Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 74331 | De rosetes prou n'he vistes (corranda) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/de-rosetes-prou-nhe-vistes-corranda | BERTRAN i BROS, Pau (1885). Cansons y follíes (inédites) recullides al peu de Montserrat. Llibreria d'À. Verdaguer. BERTRAN i BROS, Pau (2005). Follies. Ed. La Guineu. La Renaxensa núm. 23. 20 d'agost de 1874. SERRA, J. (2003). Cultura popular del Montserrat. Publ. Abadia de Montserrat. | XVIII-XIX | 'De rosetes prou n'he vistes, que els rosers n'estan criant, no pas de tan boniquetes com les que m'estic mirant.' | 08025-201 | Corranda recollida al Bruc pel folklorista local Pau Bertran i Bros entre 1870 i 1874. Es va publicar a la revista La Renaxensa, de Barcelona, el 20 d'agost de 1874 dins un petit recull de corrandes, i posteriorment, el 1885, dins el recull més ampli Cansons y follíes.... | 41.5806500,1.7798300 | 398287 | 4603937 | 08025 | El Bruc | Difícil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Serra i Massansalvador | El recopilador indica que aquestes corrandes solien ser cantades per les colles d'oliveraires per estimular-se entre ells en la feina d'aplegar olives, a l'hivern.La melodia és intercanviable amb les altres corrandes recollides aquí. | 62 | 4.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | ||||||||||||
| 57320 | Camins oberts per l'amor | https://patrimonicultural.diba.cat/element/camins-oberts-per-lamor | MESTRE CASANOVA, Josep-Vicenç (1988). Història del castell d'Òdena. Dels orígens fins al segle XII. Departament de Cultura de l'Ajuntament d'Òdena, Òdena | 'Des de temps immemorials, des de l'aparició de la vida damunt la Terra, conten que l'home habità un gran turó de guix que s'aixecava com un gran Hèrcules, al bell mig d'una fèrtil i bonica fondalada. Segles després es construí, a la part més alta del turó una inexpugnable fortalesa, un recinte emmurallat, per a defensa contra els atacs del moro. El governava el senyor d'Òdena, senyor feudal que rebia el nom d'aquest castell. Era un baró conegut arreu de tota Catalunya per les seves malifetes i guerrer sanguinari de la zona. Desitjava desposar-se amb una donzella, filla del veí senyor de Jorba i molt admirada per la seva extraordinària bellesa. Sol·licità la ma de la somniada donzella amb l'aportació d'un significatiu i abundós dot però veié rebutjada la seva ofrena pel noble senyor de Jorba, que qualificà a qui voli ésser el seu gendre d'home poc senyoriu i de bàrbars costums. L'enamorat, amb el cor trencat i per donar fer de la gran riquesa que posseïa una de les branques més sòlides de la Catalunya feudal, ordenà als seus vassalls que construïssin, amb rajoles d'or massís, el camí que enllaçava ambdós castells. Un cop finalitzada la sumptuosa obra d'enginyeria, que era digna d'admiració, el senyor d'Òdena, emprengué camí de nou al veí castell de Jorba per a reiterar les bones intencions d'amor etern a la seva estimada i d'amistat envers el seu futur sogre, ja ofertes temps abans. El pare de la donzella, el senyor de Jorba, alliçonat per l'actitud del pretendent que havia posat fins i tot or, al trajecte que la seva filla recorreria fins al veí castell d'Òdena, no deixant que el seus delicats peus trepitgessin ni tan sols la pols origen del mateix home, concedí la mà de la noia al senyor d'Òdena, unint els dos respectius senyorius que il·luminaren el cor de Catalunya durant molts segles després'. | 08143-247 | Plaça Major, 2 | 41.6065100,1.6420000 | 386842 | 4606980 | 08143 | Òdena | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-01-30 00:00:00 | Josep-Vicenç Mestre i Casanova | 61 | 4.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||||||||
| 75542 | Desprès del sol i de la lluna, neix el poble de la Llacuna | https://patrimonicultural.diba.cat/element/despres-del-sol-i-de-la-lluna-neix-el-poble-de-la-llacuna | 'Desprès del sol i de la lluna, neix el poble de la Llacuna', apareix en l'habanera de Pere Martínez | 08104-161 | 41.4725500,1.5335400 | 377552 | 4592255 | 08104 | La Llacuna | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Juan Garcia Targa | 63 | 4.5 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||||||||||
| 53383 | Els set amos condemnats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-set-amos-condemnats | TORRES Jordi (2003). Por, màgica i tresors a la Catalunya interior. Farell. | XIX-XX | Alguns veïns del municipi encara recorden la llegenda | 'Diuen que ja fa molts i molts anys que va passar. Cal Rocadenbosch, a Lluçà, tenia una habitació on cada dia a posta de sol s'hi sentia por, un soroll de fresa en un racó. Just quan el sol s'acabava de pondre començava un soroll com si hom purgués blat amb un purgador. Al mateix moment prop de la porta principal de la casa apareixien set gats negres, que anaven donant voltes a l'entorn de la paret de la masia mentre durava el soroll de l'habitació. Quan el soroll parava els gats desapareixien. La gent de la casa tenia molt de temor d'entrar-hi, fins al punt que van tapiar la porta amb una paret de maons i així va passar molts anys. Tot això succeí fins el dia que una persona de la casa va dir: - Hem de saber que carai és aquest soroll que se sent dintre de la habitació -. Tipa de sentir el soroll, va agafar una eina i va enderrocar la paret. Un cop a dintre de l'habitació va esperar que el soroll comencés, va escoltar-lo fins que va parar. Tota l'estona es va sentir al mateix lloc, darrera una gran llosa que hi havia en un racó. Quan va parar, va agafar un pic i, tot seguit, va arrencar la llosa, darrera de la qual hi va trobar moltes monedes d'or. Els diners pertanyien a set amos que els guardaven en aquella habitació perquè el dia que es morissin els seus descendents els fessin dir misses. Es veu que hi va haver un amo que va guardar uns diners, i va dir al seu hereu: - Mira, aquí en aquesta habitació hi tinc uns diners guardats que estan destinats a dir misses el dia que jo em mori. Te'n deixo encarregat a tu perquè em facis die misses per la meva ànima-. Quan el propietari va morir, el seu fill va pensar: 'Doncs mira aquest ja és al clot i no tornarà pas, el millor que puc fer és afegir uns quants diners més i així quan jo em mori, com que hi haurà més diners, em podran dir més misses i em serà més fàcil d'anar al cel'. Doncs sí, dit i fet, va afegir unes quantes monedes d'or darrera la llosa de l'habitació. L'hereu no va complir les últimes voluntats del seu pare. Al cap d'uns tres mesos de l'enterrament del pare, cada dia cap al tard va començar a aparèixer un gat negre i donava unes quantes voltes a l'entorn de la casa. Els primers dies se'ls va fer una mica estrany de veure un gat foraster rondant, però allò que solien dir a pagès: 'Deu ser el gat d'algun veí' i no li varen donar més importància. Quan aquest hereu, que no va complir l'encàrrec del seu pare, ja era molt gran i va veure que li quedava poc temps de vida, va dir al seu fill:-Mira, darrera aquesta llosa hi ha uns diners, després que jo hagi mort em faràs dir misses per la meva ànima-. Aquest tampoc va fer dir misses. Igual que el seu pare es va reservar els diners per a la seva ànima. Tot això va passar fins a set generacions, que afegien cadascuna unes quantes monedes d'or, ja que estaven segurs que, encara que tinguessin molts pecats, si la quantitat de monedes era molt important el capellà podria dir moltes misses i la seva ànima no es condemnaria. El cas és que cada vegada que l'amo de Rocadenbosch moria al cap de tres mesos apareixia un nou gat negre donant tombs a l'entorn de la casa, fins a set gats, un per cada difunt. Del que feia vuit, mai s'ha sabut el que va passar. El cas és que la seva mort va ser un xic misteriosa, ja que el varen trobar mort a fora el bosc. Va deixar com a hereva una pubilla i com a tal no tenia obligació de complir amb el ritual de les misses, ja que anava d'hereu a hereu, per tant el malefici que pesava sobre la família per incompliment de les últimes voluntats dels set amos anteriors quedava trencat. Per això des del mateix dia que va morir l'últim amo mascle va començar a sentir-se la por a l'habitació on hi havia els diners amagats. Assenyalava que darrera aquella llosa hi havia uns diners amagats i calia rescatar-los. Un cop rescatats els diners, els set amos varen restar condemnats per la seva avarícia, van anar a parar al fons de l'infern per sempre més. | 08109-196 | Sector central del terme municipal | 42.0738400,2.0404000 | 420620 | 4658420 | 08109 | Lluçà | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | (Continuació descripció) Des d'aquell dia es va deixar de sentir por en aquella habitació. S'explica que el pubill de Rocadenbosch, després d'arrancar la llosa, va anar molt ple de diners per sempre més.'Aquesta llegenda, de títol complet 'Els set amos condemnats i el tresor de cal Rocadenbosch', va ser recollida per Jordi Torres i Sociats dins de 'Por, màgica i tresors a la Catalunya Interior'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||||
| 74329 | Diuen que l'amor mata (corranda) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diuen-que-lamor-mata-corranda | BERTRAN i BROS, Pau (1885). Cansons y follíes (inédites) recullides al peu de Montserrat. Llibreria d'À. Verdaguer. BERTRAN i BROS, Pau (2005). Follies. Ed. La Guineu. SERRA, J. (2003). Cultura popular del Montserrat. Publ. Abadia de Montserrat. | XVIII-XIX | Poc recordada avui dia. | 'Diuen que l'amor mata i això no és veritat, perquè si l'amor matava jo ja en fóra enterrat.' | 08025-199 | Corranda recollida al Bruc pel folklorista local Pau Bertran i Bros entre 1870 i 1874, i publicada el 1885. | 41.5806500,1.7798300 | 398287 | 4603937 | 08025 | El Bruc | Difícil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Serra i Massansalvador | El recopilador indica que aquestes corrandes solien ser cantades per les colles d'oliveraires per estimular-se entre ells en la feina d'aplegar olives, a l'hivern.La melodia és intercanviable amb les altres corrandes recollides aquí. | 62 | 4.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 53390 | Llegenda de Miralles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-de-miralles | AADD (1998). El Lluçanès màgic. Recull de llegendes i rondalles del Lluçanès. Edicions Cossetània i Ajuntament de Sant Boi de Lluçanès. | XIX-XX | La llegenda ha estat representada durant alguns anys per la festa Major de Santa Eulàlia de Puig-oriol | 'Diuen que, fa molt temps, a la cristianíssima baronia de Lluçà van arribar els almoràvits. Era gent estranya i infidel que es va apoderar del castell, i el molt noble baró de Lluçà va haver de fugir cap a les muntanyes de la Quar. Els almoràvits es passejaven pels voltants dels castell, baixaven a la riera i volien fer-se amos de tot. Per això la pobra gent d'aquells verals estava espaordida. Una nit sense lluna, el masover de Miralles (conegut com el Miraies) va sentir el trot d'un cavall que venia del llunyadar i va dir a la seva dona que entrés a casa i passés la barra, que allò podia ser un mal averany. - Obriu, en nom del baró! - va dir el jove cavaller, que muntava un cavall negre com la nit. El cavaller els va anunciar amb veu de tro i sense baixar del cavall que el baró prometia donar tot el bé de Déu que es veia des del cim del castell a qui fos capaç de fer fugir els invasors. El Miraies va tenir una idea. Va posar esquelles, esquellics, borrombes i picarols al coll de les seves ovelles i teies enceses a les banyes de les cabres i les va enviar rostos amunt, cap al castell, una nit negra sense lluna ni estels. Els almoràvits, creient que era tot un exèrcit cristià el que pujava, van fugir esperitats, i mai més se'n va saber res. Després va tornar el baró amb tot el seu seguici i va arribar el dia assenyalat per pagar el Miraies pel gran bé que havia fet a la baronia. L'home tremolava d'emoció quan el molt noble baró el va fer pujar dalt d'un cadafal allà al cim del castell i la va dir: - Miraies, tot el que vegis haies! En aquell mateix moment, d'un cop de sabre va treure els ulls al masover de Miralles i els va donar als gossos. Després tots els veïns de la cristianíssima baronia de Lluçà i dels seus verals se'n reien, el cridaven i l'escarnien: - Miraies, tot el que vegis haies.' | 08109-203 | Sector sud del terme municipal | 42.0545700,2.0402200 | 420581 | 4656281 | 08109 | Lluçà | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Llegenda escrita per Ramon Erra Macià i extreta del recull de llegendes i rondalles 'El Lluçanès màgic'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||||
| 61243 | Diàlegs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/dialegs | XXI | 'Diàlegs' és una escultura que presenta una estructura vertical que accentua el seu paper escenogràfic en un entorn on conviuen edificis de nova creació i altres recentment restaurats que són testimoni del passat industrial de la ciutat. Es compon de quatre figures de diferents alçades (entre sis i deu metres), revestides amb acer i ancorades a una llosa de formigó. Una de les quatre planxes que configuren el conjunt, presenta un gravat que il·lustra un poema de la poetessa santfeliuenca Joana Raspall la qual, a la vegada, dóna nom a un dels carrers que limiten amb els jardins en els quals s'ubica l'obra. | 08211-195 | Avinguda del Sol | L'arquitecte Jon Montero Madariaga és l'autor del conjunt escultòric ubicat als jardins de Llorenç Sans, al nou barri de Can Bertrand. L'escultura es va posar amb motiu de la urbanització d'aquesta zona, anomenada Barri de Can Bertrand. | 41.3769500,2.0489100 | 420469 | 4581040 | 2010 | 08211 | Sant Feliu de Llobregat | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08211/61243-foto-08211-195-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08211/61243-foto-08211-195-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08211/61243-foto-08211-195-3.jpg | Inexistent | Avantguardes|Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | CENTRE D'ESTUDIS COMARCALS DEL BAIX LLOBREGAT | Joan Montero | 107|98 | 51 | 2.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||
| 78294 | Doble yo, núm. 3 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/doble-yo-num-3 | Postals. Santa Perpètua de Mogoda. Parc escultòric. Un passeig per conèixer les escultures del municipi. Edita: Servei de Cultura - Patronat Granja Soldevila - Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda, 2003. | XX | 'Doble yo, núm. 3', és una escultura situada darrera de la font ornamental, al costat de llevant d'un camí que travessa longitudinalment el parc. El Parc Municipal es troba situat entre l'avinguda de Santiga i la Riera de Caldes a llevant. Com tots els 'Doble yo', aquesta escultura és de la sèrie antropomorfa. Tota la sèrie utilitza una estètica precolombina, tant en les seves composicions com en la forma de presentació dels éssers que la configuren: homes i animals dotats d'un nou significat. L'escultura 'Home granota' recull l'evolució un tan estranya d'aquest animal i és extrapolada per a explicar la que pateix l'home al llarg de la seva vida, i més concretament en la seva psíquica. Les etapes de la infantesa, de la joventut i de la maduresa hi són paral·lelament equiparades amb aquest animal, el qual, per una altra banda, està dotat d'unes característiques místiques molt fortes, i un tant sagrades (allò que seria l'ànima o l'esperit en l'home). Mides: 100 x 100 x 200 cm Material: Formigó | 08260-127 | Parc Municipal. Avinguda Santiga, 2 (08130 - Santa Perpètua de Mogoda) | Parc municipal. II Concurs d'Escultures a l'Aire Lliure, juliol de 1997 | 41.5364300,2.1833300 | 431876 | 4598631 | 1997 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78294-foto-08260-127-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78294-foto-08260-127-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Danillo Mota Marroquín | 98 | 51 | 2.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | |||||||
| 74250 | Oració que es diu en passar per davant del cementiri | https://patrimonicultural.diba.cat/element/oracio-que-es-diu-en-passar-per-davant-del-cementiri | SERRA i MASSANSALVADOR, Jordi (2003). Cultura popular del Montserrat. Publ. Abadia de Montserrat. | XVIII-XIX | Poc recordada actualment entre els veïns. | 'Déu us perdó, ànimes totes; al cel ens trobem totes. A l'hora de la meva fi pregueu totes a Déu per mi.' | 08025-112 | L'oració és recollida en un conjunt de dues llibretes amb notes manuscrites de Pau Bertran datades el 1882 i el 1883. Una part es va publicar al butlletí del Centre Excursionista de Catalunya entre 1916 i 1918; una altra part va restar inèdita. | 41.5759300,1.7858400 | 398780 | 4603406 | 08025 | El Bruc | Difícil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2019-12-10 00:00:00 | Jordi Serra i Massansalvador | Recollida pel folklorista Pau Bertran i Bros entre 1882 i 1883. Cita la informant, Maria Vilaplana.Al mateix recull es consignen als pobles de l'entorn altres oracions amb la mateixa finalitat, amb format i lletres diferents.L'oració es recorda poc avui dia. | 63 | 4.5 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 74332 | El cantar del gat és mau (corranda) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-cantar-del-gat-es-mau-corranda | BERTRAN i BROS, Pau (1885). Cansons y follíes (inédites) recullides al peu de Montserrat. Llibreria d'À. Verdaguer. BERTRAN i BROS, Pau (2005). Follies. Ed. La Guineu. SERRA, J. (2003). Cultura popular del Montserrat. Publ. Abadia de Montserrat. | XVIII-XIX | És poc recordada actualment. | 'El cantar del gat és mau, lo sonar del bou l'esquella, deu-me la jove, si us plau, vagi al dimoni la vella.' | 08025-202 | Corranda recollida al Bruc pel folklorista local Pau Bertran i Bros entre 1870 i 1874. Es va publicar el 1885. | 41.5806500,1.7798300 | 398287 | 4603937 | 08025 | El Bruc | Difícil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Serra i Massansalvador | El recopilador indica que aquestes corrandes solien ser cantades per les colles d'oliveraires per estimular-se entre ells en la feina d'aplegar olives, a l'hivern.La melodia és intercanviable amb les altres corrandes recollides aquí. | 62 | 4.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 74328 | El convent de Sant Ramon (corranda) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-convent-de-sant-ramon-corranda | BERTRAN i BROS, Pau (1885). Cansons y follíes (inédites) recullides al peu de Montserrat. Llibreria d'À. Verdaguer. BERTRAN i BROS, Pau (2005). Follies. Ed. La Guineu. SERRA, J. (2003). Cultura popular del Montserrat. Publ. Abadia de Montserrat. | XVIII-XIX | Actualment no es recorda la corranda. | 'El convent de Sant Ramon n'és fet de pedra picada, a cada cantó un clavell i al mig una rosa encarnada.' | 08025-198 | Corranda recollida al Bruc pel folklorista local Pau Bertran i Bros entre 1870 i 1874, i publicada el 1885. Fa referència al convent de frares blancs de Sant Ramon del Portell, a la Segarra, construït al segle XIII i restaurat els segles XVII-XVIII. Al segle XIX s'hi feia un aplec popular el darrer diumenge d'agost. És possible, doncs, que la corranda fos portada al Bruc per treballadors agrícoles provinents de la Segarra. | 41.5806500,1.7798300 | 398287 | 4603937 | 08025 | El Bruc | Difícil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Serra i Massansalvador | El recopilador indica que aquestes corrandes solien ser cantades per les colles d'oliveraires per estimular-se entre ells en la feina d'aplegar olives, a l'hivern.La melodia és intercanviable amb les altres corrandes recollides aquí. | 62 | 4.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 61200 | El cor dels arbres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-cor-dels-arbres | 'La plaça de la Vila, inicia el seu canvi d'imatge'. El Butlletí. Núm. 387 (Sant Feliu de Llobregat, juliol 1998). Pàg. 5. 'La plaça de la Vila, un espai de gaudi per a les persones'. El Butlletí. Núm. 398 (Sant Feliu de Llobregat, gener 1999. Pàg. 16-17. 'La reforma del centre de la vila a debat'. Vaivé. Revista independent de Sant Feliu. Núm. 190 (Sant Feliu de Llobregat, febrer 1999). Pàg. 17-20. MALET, Rosa Maria (dir.). Plensa. Barcelona: Fundació Joan Miro (edicions de l'Eixample). 1996. ? P. Arxiu Comarcal Baix Llobregat. U. Doc. 38722. Exp. 15. Contractació a Jaume Plensa de la creació, disseny i construcció d'una escultura per instal·lar a la plaçça de la Vila. | XXI | 'El cor dels arbres' (originalment concebuda amb el nom de 'Where') és una escultura composta per tres peces de bronze que representen homes asseguts al voltant del tronc d'un arbre mentre l'abracen poèticament. Això fa que l'arbre, integrat en l'escultura, tregui el seu tronc entre les cames i els braços dels personatges. Les figures duen gravats noms de compositors com Bach, Mozart o Beethoven amb lletres grans que creen un relleu i una textura peculiar. Estan col·locades sobre una petita elevació creada al voltant de l'arbre a fi i efecte de sustentar-les com si fossin peanyes. La textura d'aquestes peanyes crea una transició fàcil entre l'espai urbà i asfaltat i l'arbre com a element natural. | 08211-152 | Plaça de la Vila | Quan, el juny de 1998 varen començar les obres de remodelació de la plaça de la Vila i dels seus carrers contigus, l'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat ja comptava en què una obra de l'artista internacional Jaume Plensa conformaria part de la nova imatge de la plaça. El conjunt es va inaugurar el 12 de desembre del mateix any amb 'L'armari del desig', una escultura de resina sintètica blanca i formes geomètriques clares que combinava aigua i llum. En l'antiga plaça, l'aigua havia estat un component predominant representat per la font que la presidia i, en aquest sentit, l'artista va mantenir aquest element bàsic i el va integrar dins un contenidor d'estil modern que se seguia identificant amb una font. Durant les Festes de Tardor del 2009, es va substituir 'L'armari del desig' per aquest nou conjunt escultòric del mateix autor , creat l'any 2007, que homenatja els grans compositors de la història de la música: 'El cor dels arbres'. | 41.3808800,2.0452300 | 420166 | 4581479 | 2009 | 08211 | Sant Feliu de Llobregat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08211/61200-foto-08211-152-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08211/61200-foto-08211-152-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08211/61200-foto-08211-152-3.jpg | Inexistent | Avantguardes|Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | CENTRE D'ESTUDIS COMARCALS DEL BAIX LLOBREGAT | Jaume Plensa | 107|98 | 51 | 2.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 56632 | Quan es pon el sol al gorg de la Llana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/quan-es-pon-el-sol-al-gorg-de-la-llana | TORRES Jordi (2003). Por, màgica i tresors a la Catalunya interior. Farell. | Només alguns dels veïns més grans del municipi recorden la rondalla. | 'El gorg del Molí de la Riba, a Oristà, es coneix també com el de la Llana, un topònim que arrenca de l'època dels paraires, ja que era un dels millors llocs per parar la llana. També era un punt molt ben comunicat, ja que a uns cinc-cents metres passava el camí ral que anava de Sant Feliu Sasserra a la Torre d'Oristà. A pagès hi havia el costum que quan els homes plegaven de treballar al capvespre es capbussaven dintre de l'aigua, així es treien la suor del damunt i passaven millor la nit a l'estiu quan feia calor de veritat. El gorg de la Llana amb el pas del temps fou el lloc on molts joves de Sant Feliu anaven a banyar-se el dissabte. Si ho feien abans de la posta de sol no hi havia cap perill, però si s'hi tiraven quan ja era post, alguna de les goges que hi havia al fons del gorg se'ls podia emportar dintre de l'aigua. La dita és que aquestes goges, quan veien un jove galant nu i ben plantat a dintre de l'aigua se'l quedaven en el fons del gorg per tal de passar una nit esbojarrada de jocs amorosos. Al dia següent, quan sortia el sol, tornava a la superfície de l'aigua, el deixaven en llibertat. A Sant Feliu Sasserra, que en un temps passat hi havia mossos d'esquadra, tenien la posada a l'hostal de cal Serra, conegut actualment com ca la Clotilde. Els mossos que hi havia eren molt joves, alts i ben plantats; i, igual que el jovent del poble, van agafar el costum d'anar a banyar-se al gorg de la Llana. El jovent del país però, hi anava més aviat, quan es ponia el sol ja estaven de tornada. Vet aquí que un dissabte cap al tard tres mossos d'esquadra van anar a banyar-se al gorg de la Llana. Damunt, sobre una roca, com sempre, es van despullar. Just on feia el saltant de l'aigua hi havia unes puntes de roca des d'on es llençaven de cap. L'alçada era de set o vuit metres. Es divertien de veritat, pujaven al cim de la roca per tal de capbussar-se daltabaix. Diu que anaven fent juguesques a veure quin dels tres podia estar més estona sota l'aigua. Quan ja començava a llostrejar van dir que feien l'última capbussada i plegaven. Entre dos dels mossos hi havia molta igualtat en el temps que aguantaven a dintre. L'últim cop només saltarien aquests dos i l'altre seria el que controlaria qui estava més estona dintre l'aigua. Van saltar a la vegada. Al poc temps va sortir un, però l'altre no sortia. Van esperar molta estona i res, el noi seguia dintre de l'aigua. Es va fer fosc, negra nit i el mosso continuava al fons del gorg. Un dels nois s'hi va tornar a tirar, però com que era fosc tampoc no hi veia res. Amb un gran disgust van deixar el company al fons. Van recollir la seva roba i van emprendre el camí de tornada amb el convenciment que havia mort ofegat. Quan tornaven cap a Sant Feliu, uns dels mossos va comentar: I si fos veritat allò que diuen de les goges, que retenen els nois dintre de l'aigua durant una nit? A més, avui és dissabte de lluna plena'. Al dia següent, tan bon punt va puntejar el sol, el mosso apareixia a la superfície de l'aigua, sa i estalvi. Quan va ser a fora de l'aigua va anar al lloc on es despullaven, però no hi va trobar la roba. Ben nu com anava, va anar a una casa de pagès no gaire lluny del lloc a veure si li podien deixar roba per vestir-se. Els va explicar tot el que li havia passat. Havia anat a banyar-se al gorg com feien molts dissabtes, però se li havia fet fosc i havia quedat atrapat dintre de l'aigua. Durant tota la nit hi havia al fons del gorg una claror igual com el clar de lluna. Havia vist com unes noies molt joves i maques feien una dansa molt bonica i vestien una túnica blanca. Fins a trenc d'alba no havia pogut sortir del fons del gorg. Quan emprenia el camí direcció a Sant Feliu va trobar els seus companys que anaven a veure si podien rescatar el seu cos. El company que la nit abans havia fet el comentari de les goges, va dir: 'Veus?, doncs és veritat això que expliquen de les Encantades, que retenen els nois als fons del gorg'.' | 08151-240 | Sector oest del terme municipal | 41.9440900,2.0385400 | 420304 | 4644016 | 08151 | Oristà | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Aquesta versió, de nom complet 'No es pot banyar-se quan es pon el sol al gorg de la Llana', va ser recollida i escrita per Jordi Torres i Sociats en el llibre 'Por, màgica i tresors a la Catalunya interior'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||||||
| 53391 | La Pedra Dreta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-pedra-dreta-0 | TORRES, Jordi (2002). Camins amb memòria. Llegendes, dites i fets de la vora del camí. Solc. | XIX-XX | Alguns veïns del municipi encara recorden la llegenda | 'El pont romànic que serveix de passera de la riera de Merlès, entre Sant Martí i Santa Maria, diu que el va fer el dimoni portant les pedres de vora el castell de Lluçà. Quant portava l'última pedra ja era quasi a trenc d'alba, i quan travessava el pla de la Casanova del Grau, va cantar un gall i, com era preceptiu, quan el gall cantava al diable li calia tornar a l'infern encara que no hagués acabat la feina. Tots els preufets del dimoni eren d'una sola nit, i si durant aquest temps no podia acabar la feina, l'obra romania inacabada per sempre més. Amb l'espant que va rebre el dimoni en sentir cantar el gall, va deixar caure la pedra i aquesta va quedar clavada a terra, i des d'aquell dia sempre més n'han dit la Pedra Dreta.' | 08109-204 | Sector sud-oest del terme municipal | 42.0255900,2.0225100 | 419079 | 4653080 | 08109 | Lluçà | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Aquesta llegenda va ser recollida per Jordi Torres i Sociats dins de 'Camins amb memòria. Llegendes, dites i fets de la vora del camí'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||||
| 74252 | Oració que es diu en entrar a l'església | https://patrimonicultural.diba.cat/element/oracio-que-es-diu-en-entrar-a-lesglesia | Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (1917). Volum XXVII. Tipografia L'Avenç. SERRA i MASSANSALVADOR, Jordi (2003). Cultura popular del Montserrat. Publ. Abadia de Montserrat. | XIX | L'oració no es recorda avui dia. | 'En aquest temple de Déu me fico perquè el mal esperit no em tempti; si alguna cosa he promès al mal esperit a davant de Déu i Verge Maria me'n desdic.' | 08025-114 | L'oració és recollida en un conjunt de dues llibretes amb notes manuscrites de Pau Bertran datades el 1882 i el 1883. Una part es va publicar al butlletí del Centre Excursionista de Catalunya entre 1916 i 1918; una altra part va restar inèdita. | 41.5759100,1.7858100 | 398778 | 4603404 | 08025 | El Bruc | Difícil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Serra i Massansalvador | Recollida pel folklorista collbatoní Pau Bertran i Bros entre 1882 i 1883. Cita la informant, Maria Pasqual.En el recull s'anota que 'tres vegades es diu'. És una mostra molt característica de la religiositat popular que es debat entre el bé i el mal. | 63 | 4.5 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 56618 | El tresor i la por al Puig de Sant Genís | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-tresor-i-la-por-al-puig-de-sant-genis | TORRES Jordi (2003). Por, màgica i tresors a la Catalunya interior. Farell. | Només alguns dels veïns més grans del municipi recorden la rondalla. | 'En aquesta casa d'Oristà tots els dies de festes assenyalades s'hi sentia por. Com a totes les cases de pagès hi ha la sala que va del davant al darrera. En el cos central de la casa, a la part de davant o façana hi ha l'entrada principal de la casa, la part de darrera de la sala solia donar a una eixida on hi havia la cisterna d'aigua per al consum de la casa. A la casa del Puig de Sant Genís cada any en una festa assenyalada es diu que des de la part del fons de la sala se sentia una veu que feia així: 'Aaii aaiiiii aaaaiiii aaaaiiiii'. Aquest crit començava just a la porta de l'eixida i passava pel bell mig de la sala i sortia per la porta gran de la façana principal. No havien vist mai res, només sentien el gemec i prou' Això es diu que era senyal que en un punt del recorregut que feia aquella veu hi havia diners amagats, però la gent que ho sentia diu que ells mai no hi van trobar res. Ho va explicar una filla del matrimoni que sentien aquest crit de plany en dies de festa assenyalada. Actualment la casa és un munt de ruïnes, no se sap si mai ningú va trobar el tresor que deien que hi havia enterrat.' | 08151-226 | Sector sud del terme municipal | 41.9222400,2.1011300 | 425467 | 4641533 | 08151 | Oristà | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Aquesta versió, de 'El tresor i la por al Puig de Sant Genís', va ser recollida i transcrita per Jordi Torres i Sociats en el llibre 'Por, màgica i tresors a la Catalunya interior'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||||||
| 74338 | En la cara t'ho conec (corranda) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/en-la-cara-tho-conec-corranda | BERTRAN i BROS, Pau (1885). Cansons y follíes (inédites) recullides al peu de Montserrat. Llibreria d'À. Verdaguer. BERTRAN i BROS, Pau (2005). Follies. Ed. La Guineu. SERRA, J. (2003). Cultura popular del Montserrat. Publ. Abadia de Montserrat. | XVIII-XIX | La corranda no es recorda actualment. | 'En la cara t'ho conec, minyona, que no estàs bona, en la cara t'ho conec que et canses de dormir sola.' | 08025-208 | Corranda recollida al Bruc pel folklorista local Pau Bertran i Bros entre 1870 i 1874. Es va publicar el 1885. | 41.5806500,1.7798300 | 398287 | 4603937 | 08025 | El Bruc | Difícil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Serra i Massansalvador | El recopilador indica que aquestes corrandes solien ser cantades per les colles d'oliveraires per estimular-se entre ells en la feina d'aplegar olives, a l'hivern.La melodia és intercanviable amb les altres corrandes recollides aquí. | 62 | 4.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 75327 | La torre de Gurb | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torre-de-gurb | AADD (2002). Gurb. Un poble arrelat a la terra. Edicions Àlber. ROVIRÓ, Xavier (2000). 100 llegendes de la plana de Vic. Editorial Farell | XIX-XX | 'En una casa de Gurb, que li deien la Torre, era temps de sega. Hi havia un segador 'un de molt jove' que no acabava mai el rem. Era una mica gandulot, badava molt, i, és clar, acabava més tard que els altres. El van acomiadar, el van desnonar. Era en Queló de Gurb. Es veia perdut, sense feina, no sabia què fer: - Em donaria al diable si pogués acabar els rems com els altres! Se li va aparèixer el diable i li va dir que segaria per ell amb la condició que l'havia de seguir després de la feina. El va presentar al cap de la colla i li va dir que aquell noi segaria per ell. El cap de colla no ho volia de cap manera, però aquell dimoni, sense dir res, va començar a esmolar el volant. Cada cop de pedra el volant treia foc. Al veure aquella valentia el cap de colla el va llogar tot seguit. Feia la feina millor que els altres segadors, segava arran, ràpid i no es cansava. Quan va veure això el xicot es va començar a posar nerviós, perquè es va recordar del tracte que havia fet. I es va espantar. No volia anar amb el diable però aquest el va fer anar amb ell per força. Va desaparèixer aquella mateixa nit per sempre més i mai es va saber res més d'en Queló de Gurb.' | 08100-221 | Parròquia de Sant Andreu de Gurb | 41.9604100,2.2515100 | 437973 | 4645652 | 08100 | Gurb | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte | Versió extreta del llibre 'Gurb. Un poble arrelat a la terra.', també recollida en el llibre '100 llegendes de la Plana de Vic' i explicada per Joan Domènec a Manlleu el dia 15 de juliol de 1986. | 61 | 4.3 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||||||
| 62352 | El mossèn, la màgica i la por | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-mossen-la-magica-i-la-por | TORRES, J., Por, màgica i tresors a la Catalunya interior, Farell, 2003 | Molts dels veïns més grans del poble recorden la història. | 'En una casa de Sant Martí d'Albars una nit van sentir un soroll molt fort a baix a l'entrada, van encendre una espelma, van anar a veure què passava però no van veure res, tot estava al seu lloc. Al dia següent es va repetir el mateix soroll, després van passar uns quants dies sense. Però vet aquí que tot d'una el bestiar de la cort va començar a fer uns crits molt forts. Anaren a veure què passava, però en arribar a la cort trobaren el bestiar tranquil i com si no passés res; altres dies trobaven les vaques i mules desestacades i, en comptes d'estar de cap a la menjadora, hi estaven de cul. Altres nits no sentien cap soroll, però al matí trobaven les cadires de la casa totes girades de potes enlaire. Aquella família estava una mica preocupada pel que els passava, ho van parlar amb un veí i aquest els va comentar que el problema podia ser el mossèn. La mestressa de la casa era una d'aquelles dones típiques de pagès, ben plantada, valenta i decidida. Una nit el bestiar se'ls va desestacar, tot fent uns grans crits, i a la matinada van trobar totes les cadires de potes enlaire. Llavors la mestressa va dir: - Me'n vaig a veure el rector perquè em doni un remei per acabar amb tot aquest desori. Li va explicar tot el que els passava i li va demanar consell. El rector li va dir que algun familiar seu tenia problemes a l'altra vida i es manifestava d'aquesta forma reclamant el seu ajut. - Si vostè sap per què passa això, suposo que també deu saber què fer perquè no passi més, oi? - digué la dona. - Doncs sí. Mira, per resoldre aquest desori que dius que sentiu a la nit, només cal que feu dir unes quantes misses en memòria dels avantpassats de la casa, o sigui les persones que havien viscut i ja són mortes, això els reportarà el repòs de les seves ànimes i ja no us molestaran més. - Molt bé mossèn, si vostè creu que la solució és dir misses, ja en pot dir i com més millor. - Però, perquè tinguin efecte sobre els sorolls i altres coses que els passen a vostès, han de donar una almoina, si no les misses no seran el remei dels seus mals. A la pagesa ja li començava a pujar la mosca al nas i digué: - Miri, si fent dir misses deixem de sentir el soroll, ja pot anar ara mateix a dir la primera. El que sí li prometo es que jo ni ningú de casa meva li donarà una pesseta per això i procuri que no passi cap més dia cosa estranya a casa meva, perquè llavors cobrarà sense monedes. Des d'aquell dia ençà no va passar res d'anormal en aquella casa.'(TORRES:2003) | 08225-71 | Sector central del terme municipal | 42.0276100,2.0738600 | 423332 | 4653257 | 08225 | Sant Martí d'Albars | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Marta Homs i Jordi Compte | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | |||||||||||||
| 57062 | La goja i la ramada encantada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-goja-i-la-ramada-encantada | 'En una casa de grans propietats del terme de Lluçà, fa molts i molts anys hi havia una noia molt maca, rossa i amb una pell molt fina i blanca com la neu. Tenia el costum de banyar-se a la riera quan feia bon temps, un lloc molt tranquil i d'aigua transparent, un punt on el pastor de la casa portava a beure les ovelles i que també era d'abeurada dels ramats de muntanya. El pastor era un noi jove, alt i ben plantat. A la filla de l'amo li feia gràcia aquell pastor. Però el pare ja havia triat un fadrí de casa bona per a la noia, encara que d'eixerit no n'era pas gaire, però era de casa bona, que era el que comptava. Al pastor també li feia gràcia aquella noia, però ell sabia molt bé que mai es podria casar amb la pubilla de la casa on guardava el ramat. Tots els dijous d'estiu a la tarda, la noia anava a banyar-se en aquell lloc. Un dia es va escaure que quan el pastor va arribar a la vora de la riera va trobar la noia que es banyava tota nua dintre de l'aigua. El pastor va abeurar el ramat i va continuar el camí com sempre feia, deixant que la noia rossa seguís amb el seu bany, ja que per al pastor la noia era cosa prohibida. Al vespre, després de tancar el ramat, el noi va entrar a la casa i es va trobar amb la noia, i li va dir: - Mira que ets una noia molt formosa, però encara ho ets molt més quan et banyes a la riera. La noia, que feia temps que es moria de ganes del pastor, li va contestar: - Si en tens ganes, pots banyar-te allà on jo em banyo, pots venir que m'hi trobaràs cada dijous a la tarda fins la posta de sol. El dijous següent el pastor, quan encara el sol era un xic alt, va encaminar les ovelles cap el lloc on la filla de l'amo tenia el costum de banyar-se. Allà va trobar la noia dintre de l'aigua. Va deixar que les ovelles pasturessin tranquilament l'herba fresca i tendra que hi havia vora de l'aigua, es va llevar la roba i va saltar dintre l'aigua a fer companyia a la noia. A partir d'aquell dia, cada dijous es trobaven, però això va durar fins el dia que el pretendent de la noia va descobrir que la que un dia havia de ser la seva dona es banyava nua a la riera acompanyada del pastor. El qui per mandat dels pares havia de ser el marit de la noia, després de veure la parella completament nus a dintre de l'aigua, va anar a casa de la noia i va explicar el que havia vist a la riera. La filla, com cada dijous, arribava a casa seva plena de joia, a causa de les bones estones que passava amb el noi del qual estava enamorada. Però aquell dia les coses van anar molt malament, el pare va dir a la seva filla: - Entra a dintre de casa i no en surtis fins que jo no et doni permís. Quan va arribar el pastor i va tenir les ovelles encorralades, l'amo va dir: - Demà agafes el ramat i el portes a pasturar a la finca que tinc a Perafita i no et moguis de la finca fins que jo et doni l'ordre. Si no ho compleixes, hauràs de buscar feina a llunyanes terres. El pastor va quedar molt sorprès, perquè no sabia a què es devia l'actitud de l'amo. El noi no va tenir altre remei que creure i anar a guardar el ramat a Perafita. La noia va continuar tancada a casa seva, només en podia sortir amb el permís del pare i acompanyada d'una persona de confiança, li era totalment prohibit d'anar a la gola on abans es banyava. Al pastor tampoc li era permès sortir del terme de Perafita sense el consentiment de l'amo. En cas que, per alguna raó, ho hagués de fer, llavors hauria d'anar acompanyat també d'una persona de confiança del pare de la noia. Això ho feia perquè els dos joves no es poguessin veure i amb el temps la noia acceptés l'home que ell li havia designat. Així van passar l'hivern. Quan va arribar el bon temps la noia va ser presa d'una gran tristesa i desgana. Tenia una gran necessitat d'anar a banyar-se on havia anat sempre, però la prohibició era total. La noia no podia aguantar més aquell suplici i un dia va dir al seu pare: - Si no puc anar fins a vora de la riera em moriré. | 08160-125 | Sector nord-est del terme municipal | Aquesta llegenda explicaria l'origen de la ramada encantada, una curiosa formació rocosa situada a l'extrem nord del terme municipal de Perafita, prop dels termes municipals de Sant Agustí de Lluçanès i Lluçà. | 42.0738100,2.1113500 | 426489 | 4658353 | 08160 | Perafita | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2019-11-27 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | (Continuació descripció)En sentir això, al pare li va agafar un rampell i, pres de gran fúria, va dir:- Maleïda siguis, vés a la gola i queda't per sempre dintre de l'aigua, ja mai més no tornis.La noia va sortir de casa igual com si fos transportada per una força misteriosa i amb gran revolada va anar directa a la gola.De tot això era testimoni el mosso de la casa, que alhora era molt amic del pastor i també sabia de les trobades de la parella. El mosso va anar a Perafita a portar la nova al pastor, li va explicar el que havia passat amb la noia que ell estimava. El pastor tenia les ovelles arran del terme de Perafita i Lluçà. Just en el moment en què el mosso va acabar d'explicar-li el que havia passat, el pastor va deixar les ovelles i va arrancar a córrer, no parant fins que va ser a vora de la gola on havia passat tan bones estones amb la noia.Quan va arribar vora de l'aigua no va veure res enlloc, l'aigua estava quieta i tranquil·la. Es va asseure vora la gola, sobre la roca que hi ha al costat mateix de la riera, on els dos havien passat bones estones. Es va quedar pensant en la felicitat de què havien gaudit les tardes d'estiu que havien passat els dos asseguts damunt d'aquella pedra. No feia ni deu minuts que estava immers en aquells dolços records que va sortir de dintre de l'aigua aquella noia, més bella que mai, tot dient-li:- Vine, entra dintre l'aigua a fer-me companyia.El pastor, sense sabre ben bé el que li passava, va dir:- De bon goig ho faria, però tinc les ovelles arran del terme de Perafita i Lluçà i si entren en terme de Lluçà i el teu pare ho sap, em quedaré sense feina. Ja saps quines són les seves ordres. Amb el mal que em posarà mai més ningú em voldrà llogar, seré un perdut.La noia li respongué: - Si et quedes aquí dintre l'aigua fent-me companyia no caldrà que mai més et preocupis del ramat. Per les ovelles del meu pare, no hi pateixis, mentre nosaltres dos estiguem dintre de l'aigua el ramat no es mourà del lloc on està ara, no li farà falta ni menjar ni beure, perquè les ovelles restaran convertides en pedres mentre duri la maledicció que em va fer el meu pare.'La llegenda és molt coneguda tot i que a vegades es confon amb la llegenda també anomenada 'la ramada encantada' que es situa al Pla Moixó d'Oristà. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||||||||
| 66002 | La llum de la creu de Teulats | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-llum-de-la-creu-de-teulats | AADD (1998). El Lluçanès màgic. Recull de llegendes i rondalles del Lluçanès. Edicions Cossetània i Ajuntament de Sant Boi de Lluçanès. | Alguns veïns del municipi recorden la llegenda, especialment els d'edat avançada. | 'En una petita parròquia de la vall de Merlès, a sobre de la carena que flanquejant la riera s'estiragassa fins a Pinós enllà, en un planell airejat de tramuntana des d'on la blanca neu del Pirineu sembla gairebé poder tocar-se amb el palmell de la mà, s'hi troba una masia coneguda per Teulats. És una casassa, no pas extraordinàriament gran, sinó per la potència en que se'ns mostren les seves harmonioses formes sorgides de la solitud del paratge, tot evocant-nos altres èpoques en què la riquesa de pairalies com aquesta donava vida ufanosa a les contrades de la vall. Fa molts anys, en el tombant de la centúria passada, per aquells verals solitaris del Lluçanès hi rondava un estol de feréstecs personatges: gent esgarriada de les últimes conteses civils que enverinaven aquesta terra durant el segle dinovè i que després de mitja vida guerrejant per la muntanya catalana ja no coneixien altre ofici ni manera de viure que el que les armes els proporcionava. Saltejadors, extorsionadors i lladres de camí ral. Com que eren fins i perspicaços a ensumar on jeien reclosos els diners atresorats, un dia, armats fins a les dents, assaltaren la masia de Teulats i, agafant per sorpresa l'amo del mas, que feinejava per uns camps a la vora de la casa, amb crits i amenaces li ordenaren que els donés totes les unces d'or, que per garrepa tenia guardades en alguna cambra fosca. El pobre home, sorprès i esporuguit per la cara d'angelets que mostraven els visitants, s'hi negava, no obstant, amb fermesa. Els lladres, que no estaven per romanços ni per perdre el temps, l'obligaren amb empentes a pujar a la cuina, i sense cap mirament, el penjaren per la jupa als clemalls de la llar de foc. Al cap d'una estona, una ferum de socarrat començava a sortir per sota les espardenyes d'aquell bon pagès, mentre els bandits, amb renecs, crits i riallotes, no feien sinó demanar-li pels diners. Ell, amb ais, uis i grans escarafalls, contorsionant-se per sobre les brases del setial del foc, repetia una i altra vegada que mai els els donaria. Quan els lladres s'adonaren que la determinació de l'amo de Teulats era ferma i que no en traurien res, decidiren matar-lo. Ell, en un intent de guanyar temps o potser d'allargar desesperadament la seva existència, els demanà que abans de morir com a última voluntat li deixessin contemplar per darrera vegada la vall de Merlès. Els bandits accediren i el portaren a un gran planell rocós que hi ha a cinc minuts de la casa, des d'on s'albira la vall. Mentre el pobre home amb les mans lligades a l'esquena contemplava tremolós la panoràmica, el cap dels bandits amb una veu ronca i gastada li cridava: - Maleït Teulats, per última vegada, digue'ns on tens amagades les fotudes unces d'or. El pobre Teulats escoltava capbaix sense respondre. Després d'un esgariifós silenci, la descàrrega d'un trabuc el déu caure mort a terra cargolat per la metralla. Pocs dies després, i tal com és costum cristià, els parroquians de Sant Martí plantaren una creu de ferro en el mateix lloc on havia mort assassinat l'infortunat hereu. A partir d'aquell dia, aquest indret fou conegut per sempre més amb el nom de la Creu de Teulats, i malgrat que avui la creu ha desaparegut, hi resten encara els rocs amuntegats que l'aguantaven. Però aquesta història no acaba pas aquí. Passats uns anys, un dissabte en què el Ton del Molí del Mas, havent anat a mercat a Vic, feia bo i caminant a les fosques d'una nit gèlida d'hivern el camí de retorn a casa seva, en passar pel costat de la creu es preguntava que carat hi feia aquella creu plantada sobre aquell munt de rocs i en un paratge tan solitari. De sobte, una llum blanca i fulgurant emergia de la mateixa creu i se li plantificava al seu darrere seguint-li els passos a una distància no gaire lluny d'ell. | 08255-246 | Sector est del terme municipal | Aquesta llegenda va ser recollida pel folklorista Josep Maria Vilarmau a finals del segle XIX, dins la carpeta 12, volum X, anomenada 'Pistologia'. Recentment va ser ampliada segons fonts orals i novament escrita per P. Mestre, D. Montanyà i J.A. Planes en el llibre 'El Lluçanès màgic'. | 42.0016600,2.0013500 | 417296 | 4650443 | 08255 | Santa Maria de Merlès | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | (Continuació descripció) El Ton, tot i estar molt impressionat pel que veia, no era pas un home poruc, i fent el cor fort seguí corriol avall fent un esforç per desinteressar-se d'aquella màgica que l'acompanyava, de la qual mirant-la de reüll podia veure la resplendor.Baixant per la costa, passà al cap de poc pel Riambau i en el silenci de la nit ressonava des de dins de la cuina de la casa la remor de la gent del mas que resaven el rosari. Es podia sentir la veu de l'amo com manava les pregàries: - Santa Maria.I contestaven els altres:- Ora pro nobis.Seguia baixant i la llum sempre al darrere. Tot d'una, en el moment en què prenia el trencall cap al molí d'Escrigues, va deixar-lo de seguir i tota sola se n'anà camí avall fins a fondre's en el petit fossaret que hi ha al costat mateix de l'església parroquial de Sant Martí. Semblava talment com si aquella llum volgués mostrar al Ton del Molí el lloc on jeia des de feia anys l'infortunat protagonista de la Creu de teulats.L'endemà a tot Merlès ja es parlava de la llum, i pocs dies després eren més d'un els que se l'havien trobat.Un, l'havia vista pel camí i tan aviat li sortia pel davant com pel darrere; un altre donava per cert haver-la vist que es ficava a la rectoria. Així corria la brama, i de portal en portal s'anava teixint un final grotesc per a aquesta història.- A sota el castell ha sortit por! - deia la gent. Després ja digueren:- Això és que fan màgia! Qui la deu fer?Aviat trobaren que el qui la feia era el senyor rector. I s'alçaren un formiguer de veus, de murmuracions i de calúmnies.- Qui la pot fer, aquesta màgia, sinó el senyor rector?- Ho fa perquè pugui dir misses pels difunts de Teulats.Un altre més desvergonyit assegurava:- Ahir al vespre jo vaig haver d'anar a la rectoria i vaig trobar el senyor rector llegint un llibre molt gros.Així anaven creixent les sospites fins a fer la vida impossible a aquell bon capellà que només tenia cura de la parròquia.La cosa, però, anà a més, i s'arribà fins a practicar-li un registre a la mateixa rectoria.- No ho sabeu?- Què?- Han anat a registrar la rectoria.- Voleu dir?- I el bo és que ha trobat al senyor rector en el precís moment de fer la màgia. Tenia la màquina als dits.- Qui ho havia de dir!- Ja m'ho pensava jo! - deia un altre.- Jo no en planyeria pas! - feien tots.I al capdavall, ¿ sabeu com l'havien atrapat, aquell bon vellet de cabells blancs que era el senyor rector? Doncs amb els esmolls de fer hòsties als dits.' | 61 | 4.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | |||||||||||
| 74335 | Encara que sigui negre (corranda) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/encara-que-sigui-negre-corranda | BERTRAN i BROS, Pau (1885). Cansons y follíes (inédites) recullides al peu de Montserrat. Llibreria d'À. Verdaguer. BERTRAN i BROS, Pau (2005). Follies. Ed. La Guineu. SERRA, J. (2003). Cultura popular del Montserrat. Publ. Abadia de Montserrat. | XVIII-XIX | Poc recordada avui dia. | 'Encara que sigui negre no em tinguis per avorrit, que sóc del color del pebre que tot l'any n'és agraït.' | 08025-205 | Corranda recollida al Bruc pel folklorista local Pau Bertran i Bros entre 1870 i 1874. Es va publicar el 1885. | 41.5806500,1.7798300 | 398287 | 4603937 | 08025 | El Bruc | Difícil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Serra i Massansalvador | El recopilador confronta aquesta corranda amb d'altres de portugueses, toscanes, sicilianes i gregues que tracten el mateix tema, com ara aquesta: 'Chamaste-me trigueirinha / eu nao me escandalisei; / trigueirinha és a pimenta / e váe a mesa do rei.'També indica que aquestes corrandes solien ser cantades per les colles d'oliveraires per estimular-se entre ells en la feina d'aplegar olives, a l'hivern.La melodia és intercanviable amb les altres corrandes recollides aquí. | 62 | 4.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 74229 | Oració contra el mal de ventre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/oracio-contra-el-mal-de-ventre | BARTROLÍ i ROMEU, M., ed. (1989). La tradició remeiera a l'Anoia. BERTRAN i BROS, Pau (1894). 'Popularitats: notes preses de cara a la llar', a La Ilustració Catalana núm. 325. GOMIS, Cels (1987). La bruixa catalana. Aplec de casos de bruixeria, crences i supersticions recollits a Catalunya a l'entorn dels anys 1864 a 1915. Ed. Altafulla. SERRA i MASSANSALVADOR, Jordi (2003). Cultura popular del Montserrat. Publ. Abadia de Montserrat. | XIX | Oració molt poc coneguda actualment entre els veïns. | 'Entremig de paret i tina / descansa el Redenmptor / a gust de la mestressa / i de l'amo no. Lit de boga i pa florit / el mal de ventre de [el nom del malalt] li passi tot seguit.' | 08025-99 | L'oració és recollida pel folklorista Joan Amades, que reprodueix la versió consignada per Pau Bertran. Posteriorment, Cels Gomis (1987) i Bartrolí (1989) recullen altres versions de la mateixa oració al Maresme i a l'Anoia, respectivament. | 41.5806500,1.7798300 | 398287 | 4603937 | 08025 | El Bruc | Difícil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2019-12-10 00:00:00 | Jordi Serra i Massansalvador | Recollida pel folklorista Pau Bertran en notes manuscrites. L'oració s'acompanya de tres parenostres a la Santíssima Trinitat. L'oració no es recorda actualment. | 63 | 4.5 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 60918 | Un any de sequera a Sant Boi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/un-any-de-sequera-a-sant-boi | AADD (1998). El Lluçanès màgic. Recull de llegendes i rondalles del Lluçanès. Edicions Cossetània i Ajuntament de Sant Boi de Lluçanès. | 'Era pel mes de maig i feia mesos que no queia ni una gota del cel i la terra estava seca i esquerdada. Els conreus feien llàstima de mirar-los. L'ordi i la xeixa no granaven, la sequera els matava, fins i tot el mestall perillava. I així un dia darrere l'altre. Sempre bufava aquell vent de ponent que ho asseca tot: el vent de la fam. Ja feia setmanes que cada diumenge a missa major es resaven parenostres demanant a la Verge dels Munts que fes ploure. Un dia sortint de missa, a la plaça de l'església la sequera estava en boca de tothom, la preocupació era ja gran, i els caps de casa s'adreçaren al senyor rector per tal que amb tota urgència organitzés les prèdiques a la Mare de Déu dels Munts. Aquella mateixa tarda sortia un grup de gent en processó cap a la capella de Sant Roc a demanar que plogués. Però passaren uns dies i la sequera cada cop era més gran i la pèrdua de la collita es veia ja imminent. Semblava una maledicció del cel. El senyor rector estava també molt neguitós perquè la Mare de Déu dels Munts no els volia escoltar, i per demostrar-li la devoció que li tenien els santboiencs, va pensar-ne una de més sonada. Un dia al matí sortia en processó tot el poble de Sant Boi cap als Munts. Durant el camí amb la més fervent devoció es va resar el rosari, i dalt dels Munts el rector va dir una missa. Després tragueren la Mare de Déu a fora i seguiren els cants i les prèdiques mentre en processó anaven donant voltes a l'església amb la Verge carregada a l'esquena de quatre fornits pagesos que suaven com rucs per la calor i el pes de la imatge. Tot era inútil. El sol lluïa esplendorós i a l'horitzó no es veia ni una miserable broma que assenyalés la imminència de la pluja tan desitjada. Era tot un poema veure les cares de la pobra gent de Sant Boi acalorada i decebuda. De cop, el senyor rector es va parar i dirigint-se a la Verge digué: -Si no ens voleu donar aigua, ja us en donarem nosaltres a vós.- Agafà el salpasser carregat d'aigua beneïda i, davant la sorpresa de tothom, va començar a mullar la Mare de Déu dels Munts a cop de salpasser. A l'endemà un temporal de pluja, vent i calamarsa, amb unes pedres grosses com el puny que fins i tot trencaven les teules de les teulades, va caure sobre Sant Boi com ningú ho havia vist mai.' | 08201-142 | Santuari de la Mare de Déu dels Munts. Sant Agustí de Lluçanès | 42.0587500,2.1517000 | 429810 | 4656647 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Aquesta llegenda va ser recollida per Pere Juvanteny i Canadell, que l'havia escoltat a la seva àvia, nascuda a Sant Boi de Lluçanès l'any 1898. Recentment va ser recollida dins 'El Lluçanès màgic'. | 61 | 4.3 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||||||||
| 53388 | L'assassinat i la por | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lassassinat-i-la-por | TORRES Jordi (2003). Por, màgica i tresors a la Catalunya interior. Farell. | XIX-XX | Alguns veïns del municipi encara recorden la llegenda | 'Es conta que en aquesta casa vivia ja fa molts anys un matrimoni que tenia dues filles encara molt jovencelles. Però, segons comentava el veïnat, la parella no vivia gaire bé, deien que l'amo de la masia feia mal passar a la seva esposa, i els mals tractes que rebia es devien a què el marit havia avorrit la seva esposa, ja que tenia una amistançada. Així anaven passant els dies, fins que va córrer la veu que la mestressa de la casa era morta i la seva mort havia estat en circumstàncies un xic estranyes. A partir de l'endemà mateix de la mort de la mare, en aquella casa varen començar a passar tota una colla de coses força misterioses. Cada dia al matí la mare apareixia a sota de la volta del femer, on es reunia amb les seves filles, les quals endreçava, empolainava i pentinava amb unes trenes tan polides com mai les havien portat. Cada dia al matí les dues nenes apareixien netes, endreçades i pentinades. Això va durar molt de temps. El pare no entenia com carai se les empescaven les dues noies per anar tan polides. Quan el seu pare o una altra persona els preguntava com era que portaven aquelles trenes tan maques les dues germanes mai no contestaven. Qui les endreçava els va prohibir revelar el secret. El dia que algú el sabés deixaria de pentinar-les i endreçar-les. Però el pare era molt malcarat i al cap d'un temps va obligar les filles a revelar el secret. - Cada dia al matí i a sota de la volta del femer la mare ens pentina i endreça. Al dia següent la mare va aparèixer com cada dia i va dir a les seves filles: - No heu complert el que jo us vaig demanar. Com que heu revelat el secret al vostre pare ja no em veureu mai més. I des d'aquell dia les dues germanes es van haver de pentinar i endreçar elles mateixes, ja que la mare no la van tornar a veure mai més. Des d'aquell dia es va començar a sentir por en una habitació de la casa, l'habitació misteriosa. A les acaballes del segle XIX un pagès que vivia en una masoveria del terme de Sagàs va anar a arrendar aquesta masoveria del municipi de Lluçà. En aquella època quan un masover canviava de masoveria l'hivern abans anava a preparar els guarets, fangar i fer algun tros de rompuda. Això era un costum dels pagesos per tenir la terra ben preparada i, al mateix temps, donar una bona impressió a l'amo, perquè acceptés el nou masover de més bon grat. El Josep, que era l'hereu de la família arrendadora, va anar amb el seu germà Ton per comprovar si calia fer rompuda i sequeres o si només fangant la terra ja n'hi hauria prou. Els dos germans dormiren a la casa dels amos els dies que els va caldre estar a la finca preparant les terres i els va tocar dormir a l'habitació destinada als mossos. El mosso que hi havia va dir als dos germans: - A l'habitació on us fan dormir, jo no hi vull dormir mai. 'Racorcina', quina por que s'hi sent! A les dotze de la nit et desperta una por que et deixa glaçat. Ja us espavilareu, no hi vull pas saber res. El Josep i el seu germà Ton eren uns nois que no feien massa cas d'aquestes coses i si es trobaven amb algun entrebanc se'n sabien sortir força bé, estaven curats d'espants. Al vespre, després de sopar, van anar a dormir, no van veure res que els fes sospitar que en aquella habitació hi pogués passar res estrany. Quan eren ja dintre el llit un dels germans va dir: - Saps que et dic, potser que no dormim massa fort, sent la primera nit. Serà millor que estiguem una mica a l'aguait del que pugui passar, amb aquestes coses mai no se sap. Els germans estaven un xic cansats, ja que havien passat tot el dia fent rompuda. Varen deixar-se anar damunt del llit i santament van agafar el son. Quan faltava poc per les dotze de la nit el Pep es va despertar i va veure que el seu germà tampoc dormia i van comentar: - Ja falta poc per les dotze. Ara només cal esperar per comprovar si és veritat el que ens ha dit el mosso. | 08109-201 | Terme de Lluçà. Lluçà | (Continuació descripció) - Doncs mira, jo no sé si són gotes de sang o què és, però sí que just en el punt on cau el raig de llum hi ha tres taques fosques damunt mateix de la rajola - digué el Pep. - Però que carai té a veure una cosa amb l'altra? - va continuar el Pep. - Mireu, aquest fenomen és una manifestació de la difunta per castigar el qui la va matar. Les tres taques de sang són el record permanent del crim comès i les aparicions són un recordatori diari que fa la difunta a qui la va matar. Aquest fenomen va començar a aparèixer quan la dona va deixar d'aparèixer sota de la volta del femer. - Però el qui la va matar no dorm a l'habitació on passa això, llavors com pot saber què passa? - digué el Pep. - El qui la va matar, cada dia que algú en parla, ell ho sent. A això li dóna molt malestar. - Però si és que algú sap qui és l'assassí, per què no el detenen? - Sembla que qui va matar la mestressa podria ser una familiar molt proper. Les males llengües diuen que va ser el seu home i que per això li fa un recordatori cada nit. Dit això, el misteriós personatge va continuar el seu camí.' Aquesta llegenda, de títol complet 'L'assassinat i la por en una habitació misteriosa d'una masia del terme de Lluçà', va ser recollida per Jordi Torres i Sociats dins de 'Por, màgica i tresors a la Catalunya Interior'. | 42.0681000,2.0733400 | 423338 | 4657753 | 08109 | Lluçà | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | (Continuació descripció) Al punt de les dotze varen sentir tres cops molt forts a dalt al sostre, seguidament un soroll com si ragés un raig d'aigua i, a continuació, va sortir del sostre un raig de llum que, tot rebotant damunt d'una rajola, es va dirigir cap a la finestra, desapareixent en la foscor de la nit. Això durava com uns dos minuts, des que se sentien els cops fins que la llum sortia per la finestra. Els dos germans van comentar:- Si això és el que passa ja podem dormir tranquils.L'endemà a primera hora del matí el mosso ja els esperava. Després de donar el bon dia els preguntà com havien passat la nit.- Nosaltres molt bé, i tu?- No heu sentit por?- Alguna cosa sí, però hem dormit tota la nit com un soc i no ha passat res, ja ho veus, estem bé.Al dia següent el fenomen es va repetir, i així cada nit, però als quatre o cinc dies ja ni tan sols sentien el que passava. Un dels dos germans es despertava, i comprovava que els tres cops, el soroll de l'aigua i el raig de llum es repetien igual cada nit. Al matí, després de donar-se el bon dia, el primer que es preguntaven era:- Has sentit res tu?Si era el cas que un dels dos estava despert en el moment de produir-se la por, llavors deia que havia estat com sempre, ja no feien cap més comentari. Tot i així, tenien curiositat per saber què passava en aquella habitació i un dia van preguntar a l'amo si ho sabia. L'amo va respondre:- Això és cosa del mosso i no cal que li feu massa cas, està carregat de romanços.L'hivern anava passant i els nois anaven preparant la terra per poder plantar a la primavera. Un dia, mentre els dos germans fangaven un camp prop del camí ral que va de Santa Eulàlia de Puig-oriol a Alpens, que era molt transitat, un dels transeünts es va aturar a fer la xerrada. Els va preguntar:- Fa molts dies que treballeu en aquesta casa?- Tot just fa tres setmanes - van respondre els germans.- Heu vist o sentit alguna cosa que us faci pensar que en aquesta casa passa alguna cosa un xic estranya?-Sí que hi ha una cosa que ens té un xic intrigats - va contestar el Pep -. Cada nit al punt de les dotze a l'habitació on dormim se sent un soroll que no és gens normal. També apareix un raig de llum que baixa del sostre i rebotant damunt d'una rajola surt per la finestra. Però com que és una cosa inofensiva dormim tranquil·lament i llestos.- Cap persona no us ha dit res del que va passar en aquesta casa?- Doncs no, vaja, el mosso ens va dir que en aquella habitació s'hi sentia por, però mai ningú no ens n'ha dit res més. Un dia ho vam preguntar a l'amo i la resposta va ser que eren coses del mosso.- Mireu, en aquella habitació hi va haver un assassinat. Una dona va morir escanyada. Quan va caure morta al terra, va treure tres gotes de sang que van tacar una rajola. El qui la va escanyar, després de cometre l'assassinat, va posar la morta damunt del llit simulant una mort natural i va ben fregar les taques de sang de la rajola en un intent d'esborrar el rastre de la malifeta. Quan va tornar a entrar es va trobar novament amb les tres taques, les va rentar moltes vegades, i en veure que no marxaven, va fer canviar la rajola, però de nou les taques apareixien. Es veu que varen canviar la rajola tacada de sang fins a tres vegades. Al final, van tancar l'habitació amb pany i forrellat. Al cap d'un temps van tornar-la a obrir, però les taques continuaven damunt de la rajola, no tan vermelles com abans, però es veien. L'habitació va ser destinada als mossos o jornalers que treballaven a la casa.- Trobo que és una història molt interessant, però no entenc què tenen a veure les taques de sang amb el fenomen del raig d'aigua, el soroll i la llum - digué el Pep.- Heu mirat si a la rajola on cau el raig de llum s'hi coneixen encara les tres gotes de sang? - preguntà el vianant. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||||
| 53386 | La màquina de batre moneda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-maquina-de-batre-moneda | AADD (1998). El Lluçanès màgic. Recull de llegendes i rondalles del Lluçanès. Edicions Cossetània i Ajuntament de Sant Boi de Lluçanès. | XIX-XX | Alguns veïns del municipi encara recorden la llegenda | 'Es conta que fa molts anys, era temps de crisi econòmica i de falta de diners i que els amos d'unes masies situades al terme de Lluçà - Puig-oriol, l'Estrada i la Font - un dia es van reunir per parlar de solucionar el problema. Aleshores, després de parlar molt, van decidir que la millor manera de solucionar-lo seria fabricant ells mateixos el que els mancava, que evidentment eren diners. Així ho van acordar i promptament es van posar d'acord que s'havia de fabricar una màquina de batre moneda. Aleshores van buscar el metall adequat per fer l'aliatge necessari per construir aquesta màquina. Un cop construïda la màquina, van nomenar encarregat de la producció de moneda el mosso de Puig-oriol. Una vegada en què van tenir una quantitat considerable de moneda fabricada, van decidir enviar el mateix mosso que l'havia fabricat a comprar mules a la fira de Granollers. Aquest mosso va començar a comprar totes les mules que se li posaven al davant, sense regatejar ni una mica i sense mirar gaire si eren bones o no ho eren. Aquesta poca gràcia que va tenir a l'hora de fer tractes aviat va fer aixecar sospites entre els mercaders. Però ell ja tenia un important ramat de mules i va començar el camí cap al Lluçanès. Quan es van adonar els mercaders que les monedes amb què havien cobrat eren falses, van perseguir el mosso de Puig-oriol. El van atrapar pels volts de Moià. Aleshores, en saber-ho els amos de Puig-oriol, l'Estrada i la Font van colgar la màquina de fabricar moneda en algun lloc amagat prop d'alguna d'aquestes masies.' | 08109-199 | Sector central del terme municipal | 42.0676800,2.0659900 | 422729 | 4657713 | 08109 | Lluçà | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Llegenda narrada per Josep M. Puigoriol de la casa Vilacanina de Salselles, i extreta del recull de llegendes i rondalles 'El Lluçanès màgic'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||||
| 53387 | La verge de Lluçà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-verge-de-lluca | AADD (1998). El Lluçanès màgic. Recull de llegendes i rondalles del Lluçanès. Edicions Cossetània i Ajuntament de Sant Boi de Lluçanès. | XIX-XX | Alguns veïns del municipi encara recorden la llegenda | 'Estant pres un jove de Lluçà pels moros, li deien que renegués a l'estil del seu país, i ell, com que no en sabia, de renecs, cridava: -Nap torrat! Xurbía beneita! Mare de Déu de Lluçà, veniu-me a buscar! Els moros, pensant que deia grans disbarats, reien. A la nit, ben engrillonat, el feien dormir en una espècie de caixa amb un sentinella al costat. Com que era devot de Maria Santíssima, hi acostumava anar a rebre els sants sagraments en les seves festivitats. El dia 14 d'agost li va venir a la memòria el costum i, abans d'adormir-se, va pensar: - Ai, si poguessis ser demà a Lluçà, que és la festa principal. Com aniries a confessar i combregar! I la son el sorprengué amb aquell desig. Al toc de l'avemaria digué el guàrdia al jove: - Cristianillo, ¿hay campanillas en tu pueblo? - Sí - va respondre. - Pues yo soy el cautivo y tu estás en libertad. Oh, prodigi! L'endemà es trobava al pedró de Lluçà al toc de l'avemaria. A la parroquial de Lluçà, antic priorat, encara es conserva el grilló del captiu, i sol veure's penjar arran mateix de la porta de la sagristia.' | 08109-200 | Sector central del terme municipal | 42.0503200,2.0353600 | 420173 | 4655813 | 08109 | Lluçà | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Llegenda recollida originalment pel folklorista Josep M. Vilarmau de l'arxiu de la parròquia de Lluçà, i extreta del recull de llegendes i rondalles 'El Lluçanès màgic'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||||
| 74333 | Francisco, per tu m'arrisco (corranda) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/francisco-per-tu-marrisco-corranda | BERTRAN i BROS, Pau (1885). Cansons y follíes (inédites) recullides al peu de Montserrat. Llibreria d'À. Verdaguer. BERTRAN i BROS, Pau (2005). Follies. Ed. La Guineu. SERRA, J. (2003). Cultura popular del Montserrat. Publ. Abadia de Montserrat. TUDÓ I DURAN, R. (1906). 'Del meu jardí (II)', dins Gent Nova núm. 265. | XVIII-XIX | Poc recordada actualment. | 'Francisco, per tu m'arrisco i en tu duc l'afició; fes-te frare franciscano, tu seràs mon confessor.' | 08025-203 | Corranda recollida al Bruc pel folklorista local Pau Bertran i Bros entre 1870 i 1874. Es va publicar el 1885. Posteriorment, el 1906, el folklorista Rafael Tudó i Duran la va publicar dins la revista Gent Nova, de Badalona, sense citar-ne la font. | 41.5806500,1.7798300 | 398287 | 4603937 | 08025 | El Bruc | Difícil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Serra i Massansalvador | El recopilador indica que aquestes corrandes solien ser cantades per les colles d'oliveraires per estimular-se entre ells en la feina d'aplegar olives, a l'hivern.La melodia és intercanviable amb les altres corrandes recollides aquí. | 62 | 4.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 82785 | Goigs de la Mare de Déu del Pilar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-la-mare-de-deu-del-pilar | BADIA I TORRAS, Lluís (1989). 'Goigs de la Mare de Déu del Pilar que es venera al Barri del Pilar de Sant Hipòlit de Voltregà'. <<0,97 km2>>. La revista de Sant Hipòlit de Voltregà. Any II, nº 16, octubre 1989, p. 10-11. SALVANS, Gabriel (2008). Sant Hipòlit de Voltregà. Vol de poesia. Sant Hipòlit de Voltregà: Ajuntament de Sant Hipòlit de Voltregà, p. 30. | XX | 'GOIGS DE LA MARE DE DÉU DEL PILAR QUE ES VENERA AL BARRI DEL PILAR DE SANT HIPÒLIT DE VOLTREGÀ Puix que ens sou la llum i guia/des que el Crist vau portar,/advoqueu, Verge Maria,/pels del barri del Pilar. Anys enrera, una capella/vau tenir, entre flors i cants,/que aplegava -dolça anella-/caperols i vilatans:/cada octubre els reunia a l'entorn del vostre altar./Advoqueu, Verge Maria,/pels del barri del Pilar. En mal temps de crims i guerra,/amb el foc més destructor/les parets van caure a terra;/poc després, foul'abandó./Però cada cor tenia/el record vostre ben clar./Advoqueu, Verge Maria,/pels del barri del Pilar. Capelleta emcimbellada/féu claror al carrer Maiol/i rebia la mirada/dels devots amb gran consol./Ja sereu nostra alegria,/dolç estel de Voltregà./Advoqueu, Verge Maria,/pels del barri del Pilar. Tots sabem que prop de l'Ebre/vau venir a enfortir la fe/d'uns deixebles que us van rebre/com ajuda i gran mercè./Cristianisme que naixia/vós el vau consolidar./Advoqueu, Verge Maria,/pels del barri del Pilar. Sant Hipòlit ve fer néixer/vostre amor en dos carrers/i si el poble ha volgut créixer/els devots també són més./Tot un barri us obsequia/amb grans festes i un altar./Advoqueu, Verge Maria,/pels del barri del Pilar. Vós sou ferma com la roca/per l'amor del vostre Fill;/feu-nos tanys d'aquesta soca/i salveu-nos del perill./El món nostre perd la via/d'estimar Déu i el germà./Advoqueu, Verge Maria,/pels del barri del Pilar. Conserveu la fe del poble/que us presenta els seus tributs;/deu-nos pau, conducta noble,/germanor i fermes virtuts./Que us tinguem de nit i dia,/llum d'avui i de demà./Advoqueu, Verge Maria,/pels del barri del Pilar. Aquest barri que s'honora/de guardar-vos dins el cor/com la Mare i Senyora,/conduïu sempre a bon port:/feu-nos sempre companyia/dins les llars i més enllà./Advoqueu, Verge Maria,/pels del barri del Pilar. Puix que ens sou la llum i guia/des que el Crist vau portar,/advoqueu, Verge Maria,/pels del barri del Pilar'. | 08215-191 | La lletra d'aquesta peça és obra d'en Lluís Badia i Torras, professor i poeta bagenc que durant els darrers anys de la seva vida es dedicà especialment als goigs (de fet, també va escriure la lletra dels goigs de Sant Martí Xic). És probable que aquests goigs fossin escrits a finals dels anys 80 del segle XX. En la versió publicada a la revista municipal <<0,97 km2>>, els goigs s'acompanyen d'una oració: 'PREGUEM: Déu, pare de misericòrdia,/vós concediu els vostres/dons als qui invoquen/la fidelíssima mare del/vostre fill;/avui la supliquem sota/l'advocació de la solidesa/del pilar:/concediu-nos, per la seva/intercessió,/FORTALESA EN LA FE,/SEGURETAT EN L'ESPERANÇA/I CONSTÀNCIA EN LA CARITAT./Per J.S.N.,/Amén'. | 42.0187100,2.2356500 | 436717 | 4652136 | 08215 | Sant Hipòlit de Voltregà | Bo | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | Lluís Badia i Torras | 119 | 62 | 4.4 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | |||||||||||
| 82784 | Goigs de Sant Marc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-marc | 'Goigs del gloriós Sant Marc. Sant Hipòlit'. Fons de la col·lecció local de la biblioteca Marquès de Remisa de Sant Hipòlit. Text manuscrit [Inèdit]. J.R. (1990). 'Ara per Sant Marc Visita al padró'. <<0,97 km2>>. La revista de Sant Hipòlit de Voltregà. Any III, nº 22, abril 1990, p. 6. SALVANS, Gabriel (2008). Sant Hipòlit de Voltregà. Vol de poesia. Sant Hipòlit de Voltregà: Ajuntament de Sant Hipòlit de Voltregà, p. 28-29. | XX | 'GOIGS DEL GLORIÓS SANT MARC. SANT HIPÒLIT De la Plana bella aurora,/d'aquest poble bondadós,/guardeu-nos de les tempestes,/Oh, sant Marc Gloriós. Pel damunt de nostre Plana,/del ric cel tan estrellat,/beneïu tota la Plana/per estar al vostre costat./Aixequeu la mà ben alta/dirigint vostre ramat./Guardeu-nos de les tempestes/Oh, sant Marc Gloriós. Per damunt la torbonada/desfeu de feréstecs llamps,/i porteu-nos la rosada/que assaoni nostres camps./De la pesta destructora,/deslliureu aquest veïnat./Guardeu-nos de les tempestes/Oh, sant Marc Gloriós. Vostre nom és mel dels llavis/protegint tots els perills/en record dels nostres avis,/en la boca dels seus fills./ En sant Marc tenim confiança/del que tant hem implorat./Guardeu-nos de les tempestes/Oh, sant Marc Gloriós. Com pastor de la muntanya,/un serrat heu escollit/per lliurar tota la plana/de llampecs i mals esperits,/i amb la vostra gran mirada/tot el terme és beneït./Guardeu-nos de les tempestes/Oh, sant Marc Gloriós. A la vostra simpatia/confiem nostre voler,/volem que ens feu de guia/a davant del temporal,/i amb la vostra companyia/tindreu el tron ben alt./Guardeu-nos de les tempestes/Oh, sant Marc Gloriós. Pel bell cim de muntanya/van passant generacions,/vostre cor és un sagrari/de les nostres oracions./Preguem tots amb gran coratge/per la pau d'aquest món. De la Plana bella aurora,/d'aquest poble bondadós,/guardeu-nos de les tempestes,/Oh, sant Marc Gloriós'. | 08215-190 | Aquests goigs són obra d'en Joan Torrentó i Puy, fundador de la festa d'Homenatge a la Vellesa com a membre del Cor La Veu de Voltregà. Aquest cor els va estrenar a la Festa de l'Ermita de Sant Marc de l'any 1990, celebrada el 29 d'abril d'aquell any (la diada de Sant Marc és el dia 25) al pedró i capella dedicada al sant. La festa també suposava la inauguració de les reformes efectuades per un grup de veïns del barri de Sant Marc, per acondicionar l'espai i facilitar l'accés al turó on es situa el pedró. En Joan Torrentó també va contribuïr en els arranjaments als accessos al turó de Sant Marc. | 42.0134000,2.2347500 | 436637 | 4651547 | 08215 | Sant Hipòlit de Voltregà | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08215/82784-foto-08215-190-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | Joan Torrentó i Puy | La imatge ha estat extreta del fons documental de la biblioteca Marquès de Remisa. | 119 | 62 | 4.4 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | |||||||||
| 82783 | Goigs de Sant Hipòlit | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-hipolit | Http://bibliogoigs.blogspot.com/ [Consulta: 02-11-2019]. Https://algunsgoigs.blogspot.com [Consulta: 02-11-2019]. | XXI | 'GOIGS EN HONOR DEL GLORIÓS MÀRTIR SANT HIPÒLIT QUE ES VENERA A LA PARRÒQUIA DE SANT HIPÒLIT DE VOLTREGÀ, COMARCA D'OSONA, BISBAT DE VIC Cavaller molt gloriós,/nostre patró i advocat:/Hipòlit, de Voltregà,/a Jesús pregueu per nosaltres. Baix les banderes servíeu/de l'Emperador romà,/quan el nom de cristià/amb gran ràbia perseguíeu;/però de tan embravit/tornàveu dolç d'esperit./ Hipòlit, de Voltregà, a Jesús pregueu per nosaltres. A Sant Llorenç empresonàreu/ple de santedat i esforç,/i que mostrés els tresors/de l'Església demanàreu;/en el Crist creguéreu vós,/quan ell us hagué parlat./Hipòlit, de Voltregà, a Jesús pregueu per nosaltres. Amb promeses i amenaces/el vil tirà pretengué,/apartar-vos de la fe/però en va foren ses traces:/manant, irat i feroç,/vostre cos fos llastimat./Hipòlit, de Voltregà, a Jesús pregueu per nosaltres. I ordenà que us traguessin/el vestit de cristià,/i amb pedres va instar/vostra boca colpegessin;/pretenent amb gran vigor/deixéssiu el començat./Hipòlit, de Voltregà, a Jesús pregueu per nosaltres. Veient que així, no podia/assolir el seu intent,/amb vares, encontinent,/us feu ferir amb malícia/i que vostre forçut cos/amb ferro fos torturat./Hipòlit, de Voltregà, a Jesús pregueu per nosaltres. Enmig de les proves dures,/ple el cor de fe i d'amor,/demaneu a les criatures/segueixin Jesús Senyor,/animant-les sens repòs/a seguir el camí marcat./Hipòlit, de Voltregà, a Jesús pregueu per nosaltres. Passats els segles, eixa vila/us venera amb devoció/puix tenint-vos per patró,/us preguem, en l'esperança,/perquè així ens guieu vós/amb l'exemple cristià./Hipòlit, de Voltregà, a Jesús pregueu per nosaltres. Atorgueu al nostre poble,/i a tots els seus vilatans,/pau, salut i caritat,/perquè sense defallença,/vós sigueu el bon model/que ens dugui dalt del cel./Hipòlit, de Voltregà, a Jesús pregueu per nosaltres. Doneu també a les masies,/i a tots els seus habitants,/seny i pau i bon treball/perquè de la terra n'isqui/l'aliment per a vostra gent/que la vida fa plaent./Hipòlit, de Voltregà, a Jesús pregueu per nosaltres. Protegiu tots els nostres joves,/mostreu-los el bon camí:/que seguint, com vós, el Crist,/transformin el nostre món,/amb la pregària insistent/de la comunitat fervent./Hipòlit, de Voltregà, a Jesús pregueu per nosaltres. PREGUEM Déu omnipotent i etern, que féreu a Sant Hipòlit, Sant Poncià i companys la gràcia de lluitar fins a la mort per la justícia; concediu-nos, per la seva intersecció, de suportar per amor vostre les adversitats i d'avançar amb totes les forces cap a vós, que sou la nostra vida. Per Crist Senyor Nostre'. | 08215-189 | Carrer de l'Església, 6 | Els actuals goigs de Sant Hipòlit s'entrenaren el dia 13 d'agost de l'any 2010, per la Festa del patró de la vila. L'adaptació de la lletra és obra de Mossèn J. Castellet i la música de J.M. Carbonell. L'edició en paper és obra de J. Capdevila i J. Arimany, i compta amb una estampa central extreta d'uns goigs impresos a Vic l'any 1828 i una orla que els emmarca extreta d'uns altres goigs datats al segle XIX, i impresos a Mataró. | 42.0159800,2.2372600 | 436847 | 4651832 | 2010 | 08215 | Sant Hipòlit de Voltregà | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08215/82783-foto-08215-189-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Adriana Geladó Prat | La imatge ha estat extreta de l'espai web Bibliogoigs. | 119 | 62 | 4.4 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | |||||||
| 57339 | Sardana Ja en tenim vint-i-cinc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-ja-en-tenim-vint-i-cinc | 'Ja en tenim vint-i-cinc' és una sardana del músic odenenc Ramon Casanova Miranda. | 08143-266 | C/ Oliveres 11. 08711 Òdena | Fou dedicada a totes les persones que van fer possible que la colla sardanista 'Montserratins' d'Igualada celebrés el seu vint-i-cinquè aniversari. Fou estrenada el 25 d'Abril de 1999 a Igualada, interpretada per la cobla-orquestra Nocturna. | 41.6065100,1.6420000 | 386842 | 4606980 | 08143 | Òdena | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Privada | Lúdic | 2023-01-30 00:00:00 | Josep-Vicenç Mestre i Casanova | Ramon Casanova Miranda | 62 | 4.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||||||
| 74251 | Oració que es diu cada cop que toquen hores | https://patrimonicultural.diba.cat/element/oracio-que-es-diu-cada-cop-que-toquen-hores | SERRA i MASSANSALVADOR, Jordi (2003). Cultura popular del Montserrat. Publ. Abadia de Montserrat. | XVIII-XIX | No s'utilitza avui dia. | 'Ja tinc una hora menos de vida, una altra més a prop de la mort. Ajudeu-me, Verge Maria, ara i a l'hora de la mort.' | 08025-113 | L'oració és recollida en un conjunt de dues llibretes amb notes manuscrites de Pau Bertran datades el 1882 i el 1883. Una part es va publicar al butlletí del Centre Excursionista de Catalunya entre 1916 i 1918; una altra part va restar inèdita. | 41.5759300,1.7858400 | 398780 | 4603406 | 08025 | El Bruc | Difícil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2019-12-10 00:00:00 | Jordi Serra i Massansalvador | Recollida pel folklorista Pau Bertran i Bros entre 1882 i 1883. Cita la informant, Maria Vilaplana.L'aplegador anota que la solen 'cantar' els pagesos al camp quan senten que el campanar toca les dotze.L'oració es recorda poc avui dia. | 63 | 4.5 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 62083 | Jesu Salvator | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jesu-salvator | XX | 'Jesu Salvator' és una obra musical composta per Ramon Victori i Arumí 'el vell Sala', l'any 1912. És tracta d'una missa en llatí, a dues veus i orquestra. Des de fa una trentena d'anys, es costum que en la Missa del Gall, la Nit de Nadal, a l'església parroquial de Sant Julià de Vilatorta, un grup format per una quinzena de membres de les Caramelles del Roser interpretin aquesta peça musical, amb acompanyament d'harmònium. Anteriorment, era interpretada en dies de gran festa per dos membres de la Orquestra de Sant Julià, acompanyats per sis instruments. Actualment també s'interpreta durant l'Ofici Solemne de la celebració de Sant Julià, patró del poble. | 08220-245 | Caramelles del Roser | Ramon Victori i Arumí: Va néixer l'any 1868, i era pagès i pinyonaire. Va exercir d'alcalde i de jutge de pau de Sant Julià de Vilatorta. Tot i no posseir una formació tècnica musical, la seva exquisida inspiració li va permetre ser autor i arranjador de diverses obres per a l'orquestra de Sant Julià, de moltes corrandes, i d'obres corals i religioses, i misses a dues i tres veus amb acompanyament d'orquestra. | 41.9225700,2.3254700 | 444069 | 4641399 | 1912 | 08220 | Sant Julià de Vilatorta | Obert | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Virgínia Cepero González | Ramon Victori i Arumí 'el vell Sala'. | Es pot consultar la partitura a l'arxiu municipal de Sant Julià.Informació facilitada per Santi Riera, president de les Caramelles del Roser de Sant Julià de Vilatorta. | 62 | 4.4 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | ||||||||||
| 57341 | Sardana Joves Odenencs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-joves-odenencs | MESTRE CASANOVA, Josep-Vicenç. La Sardana a Òdena. Amb motiu del 25è Concurs de Colles Sardanistes. Òdena: Ajuntament d'Òdena, 1996. | 'Joves Odenencs' és una sardana composada pel músic odenenc Carles A. Casanova Miranda. Fou dedicada a la colla sardanista homònima, de la qual l'autor en formava part com a ballador. | 08143-268 | C/ Oliveres, 13. 08711 Òdena | L'any 1984 en el decurs del tretzè concurs de colles sardanistes d'Òdena es van presentar dues colles sardanistes locals, Joves i Petits Odenencs. L'any següent una tercera, Esclat Odenenc. Finalment el 1988 una nova colla local es va incorporar a l'escenari sardanista de Catalunya, Llavor Odenenca. Simultàniament i només de forma puntual també es va incorporar 'Espurna Odenenca'. Amb el pas dels anys aquestes colles van anar desapareixent i en el decurs del mateix concurs de colles que les va veure néixer, el d'Òdena, fou el darrer escenari on va participar la colla 'Joves Odenencs' l'any 1993. La sardana es va estrenar a inicis dels anys noranta en el decurs del concurs de colles sardanistes d'Òdena. | 41.6065100,1.6420000 | 386842 | 4606980 | 08143 | Òdena | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Privada | Lúdic | 2023-01-30 00:00:00 | Josep-Vicenç Mestre i Casanova | Carles A. Casanova Miranda | 62 | 4.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||||||
| 74336 | La flor de la carbassera (corranda) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-flor-de-la-carbassera-corranda | BERTRAN i BROS, Pau (1874). 'Corrandes populars', dins La Renaxensa núm. 26. BERTRAN i BROS, Pau (1885). Cansons y follíes (inédites) recullides al peu de Montserrat. Llibreria d'À. Verdaguer. BERTRAN i BROS, Pau (2005). Follies. Ed. La Guineu. SERRA, J. (2003). Cultura popular del Montserrat. Publ. Abadia de Montserrat. | XVIII-XIX | Poc recordada avui dia. | 'La flor de la carbassera n'és una malvada flor, perquè sola mata molts homes al bo de l'ocasió.' | 08025-206 | Corranda recollida al Bruc pel folklorista local Pau Bertran i Bros entre 1870 i 1874. Es va publicar a la revista La Renaxensa el 20 de setembre de 1874 dins un petit recull de corrandes, i el 1885 en un recull més ampli. | 41.5806500,1.7798300 | 398287 | 4603937 | 08025 | El Bruc | Difícil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Serra i Massansalvador | La carbassera fa referència, naturalment, a l'amor no correspost.El recopilador indica que aquestes corrandes solien ser cantades per les colles d'oliveraires per estimular-se entre ells en la feina d'aplegar olives, a l'hivern.La melodia és intercanviable amb les altres corrandes recollides aquí. | 62 | 4.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 60927 | La font de les Donzelles (llegenda) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-font-de-les-donzelles-llegenda | ROVIRÓ, Xavier (2000). 100 llegendes de la plana de Vic. Farell. | La font de les Donzelles és més conegut pel topònim que no per la llegenda. | 'La font de les Donzelles és a Sant Boi, passant per la part baixa, a sota de Sant Salvador. Una vegada un pastor, o un soldat, baixant per la font de les Donzelles va relliscar i va caure. Va demanar auxili. Se li van aparèixer set o vuit noies, joves, boniques, donzelles. Aquestes noies el van ajudar, el van curar i van tornar a marxar. Les dones van desaparèixer i no les van veure més.' | 08201-151 | Sector est del terme municipal | 42.0539800,2.1793100 | 432090 | 4656095 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Extreta del recull 100 llegendes de la Plana de Vic. Aquesta narració va ser explicada al Grup de Recerques Folklòriques d'Osona per Antolí Vinyoles, de Sant Hipòlit de Voltregà, l'any 1986. | 61 | 4.3 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | ||||||||||||
| 53389 | L'àvia del pla de la Serra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lavia-del-pla-de-la-serra | TORRES, Jordi (2002). Bruixes a la Catalunya interior. Farell. | XIX-XX | Alguns veïns del municipi encara recorden la llegenda | 'La gent de les cases de pagès que hi havia prop de la zona compresa entre Puig Martorell, Cabres Mortes i fins a la Tor estava molt preocupada, ja que de tant en quant hom trobava en aquesta carena algun cap de bestiar mort al mig del bosc. Aquests animals apareixien amb el cap destrossat, igual com si una bèstia amb unes potents ungles els buidés els ulls i arrenqués la carn del cap. Això passava puntualment el diumenge, precisament quan la gent del veïnat era a missa major. Aquest fet tenia la gen molt amoïnada. Es varen posar a l'aguait i no aconseguien veure res d'anormal que els fes suposar d'on podia venir aquesta malvestat amb el bestiar. Un dia, un bover qua guardava el bestiar en aquell cap de carena va comentar amb l'hereu del Pla de la Serra: - Mira, fa uns quants dies que vora migdia vaig veure una dona gran que entrava dintre el bosc prop del serrat de Puig Martorell i pujava fins al cim. Allà es va quedar fosa, és a dir, la vaig perdre de vista. Jo seguia mirant cap a dalt del cim del serrat i, tot d'un plegat, va eixir per damunt del serrat un ocellot molt gros, talment semblava una àliga. Va marxar volant pel cim de la carena cap al cantó de la Tor de l'Espà. Aquell mateix diumenge, al captard, uns pagesos van trobar una cabra morta poc més amunt del mas Vilartimó i, com sempre, amb el cap destrossat. L'hereu del Pla de la Serra era un noi molt arriscat i no tenia por de res. Així que el bover va acabar d'explicar-li el que havia vist va dir: - Molt bé xicot! Serà qüestió d'estar molt atents i veuràs com caçarem aquest animalot. Això només pot ser cosa d'alguna bruixa. Caldrà anar amb molt de compte, però tard o d'hora caçarem la mala bestiola. A cal Perot, tots els anys, el dia de la festa major, al migdia, mentre eren a missa se'ls moria un cap de bestiar i també el trobaven amb el cap destrossat. Això els tenia molt preocupats. L'hereu de cal Perot, després de parlar amb el del Pla de la Serra va preparar una estratègia per a la persona que feia les malifetes. Com era costum, el dia abans de la festa major mataven els caps d'aviram, els plomaven i cuinaven, deixaven la feina enllestida i així, cap al tard, quan arribaven els convidats, podien fer els compliments acostumats en aquests casos, ja que tenien la feina enllestida i la manduca a punt per al dia següent. El dia de la festa, al matí, després d'apriar el bestiar, els homes s'endiumenjaven i les dones, quan havien atipat l'aviram sobrer de la matança del dia abans, també s'abillaven amb les millors gales. Abans d'anar cap a missa deixaven la taula parada i tot a punt per quan tornessin de missa; ho deixaven tot enllestit i la gent de la casa, junt amb els convidats, emprenien el camí i cap a missa falta gent. A la casa hi quedava un sola persona per tal de quan fos l'hora, posés la cassola al fogó a fer la xup-xup, i així quan els que havien anat a missa arribaven hi trobaven el rostit just al punt. Només calia asseure's a taula i dinar. A les cases de pagès hi havia el costum de no deixar mai la casa sola, car hi havia la creença que si tothom marxava i tancaven la porta els mals esperits entraven portant la desventura i malastruc a la família. Per això, sempre deixaven una persona vigilant la casa. En el cas que cap persona de la família s'hi pogués quedar, llavors l'encarregat de vigilar solia ser una persona de la casa veïna. El més important en aquests casos era el de no tancar la porta. Si la porta restava oberta no hi havia temor que bruixes ni dimonis fessin cap malvestat. Però a cal Perot, al dia de la festa major, a vigilar la casa sempre es quedava l'àvia. L'hereu, que ja feia temps que estava pensant com podria atrapar l'animalot que cada any en aquest dia els malmetia un cap de bestiar, se'n va pensar una. Quan tota la família i convidats eren fora de l'envista de la casa, l'hereu els va dir: - Continueu, que jo me'n torno cap a casa a veure si aconsegueixo atrapar-lo. | 08109-202 | Sector central del terme municipal | 42.0667600,2.0334000 | 420032 | 4657641 | 08109 | Lluçà | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | (Continuació descripció) Just a vora de la casa hi havia una garriguera on havia amagat l'escopeta un xic abans de marxar. De retorn, quan va ser prop de la mata va agafar l'arma i es va posar en un lloc on pogués veure si alguns fera estranya molestava el bestiar.Al punt de les dotze va veure com un ocellot semblant a una àliga entrava a la cort de la mula. El noi, prest, s'encaminà cap al lloc on va veure que entrava. En el moment que va arribar al portal de la cort l'ocellot ja esgarrapava el cap de la mula. Sense pensar-s'ho va engegar un tret a l'àliga. En el mateix instant de rebre el tret l'ocellot va desaparèixer, és a dir, es va fondre damunt mateix del cap de la mula, al mateix temps que l'àvia es va posar a fer uns crits molt esgarrifosos. El noi va pujar l'escala a quatre de fondo i es va trobar l'àvia tota ella ensangonada. Tenia tot el cos ben esgardissat. Era el resultat de la perdigonada que havia rebut l'àliga.- Què has fet ximplet? Per poc em mates! - va exclamar ella en veure el seu nét.- Això és el que hauria de fer, mala bruixa! Ja em pensava que eres tu la que feia totes aquelles malifetes amb el bestiar.Des d'aquell dia mai més van trobar cap bèstia morta amb el cap destrossat. Cal dir que el tret que va rebre la bruixa era carregat amb sal beneïda el dia del salpàs. Es conta que, com que la sal era beneïda, l'àvia va quedar deslliurada dels poders demoníacs dels quals estava posseïda.'Aquesta llegenda, de títol complet 'L'àvia de cal Perot o del Pla de la Serra matava el bestiar per la festa major', va ser recollida per Jordi Torres i Sociats dins de 'Bruixes a la Catalunya Interior'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||||
| 74337 | La meva amoreta plora (corranda) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-meva-amoreta-plora-corranda | BERTRAN i BROS, Pau (1885). Cansons y follíes (inédites) recullides al peu de Montserrat. Llibreria d'À. Verdaguer. BERTRAN i BROS, Pau (2005). Follies. Ed. La Guineu. SERRA, J. (2003). Cultura popular del Montserrat. Publ. Abadia de Montserrat. | XVIII-XIX | És poc recordada actualment. | 'La meva amoreta plora, plora que no té consol; jo prou la consolaria si li dava el que ella vol.' | 08025-207 | Corranda recollida al Bruc pel folklorista local Pau Bertran i Bros entre 1870 i 1874. Es va publicar el 1885. | 41.5806500,1.7798300 | 398287 | 4603937 | 08025 | El Bruc | Difícil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Serra i Massansalvador | El recopilador indica que aquestes corrandes solien ser cantades per les colles d'oliveraires per estimular-se entre ells en la feina d'aplegar olives, a l'hivern.La melodia és intercanviable amb les altres corrandes recollides aquí. | 62 | 4.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 74330 | La roseta del rosar (corranda) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-roseta-del-rosar-corranda | BERTRAN i BROS, Pau (1885). Cansons y follíes (inédites) recullides al peu de Montserrat. Llibreria d'À. Verdaguer. BERTRAN i BROS, Pau (2005). Follies. Ed. La Guineu. La Renaxensa núm. 23. 20 d'agost de 1874. SERRA, J. (2003). Cultura popular del Montserrat. Publ. Abadia de Montserrat. | XVIII-XIX | Poc recordada actualment. | 'La roseta del rosar si no la cullen es passa; lo mateix serà de tu si ton pare aviat no et casa.' | 08025-200 | Corranda recollida al Bruc pel folklorista local Pau Bertran i Bros entre 1870 i 1874. Es va publicar a la revista La Renaxensa, de Barcelona, el 20 d'agost de 1874 dins un petit recull de corrandes, i posteriorment, el 1885, dins el recull més ampli Cansons y follíes.... | 41.5806500,1.7798300 | 398287 | 4603937 | 08025 | El Bruc | Difícil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Serra i Massansalvador | El recopilador indica que aquestes corrandes solien ser cantades per les colles d'oliveraires per estimular-se entre ells en la feina d'aplegar olives, a l'hivern.La melodia és intercanviable amb les altres corrandes recollides aquí. | 62 | 4.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:37 | |||||||||||
| 78313 | Luz y sombra I - juego de sombras IV | https://patrimonicultural.diba.cat/element/luz-y-sombra-i-juego-de-sombras-iv | Postals. Santa Perpètua de Mogoda. Parc escultòric. Un passeig per conèixer les escultures del municipi. Edita: Servei de Cultura - Patronat Granja Soldevila - Ajuntament de Santa Perpètua de Mogoda, 2003. | XXI | 'Luz y sombra I - juego de sombras IV' és una escultura situada a l'extrem nord del Parc d'Europa, al barri de la Florida, just al costat sud d'on arrenca un caminet que se'n va cap a ponent i travessa el torrent de Polinyà. A llevant hi ha el Passeig de Can Taió, que delimita el parc per llevant. L'escultura 'Luz y sombra I' té per objectiu reviure la fascinació i la sorpresa que hi ha a l'ombra. Mitjançant el camí del sol al matí es creen rombes sobre la superfície de projecció, que canvien de forma contínuament. Són produïts per les ombres que donen els acers a la llum del sol. A les dues de la tarda les ombres es converteixen en franges. Al llarg de la tarda, les franges es tornen a desfer i es converteixen de nou en rombes, cada cop més petits. Qui observi un temps l'escultura percebrà el canvi lent, qui passi de nou per l'escultura quedarà sorprès de veure-la diferent. Mides: 400 x 520 x 450 cm Material: acer, acer inox, formigó, sikatop blanc i colorant negre | 08260-146 | Parc d'Europa. Passeig de Can Taió. Barri la Florida. (08130 - Santa Perpètua de Mogoda) | Parc d'Europa VIII Concurs d'escultures a l'aire lliure, juliol de 2003. | 41.5225400,2.1815700 | 431715 | 4597090 | 2003 | 08260 | Santa Perpètua de Mogoda | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78313-foto-08260-146-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08260/78313-foto-08260-146-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Goretti Vila i Fàbregas | Martin Boettcher | 98 | 51 | 2.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | |||||||
| 61199 | Matèria gris | https://patrimonicultural.diba.cat/element/materia-gris | - Arxiu Comarcal Baix Llobregat. Fons de l'Ajuntament de Sant Feliu de Llobregat. U. Doc. 38721. Exp. 14. Contractació a Lluís Sans i Mestres de la creació, disseny i construcció d'un conjunt escultòric per instal·lar als jardins de la Torre del Roser. -'La plaça de la Vila, un espai de gaudi per a les persones'. El Butlletí. Núm. 398. (Sant Feliu de Llobregat, gener 1999). P. 16-17. - 'La reforma del centre de la vila a debat'. Vaivé. Revista independent de Sant Feliu. Núm. 190 (Sant Feliu de Llobregat, febrer 1999). P. 17-20. - Catàleg de l'exposició Lluís Sans. Dream On. Sant Feliu de Llobregat. - Catàleg de l'exposició Lluís Sans. Tokyo. | XX | 'Matèria gris', nom amb el qual es coneix l'obra, constava de quatre peces elaborades majoritàriament amb ferro que es repartien per l'exterior de la Torre del Roser. Actualment, una d'elles ja no existeix: es tractava d'una pantalla d'ordinador a través de la que es podia observar, gràcies a un programa ideat per Eduard Amigó, l'artista durant el procés de confecció de l'obra. Les altres tres presenten un motiu semblant (forma arrodonida envoltada per mig cercle) que es representa en diferents plans: la primera és un relleu pla emmarcat a terra; la segona, es conforma per un volum que neix de terra i s'aixeca uns cinquanta centímetres i, la tercera, es recolza sobre dos pilars metàl·lics i se situa a uns cinc metres d'alçada. | 08211-151 | Jardins de la Torre del Roser | El 20 de desembre de 1998 es van inaugurar les obres de rehabilitació de la Torre del Roser i dels seus jardins, on s'ubica el conjunt escultòric de l'artista local Lluís Sans i l'enginyer informàtic Eduard Amigó que va ser patrocinat per l'empresa ACS (Proyectos, Obras y Construcciones). | 41.3830100,2.0488100 | 420468 | 4581713 | 1998 | 08211 | Sant Feliu de Llobregat | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08211/61199-foto-08211-151-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08211/61199-foto-08211-151-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08211/61199-foto-08211-151-3.jpg | Inexistent | Avantguardes|Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | CENTRE D'ESTUDIS COMARCALS DEL BAIX LLOBREGAT | Lluís Sans | 107|98 | 51 | 2.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:52 | |||||||
| 57342 | Sardana Meritxell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-meritxell | 'Meritxell' és una sardana composada pel músic odenenc Ramon Casanova Miranda. Li va dedicar a la seva parella, Meritxell López González, amb motiu del seu divuitè aniversari. | 08143-269 | C/ Oliveres 11. 08711 Òdena | S'ha interpretat en diverses ocasions al concurs de colles sardanistes d'Òdena, concurs en el qual es va interpretar per primera vegada l'1 de maig de 1995. | 41.6065100,1.6420000 | 386842 | 4606980 | 08143 | Òdena | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Privada | Lúdic | 2023-01-30 00:00:00 | Josep-Vicenç Mestre i Casanova | Ramon Casanova Miranda | 62 | 4.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||||||
| 57310 | Caramelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caramelles-15 | 'Per dar-vos les bones festes, molt de pressa havem vingut, el dia de Camilleres, com sol ser costum'. Amb aquesta corranda, els odenencs feien entrada a les cases el Diumenge de Pasqua, tot cantant les Caramelles, una festa que malgrat ser una antiga tradició a Òdena ha patit diversos períodes de plena activitat i de llargues dècades d'interrupcions. Les caramelles és una tradició vinculada a la Pasqua Florida, concretament al Diumenge de Pasqua. A Òdena al voltant d'un centenar de caramellaires interpreten unes cançons i balls populars que tradicionalment eren de temàtica religiosa, recordant la resurrecció de Crist, però darrerament incorporen cançons tradicionals dels Països Catalans. Els caramellaires vesteixen amb camisa blanca, pantaló negre, faixa vermella i barretina, els homes i, faldilla de flors, brusa blanca i cinturó vermell, les dones. | 08143-237 | Plaça Major, 2 | En el decurs del segle XX es van veure aturades des de l'any 1937 degut a la guerra civil. Com a curiositat, en un llibre de comptes del Centre Fraternal i Instructiu es conserva detallat un llistat de 69 homes que participaren en les Caramelles d'aquell any i que van pagar 5 ptes. pel mocador, la faixa i la barretina, que per cert eren de lloguer; aquell any es van fer unes entrades de 1.842,75 ptes i es van gastar 1.985 ptes. No fou fins l'any 1957 quan es va recuperar sota la direcció del mestre Joan Montaner. El jovent d'aleshores va tornar a omplir els carrers i places d'Òdena; com a detall curiós es recolliren 3.715,15 ptes, quatre conills, dos colomins i varies dotzenes d'ous. Ja se sap, Pasqua sense truitada, com Nadal sense torronada o Pasqua sense ous, com Nadal sense torrons. D'aquella diada va sorgir l'Esbart Dansaire d'Òdena que actuà el Diumenge de Pasqua de l'any següent, 1958. Poc després la tradició es va aturar de nou. Fou l'any 1977 que un grup de jovent odenenc va recopilar dels avis d'aleshores, antigues cançons que van cantar i recitar oralment; fins i tot el mestre Josep Mª Oriol va composar-ne algunes per la nova etapa de les Caramelles d'Òdena. Uns anys acompanyats d'unes simples guitarres, d'altres amb els músics d'una cobla en directe, uns anys amb carro, d'altres amb cotxes i gairebé sempre a peu, les Caramelles van retornar a recórrer els carrers de les masies i dels diversos nuclis del municipi. Simultàniament es tornaren a ballar l'Hereu Riera, el ball de Sant Ferriol, el ball de cintes, la Tirotitaina i el ball de bastons. Aquest període va finalitzar l'any 1985. El darrer període, que encara es manté plenament actiu, es va iniciar l'any 1996. | 41.6065100,1.6420000 | 386842 | 4606980 | 08143 | Òdena | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-01-30 00:00:00 | Josep-Vicenç Mestre i Casanova | 2116 | 4.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||||||||
| 55618 | Pessebre del Carrer de Fora | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pessebre-del-carrer-de-fora | MARTÍNEZ NOGAREDA, E (2000). L'Abans. Olesa de Montserrat. Recull gràfic. 1875-1965. Ed. Efadós, p. 415-417 | XX-XXI | 'Pessebre del carrer de fora' és el nom amb què es coneix popularment el muntatge pessebrístic que cada any, des del 1993, es realitza a l'antiga casa de cal Grau, organitzat per l'Associació de Pessebristes d'Olesa de Montserrat, amb la col·laboració del veïnat i de l'Esbart, que col·labora amb el vestuari. L'edifici que acull aquesta activitat és una casa d'estil popular que ha conservat bé la tipologia tradicional. En les diverses cambres de la planta baixa s'hi instal·len uns quadres pessebrístics que cada any es van renovant, els quals al·ludeixen a temes característics del Nadal o a altres elements relacionats amb els oficis antics o les tradicions d'Olesa. Cada muntatge compta amb elements escenogràfics i d'atrezzo realitzats expressament, i sovint també amb eines i objectes tradicionals. El primer pis de la casa serveix com a magatzem d'una col·lecció d'eines i objectes antics i diversos que s'han anat recollint fruit de donacions de la gent del poble i que, quan cal, s'utilitzen en els muntatges. Durant el cicle de Nadal el Pessebre del carrer de fora roman obert al públic i és un més dels punts que formen part de la ruta pessebrística que organitza l'associació. Es tracta, però, d'un espai molt especial ja que reflecteix d'una manera senzilla però acollidora l'ambient d'una casa tradicional, amb llar de foc, etc. Es tracta d'un punt de trobada nadalenca i un espai d'acollida on, al mateix temps, s'hi porten a terme un seguit d'activitats de manera espontània en funció dels mateixos visitants i participants: lectures de poesies, música, tertúlies, etc. | 08147-114 | Carreu Argelines, núm. 53 | A principis de segle XX ja hi ha constància que algunes cases particulars obrien als visitants els pessebres que feien a les entrades. Entre d'altres: cal Boter, cal Bià, cal Pepito Tobella (la Farmàcia), cal Bas, i també a l'Església, al Casal Catequístic o a les monges Paül·les. D'aquest últim se n'encarregaven els germans Salvador i Esteve Valldeperes. A la dècada de 1920 una sèrie d'entitats locals van organitzar el primer concurs de pessebres. Pel que fa a l'antiga casa de cal Grau, el 1993 va ser el primer any que s'hi va organitzar un muntatge pessebrístic. Poc abans Albert Parent, de la veïna casa de cal Margarit, havia adquirit aquest immoble adjacent i tot seguit va començar l'activitat de l'Associació de Pessebristes d'Olesa de Montserrat, que l'any 1999 va quedar formalitzada com a entitat. El primer president fou Ricard Vila. Des del primer moment l'associació ha portat a terme una tasca cultural, de recuperació i revitalització de les tradicions, però també una important tasca social, ja que s'ha obert a la participació d'un gran nombre de voluntaris i funciona com a catalitzadora en àmplies capes del teixit social. Un dels seus objectius ha estat obrir al públic la tradició del pessebre i fer-la visible en els carrers de la vila. Per això durant el cicle de Nadal s'organitza una Ruta de pessebres que compta amb una trentena de punts visitables, ja siguin patis, entrades o interiors de cases particulars, entre els quals destaquen el de Joaquim Boada i el de cal Boter, o altres llocs més públics, com ara el Teatre de la Passió, el Centre Cívic Sant Bernat o l'Església. En aquests últims és la mateixa associació qui s'encarrega de realitzar el muntatge. D'altra banda, l'Associació de Pessebristes també organitza cada any una exposició de diorames a la Casa de Cultura. Durant uns anys l'associació va tenir el seu taller i local a la casa de cal Puigjaner, propietat de l'Ajuntament. Recentment s'ha traslladat a dependències de l'antiga escola pública de Sant Bernat. | 41.5457600,1.8896900 | 407395 | 4599940 | 08147 | Olesa de Montserrat | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55618-foto-08147-114-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08147/55618-foto-08147-114-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Privada | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | L'Associació de Pessebristes conserva una important col·lecció d'eines d'oficis antics i objectes diversos de la vida quotidiana que han anat recollint fruit de donacions de gent de la vila, pràcticament com si fos un petit museu. Aquests objectes es guarden a cal Grau i s'utilitzen quan cal en algun dels muntatges pessebrístics que porta a terme l'associació, per exemple en el Pessebre del carrer de Fora. | 98 | 2116 | 4.1 | 11 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||
| 72581 | Placa commemorativa del metge Àngel Soler i Daniel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-commemorativa-del-metge-angel-soler-i-daniel | XXI | 'Placa commemorativa de bronze dedicada al record del metge Àngel Soler i Daniel a l'entrada del bosc enjardinat arranjat per Soler com a espai de salut per als malalts ingressats a la seva clínica. A la placa s'hi pot llegir: 'L'Ajuntament de Vilada en record del Dr. Àngel Soler i Daniel, 1891-1972. / LA MUNTANYETA com deia l'avi o el BOSC DEL METGE com diu el poble. Al matí quan l'aire juga, fresc, llibert i cristal·lí tot el bosc és una caprici de concerts i fantasia. Pinta el sol, la 'muntanyeta' de claror i policromia, espurneig de fulles verdes amb perfum de romaní. És el bosc com un mirall on es miren les imatges les empremtes, les paraules i el respirs dels pensament. I les flautes del record percudeixen els miratges quan ja són joia visible i caminen sota els vents. Des del punt més alt del bosc, com en sol ja es poden veure els cristalls d'aquells aigües que somniaven 'ahir' i fulguren cara als pins com un vers que no es pot creure al matí quan l'aire juga, fresc llibert i cristal·lí. És un somni que perdura com un cant d'eternitat. Mercès avi per l'ofrena, pel jardí que tu has sembrat. Maria S. Farell.' | 08299-205 | Camí de Vilarrasa. Entrada del parc del Bosc del metge Soler | Cap a mitjans dels anys 1920 el metge Àngel Soler Daniel construí a Vilada un sanatori per malalts de tuberculosi i altres malalties cardio-respiratòries. El centre era freqüentat, sobretot, per gent provinent de Barcelona, lloc on Soler exercia primerament i on també tenia el consultori. El sanatori es dividia en dos estatges, l'un situat a Villarosa i l'altre a cal Barbetes. Es va convenir, però, la necessitat que els malalts disposessin d'un indret on anar a passejar i a reposar, sense estar en contacte directe amb la resta de gent del poble. Soler va comprar el turó, va fer-hi plantar alguns arbres (molts no característics de la zona) i hi féu construir bancs i altres elements artificiosos. Cap a finals dels anys 1940 el sanatori deixà de funcionar. | 42.1345900,1.9285500 | 411452 | 4665275 | 2018 | 08299 | Vilada | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08299/72581-foto-08299-205-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Simbòlic | 2023-01-30 00:00:00 | Martí Picas. INSITU SL | 98 | 47 | 1.3 | 14 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 03:02 | |||||||||
| 56242 | El peó del coll de l'Arç | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-peo-del-coll-de-larc | TORRES Jordi (2003). Por, màgica i tresors a la Catalunya interior. Farell. | XX | Alguns veïns propers a la zona de Valldou encara expliquen aquesta rondalla. | 'Quan van fer la carretera d'Olost a Prats, a l'altura del coll de l'Arç hi van fer una caseta, la 'casilla' en l'indret de Valldou, on vivia el peó que tenia cura de la carretera. Deien que el peó del coll de l'Arç era una persona una mica estranya i molt solitària, però al mateix temps molt exigent. Un dia el peó va demanar, més aviat exigir, que el propietari de la finca li donés un tros de terreny per fer un hort on poder plantar vianda. L'amo de Valldou no li va fer cas, van passar uns dies i de nou ho va tornar a demanar. Els dies passaven i l'amo de Valldou no es preocupaven de l'hort del peó. Després d'esperar uns quants dies més i no obtenir resposta, el peó va anar a la casa de Valldou i va dir a la mestressa: - No em voleu deixar un tros de terreny per fer un hort, però us asseguro que us en recordareu. Van passar uns quants dies, no gaires, quan la dona de Valldou anava a buscar aigua a la font, del municipi d'Olost, i va tenir una gran sorpresa. Es va trobar un grup de noies, totes nues, que ballaven una dansa just davant mateix de la font. La mestressa, un xic espantada, es va girar per tornar cap a casa i, sorpresa, les balladores ja havien desaparegut. Si tornava a la font, quan era a prop tornaven a aparèixer les noies, totes elles ben nues ballant una dansa. Així van passar uns quants dies, cada vegada que algú de Valldou anava a la font apareixien les noies ballant. La mestressa va comentar-li al seu home: - Recorda't que el peó ens va amenaçar, això igual és obra d'aquell animalot. L'amo de Valldou va anar a veure el peó i li va preguntar què passava que fes por a la seva família. El peó li va dir: - Mentre jo no tingui un hort per plantar vianda, la meva distracció serà la de fer sortir noies ballant a la font de Valldou. L'amo de la finca li va dir: - Fes el tros de rompuda que vulguis, així et distrauràs plantant vianda i deixaràs la gent tranquil·la. Totes les persones que de prop o de lluny tenien alguna relació amb aquest home, deien que era una mala persona. Si algú no feia el que ell volia, li feia sortir por. Durant el temps que aquest home va viure a la 'casilla' del coll de l'Arç cap del veïns de la zona no estaven tranquil, ja que era un buscaraons i sempre amenaçava dient que els faria por. | 08149-174 | Sector oest del terme municipal | 41.9895100,2.0593300 | 422083 | 4649039 | 08149 | Olost | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | La llegenda ha estat recollida del llibre: 'Por, màgica i tresors a la Catalunya interior'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | |||||||||||
| 62145 | Rosa Vera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rosa-vera | XX | 'Rosa Vera' és una peça musical de Manel Balasch i Suñé amb text del poeta Anton Carrera i Busquets, que fou creada l'any 1994 i estrenada l'any següent. Es tracta d'una composició escrita expressament per a les Caramelles del Roser de Sant Julià, basada en la tonada dels antics Goigs del Roser. L'harmonització a tres veus és obra de Santi Riera Subirachs. | 08220-307 | Caramelles del Roser | 41.9225700,2.3254700 | 444069 | 4641399 | 1994 | 08220 | Sant Julià de Vilatorta | Obert | Bo | Física | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Virgínia Cepero González | Manel Balasch i Suñé | Es pot consultar la partitura a l'arxiu municipal de Sant Julià.Informació facilitada per Santi Riera, president de les Caramelles del Roser de Sant Julià de Vilatorta. | 62 | 4.4 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:57 | |||||||||||
| 56631 | Por per no beneir la casa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/por-per-no-beneir-la-casa | TORRES Jordi (2003). Por, màgica i tresors a la Catalunya interior. Farell. | Només alguns dels veïns més grans del municipi recorden la rondalla. | 'S'explica que a la Pedragosa, al municipi d'Oristà, hi havia uns masovers. L'hereu ja estava casat, però encara quedaven alguns fadristerns per casar. El Ton ja feia un temps que festejava i es volia casar, però no trobava cap masoveria que li fes el pes. Un dia va comentar el seu problema a l'amo de la Pedragosa i aquest li va dir: - Mira si vols continuar sent el meu masover et faré una casa nova sota mateix de la Devesa El Ton va acceptar l'oferta de l'amo i mentre els paletes feien la masoveria de la Devesa es va casar. De moment vivien a la Pedragosa, però quan la casa va estar acabada el matrimoni va agafar les seves pertinences i es va traslladar a la Devesa. En aquell temps quan una família mudava de casa els veïns hi anaven a donar un cop de mà. Una de les persones que ajudà la parella fou la majordoma del capellà de Santa Eulàlia. Era costum que la majordoma anés ficant el nas a les cases, així amb la informació que portava el capellà podia controlar millor les famílies. Quan baixaven de la Pedregosa cap a baix a la Devesa, just a mitja baixada si fa o no fa, a l'indret del forn de la Pedragosa, la majordoma va dir a l'esposa del Ton: - Ja us en fieu d'anar a viure en una casa nova i sense beneir. La jove mestressa de la Devesa, un xic sorpresa va respondre: - Però què vols que ens passi? La majordoma digué: - Mira noia, amb aquestes coses mai no se sap. Moltes vegades passen coses i ningú no troba cap explicació del per què passen, jo no estaria pas tranquil·la en una casa sense beneir. Quan el jove matrimoni va estar instal·lat a la nova masoveria, la dona va explicar al seu marit el que li havia dit la majordoma tot baixant de la Pedragosa. El Ton digué: - Noia, prepara't, que abans de dos o tres dies ens faran por. Als pocs dies, pels volts de mitjanit van començar de sentir un soroll igual com si tiressin rocs damunt la teulada i uns cops molt forts a dalt el sostre. En una nit d'aquelles que feia bon clar de lluna i s'hi veia força bé, el Ton es va llevar, va sortir a fora tot mirant els entorns de la casa, però no veia res per cap banda. Va pujar a un turonet que hi ha sobre mateix de la casa, però no es veia res damunt de la teulada, cap roc ni teules trencades. El Ton es va tornar a ficar el llit tot dient a la seva dona: - Prepara't per aguantar unes quantes nits aquest soroll, però tu no preocupis que de mal no ens en faran pas. Si això dura gaires dies els faré una medecina que els traurà les ganes de repetir la broma. Es veu que aquest capellà tenia el costum de tant en tant de donar un tomb per les cases de pagès de la seva parròquia, ja que sovint li venia de bon grat fer una xerrada amb els seus feligresos. Al cap de tres o quatre dies d'haver sentit els primers sorolls va passar el rector de la parròquia i va veure el Ton que llaurava un camp de vora del camí i li va dir: - Escolta Ton, com és que encara no has fet beneir la casa?, no et fa por tenir algun percaç?. Jo de tu no esperaria, igual hi pot sortir por com qualsevol altre mal averany. El Ton li va dir: - Si creu que és menester beneir la casa, vostè mateix, jo en aquest moment no tinc pas cèntims per gastar-me amb aquests romanços. I del fet que pugui sortir por, ja li dic des d'aquest moment que el dia que em tornin a despertar a la nit ja els tinc la medecina preparada i li asseguro que no els quedaran ganes de tornar-hi més. El capellà va anar camí enllà cap a la Devesa. Quan va arribar a la casa la dona era a fer herba per als conills, després de fer una volta a la casa va esperar que la jove masovera arribés. Quan va arribar amb la cistella curulla d'herba van fer la xerrada amb el rector i tot seguit aquest va emprendre el camí de tornada cap a la parròquia. Ho fes el que ho fes, el cas és que des d'aquell dia mai més van sentir cap soroll durant la nit. I la casa encara és per beneir.' | 08151-239 | Sector nord-oest del terme municipal | 41.9797200,2.0306900 | 419698 | 4647979 | 08151 | Oristà | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Aquesta versió, de nom complet 'Por per no beneir la casa a la Devesa', va ser recollida i transcrita per Jordi Torres i Sociats en el llibre 'Por, màgica i tresors a la Catalunya interior'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 | ||||||||||||
| 75328 | Els enamorats del castell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-enamorats-del-castell | AADD (2002). Gurb. Un poble arrelat a la terra. Edicions Àlber. | XIX-XX | 'S'explica que el fill d'Espinzella de Viladrau estava molt enamorat de la filla del senyor del castell de Gurb. Però resulta que des de feia molt de temps les famílies d'Espinzella i de Gurb estaven fortament barallades. Eren dues cases fortes molt importants en aquella època i a causa del seu poder aconseguiren tenir la gent del país repartida entre els partidaris d'una casa i els de l'altra. L'enfrontament entre elles havia arribat al punt de mantenir dures lluites i de sofrir moltes baixes cada un dels bàndols. Però l'amor no sap d'aquestes foteses i els dos joves es van ben enamorar. I és clar, davant de la forta enemistat familiar no gosaven fer-ho públic per por de les conseqüències que això podia comportar. Així doncs, per poder veure la seva enamorada, el noi, d'amagat, pujava cada nit fins a dalt el castell. Escalava fins ben bé a sota de la finestra de la noia per poder festejar sense ser vist. Però va arribar el dia que un servent del senyor del castell els va descobrir. L'eficaç servent de seguida ho va anar a espiar al seu amo, que es va empipar molt al saber la nova. Mai havia pensat que això pogués passar, i no podia entendre que la seva filla s'hagués enamorat d'un membre dels grans enemics de la família. Això no ho podia permetre i havia d'actuar ràpidament i de manera contundent. L'endemà mateix, el senyor de Gurb parà una trampa al noi i l'agafà quan estava pujant cap al peu de la finestra. Un cop va tenir pres al noi actuà ofuscat per la ràbia i obrà pensant que defensava l'honor familiar. Sense esperar la sortida del sol penjà el noi de la torre més alta del castell. L'endemà mateix al veure el seu enamorat mort i penjat de la part més alta del castell, la noia morí de sentiment. La mort dels dos enamorats portà encara més enemistat entre les dues cases, a més d'una profunda tristesa als dos pares que no es referen mai més d'aquesta sentida pèrdua. Des d'aquella feta, cada dissabte surt una ombra blanca amb un fanal a la mà: és l'ànima de la noia que surt a buscar el seu aimador. L'enamorada surt a les dotze de la nit, dia i hora en què fou penjat l'enamorat, i no ha fallat mai a la cita. També se l'ha poguda veure en dies de gran tempesta quan l'ànima de la pobra noia surt preocupada pel seu enamorat.' | 08100-222 | Parròquia de Sant Andreu de Gurb | 41.9520700,2.2104000 | 434558 | 4644756 | 08100 | Gurb | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte | Versió extreta del llibre 'Gurb. Un poble arrelat a la terra.'. | 61 | 4.3 | 24 | Patrimoni cultural | 2025-10-17 02:47 |
Estadístiques 2025
Patrimoni cultural
Mitjana 2025: 348,13 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml