Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 42944 | Dipòsit de la plaça Major | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposit-de-la-placa-major | Cerarols, Lluis (2009). Calders segle XX, cròniques de la vida tradicional. Ed. Abadia. AADD (1996). Calders. Un municipi entre el Pla de Bages i el Moianès. Ajuntament de Calders. | XVIII-XIX | Aquest antic dipòsit està format per dos recipients rectangulars i comunicats entre si a través d'uns arcs de mig punt, coberts amb volta. Actualment es pot accedir a través d'una portella des del paviment de la plaça. | 08034-130 | Plaça Major | La bassa de la Plaça recollia l'aigua de pluja de les teulades de l'església i de l'antic hostal, era una bassa descoberta i donava servei a les cases de la zona de la plaça. Probablement degut a que era a prop de l'escola, els anys 1920 la van cobrir, formant la plaça a sobre, i els veïns extreien l'aigua amb una bomba manual. En la darrera rehabilitació de la plaça es va deixar una portella per poder accedir, tot i que ja no actua com a contenidor d'aigua. L'aigua ha sigut una de les preocupacions antigues dels habitants de Calders; el terreny rocós i argilós provocava que l'aigua de la pluja s'escolés cap a la riera i van ser molts els sistemes utilitzats per emmagatzemar aigua a les cases, cisternes, pous, basses... tot i que era molt freqüent anar a buscar aigua a alguna de les moltes fonts que hi ha al terme municipal | 41.7911000,1.9926500 | 416301 | 4627073 | 08034 | Calders | Sense accés | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Altres | 2023-01-30 00:00:00 | OPC (María del Agua Cortés) | 49 | 1.5 | 42 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||||
| 97428 | Sardana espolsada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-espolsada | <p>AMADES, J.; PUJOL, f. (1936). <em>Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. </em>Vol I. Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera.</p> <p><span><span><span><em>Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya.</em> Generalitat de Catalunya.</span></span></span></p> | XX | Ja no es balla. | <p>La sardana espolsada de Calella és una barreja entre el Ball de l'espolsada i la sardana. Segons Amades, es ballava formant rotllo a tall de sardana, però en un moment concret del ball es feia el moviment de l'espolsada.</p> | 08035-156 | Calella | <p><span><span>El folklorista Joan Amades va recollir la Sardana Espolsada de Calella al <em>Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors.</em></span></span></p> | 41.6132600,2.6569100 | 471415 | 4606895 | 08035 | Calella | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2024-06-25 00:00:00 | Marta Lloret Blackburn-Antequem, S.L. | 62 | 4.4 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 97430 | Ball de l'Espolsada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-lespolsada-0 | <p><span><span>AMADES, J.; PUJOL, f. (1936). <em>Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. </em>Vol I. Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera.</span></span></p> <p><span><span><em>Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya</em>. Generalitat de Catalunya.</span></span></p> | XX | Ja no es balla. | <p><span lang='CA'><span><span><span>El Ball de l’Espolsada era una dansa tradicional de la ciutat de Calella. Es ballava pel dimarts de carnestoltes. </span></span></span></span></p> <p><span lang='CA'><span><span><span>En aquest ball, els balladors executaven un pas o punteig que també es diu 'espolsar'. Es considera un ball propi del Vallès, el Maresme i el Pla de Llobregat, que formava part del Ball de gitanes.</span></span></span></span></p> | 08035-157 | Calella | <p><span lang='CA'><span><span><span><span>El folklorista Joan Amades va recollir el Ball de l'Espolsada de Calella al </span></span></span></span></span><span><span><em>Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors.</em><span><span><span> </span></span></span></span></span></p> | 41.6132600,2.6569100 | 471415 | 4606895 | 08035 | Calella | Sense accés | Dolent | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Inexistent | 2024-06-25 00:00:00 | Marta Lloret Blackburn-Antequem, S.L. | 119 | 62 | 4.4 | 2484 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 97432 | Ball del Patatuf | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-del-patatuf-0 | <p><span><span>AMADES, J.; PUJOL, f. (1936). <em>Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. </em>Vol I. Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera.</span></span></p> <p><span><span><em>Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya</em>. Generalitat de Catalunya.</span></span></p> | XX | Ja no es balla. | <p><span><span><span><span><span><span>El Ball del Patatuf era una dansa tradicional de la ciutat de Calella. </span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>En aquest ball, durant els primers compassos els balladors piquen de mans tres vegades i a continuació marquen un punteig. Va ser un ball molt popularitzat a la Catalunya nova.</span></span></span></span></span></span></p> | 08035-159 | Calella | <p><span><span>El folklorista Joan Amades va recollir el Ball del Patatuf de Calella al <em>Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors.</em></span></span></p> | 41.6132600,2.6569100 | 471415 | 4606895 | 08035 | Calella | Sense accés | Dolent | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | Inexistent | 2024-06-25 00:00:00 | Marta Lloret Blackburn-Antequem, S.L. | 119 | 62 | 4.4 | 2484 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 97433 | La Bolangera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-bolangera-0 | <p><span><span><span>AMADES, J.; PUJOL, f. (1936). <em><span>Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. </span></em>Vol I. Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera.</span></span></span></p> <p><span><span><em>Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya</em>. Generalitat de Catalunya.</span></span></p> | XX | Ja no es balla. | <p>El ball de la bolangera era una dansa típica del nucli de Calella.</p> <p>Els balladors es distribueixen en parelles i comencen amb una sardana i a partir d'aleshores s'entrelliguen entre elles i fan cercles. Al final acaben fent un ball rodó o sardana igual que a l'inici.</p> | 08035-160 | Calella | <p><span><span>El folklorista Joan Amades va recollir el Ball de la Bolangera de Calella al <em>Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors.</em></span></span></p> | 41.6132600,2.6569100 | 471415 | 4606895 | 08035 | Calella | Sense accés | Dolent | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Inexistent | 2024-06-25 00:00:00 | Marta Lloret Blackburn-Antequem, S.L. | 119 | 62 | 4.4 | 2484 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 97434 | Ball de les Almorratxes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-les-almorratxes | <p><span><span>AMADES, J.; PUJOL, f. (1936). <em>Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. </em>Vol I. Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera.</span></span></p> <p><span><span><em>Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya.</em> Generalitat de Catalunya.</span></span></p> | Ja no es balla. | <p><span><span><span><span><span><span>El Ball de les Almorratxes era una dansa tradicional de la ciutat de Calella. </span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>En aquest ball hi havia quatre parelles de balladors i incorporava l'ús d'un gerret de vidre o almorratxa ple d'aigua perfumada que els balladors oferien a la respectiva balladora. Segons explica Amades, quan es ballava hi solia haver una gran trencadissa, i era una de les gràcies del ball. </span></span></span></span></span></span></p> | 08035-161 | Calella | <p><span><span>El folklorista Joan Amades va recollir el Ball de les Almorratxes de Calella al <em>Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors.</em></span></span></p> | 41.6132600,2.6569100 | 471415 | 4606895 | 08035 | Calella | Sense accés | Dolent | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Inexistent | 2024-10-03 00:00:00 | Marta Lloret Blackburn-Antequem, S.L. | 119 | 62 | 4.4 | 2484 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 97435 | Ball del toquen a correr | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-del-toquen-a-correr | <p><span><span>AMADES, J.; PUJOL, f. (1936). <em>Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. </em>Vol I. Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera.</span></span></p> <p><span><span><em>Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya</em>. Generalitat de Catalunya.</span></span></p> | XX | Ja no es balla. | <p>El ball del 'toquen a córrer' formava part del ball de les Almorratxes.</p> <p>És una dansa airosa i esbojarrada que es ballava a la part final. Era un element comú de les poblacions de Calella, Canet de Mar, Lloret de Mar, Malgrat i Sant Pol de Mar, entre d'altres.</p> | 08035-162 | Calella | <p><span><span>El folklorista Joan Amades va recollir el ball del Toquen a córrer de Calella al <em>Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors.</em></span></span></p> | 41.6132600,2.6569100 | 471415 | 4606895 | 08035 | Calella | Sense accés | Dolent | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Inexistent | 2024-07-02 00:00:00 | Marta Lloret Blackburn-Antequem, S.L. | 119 | 62 | 4.4 | 2484 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 97436 | Contradansa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/contradansa | <p><span><span>AMADES, J.; PUJOL, f. (1936). <em>Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors. </em>Vol I. Barcelona: Fundació Concepció Rabell i Cibils, Vda. Romaguera.</span></span></p> <p><span><span><em>Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya</em>. Generalitat de Catalunya.</span></span></p> | XX | Ja no es balla. | <p><span><span><span><span><span><span>La Contradansa era una dansa tradicional de la ciutat de Calella. </span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span>Era un ball senyorívol, que segons Amades era més propi de ser ballat en una sala que en una plaça. També apunta que tenia escàs valor musical i coreogràfic i que té moltes evolucions. </span></span></span></span></span></span></p> | 08035-163 | Calella | <p><span><span>El folklorista Joan Amades va recollir la Contradansa de Calella al <em>Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors.</em></span></span></p> | 41.6132600,2.6569100 | 471415 | 4606895 | 08035 | Calella | Sense accés | Dolent | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | Inexistent | 2024-06-25 00:00:00 | Marta Lloret Blackburn-Antequem, S.L. | 119 | 62 | 4.4 | 2484 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 97831 | Ball d'en Mastegamosques | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-den-mastegamosques | XX | No es balla. | <p>El popular capgròs calellenc d'en Matamosques té un ball i música propis. Conegut com el Ball d'en Matamosques, va ser creat l'any 2010 per acompanyar el capgròs quan sortia en cercavila. La música va ser composada per Anna Maria Anglada i el ball creat per Joana Sánchez.</p> | 08035-315 | Calella | <p><span><span><span>En Mastegamosques va ser estrenat l’any 1935 juntament amb els primers gegants, en Quirze i la Minerva. Tots tres van desaparèixer durant la Guerra Civil. Sortia amb cinc capgrossos més, dels quals només es va recuperar en Mastegamosques l’any 2002. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El seu ball i música van ser estrenats el 26 de setembre de 2010 en el context de la Fira del món geganter i el 75è aniversari dels gegants de Calella, tot i que no s’han tornat a fer per falta de balladors. </span></span></span></p> <p><span><span><span>En aquest moment també es va crear el Ball de Capgrossos de Calella, amb música d'Aniol Noguera i ball de Joana Sánchez, però tampoc s'han tornat a ballar.</span></span></span></p> | 41.6132700,2.6569400 | 471417 | 4606896 | 2010 | 08035 | Calella | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08035/97831-img-20240513-wa0004.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | Inexistent | 2024-07-11 00:00:00 | Marta Lloret Blackburn-Antequem, S.L. | La partitura ha estat facilitada per Anna Maria Anglada. | 98 | 62 | 4.4 | 2484 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||
| 43763 | Ús dels esclops | https://patrimonicultural.diba.cat/element/us-dels-esclops | <p>AA.DD. ( 1995) Calldetenes. Imatges en el temps. Primera part (1911-1960). Ajuntament de Calldetenes. Calldetenes VILAMALA I SALVANS, J (2002) De Sant Martí de Riudeperes a Calldetenes. Passat i present d'un poble viu. Ed. El Mèdol. Calldetenes.</p> | Aquest costum es va perdre a finals de la dècada del 1950, quan els esclops van ser substituïts per les botes modernes. | <p>Segons informació oral facilitada pels habitants de moltes de les masies pertanyents a l'entorn rural de Calldetenes, era un hàbit comú l'ús dels esclops com a calçat habitual durant els mesos de tardor, hivern i primavera. Aquest costum no és exclusiu del terme de Calldetenes, sinó que els habitants dels municipis veïns com Sant Julià de Vilatorta, Folgueroles i Santa Eugènia de Berga també el practicaven. La motivació que impulsava als habitants d'aquests termes a utilitzar aquest tipus de calçat era evitar la humitat del terra. Tots ells asseguraven que era el mètode més efectiu. Es tractava d'uns esclops realitzats en fusta de pi, protegits exteriorment amb vernís i reforçats al pont superior amb una tira metàl·lica. El fabricant d'aquests esclops no era a Calldetenes, sinó que tradicionalment s'anava a Folgueroles a comprar-los, que era on vivien els millors artesans. L'hàbit de calçar esclops era comú a homes i dones, i inclús els nens els duien de forma habitual. Es calçava directament, amb el peu protegit per un mitjó. Normalment l'esclop es folrava lleugerament amb palla per donar més escalfor. Es tractava d'un calçat utilitzat normalment, inclús en les ocasions més importants. D'aquesta forma és molt corrent veure persones calçades amb esclops inclús a les fotografies de casaments. A la masia del Noguer es conserva un exemple. Hi havia dues versions d'esclops, una amb la sola llisa, i una altra amb quatre petits tacs de fusta que sobreelevaven l'esclop. Aquests darrers eren els més comuns per anar a treballar al camp i trepitjar sòls amb fang. Aquest costum es va mantenir viu fins a finals de la dècada del 1950, en què les noves soles de goma i la facilitat per adquirir altres tipus de calçats els van acabar substituint per les modernes botes. Actualment només a la masia del Noguer s'ha pogut localitzar una mostra d'aquest calçat tradicional. A la resta de cases no es va donar cap importància a aquest element i van ser llançats.</p> | 08037-105 | Entorn rural de Calldetenes (08506 Calldetenes) | <p>Cal pensar que l'ús d'aquest tipus de calçat és tradicional en certes zones de la Plana de Vic, remuntant-se segurament, com a mínim, a l'Edat Mitjana i Moderna. Devia tractar-se sens dubte del calçat típic de la pagesia en certes èpoques de l'any.</p> | 41.9241600,2.2844300 | 440668 | 4641603 | 08037 | Calldetenes | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08037/43763-foto-08037-105-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08037/43763-foto-08037-105-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2020-09-16 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 63 | 4.5 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 43777 | Orquídies del gènere listera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/orquidies-del-genere-listera | <p>DELFORGE, P (2002) Guía de las orquídeas de España y Europa, norte de áfrica i Próximo oriente. Ed. Lynx. Barcelona. HÖPPING ,U i AUROUX ,LL. (1996) Les orquídies silvestres del moianés. Ed. Raima. Col·lecció l'ecoteca Raima. Moià. MARTIJA OCHOA, M. ( 2003) El gran libro de las orquídeas. Ed. De Vecchi. Barcelona.</p> | Com a altres varietats d'orquídies, aquesta es va veure afectada per l'abocament de purins, el pas de motos i quads descontrolats els caps de setmana, i l'immediat procés d'urbanització d'algunes zones properes al Serrat de Sant Marc. Actualment es troba estingida. | <p>Aquest gènere d'orquídies es localitzava als pendents del serrat de Sant Marc. Compta amb una espècie que és la ovata. Actualment fa anys que no se la localitza, i és possible que hagi desaparegut. També es coneix amb el nom d'orquídia listera ovada. Des de fa uns anys que no s'han pogut veure exemplars, per la qual cosa se la dóna per extingida.</p> | 08037-119 | Entorn rural de Calldetenes (08506 Calldetenes). Serrat de Sant Marc | <p>Les orquídies són la família més gran de plantes que floreixen, i es troben classificades en 88 subtribus i uns 660 gèneres, que inclouen diferents espècies. En total es calcula una varietat de 25.000 espècies. Aquesta planta es troba pràcticament a tot el planeta, que s'adapten a condicions molt extremes. Existeixen diferents tipus d'orquídies: les epitàfies, que viuen sobre els troncs dels arbres, malgrat que no són parasitàries, i apareixen sobre tot als països tropicals; les terrestres, que són les creixen bàsicament a Europa, les litòfiles, que viuen sobre pedres; les sapròfites, que creixen sobre substàncies orgàniques mortes i no tenen clorofil·la, i les subterrànies. Es tracta d'una planta tant monopodial, que vol dir que creix cap amunt, com simpodial, que vol dir que creix amb ramificacions horitzontals. El terme Orphis, del grec ophis, i vol dir serp. El nom li a ser donat per G. Bauhin (1560-1623), ja que les seves flors, provistes d'un casc de sèpals verds i d'un label bífid, recorda un cap i una llengua de serp. Aquesta varietat es presenta sobretot al Mediterrani, des de les illes Canàries fins el Caspi, i per tot el nord del Magrib. En el terme de Calldetenes s'hi localitzen de forma endògena una gran varietat d'orquídies, que es troben arrelades, especialment als prats, pendents, i a la Serra de Sant Marc. El sòl d'aquests serrats afavoreix el creixement i desenvolupament d'aquesta espècie. Efectivament, es tracta d'una planta terrícola molt exigent a l'hora de triar el sòl on establir-se, ja que necessita un sòl molt ric en sals minerals i especialment en calç. També tria sòls àcids, malgrat que cada gènere té les seves preferències. La vegetació arbustiva de l'entorn, afavoreix la producció dels fongs necessaris per la reproducció d'aquesta espècie. Al llarg dels anys, s'han pogut localitzat als serrats de Sant Marc, un total de vint-i-dues espècies, algunes de les quals actualment han desaparegut.</p> | 41.9179200,2.2921700 | 441304 | 4640905 | 08037 | Calldetenes | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2021-05-26 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 2151 | 5.2 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||||
| 43779 | Orquídies del gènere cephalantera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/orquidies-del-genere-cephalantera | <p>DELFORGE, P (2002) Guía de las orquídeas de España y Europa, norte de áfrica i Próximo oriente. Ed. Lynx. Barcelona. HÖPPING ,U i AUROUX ,LL. (1996) Les orquídies silvestres del moianés. Ed. Raima. Col·lecció l'ecoteca Raima. Moià. MARTIJA OCHOA, M. ( 2003) El gran libro de las orquídeas. Ed. De Vecchi. Barcelona.</p> | Com a altres varietats d'orquídies, es veuen afectades per l'abocament de purins, el pas de motos i quads descontrolats els caps de setmana, i l'immediat procés d'urbanització d'algunes zones properes al Serrat de Sant Marc. | <p>Aquest gènere d'orquídies es localitzava als pendents del serrat de Sant Marc. Compta amb una espècie que és la longifolia. Actualment fa anys que no se la localitza, i és possible que hagi desaparegut. També és coneguda amb el nom de curraià. Fa anys que no es localitzen exemplars i se la dona per extingida en aquesta localitat. Aquesta planta es reconeixia bé per les llargues i molt estretes fulles lanceolades, les quals poden sobrepassar es 20 cm de llargada. Les fulles es repeteixen a cada cantó de la tija dins del mateix plànol vertical. Com és habitual en les orquídies, aquesta distribució és alternada, o sigui a l'alçada d'on surt una fulla a l'esquerra, no n'hi ha cap a la dreta, perquè surt més amunt i més avall. Aquesta distribució s'anomena dística. L'alçada de les plantes varia entre 15 i 40 cm. L'espiga és molt variable, ja que hem vist plantes amb només una o dues flors, i d'altres amb 20, encara que el més normal és entre 6 i 8. Les bràctees de les flors inferiors poden ser més llargues que les mateixes flors i s'assemblen a les fulles, però es van escurçant a mesura que troben posicions més elevades.</p> | 08037-121 | Entorn rural de Calldetenes (08506 Calldetenes) Serra de Sant Marc | <p>Les orquídies són la família més gran de plantes que floreixen, i es troben classificades en 88 subtribus i uns 660 gèneres, que inclouen diferents espècies. En total es calcula una varietat de 25.000 espècies. Aquesta planta es troba pràcticament a tot el planeta, que s'adapten a condicions molt extremes. Existeixen diferents tipus d'orquídies: les epitàfies, que viuen sobre els troncs dels arbres, malgrat que no són parasitàries, i apareixen sobre tot als països tropicals; les terrestres, que són les creixen bàsicament a Europa, les litòfiles, que viuen sobre pedres; les sapròfites, que creixen sobre substàncies orgàniques mortes i no tenen clorofil·la, i les subterrànies. Es tracta d'una planta tant monopodial, que vol dir que creix cap amunt, com simpodial, que vol dir que creix amb ramificacions horitzontals. El terme Orphis, del grec ophis, i vol dir serp. El nom li a ser donat per G. Bauhin (1560-1623), ja que les seves flors, provistes d'un casc de sèpals verds i d'un label bífid, recorda un cap i una llengua de serp. Aquesta varietat es presenta sobretot al Mediterrani, des de les illes Canàries fins el Caspi, i per tot el nord del Magrib. En el terme de Calldetenes s'hi localitzen de forma endògena una gran varietat d'orquídies, que es troben arrelades, especialment als prats, pendents, i a la Serra de Sant Marc. El sòl d'aquests serrats afavoreix el creixement i desenvolupament d'aquesta espècie. Efectivament, es tracta d'una planta terrícola molt exigent a l'hora de triar el sòl on establir-se, ja que necessita un sòl molt ric en sals minerals i especialment en calç. També tria sòls àcids, malgrat que cada gènere té les seves preferències. La vegetació arbustiva de l'entorn, afavoreix la producció dels fongs necessaris per la reproducció d'aquesta espècie. Al llarg dels anys, s'han pogut localitzat als serrats de Sant Marc, un total de vint-i-dues espècies, algunes de les quals actualment han desaparegut.</p> | 41.9175500,2.2900900 | 441131 | 4640866 | 08037 | Calldetenes | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2021-05-26 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 2151 | 5.2 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||||
| 43780 | Orquídies del gènere dactylorhiza | https://patrimonicultural.diba.cat/element/orquidies-del-genere-dactylorhiza | <p>DELFORGE, P (2002) Guía de las orquídeas de España y Europa, norte de áfrica i Próximo oriente. Ed. Lynx. Barcelona. HÖPPING ,U i AUROUX ,LL. (1996) Les orquídies silvestres del moianés. Ed. Raima. Col·lecció l'ecoteca Raima. Moià. MARTIJA OCHOA, M. ( 2003) El gran libro de las orquídeas. Ed. De Vecchi. Barcelona.</p> | Com a altres varietats d'orquídies, es veuen afectades per l'abocament de purins, el pas de motos i quads descontrolats els caps de setmana, i l'immediat procés d'urbanització d'algunes zones properes al Serrat de Sant Marc. | <p>Aquest gènere d'orquídies es localitzava als pendents del serrat de Sant Marc. Compta amb una espècie que és la maculata. Actualment fa anys que no se la localitza, i és possible que hagi desaparegut. També es coneix amb el nom d'Orquídia tacada. Fa anys que no es localitzen exemplars i se la dona per extingida en aquesta localitat.</p> | 08037-122 | Entorn rural de Calldetenes (08506 Calldetenes) Serra de Sant Marc | <p>Les orquídies són la família més gran de plantes que floreixen, i es troben classificades en 88 subtribus i uns 660 gèneres, que inclouen diferents espècies. En total es calcula una varietat de 25.000 espècies. Aquesta planta es troba pràcticament a tot el planeta, que s'adapten a condicions molt extremes. Existeixen diferents tipus d'orquídies: les epitàfies, que viuen sobre els troncs dels arbres, malgrat que no són parasitàries, i apareixen sobre tot als països tropicals; les terrestres, que són les creixen bàsicament a Europa, les litòfiles, que viuen sobre pedres; les sapròfites, que creixen sobre substàncies orgàniques mortes i no tenen clorofil·la, i les subterrànies. Es tracta d'una planta tant monopodial, que vol dir que creix cap amunt, com simpodial, que vol dir que creix amb ramificacions horitzontals. El terme Orphis, del grec ophis, i vol dir serp. El nom li a ser donat per G. Bauhin (1560-1623), ja que les seves flors, provistes d'un casc de sèpals verds i d'un label bífid, recorda un cap i una llengua de serp. Aquesta varietat es presenta sobretot al Mediterrani, des de les illes Canàries fins el Caspi, i per tot el nord del Magrib. En el terme de Calldetenes s'hi localitzen de forma endògena una gran varietat d'orquídies, que es troben arrelades, especialment als prats, pendents, i a la Serra de Sant Marc. El sòl d'aquests serrats afavoreix el creixement i desenvolupament d'aquesta espècie. Efectivament, es tracta d'una planta terrícola molt exigent a l'hora de triar el sòl on establir-se, ja que necessita un sòl molt ric en sals minerals i especialment en calç. També tria sòls àcids, malgrat que cada gènere té les seves preferències. La vegetació arbustiva de l'entorn, afavoreix la producció dels fongs necessaris per la reproducció d'aquesta espècie. Al llarg dels anys, s'han pogut localitzat als serrats de Sant Marc, un total de vint-i-dues espècies, algunes de les quals actualment han desaparegut.</p> | 41.9181400,2.2905200 | 441167 | 4640931 | 08037 | Calldetenes | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2021-05-26 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 2151 | 5.2 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||||
| 43782 | Orquídies del gènere platanthera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/orquidies-del-genere-platanthera | <p>DELFORGE, P (2002) Guía de las orquídeas de España y Europa, norte de áfrica i Próximo oriente. Ed. Lynx. Barcelona. HÖPPING ,U i AUROUX ,LL. (1996) Les orquídies silvestres del moianés. Ed. Raima. Col·lecció l'ecoteca Raima. Moià. MARTIJA OCHOA, M. ( 2003) El gran libro de las orquídeas. Ed. De Vecchi. Barcelona.</p> | Com a altres varietats d'orquídies, es va veure afectada per l'abocament de purins, el pas de motos i quads descontrolats els caps de setmana, i l'immediat procés d'urbanització d'algunes zones properes al Serrat de Sant Marc. | <p>Aquest gènere d'orquídies es localitzava als pendents del serrat de Sant Marc. Compta amb una espècie que és la bifolia. Actualment fa anys que no se la localitza, i és possible que hagi desaparegut. També es coneix amb el nom d'orquídia plantatera bifòlia. Fa anys que no es localitzen exemplars i se la dona per extingida en aquesta localitat. Es tracta de plantes amb costums nocturns, que comencen a desplegar els seus atractius a partir de la posta de sol, escampant un atractiu olor pels insectes pol·linitzadors. A més el blanc de les flors és visible sota una mínima resplendor d'estrelles, i més en nits de lluna plena, atraient papallones nocturnes. Aquests insectes estan proveïts d'una trompa molt llarga per poder arribar al fons de l'esperó de la flor, d'on poden extreure el nèctar recompensatori. La bifolia és una planta alta, i sempre sobresurt l'espiga per sobre dels matolls i herbes de l'entorn. A vegades pot arribar fins als 60 cm. El nom de bifolia li ve per les dues grans fulles que surten de la base de la tija i que mesuren fins i tot 20 cm de llargada. Les fulles són de forma ovalada, amb vores llises i de color verd clar. A més d'aquestes fulles basals, en tenen d'altres al llarg de la tija, però més petites. L'espiga és molt llarga i amb poca densitat de flors, que estan molt separades. Les flors d'ambdues espècies tenen la mateixa forma: destaca el llarg esperó que arriba a assolir els 4 cm i està corbat indistintament amunt o avall. Els tres sèpals sempre estan molt oberts. Els dos pètals laterals no són tan blancs com el central, presentant un blanc verdós igual que el label. El label és llarg, senzill, sense divisions, llis i caigut.</p> | 08037-124 | Entorn rural de Calldetenes (08506 Calldetenes) Serra de Sant Marc | <p>Les orquídies són la família més gran de plantes que floreixen, i es troben classificades en 88 subtribus i uns 660 gèneres, que inclouen diferents espècies. En total es calcula una varietat de 25.000 espècies. Aquesta planta es troba pràcticament a tot el planeta, que s'adapten a condicions molt extremes. Existeixen diferents tipus d'orquídies: les epitàfies, que viuen sobre els troncs dels arbres, malgrat que no són parasitàries, i apareixen sobre tot als països tropicals; les terrestres, que són les creixen bàsicament a Europa, les litòfiles, que viuen sobre pedres; les sapròfites, que creixen sobre substàncies orgàniques mortes i no tenen clorofil·la, i les subterrànies. Es tracta d'una planta tant monopodial, que vol dir que creix cap amunt, com simpodial, que vol dir que creix amb ramificacions horitzontals. El terme Orphis, del grec ophis, i vol dir serp. El nom li a ser donat per G. Bauhin (1560-1623), ja que les seves flors, provistes d'un casc de sèpals verds i d'un label bífid, recorda un cap i una llengua de serp. Aquesta varietat es presenta sobretot al Mediterrani, des de les illes Canàries fins el Caspi, i per tot el nord del Magrib. En el terme de Calldetenes s'hi localitzen de forma endògena una gran varietat d'orquídies, que es troben arrelades, especialment als prats, pendents, i a la Serra de Sant Marc. El sòl d'aquests serrats afavoreix el creixement i desenvolupament d'aquesta espècie. Efectivament, es tracta d'una planta terrícola molt exigent a l'hora de triar el sòl on establir-se, ja que necessita un sòl molt ric en sals minerals i especialment en calç. També tria sòls àcids, malgrat que cada gènere té les seves preferències. La vegetació arbustiva de l'entorn, afavoreix la producció dels fongs necessaris per la reproducció d'aquesta espècie. Al llarg dels anys, s'han pogut localitzat als serrats de Sant Marc, un total de vint-i-dues espècies, algunes de les quals actualment han desaparegut. El nom de Platanthera es refereix a la forma plana de les anteres, i prové del grec platys.</p> | 41.9183700,2.2932200 | 441391 | 4640955 | 08037 | Calldetenes | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2021-05-26 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 2151 | 5.2 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||||
| 43783 | Orquídies del gènere serapia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/orquidies-del-genere-serapia | <p>DELFORGE, P (2002) Guía de las orquídeas de España y Europa, norte de áfrica i Próximo oriente. Ed. Lynx. Barcelona. HÖPPING ,U i AUROUX ,LL. (1996) Les orquídies silvestres del moianés. Ed. Raima. Col·lecció l'ecoteca Raima. Moià. MARTIJA OCHOA, M. ( 2003) El gran libro de las orquídeas. Ed. De Vecchi. Barcelona.</p> | Com a altres varietats d'orquídies, es veuen afectades per l'abocament de purins, el pas de motos i quads descontrolats els caps de setmana, i l'immediat procés d'urbanització d'algunes zones properes al Serrat de Sant Marc. | <p>Aquest gènere d'orquídies es localitzava als pendents del serrat de Sant Marc. Compta amb una espècie que és la lingua, que també es coneix amb el nom de llengües de gall. Actualment fa anys que no se la localitza, i és possible que hagi desaparegut. Fa anys que no es localitzen exemplars i se la dona per extingida en aquesta localitat. Es tracta d'un gènere amb les fulles estretes i caniculades. Les bràctees són de mateix color que els sèpals i amb nervis foscos. Es tracta de sèpals allargats, laceolats i lleugerament asimètrics. El label és sense espoló i recobert de pilositats.</p> | 08037-125 | Entorn rural de Calldetenes (08506 Calldetenes) Serra de Sant Marc | <p>Les orquídies són la família més gran de plantes que floreixen, i es troben classificades en 88 subtribus i uns 660 gèneres, que inclouen diferents espècies. En total es calcula una varietat de 25.000 espècies. Aquesta planta es troba pràcticament a tot el planeta, que s'adapten a condicions molt extremes. Existeixen diferents tipus d'orquídies: les epitàfies, que viuen sobre els troncs dels arbres, malgrat que no són parasitàries, i apareixen sobre tot als països tropicals; les terrestres, que són les creixen bàsicament a Europa, les litòfiles, que viuen sobre pedres; les sapròfites, que creixen sobre substàncies orgàniques mortes i no tenen clorofil·la, i les subterrànies. Es tracta d'una planta tant monopodial, que vol dir que creix cap amunt, com simpodial, que vol dir que creix amb ramificacions horitzontals. El terme Orphis, del grec ophis, i vol dir serp. El nom li a ser donat per G. Bauhin (1560-1623), ja que les seves flors, provistes d'un casc de sèpals verds i d'un label bífid, recorda un cap i una llengua de serp. Aquesta varietat es presenta sobretot al Mediterrani, des de les illes Canàries fins el Caspi, i per tot el nord del Magrib. En el terme de Calldetenes s'hi localitzen de forma endògena una gran varietat d'orquídies, que es troben arrelades, especialment als prats, pendents, i a la Serra de Sant Marc. El sòl d'aquests serrats afavoreix el creixement i desenvolupament d'aquesta espècie. Efectivament, es tracta d'una planta terrícola molt exigent a l'hora de triar el sòl on establir-se, ja que necessita un sòl molt ric en sals minerals i especialment en calç. També tria sòls àcids, malgrat que cada gènere té les seves preferències. La vegetació arbustiva de l'entorn, afavoreix la producció dels fongs necessaris per la reproducció d'aquesta espècie. Al llarg dels anys, s'han pogut localitzat als serrats de Sant Marc, un total de vint-i-dues espècies, algunes de les quals actualment han desaparegut. El nom de seràpia li ve del deu egipci serapis, deu de la fertilitat, relacionat amb les orgies. Dioscórides, va referir-se a aquestes orquídies amb aquest nom possiblement per constituir un potent afrodisíac</p> | 41.9147500,2.2973600 | 441731 | 4640550 | 08037 | Calldetenes | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Social | 2021-05-26 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 2151 | 5.2 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||||
| 43811 | Festivitat de Sant Antoni | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festivitat-de-sant-antoni | <p>AA.DD. ( 1995) Calldetenes. Imatges en el temps. Primera part (1911-1960). Ajuntament de Calldetenes. Calldetenes</p> | XVII-XX | <p>Es tractava d'una de les festivitats més populars i apreciades pels veïns de Calldetenes. Durant aquesta festivitat es produïa la benedicció dels animals davant de l'església pel rector -principalment cavalls, vaques i mules- i es feia una passejada a cavall i en carruatge donant la volta al poble acompanyats de músics. La comitiva feia parada a tots els establiments de beguda del poble. A Calldetenes aquesta festivitat s'anomenava la Passada de Sant Antoni i se celebrava el dia 17 de gener, anomenat aquí Sant Antoni del Porquet, per ser acompanyat d'aquest animal a les representacions. Es tractava sens dubte d'una de les festes més arrelades i populars de Calldetenes, amb una participació massiva de tota la comunitat i veïns. La seva organització corria a càrrec d'una confraria que enarborava un pendó.</p> | 08037-153 | Nucli urbà de Calldetenes (08605 Calldetenes) | <p>La vitalitat d'aquesta festa es va mantenir fins a començaments de la dècada del 1960. A finals d'aquesta dècada la desaparició de bona part de cavalls i mules del terme, substituïts per automòbils, la va fer perdre popularitat, fent disgregar-se la confraria i desapareixent. A diferència d'altres indrets, aquesta festa no ha estat recuperada.</p> | 41.9260200,2.2835900 | 440600 | 4641811 | 08037 | Calldetenes | Sense accés | Dolent | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2020-09-16 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | El llibre Calldetenes. Imatges en el temps, aporta un bon recull de fotografies que permeten documentar aquesta festivitat. AA.DD. (1995: 113-123) | 98 | 2116 | 4.1 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||
| 43812 | Festivitat de Sant Isidre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festivitat-de-sant-isidre | XVIII-XX | <p>Aquesta festivitat fou molt popular entre els veïns de Calldetenes, tot i que per la seva simbologia agrària tenia més arrelament entre els habitants de les masies del terme, especialment les vinculades a l'església de Sant Martí de Riudeperes. Per aquesta festivitat, celebrada el 15 de maig, es feia un recol·lecta entre les 24 cases que pertanyien a l'església de Sant Martí. Tot i no ser un dia festiu, es celebrava una missa a l'església de Sant Martí i desprès es feia una petita ballada de sardanes al costat del comunidor. A la casa del Nogué, que aquell dia feia les funcions d'hostal, la mestressa servia vi, moscatell i coques de recapte.</p> | 08037-154 | Entorn rural de Calldetenes. Església de Sant Martí de Riudeperes. (08506 Calldetenes) | <p>El testimoni d'aquesta festivitat s'ha recollit de forma oral mercés a les darreres persones que el van viure, especialment la família de la casa del Nogué, per tant els seus records pertanyen a la dècada de 1950. A partir de 1965 la festa es va deixar de celebrar.</p> | 41.9275000,2.3074800 | 442582 | 4641959 | 08037 | Calldetenes | Sense accés | Dolent | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2020-09-16 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | 98 | 2116 | 4.1 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 43827 | Riera (Cal Cavaller) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-cal-cavaller | S.XV | Antiga masia molt transformada ja que s'hi construí al segle XIX la fabrica de filaments. El cos principal presenta una estructura quadrada de tres cossos i tres pisos. Amb tres petites finestres a la part superior, un conjunt de tres balcons alternant-se amb tres finestres al pis central i una portada adovellada i arc de mi punt com a accés principal, actualment tancat. A ponent s'hi troba un segon edifici corresponent a la capella de l'Àngel Quostodi, lleugerament més alt i d'estructura quadrada amb una porta amb llinda i marcs de pedra sorrenca. Disposa de grans obertures a la part alta tapiades per finestrals moderns però mal conservats. La coberta de teula és a dues vessants. A la part superior de la llinda de la porta hi ha part del parament trencat ja que l'escut de la família dels Descatllar que era allí ha estat extret pel mateix propietari de la finca. A sobre hi ha un petit ull de bou circular. | 08038-10 | Carretera C1410-a. s/n. Callús | 41.7899200,1.7789700 | 398544 | 4627172 | 08038 | Callús | Sense accés | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08038/43827-foto-08038-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08038/43827-foto-08038-10-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Joan Casas Blasi | L'escut dels Descatllar que es trobava en una dels portes d'entrada fou extret pel seu propietari que el té al seu domicili privat. Està abandonada encara que algunes dependències són utilitzades per la fàbrica tèxtil. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 44323 | El trasllat dels difunts | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-trasllat-dels-difunts | Ja no es fa | <p>Fins als anys 60 es traslladaven els difunts de les masies escampades de Canyelles cap a l'església i després al cementiri del poble portats en un cadafalc especial, una espècie de taula. Els portants no podien ser familiars directes del difunt i era obligatòria la participació dels veïns més propers. El trasllat es feia per relleus, es deixava el difunt en el cadafals, mentre es feia el canvi de portants el capellà feia una oració. Al davant de la comitiva hi havia l'escolà o escolans portant la creu, darrera seu el capellà, el seguia el mort amb els seus portants i els familiars i la gent que els acompanyava.</p> | 08043-54 | Terme municipal de Canyelles | 41.2857100,1.7223800 | 393014 | 4571261 | 08043 | Canyelles | Sense accés | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2024-11-19 00:00:00 | Josep Anton Pérez | El contingut d'aquesta fitxa ha estat possible gràcies als testimonis orals directes dels senyors Marcel Bertran i Tonet Hill. | 63 | 4.5 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||||
| 44324 | El vi de les ànimes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-vi-de-les-animes | XX | Ja no es fa | <p>Al mes de novembre, que tradicionalment dedicat a les ànimes, es feia venir al poble un predicador, un bon orador (acostumava a ser un frare o capellà) per a dir el novenari, una oració als vespres durant una setmana i que coincidia amb lluna plena perquè la gent de les masies tinguessin llum per anar a l'església i tornar cap a casa de nit. La festa es feia després de la verema, un cop els cellers de les diferents cases havien fet la premsada del raïm. Els escolans anaven celler per celler recollint en un barreló les donacions de vi de cada casa que anaven acumulant-se en una bótes que hi havia a la rectoria. Amb els diners de la venda d'aquest vi el capellà pagava a l'orador, les despeses derivades del novenari i de vegades es pagava també al campaner. Al diumenge, l'últim dia es feia una confessió comuna. Durant tota aquesta setmana el poble estava molt actiu i participatiu en la festa, les escoles feien activitats dirigides per l'orador o predicador.</p> | 08043-55 | Nucli antic de Canyelles. | 41.2857100,1.7223800 | 393014 | 4571261 | 08043 | Canyelles | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2024-11-19 00:00:00 | Josep Anton Pérez | El contingut d'aquesta fitxa ha estat possible gràcies als testimonis orals directes dels senyors Marcel Bertran i Tonet Hill. | 63 | 4.5 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||||
| 44325 | Festa del Sagrat Cor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-del-sagrat-cor | XX | Es deixà de realitzar a mitjans del segle XX. | <p>Es feia una processó amb els nens i nenes que feien la primera comunió aquell any. Al poble s'hi feien diferents altars provisionals: dos al Raval i un al carrer Nou (de vegades algun altre), que muntaven els veïns d'aquestes zones. La processó s'aturava davant de cada altar, al damunt el rector posava la custòdia i cantaven cançons litúrgiques. Aquesta festa s'havia fet coincidir en ocasions amb el dia de Sant Joan. Durant un temps Eliseu Oliver feu un donatiu de 2 pessetes (el jornal d'un home) per pagar les festes. Després d'una missa, a sota la rectoria es feien ballades i danses a la plaça de la rectoria amb tres o quatre gralles i un tabal i per recollir diners es subhastaven coques rodones. Se'n deia 'Subhastar danses'.</p> | 08043-56 | Nucli antic de Canyelles. | <p>Es deixà de realitzar a mitjans del segle XX.</p> | 41.2857100,1.7223800 | 393014 | 4571261 | 08043 | Canyelles | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2024-11-19 00:00:00 | Josep Anton Pérez | El contingut d'aquesta fitxa ha estat possible gràcies als testimonis orals directes dels senyors Marcel Bertran i Tonet Hill. | 2116 | 4.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 44326 | Festa de l'Ascensió | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-de-lascensio | XX | Ja no es fa | <p>Era el dia que feien la Primera Comunió els nens i les nenes. Es feia una processó amb els nens i nenes que feien la Comunió i a l'església es feia un recital de poesia a càrrec de les nenes, al costat de la imatge de la Mare de Déu que es col·locava al costat de l'altar. Les nenes més petites deien un mateix vers que els ensenyaven a casa seva i a l'escola dedicades a la Mare de Déu. El començament era aquest: 'Com que sóc petiteta us vinc a oferir aquesta roseta del meu jardí...'. Les nenes més grans podien recitar versos d'autors com Verdaguer.</p> | 08043-57 | Nucli antic de Canyelles. | 41.2857100,1.7223800 | 393014 | 4571261 | 08043 | Canyelles | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2024-11-19 00:00:00 | Josep Anton Pérez | El contingut d'aquesta fitxa ha estat possible gràcies als testimonis orals directes dels senyors Marcel Bertran i Tonet Hill. | 2116 | 4.1 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||||
| 44328 | Ball de la Patusca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-la-patusca | <p>AMADES, J. (1983). 'Costumari català'. Salvat. Barcelona.</p> <p>AA. VV (1996). 'Festa Major Canyelles 1996'. Ajuntament de Canyelles (Comissió de Festes).</p> | XIX | Sembla que ja no es fa | <p>Ball o joc que realitzaven els segadors a Canyelles en el moment d'acabar la sega. El cap de colla lligava a quatre dels companys, els més divertits o forçuts i els que havien fet menys feina. Se'ls col·locava d'esquena i se'ls lligaven les cames per la part més alta amb faixes, es posaven de quatre grapes tocant-se el cul, com una espècie d'aranya de quatre caps i setze potes. El cap de colla o capità pujava damunt del grup i cada cop que en tocava un havien de canviar el sentit de la marxa. La resta dels espectadors feien una rotllana ballant. Quan al camp no hi havia dones es feia el ball sense pantalons. Durant el ball es cantava una cançó.</p> | 08043-59 | Terme municipal de Canyelles. | 41.2857100,1.7223800 | 393014 | 4571261 | 08043 | Canyelles | Sense accés | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08043/44328-foto-08043-59-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08043/44328-foto-08043-59-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | Inexistent | 2024-11-19 00:00:00 | Josep Anton Pérez | 98 | 62 | 4.4 | 2484 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 44330 | Construcció i funcionament dels forns de calç | https://patrimonicultural.diba.cat/element/construccio-i-funcionament-dels-forns-de-calc | <p>PUJOL, J. Ma. (2002): 'Patrimoni rural en Perill'. La Fura. 17/23 Maig. Vilafranca del Penedès. pp. 11-19.</p> <p>SASTRE COLL, Jaime (1989): Las barracas menorquinas. Construcciones rurales de piedra seca. Trabajos del Museo de Menorca nº9. Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear. Mahó.</p> | XIX-XX | Ja no es fan | <p>El procés per muntar un forn de calç i extreure l'òxid de calç per diferents usos era el següent: En primer lloc es procedia a encastar una carcassa de pedra que tenia forma ovalada (amb el diàmetre major perpendicular al sòl) en un rebaix del terreny. La carcassa formava una paret de pedra a partir de la que començar la resta de l'estructura. A una distància elevada respecte a la base del sòl es deixa una obertura, la boca. L'espai entre la boca i el sòl (la cassola) servia per acumular les cendres produïdes a la combustió, sobretot la del primer moment de cremar, ja que la pedra calcària al començament era freda i si la combustió era ràpida la llenya no es consumia totalment, provocant moltes cendres. Per això era convenient començar el foc lentament i en tots els espais del forn, amb la finalitat d'anar elevant la temperatura del conjunt de l'estructura. Aquest pas durava tres dies dels set que durava tot el procés. La pedra calcària que s'arrancava de la muntanya (no servia la pedra exterior que s'esberlava), es disposava a l'interior del forn apilada, les de major diàmetre enmig i conforme s'arribava a les vores es posaven les de menor mida. Les pedres es disposaven horitzontalment, una filera de pedres vertical dividia les pedres grosses de les petites, eren els montants, que a la vegada reforçaven l'estructura. La pila de pedres acabava en forma de punxa i es tancava amb una llosa, la clau -d'una manera semblant a les barraques de vinya o de pastor-. Entremig de les pedres anaven posant feixos de llenya on les pedres que s'anaven posant des de la part superior quedaven subjectades, formaven la bastida. L'arquet era l'estructura de la part superior de la boca per aguantar el pes de la banda on es practicava aquesta obertura. A la part superior a part de la clau, tot es cobria amb grans lloses de pedra per tal que el foc no sortís per dalt i es mantingués a l'interior del forn. Després de tres dies de cremar lentament s'incrementava el foc fins al sisè dia, més o menys, quan ja no sortia fum negre perquè la pedra ja estava 'feta'. En aquest moment la part superior es tapava amb fang per concentrar el foc interior que anava recremant la pedra. Calia deixar-ho refredar durant tres dies més, moment en el que ja es podia desmuntar i recollir les pedres cremades convertides ja en òxid de calç. El procés era conduït habitualment per dues persones (forners) i requeria tenir a punt una quantitat de llenya importants en feixos o fogots. L'estructura del forn era similar a la que es feia servir per aixecar una barraca de pedra seca, però sense encaixar les pedres entre si.</p> | 08043-61 | Terme municipal de Canyelles. | 41.2857100,1.7223800 | 393014 | 4571261 | 08043 | Canyelles | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Sense ús | 2024-11-19 00:00:00 | Josep Anton Pérez | Aquesta tècnica artesanal es va deixar de practicar quan apareixen els materials moderns que substitueixen la calç (ciment, pintures...). La descripció del procés ha estat facilitada pels testimonis orals directes dels senyors Marcel Bertran i Tonet Hill. | 60 | 4.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 44331 | Construcció de les barraques de vinya/pastor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/construccio-de-les-barraques-de-vinyapastor | <p>PUJOL, J. Ma. (2002): 'Patrimoni rural en Perill'. La Fura. 17/23 Maig. Vilafranca del Penedès. pp. 11-19.</p> <p>SASTRE COLL, Jaime (1989): Las barracas menorquinas. Construcciones rurales de piedra seca. Trabajos del Museo de Menorca nº9. Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear. Mahó.</p> | XIX-XX | Ja no en queden gaires persones que sàpiguen fer aquesta tècnica | <p>Tècnica tradicional consistent en construir barraques de pedra seca (sense utilitzar cap mena de material per lligar-les). La planta acostumava a ser circular en aquestes contrades, tot i que també podia ser quadrada. El diàmetre més comú és d'entre 3 i 4 metres. Les parets tenen un gruix de 90- 120 cm i una alçada entorn als 2 metres. Sempre hi ha una porta amb un dintell (gran llosa plana). Les barraques es construïen manualment (de manera semblant als forns de calç), calçant pedres i aixecant una coberta de falsa volta. En cada cercle concèntric es van reduint progressivament les pedres respecte a les anteriors fins arribar a tancar la cúpula amb una gran llosa. Les pedres són de petita i mitjana dimensió i irregulars.</p> | 08043-62 | Terme municipal de Canyelles. | 41.2857100,1.7223800 | 393014 | 4571261 | 08043 | Canyelles | Sense accés | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Sense ús | 2024-11-19 00:00:00 | Josep Anton Pérez | 60 | 4.2 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||||
| 44627 | Café Catalunya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cafe-catalunya | XIX | Desaparegut. Ja no existeix l'establiment | En el lloc ocupat per la font, pel safareig i l'antic molí es va construir un nou edifici que va ocupar tota la finca, destinat a finalitats hostaleres, anomenat Cafè Catalunya i vinculat a la família Renau, antics cafeters de La Parra. Cap a la dècada de 1930 s'hi va instal·lar el Centre Republicà Català. L'edifici fou comprat per l'Ajuntament. El primer projecte fou destinar-lo a serveis administratius, però finalment serà la nova seu de la biblioteca municipal, tot conservant en els baixos l'espai dedicat a l'antic safareig. L'antic 'Cafè Catalunya' es va començar a enderrocar l'octubre de 2006. Durant aquestes obres, interrompudes durant molts mesos, es van trobar a la part a tocar del carrer del Pilar unes tombes medievals. | 08044-260 | Plaça Jacint Verdaguer | 41.5309900,1.6860200 | 390383 | 4598538 | 08044 | Capellades | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Juan Garcia Targa | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||||
| 74480 | Ball de Càntirs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ball-de-cantirs | AMADES, Joan (1952): Costumari Català. El curs de l'any, vol. III. Salvat Editores i Edicions 62, Barcelona, p. 389-391. | XVII-XIX | No es conserva la costum del ball, tot i que n'hi ha referència escrita en en Costumari Català de Joan Amades. | En Joan Amades relaciona aquest ball amb una sèrie de danses pròpies del mes de maig, les quals probablement recorden cultes a les divinitats de l'aigua i invoquen les pluges, tant importants en les societats preindustrials. El ballaven els fidels de la Mare de Déu de Collbàs durant l'aplec que se celebrava a aquest santuari marià per Pasqua Florida o de Resurrecció. Els ballarins duien al cap un càntir de terrissa de mida regular mig ple d'aigua per tal que el pes els permetés guardar l'equilibri. Ballaven pausadament, de manera suau i sense moviments bruscos que poguessin provocar la caiguda del càntir, però fent molts giravolts. La gràcia del ball consistia a portar-lo a bon terme sense que el càntir caigués. En acabar els nois oferien al càntir a les noies, que el trencaven als peus del seu company evitant mullar-lo, atès que s'entenia que era tan desconsiderat que l'aigua esquitxés el ballarí com que a ell li caigués el càntir durant el ball. Segons Amades: 'aquest ball sembla una resta de cerimònia relacionada amb l'aigua i potser, més concretament, amb la pluja tan valorada del maig. Creiem ben possible que el desig de la venerada aigua de maig no fos del tot derivat de les necessitats agràries i que respirés també el sentit dels valors concedits a l'aigua de maig com a portadora de salut i de remeis, no pas en l'aspecte higiènic, puix que els passats no el coneixien, sinó amb el caràcter de vehicle aglutinant d'essències remeieres de diferents ordres'. El peu del dibuix que es reprodueix (AMADES, 1950: 909) conté la següent explicació de la coreografia del ball: 'Deixats anar de mans i encarats, ballen relliscadament i de manera molt suau tres passes ençà i altres tres enllà (gràfics 1, 2 i 3 i fig. 2); en restar encarats, dóna cada u un giravolt damunt de si mateix, es prenen de les mans dretes i, marcant un pas de vaivé lleugerament balancejat, donen una volta sencera i, en trobar-se a lloc, ella fa rístol i ell un giravolt, i un i altre donen un parell de passes per trobar-se encarats amb el ballador immediat de sexe contrari i seguint com fins ara (gràfics 4, 5 i 6). Per acabar fan una cadena llisa i plana, no gens saltada i suau de moviment, per tal que no els caigui el càntir (fig. 7)'. | 08048-66 | Santuari de Collbàs | Joan Amades, en la seva obra publicada el 1952 ja es refereix al ball de càntirs en passat, i cap persona gran de Carme l'ha vist ballar, fets que permetrien remuntar la pèrdua de la tradició a un mínim de 100 anys. En alguna localitat, tot i la pèrdua social d'aquestes aquestes antigues manifestacions festives, lligades essencialment als cicles agrícoles, hom les ha recuperades com a part del seu patrimoni folklòric i popular. Malauradament, aquest no és el cas que ens ocupa. | 41.5443200,1.6084000 | 383931 | 4600120 | 08048 | Carme | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74480-foto-08048-66-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74480-foto-08048-66-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98|94 | 62 | 4.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 44866 | Fabricació d'oli de ginebra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fabricacio-doli-de-ginebra | AUFAN, R. i THIERRY, F. (1990) Histoire des produits résineux landais. Societé historique et archéologique d'Arcachon. Ed. Arcachon. BADIA PUJOL, Josep (1998) Guia de les plantes medicinals del Clot del Regatell (Vall de Mola).Tuixén. CALICÓ, Josep (1921) Apunts de la Flora medicinal de Catalunya. Ed. La Catalana. Barcelona. COSTA, Ernest (1987) Viatges amb els pastors transhumants. Per les cabaneres de la Catalunya Nord -Occidental, entre l'Éssera i el Segre. Ed. Montblanc Martin i Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona. GAUSACHS Ramon (2008) Les Herbes Remeieres. De la cultura popular al fàrmac. Una aproximació etnobotànica. Vol. II, pàgs. 62 a 66. Ed. Rafael Dalmau Edicions. Barcelona. | XVII-XIX | És un procés que ja no es fa i molts dels indrets on es feia han desaparegut pel foc. | La fabricació d'oli de ginebre o ginebró és una tècnica artesanal característica de llocs de poblament dispers, mitjançant la qual s'obtenia un oli amb propietats remeieres a partir de la destil·lació de teies de ginebró (Junipeurs communis) o càdec (Juniperus oxycedrus). L'oli de ginebra tenia diverses aplicacions tant per l'home com pel bestiar, especialment indicades per les necessitats de comunitats agropecuàries i era d'elaboració per l'autoconsum que practicaven la majoria de cases pairals de la contrada. Entre les moltes propietats per les quals s'aplicava destaca la d'antisèptic, per curar les peülles, la sarna i la ronya del bestiar, per les revinclades, per facilitar l'expulsió de la placenta dels animals. Barrejat amb oli d'ametlles, s'utilitza pel mal d'orella, i afegit a l'oli de sàlvia i el de xiprer, serveix per fer massatges contra la cel·lulitis. Tot i l'existència de pedres transportables que permetien fer l'oli en qualsevol lloc, el més usual és que s'aprofitessin les lloses de pedra properes a les cases o als camps o en deveses de ginebres. Un cop escollit el lloc, es grava amb la piqueta una canal en forma de cercle del qual en surt un regueró en forma de Y que baixa aprofitant el pendent natural de la roca fins a un petit esglaó que pot ser natural o treballat, on es col·loca un recipient que recull l'oli resultant de la destil·lació. A continuació es prepara el forn, que recorda els principis bàsics d'una carbonera. S'agafen soques i arrels de ginebra, s'estellen i es deixen assecar. Un cop seques, es col·loquen en un bidó de llauna o metall de 30 a 60 litres de capacitat, tot i que també poden ser més grans en funció de la quantitat que es vol extreure. Les teies es disposen en sentit vertical, ben apretades al damunt de les quals es posa un tros de filat metàl·lic i es gira el bidó de cap per avall. La canal o regueró longitudinal que sobresurt fins al recollidor es recobreix amb teules i es segellen amb fang per evitar les impureses i que el foc pugui encendre l'oli. També es segella el bidó amb la roca. Finalment es cobreix amb troncs d'alzina, roure o pi i es crema i es manté la combustió de dotze a quaranta-vuit hores. Un cop el foc consumit es deixa refredar a poc a poc per tal de no trencar el procés de refredament de l'oli. | 08049-219 | Casserres | L'oli de ginebra era un producte derivat del bosc que es va fer fins fa aproximadament 35 anys. La seva fabricació era familiar. A Bernades, es coneixen dos llocs on es feia, un darrera la casa i l'altra prop dels boïgots del Soler (foto). Al Soler de Sant Pau hi tenen una pica (foto). Jaume Bernades està pendent de l'edició d'un DVD on ell mateix ha dut a terme l'experiència de l'elaboració de l'oli seguint una llarga tradició oral. Costa (1987) deixa constància dels recipients que utilitzen els pastors per a transportar l'oli de ginebró o l' ungüent de serp i vidriol: 'Les banyes constituïen i constitueixen encara per alguns pastors, un recipient difícil de trencar-se, ideal per a dur l'oli, sigui de cuinar (...) remeier (oli ginebra, oli xinebro...); en alguns llocs només la feien servir per a aquest darrer, per la qual cosa l'anomenaven, simplement, la banya. (...) Els taps es construïen d'una fusta forta, com el ginebre (Llessui). També es feien de boix pi que portés tea, etc '. | 42.0415700,1.8391700 | 403925 | 4655044 | 08049 | Casserres | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44866-foto-08049-219-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44866-foto-08049-219-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44866-foto-08049-219-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | En el municipi de Casserres hi havia diverses roques gravades on s'havia fet aquest oli però la virulència dels incendis de l'any 1994 va comportar que després del refredament de la roca, hi hagués un procés d'erosió amb un gran poder destructiu fent que a molts indrets el rebaix fos de més de quinze centímetres, perdent-se gairebé la totalitat d'aquests forns. | 98|94 | 60 | 4.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 45019 | Castell d'Estela | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-destela | -VVAA. (1985): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. | X | Es coneixen restes conservades. | Actualment encara no es coneix l'ubicació exacta del Castell d'Estela, en les informacions publicades (VVAA:1985:45) s'esmenta la possibilitat que el seu emplaçament sigui entorn al Cim d'Estela, lògicament per la coincidència del nom, tanmateix de moment es desconeix. | 08050-78 | Entre Espinalbet i Castellar del Riu | També són molt minses les referències documentals al Castell d'Estela. La primera referència documental és de forma indirecta, i es tracta d'un document de l'antic fons de l'arxiu de Santa Maria de Serrateix i datat el 983. Al segle XI es torna a fer referència al castell arran d'una discussió per la donació d'unes terres. La informació publicada referent a aquestes notícies documentals és la següent: 'l'any 983, en el qual el comte Oliba Cabreta de Cerdanya que, per la traïció que li havia fet Bonfill, fill d'Ató i de Riquilda, en el castell d'Estela, li havia pervingut al seu benefici i potestat, l'honor del Pujol, situat sobre el castell de Montmajor i que tenien Ató i Riquilda pel comte. Oliba Cabreta, però, els tornà l'alou esmentat a canvi que Ató i Riquilda el donessin al monestir de Serrateix. Més tard trobant-se el comte a Santa Maria de Serrateix juntament amb el bisbe Sal·la d'Urgell, i els seus fills Berenguer i Oliba (el futur bisbe de Vic i abat de Ripoll i Cuixà), a instàncies d'Ató i de Riquilda, signà les cartes de donació de l'alou el Pujol al monestir de Santa Maria. Al cap d'uns quaranta anys aquesta donació fou motiu d'un plet que es jutjà a Berga l'any 1020. En les actes d'aquest judici consta que la donació al monestir de Serrateix havia estat feta per Riquilda i els seus fills Miró, Guiscafred i Tedlen, i que era a conseqüència de la traïció que Bonfill, fill de Riquilda havia fet al comte Oliba Cabreta.' El text reproduït és de M. Dolors Santandreu i Soler i Jordi Vigué i Viñas, publicat al volum de la Catalunya Romànica dedicat al Berguedà (VVAA:1985:Vol.XII: 45) | 42.1215900,1.7870600 | 399738 | 4663988 | 08050 | Castellar del Riu | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Les coordenades indiquen la situació del Cim d'Estela, però la ubicació exacta del castell no es coneix. | 1754 | 1.4 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 45048 | Llegenda Creu del Cabrer | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-creu-del-cabrer | -SANJUAN, A. (2010): Patrimoni històric de Castellar del Riu. La Patumaire Edicions, Berga. -ISERN, T. I ALTRES (2006): 'La 'Fundició Isern SL' de Berga'. L'Erol, núm. 91, pp. 51-53. Àmbit de Recerques del Berguedà, Berga. | La llegenda popular sobre l'origen de la creu dels Rasos mostra diferents versions o variants, totes elles però tenen un fil argumental similar. Segons la versió de la llegenda recollida per Sanjuan (SANJUAN:2010:36), s'explica que cap a finals del segle XIX, estant un pastor a la zona dels Rasos de Peguera va esdevenir-li un torb de neu, va prometre que 'si arribo a terme del camí, col·locaré un Sant Crist'. La llegenda narrada per Isern (ISERN: 2006:52-53) diu que 'aquell primer Santcrist es va col·locar gràcies a una promesa de dos berguedans; s'explica que dos homes de Berga els va atrapar una tempesta als Rasos, es van refugiar sota un pi, però s'adonaren qeu encara era pitjor, i en veure que les seves vides perillaven van prometre que si sortien d'aquella farien construir un Santcrist alçat a una creu. I així ho van fer.' | 08050-107 | A la zona de Castellar del Riu. | 42.1416700,1.7645000 | 397905 | 4666245 | 08050 | Castellar del Riu | Sense accés | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 61 | 4.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||||||
| 45067 | Llegenda del Pi de les Tres Branques i el rei Jaume I el Conqueridor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-pi-de-les-tres-branques-i-el-rei-jaume-i-el-conqueridor | -AMADES: Les millors llegendes populars. Barcelona. -FELIPÓ, R. (2003): Mossèn Cinto i el Pi de les Tres Branques. Edicions El Mèdol, Tarragona. Www.castellardelriu.cat | Hi ha una llegenda popular que vincula el Pi de les Tres Branques amb el rei Jaume I. Segons el recull que en fa Joan Amades, trobant-se el rei de pas a la zona de Campllong: ' Va passar una nit de les nits sota el Pi de les Tres Branques, i va tenir un somni: que fore rei de tres regnes' (AMADES:1978; FELIPÓ:2003:97) | 08050-126 | A la zona de Castellar del Riu | 42.1157400,1.8121600 | 401804 | 4663310 | 08050 | Castellar del Riu | Sense accés | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Arran d'aquesta llegenda, en la trobada anual al Pi de les Tres Branques, i durant els darrers anys s'han vingut realitzant alguns actes simbolitzant la llegenda. Especialment, l'any 2008 en motiu de la commemoració dels 800 anys del naixement del rei Jaume I el conqueridor. | 61 | 4.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||||
| 45281 | Serrat dels Morts | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serrat-dels-morts | XIX | Desconegut. Mai s'ha fet cap intervenció. | Ens han informat oralment que dins els boscos de la finca del Mas Enric, actualment tancats, s'havien trobat superficialment ossos humans, vestimenta i objectes atribuïts a soldats francesos de la Guerra de la Independència (1808-1814) o del Francès. | 08053-184 | Mas Enric de Sant Cristòfol | No s'ha fet mai cap intervenció i els mateixos que van fer les troballes, no en van donar importància. Es troba en propietat privada i no s'hi pot accedir. | 41.6431600,1.8241300 | 402074 | 4610826 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Sense accés | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45281-foto-08053-184-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45281-foto-08053-184-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 45294 | Forn de pa artesanal Margarida, antic cal Guixa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-pa-artesanal-margarida-antic-cal-guixa | BELMONTE, Josep (2017) Parlem del Forn de Pa Artesà Margarida (antic forn de Cal Guixa) de la Bauma; dins El Brogit. Periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, 419, febrer del 2017, p. 21. LLUCH, Sònia (2011). Delicatessens made in Castellbell: un recorregut pel poble a la recerca dels millors aliments de fabricació pròpia i artesanal; dins El Brogit. Periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 361, novembre de 2011, pp. 13-17. NO CONSTA (2016). La Generalitat guardona el Forn de Pa Artesà Margarida per la seva longevitat; dins El Brogit. Periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, 412, juny del 2016, p. 4. VALLS I PUEYO, Joan (2008). Un forn i una església, dues entitats baumenques centenàries; dins El Brogit. Periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, 325, juliol del 2008. VILA de COLELL, Margarida. (1982). La fabricació del pa en el nostre poble. Dins El Brogit. Periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar. Novembre 1982, 32, pp. 10 i 11 | XIX | L'elaboració del pa artesà es fa amb massa mare a l'obrador propi, al mateix forn. La Margarida Vila diu que utilitzen 'matèries primeres de molt bona qualitat, un bon amassat, un llarg repòs, un bon fornejat i les mans i el saber fer d'un bon flequer artesà'. El forn té un sistema mixt que fa que pugui funcionar amb gas o amb llenya; tot i que majoritàriament es fa amb gas; perquè el que realment fa bo el pa és la solera del forn. Es prepara la massa amb aigua, farina, llevat premsat , sal, additiu i massa mare, que també s'anomena 'cutxaró'. La massa mare es fa d'un dia per l'altre i es conserva a la nevera, perquè s'ha d'anar fent. No està al punt fins que es diu en argot de forner que està 'podrida'. Quan està a punt es posa al taulell i es barreja a màquina que treu trossos de pasta amb el pes estipulat. Aleshores i mitjançant una cinta sense fi, la pasta cau a la bolejadora, que és la màquina que permet donar-li una forma arrodonida. Tot seguit passa a l'armari reposador o de fermentació, que en aquest cas és de fusta, compost per uns cangilons on la massa perd una mica de força. Aquest armari té una capacitat de 425 peces. Aquesta operació es diu «funy». Quan tot està preparat només s'ha de fornar i treure'l per posar-lo a vendre a la botiga. S'hi pot trobar tot tipus de pa artesà: de xia, multi-llavors, integral, pagès, rústic, llonguets, xapates, pa de coca, panets de viena i alguns encàrrecs especials que els demanen els mateixos clients. A la Margarida l'acompanyen el seu nebot Josep Mª Soler Vila, com a forner, i la seva neboda Montserrat Soler Vilar a la botiga, que són germans i la sisena generació familiar que sembla portaran el negoci quan la Margarida es retiri, mantenint així una tradició a Castellebell i el Vilar més que centenària. | 08053-197 | C. de la Bauma, 38 | La Margarida Vila i Marcet, a la publicitat del seu establiment, diu que aquest forn fou inaugurat l'any 1865. Sabem que el senyor Agustí Prat i Fabrés, el que considerem el primer forner de la Bauma, començà a contribuir l'any 1870 pel seu negoci i que el 26 de novembre de 1872 comprà un terreny per edificar-hi casa. Aquest Agustí Prat, oriünd de Riells, era casat amb Maria Urpina, de Sabadell, i foren pares de Margarida Prat i Urpina, la qual es va casar amb Agustí Nogués i Oller. Aquest era fill del senyor Ramon Nogués i Salvans, que va comprar, el 28 d'agost de 1878, algunes de les finques de la partida de Merà, l'actual Bauma, i la resta de la finca l'any 1880. D'Agustí Nogués i Margarida Prat nasqueren Elvira (1894), Rosa (1897) i Ramon Nogués i Prat (1900). Aquest i el seu pare Agustí, foren morts a la Bauma el 8 de setembre de 1936. La seva germana, Elvira Nogués i Prat, s'havia casat el 8 de setembre de 1915 amb Joaquim Marcet i Canudas. Elvira i Joaquim foren pares de Josepa Marcet i Nogués, nascuda l'any 1916, la qual es va casar amb Joan Vila. Del darrer matrimoni esmentat són filles l'Elvira i la Margarida Vila i Marcet, l'actual fornera de la Bauma. | 41.6220700,1.8664600 | 405569 | 4608437 | 1865 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Sense accés | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45294-foto-08053-197-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45294-foto-08053-197-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | El 27 de juny del 2005, els consellers de la Generalitat de Catalunya Josep Bargalló i Josep Huguet van fer entrega a la Llotja de Barcelona dels premis que s'atorguen als Establiments Centenaris de Catalunya. Entre d'altres, fou guardonat el Forn de Pa Margarida, l'antic forn de cal Guixa, de Castellbell i el Vilar.El president de la Generalitat, Carles Puigdemont, va entregar el dia 24 de maig de 2016, els Premis Nacionals a la Iniciativa Comercial i als Establiments Comercials Centenaris, entre els quals s'hi troba el Forn de Pa Artesà Margarida. És un forn amb cinc generacions dedicades a l'elaboració del pa al llarg de 152 anys a la Bauma de Castellbell i el Vilar. | 98 | 60 | 4.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45362 | Àpat de Tots Sants | https://patrimonicultural.diba.cat/element/apat-de-tots-sants | AA.VV (1980). La castanyada; dins El Brogit. Periòdic informatiu de Castellbell i el Vilar, 10, novembre de 1980, pp. 6. | XVIII-XIX | Ja no es fa. | Diferents testimonis de Castellbell recordaven un ritual molt estès a Catalunya però perdut des de fa molts anys. Mario Segura recorda 'Antiguamente la gente tenía como costumbre dedicar un día al año a sus familiares difuntos. Las familias se reunían y hacían una comida en recuerdo de sus muertos en la que dejaban un sitio vacío para ellos'. El Jordi Farras diu que per Tots Sants les families es reunien al migdia per dinar 'i en els difunts sels posaven plats i coberts com si encara fossin vius'. I, finalment, la Rocío Garzón diu que abans per la castanyada 'la gent feia uns grans sopars i menjaven castanyes i si tenien algun familiar mort posaven un plat i els coberts.'. Tots aquests testimonis estan publicats a la revista local El Brogit (1980) | 08053-265 | Castellbell i el Vilar | 41.6332200,1.8675800 | 405678 | 4609674 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Sense accés | Regular | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 98 | 63 | 4.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 45365 | El Salpàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-salpas-0 | MASATS, Joan (1982). El Salpàs passa a la història; dins El Brogit. Periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar. Abril 1982, 27, pp. 10. http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0140847.xml | XVIII-XX | Tradició perduda. | El salpàs és una tradició cristiana que consistia en el costum de beneir amb aigua i sal les cases durant el temps pasqual, que té el seu origen en la benedicció de les llars jueves en ocasió de la Pasqua. En arribar a les cases de pagès, al capellà i als seus acompanyats se'ls oferia un àpat i un donatiu. Després que el capellà beneís la sal i l'aigua, se'n feia una barreja, com una pasta que es posava en un plat i amb una cullera es donava el volt de la casa llençant aquesta barreja als llindars de les portes, als estables i corts i a les cisternes. Els escolans repartien fulles de palma de les portades a la processó del dia de Rams i la gent en confeccionaven unes creus que clavaven a les portes i portalons de les cases perquè els deslliuressin de tot mal, sobretot dels temuts llamps. A la parròquia del Vilar, se seguia el següent itinerari: Diumenge de Rams, es sortia de la parròquia fins a can Gairin, seguint la via del Cremallera fins a ca l'Agut, l'Astarròs, el Pigat, el Gall, on solien oferir llonganissa i pa; a Viladoms, 'casilla' del Gall al Gall de Dalt, cal Guixa, l'antiga casa de 'La Bauma', carreró de l'Estació, can Badia i ja arribaven fosc a la parròquia. Dilluns Sant: Viladoms de Dalt, el Grau, on acostumaven a oferir rodanxes de taronja amanides amb sucre i vi bo, la Riereta, les Casetes i a dinar. A la tarda anaven al Vilar, des del Puig a ca l'Esquerrà i el Baix Vilar que aleshores només comprenia des de cal Tinet a cal Baumé i totes les cases del vessant fins a cal Teuler i can Xiviró. El Dimarts Sant: s'iniciava el salpàs al barri del Burés (que aleshores formava part de la parròquia del Vilar) i el barri del Borràs, i a la tarda es feia a la Bauma i les Galeries. Les famílies, agrupades de cinc en cinc o sis, feien 'una taula' que consistia en que cada veí havia de posar un plat de sal i un gerro d'aigua, clavada al piló de la sal i una candela i al costat un ou o deu cèntims d'aram que recollien els escolans i deixaven a canvi la fulla de palma. Tot el que es recollia es guardava fins el dissabte de Glòria, i el rector ho repartia entre els escolans. Els solien tocar una parell de dotzenes d'ous i dues pessetes o deu rals depenent de l'any. El dilluns de Pasqua, els capellans i els escolans de Castellbell, el Vilar, Rellinars i Vacarisses feien un dinar amb el que havien arreplegat al lloc conegut com collet dels Capellans. | 08053-268 | Castellbell i el Vilar | Costum cristià de beneir amb aigua i sal les cases durant el temps pasqual. Regulat per l'antic ritual romà, té com a origen la benedicció de les llars jueves en ocasió de la pasqua. Als Països Catalans, en les poblacions petites, sobretot pageses, el salpàs anava acompanyat de tot un costumari sobre els verals de masos, llocs on menjava el capellà i acompanyants, i donatius, normalment una o més dotzenes d'ous, segons la categoria de les cases. Era costum també de donar a menjar la sal sobrant al bestiar i l'aigua beneita a la mainada; hom creia que així restaven protegits contra malures o malalties. El sacerdot o els escolans repartien fulles de palma beneïdes, amb les quals la gent feia creus, que es clavaven a les portes i finestres com a signe de protecció, sobretot contra els llamps. A les poblacions hom cridava a una benedicció general, el dilluns sant, i amb la sal que portava la gent era feta l'aspersió pels portals de les cases. | 41.6418200,1.8613500 | 405172 | 4610635 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Sense accés | Dolent | Inexistent | Modern | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Tot i que a Castellbell i el Vilar s'ha deixat de practicar aquest ritual, encara es poden observar les conseqüències a les pedres de les llindes i brancals de portes. L'erosió és causada per la sal que contenia l'aigua beneïda amb la qual es beneïa la masia. | 94 | 63 | 4.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 45676 | Xocolata Enric Rovira | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xocolata-enric-rovira | COL·LECTIU EL BROGIT (2005).Enric Rovira ens ofereix un viatge a l'origen; dins El Brogit, 294, octubre de 2005, pp. 8-9. J.M.Ll [Joan Masats Llover] (1993).Enric Rovira, xocolater, obre un obrador a Castellbell i el Vilar; dins El Brogit, 162, desembre de 1993, pp. 3. LLUCH, Sònia (2011). Delicatessens made in Castellbell: un recorregut pel poble a la recerca dels millors aliments de fabricació pròpia i artesanal; dins El Brogit. Periòdic informatiu de Castellbell i El Vilar, 361, novembre de 2011, pp. 13-17. | XX | La botiga i l'obrador de cal Forrellat sempre fan olor de xocolata. La xocolata de l'Enric Rovira, un artista que ha fet de la xocolata el seu talismà. El segell Enric Rovira és la innovació a partir de la tradició i la qualitat de les matèries primeres. Des dels seus inicis, el catàleg de productes ha mostrat un assortiment molt viu i camaleònic capaç d'evolucionar amb el temps, amb apostes molt arriscades que avui formen part de la història contemporània de la xocolata així com d'altres productes molt emblemàtics i populars que avui són icones de l'empresa. Productes com la Rajola de Barcelona, les Bomboles, el Planetarium, el Making of Chocolate, l'Imagine, la Vuelta al Mundo en xocolata o els 'desapareguts' Capicúa, Rosa Virtual i els Turrons Àcid, Amarg, Dolç i Salat són alguns dels més reconeguts. A part dels productes de catàleg, Enric Rovira elabora una gran varietat d'articles personalitzats per hotels, empreses i esdeveniments tant en el disseny com en els sabors i conceptes. I també peces de xocolata de grans dimensions, de fins a 6 metres i 400kg, que al llarg d'aquests anys s'han fabricat per institucions i empreses com el Gran Teatre del Liceu de Barcelona o la Agència Espacial Europea, particulars i restaurants com el Bulli de Ferrán Adrià. A tot això s'hi ha d'afegir els productes de Pasqua, que sens dubte, caracteritzen l'estil de l'empresa i el seu autor. Ous de mil formats i colors que han estat exposats a diferents països i han rebut premis i reconeixements. | 08053-579 | C. de Sant Jeroni, 17 | L'any 1993, els cosins Francesc Forrellat i Enric Rovira decideixen unir esforços per establir un obrador dedicat a l'elaboració de productes selectes de xocolata a Castellbell. S'estableixen a les antigues naus de cal Forrellat que havia aixoplugat les destil·leries 'San Geronimo'. L'Enric treballava a la pastisseria dels seus pares, la coneguda Pastisseria Rovira del carrer Gelabert de Barcelona, involucrat totalment en el negoci familiar quan va sentir la necessitat de crear el seu propi projecte. Aviat van començar les obres, l'adquisició de la maquinària d'última generació i el que era més important, la creació dels productes, el desenvolupament de les receptes i la creació de la imatge corporativa de l'empresa i el packaging. Així, el setembre de 1993, tot estava a punt i en el nou obrador de cal Forrellat la xocolata es fonia per primera vegada per donar forma a un projecte iniciat amb la il·lusió de canviar el món de la xocolata, | 41.6286700,1.8645300 | 405418 | 4609172 | 1993 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Sense accés | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45676-foto-08053-579-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08053/45676-foto-08053-579-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Ha participat en fires com Alimentària i en exposicions al Palau Robert dins el cicle 'La cuina dels genis del foc' (2004). També a la reinauguració del Liceu de Barcelona amb un pastís on es reproduïa la façana del mateix Liceu.La darrera foto ha estat cedida per l'empresa i és obra de Marc Vergés. | 98 | 60 | 4.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45685 | Curació de nens trencats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/curacio-de-nens-trencats | J.M.Ll [Joan Masats Llover] (1993). Els sortilegis de la nit de Sant Joan; dins El Brogit, 157, juliol - agost de 1993, pp. 18 i 19. Montlló, Jordi (2013). Curació dels nens trencats; dins Mapa de patrimoni cultural i natural de Sant Llorenç d'Hortons. Diputació de Barcelona. | XIX | Ja no es practica | Joan Massats (1993) recorda que un dia, quan era un crio, passejant per l'obaga del Puig amb el seu pare, aquest li explicava davant d'un roure esberlat i embolicat amb roba d'infant, que allí hi havien curat un infant espatllat en una nit de Sant Joan. Diu: 'era creença força estesa en aquell temps, que curava la trencadura el passar l'infant entre el tronc d'un roure esberlat'. S'ha documentat en diversos pobles i diverents rituals amb la mateixa finalitat, però era important que fos la màgica nit de Sant Joan. Joan Massats continua explicant que podien assirtir-hi els padrins de bateig. El padrí o el pare havia de fer un tall a la soca d'un roure, prou gran perquè hi passés l'infant. Mentre tocaven la mitjanit es feia passar tres vegades pel mig de l'arbre esberlat mentre es deia 'Trencat us el dono, curat us el torno'. Si l'afectat és un nen, l'ha de donar primer la padrina al padrí i el padrí l'ha de tornar a la padrina sempre dient en donar-lo la primera forma i en pendre'l la segona. Si és nena, ha de ser el padrí qui l'ha de donar primer a la padrina. També explica que els padrins es podien intercanviar els papers amb dos homes anomenats Pere i Joan, però que s'havien d'intercanviar el nom entre ells. En donar-se l'infant l'un a l'altre havien de dir: 'Trencat us el dono Pere; curat us el torno Joan'. | 08053-588 | Castellbell i el Vilar | Curiosament Pere Frontera, més conegut com Pere del Gall, fou un curandero de reconegut prestigi a Castellbell i el Vilar, sobretot per curar els nens trencats. Pere Frontera i Ribera (1835 - 1911), era pagès i curandero. Els seus pares eren Josep Frontera, jornaler; i Maria Ribera. Passà la seva joventut com a mosso de pagès; però assolí la fama com a medicinaire, sobretot per una manera especial de curar ossos trencats, així com diverses malalties. La gent l'anomenava el curandero del Vilar. Aprèn a llegir i escriure de gran. Viatja a Roma per demanar una dispesa per poder-se casar amb la seva cunyada, ja que quedà vídua del germa. Entre 1856 i 1859 treballa en la construcció del ferrocarril de Barcelona a Saragossa | 41.6312400,1.8739700 | 406208 | 4609447 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Sense accés | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | Continua explicant variants d'aquesta cerimònia que reproduim pel seu valor etnogràfic, però que no podem vincular directament amb Castellbell i el Vilar. Dubtem que siguin explicacions complementàries del pare; més aviat pensem que és informació aportada per complementar l'article.Una de les variants fa referència amb els protagonistes que ha de ser un Joan i una Maria. Cal procurar que el tronc estigui disposat de manera que el tall estigui orientat de llevant a ponent; i en començar la cerimònia el primer traspàs ha de ser del costat de llevant al costat de ponent de l'arbre.Explica els casos que a l'arbre no se li fa res més i en d'altres es deixa la roba de l'infant lligada a l'arbre. El tall és faixat amb la roba i benes de l'infant; com l'arbre que el mateix Massats va veure de petit. De vegades es tapa la ferida amb argila. Normalment s'encomana el destí de l'arbre a la del pacient. Si l'arbre no es moria el nen/nena es curava, com és el cas de Sant Llorenç d'Hortons (Montlló, 2013); però Massats ho explica al revés (?). | 63 | 4.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 45686 | Destil·leries San Gerónimo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/destilleries-san-geronimo | SOLÀ i FAINÉ, H. (1993). Indústries artesanes desaparegudes: 'Destilerias San Gerónimo'; dins El Brogit, 151, gener de 1993, pp. 8 - 10. | XX | Desparegudes | Producció d'anís i altres destil·lats a cal Forrellat durant la primera meitat del segle XX. El producte més conegut era l'anís San Gerónimo, en homenatge a un dels cims més emblemàtics de Catalunya, la muntanya de Montserrat que es pot admirar des de qualsevol indret del municipi. Però també feien el Licor Montserrat, el Brandy DSG, el Rhum Manigua i el Rhum Monte Cristi. Però també l'absenta, el kümel, el curaçao, la crema de rosa, de taronja, la penedictina o l'orxata. Algunes de les herbes emprades eren l'anís estrella, el fonoll, la matafaluga, el llorer, el lliri de Florència o d'Olor, la nou moscada o el càlam, entre d'altres. En les proporcions adequades, les herbes s'introduïen en un estri especialment fabricat dins de la caldera de l'alambí, on s'hi afegia una barreja d'aigua i alcohol vínic, que pel sistema d'evaporació s'impregnava del gust i aroma del licor que es volia obtenir. Després d'aquest laboriós procés, s'afegia una certa quantitat de xarop per donar-li la dolçor corresponent i deixar-ho reposar. | 08053-589 | Cal Forrellat (C. de Sat Jeroni, 17) | Les Destilerias San Gerónimo, es funden a finals del segle XIX per Francesc Forrellat i Grané, nascut el 13 de febrer de 1874. En un expedient datat del 13 de febrer de 1903, hi consta la concessió de la marca San Gerónimo Montserrat. Inicialment la primera destil·leria estarà ubicada d'una manera més rudimentària a ca la Sofia, al barri de la Bauma. Ben aviat es construeixen dues naus a al carrer Sant Geroni, núm. 17. En una de les naus s'extreia l'esperit de vi de la brisa del raïm i l'altra servia per a la destil·lació de licors. L'habitatge de la família es construeix l'any 1916, entremig dels dos edificis fabrils. La seva desaparició és deguda a la prohibició de la venda de licors a dojo en garrafa. Posar-se al dia, construint plantes d'envasament de vidre només feia que encarir el producte i totes les petites empreses que s'hi dedicaven, van haver de tancar. L'ampolla d'anís tenia una forma força original, de la qual no se'n sap si correspon a una idea del fabricant. Una ampolla cilíndrica amb la part superior arrodonida, que recorda la torre d'un campanar rus. L'etiqueta de l'ampolla d'anís tenia el dibuix de l'ermita al cim més alt de Montserrat i una viatgera muntant les famoses mules que hi accedien. La darrera de les etiquetes dissenyades va ser per una ampolla de brandi DSG. M. Forrelllat Sánchez, va ser creada per Josep Vilaseca i Atset, veí en aquells anys de Castellbell i el Vilar i Director General de l'Acadèmia Joviat de Manresa. Els llibres de comptabilitat mostren que els anys més importants de l'activitat són els compresos entre els vint i els cinquanta del segle XX, excloent els anys 1933 a 1939 degut a la Guerra Civil. L'anís i d'altres licors eren coneguts arreu de Catalunya però també a la provincia d'Osca tot i que s'havien fet algunes exportacions fora del país. Els descendents conserven la documentació i estris com alambins, calderes, mesures, perols, embuts, termòmetres, garrafes, pesa mostos, bótes i etiquetes. L'any 1993, conservant l'edifici, l'Enric Rovira i el seu cosí segon, Francesc Forrellat, creen Enric Rovira, s.l, una empresa de productes de xocolata d'alta qualitat. | 41.6285700,1.8645500 | 405419 | 4609161 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Sense accés | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | L'any 1908 van rebre el diploma i la medalla d'or a París i Roma. | 60 | 4.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||
| 45687 | Remeis populars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/remeis-populars | VALLS i PUEYO, Joan (1986). Algunes dades sobre medicina popular; dins El Brogit, 75-76, juliol - agost de 1986, pp.24. VALLS i PUEYO, Joan (2004). Les llibretes del mas Puig del Vilar. Dietaris de pagès a Castellbell i el Vilar (segles XIX-XX), A Temes històrics, vol. II. Ajuntament de Castellbell i el Vilar. | XIX | Joan Valls (1986) recull oralment de veïns de Castellbell alguns remeis casolans i en publica alguns exemples. Diu que per guarir una cama trencada calia ficar un cap de be al brou i 'm'anaven fent banys a la cama, perquè es reforcés bé' li comenta l'informant. Un altre informant diu que per guarir els cucs, es penjaven tres o quatre grans d'all pelats al coll, com si fossin un collaret. Per fer desaparèixer les berrugues, un home del Baix Vilar explica que ' es diu el nom del que les té; es busquen unes fulles d'alzina, que són les que van millor, o bé lliris de ginebre; tot seguit es fa un clot al terra on es fica cada fulla, mentre es resa un parenostre a la santa Trinitat, i es diu «que les berrugues se li curin ben aviat». I afegeix que això s'ha de fer amb Fe. Malauradament no n'explica més tot i haver-los recollit. A les llibretes del Puig, també estudiades per Joan Valls (2004) també s'hi troben remeis populars diversos: 'Rameÿ per un aristo que no sigui rabentat: se agafa un ou de gallina sofurada, de la un cap de lo dit ÿ pasi, ÿ sen trau la clara, ÿ si queda lo robell, ÿ dit ou se ompla de sal bastan fina, ÿ si fica lo dit del mal fins ana fen clot asta a rebentar lo robeÿ, ÿ dexau tot ben embolicat; ÿ si fos molt fort, fero fins a 3 begadas cada 10 horas'. També hi trobem un remei per als dits clibellats: 'Fe bullí caselada que sigui ben bollida, y despues pendra tallets de canselada, ÿ posan un tallet a cada tall, ÿ ben lligat ÿ enbolicat, ÿ corats'. Finalment un altre per una ferida de bala o altra ferida: ', pendra una coÿarada de mel, ÿ altra coÿarada de tramantina, ÿ robell de ou ÿ llart dols, 4 cosas, ben ramanat'. | 08053-590 | Castellbell i el Vilar | Les llibretes del Puig, són llibretes escrites a mà, a modus de dietari de pagès. Les va començar l'hereu del mas Puig, Joan Puig i Camprubí, l'any 1838 i la va continuar el seu fill Josep Puig i Casajuana, amb alguna anotació residual dels successors. Arriben fins l'any 1909. A la llibreta número 1 es justifica i explica els continguts que hi haurà i comença d'aquesta manera: 'Llibreta que se trobaran Noticias del terma de Santa Maria del Vilar y Castellbell des del añ 1838 en aban. Seguin per numerosos tota la llibreta y es per cosas de Justisia y del que pasa al terma, y la só comensada Jo Juan Puig a la edat de 27 añs per exsarsitar alguns asuntos del que anem pasan y mantenir la poca lletra que un sap que es molt combenien per aquesta vida y la altra que la prengui en bon fi axis sia'. La segona llibreta comença d'aquesta manera: 'Llibreta dels comtes de Casa Puig que si trobará asentats tots los negosis enteresan á la Casa sia de collitas sia de cobransas sia de pagamens ÿ de demes cosas ÿ sensos ÿ sensals sin fan; llibreta comensada als 25 de Noembre de 1838 ÿ la so comensada Jo Juan Puig Pages del vilar á la edat de 27 anys, ÿ tanbé si trobaran alguns comtes de abans de aquest tems notat'. Un exemple del tipus de notes que s'hi poden trobar és el següent text: 'Lo dia 6 de Jane de 1838 sea fet lo tracte de una biña que ha pres lo Yÿsidro Vila ab terra de Ffrancisco Puig, satuada mes aball de las Casetas, deban de una biña que se nomena biña del Roy, en terra de Juseph Enbros, tarmanagan en so del Castell de Castellvell; lo consert de dita biña es 30 lliures de entrada pegan tot sagit, ÿ pega al cort las pars á lauro, sens poderi fer ningun frau ÿ que no en pugin tuca cap sarmen sino que se an de consumi a dita biña, ÿ conduirla á son tems, ÿ dit tros de terra sea pres per planta ha rebasa morta ÿ que no se pugi benrra ni empeña a ningu que no agradi al amo de la terra, la entrada de la biña ja ques pegada ha son tems, lo firmo Jo Juan Puig del Vila'. | 41.6331200,1.8631100 | 405306 | 4609667 | 08053 | Castellbell i el Vilar | Sense accés | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Montlló i Laura Bosch | 60 | 4.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||||||
| 45853 | Columbari de ca n'Ametller | https://patrimonicultural.diba.cat/element/columbari-de-ca-nametller | <p>GORINA GABARRÓ, P . (1956) Tarrasa a VIII Reunión de la Comisaría Provincial de Excavaciones Arqueológicas de Barcelona . Madrid .Ministerio de Educación Nacional . ESTRADA, J. (1969) Vías i poblamiento romanos en el territorio del área metropolitana de Barcelona . Barcelona .Comisión provincial de urbanismo de Barcelona.</p> | I-IV | L'erosió i les dificultats d'accés impedeixen un correcte manteniment. | <p>Cova artificial d'enterrament i incineració col·lectiva. Es tracta d'una petita cavitat artificial, tallada en l'argila del marge del torrent de Salzes. Degut a la dificultat d'accés, donat que es troba a una alçada de 15 metres aproximadament en el mateix tall vertical del torrent, hi ha molt poca documentació. No hi ha constància de l'aparició de restes materials en la zona. És per això i per la dificultat d'arribar-hi, que hi ha dubtes sobre el caràcter del jaciment. Cal assenyalar, també, que l'existència del proper columbari de Can Nicolau, just a l'altra banda del torrent, evidencia la possibilitat que es tracti d'una zona funerària, per la qual cosa podria considerar-se un sol jaciment. CC.AA.</p> | 08054-88 | Terme de Castellbisbal. Can Nicolau de Dalt. (08755 Castellbisbal) | <p>Malgrat que mai ha estat estudiat, diversos autors donen notícia de l'existència d'aquest columbari: P. Gorina (1956), S. Cardús (1964) i J. Estrada (1969).</p> | 41.5041100,1.9602900 | 413228 | 4595242 | 08054 | Castellbisbal | Sense accés | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45853-foto-08054-88-1.jpg | Legal | Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Es troba inclòs al POUM dins el catàleg de béns a protegir amb el núm D.02 | 83 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 45854 | Columbari de can Nicolau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/columbari-de-can-nicolau | <p>GORINA GABARRÓ, P . (1956) 'Tarrasa' a VIII Reunión de la Comisaría Provincial de Excavaciones Arqueológicas de Barcelona . Madrid .Ministerio de Educación Nacional . ESTRADA, J. (1969) Vías i poblamiento romanos en el territorio del área metropolitana de Barcelona . Barcelona .Comisión provincial de urbanismo de Barcelona.</p> | I-IV | L'erosió i les dificultats d'accés impedeixen un correcte manteniment. | <p>Cova artificial d'enterrament i icineracio col·lecitva. Es tracta d'una cavitat artificial tallada a l'argila del marge del torrent de Salzes. Degut a la dificultat d'accés, donat que es troba a una alçada de 15 metres aproximadament, en el mateix tall del torrent, hi ha molt poca documentació. No hi ha constància de l'aparició de restes materials a prop del columbari. És per això i per la dificultat d'arribar-hi que hi ha dubtes al respecte. Cal assenyalar l'existència, molt a prop, del columbari de Ca n'Ametller, just a l'altra banda del torrent. CC.AA.</p> | 08054-89 | Terme de Castellbisbal. Can Nicolau de Dalt. (08755 Castellbisbal) | <p>Malgrat que mai ha estat estudiat, diversos autors donen notícia de l'existència d'aquest columbari: P. Gorina (1956), S. Cardús (1964) i J. Estrada (1969).</p> | 41.5027900,1.9620400 | 413372 | 4595094 | 08054 | Castellbisbal | Sense accés | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45854-foto-08054-89-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08054/45854-foto-08054-89-2.jpg | Legal | Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-18 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | Es troba inclòs al POUM dins el catàleg de béns a protegir amb el núm D.04 | 83|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 84967 | Dolmen del Trompo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/dolmen-del-trompo | BATISTA NOGUERA, R. Sepulcros megalíticos de la comarca del Moyanés. Barcelona: Diputación Provincial de Barcelona. Instituto de Prehistoria y Arqueología, 1961. (Corpus de sepulcros megalíticos. España; Fascículo 1). | Possiblement, no es tracti d'un jaciment arqueològic | Megàlit descrit per la bibliografia que, tant els autors de la corresponent fitxa de l'Inventari del patrimoni arqueològic i paleontològic de la Generalitat de Catalunya com durant les tasques de realització del present Mapa del patrimoni cultural local no han pogut identificar. Els afloraments rocosos de la zona s'esberlen de manera natural en diversos punts formant lloses que, pel seu aspecte, poden haver donat lloc a una identificació errònia. | 08055-109 | Al bosc mitger | 41.7690800,2.0465100 | 420749 | 4624577 | 08055 | Castellcir | Sense accés | Dolent | Legal | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Xavier Bermúdez (iPAT Serveis Culturals) | 1754 | 1.4 | 42 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||||||
| 94274 | Castell Nou de la Gornal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-nou-de-la-gornal | <p><span><span><span><a>Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya. Patrimoni Arquitectònic del terme municipal de Castellet i la Gornal. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Generalitat de Catalunya.</a></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><a><span>VIRELLA, X. (1983): Catàleg arqueològic de Castellet i la Gornal. Institut d’Estudis Penedesencs, 21. Primer premi del VII Concurs de Sant Ramon de Penyafort-1979 convocat pel Museu de Vilafranca del Penedès.</span></a></span></span></span></span></p> | Desaparegut | <p><span><span><span><span><span>Actualment es desconeix l’indret on s’ubicaria el nucli de Castellnou, tot i que estaria situat prop del nucli de la Gornal. </span></span></span></span></span></p> | 08058-248 | Castellet i la Gornal | 41.2540800,1.5923700 | 382070 | 4567918 | 08058 | Castellet i la Gornal | Sense accés | Dolent | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | 2023-07-31 00:00:00 | Núria Cabañas. Web Cultura, SCP. | Les coordenades UTM corresponen al nucli de la Gornal. Imatge extreta del llibre Catàleg arqueològic de Castellet i la Gornal de Xavier Virella | 45 | 1.1 | 3 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||||||
| 89200 | Ofici de teuler | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ofici-de-teuler | XX | És l’últim teuler que queda a Castellfollit del Boix | <p><span><span><span><span><span><span><span lang='CA'>L’ofici de teuler és una professió que actualment està quasi desapareguda a causa de les grans fàbriques de material de construcció modernes per l’elaboració de teules, maons i rajols. Tradicionalment el material per elaborar el material d’obra s’obtenia de l’argila de l’entorn de la teuleria, la qual es molia per obtenir-ne material fi que posteriorment es pastava amb aigua. Aquest procés és realitzava amb un molí i una bassa per pastar i obtenir-ne el fang que posteriorment es col·locava als diferents motllos depenen de la peça que es produïa. El teuler també s’encarregava de la cuita al forn de llenya tradicional. </span></span></span></span></span></span></span></p> | 08059-318 | Cal Plaxats | 41.6677300,1.6447500 | 387178 | 4613773 | 08059 | Castellfollit del Boix | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08059/89200-img20180926171422.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08059/89200-img20210429165350.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08059/89200-lostfilejpg6827109376.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Núria Cabañas. Web Cultura, SCP. | A la masia de Cal Plaxats encara conserven una teuleria on elaboren maons, teules, rajols i rellotges de sol amb les eines i la tècnica tradicional. | 98 | 60 | 4.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 46229 | Refugis de la Guerra Civil Espanyola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/refugis-de-la-guerra-civil-espanyola | XX | Ensorrats | Conjunt de refugis antiaeris de la Guerra Civil espanyola ubicats al sud-oest del casc urbà de Castellfollit. S'han documentat un total de quatre refugis, tot i que la seva existència només es coneix per via oral, ja que actualment estan ensorrats i la seva entrada és impracticalbe. Dos dels refugis es troben a la zona situada entre el carrer del Raval i l'avinguda del Poliesportiu, mentre que el tercer es troba sota mateix de l'avinguda esmentada i el darrer a la vessant est de la pista de pàdel del poliesportiu. Sembla que aquest darrer podria ser el més ben conservat, tot i que només es divisa una petita escletxa de la que era una de les boques d'accés. | 08060-74 | Casc urbà de Castellfollit | 41.7735600,1.4364400 | 370050 | 4625817 | 08060 | Castellfollit de Riubregós | Sense accés | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08060/46229-foto-08060-74-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08060/46229-foto-08060-74-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08060/46229-foto-08060-74-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Anna Camats Malet | El refugi ubicat sota l'avinguda del Poliesportiu es va ensorrar durant les obres de pavimentació d'aquesta via, i actualment s'intueix la seva existència en una zona on el paviment de la via està mig enfonsat. | 119|98 | 1754 | 1.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 80437 | Sitges ibèriques de Boades | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sitges-iberiques-de-boades | <p>Daura, A.; Galobart, J.; Pardo, D. (1987). El jaciment ibero-romà de Boades (Castellgalí-Bages). Manresa. Daura, A.; Pardo, D. (1991). Restes romanes baix imperials a la conca mitjana-alta del riu Llobregat: noves dades per a un panorama poc conegut. Estrat, revista d'arqueologia, prehistòria i història antiga. Nº 4, octubre 1991. Galobart, J. (1985). El jaciment ibero-romà de Boades (Castellgalí-Bages): les darreres excavacions. Dovella, revista cultural de la Catalunya central. Nº 15, març 1985. Manresa. Sánchez, E. (1987). El poblament pre-romà al Bages. Manresa Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Fitxa nº I01473, any 1988.</p> | I-II aC | Actualment es troben tapades i no són visibles. | <p>Les sitges ibèriques de Boades es troben situades a la dreta dels forns romans al barri de Boades, tot i que actualment es troben tapades. Es tracta d'un conjunt de cinc sitges excavades directament en el sòl natural i trobades a una fondària variable entre els 30 i els 100cm. La part superior o coll havia desaparegut per l'anivellament que havia patit el terreny en el decurs dels segles. Tenen un diàmetre de 2m i una fondària màxima de 1'5m. El seu interior era reomplert de pedres, terra i força material ceràmic. El fet que en el moment del seu abandó s'utilitzessin com a escombrera de deixalles domèstiques ha permès recuperar-hi gran quantitat de peces, tant faunístiques com ceràmiques: un kàlathos pintat, gerra bitronconònica gris ibèrica, ceràmica feta a mà, oxidada, grisa monocroma, campaniana A, B; a més de restes de fauna, un ós humà fèmur, fragments de fusta, ferro, pedres i carbons. El contingut de les sitges correspon a la neteja d'un abocador d'una casa ibèrica dels segles I-II aC. Dues d'elles conservaven la seva tapadora de pedra. Finalment és interessant fer constar que es trobà un petit sector empedrat amb una tècnica constructiva consistent en les pedres col·locades directament al sòl de manera horitzontal, amb funcionalitat indefinida, però relacionat cronològicament amb els camps de sitges; així com restes de murs romans que probablement corresponen a les restes d'edificis annexes de la vil·la de Boades per a ús agrícola.</p> | 08061-8 | Boades. Cal Roc. | <p>Les sitges van ser excavades l'any 1984-85 pel Servei Arqueologia de la Generalitat de Catalunya. La primera prospecció va ser dirigida per Eduard Sánchez, Antoni Daura i Lluis A. Guerrero; l'excavació programada del Servei d'Arqueologia de Catalunya feta el mateix 1984 va ser dirigida per Eduard Sánchez, Dolors Pardo i Joan Galobart. L'any 1985 Dolors Pardo i Antoni Daura reprenen la campanya i completen l'excavació d'aquest. Cronologia: 150-100 aC. A Boades es va establir una comunitat humana ja al segle VI aC. Es tracta d'un poblat o assentament rural a una zona plana al costat del riu, amb una fase d'ocupació ibèrica (VI-IaC) de la que l'exponent principal són les sitges. La seva localització privilegiada devia afavorir els contactes comercials a la zona. Posteriorment s'emplaça una vil·la d'època romana imperial que probablement aprofita una estructura agrícola indígena anterior (segona meitat segle I aC) i que és la millor vil·la romana de la comarca i la que més exhaustivament s'ha estudiat. La vil·la es va convertir en una gran propietat durant l'Alt Imperi, època de màxima esplendor. Desconeixem de quina manera es va passar d'aquest habitatge en una vil·la a una petita agrupació de cases que ja tenim documentades al segle XIV i que semblen mantenir una continuïtat fins a l'actualitat.</p> | 41.6881100,1.8587200 | 405021 | 4615778 | 08061 | Castellgalí | Sense accés | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80437-foto-08061-8-1.jpg | Inexistent | Antic|Ibèric|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-17 00:00:00 | Cortés Elía, Maria del Agua | Material dipositat al Museu Comarcal de Manresa. | 80|81|83 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||
| 80438 | Forns romans de Boades | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forns-romans-de-boades | <p>Daura, A.; Galobart, J.; Pardo, D. (1987). El jaciment ibero-romà de Boades (Castellgalí-Bages). Manresa. Daura, A.; Galobart, J.; Piñero, J. (1995). L'arqueologia al Bages. Manresa. Centre d'Estudis del Bages. Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Fitxa nº I01474, any 1988.</p> | -III/V | Actualment es troben tapats i no són visibles. | <p>Es van iniciar unes prospeccions l'any 1984 per tal de buscar un forn que havia excavat mossèn Santamaria els anys trenta i considerat ibèric. Una campanya d'excavacions feta l'any 1985 dirigida per Antoni Daura i Dolors Pardo va posar a la llum els dos forns de terrissaire que constitueixen un dels elements arqueològics més interessants de la vil·la de Boades. Els forns es troben a un centenar de metres cap al nord, davant de cal Roc. Un és de mida petita i planta circular, de 1,68cm de diàmetre; conserva la boca i l'arc de mig punt fet amb maons. L'altre, més gran, de planta rectangular (6x5,75m) conservava els pilars i l'arrencada dels arcs. Es desconeix el tipus de materials ceràmics que es coïen.</p> | 08061-9 | Boades. Cal Roc. | <p>Jaciment compost per dos forns de terrissaire que conformen una unitat productiva de gran interès. El primer que va aparèixer és de planta circular de 168cm diàmetre. Fet amb maó revestit amb argamassa, essent la terra que l'envolta vermella i cremada. La boca o praefurnium d‘accés a la fogaina presenta la particularitat de ser feta amb un arc de mig punt fet amb teules. En eixamplar el sondeig aparegué un altre forn, molt més gran i d'estructura més complexa. La seva planta és rectangular i conservava encara 18 pilastres que formaven sis parelles d'arcs (ara desapareguts però ben intuïbles) que devien sostenir l'engraellat superior, ara perdut, com en el cas de l'altre forn. Amida 6m per 5,75m i entre la cambra de foc i la paret externa hi havia un espai de 45cm que devia tenir la finalitat d'impedir el contacte directe amb les flames i evitar d'aquesta manera la gran escalfor produïda. El material constructiu de les pilastres era de toves cuites directament al sol i utilitzant la palla com a desgreixant. Aquest forn es trobava més espoliat que l'altre. En els dos casos es va poder recuperar bon nombre de material ceràmic, corresponent a peces comunes de cuina probablement fabricades allà mateix. A Boades es va establir una comunitat humana ja al segle VI aC. Es tracta d'un poblat o assentament rural a una zona plana al costat del riu, amb una fase d'ocupació ibèrica (VI-IaC) de la que l'exponent principal són les sitges. La seva localització privilegiada devia afavorir els contactes comercials a la zona. Posteriorment s'emplaça una vil·la d'època romana imperial que probablement aprofita una estructura agrícola indígena anterior (segona meitat segle I aC) i que és la millor vil·la romana de la comarca i la que més exhaustivament s'ha estudiat. La vil·la es va convertir en una gran propietat durant l'Alt Imperi, època de màxima esplendor. Desconeixem de quina manera es va passar d'aquest habitatge en una vil·la a una petita agrupació de cases que ja tenim documentades al segle XIV i que semblen mantenir una continuïtat fins a l'actualitat.</p> | 41.6878200,1.8594600 | 405082 | 4615745 | 08061 | Castellgalí | Sense accés | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80438-foto-08061-9-1.jpg | Inexistent | Ibèric|Romà | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-17 00:00:00 | Cortés Elía, Maria del Agua | 81|83 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 80439 | Vil·la romana de Boades | https://patrimonicultural.diba.cat/element/villa-romana-de-boades | <p>Almagro, M.; Serra, J.C.; Colominas, J. (1945). Carta arqueològica de España. Província de Barcelona. Madrid. Cura Morera, M. (1977). Aportaciones al conocimiento del proceso de iberización en el interior de Cataluña. Ampurias nº 38-40. Daura, A.; Galobart, J.; Pardo, D. (1987). El jaciment ibero-romà de Boades (Castellgalí-Bages). Manresa. Daura, A.; Galobart, J.; Piñero, J. (1995). L'arqueologia al Bages. Manresa. Centre d'Estudis del Bages. Daura, A.; Pardo, D. (1990). Nous testimonis de la baixa romanitat a les conques mitjana i alta del Cardener i el Llobregat. La romanització del Pirineu: 8é col·loqui internacional d'arqueologia de Puigcerdà. Desembre de 1998. Puigcerdà. Galobart, J. (1985). El jaciment ibero-romà de Boades (Castellgalí-Bages): les darreres excavacions. Dovella, revista cultural de la Catalunya central. Nº 15, març 1985. Manresa. Sánchez, E. (1987). El poblament pre-romà al Bages. Manresa. Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Fitxa nº I01476, any 1988.</p> | -III/V | Actualment es troben tapats i no són visibles. | <p>Aquesta vil·la romana s'assenta sobre un jaciment ibèric anterior. Les restes ibèriques més ben identificades corresponen a un camp de sitges vora cal Roc. Cal destacar que tant en les antigues excavacions com en les de 1984 es trobaren restes pre-romanes sota mateix dels estrats romans imperials. El 1984 aparegué un estrat amb una part d'una llar que havia conservat la seva disposició originària i amb material ceràmic típic com la grisa estampillada datable al segle III aC. L'emplaçament de la vil·la és ben documentat ja als darrers anys del canvi d'era (donant fe campanianes B i sigil·lates itàliques) tractant-se, pel que sembla, d'una romanització total i efectiva de l'anterior comunitat indígena. És durant l'alt imperi quan s'aconsegueix la màxima esplendor d'aquest jaciment. Hi ha abundància de ceràmiques fines (terra sigil·lata sud-gàl·lica, hispànica, clares A) i comunes, juntament amb d'altres objectes d'ús quotidià. Les restes arquitectòniques descobertes primerament corresponien a diverses estances considerades de l'àrea de serveis (pars rustica). La part noble (pars urbana) és menys coneguda perquè les masies actualment dempeus s'assenten exactament a sobre. En el segle III succeeix alguna cosa a Boades ja que l'excavació de 1987 demostra un enrunament d'alguns habitacles alt imperials, sobre els quals es superposa una estança baix imperial, menys senzilla. Malgrat que no es tracti d'una destrucció violenta, sí que demostra una crisi, tal i com s'esdevé arreu del món romà d'aquell moment històric. Aquest jaciment sembla recuperar-se ben aviat i en dóna mostres amb la construcció d'una exedra, datable en el segle III o principis del IV, que és un monument d'arquitectura rural romana a Catalunya. Un pany de paret, en el que s'obre un finestral rematat per un arc de maons, encara manté 4m d'alçària màxima. Les restes ceràmiques típiques de la baixa romanitat també són presents. Hi ha sigil·lata clara C i D (alguna estampada), hispànica tardana, comunes africanes i una moneda de Magnus Maximus, mostres evidents d'una certa renaixença, potser de caire latifundista en aquesta vil·la, la qual degué morir amb la caiguda de l'imperi. De tota manera, el lloc és ocupat ràpidament en l'alta edat mitjana, com a mínim.</p> | 08061-10 | Boades. | <p>A Boades es va establir una comunitat humana ja al segle VI aC. Es tracta d'un poblat o assentament rural a una zona plana al costat del riu, amb una fase d'ocupació ibèrica (VI-IaC) de la que l'exponent principal són les sitges. La seva localització privilegiada devia afavorir els contactes comercials a la zona. Posteriorment s'emplaça una vil·la d'època romana imperial que probablement aprofita una estructura agrícola indígena anterior (segona meitat segle I aC) i que és la millor vil·la romana de la comarca i la que més exhaustivament s'ha estudiat. La vil·la es va convertir en una gran propietat durant l'Alt Imperi, època de màxima esplendor. Desconeixem de quina manera es va passar d'aquest habitatge en una vil·la a una petita agrupació de cases que ja tenim documentades al segle XIV i que semblen mantenir una continuïtat fins a l'actualitat. El lloc de Boades apareix citat per primera vegada en la delimitació de la rodalia i ciutat de Manresa l'any 1020 amb el nom d'ipsas Buadas. Buada, etimològicament, correspon a volta edificada. Es creu en l'existència de ruïnes romanes evidents ja en època medieval en reocupar-se l'indret reaprofitant les seves pedres. Des d'aleshores la zona ha estat habitada i explotada agrícolament (de mas Cadevall es conserven documents del segle XIV). El 1917 Joan Simó feu la primera excavació. El 1930-36 la Secció Arqueològica del Centre Excursionista Montserrat, amb Mn. Valentí Santamaria com a cap, realitzaren algunes campanyes d'excavacions. L'any 1978 Miquel Cura va fer un sondeig al nucli de la Vil·la. El 1984 es va fer una campanya d'urgència dirigida per Eduard Sánchez, A. Daura i Ll. Guerrero. Es van fer dues campanyes més els anys 1986 i 1987 a càrrec d'A. Daura i D. Pardo.</p> | 41.6858800,1.8598300 | 405110 | 4615529 | 08061 | Castellgalí | Sense accés | Regular | Inexistent | Ibèric|Romà|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-09-17 00:00:00 | Cortés Elía, Maria del Agua | Material dipositat al Museu Comarcal de Manresa. El jaciment ocupa la zona del costat i del subsòl del nucli rural de Boades, especialment en terres del Mas Vilaseca i can Cadevall. Amb data 13 de desembre de 1991 el Director General del Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya va resoldre que part dels materials ceràmics provinents d'aquest jaciment fossin dipositats enterrats en el propi jaciment, sota control de l'arqueòloga territorial Araceli Martín. | 81|83|85 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||||
| 80508 | Costum de passar la capella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/costum-de-passar-la-capella | Actualment no es realitza. | <p>Capelleta que els ermitans i els sagristans duien per les cases i que presidia durant uns dies les oracions de la família. Des del 1908 no hi ha sagristà a la parròquia, i des del 1936 no hi ha ermitana a Santa Margarida, tot i així el costum s'ha mantingut fins fa poc temps i seguien corrent per les cases unes capelletes que les portaven els mateixos interessats, amb una imatge de la Sagrada Família.</p> | 08061-79 | Tot el terme | 41.6750200,1.8440200 | 403778 | 4614341 | 08061 | Castellgalí | Sense accés | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2020-09-17 00:00:00 | Cortés Elía, Maria del Agua | Aquest costum es practicava fins fa pocs anys. Actualment ja no es realitza. | 63 | 4.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||||||
| 80510 | La Trementinaire | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-trementinaire | <p>Malgosa, J.; Vila, J. (1999). Maria Buixadé, la trementinaire. L'Amigant. (Article escrit a partir de la conversa mantinguda el 10-11-1998 amb el Sr. Jacint Obiols Torrens de Manresa i nét de la trementinaire).</p> | XX | Ja no existeix. | <p>A Castellgalí hi havia una trementinaire, Maria Buixadé Minguell, filla de cal Pauet de Fórnols de Cadí i que estava casada amb Jacint Obiols Calvet, de Sisquer, que feia de pastor i com la majoria d'homes de la zona, per aquells anys, també feia contraban de tabac d'Andorra. En Jacint també tocava el flabiol. La mare de la Maria ja era trementinaire. Les trementinaires eren dones de la vall de Lavansa, entre Port del Comte i La Seu d'Urgell, que es dedicaven a recollir herbes medicinals que durant la tardor i l'hivern les venien per diferents punts de Catalunya. Els seus remeis eren utilitzats per guarir a persones i animals. A l'esquena carregaven un sac on duien coixineres petites on portaven les herbes remeieres i penjades unes llaunes a la cintura on portaven els olis (d'avet, trementina, oli de ginebre, pega...). L'ofici es va iniciar probablement a finals del segle XIX i es va mantenir fins els anys 1960.</p> | 08061-81 | Nucli antic. | <p>La Maria i en Jacint arriben a Castellgalí cap a l'any 1927 i s'instal·len a cal Naixó amb els seus tres fills Pere, Carles i Jaume, tots nascuts a Fórnols. El fill gran tindria 22 anys aproximadament en aquell moment. L'any 1937 marxen de Castellgalí i en Pere s'instal·la a Manresa on el 6-1-1933 havia inaugurat l'herboristeria 'La Flor del Pirineo', a la cantonada dels carrers del Carme i del Joc de la Pilota, que avui dia encara regenta el seu fill, en Jacint Obiols Torrens. La mare se'n va anar a viure amb el fill petit, el qual va obrir una herboristeria a Esparreguera, a més de fer els mercats setmanals d'Olesa de Montserrat i Martorell. La mare, a banda de donar-li un cop de mà a la botiga, per aquests anys encara anava a vendre als mercats i fins i tot baixava a vendre al mercat de Manresa tot 'fent la competència' al seu fill Pere. La Maria baixava a peu des de Fórnols, seguint una ruta que possiblement passava pel coll de Port, Sant Llorenç de Morunys, la Llosa del Cavall, Solsona, la serra de Castelltallat, Camps, Castellgalí; essent el destí final la comarca del Vallès. Feia parades en una sèrie de cases on podia menjar i dormir, a canvi d'herbes. La parada a Castellgalí la tenia a Cornet i sembla ser que tenia una parada anterior a Camps. Manresa només era una escala per a vendre, el destí final del viatge era Sabadell, i altres mercats de la comarca: Sentmenat, Sant Cugat del Vallès... El fet de tenir una germana vivint a Sabadell, podia influir, ja que en aquesta ciutat feia estada durant uns 15 dies, durant els quals aprofitava per a vendre en els diferents mercats locals. La durada del viatge seria d'uns 2 mesos i aprofitava la primavera, l'estiu i la tardor, èpoques de floració i recol·leció, per així anar repostant pel camí les mercaderies que anava gastant i que portava d'origen. Algunes de les herbes que venia eren: cerverina, sanguinària, buixarola, flor de malva, arrel de malví, orella d'ós, te de rosa, oli d'avet (trementina), oli de ginebre i pega negra (aquests tres últims molt adequats pel bestiar). Per a traginar tot això duia una borrassa carregada a les espatlles on portava unes coixeneres petites on, dins de cada una, anaven les varietats d'herbes; els olis i la pega les portava en llaunes. Com a element de mesura duia una romana petita. Quan vivia a Castellgalí la Maria recollia herbes pels voltants del poble i les anava a vendre a Manresa a 'la plaça dels planters' -la plaça del Carme-, on les venia juntament amb les llaunes d'oli d'avet, la trementina. Les herbes les duia en coixineretes petites. Anava vestida com una 'muntanyesa' amb mocador al cap i roba de pisana, amb unes faldilles molt amples. Compraven les serps que mataven la gent del poble per a fer ungüent. Era coneguda com la trementinaire.</p> | 41.6750200,1.8440200 | 403778 | 4614341 | 1927 | 08061 | Castellgalí | Sense accés | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Sense ús | 2020-09-17 00:00:00 | Cortés Elía, Maria del Agua | 60 | 4.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 |
Estadístiques 2025
patrimonicultural
Mitjana 2025: 6784,34 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.