Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 72401 | Serra de Picancel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serra-de-picancel | <p>GENERALITAT (1996: 152). SANTAMARIA (1935: passim). SOCA (en curs: s. p).</p> | L'estat de conservació és bo, però caldria controlar i delimitar el transit rodat, sobretot a les motocicletes, que causen importants erosions en els camins tradicionals. També seria convenient planificar i ordenar al màxim l'activitat silvícola, per tal que sigui compatible amb la seva conservació. | <p>És una serralada prepirinenca típica, formada per relleus conglomeràtics alternants, amb freqüència variable, amb gresos. Esdevé un flanc de divisió entre l'Alt i el Baix Berguedà, en contacte amb les conques i altiplans de la Depressió Central catalana. Aquest fet es reflecteix en els paisatges que formen aquest espai natural, fet que el diferencia de la resta d'espais de la seva subunitat. La serra és formada per relleus conglomeràtics molt trencats i valls molt tancades i profundes que han permès un excel·lent grau de conservació d'alguna de les seves raconades. La part septentrional queda força protegida de les intrusions humanes gràcies al pantà de la Baells. El paisatge és essencialment forestal i hi predominen les coníferes. Hi són especialment representats la major part de paisatges mediterranis del país de les rouredes seques (Quericion pubescentis-petraeae), sovint transformats en pinedes de pinassa (Pinus nigra) i/o pi roig (Pinus sylvestris). En alguns indrets, però, es conserven interessants bosquines mixtes de caducifolis refugiats en algunes barrancades o fondals poc alterats. De fet, el conjunt de l'espai es troba enmig dels municipis de Cercs, la Quar i Vilada. D'aquest darrer n'ocupa unes 532 ha, de les 22445 que té en total. Dintre d'aquest espai s'hi poden comptar nombroses masies i també el monestir de Sant Pere de la Portella.</p> | 08299-25 | Part medirional del terme de Vilada | <p>La serra de Picancel ha estat sempre un espai completament lligat a l'activitat humana de la zona. La documentació dels segles X i XI ja ho deixa ben palès: camins, estrades, artigues, masos... En aquesta època el territori ja estava completament delimitat i qualsevol accident geogràfic quedava consignat a la documentació amb un topònim o l'altre. Malgrat tot, enlloc no apareix el topònim Picancel, que sembla ser creat artificiosament i introduït al segle XIX. Durant la resta de l'època medieval i fins a l'actualitat l'activitat antròpica a la zona ha anat en augment i s'ha diversificat. Darrerament també és un lloc de lleure: escalades, rutes a peu, investigació... Però bàsicament manté el seu caràcter d'explotació forestal. El caràcter eminentment silvícola de l'espai fa que d'acord amb l'article 10 de la Llei 6/1988 forestal, dins del seu àmbit hi hagin de tenir prioritat la redacció de plans de producció forestal. Darrerament s'ha inclòs dins del Pla Especial d'Interès Natural. L'estat de conservació és bo, però caldria controlar i delimitar el transit rodat, sobretot a les motocicletes, que causen importants erosions en els camins tradicionals. També seria convenient planificar i ordenar al màxim l'activitat silvícola, per tal que sigui compatible amb la seva conservació.</p> | 42.1148300,1.9342600 | 411896 | 4663075 | 08299 | Vilada | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72401-foto-08299-25-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72401-foto-08299-25-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-06-23 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | La pràctica totalitat de l'espai és privada i de propietaris diversos. Cal esmentar també que a Vilada hi ha delimitació del sòl urbà. | 2153 | 5.1 | 1785 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | ||||||
| 72402 | Font de Martins | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-martins | AYMAMÍ (2000: 17). SOCA (en curs: s. p). | La Font de Martins brolla de l'interior d'un espai rocós, prop de la masia la Sala. La seva aigua és conduïda per un petit canal, al llarg d'uns centenars de metres, fins a una arribar a una bassa. Tant el canal com la bassa tenen el terra i les parets aïllades amb ciment, per evitar fuites i filtracions. El canal disposa d'alguns sobreïxidors i punts reguladors del cabal. La bassa té una gran cabuda i presenta més profunditat a la banda de llevant. També alberga algunes especies de peixos, però és envoltada per una tanca per tal d'evitar l'accés del bestiar, sobretot de les vaques. Des de la bassa, l'aigua desguassa, per una tuberia coberta, al pantà de la Baells. No obstant, abans d'arribar a l'embassament, l'aigua surt a l'exterior en arribar al molí de la Sala, on és reconduïda amb finalitats ornamentals. L'aigua d'aquesta font és potable i força gent s'hi arriba per proveir-se'n. L'indret és tranquil i constantment netejat, cosa que el converteix en un espai molt atractiu. | 08299-26 | Antiga parròquia de Santa Maria de la Baells | L'aprofitament de l'aigua de Martins de ben segur és d'època medieval. La seva aigua permetia fer funcionar el petit molinet de Martins, el Molí de la Sala i Serradora de la Baells respectivament, però en èpoques diverses. Tanmateix, la canalització i embassament de l'aigua en sentit transversal, que desvia el seu curs vertical, més o menys natural, és força recent. L'actual infrastructura data de 1934, quan Teodor Miralles va construïr una central hidroelèctica que n'aprofitava l'aigua. La central es trobava prop del curs del riu Merdançol i actualment resta negada per les aigües del pantà de la Baells. La central ja deixà de funcionar abans de la construcció de l'embassament i, des de llavors, la canalització i la bassa es varen mantenir amb altres finalitats, sobretot pel proveïment d'aigua a les cases properes. Davant de les secades dels darrers anys, l'Ajuntament de Vilada també va plantejar fer arribar l'aigua fins al nucli urbà, però el projecte va ser posteriorment desestimat. | 42.1329900,1.8944300 | 408630 | 4665134 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72402-foto-08299-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72402-foto-08299-26-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Actualment existeix un litigi per la propietat entre els propietaris de La Sala (Ramon Orriols Puigcasas) i del Molí de La Sala (Ramon Rotllan Olivella). | 85 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | |||||||||
| 72410 | Serra del Catllaràs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serra-del-catllaras-1 | <p>VVAA. (2000): 'El Catllaràs, una serra singular'. L'Erol, núm. 67, hivern 2000. Pla d'Espais d'Interès Natural. Generalitat de Catalunya, Departament de Medi Ambient. Edició a cura de la Direcció General de Patrimoni Natural, 1996 (1ª ed.). Mapa-Guia Excursionista 'Catllaràs-Picancel'; escala 1:25.000; editorial Alpina i Geoestel, edició 2007-2008. GENERALITAT (1996: 151).</p> | L'estat de conservació és bo, però caldria controlar i delimitar el transit rodat, sobretot a les motocicletes, que causen importants erosions en els camins tradicionals. També seria convenient planificar i ordenar al màxim l'activitat silvícola, per tal que sigui compatible amb la seva conservació. | <p>Es tracta d'un singular massís pre-pirinenc, situat a cavall entre el mantell del Pedraforca i el mantell de Vallfogona, a l'Alt Berguedà, i al sud de la Serra del Cadí-Moixeró. És un espai representatiu, geològicament, dels relleus calcaris mesozoics i eocens del Pre-pirineu oriental, si bé en algunes parts, són més abundants els sediments eocens i paleocens (gresos i conglomerats). Els vessants meridionals són força abruptes, mentre que els septentrionals són més suaus. La seva considerable amplitud altitudinal, en un espai relativament petit, permet enriquir la seva diversitat. L'espai és interessant en la seva estructura geomorfològica i per la presència d'alguns elements d'interès biològic. Els vessants de la serra i les seves valls internes presenten l'acció típica dels paisatges del Pre-pirineu: alzinar fragmentat, rouredes i pinedes. A les obagues també hi trobem fagedes amb sotabosc de boix, aquestes poc freqüents a l'Alt Berguedà. Tot i no ser un espai amb grans alçades, també compta amb prats i rasos culminals de caràcter subalpí. Hi destaca sobretot la presència de la flor de neu (Leontopodium alpinum), una espècie rara al país i protegida per la legislació a Catalunya. També hi són molt representades les comunitats rupícoles de mitja muntanya calcària, que són un conjunt d'espècies relictuals. La fauna de la Serra del Catllaràs constitueix una comunitat de transició entre els sistemes pirinencs i els més mediterranis, situats més al sud. Hom hi troba espècies ja al límit de les seves possibilitats, com el gall fer i la marta, tot i que conserva moltes espècies de gran interès com el cérvol. La Serra del Catllaràs ocupa un total de 5605 hectàrees, entre el Berguedà i el Ripollès, només 217 hectàrees afecten el terme de Vilada, concretament a la zona de Sobrepuny, Picamill i de la Creu de Roset.</p> | 08299-34 | Sector nord-oest | <p>La Serra del Catllaràs ha estat sempre un espai completament lligat a l'activitat humana de la zona. La documentació dels segles X i XI ja ho deixa ben palès: camins, estrades, artigues, masos... En aquesta època el territori ja estava completament delimitat i qualsevol accident geogràfic quedava consignat a la documentació amb un topònim o l'altre. En aquest espai s'hi poden documentar molts llocs habitats. Durant la resta de l'època medieval i fins a l'actualitat l'activitat antròpica a la zona ha anat en augment i s'ha diversificat. A començaments del segle XX s'hi van portar a terme activitats mineres. Darrerament també és un lloc de lleure: escalades, rutes a peu, investigació... Però bàsicament manté el seu caràcter d'explotació forestal. El caràcter eminentment silvícola de l'espai fa que d'acord amb l'article 10 de la Llei 6/1988 forestal, dins del seu àmbit hi hagin de tenir prioritat la redacció de plans de producció forestal. Darrerament s'ha inclòs dins del Pla Especial d'Interès Natural. Des de 1985 també s'intenta promoure la inclusió de boscos mixtos amb la reintroducció de l'avet i per la protecció de moltes espècies florals (arts. 9 i 10, Llei 12/1985, d'espais naturals).</p> | 42.1372200,1.9311000 | 411666 | 4665565 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72410-foto-08299-34-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72410-foto-08299-34-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-06-23 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | 2153 | 5.1 | 1785 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | |||||||
| 72413 | Font del Vidrier | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-vidrier | COSTA I SAVOIA, E. i TORT I DONADA, J. (2003): Vilada i la seva rodalia : guia geogràfica. Gestió i Serveis Socioculturals. BCN | Convindria que tan el propietari com les institucions corresponents vetllessin per mantenir la font en condicions, especialment pel que respecta a la seva neteja. | La Font del Vidrier es troba a la riba esquerra del torrent del mateix nom. El brollador, d'aigua potable, és a uns dos o tres metres del torrent i ha estat convenientment arranjat. Hom ha condicionat, al costat del sortidor, alguns bancs per poder seure. La zona és al solell, però la vall on es troba és força profunda i la vegetació s'assimila més a la d'un indret bac: bosc mixt de pinasses i caducifolis amb un sotabosc bàsicament format per boixos. L'indret és tranquil i molta gent, sobretot de Vilada, aprofita per anar-hi a buscar aigua i reposar-hi una estona. Paral·lel al torrent i en direcció descendent s'obre un camí que permet arribar, després d'uns centenars de metres, a la Font de les Eres. Entre la font i el camí, poden observar-s'hi les restes d'unes senzilles construccions, la datació i la finalitat de les quals és difícil de determinar a simple cop d'ull, però que en tot cas no semblen molt antigues. En direcció ascendent el camí permet arribar a la masia de Comelles, ja en terme de Castell de l'Areny. | 08299-37 | Sector nord-oest | Tot i que l'activitat antròpica en relació a la font probablement és antiga, no n'hem trobat referències documentals. Els detallats capbreus del segle XVIII i els padrons de finques del segle XIX no l'esmenten. Però el topònim, relatiu al vidre i/o a la seva fabricació, i les indeterminades construccions properes sí que ens fan sospitar un ús bastant pretèrit, tanmateix difícil de datar. Sí que sabem, però, que a començament del segle XX la font s'havia convertit en un indret força concorregut, sobretot pels primers grups d'estiuejants que arribaven a Vilada. Algunes fotografies antigues ens ho acaben de confirmar. Fou arranjada parcialment l'any 1966 segons se'n desprèn de la inscripció feta al morter sobre el broc d'aigua. L'obertura d'una pista forestal a començament dels anys 1990 va fer desaparèixer el camí tradicional i, durant algun temps, l'aigua també deixà d'arribar al brollador. Més tard, l'indret s'arranjà parcialment. Actualment, es força visitat, sobretot per gent que hi va a buscar aigua. L'aigua de la font és molt apreciada pels veïns del poble, i hom li atribueix propietats saludables. | 42.1508100,1.9307200 | 411654 | 4667074 | 08299 | Vilada | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72413-foto-08299-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72413-foto-08299-37-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | L'indret es va veure molt afectat per l'obertura d'una pista forestal, que va fer desaparèixer pràcticament la totalitat del camí i que va malmetre seriosament l'aqüífer. Per ara sembla que les aigües subterrànies han tornat a un curs normal i de la font torna a sortir aigua, que s'ha fet analitzar i és potable, però l'atractiu camí primitiu ja és irrecuperable. | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | ||||||||||
| 72418 | Especialitats Viñas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/especialitats-vinas | Les Especialitats Viñas són diversos tipus de bescuits, resultat del seguiment rigorós d'un seguit de fórmules i d'un sistema artesanal. D'entre aquestes galetes destaquen els anomenats 'Predilectes. Aquesta especialitat és una petita pasta allargada i guarnida amb ametlles trinxades. Es couen sempre en un forn de llenya i a una determinada temperatura. Els seus elaboradors treballen amb molta cura alhora de barrejar els seus ingredients, tots ells productes naturals de primera qualitat. A part dels esmentats 'Predilectes' elaboren també els 'Sequillos', els ametllats, els pets de monja, els panellets d'ametlla i, per Nadal, torrons. Qualsevol dels productes és posat a la venda en caixes i paquets decorats, generalment amb motius del poble de Vilada. | 08299-42 | Nucli urbà, carrer Teodor Miralles, 8-10 | Les Especialitats Viñas varen néixer com una petita indústria artesanal el 1924, quan Pere Viñas va iniciar-se en l'ofici de pastisser. Des de llavors i fins als nostres dies els seus familiars descendents han continuat la tradició i han ampliat progressivament el negoci. Actualment l'establiment compta amb una botiga oberta al públic, sota de la qual hi ha l'obrador. Però també ha incorporat un bon equip comercial i transportistes que han permès expandir els seus productes per diversos indrets de la geografia catalana. En dies festius és habitual veure a Vilada grups de turistes i estiuejants fent cua a l'establiment. | 42.1366600,1.9317700 | 411721 | 4665502 | 1924 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72418-foto-08299-42-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Pere Viñas | La botiga oberta al públic al C/ Teodor Miralles, és un establiment que conserva molts dels elements originals del comerç històric. Recentment s'ha fet una reforma a l'establiment, que li ha rentat la cara i l'ha buidat d'elements contemporanis que trencaven l'harmonia de l'establiment. S'ha conservat taulells i prestatges oferint al client un establiment perfectament complementat amb la tradició i qualitat dels seus productes. | 98 | 60 | 4.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | ||||||||
| 72422 | Festa Major | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-32 | Programes Festa Major de Vilada 1915/2001. AADD (1985: 61, 261). AADD (1994b: 129). | La Festa Major de Vilada presenta l'esquema típic de les Festes Majors de la Catalunya Vella, tipològicament molt allunyat del tipus de vertebració que tenen les Festes Majors de la Catalunya Nova. Els actes tradicionals ineludibles que d'antic, com a mínim d'ençà de les primeries del segle XX, articulen la Festa Major són la passada, l'Ofici, les sardanes, la processó o rosari, el ball-concert i el castell de focs. D'entre aquests actes vertebradors, només la processó i/o el rosari han desaparegut actualment. En ser Sant Joan el patró de Vilada, un dels actes imprescindibles és la foguera, un acte totalment desvinculat de la concepció de Festa Major però que a causa de la coincidència que hem esmentat, n'ha acabat formant part de forma indestriable. El castell de focs també és un element que ha anat variant de manera intermitent. | 08299-46 | Nucli urbà | Com passa amb moltes manifestacions folklòriques, la història de la Festa Major de Vilada és difícil de conèixer i de documentar. Sabem que l'any 903 la parròquia de Vilada ja estava advocada a Sant Joan, la qual cosa ens fa suposar que les celebracions patronímiques deuen correspondre's, de bell antuvi, amb la figura d'aquest sant. És per aquest motiu que considerem que d'ençà de l'època medieval, amb la florida que experimentaren aquestes manifestacions populars, la festa Major de Vilada devia celebrar-se per la festivitat del Baptista. La festa de Sant Joan com a Festa Major s'ha anat documentant, amb més o menys alts i baixos, al llarg de la història. Durant l'època moderna, en especial als segles XVII i XVIII, el dia de sant Joan era un dels dies assenyalats pel pagament de censos i altres anualitats i també de celebració o renovació de contractes. Aquests actes devien tenir lloc després de la sortida d'ofici, aprofitant la gran munió de congregats, segurament la més multitudinària del curs estival, juntament amb el dia de la Mare de Déu d'Agost. Fou durant la segona meitat del segle XIX i la primera del XX quan la festa va anar agafant la forma característica amb la qual ha arribat fins a nosaltres. Com passa a tants altres indrets, l'arribada dels primers ajuntaments democràtics va significar un important procés de revitalització i la introducció de nous actes (exposicions, caminada popular, concursos, partits de futbol, etc.). | 42.1372100,1.9311000 | 411666 | 4665564 | 1994 | 08299 | Vilada | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72422-foto-08299-46-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72422-foto-08299-46-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Actualment es promociona a mitjans d'Agost la festa major d'estiu, però que respon a una voluntat d'aprofitar la presència de més veïns al poble, sobretot estiuejants i de segona residència, però sense una tradició històrica. | 98 | 2116 | 4.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | ||||||||
| 72427 | La Truitada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-truitada | AADD (1985: 60, 261). AADD (1994b: 119, 128-129). | La celebració consisteix en l'elaboració de truites i el seu posterior repartiment per tal de ser consumides entre la població. Les truites que s'elaboren són les típiques de Pasqua, amb alls tendres i cansalada llistada. Quan s'acaben les truites, es reparteixen les rostes de cansalada que han sobrat; tot plegat regat amb alguns porrons de vi. | 08299-51 | Nucli urbà | La festa de la Truitada va íntimament lligada a la Pasqua i a les Caramelles. Antigament, i a causa de l'abundància que n'hi havia a pagès pels volts de Pasqua, els caramellaires eren obsequiats amb ous. Amb aquests ous, el Dilluns de Pasqua es feia una truitada, puix era imprescindible consumir-los ben aviat per evitar que es fessin malbé. S'ofereix a tots els veïns i visitants, truita d'alls tendres i cansalada, les quals són cuites per voluntaris. Una curiositat de la festa, és que els alls tendres per tradició dels últims anys, provenen sempre de la família de la casa de Cal Bars. Vilada va estar a punt de perdre's el costum de cantar Caramelles i en canvi s'ha mantingut ben viva la tradició de la Truitada el Dilluns de Pasqua. Actualment, fa uns anys que s'han recuperat les tradicionals Caramelles per part dels grups d'adults vehiculats a través del grup coral del poble: Les Veus del Picancel. | 42.1372100,1.9311000 | 411666 | 4665564 | 08299 | Vilada | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72427-foto-08299-51-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | La festa s'ha mantingut malgrat que el costum de cantar les Caramelles gairebé es va perdre durant la dècada dels anys 1980, quan només en cantaven la canalla de l'escola. Curiosament, la truitada s'ha mantingut el dia que li és propi segons la tradició, el Dilluns de Pasqua, mentre que a molts indrets de la comarca la festa s'ha traslladat al diumenge següent. | 98 | 2116 | 4.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | |||||||||
| 72430 | Camí-ral de Berga a Ripoll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ral-de-berga-a-ripoll | NOGUERA (1990b: 235-238) SOCA (en curs: s. p.) | En molts indrets ja ha desaparegut per complet. En altres, sobretot si el tros de camí no s'utilitza, ja ha quedat engolit per la vegetació. En algunes parts a desaparegut a causa de les esllavissades de terra. | El camí-ral de Berga a Ripoll pot encara veure's en alguns indrets del terme, però en altres ha desaparegut per complet. Pel que evidencien les restes, sabem que aquest camí era empedrat en la seva totalitat. Però segurament només permetia el pas de vianants i de bèsties de bast, no de carros. Un dels indrets on més bé pot observar-se és sota de Bertrana i també prop de Pradell. A grans trets, el seu curs, en terme de Vilada, era el següent: una vegada passat el Pont de Miralles, el camí seguia la riba del Riu Margançol, fins a l'indret del Molí del Cavaller. Des d'allà seguia cap a un primer pont, que permetia superar el Torrent del Sofre. Anava després cap a l'aiguabarreig del riu Margançol amb la riera de Vilada on hi havia el pont de Vilada (sota l'actual fàbrica de teixits Alditex), des d'allà ja marxava en direcció a Borredà, encara que en arribar a la parròquia de Gardilans s'allunyava del curs del riu i s'apropava al seu veïnat. Cal fer notar que des del Pont de Vilada, marxava un ramal fins a l'incipient nucli urbà de Vilada, constituït en època medieval i moderna per l'església parroquial i, com a molt, mitja dotzena de cases al seu voltant. Des d'aquest reduït nucli urbà, el ramal continuava per una banda fins a Castell de l'Areny i, per l'altra tornava a enllaçar amb el camí-ral pròpiament dit de Berga a Ripoll. Els elements més destacables del recorregut són els ponts. El primer, és el de Miralles, a l'antiga parròquia de la Baells i ara cobert per les aigües del Pantà de la Baells. El segon es troba prop del Molí del Cavaller, era format per dues bases de pedra sobre les quals se sobreposaven unes posts de fusta que actuaven com a passarel·la. El tercer i més emblemàtic era el Pont de Vilada. Aquest darrer es troba actualment en ruïnes, però les bases conservades fan pensar que era tot de pedra, amb una gran arcada romànica o gòtica. | 08299-54 | Part central del terme de Vilada | La primera menció que tenim del camí-ral de Berga a Ripoll i, concretament, del ramal que marxava cap a Castell de l'Areny és de 1338: 'sub viam que pergit de Castel a Berga'. No obstant això, hem de suposar que el camí té un origen força anterior, molt probablement ja adquirí el traçat bàsic en època alt medieval. Els Usatges de Barcelona, del segle XII, ja deixen palès que els camins i carrerades eren de titulatitat reial, encara que passessin per dominis senyorials. Per aquest motiu entre la documentació de la Batllia General de Catalunya hom troba notícies relacionades amb el camí-ral de Berga a Ripoll. Sabem, per exemple, que els aiguats de 1660 varen deixar en molt males condicions els camins del Berguedà, especialment el que portava a Ripoll: 'paga a Esteve Pons, nuntio de Berga, per sos treballs de anar a portar un manament als cònsols de Vilada, manant-los adobassen lo camí que va de Berga a Ripol, ço és lo que tocava a lur terme'. El 1679 el Batlle General de Catalunya també obligà els batlles de Vilada, Pedret i Sant Salvador de la Vedella a arranjar el camí i els ponts de Pedret, Miralles, Vilada i de la Vedella. Durant la Guerra de Successió també es derruí i s'edificà de nou el Pont de Miralles. A mitjan segle XVIII, Joan Taverner i Ardena, comte de Darnius, deia: 'éste camino, hasta las Llossas, es desfilado y malo, pero de las Llossas a Ripoll es bueno y carretero'. El 1790 els regidors del poble responien a Francisco de Zamora: 'passa un camí-ral de Borredà, Ripol, Sant Joan [de les Abadesses]'. El camí deixà de ser la via principal cap a 1880, amb la construcció de la carretera de Montesquiu a Berga. Sols alguns trams s'han continuat aprofitant com a caminets secundaris o camins ramaders. | 42.1374500,1.9312800 | 411681 | 4665590 | 08299 | Vilada | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72430-foto-08299-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72430-foto-08299-54-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Seria interessant pendre nota i fotografiar els indrets on encara queden restes del camí empedrat, per tal de poder obtenir una bona cartografia del seu recorregut. | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | ||||||||||
| 72431 | Flor de neu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/flor-de-neu-0 | Malgrat tot, no es troben en abundància. | La Flor de Neu (Leontopodium alpinum), també coneguda com a Edelweiss, mesura de 5 a 30 centímetres d'alçada i està totalment recoberta d'una llanositat de color blanc. Té la tija simple i les fulles linealanceolades. Els seus capítols, molt petits i en nombre de 2 a 10, es troben a l'extrem de la tija i estan envoltats de 5 llargues fulles obertes en estrella. | 08299-55 | Serra del Catllaràs | Malgrat que d'antic la flor de neu era collida i assecada per ser venuda posteriorment, costum que es va copiar de la zona dels Alps, a l'actualitat aquest fet està prohibit per la llei. | 42.1372100,1.9311000 | 411666 | 4665564 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Aquest espècimen resulta molt rar a Catalunya, ja que només es troba a zones d'alta muntanya de la Vall d'Aran i de la serra del Catllaràs. Es tracta d'una espècie protegida per la legislació a Catalunya. | 2151 | 5.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | ||||||||||||
| 72445 | Creu de Roset | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-roset | COSTA I SAVOIA, E. i TORT I DONADA, J.: Vilada i la seva rodalia: guia geogràfica. Gestió i Serveis Socioculturals. Barcelona. 2003 | Creu situada a peu del camí del castell de Roset, poc abans d'arribar als plans de la masia de Roset, sota el Serrat del Carme. Es tracta d'una creu llatina de fabricació contemporània i de notables dimensions, feta amb bigues de ferro. Està fixada sobre una base circular feta de morter i pedra concèntrica. Sobre la base s'alça una peanya feta també de pedra i morter que a la part central té funcions de test, on hi ha plantada algunes plantes aromàtiques (romaní, timó, etc.). Feta amb lletres tallades a planxa de ferro s'hi llegeix, en vertical, el nom de 'Creu de Roset'. A la peanya trobem un petit calaix per a una llibreta de visites. Està orientada a migjorn. | 08299-69 | Sector Nord. Camí del castell de Roset | Tradicionalment hi havia agut en aquest emplaçament una austera creu de fusta que fou destruïda durant la Guerra Civil. Posteriorment es va refer sense gaire atenció, i, contemporàniament, amb la implicació de l'Associació de la Gent Gran de Vilada, es va bastir la creu actual. Amb motiu de la inauguració de la nova creu, el veí del poble Joan Planas Bars, va preparar un text en el qual es recollia part de la tradició oral del poble vinculada a la creu de Roset que a continuació transcrivim: 'A Vilada hi havia la dita 'el dia 3 de Maig a Espinagalls me'n vaig' perquè és el dia que es recordava com el dia de Santes Creus triat i decidit ja fa molts anys per una gran majoria de creients i d'algun no tan creient de la religió catòlica. L'inici començava al matí amb la missa celebrada pel rector del poble juntament amb els assistents a l'església parroquial de Vilada. En acabar, se sortia amb processó caminant pels camins del poble fins a arribar a la casa d'Espinagalls que és a dalt d'una muntanya i té unes vistes molt maques. Allà hi ha un 'pedró' que és el límit del municipi del poble. Anys més tard es va escurçar el recorregut fins a la Creu de Roset. Últimament, com que aquest dia 3 de maig se solia escaure en dia feiner es va traslladar la celebració al diumenge posterior del 3, fent-se igualment missa per acabar sortint tots a la plaça de l'església. (...) El motiu de la missa i caminada era demanar la protecció de les collites a Sant Galderic i sant Isidre, patrons de la pagesia. (...) Les misses cada any s'han celebrat igualment. Els recorreguts al 'pedró' d'Espinagalls, a la Creu de Roset i en darrera instància a la mateixa plaça de l'església se celebraven per tal que el rector beneís el terme i el pa. (...) Es donava el pa un cop l'any i amb torn rotatiu les cases de pagès del poble. La donació la feia el propietari de la finca o el masover (qui havia sembrat i recollit el blat). També anava a càrrec seu la fornada i el repartiment a tots els assistents.' Finalment, Planas explica que l'intent de recuperar la diada va ser voluntat de l'Associació de la Gent Gran de Vilada l'any 2013. Un dia, en una de les seves sortides, es van adonar que la creu havia desaparegut. La decisió va ser fer una creu més grossa i reforçada de ferro, aprofitant el pilot de pedra ja existent per configurar una petita base rodona que servís de banc de descans a qui necessités recuperar forces. També es va decidir incloure algunes plantes aromàtiques (espígol, boix, farigola, timó, romaní) boix i heura com a elements decoratius. L'execució del projecte va ser voluntària amb la participació municipal i permís de la propietat. | 42.1469900,1.9247100 | 411152 | 4666656 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72445-foto-08299-69-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72445-foto-08299-69-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72445-foto-08299-69-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Simbòlic | 2023-01-30 00:00:00 | Martí Picas. INSITU SL | Al costat de la creu s'hi ha erigit contemporàniament, un element memorial fet de pedra i morter, en la qual es pot llegir una inscripció incisa a la llosa superior que diu: 'El Pedró de la Creu de Roset, a mig camí del Castell de Roset'. La base és en forma de creu elevant el creuer mig metre aproximadament, col·locant la llosa a la part superior. Completa l'element un petit pal del qual oneja una petita senyera. A la part central disposa d'un calaixet metàl·lic per guardar una llibreta de visites. | 119|98 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | |||||||||
| 72453 | Làpida del rector Sebastià Pich | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lapida-del-rector-sebastia-pich | Alguns blocs de pedra s'han desenganxat, les boles ceràmiques estan totes trencades i la làpida està trencada pel mig. | Làpida sepulcral del rector de Vilada al llarg de la segona meitat del s. XIX. Esculpida en una gran llosa de pedra s'hi pot llegir: ' Al Rdo D. SEBASTIAN PICH PARCco QUE HA SIDO DE VILADA DURANTE 40 AÑOS. CONSTRUYÓ NUEVA LA YGLESIA Y CEMENTERIO. MURIÓ EL 13 DE ENERO DE 1890. SU ALBACEAZGO LE DEDICA ESTE MONUMENTO. R.I.P.' La làpida està decorada a la seva part superior per una creu llatina en baix relleu emmarcada en una finestra cega. La làpida es troba dipositada sobre un alçat folrat amb blocs de pedra dins d'un petit perímetre rectangular delimitat amb maons ceràmics i decorats amb boles, també ceràmiques, tot i que la intempèrie ha malmès bona part dels elements. Un moviment del terreny també ha partit la llosa per la meitat. | 08299-77 | Cementiri de Vilada. | Tal com descriu la làpida, fou col·locada per tapar el sepulcre del Rector de Vilada entre 1850-90. El rector Pich fou responsable de la construcció de l'actual església de Sant Joan de Vilada (1865), malgrat que està parcialment transformada per la destrucció que va patir durant la Guerra Civil de 1936-39. També fou responsable del trasllat i construcció del cementiri en l'actual ubicació (1880). | 42.1382000,1.9281800 | 411426 | 4665676 | 1890 | 08299 | Vilada | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72453-foto-08299-77-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72453-foto-08299-77-3.jpg | Inexistent | Neoclàssic | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Martí Picas. INSITU SL | Desconegut | La parròquia està estudiant la possibilitat de restaurar el conjunt de làpida, i perímetre. | 99 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | |||||||
| 72469 | Avet del Parc dels Gronxadors | https://patrimonicultural.diba.cat/element/avet-del-parc-dels-gronxadors | Avet situat al Parc dels Gronxadors, situat a l'extrem nord del Parc i que domina l'entrada oest del poble. L'avet és de grans dimensions, amb uns 20 m. aproximats d'alçada. Està isolat al mig del parc en una zona enjardinada. És l'arbre monumental més singular de l'interior del poble. Entorn del parc hi podem trobar alguns exemplars de pins, roures, alzines joves, així com una pinassa i alguns xiprers de grans dimensions. | 08299-93 | Parc dels Gronxadors | Va ser plantat a finals dels anys 1970. | 42.1368400,1.9299900 | 411574 | 4665524 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72469-foto-08299-93-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72469-foto-08299-93-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Martí Picas. INSITU SL | Per nadal s'il·lumina l'avet generant un gran efecte. | 2151 | 5.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | ||||||||||||
| 72489 | Casa vella del castell de Roset | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-vella-del-castell-de-roset | COSTA I SAVOIA, E. i TORT I DONADA, J. Vilada i la seva rodalia: guia geogràfica. Gestió i Serveis Socioculturals. Barcelona. 2003 | Enrunada | El camí que surt des dels plans de la casa del castell de Roset fins al cim rocós on es troba el castell. Situat en un replà, enmig dels dos colls, es localitza les restes de la casa vella del castell de Roset. La casa està ubicada en una raconada al capdamunt d'un vessant de feixes terrassades. La casa estava orientada al sud, i descansava la seva paret nord sobre la roca del coll. En una feixa inferior del vessant est, es pot observar un parell de filades d'alguna altra estructura del petit mas. Per les evidències de materials, tot sembla indicar que la casa hauria estat bastida amb pedra sense desbastar i coberta de fusta i teula ceràmica. No es pot precisar l'alçat, ja que es troba completament enrunada. | 08299-113 | Camí del castell de Roset | Per l'emplaçament a tocar del castell de Roset, fa pensar en un possible origen medieval de l'emplaçament, no obstant això, és impossible precisar una cronologia original. I ens inclinem a pensar en una cronologia moderna de l'habitatge vinculat a l'expansió agrària del s. XVIII. | 42.1486800,1.9129600 | 410183 | 4666856 | XVIII | 08299 | Vilada | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72489-foto-08299-113-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72489-foto-08299-113-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72489-foto-08299-113-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Martí Picas. INSITU SL | Just sobre la carena on es recolza la casa, es pot identificar uns grans retalls esgraonats de la roca que podria fer pensar en alguna mena de línia defensiva inicial del castell aprofitant l'orografia del terreny. | 94|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | |||||||
| 72490 | Estructures medievals de La Masó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/estructures-medievals-de-la-maso | Enrunat | Conjunt d'estructures arquitectòniques ubicades al capdamunt del primer pujador des de la pista que surt dels plans de la Masó direcció al castell de Roset. Situat en uns replans enmig del bosc, apareixen distribuïdes diferents estructures més o menys rectangulars que hom pensa que podrien correspondre a un petit nucli de població situat i vinculat al castell de Roset. Aquestes estructures 'habitacionals' són similars a les que es podrien observar al voltant de Martins o, amb alguns paral·lelismes, als masos de Vilosiu de Cercs. Dites estructures estarien orientades a migdia. És observable encara les bases d'alguns murs d'aproximadament entre 50 i 60 cm d'amplada i amb una alçada de 3 i 4 filades, deixant un espai similar a passadissos entre les diferents estructures. | 08299-114 | Pista del Castell de Roset | Per l'emplaçament a tocar del Castell de Roset, fa pensar en un possible origen medieval de l'emplaçament. No obstant això, és impossible precisar una cronologia original. Testimonis orals citen que a mitjans del s. XX amb el moviment d'algunes feixes del sector van aparèixer alguns ossos que es vinculen a la possible església de Santa Maria de Roset. En documentació medieval es parla de Santa Maria de Roset, la qual no està ubicada amb exactitud, i també se la situa a la zona. Actualment, no en tenim evidències. | 42.1464700,1.9168300 | 410500 | 4666607 | 08299 | Vilada | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72490-foto-08299-114-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72490-foto-08299-114-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Martí Picas. INSITU SL | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | ||||||||||
| 72497 | Els Terrers | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-terrers | VVAA., Itineraris geològics del Bages, Berguedà, Anoia i Solsonès. Centre d'estudis Geològics Valentí Massachs. 1981. Jaciment de Vilada. Inventari Patrimoni arqueològic i paleontològic de la Generalitat de Catalunya. | Jaciment fossilífer de l'Eocè prepirinenc esdevingut clàssic. Els fòssils que conté permet considerar-lo del Biarritzià inferior o el Lutecià superior. El jaciment dels Terrers de Vilada es troba poc abans d'arribar a la població des de Berga, en forma d'una clapa grisa entre el boscam en un vessant que mira a la dreta de la carretera. Des de cal Tunic hi ha una pista que ens deixa pràcticament al jaciment, si bé l'accés a peu és un passeig curt i agradable. Al llarg de tot el recorregut des del viaducte de Vilada sobre l'embassament de la Baells resta a la nostra dreta el curs de la riera del Merdançol. La construcció de la nova carretera per esquivar les aigües de l'embassament de La Baells, va portat a excavar profundes trinxeres, que exhibeixen abundància de dipòsits de sedimentació de prou interès per a reconstruir les circumstàncies del dipòsit de tot el gran gruix de material marins i continentals correlatius a l'erosió dels relleus del Prepirineu. La presència és abundant de nummulits, assilina, bivalves, gasteròpodes, equínids, i crustacis junt amb el material denominat argilenc. | 08299-121 | Sector dels Clotassos. Davant de cal Jordi. | El context del jaciment ens situa en un règim marí, una mica apartat de la costa, un xic profund, on l'aigua era mansa, o sigui d'un medi d'escassa energia. La costa, al moment del dipòsit dels materials que constitueixen el jaciment, era a uns quants quilòmetres al Nord, com a conseqüència d'una transgressió marina. La varietat de fòssils és molt gran. Els típics de Vilada són: Eupagatus cossmanni (Lambert) (1), Pyrazus angulatus (Solander) (2), Shizaster spado (Lambert) (3), Colneptunus hungaricus (Lorenthey) (4), Meretrix cfr incrassata (Sowerby) (5), Eufistulana chiai (Vidal) (6), Cardita cfr. Dufrenoyi (D'Archiac) (7). | 42.1338700,1.9235900 | 411041 | 4665200 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72497-foto-08299-121-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72497-foto-08299-121-3.jpg | Legal | Cenozoic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Martí Picas. INSITU SL | Associació faunísitca: -Eupatagus cossmanni -Schizaster spado -Callinassa edwarsi -C. Fraasi -Ctenocheles burlesonensis -C. Cultellus -Eocalcinus eocenicus -Retropluma -cenica -Stendromia calasanctii -Micromaia margarita -Colneptunus hungaricus -Pericanthus dalloni -Pilumnoplax urpiana -Hepatiscus poverelli. | 123 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | |||||||||
| 72498 | Jaciment de la Ribera de Vilada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-de-la-ribera-de-vilada | Jaciment de Vilada. Inventari Patrimoni arqueològic i paleontològic de la Generalitat de Catalunya. | Peix fòssil en el terme municipal de Castell de l'Areny. Presenta un bon estat de preservació. El punt de la troballa és d'edat Lutecià (Eocè mitjà, 40 a 48 MA), pertanyent la roca a la Formació Vallfogona, i tectònicament situat en el Mantell del Cadí. Aquesta formació és la mateixa del jaciment de Borredà, a on en els anys 80 paleontòlegs aficionats i estudiosos van recuperar una vintena de peixos fòssils al nord de Borredà, en la Formació Vallfogona. Dos d'aquests peixos estan exposats en l'Espai d'Interpretació de la Natura del Museu de Berga, estan la resta dipositats en el Museu Geològic del Seminari de Barcelona, a on foren cedits pel seu estudi. La Formació Vallfogona és una unitat al·lòctona del mantell d'encavalcament del Cadí, situada en el flanc sud del sinclinal de Ripoll. Aquesta formació consisteix en una successió de nivells decimètrics de calcàries amb laminació mil·limètrica, margues i gresos, que s'interpreta com turbidites (sediments d'esllavissades) de vora de conca marina, tenint la formació un gruix de 850 m en aquesta zona (Carrillo, E., 2012). Gaudant, J. & Busquets, P. (1996) interpreten els nivells de turbidites com sedimentació marina de poca fondària (>;100 m) propera la costa, i destaquen l'absència de restes de vida bentònica, mentre que hi ha presència de microfauna de procedència continental, fulles d'arbre i s'ha trobat una formiga: la fossilització dels peixos ha succeït en un solc turbidític de fons anòxic sense registre bentònic, i la presència de restes microfòssils continentals haurien estat aportades per les esllavissades. Gaudant, J. & Busquets, P. (1996) van determinar dos holotipus en el jaciment de Borredà: - Spratelloides eocaenicus nov. Sp. (Ordre Clupeïformes, Família Dussumieriidae, Gènere Spratelloides Bleeker) holotipus 25684 MGSB. - Gobius? Praecursor nov. Sp. (Ordre Gobioidei, Família Gobidae, Gènere Gobius Linné) holotipus 25678 MGSB. També troben peixos de l'Ordre Percifomes i Subordre Percoidei, però no poden progressar més en la seva classificació taxonòmica. La troballes a Borredà de peixos gòbids constitueixen les més antigues de la família Gobiidae del registre paleontològic. | 08299-122 | Ribera de Vilada. Al límit del terme municipal amb cal Xiu | El context del jaciment ens situa en un règim marí, una mica apartat de la costa, un xic profund, on l'aigua era mansa, o sigui d'un medi d'escassa energia. La costa, al moment del dipòsit dels materials que constitueixen el jaciment, era a uns quants quilòmetres al Nord, com a conseqüència d'una transgressió marina. La varietat de fòssils és molt gran. El maig de 2016 es rep en el SAP comunicació i consulta per e-mail de la Oficina del Patrimoni Cultural, Àrea de Presidència, de la Diputació de Barcelona (OPC-DIBA), sobre la descoberta d'un peix fòssil. | 42.1519200,1.9456000 | 412885 | 4667182 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72498-foto-08299-122-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72498-foto-08299-122-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Martí Picas. INSITU SL | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | ||||||||||||
| 72499 | Alzina dels Enamorats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-dels-enamorats | COSTA I SAVOIA, E. i TORT I DONADA, J. Vilada i la seva rodalia: guia geogràfica. Gestió i Serveis Socioculturals. Barcelona. 2003 | Alzina (Quercus ilex L.), que es troba en un dels punts més elevats de la carena que travessa pel mig del Bosc del metge Soler. Es troba en una zona de bosc mixt humit en el qual la carena orientada d'est a oest, separa clarament el bac de tramuntana amb un bosc més clarejat al solei. Es troba envoltada sobretot de pi roig, els quals han crescut amb rapidesa i tapen una mica la presència de la seva copa. La capçada és una mica esclarissada pel que és habitual en aquesta espècie. L'arbre està molt estilitzat, possiblement per la competència amb els pins de l'entorn. La seva escorça és fosca i clivellada. L'alzina es tracta d'un arbre perennifoli amb fulles coriàcies molt variables. El marge és dentat i punxant a les fulles més joves. L'anvers de la fulla és d'un color verd fosc i el revers blanc i pelut, sobretot a les fulles més velles. El fruit és la gla, amb les escames de la cúpula no punxats. L'alzina floreix als mesos d'abril -maig. Les glans maduren al començament de la tardor. Mesura 15 m d'alçada aproximada. 1,65 m de perímetre de volt de canó i 12m. de capçada. | 08299-123 | Parc dels Pins del Metge | A mitjans de segle XX es tractava d'una alzina força ufanosa que destacava per trobar-se enmig d'una zona de feixes conreades que li donaven un caràcter solemne encara que les dimensions eren menors, pel fet de tractar-se isolada. L'arbre va agafar popularitat entre els veïns i veïnes del poble per la seva posició privilegiada paisatgísticament sobre la vall de la Baells. Era un lloc de passeig per moltes parelles del poble i per aquest motiu rep el nom de l'Alzina dels enamorats. Val a dir, que malgrat trobar-se enmig del bosquet que feu arranjar el Metge Soler per adaptar-lo a zona de passeig pels malalts residents al seu sanatori, aquesta alzina no fou plantada. | 42.1330600,1.9228600 | 410979 | 4665111 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72499-foto-08299-123-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72499-foto-08299-123-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Martí Picas. INSITU SL | És fonamental protegir i no modificar les condicions del medi on s'ha desenvolupat l'arbre. La superfície ocupada per les arrels sol ser molt més gran que la projecció de la capçada sobre el sòl. Es considera que qualsevol mena d'intervenció que es produeixi a menys de 10 metres (en sentit radial) més enllà del límit de la capçada pot tenir efectes a l'arbre. Seria interessant fer un seguiment del bon estat de l'espècimen. | 2151 | 5.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | |||||||||||
| 72504 | Alzina de la Masó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-de-la-maso | Bo. Malgrat tot, en algun moment es va pintar una gran creu vermella al tronc que s'hauria pogut estalviar. | Alzina (Quercus ilex L.), que es troba al costat de la casa de la Masó. Ubicada a la cruïlla entre les pistes de la Masó al castell de Roset i a la casa de Roset. Es troba en una zona de bosc mixt en una raconada més humida del normal a causa de la proximitat al torrent de la font de l'Arç, en un punt enclotat. Es troba envoltada de pi roig i roures (al costat més solei). L'arbre està gairebé adossat a un gran roc que ocupa tot el sector nord-est, i que l'inclina créixer direcció sud-oest. La capçada és atapeïda i allà on s'estén per sobre la roca pren la seva forma arrodonida habitual. L'alzina es tracta d'un arbre perennifoli amb fulles coriàcies molt variables. El marge és dentat i punxant a les fulles més joves. L'anvers de la fulla és d'un color verd fosc i el revers blanc i pelut, sobretot a les fulles més velles. El fruit és la gla, amb les escames de la cúpula no punxats. L'alzina floreix als mesos d'abril -maig. Les glans maduren al començament de la tardor. Les mides aproximades del tronc són: 3'70 m de perímetre a la soca. 2'85 m. de volt de canó. Estimem que una altura d'entre 12 i 15 m. | 08299-128 | Sector oest. Casa de la Masó | 42.1480300,1.9179400 | 410594 | 4666779 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Altres | 2023-01-30 00:00:00 | Martí Picas. INSITU SL | És fonamental protegir i no modificar les condicions del medi on s'ha desenvolupat l'arbre durant els més de cent anys que fa que viu en aquest lloc. La superfície ocupada per les arrels sol ser molt més gran que la projecció de la capçada sobre el sòl. Es considera que qualsevol mena d'intervenció que es produeixi a menys de 10 metres (en sentit radial) més enllà del límit de la capçada pot tenir efectes a l'arbre. Seria interessant fer un seguiment del bon estat de l'espècimen. El punt on es troba l'alzina s'ha disposat d'algunes vies d'escalada a la paret de la roca. | 2151 | 5.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | |||||||||||||
| 72505 | Trespins de can Llebre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trespins-de-can-llebre | COSTA I SAVOIA, E. i TORT I DONADA, J. Vilada i la seva rodalia: guia geogràfica. Gestió i Serveis Socioculturals. Barcelona. 2003 | El Trespins de can Llebre és un exemplar de l'espècie 'Pinus sylvestris o Pinus nigra', les mesures del qual són entre 18 i 20 m d'alçada, i 4 de perímetre a la soca. El volt de canó de les branques (1,76 / 1,68 / 1,85) i un diàmetre de capçada de uns 14 metres de mitjana. El pi està situat als plans del voltant de la casa de can Llebre, enmig de la zona boscosa per bé que abans era tot superfície de camps de la casa. Actualment es troba a l'extrem nord d'uns planells, just al peu de la pista de can Llebre a Roset. Segons l'Enciclopèdia Catalana el pi roig (dit també alaga o melis, o rojal, o rojalet o sebó) (P. sylvestris), pot arribar fins a 40 m d'altura, té l'escorça rogenca, les fulles aparellades, de 3 a 7 cm de llarg, glauques i torçades, i les pinyes de 3 a 6 cm de llargària. | 08299-129 | Sector nord. Can Llebre | 42.1530300,1.9251300 | 411195 | 4667326 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72505-foto-08299-129-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72505-foto-08299-129-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Altres | 2023-01-30 00:00:00 | Martí Picas. INSITU SL | És fonamental protegir i no modificar les condicions del medi on s'ha desenvolupat l'arbre. La superfície ocupada per les arrels sol ser molt més gran que la projecció de la capçada sobre el sòl. Es considera que qualsevol mena d'intervenció que es produeixi a menys de 10 metres (en sentit radial) més enllà del límit de la capçada pot tenir efectes a l'arbre. Seria interessant fer un seguiment del bon estat de l'espècimen. | 2151 | 5.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | ||||||||||||
| 72519 | Rellotge de sol de Bertrana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-bertrana | COSTA I SAVOIA, E. i TORT I DONADA, J. Vilada i la seva rodalia: guia geogràfica. Gestió i Serveis Socioculturals. Barcelona. 2003 | Es troba força desdibuixat i sembla que la darrera restauració en va afectar la precisió. | Rellotge de sol vertical, fet sobre ciment i restes de pintura. Està representat en un quadrant. Al marc del quadrant hi ha la numeració del rellotge, aràbiga, entorn del qual es disposa una sanefa pintada simulant fulles. Els números són de color negre, i es llegeixen, d'esquerra a dreta: '7-8-9-10-11-12-1-2-3-4-5-6'. El rellotge conserva el gnòmon, de la base del qual surten unes línies de color vermell en disposició radial pel fons del quadrant vers els números de les hores. Hi figura la data de 1889. | 08299-143 | Casa Bertrana | Segons la data és de 1889. Ignorem si anteriorment havia existit. La restauració de finals del s. XX sembla que n'ha afectat la precisió. | 42.1317700,1.9113300 | 410025 | 4664980 | 1889 | 08299 | Vilada | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72519-foto-08299-143-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-01-30 00:00:00 | Martí Picas. INSITU SL | Sembla que fou repintat a finals del s. XX. Actualment les hores solars marcades no acaben de coincidir amb l'hora solar real. | 94 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | |||||||
| 72524 | Font de la Barraqueta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-barraqueta | COSTA I SAVOIA, E. i TORT I DONADA, J. Vilada i la seva rodalia: guia geogràfica. Gestió i Serveis Socioculturals. Barcelona. 2003 | Aquesta font està localitzada a tocar de la casa de cal Mestrico. Per arribar a la font cal agafar un senzill corriol planer que surt des de la pista vella de tenis del poble, en direcció a cal Mestrico. El camí, empedrat, arriba fins a la casa on una graonada ben feta de pedra voreja la casa per la seva façana de ponent. Un cop arribat al nivell inferior de l'edifici, a mà dreta, en una petita raconada hi trobem la font de la barraqueta. Es troba orientada al sud. El nom el pren de la petita barraca feta de pedra en la qual es troba inserida la font. Feta de pedra i coberta de llosa, disposa d'un petit banquet de pedra on descansar mentre es veu o s'omplen les garrafes d'aigua. La font està inserida dins el marge de pedra, i disposa d'una llosa plana amb funcions de llinda. | 08299-148 | Cal Mestrico | Històricament el municipi de Vilada havia estat un punt d'estiueig i descans important a la comarca, sobretot reconegut pels seus aires frescos i la qualitat de les seves fonts, algunes d'elles considerades medicinals. Tot i que l'activitat antròpica en relació a la font probablement és antiga, n'hem localitzat una referència documental que ens podria situar a la segona meitat del s. XVIII. Documentalment trobem una font citada a l'índex de finques rústiques de Vilada dipositat a l'ACBR (1774) que podria tractar-se de la font de la Barraqueta. En la dita nota es parla que Francesc Freixa fa una venda temporal a Joan Rabat de part de la casa i hort a prop de la font de casa Freixa. Malgrat tot no podem acabar de confirmar dita font per la proximitat d'altres a la zona. La font pertany a la finca de cal Freixa. Més enllà de la tradició local de les fontades, és diversa la documentació de principis del s. XX en la que el poble és recomanat per fer salut, pels aires i per les aigües sulfuroses. Una de les festes promocionada era el dia de les Fonts, dia en què fins i tot es van organitzar transports públics especials des de Barcelona, per arribar al poble. En aquest dia d'aplec, les famílies, veïns i visitants, es reunien a les fonts més importants del poble per descansar, dinar, ballar i celebrar l'últim dia de la Festa Major. Actualment, però, aquesta festa està perduda. | 42.1372400,1.9382900 | 412260 | 4665559 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72524-foto-08299-148-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72524-foto-08299-148-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Martí Picas. INSITU SL | 94 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | ||||||||||
| 72525 | Col·lecció de fòssils de Vilada al Museu Geològic del Seminari de Barcelona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-de-fossils-de-vilada-al-museu-geologic-del-seminari-de-barcelona | <p>VÍA, L.: Boletín IGME, 70:331-402. Madrid MASSACHS V., La figuració i descripció a Masachs (1975) (Estudios Geológicos 31: 753-759) p. 754, lám. 1, fig. 1. Madrid</p> | <p>Des de l'any 1939, quan es van refer les col·leccions, el Museu compta amb un registre de prop de 80.000 entrades de mostres de fòssils de tots els períodes geològics. Cada mostra pot contenir des d'un exemplar fins a desenes i cada any s'amplia les entrades. La documentació per a desenvolupar la tasca de classificació i estudi forma una biblioteca especialitzada que arriba fins als 13.000 títols. També disposa d'un laboratori amb capacitat per a la preparació dels fòssils que s'integren al Museu. A més a més, el Museu emmagatzema un arxiu històric amb diverses col·leccions paleontològiques i documentals particulars d'importants El contingut d'aquestes col·leccions privades gairebé arriba als 20.000 exemplars. En el registre del museu hi podem localitzar 6 mostres provinents del terme de Vilada. Les 5 primeres identificades pel Dr. Luís Via, l'any 1959, pertanyents a l'Eocè (Lutecià). I la darrera per Massachs, l'any 1979, pertanyents a l'Eocè (Bartonià). Codi / Classe / Espècie / Origen 15922 / Crustacea / Periacanthus dalloni / Vilada 15942 / Crustacea / Hepatiscus poverelli / Vilada 15988 / Crustacea / Callianassa edwardsi / Vilada 20101/ Crustacea / Retropluma eocenica / Vilada 20741 / Crustacea / Micromaia batalleri / Vilada 2915 / Foraminiferida / Nummulites striatus praecursor / Vilada</p> | 08299-149 | C/ Diputació 231, Barcelona | <p>El Museu Geològic del Seminari de Barcelona té com la seva activitat principal l'estudi de la Paleontologia, especialment dels fòssils d'invertebrats. Aquest museu forma part de l'Església de Barcelona i es va fundar l'any 1874, precedit per l'antic Gabinet d'Història Natural de l'any 1817 i que posteriorment s'agregà a la Biblioteca Episcopal. El primer director del Museu va ser el Dr. Jaume Almera (1845-1919). L'any 1885 es va dedicar a la confecció del Mapa Geològic de la Província de Barcelona, mapa que encara ara s'utilitza i que ha estat molt elogiat per científics tan nacionals com a estrangers. Al llarg del s. XX han estat diversos científics de prestigi al capdavant del Museu (Josep Ramon Bataller, Luís Via, Sebastià Calzada). L'any 2009 el Museu va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya en reconeixement per la valuosa labor científica.</p> | 42.1372100,1.9311100 | 411667 | 4665564 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72525-foto-08299-149-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72525-foto-08299-149-3.jpg | Legal i física | Paleògen | Patrimoni moble | Col·lecció | Privada accessible | Científic | 2020-01-17 00:00:00 | Martí Picas. INSITU SL | Base de dades online www.icgc.cat/Administracio-i-empresa/Eines/Bases-de-dades-i-catalegs/Base-de-dades-d-holotips. | 124 | 53 | 2.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | |||||||||
| 72528 | Font de Cal Vilardaga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-cal-vilardaga | COSTA I SAVOIA, E. i TORT I DONADA, J. Vilada i la seva rodalia: guia geogràfica. Gestió i Serveis Socioculturals. Barcelona. 2003 | Conjunt en excel·lents condicions. | Aquesta font està localitzada a tocar de la casa de cal Vilardaga. Per arribar a la font es pot agafar un corriol que segueix paral·lel cal Marçal, cal Nicolau i cal Vilardaga, des de l'extrem nord-est de la zona esportiva del poble. El corriol, passa paral·lel a les cases, i a l'alçada dels horts de cal Vilardaga té un petit desviament vers al sud. El corriol porta fins a un petit espai enllosat i empedrat recentment, arranjat pels amos de cal Vilardaga. Per accedir a la font cal baixar tres graons de pedra. A la plataforma inferior hi ha un broc d'on brolla l'aigua a recer d'un antic mur de feixa. L'aigua sobrant ha estat canalitzada a una bassa de rec, situada a una feixa inferior, i el sobreeixidor la retorna al petit barranc direcció sud. Els dos murets de contenció (nord i sud) bastits per consolidar l'espai han estat adaptats com a petit banc, al sud, i com a jardinera, al nord. S'ha inclòs una pedra clavada decorativa al mur com si d'una fita es tractés. | 08299-152 | Pati de cal Vilardaga | Per bé que el coneixement i recurs d'aquesta aigua segur que prové d'antic, als segles XVIII i XIX ja era coneguda la contrada de Vilada per les seves aigües. Des d'inicis del segle XX, el poble de Vilada ha estat un punt d'estiueig i descans important a la comarca, sobretot reconegut pels seus aires frescos i la qualitat de les seves fonts, algunes d'elles considerades medicinals. Una de les activitats més senyalades, en el qual encara els fulletons dels anys 1960 ho acrediten, era el dia de les Fonts, en el que s'organitzaven transports públics especials des de Barcelona, per arribar al municipi. En aquest dia d'aplec, les famílies, veïns i visitants, es reunien en les fonts més importants del poble per descansar, dinar, ballar i celebrar l'últim dia de la Festa Major. Actualment, però, aquesta festa està totalment perduda, i només roman en el record. Bona part de les masies del sector de la Ribera estan vinculades a alguna font. | 42.1361400,1.9357900 | 412052 | 4665440 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72528-foto-08299-152-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72528-foto-08299-152-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72528-foto-08299-152-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Martí Picas. INSITU SL | Diuen els veïns que la font afluixa a l'estiu, però que no s'ha vist seca. | 98|94 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | ||||||||
| 72539 | Balma vaquera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balma-vaquera | Es tracta d'una cavitat alta i poc profunda, envoltada de bosc i ubicada en una raconada de difícil accés entre cingles, a la qual només es pot accedir des del mig del torrent de la font de l'arç. La boca és completament inclinada. Una línia de pedres clavades ha permès establir un replà en el terreny a la part frontal. La visera és de grans dimensions. La balma està orientada a l'est, i es pot observar des del camí de l'aigua. Als dos extrems de la boca es poden observar els punts on s'hauria establert fogueres, perquè les parets s'observen fumades. A l'interior, al fons, en una raconada s'observa un muret de pedra que tanca una estretor de la cavitat, utilitzada també com a refugi de persones. | 08299-163 | Sector del castell de Roset. | Aquesta gran balma, segons la memòria oral de la propietat havia estat utilitzada per guardar bestiar. Durant la guerra també va servir de refugi de persones, algunes emboscades, familiars propis, i altres com a punt de refugi durant el viatge pas amb l'objectiu de travessar la frontera. També comenten que un dels sistemes per fer arribar el menjar als emboscats hauria sigut despenjant el menjar des de dalt el cingle. | 42.1493400,1.9151500 | 410365 | 4666927 | 08299 | Vilada | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72539-foto-08299-163-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72539-foto-08299-163-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Martí Picas. INSITU SL | El nom que se'ns ha facilitat és 'balma vaquera'. No obstant això, sembla que hauria allotjat més cabres que vaques. S'ignora si havia estat poblada d'antic. Seria interessant realitzar algun sondeig arqueològic. | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | ||||||||||||
| 72540 | Forat del Vent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forat-del-vent | És un forat bufador ubicat a poca distància de la font del Comet, a peu del camí. Ubicat enmig del vessant de la muntanya. Originalment, el seu accés no era possible doncs es tractava d'un forat del qual es podia entrar poc més del braç. Darrerament el grup d'Espeleologia de Badalona ha efectuat unes intervencions per desbloquejar-ne la boca. Actualment és possible entrar uns 6 metres de profunditat amb un desnivell de 3,5 m descendents des de la boca. Les fotografies són de Francesc X. Samarra. | 08299-164 | Sector oest | Es duen a terme accions de desbloqueig per part del grup d'Espeleologia de Badalona des de 2005. Ha estat topografiada l'any 2016 per J. Cuenca i F.X. Samarra del Grup d'Espeleologia de Badalona. (GEB) | 42.1396000,1.8993100 | 409042 | 4665862 | 08299 | Vilada | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72540-foto-08299-164-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72540-foto-08299-164-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Martí Picas. INSITU SL | El nom de la cavitat pren el nom perquè es nota una sortida de vent del seu interior. Hom creu que és possible per una generació de corrents fruit d'algun pas subterrani d'aigua. | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | ||||||||||||
| 72541 | Canal Foradada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/canal-foradada | <p>La canal foradada és una curiositat geològica ubicada a la cara nord del Picancel, concretament, a mig camí d'ascens de la canal homònima. Aquesta cavitat natural es desenvolupa en forma de cova travessant subhoritzontalment la massa de conglomerats. Forma una galeria, aproximadament, d'11 m de llargada, 4 m d'amplada i 1,5 m d'alçada fins a la boca inferior situada a -6 m de desnivell des de la superior. Al sortir per la boca inferior s'ha d'anar amb compte, perquè encara que està 'protegit' per la vegetació, a pocs metres hi ha el salt del cap del cingle.</p> | 08299-165 | Cara nord del Picancel | 42.1256400,1.9330700 | 411813 | 4664277 | 08299 | Vilada | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72541-foto-08299-165-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72541-foto-08299-165-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-02-03 00:00:00 | Martí Picas. INSITU SL | 2153 | 5.1 | 1785 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | ||||||||||
| 72542 | Forats de la Canal Closa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forats-de-la-canal-closa | <p>BORRÀS J., MIÑARRO J.M., TALAVERA F., Catàleg Espeleològic de Catalunya. Volum 5. Urgell, Solsonès, Segarra i Berguedà. Ed. Poliglota 1985</p> | <p>Coneguts com els forats, els diferents avencs ubicats enmig de la canal Closa han estat resseguits en diferents ocasions. La primera descripció en ferm del lloc comprenia tres avencs: La cova i avenc del calvari, la del Raimundu i la de Les Eres. Les quatre van ser localitzades i explorades el 1975 per membres de l'ERS (Centre Excursionista del Solsonès) els quals van aportar un croquis al Catàleg Espeleològic de Catalunya (1980) Volum 5 i una breu descripció. Dits 'forats' se'ls ubicava en una zona delimitada entre els serrats de Picamill i el de la Banya Corba. Segons sembla, són de difícil localització. Es descriu l'Avenc de Les Eres (30m. de profunditat), Avenc Raimundo (40 m.), Cova del Calvari (15 m.) i Avenc del Calvari (30m.). Posteriorment, membres del Grup d'Espeleologia de Badalona, Josep Cuenca, Xavier Samarra i Ferran Cardona, juntament amb alguns companys més fan diverses sortides l'any 2013 per recuperar i revisar els croquis originals dels diferents avencs i l'ampliació dels nous forats: el forat 1 i forat 2. Per manca d'espai no podem reproduir el text sencer publicat a la web de Espeleoworld on es descriu la cova del calvari, la cavitat principal del conjunt dels forats. Petit sistema de 193 m. de recorregut a Vilada (Berguedà) Accedirem per la boca núm. 1, també coneguda com avenc del Calvari, una entrada de 1,50×1 m dóna a un petit P-2. La boca núm 2 és força àmplia, té 4,80×3,30 metres, és l'accés tradicional de la Cova del Calvari i té una antiga corda lligada a un arbre per facilitar el descens. La boca núm 3 queda a 0,80 m al S de l'anterior i és de 1×1,50 metres. Té un pou de 8,50 metres de fondària que incideix a la galeria S de la boca 2.</p> | 08299-166 | Sector Nord-Oest. Tastanós | 42.1524900,1.9085800 | 409827 | 4667284 | 08299 | Vilada | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72542-foto-08299-166-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72542-foto-08299-166-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Sense ús | Inexistent | 2023-01-30 00:00:00 | Martí Picas. INSITU SL | 2153 | 5.1 | 2484 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | |||||||||||
| 72554 | Font de cal Valldaura | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-cal-valldaura | SOCA I. i RUMBO A. Memòria del Mapa de Patrimoni Cultural de Vilada. Diputació de Barcelona. 2002. | En funcionament. | Font localitzada al peu del carrer Margançol, encofrada al mur de contenció de les feixes d'horts de casa Valldaura. Dita font es troba encofrada al mur i ens consta que disposa d'un petit dipòsit interior. L'estructura estètica de la font és molt senzilla. Feta amb un mur de maçoneria i pedra, incorpora una petita cornisa graonada de maons per la part superior. L'aixeta de la font, que és a uns 30 cm del terra, disposa d'una petita pica feta amb maons organitzats en semicercle, plans a la base i drets migenterrats al perímetre. Incorpora, gravat al morter flanquejant la cornisa de maons, la data de 1937 (molt poc visible). La font està orientada al sud. | 08299-178 | Carrer Margançol | Històricament el municipi de Vilada havia estat un punt d'estiueig i descans important a la comarca, sobretot reconegut pels seus aires frescos i la qualitat de les seves fonts, algunes d'elles considerades medicinals. Aquesta font no correspon al grup de fonts sulfuroses i de més tradició del poble. No obstant això, constituiria un altre punt d'aigua dels diversos que envolten la concentració més antiga de cases del nucli al voltant de la parròquia de Sant Joan. La data de 1937, en plena Guerra Civil, mostra alguns esforços del Comitè Municipal i del Govern de la República per oferir normalitat als veïns dins el context de Guerra. Seguint la directriu de mantenir el funcionament i 'normalitat' dels municipis, alguns dels esforços es van dirigir en la millora de serveis públics com l'aigua. És en aquest context que l'Ajuntament de l'època hauria intervingut a la font, ignorant ara com ara, en quin grau d'intervenció es va produir (construcció, reforma, sanejament, etc.). | 42.1381600,1.9334100 | 411858 | 4665667 | 1937 | 08299 | Vilada | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72554-foto-08299-178-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72554-foto-08299-178-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Martí Picas. INSITU SL | És interessant el conjunt del carrer en aquest tram i la distribució de murs de pedra seca de contenció i el seu recorregut i cruïlla entre els c/ Margansol i Sant Josep, fins a la font. | 98 | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | |||||||
| 72562 | La Torreblanca (cal Reguetó) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torreblanca-cal-regueto | SOCA I. i RUMBO A. Memòria del Mapa de Patrimoni Cultural de Vilada. Diputació de Barcelona. 2002. COSTA I SAVOIA, E. i TORT I DONADA, J. Vilada i la seva rodalia : guia geogràfica. Gestió i Serveis Socioculturals. Barcelona. 2003 | És un edifici modern eminentment residencial. L'edifici disposa d'una planta quadrangular i està constituïda per planta baixa, pis i golfes, i adaptat al desnivell del terreny. La façana principal la trobem orientada a tramuntana, sent la façana d'accés a l'habitatge amb un petit porxo que cobreix la porta principal. A llevant, un adossat construït posteriorment ha modificat l'estructura rectangular de l'edifici i n'augmenta la superfície de la casa. Les altres tres façanes, totes elles llises, presenten finestres rectangulars iguals entre elles, i a les golfes (tramuntana i migdia) uns finestrons rectangulars amb rajola vidriada blava a l'ampit. Les finestres són molt estilitzades i destaquen per la sensació de verticalitat que transmeten: obertures molt estretes i allargades, teulades inclinades, colors molt crus, etc. Un darrer element interessant de la casa és la coberta. La coberta és a doble vessant amb una lleugera correcció de la inclinació inicial a la part baixa. El perímetre de la casa està cobert per un atractiu ràfec esgraonat. | 08299-186 | Camí de Vilarrasa. Davant de cal Tonic | La casa és del primer terç del segle XX. Segons documentació oficial, de l'any 1931. Tal com descriuen Soca i Rumbo a la memòria del Mapa de Patrimoni Cultural de l'any 2002, la Torreblanca (cal Reguetó) i cal Pep Xic van ser en origen, i encara són, dues cases residencials de caràcter senyorial situades al nucli urbà de Vilada. Encara que es troben força separades l'una de l'altre, tenen en comú el seu estil constructiu, car totes dues, juntament amb cal, van ser projectades per Teodor Miralles i Soler cap a 1930. Diferents testimonis escrits diuen que sovint Àngel Soler i Daniel, Prudenci Bertrana i altres membres de la intel·lectualitat que residia o estiuejava al poble es trobaven a cal Reguetó per fer tertúlia. La torre pertanyia a la família Reguetó, un tractant de bestiar originari de Manresa. | 42.1345500,1.9288700 | 411478 | 4665270 | 1931 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72562-foto-08299-186-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72562-foto-08299-186-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Martí Picas. INSITU SL | La casa es troba envoltada per un jardí de grans dimensions i molt treballat amb una clara orientació al lleure i a l'esbarjo. Preserva l'esgraonat de les feixes del terreny i estableix diferents àrees obertes o de bosc més tancat. L'accés a la casa es fa mitjançant una gran portalada amb reixa de ferro forjat i dos grans pilars a banda i banda. | 98 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | ||||||||
| 72572 | Camí ramader de la Baells al Catllaràs ICR23 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ramader-de-la-baells-al-catllaras-icr23 | CAMPILLO, X. Inventari de camins ramaders del Berguedà. Grup de Defensa de la Natura del Berguedà, Parc Natural del Cadí-Moixeró, Berguedà Iniciatives SD, SL. 2007 | Part del trajecte del camí està afectat per la construcció de la Baells. | Aquest camí unia antigament el poble de La Baells amb el Catllaràs, passant per termes de Vilada, La Nou de Berguedà i Castell de l'Areny. Consta inventariat com a camí ramader amb el codi ICR23 a l''Inventari de camins ramaders del Berguedà'. La descripció del camí en el citat inventari és la següent: 'El camí arrencava al Pont de Miralles, actualment desaparegut per la construcció del pantà de la Baells, així doncs el camí arrencaria del cap oriental del pont de la Baells. El camí va carenejant per l'esquena d'ase que fa de límit de terme entre Vilada i La Nou, passa pel Pla de Clarà i La Quadra. Segueix per la Plana del Castell i el Collet al peu del cingle. Continua passant per Casadesús, la Collada dels Pasquals, pel peu del cingle i per la Bauma Roja, la casa de Picamill, la Collada de Picamill i la Collada Alta de Picamill. El camí segueix pel Coll del Faig i el Coll de la Plana. Continua passant pels emprius de la Clusa i pel Cap de la Solaneta i per la termenal d'Espades, on podem trobar una fita i per la termenal del Clot, on podem trobar una altre fita de terme. El camí segueix per la carena del Serrat de Fulleracs i cap el Roc de la Clusa, la Collada de Sant Miquel i el Pla de la Clusa, ja en terme de Sant Julià de Cerdanyola, i la Roca de Catllaràs, on es bifurca el camí cap a Sant Jaume de Frontanyà o cap al Coll de la Ceba.' | 08299-196 | Sector nord | Els informants per a l'anàlisi del recorregut van ser Gaspar Cardona, Ramon Orriols Puigcasas i Ernest Sitges. Els enquestadors foren Xavier Campillo Besses i Alba Escriche Rius. La xarxa dels camins ramaders tenia la funció de permetre el trànsit dels ramats transhumants que provinents de la costa i la plana es dirigien a les pastures pirinenques. És difícil saber-ne l'antiguitat, la majoria han estat emprats des d'antic i en alguns casos segueixen les vies naturals de pas entre territoris i nuclis habitacionals. Els camins ramaders són un bé de domini públic i de titularitat autonòmica, i són inalienables, imprescriptibles i inembargables; estan protegits per la llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries. La llei diu que 'se entiende por vías pecuarias las rutas o itinerarios por donde discurre o ha venido discurriendo tradicionalmente el tránsito ganadero.'(art.12). La llei contempla usos complementaris dels camins ramaders com el passeig, la pràctica de senderisme, i altres, sempre respectant la prioritat del trànsit ramader. | 42.1372100,1.9310900 | 411665 | 4665564 | 08299 | Vilada | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72572-foto-08299-196-1.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Martí Picas. INSITU SL | Només una petita part del trajecte transita dins del límit del terme municipal. El tram de Vilada es troba dins el PEIN Serra del Catllaràs. | 94|98 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | ||||||||
| 72573 | Camí ramader de la Baells al Catllaràs - ICR25 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ramader-de-la-baells-al-catllaras-icr25 | CAMPILLO, X. Inventari de camins ramaders del Berguedà. Grup de Defensa de la Natura del Berguedà, Parc Natural del Cadí-Moixeró, Berguedà Iniciatives SD, SL.2007 | Part del trajecte del camí està afectat per la construcció de la Baells. | Aquest camí consta inventariat com a camí ramader a l''Inventari dels camins ramaders del Berguedà', amb el codi ICR25. En aquest inventari es descriu el camí de la manera següent: 'Des del Gall de Cercs, a l'alçada del Camí que porta a Peguera, i on s'hi pot trobar una returada en un turonet que queda a sobre, s'enfila per la pujada de Miralles, i es dirigeix cap al pont. Aquí, en el pont de Miralles es pot trobar a mà dreta el camí procedent de Pedret. Avui dia el pont ha quedat cobert pel Pantà de la Baells. Segueix cap a la Serradora de la Baells, on es pot enllaçar amb el camí procedent de Sant Miquel de les Canals. Continua pel Molí del Cavaller i travessa la carretera actual. Passa per sota la casa de la Coromina, i agafa en direcció al Castell de Roset i la Font del bac. Passa pel cementiri de Vilada i per Comelles. S'enfila per la carena des de l'unça de les Eres de Vilada. Va cap al Collet de Sant Joan, i cap als Erms de Vilalta, on podem trobar un amorriador. Segueix per Can Perçós i l'Escalell. Continua per la Font Negre i cap a la Clusa, passant pel Cortal i arribant al Pla. Des del Pla de la Clusa el camí es dirigeix a la Pobla passant pel Roc del Catllaràs, el Coll de la Ceba i per la Font de Fontals de la Pobla. Continua pel Collet del Llobató i el Camp de l'Ermità, seguint aproximadament el límit de terme entre Sant Julià de Cerdanyola i la Pobla de Lillet. Continua en direcció a Falgars pel límit de terme, passant pels Planasos i pel Pla de Sant Cristòfol. Segueix pel Clot de l'Infern, seguint aproximadament el seu traçat. Travessa el riu i surt en direcció al Planell de l'estació de Gavarrós. Finalment es troba amb el camí que va de Guardiola a la Pobla a l'alçada del Molí de Riutort, on aproximadament surt el camí que es dirigeix cap a la Bassa de Tarnes.' (Grup de Defensa de la Natura del Berguedà (2007): Inventari dels camins ramaders del Berguedà. Dirigit per Xavier Campillo i Besses, i el suport del Parc Natural del Cadí-Moixeró i de Berguedà Iniciatives SD, SL.) | 08299-197 | D'oest a nord del terme, passant pel centre del poble | Els informants per a l'anàlisi del recorregut van ser Gaspar Cardona i Ernest Sitges. Els enquestadors foren Xavier Campillo Besses i Alba Escriche Rius. La xarxa dels camins ramaders tenia la funció de permetre el trànsit dels ramats transhumants que provinents de la costa i la plana es dirigien a les pastures pirinenques. És difícil saber-ne l'antiguitat, la majoria han estat emprats des d'antic i en alguns casos segueixen les vies naturals de pas entre territoris i nuclis habitacionals. Els camins ramaders són un bé de domini públic i de titularitat autonòmica, i són inalienables, imprescriptibles i inembargables; estan protegits per la llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries. La llei diu que 'se entiende por vías pecuarias las rutas o itinerarios por donde discurre o ha venido discurriendo tradicionalmente el tránsito ganadero.'(art.12). La llei contempla usos complementaris dels camins ramaders com el passeig, la pràctica de senderisme, i altres, sempre respectant la prioritat del trànsit ramader. | 42.1372100,1.9310900 | 411665 | 4665564 | 08299 | Vilada | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72573-foto-08299-197-1.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Martí Picas. INSITU SL | En una nota de l'inventari es descriu que el camí servia per anar a buscar el camí que venia de Borredà. Era molt utilitzat pels ramats de les cases de sobre Vilada (Les Eres, Comelles, Roset). | 94|98 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | ||||||||
| 72574 | Camí ramader de Sant Miquel de les Canals a Vilada - ICR30 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ramader-de-sant-miquel-de-les-canals-a-vilada-icr30 | CAMPILLO, X. (Dir.)(2007): Inventari de camins ramaders del Berguedà. Grup de Defensa de la Natura del Berguedà, Parc Natural del Cadí-Moixeró, Berguedà Iniciatives SD, SL. | Aquest camí unia antigament el poble de Sagàs amb Vilada, passant pel mig de la difícil serra de Picancel. Consta inventariat com a camí ramader amb el codi ICR30 a l''Inventari de camins ramaders del Berguedà'. La descripció del camí en el citat inventari és la següent: 'De Corrúbies el camí agafa en direcció a la Serra de Picancel, i passa per Sant Miquel de les Canals. Travessa la Serra de Picancel i va seguint aproximadament el Torrent de Sant Miquel, i surt a cal Mitger, inexistent avui per la construcció del pantà de la Baells. En aquest punt es creuava el camí procedent de Borredà i que portava al Pont de Miralles. Des de cal Mitger travessa una riera i segueix cap al Molí del Cavaller, des d'on s'enfila cap a la Coromina, on s'enllaça amb el camí que va cap al Catllaràs, i que segueix per sobre del poble de Vilada, vorejant el seu cementiri, i cap a la Clusa.' | 08299-198 | Sector sud. Picancel | Els informants per a l'anàlisi del recorregut van ser Miquel Puig Ambrós i Ernest Sitges. Els enquestadors foren Xavier Campillo Besses i Alba Escriche Rius. La xarxa dels camins ramaders tenia la funció de permetre el trànsit dels ramats transhumants que provinents de la costa i la plana es dirigien a les pastures pirinenques. És difícil saber-ne l'antiguitat, la majoria han estat emprats des d'antic i en alguns casos segueixen les vies naturals de pas entre territoris i nuclis habitacionals. Els camins ramaders són un bé de domini públic i de titularitat autonòmica, i són inalienables, imprescriptibles i inembargables; estan protegits per la llei 3/1995, de 23 de març, de vies pecuàries. La llei diu que 'se entiende por vías pecuarias las rutas o itinerarios por donde discurre o ha venido discurriendo tradicionalmente el tránsito ganadero.'(art.12). La llei contempla usos complementaris dels camins ramaders com el passeig, la pràctica de senderisme, i altres, sempre respectant la prioritat del trànsit ramader. | 42.1372100,1.9310900 | 411665 | 4665564 | 08299 | Vilada | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72574-foto-08299-198-1.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Martí Picas. INSITU SL | A la fitxa de l'inventari es fa la següent acotació: Camí que utilitzaven els pastors que anaven de Sagàs a Vilada, fins fa poc hi passava un pastor de Sagàs (la Coromina, la Masó i cal Bars). | 94|98 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | |||||||||
| 72378 | Sant Joan de Vilada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-joan-de-vilada | AADD (1994: 184). BARAUT (1979: 52-72). BARAUT (1980: 113). BARAUT (1986: 208-211). BERNADICH (1991: 192). SITJES (1993: 22-24). SANTAMARIA (1935: 16-17 i 23). SERRA (1985: 497-498). SOCA (1995: s. p). YEGUAS J.,Abeuradors o regates en un carrer (rere Cal Massot), Avenç. El Palau d'Anglesola, 140, p.44. 2018 FREIXES C. Itineraris arquitectònics de Solsona (1875-1936). Treball Final de Grau. Universitat Politècnica de Catalunya. 2010-2011. | IX-XIX-XX | En general l'estat de conservació és bo, sobretot després de les obres de neteja, adequació i repintat que Mn. Salvador Casafont i la Junta Parroquial hi han portat a terme els dos darrers anys. | L'actual edifici de l'església parroquial és una nau allargassada en direcció est-oest. A la primera part de la nau, després de l'entrada, s'obren a banda i banda algunes capelles laterals, coronades per un arc. En cada una d'elles hi ha imatges sobre pedestals. A la dreta, la Mare de Déu del Carme, sant Antoni Maria Claret, Sant Ramon i Santa Llúcia. A l'esquerre, el sant Crist i la Verge dels Dolors, el Sagrat Cor i sant Josep. La major part de les imatges tenen un interès poc rellevant. A l'altar major, sobre del sagrari, s'hi troba la imatge de sant Joan Baptista, possiblement l'única conservada d'abans de 1936. A la sagristia hom hi ha reposat també una altra imatge, la de sant Isidre, semblant a les de les capelles laterals. A la resta de l'església no hi destaquen cap mena d'elements ornamentals, a excepció de la làmpada de ferro forjat que hi ha sobre l'altar major, que es va fer aprofitant les restes d'una antiga barana. Tampoc a l'exterior trobem parts destacables. Solament una representació de sant Joan Baptista, en ceràmica, damunt de la porta d'entrada. A la façana principal hi ha també un rosetó molt simple d'imitació gòtica i un petit finestral amb dues espitlleres de trets romànics. A les façanes laterals s'obren alguns ulls de bou que permeten augmentar la il·luminació de l'interior. No obstant això, l'element més característic de l'església és el seu alt campanar, amb una base quadrada i que a mitja alçada es converteix en octogonal. A la part superior s'hi alberga un rellotge esfèric automàtic. Les campanes es disposen en finestrals amb volta de canó, encara que no presenten un interès remarcable. Per contra, criden més l'atenció els murs mitgers d'aparell medieval entre l'església i la rectoria i un arc gòtic de grans dimensions al vestíbul de la casa rectoral adjacent. De totes maneres, es fa molt difícil establir una datació i un estil dels diversos elements de l'església, ja que gairebé tots són fruits de les reformes endegades als segles XIX, cap a 1852, i XX, sobretot, després de 1940. Una curiositat de la façana principal són els grans blocs de pedra amb regates. Tal com documenta i descriu el Dr. d'història de l'Art J. Yeguas, la presència d'aquestes regates correspondria al reaprofitament d'aquests blocs, originalment dovelles, provinents d'algun gran arc de portal. Les regates forment part de la tècnica constructiva d'aquest tipus d'arcs, i ajudaven a travar els blocs de pedra entre ells. Curiosament, donada la seva forma, a Mallorca se solien anomenar d'espina de peix. L'espai buit que quedava de les regates entre blocs s'omplia amb una lletada de calç. Les estries dels blocs, documentarien la presència d'un portal de grans dimensions, força habitual en masos i altres edificis als s. XV i XVI, i que es van començar a retirar a partir del s. XIX per ampliar-ne les entrades. En el context de la parròquia de Sant Joan, podem especular que aquest procés podria coincidir amb les obres de reforma de l'església parroquial del s. XIX. Segons alguns testimonis orals, la pedra utilitzada per la reconstrucció de la façana després de la guerra civil, era pedra reaprofitada de la mateixa església que havia quedat amuntegada sense utilitzar de l'última reforma a les feixes propietat de la rectoria, situades al barranc de sota l'edifici. Podria tractar-se doncs, del testimoni de l'antic portal d'entrada de l'església parroquial. | 08299-2 | Nucli urbà, plaça Església s/n | L'església de Sant Joan ha vertebrat des de temps molt remots la comunitat de Vilada. L'any 903, quan es consagrà l'església de Santa Magdalena de Gardilans, ja és sota la dependència de la parroquial de Sant Joan i del seu prevere Mauregó, per la qual cosa es pot aventurar fàcilment que és anterior al segle X. L'acta de consagració de Santa Maria de la Seu d'Urgell, considerada de finals del segle X o d'inicis del segle XI també en fa esment. De la mateixa manera apareix, al segle XI, a la relació de censos que paguen les parròquies del bisbat d'Urgell. El 1003, va publicar-se el testament de Bernat de Conflent, el qual va deixar a Sant Joan un alou que tenia a la Clusa i que, abans, havia estat d'una seva germana. La parròquia comença a aparèixer molt freqüentment a la documentació des d'aquest moment, per exemple, en diverses donacions fetes al monestir de la Portella, com les del 1036 i el 1078, però l'edifici no acostuma a esmentar-se. El 1127 va fer-se una convinença sobre les esglésies d'Olvan, Sagàs Vilada, Gironella i la Portella entre el bisbe d'Urgell Pere Berenguer i Guillem de la Portella, en la qual Guillem de Portella s'obligava a respectar el senyoriu i els drets episcopals i a facilitar un cavaller al bisbe si aquest havia d'anar a terra musulmana. En el document s'esmenta clarament l'església i el cementiri de Sant Joan de Vilada ('similer sit de ecclesia et de ciminterio Sancti Ihoanis de Vilalada'). L'edifici pròpiament no el tornem a trobar a la documentació fins als anys 1312-1313, en les visites pastorals conservades del bisbat d'Urgell. En aquests anys l'església es trobà en condicions i ben ornamentada, però s'ordenà que el personal eclesiàstic arrangés la seva vestimenta. Les visites de 1575 i 1587 també ens aporten molta informació, especialment referent a un retaule existent a l'altar major, al sagrari, a les fonts baptismals, a una creu d'argent, al cementiri, etc. Durant el segle XVII s'hi va construir el retaule barroc del Roser, segurament pagat per la confraria del mateix nom. Al segle XIX també s'aixecà un nou retaule major, d'estil neoclàssic. L'estructura de l'edifici degué ser força modificada cap a mitjan segle XIX, però indubtablement els canvis més greus es van produir a causa de la guerra civil de 1936 a 1939, quan l''església i la rectoria es varen incendiar i destruir. També va desaparèixer l'arxiu parroquial, que contenia la documentació de la parròquia i de la notaria. L'església quedà tan malmesa que l'arquitecte del bisbat va arribar a projectar un nou temple, però l'ambició del projecte i la manca de diners va fer que s'acabés reconstruint el vell edifici. Amb la col·laboració de la gent del poble es va poder refer lentament en la seva estructura essencial i en els detalls de l'interior, com les imatges. Algunes d'elles foren pagades íntegrament per famílies del poble, com els Ferrer o els Simón. A començaments dels anys 1980 el rector Urbici Vila hi porta a terme força millores. L'any 2002 l'església de Sant Joan va ser netejada i pintada de nou a l'interior. | 42.1372600,1.9286500 | 411464 | 4665572 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72378-foto-08299-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72378-foto-08299-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72378-foto-08299-2-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Uns moviments de terres efectuats recentment a l'exterior de l'església amb motiu d'unes obres van fer aflorar fragments ceràmics i restes humanes (sis inhumacions cobertes amb llosa), que podrien correspondre perfectament al cementiri primitiu (documentat des del segle X) i la sagrera medieval (documentada des del segle XII), encara que hom va decidir mantenir més o menys en secret per tal d'evitar el que podria haver comportat una excavació d'urgència. Posteriorment, la troballa es va donar a conèixer a l'Ajuntament per part d'uns particulars que en tenien notícia, però les obres varen continuar sense cap mena de control ni supervisió per part de l'administració. Potser convindria arribar a un acord entre la parròquia, les institucions públiques i els interessats per tal de portar-hi a terme, si més no, una simple prospecció arqueològica que permetés conèixer l'entitat del jaciment i la seva cronologia concreta. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | |||||||
| 72379 | Santa Magdalena de Gardilans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-magdalena-de-gardilans | AADD (1994: 184). BARAUT (1979: 52). BARAUT (1981: 105). BERNADICH (1991: 194). SANTAMARIA (1935: 16-25). SERRA (1930: 41). SOCA (1995: s. p). SOCA (en curs: s. p). VIGUÉ (1978: 204). VIGUÉ (1985: 498-499). WEB (http//:www.vilada.diba.es). | X | L'estat de conservació és dolent i presenta problemes estructurals. Algunes deficiències a la teulada deixen filtrar aigua sobre la volta de la nau, que es va esquerdant progressivament i amenaça esfondrar-se. L'any 2017 es va haver d'apuntalar interiorment tota la nau perquè aquesta va començar a cedir. L'any 2019 s'iniciarà un projecte de restauració de tot l'edifici per mitjà d'un ajut de la Diputació de Barcelona. També s'observa una zona d'humitat al damunt del presbiteri, a la banda nord i a migdia, a la part central. S'ha fet algunes intervencions exteriors els darrers anys per recuperar algun mur de tancament esfondrat del cementiri i per mantenir la vegetació ordenada entorn de l'edifici. | Es tracta d'una església romànica d'una sola nau, encarada a llevant. Tot i que l'edifici sembla haver estat molt modificat des dels seus orígens, conserva els trets característics de la major part de les esglésies romàniques de la comarca. No obstant això, sembla haver perdut alguns dels seus elements més antics, com l'absis i la coberta, que va ser substituïda per l'actual. Una altra de les modificacions va tenir lloc sobre el presbiteri, que es cobrí amb una volta quatripartita que amplià desproporcionadament la nau. En època moderna es bastí un porxo i la sagristia a la façana de migdia, que varen portar a ocultar molts dels elements romànics i a capgirar-ne la composició original. Moltes parts de l'exterior també van ser arrebossades amb calç. Actualment l'arrebossat està molt malmès. Les obertures tampoc semblen correspondre's amb les originàries. Solament s'obre un òcul a ponent, sota d'un massís campanar d'espadanya, i una senzilla finestra a migjorn d'una sola esqueixada. La porta d'accés, encarada al sud i amb volta de mig punt, sí que sembla d'estil romànic. D'ella en destaca el guardapols, l'adovellat i la ferramenta de la porta. Malgrat tot, fa la impressió que no es conserven tots els components metàl·lics primigenis de la porta; alguns potser s'han perdut o han estat arrencats. Cada un dels batents de la porta en té tres jocs, formats per un parell de cintes estretes i planes, juxtaposades, a l'extrem dels quals es formen una mena de volutes acabades en punta plana. Són decorades amb un nervi en ziga-zaga poc profund i són clavats amb claus. Aquests elements es van col·locant un a continuació de l'altre, tot formant una línia vertical. L'interior de l'edifici no presenta elements d'interès, tret d'una pica baptismal i el cor. El cor, de fusta, aparenta ser molt modern, probablement del segle XVIII, però es troba força degradat. Gairebé tot l'interior de l'església resta arrebossat amb calç i és pintat. El terra és empedrat, però no presenta elements d'interès. L'altar de pedra és del segle XX. Annexionat a l'església, per la part de migdia, hi ha el cementiri, on s'hi han sepultat fins fa ben poc els veïns de la zona. El cementiri, completament ple de vegetació, a excepció del passadís que condueix al porxo de l'església, és envoltat per un mur de pedra d'uns 1-1'5 metres d'alçada. L'enguixat exterior ubicat al porxo mostra algunes inscripcions pràcticament il·legibles de finals del s. XIX i XX. En algun punt on aquest enguixat / pintat ha cedit, es poden observar algunes inscripcions gravades al guix del s. XVIII. | 08299-3 | Antiga parròquia de Gardilans | L'església és clarament documentada el juliol de l'any 903, en motiu de la seva consagració. La consagració fou feta pel bisbe Nantígis d'Urgell, a petició d'Egared, que l'havia construïda i l'havia dotat amb alguns béns immobles (un hort, una casa i sis quarteres de terra). El bisbe autoritzà poder-hi celebrar tot tipus de culte, però la deixà subjecte a la parroquial de Sant Joan de Vilada. Tot i que l'església es deixà inicialment sota l'advocació de Santa Maria, el 1001 la trobem sota el patronatge de Santa Maria Magdalena. A partir del segle X trobem molts esments de la vil·la i parròquia de Gardilans, però les referencies concretes a l'església són gairebé inexistents. La crisi d'època baixmedieval sembla que va deixar la població de la parròquia de Gardilans molt delmada, però l'església no s'abandonà mai. No és fins a les visites pastorals del segle XVI que es torna a parlar directament de l'església. El 1575 el visitador manà arranjar la teulada, el cementiri i comprar un 'cobri altar'. La visita de 1587 permet saber que l'església de Gardilans comptava amb un sagristà, però el rector sempre va ser el de Sant Joan de Vilada. Durant els segles XVII i XVIII trobem molts testaments que hi fan deixes, sobretot de veïns de la mateixa parròquia que també demanen ser-hi enterrats. A mitjan del segle XX va deixar-s'hi de fer missa amb regularitat. | 42.1380600,1.9560600 | 413730 | 4665632 | 903 | 08299 | Vilada | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72379-foto-08299-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72379-foto-08299-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72379-foto-08299-3-3.jpg | Legal | Pre-romànic|Romànic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Una esllavissada de terra a uns metres del cementiri ha posat al descobert restes humanes i fragments ceràmics d'època medieval. Això fa pensar que anteriorment el cementiri ocupava una superfície més àmplia, potser reduïda després de la crisi baixmedieval. Seria interessant emprendre-hi una prospecció per tal de conèixer l'abast del conjunt, probablement el més interessant del municipi. | 91|92|94|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | ||||||
| 72421 | El Soler | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-soler-6 | AADD (1994: 185). BARAUT (1979: 52). BERNADICH (1991: 194). SOCA (1995: s. p.) SOCA (en curs: s. p). | X-XVIII | El Soler és un gran casalot pairal. La seva estructura no és molt comú al terme de Vilada, aquest fet possiblement ve donat per la seva antiguitat respecte de la resta de masies. El mas és compost per un sol edifici, de planta rectangular i que s'orienta de nord a sud. La seva teulada és a dues aigües, també orientades de nord a sud, però el vessant de llevant gairebé dobla l'amplada a la de ponent. La casa consta d'uns baixos més dues plantes superiors. Curiosament no té golfes, ja que la segona planta es troba directament sota de la teulada. La major part d'obertures són petites finestres amb les llindes de pedra, excepte a la façana sud. Aquesta façana compta amb dues grans arcades a la planta baixa, que són el resultat de la volta que s'introdueix alguns metres cap a l'interior. Damunt de les arcades dels baixos, s'hi obre una balconada amb la barana de fusta. Al segon pis, i a la mateixa façana, hi ha dos petits balcons. Si bé les arcades de la planta baixa demostren força antiguitat, la balconada i els balcons superiors semblen fruit d'unes modificacions. La masia actual segurament es deu a un nou bastiment que es va fer en època moderna damunt de l'estructura medieval. Com pot observar-se al voltant de la casa, la seva principal activitat al llarg dels segles ha estat l'agropecuària, encara que fa un parell de dècades es rehabilités com a casa de colònies. L'interior no presenta elements d'interès, sobretot després de la seva restauració. Davant de la casa, per la part sud, s'hi estén una àmplia era, adés empedrada amb grans lloses, adés enrajolada. Actualment, a l'era hi ha instal·lada una moderna estació meteorològica. A una desena de metres per la part nord de la casa, hom hi troba ja el cementiri de Santa Magdalena de Gardilans. Actualment sols es treballen algunes feixes d'hortalisses a uns metres de la casa. | 08299-45 | Antiga parròquia de Gardilans | El juliol de l'any 903, amb motiu de la consagració de l'església de Santa Magdalena de Gardilans, Egared que l'havia fet construir, va dotar el temple amb diverses extensions de terra i una casa. La casa es trobava a tocar de l'església: 'afronta ipsa casa de primus latus in ipsa ecclesia'. Gairebé no hi ha dubte que aquesta casa es tracta de l'actual casa del Soler. Segurament la casa actuà durant algun temps com a sagristia de l'església, fins que se'n va construir una de contigua, i, possiblement, també hi va residir algun prevere. Tanmateix, el 1227 ja trobem la casa esmentada pel seu nom. Aleshores hi residien Pere i el seu fill Bernat del Soler. Aquest darrer maridà amb Maria, filla d'Arnau d'Ardaricó, de la Pobla de Lillet. La proximitat amb l'església ha fet pensar a alguns autors que les lloses de l'era correspondrien a antigues sepultures medievals. Nosaltres dubtem d'això, però no seria endebades posar-ne algunes al descobert per tal de confirmar o desestimar aquesta hipòtesi. A partir del segle XIV les mencions del mas comencen a ser molt més freqüents a la documentació. Sabem que el 1359 el mas Soler ja comptava amb algunes masoveries, com la de la Plana, avui desapareguda, però que aleshores es trobava a la mateixa parròquia de Gardilans i segurament no molt lluny del Soler. Des d'aleshores els Soler apareixeran molt sovint als documents, sobretot en relació al monestir de la Portella, car estaven sota el seu domini directe. Durant els segles XVI a XVIII els trobem formant en múltiples enfrontaments i situacions violentes pel dret a empriuar a la parròquia, però també en actes d'altra índole: capítols matrimonials, compravendes, capbrevacions... Possiblement es tracta d'una de les cases de Vilada amb més continuïtat en la seva nissaga, ja que fins al segle XIX va ser posseïda pels Soler. Durant el segle XIX es van succeir alguns canvis de propietat i es convertí en una masoveria, perdent el seu estatus de mas autònom. Les seves terres es van treballar fins als anys 1960. Cap a 1980 la casa s'habilità com a casa de colònies, essent una de les primeres granja-escola de Catalunya. Actualment la casa és ocupada residencialment. | 42.1378100,1.9564500 | 413762 | 4665604 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72421-foto-08299-45-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72421-foto-08299-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72421-foto-08299-45-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Cal remarcar l'encert amb què s'efectuà la darrera restauració. Per altra banda, una esllavissada de terra a uns metres del cementiri, ha posat al descobert restes humanes i fragments ceràmics d'època medieval. Això fa pensar que anteriorment el cementiri ocupava una superfície més àmplia, potser reduïda després de la crisi baixmedieval. Seria interessant emprendre-hi una prospecció per tal de conèixer l'abast del conjunt, probablement el més interessant del municipi. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | ||||||||
| 72377 | Castell de Roset | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-roset | <p>AADD (1990: 418). AADD (1994: 184). BERNADICH (1991: 192-194). CAMPRUBÍ (1996: 83). CATALÀ (1976: 971-976). NOGUERA (1990: 22). PUIG (1982: 119-136). SANTANDREU (1982: 115). SANTANDREU (1985: 500-502). SOCA (1995: s. p). WEB (http://www.vilada.diba.es).</p> | XII | Si bé pot dir-se que és un dels castells més ben conservats de la comarca en la seva tipologia, no podem oblidar que el seu deteriorament és progressiu. L'erosió i la disminució de les alçades dels murs és constant. La part sud-est de la construcció és amenaçada per una gran escletxa, que podria donar lloc a la caiguda d'un important pany de paret. No hi ha dubte que seria totalment necessària una intervenció arqueològica i una campanya de consolidació de les restes conservades. | <p>Els vestigis de l'antic castell són situats al capdamunt d'un turó de roca calcària. Per l'estat del conjunt de les restes es fa difícil saber quina era l'estructura original d'aquest conjunt defensiu. Del que no hi ha dubte és que els diversos cossos o edificis adjacents no són tots de la mateixa època, sinó que presenten una seqüència temporal bastant indefinida, que es tradueix en una total irregularitat de la seva planta. No obstant, tot fa pensar que primerament es bastí una torre quadrada, d'unes dues o tres plantes, a la part més meridional i que en l'època de màxima vitalitat i de decadència del castell s'hi van anar fent ampliacions successives cap a la seva part nord. En general, les parets de la torre presenten, en els carreus i en la seva pròpia constitució, una uniformitat més gran que la resta de murs, encara que tots ells són d'una envergadura notable. Les mides extremes del conjunt tenen una allargada d'uns 20 metres, una amplada de més de 7 metres i una alçada que supera els 9 metres en algunes parts. A les parets hom hi pot observar encara els forats deixats per l'embigat, cosa que fa que en alguns indrets es pugui deduir l'existència d'unes tres plantes d'alçada. Caldria també sumar un espai soterrani o semi-soterrani, possiblement utilitzat com a celler i estabulari. Són també interessants altres elements que es troben a redós del castell: una profunda cisterna amb volta de canó; les restes deixades a la roca per l'antiga porta d'entrada, el camí empedrat que s'enfila pel turó o una plataforma semicircular excavada a la roca i que constituïa l'avantguarda defensiva del castell.</p> | 08299-1 | Sector nord-oest | <p>Tradicionalment, s'ha considerat com a primera data on es menciona el Castell de Roset l'any 1026, ja que una donació feta al monestir de la Portella esmenta un alou 'in apendicio de Rosed', és a dir, en terme de Roset. Després d'això hom va pensar que aquest terme corresponia al terme casteller de Roset. Estudis més recents sobre la formació i estructura territorial del comtat de Berga veuen en aquesta termenació una identificació cohetània amb la parròquia de Vilada (també dita de Roset), però mai amb el castell. De fet, el més usual és que els castells prenguin el nom de la vall o de la parròquia i no pas a la inversa. Per tant, hauríem d'ubicar cronològicament el castell cap a mitjan segle XII i no a principi del segle XI. Amb el document de 1026 s'havia atribuït la possessió del castell al comte Sunifred, però tenint present el que hem explicat, la primera notícia sobre els possessors del castell no la tenim fins al 1275. Es tracta del testament de Pere de Berga, en el qual es feia hereu del castell, amb totes les seves fortaleses, drets i altres coses que detentava en aquest lloc a Roger de Pallars. Aquest darrer no va trigar a deixar-lo, també en herència, a Sibil·la de Pallars, senyora de Berga i del Berguedà. El 1309 Sibil·la signà una permuta amb el rei Jaume II, per la qual es desprenia d'un gran nombre de castells berguedans (Casserres, Montmajor, Querol, Madrona...), però es reservà el de Roset i el delme de la Nou. Hom pensa que això ho féu perquè era la fortificació més propera a les possessions del seu marit Hug de Mataplana i, alhora, actuava de separació entre la baronia de Mataplana i les possessions berguedanes a mans reials. Passà després a mans dels Portella, almenys així ho veiem en un testament de Bernat Guillem de la Portella de 1321. Tanmateix, seguint la sort de la baronia de la Portella, no trigarà a annexionar-se als dominis dels Pinós. Els Pinós, durant la resta del segle XIV i fins al segle XVII, van utilitzar el castell com a seu dels seus batlles i altres agents senyorials. Durant el segle XV, en les conflictives relacions amb el rei i, en especial, durant la guerra civil catalana, el castell va tenir un notable protagonisme. Els castlans varen ser gairebé sempre la família cognominada Roset. Des de finals del segle XVII i fins al seu abandó definitiu, possiblement a mitjan del segle XVIII, el castell esdevingué propietat dels Boatella. Aquests, ciutadans honrats de Barcelona, ja només van aprofitar el castell com a explotació agropecuària i per cobrar-ne les rendes derivades de la jurisdicció, però no hi van residir mai. El 1949 es declarà Bé d'Interès Cultural, a partir del Decret de castells de 1949, expedit pel Ministerio de Educación Nacional (BOE, 5 de maig de 1949). Més tard trobà la seva correspondència com a Bé Cultural d'Interès Nacional, segons la disposició addicional de la segona llei de Patrimoni Històric espanyol de 25 de juny de 1985 (R-I-51-5765)</p> | 42.1483100,1.9142800 | 410292 | 4666814 | 08299 | Vilada | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72377-foto-08299-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72377-foto-08299-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72377-foto-08299-1-3.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-23 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | La llunyania que el castell presenta respecte dels nuclis de població i el seu dificultós accés, ha estat aprofitat en moltes ocasions per excavadors furtius, que han malmès seriosament l'estrat arqueològic. A l'interior de la construcció, per la seva part nord, hi han fet un forat de grans dimensions, arribant a arrencar físicament estructures soterrades sòlides. Tanmateix, aquest no és l'únic, contínuament apareixen nous moviments de terres, especialment a l'espai interior del castell. Les dovelles d'algunes finestres també han desaparegut, possiblement per reaprofitar-les en algun altre indret. | 85 | 46 | 1.2 | 1771 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | |||
| 72380 | Sant Miquel de les Canals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-miquel-de-les-canals | AADD (1994: 184). BARAUT (1979). SOCA (1995: s. p). SOCA (2000: 35). VIGUÉ (1978: 200). VILADÉS (1985: 499-500). WEB (http//:www.vilada.diba.es). | XII | L'estat de conservació és bo. El propietari ha fet fer, recentment, una revisió preventiva a la teulada. | Es tracta d'una capella rectangular, coberta amb volta de canó i acabada amb un absis semicircular a llevant. L'absis, però, té una amplada poc usual i no és coberta per un quart d'esfera, sinó que s'obre directament a la nau. Al centre de l'absis s'hi nota l'existència d'una antiga espitllera, que ha estat tapiada. No obstant això, se n'obrí un altre a la banda de migjorn, gairebé entre l'absis i la nau. També és al mur de migdia on trobem la porta d'entrada primitiva, actualment tapiada. Podríem dir que aquesta porta és l'element més destacable de l'edifici i, possiblement, el més pròpiament romànic. Es tracta d'una porta coberta amb unes curioses i estretes dovelles i és recolzada damunt d'uns bancals, amb pedres col·locades verticals i horitzontals alternativament. La porta actual va ser oberta al mur de ponent. És una porta força senzilla, encara que és coberta amb una gran llinda de pedra. Damunt de la porta s'hi obrí també una espitllera en forma de creu llatina. El mur de ponent és coronat per un campanar d'espadanya d'una sola obertura, que sembla més modern que la resta de l'edifici. L'aparell de tots els murs és gros i poc polit, però mostra molt bona disposició. L'interior de l'edifici és completament enguixat amb alguns fragments de policromia moderna als murs i a la volta. Queden testimonis d'un cor de fusta. Uns bancs raconers moderns, de fusta, envolten la nau. L'altar també és força recent. | 08299-4 | A la serra de Picancel | L'oratori o capella de Sant Miquel va ser consagrada el 20 de març de 1168. La consagració la va fer el bisbe de la Seu d'Urgell Arnau de Preixens. El prelat hi assistí cridat pel seu fundador Bertran d'Avià, que havia construït de nou l'edifici ('qui oratorium illud de novo edificaverat'). La resta del document mostra que es tracta d'una capella aixecada per un particular i que tan sols era un lloc de culte, sense cap circumscripció adscrita i sense cap tipus de dret parroquial ('habeat... perpetuo iure, integre et libere, sine vinculo tocius secularis persone'). Bertran d'Avià també es va comprometre a donar la cinquena part dels fruits d'un cap contigu a l'església, pel seu manteniment, i una candela cada any. La donació la feia en remissió dels reus pecats. També donà la tasca i la primícia del seu treball, però pel remei de l'ànima dels seus pares. El seu fundador també s'obligà a donar cada any pel sínode de quaresma, una lliura de cera als bisbes d'Urgell, sota l'autoritat i govern dels quals és constituït. L'oratori es deixà sota la doble advocació de Sant Miquel i Sant Víctor, però aquesta darrera sembla que va caure en desús poc temps després. En una permuta de 1346 també hi trobem esmentades com a afrontació 'les Canals de Sancto Michele'. Fins al segle XVIII ja no tornem a trobar notícies que facin referència d'una manera directa a la capella, amb motiu d'una capbrevació que la menciona com a afrontació. Hem de creure, però, que degué servir majoritàriament com a capella particular, segurament de la mateixa casa de Sant Miquel de les Canals, situada a una desena de metres. En aquesta casa va néixer, al primer terç del segle XVI, Antoni Viladomar i Sant Miquel, que més tard fou abat de la Portella i de Breda. Viladomar és conegut a l'àmbit eclesiàstic català per l'impuls que donà al monaquisme de la contrareforma. El 1937 l'església va ser incendiada i es varen perdre el cor i els elements litúrgics. Se sap també que s'havia celebrat un petit aplec el dia 8 de maig i es donava un panet als feligresos. Actualment s'ha tornat a recuperar, però varen passar uns anys durant els quals la festivitat es deixà de celebrar. Hom dóna un panet que és costejat pels propietaris de la casa de Sant Miquel, però ara ja no se celebra a l'oratori, sinó a l'església parroquial. | 42.1107300,1.9210400 | 410798 | 4662634 | 1168 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | Inexistent | Romànic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Tot i que popularment és denominada església, no passa de ser una capella o oratori, tant en la seva estructura com en les seves funcions. | 92 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | |||||||
| 72388 | Viladomat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viladomat | AADD (1994: 185). BARAUT (1986: 208-211). CATALÀ (1976: 971-976). SERRA (1930: 241). SOCA (en curs: s. p). | XII-XVIII | Tot i el bon estat de conservació algunes parts, com els coberts adjacents, presenten cert estat de deixadesa. | Es tracta d'una masia amb una estructura tradicional. L'edifici principal és un bloc molt sòlid de planta rectangular que s'orienta d'est a oest, amb una teulada a dues vessants. L'aparell és molt regular i els carreus són molt ben treballats, cosa que permet veure les successives ampliacions, Les més importants devien tenir lloc a mitjans del segle XVIII. L'entrada actual és a la cara nord, però la façana principal sembla ser la de migdia. És en aquesta façana on s'obren les obertures més grans. Hi ha també una balconada amb una barana de fusta. La casa consta de tres pisos d'alçada. A la planta baixa hi ha les corts i els estables i les dues plantes superiors serveixen d'habitatge. A la primera planta s'hi accedeix a peu pla per l'era, ubicada a la part nord. L'era separa la casa d'una gran pallissa, característica de les cases de la contrada. La resta de construccions adjacents semblen més modernes. Consisteixen en simples porxos o coberts, que han servit d'estables o de magatzems de ferratge, però actualment estan força degradats. També hi ha alguns murs de pedra, algun d'ells força alt. En un d'ells hi havia hagut les restes d'antigues premses traslladables de vi, les quals ara ja han estat retirades del mur i es guarden a recer de la casa. | 08299-12 | Sector nord-oest | La masia de Viladomat la trobem documentada des de molt antic. La primera menció del mas és de l'any 1127, en fer-se una convinença sobre les esglésies d'Olvan, Sagàs Vilada, Gironella i la Portella entre el bisbe d'Urgell Pere Berenguer i Guillem de la Portella, en la qual Guillem de Portella s'obligava, entre altres coses, a cedir dues parts del delme de Sant Joan de Vilada 'et unum mansum bonum in Viladomad'. El topònim fa pensar, però, que l'origen és molt més antic i que en aquell temps Viladomat o la Vila d'Amat, era composta per diversos masos. Amb tota seguretat l'actual masia correspon a un d'aquests masos. El 1312, en una visita parroquial a Sant Joan de Vilada hi compareix també un Berenguer de Viladomat. Així i tot, entre l'abundosa documentació de la resta del segle XIV no trobem referències a la casa, cosa que ens fa pensar en un abandó temporal, possiblement causat pels estralls de la pesta de 1348. El 1469 trobem a Joan Viladomat com a capità del castell de Roset, per l'honorable donzell Joan de Roset. Hem de pensar que aquest era fill de la masia de Viladomat. A partir del segle XVI les mencions dels Viladomat i de la masia ja són més freqüents. El 1546 Joan Viladomat va arrendar les herbes i terres del mas Viladomat a Janot de Roset, de la parròquia de Vilada, però que residia a la Cerdanya, per quatre anys i pel preu de 25 lliures anuals. Joan Viladomat es reservà algunes parts, com un molí que també posseïa prop de la Coromina. A començaments del segle XX Cèsar August Torras, en una de les seves excursions, encara trobà les restes de l'antic molí, però ara estan desaparegudes. També apareix al fogatge de 1553. Al segle XVIII Viladomat fou adquirit pels propietaris de la Canal de la Nou i passà a ser una de les seves masoveries. Durant aquest període s'ampliaren les terres de conreu i se'n romperen de noves. També els ramats de la casa van anar creixent. Aquesta situació s'ha mantingut fins als nostres dies. | 42.1416900,1.9133400 | 410205 | 4666079 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72388-foto-08299-12-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72388-foto-08299-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72388-foto-08299-12-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Tot i que darrerament s'hi han obrat algunes millores, la casa conserva encara els seus trets més característics. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | |||||||
| 72488 | Camí empedrat al castell de Roset | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-empedrat-al-castell-de-roset | COSTA I SAVOIA, E. i TORT I DONADA, J. Vilada i la seva rodalia: guia geogràfica. Gestió i Serveis Socioculturals. Barcelona. 2003 SOCA I. i RUMBO A. Memòria del Mapa de Patrimoni Cultural de Vilada. Diputació de Barcelona. 2002. | XII-XVIII | Força degradat. Es conserva pocs metres lineals. | El camí que surt des dels plans de la casa del castell de Roset fins al cim rocós on es troba el castell, conserva encara diversos trams de camí empedrat. El corriol que puja al castell i que salva els dos colls previs a la terrassa del castell mostra diferents trams empedrats en els quals es pot observar la distribució de graonades més o menys regulars que salven el desnivell progressivament. Entre les graonades hi ha alguns replans empedrats amb pedres falcades de gairell que donen solidesa a un camí d'1 metre d'amplada aproximadament. Si bé no es pot apuntar una cronologia, la presència del castell indica un origen medieval amb molta seguretat, malgrat reparacions modernes. | 08299-112 | Camí del castell de Roset | Tradicionalment, s'ha considerat com a primera data on es menciona el Castell de Roset l'any 1026, ja que una donació feta al monestir de la Portella esmenta un alou 'in apendicio de Rosed', és a dir, en terme de Roset. Després d'això hom va pensar que aquest terme corresponia al terme casteller de Roset. Estudis més recents sobre la formació i estructura territorial del comtat de Berga veuen en aquesta termenació una identificació coetània amb la parròquia de Vilada (també dita de Roset), però mai amb el castell. De fet, el més usual és que els castells prenguin el nom de la vall o de la parròquia i no pas a la inversa. Per tant, hauríem d'ubicar cronològicament el castell cap a mitjan segle XII i no a principi del segle XI. Els castlans varen ser gairebé sempre la família cognominada Roset. Des de finals del segle XVII i fins al seu abandó definitiu, possiblement a mitjans del segle XVIII, el castell esdevingué propietat dels Boatella. Aquests, ciutadans honrats de Barcelona, ja només van aprofitar el castell com a explotació agropecuària i per cobrar-ne les rendes derivades de la jurisdicció, però no hi van residir mai. Sigui doncs possiblement aquest període principalment en el qual el camí hagués pogut funcionar i ser reparat de manera regular. | 42.1485900,1.9127500 | 410166 | 4666846 | 08299 | Vilada | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72488-foto-08299-112-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72488-foto-08299-112-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72488-foto-08299-112-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Estructural | 2023-01-30 00:00:00 | Martí Picas. INSITU SL | A part dels trams empedrats, també s'observen alguns retalls a la roca per tal de millorar-ne el pas o l'aprofitament de graons. | 94|85 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | |||||||
| 72583 | Missa de Santa Magdalena | https://patrimonicultural.diba.cat/element/missa-de-santa-magdalena | XII-XXI | La missa de Santa Magdalena se celebra cada any el dia 22 de juliol a l'església de Santa Magdalena de Gardilans. Actualment aquesta celebració ha viscut una revifada participativa amb veïns de Vilada que s'acosten a la petita església, prenent un aire d'aplec que necessitarà alguns anys més per consolidar-se com a tal. Els darrers anys, els congregats s'han reunit i celebrat a la missa a l'exterior, pel mal estat de l'edifici i la instal·lació d'unes bastides estructurals a l'interior. Aquest fet, circumstancial, quedarà resolt a partir de la imminent restauració de l'edifici. Amb motiu de la diada acostuma a anar a la celebració gent del municipi, antics veïns que actualment resideixen en altres poblacions i gent de Vilada, principalment. | 08299-207 | Església de Santa Magdalena de Gardilans | Antigament, l'església de Santa Magdalena havia estat església parroquial del nucli de Gardilans. Amb els anys, va passar a ser sufragània de Sant Joan de Vilada, però mantenint les atribucions d'església de referència per tots els veïns del barri de Gardilans. Això es manté fins a mitjans del segle XX, quan encara es feia missa cada diumenge de mes. A partir del despoblament rural de la segona meitat del s. XX, aquestes misses es van anar reduint a quedar-ne dues. Només per Sant Isidre (patró dels pagesos juntament amb Sant Galderic) i Santa Magdalena. Actualment es manté la missa de Santa Magdalena. El manteniment del culte es deu sobretot a la implicació de dues de les cases grans del barri, les Eres de Gardilans i el Pradell, els quals s'anaren repartint successivament l'organització de la missa i el dinar del capellà. Durant la celebració no es fa cap benedicció del pa, del terme ni similars. Antigament s'havia ofert als assistents a la sortida alguna flor silvestre a la qual es responia amb la voluntat, però sense un caràcter més destacat del que hom podia trobar en altres misses d'arreu. La implicació de l'Associació de la Gent Gran de Vilada, ha motivat la revifada actual amb la voluntat de consolidar el 22 com a aplec de Santa Magdalena. | 42.1380600,1.9560500 | 413729 | 4665632 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Religiós | 2023-01-30 00:00:00 | Martí Picas. INSITU SL | 94|98 | 2116 | 4.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | |||||||||||
| 72386 | Molí de Baix (o de Boixader) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-baix-o-de-boixader | AADD (1994: 186). SOCA (en curs: s. p). | XIII-XVIII | Es tracta d'un tradicional casal moliner de planta rectangular, encara que modernament s'hi afegí un altre cos. Aquest afegit sembla ser fet amb motiu d'un engrandiment de l'obrador. El cos principal també sembla ser una ampliació del primitiu molí medieval. Es tracta d'un edifici de dues plantes, amb una estructura clàssica i una coberta a doble vessant. No presenta elements massa interessants, tret d'una doble balconada, entre el primer i el segon pis, separats per una gran biga de fusta, i les arcades acabades en volta a la planta baixa. Conserva encara baranes de fusta. No es conserva, però, la bassa i la resclosa del molí. Aquestes es trobaven darrere del molí i varen ser cobertes amb terra a finals del segle XX. Ara s'ha convertit en una feixa cultivada. A l'interior, però, resten encara alguns aparells del molí. Algunes riuades sofertes recentment van desviar una mica el curs normal de la ribera i l'aigua es filtrava a l'interior de l'edifici. Això va obligar a aixecar un mur de formigó per tal de contenir futures pujades d'aigua, però el fet és que desvirtua bastant l'edifici. | 08299-10 | Sector sud-est | El molí el trobem esmentat per primera vegada el 1295, cosa que fa suposar una existència més antiga. El trobem mencionat, juntament amb el rec o canal, quan Pere Baró el va vendre a Bernat Ferrer, amb dues peces de terra més. Des del segle XIV les referències al molí cada vegada són més habituals, sobretot en capbreus del monestir de Sant Pere de la Portella, que en ostentava el domini directe. El 1358 l'abat Berenguer de la Portella demanava a Beatriu Ferrer i al seu marit Berenguer 40 sous barcelonesos per tal de poder-se redimir de la remença. El 1364 demanava ja 50 sous als fills dels anteriors possessors. Des d'aleshores els Ferrer apareixen ininterrompudament a la documentació com a tinents del molí, però les referències directes al molí són poques. Els Ferrer es van mantenir al mas fins a finals del segle XVII, quan el molí va ser venut als Boixader de la Nou. Des de llavors va començar a ser denominat com a molí de Boixader, encara que en algunes ocasions hom s'hi referia com a molí de Baix o Molinot. El 1766 es trobava en mans de Francesc Boixader i segons la documentació cadastral feia una contribució de 300 rals, molt més que la resta de molins de la parròquia. Això fa pensar que era el que treballava més i el que tenia més bona infraestructura. S'hi va moldre fins ben entrat el segle XX. Després d'aturar la seva activitat, tornà a moldre alguns anys després de la guerra civil de 1936-1939. Actualment hi ha l'obrador i forn de pa ecològic de Cal Pitus. | 42.1328400,1.9359800 | 412063 | 4665073 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72386-foto-08299-10-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72386-foto-08299-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72386-foto-08299-10-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | |||||||||
| 72381 | Les Eres de Vilada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-eres-de-vilada | AADD (1994: 185). SOCA (1995: s. p). SOCA (en curs: s. p). | XIV | Mostra algunes parts bastant brutes i degradades, atès el seu ús agropecuari i la poca concurrència als pisos de segona residència. | Es tracta d'un conjunt d'edificis, la major part d'ells sobreposats ela uns sobre els altres. Entre tots ocupen una àmplia superfície allargada, en direcció nord-sud, i de base molt irregular.. Les diverses construccions estan adequades a les exigencies de les seves finalitats. Per una banda les plantes baixes i l'entorn del conjunt són destinades a l'estabulament de bestiar i a l'emmagatzematge de ferratges. Les primeres i segones plantes són destinades a vivenda, d'amos, masovers i mossos. Tot sembla indicar que la part més antiga del conjunt o l'edifici originari, sobre el qual es varen anar solapant la resta, és al sector meridional, tot i que actualment està desvirtuat per unes galeries, acabades en arcada, que s'hi han construït modernament; a més s'han arrebossat amb ciment. La resta d'edificis semblen ampliacions dels segles XVIII i XIX, quan la casa assolí el màxim apogeu. Pot veure's clarament en la datació de les llindes. Les llindes de les plantes baixes i dels balcons i finestres de la primera planta són de pedra sorrenca, però de grans dimensions. Les obertures més grans es troben a la banda de llevant. A la segona planta ja no s'hi obren balconades, unicament petites finestres. La major part d'espais interiors han estat modificats. Les vivendes originàries dels amos i dels treballadors de la finca s'han convertit en pisos de segona residència. Tanmateix, es conserven elements interessants, com un forn de pa de dimensions poc habituals. Al sector de migdia i una mica allunyats de la resta d'edificis, s'hi ha bastit uns moderns estabularis per bovins. En general, però, pot dir-se que el seu interès rau més en l'envergadura del conjunt d'edificis que no pas en la singularitat dels seus elements. | 08299-5 | Sector nord-est | No hem documentat l'existència de les Eres de Vilada fins al 1383, però és de creure que el seu origen és anterior. El fet de trobar el topònim de les Eres a la parròquia de Vilada i, de la mateixa manera, les Eres a la parròquia de Gardilans ens fa pensar que pugui tractar-se d'antics espais comunals de les respectives vil·les o parròquies, on es devia anar conjuntament a batre i a garbellar. Des del segle XIV els tinents de les Eres són cognominats amb el gentilici Eres de Vilada, però abans d'acabar el segle XVI la finca passà a mans dels Piques, per la situació a la qual els havia portat l'endeutament. El 1553 van haver de vendre a carta de gràcia tots els seus béns als Piques. Els Eres i després els Piques posseïen el domini util del mas, sota la senyoria directa del monestir de Sant Pere de la Portella. Al segle XVI els Piques també eren propietaris d'una partida de terra anomenada la Gallinada, en bona part plantada de vinya, i d'altres masos o peces de terres abandonades després de la crisi baixmedieval, com Bals i Tambrius. Al llarg dels segles XVII i XVIII els van adquirir un gran nombre de terres i masoveries, d'entre les quals destaca la de Sorribes. Els capbreus del monestir de la Portella d'aquests dos segles fan multiples mencions i descripcions de la finca, però en cap cas hi ha referències directes a l'edifici o al conjunt d'edificis que ens siguin d'utilitat. Fins a l'actualitat les Eres de Vilada s'ha anat consolidant com una gran explotació agropecuària, especialment ramadera i forestal. Actualment, els seus propietaris no hi resideixen. Ho fan en una casa moderna situada a uns centenars de metres. | 42.1424600,1.9366900 | 412135 | 4666141 | 08299 | Vilada | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72381-foto-08299-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72381-foto-08299-5-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Els propietaris posseixen documentació familiar i patrimonial de la finca, però no ens han donat facilitats per la seva consulta. | 85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | |||||||
| 72382 | Les Eres de Gardilans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-eres-de-gardilans | AADD (1994: 185). BERNADICH (1991: 194). CAMPS (1959: 122). CAMPS (1965: 70-72). SOCA (1995: s. p). SOCA (en en curs: s. p). WEB (http//:www.leseres.com). WEB (http//:www.vilada.diba.es). | XIV | Es tracta d'una gran masia, amb l'arquitectura típica de les cases pairals de muntanya. És formada per un conjunt d'edificis, destinats a diverses activitats: vivendes dels amos i dels treballadors de la finca, espai destinat a residència d'agroturisme, estables, magatzems, pallers, etc. L'edifici principal, segurament el més antic, té tres plantes d'alçada, d'uns 400 metres quadrats cada una. A la planta baixa hom pot veure-hi elements interessants, especialment alguns espais coberts amb volta de canó. La major part d'obertures es troben a migdia i a llevant. A migdia s'hi pot veure una eixida, constituïda per tres grans arcades, encara que sembla força moderna. L'edifici principal presenta una planta rectangular quadrada, encarada de nord a sud, però és fruit de diverses ampliacions, sobretot dels segles XVIII i XIX. Així ho mostren les llindes de la major part de finestres i balconades. L'interior de la casa presenta espais molt interessants, com el menjador. El mobiliari i els objectes ornamentals són d'una gran qualitat, però alguns no es corresponen amb la cronologia i les característiques de la resta del conjunt. A unes desenes de metres de l'edifici central hi ha altres construccions, com les pallisses i una gran era enrajolada. A l'exterior, algunes parts han estat recentment modificades, com un mur a la part nord, que s'ha coronat amb merlets i que, òbviament, no es corresponen amb una construcció d'aquestes característiques. | 08299-6 | Antiga parròquia de Gardilans | El fet de trobar el topònim de les Eres a la parròquia de Vilada i, de la mateixa manera, les Eres a la parròquia de Gardilans ens fa pensar que pugui tractar-se d'antics espais comunals de les respectives vil·les o parròquies, on es devia anar conjuntament a batre i a garbellar. L'actual casa de les Eres possiblement es correspon amb les cases citades a l'acta de consagració de Santa Magdalena de Gardilans o a les que apareixen en documentació del segle XI en aquesta parròquia. No obstant, fins al segle XIV no tenim notícies de l'existència d'aquesta masia. El 1357 trobem a Pere de les Eres, juntament amb Pere de Casa Sant Pere i Pere Ferrer, en una confirmació dels dominis del monestir de la Portella. Les Eres de Gardilans també es trobava sota del domini directe del monestir de la Portella. A partir del segle XV els Eres de Gardilans varen anar adquirint masoveries i roturant noves terres, que van eixamplar paulatinament el seu patrimoni. No poques vegades es varen veure implicats en bandositats i altres relacions conflictives de l'època. A mitjan segle XVI els Eres entroncaran amb els Comelles de Castell de l'Areny. Durant els segles XVII i XVIII la finca s'havia convertit en una gran explotació agropecuària, cosa que va obligar a ampliar notablement la casa. També al segle XIX es van fer noves construccions, però no es modificà l'estructura bàsica de l'edifici principal. Al segle XIX els Comelles varen emparentar amb els Anglerill d'Olvan, que encara hi resideixen. De la masia és fill l'erudit Dr. Ramon Anglerill, autor de mitja dotzena de llibres dedicats a santuaris marians del berguedà i excompany de seminari de Jacint Verdaguer. A la casa també hi va fer llargues estades l'historiador i jurista Joaquim de Camps i Arboix i l'escriptora Aurora Bertrana. Actualment els Anglerill intenten compaginar l'activitat tradicional de l'explotació amb un negoci d'agroturisme. | 42.1327400,1.9554200 | 413670 | 4665042 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72382-foto-08299-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72382-foto-08299-6-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Disposa d'una capella familiar advocada al Santíssim Nom de Jesús. | 85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | ||||||||
| 72390 | La Sala | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-sala-15 | RIU (1992: 89-95). SOCA (en curs: s. p). | XIV | Es tracta d'una gran cas pairal amb una estructura molt tradicional, situada en un petit coll de muntanya encarat cap a migdia. L'edifici és format per un cos central, de planta rectangular, possilement es tracta de la primitiva 'sala', atès que les parets són molt robustes i presenta una alçada considerable. Aquest edifici principal, destinat bàsicament a vivenda, ha estat complementat amb altres edificis adjecents, que s'utilitzen per les activitats propies de la finca (agraries i ramaderes). La teulada de l'edifici principal és a dues vessants i s'encara d'est a oest. La casa presenta una estructura molt clàssica i sòbria, amb unes obertures molt petites, excepte al cantó nord on s'han arribat a tapiar les poques que hi havia. En general, a l'exterior, no hi ha elements molt rellevants, tret d'alguns objectes i altres elements mobiliaris típics de les feines del camp. A l'interior hi ha una petita capella familiar, actualment molt deixada. Darrera de la casa, per la banda de tramuntana, hi ha una gran era enrajolada i, a l'altra banda de l'era, una gran pallíssa, semblant a les que es poden trobar a la resta del terme. De la pallíssa són especialment interessants els acabats en fusta. La casa és envoltada per bosc d'alzina i roureda i, també, per múltiples camps i feixes que encara conserven els marges empedrats. La zona és força humida, cosa que s'ha aprofitat per idear un sistema de petits canals que fan arribar aigua a la casa. | 08299-14 | Antiga parròquia de Santa Maria de la Baells | La masia de la Sala la trobem mencionada el 1341 en un llevador de censos de la sagristia del monestir de la Portella, com a la Sala de l'Espunya. De fet els complement 'de l'Espunya' el trobem al llarg de l'època medieval i moderna, cap a finals del segle XVIII caurà en desús. Si bé, com diem la casa no és documentada fins al segle XIV l'indret de l'Espunya ja apareix en documents del 995 i de 1001: 'ipsa Spungia'. Per aquest motiu podem pensar que l'origen de la casa és anterior, possiblement es una de tantes 'sala' o 'palacium' que es documenten a Catalunya als segles XI i XII, com a casa forta i residència del 'baiulus'.Del segle XIV en endavant els esments de la casa i dels seus posseïdors cada vegada acostumen a ser més freqüents, especialment entre la documentació del monestir de la Portella. Els tinents del mas són aleshores cognominats Sala. La crisi dels segles XIV i XV va permetre als Sala establir-se i adquirir gran nombre de masos rònecs o abandonats (Martins, Torrent, Ricolp, Campedragar, el Pujol...), amb la qual cosa eixamplaren notablement les seves possessions, moltes en terme de la Baells i de la Nou. Juridicament la masia de la Sala es trobava en una situació complexa. Formava part de la parròquia de Santa Maria de la Baells, però es trobava dins de la batllia de Vilada i de la baronia de la Portella. Al segle XVI el mas passà a mans dels Canal de Berga. Durant els segles XVII els enfrontaments dels Canal amb el Comú de Berga pels emprius de Puigherbessos varen ser molt tensos i arribaren a provocar situacions molt violentes, fins que a començaments del segle XVIII s'establí una concòrdia. Durant el set-cents era, amb 2000 jornals de terra, una de les finques més grans de la baronia de la Portella i, per extensió, de tota la comarca. A començaments del segle XX el mas fou adquirit pels Orriols, que són els actuals propietaris. | 42.1325500,1.9029200 | 409331 | 4665076 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72390-foto-08299-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72390-foto-08299-14-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | No s'ha pogut realitzar una visita general a l'interior, pel poc interès que hi han tingut els propietaris actuals. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | ||||||||
| 72391 | Molí de la Sala | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-la-sala | AADD (1994: 186). SOCA (en curs: s.p). | XIV | Es tracta d'un massís casal de planta quadrada i de dos pisos d'alçada més golfes. Era un molí fariner. L'aparell de l'edifici és molt regular i la major part és format per pedres tosques, molt abundants a la zona. Molts d'aquests carreus possiblement són aprofitats de l'antiga casa forta que s'endevina al costat del molí i que fou abandonada després de la pesta del segle XIV. La casa forta devia constar almenys d'uns tres pisos d'alçada. Encara s'hi pot veure part de la teulada encastada a la roca, un tros del forn de pa, els forats de l'embigat, un colomar, etc. L'edifici del molí no presenta elements gaire interessants, sobretot per les modificacions que s'hi ha realitzat modernament i que han alterat l'estructura original. És el cas de les terrasses que s'han bastit, a planta alçada, per les parts est i oest, que desvirtuen l'edifici primitiu. L'edifici, per la banda nord, gairebé es troba a tocar d'un petit cingle de pedra. Fins fa pocs anys, damunt de l'esmentat cingle hi havia la bassa i la resclosa del molí, d'aquesta forma s'aconseguia un salt d'aigua d'uns 15 metres que proporcionava molta força motriu al molí. L'aigua procedia de la font de Martins. Actualment l'estructura del molí resta desmantellada i les moles són en un descampat, a un centenar de metres; i l'aigua s'ha reconduït amb finalitats decoratives i d'esbarjo. Tot i la bellesa de l'indret, els entorns de la casa s'han modificat de forma molt artificiosa i s'han convertit en jardins. Això es va fer a partir de continuats moviments de terres, que segurament van destruir importants estrats arqueològics, sobretot a redós d'on hi havia l'antiga casa forta. | 08299-15 | Antiga parròquia de Santa Maria de la Baells | La casa forta contigua al molí presenta la mateixa estructura que les cases fortes dels segles XII-XIII. No obstant això, no podem documentar-la fins al segle XIV. Sembla que es tracta del mas la Tosca ('za Toscha') que apareix en un document de 1338, per mitjà del qual Pere Trapi de l'Espunya donava el mas en sots-emfitèusi a Arnau de Miralles per temps de cinc anys. Ambdós contractants eren de la parròquia de la Baells. Fa la impressió que el mas quedà abandonat després de la pesta de 1348, ja que posteriorment no apareix més a la documentació. Possiblement els carreus i altres materials constructius van ser aprofitats cap al segle XVI quan es bastí pròpiament el molí de la Sala. El 1674 apareix entre la documentació de la Batllia General de Catalunya. Com indica el mateix topònim el molí fou sempre propietat de la masia la Sala, situada a uns centenars de metres. Els Canal de la Sala va tenir sempre molta cura del molí i el van anar modernitzant segons les exigències dels temps, sobretot cap a mitjan segle XVIII. El 1766 era en mans de la vídua Victòria Canal i pagava 140 rals de talla cadastral. Sembla que l'estructura bàsica de l'edifici actual es correspondria amb aquesta època. Quan el molí deixà de funcionar, a mitjan segle XX, encara s'hi van quedar la família Badia com a masovers. Però cap a finals de la dècada dels anys 1980 aquests van haver de deixar la casa i aquesta canvià la seva fesomia i es convertí en una segona residència. | 42.1296100,1.8967100 | 408813 | 4664756 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72391-foto-08299-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72391-foto-08299-15-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72391-foto-08299-15-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Caldria fer un estudi aprofundit en aquest indret, si no fós possible una prospecció arqueològica, almenys seria necessari obtenir una bona planimetria de l'antiga casa forta. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | ||||||||
| 72392 | Martins | https://patrimonicultural.diba.cat/element/martins | AYMAMÍ (2000: 17). SERRA (1990: 130-131). SOCA (en curs: s. p). | XIV | L'estat de conservació com a jaciment és bo, encara que cal pensar que es tracta d'un mas derruït. | Es tracta de les restes d'un mas d'època baixmedieval. Actualment només es conserven unes poques parts de la casa, que no superen el metre d'alçada. Presenta una estructura senzilla, de planta rectangular. Segurament només constava d'una planta, la qual es devia dividir en dos estatges: en la llar o habitatge i en les corts i estables. Les parets són molt robustes, però la teulada segurament era construïda amb matèries orgàniques i fang. Al costat del mas poden observar-se murs de pedra i altres signes, com murs molt irregulars, fruit de l'activitat humana. El conjunt queda força amagat entre la vegetació. A una desena de metres del mas, en direcció sud, poden observar-se també les restes d'un antic molinet. S'hi pot veure encara part del mur de contenció de la bassa i el pou o salt d'aigua, que en bona part és cobert per la mateixa runa. Tot fa pensar que el molinet era molt senzill. Devia constar d'un petit obrador, possiblement cobert amb fusta, que en cap cas s'utilitzà com a habitatge. El molí aprofitava l'aigua de la font de Martins. Rec avall, aquesta aigua també feia moure el molí de la Sala i la molina serradora de la Baells. | 08299-16 | Antiga parròquia de Santa Maria de la Baells | Són ben poques les notícies que tenim sobre aquest indret. Els primers documents escrits que hem trobat són del segle XIV, del 1397 concretament, quan ens apareix com a batlle de Roset un tal Pere de Martins, juntament amb Pere de la Serra. També tenim documents del segle XV, però aleshores el mas ja es trobava deshabitat i rònec. El 1443 era sota domini directe de l'abat de Ripoll. Aquest féu diverses crides per què aquell que tingués títols acreditatius de drets sobre el mas es presentés la documentació a la cort abacial, si no hi establiria qui voldria. S'hi presentà Jaume de Vilanova, de Sant Esteve de Valloriola, i Bernat Erola, de Vilada. A mitjan segle XVI es van fer noves crides, però aleshores el mas ja es trobava dintre de les possessions de la Sala i es trobava deshabitat i derruït. La documentació posterior al segle XVI, sobretot els capbreus, sempre hi fan referència, però sobretot per posar en relleu que es tractava d'un mas abandonat que havia estat adquirit pels tinents de Sala i, lògicament, interessava cobrar-los els censos. Durant l'època moderna i contemporània va córrer la mateixa sort que aquesta darrera finca. | 42.1318600,1.8951000 | 408683 | 4665007 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72392-foto-08299-16-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72392-foto-08299-16-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | L'interès de l'indret rau en què fou abandonat molt primitivament, per la qual cosa una prospecció arqueològica de l'indret i una excavació segurament aportaria resultats interessants en relació al modus vivendi de l'època. Actualment existeix un litigi per la propietat entre els propietaris de La Sala i del Molí de La Sala. | 85 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | |||||||
| 72398 | Cal Llebre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-llebre | SOCA (en curs: s. p). | XIV-XVIII | Seria convenient fer un examen dels baixos, a fi de poder-ne determinar una datació, abans del seu esfondrament definitiu. No obstant això, cal accedir a l'indret amb certa prudència, atès que els despreniments de materials ho converteixen en una activitat perillosa. | És una robusta masia, situada en un coll, al capdamunt d'una solana. L'estructura presenta una robustesa poc habitual. La seva planta és quadrada i té una alçada de dos pisos, a més dels baixos i les golfes. El primer i el segon pis s'havien utilitzat com a habitatge, mentre que les golfes tenien més aviat la funció de graner i de magatzem. Els baixos eren utilitzats com a corts i estables. La teulada és a dos vessants, orientada de nord a sud. Les façanes són molt sòbries i austeres, a excepció de la sud, que era la principal. Són interessants els acabats en fusta, com les baranes de les balconades de migdia i les menjadores dels estables. Els baixos manifesten la gran antiguitat de l'edifici, sobretot en els arcs de les portes. La porta principal també és rematada amb un arc de mitja volta i amb unes dovelles de dimensions considerables. Al costat de la casa hom hi pot veure un profund pou empedrat, però que ja fa anys està sec. | 08299-22 | Sector nord-oest | La documentació baixmedieval i moderna ens informa de l'existència d'un mas Viladomiu Jussà i d'un mas Viladomiu Sobirà, un d'ells sempre derruït. Caldria interpretar això com al resultat del desdoblament dels masos del segle XII i el posterior despoblament d'un d'ells a partir de la crisi del segle XIV. El cas és que el 1383 trobem a la documentació un Raimon de Viladomiu. Al segle XV sí que ja podem afirmar amb seguretat que el mas estava habitat. Es trobava aleshores sota la batllia de Roset, baronia de la Portella, i sota domini directe de l'abat de la Portella. La documentació posterior ens deixa veure la importància que els Viladomiu varen anar adquirint en tots els àmbits, sobretot en l'econòmic i l'institucional. Els trobem en gran nombre de documents notarials i de la cort del batlle. En molts documents, els Viladomiu comencen a ser apel·lats 'de les Llebres' o 'Llebre', nom que cada vegada més anirà desplaçant el del mas, fins a convertir-se en Cal Llebre. A finals del segle XVI els Viladomiu arriben a una situació de precarietat absoluta i d'endeutament, que els obliga a vendre el domini util del mas als Montblanc. Els Montblanc van ampliar les seves possessions i van rompre noves terres. Segurament a la seva gestió patrimonial es deuen les ampliacions més costoses i espectaculars del mas. Els Montblanc van residir a la casa fins ben entrat el segle XX, quan la van abandonar per anar a viure a Berga. Hom presumeix que a la casa hi havia molta documentació familiar, avui perduda. Per altra banda, hi ha qui pensa que la branca dels Viladomiu oriünda de Vilada és la que fundà les conegudes colònies de Viladomiu Nou i Viladomiu Vell a la riba del Llobregat, però ja al segle XIX. | 42.1542200,1.9279800 | 411432 | 4667455 | 08299 | Vilada | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72398-foto-08299-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72398-foto-08299-22-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72398-foto-08299-22-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | La casa està derruïda i el seu deteriorament és cada vegada més ràpid. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | |||||||
| 72399 | La Peçola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-pecola | SOCA (en curs: s. p). | XIV-XVIII | És una masia típica de mitjana muntanya. Es tracta d'una masia composta per un sol casal, de planta més o menys quadrada. Compta amb uns baixos, on se sobreposen un pis i unes golfes. La teulada és a doble vessant, encarada de nord a sud. La façana principal és la de migdia. S'hi poden veure unes tres finestres per planta, més una altra a sota teulada. Cap de les obertures, generalment petites, sembla tenir interès, a excepció d'una finestra al primer pis amb una gran llinda de pedra i que podria correspondre a una de les primitives (per la part interior hi ha un festejador). La resta de finestres tenen les llindes de fusta, molt senzilles. La part més antiga de l'edifici segurament és la banda de llevant, almenys així s'intueix de les ampliacions que es perfilen en l'aparell de les parets. La façana sud està totalment arrebossada amb calç, cosa que li dóna un aspecte singular, car no acostuma a ser habitual en aquesta zona. Els elements més destacables de la casa són les arcades de la part de ponent, que deuen correspondre a una ampliació del segle XVIII. Malauradament, només una és oberta a l'exterior, la resta han estat tapiades. Al costat de la casa s'hi aixeca la pallissa i alguns coberts moderns que no tenen cap mena d'interès. La casa se separa de la vella carretera de Vilada a Castell de l'Areny per un mur força alt, que en altre temps també es devia utilitzar per estabular el bestiar al costat de la casa. Actualment s'accedeix a l'interior per una porta secundària, a la banda de llevant. L'interior s'ha adaptat als temps moderns i no conserva massa elements originaris. Destaca per això, una gran llar de foc, i el forn de pa, el qual té la boca tapiada. | 08299-23 | Sector nord-est | El topònim Peçola sembla provenir de 'peciola', és a dir, 'petita peça de terra', sobre la qual es devia bastir la casa. Per aquest motiu caldria evitar les formes tan utilitzades de Passola, Pessola o Paçola. El primer esment és del 1312, quan Bernat ça Peçola va comparèixer en una visita parroquial a Sant Joan de Vilada. El 1325, Arnau Martí, procurador d'Hug de Mataplana, hi definia de nou a Guillem de la Peçola i al seu fill Bernat, demanant-los 60 sous per la remissió de la remença. Pel document es dedueix que Guillem i Bernat ja feia temps que hi vivien, ja que és una nova definició, no un establiment. Sembla que Guillem de la Peçola va poder pagar els 60 sous i el mateix any ja s'alliberà de la servitud de la remença. El 1345 també trobem a Pere de la Peçola comprant una devesa a Arnau de Prat Jussà, però a causa d'aquesta peça de terra esdevingué home propi del monestir de la Portella. Per ella pagava la tasca dels seus fruits i una punyera de blat, mesura de Berga. Sembla que, a diferència de la major part de masos, la Peçola resistí força bé la crisi dels segles XIV i XV, pogué adquirir pastures i feixes abandonades properes a la casa. Així amplià molt el seu patrimoni. Durant el segle XVI trobem els Peçola en gran nombre de transaccions i contractes, sobretot en arrendaments i parceries de bestiar. Malgrat tot, cap al segle XVII notem a disminuir el seu poder econòmic, comencen a contreure censals amb molta més freqüència i gairebé desapareixen del mercat de terres. A finals del segle XVII fins i tot es van haver d'enfrontar a la justícia baronial per no pagar els censos als quals estaven sotmesos i que devien als Boatella, senyors del castell de Roset. Al segle XVIII conservaven encara força terres, de les aconseguides segles endarrere, però cada vegada van anar reduint més el seu patrimoni. Van haver de vendre la molina serradora que tenien a la riera de Vilada i, finalment, el mas sencer. En un capbreu de 1758 la Peçola ja era en mans de Joan Picas de les Eres de Vilada. Des de llavors es convertí en una masoveria de les Eres de Vilada. Actualment la casa només s'utilitza com a habitatge i els seus arrendataris no en treballen les terres. | 42.1432600,1.9368500 | 412150 | 4666229 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72399-foto-08299-23-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72399-foto-08299-23-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72399-foto-08299-23-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Actualment la casa només s'utilitza com a habitatge i ja no s'hi porten a terme les activitats agropecuàries que durant segles l'havien caracteritzat. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | ||||||||
| 72412 | El Prat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-prat-8 | SOCA (en curs: s. p). | XIV-XVIII | L'estructura bàsica no perilla en absolut, però l'entorn presenta un estat de degradació i deixadesa força gran. | És una de les cases pairals més grans del municipi. L'edifici central és un bloc compacte de planta rectangular, amb la teulada a dues aigües i encarada d'est a oest. Té una alçada de dues plantes, on cal sumar els baixos i les golfes. Als baixos hom hi troba els estables, als quals només es pot entrar per la part sud. Davant dels baixos hi ha un petit cortal, al que els amos es refereixen com a barri, al qual s'accedeix a través d'un portal semicobert. L'estructura murària del cortal està molt ensorrada. A la primera i a la segona planta, que s'utilitzen com a habitatge, s'hi entra per l'era. La segona planta és fruit d'una ampliació molt recent. L'era es troba al nord, entre la casa i una gran pallissa. La casa no presenta elements rellevants. Les obertures són molt petites, la majoria són finestres, i les llindes són de fusta i molt simples. A redós de la casa s'hi aixequen altres edificacions, sobretot coberts destinats a les activitats agràries i ramaderes de la finca, però tots ells semblen molt moderns. Actualment la casa està dividida en dos habitatges. La façana nord delimita aquesta separació la posició del pou artesià, al qual només s'hi pot accedir des de l'interior de la casa. | 08299-36 | Sector sud-est | La primera menció del mas el Prat és de l'any 1346. En el document on és consignada la notícia, Maria de Prat Jussà i el seu marit Arnau bescanviaven unes terres amb Ròmia de Prat Sobirà i el seu marit Pere. L'operació es va fer per tal de racionalitzar millor ambdós patrimonis. De retop això ens fa pensar que el mas Prat, que en aquest document correspon al mas Prat Jussà, és molt anterior, possiblement d'abans del desdoblament dels masos dels segles XII i XIII, però malauradament no en tenim notícies certes. El document de 1346 fa una veritable descripció del paisatge de la zona: basses d'aigua, canalitzacions, camins, camps... Cosa que ens mostra l'arrelament de moltes activitats humanes. L'inicial domini directe que els Prat Jussà tenien sobre el seu mas va passar més tard a l'abat de Sant Pere de la Potella. A partir del segle XV hem d'anar a cercar la major part de referències del mas entre la documentació portellesa. El 1437 trobem a Bartomeu del Prat de Vilada en una confessió col·lectiva de terres del monestir. Durant els segles XVI i XVII trobem els Prat en molts documents, sobretot de caràcter notarial, però les mencions explícites de la casa són molt esporàdiques. Més aviat apareixen arrendant les seves terres meridionals, en direcció a les Canals de Sant Miquel, per la pastura de bestiar, ja que aquestes no són aptes pel conreu. Les terres de la part més septentrional del mas si que eren conreades. La recanació cadastral de mitjan segle XVIII hi esmenta una gran extensió de cultius i moltes espècies conreades, però aleshores el mas ja no es trobava en mans dels Prat, sinó del terratinent Antoni Bergafeta de Berga. Durant el segle XIX també varen tenir lloc alguns canvis en la titularitat de la propietat. Els actuals propietaris són la família Vilalta, que en treballen les terres i practiquen activitats ramaderes. | 42.1337800,1.9318600 | 411724 | 4665182 | 08299 | Vilada | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72412-foto-08299-36-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72412-foto-08299-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72412-foto-08299-36-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Una inspecció acurada als baixos, segurament permetria endevinar vestigis de les estructures primitives, d'època medieval. És interessant una creu gravada en una llosa que fa funcions de graó a les escales per accedir al barri. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 | |||||||
| 72419 | Casa Sant Pere | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-sant-pere | AADD (1994: 185). BERNADICH (1991: 194). SOCA (en curs: s. p). | XIV-XVIII | S'ha hagut de reforçar recentment amb totxana els punts de suport del cavall exterior de la pallissa perquè la paret on es recolzen s'estava obrint. El pis superior de la casa també ha estat reforçat amb tirants. | Casa Sant Pere és una de les masies més singulars de Vilada. Tipològicament s'allunya una mica dels altres masos de la zona i potser s'assimila més als del Ripollès o als de la Garrotxa. L'edifici té una planta rectangular, amb una teulada a doble vessant encarada d'est a oest. Consta d'uns baixos i de dues plantes superiors. Els baixos, als quals s'accedeix per la part de migdia, s'han utilitzat tradicionalment per l'estabulació de bestiar. L'espai de davant dels baixos, on hi havia l'era originària, ara s'utilitza com a cortal, aprofitant una tanca perimetral de pedra molt ferma. L'accés al primer i al segon pis es feia originàriament per migdia, on hi ha la porta principal, però actualment s'utilitza una porta secundària situada al nord. La façana principal és la del sud. En ella hom hi pot veure les successives ampliacions des del cos primigeni. Pot deduir-se que la major part d'obertures eren en forma d'arcada, però cap al segle XVIII es devien tapiar i es devien substituir pels finestrals actuals, tots amb llindes i muntants de pedra. També han estat tapiades les arcades dels baixos i solament resten obertes la d'entrada a l'estable i la de la porta principal, que presenta unes dovelles molt grans i polides. L'interior conserva elements molt característics, propis de les activitats de la finca. A la part de ponent, força a prop de la casa, s'hi aixeca una gran pallissa distribuïda en 6 calaixos oberts a migjorn i quatre pilars interiors de pedra i coberta de bigues i llates de fusta amb teula àrab. Es tracta d'un molt bon exemplar de pallissa de grans dimensions. Al voltant de la casa poden observar-se múltiples construccions, algunes ensorrades i altres dempeus, que demostren cronològicament les múltiples activitats antròpiques de la zona. | 08299-43 | Antiga parròquia de Gardilans | La primera menció del mas Casa Sant Pere la trobem a la documentació el març de 1321. El document en qüesttió és una confirmació de domini que l'abat Bernat de la Portella fa a Arnau de Casa Sant Pere ('Arnaldo de Domo Sancti Petri'). Aleshores Arnau ja pagava diversos censos: la tasca, una perna de cansalada de porc, 5 sous i 4 diners, 2 fogasses i 2 albergues al batlle del monestir. Se li oferia també la possibilitat de redimir la seva remença amb el pagament de 100 sous. No obstant, els Casa Sant Pere mai van ser lliures de la remença fins a la desaparició d'aquesta institució. El 1335 el mateix abat de la Portella actualitzà i augmentà els censos que pagava aquest mas. Des del segle XIV les referències a aquest indret són constants a la documentació. Els Casa Sant Pere van adquirir un gran poder econòmic a mitjan segle XVI, època de la qual també tenim detallats inventaris de la masia. Els inventaris també informen del gran nombre de documents -ara perduts- que aleshores posseïa la casa. L'inventari més detallat és de 1592, el qual també informa de l'existència 'en un forat de les biges, sobre del capsal del llit, nou dobles de or de dues cares, embolicats ab un pergamí'. L'expansió dels Casa Sant Pere continuà fins que a finals del segle XVII van emparentar amb els Eures de la Quar, que també van contribuir a engrandir el patrimoni. Els serveis que els Eures de Casa Sant Pere van fer a favor de Felip d'Anjou, durant la Guerra de Successió, els serviren també per aconsegur el títol de Ciutadans Honrats de Barcelona. En motiu d'això, durant el segle XVIII són els únics personatges, oriünds de Vilada, amb títol nobiliari. Cap al segle XIX notem una paulatina disminució dels Casa Sant Pere en les relacions de poder existents al terme i la masia es consolidà únicament com a finca de caràcter agropecuari. Aquesta situació es va mantenir fins a mitjan segle XX, quan va esdevenir una masoveria. Cap a 1975 se'n habilità alguna part com a casa de colònies. Actualment una part de la casa es continua dedicant a les activitats agropecuàries, mentre que l'altra ha estat adaptada com a segona residència. És propietat de la família Marginet de la Nou. Cal fer notar que el nom de Casa Sant Pere, a part de constituir un curiós hagiotopònim que no caldria perdre de vista en futures recerques, sempre el trobem escrit i pronunciat amb els tres mots. De tal manera que és freqüent trobar a la documentació la reiteració 'casa Casa Sant Pere', 'mas Casa Sant Pere' o, en llatí molt vulgaritzat, 'manso de Domo Sancti Petri'. Per altra banda, cal fer constar que totes les persones cognominades Casa Sant Pere (freqüentment també Casasanpere o Casasampere) que hi ha escampades per la geografia catalana tenen, de ben segur, el seu orígen en aquesta antiga masia. | 42.1394400,1.9568600 | 413798 | 4665785 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72419-foto-08299-43-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72419-foto-08299-43-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72419-foto-08299-43-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Una inspecció acurada als baixos, segurament permetria endevinar vestigis de les estructures primitives, d'època medieval. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:12 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 349,37 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.