Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 50946 | Teuleria Nova de cal Companyó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/teuleria-nova-de-cal-companyo | <p>CASAS SOLER, QUIM (2004). 'La pagesia i l´época pre industrial' a Erol. Suplement. 3. GIRABAL, JOAN (2007). Aprofitament dels materials geològics. 3.3. Els forns de calç. Camp d'aprenentatge del Bages. XTEC. Calders. LOSADA MAYORAL, JESÚS; NAVARRO PAU JESÚS (2011). Teuleries i Forns de Calç. Restes etnològiques del nostre passat recent 2. Centre d'Estudis de Gavà. . PUJOL i VILASECA; JOAN (2007). 'De la teuleria a la bòbila' Erol núm. 92. Àmbit de Recerques del Berguedà.</p> | XX | Únicament es conserva la bassa de decantació i restes de l'espai de cocció buidat al terreny natural. Uns metres més al sud es pot veure encara el lloc on arrencaven l'argila o matèria primera. | <p>Restes d'una teuleria o bòbila que funcionava de manera diferent a les altres teuleries. Conserva les basses de decantació de l'aigua compostes per recipients lliscats de formigó i l'espai de cocció format per un espai rectangular amb restes de la part baixa de les parets laterals amb murs i obra de maçoneria i les conduccions de sortida de fums buidades a l'argila natural. La xemeneia d'obra ha desaparegut com també ho ha fet l'àmbit de treball</p> | 08099-48 | Als camps de les Planes a sota dels Guixassos | <p>No hem pogut conèixer gaire documentació d'aquest forn. Tot i així la memòria oral comenta que es va posar en funcionament quant es va abandonat la 'teuleria vella' a mitjans dels anys 40 fins als anys 70 i 80 quant va deixar de ser abandonada. Estava prop de la carretera (antiga via fèrria) i al costat d'un curs d'aigua per a facilitar la seva fabricació i transport d'ús industrial. La presència d'aquest tipus de forn es deu a la geologia de Guardiola amb abundant pedra calcària, margues bituminoses i betes de guix o 'keuper' que són ideals per a la fabricació de guix, ciment i calç. En aquest cas es produïen teules, maons i guix amb un ús industrial i amb un sistema completament diferent al de la teuleria vella.</p> | 42.2388100,1.9024300 | 409442 | 4676875 | 08099 | Guardiola de Berguedà | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08099/50946-foto-08099-48-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08099/50946-foto-08099-48-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2020-09-24 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Aquesta teuleria que funcionava d'una manera diferent a les teuleries de les fitxes 30 i 47 estava compost d'un sistema d'inducció basat en estancar l'aigua d'un curs d'aigua en basses i desviar-la a l'àmbit de cocció. Aquest espai estava format per un àmbit rebaixat al terreny o argila natural amb les parets perimetrals de terra cuita i l'apilament de la càrrega de teules i maons al voltant d'un foc central que era el punt principal de la cuita. La coberta es feia amb la mateixa càrrega com si es tractés de d'una carbonera. Es deixava que actués un temps fins a la cuita definitiva. Aquest sistema estava pensat per a grans quantitats de tipus industrials. En un costat lateral hi havia dues conduccions que s'unificaven en un de sol i que actuaven com a sortida de fums i xemeneia situada en una cota més alta. | 98 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||||
| 53343 | Resclosa del molí de Canelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-del-moli-de-canelles | XIX | Únicament es conserva la base dels posts de fusta que sustentaven la resclosa. | <p>La resclosa del molí de Canelles es troba situada a la riera Gavarresa, pocs metres al sud del pont de Canelles per on passa la carretera BV-4341. Es tracta d'una resclosa bastida sobre una plataforma rocosa per on creua la riera Gavarresa, formant un petit salt al capdavall. Està formada per dues filades paral·leles de forats rectangulars picats a la roca. Els forats tenen una mida aproximada de 30 per 30 centímetres quedant separats per uns 80 centímetres, i la majoria encara conserven la base dels posts de fusta que hi anaven clavats. Les dues filades, de 12 forats cada una, queden separades per un espai d'uns 65 centímetres en el qual hi ha una regata picada a la roca. Un metre al sud hi ha una tercera filada de forats que podria correspondre a una resclosa anterior. En aquesta filada el nombre de forats és superior i la mida d'aquests inferior, sense que s'hi hagi conservat cap part de la fusta que hi anava clavada. Uns metres al sud-oest de la resclosa encara s'observa en alguns trams parts del canal, tot i que completament erosionats.</p> | 08109-156 | Sector nord-est del terme municipal | 42.0859000,2.0918600 | 424891 | 4659713 | 08109 | Lluçà | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08109/53343-foto-08109-156-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08109/53343-foto-08109-156-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2021-09-14 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | 98 | 49 | 1.5 | 43 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||||||||||
| 53342 | Resclosa del molí de la Coma | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-del-moli-de-la-coma | <p>Inventari del Patrimoni Industrial de Catalunya. Lluçà. Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. 1998.</p> | XIX | Únicament es conserva la base dels posts de fusta que sustentaven la resclosa i un mur lateral. | <p>La resclosa del molí de la Coma es troba situada a la riera Gavarresa, uns metres al nord del molí de la Coma i al sud-oest de Cal Bassó. Es tracta d'una resclosa bastida sobre una plataforma rocosa per on creua la riera Gavarresa, formant un petit salt al capdavall. Està formada per dues filades paral·leles de forats rectangulars picats a la roca. La filada nord està formada per 7 forats que tenen una mida aproximada de 40 per 40 centímetres i la filada sud, per 8 forats d'aproximadament 25 per 30 centímetres. La majoria de forats d'ambdues filades encara conserven la base dels posts de fusta que hi anaven clavats. Per la part exterior de la filada nord hi ha una regata picada a la roca. La resclosa quedava tancada també per el mur que delimita la bassa del molí pel nord. Es tracta d'un mur de maçoneria de pedra gran amplada, perpendicular a la resclosa i amb cantonades delimitades amb carreus treballats. A la part est del mur hi ha una obertura emmarcada amb grans blocs de pedra treballada que forma un pas dins el mur, l'inici del canal. Al costat d'aquesta obertura i pel costat nord hi ha una marca lineal al mur que indica on s'adossava la resclosa. Aquesta marca arriba a gran alçada, de manera que la resclosa formava un embassament de mides considerables.</p> | 08109-155 | Sector nord-est del terme municipal | 42.0747600,2.0853200 | 424337 | 4658482 | 08109 | Lluçà | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08109/53342-foto-08109-155-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08109/53342-foto-08109-155-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | La tercera imatge s'ha extret de l'Inventari del Patrimoni Industrial de Catalunya. | 98 | 49 | 1.5 | 43 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||||||||
| 60808 | Can Serra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-serra-9 | Únicament es conserva la base d'alguns murs. | Can Serra està situada en un punt elevat a mig camí entre el Puig Cornador i la zona de Gallifa, pocs metres al nord de la collada de can Serra. Es tracta d'una masia en runes, de la que únicament es conserven alguns trams de mur de maçoneria de pedra dispersos, amb alçades que generalment no sobrepassen el metre d'alçada. Concretament s'observen tres murs, un a l'extrem nord del conjunt i dos a l'extrem sud adossats en L. Al voltant d'aquests hi ha petits enderrocs. | 08201-32 | Sector nord-est del terme municipal | 42.0704000,2.1757800 | 431815 | 4657921 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60808-foto-08201-32-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60808-foto-08201-32-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | 94 | 1754 | 1.4 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:22 | |||||||||||
| 56203 | Trinxera del Mas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trinxera-del-mas | XX | Únicament es conserva el forat de la trinxera, molt erosionat. | La trinxera del Mas es troba situada a uns 200 metres al nord-est de la masia del Mas, a l'extrem d'un planell en la vessant oest d'un serrat proper al Mas. Es tracta d'una trinxera, construïda durant la Guerra Civil espanyola, en forma de zig-zag excavada al terra, que ressegueix la vessant del serrat en direcció oest - sud. La trinxera es conserva al llarg d'uns 150 metres, en dos trams, amb una profunditat conservada que varia entre els 20 i 50 centímetres. | 08149-135 | Sector nord del terme municipal | 42.0111300,2.1111700 | 426402 | 4651394 | 08149 | Olost | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08149/56203-foto-08149-135-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08149/56203-foto-08149-135-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Fa uns anys es va netejar el bosc i es van talar arbres en aquesta zona. La fusta que se'n va extreure estava plena de metralla encastada la qual cosa indicaria que s'hi produí un important enfrontament. | 98 | 49 | 1.5 | 43 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||||
| 56794 | Puighebreuada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/puighebreuada | GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (2009) Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya (Palau-solità i Plegamans). ROIG BUXÓ, J. (ARRAGO S.L.) (2011) Catàleg de protecció del patrimoni arquitectònic i arqueològic. POUM. Palau-solità i Plegamans: Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. VENTURA, Ll. (1985) El Meu Poble. Caldes de Montbui: Caligraf. | IIIaC-V dC | Únicament es conserva alguna resta superficial. | Es tracta d'una necròpolis romana descoberta durant les obres de construcció del clavegueram en aquesta zona. Segons el Sr. Ventura, van aparèixer 2 o 3 enterraments en tègula dels que no es van recollir les restes òssies, sinó només les tègules i una àmfora sencera. El jaciment es troba en força mal estat de conservació, degut a les diverses obres de clavegueram que s'han realitzat. | 08156-54 | C. de Puighebreuada, s/n, 08184, Palau-solità i Plegamans. | 41.5855100,2.1640200 | 430318 | 4604095 | 08156 | Palau-solità i Plegamans | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56794-foto-08156-54-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56794-foto-08156-54-2.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Joan Vicens Tarré/Michelle Bianco Barazarte | El material procedent d'aquest jaciment es troba al Museu Parroquial de Palau-solità i Plegamans.Fotografies: Catàleg de béns a protegir, POUM (2015). | 83|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:22 | ||||||||
| 56798 | Cal Samarruga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-samarruga | GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (2009) Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya (Palau-solità i Plegamans). ROIG BUXÓ, J. (ARRAGO S.L.) (2011) Catàleg de protecció del patrimoni arquitectònic i arqueològic. POUM. Palau-solità i Plegamans: Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. | III-IV dC | Únicament es conserva alguna resta superficial. | Es tracta de diversos materials arqueològics recollits durant les obres de construcció de la claveguera general, al camí de Sentmenat, davant la casa de cal Samarruga. És material arqueològic molt divers: àmfores, una roda de molí i ceràmica estampillada dels segles VI-VII. | 08156-58 | Santa Magdalena | 41.5773600,2.1716400 | 430945 | 4603184 | 08156 | Palau-solità i Plegamans | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56798-foto-08156-58-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56798-foto-08156-58-2.jpg | Legal | Romà|Visigot|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Joan Vicens Tarré/Michelle Bianco Barazarte | Fotografies: Catàleg de béns a protegir, POUM (2015). | 83|87|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:22 | ||||||||
| 56814 | Riera de Sentmenat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-de-sentmenat | CASTELLS, T; GARCIA, R. (1989) Els primers agricultors del neolític a Caldes de Montbui, Palau de Plegamans i Santa Perpètua de Mogoda. Terrassa: Egara. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (2009) Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya (Palau-solità i Plegamans). ROIG BUXÓ, J. (ARRAGO S.L.) (2011) Catàleg de protecció del patrimoni arquitectònic i arqueològic. POUM. Palau-solità i Plegamans: Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. VENTURA i VILA, Ll. (1985) El meu poble. Barcelona: Planeta, cop. | Únicament es conserva alguna resta superficial. | Es tracta de la troballa de fragments de sílex en la part alta de la riera de Sentmenat, al seu pas per Palau-solità, alguns dels quals semblen retocats. Aquests tipus de troballes són freqüents en zones de rieres, però és molt difícil determinar l'existència d'un jaciment, i àdhuc la cronologia dels materials, ja que podrien haver estat arrossegats de llocs més alts. Només una intervenció arqueològica a l'indret permetria l'obtenció de dades més precises. | 08156-74 | Terreny erm en la part alta de la riera de Sentmenat | 41.5879100,2.1561300 | 429663 | 4604368 | 08156 | Palau-solità i Plegamans | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56814-foto-08156-74-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56814-foto-08156-74-2.jpg | Legal | Paleolític|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Joan Vicens Tarré/Michelle Bianco Barazarte | Troballa fortuïta de la mainada dels voltants. El material procedent d'aquest jaciment es troba al Museu Parroquial de Palau-solità i Plegamans.Fotografies: Catàleg de béns a protegir, POUM (2015). | 77|76 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:22 | |||||||||
| 56792 | Urbanització el Castell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/urbanitzacio-el-castell | BARBERÀ, J. (1990) 'Formació i desenvolupament de la cultura ibèrica al Vallès'. Limes, revista d'arqueologia. Cerdanyola del Vallès: Col·lectiu de Recerques Arqueològiques de Cerdanyola. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (2009) Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya (Palau-solità i Plegamans). ROIG BUXÓ, J. (ARRAGO S.L.) (2011) Catàleg de protecció del patrimoni arquitectònic i arqueològic. POUM. Palau-solità i Plegamans: Ajuntament de Palau-solità i Plegamans. VENTURA i VILA, Ll. (1985) El meu poble Palau-Solità i Plegamans. Barcelona: Planeta, cop. | VII-I aC | Únicament es conserva alguna resta superficial, lítica, ceràmica, etc. | Es tracta de la troballa de materials arqueològics durant les obres de construcció dels carrers a la Urbanització del Castell. Al peu del turó on hi ha l'antic castell, arran mateix de la carretera, van aparèixer restes de ceràmica feta a mà i es va avisar al Sr. Ll. Ventura, encarregat del Museu, perquè les recollís. No hi va haver cap tipus de sondeig per veure de què es tractava. El material recollit és escàs, fragments informes de ceràmica a mà que semblen formar part d'una petita olla ibèrica. El jaciment es troba en una zona urbana totalment consolidada, amb la urbanització feta i amb les parcel·les edificades; i per tant, això fa pensar que en l'actualitat aquest jaciment es troba pràcticament destruït o en molt mal estat de conservació. | 08156-52 | Urbanització el Castell | 41.5823600,2.1831400 | 431909 | 4603730 | 08156 | Palau-solità i Plegamans | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56792-foto-08156-52-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08156/56792-foto-08156-52-2.jpg | Legal | Edats dels Metalls|Antic|Ibèric|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Joan Vicens Tarré/Michelle Bianco Barazarte | El material procedent d'aquest jaciment es troba al Museu Parroquial de Palau-solità i Plegamans.Fotografies: Catàleg de béns a protegir, POUM (2015). | 79|80|81|76 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:22 | ||||||||
| 57762 | Cal Font | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-font | BOIXADER, P. (1997: 34-36): 'Inventari de les cases de pagès de la vall de Lillet'. L'Erol, núm. 53, primavera 1997. ROSIÑOL I ORRIOLS, J. (1988): El passat de la nostra vila. La Pobla de Lillet. Recull històric, geogràfic i cultural. Ed. La Llar del Llibre, Barcelona. SERRA VILARÓ, J. (1989): Baronies de Pinós i Mataplana. Reproducció facsímil de l'obra de 1930, editat el 1989 pel Centre d'Estudis Baganesos. | Únicament es conserva restes de murs de molt poca alçada. | Les restes de Cal Font estan conformades per les ruïnes de la casa i d'algun edifici annex, segurament el paller. Es troben en un avançat estat d'enrunament, i amb molta vegetació, tant sols es pot identificar el perímetre de la casa, amb algun mur de distribució interior, i restes del citat annex al costat est. Al costat de llevant d'aquest hi havia la bassa. La casa era de planta rectangular, amb la façana principal orientada cap al sud. L'aparell és irregular, de pedres desbastades i de mides diverses, i les cantoneres són blocs tallats més o menys rectangulars i de mides força grans. Pel voltant de la casa podem veure-hi diverses feixes, avui totalment emboscades; a poca distància cap al sud-est hi ha la font. | 08166-62 | Zona sud-est | Al llarg dels segle XIII, XIV i XV, consten diferents referències al cognom Font directament relacionades amb la Pobla de Lillet; alguns dels personatges estan vinculats a càrrecs d'importància dins el poder senyorial de la vila. Així, al 1376 trobem a un tal Bn. Font, sastre, que junt amb Bn. Junyent, ambdós habitants de la Pobla de Lillet, consten com a cònsols de la dita vila; deu ser el mateix Bn. Font que a finals del segle XIV actua com a representant de la Pobla de Lillet per la baronia de Mataplana i potser també el mateix Bernat Font que a principis del segle XV figura com a batlle de la vila de Pobla de Lillet. Posteriorment, al 1470 en Bartomeu Font i Pere Junyent foren els encarregats d'ordenar els obratges, referits als draps fets a la Pobla de Lillet amb llana estrangera; en dates similars tornem a trobar Bartomeu Font, com a testimoni de l'inventari de béns de Yolans de Riembau, i poc després figura com a capità de la torre d'En Riembau . (SERRA VILARÓ:1989, VOL.I, 201,204-205,456;VOL.II.,106, 204,391). Tot i les referències que trobem a la família Font, no apareix cap menció directa al mas, a més la majoria de personatges consten molt vinculats a la vila de nova fundació; podria ser que la formació del mas Font, fós de cronologia posterior, o sigui ja en època més moderna. L'única referència documental directa i coneguda d'aquest mas és al 1856, en la cita de 'Cal Font' al llistat del llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito y los aforados de guerra. Nº63.1856 nº 32' (ACBR). Els actuals propietaris recorden que a principi dels anys vint del segle XX encara era habitat, i de fet tenien vinculació amb el mas Santa Eugínia (és dels mateixos propietaris), en terme municipal de Sant Jaume de Frontanyà, però a prop de Cal Font. | 42.2145900,2.0103900 | 418318 | 4674076 | 08166 | La Pobla de Lillet | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57762-foto-08166-62-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57762-foto-08166-62-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57762-foto-08166-62-3.jpg | Inexistent | Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 119|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:22 | |||||||||
| 84062 | Casa Vilanova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-vilanova | AA.DD. Castellterçol: restes prehistòriques ibèriques i romanes. Mapa realitzat per l'Escola-Taller local. GENERALITAT DE CATALUNYA. DEPARTAMENT DE CULTURA (2016) Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya (Castellterçol). GUDIOL, J.M. (1920) Les primitives civilitzacions ausetanes. Vic. MARTÍN, A. (1985) 'De la cultura de los sepulcros de fosa al grupo de Veraza', Estudios de la Antigüedad, 2. Barcelona: Universitat Autònoma de Barcelona. MUÑOZ, A. Mª. (1965) La cultura neolítica catalana de los sepulcros de fosa. Barcelona: I.P.A. PEIRÓ CASAS, R. (2010) Catàleg de Béns a Protegir. POUM. Castellterçol: Ajuntament de Castellterçol (proposta no aprovada). PETIT, M.A. (1990) 'Les primeres etapes de l'edat del bronze al Vallès'. Limes. 0, p.22-23. BATISTA, R. (1961) 'Sepulcros megalíticos de la comarca del Moyanés'. Corpus de sepulcros megalíticos, 1. Barcelona: Diputación Provincial de Barcelona. Instituto de Prehistoria y Arqueología. | Únicament conserva el forat de la fossa. | Es tracta d'un sepulcre de fossa del que únicament es conserva el forat i del que es disposa d'informacions confuses. Va ser excavat l'any 1922 per Josep Sala i Molas, del Museu de Vic. L'any 1961 R. Batista el va descriure com una cista rectangular, amb orientació de nord a sud, que devia estar formada per cinc lloses, situat al sud del mas Vilanova; el material arqueològic documentat adscrit al megàlit eren cinc fragments de ceràmica grollera de pasta rogenca i una vora d'un bol de pasta negrosa. Per la seva tipologia i els materials recollits es va situar cronològicament en el neolític mig-recent. L'any 1992, durant la visita a l'indret realitzada amb motiu de la revisió de la Carta arqueològica, s'observà una agrupació de pedres trencades a l'extrem est d'un camp del pla de la Gana, sota un marge; segons el pagès del mas Vilanova, podien haver format part del megàlit. Finalment, l'any 2016, durant la darrera revisió de la Carta arqueològica, es va localitzar al sud del mas el forat de la fossa. Tanmateix, el mateix autor constata l'any 1962 l'existència d'un sepulcre situat uns 400 m al nord-oest de la casa Vilanova, format per quatre lloses, que presentava una orientació est-oest, on es recolliren dents d'adult i fragments de ceràmica de pasta roja i negra, molt grollera. Es desconeix la situació d'aquest megàlit. | 08064-110 | Mas Vilanova | 41.7563600,2.0808700 | 423590 | 4623134 | 08064 | Castellterçol | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08064/84062-foto-08064-110-2.jpg | Inexistent | Neolític | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-11-11 00:00:00 | Virgínia Cepero González | S'hi accedeix per la pista al mas de Vilanova, que surt del quilòmetre 3,6 de la carretera BV-1245 de Castellterçol a Granera. Cal recórrer uns 2,3 km, al pla de la Gana, a pocs metres abans d'arribar a la bifurcació, direcció al mas de Vilanova i al mas Pedrós, a l'extrem septentrional d'un turó emboscat a l'oest del camí. | 78 | 1754 | 1.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||||||
| 96356 | Torre Roqueta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-roqueta | <p><span><span><span><span><span><span>BAYÉS i FUSTER, Antonio (1881) Aguas minero-medicinales salino-yodo-sulfuradas de S.Andrés de Tona (provincia de Barcelona, partido judicial de Vich) de Ullastres y Ca. Vic, Establecimiento tipográfico de Ramon Anglada y Pujals. Versió digital a Biblioteca Patrimonial Digital de la Universitat de Barcelona. </span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>PADRÓS GÓMEZ, Carlos (2008) </span></span></span></span></span></span><span><span><span><span><em><span>Dossier documentació Ruta de l’aigua a Tona (Osona)</span></em></span></span></span></span><span><span><span><span><span><span>. Ajuntament de Tona, Centre Interpretació del Camp de les Lloses. Inèdit. Pàgina 87.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>PLADEVALL, Antoni (1990) Tona. Mil cent anys de Història. Eumo Editorial/Ajuntament de Tona.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>PUIGFERRAT, Carles. (2000). “La febre de l’aigua”. Llibre de Tona, Sant Jordi 2000. Tona.Pàgines 64-70.</span></span></span></span></span></span></p> <p><a href='https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/46212'><span><span><span><span><span><span>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.</span></span></span></span></span></span></a></p> | XX | Última reforma efectuada l'any 2009 | <p><span><span><span><span><span><span>A la cantonada entre el c. Doctor Bayés i l’Avinguda Balneari s’obre una torre de planta poligonal amb tres pisos i coberta de pavelló. Presenta finestres d’arc rebaixat escarser, amb marc i llinda de totxo, en cadascuna de les cares i pisos de la mateixa. Adossat hi té un petit cos circular que correspon a una caixa d’escales de cargol. Aquests dos elements s’adossen a un cos rectangular orientat d’est a oest, amb planta baixa, pis i golfes. La façana que dóna al c. Doctor Bayés presenta una distribució simètrica, amb una sola finestra bipartita amb arc rebaixat escarser a la planta baixa i dues obertures al primer pis, idèntiques a les de la torre poligonal. Una finestreta a mode d’ull de bou de secció rectangular dona llum a les golfes. </span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>La façana principal d’aquest cos dona just davant d’un jardí que limita la propietat amb el mas La Ferreria. En aquest cas, la distribució de la façana és diferent. L’entrada principal és un arc agut amb una inscripció amb el nom de la torre i els anys de construcció i de reforma (1916-2009). La resta d’obertures son amb marc i llinda de totxo vist, i presenten característiques diferents en cadascun dels pisos. </span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>Per últim, la cara nord del conjunt, està constituïda per un cos orientat sud-nord, de planta baixa, amb una terrassa superior que comunica amb les estances del primer pis del cos principal i a la vegada, a través d’unes escales, condueix a la planta baixa i la zona enjardinada dels voltants.</span></span></span></span></span></span></p> | 08283-3 | c. Doctor Bayés, 79 | <p><span><span><span><span><span><span>Torre vinculada al barri Roqueta, zona nascuda durant el fenomen de l’estiueig de Tona, i quan el descobriment de deus d’aigua va fer proliferar els balnearis a la vila (Ullastres, La Puda dels Segalers, Roqueta i Codina). Es tractava d’una zona residencial, amb serveis i botigues per acollir famílies burgeses barcelonines que arribaven atretes per les aigües mineromedicinals, i els espais naturals. </span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>Tot plegat, va produir l’adveniment del fenomen de l’estiueig a Tona, aportant noves modes i moviments culturals com fou el modernisme i després el noucentisme, que quedà representat en la construcció de majestuoses torres d’estiueig amb aquests característics estils arquitectònics. </span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>La construcció d'aquesta torre s'ha de vincular a la família Montaner de Canet de Mar. I concretament a Ramon Montaner Vila, cofundador i un del socis de l'editorial Montaner i Simon, mort el 1921. Era també un dels propietaris del balneari Roqueta.</span></span></span></span></span></span></p> | 41.8588800,2.2304800 | 436129 | 4634394 | 1916 | 08283 | Tona | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08283/96356-1301.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08283/96356-1302.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08283/96356-1303.jpg | Legal | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial - productiu | BCIL | 2025-05-07 00:00:00 | Marta Maragall Moreno (TRÍADE Serveis Culturals) | Anomenada popularment Torre de la Ferreria o antiga Torre Montaner.Va ser reformada el 2009, i actualment és un allotjament turístic, on s’hi celebren esdeveniments i festes. | 106|98 | 45 | 1.1 | 1761 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:32 | ||||
| 82288 | Barraca de Pedra Seca 1 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-1-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. -http://wikipedra.catpaisatge.net | XIX | Íntegra però amb senyals de deteriorament. | Enmig d'un bosc de pins, a peu del camí rural que es troba a la vessant sud dels Mollons, s'emplaça aquesta barraca de pedra seca de planta circular i recolzada sobre la roca natural. L'entrada, amb una gran llinda monolítica, està parcialment tapada pel que fa a la part inferior degut a l'acumulació de materials d'erosió a l'exterior de l'estructura, fet que confereix la impressió que el sòl de la barraca està enfonsat. L'estructura es conserva íntegra però està en un estat precari. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-167 | Els Mollons | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5665700,1.6811200 | 390034 | 4602495 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82288-foto-08165-167-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | -FOTOGRAFIA 1: Assumpta Tardà. | 119 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:22 | |||||||
| 45017 | L'Escletxa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lescletxa | -CARRERAS BALAGUER, J. (2010): 'Les pedres del llamp', a la revista Cadí-Pedraforca, núm. 8, primavera-estiu 2010, Editorial Gavarres, SL, Cassà de la Selva; pàg. 94-95. -CASTANY, J. i altres (1990): El Berguedà: de la Prehistòria a l'Antiguitat. Àmbit de Recerques del Berguedà, 1990. -SERRA VILARÓ,J. (1927:142-149): Civilització Megalítica a Catalunya. Musaeum Archaeologicum Diocesanum, Solsona. -VALLÈS, J. De (2009): Catàleg Espeleològic de Catalunya. Vol. 3: Berguedà. Cerdanya. Garrotxa. Ripollès. 2009. Ed. Espeleo Club de Gràcia. Federació Catalana d'Espeleologia. Barcelona. | III mil-XV | És una zona transitada | El jaciment de l'Escletxa s'ubica al sud-oest de la zona central del terme municipal. En la zona de llevant de Rocaterçana, en l'ample i abrupte cingle que s'estén per sota del Cap del Pelat i del Serrat de la Corba, prop del Grau de l'Olivell. La situació de l'Escletxa és en un terreny abrupte i de difícil accés. En concret, el jaciment es troba ubicat en un cingle rocós de pedra calcària i conglomerat, en el que trobem una gran escletxa natural que dóna nom al jaciment. L'escletxa dóna pas a un espai natural o cavitat en la mateixa roca calcària. L'entrada es troba força tapada per la vegetació que ha crescut a l'indret. A l'interior de la cavitat s'hi realitzà un sondeig arqueològic per part del Grup de Prehistòria i Arqueologia del Museu de Berga, l'excavació va ser dirigida per Josep Carreras. Els treballs van permetre documentar una seqüència estratigràfica molt remuguda en la que es van localitzar poques restes materials. L'estudi del jaciment va concloure que la cavitat podia haver estat utilitzada en el Neolític com a sepulcre, i posteriorment, en moments puntals de l'edat del Bronze, emprat com a hàbitat esporàdic. Entre el material recuperat en la intervenció destaquen una destraleta votiva de color verdós molt polida i de tall esmolat, un fragment de vas ovoide, entre altres. Actualment, en el sòl de la cavitat s'hi pot identificar la traça de dos sondeigs (d'uns 2x1metes i uns 60cm de profunditat) reomplerts parcialment, i també dos petits forats de forma quadrangular, d'uns trenta centímetres de costat per uns vint de profunditat. | 08050-76 | A la zona de Castellar del Riu. | L'any 1975 el Grup de Prehistòria i Arqueologia del Museu de Berga va fer una excavació arqueològica a l'interior de la cavitat, dirigida per Josep Carreras i Balaguer. | 42.1215800,1.7472500 | 396447 | 4664035 | 08050 | Castellar del Riu | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/45017-foto-08050-76-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/45017-foto-08050-76-2.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls|Medieval|Neolític | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | El material recollit pel Grup de Prehistòria i Arqueologia del Museu de Berga està dipositat al Museu Comarcal de Berga. Entre el material recuperat també es van localitzar algunes peces de cronologia medieval.La cavitat també havia estat emprada com a refugi de pastors.La imatge número 1 ha estat proporcionada per Josep Carreras i Balaguer, i forma part del fons del seu l'Arxiu particular. | 79|85|78 | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||||
| 70604 | Prats, Els | https://patrimonicultural.diba.cat/element/prats-els | -VII-XVIII | És una zona per on passen carreteres | <p>Jaciment arqueològic de Els Parts. Durant el mes de novembre de 2004 es va dur a terme una prospecció superficial en l'àmbit de l'estudi d'impacte ambiental del Projecte de millora general de la Ronda sud d'Igualada (de la Carretera C-37, PK 62 +970 a la carretera C-15, PK 44 +285, tram: Santa Margarida de Montbui -Vilanova del Camí). Aquesta prospecció tenia la doble finalitat de delimitar sobre el terreny aquells elements del patrimoni arqueològic inventariats i per altra banda, documentar possibles nous jaciments o punts d'interès arqueològic. La prospecció ha permès localitzar diversos fragments de ceràmica. D'una banda, ceràmica moderna: blava catalana, Pickman i plats de dol, i de l'altra, ceràmica ibèrica, entre la que destaquen dos fragments informes de comuna ibèrica i una base també ibèrica que imita formes de ceràmica Campaniana.</p> | 08250-25 | Barri de Sant Maure (08710 Santa Margarida de Montbui) | <p>Jaciment descobert durant la prospecció arqueològica superficial amb motiu del projecte de millora general de la Ronda sud d'Igualada.</p> | 41.5688100,1.6069300 | 383852 | 4602840 | 08250 | Santa Margarida de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08250/70604-foto-08250-25-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08250/70604-foto-08250-25-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08250/70604-foto-08250-25-3.jpg | Legal | Edats dels Metalls|Antic|Modern|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2020-10-05 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 79|80|94|76 | 1754 | 1.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:27 | |||||||||
| 60703 | Revolt de les Rodes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/revolt-de-les-rodes | És una zona afectada per la obertura de la carretera del Bingrau. Com tot element geològic, està afectat per l'erosió, més pronunciada en aquest cas pel fet de tractar-se de materials tous. | <p>Aflorament geològic. És un geòtop, un punt d'interès geològic on es pot observar la successiva disposició dels estrats geològics.</p> | 08199-89 | zona del Bingrau | 41.9795700,2.1861400 | 432576 | 4647828 | 08199 | Sant Bartomeu del Grau | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08199/60703-foto-08199-89-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Científic | 2020-10-02 00:00:00 | Josep Pujades i Cavalleria | S'hauria de proposar com a Punt d'Interès Geològic. Rep al nom de Revolt de les Rodes, pels pneumàtics que hi ha protegint la corba. No hi ha una altra denominació popular. Mapa: Osona-24. Mapa Comarcal de Catalunya, 1:50.000. Institut Cartogràfic de Catalunya. Format CD, versió 1.0; informació actualitzada a setembre de 1998. Barcelona, 1998. El mapa reproduït a la fitxa forma una quadrícula de 5 x 3,280 km; l'escala aproximada és d'1:50.000 | 2153 | 5.1 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:22 | ||||||||||||
| 63764 | Moixó Foguer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moixo-foguer | És una tradició a recuperar | El Moixó Foguer és un personatge tradicional del Carnaval de Sant Quintí. Es tracta d'una persona que va coberta de mel per tot el cos i recobert de plomes d'ocell. El Moixó Foguer persegueix durant tota la rua del carnaval el Figuetaire, que és una persona vestida de blanc amb figues seques per tot el cos. El Moixó Foguer se li vol menjar les figues. | 08236-341 | Actualment desaparegut, tot i que el 2011 es va intentar recuperar. | 41.4620400,1.6630100 | 388345 | 4590913 | 08236 | Sant Quintí de Mediona | Difícil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2019-11-27 00:00:00 | P. Barbado. OPC | 2116 | 4.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:27 | ||||||||||||||
| 92537 | Suau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/suau | <p><span><span><span><span><span><span>PLADEVALL, A. (1989). <em><span>'El Monestir de Sant Marçal del Montseny', Monografies del Montseny, núm. 4. </span></em>Viladrau: Amics del Montseny.</span></span></span></span></span></span></p> | XIII | És una ruïna. | <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span><span><span>Restes d'una masia de la qual només en queda un amuntegament de pedres situades a la part més elevada d'una feixa.</span></span></span></span></span></span></span></span></p> | 08137-220 | Càmping les Illes | <p><span><span><span>El mas Suau és un dels que consta dins la parròquia de Sant Marçal abans del segle XIV. Durant la visita pastoral de l'any 1330 feta pel bisbe de Vic Galzeran Sacosta, van comparèixer els caps de les cases principals, i hi consta Guillem Suau. Va quedar deshabitat després de la pesta negra de 1348. Al segle XVI consta que va ser absorbit pel mas Illes.</span></span></span></p> | 41.7877700,2.4131400 | 451236 | 4626379 | 08137 | Montseny | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08137/92537-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08137/92537-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-11-14 00:00:00 | Marta Lloret Blackburn-Antequem, S.L. | 85 | 1754 | 1.4 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||||||
| 58101 | Fum, fum, fum | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fum-fum-fum | REIXACH, R., Temps de Nadales. Fum, Fum, Fum, de Prats de Lluçanès al món, La Rella, revista quinzenal del Lluçanès, extra Nadal, 15 de desembre de 2006. | XIX | És una nadala molt coneguda. | La cançó Fum, Fum, Fum és una de les nadales més conegudes arreu del principat de Catalunya, que es va recollir a la vila de Prats de Lluçanès. Aquesta cançó, una de les que més es canten per les festes nadalenques, era cantada a l'església de Prats de Lluçanès a matines del dia de Nadal. El mestre Joaquim Pecanins va recollir la cançó a principis del segle XX i la va donar a Joan Lamote de Grignon perquè l'harmonitzés. A partir d'aquí es va donar a conèixer a molts grups de cantaires estenent-se d'aquesta manera arreu del món. Al vint-i-cinc de desembre, fum, fum, fum. Ha nascut un minyonet ros i blanquet, ros i blanquet; Fill de la Verge Maria, n'és nat en una establia. Fum, fum, fum. Aquí dalt de la muntanya si n'hi ha dos pastorets abrigadets, abrigadets; amb la pell i la samarra, mengen ous i botifarra. Qui dirà més gran mentida? ja respon el majoral amb gran cabal, amb gran cabal; jo faré deu mil camades amb un salt totes plegades. | 08171-77 | Nucli urbà. Prats de Lluçanès | Joaquim Pecanins, nascut a Prats de Lluçanès el 1883, era un músic i compositor que va ser director de l'Escola Coral de Terrassa i de l'Orfeó Manresà. Ell havia escoltat aquesta nadala a l'església del seu poble i durant el primer quinquenni del segle XX la va publicar al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya. | 42.0091800,2.0295300 | 419639 | 4651251 | 08171 | Prats de Lluçanès | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2021-02-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | 62 | 4.4 | 43 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:22 | |||||||||||
| 45130 | Aqüeducte del Santó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aqueducte-del-santo | BARTOLOMÉ, Florian (2002). Els ponts de Castellbell i El Vilar: El pont aqüeducte del Santó; dins El Brogit, Periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 256, abril de 2002, pp. 14. | XVIII-XIX | És una mostra dels recursos que la gent tenia per aconseguir aigua i transportar-la de vegades a molts quilòmetres de distància a través d'aqüeductes i galeries subterrànies. | Obra d'enginyeria civil que consisteix en un pont d'arcs aeris que travessa el rasot del Santó, visible per sota mateix de la carretera BV-1123, que va del Burés a Sant Cristòfol, al punt quilomètric 1,300. Aquest aqüeducte servia per transportar l'aigua des de la deu o font fins a un indret determinat de la propietat, a través d'un rec de superfície que enllaçava amb alguna galeria subterrània. Mesura una cinquantena de metres. Consisteix en uns pilars amb arcs de pedra que sobresurten de terra, que en arribar a la part més profunda del rasot augmenten d'un nivell fins que tornen a retrobar el nivell natural del terreny. La canal de circulació de l'aigua està realitzada amb maó molt gran, procedent del forn d'obra de la propietat i arrebossat per la part interior amb morter. Les vores estan arrodonides. | 08053-33 | Riera de Marganell | 41.6466400,1.8409100 | 403477 | 4611193 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45130-foto-08053-33-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45130-foto-08053-33-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45130-foto-08053-33-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | La resclosa estava construïda al mig de la riera de Marganell i a la cruïlla del camí de cal Pinsà, entre el rec i l'aqüeducte tenien una llargada d'uns 800 metres. | 98|94|119 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | ||||||||
| 55454 | Llegenda de la pedra del pont del Diable | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-pedra-del-pont-del-diable | És una llegenda que quasi no es manté oralment. | <p>Hi ha una llegenda basada en el Pont del Diable de Martorell relacionada en certa manera amb Olesa de Bonesvalls. La llegenda explica que al costat del riu Llobregat hi havia un hostal que necessitava molta aigua i cada dia una serventa creuava el riu sobre una passera de pedres per anar a buscar aigua a la font. Un dia el riu baixava molt ple i la serventa va pensar que donaria el que fos per tal de que construïssin un pont. Un senyor que passava la va sentir i li va prometre que si es casava amb ell faria fer un pont. El cavaller era el diable i va treballar tota la nit per construir-lo. La noia va anar al riu a mitjanit i en veure el pont mig fet es va adonar que l'home era el diable i va tornar a l'hostal plorant. L'hostalera li va dir que no s'amoïnés que despertaria al gall per tal que cantés abans de sortir el sol i el diable pensarà que es fa de dia, s'enrabiarà per no haver pogut acabar el pont i marxarà. Així ho van fer, al diable només li faltava una pedra per acabar el pont i va fugir. Així s'explica que al pont del Diable li falti una grossa pedra. Explicava el mestre Salomó Pijoan, abans de la Guerra Civil als nens d'Olesa, que a sota el pont de la carretera Olesa-Avinyonet, sobre el torrent de Coll de Garró, hi havia la pedra procedent del pont del diable de Martorell que li faltava a aquest.</p> | 08146-106 | <p>Agraeixo a Nicolau Ros la informació facilitada sobre l'existència d'aquesta pedra, i al Grup de Recerca Olesa Rural que van netejar l'indret fins a localitzar-la al lloc que Nicolau Ros havia indicat. Ell va ser qui va sentir la llegenda explicada pel seu mestre de l'escola d'Olesa quan era petit.</p> | 41.3512000,1.8036500 | 399920 | 4578435 | 08146 | Olesa de Bonesvalls | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-29 00:00:00 | Cortés Elía, Mª del Agua | Efectivament al lloc hi ha una pedra tallada plana, ben escairada i de grans dimensions que es troba mig enterrada al costat de la llera de la riera. És una pedra que sembla calissa molt ben treballada i que resulta estrany que es trobi en aquest lloc. Probablement tingui alguna relació al pas del camí Ral i anterior Via romana per aquest indret, i la pedra podia haver format part d'algun trasllat de material per algun edifici important de Tarragona o Barcelona. La pedra es troba fóra del terme d'Olesa, ja que està a l'altra banda de la riera, corresponent a Avinyonet, i per això no es fitxa individualment. | 61 | 4.3 | 3 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||||||||
| 64835 | Plaça de les Bruixes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-de-les-bruixes-0 | És una llegenda poc fixada. | El lloc conegut com a Plaça o Pla de les Bruixes reuneix moltes condicions pròpies dels llocs de pas: és una zona emboscada, amb una cruïlla de camins, alhora que un pas de carena i un punt intermig d'ascens al Montpedrós. Aquestes condicions han estat popularment i històrica associades a espais de trànsit entre allò terrenal i allò que és diví o màgic. El topònim, que trobem en altres contrades de Catalunya (com a suposat lloc de trobada de bruixes), porta associada en aquest cas una llegenda de la qual no estan fixats ni l'origen ni el relat exacte. El fil argumental explicaria com la Coloma, filla del senyor del Castellnou de Cervelló, és forçada a casar-se amb un home que no estima. Quan intenta desdir-se'n, els seus germans l'assassinen tallant-li el cap, que baixa rodolant fins la Plaça de les Bruixes. | 08244-106 | Al collet que puja al Montpedrós des de Santa Coloma | 41.3675000,2.0022300 | 416553 | 4580035 | 08244 | Santa Coloma de Cervelló | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08244/64835-foto-08244-106-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08244/64835-foto-08244-106-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Xavier Bermúdez (iPAT Serveis Culturals) | També conegut com a Pla de les Bruixes. Al collet entre Can Gallina (Torrelles) i Can Via. Hi conflueixen el camí de Can Cartró a Sant Antoni i el que puja de Can Gallina i va cap a Santa Coloma. | 98|94 | 61 | 4.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:27 | ||||||||||
| 74794 | Llegenda del Mansuet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-mansuet | MUSET I PONS, Assumpta (2009), Economia, societat i cultura al Bruc i el seu entorn a principis del segle XIX, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 79 i 88. FRONTERA, Genís i Joan VALLS PUEYO (2008), Mansuet, el guerriller de Montserrat, Sant Vicenç dels Horts, Farell. | XIX-XXI | És una llegenda molt popular i coneguda. | La llegenda del Mansuet explica la gesta de Mansuet Boixó, un ferrer que va salvar la gent del poble durant la guerra del Francès. En mig d'un atac enemic, va agafar els vells, la canalla i les dones i se'ls va endur a les coves del Salnitre, on els amagà en una balma que hi ha a uns trenta metres d'alçària. Un dia, quan els soldats entraren a la cova per fer-los fora, Mansuet llançà una caldera d'aram des del seu amagatall. Va ser tal el terrabastall que es pensaren que s'ensorrava la muntanya i van fugir, perseguits pel ferrer que els va matar. Segons la tradició, el Mansuet s'amagava en una balma de les coves del Salnitre. | 08069-200 | Collbató i coves del Salnitre | La llegenda és falsa, ja que Mansuet ni va lluitar a la guerra del Francès ni es va amagar a les coves. Fou un capitost reialista que va morir executat anys més tard. La llegenda, però, té una base real, ja que l'estiu de 1811, mentre els francesos ocupaven el monestir, els collbatonins es van amagar a les coves. El 31 d'agost, l'enemic va escorcollar-les i va matar alguns veïns en represàlia als atacs del sometent local. La llegenda va ser impulsada pels literats catalans de la segona meitat del XIX, que van mitificar aquest personatge i la muntanya, i el van relacionar amb la 'tradicional rebel·lió catalana'. La primera versió és la de Santiago Àngel Saura i Mascaró, del 1852. El nom de Mansuet s'ha incorporat a la toponímia local de Collbató, ja que dóna nom al passeig que travessa les antigues Parellades i va des del carrer Bonavista fins a la plaça de l'Església, i també a un dels dos centres escolars. | 41.5735800,1.8349100 | 402868 | 4603088 | 08069 | Collbató | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08069/74794-foto-08069-200-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08069/74794-foto-08069-200-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Assumpta Muset Pons | Fotografia de la cova del Mansuet, 2010 (autora i arxiu: Lídia Ill). | 119|98 | 61 | 4.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||||
| 57324 | El Peladits | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-peladits | AMADES, Joan (1957): 'Los ogros infantiles', Revista de Dialectología y Tradiciones Populares, 13, p. 265. | És una llegenda gairebé desconeguda | El Peladits és un estrany personatge que els nostres avantpassats feien servir per espantar als infants quan no volien rentar-se. És un personatge propi d'Òdena i, segons algunes persones velles, s'amaga a les contrades properes a la muntanya de Montserrat. El seu nom, Peladits, expressa el seu 'modus operandi', com és i com actua. I a l'entorn de la llar de foc, aquelles nits fredes d'hivern, els avis explicaven als més menuts qui és aquest sinistre individu. Recordo que aquesta història, mig llegenda, mig veritat, me la van explicar, curiosament a la vora del foc també, ara fa ja més de dues dècades. El mateix Amades afirma que el Peladits és un personatge alt i prim com un pi, negre com el carbó i molt pelut, tant que sembla un os. Udola com els llops i dona salts i fa cabrioles tant altes que colpeja el cap amb el sostre i fa tremolar tota la casa. Porta a l'espatlla un enorme cove ple de ferramentes del seu ofici. El Peladits fica els infants que no es renten dins d'un cubell d'aigua bullint, una vegada i una altra, una vegada i una altra... refregant-los amb pedra tosca per fer-los ben nets. A continuació els pentina amb els ganxos de la romana i amb espines d'esbarzer, fins que queden ben fins i polits. Per cobrar la seva feina s'emporta els dinerets de la guardiola dels infants. Quan acaba la seva feina està tant content que no deixa de saltar i cridar, grunyint de tal manera que fa més por quan està content que quan treballa. I el pitjor de tot és que promet tornar cada dia per rentar als infants que no ho fan tots sols. El Peladits és el rei dels polls, que són com un exèrcit de petits soldats que obeeixen les seves ordres. Els polls s'uneixen entre ells, formant una llarga cadena, que el Peladits lliga al coll dels infants que no es deixen pentinar. Tirant d'ella, els arrossega fins a la platja més propera i els llença al mar; així no poden tornar a veure mai més a la seva família, als seus pares, avis i germanets. Si de nit, quan el cel està ben estrellat ens hi fixem, veurem el Camí de Sant Jaume. Diuen que les estrelles que la formen són una munió de petits polls que arrosseguen fins al mar als infants que no es volen deixar rentar ni pentinar. I tots ells són infants d'Òdena! | 08143-251 | Plaça Major, 2 | A l'entorn dels anys 80 del segle XX Josep-Vicenç Mestre va recollir oralment diverses tradicions vinculades a Òdena i que s'han confirmat amb algunes referències escrites, com és en aquest cas. | 41.6065100,1.6420000 | 386842 | 4606980 | 08143 | Òdena | Fàcil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Josep-Vicenç Mestre i Casanova | 61 | 4.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||||||||||||
| 55464 | Llegenda de la mort de l'arquebisbe de Tarragona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-mort-de-larquebisbe-de-tarragona | <p>LLORAC I SANTÍS, Salvador (1993). Olesa de Bonesvalls. Un paisatge, un passat i un present. Ajuntament d'Olesa de Bonesvalls Ajuntament . MISSER I VALLÈS, Salvador (1953). Glosses històriques d'Olesa de Bonesvalls Salvador Misser i Vallès. Barcelona Tall. Gràf. J. Prats Bernadàs.</p> | XIX-XX | És una llegenda de la que quasi no es conserva la tradició. | <p>Segons les cròniques, a finals del segle XII els barons de Castellví i de Cervelló estaven enemistats i tenien moltes baralles. Guillem Ramon de Montcada s'uní al bàndol dels Cervelló. Un dia al castell de Cervelló estava el Montcada casat amb Guillerma de Castellterçol, neboda de l'arquebisbe de Tarragona, Berenguer Vilademuls; aquest va entrar en còlera i va donar una bufetada a l'arquebisbe que havia anat a posar concòrdia. El Montcada va ser fet presoner pel Castellví i estant a la presó el va anar a veure l'arquebisbe i li va demanar que intercedí per obtenir la llibertat. Aquest va arrencar una estella del cep del presoner, fet que no li va agradar i va dir que es venjaria quan obtingués la llibertat. Un cop en llibertat va demanar a la seva dona que anés a buscar al seu parent a Tarragona per anar a Girona per coses importants. En passar pel camí Ral, prop d'Olesa, li va sortir al pas Guillem Ramon de Montcada amb el vescomte Cabrera i amb l'espasa el va ferir greument. Demanar que el confessessin i en veure l'assassí que encara era viu el rematà amb un cop de cap. L'arquebisbe va ser enterrat a la catedral de Tarragona i el Montcada va anar en peregrinació a Roma on el papa Celestí III el va perdonar, però essent excomunicat. Un Cervelló, com a remordiment pels crims comesos pels seus avantpassats, al mateix lloc del crim va aixecar l'hospital per als pobres, i al lloc on va morir l'arquebisbe va posar una creu de pedra, que segons la tradició estava al pla de la Creu i portava un relleu amb la mà esculpida de la bufetada que el Cervelló li donà a l'arquebisbe. Aquesta és una de les versions de la llegenda sobre la polèmica construcció de l'Hospital en aquests paratges, que ha pres part del que deia el testament del Cervelló.</p> | 08146-116 | Hospital de Cervelló. 08795 OLESA DE BONESVALLS | 41.3516400,1.8507500 | 403861 | 4578431 | 08146 | Olesa de Bonesvalls | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-29 00:00:00 | Cortés Elía, Mª del Agua | Diu la llegenda popular que la mà esculpida a les creus es relaciona amb la bufetada del comte de Cervelló a l'arquebisbe Berenguer de la Vila de Muls, que després acabà assassinat. Aquesta explicació va ser interpretada per Mn. Pascual, capellà d'Olesa de 1880 a 1921. La mà també és un element que trobem sovint en la iconografia cristiana en diferents èpoques històriques, interpretada com la mà de Déu, la dreta del Pare. Hi ha un nombre important de creus al peu del camí Ral, totes amb els mateixos símbols, una ma a un costat i una creu a l'altre. Hi havia les creus de Ràfols dels Caus (Avinyonet), Pla de la Mireta a les Cabòries (Avinyonet), la de la Granada (Begues), a Olesa la del Pla de la Creu que no existeix actualment. | 61 | 4.3 | 3 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||||||
| 55466 | Llegenda de la lluita dels dos castells | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-lluita-dels-dos-castells | <p>LLORAC I SANTÍS, Salvador (1993). Olesa de Bonesvalls. Un paisatge, un passat i un present. Ajuntament d'Olesa de Bonesvalls Ajuntament . MISSER I VALLÈS, Salvador (1953). Glosses històriques d'Olesa de Bonesvalls Salvador Misser i Vallès. Barcelona Tall. Gràf. J. Prats Bernadàs.</p> | XVIII-XX | És una llegenda de la que quasi no es conserva la tradició. | <p>La llegenda es basa en la lluita entre el castell del Lloc i el castell de l'Hospital. El castell del Lloc es trobaria a Olesa, en un lloc dominant del nucli, que en documents de finals del segle XVI i primera meitat del XVII li donen la denominació de 'la Força' o 'el castell d'Olesa', i més tard, fins gairebé el segle XX, es coneixia com 'la casa alta' o 'Escalat de la casa alta'. A la primera meitat del segle XVII era dels Escala, havent constància el 1604 de Joan Escala Samsó (índex tardà del Capbreu de 1590, APOB; i al llibre de la Cort, APOB) com habitant del lloc d'Olesa. Aquest va ser el successor de la casa Romagosa, que procedien del Mas del Lledoner, tot i que no sabem com va accedir a la propietat. Segons Mn. Mísser (MÍSSER, 1953) la procedència d'aquest Joan seria de la part paterna de la casa Escalat i de la materna de la casa Samsó, essent una la casa vella i l'altre la nova. Al segle XVII els Escala van comprar el títol nobiliari de 'castlà' o senyor del castell, considerant-se castlans successors dels castlans de l'antic castell de Cervelló. Segons explica la llegenda, els habitants d'un i altre lloc s'apedregaven quan es trobaven. Per això, l'administrador de la Mitra, per posar fi a aquestes rencunies, els obligava a escombrar el camí Ral, cada dia amb una escombra nova feta de fulles de margalló i que ells mateixos havien de fabricar. Es van cansar tant que es van acabar les baralles.</p> | 08146-118 | 08795 OLESA DE BONESVALLS | <p>L'antiga casa Escalat seria una casa fortificada, i pel lloc dominant que ocupava, seria el castell d'Olesa. La propietat va ser subhastada a finals del segle XIX i la va comprar Miquel Olivella Sitjar de cal Pere, que la va tirar a terra i va construir un nou edifici. L'Hospital sovint era anomenat 'castrum Hospitalis' (Els castells catalans, vol III). Era un recinte emmurallat i la torre amb matacans que hi havia al centre era la torre defensiva.</p> | 41.3516400,1.8507500 | 403861 | 4578431 | 08146 | Olesa de Bonesvalls | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08146/55466-foto-08146-118-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-29 00:00:00 | Cortés Elía, Mª del Agua | 98 | 61 | 4.3 | 3 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | ||||||||
| 55498 | Llegenda de la cova del Montau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-cova-del-montau | <p>ESTRADA, D.; ESTRADA, S.; FARRÉ, P.; MITJANS, M.; ROS, D.; ROS, N.; ROS, R.; SOLER J. (2005). Petjades Històriques. Recull de construccions rurals en pedra seca i altres curiositats naturals al terme d'Olesa de Bonesvalls. Grup de Recerca Olesa Rural. Edicions Andana, Vilafranca del Penedès.</p> | És una llegenda de la que quasi no es conserva la tradició. | <p>Hi ha una antiga llegenda a Olesa de Bonesvalls que diu que els nens que neixen al poble no venen de París, sinó de la cova del Montau. Això mostra el fort lligam que l'entorn natural ha provocat en la gent del poble. El Montau és el cim més alt del terme municipal, amb 653 m d'alçada, i que es troba a prop del terme de Begues. La cova del Montau és una cavitat que es troba a prop del cim del Montau.</p> | 08146-150 | A prop del cim del Montau. 08795 OLESA DE BONESVALLS | <p>Llegenda explicada per Nicolau Ros.</p> | 41.3458900,1.8835400 | 406596 | 4577757 | 08146 | Olesa de Bonesvalls | Difícil | Regular | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Simbòlic | 2020-09-29 00:00:00 | Cortés Elía, Mª del Agua | La propietat de la cova és del Bisbat de Barcelona. | 2153 | 5.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:17 | |||||||||||
| 46253 | Goigs dels gloriosos Sant Cosme i Sant Damià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-dels-gloriosos-sant-cosme-i-sant-damia | XX | És una fotocòpia. | Goigs amb la capçalera 'Goigs dels gloriosos Sant Cosme i Sant Damià que es veneren a l'ermita de Marsà Parròquia de Castellfullit de Riubregós Bisbat de Solsona'. El gravat mostra els sants amb els seus atributs (bonets i instruments de metges' amb la imatge del Castell de Castellfollit i la torre del Ballester de fons. A ambdós costats, ornaments de gerros amb flors. L'orla és amb motius vegetals. El text, a 3 columnes (separades entre si per corondells simples d'una línia) consta de 12 estrofes, cadascuna de les quals inclou dos versos de tornada. Al peu, conclou amb una oració en llatí. Finalment, sota l'orla, hi consta el nom de la impremta (Joan Sallent, sucursal de Sabadell) i l'any d'impressió (1935). | 08060-98 | Monestir de les Avellanes (les Avellanes i Santa Linya, la Noguera) | 41.7760700,1.4375800 | 370150 | 4626094 | 1935 | 08060 | Castellfollit de Riubregós | Fàcil | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Xavier Bermúdez López | 62 | 4.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | ||||||||||||
| 90975 | Font de Sant Benet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-sant-benet | <p><span><span><span><span>CONTY, R. (2007) Les Fonts d’Òrrius (inèdit).</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>ORRIUS TEAM (BLOG): <a href='http://orriusteam.blogspot.com/2016/06/les-fonts-dorrius.html'>http://orriusteam.blogspot.com/2016/06/les-fonts-dorrius.html</a></span></span></span></span></p> | XX | És una font seca i completament coberta per la vegetació. | <p><span><span><span><span>La font de Sant Benet es troba a tocar del nucli urbà, en el tram final del torrent de can Blanc, abans de la confluència amb la riera de Riudameia, en un indret abandonat.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>És una font mínimament arranjada, amb un broc metàl·lic, pel que rajava aigua cap a un pedrís i era recollida pel torrent. Actualment, és una font seca i completament coberta per la vegetació, fet que dificulta la seva descripció.</span></span></span></span></p> | 08153-85 | Torrent de can Blanc | <p><span><span><span><span>Antigament, la font de Sant Benet era molt apreciada i visitada pels orriencs, però arran d’unes obres relacionades amb el gran edifici que es troba al seu costat, es van reconduir les seves aigües més amunt de la font, provocant el seu abandó.</span></span></span></span></p> | 41.5531400,2.3562300 | 446313 | 4600364 | 08153 | Òrrius | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08153/90975-85jpg.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08153/90975-85jpg0.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-05-26 00:00:00 | Virgínia Cepero González | 119|98 | 47 | 1.3 | 2484 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:22 | ||||||
| 70894 | Festa Republicana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-republicana | www.vallcebre.cat | XX | És una festa recent que gaudeix de gran acceptació i participació. | La festa Republicana es celebra el primer dissabte del mes de juny. A les 9 del matí es surt de la plaça de l'església i es va caminant fins al capdamunt del cingle de l'Esdavella. Lloc on s'hissa l'estelada mentre es llegeix un manifest. Després es fa un esmorzar popular per a tots els assistents. La finalitat de la festa és manifestar la simpatia que hi ha per la sobirania del poble català i la simpatia envers la figura del model republicà. | 08293-11 | Nucli urbà i cingle de l'Esdavella. | Des de l'any 2004 es celebra la Festa Republicana. La idea va sorgir a partir de l' iniciativa d'un grup de joves del poble i any rere any s'ha anat consolidant. | 42.2042100,1.8184200 | 402457 | 4673126 | 08293 | Vallcebre | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08293/70894-foto-08293-11-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Anna Junyent Traserra | 98 | 2116 | 4.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:32 | ||||||||
| 67833 | Dita sobre Talamanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/dita-sobre-talamanca | XX | És una dita molt coneguda a la comarca. | <p>La dita diu: 'Talamanca, Mura i Rocafort, tres pobles de mala mort'.</p> | 08277-182 | <p>Cal entendre la dita sabent que l'economia poc diversificada del poble, molt dependent del conreu de la vinya, va entrar en una profunda crisi degut a l'arribada de la fil·loxera, que arrasaria els ceps del terme i contrades veïnes. Les dificultats per sobreviure en aquestes condicions donarien origen a la dita. Sempre que parlen del passat, les persones més grans del poble encara ens recorden aquelles èpoques de misèria.</p> | 41.7381700,1.9770400 | 414934 | 4621212 | 08277 | Talamanca | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-10-07 00:00:00 | Quim Serdà Manau | 61 | 4.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:27 | |||||||||||||
| 45512 | Barraca de la vinya del Tubau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-vinya-del-tubau | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XX | És una construcció que demostra la capacitat d'adaptació de l'home al medi, aprofitant els elements del terreny i que valdria la pena desbrossar el seu entorn ni consolidar-la per tal que la vegetació no l'acabi malmetent. | Barraca de pedra seca, ubicada al vessant d'obaga del bosc del Puig, al Rasot del Puig. Per accedir-hi cal pujar a mà dreta del corriol que mena des de la vinya del Macià, al vessant d'obaga del turó cap a la font del Prat i trencar a mà esquerra en direcció al rasot per un corriol emboscat, resseguint la línia elèctrica. La barraca està construïda entremig de dos grans blocs de pedra caiguts del capdamunt de la cinglera. És de planta quadrangular, amb una façana de 3,70 metres, mentre que a l'interior mesura 1,80 per 1,65 metres de costat. Els rocs més grossos sense desbastar es troben situats a la base, que es van complementant amb pedra de mida petita i mitjana per anar reblint tots els espais entre els dos grans blocs de pedra. Les parets interiors han estat reblertes amb fang. La porta està orientada al sud-est, amb una llinda, plana. Una porció d'aquesta s'ha després hi ha caigut de plomada al davant mateix de l'entrada. Conserva però la data de construcció gravada amb punxó a la part esquerra de la llinda '1908”. Els brancals són rectes. Mesura un metre d'alçada per una amplada màxima de 55 cm. Els murs tenen un gruix de 0,50 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades amb la llosa de tancament desplaçada. Ha perdut gairebé la totalitat del voladís frontal A l'interior, conserva dos tinells sobreposats situats arran de terra. | 08053-415 | Rasot del Puig | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6307200,1.8818300 | 406862 | 4609381 | 1908 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45512-foto-08053-415-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45512-foto-08053-415-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45512-foto-08053-415-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | No està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | ||||||
| 59596 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-62 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | És una barraca petita que amb el cobriment de la coberta i un manteniment mínim de desbrossat i neteja interior podria durar molts anys. En cas contrari les filtracions d'aigua provocaran el seu enfonsament. | Barraca de pedra seca situada en el vessant conegut com a Solella de les Monges, en una terrassa per sobre de la llera dreta de la riera de la Casa Nova de Sant Jaume. S'hi accedeix per dins la riera, des del pont de Rocafort; un cop deixat a mà esquerra el camí que porta a Can Martinet cal agafar el següent trencall, sempre pel mateix costat. A l'arribar al primer revolt, hi ha un panell que senyala la presència d'arnes d'abelles. A mà dreta arran del marge de la riera, hi ha la barraca, envoltada de mata (Pistacia lentiscus). Està construïda damunt d'un terreny rocós amb una gran abundància de farigola (Thymus vulgaris). És una construcció de planta circular d'1,65 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta ha desaparegut i malgrat es conserva bona part del voladís, l'erosió provocada per la pluja i el vent, fa que l'estructura faci moviment. El gruix dels murs és de 50 cm. Els brancals o muntants són rectes, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,35 metres d'alçada per 0,70 metres d'amplada. Disposa d'una obertura a mena d'espitllera orientada al nord-est que permet la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al sud-est. | 08182-198 | Riera de la Casa Nova | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6977600,1.8836500 | 407110 | 4616822 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59596-foto-08182-198-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59596-foto-08182-198-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59596-foto-08182-198-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:22 | |||||||
| 59511 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-129 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | És una barraca petita i la seva construcció damunt d'una llosa li dona un aspecte massís. La pèrdua de la terra a la coberta no facilita la seva conservació, ja que el pedruscall es va movent amb els diversos factors climatològics, creant petites obertures que amb el temps provocaran l'enfonsament de la coberta. | Barraca de pedra seca construïda damunt de la roca, al marge esquerre pujant pel camí que porta a Can Casassaies. És una construcció aïllada, de planta circular d'1,80 metres de diàmetre interior. Està enrasada al mur de pedra seca, amb l'eix de la barraca paral·lel a aquest mur. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. Ha perdut gairebé tot el recobriment de terra i està desproveïda de vegetació i del voladís que evita que l'aigua penetri a l'interior. El gruix dels murs és de 60 cm. Els brancals o muntants estan lleugerament inclinats amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,06 metres d'alçada per 0,60 metres d'amplada màxima. Disposa d'una obertura a mena d'espitllera orientada a l'oest, que permet la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al sud-est. | 08182-113 | Camí de Can Casassaies | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6976100,1.9390000 | 411715 | 4616747 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59511-foto-08182-113-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59511-foto-08182-113-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59511-foto-08182-113-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 12265. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:22 | |||||||
| 45584 | Barraca del Santó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-santo-2 | <p>MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59.</p> | XVIII-XIX | És una barraca molt ben realitzada i en un estat de conservació perfecte, malgrat no disposar del recobriment característic de terra. L'indret on està ubicada és d'una gran bellesa paisatgística i caldria desbrossar l'entorn per tal que la vegetació no la malmeti i recobrir-la amb terra perquè pugui perdurar en el temps. | <p>Barraca de pedra seca situada al capdamunt de la zona coneguda com als boscos del Ferran, a la qual s'hi pot accedir pujant pel Raval del Ferran i resseguint la carena o bé des del Santó, pujant per les feixes. És de planta circular, de 2,50 metres de diàmetre interior. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entre mig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta està orientada a l'oest, amb una llinda, plana. Els brancals són rectes amb una lleugera inclinació, més ben desbastats. L'entrada mesura 1,25 metres d'alçada per una amplada de 0,65 metres. Els murs tenen un gruix de 0,60 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades amb la llosa de tancament desplaçada lleugerament de costat. El cobriment de terra ha desaparegut, però conserva íntegrament la primera filera de lloses del voladís. Té dues espitlleres oritentades al nord i a l'est respectivament.</p> | 08053-487 | El Santó | <p>La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència.</p> | 41.6510300,1.8409900 | 403490 | 4611680 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45584-foto-08053-487-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45584-foto-08053-487-2.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-10-15 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3190. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||||
| 45585 | Barraca del Santó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-santo-3 | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | És una barraca molt ben realitzada i en un estat de conservació perfecte, malgrat no disposar del recobriment característic de terra. L'indret on està ubicada és d'una gran bellesa paisatgística i caldria desbrossar l'entorn per tal que la vegetació no la malmeti i recobrir-la amb terra perquè pugui perdurar en el temps. | Barraca de pedra seca situada al capdamunt de la zona coneguda com als boscos del Ferran, a la qual s'hi pot accedir pujant pel raval del Ferran i resseguint la carena, per sota la línia elèctrica o bé des del Santó, pujant per les feixes ermes avui vestides de brolla de romaní. És de planta circular, de 2,10 metres de diàmetre interior, excavada parcialment en el marge i adossada al mur de pedra seca que aguanta la feixa superior. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entre mig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta està orientada al sud, amb una llinda, plana. Els brancals són rectes amb una lleugera inclinació, més ben desbastats. L'entrada mesura 1,10 metres d'alçada per una amplada de 0,65 metres. Els murs tenen un gruix de 0,60 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades. El cobriment de terra ha desaparegut, però conserva gairebé encara tota la primera filera de lloses del voladís. | 08053-488 | Boscos del Ferran | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6522100,1.8413900 | 403525 | 4611811 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45585-foto-08053-488-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45585-foto-08053-488-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45585-foto-08053-488-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3189. | 94|98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||||
| 45243 | Barraca de Viladoms de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-viladoms-de-dalt-0 | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XIX | És una barraca molt ben construïda, amb la pedra ben treballada, però la presència d'una mata (Pistacia lentiscus) i brolla de romaní a la part posterior del marge ha provocat l'enderroc parcial. | Barraca de pedra seca ubicada a l'est del municipi, al bell mig d'unes feixes marjades amb pedra seca. Una espessa brolla de romaní ha ocupat el lloc on fa anys s'hi cultivava vinya. Es tracta d'una construcció aïllada, aixecada parcialment damunt de la roca i adossada a un marge de pedra. És de planta circular, de 2,10 metres de diàmetre interior. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entremig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta està orientada al sud-oest, amb una única llinda plana i els brancals rectes. Mesura 1,30 metres d'alçada per una amplada de 0,58 metres. Els murs tenen un gruix de 0,70 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades amb una llosa de tancament, però està parcialment enfonsada per la part posterior. La part conservada conserva el pedruscall i el ràfec. A l'interior, entrant a mà dreta hi ha un doble tinell, superposat, construït amb pedra massissa. A mà esquerra n'hi un altre de senzill. Té una espitllera orientada al nord-est. | 08053-146 | Viladoms de Dalt | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6382500,1.8828700 | 406959 | 4610216 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45243-foto-08053-146-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45243-foto-08053-146-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45243-foto-08053-146-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 6206. | 98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||||
| 45375 | Barraca del Grau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-grau-5 | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | És una barraca molt ben construïda integrada totalment en el paisatge, que a més és d'una gran bellesa. Sense recol·locar la llosa al seu lloc la barraca corre el perill d'enfonsar-se amb el pas del temps. | Barraca de pedra seca ubicada a l'extrem oriental del terme de Castellbell i el Vilar, en terres del mas Grau. Es tracta d'una construcció aïllada, al bell mig d'una antiga feixa cultivada d'ametllers. Des de la porta, orientada al sud es pot veure el mas Grau. Està molt ben executada, però envoltada de mata i herbassar. La seva planta és circular, de 2,30 metres de diàmetre interior. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entre mig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta té una doble llinda plana amb lleixa superior que serveix alhora d'arc de descàrrega de la volta i els muntants ben escairats. Mesura 1,10 metres d'alçada per una amplada màxima de 0,70 metres i mínima a la part superior de 0,50 metres. Els murs tenen un gruix mínim de 0,60 metres. La coberta és troncocònica, construïda amb la tècnica de la falsa volta amb la clau de volta ben visible. L'exterior de la coberta conserva el recobriment de terra característic i el voladís que la protegeix de les filtracions d'aigua en cas de pluja. Malauradament una de les lloses del caramull ha fet un lleuger moviment deixant una obertura per on entra la claror i l'aigua de pluja. A l'interior, a mà dreta hi ha un tinell. Té dues espitlleres orientades al nord-oest i a l'oest respectivament molt ben executats. Al dessota de la primera de les lloses planes de la porta hi ha uns grafits fets amb llapis o carbonet, impossibles de llegir degut a una capa de calcari que s'ha dipositat al damunt. | 08053-278 | El Grau | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6470600,1.8774700 | 406522 | 4611199 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45375-foto-08053-278-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45375-foto-08053-278-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45375-foto-08053-278-3.jpg | Legal | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 14253. | 119|94|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||||
| 59465 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-85 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | És una barraca molt ben construïda i caldria recobrir la coberta per impermeabilitzar-la. El marge dret on està adossada ha patit un enderroc degut a les arrels dels pins. | Barraca de pedra seca ubicada al capdamunt d'unes feixes emboscades de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní molt a prop del torrent de Can Serra. És una construcció aïllada, de planta circular, d'1,90 metres de diàmetre interior. Està adossada a un marge de pedra, que la vegetació ha anat fent malbé amb el pas del temps. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. Del cobriment exterior es conserva part de la terra i pedruscall, i queda al descobert una part del caramull. Conserva gairebé intacte tot el voladís. El gruix dels murs és de 65 cm. Els brancals o muntants són rectes, amb una doble llinda plana. La porta mesura 1,30 metres d'alçada per 0,65 metres d'amplada. Disposa de dues obertures a mena d'espitlleres orientades al nord i al nord-oest respectivament, que permeten la ventilació i l'entrada de la llum i una lleixa al damunt de la llinda. A l'interior es conserven dos tinells de grans dimensions. La barraca està orientada al sud-oest. | 08182-67 | Can Serra - Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7206900,1.9362100 | 411515 | 4619312 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59465-foto-08182-67-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59465-foto-08182-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59465-foto-08182-67-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3120. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:22 | |||||||
| 45401 | Barraca del Padró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-padro-4 | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | És una barraca molt ben conservada, en una zona marjada de gran valor paisatgístic que cal preservar, restaurant-la per evitar el seu enfonsament. | Barraca aïllada, de pedra seca ubicada a l'extrem nord del municipi, fent de termenal amb el municipi veí de Sant Vicenç de Castellet. Per accedir-hi cal entrar per aquest poble en direcció a can Joan Domingo. El camí de terra va resseguint l'autopista de Manresa pel seu costat dret fins que l'hem de travessar per dessota. Cal deixar la pista a mà esquerra que mena directament a una pedrera i continuar pel de la dreta mateix resseguint una finca vallada amb un barriet de fusta. La barraca està al capdavall del camí, a mà dreta, a l'extrem d'unes feixes marjades de pedra seca. És de planta circular, i mesura 2,90 metres de diàmetre interior. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entre mig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. Algunes de les pedres s'han rejuntat amb fang. La porta està orientada al sud-oest, amb una llinda plana, i els brancals rectes, lleugerament desbastats. Repartint el pes, al centre dels brancals, de 0,50 metres de gruix s'hi ha collat una porta feta amb taulons. Mesura 1,65 metres d'alçada per una amplada de 0,80 metres. Els murs tenen un gruix de 0,60 a 0,65 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades. El cobriment de terra i el voladís es mantenen gairebé intactes a excepció d'un despreniment pel costat est. Al seu interior hi ha un tinell de 35 centímetres de costat. Té 2 espitlleres orientades a l'est i al nord-oest respectivament. | 08053-295 | El Padró | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6557700,1.8682700 | 405769 | 4612177 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45401-foto-08053-295-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45401-foto-08053-295-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45401-foto-08053-295-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | El terra s'ha arrebossat amb una xapa de ciment. Segons unes imatges observades al web de l'Observatori del Paisatge, l'any 2008, la barraca tenia una porta de fusta en mal estat i la coberta estava desprenent-se pel seu costat est, degut a un moviment estructural de la corona exterior. A les fotografies penjades l'agost de l'any 2016 la barraca s'havia restaurat. Malauradament, una minsa part del mur ha tornat a cedir. Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3157. | 94|98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||||
| 45440 | Barraca del Padró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-del-padro-22 | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | És una barraca molt ben conservada, amb la pedra ben treballada. Malauradament ha perdut el recobriment de terra per manca de manteniment i amb el pas del temps això ha comportat que un parell de lloses del voladís, tant imprescindible per evitar les filtracions d'aigua de pluja cap a l'interior, es desprengui, amb el conseqüent moviment del pedruscall. Valdria la pena, donada la qualitat constructiva i l'estat de conservació, que es prenguessin les mesures adients per a conservar-la. | Barraca de pedra seca ubicada al vessant occidental de la Serra de l'Obaga Fosca, pujant per un camí a mà esquerra ( un cop hem deixat el torrent del Sot Gran) resseguint una feixa d'ametllers força allargassada. Cal vorejar-lai continuar el mateix camí fins arribar a una solera de roca molt planera. Allí, a mà esquerra mateix neix un corriol per on hi transiten les motocicletes cros. Només agafant-lo ja es pot veure la barraca gairebé arran de camí. Te una filera de rocs disposats al davant mateix, com si la protegissin. És de planta circular, amb un diàmetre interior de 2,10 metres. Està molt ben executada, amb la pedra molt ben desbastada i rejuntada. Tots els carreus són aproximadament de la mateixa mida i estan calçats amb pedruscall en forma de falca, introduïts a cops de mall o maceta per consolidar la construcció. La porta està orientada al sud, amb una única llinda plana, una lleixa al damunt i els brancals rectes, lleugerament inclinats cap a l'interior. Mesura 1,25 metres d'alçada per una amplada de 0,65 metres. Els murs tenen un gruix de 0,50 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades amb una llosa de tancament. El voladís es manté gairebé tot sencer a excepció d'un parell de lloses, mentre que el recobriment de terra tant característic d'aquestes construccions ha desaparegut Té una espitllera orientada al sud-est. Havia tingut una portella de fusta collada al brancal dret. | 08053-334 | Serra de l'obaga Fosca | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6587200,1.8788500 | 406654 | 4612493 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45440-foto-08053-334-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45440-foto-08053-334-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45440-foto-08053-334-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra. | 98|94|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||||
| 45402 | Barraca de la vinya d'en Joan Casals de cal Teta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-vinya-den-joan-casals-de-cal-teta | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XIX | És una barraca molt ben conservada, amb la pedra ben treballada. El seu propietari cultiva la terra amb olivera i alguns arbres fruiters. El seu propietari manté la barraca en un perfecte estat de conservació. | Barraca aïllada, de pedra seca ubicada a l'extrem nord del municipi, fent de termenal amb el municipi veí de Sant Vicenç de Castellet. Per accedir-hi cal entrar per aquest poble en direcció a Can Joan Domingo. El camí de terra va resseguint l'autopista de Manresa pel seu costat dret fins que l'hem de travessar per dessota. Cal deixar la pista que mena directament a una pedrera i continuar pel de la dreta mateix fins a arribar a una finca vallada amb un barriet de fusta. La barraca està al capdavall, en una feixa molt ben cuidada on hi ha una plantació d'oliveres joves amb algun arbre fruiter. Està construïda damunt d'una solera de pedra. És de planta circular, i mesura 2,55 metres de diàmetre interior. Els rocs més grossos es troben situats a la base, a la part exterior i al portal per donar més consistència i solidesa a l'edificació. Entremig hi ha el pedruscall, en forma de falques que s'han introduït a cops de mall o maceta per evitar que els blocs més grossos es moguin. La porta està orientada al sud, amb una doble llinda plana, monumental i els brancals rectes, lleugerament desbastats. Repartint el pes, al centre dels brancals, de 0,65 metres de gruix s'hi ha collat una porta de ferro, feta expressament pel propietari. Mesura 1,70 metres d'alçada per una amplada que oscil·la entre 0,75 i 0,85 metres. Els murs tenen un gruix de 0,65 metres. La coberta és de volta per aproximació de filades amb una llosa de tancament monumental. El cobriment de terra es manté intacte gràcies a la presència d'una planta anomenada iris pallida (un gènere de plantes amb flor monocotiledònies de la família de les iridàcies, amb rizoma que aguanta la terra i el pedruscall, sense malmetre la volta de la coberta. El voladís que protegeix els murs de filtracions d'aigua de pluja es conserva íntegrament. Té dues espitlleres orientades al sud-est i a l'est respectivament. A l' l'interior destaca un tinell de pedra mot ben executat. Tot el voltant de la barraca està enjardinat; el propietari ha reforçat els murs de fonamentació amb una mur de 0,60 metres d'amplada per una alçada de 0,50 metres que en alguns indrets fa funció de jardinera. | 08053-296 | Can Joan Domingo | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6565800,1.8682800 | 405771 | 4612266 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45402-foto-08053-296-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45402-foto-08053-296-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45402-foto-08053-296-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | La barraca està ubicada a la vinya de Dalt, en terres de Can Joan Domingo, un mas de Sant Vicenç de Castellet. Aquesta finca fa de termenal amb el municipi de Castellbell i el Vilar. El seu propietari, en Joan Casals Baqué, informa que la barraca va ser construïda pel seu avi Josep que mai va conèixer. El seu pare, l'Enric Casals Serra Viñals va treballar la terra mantenint la barraca dempeus i ell, després que obrissin l'autopista la va restaurar així com les marjades de pedra. En destaca la llinda monumental en pedra sorrenca que el seu avi va aprofitar d'una antiga construcció de planta rectangular, tal vegada una casa que hi ha a l'altre extrem de la finca, en el lloc més alt on hi ha unes alzines. Encara es poden veure les fonamentacions molt ben arranjades.En aquesta barraca s'hi havia instal·lat una família vinguda d'Andalusia després de la Guerra Civil, que feia carbonet dels ametllers. Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3158. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||||
| 59459 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-79 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | És una barraca imponent, molt ben realitzada i conservada. Caldria netejar el seu voltant dels rosers silvestres, arbusts i l'heura que hi està creixent ja que en poc temps podrien enfonsar-la per la pressió que aquest tipus de vegetació efectua en les estructures de pedra seca. | Barraca de pedra seca doble o composta, ubicada a tocar d'un marge, al fons d'una gran feixa erma que hi ha al costat del camí que va de Can Prat a Ca l'Artesà, resseguint la riera de Mura. Està envoltada d'arbusts, algun roser salvatge i heura. És una construcció de planta doble, composta per dues estances separades (sense comunicació interior), formant un únic cos. Presenta una forma quadrangular; a l'esquerra, l'estança per aixoplugar l'animal o el bestiar de càrrega, i a la dreta, l'estança pel pagès o vinyataire. L'aixopluc presenta una estructura troncocònica, amb coberta de filada de lloses. La porta d'accés mesura 1,40 metres d'amplada per 1,60 metres d'alçada i una fondària total de 2,10 metres. El gruix dels brancals és de 0,50 metres. Destaca el brancal dret, fet amb una llosa col·locada verticalment i reforçada amb pedruscall. Al fons, hi ha la menjadora, feta al damunt d'un muret de 0,90 metres d'alçada i 0,50 metres d'amplada. Un tronc d'alzina recte es superposa a la pedra per donar la fondària necessària per posar el farratge. La barraca pel pagès, aprofita el mateix mur de construcció. És de planta circular, amb la façana plana, de 2,40 metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades. El cobriment de terra i pedruscall de la coberta es manté força bé gràcies a la presència de crespinells (plantes crasses incloses al gènere Sedum). El gruix dels murs és de 60 cm. Els brancals o muntants són verticals, fets amb blocs de pedra força ben escairats, amb una sola llinda. La porta mesura ,30 metres d'alçada per una amplada de 65 cm. Té una obertura a mena d'espitllera orientada a l'oest que permet la ventilació i l'entrada de la llum. La barraca està orientada al sud mentre que l'aixopluc per l'animal està orientat a l'oest. | 08182-61 | El Prat - Rocafort | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.7210100,1.9320300 | 411167 | 4619352 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59459-foto-08182-61-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59459-foto-08182-61-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59459-foto-08182-61-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 3057.Les barraques amb coberta de filada de lloses, presenten totes les característiques de la falsa volta, però amb una base oval o allargada, cosa que obliga a fer un tancament superior amb diverses lloses o peces, sovint de grans dimensions. És un dels tipus constructius més antics. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:22 | |||||||
| 45554 | Barraca de la vinya de la Mallola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-la-vinya-de-la-mallola-0 | MARTÍN i VILASECA, Fèlix i PREIXENS i LLEVADOT, Josep (2005). Les construccions de pedra seca. Inventari de cabanes de volta, balmes murades i aljubs a les terres de Lleida. Pagès editors. Lleida. QUERALT BOLDÚ, Ramon (2008). Les cabanes de volta de les Borges Blanques. Paisatges, fets i gent. Cossetània edicions. Valls. RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. VALLS i PUEYO, Joan (2002). Les construccions de pedra seca al terme de Castellbell i el Vilar; dins Dovella, núm. 78. Manresa, pàgs. 56 - 59. | XVIII-XIX | És una barraca en molt bon estat de construcció i caldria preservar-la com a element diferencial , ja que es tracta d'una barraca amb doble utilització. L'accés és fàcil i el paisatge d'una gran bellesa. Caldria però netejar de vegetació el marge i protegir amb una filera de pedres el mur nord de la barraca, creant un canaló de desaigua cap els costats, ja que l'aigua de pluja baixa i es filtra, sobretot a través de l'espitllera i afectar a la seva estructura. | Barraca de pedra seca, doble situada a mà esquerra del torrent del Gall de Dalt, dins de la vall. S'hi accedeix pel camí que baixa des del corriol de la Soleia, que travessa d'oest a est tot el turó de l'Escletxa, fins al Gall. Està construïda aprofitant una solera de pedra que hi ha en aquest indret i adossada per la part del darrera al marge de terra. Es tracta d'una construcció molt gran, que mesura 4,60 per 2,95 metres, dividida en dos espais amb una única coberta. A la dreta hi ha la barraca per al pagès, mentre que a l'esquerra , amb entrada lateral hi ha l'aixopluc pel bestiar de càrrega. La construcció per al pagès és de planta circular, d'1,90 metres de diàmetre interior. La façana dreta està excavada en el marge. Els muntants de la porta són d'aspecte ciclopi, destacant de la resta del paredat. La porta mesura 1,10 metres d'alçada per 0,65 metres d'amplada i té una sola llinda plana, en acord amb els muntants. Per damunt una lleixa que al mateix temps reparteix la pressió exercida per la volta. Més modernament s'hi va afegir una filera de maons collats amb morter per tal de col·locar-hi una portella de fusta, de la qual encara en queden restes. El gruix dels murs és de 0,60 metres. A l'interior, hi ha una espitllera orientada al nord-oest, just per sobre del marge i entrant a mà esquerra, un fumeral i al seu costat una finestra que permetia veure el bestiar. També hi ha un triple tinell, construïts en ziga-zaga. A la façana orientada a l'oest hi ha la porta d'accés a l'espai destinat al bestiar de càrrega. A diferència d'altres construccions, no és massa gran i no disposa de menjadora. L'interior presenta una planta quadrangular, de 2,00 per 1,70 metres de costat. La porta presenta els muntants lleugerament inclinats, amb una amplada de 0,80 metres i 1,30 metres d'alçada. La llinda és plana, lleugerament arrodonida per la part central. El gruix dels murs oscil·la entre 0,50 i 0,60. La coberta conserva la totalitat del voladís i una part de la terra que la protegeix de les filtracions d'aigua de pluja. | 08053-457 | Bosc de l'Escletxa | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. A Castellbell i el Vilar aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya, en les parets de marge per aterrassar el terreny i també en alguns ponts per facilitar el pas dels torrents. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6262900,1.8830600 | 406958 | 4608887 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45554-foto-08053-457-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45554-foto-08053-457-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45554-foto-08053-457-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2019-11-26 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | La família Roura de cal Guixa tenien al seu càrrec la vinya. Al dessota de la barraca hi ha la vall marjada, amb murs de pedra seca que protegeixen feixes amples on a més de la vinya s'hi havia plantat arbres fruiters. Encara en queda un kaki i ametllers.Marcel·lí Puigdellívol explica que a la primera feixa per sota de la barraca, hi havia un dipòsit o cisterna de recollida d'aigües pluvials, actualment colgat, que va servir d'amagatall d'armes després de la Guerra Civil. Barraca fitxada per Marcel·lí Puigdellívol a El Brogit, núm. 327, octubre de 2008, p. 10.Barraca inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya dins el projecte Wikipedra amb el codi 6524 | 94|98|119 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:12 | |||||||
| 59550 | Barraca de vinya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-152 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX-XX | És una barraca de grans dimensions que caldria preservar. A la part posterior sembla haver-hi hagut una altra estança destinada potser al bestiar de càrrega, ben delimitada de la qual només en queden els murs d'uns 70 cm d'alçada i tot l'enderroc de la coberta. | Barraca de pedra seca ubicada en unes feixes emboscades de pi blanc (Pinus halepensis) i brolla de romaní amb roldor, per sota del camí que condueix a la Serra de Puig Gili. És una construcció aïllada, de planta circular, de dimensions considerables excavada a la roca i al marge. Mesura tres metres de diàmetre interior. La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta ha desaparegut deixant al descobert les lloses de la coberta i el pedruscall. La llosa de tancament s'ha mogut, deixant entrar la llum i la pluja a l'interior. Conserva una bona part del voladís. El gruix dels murs és de 75 cm. Els brancals o muntants presenten una lleugera inclinació, amb una sola llinda plana. La porta mesura 1,10 metres d'alçada per 0,65 metres d'amplada. Conserva un tinell construït damunt de la roca. La barraca està orientada al sud. | 08182-152 | Torrent del Flequer - Ca n'Oristrell | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6987300,1.9053800 | 408919 | 4616906 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59550-foto-08182-152-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59550-foto-08182-152-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59550-foto-08182-152-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no està inventariada per l'Observatori del Paisatge de Catalunya. | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:22 | |||||||
| 59586 | Barraca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-57 | RIPOLL, Ramon, coord. (2010). La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració. Col·lecció Arquitectura tradicional, vol. 3. Edicions Brau. Figueres. SOLER i BONET, Josep M. i PERARNAU i LLORENS, Jaume (1985). 'Les barraques de vinya al terme municipal d'Artés (Pla de Bages)'; dins Dovella, núm. 17. Manresa, pàgs. 37-43. SOLER i BONET, Josep M.(1987). 'Barraques i tines, construccions per a la vinya'; dins Dovella, núm. 24. Manresa. SOLER i BONET, Josep M.(1988). 'La tècnica de la pedra seca. La construcció popular'; dins Dovella, núm. 29. Manresa, pàgs. 47-52. SOLER i BONET, Josep Maria (2000). 'La construcció en pedra seca, arquitectura, patrimoni i tradició'; dins Dovella, núm. 70. Manresa, pàgs. 9-11. | XIX | És una barraca de dimensions considerables i el seu estat de conservació és molt bo. Caldria desbrossar el seu entorn immediat (a excepció de les espècies protegides) de la vegetació que l'envolta i treure l'heura per evitar que no es malmeti. | Barraca de pedra seca ubicada a la baga del Flequer, a mà esquerra, per sota el marge del camí que mena a Can Casassaies, al peu d'una torrentera (sense nom) que desaigua al torrent del Flequer. Està envoltada per boixos (Buxus sempervirents) i pi blanc (Pinus halepensis) pel costat del marge. Per sobre la coberta i part posterior, heura (Hedera hèlix) que la fan gairebé imperceptible per al caminant. És una construcció aïllada, de planta circular, de 2,30 metres de diàmetre interior. Està adossada parcialment al marge i construïda damunt d'un estret terraplè reforçat per un muret de 40 cm de pedra seca que evita l'entrada d'aigua de la torrentera en cas de pluja. La pedra emprada per a la seva construcció és força regular, desbastada La coberta és de lloses per aproximació de filades, amb la clau de volta visible. El cobriment de terra de la coberta està en força bon estat, malgrat l'heura que li creix al damunt. El voladís està en molt bon estat. El gruix dels murs és de 70 cm. Els brancals o muntants presenten una lleugera inclinació, amb una sola llinda plana de grans dimensions. La porta mesura 1,50 metres d'alçada per 0,70 metres d'amplada. Té una lleixa al damunt amb tancament interior. No disposa de cap obertura a mena d'espitllera que permeti la ventilació i l'entrada de la llum, però si que disposa de dos tinells superposats, un de més gran arran de terra, i el segon més petit a sobre. La barraca està orientada a llevant. | 08182-188 | Torrent del Flequer | La tècnica de la pedra seca es caracteritza per l'ús de la pedra sense treballar i sense cap material d'unió. Les irregularitats de les lloses es corregeixen amb pedruscall. La pedra només es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com llindes o escaires. Al Pont de Vilomara i Rocafort aquesta tècnica s'utilitza en les barraques de vinya. Es tracta d'una tècnica amb uns orígens molt remots però que la seva expansió es vincula amb el creixement de la viticultura durant la segona meitat del segle XIX (SOLER i PERARNAU:1985). No hi ha testimonis, ni documentació que puguin aportar una cronologia més antiga. Els condicionants que afavoreixen l'aparició de les barraques són: un increment de l'àrea cultivable que provoca la construcció de parets de pedra seca per formar feixes; una atenció més continuada que reclama el conreu de la vinya, creant la necessitat d'aixopluc i magatzem d'eines del pagès que restarà més temps lligat al camp; i, finalment, la presència al Bages, d'un estrat rocós molt pròxim a la superfície. La situació geogràfica d'aquestes barraques ve condicionada per la necessitat d'aprofitament de l'espai conreat. Podem trobar, per tant, barraques construïdes entre dues feixes de diferent nivell, sempre i quan siguin del mateix propietari. També podem trobar barraques enmig del camp, però es deu al mateix condicionant, ja que segurament es tracta d'una franja del camp rocosa o de difícil utilització pel conreu. Finalment, també podem trobar les barraques en un racó del camp, on s'amuntegaven les pedres extretes de llaurar, o fora del camp semi excavades en un marge. Segons la tipologia de la seva construcció, poden ser de planta circular o quadrangular i poden ser construccions isolades o estar adossades en un marge o altra construcció. La volta de les de planta circular es fa per aproximació de fileres. En canvi, les de planta quadrangular poden tenir la volta per aproximació de fileres o en base a un sistema piramidal. Pel que fa al tema dels constructors, es pot parlar de tres teories: l'existència de quadrilles de 'barracaires' itinerants, els 'sardans', o el propi pagès. L'existència del sardans s'ha recollit en el treball de Soler i Perarnau (1985) gràcies a un informant que situa aquests personatges a finals del segle XIX. Es tracta d'homes procedents de la Cerdanya, segurament la part alta de la Cerdanya, que oferien els seus serveis per a la construccions de pedra seca, com activitat complementària en èpoques climatològicament adverses en el seu lloc de residència. | 41.6988800,1.9205400 | 410181 | 4616907 | 08182 | El Pont de Vilomara i Rocafort | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59586-foto-08182-188-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59586-foto-08182-188-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08182/59586-foto-08182-188-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart i Laura Bosch | Aquesta barraca no consta a l'inventari del web de l'Observatori del Paisatge.Com en moltes de les barraques, els ocells aprofiten per niar. En aquesta un escurçó (Vipera latasti) havia pres possessió de la barraca | 119|98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:22 | |||||||
| 70591 | A l'oest del Saió | https://patrimonicultural.diba.cat/element/a-loest-del-saio | És un terreny conreat | <p>Jaciment situat a mà esquerra de la carretera del Saió, a prop del riu, conreat en vinya. En aquest indret van ser trobades restes que indicaven l'existència d'un lloc o centre de producció i explotació taller de sílex, datat al Paleolític Mig (-90.000 / - 33.000). Els materials trobats són restes de talla i peces de gran i mitjà mida.</p> | 08250-12 | El Saió (Crta. BV-2233. km. 1 . 08710 Santa Margarida de Montbui) | <p>Descobert pel Centre d'Estudis Comarcal d'Igualada (CECI ), l'any 1986. Les restes es troben dipositades al Museu de la Pell d'Igualada i Comarcal de l'Anoia, on es conserven gran quantitat de materials procedents del jaciment.</p> | 41.5786900,1.5590600 | 379879 | 4604003 | 08250 | Santa Margarida de Montbui | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08250/70591-foto-08250-12-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08250/70591-foto-08250-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08250/70591-foto-08250-12-3.jpg | Legal | Paleolític|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2020-09-15 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 77|76 | 1754 | 1.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:27 | ||||||||||
| 43753 | Font de la Sauleda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-sauleda | <p>AA.DD. ( 1995) Calldetenes. Imatges en el temps. Primera part (1911-1960). Ajuntament de Calldetenes. Calldetenes VILAMALA I SALVANS, J (2002) De Sant Martí de Riudeperes a Calldetenes. Passat i present d'un poble viu. Ed. El Mèdol. Calldetenes.</p> | És un recurs hídric protegit pels residents del mas la Sauleda | <p>Brollador d'aigua ubicat al torrent de la Sauleda, a tocar del mas de la Sauleda, que és utilitzat bàsicament com a recurs hídric pels habitants del mas. Es tracta d'un petit espai al marge E del torrent, condicionat pels propietaris del mas. Destaca la presència d'una petita construcció que protegeix el broll d'aigua, feta amb maons i ciment, coberta amb una llosa de pedra, i tancada amb una porta metàl·lica, davant de la qual s'estén un petit safareig, actualment sense ús. Al costat s'ubica un element de similars característiques i dimensions més petites. Per facilitar l'accés s'han habilitat un seguit de tres graons fets amb pedres unides amb morter.</p> | 08037-95 | Entorn rural de Calldetenes (08506 Calldetenes) | <p>Segurament es tracta d'un brollador natural utilitzat des de sempre pels propietaris del mas de La Sauleda per proveir-se d'aigua. En la dècada del 1990 fou adequada i habilitada donant-li el seu aspecte actual.</p> | 41.9181500,2.3078100 | 442601 | 4640920 | 08037 | Calldetenes | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08037/43753-foto-08037-95-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08037/43753-foto-08037-95-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2020-09-16 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 47 | 1.3 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 | |||||||||
| 58901 | Plaça de Can Seuba | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-de-can-seuba | XVIII-XX | És un racó molt bonic i els veïns en tenen molta cura. | La plaça de Can Seuba és un espai situat al sud-oest del nucli antic. Està constituïda per un conjunt de cases construïdes durant el segle XVIII, totes elles amb reformes posteriors. S'hi pot accedir des del carrer d'Emili Riera, a peu pla o bé baixant per unes escales. Per ambdós costats es pot travessar la Riera de Rellinars per un antic aqüeducte rehabilitat com a passera, a partir del qual es pot arribar al veïnat de Les Codines. La plaça ressegueix la forma natural del terreny, un petit altiplà de forma trapezoïdal. A mà esquerra hi ha una construcció de planta baixa i dos pisos, força estreta amb teulats a un sol vessant i fumeral sobre elevat. A mà dreta una construcció de planta baixa i pis amb la façana de pedra vista i teulat a un sol vessant. Aquestes dues construccions que ara semblen independents, queden unides per una construcció sobre elevada sostinguda per un gran arc de travertí. El teulat també és a un sol vessant i té una finestra al mig. Pel color de la pintura i les decoracions externes, sembla formar part del primer conjunt. Una planxa de fusta collada a l'entrada de l'arcada indica l'any de 1750. El sòl de la plaça està restaurat de no fa pas massa anys, amb llamborda moderna. Per la façana orientada al sud-oest, la decoració de l'edifici és austera, amb tot just dues obertures de petites dimensions i un arrebossat de morter de calç molt més antic. Un cop a l'altre costat de la plaça, a mà dreta hi ha un segon conjunt de construccions, amb les parets de pedra sense arrebossar, que permeten observar les diferents ampliacions i reformes, una d'elles no massa encertada ja que es tracta d'un habitatge modern amb obertures modernes i façana arrebossada de ciment que trenca l'homogeneïtat del conjunt. Destaca en el número 8, Can Rosendo, amb un bonic plafó de rajols ceràmics relacionats amb la vinya. I en el número 10, uns graons arrebossats de ciment que condueixen a una antiga tina. | 08179-272 | Nucli antic de Rellinars | 41.6381900,1.9087000 | 409110 | 4610181 | 08179 | Rellinars | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58901-foto-08179-272-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58901-foto-08179-272-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08179/58901-foto-08179-272-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2021-09-22 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 119|98|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:22 | ||||||||||
| 44866 | Fabricació d'oli de ginebra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fabricacio-doli-de-ginebra | AUFAN, R. i THIERRY, F. (1990) Histoire des produits résineux landais. Societé historique et archéologique d'Arcachon. Ed. Arcachon. BADIA PUJOL, Josep (1998) Guia de les plantes medicinals del Clot del Regatell (Vall de Mola).Tuixén. CALICÓ, Josep (1921) Apunts de la Flora medicinal de Catalunya. Ed. La Catalana. Barcelona. COSTA, Ernest (1987) Viatges amb els pastors transhumants. Per les cabaneres de la Catalunya Nord -Occidental, entre l'Éssera i el Segre. Ed. Montblanc Martin i Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona. GAUSACHS Ramon (2008) Les Herbes Remeieres. De la cultura popular al fàrmac. Una aproximació etnobotànica. Vol. II, pàgs. 62 a 66. Ed. Rafael Dalmau Edicions. Barcelona. | XVII-XIX | És un procés que ja no es fa i molts dels indrets on es feia han desaparegut pel foc. | La fabricació d'oli de ginebre o ginebró és una tècnica artesanal característica de llocs de poblament dispers, mitjançant la qual s'obtenia un oli amb propietats remeieres a partir de la destil·lació de teies de ginebró (Junipeurs communis) o càdec (Juniperus oxycedrus). L'oli de ginebra tenia diverses aplicacions tant per l'home com pel bestiar, especialment indicades per les necessitats de comunitats agropecuàries i era d'elaboració per l'autoconsum que practicaven la majoria de cases pairals de la contrada. Entre les moltes propietats per les quals s'aplicava destaca la d'antisèptic, per curar les peülles, la sarna i la ronya del bestiar, per les revinclades, per facilitar l'expulsió de la placenta dels animals. Barrejat amb oli d'ametlles, s'utilitza pel mal d'orella, i afegit a l'oli de sàlvia i el de xiprer, serveix per fer massatges contra la cel·lulitis. Tot i l'existència de pedres transportables que permetien fer l'oli en qualsevol lloc, el més usual és que s'aprofitessin les lloses de pedra properes a les cases o als camps o en deveses de ginebres. Un cop escollit el lloc, es grava amb la piqueta una canal en forma de cercle del qual en surt un regueró en forma de Y que baixa aprofitant el pendent natural de la roca fins a un petit esglaó que pot ser natural o treballat, on es col·loca un recipient que recull l'oli resultant de la destil·lació. A continuació es prepara el forn, que recorda els principis bàsics d'una carbonera. S'agafen soques i arrels de ginebra, s'estellen i es deixen assecar. Un cop seques, es col·loquen en un bidó de llauna o metall de 30 a 60 litres de capacitat, tot i que també poden ser més grans en funció de la quantitat que es vol extreure. Les teies es disposen en sentit vertical, ben apretades al damunt de les quals es posa un tros de filat metàl·lic i es gira el bidó de cap per avall. La canal o regueró longitudinal que sobresurt fins al recollidor es recobreix amb teules i es segellen amb fang per evitar les impureses i que el foc pugui encendre l'oli. També es segella el bidó amb la roca. Finalment es cobreix amb troncs d'alzina, roure o pi i es crema i es manté la combustió de dotze a quaranta-vuit hores. Un cop el foc consumit es deixa refredar a poc a poc per tal de no trencar el procés de refredament de l'oli. | 08049-219 | Casserres | L'oli de ginebra era un producte derivat del bosc que es va fer fins fa aproximadament 35 anys. La seva fabricació era familiar. A Bernades, es coneixen dos llocs on es feia, un darrera la casa i l'altra prop dels boïgots del Soler (foto). Al Soler de Sant Pau hi tenen una pica (foto). Jaume Bernades està pendent de l'edició d'un DVD on ell mateix ha dut a terme l'experiència de l'elaboració de l'oli seguint una llarga tradició oral. Costa (1987) deixa constància dels recipients que utilitzen els pastors per a transportar l'oli de ginebró o l' ungüent de serp i vidriol: 'Les banyes constituïen i constitueixen encara per alguns pastors, un recipient difícil de trencar-se, ideal per a dur l'oli, sigui de cuinar (...) remeier (oli ginebra, oli xinebro...); en alguns llocs només la feien servir per a aquest darrer, per la qual cosa l'anomenaven, simplement, la banya. (...) Els taps es construïen d'una fusta forta, com el ginebre (Llessui). També es feien de boix pi que portés tea, etc '. | 42.0415700,1.8391700 | 403925 | 4655044 | 08049 | Casserres | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44866-foto-08049-219-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44866-foto-08049-219-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44866-foto-08049-219-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | En el municipi de Casserres hi havia diverses roques gravades on s'havia fet aquest oli però la virulència dels incendis de l'any 1994 va comportar que després del refredament de la roca, hi hagués un procés d'erosió amb un gran poder destructiu fent que a molts indrets el rebaix fos de més de quinze centímetres, perdent-se gairebé la totalitat d'aquests forns. | 98|94 | 60 | 4.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-18 06:07 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 352,47 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml