Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 78789 | Col·lecció de Ceràmica ibèrica del Serrat de l'Oca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-de-ceramica-iberica-del-serrat-de-loca | SANCHEZ, E (1988). 'Jaciment inèdit en fase d'excavació. Memòria de la campanya de 1987, Servei d'Arqueologia de Catalunya. SÁNCHEZ, E., [et al.] (1990). El Berguedà: de la prehistòria a l'antiguitat. Berga, Àmbit de Recerques del Berguedà, p. 189-194 SÀNCHEZ, E., [et al.] (1991). El Serrat de l'Oca (Puig-reig, Berguedà). Assentament del segle VI a C. a la Catalunya Central”. A :Pyrenae. | VI a C | Conjunt de ceràmica procedent del jaciment del Serrat de l'Oca, situat cronològicament al segle VI aC, en un moment de transició entre el bronze final o l'edat del ferro i el període protoibèric. La col·lecció es conserva a l'Ajuntament de Puig-reig, exposada en una vitrina. Entre el conjunt destaquen 11 peces que es troben en més bon estat de conservació. Concretament, ceràmica feta a mà pròpia del bronze final (coneguda com hallstàtica), amb quatre vasos de formes diverses de superfícies brunyides i cuidades, cinc recipients (bàsicament olles) amb superfícies menys acurades i rugoses, i dos plats-tapadores bàsicament brunyits. Les decoracions són variades: majoritàriament a cordons aplicats amb incisions o impressions (de cardium, incisions en espiga i impressions de cordill metàl·lic enrotllat). El conjunt també inclou fragments de ceràmica feta a torn, probablement de tipus ibèric importada de la zona costanera. | 08175-87 | Sala de reunions regidoria d'Urbanisme, Ajuntament de Puig-reig, Carrer Pau Casals, 1 | Les excavacions fetes als jaciments del Serrat de l'Oca i al Serrat dels Lladres han pogut demostrar que al terme municipal de Puig-reig hi havia emplaçaments humans estables abans del segle VIII a.C., en el període del Bronze final i el ferro, caracteritzats per l'abandonament de la vida cavernícola i el desenvolupament d'una agricultura que possibilitava els excedents agraris amb la proliferació de sitges i un interessant sistema d'emmagatzement d'aigua; aquestes comunitats entraren en contacte amb els pobles colonials, i es produí un clar procés d'iberització (Serrat dels Lladres), amb importants restes constructives i ceràmiques a l'entorn del segle IV a.C. El jaciment fou localitzat pel grup d'aficionats locals del Centre Excursionista de Puig-reig a principi de la dècada de 1980. L'any 1987 Eduard Sánchez va portar a terme una prospecció arqueològica en aquest indret, dins un programa d'investigació de les conques altes del Llobregat i el Cardener. Els anys 1988 i 1989 es va realitzar l'excavació del jaciment, sota la direcció d'Eduard Sánchez i Goreti Vila. El material recuperat va ser dipositat a l'Ajuntament de Puig-reig el 1987. | 41.9740300,1.8789700 | 407121 | 4647501 | 08175 | Puig-reig | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78789-foto-08175-87-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78789-foto-08175-87-2.jpg | Física | Antic|Edats dels Metalls|Ibèric | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | 80|79|81 | 52 | 2.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||
| 78813 | Resclosa i canal de l'Ametlla de Merola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-i-canal-de-lametlla-de-merola | VV.AA (2004): L'Ametlla de merola, L'EROL núm especial. SERRA, Rosa: L'Ametlla de Merola, parc Fluvial del Llobregat s/d TERRADAS SABORIT, I. (1978).'Dades històriques de L'Ametlla de Merola'. Ametlla de Merola. TERRADAS SABORIT, I. (1980).'De les colònies industrials a la crisi de l'Estat Providència'. L'Avenç. Barcelona TERRADAS SABORIT, I. (1979). Les Colònies industrials. Laia. Barcelona. TERRADAS SABORIT, I (1994). La qüestió de les colònies industrials. Centre d'Estudis del Bages. Manresa SERRA, Rosa (2000).. Les colonies textils a Catalunay, Manresa Angle Editorial. TEIXIDOR, E. I SERRA,R.(2010). Vida de colònia. Les colònies tèxtils a Catalunya, Angle Ed. VALL CASAS, Pere (1999). De colònies tèxtils a Parc Fluvial. El sistema e colònies el Baix Berguedà. Genesi i revaloritzacio, a Col·lecció Cultura, Tècnica i Societat, Col·legi d'Enginyers Industrials de Catalunya. | XIX-XX | La resclosa i el canal actuals són fruit d'un seguit d'obres que tenen com a punt de partida l'estructura hidràulica d'un vell molí fariner que funcionava des de començaments del s. XIX. Amb el pas dels anys i amb la concessió d'aprofitament hidràulic augmentada per a usos industrials, es construeix el nou canal o rec que, seguint les corbes de nivell i la forma del meandre del riu, porta l'aigua des de la resclosa fins a la turbina. La resclosa, una imponent estructura de pedra i formigó de finals del s. XIX, també substituí la vella de fusta. L'obra d'enginyeria hidràulica fou autoritzada per l'enginyer encarregat del servei d'aigües de la conca alta del Llobregat que, en nom de la secció de foment de la Diputació de Barcelona, verificava sobre el terreny el projecte de resclosa i embassament, i inspeccionava la seva construcció. | 08175-111 | Camí de la Resclosa, 08736-L'Ametlla de Merola | L'any 1854 en Josep Comas i Ametlla ven el molí a un empresari de Balsareny, en Francesc Sunyer i Enric. La mort d'aquest abans d'enllestir el projecte féu que en Pere Cruells, el seu marmessor, acabés construint una fàbrica de filar i teixir. Però no fou fins l'any 1864, quan en Mateu Serra i Tauran, comprà els terrenys i la fàbrica a en Pere Cruells. Inicià l'ampliació de la mateixa i la construcció del Carrer Vell, sent l'any 1870 quan la fàbrica comença a funcionar, i quan, davant els esdeveniments econòmics i socials d'Europa comença a fer-se realitat el futur d'aquell lloc: La Colònia. La fàbrica va tancar portes l'any 1999. | 41.9110900,1.8834200 | 407398 | 4640507 | 08175 | Puig-reig | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78813-foto-08175-111-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78813-foto-08175-111-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78813-foto-08175-111-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2023-01-30 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | La resclosa i el canal són claus en el sistema de funcionament de les turbines i la generació d'hidroelectricitat. Els propietaris estan agrupats en l'Associació de Productors i Usuaris d'Energia Elèctrica (APUEE) que des de 1992 defensa el interesos del sector minihidráulic a Catalunya. | 119|98 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||
| 78831 | Torre Nova de Cal Pons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-nova-de-cal-pons | R.SERRA i R.VILADES (1987): la colònia Pons de Puig-reig (1875-1987), Berga R.VILADES i R.SERRA : La colònia Pons (Puig-reig), a L'Erol, Any: 2005 Núm.: 86-87 150 anys de colònies industrials CLOTET, D i SERRA, R. 'Els amos de les colònies', a Històries del riu. El llegat de les colònies, Regió7, 2005, p. 43-44 CLOTET, D. I SERRA, R. 'La casa de l'amo', a Histories del riu. El llegat de les olònies, Regio7, 2005, p. 67-68 VV.AA. (1994). Inventaridel Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. CABANA, Francesc (2006): La saga dels cotoners catalans, Barna, Ed. Proa TEIXIDOR, E. I SERRA,R.(2010). Vida de colònia. Les colònies tèxtils a Catalunya, Angle Ed. | XIX-XX | Deteriorament de les façanes i de les teulades. Aconsellable una restauració integral atesos els valors arquitectònics, artístics i simbòlics de l'edifici. | La torre nova fou acabada a l'any 1897. Es tracta d'un edifici de planta quadrada de la qual sobresurten dos cossos poligonals, un a llevant, on hi ha l'entrada principal i un altre a ponent en forma de tribuna. Té planta baixa, dos pisos i golfes. L'exterior és completament arrebossat, encara que actualment l'estat de la façana sigui molt malmès, L'única decoració es situa a les portes i finestres en un estil clarament gòtic, amb decoracions florals, de bestiari medieval i gàrgoles. Les obertures també estan emmarcats per motllures que recorden l'esquema de la torre vella (BIPPC 36). Cal destacar el repertori decoratiu a l'interior, especialment el situat al vestíbul, on es representen temes al·legòrics als continents. Els salons són profusament decorats amb temes adients a les seves funcions. | 08175-129 | Bosquet de Cal Pons s/n, Colonia Pons, 08692-Puig-reig | L'impulsor de Cal Pons -una de les colònies industrials més interessants de Catalunya a nivell urbanístic i arquitectònic- fou Josep Pons i Enrich, nascut a Manresa l'any 1811, descendent d'una família manresana vinculada a la indústria de la seda durant el segle XVIII. Josep Pons esdevingué, a partir de mitjan segle XIX, un important industrial cotoner que fou, també, polític, fundador de la Caixa de Manresa i promotor del ferrocarril de Manresa a Berga. Josep Pons, l'any 1875, comprà els terrenys de Cal Garrigal -que posteriorment amplià amb la compra de més terrenys de masies dels voltants- amb la intenció de construir-hi una colònia industrial. L'any següent obtingué el permís d'aprofitament industrial de l'aigua del riu Llobregat i seguidament féu construir la resclosa, el canal, la sala de turbines i la fàbrica, que s'inaugurà l'any 1880. Un dels edificis més importants de Cal Pons, pels serveis que acollia, fou el que es construí, annex a l'església, l'any 1893. Aquest espai incloïa l'escola, el convent de les monges, la residència de les noies i el teatre. Els edificis més emblemàtics -per la seva espectacularitat- de la colònia, però, eren i són uns altres: l'església i les torres dels amos. L'església, inaugurada el 1887, fou qualificada, per la premsa de l'època, com la 'Catedral de l'Alt Llobregat'. Les dues torres, situades al voltant d'un jardí, foren construïdes abans de l'any 1885 (la vella) i el 1897 (la nova). El conjunt de la colònia en construcció fou envoltat per una muralla d'uns dos metres d'alçada que tenia tres portals i dues portes. Els porters i el 'sereno' vigilaven que cap treballador entrés o sortís del perímetre de la colònia més tard de les 8 o les 9 del vespre (depenent de l'època de l'any). Aquesta muralla fou enderrocada durant la Guerra Civil i ja no es reconstruí. L'any 1893 morí Josep Pons i Enrich i tres anys després el seu hereu, Ignasi Pons. A partir d'aquells moments, i fins l'any 1921, Lluís G. Pons, germà del fundador de la colònia, esdevingué l'home fort de la família i l'amo de Cal Pons. La situació de la colònia -ja construïda i consolidada- i la figura del director de la fàbrica -que era qui controlava el funcionament econòmic de l'empresa i el manteniment de l'ordre i la 'pau social' i que disposà de xalet propi a partir de l'any 1900- van permetre, al Sr. Pons, centrar-se en la seva activitat política. Aquests anys en els quals Lluís Pons esdevingué l'amo de Cal Pons és quan es consolidà la relació paternalista envers els treballadors. El paternalisme es basava en un pacte, no escrit, pel qual l'amo oferia feina, pis, menjar, serveis, estabilitat i seguretat als seus obrers a canvi que aquests es limitessin a treballar, obeir i a no trencar la 'pau social'. Com la majoria de colònies del Berguedà, Cal Pons es mantingué a ple rendiment i plena de vida fins als anys seixanta. A partir de llavors les coses començaren a evolucionar ràpidament. La fàbrica seguí funcionant fins l'any 1992, però a partir dels anys setanta, i especialment durant els vuitanta, els indicis de la crisi del sector tèxtil es feren sentir i el model de colònia també entrà en decadència: molta gent abandonà Cal Pons i els serveis anaren tancant. Amb el tancament de la fàbrica, el conjunt de la colònia -llevat de la turbina- fou embargat. Quan es posà a la venda -mitjançant subhasta pública, a finals dels anys noranta-, l'Ajuntament de Puig-reig adquirí bona part dels espais de la colònia. | 41.9648700,1.8836000 | 407491 | 4646478 | 1897 | 08175 | Puig-reig | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78831-foto-08175-129-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78831-foto-08175-129-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78831-foto-08175-129-3.jpg | Legal | Contemporani|Historicista | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | En aquesta torre hi féu estada, l'any 1908, el rei d'Espanya Alfons XIII. Es propietat de l'Ajuntament de Puig-reig que té el projecte d'ubiar-hi les noves dependencies municipals. | 98|116 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||
| 78836 | Torre de l'Amo de Cal Vidal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-de-lamo-de-cal-vidal | VV.AA. (1992). Cal Vidal, una colonia museu, a L'EROL núm.39, Berga VIDAL, LL.M. (1992): L'assentament de les colònies. Cal Vidal, a L'EROL núm.39, Berga CAMPRUBI, Joep (1992): Cal Vidal: una colonia, una fàbrica, un poble, a L'EROL núm.39, Berga R.SERRA: La colònia Vidal, Parc Fluvial de les Colònies del Llobregat, s/d. PEREZ LOPEZ ADVOCATS ASSOCIATS, S.L.(2009). Modificació puntual del pla general ordenació urbana sector de la Colònia Vidal. Puig-reig (Berguedà). TEA DIFUSIÓ CULTURAL, S.L. X. ANNEX– Estudi històric i arquitectònic. R.SERRA (2000): Les colònies textils a Catalunya, Angle Editorial. R.SERRA (2003): La Colònia Vidal, a 'Quaderns de Didàctica i difusió del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya', Terrassa. CLUA, J. (994). Legislació i assentaments fabrils: Les colònies industrials a Catalunya. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Maig. DDAA. (1997). El Llobregat, nervi de Catalunya. Angle Editoral, Centre d'Estudis del Bages i Àmbit de Recerques del Berguedà. Manresa. DDAA. (2000). Model de desenvolupament per a les colònies del Llobregat. Fundació Caixa Manresa, Angle Editorial. Manresa. TEIXIDOR, E (2010): Vida de colònia, Angle editorial | XX | Deteriorament de les façanes i de la coberta. | Habitatge unifamiliar aïllat format per tres cossos de diferents alçades i construïts en moments diferents. El nucli central, que reprodueix l'esquema d'una austera masia coberta a quatre vessants, s'amplia amb la construcció d'un porxo format per tres grans arcades de mig punt a la façana principal que reposen sobre un pedestal obert a l'alçada de l'arc central per permetre l'accés. El porxo es coronat per una cornisa amb teules vidriades i una balconada accessible des del primer pis. Una segona ampliació consistí en l'afegit, al sector de migdia i es format per planta baixa i dos pisos, que també disposa de porxo com a la façana principal. Degut a la diferència de mides dos cossos, la planta de l'habitatge es totalment irregular. Un sòcol de pedra ressegueix tot el perímetre de la casa. | 08175-134 | Colònia Vidal, 08692-Puig-reig | Cal Vidal fou l'última de les colònies tèxtils que es construïren, al Berguedà, durant la segona meitat del segle XIX. Ignasi Vidal i Balet -descendent d'una família manresana que trobem documentada des del segle XVI i que destacà per la seva activitat manufacturera (seda) durant el segle XVIII- comprà, l'any 1892, els terrenys on posteriorment féu construir la colònia de Cal Vidal. Ignasi Vidal escollí aquest indret perquè era un dels únics espais disponibles, entre Cal Rosal i Navàs, per poder instal·lar una colònia. La resta del Baix Berguedà, a peu de riu, ja estava ple de colònies. La família, originaria de Manrea on havien treballat preimer com apagesos i després en el sector de la seda, inciaren la sevaexpansió econòmica i social a mitjans del s. XIX associats amb altres industrials manreans fins que decidiren crear una societat anònima familiar i instal·lar-se al peu el Llobregat, tot creant a més de la fàbria, la colònia. L'arbre geneològic mostra aquestes asenció social i la política matrimonial concretada, molt especialment en el cas de l'hereu, en una estratègia de posicionament social ieconòmic molt característica de la burgesia catalana. | 41.9419300,1.8795700 | 407124 | 4643936 | 08175 | Puig-reig | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78836-foto-08175-134-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78836-foto-08175-134-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78836-foto-08175-134-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | 98|119 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||
| 78837 | Torre del Director de Cal Vidal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-del-director-de-cal-vidal | VV.AA. (1992). Cal Vidal, una colonia museu, a L'EROL núm.39, Berga VIDAL, LL.M. (1992): L'assentament de les colònies. Cal Vidal, a L'EROL núm.39, Berga CAMPRUBI, Joep (1992): Cal Vidal: una colonia, una fàbrica, un poble, a L'EROL núm.39, Berga R.SERRA: La colònia Vidal, Parc Fluvial de les Colònies del Llobregat, s/d. PEREZ LOPEZ ADVOCATS ASSOCIATS, S.L.(2009). Modificació puntual del pla general ordenació urbana sector de la Colònia Vidal. Puig-reig (Berguedà). TEA DIFUSIÓ CULTURAL, S.L. X. ANNEX– Estudi històric i arquitectònic. R.SERRA (2000): Les colònies textils a Catalunya, Angle Editorial. R.SERRA (2003): La Colònia Vidal, a 'Quaderns de Didàctica i difusió del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya', Terrassa. CLUA, J. (994). Legislació i assentaments fabrils: Les colònies industrials a Catalunya. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Maig. DDAA. (1997). El Llobregat, nervi de Catalunya. Angle Editoral, Centre d'Estudis del Bages i Àmbit de Recerques del Berguedà. Manresa. DDAA. (2000). Model de desenvolupament per a les colònies del Llobregat. Fundació Caixa Manresa, Angle Editorial. Manresa. TEIXIDOR, E (2010): Vida de colònia, Angle editorial | XX | Habitatge unifamiliar construït als anys trenta del s. XX, la façana principal es a migdia, enfrontada a la de la casa de l'amo, defineix l'estructura bàsica de la casa en dos cossos, el principal amb un porxo que aixopluga l'entrada, i el lateral. Totes les finestres es disposen de manera regular en la totalitat de les façanes i plantes. La coberta feta amb teules àrabs es irregular, a diferents vessants, per cobrir tots els cossos de la edificació. | 08175-135 | Colònia Vidal, 08692-Puig-reig | Cal Vidal fou l'última de les colònies tèxtils que es construïren, al Berguedà, durant la segona meitat del segle XIX. Ignasi Vidal i Balet -descendent d'una família manresana que trobem documentada des del segle XVI i que destacà per la seva activitat manufacturera (seda) durant el segle XVIII- comprà, l'any 1892, els terrenys on posteriorment féu construir la colònia de Cal Vidal. Ignasi Vidal escollí aquest indret perquè era un dels únics espais disponibles, entre Cal Rosal i Navàs, per poder instal·lar una colònia. La resta del Baix Berguedà, a peu de riu, ja estava ple de colònies. La direcció de la fàbrica sempre es va protar des de cal Vidal i fou encarregada al director, pr al qual esva construir la torre prop de la dels propietaris, i al seus col·laboradors, contramestres, majordoms i encarregats. | 41.9431800,1.8796600 | 407133 | 4644075 | 1930 | 08175 | Puig-reig | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78837-foto-08175-135-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78837-foto-08175-135-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | 119|98 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||
| 78839 | Casal de la Dona de Cal Vidal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casal-de-la-dona-de-cal-vidal | VV.AA. (1992). Cal Vidal, una colonia museu, a L'EROL núm.39, Berga VIDAL, LL.M. (1992): L'assentament de les colònies. Cal Vidal, a L'EROL núm.39, Berga CAMPRUBI, Joep (1992): Cal Vidal: una colonia, una fàbrica, un poble, a L'EROL núm.39, Berga R.SERRA: La colònia Vidal, Parc Fluvial de les Colònies del Llobregat, s/d. PEREZ LOPEZ ADVOCATS ASSOCIATS, S.L.(2009). Modificació puntual del pla general ordenació urbana sector de la Colònia Vidal. Puig-reig (Berguedà). TEA DIFUSIÓ CULTURAL, S.L. X. ANNEX– Estudi històric i arquitectònic. R.SERRA (2000): Les colònies textils a Catalunya, Angle Editorial. R.SERRA (2003): La Colònia Vidal, a 'Quaderns de Didàctica i difusió del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya', Terrassa. CLUA, J. (994). Legislació i assentaments fabrils: Les colònies industrials a Catalunya. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Maig. DDAA. (1997). El Llobregat, nervi de Catalunya. Angle Editoral, Centre d'Estudis del Bages i Àmbit de Recerques del Berguedà. Manresa. DDAA. (2000). Model de desenvolupament per a les colònies del Llobregat. Fundació Caixa Manresa, Angle Editorial. Manresa. TEIXIDOR, E (2010): Vida de colònia, Angle editorial | Cobertes, obertures molt deteriorades; espais interiors i patis necesiten neteja i condicionament. | Edifici destinat a l'escola-convent per a noies de la colònia tèxtil, obra del arquitecte Vives Figuerola. En aquest edifici es barregen formes del classicisme amb materials moderns i d'arrel popular, com el maó i el ciment o les rajoles. Cabria destacar a la façana principal la porta d'entrada, que reflecteix clarament aquest eclecticisme, com a l'eix de simetria de l'edifici i, a banda i banda d'aquesta, les filades de finestres, en forma d'arc de mig punt a la planta superior i rectangulars a la planta baixa, totes amb porticons de fusta. | 08175-137 | Carrer de Sant Josep, Colònia Vidal, 08692-Puig-reig | Tan bon punt la fàbrica es posà en marxa també es començaren a construir els primers habitatges i el primer carrer de la colònia, el carrer de Sant Ignasi, encara existent. Cal Vidal presenta la singularitat que els habitatges -més grans que a la majoria de colònies; tenien uns 75 m2-, els serveis i els equipaments de la colònia queden força allunyats de la fàbrica i el riu. La part de la colònia on els treballadors passaven les (poques) hores lliures que tenien queda molt ben delimitada de la part on els obrers havien de fer la jornada laboral. Aquesta separació era positiva per la 'qualitat' de vida dels treballadors. Amb els pisos allunyats de l'espai industrial s'estalviaven haver de sentir, constantment, el soroll dels telers i haver de patir la fredor i la humitat de la proximitat del riu. A més, a Cal Vidal, al contrari d'altres colònies, no hi havia muralles. Pas a pas, els diferents hereus i amos de Cal Vidal anaren dotant la colònia de més i millors serveis: forn de pa, peixateria, carnisseria, economat, cafè, safareig comunitari, dutxes comunitàries, horts, oficina de la Caixa de Manresa, escola, etc. Del conjunt de serveis i equipaments per a ús dels treballadors de Cal Vidal destaquen, especialment, el Casal de la Dona, un gran edifici construït a principi dels anys 30 i que fou un convent de monges que acollia, també, la guarderia, l'escola de les nenes i una residència per a noies joves; el teatre, inaugurat el 1947 i que fou construït com una rèplica en petit, del Gran Teatre del Liceu; la biblioteca, també del 1947 i la nova església (la vella estava al costat de la fàbrica i fou cremada durant la Guerra Civil), d'estil neoromànic, construïda el 1942. | 41.9428300,1.8446800 | 404233 | 4644074 | 1930 | 08175 | Puig-reig | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78839-foto-08175-137-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78839-foto-08175-137-2.jpg | Inexistent | Historicista|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | Alexandre Mª Tintoré Oller | El Casal de la Dona fou dissenyat per l'arquitecte Alexandre Mª Tintoré Oller, alumne de dibuix de Josep Mª Jujol | 116|98 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||
| 78854 | Colònia Vidal o Cal Vidal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colonia-vidal-o-cal-vidal | VV.AA. Cal Vidal, una colonia museu, a L'EROL núm.39, Berga 1992. Lluís M.VIDAL: L'assentament de les colònies. Cal Vidal, a L'EROL núm.39, Berga 1992 Josep CAMPRUBI: Cal Vidal: Una colonia, una fàbrica, un poble, a L'EROL núm.39, Berga 1992. R.SERRA: La colònia Vidal, Parc Fluvial de les Colònies del Llobregat, s/d. PEREZ LOPEZ ADVOCATS ASSOCIATS, S.L. Modificació puntual del pla general ordenació urbana sector de la Colònia Vidal. Puig-reig (Berguedà). TEA DIFUSIÓ CULTURAL, S.L. X. ANNEX– Estudi històric i arquitectònic, 2009. R.SERRA: Les colònies textils a Catalunya, Angle Editorial 2000. R.SERRA: La Colònia Vidal, a 'Quaderns de Didàctica i difusió del Museu Nacional de la Ciència i la Tècnica de Catalunya', Terrassa 1995, 2a edició 2003 CLUA, J. Legislació i assentaments fabrils: Les colònies industrials a Catalunya. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. Maig, 1994. COMELLAS ,J. «Retorn al passat» dins Presència del 20 al 26 de setembre del 2002. DDAA. El Llobregat, nervi de Catalunya. Angle Editoral, Centre d'Estudis del Bages i Àmbit de Recerques del Berguedà. Manresa, 1997. DDAA. Model de desenvolupament per a les colònies del Llobregat. Fundació Caixa Manresa, Angle Editorial. Manresa, 2000. VV.AA. (1994). Inventaridel Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. CABANA, Francesc (2006): La saga dels cotoners catalans, Barna, Ed. Proa VV.AA. (2010). Colònies Industrials, Catàleg de l'Exposició Colònies Industrials, Museu d'Història de Catalunya/ Col·legi de Periodistes de Catalunya, Barcelona TEIXIDOR, E. I SERRA,R.(2010). Vida de colònia. Les colònies tèxtils a Catalunya, Angle Ed. | XX | L'evolució de la colònia es perllongà durant mig segle, gairebé cinquanta anys en què es van anar construint habitatges i serveis, configurant un interessant i ben planificat urbanisme del recinte. Un factor decisiu fou la disponibilitat d'espai suficient que permetés una estructuració ordenada i racional de tots els ambients. El resultat és un nucli urbà a on es conjuguen diferents tipologies i morfologies arquitectòniques realitzades en etapes diferents. Així, amb la culminació de tot el procés va fixar-se la separació dels diferents espais de la colònia: l'espai productiu, situat al nivell del riu, i l'espai simbòlic de residència, localitzat allà mateix però a un nivell superior i l'extensa colònia obrera, allunyada dels anteriors. Tanmateix l'urbanisme de la colònia quedava vertebrat pels diferents eixos que intercomunicaven els habitatges amb els serveis, alhora que els separaven de l'espai fabril i l'espai simbòlic de residència. El resultat fou un urbanisme organitzat i dotat de suficients equipaments per restar aïllats de l'exterior de la colònia. Al 1960, quan la colònia ja havia estat construïda en la seva totalitat constava d'uns 800 habitants. La crisi de la indústria tèxtil però, va anar extingint l'activitat industrial de can Vidal i paral·lelament la seva població. Finalment l'any 1980 la colònia es va veure obligada a tancar les seves portes. Malgrat totes aquestes pèrdues tant demogràfiques com laborals la família Vidal i la Fundació Vidal va mantenir íntegra la propietat de la colònia i del recinte fabril. Aquesta unió íntegra de la propietat de la colònia va permetre la creació del Museu de la Colònia Vidal, fundat al 1995, amb l'objectiu de conservar i difondre el ric patrimoni de què es disposa. | 08175-152 | Cal Vidal, 08692-Puig-reig | Les obres de la colònia s'iniciaren el 1896 amb la construcció de la resclosa,el canal i la fàbrica, iniciades al 1896, van construir-se els primers edificis de la colònia obrera, estructurats al voltant mateix de la fàbrica. Aquest primer nucli estava format per habitatges obrers, un petit oratori a tocar de la fàbrica, el primer convent de monges dominicanes, l'escola de noies i les cases del propietari i el director. També disposva de botiga, forn de pa i menjador pels treballadors. D'aquest nucli inicial, la colònia creix i es configura la separació entre entre la colonia obrera, l'espai fabril i la resdiencia dels amos. L'incipient àrea d'habitatges constava de tres fileres de vivendes, dues de les quals van formar el carrer de Sant Ignasi, patró del fundador de la colònia. En aquest carrer es van ubicar l'escola de nois, el cafè vell, la barberia, el telèfon públic, la carnisseria i la fonda i per sota d'aquesta renglera de cases els horts, essencials per la subsistència i alimentació de les famílies de la colònia. Es van construir-se també els safareigs i al final del mateix carrer de Sant Ignasi, el primer teatre de la colònia. Paral·lel a aquest carrer es va construir una filera d'habitatges unifamiliars que gaudien de planta i pis, que van ser reservats per als encarregats de la fàbrica. El 1910, tot aquest nou sector ja estava enllestit per allotjar les dues-centes persones. Entre els anys 1910 i 1930 la colonia creix amb dos nous edificis destinats a vivendes que formen la plaça de la Puríssima, i el carrer de Sant Vicenç, que es convertí en l'entrada de la colònia des de la carretera de Manresa (C-1411). El 1928 s'inaugura una sucursal de la Caixa d'Estalvis de Manresa,a uns baixos de la plaça de la Puríssima, i també el Casal de la Dona, al carrer de Sant Josep, a on van ser traslladades les monges dominicanes des de l'antic convent, que havia estat enderrocat amb l'ampliació de la fàbrica. També es van portar al nou edifici l'escola de noies, l'escola bressol pels fills de les treballadores, la residència per les noies que vivien, treballaven i estudiaven a la colònia, la sala d'actes i una capella. Justament al costat s'hi van instal·lar l'economat de la colònia, el forn, l'estanc i l'escorxador. La morfologia final de la colònia es definiria durant els anys 1940 i 1947, quan fou construïda la nova església a la plaça de la Puríssima, convertint-se aquesta en l'espai central del conjunt. D'estil neoromànic, l'església fou consagrada el 1942, i també l'ediici de la Fundació Vidal, destinat a allotjar l'escola de nois, la biblioteca, el cafè, el casino i un centre esportiu. Al costat es va construir també un nou teatre, que alhora també complia les funcions de cinema. Tots dos edificis van ser dissenyats per l'arquitecte Alexandre Mª Tintoré Oller. | 41.9444800,1.8809400 | 407241 | 4644217 | 1900-80 | 08175 | Puig-reig | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78854-foto-08175-152-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78854-foto-08175-152-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78854-foto-08175-152-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani|Historicista | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | El responsable de la promoció i construcció de la majoria dels equipaments socials i culturals per als obrers fou Vicenç Vidal i Casacuberta, enginyer industrial i propietari de la colònia. Gràcies a la seva activa participació en les obres de la colònia, entre 1930 i 1936 i després de la Guerra Civil, la colònia es va completar amb els seus edificis més emblemàtics.L'escriptora Sílvia Alcàntara (Puig-reig 1946) que va viure a la colònia Vidal ha rememorat els seus records en la novel·la 'Olor de Colònia'.L'any 2007 l'empresa HINES va adquirir la totalitat de la colònia Vidal amb l'objectiu d'iniciar un procés e rehabilitació i construcció de nous habitatges en una operació que de moemnt no s'ha concretat però que ha generat una modificaicó el Pla General d'Ordenació Urbana de cal Vidal i un estudi històric i arquitectònic per a la seva protecció.La Colònia de Cal Vidal està regulada pel 'Pla director urbanístic de les colònies industrials del Llobregat'; els plans directors urbanístics son un instrument de planejament urbanístic general definit a l' article 56 del Text Refós de la Llei d'urbanisme, aprovat pel Decret legislatiu 1/2005 de 26 de juliol. Els Plans directors urbanístics estableixen directrius, normes i recomanacions per l'ordenació urbanística del territori. Els plans estableixen determinacions que han de ser respectades per les actuacions de desenvolupament territorial, especialment pel planejament urbanístic general municipal, relatives al tractament del sòl no urbanitzable i protecció del patrimoni territorial, a les infraestructures de mobilitat i a l' ordenació dels assentaments i activitats econòmiques. Comprèn els municipis d'Avià, Balsareny, Berga, Casserres, Gaià, Gironella, Navàs, Olvan i Puig-reig. (EDICTE de 27 de juliol de 2007, sobre una resolució del conseller de Política Territorial i Obres Públiques referent a diversos municipis de les comarques del Bages i del Berguedà. (DOGC núm. 4940 publicat el 03/08/2007). | 119|98|116 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||
| 78856 | L'Ametlla de Merola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lametlla-de-merola | VV.AA: L'Ametlla de Merola, L'EROL núm especial 2004. R.SERRA: L'Ametlla de Merola, parc Fluvial del Llobregat s/d I. TERRADAS SABORIT. 'Dades històriques de L'Ametlla de Merola'. Ametlla de Merola.1978. I. TERRADAS SABORIT. 'De les colònies industrials a la crisi de l'Estat Providència'. L'Avenç. Barcelona.1980 I. TERRADAS SABORIT. Les Colònies industrials. Laia. Barcelona. 1979 I. TERRADAS SABORITLa qüestió de les colònies industrials. Centre d'Estudis del Bages. Manresa.1994. R. SERRA. Les colonies textils a Catalunay, Manresa Angle Editorial, 2000. CLOTET, D. I SERRA, R. 'Els pisos', a Histories del riu. El llegat de les olònies, Regio7, 2005, p.59-60 VV.AA. (1994). Inventaridel Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. CABANA, Francesc (2006): La saga dels cotoners catalans, Barna, Ed. Proa VV.AA. (2010). Colònies Industrials, Catàleg de l'Exposició Colònies Industrials, Museu d'Història de Catalunya/ Col·legi de Periodistes de Catalunya, Barcelona TEIXIDOR, E. I SERRA,R.(2010). Vida de colònia. Les colònies tèxtils a Catalunya, Angle Ed. | XIX-XX | La colònia es va construir a la riba dreta del riu i més concretament en un dels seus meandres més singulars que ha permés al llarg de més de 140 anys el seu aprofitament com a amplia i fructífera zona d'horta. A la zona central d'aquets espai pla s'hi asenta la colónia obrera (habitatges i serveis) a redós de la qual s'esten l'ampli espai industrial. Fora del nucli central, al peu de la carretera d'accès s'hi ha construit recentment lazona esportiva (tenis, futbol sala, frontó i basquet). Els carrers, convertits recentment en illa devianants, formen una reticula ordenada i s'obren forman tres places: la del mercat, la de l'Església i la del Teatre on es concentren els edificis d'oci, el quel i dona nom i que durant molts anys fou també cinema, el cafè, la biblioteca, i els esapis de l'antiga escola, onvertits en locals socials de l'Associaicó de Veïns, colla gegantera, grup de Joves, La Llar d'Avis i la biblioteca convertida en centre de noves tecnologies. A diferencia d'altres colònies, en l'Ametlla mai va haver muralla, aquesta va ser substituïda per un canal que envolta el conjunt, i l'aïllament estava garantit degut a la llunyania de la carretera i el ferrocarril. La població de l'Ametlla de Merola no arriba als 400 habitants que mantenen actiu un extens programa de festes iactivitats, algunes més que centenaries; la seva Associaicó de Veïns ha fet possible la recuperació del nucli urbà i el manteniment de la identitat i l'activitat cultural. | 08175-154 | 08736- L'Ametlla de Merola | L'Ametlla de Merola és un nucli d'uns 300 habitants situat a la vessant meridional de la comarca del Berguedà. L'origen de l'Ametlla és remunta a l'any 1832 , al molí d'en Josep Comas i Ametlla, amb una petita fàbrica de màqui nes de cardar. L'any 1873, la fàbrica es va completar. Es va construir el canal i el Carrer Vell. En aquells moments hi ha 90 pisos i la 'Casa de les Noies' amb cabuda per a 150 persones, menjador, cuina i dormitoris. A la Colònia hi treballen 500 persones. Es construeix l'església entre el 1875-1882, els nens tenen un mestre , i així l'amo va convertint el que era una zona verge en un poble com a tal, dotat de serveis (botiga, teatre, cafè...) fins als nostres díes. Tota la colònia s'anirà construint paulatinament a partir de l'any 1880, sent el carrer Montserrat l'ultim a fer-se l'any 1928.L'any 1854 en Josep Comas i Ametlla ven el molí a un empresari de Balsareny, en Francesc Sunyer i Enric. La mort d'aquest abans d'enllestir el projecte féu que en Pere Cruells, el seu marmessor, acabés construint una fàbrica de filar i teixir. Però no fou fins l'any 1864, quan en Mateu Serra i Tauran, comprà els terrenys i la fàbrica a en Pere Cruells. Inicià l'ampliació de la mateixa i la construcció del Carrer Vell, sent l'any 1870 quan la fàbrica comença a funcionar, i quan, davant els esdeveniments econòmics i socials d'Europa comença a fer-se realitat el futur d'aquell lloc, la Colònia. Aquella incipient activitat económica coincideix en l'època que el tèxtil arrencava a Catalunya. | 41.9079100,1.8833400 | 407387 | 4640155 | 08175 | Puig-reig | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78856-foto-08175-154-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78856-foto-08175-154-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78856-foto-08175-154-3.jpg | Inexistent | Popular|Historicista|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | La colònia de l'Ametlla de Merola està regulada pel 'Pla director urbanístic de les colònies industrials del Llobregat'; els plans directors urbanístics son un instrument de planejament urbanístic general definit a l' article 56 del Text Refós de la Llei d'urbanisme, aprovat pel Decret legislatiu 1/2005 de 26 de juliol. Els Plans directors urbanístics estableixen directrius, normes i recomanacions per l'ordenació urbanística del territori. Els plans estableixen determinacions que han de ser respectades per les actuacions de desenvolupament territorial, especialment pel planejament urbanístic general municipal, relatives al tractament del sòl no urbanitzable i protecció del patrimoni territorial, a les infraestructures de mobilitat i a l' ordenació dels assentaments i activitats econòmiques. Comprèn els municipis d'Avià, Balsareny, Berga, Casserres, Gaià, Gironella, Navàs, Olvan i Puig-reig. (EDICTE de 27 de juliol de 2007, sobre una resolució del conseller de Política Territorial i Obres Públiques referent a diversos municipis de les comarques del Bages i del Berguedà. (DOGC núm. 4940 publicat el 03/08/2007). | 119|116|98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||
| 78857 | Viaducte de Cal Vidal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viaducte-de-cal-vidal | PARDO, J. (1990): 'L'Eix del Llobregat, de cul-de-sac a autopista internacional', dins de 'Espais: revista del Departament de Política Territorial i Obres Públiques Barcelona núm. 24, p. 4-11. VV.AA. (1994). L'Eix del Llobregat i el Túnel del Cadí 10 anys després, S.T. de Gestió i Evolució del Paisatge de la Universitat de Barcelona, Barcelona, Tunel del Cadí, C.E.S.A. COSTA, A. (2006). 'Els ponts i viaductes que s'estan construint quedaran ben integrats en el territori. Entrevista a Jordi Solanes, director tecnic de les obres de desdoblarnent de I'eix del Llobregat de Puig-reig a Berga', a L'EROL 89, p. 34. LACUESTA, R., GONZALEZ TORAN, X (2008). Ponts de la província de Barcelona. Comunicacions y paisatge, Barcelona, p. 60-61 | XXI | La conservació està adjudicadaa, per un perídoe de 33 anys des de 2007 a CEDINSA. | El viaducte de Puig-reig Sud o de Cal Vidal és un gran pont de formigó, té una llargada de 112 metres i 23 metres d'alçada i permet salvar el riu Llobregat en aquets punt de cal Vidal. Cedinsa Concessionària SA, és una societat que es va constituir l'any 2003 per a la licitació de concessions i l'explotació d'aquestes en cas de ser adjudicataris. Cedinsa EIX LLOBREGAT té, per 33 anys, la concessió mitjançant el procés de construcció i explotació mitjançant 'peatge al'ombra' del tram d'autovia entre Puig-Reig i Berga, per a la Generalitat de Catalunya. Es construeix de Puig-Reig a Berga, 20 km. aproximadament, i s'explota de Manresa a Berga, 40 km. aproximadament. En explotació des de desembre de 2007 | 08175-155 | km.79,2 de la C-16/E9 Eix del Llobregat al seu pas per Cal Vidal l | L'autopista E-9 i l' Autovia C-16, també anomenada 'Eix del Llobregat' és una via d'accés a França i al Pirineu. Té una longitud de 154 km aproximadament. Els primers 56 km són d'autopista de peatge (Barcelona-Manresa nord), des del km 56 fins al km 97 (41 km) són d'autovia (Manresa nord-Berga sud); en els 57 km darrers és una via ràpida. En aquests últims (57 km) s'estudia el desdoblament que es perllongaria cap a Tolosa de Llenguadoc a partir de la frontera amb França s'anomenarà A66 i, possiblement, fins a París com a autovia. Des del km 124 fins al 129 hi ha el Túnel del Cadí, que data de 1984 i és de peatge. La C-16 és un important eix vertebrador mar-muntanya que comunica l'àrea metropolitana de Barcelona, el Bages, el Berguedà i, mitjançant el túnel del Cadí, la Cerdanya. Es considera un important eix de comunicació entre Barcelona, Tolosa de Llenguadoc i París, i forma part d'una de les principals vies de comunicació europees (E-9) entre les costes mediterrània i atlàntica. Per tal de potenciar aquest eix, el Departament de Política Territorial i Obres Públiques (DPTOP) va decidir desdoblar una bona part de l'eix del Llobregat amb un sistema de finançament de peatge a l'ombra. La inversió final s'esperava que fos d'uns 815 MEUR, un pressupost superior a l'inicial però que va augmentar a causa dels canvis de traçat que es van aplicar posteriorment i que adequaven el nou recorregut a la C-16, ja existent. | 41.9524300,1.8837200 | 407483 | 4645097 | 2002-08 | 08175 | Puig-reig | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78857-foto-08175-155-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | A. Costaguda, J. Solanes i C. Losertales. | 98 | 49 | 1.5 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||
| 78861 | La Serra de Cap de Costa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-serra-de-cap-de-costa | GALERA, S., OLLER, J., RIERA, M.A. , SERRA, R. (1986). Els Hospitalers al Berguedà a l'època moderna, L'EROL núm, 15. SERRA, R. (1982). Aproximació a la història de Puig-reig, Manresa Francesc SERRA: 'La Serra de Capdecosta: genealogia d'una família berguedana', a L'EROL núm. 80, Berga 2004. VV.AA. (1994). Inventaridel Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. SERRA, R (2010). La masia de la Serra de Cap de Costa; apunts històrics (inèdit) http://ca.wikipedia.org/wiki/La_Serra_de_Cap_de_Costa | XIII-XIX | Masia de grans dimensions, situada a l'extrem de l'altiplà que forma la serra anomenada precisament de Cap de Costa. Consta de diverses edificacions independents: casa dels amos, casa dels masovers, església i diversos coberts. El cos principal és de planta més o menys rectangular, amb un cos sortint a la façana nord que forma angle recte amb l'era de la casa, feta amb lloses. La part més antiga és al costat sud-est i posteriorment fou ampliada amb un cos que mira cap a la vall, al sud-oest, amb una galeria formada per quatre arcs al pis superior. La construcció és feta a base de murs de maçoneria de pedra carejada i cantoneres de carreus. La coberta és de teula àrab a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada al nord, amb ràfec de dues filades mixtes. Les obertures, de distribució molt irregular, son resoltes amb llindes, brancals i escopidors de pedra. A la façana sud hi ha un llarg balcó amb barana metàl·lica que s'estén a tota la planta pis. L'accés a la masia és fa mitjançant dues portes al nord: una principal d'arc de mig punt de dovelles i l'altra amb llinda de pedra. A la façana nord hi ha un cobert amb un gran portal d'arc de mig punt. És l'última construcció adossada a la masia (de l'any 1872 segons una inscripció). Al nord hi ha la casa dels masovers: una construcció del segle XVIII força homogènia. La façana, orientada al sud-est, té portal adovellat i balcó amb baranes. Consta de planta baixa més pis i sotacoberta, i té annexats un cobert amb grans arcades que servia de corral i, a llevant, l'antiga pallissa. Aquesta construcció és anterior a la masoveria ja que, en el seu interior, presenta unes grans arcades actualment tapiades. En una situació intermèdia hi ha la construcció de l'església, de principis del segle XIX. A la façana sud de l'església hi ha un mur fet l'any 1915 amb un portal que tancava el recinte. Antigament per aquest portal sortia el camí que anva cap a Puig-reig. Al nord-oest del recinte hi ha altres coberts independents i una tina. | 08175-159 | La Serra de Cap de Costa | La masia de la Serra és documentada des del segle XIII com una de les propietats alodials del terme del castell de Puig-Reig que no va dependre mai dels Templers ni Hospitalers, senyors del terme casteller fins al segle XIX. La documentació del segle XV dóna testimoni de l'existència de la masia de la Serra de Cap de Costa. Els propietaris portaven el cognom Serra i es troben documentats des del final del segle XV. Al final del segle XVI adopten el cognom Serra de Cap de Costa o Capdecosta, i van participar activament en el desenvolupament de la vida econòmica del poble de Puig-Reig dutant tota l'època moderna i contemporània, tot i que al final del segle XVIII els propietaris del mas perden el cognom Serra a causa d'un casament de la pubilla. La prosperitat econòmica possibilità les successives ampliacions de la gran casa pairal: ampliacions a finals del segle XVII (llindes del 1670), construcció de la masoveria al segle XVIII i a principis del segle XIX (1815) es beneïa la capella. Durant el segle XVII i XVIII els hereus d'aquesta casa foren batlles dels Hospitalers i acumularen un gran patrimoni a Puig-Reig i al Solsonès. Entre d'altres, l'heretat va arribar a posseïr els masos de Vila-rasa, les Comes, la Quar (al terme de La Quar) o el mas Obradors (a Navàs). Ja al segle XX aquest patrimoni es va anar perdent, a l'època en què Josep Vilanova i Corominas (avi dels actuals propietaris) va muntar una serradora i una farinera a Puig-reig i els negocis van ocasionar importants pèrdues. El primer amo de la Serra de Cap de Costa que ja signa amb el nom complert és Jaume, que mort el 1610. Els fills de Jaume, i de la seva esposa Joana, es fan dir i signen com a Joan Serra de Cap de Costa, pagès, Pere i Jaume, àlies Fontfilmera per què es va casar amb Àngela Sala filla de Gaspar Sala, hereu i amo de Fontfilmera. És un altre cas doncs d'afegir un re3nom al cognom per evitar confusions. El cognom Serra de Capdecosta es va perdre com a tal a finals del s. XVIII quan va morir l'últim hereu, Joan, deixant a la seva filla i pubilla Rosa el mas i totes les propietats. A partir d'aleshores diferents pubilles i els seus respectius marits, van aportar diferents cognoms, primer Corominas, i després Vilanova, però la masia es continuà anomenant de la mateixa manera, nom que es conserva fins a l'actualitat. La documentació conservada per la família, i mes concretament els testaments i els capítols matrimonials són els que han fet possible reconstruir l'arbre familiar d'una manera completa des del s. XVI fins a l'actualitat, un arbre que comença amb Pere Joan Serra, documentat en 1497 i el 1553, i que s'allarga més de 15 generacions. El primer tret rellevant es el fet de que la família va perdre el cognom de Serra a finals del segle XVIII, fruit de la successió de dues pubilles (Jaume Serra de Capdecosta (?-1610), Joan Serra de Capdecosta (?-1637), Francesc Serra de Capdecosta, Joan Serra de Capdecosta i Sabés (1679-1739), Ramon Serra de Capdecosta i Sabés (1687-1769), Joan Serra de Capdecosta i Canudas (1748-1819), Rosa Serra de Capdecosta i Salipota (1774-?), Maria Antònia Coromines i Serra de Capdecosta), però la casa va mantenir, com hem explicat, el seu nom. | 41.9810800,1.8732700 | 406659 | 4648289 | 08175 | Puig-reig | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78861-foto-08175-159-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78861-foto-08175-159-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78861-foto-08175-159-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | Inscripció a la llinda d'un portal del recinte de la masoveria: 1690. Dovella de l'arc del cobert adossat a la masia: 1872.La masia conserva l'arxiu familiar i un interessant fons bibliogràfic | 119|98|94|85 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||
| 78863 | Immaculada de la Serra de Cap de Costa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/immaculada-de-la-serra-de-cap-de-costa | GALERA, S., OLLER, J., RIERA, M.A. , SERRA, R. (1986). Els Hospitalers al Berguedà a l'època moderna, L'EROL núm, 15. VV.AA. (1994). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. | XIX | Capella situada dins el recinte de la masia de Serra de Cap de Costa. És una construcció d'una sola nau construïda a principis del segle XIX. La façana principal és orientada a sud-est i està precedida per una escallinata. Presenta una porta resolta amb llinda de pedra flanquejada per dues lesenes o pilars amb arquitrau, més un timpà arcuat d'estil barroc. Dins d'aquest timpà hi ha un escut i, al damunt, un òcul de doble esqueixada. A l'esquerra d'aquest hi ha un rellotge de sol. Els murs són de pedres carejades semiarrebossades i, a les cantoneres es veuen carreus de majors dimensions. La coberta, a dues aigües, és de teula àrab. L'interior de la nau, que té un petit cor, és coberta amb volta mixta. | 08175-161 | La Serra de Cap de Costa | Les dates de dues inscripcions indiquen que la capella fou construïda l'any 1816. Segons sembla, per un capellà fill de la casa. | 41.9813300,1.8733900 | 406669 | 4648317 | 1816 | 08175 | Puig-reig | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78863-foto-08175-161-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78863-foto-08175-161-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78863-foto-08175-161-3.jpg | Inexistent | Neoclàssic|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-01-30 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | Inscripció a la llinda del portal: MDCCCXVI TERRIBILIS EST LOCUS ISTE HIC DOMUS DEI EST ET PORTA CELI: VOCATURAULADEILlinda a l'interior de la nau: 1816 | 99|98|119 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||
| 78976 | La Farinera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-farinera-5 | SERRA, Rosa (1982). Aproximació a la historia de Puig-reig, Manresa SERRA, Rosa. Puig-reig 1906-2006 (2006). Fotografies, Àmbit de Recerques del Berguedà. Historia Gràfica. AADD. (2011). Pla d'ordenació urbanística municipal. Catàleg de masies i cases rurals. Ajuntament de Puig-reig. Fitxa b. 45 | XX | És un edifici de planta rectangular en testera alineat al carrer de l'Estació de planta baixa més dos planta pis. Els murs exteriors són amb acabat arrebossat; té una tribuna a la planta pis 1 de la façana del carrer i un jardí. Adossat a l'habitatge hi ha la instal·lació industrial, un edifici de planta rectangular que encara acull la maquinària de la farinera instal·lada als anys quaranta del s. XX. | 08175-202 | Carrer de l'Estació 5, 08692-Puig-reig | El poble va créixer espectacularment, a finals del s.XIX, gràcies a la nova activitat econòmica vinculada al tèxtil; varen proliferar els serveis i el nou nucli urbà va començar a créixer a partir de la plaça de la Creu. Es formà un poble allargassat, paral·lel al Llobregat i a la carretera, amb gent procedent de l'Alt Berguedà i de les zones rurals veïnes del Baix Berguedà, al mateix temps que els propietaris de les fàbriques creaven les seves colònies. El poble es va convertir en un nucli de serveis de la mà de comerciants i gent d'oficis que va aprofitar l'oportunitat que oferia el creixement industrial i urbanístic de les colònies. La família Caus va construir la casa i ña farinera durant els anys quaranta, amb l'objectiu d'optimitzar les sevesexcplotacions agráries de cereals en uns anys en que la farina estava recionada per l'Estat. | 41.9686000,1.8797700 | 407179 | 4646897 | 1944 | 08175 | Puig-reig | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78976-foto-08175-202-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78976-foto-08175-202-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78976-foto-08175-202-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | 119|98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||
| 78979 | Casa Carrer del Serrat s/n | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-carrer-del-serrat-sn | SERRA, Rosa (1982). Aproximació a la historia de Puig-reig, Manresa SERRA, Rosa. Puig-reig 1906-2006 (2006). Fotografies, Àmbit de Recerques del Berguedà. Historia Gràfica. AADD. (2011). Pla d'ordenació urbanística municipal. Catàleg de masies i cases rurals. Ajuntament de Puig-reig. Fitxa b. 49 | XX | És un edifici de planta irregular alineat al carrer El Serrat i a un passatge amb escales; reprodueix el model de masia, amb una planta baixa i planta pis, coberta a dues vessants i amb el carener perpendicular a la façana, orientada a migdia. Els murs exteriors són amb acabat arrebossat . Els tancaments són alineats a tota la façana principal, excepte el ràfec de totxo vist de la coberta. | 08175-205 | Barri de El Serrat | El poble va créixer espectacularment, a finals del s.XIX, gràcies a la nova activitat econòmica vinculada al tèxtil; varen proliferar els serveis i el nou nucli urbà va començar a créixer a partir de la plaça de la Creu. Es formà un poble allargassat, paral·lel al Llobregat i a la carretera, amb gent procedent de l'Alt Berguedà i de les zones rurals veïnes del Baix Berguedà, al mateix temps que els propietaris de les fàbriques creaven les seves colònies. El poble es va convertir en un nucli de serveis de la mà de comerciants i gent d'oficis que va aprofitar l'oportunitat que oferia el creixement industrial i urbanístic de les colònies. | 41.9752900,1.8791100 | 407134 | 4647640 | 1900 | 08175 | Puig-reig | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | 119 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||
| 78996 | Colònia Pons o Cal Pons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colonia-pons-o-cal-pons | SERRA, Rosa (1982). Aproximació a la historia de Puig-reig, Manresa R.SERRA i R.VILADES (1987): La colònia Pons de Puig-reig (1875-1987), Berga, Ambit de Recerques del Berguedà R.VILADES i R.SERRA (2005): La colònia Pons (Puig-reig), a L'Erol, Núm.: 86-87 150 anys de colònies industrials SERRA, R. (2000) Les colònies tèxtils de Catalunya, Manresa Angle Ediorial, 2000. VV.AA. (1994). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. VV.AA. (2010). Colònies Industrials, Catàleg de l'Exposició Colònies Industrials, Museu d'Història de Catalunya/ Col·legi de Periodistes de Catalunya, Barcelona ALGUE, J. (2007), Una visita reial: el viatge d'Alfons XIII a la conca del Llobregat L'EROL núm. 95, p.18-21 | XIX-XX | Els terrenys que ocupa la colònia Pons formaven part d'unes quantes finques- cal Garrigal i la Prada- en un punt de fort desnivell que, al llarg del període compres entre 1875 i 1900, s'anà terraplenant a mesura que es construïen els edificis més emblemàtics de la colònia, situats tot al nivell superior i que conformen el conjunt de l'església, el convent i les escoles, les torres del director i dels amos, i el jardí i el bosquet. La zona industrial, amb la fàbrica de 15.000 me i els edificis annexos estan a tocar del riu, amb la resclosa i el canal. A un segon nivell, una mica més enlairats es situen els habitatges dels treballadors i el nucli de servis bàsics - la fonda, la botiga, el cafè i la barberia- concentrats a la Plaça del Sol. Els carrer d'Orient destaca per la llargada i la disposició del habitatges distribuïts en 16 escales amb sis pisos a cadascuna. El primer creixement de la colònia es produí als anys cinquanta del s. XX i excepcionalment va tenir lloc fora dels límits de la finca, formant el barri de les Abelles que uneix la colònia Pons amb Puig-reig, i que és fruit de la iniciativa privada i de la construcció impulsada pels propietaris de cal Pons que construeixen blocs d'habitatges al Carrer Bonavista. La muralla, que definia els límits i tancava la propietat amb cinc portals, es va mantenir fins els anys de la República. Un element vinculat estretament a cal Pons es l'Estació de Puig-reig que fou construïda per la companyia ferroviària de la qual l'amo de cal Pons n'era un dels principals accionistes. El conjunt de la colònia en construcció fou envoltat per una muralla d'uns dos metres d'alçada que tenia tres portals i dues portes. Els porters i el 'sereno' vigilaven que cap treballador entrés o sortís del perímetre de la colònia més tard de les 8 o les 9 del vespre (depenent de l'època de l'any). Aquesta muralla fou enderrocada durant la Guerra Civil i ja no es reconstruí. | 08175-222 | Colònia Pons, 08692-Puig-reig | L'impulsor de Cal Pons -una de les colònies industrials més interessants de Catalunya a nivell urbanístic i arquitectònic- fou Josep Pons i Enrich, nascut a Manresa l'any 1811, descendent d'una família manresana vinculada a la indústria de la seda durant el segle XVIII. Josep Pons esdevingué, a partir de mitjan segle XIX, un important industrial cotoner que fou, també, polític, fundador de la Caixa de Manresa i promotor del ferrocarril de Manresa a Berga. Josep Pons, l'any 1875, comprà els terrenys de Cal Garrigal - que posteriorment amplià amb la compra de més terrenys de masies dels voltants- amb la intenció de construir-hi una colònia industrial. L'any següent obtingué el permís d'aprofitament industrial de l'aigua del riu Llobregat i seguidament féu construir la resclosa, el canal, la sala de turbines i la fàbrica, que s'inaugurà l'any 1880. Al costat de l'espai industrial es començaren a construir, també, els habitatges on haurien de viure els treballadors de Cal Pons. Aquests habitatges, construïts en dues etapes diferents (1875 i 1890), formen el carrer d'Orient, el més emblemàtic de la colònia. Els majordoms i els encarregats vivien en pisos annexos a la fàbrica, mentre que els habitatges del carrer de la Baixada i de la plaça del Centre, on hi havia la botiga, el cafè, la fonda, el forn de pa i altres serveis, foren ocupats per famílies vinculades als serveis de la colònia. Com la majoria de colònies del Berguedà, Cal Pons es mantingué a ple rendiment i plena de vida fins als anys seixanta. A partir de llavors les coses començaren a evolucionar ràpidament. La fàbrica seguí funcionant fins l'any 1992, però a partir dels anys setanta, i especialment durant els vuitanta, els indicis de la crisi del sector tèxtil es feren sentir i el model de colònia també entrà en decadència: molta gent abandonà Cal Pons i els serveis anaren tancant. Amb el tancament de la fàbrica, el conjunt de la colònia - llevat de la turbina- fou embargat. Quan es posà a la venda - mitjançant subhasta pública, a finals dels anys noranta-, l'Ajuntament de Puig-reig adquirí bona part dels espais de la colònia. | 41.9663200,1.8860100 | 407693 | 4646637 | 08175 | Puig-reig | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78996-foto-08175-222-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78996-foto-08175-222-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/78996-foto-08175-222-3.jpg | Inexistent | Popular|Eclecticisme|Historicista|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | L'any 1995 la fàbrica va tancar portes i el 1997 l'ajuntament de Puig-reig va adquirir, en pública subhasta, una part de la finca iniciant un procés d'urbanització i parcel·laria on s'han construït nous habitatges. Des el 1999 l'edifici de les monges acull una de les seus del Consorci del Parc Fluvial del Llobregat, i des del 2008 l'església museitzada s'ha convertit en un centre d'interpretació de les colònies.La Colònia de Cal Pons està regulada pel 'Pla director urbanístic de les colònies industrials del Llobregat'; els plans directors urbanístics son un instrument de planejament urbanístic general definit a l' article 56 del Text Refós de la Llei d'urbanisme, aprovat pel Decret legislatiu 1/2005 de 26 de juliol. Els Plans directors urbanístics estableixen directrius, normes i recomanacions per l'ordenació urbanística del territori. Els plans estableixen determinacions que han de ser respectades per les actuacions de desenvolupament territorial, especialment pel planejament urbanístic general municipal, relatives al tractament del sòl no urbanitzable i protecció del patrimoni territorial, a les infraestructures de mobilitat i a l' ordenació dels assentaments i activitats econòmiques. Comprèn els municipis d'Avià, Balsareny, Berga, Casserres, Gaià, Gironella, Navàs, Olvan i Puig-reig. (EDICTE de 27 de juliol de 2007, sobre una resolució del conseller de Política Territorial i Obres Públiques referent a diversos municipis de les comarques del Bages i del Berguedà. (DOGC núm. 4940 publicat el 03/08/2007). | 119|102|116|98 | 46 | 1.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||
| 79005 | Fons d'Imatges de L'Associació de la Corrida | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-dimatges-de-lassociacio-de-la-corrida | Fitxes d'Etnografia i Folklore del Berguedà. Municipi Puig-reig. Àmbit de Recerques del Berguedà,1985. SERRA, R. Piñero, J. (2008): La Corrida, Festa de Sant Antoni a Puig-Reig, Puig-reig SERRA, R (2008). Fires, mercats i festes de bestiar de peu rodó. Una mirada històrica i antropològica, a L'EROL 97, Berga www.lacorrida.info www.puig-reig.cat | XX-XXI | Fons d'imatges de diferents formats, majorment digitals, relacionades amb la Festa de la Corrida i procedents de la cerca i documentació entre diferents persones del municipi. | 08175-231 | C/. Pau Casals 1, 08692-Puig-reig | Els orígens de la festa són incerts. Però en alguns documents del segle XIX ja en tenim referència i té un cert renom, ja que el segle XIX coincideix amb el moment en què la celebració dels Tres Tombs s'estén per moltes poblacions catalanes. La festa consistia en un passa carrer amb desfilada de cavalleries, presidida pels banderers i amb l'acompanyament de l'orquestra, una missa i la benedicció dels animals. Al migdia, abans de les dues el més esperat, la corrida, una cursa de cavalls, mules i ases. Era l'acte central de la festa, d'aquí que avui l'anomenem la festa La Corrida. La gent emplenava ambdós costats de la carretera en tot el trajecte. El guanyador tenia l'honor de ser el banderer. Un cop acabada la cursa es feia el joc de les cintes. Entre balcó i balcó es lligava una corda de la qual en penjaven unes cintes. Les cintes acabaven amb una anella i els diferents genets, tot passant al galop per sota, havien d'enfilar l'anella amb un bastó i emportar-se la cinta, cal destacar l'aspecte lúdic i humorístic del joc. La festa acabava amb els saraus, se'n feien dos, un a la tarda i un altre a la nit. La festa de la Corrida no era només un dia per retre homenatge a Sant Martí, sinó que era un dia en el qual molta gent de la contrada aprofitava per trobar-se i fer tractes. La festa passa per uns moments d'extraordinaria vitalitat i la Comissió ha impulsat la cerca de material relacionat amb la festa | 41.9740300,1.8789700 | 407121 | 4647501 | 08175 | Puig-reig | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/79005-foto-08175-231-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/79005-foto-08175-231-3.jpg | Inexistent | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | 55 | 3.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||||
| 79011 | Cal Polvorer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-polvorer | SERRA, Rosa (1982). Aproximació a la historia de Puig-reig, Manresa GALERA, S., OLLER, J., RIERA, M.A. , SERRA, R. (1986). Els Hospitalers al Berguedà a l'època moderna, L'EROL núm, 15. AADD. (2011). Pla d'ordenació urbanística municipal. Catàleg de masies i cases rurals. Ajuntament de Puig-reig. Fitxa. 1.16 | XVIII-XIX | Masia de dimensions mitjanes que ha conservat les característiques tradicionals. Consta d'una edificació, distribuïda en tres naus, amb planta baixa, més dues plantes pis i sotacoberta, aquesta última afegida en època posterior com testimonia un canvi de dimensions de les pedres de les façanes. Aquesta edificació principal té adossat un cos més baix al costat sud-est, de planta baixa més pis. A la cantonada nord hi ha un petit cos de pedra que ha estat transformat en una terrassa feta amb materials moderns. Els murs perimetrals són de pedra semiarrebossada, amb les cantores fetes de carreus escairats. Les cobertes són de teula àrab a dues vessants, i el carener paral·lel a la façana principal. Les obertures tenen tancament de fusta amb llindes i brancals de pedra. A la façana principal destaquen el portal d'entrada, adovellat, i una galeria amb dos arcs lleugerament rebaixats. Al costat de ponent té una gran cambra semisoterrada, amb volta de pedra, que era el femer. Al nord hi ha una renglera de coberts que tenen els fonaments i parets de pedra, alguns dels quals ampliats amb maó. | 08175-237 | Fonollet | Domini de l'Orde militar del Temple des del s. XIII, la casa era coneguda com a ca l'Obrador, i encara apareix amb aquesta denominació l'any 1892. Posteriorment, els propietaris es deien Graner, però al final del segle XIX ja s'esmenta la casa amb l'alias de 'cal Polvorer'. Des de fa uns cent anys la família que hi resideix són els Ferrer. | 41.9908200,1.8323700 | 403285 | 4649416 | 08175 | Puig-reig | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/79011-foto-08175-237-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/79011-foto-08175-237-2.jpg | Inexistent | Popular|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | Es conserven una trentena de documents referits a la casa. El més antic és de 1771 i la majoria són del segle XIX. El Catàleg de masies i cases rurals proposa la declaració de Bé d'Interès Local (BCIL) d'aquest element. | 119|94|98 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||
| 79020 | Noms populars de núvols, boires i vents | https://patrimonicultural.diba.cat/element/noms-populars-de-nuvols-boires-i-vents | ESTRUCH I SUBIRANA, Maria (2011). Els noms populars, de núvols, boiresi vents al Berguedà, Edicions Albí, Berga. Fitxes d'Etnografia i Folklore del Berguedà. Municipi Puig-reig. Àmbit de Recerques del Berguedà,1985. | - Núvols i boires: 'Quan les muntanyes de Montserrat porten barret, plou'; 'Bassetes al cel, pastetes a la terra', 'Boira gebradora', 'Boira pixanera', 'Boira ploranera', 'Broma baixa'. 'Broma tova', 'Calitja', 'Castelleres al Clot de la Miquela' o 'Clot de la noia tapat' o 'Forat de la Minyona', 'Castellera de la Mestressa de la Serra', 'La processó de núvols de Periques', 'Rojor al vespre, sol a la finestra; rojor al matí, la pluja ja es aquí'. - Altres: Gebre, gebrada, mullena; 'Per la Mare de Déu d'agost, a les 7 ja es fosc'. 'Aigua Senyor, que de vi ja en venen!', 'Al temps del Cu-Cut, al matí moli al vespre eixut', 'Bon vent t´'apreti!', 'llampega al cul de la Pellota', 'Llampega a marina, procura, llenya i farina', 'Març marçot, mata la vella al costat del foc, i la jove si pot'. 'Neu rodona , d'altra en dóna', 'Pel maig cada dia un raig', 'Pel juliol, ni dona ni cargol', 'Per sant Andreu, pluja o neu o fred molt greu'. - De tots els fenòmens meteorològics, el que feia més por era el de la secada, que perjudicava a tothom, pagesos i treballadors de les fàbriques per què el riu baixava sec. Si situació era extrema la parròquia preparava pregaries demanant la gràcia de la pluja; l'evidencia més extrema de secada la marcava el fet de treure els Sants Màrtirs de Serrateix. | 08175-246 | Puig-reig | Informadors i col·laboradores del treball de recerca sobre 'Els noms populars de núvols, boires i vents al Berguedà' del municipi de Puig-reig: Lluís Badià i Casafont (67 anys), Carme Busquets i Galera de cal Jep de Borbons (56 anys), M. Gràcia Dolla i Ccapellas de cal Timò (77 anys), Montserrat Campà i Solà de cal Prat (62 anys), Maria Gonfaus i Reig de cal SantGgelis (76 anys), Sònia Guitart i Soler del Serrat (74 anys), Faustí Horta i Santandreu del Cafè Nou /77anys), Miquel Planas Santandreu de cal Prat, nascut al Pla de Pinós de Merlès (77 anys), Rafael Rafart i Busquets de Borbons (68 anys), Maria Santasusanna i Puig de les Abelles (76 anys). Va fer d'enllaç mossèn Josep Solà i Casals. Les entrevistes es van fer entre el 25 de novembre de 2009 i el 17 e desembre de 2009. | 41.9740800,1.8789300 | 407117 | 4647506 | 08175 | Puig-reig | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | 61 | 4.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||||||
| 79022 | Murulls Vell o Morulls Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/murulls-vell-o-morulls-vell | AADD. (2011). Pla d'ordenació urbanística municipal. Catàleg de masies i cases rurals. Ajuntament de Puig-reig. Fitxa 1.12 | XIX-XX | Casa de pagès de dimensions mitjanes, que ha conservat la volumetria i el sistema constructiu tradicional de maçoneria. L'edifici principal és de planta quadrada i consta de planta baixa més dos pisos, amb una ampliació recent al costat est feta de maó. L'edifici és fet amb murs de pedra semiarrebossats i té coberta de teula àrab a dues vessants. Les llindes a totes les obertures són fetes de maó. Destaca a la façana principal el portal d'entrada, d'arc rebaixat i, a la planta segona, una galeria triforada d'arcs de mig punt fets de rajol pla amb barana d'obra calada. Al costat de ponent hi ha un cobert de maó, de construcció recent, que s'aixeca al lloc on hi havia la primitiva casa. Al costat de llevant hi ha un altre cobert de pedra. | 08175-248 | Murulls | Alguns investigadors pensen que el jaciment altmedieval localitzat prop de cal Lluent podria ser el primitiu emplaçament d'una possible 'Maurilios' (Morulls). Pel que fa a la casa de Morulls, la construcció originària estava situada al lloc on actualment hi ha el cobert de ponent. Segons la inscripció d'un llinda (de l'any 1755) es tractava d'una construcció del segle XVIII, i constava de planta baixa més un pis. La casa era propietat de la Serra de Cap de Costa. Més endavant va ser propietat de Maria Collell. L'actual edifici sembla que es construí l'any 1919, segons una inscripció pintada a l'arc del portal, que actualment ja no és visible. La família tenia dos germans, els quals eren propietaris també de cal Bonhome. Poc abans de 1936 van vendre's cal Bonhome i construïren, a poca distància, la Casa Nova de Morulls. Després de la Guerra Civil l'oncle de l'actual propietari va adquirir la casa vella de Morulls. Més recentment, la casa primitiva, que ja es trobava en estat de ruïna, fou enderrocada per construir-hi el cobert actual. | 41.9957400,1.8702500 | 406430 | 4649921 | 1919 | 08175 | Puig-reig | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/79022-foto-08175-248-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/79022-foto-08175-248-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/79022-foto-08175-248-3.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||
| 79034 | Farriols | https://patrimonicultural.diba.cat/element/farriols | AADD. (2011). Pla d'ordenació urbanística municipal. Catàleg de masies i cases rurals. Ajuntament de Puig-reig. Fitxa 3.09 GALERA, S., OLLER, J., RIERA, M.A. , SERRA, R. (1986). Els Hospitalers al Berguedà a l'època moderna, L'EROL núm, 15. SERRA, Rosa; MIRALDA, Jordi (1990). Merola, un poble. Associació Cultural Esplai; Comissió Caminada Popular, p. 25, 30. SERRA, Rosa. Aproximació a la historia de Puig-reig, Manresa 1982 VV.AA. (1994). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà, Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. | XV-XVIII | Façana, tancaments i coberta en estat precari. Actualment en procés de rehabilitació. | Masia de grans dimensions, formada per tres cossos, que respon a la tipologia anomenada per Danés “estructura clàssica” i, segons una terminologia més recent, a la masia de tipus consolidat. Té planta rectangular, que ocupa una superfície molt àmplia. Els murs són fets amb carreus regulars i de bona qualitat a la façana principal i nord (tot i que amb successives reparacions), i de pedra carejada i carreus a les cantoneres. A la resta de les façanes hi ha trams fets de tapia. La façana nord s'està restaurant i s'ha obrat en part de nou amb maó. A la façana principal destaca el portal d'entrada amb arc de mig punt adovellat. Les obertures són fetes amb brancalls i llindes de pedra. Algunes encara mantenen l'escopidor. Es pot observar l'ampliació de l'edifici, a la part sud, pel canvi de materials. Té una petita construcció adossada a la façana sud i un interessant pou circular adossat a l'angle nord-est. A la zona sud-est té alguns coberts i un petit clos. Uns metres al nord s'aixeca una construcció força gran que servia com a pallissa, amb una era enrajolada a la part posterior. | 08175-260 | El Soler de Jaumàs | El topònim 'Farriolenchs' apareix esmentat en la documentació del s. X, com un enclavament al peu de la 'Strata Cardonensis'; el mas actual es documentat des del s. XV (1441) i en el fogatge de 1553 s'esmenta a 'Ramon ala Mas Farriols'. La casa fou ampliada el 1596 pel mestre d'obres i picapedrer Joan Graner, de la parròquia de Sant Pau de Casserres, i el seu ajudant Màrius Llandres de la parròquia de Sant Martí de Puig-reig, obres que també van comportar la construccicó del celler, l'estable, el gañiner i l'era, a més de refer cambres, finestres i portes. Annexionat al mas del Soler de Jaumàs a finals del s. XVII, fruit del matrimoni entre l'hereu del Soler i la pubilla de Farriols; el fill d'ambós, Jaume Corominas i Farriols, ja figura com a amo de Farriols el 1699. | 41.9600000,1.8664900 | 406066 | 4645956 | 08175 | Puig-reig | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/79034-foto-08175-260-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/79034-foto-08175-260-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/79034-foto-08175-260-3.jpg | Legal | Popular|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | Inscripcions en llindes: 1441 i 1489Llinda de la pallissa: 1733 SAO (il·legible)El Catàleg de masies i cases rurals proposa la declaració de Bé d'Interès Local (BCIL) d'aquest element. | 119|94|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||
| 79049 | Casa Vella del Bardaix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-vella-del-bardaix | AADD. (2011). Pla d'ordenació urbanística municipal. Catàleg de masies i cases rurals. Ajuntament de Puig-reig. Fitxa 4.08 SERRA, Rosa. Aproximació a la historia de Puig-reig, Manresa 1982 | XVIII-XIX | Casa de pagès que manté l'estructura de murs de pedra i algunes obertures originals, així com alguns dels espais interiors. L'edifici és de planta rectangular amb dues ampliacions als costats (la de la banda nord-oest corresponia a un estable per a vaques). Antigament la casa era més baixa i el 1952 es sobrealçà per adequar-hi un segon pis. La coberta és a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada al sud-oest. Els murs de l'edifici principal són de maçoneria arrebossats i pintats, i a la façana posterior manté la pedra vista. Les obertures de la planta pis són petites i rectangulars, la resta de les obertures són més grans i irregulars. L'interior, especialment els baixos, conserven l'estructura originària, amb diverses voltes de pedra i també una tina. A la part de llevant té una llarga construcció amb diferents coberts, algun dels quals adaptat com a vivenda. | 08175-275 | La Cortada | La casa devia construir-se entorn de 1787: any que marca una inscripció moderna en una llinda i moment també en què comencen els documents de l'arxiu particular. El fundador es deia Abjutori Farràs i venia de la Caseta Negra, vora cal Pallot. Les terres eren propietat de la masia de la Cortada, i els habitants de la casa n'eren parcers. El cognom Farràs es va perdre pel de Santmiquel. En un principi era una casa molt modesta. A la segona meitat del segle XIX Josep Santmiquel, un home amb molta empenta, va engrandir la casa. Posteriorment el cognom dels propietaris ha canviat a Vendrell i Gasòliba. El nom de Bardaix és el mot de l'home que primitivament menava aquestes terres, originari d'Espinalvet. | 41.9602200,1.8935600 | 408310 | 4645951 | 08175 | Puig-reig | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/79049-foto-08175-275-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/79049-foto-08175-275-3.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | Inscripció a la llinda del portal d'entrada: 1787Conserva l'arxiu particular amb una desena de documents familiars des de 1788 | 119 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||
| 79052 | Fons de la Cor La Unió | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-de-la-cor-la-unio | <p>PUIG, Francesc (2007). 'Vuitanta anys de La Societat Coral La Unió de Puig-reig', a L'EROL núm. 95, Berga PUIG, Francesc (2007). 'La Societat Coral La Unió de Puig-reig', Puig-reig</p> | XX | <p>Recull de partitures i diferents materials editats en relació a l'activitat dels trenta últims anys del Cor La Unió, relacionats directament amb la persona del mestre Mateu Cardona. A ell es deu el repertori i altre material, basat en la música popular, com sardanes, havaneres o maixurques i valsets amb acompanyament musical, que els va donar molt bon resultat, tant per ser cantades per les caramelles com per actuar en un concert. El 1990 el mestre Cardona es va retirar, el seu successor, Joan Serra, va seguir una línia més polifònica, gràcies a la incorporació d'un bon nombre de noies, procedents de la coral infantil de la població, que van fer possible la continuïtat del cor fins l'any 2002.</p> | 08175-278 | Plaça Nova s/n, 08692-Puig-reig | <p>la fundació del Cor La Unió va tenir lloc el 1927, data que figura en l'antic estendard que encara es conserva i que és testimoni de la història d'aquesta coral que forma part de la Federació de Cors de Clavé. L'activitat de La Unió durant molts anys se centrava en les caramelles de Pasqua i alguna sortida en algun poble de la comarca per tal de participar en les trobades de cors de Clavé. Gairebé tots els pobles del Llobregat, des de Berga fins a Sant Vicenç de Castellet, tenien i encara tenen algun cor d'aquesta federació. Les activitats més destacades en el calendari anual de La Unió eren la trobada de Cors de Clavé que organitzaven per la Festa de St. Antoni Abat, les caramelles, i, últimament, durant 12 anys, el concert de Nadal, a més de la seva participació en trobades de cors en altres poblacions. Una fet important de la història del Cor La Unió fou la troballa de l'antic estendard, que durant la guerra civil va restar amagat al Centre Catòlic. Uns nens que jugaven el van rescatar de l'amagatall i temps més tard, l'any 1957, es va produir la refundació de l'entitat amb nous estatuts i una junta que li va donar un major impuls. D'altra banda, fins la dècada dels anys 60 els Cors d'en Clavé van ser cors d'homes. A La Unió va ser a finals dels 60 quan es van incorporar veus femenines, donant una sonoritat diferent als cants i convertint-la en cor mixt. També cal fer esment de la celebració dels 50 anys de la seva fundació l'any 1977, amb l'estrena d'un nou estendard i la commemoració dels 30 anys dels nous estatuts. L'últim acte més rellevant va ser la festa de reconeixement i homenatge al mestre Mateu Cardona quan aquest es va retirar, l'any 1990. Els directors que recorden els cantaires més veterans del cor són de finals dels anys 40 i dècada dels anys 60: podem esmentar el mestre Pintó de cal 'Titus' de Puig-reig, el mestre Conangla de l'Ametlla de Merola, i en Josep Codina 'el bessó' de cal Bassacs. Després d'aquest període ja s'incorporà el mestre Mateu Cardona, que es va fer càrrec de la direcció de La Unió fins el 1990. L'últim director del cor va ser el Joan Serra, després d'haver-ne estat l'acordionista des de molt jovenet.</p> | 41.9737000,1.8788400 | 407109 | 4647464 | 08175 | Puig-reig | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | Societat Coral La Unió de Puigreig va reunir un bon nombre d'excantaires per commemorar que el 2007 es van complir 80 anys de la fundació de l'entitat i l'homenatge al seu penuúltim director, el mestre Mateu Cardona. | 56 | 3.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||||
| 79059 | Casa Nova de la Cortada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-nova-de-la-cortada | AADD. (2011). Pla d'ordenació urbanística municipal. Catàleg de masies i cases rurals. Ajuntament de Puig-reig. Fitxa 4.11 SERRA, Rosa. Aproximació a la historia de Puig-reig, Manresa 1982 | XVIII-XIX | Casa de pagès força gran, que ha conservat bé la tipologia constructiva tradicional. És una edificació molt homogènia de planta rectangular distribuïda en tres naus. Els murs són de maçoneria i carreus a les cantoneres. Les obertures de la planta baixa estan formades per llindes i brancals de pedra, però la majoria son d'arc rebaixat de rajol pla. A la façana principal destaca el portal d'entrada un arc rebaixat de pedra i, al damunt d'aquest, dues balconades amb baranes metàl·liques, una de les quals reformada d'una anterior galeria amb arc de mig punt. La coberta és nova, feta amb teula àrab a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal, orientada al sud. Disposa de un cobert afegit al costat oest i tres construccions al voltant, una d'aquestes en estat de ruïna. Uns 80 m en direcció nord-est hi ha una gran bassa amb un molí de vent que permetia emmgatzemar l'aigua des de la riera. El mur principal de la bassa és fet amb grossos carreus irregulars i compta amb tres contraforts. El molí, sobre una estructura amb base de formigó, podria ser de mitjan segle XX. | 08175-285 | La Cortada o La Cortada dels Llucs | Aquesta casa és una construcció probablement de finals del segles XVIII o començaments del XIX, i com tantes altres construccions d'aquets període, és una masoveria bastida en un moment de properitat i d'expansió dels conreus cerealístis i molt especialment de la vinya. La masia de la Cortada, com també van fer El Soler de Jaumàs, L'Alsina de Merola, El Lladó, o La Serra de Cap de Costa, van impulsar la construcciçó de masies i l'establiment de masovers. | 41.9474800,1.8889100 | 407906 | 4644542 | 08175 | Puig-reig | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/79059-foto-08175-285-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/79059-foto-08175-285-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08175/79059-foto-08175-285-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-30 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | El Catàleg de masies i cases rurals proposa la declaració de Bé d'Interès Local (BCIL) d'aquest element. | 94|98|119 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||
| 79133 | Font Lluny | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-lluny | http://www.parcfluvial.com (Camí de les Fonts de Cal Marçal). | XX | La Font Lluny, situada prop de Cal Marçal i del riu Llobregat, destaca per que raja sota una gran paret de pedra, recollin les escurrialles de l'aigua del punt ombrívol on es troba. | 08175-359 | Cal Marçal | Vinculada a les persones que viuen a cal Marçal | 41.9534300,1.8808200 | 407244 | 4645211 | 08175 | Puig-reig | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2023-01-30 00:00:00 | Rosa Serra Rotés i Jordi Piñero | Forma part de la Ruta les les Fonts, senyalitzada pel Consorci del Parc Fluvial del Llobregat amb la col·laboració de l'Associaicó de Veïns de Cal Marçal. | 2153 | 5.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||||
| 76941 | Fons fotogràfic a l'Arxiu del SPAL de la Diputació de Barcelona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-fotografic-a-larxiu-del-spal-de-la-diputacio-de-barcelona | <p>DIPUTACIÓ DE BARCELONA (n.d). Actuacions en el patrimoni arquitectònic local (SPAL). Obtinguda el 1 de març de 2011. TARRÉS MARTÍNEZ, N. (2009): Inventari de documentació i imatges del Vallès Oriental a l'arxiu del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. Arxiu Comarcal del Vallès Oriental, Granollers, inèdit.</p> | XX | <p>El fons fotogràfic de La Roca del Vallès que es troba custodiat a l'Arxiu del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) de la Diputació de Barcelona està localitzat en el carrer Comte d'Urgell, 187 (08036 Barcelona) a la planta baixa de l'anomena Edifici del Rellotge. El Servei del Patrimoni Arquitectònic Local és l'oficina tècnica de la Diputació de Barcelona especialitzada en matèria de patrimoni arquitectònic. A més d'assessorar tècnica i científicament als municipis, disposa d'un arxiu propi. El seu fons és divers (gràfic, fotogràfic i escrit) i de consulta pública, obert a tot tipus de gent: professionals, investigadors, especialistes o persones interessades en temes relacionats amb el patrimoni o la restauració monumental. Dins de l'Arxiu fotogràfic del Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, Diputació de Barcelona (inventari). Es tenen recollides diferents fotos lligades amb diferents lloc o immobles de la Roca: -Fotos de la Roca del Vallès: 59 fotos de la primera meitat del segle XX del poble, indrets del terme i el castell i béns mobles de l'església de Santa Agnès de Malanyanes. -La casa forta de Vilaba: Breu història i 18 fotografies.</p> | 08181-368 | Servei de Patrimoni Arquitectònic Local, c/ Comte d'Urgell, 187 (08036 Barcelona) | <p>'El Servei de Patrimoni Arquitectònic Local (SPAL) va ser creat el 9 de juny de 1914 per la Diputació de Barcelona presidida per Enric Prat de la Riba, com a conseqüència de la 'Memòria sobre la conservació i catalogació de monuments' feta per l'Institut d'Estudis Catalans. Era el primer organisme d'una administració pública espanyola dedicat a la salvaguarda, conservació i restauració del patrimoni monumental. Amb el nom de Servei de Catalogació i Conservació de Monuments, va començar a actuar el mes de gener de 1915. El 31 d'octubre de 1986 va canviar de denominació. En més de vuitanta anys, el Servei ha tingut tres directors: els arquitectes Jeroni Martorell i Terrats (1915-1951), Camil Pallàs i Arisa (1954-1978), i des de l'any 1981, Antoni González Moreno-Navarro. Entre 1915 i 1929, la seu del Servei era al Palau de la Generalitat. Des del 1929 i durant seixanta anys, va ser a la Casa dels Canonges. Des del 1989, ocupa part de la planta baixa de l'edifici principal de l'antiga fàbrica Batlló, l'Edifici del Rellotge, construït en 1868 pel mestre d'obres Rafael Guastavino. (...)D'acord amb aquests principis, l'SPAL té cura, per mitjà d'equips pluridisciplinaris, dels estudis de caràcter històric (recerques arqueològiques, antropològiques, documentals, d'art, constructives, etc.) i de caràcter tècnic (anàlisi gràfica, estudis físico-constructius, etc.) previs a la definició dels objectius de les intervencions. Després, redacta els projectes i duu la direcció dels treballs de restauració. L'SPAL, a petició dels ens locals, realitza també estudis d'inventari del patrimoni arquitectònic' (DIPUTACIÓ DE BARCELONA n.d).</p> | 41.5874700,2.3254000 | 443772 | 4604195 | 08181 | La Roca del Vallès | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08181/76941-foto-08181-368-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08181/76941-foto-08181-368-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08181/76941-foto-08181-368-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jacob Casquete Rodríguez | 119|98 | 55 | 3.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||
| 91840 | Cal Magí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-magi-5 | XIX | Enderrocat | <p><span><span><span><span><span><span><span>Cal Magí és una construcció situada a la zona boscosa del Bosc de Palomes, al sud de Maçana. Es tracta d’un edifici format a partir de tres volums de planta rectangular de planta baixa i pis que tenia la coberta a dues aigües amb el carener paral·lel a la façana principal, orientada a migjorn. La façana principal s’hi obre el portal d’accés de llinda de pedra franquejat per una finestra i una espitllera. A nivell del primer pis hi havia tres finestres, una de les quals fou tapiada i convertida en fornícula. Totes són amb brancals i llinda de pedra i la finestra central conserva l’ampit motllurat. A la façana de ponent s’hi adossa un cos de dimensions més reduïdes de planta quadrada amb la coberta a una vessant on s’hi obre una espitllera a nivell de planta baixa i dues finestres a nivell de planta pis, una a la façana de migjorn i una a la façana de ponent. Al costat de llevant s’hi adossa un tercer volum tipus corral o estable. L’interior del cos primigeni hi ha diverses compartimentacions a nivell de planta baixa. A la dreta hi havia la zona de la cuina, on s’hi conserva la boca del forn de pa i l’amanidor i a l’estança posterior diversos encaixos a la roca natural. Adossat a la façana posterior, la de tramuntana, hi ha un cup de vi de planta circular amb els cairons. Davant la casa hi ha un últim volum de planta quadrada amb l’accés a tramuntana. El parament dels murs és de pedra irregular rejuntada amb argila amb les cantonades de pedra ben treballada i col·locada a mode de cadena cantonera. Moltes de les parets es troben assentada damunt la roca natural, la qual en molts dels casos forma part de la pròpia construcció de la paret. </span></span></span></span></span></span></span></p> | 08185-287 | Bosc de Palomes. Sud de Maçana | 41.6650900,1.6065900 | 383997 | 4613530 | 08185 | Rubió | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08185/91840-287-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08185/91840-287-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08185/91840-287-3.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08185/91840-287-4.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08185/91840-287-5.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08185/91840-287-6.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-10-31 00:00:00 | Núria Cabañas. Web Cultura, SCP. | 119|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||
| 82033 | Can Bachs o Bacs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-bachs-o-bacs | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2015). Pla especial urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre V, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-53, pp. 567-574. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 9, p. 104. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 17. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 8963. | XVII-XVIII | Reformes del segle XXI | Masia de planta rectangular de 12 metres d'amplada per 5 de fondària, d'una crugia paral·lela a la façana principal. Es compon de planta baixa i pis, i coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular. La façana principal està encarada a migdia. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc. A la planta baixa hi ha, sensiblement desplaçat cap a llevant, un portal d'arc de rebaixat amb brancals de pedra i llinda monolítica, flanquejat per dues finestres emmarcades en pedra, una amb ampit de pedra basta i l'altre, treballat. La porta consta de dues fulles amb posts de fusta. A la planta primera apareix, centrada, una successió de tres finestres de pedra amb ampits semiesfèrics fets de lloses molt prominents. En el pany de ponent de la façana es conserva esgrafiat un rellotge de sol quadrat amb numeració aràbiga i senyals per a les mitges hores, del primer terç del segle XIX. Altres elements característics són la xemeneia d'obra situada en l'angle S-O i els quatre permòdols o pedres encastades que sobresurten a l'altura del primer pis i que probablement servien per suportar o penjar-hi llums d'oli. El cos principal és doblat pel costat nord amb una ampliació de l'habitatge de les mateixes característiques tipològiques, però lleugerament més alta, amb una porta de dues fulles a la planta baixa i una finestra allindada al pis superior pel sector de ponent. La resta de la façana oest del conjunt és completament cega i la de llevant té únicament dues finestres alineades, una sobre l'altra, en el seu tram davanter, com a conseqüència de la juxtaposició d'un altre edifici lleugerament reculat. Es tracta d'un habitatge independent de planta baixa i pis disposat en sentit longitudinal S-N, amb coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular a la façana. La masia va ser reformada l'any 2011. | 08193-14 | Al límit oriental del terme, al vessant de solell del turó de Can Castellanet, prop de Can Ginebre. | La masia apareix representada, per bé que sense identificar-ne el nom, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix també grafiada amb el nom de ‘Can Bach' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. | 41.6254300,2.5823700 | 465211 | 4608274 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82033-foto-08193-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82033-foto-08193-14-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82033-foto-08193-14-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | L'accés es fa a través d'un camí particular restringit amb cadena que enllaça amb la pista de Can Palau, després de travessar la urbanització de Can Ginebre des de la carretera BV-5128.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-53. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||
| 82045 | Can Xica | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-xica | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 54. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre III, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-23, pp. 281-289. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 18, p. 104. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 34347. | XVIII-XX | Totalment reformada a principis de la dècada de 1980. | Forma part d'un complex de tres cases d'origen rural situades sobre distintes plataformes i recloses dins d'un baluard. Can Xica ocupa la cota inferior. Es tracta d'una masia molt senzilla de planta rectangular de 12 metres d'amplada per 6 de fondària composta de planta baixa i pis. Té coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal, parcialment orientada a migdia. Els paraments són arrebossats i pintats de color blanc, amb alguna pedra vista, i totes les obertures estan protegides amb porticons exteriors de fusta. Els vèrtexs de les teulades se situen a diferent nivell, la qual cosa indicaria que l'edifici és el resultat de la juxtaposició de dos volums perpendiculars. De la crugia més alta en surt una xemeneia d'obra, mentre que la crugia més baixa concentra les úniques obertures que hi ha a peu pla: un portal d'obra amb arc escarser i una finestra allindada. Adossat a ponent hi ha un cos auxiliar més menut que ha estat afegit a l'habitatge des de dins després de paredar parcialment l'antiga porta exterior i transformar-la en finestra, col·locant-hi una pedra desbastada com a ampit. La masia presenta quatre obertures al primer pis: una amb arc rebaixat i dues de llinda plana a la façana principal, i una darrera al costat de llevant. L'edifici es troba molt desvirtuat i totalment voltat de construccions annexes: al nord hi té una altra casa; a l'oest, un volum auxiliar de planta rectangular, i, al sud, un altre cobert d'obra i una pèrgola amb un emparrat. Al davant de la casa hi ha un jardí pavimentat amb toves ceràmiques, amb una font d'aigua procedent de mina i una bassa. | 08193-26 | Veïnat de la Cortada, a la confluència dels torrents de la Roureda i de Can Vives. | La masia va ser reformada i ampliada a partir de 1980. Anteriorment hi va existir una bòbila. | 41.6448400,2.5562400 | 463045 | 4610440 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82045-foto-08193-26-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82045-foto-08193-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82045-foto-08193-26-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Aquesta masia isolada es troba al quadrant nord-occidental del terme municipal, a la vessant de solell d'un repeu del turó del Montnegre, sobre les masies veïnes de Can Bruno i Can Feliçó.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció C.Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-23. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||
| 82055 | Can Verdura | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-verdura | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2004). Petits paisatges de Sant Iscle. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 8 i 25. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre V, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-55, pp. 585-592. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Normes urbanístiques (text refós). Relació d'edificacions, núm. 26, p. 105. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 16. | XVIII-XX | Reformes dutes a terme durant els segles XIX i XX. | Masia de planta en forma d'ela (L) invertida de tres crugies perpendiculars que donen lloc a una composició de la façana sobre tres eixos verticals. La crugia de ponent és 4 metres més curta que les dues primeres i dona origen a una reculada amb diverses obertures en les dues façanes de l'angle resultant: un portal allindat de grans dimensions a la façana posterior de la primer crugia, i una porta alçada, precedida de 5 graons, a la planta baixa i un balcó amb brèndoles de ferro a la primera planta de la façana lateral del cos principal. La masia consta de planta baixa i pis, amb coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular, xemeneies d'obra als dos tremujals i tortugades frontal i posterior per a la recollida d'aigües pluvials, amb baixants de gerrer. Els paraments són arrebossats i pintats de color ocre. La façana principal mira cap al migdia. A la planta baixa hi ha un portal central amb brancals i llinda de pedra, flanquejat per un altre portal d'arc rebaixat a la secció de llevant i per una finestra amb reixa a la secció de ponent. Entremig hi ha una caseta per al gos, feta d'obra. Les portes consten de dues fulles de posts de fusta. Al primer pis hi ha un balcó al centre, una finestra amb llinda de pedra a la dreta i una altra amb ampit de rajola ceràmica a l'esquerra. Els tancaments són de fusta, protegits amb persianes de cordill de color verd. La façana oest apareix sense compondre. Té una finestra allindada a la planta baixa, tancada amb reixa, i tres d'arc de mig punt a la planta primera. La masia s'ha anat ampliant amb l'addició de diverses construccions auxiliars. La crugia central de la façana posterior té adossat un cos rectangular de 5,5 per 12 metres en direcció nord i una sola planta amb coberta d'un aiguavés amb caiguda cap a l'est. Per la seva part, la secció davantera de la masia té adossat, pel costat de llevant, un edifici de planta rectangular de 4,5 metres d'amplada per 20 de longitud disposat en direcció N-S. Aquest brancal genera una ala lateral que es projecta cap endavant i delimita l'era de la masia per orient. El volum es compon de dues plantes amb coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal, encarada a ponent. Com a edifici auxiliar, presenta múltiples obertures: sis portes a la planta baixa, la qual cosa dona idea de la seva distribució interior, i una porta al pis superior per a facilitar l'emmagatzematge de productes agrícoles. Al davant de la casa hi ha una gran era enrajolada i un parell de moreres. A un nivell inferior, sobre una antiga feixa de conreu, es conserven un trull de pedra per moldre olives i un pou circular fet de paredat comú amb dues piques: una a l'altura del brocal i una altra a peu pla. | 08193-36 | Camí particular paral·lel al carrer de Francesc Macià, a llevant del nucli urbà. | A mitjan segle XIX, els propietaris de Can Verdura figuraven entre els principals contribuents del municipi. Tot i la proximitat al nucli, la família va obrir casa al centre de la població per a major comoditat i per significar la seva ascendència sobre la vida social. De fet, l'antropònim dona nom també a un pujol proper -el turó d'en Verdura-, situat al nord. La masia apareix representada amb el nom de 'Can Casas' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. | 41.6242900,2.5722100 | 464364 | 4608151 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82055-foto-08193-36-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82055-foto-08193-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82055-foto-08193-36-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | La masia es troba al vessant de solell d'un turó parcialment urbanitzat, entre una clariana i un bosc mixt de pins i alzines.Protecció:Pla General d'Ordenació de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2006. Nivell de protecció B. Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. Maig 2015. M-55. | 119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||
| 82056 | Molí d'en Torrus o de la riera de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-den-torrus-o-de-la-riera-de-vallalta | ARXIU DE LA CORONA D'ARAGÓ (1667). “Reial Audiència. Plets Civils”, 26613. Causa de Joan Torró (o Torras), pagès de Sant Iscle de Vallalta, i després Pere Torró, pagès, contra diversos creditors. ARXIU DE LA CORONA D'ARAGÓ (1554). “Ordes Religiosos i Militars. Monacals-Hisenda”, Volum 807. Capbreus del priorat de Sant Marçal del Montseny. GENERALITAT DE CATALUNYA. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. Departament de Cultura. Ref. Núm. 41546. RANGIL I BRUNET, Daniel (2009). Vògits, modolons i desfedors. Recull de la memòria oral del Montnegre (II). Capellades: Daniel Rangil, pp. 72-74. | XVIII | Molt transformat per l'adequació en restaurant | Molí fariner de planta rectangular de 12 metres de longitud i 7 d'amplada, aproximadament. L'edifici primigeni constava de tres nivells de circulació, que tenien la consideració de planta soterrani, planta baixa i primer pis per la façana principal, orientada a llevant. Al costat de ponent, hi havia la bassa, avui terraplenada i convertida en jardí, de manera que únicament hi sobreeixia la planta superior, que acollia l'habitatge del moliner. Entre la plataforma anterior i la posterior hi ha 4 metres de diferència. Els paraments són fets de paredat comú amb menudall i còdols de riu. Els brancals, ampits i llindes de les obertures són de maó massís, rematades en forma d'arc rebaixat amb peces de cantell. Aquest material és també present en la imbricació de la cornisa i en algunes arestes de l'edifici. A l'angle sud-est hi ha tres pedres lligades, en espera d'una possible ampliació. La construcció ha estat molt transformada amb l'addició de diversos cossos i volums, fruit de la rehabilitació i adequació com a restaurant de què va ser objecte l'any 1989. Com en l'actualitat, l'edifici es componia de tres crugies perpendiculars i tenia coberta de teula de dos aiguavessos amb el carener paral·lel. Les dues primeres seccions han estat remuntades mig metre i la secció nord ha estat sobrealçada amb una planta per igualar-ne l'altura. Aquesta darrera té un terrat pla que acull una xemeneia amb la sortida de fums de la cuina, així com totes les instal·lacions de climatització de l'establiment. Per tal de camuflar-les s'ha format un acroteri perimetral seguint les mateixes pautes estètiques que la resta de paraments i coronat amb una línia de teules. La façana principal es compon sobre tres eixos verticals. El portal original se situa a l'extrem sud i actualment està inutilitzat amb una reixa de ferro de nou encuny. Al centre hi ha dues finestres amb reixes antigues i a l'extrem nord s'ha obert un portal amb ventalla, protegit amb una reixa mòbil, que dona accés a un cobert de planxes asfàltiques sobre una armadura de fusta on es fa la brasa del restaurant. En les immediacions hi ha una torre elèctrica de mitja tensió que enlletgeix la visió. A la façana sud només hi aflora la planta superior, al mig de la qual hi ha una porta amb arc escarser de maons i una reixa oscil·lant de nova fabricació. Al seu interior hi ha un dels menjadors del local. Els nous usos de l'edifici han traslladat l'accés principal a la façana oest. L'ingrés s'efectua a través d'un cos afegit que fa les funcions de rebedor i distribuïdor, amb entrada en forma d'arc rebaixat al costat sud i una finestra geminada d'arc de rodó a la cara oest. A continuació hi ha una lluerna sobre el pou o cup del molí que segueix el pendent de la teulada. La claraboia dona llum zenital a una escala de cargol feta de fusta que comunica amb la cuina de l'establiment, situada a la planta inferior. Per unir el pou amb les dependències de la planta baixa ha estat necessari obrir un esvoranc en el mur de càrrega. El molí se situa en posició transversal a la riera, de manera que els fonaments de la cara nord s'enfondeixen en el marge dret de la llera. A la part inferior hi ha dues galeries superposades formades per dues voltes rodones cadascuna que constitueixen el cacau o canal de desguàs, alhora que actuen també com a contraforts del mur de contenció de la plataforma sobre la qual s'assentaven el molí i la bassa. Damunt d'aquest sòcol es forma un gran arc central rebaixat que va del forjat fins al sostre de la planta baixa. Actualment, la meitat inferior d'aquesta obertura està paredada i la part superior dona claror a la cuina, juntament amb una altra finestra reixada situada a la banda nord. | 08193-37 | Al quadrant sud-est del terme, al marge dret de la riera de Vallalta, en el pk 23,2 de la BV-5128. | El molí es troba situat 50 metres aigües amunt de la confluència de la riera de Vallalta i el torrent d'en Torres. Aquest darrer davalla de Can Torrus Vell, que el segle XVI era anomenat 'mas Torró'. L'edificació apareix identificada com a 'Molí d'en Torres' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 del Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. Al seu llibre 'Vògits, modolons i desfedors', Daniel Rangil (RANGIL 2009:72) explica el funcionament del 'molí d'en Torrus' a través del testimoni de Joan Bassols. Descendent d'una família de moliners, Bassols va rellevar el pare a la seva mort, l'any 1949, i va estar-s'hi fins que l'aparició dels molins elèctrics va fer-lo abandonar l'activitat, el 1953, ja que 'no érem els amos dels molins i també havíem de pagar una mica d'arrendament'. Els moliners cobraven un preu als pagesos que els duien el gra, tot i que 'si no tenien diners et quedaves un tant'. D'això se'n deia 'morturant' i representava un 10 per cent: 'per 50 quilos de gra que portaven, cinc quilos per al moliner'. Al molí d'en Torrus hi havia dues moles, amb dos carcabans. 'A última hora només en fèiem anar una', però antigament funcionaven les dues: una per a consum humà i l'altra per al bestiar. D'aquesta manera també s'evitava que els primers i últims grans de cada molta es barregessin, ja que tant aviat es molia blat com ordi, civada, aglans o faves seques per engreixar els porcs. 'El molí començava a la tardor' i s'hi feien dues bassades diàries: una al matí i una a la tarda. La bassa 'era grossa' i trigava 'sis o vuit hores a ser plena', tenint en compte que 'la riera baixava quasi tot l'any'. Cada bassada 'durava tres hores i mitja' i hi 'baixava un bon rec', però 'si la feies al vespre no podies engegar fins a les quatre o les cinc de la matinada'. El pou del molí tenia 'deu metres' de fondària i 'a baix hi havia com una roda de carro, però amb esclops'. El rodet era de fusta i 's'havia d'anar falcant perquè no marxés. Amb una palanca graduada amb un bastó li donaves la pressió' adient per fer girar l'eix de la mola de dalt. 'Tenies dos bastons amb una creueta perquè si volies més de pressa posaves el mes gros', i a l'inrevés. La pedra de dalt 'era molt bona'. Pesava prop de tres tones i feia vuitanta o setanta centímetres de gruix i un metre i mig de diàmetre, amb tres cèrcols de ferro. La de sota, en canvi, 'ja havia servit molts anys' i 'poder feia trenta centímetres', ja que 'només tenia dos cèrcols'. De tant en tant s'havien de 'picar les regates amb unes escodes. Això ho fèiem cada mig any perquè sinó anava quedant fina i no treballava'. La pedra sotana era fixa, mentre que la de sobre s'havia d'aixecar i tombar amb una grua que hi havia al costat'. | 41.6216200,2.5762800 | 464701 | 4607853 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82056-foto-08193-37-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82056-foto-08193-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82056-foto-08193-37-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Cont. Descripció: La cara nord es completa amb la remunta o refacció del primer pis. Avui dia acull la barra del bar i un dels dos menjadors del restaurant. Es tracta d'una gran sala voltada de finestres emmarcades en maó: una a llevant, dues a ponent i quatre a tramuntana. A l'esplanada exterior situada a ponent hi ha un aparcament de terra reservat als clients i, seguidament, una terrassa exterior amb tarima i pèrgola de fusta, per un costat, i un parterre de gespa, per l'altre. Al mig d'aquest espai hi ha exposades dues moles de pedra semienterrades i recolzades entre elles; una de sencera i l'altra, possiblement trencada per la meitat. | 119|98 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||
| 82064 | Can Xona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-xona-0 | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre II, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-11, pp. 167-174. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta, la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, p. 17. | XVIII-XX | Reformada a mitjan segle XX | Masia de planta rectangular de 14 m de long i 6,5 de fondària de dues crugies paral·lela a la façana. Consta d'un nivell semisoterrat, planta baixa i pis amb coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular. Hi destaca el fumeral d'obra, sobre la part posterior del tremujal de ponent. La façana principal està orientada a migdia, sense compondre, i tots els paraments són arrebossats i pintats de color blanc, molt desgastat. El portal es troba lleugerament escorat a llevant respecte de l'eix de simetria. Com la resta d'obertures, està emmarcat en pedra granítica ben escairada. Presenta arc de rebaixat amb tres dovelles i porta amb ventalla exterior i porticons interiors de posts de fusta clavetejada. L'accés està sobreelevat, precedit d'una escala exterior de granit de vuit graons. Al flanc de ponent hi ha tres finestres de mides dispars, totes amb llindes planes i ampits monolítics, protegides per un parell de llangardaixos. Al primer pis hi ha cinc finestres: les quatre primeres se situen a la mateixa altura i guarden les mateixes proporcions, amb fort component vertical. Al mig del capcer, entre les dues finestres centrals, hi ha esgrafiat un rellotge de sol circular del s XVIII amb numeració aràbiga i senyals per a les mitges hores. La cinquena obertura és més ampla i es troba desplaçada a la secció oest. Els tancaments són de fusta amb finestres de llibret de dues tampes i porticons interiors. La façana de ponent té, a la secció posterior, una portella i una finestra de llinda plana a l'alçada de la planta semisoterrada, i dues finestres amb ampit d'obra protegides amb llangardaixos a la secció davantera del primer pis, que donen llum a la cuina. Aquesta part de la casa descansa sobre una terrassa massissa bastida damunt d'una feixa. La façana nord té tres finestres a la planta baixa i dues al pis de dalt, a la secció de ponent. En tres quartes parts de la seva longitud està doblada per un cos adossat de planta rectangular de 13 metres de llarg per 4,5 de fondària amb el carener igualment perpendicular. Aquesta construcció s'adapta al pendent de la muntanya en direcció E-O, de manera que una de les dues plantes se situa per semisoterrada, per sota del nivell d'accés. L'entrada a aquest volum es produeix des de l'exterior pel costat de tramuntana a través d'un portal d'obra de llinda plana precedit d'un pati enrajolat amb maons. La porta és d'encadellat de fusta d'un sol batent i al seu costat hi ha dues finestres reixades. Al costat est hi ha una finestra i al costat oest dues amb reixes bombades. Al seus peus hi ha un cobert de planta baixa. La façana de llevant està comprimida entre aquest darrer cos adossat i un altre en sentit perpendicular, pel davant. Aquest volum es presenta esglaonada i es projecta com una ala sobre la primera secció de la façana original, amb la qual està connectada interiorment. Tot plegat confereix al conjunt una forma d'ela (L) que abraça el pati davanter, ocupat per una era circular de 5 metres de radi i 80 metres quadrats pavimentada amb cairons ceràmics. Aquest edifici lateral presenta una planta rectangular de 7 metres de llargària per 5 de fondària i consta de planta baixa i pis, amb coberta d'un sol aiguavés amb caiguda cap a l'est. A la cara oest hi ha quatre obertures: a la planta baixa, un finestró amb llangardaix i un finestral amb reixa de barrots verticals amb una faixa inferior de reganyols, i, al primer pis, dues finestres més amb reixa bombada i viseres d'obra, a mode de guardapols. La paret de llevant té una finestra apaïsada a l'angle i s'assenta sobre el mur d'una petita bassa annexa de 10 m2 i planta quadrangular alimentada per una mina d'aigua. La paret de migdia és cega i es veu prolongada per un porxo de nova construcció amb pilars de pedra rejuntada amb morter, bigam de fusta i coberta de teula amb pendent cap al sud. Tot l'entorn està enrajolat: l'era amb cairons posats de caixó i la resta del perímetre per maons rectangulars col·locats a la mescla. | 08193-45 | Veïnat de Can Palau, entre el fondo d Can Xona, a l'oest, i la serra de Salt, a l'est. | Dins la casa hi ha una premsa de vi d'un cargol encastada a la paret amb la data de '1811' incisa sobre el banc de fusta, dividida en el centre per una creu llatina. La masia apareix representada amb el nom de 'Can Xona' en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1914. El mateix any apareix amb la variant ‘Can Chona' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera. Entre 1945 i 1950 es van dur a terme una reforma de la casa que va afectar la cuina i el paviment dels terres, de gres amb dibuix de ditada. | 41.6483100,2.5914500 | 465979 | 4610810 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82064-foto-08193-45-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82064-foto-08193-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82064-foto-08193-45-3.jpg | Legal | Contemporani|Minimalisme|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Masia situada en el vessant de solell d'una antiga zona de feixes de conreu, prop d'un camí secundari que uneix el camí de Can Xona amb la urbanització de Can Palau.Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-11. | 98|118|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||
| 82068 | Can Malhivern | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-malhivern | Pla Especial Urbanístic i Catàleg de masies i cases rurals de St. Iscle de Vallalta. Text refós. Maig 2015 (M-42). | XX | Masia de planta rectangular de 17 metres d'amplada per 10,5 de fondària, farcida d'elements gòtics. Consta de plantes soterrani, baixa i pis amb coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular a la façana principal. Orientada a sud-oest, es compon de quatre eixos verticals. Es tracta de una recreació arquitectònica, fruit d'un procés de rehabilitació integral per al qual es van utilitzar elements procedents de masies d'altres punts del territori, sense identificar. Presenta, a peu pla, un portal central d'arc de mig punt amb brancals i quinze dovelles de pedra granítica, així com tres finestres emmarcades amb pedra i protegides amb reixes. La porta consta de dues fulles de posts de fusta i té al costat una teiera de forja. A la planta primera hi ha quatre finestres variades: dues de lobulades, una geminada en posició central, i una de llinda plana. Damunt seu apareix, sobre l'eix de simetria, un finestró emmarcat amb pedra que fa les funcions de respirall. El parament és arrebossat i pintat de color cru. A la cantonada de migdia hi ha, encastada, una torre de planta quadrangular de 4 metres de costat i tres plantes d'altura amb coberta a dues vessants amb el carener perpendicular. Les façanes es componen sobre un eix vertical deixa a la vista un mostrari de finestres a cada nivell. Hi destaca, en posició central, una finestra bífora sense mainell, amb sagetera a sota. Les parets són fetes de paredat comú vist, i, les cantonades, de carreus ben escairats. A la part del darrere, la masia té dos cossos adossats: un de planta rectangular d'11,5 per 2 metres, en direcció NE-SO, que podria correspondre a una crugia de l'antiga masia, i un segon volum, a continuació, en direcció SE-NO, que correspon a un edifici de planta rectangular de 12,5 metres de longitud per 9,5 de dues alçades i coberta de dos aiguavessos amb el carener perpendicular a la façana principal. S'accedeix a la planta baixa per la façana de migdia a través d'un portal de dues fulles amb brancals i dovelles de pedra en forma d'arc escarser, mentre que l'entrada al pis de dalt es realitza pel costat oest, per mitjà d'una escala exterior de dos trams a escaire que condueix a una porta amb llinda monolítica situada en posició central. El perímetre de tot el conjunt està pavimentat amb tova ceràmica i rematat amb un ràfec de rajola amb imbricacions en forma d'escata. L'entorn es troba enjardinat amb gespa i arbres de grans dimensions. En un racó de la finca hi ha una creu de terme, de la qual se'n desconeix la procedència. Està coronada per la imatge de crist i consta de fust i graonada concèntrica de tres esteses. | 08193-49 | Veïnat de Can Palau, entre els fondos de Can Pera, de Can Vendrell i Can Patalina. | La masia apareix identificada amb el nom de 'Can Mal Hivern' en el full del Mapa Geológico y Topográfico de la Provincia de Barcelona a escala 1:40.000 corresponent a la Región Cuarta o del Río Tordera, editat l'any 1914. | 41.6389800,2.5816300 | 465156 | 4609778 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82068-foto-08193-49-1.jpg | Legal | Historicista | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Estil neogòtic.Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-42. | 116 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||
| 82069 | Can Sauleda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-sauleda | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 54. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta, Llibre IV, Document núm. 3. Catàleg de masies i cases rurals. Element M-44, pp. 477-484. DIPUTACIÓ DE BARCELONA (1989). Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla especial del Montnegre i el Corredor (Serralada de Marina). Barcelona: Servei de Parcs Naturals. | XVIII | En ruïnes. | Masia en estat ruïnós de planta rectangular amb diversos cossos adossats a migdia i ponent. En origen, constava de planta baixa i pis amb coberta de dos aiguavessos amb el carener paral·lel a la façana principal. En l'actualitat, únicament resten alguns panys de paredat comú de les façanes i de les divisions interiors, arrebossats i pintats de color blanc, així com algunes obertures i l'encaix de les bigues i dels forjats en algunes parets. Es tracta de vestigis en estat d'abandonament, plens d'esbarzers i matolls. | 08193-50 | Veïnat de Can Palau, entre els fondals de Can Pera, a l'oest, i de Can Vendrell, a l'est | La masia apareix representada, per bé que sense identificar-ne el nom, en el mapa planimètric del municipi a escala 1:25.000 de l'Instituto Geográfico y Estadístico, segons còpia manuscrita feta pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de l'any 1914. | 41.6437300,2.5826000 | 465240 | 4610305 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82069-foto-08193-50-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82069-foto-08193-50-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82069-foto-08193-50-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les restes de la masia se situen al vessant de ponent del turó d'en Miquel Tracó (o Tranco), damunt d'unes feixes i molt a prop del camí de Can Malhivern a Can Castellar. La pista d'accés està tancada amb cadenes.Protecció:Pla especial urbanístic i catàleg de masies i cases rurals de Sant Iscle de Vallalta. Text refós. 2016. M-44.Inventari d'edificacions. Annex 3. Pla Especial del Montnegre i el Corredor. Serralada de Marina. DIBA. Servei de Parcs Naturals. 1989. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||
| 82083 | Llegenda de les Dones d'Aigua | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-les-dones-daigua | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2016). Nou conte Dones d'Aigua. Santiscle, revista d'informació local, núm. 23. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 10. FABREGÀ, Míriam (2009). Les Dones d'Aigua. Santiscle, revista d'informació local, núm. 17. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, p. 7. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta: la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta. Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 28-29. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, pp. 74-75. AMADES I GELATS, Joan (2001). Llegendes de coves, roques, mar i estanys catalans. Sant Vicenç de Castellet. Farell. AMADES I GELATS, Joan (1950). Folklore de Catalunya. Vol. I. Rondallística. Barcelona. Selecta, p. 102. CORTADELLAS, Xavier i PUJADÓ, Judith (2016). Llegendes d'aigua dolça. Les millors històries de rius, estanys i gorgs de les aigües dels dos costats del Pirineu i de la Catalunya Vella. La Bisbal d'Empordà: Sidillà, p. 308. DELHORT, Bibiana i JOSEPH, Fina (2016). Les Dones d'Aigua. Barcelona. Nova Casa Editorial. FANLO, Àfrica i JOSEPH, Fina (2009). Dones d'aigua. La Vallalta: Col·lecció Una rierada de contes, núm. 1. MESTRES I OÑÓS, APEL·LES (1933). Llegendes i tradicions del Montseny. Barcelona. Salvador Bonavia Llibreter, pp. 69-71. RANGIL I BRUNET, Daniel (2008). Històries i llegendes de l'any vuit. Recull de la memòria oral del Montnegre (I). Capellades. Daniel Rangil, pp. 201-204. | Les dones d'aigua són éssers mitològics amb aparença de fada que viuen en les aigües continentals com ara estanys, torrents, salts d'aigua, fonts boscanes, gorgs i grutes. L'existència d'aquestes divinitats femenines té el seu origen en creences paganes anteriors al cristianisme, per a les quals l'element líquid és font generadora de vida i feminitat. Efectivament, l'aigua fertilitza la terra i regenera la natura. Als Pirineus i al Montseny existeixen llegendes de dones d'aigua que es pentinen les crineres i renten les seves robes les nits de lluna plena mentre entonen melodies encisadores. La gent creia que si algú era capaç de prendre'ls un vestit, mai no més no passaria pena. Hi ha també versions enfrontades pel que fa a la seva bondat, des del convenciment que no dubtaven a convertir les seves ofrenes en or o bé en carbó segons si la persona que les havia vistes en mantenia o no el secret. El seu record era encara molt viu en l'imaginari popular de principis del segle XX i va donar pas a la formulació de rondalles i romanços. Folkloristes com Joan Amades en van recollir les veus i les van traslladar als costumaris, i poetes i escriptors com Jacint Verdaguer o Víctor Balaguer les van incorporar al seus relats. En el cas de Sant Iscle, la presència de dones d'aigua està lligada al gorg que hi ha prop de Ca l'Oller, que n'ha pres el nom. L'any 1927, Apel·les Mestres va escoltar el relat 'd'una vella de vuitanta anys de Sant Iscle de Vallalta que conserva totes les seves facultats mentals i energies físiques' i que 'ho havia sentit contar cent vegades al pare'. Diu així: 'Una nit de lluna, passava el pare per la vora de la riera de can Vives, i va quedar-se embadalit veient les dones d'aigua estenent la roba que acabaven de rentar [...] degueren descobrir-lo, perquè es van posar a cridar-lo pel seu nom; el pare, malgrat ell, va anar-s'hi acostant i les dones d'aigua van agafar-lo i van endur-se'l a dins de la seva cova. Lo que va passar allà dintre ningú ho ha sabut mai [...] fos que les dones l'encisessin i li fessin perdre la memòria [...] fos que l'amenacessin si ho descobria, el fet és que el pare mai va poder dir-ne una paraula'. Aquell home no en va treure profit, però 'un altre veí de Sant Iscle, amic del pare, que va passar-li lo mateix que a ell, quan va ésser dintre la cova de les dones d'aigua, va robar-les-hi d'amagat una peça de roba; i des d'aquella hora endavant l'abundor va entrar en aquella casa, que mai més va faltar-los-hi res'. Més recentment, Daniel Rangil ha transcrit nous testimonis. Com el de Lola Nualart, que havia sentit a dir que les dones d'aigua de Sant Iscle dels trossets de segó en feien or. O el de Maria Rosa Omella, que recorda com 'les nenes de l'escola estaven molt espantades' perquè 'explicaven que a les nits sentien com les dones d'aigua picaven la roba amb els picadors'. I, finalment, el de Rosa Buhils, segons la qual l'Agustí de Can Bernat contava que una dona d'aigua 'estava prenyada' i les seves companyes 'van anar a buscar la comadrona de Can Caselles de Sant Iscle'. Quan va haver nascut la criatura li van dir què li devien i la dona va dir que res. Aleshores 'li van posar un grapat d'algo a la falda' a condició que no s'ho mirés fins arribar a casa, però vet aquí que 'quan arriba més a dalt de Can Parera li picava la curiositat' i va veure que era segó. 'Mal llamp!', va exclamar abans de llençar-lo. I tot va ser arribar a casa i adonar-se que 'les miques que havien quedat eren or'. | 08193-64 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82083-foto-08193-64-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82083-foto-08193-64-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Cont. Descripció: Joan Amades va plasmar-ne una altra versió, més polida, al seu recull de rondallística. Però és l'autora i estudiosa local Matilde Verdura la darrera ploma que l'ha recreada i qui l'ha fixada en l'imaginari col·lectiu, fins al punt d'inspirar la creació d'una parella de gegants i de donar nom a l'escola pública del poble. Es tracta de la història d'amor consumat entre una dona d'aigua i un pastor anomenat Iscle, i del part del seu fillet a mans 'd'una una velleta que vivia a Can Patiràs, la casa més propera'. Com resa la tradició, 'les companyes agraïdes obsequiaren la llevadora omplint-li el davantal amb quelcom que l'encuriosí [...] i el desencís la colpí: era segó. S'ho va prendre com una befa i el llençà d'aquí enllà', però quan va ser a casa 'totes les arruguetes i pleguets on hi quedaren restes s'havien convertit en or puríssim'. El desenllaç té dos finals possibles. El primer diu que 'baixà a la riera i es llençà a l'aigua desesperada, on va ésser engolida en càstig a la seva curiositat'. Una altra tradició assegura que Can Patiràs sempre més va tenir bones anyades. Quant al pastor, va pagar cara la seva gosadia i vagareja eternament pel Montnegre buscant la seva enamorada. L'any 2001, el cantautor Jaume Arnella va rebre l'encàrrec de compondre un romanço inspirat en aquesta contalla que va ser estrenat a Ca l'Oller com a cloenda del cicle de concerts 'Primavera de les Arts'. | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||||||
| 82084 | Llegenda de la Barraca dels Matiners | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-barraca-dels-matiners | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 74-75. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2006). Sant Iscle de Vallalta: la porta del Montnegre. Sant Iscle de Vallalta: Parc del Montnegre i el Corredor, pp. 26-27. VERDURA, Matilde; FIDEL, Cristina, i ESPERALBA, Jordi (2010). La cova màgica del sot de Bisarós. La Vallalta: Col·lecció Una rierada de contes, núm. 5. | Es tracta de l'adaptació d'una llegenda popular que l'estudiosa local Matilde Verdura havia sentit explicar als seus pares i que ella mateixa s'ha encarregat de fixar en una versió per a adults i en una altra per a infants. Diu que les aigües descendents del coll de Basses es precipiten al sot de Bisarós. En aquest indret hi havia una cova natural habitada per sàtirs i faunes, que per les nits sortien del cau a empaitar les nimfes del bosc. En certa ocasió, aquella fressa joliua va atraure l'atenció de tres germanes fadrines, que van ser descobertes i portades a la gruta, d'on mai més no en van eixir. Malgrat que els seus crits i gemecs se sentien per aquella raconada, ningú no va trobar-les. I passat el temps, hi van néixer tres pollancres per recordar-les i fer memòria de la seva imprudència. Temps a venir, la cova del sot de Bisarós va mudar el nom pel de la Barraca dels Matiners per l'amagatall que oferia als bandolers, tot i que també va aixoplugar-hi carboners, caçadors i boscaters en general. | 08193-65 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82084-foto-08193-65-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82084-foto-08193-65-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Recollida per Matilde Verdura | 61 | 4.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||||||
| 82093 | Ball del patatuf de Sant Iscle de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-del-patatuf-de-sant-iscle-de-vallalta | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2008). El ball del Patatuf, a les festes de la Mercè. Santiscle, revista d'informació local, núm. 15. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Sant Iscle de Vallalta. Edicions Els 2 Pins, pp. 56-57. INVENTARI DE DANSES VIVES DE CATALUNYA (2019). Ball del patatuf de Sant Iscle de Vallalta. Consultat 20 maig 2019, des de http://dansesvives.cat/?q=fitxa-patrimoni-cultural-immaterial/Ball%20del%20patatuf%20de%20Sant%20Iscle%20de%20Vallalta Patatuf, el ball de Sant Iscle de Vallalta. Maresme. Consultat 20 maig 2019, des de https://www.youtube.com/watch?v=CTCJ7AJB6Vo Sant Iscle recupera alguna de les seves danses tradicionals. L'Eixida, revista independent d'informació local, núm. 2. Edicions Els 2 Pins. Canet de Mar, pp. 9-10. http://dansesvives.cat/?q=fitxa-patrimoni-cultural-immaterial/Ball%20del%20patatuf%20de%20Sant%20Iscle%20de%20Vallalta | Variant local del ball conegut amb el nom de patatuf que antigament s'havia ballat al litoral català, des de la Tordera fins al camp de Tarragona. A la comarca del Maresme era típic d'Alella, Calella, Palafolls i Santa Susanna, a més de Sant Iscle, on va ser recuperat coincidint amb el quinzè aniversari dels cantaires de la població, l'any 1998. Es ballava el cap de setmana més proper a l'1 d'agost, diada de Sant Feliu, coincidint amb la festa patronal. El nom sembla derivar de la forma onomatopeica dels tres picaments de mans que es fan en iniciar cada repetició. El ball aplega homes i dones, tots vestits a la manera tradicional catalana, i en el cas de Sant Iscle és interpretat amb música de cobla, tot i que també existeix una versió per a gralla per a l'acompanyament dels gegants. Consta de dues parts: a la primera, els balladors piquen tres cops de mans i fan un lleuger punteig. A la segona, es balla la figura pròpiament dita, que en aquest cas rep el nom de sardana, al final de la qual hom canvia de parella. La durada varia segons la quantitat de parelles que hi participen i acaba quan es retroba la parella inicial. A diferència del ball pla, el patatuf no admet la introducció de nous balladors un cop s'ha començant la dansa. | 08193-74 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Un grup de dotze dansaires van actuar a les places de Sant Jaume i de la Catedral de Barcelona, amb motiu de les festes de la Mercè de l'any 2008. Existeix un vídeo del ball del patatuf de Sant Iscle a Youtube que va ser pujat per Josep Puighermanal Oller el 2 de maig de 2009.Aquesta mateixa gravació està també recollida al web de l'Inventari de Danses Vives de Catalunya elaborat per l'Esbart Català de Dansaires, on consta una fitxa descriptiva del ball amb el codi IPCIDV-4-1138.Quant al vestuari, l'home portava camisa blava, calçat de vellut, mitges blanques, espardenyes, llacet o corbata i 'jaquetilla'. Les dones vestien faldilles de cretona, cosset de vellut, sabates negres amb sivelles, mitges, davantal negre amb puntes, ret i mitenes negres.La fotografia amb què s'il·lustra aquest ball ha estat extreta de la pàgina 56 del llibre 'Coneix Sant Iscle', citat a la bibliografia. | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||||||||
| 82094 | Sardana de les Dones d'Aigua | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-de-les-dones-daigua | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 57. AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (1950). Sardana Dones d'Aigua. Programa de Festa Major. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta. ASSOCIACIÓ DE MÚSICS PER LA COBLA (2019). Dones d'aigua. Consultat 20 maig 2019, des de https://musicsperlacobla.cat/obra.php?codi=1.1FonPal015 ASSOCIACIÓ DE MÚSICS PER LA COBLA (2019). Font i Palmarola, Josep. Consultat 20 maig 2019, des de https://musicsperlacobla.cat/compositor.php?autor_id=800 https://acfbarcelona.cat/arxiu/ https://musicsperlacobla.cat/ | XX | Sardana composta amb instrumentació per a cobla l'any 1951 pel compositor Josep Font i Palmarola. La lletra va ser elaborada per l'isclenc Jaume Verdura Pera, que la va dedicar, 'ben afectuosament, a les gentils germanes Matilde, Josefina, Maria Rosa i Antònia Verdura Salicrú'. Inspirada en la llegenda local de les dones d'aigua, la peça no es va arribar mai a enregistrar. Tanmateix, a l'arxiu de l'Agrupació Cultural Folklòrica de Barcelona (ACFB) es conserva l'edició tipogràfica en un document amb codi 1.1FonPal015, juntament amb l'obra 'Records de Torelló', del mateix autor. La lletra corresponent a l'obertura diu així: 'La lluna ha eixit quan ve la nit, del llac dormit / les nimfes han ressorgit / Volves de fum, cants i perfums de blanc escum / La vall és plena de llum, tra-la-la-ra / tra-la-ra-la, dona d'aigua sorgeix, tra-la-ra, tra-la-ra / la Vallalta s'embelleix, tra-la-ra, tra-la-ra / Els pastors mig encisats, tra-la-ra, tra-la-ra' | 08193-75 | La peça va ser estrenada en l'audició de sardanes del primer dia de la Festa Major de 1950. | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 1951 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Jaume Verdura i Pera (lletra) i Josep Font i Palmarola (música). | Jaume Verdura i Pera era un erudit local, autor de diverses notes històriques que il·lustraven els programes de la Festa Major de Sant Iscle.Per la seva part, Josep Font i Palmarola (Vic, 1898 - Barcelona, 1960) va escriure més de 80 sardanes i quasi 300 temes per a goigs. Va col·laborar estretament amb l'escriptor i frare caputxí Josep Puig i Bosch, més conegut com a Hilari d'Arenys de Mar. Aquesta relació l'acostà al Maresme, on va musicar els goigs del Santíssim Sagrament de la parròquia de Sant Julià d'Argentona, amb lletra de Josep Lladó, i els de la Verge de la Santa Perseverança d'Arenys de Mar, amb lletra de l'esmentat Josep Puig.La fotografia amb què s'il·lustra aquest ball ha estat extreta de la pàgina 57 del llibre 'Coneix Sant Iscle', citat a la bibliografia. | 56 | 3.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||||
| 82095 | Els geperuts, ball de bastons de Sant Iscle de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-geperuts-ball-de-bastons-de-sant-iscle-de-vallalta | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 57. AMADES, Joan; JUST, Joan; ROMA, Josep i SAMPER, Baltasar (1998). Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials. Volum VIII. Memòries de missions de recerca. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, pp. 165-168. AMADES, Joan i PUJOL, Francesc (1936). Cançoner popular de Catalunya. Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Vol. I. Dansa. Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera, pp. 88-90 i 93. Bastoners de Sant Iscle de Vallalta (2019). Consultat 20 maig 2019, des de http://www.animadedansa.com/poblacio/bastoners-de-sant-iscle-de-vallalta/ BATISTA I ROCA, Josep M. I CARRERAS I ARTAU, Tomàs (1922). Manual de per a recerques d'etnografia de Catalunya. Barcelona: Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya de la Universitat de Barcelona, pp. 64-65. CARRERAS I ARTAU, Tomàs (2019). El ball de bastons de Sant Iscle de Vallalta [fotografies I a IX]. Consultat 20 maig 2019, des de http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/piresolver?id=CSICAR000112866 Sant Iscle recupera alguna de les seves danses tradicionals. L'Eixida, revista independent d'informació local, núm. 1. Edicions Els 2 Pins. Canet de Mar, pp. 9-10. http://simurg.bibliotecas.csic.es/ | Segons Joan Amades (AMADES, 1998:120) 'el Ball de Bastons de Sant Iscle de Vallalta' era 'el més famós de tota la Costa de Llevant'. El folklorista el va conèixer el 29 de maig de 1928 en una excursió a Calella, interpretat pel 'flubioler' Joan Roig Carbó, dit el Nan, que aleshores comptava 55 anys i era nat a Tordera, 'però fa molts anys que resideix a Calella'. El ball consta de sis parts, les partitures de les quals van ser aplegades i numerades de la 70 a la 76 pel mateix Amades a l''Obra del Cançoner Popular de Catalunya'. La cinquena part rep el nom dels geperuts. Rosa Arbolés n'ha reportat la lletra: 'Tot geperut, geperut / li deia a la Pepeta / Tot geperut, geperut / li deia estàs fotut / Gira el barret i tomba-li / tomba-li, tomba-li / Gira el barret i tomba-li / Tomba-li el barret'. Amades (1998:168) detalla que 'se li dona el nom de ball dels geperuts perquè en ballar-lo piquen amb el bastó a terra, i per això han d'ajupir-se i anar geperuts. A aquest ball se li dona un caient cerimoniós i reverent, i sol ser tocat solament davant de les autoritats i en casos de solemnitat. El fet de picar a terra enclou el sentit d'acatament i reverència a la persona en honor de la qual es fa la ballada'. El ball de bastons de Sant Iscle era representat per vuit balladors, tots homes, abillats amb la clàssica muda blanca dels bastoners: camisa, pantalons i mitjons blancs, faixa i corbata vermella, espardenyes de veta vermella o negra i un casquet ratllat blau i vermell. El grup era acompanyat d'un flabiol i un tamborí. Segons Tomàs Carreras (CARRERAS, 1922:64), 'a Sant Iscle els balladors formen una colla, no una societat. No hi ha càrrecs; solament un dels joves, en Josep Maynou (àlias Carrabisco) actua de cap de colla i és qui fa els tractes. Ballen 'sols per divertir-se i guanyar diners per al menjar i beure de les sortides'. Del fons comú son pagades les despeses de les sortides i dels bastons, puix se'n trenquen molts. El vestit se'l paga cadascú. A Sant Iscle surten de consuetud el dia de la Pasqua Florida, a la tarda, i el dia de Sant Feliu (1r d'agost) que és la Festa Major del poble. També van a altres pobles, i 'allí on convingui' si els contracten. Els vells de la colla, que fan els oficis auxiliars (tocar el tamborí i el flabiol, captar) estan retirats de ballar, i son els mestres dels joves. El vell que toca el flabiol, el més vell de la colla, es creu ell mateix, senzillament insubstituïble. D'aquí el seu to paternalment autoritari amb la colla'. 'Uns quants joves de reserva, sense vestit, formen part de la colla, i la segueixen disposats a substituir els balladors quan estiguin cansats o si es posessin malalts'. Aquest grup d'homes era format per Isidro Buch, Carrabisco, Josep Gallart, Jaume Planas, Tonet de can Paturo, Joanet Vinyals, Miquel Pere Serena, Josep Casals, Pere Roig, Martí de ca l'Aranyó, Pep Paturo i Toribi Beneta. Tant el relat de Carreras com el 'Diccionari de la dansa' estan il·lustrats amb fotografies del grup de bastoners actuant a la Festa Major de Sant Pol de Mar, el 25 de juliol, diada de Sant Jaume, de 1920. | 08193-76 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82095-foto-08193-76-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82095-foto-08193-76-3.jpg | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Les fotografies aportades per representar el vall de bastons de Sant Iscle han estat extretes de l'arxiu fotogràfic del CSIC. | 56 | 3.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||||||
| 82096 | Ball de gitanes de Sant Iscle de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-gitanes-de-sant-iscle-de-vallalta | AMADES, Joan; JUST, Joan; ROMA, Josep i SAMPER, Baltasar (1998). Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Materials. Volum VIII. Memòries de missions de recerca. Barcelona: Publicacions de l'Abadia de Montserrat, p. 170. AMADES, Joan i PUJOL, Francesc (1936). Cançoner popular de Catalunya. Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. Vol. I. Dansa. Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera, p. 239. | XIX-XX | A l'Obra del Cançoner Popular de Catalunya', Joan Amades i Joan Tomàs apleguen amb el número 79 la partitura del 'Ball de gitanes de Sant Iscle de Vallalta', que probablement van recollir durant una visita a Calella el 29 de maig de 1928 a través de l'informador local Joan Roig Carbó, dit el Nan. Els autors expliquen que 'el Ball de les Gitanes de Sant Iscle de Vallalta presenta un aspecte un xic especial. Es reuneixen el fadrins en una colla el dilluns de Carnaval i juntament amb els músics se'n va a recórrer les cases de la població on hi ha noies i les conviden a ballar fent una ballada en cada casa. Un cop han voltat així tot el poble, surten a les masies i cases que es troben en despoblat'. Al seu 'Diccionari de la dansa', el mateix Amades i Francesc Pujol identifiquen Sant Iscle de Vallalta com una de les poblacions on tenia arrelament, i apunten que 'en alguns llocs del Maresme donaven el nom d'espolsada al Ball de les gitanes'. | 08193-77 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | Inexistent | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Fotografia de la partitura extreta del llibre d'Amades citat a la bibliografia. | 56 | 3.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||||||
| 82097 | Fotografies de Tomàs Carreras i Artau vinculades a Sant Iscle de Vallalta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fotografies-de-tomas-carreras-i-artau-vinculades-a-sant-iscle-de-vallalta | BOSCARO, Roberta; GARCÍA CAPARRÓS, Isabel i LOSADA FERNÁNDEZ, Carmen (2014). 'El Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya'. Enredadera, núm. 23. Madrid: CSIC, pp. 28-30. CALVO I CALVO, Lluís (1990). Catàleg de materials etnogràfics de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. Barcelona: Institució Milà i Fontanals-CSIC. CALVO I CALVO, Lluís (1993). ‘L'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. El projecte noucentista de renovació i institucionalització de l'Etnografia Catalana'. Aportacions a la Història de l'Antropologia Catalana i Hispànica. Barcelona: Generalitat de Catalunya. CARRERAS I ARTAU, Tomàs (2019). Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. Recuperación y descripción de material gráfico. Cuadernos de fotografías y libro de registro. Consultat 20 maig 2019, des de http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/toc/CSIC1480939214517/1/LOG_0000/ CARRERAS I ARTAU, Tomàs (2019). Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. Recuperación y descripción de material gráfico. Fotografías. Consultat 20 maig 2019, des de http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/toc/CSIC1443610072191/1/LOG_0000/ CARRERAS I ARTAU, Tomàs (2019). Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. Recuperación y descripción de material gráfico. Postales. Consultat 20 maig 2019, des de http://simurg.bibliotecas.csic.es/viewer/toc/CSIC1480592971210/0/ ROMA, Josefina (2016). 'L'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya. Tomàs Carreras i Artau i Josep M. Batista i Roca' Revista d'Etnologia de Catalunya, núm. 41, pp. 56-66. TINOCO DÍAZ, J. Fernando; JIMÉNEZ FERNÁNDEZ, Pablo i LOSADA FERNÁNDEZ, Carmen (2018). 'Recuperació, catalogació i digitalització de la documentació de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya'. Ítem, núm. 64. Barcelona: Col·legi Oficial de Bibliotecaris-Documentalistes de Catalunya, pp. 107-124. https://www.imf.csic.es/index.php/servicios/unidad-de-documentacion/fondo-tomas-carreras-i-artau/arxiu-d-etnografia-i-folklore-de-catalunya-aefc | XX | Sèrie d'imatges del primer quart del segle XX vinculades a Sant Iscle de Vallalta realitzades els anys 1920 i 1922 pel director de l'Arxiu d'Etnografia i Folklore de Catalunya (AEFC), Tomàs Carreras i Artau; unes a Sant Pol i les altres a Sant Iscle mateix. Es tracta de material gràfic que forma part de la Xarxa de Biblioteques i Arxius del Centre Superior d'Investigacions Científiques (CSIC), com a organisme dipositari dels fons de l'AEFC, i que es pot consultar en línia. El fons de l'AEFC es compon de set dels vuit quaderns amb anotacions de camp de què constava originalment. Els volums abasten des de la sèrie A-I, de juliol de 1918, fins a la sèrie 99, de setembre de 1924; amb un buit temporal que va del 29 de desembre de 1922 al 24 de maig de 1924. En total, el fons aplega 4.056 fotografies i 786 postals, 33 de les quals (entre positius i negatius) fan referència a Sant Iscle de Vallalta. Tot i que no constitueixen pròpiament una col·lecció, ja que són de temàtica diversa, revesteixen un interès indubtable perquè constitueixen l'únic testimoni d'un seguit d'usos i costums dels seus habitants i d'algunes vistes de la població que han desaparegut. Hi destaca la sèrie de nou fotografies del ball de bastons de Sant Iscle realitzada el 25 de juliol de 1920 en ocasió de la Festa Major de Sant Pol de Mar, així com les fotografies preses pel mateix Carreras durant la seva visita a Sant Iscle el 19 de setembre de 1922. Es tracta de la façana de Can Gruic; el retrat de l'avi que feia de correu entre Sant Iscle, Sant Cebrià i Sant Pol; l'assecador de blat de moro de Can Bodriques o Ca la Munda i diverses vistes del nucli antic i dels carrers de l'Església i de Sant Jaume. El conjunt es completa amb tres postals, atribuïdes al mateix Carreras, del mateix any: una de la plaça, una segona del carrer de l'Església i una tercera del 'santuari de la Salut'. | 08193-78 | Carrer de les Egipcíaques, núm. 15 (Barcelona). Institució Milà i Fontanals (IMF-CSIC). | L'AEFC va ser fundada el novembre de 1915 per Tomàs Carreras i Artau al seminari de la seva Càtedra d'Ètica a la Universitat de Barcelona amb la finalitat de recopilar dades per realitzar un inventari etnogràfic sobre Catalunya. En la creació de l'AEFC, Carreras va comptar amb la col·laboració de Josep Maria Batista i Roca, Rossend Serra i Pagès, Felip Pedrell i Sabaté i de nombrosos historiadors, etnòlegs, folkloristes, literats, excursionistes i religiosos. Al seu apogeu, aquesta xarxa de col·laboradors va mobilitzar més de tres-centes persones. El 1945 el fons, sota l'empara de la Facultat de Filosofia i Lletres, es va incorporar al CSIC i el 1968 es va integrar dins la Institució Milà i Fontanals, situada al carrer Egipcíaques de Barcelona. L'any 1986, Lluís Calvo va emprendre la reorganització i inventari del fons, i posteriorment va publicar un primer catàleg de materials. | 41.6243300,2.5691400 | 464108 | 4608157 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82097-foto-08193-78-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82097-foto-08193-78-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | Tomàs Carreras i Artau | Les fotografies que il·lustren aquesta fitxa han estat obtingudes al web del CSIC. | 98 | 55 | 3.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||
| 82103 | Vi bullit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vi-bullit | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, p. 42. GINESTA I SALICRÚ, Amadeu (2007). Records d'un pagès i bosquerol de l'Alt Maresme. Sant Iscle de Vallalta: Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 9-17. PUIGHERMANAL, Josep (2000). Entrevista als vinaters isclencs. El sabor perdut de Sant Iscle de Vallalta. Santiscle, revista d'informació local, núm. 2. Sant Iscle de Vallalta. Ajuntament de Sant Iscle de Vallalta, pp. 12-13. | XX | Fins als anys 60 del segle XX, bona part de les muntanyes de la Vallalta eren plantades de ceps i el vi constituïa la principal font d'ingressos de les famílies pageses, de manera que durant la campanya de la verema 'era bonic veure les vinyes plenes de gent. Uns es dedicaven a tallar el raïm, els altres amb el carro el traginaven cap al celler [...] Tot plegat provocava un gran moviment per les vinyes, carreteres i camins; per tot el poble se sentia el repicar de les premses, l'olor del vi bullit, de la llenya cremada i també l'olor tan característica de les despulles del raïm o la brisa' (GINESTA, 2007:14). Efectivament, fins i tot després de la fil·loxera hi havia vinyes des de la Creu de Canet fins a Cal Paraire i Can Vives de la Cortada, i la majoria de masies tenien premsa i celler. Els més importants eren els de Ca l'Oller i Can Camps, que encara conserven la maquinària i les botes; però també n'hi havia en cases més modestes, com les premses de fusta d'un cargol de Can Xona o Ca l'Alomar, i d'altres de mecàniques, més modernes, com a Can Maresme. A Can Vila s'hi feia un vi de taula que tenia molta anomenada i es distribuïa per tota la zona, des de Calella fins a Sant Celoni. A Sant Iscle era costum bullir una part del most de la primera premsada -que era anomenat 'verge' perquè no havia fermentat al cup- i afegir-lo posteriorment a les botes en una proporció del 10% com a conservant natural i per donar-li més cos. Altres testimonis afirmen que 'al vi de solell se li afegia un 20% de bullit, mentre que el vi d'obaga en necessita un 30%'. Ginesta explica (2007:16) que 'l'ebullició s'efectuava a l'aire lliure, en una caldera d'aram que podia tenir una capacitat de 100 a 300 litres. La caldera es situava en una construcció d'obra [la 'fogaina'] amb un espai buit a sota per fer el foc'. De fogaines se'n conserven almenys dues: una a Can Vila i una altra a Can Parera. Després de bullir-lo, es traspassava el vi a un cup gran i d'allí, a un cup més petit o 'sot' contigu, i, finalment, s'afegia a les botes que contenien el vi fermentat. En canvi, a Can Jaume dels Crestats expliquen que el vi bullit l'abocaven primer a una bota buida i la deixaven un temps tancada perquè amb l'escalfor quedés ben segellada, abans de trafegar-lo. El fet de bullir-lo comporta una disminució del 50% de la matèria primera per efecte de l'evaporació. El propietari de Can Xica i el masover de Can Roig del Castell confirmen aquests càlculs, però asseguren que la minva paga la pena perquè el vi que en resulta és de més qualitat. A Can Xica, aquest procés es fa ara amb cremadors de gas butà, durant hores. Amb dues tongades en tenen prou per enfortir les 500 ampolles que cada any produeixen amb raïms de la finca i que embotellen amb l'etiqueta que l'Ajuntament els facilita per distribuir durant la Diada Màgica de la Maduixa i el Vi. L'any 2000 encara quedaven cinc vinaters casolans que elaboraven entre 8.000 i 9.000 litres de vi amb raïm comprat al Penedès i al Priorat. Els elaboradors expliquen que 'els anys de beca forta van ser els 30, 40 i 50' i que aleshores 'encara es van portar ceps nous'. El vi de Sant Iscle era 'dolcenc i amb un punt àcid. Es venia jove, flaquet i de molt bon paladar'. Cada casa era una bogeda. L'avi Cucut explicava que les botes de roure i castanyer procedien d'Arbúcies, Canet i Hostalric, i que la premsa de casa era feta a Can Gaspar de Mataró l'any 1917. | 08193-84 | 41.6243500,2.5691500 | 464109 | 4608159 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82103-foto-08193-84-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82103-foto-08193-84-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Àlex Asensio | A Sant Iscle, les varietats tradicionals recuperades després de la fil·loxera eren el cep negre, el mandó i la pansa rosada d'Alella, tot i que a Ca la Xica el seu vi el fan amb macabeu i garnatxa negra. Segons Ginesta (2007:16), a més de vi de taula, també se'n feia 'vi del racó' o 'de postres' després de barrejar-lo 'amb vi most', i arrop, 'que era una mena de confitura que s'obtenia després de tornar a fer bullir el vi amb tota mena de fruites fins que quedava amb una consistència més sòlida'. A Can Jaume dels Crestats recorden que era una menja típica dels mesos d'hivern i que a més de pomes, peres i préssecs també hi posaven una varietat d'albergínies molt petites. | 98 | 60 | 4.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||||
| 82105 | Passera del torrent de la Roureda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/passera-del-torrent-de-la-roureda | AJUNTAMENT DE SANT ISCLE DE VALLALTA (2003). Coneix Sant Iscle de Vallalta. Canet de Mar. Edicions Els 2 Pins, pp. 33-34. | XX | Passera de 6 metres de llum feta d'obra i fusta que travessa el curs baix del torrent de la Roureda Vallalta en sentit E-O, ja que es tracta d'un curs d'aigua força constant que, a més, pot glaçar-se en època hivernal. Antigament, la passera connectava el centre de la població amb el camí que menava a Sant Cebrià de Vallalta. El pont consta d'un pilar d'obra a cada riba precedits de tres graons de maó pla que permeten pujar i baixar a la plataforma de creuament. La palanca pròpiament dita salva una altura de 95 centímetres al costat est i de 180 centímetres a l'oest i és feta d'un sol tauló de fusta ben escairat de 20 centímetres de gruix i 46 centímetres d'amplada. Una senzilla barana de ferro amb el passamà situat a 92 centímetres d'altura garanteix la seguretat dels vianants. | 08193-86 | Al capdavall del barri de la Poca Farina | 41.6218800,2.5700400 | 464182 | 4607885 | 08193 | Sant Iscle de Vallalta | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82105-foto-08193-86-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08193/82105-foto-08193-86-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | A la confluència de la riera de Vallalta amb el torrent de la Roureda | 80 metres aigües amunt hi ha una altra passera d'obra amb baranes de ferro (amb coordenades X: 464205 Y: 4607971 H: 114.1), exempta d'interès patrimonial, que creua el torrent en la mateixa direcció i que comunica el barri de la Poca Farina amb la travessia urbana de la carretera BV-5128. | 98 | 49 | 1.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | ||||||||||
| 94920 | Gegants Nous de Sant Esteve de Palautordera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gegants-nous-de-sant-esteve-de-palautordera | Segle XXI | <p>Els gegants són una versió renovada dels vells, van ser estrenats el 2019. El seus noms són: Garba i Rostoll.</p> <p>Representen una parella de pagesos amb mans mòbils que permeten agafar-les amb uns bastons que fan més moviment de les figures.</p> | 08207-125 | Carrer de Mosèn Pedragosa, 9-11 | <p>Els gegants de Sant Esteve de Palautordera són d'història recent. Fa uns quaranta cinc anys es van dissenyar els primers gegants per part dels components de <em>Putxinel·lis Claca, </em>en Joan Baixas i la Teresa Calafell. Aquests gegants eren fets a partir d’un pal llarg que sostenia un cap fet de pasta de paper i un cos fet amb unes peces d’espuma i roba. No tenien els quatre peus per poder-los deixar descansar que eren habituals en altres gegants. El pal llarg es ficava dins d’una cassoleta de cuir que penjava de dues corretges lligades al cos del portador (com a les processons religioses es portava el Sant Crist). D’aquesta manera els gegants tenien més mobilitat, com si fossin uns grans titelles. Es deien <em>Reguapa i Bon Jan</em> i representaven un pagès i una pagesa del Montseny. Aquests gegants van desaparèixer i l'any 1981 es van substituir pels 'Gegants Vells', que també van ser substituïts l'any 2019 pels que es coneixen com a 'Gegants Nous'.</p> | 41.7022730,2.4351749 | 453005 | 4616875 | 2019 | 08207 | Sant Esteve de Palautordera | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | 2023-12-01 00:00:00 | Daniel Gutiérrez Espartero | Informació extreta de: https://gegantcat.com/fitxa/gegants-nous-de-sant-esteve-de-palautordera | 2116 | 4.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:02 | |||||||||||||
| 82775 | Auca de la Festa Major de Sant Hipòlit de Voltregà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/auca-de-la-festa-major-de-sant-hipolit-de-voltrega | Font: fons documental de Vicenç Esmarats a la col·lecció local de la biblioteca Marquès de Remisa. | XX | 'AUCA DE LES FESTA MAJOR DE SANT HIPÒLIT DE VOLTREGÀ: ES UN DIA PRINCIPAL/EL DE LA FESTA MAJOR/TOTA PERSONA COM CAL/HONORA EL SEU SANT PATRÓ. La vigília, amb art planer,/despertarem el cloquer. Que tots els serrats i planes/sentin dringar les campanes. Divulgant per la contrada/que la festa és arribada. La diada de la festa/tots ens mudarem la vesta. I a les onze del matí,/amb ofrenes, no cal dir. Participarem la missa/amb cor net i la ment llisa. Farem de l'Aplec un cant/puix val més pregar cantant. Al bell mig farem ofrena/d'eines de tota mena. Del més gran al més petit/oferirà el seu neguit. El Rector beneirà/l'esforç de la vostra mà. Demanant a Sant Hipòlit/que vivint, no anem de bòlit. Anys treballant amb tot zel/guanyem la vida i el cel. Un fill del vostre veïnatge/del Sant us dirà el missatge. El Dr. Esmarats sap prou/dir-vos el que us plau o us cou. Atendrem amb ment oberta/la seva doctrina certa, Perquè a tots pugui ajudar/el Patró a qui hem d'invocar. I cantant, farem besada/de la relíquia sagrada, mentre eixem amb alegria/a fer tots la nostra via. Després podreu admirar/encisats, i, comentar El tresor parroquial,/que és un tresor que s'ho val. Ell ha superat els segles/i de l'ús i mort les regles. I ara net i restaurat/parla a tots amb claredat, Com la fe i les arts belles/poden obrar meravelles, Quan la pietat sincera/ha arribat a la cartera. També pels infants, amb cura,/hi haurà concurs de pintura. Tots podran participar/mes sols tres podran guanyar. Només volem els afanys/dels menors de 14 anys. Us cal imaginació/per dibuixar amb atenció. Com voldrieu de galana/del Temple la gran façana. Representeu-nos, com cal,/una façana ideal. Quan les 10 hagin tocat/qui no hi és, no hi és comptat. I a la una pel cap tard/heu de lliurar l'obra d'art. Hi ha tres premis com un sol/que els haureu d'agafar al vol. Un és del Sr. Rector/a la façana millor. Un altre de l'Ent Econòmic/que no serà macarrònic. I un tercer, el més cabal,/de la Junta Parroquial. El diumenge, obriu bé l'ull,/qui ha guanyat, ho dirà el full. I a l'ofici del diumenge/veuran tots qui premi menja. Perquè s'alegrin els rostres/dels bons feligresos nostres, exposarem al cancell/el fruit del vostre cervell. Bé prou tinc totes les ganes/de dir-vos que hi ha sardanes, i un lluit concert-vermout,/més tot això tururut! Car si la bossa no sona/no és pot fer una festa bona. Més no perdem l'esperança/si hi ha algú que fa fermança'. | 08215-181 | 42.0154900,2.2364200 | 436777 | 4651778 | 08215 | Sant Hipòlit de Voltregà | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08215/82775-foto-08215-181-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | La imatge pertany al fons documental Vicenç Esmarats. | 119 | 61 | 4.3 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:07 | |||||||||||
| 82776 | La Teresa de la Barca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-teresa-de-la-barca | ROVIRÓ I ALEMANY, Xavier (2000). 100 llegendes de la Plana de Vic. Sant Vicenç de Castellet: Farell editors i dissenyadors, p. 21-22. | XX | La Teresa de la Barca o la Barquera era una bruixa de Sant Hipòlit molt coneguda per tothom. Tenia la capacitat de convocar violentes tempestes que malmetien les collites dels vilatans, exceptuant les seves. També es podia transformar en qualsevol animal, que era quan feia les malifetes més dolentes (l'havien vist transformada en ocell, en gallina i fins i tot en eruga). Era tant temuda que quan la veien arribar, la gent fugia creuant els dits per evitar d'aquesta manera les seves conjures. La Barquera es reunia amb les altres bruixes de la contrada al gorg Negre (Sobremunt) i des de la plaça de les Bruixes (un petit serrat amb el cim pla situat a pocs metres del gorg) ballaven i convocaven els temporals que assolaven la regió. | 08215-182 | Aquesta narració fou explicada per la sra. Antònia Dilmer de la Gleva (les Masies de Voltregà) l'any 1982. | 42.0154900,2.2364200 | 436777 | 4651778 | 08215 | Sant Hipòlit de Voltregà | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:07 | ||||||||||||
| 82777 | Refrany de l'església de Sant Hipòlit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/refrany-de-lesglesia-de-sant-hipolit | PARÉS I PUNTAS, Anna (1999). Tots els refranys catalans. Barcelona: Edicions 62, p. 487. | XX | 'A Sant Hipòlit, llombrígols grossos'. | 08215-183 | Aquest refrany fa referència al fet que els pardals niaven a la fornícula que alberga la imatge de Sant Hipòlit, situada a la portalada de l'església parroquial de Sant Hipòlit de Voltregà. | 42.0159800,2.2372600 | 436847 | 4651832 | 08215 | Sant Hipòlit de Voltregà | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:07 | ||||||||||||
| 82778 | Refrany de les festes majors | https://patrimonicultural.diba.cat/element/refrany-de-les-festes-majors | PARÉS I PUNTAS, Anna (1999). Tots els refranys catalans. Barcelona: Edicions 62, p. 519. | XVIII-XX | 'Sant Hipòlit i la Gleva, enmig de Sant Feliu i Rocaprevera'. | 08215-184 | El refrany fa referència a les festes majors de les viles de Sant Hipòlit de Voltregà i Torelló, les quals s'encadenen. La Festa Major de Torelló es celebra pels voltants del dia 1 d'agost, diada del seu sant patró Feliu. Posteriorment, el dia 13 d'agost es celebra el dia del patró de Sant Hipòlit i el dia 8 de setembre la festa de la Mare de Déu de la Gleva. Finalment, l'aplec del santuari de la Mare de Déu de Rocaprevera es celebra el tercer diumenge de setembre i està considerat com la segona festa major del municipi de Torelló. És probable que aquest refrany ja s'utilitzés amb anterioritat a la segregació dels municipis de Sant Hipòlit i Les Masies de Voltregà, donat que el santuari de la Gleva pertany al terme municipal de Les Masies des de finals del segle XVIII. Alhora, també podria ser posterior i que fes referència a l'actual Festa Major de Sant Hipòlit, que es celebra el primer cap de setmana de setembre des de la segona meitat del segle XX aproximadament. I un darrer apunt a tenir en compte és la celebració de la festa del barri de la Gleva de Sant Hipòlit, el cap de setmana següent a la diada del santuari de la Gleva. | 42.0154900,2.2364200 | 436777 | 4651778 | 08215 | Sant Hipòlit de Voltregà | Bo | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 98|119 | 61 | 4.3 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:07 | ||||||||||||
| 82779 | Refrany del ruc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/refrany-del-ruc | PARÉS I PUNTAS, Anna (1999). Tots els refranys catalans. Barcelona: Edicions 62, p. 519. | XIX-XX | 'Sant Hipòlit sense cap noli se'n menjaren tot un ruc, els uns se'l mengen amb suc, els altres ben cuit a la brasa; fins i tot el rector en salà un tros per menjar més temps carn d'ase'. | 08215-185 | 42.0154900,2.2364200 | 436777 | 4651778 | 08215 | Sant Hipòlit de Voltregà | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:07 | |||||||||||||
| 82780 | Dita de Sant Hipòlit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/dita-de-sant-hipolit | ANGLADA, Jaume-1987 (1988). 'Pregó de Festa Major. Dones i homes Santipolencs'. <<0,97 km2>>. La revista de Sant Hipòlit de Voltregà. Nº 5, octubre 1988, p. 4. 'Sac i ganxo'. <<0,97 km2>>. La revista de Sant Hipòlit de Voltregà. Nº 1, abril 1988, p. 18. | XX | 'Sant Hipòlit, sac i ganxo'. | 08215-186 | Aquesta dita es fonamenta en un malnom donat als habitants de Sant Hipòlit, la procedència del qual no està documentada. Pel que sembla fa referència al temps de la postguerra, un període cruent de la nostra història en el qual la gent passava gana i misèria, fet que els empenyia al robatori dels camps i les collites per tal de poder sobreviure. Duïen un sac per portar els aliments que recollien. Alhora, quan els homes anaven a buscar llenya al bosc, portaven un ganxo que els permetia abastar les branques més seques que encara no s'havien despenjat dels arbres. Segons sembla, la conjunció d'aquests dos fets fou l'orígen del renom, que d'altres pobles de la contrada utilitzaven amb un to despectiu envers els santhipolitencs. | 42.0154900,2.2364200 | 436777 | 4651778 | 08215 | Sant Hipòlit de Voltregà | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:07 | ||||||||||||
| 82781 | Dita dels porcs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/dita-dels-porcs | SERRALLONGA, J.; CROSAS, C.; CASAS, P.; SERRA, L. (2014). Sant Hipòlit de Voltregà, l'empenta d'un poble. Vic: Ajuntament de Sant Hipòlit de Voltregà, Eumo Editorial, Museu del Ter, p. 113, 142. | XX | 'A Sant Hipòlit hi viuen més porcs que persones'. | 08215-187 | Aquesta dita fa referència al fet que durant la segona meitat del segle XX, moltes de les cases del nucli urbà de la vila tenien corts de porcs als baixos de les cases o als patis del darrera. La cria de porcs suposava un sobresou per a les famílies del municipi, tot i els problemes que generava a nivell social. 'S'havien arribat a alimentar 100000 animals per metre quadrat' (Serrallonga et al., 2014: 142). Entre finals del segle XX i principis del segle XXI, l'ajuntament va aprovar una norma municipal prohibint aquesta pràctica. 'L'any 2000 va ser el primer que el municipi va viure lliure de porcs' (Serrallonga et al., 2014: 142). | 42.0154900,2.2364200 | 436777 | 4651778 | 08215 | Sant Hipòlit de Voltregà | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | 119 | 61 | 4.3 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:07 | ||||||||||||
| 82782 | Himne als Vells | https://patrimonicultural.diba.cat/element/himne-als-vells | ANGLADA I ARBOIX, Emília (2008). Noms propis del Voltreganès. Vic: Eumo Editorial, Centre d'Estudis del Voltreganès,p. 69. Programa d'actes del 'I Homenage a la Vejez. Sant Hipolito de Voltregá, 23 de julio de 1950'. Col·lecció local de la biblioteca Marquès de Remisa. | XX | 'Cantem avui als vells nostres corrandes/que vessin de mil pits com de mil fonts/i ungim la seva testa de garlandes/brodades amb la sang de nostres cors. Montanyes de la Pàtria/besllums de cel rogent/rendiu vostres senyeres/al seu cabell d'argent. Y vosaltres germans voltreganesos/mireu avui el cel sobre-daurat/mireu com lluen els estels sospesos/dins d'una exaltació d'eternitat. Ens parlen de l'història milanera/qu'aquests vellets d'avui, jovent d'ahir,/com un rastre d'amor que queda enrera/ens han escrit al llibre de destí. Montanyes de la Pàtria/besllums de cel rogent/rendiu vostres senyeres/al seu cabell d'argent'. | 08215-188 | La lletra d'aquest himne fou escrit pel professor i economista santhipolitenc Joan Ginebra, en moitu de la primera edició de l'Homenatge a la Vellesa l'any 1950. La música és del compositor i fiscorn de Sant Hipòlit, Joan Camps i Valentí, que va formar part de dues de les cobles-orquestres més destacades del municipi, La Principal de Sant Hipòlit i Els Angelets. Alhora va compondre més de setze sardanes i és l'autor del passant o ball dels gegants de la vila també. | 42.0140600,2.2385800 | 436955 | 4651618 | 1950 | 08215 | Sant Hipòlit de Voltregà | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | Joan Ginebra i Joan Camps | 119 | 62 | 4.4 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-15 07:07 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 349,34 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc