Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42406 | Carnaval de Caldes d'Estrac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carnaval-de-caldes-destrac | <p>BATLLE, A. (1985). Caldes d'Estrac o Caldetas: un vell plet. Ajuntament de Caldes d'Estrac. Caldes d'Estrac. MORESO, M. AZUAGA, J. M. (1999). A pas de gegants. Història dels gegants a Caldes d'Estrac. El Clavell. Premià de Mar.</p> | XX | <p>El Carnaval és un dels actes més esperats a Caldes d'Estrac, sobretot per la canalla de la vila ja que bona part de les actuacions que es fan van adreçades a ells. Aquest any 2006 les activitats s'iniciaren el dilluns 20 de febrer amb la celebració del Carnaval a l'escola, amb l'arribada de sa Majestat Carnestoltes i la lectura del pregó. El dia 23, Dijous Gras, els nens i nenes de l'Escola Sagrada Família celebraren aquest dia menjant la tradicional truita. L'endemà, 24 de febrer, començaren ja els actes adreçats a petits i grans. Primer, al matí els nens i les nenes de l'escola portaren a terme tallers relacionats amb el Carnaval, per iniciar-se a partir de mitja tarda la rua infantil que aplegà les comparses escolars i que va recórrer el municipi: sortint de l'Escola, i passant pels carrers Major, Mercè i de La Riera, per arribar finalment a l'esplanada de Can Muntanyà, on es feren espectacles d'animació i ball infantil, acabant la jornada amb un berenar per a tots els nens i nenes de Caldes. Al vespre, a la Plaça de la Vila, es produí l'Arribo de Sa Majestat Carnestoltes que, amb el seu pregó carregat d'ironia, convidà tothom a participar de la festa. Com de costum, molts vilatans donaren la benvinguda al rei Carnestoltes disfressats. El dia següent, dissabte 25, a partir de les deu de la nit s'inicià la rua de les comparses amb coreografies especials per a l'ocasió. Aquesta rua va seguir un camí diferent que la del dia anterior: passant per la Baixada de l'Estació, el carrer Callao, La Riera i finalitzant al davant de la Casa de la Vila. En arribar-hi, cada comparsa inscrita realitzà el seu ball, i tot seguit es va fer la tria de la disfressa o comparsa més original. Finalitzada l'entrega de premis, començà el ball de carnaval a l'esplanada de Can Muntanyà. El dia següent, diumenge, a les sis de la tarda, a la Sala Cultural de l'Ajuntament, es va fer ball i sarau per a la quitxalla disfressada. Després d'un parell de dies de calma, el dimecres 29 de febrer, es portà a terme una nova activitat a l'Escola consistent en el judici al senyor Carnestoltes. A partir de les vuit del vespre, i amb rigorós dol, s'inicià el seguici mortuori d'en Carnestoltes fins a l'esplanada de Can Muntanyà, on després de llegir el testament del rei del Carnaval i cremar-ne la seva figura, es va fer una sardinada popular amb la que es posà punt final al carnaval per aquest any.</p> | 08032-88 | (08393 Caldes d'Estrac) | <p>Des del seus orígens, el Carnaval de Caldes està adreçat sobretot a cercar la participació de la canalla de la vila.</p> | 41.5724800,2.5275900 | 460615 | 4602419 | 08032 | Caldes d'Estrac | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Científic | 2023-02-01 00:00:00 | Octavi Mallorquí Vicens | El Carnaval de l'any 2006 ha tingut com a lema festiu: Que la disbauxa sigui amb vosaltres... Les activitats del Carnaval són organitzades per l'Ajuntament, la Comissió Carnestoltes i l'Escola Sagrada Família. Cal destacar que a diferència d'altres poblacions, el Carnaval a Caldes d'Estrac encara conserva un sentit força familiar, en gran part degut a que bona part de les activitats organitzades són dirigides als infants, tal i com hem pogut observar al programa de festes. | 2116 | 4.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:17 | ||||||||||||
| 42408 | Festa de Santa Llúcia (d'hivern o petita) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-de-santa-llucia-dhivern-o-petita | <p>AA.DD. (1995). Fotografies Antigues de Caldes 1870-1962. Arrels Cultura. Caldes d'Estrac. AA.DD. (2005). Dos-cents anys de l'actual temple parroquial. Caldae Aquae Núm. 3. Ajuntament de Caldes d'Estrac. Caldes d'Estrac. BATLLE, A. (1985). Caldes d'Estrac o Caldetas: un vell plet. Ajuntament de Caldes d'Estrac. Caldes d'Estrac. GRAU MOLIST, L. (2004). L'estiueig a Caldes d'Estrac. Una aproximació. Caldae Aquae Núm. 2. Ajuntament de Caldes d'Estrac. Caldes d'Estrac. MARZAL, J. (1999). Caldes d'Estrac. Vila d'aigua calenta i aigua salada. Breu història il·lustrada. Arrels Cultura. Caldes d'Estrac. MORESO, M. AZUAGA, J. M. (1999). A pas de gegants. Història dels gegants a Caldes d'Estrac. El Clavell. Premià de Mar. NADAL, J. (1951). Un tros de Barcelona. Caldetas 1800. Dalmau y Jover. Barcelona.</p> | XX | <p>La Festa Major d'Hivern de l'any 2005 va començar el dia 8 de desembre amb un torneig de petanca organitzat pel Club de Petanca de Caldes d'Estrac. El dia 10 es feren jocs infantils a l'esplanada de Can Muntanyà, on s'hi havia instal·lat un gegant inflable cedit per l'Agència de Residus de Catalunya per tal d'animar a petits i grans a participar a la recollida selectiva de residus. Més tard es feren tallers infantils i una xocolatada. El mateix dia, al complex esportiu municipal, es va celebrar la primera Festa de l'Esport, amb activitat esportives. De mentre, al Centre d'Equipaments, a La Riera, es va inaugurar l'exposició 'Caldetes, 100 anys', amb plànols, croquis, fotografies i dibuixos del fons Jaume Comas Solà, que s'ha incorporat recentment a la Biblioteca Milans, tot i estar encara pendent de catalogació. Per la nit es va fer el petit correfoc d'hivern amb la Colla de Diables de Caldes amb el següent recorregut: plaça de Sant Antoni, carrers Major, Mercè, Nou, i finalment arribada a la Plaça de la Vila. Tot seguit se celebrà un ball popular a la Sala Cultural de l'Ajuntament. El dia 11 començà amb una plantada de gegants al migdia a l'esplanada de Can Muntanyà, per fer seguidament una cercavila amb el següent recorregut: carrers de La Riera, Carreró, Sant Josep i tornant a La Riera. Més tard se celebrà el XIII Recital Poètic sota el nom de 'Caldes, perspectiva poètica', a la Sala Cultural, amb la lectura de poemes per part d'autors locals. L'endemà, dia 12, es va realitzar una lectura de contes per a infants a la Biblioteca de Can Milans. El dia 13 de desembre, diada de Santa Llúcia, va ser el darrer dia de Festa Major d'Hivern, i va iniciar-se amb una repicada de campanes en honor de la Santa. A més, aquest any va coincidir amb l'inici de les obres de restauració de les façanes i cobertes del temple parroquial. Es va celebrar una missa en primer lloc, per fer tot seguit un aperitiu a l'esplanada, i acabar el dia amb un espectacle i berenar infantil al Casal de Joves. Tots els actes són organitzats per l'Ajuntament i les entitats culturals de la vila.</p> | 08032-90 | (08393 Caldes d'Estrac) | <p>El 1977 es creà l'Associació de Veïns de Caldes d'Estrac amb l'objectiu de popularitzar les festes i activitats locals, entre elles la Festa de Santa Llúcia.</p> | 41.5724800,2.5275900 | 460615 | 4602419 | 08032 | Caldes d'Estrac | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Científic | 2023-02-01 00:00:00 | Octavi Mallorquí Vicens | L'any 2005 la Festa Major d'hivern s'ha celebrat del 8 al 13 de desembre (és a dir, acabant per la diada de Santa Llúcia que dóna nom a la Festa). En els darrers anys ha adquirit un caire més cultural i menys lúdic que no pas la Festa Major d'Estiu. | 2116 | 4.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:17 | ||||||||||||
| 42410 | Agermanament amb Castelfranco di Sopra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/agermanament-amb-castelfranco-di-sopra | <p>AA.DD. (1980). Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona.</p> | XXI | <p>Agermanament de Caldes d'Estrac amb aquesta població de la regió italiana de la Toscana. A la façana de l'Ajuntament de Caldes hi ha a un dels pals de les banderes la de l'estat italià, i als rètols a l'entrada de la població es recorda l'agermanament amb aquest municipi de la toscana. Des de que a l'any 2002 es va formalitzar per iniciativa de Castelfranco di Sopra l'agermanament d'ambdues poblacions, nombroses han estat les activitats culturals que s'han realitzat. L'any 2003 l'Ajuntament de Castelfranco di Sopra va regalar a Caldes d'Estrac una jove olivera. L'olivera va ser plantada per Andrea Perini, alcalde de Castelfranco en aquell moment i que malauradament ja ha mort. L'olivera està situada en un petit espai enjardinat davant de l'estació de tren. És una olivera jove que tothom espera que pugui esdevenir centenària. L'any 2004, una cinquantena d'artistes de Castelfranco van participar a la Trobada de Creadors Locals de Caldes. L'any 2005, la Colla de gegants i grallers de Caldes va anar a la festa major de Castelfranco. Els italians van correspondre la visita amb una altra en la que, entre d'altres coses, van organitzar un sopar a base de pizzes a la plaça Muntanyà, i van participar a un campionat de petanca (triangular en el qual també hi participà una localitat francesa agermanada amb els italians); per cert, a Castelfranco hi ha una pista de petanca que porta el nom de Caldes d'Estrac.</p> | 08032-92 | (08393 Caldes d'Estrac) | <p>L'any 2002 el govern municipal de Castelfranco di Sopra es va posar en contacte amb l'Ajuntament de Caldes d'Estrac amb la intenció d'agermanar les dues poblacions. L'any 2003, Castelfranco va regalar una olivera a Caldes d'Estrac. L'any 2004, una cinquantena d'artistes de Castelfranco van participar a la Trobada de Creadors Locals de Caldes. El mes de juny de 2005, una delegació cultural de Caldes d'Estrac va anar a les festes de Castelfranco di Sopra.</p> | 41.5724800,2.5275900 | 460615 | 4602419 | 2002 | 08032 | Caldes d'Estrac | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08032/42410-foto-08032-92-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08032/42410-foto-08032-92-3.jpg | Legal i física | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Científic | Inexistent | 2023-02-01 00:00:00 | Octavi Mallorquí Vicens | L'actual alcaldessa de Castelfranco és Rita Papi. Activitats previstes: del 28 al 30 d'abril una delegació de Caldes es traslladarà a Castelfranco per participar a una mostra gastronòmica (com a curiositat direm que l'Escola de Restauració del Gremi d'Hostaleria del Maresme pensa cuinar una paella); per la Festa Major d'estiu vindrà una delegació de Castelfranco a participar a un campionat de petanca; per la festa de la Mare de Déu del Carme vindrà la coral de Castelfranco. | 98 | 2116 | 4.1 | 2484 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:17 | ||||||
| 42419 | Lliure Albir per a Caldes d'Estrac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lliure-albir-per-a-caldes-destrac | <p>MORESO, M. AZUAGA, J. M. (1999). A pas de gegants. Història dels gegants a Caldes d'Estrac. El Clavell. Premià de Mar.</p> | XX | <p>Coreografia dels gegants de Caldes. Aquesta peça que va ser composada per Jordi Lluch i Arenas, director del Cor de Joves de l'Escola de Música d'Arenys i en aquell moment membre del grup de grallers de la Colla, va suposar el primer ball de la colla amb coreografia pròpia. La coreografia es creà entre alguns membres de la colla de geganters de Caldes d'Estrac, la música va anar a càrrec dels grallers de la colla. La peça s'interpreta amb música de gralles, caixa i tabal.</p> | 08032-101 | (08393 Caldes d'Estrac) | <p>La peça musical Lliure Albir per a Caldes d'Estrac va ser creada per Jordi Lluch Arenas, i presentada en públic el 7 de setembre de 1991.</p> | 41.5724800,2.5275900 | 460615 | 4602419 | 1991 | 08032 | Caldes d'Estrac | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2023-02-01 00:00:00 | Octavi Malloquí Vicens | Jordi Lluch Arenas | Segons informa el mateix cap de la colla de geganters, aquesta peça no s'ha tornat a interpretar des de la seva presentació, a la Festa Major de l'any 1991, ja que és de difícil representació. | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:17 | ||||||||||
| 42420 | El Nano de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-nano-de-caldes | <p>MORESO, M. AZUAGA, J. M. (1999). A pas de gegants. Història dels gegants a Caldes d'Estrac. El Clavell. Premià de Mar.</p> | XX | <p>Coreografia dels gegants de Caldes. La lletra d'aquesta peça és obra de Jaume Baulenas, i diu: Jo sóc el 'Nano' de Caldes, de la mar el millor, quan varo la meva barca, i surto a pescar, tan agafo les sardines, i més el calamar, i moltes de les llagostes, amb profunditats, tan si és l'hivern com és l'estiu, jo pesco i repesco el peix que és tant, tan si fa més fred com si fa calor viu, jo sempre seré de la mar el millor, i quan és l'hora tan bona, d'anar al ball, i dono voltes i passos, que em volen imitar, i quan és l'hora més bona, d'anar a la mar, i canto i pesco vogant, i em diuen el salat. L'autor de la música que acompanya la lletra és Carles Reixach i Comas. S'interpreta amb el to baix d'una gralla seca. L'any de creació és el 1994. La coreografia del Nano de Caldes es representa a les festes majors d'estiu i d'hivern, i a les trobades de gegants que es fan a la vila.</p> | 08032-102 | (08393 Caldes d'Estrac) | <p>La peça musical El Nano de Caldes va ser creada per Jaume Baulenas, i presentada en públic l'11 de desembre de 1994.</p> | 41.5724800,2.5275900 | 460615 | 4602419 | 1994 | 08032 | Caldes d'Estrac | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2023-02-01 00:00:00 | Octavi Malloquí Vicens | Jaume Baulenas | Jaume Baulenas és un personatge polifacètic de temes culturals maresmencs. | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:17 | ||||||||||
| 42421 | Estrac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/estrac | <p>AA.DD. (1995). Fotografies Antigues de Caldes 1870-1962. Arrels Cultura. Caldes d'Estrac. BATLLE, A. (1985). Caldes d'Estrac o Caldetas: un vell plet. Ajuntament de Caldes d'Estrac. Caldes d'Estrac. COROMINES, J. (1965). Estudis de toponímia catalana. Barcelona. MOREU I REY, E. (1982). Els nostres noms de llocs. Palma de Mallorca.</p> | XXI | <p>Del significat toponímic d'Estrac (o Estarac) hi ha hagut nombrosos filòlegs i historiadors que s'hi han manifestat, com Albert Batlle o Bellido. Hi ha vàries teories: que es tracti d'un mot celta que vulgui dir 'camí prop de les aigües de les fonts'; que sigui un gentilici que faci referència al 'turó de l'Asterius o Astaracus'; que sigui la suma de l'article salat 'as' i el nom 'trac o tarac'; que es tracti d'una derivació de la paraula 'tractus o tractat'; o fins i tot que sigui un mot iber, derivat de 'sestrac-a o sestraque-a' que signifiqui fruita silvestre. El cert però, és que el significat autèntic segueix sense saber-se.</p> | 08032-103 | (08393 Caldes d'Estrac) | <p>El document més antic que parla d'Estrac és del segle XIV, en una visita pastoral d'un delegat del Bisbe de Barcelona en que es parla de 'Calidis destarach'.</p> | 41.5724800,2.5275900 | 460615 | 4602419 | 08032 | Caldes d'Estrac | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Social | Inexistent | 2023-02-01 00:00:00 | Octavi Malloquí Vicens | Com a curiositat hem citat la peculiar manera com la revista Hola (de l'anomenada 'premsa del cor') va traduir al castellà el nom de Caldes d'Estrac en un article publicat a mitjan segle XX: Caldas del Estrecho. | 94|98 | 61 | 4.3 | 2484 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:17 | ||||||||
| 42423 | Estiueig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/estiueig | <p>AA.DD. (1995). Fotografies Antigues de Caldes 1870-1962. Arrels Cultura. Caldes d'Estrac. BATLLE, A. (1985). Caldes d'Estrac o Caldetas: un vell plet. Ajuntament de Caldes d'Estrac. Caldes d'Estrac. GRAU MOLIST, L. (2004). L'estiueig a Caldes d'Estrac. Una aproximació. Caldae Aquae Núm. 2. Ajuntament de Caldes d'Estrac. Caldes d'Estrac. LLANAS, M. SOLDEVILA, L. (2002). Verdaguer i el Maresme. Ajuntament de Caldes d'Estrac. Caldes d'Estrac. MARZAL, J. (1999). Caldes d'Estrac. Vila d'aigua calenta i aigua salada. Breu història il·lustrada. Arrels Cultura. Caldes d'Estrac.</p> | XIX | <p>Caldes d'Estrac s'autoconsidera la vila on va néixer l'estiueig a Catalunya a finals del segle XIX. Entenem per estiueig el fet de passar el temps d'oci en alguna altra població que no sigui la de la residència habitual. Aquest estiueig pot ser a una nova casa, que serà una segona residència, passant una temporada a un hotel o a un apartament llogat per exemple, o amb una visita breu d'un o pocs dies. Caldes d'Estrac gaudeix d'aquests tres tipus de visitants des de fa dècades. Què és el que fa tan atractiva aquesta població? Doncs el fet de poder gaudir d'aigües termals, de sol i platja, d'un paisatge excel·lent, d'oferta cultural... i en altres temps també hi hauríem de sumar el joc, ja que eren molts els individus de classe alta que es desplaçaven al Casino Colón a gastar-se els seus diners a la ruleta. Un altre element clau per desenvolupar el sector turístic ha estat la facilitat d'accés a la població: des de mitjan segle XIX el ferrocarril, després la xarxa de carreteres per fer arribar tot tipus de vehicles, i fins i tot durant uns anys un aeròdrom situat al Parc de les Ànimes. L'oferta hotelera també ha estat decisiva per a respondre a la demanda existent: a principis de segle XX ja existien fins a cinc fondes, i més tard el lloguer de cases, apartaments i l'existència de grans hotels. L'estiueig ha estat un enriquiment mutu entre la població autòctona i la forastera, a tots els nivells: personal, cultural, econòmic, etc.</p> | 08032-105 | (08393 Caldes d'Estrac) | <p>Caldes d'Estrac és considerada una de les primeres viles catalanes on va néixer l'estiueig. Varis són els elements que propiciaren el naixement d'aquest moviment social: el gaudi de les aigües termals, la platja, un clima agradable i la comunicació amb Barcelona per tren des de mitjan segle XIX, que simbolitzava el progrés de tota una època. El Colón ha de ser considerat el buc insígnia de l'estiueig a Caldes, no només per haver estar la primera construcció (1881) orientada a aquesta finalitat, sinó també perquè al llarg dels anys ha marcat la direcció en que s'ha mogut l'estiueig a la vila. La primera onada d'estiuejants s'estableix als carrers de Callao i de Santa Teresa, a prop de la façana marítima, a finals del segle XIX, coexistint les cases dels pescadors amb les dels estiuejants. La segona onada es fa seu el Passeig dels Anglesos que, en un primer moment, no és més que el lloc on s'estableixen els pavellons de mar (és a dir, la part posterior del carrer de la Ciutat de La Paz), però que aviat agafa personalitat pròpia. Símbol d'això és el canvi d'orientació dels Banys Colón, que trasllada la seva façana principal de cara a la mar per a posar-se en paral·lel al nou Passeig. Ja en aquell moment la capella de la Mare de Déu del Carme, situada davant de l'estació de tren, s'ha convertit en l'església dels estiuejants, en contraposició del temple parroquial del nucli antic. Si els primers forasters eren exclusivament de Barcelona, la segona onada porta també fabricants tèxtils de comarques enriquits gràcies a la Primera Guerra Mundial. Es crea la Sociedad Playas de Cataluña, S.A. amb l'objectiu de promocionar la vinguda de forasters a la vila. És el moment del Flecha de Oro, tren directe que unia directament Barcelona amb Caldes d'Estrac; de la construcció de les grans residències; del Country-Club, parc d'esports amb tennis, criquet i tir; i de, fins i tot, l'existència d'un aeròdrom a la Pineda de les Ànimes. És, en definitiva, el moment del Colón, convertit en casino, que es nodreix de l'estil ociós de viure de la classe adinerada del moment. A part del Colón, a Caldes hi ha quatre fondes o hostals més: Can Vidal, la Fonda Borràs, l'Hostal Hispano-Alemán (actual Caldes d'Estrac) i el Restaurant Providència. La dictadura del general Primo de Rivera prohibeix el joc, però el prestigi de Caldes com a lloc d'estiueig i el prestigi social està ja consolidat. La vila s'ha convertit en un municipi receptor d'un tipus de gent àvid de mostrar en públic signes externs d'ostentació econòmica; es tracta del nou ric delerós d'exhibir-se. Alhora, els caldencs es converteixen en els seus servidors, treballant com a masovers i jardiners. Casar-se amb un foraster és inversemblant, el màxim que pot aspirar un caldenc és casar-se amb la minyona o el xofer dels estiuejants. Jaime Gil de Biedma defineix aquesta època, que durarà des de 1924 a 1950, com la 'edad de la pérgola y el tenis', i també de la consolidació dels banys de mar i prendre el sol des de que Coco Chanel posà de moda lluir la pell bruna. El període de la guerra civil (1936-1939), si bé significà un parèntesi en la presència d'estiuejants a Caldes, no significà un decaïment total. Així doncs, no deixa de ser simptomàtic que fos el municipi escollit per instal·lar les delegacions internacionals que fugien dels bombardejos que patia Barcelona. Les grans residències havien quedat buides, per la por que tenien els seus propietaris de patir atacs per part de grups incontrolats. Lluís Grau Molist fa una interessant comparació entre Caldes d'Estrac i Vichy, dues localitats termals que en temps de guerra van haver de jugar un important paper polític. Després del conflicte, els propietaris tornaren a casa seva i recuperaren la seva vida habitual. Els forts temporals de la dècada dels quaranta provocaren la construcció d'espigons, que canviaren durant anys la fesomia de la platja.</p> | 41.5724800,2.5275900 | 460615 | 4602419 | 08032 | Caldes d'Estrac | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Lúdic | 2023-02-01 00:00:00 | Octavi Malloquí Vicens | Entre els molts personatges cèlebres que han estiuejat a Caldes d'Estrac cal destacar al segon marquès de Comillas Claudi López Brú, els poetes mossèn Jacint Verdaguer i Joan Maragall, els cronistes Joaquim Maria de Nadal i Joaquim Salarich, el literat Apel·les Mestres, el president de la II República Manuel Azaña, el polític Alejandro Lerroux, els pintors Joan Vila-Puig i Domènec Carles, el fundador del PSOE Pablo Iglesias, l'alcalde de Barcelona Joan Pich i Pon, el president basc José Antonio de Aguirre, etc. (Continuació història) A la dècada dels cinquanta apareixen nous elements que modificaran l'estiueig a la vila. Per un costat, l'arribada de nous rics que urbanitzaran Torrenova amb xalets unifamiliars; volien gaudir del magnífic paisatge, però sense fer-ne ostentació, i mantenir la privacitat, per això es traslladen al Turó de Caldes. Per l'altre costat, a finals dels anys cinquanta arriba el turista nacional i també, cada cop més, l'estranger que, a diferència de l'estiuejant tradicional, és una figura dinàmica, d'espai públic, amant del sol i platja, i que no pensa bastir-se una casa a Caldes perquè potser la temporada vinent estarà a un altre lloc. El Colón, baròmetre dels canvis, és remodelat i passa a ser hotel, categoria que ja no perdrà fins els nostres dies, tot i alguns alts i baixos. A Espanya encara li resten uns quants anys de dictadura, però socialment es tendeix a la democratització social: els caldencs i els forasters ja es poden tractar d'igual a igual, compartint l'espai de lleure i d'habitatge, i fins i tot és habitual el casament entre autòctons i estiuejants. També hi ha algun però, és clar, la urbanització despietada d'alguns espais o el perill de desfiguració d'altres, com el Passeig dels Anglesos, degut a que molts propietaris no poden fer front a les despeses econòmiques d'unes residències grandioses i prefereixen vendre-les o enderrocar-les per a edificar-hi apartaments sense més preocupació que la rendibilitat de l'operació. A la dècada dels noranta del segle XX es reforma el front marítim, fent desaparèixer els espigons i recuperant la tradicional platja de Caldes, llarga i ample, que estiu rera estiu se segueix omplint d'estiuejants. En aquest principi de segle hi ha dues inauguracions: la de l'Hotel Colón com a centre de termalisme i el de la Fundació Josep Palau Fabre com a centre d'art. Aquests centres poden ajudar a mantenir Caldes d'Estrac com un important centre d'atracció turística. | 63 | 4.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:17 | ||||||||||||
| 42428 | Termalisme | https://patrimonicultural.diba.cat/element/termalisme | <p>AA.DD. (1980). Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona. AA.DD. (1995). Fotografies Antigues de Caldes 1870-1962. Arrels Cultura. Caldes d'Estrac. BATLLE, A. (1985). Caldes d'Estrac o Caldetas: un vell plet. Ajuntament de Caldes d'Estrac. Caldes d'Estrac. GRAU MOLIST, L. (2004). L'estiueig a Caldes d'Estrac. Una aproximació. Caldae Aquae Núm. 2. Ajuntament de Caldes d'Estrac. Caldes d'Estrac. LUQUE I DÍAZ, J. E. (1966). Estudio jurídico y dictamen sobre la propiedad del establecimiento de aguas termo-medicinales llamado Baños Nuevos de Caldetas. Barcelona. MARZAL, J. (1999). Caldes d'Estrac. Vila d'aigua calenta i aigua salada. Breu història il·lustrada. Arrels Cultura. Caldes d'Estrac.</p> | XIX | <p>El termalisme és un dels bucs insígnies de la personalitat de Caldes d'Estrac. Entenem per termalisme el gaudi de les termes, és a dir, de les aigües que per causa natural brollen d'una font a temperatura superior almenys en 5ºC a la mitjana anual del medi ambient on és localitzada la font. Com a curiositat direm que la paraula termal prové de la grega thermós, que vol dir calent. Per tant, estem parlant de que Caldes d'Estrac gaudeix d'aigües naturals calentes, a 38,5ºC en el moment de sortir de la font. No és evidentment un cas únic a Catalunya, però sí que és una de les poblacions que des de més antic està documentat l'ús d'aquestes aigües calentes.</p> | 08032-110 | (08393 Caldes d'Estrac) | <p>Hom creu que ja els romans gaudiren del termalisme, però no és fins segles més tard, en època medieval, que es comença a documentar l'ús de les aigües de Caldes d'Estrac per a fins terapèutics. La construcció d'un hospital al segle XIII va tenir la seva raó de ser en les aigües calentes de Caldes. Al segle XVIII comença un estira i arronsa entre Església i Ajuntament sobre qui tenia la propietat de l'aigua i el repartiment que se n'havia de fer. Finalment es signà un document que, entre d'altres coses, garantia que els caldencs podien gaudir gratuïtament de l'aigua. És a partir del segle XIX, amb la propietat municipal, quan es comença a popularitzar l'aigua termal fora de la vila. La urbanització de la Santema, creada pel fondista Francesc Riera, a imitació de l'anglesa Bath, per als clients dels balnearis, n'és un bon exemple. El 1818 l'arquitecte Francesc Milans és l'encarregat de bastir uns nous banys.</p> | 41.5721000,2.5279300 | 460643 | 4602376 | 08032 | Caldes d'Estrac | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Lúdic | 2023-02-01 00:00:00 | Octavi Malloquí Vicens | La descripció que va fer el Dr. Maggioni l'any 1952 de les aigües termals de Caldes és la següent (traduït al català): 'són aigües, incolores i inodores, amb el sabor de potables quan estan refredades. Al sortir de la font són calentes (38,5ºC), toves, que desprenen nombroses bombolles de gas nitrogen fins i tot quan fa hores que es troben refredades. Són olioses al tacte, dissolen bé el sabó i couen bé els llegums. El volum per minut és de 150 litres. El principi químic que es presenta en major quantitat és el clorur sòdic, trobant-se també: bicarbonat ferrós, fosfat sòdic (3cg) i varis bicarbonats (0,50cg). La suma total de components minerals puja a 70mg per litre, per la qual cosa ha de ser classificada com oligo-metàl·lica-termal-azoada. L'ús principal que s'ha fet de les aigües és en forma de banys, però també s'usen en begudes i segons sigui la malaltia tindrà una o altra indicació, o vàries a la vegada. Usades en begudes, convé començar per terços de got repetits tantes vegades com sigui necessari, produeix eructes insípids, acceleració de la digestió, retard de l'exoneració de ventre en els sans, i faciliten l'evacuació en els malalts si es prenen a partir de dos gots en endavant, sent digne d'observar que els naturals del país prenen varis gots de cop quan volen purgar-se. Faciliten els canvis secretoris i excretoris, augmenten la son, donen vigor corporal, ocasionen un millorament de totes les energies vitals orgàniques i suavitzen la pell a causa de la seva qualitat oliosa. Respecte a l'aparell respiratori, calmen els espasmes bronquials, faciliten l'expectoració i, diuen els naturals, que si durant la tardor beuen una novena de dies aigua, no pateixen de dolor de pit durant l'hivern. A l'estómac el seu efecte és antiespasmòdic, eupèptic. El suc gàstric descompon els bicarbonats originant clorur sòdic i anhídrid carbònic, que augmenten la capacitat digestiva, facilitant la gana i vigoritzant les energies nervioses. Hi ha encara un parell més d'aplicacions d'aquestes aigües termals, vulgaríssimes però molt útils: la de la neteja personal i la que una i mil vegades han de beneir les dones de la localitat, sobretot a l'hivern, quan al safareig municipal poden netejar les seves robes sense que les seves mans pateixin les famosos nafres que, per tocar l'aigua freda, en altres poblacions s'observen'. (Batlle, 1985:92). | 63 | 4.5 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:17 | ||||||||||||
| 42438 | Tradició de puntes (Els Gramenets) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tradicio-de-puntes-els-gramenets | <p>AA.DD. (1980). Gran Enciclopèdia Catalana. Barcelona. AA.DD. (2005). Dos-cents anys de l'actual temple parroquial. Caldae Aquae Núm. 3. Ajuntament de Caldes d'Estrac. Caldes d'Estrac.</p> | XX | <p>La punta és un tipus de teixit de gran lleugeresa i transparència utilitzat com a adorn. Pot ser de diferents materials: fil, cotó, llana, seda i fils d'or i argent. Els principals tipus de puntes són a l'agulla i al coixí. La punta al coixí, tal i com indica el seu nom, és treballada en un coixí, generalment cilíndric, damunt el qual hom subjecta un patró de paper on hi ha el dibuix que la puntaire ha de realitzar. Té origen en el treball de teixir. Era menys costosa que la punta a l'agulla i tingué una difusió molt ràpida. Varietats de la punta al coixí són la blonda, el guipur i les puntes de Manila.</p> | 08032-120 | (08393 Caldes d'Estrac) | <p>Històricament això de fer puntes de coixí (o al coixí) era una tradició ben arrelada no només a Caldes, sinó a tota la comarca del Maresme. Normalment les dones dels pescadors es dedicaven a aquesta ocupació aprofitant la puixança tèxtil que es vivia a tot el país. La tradició de fer puntes s'ha mantingut al llarg del temps. L'església va donar un gran impuls a l'artesania de les puntes i molts dels dissenys que s'utilitzen fan referència a la litúrgia.</p> | 41.5724800,2.5275900 | 460615 | 4602419 | 1990 | 08032 | Caldes d'Estrac | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Científic | 2023-02-01 00:00:00 | Octavi Mallorquí Vicens | Els Gramanets són l'agrupació de puntes de coixí de Caldes d'Estrac que funciona des de l'any 1990, tenen la seva seu a les dependències municipals i tenen vocació d'escola recuperant i donant a conèixer aquesta tècnica tradicional. És un col·lectiu capaç d'aplegar 500 puntaires en una trobada. Fan jocs de taula, mocadors, cortines, jocs de llit, tovalloles, tapets, flors, escuts, safates, camises de dormir, guants, complements per a nadons i altres peces. Obres que llueixen tant a les exposicions de Caldes com a les trobades de puntaires d'arreu del nostre país on participen. La patrona de les puntaires és Santa Úrsula, festivitat que celebren el 21 d'octubre. | 60 | 4.2 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:17 | |||||||||||
| 42439 | Poesia i + (festival d'estiu) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/poesia-i-festival-destiu | <p>AA.DD. (1995). Fotografies Antigues de Caldes 1870-1962. Arrels Cultura. Caldes d'Estrac. GRAU MOLIST, L. (2004). L'estiueig a Caldes d'Estrac. Una aproximació. Caldae Aquae Núm. 2. Ajuntament de Caldes d'Estrac. Caldes d'Estrac.</p> | XXI | <p>El Festival d'estiu Poesia i + és el certamen cultural promocional més important de la vila. Consisteix en una sèrie d'actuacions culturals de bon nivell. Els dies de festival són tots els caps de setmana de juliol. Les nits del divendres es dediquen a poesia, i els dissabtes i diumenges es combinen altres propostes de cara a un públic més ampli, que van des de la música a les titelles, passant per la màgia, els contes i el cinema. Tots els espectacles es celebren a la Pèrgola de Can Muntanyà, al Pati de la Fundació Palau o a la Sala Cultural Municipal. En l'edició de 2006 cal destacar la lectura de la peça Nausica de Joan Maragall en versió de Jordi Coca, i la Nit de poetes amb Maria del Mar Bonet, Biel Mesquida i el mateix Josep Palau Fabre.</p> | 08032-121 | (08393 Caldes d'Estrac) | <p>L'any 2006 s'ha celebrat el primer festival de Poesia i + gràcies a l'acord de col·laboració de l'Ajuntament de Caldes d'Estrac amb la Fundació Palau. L'organització d'aquest important esdeveniment cultural té el seu precedent en el cicle de poesia que des de l'any 2003 s'ha celebrat a la vila, amb la voluntat de vincular la poesia amb Caldes, donant a conèixer l'obra de poetes relacionats amb la vila com Maragall, Apel·les Mestres i Jacint Verdaguer entre d'altres.</p> | 41.5724800,2.5275900 | 460615 | 4602419 | 2006 | 08032 | Caldes d'Estrac | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08032/42439-foto-08032-121-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08032/42439-foto-08032-121-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Científic | Inexistent | 2023-02-01 00:00:00 | Octavi Mallorquí Vicens | El festival de Poesia i + té l'objectiu de convertir-se en un dels esdeveniments culturals de referència de l'estiu a Catalunya. Bona part de les activitats que es fan durant aquest festival són gratuïts, o a preus populars, ja que compten amb el patrocini de l'Ajuntament, de moltes altres institucions catalanes i patrocinadors particulars. | 98 | 2116 | 4.1 | 2484 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:17 | ||||||
| 42440 | Processó del Carme | https://patrimonicultural.diba.cat/element/processo-del-carme | <p>AA.DD. (1995). Fotografies Antigues de Caldes 1870-1962. Arrels Cultura. Caldes d'Estrac. AA.DD. (2005). Dos-cents anys de l'actual temple parroquial. Caldae Aquae Núm. 3. Ajuntament de Caldes d'Estrac. Caldes d'Estrac. GRAU MOLIST, L. (2004). L'estiueig a Caldes d'Estrac. Una aproximació. Caldae Aquae Núm. 2. Ajuntament de Caldes d'Estrac. Caldes d'Estrac.</p> | XX | <p>La Processó dels Pescadors consisteix en un homenatge a la gent del mar en el dia de la seva patrona, la Mare de Déu del Carme. Tradicionalment davant de l'església del Carme el capellà del poble feia una benedicció, a continuació una orquestra interpretava unes peces, i després es procedia a realitzar pròpiament la processó per mitjà de les barques dels pescadors. Les barques feien el recorregut per dins el mar.</p> | 08032-122 | (08393 Caldes d'Estrac) | <p>Després de molts anys de celebrar-se la processó, l'any 1995 amb la regeneració de les platges de Caldes d'Estrac i el desmuntament dels espigons de la franja marítima, el recorregut de la processó del Carme es va haver de canviar i va perdre la seva espectacularitat. En l'actualitat (any 2006) es porten a terme unes obres per tal de que el municipi caldenc pugui tornar a tenir varador de barques, i entre d'altres coses es recuperi la brillantor d'aquesta festa.</p> | 41.5724800,2.5275900 | 460615 | 4602419 | 08032 | Caldes d'Estrac | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Científic | 2023-02-01 00:00:00 | Octavi Mallorquí Vicens | Com a curiositat direm que la imatge religiosa la deixava una senyora que es deia Pilar, que vivia sobre la plaça, i la barca que duia la Mare de Déu es deia Misericòrdia. | 2116 | 4.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:17 | ||||||||||||
| 42441 | Jornades del Bolet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jornades-del-bolet | <p>AA.DD. (1995). Fotografies Antigues de Caldes 1870-1962. Arrels Cultura. Caldes d'Estrac. AA.DD. (2005). Dos-cents anys de l'actual temple parroquial. Caldae Aquae Núm. 3. Ajuntament de Caldes d'Estrac. Caldes d'Estrac. BATLLE, A. (1985). Caldes d'Estrac o Caldetas: un vell plet. Ajuntament de Caldes d'Estrac. Caldes d'Estrac. GRAU MOLIST, L. (2004). L'estiueig a Caldes d'Estrac. Una aproximació. Caldae Aquae Núm. 2. Ajuntament de Caldes d'Estrac. Caldes d'Estrac. MARZAL, J. (1999). Caldes d'Estrac. Vila d'aigua calenta i aigua salada. Breu història il·lustrada. Arrels Cultura. Caldes d'Estrac. MORESO, M. AZUAGA, J. M. (1999). A pas de gegants. Història dels gegants a Caldes d'Estrac. El Clavell. Premià de Mar. NADAL, J. (1951). Un tros de Barcelona. Caldetas 1800. Dalmau y Jover. Barcelona.</p> | XXI | <p>Les Jornades del Bolet són unes jornades gastronòmiques de caràcter popular que tenen el bolet com a protagonista. Es celebren a la tardor. En aquestes jornades es fan sortides, xerrades i conferències, receptes, i un tast obert a tothom que se celebra a l'esplanada Muntanyà.</p> | 08032-123 | (08393 Caldes d'Estrac) | <p>Les Jornades del Bolet van iniciar-se l'any 2000, i aquest any 2006 s'ha arribat a la seva setena edició</p> | 41.5724800,2.5275900 | 460615 | 4602419 | 2000 | 08032 | Caldes d'Estrac | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Científic | 2023-02-01 00:00:00 | Octavi Mallorquí Vicens | Aprofitant les jornades del bolet també els restauradors del municipi també ofereixen menús basats en els bolets. Juntament amb la pesolada i la mongetada són les tres grans cites gastronòmiques de la vila. | 2116 | 4.1 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:17 | |||||||||||
| 42663 | Resclosa de les Elies | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-de-les-elies | XVIII-XIX | Resclosa construïda transversalment en el curs d'aigua de la riera de Caldes amb l'objectiu d'elevar el nivell de l'aigua i desviar-la per aprofitar-la per al rec. Situada no gaire lluny d'on conflueixen el Torrent de Sant Sebastià i el Torrent de les Elies, aquest assut o petita resclosa fa una vintena de metres de llargada per 2 d'alçada i 40 cm de gruix. Està tota ella realitzada amb pedra. Com que les antigues canalitzacions de pedra seca que conduïen l'aigua s'han malmès amb el pas del temps, es poden observar, tubs d'aigua que van a d'un costat a l'altre de la resclosa i baixen cap a la vall. Per altra banda, aquesta resclosa disposa de dos petits tubs que comuniquen d'un costat a l'altre del mur, i que permeten que l'aigua baixi tranquil·lament per la riera. En cas de pluges, aquesta aigua salta pel mur, continuant el seu recorregut. L'estrat arbori que envolta la resclosa està bàsicament dominat per alzinar (quercus), amb algun àlber (Populus alba), i freixe (Fraxinus angustifolia). Els estrats arbustius i herbacis són bastant similars al de l'omeda, però en el cas de les alberedes litorals es caracteritza per presentar vinca (Vinca diformis) i sarriassa (Arum italicum) i jonqueres (Molinio-Holoschoenion), i comunitats dominades per joncs com ara el jonc boval (Scirpus holoschoenus). També hi ha la presència de bardisses i roldor (Rubo.Coriarietum), molt abundant als marges. Les bardisses un conjunt fitocenològic d'indiscutible personalitat, (Prumetalia spinosi), caracteritzat per la gran quantitat d'espines i l'atapeïment dels arbusts i lianes que l'integren. A la bardissa amb roldor hi prenen una especial rellevància diverses plantes de la família de les rosàcies, totes punxants, com l'esbarzer (Rubus ulmifolius), l'arç blanc (Crataegus monogyna), els rosers (Rosa canina, Rosa micrantha) o l'aranyoner (Prunus spinosa). | 08033-222 | Riera de Caldes | Fins a mitjans del segle XX, les petites rescloses o assuts, havien estat originàriament construïdes amb fusta, maons, o pedra natural. Després, bé per que es van haver d'eixamplar o perquè resistissin més a les crescudes de les rieres o rius, es faran de formigó armat. Pel que el Sr. Salvador Torras ens explica, aquesta resclosa va ser construïda pels seus avantpassats, en temps de quan existia la masia de Les Elies Velles i era controlada cada dia, ja que el cabdal d'aigua era molt més important que actualment. Els seus avantpassats vivien a la masia situada no gaire lluny, de les Elies Velles, que l'any 1714 desaparegué en un incendi. Després de l'incendi, s'instal·laren prop d'aquesta resclosa, i construïren la casa damunt d'una llosa enorme de pedra, que maig l'aigua s'ha endut. Tot i que varen marxar a viure riera amunt, continuaren ocupant-se del manteniment de la Resclosa del Sant Pare, del Molí fariner situat 100 metres més amunt fins que aquest quedà en desús i de la resclosa de Les Elies, que encara avui en dia continuen realitzant el seu manteniment. | 41.6735900,2.1385900 | 428296 | 4613895 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42663-foto-08033-222-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42663-foto-08033-222-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08033/42663-foto-08033-222-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 94|98 | 49 | 1.5 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:17 | |||||||||||
| 42805 | Sardana L'Aplec de Caldes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-laplec-de-caldes | XX | fa uns trenta anys que ja no es toca | Sardana dedicada a la vila de Caldes | 08033-364 | Segons la Sra. Rosa Siurans, aquesta sardana de l'Aplec de Caldes va ser creada fa uns trenta anys. La Presidenta actual de l'Agrupació Sardanista de Caldes, es diu Anna Desans. La Sra. Pilar Butjosa informa durant el treball de camp que l'Agrupació té material arxivístic que consta de partitures, discografia variada relacionada amb les sardanes, programes dels Aplecs de Caldes, el Remei i Sant Sebastià de Montmajor, i altre material sobre suport paper que actualment es troba en caixes a l'espera d'una habitació habilitada al Casino de Caldes, per a poder tenir un arxiu per poder ser consultat pels calderins que estiguin interessats amb el tema. Les dades aportades d'autor i any en que fou escrita aquesta sardana són de la Sra. Pilar Butjosa. Aquesta sardana originàriament era tocada per la cobla Thermalenca, inicialment composada per músics calderins. | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 1974 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Ramon Vilà i Ferrer | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:17 | ||||||||||||
| 42808 | Sardana del Parc de Caldes de Montbui | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-del-parc-de-caldes-de-montbui | XX | Sardana dedicada al Parc de la vila de Caldes | 08033-367 | La Sra. Pilar Butjosa no disposa de més dades al respecte, ja que la possible documentació existent, es troba en caixes, esperant poder trobar un lloc per habilitar un arxiu | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 1982 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Josep Auferil i Costa | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:17 | |||||||||||||
| 42809 | L'Aplec | https://patrimonicultural.diba.cat/element/laplec | XX | Sardana dedicada a l'aplec que es feia als seus inicis entre els tres pobles, concretament, Sentmenat, Palau Solità i Plegamans i Caldes de Montbui. | 08033-368 | Segons la Sra. Butjosa, de l'Agrupació Sardanística de Caldes, Aquesta sardana es continua tocant, però actualment l'Aplec es fa entre els pobles de Caldes i Palau, un any a cada lloc. | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:17 | |||||||||||||||
| 42810 | Mainada Calderina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mainada-calderina | XX | Sardana dedicada als infants de Caldes de Montbui | 08033-369 | L'Albert Masat i Roca, nascut el 1928 és calderí i a part de compositor ha format part de la cobla Thermalenca, que en els seus inicis va ser composada bàsicament per musics calderins | 41.6344700,2.1622500 | 430224 | 4609532 | 08033 | Caldes de Montbui | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Laura Bosch Martínez | Albert Masat i Roca | 62 | 4.4 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:17 | ||||||||||||||
| 42938 | Barraca de vinya a la N-141 Km. 12,7 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-a-la-n-141-km-127 | 08034-124 | 41.7911000,1.9926500 | 416301 | 4627073 | 08034 | Calders | Bo | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2024-11-18 00:00:00 | OPC (María del Agua Cortés) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:17 | ||||||||||||||||||
| 42939 | Barraca de vinya a la N-141 km 19,8 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-a-la-n-141-km-198 | 08034-125 | 41.7911000,1.9926500 | 416301 | 4627073 | 08034 | Calders | Regular | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2024-11-18 00:00:00 | OPC (María del Agua Cortés) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:17 | ||||||||||||||||||
| 42940 | Barraca de vinya al camí de Vilaterçana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-al-cami-de-vilatercana | 08034-126 | 41.7911000,1.9926500 | 416301 | 4627073 | 08034 | Calders | Bo | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2024-11-18 00:00:00 | OPC (María del Agua Cortés) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:17 | ||||||||||||||||||
| 42941 | Barraca de vinya al terme de les Quingles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-al-terme-de-les-quingles | 08034-127 | 41.7911000,1.9926500 | 416301 | 4627073 | 08034 | Calders | Regular | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2024-11-18 00:00:00 | OPC (María del Agua Cortés) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:17 | ||||||||||||||||||
| 42942 | Barraca de vinya al camí de Torrecabota a les Quingles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-al-cami-de-torrecabota-a-les-quingles | 08034-128 | 41.7911000,1.9926500 | 416301 | 4627073 | 08034 | Calders | Regular | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2024-11-18 00:00:00 | OPC (María del Agua Cortés) | 45 | 1.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:17 | ||||||||||||||||||
| 42963 | Font del Ferro | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-ferro | Les fonts de Calders. Ajuntament de Calders. 2009. | Al costat de la resclosa de Sant Andreu, a un racó, raja la font sota una pedra. Degut a l'elevat contingut de ferro que té l'aigua, deixa una marca de rovell al lloc on surt, d'aqui vé el seu nom. | 08034-149 | Sant Andreu | 41.7703100,1.9904100 | 416088 | 4624767 | 08034 | Calders | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-01-30 00:00:00 | OPC (María del Agua Cortés) | 2153 | 5.1 | 42 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:17 | |||||||||||||||
| 44600 | Arròs Paperer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/arros-paperer | http://www.capellades.cat/actualitat/noticies-historic/ajuntament-consell-comarcal-museu-moli-paperer-i-capellades-comer%C3%A7-junts-en-la-promocio-de-l-arros-paperer-100.html | XXI | Es una recepta culinària promoguda per la Sra. Montserrat Miquel. Es un arròs caldos amb rostit de vedella que intenta recrear el menjar dels paperers que originàriament estaria fet amb xai. Es un reflex d'una visió patriarcal de l'empresa | 08044-233 | Capellades | Es una iniciativa de promoció econòmica i d'atracció turistica promoguda des del Museu Paperer per generar una dinàmica integral del món paperer com a reclam cultural capelladí. | 41.5314600,1.6857400 | 390360 | 4598591 | 08044 | Capellades | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08044/44600-foto-08044-233-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Juan Garcia Targa | La recuperació d'aquesta perla gastronòmica, impulsada des del Museu Molí Paperer, va comptar inicialment amb la col·laboració del Consell Comarcal de l'Anoia, la Diputació de Barcelona i el Gremi de Restauració de l'Anoia i va culminar en una presentació amb l'assistència de Carme Ruscalleda i membres de la Fundació Alícia.Des de l'àrea de Promoció de l'Ajuntament de Capellades s'ha volgut donar continuïtat a aquesta embranzida inicial i després de reunions amb membres de Capellades Comerç, la direcció del Museu Molí Paperer i representants del Consell Comarcal, s'han impulsat accions per aconseguir-ho.Així, per exemple, l'arròs paperer va ser el protagonista de la tradicional arrossada de la Festa Major i diversos aparadors d'establiments de la vila han estat decorats amb elements relacionats amb l'arròs paperer. D'altra banda, a més de poder-lo trobar a la carta d'una vintena de restaurants de la comarca, al Museu Molí Paperer i en diversos comerços de la vila es pot adquirir un pack amb els ingredients necessaris. | 98 | 60 | 4.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:17 | |||||||||
| 45828 | L'Empaitafocs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lempaitafocs | <p>AA.DD. (2001) 'Presentació del disc Músiques de Castellbisbal' a Ben Viure. Butlletí dels Amics i Amigues del Museu. Gener de 2001. Castellbisbal. FONTALBA J. (1965) La leyenda del Pont del Diable. Rev. Plaza de Cataluña núm 29, pàg 28-30. Barcelona.</p> | XX | <p>Un dels actes centrals de la Festa Major d'estiu és l'empaitafocs. Per explicar aquest acte, el grup de diables i Potafocs va crear una a l'entorn del bestiari del correfoc una llegenda que relacionava la població amb les tradicionals llegendes a l'entorn del Pont del Diable. A partir d'aquí, apareixen diferents personatges: L'empaitafocs és encarnat pel diable Major, amo i senyor de la festa. Altre personatge és en Danissei, imatge totèmica a la qual es ret homenatge. Dóna fe de la ubicació del Diable a la vial de Castellbisbal. Els Diables, deixebles del personatge. Els formen un grup de 30-35 diables, que s'encarreguen de portar llum en forma de foc al poble amb les seves espurnes. És el Cap de la Vila quan no tim El Personatge. La Cuca, que és la bèstia creada pel poble per celebrar la festa, comparteix protagonisme amb el Diable, ja que Cuca i Diable ballen junts i espurnegen. La Cuqueta, creada pels nens del poble, amb les mateixes finalitats que la Cuca. Els Atabalats, que són els grup de músics que amb els seus sons atreuen els vilatans a l'Empaitafocs per ser purificats i batejats. Els Capsigranys, que són les 7 fills de la masovera que van entabanar el Diable. De la seva mare, però no en sabem res. Els Capsigranys tenen l'empenta dels 7 dies de la setmana i ballen a la plaça del Joc. Són la humanització de l'Empaitafocs. Els Aiguaders, que són els veïns que des dels, balcons i finestres tiren i ruixen amb aigua els participats de l'Empaitafoc. Els forasters, que són els amics de les bèsties que El Personatge convida cada any a celebrar l'Empaitafocs. Els moviments i esdeveniments de l'empaitafoc són els següents: Inici de I'Empaitafoc: amb l'arribada al poble del Personatge s'inicia la Festa. Aquest ve acompanyat dels Diables. Arriba pel carrer Sant Mateu provinent del torrent de Pegueres, on habitualment s'amaga. La Comunió: simbolitza el pacte amb el Diable, anteriorment signat amb sang, ara begut amb vi, imitant la litúrgia cristiana. Últimament es convida també el poble a veure i compartir el mateix porró, d'aquesta manera la voluntat de celebració oberta a tothom queda manifestada. Les Parades: Actualment hi ha quatre parades, que pugen d'intensitat a mida que avança I'Empaitafoc. És una mostra d'estimació dels veïns cap a la Festa, convidant a vi i galetones. Les parades són a Cal Madisson, Cal Valent, Cal Meliton i Can Pixa. La Trempada: és el moment en què els mossos alcen la seva cuca per purificar tots els vilatans i vilatanes que s'ho miren des de la barana. La Teta: és el moment en què els Diables, prenent la forma de teta, reten homenatge a la maternitat. La Tita: és el moment en què els Diables, prenent la forma de tita, reten homenatge a la paternitat. El Ball de Cal Meliton: és l'inici del final de I'Empaitafoc. Un cop farts i tips, després de la tercera Parada, el Cap encén el seu gran ceptre que, junt amb la música i el foc, fa ballar i bellugar tothom. El Salt de Cuques: s'efectua al final de I'Empaitafoc, a la Bassa. Les dues cuques ballen davant del Personatge i el poble. Simbolitza la Festa i la joia del moment. El Merder: és el final. Tot el poble en ple festeja amb El Personatge, la Cuca i la Cuqueta, el Cap, els Diables i els Forasters la fi de I'Empaitafoc. La festa s'allarga fins que es diu: Prou!!. El Salt de I'Empaitafoc: ball que s'efectua a la plaça de I'Església per continuar la Festa. Acostuma a començar un cop acabat el Merder. La Saliera deis Capsigranys: és el ball dels 7 fills de la masovera. Es té constància que ells, tot i la música de la plaça, tenien ganes de fer el seu ball en un lloc diferent. Per això enguany, recuperem aquesta dansa a la plaça del Joc. Aquí, cada Capsigrany balla el ball de la masovera envoltat de gent. Mica en mica, cada Capsigrany és acompanyat per un altre, fins que acaben tots set ballant. La ballera s'acaba amb foc i música.</p> | 08054-63 | Nucli urbà de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Aquesta activitat fou creada per grup de Diables i Potafocs de Castellbisbal. Des del 1979 aquestes entitats duien a terme el correfoc de la Festa Major, però a partir del 1993 van optar per dotar-lo de contingut i estructurar-lo. Va néixer així tota l'actuació de l'Empaitafoc. Des d'aleshores s'ha convertit en un dels actes centrals de la festa major d'estiu. Al 1994-1995 van ser creats els capcigranys. El mural de la Barana del carrer Pi i Margall commemora i homenatja l'acte de l'Empaitafoc i tot el que aquest element ha significat per a la cultura popular de la vila.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Diu aquesta llegenda que una vegada el Diable veient-se ensarronat per una masovera que vivia vora el riu, va fugir muntanya amunt, amagant-se als boscos i serres de Can Coromines i Can Nicolau de Baix. Els castellbisbalencs, homes i dones de seny, varen acollir-lo, primer amb cautela, però desprès amb simpatia i bones maneres. El Diable agraït com estava va tenyir tot el terme d'una terra meravellosa, la coneguda Terra Vermella. Aquest era el seu territori. D'aquesta manera, a tots els habitants de Castellbisbal que caminessin pels camins i corrioles del terme se'ls quedarien les potes-roges. D'aquí el mot que encara mantenim. El Diable, només amb un cop d'ull, identificava els potes-roges, i sabia en tot moment que aquests eren els seus amics i amigues. Però això no és tot, alhora servia perquè aquests fossin reconeguts entre els seus veïns de Martorell, Molins, El Papiol, Sant Andreu, Rubí, Terrassa, etc. Ningú no gosava discutir o barallar-se amb un pota-roig per no caure en desgràcia, ja que tothom temia que el Diable llencés damunt seu qualsevol terrible maledicció. Tots els actes han estat musicats per Oriol Pidelaserra amb peces creades especialment per als diferents balls i danses de l'Empaitafocs. La música recrea un ambient sinistre amb l'arribada dels dimonis, al·ludint a l'arribada de l'aigua i de la llum elèctrica al poble. La coreografia ha estat creada per Sergi Tomé. | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:22 | ||||||||||||
| 45829 | Els Pota-rojos | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-pota-rojos | <p>MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1987) Semblança de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | XVIII-XXI | <p>Pota-rojos és un gentilici aplicat als castellbisbalencs pels habitats dels municipis veïns, sempre amb un to despectiu. El motiu d'aquest gentilici es troba en el color de la terra de Castellbisbal, que és argilosa i de color vermell. En alguns indrets ho és tant, que un cop molla per la pluja és enganxosa i persistent. Aquesta és la causa, que les sabates i espardenyes, tot i rentades, sempre estaven vermelloses. Aquesta explicació es troba al darrera de que molts del habitants dels pobles veïns parlessin dels castellbisbalencs com dels Pota-rojos. Segons informació proporcionada pel Sr. Josep Mateu, el jovent anava en grup a les festes majors dels altres pobles, i en arribar a l'entrada del poble veí, es descalçava i amagava les sabates en algun marge o matoll, o demanaven a algú que les guardés, per recuperar-les a la tornada. Malgrat que es desconeix l'origen d'aquesta tradició, el fet fou popularitzat pel dibuixant Martí Ribes durant les darreres dècades del segle XX, ja que a cada número de la revista l'Arada dibuixava una tira amb aquest personatge, comentant el que passava al poble de nou. Desprès el va adoptar l'associació de Comerciants, fins a esdevenir símbol d'identitat de Castellbisbal. MATEU (2007: 140)</p> | 08054-64 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Actualment la figura dels Pota-rojos ha estat novament presa com a símbol d'identitat dels veïns de Castellbisbal a partir del naixement de la colla de Diables infantils anomenats d'aquesta manera, i de la introducció d'aquests personatges en les figures i la llegenda de l'Empaitafocs, que explica de forma popular el perquè de l'origen de la terra roja i dels pota-rojos. Si bé originalment el terme pota-rojos era aplicat amb un cert to despectiu, la recuperació d'aquest gentilici ha estat fet com a motiu d'orgull i com a símbol d'identitat positiu.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:22 | |||||||||||
| 45830 | Rondalla de la Madaleneta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rondalla-de-la-madaleneta | <p>MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal.</p> | XIX-XX | <p>Es tracta d'un personatge popularitzat del qual al poble de Castellbisbal es recollien dues històries protagonitzades per ella. La primera explica que quan anava al mercat, quan anava al bar, sempre demanava dos gots de llet i ella deia: - No, mai! Jo en demano un per l'ensaïmada, que se l'engull tota i un altre per mi. Dos mai! El cambrer ja ho sap, un per l'ensaïmada i un altre per mi. L'altre fet s'explica així: - que al començament d'estar casada, què encara no coneixes bé al marit, no hi ha, quan et quedes sola, com fer un bon berenar, i si el marit ve amorós, soparem tots dos i si el marit ve enfadat, jo ja he sopat. MATEU (2007:140)</p> | 08054-65 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Rondalla popular que tindria el seu origen a finals del segle XIX o començament del segle XX.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:22 | |||||||||||||
| 45831 | Miracle de la noia de Benviure | https://patrimonicultural.diba.cat/element/miracle-de-la-noia-de-benviure | <p>ALBAREDA Mn. (1931) Història de Montserrat. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XII | Es tracta d'una tradició recollida de forma literaria però molt poc coneguda pels veïns de Castellbisbal | <p>En La història de Montserrat, de Don Anselm M. Albareda es recull un episodi protagonitzat per una noia originària de Benviure (Castellbisbal), i que es transcriu de la següent manera: 'La vigília del naixement de la Verge, a la tarda, arribà a l'església de Montserrat, un pagès del poble de Benviure. Portava la seva filla baldada, amb les cames entumides, que no les podia bellugar. El pare conduí la noia al peu de l'Altar; amb el plor fervent i amb prec ardent, invocava la protecció de la Mare de Déu per tal que d'ell i de la seva filla hagués misericòrdia. No trigà gaire a obtenir el que amb tant d'ardor demanava; puix que al cap de poca estona la noia s'extremí de cap a peus, cridà i xisclà fortament alguns que estaven a prop declararen haver sentit en aquell instant un gran cruiximent d'ossos - i restà sana del tot, davant la concurrència que plorava de joia i lloava a Déu amb gran alegria'.</p> | 08054-66 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Mateu i Miró rememora la tradició al seu llibre Motius, Persones, Fets, MATEU (2007: 120) i fa remuntar la història del miracle al segle XII, pel fet de l'aparició del nom de Benviure. Ruiz i Elias analitza més en profunditat d'on va recollir mossèn Albareda aquesta història miraculosa. Desprès d'investigar afirma que la història es troba recollida en la Secció d'Estudis Romànics II de l' Institut d'Estudis Catalans, que publicà el 1950 un treball sobre el que fou monjo montserratí P. Cebrià Baraut: Les Cantigues d'Alfons X el Savi i el primitiu liber miraculorum de la Nostra Dona de Montserrat. Afirmava que d'entre tots els santuaris marians, la única advocació catalana recordada per Alfons X el savi, era Montserrat, per tant la vinculació és clara. RUIZ (1998: 314). A partir d'aquí cal datar la tradició de la història al segle XII, i s'hauria mantingut només de forma escrita en dites cantigues, ja que no ha quedat record oral entre els veïns de Castellbisbal.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Regular | Inexistent | Modern | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:22 | ||||||||||
| 45832 | El diable i la serventa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-diable-i-la-serventa | <p>AMADES J. (1981) Llegendes populars. Ed. Selecta, p.281-283 RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XV-XXI | <p>Recollida per Joan Amades explica com en un camp, prop de Palau Solità, es troba un megàlit que el diable portava a coll des del Montseny, d'on l'havia arrencat, fins a Martorell per tal d'acabar-hi el famós pont romà conegut per pont del Diable, que travessa el Llobregat. Part d'ençà del riu, hi havia un gran hostal on no hi havia cap pou per proveir-se d'aigua. Hi havia una serventa que s'havia de passar gairebé tot el dia anant a cercar l'aigua a l'altra banda del riu, en una fonteta. Un dia que el riu baixava molt ple, va dir que més valdria donar-se al dimoni que haver de fer tants viatges a la font. A l'instant se li presentà un cavaller que li prometé fer-li un pont en una sola nit a canvi de la seva ànima. La serventa acceptà. El diable, car no era altre que el cavaller, es posà tot seguit a treballar amb tota fúria. Només hi mancava una pedra. La matinada s'acostava. En passar el diable per davant de Can Cortès, el gall d'aquesta casa es posà a cantar anunciant el dia. El diable, que només pot treballar durant les hores de fosca, en sentir cantar el gall cregué que ja era de dia. No havent tingut temps d'acabar el pont, deixà caure amb ràbia la pedra a terra i quedà dreta i enfonsada set canes, tal com avui es troba. Hi ha variants segons les quals la serventa estava inquieta, es va llevar poc més enllà de mitjanit i veié amb paüra que el pont ja estava gairebé llest. Cridà l'hotelera i, plorant, li contà el que passava. La mestressa prometé salvar-la. Tirà una galleda d'aigua al damunt del pobre gall que dormia. La bèstia es posà a cantar. Els galls veïns li contestaren fins a arribar a cantar els de Can Cortès de Palau, quan el diable passava per allí. Hom dóna el mateix nom i conta la mateixa llegenda de la pedra superior del dolmen de Vilassar. AMADES (1981: 281)</p> | 08054-67 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>La tradició dels anomenats ponts del diable és general a Europa, es tracta d'històries o llegendes d'origen medieval de molt ús a la vella Europa, tot i que Catalunya és un dels llocs on més proliferen. La llegenda dels ponts del diable, amb tot els seus components bàsics, tingué el seu origen en algun indret determinat i s'hauria escampat a altres llocs on existien ponts envoltats d'un entorn natural semblant, agafant els topònims i les peculiaritats de cada lloc. El diable és l'esperit maligne, enganyador, destructiu, una força natural personificada que desplega tot allò que és distint. Totes les promeses de plaers i riqueses, de domini i de poder a canvi de vendre's l'ànima al diable tindran l'infern com a desenllaç. Totes les llegendes tenen en comú el protagonista: una dona que normalment és un ésser temptat pel diable. Inicialment s'explicaven oralment de generació en generació, però segur que és durant el segle XIX quan foren recollides pels rondallaires arran del moviment cultural de la Renaixença, i s'editaren col·leccions populars que probablement contribuïren a escampar aquestes llegendes a altres indrets.</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:22 | |||||||||||
| 45833 | El diable i el cavaller | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-diable-i-el-cavaller | <p>AMADES J. (1981) Llegendes populars. Ed. Selecta, p.281-283 ÁLVAREZ, A. [et al.] . (2009) 'El puente romano (Pont del Diable) de Martorell (Barcelona)'. a:VII Congreso Ibérico de Arqueometría . Madrid ., p.618-627 .</p> | XV-XXI | <p>Aquesta llegenda suposa l'existència d'un castell feudal, no lluny del pont, on vivia un cavaller tarat de tots els pecats, i, com és lògic, odiat pels seus vassalls. El cavaller no respectava vells, ni infants, ni dones i el seu caprici era la llei en tot el feu. Anant pel món, va conèixer una noble i virtuosa dama la qual, ignorant els defectes del noble, no tingué inconvenient en casar-s'hi. Portada al castell i passada la lluna de mel, ben aviat es va adonar de qui era el seu marit i provà de portar-lo per bon camí. Trista empresa! El cavaller no volia ésser reptat i medità un altre crim: Vine - li digué un jorn, tancant-la en una cambra fosca i humida m'esperaràs aquí fins que jo torni. Closa restà, sense més companyia que la d'una noieta molt xica que li duia el menjar i que el cavaller havia robat de la casa pairal perquè fes de patge de sa muller en el captiveri. La dama i la noieta van fer-se bones amigues, s'estimaven de tot cor i s'ajudaven mútuament en allò que podien: la dama il·lustrant la noia, la noia provant de fer més passadores les eternes hores de l'esclavatge de sa mestressa. La noia s'anava tornant poncella i feia molt de goig. Desitjosa d'alleujar la sort de la dama, vàries vegades demanà al cavaller que endolcís el mal viure de sa esposa. El cavaller li responia de manera sorneguera: - No encara….Mes endavant!. Passaren anys i la dama emmalaltí de mort. La donzella pregà al cavaller que anés veure la dissortada abans de morir, però el cavaller, per tota resposta, encesos els ulls, intentà abraçar-la. La noia fugí llestament i es tancà de bell nou amb sa mestressa. Morí l'esposa només vetllada per l'amorosa donzella i, sentit els seus plors, comparegué en la cambra mortuòria el cavaller amb els seus servents. El mal marit, enlloc de commoure's davant el cadàver de sa muller, agafà d'un braçat la minyona i fugí com un condemnat de la cambra i del castell, cavalcant en un corser negre que havia tret de l'estable d'una sola estrebada. La nit era fosquíssima, il·luminada únicament pels llamps. Del cel davallaven aigua i foc, però el mal cavaller corria i més corria, esperonant el cavall. Marges, cingles, roques, tot ho saltava el corcer, entre el ressò dels trons i la remor de les aigües desbordades que cercaven l'aiguabarreig de l'Anoia i el Llobregat, esdevinguts en un mar impossible de travessar. El cavaller no tenia por de res perquè el diable estava amb ell, i per la protecció del diable, malgrat la tempesta, cavall i cavaller assoliren terra ferma i eixuta on deturaren la cursa esperitada. Reia el cavaller. contra el seu cor portava la donzella, el millor dels obsequis que hauria pogut fer-li el diable. Mes ai que, en anar a besar-la, els llavis de la noia estaven sense color i el cos tot era ert. Déu Nostre Senyor li havia fet la gràcia de salvar-la llevant-li la vida. Al dia següent, el cel era blau i serè, la muntanya més verdejant que mai, però a gent de la rodalia, en saber la mort de la malcasada, en veure el pont llevadís del castell caigut, en trobar el cos mort de la donzella a l'altra banda del riu i en observar que al seu damunt havia nascut un pont de cop i volta, no dubtaren que l'arquitecte de l'obra havia estat el diable, gran amic del mal cavaller, i d'aleshores ençà li diuen el Pont del Diable. RUIZ (1998:91)</p> | 08054-68 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Aquesta tradició fou recollida per Anna Valldaura a la seva obra Tradicions religioses de Catalunya. (1948)</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:22 | |||||||||||
| 45834 | El diable i el gat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-diable-i-el-gat | <p>AMADES J. (1981) Llegendes populars. Ed. Selecta, p.281-283 ÁLVAREZ, A. [et al.] . (2009) 'El puente romano (Pont del Diable) de Martorell (Barcelona)'. A:VII Congreso Ibérico de Arqueometría . Madrid ., p.618-627 . RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XV-XXI | <p>Els de Martorell emprengueren la tasca de fer un pont, però s'entossudiren a fer-lo d'un sol arc. A mig fer es trobaren que, per l'amplada de l'ull de l'arc, no el podien cloure, car no sabien com pujar la clau que havia de lligar els dos estreps. Deturaren les obres i començaren a estudiar el cas. Tothom hi deia la seva sense trobar remei al mal, quan un jove eixerit, de rialla mofeta, que ningú no sabia pas qui era, va oferir-se per acabar ell sol el pont en una nit, sempre que s'entenguessin en la qüestió del preu, advertint que no fóra gaire exigent. Molts varen riure de la dita però, per seguint-li la veta, li preguntaren quina paga volia. L'ànima del primer que passi - va respondre el desconegut. En escoltar això, el director de l'obra restà sobtat de moment però, refent-se, va dir-li amb tota tranquil·litat: Fet! Demà a trenc d'alba serem aquí a veure la meravella que hauràs portat a terme i , si has complert, tindràs la paga demanada. I tot seguit donà una ordre en veu baixa a un dels seus treballadors. L'endemà tot el poble féu cap al lloc del pont. En veritat, el pont estava llest i al peu del pont hi havia el treballador misteriós i sorneguer que tan bella obra havia realitzada. El director va reconèixer que el pont estava ben acabat i que era de tota solidesa. - Tractes són tractes. Ara la paga !- va reclamar l'estrany i envanit arquitecte. - Prou, Prou! Esteu en el vostre dret !- va dir tot seguit el director. Aleshores, prengué un sac de mans de l'obrer al qual havia parlat el dia abans en veu baixa, l'obrí i deixar escapar un gat que hi havia fet posar ja de propòsit. - Vés! Corre-li al darrera, que la seva ànima és ben teva, ja que és la primera que passa el pont!- digué faceciosament el director a l'arquitecte foraster mentre la pobre bestiola, en veure's desensacada, travessava el pont com un llampec. A més a més, féu una creu a terra amb el bastó que duia a la mà, pel que pogués ésser i, tal i com sospitava, desaparegué el treballador decebut, que no era altre que el diable. Per això del pont de Martorell tothom en diu el pont del Diable. RUIZ (1998:91)</p> | 08054-69 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Aquesta tradició fou recollida per Anna Valldaura a la seva obra Tradicions religioses de Catalunya. (1948)</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:22 | |||||||||||
| 45835 | Mandoni i el pont del diable | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mandoni-i-el-pont-del-diable | <p>AMADES J. (1981) Llegendes populars. Ed. Selecta, p.281-283 DIAZ SANTILLANA S (1951) 'Mandoni i el Pont del Diable' a Leyendas españolas, pàg 11-16. Ed. Ayax. Barcelona. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVIII-XXI | <p>Diu la llegenda que en temps de la conquesta romana a causa de la brutalitat i les rapinyes dels romans, les tribus iberes es van revoltat. Els ilergetes, tribu ibera establerta a l'entorn de Lleida, dirigits pels valent Mandoni, encara que lluitaven amb força i coratge no podien contenir l'empenta abassegadora de les legions romanes, dotades del millor armament i la millor organització militar de l'antiguitat. Resistint heroicament, però en constant retrocés, un nombrós grup d'ilergetes arribà al Llobregat, a les immediacions de Martorell. No hi havia cap pont i baixava massa aigua per passar-lo a gual. Estaven en un cul de sac. En fer-se de dia, els caps ilergetes es reuniren a deliberar a la tenda de Mandoni; tenien un exèrcit encara nombrós, però cansat i desmoralitzat pels mesos de combat i les últimes derrotes. Si podien escapolir-se de les legions romanes, podrien refer-se i qui ho sap què podria passar? Podria ser que en una nova campanya es poguessin venjar dels romans. Però el riu, infranquejable, els barrava el pas. Només quedaven dues possibilitats: rendir-se o bé morir lluitant. La discussió no va ser llarga: els ilergetes preferiren la mort a l'esclavitud i la rendició suposava automàticament que serien venuts com a esclaus. Els capitans marxaren a posar-se al front dels seus escamots per esperar l'alba del dia fatal. Mandoni restà sol a la tenda, capficat en els seus tristos pensaments. De cop i volta, es desvetllà. Un soroll darrera seu li indicava que no era sol a la tenda. Es girà i davant seu hi havia el Diable, terrorífic i torbador. - Vinc a salvar-te - va dir - Em coneixes? - Si - respongué Mandoni.- Que vols? - He dir que vinc a proposar-te la salvació. La teva i la de tot el teu exèrcit. Només vull una cosa. - Digues-la de seguida. - Només vull la teva ànima. Que quan et moris pugui disposar del teu esperit com jo vulgui. A canvi jo us salvaré a tu i a les teves tropes. Mandoni va dubtar un instant. La proposició era molt dura. Però, tanmateix, la situació era desesperada. - D'acord. Accepto. Què pots fer? - Deixa-ho del meu compte - va respondre el Diable. I aixecant el tapís de l'entrada, va afegir assenyalant cap a la fosca: - Veus cap a on marca el meu dit?. D'aquí un moment vés-te-n'hi i arriba fins al riu. Quan hi siguis, sabràs el que has de fer. I va desaparèixer tot seguit, discretament, tal com havia arribat. - Mandoni, en veure's sol, es va passar la mà pels ulls. Ho hauria somiat? Seria una al·lucinació deguda a la fam i al cansament? Va decidir-se, però, i baixà fins al riu en la direcció que li havia dir el Diable. I la sorpresa va ser immensa, terrible. Allà mateix, sobre el riu, hi havia un pont. Un pont real, tangible! Un pont que era la salvació de l'exèrcit i, a la vegada, el testimoni de la seva perdició. Ràpidament es va posar en moviment. Els capitans ordenaren als sentinelles que despertessin els grups d'homes cansats que dormien a la vora del riu i, abans que es fes de dia, ha havien passar tots a l'altra banda en direcció al seu territori. Gràcies al Pont del Diable, Mandoni i els seus guerrers van combatre encara dos anys contra Roma i van guanyar moltes batalles. La potència econòmica i militar romana, però, era massa fort per a ells. Al final foren vençuts i Mandoni fer presoner. Conduït a Tarragona, fou condemnat a mort i executat de cap per avall a la creu. RUIZ (1998:92)</p> | 08054-70 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Aquesta llegenda ha estat recollida per Santos Díaz a la seva obra Leyendas Españolas, però no és de les llegendes més populars relacionades amb el pont.</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:22 | |||||||||||
| 45836 | El pont del diable i la fira | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pont-del-diable-i-la-fira | <p>AMADES J. (1981) Llegendes populars. Ed. Selecta, p.281-283 FONTALBA J. (1965) La leyenda del Pont del Diable. Rev. Plaza de Cataluña núm 29, pàg 28-30. Barcelona. RIPOLL G. Història i llegenda núm.4 còmic. Any i lloc d'edició desconeguts, tot i que cal suposar que és editat el 1955. RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XV-XVIII | <p>Fa molts anys, molts anys, vivia prop de Martorell, a l'altra banda del riu, en una casa molt atrotinada i mig ensorrada, una vella molt vella, tan vella que ningú no sabia els seus anys, encara que tothom suposava que en tenia més de cent. Aquesta dona, que als seus anys es conservava molt desperta d'intel·ligència i lleugera de cames, era considerada a la comarca com una màgica que tan aviat feia receptes per a guarir les bèsties o les persones com donava consells referents a les collites o a la vida familiar. Però vet aquí que, a la vinguda de la Fira anual a la que venien pastors d'arreu de Catalunya, amb ramats de tota mena de bestiar, com que no cabien tots a la vila, molts pastors construïren pletes i corrals a l'altra banda del riu, prop de la casa de la vella, des d'on per un vell pont de fusta passaven el bestiar a la Fira. Doncs un any, un dia abans de començar la Fira de Martorell, va esclatar una gran tempesta. La pobre vella, que també criava aviram per vendre'l a la Fira, no parava de resar i mirar el cel demanant que el temporal acabés aviat, però semblava que ningú no l'escoltés. Els núvols eren cada cop més foscos, la pluja era més forta i els llampecs i els trons més esglaiadors. A mitjanit es va sentir, per damunt del brogit de la tempesta, una forta remor que anà augmentant fins a dominar tots els altres sorells. Era el riu que, engrossit el seu cabal fins a uns límits mai vistos, ho arrasava tot al seu pas. Canyes, arbres, cabanes, s'anaven inclinant al seu pas i desapareixien sota l'aigua; quan va arribar a l'alçada del pont vell de fusta, amb un lleuger espetec, se'l va endur sense cap esforç. La vella es va adonar de seguida que, tant per ella com per als pastors d'aquella banda del riu, la Fira havia acabat abans de començar i va exclamar: - Diable, quina mala sort Acabava de pronunciar aquesta frase quan del bell mig de les flames de la llar va sortir el Diable en persona i li va dir: - M'has crida?. Que vols de mi? La vella s'emportà un gran ensurt amb l'aparició. De seguida, pensant que podria treure de profit de la visita, va contestar: - T'he cridar perquè m'ajudis. Vull que aquesta mateixa nit construeixis un pont tan sòlid que l'aigua no se'l pugui endur mai més. - I què em donaràs a canvi? Replicà el Diable. - L'ànima del primer que passi pel pont - va dir la vella desprès d'un moment de reflexió. Tracte fet - acabà el Diable. I va desaparèixer per on havia vingut, envoltat per una boira de fum intens i olor de sofre. I mentre continuava plovent, una legió de dimonis construïen un pont sòlid i esvelt, el qual ja tenien acabat en despuntar el dia. Quan es féu de dia, va deixar de ploure i la gent s'apropà a riu ja va poder contemplar el nou pont. Es quedaven bocabadats i feien grups parlant del prodigi quan es va presentar la vella i els va dir: - De què us estranyeu? No ens feia falta un pont? Doncs el Diable ens l'ha construït I els va explicar el tracte que havia fet aquella nit. En escoltar-lo, tothom va quedar esgarrifat i la gent deia: - Si és així, ningú de nosaltres passarà el pont. I qui ha dit que hagi de ser un de vosaltres? Va dir ella maliciosament. I obrint el sac que portava va deixar escapar un gat, que en veure's lliure, li va faltar temps per travessar el pont corrent com un llampec. RUIZ (1998:93) Una altra versió de la mateixa història és la de la Vella, el gat i el Pont del Diable, en la qual la protagonista és una vella que anava cada dia a prendre l'aigua de Font de l'Eudó, passant per un pont de fusta vell i rònec fins que un dia se'l va endur una tempesta. Llavors va aparèixer el Diable en forma de cavaller i li va proposar fer el pont a canvi de l'ànima del primer que passés. La vella va acceptar i va deixar anar el gat desprès. RUIZ (1998:94)</p> | 08054-71 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>La primera versió fou recollida per Javier de Fontalba al seu escrit La leyenda del Pont del Diable, publicat a la Revista plaza de Cataluña, núm 29, l'any 1965. La segona versió va ser recollida per G. Ripoll l'any 1955 a Història i llegenda núm 4 còmic.</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:22 | |||||||||||
| 45837 | Llegenda de la Pedra Dreta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-la-pedra-dreta | <p>RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XV-XXI | Es tracta d'una llegenda d'un altre municipi relacionada amb el pont del diable, però molt poc coneguda pels veïns. | <p>El dimoni va demanant a un home que li donés l'ànima, aquest, però, li va demanar a canvi que li fes un pont sobre el riu Llobregat, a Martorell, i que l'havia d'acabar abans de mitjanit; només així li donaria l'ànima. El dimoni va treballar de valent però, just quan tocaven les dotze de la nit al campanar de Prats de Lluçanès, baixava l'última pedra i allà mateix es va quedar. I encara es diu que en el Pont del Diable de Martorell hi manca una pedra, que és la Pedra Dreta. RUIZ (1998:95) La pedra és un monòlit situat al costat de camí que va de Prats de Lluçanès a la vall de Merlès, conegut com la Pedra Dreta del Grau. Es tracta d'un monòlit prismàtic de 2,12 m d'alt per 0,36 d'ample i 0,26 de gruix, rematant una petita piràmide. En la part superior hi ha esgrafiada la fletxa 1773. Al voltant d'aquesta pedra existia el costum de ballar un contrapàs el Diumenge de Pentecosta. RUIZ (1998:91)</p> | 08054-72 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>RUIZ I ELIAS afirma recollir la història oral explicada per la pradenca Maria Muntadas, tal com l'havia sentit dels seus avis.</p> | 41.4749800,1.9378500 | 411315 | 4592031 | 08054 | Castellbisbal | Regular | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:22 | ||||||||||
| 45838 | El Sotasantpere | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-sotasantpere | <p>MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal.</p> | XVIII-XX | <p>Abans de la Guerra Civil del 36 el presbiteri de l'Església de Sant Vicenç lluïa un retaule barroc dedicat al sant, amb alt relleus, daurats i policromats, que explicaven la vida del sant. El retaule arribava fins a les voltes i s'assentava sobre quatre pedestals de pedra decorats amb el relleu d'un atlant cadascun. Un dels atlants era associat pels feligresos amb l'apòstol Sant Pere, concretament el de la dreta de l'altar. Per altra banda, al presbiteri es van condicionar uns seients reservats per a les autoritats civils, les quals, avançant pel passadís central, pujaven als graons i s'asseien, començant per l'esquerra, al lloc que els corresponia: primer l'alcalde, desprès el tinent alcalde, desprès el tresorer, començant pel càrrec més alt i baixant en categoria. El menys important sempre anava a parar a sota l'atlant que el poble coneixia com el Sant Pere. Així, doncs, sota Sant Pere sempre hi anava a parar aquell qui menys manava. Quan hi havia hagut canvis d'autoritats, la gent preguntava: - Qui fa d'alcalde?, i Qui fa de Sotasantpere?, en referència a aquell que no comptava per a res a l'Ajuntament. Per això, abans de la guerra, a tots el que ocupaven l'últim lloc de qualsevol junta, li deien que exercia de Sotasantpere.</p> | 08054-73 | Nucli urbà de Castellbisbal. (08755 Castellbisbal) | <p>Història popular possiblement apareguda en període modern i consolidada a finals del segle XIX.</p> | 41.4752000,1.9806400 | 414888 | 4592012 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:22 | |||||||||||
| 45839 | Ball de bastons | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-bastons-1 | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | XV-XXI | <p>El Ball de bastons era popularment balls de Carnestoltes. Es començaven a ballar el diumenge passat Sant Vicenç i eren ballats fins el dimarts de carnestoltes. Per al ball de bastons es vestia amb camisa blanca i faixa de color creuada, pantalons negres i espardenyes. A sobre dels pantalons es portava una faldilleta vermella. S'acompanyava d'una renglera de picarols lligats a la cama. Al cap portaven un mocador plegat i lligat. Aquests antics balls només es conservaven parcialment a començaments del segle XX. De fet, només alguns dels passos del ball de gitanes es trobaven encara en ús. Gràcies als records de l'avi de Cal Llorençó, que podia rememorar alguns punts i evolucions es pogueren recuperar.</p> | 08054-74 | Nucli urbà de Castellbisbal. (08755 Castellbisbal) | <p>Els orígens dels balls de bastons i gitanes són difosos. Es tracta de balls documentats dels del segle XII i molt popularitzats a Catalunya a partir del segle XV. Als seus orígens el ball de bastons era un ball ballat només per homes, que simbolitzaven dues bandes rivals lluitant, fent diferents moviments i alternant la lluita amb l'entrecreuament de bàndols, distingits pels colors dels seus vestuaris. MATEU (1991: 30)</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 94|98 | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:22 | |||||||||||
| 45840 | Ball de gitanes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-gitanes-2 | <p>AMADES J (1989) Costumari català. Vol II, pàg 226 MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MOLANO ROYO, JULIO: ELS MATADORS: Els Matadors, un croquis al natural http://www.ajhortons.cat/images/documents/historia/Els%20Matadors.pdf</p> | XVII-XXI | <p>El Ball de gitanes era popularment balls de Carnestoltes. Es començaven a ballar el diumenge passat Sant Vicenç i eren ballats fins el dimarts de carnestoltes. Es tracta d'un ball fet al voltant d'un pal d'on surten unes vetes o cintes, que subjecta per l'altra punta cadascun dels balladors, anomenats gitanos o gitanes, i al ballar es van formant trenes o cordons segons el pas de la dansa. Per al ball de gitanes es vestia amb camisa blanca i faixa de color creuada, pantalons negres i espardenyes. S'acompanyava d'una renglera de picarols lligats a la cama. Al cap portaven un mocador plegat i lligat. Abans de començar el ball sortia el dimoni amb un ganxo llarg per apartar la gent i fer rotllana per als balladors. També hi anava una vella amb un cistell gros per posar-hi el que donaven. Dins del ball de gitanes feien una evolució, que en deien l'espolsada, fent un moviment amb les cames com tirant-les enfora i espolsant els peus, amb soroll de picarols. Possiblement, a nivell simbòlic volia representar el fet d'atapeir la terra desprès de sembrar perquè el gra fructifiqués. Una altra evolució que formava part del ball de gitanes era el ball rodó, que representava una pregària. Aquest darrer ball es va perdre desprès del 1918, i ha estat interpretat com un dol desprès de l'epidèmia de grip. MATEU (2007: 139)</p> | 08054-75 | Nucli urbà de Castellbisbal. (08755 Castellbisbal) | <p>Els orígens dels balls de gitanes han volgut remuntar-se fins al segle XVII, i es relacionen amb les ballades del poble gitano quan celebraven casaments. Altra versió relaciona el ball amb els rituals de conquesta entre parelles al voltant d'un arbre, representat com a símbol de la fertilitat. El ball de les gitanes, així com el de bastons, es van deixar de ballar a començaments del segle XX. El ball de les gitanes es pogué recuperar gràcies a l'avi de cal Llorençó, que es recordava dels punts i passos. Respecte a la música, els instruments que necessitaven eren el flabiol, el tamborí, i el sac de gemecs. Els músics venien de Sant Llorenç d'Hortons o de Sant Pere de Molante, del Pla de Vilafranca. Formaven la comparsa set gitanos i set gitanes. Els gitanos eren joves de vint anys, però com que la moral de l'època no deixava que ballessin les noies, feien de gitanes nois de tretze o catorze anys, carapelats, amb perruca, barret i vestits amb cos i faldilles. Tots els gitanos duien pantalons d'igual color, amb picarols amb tou de cama, camisa blanca, faixa vermella i una manta plegada a l'espatlla, que els servia per tapar-se en cas de suar. Els que interpretaven les gitanes eren els mateixos tota la temporada. Mentre que els gitanos es podien tornar, perquè tothom sabia els passos. Les variacions anaven a càrrec d'ells, mentre que les gitanes només es balancejaven. A més dels balladors, formaven part de la comparsa la vella i el diable, aquest portava un ganxo de mànec llarg, com els dels forns de pa, per fer apartar la gent quan envaïen el terreny dels balladors. També hi havia joves que passaven el platet. El carnaval començava el diumenge passat Sant Vicenç, i ballaven el de gitanes les tardes de cada festa a la plaça. També feien sortides als pobles veïns. El dimarts de carnestoltes feien la darrera ballada al matí, tal i com fan ara les caramelles, i ballaven en diferents indrets. MATEU (1991: 29)</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Joan Amades recull aquests tipologia de balls a Castellbisbal, comentant que són els únics de la zona que han arribat de forma íntegra del segle anterior amb tota la seva coreografia. AMADES (1989: 226) | 98 | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:22 | ||||||||||
| 45841 | Caramelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caramelles-5 | <p>MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | XVII-XXI | Desprès de diversos anys amb poca participació ha tornar a ser recuperades amb força èxit. | <p>Les Caramelles a Castellbisbal s'organitzen per Pasqua Florida i recorren els principals carrers del poble antic: Pi i Margall, carrer Major, Vell, etc. El grup caramellaire es troba format actualment per membres de diverses edats, adults i nens, vestits amb barretina i mocadors al cap. Cantant a cada tram de carrer recullen donatius utilitzant una cistella amb cintes enganxades que eleven fins als balcons de les cases amb una pèrtiga. La cantada acaba normalment a dins l'església parroquial.</p> | 08054-76 | Nucli urbà de Castellbisbal. (08755 Castellbisbal) | <p>La sortida dels caramellaires va coincidir a finals del segle XIX amb les celebracions de la festa Major. Antigament eren almenys dues les colles de caramelles, que assajaven als locals del cafè de l'Aranya i el local de l'Agrícola. Totes dues competien pels carrers de Castellbisbal. No s'ha pogut constatar que recorreguessin les diferents masies del terme, limitant-se els cants al nucli antic. Desprès de la canta de Caramelles i del dinar, es menjava la mona, que era de pasta de tortell amb tants ous durs com anys tenia el fillol. Tarda i nit feien ball d'orquestra a la Plaça de l'Església. El mal d'aquesta Festa Major era el temps insegur, i no hi havia Pasqua que no plogués i els músics no haguessin d'emprendre el camí avall de la retirada cap a l'estació amb els instruments enfundats. MATEU (1991: 26) Interrompudes el 1936, van ser represes desprès de la Guerra Civil. Així el 1940, es van tornar a cantar novament caramelles. La vestimenta utilitzada a partir del 1940 va ser la dels Pomells de Joventut, un moviment amb finalitat patriòtica i moral, creat el 1920 i prohibit el 1923 per la Dictadura de Primo de Rivera. Els nois duien camisa blanca, faixa i barretina vermella; les noies amb vestit blanc, faixa i caputxa blanca. RUIZ (1998: 276)</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414877 | 4591981 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:22 | ||||||||||
| 45842 | Romeries d'abans de l'Ascensió | https://patrimonicultural.diba.cat/element/romeries-dabans-de-lascensio | <p>MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1987) Semblança de Castellbisbal. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal. MATEU MIRÓ J. (1991) El meu poble. Ajuntament de Castellbisbal.</p> | XVII-XX | La tradició es va perdre a partir de la dècada del 1970 | <p>Els tres diumenges anteriors del dia de l'Ascensió es tenia per costum celebrar tres romeries a tres llocs diferents del poble. El tercer diumenge anterior a l'Ascensió s'anava a la creu que hi havia prop del cementiri, a tocar de la carretera de Terrassa. El segon diumenge anterior a l'Ascensió s'anava a l'ermita del Castell El diumenge anterior a l'Ascensió s'anava a l'ermita de Sant Joan de Benviure o de Ca n'Estaper. Normalment s'anava a aquests tres indrets a peu, o bé en carruatge engalanat. Només arribar es feia un bon esmorzar, desprès normalment es celebrava una missa i desprès es feia un bon àpat. La gent acostumava a portar costella de xai o de porc i botifarres i allà mateix encenia un foc i feien el dinar. Es tractava de jornades festives on el jovent aprofitava per relacionar-se obertament. Una de les tradicions lligades a aquestes tres romeries consistia en collir una canya verda i penjar-la del brancal de la casa per demostrar que s'havia anat.</p> | 08054-77 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Cal pensar que es tracta d'una tradició antiga, on festivitat lúdica i religiosa es barregen. Els seus orígens es podrien remuntar a l'edat moderna. Cap a la dècada del 1950 s'anà perdent poc a poc fins a desaparèixer.</p> | 41.4705400,2.0017900 | 416648 | 4591474 | 08054 | Castellbisbal | Dolent | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:22 | ||||||||||
| 45843 | Goigs de Sant Vicenç | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-vicenc | <p>RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVI-XXI | <p>GOIGS DEL INVICTO MARTIR SANT VICENS, PATRÓ Y TITULAR DE LA PARROQUIA DE CASTELLBISBAL Cruels vencereu torments / I molt més en mort/ Siuau nostre protector/ Victoriós màrtir Vicenç/ Noble aragonés nasquereu / En (..) i lletra divina / Ab ansi molt peregrinar/ En Zaragoza aprenguereu / Valeri als dogmas eterns/ Os ensenyà ab gran primor / Siau nostre &/ A est Bisbe Sant impedit / De predicar la lley santa / Supliseu ab grasia santa/ Que quedà Dacià acosdits / Manà ab furors sedents / Als dos prendre's son rigor/ Siau nostre &/ A la Ciutat de València / A Valeri i Vos lligats / Conduiren los soldats / Maltractant vostra paciencia / Más vostre esperit pacient / Libre confon tot error / Siau nostre & / Per més que lo impio Dacii / Os tractà al principi amich / Vos dels (..) enemich / Valent (..) cristià / Sols a Crhisto los (..) / Oferie lo vostre cor / Siuau nostre protector / Presons, rodas, fams, cadenas / grillons, ferros i ardents fochs / per vos foren torments pochs / tenent per gloria las penas / de amarguias los torments / passareu molt (...) / Siau nostre & / Sou Diamant en firmesa / a (..) que en l'ardent pira / aumentant Dacià sa ira / se aumenta vostra bellesa / a més ira, més paciencia / ansias mostra vostre amor / Siau nostre & / Com Crhisto en la Creu clavat / tingue ses do més poder / vos resolguereu morir / esent lo patir finat / suplicava més torments / per Chirsto vostre valor / Siau nostre & / (...) mort vostra vida acaba, més vostre cos / va cap al Cel prodigits / a la admiració convida / defensando de las dens de un gros lleo devorador / Siau nostre & / Submergit en esta mar / lligat de una mola brava vostre cos, com si botava / se paresura a retocar / burlats tots los Presidents/ quedaren ab son errors / Siau nostre &/ En lo aire, foch, mar i terra / Vicenç victoriós indica / i fins Dacià publica, que'l nom de Vicenç lo aterra / (..) com crida ab ardens / furors de son ciego cor / Siau nostre &/ desmaiant lo gentilisme / A vista de tots victorias / Vicenç (...) sas glorias / contra el poder del abisme / convertintse molta gent / a Jesucrist redemptor / Siau nostre &/ A Déu en Vicenç, dedicà / Castellbisbal aquest temple / per imitar son exemple / que la devoció publica / per la ànima, cos i bons / logreu de Déu lo favor / Siau nostre Protector / Victoriós Mártir Vicenç / Victoriós Vicenç en vida / i en la mort triomfador / al cec os invoca de cor / lograuli gloria cumplida.</p> | 08054-78 | Nucli urbà de Castellbisbal. Pl. de l'Església, s/n (08755 Castellbisbal) | <p>L'origen dels goigs ve determinat per l'existència, des del segle XII, de cants litúrgics llatins destinats a lloar els goigs terrenals de la Mare de Déu. Per tal de popularitzar aquests cants, es traduïren als diversos idiomes romànics al segle XIV. Els goigs més antics de Catalunya s'han recollit al segle XIV. Un dels més famosos i també més antics és la Ballada dels goigs de nostra dona, en català vulgar, que era cantat i ballat pels pelegrins de Montserrat i recollit al llibre Vermell. Des del segle XV es passà a lloar advocacions marianes concretes, i posteriorment, els sants i Jesucrist. I des del segle XVI s'imprimiren i divulgaren per les esglésies, santuaris i ermites arreu dels Països Catalans. Respecte als Goigs de la parròquia de Castellbisbal, encara són cantats els Goigs a Sant Vicenç, que foren traduïts per mossèn Joan Cot. En els esmentats goigs es pot llegir: Reimpressió d'un exemplar del segle XVIII, ab llicencia, 17 de janer de 1914.</p> | 41.4752000,1.9806400 | 414888 | 4592012 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Religiós | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Els goigs foren impresos per Pau Riera i es troben datats del 1847. Actualment no es té tradició de cantar-los ni els propietaris de la masia i l'església recorden haver-los cantat en les darreres dècades. | 98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:22 | ||||||||||
| 45844 | Goigs de Sant Quintí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-quinti | <p>RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVI-XXI | Cap dels informats consultats recorda haver-los cantat en les darreres dècades. | <p>GOIGS DE SANT QUINTÍ Putx gloria habeu alcansat / Del supremo Emperador / Siau nostro protector / Sant Quintí mártir sagrat / De Roma noble nasquéreu / De un il·lustre Senador / Per vos fou poc est honor / Putx major lo pretenguereu / Quant de pur zel abrasant / Seguireu al Redemptor / A Fransa Déu vos aportà / De predicar al infiel / Féreu tant que prest del Cel / A molts obrireu la porta / En lo que vos sou mostrant / Ricci Vir, prefet romà / Dels cristians enemig, / Rucés en furor inic / Ab cadenas vos lligà / Fóreu en presó posat / Com home vil y traidor / Un Àngel vos envià / Qui vostras cadenas romp / Vostra llibertat tothom / Ora pro nobis B. Quintine / Admirà en lo següent dia / sis cents la fe han abrassat / Putx fan merex son valor / Vostre cos tot dislocat / Fos regat mana'l Tirà / Ab oli, pega i quitrà / Desprès de ser assotat / Vostre valor ha aumentat / Com del prefet lo rigor / No para la infernal trassa / Volien quedavau ab vida / Omple'us la boca sens vida / De cals, vinagre i mostassa / Creu que axís haurà apagat / De vostra llengua l'ardor / Ab ferros atravessaren / Vostre cos de part a part / Ab ja mai vista crueltat / Moltas punxas li clavaren / Axó tampoc ha bastat / Per dar mostras de dolor / No sap com atormentarvos / Lo cruel tirà vensut / Al ultim suplic acut / Mana en fi de capitarvos / Vos porta al sant Mon Tabor / En las aiguas sumergit / Fou vostre cadaver sant / Cincuanta cinc anys resant / A vostres fiels escondit / Fins que'l cel se fou dignat / Mostrarlos tan ric tresor / La cega dama romana / Eusebia té avís del Cel / Ont está: ab fervor y zel / A las aiguas vos demana / Las que prest li han escoltat / Son actiu i just clamor / Esta Comarca os adora / En lo pla de Mas Bonet / Son desitj veu satisfet / Cuand a vos acut tot hora / Sempre consol ha trobat / Dels treballs en lo rigor / TORNADA / Putx al Cel son coronat / Per una de un Déu y Señor / Siau nostre protector / Sant Quintí màrtir sagrat</p> | 08054-79 | Terme de Castellbisbal. P.I. Sant Vicenç. Can Pedrerol de Baix. (08755 Castellbisbal) | <p>L'origen dels goigs ve determinat per l'existència, des del segle XII, de cants litúrgics llatins destinats a lloar els goigs terrenals de la Mare de Déu. Per tal de popularitzar aquests cants, es traduïren als diversos idiomes romànics al segle XIV. Els goigs més antics de Catalunya s'han recollit al segle XIV. Un dels més famosos i també més antics és la Ballada dels goigs de nostra dona, en català vulgar, que era cantat i ballat pels pelegrins de Montserrat i recollit al llibre Vermell. Des del segle XV es passà a lloar advocacions marianes concretes, i posteriorment, els sants i Jesucrist. I des del segle XVI s'imprimiren i divulgaren per les esglésies, santuaris i ermites arreu dels Països Catalans.</p> | 41.4453800,1.9930100 | 415883 | 4588690 | 08054 | Castellbisbal | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45844-foto-08054-79-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Els goigs foren impresos per Pau Riera i es troben datats del 1847. Actualment no es té tradició de cantar-los ni els propietaris de la masia i l'església recorden haver-los cantat en les darreres dècades. | 98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:22 | ||||||||
| 45845 | Goigs de Sant Joan Baptista | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-joan-baptista | <p>RUIZ I ELIAS, A. (1998) Notes històriques: parròquia de Castellbisbal. Castellbisbal.</p> | XVI-XX | Possiblement deixaren de ser cantats abans de la Guerra Civil. | <p>GOIGS DEL GLORIÓS SANT JOAN BAPTISTA Del Verb etern encarnat / Celest al procurar / Siau nostre protector / (....) / En la hora del sacrifici / Elisabet ho fecundà / Y perquè de Gracia abunda / Se mostra l' Senyor propici(...) / La gracia contra lo infern / També lo esperit increat / Compregue (...) / Tans feu vostra enteresa / Ha defensat de (...) Rey / Que fins a Herodes Rey / Condempnareu sa impuresa Quedant persò degollat / Per demostra vostre amor/ (...)</p> | 08054-80 | Terme de Castellbisbal. P.I. Ca n'Estaper. C/ del Retorn s/n (08755 Castellbisbal) | <p>L'origen dels goigs ve determinat per l'existència, des del segle XII, de cants litúrgics llatins destinats a lloar els goigs terrenals de la Mare de Déu. Per tal de popularitzar aquests cants, es traduïren als diversos idiomes romànics al segle XIV. Els goigs més antics de Catalunya s'han recollit al segle XIV. Un dels més famosos i també més antics és la Ballada dels goigs de nostra dona, en català vulgar, que era cantat i ballat pels pelegrins de Montserrat i recollit al llibre Vermell. Des del segle XV es passà a lloar advocacions marianes concretes, i posteriorment, els sants i Jesucrist. I des del segle XVI s'imprimiren i divulgaren per les esglésies, santuaris i ermites arreu dels Països Catalans. Aquests goigs es cantaven a la capella de Sant Joan de casa Estapé. Al peu de la pàgina hom veu que foren impresos a casa dels hereus de la Viuda Pla l'any 1881.</p> | 41.4705200,2.0017700 | 416647 | 4591472 | 08054 | Castellbisbal | Dolent | Inexistent | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Aquests goigs es cantaven a la capella de Sant Joan de casa Estapé. Al peu de la pàgina hom veu que foren impresos a casa dels hereus de la Viuda Pla l'any 1881. | 98 | 56 | 3.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:22 | |||||||||
| 45881 | Ball de l'Espolsada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-lespolsada | <p>AA.DD. (2001) 'Presentació del disc Músiques de Castellbisbal' a Ben Viure. Butlletí dels Amics i Amigues del Museu. Gener de 2001. Castellbisbal. AMADES J (1981) Costumari català, vol II, pàg.33</p> | XVI-XXI | Les melodies i el propi ball estigueren pràcticament pèrdues fins a la recuperació realitzada pel grup Els rabassaires, en base als Costumaris de Joan Amades. | <p>Peça musical popular ballada tradicionalment a Castellbisbal i recuperada recentment pel grup de músics de Castellbisbal, Els Rabassaires. Ha estat editada al disc ' músiques de Castellbisbal', juntament amb altres peces tradicionals recuperades com les del Ball de Bastons i el Ball de Gitanes, així com altres peces creades per la sortida de l'Empaitafocs i les ballades de gegants. El ball de l'espolsada consistia en un punteig o 'espolsat' especial i típic, propi dels balls de Carnestoltes. Aquesta forma d'espolsat és el que li va donar el nom d'espolsada, i consisteix en un sotragueig ràpid del peu amb la punta encarada a terra i ben arran de sol. Hi havia tres maneres d'esposar: uns copejaven ràpidament i fortament la punta del peu i altres només la sotragaven sense arribar a tocar a terra. Les melodies eren tipificades a tot el Baix Llobregat i el Vallès. La nota més característics és la volta a la plaça. Els millors contrapunt, especialment les dones, per tal de lluir la seva habilitat ballaven a peu de mitja i duen lligat al cap del filet de la puntera un cascavell que sonava graciosament en moure el peu amb rapidesa. Les nombroses tonades de les diverses versions del ball de l'espolsada són totes en temps de dos per quatre, ritme accelerat que regeix el moviment viu de peus propi del ball. AMADES (1981: 217)</p> | 08054-116 | Terme de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Joan Amades documenta aquest tipus de música i ball en tot el Baix Llobregat, opinant que aquest tipus de moviments ràpids amb els peus es propi de danses agràries, que tracten d'imitar el remenament de la terra en conrear-la.</p> | 41.4749200,1.9805100 | 414876.938 | 4591981.786 | 08054 | Castellbisbal | Bo | Inexistent | Contemporani|Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | Inexistent | 2023-01-12 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | El ball de l'espolsada està classificat dintre del grup dels considerats 'mascarades' o 'disfressades' com el ball de les gitanes. | 98|119 | 62 | 4.4 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:22 | |||||||
| 45962 | Rellotge de sol de can Canyadell (SO) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotge-de-sol-de-can-canyadell-so | <p>http://www.gnomonica.cat/bd.cfm</p> | XX | <p>Rellotge rectangular, que es troba pintat a la façana principal de Can Canyadell, a l'alçada del primer pis. El traçat de les marques horàries no corresponen a cap càlcul gnomònic. La grafia del 11 s'escriu Iil. La seva funció és purament ornamental i sembla inacabat.</p> | 08054-197 | Terme de Castellbisbal. Can Canyadell. Crta. BV-151, km.7,4 (08755 Castellbisbal) | <p>Aquest rellotge, com el seu homònim de la façana sud-oest, tenen els seus orígens en la darrera restauració de la casa practicada en la dècada del 2000 i que convertí l'antiga masia en restaurant.</p> | 41.5101600,1.9837800 | 415196 | 4595891 | 2000 | 08054 | Castellbisbal | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45962-foto-08054-197-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45962-foto-08054-197-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45962-foto-08054-197-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Es troba inventariat per la Societat de gnomonica catalana amb el núm de referència: 3609 | 119|98 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:22 | ||||||||
| 45973 | Ronda del Rei | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ronda-del-rei | <p>MATEU MIRÓ J. (2007) Motius, persones, fets. Publicacions del Museu de la Pagesia. Castellbisbal.</p> | XVIII-XX | <p>Antic joc de bitllets molt popular al poble de Castellbisbal. S'hi jugava al carrer del Joc, motiu pel qual acabà esdevenint el nom del carrer. Es plantaven sis bitlles i el bitllaire, amb el peu del davant a tocar de la ratlla, llençava tres bitllots, si aconseguia tombar-les totes menys una, feia bitlla i si la que quedava plantada era la més adornada, aconseguia bitlla de rei. La manera de jugar-s'hi els diners era fer una filera de jugadors a cada cantó, i cadascú deixava a terra les peces de xavalla que s'hi volia jugar. Si el bitllaire guanyava, recollia tots els diners de terra. Si no feia bitlla, n'hi posava de la seva butxaca, tants com n'hi havia d'escampats. El que plantava les bitlles i recollia els bitllots, li deia bitlloter. MATEU (2007: 135)</p> | 08054-208 | Nucli urbà de Castellbisbal (08755 Castellbisbal) | <p>Va ser recuperat l'any 1995 i forma part de les activitats de la Festa Major d'estiu. Actualment es juga al carrer Major, al lateral de l'església, on s'hi han col·locat les senyals a terra.</p> | 41.4751100,1.9804700 | 414874 | 4592003 | 08054 | Castellbisbal | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45973-foto-08054-208-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45973-foto-08054-208-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45973-foto-08054-208-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Lúdic | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98|94 | 63 | 4.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:22 | ||||||||||
| 84982 | Roure Gros del Bosc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-gros-del-bosc | Exemplar de roure (Quercus pubescens) de grans dimensions. | 08055-124 | Just al nord-est del mas del Bosc | 0 | 0 | 08055 | Castellcir | Bo | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Xavier Bermúdez (iPAT Serveis Culturals) | La identificació sobre el terreny és incerta. | 2151 | 5.2 | 42 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:22 | ||||||||||||||||
| 46233 | Assassinat d'una noia a la Capella de Marçà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/assassinat-duna-noia-a-la-capella-de-marca | FARELL, Joan (1994a). Castellfollit de Riubregós. Vol I. Resum històric. Folklore. Llegendes. Tradicions. Fundació Salvador Vives Casajuana. | XIX | La història està fixada a la bibliografia, però no és present oralment. | Història que recorda l'assassinat, al segle XIX, d'una noia a les proximitats de la capella dels Sants Metges de Marçà. Uns individus van prendre la noia, d'una masia propera, i la van matar, arrossegant després el cadàver pel corriol que va de la capella fins el camí d'Ivorra. El reguer de sang que va quedar va impressionar tant a la gent del lloc que es deia que allà on n'hi havia caigut mai més no hi havia tornat a créixer l'herba. | 08060-78 | Prop de la capella dels Sants Metges de Marçà | 41.7693400,1.4218200 | 368826 | 4625370 | 08060 | Castellfollit de Riubregós | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Xavier Bermúdez López | 61 | 4.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:22 | |||||||||||||
| 46235 | Mina del Castell a Santa Maria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-del-castell-a-santa-maria | FARELL, Joan (1994a). Castellfollit de Riubregós. Vol I. Resum històric. Folklore. Llegendes. Tradicions. Fundació Salvador Vives Casajuana. | Llegenda que pressuposava l'existència d'un passadís subterrani que, fins i tot salvant per sota el llit del riu Llobregós, comunicava el Castell amb el Priorat de Santa Maria. | 08060-80 | Entre el Castell i el Priorat de Santa Maria | 41.7790300,1.4363700 | 370055 | 4626424 | 08060 | Castellfollit de Riubregós | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Xavier Bermúdez López | 61 | 4.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:22 | |||||||||||||||
| 46236 | El tresor del Francès | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-tresor-del-frances | FARELL, Joan (1994a). Castellfollit de Riubregós. Vol I. Resum històric. Folklore. Llegendes. Tradicions. Fundació Salvador Vives Casajuana. | XIX | La llegenda està fixada en la bibliografia, però no és present oralment. | Llegenda que ubica l'existència d'un tresor de monedes d'or dins del triangle comprés entre el Torral del Tesso, Cal Badia i el Castell de Taus. Acabada la Guerra del Francès, una companyia invasora es batia en retirada a través del terme de Castellfollit de Riubregós. Un dels seus oficials anava carregat amb un botí de monedes d'or, però en un cert punt va decidir que era una càrrega massa feixuga i que, a més, li el podien prendre, així que el va amagar. Anys després, un francès que deia ser descendent seu va arribar al poble amb un mapa que indicava el lloc on hi havia el tresor. Va passar-se vàries setmanes buscant i excavant a la zona, fins que va haver d'abandonar al no obtenir resultats. | 08060-81 | Voltants de Ca la Martina | 41.7884700,1.4507700 | 371271 | 4627451 | 08060 | Castellfollit de Riubregós | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08060/46236-foto-08060-81-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Xavier Bermúdez López | 98 | 61 | 4.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:22 | ||||||||||
| 46237 | La llonganissa del vistaire | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-llonganissa-del-vistaire | FARELL, Joan (1994a). Castellfollit de Riubregós. Vol I. Resum històric. Folklore. Llegendes. Tradicions. Fundació Salvador Vives Casajuana. | Aquest costum s'ha perdut. | Costum relacionat amb el protocol amb el que tradicionalment es festejava al poble. Quan una parella de solters tenia el vist-i-plau dels pares d'ambdós, el noi (el vistaire) aconseguia permís per visitar la noia a casa dels seus pares els diumenges a la tarda. Mentre parlaven, era costum oferir al noi vi i llonganissa. La llonganissa en qüestió, coneguda com a llonganissa del vistaire, tenia la particularitat que era molt llarga i prima, el que afavoria (junt a l'habilitat del noi per anar-ne tallant talls ben prims) que la conversa s'allargués el màxim possible. | 08060-82 | A tot el poble | 41.7760700,1.4375800 | 370150 | 4626094 | 08060 | Castellfollit de Riubregós | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Xavier Bermúdez López | 63 | 4.5 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-19 02:22 |
Estadístiques 2025
patrimonicultural
Mitjana 2025: 6800,04 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.