natura local (2019). Ruta pel sot d'Oradella. Consultat 20 maig 2019, des de https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-arenys-de-munt/ruta-pel-sot-doradella PONS I GURÍ, Josep M. (2006). Recull d'estudis d'història jurídica catalana. Volum IV. Barcelona: Fundació Noguera, pp. 125-129. https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-arenys-de-munt/ruta-pel-sot-doradella | Afectat per la manca de gestió forestal i hidràulica i per la proliferació d'espècies vegetals invasores. | Curs estacional d'aigua que neix a 340 metres d'altitud, entre el Pla de les Bruixes i la Serra de l'Oller. Des de ben antic, el seu curs fa de partió entre les parròquies i termes de Sant Martí d'Arenys i Sant Iscle de Vallalta. A l'acta de d'atermenament de 1919 s'indica que dins del seu curs hi ha col·locades dues fites de delimitació, actualment emboscades. El torrent es pot resseguir de forma intermitent mitjançant dues vies paral·leles. El tram inferior és vorejat pel camí de Can Rocosa Petit, amb connexió directa a la carretera BV-5111, i el curs mig i superior és accessible des de la pista forestal que n'enllaça la capçalera amb la urbanització de Collsacreu a través de la Vall de Llunes. Als peus d'aquesta via hi ha les úniques restes que es conserven de l'antiga masia de Cal Caballé, ja que el terreny ha estat explanat. Es tracta d'un pou d'aigua amb la corresponent caseta i algunes conduccions de gerrer pels voltants; d'un safareig amb rentador de planta rectangular amb contraforts laterals per subjectar el camí i d'un dipòsit circular de 2,5 metres de diàmetre reforçat amb cèrcols de ferro. En total, el torrent descriu un recorregut rectilini de 2,6 quilòmetres de longitud en direcció SE fins a desembocar a la riera de Vallalta, a 140 metres d'altitud. Al llarg del seu curs rep per ponent les aportacions del sot de l'Aulet i del torrent de Vall de Llunes. Es tracta de dues fondalades humides, poblades de roures, verns i castanyers. En canvi, al costat de llevant predominen els pins, suros i alzines, i els recs que hi desemboquen són de poca entitat i règim torrencial. La verneda del sot de l'Oradella es troba força degradada, amb pocs exemplars madurs i molts rebrots, com a conseqüència de les tales successives i del seu desplaçament en benefici de les plantacions de pollancres i plàtans, així com per la proliferació de l'acàcia. També hi tenen presència destacada el llorer i les avellanoses | 08193-99 | A l'extrem occidental del municipi, en direcció NO-SE | En el nostre context geogràfic, el nom d'Oradella es troba documentat com a antropònim i com a topònim, a través de la forma 'Lloradella', qui sap si per referir-se a un lloc amb abundància de llorers. L'any 1358, Bonanat Lloradella es trobava entre els homes de la universitat de Sant Iscle de Vallalta i d'altres parròquies veïnes que van crear un censal mort de 4.000 sous per oferir-los al comte d'Osona, a canvi de no fer servei d'obres al castell de Montpalau. D'altra banda el 1644, els pagesos Antoni Joan i Bartomeu Oller es van comprometre a realitzar feines de tasca i braçatge en una peça anomenada la Lloradella, propietat de Ca l'Arquer. El seu caràcter limítrof i la seva entitat i longitud, superiors a les fondalades circumveïnes, explica que alguns documents facin extensiu el nom d'Oradella a la riera de Vallalta. De fet, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico de l'any 1914 apareixen les dues denominacions: 'torrent de Oradella' per referir-se al torrent pròpiament dit, i 'riera de Oradella' per designar la riera de Vallalta. | 41.6313400,2.5482400 | 462371 | 4608944 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82118-foto-08193-99-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82118-foto-08193-99-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'estat de conservació del torrent es considera regular a causa de la manca de gestió forestal i hidràulica, així com de la proliferació d'espècies invasores com l'acàcia (Robinia pseudoacacia). | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||||
| 82114 | Torrent de la Roureda o de la Font de la Salut | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-la-roureda-o-de-la-font-de-la-salut | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 31-32. | Afectat pel pas d'infraestructures, per la manca de gestió hidràulica i la proliferació d'espècies vegetals invasores. | Curs d'aigua que neix a la fondalada del coll de Prat Perelló, entre els turons de la Font i d'en Vives, a més de 700 metres d'altitud. De seguida, el torrent pren el nom de torrent de la Roureda, per raons òbvies. Antigament, aquest tret devia ser un fet determinant per fixar el topònim, però el reconeixement actual no permet afirmar que avui dia constitueixi un tret característic. A la cota 290, el torrent conflueix amb un altre de paral·lel que davalla del coll de Freixe, i a la cota 212, sota de Cal Serena, conflueix amb el canal de la Freixa. Junts donen origen a la riera de Can Vives de la Cortada. Finalment, entre Cal Xicgrau i Can Parera, aquest curs s'ajunta a la cota 177 amb el torrent procedent de Ca l'Oller i junts es converteixen en el torrent de la Font de la Salut. A efectes de datació del topònim, es desconeix si la font existia abans que no es construís l'ermita, el 1885. En tot cas, i a la llum de la documentació gràfica, els dos noms van ser ambivalents al llarg de la primera meitat del segle XX i només a partir de llavors s'han anat especialitzant per referir-se a trams diferents de la mateixa conca hidrogràfica. El torrent de la Roureda és el principal afluent de la riera de Vallalta. Hi desemboca pel costat de llevant del barri de la Poca Farina, després de completar 5 quilòmetres de recorregut. Ho fa amb un fil d'aigua superficial gràcies a les aportacions que recull del Sot de l'Infern, del torrent de Can Vila, del torrent de Cal Vermell, de la canal de Can Coll i del fondo de Can Camps. En el passat, alimentava les basses del poble. La llera no és transitable, però es pot resseguir en paral·lel a peu, en bicicleta i vehicle a motor, amb algunes intermitències. El curs inferior resulta visible des de la travessia urbana de la carretera BV-2128, entre Cal Rei el pont d'entrada al centre urbà. Aquest tram té aires de parc fluvial, hi ha una font equipada amb bancs per fer-hi estada i fins i tot es pot creuar a través de dues passeres per a vianants. A continuació, la topografia s'enlaira i impedeix de retrobar el torrent fins al pont de Can Coll, un cop passada la Roca Caganera. Des d'aquest punt, hi ha una pista paral·lela molt ampla, però les vistes són limitades a causa de l'espessor de la vegetació. En tot aquest tram, el predomini de la plataneda és abassegador, en combinació amb l'acàcia, l'alzina i el llorer. Entre el veïnat de la Salut i Cal Paturo el llit del riu és ple de canya i davant de Can Bosc s'ha detectat la presència de bambú. | 08193-95 | En el quadrant nord-occidental del terme, en direcció N-SE | 41.6369500,2.5587100 | 463246 | 4609563 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82114-foto-08193-95-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82114-foto-08193-95-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'estat de conservació del torrent es considera regular a causa del pas d'infraestructures de sanejament, la manca de gestió hidràulica i la proliferació d'espècies invasores com l'acàcia, la canya i la canya de bambú. | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||||||
| 82088 | Placa commemorativa de la Festa Votada o Festa Nova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-commemorativa-de-la-festa-votada-o-festa-nova | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2017). Recuperem tradicions. Santiscle, revista d'informació local, núm. 25. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 3-4. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2017). 25 de juny, una data històrica. Santiscle, revista d'informació local, núm. 25. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 7-8 i 13. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 14. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (1992-1994). Programes d'actes de la Festa Nova. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. DE LA FUENTE BERMÚDEZ, Vicente (2006). Diego Masana i Majó. Un escultor modernista entre Barcelona i l'Argentina. Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (RACBASJ), Butlletí XXX, pp. 65-73. El centenario de la Guerra de la Independencia en Sant Iscle de Vallalta. La Ilustración Artística, núm. 1383 (29 de juny de 1908), p.430. RANGIL I BRUNET, DANIEL (2017). Llegendes d'invasors a Sant Iscle. Consultat 20 maig 2019, des de http://mitologiacatalans.blogspot.com/2017/10/llegendes-dinvasors-sant-iscle.html SÀIZ I XIQUÉS, Carles (2008). Ricard de Capmany i Roura (1871-1947). La passió romàntica per l'art medieval. El Sot de l'Aubó, núm. 26. Canet de Mar: Centre d'Estudis Canetencs, pp. 3-11. http://mitologiacatalans.blogspot.com/2017/10/llegendes-dinvasors-sant-iscle.html | XIX | Afectades per fongs i líquens. | A la façana de l'església parroquial hi ha dues plaques que commemoren un episodi de la Guerra del Francès ocorregut a Sant Iscle de Vallalta el 25 de juny de 1808. La primera de les làpides està signada per 'D. Massana', a partir d'un text de 'Ricart Cammany'. Es tracta de l'escultor modernista Dídac Massana i Majó, que va treballar per a Lluís Domènech i Montaner al Palau de la Música Catalana i al castell de Sant Florentina, i del canetenc Ricard de Campmany i Roura, pintor i decorador casat amb Júlia de Montaner, hereva del castell de l'esmentat castell i comtessa de la Vall de Canet. La làpida està emmarcada per la part superior amb una motllura rectangular sostinguda per dos capitells, afectada per biocolonització de líquens, fongs i altres microorganismes. Al centre hi ha un escut amb sant Iscle i santa Victòria flanquejat per la paraula 'SOM ATENS' i una representació en relleu de diversos membres d'aquest cos irregular, tocats amb barretina. A sota hi apareix aquest text, escrit en majúscules: '1808-1908. El poble de Sant Iscle a sos avis de l'any vuyt. Ab la fe al cor y les armes a les mans lliuraren al poble'l 25 de juny del extermini decretat pe'l frances. Commemorém anyalment llurs religió i patriotisme.' A la seva vora n'hi ha una altra amb l'escut actual de la població i la inscripció següent, també en caixa alta: 'Sant Iscle de Vallalta, 1908-2008. Pels fets ocorreguts el 25 de juny'. El relleu del fons fa al·lusió a la sobtada i miraculosa rierada i representa un corrent d'aigua embravit. | 08193-69 | Carrer de l'Església, 1 | El 25 de juny de 1808, les dones, els infants i la gent gran del poble es van refugiar dins el temple per protegir-se de la ira dels soldats napoleònics, que prèviament havien estat atacats pels sometents de la zona. Segons la creença popular, els precs dels refugiats van provocar una intensa tempesta i, acte seguit, una avinguda d'aigua que va desbaratar el setge i va causar gran mortaldat entre les tropes invasores. Després d'aquest favor diví, els isclencs es van tornar a aplegar en comunió i van fer el vot solemne de reverenciar cada any aquest succés; vet aquí que aquest homenatge rebi el nom de Festa Votada o Festa Nova, per distingir-la de la Festa Major. L'episodi s'inscriu en la primera etapa de l'ocupació francesa, quan les tropes de Napoleó Bonaparte pretenien emparar-se del castell d'Hostalric. Procedents de Barcelona, van travessar el Maresme pel litoral amb la finalitat de remuntar la Tordera, però des del primer moment van patir l'escomesa dels sometents a Montgat, Mataró, Sant Pol de Mar i Calella. Davant les dificultats per prosseguir el seu camí, es van desviar per Sant Pol a través de la riera de Vallalta amb la intenció de passar a Sant Celoni per Vallgorguina. En aquesta marrada, els francesos van ser víctimes de les emboscades dels sometents de la rodalia. La veu popular assegura que en el moment de depurar responsabilitats, la gent de Canet va involucrar als veïns de Sant Iscle i això va provocar la represàlia dels francesos contra la població. El 25 de juny van començar els saquejos i incendis pel sector de Can Torrus Vell, Can Roig del Castell, Ca l'Escloper i Can Preses. Assabentats del perill, els homes van tornar a agafar les armes i els més desvalguts van cercar la misericòrdia de l'Altíssim, que va atendre les seves súpliques i va desfermar un aiguat tan descomunal que es va endur els gavatxos riera avall. Sergi Alcalde (comunicació personal, 22 de setembre de 2018) explica que 'durant el segle XIX, les autoritats de Sant Iscle es negaven a fer presència durant la Festa Major de Canet (fet acostumat entre pobles veïns) i, per descomptat, les autoritats de Canet tampoc no eren convidades a la Festa Major de Sant Iscle. Vet aquí perquè en un acte de perdó públic, i en el centenari de l'esdeveniment, el Sr. Montaner va regalar la placa esculpida que hi ha a la façana de l'església Parroquial de Sant Iscle'. | 41.6235500,2.5693000 | 464121 | 4608070 | 1908 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82088-foto-08193-69-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82088-foto-08193-69-3.jpg | Inexistent | Modernisme | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Dídac Massana i Majó | Antigament, en ocasió de la Festa Votada s'hi feia una missa solemne i una processó en què els nens i nenes anaven abillats amb els vestits de comunió. També hi havia sardanes i balls de tarda i nit, a la plaça i al Sindicat. La celebració va ser recuperada el 1991 per iniciativa del Grup Isclenc i es va celebrar amb algunes intermitències fins al 2017. | 105 | 51 | 2.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||
| 82119 | Riera de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-de-vallalta | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 31-32. CODINA, Marina i DE LECEA, Eva (2017). Guia d'espècies exòtiques invasores d'ambients -fluvials. Barcelona: Diputació de Barcelona, pp. 13-20. CONTACONTES, Perot i PUCHADES, Violeta (2010). La Riera de la Vallalta. La Vallalta: Col·lecció Una rierada de contes, núm. 4. GARCÍA, Evelyn i GUTIÉRREZ, Cèsar (2008). La gestió i recuperació de la vegetació de ribera. Guia tècnica per a actuacions en riberes. Barcelona: Agència Catalana de l'Aigua. PANAREDA CLOPÉS, Josep M. (2019). La vegetació del Montnegre i el Corredor. Consultat 20 maig 2019, des de https://parcs.diba.cat/documents/202412/202534/p05d062.pdf | Adectada per la mala gestió hidrològica,pel pas d'infraestructures de sanejament, per la proliferació d'espècies vegetals invasores i per abocaments incontrolats de brossa. | Curs d'aigua intermitent procedent d'Arenys de Munt que neix a 300 metres d'altitud prop de la masia de Can Vallalta i desemboca a la riera de Sant Pol de Mar. Al seu pas per Sant Iscle aplega les aigües d'escorrentia del Montnegre que hi aboquen els torrents de Ca l'Aranyó, de la Roureda i de Can Palau, així com les que li lliuren per la banda de marina els torrents de Cal Roig, de Cal Sec, del Fraguer i d'en Torres. La riera de Vallalta entra a Sant Iscle en el punt on conflueix amb el sot de l'Oradella, a 140 metres d'altitud, i travessa el municipi en direcció Est. Antigament hi duia sempre aigua, que s'utilitzava per al reg i per fer funcionar els molins d'en Torres i de Can Camps. En l'actualitat no és transitable, llevat d'un petit tram de camí rodat per accedir a Cal Sec. A principis del segle XX, el seu traçat va ser aprofitat per construir-hi la carretera paral·lela que connecta Sant Cebrià de Vallalta amb Arenys de Munt. Es tracta d'un recorregut sinuós de 3 quilòmetres que finalitza poc abans de l'aiguabarreig amb el torrent de Can Palau, a 83 metres d'altitud. El meandre més pronunciat correspon a l'esperó sobre el qual s'assenta el nucli antic del poble, a l'entorn de l'església i la sagrera. A la part baixa del tossal hi ha el Parc dels Vegetals, un espai de lleure i gaudi ciutadà habilitat sobre les antigues hortes de la parròquia que pretén afavorir la relació ancestral dels isclencs amb la riera i posar en valor els seus atributs ambientals. La llera i els marges són totalment coberts de vegetació, amb predomini clar de la plataneda. Hi abunden els exemplars amb tres i quadre peus d'una sola soca. No hi falta tampoc l'acàcia, estesa pertot, i l'ailant, encara en estat incipient. Malgrat les limitacions imposades per aquestes espècies i per l'explotació del freàtic, sobre l'eix del seu curs es configura un bosc mixt en galeria en què hi són representades les espècies pròpies dels ambients de ribera mediterranis: el vern, el freixe, el salze, l'om i el llorer, al costat de l'alzina i el roure. Es tracta, majoritàriament, d'arbres de fulla caduca, per la qual cosa la riera ofereix diferents gammes cromàtiques i diversos canvis de paisatge al llarg de l'any. A més de l'aigua en superfície més o menys constant, l'escassa insolació i l'elevada humitat atmosfèrica afavoreixen un estrat arbustiu i herbaci dens i ric en espècies. Entre els arbustos hi abunda l'arç blanc, el gatell i el sanguinyol. I entre les plantes, l'heura (Hedera hèlix), l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arítjol (Smilax aspera), la búgula (Ajuga reptants), la falguera (Polystichum setiferum), el malcoratge (Mercurialis perennis), la campaneta d'ortiga (Campanula trachelium), la mèlica (Melica uniflora), la malva (Malva sylvestris), el galzeran (Ruscus aculeatus), la sanícula (Sanicula europaea) i la viola silvestre (Viola sylvestris), entre d'altres. Allà on circula aigua s'hi troben comunitats ben assentades cintes d'aigua o càrex pèndol (Carex pendula), i allà on s'estanca o s'infiltra, cua de cavall (Equisetum telmateia). Al llarg del recorregut no s'ha observat una presència destacada de la canya (Arundo donax), més enllà de l'entorn del gual del pavelló poliesportiu; però sí s'ha constatat l'extensió de la canya de bambú a través de dos nuclis d'irradiació: un al terme municipal d'Arenys de Munt i un altre al voltant del pont que uneix la carretera BV-2128 amb Can Ginebre, dins el terme municipal de Sant Cebrià de Vallalta. | 08193-100 | Al terç interior del terme municipal, en direcció O-E | En el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico de l'any 1914 la riera de Vallalta apareix identificada amb el nom de 'riera de Oradella'. | 41.6221600,2.5686100 | 464063 | 4607916 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82119-foto-08193-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82119-foto-08193-100-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'estat de conservació de la riera es considera regular a causa dels endegaments de què ha estat objecte (en particular, a la zona del polígon industrial, però també al carrer de Josep Maria Collet i a Can Ginebre), l'existència de captacions d'aigua (pous) dins la llera sense conservar ni senyalitzar, o el pas d'infraestructures de sanejament. Hi ha altres aspectes sobre els quals es podria incidir, com ara de la manca de gestió hidràulica, la proliferació d'espècies invasores com l'acàcia i la canya de bambú, i els abocaments incontrolats de brossa i restes de jardineria. | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||||
| 82026 | Can Vila | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vila-5 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre IV, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-39, pp. 431-442. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 4, p. 104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar: Edicions Els 2 Pins, pp. 7 i 28-29. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-1-T-6844. ‘Comissió de Responsabilitats. Registres núms. 6262 i 6263 de 12 de febrer de 1938'. Comitè d'Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns confiscats del Maresme: Montgat, Òrrius, Palafolls, Pineda de Mar, Premià de Mar, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta. BONET I GARÍ, LLUÍS (1983). Les masies del Maresme: un estudi de les masies, elements defensius, ermites i molins. Barcelona: Montblanc-Martín, CEC. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8955. GINESTA I SALICRÚ, Amadeu (2007). Records d'un pagès i bosquerol de l'Alt Maresme. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 16 i 18. SUBIÑÀ COLL, Enric (2011). Valoració del patrimoni arqueològic del Maresme. V Jornades d'Història i Arqueologia Medieval del Maresme. | XV-XIX | Abandonat. | Conjunt de tres construccions esglaonades i alineades sobre el mateix pla de façana, cadascuna amb els respectius portals d'accés i amb cobertes de teula de dos aiguavessos amb els careners paral·lels. Aquest front edificat es presenta sense compondre i orientat al sud-est. Els paraments són arrebossats i pintats de color clar, amb diversos despreniments i un estat de conservació deficient. Els edificis més antics se situen al centre i el sector sud-oest. Es tracta de dos habitatges de planta baixa i pis amb cobertes de dos aiguavessos amb els careners paral·lels a la façana principal. El de l'extrem té planta rectangular de 4,5 metres d'amplada per 7,5 de fondària i és de menor alçària que la resta. En façana, presenta un portal de dues fulles en planta baixa i una finestra allindada al primer pis. Al costat sud-oest té una finestra de pedra amb reixa de ferro forjat al primer nivell i una altra de component vertical al pis superior. Pel vèrtex d'aquest capcer aflora l'única xemeneia d'obra de tot el complex. L'edifici central té planta sensiblement rectangular de 9,5 metres de façana i 12,8 de fondària. Al centre hi ha un contrafort, que és correspost a la part del darrere per una altra falca. Als seus costats hi ha una finestra d'obra de component vertical i el portal d'accés, amb brancals de pedra i llinda de fusta sobre dos permòdols que descriuen un arc deprimit convex. A banda i banda hi ha sengles pedrissos de paredat comú. A la planta primera hi ha una finestra de pedra amb arc lobulat i una balconera amb ampit de balustres ceràmics amb gallons a la panxa i persiana de llibret de quatre fulles. Tant a la primera planta de les façanes sud-oest i nord-oest apareixen dues finestres amb brancals i llinda de pedra amb nous exemples d'arc deprimit convex. L'habitatge situat a llevant és més recent. Té planta trapezoïdal, amb una reculada a la cara nord. Per raons estilístiques i formals, la seva altura va obligar a suplementar, fins a igualar-les, les façanes dels edificis precedents amb acroteris, que van ser decorats amb baranes de balustres pintades al fresc. La façana s'organitza en dos eixos de composició verticals. A la planta baixa hi ha el portal, amb brancals de pedra i llinda plana de tres dovelles, i una finestra. La porta consta de dues fulles de posts de fusta i la resta d'obertures estan protegides amb persianes de llibret. Sobre seu hi apareixen dues balconeres i un balcó corregut amb balustrada i voladís sostingut per quatre revoltons i apuntalat per cinc tornapuntes de forja. En un dels costats hi ha esgrafiat un rellotge de sol de principis del segle XIX. Té forma rectangular, numeració aràbiga i senyal per a les mitges hores. A la part superior hi ha una inscripció amb el text 'Declina a l'orient 12 Gs y 16 ms POLO 40 Gs y 30 ms'. Damunt seu, i gairebé esborrades, hi ha dues àmfores als costats i una creu al centre amb la llegenda 'In hoc signo vinces', que significa 'amb aquest signe venceràs' i que podria estar relacionada amb el fet que antigament la masia rebia el nom de Mas Santa Victòria. La façana de llevant té únicament una finestra reixada a la primera planta, situada a la secció posterior, i al costat nord hi ha una porta amb arc escarser. Encara s'hi conserva una fogaina per bullir el vi. Es tracta d'una construcció cilíndrica feta de maó amb una obertura o 'boca' a la part inferior per introduir-hi la llenya i fer-hi foc. A la part superior es col·locava una caldera d'aram amb capacitat de 100 a 130 litres amb el most o 'vi verge', sense fermentar. Amb el vi bullit i reduït a la meitat (GINESTA, 2007:16) se n'obtenia el grau just de dolçor i de graduació, que servia per elaborar vi de taula, arrop i vi 'de racó' o de postres. A l'angle nord-est del conjunt hi ha una bassa rectangular i, a l'oest, una petita era enrajolada. | 08193-7 | A la solana del turó de Montbrugós, entre els torrents de la Salut, de Can Vermell i de Can Vila. | Antigament es coneixia amb el nom de Mas Santa Victòria i s'hi feia un dels millors vins de Sant Iscle. A finals del segle XIX pertanyia a la família Prats, que el 1885 va finançar la construcció de l'ermita de la Salut com agraïment a la curació de la seva filla Fermina Prats Casas. Més endavant, la propietat va passar als hereus de Ramon Cunill, que va ser secretari del primer president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba. Durant la Guerra Civil, el Consell Municipal de Vallalta del Maresme va requisar la propietat al seu titular, Francesc Prats Cases, 'considerat facciós'. La masia apareix representada amb el nom de ‘Can Vila' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de l'any 1914. El mateix any és identificada amb la mateixa denominació en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. | 41.6341900,2.5651800 | 463784 | 4609253 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82026-foto-08193-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82026-foto-08193-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82026-foto-08193-7-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-39. | 94|98|85 | 46 | 1.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82021 | Inscultura del Pla de Forcs o Pedra de les Olles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/inscultura-del-pla-de-forcs-o-pedra-de-les-olles | ABELANET, Jean (1986): Signes sans paroles. Cent siècles d'art rupestre en Europe Occidentale. París: Hachette, pp. 161 i ss. BASSOLS FERNÁNDEZ, Immaculada (2005): Memòria de la intervenció arqueològica. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Núm. Reg. 6586. GENERALITAT DE CATALUNYA (2008). Actualització de la Carta Arqueològica del Maresme. Barcelona: Servei d'Arqueologia i Paleontologia PASCUAL GUASCH, Ricard (1988). La piedra con «cúpulas» del Pla de Forcs (Sant Iscle de Vallalta, Maresme, Barcelona). Barcelona: Espacio, Tiempo y Forma, Serie I, Prehistoria y Arqueología, pp. 445-453. | -XXVI/-XIX | Jaciment d'època prehistòrica consistent en una gran roca amb inscultures en forma de cassoletes, la qual forma part d'un aflorament granític format per tres grans pedres alineades de forma natural en sentit N-S, i d'altres pedres secundàries situades vessant avall. Aquest tipus d'afloraments rocosos són un fenomen geomorfològic característic de la Serralada Litoral anomenat 'caos de boles'. La roca amb inscultures té una planta ovalada, amb una base de 1,8m i una alçada de fins a 2,30m. El nom de Pedra de les Olles li ve donat per les fins a 25 cavitats (o cassoletes), algunes exemptes i d'altres unides entre elles mitjançant reguerons, que té excavades de forma artificial. Les cassoletes presenten diferents morfologies i dimensions: 19 són circulars, 5 el·líptiques (totes elles fan entre 8 i 20cm de diàmetre i entre 3-4cm de profunditat), una és cilíndrica (amb 40cm de diàmetre i una profunditat de 6cm), i una pren la forma de canal de desguàs cap enfora. Les incisions van ser practicades mitjançant la percussió amb altres materials petris, la qual cosa els confereix la típica secció en U, a diferència de les d'època ibèrica, romana o medieval en què l'ús d'eines metàl·liques dóna com a resultat seccions més profundes i en forma de V. Aquest tret, juntament amb el fet que les inscultures en forma de cassoleta es relacionen amb el fenomen megalític, permeten adscriure el jaciment una cronologia entre el Neolític mig/final i el Calcolític. Tot i la prospecció duta a terme l'any 2008 en motiu de la revisió de la Carta Arqueològica del Maresme, en què es va documentar i situar la pedra, no es coneixen altres jaciments arqueològics propers que puguin aportar més dades en relació a la cronologia. No hi ha consens pel què fa la interpretació d'aquest tipus de monuments. Algunes interpretacions sostenen que les inscultures serien marcadors o fites territorials que indicarien punts de reunió d'un grup humà o bé límits o lloc de pas. D'altres, en canvi, els atribueixen funcions de culte als deus o als difunts. En aquest cas, es creu que les cassoletes i els reguerons haurien servit per vessar els líquids de les libacions i ofrenes rituals. Jean Abelanet (1986) apuntà la hipòtesi que aquest tipus d'estructures serien una mena d'altar dedicat al culte d'una deessa prehistòrica de l'agricultura, la fertilitat i la vida d'ultratomba. La disposició de les cavitats de la Pedra de les Olles recordaria els antics kernoi grecs: un sistema format per un vas central i una sèrie de petits recipients anomenats kotiliskoi al seu voltant. Per Pascual Guasch, qui identificà i estudià l'element l'any 1988, seria 'incerta' tant la datació com la interpretació de la seva finalitat. L'autor no descarta algun tipus de relació amb la mort i 'amb algun element líquid' com l'aigua pel seu 'paper purificador', sense rebutjar, però, que sigui 'una simple manifestació de litolatria' vinculada a 'la veneració a certes pedres situades en les cruïlles' (PASCUAL, 1988:452). Aquest jaciment apareix citat en diversos estudis d'Immaculada Bassols. | 08193-2 | Pla de Forcs (o Pla de Forques o de Feres), en les inmediacions del GR-83, a tocar d'una clariana. | Sovint, les pedres insculturades es troben prop d'altres monuments megalítics, sepultures o assentaments. Per la seva perdurabilitat i ubicació preeminent a la capçalera de la Vallalta, és possible que les cassoletes del Pla de Forcs hagin estat reutilitzades al llarg dels segles. L'element, que va ser identificat i estudiat per Ricard Pascual Guasch l'any 1988, apareix citat en diversos estudis més recents d'Immaculada Bassols. L'any 2013, el Consorci del Parc del Montnegre i el Corredor hi va instal·lar un plafó informatiu amb finalitat divulgativa. | 41.6507300,2.5454700 | 462152 | 4611098 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82021-foto-08193-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82021-foto-08193-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82021-foto-08193-2-3.jpg | Legal | Neolític|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'accés al jaciment és fàcil i està senyalitzat. Es troba allunyat del nucli urbà, però s'hi pot arribar a través d'una pista practicable a peu o amb vehicle.Cronologia: Neolític final -2500 / Calcolític - 1800 | 78|76 | 1754 | 1.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 348,13 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.