Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 89828 | Cal Berlinga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-berlinga | <p>APSJF, Compliment pasqual 1789-1900, núm. 4-d.</p> | s.XVIII | <p>Masia rectangular de tres cossos, amb el mur de pedra amb morter de calç. annex adossat. El cos principal és de planta baixa i pis, amb coberta a dues vessants amb teula àrab, el carener de la qual és perpendicular a la façana de l'edifici, que s'obre a llevant. El segon cos està adossat a la paret de tramuntana i consta de planta baixa i coberta a una sola vessant amb teula àrab. El tercer cos està adossat a la paret de migjorn, amb planta baixa i una terrassa al primer pis. </p> <p>A l'entorn de l'edifici hi ha diversos tancats agrícoles i ramaders de construcció posterior. </p> <p> </p> | 08216-2 | Situat a 500m al sud del casc urbà de Sant Jaume de Frontanyà, amb les Roques de Cal Berlinga al Sud, la Solana de Terradelles al NO, Cal Jan al Nord i als peus del Torrent dels Trèmols. | <p>Són molt escasses les notícies documentals de Cal Berlinga. La primera cita que s'obté és al compliment pasqual de 1789, on apareix 'Cal Barlinga' al grup de cases del poble. Anecdòticament, al mateix compliment pasqual apreix una altra casa al poble anomenada Ferrer Barlinga, de la que no s'ha trobat més notícies. </p> | 42.1849100,2.0212400 | 419176 | 4670771 | Abans de 1789. | 08216 | Sant Jaume de Frontanyà | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08216/89828-img4406.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08216/89828-img44090.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08216/89828-img4405.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-08-17 00:00:00 | Lluïsa Vilalta Pérez | 119|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | ||||||
| 89854 | Cal Cristí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-cristi | <p>AHCB (1856) Serveis militars, Registro de las casas de campo de cada Distrito. Ydem de los aforados de Guerra.</p> <p>APSJF, Compliment pasqual 1789-1900, núm. 4-d.</p> <p>AMSJF (1862): Impostos municipals i estatals, Amillarament, unitat d’instal·lació n. 211</p> | s.XVIII | Edifici en estat ruïnós. | <p>Les restes de Cal Cristí mostren una construcció de planta rectangular que es troba bastida adossada al marge del terreny per la part posterior. Està molt coberta de vegetació, el que no permet una bona visió de les estructures i l'accés a l'interior és complicat. Es tracta d'un edifici de planta baixa i pis, amb coberta a dues vessants de teula àrab, amb el carener perpendicular a la façana principal, que s'obriria a migjorn. L'aparell constructiu és de paredat comú fet de carreus desbastats junt amb lloses i a les cantoneres, carreus més ben acabats. Estan lligats amb morter de calç i s'aprecien afegitons amb ciment que serien posteriors. Actualment només hi ha restes dels quatre murs i part del primer sostre. L'era s'obre a migdia i està delimitada per un mur. A l'interior de l'edifici, a la paret nord, encara s'aprecia l'antic forn i la cendrera, emmarcats amb grans lloses. </p> | 08216-10 | Situada al NE del nucli urbà de Sant Jaume de Frontanyà | <p>Les notícies documentals conegudes referents a Cal Cristí són molt escasses. La primera informació que en trobem és en les anotacions del compliment pasqual de la parròquia de Sant Jaume de Frontanyà de 1789, on hi consta la referència de la casa de cal Christí, al poble. Més endavant, apareix al registre de cases del partit judicial de l’any 1856 i a l'amillarament del 1862 junt al nom d'Hilario Roma, qui en podria ser el propietari o el masover. La tradició oral recorda que diferents veïns del poble es van amagar a Cal Cristí durant la Guerra Civil Espanyola. Tot apunta que poc després es va deshabitar, el que ha propiciat l'actual estat d'enrunament. </p> <p> </p> | 42.1890700,2.0309200 | 419981 | 4671223 | Abans de 1789. | 08216 | Sant Jaume de Frontanyà | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08216/89854-dsc012490.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08216/89854-forn-i-cendrera.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08216/89854-img4474.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-08-17 00:00:00 | Lluïsa Vilalta Pérez | Apareix al Catàleg de masies, POUM de Sant Jaume de Frontanyà, aprovat el 18/10/2007. | 119|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | ||||
| 89894 | El Prat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-prat-10 | <p>RUMBO, A. (2021) El Prat de Sant Jaume de Frontanyà i les seves masoveries, prop de cinc segles d’història.</p> <p>APSJF, Compliment pasqual 1789-1900, núm. 4-d.</p> <p> </p> | s.XVI | <p>La masia del Prat és un conjunt d’edificacions que consta de: la casa principal, una pallissa i dues edificacions agricoles o ramaderes. La casa principal és rectangular de planta baixa i un pis, amb teulada a doble vessant amb bigues de fusta i teula àrab, el carener de la qual és perpendicular a la façana principal, que s’obre a migdia. L’edificació actual ha patit moltes modificacions en la darrera rehabilitació. La façana principal té la porta de fusta que dóna accés a la vivenda, amb llinda de fusta, a la que s’ha afegit un annex a mode d’eixida d’un sol nivell, amb teulada a doble vessant sobre bigues de fusta i teula àrab. Al costat d’aquest annex es troba una petita finestra rectangular emmarcada amb carreus de pedra esculpits, la base de la qual mostra tres motius orgànic-geomètrics, mentre que a la part superior dels brancals s’aprecien motius figuratius del que podrien ser dues cares humanes. La llinda està superposada al mur i destaca pels motius geomètrics. Al primer pis de la façana principal s’obre una finestra balconera i una finestra a cada costat, totes amb llinda de fusta. A la paret de ponent s’aixeca un volum adossat que originalment seria d’ús ramader o agrícola. Aquest és rectangular, de planta baixa amb teulada a doble vessant i teula àrab, amb el carener paral.lel a la façana principal. Als murs s’hi troben obertures de nova construcció. A pocs metres a ponent de l’edifici principal, s’aixecava un volum d’ús agrícola o ramader amb teulada a una sola vessant d’uralita i amb una sola obertura al costat de llevant i un mur que l’adossava a l’altre edifici agrícola. Actualment, l’edifici és quadrat, de planta baixa i teulada a doble vessant, amb teula àrab i carener paral.lel a la façana principal, que s’obre a llevant. A la paret de migdia s’han obert dues finestres apuntades, amb base de maó i arc de pedra escairada plana. A la paret de ponent hi ha la porta d’accés a la casa, sota una porxada de coberta d’una sola vessant amb teula àrab, i tres petites obertures.</p> <p>Finalment, l’edifici que s’aixeca al costat de ponent de l’edifici principal és el que corresponia al paller. És de planta rectangular, de planta baixa i un pis, amb coberta a doble vessant sobre bigues de fusta i teula àrab, amb el carener perpendicular a la façana principal, que s’obre a migdia. Originalment aquesta façana tenia la típica obertura de paller, amb un pilar de pedra central i dues grans obertures a costat i costat, tant a la planta baixa com al primer pis. Actualment, aquesta façana té dues finestres d’arc apuntat, amb base de maó i pedra escairada plana a cada nivell. A la paret de ponent hi ha una porta de fusta a la planta baixa, d’una sola fulla, i unes escales de ferro a tres estadis que pugen fins al primer pis per donar accés a la vivenda a través d’una altra porta de fusta igual que l’anterior. L’interior dels edificis ha estat totalment reformat. L’entorn està molt cuidat. Actualment el conjunt allotja la casa rural de les Masies del Prat.</p> | 08216-27 | La casa del Prat es troba al sud del rec de Tubau, amb el collet de Sant Jaume a ponent, el quintà de les Planes a llevant i el bac de les mines i Vila-rasa a migdia. | <p>La casa del Prat es va construïr abans del 1547 i va ser habitada de manera ininterrompuda durant més de 400 anys, fins que es va deshabitar entre 1955 i 1960, el que també passa a la resta de masoveries (RUMBO 2021).</p> <p>La masia del Prat no apareix als fogatges de 1497, 1515 i 1553, tot i que la casa està documentada des del 1547, quan Pere Lentes de Sant Jaume de Frontanyà ven el Prat a Antic de Palmerola, senyor del castell de Palmerola, per 27 ducats d’or. Pocs anys més tard, el 1566, per matrimoni d’Elena de Palmerola, nevoda i hereva d’Antic de Palmerola, la propietat passa als Alemany-Descatllar. El matrimoni, Elena i Jaume, signen un reconeixement del Prat cap al Priorat de Sant Jaume de Frontanyà d’un cens de 5 lliures i 10 sous i un delme sobre tots els fruits i bestiar, grans i petits. Segons un document on mostra les aportacions que diferents cases van fer per l’obra de l’església, sabem que, el 1595, el Prat aporta 20 quarts de calç i de sorra per l’obra de l’església de Sant Jaume i 4,5 sous per les obres del campanar, mentre que dos anys més tard n’aporta 7 per les obres de la teulada de l’església. D’aquestes relacions es dedueix que el Prat era una casa forta i important al municipi durant aquella època, tot i que no era de les més capdavanteres, com podrien ser les Vinyes, Cortines, les Lloberes d’en Cosp i Frontanyà.</p> <p>Hi ha evidència que entre el 1701 i el 1707, l’heretat del Prat tenia fins a set masoveries: la Batallola, Cal Teixidor, Cal Xisquet, el Collet Roig, Cal Trempat, Cal Cintet i Cap del Camp.</p> <p>El 1730, la vídua de l’hereu Ramon Alemany-Descatllar i de Solanell, Maria Lluïsa d’Arnella, ven perpètuament el Prat a Manuel Hidalgo Alemany-Descatllar i a Diego Vela Alemany i Descatllar per 5.100 lliures. El 1755 l’heredat del Prat passa dels Alemany-Descatllar a Eudald i Josep de Vilar, pare i fill, de Sant Boi de Lluçanès, al ser venuda per 5.800 lliures.</p> <p>Tant la masia del Prat com les seves masoveries sempre van tenir arrendataris molt diversos. Del 1798 al 1824 va ser reformada a fons i es van fer rompudes importants a la finca.</p> <p>El 1854, Joaquim i Antoni de Vilar, pare i fill, venen l’heretat del Prat a Josep Clotet Roma, sastre, per 10.750 lliures, el que pocs anys més tard adquirirà també la Cal Cintet, Cap del Camp i el Collet.</p> <p>Ja al segle XX, les hereves de la família Clotet venen Cal Cintet el 1983 i la resta de l’heretat del Prat el 2005 als propietaris actuals.</p> | 42.1959900,2.0402300 | 420758 | 4671983 | Abans de 1547 | 08216 | Sant Jaume de Frontanyà | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08216/89894-img4487.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08216/89894-img4488.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08216/89894-img4489.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial - productiu | Inexistent | 2022-08-17 00:00:00 | Lluïsa Vilalta Pérez | Apareix al Catàleg de masies, POUM de Sant Jaume de Frontanyà, aprovat el 18/10/2007. | 94|119|85 | 45 | 1.1 | 2484 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | |||||
| 90707 | Terradelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/terradelles-3 | <p>APSJF (1594-1598 i 1621-1623) Llibres sagramentals, Compliment pasqual, Matrícula de compliment pasqual de la parròquia de Sant Jaume de Frontanyà amb les diverses nòmines per cada casa, 24 de març de 1598, unitat d’instal·lació n. 4, llibre D.</p> <p>AMSJF (1862): Impostos municipals i estatals, Amillarament, unitat d’instal·lació n. 211</p> <p>ACA (1553) Real Patrimonio, Maestre Racional, Volums, Sèrie general, 2598.</p> | s.XIII | <p>Terradelles és una masia formada per dos volums: la casa principal i la pallissa, davant l'era. L'edificació principal és rectangular, de planta baixa i dos pisos, amb un petit volum afegit a la paret de ponent de planta baixa i pis, adaptada al desnivell del terreny. La coberta és a doble vessant amb carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia, amb bigues de fusta i teula àrab. Els murs són de paredat comú fet de carreus desbastats i carreus més ben acabats a les cantoneres. </p> <p>A la paret nord s'aixeca la construcció del forn, en un petit cos semi-circular. En aquesta mateixa paret, feta de carreus desbastats, destaca una pedra amb la inscripció '1685', en un indret poc habitual per datar l'edifici, el que fa pensar que la pedra es podria haver recuperat d'algun altre costat de la casa. </p> <p>A la façana de ponent, al cos de la casa original es troba la porta principal de fusta a dues fulles, amb llinda i brancals de pedra ben tallada. La llinda mostra la data 1820, tot i que la casa original seria molt anterior. A la dreta d'aquesta porta hi ha una entrada de garatge amb porta metàl·lica i llinda de fusta, molt posterior a la resta. Al primer nivell, s'observa una finestra balconera amb llinda de fusta i una finestra amb a la seva dreta. Finalment, apareix una petita obertura quadrada sota teulada. Al costat esquerre s'aixeca un cos annexe de petites dimensions, cobert per la continuació del ràfec de la teulada. Des d'aquest hi ha l'accés principal actual a la masia.</p> <p>A la façana de migdia, al primer pis hi ha una obertura frontal amb balconada de fusta i una finestra a cada costat. Al pis superior hi ha uns finestrals que tapen el que originalment seria l'obertura del graner. Al nivell sòtan, s'obre una gran era. Al costat de ponent s'aixeca la pallissa, una gran construcció de planta trapezoidal, la que ha aprofitat el desnivell del terreny, amb planta baixa i soterrani pel costat de llevant. L'edificació ha estat totalment reformada en temps contemporanis, sense respectar les obertures de l'edifici original del qual només queden les pedres cantoneres. </p> | 08216-39 | Masia situada en una gran plana, amb Frontanyà i la solana de Terradelles al Nord, les roques del Berlinga al NE, les saleres de Terradelles a llevant, la baga de les Platetes al Sud, la carretera BV-4656 a ponent i els Oms al NO. | <p>Les primeres fonts documentals que es tenen de la casa de Terradelles són del s. XII. L'any 1135, el prior de St. Jaume de Frontanyà, Ramon Arnald, amb el consentiment dels seus canonges, vengué per 15 sous de Barcelona, el Mas Terradelles, que havia rebut per donació a l'església. Donà també el molí a Terradelles i ho fa perquè siguin cultivades millor les seves terres. De cens, rebrà anualment: 2 sous, un parell de gallines, dos pans, 1 sester de civada i una mesura d'ordi pel mas; pel molí un mesura de civada.</p> <p>Guillem Terradelles, del mas Terradelles, va ser canonge de Sant Jaume de Frontanyà l'any 1335, representant del prior en els nomenaments de rector de l'església de Sta. Cicilia de Riutort. Durant la Baixa Edat Mitjana, Pere Terradelles ostenta el càrrec de batlle de Frontanya. Més endavant, al fogatge de 1553 també s'esmenta un membre de la família Terradelles: Gaspar Terradelles.</p> <p>El mas Terradelles apareix pocs anys després en un document dels llibres sacramentals custiodiats a l'Arxiu Parroquial de Sant Jaume de Frontanyà. Al “Memorial del què an de pagar los pajesos de la parrochia de Snt. Jaume de Frontanyà per la obra que ses feta al campanar ho obra de la sglésia” apareixen totes les cases i particulars de Sant Jaume que feren aportacions per l’obra del campanar de l'església. Tarradelles apareix en primer lloc a pagar '2 reales', igual que 'la maçada de Campalans de St. Jaume', la que suposem es refereix a la Casa Blanca (APSJF 1598). </p> <p>La finca ha passat en mans de diferents propietaris i ha tingut diferents usos durant els segles. </p> <p> </p> <p> </p> | 42.1802100,2.0145200 | 418615 | 4670255 | Abans de 1135 | 08216 | Sant Jaume de Frontanyà | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08216/90707-img4614.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08216/90707-img4615.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial - productiu | Inexistent | 2022-08-17 00:00:00 | Lluïsa Vilalta Pérez | Malgrat la seva cronologia, la masia de Terradelles conserva pocs elements de la primera estructura. A pocs metres, es troba el molí de Terradelles, el que era propietat de la mateixa finca. Les moles d'aquest molí encara es conserven a la masia. Apareix al Catàleg de masies, POUM de Sant Jaume de Frontanyà, aprovat el 18/10/2007. | 119 | 45 | 1.1 | 2484 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | |||||
| 91334 | Molí de Terradelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-terradelles-0 | <p>AYMAMÍ, G.(2000) 'Els molins hidràulics de la riera del Mergançol' a l'Erol nº 64, Àmbit de Recerques del Berguedà, Berga</p> <p>ACS (1790), Cabreu del terme i parròquia de Frontanyà, núm. 588.</p> <p> </p> | s. XII | Edificació en estat ruïnós, del que només en queden algunes pedres del mur. | <p>Del molí de Terradelles només en queden restes dels murs de la bassa, els que són de paredat ordinari, lligades amb morter de calç. En una part del mur s'identifiquen pedres escairades que suporten una estructura en arc també de pedra, que podria ser la sortida del carcabà, actualment tapada per la vegetació i les restes de runa. Al costat sud, s'observa una franja de fang, el que era utilitzat per impermeabilitzar l'estructura. Tot apunta que l'edifici va caure en runes a principi del s. XX i més tard, com que l'accés era fàcil, els seus elements van desaparèixer misteriosament. Per sort, s'han conservat dues moles a la casa de Terradelles. </p> <p> </p> <p> </p> <p> </p> <p> </p> | 08216-54 | Edificació als peus del Torrent del Joncar, amb Terradelles al Nord; la baga de Les Platetes, a l'Est, el rec de Les Platetes al Sud i la baga de Picanyes a l'Oest. | <p>Les primeres fonts documentals que esmenten el molí de Terradelles són de l’any 1135, en un document on Ramon Arnal, primer prior del monestir de Sant Jaume de Frontanyà, ven el mas de Terradellas i el molí per 15 sous barcelonins perquè siguin cultivades millor les terres.</p> <p>En un capbreu del 1790, Joan i Jaume Terradelles confessen ser els propietaris de <em>'l'heretat Terradellas i el mas Boladeras (habitat i affocat), el mas Pujol, el mas Camp, el mas de la Serra, el mas de Ribes, el mas de la Rovira, el mas Canamàs (tots deshabitats i rònechs) i un molí fariner rònec deshabitat' </em>(ACS 1790). Així, el molí de Terradelles ja estava enrunat a finals de s. XVIII. </p> <p> </p> | 42.1732000,2.0121900 | 418414 | 4669479 | Abans de 1135 | 08216 | Sant Jaume de Frontanyà | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08216/91334-ba18-dsc01846.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08216/91334-img4852.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08216/91334-54.jpg | Legal | Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIL | 2022-08-17 00:00:00 | Lluïsa Vilalta Pérez | 119|85 | 45 | 1.1 | 1761 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | |||||
| 89857 | Cal Jan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-jan-4 | <p>APSJF (1789) Compliment pasqual 1789-1900, núm. 4-d.</p> <p> </p> | s.XVIII | <p>Masia de planta rectangular d'uns 40m2 de dos cossos amb mur de pedra i ciment. El cos principal consta planta baixa, un pis i golfes i està adaptada al desnivell del terreny de forma que el primer pis queda a nivell del camp posterior i la planta baixa a un nivell inferior a aquest, que és el de l'entrada a la casa. La coberta és volada, a doble vessant amb teula àrab, la que està suportada per bigues de fusta, el carenener de la qual és transversal a la façana principal. Aquesta té dues finestres amb llinda de fusta per nivell, les que estan tancades amb porticons exteriors de fusta. El segon cos està adossat a la paret de ponent de l'edifici principal i consta de planta baixa i teulada a una sola vessant. Aquest ofereix l'entrada principal a l'edifici i un finestral amb porticons de fusta. Un tercer cos s'aixeca sobre aquest adossat, de planta més petita, en el primer pis, el que també té teulada a una sola vessant amb teula àrab. </p> | 08216-13 | Al SE del núcli urbà de Sant Jaume de Frontanyà, a uns 250 m del centre del poble. | <p>La primera font documental que es té constància de Cal Jan és al compliment pasqual de 1789 on es cita junt a a ltres cases del poble. A l'amillarament de 1862 apareix al costat del nom de Ramon Brià, qui en podria ser el propietari o el masover. Sembla que la casa va ser deshabitada a mitjans del s. XX, en que va caure en enrunament, fins que va ser totalment restaurada en temps contemporanis pels propietaris actuals. </p> | 42.1859300,2.0214900 | 419198 | 4670884 | Abans 1789. | 08216 | Sant Jaume de Frontanyà | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08216/89857-img43930.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08216/89857-img43950.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08216/89857-img43970.jpg | Inexistent | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-08-17 00:00:00 | Lluïsa Vilalta Pérez | Apareix al Catàleg de masies, POUM de Sant Jaume de Frontanyà, aprovat el 18/10/2007. | 119|94 | 45 | 1.1 | 2484 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | |||||
| 98103 | Mina i font de Can Riera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-i-font-de-can-riera | <p>LLURBA RIGOL, Josep (2021) Les masies de Cervelló, La Palma de Cervelló i Vallirana. Nèctar Editorial. Torrelles de Llobregat.</p> <p><span><span><span><span><span><span>MARGALL, Meritxell; MIRALLES, Jordi. (2018) Diagnosi dels espais lliures - municipi de Cervelló. Informe tècnic. Barcelona: Oficina Tècnica de Planificació i Anàlisi Territorial SITXELL, Diputació de Barcelona.</span></span></span></span></span></span></p> | XVIII - XIX - XX | Manca manteniment, per la qual cosa diversos elements es troben afectats, com la porta d'accés a la mina. | <p>La font i la mina de la masia de Can Riera formen part d'un interessant conjunt hidràulic que va ser crucial per l'abastiment d'aigua del mas. Aquest sistema va tenir un gran impuls l'any 1918, amb la construcció d'un molí de vent que aprofitava l'energia eòlica a través d'una estructura de ferro.<br /> <br /> Tot aquest sistema hidràulic està situat a l'extrem oest de la masia. L'aigua bombejada era conduïda a través de diverses canonades de ferro, proporcionant servei tant a les persones que vivien a la masia com al bestiar. Tot i que les pales del molí s'han perdut amb el temps, encara es conserva una estructura intermèdia, semblant a una gàbia, que podria haver servit com a replà per al manteniment de la part superior del mecanisme.<br /> <br /> La mina presenta una llarga canalització, feta amb maons massissos, i està complementada per tubs de ferro i canonades, que traslladaven l'aigua des del brollador fins a la masia. Aquesta obra d'enginyeria hidràulica és un testimoni del passat i de la importància de la gestió dels recursos hídrics en les zones rurals.</p> <p>També hi trobem la font, que presenta una pica rectangular actualment oculta per sota d'una pedra.</p> | 08068-404 | Can Riera. Camí de Cervelló a Torrelles (BV-2007). | <p>El molí de vent es va construir el 1918, però molt probablement la mina i la font fossin anteriors, com a mínim dels segles XVIII i XIX.</p> <p>Pel que fa a la masia, aquesta està documentada com a tal al segle XVIII, tot i que el cognom Riera probablement vinculat a Cervelló s'esmenta en documentació escrita anterior al segle XIV. (Llurba, 2021:165-167).</p> | 41.3703000,1.9624000 | 413226 | 4580385 | ? - 1918 | 08068 | Cervelló | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08068/98103-40401.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08068/98103-40402.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08068/98103-40403.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08068/98103-40404.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08068/98103-40405.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Estructural | Xarxa natura 2000| | Natura 2000| | Lloc d’importància comunitària|BCIL | 2024-12-23 00:00:00 | Juana María Huélamo Gabaldón - Kuanum | La mina és un lloc ideal per la biodiversitat local. (Margall, Miralles, 2018: 24-25 ) | 119|98 | 49 | 1.5 | 1787|1761 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||
| 97840 | Castell de Güells | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-guells | <p><span><span><span><span lang='CA'>DD.AA (1986) CATALUNYA ROMÀNICA. Volum III. OSONA II. Fundació Enciclopèdia Catalana. Pàgines 636-655</span>.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'>LLEOPART, Amadeu.(2006) Retalls del passat per conèixer millor Tona. Ajuntament de Tona.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'>PLADEVALL, Antoni. (1990) Tona. Mil cent anys de Història. Eumo Editorial/Ajuntament de Tona.</span></span></span></span></p> <p><a href='https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/1831'><span><span><span><span lang='CA'>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. </span></span></span></span></a></p> | X-XVI | Pràcticament desaparegut, tan sols en queden alguns trams de mur i algunes acumulacions de pedres. S'hauria d'estudiar amb metodologia arqueològica. | <p><span><span><span>Zona aturonada, amb vegetació, i molt propera al mas Güells. S’intueixen acumulacions de pedres, algun retall sense identificar i alguns trams de mur de pedra que corresponen a les restes del que fou el Castell de Güells. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’edificació de l’antic castell va servir per construir l’actual mas Güells, a partir del 1875. </span></span></span></p> | 08283-140 | Al sector sud oest del terme de Tona, en un turó del sector de la Barroca, prop d'una cruïlla de camins des de la carretera de Manresa (N-141c), conegut popularment com l'Empalme. | <p><span><span><span>El lloc de Güells, ja surt esmentat en un document del 997, i en un altre document del 1076. </span></span></span>El 1086 ja es parla del 'castell de Güells', confirmant <span><span><span>la importància estratègica del lloc per protegir els passos i vies de comunicació del territori. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La propietat durant el segle XII fou d’una família de cavallers, sembla que els mateixos que del castell d’Aguilar. Posteriorment, passà a mans del senyors de Centelles, fins ben entrat el segle XV i XVI. </span></span></span></p> <p>A partir del final del segle XIV es documenta una família pagesa de cognom Güell que viu a la fortalesa i en conrea les terres. Ja no hi viuran mai més cavallers o donzells. L'edifici arribà al segle XIX essent una masoveria.</p> | 41.8431908,2.1989859 | 433499 | 4632676 | 997 | 08283 | Tona | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08283/97840-1095.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08283/97840-1091.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08283/97840-1093.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIN | 2024-12-13 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga (TRÍADE Serveis Culturals) | Els vestigis de l'antic Castell i el mas Güells estan ubicats a la zona coneguda com “La Barroca”, una franja de ponent respecte a Tona, delimitada sobretot per la carretera N-141c de Manresa a Vic. Fa límit geogràficament de sud a nord, des de Güells, passant pel Serrat del Vernet fins al torrent de Segalers, i limita a llevant amb el Pla de Tona i Puigbonic. És una zona de paisatge de conreus, torrents, antics molins, vells camins, guixeres i masies disperses, que ja s’esmenten en un document del segle XVII com els masos de la Barroca. Algunes de les masies que es vinculen històricament amb el nom de Barroca són: Prat de la Barroca, Corominons de la Barroca, el Planelló de la Barroca, el Vendrell, Segalers, etc. | 92|85 | 45 | 1.1 | 1760 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 03:02 | ||||
| 47869 | Document d'escriptura de compra-venda del castell de Cervelló | https://patrimonicultural.diba.cat/element/document-descriptura-de-compra-venda-del-castell-de-cervello | <p>RIERA I BAGUÉ, Josep M. (1992). Els documents del Mil·lenari de Corbera de Llobregat (992-1992). Corbera de Llobregat: Ajuntament de Corbera de Llobregat UDINA MARTORELL, Federico (1951). El archivo condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos. Barcelona: Consejo Superior de Investigaciones Científicas.</p> | X | <p>Document d'escriptura de compra-venda del castell de Cervelló en el qual s'esmenta per primera vegada l'indret de Corbera: «pergit per termine de Corbaria». Es tracta d'un pergamí de 12x47 cm, l'escriptura del qual es coneix com a estil comtal (barreja de tradició visigòtica i estil comtal).</p> | 08072-135 | C/ Almogàvers, 77. 08018 BARCELONA | <p>Finals del segle X és una època clau en el procés de reconquesta catalana, en el qual es van recuperar i reestructurar els terrenys fronterers amb els sarraïns, de manera que s'hi van bastir nous castells i s'hi va repoblar amb pagesos. En aquest context, el 992, Ennec Bonfill, de la nissaga osonenca dels senyors de Gurb, va rebre dels fills del comte Borrell II (Ermengol I d'Urgell i Ramon Borrell) el castell i terme de Cervelló. Pel testament, datat el 1032, del primer senyor de Corbera documentat, sabem que el castell i terme de Corbera va ser atorgat a Guillem de Mediona o d'Oló.</p> | 41.4163200,1.9277200 | 410389 | 4585529 | 992 | 08072 | Corbera de Llobregat | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Agustí G. Larios, Helena Garcia Navarro | 56 | 3.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||||
| 55755 | Castell Vell d'Olivella/el Molinot / Puig Molí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-vell-dolivellael-molinot-puig-moli | <p>AMORÓS, J. (2014). Castell Vell, Olivella, Garraf. Memòria de la intervenció arqueològica de juliol de 2014. Arxiu del Servei d'Arqueologia. AMORÓS, J. (2016). Castell Vell, Olivella, Garraf. Memòria de la intervenció arqueològica de juliol de 2015. Arxiu del Servei d'Arqueologia. AMORÓS, J. (2017). Castell Vell, Olivella, Garraf. Memòria de la intervenció arqueològica de juliol de 2016. Arxiu del Servei d'Arqueologia. CARBONELL I VIRELLA, V. (1979). 'Olivella, un petit poble amb una llarga història', a Butlletí del Grup d'Estudis Sitgetans, n. 12 bis, març de 1979, Sitges. p. 6-7. LLORACH, S. (1983). El Penedès durant el període romànic. Relació d'esglésies, castells, personatges, topònims, etc. Vilafranca del Penedès: Gràfiques Llopart. p. 269-270. LLORACH, S.; CARBONELL, V. (1992). 'Castellvell d'Olivella i Sant Pere del Castellvell d'Olivella', Catalunya Romànica, Vol. XIX, El Penedès i l'Anoia. Fundació Barcelona: Enciclopèdia Catalana. p. 266-267. VIRGILI, A. (2008). 'El Penedès: un espai conquerit, plataforma de conqueridors (segles X-XIII)', A BENITO I JULIÀ, R. (a cura de), 2008. De la Marca Hispànica a les Terres de Marca: el Penedès, Vilafranca del Penedès: Institut d'Estudis Penedesencs. P. 11-24.</p> | X-XV | En ruïna | <p>El Castell Vell d'Olivella està situat al nord del nucli urbà d'Olivella (Garraf), prop del límit nord del seu terme municipal. Des d'aquest punt es té una gran visibilitat sobre l'entorn, amb comunicació visual directa amb el castell d'Olèrdola i bona part del massís del Garraf. Es desconeix quines construccions conformaven aquesta fortificació. S'intueix, però, l'existència d'una torre que estaria emplaçada sota les restes del molí de vent (fitxa 2, el Molí del Rector), així com d'un petit recinte emmurallat de forma trapezoïdal on hi hauria altres dependències del castell. Aquest mur perimetral està construït amb pedres irregulars, d'uns 15-20 centímetres de llargada, lligades amb un morter de calç molt groller. Presenta diferents graus de preservació en funció de la zona, amb una alçària màxim que no supera els 2 metres en el tram oriental. Es conserva una espitllera al mur de ponent. En les intervencions arqueològiques que es duen a terme des de l'any 2014 s'han descobert alguns murs que delimiten espais a l'interior de les muralles. A peu del castell i a la banda nord-est d'aquest, s'emplaça l'església de Sant Pere del Castell Vell d'Olivella.</p> | 08148-1 | Al cim del Puig Molí | <p>De la troballa de fragments de ceràmica atribuïbles a època ibèrica al capdamunt del puig Molí pot deduir-se l'existència d'algun tipus d'assentament o, si més no, la seva freqüentació en aquell moment. El castell Vell d'Olivella, 'Castrum Olivella', apareix mencionat per primer cop l'any 992 en el testament del jutge Teudiscle (Llorach, Carbonell, 1992: 266). Del document es desprèn que els actuals termes d'Olesa i Olivella, amb Santa Susanna, eren dels senyors de Cervelló, mentre que la resta d'Avinyonet pertanyia a Olèrdola. Malgrat ser una possessió dels Cervelló, el castell d'Olivella era termenat, ja des del mateix 992 tenia límits amb el terme del Castell d'Olèrdola, del qual es va segregar en aquesta època en un procés de subdivisió dels termes més grans que va ser característic en els segles X i XI (Batet, 2008: 199-202). El 1038, quan la jurisdicció encara és dels Cervelló, té lloc la venda del castell 'd'Ulivela' dins de la mateixa família quan Ramon i el seu germà Bernat el venen a un altre germà seu, Guerau, per 400 diners. El 1164 té lloc un fet que, si bé no té relació directa amb el Castell Vell d'Olivella, sí que n'acabarà afectant l'esdevenidor: en aquest any se signa la carta de població del puig de Cabot, atorgada per Pere de Ferran (feudal dels Cervelló). S'ha arribat a la conclusió que aquest puig de Cabot era el nom de l'emplaçament actual del poble d'Olivella. En el document es diu que cal construir cases sobre el puig, erm, i fortificar-lo en un termini de sis anys, de la qual cosa es dedueix l'origen del que després es va anomenar Castell Nou d'Olivella. El primer esment documental d'aquest castell nou, però és d'un segle més tard (1264), en un document de venda, a en Guillem Cabot de 'castro novo' (Carbonell, 1979: 6-7). Se sap que el 1191, el castell pertanyia a Gombau d'Oluja, nebot dels Cervelló. El 1212 Ramona, filla de Bernat Marcús, vídua de Pere de Ferran, fill, féu donació del castell d'Olivella al seu fill Berenguer d'Olivella. La família Cervelló continuava, doncs, el senyoriu. L'any 1230 calgué posar fermança als homes del castell d'Olivella. Se sap que després del 1236, Galceran de Timor, fill d'Arnau de Timor i Queralt, tingué Rocafort i Olivella (Llorach, Carbonell, 1992: 266). Durant la segona meitat del segle XIII la jurisdicció del terme va passar dels Cervelló (i els seus castlans, els Ferran) a la Seu episcopal de Barcelona, ja que se sap que, el 1294, hi va haver un plet entre el bisbe i el prior de la Capella de la Seu de les Onze Mil Verges (actual Santa Llúcia) sobre la jurisdicció del castell. (segueix al camp Observacions)</p> | 41.3204300,1.8140100 | 400740 | 4575007 | 992 | 08148 | Olivella | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55755-foto-08148-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55755-foto-08148-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08148/55755-foto-08148-1-3.jpg | Legal | Romàntic|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Xavier Esteve i Gràcia | Els materials arqueològics recuperats estan dipositats al VINSEUM i a la Biblioteca Museu Víctor Balaguer. Segueix del camp Història: En una afrontació del 1429 es parla del camí que puja a la parròquia, on hi ha l'església vella i el castell vell. Això indica que ja existia una església nova, situada prop del castell nou, al puig de Cabot o nucli del poble d'Olivella. No coneixem la fi de la vida útil del castell vell, però sabem que, a partir de 1625, quan la parròquia es trasllada a un nou temple bastit sobre el castell nou, a la zona només hi va restar en funcionament la masia del Rector. El 1681 apareix esmentat el 'Castri Veteris', el 1820 el 'Castillo Viejo' i el 1848-50 és anomenat 'el Castellot' (Carbonell, 1979: 6-7). A l'extrem nord-est hi ha l'església de Sant Pere del Castell Vell, un temple romànic que va ser l'antiga parròquia d'Olivella i que actualment està en ruïnes. Amb el desús del conjunt de les estructures el 1833, el rector de poble inicia la construcció d'un molí sobre les runes del castell, una obra que va quedar inacabada. La dècada de 1970 es recolliren materials superficials, que van ser dipositats al Museu de Vilafranca (actual VINSEUM). Des de l'any 2014 s'hi realitzen intervencions arqueològiques per tal d'aprofundir en el coneixement del Castell Vell. Aquests excavacions permeten conèixer que l'ús del castell continuà almenys fins al segle XV. | 101|85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 17 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||
| 87568 | Castell de Grevalosa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-grevalosa | <p><span><span><span><span><span>AAVV. (1981): Catalunya romànica. El Bages. Vol. XI. Pòrtic. Barcelona. Fundació Enciclopèdia Catalana.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>CATALÀ, P. (1990): Els Castells Catalans. Vol V. Rafael Dalmau Editor. Barcelona</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya. Patrimoni Arquitectònic del terme municipal de Castellfollit del Boix. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Generalitat de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya. Patrimoni Arqueològic i paleontològic del terme municipal de Castellfollit del Boix. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Generalitat de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span>MARTÍN, R. (1987): Castellfollit del Boix a Història del Bages I. Edicions Selectes. Manresa.</span></span></span></span></span></p> | s. X | Desaparegut | <p><span><span><span><span><span><span lang='CA'><span>No queden restes visibles del castell</span></span></span></span></span></span></span></p> | 08059-148 | Obaga de Grevalosa. Grevalosa | <p><span><span><span><span><span><span lang='CA'><span>El castell de Grevalosa es troba situat a ponent de l’actual terme de Castellfollit del Boix. </span></span></span></span></span></span></span><span><span><span><span><span><span lang='CA'><span>El primer esment relacionat amb el topònim de Grevalosa data de l’any 955 i el castell apareix documentat per primera vegada l’any 990. L’any 1063 apareix documentat en el Liber Feudorum Maior quan Bernat Otger de Castellet vengué el castell al comte Ramon Berenguer I. Segons sembla, Bernat no era l’únic propietari del castell, ja que l’any 1066 els comtes apareixen comprant el mateix castell a Gaufred o Jofre de Castellet junt amb la quadra de Formigosa. </span></span></span></span></span></span></span><span><span><span><span><span><span lang='CA'><span>Al segle XIII es documenta a Manresa una família amb el cognom de Grevalosa però no com a senyors del castell. </span></span></span></span></span></span></span><span><span><span><span><span><span lang='CA'><span>L’any 1319 apareix com a senyor del castell Ramon de Malla, qui deixa ordenat en el seu testament que dit castell sigui venut alguna institució religiosa, essent l’Almoina de la Seu de Barcelona qui l’adquirí i l’any 1394 en va comprar-ne la jurisdicció al rei Joan I. </span></span></span></span></span></span></span></p> | 41.6925000,1.6558500 | 388145 | 4616509 | 990 | 08059 | Castellfollit del Boix | Fàcil | Dolent | Legal | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2021-06-22 00:00:00 | Núria Cabañas. Web Cultura, SCP. | Es desconeix la situació exacta del castell. Hi ha qui el situa prop de l’església de Santa Cecília de Grevalosa on actualment hi ha les ruïnes del mas Revell. | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |||||||||
| 82128 | Santa Maria del Castell de Claramunt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-del-castell-de-claramunt | -BRASÓ VAQUÉS, Miquel (1964): Claramunt, Monografies del Club Excursionista de Gràcia, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 13-16. -CATALÀ ROCA, Pere (dir.) (1976): Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 320-345. -JUNYENT MAYDEU, Francesc; MAZCUÑÁN BOIX, Alexandre (1984): 'Santa Maria del Castell de Claramunt', Catalunya Romànica XIX. El Penedès, l'Anoia, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 464-466. -VILA CARABASSA, Josep M. (1993): 'L'excavació arqueològica del Castell de Claramunt', Estrat, 6, p. 133-148. -RIBA GABARRÓ, Josep (19892ed): La Pobla de Claramunt. Evolució econòmico-social d'un municipi de la comarca d'Igualada, Rafael Dalmau Editor/ Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona, p. 211-215. -ÁLVAREZ MÁRQUEZ, M. del Carmen (1990): La Baronia de la Conca d'Òdena, ed. Fundació Noguera, Barcelona, p. 44. -RIBA GABARRÓ, Josep (1994b): 'Santa Maria del Castell de Claramunt (la Pobla de Claramunt)', Esglésies romàniques de l'Anoia, ed. La Veu de l'Anoia / Centre d'Estudis Comarcals de l'Anoia, Igualada, Zona A, fitxa 1. -RIBA GABARRÓ, Josep (1997): 'Aspectes finals del règim feudal a l'Anoia', Miscellanea Aqualatensia, VIII, p. 146-150. -VILA CARABASSA, Josep M. (1998): 'El Castell de Claramunt (La Pobla de Claramunt)', Arqueologia Medieval a l'Anoia. Catàleg de l'exposició, Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval i Diputació de Barcelona, Igualada, p. 45-49. -http://www.lapobladeclaramunt.cat/el-municipi/el-castell-de-claramunt/planol-i-estances-del-castell-de-claramunt.html | X-XV | Les restes romàniques de la més primitiva parròquia de la Pobla de Claramunt i antiga capella castral es troben ubicades al sector sud de l'interior del recinte de la fortalesa, just al costat de l'accés al castell i a mig camí entre el sector jussà i el sobirà. Es tracta de les restes d'una església romànica de dimensions notables, de planta basilical amb tres absis separats per pilars cruciformes. Aquests absis apareixen decorats amb arcuacions cegues i amb lesenes o arcs llombards, i el central té tres finestres de doble esqueixada, mentre que només se'n va obrir una a l'absis lateral sud; les parets de l'absis lateral nord conserven poca alçada i el seu mal estat s'interpreta com a producte de l'enderroc dut a terme l'any 1463 a bona part de les estructures del castell. Les naus del temple tindrien cobertes amb volta de canó, avui perdudes, així com perdut està el campanar d'època romànica que apareix referenciat a varis documents medievals. L'obra general està feta de petits blocs tallats de travertí, seguint la tècnica pròpia d'aquestes construccions sacres catalanes medievals. Cap part de l'edifici presenta indicis d'haver tingut motius escultòrics. | 08165-7 | Castell de Claramunt | Nascuda a redós del Castell de Claramunt i com a capella castral del mateix (per tant ja existiria al segle X), fou la primera parròquia de La Pobla de Claramunt, amb la seva baronia alodial i territorial. Tot i que el castell es documenta per primer cop el 978, la seva església no ho apareix per primer cop a la documentació conservada fins uns anys més tard: l'any 990 com a beneficiària en un testament d'una peça de terra situada al comtat de Manresa. És al segle XI que es projecta el gran edifici romànic, part del qual ha arribat fins els nostres dies sota aquest estil artístic. El 1303 se li va construir una capella adossada amb entrada pròpia sota l'advocació de Santa Margarida, que encara es conserva íntegrament dempeus. El 1306, el bisbe de Barcelona i el seu capítol catedralici cediren el dret de presentació del rector de Claramunt al senyor del castell, el comte Ramon Folc VI de Cardona, amb la condició que l'església romangués dins del recinte fortificat. En una visita pastoral de l'any 1404 es menciona el mal estat de la nau de tramuntana, la qual tenia llavors la volta esquerdada, i esmenta la necessita de reparar el campanar (avui desaparegut); situació que el 1421, segons consta en una altra visita pastoral, continuava sense solucionar-se. L'enderrocament del castell l'any 1463 demanat pels consellers d'Igualada i autoritzat per la Generalitat en el marc de la guerra civil de Joan II va afectar l'església, ja que la seu parroquial es va traslladar a una capella advocada a la Santíssima Trinitat que el 1380 s'havia fundat dins el nucli urbà de la Pobla de Claramunt; de fet, com ja s'ha dit, la no conservació de l'absis lateral nord ha estat interpretada com a una conseqüència d'aquesta acció d'enderrocament. Amb el final de la guerra es va iniciar la reconstrucció del recinte castral, i el 1484 es van adequar els dos absis que encara quedaven dempeus i es va construir un mur de tancament al nord de l'església per tal de que continues funcionant com a edifici de culte, tot i que ja amb funcions litúrgiques menors, ja que la parròquia mai va tornar al castell. Diverses visites pastorals fetes durant el segle XVI testimonien la progressiva degradació de l'església, amb la desaparició de la major part dels ornaments i dels beneficis que s'hi havien fundat. Tot i que a l'antiga sagrera de Santa Maria del Castell s'hi va continuar enterrant fins el 1646, el 1567 ja s'havia beneït un nou cementiri al costat de la nova seu parroquial traslladada a la Trinitat, fet que comportà un abandonament progressiu de la necròpolis del castell. De fet, des de l'any 1606 l'església castral havia quedat en desús per al culte de manera definitiva, tot i que el 1754 el papa Benet XIV concedí indulgència plenària en la benedicció del terme que es feia el 3 de maig (durant l'Aplec de la Santa Creu) des del pedró que fins el segle XIX hi va haver a la part superior del recinte jussà del pati del castell. Durant l'Edat Mitjana i bona part de l'Antic Règim la parròquia de Claramunt (recordem, primer ubicada al Castell i després traslladada al nucli urbà de la Pobla) arribà a tenir com a sufragànies varies esglésies i capelles de la comarca com Sant Hilari de Vilanova del Camí, Sant Joan de la Torre de Claramunt, Sant Salvador de Vilanova d'Espoia, Sant Martí de Carme, i Santa Bàrbara de la Font de la Reina de Capellades, les quals perdé progressivament amb l'abolició efectiva del feudalisme al segle XIX. L'any 1967 l'interior de l'església de Santa Maria fou objecte d'excavacions arqueològiques que van deixar al descobert part de l'antic cementiri parroquial i un primitiu altar a l'absis principal. | 41.5548500,1.6696200 | 389055 | 4601208 | 990 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82128-foto-08165-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82128-foto-08165-7-2.jpg | Legal i física | Pre-romànic|Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | L'any 1983 el Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat va restaurar les cobertes dels absis i es va refer l'arc pre-absidial central, mentre que tres anys més tard, el 1986 es va excavar la nau de tramuntana del temple. L'any 1992 s'hi van dur a terme una sèrie de sondeigs arqueològics -en aquesta ocasió a la zona del recinte sobirà del castell- previs a la restauració integral de la fortalesa duta a terme pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. | 91|92|85 | 1754 | 1.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 54172 | Calabuig | https://patrimonicultural.diba.cat/element/calabuig | <p>BOLÓS, J. (1983). Els monestirs del comtat de Berga des dels seus orígens fins al 1400. El monestir de Santa Maria de Serrateix. Tesi doctoral UB. IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona.</p> | X | <p>Casa molt modificada ja que s'ha realitzat una rehabilitació que ha modificat considerablement l'estructura original. La casa es troba situada sobre una elevació de roca, fet que li dona una imatge monumental. No es poden distingir els murs antics i no hi ha vestigis de llindes. Tan sols sabem per notícies orals que a l'interior es coservava un pany de pared amb opus spicatum.</p> | 08132-68 | Gargallà | <p>Havia sigut de la parròquia del Pujol de Planès fins a principis del segle XX en que passà formar part de Gargallà. La referència històrica més antiga la trobem a l'arxiu del Monestir de Santa Maria de Serrateix: l'any 989 en la donació d'un alou en el que estava inclós 'ipsas casas de Calabugo' (BOLÓS, 1983). Posetriorment diferents documents fan referència a la casa (1013, 1214) i al manso de Calabuig (1313, 1400), sempre pertanyent al Pujol de Planès. Al fogatge de 1553 (IGLESIES, 1979) s'esmenta a Jaume Calabuig fogatjat al Pujol de Planès, col·lecta de Cardona. Durant els segles XVII i XVIII els censos del mas els cobràven els senyors del Pujol de Planès i la comunitat de prevères de Cardona. L'any 1672 es va vendre a carta de gràcia la meitat del mas a Joana Vilajossana de Serrateix, així com els masos a ell units, un anomenat Busquets (fons de Calabuig). El venedor, Pere Joan Calabuig, era gendre de Joana Vilajossana. Al 1673 Joan Calabuig ven l'altre meitat dels masos Calabuig i Busquets a Isidre Roca; s'especifica que a la casa hi havia 'vaixells, botes i piques olieres'; el mateix any Isidre Roca ven la meitat del mas a Joana Vilajossana. Al 1818 tenia agregats els masos Busquets i Catrà. Al 1854 el propietari Esteve Vilajossana i Comabella ven el mas a Pere Màrtir Cererols de Manresa. Al 1857 el mas és venut a Jacint Santcristòfol de Cardona.</p> | 41.9534105,1.7264200 | 394447 | 4645388 | 989 | 08132 | Montmajor | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08132/54172-foto-08132-68-1.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2022-10-05 00:00:00 | Cortés Elía, Mª del Agua | Es conserva a la casa un important arxiu familiar del qual l'Àmbit de Recerques del Berguedà va realitzar un petit resum de cada document que es troba a disposició dels investigadors. | 94|98 | 45 | 1.1 | 2484 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||
| 54105 | Castell de Montmajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-montmajor | <p>BOLÓS, J. (1983). Els monestirs del comtat de Berga des de llurs orígens fins a l'any 1400. El monestir de Santa Maria de Serrateix. Tesi doctoral dirigida pel Dr. Manuel Riu. Universitat de Barcelona. CATALÀ, Pere (1976). Els castells catalans. Dalmau Ed. IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona. AA.VV. (1985). Catalunya Romànica. Vol. XII El Berguedà. Fundació Enciclopèdia Catalana. SANTANDREU, M.D. (1979). Els castells del Berguedà en un document de 1309. A XXIII Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos, Berga juny de 1979, Centre d'Estudis Berguedans. RIQUER, M. (1971). Guillem de Berguedà. Vol. II. Abadia de Poblet. Pàgs. 145-153).</p> | X | <p>Torre de planta circular de 5,30 m de diàmetre, de la que només es conserva la meitat de la paret de llevant amb un gruix de 1,70 m i una alçada actual de 8 metres. Està situada dalt d'un pujol del que s'obté una important vista dels entorns, cosa que confirma la seva funció de torre de vigilància. Està construïda amb carreus ben tallats disposats en filades unides amb morter de calç i amb farciment de pedres irregulars. La porta era a uns quatre metres d'alçada i era situada al mur sud-est, de la qual es conserva tan sols el muntant de llevant. A la part interna, a nivell de la base de la porta, sobresurten unes lloses vers l'espai central, com si hagués hagut l'inici d'una falsa cúpula. S'observa també les restes d'un mur perimetral, del que la torre possiblement fou la torre mestra. És coneguda popularment com la 'torre dels moros'.</p> | 08132-1 | Montmajor | <p>La primera notícia documental és de l'any 983, quan el comte Oliba Cabreta permeté que Ató i la seva muller Riquil·la donessin al monestir de Santa Maria de Serrateix l'alou que tenien sota el castell de Montmajor (ipso Puiol, qui est subtus castro de Monte Maiore) (BOLÓS, 1983). L'any 1170 Guillem de Portella i la seva muller Marquesa encomanaren el castell a Berenguer de Currizà (Correà) i al seu fill Ramon, aquests es comprometen a ajudar amb homes del castell a les expedicions del seu senyor (AAVV, 1985). En aquesta època era feu dels Correà, i a final del segle XII passà a mans de la família vescomtal dels Berguedà. El 1183 els vescomte Guillem de Berguedà deixa en testament al seu fill (el trobador Guillem de Berguedà) els castells de Madrona, Casserres, Puig-Reig i Montmajor. En el testament del trobador, el 1187, deixava el castell de Montmajor al seu germà Berenguer. El mateix trobador va escriure un sirventès titular 'Cavalier, un chantar cortes' en el que carregava contra un tal Guillem pagès que s'havia apoderat del castell, propietat del trobador (RIQUER, 1971). El 1199, quan s'extinguí el vescomtat de Berguedà, el castell passà a ser propietat del rei, que el degué cedir als Cardona ja que el 1243 Ramon Folc de Cardona donà el castell a la seva germana Geralda, abadessa del monestir de Valldaura. El 1260 era de Pere de Berga, que el cedí junt amb el castell de Querol a Bernat de Portella a canvi de jurament de fidelitat. A inicis del segle XIV, el 1309, la comtessa Sibil·la de Pallars, néta de Pere de Berga, canvia els castells de Querol i Montmajor per altres al rei Jaume II. Al fogatge de 1365-70, hi ha 4 focs al castell de Montmajor que era den Ferrer de Castellet. La família dels Ferrer de Castellet ostentà el castell de Montmajor fins al 1445 i a mitjans del segle XV passà al cavaller Alamany de Tord, senyor del castell de Sant Joan de Montdarn. Ja no s'esmenta el castell als fogatges posteriors, tot i que al de 1553 es nomena a 'Andreu Barri alias Castella', possiblement com a referència a la proximitat de l'antic castell o perquè aquest era el castlà (IGLESIAS, 1979). El segle XVII Montmajor era propietat del rei. Al segle XVII es formà la baronia comprenent part de Montmajor i de L'Espunyola, i el 1608 era baronesa Joana Domenge, domiciliada a Berga. El 1663 Miquel de Tamarit era senyor de les baronies de Montclar, Montmajor i L'Espunyola, en nom del rei; el 1762 ho era Antoni de Tamarit. (ADS, fons Correà). En resum, la fundació es produí ja avançat el segle X, intensificant-se el grau d'ocupació durant els segles XII-XIII, i decaient el segle XIV, abandonant-se el XV. El castell tenia una clara situació estratègica, ja que dominava el camí de Cardona a Berga, important via de comunicacions, i en el territori d'influència tenia moltes propietats el monestir de Santa Maria de Serrateix. L'estat de degradació en que es troba actualment és degut a que les pedres dels seus murs es van utilitzar per la construcció de cases veïnes (CATALÀ, 1976).</p> | 42.0066714,1.7343807 | 395194 | 4651291 | 988 | 08132 | Montmajor | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08132/54105-7castell-de-montmajorricard-ballo-wwwcatalunyamedievales.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08132/54105-foto-08132-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08132/54105-foto-08132-1-2.jpg | Legal | Romà|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2022-10-04 00:00:00 | Cortés Elía, Mª del Agua | En la prospecció realitzada l'any 1997 per Ramon Martí dins el projecte 'Evolució del poblament de la plana central del Berguedà des de l'època baix-imperial fins a l'Alta Edat Mitjana' es trobaren fragments de ceràmica predominantment grisa. El castell és conegut com la 'Torre dels Moros'. | 83|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||
| 78174 | La Ferrussa; Torreferrussa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-ferrussa-torreferrussa | AJUNTAMENT DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA (1996). Pla Especial de Protecció del Patrimoni arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. Text refós novembre de 1996. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Obres públiques i urbanisme. CANYAMERES, Esteve (2009). Masos, masies i masoveries. Estudi de l'agricultura de Santa Perpètua de Mogoda i Santiga (segles XI-XX). Edita: Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. GARCIA, Pere (2008). 'El patrimoni de Santa Perpètua de Mogoda. Crònica del Grup Pro Arqueologia i Història'. L'ordit, nº 2. Centre de Recerques i Estudis Mogoda. Santa Perpètua de Mogoda. Pàg. 211. MELO, Joana (2008). Intervenció arqueològica a l'edifici medieval de Torrerrussa. La Domus fortificada de Canalies (s. XII-XIII). Pàg. 157 - 170. L'ordit, nº 2. Centre de Recerques i Estudis Mogoda. Santa Perpètua de Mogoda. RICART, Joan et alii (1993). Temps enrera, portes endins. Santa Perpètua de Mogoda. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. | X-XVI | Rehabilitació el 1980. En espera de nova rehabilitació per ubicar el Centre de la Propietat Forestal. | Torreferrussa es troba al costat de l'autopista Ap-7, a l'oest del nucli urbà, i amb accés des de la B-140. A la rotonda que hi ha a l'alçada de Can Sabau es pren una pista que voreja el Bosc de Can Sabau pel costat nord i que ens porta fins al Camí del Padró. La Ferrussa queda a uns 700m de la carretera, a l'interior d'un recinte tancat propietat de Medi Ambient (Generalitat de Catalunya). L'edifici està situat dins una finca de diverses hectàrees, subdividida en diferents àrees: vivers, granges, etc. Hi ha una gran varietat d'espècies vegetals, a destacar la palmera de davant de la façana principal, el camí d'accés d'avets i el petit estany rodejat de plàtans, situat a uns 50m de l'edifici. Aquest edifici va ser construït sobre les restes d'una antiga casa pairal dels segles XV-XVI molt reformada al segle XIX,, que tenia una torre de medieval (segle XI), que encara es conserva. És de difícil classificació, ha sofert moltes transformacions. Formada per dos cossos longitudinals i dos transversals (un d'ells enfonsat respecte a la façana principal uns 5m) que constitueixen un pati quadrat central, on està situada la torre circular medieval, de tres plantes, les dues primeres pertanyen a la torre original i l'ultima és un dipòsit d'aigües afegit. La primera planta de la torre conté una original capella de finals del segle XIX dedicada a la Verge de Montserrat. L'estructura de suport està formada per parets de totxo i bigues de fusta amb reforços de bigues de formigó. La coberta és de teula àrab. Els cossos longitudinals tenen coberta a una aigua i els transversals a dues aigües. La façana és asimètrica, amb forats nous horitzontals a la planta baixa i verticals a la primera. La façana és plana i sense motius decoratius. La coberta queda amagada darrera dels merlets de coronament. Essent una façana molt racionalista, el coronament li dóna un aire exòtic. Les parets són de totxo, amb acabats d'arrebossat i pintat de blanc. La torre és de pedra en les dues primeres plantes i la tercera està arrebossada i pintada de blanc. L'estat de conservació de l'estructura de suport, coberta i façanes és bo, donat que va ser rehabilitat el 1980. Tot i que la pintura de la façana és molt tacada a causa dels escorredors d'aigua de les cobertes. L'estructura funcional és totalment nova en funció de les necessitats dels habitatges existents. A la planta baixa encara es conserven les zones d'estable amb accés pel pati, en un estat de conservació molt baix | 08260-7 | Camí del Padró | Ressenya històrica extreta de CANYAMERES, 2009: La primera referència documental és de l'any 988. Segle X. S'esmenta el lloc de Canalies. Segle XI. El lloc de Canalies es relaciona amb una família propietària aloera de la major part d'aquest territori. 1044. Ricolf. Deixa en testament la casa i solar de Canalies al seu fill Miró. Segle XII: 1104. Ramon Maier i la seva dona Adalet permuten amb l'abat del monestir de Sant Cugat del Vallès uns alous a Gallecs i Breda per un altre situat a Canalies. Tenen una filla casada amb Odalguer als quals han construït torre a l'alou de Canalies:'in Canalies, ubi construxerat gener noster Udalgarius cum filia nostra Maiasendis turrim.' 1137. Acta de donació dels delmes, lluïsmes i la vintena part de les primícies a l'església de Santa Perpètua. Entre els promotors hi ha Guillem de Canalies probablement el Guillem Gerald de Canalies. 1148. El cap de casa de Canalies sembla que era Pere Berenguer de Canalies, probablement marit de Sança de Canalies, el qual feia d'avalador del deute de Pere de Sentmenat per a l'obra de l'església de Santiga. A finals del segle XII els Canalies i els Rocavert de la sagrera de Santa Perpètua han entroncat com a família passant finalment tot el que tenien els Rocavert als Canalies. 1175. Guerau de Rocavert fa testament per anar amb l'exèrcit reial a Tolosa amb el rei d'Aragó. Deixa la vinya que té a Canalies a la parròquia de Santa Perpètua de Mogoda. Elisenda de Canalies, neta de Guerau de Rocavert, esdevingué pubilla del patrimoni de Canalies i el de Rocavert. Segle XIII: 1249. Elisenda de Canalies (neboda de Pere de Rocavert), el seu marit Pere de Gallifa i la seva filla Sància venen a Guillem de Badalona les cases que tenen per la parròquia de Santa Perpètua i el delme que tenen per la casa de Canalies. 1266. Bernat de Perapertussa, procurador per Catalunya del vescomte de Bearn i senyor de Montcada confirma i de nou cedeix a Jaume de Sant Martí, nebot de Bernat de Mogoda, el feu de la parròquia de Santa Perpètua de Mogoda que té per la casa de Canalies. 1275. Elisenda de Canalies actualitza el cens de dret de lloçol de la ferreria de Santa Perpètua de Mogoda i alguns situats en l'òrbita de Canalies. 1277. Elisenda de Canalies dona al seu fill Bernat de Canalies, la casa de Canalies amb tots els seus honors i possessions. Elisenda de Canalies morí abans de 1279. 1275-1297. Es troba documentat el personatge de Bernat de Canalies, dedicat a l'exercici de les armes. 1297. Berenguera, muller de Berenguer de Sant Vicenç, senyor de Mogoda, presta jurament i homenatge a Bernat de Canalies, militar, senyor de la casa de Canalies per la meitat del delme de la parròquia de Santa Perpètua de Mogoda. Amb Bernat de Canalies es perd el rastre de la família Canalies. Després de quasi 50 anys sens notícies els drets i les rendes feudals de la casa de Canalies apareixen en mans dels Bell·lloc, senyors de la Roca del Vallès. Segle XIV: 1350. Bernat de Bell·lloc i la seva dona Orpai venen a Berenguer de Santvicenç, senyor de Mogoda, la part del delme que tenia i rebia a la parròquia de Santa Perpètua de Mogoda i la ferreria pel preu de 4.000 sous. Mitjan segle XIV. La casa i les terres de la casa de Canalies estan en mans dels senyors de Castellcir, emparentats també amb els Bell·lloc. 1352. Galceran de Castellcir i la seva mare venen a Jaume Sala, mercader de Barcelona, una parellada de terra prop de la casa de Canalies, alou del monestir de Sant Miquel del Fai. Jaume Sala, mercader de Barcelona adquireix la torre de Canalies i les seves terres. 1383. Guillem Sala, fill de Jaume Sala, de Barcelona, va vendre a Francesc Martínez, mercader també de Barcelona, la torre de Canalies. Segle XV.: La casa de Canalies passa a ser propietat dels Gassius, senyors del castell de Gallifa, que mantindran la propietat de la torre de Canalies fins els volts de 1570. 1493. El batlle general de Catalunya establí a Bernat de Gassius, senyor del castell de Gallifa i de la casa de Canalies, la facultat de cercar les aigües tant subterrànies com superficials de la riera de Canalies des de la casa de Canalies fins l'església de Santa Maria l'Antiga. A mitjan segle XVI, Jerònima de Gassius hereta les propietats dels Gassius. 1560. Jerònima de Gassius fa donació universal de la torre de Canalies al monestir de Santa Maria de Montsió de Barcelona. A la segona meitat del segle XVI la gent anomenava a la torre de Canalies amb el nom actual de Ferrussa. Segle XVII: 1606. Onofre Font i Brescó de Barcelona és condemnat a deixar la possessió de la torre o casa situada a la parròquia de Santa Perpètua de Mogoda a favor de la prioressa del monestir de Montsió de Barcelona. 1659. Es fa l'acte de presa de possessió corporal de la finca de la Ferrussa a través d'Agustí Vidal com a representant del procurador del monestir de Santa Maria de Montsió. 1661. Anastàsia Font i Brescó mor i deixa hereu al seu únic fill Sebastià de Portolés i de Brescó. 1666. El monestir i convent de Santa Maria de Montsió fa un establiment emfitèutic a Francesc Casademunt, pagès de Mollet del Vallès i Eulàlia, la seva muller, amb tota la casa, torre i quadra dita Ferrussa, abans Canalies, amb les seves terres i honors i possessions franc alou. 1668. Bonaventura Bolló, pubill de can Llobet de Santiga, que impugnà l'establiment davant dels tribunals, signa concòrdia amb Francesc Casademunt, pagès de Mollet i Eulàlia la seva dona, pel domini útil de la propietat de la Ferrussa, alou del monestir de Montsió. La concòrdia i renunciació donava compliment a la sentència de la Reial Audiència, per la qual la propietat útil passava als Llobet de Santiga. A finals del segle XVII la propietat útil i directa torna a la família Portolés. Segle XVIII: 1712. Consta Sebastià de Portolés com a hereu de Jaume Agustí, ciutadà de Barcelona. 1706. Sebastià de Portolés estableix en el seu testament un fideïcomís pel qual segons parer d'alguns descendents, prohibia l‘alienació del seu patrimoni. Aquesta clàusula marcarà els propers 130 anys en què diverses branques dels fills de Sebastià de Portolés es barallaran judicialment per l'herència, essent un dels objectius de tots, la Ferrussa. Darrers anys del segle XVIII. Hi ha plets contra els veïns de la Ferrussa pel tema de les mines d'aigua. 1799. Apareix esmentada en la documentació el nom antic de la Torre Ferrussa com a Torre de Canalies. Segle XIX: Les sentències dels anys 1816 i 1818 atorguen a Salvador Llongueres Segalà, la propietat de la Ferrussa. Salvador Llongueres i Segalà reforma la casa i torre medieval de la Ferrussa. 1867. Salvador Llongueres i Segalà mor. Anys més tard la seva jove ven la Ferrussa. 1878. La Ferrussa tenia unes 26 ha, de les quals 4,6 ha eren de bosc, 6.38 ha de vinya, 13,5 ha de secà, 1,5 ha de regadiu, a més de camps de sembrar. 1886. Manuela Maçanet Serrades ven a Bernadí Martorell i Falp l'heretat torre Ferrussa de Santa Perpètua de Mogoda. La torre Ferrussa estava formada per 18, 27 ha de terra amb casa i bosc. El nou propietari de la Ferrussa i el seu fill, Bernadí Martorell i Puig van fer diverses reformes a la casa i la torre com la capella dedicada a la verge de Montserrat o la mina actual. Segle XX: 1924. Bernadí Martorell Puig ven la Ferrussa als germans Domingo i Antònia Forners i Cortés, de Barcelona amb 23 quarteres (6,46 ha) i una casa amb planta baixa i pis i una torre al pati interior. 1925. Teresa Fornés i Cortés i els seus nebots, Domingo, Antoni, Maria i Isidre Fornés i Tribó, venen la Ferrussa a Salvador Ros Bordanova, industrial barceloní. 1934. La Ferrussa passà a ser heretada per la vídua, Isidra Bartra Domènech, i els fills. 1953. La filla gran d'Isidra Bartra Domènech, Felícia Ros i Bartra, rep la Ferrussa. 1968. Felícia Ros i Bartra ven a l'Estat Espanyol la finca de la Ferrussa, 1984. Traspàs de la Ferrussa a la Generalitat de Catalunya per part de l'Estat. 1986. La Ferrussa és inscrita al Registre de la Propietat de Sabadell, per part de la Generalitat de Catalunya. Segle XXI: Actualment ocupen les seves dependències: una granja cinegètica de perdius, un viver forestal, el centre de recuperació de rapinyaires, el centre de control de transmissions dels agents rurals, el Servei de Prevenció d'Incendis Forestals i el Centre de la Propietat Forestal de Catalunya. | 41.5280300,2.1644600 | 430293 | 4597713 | 988 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78174-foto-08260-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78174-foto-08260-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78174-foto-08260-7-3.jpg | Legal | Romànic|Modern|Contemporani|Popular|Racionalisme|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Noms anteriors: Domus de Canalies.En els seus terrenys s'han trobat restes d'un poblat iberoromà. | 92|94|98|119|120|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | ||||||
| 78359 | Can Juandó Vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-juando-vell | CANYAMERES, Esteve (2009). Masos, masies i masoveries. Estudi de l'agricultura de Santa Perpètua de Mogoda i Santiga (segles XI-XX). Edita: Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. | X/XVIII | En runes | Can Juandó Vell es troba a uns 100m a l'est de Can Joandó Nou o Can Medí, a uns 250m al sud-est del camí Ral del Ripollet, i també pel costat sud de la línia fèrria Papiol-Mollet. Can Juandó és una casa del segle XVIII, que a l'any 1901, ja estava desahabitada. Actualment es troba en runes, conservant-se en mal estat les parets de fonamentació a l'alçada de la planta baixa | 08260-192 | Sud del camí Ral de Ripollet | Ressenya històrica extreta de CANYAMERES, 2009: La primera referència documental és de l'any 988. Aquesta propietat va arribar a tenir unes 15Ha d'extensió aproximadament. Hi ha uns pocs i escollits topònims que poden 'presumir' de pertànyer al grup dels mil·lenaris, és a dir topònims amb més de mil anys d'antiguitat. En el cas dels topònims de Santa Perpètua, Mogoda i Santiga, per si mateixos ja formen part del grup del mil·lenari. En una segona categoría trobaríem aquells topònims també amb edats superiors al mil·leni que sols resten coneguts en els tractats d'història, és a dir, ja no són vius. Ara bé coneixem l'espai, el que designaven i la seva resurrecció només dependria que els tornem a posar al mapa. Entre aquests hi ha Canalies, o el Congostell. Són dos topònims tan antics com la història documentada del terme de Santa Perpètua, Mogoda o Santiga. El dia 10 de març de l'any 988 el comte Borrell de Barcelona donava al monestir de Sant Cugat del Vallès un alou que tenia a Reixac. En les afrontacions d'aquest alou s'esmenten els topònims 'via calciatam' el castell 'Mallato' el 'Congostello' i 'Canalilias'. L'antic camí de Santa Perpètua a Sant Cugat, ha estat el nexe d'unió entre passat i present i el que ens permet situar fàcilment al mapa els topònims. Aquest camí que es caracteritza per haver sofert poques variacions en aquests darrers mil anys, és per tant un element cabdal del territori i hauria de tenir la mateixa consideració patrimonial com pot tenir la torre de la Ferrussa. Si refem l'itinerari del camí tranquil·lament i incorporem els topònims, la cosa quedaria més o menys així: 'camí de Sant Cugat que surt de la sagrera de Santa Perpètua passa per davant de can Bellsola, baixa per la costa de la Qüestió. Pel pla d'Omet travessa la riera d'Omet, puja fins les terres de Canalies, passa prop del mas Ferran i travessa la riera de Canalies. Comença la pujada fins arribar al Congostell on es troba amb el camí ral d'Arraona a Barcelona. El camí continua ja pels dominis de la casa de Santa Coloma al terme de Barberà'. Aquesta immersió virtual en un paisatge amb topònims perduts actualment però serveix per fer evident que el topònim Congostell té sentit i és fàcil de situar pels voltants de la cruïlla del camí de Ripollet i el que baixa de la Salut de Sabadell. Les terres del Congostell tocant al camí de Sant Cugat eren al segle XIII de la família dels Muntada de la vila de Sabadell. Segons va escriure Miquel Carreres Costajussà a Elements de la Història de Sabadell, '... un home memorable qui va fer un gran benefici al comú, Pere Sa Muntada. Era veí de Sabadell i pels vols de l'any 1283 va fundar l'Hospital. Li va donar per estatge una casa de la seva propietat... (a Sabadell)'. Carreres Costajussà també va escriure en referir-se als beneficis eclesiàstics fundats a Sant Feliu de Sabadell que 'L'altre benefici era el de Sant Joan Evangelista instituït per en Pere Sa Muntada, el mateix fundador de l'Hospital, de segur que al mateix temps o a poca diferència. El beneficiat de Sant Joan era, també, encarregat de l'Hospital i per això encara avui forma part de la Junta d'aquest establiment.' Les terres del Congostell esdevingueren un mas que l'any 1383 estava deshabitat, probablement a causa de les pestes dels temps de les mortalitats que esmenten els documents. Com ja s'ha esmentat en parlar dels masos de Vallhonrat, el dia 8 d'octubre de 1383 Bernat de Camp, de Santa Perpètua de Mogoda, va vendre perpètuament a Pere de Vallhonrat, de Santiga, el mas Congostell de Santiga, alou del benefici de Sant Joan fundat a la parroquial de Sabadell. Segons el mateix Carreres, el dia 8 de setembre de 1390 Bertran Samuntada, de Barcelona, patró del benefici i altar de Sant Joan Evangelista i de l'Hospital de Sabadell, trobant-se a Sabadell, al portal de la casa de dit Hospital amb els jurats i prohoms de dita vila, va fer donació al Comú del patronatge de l'Hospital i del benefici eclesiàstic, procurant tenir sempre preferència els candidats a beneficiats, els descendents del llinatge Samuntada. El document fou autenticat l'any 1588 pel notari de Sabadell Gabriel Ponç Tristany. Aquesta seria l'explicació de la senyoria al·lodial que els preveres beneficiats de Sant Feliu de Sabadell van mantenir fins a les desamortitzacions eclesiàstiques del segle XIX. En el decurs d'aquest segle, el prevere que obtenia el benefici eclesiàstic sota invocació de Sant Joan Evangelista fundat a la parroquial de Sant Feliu de Sabadell, havia de vetllar per recaptar i tenir actualitzades les rendes dels béns que el fundador havia destinat per al manteniment del benefici. Gràcies a aquest control de les rendes que obligaven als preveres a portar curosament els comptes i la documentació del benefici així com els títols de propietat, tenim notícies del Congostell en el decurs dels segles XVI i XVII. Crida l'atenció les repetides actualitzacions dels drets de senyoria directa dels preveres i les cartes precàries fetes després de cada procés de capbrevació que es conserven d'aquest període: un nou establiment l'any 1556, un precari de l'any 1590, un del 1605 i un altre precari l'any 1659. La família pagesa que tenia la part més important pe que fa a extensió de l'alou del Congostell eren els Vallhonrat de Santiga, amb tot, els Lloberes de Santiga també tenien una part de terres i els Cabanyes de Reixac per una permuta feta amb Antic Vallhonrat l'any 1563 tenien també un camp de 8 quarteres de terra al Congostell. El destí d'aquestes terres del Congostell estava directament lligat a l'ús i explotació que en feien els propietaris útils, és a dir els Vallhonrat, els Lloberes i els Cabanyes de Reixac. En el cas que ens interessa, que és el de les terres del Congostell en mans de la família del mas Vallhonrat de Santiga, veiem que segueixen la mateixa sort que la resta de terres del mas Vallhonrat, a cada situacióde deutes apurada, es fan servir si cal, com a garantia dels préstecs de diners en forma de censals morts. Així l'any 1632 Gaspar Lloreda, la seva dona, Elionor Vallhonrat, i el fill, Joan VallhonratCatalà, de més de 18 anys i menys de 25, venen a carta de gràcia un violari de preu de 59 lliures, 10 sous i pensió anual de 8 lliures a Joan Canesmasses, negociant de Barcelona. amb garantia de terres del mas Congostell. L'any 1685 Gaspar Vallhonrat, per pagar 158 lliures, 8 sous deguts a Bonaventura Bolló, també pagès de Santiga; per pagar 120 lliures a Miquel Colomer, mercader de Barcelona, per pagar les pensions d'un censal creat per Jaume Vallhonrat, per pagar el deute de 85 lliures de la causa pia de Nicolau Gener, i altres quantitats menors, ven un censal mort de preu 256 lliures i pensió 256 sous a favor de Jaume Llobet i Bolló, pagès també de Santiga amb especial obligació dels seus masos Vallhonrat i de l'Abadia, rònec, i un camp del mas Congostell. L'any 1687 Gaspar Vallhonrat, va vendre censal mort de preu 350 lliures i pensió 15 lliures, 10 sous, pagadors cada any a 15 de novembre a favor de Josep Romeu, ciutadà honrat de Barcelona, amb garantia del mas Congostell de la parròquia de Santiga, i una gran peça de terra dita el Ferreginal, tot alou del benefici de Sant Joan de la parroquial de la vila de Sabadell a cens de 4 diners per Nadal. L'any 1703 els germans Gaspar, Ramon i Miquel Vallhonrat venen un censal de preu 504 lliures i pensió anual de 25 lliures i 4 sous a favor de Francesc Canyameres, pagès de la parròquia de Sentmenat, amb garantia del mas Congostell. Les terres de Congostell tindran el mateix final que el mas Vallhonrat. Entre 1727 i 1743 Gabriel Vallhonrat encara lluita per evitar els embargaments, segrestos de les rendes del mas Vallhonrat, finalment perduda tota esperança, per la via dels establiments emfitèutics amb un preu d'entrada i un cens anual es disgrega tota la propietat del mas Vallhonrat, el mas Abadia i el Congostell. Les alienacions de patrimoni foren ràpides, entre 1740 i 1752 pràcticament es ven o s'estableix tot. El dia 5 de setembre de 1752 Gabriel Vallhonrat establia a Francesc Cicra una peça de terra de 10 quarteres d'extensió on hi havia la cas del mas Vallhonrat. L'establiment d'aquestes 10 quarteres de terra on hi havia la casa del mas Vallhonrat és el punt culminant i alhora simbòlic del final d'un període, de la desfeta d'un patrimoni pagès, i del naixement sobre aquesta desfeta, d'un nou model d'explotació més petita i d'ocupació del territori, ens referim als masos nous de Vallhonrat, can Targa i can Font, i els masos nous del Congostell, can Juandó, can Sallent i can Medí. L'any 1743 es podria fer servir convencionalment com a punt de partida de la història dels nous masos del Congostell. El motiu és que el dia 20 de novembre d'aquest any, s'interposà una nova demanda de Caterina i Bartomeu Canyameres, i Teresa Vilar, vídua de Josep Vilar, notari de Barcelona, creditors, contra Gabriel Vallhonrat, sabater de Barcelona, i també contra Pau Umbert, Josep Sallent i Andreu Clavé, pagesos de Santiga, precisament els tres pagesos i caps de família que edifiquen casa als establiments de terres del mas Congostell. Les tres famílies segurament ja eren presents en alguna masoveria de Santiga abans de poder accedir a la propietat de la terra del mas Congostell. De fet, l'any 1638 als llistats d'armes i munició de Santiga ja apareix un Joan Umbert. A partir de l'any del convencionalisme de 1743 s'esmenta per separat algunes dades sobre els tres nous masos, tot i que sempre han estat en un conjunt força homogeni i en diversos moments de la seva recent història han hagut d'actuar conjuntament (procura de l'any 1783 de Josep Font i Josep Sallent, pagesos de Santiga a favor de Josep Sendil per fer causa a l'Audiència de Barcelona). El mateix dia també ho fan Margarida Umbert, vídua de Morató, i Maria Font, casada amb Josep Llargués. A la casa de can Juandó Vell correspondria allò de ser 'la primera de les cases, la germana gran, la primogènita'. El perquè? Segurament els Umbert eren dels parroquians de les tres cases, els més antics a Santiga. Ja s'ha dit que l'any 1638 hi havia un cap de casa de nom Joan Umbert. Però també cal informar que el renom Juandó és documentat l'any 1746, pràcticament abans que existeixi la casa. El dia 20 de gener de 1746 a la concòrdia que se signa entre Marianna Mimó, vídua de Josep Lloberes, pagès de Santiga, Mateu Lloberes, germà de l'anterior, tutors dels pubills Lloberes, i d'altra banda els creditors del difunt Josep Lloberes, s'esmenta com un dels parcers als quals s'ha notificat la concòrdia 'Pau Umbert, de Santiga, dit lo Joandó'. El qual paga 4 lliures de cens anualment al 21 de febrer, per una peça de terra de pertinences del mas Lloberes de Santiga. Pau Umbert, en 'Juandó', fou el que va fer edificar la casa en les terres establertes per Gabriel Vallhonrat. Com ja s'ha dit, va acumular terres del mas Vallhonrat i terres a can Lloberes. El succeí la seva filla Margarida, casada amb Josep Morató, els quals van fer d'establidors de peces de terra. L'any 1772 establien: - A Antoni Costa, bracer de Santa Perpètua de Mogoda, una peça del mas Congostell de 3 quarteres de sembradura. - A Francesc Salvatella de Ripollet, 3 quarteres a cens anual per Sant Joan de 6 ll i entrada de 3 ll - A Joan Amadó de Santiga 4 quarteres a cens per Sant Joan del mes de juny de 8 ll i entrada 4 ll - A Antoni Rius, rajoler de Ripollet, 3 quarteres a cens per Sant Joan de 6 lliures i entrada 3 ll. L'any 1774 establien una altra peça de terra d'una quartera d'extensió de pertinences del mas Congostell altre cop a Anton Costa. I aquest cop els establidors es reserven el pou que hi ha al capdamunt de la feixa de dita peça de terra. L'any 1857 consta que els propietaris eren Antoni 'Juandó' i Gaietà Blanc i Guardiola. L'any 1878 a l'amillarament consta que els germans Antoni,Ignasi i Josep Figueres Lluc, de Ripollet, eren els propietaris de terres de can Juandó Vell. També consta Gaietà Blanc i Guardiola, de Barcelona. Les terres ocupaven una superfície de prop de 9 ha de terreny, 7 ha de les quals eren de vinya i prop de 2 de cereal. A l'amillarament de l'any 1927, la vinya ocupava encara no 2 hectàrees de terra, la resta eren camps de secà. L'any 1901 can Juandó Vell ja no era habitat, Antoni Figueres Lluc i la seva dona, Josepa Ribosa Bosc, venen als de can Medí, el que avui coneixem com can Juandó Nou. L'any 1936 consta que el propietari de can Juandó Vell i el de can Medí era Joan Figueres Renom. | 41.5178500,2.1674800 | 430534 | 4596580 | 988 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78359-foto-08260-192-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78359-foto-08260-192-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78359-foto-08260-192-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Apareix en una mateixa fitxa Can Juandó, Can Sallent i Can Medi. Conegut actualment com els masos nous del Cogostell, i antigament com a Congostell (CANYAMERES, 2009).Foto 3. Autor: Esteve Canyameres. Any: 2003. | 94|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | ||||||
| 78360 | Can Sallent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-sallent-1 | CANYAMERES, Esteve (2009). Masos, masies i masoveries. Estudi de l'agricultura de Santa Perpètua de Mogoda i Santiga (segles XI-XX). Edita: Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. | X/XVIII | Can Sallent es troba a uns 120m a l'est del camí Ral del Ripollet, pel costat sud de la línia fèrria Papiol-Mollet, pràcticament al límit sud-oest del terrme municipal de Santa Perpètua de Mogoda. Can Sallent és una masia del segle XVIII, reformada i ampliada al segle XIX. És una construcció de planta rectangular, desenvolupada en planta baixa i en planta pis, amb coberta a dues aigües, de teula àrab. Presenta construccions més modernes adossades pel costat de llevant, fetes de maons i amb coberta de fibrociment. | 08260-193 | Camí Ral del Ripollet | Ressenya històrica extreta de CANYAMERES, 2009: 988. Primera referència documental. El comte Borrell de Barcelona donava al monestir de Sant Cugat del Vallès un alou que tenia a Reixac. En les afrontacions d'aquest alou s'esmenten els topònims 'via calciatam' el castell 'Mallato' el 'Congostello' i 'Canalilias'. Segle XIII. Les terres del Congostell que eren de la família dels Muntada de la vila de Sabadell esdevingueren un mas. 1383. El mas ja estava deshabitat. Bernat de Camp, de Santa Perpètua de Mogoda, va vendre perpètuament a Pere de Vallhonrat, de Santiga, el mas Congostell de Santiga, alou del benefici de Sant Joan fundat a la parroquial de Sabadell. Segles XVI i XVII. Notícies del Congostell. Documentació del benefici eclesiàstic sota invocació de Sant Joan Evangelista fundat a la parroquial de Sant Feliu de Sabadell. La família pagesa que tenia la part més important pel que fa a extensió de l'alou del Congostell eren els Vallhonrat de Santiga, tot i que també eren propietaris útils els Lloberes i els Cabanyes de Reixac. Segle XVII. A cada situació de deutes la família del mas Vallhonrat de Santiga fa servir les terres del Congostell com a garantia dels préstecs de diners en forma de censals morts. Les terres de Congostell tindran el mateix final que el mas Vallhonrat. 1727-1743. Gabriel Vallhonrat lluita per evitar els embargaments. Finalment es disgrega tota la propietat del mas Vallhonrat, el mas Abadia i el Congostell per la via dels establiments emfitèutics amb un preu d'entrada i un cens anual. 1740 -1752. Les alienacions de patrimoni foren ràpides. Pràcticament es ven o s'estableix tot. 1752. Gabriel Vallhonrat establia a Francesc Cicra una peça de terra de 10 quarteres d'extensió on hi havia la casa del mas Vallhonrat. L'establiment és el punt culminant i alhora simbòlic del final d'un període, de la desfeta d'un patrimoni pagès i del naixement sobre aquesta desfeta, d'un nou model d'explotació més petita. Ens referim a l'ocupació del territori als masos nous de Vallhonrat, can Targa i can Font, i els masos nous del Congostell, can Juandó, can Sallent i can Medí. 1743. Es podria fer servir convencionalment com a punt de partida de la història dels nous masos del Congostell. A partir d'aquest moment s'esmenta per separat algunes dades sobre els tres nous masos. 1742. Can Sallent de Santiga. Feren capítols matrimonials a l'escrivania de Sabadell Josep Sallent, pagès de Santiga, amb Marianna Grau. Segles XVIII-XIX. Els Sallent també esdevenen regidors i batlles de Santiga. 1869. Antoni Sallent Puigmartí com a hereu universal feia inventari dels béns que foren del seu pare Joan Sallent Font. El patrimoni acumulat per les diverses generacions de Sallent era força important. Mitjan segle XVIII-XXI. Des fa nou generacions la família Sallent habita al seu mas del Congostell. | 41.5161600,2.1642600 | 430264 | 4596395 | 988 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78360-foto-08260-193-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78360-foto-08260-193-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78360-foto-08260-193-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Apareix en una mateixa fitxa Can Juandó, Can Sallent i Can Medi. Conegut actualment com els masos nous del Cogostell, i antigament com a Congostell (CANYAMERES, 2009). | 94|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | |||||||
| 78361 | Can Medí o Can Juandó Nou | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-medi-o-can-juando-nou | CANYAMERES, Esteve (2009). Masos, masies i masoveries. Estudi de l'agricultura de Santa Perpètua de Mogoda i Santiga (segles XI-XX). Edita: Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. | X/XVIII | Cal Medí o Can Juandó Nou es troba a uns 170m al sud del Camí Ral del Ripollet, entre Can Sallent i Can Juandó Vell. Cal Medí o Can Juandó Nou és un edifici del segle XVIII, reformat al segle XX, de planta rectangular, desenvolupat en planta baixa, planta pis i planta golfes, amb coberta a dues aigües i teula àrab. Les plantes superiors són de construcció moderna feta de maons, mentre que la planta baixa és feta amb còdols. | 08260-194 | Al sud del Camí Ral del Ripollet | Ressenya històrica extreta de CANYAMERES, 2009: 988. Primera referència documental. El comte Borrell de Barcelona donava al monestir de Sant Cugat del Vallès un alou que tenia a Reixac. En les afrontacions d'aquest alou s'esmenten els topònims 'via calciatam' el castell 'Mallato' el 'Congostello' i 'Canalilias'. Segle XIII. Les terres del Congostell que eren de la família dels Muntada de la vila de Sabadell esdevingueren un mas. 1383. El mas ja estava deshabitat. Bernat de Camp, de Santa Perpètua de Mogoda, va vendre perpètuament a Pere de Vallhonrat, de Santiga, el mas Congostell de Santiga, alou del benefici de Sant Joan fundat a la parroquial de Sabadell. Segles XVI i XVII. Notícies del Congostell. Documentació del benefici eclesiàstic sota invocació de Sant Joan Evangelista fundat a la parroquial de Sant Feliu de Sabadell. El destí de les terres del Congostell estava directament lligat a l'ús i explotació que en feien els propietaris útils, és a dir els Vallhonrat, els Lloberes i els Cabanyes de Reixac. Segle XVIII. Les terres de Congostell tindran el mateix final que el mas Vallhonrat. 1727-1743. Gabriel Vallhonrat lluita per evitar els embargaments. Finalment es disgrega tota la propietat del mas Vallhonrat, el mas Abadia i el Congostell. 1743. Es podria fer servir convencionalment com a punt de partida de la història dels nous masos del Congostell. 1743. Andreu Clavé rebé el primer establiment. 1740-1752. Pràcticament es ven o s'estableix tot el patrimoni. 1752. Gabriel Vallhonrat establia a Francesc Cicra una peça de terra de 10 quarteres d'extensió on hi havia la casa del mas Vallhonrat. L'establiment és el punt culminant i alhora simbòlic del final d'un període, de la desfeta d'un patrimoni pagès i del naixement sobre aquesta desfeta, d'un nou model d'explotació més petita. Ens referim a l'ocupació del territori als masos nous de Vallhonrat, can Targa i can Font, i els masos nous del Congostell, can Juandó, can Sallent i can Medí. Anys 70 – 1792. Entre aquests anys és documentat el fill d'Andreu Clavé, Josep. 1804. Joan Clavé, el besnét, va rebre de Josep Maria de Font i Espona un establiment perpetu de 2 quarteres de sembradura del mas Llobateres de Barberà. 1811. En casar-se Joan Clavé amb Àngela Vernet heretà tot el patrimoni del seu pare Pere Clavé. 1829. Joan Clavé fou un dels darrers batlles de Santiga. Segona meitat del segle XIX. Can Medí és el nom tardà amb el qual es coneixerà la casa. Conviu amb el renom Guillot sempre lligat a la família Clavé. 1878. Amillarament. Consta que can Medí o Guillot, tenia 2 hectàrees de secà aproximadament, i era propietat d'Andreu Clavé. 1895. Medí Clavé Folguera va fer la primera inscripció registral de la casa. Fa constar que la casa de camp anomenada Clavé o Guillot es troba formada per baixos i una primera planta de 30 pams de cara per 40 de fons. Segle XX. La casa de Can Medí és reformada i les terres són adquirides pels de can Juandó Vell. Això comporta encara una tercera denominació a aquesta casa, can Juandó Nou. Relacionat amb l'historial dels Clavé de Santiga s'ha de fer esment a la casa actual de l'Era de la Piella, dita també cal Guillot, per ser propietat de la família Clavé, descendents dels Clavé de Santiga. Aquesta casa es troba en terres del mas Bellsolà (Can Cirera). 1867. S'inscriu al registre de la propietat la peça de terra de pertinences del mas Bellsolà. 1901. Segons el padró municipal d'habitants, la casa ja era edificada i en ella vivien el matrimoni Bellver Solà, procedents ell de Matadepera, i ella de Gallifa. 1936. La casa ja era habitada per la família Clavé. | 41.5174500,2.1659500 | 430406 | 4596537 | 988 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78361-foto-08260-194-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78361-foto-08260-194-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78361-foto-08260-194-3.jpg | Inexistent | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Apareix en una mateixa fitxa Can Juandó, Can Sallent i Can Medi. Conegut actualment com els masos nous del Cogostell, i antigament com a Congostell (CANYAMERES, 2009). | 94|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | |||||||
| 75530 | Castell de Vilademàger | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-vilademager | <p>Valls i Prat, Marcel·lí. 1984. Cronologia històrica de la Llacuna; Llenas i Costa, Ramon. 1980. Apunts històrics de La Llacuna. Vilanova i la Geltrú; Diputació de Barcelona Inventari de Patrimoni Arquitectònic de Catalunya: l'Anoia. Generalitat de Catalunya. Servei .del Patrimoni. Dalmau, Ed. Els Castells Catalans, vol V: pàg. 249-258. Iglesias, Josep i Sanahuja, Joaquim 1934. 'Les valls de Gaià, del Foix i de Miralles'. Reus. Mas, Josep, 1914. 'Notes històriques del bisbat de Barcelona'. IX (Barcelona). Pladevall, Antoni. 1973. treball inèdit 'La Llacuna'. Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. 1985/ revisat al 199</p> | X-XIX | Segons les zones i l'acció humana i l'afectació de l'entorn natural | <p>Castell roquer adaptat a un entorn amb moltes sinuositats, allargat, amb penya-segats a les zones nord-oest i sud-oest i amb un muralla perimetral feta amb pedra de mides homogènies lligades amb morter en alguns casos o pedra seca en altres. La cota topogràfica més alta està ocupada per una torre de l'homenatge inicialment quadrangular o rectangular i la part més baixa per l'església de Sant Pere. També es documenten les restes molt malmeses de la rectoria, en una cota topogràfica inferior, a la banda nord-oest de la plataforma. L'accés original s'efectuava per un camí en part empedrat, en part condicionant la roca natural fins arribar a la porta principal amb arc de mig punt format per dovelles, inserit dins d'un parament de pedra més gran que la resta del parament i en part lligada amb morter per enfortir l'estructura.</p> | 08104-148 | Serralada de la Llacuna | <p>Les primeres referències daten de 987 fent esment a un senyor anomenat Magre promotor de la construcció que en aquell moment es trobava al límit de la Marca Hispànica. L'any 989 Ramon Borrel, compte de Barcelona donat el castell a Sendret de Cervelló mantinguin-se la propietat dins d'aquesta família fins el segle XIX.</p> | 41.4728400,1.5507300 | 378988 | 4592263 | 987 | 08104 | La Llacuna | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08104/75530-foto-08104-148-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08104/75530-foto-08104-148-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08104/75530-foto-08104-148-3.jpg | Legal | Romànic|Gòtic|Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Social | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-20 00:00:00 | Juan Garcia Targa | La torre de l'homenatge es troba molt malmesa i els murs de tancament o de delimitació de l'estructura del castell pròpiament dit a la seva banda nord són pràcticament destruïts. A part del mur perimetral diverses torres enforteixen l'estructura. Així mateix al peu del castell per la seva banda oest semblen constatar-se evidències materials d'ocupació humana amb estructures senzilles amb fustes clavades directament a la roca. Des de fa temps es fa un aplec a finals de maig. | 92|93|94|98|85 | 46 | 1.2 | 1771 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||
| 40523 | Sant Joan de l'Avellanet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-joan-de-lavellanet | <p>CABALLÉ. F. (1998). El Déu de Bagà. Columna Albí eds. GAVÍN, J.M. (1985). Inventari d'esglésies. Vol. 17 El Berguedà. Ed. Arxiu Gavín. Barcelona. VIGUE, J. ; BASTARDES, A. (1978). Monuments de la Catalunya Romànica. Vol. I, el Berguedà. Ed. Artestudi. Barcelona. P. 256-257.</p> | X-XIV | <p>Petita capella d'una sola nau, planta rectangular i coberta amb teulada a doble vessant. Té un absis al costat de llevant i la porta d'entrada al costat lateral de tramuntana. L'absis és petit, més baix i més estret que la nau i cobert amb teulada a l'exterior i mitja volta a l'interior. La porta és d'arc de mig punt una mica rebaixat i amb dovelles de pedra tosca; al mur oposat a l'absis s'obre una petita finestra d'arc de mig punt i doble esqueixada. L'obra és de pedra en carreus i posat en filades poc regulars, en alguns llocs hi ha carreus de tosca. A l'interior la volta és de canó i es pot veure l'arrencada de la volta anterior, la de la primera construcció dels segle XII. L'església es troba situada en un context rural de muntanya, en el que actualment hi ha les dependències d'un campament juvenil, abans de l'antiga O.J.E. i ara de la Generalitat, amb un camp d'esports que es troba a tocar de l'església. A l'altre banda del camí, l'antiga masia de Sant Joan de l'Avellanet està essent rehabilitada com a ecomuseu del Parc Natural del Cadí-Moixeró.</p> | 08016-12 | Roca Tiraval. Carretera a Gisclareny | <p>La primera notícia històrica la trobem l'any 983, a l'acta de consagració de Sant Llorenç prop Bagà. El 1279, Berenguer d'Eneveig deixà testament amb el desig de ser enterrant en aquest lloc. Més tard, els anys 1393, 1394, 1395, 1497 es fan diferents donacions a l'església que a vegades s'anomena amb categoria de parròquia, amb alguns senyors del terme que disposen ser enterrats (AA VV, 1988). L'any 1394 el senyor Pere d'Avellanet disposa donar vuitanta florins per tal que 'l'església sigui ben adaptada'. Al 1621 era sufragània de la parròquia de Sant Esteve de Bagà. Durant el segle XVII el culte seria abandonat, situació que s'ha mantingut fins els nostres dies. La factura de l'absis és del segle XII, mentre que la nau va ser reconstruïda al segle XIV en la part de la volta. Al segle XVI hi havia un campanar que ha desaparegut totalment ja que els senyors de Bagà, per por a robatoris, van traslladar les campanes a Bagà. Es va realitzar una restauració els anys seixanta a càrrec de la Delegación Provincial de Juventudes” que va treure el guix de l'interior de la nau i va reparar la teulada, El dia 1 d'agost de 1961 s'entronitzà la nova talla en pedra de Sant Joan i s'inaugurà la restauració. L'any 1987 els Amics dels monuments de la Vall del Bastareny de Bagà, van repassar la teulada i van començar a fer un aplec el dia de Sant Joan que encara es realitza.</p> | 42.2610700,1.8352400 | 403932 | 4679420 | 983 | 08016 | Bagà | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08016/40523-foto-08016-12-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08016/40523-foto-08016-12-2.jpg | Inexistent | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2020-09-22 00:00:00 | Cortés Elía, Mª del Agua | L'any 1992, un campament realitzat pels 'Eclaireuses i Eclaireus de France', van fer una descoberta a tres metres de l'absis de la capella, i a una profunditat de mig metre, de gran quantitat d'ossos que, segons el responsable del camp correspondrien a l'esquelet d'una dona de mitjana edat i al d'un nen, possiblement dels segles XVIII-XIX. Part d'aquestes restes foren dipositades al centre d'acolliment del Parc Natural Cadí-Moixeró i posteriorment a Barcelona en espera d'un estudi definitiu (CABALLÉ, 1998). Mapa Topogràfic Moixeró-La Tosa, Parc natural Cadí-Moixeró, editorial Alpina, 2002. E/ 1:25.000. | 92|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||
| 78170 | Santa Maria Antiga o Santiga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-antiga-o-santiga | <p>AADD. <em>Catalunya Romànica</em>. Enciclopèdia Catalana. Barcelona, 1991.</p> <p>ÀLVAREZ, Bruna (2009). 'Santa Maria de Santiga: Fase inicial de l'estudi històric-arqueològic'.<em> L'ordit</em>, vol. 2. CREM. Santa Perpètua de Mogoda, pàg. 131-155.</p> <p>GARCIA, Pere (2008). 'El patrimoni de Santa Perpètua de Mogoda. Crònica del Grup Pro Arqueologia i Història'. <em>L'ordit</em>, nº 2. Centre de Recerques i Estudis Mogoda. Santa Perpètua de Mogoda. Pàg. 210.</p> <p>GENERALITAT DE CATALUNYA (2008). <em>Pla Director. Conjunt parroquial de Santa Maria l'Antiga (Santa Perpètua de Mogola, Vallès Occidental).</em> Generalitat de Catalunya - Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Serveis Territorials a Barcelona. Arquitecte: Margarita Costa Trost. Octubre de 2008.</p> <p>VILÀS, Ernest (2009). 'L'església de Santa Maria l'Antiga o Santiga (983-2009): una història per recuperar. <em>Notes</em>, vol. 24. Mollet del Vallès. Pàg. 127-143.</p> <p>VINYALS i ROVIRA, Fermí (1984). <em>Notes de la Història de Santiga. Petit poble del Vallès. </em>Santa Perpètua de Mogoda. Grup Pro Arqueologia i Història de Santa Perpètua de Mogoda.</p> <p><span><span><span><span>Ajuntament de Santa Perpètua i Diputació de Barcelona. <em>Santiga, una joia del patrimoni cultural i natural. </em>Ajuntament de Santa Perpètua. 2010.</span></span></span></span></p> | X - XVIII | En bon estat. S’ha rehabilitat la zona de la rectoria el 2023. | <p><span><span><span><span><span><span><span>L'església de Santa Maria Antiga o Santiga es troba al sud de la plaça de Santiga, al costat esquerre (llevant) del camí d'accés que des de la carretera B-140 de Sabadell a Mollet porta al nucli de Santiga. </span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span>L'església té dues naus amb dos absis de planta trapezoïdal al nord i semicircular al sud amb volta de quart d'esfera. La nau de la banda nord es cobreix amb volta de canó, mentre que la del costat sud es cobreix amb volta. L'accés al temple es fa per una porta situada a la banda de ponent de la nau de tramuntana. En el parament lateral d'aquesta nau s'obren dues altres portes, una d'arc de mig punt i l'altra d'arc rebaixat. El campanar, de planta quadrada i decorat amb lesenes, és adossat a la banda de tramuntana.</span></span></span></span></span></span></span></p> | 08260-3 | Santiga (08130 - Santa Perpètua de Mogoda) | <p>L'església apareix documentada des de l'any 983, en una escriptura de donació al monestir de Sant Cugat del Vallès. Posteriorment hi ha diverses referències documentals al segle XII, quan apareix esmentada la parròquia. L'any 1193 és documentada una nova acta de consagració. A partir del segle XIII i al llarg dels segles s'hi ha efectuat nombroses obres de reforma i ampliació. Les voltes es van refer possiblement entre els segles XIII-XIV. L'any 1574 es va obrir o modificar la porta d'accés. Els segles XVII-XVIII es va reconstruir l'absis principal i es va alçar el campanar.</p> | 41.5346200,2.1527600 | 429324 | 4598454 | 983 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78170-portadasantiga.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78170-paret-dels-poetessantiga.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78170-foto-08260-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78170-foto-08260-3-3.jpg | Legal | Pre-romànic|Romànic|Gòtic|Modern|Renaixement|Barroc|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIL | 2024-04-04 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Actualment és visitable cada segon diumenge de mes. A la zona de la rectoria s’ubicarà una de les seus radials del Museu del Treball i la Indústria Viva (MTIV). | 91|92|93|94|95|96|85 | 45 | 1.1 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | ||||
| 78208 | Nucli de Santiga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/nucli-de-santiga | AJUNTAMENT DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA (1996). Pla Especial de Protecció del Patrimoni arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. Text refós novembre de 1996. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Obres públiques i urbanisme. AADD. Catalunya Romànica. Encilopèdia Catalana. Barcelona, 1991. ÀLVAREZ, Bruna (2009). Santa Maria de Santiga: Fase inicial de l'estudi històric-arqueològic. L'ordit, vol. 2. CREM. Santa Perpètua de Mogoda, pàg. 131-155. CANYAMERES, Esteve (2009). Masos, masies i masoveries. Estudi de l'agricultura de Santa Perpètua de Mogoda i Santiga (segles XI-XX). Edita: Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Pàg. 86-87. GENERALITAT DE CATALUNYA (2008). Pla Director. Conjunt parroquial de Santa Maria l'Antiga (Santa Perpètua de Mogola, Vallès Occidental). Generalitat de Catalunya - Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Serveis Territorials a Barcelona. Arquitecte: Margarita Costa Trost. Octubre de 2008. RICART, Joan et alii (1993). Temps enrera, portes endins. Santa Perpètua de Mogoda. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. VILÀS, Ernest (2009). 'L'església de Santa Maria l'Antiga o Santiga (983-2009): una història per recuperar. Notes, vol. 24. Mollet del Vallès. Pàg. 127-143. VINYALS i ROVIRA, Fermí (1984). Notes de la Història de Santiga. Petit poble del Vallès. Santa Perpètua de Mogoda. Grup Pro Arqueologia i Història de Santa Perpètua de Mogoda. | X-XII | El nucli de Santiga es troba a la vall de Santiga enclavada entre la Serra de la Salut i la de Polinyà que emmarquen l'estructura de la seva conca, les aigües pluvials de la qual s'escorren per la riera. Aquesta àrea que encara conserva la seva original morfologia d'estructura agrícola ha quedat envoltada de noves zones industrials. La carretera de Sabadell a Mollet (B-140), que passa a uns 150m de la plaça principal del nucli, s'ha convertit en una nova frontera que ha deixat aïllat el barri de dalt respecte el barri de baix, que ha patit moltes més transformacions. Santiga és bàsicament, a banda de l'església i la masia fortificada, un grapat de cases de pagès disperses i més aviat pobres, que han sofert moltes transformacions. L'església dels segles XI-XII es desenvolupa en una nau principal de planta rectangular i una crugia, que té adossada una nau lateral, també d'una crugia, amb un absis rodó, sota la qual s'han trobat restes de l'absis de la primera ermita. El campanar és posterior i la capella dedicada a la mare de Déu de l'Heura és del segle XVII. L'edifici, d'estil romànic, ha incorporat trets gòtics en el seu llarg procés de construcció. L'altre edifici significatiu, és la masia fortificada del segle XVII (?) de planta quadrada amb tres crugies i de tres pisos d'alçada, envoltada d'un mur amb un portal adovellat d'accés. L'església té adossada a la seva façana posterior (est) i a la lateral (nord) l'edifici de la rectoria. Aquest edifici de planta baixa i pis té un pati interior que es connecta directament amb la part posterior de l'església; en el seu subsòl s'han trobat restes que possiblement siguin d'origen romà. Davant de la façana principal hi ha els antics nínxols del cementiri. L'edifici de la masia fortificada o castell està envoltat a les seves façanes nord, est i oest d'edificis auxiliars a nivell de planta baixa i pis, a excepció de la façana principal on es situa un petit jardí. La façana principal de l'església té una composició asimètrica. El portal d'accés està centrat respecte la nau principal i a sobre hi ha una fornícula amb una imatge de la Mare de Déu. Més amunt hi ha una finestra rodona i tres creus de pedra. La façana principal del castell presenta una composició simètrica amb un portal adovellat d'accés a planta baixa i finestra a banda i banda, tres balcons a planta pis i un seguit de finestres amb arc de mig punt a la planta de golfes. Les parets de l'església són de pedra vista amb acabat rústic. Les de la masia fortificada o castell, són de parets de còdols i sorra arrebossades i pintades, les llindes i els brancals dels balcons i d'adovellat del portal d'accés són de pedra vista. Quan a elements arquitectònics a destacar hi ha de l'església: el campanar, la fornícula sobre el portal d'accés i les tres creus de pedra. Del castell el portal adovellat del mur d'accés al jardí i el portal adovellat d'accés a l'interior de l'edifici. La plaça on es situen tan l'església com la masia fortificada, conserva el seu caràcter pintoresc; en destaca la font i el safareig (que reben les aigües d'una canalització encara existent), el magnífic lledoner, a prop del mateix safareig, l'olivera del centre de la plaça i el vell plataner del costat. A prop de la rectoria encara es conserva un pou d'aigua fet d'obra. Actualment aquest nucli ha esdevingut un dels signes d'identitat de Santa Perpètua, amb l'aplec de Santiga, la festa de l'arbre o el dia de Santa Prisca. Aquestes festes han arrelat dins la vida cultural del municipi. És un testimoni encara viu del passat rural del municipi. | 08260-41 | Crta de Sabadell - Mollet (B-140) | Els orígens d'aquest assentament al voltant de la Riera es remunten a l'època prehistòrica, s'han trobat restes d'un poblat de l'època romana anomenat Canalies i indicis de que abans de l'ermita romànica que ha arribat als nostres dies, n'hi havia una altra dedicada a Santa Maria l'Antiga. L'església és l'epicentre de Santiga i la seva nau principal comença a edificar-se en els segles XI o XII. Des de l'edat mitjana Santiga havia tingut personalitat política i religiosa pròpia i fou un nucli independent fins el segle XIX. Al 1845 passa a pertànyer al terme municipal de Santa Perpètua. Santiga, emprant la riera com a frontera natural, es dividia en dos barris el de dalt i el de baix, del primer eren l'església, la masia fortificada o castell, Can Rectoret, Can Barnola i altres; del segon eren Can Sabau, Torreferrussa, Can Maiol i Can Llobet. Ressenya històrica extreta de CANYAMERES, 2009: L'indret de Santiga, és document al segle X. Si bé el topònim que dóna nom a Santiga tingui la primera notícia escrita l'any 983, a la venda de l'any 969 de la vila de Polinyà que van fer el comte de Barcelona Borrell II i la seva esposa, la comtessa Letgarda, a Galí, a les afrontacions ja consten Omet i Santa Maria (d'Antiga). Altres topònims propers a Santiga com Canalies o el Congostell també apareixen el 988. L'any 994 es fa esment a l'existència d'una esglesiola, en canvi l'any 1068 ja es parla de l'edifici com església. Entremig, concretament l'any 1065, es documenta ja com a parròquia. Al segle XI, el poder religiós ja havia estructurat el territori de Santiga ampliant els seus dominis a part de la vall d'Omet. Santiga no obtindrà la categoria de castell termenat fins al segle XIV, quan tot el seu voltant ja està perfectament organitzat. De la vila altmedieval, poques notícies hi ha, el que està clar és que a finals del segle XI, Santiga té un cap de casa molt important, Arnal Geribert d'Antiga. És present com a testimoni en actes documentals importants com l'any 1098 en la confirmació que fa el comte Ramon Berenguer de la propietat del cenobi de Sant Llorenç del Munt a favor del monestir de Sant Cugat del Vallès. 1121. Testament Arnal Geribert. Fou el darrer hereu de la família propietària de la vila altmedieval de Santiga, que ja al segle IX havia donat la seva esglesiola al bisbe de Barcelona. Fa donació d'una part important del seu patrimoni a la parròquia de Santiga (sagrera i cementiri de Santiga) als monestirs benedictins de Sant Llorenç del Munt, Sant Miquel del Fai, la canònica de Santa Maria de l'Estany, a la Seu de Barcelona, i dos masos a l'orde dels Hospitalers de Sant Joan de Jerusalem. Es confirma l'existència d‘un edifici singular a més de l'església, la seva pròpia casa convertida en fortalesa. La parròquia de Santiga passa a ser una autèntica parròquia rural. És una propietat al·lodial independent dels vincles feudals. Però per altra banda en fortificar la casa de Santiga vincula el territori propi i el de la parròquia a una defensa i prestació típicament del món feudal. | 41.5347000,2.1522300 | 429280 | 4598464 | 983 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78208-foto-08260-41-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78208-foto-08260-41-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78208-foto-08260-41-3.jpg | Legal | Paleocristià|Medieval|Romànic|Gòtic|Barroc|Antic | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | 84|85|92|93|96|80 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | ||||||||
| 78212 | Domus de Mogoda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/domus-de-mogoda | AJUNTAMENT DE SANTA PERPÈTUA DE MOGODA (1996). Pla Especial de Protecció del Patrimoni arquitectònic de Santa Perpètua de Mogoda. Text refós novembre de 1996. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. Obres públiques i urbanisme. CANYAMERES, Esteve (2009). Masos, masies i masoveries. Estudi de l'agricultura de Santa Perpètua de Mogoda i Santiga (segles XI-XX). Edita: Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. RICART, Joan et alii (1993). Temps enrera, portes endins. Santa Perpètua de Mogoda. Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda. | X-XIV | La Domus de Mogoda es troba al sud-est del nucli urbà, als límits entre la riera de Caldes, la carretera de Caldes i la línia de Renfe Mollet-Papiol. És una masia fortificada (s. XII), que va ser residència dels senyors de Mogoda i seu de la baronia de Mogoda, propietat de la Cartoixa de Montalegre entre els s. XV i XIX. L'accés a la finca actual es fa per un portal d'obra amb forma d'arc, de tendència modernista que dóna pas al patí d'armes. El conjunt està format per diversos edificis: la masia fortificada, la capella, l'edifici residencial i les cavallerisses. Tots envolten l'antic pati d'armes. La masia fortificada, de tres plantes d'alçada, és l'ala dreta de les construccions que veiem passada la porta del barri. La part més antiga té traces d'estil romànic i la més nova, elements gòtics. El portal és romànic de mig punt, possiblement original. Les parets mitgeres tenen més d'1 metre de gruix i les interiors vora de 80 cm. | 08260-45 | Barri de Mogoda (08130 - Santa Perpètua de Mogoda) | Ressenya històrica extreta de CANYAMERES, 2009: 982. Primera referència documental. 1002. Primer testimoni de l'inici del procés de concentració de part de les terres de l'àmbit de Mogoda en mans de la família que després esdevindrà hegemònica, alhora que es cognominarà Mogoda. 1117. Bernat Guillem, el trobem cognominat com Bernat Guillem de Mogoda. 1137. El procés de diferenciació social és ja evident al terme de Santa Perpètua. Hi ha unes famílies feudals, originàries d'antigues famílies aloeres de les viles: els Rovira, els Sales de Rovira, els Fontanet, els Canalies o els Mogoda. Segle XII. Moltes referències documentals a peces de terra explotades per pagesos dins l'àmbit de Mogoda. La família dels Mogoda, a més de les terres del nucli de Mogoda, té terres a d'altres indrets propers, majoritàriament a Cabanyes i Martorelles. El seu patrimoni ha crescut. Segle XIII. Continua creixent el nombre de masos que mantindrà l'ascens social dels Mogoda. Bernat de Mogoda, el darrer del llinatge i també el més conegut per la seva participació a la conquesta de Mallorca amb el rei Jaume I, gaudirà de les rendes de tota aquesta munió de masos en les terres de Mogoda. El seu hereu, Jaume de Sant Martí, començarà el procés de venda del patrimoni dels Mogoda. 1278. Jaume de Sant Martí és documentat perquè ja ha fet la venda del patrimoni de Mogoda a Bernat de Santvicenç, senyor del castell i baronia de Cabanyes. 1287. Bernat de Sant Vicenç donà al seu fill Berenguer de Sant Vicenç per núpcies la seva casa de Mogoda, els molins amb casal, la meitat del delme de Santa Perpètua, homes i dones, oliveres, prats, selves pasturatges, a més dels rèdits i drets de carnalatge que tenia al mercat de queviures de Barcelona. Mitjan segle XIV. La nissaga dels Santvicenç tenen problemes econòmics. 1347. Berenguer de Sant Vicenç va vendre a Pere Guerau, el franc alou de pràcticament tots els masos que encara estaven habitats a la zona de Mogoda. 1379. Hereta la Pia Almoina de Barcelona. Segle XIV. Després de la crisi demogràfica Mogoda havia quedat amb molts masos rònecs que s'incorporen al patrimoni de la casa o torre de Mogoda. 1434. La Pia Almoina de Barcelona va vendre la baronia de Mogoda a la Cartoixa de Montalegre. Segles XVI-XVII. Els monjos cartoixans duen a terme una política de concentració de terres adquirint tot el que hi ha a prop de la casa de Mogoda i incorporant-ho a la masoveria de la torre de Mogoda, també anomenada de Mirambell. Després de totes aquestes incorporacions Mogoda ha esdevingut una gran finca agrícola, 'neta de masos' i portada a masoveria. 1719. Es va fer el cadastre de la quadra de Mogoda. Aquesta tenia una extensió superficial de 615 quarteres de sembradura (unes 238 ha), 5 quarteres de primera, 137 de segona, 83 de tercera, 157 de bosc de primera, 47 de segona, i 60 de tercera, 19 de prat, 30 d'erms i 24 d'arenal. A més del masover i batlle de la quadra, Lluís Quintana, la seva dona i tres fills, tenia també sis mossos, dues criades i 6 parells de bous. 1776. Visita pastoral del bisbe de Barcelona. Es va fer constar que a Mogoda hi havia una capella pública dedicada a Sant Antoni Abat en què deia missa els dies de festa un frare de la cartoixa. Santa Perpètua tenia llavors 300 ànimes de comunió. 1815. Visita pastoral. S'esmenta que no existeix ja cap capella. 1820. Fins aquest any Mogoda continua en mans de la Cartoixa. 1820-1823. Trienni Liberal. Comença el llarg procés de les desamortitzacions dels béns de l'Església i les ordres religioses. Els béns de la Cartoixa de Montalegre i concretament la propietat de Mogoda foren dels béns incautats en aquesta primera onada desamortitzadora. 1823. Les coses tornaren a la situació anterior al Trienni. 1835. S'inicia del procés de venda de Mogoda amb la subhasta del bosc de la finca de Mogoda. 1844. Es materialitzava la venda de l'antiga propietat de la Cartoixa. L'Estat havia posat a subhasta 3 lots de propietat que eren la divisió de la gran propietat de Mogoda. El primer lot fou adjudicat a Pere Gil i Pau Torrents Ribalta, mercaders de Barcelona. El segon i tercer lots foren adjudicats a Josep Safont. 1858. Josep Safont morí solter i molta de la seva fortuna passà al seu germà, habitant de Barcelona, Jaume Safont i Lluc, accionista del banc de Barcelona i de 'Torre y Compañía', empresa cotonera de la colònia Viladomiu. 1870. Mogoda és adquirida per Antonio López López. 1878. Antonio López López seria nomenat marquès de Comillas amb grandesa d'Espanya. Es van fer moltes reformes de la mà del seu arquitecte de confiança, Joan Martorell i Montells. 1925. Claudi López Bru, el segon marquès de Comillas, moria sens descendència, passant tota l'herència al seu nebot, Joan Antoni de Güell i de López. 1920 al 1930. La finca va passar per herència al Comte de Güell, tercer marquès de Comillas. Joan Claudi de Güell i de Churruca, fill de Joan Antoni de Güell i de López, que el premorí l'any 1958, fou l'artífex de l'explotació racional de les extenses propietats provinents del fideïcomís Comillas. Intent d'establir una vaqueria a l'estil de la Granja Soldevila i Granja Sobirà. Després de la seva mort sembla que les aventures làctiques es deixaren i es retornà a l'administració a partir dels arrendaments de les terres de Mogoda. 1971. Va ser expropiada per l'ACTUR de Gallecs. | 41.5285600,2.1966500 | 432979 | 4597746 | 982 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78212-foto-08260-45-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78212-foto-08260-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78212-foto-08260-45-3.jpg | Legal | Romànic|Gòtic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Noms anteriors: Torre Mirambell, Mas Mirambell. Senyoria Al·lodial: Franc Alou dels Mogoda, després dels Sant Vicenç, després de la Pia Almoina i després de la Cartoixa de Montalegre. | 92|93|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | |||||||
| 83129 | Castell de Jorba | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-jorba | X | L'any 2017 s'hi va fer una primera campanya d'excavació i consolidació. | <p><span><span><span><span><span lang='CA'><span>El castell que va donar origen a la població ocupa un petit cim (amb una forma aproximada de triangle irregular i una orientació sud-oest/nord-est) i part del vessant sud-est. La notable pendent obliga a que l’edificació estigui construïda en diverses terrasses.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span lang='CA'><span>Malgrat que la planta no pot ser definida per complet, al recinte sobirà és visible una torre de planta circular força gran (que deu ser l’estructura originària) a la qual s’annexen estructures de planta quadrangular. De diàmetre més petit, hi ha una segona torre circular, que podria tractar-se d’un afegit posterior, possiblement del període de les guerres carlines. La intervenció arqueològica duta a terme l’any 2017 ha permès conèixer amb més detall l’espai entre ambdues torres, posant a la llum un paviment enllosat i una canalització subterrània, un possible pou, un forn de pa i un cup amb una boixa de pedra treballada. La majoria d'estructures i materials descoberts corresponen a les fases més tardanes del castell, als segles XVII-XVIII, quan era utilitzat com a mas.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span lang='CA'><span>De les terrasses successives que formen el castell, encara per excavar, n’hem de destacar la capella romànica de Sant Miquel.</span></span></span></span></span></span></p> | 08103-1 | Al capdamunt del turó que corona el poble. | <p><span><span><span><span><span lang='CA'>El primer esment documental al castell data del 978, com a límit dels termes de Montbui i de Tous. Malgrat que l’emplaçament no proporciona una gran superfície constructiva, constitueix un punt clau de control de l’accés a la Conca d’Òdena des de l’oest (la Segarra) i el nord (Alta Segarra).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span lang='CA'>Fou incorporat al comtat d’Osona-Manresa, associat ja d’antic al comtat de Barcelona. A inicis del segle XII n’era senyor Guerau de Jorba, que rebé el títol de baró i tingué gran influència a la cort de Barcelona (primer amb Ramon Berenguer IV, després amb el comte-rei Alfons), a més de participar personalment en les conquestes de Lleida, Tortosa i Tarragona. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'>La néta de Guerau, Gueraua de Jorba, va casar-se amb Guillem de Cardona, passant des de llavors la tinença del castell de Jorba per les mans de diverses famílies en l’òrbita dels Cardona, com els Castellolí (segle XIV). Posteriors canvis de mans, en molts casos per via matrimonial, portaren al castell cognoms i títols que també deixaren empremta en alguns símbols i infraestructures del poble: els Rajadell, els Ponts, els Salbà (marquesos de Vilanant), els López de Mendoza (comtes de Robres), els Abarca de Bolea (comtes d'Aranda) i els Silva (ducs d'Híxar). Rere la desamortització, el castell fou adquirit pels industrials igualadins germans Muntadas i Campeny. L’any 2011 fou adquirit per l’Ajuntament de Jorba.</span></span></span></span></p> <p><span lang='CA'><span><span>Les conteses militars que van afectar el castell són, sobretot, dues: la primera, en el marc de la guerra civil catalana (en la que els senyors del castell es van posicionar del costat de la Generalitat), va comportar la presa del castell per part dels realistes l’any 1475; Durant la primera guerra carlina, el castell fou volat (l’any 1835) pels carlins, deixant-lo en l’estat de ruïna en el que ha estat pràcticament fins l’actualitat.</span></span></span></p> | 41.6025200,1.5466000 | 378885 | 4606666 | 978 | 08103 | Jorba | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08103/83129-1.jpeg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08103/83129-2.jpeg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08103/83129-3.jpeg | Legal | Medieval|Modern|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic/Lúdic/Cultural | BCIN| | National Monument Record| | Defensa|BPU | 2021-08-31 00:00:00 | Xavier Bermúdez - iPAT Serveis Culturals | 85|94|98 | 45 | 1.1 | 1771|1762 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||
| 82127 | Castell de Claramunt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-claramunt | -BRASÓ VAQUÉS, Miquel (1964): Claramunt, Monografies del Club Excursionista de Gràcia, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 9-12. -CATALÀ ROCA, Pere (dir.) (1976): Els castells catalans, vol. V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 320-345. -JUNYENT MAYDEU, Francesc; MAZCUÑÁN BOIX, Alexandre (1984): ‘Castell de Claramunt', Catalunya Romànica XIX. El Penedès, l'Anoia, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 458-463. -VILA CARABASSA, Josep M. (1993): ‘L'excavació arqueològica del Castell de Claramunt', Estrat, 6, p. 133-148. -RIBA GABARRÓ, Josep (1997): ‘Aspectes finals del règim feudal a l'Anoia', Miscellanea Aqualatensia, VIII, p. 146-161. -VILA CARABASSA, Josep M. (1998): ‘El Castell de Claramunt (La Pobla de Claramunt)', Arqueologia Medieval a l'Anoia. Catàleg de l'exposició, Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval i Diputació de Barcelona, Igualada, p. 45-49. -RIBA GABARRÓ, Josep (2013): ‘Les batalles del segle XX al castell de Claramunt', Miscellanea Aqualatensia, 15, p. 251-297. -GIBERT REBULL, Jordi (2018): L'expressió material del poder durant la conquesta comtal. Esglésies, castells i torres a la Catalunya Central (segles X-XI), Ed. Ajuntament de la Pobla de Claramunt, p. 123-125. -http://invarque.cultura.gencat.cat/Fitxa?index=15&consulta=MCU2KzA4MTY1MyU=&codi=7603 -http://invarquit.cultura.gencat.cat/Cerca/Fitxa?index=20&consulta=MCU0KzA4MTY1MyU=&codi=1439 http://www.lapobladeclaramunt.cat/el-municipi/el-castell-de-claramunt/planol-i-estances-del-castell-de-claramunt.html | X-XV | El jaciment arqueològic i monument arquitectònic conegut com Castell de Claramunt és el castell més notable i ben conservat de la comarca de l'Anoia i de part de la Catalunya central. L'estat que presenta actualment és el producte de més de 1000 anys d'història i de diverses guerres i reconstruccions que l'han afectat profundament, així com d'importants restauracions i rehabilitacions arquitectòniques dutes a terme en els darrers temps que n'han transformat profundament el seu aspecte primigeni de castell roquer. Dalt d'un turó (popularment conegut com 'muntanya del castell') de 461 metres d'alçària, en el mateix lloc on hi va haver un assentament ibèric o prerromà de naturalesa indeterminada situable entre els segles V i III aC, més de mil anys més tard, durant el segle X dC, s'hi va construir un primer recinte medieval fortificat, part de la primera muralla del qual es va documentar durant les actuacions arqueològiques dutes a terme a finals del segle XX. Aquest primer recinte fou ampliat a inicis del segle XIV amb la construcció de la torre nord i l'enderrocament de l'antiga muralla. El fossat del castell s'associa la fase d'ampliació d'inicis del segle XIV i es va construir aprofitant una falla de la mateixa roca natural, falla que es va ampliar lateralment mitjançant el trencament de la roca. Si hom observa la cara nord del conjunt arquitectònic dempeus, s'observa la torre de l'homenatge, també dita torre mestra, al centre: es tracta de l'emblemàtica torre poligonal que identifica el castell i que es visible des de varis punts de la Conca d'Òdena degut a la seva alçada conservada de 17 metres (s'estima que en faria un total de 20). A continuació, destaquen la torre de vigilància a la dreta i una tercera torre a l'angle nord-oriental de la fortalesa, que segons alguns autors exercí funcions de presó fins el segle XVIII. El portal d'accés al recinte es va construir al segle XIII i es recolza parcialment a la banda sud de l'església romànica en ruïnes de Santa Maria. Davant d'aquesta antiga església parroquial romànica de planta basilical hi ha una gran plaça que havia estat la sagrera. Al recinte sobirà s'hi localitza també l'anomenada Sala Gran, coberta amb volta de canó i on molt probablement hi hauria les cavalleries i dependències de servei, mentre que al pis superior (avui un terrat) caldria cercar-hi les estances senyorials. Al costat de la gran sala, una cisterna amb capacitat per a 130m2 d'aigües pluvials assegurava la subsistència hídrica en cas de setge. Per altra banda, al recinte jussà s'hi conserva només les restes d'una bassa i d'una segona cisterna de menor entitat. El conjunt castral es completa amb la encara íntegrament dempeus capella de Santa Margarida. El recinte fortificat, en el seu estat actual, ocupa una superfície de més de 5.000 m2 i dibuixa una planta irregular amb tendència quadrada i un lleuger pendent perceptible sobretot a la gran esplanada del recinte jussà. La profunda però necessària consolidació, restauració i rehabilitació del monument n'ha alterat part de les obertures, moltes de les quals apareixen ara tapiades o, bé al contrari, apareixen nous accessos si ho comparem amb fotografies antigues del castell. | 08165-6 | Castell de Claramunt | El castell de Claramunt -‘Claremonte'- és mencionat per primer cop al segle X a la documentació conservada, i apareix sota el domini del llinatge homònim: l'any 978, el papa Benet VII adreçà una butlla al bisbe de Vic confirmant-li el territori diocesà. La seva gènesi s'entén com a castell de frontera de la marca del comtat de Barcelona, i els primers senyors en van ser els Claramunt. Durant la segona meitat del segle XI, part del domini del castell de Claramunt es fragmentà, i es formà el nou terme de la Torre de Claramunt. També és destacable la unió familiar amb el casal dels Cardona, els quals van consolidar el domini sobre el castell quan a finals del segle XIII es va extingir la branca principal dels Claramunt El 1306 Berenguer de Claramunt va vendre la jurisdicció del castell al vescomte Ramon Folc VI. Així els seus successors, els comtes i els ducs de Cardona, passaren a posseir-ne totes les atribucions senyorials durant els segles següents. Atesa la filiació reialista dels Cardona i en el marc de la guerra civil de Joan II, el 1463 els consellers d'Igualada van sol·licitar a la Generalitat l'enderroc del castell, petició que fou aprovada. Un cop acabada la guerra, el castell continuà sota el domini dels Cardona, que n'iniciaren la reconstrucció cap a finals del segle XV. El 1714 el castell fou refugi d'austriacistes i finalment fou ocupat per l'exèrcit borbònic, fet que deixà l'estructura de nou força malmesa (el 1717 fou de nou parcialment enderrocat per ordres de Felip V), tot i que el 1721 s'hi van efectuat reparacions. En l'etapa final, el Ducat de Cardona i Medinacelli ostentà els drets senyorials del castell fins a la seva abolició definitiva a finals del segle XIX, encara que durant tot aquest segle la fortalesa va restar en un estat d'abandonament i ruïna absolut. A causa d'aquest abandonament, l'ajuntament en va reclamar la propietat; finalment, l'any 1981 el Gobierno del Estado va acabar transferint el castell a la Generalitat. A nivell d'intervencions arqueològiques, el 1967 l'interior de l'església de Santa Maria fou objecte d'excavacions arqueològiques que van deixar al descobert l'antic cementiri parroquial i un primitiu altar a l'absis principal, mentre que el 1986 es va excavar la nau de tramuntana del temple. L'any 1992 s'hi van dur a terme una sèrie de sondeigs arqueològics -en aquesta ocasió a la zona del recinte sobirà del castell- previs a la restauració integral de la fortalesa duta a terme pel Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. Ja el 1915 el Servei de Catalogació i Conservació de Monuments hi havia realitzat obres de consolidació i remodelació, que entre altres coses comportà la desaparició definitiva de la muralla del recinte més primitiu i la construcció d'un nou mur emmerletat encara avui dempeus. Des de 1998 i fins fa uns pocs anys, ha esta seu de l'exposició permanent ‘Arqueologia Medieval a l'Anoia', produïda per l'Associació Catalana per a la Recerca en Arqueologia Medieval amb motiu de la celebració a la comarca del I Congrés d'Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Actualment, i després d'un conveni de col·laboració per a la gestió compartida del monument signat entre l'Ajuntament i la Generalitat de Catalunya i renovat el passat 2018, la fortalesa forma part de les principals rutes històrico-culturals de la comarca i del país, i es freqüentada per un bon nombre de turistes durant els cap de setmana i les festivitats. Els materials arqueològics provinents de les excavacions al lloc es troben actualment dipositats al Museu Comarcal de l'Anoia (n. de registre 4753, 4800, 5128, 12919). | 41.5549700,1.6692700 | 389026 | 4601222 | 978 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82127-foto-08165-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82127-foto-08165-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82127-foto-08165-6-3.jpg | Legal i física | Medieval|Pre-romànic|Romànic|Gòtic|Modern|Contemporani|Ibèric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | Els dos edificis religiosos ubicats dins del recinte del castell, i per tant part del conjunt, es tracten monogràficament en altres sengles fitxes. | 85|91|92|93|94|98|81 | 1754 | 1.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 90926 | Castell de Mediona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-mediona | <p><span>Barceló, M.; Kirchner, H.; Martí, R.; Torres, J.M. (1989): Memòria de les excavacions al Castell de Mediona. Mem. Núm. 195</span></p> <p><span>Barceló, M. (1992): 'Un projecte de recerca arqueològica al Castell de Mediona (Alt Penedès): Assentaments àrabs i berbers al Penedès. Els Madyuna'. A: Tribuna d'Arqueologia 1990-1991. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura. p.97-100.</span></p> | X-XIX | S'hi han fet campanyes de restauració en diversos dels elements que configuren el conjunt. | <p><span>Conjunt castral que integra les diverses edificacions i els perímetres defensius bastits al llarg dels segles, abastant cada cop una superfície més gran. Malgrat que l’accés principal actual sigui des del sud, pel camí de Can Verdaguer (que careneja entre Sant Joan de Mediona i Sant Quintí de Mediona), en època medieval s’hi arribava just pel cantó oposat, des d’un camí que ressegueix la riera de Mediona i se’n separa pujant pel turó on hi ha el castell des del nord. Això permet comprendre millor l’evolució del castell, que sempre va cercar ubicar l’edifici senyorial principal al cantó més elevat i allunyat de l’accés possible.</span></p> <p><span>El punt originari del castell (datable a la segona meitat del segle X) seria la torre circular que s’assenta sobre l’esperó més elevat de la roca, prop de l’extrem sud del conjunt actual. Té tan sols 5 m de diàmetre exterior, i en són característiques la base atalussada i l’ús mixt de maçoneria de petits blocs desbastats i <em>opus spicatum</em>.</span></p> <p><span>Damunt la cresta rocosa hi ha llenços de muralla que devien configurar un primer recinte entorn a la torre. Possiblement tingui el seu origen a inicis del segle XI, però s’hi aprecien diverses refaccions de fases posteriors de conjunt: hi ha paraments de maçoneria, de carreus i, fins i tot, encofrats. Just al peu de la roca (en el seu vessant est) hi ha un replà amb restes d’una cisterna, sitges i altres edificis (la paret de roca mateix té restes de capçals de bigues de les cobertes i d’una canalització d’aigua) que daten dels primers segles del castell, ja que foren amortitzats per les construccions més tardanes. </span></p> <p><span>Al segle XII, el conjunt d’edificacions (i, per tant, el recinte murat) ja s’havia estès cap al nord, ja que trobem l’església castral a 90 m de la torre circular. D’origen romànic, Santa Maria un temple de nau única amb una orientació lleument desviada vers el nord-est. L’accés no és axial, sinó que s’hi entra a través d’un gran portal dovellat al lateral sud. Aquesta característica, pròpia del primer romànic, és en part una necessitat imposada per l’orografia, ja que l’església està encaixada entre cingles.</span></p> <p><span>En època baixmedieval el recinte va assolir la seva màxima extensió i fastuositat. Ens han quedat algunes restes de parets de tàpia d’un edifici gòtic situat a l’extrem nord del recinte. No obstant, la gran torre dels segles XIV-XV que s’hi va construir a sobre és l’edificació més notable d’aquesta fase: és de planta quadrada, amb parets molt gruixudes i tres pisos que es comuniquen per una escala de cargol. L’aparell és carreuat i rejuntat amb argamassa, i les obertures estan rematades amb uns característics arcs rebaixats.</span></p> <p><span>Com hem apuntat abans, alguns dels llenços de muralla que perfilen i/o aplaquen la cresta de roca (presumiblement els construïts amb carreus) pertanyerien a aquestes ampliacions del XIV-XV.</span></p> <p><span>També pertany a aquesta fase la reforma de l’església de santa Maria. La nau romànica fou sobreelevada i coberta per una nova volta de canó apuntada. L’absis original fou substituït per un de nou amb forma poligonal, cobert amb volta nervada. Al seu lateral sud s’hi adossà perpendicularment un edifici rectangular que podria correspondre a unes quadres.</span></p> <p><span>A l’extrem sud del recinte hi trobem la línia de muralla més tardana, amb una porta i una torre quadrada que la protegeix clarament associables per l’aparell i els tipus d’obertures amb la torre principal. </span></p> <p><span>La fi de l’edat mitjana significà també la pèrdua de la utilitat defensiva del castell, de manera que algunes de les dependències començaren a decaure. En canvi, l’àrea més activa al llarg de l’edat moderna fou la de l’església, a la qual s’hi afegí un campanar d’espadanya de dos arcs, una galeria sobre la nau, una masoveria i la capella neoclàssica ja al segle XVIII.</span></p> | 08122-542 | Castell de Mediona | <p><span>El primer esment documental al castell data de l'any 977, el que concorda amb la datació de mitjans del segle X-inicis del segle XI proporcionada per l’arqueologia.</span></p> <p><span>Integrat al comtat de Barcelona, va formar part de l’esdevenir històric de la zona: el primer impuls defensiu i repoblador donat per l’Abat Oliba, els estira-i-arronses amb el comtat en època de Mir Geribert i la posterior projecció cap a la Catalunya Nova i els regnes de Mallorca i València. Els artífexs d’aquests moviments des del segle XI van ser la família de castlans que van prendre el nom del castell, els Mediona. Malgrat que al segle XIII l’alt domini del castell va passar del comte de Barcelona als Cabrera i l’orde del Temple, els Mediona s’hi mantingueren com a castlans, que mantingueren tinença amb els Barberà.</span></p> <p><span>Més enllà de les relacions nobiliàries, el procés generalitzat de transformació dels castells en centres productors i administratius va deixar petjada en la seva fesomia.</span></p> <p><span>La pervivència de l’església del recinte la va convertir en protagonista involuntària dels fets de la Guerra Civil, ja que el 1936 fou incendiada. A partir del 1940 fou restaurada en bona part per la Diputació de Barcelona.</span></p> <p><span>La descoberta del conjunt va tenir una fase inicial durant la primera meitat dels anys 1980, quan els membres de l’Associació d'Estudis Científics i Culturals de Mediona hi va realitzar diverses prospeccions i hi va excavar una sitja. Entre 1986 i 1989, s’hi va dur a terme un programa d'intervencions arqueològiques dirigit per un equip d'arqueòlegs de la Universitat Autònoma de Barcelona, encapçalat per M Barceló. </span></p> | 41.4760100,1.6414700 | 386570 | 4592492 | 977 | 08122 | Mediona | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08122/90926-img2930.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08122/90926-img20220603142535.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08122/90926-img20220603132821.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08122/90926-img20220603135619.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08122/90926-img20220603135903.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08122/90926-img20220603150606.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08122/90926-img20220603150450.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08122/90926-img20220603134025.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08122/90926-img20220603134036.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08122/90926-img20220603133748.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08122/90926-img20220603145630.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08122/90926-img20220603145049.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08122/90926-img20220603144958.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08122/90926-img20220603144216.jpg | Legal | Romànic|Gòtic|Modern|Contemporani|Neoclàssic|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada accessible | Residencial - cultural - productiu | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2023-08-02 00:00:00 | Xavier Bermúdez (iPAT Serveis Culturals) | El conjunt és accessible, i té disponible un servei de visites guiades prèvia concertació. | 92|93|94|98|99|85 | 46 | 1.2 | 1771 | 3 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||
| 73019 | Pergamí de l'any 977 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pergami-de-lany-977 | <p>LLORAC I SANTÍS S. (1991) Vilobí del Penedés. Passat i present. Ajuntament de Vilobí del Penedés. MIQUEL ROSELL F. Pbro. (1945). Liber Feudorum maior. Vol I. Barcelona. UDINA MARTORELL F. (1951) El archivo condal de Barcelona en los siglos IX-X. Estudio crítico de sus fondos. Barcelona.</p> | s.X | <p>A l'Arxiu de la Corona d'Aragó, al fons de la Cancilleria Reial, es conserva un document datat l'any 997 on es testimonia un judici celebrat davant el comte Borrell de Barcelona, pel qual Bonfill hagué d'abandonar unes terres que deia posseir al lloc de Vallformosa. En aquest judici vàren testimoniar quaranta-nou persones, (caps de casa o focs) que habitaven a la zona, i que segons el document residien des de feia més de trenta anys, per tant podien ser considerades propietàries de les terres que cultivaven. Es tracta doncs d'un document singular mitjançant el qual es pot coneixer qui eren els habitants de Vilobí a finals del segle X. Per la importància del document s'han cregut necessari transcriure'l: ' En judici Borell, comte; i Guadall, vescomte; els jutges Guifré i Audesind; i en presència de Tatefred, Oliba, bonall, Guifré, Crispí sacerdot, Quintila levita, Radulf, Savaric, Todegill i altres prohoms que hi eren presents, a petició de Bonfill, que és procurador de l'anomenat príncep. Reconec, jo, bonfill, i a la vegada deixo al vostre judici el que vaig demanar als habitants de 'Vallefermonsa', quan vaig dir que tot el que tenen de terres, vinyes, edificis, garrigues, boscos ho tenien injustament perquè el dit lloc de Vallformosa, junt amb el seu terme, havia de ser del meu senyor, l'abans anomenat príncep, per drets del seu pare Sunyer, comte, que estigui a la glòria, quan els habitants de l'esmentada vall, amb les seves respostes, digueren que ells no posseïen la dita vall amb els seus termes injustament, ja que feia 30 anys i més que tenen dit lloc amb el seu terme com a cosa pròpia d'ells o dels seus predecessors, que ja han mort, i aquests són els noms dels habitants de l'esmentada vall: Tudilla, dona amb els seus hereus; Fruila; Eldovigi, sacerdot; Todaleg; Sunifred; Durable; Modari; Ferriol; Quintilla; Esteve; Eldrand amb els seus; Guidiscle; Recosind; Adrover; Immila; Plàcid; Asinari amb els seus hereus; Elies, Sendered; Gigila; Remese; Daniel; Desideri; Elperic; Argesinda amv els seus; Fedanci; Llandric amb els seus hereus; Agela amb els seus hereus; Ranovigia; Devota; Gontes dona amb els seus hereus; Ermesinda amb els seus hereus; Boso; Felmir; Daniel; Ansileu; Ferriol; Esteve; Todemon; Galliceni amb els seus hereus; excepte l'alou de Crispí sacerdot i de Quintila i de Novília, dona, i Bella, dona. Sobre el que vosaltres, els esmentats jutges, a mi bonfill, em pogueu interrogar si podia provar que la vall havia de ser del nostre senyor comte, per alguna raó o bé no, jo, Bonfill, en totes les coses en reconec i deixo sobre l'esmentada vall amb el seu terme, pel que fa als drets del meu senyor, perquè no puc provar ni ara ni mai d'on ha de ser la predita vall i el seu terme dels abans esmentats habitants o de qualsevol altra persona que hi tingui alguna cosa, que no pas del comte Borrell, el meu senyor, o de qualsevol altre home, que injustament o al marge de la llei els havia demanat; per això que dic, de veritat i amb justícia ho reconec i ho deixo al vostre judici. Feta la confessió i reconeixement el 17 de les calendes d'abril de l'any 23 del regnat del rei Lotari, fill del rei Lluís. Signatura de Bonfill, que sóc procurador de l'esmentat meu senyor. Aquest reconeixement i deixa e fet. Signa: Eizo. Signa: Tortosí, Gotmar, Folquer sacer, dd; Duran, prevere, ss.Signa:Teudoric.Signa: Recosind. Signa: Galí. Signa: Ratafred. Signa; Audesind,ss. Signa: Guifré,ss. Signa: Borrell, comte, que confirmo que aquest alou sigui franc. Eldovigi, sacer, que aquest reconeixmement i confessió vaig escriure i subscriure el dia i any abans esmentat. (LLORAC,1990:80-81)</p> | 08304-33 | Arxiu de la Corona d'Aragó. C/Almogàvers, 77 (08018 Barcelona) | <p>La importància del document radica en el fet de què són molt pocs els municipis que poden comptar amb un document de tal antiguitat i on es pugui conéixer amb tant detall qui era la població del terme en èpoques tan remotes. El context històric en el qual es produeix aquest pergamí està lligat als avatars socials i polítics propis de finals del segle X, i que han estat catalogats per historiadors com Gui Bois, Pierre Bonaissie o Josep Maria Salrach de Revolució Feudal. A finals del segle X, bona part de les terres de Catalunya han estat repoblades per pagesos lliures que han roturat terres verges i han fet aflorar nous masos i terres de conreu. Aquestes terres han estat en gran majoria captades pel sistema conegut com “aprissió”, mitjançant el qual els pagesos pasaven a ser propietaris de les terres que havien roturat si les havien conreuat un mínim de trenta anys. Es tractava doncs d'alous lliures. En aquest context els grans propietaris feudals tracten a finals del segle X d'apoderar-se d'aquests alous. Són nombrosos els judicis que es celebren en aquestes dates, en les quals, els pagesos apel·len a la justícia comtal defensant-se dels senyors locals que volen pendre'ls les terres. En aquests judicis tracten de demostrar mitjançant testimonis que resideixen en les seves terres des de fa més de trenta anys, a fi de poder demostrar que els pertanyen.</p> | 41.3901200,1.6635800 | 388269 | 4582927 | 977 | 08304 | Vilobí del Penedès | Fàcil | Bo | Legal i física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2021-04-12 00:00:00 | Raquel Valdenebro Manrique | L'original es troba localitzat a l'Arxiu de la Corona d'Aragó. Carpeta 4. Cancilleria Borrell II, núms. 1 al 74. Extra inventario de Borrell II. 1. Pergamí núm.14. Mides 219x 544 mm. Ben conservat. Escriptura comtal del segle X amb reminiscències visigòtiques. La importància del document radica en el fet de què són molt pocs els municipis que poden comptar amb un document de tal antiguitat i on es pugui conéixer amb tant detall qui era la població del terme en èpoques tan remotes. El document ha estat publicat per: Miquel, F. L.F.M. I, doc. Núm.320. Udina, F/A.C. de B. Doc. Núm.181 Llorac S. 1989: Sant Martí Sarroca, pòsit del Temps. Pp.285-286. Catalunya Romànica. El Bages. Vol XI. Pàg. 24 (està col·locat en un indret que no li correspon) | 56 | 3.2 | 3 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 03:02 | ||||||||||
| 51606 | Castell de Masquefa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-masquefa | <p>- ALBIOL, Antoni (1987): Recull d'Història de Masquefa. Estudi inèdit, dipositat a l'Ajuntament de Masquefa. - BOU, Enric (1982): “On està el castell de Masquefa (Anoia), documentat el 963?”. Diplomatari, 9. Pp. 20-22. - MATAS I FOSALBA, Àngel (1994): Costumari Masquefa. Ajuntament de Masquefa.</p> | X | Necessita actuacions de consolidació | <p>Actualment les restes qualificades com a 'Castell de Masquefa' corresponen a uns fonaments totalment arrasats que s'adossen al cantó Nord de l'església de Sant Pere i la Santa Creu. Tot i que tradicionalment han estat considerades com vestigis del castell, fotografies dels anys '30 mostren la seva correspondència a una casa, que era ocupada pel campaner. Aquesta fou enderrocada el 1936.</p> | 08119-57 | Al S de la confluència del Torrent de Can Cartró i la Riera de Masquefa, a 700 m al N del nucli urbà | <p>El document més antic que es coneix que esmenta el castell data del 963, en que és venut (junt amb l'església de Sant Pere i la Santa Creu) pel comte Mir a Ennec Bonfill. El 998 aquest permutà amb el monestir de Sant Cugat del Vallès el castell i la parròquia pel castell de Gelida, iniciant un llarg període de domini del monestir vallesà. En aquest moment el castell i l'església constituïen el centre al voltant del qual creixia la vila. Amb el desenvolupament del camí ral com a via de comunicació de cabdal importància econòmica, el nucli urbà es traslladà al seu peu.</p> | 41.5090900,1.8087700 | 400590 | 4595958 | 963 | 08119 | Masquefa | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08119/51606-foto-08119-57-2.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | ArqueoCat SL | El suposat castell fou declarat en virtut del decret de castells del 22.4.49 (BOE 5.5.49), amb el codi R-1-51-5537. En virtut de la Ley del Patrimonio Histórico Español (29.6.85), en fou ratificada la declaració el 8.11.88, amb el codi R-I-0005537-00000. | 85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||
| 75920 | Castell de Pierola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-pierola | TÉRMENS SAMSÓ, Josep; VALLS JUNYENT, Francesc (1990): 'Pierola', Història de l'Anoia, vol. II, Manresa, p. 120-124. | X | Restes molt fraccionades i disperses | En un turó situat uns 150 m a l'est de Can Palomas, es troben les restes d'una sèrie de murs força potents, fets amb pedra irregular de la zona i argamassa. Superficialment, es troben també moltes restes de teula àrab, testimoni de que en el lloc hi va haver algun tipus de construcció. Des del turó, estratègicament situat i amb excel·lent visibilitat, es divisen, entre altres, els castells de Martorell, del Papiol i la torre de La Guàrdia del Bruc. | 08162-61 | Can Palomas | La primera referència que es té de Pierola és la menció del Castell de Pierola en un document de l'any 963. El castell va pertànyer als vescomtes de Barcelona entre els segles X i XII, fins que Alfons el Franc va cedir la baronia de Pierola a Asbert de Mediona. Segons la documentació baix medieval, és possible que el castell passés a ser un mas, situació que es mantindria fins a un moment indeterminat d'època moderna. | 41.5403700,1.7955000 | 399531 | 4599446 | 963 | 08162 | Els Hostalets de Pierola | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08162/75920-foto-08162-61-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08162/75920-foto-08162-61-3.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Natàlia Salazar Ortiz/Jordina Sales Carbonell | Els moradors de Can Palomas anomenen 'Serral' el turó on hi ha les restes arqueològiques, però als mapes topogràfics aquest nom no apareix. | 85 | 1754 | 1.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||
| 64863 | Església de Santa Eulàlia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-de-santa-eulalia | ALIBERCH. T. et al. (2005). Santa Eulàlia de Riuprimer : la terra i la gent al llarg de la seva història, direcció: Antoni Pladevall ; coordinació: Pere Casas, Vic. PLADELASALA, J. (1952-1954), Parróquias vicenses. Riuprimer, AUSA, vol.I GONZÁLEZ MORENO-NAVARRO (1991) Restauración de la iglesia de Santa Eulalia de Riuprimer. Actuacions en el patrimoni edificat medieval i modern (segles X al XVIII) = Actuaciones en el patrimonio edificado medieval y moderno (siglos X al XVIII) / coord. Por Antoni González, Alberto López Mullor Fitxa 5450 de l'inventari de Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. FIERRO, X. (1987).Memoria de las excavaciones realizadas en la iglesia de Santa Eulalia de Riuprimer (Osona) | XI-XX | Actualment, les seves característiques constructives ens mostren una estructura clàssica del barroc de la comarca, amb tres naus, creuer amb volta corbada i absis quadrat. La nau central es presenta coronada amb un timpà triangular i amb una alçada major que les dues naus laterals, que tenen un únic vessant de teulada. La porta d'accés és rectangular i es presenta associat a un timpà d'arquivolta d'arc rebaixat. Un altre element important a subratllar són els pilars que separen les naus, creats en el moment de la modificació de l'edifici. Es va transformar un espai d'una planta, de creu llatina amb transsepte i absis semicircular, en una de tres naus, mitjançant el trencament de les parets laterals per tal d'ampliar l'espai per aconseguir dos naus laterals. Al mateix temps, dins d'aquestes modificacions s'aterrà l'absis romànic i es va construir l'actual. El campanar, molt modificat, fins al segon pis, presenta una factura original, i el tercer i quart pis corresponen a una reforma portada a terme durant el segle XVII, moment en el que es col·loca una volta de casquet esfèric i una agulla piramidal de base quadrada. La seva restauració es va portar a terme durant els anys 1985-1987, pel Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona. Actualment, a la torre del campanar es troben dues campanes, la de majors dimensions dona les hores, la segona els quarts. A les golfes de l'església es troba conservada la teulada romànica original de la nau i el creuer amb la cornisa. Aquest espai també es fa servir com a museu. | 08247-3 | Plaça de l'Església, 5-15 | El coneixement de la seva historia està determinat per la destrucció de l'arxiu parroquial pels francesos, quan el 17 d'abril de 1809 van entrar a l'església i la van cremar. Al mateix temps, van causar nombroses destrosses al mobiliari de l'interior de l'edifici parroquial. Aquest fet condiciona de manera important les fonts d'informació sobre l'evolució de l'església, quedant reduïdes als documents de les visites pastorals i a les intervencions arqueològiques fetes pel Servei de Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona, aes anys 1985-1987. Les primeres informacions sobre l'església daten de l'any 904, quan Lodeg i la seva dona Albovara vengueren a Samuel 'que diuen Baró' una vinya situada a la Parròquia de Santa Eulàlia, al punt concret de Mulnells. Al 962 és citada com a parròquia, sense data ni informació sobre la consagració. Poc es coneix sobre les característiques d'aquesta primera parròquia, que devia servir per garantir l'assistència religiosa de la comunitat agrícola, de la zona, durant els segles IX i X. Aquesta primera església va ser enderrocada per tal de construir-ne una de nova, probablement degut a les necessitats de la població envers la seva religió (modernitzar l'anterior, necessitat de més espai, etc.). Aquesta segona església, de factura romànica, va ser consagrada pel bisbe Oliva, el dia 15 de gener del 1041. En aquell moment era un edifici d'una sola nau amb un dels laterals del transsepte dedicats a Santa Eulàlia. L'edifici mantindrà les seves característiques fins a principis del s. XIX, amb algunes modificacions al seu interior, com la creació de petits altars (com els de Sant Miquel i Santa Maria al s. XIV, els altars de Sant Iscle i Santa Victoria al s. XV) o la construcció de diferents elements com la sagristia i la rectoria al s. XV o el cor al s. XVI, entre d'altres. A inicis del s. XIX, és el moment d'una remodelació total de l'edifici, amb l'obertura de grans arcades de banda a banda dels murs laterals dins de les parets de la caixa que marcava el creuer, modificant així la planta de l'edifici d'un temple d'una sola nau a tres. Aquestes obres semblarien concloses l'any 1805, moment de la inscripció d'aquesta data al llindar de la porta principal de la parroquial. Posteriorment, s'inclou una capella al fons de l'església, dedicada al Santíssim i es fa una nova sagristia, reformes que semblen acabar a la dècada de 1860. Una de les últimes remodelacions es va portar a terme abans de 1936, amb l'encàrrec de dos plafons decoratius a Llucià Costa i Bosch, que anirien al presbiteri, i la decoració de la capella del Santíssim, per part del mateix pintor. Amb la Guerra Civil Espanyola van desapareixer els retaules i només es van poder conservar les pintures de Llucià Costa, per la qual cosa tots els elements que formen part de l'interior de l'església actual corresponen als anys 30 i 40 del s. XX. | 41.9103700,2.1889900 | 432740 | 4640143 | 962 | 08247 | Santa Eulàlia de Riuprimer | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08247/64863-foto-08247-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08247/64863-foto-08247-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08247/64863-foto-08247-3-3.jpg | Inexistent | Modern|Barroc|Romànic | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2021-05-04 00:00:00 | Pilar Camañes | 94|96|92 | 45 | 1.1 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | ||||||||
| 98001 | Domus Vilamajor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/domus-vilamajor | <p><span><span><span>LLEOPART, Amadeu (2006). Retalls del passat per conèixer millor Tona. Ajuntament de Tona.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>MOLES i FONT, M. D (1975) </span></span><span><span>La comarca de Osona. Problemática de su iberización y proceso de romanización a través de su carta arqueológica</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>MOLES i FONT, M. D (1982) Els ausetans i la ciutat d'Ausa. Patronat d’Estudis Ausonencs. Osona a la Butxaca, 4.</span></span></span></span></span></p> <p>ORDEIG, Ramon. (2003) 'Dades sobre la història altmedieval de Centelles, Folgueroles, Gurb i Tona (segles X_XI)'. <em>Ausa</em> [Vic], XXI, núm.151, pàg. 11-21.</p> <p><span><span><span><span lang='CA'>PADRÓS GÓMEZ, Carles. (2008) </span><em><span>Dossier documentació Ruta de l’aigua a Tona (Osona)</span></em><span>. Ajuntament de Tona, Centre D'interpretació del Camp de les Lloses.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'>PLADEVALL, Antoni. (1990). Tona. Mil cent anys d’Història. Eumo Editorial. Ajuntament de Tona.</span></span></span></span></p> <p><a href='https://invarquit.cultura.gencat.cat/card/1833'><span><span><span><span lang='CA'>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya</span></span></span></span></a></p> | X-XVIII | L'accés al turó es fa vorejant la costa ascendent. L'estat de conservació de la casa forta és dolent atès que només hi ha un tram de mur de contenció visible. | <p><span lang='CA'><span><span><span>Al turonet anomenat la Serra de la Bassa, a ponent del Mas Vilamajor actual, al marge de ponent, hi ha un tram de mur de contenció visible. En canvi, al pla dalt del turó, no hi ha restes visibles en superfície. </span></span></span></span></p> | 08283-242 | <p><span><span><span>El lloc de Vilamajor ja s’esmenta en un <span lang='CA'><span>document del 960, i la primera notícia del mas o <em>domus</em> és a partir d’una venda l’any 1167. Temps més tard, els primers hereus coneguts i habitants de la casa fortificada són el matrimoni Pere de Vilamajor i Elisendis, i el seu fill Guillem. L’any 1239, el succeeix Simó de Vilamajor casat amb Sança.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Durant tota l’Edat Mitjana </span></span>l’indret surt documentat envoltat de vinyes, com les de la Serra, del Mayolar, les de “dessota Segalers”, entre altres. Del mas en depenien altres masos com Caus, Hualart i Aymar, i part de les terres que havien estat del mas Roqueta. A l’indret del mas actual, possiblement hi deurien existir corts i annexos destinats a usos agrícoles.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'>A partir de finals del segle XIV hi ha abundant documentació a l’Arxiu de la Pietat de Vic, ara a l'Arxiu i Biblioteca Episcopal de Vic, ja que el mas i propietat varen pertànyer als beneficiats de la Pietat de Vic. També, la família va ser patrona de l’església de Santa Maria del Barri. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'>El 1727, el llinatge que havia succeït Vilamajor, provinents de Lliçà de Vall, va vendre el mas i terres als beneficiats de la Pietat de Vic. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'>Al segle XV, la <em>domus</em> va ser reconstruïda d’un atac, i anys més tard, durant la guerra del Francès, entre els anys 1809 i 1810, va ser destruïda definitivament, amb la capella de Sant Francesc inclosa. </span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'>Es va reconstruir al lloc actual del mas Vilamajor, i amb els materials i elements de l’antiga <em>domus</em> fortificada. </span></span></span></span></p> | 41.8612000,2.2025600 | 433814 | 4634673 | 960, 1809 | 08283 | Tona | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08283/98001-dsc08866.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08283/98001-dsc08867.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08283/98001-dsc08910.jpg | Legal | Romànic|Gòtic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | BCIN | 2024-12-13 00:00:00 | Josep Anton Pérez Arriaga (TRÍADE Serveis Culturals) | El mas Vilamajor és un mas del sector històric de la Barroca. | 92|93|94|85 | 47 | 1.3 | 1760 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 03:02 | |||||
| 62678 | Aubareda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/aubareda | AJUNTAMENT DE SANT MARTÍ DE TOUS. (2011): Esborrany del Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. AAVV. (2003): Tous, mil anys d'història. Publicacions de l'Abadia de Montserrat 1981.Editorial Claret, Sau. DÍAZ, P; LACUESTRA, R (2008): Els emmotllurats de guix. Els sostres del campanar de Sant Sebastià dels Gorgs a Quadrens científics i tècnics de restauració monumental, 9. Diputació de Barcelona. Inventari del Patrimoni Cultural Immoble de Catalunya. Patrimoni Arquitectònic del terme municipal de Sant Martí de Tous. Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació. Generalitat de Catalunya NAVARRO, F. (2012). Pla d'ordenació urbanística municipal de Sant Martí de Tous (POUM). Catàleg de béns a protegir. Ajuntament de Sant Martí de Tous. Informació cedida per d'Elisa Vidal | X | L'Aubareda, situada al sud del nucli de Sant Martí de Tous, és una masia d'origen medieval consolidada en època moderna i contemporània. L'origen és una antiga masia fortificada de planta rectangular de la qual es conserven línies d'espitlleres al mur de façana nord i sud i també al mur est del cos central, actualment integrades dins la casa. L'edifici està construït amb tres volums de planta rectangular amb les cobertes a dues vessants amb el carener paral·lel a la façana principal. Consten de planta baixa, primer pis i golfes, reformades recentment a excepció del volum de llevant, que consta de planta baixa, dos pisos i golfes. El frontis s'hi obra el portal d'accés d'arc de mig punt adovellat, amb una finestra d'arc pla a nivell del primer pis i dues finestres de maons a l'alçada de les golfes. La façana principal del cos de ponent s'hi adossaren diversos annexes al davant que cobreixen el frontis i només són visibles les dues finestres de les golfes. Antigament, aquests dos cossos eren dos masos, el mas dels Tosquella i el mas d'en Gerau Mateu, unificats l'any 1552 amb la família Quadres. El volum de llevant, annexionat al segle XVII, té una porta d'arc rebaixat de maons. A nivell del primer pis s'hi obren dues finestres d'arc pla, una amb sortida a un balcó amb barana de ferro, una a nivell del segon pis i dues a l'alçada de les golfes. Davant la façana principal hi ha un patí interior amb una rampa d'accés per salvar el desnivell tancat per un baluard amb el portal d'accés a llevant de ferro forjat, modificat a la dècada de 1970. La façana posterior s'hi obra una porta i vuit finestres d'arc pla a nivell de planta baixa i primer pis i sis a l'alçada de les golfes. Adossat a la façana de llevant hi ha un annex construït durant la segona meitat del segle XX, sobre un antic annex, amb un balcó amb volada a la façana de migdia i una finestra i l'accés a la façana de llevant, utilitzat com a vivenda independent. A l'interior del cos central en destaca a la planta baixa dos arcs de mig punt i part de l'antic sostre de trespols amb diferents motllures de guix: una flor dins un cercle, l'escut de Barcelona,l'escut de Catalunya, un gall i el nom de PONTS, que podrien datar-se entre els segles XV-XVI. Al primer pis, en destaca la sala, amb dos grans arcs ogivals, un dels quals fou tapiat i conserva unes pintures del segle XVI que mostren la crucificació i la representació del viacrucis amb les 14 creus repartides per la sala. Al costat del la crucificació, a la banda esquerra, hi ha una porta realitzada amb guix i tapiada des d'antic amb una petxina a la part superior subjectada per dos àngels. Fora del recinte tancat, a la banda de llevant, s'hi documenta la pallissa, de planta rectangular amb la coberta a dues vessants amb el carener perpendicular a la façana principal construïda a inicis del segle XVIII segons documentació conservada. A la banda de ponent, aproximadament a 60 m, s'hi conserven les parets de l'antiga teularia del masia. El tractament dels murs és de pedra vista i argamassa amb les cantonades de carreus ben escairats a excepció del nivell de les golfes que és d pedra i maons amb ciment. | 08226-308 | Clot de l'Aubareda. Al sud del nucli urbà. | La masia de l'Aubareda ja es troba documentada l'any 960, en el mateix document en que s'esmenta per primera vegada el castell de Tous. La masia era propietat del castell de Tous fins l'any 1199 que va passar a formar part de l'orde de l'Hospital per testament de Ramon de Tous. L'any 1552 la masia la van comprar Pere Quadres, fill del Mas o Domus Quadres (actualment la Pineda), que es va casar per segones núpcies amb Elisabet Gabarró origen de l'actual família Vidal que ocupa la finca. Amb la crisis de la fil·loxera la família Vidal es va traslladar a Manresa i no retornar fins a principis del segle XX. | 41.5428300,1.5200400 | 376558 | 4600077 | 960 | 08226 | Sant Martí de Tous | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08226/62678-foto-08226-308-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08226/62678-foto-08226-308-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08226/62678-foto-08226-308-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-06-22 00:00:00 | Núria Cabañas | També denominada Albereda o Aubreda | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | |||||||
| 73735 | Venda de Sendred a Unifred Amat del campo de Breda (951) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/venda-de-sendred-a-unifred-amat-del-campo-de-breda-951 | BENET, Albert (1983): 'L'origen de les famílies Cervelló, Castellvell i Castellet', dins de Acta Historica et Archaelogica Medieaevalia, 4. Publicacions de la Universitat de Barcelona, pp. 67-85. SOLER, Maria (2000a): L'església de Sant Pere d'Abrera. Estudi sobre la seva evolució històrica. Ed. Ajuntament d'Abrera. | X | El document més antic que parla d'Abrera es conserva, segons Albert Benet mal datat i mal arxivat (BENET, 1983: 67-68)., a l'Arxiu de la Corona d'Aragó sota les següents coordenades: ACA. Cancelleria. Pergamins. Ramon Berenguer III, n. 253 . Sembla ser que el notari no havia posat la fórmula acostumada en la datació del document, això portà que en fer-se la restructuració de les escriptures de l'Arxiu Comtal en el segle passat es datés erròniament el documenta al segle XII. L'onomàstica, diversos personatges, la lletra, les clàusules, la redacció, les arcaïsmes, etc., tot fa que s'hagi de considerar com un document del segle X. Es tracta, per tant, d'un pergamí amb data de 31 de maig de l'any 951 on es relata una venda de terres de pare a fill on consta que el vicari comtal Sendred vengué al seu fill Unifred Amat el camp d'Abrera ('campo de Breda'), amb les seves cases i horts, prats i recs que tenia en propietat com a conseqüència d'una compra feta anteriorment. Per tal de designar amb més precisió els objectes de la venda, el subjecte de la mateixa descriu, un a un, els seus límits: 'El camp d'Abrera i els horts esmentats anteriorment afronten per la part oriental amb el riu Llobregat; per la de migdia amb l'Anoia i amb la terra de Galindo; per l'occidental amb el torrent de Llops, amb la terra d'Eldovino, amb la terra d'Eldemondo, amb la terra de Dodat, dona, amb la terra de Roderigo, amb la terra d'Adovora, dona, i dels seus hereus; i per l'altra part amb la terra de Galindo a qui anomenen Mothone'. | 08001-83 | Arxiu de la Corona d'Aragó, Barcelona | Es tracta del document més antic que ens parla del terme d'Abrera. La situació del 'campo de Breda' que apareix al document (antic topònim d'Abrera) no difereix excessivament del que avui coneixem com a tal. El document es refereix a un vast territori establert en funció del riu Llobregat, el qual el limita i li és font de riquesa. A meitat del segle X, per tant, sota el topònim 'Breda' s'amaga una àmplia franja de terreny formada pel mosaic de propietats citades al document. Hi ha autors que estableixen l'origen del dit topònim en una paraula àrab que significa 'la riberenca' o 'vora el riu', fet que evidencia que la influència sarraïna podria haver estat força important a la zona. Altres autors com Corominas fan derivar el topònim 'Breda' del mot germànic 'braida' que vol dir 'planura' o del cèltic 'eporeda' que significa 'lloc que s'hi viatja a cavall'. Aquesta hipòtesi s'adiu força amb la privilegiada ubicació d'Abrera, en el si de les xarxes de comunicació ja des d'èpoques antigues (SOLER, 2000a: 20-23). Respecte al protagonista de la venda sembla ser que Sendred hauria estat un dels vicaris que els comtes posaven al front dels castells que anaven creant en el transcurs de la repoblació. Aquest tingué un lloc important en la cort del comte de Barcelona i fou l'iniciador de tres famílies nobiliàries catalanes: els Castellví, els Castellet i els Cervelló (BENET, 1983: 69 i 81). | 41.5164100,1.9018000 | 408364 | 4596668 | 951 | 08001 | Abrera | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08001/73735-foto-08001-83-2.jpg | Física | Medieval | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Altres | 2021-02-16 00:00:00 | - ArqueoCat SL- Natàlia Salazar | 85 | 56 | 3.2 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||
| 83082 | Acta de Consagració de Sant Miquel de Turbians | https://patrimonicultural.diba.cat/element/acta-de-consagracio-de-sant-miquel-de-turbians | <p>BARAUT, C ; (1978) 'les actes de consagració de les esglésies del bisbat d'Urgell'. Urgellia I; BARAUT, C (1981) 'Els documents de l'any 1010-1035 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia IV BARAUT, C (1982) 'Els documents de l'any 1036-1050 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia V. BARAUT, C (1983). ' Els documents de l'any 1051 a 1075 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell' a Urgellia VI. BARAUT, C (1988-89) 'Els documents dels anys1101-1150 a l'arxiu capitular de la Seu d'Urgell'. Urgellia IX. MARTÍN I VERGARA, E; (2005). Una mirada a la història de Gisclareny: DDAA (1982). Catalunya Romànica. Vol. XII. El Berguedà. ADCU. Pergamí original. Carpeta 7. Consagacions esglésies. Informació inèdita facilitada per E. Martín i Vergara</p> | X | Conservat a l'interior de l'arxiu capitular en les condicions físiques pròpies | <p>A l'interior de l'arxiu capitular d'Urgelll es conserva l'acta de consagració de la parròquia de Sant Miquel de Turbians datada de 948. es tracta d'un pergamí de 280 x 571 mm. Conservat a la carpeta de consagracions d'església núm. 17. està escrit en minúscula carolina i es conserva en més o menys bon estat tot i que els plecs de les fulles estan ennegrits. Aquest document transcrit per C. Baraut es descriu el següent: ' En nom del senyor Déu i del salvador nostre Jesucrist. L'any de l'Encarnació de nostre senyor Jesucrist 948, 6è de la indicció, a 3 dies de les calendes de febrer ve el reverendíssim Guisad, bisbe [de la Seu d'Urgell], a consagrar les esglésies que es troben al comtat de Cerdanya al lloc anomenat Paradís. Aquestes esglésies estan sota l'advocació de sant Miquel Arcàngel, sant Pere apòstol i sant Andreu i van ser reedificades per homes del terme, això és: Estefred, prevere, amb el seu germà Sentane i l'abat Dacone. És cosa molt convenient per a la pietat de tots els fidels que desitgin la pàtria del cel, bo i seguint els sants consells, poder obtenir els efectes dels béns celestials. Aquest és el costum que des del principi de l'Església han seguit els barons sants i religiosos que educats en la disciplina eclesiàstica s'han dedicat, amb obres pies, a afavorir, mantenir i augmentar la santa Església. Ens toca, per tant, a nosaltres seguir llur exemple, de tal manera que, refusant les coses mundanals, tendim amb tot esforç a les celestials i perpètues. Per tot això, jo, Estefred, prevere, en nom de Déu dono a aquestes esglésies un Antifonari, tres missals, tres Leccionaris, dos Psalteris, 7 casulles, 20 estoles, 20 maniples, 7 camises, un madràs, dos pal·lis, 3 facistergios [tela per eixugar-se la cara], 4 capçals, dos calzes amb patenes d'estany i dos conjunts de roba de llit. I pel que fa a terres i vinyes, dono, juntament amb el meu germà Sentane, en primer lloc, una vinya situada el lloc dit Vilella que fou d'un home dit Frader, i en un altre lloc, a Gisclareny al lloc de Coscoll, una vinya, que fou d'Ereno i de Campio, i en un altre lloc una altra vinya que és del conjunt de vinyes que fou de Golared, i en un altre lloc una terra que fou de Gerosoliman, i en un altre lloc 3 peces de vinya que foren d'Adalà, i en un altre lloc una peça de vinya que fou de Salomó, la qual incorporava la meitat del dret de propietat d'una premsa, i en el mateix lloc que la darrera una vinya que fou de Labó, i en un altre lloc una peça de vinya que fou de Sarra, i en un altre lloc una peça de vinya que fou de Godomir, i en un altre lloc una peça de terra que fou de Dengone, i en un altre lloc una terra amb vinya que fou de Loderonde, i en un altre lloc una peça de vinya que fou d'Elet, i en un altre lloc una terra amb vinya que fou d'Avondancio, i en un altre lloc una vinya que fou d'Astaldo, i en un altre lloc una vinya que fou de Rauterio, i en un altre lloc una vinya que fou de Baldredo, i en un altre lloc una terra que fou d'Unando, i en un altre lloc una vinya que fou d'Ansulf, i en un altre lloc una vinya que fou de Godomar, i en un altre lloc una vinya que fou de Salomó, i en un altre lloc una terra que fou d'Exibio, i en un altre lloc una vinya que fou de Guinidilde. I jo, Aldemir i la meva muller i els meus fills, entre els quals Cixilane, prevere, amb altres germans meus, donem una terra amb vinya que és a la cort d'Andevert i que afronta, per una banda, amb el riu, i, per l'altra, amb el camí; i tots tres junts donem les nostres herències. I jo, Estefred, prevere, dono una terra que em pervingué per la compra d'una mujada de vinya que tinc sobre [la peça] de Dacone, abat, i en un altre lloc la peça de terra que té Cixilia, prevere. I jo, Antoni, i la meva muller Auló, donem una peça de terra que afronta, per una banda, amb la terra d'Ansulf i, per l'altra, amb una altra terra nostra i amb una de Sant Miquel. I jo, Rabell, i la meva muller Miliro, donem una peça de terra que afronta per les dues primeres bandes amb la terra de Sentana i, per la tercera, amb la terra de Vidal. I jo Malangec dono una peça de terra que afronta per dos costats amb la terra de Sant Miquel i pel tercer amb la vinya de Sendeleva. Així les coses, jo, Guisad, bisbe, entrego a l'esmentada parròquia les vil·les que s'han esmentat amb els seus termes, els quals afronten, per una banda, amb el terme de Bagà, per l'altra, amb el terme de Vallcebre, el de Saldes i, per l'altra, amb els termes de Molnell o del Puig [de Sant Martí]. I jo Guisad, bisbe, consagro i confirmo les església esmentades i els cedeixo delmes i primícies i oblacions dels fidels que treballaran en els termes esmentats, i a tu, Estefred, prevere, et dono aquesta parròquia de forma vitalícia i, una vegada traspassat, als teus nebots, Cixilane i Guilerane, preveres, a condició que cada any prestis de cens a la seu episcopal de Santa Maria de la Seu un sester de forment i un altre d'ordi i una soldada de draps, a banda d'allò degut pel sínode i per la recepció del crisma I explicat tot això jo, Guisad, com a bisbe, estableixo sanció de manera que el que es disposa en aquesta dotalia no sigui violat, ja que ha de romandre sempre més inalterat i inviolat. Signatura de Guisad, bisbe de Santa Maria de la Seu d'Urgell que féu aquesta dotalia i la signatura d'Eldesinus, arxiprevere, i la signatura de Gotmar, arxilevita, i la signatura de Gomila, arxiprevere, i la signatura de Wicarius prevere, i la signatura de Sunifred, i la de Miró, levita, i la d'Ermegild, prevere, i la signatura de Daco, prevere, i la signatura d'Ènnec, prevere, i la signatura de Guadamir, prevere, i la signatura de Sunifred, levita. Atilanus, prevere, escrigué aquesta dotalia el dia i l'any que consten més amunt.</p> | 08093-172 | Arxiu capitular de la Seu d'Urgell. Pati de Palau. 1-5. La Seu d'Urgell | <p>Antiga parròquia del nucli de Gisclareny consagrada el 948 pel bisbe Guisad II d'Urgell que va consagrar les esglésies de Paradís; Sant Miquel apòstol (actual), Sant pere (sant Pere del Grau) i Sant Andreu (Gréixer?) al lloc de Paradís dins el comtat de Cerdanya ' van ser reedificades per homes del terme, això és: Estefred, prevere, amb el seu germà Sentane i l'abat Dacone' (Cebrià Baraut, C ; 1978. Urgellia I; 1979,Urgellia II, 1981 Urgellia IV , 1982 Urgellia V, 1983 Urgellia VI i 1988 Urgellia IX). Segons SPAL (SPAL, 2013) es tractava de tres altars dins una mateix església. Nosaltres tendim a pensar en tres edificis diferents, doncs les alienes de Sant Pere i de Sant Andreu es troben en llocs propers L'edifici actual va correspondre amb una de les possessions del monestir de Sant Llorenç prop Bagà i cap a l'any 1290 la trobem situada en les possessions dels barons de Pinós dins el terme del seu castell que tenien a Gisclareny “ in castro nostro de Gisclasen et in tota parrochia S. Michaelis de Turbians” a través de documents que fan referència a donacions que els vassalls feien als seus senyors. Durant la baixa edat mitjana la rectoria de Turbians va ser objecte d'alguns conflictes entre els rectors que hi residien degut a la insuficiència de les seves rendes (Serra i Vilaró, J, 1989 Baronies llibre IIII) .Consta que el 1313 l'església va ser visitada pel canonge urgellenc 'Galceran Costa' que va trobar que estava ben servida. Cal destacar que al 1326 aquesta església va quedar areendada per 3 anys consecutius per un tal Jaume Martí per tal que hi fes residència contínua amb els clergues i la seva família “ acostumada”i s'encarregués de sembrar les terres, pagar el delme del bisbe i atendre els serveis d'aquesta església i també les sufragànies que en depenien ( Escriu, Preixens i Maçaners). Aquest document ens dona a entendre que en aquest període al lloc hi havia una petita comunitat de clergues. Amb la crisis baix medieval el lloc es deuria despoblar de forma notable, però sense quedar abandonat ja que el 1575 hi ha una visita pastoral on s'examinen les fonts baptismals, les crismeres missals ordinaris, ares, campanes i tot un seguit d'objectes i es va demanar que els parroquians bastissin una nova rectoria. El 1587 una nova visita pastoral es va poder comprovar com malgrat estigués feta la volta (reconstruïda) no s'havia cobert en llosa i teula. El 1593 la parròquia de Sant Miquel passava a dependre del bisbat de Solsona. Atès l'augment d'importància del barri del Roser amb l'església de Santa Maria va desplaçar el centre de poder a la zona del Roser. El gran distanciament entre els diferents habitants del terme entre veïnats ocasionà fortes disputes per determinar quina havia de ser l'església parroquial ja que uns defensaven la parroquial de Sant Miquel, mentre que els altres defensaven el nou centre de poder. Arrel d'una tempesta de vent es va esfondrar el campanar de Sant Miquel i els veïns i feligresos en costejaren un de nou on hi varen voler col·locar una campana que al final va ser instal·lada al campanar del Roser (Martín, 2005. P. 29). El 1752 es va signar una concòrdia on s'acordava la celebració de misses a Sant Miquel i al Roser. Tot i així la documentació parroquial (Martín, 2005) ADS carpeta Gisclareny centralitza els anys posteriors la parròquia al Roser de manera que Sant Miquel va anar perdent importància. Consta que a principi de segle XX (1813) es van fer algunes reformes com seria la construcció del rellotge de sol a la façana de migdia, el 1803 i es deuria reformar l'altar major. És en aquest període quan es deuria bastir la sagristia de dues plantes i es van unificar les dues cobertes en una de sola. Durant el primer terç del segle vint l'església es va convertir en sufragània de la Mare de Déu del Roser i l'antiga rectoria va passar a mans particulars amb el nom de 'Cal Campaner'. La guerra civil va fer desaparèixer els objectes de culte i imatges i a la dècada dels '40 es va abandonar de forma definitiva i només es celebrava ofici el dia de Sant Miquel ( 8 de maig) i el 29 de setembre coincidint amb Sant Gabriel i Sant Rafael. Va ser en aquest mateix moment quant l'habitant de Cal campaner va pintar l'interior en color blau clar i va fer-hi posar una nova campana 'Micaela'. Poc temps després la casa va quedar deshabitada. No va ser fins el novembre de 1998 que l'alcalde de la població Joan Tor sol·licitava a la Diputació de Barcelona suport econòmic per a la restauració de la volta d el'església ja que amenaçava en caure. Previamanent el bisbat de Solsona havia negociat un conveni de cessió de l'església per 30 anys amb l'ajuntament per a poder portar a terme la seva restauració. Poc temps després es va emprendre un estudi històric i arquitectònic i el 29 de novembre de 1999 l'arquitecte i cap de servei de Patrimoni Arquitectònic Local comunicava a la població que s'emprenia la restauració de la coberta del campanar la qual es va portar a terme l'any 2000 i entre el setembre de 2004 i gener de 2005 es va fer la restauració de la coberta de l'església, així com la reparació del cor de fusta. Actualment es troba en bon estat i integrat en un programa de visites culturals en el denominat 'Visites a monuments restaurats per la diputació de Barcelona' on es fa difusió a través d'un opuscle genèric que inclou altres monuments restaurats pel mateix Servei a la comarca del Berguedà, destacant la veïna església de Sant Martí del Puig.</p> | 42.2500200,1.7866400 | 399906 | 4678249 | 948 | 08093 | Gisclareny | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83082-foto-08093-172-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08093/83082-foto-08093-172-3.jpg | Legal i física | Medieval | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2021-10-05 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Informació facilitada per Eduard Martín i Vergara, historiador i autor del llibre 'Una mirada sobre la història de Gisclareny'. 2005. El document original és a ACU (Arxiu Capitular d'Urgell) però n'existeix una fidel reproducció a l'ajuntament de Gisclareny. | 85 | 56 | 3.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||
| 53078 | Sant Iscle i Santa Victòria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-iscle-i-santa-victoria-0 | Barral i Altet, Xavier (1984). 'Catalunya Romànica. 11'. Barcelona: Digec Giralt-Rogent (1978). 'Fitxa de l'inventari de patrimoni cultural europeu'. Barcelona: Col·legi d'Arquitectes Laplana, Josep de C. (2001). 'Montserrat, mill anys d'art i història'. Manresa: Fundació Caixa de Manresa i Angle Editorial. Laudo, Susana. 'Fitxa de l'inventari del patrimoni cultural del Parc Natural de la muntanya de Montserrat'. Barcelona: Generalitat de Catalunya. Pladevall, Antoni (dir.) (2002). 'El Bages. Catalunya romànica. Guies comarcals'. Barcelona: Pòrtic | X | Edifici d'una nau amb coberta de volta de mig punt; ampliada a la banda de llevant amb un absis semicircular llis, on s'obre una finestra de doble esqueixada. L'absis va cobert amb volta de quart d'esfera i s'uneix a la nau mitjançant un ressalt que fa la degradació entre els dos elements arquitectònics. A banda de migjorn hi ha un petit cos d'edifici adossat, que hauria fet les funcions de sagristia i que fou afegit a la capella posteriorment. La façana de ponent també està molt modificada; és el lloc on s'obre la porta i sobre la qual hi ha tres obertures esglaonades (la única que dóna llum al temple és la central; les laterals es disposen a manera de capelletes). Tant la porta com les obertures són rematades amb arcs de mig punt. Hi ha un petit campanar d'espadanya coronant la façana. El parament exterior és recobert amb argamassa, però hi ha llocs on és visible i es poden observar blocs de pedra de mides voluminoses, disposats en fileres. A l'interior el parament ha estat enguixat. | 08127-54 | Al jardí del monestir de Montserrat | L'església es troba documentada el 933, quan el comte Sunyer de Barcelona va donar-la al monestir de Santa Maria de Ripoll, junt amb altres esglésies montserratines (Santa Maria, Sant Martí i Sant Pere). Les dades posteriors són molt reduïdes, es constata la seva existència durant el segle XIII (llegat testamentari que el 1294 es feia a Sant Iscle de Montserrat) i les notícies continuen donant-la com a existent el segle XIV. Durant els segles XV i XVI s'utilitzà com a hospital pels pelegrins que pujaven a la muntanya de Montserrat, i posteriorment s'utilitzà com a capella del cementiri que hi havia al costat. Durant la Guerra del Francès el monestir fou utilitzat com a polvorí i la capella quedà afectada. El 1858 fou restaurada. L'extensió del culte a sant Iscle en època visigòtica ens fa pensar que possiblement el teme actual pugui tenir antecedents d'aquesta època. | 41.5959500,1.8386100 | 403210 | 4605568 | 933 | 08127 | Monistrol de Montserrat | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08127/53078-foto-08127-54-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08127/53078-foto-08127-54-2.jpg | Inexistent | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Helena Garcia Navarro | 92|85 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||
| 76814 | Acta de consagració de l'església Sant Sadurní | https://patrimonicultural.diba.cat/element/acta-de-consagracio-de-lesglesia-sant-sadurni | <p>ENCICLOPEDIA CATALANA ON-LINE (n.d): La Roca del Vallès. Obtinguda el 4 de març de 2011.</p> <p>SALES I MASFERRER, J. (1971): La Roca del Vallès (Monografia històrica). Ajuntament de La Roca, La Roca del Vallès.</p> | X | <p>L'acta de consagració de la parròquia de Sant Sadurní és el document més antic que es coneix referent al poble de la Roca, datat el 932. És un sol pergamí escrit a mà amb tinta i que actualment es conserva a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, amb el núm. 14 del Comtat de Sunyer. En el document s'esmenta que l'església de Sant Sadurní es troba situada al 'loco que nuncupatur Rocha'</p> <p>L'església fou bastida, per l'abadessa Emma del monestir de Sant Joan de les Abadesses, vers l'any 932, qui segurament repoblà el lloc amb gent procedent de la vall de Sant Joan. Cal destacar que a l'acta de consagració es menciona, també, el 'termino de Villaroca'.</p> | 08181-233 | <p>L'església la va fundar l'abadessa Emma de sant Joan de les Abadesses l'any 932. Sembla ser que del primitiu edifici romànic només se'n conserva un pany de parament integrat al mur de tramuntana interior del temple. Entre els anys 1557 i 1581, el temple fou engrandit i renovat, sota les ordres del mestre d'obres Bartomeu Roig. Vers el 1558, Miquel Roig apareix com a mestre d'obres en el disseny i construcció de la portalada. Posteriorment es documenta la realització de la teulada l'any 1604, i l'enrajolat el 1606, així com una reparació de la volta de la nau l'any 1636. En el transcurs d'aquest segle també es transformà la volta de la segona capella de tramuntana en una cúpula. Durant la guerra de Successió, el temple serví com a caserna de les tropes de Felip V.</p> | 41.5874700,2.3254000 | 443772 | 4604195 | 932 | 08181 | La Roca del Vallès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08181/76814-foto-08181-233-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08181/76814-foto-08181-233-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08181/76814-foto-08181-233-3.jpg | Legal i física | Popular|Medieval | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | Inexistent | 2023-05-29 00:00:00 | Jacob Casquete Rodríguez | Llei 10/2001, de 13 de juliol, d'arxius i documents (DOGC, 3437, 24/07/2001) | 119|85 | 56 | 3.2 | 2484 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||
| 80430 | Castell de Castellgalí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-castellgali | <p>Benet, A.; Junyent, F.; Mazcuñán, A. (1984). Castell de Castellgalí. A Catalunya Romànica, vol. XI, El Bages. Fluvià, A. de (1976). Castellgalí. Els Castells Catalans, vol. V. Barcelona. Galobart, J. (1983). El castell de Castellgalí, nou jaciment ibèric al Bages. Dovella nº 9. Manresa. Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya. Generalitat de Catalunya. Fitxa nº I01472, any 1988. Inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya , 1985.</p> | X | Es troba en ruïnes | <p>Les restes de l'antic castell de Castellgalí es troben dalt d'un turó que domina el poble i sobre la riba dreta del Llobregat. Actualment són visibles algunes parets fruit de les excavacions del 1970 de les quals no es conserva material arqueològic i que resten en bona part tapades per vegetació. A la banda de ponent de l'esplanada del turó hi ha un mur de 90cm d'ample i uns 70cm d'alçada conservada i 3m de llarg. A llevant hi ha un altre mur de 60cm de gruix i 1m d'alt amb 280cm de llarg, i un tercer al punt més alt, d'uns 90cm de gruix. Tots són fets amb carreus mitjans de pedra poc treballada units amb un morter pobre de calç i formant filades horitzontals. És molt difícil saber a quina part del castell corresponen aquests murs, així com la data exacta de la seva construcció. Al punt més alt del turó, prop d'un dipòsit d'aigua, hi ha un altre tros de mur mig enterrat, de 250cm de llarg i 90cm; tenint en compte la situació d'aquest es va pensar (Benet, A. I altres, 1984) que probablement formés part del basament de la torre del castell. Segons les característiques aquests murs podrien estar ja fets al segle XI . A prop hi ha les restes de l'antiga capella castellera de Santa Maria. L'any 1983 Joan Galobart va trobar restes de ceràmica datable entre els segles III-I aC, corresponent a finals de l'època ibèrica.</p> | 08061-1 | Poble. Turó del Castell. | <p>Aquest castell tenia sota la seva jurisdicció un terme que deu correspondre a l'actual municipi; ja que fins i tot la zona entre els rius Llobregat i Cardener ja en depenia. El cim que ocupà el castell ja havia estat ocupat anteriorment ja que es van trobar fragments de ceràmica ibèrica (Galobart, J., 1983). El castell apareix documentat des del 924, aprisiat per un personatge anomenat Galí (Galindo), que tindria la propietat en alou. Després hi ha un buit documental fins el 1178 en què tenim un document que es refereix directament al castell, és la venda d'aquest castell al rei Alfons I feta per Sibil·la que tenia el castell fruit d'herència dels seus avantpassats. El rei concedí el castell en feu a una família que es cognominà Castellgalí i que el conserva fins el 1350, quan el rei Pere III va vendre diversos drets sobre el castell al seu conseller Bernat de Torres de Manresa. Més tard, el mateix rei li vengué la carta de gràcia al mateix Torres tota la jurisdicció del castell, excepte la criminal. Els Torres el van vendre a la família Rajadell el 1413, detentant aquests el castell fins el 1563 en que el venen a la família Amigant. Josep d'Amigant i Ferrer prengué possessió del castell de Castellgalí el 5 d'octubre del 1673, amb una cerimònia de rúbrica que tingué lloc a la plaça del poble, i que fou ben curiosa, tractant-se d'una època en què el feudalisme, com a factor polític i àdhuc social, havia perdut bona part de la seva importància, i en la que tots els habitants prestaren sagrament de fidelitat (Fluvià, 1976). Els Amigant posseeixen el domini fins a la desaparició dels senyorios jurisdiccionals el 1812. El 1970 alguns afeccionats i estiuejants de la urbanització propera realitzaren excavacions sense mètode. Exhumaren les restes del castell que actualment estan a la vista. Sembla que va ser que cap el 1473 que el castell estava ja en mal estat, ja que no habitaven en ell i havia quedat molt malmès després de la guerra remença. Quan va passar als Amigant, aquests, en lloc de restaurar el castell van convertir en casa senyorial una casa al poble que van engrandir, ca l'Amigant, antic Hostal.</p> | 41.6782900,1.8405500 | 403494 | 4614707 | 924 | 08061 | Castellgalí | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80430-foto-08061-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80430-foto-08061-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08061/80430-foto-08061-1-3.jpg | Legal | Ibèric|Romà|Medieval|Romànic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-09-17 00:00:00 | Cortés Elía, Maria del Agua | Caldria un estudi rigorós per determinar l'edat i l'origen dels constructors i habitants. | 81|83|85|92 | 1754 | 1.4 | 1771 | 7 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||
| 52626 | Pergamí de la vil·la Provençana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pergami-de-la-villa-provencana | <p>GONZALO, Pilar (2008). Celebració del milcentenari de la via Provençana; dins Primera plana, del 24 de novembre del 2008, pp. 3. JUNYENT i SUBIRÀ, Eduard (1980-1996). Diplomatari de la Catedral de Vic, segles IX-X. vol. I. Vic: Publicacions del Patronat d'Estudis Osonencs i Arxiu, Biblioteca i Museu Episcopals de Vic, pp. 41-42.</p> | X | <p><span><span><span><span>Pergamí on se cita per primera vegada el topònim Provençana, on els esposos Bonemir i Ermessenda venen, al prevere Radulf, fill del compte Guifré [El Pilós], una casa i dues mujades de terra al terme de la via provençana, al territori de Barcelona, per dotze sous. El text diu així: 'In nomine Domini. Ego Bonemirus et uxor mea Ermesinda, vinditores tibi Radulfo presbitero filio Vvifredo comité emtore. Consta nos tibi vindere deveremus sicuti et vindimus tibi. Per hanc scriptura vindicionis nostre vindimus nos tibi kasa cum cur[te] simul cum terra modiatas II, qui nobis avenit per comparacione, qui est kasa simul cum terra in territorio Barcinonense, in termino de villa Provencana, qui afrontat ipsa kasa simul terra de circi in terra de Quimera, et de aquilonis in terra de Adriano, et de meridie in terra Maurecado, et de occiduo in terra erma. Quantum infra istas afrontaciones includunt sic vindimus tibi ab intecre, una cum exio vel recresio suo in aderato et definito precium solidos XII tantum, quod tu emtor nobis dedisti et nos vinditores de presente manibus nostris recepimus, et nikilque de ipso precium apu(t) te emtore non remansit est manifestum. Quem [vero] ipsa kasa simul cum terra de nostro iure in tuo tradimus potestatem per avendi, vivendi seu etiam comutandi et quiquit exinde agere, facere vel iudicare volueris in Dei nomine abeas potestatem. Quod si nos vinditores vel quislibet homo qui contra hanc ista karta vindicionis venerit ad inrumpendum aut nos venerimus, inferam vel inferamus ad parti tue quantum aput eo tempore inmeliorata fuerit, dupla tibi perpetim abitura, et in antea ista karta vindicio firmis astabilis permaneat modo vel omnique tempore. Facta karta vindicio IIII kalendas setembrii, anno XI regnante Karulo rege post hovitum Odonis regi. Sig+num Bonemirus. Sig+num Ermesinda, qui simul in unum karta vindicione fecimus et testes firmare rocavimus. Sig+num Auderioc. Sig+num Starifredo. Sig+num Anseleico. Sig+num Alelsindo. Romanus presbiter, qui anc karta vindicione scripsi cum literas superpositas in verso III, sub die et anno quod supra. Les seves mesures són 25, 5 x 15 cm i es troba dipositat a l'Arxiu Episcopal de Vic (AC, cal. 6, núm. 2130).</span></span></span></span></p> | 08101-304 | Arxiu Episcopal de Vic | <p>A la zona, que actualment forma part del barri de Santa Eulàlia, es va establir el primer nucli poblacional que, amb els anys, es convertiria en l'actual L'Hospitalet. El nucli habitat rebia el nom de Via Provençana, un topònim que ha arribat fins als nostres dies, situat a l'est del terme municipal i on posteriorment es va erigir l'ermita romànica de Santa Eulàlia de Provençana. El nom prové de l'època romana, en referència a una casa romana (via) el propietari de la qual es deia Provius o Proventius. Les restes d'aquesta casa es troben a sota l'església. En aquella època L'Hospitalet era una zona de frontera entre els comtats francs i Al-Andalus, una frontera que es manté durant 250 anys i que converteix la zona en un espai lliure que depèn del comte de Barcelona i no de la noblesa feudal. El comte va fomentar l'arribada de pobladors mitjançant una norma que establia que una persona que treballava una terra durant 30 anys en passava a ser propietària.</p> | 41.3651400,2.1185500 | 426279 | 4579667 | 908 | 08101 | L'Hospitalet de Llobregat | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08101/52626-foto-08101-304-2.jpg | Física | Medieval | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2021-07-20 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | L'any 2008 l'ajuntament va celebrar el 1100 aniversari de la ciutat i el museu va organitzar un seguit d'activitats que incloïen el préstec temporal del document per part del Bisbat de Vic, que va permetre la seva restauració i la seva exposició temporal al hall de l'ajuntament. Imatge del pergamí cedida per l'Arxiu Episcopal de Vic. | 85 | 56 | 3.2 | 13 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||
| 38532 | Acta de consagració de l'església de Sant Martí d'Avià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/acta-de-consagracio-de-lesglesia-de-sant-marti-davia | <p>VILLANUEVA, Jaime (1763-1824). 'Viaje literario a las iglesias de España' , Vol X, p. 85. BARAUT, C. (1978). Les actes de consagracions d'esglésies del Bisbat d'Urgell (segles IX-XII). Urgellia, núm. 1. AA.DD. (1985). Catalunya Romànica. Vol. XII El Berguedà. Fundació Enciclopèdia Catalana.</p> | XIII | <p>Es tracta d'un document del que es conserven tres còpies a diferents arxius i que correspon a l'acta de consagració de l'església de Sant Martí d'Avià feta pel Bisbe Nantigís d'Urgell l'any 907. Al document consta que el comte Miró, veient que l'església que va edificar el seu pare el comte Guifré a Avià, no havia estat consagrada, demana al bisbe Nantigís d'Urgell la consagri i la constitueixi com a parròquia per tal de que els fidels puguin acomplir amb els seus deures cristians. Li dóna a l'església de Sant Martí la vil·la d' Avià i la de Clarà amb els seus corresponents vil·lars i termes. El comte, d'altres senyors i els mateixos habitants d'Avià donen un seguit de terres com a dot a l'església. A l'acta consten els límits de la parròquia: des de la parròquia de Sant Salvador als termes de Berga i als de Castellar, el terme de Corbera i el de Sant Vicenç. (BARAUT, 1978).</p> | 08011-8 | Arxiu Capitular de la Seu d'Urgell. Pl. Deganat, s/n. 257000 LA SEU D'URGELL | <p>No es conserva l'original de l'acta ja que es va perdre, però es conserven tres còpies: un còpia resumida del segle XIII que es conserva a l'Arxiu Capitular de la Seu d'Urgell; dues còpies senceres del segle XVIII fetes d'una altra còpia del segle XI que s'havia conservat al Monestir de Serrateix i que també va desaparèixer. Una d'aquestes últimes còpies va ser feta pel pare Jaume Pascual i Corominas (1736-1804) que fou abat del Monestir de Bellpuig de les Avellanes i autor de la 'Sacra Cathaloniae Antiquitatis Monumenta' que es conserva a la biblioteca de Catalunya ( L'acta de St. Martí és al volum IV, pp. 55-56, manuscrit 729). La segona còpia del segle XVIII la va realitzar el pare Jaume Caresmar (1717-1791) que també va ser abat de Bellpuig de les Avellanes i membre de l'Acadèmia de Bones Lletres. La còpia que va fer el pare Caresmar forma part d'una carta adreçada a Francesc de Fossà (1726-1789), catedràtic de dret e historiador, que el 1759 va ser nomenat rector de la Universitat de Perpinyà i també membre de l'Acadèmia de Bones Lletres. Fossà en féu una còpia de la carta que es conserva actualment a la Biblioteca Nacional de París (Col·lecció Moreau, 3. Folis 224-225). (BARAUT, 1978). Cal citar també el resum fet pel dominicà Jaime Villanueva i Astengo (1763-1824) a 'Viaje literario a las iglesias de España' (Vol X, p. 85.) que parla de la còpia perduda de Serrateix. Hi ha la transcripció i la traducció de l'acta al llibre de C. Baraut (BARAUT, 1978, pàgina 75) i també al volum del Berguedà de l'obra Catalunya Romànica (pàg. 100).</p> | 42.0753908,1.8252155 | 402822 | 4658814 | 907 | 08011 | Avià | Restringit | Bo | Legal | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2025-04-29 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Signat, entre d'altres, pel Bisbe Nantigís i el comte Miró. | 56 | 3.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 44691 | Acta de consagració de l'església de Sant Pau de Casserres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/acta-de-consagracio-de-lesglesia-de-sant-pau-de-casserres | <p>BARAUT, C. (1978). Les actes de consagracions d'esglésies del Bisbat d'Urgell (segles IX-XII). Urgellia, núm. 1; pàgs. 77 i 78. AA.VV (1985). Catalunya Romànica. Vol. XII El Berguedà. Fundació Enciclopèdia Catalana.</p> | X | <p>En aquest document consta que el comte Miró, veient que l'església que va edificar el seu pare Guifré 'illustrissimo marchioni' dins el terme del castell de Casserres que fins aleshores estava allunyat de tota església, no havia estat consagrada, demana al bisbe Nantigís d'Urgell 'la consagri i la constitueixi com a parròquia a fi que serveixi al ritus eclesiàstic'. Després fa la descripció del límits territorials de la nova parròquia i les donacions de terra que fa el comte Miró en nom propi i en nom dels habitants del castell. Signen el document a 20 de febrer de l'any 907 el bisbe d'Urgell, Nantigís, el comte Miró; Fredari, arxiprevere; Baldric, arxiprevere; Danilo, prevere; Daniel, prever; Centoll, prevere i Belasc, clergue i actuant d'escrivent.</p> | 08049-44 | Arxiu Capitular de la Seu d'Urgell. Pl. Deganat, s/n. 257000 LA SEU D'URGELL | <p>L'original és un pergamí de 220 x 481 mm conservat a l'Arxiu Capitular del bisbat d'Urgell (Consagracions d'esglésies, 12). També hi ha una còpia resumida del segle XIII (LDEU, I, fol. 239, doc. 816, reproduïda a Marca hispànica, ap. 63. Hi ha la transcripció i la traducció de l'acta al llibre de BARAUT (1978) i també al volum del Berguedà de l'obra Catalunya Romànica (1985: 154).</p> | 42.0278000,1.8431900 | 404237 | 4653510 | 907 | 08049 | Casserres | Restringit | Bo | Legal i física | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Montlló Bolart | Signat entre d'altres pel Comte Miró i el bisbe d'Urgell Nantigís | 56 | 3.2 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||
| 91318 | Església Vella de Sant Jaume de Frontanyà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-vella-de-sant-jaume-de-frontanya | <p>AA.DD. (2005) Sant Jaume de Frontanyà: Art, Natura i Pau; Ajuntament de Sant Jaume de Frontanyà.</p> <p>AA.DD. (1985) Catalunya Romànica. Vol. XII El Berguedà. Fundació Enciclopèdia Catalana.</p> <p>BARAUT, C. (1978). Les actes de consagracions d'esglésies del Bisbat d'Urgell (segles IX-XII). Urgellia, núm. 1.</p> <p>MARTÍNEZ SOLSONA, F. (1967) Sant Jaume de Frontenyà: mil anys d'història i geografia. Editorial Montblanc. </p> <p>VINYETA, R. (1978) Sant Jaume de Frontanyà i l'alta vall del riu Merlès. Col.lecció Art i Paisatge. </p> | s. X | Edifici en estat ruïnós i coberta de vegetació. | <p>L'antiga església de St. Jaume de Frontanyà era una petita construcció massissa, de la que només en queda algunes restes del mur de llevant, encerclat per una altra paret. Es tracta d’una planta amb una sola nau rectangular possiblement encapçalada per un indici d’absis, d'uns 9,4 x 3 m aproximadament. Al costat de migjorn hi ha restes d’un altre mur, el que pot encerclar un antic cementiri. El mur va ser construït amb pedres grosses i escantonades, disposades en filades horitzontals i algunes de verticals, aglomerades amb terra. La gruixària del mur –un metre- indica la possible existència d’una cobertura de volta de canó, la que necessita un mur gruixut com a punt de suport. Tot fa pensar que es tracta d’una construcció de començaments del segle XI. Prop del mur de llevant i fora del que seria la capçalera de l’església, es va trobar una llosa de pedra que podria ser l’ara de l’altar, la qual va ser moguda del seu lloc habitual per uns desconeguts, els que es creu que van trobar una lipsanoteca, de la que s’ha perdut la pista.</p> | 08216-50 | L'antiga església de Sant Jaume de Frontanyà es troba entre Faig i Branca i el Pla de la Lleona, en un emplaçament de difícil accés. Es troba a pocs metres del collet de Creu Melosa, que queda a l'Oest, en el punt de creuament entre els termenals de Sant Jaume, La Pobla de Lillet i Les Llosses. La casa de Frontanyà queda al SO, Les Lloberes al SE, el Pla del Capellà i Faig i Branca a l'Est, Montclús al NE i la baga de Santa Eugínia al Nord. | <p>L’església vella de Sant Jaume de Frontanyà és la primera església parroquial del municipi i va ser consagrada l'any 905 pel bisbe de la Seu d'Urgell Antigis en honor a l'apòstol Sant Jaume. En l'acta de consagració s'esmenten els límits d'aquesta: Sant Vicenç de Castell de l'Areny, Santa Maria de Lillet, el serrat de Cosp, la serralada de Montner i la riera de Merlès. La consagració va ser presenciada, també, per Miró el Jove i Guifred II, ambdós fills de Guifré el Pelós, així com abats, sacerdots, clergues i laics que no s'esmenten particularment.</p> <p>L'església Sant Jaume de Frontanyà va tenir gran influència sobre les seves veïnes: Sant Cristòfol de les Planes, Sant Esteve de Montner o Tubau, Santa Eugènia de Solls, Sant Llorenç de Corrubí, Sant Julià de Cosp, Santa Magdalena de Malosa i Santa Maria d'Oms. Aquesta preeminença va fer que al s. XI comencessin les donacions per construir una nova església, que seria la seu de la comunitat agustiniana que s'hi constutuí i l'acutal església de Sant Jaume de Frontanyà. Amb la construcció de la nova església, sembla que l'església vella va anar perdent culte, fins a acabar-se ensorrant. </p> | 42.1937800,2.0067900 | 417994 | 4671769 | 905 | 08216 | Sant Jaume de Frontanyà | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08216/91318-img4739.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08216/91318-img4740.jpg | Legal | Pre-romànic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | BCIL | 2022-08-17 00:00:00 | Lluïsa Vilalta Pérez | 91 | 1754 | 1.4 | 1761 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | |||||
| 91711 | Acta de consagració de l'església de Sant Jaume de Frontanyà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/acta-de-consagracio-de-lesglesia-de-sant-jaume-de-frontanya | <p>SOCA TORRES, I. (2005) 'Història' a Sant Jaume de Frontanyà: Art, Natura i Pau; Ajuntament de Sant Jaume de Frontanyà.</p> <p>SERRA ROTÉS, R.; VIGUÉ VIÑAS, J. (1985) Catalunya Romànica. Vol. XII El Berguedà. Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona.</p> <p>BARAUT, C. (1978) Les actes de consagració d'esglésies del bisbat d'Urgell (segles IX-XII), Urgellia núm. 1, La Seu d'Urgell. </p> <p>Pergamí original de 199 x 456 mm, Arxiu Capitular d'Urgell, cons. d'esglésies, núm. 11. </p> <p> </p> | s. X | <p><span><span><span><span><span><span><span><span><span>El pergamí original de l'acta de consagració de l'església original de Sant Jaume de Frontanyà és un manuscrit de 199 x 456 mm. escrit a mà en tinta negra sobre paper el 20 de juny de 905. El document detalla la consagració de l'església pel bisbe Nantigís d'Urgell en un acte on varen assistir Guifré II Borrell de Barcelona i Miró II de Cerdanya, fills de Guifré I el Pilós, així com una multitud d'abats, sacerdots, clergues i laics. Primerament es consagra l'església en honor a sant Jaume, així com els límits amb les parròquies de Sant Vicenç de Castell de l'Areny i de Santa Maria de Lillet, amb la serra de Cosp i els Rasos de Tubau, Boatella, Santa Maria de la Quar, Santa Maria de Borredà i la vila de Cirera. Seguidament, detalla les donacions de diferents habitants per a la construcció de l'església nova, els que, junt al bisbe, signen el document. </span></span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p> </p> <p> </p> | 08216-75 | L'acta original es troba a l'Arxiu Capitular d'Urgell. | <p>El bisbe Nantigís d'Urgell va fer edificar una església en terreny de la seva propietat, en va autoritzar el culte i la va consagrar sota la dedicació de l'apòstol sant Jaume. L'edifici consagrat es trobava entre Faig i Branca i el Pla de la Lleona, el que ara és conegut com l'església vella de Sant Jaume de Frontanyà. Amb l'acte, es va definir la circumscripció eclesiàstica però també compromet als habitants del lloc a col.laborar amb la dotació de la nova infrastructura. </p> | 42.1872840,2.0242095 | 419424 | 4671031 | 905 | 08216 | Sant Jaume de Frontanyà | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08216/91711-acu-pergami-original-199-x-456-mm-cons-desglesies-no-11-cara-b.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08216/91711-urgellia-transcripcio-acta-sjf.jpg | Legal i física | Romànic | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Simbòlic | Inexistent | 2022-08-17 00:00:00 | Lluïsa Vilalta Pérez | Nantigís d'Urgell | Existeix una traducció del text en llatí a càrrec de Paquita Sallés i Verdaguer. | 92 | 52 | 2.2 | 2484 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | ||||
| 72379 | Santa Magdalena de Gardilans | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-magdalena-de-gardilans | AADD (1994: 184). BARAUT (1979: 52). BARAUT (1981: 105). BERNADICH (1991: 194). SANTAMARIA (1935: 16-25). SERRA (1930: 41). SOCA (1995: s. p). SOCA (en curs: s. p). VIGUÉ (1978: 204). VIGUÉ (1985: 498-499). WEB (http//:www.vilada.diba.es). | X | L'estat de conservació és dolent i presenta problemes estructurals. Algunes deficiències a la teulada deixen filtrar aigua sobre la volta de la nau, que es va esquerdant progressivament i amenaça esfondrar-se. L'any 2017 es va haver d'apuntalar interiorment tota la nau perquè aquesta va començar a cedir. L'any 2019 s'iniciarà un projecte de restauració de tot l'edifici per mitjà d'un ajut de la Diputació de Barcelona. També s'observa una zona d'humitat al damunt del presbiteri, a la banda nord i a migdia, a la part central. S'ha fet algunes intervencions exteriors els darrers anys per recuperar algun mur de tancament esfondrat del cementiri i per mantenir la vegetació ordenada entorn de l'edifici. | Es tracta d'una església romànica d'una sola nau, encarada a llevant. Tot i que l'edifici sembla haver estat molt modificat des dels seus orígens, conserva els trets característics de la major part de les esglésies romàniques de la comarca. No obstant això, sembla haver perdut alguns dels seus elements més antics, com l'absis i la coberta, que va ser substituïda per l'actual. Una altra de les modificacions va tenir lloc sobre el presbiteri, que es cobrí amb una volta quatripartita que amplià desproporcionadament la nau. En època moderna es bastí un porxo i la sagristia a la façana de migdia, que varen portar a ocultar molts dels elements romànics i a capgirar-ne la composició original. Moltes parts de l'exterior també van ser arrebossades amb calç. Actualment l'arrebossat està molt malmès. Les obertures tampoc semblen correspondre's amb les originàries. Solament s'obre un òcul a ponent, sota d'un massís campanar d'espadanya, i una senzilla finestra a migjorn d'una sola esqueixada. La porta d'accés, encarada al sud i amb volta de mig punt, sí que sembla d'estil romànic. D'ella en destaca el guardapols, l'adovellat i la ferramenta de la porta. Malgrat tot, fa la impressió que no es conserven tots els components metàl·lics primigenis de la porta; alguns potser s'han perdut o han estat arrencats. Cada un dels batents de la porta en té tres jocs, formats per un parell de cintes estretes i planes, juxtaposades, a l'extrem dels quals es formen una mena de volutes acabades en punta plana. Són decorades amb un nervi en ziga-zaga poc profund i són clavats amb claus. Aquests elements es van col·locant un a continuació de l'altre, tot formant una línia vertical. L'interior de l'edifici no presenta elements d'interès, tret d'una pica baptismal i el cor. El cor, de fusta, aparenta ser molt modern, probablement del segle XVIII, però es troba força degradat. Gairebé tot l'interior de l'església resta arrebossat amb calç i és pintat. El terra és empedrat, però no presenta elements d'interès. L'altar de pedra és del segle XX. Annexionat a l'església, per la part de migdia, hi ha el cementiri, on s'hi han sepultat fins fa ben poc els veïns de la zona. El cementiri, completament ple de vegetació, a excepció del passadís que condueix al porxo de l'església, és envoltat per un mur de pedra d'uns 1-1'5 metres d'alçada. L'enguixat exterior ubicat al porxo mostra algunes inscripcions pràcticament il·legibles de finals del s. XIX i XX. En algun punt on aquest enguixat / pintat ha cedit, es poden observar algunes inscripcions gravades al guix del s. XVIII. | 08299-3 | Antiga parròquia de Gardilans | L'església és clarament documentada el juliol de l'any 903, en motiu de la seva consagració. La consagració fou feta pel bisbe Nantígis d'Urgell, a petició d'Egared, que l'havia construïda i l'havia dotat amb alguns béns immobles (un hort, una casa i sis quarteres de terra). El bisbe autoritzà poder-hi celebrar tot tipus de culte, però la deixà subjecte a la parroquial de Sant Joan de Vilada. Tot i que l'església es deixà inicialment sota l'advocació de Santa Maria, el 1001 la trobem sota el patronatge de Santa Maria Magdalena. A partir del segle X trobem molts esments de la vil·la i parròquia de Gardilans, però les referencies concretes a l'església són gairebé inexistents. La crisi d'època baixmedieval sembla que va deixar la població de la parròquia de Gardilans molt delmada, però l'església no s'abandonà mai. No és fins a les visites pastorals del segle XVI que es torna a parlar directament de l'església. El 1575 el visitador manà arranjar la teulada, el cementiri i comprar un 'cobri altar'. La visita de 1587 permet saber que l'església de Gardilans comptava amb un sagristà, però el rector sempre va ser el de Sant Joan de Vilada. Durant els segles XVII i XVIII trobem molts testaments que hi fan deixes, sobretot de veïns de la mateixa parròquia que també demanen ser-hi enterrats. A mitjan del segle XX va deixar-s'hi de fer missa amb regularitat. | 42.1380600,1.9560600 | 413730 | 4665632 | 903 | 08299 | Vilada | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72379-foto-08299-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72379-foto-08299-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72379-foto-08299-3-3.jpg | Legal | Pre-romànic|Romànic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-01-30 00:00:00 | Albert Rumbo Soler i Isaac Soca Torres / Martí Picas INSITU SL | Una esllavissada de terra a uns metres del cementiri ha posat al descobert restes humanes i fragments ceràmics d'època medieval. Això fa pensar que anteriorment el cementiri ocupava una superfície més àmplia, potser reduïda després de la crisi baixmedieval. Seria interessant emprendre-hi una prospecció per tal de conèixer l'abast del conjunt, probablement el més interessant del municipi. | 91|92|94|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 03:02 | ||||||
| 94904 | Acta de consagració de l'església de Sant Quirze de Besora | https://patrimonicultural.diba.cat/element/acta-de-consagracio-de-lesglesia-de-sant-quirze-de-besora | <p>ESPADALER I PARCERISSAS, R; 1989. Notes sobre al importància de l'arxiu descobert al castell de Montesquiu. Programa de la Festa Major. Ajuntament de Sant Quirze de Besora</p> <p>ESPADALER PARCERISSAS, r; 1993. El castell de Montesquiu a la darreria de l'Edat Mitjana. Col·lecció Història Local, 1 . Diputació de Barcelona.</p> <p>FORT OLIVELLA, J; 1994. Les possibilitats dels arxius senyorials. revista de Girona. Juny 1994</p> <p>PLADEVALL FONT, A; 1997. Els mil cent anys de Sant Quirze de Besora. Què es commemora en realitat? a Ajuntament de Sant Quirze de Besora. Onzè centenari 897-1992. Programa de la Festa Major</p> | X | Document en pergamí que es va recuperar amb tot el fons del castell de Montesquiu en una cambra dita 'Cambra del Ter' juntament amb més d'un miler de documents i pergamins. En concret aquest pergamí té alguns forats de rosegadors a la part inferior i a la part central on hi hauria de posar el nom de l'església de Sant Quirze. | <p>Pergamí datat del 898 i conservat a l'arxiu del castell de Montesquiu. Carpeta Besora-6. Plec 3, nº2107. Es tracta d'una còpia sense datar (possiblement del segle XII) d'un document del 898 on Emma, abadessa del monestir de Sant Joan demana al bisbe Gotmar de Vic que li faci donació d'una església situada a la riba del Ter. Presenta un únic forat on hauria de dir Sant Quirze però tenint en compte que a la riba del Ter i dins el terme de Besora tant sols hi havia dues esglésies; la de Santa Maria al castell i la de Sant Quirze que fa faria referència aquest document. Espadaler i Pladevall confirmen aquesta hipòtesi. Vegeu la traducció:</p> <p>'H<em>oc est translatum fideliter sumptum a quondam publico instrumento tenoris sequentis: Anno incarnationis Dominice DCCCXCVIII indiccione IIª Cum in Dei nomine resideret venerabilis episcopus Gotmarus in Comitatu Ausonie in cede Vice, in ecclesia beati Petri apostoli cum canonicis de ipsa sede vel ceteris parrochialis clericis ad tractandum de Dei misericordia vel stabilitate sancte ecclesie. Et ut xhristiana religio firmissime stabiliretur adiens quidam abbatissa Hemmo videlicet cum sodales suos qui in eius monasterio regula beati (Bene) dicti militant in Dei servici omnimode consistunt. Tunc deprecata est venerabilem episcopum Gotmarum ut ecclesia in honori beati (-) qui est iuxta flumini Terico fundata ad eius monasterio in honore beati Iohanis dedicatum abitum ratique concederet i (-)ique simul presul a prefata abatissa nec non a Deo dicatas sibisubditas consenciens eorum deprecationem perquirem eorum religione vitam et habitum et scrutando proquirens pro Dei amore adsensi deprecationem eorum ut omni tempore iste iamdicte sive Deo dicate monache religionis habituportare pleniter valerent.Tam iam dicta abbatissa quam eciam eius successores qui sub une regulari vitam que finire voluerint quam obrem veritatem huius rei certissime cognoscens et canonica, auctoritatem servans predictus episcopus saluberrimus questionibus humiliter adquievit et hanc scripturam sub.Dei nomine facere precepit et nmine suum subter firmando conscripsit et canonicis suis firmare iussit, Gotmarus episcopus signum. Andagarius presbiter signum. Eldalecus archidiachonnus signum.Breurarius levita signum. Velumodus presbiter signum, (-) subdiachonus signum. Bellus presbiterbsignem. Ninnius sacrista signum. Madalbertus clericum signum. Petrus Alfonsus subdiachonus signum. '</em></p> <p> </p> <p> </p> <p> </p> | 08237-205 | Plaça Major,1 | 42.1002345,2.2226285 | 435721 | 4661197 | 898. còpia del segle XII | 08237 | Sant Quirze de Besora | Restringit | Bo | Legal i física | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic/Cultural | 2023-09-30 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | 56 | 3.2 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | |||||||||||
| 94903 | Fons documental del castell de Montesquiu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-del-castell-de-montesquiu | <p>ESPADALER I PARCERISSAS, R; 1989. Notes sobre al importància de l'arxiu descobert al castell de Montesquiu. Programa de la Festa Major. Ajuntament de Sant Quirze de Besora</p> <p>ESPADALER PARCERISSAS, r; 1993. El castell de Montesquiu a la darreria de l'Edat Mitjana. Col·lecció Història Local, 1 . Diputació de Barcelona.</p> <p>FORT OLIVELLA, J; 1994. Les possibilitats dels arxius senyorials. revista de Girona. Juny 1994</p> <p>SERRALLONGA URQUIDI, J;1998. Sant Quirze de Besora de 1714 a l'actualitat. Eumo editorial.</p> | XI-XIX | A l'arxiu comarcal de Ripoll en molt bones condicions de conservació i gaudint de les infraestructures del mateix | <p>Conjunt documental que es pot dividir en dues grans faccions.Per una banda el que es considera l'arxiu històric o arxiu del castell de Montesquiu, ACM que es caracteritza per estar perfectament classificat i per l'altre els fons privats de les família Juncadella que fa referència a les seves propietats. Comporta un ventall cronològic que va del segle XI al XIX i correspon amb uns dels fons arxivístics més importants del país de les famílies baronials de Besora i Montesquiu.</p> <p>Els documents estan ordenats en carpetes i agrupats en set subtítols: Besora, Montesquiu, Catllar, Sora i Saderra juntament amb un altre grup que exposa Esglésies i un altre que hi posa 'varis'. Les carpetes estan subdividides en dossiers numerats on a la portada hi ha una relació dels documents que contenen ordenats cronològicament.</p> <p>A banda l'arxiu compta amb dos volums molt gruixuts en els que hi apareixen un per un la totalitat dels documents ressenyats, classificats a sota un munt de subgrups que responen a topònims i antropònims de les famílies que han posseït el castell. La importància depèn del tema que es vulgui escollir. Cal destacar un seguit de pergamins i papers que tenen un especial interès i en els que cal destacar la petició de l'abadessa Emma de Sant Joan va fer al bisbe Gotmar d'una església situada a la riba dreta del Ter datada del 898 i a la que fa al·lusió a l'església de Sant Quirze i Santa Julita de Besora. Amb tot al lloc on hauria de posar-hi 'Quirici' hi ha un forat amb la qual cosa no deixa de ser una hipòtesi molt fiable.</p> <p>Un altre document seria un capbreu de 1342 i un altre del segle XVIII. El capbreu de 1342 és un pergamí de grans dimensions anterior a la pesta negra. El segon és en format de llibre i hi ha una descripció minuciosa i un reconeixement que fa cada veí al monestir de Sant Joan de les Abadesses. Hi ha descripció de cases, horts, carrers i places de Sant Quirze. Aquest document ens ha servit per saber quants paraires hi havia, els noms i cognoms de cadascun d'ells, les famílies, els bens que posseïa....</p> <p>També hi ha contractes d'obres i inventaris. La majoria dels inventaris estan recollits per Ramon Espadaler en el seu llibre de 'El castell de Montesquiu a la darreria de l'Edat Mitjana' i hi ha un gran nombre d'inventaris del castell, contractes d'obres....</p> | 08237-204 | Arxiu Comarcal de Ripoll. Raval de l'Hospital, 4, 17500 Ripoll, Girona | 42.1002603,2.2226873 | 435726 | 4661200 | 898-1964 | 08237 | Sant Quirze de Besora | Restringit | Bo | Legal i física | Modern|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Cultural | Inexistent | 2023-09-30 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | Arxiu de gran importància per conèixer la vida de la vila de Sant Quirze, Montesquiu amb un capbreu que cal analitzar a fons i contrastar amb les referències recollides en cada casa del nucli antic i exposat en aquest treball per complementar tota la informació recollida i fer així un complet document de catàleg, inventari que a part de ser una eina per a la protecció i preservació del patrimoni sigui un recull exhaustiu de la documentació històrica de cada indret fitxat | 94|98 | 56 | 3.2 | 2484 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | ||||||
| 46995 | Vinyoles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vinyoles | <p>- SURINYACH I PLA, Miquel. (1994). Pla especial de protecció del centre històric i dels elements d'interès del terme municipal de Centelles. Centelles. - PLADEVALL, Antoni (1987). Centelles. Aproximació a la seva història. Ajuntament de Vic. - PLADEVALL, Antoni (1981). Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Osona. Fundació Enciclopèdia Catalana. - Fitxa de Patrimoni Arqueològic i Arquitectònic de Centelles. Servei d'Arqueologia i Paleontologia de Catalunya.</p> | IX- XVIII | Els actuals propietaris duent a terme un treball conservació i restauració | <p>Conjunt d'edificacions que consten a més d'un mur perimetral de tanca medieval i un edifici principal destinat a vivenda. És un antic mas fortificat ja documentat al segle IX tot i que l'actual construcció és més moderna. Edifici de planta baixa i dues plantes. Els murs més antics són de carreus de pedra treballada. La primera planta té un arc gòtic i dues finestres, una d'elles molt petita. A partir del primer pis l'estructura està molt modificada i el segon pis té en gran part la paret de tovot. La coberta del mas és de teula aràbiga a dos vessants</p> | 08067-3 | Mas Vinyoles | <p>Documentat ja l'any 898 va donar nom a la vila de Centelles des del segle XII fins a finals del XV. El mas ja és documentat al 1236. Al mateix segle XIII s'hi fan unes reformes per afegir un mas per a la família Santaeugènia, castlans del Castell de Centelles fins al segle XIV. Al segle XV la família pagesa dels Vinyoles van esdevenir amos del mas. El nou casal dels Vinyoles van esdevenir com a nous castlans majors del castell de Centelles i a la seva rodalia ja es documenten tres molins, un d'ells, el Molí del Rec, situat al capdamunt del torrent, havia estat venut per Pere de Santaeugènia a Ponç de Vinyoles el 1274. El mas es va fortificar com moltes de les viles rurals de l'època. El 28 de febrer de 1714 va ser cremat durant l'assalt a Centelles. La data que figura a l'arc de pedra (1546) sembla indicar la data de construcció de l'actual mas.</p> | 41.7956200,2.2066100 | 434083 | 4627389 | 898 | 08067 | Centelles | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08067/46995-foto-08067-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08067/46995-foto-08067-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08067/46995-foto-08067-3-3.jpg | Legal | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-25 00:00:00 | Jordi Petit Gil | Es desconeix | Actualment és una masia de turisme rural. | 94|119|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | |
| 74787 | Camí de la Fita a la Santa Cova | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-de-la-fita-a-la-santa-cova | BARAUT, Cebrià (1988), 'Les capelles de la muntanya de Montserrat', Montserrat. Butlletí del Santuari, núm. 22. OLIVER I PAUSAS, Jordi (2003), Montserrat. Guia itinerària, Barcelona, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, [Col·lecció Guies del Centre Excursionista de Catalunya], p. 114-118. SOLIAS, Josep M., Juana María HUÉLAMO i Susana LAUDO (s/d), Inventari del patrimoni cultural del Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, Barcelona, Generalitat de Catalunya, p. 185. | IX-XXI | El Patronat de la Muntanya de Montserrat en té cura. | El camí des de la Fita fins a la Santa Cova té un recorregut curt, d'uns 10 o 15'. És un corriol molt estret que travessa el torrent de les Àligues arrambat a la paret de la muntanya i, finalment, fa cap al camí de la Santa Cova, a l'alçada del quart misteri de Glòria. | 08069-193 | Cap de les Canals-Torrent de les Àligues (muntanya de Montserrat) | Segons la tradició, fou obert per ordre de Gotmar, que fou bisbe de Vic entre el 886 i el 899, per poder anar fins a la Santa Cova des del camí del Forat. | 41.5826200,1.8459300 | 403800 | 4604080 | 889 | 08069 | Collbató | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08069/74787-foto-08069-193-1.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Assumpta Muset Pons | Coordenades UTM: al coll de la Fita. | 94|98|119 | 49 | 1.5 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:42 | ||||||
| 94683 | Vestigis de la primitiva església medieval de Sant Quirze de Besora | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vestigis-de-la-primitiva-esglesia-medieval-de-sant-quirze-de-besora | <p>ESPADALER RAMON; 1993. EL castell de Montesquiu a la darreria de l'Edat Mitjana. Col·lecció història local 1. L'avenç i Diputació de Barcelona. Apèndix !</p> <p>PLADEVALL I FONT, ANTONI ; 1972. 'l'natic terme feudal de Besora i lles seves parròquies de Santa Maria i Sant Quirze'. Programa de la festa Major. Ajuntament de Sant Quirze de Besora, </p> <p>PLADEVALL I FONT, ANTONI; 1973. 'Les parròquies de santa Maria i Sant Quirze de Besora',Programa de la festa Major. Ajuntament de Sant Quirze de Besora</p> <p>PLADEVALL I FONT, ANTONI; 1995. 'Els mil cent anys de l'existència de Sant Quirze de Besora'. Programa de la Festa Major. Ajuntament de Sant Quirze de Besora</p> <p>PLADEVALL I FONT, ANTONI (1997)'Els mil cent anys de Sant Quirze de Besora. Què es commemora en realitat?'. Programa de la Festa Major. Ajuyntament de Sant Quirze de Besora</p> <p>ACM. Besora-6, Plec 3 nº2107</p> | X-XI | Restes de l'antiga església medieval integrades a la nova construcció barroca erigida a partir de 1781 i formant part d'una de les capelles del presbiteri dedicada a Sant Josep i situada a la part nord-est del conjunt edificat. Els murs de la façana sud estan integrats dins de la cambra de la calefacció amb la qual cosa la finestra de doble esqueixada que es pot veure en una de les parets dona a 'interior d'aquesta cambra. L'estat de conservació és bo. | <p>A la part nord-est de l'església i coincidint amb el que seria la capçalera de la nau nord de l'església de Sant Quirze entre l'espai del presbiteri hi ha una petita capella dedicada a Sant Josep. Es tracta d'un espai de planta rectangular allargassada situat de forma paral·lela a la paret nord del presbiteri i comunicat mitjançant una porta o pas obert a la paret sud de la mateixa. Aquest espai està cobert amb una volta de canó de mig punt i les parets que la sostenen tenen una amplada considerable. A més a mes a la part nord-est i a tocar amb la cantonada hi ha oberta una finestra d'arc de mig punt i de doble esqueixada que recorda molt la tipologia de les finestres romàniques o fins hi tot pre romàniques de moltes esglésies tenint en compte que l'origen de l'església seria de mitjans del segle IX i X. A més al paviment format per toves ceràmiques en forma de cairó hi ha encara els vestigis d'una lauda sepulcral d'un enterrament familiar on hi ha la representació d'un crani i d'una calavera. Val a dir que la connexió amb la nau neoclàssic es fa mitjançant un arc former descentrat respecte l'antiga nau medieval i comunicat de manera forçada amb el cos de la nova església fet que permet interpretar que corresponen a períodes i fases diferents ja que si haguessin estat fets en el mateix moment estaria completament centrat cosa que no és el cas. A més a més damunt del pas de comunicació amb el cos del presbiteri de l'absis principal hi ha encastat en el gruix de la paret un armari per a les relíquies i objectes litúrgics i tancat per una porta de fusta amb tres claus i amb els golfos o tancadures de ferro forjat. Aquest element recorda a altres conservats en molts monestirs catalans com a ara a Santa Maria d'Alaó a l'Aragó o santa Maria d'Arles (Arles Sur tec al Rosselló francès) o a l'església de Santa Maria de Palau de Rialb a la Noguera i dins el municipi de la Baronia de Rialb. Altres vestigis medievals de l'antiga església en seria el mur nord de la nau neoclàssica que tanca la capella de la Verge de Montserrat i que presenta un determinat desplom que no és degut a la volta moderna sinó a una antiga volta desapareguda com a ampliació de la nau primitiva. Val a dir que és en aquest punt on hi ha oberta l'antiga porta d'entrada a l'església, visible des de la part externa, fet que permet reforçar aquesta hipòtesi. </p> | 08237-72 | Església parroquial de Sant Quirze de Besora. C/Església S/N | <p>L'església de sant Quirze seria erigida en el marc de tornar a ocupar el territoris teòricament despoblats del niu comtat d'Osona organitzat el 798 pel comte Borrell d'Osona-Cerdanya després de ser ocupada però que a fruit d'una revolta interna (revolta d'Aisó) promoguda pels antics ocupants i els nous dominis carolingis va fer que aquest territori no es consolidés fins en època del comte Guifré el Pilós. L'origen de Sant Quirze segons el mateix Antoni Pladevall especifica que és confòs degut a que la documentació escrita no dona un origen gaire clar i precís i amb tres dates que ballen 887, 897 i 898.</p> <p>Segons Pladevall la referència més antiga data de 855 i correspon amb una referència que hi ha en la dotació que els comtes Guifrè i la seva esposa Guinedilda fan a la seva filla Emma del monestir de Sant Joan de Ripoll, dit més tard de Sant Joan de les Abadesses. En aquesta dotació i entre les diverses possessions ja hi figura el terme i església de Sant Quirze de Besora. <em>'et in castro Bisora, ecclesia Sancta Maria Virginis, cum decimis et primiciis, et ecclesia sancti Cyrici et cum decimicis et primiciis carum et suum alodem' (PLADEVALL FONT, ANTONI, 1995). </em>Per tant si fem cas de l'esmentat document aquesta església ja seria edificada anteruorment i per tant amb un origen encara més antic. </p> <p>Posteriorment el 887 va tenir lloc la consagració de l'església de Sant Joan de les Abadesses pel bisbe Gotmar i entre les seves dotacions hi havia les esglésies del Bisaura <em>'et tradimus in castro Bisaura eclesia Santcta Maria cum eclesia Sancti Cirici et cum illorumapendicibus et cum alodiis' (PLADEVALL FONT, ANTONI,1972, 1973, 1995, 1997)</em></p> <p>Per tant novament el lloc ja hi figura com a possessions del mateix monestir. Monsalvatge especifica que el bisbe Gotmar el 897 hauria consagrat les esglésies de Sant Quirze</p> <p>Finalment i en concret el 898 en els registres dels Canalars del monestir de Sant Joan i trobats a l'arxiu del castell de Montesquiu (Espadaler, 1993 ) que corresponen a còpies tardanes especifica que l'església de sant Quirze ja està consagrada.</p> <p><em>'ecclesia in honore beati (Quirico) qui est iuxta flumini Terico fundata ad eius monasterio in honori beati Iohanes didicatum abitum ratique concederet' </em> .</p> <p>Ara bé i tenint en compte que els documents ripollesos del 855 i 857 poden haver estat falsejats degut a que els monestirs moltes vegades es veien pressionats per les cobdícies senyorials, en aquest cas els Tallaferro de Besalú els qual pretenien dominar el monestir i els monjos moltes vegades per salvar els drets i fidelitats ja existents falsificaven els documents. Aquest en seria el cas del document de Sant Joan considerat per Pladevall 'quod Formam' o falsificació per preservar els drets.</p> <p>tot i així i una vegada consagrada el nucli desenvolupat al voltant de l'església no depenien directament del monestir, sinó que depenien de la parròquia i únicament havien de prestar fidelitat al monestir van ser els drets de la parròquia al monestir o les persones que habitaven en terres donades la monestir. Aquest fet seria corroborat per un document del 921 on especifica que l'abadessa Emma va comprar a Geldmir una peça de terra que es trobava in apendico castro bisaura' al lloc de terra de Recosind (PLADEVALL FONT, 1997).</p> <p>Posteriorment tindrem l'església de sant Quirze constantment documentada per les notícies del segle X, XI i XIII. </p> <p>Consta que el 1372 en una època que el terme de Besora que inclou Santa Maria, sant Quirze, Sora i Montesquiu tenia poc més de 25 masos i pagava al monestir de Sant Joan un total de 32 sous, 16 pernils, 20 quarteres de civada i 35 sexters de vi (Pladevall, 1972).</p> <p>Consta que entre el 1018-1023 la famosa comtessa de Barcelona (Eremessenda de Carcassona) morirà en una casa situada a prop de l'església de Sant Quirze va infeudar el castell de Besora als comtes Guifrè de Cerdanya i després a Bernat de Tallaferro que acabà retornant al casal de Barcelona. es senyors del castell hi establiren un vicari que administrava la justícia i assegurava a defensa. Al llarg del segle XIII s'esmenta que l'església hi tenia tres altars, un dedicat a Sant Quirze i Santa Julita, un altre a Santa Maria i un darrer a Sant Joan.. No obstant la de Sant Maria podria correspondre a la del castell i la darrera de Sant Joana un altre lloc per tant es fa difícil saber si corresponen a tres altars dins d'una mateixa església o repartits en altres indrets. </p> <p>En aquests altars s'hi cobraven un seguit de delmes i primícies que els administrava el cavaller de Ramon de Guàrdia del castell de Guàrdia i que lliurava al monestir. No és fins a la dècada del 1600 quan arrel de diverses visites pastorals s'hi documenten nous altars com el dedicat al Roser (1582), Sant Isidre (1622), St crist /1680) i Sta Rosa (1686). En aquesta data subsistia l'altar de Sant Joan i el de Santa Maria s'havia convertit en el del Roser, El rector era Joan Codinac que residia a Sant Quirze que comptava amb 90 cases habitades i 10 cases de pagès amb el nucli de Montesquiu amb 59 cases</p> | 42.1005226,2.2232172 | 435770 | 4661229 | 887.891 | 08237 | Sant Quirze de Besora | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08237/94683-20230630095138.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08237/94683-20230630095154.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08237/94683-20230630095202.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08237/94683-20230630095914.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08237/94683-20230630100320.jpg | Inexistent | Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Religiós | Inexistent | 2023-10-04 00:00:00 | Pere Cascante i Torrella | monestir de Sant Joan de les Abadesses | Es tracta d'un dels vestigis més antics de la l'església medieval que mereixen que tinguin una cura especial i siguin estudiats i analitzats en detall ja sigui a nivell arqueològic realitzant cales al subsòl i també als paraments i que poden resoldre i confirmar aquesta hipòtesi que us formulem en aquesta fitxa i de la que n'hem tingut especial atenció. Caldria contrastar les dades arqueològiques amb la documentació conservada i establir paral·lels amb altres exemples conservats. | 85 | 46 | 1.2 | 2484 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | |||
| 64399 | Làpida del prevere Orila | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lapida-del-prevere-orila | <p>AVENTÍN i PUIG, M. (1990). Vilamajor (872-1299). De la fi del sistema antic a la consolidació del feudalisme. Sabadell: ed. Ausa, p. 33 i 37.</p> | IX | <p>La làpida del prevere Orila conté la notícia històrica més antiga relativa a la parròquia de Sant Pere de Vilamajor. Es tracta d'una làpida sepulcral procedent del cementiri del temple primitiu. Té la següent inscripció. 'Hic requiescit Orila presbiter vixit annos LXXX, obiit era DCCCCX'. És a dir: aquí reposa el prevere Orila que va viure 80 anys i va morir l'any 910 de l'era hispànica, que es correspon amb l'any 872 del nostre còmput actual. Aquesta làpida, que es trobava a la façana de l'església, actualment es troba a l'interior del temple. El seu valor històric és molt important perquè són escasses les inscripcions epigràfiques del segle IX a Catalunya. És un dels pocs testimonis d'una artesania nascuda en època romana, que havia entrat en un procés de decadència en època visigòtica. Per tant, l'existència d'aquesta làpida ens demostra que el prevere Orila era una persona de gran importància, així com ho havia de ser també la seva església i la pròpia vila. Tanmateix, ens constata l'antigor de l'església primitiva, que podria datar de principis del segle IX o, fins i tot, anterior. És a dir, dels inicis del domini carolingi a Catalunya.</p> | 08234-155 | Església de Sant Pere. Plaça de l'Església s/n, 08458, Sant Pere de Vilamajor. | 41.6841600,2.3881100 | 449075 | 4614891 | 872 | 08234 | Sant Pere de Vilamajor | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08234/64399-foto-08234-155-2.jpg | Física | Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Virgínia Cepero González | El marc de forja de la làpida és obra de l'escultor Josep Plandiura. | 85 | 52 | 2.2 | 41 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | ||||||||
| 92706 | Jaciment del Castell de Palafolls | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-del-castell-de-palafolls | <p>- Ajuntament de Palafolls (2006). Pla General d'Ordenació Territorial i Urbana. Palafolls.</p> <p>- Arxiu del Servei d'Arqueologia i Paleontologia (1993). Memòria de la intervenció arqueològica. Núm. reg.: 1632.</p> <p>- DALMAU, R. (1969). <em>Els castells catalans</em>. Barcelona. Editorial Rafael Dalmau. </p> <p>- OLIVARES, D. (2000). 'L’actuació arqueològica al recinte jussà del castell de Palafolls (Palafolls. Maresme)', a les Actes del <em>I Congrés d'Arqueologia Medieval i Moderna de Catalunya.</em></p> <p>- OLIVARES, D. (2000). 'Les excavacions al castell de Palafolls' a les actes <em>L'arquitectura militar medieval, I jornades d'Història i Arqueologia Medieval del Maresme</em>, Mataró, 13-30 octubre 1999.</p> <p>- PUIG I BOADES, Isidre. 'Castell de Palafolls, estudi gràfic i nota descriptiva', al <em>Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya</em>, nº 217, Barcelona, pp. 33-40.</p> | IX-XIX | S'ha perdut, amb el temps, part de les parets de murs i estructura arquitectònica. Hi ha pèrdues, fissures i esquerdes notables en molts dels espais del castell. En procés de consolidació. | <p>El castell de Palafolls és una fortificació ubicada dalt d'un serrat a 158 metres sobre el nivell del mar, que domina la vall del riu Tordera al seu pas pel terme de Palafolls. Està documentat des de l'any 1035. El 1880 va passar a ser propietat de l'Estat.<br /> <br /> Les restes conservades corresponen a construccions que daten del segle X al XIV. Té una planta irregular allargada, dividida en dos recintes, el sobirà, més alt i format per un cos massís, fortificat; i el recinte jussà, d'època gòtica, que forma una gran plaça d'armes, a l'extrem de la qual hi ha les restes d'una gran torre.<br /> <br /> La intervenció arqueològica realitzada l'any 1993, sobre una superfície de 170 metres quadrats, del recinte jussà del castell, va permetre documentar, en el que es coneixia tradicionalment com a pati d'armes, tres àmbits tocant a la muralla. Aquests habitatges es comunicarien amb la torre de guaita que hi ha a l'extrem de tramuntana. S'haurien construït en època baix medieval, i haurien perdurat ocupats fins a finals del segle XVII, moment en què s'ha documentat un nivell d'abandonament que correspondria a l'enderroc de la teulada i les parets. La comunicació entre aquest pati i el recinte sobirà sempre hauria funcionat com es fa actualment, és a dir, amb dues entrades independents.<br /> <br /> Els materials documentats durant aquesta intervenció mostren un ampli ventall de produccions ceràmiques amb cronologies que oscil·len entre els segles XIII i XIV, destacant un fragment d'una peça decorada amb verd i manganès que mostra a la part central una figura humana que sembla representar un bisbe amb atributs episcopals clars (una mà amb un gúa decorat amb una creu, on es observa un bàcul, i les restes del que podria ser la tiara episcopal). La resta de materials documentats es limiten a algunes mostres de metalls, tres monedes no identificables i una base d'una copa de vidre.</p> <p>Prospectada la zona i els seus voltants, amb motiu de la revisió de la carta arqueològica del Maresme de l'any 2008, no s'han trobat evidències que corroborin l'existència de restes ibèriques.</p> | 08155-41 | Carrer Camí del Castell, 28-54 | 41.6789700,2.7351000 | 477952 | 4614168 | 800-1879 | 08155 | Palafolls | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08155/92706-castell-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08155/92706-castell-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08155/92706-castell-5.jpg | Legal | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Cultural | BCIN | 2023-09-18 00:00:00 | Àlvar Sáez Puig | Existeix un Pla Director realitzat el 2021. Aquest Pla d’Actuacions incorpora una diagnosi i un recull documental que ha servit de base per plantejar una estratègia d’actuació integral en el monument, i els eixos fonamentals i actuacions que han de permetre el desenvolupament d’un projecte rigorós, viable i amb continuïtat en el temps, al servei de l’ús cultural i cívic, però també connectat amb el desenvolupament territorial i al servei de la comunitat. | 94|85 | 1754 | 1.4 | 1760 | 21 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 348,13 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/