Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 82083 | Llegenda de les Dones d'Aigua | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-les-dones-daigua | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Nou conte Dones d'Aigua. Santiscle, revista d'informació local, núm. 23. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 10. FABREGÀ, Míriam (2009). Les Dones d'Aigua. Santiscle, revista d'informació local, núm. 17. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 7. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta: la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta. Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 28-29. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, pp. 74-75. AMADES I GELATS, Joan (2001). Llegendes de coves, roques, mar i estanys catalans. Sant Vicenç de Castellet. Farell. AMADES I GELATS, Joan (1950). Folklore de Catalunya. Vol. I. Rondallística. Barcelona. Selecta, p. 102. CORTADELLAS, Xavier i PUJADÓ, Judith (2016). Llegendes d'aigua dolça. Les millors històries de rius, estanys i gorgs de les aigües dels dos costats del Pirineu i de la Catalunya Vella. La Bisbal d'Empordà: Sidillà, p. 308. DELHORT, Bibiana i JOSEPH, Fina (2016). Les Dones d'Aigua. Barcelona. Nova Casa Editorial. FANLO, Àfrica i JOSEPH, Fina (2009). Dones d'aigua. La Vallalta: Col·lecció Una rierada de contes, núm. 1. MESTRES I OÑÓS, APEL·LES (1933). Llegendes i tradicions del Montseny. Barcelona. Salvador Bonavia Llibreter, pp. 69-71. RANGIL I BRUNET, Daniel (2008). Històries i llegendes de l'any vuit. Recull de la memòria oral del Montnegre (I). Capellades. Daniel Rangil, pp. 201-204. | Les dones d'aigua són éssers mitològics amb aparença de fada que viuen en les aigües continentals com ara estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs i grutes. L'existència d'aquestes divinitats femenines té el seu origen en creences paganes anteriors al cristianisme, per a les quals l'element líquid és font generadora de vida i feminitat. Efectivament, l'aigua fertilitza la terra i regenera la natura. Als Pirineus i al Montseny existeixen llegendes de dones d'aigua que es pentinen les crineres i renten les seves robes les nits de lluna plena mentre entonen melodies encisadores. La gent creia que si algú era capaç de prendre'ls un vestit, mai no més no passaria pena. Hi ha també versions enfrontades pel que fa a la seva bondat, des del convenciment que no dubtaven a convertir les seves ofrenes en or o bé en carbó segons si la persona que les havia vistes en mantenia o no el secret. El seu record era encara molt viu en l'imaginari popular de principis del segle XX i va donar pas a la formulació de rondalles i romanços. Folkloristes com Joan Amades en van recollir les veus i les van traslladar als costumaris, i poetes i escriptors com Jacint Verdaguer o Víctor Balaguer les van incorporar al seus relats. En el cas de Sant Iscle, la presència de dones d'aigua està lligada al gorg que hi ha prop de Ca l'Oller, que n'ha pres el nom. L'any 1927, Apel·les Mestres va escoltar el relat 'd'una vella de vuitanta anys de Sant Iscle de Vallalta que conserva totes les seves facultats mentals i energies físiques' i que 'ho havia sentit contar cent vegades al pare'. Diu així: 'Una nit de lluna, passava el pare per la vora de la riera de can Vives, i va quedar-se embadalit veient les dones d'aigua estenent la roba que acabaven de rentar [...] degueren descobrir-lo, perquè es van posar a cridar-lo pel seu nom; el pare, malgrat ell, va anar-s'hi acostant i les dones d'aigua van agafar-lo i van endur-se'l a dins de la seva cova. Lo que va passar allà dintre ningú ho ha sabut mai [...] fos que les dones l'encisessin i li fessin perdre la memòria [...] fos que l'amenacessin si ho descobria, el fet és que el pare mai va poder dir-ne una paraula'. Aquell home no en va treure profit, però 'un altre veí de Sant Iscle, amic del pare, que va passar-li lo mateix que a ell, quan va ésser dintre la cova de les dones d'aigua, va robar-les-hi d'amagat una peça de roba; i des d'aquella hora endavant l'abundor va entrar en aquella casa, que mai més va faltar-los-hi res'. Més recentment, Daniel Rangil ha transcrit nous testimonis. Com el de Lola Nualart, que havia sentit a dir que les dones d'aigua de Sant Iscle dels trossets de segó en feien or. O el de Maria Rosa Omella, que recorda com 'les nenes de l'escola estaven molt espantades' perquè 'explicaven que a les nits sentien com les dones d'aigua picaven la roba amb els picadors'. I, finalment, el de Rosa Buhils, segons la qual l'Agustí de Can Bernat contava que una dona d'aigua 'estava prenyada' i les seves companyes 'van anar a buscar la comadrona de Can Caselles de Sant Iscle'. Quan va haver nascut la criatura li van dir què li devien i la dona va dir que res. Aleshores 'li van posar un grapat d'algo a la falda' a condició que no s'ho mirés fins arribar a casa, però vet aquí que 'quan arriba més a dalt de Can Parera li picava la curiositat' i va veure que era segó. 'Mal llamp!', va exclamar abans de llençar-lo. I tot va ser arribar a casa i adonar-se que 'les miques que havien quedat eren or'. | 08193-64 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82083-foto-08193-64-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82083-foto-08193-64-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Cont. Descripció: Joan Amades va plasmar-ne una altra versió, més polida, al seu recull de rondallística. Però és l'autora i estudiosa local Matilde Verdura la darrera ploma que l'ha recreada i qui l'ha fixada en l'imaginari col·lectiu, fins al punt d'inspirar la creació d'una parella de gegants i de donar nom a l'escola pública del poble. Es tracta de la història d'amor consumat entre una dona d'aigua i un pastor anomenat Iscle, i del part del seu fillet a mans 'd'una una velleta que vivia a Can Patiràs, la casa més propera'. Com resa la tradició, 'les companyes agraïdes obsequiaren la llevadora omplint-li el davantal amb quelcom que l'encuriosí [...] i el desencís la colpí: era segó. S'ho va prendre com una befa i el llençà d'aquí enllà', però quan va ser a casa 'totes les arruguetes i pleguets on hi quedaren restes s'havien convertit en or puríssim'. El desenllaç té dos finals possibles. El primer diu que 'baixà a la riera i es llençà a l'aigua desesperada, on va ésser engolida en càstig a la seva curiositat'. Una altra tradició assegura que Can Patiràs sempre més va tenir bones anyades. Quant al pastor, va pagar cara la seva gosadia i vagareja eternament pel Montnegre buscant la seva enamorada. L'any 2001, el cantautor Jaume Arnella va rebre l'encàrrec de compondre un romanço inspirat en aquesta contalla que va ser estrenat a Ca l'Oller com a cloenda del cicle de concerts 'Primavera de les Arts'. | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||||||||
| 82084 | Llegenda de la Barraca dels Matiners | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-barraca-dels-matiners | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 74-75. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta: la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 26-27. VERDURA, Matilde; FIDEL, Cristina, i ESPERALBA, Jordi (2010). La cova màgica del sot de Bisarós. La Vallalta: Col·lecció Una rierada de contes, núm. 5. | Es tracta de l'adaptació d'una llegenda popular que l'estudiosa local Matilde Verdura havia sentit explicar als seus pares i que ella mateixa s'ha encarregat de fixar en una versió per a adults i en una altra per a infants. Diu que les aigües descendents del coll de Basses es precipiten al sot de Bisarós. En aquest indret hi havia una cova natural habitada per sàtirs i faunes, que per les nits sortien del cau a empaitar les nimfes del bosc. En certa ocasió, aquella fressa joliua va atraure l'atenció de tres germanes fadrines, que van ser descobertes i portades a la gruta, d'on mai més no en van eixir. Malgrat que els seus crits i gemecs se sentien per aquella raconada, ningú no va trobar-les. I passat el temps, hi van néixer tres pollancres per recordar-les i fer memòria de la seva imprudència. Temps a venir, la cova del sot de Bisarós va mudar el nom pel de la Barraca dels Matiners per l'amagatall que oferia als bandolers, tot i que també va aixoplugar-hi carboners, caçadors i boscaters en general. | 08193-65 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82084-foto-08193-65-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82084-foto-08193-65-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Recollida per Matilde Verdura | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||||||||
| 82093 | Ball del patatuf de Sant Iscle de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-del-patatuf-de-sant-iscle-de-vallalta | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2008). El ball del Patatuf, a les festes de la Mercè. Santiscle, revista d'informació local, núm. 15. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, pp. 56-57. INVENTARI DE DANSES VIVES DE CATALUNYA (2019). Ball del patatuf de Sant Iscle de Vallalta. Consultat 20 maig 2019, des de http://dansesvives.cat/?q=fitxa-patrimoni-cultural-immaterial/Ball%20del%20patatuf%20de%20Sant%20Iscle%20de%20Vallalta Patatuf, el ball de Sant Iscle de Vallalta. Maresme. Consultat 20 maig 2019, des de https://www.youtube.com/watch?v=CTCJ7AJB6Vo Sant Iscle recupera alguna de les seves danses tradicionals. L'Eixida, revista independent d'informació local, núm. 2. Edicions Els 2 Pins. Canet de Mar, pp. 9-10. http://dansesvives.cat/?q=fitxa-patrimoni-cultural-immaterial/Ball%20del%20patatuf%20de%20Sant%20Iscle%20de%20Vallalta | Variant local del ball conegut amb el nom de patatuf que antigament s'havia ballat al litoral català, des de la Tordera fins al camp de Tarragona. A la comarca del Maresme era típic d'Alella, Calella, Palafolls i Santa Susanna, a més de Sant Iscle, on va ser recuperat coincidint amb el quinzè aniversari dels cantaires de la població, l'any 1998. Es ballava el cap de setmana més proper a l'1 d'agost, diada de Sant Feliu, coincidint amb la festa patronal. El nom sembla derivar de la forma onomatopeica dels tres picaments de mans que es fan en iniciar cada repetició. El ball aplega homes i dones, tots vestits a la manera tradicional catalana, i en el cas de Sant Iscle és interpretat amb música de cobla, tot i que també existeix una versió per a gralla per a l'acompanyament dels gegants. Consta de dues parts: a la primera, els balladors piquen tres cops de mans i fan un lleuger punteig. A la segona, es balla la figura pròpiament dita, que en aquest cas rep el nom de sardana, al final de la qual hom canvia de parella. La durada varia segons la quantitat de parelles que hi participen i acaba quan es retroba la parella inicial. A diferència del ball pla, el patatuf no admet la introducció de nous balladors un cop s'ha començant la dansa. | 08193-74 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Un grup de dotze dansaires van actuar a les places de Sant Jaume i de la Catedral de Barcelona, amb motiu de les festes de la Mercè de l'any 2008. Existeix un vídeo del ball del patatuf de Sant Iscle a Youtube que va ser pujat per Josep Puighermanal Oller el 2 de maig de 2009.Aquesta mateixa gravació està també recollida al web de l'Inventari de Danses Vives de Catalunya elaborat per l'Esbart Català de Dansaires, on consta una fitxa descriptiva del ball amb el codi IPCIDV-4-1138.Quant al vestuari, l'home portava camisa blava, calçat de vellut, mitges blanques, espardenyes, llacet o corbata i 'jaquetilla'. Les dones vestien faldilles de cretona, cosset de vellut, sabates negres amb sivelles, mitges, davantal negre amb puntes, ret i mitenes negres.La fotografia amb què s'il·lustra aquest ball ha estat extreta de la pàgina 56 del llibre 'Coneix Sant Iscle', citat a la bibliografia. | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||||||||||
| 82094 | Sardana de les Dones d'Aigua | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-de-les-dones-daigua | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 57. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (1950). Sardana Dones d'Aigua. Programa de Festa Major. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. ASSOCIACIÓ DE MÚSICS PER LA COBLA (2019). Dones d'aigua. Consultat 20 maig 2019, des de https://musicsperlacobla.cat/obra.php?codi=1.1FonPal015 ASSOCIACIÓ DE MÚSICS PER LA COBLA (2019). Font i Palmarola, Josep. Consultat 20 maig 2019, des de https://musicsperlacobla.cat/compositor.php?autor_id=800 https://acfbarcelona.cat/arxiu/ https://musicsperlacobla.cat/ | XX | Sardana composta amb instrumentació per a cobla l'any 1951 pel compositor Josep Font i Palmarola. La lletra va ser elaborada per l'isclenc Jaume Verdura Pera, que la va dedicar, 'ben afectuosament, a les gentils germanes Matilde, Josefina, Maria Rosa i Antònia Verdura Salicrú'. Inspirada en la llegenda local de les dones d'aigua, la peça no es va arribar mai a enregistrar. Tanmateix, a l'arxiu de l'Agrupació Cultural Folklòrica de Barcelona (ACFB) es conserva l'edició tipogràfica en un document amb codi 1.1FonPal015, juntament amb l'obra 'Records de Torelló', del mateix autor. La lletra corresponent a l'obertura diu així: 'La lluna ha eixit quan ve la nit, del llac dormit / les nimfes han ressorgit / Volves de fum, cants i perfums de blanc escum / La vall és plena de llum, tra-la-la-ra / tra-la-ra-la, dona d'aigua sorgeix, tra-la-ra, tra-la-ra / la Vallalta s'embelleix, tra-la-ra, tra-la-ra / Els pastors mig encisats, tra-la-ra, tra-la-ra' | 08193-75 | La peça va ser estrenada en l'audició de sardanes del primer dia de la Festa Major de 1950. | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 1951 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Jaume Verdura i Pera (lletra) i Josep Font i Palmarola (música). | Jaume Verdura i Pera era un erudit local, autor de diverses notes històriques que il·lustraven els programes de la Festa Major de Sant Iscle.Per la seva part, Josep Font i Palmarola (Vic, 1898 - Barcelona, 1960) va escriure més de 80 sardanes i quasi 300 temes per a goigs. Va col·laborar estretament amb l'escriptor i frare caputxí Josep Puig i Bosch, més conegut com a Hilari d'Arenys de Mar. Aquesta relació l'acostà al Maresme, on va musicar els goigs del Santíssim Sagrament de la parròquia de Sant Julià d'Argentona, amb lletra de Josep Lladó, i els de la Verge de la Santa Perseverança d'Arenys de Mar, amb lletra de l'esmentat Josep Puig.La fotografia amb què s'il·lustra aquest ball ha estat extreta de la pàgina 57 del llibre 'Coneix Sant Iscle', citat a la bibliografia. | 56 | 3.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||||||
| 82095 | Els geperuts, ball de bastons de Sant Iscle de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-geperuts-ball-de-bastons-de-sant-iscle-de-vallalta | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 57. AMADES, Joan; JUST, Joan; ROMA, Josep i SAMPER, Baltasar (1998). Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials. Volum VIII. Memòries de missions de recerca. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 165-168. AMADES, Joan i PUJOL, Francesc (1936). Cançoner popular de Catalunya. Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Vol. I. Dansa. Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera, pp. 88-90 i 93. Bastoners de Sant Iscle de Vallalta (2019). Consultat 20 maig 2019, des de http://www.animadedansa.com/poblacio/bastoners-de-sant-iscle-de-vallalta/ BATISTA I ROCA, Josep M. I CARRERAS I ARTAU, Tomàs (1922). Manual de per a recerques d'etnografia de Catalunya. Barcelona: Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya de la Universitat de Barcelona, pp. 64-65. CARRERAS I ARTAU, Tomàs (2019). El ball de bastons de Sant Iscle de Vallalta [fotografies I a IX]. Consultat 20 maig 2019, des de http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/piresolver?id=CSICAR000112866 Sant Iscle recupera alguna de les seves danses tradicionals. L'Eixida, revista independent d'informació local, núm. 1. Edicions Els 2 Pins. Canet de Mar, pp. 9-10. http://simurg.bibliotecas.csic.es/ | Segons Joan Amades (AMADES, 1998:120) 'el Ball de Bastons de Sant Iscle de Vallalta' era 'el més famós de tota la Costa de Llevant'. El folklorista el va conèixer el 29 de maig de 1928 en una excursió a Calella, interpretat pel 'flubioler' Joan Roig Carbó, dit el Nan, que aleshores comptava 55 anys i era nat a Tordera, 'però fa molts anys que resideix a Calella'. El ball consta de sis parts, les partitures de les quals van ser aplegades i numerades de la 70 a la 76 pel mateix Amades a l''Obra del Cançoner Popular de Catalunya'. La cinquena part rep el nom dels geperuts. Rosa Arbolés n'ha reportat la lletra: 'Tot geperut, geperut / li deia a la Pepeta / Tot geperut, geperut / li deia estàs fotut / Gira el barret i tomba-li / tomba-li, tomba-li / Gira el barret i tomba-li / Tomba-li el barret'. Amades (1998:168) detalla que 'se li dona el nom de ball dels geperuts perquè en ballar-lo piquen amb el bastó a terra, i per això han d'ajupir-se i anar geperuts. A aquest ball se li dona un caient cerimoniós i reverent, i sol ser tocat solament davant de les autoritats i en casos de solemnitat. El fet de picar a terra enclou el sentit d'acatament i reverència a la persona en honor de la qual es fa la ballada'. El ball de bastons de Sant Iscle era representat per vuit balladors, tots homes, abillats amb la clàssica muda blanca dels bastoners: camisa, pantalons i mitjons blancs, faixa i corbata vermella, espardenyes de veta vermella o negra i un casquet ratllat blau i vermell. El grup era acompanyat d'un flabiol i un tamborí. Segons Tomàs Carreras (CARRERAS, 1922:64), 'a Sant Iscle els balladors formen una colla, no una societat. No hi ha càrrecs; solament un dels joves, en Josep Maynou (àlias Carrabisco) actua de cap de colla i és qui fa els tractes. Ballen 'sols per divertir-se i guanyar diners per al menjar i beure de les sortides'. Del fons comú son pagades les despeses de les sortides i dels bastons, puix se'n trenquen molts. El vestit se'l paga cadascú. A Sant Iscle surten de consuetud el dia de la Pasqua Florida, a la tarda, i el dia de Sant Feliu (1r d'agost) que és la Festa Major del poble. També van a altres pobles, i 'allí on convingui' si els contracten. Els vells de la colla, que fan els oficis auxiliars (tocar el tamborí i el flabiol, captar) estan retirats de ballar, i son els mestres dels joves. El vell que toca el flabiol, el més vell de la colla, es creu ell mateix, senzillament insubstituïble. D'aquí el seu to paternalment autoritari amb la colla'. 'Uns quants joves de reserva, sense vestit, formen part de la colla, i la segueixen disposats a substituir els balladors quan estiguin cansats o si es posessin malalts'. Aquest grup d'homes era format per Isidro Buch, Carrabisco, Josep Gallart, Jaume Planas, Tonet de can Paturo, Joanet Vinyals, Miquel Pere Serena, Josep Casals, Pere Roig, Martí de ca l'Aranyó, Pep Paturo i Toribi Beneta. Tant el relat de Carreras com el 'Diccionari de la dansa' estan il·lustrats amb fotografies del grup de bastoners actuant a la Festa Major de Sant Pol de Mar, el 25 de juliol, diada de Sant Jaume, de 1920. | 08193-76 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82095-foto-08193-76-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82095-foto-08193-76-3.jpg | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les fotografies aportades per representar el vall de bastons de Sant Iscle han estat extretes de l'arxiu fotogràfic del CSIC. | 56 | 3.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||||||||
| 82096 | Ball de gitanes de Sant Iscle de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-gitanes-de-sant-iscle-de-vallalta | AMADES, Joan; JUST, Joan; ROMA, Josep i SAMPER, Baltasar (1998). Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials. Volum VIII. Memòries de missions de recerca. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 170. AMADES, Joan i PUJOL, Francesc (1936). Cançoner popular de Catalunya. Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Vol. I. Dansa. Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera, p. 239. | XIX-XX | A l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya', Joan Amades i Joan Tomàs apleguen amb el número 79 la partitura del 'Ball de gitanes de Sant Iscle de Vallalta', que probablement van recollir durant una visita a Calella el 29 de maig de 1928 a través de l'informador local Joan Roig Carbó, dit el Nan. Els autors expliquen que 'el Ball de les Gitanes de Sant Iscle de Vallalta presenta un aspecte un xic especial. Es reuneixen el fadrins en una colla el dilluns de Carnaval i juntament amb els músics se'n va a recórrer les cases de la població on hi ha noies i les conviden a ballar fent una ballada en cada casa. Un cop han voltat així tot el poble, surten a les masies i cases que es troben en despoblat'. Al seu 'Diccionari de la dansa', el mateix Amades i Francesc Pujol identifiquen Sant Iscle de Vallalta com una de les poblacions on tenia arrelament, i apunten que 'en alguns llocs del Maresme donaven el nom d'espolsada al Ball de les gitanes'. | 08193-77 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Fotografia de la partitura extreta del llibre d'Amades citat a la bibliografia. | 56 | 3.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||||||||
| 82103 | Vi bullit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vi-bullit | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 42. GINESTA I SALICRÚ, Amadeu (2007). Records d'un pagès i bosquerol de l'Alt Maresme. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 9-17. PUIGHERMANAL, Josep (2000). Entrevista als vinaters isclencs. El sabor perdut de Sant Iscle de Vallalta. Santiscle, revista d'informació local, núm. 2. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 12-13. | XX | Fins als anys 60 del segle XX, bona part de les muntanyes de la Vallalta eren plantades de ceps i el vi constituïa la principal font d'ingressos de les famílies pageses, de manera que durant la campanya de la verema 'era bonic veure les vinyes plenes de gent. Uns es dedicaven a tallar el raïm, els altres amb el carro el traginaven cap al celler [...] Tot plegat provocava un gran moviment per les vinyes, carreteres i camins; per tot el poble se sentia el repicar de les premses, l'olor del vi bullit, de la llenya cremada i també l'olor tan característica de les despulles del raïm o la brisa' (GINESTA, 2007:14). Efectivament, fins i tot després de la fil·loxera hi havia vinyes des de la Creu de Canet fins a Cal Paraire i Can Vives de la Cortada, i la majoria de masies tenien premsa i celler. Els més importants eren els de Ca l'Oller i Can Camps, que encara conserven la maquinària i les botes; però també n'hi havia en cases més modestes, com les premses de fusta d'un cargol de Can Xona o Ca l'Alomar, i d'altres de mecàniques, més modernes, com a Can Maresme. A Can Vila s'hi feia un vi de taula que tenia molta anomenada i es distribuïa per tota la zona, des de Calella fins a Sant Celoni. A Sant Iscle era costum bullir una part del most de la primera premsada -que era anomenat 'verge' perquè no havia fermentat al cup- i afegir-lo posteriorment a les botes en una proporció del 10% com a conservant natural i per donar-li més cos. Altres testimonis afirmen que 'al vi de solell se li afegia un 20% de bullit, mentre que el vi d'obaga en necessita un 30%'. Ginesta explica (2007:16) que 'l'ebullició s'efectuava a l'aire lliure, en una caldera d'aram que podia tenir una capacitat de 100 a 300 litres. La caldera es situava en una construcció d'obra [la 'fogaina'] amb un espai buit a sota per fer el foc'. De fogaines se'n conserven almenys dues: una a Can Vila i una altra a Can Parera. Després de bullir-lo, es traspassava el vi a un cup gran i d'allí, a un cup més petit o 'sot' contigu, i, finalment, s'afegia a les botes que contenien el vi fermentat. En canvi, a Can Jaume dels Crestats expliquen que el vi bullit l'abocaven primer a una bota buida i la deixaven un temps tancada perquè amb l'escalfor quedés ben segellada, abans de trafegar-lo. El fet de bullir-lo comporta una disminució del 50% de la matèria primera per efecte de l'evaporació. El propietari de Can Xica i el masover de Can Roig del Castell confirmen aquests càlculs, però asseguren que la minva paga la pena perquè el vi que en resulta és de més qualitat. A Can Xica, aquest procés es fa ara amb cremadors de gas butà, durant hores. Amb dues tongades en tenen prou per enfortir les 500 ampolles que cada any produeixen amb raïms de la finca i que embotellen amb l'etiqueta que l'Ajuntament els facilita per distribuir durant la Diada Màgica de la Maduixa i el Vi. L'any 2000 encara quedaven cinc vinaters casolans que elaboraven entre 8.000 i 9.000 litres de vi amb raïm comprat al Penedès i al Priorat. Els elaboradors expliquen que 'els anys de beca forta van ser els 30, 40 i 50' i que aleshores 'encara es van portar ceps nous'. El vi de Sant Iscle era 'dolcenc i amb un punt àcid. Es venia jove, flaquet i de molt bon paladar'. Cada casa era una bogeda. L'avi Cucut explicava que les botes de roure i castanyer procedien d'Arbúcies, Canet i Hostalric, i que la premsa de casa era feta a Can Gaspar de Mataró l'any 1917. | 08193-84 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82103-foto-08193-84-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82103-foto-08193-84-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | A Sant Iscle, les varietats tradicionals recuperades després de la fil·loxera eren el cep negre, el mandó i la pansa rosada d'Alella, tot i que a Ca la Xica el seu vi el fan amb macabeu i garnatxa negra. Segons Ginesta (2007:16), a més de vi de taula, també se'n feia 'vi del racó' o 'de postres' després de barrejar-lo 'amb vi most', i arrop, 'que era una mena de confitura que s'obtenia després de tornar a fer bullir el vi amb tota mena de fruites fins que quedava amb una consistència més sòlida'. A Can Jaume dels Crestats recorden que era una menja típica dels mesos d'hivern i que a més de pomes, peres i préssecs també hi posaven una varietat d'albergínies molt petites. | 98 | 60 | 4.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||||||
| 82112 | Font de Can Doda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-can-doda | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 34. | XX | La sequera ha probocat la manca d'aigua i l'entorn ple de fusta impedeix accedir-hi. | Font d'aigua perenne que neix sota un greny de roca granítica, a l'esquerra d'un petit barranc que desemboca en el sot de l'Infern. El brollador és fàcilment accessible a través d'un corriol i està senyalitzat amb un rètol instal·lat pel Parc del Montnegre i el Corredor als peus del GR-5. El broc és fet de canonada de plàstic i està entubat directament dins del terreny saulonenc i falcat amb un rajol prefabricat d'encadellat. La sortida de l'aigua es troba a tan sols un pam d'altura d'una petita pica delimitada amb pedres, per on s'infiltra de seguida i alimenta les arrels d'un avellaner i d'un parell de saücs. En les immediacions hi ha un canó de fibrociment abandonat d'1 metre de longitud que podria correspondre a l'antic conducte. | 08193-93 | A 90 metres del tram del GR-5 que uneix el torrent de la Font de la Salut amb Can Vives de la Cortad | 41.6378100,2.5631900 | 463620 | 4609656 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82112-foto-08193-93-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82112-foto-08193-93-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Durant la realització del Mapa de Patrimoni s'han efectuat una tala que ha eliminat completament la plantació de pi insigne que hi havia de camí a la font, per la qual cosa el fondal està completament pelat. Aquests treballs han malmès l'avellaner i la vegetació arbustiva de l'entorn, que han vist també alterades les condicions d'assolellament. | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||
| 82111 | Font de la canal de la Freixa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-canal-de-la-freixa | XX | Flux natural d'aigua que neix en el fondal de la canal de la Freixa, en les immediacions de la urbanització Font del Montnegre. S'hi accedeix a través d'un corriol ben fresat des de l'extrem occidental del carrer de l'Avet, en el mateix punt que aquest veïnat enllaça amb la pista o camí de terra que condueix a Can Vives de la Cortada. La font s'inscriu en un entorn humit dominat per la vegetació de ribera, amb un clar predomini del roure de fulla gran. El brollador no està senyalitzat, però és conegut i freqüentat per algunes persones que hi van a omplir garrafes. La captació és conduïda per un coll de mina, no gaire llarg i totalment embardissat, fins a un frontal de totxo prefabricat col·locat a trencajunt d'1,25 metres d'altura i 1,9 metres d'amplada. L'aigua surt a raig per una aixeta amb polsador que és tothora oberta i retorna immediatament al torrent. Al seus peus hi ha una solera de formigó quadrangular de 1,96 metres de costat, amb un banc corregut d'obra a un dels costats. | 08193-92 | A l'extrem occidental de la urbanització Font del Montnegre. | 41.6552300,2.5652200 | 463799 | 4611589 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82111-foto-08193-92-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82111-foto-08193-92-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||||||
| 82118 | Torrent del sot de l'Oradella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-del-sot-de-loradella | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar Edicions Els 2 Pins, pp. 31-32. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-172-T-450. Llinatge Arquer. Confessió atorgada per Antoni Joan Oller i Bartomeu Oller, pare i fill, pagesos de la Cortada, a Sant Iscle de Vallalta, propietaris del mas Oller, de fer tasca i braçatge d'una peça de terra que fou del mas Aulet, de n'Arquer de Goscons. Montpalau, 1644. INSTITUTO GEOGRÀFICO NACIONAL (1920). CUALL 60403. Itinerario de la línia de límite entre Arenys de Munt y San Acisclo de Vallalta. Natura local (2019). Ruta pel sot d'Oradella. Consultat 20 maig 2019, des de https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-arenys-de-munt/ruta-pel-sot-doradella PONS I GURÍ, Josep M. (2006). Recull d'estudis d'història jurídica catalana. Volum IV. Barcelona: Fundació Noguera, pp. 125-129. https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-arenys-de-munt/ruta-pel-sot-doradella | Afectat per la manca de gestió forestal i hidràulica i per la proliferació d'espècies vegetals invasores. | Curs estacional d'aigua que neix a 340 metres d'altitud, entre el Pla de les Bruixes i la Serra de l'Oller. Des de ben antic, el seu curs fa de partió entre les parròquies i termes de Sant Martí d'Arenys i Sant Iscle de Vallalta. A l'acta de d'atermenament de 1919 s'indica que dins del seu curs hi ha col·locades dues fites de delimitació, actualment emboscades. El torrent es pot resseguir de forma intermitent mitjançant dues vies paral·leles. El tram inferior és vorejat pel camí de Can Rocosa Petit, amb connexió directa a la carretera BV-5111, i el curs mig i superior és accessible des de la pista forestal que n'enllaça la capçalera amb la urbanització de Collsacreu a través de la Vall de Llunes. Als peus d'aquesta via hi ha les úniques restes que es conserven de l'antiga masia de Cal Caballé, ja que el terreny ha estat explanat. Es tracta d'un pou d'aigua amb la corresponent caseta i algunes conduccions de gerrer pels voltants; d'un safareig amb rentador de planta rectangular amb contraforts laterals per subjectar el camí i d'un dipòsit circular de 2,5 metres de diàmetre reforçat amb cèrcols de ferro. En total, el torrent descriu un recorregut rectilini de 2,6 quilòmetres de longitud en direcció SE fins a desembocar a la riera de Vallalta, a 140 metres d'altitud. Al llarg del seu curs rep per ponent les aportacions del sot de l'Aulet i del torrent de Vall de Llunes. Es tracta de dues fondalades humides, poblades de roures, verns i castanyers. En canvi, al costat de llevant predominen els pins, suros i alzines, i els recs que hi desemboquen són de poca entitat i règim torrencial. La verneda del sot de l'Oradella es troba força degradada, amb pocs exemplars madurs i molts rebrots, com a conseqüència de les tales successives i del seu desplaçament en benefici de les plantacions de pollancres i plàtans, així com per la proliferació de l'acàcia. També hi tenen presència destacada el llorer i les avellanoses | 08193-99 | A l'extrem occidental del municipi, en direcció NO-SE | En el nostre context geogràfic, el nom d'Oradella es troba documentat com a antropònim i com a topònim, a través de la forma 'Lloradella', qui sap si per referir-se a un lloc amb abundància de llorers. L'any 1358, Bonanat Lloradella es trobava entre els homes de la universitat de Sant Iscle de Vallalta i d'altres parròquies veïnes que van crear un censal mort de 4.000 sous per oferir-los al comte d'Osona, a canvi de no fer servei d'obres al castell de Montpalau. D'altra banda el 1644, els pagesos Antoni Joan i Bartomeu Oller es van comprometre a realitzar feines de tasca i braçatge en una peça anomenada la Lloradella, propietat de Ca l'Arquer. El seu caràcter limítrof i la seva entitat i longitud, superiors a les fondalades circumveïnes, explica que alguns documents facin extensiu el nom d'Oradella a la riera de Vallalta. De fet, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico de l'any 1914 apareixen les dues denominacions: 'torrent de Oradella' per referir-se al torrent pròpiament dit, i 'riera de Oradella' per designar la riera de Vallalta. | 41.6313400,2.5482400 | 462371 | 4608944 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82118-foto-08193-99-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82118-foto-08193-99-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'estat de conservació del torrent es considera regular a causa de la manca de gestió forestal i hidràulica, així com de la proliferació d'espècies invasores com l'acàcia (Robinia pseudoacacia). | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||||
| 82020 | Dolmen de mas Barraquer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/dolmen-de-mas-barraquer | BASSOLS FERNÁNDEZ, IMMACULADA (2005): Memòria de la intervenció arqueològica. Núm. Reg.: 6586 GENERALITAT DE CATALUNYA (2008): Actualització de la Carta Arqueològica del Maresme. Barcelona. Servei d'Arqueologia i Paleontologia SERRA I VILARÓ, JOAN (1927): La civilització megalítica a Catalunya. Contribució al seu estudi. Solsona. Museu Arqueològic Diocesà. | -XIX/-XIII | Desaparegut, desconegut. | Dolmen, actualment desaparegut., documentat per mossèn Joan Serra i Vilaró l'any 1927. En el moment de la seva documentació només en restava dreta una pedra de 0,25m d'ample, 0,45m de llarg i 1,05m d'alçada; així com una altra llosa caiguda de 0,25m de gruix, 0,62m de llarg i 1,05m d'alt, de la qual encara es veia el lloc que prèviament havia ocupat. | 08193-1 | A l'oest del municipi, en un punt pla prop del cim del turó de Ca l'Oller | 41.6338800,2.5521000 | 462694 | 4609225 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82020-foto-08193-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82020-foto-08193-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82020-foto-08193-1-3.jpg | Legal | Prehistòric|Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Fruit de l'excavació del túmul, mossèn Serra i Vilaró trobà fragments d'almenys set vasos ceràmics corresponents, segons l'autor, a les formes típiques de l'edat dels metalls. A la vora d'una de les peces s'hi apreciava una línia d'incisions que tipològicament podria correspondre al període del bronze inicial o bronze mig. Sota la direcció d'Immaculada Bassols, l'any 2005 es dugué a terme una prospecció superficial per tal de localitzar les restes del dolmen, el resultat de la qual fou negatiu. Només es documentà una llosa dreta la part visible de la qual feia 0,5m d'alçada, 0,5m d'amplada i 0,25m degruix, relacionada amb els límits de la finca, però sense cap vinculació aparent amb el dolmen. L'any 2008, amb motiu de la revisió de la carta arqueològica del Maresme, es tornà a explorar la zona, novament amb resultats negatius pel qè fa el dolmen. El que sí es va localitzar, a 55m de la fita documentada l'any 2005, fou una altra llosa amb les mateixes característiques i dimensions.L'accés al lloc on suposadament es trobava el dolmen es fa des del nucli urbà de St. Iscle de Vallalta, pel veïnat d'en Soler, seguint el camí cap a ca l'Aranyó i la pista principal en direcció a l'oest, cap a la Cogulera. El jaciment es troba per sobre dels Bancals de ca l'Oller, en una zona de bosc i matolls amb afloraments de roca mare.Datació Bronze antic -1800 / Bronze mig -1200 | 76|79 | 1754 | 1.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||
| 82026 | Can Vila | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vila-5 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre IV, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-39, pp. 431-442. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 4, p. 104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar: Edicions Els 2 Pins, pp. 7 i 28-29. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-1-T-6844. ‘Comissió de Responsabilitats. Registres núms. 6262 i 6263 de 12 de febrer de 1938'. Comitè d'Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns confiscats del Maresme: Montgat, Òrrius, Palafolls, Pineda de Mar, Premià de Mar, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta. BONET I GARÍ, LLUÍS (1983). Les masies del Maresme: un estudi de les masies, elements defensius, ermites i molins. Barcelona: Montblanc-Martín, CEC. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8955. GINESTA I SALICRÚ, Amadeu (2007). Records d'un pagès i bosquerol de l'Alt Maresme. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 16 i 18. SUBIÑÀ COLL, Enric (2011). Valoració del patrimoni arqueològic del Maresme. V Jornades d'Història i Arqueologia Medieval del Maresme. | XV-XIX | Abandonat. | Conjunt de tres construccions esglaonades i alineades sobre el mateix pla de façana, cadascuna amb els respectius portals d'accés i amb cobertes de teula de dos aiguavessos amb els careners paral·lels. Aquest front edificat es presenta sense compondre i orientat al sud-est. Els paraments són arrebossats i pintats de color clar, amb diversos despreniments i un estat de conservació deficient. Els edificis més antics se situen al centre i el sector sud-oest. Es tracta de dos habitatges de planta baixa i pis amb cobertes de dos aiguavessos amb els careners paral·lels a la façana principal. El de l'extrem té planta rectangular de 4,5 metres d'amplada per 7,5 de fondària i és de menor alçària que la resta. En façana, presenta un portal de dues fulles en planta baixa i una finestra allindada al primer pis. Al costat sud-oest té una finestra de pedra amb reixa de ferro forjat al primer nivell i una altra de component vertical al pis superior. Pel vèrtex d'aquest capcer aflora l'única xemeneia d'obra de tot el complex. L'edifici central té planta sensiblement rectangular de 9,5 metres de façana i 12,8 de fondària. Al centre hi ha un contrafort, que és correspost a la part del darrere per una altra falca. Als seus costats hi ha una finestra d'obra de component vertical i el portal d'accés, amb brancals de pedra i llinda de fusta sobre dos permòdols que descriuen un arc deprimit convex. A banda i banda hi ha sengles pedrissos de paredat comú. A la planta primera hi ha una finestra de pedra amb arc lobulat i una balconera amb ampit de balustres ceràmics amb gallons a la panxa i persiana de llibret de quatre fulles. Tant a la primera planta de les façanes sud-oest i nord-oest apareixen dues finestres amb brancals i llinda de pedra amb nous exemples d'arc deprimit convex. L'habitatge situat a llevant és més recent. Té planta trapezoïdal, amb una reculada a la cara nord. Per raons estilístiques i formals, la seva altura va obligar a suplementar, fins a igualar-les, les façanes dels edificis precedents amb acroteris, que van ser decorats amb baranes de balustres pintades al fresc. La façana s'organitza en dos eixos de composició verticals. A la planta baixa hi ha el portal, amb brancals de pedra i llinda plana de tres dovelles, i una finestra. La porta consta de dues fulles de posts de fusta i la resta d'obertures estan protegides amb persianes de llibret. Sobre seu hi apareixen dues balconeres i un balcó corregut amb balustrada i voladís sostingut per quatre revoltons i apuntalat per cinc tornapuntes de forja. En un dels costats hi ha esgrafiat un rellotge de sol de principis del segle XIX. Té forma rectangular, numeració aràbiga i senyal per a les mitges hores. A la part superior hi ha una inscripció amb el text 'Declina a l'orient 12 Gs y 16 ms POLO 40 Gs y 30 ms'. Damunt seu, i gairebé esborrades, hi ha dues àmfores als costats i una creu al centre amb la llegenda 'In hoc signo vinces', que significa 'amb aquest signe venceràs' i que podria estar relacionada amb el fet que antigament la masia rebia el nom de Mas Santa Victòria. La façana de llevant té únicament una finestra reixada a la primera planta, situada a la secció posterior, i al costat nord hi ha una porta amb arc escarser. Encara s'hi conserva una fogaina per bullir el vi. Es tracta d'una construcció cilíndrica feta de maó amb una obertura o 'boca' a la part inferior per introduir-hi la llenya i fer-hi foc. A la part superior es col·locava una caldera d'aram amb capacitat de 100 a 130 litres amb el most o 'vi verge', sense fermentar. Amb el vi bullit i reduït a la meitat (GINESTA, 2007:16) se n'obtenia el grau just de dolçor i de graduació, que servia per elaborar vi de taula, arrop i vi 'de racó' o de postres. A l'angle nord-est del conjunt hi ha una bassa rectangular i, a l'oest, una petita era enrajolada. | 08193-7 | A la solana del turó de Montbrugós, entre els torrents de la Salut, de Can Vermell i de Can Vila. | Antigament es coneixia amb el nom de Mas Santa Victòria i s'hi feia un dels millors vins de Sant Iscle. A finals del segle XIX pertanyia a la família Prats, que el 1885 va finançar la construcció de l'ermita de la Salut com agraïment a la curació de la seva filla Fermina Prats Casas. Més endavant, la propietat va passar als hereus de Ramon Cunill, que va ser secretari del primer president de la Mancomunitat de Catalunya, Enric Prat de la Riba. Durant la Guerra Civil, el Consell Municipal de Vallalta del Maresme va requisar la propietat al seu titular, Francesc Prats Cases, 'considerat facciós'. La masia apareix representada amb el nom de ‘Can Vila' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de l'any 1914. El mateix any és identificada amb la mateixa denominació en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. | 41.6341900,2.5651800 | 463784 | 4609253 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82026-foto-08193-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82026-foto-08193-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82026-foto-08193-7-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-39. | 94|98|85 | 46 | 1.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82041 | Can Camps o Can Baltà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-camps-o-can-balta | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre V, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-56, pp. 593-601. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 5, p. 104. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-1-T-6844. ‘Comissió de Responsabilitats. Registres núms. 6262 i 6263 de 12 de febrer de 1938'. Comitè d'Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns confiscats del Maresme: Montgat, Òrrius, Palafolls, Pineda de Mar, Premià de Mar, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34343. GINESTA I SALICRÚ, Amadeu (2007). Records d'un pagès i bosquerol de l'Alt Maresme. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 15. | XVIII-XIX | Complex format per dues edificacions independents, unides per un pòrtic amb marquesina i tanca de ferro de dues fulles que fa de baluard. L'accés al pati es produeix pel costat de llevant, a través d'un passeig de xiprers. Abans d'ingressar-hi hi ha, a una cota més baixa, sobre el sector de migdia, un edifici de planta quadrangular de 10 metres de costat que correspondria a l'antiga masia. És un construcció modesta de planta baixa i pis que actualment es destina a usos complementaris. Té coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular a la façana principal, que originalment estava orientada a migdia. S'hi arriba per mitjà d'una rampa que davalla del camí d'accés. Els paraments són arrebossats i pintats de color cru. A la façana sud hi havia un portal adovellat, avui paredat, i un finestró en arc de mig punt a la secció de ponent i dues finestres a la planta superior. Es conserven diversos contraforts de paredat comú que reforcen la casa i el mur de contenció del pati superior del conjunt, entre el dos primers dels quals hi ha un safareig corregut amb rajoles ceràmiques de color blau. Al costat de llevant hi ha una plataforma amb dues basses consecutives: una triangular, en un racó, i una altra de planta quadrangular, reconvertida en piscina. L'edifici principal, al seu torn, reprodueix un rectangle de 20 metres d'amplada per 11 de fondària i consta de planta baixa, primera i segona. Presenta coberta a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana principal. Aquesta està orientada a migdia i es compon sobre quatre eixos verticals. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc, amb sanefes horitzontals a nivell dels forjats i motllures de color grana o argilós a la majoria d'obertures. Hi predominen les pautes compositives i els elements constructius i decoratius de finals del segle XIX, com ara la galeria d'arcs de mig punt, el ràfec a quatre vents amb cabirons i tornapuntes de fusta, la simulació de la pedra a les cantoneres i els emmarcaments de les finestres, els balustres de ceràmica, les reixes i baranes de fosa. L'habitatge té dos accessos situats a les primeres crugies de llevant, amb tancaments de dues fulles i vidres protegits per barrots. El primer està emmarcat amb motllures pintades i el segon consisteix en un portal del segle XVIII amb llinda plana monolítica suportada per impostes i brancals de pedra. A les crugies de llevant hi ha sengles finestrals de quatre fulles i ampit amb jardinera de rajola vidriada. Al primer pis apareixen quatre balconeres ampitades amb barana de ferro i persianes de llibret, i a la segona planta, vuit finestres agrupades per parelles. Les façanes de llevant i tramuntana apareixen sense compondre ni decorar, amb diverses obertures de llinda plana. El cos principal es completa amb una terrassa amb balustrada i una galeria d'arcades adossades al costat de ponent a l'altura del primer pis. La planta baixa hi ha una porta i una finestra emmarcades amb motllures pintades, i, sobre seu, sengles respiralls amb la mateixa decoració. Adossat per l'oest hi ha un tercer volum de planta rectangular, també de planta baixa, amb coberta de tres vessants oculta per un acroteri de la mateixa altura que l'ampit de l'esmentada terrassa. La construcció alberga un celler amb estructura d'arcs de maó i tota mena d'estris (bótes, premsa, trepitjador, ...), actualment en desús, al qual s'accedeix a través d'un portal de paredat mixt de pedra i maó amb llinda de fusta. Al davant de la casa hi ha una gran pati de terra amb una plantació de deu plataners, alineats en dues fileres. Al nord del camí d'accés hi ha el repartidor de la mina d'aigua que abasteix la propietat. | 08193-22 | A tocar del nucli urbà, entre el torrent de la Font de la Salut i el fondo de Can Camps o Can Baltà. | La masia apareix representada, per bé que sense identificar-ne el nom, tant en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914, com en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera, del mateix any. Amb l'esclat de la Guerra Civil, els seus titulars van fugir a Veneçuela i la masia va ser requisada i destinada a acollir l'escola del poble, tot i que a la relació de les apropiacions efectuades, el Consell Municipal de Vallalta del Maresme fa constar que aquesta hi era d'abans. L''abandonament' del poble per part de Pere Baltà Tarafa va motivar el segrest de cinc cases més de la seva propietat, així com del molí fariner. Amb el seu retorn l'any 1945, els amos van recuperar-ne la possessió. | 41.6261500,2.5696200 | 464149 | 4608359 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82041-foto-08193-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82041-foto-08193-22-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82041-foto-08193-22-3.jpg | Legal | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Situada 'Fora vila', la masia es troba a la vessant de solell del turó d'en Verdura, entre uns camps de conreu i un bosc mixt de pins i alzines. Dona nom al fondo de Can Baltà.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-56. | 105|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||
| 82110 | Font del Montnegre o de la Casa Nova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-montnegre-o-de-la-casa-nova | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 34. | XIX | Es va refer l'any 1974 | Deu d'aigua perenne que raja al bell mig d'un muret de pedra granítica que descriu una composició simètrica amb tres graons a cada costat. La conjunt té una altura d'1,7 metres i una amplada de 4,2 metres a la base. Damunt del broc de ferro hi ha una placa metàl·lica amb la següent llegenda, en lletres majúscules: 'Font Montnegre / Año 1877 / Reconstruida en 1974'. La construcció té un gruix de 90cm i fa de repeu a una segona paret de contenció, darrera de la qual hi ha petita cisterna enterrada, aprofitant el caient de la muntanya. Aquest segon parament és fet d'esquistos de pissarra o llicorella lligats amb morter i està coronat per una pedra irregular que duu gravada la llegenda 'ML 1788', sense que se sàpiga del cert si fa referència a la font o si bé procedeix de la Casa Nova de Mas Pons, avui desapareguda. | 08193-91 | Al capdamunt de la urbanització Font del Montnegre, a la qual dona nom | 41.6569700,2.5682400 | 464051 | 4611781 | 1877 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82110-foto-08193-91-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82110-foto-08193-91-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Efectivament, la font es troba en terres de l'antic mas, al peu de l'antic camí del Montnegre que comunicava Sant Iscle de Vallalta amb Sant Celoni a través del coll de Mas Pons o coll de les Basses. Tots tres elements -casa, camí i font- apareixen representats en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. Actualment, s'hi accedeix a través d'un camí de terra que surt de l'últim carrer la urbanització Font del Montnegre, que s'estén als seus peus. S'hi pot arribar o bé pel carrer Major del Montnegre, o bé pel carrer del Castanyer. Al seu darrere hi ha un bosc d'alzines que s'enfila fins a la carena i al davant hi ha una petita plataforma equipada amb dos banc de fusta, a mode de mirador. Un rètol adverteix que es tracta d'aigua no tractada. Fins fa poc, en aquest indret hi creixien dos faigs ufanosos, que es beneficiaven de la infiltració de l'aigua sobrant. El primer va morir anys enrere i el segon ho ha fet recentment, afeblit per la sequera i producte d'una ventada. Tenia una soca de 3,4m. | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82104 | Passera de Cal Sec | https://patrimonicultural.diba.cat/element/passera-de-cal-sec | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 33-34. BIBLIOTECA DE CATALUNYA (2019). Fons fotogràfic Salvany. Riera i església de Sant Iscle de Vallalta. Consultat 20 maig 2019, des de http://mdc.csuc.cat/cdm/ref/collection/bcsalvany/id/3798 BIBLIOTECA DE CATALUNYA (2019). Fons fotogràfic Salvany. Pontet sobre la riera de Sant Iscle de Vallalta. Consultat 20 maig 2019, des de http://mdc.csuc.cat/cdm/ref/collection/bcsalvany/id/3751 | XX | Les fustes estan en mal estat de conservació, cruixeixen al passar i tota la estructura fimbreja. | Passera de 7,8 metres de longitud feta de ferro que travessa la riera de Vallalta en sentit N-S, ja que es tracta d'un curs d'aigua constant que, a més, pot glaçar-se en època hivernal. Antigament, la passera unia el centre de la població amb la masia de Cal Sec, que li dona nom. L'estructura portant consisteix en una ànima de ferro de fosa completament plana formada per dos travessers longitudinals units per petites nervacions transversals que descansa, tota ella, directament sobre els marges del torrent. Les baranes laterals estan doblades i són sostingudes per ferros en forma de creu. El passamà té una altura de tan sols 46 centímetres i la plataforma de pas està formada per quatre taulons amb una separació lateral de dos dits entre cadascun d'ells. Actualment, les fustes es troben en mal estat de conservació: cruixen quan es trepitgen i tota l'estructura fimbra. Si bé hi ha una petita porta de barrots que n'impedeix l'accés des de la riba nord, no hi ha cap senyal ni indicació de prohibició expressa, la qual cosa revesteix una gran perillositat. | 08193-85 | Al capdavall del barri de la Poca Farina | 41.6218600,2.5698800 | 464168 | 4607882 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82104-foto-08193-85-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82104-foto-08193-85-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | A la Biblioteca de Catalunya es conserva una fotografia feta per Josep Salvany l'any 1916, titulada 'Pontet sobre la riera de Sant Iscle de Vallalta', d'una palanca de fusta que podria haver precedit l'actual passera de ferro de Cal Sec.Prop de 500 metres aigües amunt hi havia una altra passera feta de posts i baranes de fusta que creuava la riera en la mateixa direcció i que comunicava la riba esquerra amb el camí a Can Preses i Can Rotllo. Pels volts de l'any 2000, la llera va ser endegada amb esculleres de pedra i la vella passera va ser substituïda per una de nova (amb coordenades X: 463395 Y: 4608201 H: 119.5), exempta d'interès patrimonial, que dóna accés a la zona poliesportiva del pavelló municipal. A la Biblioteca de Catalunya hi ha una altra imatge de Josep Salvany, també de l'any 1916, anomenada 'Riera i església de Sant Iscle de Vallalta', en què apareix una passera de fusta que, per les vistes de l'entorn, podria correspondre a l'anteriorment descrita, si bé la plataforma d'accés també podria haver patit modificacions. | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||
| 82105 | Passera del torrent de la Roureda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/passera-del-torrent-de-la-roureda | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 33-34. | XX | Passera de 6 metres de llum feta d'obra i fusta que travessa el curs baix del torrent de la Roureda Vallalta en sentit E-O, ja que es tracta d'un curs d'aigua força constant que, a més, pot glaçar-se en època hivernal. Antigament, la passera connectava el centre de la població amb el camí que menava a Sant Cebrià de Vallalta. El pont consta d'un pilar d'obra a cada riba precedits de tres graons de maó pla que permeten pujar i baixar a la plataforma de creuament. La palanca pròpiament dita salva una altura de 95 centímetres al costat est i de 180 centímetres a l'oest i és feta d'un sol tauló de fusta ben escairat de 20 centímetres de gruix i 46 centímetres d'amplada. Una senzilla barana de ferro amb el passamà situat a 92 centímetres d'altura garanteix la seguretat dels vianants. | 08193-86 | Al capdavall del barri de la Poca Farina | 41.6218800,2.5700400 | 464182 | 4607885 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82105-foto-08193-86-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82105-foto-08193-86-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | A la confluència de la riera de Vallalta amb el torrent de la Roureda | 80 metres aigües amunt hi ha una altra passera d'obra amb baranes de ferro (amb coordenades X: 464205 Y: 4607971 H: 114.1), exempta d'interès patrimonial, que creua el torrent en la mateixa direcció i que comunica el barri de la Poca Farina amb la travessia urbana de la carretera BV-5128. | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||||
| 82086 | La Roca Caganera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-roca-caganera | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 32. | Pedra granítica de proporcions irregulars encastada al terra. La fama li ve per la tradició oral que li assigna una significació escatològica: s'explica que els pagesos i caminaires la feien servir per amagar les seves natges de les mirades indiscretes. Lluny d'estar-se'n, els isclencs la reivindiquen amb orgull, fins al punt que va donar nom a la primera capçalera local d'ençà de la dictadura, l'any 1980. La Roca Caganera forma part de tots els itineraris de natura i senderisme que discorren a l'entorn del GR-5 i n'és parada obligada. Per aquest motiu se n'ha arranjat l'espai amb la col·locació d'una tanca de fusta, al darrere, i d'un banc per seure-hi, al costat. | 08193-67 | Al final del carrer del Doctor Barri, un cop passades les últimes cases del veïnat d'en Soler. | 41.6293000,2.5672500 | 463953 | 4608710 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82086-foto-08193-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82086-foto-08193-67-3.jpg | Inexistent | Prehistòric | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Aquest indret està situat al nord del centre urbà de Sant Iscle de Vallalta, on comença el camí de terra que porta al veïnat de la Salut, Ca l'Oller, coll Senís i Can Vives de la Cortada. | 76 | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||||
| 82033 | Can Bachs o Bacs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-bachs-o-bacs | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2015). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre V, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-53, pp. 567-574. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 9, p. 104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 17. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8963. | XVII-XVIII | Reformes del segle XXI | Masia de planta rectangular de 12 metres d'amplada per 5 de fondària, d'una crugia paral·lela a la façana principal. Es compon de planta baixa i pis, i coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular. La façana principal està encarada a migdia. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc. A la planta baixa hi ha, sensiblement desplaçat cap a llevant, un portal d'arc de rebaixat amb brancals de pedra i llinda monolítica, flanquejat per dues finestres emmarcades en pedra, una amb ampit de pedra basta i l'altre, treballat. La porta consta de dues fulles amb posts de fusta. A la planta primera apareix, centrada, una successió de tres finestres de pedra amb ampits semiesfèrics fets de lloses molt prominents. En el pany de ponent de la façana es conserva esgrafiat un rellotge de sol quadrat amb numeració aràbiga i senyals per a les mitges hores, del primer terç del segle XIX. Altres elements característics són la xemeneia d'obra situada en l'angle S-O i els quatre permòdols o pedres encastades que sobresurten a l'altura del primer pis i que probablement servien per suportar o penjar-hi llums d'oli. El cos principal és doblat pel costat nord amb una ampliació de l'habitatge de les mateixes característiques tipològiques, però lleugerament més alta, amb una porta de dues fulles a la planta baixa i una finestra allindada al pis superior pel sector de ponent. La resta de la façana oest del conjunt és completament cega i la de llevant té únicament dues finestres alineades, una sobre l'altra, en el seu tram davanter, com a conseqüència de la juxtaposició d'un altre edifici lleugerament reculat. Es tracta d'un habitatge independent de planta baixa i pis disposat en sentit longitudinal S-N, amb coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular a la façana. La masia va ser reformada l'any 2011. | 08193-14 | Al límit oriental del terme, al vessant de solell del turó de Can Castellanet, prop de Can Ginebre. | La masia apareix representada, per bé que sense identificar-ne el nom, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també grafiada amb el nom de ‘Can Bach' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. | 41.6254300,2.5823700 | 465211 | 4608274 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82033-foto-08193-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82033-foto-08193-14-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82033-foto-08193-14-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'accés es fa a través d'un camí particular restringit amb cadena que enllaça amb la pista de Can Palau, després de travessar la urbanització de Can Ginebre des de la carretera BV-5128.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-53. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||
| 82040 | Can Pona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pona | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar: Edicions Els 2 Pins, pp. 17 i 54. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 24. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre III, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-20, pp. 253-261. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 3, p. 104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 16. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34342. PINEDA, Ll. i TIÓ, P. (1979). Masies del Maresme. Can Pona. Cingles, núm. 41. Mataró: Agrupació Científico-Excursionista de Mataró. VERDURA PERA, Jaume (1967). Can Palau. Programa de Festa Major. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. | XVII-XX | Edifici reformat a mitjans de segle XX. | Masia de grans dimensions transformada en una casa de camp amb aires d'estiueig, incloent-hi masoveria. La casa i l'antropònim donen nom a un torrent (de Can Pona) i un turó (d'en Pona). El conjunt es compon de dos cossos juxtaposats que descriuen una sola planta en forma d'ela (L). El braç llarg és format per l'edifici primigeni. Es tracta d'una construcció rectangular alineada en sentit E-O amb planta baixa i pis, i coberta de dos tremujals amb el carener paral·lel a les façanes de migdia i tramuntana. El tester de llevant presenta dues finestres d'obra per planta i sengles agrupacions de tres orificis circulars cadascuna a cada costat del frontó, a mode de respiralls. La part davantera apunta l'existència de tres crugies transversals, que funcionen com a habitatges independents. La més oriental consta de porta i finestra de dues fulles amb reixa bombada a peu pla, així com de tres finestres a la primera planta i un respirall rectangular sota de la coberta. La secció central repeteix el patró amb distinta cadència, si bé únicament disposa de dues finestres al pis de dalt. Tots els tancaments són de fusta i les obertures són fetes amb brancals i llindes planes de pedra granítica ben escairada. Per la part posterior, ambdues seccions reprodueixen un mateix esquema d'obertures format per un respirall, una finestra d'obra i una porta que dona accés des de la planta superior a una terrassa comuna. Es tracta d'una plataforma de reblert sustentada per un mur perimetral de menudall rematat per una barana feta amb gelosia de maons. Aquest espai està degudament enrajolat amb peces ceràmiques i es troba equipat amb porxada i barbacoa d'obra. En origen, l'accés principal a la masia es produïa a través d'un portal amb brancals i onze dovelles de granit. Hi destaca la ventalla de dues fulles per la composició de plafons i remitjos. L'ingrés es troba a l'extrem occidental del pla de façana, que actualment s'encasta dins el tester de l'altre edifici. Damunt la porta hi ha una única finestra emmarcada amb pedra, amb l'ampit profusament esculpit i una incisió d'arc en cortina a la llinda. Aquesta crugia va ser sobrealçada amb un pis més, que és il·luminat a través de dos arcs de mig punt agrupats. Sobre el parament que queda lliure al costat de la cantonada hi ha pintat un rellotge de sol, emmarcat dins d'un hexàgon. Es tracta d'una reproducció molt recent, i no gaire fidel, d'un esgrafiat anterior. El braç curt del complex se situa en direcció N-S i està format per planta baixa i dos pisos amb coberta de dos aiguavessos amb el carener paral·lel a la façana de ponent. Per aquesta banda, l'edificació presenta diverses obertures d'obra, sense compondre: en planta baixa, una porta de servei i una finestra reixada; al primer pis, dues finestres rectangulars, una de quadrada i una amb arc rebaixat, i, al segon pis, tres arcades amb ampits de gelosia ceràmica a la secció nord i tres finestres rectangulars a la secció meridional, a més de dos respiralls sota la coberta. Aquesta ala és coronada per una torratxa de planta circular formada per dos cilindres concèntrics units per una teulada intermèdia troncocònica i rematats per tres graons de teules. El tram superior fa les funcions de mirador, amb una galeria de cinc finestres de punt rodó. La seqüència és veu interrompuda per la part de llevant, que és aprofitada per amagar el pas d'una xemeneia. El tester septentrional és completament cec i la façana est solament té finestrons i una porta a l'altura de la primera planta per accedir a la susdita terrassa interior. Entre els elements de continuïtat hi destaquen els contraforts de maó situats en tres de les cantonades del conjunt (S-E, S-O i N-O), les tres filades d'imbricacions ceràmiques del ràfec, així com el tractament uniforme de la majoria de paraments, arrebossats i pintats de color cru. | 08193-21 | Al nord del terme municipal, entre els rials de Can Jaumet dels Crestats i de Can Pona. | Històricament, Can Pona ha estat una de les cases fortes de la població, gràcies tant a la quantitat de terres que aglutinava com a la participació dels seus caps de família en la vida social i política del municipi. El 1857, el seu propietari, Josep Pera Muntalt, era un dels principals contribuents de la població. La masia apareix representada amb el nom de 'Can Pona' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any figura també identificada de la mateixa manera en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. | 41.6444500,2.5693200 | 464134 | 4610391 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82040-foto-08193-21-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82040-foto-08193-21-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82040-foto-08193-21-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'edifici es troba a la vessant de solell d'un repeu del turó del Montnegre, en una clariana amb algunes feixes i hivernacles dedicats al conreu de la flor i planta ornamental.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-20. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82067 | Can Parera o Perera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-parera-o-perera | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre III, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-32, pp. 365-373. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta. Parc del Montnegre i el Corredor, p. 16. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA (1489). ANC1-1087-T-3645. Arxiu de la Família Desvalls. Llinatge Roger-Vallseca. Sig. antiga: 2897. Renúncia atorgada per Sàlvia, donzella i filla de Pere Perera, de la parròquia de Sant Iscle de Vallalta, a favor del seu germà Andreu Perera. PARERA I CUSÍ, Lluís (2002). La Inquisició a Sant Cebrià: narracions vora el foc. Canet de Mar. Edicions els 2 pins. | XVII-XIX | La propietat va ser reformada al segle XIX. Actualment es troba en estat ruinós, ja que els sostres i els forjant han caigut i la vegetació envaeix tot l'espai. | Masia de planta rectangular de 20 metres d'amplada per 10 de fondària composta de planta baixa i pis, i formada per dues crugies paral·leles a la façana principal. Té coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc, amb alguns despreniments; llevat de la façana nord, que és feta de paredat comú vist. Els tancaments són de dues fulles de fusta pintada de color marró. La façana principal, orientada a migdia, apareix sense compondre, amb les cantoneres de pedra. Presenta un portal en posició central amb brancals de pedra i llinda de fusta, una finestra reixada amb brancals i ampit de pedra i llinda de fusta, i una segona finestra d'obra amb llinda de fusta. La porta té una ventalla de dues fulles, precedida per una escala empedrada de cinc graons. A la primera planta hi ha tres finestres de les mateixes característiques, una quarta totalment emmarcada en pedra bisellada i, a l'altre extrem, una cinquena de composició vertical. Al capcer hi ha un rellotge de sol esgrafiat de forma rectangular amb numeració aràbiga, de principis del segle XIX. A la façana posterior hi destaquen dues finestres reixades i emmarcades en pedra, i una tercera, a nivell de terra, amb llinda de fusta. Hi ha, també, una porta lleugerament per sota del nivell del sòl i precedida d'una escala descendent de tres graons, i, al seu costat, una finestra amb brancals de maó i llinda de fusta. La masia té diversos cossos annexos d'una sola planta que no en desvirtuen la fesomia. Adossat a llevant hi ha un volum de planta quadrangular amb coberta inclinada a l'est, i, a ponent, hi ha dues construccions quadrangulars més amb cobertes divergents: una cap l'oest i l'altra cap al nord. A la secció de llevant de la façana de tramuntana hi ha un porxo de fibrociment amb jàsseres i bigam de fusta en mal estat i coberta amb caiguda cap enfora. | 08193-48 | Al nord del veïnat de Can Llop, entre el torrent de Can Vives de la Cortada i el sot de l'Infern | Segons Lluís Parera (PARERA, 2002), hi ha indicis que un dels pous de llances establerts a la Vallalta estava situat a Can Parera. Es tractava de pous de 6 metres de fondària, amb ferros esmolats collats a les parets interiors, formant diverses corones. Al fons hi havia unes perxes de castanyer allisades, afuades i greixades per facilitar la penetració en el cos de la persona executada. La masia és identificada amb el nom de 'Can Parera' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de l'any 1914. | 41.6373900,2.5607100 | 463413 | 4609611 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82067-foto-08193-48-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82067-foto-08193-48-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82067-foto-08193-48-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Masia isolada situada al centre del terme municipal, al peu d'una pista que enllaça Can Bosc i Can Carrabisco, al marge esquerre del torrent de la Font de la Salut.Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-32. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82028 | Ca l'Oller o Can Fradera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-loller-o-can-fradera | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle. Canet de Mar: Edicions Els 2 Pins, pp. 9-11. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre III, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-28, pp. 325-335. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2005). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 12, p. 104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2017). Sangha Activa s'instal·la a Ca l'Oller. Santiscle, revista d'informació local, núm. 25, pp. 7-8 i 13. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 16 i 28. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-172-T-115. Llinatge Arquer. Confessió i reconeixença atorgada per Joan de Catà, agricultor i propietari del mas Catà, de la parròquia de Sant Martí d'Arenys, a favor d'Antoni Joan Oller, de la parròquia de Sant Iscle de Vallalta. Sant Martí d'Arenys, 1522. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-172-T-133. Llinatge Arquer. Confessió i reconeixença atorgada per Antoni Joan Oller, agricultor i veí de Sant Iscle de Vallalta, a favor de Guillem Arquer de Goscons, agricultor i possessor del mas Catà de Goscons, parròquia de Sant Martí d'Arenys. Pineda, 1534. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-172-T-181. Llinatge Arquer. Definició atorgada per Margarida, filla de Joan Arquer, agricultor veí de Goscons, parròquia de Sant Martí d'Arenys, esposa de Segimon Oller, agricultor de La Cortada, Sant Iscle de Vallalta, a favor del seu pare. Sant Iscle de Vallalta, 1589. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-172-T-450. Llinatge Arquer. Confessió atorgada per Antoni Joan Oller i Bartomeu Oller, pare i fill, pagesos de la Cortada, a Sant Iscle de Vallalta, propietaris del mas Oller, de fer tasca i braçatge d'una peça de terra que fou del mas Aulet, de n'Arquer de Goscons. Montpalau, 1644. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-1-T-6844. Comissió de Responsabilitats. Registres núms. 6262 i 6263 de 12 de febrer de 1938. Comitè d'Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns confiscats del Maresme: Montgat, Òrrius, Palafolls, Pineda de Mar, Premià de Mar, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 2. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Element núm. 30. Barcelona: Servei de Parcs Naturals. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8957. PUIGHERMANAL, Josep (2001). Retrobant Dones d'Aigua. Entrevista a Jaume Fuster. Santiscle, revista d'informació local, núm. 3, pp. 13-15. SALICRÚ I PLANS, Joan (1992). L'avi Joan. Vallgorguina: Associació Cultural Vallgorguina. | XX | Construcció del segle XX sobre un masia anterior. | Torre d'estiueig de planta rectangular de 15 metres d'amplada per 12 de fondària construïda sobre una masia d'època anterior. L'edifici es compon de planta baixa, primera i segona, amb coberta a quatre vessants i torratxa central de planta quadrangular amb els vèrtexs aixamfranats. En relació a la masia, la façana principal s'ha desplaçat a llevant i es troba precedida per una escalinata amb balustres de filigrana i flanquejada per dues palmeres. Presenta composició simètrica sobre tres eixos verticals. El parament reprodueix de dalt a baix un encoixinat de diverses proporcions, recreant un palau medieval. Al centre hi ha el portal d'accés, amb els brancals decorats en forma de pilastres jòniques amb el fust estriat, i les inicials 'JF' esculpides a la falsa clau de la llinda. La porta és de fusta i consta de dues fulles. Sobre seu hi ha un balcó corregut sostingut amb mènsules acabades en voluta i barana de balustres amb filigrana a mode de claustra o traceria. Al centre de la primera planta s'obre una balconera emmarcada amb motllures i protegida per una persiana de llibret de dues fulles. Als dos extrems apareixen sengles tribunes semi octogonals coronades que davallen fins al terra. Aquests cossos sortints consten de tres finestres per planta -una frontal i dues laterals- i estan profusament decorats amb dues línies de frisos rematats amb cresteria. Entre la primera i la segona planta hi ha dues motllures corregudes: una a l'altura del pis, i una altra a l'arrencada de les finestres. Es tracta de nou obertures de mig punt agrupades de tres en tres, disposades simètricament i amb mainells divisoris formats per dues columnes. La façana és rematada per un voladís amb cabirons de fusta, i emmarcada per sengles cadenes cantoneres. La torratxa central presenta finestres geminades de mig punt a cadascun dels costats i és coronada per una coberta de teules vidriades. El costat de migdia correspon a la façana principal de la masia, novament composta sobre tres eixos verticals. A l'extrem S-O s'hi conserva el portal d'arc de mig punt original, amb brancals i onze dovelles de granit. La porta és de fusta i consta de dues fulles envidrades, amb tarja de ventall. A l'altre costat hi ha una finestra allindada. Al primer pis apareixen tres finestrals -els laterals amb ampits de balustres- i cinc finestres d'arc rodó a la segona planta, tres de les quals agrupades al centre. El parament és arrebossat i pintat de color cru. La façana oest té un edifici adossat sense interès arquitectònic més enllà de la pervivència, en planta baixa, d'una porta amb brancals i llinda de pedra, precedida de quadre graons. Per la seva part, la façana nord està unida a un cos de planta rectangular de 21 x 6 metres en direcció NO-SE. La planta baixa d'aquest edifici presenta un finestral amb gelosia, una porta de garatge amb arc carpanell i tres finestres emmarcades amb maó. El mur exterior de la primera secció està decorat amb trencadís ceràmic i la llegenda 'DONES D'AIGUA', mentre que el parament de la segona està arrebossat. El primer tram correspon a l'antiga cotxera de la casa i consta únicament de planta baixa. La coberta és plana, feta de rajola, i serveix de terrassa i com a pas per accedir des del primer pis de la torre a l'altre extrem de l'ala, on hi ha un saló diàfan il·luminat a través de dues galeries laterals de 8 arcs de mig punt cadascuna. La coberta és de teula a quatre vessants, amb ràfec de cabirons. A l'entorn de la torre hi ha altres exemples de l'ús del trencadís, com ara algunes jardineres, un banc corregut i un pou amb un plafó ceràmic del Sagrat Cor, protegit amb una reixa i rematat amb una cúpula semiesfèrica. | 08193-9 | Al nord dels turons de l'Oller i la Cogulera, Dins el Parc del Montnegre i el Corredor. | La casa dona nom a un torrent i a un forn de rajoleria alhora -la canal del Forn de Ca l'Oller-, a un pujol -el turó de l'Oller- i a un vessant montuós: el banc de l'Oller. En origen, els Oller eren pagesos de remença vinculats a Can Vives de la Cortada i tenien com a senyors intermedis els Arquer, del mas Catà de Goscons de Sant Martí d'Arenys, per als quals el 1644 encara havien de fer tasca i braçatge. Eren, però, pagesos grassos, ja que el 1522 Antoni Joan Oller va adquirir una peça de terra a la parròquia veïna de 15 jornals de treball, que el mateix Oller tornarà a vendre per un preu més alt 20 anys després. De fet, les dues nissagues arriben fins i tot a entroncar: el 1589, Margarida Arquer va esposar Segimon Oller i va aportar 300 lliures en dot. La masia fou adquirida i reedificada com a palauet seguint paràmetres eclèctics a principis del segle XX per Joaquim Fradera, negociant de Barcelona, com a regal a la seva estimada. Tant la mansió com el llac i el jardí romàntic s'inscriuen en un període de prosperitat econòmica en què sovintejaven les festes i reunions socials. Després d'un desencís amorós, el matrimoni es va trencar i la propietat es va transferir a Llorenç Soler Fradera. Amb l'esclat de la Guerra Civil, la finca va ser abandonada i requisada pel Comitè de Milícies local, que en va malmetre la capella. Un cop finalitzat el conflicte, els amos hi van tornar i van costejar la reconstrucció dels altars de Sant Llorenç i Sant Josep de l'església parroquial. Posteriorment, va heretar la finca Ricard Fradera, i, encara més endavant, el qui fóra president del Futbol Club Barcelona, Agustí Montal. Després d'anys de degradació, l'abril de 2017 s'hi va instal·lar una comunitat budista que ha arranjat la finca i hi imparteix cursos i seminaris de meditació, filosofia i creixement personal, a més d'obrir els jardins regularment al públic. La casa apareix representada amb el nom de 'Can Oller' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també recollida amb la mateixa denominació en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. | 41.6390100,2.5514600 | 462644 | 4609794 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82028-foto-08193-9-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82028-foto-08193-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82028-foto-08193-9-3.jpg | Legal | Modernisme|Historicista|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Cont. Descripció: El complex residencial s'inscriu en una finca de gran extensió que inclou diverses construccions auxiliars, un llac romàntic que és creuat per un pont revestit amb trencadís, una zona de pícnic i el parc de les Dones d'Aigua. En aquest darrer espai, situat en una plataforma inferior voltada de vegetació frondosa, hi ha un segon llac artificial -l'anomenat 'estany de les oques'- de forma allargassada i perímetre ondulat d'uns 50 metres de llargada.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció A. Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-28. | 105|116|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82042 | Ermita i font de la Salut | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ermita-i-font-de-la-salut | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 69. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 8, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34344 | XIX-XX | Restaurada el 1970. | Temple votiu dedicat a la Mare de Déu de la Salut situat als peus del camí que ressegueix el torrent de la Roureda o de la Font de la Salut, que en pren el nom. La capella descansa sobre dues terrasses, encastada sobre la segona i amb accés des de la primera, mitjançant una escala de set graons de maó a sardinell. La construcció s'inscriu en sentit transversal damunt d'una plataforma paral·lela al camí que és continguda per un mur de maçoneria rematat amb un ampit corregut de maó pla. Als peus de la feixa de dalt hi ha també un pedrís de les mateixes característiques i un petit pany de paret de menudall amb un arc rebaixat i una font encastada a sota. És la font de la Salut, actualment seca. Tot plegat dona forma a una esplanada de terra amb tres plataners de grans dimensions. L'ermita té planta rectangular de 4 metres d'amplada per 8 de fondària i coberta de teula a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana. Aquesta es troba orientada al nord-est i consta d'una sola nau. Els paraments són arrebossats i pintats de color cru. Les úniques obertures se situen al davant: un portal de llinda plana i un òcul circular guardat amb reixa que fa de rosetó. La porta consta de dues fulles de posts de fusta, amb sengles finestres sobre els muntants protegides amb llangardaixos. La façana és coronada per una espadanya d'obra, sense campana, i rematada per una creu de ferro. Al pinyó del capcer posterior hi ha una peça de ciment en forma de rombe on consta la data de la restauració: '19 / 1970 / Diciembre'. A partir de l'observació de fotografies antigues, es constata que ha estat molt transformada. En concret, han desaparegut l'arc de mig punt del portal, l'espadanya original amb la creu d'obra al capdamunt, les cartel·les que sostenien la cornisa, així com les motllures perimetrals del rosetó i de les pilastres ornamentals que emmarcaven la façana. També van ser talats alguns dels plàtans que hi havia prop seu, possiblement perquè les arrels en malmetien la construcció. | 08193-23 | Al nord-est del nucli urbà, entre els veïnats de la Salut (N-E), de Can Llop (N) i de Can Soler (S). | La construcció de l'ermita va ser finançada per la família Prats, propietària del mas Santa Victòria -l'actual Can Vila-, per aconseguir el guariment de la seva filla, Fermina Prats Casas. L'any 1885 s'hi va celebrar la primera missa. Des de llavors, va quedar instituïda la Festa de la Salut. El darrer diumenge d'agost s'oficiava missa i es passava el rosari. La celebració ha viscut períodes de discontinuïtat i darrerament s'ha reconvertit en una trobada popular amenitzada per una cobla i els Cantaires de Sant Iscle, que ofereixen un mos als assistents. L'edificació apareix identificada com a 'Ermita de la Salud' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. | 41.6306500,2.5651000 | 463775 | 4608860 | 1885 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82042-foto-08193-23-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82042-foto-08193-23-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82042-foto-08193-23-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció A. | 119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||
| 82043 | Can Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-coll-9 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre IV, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-40, pp. 443-450. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 15, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34345. | XVI-XXI | Edificació reformada al segle XIX i recentment rehabilitada. | Masia de planta rectangular de 15,7 metres de llargària per 11 de fondària. Consta de planta baixa i pis amb coberta de dos aiguavessos amb el carener paral·lel a la façana principal. Orientada a sud-oest, es compon de tres eixos verticals. Presenta, a peu pla, dos portals d'arc rebaixat cada costat i una finestra allindada al centre protegida amb reixa i porticó interior. Les portes són de dues fulles: de ventalla amb tarja la principal, i de posts de fusta la secundària. A la planta primera s'obren tres finestres de les mateixes característiques. El segle XIX s'hi va incorporar una cornisa longitudinal i un acroteri que amaga la coberta. Aquesta ha estat recentment restaurada, juntament amb la xemeneia. Adossat al nord-oest hi ha un cos de planta rectangular en planta baixa i coberta a una vessant. Presenta una sola obertura: un portal d'arc de mig punt amb maó pla que s'alinea i dona continuïtat al pla de façana. Al tester sud-est hi ha una finestra reixada a la planta baixa i tres de component vertical a la planta primera. L'angle nord-est mostra una cantonera de carreus ben escairats. La façana posterior conserva dues finestres de pedra a la primera planta: una amb l'ampit treballat i l'altra acabada en arc conopial decorat amb dibuixos geomètrics circulars, si bé la instal·lació d'una reixa en dificulta la visió. Els paraments de les façanes sud-oest i sud-est són arrebossats i pintats de color blanc, amb diverses esquerdes i despreniments. A la feixa de sobre hi ha una bassa circular per al reg de la finca de 4,5 metres de radi. Un element singular d'aquesta edificació és la finestra amb arc conopial a la façana posterior amb elements decoratius esculpits de formes circulars. | 08193-24 | Al nord-est del veïnat de la Salut, entre la canal de Can Coll i Can Coll Nova. | La masia apareix representada amb el nom de 'Can Coll' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de l'any 1914. El mateix any és identificada amb la mateixa denominació en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. | 41.6332300,2.5706800 | 464241 | 4609144 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82043-foto-08193-24-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82043-foto-08193-24-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82043-foto-08193-24-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Aquesta masia isolada situada al centre del terme municipal, es troba al límit septentrional d'una vall de pendents moderats, en una clariana envoltada de camps de conreu situada molt propera a alguns retalls de bosc. S'hi arriba a través d'una pista particular que enllaça amb el camí que va de Cal Batalló a Can Coll, al qual arriba des del camí pavimentat o carretera del Montnegre.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció C.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-40. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82034 | Ca l'Aranyó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-laranyo | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 7 i 53. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre V, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-56, pp. 593-601. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 13, p. 104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 16. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8964. GINESTA I SALICRÚ, Amadeu (2007). Records d'un pagès i bosquerol de l'Alt Maresme. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 20. | XVII-XVIII | Algunes modificacions durant el segle XIX. | Masia de planta potencialment quadrangular de 13 metres d'amplada per 14 de fondària formada per dues crugies paral·leles a la façana. Es compon de planta baixa i pis, i té coberta de dues vessants amb el carener perpendicular. Hi predomina la teula, si bé el tremujal de llevant del volum del darrere està apedaçat amb planxes de fibrociment. L'edifici està orientat a migdia, però la secció de ponent del cos davanter resta inacabada en dues terceres parts, amb pedres d'espera a l'aresta exterior. Aquest fet ha possibilitat l'obertura de dues finestres ''obra -a raó d'una per planta- en el mur de ponent, alhora que ha origina a una reculada fins al cos posterior que ha estat parcialment ocupada per un volum adossat de planta baixa i coberta amb caiguda cap a l'oest. El pla de façana està arrebossat i es compon sobre dos eixos verticals. A la nau central hi ha dues finestres de pedra bisellada: una reixada en planta baixa, i una altra amb l'ampit esculpit al pis de dalt. L'eix lateral reprodueix l'esquema, però situa a peu pla un portal de pedra amb llinda monolítica gravada amb la inscripció 'AY 1601' i, sota seu, el monograma de Jesús -HHS- i el nom de Maria. El volum posterior s'adapta al desnivell del terreny, de manera que es pot accedir directament al primer pis des de l'exterior a través d'una porta lateral practicada en el costat de ponent. L'obertura té els brancals de pedra i finalitza en forma d'arc rebaixat amb una línia de maons plans. A la façana nord hi ha un parell de finestres emmarcades en pedra, ambdues concentrades en la secció de ponent. La del primer pis té el contorn bisellat i està paredada amb maons i morter, mentre que la inferior està protegida amb reixada i té la llinda esquerdada. La masia presenta diversos cossos adossats a la façana de llevant. N'hi ha de planta baixa i de dues alçades. En tots els casos, tenen els fonaments en una plataforma inferior i són fets amb obra de paredat en bon estat, la qual cosa contrasta amb el mal estat de les teulades. | 08193-15 | Al quadrant meridional del municipi, al nord del centre urbà i a tocar del veïnat d'en Soler. | La masia és representada, per bé que sense identificar-ne el nom, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix representada amb el nom de 'Ca l'Aranyó' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. Els seus propietaris van ser, juntament amb els de Cal Roig del Castell, els primers a introduir el conreu de la maduixa a Sant Iscle durant la dècada de 1950. | 41.6285000,2.5626400 | 463569 | 4608623 | 1601 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82034-foto-08193-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82034-foto-08193-15-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82034-foto-08193-15-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La masia se situa 'Fora vila', al vessant de solell del turó de l'Oller, entre uns camps de conreu i un bosc mixt de pins i alzines.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Tipus de protecció C.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. Maig 2015 (M-58). | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||
| 82066 | Can Vadó Pera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vado-pera | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre III, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-21, pp. 263-271. | XVIII-XX | Refornada a finals de segle XX. | Masia de planta rectangular de 18 metres de longitud per 7,5 de fondària composta de planta baixa, pis i golfes. Té coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal. Aquesta es troba parcialment orientada a llevant i es compon de quatre eixos verticals. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc. A la planta baixa hi ha, en posició central, un portal d'arc rodó amb brancals i nou dovelles de granit. La porta consta de dues fulles de posts de fusta sobre un graó de pedra. L'accés està flanquejat per un finestral al costat nord i per dos més al costat sud, tots protegits amb reixes de ferro forjat i emmarcats en pedra. A la primera planta es repeteix la seqüència, amb quatre finestres idèntiques entre elles. Entre les dues primeres se situa un plafó de rajoles amb un rellotge de sol, que data de finals del segle XX. Hi apareixen també dues finestres d'ordre menor: una a la planta baixa, entre el portal i la finestra del costat nord, i una altra sobre l'eix central, per airejar les golfes. Els elements de façana es completen amb una creu ornamental de ceràmica situada al capcer del carener i per un ràfec amb una línia d'imbricacions de teula. L'edifici principal té dues construccions adossades: a tramuntana, un garatge de planta rectangular i única amb coberta a dues vessants amb carener paral·lel a la façana, i, a llevant, un porxo de les mateixes característiques. La masia se situa en una terrassa parcialment excavada a la muntanya, per la qual cosa és protegida per un mur de contenció a la part del darrere. El perímetre de la construcció està pavimentat amb tova ceràmica i tot l'espai es troba estretament vinculat al jardí i als usos recreatius relacionats amb la piscina i la pista de tennis. | 08193-47 | Al quadrant nord del terme, entre els rials de Can Jaumet i de Can Pona. | La masia apareix representada, per bé que sense identificar-ne el nom, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també grafiada amb el nom de 'Can Salvador' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.0000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. Prop del garatge hi ha un fragment de pedra esculpida amb el símbol religiós de l'orde dels mínims fundada entre 1435 i 1444 per Sant Francesc de Paula: un sol circular amb rajos al voltant, al centre del qual hi ha gravada la paraula 'CHARITAS'. La peça, que es troba fora del seu context original, podria datar de finals del segle XVII o principis del XVIII. | 41.6438800,2.5699300 | 464185 | 4610327 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82066-foto-08193-47-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82066-foto-08193-47-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82066-foto-08193-47-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La masia està situada a ponent del turó de Montbrugós, al peu de la pista forestal que uneix Can Bosc i Can Magel i que comunica amb el camí asfaltat de Montnegre.La masia té una pedra adossada on hi ha esculpit un sol amb rajos al voltant amb la paraula 'HCARITAS' gravada al seu interior.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-21. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82046 | Can Jaumet dels Crestats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-jaumet-dels-crestats | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 54. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre III, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-19, pp. 245-252. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 19, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34348. GINESTA I SALICRÚ, Amadeu (2007). Records d'un pagès i bosquerol de l'Alt Maresme. Arenys de Munt: Amadeu Ginesta, p. 41. PINEDA, Ll. i TIÓ, P. (1979). Masies del Maresme. Can Jaumet dels Crestats. Cingles, núm. 38. Mataró: Agrupació Científico-Excursionista de Mataró. | XVII-XIX | Reformes dutes a terme durant el segle XIX. | Masia molt modesta de planta rectangular de 18,5 metres d'amplada per 8 de fondària. L'edifici s'adapta a la topografia del terreny, per la qual cosa es compon de planta baixa i pis a la part davantera i d'un sol nivell de circulació a la part posterior. La casa presenta una sola crugia paral·lela a la façana principal, orientada a migdia, amb coberta amb dos aiguavessos amb el carener perpendicular. La façana de l'edifici primigeni apareix sense compondre, amb dues obertures per planta. A peu pla hi ha un portal amb llinda de fusta precedit per dos graons de pedra ben escairada en forma de semicercle, i una finestra d'obra. A la planta superior es repeteix el mateix esquema, amb una finestra amb llinda de fusta i una altra d'obra, amb ampits de pedra. Els tancaments són de fusta. Els paraments davanters són pintats de color blanc, mentre que tota la resta estan arrebossats amb morter de calç. La masia té adossades sengles construccions complementàries a les façanes de llevant i ponent que generen noves obertures sobre el pla de façana. A l'est, apareix un volum de planta rectangular en direcció N-S de dues alçades i coberta amb caiguda lateral cap a l'exterior. Aquest cos compta, a la façana de migdia, amb una porta de garatge de dues fulles amb posts de fusta i, sobre seu, una finestra d'obra. A la paret de llevant hi ha dos finestrons sota la coberta i un més, de recent obertura, a la reculada de ponent. Ben bé a l'altre costat del conjunt hi ha un cos quadrangular amb porta a la planta baixa i finestra d'obra al primer pis, i una xemeneia amb barret de teules en l'angle N-O que dona servei a tota la masia. Antigament, aquests annexos donaven continuïtat als aiguavessos originals, com encara passa al costat oest; però el volum de llevant va ser ampliat longitudinalment i realçat, per la qual cosa interromp el tremujal de la masia. L'entorn de la casa es troba sense pavimentar. El pati d'entrada es troba delimitat per un mur de pedra seca que dona origen a una feixa destinada a horta, situada en una cota inferior. | 08193-27 | Al quadrant nord del terme, entre els rials de Can Pona, a l'est, i de Can Jaumet, a l'oest. | Segons testimoni dels propietaris, la casa pertany a la seva família des de 1780, tot i que ja existia amb anterioritat. La masia apareix representada amb el nom de 'Cal Crestat' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. | 41.6455900,2.5684000 | 464058 | 4610518 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82046-foto-08193-27-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82046-foto-08193-27-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82046-foto-08193-27-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Segons els seus propietaris, el nom de la casa deriva d'un ancestre que tenia les bèsties castrades. La propietat està situada al vessant de solell del Pla de Bassa, en una fondalada amb vegetació de ribera i algunes feixes amb avellaners.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció C.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-19. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82025 | Can Vives de la Cortada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-vives-de-la-cortada | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 54. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-4, pp. 105-114. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 12, p. 104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 9, 16 i 27. ARXIU GRÀFIC-BIBLIOTECA ETSAB. ESCOLA TÈCNICA SUPERIOR D'ARQUITECTURA DE BARCELONA. Plano geométrico de la propiedad de Don Francisco Vivas de la Cortada situada al confín Norte del término municipal de San Acisclo de Vallalta. Núm. de registre 13371. Universitat Politècnica de Catalunya. BENAIGES, Núria, i CORBERA, Jordi (2007). Imatges d'una transformació. El Maresme 60 anys després. L'Atzavara, núm. 15. Mataró: Butlletí de la Secció de Ciències Naturals del Museu de Mataró. BONET I GARÍ, Lluís (1983). Les masies del Maresme: estudi de les masies, elements defensius, ermites i molins. Barcelona: Montblanc-Martín, C.E.C. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 2. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Element núm. 33. Barcelona: Servei de Parcs Naturals. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8954. RANGIL I BRUNET, Daniel (2008). Històries i llegendes de l'any vuit. Recull de la memòria oral del Montnegre (I). Capellades: Daniel Rangil, p. 226. RANGIL I BRUNET, Daniel (2011). Piles i súties. Recull de la memòria oral del Montnegre (III). Capellades: Daniel Rangil. P. 162. VERDURA PERA, Jaume (1967). Can Palau. Programa de Festa Major. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. | XVI-XIX | En ruïnes. | Històricament, es tracta d'una de les masies més importants del municipi, ja que dóna nom a diversos topònims: el turó sobre el qual s'assenta, la roureda que el circumda i el torrent que hi davalla pel sector occidental. Després del seu despoblament a mitjan segle XX, la masia va patir un procés de degradació que l'ha conduït al seu estat actual. Segons els amidaments, resten dempeus menys del 20% de les antigues edificacions, i es troben en un estat molt precari. Del nucli originari amb prou feines s'endevinen, cobertes de malesa, les plantes de l'assentament del cos principal i de la pallissa del sector oriental. Es tractava d'una masia de tipus basilical amb una crugia central de planta baixa i dos pisos amb carener perpendicular a la façana, orientada a migdia, i coberta de teula amb dos aiguavessants. Presentava una obertura a cada nivell amb brancals i llindes de pedra. La porta tenia esculpida una canaleta al perímetre intern i els ampits de les finestres estaven decorats amb tres modillons. El cos lateral de llevant estava format per dues crugies d'11,5 metres d'amplada i 11,6 de fondària. La façana presentava una porta amb arc escarser i una altra d'allindada, a més de sengles finestres gòtiques al primer pis, sense alinear, amb brancals i ampits de granit; avui desaparegudes. Una remunta sobre la primera de les crugies obria una tercera lluerna molt senzilla, i introduïa un joc de teulades amb caiguda frontal i posterior que amputaven parcialment l'aiguavessant primigeni. El complex es va ampliar pel costat de ponent a principis del segle XIX amb l'addició d'una ala lateral de quatre alçades: semisoterrani, planta baixa, primer pis i golfes. Aquest volum es projectava 5 metres per davant del pla de façana de la masia per donar pas a una disposició en forma d'ela (L) invertida. Els nous capcers apuntaven a migdia i tramuntana, amb un òcul a cadascun dels frontons, carener perpendicular i coberta de teula d'un aiguavés amb caiguda cap a ponent. Els nivells intermedis estaven destinats a la millora residencial dels seus estadants, tal com palesa, pel costat oest, la construcció d'una galeria exterior equipada amb una latrina a cada planta, així com una gran terrassa i un rellotge de sol esgrafiat amb la data de 1827 al pis de dalt. Al seu torn, la secció est integrava dins de l'edificació dues galeries cobertes amb diverses finestres consecutives de punt rodó. Aquesta part s'ha ensorrat totalment, deixant a la vista la divisió interna en dos espais transversals per mitjà d'una paret central d'un sol maó de gruix sobre la qual descansen els caps de biga. La secció oest constitueix, hores d'ara, l'única part recognoscible de tot el conjunt gràcies a l'apuntalament lateral que li proporciona el sistema d'arcs i voltes a sardinell sustentat per quatre pilastres exteriors de maó i dos contraforts -en posició anterior i posterior- de pedra escairada. El parament i l'intradós de la planta inferior són de maçoneria, mentre que la resta d'obra de fàbrica és tota de maó pla arrebossat amb morter de calç i pintat de color blanc. La volta que sustenta les comunes és travessada en un dels angles per un baixant d'aigües grises fet amb peces cilíndriques de ceràmica i el ràfec de la teulada és rematat amb tortugada. Al davant de la masia hi ha una bassa amb aigua de planta trapezoïdal d'entre 4 i 5 metres de costat, protegida amb una tanca de torsió metàl·lica. | 08193-6 | Al quadrant nord-est del terme municipal, al vessant sud del turó d'en Vives. | L'any 1679, l'hereu de Can Vives de la Cortada va maridar la pubilla de Can Palau. L'any 1701, el fill d'aquest matrimoni, Jaume Vives i Josep del Palau, es va casar amb Teresa Villar i Carreras, de Calella. A l'arxiu de l'Escola Superior d'Arquitectura es conserva un 'Plano geométrico de la propiedad de Don Francisco Vivas de la Cortada' de la segona meitat del segle XIX en què apareixen delimitades totes les terres del municipi que pertanyien al mas. Estaven concentrades en el quadrant nord-occidental del terme i englobaven un total de 64 peces de terra de diverses qualitats, moltes de les quals havien estat establertes a pagesos de la rodalia. D'acord amb els nostres amidaments, la superfície total vorejava les 530 hectàrees, sense tenir en compte les propietats situades al vessant nord del Montnegre. L'amillarament de 1852 estimava un producte líquid imposable de 17.502 rals de billó, la qual cosa representava prop del 8% de la quota global del municipi. A més del nom, conreu i qualitat de les terres hi consten 18 homes a parceria. La casa també tenia un ramat de 25 ovelles, a més de quatre cabres, dos bous, un parell d'eugues i una mula. En un dels marges del plànol hi ha un dibuix de la masia. S'hi poden veure la portalada que donava entrada al conjunt, format per la masia primigènia i l'ampliació de finals del XIX. També hi apareixen representants un paller a l'aire lliure i un carro dins d'un magatzem. El 1857 figurava com a propietari de la masia Facund Vives de la Cortada, que era un dels cinc principals contribuents del municipi. La masia apareix grafiada amb el nom de 'Can Vivas' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també representada amb el nom de 'Can Vives de la Cortada' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. Daniel Rangil (RANGIL, 2008:226) recull el testimoni oral de Josep Alzina, dit en Pitu Minaire, el qual recorda que 'a dintre del celler de Can Vives hi havia un forat i una mina que feia deu o dotze metres, o poder vint metres, bastant ampla, que travessava per sota tota la casa dels masovers'. El mateix autor (RANGIL, 2011:162) dona veu al paranyer de Sant Celoni Lluís Ibern, dit en Peixa, que de jove es dedicava a parar trampes pel Montnegre i la conca de la Tordera per vendre la pell dels animals (conills, esquirols, gats marcs i gorjablancs). Ibern va iniciar la seva activitat quan va esclatar la Guerra Civil, l'any 1936, i explica que a les nits 'dormia en barraques de carboners o de roders' i que, quan podia, 'anava a l'Hostal de Montnegre' o bé l'acollien en masos de Sant Iscle com la 'Casa Nova de Mas Ponts, Can Vives de la Cortada o Can Giralt'. | 41.6521200,2.5535100 | 462822 | 4611249 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82025-foto-08193-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82025-foto-08193-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82025-foto-08193-6-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Cont. Descripció: El safareig va ser recuperat d'entre 2015 i 2016 i es recolza sobre la paret posterior d'un antic paller de dues plantes, en estat ruïnós. Al sector de llevant hi ha, al mateix nivell de terres que la masia, un edifici de corrals de 4,7 x 17,5 metres amb set particions internes i les corresponents voltes de maó pla. Sota seu i a peu pla del camí hi ha una construcció de pedra semi soterrada que forma un sòcol de 25 metres de longitud orientat a migdia, amb diverses seccions cobertes amb volta catalana. La paret frontal té tres petits orificis de ventilació emmarcats amb lloses i dues portes amb brancals de paredat irregular i llindes en forma d'arcs rebaixats amb quatre fileres de maons plans. Una porta metàl·lica impedeix l'entrada a la primera estança, mentre que la segona, parcialment paredada, dóna accés a una nau correguda que es troba connectada amb la terrassa de sobre mitjançant una obertura zenital al sostre.S'hi accedeix a través de qualsevol dels dos ramals, inferior i superior, en què es divideix la pista forestal corresponent a l'antic camí de Can Vives de la Cortada, que connecta el Pla de Forcs amb la urbanització de la Font del Montnegre i altres masos del terme. Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Tipus de protecció C.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-4.Pla Especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. 1989. Annex 3. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82121 | Forn d'obra de Ca l'Oller | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-ca-loller | PUJOL VILASECA, Joan (2007). De la teuleria a la bòbila. L'Erol, núm. 92. Berga. Àmbit de Recerques del Berguedà, p. 26-28. RANGIL I BRUNET, Daniel (2011). Els forns de rajoleria. L'Aulet. La revista del Montnegre i del Corredor, núm. 11. Sant Celoni. Associació de Propietaris del Montnegre i Corredor, p. 44-45. RANGIL I BRUNET, Daniel (2011). Piles i súties. Recull de la memòria oral del Montnegre (III). Capellades. Daniel Rangil, p. 149-156 | En ruïnes. | Forn d'obra destinat a la fabricació artesanal o proto-industrial de material de construcció fet a base d'argila cuita, com ara rajols i teules, per subministrar a les masies de l'entorn o bé a la propietat de la finca, com sembla ser el cas. La proximitat a Ca l'Oller i el topònim de l'indret on s'ubica n'assenyalarien la pertinença i vinculació a l'esmentada masia. La seva gènesi i raó de ser podria estar relacionada amb les obres i reformes efectuades a Ca l'Oller en el tombant del segle XX. L'elecció del lloc adient depenia de la disponibilitat de la matèria primera -en aquest cas, l'argila- i d'aigua per poder-la pastar. En aquest cas, el forn es troba situat en el marge esquerre del torrent o canal. La construcció està parcialment excavada en el terreny a mode de pou o trinxera, amb tres cares completament opaques i una sola obertura al costat de llevant. En aquest punt hi ha la boca del forn, un forat de 47 centímetres d'altura per 63 d'amplada a través del qual es carregava la cambra un cop iniciada la combustió. Aquesta obertura està emmarcada per un arc de mig punt amb d'1,3 metres de gàlib i un voladís de maó pla de 50 centímetres que reforça i dona consistència a tota l'estructura. La cambra presenta una planta lleugerament rectangular de 2,15 metres d'ample per 3,55 de llarg. Les parets exteriors són reblertes amb terra i material de rebuig, mentre que les interiors són llises, fetes de tàpia i menudall arrebossat, i estan sobrealçades amb un mur perimetral de maons. Per la part de dins les peces estan col·locades a trencajunt, però els 48 centímetres d'amplada de l'obra permetien girar les de la segona línia i donar més força i estabilitat al conjunt. Situada al nivell inferior, a una fondària de 3,5 metres, hi havia la fogaina: un entramat de petites boques quadrades d'un pam per cada costat, si fa no fa, sostingudes per petits arcs de maó. Sobre aquesta graella s'amuntegaven les peces crues, que s'introduïen per una obertura lateral situada en el mur de tramuntana, a mitja altura. La portella fa 1,5 metres d'altura i 63 centímetres de base i està rematada amb una volta de maó pla. Actualment es troba paredada i sota la llinda s'hi pot veure una pila, perfectament disposada, de peces d'entibat. La cuita es feia amb feixines i durava almenys dos dies. El forn era obert per dalt. En el moment de fer la cuita s'hi posava una capa de teulissos de mig pam de gruix i es recobria tot amb una pasterada de fang. Durant la cocció s'hi practicaven orificis, o bé es tapaven, segons convingués, per aconduir el foc i facilitar una cuita uniforme a tots els racons. Daniel Rangil (Rangil, 2011:154) explica que 'acabada la cocció, calia un refredament molt lent per tal que no es trenqués res i per augmentar la duresa de les peces. Per damunt del fang s'hi abocava terra seca, que feia d'aïllant. Al cap d'uns dies, un cop fred, es desenfornava i s'apilaven les peces a l'aire lliure, a punt pel transport'. Malgrat els esforços, la qualitat se'n ressentia, ja que 'sovint les argiles eren poc depurades i els materials no prou sòlids a causa del procés de cocció'. Amb l'abandonament de l'activitat, el pas del temps ha compactat la terra i hi ha fet créixer la vegetació. Tot i així, encara s'hi troben moltes restes de rebuig. Hi destaquen els cairons de 24 x 24 x 3,5 cm, els maons de 28,5 x 14 x 4,5 i els pitxolins de 28 x 16 x 3,5 cm. També hi abunden les teules i, en menor mesura, algunes voltes d'entibat per bastir el sostre de les mines d'aigua. | 08193-102 | Al quadrant nord-oest del terme municipal, al marge esquerre del canal del Forn de Ca l'Oller. | 41.6396500,2.5439900 | 462022 | 4609869 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82121-foto-08193-102-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82121-foto-08193-102-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Daniel Rangil (RANGIL, 2011:149) explica que 'els rajolers eren pagesos que exercien aquest ofici de manera ambulant i temporal, a l'estiu, oferint el seus serveis a les masies. Els masovers els donaven allotjament, menjar i la meitat de la producció', a més de la llenya necessària.La demanda dels segles XVIII i XIX va comportar la proliferació de forns i l'especialització de l'ofici. La majoria eren forns petits, per abastir les necessitats pròpies o de compradors molt propers'. El propietari de Can Xica assegura que a la part posterior de la casa hi havia 'una bòbila' que no va veure funcionar mai i que actualment es troba desapareguda. Rangil també en dona notícies. El seu informador, Josep M. Pera, diu que es tractava d'un forn de rajols 'molt antic' i apunta que 'cap a baix al poble n'hi havia un altre que li deien 'el Forn', però no l'he vist actuar mai'. És el mateix cas que el Forn de Ca l'Oller, el qual havia estat fagocitat pel bosc i només ha estat possible de retrobar-lo després que s'hagi realitzat una bona estassada. | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||||||
| 82056 | Molí d'en Torrus o de la riera de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-den-torrus-o-de-la-riera-de-vallalta | ARXIU DE LA CORONA D'ARAGÓ (1667). “Reial Audiència. Plets Civils”, 26613. Causa de Joan Torró (o Torras), pagès de Sant Iscle de Vallalta, i després Pere Torró, pagès, contra diversos creditors. ARXIU DE LA CORONA D'ARAGÓ (1554). “Ordes Religiosos i Militars. Monacals-Hisenda”, Volum 807. Capbreus del priorat de Sant Marçal del Montseny. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 41546. RANGIL I BRUNET, Daniel (2009). Vògits, modolons i desfedors. Recull de la memòria oral del Montnegre (II). Capellades: Daniel Rangil, pp. 72-74. | XVIII | Molt transformat per l'adequació en restaurant | Molí fariner de planta rectangular de 12 metres de longitud i 7 d'amplada, aproximadament. L'edifici primigeni constava de tres nivells de circulació, que tenien la consideració de planta soterrani, planta baixa i primer pis per la façana principal, orientada a llevant. Al costat de ponent, hi havia la bassa, avui terraplenada i convertida en jardí, de manera que únicament hi sobreeixia la planta superior, que acollia l'habitatge del moliner. Entre la plataforma anterior i la posterior hi ha 4 metres de diferència. Els paraments són fets de paredat comú amb menudall i còdols de riu. Els brancals, ampits i llindes de les obertures són de maó massís, rematades en forma d'arc rebaixat amb peces de cantell. Aquest material és també present en la imbricació de la cornisa i en algunes arestes de l'edifici. A l'angle sud-est hi ha tres pedres lligades, en espera d'una possible ampliació. La construcció ha estat molt transformada amb l'addició de diversos cossos i volums, fruit de la rehabilitació i adequació com a restaurant de què va ser objecte l'any 1989. Com en l'actualitat, l'edifici es componia de tres crugies perpendiculars i tenia coberta de teula de dos aiguavessos amb el carener paral·lel. Les dues primeres seccions han estat remuntades mig metre i la secció nord ha estat sobrealçada amb una planta per igualar-ne l'altura. Aquesta darrera té un terrat pla que acull una xemeneia amb la sortida de fums de la cuina, així com totes les instal·lacions de climatització de l'establiment. Per tal de camuflar-les s'ha format un acroteri perimetral seguint les mateixes pautes estètiques que la resta de paraments i coronat amb una línia de teules. La façana principal es compon sobre tres eixos verticals. El portal original se situa a l'extrem sud i actualment està inutilitzat amb una reixa de ferro de nou encuny. Al centre hi ha dues finestres amb reixes antigues i a l'extrem nord s'ha obert un portal amb ventalla, protegit amb una reixa mòbil, que dona accés a un cobert de planxes asfàltiques sobre una armadura de fusta on es fa la brasa del restaurant. En les immediacions hi ha una torre elèctrica de mitja tensió que enlletgeix la visió. A la façana sud només hi aflora la planta superior, al mig de la qual hi ha una porta amb arc escarser de maons i una reixa oscil·lant de nova fabricació. Al seu interior hi ha un dels menjadors del local. Els nous usos de l'edifici han traslladat l'accés principal a la façana oest. L'ingrés s'efectua a través d'un cos afegit que fa les funcions de rebedor i distribuïdor, amb entrada en forma d'arc rebaixat al costat sud i una finestra geminada d'arc de rodó a la cara oest. A continuació hi ha una lluerna sobre el pou o cup del molí que segueix el pendent de la teulada. La claraboia dona llum zenital a una escala de cargol feta de fusta que comunica amb la cuina de l'establiment, situada a la planta inferior. Per unir el pou amb les dependències de la planta baixa ha estat necessari obrir un esvoranc en el mur de càrrega. El molí se situa en posició transversal a la riera, de manera que els fonaments de la cara nord s'enfondeixen en el marge dret de la llera. A la part inferior hi ha dues galeries superposades formades per dues voltes rodones cadascuna que constitueixen el cacau o canal de desguàs, alhora que actuen també com a contraforts del mur de contenció de la plataforma sobre la qual s'assentaven el molí i la bassa. Damunt d'aquest sòcol es forma un gran arc central rebaixat que va del forjat fins al sostre de la planta baixa. Actualment, la meitat inferior d'aquesta obertura està paredada i la part superior dona claror a la cuina, juntament amb una altra finestra reixada situada a la banda nord. | 08193-37 | Al quadrant sud-est del terme, al marge dret de la riera de Vallalta, en el pk 23,2 de la BV-5128. | El molí es troba situat 50 metres aigües amunt de la confluència de la riera de Vallalta i el torrent d'en Torres. Aquest darrer davalla de Can Torrus Vell, que el segle XVI era anomenat 'mas Torró'. L'edificació apareix identificada com a 'Molí d'en Torres' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. Al seu llibre 'Vògits, modolons i desfedors', Daniel Rangil (RANGIL 2009:72) explica el funcionament del 'molí d'en Torrus' a través del testimoni de Joan Bassols. Descendent d'una família de moliners, Bassols va rellevar el pare a la seva mort, l'any 1949, i va estar-s'hi fins que l'aparició dels molins elèctrics va fer-lo abandonar l'activitat, el 1953, ja que 'no érem els amos dels molins i també havíem de pagar una mica d'arrendament'. Els moliners cobraven un preu als pagesos que els duien el gra, tot i que 'si no tenien diners et quedaves un tant'. D'això se'n deia 'morturant' i representava un 10 per cent: 'per 50 quilos de gra que portaven, cinc quilos per al moliner'. Al molí d'en Torrus hi havia dues moles, amb dos carcabans. 'A última hora només en fèiem anar una', però antigament funcionaven les dues: una per a consum humà i l'altra per al bestiar. D'aquesta manera també s'evitava que els primers i últims grans de cada molta es barregessin, ja que tant aviat es molia blat com ordi, civada, aglans o faves seques per engreixar els porcs. 'El molí començava a la tardor' i s'hi feien dues bassades diàries: una al matí i una a la tarda. La bassa 'era grossa' i trigava 'sis o vuit hores a ser plena', tenint en compte que 'la riera baixava quasi tot l'any'. Cada bassada 'durava tres hores i mitja' i hi 'baixava un bon rec', però 'si la feies al vespre no podies engegar fins a les quatre o les cinc de la matinada'. El pou del molí tenia 'deu metres' de fondària i 'a baix hi havia com una roda de carro, però amb esclops'. El rodet era de fusta i 's'havia d'anar falcant perquè no marxés. Amb una palanca graduada amb un bastó li donaves la pressió' adient per fer girar l'eix de la mola de dalt. 'Tenies dos bastons amb una creueta perquè si volies més de pressa posaves el mes gros', i a l'inrevés. La pedra de dalt 'era molt bona'. Pesava prop de tres tones i feia vuitanta o setanta centímetres de gruix i un metre i mig de diàmetre, amb tres cèrcols de ferro. La de sota, en canvi, 'ja havia servit molts anys' i 'poder feia trenta centímetres', ja que 'només tenia dos cèrcols'. De tant en tant s'havien de 'picar les regates amb unes escodes. Això ho fèiem cada mig any perquè sinó anava quedant fina i no treballava'. La pedra sotana era fixa, mentre que la de sobre s'havia d'aixecar i tombar amb una grua que hi havia al costat'. | 41.6216200,2.5762800 | 464701 | 4607853 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82056-foto-08193-37-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82056-foto-08193-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82056-foto-08193-37-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Cont. Descripció: La cara nord es completa amb la remunta o refacció del primer pis. Avui dia acull la barra del bar i un dels dos menjadors del restaurant. Es tracta d'una gran sala voltada de finestres emmarcades en maó: una a llevant, dues a ponent i quatre a tramuntana. A l'esplanada exterior situada a ponent hi ha un aparcament de terra reservat als clients i, seguidament, una terrassa exterior amb tarima i pèrgola de fusta, per un costat, i un parterre de gespa, per l'altre. Al mig d'aquest espai hi ha exposades dues moles de pedra semienterrades i recolzades entre elles; una de sencera i l'altra, possiblement trencada per la meitat. | 119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||
| 82072 | Can Roig del Castell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-roig-del-castell | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 14, 43 i 54. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2015). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre V, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-65, pp. 685-690. | XVIII-XX | Masia ampliada el segle XIX i reformada a finals del XX com a casa de colònies. | Conjunt arquitectònic de caràcter rural format per la juxtaposició d'una antiga masia i d'un cos adossat el segle XIX que se situa a una cota 2 metres més alta. Aquest altre edifici està bastit damunt la secció de llevant del mas, de manera que n'ha perviscut poc més de la meitat. A nivell volumètric únicament resulta recognoscible un volum de 6,5 metres d'amplada per 9 de fondària amb dues plantes i coberta a una vessant cap a l'oest. Suplementàriament, a la façana de migdia, que és la principal, és possible distingir l'encast d'un tram de la construcció primigènia a l'arrencada del segon edifici. Aquest fet hauria comportat la conversió d'una antiga finestra del primer pis en porta a peu pla de la nova plataforma, i explicaria la manca de simetria en la composició de l'eix vertical de la nova construcció. La diferència de textura dels revestiments exteriors fa palesa aquesta circumstància. La masia és arrebossada i pintada de color blanc per davant, mentre que l'edifici del segle XIX és fet de paredat comú vist. El cos de la masia conserva el portal i una finestra de llinda plana amb reixa de ferro a la planta baixa i una altra al pis de sobre. A l'espai del capcer hi ha una placa de pedra amb el nom de la casa i un plafó ceràmic d'època contemporània format per 40 peces amb un rellotge de sol amb números romans i els quatre pals de la senyera amb la llegenda 'Tempus fugit omnia mutant Catalonia manet'. A la façana posterior hi ha una finestra i una porta a l'altura de la primera planta que dona accés a la muntanya, així com una barbacoa a nivell inferior. L'edifici adossat per l'est té una longitud de 12 metres i s'ordena sobre eixos verticals amb portal central i finestra lateral a la planta baixa i tres finestres al pis de dalt. La façana nord apareix sense compondre amb diverses obertures i una escala llevadissa de ferro a la primera planta. Les façanes est i oest es componen sobre dos eixos verticals, la qual cosa dona com a resultat quatre finestres a llevant i dues a la remunta de ponent sobre la masia. Totes les obertures tenen llinda i arc de descàrrega de maó. A 15 metres al sud de l'edifici principal hi ha diverses construccions auxiliars amb cobertes de teula d'un sol aiguavés per acollir-hi uns lavabos realitzats l'any 1998. En l'entorn hi ha altres instal·lacions de lleure, com ara una pèrgola de pilars cilíndrics de formigó i estructura de perfils metàl·lics amb una taula i dos bancs correguts fets de trencadís, a més d'una font i un camp de futbol d'herba. | 08193-53 | Al quadrant sud-oest del terme municipal, entre el torrent de Can Roig i el turó d'en Noè. | La masia apareix representada amb el nom de 'Can Roig del Castell' tant en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914, com en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona o del Río Tordera a escala 1:40.000, del mateix any. Els seus propietaris van ser, juntament amb els de Ca l'Aranyó, els primers a introduir el conreu de la maduixa a Sant Iscle durant la dècada de 1950. També s'hi feien cireres i nous. Des de la dècada de 1970 fins a l'any 2004, la finca va funcionar com a casa de colònies, regida per la Comunitat de Frares Caputxins d'Arenys de Mar. Durant aquest temps es van realitzar diverses obres de reforma i millora de les instal·lacions. El 2008, la Comissió Territorial d'Urbanisme de Barcelona va aprovar el Pla especial d'actuació específica d'interès públic per implantar un centre de rehabilitació de menors a la finca, que no ha estat mai desenvolupat. | 41.6178400,2.5620400 | 463513 | 4607439 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82072-foto-08193-53-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82072-foto-08193-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82072-foto-08193-53-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-65. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82027 | Can Pera o Pere | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-pera-o-pere | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta: Edicions Els 2 Pins, p. 54 i contraportada s/n. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 8 i 21-22. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-15, pp. 191-199. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 8 i 16. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-1-T-6844. Comissió de Responsabilitats. Registres núms. 6262 i 6263 de 12 de febrer de 1938. Comitè d'Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns confiscats del Maresme: Montgat, Òrrius, Palafolls, Pineda de Mar, Premià de Mar, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta. BONET I GARÍ, LLUÍS. Les masies del Maresme: estudi de les masies, elements defensius, ermites i molins. Editorial Montblanc-Martín, C.E.C, 1983. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8956. VERDURA PERA, Jaume. Can Palau. Programa de Festa Major. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, 1967. | XVI-XX | Masia senyorívola de planta lleugerament rectangular de 14 metres d'amplada per 16,6 de fondària, amb una ala lateral a la secció nord que li confereix una fesomia en forma d'ela (L). La casa es compon de planta baixa i pis. Presenta tres crugies perpendiculars a la façana principal, orientada a llevant. Té coberta amb dos aiguavessos amb el carener també perpendicular. Els paraments són de paredat comú vist lligat amb morter. Les cantoneres són totes de pedra ben escairada, formant un encadenat. La façana presenta una composició simètrica sobre tres eixos verticals, amb un portal central d'arc de mig punt de brancals i onze dovelles de pedra granítica, flanquejat per dos pedrissos i dues finestres amb brancals i llinda d'una sola peça, i ampit de pedra esculpida amb espitllera a la part inferior. Davant seu hi ha l'antiga era pavimentada amb toves ceràmiques. La porta té ventalla de vidre i tots els tancaments són de fusta. A la planta primera hi ha tres finestres com les de la planta baixa, essent la central de major ordre. A la façana de migdia apareix, lleugerament reculat respecte del pla de façana, un cos porticat de planta baixa i pis de 6 metres d'amplada per 10,5 de llargària. Presenta accés a peu pla des d'una plataforma inferior a través d'un arc de mig punt de maçoneria, així com una finestra a l'estatge superior amb brancals i sis dovelles de granit. Aquest volum acull una galeria amb quatre balconeres d'arc rodó amb tancament de vidre i baranes de ferro. La resta de façanes estan arrebossades i pintades de color argilós. Els paraments del volum original presenten totes les obertures emmarcades en pedra, idèntiques a les de la façana principal, algunes totalment o parcialment paredades. En canvi, les del cos afegit a l'angle nord-oriental són d'obra, reixades en planta baixa i apaïsades i amb tancaments de quatre fulles sota teulada. Al voltant de la casa han proliferat les construccions auxiliars d'una sola planta i coberta d'un sol tremujal. Inicialment vinculades als usos agrícoles, actualment ho estan al lleure i la conservació dels jardins. L'accés a la propietat es produeix a través d'un passeig arbrat que circumda un jardí amb una bassa amb nenúfars. Al sector al nord-est del recinte hi ha una col·lecció d'escultures modernes i una piscina amb una porxada lateral amb coberta a dos vessants de 21 metres de longitud per 5 d'amplada, a mode d'umbracle. | 08193-8 | Al sector nord del terme municipal, entre el torrent de Can Palau i el fondo de Can Pera. | Hi ha la creença, no acreditada documentalment, que la masia va ser un antic convent i la seu del tribunal de la Inquisició. La seva construcció es remunta al segle XVII. Al davant de la masia es conserva un trull d'oli amb la data de 1636 gravada sobre la pedra. En una dovella interior, hi ha incisa una creu i la inscripció llatina 'Genis Pera me fecit als + 7bre: 1761'. En una rajola entre llates de l'embigat, hi ha pintada la data de 1885. Durant la Guerra Civil, el Consell Municipal de Vallalta del Maresme va requisar la finca en absència del seu propietari, Narcís Puig Valls, que era considerat afecte al bàndol nacional. La masia apareix representada, per bé que sense especificar-ne el nom, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. D'altra banda, figura com a 'San Pera' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera del mateix any. | 41.6465100,2.5773400 | 464803 | 4610616 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82027-foto-08193-8-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82027-foto-08193-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82027-foto-08193-8-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | àlex Asensio | Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-15. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||
| 82022 | Can Castellar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-castellar-1 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle. Sant Iscle de Vallalta: Edicions Els 2 Pins, p. 14. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-14, pp. 191-199. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 8 i 16. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8950. | XVI-XX | Masia de planta quadrangular quasi perfecta de 10,5 metres d'amplada per 9 de fondària formada per dues crugies paral·leles a la façana principal, de carener perpendicular i coberta de teula àrab amb dos aiguavessos. La façana principal, orientada a migdia, presenta dos accessos a diferent nivell: a peu pla, una porta de dues fulles amb arc rebaixat de maons i, a la seva dreta, una porta rectangular sobre la roca mare, que serveix de fonament a l'edificació. El conjunt es completa amb la juxtaposició de tres cossos més: una antiga torre a ponent i dues ampliacions successives de l'habitatge a la part posterior. La masia se situa sobre un podi, actualment sostingut per una paret de blocs prefabricats de formigó arrebossats amb morter. Consta de planta baixa i pis, amb totes les façanes arrebossades i pintades de color terrós. L'entrada se situa lleugerament desplaçada respecte de l'eix de simetria. Té llindar d'un sol graó, brancals de pedra i arc carpanell de tres dovelles irregulars amb incisió d'arc en cortina a la clau. La porta té dues fulles de posts subjectats per cinc línies de tatxes. Al costat dret hi ha una finestra d'obra d'arc rebaixat i ampit de maons plans, protegida amb reixa. Damunt d'aquestes obertures s'alineen dues finestres gòtiques. La del centre té esculpides dues motllures de mig bossell a l'ampit, mentre que l'altra és feta amb maons plans. Els brancals són tots de pedra bisellada, igual que les llindes: planes i guarnides amb arcs de cortina. Entre les dues finestres hi ha esgrafiat un rellotge de sol quadrangular, sensiblement escrostonat a la part superior. Hi té representada un estel de vuit puntes i, damunt seu, una esfera solar els rajos de la qual assenyalen les hores en punt, escrites amb numeració aràbiga. La coberta està rematada amb una filera de maons plans amb una imbricació en forma d'escata. A la façana de ponent hi ha dues finestres verticals a planta baixa i dues d'apaïsades al primer pis, totes noves. Els brancals són de pedra, les llindes de fusta i els ampits de maó pla fet a mà. Adossat a ponent hi ha un volum que recorda una torre, falcat per dos contraforts d'aparell divers. La planta té forma de prisma de 3,6 per 5 metres. Aquest cos dona continuïtat al pla de façana, però supera lleugerament la masia en altura, la qual cosa obliga a desaiguar una porció de la teulada per la part anterior mitjançant un canaló vertical que emboca en un dipòsit. Tot el cos s'assenta sobre una terrassa inferior i consta de planta baixa i dos pisos amb coberta de teula amb caiguda cap a l'oest. Al costat sud té una porta a peu pla i una finestra per cada nivell i al costat oest hi ha una obertura a la primera planta. La part posterior és totalment opaca. L'accés des de l'exterior als cossos posteriors es produeix a través d'una porta amb llinda de fusta i brancals de pedra situada a la façana de llevant. Damunt seu hi ha una finestra de les mateixes característiques, amb ampit de maó pla. A nivell compositiu, la façana oest es completa amb tres finestres d'obra, una a la planta baixa i dues al pis de sobre. La façana nord té una finestra reixada i una ala sobresortint d'una sola planta amb coberta de teula a dues vessants i una porta que dóna accés a una terrassa enrajolada amb toves. Aquest volum concentra l'única xemeneia de tot el conjunt, el barret de la qual, fet d'obra, ha estat sobrealçat per millorar-ne el tiratge. A pocs metres de distància, dins d'un bosc d'alzines, hi ha una bassa de planta lleugerament rectangular de 3,8 per 5,2 metres que ha estat adaptada com a piscina. A la cota més baixa del complex hi ha l'antiga era, amb restes d'enrajolat. Vinculat a aquest espai de treball hi trobem un magatzem agrícola fet de maçoneria amb planta rectangular i coberta de teula àrab amb un sol aiguavessant amb caiguda cap a ponent. | 08193-3 | Al sector nord-est del municipi, dins el Parc del Montnegre i el Corredor, prop del fondo homònim. | La masia apareix representada, per bé que sense especificar-ne el nom, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. D'altra banda, figura com a 'Can Castella' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera del mateix any. | 41.6479000,2.5816200 | 465160 | 4610769 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82022-foto-08193-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82022-foto-08193-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82022-foto-08193-3-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Situada a la vessant de solell del turó del Montnegre, a la masia s'hi accedeix a través de la pista corresponent a l'antic camí de Can Castellar, que comunica les masies de Can Patalina i Can Pera, i la carretera que mena a la urbanització de la Font del Montnegre.Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-14.Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. 1989. Annex 3. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||
| 82031 | Can Casa, Can Cases o Can Manolo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-casa-can-cases-o-can-manolo | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta: Edicions Els 2 Pins, p. 7. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2015). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre V, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-54, pp. 575-583. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA(2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 2, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8960. | XVII-XX | Reformes ss. XIX-XX. | Masia de planta quadrangular de 12 metres d'amplada per 11 de fondària de dues crugies paral·leles a la façana principal. Es compon de planta baixa i pis, i coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular. La façana principal està encarada a migdia amb composició simètrica sobre tres eixos verticals. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc. A la planta baixa hi ha un portal d'arc de mig punt amb llindar, brancals i tretze dovelles de pedra granítica, flanquejat per sengles finestres apaïsades emmarcades en pedra i ampits esculpits. La porta consta de dues fulles vidriades i tarja de ventall. A la planta primera hi ha tres finestres de pedra amb ampits esculpits. En la documentació gràfica de 1985 s'observa l'existència en el capcer d'un rellotge de sol actualment desaparegut, tot i que resten indicis del perímetre de la seva circumferència. El cos principal és doblat pel costat nord amb una ampliació de l'habitatge de les mateixes característiques volumètriques. La façana posterior apareix sense compondre. En planta baixa presenta una porta en l'angle N-O, seguida d'un finestró i dues finestres apaïsades d'obra a l'altre costat. Al primer pis hi ha quatre finestres allindades, sense observar una cadència precisa. Els paraments laterals de la masia han estat engolits per construccions més recents d'una sola crugia perpendicular en sentit N-S que eixamplen el pla de façana. El cos adossat a llevant té una sola planta amb coberta d'un aiguavés cap a l'exterior i presenta una finestra apaïsada a la façana sud. Al seu torn, el volum de ponent té de dues plantes i presenta coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular a la façana oest. Aquesta es compon sobre dos eixos verticals amb portal d'arc rebaixat de dues fulles de posts amb tatxes i una finestra a peu pla, i dos balcons amb brèndoles de ferro forjat a la planta superior, tot emmarcat en pedra. Entre les dues balconades hi ha un rellotge de sol tapat per l'heura. La façana sud presenta una finestra emplomada a la planta baixa amb ampit a sardinell i balcó volat al primer pis, tot amb brancals i llindes de pedra. La façana nord té un portal d'arc rebaixat de dues fulles de posts de fusta per al pas de carruatges i, a la primera planta, una finestra i un finestró d'obra. El volum té les cantoneres de pedra ben escairada i és coronat per un voladís amb cabirons d'obra pintats de color marró. Al davant de la masia hi ha una era enrajolada amb cairons de tres ditades, delimitada per un pedrís o banc corregut en forma de mitja lluna. A l'altre costat hi ha una piscina i un jardí amb diverses edificacions complementàries adaptades al desnivell del terreny. | 08193-12 | Al sud-est del terme municipal, a mig camí entre el nucli urbà i Can Ginebre. | La masia apareix representada amb el nom de ‘Can Casas' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també identificada en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. En aquesta casa hi nasqué Jaume Verdura Pera, estudiós local fill dels masovers de la finca. | 41.6234400,2.5758700 | 464668 | 4608055 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82031-foto-08193-12-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82031-foto-08193-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82031-foto-08193-12-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció C.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-54. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82119 | Riera de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-de-vallalta | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 31-32. CODINA, Marina i DE LECEA, Eva (2017). Guia d'espècies exòtiques invasores d'ambients -fluvials. Barcelona: Diputació de Barcelona, pp. 13-20. CONTACONTES, Perot i PUCHADES, Violeta (2010). La Riera de la Vallalta. La Vallalta: Col·lecció Una rierada de contes, núm. 4. GARCÍA, Evelyn i GUTIÉRREZ, Cèsar (2008). La gestió i recuperació de la vegetació de ribera. Guia tècnica per a actuacions en riberes. Barcelona: Agència Catalana de l'Aigua. PANAREDA CLOPÉS, Josep M. (2019). La vegetació del Montnegre i el Corredor. Consultat 20 maig 2019, des de https://parcs.diba.cat/documents/202412/202534/p05d062.pdf | Adectada per la mala gestió hidrològica,pel pas d'infraestructures de sanejament, per la proliferació d'espècies vegetals invasores i per abocaments incontrolats de brossa. | Curs d'aigua intermitent procedent d'Arenys de Munt que neix a 300 metres d'altitud prop de la masia de Can Vallalta i desemboca a la riera de Sant Pol de Mar. Al seu pas per Sant Iscle aplega les aigües d'escorrentia del Montnegre que hi aboquen els torrents de Ca l'Aranyó, de la Roureda i de Can Palau, així com les que li lliuren per la banda de marina els torrents de Cal Roig, de Cal Sec, del Fraguer i d'en Torres. La riera de Vallalta entra a Sant Iscle en el punt on conflueix amb el sot de l'Oradella, a 140 metres d'altitud, i travessa el municipi en direcció Est. Antigament hi duia sempre aigua, que s'utilitzava per al reg i per fer funcionar els molins d'en Torres i de Can Camps. En l'actualitat no és transitable, llevat d'un petit tram de camí rodat per accedir a Cal Sec. A principis del segle XX, el seu traçat va ser aprofitat per construir-hi la carretera paral·lela que connecta Sant Cebrià de Vallalta amb Arenys de Munt. Es tracta d'un recorregut sinuós de 3 quilòmetres que finalitza poc abans de l'aiguabarreig amb el torrent de Can Palau, a 83 metres d'altitud. El meandre més pronunciat correspon a l'esperó sobre el qual s'assenta el nucli antic del poble, a l'entorn de l'església i la sagrera. A la part baixa del tossal hi ha el Parc dels Vegetals, un espai de lleure i gaudi ciutadà habilitat sobre les antigues hortes de la parròquia que pretén afavorir la relació ancestral dels isclencs amb la riera i posar en valor els seus atributs ambientals. La llera i els marges són totalment coberts de vegetació, amb predomini clar de la plataneda. Hi abunden els exemplars amb tres i quadre peus d'una sola soca. No hi falta tampoc l'acàcia, estesa pertot, i l'ailant, encara en estat incipient. Malgrat les limitacions imposades per aquestes espècies i per l'explotació del freàtic, sobre l'eix del seu curs es configura un bosc mixt en galeria en què hi són representades les espècies pròpies dels ambients de ribera mediterranis: el vern, el freixe, el salze, l'om i el llorer, al costat de l'alzina i el roure. Es tracta, majoritàriament, d'arbres de fulla caduca, per la qual cosa la riera ofereix diferents gammes cromàtiques i diversos canvis de paisatge al llarg de l'any. A més de l'aigua en superfície més o menys constant, l'escassa insolació i l'elevada humitat atmosfèrica afavoreixen un estrat arbustiu i herbaci dens i ric en espècies. Entre els arbustos hi abunda l'arç blanc, el gatell i el sanguinyol. I entre les plantes, l'heura (Hedera hèlix), l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arítjol (Smilax aspera), la búgula (Ajuga reptants), la falguera (Polystichum setiferum), el malcoratge (Mercurialis perennis), la campaneta d'ortiga (Campanula trachelium), la mèlica (Melica uniflora), la malva (Malva sylvestris), el galzeran (Ruscus aculeatus), la sanícula (Sanicula europaea) i la viola silvestre (Viola sylvestris), entre d'altres. Allà on circula aigua s'hi troben comunitats ben assentades cintes d'aigua o càrex pèndol (Carex pendula), i allà on s'estanca o s'infiltra, cua de cavall (Equisetum telmateia). Al llarg del recorregut no s'ha observat una presència destacada de la canya (Arundo donax), més enllà de l'entorn del gual del pavelló poliesportiu; però sí s'ha constatat l'extensió de la canya de bambú a través de dos nuclis d'irradiació: un al terme municipal d'Arenys de Munt i un altre al voltant del pont que uneix la carretera BV-2128 amb Can Ginebre, dins el terme municipal de Sant Cebrià de Vallalta. | 08193-100 | Al terç interior del terme municipal, en direcció O-E | En el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico de l'any 1914 la riera de Vallalta apareix identificada amb el nom de 'riera de Oradella'. | 41.6221600,2.5686100 | 464063 | 4607916 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82119-foto-08193-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82119-foto-08193-100-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'estat de conservació de la riera es considera regular a causa dels endegaments de què ha estat objecte (en particular, a la zona del polígon industrial, però també al carrer de Josep Maria Collet i a Can Ginebre), l'existència de captacions d'aigua (pous) dins la llera sense conservar ni senyalitzar, o el pas d'infraestructures de sanejament. Hi ha altres aspectes sobre els quals es podria incidir, com ara de la manca de gestió hidràulica, la proliferació d'espècies invasores com l'acàcia i la canya de bambú, i els abocaments incontrolats de brossa i restes de jardineria. | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||||
| 82106 | Aqüeducte del molí de Sant Iscle | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aqueducte-del-moli-de-sant-iscle | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 33. | XIX-XX | L'estructura presenta esquerdes i l'arrebossat està molt malmès. | Aqüeducte d'un sol ull de 10 metres de llum que conduïa l'aigua procedent d'una captació superior fins a l'actual plaça de les Basses, on hi havia l'estany i el cup que accionaven el mecanisme de funcionament del molí fariner de Sant Iscle. Aquesta canalització era propietat de Can Camps, com el molí i les basses, i actualment es troba en desús. L'aqüeducte obeïa a la necessitat de salvar la depressió del torrent de Ca l'Aranyó i creuar-lo en sentit transversal d'oest a est. La construcció emergeix a la superfície des del talús de terres del carrer de la llibertat en direcció a una antiga zona de feixes, actualment edificada. De fet, el terç est de l'arc ha estat massissat i juntament amb la paret que el precedeix constitueix avui dia el mur de tanca posterior de la propietat situada en el número 26 de l'avinguda de Barcelona. L'obertura descriu un arc rebaixat. Els cantells de formació de la volta són fets de maons a sardinell, mentre que a l'intradós són col·locats de cantell. L'estructura té un gruix aproximat de 50 centímetres i suporta al damunt un paredat de maó arrebossat per on transita el rec. El conjunt es troba en un estat de conservació precari, ja que l'arc presenta esquerdes laterals i internes, i el revestiment superior de la cara sud té alguns despreniments. | 08193-87 | Av. De Barcelona, entre els números 26-28. Al tram inferior del torrent de Ca l'Aranyó. | 41.6252500,2.5663100 | 463873 | 4608260 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82106-foto-08193-87-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82106-foto-08193-87-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||||
| 82038 | Can Tort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-tort | GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8968. | XIX-XX | Habitatge de planta lleugerament rectangular de 8 metres de façana per 10,5 de fondària amb façana amb alineació al carrer per la cara nord-est. Consta de soterrani -com palesen els respiralls arran de sòl de la façana-, planta baixa i primer pis. Té coberta de teula a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana i xemeneia d'obra al tremujal davanter, en l'angle format pel cavalló i el capcer de ponent. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc. Originalment, la casa mostrava una composició simètrica sobre tres eixos verticals. En el moment de la seva inclusió en l'Inventari de Patrimoni, presentava un portal d'obra en posició centrada precedit de tres esglaons, flanquejat per sengles finestres de component vertical amb porticons de dues fulles i reixes de barrots verticals amb travessers de punxes. La porta era de fusta, de dues fulles, amb tarja de vidre. Ja aleshores, la secció lateral de llevant de la planta baixa acollia un establiment comercial, mentre que el pis de dalt es destinava a habitatge unifamiliar. En l'actualitat, l'activitat econòmica s'ha estès també a la secció central, la qual cosa n'ha modificat l'estructura i la disposició formal dels elements. L'accés s'ha desplaçat a la secció de ponent i l'ingrés s'efectua mitjançant una escala interior de cinc graons aplacada amb peces de marbre. L'obertura de l'altre costat ha estat eixamplada i ha adoptat la forma d'una finestra d'un sol vidre, igual que ha passat amb l'antic portal. Sobre seu hi ha un rètol comercial corregut amb il·luminació incorporada. Al pis de dalt, els canvis han estat menors. Al centre es manté el balcó amb barana de ferro forjat amb reganyols, flanquejat per dues finestres. Les obertures han perdut l'ampit motllurat d'obra i la del costat est ha estat recrescuda. Les persianes de cordill han estat substituïdes per d'altres de caixa de plàstic blanc i l'alumini ha substituït els tancaments de fusta. Aquesta modificació ha afectat també el bastiment de la capelleta o fornícula en forma d'arc apuntat que hi ha entre el balcó i la finestra de llevant. També ha desaparegut el fanalet de forja que la il·luminava per dalt i el braç de ferro de sota per sostenir el ciri o llum d'oli. El coronament conserva la cornisa motllurada per ocultar la canal, així com l'acroteri. El pla de façana es completa amb un cos adossat a l'est que penetra fins a la meitat de l'edifici. Té una porta de garatge tancada amb persiana metàl·lica enrotllable a la planta baixa i coberta plana amb barana de maons. Una porta situada al mig del primer pis de la casa dóna accés a la terrassa. Antigament, la façana oest tenia adossada una nau industrial a la planta baixa. A l'altura del primer pis hi ha una petita finestra quadrada sota el carener. La façana sud-oest té un jardinet al davant i una marquesina correguda a l'alçada del forjat del primer pis, amb tres finestres a sobre. | 08193-19 | Avinguda de Barcelona, núm. 3. Centre urbà. | 41.6246100,2.5682700 | 464036 | 4608188 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82038-foto-08193-19-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82038-foto-08193-19-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82038-foto-08193-19-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||||
| 82054 | Veïnat de la Salut | https://patrimonicultural.diba.cat/element/veinat-de-la-salut | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 50. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 27, p. 105. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34356. GINESTA I SALICRÚ, Amadeu (2007). Records d'un pagès i bosquerol de l'Alt Maresme. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 24. | XVIII-XIX | Veïnat format per un rengle de sis habitatges entre mitgeres amb la façana principal encarada a migdia. El barri deu el seu nom a l'ermita que hi ha al seu davant, a l'altre costat del torrent. Es tracta d'un grup de cases de cós de planta baixa i pis amb les cobertes fetes de teula amb el carener paral·lel al carrer. Segons l'altura, formen dos grups: un de més baix, format per les dues primeres edificacions, i un de mig metre més alt, integrat per tota la resta. Sumen, en conjunt, 48 metres lineals de façana i totalitzen 500 metres quadrats en planta. Les façanes, molt senzilles, es componen sobre dos eixos verticals. A la planta baixa hi ha el portal i una finestra de llinda plana, i, a dalt, dues finestres alineades de les mateixes característiques. El cornisament és senzill i rematat amb una tortugada ceràmica, si bé els baixants són d'altres materials. Els paraments són arrebossats i pintats majoritàriament de color blanc o bé terrós. Al davant s'alternen els espais buits, antigament ocupats per horts, amb algunes construccions aïllades. A la part del darrere hi ha la masia de Cal Vermell. Al sector de ponent encara hi resten feixes per sembrar, que eren irrigades amb l'aigua d'una bassa que pertanyia al veïnat. | 08193-35 | Barri de la Salut, al nord del nucli urbà, en el marge esquerre del Torrent de la Font de la Salut. | El nucli apareix identificat com a 'Vehinat o Arrabal de la Salud' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. Les cases més antigues del conjunt conserven el malnom dels seus estadants: Can Blens, Can Damià, Can Calaita i Can Pere Serena o Can Marieta Dansa. | 41.6315100,2.5658600 | 463839 | 4608956 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82054-foto-08193-35-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82054-foto-08193-35-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82054-foto-08193-35-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'accés al veïnat es fa a través del camí de terra que va del centre urbà fins a Can Vila, tot resseguint el torrent de la Font de la Salut fins a Can Querol.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció C. | 119|98 | 46 | 1.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||
| 82087 | Les Dones d'aigua | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-dones-daigua | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Nou conte Dones d'Aigua. Santiscle, revista d'informació local, núm. 23. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 10. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre: parc del Montnegre i el Corredor. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, p. 16 i 28-29. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, pp. 32 i 74-75. AMADES I GELATS, Joan (2001). Llegendes de coves, roques, mar i estanys catalans. Sant Vicenç de Castellet. Farell. AMADES I GELATS, Joan (1950). Folklore de Catalunya. Vol. I. Rondallística. Barcelona. Selecta, p. 102. CORTADELLAS, Xavier i PUJADÓ, Judith (2016). Llegendes d'aigua dolça. Les millors històries de rius, estanys i gorgs de les aigües dels dos costats del Pirineu i de la Catalunya Vella. La Bisbal d'Empordà. Sidillà, p. 308. DELHORT, Bibiana i JOSEPH, Fina (2016). Les Dones d'Aigua. Barcelona. Nova Casa Editorial. FABREGÀ, Míriam (2009). Les Dones d'Aigua. Santiscle, revista d'informació local, núm. 17. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 7. FANLO, Àfrica i JOSEPH, Fina (2009). Dones d'aigua. La Vallalta: Col·lecció Una rierada de contes, núm. 1. LUNA, Gonçal (2005). Parc del Montnegre i el Corredor. Barcelona. Diputació de Barcelona, p. 94. MESTRES I OÑÓS, APEL·LES (1933). Llegendes i tradicions del Montseny. Barcelona. Salvador Bonavia Llibreter, pp. 69-71. PUIGHERMANAL, Josep (2001). Retrobant Dones d'Aigua. Entrevista a Jaume Fuster. Santiscle, revista d'informació local, núm. 3. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 13-15. RANGIL I BRUNET, Daniel (2008). Històries i llegendes de l'any vuit. Recull de la memòria oral del Montnegre (I). Capellades. Daniel Rangil, pp. 201-204. San Acisclo de Vallalta, en la Dona d'aigua. Joaquim Castells. Fotografia 14 x 9 cm. Consultat 20 maig 2019, des de https://www.todocoleccion.net/postales-cataluna/sant-iscla-vallalta-domma-daigua-post-fotgr-joaquin-castells-fotgr-1919-14x9-cm~x29210786 | Gorg situat en el curs baix del torrent de Ca l'Oller, poc abans de confluir amb el torrent de Can Vives i donar origen al torrent de la Roureda o de la Font de la Salut. L'indret es troba aigües avall de la finca de Ca l'Oller, a la qual pertany. El paratge pren el nom de la llegenda homònima, que la veu popular identifica amb el sot de Can Patiràs, per la qual cosa ha adquirit un hàlit màgic. Es tracta d'una fondalada humida, fresca i ombrívola, coberta de molsa i poblada per espècies vegetals pròpies dels boscos de ribera com la falguera i les avellanoses. El saltant d'aigua té una altura aproximada de 6 metres i és format per roques de grans dimensions, la disposició d'algunes de les quals ha donat forma a una petita cova o avenc per on s'escola l'aigua. Als peus de la cascada hi ha el gorg pròpiament dit. A principis del segle XX, el nou propietari de Ca l'Oller, J. Fradera, hi va dur a terme una petita intervenció que s'inscrivia en el seu propòsit de convertir l'antiga masia en un palauet o torre d'estiueig i de dotar-la d'un seguit de jardins romàntics amb llacs i jocs d'aigua. En aquest cas, hi va fer construir -o potser ja hi era- una modesta resclosa d'obra de poc més de mig metre d'altura. Malgrat l'estacionalitat del torrent, el nivell del toll es mantenia constant durant tot l'any. Si bé se n'ha perdut la comporta o portella de ferro, la paret conserva intacta l'obertura amb arc escarser que permetia de desguassar, així com el remat de pedres a mode de merlets que facilitava el creuament del fondal sense sucar-hi el peus. En l'actualitat, pel torrent gairebé no baixa aigua, de manera que per la cascada només hi cau un regalim. A més de la secada dels darrers anys, el torrent acusa la manca de manteniment de les mines que alimentaven les basses i estanys de Ca l'Oller, els sobreeixidors de les quals li'n tornaven l'escreix. Tot i pertànyer a la propietat de Ca l'Oller i estar delimitat per un mur de tanca paral·lel al camí que mena a la casa, el parc de la Dona d'Aigua es troba obert al públic i és accessible a peu des de l'esmentada pista forestal. Malgrat la seva decrepitud, l'espai està raonablement ben mantingut. | 08193-68 | Camí de Ca l'Oller, s/n | Hi ha una postal editada per la casa Espadalé, de mitjan segle XX, il·lustrada amb un pla zenital de la resclosa. Existeix també, a Internet, una sèrie d'imatges preses pel fotògraf Joaquim Castells l'any 1919 amb distintes vistes de la cascada i el gorg. L'indret apareix representat amb el nom de 'Las Donas d'Aigua' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya l'any 1914. | 41.6380500,2.5545600 | 462901 | 4609686 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82087-foto-08193-68-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82087-foto-08193-68-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La llegenda de les Dones d'aigua té un gran predicament a Sant Iscle de Vallalta i forma part de l'imaginari col·lectiu dels seus habitants. En el decurs del temps ha donat nom a una sardana, així com als gegants, a l'escola i a algun establiment comercial de la població. Amb l'ànim de projectar la identitat del municipi a través de la llegenda, i de l'indret, la Festa de la Maduixa i el Vi n'ha introduït el component esotèric en la seva formulació i ha estat reconvertida en la Diada Màgica de la Maduixa i el Vi. | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||||||
| 82053 | Can Jordi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-jordi | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-17, pp. 221-230. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 26, p. 105. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 16. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34355. | XVIII-XX | Reformada al segle XX. | Masia o casa de camp molt modesta de planta lleugerament rectangular de 7 metres d'amplada per 9 de fondària. L'edifici original es compon de planta baixa i pis, amb dues crugies paral·leles a la façana principal, orientada a migdia, i coberta amb dos aiguavessos amb el carener perpendicular. La façana apareix sense compondre, amb un portal d'arc rebaixat amb brancals i cinc dovelles de pedra sorrenca, a més d'una finestra de llinda plana. A la planta superior es repeteix el mateix esquema mitjançant dues obertures del mateix estil, amb brancals de pedra i ampits de maó. Els tancaments són de fusta i hi destaca la ventalla vidrada de l'accés principal. La masia té diversos cossos annexos a est i oest. La crugia anterior de la façana de llevant presenta una finestra reixada, feta d'obra, en planta baixa, mentre que la part posterior ha estat ampliada amb l'addició d'un volum de nova planta revestit amb pedra aplacada que perllonga la caiguda de la teulada i al qual s'hi accedeix des de l'exterior a través d'una porta vidriada, a l'alçada del primer pis. Al costat de ponent, la crugia anterior ha estat suplementada amb un volum de dues alçades en forma de prisma que interromp l'aiguavés de la masia, amb una finestra a cada planta. La crugia del darrere, al seu torn, té adossat un cos de planta rectangular amb caiguda posterior, que forma part d'un complex més extens. Els paraments de la masia són arrebossats amb morter i pintats de color blanc, amb un sòcol perimetral de pedra aplacada. Al voltant de la masia han proliferat altres edificacions i tractaments del sòl que n'han distorsionat el caràcter agrícola, tant per la forma dels volums com per la profusió de materials aliens a l'arquitectura tradicional, com ara els murs de pedra aplacada o els tancaments d'alumini, així com la pavimentació de superfícies amb aglomerat asfàltic i l'enjardinament a base de gespa i palmeres. El complex també disposa de piscina i fonts ornamentals. | 08193-34 | Camí del Montnegre, al nord del Montbrugós, prop de Can Magel. | La seva construcció es remunta al segle XVIII. A la part superior del pinyó de la façana principal hi ha una inscripció amb el monograma 'IHS' i la data de 1823. La masia apareix representada, per bé que sense especificar-ne el nom, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. | 41.6461300,2.5736100 | 464492 | 4610575 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82053-foto-08193-34-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82053-foto-08193-34-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82053-foto-08193-34-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La masia està situada al quadrant nord del terme municipal, al vessant de solell d'un repeu del Montnegre, entre la carretera asfaltada o camí del Montnegre, a l'est, i el rial de Can Pona, a l'oest.L'accés a la finca és tancat amb un porter automàtic.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-17. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 82055 | Can Verdura | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-verdura | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 8 i 25. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre V, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-55, pp. 585-592. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 26, p. 105. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 16. | XVIII-XX | Reformes dutes a terme durant els segles XIX i XX. | Masia de planta en forma d'ela (L) invertida de tres crugies perpendiculars que donen lloc a una composició de la façana sobre tres eixos verticals. La crugia de ponent és 4 metres més curta que les dues primeres i dona origen a una reculada amb diverses obertures en les dues façanes de l'angle resultant: un portal allindat de grans dimensions a la façana posterior de la primer crugia, i una porta alçada, precedida de 5 graons, a la planta baixa i un balcó amb brèndoles de ferro a la primera planta de la façana lateral del cos principal. La masia consta de planta baixa i pis, amb coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular, xemeneies d'obra als dos tremujals i tortugades frontal i posterior per a la recollida d'aigües pluvials, amb baixants de gerrer. Els paraments són arrebossats i pintats de color ocre. La façana principal mira cap al migdia. A la planta baixa hi ha un portal central amb brancals i llinda de pedra, flanquejat per un altre portal d'arc rebaixat a la secció de llevant i per una finestra amb reixa a la secció de ponent. Entremig hi ha una caseta per al gos, feta d'obra. Les portes consten de dues fulles de posts de fusta. Al primer pis hi ha un balcó al centre, una finestra amb llinda de pedra a la dreta i una altra amb ampit de rajola ceràmica a l'esquerra. Els tancaments són de fusta, protegits amb persianes de cordill de color verd. La façana oest apareix sense compondre. Té una finestra allindada a la planta baixa, tancada amb reixa, i tres d'arc de mig punt a la planta primera. La masia s'ha anat ampliant amb l'addició de diverses construccions auxiliars. La crugia central de la façana posterior té adossat un cos rectangular de 5,5 per 12 metres en direcció nord i una sola planta amb coberta d'un aiguavés amb caiguda cap a l'est. Per la seva part, la secció davantera de la masia té adossat, pel costat de llevant, un edifici de planta rectangular de 4,5 metres d'amplada per 20 de longitud disposat en direcció N-S. Aquest brancal genera una ala lateral que es projecta cap endavant i delimita l'era de la masia per orient. El volum es compon de dues plantes amb coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal, encarada a ponent. Com a edifici auxiliar, presenta múltiples obertures: sis portes a la planta baixa, la qual cosa dona idea de la seva distribució interior, i una porta al pis superior per a facilitar l'emmagatzematge de productes agrícoles. Al davant de la casa hi ha una gran era enrajolada i un parell de moreres. A un nivell inferior, sobre una antiga feixa de conreu, es conserven un trull de pedra per moldre olives i un pou circular fet de paredat comú amb dues piques: una a l'altura del brocal i una altra a peu pla. | 08193-36 | Camí particular paral·lel al carrer de Francesc Macià, a llevant del nucli urbà. | A mitjan segle XIX, els propietaris de Can Verdura figuraven entre els principals contribuents del municipi. Tot i la proximitat al nucli, la família va obrir casa al centre de la població per a major comoditat i per significar la seva ascendència sobre la vida social. De fet, l'antropònim dona nom també a un pujol proper -el turó d'en Verdura-, situat al nord. La masia apareix representada amb el nom de 'Can Casas' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. | 41.6242900,2.5722100 | 464364 | 4608151 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82055-foto-08193-36-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82055-foto-08193-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82055-foto-08193-36-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La masia es troba al vessant de solell d'un turó parcialment urbanitzat, entre una clariana i un bosc mixt de pins i alzines.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B. Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. Maig 2015. M-55. | 119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||
| 82117 | Camí del Pla de les Bruixes a la Font del Montnegre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-del-pla-de-les-bruixes-a-la-font-del-montnegre | FEDERACIÓ D'ENTITATS EXCURSIONISTES DE CATALUNYA (2019). SL-C 105. Consultat 20 maig 2019, des de http://senders.feec.cat/sl-c-105-g358/sl-c-105 FEDERACIÓ D'ENTITATS EXCURSIONISTES DE CATALUNYA (2019). GR-83. Consultat 20 maig 2019, des de http://senders.feec.cat/gr-83/gr-83-etapa-2 Natura local (2019). Pla de Forcs per la serra. Consultat 20 maig 2019, des de https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-sant-iscle-de-vallalta/pla-de-forcs-la-serra | Aquest itinerari és, realitat, la suma d'un seguit de camins històrics que circumdaven el quadrant nord del terme municipal en sentit E-O a través de la serra i recosien les diverses masies que hi havia a les faldes de la muntanya, des del Pla de les Bruixes fins a Ca l'Alomar. Aquests camins apareixen dibuixats sense solució de continuïtat en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico de l'any 1914 amb les denominacions següents: 'Cº de la Plana de las Bruja'', 'Cº de Cal Peraire', 'Camino de Can Vivas', 'Camino de la Casa Vella' i 'Camino de Can Alomar'. Avui dia, aquest recorregut es veu estroncat per la urbanització de la Font del Montnegre i més endavant es fon en la boscúria a partir de la Casa Vella. Amb la pèrdua de la connexió transversal, els únics camins per accedir a les masies de Can Josepic, Can Giralt, Cal Sidret, Cal Quim Giralt, Can Jan i Can Alomar són els que segueixen els cursos longitudinals dels torrents i rials. El camí actual neix a la urbanització Collsacreu d'Arenys de Munt i permet el creuament de vehicles fins al Pla de les Bruixes. A partir d'aquest punt, proliferen els desmunts i la pista transita sovint en trinxera, amb una amplada mai inferior als 4 metres. El recorregut té una longitud total de 4 quilòmetres dins de Sant Iscle de Vallalta: 660 metres entre el límit de terme municipal i els Quatre Camins de coll Senís; 670 metres fins al Pla de Forcs; 1.100 metres fins a Can Vives de la Cortada, i 1.600 metres fins a la Font del Montnegre. Cada tram té les seves característiques. Els tres primers són aptes per a vehicles a motor, bicicletes i caminants, mentre que el quart és perillós per les esllavissades de rocs i molt més exigent físicament a causa del pendent, ja que passa de 410 a 552 metres d'altitud. | 08193-98 | Camí que uneix el Pla de les Bruixes amb la urbanització de la Font del Montnegre, i viceversa | 41.6529900,2.5545800 | 462912 | 4611345 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82117-foto-08193-98-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82117-foto-08193-98-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | El tram del camí entre Collsacreu i el Pla de Forcs se superposa amb la segona de les etapes del sender de gran recorregut GR-83, dit del 'Canigó' o 'camí del Nord', que va de Mataró al coll de Malrem, als Pirineus. L'itinerari recrea el camí de l'exili que van fer els republicans l'any 1939, després de la Guerra Civil.A més, el tram situat entre els Quatre Camins, al coll Senís, i Can Vives de la Cortada comparteix traçat amb el sender local SL-C 105. Per aquesta antiga masia hi passa també, procedent de Sant Celoni, el GR-5, en direcció a Canet de Mar. Per tot plegat, els respectius trams del camí es troben profusament senyalitzats mitjançant retolació normalitzada del Parc del Montnegre i el Corredor amb marques de direcció blanc-i-vermelles per als GR i blanc-i-verdes per al SL-C 105. | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||||||
| 82115 | Camí de la Creu de Canet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-la-creu-de-canet | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Plànol Informatiu I.05 (Estructura de camins i població dispersa). Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. Natura local (2019). Pujada a la Creu de Canet. Consultat 20 maig 2019, des de https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-sant-iscle-de-vallalta/pujada-la-creu-de-canet | El camí de la Creu de Canet s'inicia al veïnat de Can Preses i transcorre per una pista de 2,6 quilòmetres de longitud que salva un desnivell positiu de 215 metres. La carretera és de terra, té una amplada mitjana de 4 metres i es troba ben mantinguda. La primera meitat és costeruda, però a partir del coll de Safiguera, el camí es fa més lleuger i encara més ample. Per no tornar pel mateix lloc, es pot fer un recorregut circular retrocedint uns metres i agafant la pista que surt a mà dreta i que baixa pel Rocar fins arribar al pont del polígon del Molí, a la carretera BV-5128. Aquest trencant passa per davant de les ruïnes de la masia de Can Torrus Vell, assolada per l'exèrcit francès l'any 1808. Tant la pujada com la baixada es realitzen per camins històrics del municipi que apareixen representats en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya l'any 1914. Totes dues pistes són aptes per anar amb cotxe, a peu o en bicicleta, i el nivell de dificultat es considera baix. El temps estimat per completar la volta és de 2 hores. | 08193-96 | Camí que uneix el centre urbà de Sant Iscle amb la Creu de Canet, a Pedracastell | 41.6130000,2.5681900 | 464023 | 4606900 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82115-foto-08193-96-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82115-foto-08193-96-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | El camí de la Creu de Canet descrit en aquesta fitxa reprodueix la traça dels camins grafiats amb els números 5 (camí de Pedracastell per Can Roig o camí de Collsafiguera) i 6 (camí de Can Torrus Vell a la Creu de Canet) en el plànol I.05 (Estructura de camins i població dispersa) del text refòs del Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. La ruta no està senyalitzada com a tal, si bé als extrems del camí de Safiguera hi ha dos rètols amb diverses indicacions de direcció i distància situats prop de la partió amb Arenys de Munt i de la Creu de Canet. | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||||||
| 82116 | Camí de Sant Iscle de Vallalta a coll Senís | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-sant-iscle-de-vallalta-a-coll-senis | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Plànol Informatiu I.05 (Estructura de camins i població dispersa). Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. FEDERACIÓ D'ENTITATS EXCURSIONISTES DE CATALUNYA (2019). SL-C 105. Consultat 20 maig 2019, des de http://senders.feec.cat/sl-c-105-g358/sl-c-105 LUNA, Gonçal (2005). Parc del Montnegre i el Corredor. Barcelona: Diputació de Barcelona, p. 94. http://senders.feec.cat/sl-c-105-g358/sl-c-105 | Es tracta del camí històric que antigament unia Sant Iscle de Vallalta amb Vallgorguina, a més de fer marrada cap a Olzinelles i Sant Celoni. Per aquest motiu apareix representat amb el nom de 'Cº de Coll Genís' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya l'any 1914. El primer tram comença al carrer del Doctor Barri i passa per davant de la Roca Caganera i l'ermita de la Salut. És planer i enllaça el centre urbà amb els veïnats de la Salut i Cal Llop, tot resseguint el torrent de la Roureda pel seu marge dret. La pista és molt ampla i permet perfectament el pas de vehicles en tots dos sentits de la marxa. És també una via estructuradora del territori i el poblament, ja que té diversos brancals al llarg del seu recorregut que porten a Can Coll, Can Vila i la Cogulera, així com dues ramificacions que menen a Can Vives de la Cortada a través de Can Parera i Can Serena, l'una, i de Can Carrabisco i Can Xica, l'altra. A partir de Cal Llop, el camí perd amplada i guanya altura. El 1916, el propietari de Ca l'Oller va sol·licitar permís a l'Ajuntament per construir un pont per salvar el torrent, de manera que el gorg de les Dones d'aigua queda a mà esquerra, sota el talús del camí. Després de deixar enrere Can Maresme i de fer dues dobles giragonses, la pista arriba a la carena i es troba amb el camí de Collsacreu a Cal Paraire. La cruïlla es coneix amb el nom dels Quatre Camins i fa partió amb els termes de Vallgorguina i Sant Celoni. Per aquest motiu hi ha una fita de pedra en un dels marges. El camí està ben mantingut i és apte per anar en cotxe, a peu o en bicicleta, si es va amb compte amb els xaragalls de l'últim tram. En total, el camí té una longitud de 3 quilòmetres i es pot fer caminant en poc més d'1 hora, després de superar un desnivell positiu de 190 metres. | 08193-97 | Camí que uneix el nucli urbà de Sant Iscle amb els Quatre Camins i la pista carenera, i viceversa | 41.6359300,2.5615500 | 463482 | 4609448 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82116-foto-08193-97-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82116-foto-08193-97-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | El camí comparteix el tram inicial des del centre urbà fins a Can Bosc amb el GR-5 de Sant Celoni a Canet de Mar. A més, tot el seu traçat se superposa amb la primera part del sender local 105 (SL-C 105), una ruta circular de 9,5 quilòmetres i 706 metres de desnivell acumulat que passa pel Pla de Forcs i retorna al poble per l'esmentat GR-5, a través del ramal que va de Can Vives de la Cortada fins a Can Bosc, passant per Can Serena. Ateses les coincidències, el camí històric de Sant Iscle a coll Senís està profusament senyalitzat mitjançant retolació normalitzada del Parc del Montnegre i el Corredor amb marques de direcció blanc-i-vermelles per al GR-5 i blanc-i-verdes per al SL-C 105.El camí de Sant Iscle de Vallalta a Coll Senís descrit en aquesta fitxa coincideix amb el primer tram del camí grafiat amb el número 3 (camí a Coll Senís, Cal Paraire i Sant Celoni) en el plànol I.05 (Estructura de camins i població dispersa) del text refòs del Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||||||
| 82113 | GR-5 de Sant Celoni a Canet de Mar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gr-5-de-sant-celoni-a-canet-de-mar | https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-sant-iscle-de-vallalta/pujada-la-creu-de-canet AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Plànol Informatiu I.05 (Estructura de camins i població dispersa). Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. Natura local (2019). Pujada a la Creu de Canet. Consultat 20 maig 2019, des de https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-sant-iscle-de-vallalta/pujada-la-creu-de-canet | El GR-5 és el sender de gran recorregut que uneix Sitges i Canet de Mar després de realitzar una corba de 214 quilòmetres que travessa els parcs naturals del Garraf, Montserrat, Sant Llorenç del Munt i l'Obac, el Montseny, i el Montnegre i el Corredor. Si bé està plantejat en sentit horari, el recorregut també es pot realitzar en direcció contrària; és a dir, sortint des de platja i acabant dalt la muntanya. Per aquest tram, se solen plantejar dues etapes possibles: o bé una de 23,7 quilòmetres entre Sant Celoni i Canet o bé una de 17 quilòmetres entre Sant Martí de Montnegre i Canet. Tot i el desnivell acumulat, la dificultat de l'itinerari és considera mitjana i el temps estimat per completar-les és de 8 hores i 15 minuts, i de 4 hores i 45 minuts, respectivament. En tots dos casos, el punt més alt del recorregut és el coll de Basses, a 720 metres d'altitud, que és la porta d'entrada a Sant Iscle. A continuació, el GR-5 passa per Can Vives de la Cortada i davalla fins al Sot de l'Infern per Can Serena i Can Parera. A l'altura de Can Bosc, el camí ressegueix el marge dret del torrent de la Roureda i passa per l'ermita de la Salut i la Roca Caganera abans d'arribar a la Plaça Major. Un cop creuada la riera de Vallalta per gual del pavelló municipal, el GR enfila amunt per Can Preses i Can Rotllo fins a treure a sortir al camí de Safiguera i acomiadar-se de Sant Iscle a la Creu de Canet. L'itinerari està correctament senyalitzat mitjançant retolació normalitzada del Parc del Montnegre i el Corredor i és de bon fer, ja que les pistes són amples i estan ben mantingudes. La ruta és coneguda com 'el sender dels miradors' per les panoràmiques sobre el Montseny i la Vallalta que s'ofereixen des de coll de Basses i per les vistes del litoral que s'observen des de Pedracastell. | 08193-94 | Camí que va del coll de Basses a la Creu de Canet, i viceversa | 41.6473100,2.5591400 | 463288 | 4610713 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82113-foto-08193-94-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82113-foto-08193-94-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | El recorregut del GR-5 transita per alguns camins històrics del municipi. Ho fa parcialment entre l'aiguabarreig del sot de l'Infern i el nucli urbà, i reprodueix fil per randa el camí de Can Vives i la pujada a la Creu de Canet des de Can Preses fins a Pedracastell. Tots tres apareixen representants en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya l'any 1914. El GR-5 recorre diferents trams dels camins grafiats amb els números 3 (camí a Coll Senís, Cal Paraire i Sant Celoni), 5 (camí de Pedracastell, per Can Roig del Castell), 13 (camí de Can Vives de la Cortada, per Can Parera) i 15 (camí de la Font del Montnegre a Cal Paraire) en el plànol I.05 (Estructura de camins i població dispersa) del text refòs del Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||||||
| 82085 | Parc dels Vegetals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-dels-vegetals | Espai obert situat al capdavall del barri de la Poca Farina, en el marge esquerre de la riera de Vallalta. Es tracta d'un parc lineal paral·lel al curs fluvial de 4.300 metres quadrats de superfície, comptant els talussos inferiors i superiors a la plataforma intermèdia. El terreny és propietat del Bisbat de Girona, però existeix un acord amb l'Ajuntament per destinar-lo a ús públic. El parc va ser inaugurat el 26 d'octubre de 2008. El seu accés està limitat a vianants amb una cadena, i el límit amb la riera està tancat amb una barana de fusta tractada. En l'extrem sud del parc hi ha un escenari cobert per fer-hi activitats lúdiques, com ara les diades de la maduixa, al maig, i el bolet, a l'octubre. La zona està il·luminada amb balises i equipada amb alguns bancs i papereres. L'entorn és poblat de la vegetació pròpia d'un ecosistema mediterrani típic de ribera, amb plàtans, lledoners, alzines, acàcies, pins pinyers i algun llorer, a més d'arbusts i lianes pròpies dels boscos humits, com l'arç blanc, l'aranyoner, l'esbarzer, l'arítjol, el galzeran, l'heura, la vidalba, el sanguinyol, el lligabosc atlàntic, el càrex pèndol i la falguera. | 08193-66 | Carrer de Josep Maria Collet, s/n | 41.6226600,2.5687500 | 464075 | 4607972 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82085-foto-08193-66-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82085-foto-08193-66-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Propietat privada. Accés públic. | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||||||||
| 82037 | Villa Conchi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/villa-conchi | GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8967. | XX | Casa entre mitgeres situada al final del carrer de Sant Jaume, en la filera de cases corresponent al costat de ponent. Atès que fa cantonada, presenta façanes a llevant i migdia; aquesta última, precedida d'un estret pati corregut que facilita l'accés a l'habitatge. L'edifici té planta rectangular d'una sola crugia de 4 metres d'amplada per 9 de fondària i consta de planta baixa i pis amb coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular a la façana principal. Recentment ha estat objecte d'una reforma integral que ha comportat la remunta de l'obra, la substitució de la teulada, l'alteració de les obertures i el desplaçament de la cornisa. La casa es compon sobre quatre eixos verticals al costat de migdia i un de sol a llevant. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc, amb el terç superior de totes les obertures emmarcades amb motllures fetes amb peces quadrades de ceràmica vidriada de color blau marí, a raó de 4 rajoles per a l'eix vertical i un número variable per a l'horitzontal, segons la distància a cobrir. Els tancaments són majoritàriament de fusta pintada de la mateixa tonalitat i els ampits són fets amb rajola vidriada de color marró. La porta se situa a la primera secció de la façana sud. Consta d'una sola fulla de fusta, amb tarja superior de vidre. Al seu costat hi ha tres finestres: iguales les dues primers, i més petita la darrera. Al primer pis es repeteix la cadència: tres obertures de component vertical, però amb tancaments diferents entre sí i lleugerament desplaçades respecte de les de la planta baixa, i una quarta d'apaïsada amb el vidre abatible. Aquesta variabilitat és deguda a la remoció de la façana associada a la reforma de l'habitatge. Més concretament, s'ha obert una nova finestra a la planta baixa, se n'ha rebaixat una altra al pis de dalt i, sobretot, es troba a faltar un finestral gòtic que hi havia damunt de la porta. A la façana de llevant hi ha, a la planta baixa, una finestra de dues fulles i quatre vidres a cadascuna d'elles, amb porticons interiors. Les rajoles que fan de motllura són les originals i presenten un regruix arrodonit en el perfil exterior. Damunt seu hi ha un balcó amb barana de ferro fos, amb el voladís inferior de la llosana decorat amb peces blaves. En aquest cas, la vella porta de fusta ha estat substituïda per una de corredissa amb tarja de vidre rectangular i perfils d'alumini de color blau. Les rajoles de la motllura estan guarnides amb dues petites peces romboïdals de color groc, a mode de llàgrimes. Al seu costat hi ha una composició ceràmica de grans dimensions amb la mateixa forma geomètrica: es tracta d'un escaquer de cinc rajoles blanques i quatre de blaves, i quatre més en cadascuna de les arestes. A l'altre costat del balcó, incisa en la cantonada, hi ha una fornícula de guix amb forma d'arc apuntat que fa de xamfrà i que, antigament, podria haver custodiat la figura del sant que dona nom al carrer. Es conserva la peanya, de base circular, però el vèrtex del nínxol està danyat i escrostonat. L'antiga cornisa de la façana ha estat reemplaçada per una faixa correguda de rajoles, i l'antiga tortugada de gerrer ha estat eliminada i substituïda per una canal de PVC. | 08193-18 | Carrer de Sant Jaume, núm. 18. | 41.6238500,2.5691800 | 464111 | 4608104 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82037-foto-08193-18-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82037-foto-08193-18-2.jpg | Legal | Noucentisme|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 106|119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||||
| 82088 | Placa commemorativa de la Festa Votada o Festa Nova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-commemorativa-de-la-festa-votada-o-festa-nova | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2017). Recuperem tradicions. Santiscle, revista d'informació local, núm. 25. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 3-4. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2017). 25 de juny, una data històrica. Santiscle, revista d'informació local, núm. 25. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 7-8 i 13. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 14. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (1992-1994). Programes d'actes de la Festa Nova. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. DE LA FUENTE BERMÚDEZ, Vicente (2006). Diego Masana i Majó. Un escultor modernista entre Barcelona i l'Argentina. Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (RACBASJ), Butlletí XXX, pp. 65-73. El centenario de la Guerra de la Independencia en Sant Iscle de Vallalta. La Ilustración Artística, núm. 1383 (29 de juny de 1908), p.430. RANGIL I BRUNET, DANIEL (2017). Llegendes d'invasors a Sant Iscle. Consultat 20 maig 2019, des de http://mitologiacatalans.blogspot.com/2017/10/llegendes-dinvasors-sant-iscle.html SÀIZ I XIQUÉS, Carles (2008). Ricard de Capmany i Roura (1871-1947). La passió romàntica per l'art medieval. El Sot de l'Aubó, núm. 26. Canet de Mar: Centre d'Estudis Canetencs, pp. 3-11. http://mitologiacatalans.blogspot.com/2017/10/llegendes-dinvasors-sant-iscle.html | XIX | Afectades per fongs i líquens. | A la façana de l'església parroquial hi ha dues plaques que commemoren un episodi de la Guerra del Francès ocorregut a Sant Iscle de Vallalta el 25 de juny de 1808. La primera de les làpides està signada per 'D. Massana', a partir d'un text de 'Ricart Cammany'. Es tracta de l'escultor modernista Dídac Massana i Majó, que va treballar per a Lluís Domènech i Montaner al Palau de la Música Catalana i al castell de Sant Florentina, i del canetenc Ricard de Campmany i Roura, pintor i decorador casat amb Júlia de Montaner, hereva del castell de l'esmentat castell i comtessa de la Vall de Canet. La làpida està emmarcada per la part superior amb una motllura rectangular sostinguda per dos capitells, afectada per biocolonització de líquens, fongs i altres microorganismes. Al centre hi ha un escut amb sant Iscle i santa Victòria flanquejat per la paraula 'SOM ATENS' i una representació en relleu de diversos membres d'aquest cos irregular, tocats amb barretina. A sota hi apareix aquest text, escrit en majúscules: '1808-1908. El poble de Sant Iscle a sos avis de l'any vuyt. Ab la fe al cor y les armes a les mans lliuraren al poble'l 25 de juny del extermini decretat pe'l frances. Commemorém anyalment llurs religió i patriotisme.' A la seva vora n'hi ha una altra amb l'escut actual de la població i la inscripció següent, també en caixa alta: 'Sant Iscle de Vallalta, 1908-2008. Pels fets ocorreguts el 25 de juny'. El relleu del fons fa al·lusió a la sobtada i miraculosa rierada i representa un corrent d'aigua embravit. | 08193-69 | Carrer de l'Església, 1 | El 25 de juny de 1808, les dones, els infants i la gent gran del poble es van refugiar dins el temple per protegir-se de la ira dels soldats napoleònics, que prèviament havien estat atacats pels sometents de la zona. Segons la creença popular, els precs dels refugiats van provocar una intensa tempesta i, acte seguit, una avinguda d'aigua que va desbaratar el setge i va causar gran mortaldat entre les tropes invasores. Després d'aquest favor diví, els isclencs es van tornar a aplegar en comunió i van fer el vot solemne de reverenciar cada any aquest succés; vet aquí que aquest homenatge rebi el nom de Festa Votada o Festa Nova, per distingir-la de la Festa Major. L'episodi s'inscriu en la primera etapa de l'ocupació francesa, quan les tropes de Napoleó Bonaparte pretenien emparar-se del castell d'Hostalric. Procedents de Barcelona, van travessar el Maresme pel litoral amb la finalitat de remuntar la Tordera, però des del primer moment van patir l'escomesa dels sometents a Montgat, Mataró, Sant Pol de Mar i Calella. Davant les dificultats per prosseguir el seu camí, es van desviar per Sant Pol a través de la riera de Vallalta amb la intenció de passar a Sant Celoni per Vallgorguina. En aquesta marrada, els francesos van ser víctimes de les emboscades dels sometents de la rodalia. La veu popular assegura que en el moment de depurar responsabilitats, la gent de Canet va involucrar als veïns de Sant Iscle i això va provocar la represàlia dels francesos contra la població. El 25 de juny van començar els saquejos i incendis pel sector de Can Torrus Vell, Can Roig del Castell, Ca l'Escloper i Can Preses. Assabentats del perill, els homes van tornar a agafar les armes i els més desvalguts van cercar la misericòrdia de l'Altíssim, que va atendre les seves súpliques i va desfermar un aiguat tan descomunal que es va endur els gavatxos riera avall. Sergi Alcalde (comunicació personal, 22 de setembre de 2018) explica que 'durant el segle XIX, les autoritats de Sant Iscle es negaven a fer presència durant la Festa Major de Canet (fet acostumat entre pobles veïns) i, per descomptat, les autoritats de Canet tampoc no eren convidades a la Festa Major de Sant Iscle. Vet aquí perquè en un acte de perdó públic, i en el centenari de l'esdeveniment, el Sr. Montaner va regalar la placa esculpida que hi ha a la façana de l'església Parroquial de Sant Iscle'. | 41.6235500,2.5693000 | 464121 | 4608070 | 1908 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82088-foto-08193-69-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82088-foto-08193-69-3.jpg | Inexistent | Modernisme | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Dídac Massana i Majó | Antigament, en ocasió de la Festa Votada s'hi feia una missa solemne i una processó en què els nens i nenes anaven abillats amb els vestits de comunió. També hi havia sardanes i balls de tarda i nit, a la plaça i al Sindicat. La celebració va ser recuperada el 1991 per iniciativa del Grup Isclenc i es va celebrar amb algunes intermitències fins al 2017. | 105 | 51 | 2.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||
| 82090 | Goigs de Sant Iscle i Santa Victòria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-iscle-i-santa-victoria-1 | ARIMANY I JUVENTENY, Joan (2019). Iscle i Victòria, dos sants cordovesos venerats a Calalunya. Consultat 20 maig 2019, des de http://www.joanarimanyjuventeny.cat/sants-tradicionals/iscle-i-victoria-dos-sants-cordovesos-venerats-catalunya/ ARIMANY I JUVENTENY, Joan (2013). Sants tradicionals catalans: santes i sants de la religiositat popular de Catalunya. Sant Vicenç de Castellet: Farell. Il·lustració de coberta. BIBLIOTECA DIGITAL DEL CENTRE DE LECTURA (2019). Goigs en alabansa dels gloriosos Mártirs St. Aciscle y Sta. Victoria (germans) los quals son venerats en la Iglesia Parroquial de St. Iscle de Vallalta. Consultat 20 maig 2019, des de https://bd.centrelectura.cat/items/show/14632 CAVALLÉ I CRIVILLÉS, Antoni (1991). 'Castell de Sant Iscle'. Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 348. GALIMANY I ARNAU, Manuel (1991). 'Sant Salvador de Breda'. Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, pp. 274-279. GENERALITAT DE CATALUNYA (2019). Castell de Sant Iscle. Consultat 20 maig 2019, des de http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=1953 MORETA I TUSQUETS, Ignasi (2002). 'Els goigs de Verdaguer: Edicions i estudis'. Anuari Verdaguer, revista d'estudis literaris del segle XIX, núm. 11, pp. 569-576. OLIVAR DAYDÍ, Alexandre (1977). 'Goigs dels gloriosos germans màrtirs Sant Iscle i Santa Victoria'. Catàleg dels Manuscrits de la Biblioteca del Monestir de Montserrat. Scripta et documenta, 25. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 228. PLADEVALL FONT, Antoni (1991). 'Sant Iscle i Santa Victòria del castell de Vidreres'. Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 349. SALAS I OLIVERAS, Ramon (2015). 'La impremta a Mataró'. Fulls, núm. 113. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria, Centre d'Estudis Locals de Mataró, pp. 36-40. VIÑOLAS ESTEVA, Josep Maria (2019). Goigs a Sant Iscle i Santa Victòria. Consultat 20 maig 2019, des de https://algunsgoigs.blogspot.com/search?q=sant+iscle | XVIII-XX | El document que hi ha a l'Església de St. Iscle es una còpia de l'original. | Full volant que conté, en català prefabrià, els 'Goigs en alabansa dels gloriosos Mártirs St. Aciscle y Sta. Victoria (GERMANS) los quals son venerats en la Iglesia Parroquial de St. ISCLE DE VALLALTA'. La còpia conservada està exempta d'imatges i va ser estampada a la impremta gironina de la Tipografia Moderna, domiciliada a la plaça de la Independència. El document reprodueix íntegrament, a dues columnes dins d'una orla, un text més antic recollit sense variacions en goigs d'altres parròquies i oratoris, com són els casos de Bàscara, a l'Alt Empordà; de Centenys, al Pla de l'Estany, o de Surp, a la vall d'Àssua. El precedent més antic d'aquesta versió correspon als goigs del monestir benedictí de Sant Salvador de Breda, imprès igualment a Girona per l'estamper i llibreter Jaume Bro l'any 1754. Existeix també una edició del segle XIX corresponent als Gloriosos germans Sants Asiscle y Victoria, patrons de la parròquia de Dosrius estampada a la Impremta Abadal de Mataró. El text conté una glossa que comença dient 'De Espanya sou naturals / y en Córdova vos criáreu' i una tornada que resa així: 'Lliris ab sanch esmaltats / flors del verger de la Gloria / Gloriós Aciscle, y Victoria / siau nostres advocats'. La composició acaba amb l'Oremus següent: 'Deus, qui nos concedis Sanctorum Martirum tuorum Aciscli, et Victoria, natalitia colore da nobis in eterna beatitudine de corum societate gaudere. Per Christum Dominum... Amen'. | 08193-71 | Carrer de l'Església, 1. Centre urbà, dins el barri de la Poca Farina. | Sant Iscle o Aciscle i la seva germana Santa Victòria van ser dos cristians cordovesos martiritzats i assassinats l'any 303 dC, en temps de l'emperador Dioclecià. Després de ser torturats, Iscle morí decapitat i Victòria va ser assagetada. Per això se'ls representa junts. Ell acostuma a vestir una túnica curta i ella una altra de llarga fins als talons, pròpies dels joves romans. Com a atributs porten la palma del martiri, tots dos; una espasa, ell, i unes fletxes, ella. Una passió tardana del segle X narra que el prefecte de la ciutat, Dió, va ficar-los en un forn encès, on van romandre pregant i cantant himnes. Dió va fer que els lliguessin pedres i els llencessin al riu Guadalquivir, on van surar fins arribar a la riba. Penjats d'una foguera, les flames no van tocar-los i, desviant-se, van cremar i matar centenars de pagans que assistien al turment. Finalment, van ser occits: ella amb sagetes i ell, decapitat. Canonitzats per l'església catòlica, la seva festivitat s'escau el 17 de novembre. Aquesta data va ser molt important en la litúrgia hispana perquè era el sant que anunciava l'inici del llarg advent hispà; de sis setmanes. Sant Iscle és esmentat pels principals hagiògrafs de l'església hispano-visigoda i mossàrab, mentre que Santa Victòria només és reconeguda a partir del segle VIII. Tots dos són patrons de la ciutat de Còrdova, on hi havia una basílica dedicada a Sant Iscle abans de la conquesta musulmana. El segle VI, el rei visigot Àkhila I va provocar una revolta popular després d'haver-ne profanat la tomba. A Catalunya, la seva influència es va mantenir en llocs i esglésies on la litúrgia visigoda es mantingué fins al segle X i XI. Les seves restes es conservaven a la capella del castell de Sant Iscle, a Vidreres, fins que van ser donades el 1263 pel vescomte Guerau de Cabrera al monestir de Sant Salvador de Breda. Segons Galimany (1991:278), 'encara al segle XVIII les relíquies es guardaven en una urna de plata que desaparegué, possiblement durant la Guerra de la Independència. Les despulles passaren a una caixa de fusta que també es perdé, amb el contingut, durant la Guerra Civil de 1936-39. No obstant això, el rector [...] aconseguí salvar les relíquies existents dins els bustos de plata, que es conserven encara'. | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'origen dels goigs el trobem al segle XVIII, tot i que la versió impresa documentada data de l'entorn de 1900.A la parròquia de Sant Iscle de Vallalta ens han facilitat còpia d'un segon goig. Es tracta del 'muntatge i edició' dels 'Goigs dels gloriosos germans martirs Sant Asciscle y Santa Victoria' realitzat l'agost de 1996 per Joan Rodon i Moles, de Figueres. Aparentment, la publicació no guarda relació directa amb Sant Iscle de Vallalta i més aviat sembla que es tracti d'un goig genèric. L'edició reprodueix, a l'encapçalament, la mateixa xilografia dels sants que il·lustrava la susdita impressió de 1754 i incorpora, a la part inferior, una partitura amb la lloança. L'entradeta substitueix l'acostumada 'Martirs de Christo estimats / que gosáu de eterna Gloria / Gloriós Aciscle, y Victoria / siáu nostres advocats' per una altra, usada per als patrons de Sauleda, sufragània de Sant Pere Cercada, que diu així: 'Puig sou de Cristo estimats, / y gosau de eterna gloria / Mártirs Asciscle, y Victoria / siau nostres advocats'.Les fotografies dels goigs són de les còpies que se'n conserven a l'església parroquial de Sant Islce de Vallalta. | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||||
| 82091 | Goig del Santíssim Sagrament | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-del-santissim-sagrament | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 14. | XX | El document que hi ha a l'Església de St. Iscle es una còpia de l'original. | Full volant que conté, en català normatiu, les 'Cobles en alabansa del Stm. Sagrament amb motiu del vot que feren el dia 25 de Juny de l'any 1808 els veïns de la Parròquia de SANT ISCLE DE VALLALTA'. La còpia conservada incorpora al bell mig de la primera línia de text del títol una imatge amb una medalla sostinguda per dos àngels. El document va ser estampat a Gràfics Miró, d'Arenys de Mar, i reprodueix un text a dues columnes en què es relata un episodi de la Guerra del Francès ocorregut l'any 1808, quan 'un petit núvol sortí / i donà pluja abundant / semblant a un altre diluvi / corrent les rieres en gran; / no poden passar avant / aquell exèrcit dolent' que pretenia reduir a cendres la població. La composició inclou una tornada que diu així: 'Tots amb el cap inclinat / cantem molt devotament / Per sempre sia alabat / el Santíssim Sagrament'. El text fa referència a 'la promesa que feren nostres passats a Déu, per sa gran finesa' i finalitza amb un Oremus en llatí: 'Deus qui nobis sub Sacramento mirabili passionis tuae memoriam reliquisti, tribue quaesumus ita nos Corporis et Sanguinis tui sacra mysteria venerari, ut redemptionis tuae fructus in nobis jugiter sentiamus. Qui vivis et regnas'. | 08193-72 | Carrer de l'Església, 1. Centre urbà, dins el barri de la Poca Farina. | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les fotografies dels goigs són de les còpies que se'n conserven a l'església parroquial de Sant Islce de Vallalta. | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||||||
| 82092 | Goigs a nostra senyora de la Font de la Salut | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-a-nostra-senyora-de-la-font-de-la-salut | ALTÉS I AGUILÓ, Francesc Xavier (2002). Jacint Verdaguer i Montserrat. Barcelona: Publicacions de I'Abadia de Montserrat, pp. 84-86. BLANCH, Jacinto (1906). Vida del v. Anton M. Claret y Clará, arquebisbe, fundador dels Missionistes Fills del Còr de Maria per lo R. P. J. B. Barcelona: Vida de Joseph Cunill. CAMPABADAL I BREU, Joan (2002). 'Tres goigs inèdits de Jacint Verdaguer, 3'. Amics dels Goigs, núm. 106, p. 29. CARDONA I ROIG, Osvald (1986). Els goigs i els càntics de Jacint Verdaguer. Barcelona: Editorial Barcino, p. 166. CASANOVES I CASALS, Manuel (2002). 'Verdaguer i Claret'. Anuari Verdaguer, revista d'estudis literaris del segle XIX, núm. 11, pp. 211-214. MORETA I TUSQUETS, Ignasi (2002). 'Els goigs de Verdaguer: Edicions i estudis'. Anuari Verdaguer, revista d'estudis literaris del segle XIX, núm. 11, pp. 569-576. PONS I SERRA, Amadeu (2005). 'Exposició: Quin goig de... goigs!'. Consultat 20 maig 2019, des de http://bid.ub.edu/14pons.htm SALARICH I VERDAGUER, Joaquim (1882). 'Efemèrides vigatanes'. Discursos-Articles-Pròlechs. Edició de la Il·lustració Catalana, vol. XXVI. Vic: Estampa de Ramon Anglada, pp. 223-224. SALAS I OLIVERAS, Ramon (2015). 'La impremta a Mataró'. Fulls, núm. 113. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria, Centre d'Estudis Locals de Mataró, pp. 36-40. VERDAGUER I SANTALÓ, Jacint (1894). Veus del Bon Pastor o Cántichs Espirituals dels P.P. Missionistes Fills del Immaculat Cor de Maria. Vic: Estampa de Ramon Anglada. | XIX | El document que hi ha a l'Església de St. Iscle es una còpia de l'original. | Full volander que conté els 'Goigs dedicats á Nostre Senyora baix la advocació de la Font de la Salut, venerada en lo poble de Sant Iscle de Vallalta, partit judicial de Arenys de Mar, provincia de Barcelona, Bisbat de Girona, en la súa Capella de propietat particular situada á prop d'una font de aigua saludable, fresca y abundosa, nascuda entre rocas dintre del Mas anomenat Santa Victoria'. El càntic va ser estampat l'any 1893 a la impremta mataronina de Felicià Horta i Vives, domiciliada al carrer d'Argentona. Organitzat en dues columnes separades per un filet vertical, el text es compon d'onze estrofes de vuit versos cadascuna, acabades sempre amb la mateixa imprecació: 'Salve, humil Verge María / gran Reina de la Salut'. La segona part del goig explica la sanació miraculosa de la pubilla del mas Santa Victòria: 'Una nena idolatrada / mes rosseta qu'un fil d'or / n'arrivá de tan malalta / a las portas de la mort / Y á Vos, Verge, si n'es viva / á Vos sola, n'és degut / D'aquí n'es que la família / llur afecte per probar / en Sant Iscle aqueixa ermita / prop la font en feu alsar / Fou ofrenda pura y filla / d'uns cors plens de gratitud / Feu que en cambi, Verge Santa / l'aigüa del próxim esquey / vinguia á ser per vostre gracia / als mals nostres bon remey'. La còpia conservada no reprodueix cap imatge, però incorpora algunes dades informatives al peu de la composició. En lletra més menuda, s'hi explica que 'aqueixa Capella [...] es una prometensa en acció de gracias a la Santíssima Verge; y fou benehida en ella sa primera misa, lo dia 7 de Octubre del any 1885'. S'hi fa constar que 'S. Santedat lo actual Papa Lleó XIII, se digna concedir Indulgencia plenaria a totas las personas que visitarán á Nostre Senyora en aquesta Capella lo dia de la festa de la mateixa resánt á la intenció del Sumo Pontífice: y cent dies de Indulgencia tots los dias á totas las personas que devotament visitarán á la mateixa Nostre Senyora y resarán devant d'ella cinch vegadas la 'Salutació angélica', ó la antífona 'Salve Regina'. També 'los P.P. Missionistes han concedit cuaranta dias de Indulgencia á totas aquellas personas que [...] resarán una 'Ave Maria' ó 'Salve Regina'. | 08193-73 | Carrer de l'Església, 1. Centre urbà, dins el barri de la Poca Farina. | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 1893 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les referències al Pontífex i als missionistes franciscans en un mateix goig responen a un moment històric en què aquests càntics no només eren producte de la poesia devocional d'arrel popular, sinó que també hi havia autors d'anomenada, com Jacint Verdaguer, que conreaven aquest gènere catequètic amb finalitats propagandístiques. Lleó XIII va ser Papa de Roma entre 1878 i 1903. El 1881, va fer de la Moreneta patrona de Catalunya. L'any següent, Verdaguer va prologar un recull de notes històriques que duia per nom 'Efemèrides vigatanes' publicat pel seu cosí Joaquim Salarich en què el poeta lloava a qui 'tingué la ventura de portar en sos braços i el qui col·locà en lo millor trono del món a la Moreneta de Montserrat, princesa de Catalunya, fins a la providencial fundació del Sant Institut dels Fills del Cor de Maria per l'apòstol modern de la nostra terra'. Verdaguer, que també va dedicar un himne al combatiu papa Lleó XIII, es referia a la congregació fundada 30 anys enrere a la mateixa ciutat de Vic per Antoni Maria Claret: els missioners o missionistes claretians, que practicaven l'apostolat per combatre les idees liberals i fer créixer la fe cristiana entre els creients.Les fotografies dels goigs són de les còpies que se'n conserven a l'església parroquial de Sant Islce de Vallalta. | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 348,13 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.