Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42776 | Creu de Baduell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-baduell | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 32. Editorial Teide. Barelona. | XX | Creu de ferro col·locada damunt un bloc de pedra d'esmolar de forma tronco-cònica posat verticalment. De fet aquesta pedra no és res més que una mola. La base és de pedres de l'entorn unides amb pòrtland per donar l'efecte de turó rocós. En la part de la pedra d'esmolar orientada al sud es pot llegir encara la data en que fou tornada a col·locar ' 1940 '. | 08033-335 | Cruïlla del camí de Baduell amb el carrer del Rossinyol, s/n | Segons Moreu-Rey (1962), la Creu de Baduell assenyalava a la vegada l'encreuament dels camins i els límits de terme. Aquesta es troba documentada a partir de l'any 1720 com a nom de partida: 'La Creu de Baduell' devia ser molt més antiga si creiem AAEC II (1883): 'se compon avuy sols del arbre. Avans diu que hi havia una creu de ferro en ques llegia que en 1400 ja ho era.' També es troba anomenada en textos del segle XIX. 'Testimonis vivents de Caldes en 1914 havien vist la creu.. Tenia una hasta de fusta ab creu de ferro a dalt'. Quan Mn. J. Mas escriu això (cap a l'any 1930), diu que 'Res no existeix de la creu'. Quan Moreu-Rey escriu el llibre, l'any 1962, senyala que aquesta creu feia pocs anys que havia tornat a ser reposada (hi ha la data 1940 gravada al peu de la Creu). Durant el treball de camp, Raimundo Garcia, manifesta que al seu interior hi ha un pergamí amb la història de la Creu de Baduell i de l'acte de l'any 1940 quan es tornà a col·locar la Creu. | 41.6385800,2.1963600 | 433069 | 4609961 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42776-foto-08033-335-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42776-foto-08033-335-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42503 | Conjunt del carrer de Vic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-del-carrer-de-vic | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. HERNÁNDEZ, J. i MONLEÓN, A.(2007). Visió històrica de Caldes de Montbui. pp 20-21. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui i Thermalia. LLOBET VALL-LLOSERA, Anton (1848). Documentos para la historia de Caldas de Montbuy (-). Ms. A l'Arxiu de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. XALABARDER, Avelí (1914). Reseña histórica del Hospital de la Villa de Caldas de Montbuy. Barcelona XALABARDER, Avelí (1935). Caldes antic i modern (...). Edició pòstuma. Caldes de Montbui. | XVII-XIX | Conjunt arquitectònic situat en un carrer d'origen medieval que forma part de l'antiga vila emmurallada de Caldes. És possible que formés part de L'estructura urbana en època romana. Destaca un projecte de reforma de l'any 1865 conegut amb el nom de 'Proyecto de Reforma Interior y Ensanche de la Villa de Caldas de Montbuy'. El carrer es troba limitat per la plaça Marquès de Caldes de Montbui, coneguda també amb el nom de plaça de Constans, on antigament es trobava situat el portal de Vic, i la Plaça de la Font del Lleó. Per la plaça del Marquès, comunica frontalment amb el carrer Major i just abans de la plaça, a l'esquerra, amb el carrer d'Escanyacans. El carrer comunica també amb el carrer d'en Bellit, on antigament hi havia la plaça de Sant Bartomeu o de Sant Vicenç. És un dels carrers més destacats i monumentals de la vila, ja que es conserven força façanes i elements constructius de gran interès arquitectònic. La composició del carrer és força homogènia, tant pel que fa a la disposició de les façanes, com per l'alçada de les cases. L'arquitectura actual és bàsicament dels segles XVIII i XIX degut a les modificacions sofertes durant el segle XX i inicis del segle XXI a nivell de rehabilitació de façanes, noves construccions... En primer lloc, tenim les cases de planta rectangular que consten de planta baixa i un o dos pisos. Són cases de doble crugia, cases edificades en parcel·les de doble front. La coberta acostuma a ser de doble vessant, i teula àrab. La façana acostuma a mesurar entre 8 i 10 metres d'amplada per 15 a 30 metres de fondària. De vegades al seu interior hi ha un pati enjardinat o amb una petita construcció annexa com un porxo per la llenya, una bugaderia, etc. De vegades també la seva estructura interior queda modificada depenent de si la casa ha estat reformada en varis habitatges, o si bé la planta baixa s'hagi transformat en comerç. En aquest carrer també es pot observar un altre tipus de construcció; es tracta de cases més senzilles, força estretes, de planta rectangular, que consten de planta baixa i pis o dos, amb coberta de teula àrab. La façana pot mesurar entre quatre i sis metres, i en el cas en que les cases tinguin fondària, aquesta pot estar compresa entre deu a quinze metres, amb algun pati interior. Moltes d'aquestes cases tenen portalades de pedra adovellada. La façana presenta normalment una obertura per planta, alineant-se verticalment sobre un eix que pot estar o no centrat a la façana. La majoria de cases d'aquest carrer són unifamiliars. Les transformacions més freqüents es donen a la planta baixa, adaptant-se a usos comercials. En aquest cas, si no es tracta del mateix propietari, o en el cas d'un llogater, a la façana es pot observar una petita obertura que correspon a l'accés al pis superior. Destaquen en aquest carrer els edificis o cases amb els números: 2-4, 3, 6, 7, 11, 12, 14,15, 22, 24, 40. | 08033-62 | Carrer de Vic, s/n. | Segons Moreu-Rey (1962), l'any 1386 'vico vocato de Vich'. A partir d'aleshores, el 'carrer de Vich' és documenta sense solució de continuïtat fins als nostres dies (s. XIV al XX). Aquest començava a la plaça de Sant Bartomeu i desembocava al Portal de Vic. Referent a aquest portal, sembla ser que un document de l'any 1395, esmenta el carrer que va a la Porta de Vic; 'Portal de Vich', 'lo Portal de Vich', etc. (s. XVI a XIX); 'la capella del Portal del carrer de Vich' (s.XVIII). Encara existia entre el 1867 i el 1879, amb l'escut de la vila i la data '1695' procedent d'una restauració o reconstrucció. Sembla ser, segons documenta sempre, Moreu-Rey, que l'any 1272, el rei Jaume Ier havia concedit als homes de Caldes que el 'caminum sive via (...) qua itur de Barchinona apud Vicum' passés per Caldes i no pel congost de Codines, 'sicut ab antiquo fieri consuevit'. Així, tenim documentats 'caminum Vici' (1347); 'camí de Vich', 'camí real de Vich'; 'lo cami ral de Vich' etc., (s. XVII). També l'any 1372, l'infant Joan passa per Caldes per anar de Barcelona a Vic; en el segle XVII encara el tragí del gra i la neu que venia del Montseny, passava per Balenyà, Centelles, Caldes, vers Palau i Barcelona: el que segurament demostra que era el camí més segur i potser més ràpid. Aquest camí de Barcelona fins a Vic va ser interior a la vila fins cap el 1600 aproximadament: sortia pel Carrer de Vic, vers el Raval i les Hortes de Munt. A partir del 1600 aquest camí passarà per l'exterior de la població, seguint la muralla. Cal destacar a l'inici d'aquest carrer, hi havia una plaça petita anomenada originàriament de Sant Vicenç i més tard de Sant Bartomeu; l'origen d'aquest nom està relacionat amb l'existència d'una capella dedicada al culte de Sant Vicenç, i més tard al culte de Sant Bartomeu per la popularitat d'aquest Sant. Aquesta capella desaparegué quan es realitzà l'alineació del carrer. L'any 1865, es du a terme el 'Proyecto de Reforma Interior y Ensanche dea Villa de Caldas de Montbuy'. L'any 1878 va haver-hi un altre projecte de rectificació d'alineacions. A principis del segle XXI, aquest carrer va formar part d'un seguit de reformes de caire urbà, com fou la substitució del paviment antic de llambordes, per la de pedra de Sant Vicenç alternada amb una franja de llambordes disposada al mig del carrer. | 41.6355600,2.1615700 | 430168 | 4609654 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42503-foto-08033-62-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42503-foto-08033-62-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42503-foto-08033-62-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42538 | Can Orjusà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-orjusa | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII-XIX | Mas de planta irregular que consta de tres cossos; el de l'esquerra de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos, molt estret, amb la coberta de teula àrab a doble vessant i el carener perpendicular a la façana. Surt un ràfec de fusta per aguantar les teules. El portal és de dovelles, amb un portaló de fusta ben conservat al qual s'accedeix per dos esglaons de pedra. Per damunt, una petita obertura, realitzada amb dovelles formant un arc de mig punt. Per damunt, un finestral d'estil gòtic, amb dos arcs lobulats, que segons el masover, són moderns. A la dreta de la façana principal hi ha un segon espai, amb la teulada inclinada a un sol vessant, en direcció nord-est. També presenta planta quadrada, amb planta baixa, pis i golfes. Adossat al segon, es troba un tercer espai, de planta rectangular que consta només de planta baixa, i coberta plana, transitable, i un tancament de balustrades. L'única obertura consta d' una porta formada per un arc de mig punt per on s'hi accedeix a través de tres esglaons de pedra. La façana està arrebossada. | 08033-97 | Vall de Carerac | Segons Moreu-Rey (1962), es troben referències documentades desde el segle XIV fins al segle XVIII amb el nom d' 'Ortiusa','Ortiussa', 'Ortjusa', 'Ortjussa' o 'Orjussà'. En el segle XVII, es troba documentada com 'Orjuzà', i al segle XVIII com 'eretat anomenada Arjosà'. D'aquest mateix segle es troba escrita com 'Orjosa'. Al segle XX, també se la documenta amb el nom 'Can Jusà'; 'Can Hurjusà'. El nom es va degradant, i fins i tot d'aquest últim segle XX es troben formes com 'Mas Orrusà', 'Rosà', 'Can Jusà', etc. Sobre la història i llinatge es troben referències que situarien la casa i l'heretat entre Carerac i el Remei. La primera referència que es té, dóna l'origen del nom i dela casa: Berenguer 'de Horto Inferiori' va ser establert en el mas del mateix nom per Pere de Carerac i Agneta l'any 1334. 'L'Hort Infrior' o jussà devia ser el de Carerac. Benet O. (s.d.); Berenguer (1334); Joan I (1353); Pere d'O., alias Domènec (1480); Joan II (1486 a 1505), 'senyor del Mas Crinya', també senyor útili i propietari del mas 'doriusa'; Joan III (1554,dif. En 1560); Joan IV, i la seva dona Eleonor (1571), potser 'Na Orjusana del Mas' (1594); Gabriel (1550 a 1573), pare de Bernat; Pau (1621, 1622), f. del prec. casat amb Caterina Joan, f. del prec. (1666, 1695); 'Na Maria Ortjusana' (1631, 1635); Nicolau Fabrés o Fabrers i O. (1720), pare de Jaume F. i O., o O.F. (1721, 1724), mort sense fills; Joseph O. i Febrer (M. 1747), germà del prec., casat amb Marianna Josepha O., pubilla, filla del prec. Casada amb el Doctor Joseph Broquetas i O. (1758); Dr. Rafael Brouquetas i O., fill dels precs. (1789). L'any 1815 el mas sembla ser que tenia una capella pública. Hi ha fotografies on mostren que a l'esquerra de l'edificació que avui es pot observar, hi havia una casa de planta rectangular amb teulada de doble vessant, carener perpendicular a la façana, amb una porta adovellada al costat esquerra i dos pisos, amb dues obertures a cada pis. Actualment, encara es poden observar els fonaments que estan tapat amb la terra de l'era. | 41.6472200,2.1665300 | 430594 | 4610944 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42538-foto-08033-97-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42538-foto-08033-97-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42538-foto-08033-97-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42514 | Casa al carrer del Pont, 13 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-del-pont-13 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta a dues vessants i construïda amb teula àrab. A la planta baixa hi ha tres obertures força grans; la primera, una porta de garatge, la segona l'entrada de la casa, amb el cancell i una porta de fusta vidrada a l'interior. El portal està format per un arc de mig punt amb dovelles i brancals de pedra; la tercera una obertura té una composició força horitzontal, amb una barana de ferro senzilla. A la segona planta hi ha dues obertures que consisteixen en dues balconeres d'iguals proporcions i mides, amb les finestres vidrades protegides per persianes de llibrets de fusta i un petit voladís d'obra, lleugerament motllurat amb una barana de ferro. En la tercera planta i última només hi ha una finestra, de mides quadrades i col·locada gairebé centrada amb l'eix central de l'edifici. Segurament es tracta de les golfes de la casa, ja que per damunt de la teulada, es pot observar la politja de ferro. La façana queda rematada per un ràfec de maons Totes les obertures tenen els tancaments de fusta. | 08033-73 | Carrer del Pont, núm. 13 | Segons Moreu-Rey (1962), el carrer del Pont, ja es troba documentat l'any 1311 i el 1353 com a carrer 'carrer dez Pont'. Esmenta també un document datat del 1563 on confirma que el carrer del Pont s'hauria dit antigament 'de Vulpsegura'. Això, segons Moreu-Rey provaria que aquest pont no hauria existit antigament, si més no, hauria estat ubicat en un lloc diferent del que es coneix actualment, ja que senyala que l'any 1351 aquest carrer no tenia sortida. | 41.6352300,2.1609100 | 430113 | 4609618 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42514-foto-08033-73-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42514-foto-08033-73-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42514-foto-08033-73-3.jpg | Legal | Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|119 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42515 | Casa al carrer del Pont,15 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-del-pont15 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta a dues vessants i construïda en teula àrab. A la planta baixa s'hi observen dues obertures força grans; per la primera d'elles, es tracta d' una porta de garatge situada més a la dreta de la façana; la segona entrada de l' habitatge està formada per una arcada de mig punt amb grans dovelles de pedra amb un portaló de fusta de dues fulles i dues baldes. A la segona planta hi trobem tres obertures d'iguals proporcions i mides quadrades, amb una persiana de rodet de fusta, sense cap element arquitectònic destacable. Finalment, a la segona planta hi ha una obertura semblant a les inferiors però desplaçada lateralment. Aquesta té una petita barana de ferro forjat. La façana està arrebossada, i queda rematada per un ràfec construït amb maó i per sota s'han disposat els modillons en forma de mènsules amb els quals s'adorna la volada de la cornisa, recordant els que es troben en els cornisaments clàssics de l'ordre corinti, i també en l'arquitectura romànica que, amb una diversitat de formes, el féu un dels seus elements ornamentals característics. Entre les mènsules decoratives, es disposen les rajoles ceràmiques de forma romboïdal, de color verd i groc. La part baixa de la façana està recoberta per lloses de pedra d'un parell de centímetres d'amplada i uns cinquanta centímetres d'alçada que la protegeixen. | 08033-74 | Carrer del Pont, núm. 15 | Segons Moreu-Rey (1962), el carrer del Pont, ja es troba documentat l'any 1311 i el 1353 com a carrer 'carrer dez Pont'. Esmenta també un document datat del 1563 on confirma que el carrer del Pont s'hauria dit antigament 'de Vulpsegura'. Això, segons Moreu-Rey provaria que aquest pont no hauria existit antigament, si més no, hauria estat ubicat en un lloc diferent del que es coneix actualment, ja que senyala que l'any 1351 aquest carrer no tenia sortida. | 41.6350500,2.1608900 | 430111 | 4609598 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42515-foto-08033-74-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42515-foto-08033-74-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42515-foto-08033-74-3.jpg | Legal | Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|119 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42517 | Cal Morró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-morro | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XVII-XX | Edifici de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos, amb coberta a quatre vessants i construïda amb teula àrab. La façana ha estat rehabilitada. A banda i banda d'aquesta totes les obertures són simètriques tant horitzontalment com verticalment. A la planta baixa, per tractar-se de la farmàcia, les obertures són de vidre per deixar entrar la claror i posar així de relleu les tres arcades que es troben al seu interior. Aquestes possiblement siguin d'origen medieval, i es troben molt ben conservades. A la primera planta i segona, per un costat de façana, hi ha tres obertures rectangulars per alçada, amb una discreta barana travessera col·locada horitzontalment. A la façana esquerra, les obertures són igualment de proporcions rectangulars, però presenten una minsa balconera sense voladís i barana feta amb xapa de ferro i oxidada. Pel que fa al xamfrà de l'edifici, tant al primer com al segon pis, s'observa una obertura per cada costat vidrada amb una minsa balconera sense voladís i la barana feta amb xapa de ferro oxidada. Els marcs de les finestres estan fetes d'alumini. | 08033-76 | Carrer del Forn, núm. 5 | Segons Moreu-Rey (1962), el carrer del Forn ja apareix documentat al segle XIII, i es creu que el nom vindria d'un forn comunal utilitzat pels jueus. El carrer és segurament d'origen i traçat medieval, i aquest uneix la plaça de la Font del Lleó amb la plaça de l'església. L'arquitectura predominant de les cases és de cases construïdes entre mitgeres, amb una planta baixa i dos pisos; moltes d'elles han estat rehabilitades durant els segles XIX i sobretot XX conservant certs elements arquitectònics originals com finestrals gòtics, portals adovellats i arcades de pedra a l'interior de les cases. | 41.6341000,2.1624200 | 430237 | 4609491 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42517-foto-08033-76-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42517-foto-08033-76-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42517-foto-08033-76-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42760 | Casa al carrer Major, núm. 64 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-major-num-64 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 63. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | la façana comença a perdre l'arrebossat i amb ell parts dels esgrafiats. | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes, amb la coberta, de teula àrab, a dues aigües, desaiguant cap a la façana principal i interior de l'edifici. Totes les obertures són simètriques respecte a l'eix central de l'edifici. A la planta baixa hi ha tres obertures; la porta principal, vidriada, de ferro forjat, amb el marxapeus de pedra granítica. Ambdós costats de la porta d'entrada, dos finestrals amb unes reixes de ferro forjat d'un gran treball artístic. Al primer pis, hi ha tres obertures, destacant la central, amb una balconera amb voladís i barana de ferro. Tota la balconera està realitzada amb ferro, amb sis grans mènsules realitzades amb forja que suporten el pes de la balconera. Des de sota es poden observar els rajols ceràmics, de tonalitats blaves. Aquests rajols ceràmics també poden observar-se en el ràfec de la coberta. A les golfes, les obertures, són simètriques seguint una mateixa línia horitzontal. Tots els porticons de les obertures són de llibrets de fusta de color marró. La façana per la part baixa està protegida per un basament de pedra granítica que recorda les llambordes de Caldes, però d'una mida més gran, formant un dibuix geomètric piramidal, pujant pels brancals de la porta d'accés de la casa. La façana està arrebossada, destacant la gran bellesa dels esgrafiats que envolten tots els perímetres de les obertures i els dos extrems verticals de la façana, imitant els carreus de pedra. La façana acaba amb un ràfec de fusta que aguanta la canal de ceràmica amb dos baixants de desaigua que passen per cada costat de la balconera. El ràfec està aguantat per mènsules de fusta, amb tres franges de rajols ceràmics de color blau. | 08033-319 | Carrer Major, núm. 64 | Segons Moreu-Rey (1962), el carrer Major rebrà aquest nom quan la carretera (nom donat a la carretera de Barcelona, entre la Plaça de l'Àngel i la sortida de Caldes a mitjans del segle XIX: 'c. de la Carretera'), un cop eliminada la muralla, esdevé carrer interior de la població: 'Carrer Major o de l'Arrabal' durant el segle XIX (1867, 1873) i entrat el segle XX. | 41.6339500,2.1635300 | 430330 | 4609473 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42760-foto-08033-319-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42760-foto-08033-319-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42760-foto-08033-319-3.jpg | Inexistent | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 105|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42768 | Font del Gorg d'en Pèlags | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-gorg-den-pelags | AUSIÓ, J.; MONTOLIU, C.; BURGADA, R. (1975). Exemplars de fauna i flora de la vila de Caldes de Montbui. Patronat de museus de Caldes de Montbui. Ed. Ajuntament de Caldes de Montbui. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 163. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Font d'aigua que raja directament de la veta que surt naturalment de la muntanya a través d'un broc de canya de riera, enfonsat a l'argila. No hi ha pica, només unes pedres ben col·locades al terra, amb un canaló fet naturalment per l'aigua que cau per damunt de la cova situada just a sota. El paratge on es troba la font, a més de la gran varietat de substrats litològics, que van des de les pissarres a les calcàries acaba d'afegir una complexitat que es tradueix en l'aparició d'una notable quantitat de comunitats vegetals de les quals destaca la presència d'una important comunitat de degotalls de roca calcària (Eucladio.Adiantetum capilli-veneris), poc freqüent i d'escassa significació paisatgística però de gran interès per la seva raresa. Les plantes que hi són més característiques són la molsa (Eucladium verticillatu) i la falzia vera (Adiantum capillus-veneris). Mentre una part important del terme ha estat i continua estant conreat, i per tant dominat per comunitats arvenses i ruderals, una altre gran part està recoberta per una important massa forestal conseqüència directa del progressiu abandonament d'aquell espai com a lloc d'interès agrícola i ramader des de finals del segle XIX. Els estrats arbustius i herbacis són bàsicament composats per bosc i sotabosc d'alzinar amb algun pi i dos roures que destaquen per les seva alçada. També hi ha la presència de bardisses i roldor (Rubo.Coriarietum), molt abundant als marges, juntament amb l'heura. Les bardisses un conjunt fitocenològic d'indiscutible personalitat, (Prumetalia spinosi), caracteritzat per l'espinositat i l'atapaïment dels arbusts i lianes que l'integren. A la bardissa amb roldor hi prenen una especial rellevància diverses plantes de la família de les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). | 08033-327 | Turó del Pi de les Tres Branques | Segons Moreu-Rey (1962), aquesta font no existia encara a l'any 1867, però si l'any 1873 | 41.6374200,2.1445800 | 428755 | 4609874 | 1873 | 08033 | Caldes de Montbui | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42768-foto-08033-327-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42768-foto-08033-327-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 2153 | 5.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42532 | Les Solanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-solanes | GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XIX | Masia de planta rectangular que consta de planta baixa dos pisos i golfes. La teulada és a dues aigües, amb teula àrab i el carener perpendicular a la façana. El ràfec de la teulada està fet amb dues fileres totxos superposats per aguantar el pes de les teules. Per la part de la façana del darrera, hi ha un altre espai edificat, annexionat a la masia original, amb una torreta, de planta quadrada, amb la coberta a doble vessant que sobresurt per damunt de la teulada principal de la casa. La façana presenta les obertures simètriques i proporcionals verticalment i horitzontalment. Així, a la planta baixa hi ha una porta principal, de dovelles de grans dimensions, emblanquinades amb calç i un portaló de fusta. A cada costat, dues finestres: la del costat esquerra, amb una petita llinda de fusta. Queda mig tapada per un arbust que hi ha plantat en una jardinera. La de la banda esquerra, té els brancals i la llinda fets amb maó. Al segon pis, hi ha tres finestrals gòtics molt ben conservats, destacant el central, per damunt de la porta adovellada, motllurat amb el cap de quatre cavallers que sobresurten en relleu i un escut central, i a la part baixa dels brancals, el relleu a banda i banda, d'una mena de palau. Els dos cavallers que es troben a la llinda estan encerclats per un cordó esculpit. Tres d'ells porten barba i bigoti. El quart, imberbe. A la segona planta, hi ha tres finestrals realitzats amb maó amb un arc de mig punt; per damunt d'aquest s'observa una llinda molt llarga, tota ella gravada amb línies formant una ziga-zaga. Ambdós costats d'aquest finestral, dues finestres amb el perfil de pedra. Per últim, l'obertura que permet airejar i donar claror a les golfes, amb la llinda arrodonida formant un arc de mig punt i tot el contorn fet de maó. A la part de la casa que dóna amb la façana principal, s'hi accedeix bé per la part del darrera de la propietat, per on hi ha la masoveria i el bestiar, bé pel portal que s'endevina ha estat refet amb el pas dels anys. El portaló de fusta que permetia accedir a l'era ja no hi és; actualment hi ha un barri de ferro. El portal està fet amb maó i pedra irregular, (possiblement enderrocat i tornat a construir amb maó). L'arcada va ser restaurada no fa massa anys, ja que la teuladeta hauria caigut. Aquesta està feta a dues aigües, amb teula àrab. Les façanes orientades al nord-est, ponent i nord, presenten moltes obertures, sense cap element arquitectònic destacable. A la façana nord hi ha adossat un pou, cobert amb lloses. | 08033-91 | Quintana de Les Solanes | Segons Moreu-Rey (1962), aquest mas ja estaria documentat l'any 1412, com a 'mansi de Solanes'; també s'en troben referències escrites del segle XVI i fins el segle XIX amb el nom de 'mas Solanes'. Del segle XVIII, aquest mas es troba referenciat com 'heretat dita Puigsolanes'; 'a Solanes'. I aquest mateix nom també es troba en documents del segle XVIII fins el segle XX. Sobre la història i llinatge del nom, Moreu-Rey documenta que: els Solanes són llinatge de moliners. Pere i Guernau de Solanes posseïen el molí d'en Noguera, sota el mas Marmany de Sant Feliu (1295 a 1356). L'any 1299 Guerau va comprar el mas Serra Sobirà i el va probablement reconstruir una ica a ll.; Jaume S., casat amb Blanca (1401 a 1418); Berenguer de Solanes (1421, M.); Salvador de S. (1421 a 1477), fill del predecessor (1448 a 1477); Antic Solanes (aproximadament 1500); Esteve Solanes, fill del prec. (1571 1 1605); Andreu S., fill del prec. (1585); Margarida S., pubilla, casada amb Esteve Riquer i S., dit Esteve Solanes (1638 a 1660); ella vídua, l'any 1668 ven el mas; Esteve Riquer i solanes. (1668) fill dels precedents, menor d'edat; Joan Raurell i Solanes. Joan S. (1696 a 1730); Josep Raurell i S. o Josep S. (1734 a 1745); Andreu Raurell S. i Segalés fill del precedent (1784, 1816); Jordi Raurell i s. (M. l'any 1854). La seva família hauria deixat la casa vers 1827 per instal·lar-se al barri del Clot, a Barcelona. | 41.6842400,2.1441800 | 428773 | 4615072 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42532-foto-08033-91-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42532-foto-08033-91-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42532-foto-08033-91-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | En una feixa al marge esquerra, just abans d'arribar a la masia, hi ha un safareig, que segons Moreu-Rey (1962), sembla datar de l'any 1816. Actualment està tapat amb bigues de formigó i tot ell arrebossat amb ciment, i recorda més un dipòsit d'aigua que un safareig. | 98|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42518 | Casa al carrer Barcelona, 38 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-barcelona-38 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA, Anton (?). Documentos para la historia de Caldas de Montbuy (-). Ms. A l'Arxiu de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona (a.1848) MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular, que consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta plana i transitable. A la planta baixa hi ha vàries obertures amb reixa de ferro, sense cap mena de simetria; tampoc s'observa cap detall arquitectònic remarcable. Al primer pis, destaquen tres obertures emmarcades amb pedra, la primera d'elles, una finestra porticada, amb balcó i voladís fet d'obra i rajola, amb una barana de ferro forjat. La llinda i els brancals són de pedra. A la llinda es pot llegir la inscripció 'XIE - RE' que ha quedat mig esborrada, com a conseqüència de l'erosió. Al mig de la inscripció hi ha gravat un xiprer. A l'altre costat de façana hi ha una finestra emmarcada per brancals, ampit motllurat i llinda de pedra on s'hi pot llegir la paraula 'XIERE'. A l'esquerra d'aquesta hi ha una finestra porticada, on només s'observa la llinda i el brancal de pedra de la banda esquerra, amb un balcó sense voladís i barana de ferro forjat. Les obertures del segon pis són totes elles de forma quadrada sense cap element arquitectònic destacable. La façana acaba amb una cornisa per damunt de la qual puja una paret arrebossada, llisa,on al seu interior hi ha un terrat. | 08033-77 | Carrer de Barcelona, núm. 38 | Segons Moreu-Rey (1962), aquest carrer que va des de la plaça de l'església fins a la plaça de la Font del Lleó, ha portat en llarg del temps varis noms: carrer dels Jueus, carrer Major, carrer de l'Església i potser també carrer del Mercat. La denominació del carrer de Barcelona es troba documentada a partir de mitjan del segle XV (1454) com: 'carrer de la Sgleya o de Barsalona (1540); 'vico per quem tenditur de latea dicte ville ad ecclesiam, antiquitus vocato judeorum, nunc vero de Barcelona' (1599); fins als nostres dies. Però el seu recorregut primitiu havia variat. Anton Llobet-Vall-LLosera (veure bibliografia), diu que, al 1396, el carrer de Barcelona passava a ponent de l'antic Cementiri; i que, en 1454, un document citava unes cases al 'carrer dit abans de Barcelona, aleshores de la Portalera'. Un altre document sembla assimilar el primer carrer de Barcelona amb el carrer de la Sinagoga. | 41.6329200,2.1623300 | 430229 | 4609360 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42518-foto-08033-77-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42518-foto-08033-77-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42519 | Casa al carrer Barcelona, 7 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-barcelona-7 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. LLOBET VALL-LLOSERA, Anton (1848). Documentos para la historia de Caldas de Montbuy (-). Ms. A l'Arxiu de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barelona. | XVII-XVIII | Casa de planta irregular, que consta de planta baixa, dos pisos i terrat pel carrer de Barcelona i de planta baixa amb tres pisos per la façana que comunica amb el carrer del Doctor Delger. La coberta per una banda té una teulada a un sol vessant i per l'altra és plana i transitable, transformada en terrassa, amb una barana de ferro forjat de línies senzilles. La façana del carrer Barcelona és simètrica respecte a un eix central. A la planta baixa s'observa la portalada d'entrada formada per un arc de mig punt realitzat amb maó, tot i que a banda i banda, arrencant des del marxapeus, hi ha un bloc de pedra ( com si antigament tot l'arc hagués estat emmarcat per carreus de pedra). Al brancal esquerra, es van retallar els maons per encaixar-hi la caixa del comptador elèctric. Al segon pis hi ha un finestral amb brancals, ampit motllurat i llinda de pedra. Aquest finestral es repeteix també per la façana que comunica amb el carrer del Dr. Delger. Les altres obertures són totes elles de proporcions verticals, tenint les del segon i tercer pis una barana sense voladís. | 08033-78 | Carrer de Barcelona, núm.7 | Segons Moreu-Rey (1962), aquest carrer que va des de la plaça de l'Església fins a la plaça de la Font del Lleó, ha portat en llarg del temps varis noms: carrer dels Jueus, carrer Major, carrer de l'Església i potser també carrer del Mercat. La denominació del carrer de Barcelona és assegurada documentalment a partir de mitjan segle XV (1454); 'carrer de la Sgleya o de Barsalona (1540); 'vico per quem tenditur de latea dicte ville ad ecclesiam, antiquitus vocato judeorum, nunc vero de Barcelona' (1599); fins als nostres dies. Però el seu recorregut primitiu havia variat. Anton Llobet-Vall-LLosera (veure bibliografia), nota que, al 1396, el carrer e Barcelona passava a ponent de l'antic Cementiri; i que, en 1454, un document citava unes cases al 'carrer dit abans de Barcelona, aleshores de la Portalera'. Un altre document sembla assimilar el primer carrer de Barcelona amb el carrer de la Sinagoga. | 41.6339000,2.1618300 | 430188 | 4609469 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42519-foto-08033-78-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42519-foto-08033-78-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42519-foto-08033-78-3.jpg | Legal | Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|119 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42744 | Rellotge de sol de Can Masprat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-masprat | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Rellotge de sol, del tipus vertical declinant. Es tracta d'una pintura al fresc alternant tonalitats blaves i vermelles, formant un cercle; aquest està representat per un sol amb cara humana i emmarcat dins d'un rectangle amb ornamentació floral. El sol sembla que estigui bufant els núvols. Les línies horàries estan esborrades i tampoc s'hi poden apreciar xifres. El gnòmon de vareta orientat Sud-est surt de la boca. | 08033-303 | Façana de Can Masprat, al Serrat de Baix. | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. Va ser al llarg dels segles XVI i XVII quan s'emparellaren la gnomònica, art de fer els rellotges de sol, i el gran esclat de la tècnica constructora. Durant aquells segles es construïren majestuosos palaus i immenses esglésies on s'hi bastiren, bé pintats, esgrafiats o amb qualsevol altra tècnica, uns rellotges de sol també tan desmesurats que molts d'ells voltaven la trentena de metres. Un cop superada l'etapa en què fer un rellotge de sol era un art obscur ple de misteris i de coneixements difícils, amb la il·lustració es popularitza la tècnica i sorgeix l'ofici de quadranter. Es comencen a fer rellotges de sol de totes menes i en tots els materials possibles. Dels tallers d'aquests artesans en sortiren veritables peces de luxe, rellotges portàtils d'or o argent de tan bella factura que esdevingueren gairebé més purament objectes de plaer estètic que instruments dels quals se'n fes un ús pràctic. Cap a mitjans del segle XVI sorgeixen els primers rellotges mecànics, gairebé com un divertiment de serraller que, de bon començament ja només avançaven... una hora diària. És al llarg del XVII quan es van perfeccionant aquests enginys, i mica en mica, van aconseguint un funcionament més acurat. Tanmateix el rellotge de sol, en plena eufòria, seguia mantenint-se al lloc d'honor per dues raons: la primera era l'alt preu dels nous aparells i l'altra era que aquests nous competidors no acabaven d'anar del tot bé. Tothom qui s'havia comprat un rellotge mecànic, procurava tenir-ne un de sol a alguna paret de casa seva per tal d'anar posant el primer a l'hora. Cap a mitjans del segle XVIII, però, els rellotges mecànics assoliren un alt grau de perfecció i el problema era de fer-los casar amb el Sol que, com sabeu, no és pas uniforme al llarg de l'any. La inconstància del sol, l'accelerament del ritme de vida, i la proliferació de l'enllumenat i de la vida nocturna, feren que mica en mica el rellotge mecànic anés arraconant els quadrants solars. Tan sols a pagès, on les hores son més plàcides, s'ha pogut refugiar el rellotge de sol, desplaçat d'un món frenètic que ha deixat de comptar per hores i ha passat a fer-ho per minuts. | 41.6653700,2.1142800 | 426263 | 4613003 | 1925 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42744-foto-08033-303-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42744-foto-08033-303-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Vila Arrufat, A. | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 42742 | Font de Sant Sebastià del Serrat de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-sant-sebastia-del-serrat-de-baix | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Font situada al mur de ponent d'una de les cases que formen el Serrat de Baix, que consta d'una aixeta i una pica tallada dins d'un bloc de pedra de granit. Aquesta està col·locada sobre un suport constituït per tres fileres de maons lligats amb ciment. A la seva dreta, també hi ha un pedrís adossat a la paret, fet amb sis fileres de maons amb l'escaire aixamfranat. Per damunt de l'aixeta hi ha la imatge de Sant Sebastià màrtir, lligat a un arbre, en un turonet, no massa lluny del poble, amb tres fletxes clavades: al cor, braç dret i cuixa esquerra. Aquesta imatge està pintada a mà, en uns rajols ceràmics, de 10 cm x 10 cm ocupant una superfícies total de 30 cm x 40 cm. Aquesta font havia estat situada en un altre lloc, i al col·locar-la a la façana de la casa, es va malmetre una mica (hi ha alguna rajola esquerdada i tornada a ajuntar) | 08033-301 | Can Prat s/n. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. Segons la tradició, Sant Sebastià va ser un capità cristià de la guàrdia pretoriana que va aconseguir en secret moltes conversions. Quan l´emperador romà Dioclecià va conèixer la seva fe, va ordenar que el matessin a fletxades. En canvi, Sebastià no va morir i una viuda cristiana anomenada Irene el va recollir i li va curar les seves ferides. Quan es va recuperar, Sebastià va tornar davant l'emperador, i el va denunciar per la seva crueltat. Llavors Diocesà va manar que el matessin a cops. Normalment a les imatges de Sant Sebastià, es representa amb les fletxes clavades al pit.. S'invocava l'ajuda del sant contra la pesta. La seva festivitat es celebra el 20 de gener. Originàriament la font no es trobava adossada a la façana, però en restaurar les cases, s'hi posà. Es desconeix la seva ubicació original. | 41.6653800,2.1132200 | 426175 | 4613005 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42742-foto-08033-301-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42742-foto-08033-301-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42747 | Trull del Serrat de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trull-del-serrat-de-baix | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XX | Casa de planta irregular, amb varis edificis annexos, que consten alguns d'ells de planta baixa i pis, i d'altres de planta baixa. La coberta és sempre a un sol vessant, podent desguassar cap a una banda o l'altra, depenent de la situació de l'edifici. La façana orientada en direcció nord-est, és la que presenta els elements constructius més antics. La restauració moderna de l'edifici permet veure com estava orientada la coberta. També s'han conservat in situ les obertures principals, com són el portal de dovelles fetes amb pedra del país, no massa grans, i l'obertura de la dreta, el llindar de la qual és modern ja que aquest havia desaparegut; cal senyalar però que està construït amb pedra disposada a plec de llibre. Situades a les façanes de migdia i de sud-oest, destaquen dues petites obertures; en la més antiga, força erosionada, encara es pot llegir la data: '1448'. Es tracta d'una petita finestreta tota ella de pedra desbastada de manera força grollera. La segona data que es pot llegir, es troba a la llinda d'una altra petita obertura , amb l'any '1799'. Totes les façanes orientades al nord, dels diferents petits annexos adossats a l'antic trull, han estat restaurades, deixant la pedra vista, amb obertures resseguides de pedra carejada, destacant els llindars fets en pedra d'esmolar. A la cantonera d'un d'aquests annexes hi ha una font, sembla ser molt antiga que s'ha conservat fins els nostres dies feta amb rajol ceràmic. A la seva banda esquerra hi ha un banc o pedrís de pedra que s'integra molt bé al conjunt. Les altres façanes situades al nord, també disposen de pedrís adossats al mur de construcció, un d'ells fet de pedra i el seient amb rajol quadrat ceràmic català. A excepció de la façana orientada al nord-est i a migdia, cal senyalar el pigment rosat afegit al morter d'unió dels murs estructurals.Totes les xemeneies porten curull. | 08033-306 | Can Masprat s/n. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. Antigament en aquest edifici hi havia un trull d'oli. Moltes de les cases dels tres serrats de Sant Sebastià disposen d'una pedra de molí al seu jardí, algunes d'elles veritablement desgastades, que segons explica en Josep Coll, formaven part de més d'un trull, segurament un situat a al Serrat de Baix i un altre al Serrat de Dalt. El procediment de fabricació de l'oli, un cop els pagesos havien separat els terrossos, fulles o branquillons de les olives perquè quedessin netes, carregaven les olives i duien la collita cap el trull. En el molí era on es feia la part de la feina més laboriosa de tot el procés. Un cop pesades les olives, s'anaven tirant per la gronsa. Aquesta era una caixa en forma de piràmide que funciona com un embut deixant caure per l'obertura inferior les olives que s'hi havien abocat. A continuació passaven pel bisenfí que portava les olives fins el trull on serien mòltes i convertides en pasta. Aquest, estava format per una pedra inferior plana i vàries pedres giratòries unides per un eix . Les curres o moles anaven esclafant les olives que el bisenfí havia portat. Un cop formada la pasta, passaven per la batedora. Les anava remenant de manera constant, per passar després a la pastera, un dipòsit on anava a parar la pasta. Després es passava als esportins que eren uns abassos plans que s'apilaven en una mena de carretó formant el que s'anomena peu. Una vegada el peu acabat era conduït a la premsa la qual exercia una pressió que feia brollar l'oli. A mida que anava regalimant de la premsa era conduït a les bassetes on es netejava amb aigua i per decantació es separava aquesta de l'oli ja que pesava menys i sura . Un cop acabat aquest procediment, l'oli ja estava a punt per a ésser envasat en gerres, etc. | 41.6652900,2.1145200 | 426283 | 4612994 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42747-foto-08033-306-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42747-foto-08033-306-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42747-foto-08033-306-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Sembla ser que a l'interior de la casa es conserva part del trull d'oli. Malauradament no s'ha pogut localitzar els propietaris. | 94|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42748 | Font del Trull del Serrat de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-trull-del-serrat-de-baix | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XIX | Font situada al mur nord-oest d'una de les cases que formen el Serrat de Baix, concretament l'antic trull, que consta d'un broll (actualment tapat) i una pica tallada dins d'un bloc de pedra de granit situada arran de terra, amb quatre llosetes disposades verticalment formant un semicercle. La font queda emmarcada imitant una finestra amb arc de mig punt per uns brancals i llinda de pedres de procedències diverses. El broll surt d'entremig d'un conjunt de 20 rajols ceràmics (per les restes de dos altres a la filera del capdamunt, sembla ser que aquesta font estava formada per un conjunt de 24 rajols ceràmics) amb motius geomètrics. Les quatre rajoles ceràmiques centrals formen un dibuix romboïdal de color blanc, amb els extrems de color verd formant aquests un triangle. La resta de rajoles fan un dibuix geomètric a base de línies blaves que fan ziga-zaga, unes més gruixudes que les altres que fan ressaltar el centre de la font. Els rajols ceràmics, mesuren de 10 cm x 10 cm ocupant una superfícies total de 50 cm x 40 cm (tot i que en realitat serien 40 cm x 60 cm) Al costat esquerra de la font hi ha un banc modern, adossat a la paret fet de pedra que s'integra molt bé al conjunt. Dels murs on es troba la font surten falgueres i heura. | 08033-307 | Can Masprat s/n. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. Antigament aquest edifici era un trull d'oli. Moltes de les cases dels tres serrats de Sant Sebastià disposen d'una pedra de molí al seu jardí, algunes d'elles veritablement desgastades, que segons explica en Josep Coll, formaven part de més d'un trull, segurament un situat a al Serrat de Baix i un altre al Serrat de Dalt. El procediment de fabricació de l'oli, un cop els pagesos havien separat els terrossos, fulles o branquillons de les olives perquè quedessin netes, carregaven les olives i duien la collita cap el trull. En el molí era on es feia la part de la feina més laboriosa de tot el procés. Un cop pesades les olives, s'anaven tirant per la gronsa. Aquesta era una caixa en forma de piràmide que funciona com un embut deixant caure per l'obertura inferior les olives que s'hi havien abocat. A continuació passaven pel bisenfí que portava les olives fins el trull on serien mòltes i convertides en pasta. Aquest, estava format per una pedra inferior plana i vàries pedres giratòries unides per un eix . Les curres o moles anaven esclafant les olives que el bisenfí havia portat. Un cop formada la pasta, passaven per la batedora. Les anava remenant de manera constant, per passar després a la pastera, un dipòsit on anava a parar la pasta. Després es passava als esportins que eren uns abassos plans que s'apilaven en una mena de carretó formant el que s'anomena peu. Una vegada el peu acabat era conduït a la premsa la qual exercia una pressió que feia brollar l'oli. A mida que anava regalimant de la premsa era conduït a les bassetes on es neteja va amb aigua i per decantació es separava aquesta de l'oli ja que pesava menys i sura . Un cop acabat aquest procediment, l'oli ja estava a punt per a ésser envasat en gerres, etc. | 41.6652900,2.1145200 | 426283 | 4612994 | 08033 | Caldes de Montbui | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42748-foto-08033-307-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42748-foto-08033-307-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 47 | 1.3 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42737 | Can Segarreta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-segarreta | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta irregular, que consta de planta baixa i pis, formant part d'un conjunt de cases adossades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, de dovelles irregulars molt grosses. A la clau, hi ha un escut gravat amb una creu i unes aspes entrecreuades. Per accedir a la casa, hi ha un esglaó o marxapeu fet de lloses de grans dimensions. Destaca l'obertura que es troba per damunt del portal adovellat, format per carreus motllurats formant unes aigües que ressegueixen la finestra. L'era de la casa està feta de lloses de pedra irregulars, que en forma de terrat permeten salvar el desnivell del terreny. Al costat del terrat hi ha unes escales, formant una arcada, sota de la qual és aprofitat per a guardar-hi la llenya. A continuació, hi ha una porteta que permet accedir a l'interior del terrat, que s'utilitza com a magatzem. La resta d'obertures no presenta cap simetria. | 08033-296 | Carrer de Sant Enric, núm. 17. Serrat de Baix | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6654600,2.1146000 | 426290 | 4613012 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42737-foto-08033-296-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42737-foto-08033-296-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42738 | Can Cuixeta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-cuixeta | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, formant part d'un conjunt de cases adossades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). Està construïda entre mitgeres (entre Can Segarreta i Can Cuixa), amb la façana principal orientada al nord-est. La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula i les canals per desaiguar l'aigua de pluja que baixen pel lateral esquerra de la façana. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, resseguit per pedra granítica carejada del mateix tipus que la utilitzada per als murs estructurals. A la resta de la façana la pedra és irregular, aplanada per la banda exterior, i lligada amb ciment. Per accedir a la casa, hi ha un marxapeu fet de pedra escairada. Destaca l'obertura que es troba per damunt del portal adovellat, format per llinda, brancals i ampit de pedra molt més antic. Aquesta finestreta forma part d'una petita habitació annexa que es troba a l'interior de la façana principal. L'era de la casa està feta de rajols quadrats de ceràmica vermella catalana. A la dreta del portal d'entrada hi ha una obertura de forma quadrada formant un arc rebaixat, i dues obertures més molt més petites, la de la planta baixa amb una petita reixa de ferro forjat palmada. | 08033-297 | Carrer de Sant Enric, núm. 19. Serrat de Baix | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6655800,2.1145600 | 426287 | 4613026 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42738-foto-08033-297-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42738-foto-08033-297-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42739 | Can Cuixa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-cuixa | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, formant part d'un conjunt de cases adosades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). Està construïda entre mitgeres (entre Can Cuixeta i Cal Rei), amb la façana principal orientada al nord-est. La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula que desguassa per la façana orientada al nord. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, resseguit per pedra granítica carejada del mateix tipus que la utilitzada per als murs estructurals, tot i que es aquesta façana s'observen també rengleres de maons dins del parament. A la resta de la façana la pedra és irregular, aplanada per la banda exterior, i lligada amb ciment. Per accedir a la casa, hi ha un marxapeu fet de pedra. A l'esquerra de la porta, hi ha un pedrís fet de pedra irregular, que s'integra perfectament a la resta del conjunt. L'era de la casa està feta de rajols quadrats de ceràmica vermella catalana. Per damunt del portal hi ha una única obertura. L'escaire de la façana principal que comunica amb Cal Cuixeta, presenta carreus carejats alternats amb rajol. La part de façana visible de la casa que dóna a migdia, té una obertura a la planta baixa resseguida amb maons superposats formant un arc rebaixat amb la llinda a plec de llibre. Per damunt, al primer pis, una obertura més petita rodejada de maó amb l'ampit de pedra. Aquesta finestra sembla que antigament hagués estat molt més allargada, com sembla que ho demostrin les dues fileres de maons que continuen en sentit vertical. A la dreta de la façana principal hi ha un edifici de planta baixa annexat que consta de planta baixa. Destaquen dues petites obertures situades a la dreta del portal, de forma quadrada que mesuren 30 cm x 30 cm, superposades a una distància de 60 centímetres. Només es pot accedir des de l'interior de la casa. Tot aquest pany de façana és relativament nou; les obertures han estat restaurades i actualment presenten una mateixa horitzontalitat en referència a la línia de teulada. Tenen llinda de fusta i àmbits de pedra. Al mur es poden trobar restes de llindes de fusta d'antigues obertures que han estat restaurades i tornades a col·locar in situ. A la dreta d'aquest edifici annex hi ha una petita barraqueta de pou a la qual no s'hi ha pogut accedir perquè queda totalment protegida per vegetació floral (hortènsies). No obstant això, és de planta rectangular i coberta d' una sola vessant, construïda amb teula àrab. Les canals de desguàs de les façanes tenen els baixants de coure. | 08033-298 | Carrer de Sant Enric, núm. 21. Serrat de Baix | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6656300,2.1145700 | 426288 | 4613031 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42739-foto-08033-298-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42739-foto-08033-298-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42740 | Can Prat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-prat-0 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, formant part d'un conjunt de cases adossades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). Està construïda entre mitgeres (entre Can Cuixa i Can Rei, amb la façana principal orientada ponent. La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula que desaigua per la façana orientada al nord. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, resseguit per pedra granítica carejada del mateix tipus que la utilitzada per als murs estructurals, tot i que en alguns indrets de la part baixa de la façana s'observen algunes rengleres de maons dins del parament. A la resta de la façana la pedra és irregular, aplanada per la banda exterior, i lligada amb ciment. Per accedir a la casa, hi ha un esglaó ample fet amb pedra. Per damunt de la porta hi ha una pèrgola construïda amb unes biguetes molt ben dissimulades que aguanten una parra. Tot el perímetre de façana de la casa està resseguida per una vorera feta de rajols quadrats de ceràmica vermella catalana. Per damunt del portal hi ha una única obertura. L'escaire de la façana principal que comunica amb Can Prat Gran, presenta carreus carejats alternats. A la planta baixa hi ha tres obertures una d'elles amb llinda i ampit de pedra; les altres dues han estat reformades, formant un arc rebaixat de pedra. Al pis, hi ha tres obertures, amb llindes de pedra fetes en un sol bloc. Aquesta casa comunica per la façana sud-oest amb Can Prat Gran, núm. 17. | 08033-299 | Can Prat s/n. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6655500,2.1143700 | 426271 | 4613023 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42740-foto-08033-299-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42740-foto-08033-299-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42741 | Can Rei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-rei | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, formant part d'un conjunt de cases adossades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). Està construïda entre mitgeres (entre Can Prat, s/n i Can Masprat, 17) amb la façana principal orientada ponent. La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula que desguassa per la façana orientada al nord. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, resseguit per pedra granítica carejada del mateix tipus que la utilitzada per als murs estructurals. A la resta de la façana la pedra és irregular, aplanada per la banda exterior, i lligada amb ciment. Per accedir a la casa, hi ha un marxapeus fet amb rajol quadrat ceràmic català. Tota la llargada de façana de la casa està resseguida per una vorera feta amb lloses de pedra disposades irregularment. Per damunt del portal hi ha dues obertures amb llinda de fusta i ampit de pedra. L'escaire de la façana principal que comunica amb Can Masprat, presenta carreus carejats alternats. A la planta baixa donant a la façana nord-oest, hi ha tres obertures una d'elles amb llinda i ampit de pedra; les altres dues han estat reformades, formant un arc rebaixat de pedra. Al pis, hi ha tres obertures, amb llindes de pedra fetes en un sol bloc. Davant de la porta principal hi ha un porxo de planta rectangular, fet amb pilars, bigues i llates de fusta que suporten la coberta de teula àrab, d'un sol vessant. El porxo queda delimitat per un pedrís de pedra, amb rajol ceràmic quadrat per damunt on es recolza un dels pilars del porxo. També s'observa un segon pedrís que delimita el pas enllosat arran de façana amb el jardí. Aquesta casa comunica per la façana sud-oest amb Can Masprat, núm. 17. | 08033-300 | Can Rei, núm. 17. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6655500,2.1142800 | 426264 | 4613023 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42741-foto-08033-300-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42743 | Cal Pastor, núm. 17 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pastor-num-17 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa, pis i golfes, amb la façana orientada a migdia. La coberta és de teula àrab, a una sola aigua. A la planta baixa té una porta adovellada formant un arc de mig punt. El portaló és de fusta i està situat per darrera d'una porta vidrada que dóna a l'exterior. A la seva esquerra, hi ha una obertura d'on destaca l'ampit format per una llosa irregular de pedra d'esmolar que sobresurt de la façana. els brancals i la llinda estan fets amb pedra més o menys escairada. Al primer pis, hi ha dues obertures simètriques horitzontalment, cadascuna amb un gran bloc de pedra que forma el llindar mentre que els brancals són de carreus de pedra ben treballada. Els àmpits no són iguals; mentre que l'obertura de l'esquerra té un ampit format per una llosa de granit molt prima recolzada sobre un voladís de pedra, a la dreta l'ampit està constituït per tres lloses de pedra d'esmolar. Per damunt, hi ha dues obertures quadrades, no massa grans, simètriques, disposades horitzontalment. L'ampit de pedra, no té voladís; tant la llinda com els brancals estan formats per un sol bloc de pedra. Al costat esquerre, per damunt del portal, cal senyalar un rellotge de sol. Es tracta d'un rellotge del tipus vertical declinant, formant un cercle dins d'un rectangle. Les línies horàries estan esborrades i tampoc s'hi poden apreciar xifres. Gnòmon de vareta orientat Sud-est. Sol al pol i ornamentació floral. És policromat, alternant el color vermell i blau. A la façana de ponent, les obertures del primer i segon pis estan resseguides per lloses de pedra alternant el granit i la llosa d'esmolar. Pel que fa a l'obertura que correspondria a les golfes, presenta un ampit molt prim fet amb una sola llosa, mentre que els brancals i la llinda han estat fets amb carreus de pedra disposats a plec de llibre i que acaben formant un arc de mig punt La façana és de pedra vista, fins a tocar el ràfec. La pedra utilitzada per als murs estructurals o tancaments es troba alternada entre la granítica i la d'esmolar, de mida força reduïda i seguint les formes que la naturalesa li ha donat. La unió de les peces és fet amb argamassa, és a dir, amb una barreja de calç, sorra i aigua. Aquesta presenta pedra més o menys carejada entre las cantonera de les façanes de migdia i ponent. Adossat a aquest últim mur hi ha un porxo de planta rectangular, amb coberta a una sola aigua, de teula àrab i aguantada per cabirons. Aquest porxo s'utilitza per emmagatzemar-hi la llenya. | 08033-302 | Serrat de Baix | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6653700,2.1142800 | 426263 | 4613003 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42743-foto-08033-302-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42743-foto-08033-302-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42745 | Cal Ton, núm. 18 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-ton-num-18 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVII-XVIII | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, construïda entre mitgeres, amb la façana orientada a migdia. La coberta és de teula àrab, a una sola aigua. A la planta baixa té una porta adovellada formant un arc de mig punt. El portaló és de fusta i està situat per darrera d'una porta vidrada que dóna a l'exterior. A la seva esquerra, hi ha una obertura sense cap element arquitectònic remarcable. Al primer pis, hi ha dues obertures simètriques disposades horitzontalment, cadascuna amb un gran bloc de pedra que forma el llindar mentre que els brancals són de carreus de pedra ben treballada. Els ampits no són iguals; mentre que l'obertura de l'esquerra té un ampit amb voladís motllurat, a la dreta l'ampit està constituït per un sol bloc de pedra d'esmolar en forma de piràmide, però de cap per avall. La finestra situada més a l'esquerra té una data gravada a la llinda amb l'any '1760', mentre que a la llinda de la dreta hi ha gravada una creu. Les dues inscripcions gravades han estat resseguides amb el mateix pigment de color blau amb el qual està pintat el rellotge de la casa veïna, que porta el núm. 17. (podria doncs haver estat fet l'any de construcció del rellotge de sol, 1925). La façana alterna la pedra vista amb l'arrebossat (aquest es va desprenent del mur amb el pas del temps), fins a tocar el ràfec. La pedra utilitzada per als murs estructurals o tancaments es troba alternada entre la granítica i la d'esmolar, de mida força reduïda i seguint les formes que la naturalesa li ha donat. La unió de les peces és amb argamassa, és a dir, amb una barreja de calç, sorra i aigua. Aquesta presenta pedra més o menys carejada entre las cantonera de les façanes de migdia i ponent. Juntament amb la casa núm. 17 que es troba adossada per la banda esquerra semblen ser les construccions més antigues de tot el conjunt. Davant mateix, per sobra de la finestra de la planta baixa hi ha la continuació d'una pèrgola molt senzilla que ja ve de la casa núm. 17 per recolzar-hi una parra, que fa ombra durant els mesos d'estiu. | 08033-304 | Cal Ton, núm.18. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6653700,2.1143700 | 426271 | 4613003 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42745-foto-08033-304-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42745-foto-08033-304-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42746 | Cal Codina, núm. 19 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-codina-num-19 | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII | Casa de planta irregular que consta de planta baixa, pis i golfes, formant part d'un conjunt de cases adossades, (segurament un antic mas que va anar creixent en funció de les necessitats). Està construïda entre mitgeres (entre Cal Ton, núm. 18 i Can Segarreta), amb la façana principal orientada cap a migdia. La coberta és a una sola vessant, feta de teula àrab amb el ràfec senzill de maó superposat per aguantar la teula que desguassa per la façana orientada al nord. L'obertura principal es composa d'un portal que forma un arc de mig punt, resseguit per pedra granítica carejada del mateix tipus que la utilitzada per als murs estructurals, tot i que la façana està arrebossada. Per accedir a l'interior hi ha un marxapeus fet de pedra. L'era de la casa està feta amb lloses irregulars lligades amb ciment a excepció de les que toquen amb la façana principal que està resseguida amb lloses de pedra d'esmolar, perfectament planes i tallades de forma rectangular, adossades les unes al costat de les altres. Per la banda dreta del portal, la façana fa un calaix. Les obertures situades a banda i banda no presenten cap element de pedra a excepció dels ampits, que estan fets amb grans lloses que sobresurten lleugerament del nivell de la façana. Al primer pis, només hi ha una dues tres obertures. La primera situada al mig de la façana principal, amb pedra carejada que ressegueixen la finestra. Les altres dues es troben situades en un espai porxat de planta quadrada amb un pilar que sosté una coberta feta de bigues i llates de fusta, per suportar els pes de les teules. A la planta - golfes hi ha dues obertures simètriques i disposades horitzontalment, amb una barana horitzontal i una mosquitera. Només s'observen els ampits, formats cadascun d'ells per dues grans lloses primes de pedra d'esmolar. | 08033-305 | Cal codina, núm.19. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6654200,2.1145200 | 426283 | 4613008 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42746-foto-08033-305-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42746-foto-08033-305-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42749 | Can Motis del Serrat de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-motis-del-serrat-de-baix | MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Pàg. 173. Editorial Teide. Barcelona. | XX | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i pis, construïda als quatre vents amb la façana orientada a ponent. La coberta és de teula àrab, a una sola aigua. Aquesta casa presenta dos nivells constructius per aprofitar així el desnivell del terreny. A la planta baixa té una porta adovellada formant un arc de mig punt, a l'interior del qual s'hi accedeix salvant un marxapeus de pedra. El portaló és de fusta i està situat per darrera d'una porta vidrada que dóna a l'exterior. Ambdós costats del portal , hi ha una obertura sense cap element arquitectònic remarcable. Al primer pis, hi ha una obertura de petites dimensions situada per damunt del portal adovellat. La resta de façanes presenten obertures de diferents mides tant a la planta baixa com al primer pis, una d'elles amb balconera sense voladís, i barana de ferro. A la façana situada al nord-est s'observa una font feta amb rajol ceràmic de tonalitats verdes - groguenques dels quals surt una aixeta. Per sota hi ha una pica de marbre, que segurament per les mides procediria de l'aigüera d'una cuina, i aquesta recolzada sobre un basament rectangular de pedra units amb ciment. La planta baixa de la casa que queda més ensorrada, s'ha utilitzat com a garatge. La resta de les façanes no presenten cap element arquitectònic ni constructiu destacable. La façana està totalment arrebossada. L'era de la casa està feta amb grans lloses planes disposades irregularment amb un esglaó de 7 centímetres que salva el pendent natural del terreny. A la dreta del portal hi ha un banc adossat a la façana, fet de pedra irregular unides amb ciment i una gran llosa rectangular de pedra d'esmolar col·locada al damunt. | 08033-308 | Can Motis s/n. Serrat de Baix. Sant Sebastià de Montmajor | Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat. També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina. Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 41.6646600,2.1152800 | 426346 | 4612923 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42749-foto-08033-308-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42749-foto-08033-308-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 42509 | Casa al carrer Bellit, 30 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-al-carrer-bellit-30 | AJUNTAMENT DE CALDES DE MONTBUI (1992). Plà Especial de Protecció del Centre Històric. Catàleg del Patrimoni Arquitectònic de Caldes de Montbui. Ajuntament de Caldes de Montbui. GENERALITAT DE CATALUNYA. (2008). Inventari del Patrimoni Cultural i Immoble de Catalunya. Caldes de Montbui (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Direcció General del Patrimoni Cultural. Servei d'Arqueologia i Paleontologia. Barcelona, maig de 2008. MOREU-REY,E. (1962). La rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de persona. Editorial Teide. Barcelona. | XVIII | reforma important de l'any 1988 | Casa de planta rectangular que consta de planta baixa i dos pisos, amb la coberta a dues vessants construïda de teula àrab. Les obertures de la façana principal es troben disposades en un seguit de franges horitzontals, amb proporcions verticals i d'iguals característiques en cada pis. A la planta baixa hi ha vàries obertures relativament petites, al costat d'una gran portalada que permet per una banda accedir al garatge particular alhora que dona accés a l'interior de la casa. Totes les finestres de la planta baixa estan emmarcades per un ampit, brancals i llinda de pedra, (algunes d'elles de pedra d'esmolet), amb una reixa graellada feta de ferro forjat. Cal destacar les dues finestretes de la façana principal on en una de les llindes, al costat dret de la façana, modernament s'ha fet una inscripció 'JAUME DURAN M. / 2-III-1988' , segurament la data de construcció o finalització d'obra. En la llinda de la finestreta esquerra de la façana principal, en pedra vermella, hi ha una inscripció del segle XVIII 'MELCIOR CAMP+DEPADROS. 1711'. Pel que fa a la porta principal d'accés a l'habitatge, cal destacar l'arc de mig punt adovellat amb brancals de pedra, de confecció moderna que es realitzà durant la restauració. A la primera planta les obertures de la façana principal queden definides per tres balconeres d'iguals característiques, amb barana de ferro forjat, llindes i brancals de pedra, de confecció moderna i sense voladís. Les persianes de tancament són de fusta. Les finestres de la façana lateral que dóna al carrer de l'Abeurador són de proporcions diferents, simulant les modificacions fetes en llarg del temps en les cases antigues i sense pedra vista. Pel que fa al segon pis, la façana principal queda marcada per una franja horitzontal composada per sis finestres portalades amb balconera sense voladís i persianes porticades de fusta. Per la banda de la façana del carrer de l'Abeurador, les finestres són de composició senzilla. | 08033-68 | Carrer d'en Bellit, núm. 30 | Segons Moreu -Rey (1962) el carrer actual, parteix de l'antiga placeta de Sant Bartomeu i comunica un cop travessat el carrer Major, cap a la carretera de Bigues. Degut als canvis que sofrí la configuració d'aquella part de la vila, possiblement en el segle XV, no quedi massa clar la seqüència dels noms que tingué aquest carrer abans d'arribar al nom d'en Bellit. La documentació confon de vegades el carrer d'en Bellit amb els seus adjacents, carrer de la Canal i Carrer Nou. Es pot creure, però que tota la part baixa del carrer havia portat anteriorment els noms de carrer d'en Oliver, i de carrer d'en Carbonell: 'C. d'en Carbonell, ara d'en Ballit', 'carrer den Ballit, olim den Carbonell o den Oliver' (1480,1486); 'vico vocato den Balit, antiquitus den O., de den C.' (1508); 'c. de Balit' (1558); 'vico dicto de Bellit', '_ den Bellit'. El nom no sofreix modificacions en els segles que segueixen: C. d'en Bellit o c.B. L'origen d'aquest nom podria venir segurament de la família Bellit, que posseïen vàries cases al llarg d'aquest carrer. Del segle X al segle XIX es troba documentat l'antropònim: 'Bellido' propietari de la Vall de Sentmenat (983); terra i vinya 'Bellido' a C. (1004); t. de 'Belidi', a Plegamans (1041). El nom aleshores no és rar al Vallès, i es refereix de vegades a persones de raça jueva. El llinatge calderí comprèn entre d'altres. Pere Bellit (1288, 1349); Brancesc B., propietari (1308, 1350); Pere B., jurat de C. (1389, test. 1418). La seva filla Blanca, casada amb el notari Berenguer Fortuny. Francesc B., fill de Pere (1406); Pere B. mercader potser germà del precedent (1418, 1428); jurat en 1445, síndic en 1461; Miquel B. alias Lloveres (1519). | 41.6350900,2.1630500 | 430291 | 4609600 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42509-foto-08033-68-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42509-foto-08033-68-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42509-foto-08033-68-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2019-11-22 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 119|94 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 45088 | Cal Ratera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-ratera | -ARMENGOU, Mn. J. (1991): 'Notes històriques de Llinars'. Quaderns de l'Àmbit de Recerques del Berguedà, Berga. | XIX | Les estructures es troben molt arrasades. | Cal Ratera havia estat una casa en baumat, les restes de la qual estan situades en el vessant sud de la serra de Cal Jardí, en concret en una franja de roca que es troba a mitja alçada de la serra i que s'extén en quasi tota la longitud d'aquesta vessant. La característica o tret que fa identificable a Cal Ratera és una petita i sobtada visera o sortint de roca, molt plana i amb la superfície ennegrida per la sutja, i que destaca de la resta del baumat. Just sota d'aquest sortint hi ha les restes de l'antiga casa, de les quals es poden observar alguns murs, el més ben conservat és en paral·lel a la línia de la roca i junt amb les restes d'algun altre mur perpendicular que tancaria vers la roca, tot definint un espai adossat a la paret rocosa. En el punt més concret de la visera de roca, aprofitant un entrant que fa la roca hi ha una estructura de més alçada, de pedra seca, amb una escala d'accés i un mur de tancament que defineix una petita estança. Aquest espai sembla que hauria estat bastit de nou, i utilitzat com a refugi en èpoques posteriors. A costat i costat es poden veure altres indrets a peu de roca que també podrien haver estat utilitzats, si més no com amorriadors pel bestiar. També pel davant s'identifiquen gran quantitat d'antigues feixes de conreu, avui ocupades per massa forestal, i de les quals es conserven murs de contenció de les terres. | 08050-147 | A la zona deLlinars | Segons Mn. Armengou a la zona de Llinars es comptabilitzen fins entorn unes disset barraques o petites vivendes, entre les quals Ratera, que es van construir al segle XIX, suposem que sobretot cap inicis de la centúria. Aquestes barraques constituien la vivenda de gent que s'hi instal·lava per dedicar-se a treballar al bosc, fent llenya i teies que anaven a vendre a Berga, o també per dedicar-se a la tala d'arbres, ja que l'explotació forestal de gran part dels boscos de la zona de Llinars i de Canals de Catllarí van ser molt intensa des d'inicis del segle XIX. De fet, l'explotació de la zona de Canals de Catllarí fou prou important com per implicar la construcció d'un ferrocarril de via estreta i un telefèric que permetia fer el transport de la fusta cap a la serradora que s'havia bastit al peu del camí de Berga a Sant Llorenç de Morunys, on hi ha la Cantina de Llinars (al terme municipal de Capolat). (ARMENGOU, 1991:92-142) Aquestes vivendes o barraques, havien estat bastides amb l'esforç dels mateixos bosquerols, els quals havien roturat i treballat les terres, i sembla que si passaven un any sense conrear les terres en perdien els drets. Segons Armengou, cap al 1864, els capmasats veieren perillar les seves possessions arran de les desamortitzacions, això va comportar que es fessin plets contra els barracaires, aconseguin que els fossin reconeguts els drets als capmassats, els quals feren fora a molts bosquerols de les seves barraques. | 42.1359000,1.7400700 | 395877 | 4665633 | 08050 | Castellar del Riu | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/45088-foto-08050-147-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/45088-foto-08050-147-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 98 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 44990 | Baumes de Sant Pere | https://patrimonicultural.diba.cat/element/baumes-de-sant-pere | ARMENGOU I SANTANDREU, Mn. J. (1991): 'Notes històriques de Llinars.' A Quaderns de l'Àmbit de Recerques del Berguedà, núm. 1. Edita Àmbit de Recerques del Berguedà, Berga. | XIX | En avançat procés d'enrunament. | Al lloc anomenat les baumes de Sant Pere s'hi troben les restes d'una casa. La bauma és formada per una gran i llarga visera de roca situada a la riba dreta del torrent, vers el sud-est de la gran masia de Can Garriga. La bauma es troba al costat del torrent, però quedant situada una mica per sobre i amb bona orientació vers a ponent. La casa està construida a redós de la roca, aprofitant-la per recolzar-hi les estructures i com a part posterior de les estances. Així s'identifiquen diversos espais delimitats per murs fets amb pedres desbastades i morter molt argilós. Els murs són d'entorn a 50-55 cm de gruix i conserven aproximadament 1,10 m d'alçada màxima. Un dels espais més ben delimitats mostra unes mesures aproximades d'uns sis metres per uns quatre de profunditat. A la part del davant, en paral·lel a la bauma hi ha un mur que funcionaria de façana principal i al qual hi ha disposats perpendicularment altres murs. Es distingeixen clarament dues estances i semblaria que potser alguna més. A l'extrem més sud hi ha les restes d'un forn de pa, del qual es distingeix part del cos i del que sembla la base interior. Es poden veure restes d'altres murs pel voltant. A la banda oposada del torrent, just enfront, fa un altre baumat de menys volada que es creu que podria haver estat utilitzat com a corral o pleta per al bestiar. | 08050-49 | A la zona de Llinars | Segons Mn. Armengou Sant Pere va ser una de les vivendes que es van construir per tal d'allotjar els jornalers que van acudir a la contrada al llarg del segle XIX per treballar al bosc o en les activitats paral·leles, com pot ser a les serradores. La majoria d'aquestes cases són vivendes petites i bastant senzilles, considerades fins i tot com a barraques per part d'Armengou, qui ens informa que hi havia un total d'unes disset barraques que allotjaven als jornalers. De fet, la zona de Llinars, Castellar del Riu, i sobretot Canals de Catllarí, són conegudes en aquesta època, especialment cap a finals del segle XIX, per la intensa activitat d'explotació forestal dels seus boscos. A la zona de Llinars es van construir dues serradores (dins el terme de Capolat) on es portava gran part de la fusta tallada en aquests boscos, especialment de les Canals de Catllarí, per la qual cosa es va requerir fins i tot de la construcció d'un petit carrilet i alguns cables. (ARMENGOU, 1991:92-142) De tota manera la bauma pot haver estat habitada des d'èpoques molt reculades. | 42.1297300,1.7395000 | 395820 | 4664949 | 08050 | Castellar del Riu | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44990-foto-08050-49-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44990-foto-08050-49-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44990-foto-08050-49-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | A la roca s'identifiquen uns forats molt ennegrits que es creu que podrien haver estat utilitzats com a ruscs d'abelles. Al peu de la roca es conserva una curiosa escala de fusta, feta amb un llarg tronc pelat i amb pals clavats i diposats perpendicularment al tronc, a mode de graons. | 119|98 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 44090 | El rec | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-rec-0 | LÓPEZ, J. (2019). 'El rec', La Mostela. Núm. 60. Campins. | XVIII-XX | El rec és una sèquia que proveeix d'aigua els masos del Veïnat de Dalt de Campins. Al llarg de la seva existència, el traçat del ramal principal del rec s'ha mantingut sense variacions significatives. Es tracta d'un conducte descobert i de poca amplada, reforçat amb morter, que al llarg del seu recorregut segueix el pendent pronunciat del terreny.Té el seu inici en una petita resclosa de formigó situada a la riera de Campins, dins del Parc Natural del Montseny, i passa sinuós entre les cases de Can Canal, Can Prat,Can Saula, Ca l'Abril, Can Collell, Can Pons i l'església. A la part alta del seu recorregut transcorre al costat del camí, on s'aprecien els bagants que permeten omplir les basses de cada masia segons els torns establerts. El darrer tram, ja dins del nucli urbà, ha estat soterrat. | 08039-118 | Veïnat de Dalt | Segons López (2019), se'n desconeix el seu origen, tot i que ja consta en la documentació del segle XVIII. | 41.7302100,2.4693700 | 455869 | 4619958 | 08039 | Campins | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08039/44090-foto-08039-118-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08039/44090-foto-08039-118-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08039/44090-foto-08039-118-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Marta Lloret Blackburn | 98|94 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 44111 | Cal Cerdà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-cerda-0 | LÓPEZ, J. (2005). 'Passejades', La Mostela: la revista de Campins. Núm. 4. | XIX | En estat ruïnós. | Restes d'una masia cobertes per la vegetació. Es conserven els fonaments d'una alçada màxima de dos metres, que delimiten una estructura de planta rectangular i dos cossos diferenciats. No s'observen restes d'obertures.. Els murs són de pedra irregular lligada amb argamassa, de majors dimensions i escairades a les cantonades. Al voltant hi ha pedres disperses provinents de l'enderroc. | 08039-139 | Dins la finca de Cal Carlí | Segons López (2005:60), la masia fou construïda pel ceretà Pere Llanas Tresserras a mitjans del segle XIX. A la dècada de 1940 ja consta que la casa es trobava en estat ruïnós. | 41.7183300,2.4882300 | 457430 | 4618630 | 08039 | Campins | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08039/44111-foto-08039-139-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08039/44111-foto-08039-139-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08039/44111-foto-08039-139-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Marta Lloret Blackburn | 119|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 44112 | Pi de Cal Cerdà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pi-de-cal-cerda | LÓPEZ, J. (2005). 'Passejades', La Mostela: la revista de Campins. Núm. 4. | XVIII | Va quedar malmès per un llamp. | El pi de Cal Cerdà està situat en una zona boscosa dins la finca de Cal Cerdà. Es tracta d'un exemplar centenari de pi pinyer (Pinus pinea), espècie originària de l'àrea mediterrània. És un arbre de gran magnitud, caracteritzades per l'escorça marró rogenc molt gruixuda. La seva capçada és irregular. | 08039-140 | Dins la finca de Cal Carlí | Segons López (2005:60), es diu que el pi podria tenir 300 anys. Al peu de l'arbre hi havia una premsa de vi, de la qual no en queda rastre. | 41.7180900,2.4884600 | 457449 | 4618603 | 08039 | Campins | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08039/44112-foto-08039-140-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08039/44112-foto-08039-140-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Marta Lloret Blackburn | 94 | 2151 | 5.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 33882 | Camí Ral | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ral-0 | TUTUSAUS I VIÑAS, Josep (1998): 'El Camí Ral de Begues', dins L'EIXARMADA. Butlletí del Centre d'Estudis Beguetans, núm. 3, juliol de 1998, p. 6-8. AAVV (2004): 'Begues terra de pas', dins L'EIXARMADA. Butlletí del Centre d'Estudis Beguetans, núm. 9, abril de 2004, p. 15-22. AAVV (2009): 'Avantprojecte de la ruta turística el camí ral pel Massís del Garraf. De Sant Boi a Vilafranca del Penedès'. Inèdit. | El Camí Ral de Begues forma part d'una important via de comunicació, especialment durant l'Edat Mitjana, entre el Llobregat fins al Penedès. El seu recorregut per Begues s'inicia des de llevant al Pla de les Bruixes. Pot arribar-se a aquest punt des de Sant Climent de Llobregat per dues vies: la Carrerada (el camí més septentrional) o el camí de les Valls. També existeix una altra variant d'entrada al municipi, una mica més al sud que o bé s'uneix als anteriors al Pla de les Bruixes o bé, pel costat de Mas Alemany, entra a Begues pel sud del barri de la Rectoria. Des del Pla de les Bruixes, passant per sota de la Roca del Barret es puja fins a la cruïlla del camí de Torrelles i des d'aquest punt cap al Coll de Begues, entrant pel nord del barri de la Rectoria i pel costat de la Creu de Can Gran del Coll. Des d'aquest punt es baixa en direcció a la Creu del Joncar, aquí s'enllaça amb l'avinguda Torres Vilaró fins al centre del poble. Allà, del carrer Major enllacem amb el carrer Camí Ral, i travessarem els barris de La Barceloneta i Campamà. El camí continua vorejant la riera de Begues passant vora el Camp Peraire, la Massana i els Casals fins a la Cadira de Sant Cristòfol, ja al terme municipal d'Olesa. | 08020-15 | Segons Josep Tutusaus i Viñas (TUTUSAUS, 1998), que recull treballs especialitzats d'altres autors, l'origen del Camí Ral de Begues remunta possiblement a l'època romana, utilitzat posteriorment pels àrabs durant l'ocupació islàmica de la península. Fou precisament durant l'Edat Mitjana quan aquest camí tingué una importància vital, constituïnt una drecera natural respecte la llarga via que comunicava Barcelona amb Tarragona seguint l'antiga Via Augusta romana. En efecte, aquesta via, provinent de la Jonquera, passava posteriorment pel Vallès, de tal forma que des de Barcelona calia remuntar el riu Llobregat seguint el marge del riu fins arribar a la Via Augusta. En aquest punt travessava el Llobregat pel Pont del Diable, a Martorell, i després de passar la vall de l'Anoia s'endinsava al Penedès per continuar cap a Tarragona i València. El Camí Ral de Begues formava part de l'anomenada 'via mercadera', la qual tenia el punt d'inici a Sant Boi, on hi havia una barca per travessar el Llobregat, seguia per Sant Climent i enfilava per sota la Roca del Barret fins arribar al coll de Begues. El camí entrava al pla de Begues per Can Grau del Coll, deixant a l'esquerra la Creu de Terme que hi ha a l'encreuament amb el camí que duia a l'església de Sant Cristòfol i al castell d'Eramprunyà, i seguia cap a ponent deixant a la dreta Can Vendrell per arribar a la Creu del Joncar. D'aquest punt i fins arribar al coll de Campamà, al final de la Barceloneta, coincidia quasi exactament amb l'actual carretera, carrer Major i Camí Ral. Després s'endinsava a la vall de la riera de Begues, la qual deixava a la dreta després de travessar-la per un gual. Costejava per sota el Pou de Glaç i la Fonteta i, seguint el pla que hi ha vora la riera, passava per la vora de Montau i la Massana. En arribar al terme d'Olesa de Bonesvalls, a l'alçada de la cadira de Sant Cristòfol, davant d'una fàbrica de calç, seguia la riera i feia cap a l'antic Hospital d'aquella població. A partir d'aquí, vorejava la riera, pujava el coll de Ràfol dels Caus i, passant per les Gunyoles, Olèrdola i Sant Pere Molanta, arribava a la Via Augusta a l'alçada de Moja. Cal suposar que al principi, a causa de les dificultats del terreny, era un camí per fer-lo a peu o en cavalcadura. Posteriorment esdevingué en camí de carro, com ho proven les empremtes de roderes que encara es veuen sobre la roca en alguns trams. El seu traçat era franquejat, sobre tot entre Begues i Olesa, per dos marges dels quals encara se'n conserven restes a la Barceloneta, a la Massana i als Casals. Al voltant del Camí Ral, al seu pas pel pla de Begues, es van establir hostals, parades de postes, fargues, tallers de fusters, carreters, etc. En són exemples l'Hostal Vell, Can Grau del Coll, Cal Vendrell, Cal Fuster, Ca l'Agustí i d'altres. També s'hi van establir algunes cases pairals que, com Can Romagosa, van donar lloc posteriorment al desenvolupament d'alguns nuclis urbans. La importància del camí Ral de Begues com a via de comunicació supracomarcal declinà ràpidament en construir-se, entre els anys 1763 i 1767, el pont de Molins de Rei i la carretera d'Ordal, elements que suposaren l'estancament demogràfic de Begues i el creixement de pobles com Cervelló i Vallirana, que aprofitaren la nova situació. El Camí Ral de Begues va seguir essent de gran importància a nivell local, però més endavant, la construcció de la carretera de Gavà, l'any 1886, va comportar l'inici de l'abandonament del tram de Sant Climent al coll de Begues, i els anys 1927-1928, la construcció de la carretera de Begues a Olesa provocà l'abandonament d'altres trams. Encara a mitjans del s. XX, l'abandonament dels trams que no coincidien amb la carretera actual de Gavà a Begues i Olesa, fou pràcticament absolut. En unes jornades de Centres d'Estudis dedicades específicament al tema al novembre de 2009, els especialistes Magí Miret, Miquel Vives i Pere Izquierdo defensaren que l'origen d'aquest camí s'ha de remuntar a la prehistòria. | 41.3319500,1.9434800 | 411592 | 4576146 | 08020 | Begues | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33882-foto-08020-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33882-foto-08020-15-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/33882-foto-08020-15-3.jpg | Inexistent | Antic|Medieval|Modern|Contemporani|Prehistòric | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-01-31 00:00:00 | Xavier Esteve | 80|85|94|98|76 | 49 | 1.5 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 37670 | Focs de Sant Isidre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/focs-de-sant-isidre | AMADES, J, Costumari Català. El curs de l'any, Salvat Editores, S.A i Edicions 62, S.A, 1983. Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, Agenda de les tradicions catalanes, Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura, 1998. | Avui en dia a Alpens no es celebra la revetlla dels Focs de Sant Isidre. | Els focs de Sant Isidre s'encenien a la vesprada de la revetlla de Sant Isidre, patró dels pagesos. Els pagesos veneraven el seu patró, el dia 15 de maig, per tal de beneir els camps i les eines de treball. Les fogueres, però, s'encenien al vespre del dia 14 de maig quan el sol es ponia després d'haver recollit durant tot el dia fustes, troncs, mobiliari vell i altres objectes que poguessin cremar. Antigament cada masia encenia la seva foguera, d'aquesta manera, multitud de punts de llum il·luminaven les zones rurals quan es feia fosc. | 08004-111 | Nucli urbà | Segons Joan Amades, Sant Isidre, el sant castellà, va restar molts anys oblidat de tothom. A la darreria del segle XVI, el rei va sentir-se malalt d'una greu malaltia, que els metges no sabien guarir. La reina va invocar l'ajut de Sant Isidre, que la va escoltar i va tornar la salut al monarca. Des d'aleshores, es va estendre la devoció a aquest sant, especialment entre els estaments rurals (AMADES; 1983). A la primeria del segle XVI, la pagesia catalana va adoptar per patró dels fruits de la terra a Sant Isidre, en substitució dels sants que fins aleshores havien venerat, com Sant Galderic (pagès occità), Sant Medir (pagès del Vallès) o els sants Abdó i Senén (coneguts popularment com Sant Nin i Sant Non). El 1623, les parròquies de Santa Maria del Mar i Santa Maria del Pi, van obtenir relíquies del sant que van provocar l'extensió de la seva devoció pel pla de Barcelona, primer, i després per la resta de Catalunya. Amades esmenta que pel Lluçanès i pel Ripollès, les pagesies i masies aïllades, cap al tard encenien quatre grans fogueres, encarades als quatre vents. Una d'elles, la més grossa, l'encenien davant de la porta. Molts dies abans la mainada voltava pels camps per recollir les herbes dolentes i plantes parasitàries i arreplegava troncs, branques i fustes per encendre la foguera. Es creia que aquestes fogueres esquivaven els mals esperits que podien desbaratar les collites, i guardaven la gent, el bestiar i les cases de mal donat i d'embruixament. L'encesa es feia per ordre d'antiguitat. La primera era la masia més gran o més antiga, i al seu darrera seguien les altres. A les contrades on hi havia una ermita, la primera foguera l'encenia l'ermità davant de la capella. Pel Lluçanès era corrent que la mainada saltés les fogueres mentre es cantava una cançó, com es fa amb les fogueres de Sant Joan. | 42.1193900,2.1005900 | 425652 | 4663423 | 08004 | Alpens | Obert | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | La festa de l'encesa de les fogueres feia al·lusió a la tradició segons la qual, Sant Isidre va encendre una gran foguera per tal del convèncer els infidels i gent descreguda, despertant en ells la flama de la fe. | 2116 | 4.1 | 43 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 41898 | Creu de l'Abella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-labella | TOLRÀ i FERRER, Jaume (1998). Cabrils, 175 anys d'història. La Comarcal edicions. Argentona. | XX | Creu de terme. Es tracta d'una creu de ferro de dimensions modestes, si la comparem amb la del Montcabrer. Està posada sobre un monòlit granític per accentuar-ne la seva posició elevada. La base és de pedres de l'entorn unides amb ciment per donar l'efecte de turó rocós. | 08029-161 | Indret de la Creu de l'Abella | Segons Jaume Tolrà (1998) ningú recordava haver vist col·locada aquesta creu en un lloc molt emblemàtic i envoltat de llegendes. Es tracta d'una Creu de terme. La Junta del llavors Museu de Ca l'Arrà volgué rehabilitar aquest lloc col·locant una creu. La creu la va fer Jaume Tolrà Ferrer i la pedra que fa de suport, la va posar Josep Suari Mogas amb la seva retro. En Rafael Esteban Bravo fouel picapedrer que va fer l'orifici per acoplar-la. E dia 2 de maig de l'any 1987 es va fer l'acte de col·locació i el mossèn Ignasi Coromines la va beneir. El músic Miquel Pujol va interpretar una peça de violoncel escrita per ell especialment per aquest acte. També es va posar un tub de plom amb una sèrie d'objectes a modus de primera pedra; però a l'endemà ja havia desaparegut. Algú coneixedor d'aquest fet va aprofitar la nit per robar-ho. | 41.5359200,2.3782300 | 448134 | 4598439 | 1987 | 08029 | Cabrera de Mar | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08029/41898-foto-08029-161-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08029/41898-foto-08029-161-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Marc Guàrdia i Llorens | També es coneix l'indret sota la grafia de Creu de la Beia | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 42039 | Creu de l'Abella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-de-labella-0 | TOLRÀ i FERRER, Jaume (1998). Cabrils, 175 anys d'història. La Comarcal edicions. Argentona. | XX | Creu de ferro col·locada damunt un monòlit granític posat verticalment. La base és de pedres de l'entorn unides amb pòrtland per donar l'efecte de turó rocós. | 08030-112 | Creu de l'Abella | Segons Jaume Tolrà (1998) ningú recordava haver vist col·locada aquesta creu en un lloc molt emblemàtic i envoltat de llegendes. Es tracta d'una Creu de terme. La Junta del llavors Museu de Ca l'Arrà volgué rehabilitar aquest lloc col·locant una creu. La creu la va fer Jaume Tolrà Ferrer i la pedra que fa de suport, la va posar Josep Suari Mogas amb la seva retro. En Rafael Esteban Bravo fouel picapedrer que va fer l'orifici per acoplar-la. E dia 2 de maig de l'any 1987 es va fer l'acte de col·locació i el mossèn Ignasi Coromines la va beneir. El músic Miquel Pujol va interpretar una peça de violoncel escrita per ell especialment per aquest acte. També es va posar un tub de plom amb una sèrie d'objectes a modus de primera pedra; però a l'endemà ja havia desaparegut. Algú coneixedor d'aquest fet va aprofitar la nit per robar-ho. | 41.5342800,2.3760900 | 447954 | 4598258 | 1987 | 08030 | Cabrils | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08030/42039-foto-08030-112-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08030/42039-foto-08030-112-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Relació amb la llegenda de la fitxa 109. | 98 | 47 | 1.3 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 37694 | Vessant Oriental del Montalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vessant-oriental-del-montalt | FORN i SALVÀ, Francesc (coord.) (1997). Carta arqueològica: Arenys de Mar, Arenys de Munt, Caldes d'Estrac i Sant Iscle de Vallalta. Col·lecció Raimon Torroja, núm. 1. Ajuntament d'Arenys de Munt. MARTÍN, A. i RIGO, A. (1987). Inventari del patrimoni arqueològic. Arenys de Munt. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Barcelona. Inèdit. PONS GURI, J. M. (1938). Notes per a l'arqueologia del Maresme. BCEC XLVIII, pp. 42-43. Barcelona. RIBAS i BERTRAN, Marià (1952). El poblament d'Ilduro. Barcelona. SERRA RÀFOLS, J. De C. i ALMAGRO, M.(1945).Carta arqueológica de España. Madrid. | il·localitzat | Notícia antiga de J.M. Pons Guri segons la qual a la vessant del Montalt que pertany al terme municipal d'Arenys de Munt, sense que hi hagi cap altra especificació del lloc, s'hi van trobar destrals neolítiques. | 08007-9 | Turó del Montalt | Segons Francesc Forn (1997), foren trobades tres destrals al Torrentbó: una trobada al Turó del Montalt que formava part de la col·lecció Clariana de Mataró, una altra es guarda a la col·lecció Sala de Vic i una tercera destral de fibrolita que no s'ha localitzat. | 41.6055600,2.4983300 | 458197 | 4606105 | 08007 | Arenys de Munt | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08007/37694-foto-08007-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08007/37694-foto-08007-9-3.jpg | Inexistent | Neolític | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Segons la carta arqueològica pertany a Jaume Riviere; C. Nena Casas, 76, de BCN Tel. 93 203 22 04No hi ha plànol de situació ni coordenades. Nosaltres n'hem posat de referència geogràfica. | 78 | 1754 | 1.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 73979 | El Saüc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-sauc-0 | Catàleg de Masies i Cases Rurals d'Aiguafreda. Ajuntament d'Aiguafreda, 2010. PUIGFERRAT, C. (1989). Aiguafreda segons el capbreu de 1669-1670. Temes Aiguafredencs VI. Aiguafreda: Ajuntament d'Aiguafreda. SOLÀ, F. (1983). Aiguafreda. Temes Aiguafredencs I. Barcelona: Editorial Humanitas. SOLDEVILA, J. (dir.) (1998). Aiguafreda: 1100 anys d'història. Aiguafreda: Ajuntament d'Aiguafreda. | XV-XVIII | Es troba en estat ruïnós. | El Saüc és una masia d'origen medieval que va consolidar-se entre els segles XVI i XVIII. És un edifici de planta rectangular que s'estructura en dues crugies, amb diversos cossos al voltant que es tanquen formant un pati frontal. Actualment ha perdut la coberta i només se'n conserva l'estructura exterior i part de l'interior. Constava de planta baixa i pis i tenia la coberta a dos vessants amb el carener perpendicular a la façana. S'hi accedia per un porta d'arc de mig punt adovellat, que és una de les poques obertures exteriors que es conserven. A l'interior s'observen restes de l'antiga cuina, de l'escala d'accés al pis i d'algunes obertures de pedra carejada. Els cossos annexes que hi ha al voltant de la casa tampoc conserven la coberta i es troben en estat ruïnós. Entre aquests destaca el cos de migdia, amb volta de canó de pedra i petites fornícules als murs. En una cota superior vers la façana de llevant hi ha un altre cos annex i l'espai de l'era. El parament dels murs és de pedra irregular lligada amb argamassa, amb carreus escairats a les cantonades. | 08014-40 | Camí del Saüc | Segons Fortià Solà, el mas Sahuch està documentat des de principi del segle XV, quan hi residia Mateu de Salisbruch, àlias Sauch. El mas Saüc estava sota el domini directe dels senyors d'Aiguafreda i tenia entre les seves possessions els masos derruïts Arcs, molí dels Arcs i Iglésies, aquest darrer sota la senyoria del comte de Centelles (PUIGFERRAT 1989:32). Des de l'any 1403 el mas també pagava un cens que l'eximia de l'obligació de moldre als molins dels senyors d'Aiguafreda. En el fogatge de 1497 ja hi consta 'lo seuch', així com en Jaume Sahuc en el de 1515. Al segle XVI, la pubilla del mas Saüc va casar-se amb Joan Pla i Garriga, qui uns anys més tard tindria un pleit amb Martí Serradelarca, on es demanava la nulitat notarial de l'acte de concòrdia signat entre ambdues parts. Al segle XVII va passar a denominar-se mas Garriga del Saüc pel casament de la pubilla Paula Sauch amb Jaume Garriga. A l'amirallament de l'any 1851 hi consta Martí Garriga com a propietari del mas, senyalat amb el número 14. A finals del segle XIX, en motiu de la fundació del nou altar de la Immaculada a l'església d'Aiguafreda de Dalt, s'anà a rebre la imatge de la Verge en processó al mas Saüc, on va ser beneïda (SOLÀ 1983: 37). | 41.7856400,2.2549200 | 438087 | 4626245 | 08014 | Aiguafreda | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08014/73979-foto-08014-40-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08014/73979-foto-08014-40-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08014/73979-foto-08014-40-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Marta Lloret Blackburn- Antequem, S.L. | 94|119|85 | 45 | 1.1 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 73968 | La Llobeta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-llobeta | IGLÉSIES, J. (1991). El fogatge de 1497. Estudi i transcripció. Barcelona: Fundació Salvador Vives i Casajuana, Rafael Dalmau Editor. IGLÉSIES, J. (1981) El fogatge de 1553. Estudi i transcripció. Barcelona: Fundació. Salvador Vives i Casajuana, Rafael Dalmau Editor. Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya. Patrimoni Arquitectònic. Aiguafreda (Vallès Oriental). Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Generalitat de Catalunya. SOLÀ, F. (1983). Aiguafreda. Temes Aiguafredencs I. Barcelona: Editorial Humanitas. SOLDEVILA, J. (dir.) (1998). Aiguafreda: 1100 anys d'història. Aiguafreda: Ajuntament d'Aiguafreda. | XIII-XIX | La Llobeta és una masia d'origen medieval que va ser ampliada i reformada durant el segle XIX. En aquest moment, es van construir nous cossos i es va consolidar la façana actual, tot modificant algunes de les obertures, la coberta i el coronament. Es composa de dos volums perpendiculars que es tanquen formant un pati frontal. El principal és de planta rectangular i s'estructura en tres crugies. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dos vessants amb el carener perpendicular a la façana. El frontis es composa segons tres eixos d'obertures, d'arc pla de pedra carejada, excepte el portal d'arc de mig punt. La part de llevant presenta una alçada inferior i una finestra de factura antiga, així com una part semisoterrada. Sobre el primer pis hi ha pintat un rellotge de sol ovalat. Com a capcim de la façana, es va construir un capcer escalonat. A la façana de ponent s'hi adossa un petit cos porxat a la planta baixa i amb terrassa superior, a la qual s'hi pot accedir a través d'una escala exterior adossada en paral·lel a la façana. Les obertures del pis són d'arc pla arrebossat i estan decorades amb guardapols. El segon volum està orientat a ponent i és de planta rectangular. Consta de planta baixa, pis i golfes i té la coberta a dos vessants amb el carener perpendicular a la façana. Les obertures de la planta baixa són d'arc pla arrebossat i la resta són d'arc escarser emmarcades amb una motllura. Està coronada per un petit capcer semicircular. A les façanes de migdia i llevant hi ha adossats sengles porxos amb terrasses superiors. El tractament exterior dels murs d'ambdós volums és arrebossat i pintat. Davant la casa hi ha l'era, sostinguda per un mur de contenció, i al costat de tramuntana hi ha un antic cobert. | 08014-29 | C. de la Llobeta, 24 | Segons Fortià Solà, el mas Llobeta està documentat des del segle XIII. Estava sota el domini directe dels senyors d'Aiguafreda, als quals pagaven nombrosos tributs, entre els quals hi havia el que l'eximia de moldre als molins de la quadra. L'any 1450, Antoni Llobeta i els principals caps dels masos d'Aiguafreda, van crear un censal per redimir els mals usos en favor de Pere Llobeta. En el llibre de la Baronia d'Aiguafreda, hi consta un cens de l'any 1403 amb la Guillermina Llobeta. En el fogatge de l'any 1497 hi figura 'en Lobeta' i en el de 1553 hi consta la vídua Margarida Lobera. Durant el segle XVII, consta que l'hereu del mas tenia una peça de terra al veïnat de Vilapedrosa que, com el seu mas, estaven sota el domini directe dels senyors d'Aiguafreda. Tant en el cens de 1835 com en l'amirallament de l'any 1851, hi consta Ramon Pi com a propietari del mas, senyalat amb el número 15. Entre finals del segle XIX i principi del segle XX el propietari Josep Pi i Buxó va començar a construir una colònia d'estiueig a l'entorn del mas. Segons un testimoni gràfic de principi del segle XX, la casa del costat tenia l'any '1897' inscrit al capcer. | 41.7772100,2.2498500 | 437658 | 4625312 | 08014 | Aiguafreda | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08014/73968-foto-08014-29-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08014/73968-foto-08014-29-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08014/73968-foto-08014-29-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Marta Lloret Blackburn- Antequem, S.L. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 73939 | La Costa de Can Brull | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-costa-de-can-brull | IGLÉSIES, J. (1991). El fogatge de 1497. Estudi i transcripció. Barcelona: Fundació Salvador Vives i Casajuana, Rafael Dalmau Editor. IGLÉSIES, J. (1981) El fogatge de 1553. Estudi i transcripció. Barcelona: Fundació. Salvador Vives i Casajuana, Rafael Dalmau Editor. Pla Especial de Protecció del Medi Natural i del Paisatge del Parc del Montseny. (2008).Inventari del Patrimoni Construït del Montseny. Àrea d'Espais Naturals. Diputació de Barcelona. PUIGFERRAT, C. (1989). Aiguafreda segons el capbreu de 1669-1670. Temes Aiguafredencs VI. Aiguafreda: Ajuntament d'Aiguafreda. ROMA, F. (2013). Patrimoni existencial d'Aiguafreda. Madrid: Bubok Publishing, S.L. SOLÀ, F. (1983). Aiguafreda. Temes Aiguafredencs I. Barcelona: Editorial Humanitas. SOLDEVILA, J. (dir.) (1998). Aiguafreda: 1100 anys d'història. Aiguafreda: Ajuntament d'Aiguafreda. | XV-XX | Es troba en estat ruïnós. | La Costa de Can Brull és una masia d'origen medieval que va consolidar-se en època moderna. Es troba en estat ruïnós, tot i que les restes conservades permeten identificar-ne la volumetria original i les característiques constructives. Està construïda a la part alta de la serra, des d'on gaudeix d'unes vistes panoràmiques excepcionals de la vall d'Avencó i el Tagamanent. És un edifici de planta rectangular i s'estructura en tres crugies, de les quals la de gregal correspon a una altra etapa constructiva. En aquesta hi ha una finestra d'arc pla de pedra carejada. El parament dels murs és de pedra lligada amb argamassa, amb carreus a les cantonades. Davant la façana de ponent hi ha les restes d'un petit cos auxiliar. | 08014-61 | Serra de l'Arca | Segons Fortià Solà, el mas Costa està documentat des del segle XIII. A principi del segle XV el mas Costa, que tenia units els masos Brullet i la Bordadeprim, ja estava sota el domini directe dels senyors d'Aiguafreda, als quals pagaven nombrosos tributs. L'any 1450, quan Gabriel Costa i els principals caps dels masos d'Aiguafreda, van crear un censal per redimir els mals usos en favor de Pere Llobeta. En el fogatge de 1497 hi consta 'la costa' i en el de 1553 hi figura Bartomeu Costa. Segons el capbreu de 1669-1670, el mas Costa encara estava sota el domini dels senyors d'Aiguafreda. Aleshores la casa es trobava en mal estat, fins al punt que el seu propietari, Benet Garriga de Centelles, fa una demanda al batlle d'Aiguafreda exposant-li la necessitat de restaurar-la. Més endavant va agregar-se al mas Brull i passà a ser conegut com la Costa de Can Brull. A l'amirallament de 1851 hi consta Segimon Pladelasala com a propietari, senyalat amb el número 9. | 41.7848100,2.2727400 | 439567 | 4626140 | 08014 | Aiguafreda | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08014/73939-foto-08014-61-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08014/73939-foto-08014-61-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08014/73939-foto-08014-61-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Marta Lloret Blackburn- Antequem, S.L. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 73981 | Can Serra de l'Arca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-serra-de-larca | Catàleg de Masies i Cases Rurals d'Aiguafreda. Ajuntament d'Aiguafreda, 2010. Pla Especial de Protecció del Medi Natural i del Paisatge del Parc del Montseny. (2008).Inventari del Patrimoni Construït del Montseny. Àrea d'Espais Naturals. Diputació de Barcelona. PUIGFERRAT, C. (1989). Aiguafreda segons el capbreu de 1669-1670. Temes Aiguafredencs VI. Aiguafreda: Ajuntament d'Aiguafreda. SOLÀ, F. (1983). Aiguafreda. Temes Aiguafredencs I. Barcelona: Editorial Humanitas. | XIV-XIX | Es troba en estat ruïnós. | Can Serra de l'Arca és una masia d'origen medieval que va consolidar-se entre els segles XVI i XIX. Actualment ha perdut la coberta i només se'n conserva l'estructura exterior i part de l'interior. Està construïda en una plana a la part alta de la serra, des d'on gaudeix d'unes vistes panoràmiques excepcionals de la vall d'Avencó i el Tagamanent. El mas està constituït per diversos volums superposats que es tanquen formant un pati. El volum principal és de planta rectangular i s'estructura en tres crugies. Constava de planta baixa i pis i tenia la coberta a dos vessants amb el carener paral·lel a la façana. El portal d'accés era d'arc pla de pedra que descansava sobre mènsules. A l'extrem de llevant de la façana principal s'hi adossa de forma perpendicular el segon volum. És de planta rectangular i tenia la coberta a dos vessants. Com a elements destacables trobem les espitlleres de la planta baixa i la galeria horitzontal amb quatre pòrtics d'arc escarser que s'obren vers a ponent. La resta de cossos auxiliars que tanquen el pati estan en estat de ruïna avançat. El parament dels murs és de pedra lligada amb argamassa. A poca distància de la casa hi ha un antic cobert que ha estat habilitat com a vivenda moderna. | 08014-42 | Camí de Can Serra | Segons Fortià Solà, el mas Arca està documentat des del segle XIV, mentre que el nom Serradelarca ho està des del segle XV. Estava sota el domini directe dels senyors d'Aiguafreda, als quals pagaven nombrosos tributs, entre els quals hi havia el que l'eximia de moldre als molins de la quadra. Segons el capbreu de 1669-1670, tenia agregats els masos rònecs de Casals, Viladevall, Molar i Miquel. | 41.7755600,2.2700100 | 439332 | 4625115 | 08014 | Aiguafreda | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08014/73981-foto-08014-42-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08014/73981-foto-08014-42-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08014/73981-foto-08014-42-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Marta Lloret Blackburn- Antequem, S.L. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42720 | Ermita de Sant Julià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ermita-de-sant-julia | BALLART, J. i VILLANUEVA, J. (1984). Resum de la història de Caldes de Montbui. 2ª edició. Pàg. 36. Ajuntament de Caldes de Montbui. Caldes de Montbui. | XII-XX | Després de la seva restauració, l'ermita es troba en un excel·lent estat de conservació exterior. | Capella de planta rectangular de planta baixa, amb el carener perpendicular a la façana i la coberta de teula àrab. Tota ella està construïda amb pedra irregular vista, aplanada pel seu exterior. Les cantoneres de l'edifici estan construïts amb carreus de pedra molt més gran i escairats. | 08033-279 | Torre Marimon | Segons Ballar i Villanueva (1984), la capella de Sant Julià es troba documentada des de l'any 1342, i apunten que probablement aquesta ja existia al segle XII. Sembla ser que aquesta ermita pertanyia a la Torre Marimon, una casa pairal que actualment pertany a la Diputació. Aquesta ermita s'hauria anat ensorrant amb el pas dels anys i quan la Diputació de Barcelona comprà el conjunt de la Torre Marimon, va reconstruïr-la. Actualment i segons el director de la Torre Marimon, Sr. Joaquim Adillon, l'ermita està desacralitzada. | 41.6138200,2.1691400 | 430775 | 4607234 | 1928 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42720-foto-08033-279-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42720-foto-08033-279-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42720-foto-08033-279-3.jpg | Legal | Medieval|Historicista|Romànic|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Segons manifesta el Sr. Joaquim Adillón, director de l'IRTA, a la Torre Marimon, aquesta ermita està actualment dessacralitzada. El seu interior està buit. Durant el treball de camp no ha estat possible accedir al seu interior. | 85|116|92|98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||
| 43299 | Casino Berguedà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casino-bergueda | AADD: Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona, 1934, pàg. 36-37. BERNADICH, Anna; ROTA, Montserrat; SERRA, Rosa: Guia d'art del Berguedà, Berga, 1991, pàg. 44. BERNADICH, Anna; BONET, Marta; ROTA, Montserrat: 'L'obra dels arquitectes a Berga: segles XIX i XX', L'Erol, 25, tardor-hivern 1988, pàgs. 113-115. | XX | S'han fet algunes obres de millora, però encara caldrien més actuacions. | L'actual edifici ha estat molt remodelat. Les modificacions realitzades l'allunyen força dels diversos projectes modernistes dels quals es té notícia. Així i tot es conserven encara alguns elements originaris, especialment a les façanes: per exemple les finestres allargades i esglaonades en la paret superior i emmarcades amb totxo, les rajoles i restes ceràmiques, les baranes de ferro forjat i la sòlida base de pedra que envolta tot l'edifici, que li dóna una sensació de solidesa. Dues de les finestres, però, ha estat convertides en porta de l'actual cafè-bar. | 08022-107 | Nucli urbà | Se'n van fer diversos projectes. Un d'ells, de Francesc Joan Canals, de 1902, perfilava els trets de la façana, amb una estructura típica de les fàbriques i els grans edificis d'obra vista. Es creu que posteriorment hi hagué un projecte de Roc Cot i Cot, tot i que el definitiu fou elaborat per Ignasi Maria Colomer, quan era arquitecte municipal de Berga Alexandre Soler i Marc. Els plànols daten de 1912, encara que l'edifici no s'inaugurà fins a 1913. La construcció la portaren a terme Josep Piquer i Rosal i Jaume Felipó i Badia. El 1940 el casino passà a ser propietat de la família Sistach, que féu importants modificacions a la sala del teatre. El 1955 va ser novament remodelat l'interior i l'exterior per adequar-lo a funcions de cinema. Les obres les dirigí l'arquitecte barceloní Guillermo Arús, que ja havia treballat en cinemes a Barcelona. Actualment la sala del teatre s'està acondicionant i modernitzant. | 42.1096600,1.8376100 | 403898 | 4662605 | 1913 | 08022 | Berga | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43299-foto-08022-107-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43299-foto-08022-107-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08022/43299-foto-08022-107-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Social | 2023-08-01 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres. | Ignasi Maria Colomer (arquitecte) i altres | Els plànols originals i els projectes de l'edifici es conserven actualment a l'Arxiu Històric Comarcal de Berga. | 98|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 73717 | Tina de les Carpes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-les-carpes | FERRER, Llorenç (2003): 'Tines a casa, tines al mas, tines enmig de les vinyes a la Catalunya central', dins de 'El paisatge de la vinya', actes del congrés celebrat a Manresa (Bages) el 24, 25 i 26 d'octubre de 2003. Ed. Centre d'Estudis del Bages i el Consell Regulador de la D. O. Pla de Bages, pp.147-155. | XIX | Recentment una part de la boca ha estat trencada. A més es fa servir d'abocador per tot tipus de deixalles. | Estructura de planta i boca circular feta de maons lligats amb morter de calç. Està quasi totalment enterrada, sobresortint tan sols la boca. Té una fondària visible d'uns 10-15 m i està arrebossada interiorment. Es localitza en una zona en què al llarg del segle XIX es va conrear vinya, cultiu al qual podria estar associada la seva funcionalitat, ara per ara desconeguda. | 08001-65 | Camí del Suro - 08630 Abrera. | Se'n desconeix el seu origen i funcionalitat originària, però per la seva situació en una zona on antigament es conreava vinya podria tractar-se del que es coneix com a tina en el repertori tradicional de construccions relacionades amb l'elaboració del vi. A la zona del Bages s'han documentat tines isolades construïdes a la mateixa vinya per tal d'elaborar el vi allà mateix, tot i que en aquests casos la tina apareixia associada a una cabana de pedra seca (FERRER, 2003: 153). Una altra possibilitat és que es tractés d'un dipòsit o cisterna per emmagatzematge de vi, gra, farratges, oli, etc., que imità el tipus d'origen romà conegut com a 'dolia'. Les 'dolia' eren grans recipients ceràmics de forma esfèrica i boca circular destinats a l'emmagatzematge dels productes del camp i que s'enterraven pel seu gran volum i per tal de mantenir en òptimes condicions de conservació les collites. | 41.5081100,1.9315500 | 410835 | 4595716 | 08001 | Abrera | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08001/73717-foto-08001-65-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08001/73717-foto-08001-65-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08001/73717-foto-08001-65-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2021-02-16 00:00:00 | -ArqueoCat SL- Natàlia Salazar | 119|98 | 47 | 1.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 34215 | Creu d'Ardenya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-dardenya | AAVV (1988): Fitxes de l'Inventari del patrimoni arquitectònic de Catalunya. Biblioteca del Centre Documentació del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya. Inèdit | Creu de terme moderna, es compon d'una base de formigó de cos poligonal. En una de les cares es pot llegir la inscripció, sobre una rajola ceràmica policromada: ' Creu d'Ardenya'. A la part superior hi ha la inscripció de la data '28-01-2001'. La creu pròpiament dita és de ferro, amb marques del repicat i braços cilíndrics (8 cm de diàmetre). El braç vertical de la creu o 'stipes' amida 1,50 m i neix de la base de formigó. La part superior està gravada amb els símbols cristians del peix i una creu. El braç horitzontal o 'patibulum' amida 50 cm i en un dels seus extrems té marcada la data '1883'. | 08020-348 | Pla d'Ardenya | Se suposa que la creu va ser plantada el 1883 i restablerta el 2001. | 41.3247300,1.9279600 | 410283 | 4575360 | 2001 | 08020 | Begues | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34215-foto-08020-348-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08020/34215-foto-08020-348-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2023-01-31 00:00:00 | Josep Anton Pérez | Aquest element apareix a l'article 22 de la normativa urbanística del Pla General aprovat definitivament el 15 d'octubre de 1997, el qual preveu un llistat d'elements d'interès històric que seran protegits mitjançant la fórmula d'un Pla Especial, sempre que no estiguin directament afectats per sistemes del planejament. | 98 | 47 | 1.3 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 42787 | El Pasqualet de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pasqualet-de-dalt | XX | Casa de planta rectangular, que consta de planta baixa i pis, amb la coberta plana i transitable. Tota la casa presenta una gran simetria respecte a l'entrada principal; aquesta sobresurt de la façana amb una porxada vidrada i un esglaons que donen accés a l'interior de la casa. Per damunt, una balconera amb balustrada permet gaudir de l'imponent paisatge. La planta baixa queda delimitada pel primer pis amb un seguit de motllures lineals que sobresurten de la façana. També es poden observar dues franges de rajols ceràmics emmarcats per dues motllures rectilínies, decorats amb motius vegetals i florals representant les fulles i la flor de taronger per damunt dels quals, al centre hi ha tota una sanefa de taronges pintades. A les cantoneres de la façana principal, al primer pis s'observen dues gàrgoles per evacuar l'aigua de pluja de la coberta i dues més petites de les quals una està molt malmesa a la planta baixa, damunt del terrat del garatge. A la casa s'hi pot accedir bé pel camí de terra que va fins a una bassa rodona que ha estat transformada en piscina, o bé per unes escales de pedra i maó que van salvant el desnivell del terreny. Per sota de la casa hi ha una bassa de planta rectangular que mesura 6 metres x 8 metres, i gairebé 3 metres i mig de fondària, feta de pedra i rajol català vermell, amb quatre contraforts que aguanten els murs orientats a ponent (un) i a migdia (tres). | 08033-346 | Carretera de Caldes a Sant Sebastià, | Se sap que en aquesta casa hi ha viure en Moreu-Rey, anys després de que els seus pares, a causa de la guerra civil, haguessin de vendre bona part de la propietat de Can Pasqualet. Actualment hi ha uns masovers que fan el manteniment de la finca. Al seu interior, en una habitació hi ha gran quantitat de llibres emmagatzemats que havien estat propietat del mateix Moreu-Rey, molts d'ells en llengua francesa (tractats, gramàtiques, llibres filosòfics i científics, etc), d'història. Actualment no hi ha cap inventari fet de la col·lecció. | 41.6458300,2.1573600 | 429829 | 4610797 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42787-foto-08033-346-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42787-foto-08033-346-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 98 | 45 | 1.1 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 37933 | Sardana 'Arenys de Munt' | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-arenys-de-munt | XX | Vigent | Sardana amb música de Ricard Viladesau i lletra de Josep Martori: De poble, amics i família valedor i fidel impulsor. / Del pa de cada matí n'és un sofert i un brau guanyador; / Reprèn la feina diària rendint energia i suor. // De la raça, exponent vitalitat present. / Sempre, a l'hora precisa, puntual és l'home d'Arenys de Munt.// Llum del sol sortint matinejant, / desperta i pinta l'ample bosc ombriu,/ tot l'àmbit termenal i noves construccions;/ albada rutilant, cims i racons.// És superba festa per tothom poder contemplar/ l'esclat de la vida i del progrés per tot arreu,/ i l'afany veïnal, content, joiós de ben dotar/ El que esdevingui a ser-ne hereu.// Ja és mil·lenari d'aquest poble el naixement;/ celebrem la data agermanats i rememorant/ el coratge i el valor de tota aquella gent/ que l'han fet bo, que l'han fet gran.// Aquell home matiner que disfruta estalviant,/ enginyós i bon feiner, ara l'estem glorificant.// Torrentbó i Subirans, vells fiols d'Arenys de Munt,/ la creueta i Collsacreu, amb la puntaire sempre amunt.// Amunt, Arenys de Munt, amunt sempre, Arenys de Munt. | 08007-248 | Arenys de Munt | Sardana de Ricard Viladesau (Calonge, 1918) estrenada el 12 de novembre de l'any 1957 davant l''Hogar del Productor', actual Ajuntament. La versió coral, amb lletra de Josep Martori, fou estrenada l'1 d'agost de l'any 1981. | 41.6113800,2.5394700 | 461629 | 4606732 | 1957 | 08007 | Arenys de Munt | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Ricard Viladesau (música) i Josep Martori (lletra). | Sardana enregistrada en un CD 'Arenys de Munt a toc de cobla' editat pe Audiovisuals de Sarrià, S.L. Interpretada per la cobla Principal de la Bisbal, sota la direcció de Francesc Cassú, l'any 2002. | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 37931 | Sardana 'Collsacreu' | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-collsacreu | XX | Sardana amb música de Rosend Martori i lletra d'Andreu Lloveras, que diu així: Salut, poble que creu/ en una terra generosa i gran! / Que el to de nostra veu/sigui una crida pels fills que vindran./ Portem un missatge a l'esperit/ que és com un ressò/ de fe, de pàtria i d'amor infinit./ I aquesta és la missió/ que dóna Déu al poble escollit. / Salut, que Déu ens dó/ Recolza't, estimada, / fes que no et rellisqui el peu,/ que aquest revolt que es veu/ a l'última pujada, ja som a l'esplanada/ del cimal de Collsacreu. / Quina armonia / de besllums i de color!/ Oidà; si ací et podia / fer el niu de nostre amor! / Dolça cabanya / batejada amb el nom teu;/ al cim de la muntanya/ serem més prop de Déu. / Les serres del Montseny / vigilaran els nostres passos. / Ens assadollarem / de la sentor que fan els pins./ I jo et cobejaré dintre els meus braços/ a ofrenar-te un idil·li bosc endins./ Vers el Llevant, fent horitzó, veurem la mar llatina/ i més ençà la nostra vall exuberant d'Arenys de Munt./ Llavors nostra cançó diamantina/ volarà ben amunt, be amunt ...! | 08007-246 | Arenys de Munt | Sardana amb partitura de Rosend Martori (Arenys de Munt, 1902 - 1979). Estrenada l'11 d'abril de 1955, a l'aplec de Lourdes de Sobirans del dilluns de Pasqua. La versió coral, amb lletra d'Andreu Lloveras, fou estrenada el 26 de juliol de l'any 1975, per la Coral del Remei dirigida per Antoni Espiell. | 41.6113800,2.5394700 | 461629 | 4606732 | 1955 | 08007 | Arenys de Munt | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Rosend Martori (música) i Andreu Lloveras (lletra) | Sardana enregistrada en un CD 'Arenys de Munt a toc de cobla' editat pe Audiovisuals de Sarrià, S.L.. Interpretada per la cobla Principal de la Bisbal, sota la direcció de Francesc Cassú, l'any 2002. | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 38456 | Sardana 'L'Aplec d'Artés' | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-laplec-dartes | XX | Vigent | Sardana dedicada a l'Aplec d'Artés. Música de F Mas Ros i lletra de | 08010-107 | Artés | Sardana amb música de F. Mas Ros de l'any 1981. Aquesta sardana s'interpreta de manera conjunta per les tres cobles el dia de l'Aplec. | 41.7981100,1.9551400 | 413194 | 4627889 | 1981 | 08010 | Artés | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | F. Mas Ros | 62 | 4.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 37561 | Santa Maria d'Alpens | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-dalpens | AADD, Catalunya Romànica. Osona. Volum II, Enciclopèdia Catalana, S.A, 1984. AADD, Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Osona i Ripollès. Enciclopèdia Catalana, 1993. Inventari del Patrimoni Arquitectònic d'Alpens, Àrea de Coneixement i Recerca, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, revisat a l'abril de 2006. | XVI-XIX | La façana de la capella principal presenta l'arrebossat parcialment escrostonat. També caldria netejar i adequar l'accés del campanar i protegir l'entrada de coloms que provoquen gran brutícia. | L'església parroquial de Santa Maria d'Alpens està ubicada a la plaça de l'església, just al capdamunt del carrer Graell, a l'oest de la plaça Major. Al seu davant hi ha una placeta delimitada per un mur de pedra a la que s'accedeix per una escala en un lateral i a peu pla per l'altre. És una església d'estil barroc- neoclàssic molt modificat, de mitjanes dimensions i constituïda per diferents cossos fruit de les diferents fases de construcció. Es diferencien bàsicament dues fases de construcció: la part del campanar, més antiga - dels segles XV i XVI -, construïda amb maçoneria de pedra irregular amb morter i grans carreus delimitant les cantonades, i la part de la capella central, la sagristia i la capella Fonda - dels segles XVIII i XIX-. La façana principal, orientada al nord-oest, presenta el campanar i la capella principal. La capella principal presenta teulada de doble vessant amb coronament corbat. Està construïda amb maçoneria de pedra amb arrebossat parcialment escrostonat. La façana està articulada a través d'una gran porta d'accés, d'arc rebaixat adovellat emmarcada amb brancals de pedra i decorada amb pilars de pedra adossats als laterals, amb capitells i entaulament motllurat coronat per dos pinacles, als extrems, i una fornícula central. També presenta dues obertures més: una finestra emmarcada amb pedra, i un rosetó central, emmarcat amb pedra que presenta gradació d'obertura. Al centre del rosetó hi ha el monograma de Maria dins un cercle. Resulta remarcable el campanar adossat a la part esquerra, de planta rectangular que sobresurt en major alçada a la capella. Està construït amb maçoneria de pedra irregular amb grans carreus que delimiten les cantonades. Presenta dues grans finestres de doble esqueixada, emmarcades amb pedra i coronades amb arc de mig punt, ordenades en línia vertical, la superior tapiada. La finestra superior es repeteix a cada costat del campanar. La part superior del campanar és de torreta amb un ull d'arc de mig punt per costat. Presenta carreus ben treballats disposats en filades regulars i una bonica balustrada del segle XVIII. La façana sud-oest que dóna al carrer de la Rectoria presenta una porta d'accés lateral i una finestra a la part superior, ambdues emmarcades amb pedra. A la part dreta de la façana hi ha un queixal amb una finestra emmarcada amb pedra i tapiada amb maó. La façana sud-est presenta un carreu a la cantonada esquerra amb la inscripció DIA + 30 D / ABRIL 1708, data de la reedificació de l'església. Presenta dues finestres, una a sota teulada emmarcada amb maó i l'altra al cos de la sagristia emmarcada amb pedra. La façana nord-est presenta dos cossos adossats que sobresurten perpendicularment: la sagristia, amb teulada d'una vessant i la capella Fonda o del Santíssim, amb teulada de doble vessant. La capella Fonda presenta una finestra ovalada emmarcada amb pedra i a sobre un carreu decorat amb la data de la seva construcció 1846. A la part dreta hi ha una petita finestra emmarcada amb monòlits de pedra bisellada a mode d'espitllera. A la part d'aquest cos que dóna a la plaça de l'església es repeteix l'ordenació de finestra ovalada, un carreu de pedra decorat amb el monograma IHS, i una finestra emmarcada amb monòlits de pedra bisellada. | 08004-2 | Nucli urbà. Plaça de l'església, 4. Alpens | Santa Maria d'Alpens es trobava situada dins l'antic terme del castell de la Guàrdia de Ripoll. Des dels seus inicis degué ser parròquia, categoria que conserva encara actualment. L'església es troba documentada l'any 1074, quan el noble Folc llegà al monestir de Ripoll un mas situat a la parròquia de Santa Maria d'Alpens (de Pintos). L'edifici molt reformat al segle XVI, fou pràcticament renovat del tot al segle XVIII, a partir de l'any 1708. Durant la primera Guerra Carlina (1833-1840) l'església fou cremada i restaurada entre el 1840 i el 1845. El temple actual no sembla conservar res de l'edificació antiga. | 42.1192300,2.1007100 | 425662 | 4663406 | 08004 | Alpens | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08004/37561-foto-08004-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08004/37561-foto-08004-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08004/37561-foto-08004-2-3.jpg | Legal | Barroc|Contemporani|Neoclàssic|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Marta Homs i Jordi Compte | L'interior de l'església presenta diferents elements interessants:- Rellotge de ferro forjat (segle XVI), descrit en una fitxa individual. - Altar Major de Santa Maria d'Alpens (segle XVIII), descrit en una fitxa individual.- Capella de la Mare de Déu del Carme (segle XVIII), descrita en una fitxa individual.- Capella del Sagrat Cor (segle XVI-XX), descrita en una fitxa individual.- Porta interior de l'entrada lateral de l'església (segle XIX), formada per una porta de fusta en caixa amb dos grans batents rectangulars i dos petits batents incorporats els quals s'utilitzen per entrar. La decoració del coronament està formada per un motiu ovalat central amb el monograma IHS i la data de 1862, i motius lobulats als extrems.- Capella baptismal de Santa Maria d'Alpens (segle XIX) situada al fons de l'església, a la part dreta de la porta d'accés principal. Està formada per un arc rebaixat a l'interior del mur, deixant un espai rectangular on hi ha la pica baptismal. La pica està formada per una conca semicircular amb relleus de flors i fulles d'acant a l'exterior, i un peu circular on hi ha, un relleu d'una serp cargolada amb una poma a la boca, representant el pecat que es redimeix amb el baptisme. La capella està tancada per una reixa de ferro amb volutes a la part central i elements vegetals a la part superior, decorada amb un monograma de la Mare de Déu al centre. El terra està enrajolat amb rajoles blaves del segle XIX.Des del campanar de Santa Maria d'Alpens sembla ser que es va disparar el tret que va matar el brigadier Josep Cabrinetty, el 9 de juliol de 1873, enfront de les tropes carlines del general Savalls. Els carlins varen guanyar així la batalla d'Alpens i Carles VII féu encunyar una medalla commemorativa i donà a Savalls el títol de Marquès d'Alpens. | 96|98|99|94 | 45 | 1.1 | 43 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 42753 | Conjunt de Sant Sebastià de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/conjunt-de-sant-sebastia-de-montmajor | ADELL I GISBERT, Joan-Albert. (1986). L'arquitectura romànica. Col·lecció: coneguem Catalunya. Pàgs.75. Els llibres de la frontera, 16. Barcelona. BARRAL I ALTET, Xavier. (1984a). Sant Cugat Salou (o del Racó), dins Catalunya Romànica. Fundació Enciclopèdia Catalana; volum XI, pàgs. 345. Barcelona. GARCIA I CARRERA, R. (1986). Esglésies i Capelles romàniques de Caldes de Montbui, Pàgs.27-30. Editorial Egara. Terrassa. GARCIA I PIÑOL, R. (1972). L'art de bizanci a Sant Sebastià de Montmajor, “Muntanya”, núm. 660. Butlletí del CEC. Barcelona. MAS I DOMÈNECH, J. (1906-1921). Notes històriques del Bisbat de Barcelona. 13 volums. Establiment tipogràfich “La Renaixensa”. Barcelona (primera edició 1908). MOREU-REY, (1962). Pàg. 207. MOREU-REY, (1964). La Rodalia de Caldes de Montbui. Repertori històric de noms de lloc i de noms de persona. Ed. Teide. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Caldes de Montbui, capital degana del Vallès. Rafael Dalmau editor. Barcelona. MOREU-REY, (1964). Sant Sebastià de Montmajor. Impremta Joan Sallent. Sabadell. RIUS I SERRA, J. (1945). El cartulario de “Sant Cugat” del Vallès. III volums. Consejo Superior de Investigaciones Científicas, pàg. 290. doc. 343. Barcelona. VALL-MASVIDAL, Ramon. (1983). El romànic del Vallès, pàg. 168. Ed. Ausa. Sabadell. VALLÈS ALTÉS, Joan (?). Ramon Rogent i el seu entorn. Biblioteca Serra d'Or, pàg. 61-62. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. WHITEHILL, Walter Muir. (1974). L'art romànic a Catalunya, segle XI, pàgs. 48-49. Edicions 62 (primera edició 1941). Barcelona. | XI-XX | Ccal restaurar la torre del campanar de l'ermita de Sant Sebastià.Fitxes associades: 306-307-309310-311-313-354-355-356-357-358-359-360-361 | Conjunt arquitectònic format per varis grups de cases, una ermita dedicada a Sant Sebastià i un cementiri, agrupades en tres serrats: Serrat de Dalt, Serrat del Mig i Serrat de Baix, situats entre les muntanyes de Gallifa i del Farell. En el Serrat de Baix trobem Can Masprat, amb les següents cases agrupades en dos carrers: Can Segarreta, Can Cuixeta, Can Cuixa, Can Prat, Can Rei, Can Masprat, núm. 17, Can Masprat, núm. 18, Can Masprat, núm. 19, El Trull del Serrat de Baix i Can Motis del Serrat de Baix. Al Serrat del Mig, trobem Can Vives i Can Targa. Finalment, al Serrat de Dalt hi ha l'ermita de Sant Sebastià de Montmajor amb el cementiri adossat a migdia, la Rectoria coneguda com a Can Pepet, el restaurant, anomenat 'La Rectoria', Ca l'Andreu, Can Basté, Ca l'Alzina, Can Miqueló, Ca la Vicaria, Can Gil, Casa del carrer de Santa Margarida, núm. 5, Can Motis del Serrat de Dalt i el celler actualment en desús. L'emplaçament de les cases és gairebé estratègic. Les tècniques de construcció emprades en aquest conjunt rural està basada en l'economia i la funcionalitat. En la construcció d'aquestes cases s'utilitzava el material de l'entorn: la pedra, la fusta, el fang, la calç i el formigó. El sistema constructiu tradicional emprat està basat en la conjunció d'un seguit d'elements combinats amb gran senzillesa: el mur de càrrega i els pilars, els arcs i les voltes, el bigam -jàsseres, cavalls i encavallades-, els ràfecs de coberta, els sistemes de cobriment de l'estructura de la teulada i els revestiments. Algunes de les cases més rellevants, destaquen pels acabats perimetrals de les portes i les finestres. Són resseguits amb carreus i amb llindes també de pedra, i en els casos de les portes acabades en forma d'arc, aquest és resseguit per dovelles de pedra, algunes d'elles amb una inscripció a la clau. Aquest conjunt de cases tenen habitualment com a edificis annexos, llenyers, trulls, corts i masoveries, que amb el temps han estat convertides en residències per l'estiu i/o caps de setmana. El nombre més corrent de plantes són dues: planta baixa i planta primera; en algun cas, golfes. L'ús al qual estaven destinats antigament era la planta baixa per a tancar-hi el bestiar, la planta primera per a viure-hi i les golfes, en el cas d'existir-ne, per emmagatzematge. Els tancaments d'aquestes cases són bàsicament de pedra combinada amb argamassa amb vista a una resistència més alta. L'arremolinat de la façana no és general, atesa la qualitat i la resistència de la pedra; només era emprat en situacions on l'aparença de l'edifici lluïa un acabat més noble i no tan auster com la pedra extreta directament de la naturalesa. Un dels factors importants que caracteritzen el conjunt és la geologia del territori, és dir, el tipus de pedra, en aquest cas granítica o d'esmolar. Els perímetres poden estar resseguits de pedres carejades o carreus de major magnitud que els emprats a la paret. Pel que fa al tipus de coberta, les cases disposen de coberta de dues vessants, o a una vessant, desaiguant generalment cap a la façana principal. Les bigues que suporten el pes de la coberta són de fusta i les llates disposades per canal. La teula sempre àrab. El pendent de la coberta oscil·la al voltant del 30% com en la majoria de comarques catalanes, per les seves similituds climatològiques. Per les cases de caire més modest, tenen acabats més simples; no disposen de pedra carejada o carreus que ressegueixen les portes i finestres, però sí que poden portar llindes de fusta. Quan el perímetre de les obertures és resseguit amb pedra carejada, el ràfec sol ser amb volades combinades entre rajol i teules. Però generalment l'estructura del ràfec és molt senzilla. Com a element més important i a destacar és l'ermita de Sant Sebastià, que consta d'una sola nau amb transsepte que dóna a la planta en forma de creu llatina. La planta té, una capçalera triabsidal, en la que l'absis del centre és de planta quadrada i els dos laterals de planta semicircular. | 08033-312 | Serrats de Dalt, del Mig i de Baix | Sant Sebastià de Montmajor, al Vallès Oriental, és un poblet de menys de deu habitants en el municipi de Caldes de Montbui al Vallès Oriental. Està situat entre les muntanyes de Gallifa i del Farell. L'alou de Sant Sebastià de Montmajor està documentat des del 1065, i el 1098 ja pertanyia al monestir de Sant Cugat. Durant els primers temps de repoblació, algunes parcel·les de terra van ser donades a l'odre de Sant Benet. I amb l'auspici d'aquest orde es van fundar parròquies com la de Sant Sebastià de Montmajor. Aquestes parròquies, en beneficiar-se dels acords de pau i treva, van donar lloc a petits nuclis de poblament. El 1216, el bisbe de Barcelona va confirmar la donació de Sant Sebastià a l'església de Caldes. Al cap de molts anys, el 1868, va ser declarada parròquia independent i li van ser agregades cases de la parròquia de Gallifa com Ginestós, Salví, Montbou o Oller, entre d'altres. El poble consta ja des de 1065, formava part de la llista de llocs que depenien del Monestir de Sant Cugat; justament fou una decisió de l'Abadia aixecar l'església romànica de Sant Sebastià. El nucli de població principal i més antic, es troba en una fondalada tot baixant del Farell, anomenat primerament Montmajor; des d'aquí se'ns obre una vall on sobresurt el Castell de Gallifa; hi ha escassament deu cases distribuïdes en un parell de minúsculs carrers, que coincideixen formant un angle recte; la plaça que dona accés a l'església, ho fa també en la seva part inferior, al restaurant, la part més elevada del poble és el petit cementiri. En el camí comú, des de Castellar del Vallès, Sentmenat i Sant Llorenç de Savall, s'arriba al poble per l'anomenada baixada del rellotge, actualment només una torre sense senyalització, on hi ha havia un rellotge que se sentia tant des del nucli principal, com des del Serrat de Baix. El poble ha canviat poc en els seus més de mil anys d'història; avui amb una mínima població permanent, sense cap mena de servei, i situat al final d'una carretera. El restaurant viu del turisme. Segons Moreu-Rey (1962), l'any 999 el vicari del monestir de Sant Cugat del Vallès comprà al compte de Barcelona el gran alou de Montmajor (actual Farell), que comprenia tota la muntanya des de la falda meridional vora Sentmenat i Palaudàries fins al torrent del castell de Gallifa al nord. S'hi bastí l'església de Sant Sebastià anys abans del 1077, data d'una de les primeres notícies documentades que es tenen on se l'anomena 'ecclesia sancti Sebastiani de monte maiore'. La pertinença tant del lloc com de l'església al cenobi sant cugatenc fou ratificada els anys 1098, 1120 i 1131 per butlles dels papes Urbà II i Calixt II i una escriptura de confirmació de bens del comte Ramon Berenguer III, respectivament. L'any 1216 el bisbe de Barcelona, confirmava la donació amb certes reserves a favor de l'església de Caldes, que ocasionà plets i discussions i si bé els rectors els nomenava Sant Cugat, sovint l'església de Caldes s'hi oposava com consta que féu el 1305. Sembla que el 1400 era sufragània de Caldes. A causa de la migrades del terme el sosteniment d'un rector era difícil. El 1413 era a càrrec del de Sant Llorenç Savall, moment en que l'església només tenia dos feligresos. Als segles posteriors consta com a parròquia de vegades annexa o encomanada a la de Caldes, alguna vegada havia estat regida pels rectors de Gallifa. El 1868 fou erigida en parròquia independent i li van ser unides diverses cases de la parròquia de Gallifa de Sant Llorenç i de Caldes. Actualment conserva el caràcter parroquial però torna a ésser en la pràctica, sufragània de Caldes.Segons Moreu-Rey, l'any 1657, l'ermita tenia els altars dedicats a Sant Silvestre i a Sant Pere. L'any 1744 tenia la talla de Sant Isidre, sense altar i el de Sant Crucifix. Consta també que més tard n'hi hagué un dedicat a Santa Roser. Finalment, documenta de l'any 1776 els altars dedicats als Sants Crucifix, Roser i Isidre i Silvestre, sense comptar l'altar major. | 41.6644000,2.1188200 | 426640 | 4612891 | 08033 | Caldes de Montbui | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42753-foto-08033-312-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42753-foto-08033-312-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42753-foto-08033-312-3.jpg | Legal | Contemporani|Romànic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Antigament la rectoria era un edifici força gran, amb el trull i les corts pel bestià. El Sr. Pepet Coll en aquest indret hi tenia una mica de restaurant i bar. Les altres dependències quedaren a l'abandó. Fa uns anys, el Sr. Caparrós, amb la seva esposa compraren la part més malmesa de la rectoria on hi havia el trull i un forn de pa, restaurant-ho i obrint un restaurant a la part de baix i la part de dalt dedicada a l'ofici de luthier i habitatge. Encara actualment queda una petita part per restaurar.(Continuació descripció)A l'extrem de migdia del transsepte hi ha un altre absis, també de planta semicircular. La nau i el transsepte són coberts per una volta de canó seguit i els absis per voltes de quadrant d'esfera excepte el central que ho és per una volta de canó seguit. La trobada de la nau amb l'absis central es realitza, mitjançant un doble reclau amb el qual es crea un arc intermedi de transició entre l'amplada de la nau i la de l'absis, més estret. També presenta unes finestretes de doble esqueixada i arc rodó situades a les façanes de llevant, migdia i ponent. A l'exterior de l'absis presenten una ornamentació a base de arcuacions i faixes llombardes. La façana de llevant és ornamentada amb un fris d'arcuacions cada un, separats per dues lesenes verticals que defineixen tres espais, estrets i allargats. A les façanes laterals d'aquest absis continua el fris format per un grup de quatre arcuacions, en què els extrems són delimitats també per les lesenes corresponents. A la façana de migdia s'hi pot observar una finestra. Els absis laterals i absidiola presenten una decoració llombarda amb un fris de sis arcuacions limitades als extrems per dues lesenes. Sobre la volta de la nau i en l'encreuament amb el transsepte hi ha un petit campanar de torre que consta de planta quadrada amb dos pisos de finestres a les quatre cares sense divisions interiors i coberta per una falsa volta piramidal feta amb carreus. La coberta, és de teula àrab, amb una cornisa formada per peces de ceràmica moderna. La pedra, utilitzada en la construcció de l'ermita va ser desbastada a la cara vista per tal de deixar-la més o menys plana. Els arcs de les diferents obertures són fets amb pedra de petites dimensions a la qual s'ha donat la forma de dovella.A l'interior d'ella hi ha un retaule gòtic molt ben conservat, una talla de fusta original del segle XII de Sant Silvestre, un orgue portàtil fet a Collbató unes pintures al fresc pintades per Vilà i Arrufat.Cal destacar quatre rellotges de sol, dos d'ells pintats a l'oli i que es troben, el primer d'ells, al Serrat de Baix, a Can Masprat, el segon, a Can Targa, en el Serrat del Mig, i els dos últims al Serrat de Dalt, concretament a Ca l'Alzina i a la Rectoria – restaurant. Finalment cal destacar d'aquest conjunt la font de Sant Sebastià, situada sota l'esplanada on es realitza l'Aplec, entre dos plataners, i que en un dels esglaons hi ha gravada la data 1820.(Continuació història)Segons Moreu-Rey (1962) el nom de Serrat de Baix es correspondria antigament amb el nom de Serrat de Masprat, de Sant Sebastià. A l'entrada del Serrat de Baix, hi ha uns rajols ceràmics amb el nom de Masprat.També troba documents referents al Mas Prat, anomenat com a 'mansi des P. de Munt maior' (1438); possessions 'd en P.', 'del Prat' (XVI); 'a Masprat', 'Mas Prat' (segle XX). Antic mas de Sant Sebastià: actualment el grup de cases reben el nom de cal Anton, cal Dents, cal Codina.Sobre el llinatge, Moreu-Rey hauria documentat un tal Gerardus Prat o Prats (1318, 1322) que cobrava els rèdits de Sant Cugat a la parròquia de Sant Sebastià de Montmajor i d'altres veïnes. Els següents esmentats, Moreu-rey fa constar que és segur que pertanyin a la mateixa casa: Pere de Prat (1337, 1339); Jaume Prat (1405); Guillem de Prat, fill de Barthomeu de Prat 1413). A l'any 1740 encara el registre de baptismes de Sant Sebastià recollia el naixement d'un Prat. | 98|92|94|85 | 46 | 1.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 74439 | Habitatge C/ Sant Martí, 44 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatge-c-sant-marti-44 | ASENSI, R. Mª (1995): 'Can Guet i casa al carrer Sant Martí, 44', Carme (Anoia). Inventari del Patrimoni Arquietctònic de Catalunya. | XIX | Es tracta d'un habitatge unifamiliar entre mitgeres de planta quadrangular, amb pati posterior i tres pisos d'alçada (planta baixa, primera planta i golfes) i façana orientada a l'est. Té teulada a doble vessant i carener paral·lel a la façana Al primer pis s'obren dos balcons, i a les golfes dos finestrons quadrangulars. Totes los obertures tenen els marcs ressaltats amb pigment marró clar. La façana està pintada de color beix i presenta, a nivell del primer pis, un esgrafiat amb la llegenda hagiogràfica de Sant Martí de Tours a cavall, quan encara era soldat romà (efectivament, la figura de Martí apareix amb els atributs propis d'un soldat romà: casc i espasa) donant la meitat de la seva capa a un pobre que té fred. A nivell de les golfes apareix un altre esgrafiat amb la data 1843 inscrita en un rombe que, a la seva vegada, es troba emmarcada per una sanefa rectangular amb els extrems a mode de motllura de bocell. Una sanefa a mode de ràfec remata la façana per sota la cornisa. | 08048-25 | C/ Sant Martí, 44 | Sant Martí de Tours, fundador del monacat occidental (segle IV dC) i patró de Carme, té l'església parroquial sota la seva advocació. L'erecció de la nova església parroquial, consagrada l'any 1748, va originar la configuració urbana del nou carrer de Sant Martí, i la decoració de la façana d'aquest habitatge, ubicat gairebé davant de l'església, rendeix tribut al patró de la localitat. | 41.5308700,1.6207900 | 384941 | 4598610 | 1843 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74439-foto-08048-25-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74439-foto-08048-25-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74439-foto-08048-25-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 |
Estadístiques 2025
patrimonicultural
Mitjana 2025: 6784,34 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml