Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 82049 | Vil·la Maria Rosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/villa-maria-rosa | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 22, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 4351. | XX | Casa d'estiueig de l'any 1935 composta de planta baixa i pis dins d'una parcel·la de 544 metres quadrats. El solar es troba separat del carrer per una tanca d'obra i gelosia ceràmica. Es tracta d'una construcció rectangular de 9 metres d'amplada per 12 de fondària amb coberta molt pronunciada a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal. A cada extrem de l'aresta hi ha un element decoratiu en forma de pinya vidriada. La teulada té volada als quatre vents amb cabirons d'obra amb aparença de fusta i goteró perimetral. El ràfec n'amoroseix el pendent i li conferix al conjunt certa reminiscència oriental, a mode de pagoda. La marquesina del portal d'accés reforça aquesta impressió, tot i que antigament inspirava un record més aviat alpí, ja que a cada costat de l'edifici hi havien avets de grans dimensions. La façana principal està encarada a ponent, perfectament alineada amb el barri d'entrada a la finca, molt senzill: porta de barrots de ferro d'una sola fulla fins a l'altura de cintura, emmarcada per dues pilastres d'obra coronades per esferes de pedra. La casa està sobrealçada damunt d'un podi de 50 centímetres revestit de pedra aplacada i delimitat per una verdugada de tres filades de maons a trencajunt. Els paraments són arrebossats i pintats de color cru, en contrast amb el color grana o roig anglès dels tancaments i els elements de ceràmica i fang cuit. La composició és simètrica i molt sòbria en tots els seus costats; un equilibri que únicament és trencat pel nombre de xemeneies: dues al costat nord i una al sud. La planta baixa presenta, al centre, un portal emmarcat per dues columnes d'ordre toscà que sostenen un petit porxo de teules menudes sobre un arquitrau d'aire orientalitzant. La porta és precedida per un parell d'esglaons i consta d'una sola fulla de fusta. A cada costat hi ha una finestra de component vertical protegida amb ampit de ceràmica vidriada, persianes de llibret i trencaaigües superior amb una imbricació de tres rengles de maons: dos de plans i el del mig, en punxa. Al centre del pis superior s'obre una finestra bífora d'arc de mig punt amb capitells i trencaaigües superior resseguint la forma. Al capcer hi figura el nom de la casa, confegit en peces ceràmiques i dues línies de text, escrit en dues minúscules: 'vil·la maria rosa'. A la façana de llevant, la planta baixa es projecta un metre i mig cap enfora, la qual cosa genera un porxo amb tres arcades de mig punt i, damunt seu, una terrassa correguda amb paviment de rajol i ampit de gelosia ceràmica dividit per pilars en tres tramades. Al pis de dalt hi ha una balconera al centre, coronada per un trencaaigües, flanquejada per dues finestres, amb les acostumades persianes de llibret. Les façanes laterals segueixen el mateix patró: la secció davantera apareix nua, mentre que en el segon tram se succeeixen dues finestres amb el corresponent trencaaigües, una al mig, de component vertical, i l'altra a l'extrem, també vertical al costat sud i apaïsada, en canvi, a la cara nord. Ben alineades amb la primera de cadascuna d'aquestes obertures, afloren dels tremujals de migdia i tramuntana sengles mansardes amb cobertes de teula a dues aigües i finestres apaïsades amb tarja de vidre triangular. La finca disposa de pou, barbacoa d'obra i d'un cobert d'un sol aiguavés amb caiguda cap endavant per guardar-hi el cotxe, situat en l'angle sud-est. | 08193-30 | Carrer de les Escoles, núm. 27 | 41.6231900,2.5706000 | 464229 | 4608030 | 1935 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82049-foto-08193-30-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82049-foto-08193-30-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82049-foto-08193-30-3.jpg | Legal | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La propietat està situada a llevant del nucli històric de Sant Iscle de Vallalta, al marge esquerre del torrent de la Font de la Salut o de la Roureda.Protecció: Pla General d'Ordenació de St. Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B. | 106|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||
| 82037 | Villa Conchi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/villa-conchi | GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8967. | XX | Casa entre mitgeres situada al final del carrer de Sant Jaume, en la filera de cases corresponent al costat de ponent. Atès que fa cantonada, presenta façanes a llevant i migdia; aquesta última, precedida d'un estret pati corregut que facilita l'accés a l'habitatge. L'edifici té planta rectangular d'una sola crugia de 4 metres d'amplada per 9 de fondària i consta de planta baixa i pis amb coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular a la façana principal. Recentment ha estat objecte d'una reforma integral que ha comportat la remunta de l'obra, la substitució de la teulada, l'alteració de les obertures i el desplaçament de la cornisa. La casa es compon sobre quatre eixos verticals al costat de migdia i un de sol a llevant. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc, amb el terç superior de totes les obertures emmarcades amb motllures fetes amb peces quadrades de ceràmica vidriada de color blau marí, a raó de 4 rajoles per a l'eix vertical i un número variable per a l'horitzontal, segons la distància a cobrir. Els tancaments són majoritàriament de fusta pintada de la mateixa tonalitat i els ampits són fets amb rajola vidriada de color marró. La porta se situa a la primera secció de la façana sud. Consta d'una sola fulla de fusta, amb tarja superior de vidre. Al seu costat hi ha tres finestres: iguales les dues primers, i més petita la darrera. Al primer pis es repeteix la cadència: tres obertures de component vertical, però amb tancaments diferents entre sí i lleugerament desplaçades respecte de les de la planta baixa, i una quarta d'apaïsada amb el vidre abatible. Aquesta variabilitat és deguda a la remoció de la façana associada a la reforma de l'habitatge. Més concretament, s'ha obert una nova finestra a la planta baixa, se n'ha rebaixat una altra al pis de dalt i, sobretot, es troba a faltar un finestral gòtic que hi havia damunt de la porta. A la façana de llevant hi ha, a la planta baixa, una finestra de dues fulles i quatre vidres a cadascuna d'elles, amb porticons interiors. Les rajoles que fan de motllura són les originals i presenten un regruix arrodonit en el perfil exterior. Damunt seu hi ha un balcó amb barana de ferro fos, amb el voladís inferior de la llosana decorat amb peces blaves. En aquest cas, la vella porta de fusta ha estat substituïda per una de corredissa amb tarja de vidre rectangular i perfils d'alumini de color blau. Les rajoles de la motllura estan guarnides amb dues petites peces romboïdals de color groc, a mode de llàgrimes. Al seu costat hi ha una composició ceràmica de grans dimensions amb la mateixa forma geomètrica: es tracta d'un escaquer de cinc rajoles blanques i quatre de blaves, i quatre més en cadascuna de les arestes. A l'altre costat del balcó, incisa en la cantonada, hi ha una fornícula de guix amb forma d'arc apuntat que fa de xamfrà i que, antigament, podria haver custodiat la figura del sant que dona nom al carrer. Es conserva la peanya, de base circular, però el vèrtex del nínxol està danyat i escrostonat. L'antiga cornisa de la façana ha estat reemplaçada per una faixa correguda de rajoles, i l'antiga tortugada de gerrer ha estat eliminada i substituïda per una canal de PVC. | 08193-18 | Carrer de Sant Jaume, núm. 18. | 41.6238500,2.5691800 | 464111 | 4608104 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82037-foto-08193-18-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82037-foto-08193-18-2.jpg | Legal | Noucentisme|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 106|119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||
| 82103 | Vi bullit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vi-bullit | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 42. GINESTA I SALICRÚ, Amadeu (2007). Records d'un pagès i bosquerol de l'Alt Maresme. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 9-17. PUIGHERMANAL, Josep (2000). Entrevista als vinaters isclencs. El sabor perdut de Sant Iscle de Vallalta. Santiscle, revista d'informació local, núm. 2. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 12-13. | XX | Fins als anys 60 del segle XX, bona part de les muntanyes de la Vallalta eren plantades de ceps i el vi constituïa la principal font d'ingressos de les famílies pageses, de manera que durant la campanya de la verema 'era bonic veure les vinyes plenes de gent. Uns es dedicaven a tallar el raïm, els altres amb el carro el traginaven cap al celler [...] Tot plegat provocava un gran moviment per les vinyes, carreteres i camins; per tot el poble se sentia el repicar de les premses, l'olor del vi bullit, de la llenya cremada i també l'olor tan característica de les despulles del raïm o la brisa' (GINESTA, 2007:14). Efectivament, fins i tot després de la fil·loxera hi havia vinyes des de la Creu de Canet fins a Cal Paraire i Can Vives de la Cortada, i la majoria de masies tenien premsa i celler. Els més importants eren els de Ca l'Oller i Can Camps, que encara conserven la maquinària i les botes; però també n'hi havia en cases més modestes, com les premses de fusta d'un cargol de Can Xona o Ca l'Alomar, i d'altres de mecàniques, més modernes, com a Can Maresme. A Can Vila s'hi feia un vi de taula que tenia molta anomenada i es distribuïa per tota la zona, des de Calella fins a Sant Celoni. A Sant Iscle era costum bullir una part del most de la primera premsada -que era anomenat 'verge' perquè no havia fermentat al cup- i afegir-lo posteriorment a les botes en una proporció del 10% com a conservant natural i per donar-li més cos. Altres testimonis afirmen que 'al vi de solell se li afegia un 20% de bullit, mentre que el vi d'obaga en necessita un 30%'. Ginesta explica (2007:16) que 'l'ebullició s'efectuava a l'aire lliure, en una caldera d'aram que podia tenir una capacitat de 100 a 300 litres. La caldera es situava en una construcció d'obra [la 'fogaina'] amb un espai buit a sota per fer el foc'. De fogaines se'n conserven almenys dues: una a Can Vila i una altra a Can Parera. Després de bullir-lo, es traspassava el vi a un cup gran i d'allí, a un cup més petit o 'sot' contigu, i, finalment, s'afegia a les botes que contenien el vi fermentat. En canvi, a Can Jaume dels Crestats expliquen que el vi bullit l'abocaven primer a una bota buida i la deixaven un temps tancada perquè amb l'escalfor quedés ben segellada, abans de trafegar-lo. El fet de bullir-lo comporta una disminució del 50% de la matèria primera per efecte de l'evaporació. El propietari de Can Xica i el masover de Can Roig del Castell confirmen aquests càlculs, però asseguren que la minva paga la pena perquè el vi que en resulta és de més qualitat. A Can Xica, aquest procés es fa ara amb cremadors de gas butà, durant hores. Amb dues tongades en tenen prou per enfortir les 500 ampolles que cada any produeixen amb raïms de la finca i que embotellen amb l'etiqueta que l'Ajuntament els facilita per distribuir durant la Diada Màgica de la Maduixa i el Vi. L'any 2000 encara quedaven cinc vinaters casolans que elaboraven entre 8.000 i 9.000 litres de vi amb raïm comprat al Penedès i al Priorat. Els elaboradors expliquen que 'els anys de beca forta van ser els 30, 40 i 50' i que aleshores 'encara es van portar ceps nous'. El vi de Sant Iscle era 'dolcenc i amb un punt àcid. Es venia jove, flaquet i de molt bon paladar'. Cada casa era una bogeda. L'avi Cucut explicava que les botes de roure i castanyer procedien d'Arbúcies, Canet i Hostalric, i que la premsa de casa era feta a Can Gaspar de Mataró l'any 1917. | 08193-84 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82103-foto-08193-84-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82103-foto-08193-84-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | A Sant Iscle, les varietats tradicionals recuperades després de la fil·loxera eren el cep negre, el mandó i la pansa rosada d'Alella, tot i que a Ca la Xica el seu vi el fan amb macabeu i garnatxa negra. Segons Ginesta (2007:16), a més de vi de taula, també se'n feia 'vi del racó' o 'de postres' després de barrejar-lo 'amb vi most', i arrop, 'que era una mena de confitura que s'obtenia després de tornar a fer bullir el vi amb tota mena de fruites fins que quedava amb una consistència més sòlida'. A Can Jaume dels Crestats recorden que era una menja típica dels mesos d'hivern i que a més de pomes, peres i préssecs també hi posaven una varietat d'albergínies molt petites. | 98 | 60 | 4.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||||
| 82054 | Veïnat de la Salut | https://patrimonicultural.diba.cat/element/veinat-de-la-salut | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 50. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 27, p. 105. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34356. GINESTA I SALICRÚ, Amadeu (2007). Records d'un pagès i bosquerol de l'Alt Maresme. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 24. | XVIII-XIX | Veïnat format per un rengle de sis habitatges entre mitgeres amb la façana principal encarada a migdia. El barri deu el seu nom a l'ermita que hi ha al seu davant, a l'altre costat del torrent. Es tracta d'un grup de cases de cós de planta baixa i pis amb les cobertes fetes de teula amb el carener paral·lel al carrer. Segons l'altura, formen dos grups: un de més baix, format per les dues primeres edificacions, i un de mig metre més alt, integrat per tota la resta. Sumen, en conjunt, 48 metres lineals de façana i totalitzen 500 metres quadrats en planta. Les façanes, molt senzilles, es componen sobre dos eixos verticals. A la planta baixa hi ha el portal i una finestra de llinda plana, i, a dalt, dues finestres alineades de les mateixes característiques. El cornisament és senzill i rematat amb una tortugada ceràmica, si bé els baixants són d'altres materials. Els paraments són arrebossats i pintats majoritàriament de color blanc o bé terrós. Al davant s'alternen els espais buits, antigament ocupats per horts, amb algunes construccions aïllades. A la part del darrere hi ha la masia de Cal Vermell. Al sector de ponent encara hi resten feixes per sembrar, que eren irrigades amb l'aigua d'una bassa que pertanyia al veïnat. | 08193-35 | Barri de la Salut, al nord del nucli urbà, en el marge esquerre del Torrent de la Font de la Salut. | El nucli apareix identificat com a 'Vehinat o Arrabal de la Salud' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. Les cases més antigues del conjunt conserven el malnom dels seus estadants: Can Blens, Can Damià, Can Calaita i Can Pere Serena o Can Marieta Dansa. | 41.6315100,2.5658600 | 463839 | 4608956 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82054-foto-08193-35-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82054-foto-08193-35-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82054-foto-08193-35-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'accés al veïnat es fa a través del camí de terra que va del centre urbà fins a Can Vila, tot resseguint el torrent de la Font de la Salut fins a Can Querol.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció C. | 119|98 | 46 | 1.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||
| 82118 | Torrent del sot de l'Oradella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-del-sot-de-loradella | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar Edicions Els 2 Pins, pp. 31-32. ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-172-T-450. Llinatge Arquer. Confessió atorgada per Antoni Joan Oller i Bartomeu Oller, pare i fill, pagesos de la Cortada, a Sant Iscle de Vallalta, propietaris del mas Oller, de fer tasca i braçatge d'una peça de terra que fou del mas Aulet, de n'Arquer de Goscons. Montpalau, 1644. INSTITUTO GEOGRÀFICO NACIONAL (1920). CUALL 60403. Itinerario de la línia de límite entre Arenys de Munt y San Acisclo de Vallalta. Natura local (2019). Ruta pel sot d'Oradella. Consultat 20 maig 2019, des de https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-arenys-de-munt/ruta-pel-sot-doradella PONS I GURÍ, Josep M. (2006). Recull d'estudis d'història jurídica catalana. Volum IV. Barcelona: Fundació Noguera, pp. 125-129. https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-arenys-de-munt/ruta-pel-sot-doradella | Afectat per la manca de gestió forestal i hidràulica i per la proliferació d'espècies vegetals invasores. | Curs estacional d'aigua que neix a 340 metres d'altitud, entre el Pla de les Bruixes i la Serra de l'Oller. Des de ben antic, el seu curs fa de partió entre les parròquies i termes de Sant Martí d'Arenys i Sant Iscle de Vallalta. A l'acta de d'atermenament de 1919 s'indica que dins del seu curs hi ha col·locades dues fites de delimitació, actualment emboscades. El torrent es pot resseguir de forma intermitent mitjançant dues vies paral·leles. El tram inferior és vorejat pel camí de Can Rocosa Petit, amb connexió directa a la carretera BV-5111, i el curs mig i superior és accessible des de la pista forestal que n'enllaça la capçalera amb la urbanització de Collsacreu a través de la Vall de Llunes. Als peus d'aquesta via hi ha les úniques restes que es conserven de l'antiga masia de Cal Caballé, ja que el terreny ha estat explanat. Es tracta d'un pou d'aigua amb la corresponent caseta i algunes conduccions de gerrer pels voltants; d'un safareig amb rentador de planta rectangular amb contraforts laterals per subjectar el camí i d'un dipòsit circular de 2,5 metres de diàmetre reforçat amb cèrcols de ferro. En total, el torrent descriu un recorregut rectilini de 2,6 quilòmetres de longitud en direcció SE fins a desembocar a la riera de Vallalta, a 140 metres d'altitud. Al llarg del seu curs rep per ponent les aportacions del sot de l'Aulet i del torrent de Vall de Llunes. Es tracta de dues fondalades humides, poblades de roures, verns i castanyers. En canvi, al costat de llevant predominen els pins, suros i alzines, i els recs que hi desemboquen són de poca entitat i règim torrencial. La verneda del sot de l'Oradella es troba força degradada, amb pocs exemplars madurs i molts rebrots, com a conseqüència de les tales successives i del seu desplaçament en benefici de les plantacions de pollancres i plàtans, així com per la proliferació de l'acàcia. També hi tenen presència destacada el llorer i les avellanoses | 08193-99 | A l'extrem occidental del municipi, en direcció NO-SE | En el nostre context geogràfic, el nom d'Oradella es troba documentat com a antropònim i com a topònim, a través de la forma 'Lloradella', qui sap si per referir-se a un lloc amb abundància de llorers. L'any 1358, Bonanat Lloradella es trobava entre els homes de la universitat de Sant Iscle de Vallalta i d'altres parròquies veïnes que van crear un censal mort de 4.000 sous per oferir-los al comte d'Osona, a canvi de no fer servei d'obres al castell de Montpalau. D'altra banda el 1644, els pagesos Antoni Joan i Bartomeu Oller es van comprometre a realitzar feines de tasca i braçatge en una peça anomenada la Lloradella, propietat de Ca l'Arquer. El seu caràcter limítrof i la seva entitat i longitud, superiors a les fondalades circumveïnes, explica que alguns documents facin extensiu el nom d'Oradella a la riera de Vallalta. De fet, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico de l'any 1914 apareixen les dues denominacions: 'torrent de Oradella' per referir-se al torrent pròpiament dit, i 'riera de Oradella' per designar la riera de Vallalta. | 41.6313400,2.5482400 | 462371 | 4608944 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82118-foto-08193-99-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82118-foto-08193-99-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'estat de conservació del torrent es considera regular a causa de la manca de gestió forestal i hidràulica, així com de la proliferació d'espècies invasores com l'acàcia (Robinia pseudoacacia). | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||
| 82114 | Torrent de la Roureda o de la Font de la Salut | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-la-roureda-o-de-la-font-de-la-salut | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 31-32. | Afectat pel pas d'infraestructures, per la manca de gestió hidràulica i la proliferació d'espècies vegetals invasores. | Curs d'aigua que neix a la fondalada del coll de Prat Perelló, entre els turons de la Font i d'en Vives, a més de 700 metres d'altitud. De seguida, el torrent pren el nom de torrent de la Roureda, per raons òbvies. Antigament, aquest tret devia ser un fet determinant per fixar el topònim, però el reconeixement actual no permet afirmar que avui dia constitueixi un tret característic. A la cota 290, el torrent conflueix amb un altre de paral·lel que davalla del coll de Freixe, i a la cota 212, sota de Cal Serena, conflueix amb el canal de la Freixa. Junts donen origen a la riera de Can Vives de la Cortada. Finalment, entre Cal Xicgrau i Can Parera, aquest curs s'ajunta a la cota 177 amb el torrent procedent de Ca l'Oller i junts es converteixen en el torrent de la Font de la Salut. A efectes de datació del topònim, es desconeix si la font existia abans que no es construís l'ermita, el 1885. En tot cas, i a la llum de la documentació gràfica, els dos noms van ser ambivalents al llarg de la primera meitat del segle XX i només a partir de llavors s'han anat especialitzant per referir-se a trams diferents de la mateixa conca hidrogràfica. El torrent de la Roureda és el principal afluent de la riera de Vallalta. Hi desemboca pel costat de llevant del barri de la Poca Farina, després de completar 5 quilòmetres de recorregut. Ho fa amb un fil d'aigua superficial gràcies a les aportacions que recull del Sot de l'Infern, del torrent de Can Vila, del torrent de Cal Vermell, de la canal de Can Coll i del fondo de Can Camps. En el passat, alimentava les basses del poble. La llera no és transitable, però es pot resseguir en paral·lel a peu, en bicicleta i vehicle a motor, amb algunes intermitències. El curs inferior resulta visible des de la travessia urbana de la carretera BV-2128, entre Cal Rei el pont d'entrada al centre urbà. Aquest tram té aires de parc fluvial, hi ha una font equipada amb bancs per fer-hi estada i fins i tot es pot creuar a través de dues passeres per a vianants. A continuació, la topografia s'enlaira i impedeix de retrobar el torrent fins al pont de Can Coll, un cop passada la Roca Caganera. Des d'aquest punt, hi ha una pista paral·lela molt ampla, però les vistes són limitades a causa de l'espessor de la vegetació. En tot aquest tram, el predomini de la plataneda és abassegador, en combinació amb l'acàcia, l'alzina i el llorer. Entre el veïnat de la Salut i Cal Paturo el llit del riu és ple de canya i davant de Can Bosc s'ha detectat la presència de bambú. | 08193-95 | En el quadrant nord-occidental del terme, en direcció N-SE | 41.6369500,2.5587100 | 463246 | 4609563 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82114-foto-08193-95-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82114-foto-08193-95-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'estat de conservació del torrent es considera regular a causa del pas d'infraestructures de sanejament, la manca de gestió hidràulica i la proliferació d'espècies invasores com l'acàcia, la canya i la canya de bambú. | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||||
| 82120 | Torrent de Can Palau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrent-de-can-palau | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 31-32. | Aquest curs estacional d'aigua drena una extensa conca hidrogràfica que abasta des la urbanització de la Font del Montnegre fins al turó de Ca l'Alomar i la Serra de Salt, que limita amb la urbanització de Can Palau, ja dins de Sant Cebrià de Vallalta. Sobre la cartografia, el torrent no és identificat amb el seu nom fins que s'ajunten els fondos de Can Pera i de Can Xona (tributaris, al seu torn, dels de Mas Castellar, l'un, i dels de Can Vendrell i Can Patalina, l'altre), però la mateixa orografia palesa que el seu origen es troba més amunt: al torrent de la Casa Vella, a 680 metres d'altitud. Així les coses, el torrent té 2 quilòmetres de recorregut entre la seva desembocadura a la riera de Vallalta, a la cota 85, i la confluència dels esmentats fondals. A aquest còmput caldria afegir 3 quilòmetres més per al ramal de la Casa Vella i 1,3 per al de Can Xona. En general, el seu llit és estret i abrupte, amb alguns saltants de roques i caos de boles. El curs alt és poblat per un bosc d'alzinar mixt amb presència de roures esparsos. De Can Malhivern en avall, el rec s'enfondeix i les hores d'insolació minven per l'efecte pantalla que produeix la Serra de Salt. En aquest entorn hi predomina la plataneda, que comparteix hàbitat amb les espècies acostumades (acàcia, llorer, avellaner...) i alguns lledoners. És possible resseguir el torrent a través d'una pista forestal paral·lela situada en el marge esquerre. | 08193-101 | En el quadrant nord-oriental del terme, en direcció N-S | 41.6373000,2.5822700 | 465209 | 4609592 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82120-foto-08193-101-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82120-foto-08193-101-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2020-07-14 00:00:00 | Àlex Asensio | Malgrat l'endegament, l'estat de conservació del torrent es considera bo pel manteniment i l'aprofitament silvícola que es fa del curs inferior de la riera. | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||||
| 82108 | Tapes de claveguera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tapes-de-claveguera | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2018). Agenda Sant Iscle de Vallalta 2019, s/n. | XXI | Col·lecció d'obres pictòriques i visuals plasmades a través de diverses tècniques sobre tapes de clavegueram de ciment de 40 centímetres de costat, signades per artistes locals. Es tracta d'una iniciativa de l'Ajuntament de Sant Iscle per singularitzar el nucli antic de la població i promoure l'art de carrer. La col·locació de les primeres tapes es va realitzar el 8 de novembre de 2010 i actualment ja hi ha una desena d'obres instal·lades, de temàtica lliure. Algunes tenen relació directa amb el poble i n'hi ha que recreen visions idíl·liques o retrospectives i d'altres que s'inspiren en elements botànics, entre més. | 08193-89 | Carrers de l'Església i de Sant Jaume | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 2018 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82108-foto-08193-89-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82108-foto-08193-89-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Artistes locals | 98 | 51 | 2.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||
| 82102 | Súties | https://patrimonicultural.diba.cat/element/suties | RANGIL I BRUNET, Daniel (2011). Piles i súties. Recull de la memòria oral del Montnegre (III). Capellades: Daniel Rangil. p. 33. | XX | Estat de conservació dolent, a causa de l'abandonament del carboneig i de la proliferació del bosc. | Les súties són forats artificials practicats a terra de proporcions rectangulars, generalment inferiors a 1 metre d'amplada i a 2 de llargada, que s'utilitzaven per fer carbonet de les branques primes mitjançant la seva combustió, a mode de forn. S'utilitzava el menudall de tota mena de fusta: alzina, arboç, bruc, castanyer i pi. Quan la sútia era plena de branca, s'hi atiava un foc ben viu fins que prenia tota la llenya. Acte seguit, es colgava de la mateixa terra que s'havia excavat perquè cremés lentament, fins a consumir tot l'oxigen. Passats un parell o tres de dies, es destapava, es garbellava i en sortia un carbó de trossos petits, el 'carbonet', que es posava en paperines i servia per encendre els brasers i cuinar plats ràpids, com ara una truita. | 08193-83 | Element dispers, generalment en llocs emboscats, difícil d'identificar. | 41.6320400,2.5567900 | 463084 | 4609018 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82102-foto-08193-83-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82102-foto-08193-83-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Aquests elements es troben dispersos pel territori, de manera que no es poden associar directament a cap propietat. Les coordenades indicades en la present fitxa corresponen a un dels emplaçaments on se n'han indentificat, però no pas a l'únic on n'hi han. | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||
| 82094 | Sardana de les Dones d'Aigua | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-de-les-dones-daigua | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 57. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (1950). Sardana Dones d'Aigua. Programa de Festa Major. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. ASSOCIACIÓ DE MÚSICS PER LA COBLA (2019). Dones d'aigua. Consultat 20 maig 2019, des de https://musicsperlacobla.cat/obra.php?codi=1.1FonPal015 ASSOCIACIÓ DE MÚSICS PER LA COBLA (2019). Font i Palmarola, Josep. Consultat 20 maig 2019, des de https://musicsperlacobla.cat/compositor.php?autor_id=800 https://acfbarcelona.cat/arxiu/ https://musicsperlacobla.cat/ | XX | Sardana composta amb instrumentació per a cobla l'any 1951 pel compositor Josep Font i Palmarola. La lletra va ser elaborada per l'isclenc Jaume Verdura Pera, que la va dedicar, 'ben afectuosament, a les gentils germanes Matilde, Josefina, Maria Rosa i Antònia Verdura Salicrú'. Inspirada en la llegenda local de les dones d'aigua, la peça no es va arribar mai a enregistrar. Tanmateix, a l'arxiu de l'Agrupació Cultural Folklòrica de Barcelona (ACFB) es conserva l'edició tipogràfica en un document amb codi 1.1FonPal015, juntament amb l'obra 'Records de Torelló', del mateix autor. La lletra corresponent a l'obertura diu així: 'La lluna ha eixit quan ve la nit, del llac dormit / les nimfes han ressorgit / Volves de fum, cants i perfums de blanc escum / La vall és plena de llum, tra-la-la-ra / tra-la-ra-la, dona d'aigua sorgeix, tra-la-ra, tra-la-ra / la Vallalta s'embelleix, tra-la-ra, tra-la-ra / Els pastors mig encisats, tra-la-ra, tra-la-ra' | 08193-75 | La peça va ser estrenada en l'audició de sardanes del primer dia de la Festa Major de 1950. | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 1951 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Jaume Verdura i Pera (lletra) i Josep Font i Palmarola (música). | Jaume Verdura i Pera era un erudit local, autor de diverses notes històriques que il·lustraven els programes de la Festa Major de Sant Iscle.Per la seva part, Josep Font i Palmarola (Vic, 1898 - Barcelona, 1960) va escriure més de 80 sardanes i quasi 300 temes per a goigs. Va col·laborar estretament amb l'escriptor i frare caputxí Josep Puig i Bosch, més conegut com a Hilari d'Arenys de Mar. Aquesta relació l'acostà al Maresme, on va musicar els goigs del Santíssim Sagrament de la parròquia de Sant Julià d'Argentona, amb lletra de Josep Lladó, i els de la Verge de la Santa Perseverança d'Arenys de Mar, amb lletra de l'esmentat Josep Puig.La fotografia amb què s'il·lustra aquest ball ha estat extreta de la pàgina 57 del llibre 'Coneix Sant Iscle', citat a la bibliografia. | 56 | 3.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||||
| 82119 | Riera de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-de-vallalta | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 31-32. CODINA, Marina i DE LECEA, Eva (2017). Guia d'espècies exòtiques invasores d'ambients -fluvials. Barcelona: Diputació de Barcelona, pp. 13-20. CONTACONTES, Perot i PUCHADES, Violeta (2010). La Riera de la Vallalta. La Vallalta: Col·lecció Una rierada de contes, núm. 4. GARCÍA, Evelyn i GUTIÉRREZ, Cèsar (2008). La gestió i recuperació de la vegetació de ribera. Guia tècnica per a actuacions en riberes. Barcelona: Agència Catalana de l'Aigua. PANAREDA CLOPÉS, Josep M. (2019). La vegetació del Montnegre i el Corredor. Consultat 20 maig 2019, des de https://parcs.diba.cat/documents/202412/202534/p05d062.pdf | Adectada per la mala gestió hidrològica,pel pas d'infraestructures de sanejament, per la proliferació d'espècies vegetals invasores i per abocaments incontrolats de brossa. | Curs d'aigua intermitent procedent d'Arenys de Munt que neix a 300 metres d'altitud prop de la masia de Can Vallalta i desemboca a la riera de Sant Pol de Mar. Al seu pas per Sant Iscle aplega les aigües d'escorrentia del Montnegre que hi aboquen els torrents de Ca l'Aranyó, de la Roureda i de Can Palau, així com les que li lliuren per la banda de marina els torrents de Cal Roig, de Cal Sec, del Fraguer i d'en Torres. La riera de Vallalta entra a Sant Iscle en el punt on conflueix amb el sot de l'Oradella, a 140 metres d'altitud, i travessa el municipi en direcció Est. Antigament hi duia sempre aigua, que s'utilitzava per al reg i per fer funcionar els molins d'en Torres i de Can Camps. En l'actualitat no és transitable, llevat d'un petit tram de camí rodat per accedir a Cal Sec. A principis del segle XX, el seu traçat va ser aprofitat per construir-hi la carretera paral·lela que connecta Sant Cebrià de Vallalta amb Arenys de Munt. Es tracta d'un recorregut sinuós de 3 quilòmetres que finalitza poc abans de l'aiguabarreig amb el torrent de Can Palau, a 83 metres d'altitud. El meandre més pronunciat correspon a l'esperó sobre el qual s'assenta el nucli antic del poble, a l'entorn de l'església i la sagrera. A la part baixa del tossal hi ha el Parc dels Vegetals, un espai de lleure i gaudi ciutadà habilitat sobre les antigues hortes de la parròquia que pretén afavorir la relació ancestral dels isclencs amb la riera i posar en valor els seus atributs ambientals. La llera i els marges són totalment coberts de vegetació, amb predomini clar de la plataneda. Hi abunden els exemplars amb tres i quadre peus d'una sola soca. No hi falta tampoc l'acàcia, estesa pertot, i l'ailant, encara en estat incipient. Malgrat les limitacions imposades per aquestes espècies i per l'explotació del freàtic, sobre l'eix del seu curs es configura un bosc mixt en galeria en què hi són representades les espècies pròpies dels ambients de ribera mediterranis: el vern, el freixe, el salze, l'om i el llorer, al costat de l'alzina i el roure. Es tracta, majoritàriament, d'arbres de fulla caduca, per la qual cosa la riera ofereix diferents gammes cromàtiques i diversos canvis de paisatge al llarg de l'any. A més de l'aigua en superfície més o menys constant, l'escassa insolació i l'elevada humitat atmosfèrica afavoreixen un estrat arbustiu i herbaci dens i ric en espècies. Entre els arbustos hi abunda l'arç blanc, el gatell i el sanguinyol. I entre les plantes, l'heura (Hedera hèlix), l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arítjol (Smilax aspera), la búgula (Ajuga reptants), la falguera (Polystichum setiferum), el malcoratge (Mercurialis perennis), la campaneta d'ortiga (Campanula trachelium), la mèlica (Melica uniflora), la malva (Malva sylvestris), el galzeran (Ruscus aculeatus), la sanícula (Sanicula europaea) i la viola silvestre (Viola sylvestris), entre d'altres. Allà on circula aigua s'hi troben comunitats ben assentades cintes d'aigua o càrex pèndol (Carex pendula), i allà on s'estanca o s'infiltra, cua de cavall (Equisetum telmateia). Al llarg del recorregut no s'ha observat una presència destacada de la canya (Arundo donax), més enllà de l'entorn del gual del pavelló poliesportiu; però sí s'ha constatat l'extensió de la canya de bambú a través de dos nuclis d'irradiació: un al terme municipal d'Arenys de Munt i un altre al voltant del pont que uneix la carretera BV-2128 amb Can Ginebre, dins el terme municipal de Sant Cebrià de Vallalta. | 08193-100 | Al terç interior del terme municipal, en direcció O-E | En el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico de l'any 1914 la riera de Vallalta apareix identificada amb el nom de 'riera de Oradella'. | 41.6221600,2.5686100 | 464063 | 4607916 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82119-foto-08193-100-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82119-foto-08193-100-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'estat de conservació de la riera es considera regular a causa dels endegaments de què ha estat objecte (en particular, a la zona del polígon industrial, però també al carrer de Josep Maria Collet i a Can Ginebre), l'existència de captacions d'aigua (pous) dins la llera sense conservar ni senyalitzar, o el pas d'infraestructures de sanejament. Hi ha altres aspectes sobre els quals es podria incidir, com ara de la manca de gestió hidràulica, la proliferació d'espècies invasores com l'acàcia i la canya de bambú, i els abocaments incontrolats de brossa i restes de jardineria. | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||
| 82107 | Pou i safareig de Can Torrus | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-i-safareig-de-can-torrus | XIX-XX | Conjunt destinat a la captació i elevació d'aigua subterrània per a usos agrícoles i domèstics format per un pou de planta circular i un safareig annex per fer-hi la bugada. El complex es troba a un costat del carrer, a la vora d'un petit hort delimitat amb tanca metàl·lica. Al seu davant hi ha la masia de Can Torrus, propietat a la qual pertany. El brocal és fet d'obra i es troba sobrealçat per una construcció semicircular amb una obertura a la cara davantera en forma d'arc escarser, de 130 centímetres d'altura per 93 d'amplada, protegida per una portella metàl·lica de factura moderna. Al seu damunt hi ha un dipòsit cilíndric amb una trapa superior de ferro en concordança estètica amb la resta d'elements: tots arrebossats i pintats de color blanc. Als costats de la portella hi ha, a la seva mateixa altura, sengles pilarets d'obra: a la dreta, un relleix per deixar-hi estris, i a l'esquerra, una petita aigüera quadrangular amb un broc que davalla de la cisterna. La pica desaigua directament al safareig annex. Es tracta d'una piscina rectangular de 80 centímetres de profunditat amb una partició interna que dona lloc a dos espais gairebé simètrics 167 centímetres d'amplada per 116 i 113 de llargària, respectivament. Les parets laterals i posteriors són rematades amb cairons de fang cuit de 24 per 24 centímetres i la part frontal sosté un rentador de ciment lliscat. Els dos vasos del safareig estan comunicats i un d'ells desguassa per la base, a través d'un orifici amb sortida a l'hort. Tot i ser propietat de Can Torrus, els veïns asseguren que les cases del carrer se'n podien servir abans de l'arribada de l'aigua corrent. D'això ja en fa més de 50 anys i des de llavors ningú no recorda haver-lo vist en funcionament. Malgrat el temps transcorregut, el conjunt es troba en perfecte estat de conservació. Se'n desconeix la data de construcció. Segurament la cisterna és un afegit posterior, però el fet que als peus del rentador hi hagi una graonada formada per sis carreus en línia ben escairats i que damunt el portal de Can Torrus hi figuri l'any 1847 indueix a pensar que potser sigui coetani. | 08193-88 | Davant del número 33 del carrer de l'Església | 41.6228400,2.5691900 | 464111 | 4607992 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82107-foto-08193-88-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82107-foto-08193-88-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||||
| 82075 | Pont del polígon industrial del Molí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-del-poligon-industrial-del-moli | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 18. NAVAS FERRER, Teresa (2007). Història de les carreteres del territori de Barcelona. Barcelona: Diputació de Barcelona, pp. 149, 153, 155. | XX | Pont de maçoneria d'un sol ull construït sobre la riera de Vallalta amb la finalitat de garantir la connexió per carretera entre Sant Cebrià i Sant Iscle de Vallalta. El vial que el creua se situa a la cota 107 i té una amplada de 5 metres. El pont fa 28 metres de longitud comptant els murs, lleugerament atalussats, de les plataformes d'aproximació. L'obra es feta de paredat poligonal amb pedres de granit de mida irregular lligades amb morter. Els ampits laterals de protecció van ser eliminats per millorar l'amplada i seguretat de la via, i substituïts per una boina metàl·lica suplementada amb una barana amb dos passamans. L'altura total des de la llera fins al nivell actual de la calçada amb prou feines arriba als 4 metres. La volta de canó fa 12 metres de llum i 3 d'altura en l'espinada: 1,5 fins a la línia d'arrencada i 1,5 metres de fletxa. La boca del pont descansa sobre dos tallamars laterals coronats per peces triangulars de pedra esculpida que actuen com a salmers. La volta adopta la forma d'un arc rebaixat i és feta d'obra arrebossada amb aparença de dovelles uniformes en els arcs exteriors, amb un encadenat motllurat per la part inferior. El revestiment de l'intradós simula un encoixinat de carreus ben escairades col·locats a trencajunt. La plataforma viària descansa directament sobre una imposta de coronament feta de maons a sardinell que desvia l'aigua que regalima per la paret. | 08193-56 | Sobre la riera de Vallalta, en el pk 22,3 de la carretera BV-5128. | La infraestructura apareix representada i identificada com a ''Puente' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico de l'any 1914, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. La construcció de la carretera entre Sant Cebrià i Sant Cebrià de Vallalta va ser completada entre els anys 1906 i 1911, a càrrec de la Diputació de Barcelona. En el Pla de camins de 1905 de l'ens provincial apareix dibuixada com a 'camí preferent'. El 1908, el municipi segueix figurant com a poble 'incomunicat' i en el Pla de 1910 és descrita com a 'camí veïnal planificat'. | 41.6223300,2.5786500 | 464899 | 4607931 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82075-foto-08193-56-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82075-foto-08193-56-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||
| 82076 | Pont de Can Ginebre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-can-ginebre | ARXIU HISTÒRIC NACIONAL (1939-1944). Fiscalia del Tribunal Suprem. Causa General, 1587, Exp.12. Peça separada núm. 11. Sant Iscle de Vallalta. | XX | Pont de maçoneria d'un sol ull construït inicialment sobre la riera de Vallalta amb la finalitat de garantir la connexió entre Can Ginebre, a la riba nord, i la carretera que uneix Sant Cebrià amb Sant Iscle de Vallalta, a migdia. Amb la urbanització de la finca, el pont dona servei a tot el veïnat. El vial que el creua se situa a la cota 93 i té una amplada de 4,5 metres. El pont fa 12 metres de longitud comptant els murs que subjecten la plataforma, que s'eixamplen als dos extrems. Està mancat d'ampits de protecció lateral perquè els ha perdut o bé perquè han quedat terraplenats. En el seu lloc hi ha instal·lades unes baranes modernes de ferro. L'altura total des de la llera fins al nivell actual de la calçada amb prou feines arriba als 4 metres. La volta de canó fa 4 metres de llum i 2,4 d'altura en l'espinada: 80 centímetres fins a la línia d'arrencada i 1,6 metres de fletxa. La volta descansa sobre un sòcol de paredat comú amb pedres irregulars de grans dimensions lligades amb morter, i és tota ella feta de maó pla, rematada amb arcs a sardinell. | 08193-57 | Sobre la riera de Vallalta, en el PK 22.9 de la carretera BV-5128. | El mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico de l'any 1914 no recull l'existència del pont, però sí hi apareix representat en color vermell el camí d'accés a Can Ginebre. El gual sobre la riera va deixar d'existir quan l'alcalde Martí Caballé, de la CNT, 'hizo construir el Puente llamado de casa Ginebra cargando fuertes tributos a diversas persones de derechas', segons consta en la Causa General oberta el 1939 per les noves autoritats franquistes. El pont es devia executar durant el seu mandat, entre març de 1937 i juny de 1938. | 41.6223300,2.5786500 | 464899 | 4607931 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82076-foto-08193-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82076-foto-08193-57-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||
| 82078 | Plaça de les Basses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-de-les-basses | CARRASCO REDONDO, Tere (1997). 'Inauguració de la plaça de les Basses'. L'Eixida, revista independent d'informació local, núm. 1, p. 6. | Plaça pública situada sobre la plataforma que ocupaven les antigues basses del molí fariner de Can Camps. El recinte descriu una planta rectangular de 630 metres quadrats per límits físics pels quatre costats: un front edificat per l'oest; una tanca de torsió metàl·lica i una plantació arbustiva pel nord; la mateixa tanca i el desnivell de la terrassa inferior per l'est, i la façana posterior d'una de les cases amb entrada per la plaça major, al sud. Aquesta paret està decorada amb un mural que representa els principals trets d'identitat de la població, entre els qual destaquen la parella de gegants, una maduixa, un bolet i l'escut del municipi. L'espai ha estat recentment urbanitzat, gràcies a un ajut de la Diputació de Barcelona, i acull diversos esdeveniments socials com alguns actes de la Festa del Bolet, el Dia Internacional dels Drets dels Infants o el Mercat de Segona Mà de la Marató de TV3. L'extrem nord de la plaça té el sòl de sauló i acull una àrea de jocs infantils, mentre que el sector sud està pavimentat: una part amb rajola i una altra amb morter acolorit. En l'angle sud-est hi ha un escenari d'obra protegit per una marquesina amb armadura de fusta. Al costat oest hi ha una grada correguda i una font encastada a la paret. A més, hi ha diverses jardineres amb flors i plantes, i algunes moreres i lledoners per fer-hi ombra. Al sector de llevant es conserven les restes del mur de contenció de la bassa, així com la meitat de la secció del pou del molí fins a una altura d'1 metre. | 08193-59 | Plaça de les Basses, s/n | La plaça va ser inaugurada el 25 de juny de 1996. | 41.6247300,2.5690000 | 464097 | 4608201 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82078-foto-08193-59-2.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||||
| 82088 | Placa commemorativa de la Festa Votada o Festa Nova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-commemorativa-de-la-festa-votada-o-festa-nova | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2017). Recuperem tradicions. Santiscle, revista d'informació local, núm. 25. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 3-4. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2017). 25 de juny, una data històrica. Santiscle, revista d'informació local, núm. 25. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 7-8 i 13. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 14. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (1992-1994). Programes d'actes de la Festa Nova. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. DE LA FUENTE BERMÚDEZ, Vicente (2006). Diego Masana i Majó. Un escultor modernista entre Barcelona i l'Argentina. Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi (RACBASJ), Butlletí XXX, pp. 65-73. El centenario de la Guerra de la Independencia en Sant Iscle de Vallalta. La Ilustración Artística, núm. 1383 (29 de juny de 1908), p.430. RANGIL I BRUNET, DANIEL (2017). Llegendes d'invasors a Sant Iscle. Consultat 20 maig 2019, des de http://mitologiacatalans.blogspot.com/2017/10/llegendes-dinvasors-sant-iscle.html SÀIZ I XIQUÉS, Carles (2008). Ricard de Capmany i Roura (1871-1947). La passió romàntica per l'art medieval. El Sot de l'Aubó, núm. 26. Canet de Mar: Centre d'Estudis Canetencs, pp. 3-11. http://mitologiacatalans.blogspot.com/2017/10/llegendes-dinvasors-sant-iscle.html | XIX | Afectades per fongs i líquens. | A la façana de l'església parroquial hi ha dues plaques que commemoren un episodi de la Guerra del Francès ocorregut a Sant Iscle de Vallalta el 25 de juny de 1808. La primera de les làpides està signada per 'D. Massana', a partir d'un text de 'Ricart Cammany'. Es tracta de l'escultor modernista Dídac Massana i Majó, que va treballar per a Lluís Domènech i Montaner al Palau de la Música Catalana i al castell de Sant Florentina, i del canetenc Ricard de Campmany i Roura, pintor i decorador casat amb Júlia de Montaner, hereva del castell de l'esmentat castell i comtessa de la Vall de Canet. La làpida està emmarcada per la part superior amb una motllura rectangular sostinguda per dos capitells, afectada per biocolonització de líquens, fongs i altres microorganismes. Al centre hi ha un escut amb sant Iscle i santa Victòria flanquejat per la paraula 'SOM ATENS' i una representació en relleu de diversos membres d'aquest cos irregular, tocats amb barretina. A sota hi apareix aquest text, escrit en majúscules: '1808-1908. El poble de Sant Iscle a sos avis de l'any vuyt. Ab la fe al cor y les armes a les mans lliuraren al poble'l 25 de juny del extermini decretat pe'l frances. Commemorém anyalment llurs religió i patriotisme.' A la seva vora n'hi ha una altra amb l'escut actual de la població i la inscripció següent, també en caixa alta: 'Sant Iscle de Vallalta, 1908-2008. Pels fets ocorreguts el 25 de juny'. El relleu del fons fa al·lusió a la sobtada i miraculosa rierada i representa un corrent d'aigua embravit. | 08193-69 | Carrer de l'Església, 1 | El 25 de juny de 1808, les dones, els infants i la gent gran del poble es van refugiar dins el temple per protegir-se de la ira dels soldats napoleònics, que prèviament havien estat atacats pels sometents de la zona. Segons la creença popular, els precs dels refugiats van provocar una intensa tempesta i, acte seguit, una avinguda d'aigua que va desbaratar el setge i va causar gran mortaldat entre les tropes invasores. Després d'aquest favor diví, els isclencs es van tornar a aplegar en comunió i van fer el vot solemne de reverenciar cada any aquest succés; vet aquí que aquest homenatge rebi el nom de Festa Votada o Festa Nova, per distingir-la de la Festa Major. L'episodi s'inscriu en la primera etapa de l'ocupació francesa, quan les tropes de Napoleó Bonaparte pretenien emparar-se del castell d'Hostalric. Procedents de Barcelona, van travessar el Maresme pel litoral amb la finalitat de remuntar la Tordera, però des del primer moment van patir l'escomesa dels sometents a Montgat, Mataró, Sant Pol de Mar i Calella. Davant les dificultats per prosseguir el seu camí, es van desviar per Sant Pol a través de la riera de Vallalta amb la intenció de passar a Sant Celoni per Vallgorguina. En aquesta marrada, els francesos van ser víctimes de les emboscades dels sometents de la rodalia. La veu popular assegura que en el moment de depurar responsabilitats, la gent de Canet va involucrar als veïns de Sant Iscle i això va provocar la represàlia dels francesos contra la població. El 25 de juny van començar els saquejos i incendis pel sector de Can Torrus Vell, Can Roig del Castell, Ca l'Escloper i Can Preses. Assabentats del perill, els homes van tornar a agafar les armes i els més desvalguts van cercar la misericòrdia de l'Altíssim, que va atendre les seves súpliques i va desfermar un aiguat tan descomunal que es va endur els gavatxos riera avall. Sergi Alcalde (comunicació personal, 22 de setembre de 2018) explica que 'durant el segle XIX, les autoritats de Sant Iscle es negaven a fer presència durant la Festa Major de Canet (fet acostumat entre pobles veïns) i, per descomptat, les autoritats de Canet tampoc no eren convidades a la Festa Major de Sant Iscle. Vet aquí perquè en un acte de perdó públic, i en el centenari de l'esdeveniment, el Sr. Montaner va regalar la placa esculpida que hi ha a la façana de l'església Parroquial de Sant Iscle'. | 41.6235500,2.5693000 | 464121 | 4608070 | 1908 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82088-foto-08193-69-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82088-foto-08193-69-3.jpg | Inexistent | Modernisme | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Dídac Massana i Majó | Antigament, en ocasió de la Festa Votada s'hi feia una missa solemne i una processó en què els nens i nenes anaven abillats amb els vestits de comunió. També hi havia sardanes i balls de tarda i nit, a la plaça i al Sindicat. La celebració va ser recuperada el 1991 per iniciativa del Grup Isclenc i es va celebrar amb algunes intermitències fins al 2017. | 105 | 51 | 2.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||
| 82082 | Pessebre monumental | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pessebre-monumental | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2017). Santiscle, revista d'informació local, núm. 26. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 10. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Gent de Sant Iscle. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, p. 23. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, p. 72. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2000). Missatge del pessebre. Santiscle, revista d'informació local, núm. 2. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 7. TURÓN, Susanna (1996). La tradició del pessebre a Sant Iscle. L'Eixida, revista independent d'informació local, núm. 1. Edicions Els 2 Pins. Canet de Mar, pp. 12-13. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA. Sant Iscle. Revista d'informació local. Núm. 26. Desembre 2017, p. 10. | XX-XXI | Representació figurativa sobre el naixement de Jesús que es fa durant el temps de Nadal en un petit local de la parròquia. Es tracta d'una cotxera de planta rectangular de 12 metres quadrats amb coberta en forma de volta de tartana. El revestiment exterior està en mal estat a causa de les filtracions d'aigua, per la qual cosa es detecten problemes d'humitat a l'interior. Els impulsors del pessebre són en Goyo Fonseca i en Pere Pera, que cada any dissenyen i executen un diorama lleugerament diferent respecte de l'anterior. Les limitacions de l'espai en dificulten la disposició, sempre des de la mateixa perspectiva, i els obliga a començar la feina per la capçalera per anar marxant de recules. L'horitzó és sempre serrat de muntanyes, i el color blavet de les parets fa el paper de la volta celeste. Totes les edificacions i figures són fetes i decorades manualment a partir de materials com el fang, la fusta o el Porexpan. Els exemplars vegetals acostumen a ser sempre naturals. L'escenari que en resulta no és cap recreació, sinó que és la concreció d'un paisatge projectat en la imaginació dels seus faedors. Els punts de contacte amb la realitat local no sempre predominen, però són significatius. No hi falta mai l'ermita de la Salut i alguna al·lusió als antics quefers del món rural, com les feines pròpies del temps de verema. El pessebre s'inaugura cada 24 de desembre després de la missa del gall i queda instal·lat fins passat Reis. Durant aquest període, es pot visitar cada dia de 18 a 20h i els festius, de 12 a 21h. | 08193-63 | Carrer de l'Església, s/n, al davant del número 17 | 41.6238200,2.5689700 | 464094 | 4608100 | 1983 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82082-foto-08193-63-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82082-foto-08193-63-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Goyo Carrasco i Pere Pera | Les fotografies que il·lustren aquest element han estat obtingudes de les xarxes socials de l'Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. | 2116 | 4.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||
| 82105 | Passera del torrent de la Roureda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/passera-del-torrent-de-la-roureda | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 33-34. | XX | Passera de 6 metres de llum feta d'obra i fusta que travessa el curs baix del torrent de la Roureda Vallalta en sentit E-O, ja que es tracta d'un curs d'aigua força constant que, a més, pot glaçar-se en època hivernal. Antigament, la passera connectava el centre de la població amb el camí que menava a Sant Cebrià de Vallalta. El pont consta d'un pilar d'obra a cada riba precedits de tres graons de maó pla que permeten pujar i baixar a la plataforma de creuament. La palanca pròpiament dita salva una altura de 95 centímetres al costat est i de 180 centímetres a l'oest i és feta d'un sol tauló de fusta ben escairat de 20 centímetres de gruix i 46 centímetres d'amplada. Una senzilla barana de ferro amb el passamà situat a 92 centímetres d'altura garanteix la seguretat dels vianants. | 08193-86 | Al capdavall del barri de la Poca Farina | 41.6218800,2.5700400 | 464182 | 4607885 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82105-foto-08193-86-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82105-foto-08193-86-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | A la confluència de la riera de Vallalta amb el torrent de la Roureda | 80 metres aigües amunt hi ha una altra passera d'obra amb baranes de ferro (amb coordenades X: 464205 Y: 4607971 H: 114.1), exempta d'interès patrimonial, que creua el torrent en la mateixa direcció i que comunica el barri de la Poca Farina amb la travessia urbana de la carretera BV-5128. | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||
| 82104 | Passera de Cal Sec | https://patrimonicultural.diba.cat/element/passera-de-cal-sec | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 33-34. BIBLIOTECA DE CATALUNYA (2019). Fons fotogràfic Salvany. Riera i església de Sant Iscle de Vallalta. Consultat 20 maig 2019, des de http://mdc.csuc.cat/cdm/ref/collection/bcsalvany/id/3798 BIBLIOTECA DE CATALUNYA (2019). Fons fotogràfic Salvany. Pontet sobre la riera de Sant Iscle de Vallalta. Consultat 20 maig 2019, des de http://mdc.csuc.cat/cdm/ref/collection/bcsalvany/id/3751 | XX | Les fustes estan en mal estat de conservació, cruixeixen al passar i tota la estructura fimbreja. | Passera de 7,8 metres de longitud feta de ferro que travessa la riera de Vallalta en sentit N-S, ja que es tracta d'un curs d'aigua constant que, a més, pot glaçar-se en època hivernal. Antigament, la passera unia el centre de la població amb la masia de Cal Sec, que li dona nom. L'estructura portant consisteix en una ànima de ferro de fosa completament plana formada per dos travessers longitudinals units per petites nervacions transversals que descansa, tota ella, directament sobre els marges del torrent. Les baranes laterals estan doblades i són sostingudes per ferros en forma de creu. El passamà té una altura de tan sols 46 centímetres i la plataforma de pas està formada per quatre taulons amb una separació lateral de dos dits entre cadascun d'ells. Actualment, les fustes es troben en mal estat de conservació: cruixen quan es trepitgen i tota l'estructura fimbra. Si bé hi ha una petita porta de barrots que n'impedeix l'accés des de la riba nord, no hi ha cap senyal ni indicació de prohibició expressa, la qual cosa revesteix una gran perillositat. | 08193-85 | Al capdavall del barri de la Poca Farina | 41.6218600,2.5698800 | 464168 | 4607882 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82104-foto-08193-85-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82104-foto-08193-85-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | A la Biblioteca de Catalunya es conserva una fotografia feta per Josep Salvany l'any 1916, titulada 'Pontet sobre la riera de Sant Iscle de Vallalta', d'una palanca de fusta que podria haver precedit l'actual passera de ferro de Cal Sec.Prop de 500 metres aigües amunt hi havia una altra passera feta de posts i baranes de fusta que creuava la riera en la mateixa direcció i que comunicava la riba esquerra amb el camí a Can Preses i Can Rotllo. Pels volts de l'any 2000, la llera va ser endegada amb esculleres de pedra i la vella passera va ser substituïda per una de nova (amb coordenades X: 463395 Y: 4608201 H: 119.5), exempta d'interès patrimonial, que dóna accés a la zona poliesportiva del pavelló municipal. A la Biblioteca de Catalunya hi ha una altra imatge de Josep Salvany, també de l'any 1916, anomenada 'Riera i església de Sant Iscle de Vallalta', en què apareix una passera de fusta que, per les vistes de l'entorn, podria correspondre a l'anteriorment descrita, si bé la plataforma d'accés també podria haver patit modificacions. | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||
| 82085 | Parc dels Vegetals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-dels-vegetals | Espai obert situat al capdavall del barri de la Poca Farina, en el marge esquerre de la riera de Vallalta. Es tracta d'un parc lineal paral·lel al curs fluvial de 4.300 metres quadrats de superfície, comptant els talussos inferiors i superiors a la plataforma intermèdia. El terreny és propietat del Bisbat de Girona, però existeix un acord amb l'Ajuntament per destinar-lo a ús públic. El parc va ser inaugurat el 26 d'octubre de 2008. El seu accés està limitat a vianants amb una cadena, i el límit amb la riera està tancat amb una barana de fusta tractada. En l'extrem sud del parc hi ha un escenari cobert per fer-hi activitats lúdiques, com ara les diades de la maduixa, al maig, i el bolet, a l'octubre. La zona està il·luminada amb balises i equipada amb alguns bancs i papereres. L'entorn és poblat de la vegetació pròpia d'un ecosistema mediterrani típic de ribera, amb plàtans, lledoners, alzines, acàcies, pins pinyers i algun llorer, a més d'arbusts i lianes pròpies dels boscos humits, com l'arç blanc, l'aranyoner, l'esbarzer, l'arítjol, el galzeran, l'heura, la vidalba, el sanguinyol, el lligabosc atlàntic, el càrex pèndol i la falguera. | 08193-66 | Carrer de Josep Maria Collet, s/n | 41.6226600,2.5687500 | 464075 | 4607972 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82085-foto-08193-66-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82085-foto-08193-66-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Propietat privada. Accés públic. | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||||||
| 82109 | Parc del Montnegre i el Corredor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-del-montnegre-i-el-corredor-1 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 30. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre: parc del Montnegre i el Corredor. Canet de Mar: Edicions Els 2 Pins. BOADA I JUNCÀ, Martí (1984). Flora, fauna i plantes remeieres del Baix Montseny-Montnegre. Sant Celoni: Centre d'Estudis i Documentació del Baix Montseny. BOADA I JUNCÀ, Martí (1990). Fauna i home al Montseny i al Montnegre. Santa Maria de Palautordera: Ajuntament de Santa Maria de Palautordera. CARDÓS, Agustín (1951). Montnegre i Corredor. Barcelona: Miquel Arimany. CROS, R. M. (1985). Flora biològica del Montnegre. Barcelona: Institut d'Estudis Catalans. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Pla Especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals. FÁBREGAS, Mar (2018). Informe resum. Acompanyament al procés participatiu d'informació sobre el desenvolupament de la modificació en curs del planejament Parc del Montnegre i el Corredor. Sessió informativa de Sant Iscle de Vallalta celebrada el 25 d'octubre de 2018. Consultat 20 maig 2019, des de https://parcs.diba.cat/documents/202412/211864862/02_20181025_Sant_Iscle.pdf/14ee61ff-9362-4529-a4ff-20999d8961a7 LASSERRA, V. De (1911). Excursions curtes del Foix al Tordera i de la mar a les Serres Occidentals del Penedès, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Montseny i Montnegre. Barcelona: L'Avenç. LLOBET, Salvador (1966). Montnegre. Coll Sa Creu - Hortsavinyà - Vall del Tordera - Fuirosos - Vallmanya - Montbrugós y Vall Alta. Mapa topográfico. Guía cartográfica. Excursiones - Turismo. Granollers: Editorial Alpina. LUNA, Gonçal (2005). Parc del Montnegre i el Corredor. Barcelona: Diputació de Barcelona. PANAREDA CLOPÉS, Josep M. (2019). La vegetació del Montnegre i el Corredor. Consultat 20 maig 2019, des de https://parcs.diba.cat/documents/202412/202534/p05d062.pdf PANAREDA CLOPÉS, Josep M; PINTÓ FUSALBA, Josep i ROMO DÍAZ, Àngel (2019). 'Els arbres espontanis del Montnegre i el Corredor'. III Trobada d'Estudiosos del Montnegre i el Corredor. Monografies, 32. Barcelona: Diputació de Barcelona, pp. 105-110. PORTALS, Joan (1998). El Montnegre, una història de mil anys. Arenys de Mar: Els llibres del Set-ciències. RIERA i IBERN, Salvador (1992). El triangle Montseny-Corredor-Montnegre. Quadern de caça. Sant Celoni: Coop. Sant Celoni. https://parcs.diba.cat/es/web/montnegre/proposta-modificacio-ein-montnegre-corredor | Pels seus valors naturals intrínsecs, l'any 1989 va ser aprovat el Pla Especial del Montnegre i el Corredor, un document normatiu que delimita com a Parc Natural una superfície de 15.012 hectàrees sobre les quals estableix una zonificació del sòl, en regula els usos i defineix els nivells de protecció. L'any 1992, 14.701 d'aquestes hectàrees van ser incloses en el Pla d'Espais d'Interès Natural (PEIN) de Catalunya i, l'any 2006, dins la xarxa Natura 2000. El Parc del Montnegre i el Corredor està integrat dins la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació, té la seu a Vallgorguina i compta des de l'any 2002 amb una Oficina d'Informació a Sant Iscle, en dependències de l'Ajuntament. L'àmbit del Parc és gestionat per un Consell Coordinador format per la Diputació de Barcelona, la Generalitat de Catalunya i tretze municipis: vuit del Maresme (Arenys de Munt, Dosrius, Mataró, Palafolls, Pineda de Mar, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta, Tordera), quatre del Vallès Oriental (Llinars del Vallès, Sant Celoni, Vallgorguina i Vilalba Sasserra) i Fogars de la Selva. L'òrgan rector presta suport als ajuntaments en matèria de conservació, foment de l'ús públic, promoció sostenible del territori, educació ambiental, senyalització d'itineraris i d'elements d'interès, gestió forestal, manteniment de la xarxa viària i prevenció d'incendis, entre més. En el cas de Sant Iscle de Vallalta, la seva col·laboració és clau en l'organització de la Fira del Bolet i de diverses activitats esportives i de lleure, com curses esportives i caminades populars. A més de ser el municipi del Maresme amb més massa arbòria, Sant Iscle de Vallalta té 879 hectàrees dins del Parc, la qual cosa representa més de la meitat de la superfície del terme. Per aquest motiu, el municipi aposta per erigir-se 'la porta del Montnegre' com a línia estratègica de treball per posar en valor els seus actius històrics, patrimonials i naturals. La totalitat d'aquestes hectàrees estan localitzades en la meitat nord, en els contraforts de solell del turó Gros i el turó d'en Vives, sempre per damunt de la cota 275. La comunitat natural més característica és l'alzinar litoral, constituïda per un estrat d'espècies quercínies amb diverses variants, segons quina sigui l'espècie predominant: el suro o surera, que es distribueix pels vessants més secs i assolellats, o bé l'alzina, amb un elevat recobriment arbori i arbustiu que li dona un caràcter més ombrívol i fresc. El gran nombre i diversitat d'espècies que alberga (roure de diversos tipus, arboç, bruc, marfull, galzeran, matapoll, viola, heura, esparreguera...) el converteixen en un hàbitat del màxim interès. Les condicions climàtiques i edàfiques d'algunes fondalades afavoreixen la presència de dues comunitats menors, però molt interessants: el bosc de ribera, amb presència de verns, oms, freixes, gatells, llorers i avellaners, i les rouredes, més escasses i localitzades, de roure martinenc, roure de fulla gran, roure cerrioide i roure glaner o africà. Les comunitats d'alteració són les que apareixen a causa de l'acció antròpica sobre les comunitats naturals, ja sigui per tala o incendi, o bé com a conseqüència de la recuperació del bosc sobre els erms o conreus abandonats. Les més comunes són les pinedes de pi pinyer i les garrigues, les brolles i les màquies, que sovint fan de sotabosc; però també les castanyedes i fins i tot les suredes, afavorides dècades enrere per la mà de l'home. Per últim hi ha les comunitats no naturals, entre les quals s'inclouen els conreus agrícoles, en franca regressió, i les repoblacions forestals o plantacions d'arbredes de pi pinyer, pi blanc o bord, pi pinastre i pi insigne. | 08193-90 | Carrer de les Escoles, 2 (Punt d'Informació del Parc) | Des de principis de 2017, les administracions públiques que integren el Consell Coordinador del Parc han estat elaborant una proposta de modificació i ampliació de l'àmbit de l'EIN amb l'objectiu de salvaguardar i garantir la viabilitat ecològica dels ecosistemes i hàbitats d'interès que el 1989 en van quedar al marge. La proposta preveu, a més, la incorporació de sis nous municipis: Argentona, Calella, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Pol de Mar, Sant Vicenç de Montalt i Santa Susanna. Per tal de donar a conèixer la proposta de nova delimitació elaborada, l'octubre de 2018 es va celebrar una sessió informativa a Sant Iscle de Vallalta, a la qual van assistir una vintena de propietaris de finques rústiques de la població. A nivell local, l'ampliació de l'EIN implicaria un augment significatiu de la superfície protegida, ja que aquesta incorporaria la majoria de fondalades i espais intersticials actuals situats entre els 180 i els 300 metres d'altitud al quadrant nord del terme municipal. | 41.6243400,2.5691600 | 464110 | 4608158 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82109-foto-08193-90-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82109-foto-08193-90-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Cont. Descripció: D'acord amb el biòtop mediterrani, la fauna característica del massís inclou, entre els mamífers, el senglar, que es multiplica sense aturador, l'esquirol, que minva de forma alarmant, el cabirol, el gat mesquer o geneta, el gorjablanc o fagina, la guineu, el toixó, la mostela, l'eriçó, la musaranya, el liró gris, el talp, el ratolí de bosc i el rat buf. Entre les aus hi destaquen l'àliga marcenca, l'aligot, l'esparver, l'astor, l'oriol, el pinsà borroner, el gaig, la becada, l'oreneta, la puput, la cadernera, el pica-soques, el picot o les mallerengues. Entre els rèptils, la serp de vidre, la serp blanca, la serp d'aigua i el llangardaix ocel·lat. I entre els amfibis, el tòtil, la granota, la reineta, el tritó i la salamandra. | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||||
| 82056 | Molí d'en Torrus o de la riera de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-den-torrus-o-de-la-riera-de-vallalta | ARXIU DE LA CORONA D'ARAGÓ (1667). “Reial Audiència. Plets Civils”, 26613. Causa de Joan Torró (o Torras), pagès de Sant Iscle de Vallalta, i després Pere Torró, pagès, contra diversos creditors. ARXIU DE LA CORONA D'ARAGÓ (1554). “Ordes Religiosos i Militars. Monacals-Hisenda”, Volum 807. Capbreus del priorat de Sant Marçal del Montseny. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 41546. RANGIL I BRUNET, Daniel (2009). Vògits, modolons i desfedors. Recull de la memòria oral del Montnegre (II). Capellades: Daniel Rangil, pp. 72-74. | XVIII | Molt transformat per l'adequació en restaurant | Molí fariner de planta rectangular de 12 metres de longitud i 7 d'amplada, aproximadament. L'edifici primigeni constava de tres nivells de circulació, que tenien la consideració de planta soterrani, planta baixa i primer pis per la façana principal, orientada a llevant. Al costat de ponent, hi havia la bassa, avui terraplenada i convertida en jardí, de manera que únicament hi sobreeixia la planta superior, que acollia l'habitatge del moliner. Entre la plataforma anterior i la posterior hi ha 4 metres de diferència. Els paraments són fets de paredat comú amb menudall i còdols de riu. Els brancals, ampits i llindes de les obertures són de maó massís, rematades en forma d'arc rebaixat amb peces de cantell. Aquest material és també present en la imbricació de la cornisa i en algunes arestes de l'edifici. A l'angle sud-est hi ha tres pedres lligades, en espera d'una possible ampliació. La construcció ha estat molt transformada amb l'addició de diversos cossos i volums, fruit de la rehabilitació i adequació com a restaurant de què va ser objecte l'any 1989. Com en l'actualitat, l'edifici es componia de tres crugies perpendiculars i tenia coberta de teula de dos aiguavessos amb el carener paral·lel. Les dues primeres seccions han estat remuntades mig metre i la secció nord ha estat sobrealçada amb una planta per igualar-ne l'altura. Aquesta darrera té un terrat pla que acull una xemeneia amb la sortida de fums de la cuina, així com totes les instal·lacions de climatització de l'establiment. Per tal de camuflar-les s'ha format un acroteri perimetral seguint les mateixes pautes estètiques que la resta de paraments i coronat amb una línia de teules. La façana principal es compon sobre tres eixos verticals. El portal original se situa a l'extrem sud i actualment està inutilitzat amb una reixa de ferro de nou encuny. Al centre hi ha dues finestres amb reixes antigues i a l'extrem nord s'ha obert un portal amb ventalla, protegit amb una reixa mòbil, que dona accés a un cobert de planxes asfàltiques sobre una armadura de fusta on es fa la brasa del restaurant. En les immediacions hi ha una torre elèctrica de mitja tensió que enlletgeix la visió. A la façana sud només hi aflora la planta superior, al mig de la qual hi ha una porta amb arc escarser de maons i una reixa oscil·lant de nova fabricació. Al seu interior hi ha un dels menjadors del local. Els nous usos de l'edifici han traslladat l'accés principal a la façana oest. L'ingrés s'efectua a través d'un cos afegit que fa les funcions de rebedor i distribuïdor, amb entrada en forma d'arc rebaixat al costat sud i una finestra geminada d'arc de rodó a la cara oest. A continuació hi ha una lluerna sobre el pou o cup del molí que segueix el pendent de la teulada. La claraboia dona llum zenital a una escala de cargol feta de fusta que comunica amb la cuina de l'establiment, situada a la planta inferior. Per unir el pou amb les dependències de la planta baixa ha estat necessari obrir un esvoranc en el mur de càrrega. El molí se situa en posició transversal a la riera, de manera que els fonaments de la cara nord s'enfondeixen en el marge dret de la llera. A la part inferior hi ha dues galeries superposades formades per dues voltes rodones cadascuna que constitueixen el cacau o canal de desguàs, alhora que actuen també com a contraforts del mur de contenció de la plataforma sobre la qual s'assentaven el molí i la bassa. Damunt d'aquest sòcol es forma un gran arc central rebaixat que va del forjat fins al sostre de la planta baixa. Actualment, la meitat inferior d'aquesta obertura està paredada i la part superior dona claror a la cuina, juntament amb una altra finestra reixada situada a la banda nord. | 08193-37 | Al quadrant sud-est del terme, al marge dret de la riera de Vallalta, en el pk 23,2 de la BV-5128. | El molí es troba situat 50 metres aigües amunt de la confluència de la riera de Vallalta i el torrent d'en Torres. Aquest darrer davalla de Can Torrus Vell, que el segle XVI era anomenat 'mas Torró'. L'edificació apareix identificada com a 'Molí d'en Torres' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. Al seu llibre 'Vògits, modolons i desfedors', Daniel Rangil (RANGIL 2009:72) explica el funcionament del 'molí d'en Torrus' a través del testimoni de Joan Bassols. Descendent d'una família de moliners, Bassols va rellevar el pare a la seva mort, l'any 1949, i va estar-s'hi fins que l'aparició dels molins elèctrics va fer-lo abandonar l'activitat, el 1953, ja que 'no érem els amos dels molins i també havíem de pagar una mica d'arrendament'. Els moliners cobraven un preu als pagesos que els duien el gra, tot i que 'si no tenien diners et quedaves un tant'. D'això se'n deia 'morturant' i representava un 10 per cent: 'per 50 quilos de gra que portaven, cinc quilos per al moliner'. Al molí d'en Torrus hi havia dues moles, amb dos carcabans. 'A última hora només en fèiem anar una', però antigament funcionaven les dues: una per a consum humà i l'altra per al bestiar. D'aquesta manera també s'evitava que els primers i últims grans de cada molta es barregessin, ja que tant aviat es molia blat com ordi, civada, aglans o faves seques per engreixar els porcs. 'El molí començava a la tardor' i s'hi feien dues bassades diàries: una al matí i una a la tarda. La bassa 'era grossa' i trigava 'sis o vuit hores a ser plena', tenint en compte que 'la riera baixava quasi tot l'any'. Cada bassada 'durava tres hores i mitja' i hi 'baixava un bon rec', però 'si la feies al vespre no podies engegar fins a les quatre o les cinc de la matinada'. El pou del molí tenia 'deu metres' de fondària i 'a baix hi havia com una roda de carro, però amb esclops'. El rodet era de fusta i 's'havia d'anar falcant perquè no marxés. Amb una palanca graduada amb un bastó li donaves la pressió' adient per fer girar l'eix de la mola de dalt. 'Tenies dos bastons amb una creueta perquè si volies més de pressa posaves el mes gros', i a l'inrevés. La pedra de dalt 'era molt bona'. Pesava prop de tres tones i feia vuitanta o setanta centímetres de gruix i un metre i mig de diàmetre, amb tres cèrcols de ferro. La de sota, en canvi, 'ja havia servit molts anys' i 'poder feia trenta centímetres', ja que 'només tenia dos cèrcols'. De tant en tant s'havien de 'picar les regates amb unes escodes. Això ho fèiem cada mig any perquè sinó anava quedant fina i no treballava'. La pedra sotana era fixa, mentre que la de sobre s'havia d'aixecar i tombar amb una grua que hi havia al costat'. | 41.6216200,2.5762800 | 464701 | 4607853 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82056-foto-08193-37-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82056-foto-08193-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82056-foto-08193-37-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Cont. Descripció: La cara nord es completa amb la remunta o refacció del primer pis. Avui dia acull la barra del bar i un dels dos menjadors del restaurant. Es tracta d'una gran sala voltada de finestres emmarcades en maó: una a llevant, dues a ponent i quatre a tramuntana. A l'esplanada exterior situada a ponent hi ha un aparcament de terra reservat als clients i, seguidament, una terrassa exterior amb tarima i pèrgola de fusta, per un costat, i un parterre de gespa, per l'altre. Al mig d'aquest espai hi ha exposades dues moles de pedra semienterrades i recolzades entre elles; una de sencera i l'altra, possiblement trencada per la meitat. | 119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||
| 82057 | Molí de Can Camps o de Sant Iscle | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-can-camps-o-de-sant-iscle | ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA. ANC1-1-T-6844. 'Comissió de Responsabilitats. Registres núms. 6262 i 6263 de 12 de febrer de 1938'. Comitè d'Apropiacions. Expedients de confiscació; adjudicació i reclamació de béns confiscats del Maresme: Montgat, Òrrius, Palafolls, Pineda de Mar, Premià de Mar, Sant Andreu de Llavaneres, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 41547. | XIX-XX | Parcialment arruïnat a causa de l'abandonament. | Molí fariner amb planta en forma d'ela (L) de 12 metres de longitud i 12 d'amplada. L'aigua per moure el giny procedia de l'actual plaça de les Basses, per la qual cosa la façana nord queda subsumida en aquesta plataforma. L'edifici consta de planta baixa i pis amb coberta de dos aiguavessos amb el carener paral·lel a la façana principal. Aquesta es troba orientada a migdia i es compon sobre dos eixos verticals. A la planta baixa hi ha un porta emmarcada en pedra bisellada i en forma d'arc rebaixat. Al seu costat hi ha adossada una construcció auxiliar de planta rectangular i única amb coberta de fibrociment amb caiguda cap a llevant. A la primera planta apareixen dues finestres de component vertical. Al pany central hi ha esgrafiada una llegenda en lletres majúscules i tres línies de text que diu així: 'AÑO 1900 / MOLINO / HARINERO', i, sota seu, dues possibles inicials: DC i BB. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc, amb diversos motius ornamentals en color grana o roig anglès, com ara els cadenats de les cantonades, les viseres de les obertures i les sanefes a nivell dels forjats. Tot plegat recorda la decoració de Can Camps o Can Baltà, finca situada a l'altra riba del torrent i amb la qual estava unida través d'un pont de maons, avui arruïnat, pintat del mateix color. La façana de llevant es compon sobre tres eixos. A la planta baixa té dues finestres laterals de diferent format amb reixes també distintes. En posició central, però lleugerament desplaçat de l'eix de simetria, hi ha un pou de planta circular revestit amb maó pla en vertical. La captació està protegida per una caixa d'obra, també de maó, que ha perdut l'arrebossat, i que es projecta fins a l'altura de la primera planta. Sobre seu descansa el replà de l'escala exterior que serveix per accedir-hi. Es tracta d'una modificació posterior, tant pels materials utilitzats (ànima de ferro industrial i graons prefabricats) com per la reducció de les mides de la porta. A cada costat hi ha una finestra. La façana nord es desdobla en dues seccions. La davantera, de dues crugies, té una porta metàl·lica d'una sola fulla a la planta baixa i una finestra en un lateral del primer pis, mentre que la malesa i la vegetació només deixen veure una finestra reixada a la planta superior del cos posterior. La teulada està en mal estat i té una lona de plàstic al tremujal de llevant de la cos davanter per evitar l'entrada d'aigua. També estan malmesos i s'hi compten algunes faltes entre els cabirons que sostenen el ràfec de les façanes de llevant i migdia. Pel que fa a l'interior, hi ha col·locats diversos puntals per estintolar les bigues del primer pis. | 08193-38 | Pas del Molí, al carrer de les Escoles, s/n (antigament, carrer de les Sortides, núm. 2). | L'edificació apareix identificada com a 'molino harinero' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. Durant la Guerra Civil, l'Ajuntament va confiscar el molí i la resta de finques de Can Camps al seu titular, Pere Baltà Tarafa, que havia fugit de la població. | 41.6249000,2.5691800 | 464112 | 4608220 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82057-foto-08193-38-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82057-foto-08193-38-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82057-foto-08193-38-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||
| 82081 | Macarronada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/macarronada | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2000). Macarronada popular. Santiscle, revista d'informació local, núm. 2, p. 10. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Gent de Sant Iscle. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 29. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (2007). Pla d'acció cultural de la Vallalta. Barcelona: Centre d'Estudis i Recursos Culturals, p. 22. | XX-XXI | Es tracta d'un sopar popular a l'aire lliure que se celebra el divendres de Festa Major, generalment l'última setmana de juliol. Abans es feia al pati de les escoles, però amb la reurbanització de la plaça de les Basses s'ha transferit a aquest espai. La Macarronada va començar com a divertiment d'un grup d'amics i amigues. Poc després es va obrir al públic i ha acabat esdevenint un dels reclams amb més èxit del programa. L'activitat és promoguda per una colla de persones sota el nom de Penya Macarronaire i acostuma a aplegar uns 500 comensals. Per tal de garantir-ne el bon funcionament, cal adquirir prèviament el tiquet a l'Ajuntament. A més d'un preu diferent per als menors i majors de 13 anys, s'ofereix un pica-pica i degustacions de macarrons cuinats de cinc o sis maneres. Després del sopar hi ha el Concert Jove, o, com diuen els seus impulsors, 'desemprés de la Macarronada, festa sonada!'. | 08193-62 | Plaça de les Basses, s/n | La Macarronada es va deixar de celebrar durant tres anys. La represa va arribar el 2012, de manera que el 2019 es compleix el 20è aniversari. | 41.6247300,2.5690000 | 464097 | 4608201 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82081-foto-08193-62-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82081-foto-08193-62-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les fotografies que il·lustren aquest element han estat obtingudes de les xarxes socials de l'Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. | 2116 | 4.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||
| 82083 | Llegenda de les Dones d'Aigua | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-les-dones-daigua | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Nou conte Dones d'Aigua. Santiscle, revista d'informació local, núm. 23. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 10. FABREGÀ, Míriam (2009). Les Dones d'Aigua. Santiscle, revista d'informació local, núm. 17. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 7. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta: la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta. Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 28-29. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, pp. 74-75. AMADES I GELATS, Joan (2001). Llegendes de coves, roques, mar i estanys catalans. Sant Vicenç de Castellet. Farell. AMADES I GELATS, Joan (1950). Folklore de Catalunya. Vol. I. Rondallística. Barcelona. Selecta, p. 102. CORTADELLAS, Xavier i PUJADÓ, Judith (2016). Llegendes d'aigua dolça. Les millors històries de rius, estanys i gorgs de les aigües dels dos costats del Pirineu i de la Catalunya Vella. La Bisbal d'Empordà: Sidillà, p. 308. DELHORT, Bibiana i JOSEPH, Fina (2016). Les Dones d'Aigua. Barcelona. Nova Casa Editorial. FANLO, Àfrica i JOSEPH, Fina (2009). Dones d'aigua. La Vallalta: Col·lecció Una rierada de contes, núm. 1. MESTRES I OÑÓS, APEL·LES (1933). Llegendes i tradicions del Montseny. Barcelona. Salvador Bonavia Llibreter, pp. 69-71. RANGIL I BRUNET, Daniel (2008). Històries i llegendes de l'any vuit. Recull de la memòria oral del Montnegre (I). Capellades. Daniel Rangil, pp. 201-204. | Les dones d'aigua són éssers mitològics amb aparença de fada que viuen en les aigües continentals com ara estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs i grutes. L'existència d'aquestes divinitats femenines té el seu origen en creences paganes anteriors al cristianisme, per a les quals l'element líquid és font generadora de vida i feminitat. Efectivament, l'aigua fertilitza la terra i regenera la natura. Als Pirineus i al Montseny existeixen llegendes de dones d'aigua que es pentinen les crineres i renten les seves robes les nits de lluna plena mentre entonen melodies encisadores. La gent creia que si algú era capaç de prendre'ls un vestit, mai no més no passaria pena. Hi ha també versions enfrontades pel que fa a la seva bondat, des del convenciment que no dubtaven a convertir les seves ofrenes en or o bé en carbó segons si la persona que les havia vistes en mantenia o no el secret. El seu record era encara molt viu en l'imaginari popular de principis del segle XX i va donar pas a la formulació de rondalles i romanços. Folkloristes com Joan Amades en van recollir les veus i les van traslladar als costumaris, i poetes i escriptors com Jacint Verdaguer o Víctor Balaguer les van incorporar al seus relats. En el cas de Sant Iscle, la presència de dones d'aigua està lligada al gorg que hi ha prop de Ca l'Oller, que n'ha pres el nom. L'any 1927, Apel·les Mestres va escoltar el relat 'd'una vella de vuitanta anys de Sant Iscle de Vallalta que conserva totes les seves facultats mentals i energies físiques' i que 'ho havia sentit contar cent vegades al pare'. Diu així: 'Una nit de lluna, passava el pare per la vora de la riera de can Vives, i va quedar-se embadalit veient les dones d'aigua estenent la roba que acabaven de rentar [...] degueren descobrir-lo, perquè es van posar a cridar-lo pel seu nom; el pare, malgrat ell, va anar-s'hi acostant i les dones d'aigua van agafar-lo i van endur-se'l a dins de la seva cova. Lo que va passar allà dintre ningú ho ha sabut mai [...] fos que les dones l'encisessin i li fessin perdre la memòria [...] fos que l'amenacessin si ho descobria, el fet és que el pare mai va poder dir-ne una paraula'. Aquell home no en va treure profit, però 'un altre veí de Sant Iscle, amic del pare, que va passar-li lo mateix que a ell, quan va ésser dintre la cova de les dones d'aigua, va robar-les-hi d'amagat una peça de roba; i des d'aquella hora endavant l'abundor va entrar en aquella casa, que mai més va faltar-los-hi res'. Més recentment, Daniel Rangil ha transcrit nous testimonis. Com el de Lola Nualart, que havia sentit a dir que les dones d'aigua de Sant Iscle dels trossets de segó en feien or. O el de Maria Rosa Omella, que recorda com 'les nenes de l'escola estaven molt espantades' perquè 'explicaven que a les nits sentien com les dones d'aigua picaven la roba amb els picadors'. I, finalment, el de Rosa Buhils, segons la qual l'Agustí de Can Bernat contava que una dona d'aigua 'estava prenyada' i les seves companyes 'van anar a buscar la comadrona de Can Caselles de Sant Iscle'. Quan va haver nascut la criatura li van dir què li devien i la dona va dir que res. Aleshores 'li van posar un grapat d'algo a la falda' a condició que no s'ho mirés fins arribar a casa, però vet aquí que 'quan arriba més a dalt de Can Parera li picava la curiositat' i va veure que era segó. 'Mal llamp!', va exclamar abans de llençar-lo. I tot va ser arribar a casa i adonar-se que 'les miques que havien quedat eren or'. | 08193-64 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82083-foto-08193-64-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82083-foto-08193-64-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Cont. Descripció: Joan Amades va plasmar-ne una altra versió, més polida, al seu recull de rondallística. Però és l'autora i estudiosa local Matilde Verdura la darrera ploma que l'ha recreada i qui l'ha fixada en l'imaginari col·lectiu, fins al punt d'inspirar la creació d'una parella de gegants i de donar nom a l'escola pública del poble. Es tracta de la història d'amor consumat entre una dona d'aigua i un pastor anomenat Iscle, i del part del seu fillet a mans 'd'una una velleta que vivia a Can Patiràs, la casa més propera'. Com resa la tradició, 'les companyes agraïdes obsequiaren la llevadora omplint-li el davantal amb quelcom que l'encuriosí [...] i el desencís la colpí: era segó. S'ho va prendre com una befa i el llençà d'aquí enllà', però quan va ser a casa 'totes les arruguetes i pleguets on hi quedaren restes s'havien convertit en or puríssim'. El desenllaç té dos finals possibles. El primer diu que 'baixà a la riera i es llençà a l'aigua desesperada, on va ésser engolida en càstig a la seva curiositat'. Una altra tradició assegura que Can Patiràs sempre més va tenir bones anyades. Quant al pastor, va pagar cara la seva gosadia i vagareja eternament pel Montnegre buscant la seva enamorada. L'any 2001, el cantautor Jaume Arnella va rebre l'encàrrec de compondre un romanço inspirat en aquesta contalla que va ser estrenat a Ca l'Oller com a cloenda del cicle de concerts 'Primavera de les Arts'. | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||||||
| 82084 | Llegenda de la Barraca dels Matiners | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-barraca-dels-matiners | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 74-75. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta: la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 26-27. VERDURA, Matilde; FIDEL, Cristina, i ESPERALBA, Jordi (2010). La cova màgica del sot de Bisarós. La Vallalta: Col·lecció Una rierada de contes, núm. 5. | Es tracta de l'adaptació d'una llegenda popular que l'estudiosa local Matilde Verdura havia sentit explicar als seus pares i que ella mateixa s'ha encarregat de fixar en una versió per a adults i en una altra per a infants. Diu que les aigües descendents del coll de Basses es precipiten al sot de Bisarós. En aquest indret hi havia una cova natural habitada per sàtirs i faunes, que per les nits sortien del cau a empaitar les nimfes del bosc. En certa ocasió, aquella fressa joliua va atraure l'atenció de tres germanes fadrines, que van ser descobertes i portades a la gruta, d'on mai més no en van eixir. Malgrat que els seus crits i gemecs se sentien per aquella raconada, ningú no va trobar-les. I passat el temps, hi van néixer tres pollancres per recordar-les i fer memòria de la seva imprudència. Temps a venir, la cova del sot de Bisarós va mudar el nom pel de la Barraca dels Matiners per l'amagatall que oferia als bandolers, tot i que també va aixoplugar-hi carboners, caçadors i boscaters en general. | 08193-65 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82084-foto-08193-65-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82084-foto-08193-65-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Recollida per Matilde Verdura | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||||||
| 82087 | Les Dones d'aigua | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-dones-daigua | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Nou conte Dones d'Aigua. Santiscle, revista d'informació local, núm. 23. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 10. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre: parc del Montnegre i el Corredor. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, p. 16 i 28-29. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, pp. 32 i 74-75. AMADES I GELATS, Joan (2001). Llegendes de coves, roques, mar i estanys catalans. Sant Vicenç de Castellet. Farell. AMADES I GELATS, Joan (1950). Folklore de Catalunya. Vol. I. Rondallística. Barcelona. Selecta, p. 102. CORTADELLAS, Xavier i PUJADÓ, Judith (2016). Llegendes d'aigua dolça. Les millors històries de rius, estanys i gorgs de les aigües dels dos costats del Pirineu i de la Catalunya Vella. La Bisbal d'Empordà. Sidillà, p. 308. DELHORT, Bibiana i JOSEPH, Fina (2016). Les Dones d'Aigua. Barcelona. Nova Casa Editorial. FABREGÀ, Míriam (2009). Les Dones d'Aigua. Santiscle, revista d'informació local, núm. 17. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 7. FANLO, Àfrica i JOSEPH, Fina (2009). Dones d'aigua. La Vallalta: Col·lecció Una rierada de contes, núm. 1. LUNA, Gonçal (2005). Parc del Montnegre i el Corredor. Barcelona. Diputació de Barcelona, p. 94. MESTRES I OÑÓS, APEL·LES (1933). Llegendes i tradicions del Montseny. Barcelona. Salvador Bonavia Llibreter, pp. 69-71. PUIGHERMANAL, Josep (2001). Retrobant Dones d'Aigua. Entrevista a Jaume Fuster. Santiscle, revista d'informació local, núm. 3. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 13-15. RANGIL I BRUNET, Daniel (2008). Històries i llegendes de l'any vuit. Recull de la memòria oral del Montnegre (I). Capellades. Daniel Rangil, pp. 201-204. San Acisclo de Vallalta, en la Dona d'aigua. Joaquim Castells. Fotografia 14 x 9 cm. Consultat 20 maig 2019, des de https://www.todocoleccion.net/postales-cataluna/sant-iscla-vallalta-domma-daigua-post-fotgr-joaquin-castells-fotgr-1919-14x9-cm~x29210786 | Gorg situat en el curs baix del torrent de Ca l'Oller, poc abans de confluir amb el torrent de Can Vives i donar origen al torrent de la Roureda o de la Font de la Salut. L'indret es troba aigües avall de la finca de Ca l'Oller, a la qual pertany. El paratge pren el nom de la llegenda homònima, que la veu popular identifica amb el sot de Can Patiràs, per la qual cosa ha adquirit un hàlit màgic. Es tracta d'una fondalada humida, fresca i ombrívola, coberta de molsa i poblada per espècies vegetals pròpies dels boscos de ribera com la falguera i les avellanoses. El saltant d'aigua té una altura aproximada de 6 metres i és format per roques de grans dimensions, la disposició d'algunes de les quals ha donat forma a una petita cova o avenc per on s'escola l'aigua. Als peus de la cascada hi ha el gorg pròpiament dit. A principis del segle XX, el nou propietari de Ca l'Oller, J. Fradera, hi va dur a terme una petita intervenció que s'inscrivia en el seu propòsit de convertir l'antiga masia en un palauet o torre d'estiueig i de dotar-la d'un seguit de jardins romàntics amb llacs i jocs d'aigua. En aquest cas, hi va fer construir -o potser ja hi era- una modesta resclosa d'obra de poc més de mig metre d'altura. Malgrat l'estacionalitat del torrent, el nivell del toll es mantenia constant durant tot l'any. Si bé se n'ha perdut la comporta o portella de ferro, la paret conserva intacta l'obertura amb arc escarser que permetia de desguassar, així com el remat de pedres a mode de merlets que facilitava el creuament del fondal sense sucar-hi el peus. En l'actualitat, pel torrent gairebé no baixa aigua, de manera que per la cascada només hi cau un regalim. A més de la secada dels darrers anys, el torrent acusa la manca de manteniment de les mines que alimentaven les basses i estanys de Ca l'Oller, els sobreeixidors de les quals li'n tornaven l'escreix. Tot i pertànyer a la propietat de Ca l'Oller i estar delimitat per un mur de tanca paral·lel al camí que mena a la casa, el parc de la Dona d'Aigua es troba obert al públic i és accessible a peu des de l'esmentada pista forestal. Malgrat la seva decrepitud, l'espai està raonablement ben mantingut. | 08193-68 | Camí de Ca l'Oller, s/n | Hi ha una postal editada per la casa Espadalé, de mitjan segle XX, il·lustrada amb un pla zenital de la resclosa. Existeix també, a Internet, una sèrie d'imatges preses pel fotògraf Joaquim Castells l'any 1919 amb distintes vistes de la cascada i el gorg. L'indret apareix representat amb el nom de 'Las Donas d'Aigua' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya l'any 1914. | 41.6380500,2.5545600 | 462901 | 4609686 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82087-foto-08193-68-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82087-foto-08193-68-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La llegenda de les Dones d'aigua té un gran predicament a Sant Iscle de Vallalta i forma part de l'imaginari col·lectiu dels seus habitants. En el decurs del temps ha donat nom a una sardana, així com als gegants, a l'escola i a algun establiment comercial de la població. Amb l'ànim de projectar la identitat del municipi a través de la llegenda, i de l'indret, la Festa de la Maduixa i el Vi n'ha introduït el component esotèric en la seva formulació i ha estat reconvertida en la Diada Màgica de la Maduixa i el Vi. | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||||
| 82086 | La Roca Caganera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-roca-caganera | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 32. | Pedra granítica de proporcions irregulars encastada al terra. La fama li ve per la tradició oral que li assigna una significació escatològica: s'explica que els pagesos i caminaires la feien servir per amagar les seves natges de les mirades indiscretes. Lluny d'estar-se'n, els isclencs la reivindiquen amb orgull, fins al punt que va donar nom a la primera capçalera local d'ençà de la dictadura, l'any 1980. La Roca Caganera forma part de tots els itineraris de natura i senderisme que discorren a l'entorn del GR-5 i n'és parada obligada. Per aquest motiu se n'ha arranjat l'espai amb la col·locació d'una tanca de fusta, al darrere, i d'un banc per seure-hi, al costat. | 08193-67 | Al final del carrer del Doctor Barri, un cop passades les últimes cases del veïnat d'en Soler. | 41.6293000,2.5672500 | 463953 | 4608710 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82086-foto-08193-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82086-foto-08193-67-3.jpg | Inexistent | Prehistòric | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Aquest indret està situat al nord del centre urbà de Sant Iscle de Vallalta, on comença el camí de terra que porta al veïnat de la Salut, Ca l'Oller, coll Senís i Can Vives de la Cortada. | 76 | 2153 | 5.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||
| 82021 | Inscultura del Pla de Forcs o Pedra de les Olles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/inscultura-del-pla-de-forcs-o-pedra-de-les-olles | ABELANET, Jean (1986): Signes sans paroles. Cent siècles d'art rupestre en Europe Occidentale. París: Hachette, pp. 161 i ss. BASSOLS FERNÁNDEZ, Immaculada (2005): Memòria de la intervenció arqueològica. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Núm. Reg. 6586. GENERALITAT DE CATALUNYA (2008). Actualització de la Carta Arqueològica del Maresme. Barcelona: Servei d'Arqueologia i Paleontologia PASCUAL GUASCH, Ricard (1988). La piedra con «cúpulas» del Pla de Forcs (Sant Iscle de Vallalta, Maresme, Barcelona). Barcelona: Espacio, Tiempo y Forma, Serie I, Prehistoria y Arqueología, pp. 445-453. | -XXVI/-XIX | Jaciment d'època prehistòrica consistent en una gran roca amb inscultures en forma de cassoletes, la qual forma part d'un aflorament granític format per tres grans pedres alineades de forma natural en sentit N-S, i d'altres pedres secundàries situades vessant avall. Aquest tipus d'afloraments rocosos són un fenomen geomorfològic característic de la Serralada Litoral anomenat 'caos de boles'. La roca amb inscultures té una planta ovalada, amb una base de 1,8m i una alçada de fins a 2,30m. El nom de Pedra de les Olles li ve donat per les fins a 25 cavitats (o cassoletes), algunes exemptes i d'altres unides entre elles mitjançant reguerons, que té excavades de forma artificial. Les cassoletes presenten diferents morfologies i dimensions: 19 són circulars, 5 el·líptiques (totes elles fan entre 8 i 20cm de diàmetre i entre 3-4cm de profunditat), una és cilíndrica (amb 40cm de diàmetre i una profunditat de 6cm), i una pren la forma de canal de desguàs cap enfora. Les incisions van ser practicades mitjançant la percussió amb altres materials petris, la qual cosa els confereix la típica secció en U, a diferència de les d'època ibèrica, romana o medieval en què l'ús d'eines metàl·liques dóna com a resultat seccions més profundes i en forma de V. Aquest tret, juntament amb el fet que les inscultures en forma de cassoleta es relacionen amb el fenomen megalític, permeten adscriure el jaciment una cronologia entre el Neolític mig/final i el Calcolític. Tot i la prospecció duta a terme l'any 2008 en motiu de la revisió de la Carta Arqueològica del Maresme, en què es va documentar i situar la pedra, no es coneixen altres jaciments arqueològics propers que puguin aportar més dades en relació a la cronologia. No hi ha consens pel què fa la interpretació d'aquest tipus de monuments. Algunes interpretacions sostenen que les inscultures serien marcadors o fites territorials que indicarien punts de reunió d'un grup humà o bé límits o lloc de pas. D'altres, en canvi, els atribueixen funcions de culte als deus o als difunts. En aquest cas, es creu que les cassoletes i els reguerons haurien servit per vessar els líquids de les libacions i ofrenes rituals. Jean Abelanet (1986) apuntà la hipòtesi que aquest tipus d'estructures serien una mena d'altar dedicat al culte d'una deessa prehistòrica de l'agricultura, la fertilitat i la vida d'ultratomba. La disposició de les cavitats de la Pedra de les Olles recordaria els antics kernoi grecs: un sistema format per un vas central i una sèrie de petits recipients anomenats kotiliskoi al seu voltant. Per Pascual Guasch, qui identificà i estudià l'element l'any 1988, seria 'incerta' tant la datació com la interpretació de la seva finalitat. L'autor no descarta algun tipus de relació amb la mort i 'amb algun element líquid' com l'aigua pel seu 'paper purificador', sense rebutjar, però, que sigui 'una simple manifestació de litolatria' vinculada a 'la veneració a certes pedres situades en les cruïlles' (PASCUAL, 1988:452). Aquest jaciment apareix citat en diversos estudis d'Immaculada Bassols. | 08193-2 | Pla de Forcs (o Pla de Forques o de Feres), en les inmediacions del GR-83, a tocar d'una clariana. | Sovint, les pedres insculturades es troben prop d'altres monuments megalítics, sepultures o assentaments. Per la seva perdurabilitat i ubicació preeminent a la capçalera de la Vallalta, és possible que les cassoletes del Pla de Forcs hagin estat reutilitzades al llarg dels segles. L'element, que va ser identificat i estudiat per Ricard Pascual Guasch l'any 1988, apareix citat en diversos estudis més recents d'Immaculada Bassols. L'any 2013, el Consorci del Parc del Montnegre i el Corredor hi va instal·lar un plafó informatiu amb finalitat divulgativa. | 41.6507300,2.5454700 | 462152 | 4611098 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82021-foto-08193-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82021-foto-08193-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82021-foto-08193-2-3.jpg | Legal | Neolític|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'accés al jaciment és fàcil i està senyalitzat. Es troba allunyat del nucli urbà, però s'hi pot arribar a través d'una pista practicable a peu o amb vehicle.Cronologia: Neolític final -2500 / Calcolític - 1800 | 78|76 | 1754 | 1.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||
| 82113 | GR-5 de Sant Celoni a Canet de Mar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gr-5-de-sant-celoni-a-canet-de-mar | https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-sant-iscle-de-vallalta/pujada-la-creu-de-canet AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Plànol Informatiu I.05 (Estructura de camins i població dispersa). Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. Natura local (2019). Pujada a la Creu de Canet. Consultat 20 maig 2019, des de https://naturalocal.net/ca/rutes-senderisme-catalunya/rutes-senderisme-barcelona/rutes-senderisme-sant-iscle-de-vallalta/pujada-la-creu-de-canet | El GR-5 és el sender de gran recorregut que uneix Sitges i Canet de Mar després de realitzar una corba de 214 quilòmetres que travessa els parcs naturals del Garraf, Montserrat, Sant Llorenç del Munt i l'Obac, el Montseny, i el Montnegre i el Corredor. Si bé està plantejat en sentit horari, el recorregut també es pot realitzar en direcció contrària; és a dir, sortint des de platja i acabant dalt la muntanya. Per aquest tram, se solen plantejar dues etapes possibles: o bé una de 23,7 quilòmetres entre Sant Celoni i Canet o bé una de 17 quilòmetres entre Sant Martí de Montnegre i Canet. Tot i el desnivell acumulat, la dificultat de l'itinerari és considera mitjana i el temps estimat per completar-les és de 8 hores i 15 minuts, i de 4 hores i 45 minuts, respectivament. En tots dos casos, el punt més alt del recorregut és el coll de Basses, a 720 metres d'altitud, que és la porta d'entrada a Sant Iscle. A continuació, el GR-5 passa per Can Vives de la Cortada i davalla fins al Sot de l'Infern per Can Serena i Can Parera. A l'altura de Can Bosc, el camí ressegueix el marge dret del torrent de la Roureda i passa per l'ermita de la Salut i la Roca Caganera abans d'arribar a la Plaça Major. Un cop creuada la riera de Vallalta per gual del pavelló municipal, el GR enfila amunt per Can Preses i Can Rotllo fins a treure a sortir al camí de Safiguera i acomiadar-se de Sant Iscle a la Creu de Canet. L'itinerari està correctament senyalitzat mitjançant retolació normalitzada del Parc del Montnegre i el Corredor i és de bon fer, ja que les pistes són amples i estan ben mantingudes. La ruta és coneguda com 'el sender dels miradors' per les panoràmiques sobre el Montseny i la Vallalta que s'ofereixen des de coll de Basses i per les vistes del litoral que s'observen des de Pedracastell. | 08193-94 | Camí que va del coll de Basses a la Creu de Canet, i viceversa | 41.6473100,2.5591400 | 463288 | 4610713 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82113-foto-08193-94-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82113-foto-08193-94-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | El recorregut del GR-5 transita per alguns camins històrics del municipi. Ho fa parcialment entre l'aiguabarreig del sot de l'Infern i el nucli urbà, i reprodueix fil per randa el camí de Can Vives i la pujada a la Creu de Canet des de Can Preses fins a Pedracastell. Tots tres apareixen representants en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya l'any 1914. El GR-5 recorre diferents trams dels camins grafiats amb els números 3 (camí a Coll Senís, Cal Paraire i Sant Celoni), 5 (camí de Pedracastell, per Can Roig del Castell), 13 (camí de Can Vives de la Cortada, per Can Parera) i 15 (camí de la Font del Montnegre a Cal Paraire) en el plànol I.05 (Estructura de camins i població dispersa) del text refòs del Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||||
| 82090 | Goigs de Sant Iscle i Santa Victòria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-iscle-i-santa-victoria-1 | ARIMANY I JUVENTENY, Joan (2019). Iscle i Victòria, dos sants cordovesos venerats a Calalunya. Consultat 20 maig 2019, des de http://www.joanarimanyjuventeny.cat/sants-tradicionals/iscle-i-victoria-dos-sants-cordovesos-venerats-catalunya/ ARIMANY I JUVENTENY, Joan (2013). Sants tradicionals catalans: santes i sants de la religiositat popular de Catalunya. Sant Vicenç de Castellet: Farell. Il·lustració de coberta. BIBLIOTECA DIGITAL DEL CENTRE DE LECTURA (2019). Goigs en alabansa dels gloriosos Mártirs St. Aciscle y Sta. Victoria (germans) los quals son venerats en la Iglesia Parroquial de St. Iscle de Vallalta. Consultat 20 maig 2019, des de https://bd.centrelectura.cat/items/show/14632 CAVALLÉ I CRIVILLÉS, Antoni (1991). 'Castell de Sant Iscle'. Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 348. GALIMANY I ARNAU, Manuel (1991). 'Sant Salvador de Breda'. Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, pp. 274-279. GENERALITAT DE CATALUNYA (2019). Castell de Sant Iscle. Consultat 20 maig 2019, des de http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=0&consulta=&codi=1953 MORETA I TUSQUETS, Ignasi (2002). 'Els goigs de Verdaguer: Edicions i estudis'. Anuari Verdaguer, revista d'estudis literaris del segle XIX, núm. 11, pp. 569-576. OLIVAR DAYDÍ, Alexandre (1977). 'Goigs dels gloriosos germans màrtirs Sant Iscle i Santa Victoria'. Catàleg dels Manuscrits de la Biblioteca del Monestir de Montserrat. Scripta et documenta, 25. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 228. PLADEVALL FONT, Antoni (1991). 'Sant Iscle i Santa Victòria del castell de Vidreres'. Catalunya romànica, volum. 5. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 349. SALAS I OLIVERAS, Ramon (2015). 'La impremta a Mataró'. Fulls, núm. 113. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria, Centre d'Estudis Locals de Mataró, pp. 36-40. VIÑOLAS ESTEVA, Josep Maria (2019). Goigs a Sant Iscle i Santa Victòria. Consultat 20 maig 2019, des de https://algunsgoigs.blogspot.com/search?q=sant+iscle | XVIII-XX | El document que hi ha a l'Església de St. Iscle es una còpia de l'original. | Full volant que conté, en català prefabrià, els 'Goigs en alabansa dels gloriosos Mártirs St. Aciscle y Sta. Victoria (GERMANS) los quals son venerats en la Iglesia Parroquial de St. ISCLE DE VALLALTA'. La còpia conservada està exempta d'imatges i va ser estampada a la impremta gironina de la Tipografia Moderna, domiciliada a la plaça de la Independència. El document reprodueix íntegrament, a dues columnes dins d'una orla, un text més antic recollit sense variacions en goigs d'altres parròquies i oratoris, com són els casos de Bàscara, a l'Alt Empordà; de Centenys, al Pla de l'Estany, o de Surp, a la vall d'Àssua. El precedent més antic d'aquesta versió correspon als goigs del monestir benedictí de Sant Salvador de Breda, imprès igualment a Girona per l'estamper i llibreter Jaume Bro l'any 1754. Existeix també una edició del segle XIX corresponent als Gloriosos germans Sants Asiscle y Victoria, patrons de la parròquia de Dosrius estampada a la Impremta Abadal de Mataró. El text conté una glossa que comença dient 'De Espanya sou naturals / y en Córdova vos criáreu' i una tornada que resa així: 'Lliris ab sanch esmaltats / flors del verger de la Gloria / Gloriós Aciscle, y Victoria / siau nostres advocats'. La composició acaba amb l'Oremus següent: 'Deus, qui nos concedis Sanctorum Martirum tuorum Aciscli, et Victoria, natalitia colore da nobis in eterna beatitudine de corum societate gaudere. Per Christum Dominum... Amen'. | 08193-71 | Carrer de l'Església, 1. Centre urbà, dins el barri de la Poca Farina. | Sant Iscle o Aciscle i la seva germana Santa Victòria van ser dos cristians cordovesos martiritzats i assassinats l'any 303 dC, en temps de l'emperador Dioclecià. Després de ser torturats, Iscle morí decapitat i Victòria va ser assagetada. Per això se'ls representa junts. Ell acostuma a vestir una túnica curta i ella una altra de llarga fins als talons, pròpies dels joves romans. Com a atributs porten la palma del martiri, tots dos; una espasa, ell, i unes fletxes, ella. Una passió tardana del segle X narra que el prefecte de la ciutat, Dió, va ficar-los en un forn encès, on van romandre pregant i cantant himnes. Dió va fer que els lliguessin pedres i els llencessin al riu Guadalquivir, on van surar fins arribar a la riba. Penjats d'una foguera, les flames no van tocar-los i, desviant-se, van cremar i matar centenars de pagans que assistien al turment. Finalment, van ser occits: ella amb sagetes i ell, decapitat. Canonitzats per l'església catòlica, la seva festivitat s'escau el 17 de novembre. Aquesta data va ser molt important en la litúrgia hispana perquè era el sant que anunciava l'inici del llarg advent hispà; de sis setmanes. Sant Iscle és esmentat pels principals hagiògrafs de l'església hispano-visigoda i mossàrab, mentre que Santa Victòria només és reconeguda a partir del segle VIII. Tots dos són patrons de la ciutat de Còrdova, on hi havia una basílica dedicada a Sant Iscle abans de la conquesta musulmana. El segle VI, el rei visigot Àkhila I va provocar una revolta popular després d'haver-ne profanat la tomba. A Catalunya, la seva influència es va mantenir en llocs i esglésies on la litúrgia visigoda es mantingué fins al segle X i XI. Les seves restes es conservaven a la capella del castell de Sant Iscle, a Vidreres, fins que van ser donades el 1263 pel vescomte Guerau de Cabrera al monestir de Sant Salvador de Breda. Segons Galimany (1991:278), 'encara al segle XVIII les relíquies es guardaven en una urna de plata que desaparegué, possiblement durant la Guerra de la Independència. Les despulles passaren a una caixa de fusta que també es perdé, amb el contingut, durant la Guerra Civil de 1936-39. No obstant això, el rector [...] aconseguí salvar les relíquies existents dins els bustos de plata, que es conserven encara'. | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'origen dels goigs el trobem al segle XVIII, tot i que la versió impresa documentada data de l'entorn de 1900.A la parròquia de Sant Iscle de Vallalta ens han facilitat còpia d'un segon goig. Es tracta del 'muntatge i edició' dels 'Goigs dels gloriosos germans martirs Sant Asciscle y Santa Victoria' realitzat l'agost de 1996 per Joan Rodon i Moles, de Figueres. Aparentment, la publicació no guarda relació directa amb Sant Iscle de Vallalta i més aviat sembla que es tracti d'un goig genèric. L'edició reprodueix, a l'encapçalament, la mateixa xilografia dels sants que il·lustrava la susdita impressió de 1754 i incorpora, a la part inferior, una partitura amb la lloança. L'entradeta substitueix l'acostumada 'Martirs de Christo estimats / que gosáu de eterna Gloria / Gloriós Aciscle, y Victoria / siáu nostres advocats' per una altra, usada per als patrons de Sauleda, sufragània de Sant Pere Cercada, que diu així: 'Puig sou de Cristo estimats, / y gosau de eterna gloria / Mártirs Asciscle, y Victoria / siau nostres advocats'.Les fotografies dels goigs són de les còpies que se'n conserven a l'església parroquial de Sant Islce de Vallalta. | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||
| 82092 | Goigs a nostra senyora de la Font de la Salut | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-a-nostra-senyora-de-la-font-de-la-salut | ALTÉS I AGUILÓ, Francesc Xavier (2002). Jacint Verdaguer i Montserrat. Barcelona: Publicacions de I'Abadia de Montserrat, pp. 84-86. BLANCH, Jacinto (1906). Vida del v. Anton M. Claret y Clará, arquebisbe, fundador dels Missionistes Fills del Còr de Maria per lo R. P. J. B. Barcelona: Vida de Joseph Cunill. CAMPABADAL I BREU, Joan (2002). 'Tres goigs inèdits de Jacint Verdaguer, 3'. Amics dels Goigs, núm. 106, p. 29. CARDONA I ROIG, Osvald (1986). Els goigs i els càntics de Jacint Verdaguer. Barcelona: Editorial Barcino, p. 166. CASANOVES I CASALS, Manuel (2002). 'Verdaguer i Claret'. Anuari Verdaguer, revista d'estudis literaris del segle XIX, núm. 11, pp. 211-214. MORETA I TUSQUETS, Ignasi (2002). 'Els goigs de Verdaguer: Edicions i estudis'. Anuari Verdaguer, revista d'estudis literaris del segle XIX, núm. 11, pp. 569-576. PONS I SERRA, Amadeu (2005). 'Exposició: Quin goig de... goigs!'. Consultat 20 maig 2019, des de http://bid.ub.edu/14pons.htm SALARICH I VERDAGUER, Joaquim (1882). 'Efemèrides vigatanes'. Discursos-Articles-Pròlechs. Edició de la Il·lustració Catalana, vol. XXVI. Vic: Estampa de Ramon Anglada, pp. 223-224. SALAS I OLIVERAS, Ramon (2015). 'La impremta a Mataró'. Fulls, núm. 113. Mataró: Museu Arxiu de Santa Maria, Centre d'Estudis Locals de Mataró, pp. 36-40. VERDAGUER I SANTALÓ, Jacint (1894). Veus del Bon Pastor o Cántichs Espirituals dels P.P. Missionistes Fills del Immaculat Cor de Maria. Vic: Estampa de Ramon Anglada. | XIX | El document que hi ha a l'Església de St. Iscle es una còpia de l'original. | Full volander que conté els 'Goigs dedicats á Nostre Senyora baix la advocació de la Font de la Salut, venerada en lo poble de Sant Iscle de Vallalta, partit judicial de Arenys de Mar, provincia de Barcelona, Bisbat de Girona, en la súa Capella de propietat particular situada á prop d'una font de aigua saludable, fresca y abundosa, nascuda entre rocas dintre del Mas anomenat Santa Victoria'. El càntic va ser estampat l'any 1893 a la impremta mataronina de Felicià Horta i Vives, domiciliada al carrer d'Argentona. Organitzat en dues columnes separades per un filet vertical, el text es compon d'onze estrofes de vuit versos cadascuna, acabades sempre amb la mateixa imprecació: 'Salve, humil Verge María / gran Reina de la Salut'. La segona part del goig explica la sanació miraculosa de la pubilla del mas Santa Victòria: 'Una nena idolatrada / mes rosseta qu'un fil d'or / n'arrivá de tan malalta / a las portas de la mort / Y á Vos, Verge, si n'es viva / á Vos sola, n'és degut / D'aquí n'es que la família / llur afecte per probar / en Sant Iscle aqueixa ermita / prop la font en feu alsar / Fou ofrenda pura y filla / d'uns cors plens de gratitud / Feu que en cambi, Verge Santa / l'aigüa del próxim esquey / vinguia á ser per vostre gracia / als mals nostres bon remey'. La còpia conservada no reprodueix cap imatge, però incorpora algunes dades informatives al peu de la composició. En lletra més menuda, s'hi explica que 'aqueixa Capella [...] es una prometensa en acció de gracias a la Santíssima Verge; y fou benehida en ella sa primera misa, lo dia 7 de Octubre del any 1885'. S'hi fa constar que 'S. Santedat lo actual Papa Lleó XIII, se digna concedir Indulgencia plenaria a totas las personas que visitarán á Nostre Senyora en aquesta Capella lo dia de la festa de la mateixa resánt á la intenció del Sumo Pontífice: y cent dies de Indulgencia tots los dias á totas las personas que devotament visitarán á la mateixa Nostre Senyora y resarán devant d'ella cinch vegadas la 'Salutació angélica', ó la antífona 'Salve Regina'. També 'los P.P. Missionistes han concedit cuaranta dias de Indulgencia á totas aquellas personas que [...] resarán una 'Ave Maria' ó 'Salve Regina'. | 08193-73 | Carrer de l'Església, 1. Centre urbà, dins el barri de la Poca Farina. | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 1893 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les referències al Pontífex i als missionistes franciscans en un mateix goig responen a un moment històric en què aquests càntics no només eren producte de la poesia devocional d'arrel popular, sinó que també hi havia autors d'anomenada, com Jacint Verdaguer, que conreaven aquest gènere catequètic amb finalitats propagandístiques. Lleó XIII va ser Papa de Roma entre 1878 i 1903. El 1881, va fer de la Moreneta patrona de Catalunya. L'any següent, Verdaguer va prologar un recull de notes històriques que duia per nom 'Efemèrides vigatanes' publicat pel seu cosí Joaquim Salarich en què el poeta lloava a qui 'tingué la ventura de portar en sos braços i el qui col·locà en lo millor trono del món a la Moreneta de Montserrat, princesa de Catalunya, fins a la providencial fundació del Sant Institut dels Fills del Cor de Maria per l'apòstol modern de la nostra terra'. Verdaguer, que també va dedicar un himne al combatiu papa Lleó XIII, es referia a la congregació fundada 30 anys enrere a la mateixa ciutat de Vic per Antoni Maria Claret: els missioners o missionistes claretians, que practicaven l'apostolat per combatre les idees liberals i fer créixer la fe cristiana entre els creients.Les fotografies dels goigs són de les còpies que se'n conserven a l'església parroquial de Sant Islce de Vallalta. | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||
| 82091 | Goig del Santíssim Sagrament | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goig-del-santissim-sagrament | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 14. | XX | El document que hi ha a l'Església de St. Iscle es una còpia de l'original. | Full volant que conté, en català normatiu, les 'Cobles en alabansa del Stm. Sagrament amb motiu del vot que feren el dia 25 de Juny de l'any 1808 els veïns de la Parròquia de SANT ISCLE DE VALLALTA'. La còpia conservada incorpora al bell mig de la primera línia de text del títol una imatge amb una medalla sostinguda per dos àngels. El document va ser estampat a Gràfics Miró, d'Arenys de Mar, i reprodueix un text a dues columnes en què es relata un episodi de la Guerra del Francès ocorregut l'any 1808, quan 'un petit núvol sortí / i donà pluja abundant / semblant a un altre diluvi / corrent les rieres en gran; / no poden passar avant / aquell exèrcit dolent' que pretenia reduir a cendres la població. La composició inclou una tornada que diu així: 'Tots amb el cap inclinat / cantem molt devotament / Per sempre sia alabat / el Santíssim Sagrament'. El text fa referència a 'la promesa que feren nostres passats a Déu, per sa gran finesa' i finalitza amb un Oremus en llatí: 'Deus qui nobis sub Sacramento mirabili passionis tuae memoriam reliquisti, tribue quaesumus ita nos Corporis et Sanguinis tui sacra mysteria venerari, ut redemptionis tuae fructus in nobis jugiter sentiamus. Qui vivis et regnas'. | 08193-72 | Carrer de l'Església, 1. Centre urbà, dins el barri de la Poca Farina. | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les fotografies dels goigs són de les còpies que se'n conserven a l'església parroquial de Sant Islce de Vallalta. | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||||
| 82089 | Gegants de Sant Iscle de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-de-sant-iscle-de-vallalta | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2010). Els gegants han fet 5 anys!. Santiscle, revista d'informació local, núm. 19. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 6. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Gent de Sant Iscle. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 8-9. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2005). Ja tenim gegants!. Santiscle, revista d'informació local, núm. 10. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 3. | XXI | Parella de gegants formada per un personatge femení i un de masculí que representen els protagonistes de la llegenda de les Dones d'Aigua: ella és una goja o dona d'aigua, i ell, un pastor anomenat Iscle, com el patró de la població. Les figures van ser concebudes i creades artesanalment per una colla de veïns liderada per David Mora, Miquel Safont i Eduard Turon -en col·laboració amb Anna Bachs, Joan Campeny i Jordi Comas- amb la voluntat de dinamitzar la cultura d'arrel tradicional. Dins dels paràmetres del món geganter, tenen una mida mitjana. L'estructura va ser feta per Francesc Malpesa i el vestuari és obra d'Armanda Belle Russell. L'Iscle duu barretina i vesteix a la manera tradicional catalana amb camisa de lli de màniga llarga, armilla carmesina amb l'escut del municipi al pit i corbatí amb llaçada del mateix color. La dona d'aigua porta una túnica blava translúcida i destaca per la seva fesomia: pits turgents, orelles punxegudes i cabell pèl-roig guarnit amb flors i fulles d'heura. El seu bateig es va celebrar el 29 de juliol de 2005 en el marc de la Festa Major i va tenir com a padrins la Carlota, de Canet de Mar, i en Pere Botero, de Tordera. Des de llavors, els gegants de Sant Iscle realitzen sortides fora del municipi i participen amb regularitat en les cercaviles que es fan al poble coincidint amb les principals fites del calendari festiu, especialment per Festa Major, sempre acompanyats per un grup de grallers i timbalers anomenat Les Mallerengues de Sant Iscle de Vallalta. L'any 2018, els gegants van ser representats en un mural a la plaça de les Basses, coincidint amb la remodelació d'aquest espai. | 08193-70 | Carrer de les Escoles, 2 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 2005 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82089-foto-08193-70-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82089-foto-08193-70-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les dues primeres fotografies han estat obtingudes a través de les xarxes socials de l'Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, mentre que la tercera és de captura pròpia. | 98 | 52 | 2.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||
| 82097 | Fotografies de Tomàs Carreras i Artau vinculades a Sant Iscle de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fotografies-de-tomas-carreras-i-artau-vinculades-a-sant-iscle-de-vallalta | BOSCARO, Roberta; GARCÍA CAPARRÓS, Isabel i LOSADA FERNÁNDEZ, Carmen (2014). 'El Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya'. Enredadera, núm. 23. Madrid: CSIC, pp. 28-30. CALVO I CALVO, Lluís (1990). Catàleg de materials etnogràfics de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. Barcelona: Institució Milà i Fontanals-CSIC. CALVO I CALVO, Lluís (1993). ‘L'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. El projecte noucentista de renovació i institucionalització de l'Etnografia Catalana'. Aportacions a la Història de l'Antropologia Catalana i Hispànica. Barcelona: Generalitat de Catalunya. CARRERAS I ARTAU, Tomàs (2019). Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. Recuperación y descripción de material gráfico. Cuadernos de fotografías y libro de registro. Consultat 20 maig 2019, des de http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/toc/CSIC1480939214517/1/LOG_0000/ CARRERAS I ARTAU, Tomàs (2019). Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. Recuperación y descripción de material gráfico. Fotografías. Consultat 20 maig 2019, des de http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/toc/CSIC1443610072191/1/LOG_0000/ CARRERAS I ARTAU, Tomàs (2019). Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. Recuperación y descripción de material gráfico. Postales. Consultat 20 maig 2019, des de http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/toc/CSIC1480592971210/0/ ROMA, Josefina (2016). 'L'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. Tomàs Carreras i Artau i Josep M. Batista i Roca' Revista d'Etnologia de Catalunya, núm. 41, pp. 56-66. TINOCO DÍAZ, J. Fernando; JIMÉNEZ FERNÁNDEZ, Pablo i LOSADA FERNÁNDEZ, Carmen (2018). 'Recuperació, catalogació i digitalització de la documentació de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya'. Ítem, núm. 64. Barcelona: Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya, pp. 107-124. https://www.imf.csic.es/index.php/servicios/unidad-de-documentacion/fondo-tomas-carreras-i-artau/arxiu-d-etnografia-i-folklore-de-catalunya-aefc | XX | Sèrie d'imatges del primer quart del segle XX vinculades a Sant Iscle de Vallalta realitzades els anys 1920 i 1922 pel director de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya (AEFC), Tomàs Carreras i Artau; unes a Sant Pol i les altres a Sant Iscle mateix. Es tracta de material gràfic que forma part de la Xarxa de Biblioteques i Arxius del Centre Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), com a organisme dipositari dels fons de l'AEFC, i que es pot consultar en línia. El fons de l'AEFC es compon de set dels vuit quaderns amb anotacions de camp de què constava originalment. Els volums abasten des de la sèrie A-I, de juliol de 1918, fins a la sèrie 99, de setembre de 1924; amb un buit temporal que va del 29 de desembre de 1922 al 24 de maig de 1924. En total, el fons aplega 4.056 fotografies i 786 postals, 33 de les quals (entre positius i negatius) fan referència a Sant Iscle de Vallalta. Tot i que no constitueixen pròpiament una col·lecció, ja que són de temàtica diversa, revesteixen un interès indubtable perquè constitueixen l'únic testimoni d'un seguit d'usos i costums dels seus habitants i d'algunes vistes de la població que han desaparegut. Hi destaca la sèrie de nou fotografies del ball de bastons de Sant Iscle realitzada el 25 de juliol de 1920 en ocasió de la Festa Major de Sant Pol de Mar, així com les fotografies preses pel mateix Carreras durant la seva visita a Sant Iscle el 19 de setembre de 1922. Es tracta de la façana de Can Gruic; el retrat de l'avi que feia de correu entre Sant Iscle, Sant Cebrià i Sant Pol; l'assecador de blat de moro de Can Bodriques o Ca la Munda i diverses vistes del nucli antic i dels carrers de l'Església i de Sant Jaume. El conjunt es completa amb tres postals, atribuïdes al mateix Carreras, del mateix any: una de la plaça, una segona del carrer de l'Església i una tercera del 'santuari de la Salut'. | 08193-78 | Carrer de les Egipcíaques, núm. 15 (Barcelona). Institució Milà i Fontanals (IMF-CSIC). | L'AEFC va ser fundada el novembre de 1915 per Tomàs Carreras i Artau al seminari de la seva Càtedra d'Ètica a la Universitat de Barcelona amb la finalitat de recopilar dades per realitzar un inventari etnogràfic sobre Catalunya. En la creació de l'AEFC, Carreras va comptar amb la col·laboració de Josep Maria Batista i Roca, Rossend Serra i Pagès, Felip Pedrell i Sabaté i de nombrosos historiadors, etnòlegs, folkloristes, literats, excursionistes i religiosos. Al seu apogeu, aquesta xarxa de col·laboradors va mobilitzar més de tres-centes persones. El 1945 el fons, sota l'empara de la Facultat de Filosofia i Lletres, es va incorporar al CSIC i el 1968 es va integrar dins la Institució Milà i Fontanals, situada al carrer Egipcíaques de Barcelona. L'any 1986, Lluís Calvo va emprendre la reorganització i inventari del fons, i posteriorment va publicar un primer catàleg de materials. | 41.6243300,2.5691400 | 464108 | 4608157 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82097-foto-08193-78-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82097-foto-08193-78-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Tomàs Carreras i Artau | Les fotografies que il·lustren aquesta fitxa han estat obtingudes al web del CSIC. | 98 | 55 | 3.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||
| 82121 | Forn d'obra de Ca l'Oller | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-dobra-de-ca-loller | PUJOL VILASECA, Joan (2007). De la teuleria a la bòbila. L'Erol, núm. 92. Berga. Àmbit de Recerques del Berguedà, p. 26-28. RANGIL I BRUNET, Daniel (2011). Els forns de rajoleria. L'Aulet. La revista del Montnegre i del Corredor, núm. 11. Sant Celoni. Associació de Propietaris del Montnegre i Corredor, p. 44-45. RANGIL I BRUNET, Daniel (2011). Piles i súties. Recull de la memòria oral del Montnegre (III). Capellades. Daniel Rangil, p. 149-156 | En ruïnes. | Forn d'obra destinat a la fabricació artesanal o proto-industrial de material de construcció fet a base d'argila cuita, com ara rajols i teules, per subministrar a les masies de l'entorn o bé a la propietat de la finca, com sembla ser el cas. La proximitat a Ca l'Oller i el topònim de l'indret on s'ubica n'assenyalarien la pertinença i vinculació a l'esmentada masia. La seva gènesi i raó de ser podria estar relacionada amb les obres i reformes efectuades a Ca l'Oller en el tombant del segle XX. L'elecció del lloc adient depenia de la disponibilitat de la matèria primera -en aquest cas, l'argila- i d'aigua per poder-la pastar. En aquest cas, el forn es troba situat en el marge esquerre del torrent o canal. La construcció està parcialment excavada en el terreny a mode de pou o trinxera, amb tres cares completament opaques i una sola obertura al costat de llevant. En aquest punt hi ha la boca del forn, un forat de 47 centímetres d'altura per 63 d'amplada a través del qual es carregava la cambra un cop iniciada la combustió. Aquesta obertura està emmarcada per un arc de mig punt amb d'1,3 metres de gàlib i un voladís de maó pla de 50 centímetres que reforça i dona consistència a tota l'estructura. La cambra presenta una planta lleugerament rectangular de 2,15 metres d'ample per 3,55 de llarg. Les parets exteriors són reblertes amb terra i material de rebuig, mentre que les interiors són llises, fetes de tàpia i menudall arrebossat, i estan sobrealçades amb un mur perimetral de maons. Per la part de dins les peces estan col·locades a trencajunt, però els 48 centímetres d'amplada de l'obra permetien girar les de la segona línia i donar més força i estabilitat al conjunt. Situada al nivell inferior, a una fondària de 3,5 metres, hi havia la fogaina: un entramat de petites boques quadrades d'un pam per cada costat, si fa no fa, sostingudes per petits arcs de maó. Sobre aquesta graella s'amuntegaven les peces crues, que s'introduïen per una obertura lateral situada en el mur de tramuntana, a mitja altura. La portella fa 1,5 metres d'altura i 63 centímetres de base i està rematada amb una volta de maó pla. Actualment es troba paredada i sota la llinda s'hi pot veure una pila, perfectament disposada, de peces d'entibat. La cuita es feia amb feixines i durava almenys dos dies. El forn era obert per dalt. En el moment de fer la cuita s'hi posava una capa de teulissos de mig pam de gruix i es recobria tot amb una pasterada de fang. Durant la cocció s'hi practicaven orificis, o bé es tapaven, segons convingués, per aconduir el foc i facilitar una cuita uniforme a tots els racons. Daniel Rangil (Rangil, 2011:154) explica que 'acabada la cocció, calia un refredament molt lent per tal que no es trenqués res i per augmentar la duresa de les peces. Per damunt del fang s'hi abocava terra seca, que feia d'aïllant. Al cap d'uns dies, un cop fred, es desenfornava i s'apilaven les peces a l'aire lliure, a punt pel transport'. Malgrat els esforços, la qualitat se'n ressentia, ja que 'sovint les argiles eren poc depurades i els materials no prou sòlids a causa del procés de cocció'. Amb l'abandonament de l'activitat, el pas del temps ha compactat la terra i hi ha fet créixer la vegetació. Tot i així, encara s'hi troben moltes restes de rebuig. Hi destaquen els cairons de 24 x 24 x 3,5 cm, els maons de 28,5 x 14 x 4,5 i els pitxolins de 28 x 16 x 3,5 cm. També hi abunden les teules i, en menor mesura, algunes voltes d'entibat per bastir el sostre de les mines d'aigua. | 08193-102 | Al quadrant nord-oest del terme municipal, al marge esquerre del canal del Forn de Ca l'Oller. | 41.6396500,2.5439900 | 462022 | 4609869 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82121-foto-08193-102-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82121-foto-08193-102-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Daniel Rangil (RANGIL, 2011:149) explica que 'els rajolers eren pagesos que exercien aquest ofici de manera ambulant i temporal, a l'estiu, oferint el seus serveis a les masies. Els masovers els donaven allotjament, menjar i la meitat de la producció', a més de la llenya necessària.La demanda dels segles XVIII i XIX va comportar la proliferació de forns i l'especialització de l'ofici. La majoria eren forns petits, per abastir les necessitats pròpies o de compradors molt propers'. El propietari de Can Xica assegura que a la part posterior de la casa hi havia 'una bòbila' que no va veure funcionar mai i que actualment es troba desapareguda. Rangil també en dona notícies. El seu informador, Josep M. Pera, diu que es tractava d'un forn de rajols 'molt antic' i apunta que 'cap a baix al poble n'hi havia un altre que li deien 'el Forn', però no l'he vist actuar mai'. És el mateix cas que el Forn de Ca l'Oller, el qual havia estat fagocitat pel bosc i només ha estat possible de retrobar-lo després que s'hagi realitzat una bona estassada. | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||||
| 82110 | Font del Montnegre o de la Casa Nova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-montnegre-o-de-la-casa-nova | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 34. | XIX | Es va refer l'any 1974 | Deu d'aigua perenne que raja al bell mig d'un muret de pedra granítica que descriu una composició simètrica amb tres graons a cada costat. La conjunt té una altura d'1,7 metres i una amplada de 4,2 metres a la base. Damunt del broc de ferro hi ha una placa metàl·lica amb la següent llegenda, en lletres majúscules: 'Font Montnegre / Año 1877 / Reconstruida en 1974'. La construcció té un gruix de 90cm i fa de repeu a una segona paret de contenció, darrera de la qual hi ha petita cisterna enterrada, aprofitant el caient de la muntanya. Aquest segon parament és fet d'esquistos de pissarra o llicorella lligats amb morter i està coronat per una pedra irregular que duu gravada la llegenda 'ML 1788', sense que se sàpiga del cert si fa referència a la font o si bé procedeix de la Casa Nova de Mas Pons, avui desapareguda. | 08193-91 | Al capdamunt de la urbanització Font del Montnegre, a la qual dona nom | 41.6569700,2.5682400 | 464051 | 4611781 | 1877 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82110-foto-08193-91-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82110-foto-08193-91-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Efectivament, la font es troba en terres de l'antic mas, al peu de l'antic camí del Montnegre que comunicava Sant Iscle de Vallalta amb Sant Celoni a través del coll de Mas Pons o coll de les Basses. Tots tres elements -casa, camí i font- apareixen representats en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. Actualment, s'hi accedeix a través d'un camí de terra que surt de l'últim carrer la urbanització Font del Montnegre, que s'estén als seus peus. S'hi pot arribar o bé pel carrer Major del Montnegre, o bé pel carrer del Castanyer. Al seu darrere hi ha un bosc d'alzines que s'enfila fins a la carena i al davant hi ha una petita plataforma equipada amb dos banc de fusta, a mode de mirador. Un rètol adverteix que es tracta d'aigua no tractada. Fins fa poc, en aquest indret hi creixien dos faigs ufanosos, que es beneficiaven de la infiltració de l'aigua sobrant. El primer va morir anys enrere i el segon ho ha fet recentment, afeblit per la sequera i producte d'una ventada. Tenia una soca de 3,4m. | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||
| 82111 | Font de la canal de la Freixa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-canal-de-la-freixa | XX | Flux natural d'aigua que neix en el fondal de la canal de la Freixa, en les immediacions de la urbanització Font del Montnegre. S'hi accedeix a través d'un corriol ben fresat des de l'extrem occidental del carrer de l'Avet, en el mateix punt que aquest veïnat enllaça amb la pista o camí de terra que condueix a Can Vives de la Cortada. La font s'inscriu en un entorn humit dominat per la vegetació de ribera, amb un clar predomini del roure de fulla gran. El brollador no està senyalitzat, però és conegut i freqüentat per algunes persones que hi van a omplir garrafes. La captació és conduïda per un coll de mina, no gaire llarg i totalment embardissat, fins a un frontal de totxo prefabricat col·locat a trencajunt d'1,25 metres d'altura i 1,9 metres d'amplada. L'aigua surt a raig per una aixeta amb polsador que és tothora oberta i retorna immediatament al torrent. Al seus peus hi ha una solera de formigó quadrangular de 1,96 metres de costat, amb un banc corregut d'obra a un dels costats. | 08193-92 | A l'extrem occidental de la urbanització Font del Montnegre. | 41.6552300,2.5652200 | 463799 | 4611589 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82111-foto-08193-92-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82111-foto-08193-92-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||||
| 82112 | Font de Can Doda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-can-doda | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 34. | XX | La sequera ha probocat la manca d'aigua i l'entorn ple de fusta impedeix accedir-hi. | Font d'aigua perenne que neix sota un greny de roca granítica, a l'esquerra d'un petit barranc que desemboca en el sot de l'Infern. El brollador és fàcilment accessible a través d'un corriol i està senyalitzat amb un rètol instal·lat pel Parc del Montnegre i el Corredor als peus del GR-5. El broc és fet de canonada de plàstic i està entubat directament dins del terreny saulonenc i falcat amb un rajol prefabricat d'encadellat. La sortida de l'aigua es troba a tan sols un pam d'altura d'una petita pica delimitada amb pedres, per on s'infiltra de seguida i alimenta les arrels d'un avellaner i d'un parell de saücs. En les immediacions hi ha un canó de fibrociment abandonat d'1 metre de longitud que podria correspondre a l'antic conducte. | 08193-93 | A 90 metres del tram del GR-5 que uneix el torrent de la Font de la Salut amb Can Vives de la Cortad | 41.6378100,2.5631900 | 463620 | 4609656 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82112-foto-08193-93-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82112-foto-08193-93-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Durant la realització del Mapa de Patrimoni s'han efectuat una tala que ha eliminat completament la plantació de pi insigne que hi havia de camí a la font, per la qual cosa el fondal està completament pelat. Aquests treballs han malmès l'avellaner i la vegetació arbustiva de l'entorn, que han vist també alterades les condicions d'assolellament. | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||
| 82101 | Fita de terme 2 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fita-de-terme-2-0 | XIX | Bloc de granit en forma de prisma irregular, amb punta arrodonida i tot ell lleugerament treballat amb cisell, que emergeix 83 centímetres de la superfície i presenta cares paral·leles de 23 centímetres de gruix per 57 centímetres d'amplada amb la finalitat d'indicar la partió de termes. A la cara nord s'observa una incisió en forma de punta de fletxa, en direcció a terra, que podria correspondre a la lletra 'V', de Vallgorguina. | 08193-82 | Prop del Pla de les Bruixes, pel camí de Collsacreu a Coll Senís. Límit de St. Iscle i Vallgorguina. | Segons la documentació conservada a l'Arxiu Municipal de Sant Iscle de Vallalta, les actes d'atermenament amb els pobles veïns daten de l'any 1851. La fita en qüestió apareix identificada amb el número 1 en l'acta de l'atermenament que es va realitzar el 23 de desembre de 1889. En el document s'indica que [el mojón] 'se halla situado en la Sierra del Ollé y Pujol. Su forma es cuadrado, sus dimensiones ochenta centímetros de altura, está cosntruido de piedra del país, se ha acordado blanquearlo y señalarlo con el número 1 y la inicial S.A.V. correspondiente a esta población en la cara que mira al termino municipal de la misma'. El 20 de maig de 1919, la mateixa pedra és designada en tercer lloc en el quadern de delimitació dels termes d'Arenys de Munt i Sant Iscle al sot de l'Oradella. Els altres dos senyals es van enclavar a l'eix del torrent i aquest, a la capçalera. A la documentació és descrit com 'un hito de piedra mal labrada que afecta la forma de un paralelelípedo rectangular, cuyas dimensiones son: cincuenta centímetres de longitud por treinta centímetres de latitud en su base y ochenta y cinco centímetres de altura, teniendo gravada en la cara N la letra majúscula 'V' y en la cara S la letra majúscula 'A'. Esta situado en el punto más bajo del collado llamdo de 'Coll de Genís' en cuyo punto nace el torrente de Oradella, a unos siete metros de la margen S del camino de Can Paraira y en terreno de monte alto de alcornoques propiedad de Don Joaquín Pujol Lloveras [...] Este mojón es común a los términos municipales de Arenys de Munt, de San Acisclo de Vallalta, y de Vallgorguina'. | 41.6415100,2.5368600 | 461429 | 4610078 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82101-foto-08193-82-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82101-foto-08193-82-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||
| 82100 | Fita de terme 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fita-de-terme-1-0 | INSTITUTO GEOGRÀFICO NACIONAL (1889). ACTLL 2080492. Acta de deslinde y amojonamiento del termino municipal de Olcinellas y Vilardell. INSTITUTO GEOGRÀFICO NACIONAL (1889). ACTLL 2080621. Acta de deslinde y amojonamiento del termino municipal de San Acisclo de Vallalta [corresponent a Vallgorguina]. INSTITUTO GEOGRÀFICO NACIONAL (1922). CUALL 62746. Itinerario de la línea límite entre los términos de San Acisclo de Vallalta y de Vallgorguina | XIX | Bloc de granit en forma de prisma irregular, amb punta arrodonida i tot ell lleugerament treballat amb cisell, que emergeix 90 centímetres de la superfície i presenta cares paral·leles de 28 centímetres de gruix per 42 centímetres d'amplada amb la finalitat d'indicar la partió de termes. De fet, tres de les quatre cares de la fita tenen retolat amb pintura blanca i lletres majúscules (en vertical, una sota de l'altra), el nom del municipi amb el qual limiten. Al costat sud-est, Sant Iscle de Vallalta; al sud-oest, Vallgorguina, i a nord-est, Sant Celoni (antigament, Olzinelles). | 08193-81 | Coll Senís, a l'entreforc dels Quatre Camins que separa St. Iscle, Vallgorguina i St. Celoni. | Segons la documentació conservada a l'Arxiu Municipal de Sant Iscle de Vallalta, les actes d'atermenament amb els pobles veïns daten de l'any 1851. La fita en qüestió podria ser la cinquena de les instal·lades entre Sant Celoni i Sant Iscle, venint del turó d'en Vives, la qual 'tiene tres caras, una de Olcinellas, otras de San Acisclo y otra de Vallgorguina la cual està en la derecha del camino que dirige al punto llamado los cuatro caminos', segons consta en un quadern del 14 de novembre de 1889. La seva existència queda també recollida en l'acta de la comissió municipal per a la delimitació amb Vallgorguina, el 23 de desembre del mateix any: 'Su forma es cuadrado, sus dimensiones un metro de altura, esta construido de piedra del país, se ha acordado blanquearlo y señalarlo con el número 2 y la inicial S.A.V, correpsondiente a esta población en la cara que mira al termino municipal de la misma'. Se'n torna a tenir notícia l'any 1919, en ocasió d'un nou atermenament amb Vallgorguina, quan és descrita com a 'hito de piedra irregular de 0,43 m de longitud por 0,33 m de latitud y 0,90 de altura, sitio 'La Plana de Cal Gras' en la margen O del Cº de Can Paraira y en terreno de Me de alcornoques propio de D. José Gras, en la parte mas baja de un collado [...] Es común a los términos de Olcinellas, de San Acisclo de Vallalta y de Vallgorguina'. | 41.6456300,2.5401400 | 461705 | 4610534 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82100-foto-08193-81-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82100-foto-08193-81-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||
| 82080 | Festa i fira del Bolet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-i-fira-del-bolet | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2014). 17a Festa del Bolet. Sant Iscle de Vallalta. 26 d'octubre de 2014. Programa d'activitats, p. 3. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 73. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2005). Sant Iscle, terra de bolets. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins. https://www.facebook.com/festadelbolet/ | XX-XXI | Programa d'activitats vinculades a la divulgació micològica, el coneixement del territori i la cultura gastronòmica. Es tracta d'una iniciativa de l'Ajuntament de Sant Iscle que compta amb la col·laboració del teixit associatiu i comercial del municipi, així com del Parc del Montnegre i el Corredor. Se celebra al llarg de la darrera setmana d'octubre i, per les mateixes dates, el Consell Comarcal edita i distribueix material informatiu sobre les Jornades gastronòmiques de la cuina del bolet al Maresme. En el cas de Sant Iscle, la majoria dels establiments de restauració i alimentació ofereixen al llarg d'aquells dies i de tot el mes de novembre diverses creacions i especialitats culinàries elaborades amb bolets autòctons. A nivell popular, el programa presenta una oferta rica i consolidada que inclou tallers familiars, jocs infantils, sortides de camp amb especialistes de la Societat Catalana de Micologia, una fira artesana i una exposició dels bolets presents per aquelles dates al municipi. La majoria d'actes es concentren el darrer diumenge d'octubre. Hi destaquen el 'Trial 4x4' per a vehicles de ràdio control, que es desenvolupa per diversos indrets del poble, i dues experiències vinculades al programa 'Viu el Parc' de la Xarxa de Parcs Naturals de la Diputació: un 'ral·li fotogràfic' sobre tres temes sorpresa que es lliuren en el moment de la inscripció, i l'espectacle infantil que cada any clou la fira al Parc dels Vegetals. El dia abans té lloc el raid 'Tocats pels bolets', amb la participació de multitud d'equips formats per famílies i colles d'amics. Es disputa al pavelló municipal i inclou divertides proves d'habilitat i cooperació. Atesa la proximitat en el calendari, la Festa del Bolet allarga la mà fins al dia de Tots Sants i d'aquesta manera dona també més volada a la Castanyada i Halloween. | 08193-61 | Centre urbà de Sant Iscle de Vallalta, a l'entorn del Parc dels Vegetals. | La Festa del Bolet se celebra de forma ininterrompuda des del 1998. La primera edició va ser una iniciativa de la revista L'Eixida, amb la voluntat de difondre i potenciar la riquesa natural i cultural del poble. Amb la col·laboració del Grup Isclenc, es va organitzar una diada que comprenia una exposició de bolets, un concurs boletaire i un tast de platets, entre més. Amb els anys, la Festa es va anar fent grossa i es va convertir en fira. A més de les entitats del poble, cal ressenyar la implicació i la tasca pedagògica que realitza durant les setmanes prèvies l'Escola Dones d'Aigua. | 41.6226600,2.5687500 | 464075 | 4607972 | 1997 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82080-foto-08193-61-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82080-foto-08193-61-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les fotografies que il·lustren aquest element han estat obtingudes de les xarxes socials de l'Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. | 2116 | 4.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||
| 82079 | Festa de la Maduixa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-de-la-maduixa | https://www.facebook.com/Diada-màgica-de-la-maduixa-i-del-vi-Sant-Iscle-de-Vallalta-426350484160468/ AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2000). I Diada de la maduixa i mostra gastronòmica. Santiscle, revista d'informació local, núm. 1, p. 9. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 73. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (2007). Pla d'acció cultural de la Vallalta. Barcelona: Centre d'Estudis i Recursos Culturals, p. 22 i 51 CONSELL COMARCAL DEL MARESME (2012). Guia gastronòmica del Maresme. Mataró: Consorci Costa de Barcelona-Maresme, p. 10. CONSELL COMARCAL DEL MARESME (2019). Temps de maduixes al Maresme 2019, del 27 d'abril al 2 de juny. Mataró: Consorci Costa de Barcelona-Maresme. | XX-XXI | Fira comercial i popular organitzada per l'Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, en col·laboració amb el Consell Comarcal del Maresme i el Consorci de Promoció Turística Costa de Barcelona-Maresme, amb múltiples finalitats: fomentar l'activitat econòmica, promoure els productes de proximitat, atraure visitants al poble i afavorir la cohesió social del municipi. Es tracta de la diada festiva de més anomenada i projecció exterior. Si bé amb anterioritat s'havia celebrat l'anomenada Festa dels maduixers, la Festa de la Maduixa i el Vi pròpiament dita es va iniciar el 1999 amb la intenció de rellançar el sector i de recuperar també la tradició vitivinícola. Més endavant es van afegir a la iniciativa Sant Cebrià de Vallalta i Sant Pol de Mar, i es van crear unes Jornades Gastronòmiques complementàries amb el suport del Consell Comarcal i la col·laboració de diversos restauradors de la zona. Després d'un període de reflexió en que no ha deixat mai de celebrar-se, l'esdeveniment s'ha redefinit i rebatejat com la Diada Màgica de la Maduixa i el Vi. D'aquesta manera es dóna entrada a la dimensió fantàstica i mitològica, tan atractiva i alhora tan vinculada a la població, ja sigui per la llegenda de les Dones d'Aigua com pels topònims que s'hi relacionen, com ara el Pla de les Bruixes o el Sot de l'Infern. La prova és que cada cop són més les persones de totes les edats que s'hi disfressen. La diada té lloc un dels primers diumenge de maig i engloba altres activitats paral·leles: un esmorzar popular i una fira artesana amb venda de maduixes i vi al Parc dels Vegetals; una Marxa Màgica circular de 10 quilòmetres per l'entorn natural; un concurs de decoració per diversos racons del poble; una trobada de puntaires i una cercavila gegantera i un espectacle familiar. Durant la jornada, alguns restaurants i establiments d'alimentació ofereixen plats, menges i llepolies que tenen la maduixa com a protagonista. | 08193-60 | Centre urbà de Sant Iscle de Vallalta, a l'entorn del Parc dels Vegetals. | Recentment s'han jubilat els darrers productors de maduixots -o 'fragues'- de Sant Iscle. El seu conreu es remunta als anys 50 del segle XX, quan va ser introduït pels propietaris de Ca l'Aranyó i Can Roig del Castell després de comprar-ne llavors de França a Arenys de Munt. Les primeres collites eren de sequer, com la vinya; però amb el temps s'hi van construir basses i es van instal·lar hivernacles i sistemes de regadiu per millorar-ne la producció. De les més de 600 varietats que es cultivaven al Maresme els anys 80 se n'ha passat a només quatre: la Pájaro, l'Albión, la Gaviota i la Monterrey. Malgrat els esforços, la competència de Huelva i Almeria -en preu i quantitat- copa els mercats i deixa poc marge de benefici als pagesos locals. De fet, la desaparició de les últimes explotacions de Sant Iscle contrasta amb l'impuls al sector a través del món de la gastronomia per part de les administracions públiques i altres agents privats del territori. A la darrera edició de la publicació 'Temps de maduixes al Maresme' hi són presents quinze municipis (Arenys de Mar, Arenys de Munt, Cabrera de Mar, Calella, Canet de Mar, Malgrat de Mar, Mataró, Palafolls, Pineda de Mar, Premià de Dalt, Santa Susanna, Sant Cebrià de Vallalta, Sant Iscle de Vallalta, Sant Pol de Mar i Vilassar de Dalt) i el Consorci d'Enoturisme de la DO Alella. | 41.6226600,2.5687500 | 464075 | 4607972 | 1999 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82079-foto-08193-60-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82079-foto-08193-60-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les fotografies que il·lustren aquest element han estat obtingudes de les xarxes socials de l'Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. | 98 | 2116 | 4.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||
| 82035 | Església parroquial de Sant Iscle | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-parroquial-de-sant-iscle | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 16, p. 104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 12-13, 20-21 i 24. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (1971). Programa de Festa Major. AMAT I TEIXIDÓ, Jordi (2013). La pèrdua del patrimoni artístic a la comarca del Maresme vist per la presidència de l'Audiència Territorial de Barcelona, l'any 1937, a El Maresme i la conflictivitat bèl·lica, V Trobada d'entitats de recerca local i comarcal del Maresme, pp.115-130. ARXIU HISTÒRIC NACIONAL. Fiscalia del Tribunal Suprem. Causa General, 1587, Exp.12. Peça separada núm. 11. Sant Iscle de Vallalta, 1939-1944. CASTELLS GURI, Zenó (1950). San Acisclo de Vallalta. Programa de Festa Major. DALMAU I ARGEMIR, Delfí (2014). Campanars parroquials amb torre de Catalunya. Lliçà de Vall, pp. 544-545. El centenario de la Guerra de la Independencia en Sant Iscle de Vallalta, La Ilustración Artística, núm. 1383 (29 de juny de 1908), p.430. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8965. PARRÒQUIA DE SANT ISCLE DE VALLALTA (1990). 900 anys. 1090-1990. Sant Iscle de Vallalta. PLADEVALL I FONT, Antoni (1998). Sant Iscle de Vallalta i Acta de consagració i dotació de Sant Iscle de Vallalta, Catalunya romànica: Barcelonès, Baix Llobregat, Maresme, vol XX, pp. 451, 453 i 455. TURON, Susanna (1997). L'església dins la història del nostre poble. L'Eixida, revista independent d'informació local, núm. 1. Edicions Els 2 Pins. Canet de Mar, pp. 15-16. | XVIII-XIX | Temple de culte sota l'advocació de Sant Iscle i Santa Victòria. També hi figuren Sant Pere i Sant Feliu com a antics patrons. La construcció se situa sobre un promontori que li fa de podi i que, en el vessant de llevant, té restes d'un mur de pedra atalussat. Es tracta d'un edifici de planta eminentment rectangular de tres crugies perpendiculars a la façana principal repartides en cinc seccions transversals. Les tres seccions anteriors integren les naus laterals i formen una caixa de 14 metres d'amplada per 15 de fondària, mentre que les dues posteriors donen continuïtat a la capçalera de la nau central fins a completar una longitud total de 24 metres. L'aspecte exterior és sobri i auster, amb comptades i minúscules obertures: dues a la façana principal (un òcul i una rosassa), tres a migdia (una finestra a la segona secció i dos respiralls en forma d'òcul a la segona i tercera) i una altra finestra i ull de bou en posició simètrica a tramuntana. Els paraments exteriors són arrebossats i pintats de color cru. Té coberta de teula a dues aigües amb el carener perpendicular, amb els murs coronats per una cornisa perimetral que amaga la canal de pluvials. L'interior està revestit i pintat seguint els cànons barrocs. La secció anterior té tres arcs faixons i dues galeries d'arcs a cada costat. La capçalera és presidida per un retaule barroc amb els sants patrons i el sostre és fet de diverses voltes per aresta romana decorades amb claus de volta. També hi ha una pica beneitera esculpida en granit encastada a la paret i traces d'un arc romànic. La façana principal es troba orientada a ponent i es compon sobre un sol eix vertical, en posició centrada. El portal és precedit d'una escala de pedra de 12 graons. Té brancals de pedra bisellada i llinda de tres dovelles en forma d'arc rebaixat, falcada per salmers. Les dovelles laterals tenen gravada una inscripció de quatre línies de text sense continuïtat a la clau. La porta consta de dues fulles de fusta clavetejada amb tretze línies de tatxes. Inscrita a la part baixa de cadascuna de les fulles hi ha sengles portelles amb perfils motllurats i frontons triangulars de fusta. A més del corresponent tirador de forja en forma d'anella, el portelló de la dreta conserva un pany de ferro austriacista amb l'emblema de l'àliga bicèfala de la dinastia Habsburg. | 08193-16 | Carrer de l'Església, núm. 1. Al centre urbà, dins el barri de la Poca Farina. | L'extens terme de Sant Iscle de Vallalta, que inicialment anava des de Montnegre fins a la mar i comprenia el lloc dit la vall de Canet i Romeguera, on va sorgir el nucli que havia d'esdevenir Canet de Mar, es remunta al segle XI: la parròquia 'in loco qui vocatur Vellalta' va ser consagrada el 1090 pel bisbe de Girona Berenguer. En un document del 1386 és anomenada Sant Aciscli de Valle Alta de Canet. La jurisdicció del terme depenia del castell de Montpalau, que més endavant va passar a formar part del vescomtat de Cabrera. Dins aquest gran territori, va continuar depenent de la batllia de Montpalau, que comprenia també els actuals municipis de Pineda, Calella, Sant Pol, Canet i Sant Cebrià de Vallalta. Canet es va emancipar el 1579 des del punt de vista civil i el 1580 des del punt de vista eclesiàstic. El 25 de juny de 1808, les dones, els infants i la gent gran del poble es van refugiar dins el temple per protegir-se de la ira dels soldats napoleònics, que havien estat atacats pel sometent de Sant Iscle. Segons la creença popular, els precs dels refugiats van provocar una tromba d'aigua i, acte seguit, una rierada que va desbaratar el setge i va causar gran mortaldat a les tropes invasores. Segons l'informe de l'Audiència Territorial de Barcelona, el juliol de 1936 l'església va ser saquejada per elements revolucionaris. La documentació que integra la Causa General contra la revolució marxista a Sant Iscle detalla que el 24 de juliol de 1936 es va produir el 'saqueo de la Iglesia Parroquial, Casa Rectoral, objetos de culto y archivo parroquial'. El 8 d'agost s'hauria registrat la 'destrucción de los altares' i el 15 de setembre, el 'derribo de las campanas', així com l''apertura de portal en la Iglesia'. A més de la 'destrucción e incendio de imágenes, ornamentos y archivo parroquial', 'se abrió una gran puerta en el edificio y se construyó una dependència que era destinada a cárcel, si bien no se llegó a hacer uso de ella'. Els instructors van acusar de ser-ne els autors al Comitè Revolucionari d'Arenys de Munt 'en combinación con los elementos del Comité del pueblo', i assenyalaven directament els militants anarquistes i els representants polítics locals de la CNT. El juny de 1942, el rector Vicens Clopés declarava que 'existía un Altar Mayor de madera de ancho diez y medio metros por ocho de altura de estilo Neoclásico, de comienzos del siglo XIX, otros seus altares laterales del mismo estilo con sus correspondientes imágenes de talla'. Indicava que 'se destruyeron tambien los ornamentos sagrados, vasos sagrados, bancos, confesionarios y armonio. También fueron destruidas dos campanas grandes'. El valor de les destrosses oscil·lava entre les 100.000 i els 190.000 pessetes, segons els pèrits. Coincidint amb la festa major d'hivern, el 17 de novembre de 1942 es van restituir les campanes. El targetó editat amb motiu de l'acte de benedicció de la campana Josepa-Caterina-Lluïsa recordava que 'fué mi anterior, de 1772, hecha añicos por los marxistas en 1936'. Pel que fa a l'església, el secretari municipal recordava en el programa de festa major de 1950 que 'profanada durante el dominio rojo, pudieron conservarse las paredes y en la actualidad cobija un soberbio altar mayor [...] el cual fué costeado íntegramente por el hijo adoptivo Don Lorenzo Soler Fradera y bendecido en 14 de septiembre de 1947 por el Excmo. y Rvdo. Sr. Obispo'. En la immediata postguerra, les noves autoritats franquistes van obligar les dones i les germanes de les persones d'esquerres a netejar l'església amb salfumant. L'any 1942 va ser reposada la campana en una cerimònia presidida pels falangistes locals. | 41.6235500,2.5693000 | 464121 | 4608070 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82035-foto-08193-16-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82035-foto-08193-16-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82035-foto-08193-16-3.jpg | Legal | Barroc|Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Cont. Descripció: Damunt de la porta hi ha una fornícula de punt rodó emmarcada en pedra amb un ampit esculpit per acollir una imatge religiosa. En el terç superior de la façana hi ha una rosassa amb reixa de ferro i, al capdamunt, un òcul o ull de bou. El coronament del capcer adopta una forma ondulada pròpia de l'estil barroc, rematat per una cornisa motllurada. Als costats de l'accés hi ha diversos elements commemoratius. A l'esquerra hi ha un plafó de fang cuit amb una representació de la creu de Canet, l'església i l'antic escut del municipi amb la següent llegenda, escrita en majúscules: 'Amb motiu del IX centenari de la consagració d'aquest temple parroquial entronquem amb les arrels de la nostra fe, els inicis del nostre poble. Sant Iscle de Vallalta, 1090-1990'. Al costat dret hi ha una creu de marbre de la Santa Missió de l'any 1945, seguida de dues plaques de pedra d'una sola peça dedicades a commemorar el centenari i el bicentenari d'un episodi local relacionat amb la Guerra del Francès (1808-1814).La façana de llevant és la més alta del conjunt a causa del desnivell del terreny i l'única que no està arrebossada. En aquest cas, el ràfec deixa veure les imbricacions de maó pla. En el passat, disposava d'una finestra, avui paredada, en forma d'arc rebaixat emmarcada en maó i situada en el pinyó del capcer, a l'altura de les golfes. Als extrems superiors del mur hi ha dues creus de ferro que corresponen a sengles tirants.Adossat al sud hi ha el recinte del cementiri, i, al nord, el campanar. A principis de segle estava sense arrebossar. La torre s'endinsa parcialment dins la tercera de les seccions del temple. L'estructura és coetània a l'església i aprofita els murs d'una construcció anterior a l'actual, potser d'època romànica. Té planta quadrada de 5,7 metres de costat i 18,35 d'alçada. A l'altura de la primera apareixen dues finestres d'obra en forma d'arc de mig punt als costats nord i oest, així com una portella de component vertical a l'oest. La cel·la té obertures a totes les cares: dos parells de finestres geminades d'arc rodó a ponent i tramuntana amb les respectives campanes penjades a l'intradós; una finestra de característiques similars a migdia, arran de la teulada del temple, i un finestró de llinda plana a tramuntana. La coberta del campanar consta de dos aiguavessos amb caiguda al nord i al sud, i resta oculta rere un acroteri calat de gelosia ceràmica. La torre presenta únicament cornisa pel costat nord, amb el propòsit d'embellir la visió i d'amagar la canal. Per contra, el tremujal de migdia desaigua en una tortugada. Dalt de tot hi ha una armadura metàl·lica guarnida amb reganyols que sosté dues campanes horàries. El seu so és accionat pel mecanisme del rellotge situat a la façana nord, entre la finestra bífora i la teulada. L'esfera actual és de color blanc amb numeració romana i va ser instal·lada l'any 1931. A l'angle format pel campanar i el tram posterior de la nau central hi ha una construcció de planta quadrada i única que correspon a la sagristia i que presenta coberta de teula d'un aiguavés amb caiguda cap a l'est.Propietat privada. Accés Públic.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció A. | 96|98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||
| 82042 | Ermita i font de la Salut | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ermita-i-font-de-la-salut | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 69. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 8, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34344 | XIX-XX | Restaurada el 1970. | Temple votiu dedicat a la Mare de Déu de la Salut situat als peus del camí que ressegueix el torrent de la Roureda o de la Font de la Salut, que en pren el nom. La capella descansa sobre dues terrasses, encastada sobre la segona i amb accés des de la primera, mitjançant una escala de set graons de maó a sardinell. La construcció s'inscriu en sentit transversal damunt d'una plataforma paral·lela al camí que és continguda per un mur de maçoneria rematat amb un ampit corregut de maó pla. Als peus de la feixa de dalt hi ha també un pedrís de les mateixes característiques i un petit pany de paret de menudall amb un arc rebaixat i una font encastada a sota. És la font de la Salut, actualment seca. Tot plegat dona forma a una esplanada de terra amb tres plataners de grans dimensions. L'ermita té planta rectangular de 4 metres d'amplada per 8 de fondària i coberta de teula a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana. Aquesta es troba orientada al nord-est i consta d'una sola nau. Els paraments són arrebossats i pintats de color cru. Les úniques obertures se situen al davant: un portal de llinda plana i un òcul circular guardat amb reixa que fa de rosetó. La porta consta de dues fulles de posts de fusta, amb sengles finestres sobre els muntants protegides amb llangardaixos. La façana és coronada per una espadanya d'obra, sense campana, i rematada per una creu de ferro. Al pinyó del capcer posterior hi ha una peça de ciment en forma de rombe on consta la data de la restauració: '19 / 1970 / Diciembre'. A partir de l'observació de fotografies antigues, es constata que ha estat molt transformada. En concret, han desaparegut l'arc de mig punt del portal, l'espadanya original amb la creu d'obra al capdamunt, les cartel·les que sostenien la cornisa, així com les motllures perimetrals del rosetó i de les pilastres ornamentals que emmarcaven la façana. També van ser talats alguns dels plàtans que hi havia prop seu, possiblement perquè les arrels en malmetien la construcció. | 08193-23 | Al nord-est del nucli urbà, entre els veïnats de la Salut (N-E), de Can Llop (N) i de Can Soler (S). | La construcció de l'ermita va ser finançada per la família Prats, propietària del mas Santa Victòria -l'actual Can Vila-, per aconseguir el guariment de la seva filla, Fermina Prats Casas. L'any 1885 s'hi va celebrar la primera missa. Des de llavors, va quedar instituïda la Festa de la Salut. El darrer diumenge d'agost s'oficiava missa i es passava el rosari. La celebració ha viscut períodes de discontinuïtat i darrerament s'ha reconvertit en una trobada popular amenitzada per una cobla i els Cantaires de Sant Iscle, que ofereixen un mos als assistents. L'edificació apareix identificada com a 'Ermita de la Salud' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. | 41.6306500,2.5651000 | 463775 | 4608860 | 1885 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82042-foto-08193-23-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82042-foto-08193-23-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82042-foto-08193-23-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció A. | 119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||
| 82095 | Els geperuts, ball de bastons de Sant Iscle de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-geperuts-ball-de-bastons-de-sant-iscle-de-vallalta | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 57. AMADES, Joan; JUST, Joan; ROMA, Josep i SAMPER, Baltasar (1998). Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials. Volum VIII. Memòries de missions de recerca. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 165-168. AMADES, Joan i PUJOL, Francesc (1936). Cançoner popular de Catalunya. Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Vol. I. Dansa. Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera, pp. 88-90 i 93. Bastoners de Sant Iscle de Vallalta (2019). Consultat 20 maig 2019, des de http://www.animadedansa.com/poblacio/bastoners-de-sant-iscle-de-vallalta/ BATISTA I ROCA, Josep M. I CARRERAS I ARTAU, Tomàs (1922). Manual de per a recerques d'etnografia de Catalunya. Barcelona: Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya de la Universitat de Barcelona, pp. 64-65. CARRERAS I ARTAU, Tomàs (2019). El ball de bastons de Sant Iscle de Vallalta [fotografies I a IX]. Consultat 20 maig 2019, des de http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/piresolver?id=CSICAR000112866 Sant Iscle recupera alguna de les seves danses tradicionals. L'Eixida, revista independent d'informació local, núm. 1. Edicions Els 2 Pins. Canet de Mar, pp. 9-10. http://simurg.bibliotecas.csic.es/ | Segons Joan Amades (AMADES, 1998:120) 'el Ball de Bastons de Sant Iscle de Vallalta' era 'el més famós de tota la Costa de Llevant'. El folklorista el va conèixer el 29 de maig de 1928 en una excursió a Calella, interpretat pel 'flubioler' Joan Roig Carbó, dit el Nan, que aleshores comptava 55 anys i era nat a Tordera, 'però fa molts anys que resideix a Calella'. El ball consta de sis parts, les partitures de les quals van ser aplegades i numerades de la 70 a la 76 pel mateix Amades a l''Obra del Cançoner Popular de Catalunya'. La cinquena part rep el nom dels geperuts. Rosa Arbolés n'ha reportat la lletra: 'Tot geperut, geperut / li deia a la Pepeta / Tot geperut, geperut / li deia estàs fotut / Gira el barret i tomba-li / tomba-li, tomba-li / Gira el barret i tomba-li / Tomba-li el barret'. Amades (1998:168) detalla que 'se li dona el nom de ball dels geperuts perquè en ballar-lo piquen amb el bastó a terra, i per això han d'ajupir-se i anar geperuts. A aquest ball se li dona un caient cerimoniós i reverent, i sol ser tocat solament davant de les autoritats i en casos de solemnitat. El fet de picar a terra enclou el sentit d'acatament i reverència a la persona en honor de la qual es fa la ballada'. El ball de bastons de Sant Iscle era representat per vuit balladors, tots homes, abillats amb la clàssica muda blanca dels bastoners: camisa, pantalons i mitjons blancs, faixa i corbata vermella, espardenyes de veta vermella o negra i un casquet ratllat blau i vermell. El grup era acompanyat d'un flabiol i un tamborí. Segons Tomàs Carreras (CARRERAS, 1922:64), 'a Sant Iscle els balladors formen una colla, no una societat. No hi ha càrrecs; solament un dels joves, en Josep Maynou (àlias Carrabisco) actua de cap de colla i és qui fa els tractes. Ballen 'sols per divertir-se i guanyar diners per al menjar i beure de les sortides'. Del fons comú son pagades les despeses de les sortides i dels bastons, puix se'n trenquen molts. El vestit se'l paga cadascú. A Sant Iscle surten de consuetud el dia de la Pasqua Florida, a la tarda, i el dia de Sant Feliu (1r d'agost) que és la Festa Major del poble. També van a altres pobles, i 'allí on convingui' si els contracten. Els vells de la colla, que fan els oficis auxiliars (tocar el tamborí i el flabiol, captar) estan retirats de ballar, i son els mestres dels joves. El vell que toca el flabiol, el més vell de la colla, es creu ell mateix, senzillament insubstituïble. D'aquí el seu to paternalment autoritari amb la colla'. 'Uns quants joves de reserva, sense vestit, formen part de la colla, i la segueixen disposats a substituir els balladors quan estiguin cansats o si es posessin malalts'. Aquest grup d'homes era format per Isidro Buch, Carrabisco, Josep Gallart, Jaume Planas, Tonet de can Paturo, Joanet Vinyals, Miquel Pere Serena, Josep Casals, Pere Roig, Martí de ca l'Aranyó, Pep Paturo i Toribi Beneta. Tant el relat de Carreras com el 'Diccionari de la dansa' estan il·lustrats amb fotografies del grup de bastoners actuant a la Festa Major de Sant Pol de Mar, el 25 de juliol, diada de Sant Jaume, de 1920. | 08193-76 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82095-foto-08193-76-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82095-foto-08193-76-3.jpg | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les fotografies aportades per representar el vall de bastons de Sant Iscle han estat extretes de l'arxiu fotogràfic del CSIC. | 56 | 3.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||||||
| 82020 | Dolmen de mas Barraquer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/dolmen-de-mas-barraquer | BASSOLS FERNÁNDEZ, IMMACULADA (2005): Memòria de la intervenció arqueològica. Núm. Reg.: 6586 GENERALITAT DE CATALUNYA (2008): Actualització de la Carta Arqueològica del Maresme. Barcelona. Servei d'Arqueologia i Paleontologia SERRA I VILARÓ, JOAN (1927): La civilització megalítica a Catalunya. Contribució al seu estudi. Solsona. Museu Arqueològic Diocesà. | -XIX/-XIII | Desaparegut, desconegut. | Dolmen, actualment desaparegut., documentat per mossèn Joan Serra i Vilaró l'any 1927. En el moment de la seva documentació només en restava dreta una pedra de 0,25m d'ample, 0,45m de llarg i 1,05m d'alçada; així com una altra llosa caiguda de 0,25m de gruix, 0,62m de llarg i 1,05m d'alt, de la qual encara es veia el lloc que prèviament havia ocupat. | 08193-1 | A l'oest del municipi, en un punt pla prop del cim del turó de Ca l'Oller | 41.6338800,2.5521000 | 462694 | 4609225 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82020-foto-08193-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82020-foto-08193-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82020-foto-08193-1-3.jpg | Legal | Prehistòric|Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Fruit de l'excavació del túmul, mossèn Serra i Vilaró trobà fragments d'almenys set vasos ceràmics corresponents, segons l'autor, a les formes típiques de l'edat dels metalls. A la vora d'una de les peces s'hi apreciava una línia d'incisions que tipològicament podria correspondre al període del bronze inicial o bronze mig. Sota la direcció d'Immaculada Bassols, l'any 2005 es dugué a terme una prospecció superficial per tal de localitzar les restes del dolmen, el resultat de la qual fou negatiu. Només es documentà una llosa dreta la part visible de la qual feia 0,5m d'alçada, 0,5m d'amplada i 0,25m degruix, relacionada amb els límits de la finca, però sense cap vinculació aparent amb el dolmen. L'any 2008, amb motiu de la revisió de la carta arqueològica del Maresme, es tornà a explorar la zona, novament amb resultats negatius pel qè fa el dolmen. El que sí es va localitzar, a 55m de la fita documentada l'any 2005, fou una altra llosa amb les mateixes característiques i dimensions.L'accés al lloc on suposadament es trobava el dolmen es fa des del nucli urbà de St. Iscle de Vallalta, pel veïnat d'en Soler, seguint el camí cap a ca l'Aranyó i la pista principal en direcció a l'oest, cap a la Cogulera. El jaciment es troba per sobre dels Bancals de ca l'Oller, en una zona de bosc i matolls amb afloraments de roca mare.Datació Bronze antic -1800 / Bronze mig -1200 | 76|79 | 1754 | 1.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||
| 82077 | Cementiri municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cementiri-municipal-19 | XIX-XXI | Es va reformar completament l'any 2014. | Recinte dedicat a la sepultura dels difunts del municipi. L'entrada se situa al costat de ponent, en un lateral, al costat de l'església. Reformat amb molt cura el 2014, conserva la disposició dels fossars de les antigues parròquies del Montnegre. El conjunt ocupa una superfície en forma de trapezi de 330 metres quadrats adossada a la façana sud de l'església parroquial. El perímetre interior està voltat per diverses galeries de nínxols d'entre 3 i 4 fileres, amb un total de 190 caselles. Els mòduls alternen les fornícules amb arc de mig punt i component vertical amb d'altres d'arc rebaixat i component apaïsat. Les cobertes són de teula d'un sol aiguavés amb pendent cap a l'interior i canal per a la recollida d'aigües pluvials. Els nínxols més antics tenen les làpides de marbre blanc i pertanyen a les famílies Canyelles, Pagès-Pera, Torrent i Verdura. La inscripció del nínxol número 12, propietat d'Antònia Roig, permet datar-les de principis del segle passat: 'Aquí descansan los restos de Miguel Arañó y Maresma. Falleció en 1900 a la edad de 77 años'. El contorn està pavimentat amb brick o llamborda ceràmica prefabricada i al centre hi ha un parterre amb pedra volcànica i grava blanca i algunes plantes de romaní i espígol. L'espai està equipat amb una font, un parell de bancs de pedra i una columna de llum. | 08193-58 | Carrer de l'Església, s/n. Barri de la Poca Farina. | Durant la jornada del referèndum d'autodeterminació de Catalunya celebrat l'1 d'octubre de 2017, la Guàrdia Civil es va presentar a Sant Iscle de Vallalta amb l'objectiu de decomissar les urnes i impedir la votació. Malgrat les amenaces verbals i la violència exhibida, les urnes van ser amagades dins d'un nínxol del cementiri i no van ser poder localitzades pels seus perseguidors. | 41.6234000,2.5694000 | 464129 | 4608054 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82077-foto-08193-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82077-foto-08193-58-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||
| 82059 | Casa vella de Mas Ponç (o Mas Pons) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-vella-de-mas-ponc-o-mas-pons | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 7. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: parc del Montnegre i el Corredor, p. 17. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). PlaEespecial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-5, pp. 115-122. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 9 i 16. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals. | XVIII | En ruïnes. | Masia en ruïnes que ha perdut la teulada i els forjats intermedis, totalment embardissada. La construcció, molt modesta, era feta de paredat irregular arrebossat amb morter de calç. Es componia d'una planta baixa en forma d'ela (L) de 16 metres de façana i dues crugies perpendiculars d'un sol ambient cadascuna: una lateral de 12 metres de fondària, al costat de ponent, i l'altra, de 6. Els dos espais es comunicaven mitjançant un pas de porta interior amb arc escarser practicat sobre una paret de càrrega. Damunt seu, i reproduint el mateix esquema, s'alçava un cos anterior de 6,3 per 10,5 metres amb dues estances il·luminades i ventilades per sengles finestres frontals: una amb llinda de fusta i l'altra de pedra desbastada, sense ampits. La façana, orientada a migdia, es completa amb la porta de l'habitatge, en posició centrada i amb llinda de fusta, flanquejada d'una petita obertura a la seva esquerra i d'una finestra reixada a l'esquerra. Al seu costat hi sobresurt un volum quadrangular que podria correspondre a un antic forn. Annex a llevant, hi ha una construcció auxiliar de planta única i coberta amb caiguda cap en la mateixa direcció. Es tracta d'una cambra fosca amb accés directe des de l'exterior pel costat est. Al voltant de la masia es localitzen altres construccions agrícoles arruïnades. | 08193-40 | Dins el Parc del Montnegre i el Corredor, a l'est de la urbanització Font del Montnegre. | La masia apareix grafiada amb el nom de 'la Casa Vella' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també representada amb el nom de 'la Casavella' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. | 41.6547700,2.5760200 | 464698 | 4611534 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82059-foto-08193-40-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82059-foto-08193-40-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82059-foto-08193-40-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les ruïnes estan situades al quadrant nord del terme municipal, entre el fondo de Can Pera i el torrent de la Casa Vella, al qual dona nom. Les restes ocupa un dels vessants del turó Gros, entremig de dos ramals d'una pista forestal que connecta la urbanització de la Font del Montnegre amb el sector oriental del massís.L'accés a les ruïnes es pot fer des de dos punts: des del sud, pel trencant de terra que surt del camí del Montnegre abans d'arribar a la urbanització, o bé pel nord, des de la pista que arrenca de la Ronda Inferior del Montnegre, a l'extrem nord-est de la urbanització.Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-5.Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Diputació de Barcelona. Servei de Parcs Naturals. 1989. Annex 3. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||
| 82064 | Can Xona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-xona-0 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-11, pp. 167-174. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 17. | XVIII-XX | Reformada a mitjan segle XX | Masia de planta rectangular de 14 m de long i 6,5 de fondària de dues crugies paral·lela a la façana. Consta d'un nivell semisoterrat, planta baixa i pis amb coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular. Hi destaca el fumeral d'obra, sobre la part posterior del tremujal de ponent. La façana principal està orientada a migdia, sense compondre, i tots els paraments són arrebossats i pintats de color blanc, molt desgastat. El portal es troba lleugerament escorat a llevant respecte de l'eix de simetria. Com la resta d'obertures, està emmarcat en pedra granítica ben escairada. Presenta arc de rebaixat amb tres dovelles i porta amb ventalla exterior i porticons interiors de posts de fusta clavetejada. L'accés està sobreelevat, precedit d'una escala exterior de granit de vuit graons. Al flanc de ponent hi ha tres finestres de mides dispars, totes amb llindes planes i ampits monolítics, protegides per un parell de llangardaixos. Al primer pis hi ha cinc finestres: les quatre primeres se situen a la mateixa altura i guarden les mateixes proporcions, amb fort component vertical. Al mig del capcer, entre les dues finestres centrals, hi ha esgrafiat un rellotge de sol circular del s XVIII amb numeració aràbiga i senyals per a les mitges hores. La cinquena obertura és més ampla i es troba desplaçada a la secció oest. Els tancaments són de fusta amb finestres de llibret de dues tampes i porticons interiors. La façana de ponent té, a la secció posterior, una portella i una finestra de llinda plana a l'alçada de la planta semisoterrada, i dues finestres amb ampit d'obra protegides amb llangardaixos a la secció davantera del primer pis, que donen llum a la cuina. Aquesta part de la casa descansa sobre una terrassa massissa bastida damunt d'una feixa. La façana nord té tres finestres a la planta baixa i dues al pis de dalt, a la secció de ponent. En tres quartes parts de la seva longitud està doblada per un cos adossat de planta rectangular de 13 metres de llarg per 4,5 de fondària amb el carener igualment perpendicular. Aquesta construcció s'adapta al pendent de la muntanya en direcció E-O, de manera que una de les dues plantes se situa per semisoterrada, per sota del nivell d'accés. L'entrada a aquest volum es produeix des de l'exterior pel costat de tramuntana a través d'un portal d'obra de llinda plana precedit d'un pati enrajolat amb maons. La porta és d'encadellat de fusta d'un sol batent i al seu costat hi ha dues finestres reixades. Al costat est hi ha una finestra i al costat oest dues amb reixes bombades. Al seus peus hi ha un cobert de planta baixa. La façana de llevant està comprimida entre aquest darrer cos adossat i un altre en sentit perpendicular, pel davant. Aquest volum es presenta esglaonada i es projecta com una ala sobre la primera secció de la façana original, amb la qual està connectada interiorment. Tot plegat confereix al conjunt una forma d'ela (L) que abraça el pati davanter, ocupat per una era circular de 5 metres de radi i 80 metres quadrats pavimentada amb cairons ceràmics. Aquest edifici lateral presenta una planta rectangular de 7 metres de llargària per 5 de fondària i consta de planta baixa i pis, amb coberta d'un sol aiguavés amb caiguda cap a l'est. A la cara oest hi ha quatre obertures: a la planta baixa, un finestró amb llangardaix i un finestral amb reixa de barrots verticals amb una faixa inferior de reganyols, i, al primer pis, dues finestres més amb reixa bombada i viseres d'obra, a mode de guardapols. La paret de llevant té una finestra apaïsada a l'angle i s'assenta sobre el mur d'una petita bassa annexa de 10 m2 i planta quadrangular alimentada per una mina d'aigua. La paret de migdia és cega i es veu prolongada per un porxo de nova construcció amb pilars de pedra rejuntada amb morter, bigam de fusta i coberta de teula amb pendent cap al sud. Tot l'entorn està enrajolat: l'era amb cairons posats de caixó i la resta del perímetre per maons rectangulars col·locats a la mescla. | 08193-45 | Veïnat de Can Palau, entre el fondo d Can Xona, a l'oest, i la serra de Salt, a l'est. | Dins la casa hi ha una premsa de vi d'un cargol encastada a la paret amb la data de '1811' incisa sobre el banc de fusta, dividida en el centre per una creu llatina. La masia apareix representada amb el nom de 'Can Xona' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix amb la variant ‘Can Chona' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. Entre 1945 i 1950 es van dur a terme una reforma de la casa que va afectar la cuina i el paviment dels terres, de gres amb dibuix de ditada. | 41.6483100,2.5914500 | 465979 | 4610810 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82064-foto-08193-45-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82064-foto-08193-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82064-foto-08193-45-3.jpg | Legal | Contemporani|Minimalisme|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Masia situada en el vessant de solell d'una antiga zona de feixes de conreu, prop d'un camí secundari que uneix el camí de Can Xona amb la urbanització de Can Palau.Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-11. | 98|118|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 348,13 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/