Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 79383 | La Torrota | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-torrota | <p>AA.DD. (1991). 'Castell de Vacarisses'. Els castells catalans, vol. II, Barcelona, Dalmau Editors, p. 161-166 AA.DD. Estudi històric i arqueològic del castell de Vacarisses. Arqueociència / Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. BORFO, Antoni; PIQUER, Esperança; PLADEVALL, Antoni (1991). 'La torrota de Vacarisses, la torrota de l'Obac, Mas de l'Obac Vell'. Catalunya Romànica, vol. XVIII (Vallès occidental i Vallès Oriental), Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 276 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 19-21, 58 VALLS i PUEYO (2004). 'La Torrota o castell Vell de Vacarisses', Balcó de Montserrat, núm. 432 (agost)</p> | X- XI | Recentment restaurada | <p>Torre de guaita o antic castell situat al cim d'un turó que controla els plans a l'oest de Vacarisses, fins a la serra de l'Hospici i la serra de Cul de Portadora. Es tracta d'una torre de planta cilíndrica, molt ben conservada, que es pot datar, per l'aparell constructiu, entorn els segles X i XI. El seu diàmetre interior és de 275 cm, i l'exterior de 525 cm. Les parets tenen un gruix de 125 cm al pis inferior i van decreixent a la part superior. L'accés original es trobava a la cara sud, al segon pis de la torre, aproximadament a 7 m d'alçada. Aquesta obertura estava formada per una porta adovellada i una llinda interior formada per una biga de fusta. La torre té una alçada d'uns 12 m, i a la capçalera, que s'ha esfondrat lleugerament, ha estat reforçada amb un tram de formigó. Tant el parament interior com l'exterior és format per blocs de pedra lleugerament escairats i disposats en filades més o menys regulars, amb farciment de pedres de diferents mides barrejades amb morter. Ambdós paraments conserven els forats on es recolzaven les bigues a l'hora d'aixecar la construcció. A l'exterior de la torre, per la part oest, es conserven restes d'un mur que formava una estructura rectangular.</p> | 08291-22 | Prop de Vacarisses (al nord-oest) | <p>Fins fa poc no es coneixien notícies medievals d'aquesta torre. Alguns autors sospitaven, per la seva situació i bona construcció, que podria ser el castell de Vacarisses, esmentat els segles X i XI, el qual més tard s'hauria traslladat a l'actual emplaçament, al costat de l'església. Altres autors, com ara A. FLOTATS (1979:19), seguint a A. Pladevall, opinaven en canvi que el castell primitiu ja tenia el mateix emplaçament que l'actual. L'excavació realitzada al castell de Vacarisses no ha proporcionat una solució concloent sobre aquesta qüestió. Tanmateix, arran d' un article recent en el qual Joan Valls i Pueyo analitza la documentació de l'acte de possessió del castell de Vacarisses per part de Joan Desfar l'any 1362 (VALLS i PUEYO: 2004) sembla del tot probable que la Torrota era el primitiu castell. Segons aquest document, els presents es van desplaçar a la torre: 'ad quandam turrim seu fortitudinem que est in termino dicti castri de Vaccariçes que turris vulgariter nominatur castrum vetus'. El document diu que calia pujar per una escala per accedir fins al portal de la torre, on Joan Desfar va prendre`n possessió. Així doncs, s'anomenava 'castell vell' per contraposició al nou: una casa o 'hospicium' que estava situat al puig al costat de la sagrera. El castell de Vacarisses és documentat per primera vegada l'any 1001. Cal situar-lo en el marc de la fortificació de la marca del Llobregat endegada per Guifré el Pelós i els seus fills a partir de finals del segle IX, un cop consolidat el domini sobre les terres d'Osona i el Bages. Es tractaria, per tant, d'una fundació comtal, com tantes d'altres de la zona, que van servir per organitzar la repoblació dels nous territoris. Els comtes de Barcelona van conservar la senyoria superior del castell de Vacarisses, mentre que el domini directe estava en mans dels seus veguers o vicaris. Guillem de Montcada (anomenat en un principi de Vacarisses) aprofità la debilitat de la monarquia per privatitzar els seus feus. Així, el castell de Vacarisses quedarà vinculat als Montcada fins els segle XIV. I els Castellet, feudataris dels primers, n'esdevenen els castlans. A partir de 1310 la situació del castell es torna confusa i sembla que el domini efectiu passa al rei. L'any 1358 Pere el Cerimoniós el ven a Joan Desfar, conseller del rei, tal com hem vist en el document anterior. Amb la consolidació i del castell nou, vora l'església i la sagrera, el vell devia quedar progressivament abandonat. Al març de 1999 s'hi realitzar una intervenció arqueològica consistent en el buidatge del reompliment de terra que quedava a l'interior. Es va recuperar material format per fragments de ceràmica grollera de cocció reductora i altre material més modern. També es va documentar una banqueta de fonamentació de morter. En la mateixa intervenció es va procedir a la neteja superficial d'una sèrie de murs visibles a l'exterior i que formaven una estructura rectangular situada a la part oest de la torre. Pel que fa a la datació de les restes existents, Antoni BORFO (1991) a la 'Catalunya romànica', situa aquesta torre entorn dels segles X i XI.</p> | 41.6099900,1.9077800 | 408994 | 4607051 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79383-foto-08291-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79383-foto-08291-22-2.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-06-23 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situada dins el Parc natural de Sant Llorenç i l'Obac. Té un dels plafons interpretatius del parc. Passa per aquest indret el sender de curt recorregut SL-C51, senyalitzat amb pintura blanca i verda. | 92|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||
| 79384 | Plafó del Roser de Casa Vella de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/plafo-del-roser-de-casa-vella-de-lobac | XVIII | Algunes de les rajoles tenen lleugers escrostonaments en la capa d'esmaltat | Plafó de rajoles encastat en una paret de la Casa Vella de l'Obac, dins una mena de fornícula rematada amb un arc de maó. Consta de 25 rajoles amb decoració policroma que representen la Mare de Déu del Roser. Encerclada en una orla de roses, la figura de la Mare de Déu, sobre un pedestal i amb corona al cap, sosté amb una mà el Nen Jesús i amb l'altra un rosari. | 08291-23 | Al l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | La Casa Vella de l'Obac és un mas d'origen alt-medieval. Durant els segles XVII i XVIII fou una de les masies de major dinamisme econòmic de Vacarisses i s'amplià amb nous annexos, la construcció d'una torre i una gran cisterna. El plafó de ceràmica es pot datar al segle XVIII. L'any 1836 els carlins cremaren la Casa Vella. Més recentment, les ruïnes de la casa van quedar integrades dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac i han estat restaurades per la Diputació de Barcelona. | 41.6267200,1.9568000 | 413101 | 4608858 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | ||||||||||||
| 79385 | Pou de glaç de l'Obac Vell (o de la Portella) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pou-de-glac-de-lobac-vell-o-de-la-portella | <p>BALLBÈ, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç del Munt i rodalia. Centre Excursionista de Terrassa, p. 167. FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa, Sabadell, p. 362-365 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 60 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 18 PERARNAU, Jaume (1992). Els pous de glaç de la comarca de Bages. Centre d'Estudis del Bages, Quaderns, núm. 5, Manresa, p. 46 VALLS i PUEYO, Joan (1993). 'Els pous de glaç i altres notícies de l'Obac'. El balcó de Montserrat, núm. 294 (febrer)</p> | XVIII | Recentment restaurat | <p>Pou de glaç de planta circular, una part de la qual és exterior i consisteix en un mur de pedra amb cobertura de falsa cúpula. Té tres obertures rectangulars, de diferents mides, actualment tancades amb un reixat. La cavitat interior té una profunditat d'uns 6 metres i està revestida amb un mur de pedra seca. Tipològicament és un pou gairebé idèntic al del camí de l'Estepar, si bé de dimensions sensiblement menors. Està emplaçat a la falda d'un turó, al costat del camí que anava de Mura a Vacarisses i passava per la Casa Vella de l'Obac, i just al costat del torrent de la Casa Vella.</p> | 08291-24 | Al l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | <p>L'any 1706 els Ubach havien construït un primer pou de glaç, el del camí de l'Estepar. La producció d'aquest pou abastia fonamentalment Terrassa, algunes vegades Manresa i més sovint la ciutat de Barcelona. La demanda deuria ser prou important, ja que l'any 1760 el nou propietari del mas, Antoni Ubach, rebé llicència dels Amat, senyors de Vacarisses, per construir un altre pou de glaç, al camí de la Font de la Portella, a tocar del mas. La família Ubach era propietària dels masos Vell i Nou de l'Obac, els quals durant els segles XVII i XVIII van tenir un gran dinamisme, gràcies a l'apogeu de la vinya i altres activitats rurals, com ara l'elaboració de carbó, un forn de vidre i els mateixos pous de glaç, que permetien vendre el gel a la ciutat i diversificar així els seus negocis. Els pous s'abandonaren al final del segle XIX o principi del XX. El 1990 fou restaurat per la Diputació de Barcelona, gestora del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de L'Obac.</p> | 41.6283500,1.9594600 | 413325 | 4609037 | 1760 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79385-foto-08291-24-1.jpg | Legal | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | BCIL | 2024-05-16 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situat en zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Accés restringit de vehicles motoritzats Té dos plafons interpretatius del parc natural: un dedicat als pous de glaç i un altre a la indústria del carbó. | 119 | 45 | 1.1 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | ||||
| 79386 | Llegenda del forn encantat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llegenda-del-forn-encantat | <p>BOIX, Pere (1998). 'El forn ibèric del Mimó o la maledicció de la velleta'. Vacarisses, balcó de Montserrat, núm. 359 (juliol) HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 141 SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa, Tallers Gràfics Morral, p. 120 SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 48</p> | <p>Prop de la masia del Mimó hi ha un forn d'obra del qual només en resta la part superior, on s'hi veuen restes de totxos que fan suposar que l'última cuita va quedar a mig fer. Sembla que, més a prop de Collcardús, hi havia un altre forn de característiques similars. D'aquest segon forn el pare Solà recull la següent llegenda. 'Per davant d'aquest Forn, passà, mentre el carregaven, fa una pila d'anys, una pobra dona que demanà als calciners un traguet d'aigua per apagar la set que abrusava els seus llavis en un dia calorós; més ells, en lloc de remeiar aquella necessitat, escridassaren la pobra i la maltractaren i l'empaitaren, quan ella, a l'allunyar-se, els maleïa l'obra amb l'amenaça que el forn jamai couria. I realment, per més provatures que feren per encendre'l, mai no ho aconseguiren, trobant-se avui carregat com el deixaren' (SOLÀ 1929: 120). Des de llavors se l'anomenà el forn Encantat, forn Maleït o forn Embruixat.</p> | 08291-25 | Zona del Mimó; zona de Collcardús | <p>Després de l'incendi de 1994 membres del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà van descobrir un forn a prop de les ruïnes d'un mas, que s'ha identificat com el mas de coll de Bram. Aquests elements estan situats a prop del camí que va del Mimó al pla del Fideuer, més a prop d'aquest últim, però l'estat actual de la vegetació fa que se n'hagi tornat a perdre el rastre. Aquest forn és de tipologia arcaica, dels anomenats de tipus ibèric, però suposadament es tractaria d'un forn d'època medieval. Consta de cambra de foc, graella i cambra de cocció, que té els totxos a mig fer. Pel que sembla, entre el Molinot i el Collcardús hi havia un altre d'aquests forns, també amb la cuita inacabada. El pare Solà, en la seva monografia sobre Sant Salvador de les Espases (SOLÀ 1929: 120) recull la llegenda de la vella referida a aquest altre forn.</p> | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | Inexistent | Modern | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | Inexistent | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94 | 61 | 4.3 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||||
| 79387 | El Cupot de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-cupot-de-lobac | BALLBÈ, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç del Munt i rodalia. Centre Excursionista de Terrassa, p. 73 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 41 | XVIII-XIX | Murs consolidats a la part superior. Ha crescut una figuera a l'interior. | Cup aïllat enmig d'antics camps i actualment ubicada dintre d'una de les parcel·les de la urbanització dels Caus. Es tracta d'una petita construcció de planta quadrada en un terreny amb lleuger pendent i, per tant, més alta a la part posterior, d'una alçada aproximada de 6 metres. Els murs són de paredat, i la part davantera, per on s'abocava el raïm a l'alçada del camí, es troba lleugerament derruïda i no conserva la porta. L'interior conté el cup pròpiament, de forma cilíndrica i sense revestiment de cairons. A la part posterior té una obertura emmarcada amb carreus treballats i una mena d'arc adovellat que ha perdut la peça superior. A l'interior hi ha el forat corresponent a la boixa. | 08291-26 | Urbanització els Caus. Cruïlla entre el carrer dels Cupots i la pista dels Caus a Vacarisses. | Els cups d'aquest indret foren construïts pels Ubach, propietaris dels masos Vell i Nou de l'Obac, els quals durant els segles XVII i XVIII van tenir un gran dinamisme, gràcies a l'apogeu de la vinya i altres activitats rurals, com ara l'elaboració de carbó, un forn de vidre i els pous de glaç. Al segle XVIII moltes terres de Vacarisses, i principalment del sector de l'Obac, es convertiren en vinyes. Per l'estalvi en el transport de la verema es construïren aquests cups o cupots separats de la casa, en els quals es trepitjava el raïm i la brisa que deixava era aprofitada per adobar els camps. Tot i que no és habitual l'existència d'aquests cups aïllats, ja que normalment es trobaven a les masies, se'n coneixen altres casos similars, per exemple els que hi ha a la zona de Mura i Talamanca, i a d'altres zones del Bages. Cal dir que l'entorn de l'actual urbanització dels Caus antigament era ocupat per la vinya, fins que la crisi de la fil·loxera, al final del segle XIX, va acabar amb aquest conreu. | 41.6073100,1.9423900 | 411874 | 4606718 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79387-foto-08291-26-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79387-foto-08291-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79387-foto-08291-26-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Segons la tradició oral en aquesta zona hi havia altres cups isolats, com a mínim un altre. Antoni Flotats diu que hi havia un altre cupot es trobava 'torrent avall', però cap d'aquests ha estat localitzat. | 98|119|94 | 47 | 1.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||
| 79388 | Rellotges de sol del castell de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rellotges-de-sol-del-castell-de-vacarisses | <p>LLADÓ, Carles (2008). Restauració del conjunt de rellotges de sol del castell de Vacarisses.</p> | XVII-XX | Restauració recent | <p>Conjunt de dos rellotges de sol situats a dues de les façanes del castell de Vacarisses (sud i oest) que han estat restaurats seguint el models originals. Tenen forma circular, aproximadament de dos metres de diàmetre cadascun. El rellotge de llevant està situat sobre una paret amb declinació 30º30' Est, el rellotge de ponent ho està sobre una paret amb declinació 61º30 Oest. Els rellotges, pintats en blanc sobre una base d'arrebossat marró, es caracteritzen per una sanefa de formes semi-circulars que respecta els seus originals. Tenen marcades les hores i les mitges hores, i les xifres responen a la tipografia del segle XVII. A la part superior de cadascun d'ells hi ha dues dates: la de 1699, que figurava en els rellotges originals, i la de 2006, any de la seva restauració. Les busques són de planxa de ferro tractada per evitar l'oxidació i estan situades a la part superior (les antigues eren al centre del rellotge).</p> | 08291-27 | Castell de Vacarisses. Carrer Major, s/n | <p>Les obres de restauració del castell van contemplar la necessitat de restituir els dos rellotges de sol que hi havia a la façana, originaris de l'any 1699. La restauració es va dur a terme durant la tardor de 2006 i va anar a càrrec de Carles Lladó, pel que fa a la part tècnica, i de l'empresa Urcotex, pel que fa a la realització material. Els treballs van permetre reconstruir-los tal com eren només en part: s'han mantingut les formes i les sanefes (un dels elements més característics dels rellotges), en canvi les marques sobre la paret s'han calculat de nou perquè no eren del tot correctes. També les busques són noves i s'han resituat a la part superior dels rellotges.</p> | 41.6075600,1.9180000 | 409842 | 4606771 | 1699 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79388-foto-08291-27-1.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-30 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 47 | 1.3 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||
| 79389 | Castell de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-vacarisses | <p>AA.DD. Estudi històric i arqueològic del castell de Vacarisses. Arqueociència / Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. AA.DD. (1991). 'Castell de Vacarisses'. Els castells catalans, vol. II, Barcelona, Dalmau Editors, p. 161-166 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 19-34 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 104, 197 VALLS i PUEYO (2004). 'La Torrota o castell Vell de Vacarisses', Balcó de Montserrat, núm. 432 (agost)</p> | XIV-XX | <p>Antic castell de Vacarisses, actualment rehabilitat i transformat en biblioteca. Està emplaçat al damunt d'un petit promontori rocós que domina el conjunt de la població i està envoltat per dos perímetres murats: el més exterior és de factura moderna (d'aparell irregular i obrat en part sobre la roca) i l'interior, que abraça només els edificis centrals, és de factura medieval; aquest últim és fet amb carreus de tamany mitjà força regulars i disposats en fileres. El conjunt consta d'un edifici central, situat a la part alta, amb unes construccions adossades, situades a la part més baixa. El cos central adopta la forma externa d'una masia. És de planta més o menys rectangular, tot i que el tram més occidental de la façana principal es troba una mica més enretirat que la resta, mentre que la façana oriental presenta una forma irregular, gairebé octogonal. L'entrada principal, situada a la façana sud, és conformada per un gran portal adovellat. Es troba en una posició elevada i s'hi accedeix mitjançant una escala que condueix a una plataforma sostinguda sobre una petita habitació amb volta, que tradicionalment s'ha considerat la presó senyorial. En aquesta façana es conserven dos balcons al nivell del pis superior, tots dos situats sobre la porta principal i, pel que sembla, correspondrien al moment de construcció de la masia. Les finestres presenten totes una tipologia molt similar, amb marc quadrangular fet amb blocs monolítics de pedra i envoltats per una decoració feta a base de morter de calç que ressegueix els contorns de l'edifici i de les seves obertures. L'edifici té altres obertures secundàries, algunes d'elles més tardanes. L'espai interior, que ha estat molt modificat, es divideix en tres crugies, cobertes per voltes escarseres de maó. La cambra de llevant, que és la més irregular, correspon a la part més antiga que s'ha conservat del castell dels segles XIV-XV. És coberta amb volta de pedra i té diverses finestres del tipus espitllera. En aquesta cambra, i també en la de ponent, han quedat integrades en la construcció sengles grans roques, les quals ajuden a sustentar l'estructura de l'edifici, sobretot la de ponent. A la nau central un gran arc diafragmàtic apuntat sostenia el sostre, que actualment és més baix. Al pis superior hi ha el que correspondria a una gran sala de la masia, amb festejadors i alguna porta amb llinda de pedra. Actualment està compartimentat en diferents espais de la biblioteca mitjançant envans de maó. Al tercer nivell, sota coberta, s'hi han habilitat diverses aules i espais polivalents. Adossada a la banda occidental hi ha una construcció amb coberta de volta de maó i amb una terrassa al damunt, que en els darrers anys s'havia utilitzat com a cuina. Al costat nord hi ha un gran edifici adossat que correspon a la principal ampliació, feta al principi del segle XIX i destinada a celler. Es tracta d'una construcció molt regular, de planta rectangular i amb dues plantes: la superior és situada al mateix nivell de la planta baixa de la casa, mentre que la planta baixa, a un nivell inferior, ofereix un gran espai (actualment utilitzat com a sala polivalent) tot cobert amb voltes de rajola sostingudes per pilars centrals de pedra i mènsules encastades a la paret. L'accés és per un portal adovellat i les finestres són de factura senzilla. Adossats a la façana oriental s'hi situen dues construccions destinades a protegir tres cups cilíndrics. Finalment, el castell tenia un altre cos adossat a la cantonada sud-est, de la qual només se'n conserva la base, ja que en aquest punt s'hi ha habilitat un cos de nova factura amb els accessos verticals a tot l'edifici. Ja fora del recinte murat, per la banda de ponent, es localitza l'era del castell, que abans era enllosada i actualment té un paviment de ciment.</p> | 08291-28 | Carrer Major, s/n | <p>La construcció del castell cal situar-la en el marc de la fortificació de la marca del Llobregat endegada per Guifré el Pelós i els seus fills a partir de finals del segle IX, un cop consolidat el domini sobre les terres d'Osona i el Bages. Es tractaria, per tant, d'una fundació comtal, que van servir per organitzar la repoblació dels nous territoris. Fins fa poc encara es dubtava sobre si el primitiu castell, documentat per primera vegada l'any 1001, podia haver estat situat a la fortificació veïna anomenada Torrota, i que més tard s'hauria traslladat a l'actual emplaçament, al costat de l'església. Tot i que alguns autors, com ara A. FLOTATS (1979:19), seguint a A. Pladevall, opinaven en canvi que el castell primitiu ja tenia el mateix emplaçament. Els treballs arqueològics realitzats al castell no han proporcionat una solució concloent sobre aquesta qüestió. Tanmateix, arran d' un article recent en el qual Joan Valls i Pueyo analitza la documentació de l'acte de possessió del castell de Vacarisses per part de Joan Desfar l'any 1362 (VALLS i PUEYO: 2004) sembla del tot probable que la Torrota era el primitiu castell. Segons aquest document, els presents es van desplaçar a la torre: 'ad quandam turrim seu fortitudinem que est in termino dicti castri de Vaccariçes que turris vulgariter nominatur castrum vetus'. El document diu que calia pujar per una escala per accedir fins al portal de la torre, on Joan Desfar va prendre'n possessió. Així doncs, s'anomenava 'castell vell' per contraposició al nou: una casa o 'hospicium' que estava situat al puig al costat de la sagrera. Els comtes de Barcelona van conservar la senyoria superior del castell de Vacarisses, mentre que el domini directe estava en mans dels seus veguers o vicaris. Guillem de Montcada (anomenat en un principi de Vacarisses) aprofità la debilitat de la monarquia per privatitzar els seus feus. Així, el castell de Vacarisses quedarà vinculat als Montcada fins els segle XIV. I els Castellet, feudataris dels primers, n'esdevenen els castlans. A partir de 1310 la situació del castell es torna confusa i sembla que el domini efectiu torna a passar al rei. L'any 1358 Pere el Cerimoniós el ven a Joan Desfar, conseller del rei. I el 1404 el terme del castell de Vacarisses és unit als de Rellinars i Castellbell, formant una sola baronia. No tenim notícies concretes sobre la construcció del castell baix-medieval, en algun moment dels segles XIV-XV (horitzó A), el qual va ocupar la pràctica totalitat del cim del turó. Es dividia en dos recintes: un d'exterior i més ben conservat, que voreja el promontori rocós, i algunes edificacions a un dels extrems. D'aquesta fase n'han quedat uns pocs murs d'aparell format per carreus quadrangulars molt uniformes. El 1596 la família Desfar s'uneix a la família Amat mitjançant un matrimoni de l'hereva, i el llinatge adopta el cognom Amat. Entre els segles XVI i XVII (horitzó B) el castell s'amplia lleugerament amb la construcció d'un nou edifici a la cantonada sud-est del recinte. A la primera meitat del segle XVIII (horitzó C) va ser objecte d'una important transformació i ampliació: es construeix tota l'ala occidental en detriment de l'antic pati, i la casa queda dividida en tres crugies, a l'estil d'una masia clàssica. A la segona meitat del segle XVIII i principi del XIX (horitzons D i E) es construeixen un seguit de cups i un nou celler de dues plantes. L'any 1702 Josep Amat, decidit polític als rengles de Felip V, obté el títol de Marquès de Castellbell. Amb motiu de la Guerra de Successió els marquesos es veuen obligats a refugiar-se al castell, on va néixer el que més tard seria conegut com Virrei Amat i que ostentà els càrrecs de Governador de Xile i Virrei del Perú. A mitjan segle XIX (hortizó F) el castell acull la masoveria i un seguit de dependències municipals (escola de nens, residència del mestre, seu de l'Ajuntament i casa del secretari), cosa que implica un seguit d'obres de redistribució.</p> | 41.6076500,1.9180400 | 409846 | 4606781 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79389-foto-08291-28-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79389-foto-08291-28-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79389-foto-08291-28-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-10-07 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | A principi del segle XX (hortizó G) es realitza novament una reorganització dels espais interns, que assoleixen la seva distribució actual. L'any 1948 el marquès de Castellbell ven la propietat a Antoni Roure. A la segona meitat del segle XX (horitzó H) les antigues dependències municipals queden pràcticament sense ús. Es manté l'arxiu municipal i l'habitatge de la família encarregada de la centraleta telefònica. L'any 2003 es realitzà un estudi històric i arqueològic del castell com a treballs previs a la rehabilitació de l'edifici per adequar-lo com a seu de la biblioteca pública i escola de música. Les obres es van dur a terme els anys 2005 i 2006. | 94|98|85 | 45 | 1.1 | 1771 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | ||||
| 79390 | Bandoler Capablanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/bandoler-capablanca | <p>FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat. FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt - Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 66-68.</p> | XVII-XVIII | <p>Existeixen moltes notícies sobre bandolers a l'entorn de la zona de l'Obac, un indret agreste i ple d'amagatalls per on hi passava el camí ral de Barcelona a Manresa. El bandoler per excel·lència d'aquest sector és el Capablanca. L'existència d'aquest bandoler no ha estat mai provada documentalment, ni tampoc se sap en quina època hauria viscut, però els historiadors pensen que es tracta d'un personatge real, atès el gran arrelament de la seva llegenda, sobretot a la zona de Rellinars i Vacarisses. Existeixen nombroses històries que expliquen anècdotes de la seva vida. De vegades són contradictòries i sovint estan revestides amb elements de conte o de mitologia popular. La seva figura és envoltada de fets galants, heroïcitats i actes execrables. Segons sembla, els seu procediment consistia en sorprendre els viatgers amb la seva capa blanca estesa a terra, sobre la qual les víctimes havien de dipositar les pertinences. Els punts on solia fer els seus atracaments eren el coll Estret i coll de Daví. Per escapolir-se dels seus perseguidors es despenjava per una llarga esquerda al cingle del Paller de Tot l'Any fins la seva cova. La ubicació concreta d'aquest amagatall no es coneix amb certesa, tot i que, grosso modo, caldria situar-lo a la zona entre el Paller de Tot l'Any i la Roca Salvatge, on hi ha diverses coves o balmes. Altres notícies orals sobre la seva vida expliquen que era un mosso de les rodalies de Manresa que es féu bandoler després que el robessin i fos maltractat en el transcurs d'un viatge pel camí ral. El sobrenom de Capablanca vindria del fet que sempre anava amb una capa d'aquest color o bé per un episodi en què hauria retallat la capa d'un capità dels Miquelets. També hi ha diferents versions sobre la seva mort: assetjat pel sometent, suïcidat ofegant-se amb vi o mort per uns traginers després d'escapar-se de la presó.</p> | 08291-29 | Sector de l'Obac, a l'extrem nord-est del terme | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||||||||
| 79391 | Cal Cabasset | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-cabasset | CRUSAFONT, Miquel; PADRÓ, Camil; TOBELLA, Mercè; BOIX, Pere (2003). La Barceloneta de Vacarisses. Un espai d'enginy i d'Il·lusió. Vacarisses, p. 19-21, 37 FARRÉS, Josep M. (1994). 'El carrer de la Barceloneta'. Els cingles de Vacarisses, Sabadell, p. 58-59 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 139 | XIX-XX | Casa de pagès situada als afores del barri de la Barceloneta en una posició isolada, per sota del carener on hi ha ubicat el carrer principal. Es tracta d'una de les poques cases del barri que ha conservat, més o menys, l'aspecte d'una pagesia, tot i que l'edifici no presenta elements d'especial interès. És de planta rectangular amb un petit cos adossat a la part de llevant, on hi ha una escala d'accés, mentre que a la part de ponent s'hi ha construït una casa moderna. Té planta baixa més un pis/golfes, i consta d'una zona enjardinada i amb horts a la part sud. Les façanes són arrebossades i pintades de blanc i, per la cara que dóna al carrer, tenen dues línies de finestres rectangulars. | 08291-30 | Barri de la Barceloneta. Carrer del Calvari | Segons el llibre monogràfic de la Barceloneta (CRUSAFONT et alii, 2003) cal diferenciar entre un primer grup de diverses pagesies, que podrien ser molt antigues, probablement anteriors al segle XVII, i un segon nucli més tardà (del segle XVIII o, més probablement, del XIX) format per cases més senzilles, alineades tot formant el carrer pròpiament i anomenades 'les Casetes'. Aquestes últimes respondrien a la gran expansió que va experimentar la vinya en aquests moments. Paradoxalment, el Cabasset, que és una de les que més té l'aparença d'una masia, no es compta entre aquestes primeres pagesies del barri. | 41.6044900,1.9198100 | 409989 | 4606428 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79391-foto-08291-30-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79391-foto-08291-30-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 119|98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||||
| 79392 | Paller de Tot l'Any | https://patrimonicultural.diba.cat/element/paller-de-tot-lany-0 | FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat. FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt – Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona VERGÉS i SOLÀ, Lluís (1973). Bellesa i atractiu de sant Llorenç del Munt. VILA I PLANA, F. (1965). Llibre de Sant Llorenç del Munt. Barcelona. | Massís rocós amb una àmplia base que recorda la forma d'una gran paller i acabat amb una agulla de perfil arrodonit a la part més alta. El cim, d'una alçada de 817 metres, fa de partió entre els termes municipals de Vacarisses i Rellinars. La part baixa de l'espectacular cingle dóna a l'anomenat sot de la Portella, poblat per un espès bosc d'alzina. Situat molt a prop d'altres turons escarpats i de relleu peculiar, com la Roca Salvatge o Castellsapera, constitueix un dels indrets més agrestes del parc natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'obac. Segons la tradició, en aquesta zona hi tenia la seva cova el famós bandoler Capablanca. | 08291-31 | Sector de l'Obac, a l'extrem nord-est del terme | Aquest indret, molt a prop del camí ral de Barcelona a Manresa, era un dels més agrestes de la zona i ple d'amagatalls. Era pràcticament despoblat i això el feia ideal a la presència de bandolers, que assaltaven els viatgers del camí. El més conegut és el Capablanca, bandoler per excel·lència de la zona de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. L'existència d'aquest bandoler no ha estat mai provada documentalment, ni tampoc se sap en quina època hauria viscut, però els historiadors pensen que es tracta d'un personatge real, atès el gran arrelament de la seva llegenda, sobretot a la zona de Rellinars i Vacarisses. Existeixen nombroses històries que expliquen anècdotes de la seva vida. De vegades són contradictòries i sovint estan revestides amb elements de conte o de mitologia popular. Segons sembla, els seu procediment consistia en sorprendre els viatgers amb la seva capa blanca estesa a terra, sobre la qual les víctimes havien de dipositar les pertinences. Els punts on solia fer els seus atracaments eren el coll Estret i el coll de Daví. Per escapolir-se dels seus perseguidors es despenjava per una llarga esquerda al cingle del Paller de Tot l'Any fins la seva cova. També hi ha confusió sobre el lloc concret on estaria ubicat el seu amagatall, tot i que, grosso modo, caldria situar-lo a la zona entre el Paller de Tot l'Any i la Roca Salvatge, on hi ha diverses coves o balmes. Aquesta confusió ja va començar a principis de segle XX, quan membres del Centre Excursionista de Terrassa van donar diferents ubicacions a la cova del Capablanca, entre les quals també a la Roca Salvatge. Segons A. FERRANDO (2002: 139), una ubicació possible es trobaria a la base del cingle del Paller de Tot l'Any, on hi ha una esquerda amb restes d'una construcció, però és ben probable que el bandoler utilitzés més d'un amagatall. | 41.6413300,1.9584700 | 413260 | 4610479 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79392-foto-08291-31-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79392-foto-08291-31-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Accés restringit a la circulació de vehicles motoritzats. | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||||||
| 79393 | Barri de la Barceloneta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-de-la-barceloneta | CRUSAFONT, Miquel; PADRÓ, Camil; TOBELLA, Mercè; BOIX, Pere (2003). La Barceloneta de Vacarisses. Un espai d'enginy i d'Il·lusió. Vacarisses. FARRÉS, Josep M. (1994). 'El carrer de la Barceloneta'. Els cingles de Vacarisses, Sabadell, p. 58-59 FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 23 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 139 | XVIII-XIX | Moltes cases antigues s'han refet de nou o han estat modificades substancialment | La Barceloneta és un barri d'origen pagès lleugerament separat del poble de Vacarisses. El nucli és el propi carrer de la Barceloneta, on hi ha les anomenades 'casetes'. Es tracta d'un carrer de traçat rectilini, actualment asfaltat i amb voreres estretes. El cablejat elèctric és exterior. Les casetes són alineades i es troben situades sobretot al costat de ponent. Es tracta de cases unifamiliars de dimensions modestes. En general han conservat els volums originaris, però amb reformes importants que desdibuixen la imatge tradicional del carrer. La tipologia de les cases presenta variacions pel que fa a les dimensions i volums. Però solen tenir planta baixa (on hi ha el menjador-cuina) i un pis superior (on hi ha les habitacions). Els portals d'entrada són adovellats i fets amb pedra tosca. Només hi ha una casa que tingui les finestres amb brancals i llinda de pedra (cal Feliu Vidrier). Als darreres de les cases hi havia coberts per a estables i altres dependències de treball. Per aquest sector hi passava el 'camí de les eixides' i és per on entraven els carros. Les cases que han conservat millor la tipologia tradicional són les núms. 34, 32, 30 (cal Navaies), 26, 22, 16 (cal Feliu vidrier), 11 (ca la Cubana) i 9. Als dos extrems el carrer continua amb cases de construcció moderna, de manera que les 'casetes' han quedat com una petita illa dins un barri que ha seguit el model d'urbanització. | 08291-32 | Al sud-est del nucli de Vacarisses | Segons el llibre monogràfic de la Barceloneta (CRUSAFONT et alii, 2003) cal diferenciar un primer grup de diverses pagesies, que podrien ser molt antigues, probablement anteriors al segle XVII. Entre aquestes cal comptar-hi can Domingo, cal Mateu, cal sagal (que conserva documents de l'època de la Guerra del Francès), cal Flotats i segurament cal Grauet, mentre que ca l'Andorrà podria ser que fos un edifici annex a cal Sagal. Però d'aquestes no hi ha cap cas en què s'hagi conservat la casa originària. Un segon nucli de cases més senzilles, alineades tot formant el carrer pròpiament i anomenades 'les Casetes' va aparèixer més tard, potser al segle XVIII però més aviat al XIX. No hi ha notícies ni tradició oral que n'expliqui l'origen, però els autors del llibre sobre la Barceloneta formulen la hipòtesi que es tractaria d'una colònia agrícola relacionada amb la puixança vitivinícola de la masia de la Torre (actualment Torreblanca) i habitada majoritàriament per forasters, que haurien vingut a compensar la falta de mà d'obra pagesa en aquesta època. En efecte, els Pladellorens, propietaris de la Torre, van anar adquirint els masos propers, entre ells els del Boixadell, can Domingo i el Guinerdeu, que estaven abandonats, per tal de poder ampliar el conreu de la vinya. Un exemple és cal Xic de la Torre, que sembla referir-se a un dels descendents de la casa gran establert al barri de les Casetes. Pel que fa a la denominació, podria haver sorgit pel paral·lelisme amb el barri del mateix nom de Barcelona: un barri proper però separat, poblat per gent forastera i d'extracció social més aviat baixa. Això hauria propiciat una certa rivalitat, que s'ha mantingut al llarg dels anys, entre el barri de la Barceloneta i els habitants del poble. Amb la crisi de la vinya al final del segle XIX alguns dels habitants s'orientaren a l'explotació del bosc i a les feines de carboners, però això no impedí que moltes cases fossin abandonades fins que, a l'entorn de 1940, s'inicià un procés de substitució per estiuejants, procedents fonamentalment de Terrassa i Sabadell. Amb els anys les cases s'anaren reconstruint i també se'n van aixecar de noves, de manera que, sobretot a partir de la dècada de 1960, la Barceloneta esdevingué un barri de segones residències amb una clara personalitat pròpia i un gran dinamisme. | 41.6034700,1.9200200 | 410005 | 4606315 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79393-foto-08291-32-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79393-foto-08291-32-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | ||||||||
| 79394 | Sagrera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sagrera | FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 84, 93, 95, 111, 115 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 43-44, 50, 108 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 126, 233-237 SARRET ARBÓS, Joaquim (1925). Història de l'estat polític-social de Manresa. Monumenta historica. Vol. V. Manresa (2ª ed. Caixa d'Estalvis de Manresa, 1987), p. 278 VALLS i PUEYO, Joan (1994). 'La formació del nucli urbà de Vacarisses (I i II)'. Balcó de Montserrat, núm. 311 i 312. | XIV-XX | L'antiga sagrera es troba situada al voltant de l'església parroquial, en un petit promontori actualment encerclat per un revolt de la carretera de la Bauma (BV-1212). Devia ocupar una superfície no gaire gran, que inclouria les actuals plaça de l'Església i plaça Major, carrer de l'Església, carrer del Lladern i els inicis dels carrers Major i d'Alfons Sala. Aquests dos últims carrers haurien sorgit al llarg del camí que travessava l'indret de la sagrera i que es dirigia cap a Castellbell i Manresa, pel nord, i cap a Olesa o Terrassa, pel sud. D'aquest primitiu nucli urbà d'origen medieval pràcticament només se n'ha conservat la trama dels carrers, ja que les cases han estat substancialment reformades o construïdes de nou i no s'hi poden apreciar pràcticament vestigis antics. L'única excepció és el conjunt format per cal Ferrer Vell, cal Revitxol i cal Seró, al carrer de l'Església. Segons s'observa en fotografies antigues, les cases del carrer de l'Església per la façana sud (cal Torras, cal Campaner, cal Bosses), pràcticament no tenien obertures, especialment a la part més baixa, i constituïen una mena de muralla sobre un terreny amb fort pendent. Així mateix, a la dècada de 1920 la casa número 3 encara no existia, de manera que al costat sud quedava un tram sense construir. | 08291-33 | Nucli urbà de Vacarisses (al voltant de l'Església) | La sagrera va sorgir a l'entorn de l'església parroquial (documentada ja l'any 993) i molt a prop també del 'castell nou', que al segle XIV ja existia, en un petit promontori travessat pel camí que venia de Manresa i continuava cap a Olesa o Terrassa. La sagrera està documentada per primera vegada l'any 1396, quan amb motiu d'una inspecció són convocats 'els prohoms a la sagrera de dit castell' (SARRET: 278) , però cal suposar que devia ser força anterior. I encara apareix esmentada com a tal als segles XVII i XVIII. En un principi, A. FLOTATS (1979: 43-44, 108) plantejava tres ubicacions hipotètiques per a la sagrera: la Rectoria Vella (junt amb un grup de cases al carrer Sant Josep), el carrer Montserrat i, finalment, a l'entorn de l'església parroquial. Considerem que les dues primeres són poc fonamentades, ja que no es basen en cap dada concreta. FLOTATS (1979: 108) també recull una regulació de l'any 1701 (potser promulgada el 1704) en què el Senyor de Vacarisses estableix un incipient règim municipal al terme i distingeix dos estaments: els pagesos (que Flotats identifica amb els habitants del poble, al costat del castell) i els habitants de la Sagrera (que Flotats identifica amb un altre nucli). Cadascun dels dos estaments elegia dos jurats i altres representants en un consell del terme que era l'encarregat de decidir en els afers administratius, fiscals, etc. Però considerem que aquesta interpretació és errònia, i que la dicotomia pagesos/sagrera es refereix, als pagesos que habitaven els masos dispersos i als habitants del nucli urbà. Per tant, considerem que la sagrera estava situada a l'entorn de l'església. De fet, el mateix FLOTATS, en una publicació posterior (1994: 126, 234) sembla desestimar les altres ubicacions i decantar-se per la idea que hem exposat anteriorment. Així doncs, la primitiva sagrera estaria situada al voltant de l'església romànica. A l'angle nord tenia el cementiri. En algun moment s'hi construí una era i un comunidor, situats a l'extrem oest, els quals encara es conservaven l'any 1940. Aquest any s'abandonà la Rectoria Vella i es construï la nova, situada precisament en aquest sector.Pel que fa a les cases, el conjunt format per cal Ferrer Vell, cal Seró i cal Revitxol serien les úniques que, per les seves característiques arcaiques, quedarien com a testimoni d'aquesta època. Després de la crisi baix medieval, l'any 1597 es parla de només dues cases a la Sagrera. Un primer creixement important va tenir lloc als segles XVII i XVIII, quan es comencen a edificar cases a l'entorn del castell en terrenys que el propi senyor ofereix als seus parcers per construir vivendes, a canvi que treballin unes terres a rabassa morta (FLOTATS, 1979: 50). Al capbreu de 1634 ja es parla de diversos carrers: Barcelona, Manresa, de Bonaire i plaça. Entorn de 1664 ja n'hi havia més: de la Rulla, la Feixa del Bou. Altres, com la Creu de la Font i la Font d'En Guàrdia, ja denoten el sorgiment de nous barris dispersos. Al segle XVIII (en l'enquesta de Francisco de Zamora) el poble és descrit de la següent manera: 'las calles son malas, la plassa pequeña, y no se puede mejorar por causa del territorio, no tiene paseos…'. El conjunt del terme tenia entre 110 i 120 cases, i entre 600 i 700 habitants. Segons un establiment de l'any 1734 el senyor del terme va adquirir la facultat de promoure fleca, hostal, taverna, carnisseria i botiga als llocs de Vacarisses i Rellinars. En un llevador de censos de l'any 1780 s'especifiquen els següents arravals: arraval de les Feixes del Castell, de la Font d'en Gordi, segon arraval de les Feixes del Castell, Sagrera o 'lloch, iglesia i plasa', de les costes del Castell, arraval de la Rectoria i arraval de la Serra de la Creu. D'aquesta descripció se'n dedueix que els principals barris dispersos a l'entorn de la sagrera ja es trobaven consolidats. Al s. XIX, amb l'expansió de la vinya, el poble arriba al seu màxim històric (el 1860 tenia 986 habitants al conjunt del terme). | 41.6072600,1.9178700 | 409831 | 4606738 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79394-foto-08291-33-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79394-foto-08291-33-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79394-foto-08291-33-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|85 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||||
| 79395 | Carrer Sant Josep | https://patrimonicultural.diba.cat/element/carrer-sant-josep-0 | FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 43-44, 50-51, 108 VALLS i PUEYO, Joan (1994). 'La formació del nucli urbà de Vacarisses (I i II)'. Balcó de Montserrat, núm. 311 i 312. | XVII-XX | Moltes cases antigues s'han refet de nou o han estat substancialment modificades | Carrer que forma un raval que sortia de l'antic camí (actual carrer Alfons Sala). Actualment el carrer queda partit pel pas de la carretera de la Bau·ma. És de traçat lleugerament sinuós, sense asfaltar. Les cases es situen alineades i només al costat nord, mentre que al costat sud hi tenen patis (alguns enjardinats) i encara queda un cobert antic, de pedra. Les poques cases originàries que es conserven tenen unes característiques arquitectòniques dels segles XVIII-XIX. Són habitatges unifamiliars de planta baixa i un primer pis. En general han estat profundament reformats, de manera que com a elements antics pràcticament només queden les façanes, arrebossades, i algun portal adovellat o emmarcat amb maó.Entre les cases que conserven més o menys la tipologia antiga, tot i que molt parcialment, hi ha les que tenen els següents números: 10, 6 (cal Peret del Vià), 4, 13. Fa uns anys es construí una casa nova (la núm. 16) allà on hi havia hagut dues cases que conservaven bé la tipologia tradicional, cal Toni i cal Cacuero. Al final del carrer també hi ha la casa que havia acollit una comunitat de monges i escola de noies. Actualment amb un interès arquitectònic molt limitat. | 08291-34 | Nucli urbà de Vacarisses | El grup de cases que formen aquest carrer tenen ben segur un origen relativament antic. A. FLOTATS (1979: 43-44, 108) en un principi va plantejar aquest carrer com una de les tres ubicacions hipotètiques per a l'antiga sagrera. Segons aquesta hipòtesi, les cases del carrer Sant Josep completarien la sagrera, situada a la Rectoria Vella. Tanmateix, considerem que aquesta idea és poc fonamentada, ja que no es basa en cap dada concreta, i el mateix FLOTATS (1994: 126, 234), en una publicació posterior sembla desestimar-la i decantar-se per la ubicació, més lògica, de la sagrera al voltant de l'església. Així doncs, per les característiques arquitectòniques de les cases, aquest carrer s'hauria d'incloure en el creixement que va experimentar el poble de Vacarisses als segles XVII-XVIII. | 41.6073700,1.9154400 | 409629 | 4606752 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79395-foto-08291-34-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79395-foto-08291-34-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79395-foto-08291-34-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Hi ha una fitxa de l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic (IPA: 28281) sobre les cases de cal Toni i cal Cacuero, que fa uns anys van ser enderrocades. | 98|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||
| 79396 | Barri Montserrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-montserrat | FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 105-106 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 43-44, 50-51, 108 VALLS i PUEYO, Joan (1994). 'La formació del nucli urbà de Vacarisses (I i II)'. Balcó de Montserrat, núm. 311 i 312. | XVII-XX | Barri situat, com altres del poble, en una posició perifèrica degut a la peculiar orografia de Vacarisses, i relativament a prop de la Rectoria Vella. L'eix vertebrador és el carrer Montserrat, que surt de l'actual carretera de la Bauma (BV-1212) i adopta un traçat sinuós i força llarg, que recentment ha estat allargassat al sector nord tot formant un gir que el fa tornar gairebé sobre si mateix. Altres vies complementàries de menor entitat són la plaça de l'Era i el carrer dels Oms. Es tracta de carrers estrets, asfaltats i amb voravies estretes. Les cases estan alineades en ambdós costats dels carrers i, en algun tram, només en un dels costats, amb patis i antics horts a l'altra banda. Són poques les cases que han conservat les característiques originàries, ja que la majoria han estat reformades substancialment o s'han construït de nou. Segons s'observa en fotografies antigues, originàriament el barri estava poblat amb cases pageses unifamiliars molt senzilles i de tipologia poc homogènia pel que fa a volums i elements arquitectònics: en general, dues plantes, portals adovellats o bé amb llindes de pedra o fusta, alguns balcons i golfes amb petites obertures com a assecadors. Les cases actuals en alguns casos mantenen els volums originaris i, parcialment, les obertures de les façanes originàries. Alguns dels edificis que més conserven la tipologia tradicional són els següents. Al carrer Montserrat, els núm. 10, 12, 14, 16, 20, 22 (cal Mondigó), 24 (cal Patona), 27, 29, 33, 35, i 30. A la plaça de l'Era, les núm. 1, 3, 5. Les cases de nova construcció són de característiques diverses. Algunes reprodueixen un model d'habitatge tradicional, com les del tram núms. 19, 1, 2, 3, 4 i 5 del carrer Montserrat. | 08291-35 | Nucli urbà de Vacarisses | Aquest carrer o barri té un origen força antic. A. FLOTATS (1979: 43-44, 108) en un principi va proposar-lo com una de les tres ubicacions hipotètiques per a l'antiga sagrera. Segons aquesta hipòtesi, les cases del carrer Montserrat completarien la sagrera, situada a la Rectoria Vella, relativament a prop. Tanmateix, es tracta d'una hipòtesi clarament errònia, ja que no es basa en cap dada concreta, i el mateix FLOTATS (1994: 126, 234), en una publicació posterior sembla desestimar-la i decantar-se per la ubicació, més lògica, de la sagrera al voltant de l'església. Per les característiques arquitectòniques de les cases, sembla que aquest barri s'ha d'incloure en el creixement que va experimentar el poble de Vacarisses als segles XVII-XVIII. En un llevador de censos de l'any 1780 es denomina com a 'arraval de la Rectoria' i, amb unes 45 cases, era ja un dels barris més poblats. El nom del carrer sembla que cal atribuir-lo a les vistes sobre el massís montserratí. | 41.6046800,1.9162800 | 409695 | 4606453 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79396-foto-08291-35-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79396-foto-08291-35-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Llinda amb inscripció a la casa núm. 33 del carrer Montserrat: '1789' | 98|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | ||||||||
| 79397 | Barri de Baix o de la Font de Gordi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-de-baix-o-de-la-font-de-gordi | FARRÉS, Josep. M. Vacarisses. Balcó de Montserrat, núm. 271 FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 147-148 FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 80, 99, 110, 127 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 50-51, 108 VALLS i PUEYO, Joan (1994). 'La formació del nucli urbà de Vacarisses (I i II)'. Balcó de Montserrat, núm. 311 i 312. VALLS i PUEYO, Joan (2002). 'El cognom Guàrdia-Gordi'. Balcó de Montserrat, núm. 402 (febrer) | XVII-XX | Barri o raval sorgit al llarg del camí que travessava el poble (actual carrer Alfons Sala) i situat a un nivell lleugerament inferior al petit promontori on està assentada l'església. Aquest carrer, de traçat sinuós que s'adapta al perfil del relleu, és l'eix vertebrador del barri i es completa amb altres carrers de menor entitat: el de cal Còdol i la Plaça i el carrer Sant Ignasi. Actualment la carretera de la Bauma (BV-1212) travessa el barri. Són poques les cases que han conservat les característiques originàries, ja que la majoria han estat substancialment reformades o s'han construït de nou. Segons s'observa en fotografies antigues, la tipologia originària consistia en habitatges unifamilars força senzills, amb planta baixa i dos pisos. Els portals eren adovellats o amb llindes, i destacaven per la important presència de balcons, amb senzilles baranes de ferro forjat. Les cases actuals en alguns casos mantenen els volums originaris i, parcialment, les façanes amb els balcons característics, sobretot al carrer Alfons Sala. Algunns dels edificis que més conserven la tipologia tradicional són els següents. Al carrer Alfons Sala, les núm. 12, 14 (cal Ballester), 16 (cal Rossinyol), 22 (cal Vidrier), 24 (cal Guitarró), 26 (cal Moliner) i 35. A la plaça de Sant Ignasi, la número 6 (cal Domènech). Al carrer de Sant Ignasi, les número 2, 4 (ca l'Esteve), 12, 3 i 24. A la carretera de la Bauma, la número 60. A l'extrem nord–est es conserva la finca de cal Domènec, que era una de les principals pagesies i ha quedat com un petit enclavament rústic. | 08291-36 | Al nucli urbà de Vacarisses | Aquest fou un dels primers ravals, originat al sector sud-oest del camí que travessava el poble i continuava cap a Castellbell i Manresa. Per això també es coneixia com a carrer Manresa, i amb aquest nom ja apareix documentat l'any 1634, i el 1664 s'esmenta el carrer de la Font d'En Guàrdia. Segons un llevador de censos de l'any 1780 el raval de la font d'en Gordi ja tenia 28 cases. Malgrat que la tipologia de les construccións, molt senzilla, pot enganyar, la majoria de les cases correspondrien a aquest moment, tal com suggereix la inscripció d'alguna llinda conservada. Com els altres barris perifèrics de Vacarisses, era essencialment agrícola, i tenia algunes pagesies que van quedar integrats al nucli urbà, com el mas Guàrdia o cal Domènec. El topònim de Gordi és derivat d'una família d'occitans, de cognom Guàrdia, que al segle XVII esdevingueren propietaris del mas Còdol, posteriorment mas Guàrdia. Al segle XVIII diversos topònims sorgits del cognom Guàrdia comencen a derivar en la forma Gordi, com ara la 'Font d'en Gordi'. Aquesta font, que proporcionava aigua als veïns d'aquest barri, ja està documentada l'any 1733. En algunes fotografies antigues encara apareix, però fa uns anys va ser eliminada. La que actualment porta aquest nom es construí una mica més amunt. | 41.6086300,1.9158100 | 409661 | 4606892 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79397-foto-08291-36-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79397-foto-08291-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79397-foto-08291-36-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en una llinda de ca l'Esteva (carrer de Sant Ignasi, núm. 4): '1759' | 98|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | ||||||||
| 79398 | Cova dels Lladres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cova-dels-lladres | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 131-132 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p.137-138 JUNYENT, Emili; PLA, Joaquim (1970). 'Noticia sobre el hallazgo de un vaso en la Cova dels Lladres (Vacarisses, Barcelona)', Pyrenae, núm. 6, p. 43-46. TEN CARNÉ, Ramon (1986-1989). 'La cova sepulcral neolítica epicardial dels Lladres (Vacarisses, Vallès occidental)', Empúries, núms. 48-50 II, p. 352-355. | -4000/-350 | Indret amb vegetació espessa i dificilment accessible | Cavitat situada a la part alta de la carena de Torrelles, sobre la masia de can Mimó. La cova es troba situada a l'inici d'un massís rocós força espectacular i inaccessible, encarat a migdia, concretament a la mola central. És una petita cavitat formada per una galeria d'entrada extremament estreta, d'uns 4 m de llargària, seguida d'una cambra de 12 m2. Per accedir a aquesta cambra s'ha de fer a través d'un forat molt petit. Abans de realitzar-s'hi excavacions la cova es presentava colmatada. Es tracta d'una cova sepulcral, datada al període Neolític Antic Postcardial (-4000 / -3500), que tenia diverses inhumacions amb els seus aixovars. Un dels aixovars es va trobar complet i comprenia moltes peces de collaret (amb petxina, 'cardium edule' i variscita), dues gerres amb decoració epicardial o Montserratina, amb incisions formant dibuixos geomètrics i diversos fragments de ceràmica. També es van recuperar diversos cranis. La morfologia de la cova dóna a entendre unes determinades creences sobre la mort. L'entrada té una forma clarament vulvar, que dóna pas, mitjançant un conducte molt estret, a una cambra més àmplia, que simbolitza l'úter matern. Així, els morts tornen a les entranyes de la terra mare, d'on provenen. D'una altra banda, la orientació meridiana de la cova ha fet que algun investigador relacionés les incisions de les gerres amb coneixements astronòmics. | 08291-37 | Prop de la masia del Mimó, al sud del terme | Durant la Guerra Civil un grup d'industrials de Terrassa es van refugiar en aquesta cova i devien buidar una mica la cambra. La descoberta del jaciment arqueològic es deu a un grup d'excursionistes de la delegació d'Olesa de la Unió Excursionista de Catalunya, que al final de la dècada de 1960 van practicar-hi unes excavacions en les quals van sorgir una gerreta i altres restes. Van comunicar la troballa a Emili Junyent, el qual en va donar notícia en un article. A l'entorn de 1975 membres de l'aleshores Secció d'Investigacions Subterrànies del Centre Excursionista de Terrassa, que més endavant esdevingueren el Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, van portar a terme un inventari de cavitats a la zona del Mimó durant el qual van portar a terme l'aixecament topogràfic de la cova. En aquell moment quedava una petita zona per excavar i van poder recuperar una gerreta i la resta de materials. El 1978 l'arqueòleg Ramon Ten va realitzar un estudi sobre aquest jaciment, datat al Neolític Antic Postcardial (-4000 / -3500) durant el qual es completà l'excavació en alguns sectors. | 41.5793000,1.9113200 | 409246 | 4603640 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79398-foto-08291-37-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79398-foto-08291-37-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79398-foto-08291-37-3.jpg | Inexistent | Neolític|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Una part destacada del material sorgit en les diverses excavacions es conserva al Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà. També es conserven materials d'aquest jaciment a la delegació d'Olesa de la Unió Excursionista de Catalunya.L'accés és difícil. Passats uns 200 m en direcció nord-oest després del Mimó, cal pujar la falda del serrat pel dret fins a la cova.Foto de Jaume Morera (del Centre Muntanyenc i de recerques Olesà). | 78|76 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||
| 79399 | Can Torrella Vella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-torrella-vella | BOSCH, J.M. (1992). 'Assentament ibèric de la Casa Vella de Can Torrella', a Vacarisses, p. 281. | II-I a. C. | Antic mas en ruïnes. Entorn descuidat. | En aquest indret, actualment ocupat per naus industrials del polígon de can Torrella, s'hi va localitzar material ceràmic superficial pertanyent a època ibèrica i romana. La localització concreta del jaciment és a la part de ponent de la nau de l'empresa R.M. Trade S.A. (amb coberta de color verd). Concretament, en el pati posterior d'aquesta nau, en una zona on el terreny ha estat rebaixat i fa un retall important respecte de la carena més elevada per on passa el camí. En aquesta zona més alta s'hi van localitzat superficialment alguns materials: restes de ceràmiques ibèriques i romanes d'època republicana, concentrades al costat est d'una plataforma d'una hectàrea d'extensió. De les 30 cales de sondeig que es van efectuar en aquest indret, en cap no hi aparegué ni material arqueològic ni sediment. El responsable de les excavacions, Eduard Sánchez, apunta com a hipòtesi possible que el nucli originari podria estar situat a la part més occidental del serrat i que els materials ceràmics haurien estat arrossegats o bé per l'erosió natural o bé degut a les tasques agrícoles. | 08291-38 | Poligon industrial de can Torrella. Part occidental del polígon i prop del camí Romeu. | El jaciment es troba situat just al costat de camí Romeu, un itinerari medieval (però tal vegada d'origen anterior) que utilitzaven els pelegrins per anar a Monserrat, i 300 metres al nord-oest de can Torrella Vella, que havia servit d'hostal d'aquest camí. L'any 1988 J.M. Bosch, veí de Terrassa, donà avís al Servei d'Arqueologia de la Generalitat de l'existència del jaciment. El desembre de 1991, amb motiu de les obres al polígon industrial, s'hi portà a terme una excavació d'urgència dirigida per Eduard Sánchez i Campoy. Va consistir en diversos sondejos, que van donar un resultat negatiu. | 41.5963900,1.9131200 | 409420 | 4605536 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79399-foto-08291-38-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79399-foto-08291-38-2.jpg | Inexistent | Ibèric|Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 81|83|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | ||||||||
| 79400 | Les Comelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-comelles | SÁNCHEZ I CAMPOY, Eduard (1990). 'Els jaciments ibèrics de Can Comelles' a Troballes arqueològiques a l'autopista de Manresa. Manresa, Centre Excursionista de la Comarca de Bages, p.71-80 | IV-I a. C. | Jaciment molt arrasat | Es tracta d'un jaciment indeterminat d'època ibèrica que consta de dos nuclis a escassa distància entre ells, els quals es considera que corresponen a un mateix jaciment. El primer nucli (can Comelles I) es troba situat en un petit promontori: el tercer que es veu a llevant de la casa de can Comelles, a una distància d'uns 400 metres, entre dos camps de conreu, en una antiga vinya. A causa de l'erosió del terreny i els efectes produïts pel conreu de la vinya els vestigis arqueològics han estat pràcticament arrasats. Fruit del sondeig que s'hi va realitzar es localitzà tan sols una possible sitja amb materials bàsicament dels segles II i I a.C.: ceràmica ibèrica, campaniana i un fragment d'skyphos àtic datat al segle IV a.C. El segon nucli (can Comelles II) és situat uns 100 m a llevant de la casa. Els diversos sondejos que s'hi van efectuar no van proporcionar més material que el recollit en superfície: ceràmica oxidada i un molí barquiforme. | 08291-39 | Prop de la masia de can Comelles, al sector oest del terme | Durant les prospeccions realitzades l'any 1985 per Eduard Sánchez amb motiu de les obres de l'autopista de Terrassa a Manresa es van localitzar restes superficials en aquest sector i posteriorment s'hi van realitzar diversos sondejos. | 41.6093400,1.8870800 | 407268 | 4607001 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79400-foto-08291-39-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79400-foto-08291-39-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79400-foto-08291-39-3.jpg | Inexistent | Ibèric|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Coordenades corresponents al sector can Comelles II | 81|80 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||
| 79401 | Torrella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrella | Anònim (1984). Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà (Butlletí d'informació per als socis), núm. 28 (octubre). HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p.125. | -1000 a.C. | Jaciment molt arrasat | Uns 600 m a l'oest de la masia de can Torrella membres del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà van identificar en diversos sectors d'una zona força àmplia afloraments de ceràmiques superficials que probablement corresponen a l'època del bronze final. La zona es troba força arrasada i no s'hi aprecien restes d'estructures. Els materials que s'hi van localitzar són ceràmica feta a mà amb decoracions diverses i una destraleta de basalt negre. | 08291-40 | Sector de can Torrella | Durant els treballs de prospecció arqueològica amb motiu de la construcció de l'autopista Terrassa-Manresa Eduard Sánchez i Jaume Morera (aquest últim del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà) van explorar la zona, que queda relativament propera al traçat viari, però no hi van localitzar indicis d'estructures. | 41.5865600,1.9051800 | 408744 | 4604453 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79401-foto-08291-40-1.jpg | Inexistent | Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En aquesta zona s'hi localitzen diversos forns de calç. Així mateix, al costat d'un camí (UTM: 409053 / 4604561) hi ha un forat en forma de sitja. Segons sembla, però, tota la zona on es localitza aquest forat va ser refeta fa uns anys pels bombers, quan van arranjar el camí. Anteriorment hi havia un barranc.Accés restringit a vehicles motoritzats. | 79 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||
| 79402 | Escultura d'una dona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escultura-duna-dona | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 207 | XX | Escultura que representa una dona asseguda a terra amb una mà al cap, en un posat meditatiu. L'escultura, pintada de blanc, té unes formes arrodonides que tendeixen a una certa abstracció. Està emplaçada sobre un petit pedestal quadrat de ciment, a la gespa davant l'entrada del CAP, a l'antiga fàbrica. | 08291-41 | Carrer Salvador Badia (davant del CAP, a l'antiga fàbrica) | L'autora de l'escultura és Montserrat Font, de l'Escola de Belles Arts de Terrassa. Segons la signatura és de l'any 1986 i, abans de ser col·locada en la ubicació actual, presidia la zona enjardinada d'una de les entrades del poble. | 41.6065000,1.9178800 | 409831 | 4606653 | 1986 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Montserrat Font | Signatura a la zona posterior: 'M 86' | 51 | 2.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||||
| 79403 | Camí Romeu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-romeu | BALLBÈ, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç del Munt i rodalia. Centre Excursionista de Terrassa, p. 36 CAMPO CAPILLA, Juan Luís del (1994). Camins vells de Viladecavalls, Ajuntament de Viladecavalls, p. 99-101 FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 35 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 90-97 | XIII-XIX | En trams urbans i propers el camí es troba molt desdibuixat: s'han convertit en pista o asfaltat | L'antic camí romeu venia des de Barcelona i Terrassa i menava fins a Montserrat. Actualment aquest itinerari històric es troba senyalitzat amb pintura groga i vermella com a GR 96. Cal dir, però, que en diversos trams l'itinerari senyalitzat no es correspon exactament amb el traçat originari, ja que discorre per moltes de les urbanitzacions de Vacarisses. En la seva major part el camí és asfaltat i està integrat en diferents carrers, però també se'n conserva algun tram més autèntic, als extrems del terme municipal. El camí romeu sortia de Terrassa des del pont anomenat de Vacarisses i s'enfilava per la pujada del Moixell, camí dels bressols, prop de Sant Miquel de Gonteres. En el Molinot entrava ja en terme de Vacarisses i passava pels següents masos o hostals: Collcardús, el Boixadell (actualment en ruïnes), l'Hostal de Torroella (en ruïnes), Castellet de Dalt, Hostal del Palà (una casa actualment molt transformada) i Hostal de la Creu (ja en terme de Monistrol i també en ruïnes). Concretament, al sector de l'antic mas del Boixadell el camí antic encara es conserva al peu de l'antiga casa, tot i que cobert per la vegetació, mentre que el camí senyalitzat discorre per una pista situada lleugerament més al nord-est. Més endavant, el camí travessa la carretera de Manresa a Terrassa (C-58) i la via del tren i s'introdueix en la urbanització de Torreblanca i el polígon industrial de can Torrella, on hi ha l'antic hostal de can Torrella així com un jaciment d'època ibèrica (can Torrelles). Aquí l'itinerari confluïa amb el camí vell d'Olesa que es dirigia cap a Vacarisses. En tot aquest sector el camí és asfaltat i passa per les urbanitzacions de la Coma, la colònia Gall i el sector nord de la urbanització de can Serra, on hi ha l'estació del tren de Vacarisses. Des de can Serra fins a la urbanització de Palà/Xoles el camí ha estat asfaltat amb un paviment suau de color vermellós i s'han instal·lat alguns bancs al costat del camí. Es tracta d'un tram d'uns 500 metres molt agradable, amb unes interessants vistes frontals de Montserrat. Al pas per la urbanització de Palà/xoles l'itinerari torna a passar per carrers i es dirigeix cap a l'antic Hostal de Palà. Aquí el camí romeu es creuava amb el camí vell d'Olesa a Manresa, i també amb el camí de Vacarisses a Monistrol, que passava per la masia de les Comelles. En aquest punt de l'hostal el camí travessava la riera de Palà per un gual (el camí senyalitzat actualment travessa la riera més al sud) i continuava cap a la casa de can Franc. Després travessa la urbanització del Ventaiol per un tram asfaltat. En aquest sector final l'itinerari prenia el nom de 'camí de la Creu', ja que es dirigia cap a l'hostal amb aquest nom. Un cop deixada enrere la urbanització, el camí discorre per una pista sense asfaltar. Es tracta del tram més ben conservat dins el terme de Vacarisses, en el qual encara es poden veure, a banda i banda del camí, diversos marges fets amb grans blocs de pedra. En aquest punt hi havia un abeurador excavat a la roca que actualment ha quedat cobert sota terra. Un cop passat l'hostal de la Creu, ja en terme de Monistrol, és on trobem el tram més autèntic del camí romeu. Pel que es pot observar, es tractava d'un camí d'uns 3 metres d'amplada, reforçat amb murs normalment a un dels costats, i amb restes força ben conservades d'empedrat. Els importants desnivells que s'han de salvar fan pensar que no era apte per als carruatges. | 08291-42 | Prop de l'hostal de can Torrella, just al costat del camí romeu, s'hi ha identificat un jaciment d'època ibèrica, mentre que a la zona del Molinot (en terme de Viladecavalls) s'hi han trobat restes d'una vil·la romana (del CAMPO: 1994). Aquests fets semblen suggerir que es tracta d'un itinerari ja d'origen antic. A partir de l'època medieval el camí ral o dels romeus és el que utilitzaven els pelegrins que volien anar Montserrat des de Barcelona i, sobretot, des de Terrassa. L'any 1342 es trobava en pèssim estat i el rei Pere III el Cerimoniós ordenà que cada municipi n'arreglés el seu tram. Els monarques catalans, per exemple Jaume I o Alfons el Magnànim, es preocuparen per la seguretat dels romeus que utilitzaven el camí i que tenien la protecció reial. Són molts els reis i les grans personalitats dels que es té constància que van fer el camí romeu, entre d'altres Pere III o la reina Violant. La conservació del camí anava a càrrec dels municipis, però més d'una vegada hi intervingué el poder reial. Cal dir que a l'indret de Palà, on hi havia l'hostal del Palà, era una important cruïlla. Aquí l'itinerari transversal del camí romeu es creuava amb el camí vell d'Olesa a Manresa, amb un trajecte de nord a sud que venia de Castellbell i continuava per la serra de l'Hospici, el coll de Bram i el pla del Fideuer. A més, també hi confluïen altres camins secundaris, com el que anava de Vacarisses a Monistrol o el que enfilava pel coll de les Bruixes cap a can Tovella i el Cairat (on hi havia un pont que travessava el Llobregat, possiblement d'època andalusina o potser anterior). Per això l'any 1485 el senyor de Vacarisses concedí al propietari del mas Palà llicència per construir una carnisseria al costat del camí ral o romeu, la qual al final del segle XVIII encara estava en funcionament. | 41.6020700,1.9030900 | 408592 | 4606177 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79403-foto-08291-42-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79403-foto-08291-42-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79403-foto-08291-42-3.jpg | Inexistent | Ibèric|Romà|Medieval|Modern|Contemporani|Antic | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La dècada de 1990 s'instal·laren algunes fites de formigó (per exemple prop de Castellet de Dalt) amb indicació del camí. | 81|83|85|94|98|80 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | ||||||||
| 79404 | Camí ral de Manresa a Barcelona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ral-de-manresa-a-barcelona | FERRANDO, Antoni (1983). Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat. FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt – Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 70 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 83 FLOTATS, Núria; PIÑERO, Jordi (2005). 'Un tresor de Viladordis. Hostals i camins a Viladordis', a Festa Major Viladordis, p. 23-27 ROSSELL, Amadeu (1994). El camí ral de Manresa a Barcelona. Sabadell, Impremsa. | XIII-XIX | L'antic camí ral de Manresa a Barcelona té un tram, força curt, que discorre per l'extrem nord-est del terme de Vacarisses, a la zona de l'Obac. El camí ral venia des de Barcelona per Sant Andreu, Barberà i Terrassa. Des de Matadepera el camí es pot seguir començant per l'antic hostal de la Barata (al km 9 de la carretera BV-1221). Entra al terme de Vacarisses pel Collet Estret i ressegueix la carena amb aquest mateix nom, tot passant als peus de l'impressionant massís de Castellsapera. Continua en direcció oest passant molt a prop de la Roca Salvatge i del Paller de Tot l'any. Aquí el camí surt ja del terme de Vacarisses i continua, en terme de Rellinars, per la Carena del Camí Ral. Després continua cap a Coll de Daví, Hostalets de Daví, l'hostal de Sant Jaume de Vallhonesta, el Pont de Vilomara i Manresa. En la part de Vacarisses el camí ral transcorre per la part més esquerpa de la serra de l'Obac, enmig de boscos i paratges d'una gran bellesa i amb vistes espectaculars. Si bé quan s'acosta a l'hostal de la Barata, en terreny més pla, el camí s'eixampla, en el seu recorregut per la serra de l'Obac és en general un corriol estret, un camí de bast que no era apte per als carruatges. En alguns punts es conserven restes d'empedrat, tot i que en mal estat. També hi ha molts indrets en què el camí és reforçat als marges amb murs de contenció, mentre que en altres punts el camí ha estat excavat a la roca. L'itinerari del camí ral no està senyalitzat com a tal. En alguns trams, però, coincideix amb la senyalització de senders locals, i en tot el tram a l'oest de Castellsapera coincideix amb el GR 5, que prové del Coll de les Tres Creus i de Coll d'Estenalles. També hi ha alguns pals del parc natural que indiquen alguns cruïlles estratègiques del Camí Ral. | 08291-43 | L'Obac, al sector nord-est del terme | En època romana el camí dela pla de Bages cap a Barcelona passava per la vall del Llobregat. Al segle XIII es construí el Pont de Vilomara i el camí ral adoptà un nou traçat, més recte, que probablement ja s'utilitzava també des d'antic, pel massís de l'Obac. Del camí ral ja se'n té constància documental en un privilegi del rei Jaume I de l'any 1228, i va estar en ús fins el segle XIX. Però el 1804 es construí una carretera que enllaçava Manresa amb la carretera reial de Madrid a Barcelona (actual Nacional II) i l'antic camí ral s'anà abandonant progressivament. El cop final va ser l'entrada en funcionament, a mitjan segle XIX, de la línia de ferrocarril de Terrassa a Manresa. Malgrat la condició de camí reial era un camí de bast que no permetia el trànsit de carruatges, i travessava el massís de la serra de l'Obac, un territori despoblat i salvatge, fet que va afavorir l'acció dels bandolers, dels quals se'n conserven nombroses notícies històriques i llegendes. El bandoler per excel·lència d'aquesta zona fou el Capablanca. La seva existència no ha estat provada documentalment però els historiadors creuen que es tracta d'un personatge real, tot i que les seves històries estan revestides amb elements de conte i de mitologia popular. Els punts on solia fer els seus atracaments eren el coll Estret i el coll de Daví, i per escapolir-se dels seus perseguidors es despenjava per una llarga esquerda al cingle del Paller de Tot l'Any fins la seva cova, situada en un indret indeterminat d'aquesta zona. Al seu pas per Vacarisses el camí ral tenia un trencall que passava pel Caus d'En Guitart i que anava de Terrassa a Rellinars creuant el terme de Vacarisses. També hi havia camins secundaris que comunicaven amb Vacarisses pel camí de la casa vella de l'Obac. | 41.6422500,1.9658700 | 413877 | 4610573 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79404-foto-08291-43-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79404-foto-08291-43-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79404-foto-08291-43-3.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situat en zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac | 94|98|85 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | ||||||||
| 79405 | Castellet de Dalt | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castellet-de-dalt | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 5 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 90, 96-97 VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'El mas de la Frasera o Castellet de la Frasera', Balcó de Montserrat, núm. 327 (novembre) VALLS i PUEYO, Joan (1996). 'Can Serra', Balcó de Montserrat, núm. 333 (maig) VALLS i PUEYO, Joan (1998). 'Els amos del Mas Frasera i el rector Vallcendrera', Balcó de Montserrat, núm. 356 (abril) VALLS i PUEYO, Joan (2003). 'Les possessions monàstiques als termes de Vacarisses i Rellinars', Balcó de Montserrat, núm. 419 (juliol) | XVI - XX | Masia situada en un petit promontori al costat de l'antic camí Romeu a la qual s'hi han annexat diversos cossos. L'edifici principal ha conservat força bé les característiques tradicionals. És de planta quadrada i consta de planta baixa més dos pisos, amb coberta a dos aiguavesos amb el carener perpendicular a la façana principal, a migdia. La façana principal té portal amb arc de punt rodó i diverses obertures regulars amb balcons; només el central és emmarcat amb carreus. També té un rellotge de sol (segons una inscripció, de l'any 1947). Les parets són arrebossades i pintades de blanc, amb carreus escairats als angles. L'interior està distribuït, segons el cànon clàssic, en tres crugies, amb sostres de volta escarsera a la planta baixa. L'habitatge té annexat a ponent un cos més baix de només una planta. A la part de llevant té annexades diverses dependències, construïdes al segle XX, que actualment s'utilitzen com a quadres per a cavalls. A la part sud-est té dues construccions aïlles, construïdes també a mitjan segle XX: una petita vivenda, amb una bassa moderna annexa, i un paller. | 08291-44 | Als plans de Castellet, prop de l'urbanització de la Coma | El mas estava situat a peu del camí dels romeus que utilitzaven els pelegrins per anar a Montserrat i que va tenir una gran consideració, especialment durant els segles XIV al XVII. Aquest camí creuava l'actual terme de Vacarisses, passant per algunes de les masies més importants de la zona, de forma que algunes d'elles adquiriren la funció d'hospici o hostal, encara que aquest no fou el cas del Castellet. Antigament era conegut com la Frasera o Castellet de la Frasera, i estava sota el domini del monestir de Santa Cecília, per la qual cosa l'amo del mas pagava cinc sous el dia de Nadal. Al segle XVI era de Bartomeu Castellet, que disposava d'un títol d'establiment signat l'any 1576 per Anna Cordelles, vídua de Joan de Grevalosa. És possible els Castellet reformessin o bé aixequessin de nou el mas en aquest moment, ja que la inscripció del portal sembla indicar que el cos principal és obra en bona part d'aquest segle. A Bartomeu el succeí el seu fill Benet, i a aquest el seu fill Joan. Com altres masos de la part occidental de Vacarisses el mas era un alou del monestir de Santa Cecília de Montserrat, i els delmes es pagaven a parts: quatre parts per al monestir i tres parts per al senyor del terme de Vacarisses. Es té constància d'un alcalde de Terrassa, fill de la masia de Castellet, que ho va ser durant la guerra dels Segadors, quan la Generalitat va fer estada a aquesta ciutat. A Joan Castellet el succeí el seu fill Joan, casat amb Antònia, que deu anys més tard ja era vídua. El 1666 l'amo del mas era el fill de Joan i Antònia: Alexandre Castellet, el qual vivia al mas amb la seva família, juntament amb Josep Solà, que tenia en la mateixa casa dos “aposentos” a carta de gràcia. Josep Castellet, fill d'Alexandre, posseïa també el mas Pi, deshabitat. El 1694 els amos del Castellet de la Frasera van fer les primeres concessions de terres a rabassa morta, i l'any 1723 i 1927 les següents, a un total d'uns 20 parcers. A Josep el va succeir el seu fill Silvestre Castellet, que constava com a propietari el 1759. En aquest moment es coneixen les afrontacions exactes de les terres del mas. L'any 1806 l'amo del mas, Joan Castellet, era declarat fora d'ús de raó i es nomenava successora la seva filla Francesca, casada amb Marçal Barrera, moliner de Monistrol de Montserrat. Passada la Guerra del Francès, els anys 1814 i 1815, els propietaris començaren a establir a rabassa morta una part molt important de les terres. Actualment, la majoria de les terres de l'entorn pertanyen a la casa i són treballades pels masovers d'aquesta. | 41.6016900,1.9035600 | 408631 | 4606134 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79405-foto-08291-44-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79405-foto-08291-44-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79405-foto-08291-44-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció a la dovella central del portal: '1576. B8 I: C8 II'La propietat del mas inclou les terres adjacents i també la casa de Castellet de Baix. | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | ||||||||
| 79406 | Castellet de Baix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castellet-de-baix | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 4 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 90 VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'El mas Castellet de la Torra', Balcó de Montserrat, núm. 322 (juny) | XVIII-XX | Antic mas molt modificat amb obra moderna | Antiga masia que ha sofert modificacions dràstiques al llarg del segle XX i de la qual pràcticament no queden vestigis antics. El conjunt és format per l'antic edifici de la masia, que ha estat envoltat per diverses naus de nova construcció. L'edifici principal, que conserva funcions de vivenda, és de planta rectangular, amb planta baixa més un pis i coberta a dues vessants. Ha estat molt reformat ja al segle XX i de l'antiga masia pràcticament només en resten les parets exteriors, difícils d'identificar ja que es troben arrebossades i pintades de blanc. La casa té un petit patí davanter amb un portal per on s'hi accedeix des del camí, però també ha estat molt modificat. A la part sud-est hi ha un gran cobert que conserva un mur de pedra. La resta de coberts, a l'est i al sud, són força recents i foren construïts per a desenvolupar funcions de granja. L'obra nova, també pintada de blanc, segueix l'estètica del conjunt. | 08291-45 | Prop dels plans de Castellet, entre les urbanitzacions de la colònia Gall i can Serra | Actualment la masia de Castellet de Baix forma part de la mateixa propietat que la de Castellet de Dalt, però no sempre ha estat així. Antigament era coneguda com a Castellet de la Torra, i l'any 1597 era propietat de Pere Castellet, juntament amb els seus agregats, el mas Beatriu i el mas de la Torra. A Pere el succeí la seva filla, Antiga Castellet, casada amb Pere Joan Torrella (i amb aquesta unió s'ajuntà l'heretat amb la del mas Torrella). El fill i successor fou Pere Joan Torrella, i a aquest el succeí el seu fill, Pere Torrella. L'any 1725 Jaume Farell, pagès de la parròquia de Santa Creu de Palol, adquirí el mas. El nou propietari feia conrear les terres per un masover. L'any 1727 les heretats dels masos Beatriu i de la Torre formaven una unitat amb aquest, i al conjunt se l'anomenava mas Torruella. En aquest moment es coneixen amb detall les afrontacions de l'heretat. Durant el segle XX el mas fou convertit en una important granja agropecuària, la qual va restar un temps abandonada i actualment ha recuperat els usos productius. | 41.5961100,1.8992200 | 408261 | 4605519 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79406-foto-08291-45-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79406-foto-08291-45-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79406-foto-08291-45-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Actualment l'accés amb vehicle motoritzat és restringit. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||
| 79407 | Hostal de can Torrella (o casa vella de Torrella) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/hostal-de-can-torrella-o-casa-vella-de-torrella | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 28 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 90, 93, 96 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 123-124 SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 67 VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'El mas Torrella', Balcó de Montserrat, núm. 320 (abril) VALLS i PUEYO, Joan (2003). 'De Mura a Vacarisses', Balcó de Montserrat, núm. 413 (gener) | XIV-XIX | Seria convenient procedir a la neteja, desbrossat de vegetació i adecentament de la casa. | Antiga masia actualment en ruïnes situada enmig del poligon industrial que ha pres el nom de la casa (can Torrella). Es conserven els murs exteriors del cos principal de la masia, en alguns trams fins a l'alçada de la teulada i en d'altres més parcialment. Es tracta d'una construcció de planta més o menys quadrada, que tenia planta baixa més un primer pis/golfes i coberta a dues vessants. Els murs són de paredat, amb carreus més escairats a les cantoneres; tenen poques obertures i petites, algunes del tipus espitllera. El mur nord-est té un contrafort. Sembla que el portal d'accés era al costat sud-est. L'interior es troba completament enderrocat. Entre la runa s'hi observen alguns vestigis de llindes i altres elements de pedra. A l'angle est la casa té una estructura annexa que actualment conforma una mena de túmul elevat respecte al sòl. Tot el conjunt es troba cobert de vegetació. | 08291-46 | Polígon industrial de can Torrella. Entre el carrer de Berlin i l'avinguda Trias Fargas | Aquesta casa era un dels hostals de l'antic camí dels romeus, utilitzat pels pelegrins que volien anar Montserrat des de Barcelona i, sobretot, des de Terrassa. L'any 1342 el rei Pere III va ordenar que el camí, que tenia la protecció reial, fos reparat. Són molts els reis i les grans personalitats dels que es té constància que van fer el camí romeu, especialment entre els segles XIV i XVII. El camí veni de la masia del Boixadell (per un traçat enmig de l'actual poligon que no es correspon amb el senyalitzat actualment) i continuava cap a Castellet de Dalt. Altres cases que havien fet funcions d'hostal són l'hostal del Palà i l'hostal de la Creu, aquest últim ja en terme de Monistrol. Segons A. Hernández, l'hostal de can Torrella o casa vella de Torrella podria ser el nucli inicial del mas Torrella, situat en un terreny proper, més elevat. Es tenen notícies del mas Torrella des del 1363, quan el seu possessor, Ramon de Torrella, el va vendre. Pel que fa a l'hostal, sabem que un tal Marc Feixas declara en el seu testament de l'any 1762 que a la casa vella de Torella hi tenia una 'partida de pots'. Diverses llegendes ens parlen de l'existència d'un tresor que s'hauria trobat a l'hostal de Torrella, i una altra fa referència al bandoler Capablanca que, en un robatori a l'hostal de can Torrella, hauria lligat i cremat el seu amo (FLOTATS, 1979: 96). | 41.5941200,1.9138700 | 409479 | 4605283 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79407-foto-08291-46-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79407-foto-08291-46-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79407-foto-08291-46-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | ||||||||
| 79408 | Torrella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torrella-0 | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 16 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 123-124 VALLS i PUEYO, J. (1995). 'El mas Torrella', Balcó de Montserrat, núm. 320 (abril) VALLS i PUEYO, J. (1999 'Els Torrella del segle XIX', Balcó de Montserrat, núm. 366 (febrerl) VALLS i PUEYO, J. (1995). 'Inventari de can Torrella de l'any 1841', Balcó de Montserrat, núm. 368 (abril) | XIV-XX | Gran masia amb un estat de conservació desigual | Antiga masia d'origen medieval que consta d'un conglomerat de construccions al voltant d'un nucli central originari, el qual forma un clos tancat amb coberts independents a la part de migdia i una era enrajolada al sud-est. L'edifici principal és de planta rectangular, amb cossos annexats a nord i oest. És de planta baixa més planta primera i planta segona o golfes, i presenta una estructura que denota la seva antiguitat i una construcció progressiva amb múltiples fases sobreafegides. Els murs exteriors són de pedra, en general sense arrebossar, amb un parament de bona qualitat. La façana est té incorporats uns grans contraforts. La façana principal, encarada a migdia, presenta una línia de balcons a la primera planta (amb dintells de pedra i brancals de carreus) i un portal amb arc escarser. Sobre el balcó central hi ha una llinda amb un motiu religiós esculpit. En aquesta façana també es conserven restes, molt malmeses, del que havia estat un rellotge de sol. L'interior conserva força bé la tipologia tradicional. Els coberts adossats al costat nord, així com els de la banda sud, semblen força antics. Tot el conjunt és tancat per un clos fet amb paret de pedra amb dos portals d'entrada. | 08291-47 | Prop de la plana de Torrella i de l'actual urbanització de Torreblanca | Segons A. Hernández, el nucli inicial de la pairalia podria ser l'hostal de can Torrella o casa vella de Torrella, situada al costat del camí Romeu i actualment envoltada pel poligon industrial. Es tenen notícies del mas Torrella o Can Torrella del 1363, quan el seu possessor, Ramon de Torrella, vengué la propietat, formada pel mas principal i pels agregats (Ortola, Calcina, Cabot, Cocorella, Comabella, Pastor i Pla) al senyor del terme de Vacarisses, Joan Desfar. No sabem què va passar el segle següent, però els Torrella devien recuperar la possessió del mas, que al segle XVI ja només té dos dels masos agregats: el Pastor i el mas Pla, conreats per Salvador Torrella. La família Torrella continua estant al front del mas i els seus propietaris estan documentats a partir d'aquest moment. Foren Salvador Torrella (1534), Bartomeu (1597), Francesc, Pere (1634), Pere Joan (1698), Pere Joan, Pere (1727) i Pere (1759). Cal dir que l'any 1666 Pere Joan Torrella s'havia casat amb Antiga Castellet, la qual aportà com a dot els masos Castellet de la Torre, Beatriu i Torra. A mitjan segle XVIII el mas continuava pagant un cens de 10 sous, que calia fer efectiu del dia de Nadal al senyor del terme, i un altre cens de caràcter especial de 20 sous per celebrar quaranta misses a la capella de Sant Salvador de les Espases. Es coneixen les afrontacions detallades del mas a l'any 1727. El descendent de Pere Torrella fou Josep Torrella i Bonvilà. L'hereu d'aquest fou Pere Torrella i Costa; l'hereu d'aquest Josep Torrella i Margenat, el qual era el propietari del mas l'any 1855 i fou alcalde de Vacarisses. Segons un inventari de l'any 1841 la casa tenia un parell de bous, una mula, una truja amb sis garrins, 10 gallines i un gall. La família també tenia una casa al poble. L'any 1852 el mas constava de 6 quarteres de terres de regadiu, 29 de secà, 8 de vinya, 30 de bosc, 20 quarteres d'erms i 2 de roquissar. L'any 1920 la propietat del mas era a mans de Ramon Torrella, i el 1944 de les germanes Consol i Emília Torrella i Bonastre. Cap a la dècada de 1970 havia estat abandonada i fou recuperada de nou l'any 1979. Un dels darrers personatges amb aquest cognom fou el prelat Ramon Torrella, que va néixer a Olesa de Montserrat el 1923 i va ocupar alts càrrecs eclesiàstics. | 41.5863600,1.9119700 | 409310 | 4604423 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79408-foto-08291-47-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79408-foto-08291-47-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79408-foto-08291-47-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Llinda al cobert sud: '1682' | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||
| 79409 | El Boixadell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-boixadell | BOIX PUIG, Pere (2005). 'Maria Antònia Pladellorens, besnéta de l'últim propietari de la Torre (blanca)', El Balcó de Montserrat, núm. 440 (abril) FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 52, 90 VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'El mas Torra i notícies dels masos Arbós i Mimó', Balcó de Montserrat, núm. 328 (desembre) VALLS i PUEYO, Joan (1996). 'El mas Boixadell', Balcó de Montserrat, núm. 330 (febrer) | XIV-XIX | En ruïnes. Terreny envaït per la vegetació. | Ruïnes de l'antic mas Boixadell, situades a la falda d'un turó i sobre el pas de l'antic camí Romeu. Es conserven els murs de la construcció força alts, fins a uns 5 metres, els quals configuren un habitatge de planta rectangular, amb entrada a migdia i un cobert a ponent. Els murs són de tàpia, pedra i maó, arrebossats per la part exterior d'un color blanquinós. Es conserven algunes finestres, emmarcades amb carreus. La coberta de la casa s'ha esfondrat totalment. A l'espai interior s'insinuen restes d'una llar de foc i l'arrencada d'una volta catalana que cobria la planta baixa. També es conserven algunes boixes dels cups que donaven al celler. Les traces del camí Romeu, que passava just a tocar de la casa per la banda oest, es conserven força bé sota la vegetació, que envaeix tot el terreny. | 08291-48 | Sector del Boixadell, al sud-est de l'urbanització de Torreblanca. | La masia estava situada a peu de l'antic camí dels romeus que els pelegrins utilitzaven per anar a Montserrat i que va tenir una gran notorietat especialment entre els segles XIV i XVII. El camí continuava cap a l'hostal de can Torrella per l'actual urbanització de Torreblanca, en un traçat més al nord del que està actualment senyalitzat. L'any 1362 Francesc de Montanyans vengué a Jaume Desfar l'anomenada 'vall i quadra de Busquets' que estava conformada pels masos següents: Avalà, Boixadell, mas de la Torra, Bosch d'en Martí, mas de les Planes, Comapregona i Bosch de Junyells. Al fogatge de l'any 1497 Pere Boixadell consta com a propietari del mas. L'any 1566 el propietari és Joan Boixadell, el 1572 el seu fill Valentí, i després el fill d'aquest, Joan Boixadell que, segons el capbreu del 1597, pagava un cens de 18 sous i 6 diners. De Joan passà a la seva filla, Magdalena, casada amb Jaume Prat, pagès de Collbató. El 1666 el propietari era Salvador Prat i Boixadell, fill dels anteriors. Salvador va llegar el mas al seu nét, Salvador Prat i Mercader. El fill d'aquest, Josep Prat-Mercader i Torres, declarava el 1727 que al mas hi vivien masovers. Ell mateix encara n'era propietari el 1759, quan es coneixen les afrontacions detallades de la propietat. La següent notícia és de l'any 1844, quan el propietari del mas Boixadell era Joan Alsina, i els anys 1870-75 estava inscrit a nom d'Antoni Alsina Misert. Més tard fou adquirida per Pere Pladellorens, propietari de la masia de la Torre, amb la qual formava una finca de 674 ha. Aquesta masia d'origen medieval conservava fins no fa gaires anys alguns sectors de construcció noble. Concretament, un finestral gòtic que encara es pot veure en algunes fotografies, i que fou arrencat i espoliat l'any 1978. Fins aleshores les parets del mas es mantenien més o menys dempeus però, segons A. Flotats, la setmana del 12 al 17 de febrer de 1979 la casa fou enderrocada amb la finalitat d'emportar-se'n algunes pedres adovellades. Des d'aleshores ha quedat en estat ruïnós. | 41.5888800,1.9264300 | 410519 | 4604688 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79409-foto-08291-48-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79409-foto-08291-48-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79409-foto-08291-48-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Per accedir-hi cal prendre el passatge del Boixadell, a l'extrem est de l'urbanització de Torreblanca. Al cap d'uns 200 cal prendre un camí embrossat cap a la dreta (que és l'antic camí Romeu). El mas es troba a uns 75 metres. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||
| 79410 | Hostal de Palà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/hostal-de-pala | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 9 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 90, 93 | XVIII-XX | Antic hostal situat en un encreuament de camins i al costat d'un gual que permetia travessar la riera de Marà. L'actual edificació, que ha estat molt reformada i pràcticament no conserva vestigis de l'antic hostal, consta de dos cossos adossats en forma de L. La construcció principal és de planta més o menys quadrada, amb planta baixa mes un pis i té un petit pati davanter. Probablement els murs exteriors, arrebossats i pintats de blanc, i el volum corresponen a l'edifici originari, però tant les obertures com l'espai interior han estat completament remodelats en època recent. Té un petit cobert al costat nord-oest que havia fet funcions d'estable. El cos annex, al costat sud-est, té un pati interior i tampoc ha conservat elements antics. Fins fa uns 10 anys en aquest annex hi havia un restaurant. | 08291-49 | Carretera Terrassa-Manresa (C-58), s/n. A l'alçada de l'urbanització el Ventaiol. | L'hostal està situat en un punt estratègic, un encreuament de camins ja des de molt antic al lloc on es pot travessar la riera de Palà per un gual. D'una banda, el camí vell d'Olesa a Manresa (que deriva de l'antic camí romà per la vall del Llobregat). En aquest punt es bifurcava entre el que seguia cap a Esparreguera pel pont del Cairat i el que continuava per la serra de l'Hospici, el coll de Bram, Olesa i Martorell. D'una altra banda, el camí romeu (de Barcelona cap a Montserrat), probablement també originari d'època ibèrica i romana, el qual passava transversalment per aquesta zona. La casa estava molt vinculada per lligams familiars i territorials a la masia del Palà, que es troba a pocs metres. L'antic hostal del Palà, però, ha esdevingut modernament un habitatge unifamiliar. El fet de ser un hostal de l'antic camí romeu que utilitzaven els pelegrins per anar a Montserrat va fer que, malgrat la seva senzillesa arquitectònica, aquesta casa esdevingués un punt de referència important a Vacarisses, així com altres hostals (l'hostal de Can Torrella o l'hostal de la Creu, aquest últim ja en terme de Monistrol). L'any 1342 el rei Pere III va ordenar que el camí romeu, que tenia la protecció reial, fos reparat. Són molts els reis i les grans personalitats dels que es té constància que van fer el camí romeu, especialment entre els segles XIV i XVII. Segons expliquen, quan la riera baixava molt plena els traseünts que volien passar el gual havien d'esperar que minvés, i algunes dones que anaven de Vacarisses a Monistrol havien de passar a l'esquena d'un home. | 41.6067200,1.8729700 | 406089 | 4606726 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79410-foto-08291-49-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79410-foto-08291-49-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||||
| 79411 | El Palà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-pala | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 12 PIÑERO, Jordi; SERRA, Ramon (2008). 'El camí romà de la Torre del Breny i la vil·la de can Font de Cirerencs (Castellgalí)', Dovella, núm. 98, Centre d'Estudis del Bages, Manresa. VALLS i PUEYO, J (1995). 'Els Font i els Palà de Vacarisses', Balcó de Montserrat, núm. 318 (febrer). VALLS i PUEYO, J (1997). 'El mas Riera', Balcó de Montserrat, núm. 352 (desembre). VALLS i PUEYO, J (2003). 'Les possessions monàstiques als termes de Vacarisses i Rellinars', Balcó de Montserrat, núm. 419 (juliol). VALLS i PUEYO, J (2003). 'Aldí de Vacarisses', Balcó de Montserrat, núm. 421 (setembre). | XVII-XX | Masia de dimensions mitjanes que consta d'un cos residencial d'origen antic més altres cossos de construcció recent, els quals formen un clos tancat amb un pati interior més o menys enjardinat i amb un pou antic al centre. L'habitatge antic és de planta quadrada, amb planta baixa més un pis/golfes i coberta a dues vessants. La façana principal, orientada a migdia, es caracteritza per un interessant porxo que va de cap a cap, amb arcades de mig punt que sostenen, al pis superior, una galeria formada per arcs de menors dimensions i barana d'obra calada. Actualment tota la façana és coberta per heura. El portal d'entrada, a l'interior del porxo, és adovellat. L'interior de la casa està distribuït en tres naus, la central coberta amb volta catalana. A la part posterior es conserven tres cups. Malgrat el seu origen molt antic, les característiques constructives que es poden observar, força homogènies, semblen correspondre a un mas dels segles XVII-XVIII. Aquesta construcció originària s'ha completat amb annexos més recents. Al costat sud-oest hi ha el primer que es va construir, fet amb blocs de formigó i adossat en angle recte a la casa. La resta d'annexos foren construïts a partir dels anys seixanta, quan Miquel Segarra, el mateix propietari del Bovet, va adquirir el mas. Per això l'obra recent es caracteritza, igual que a l'altre mas, per l'abundància de galeries fetes amb maó vist. Segarra va completar el cobert del sud-oest amb un nou cos, amb galeries d'obra calada que miren a l'exterior. Al costat de llevant aixecà un cos adossat a la casa principal amb diferents nivells de galeries i baranes també d'obra calada, amb una mena de torratxa que sobresurt. A la part més occidental hi edificà una construcció de planta triangular d'una sola planta amb funcions d'habitatge i un altre cobert independent. | 08291-50 | Prop de l'urbanització el Palà/can Xoles | Aquest mas estava situat molt a prop d'un encreuament de camins que hi havia just al punt on s'aixecava l'hostal de Palà. D'una banda, el camí vell d'Olesa a Manresa (que deriva de l'antic camí romà per la vall del Llobregat). D'una altra banda, el camí romeu (de Barcelona cap a Montserrat), que passava transversalment per aquesta zona. Igual com molts dels masos del sector occidental del terme de Vacarisses, era un alou del monestir de Santa Cecília de Montserrat. Inicialment se'l coneixia com a mas Riera i és un dels que es tenen notícies més antigues. L'any 945 (o 947) una tal Placídia, amb el consentiment del comte Borrell de Barcelona, dóna al monestir l'alou del mas Riera, que posseeix en el terme de Vacarisses, llindant amb l'alou de Santa Maria (de Montserrat). L'any 990 es té notícia de la donació per part del comte Borrell d'un altre alou al monestir, el qual sembla situar-se al 'lloc dit Riera'. Aquesta possessió va ser objecte d'una disputa, ja que un tal Unifred Garsen i la seva família tenien usurpat l'alou que el comte Borrell i Placídia havien donat a Santa Cecília de Montserrat, i una sentència de l'any 1051 restitueix la possessió al monestir. En el Capbreu de l'any 1259 sobre els dominis de l'esmentat monestir, apareix esmentat com a 'manso de Riaria'. Ja al segle XV, era conegut com a mas Bayona o mas Riera Bayona. El 1486 el senyor de Vacarisses concedí al seu propietari (Salvador Bayona, que també posseïa el mas Muntanyans) llicència per poder construir una carnisseria al costat del camí ral o romeu. Ja a la segona meitat del segle XVI el mas es trobava a mans de la nissaga dels Font; concretament: Joan Font (1570, que testà el 1596), Francesc Font (1597), Antoni Pau Font, Francesc Font (1634) i Magadalena Font (que testà el 1693). Aquesta es casà amb Salvador Palà. Els successors foren Francesc Palà (que testà el 1693), Francesc Palà (1727) i Fermí Palà (1780). Aquest últim encara pagava un cens per la caseta o carnisseria de Palà que tenia vora el camí romeu. D'altra banda, els propietaris devien haver acumulat el terreny d'alguns masos rònecs. Per exemple, Francesc Font consta com a posseïdor d'altres masos (Muntanyans, les Valls i Monfahí) ja aleshores deshabitats. Es coneixen les afrontacions de les terres del mas a partir del capbreu de l'any 1724, i en aquest moment era una de les heretats més grans de Vacarisses, de 500 jornals de llaurada de mules, i llindava, entre d'altres, amb propietats dels masos Castellet i mas Tovella (aquest últim ja en terme d'Esparreguera). En aquest moment es parla del mas Riera Jussana, cosa que fa pensar en la probable existència d'un mas Riera Sobirana. El topònim de Riera fa al·lusió a la “riera de Marà”, que discorre “més avall” del mas. Amb el temps, el topònim de Palà ha guanyat importància i ha acabat donant nom a tota la zona on es situa. A principis de segle XX un tal Ricard Palà sembla que fou un dels últims propietaris amb aquest cognom. Entorn de la dècada de 1960 la masia fou adquirida per Miquel Segarra, el qual havia comprat uns anys abans la casa veïna del Bovet. Per aquest motiu les reformes arquitectòniques que s'hi van fer a partir d'aquest moment tenen moltes similituds amb les del Bovet. La masia del Palà també ha tingut vincles familiars fins èpoques recents amb l'hostal del Palà. | 41.6036900,1.8716100 | 405971 | 4606391 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79411-foto-08291-50-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79411-foto-08291-50-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79411-foto-08291-50-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||||
| 79412 | El Mimó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-mimo | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 10 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 136-137 VALLS i PUEYO, Joan (1993). 'El mas Mimó i el conreu de la vinya', Balcó de Montserrat, núm. 302 (octubre) VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'El mas Torra i notícies dels masos Arbós i Mimó', Balcó de Montserrat, núm. 328 (desembre) | XIX-XX | Part de l'edifici està pendent de rehabilitar | Conjunt format per dues edificacions: una casa més antiga amb els seus annexos i un habitatge independent de principi de segle XX. La casa antiga té una planta més o menys quadrada, amb planta baixa més pis i golfes. Està formada per diversos cossos, amb diferents alçades i cobertes també en diferents orientacions, fruit de successives ampliacions a partir d'un cos central. La façana principal originària (en la qual es conserva un rellotge de sol) ha quedat situada a l'interior de la galeria formada per la façana actual. Aquesta té diferents obertures, emmarcades amb maó i una línia d'arcades al primer pis. Les façanes són arrebossades i pintades de blanc. Els coberts del costat sud-est han estat refets, ja que fa uns anys es trobaven semi-derruïts. També s'hi ha afegit un porxo de fusta a la façana davantera i un cobert modern a la part posterior. A la planta baixa de la casa hi ha les instal·lacions d'un restaurant. Es conserva un cup mig enrunat. L'habitatge de principi de segle XX és de planta quadrada, amb planta baixa i golfes. La coberta és a doble vessant amb la part superior plana. Destaquen els cabirons que sostenen el voladís de la teulada, decorats amb relleus i pintats. El conjunt també conserva una era enrajolada rodona al sector de ponent. | 08291-51 | Al pla del Mimó, sector sud del terme. | Sembla ser que el mas originari es trobava situat a una certa distància, a l'altra banda de la riera de la Torre, i podria ser d'origen medieval, tal com sembla indicar-ho la troballa de ceràmica dels segles XIII o XIV. Les primeres notícies documentals són de l'any 1597, quan el seu propietari, Joan Mimó, va vendre la possessió a Antic Illa, el qual en féu donació a la seva filla, Joana Illa, el 1601, amb motiu del seu casament amb Pau, hereu del Mas Torra. A aquest el succeïren Valentí Torra i després Josep Torra. Josep comandava tres masos: el Torra (amb els seus aglevats), el Mimó i l'Arbós. Va fer testament el 1683 en favor del seu fill, Josep Torra, que consta com a propietari els anys 1727 i 1759. Josep i la seva família tenien la seva residència al mas Torra, mentre que al mas Mimó hi residia un masover i el mas Arbós es trobava deshabitat. Al final del segle XVIII els propietaris van fer nombrosos establiments a rabassa morta entre les terres del mas Mimó, molts dels quals a habitants d'Olesa i Viladecavalls. Els Torra van emparentar-se amb la família Ubach, i al segle XVIII aquests van fer-se amb la propietat del mas Arbós. Sembla ser (tot i que no n'hi ha constància documental) que durant la Guerra del Francès la masia fou destruïda, i la casa que ara es pot veure seria una reconstrucció de començament del segle XIX. L'any 1887 el propietari del mas era Ramon Bardés Garoles, casat amb Antònia Safon Bardés. La casa devia ser ampliada al final del segle XIX o començament del XX. El segon habitatge es construí a l'entorn de 1923. Fa uns anys la propietat era d'Isabel Ribes Padrot, i posteriorment passà a mans de l'Abocador municipal. Entorn de 1996 la casa antiga s'adequà com a restaurant. | 41.5767700,1.9140300 | 409468 | 4603357 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79412-foto-08291-51-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79412-foto-08291-51-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79412-foto-08291-51-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Inscripció en dues rajoles de la coberta de les golfes: '1860'.Una mica distanciat del mas es conserva un pou de pedra. | 119|98 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||
| 79413 | La Calsina | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-calsina-0 | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 22 BALLBÈ, Miquel (2000). Topònims de Sant Llorenç del Munt i rodalia. Centre Excursionista de Terrassa, p. 35 FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. El Pot Cooperativa, Sabadell, p. 338 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 69 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 18, 24, 127 VALLS i PUEYO, Joan ( 1993). 'Els pous de glaç i altres notícies de l'Obac'. Balcó de Montserrat, núm. 294 (febrer) | XVII-XVIII | Ruïnes del mas recentment restaurades | Antic mas que es conserva en estat semi-ruïnós. Consta de l'habitatge principal més una pallissa a la part posterior. La casa està situada enmig d'una vall inhòspita i té a l'esquena dos dels massissos rocosos singulars del parc de Sant Llorenç: el Paller de Tot l'Any i la Roca Salvatge. L'habitatge principal ha conservat pràcticament totes les estructures excepte la coberta. És una construcció de planta rectangular, amb planta baixa més un pis/golfes, amb coberta a doble vessant. Els murs exteriors són de paredat sense arrebossar. La façana principal té un portal adovellat. La casa té diverses finestres, la majoria emmarcades amb maó (però algunes amb pedra). L'espai interior està dividit en dues crugies i conserva les escales que conduïen a la segona planta. Alguns elements interiors també estan obrats amb maó. La pallissa és una construcció de planta rectangular amb coberta a dues vessants (que no s'ha conservat). Com a elements singulars conserva quatre columnes obrades amb pedra i maó, les quals sostenien les encavallades de la coberta en lloc de les pilastres quadrades més habituals. Els murs tenen diverses obertures en forma d'espitllera. | 08291-52 | Al l'Obac, a l'extrem nord-est del terme. | Antiga masia situada a la zona de l'Obac. En els segles XI i XII existien en aquest territori uns 11 masos, entre ells la Calsina. Estaven habitats per persones que havien fugit del pla del Vallès i de Barcelona per refugiar-se de la invasió sarraïna. Sembla que el mas estava format per dues cases, anomenades Sobirana i Josana, probablement situades una a la dreta i l'altra a l'esquerra del torrent de la Calsina. Dels segles XII i XIII se'n coneixen diferents establiments i uns capítols matrimonials. Sembla que la genealogia dels possessors del mas seria la següent: Pere Bernardi, casat amb Ermezendis (segle XII); Pere, casat amb Maria; Pere, casat amb Guilleuma; Elisenda (pubilla), casada amb Bernat (segle XIII); Pere, casat amb Maria, i Guilleuma (pubilla), casada amb Guillem (segle XIV). A mitjan segle XIV, amb l'adveniment de la pesta i la crisi subsegüent, la propietat fou abandonada i quedà com un dels nombrosos masos rònecs. Cap al 1674 el conjunt fou restaurat per Josep Ubach, propietari del mas Obac, de manera que l'any 1727 el mas apareix com a habitat i afogat. L'edifici conservat sembla correspondre a aquesta segona etapa dels segles XVII-XVIII. Recentment les ruïnes han estat restaurades pel parc natural. Tal com indica el nom del mas, la seva subsistència es devia basar en l'explotació d'un forn de calç que es troba situat uns 400 metres al nord, prop de la font del Solitari. | 41.6360700,1.9572600 | 413152 | 4609896 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79413-foto-08291-52-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79413-foto-08291-52-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79413-foto-08291-52-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situat en zona del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Accés restringit de vehicles motoritzats. Té penjada una placa del Servei de Parcs de la Diputació de Barcelona.El camí d'accés és complicat i es troba en males condicions. Des de la Casa Vella de l'Obac cal seguir la pista que condueix al pou de glaç i continuar pel camí que baixa cap al torrent de la Saiola, en direcció nord. Cal travessar el torrent i el mateix camí condueix fins a la casa. | 119|94 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||
| 79414 | Cal Pau Gran | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pau-gran | AA.DD. (2006). Catàleg de masies i cases rurals susceptibles de recuperació o preservació. Ajuntament de Vacarisses; Associació Catalana de Municipis i Comarques; SART-FEC, Universitat de vic, fitxa. 13 FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 74 | XVIII - XX | Barreja desendreçada d'elements antics i moderns | Masia que consta de l'edifici principal amb diversos cossos annexats més un volum important de noves dependències amb funcions de granja. El cos principal amb funcions d'habitatge és de planta rectangular, amb planta baixa, primer pis i golfes, i coberta a dues vessants. Les obertures són força irregulars i només hi ha un balcó a la façana principal, encarada al sud i, a sota, la porta principal, força senzilla. Les parets són arrebossades i pintades de blanc. Als costats est i oest té annexos afegits de construcció posterior i de menor alçada, però de sistema constructiu semblant. Al nord, a la part posterior de l'habitatge, té una bassa de pedra força gran, de planta més o menys rectangular. A la part sud té dependències diverses, molt irregulars, que formen una mena de barri. A la part oest s'aixeca una construcció força moderna i purament funcional, en forma de L, de dues plantes i feta amb totxanes, que correspon a la granja de bestiar. | 08291-53 | Prop de la carretera de la Bauma (BV-1212), al Km. 2. | Els testimonis documentals de la casa es remunten cinc o sis generacions enrere de l'actual propietari. Sembla que l'origen del nom es deu al fet que un descendent de la masia de Collcardús, de cognom Duran, es casà amb una filla d'aquest mas, que aleshores era una propietat molt humil. El fet que el nou propietari, pubill, era d'estatura molt alta hauria estat el motiu de l'apel·latiu 'Pau Gran'. També hi ha constància documental que es feren reformes i ampliacions gràcies al costum establert de fingir malaltia greu l'esposa i demanar l'administració del Viàtic o el Combregar, condició que permetia beneir la casa i fer les reformes pertinents. La dècada de 1970 el propietari era Josep Duran, representant de la cinquena generació des dels fets esmentats. | 41.6081800,1.9030100 | 408594 | 4606855 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79414-foto-08291-53-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79414-foto-08291-53-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79414-foto-08291-53-3.jpg | Física | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98|119|94 | 46 | 1.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | ||||||||
| 79415 | El Mimó vell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-mimo-vell | HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 136-137 VALLS i PUEYO, Joan (1993). 'El mas Mimó i el conreu de la vinya', Balcó de Montserrat, núm. 302 (octubre) VALLS i PUEYO, Joan (1995). 'El mas Torra i notícies dels masos Arbós i Mimó', Balcó de Montserrat, núm. 328 (desembre) | XIV-XVIII | En ruïnes | Ruïnes d'un mas que podria tractar-se de la casa originària del Mimó. Es troba situat en un terreny en pendent, encarat a migdia, a la banda est de la riera de la Torre. Es conserven restes de les parets del mas, d'una alçada aproximada d'un metre. Aquest configura una estructura allargassada (que consta de diverses habitacions), assentada en un aterrassament del coster. A la part davantera s'hi observen també estructures enderrocades i algun fragment de llinda treballada. Els murs són de pedra lligada amb morter, amb nombrosos fragments de maó o teula encastats, i amb carreus escairats a les cantoneres. A l'interior de la casa es conserva un cup o dipòsit cilíndric. | 08291-54 | Al sector sud del terme, a la banda est de la riera de la Torre. | Sembla ser que aquestes ruïnes, situades en terrenys del mas Mimó i que foren identificades després dels recents incendis forestals, corresponen a l'edifici originari d'aquest mas. La troballa de ceràmica dels segles XIII-XIV en aquesta zona corrobora l'origen medieval d'aquest assentament. Les primeres notícies documentals del mas Mimó són de l'any 1597, quan el seu propietari, Joan Mimó, va vendre la possessió a Antic Illa, el qual en féu donació a la seva filla, Joana Illa, el 1601, amb motiu del seu casament amb Pau, hereu del Mas Torra. A aquest el succeïren Valentí Torra i després Josep Torra. Josep comandava tres masos: el Torra (amb els seus aglevats), el Mimó i l'Arbós. Va fer testament el 1683 en favor del seu fill, Josep Torra, que consta com a propietari els anys 1727 i 1759. Josep i la seva família tenien la seva residència al mas Torra, mentre que al mas Mimó hi residia un masover i el mas Arbós es trobava deshabitat. Al final del segle XVIII els propietaris van fer nombrosos establiments a rabassa morta entre les terres del mas Mimó, molts dels quals a habitants d'Olesa i Viladecavalls. Els Torra van emparentar-se amb la família Ubach, i al segle XVIII aquests van fer-se amb la propietat del mas Arbós. Sembla ser (tot i que no n'hi ha constància documental) que durant la Guerra del Francès la masia fou destruïda i, a començament del segle XIX, s'hauria reconstruït en un nou emplaçament, a l'altra banda de la riera, on actualment es manté. L'any 1887 el propietari del mas era Ramon Bardés Garoles, casat amb Antònia Safon Bardés. | 41.5811200,1.9260400 | 410476 | 4603827 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79415-foto-08291-54-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79415-foto-08291-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79415-foto-08291-54-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Jaume Morera, del Centre Muntanyenc i de Recerques Olesà, va trobar als voltants de les ruïnes de la casa vella ceràmica dels segles XIII o XIV.Uns metres més avall de la casa es conserva un pou. | 94|119|85 | 1754 | 1.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||
| 79416 | Estació de ferrocarril de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/estacio-de-ferrocarril-de-vacarisses | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-229 | XIX | Baixador del ferrocarril a Vacarisses de la línia Barcelona-Manresa, situada a la urbanització de can Serra. Es tracta d'una construcció formada per dos cossos amb planta en forma de 'T', amb planta baixa i un primer pis. Totes les façanes, pintades d'un color gris verdós, segueixen un model uniforme, amb obertures distribuïdes regularment a les dues plantes, emmarcades amb motllures i rajola. A la façana davantera té una estructura metàl·lica que sosté el cobert de l'andana. Al sector nord hi ha una petita construcció de maó. | 08291-55 | Urbanització de can Serra. Carrer de l'Estació | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà “Kàbila”, el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell i la mina llarga de Torrella. En un primer projecte la línia del ferrocarril passava més a prop del poble, però sembla que l'oposició d'alguns terratinents que hi sortien perjudicats va fer canviar el traçat per l'actual. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. Malgrat això, Vacarisses encara no disposava d'una estació pròpia. El 1894 el ple municipal va acordar tirar endavant les obres. Per a la seva execució va rebre ajuts de diversos estaments, entre d'altres el Bisbe de Vic i alguns veïns particulars. Finalment, el 5 de novembre de 1898 (39 anys després d'entrar en funcionament la línia) s'inaugurà el baixador de Vacarisses, el qual estava situat a mitja hora llarga del poble. Anteriorment els vacarissencs havien d'anar a buscar el tren en alguna de les estacions veïnes. Per l'acte inaugural es va organitzar un dinar i va comptar, entre d'altres autoritats, amb el governador civil. L'any 1914 s'instal·là la doble via, i el 1945 es va procedir a la col·locació de la primera pedra d'un col·legi d'orfes de ferroviaris que s'havia de construir a Vacarisses i que mai es va arribar a fer. | 41.6019100,1.8940200 | 407836 | 4606169 | 1898 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79416-foto-08291-55-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | ||||||||
| 79417 | Mina llarga de Torrella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mina-llarga-de-torrella | FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 211-229 | XIX | Túnel de la línia del ferrocarril de Barcelona a Manresa que perfora un turó on hi ha emplaçada la masia de can Torrella. Té una llargada d'uns 600 metres. A cadascuna de les capçaleres la boca està revestida amb una obra de pedra amb dues pilastres laterals i una cornisa superior. | 08291-56 | Prop de la masia de can Torella i de l'urbanització de Torreblanca | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà 'Kàbila', el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell (encara en terme d'Olesa) i la mina llarga de Torrella. A més, dins el terme de Vacarisses la via comptava amb dos altres túnels. La construcció de la 'mina llarga' és la que presentà més dificultats. L'obra obligà a fer uns pous en forma d'embut dels quals, segons A. Flotats, encara se'n pot observar algun. Per aquests pous s'anava extraient la terra amb cabassos mitjançant unes sínies accionades per animals que hi havia repartides al llarg de la mina. Per atendre les cures d'urgència s'establiren dos hospitals. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. L'any 1914 s'instal·là la doble via. | 41.5887700,1.9101200 | 409159 | 4604693 | 1857 | 08291 | Vacarisses | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79417-foto-08291-56-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 49 | 1.5 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | ||||||||
| 79418 | Baixador de Torreblanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/baixador-de-torreblanca | FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 302 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 227 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p.290-292 | XX | Entorn desendreçat | Baixador del ferrocarril de la línia Barcelona-Manresa situat a la urbanització de Torreblanca. Consisteix en una construcció força recent (ja que l'originària, situada a l'altra banda de la via, fou enderrocada) de planta irregular i d'una sola planta. Està pintada de blanc i té un senzill cobert de l'andana de material sintètic. Al sector oest es conserva l'antic barracó que ocupaven els obrers que s'encarregaren de la construcció de la doble via a principi de segle XX, el qual, més tard, fou utilitzat com a habitatge dels ferroviaris. Es tracta d'una construcció força alta, de maó, amb coberta d'uralita a dues vessants. | 08291-57 | Urbanització de Torreblanca, al sector sud. Prop del Passeig de l'Estació | L'any 1855 fou concedida a la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa la llicència per la construcció d'aquesta via fèrria. El 1856 es construí el tram fins a Sabadell; el 1857 el tram fins a Manresa, el 1860 fins a Lleida i el 1861 fins a Saragossa. Per fer les obres van venir un gran nombre de treballadors immigrants, que s'establiren en una poblat que la gent de Vacarisses anomenà “Kàbila”, el qual va ser motiu de conflictes i protestes. El tram de Vacarisses era molt important, ja que hi havia dues obres de gran envergadura: el viaducte del Buixadell i la mina llarga de Torrella. En un primer projecte la línia del ferrocarril passava més a prop del poble, però sembla que l'oposició d'alguns terratinents que hi sortien perjudicats va fer canviar el traçat per l'actual. La inauguració del tram Terrassa-Manresa es va fer el 6 de juliol de 1859, amb presència de les autoritats. Malgrat això, Vacarisses encara no disposava d'una estació pròpia, que no s'inaugurà fins l'any 1898. L'any 1914, amb motiu de les obres per instal·lar la doble via a la línia fèrria, es construí un barracó destinat als treballadors que encara avui es conserva, al costat del baixador de Torreblanca. Però el baixador de Torreblanca no es construí fins anys més tard. El 23 de juliol de 1944 s'inaugurava amb grans celebracions. Amb motiu de la construcció de la carretera de Manresa a Terrassa (C-58) entorn de 1980 s'hagué d'enderrocar la construcció originària i s'habilità l'actual, més senzilla, en els habitatges que ocupaven els treballadors ferroviaris, a l'altra banda de la via. Des de l'any 2000 s'ha habilitat un bar al baixador i els seus concessionaris garanteixen la conservació del conjunt. | 41.5868100,1.9168600 | 409718 | 4604468 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79418-foto-08291-57-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 45 | 1.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | ||||||||
| 79419 | Festa Major petita de Sant Felip Neri i Baixada de la Vaca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-petita-de-sant-felip-neri-i-baixada-de-la-vaca | <p>FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 135 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 85-86 www.vacarisses.cat www.festes.org/articles.php?id=854</p> | XXI | <p>La festa de Sant Felip Neri (festa major d'hivern) es celebra pels voltants del 26 de maig. La festa compta amb un seguit d'actes festius, entre d'altres: exposicions, fira d'artesans, trobada gegantera i ball. Des de l'any 2008 té com a element central la Baixada de la Vaca. Es tracta d'una festa de nova creació basada en una llegenda imaginària, situada al segle XVIII, que s'inspira en la figura de la Vaca, emblema de la població. Comença a les 12 de la nit del dissabte, quan la gent del poble acudeix al castell per tal de reclamar la vaca. Tot seguit, la vaca 'Xula' (una peça del bestiari festiu local que representa el poble) descendeix des del castell fins al centre de la població. En el seu recorregut va solemnement acompanyada pels dos gegants de Vacarisses (que representen a dos il·lustres habitants del Castell: el Virrei Amat i la seva esposa Francesca). També l'acompanyen un estol de nens que, armats amb torxes, indiquen a la vaca el seu camí. Durant tota la nit té lloc la Vetlla de la Vaca; és a dir, la cuita d'una vaca a foc lent, amb procediments tradicionals. La celebració culmina l'endemà al matí amb l'Aplec de la Vaca: un dinar popular multitudinari que serveix per a menjar-se la vaca que ha estat cuinant-se durant tota la nit. Un dels dos dies de la festa es ballen les danses tradicionals del poble, a càrrec de l'Esbart dansaire, i simbolitzen l'alegria que senten els seus habitants en veure arribar l'animal al poble i en saber que els mals temps finalitzen.</p> | 08291-58 | Castell i nucli antic de Vacarisses | <p>A principis de segle XX la festa de Sant Felip Neri consistia en una celebració religiosa, ja que el sant tenia altar propi a l'església, la qual finalitzava amb el cant dels goigs. Més tard el jovent completava la festa amb un sarau amb acompanyament de música. Era un costum molt generalitzat aquest dia de menjar cargols i faves. Aquesta festa va deixar de fer-se i es recuperà a la segona meitat del segle XX, però no tenia gaire entitat. Fou així que, amb l'entrada d'un nou equip de govern a l'Ajuntament, es va voler donar un nou impuls a la festa. Com a punt de partida, i en col·laboració de la Colla gegantera, es va crear una llegenda situada al segle XVIII i basada en el símbol de la població: la vaca. Aquesta llegenda, suposadament descoberta per un historiador a l'Arxiu de la Corona d'Aragó, relata que a principis del segle XVIII, durant un període de gran penúria, un noi del poble es va posar davant del castell i va entonar la següent cançó: “Quan vindrà el dia en que l'home / valgui més que pous i cases, / més que les terres més bones, / més que les plantes i els arbres. / Quan vindrà el dia en què a l'home / no se'l pesi amb les balances”. En sentir aquest cant, el senyor del castell, Llopis Amat, va contreure una gran tristesa fins al punt que va estar-se trenta-sis llunes plenes sense sortir del castell. Després va reunir tot el poble i va fer la promesa que tant ell com els seus successors donarien una vaca al poble per tal de reparar tot el mal causat fins aleshores. I des d'aquest moment cada any es baixava una vaca des del castell de Vacarisses fins al poble per commemorar el fet i recordar així el triomf del poble sobre el senyor. Amb la col·laboració de la Colla Gegantera, la festa de la Baixada de la Vaca s'organitzà per primera vegada l'any 2008 i, en poc temps, ha tingut un arrelament important dins el panorama festiu de Vacarisses. La lletra de la cançó està extreta de la “cançó de les balances”, de Josep Maria Carandell, i interpretada per Ovidi Montllor.</p> | 41.6074900,1.9181900 | 409858 | 4606763 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79419-foto-08291-58-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79419-foto-08291-58-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | Inexistent | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||
| 79420 | Festa Major de Vacarisses (Sant Pere) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-vacarisses-sant-pere | <p>FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 145-147 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 80-81</p> | XIX-XXI | <p>La Festa Major d'estiu de Vacarisses es celebra el primer dissabte i diumenge d'agost, sota el patronatge de sant Pere. Uns dies abans es fa el pregó i comença la programació d'actes, amb exposicions, concerts musicals, baixada d'andròmines, sardanes, espectacles infantils, curses i pedalades populars i moltes altres activitats. El diumenge té lloc la missa i l'actuació de grups de cultura popular, com els geganters, els grallers o l'esbart, a més del ball de nit, sardanes i altres actes festius. Moltes de les activitats tenen lloc a la plaça Joan Bayà.</p> | 08291-59 | Nucli antic de Vacarisses | <p>Els anys 20 la festa començava amb un repic general de campanes i la crida de l'agutzil que anunciava la festa. La commemoració principal era l'ofici solemne del dissabte. La missa era cantada per músics i acompanyada per orquestra amb instruments de corda. A la sortida les noies, administradores de Santa Emerenciana, oferien als assistents uns ramells de flors. Continuava la processó, encapçalada pels gonfarons parroquials, cirials i creu alçada, i seguien els feligresos i les confraries amb les seves banderes. Tancava la cúria eclesiàstica , les autoritats i l'orquestra. Pel que fa als actes lúdics, en aquesta època s'organitzaven per duplicat segons les tendències polítiques, amb dos envelats i dos balls diferents.</p> | 41.6064100,1.9189300 | 409918 | 4606642 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79420-foto-08291-59-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | Inexistent | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||
| 79421 | Romeria a Sant Salvador de les Espases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/romeria-a-sant-salvador-de-les-espases | <p>FLOTATS, Antoni (1979). Vacarisses, assaig històric d'un poble, p. 142-143 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 123</p> | XVIII-XXI | <p>Tradicionalment el 29 d'agost el poble de Vacarisses va en romiatge al santuari de Sant Salvador de les Espases: una capella situada a dalt d'un espectacular espadat, al punt de confluència dels termes d'Esparreguera, Olesa de Montserrat i Vacarisses. Actualment el romiatge es continua fent i sol aplegar una trentena de persones que, després de la missa, fan un esmorzar al refugi que hi ha adossat a l'ermita.</p> | 08291-60 | A l'extrem sud-oest del terme | <p>En època alt-medeival al turó de Sant Salvador de les Espases hi havia un dels castells estratègics que defensaven la frontera amb els sarraïns, situada al riu Llobregat. Al segle X es produí una batalla, segons sembla amb participació de vacarissencs, que va suposar una important derrota dels sarraïns en aquest punt, fet que va deixar un viu record a la contrada. Aquest és el motiu de la romeria al santuari. No sabem des de quan es celebra aquesta romeria. Els anys 20 els romeus sortien a trenc d'alba i arribaven al santuari passant per la serra de l'Orpina. Quan arribaven es celebrava una missa, oficiada pel rector o el vicari, que havien acompanyat els romeus, que s'acabava amb la interpretació dels goigs al 'Soberano'. Després els pelegrins visitaven l'ermita, esmorzaven i emprenien el viatge de retorn fins a la font de l'Orpina, on passaven la resta de la jornada. Els representants dels cafès de Dalt i de Baix improvisaven unes barraques on venien els seus productes. Cap als anys seixanta els romeus portaven els seus propis queviures amb carros fins a la font de l'Orpina. Al matí preparaven grans fogueres al lloc anomenat Collet de Sant Salvador, on esmorzaven. Després de la missa es tornava a la font de l'Orpina i allà cada grup preparava el seu dinar, que solia consistir en paelles d'arròs. La gresca s'allargava fins a la posta del sol.</p> | 41.5790500,1.8844700 | 407007 | 4603641 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Religiós | Inexistent | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | ||||||||
| 79422 | Sardana El vi de Coll Cardús | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sardana-el-vi-de-coll-cardus | <p>HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 376-379</p> | XX | <p>Sardana amb lletra de Joan Duch i música de Josep Ullés que porta per títol 'El vi de Coll Cardús'. La sardana fa referència al vi de gran renom que es feia en aquesta contrada. A la Biblioteca Central de Terrassa, a l'Arxiu Històric Comarcal de Terrassa i a l'Arxiu Tobella, també de Terrassa, es conserven exemplars de la partitura, publicada a París.</p> | 08291-61 | Masia i serra de Collcardús, a la part sud-est del terme | <p>Joan Duch i Agulló va néixer a Terrassa l'any 1891. Pintor i escriptor, publicà diverses novel·les i col·laborà en publicacions periòdiques. Va morir a Terrassa el 1968. Josep Ullés i Daura va néixer a Terrassa el 1878. Fou músic i compositor, autor de diverses sarsueles i altres peces musicals. Va viure alguns anys a París i morí el 1946.</p> | 41.5836400,1.9440100 | 411977 | 4604088 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Privada | Científic | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Joan Duch i Agulló (lletra); Josep Ullés i Daura (música) | 62 | 4.4 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||||||
| 79423 | Festa Major de la Barceloneta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-la-barceloneta | <p>CRUSAFONT, Miquel; PADRÓ, Camil; TOBELLA, Mercè; BOIX, Pere (2003). La Barceloneta de Vacarisses. Un espai d'enginy i d'Il·lusió. Vacarisses, p. 74-75, 130-135</p> | XX-XXI | <p>La Festa Major de la Barceloneta va començar a celebrar-se a la dècada de 1950 i durant molts anys ha estat una celebració molt participativa i dinàmica. La festa té lloc a mitjans d'agost. En els darrers anys la festa ha reduït el seu format. Sol durar dos dies i està molt orientada al públic infantil. Els actes més característics són l'engalanament del carrer, jocs de cucanya i espectacle infantil, sopars populars i una excursió.</p> | 08291-62 | Barri de la Barceloneta | <p>La primera festa major d'aquest barri, tot i que probablement no se'n va dir amb aquest nom, va ser l'any 1951, i fou una derivació de les festes que organitzava el club J.A. (Joventut Alegre). Primer durava un dia, i els anys següents s'anà ampliant a dos i tres o quatre dies. A partir del 1975 cada any organitzava la festa un grup de gent diferent, que li conferia la seva empremta particular. Algunes de les novetats foren les baixades al cingle en rappel, els concursos de rams de flors o les festes monogràfiques, dedicades a temes diversos o d'actualitat, com els jocs olímpics o les eleccions.</p> | 41.6031500,1.9198500 | 409990 | 4606279 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79423-foto-08291-62-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | Inexistent | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 98 | 2116 | 4.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||
| 79424 | Roca Salvatge | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roca-salvatge | FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat. FERRANDO, Antoni (2002). Les sendes dels bandolers (Sant Llorenç del Munt - Serra de l'Obac). Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona, p. 137-141 VERGÉS i SOLÀ, Lluís (1973). Bellesa i atractiu de sant Llorenç del Munt. VILA I PLANA, F. (1965). Llibre de Sant Llorenç del Munt. Barcelona. | Massís rocós, estret i molt escarpat, amb dos cims retallats que constitueixen un dels perfils singulars de la serra de l'Obac. El turó, que té una alçada de 776 metres sobre el nivell del mar, sobresurt enmig d'un bosc d'alzines, i està envoltat d'altres cims peculiars (el Paller de Tot l'Any, Castellsapera o el Turó Roig) en una de les zones més agrestes del parc natural de Sant Llorenç del Munt i serra de l'Obac. Segons la tradició, en aquesta zona hi tenia la seva cova el famós bandoler Capablanca. | 08291-63 | Zona de l'Obac | Aquest indret, molt a prop del camí ral de Barcelona a Manresa, era un dels més agrestes de la zona i ple d'amagatalls. Era pràcticament despoblat i això el feia ideal a la presència de bandolers, que assaltaven els viatgers del camí. El més conegut és el Capablanca, bandoler per excel·lència de la zona de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. L'existència d'aquest bandoler no ha estat mai provada documentalment, ni tampoc se sap en quina època hauria viscut, però els historiadors pensen que es tracta d'un personatge real, atès el gran arrelament de la seva llegenda, sobretot a la zona de Rellinars i Vacarisses. Existeixen nombroses històries que expliquen anècdotes de la seva vida. De vegades són contradictòries i sovint estan revestides amb elements de conte o de mitologia popular. Segons sembla, els seu procediment consistia en sorprendre els viatgers amb la seva capa blanca estesa a terra, sobre la qual les víctimes havien de dipositar les pertinences. Els punts on solia fer els seus atracaments eren el coll Estret i el coll de Daví. Per escapolir-se dels seus perseguidors es despenjava per una llarga esquerda al cingle del Paller de Tot l'Any fins la seva cova. També hi ha confusió sobre el lloc concret on estaria ubicat el seu amagatall, tot i que, grosso modo, caldria situar-lo a la zona entre el Paller de Tot l'Any i la Roca Salvatge, on hi ha diverses coves o balmes. Aquesta confusió ja va començar a principis de segle XX, quan membres del Centre Excursionista de Terrassa van donar diferents ubicacions a la cova del Capablanca, entre les quals també a la Roca Salvatge. Segons A. FERRANDO (2002: 139), una ubicació possible es trobaria a la base del cingle del Paller de Tot l'Any, on hi ha una esquerda amb restes d'una construcció, però és ben probable que el bandoler utilitzés més d'un amagatall. | 41.6380100,1.9631400 | 413644 | 4610105 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79424-foto-08291-63-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Restringit l'accés amb vehicle motoritzat | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||||||
| 79425 | Festa del Mussol | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-del-mussol | <p>FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 218-337</p> <p>HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 370-372</p> | XX-XXI | <p><span><span><span><span><span><span>Antigament la <span><span>festa del Mussol se celebrava a la urbanització de Torreblanca els primers dies de setembre, i servia com a cloenda de la temporada d'estiu. La festa començava amb l'arribada al baixador de Torreblanca d’en Batistini, un personatge disfressat que venia en tren amb el seu seguici i representava el caçador oficial de la cacera del mussol. A l'estació era rebut amb gran animació i fins i tot amb una banda musical. A la tarda hi havia un festival-homenatge-grimegia. A la nit un gran sopar (cena-grimegia) únicament per als homes. Acabat el sopar, ja de nit, es sortia a la cacera del mussol. Les peces capturades eren engabiades fins a la sortida de missa del diumenge, i llavors es deixaven en llibertat. Després es feien parlaments satírics dirigits als mussols, sardanes i un partit de futbol. </span></span></span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span><span><span><span><span>Durant un bon grapat d’anys la festa del Mussol es va deixar de celebrar. No obstant això, l’any 2019 la festa es va reprendre gràcies a la iniciativa de </span></span></span></span></span><span><span><span>l'Associació de Propietaris i Veïns de Torreblanca de Montserrat. Actualment se celebra a finals de setembre i, tot i que se n’han adaptat alguns aspectes, manté els elements tradicionals que la fan més singular com són en Batistini i la presència de la figura del mussol. Durant la festa, els veïns acompanyen en Batistini des de l'Estació de Torreblanca fins a la Plaça de l'Església de Torreblanca, on fa un parlament. El paper d’en Batistini és assumit cada any per una persona diferent del poble que és caracteritzada per representar aquest personatge. A la festa també hi participa la figura del Mussol i diverses entitats de Vacarisses com l'Esbart Dansaire, Els Diables, la Colla Gegantera o els Castellers, entre d’altres. </span></span></span></span></span></span></p> | 08291-64 | Urbanització de Torreblanca | <p>Durant els anys 1950 i 1961 es va celebrar aquesta festa a la urbanització de Torreblanca. La cacera del mussol era molt estesa entre els caçadors de tords, ja que el rapinyaire era utilitzat per a fer cantar els tords que feien de reclam als paranys. Però a Torreblanca la cacera del mussol es convertí en una activitat festiva. L'any 1959 la festa es va incloure en la festa major de Torreblanca.</p> | 41.5887400,1.9189200 | 409893 | 4604680 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79425-sense-titol2.png|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79425-festamussol-23-175.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79425-foto-08291-64-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic/Cultural | Inexistent | 2024-09-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | La fotografia en blanc i negre és de Josep M. Farrés (any 1953), publicada al llibre 'Retrats de Vacarisses'. | 98 | 2116 | 4.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | ||||||
| 79426 | Festa Major de Torreblanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-torreblanca | <p>BOIX PUIG, Pere (2005). 'Quan la Torre passa a dir-se Torreblanca)', El Balcó de Montserrat, núm. 448 (setembre) FARRÉS, Josep M. (1999). Retrats de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 299, 305-310</p> | XX-XXI | <p>La Festa Major de Torreblanca té lloc el segon cap de setmana de juliol. És la més antiga de les moltes festes de barris i urbanitzacions que actualment se celebren, ja que s'inicià com a mínim des de l'any 1946, època en què arribaren a Vacarisses els primers estiuejants.</p> | 08291-65 | Urbanització de Torreblanca | <p>L'origen de la urbanització de Torreblanca es situa a l'any 1942, quan Josep Pladelorens, propietari de la masia de la Torre, que incloïa una gran finca de 674 ha, la va vendre a Escolapio Cancer (urbanista) i Fidel Puig (aparellador) per 500.000 pessetes. Els nous amos van crear l'empresa 'Explotaciones Torreblanca S. A.' i van impulsar els treballs per habilitar els carrers i les parcel·les. El juliol de 1944 s'inaugurava el baixador del ferrocarril. Axecaren una glorieta per captar clients al costat de la font del Paraigua i amb un cotxe anaven a cercar possibles clients a l'estació d'Olesa. En aquesta primera època, com a mínim des de l'any 1946, ja s'inicià la festa major, que al principi es realitzava a l'esplanada al peu mateix de l'estació. La festa consistia en un seguit d'actes lúdics, sardanes, etc.</p> | 41.5916100,1.9216100 | 410121 | 4604996 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Fotografia de Josep M. Farrés (any 1947), publicada al llibre 'Retrats de Vacarisses' | 2116 | 4.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||||||
| 79427 | Cingles de Vacarisses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cingles-de-vacarisses | CRUSAFONT, Miquel; PADRÓ, Camil; TOBELLA, Mercè; BOIX, Pere (2003). La Barceloneta de Vacarisses. Un espai d'enginy i d'Il·lusió. Vacarisses, p. 24-25 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 135-138 | Situats a l'esquena del poble, els cingles són un dels elements més característics i identificatius del paisatge vacarissenc. Es tracta de formacions rocoses, no excessivament abruptes, que s'eleven sobre una massa boscosa a la part sud de la serralada que ocupa la part central del terme. Atès que existeix una certa confusió pel que fa a la denominació de cadascun dels cingles, en el llibre sobre la Barceloneta (CRUSAFONT et alii: 24) es proposa la següent nomenclatura, d'oest a est: cingle de la Torrota (439 m), cingle del turó, cingle del Poble –que alguns anomenen el cingle gran (542 m), cingle de la Barceloneta, cingle del mig, cingle de Torreblanca, cingle petit (592 m) i cingle del Moliner (591 m). Alguns dels cingles tenen coves, per exemple la denominada cova del JA, a la cara oest del cingle del mig; la cova penjada i la cova del duc, a la cara est del cingle de Torreblanca, la cova d'en Massana, al peu del cingle petit i gairebé a la base. També cal remarcar l'existència d'algunes roques singulars, batejades pels estiuejants com la roca de la Figuera o la roca del Llibre, sota el cingle del mig; o la roca del Crusafont, a les “escales” que hi ha al cingle del mig. Un fet característic és que, en cas de tempesta, la morfologia dels cingles crea un efecte de ressonància que multiplica el soroll dels trons. Un altre fet destacat és que els corbs nien a la paret oriental del cingle de Torreblanca. | 08291-66 | Zona central del terme | Els cingles de Vacarisses, especialment el cingle del mig, tenen tradició d'escalada des de la dècada de 1950. Els anys 60 i 70 Jordi Masana hi va habilitar algunes vies d'escalada, que s'han millorat en els anys posteriors | 41.6095000,1.9192700 | 409951 | 4606985 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79427-foto-08291-66-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79427-foto-08291-66-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Dins del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||||||
| 79428 | Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-de-sant-llorenc-del-munt-i-serra-de-lobac-0 | FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. FERRANDO, Antoni (1983). El parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac: història i arqueologia vistes per un excursionista. Sabadell FERRANDO, Antoni (1988). Cròniques bandoleres de Sant Llorenç del Munt. El Camí ral de Barcelona a Manresa. Publicacions de l'Abadia de Monserrat VILA I PLANA, F. (1965). Llibre de Sant Llorenç del Munt. Barcelona. | El parc està format per dos massissos muntanyosos que formen una mateixa entitat orogràfica i geològica: el de Sant Llorenç i la serra de l'Obac (aquest últim pren el nom de l'antic mas situat en terme de Vacarisses) i inclou terrenys de 12 municipis, entre ells Vacarisses. La part corresponent a Vacarisses abasta 1.354 ha que inclouen l'antiga finca de l'Obac, a l'extrem nord-oriental del terme, més bona part del sector situat més al sud, fins la carena del Roure Monjo i els cingles de Vacarisses. Per aquesta banda el límit de la zona del Parc és, aproximadament, la carretera que va de la Barceloneta a la urbanització dels Caus. L'orografia de la serra de l'Obac és escarpada i plena de cingles i canals, amb predomini dels conglomerats, que formen un relleu semblant al del massís veí de Montserrat. La zona compresa dins el terme de Vacarisses és precisament un dels indrets més agrestes, amb turons emblemàtics pel seu perfil singular, com ara el Paller de Tot l'Any, la Roca Salvatge, Collsapera o el Turó Roig. També són destacables, per la seva orografia característica, els cingles de Vacarisses, situats a l'esquena del poble. La fisuració que caracteritza els conglomerats afavoreix la circulació d'aigües càrstiques, mentre que les intercal·lacions de margues entre conglomerats han donat lloc a nombroses coves i avencs. Un exemple d'aquest fenomen és el conjunt de fonts intermitents que, en determinades temporades, expulsen un borboll d'aigua procedent del subsòl. La font de la Saiola, en terme de Vacarisses, és la més important, seguida de la Barbotera i la Pedregosa, en terme de Rellinars. Així mateix, alguns torrents o rieres de la zona configuren congostos amb espectaculars salts d'aigua i zones de ribera d'un notable interès, com ara el torrent de can Còdol o la riera de Sanana. El clima és mediterrani subhumit i per això hi predomina l'alzinar, que per sobre dels 800 m s'enriqueix amb espècies pròpies dels llocs humits, i també les pinedes (pi blanc). L'existència de grans masses forestals que alternen amb esplèndides cingleres i espadats ofereixen unes condicions òptimes per al refugi i la cria de nombroses espècies vertebrades. Entre d'altres: el senglar, l'esquirol, els conills, el gat mesquer, la guineu, el toixó i la cabra. Les aus més comunes són la merla, el tudó, el gaig, el pit-roig, les mallerengues, el pinsà, la cadernera, els sits, la puput i el tord. També s'hi poden trobar corbs i altres aus rapinyaires. Pel que fa als rèptils, hi sovintegen la serp verda, la serp blanca, l'escurçó o la salamandra. Dins el terme de Vacarisses hi trobem la Casa Nova de l'Obac, que ha estat habilitada com a centre cultural i punt d'informació del Parc i ha esdevingut un dels principals punts de referència dels visitants. | 08291-67 | Zona de l'Obac i sector nord del terme | L'any 1987 es va declarar el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l'Obac. Aquest mateix any la Diputació de Barcelona va comprar a la família Faura-Ubach (descendents de l'antiga masia que dóna nom al massís) la finca de l'Obac, amb una superfície de 623 ha. D'aquesta manera s'ampliava notablement la propietat pública del Parc Natural. Aquestes terres, una part de les quals havien estat afectades per l'incendi forestal de 1986, pertanyen als termes municipals de Terrassa (277 ha) i Vacarisses (346 ha). La dècada de 1990 es portà a terme un procés que va portar a una notable ampliació del territori del Parc, aprovat el 1998. Al terme de Vacarisses s'amplià cap al sud fins al límit del mateix poble i la carena del Roure Monjo. La zona de l'Obac va tenir una important ocupació a l'època alt-medieval. Amb la crisi del segle XIV moltes de les cases que hi havia es convertiren en masos rònecs, i la casa de l'Obac va engrandir-se formant una gran propietat. Abans de la fil·loxera, bona part del territori estava plantat de vinya i era una de les principals zones productores de vi. També hi van ser molt destacades les activitats dels carboners. | 41.6127200,1.9282800 | 410706 | 4607333 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79428-foto-08291-67-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79428-foto-08291-67-3.jpg | Legal i física | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | En bona part de la zona hi ha restringit l'accés als vehicles motoritzats | 2153 | 5.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | |||||||||||
| 79429 | Parc Natural de Montserrat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/parc-natural-de-montserrat-1 | <p>CARVAJAL, Rosa et al. (2007). Parc Natural de la Muntanya de Montserrat, Geoestel, Barcelona.</p> | <p>L'àrea del Parc Natural de Montserrat abasta actualment una petita àrea a l'extrem oriental del terme (77,92 ha) que inclou bàsicament la serra del Cul de la portadora. Es tracta d'una àrea perimetral al massís de Montserrat (que té la consideració de zona de protecció), situada a l'altra banda del riu Llobregat. Tanmateix, amb l'ampliació del Parc que ja està prevista aquesta àrea creixerà considerablement per abastar tot el sector sud-oest del terme, fins a les urbanitzacions del Ventaiol, can Serra i Torreblanca. En tota aquesta zona el relleu és força abrupte, amb formacions de conglomerat que s'eleven sobre l'estreta vall del riu Llobregat i configuren un relleu amb certes similituds amb el del massís de Montserrat. En aquest sentit destaquen turons de perfil singular com ara el Cul de la Portadora (que recorda el perfil d'un portadora en posició invertida) i (quan l'ampliació del parc sigui efectiva) el coll de les Bruixes, el nucli orogràfic de Sant Salvador de les Espases o las serra de l'Hospici; aquesta última de relleu no tan escarpat. La vegetació és la característica del clima mediterrani, amb predomini de les zones de matolls i vegetació baixa, però també amb alguns boscos de pi i alzinars. Les especies animals que s'hi poden trobar, entre d'altres, són els porcs senglars, esquirols i gats mesquers. Entre els rèptils destaca el dragó comú, l'escurçó ibèric, les sargantanes, els llangardaixos i les serps verdes. Els ocells són també nombrosos i visibles: tords, bruels, tudons i, de tant en tant, és possible veure de rapinyaires, com l'àguila o el falcó.</p> | 08291-68 | Sector sud-oest del terme | <p>Montserrat va ser declarat com a parc natural l'any 1987. L'any 1989 es va constituir el Patronat de la Muntanya de Montserrat, que és l'òrgan rector i gestor del parc, depenent directament del Departament de presidència de la Generalitat de Catalunya. L'any 1992 es va aprovar el Pla d'espais d'interès natural (PEIN) i l'espai 'Montserrat' va incloure tota la superfície del Parc Natural i dos sectors nous: el Puig Ventós i Sant Salvador de les Espases. El 2006 es va aprovar la proposta definitiva de la Xarxa Natura 2000, on es designava l'espai Montserrat-Roques Blanques-riu Llobregat com a zona d'especial protecció per a les aus (ZEPA) i lloc d'importància comunitària (LIC). Aquest espai comprèn tot l'espai del PEIN Montserrat, però també l'espai proper anomenat Roques Blanques, un àmbit territorial al voltant del nucli orogràfic de Sant Salvador de les Espases, i el tram del riu Llobregat que des d'aquesta zona s'estén fins al congost de Martorell. Actualment, el Parc Natural de la Muntanya de Montserrat té en total una superfície de 7.741 ha, les quals estan dividides en reserva natural, parc natural i zona de protecció (ZP). La part de Vacarisses (amb 77,72 ha) forma part de la zona de protecció. Des del 2002 es treballa en un projecte d'ampliació del Parc, que l'any 2007 es va treure a exposició pública però que encara no s'ha aprovat. Aquesta nova proposta redefineix l'àrea protegida de Montserrat i incrementa el grau de protecció en diversos sectors de l'espai protegit, que quedaria dividit en recinte de prestació de serveis, reserva natural, parc natural i PEIN. Amb aquesta ampliació el terme de Vacarisses passaria a tenir de les 77,72 hectàrees actuals a unes 845 (92,28 de parc natural i 752 de PEIN). Així, l'àrea protegida tindria una creixement considerable i abastaria tot el sector sud-oest del terme, fins a les urbanitzacions del Ventaiol, can Serra i Torreblanca.</p> | 41.5988100,1.8682700 | 405686 | 4605853 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79429-foto-08291-68-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79429-foto-08291-68-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | Xarxa natura 2000 | Natura 2000 | Àrea especial de conservació | 2020-01-29 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 2153 | 5.1 | 1785 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | ||||||||
| 79430 | Alzina del pou de Cal Ferminet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzina-del-pou-de-cal-ferminet | HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 38-41 | Situada darrera la plaça del Virrei Amat, gairebé als peus del cingle, es troba aquesta alzina centenària (quercus ilex). Té unes dimensions considerables: un perímetre o alçada de pit de 254 cm a uns 130 cm de terra. L'alçada aproximada és de 18 metres i la projecció de la capçada és de 20 metres. | 08291-69 | Darrera la plaça del Virrei Amat | 41.6074400,1.9190200 | 409927 | 4606756 | 08291 | Vacarisses | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79430-foto-08291-69-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Pública | Altres | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñeero Subirana | Espai adequat amb dos bancs sota l'alzina.El botànic Àngel Manuel Hernández en un article dedicat a aquest arbre l'ha batejat com a Alzina del Virrei, nom que adoptem en aquesta fitxa. | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | ||||||||||||
| 79431 | Teix de l'Obac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/teix-de-lobac | FARRÉS, Josep M. (1988). 'El teix mil·lenari de l'Obac', Vacarisses. Balcó de Montserrat, núm. 234 (febrer). FAURA, Josep M. (1993). Història de la Serra de l'Obac. HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (1993). Estudi florístic de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 42-49 | Tronc força corsecat | Aquest espècimen es troba situat al vessant nord encinglerat de la carena del Teix, en un indret difícilment accessible però a pocs metres de la urbanització dels Caus. El teix (Taxus baccata) és un arbre típicament centreeuropeu, una espècie molt poc comuna a Catalunya. Atès que és una planta molt metzinosa ha estat sistemàticament destruïda pels pastors. En aquest cas es tracta d'una planta relicta reduïda a un sol exemplar testimonial. Possiblement és un arbre mil·lenari. Té una alçada de18 m aproximadament i una volta de canó (perímetre mesurat a l'altura del pit) de 165 cms. En pocs anys el seu tronc s'ha corsecat força. Tot i això, l'estat vegetatiu del fullatge és bastant bo. | 08291-70 | Carena del Teix, a l'urbanització dels Caus | Es troba situat a l'anomenada Carena del Teix, nom que indica que l'arbre ha estat un element de referència ja des d'antic. Fa uns anys es permeté edificar en aquesta zona, just fins al límit del Parc natural de Sant Llorenç del Munt i l'Obac, fet que suposa un contratemps per l'equilibri ecològic de l'entorn i per la supervivència de l'arbre, que ja comença a trobar-se en un estat precari. L'any 1988 l'arbre tenia algun rebrot, actualment desaparegut o en mans de particulars. El teix és un arbre perennifoli, amb fulles agudes i llavors envoltades d'un aril vermell. Tradicionalment ha estat considerat l'arbre de la vida i de la mort. De la vida per la seva longevitat, i de la mort per la seva toxicitat. A l'antiguitat s'associava amb Hécate (deessa dels Inferns) i a l'edat mitjana amb la Lluna i les bruixes. Els arbres més antics d'Europa són teixos, algun dels quals es calcula que podria tenir uns 3.000 anys d'edat. | 41.6156900,1.9463300 | 412214 | 4607644 | 08291 | Vacarisses | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79431-foto-08291-70-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08291/79431-foto-08291-70-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | Situat dins el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l'ObacPer arribar-hi cal prendre un camí senyalitzat amb l'indicador 'Carena del Teix', a la carretera que uneix els Caus amb la Casa Nova de l'Obac. Cal segui pel camí, després corriol, uns 700 m en direcció oest. Al final del reixat de la casa que hi ha sobre la carena, cal descendir uns 75 m per un terreny amb fort pendent en direcció nord. L'accés és molt difícil i no hi ha camí. | 2151 | 5.2 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 | ||||||||||
| 79432 | Les potades de na Guilleuma | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-potades-de-na-guilleuma | <p>AMADES, Joan (1990). Costumari català. Vol. X (Sant Joan de cara a l'estiu). Cercle de lectors - Salvat, Barcelona, p. 162-163 FARRÉS, Josep M. (1996). Fonts de Vacarisses. Ajuntament de Vacarisses, p. 60-61 FLOTATS, Antoni (1994). Miscel·lània vacarissenca. Ajuntament de Vacarisses, p. 92-93 HERNÁNDEZ, Àngel Manuel (2009). Pàgines vacarissanes, p. 358 SOLÀ COROMINAS, Joan (1929). Història de Sant Salvador de les Espases, Terrassa, Tallers Gràfics Morral, p. 103-108 SUADES, Jordi; SANZ, David (2000). Històries i llegendes de Sant Llorenç del Munt i l'Obac. Farell, Sant Vicenç de Castellet, p. 59</p> | <p>Guilleuma de Montcada, senyora i comtessa de Vacarisses al segle XIII, era una dona de caràcter fort i despòtic, i la seva figura té associades un seguit de llegendes, algunes de les quals es situen a Vacarisses. En un lloc a prop de Collcardús, del qual actualment se'n desconeix la ubicació exacta, hi ha un petit clot a la roca de pedra sorrenca, com si fos l'empremta d'una petjada. Estaria situat vora el camí romeu que anava a Montserrat, en un lloc darrera de les muntanyes de can Margarit, entre Collcardús i el Mimó (FLOTATS 1994: 92), o bé pel camí ramader de Vacarisses, un cop passat Collcardús (FARRÉS 1996: 61). Segons una llegenda, donya Guilleuma marxava de la casa de Vacarisses on havia pres posada i, en muntar a cavall un tros més amunt, colpejà frenètica el terra deixant estampada la petjada. Al terme de Vacarisses hi ha també una font anomenada 'de la Guilleuma', prop de la casa del Boixadell. Segons la tradició, la senyora de Vacarisses i el seu cavall van beure en aquesta font i després se separaren del camí. Així mateix, en un indret prop de l'Estació de Vacarisses, a unes quinze passes de la font de la Sang, hi havia una altra petja de la Senyora i les potades del seu cavall. Segons la llegenda, Guilleuma va pujar al cim més enlairat de Montserrat i, esperonant el seu cavall, volia arribar a Sant Llorenç del Munt. Però caigué a la riera del Palà, prop del camí romeu, tot deixant la marca de la seva pròpia petja, coneguda com la 'potada de na Guilleuma'. També hi haurien 16 redols corresponents a les marques de les peülles del seu cavall (SOLÀ 1929: 103-108). Aquestes 'petjades' ja eren difícils de localitzar en el seu temps, ja que si baixava una torrentada les tapava. Amb la construcció de l'autopista la zona va quedar coberta per pedres i terra que s'abocaren cap a la riera. Finalment, a prop de les Vendranes hi ha encara una altra font també anomenada de la Guilleuma.</p> | 08291-71 | Zona de Collcardús, zona de Torreblanca i el Boixadell, zona de can Serra | <p>Guilleuma de Montcada, senyora de Vacarisses, va contreure matrimoni amb l'Infant Pere, precisament el mateix dia que el seu germà, Jaume II, rei d'Aragó, es casava amb Blanca de Nàpols. El seu matrimoni va durar pocs dies, i el 30 d'agost de 1296 enviudava. Això va fer que prengués un caràcter fort i despòtic per governar, fet que ha propiciat l'aparició de diverses llegendes. Guilleuma es negà a reconèixer-se feudatària del bisbe de Vic. Per aquest motiu hi va combatre diverses vegades, fins i tot associada amb els heretges partidaris del comte de Foix. A Catalunya existeixen altres exemples de petjades o senyals gravades damunt la roca viva, ja siguin atribuïdes a homes o animals. Per exemple, la potada del Mal Esperit (prop d'Olot) o les nombroses petjades o potades del diable. Segons Joan Amades (AMADES 1990: 162-163), aquestes 'petjades' podrien ser reminiscències d'antics cultes solars, difosos per la baixa Europa, el nord d'Àfrica i l'Àsia meridional, ja que molts pobles primitius s'imaginaven el sol cavalcant damunt d'un corser o muntant un carro que saltava de cim en cim i que cada dia donava la volta. Gravar una petjada assegurava el pas de l'astre i venia a ser com un altar que se li dedicava. La cristianització hauria fet emergir tradicions i llegendes atribuïdes a sants o al diable.</p> | 41.6058900,1.9188300 | 409909 | 4606585 | 08291 | Vacarisses | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2024-11-19 00:00:00 | Jordi Piñero Subirana | 61 | 4.3 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-22 08:02 |
Estadístiques 2026
patrimonicultural
Mitjana 2026: 0,00 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.