Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 74427 | Vinya de Cal Notari | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vinya-de-cal-notari | BORRÀS I QUADRES, Antonio (1946): 'Noticiario Arqueológico', Boletín de la Agrupación Fotográfica de Igualada, 56, Igualada, p. 5-6. ENRICH HOJA, J. (1984): 'Vinya de Cal Notari, la Soleia o Solana', Carme (Anoia). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. JÀRREGA DOMÍNGUEZ, Ramon (1991): 'La comarca de l'Anoia a l'època tardo-romana. Un estat de la qüestió', Estrat, 4, Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada, p. 61-81. ROMANÍ GUERRA, Amador (1905-1913): Atles, edició facsímil impresa l'any 1995, Capellades. SALES CARBONELL, Jordina (1994): 'Tombes i Necròpolis Isolades a la Comarca de l'Anoia', Acta Mediaevalia, 14-15, ed. Departament d'Història Medieval de la Universitat de Barcelona, p. 317-336. SALES CARBONELL, Jordina (1996-1997): 'La problemàtica cronocultural de les necròpolis rurals isolades a Catalunya', Congrés d'Homenatge al Dr. Pere de Palol, Annals de l'Institut d'Estudis Gironins, XXXVIII, ed. Institut d'Estudis Gironins, p. 1265-1279. | IV-XV | Una extracció de sediments practicada al lloc uns anys enrera per tal de guanyar qualitat per al conreu va acabar de destruïr el jaciment. | En un turonet damunt de la casa de La Masuca, durant la realització de tasques agrícoles, es descobrí un sarcòfag pertanyent i una extensa necròpolis d'inhumació, amb una forquilla cronològica entre l'Antiguitat Tardana i l'Edat Mitjana (s. IV-XV). Actualment el lloc és un erm rodejat de bosc, tot i que fins fa uns pocs anys havia estat un camp de conreu. Atès que el sarcòfag mencionat és l'únic element conservat del jaciment i que no conté cap inscripció ni decoració que permeti una aproximació a la seva datació, cal pensar en dues possibilitats cronològiques tenint en comte la seva localització fora de la sagrera d'una església: a) es tracta d'un sarcòfag anterior a l'organització parroquial medieval i, per tant, es pot considerar tardoantic (segles IV-VIII); b) es tracta d'una peça tardoantiga o medieval (segles IV-XV) pertanyent a una població no cristiana (jueus, musulmans o moriscs). També cal valorar la remota possibilitat de que aquesta necròpolis estigués acompanyada d'una església primitiva, feta amb materials peribles, de la que no n'hauria quedat cap rastre ni arqueològic ni documental. Actualment, al lloc no s'hi observa cap aflorament de material arqueològic ni cap tipus de resta superficial. | 08048-13 | La Masuca | L'any 1935, Antoni Borràs donà notícia de la troballa d'un sarcòfag a la Vinya de Cal Notari, però Amador Romaní ja coneixia l'existència d'aquesta necròpolis l'any 1911, tal i com queda palès a les anotacions del seu 'Atles'. El sarcòfag, segons Borràs, contenia restes humanes, sense cap rastre d'altres materials arqueològics. Borràs, amb aquests pocs indicis, datà la peça als segles III-IV, però ja s'ha explicat més amunt que, amb les poques dades disponibles, s'han de valorar totes les possibilitats cronològiques existents entre l'Antiguitat Tardana i l'Alta Edat Mitjana. El Sr. Antoni Sonet, propietari de La Masuca, ens relata que uns anys enrere, cap a la dècada dels vuitanta del segle XX, durant l'extracció de graves i sediments al lloc per tal d'aplanar-lo i fer-lo més apte per al conreu, va veure com apareixien nombrosos ossos i cranis, sense que s'observés cap més sarcòfag ni material arqueològic. La realitat és que aquestes esplanacions, malauradament i molt probablement, han destruït el jaciment arqueològic. | 41.5354200,1.6270600 | 385472 | 4599106 | 08048 | Carme | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74427-foto-08048-13-1.jpg | Inexistent | Paleocristià|Medieval|Visigot|Islàmic|Carolingi | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Jaciment conegut també amb els noms de La Soleia o Solana. | 84|85|87|88|90 | 1754 | 1.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | |||||||
| 74428 | Serrat del Campaner | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serrat-del-campaner | ENRICH, J. (1984): 'Serrat del campaner', Carme (Anoia). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. JÀRREGA DOMÍNGUEZ, Ramon (1991): 'La comarca de l'Anoia a l'època tardo-romana. Un estat de la qüestió', Estrat, 4, Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada, p. 61-81. | IXaC-XIIdC | Les poques estructures conservades estàn molt arrassades i són objecte d'una forta erosió. | En una zona on comença la transició entre el bosc i els camps de conreu de vinya i olivera, s'emplaça un jaciment arqueològic consistent en un lloc d'habitació o productiu amb estructures conservades. La seva ubicació és en un vessant assolellat, amb pendent suau, d'uns terrenys argilosos i margosos. En el lloc s'hi aprecia el fragment d'un angle de paviment fet amb la tècnica de l'”opus signinum”, amb cordó hidràulic en secció de quart d'esfera; en canvi, no es conserva cap rastre del paret d'aquest probable dipòsit. També es detecten en superfície restes de tàpia a base d'un fang molt dur. Al llarg dels anys, en aquest lloc s'hi ha recollit fragments de teula plana, d'ímbrex i de dòlia, així com fragments de molí barquiforme de granit. Altres materials arqueològics recollits al lloc i dipositats al Museu de la Pell d'Igualada i Comarcal de l'Anoia són els següents: varis esclats de sílex i el taló d'una destral polida de basalt; varis fragments informes i una vora exvasada amb llavi bisellat d'una urna feta a mà, decorada amb impressions i un cordó horitzontal aplicat al coll, amb incisions, amb desgreixant de pissarra, que pertany al Bronze Final III; un fragment d'una gerra ibèrica feta a torn, amb argila ocre i decoració de faixes i ratlles de color roig-castany; varis fragments de ceràmica ibèrica feta a mà, de parets gruixudes i fons pla, amb vores exvasades i llavis arrodonits, amb decoracions de cordons horitzontals que contenen impressions i incisions, i amb desgreixants de quars, mica i pissarres; varis fragments d'una tapa troncocònica o vas polípod de ceràmica ibèrica feta a mà; ceràmica grisa monocroma ibèrica consistent en un fragment informe amb decoració a base de dues franges amb motius circulars estampillats, així com una vora d'una olleta i una vora d'una pàtera, tot plegat del segle III aC; fragments del coll d'una àmfora de vi Dressel I de la primera meitat del segle I aC; fragments de ceràmica campaniana B, forma 1 de Lamboglia, del segle I aC; varis fragments de ceràmica Terra Sigil·lata Sudgàlica, sobretot de les formes Dragendorff 15/17, 29, 29/37 i 36, totes elles del segle I dC; fragments de Terra Sigil·lata Hispànica de la forma 37; fragment informe de Terra Sigil·lata Clara A decorat amb rodet, del segle II dC; un fragment de vora bífida o aplicada de la forma 5 de M. Vegas, de finals del segle I dC-III dC; un fragment de plat de vora fumada amb llavi engruixit de la forma 16 de M. Vegas, de mitjans del segle I dC-segle III; un fragment de la vora d'una olla de la forma 1 de M. Vegas, amb una cronologia que abasta tot l'Imperi Romà; fragments del fons d'una peça de vidre romà amb anell de base molt baix; fragments de ceràmica grisa alto-medieval amb decoració a base d'una línia horitzontal acanalada. I, finalment, varis fragments de ceràmica ibèrica feta a torn entre els que destaquen dos fragments de brocs, un fragment d'un plat escorredor amb forats fets abans de la cuita, fragments d'àmfores de la costa catalana de pastes bicolors, fragments de ceràmica d'ús comú pertanyents a grans gerres ovoides i àmfores de vora plana, fragments d'una vora de kàlat, i una nansa diametral d'un vas de perfil globular amb forma de cistella. Així doncs, en base a aquests materials superficials, es pot afirmar que el jaciment té ocupacions del Bronze Final III, de l'Ibèric Antic, Ibèric Final, Romà Republicà del segle I aC, Alt Imperi, segle III i, possiblement, Alt Medieval. | 08048-14 | Camí de Collbàs | La descoberta d'aquest jaciment fou comunicada a la Secció d'Arqueologia del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada l'any 1950 pel Sr. Mauro Cendra. Entre els dies 28 de juny i 9 de juliol de l'any 2010 l'Ajuntament de Carme ha promogut la realització d'una intervenció arqueològica preventiva mitjançant un taller d'arqueologia destinat a l'estudi i recuperació d'aquest assentament ibèric. La intenció inicial fou la de delimitar l'extensió del jaciment i conèixer tant la seva entitat com el seu estat de conservació mitjançant sondeigs arqueològics. Aquesta primera intervenció ha permès documentar una important quantitat de materials arqueològics d'època íbero-romana, tanmateix no ha tret a la llum cap estructura que facilités una classificació més clara de la tipologia del jaciment. | 41.5399100,1.6150400 | 384477 | 4599621 | 08048 | Carme | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74428-foto-08048-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74428-foto-08048-14-2.jpg | Inexistent | Ibèric|Romà|Medieval|Edats dels Metalls | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Materials arqueològics dipositats al Museu Comarcal de l'Anoia (n. ref. 50, 53, 95 i 256). | 81|83|85|79 | 1754 | 1.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | |||||||
| 74429 | Assentament del Camí de Carme a Collbàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/assentament-del-cami-de-carme-a-collbas | ENRICH, J. (1984): 'Camí de Carme a Collbàs', Carme (Anoia). Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya. | III-I aC | Es tracta d'un jaciment d'habitació amb estructures conservades amb una cronologia de l'Ibèric Final i romano-republicana, ubicat en un lloc una mica sobrealçat, a l'extrem d'una rasa, envoltat de serrats calcaris molt erosionats, entre conreus i bosc de pins. Al lloc apareix material ceràmic superficial i restes de l'angle d'una paret, de la qual se'n conserva una sola filada que es recolza directament sobre el terreny natural. La seva llargada màxima és de 1'40 m i té una amplada de 0'50 m. És feta de pedra seca, amb blocs lítics sense treballar i aparell irregular. Aflora material arqueològic superficial en un radi d'uns 20 m de la paret i al llarg del temps s'han recollit tota una sèrie de fragments que es troben dipositats al Museu de la Pell d'Igualada i Comarcal de l'Anoia: fons d'un plat de ceràmica Campaniana B, forma 7 de Lamboglia (175-50 aC); fragment de la paret d'una àmfora amb un desgreixant molt variat i aspecte molt arenós; fragment d'una vora de ceràmica ibèrica feta a mà, amb desgreixant de quars i mica daurada; fragment d'una vora de ceràmica ibèrica comuna feta a torn, sense coll, de perfil globular i pasta bicolor; i, finalment, un fragment informe, una vora i una base de ceràmica gris monocroma catalana molt ben cuita. | 08048-15 | Camí de Carme a Collbàs | El jaciment fou descobert per membres de la Secció d'Arqueologia del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada durant una excursió realitzada l'any 1983. | 41.5374500,1.6079400 | 383880 | 4599357 | 08048 | Carme | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74429-foto-08048-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74429-foto-08048-15-2.jpg | Inexistent | Romà|Ibèric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Materials arqueològics dipositats al Museu Comarcal de l'Anoia (n. ref. M-255 i M-537). | 83|81 | 1754 | 1.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | ||||||||
| 74430 | Creu Processional | https://patrimonicultural.diba.cat/element/creu-processional-2 | <p>GUDIOL i CUNILL, Josep (1920): 'Les creus d'argenteria a Catalunya', Anuari d'Estudis Catalans, vol. VI. Barcelona.</p> | XVII-XVIII | <p>La creu processional custodiada a la parròquia de Carme està feta amb argent i argent daurat. Presenta una forma flordelisada (els braços estan rematats amb el perfil de la flor de lis). S'observa fullatge en les superfícies de l'acabament dels braços i motius decoratius florals per tota la superfície. La peça està constituïda per una ànima de fusta que es troba recoberta per una planxa metàl·lica decorada amb motius repussats i cisellats, i que conté incrustacions d'elements fets mitjançant la tècnica de la fosa. En els extrems i en la intersecció de les dues cares de la creu apareixen també una sèrie de figures de fosa amb una iconografia relacionada amb la història bíblica, els sants i l'advocació del sant titular de la parròquia. Crist i la Verge Maria es localitzen a les interseccions de l'anvers i revers de la creu, respectivament. Crist apareix representat amb uns trets iconogràfics que remunten a època gòtica: va vestit només amb el 'perizonium', està clavat a la creu amb tres claus (un a cada mà i un de sol pels dos peus) i mostra les senyals de la passió al cos; el seu nimbe té cisellada una creu patada. La Verge Maria està dempeus, amb el nen Jesús als braços. La figura d'Adam es situa sota els peus de la Mare de Déu, nu i amb els braços creuats sobre el pit. Al llarg de la superfície de la creu s'hi combinen altres figures com Sant Martí (patró de Carme) la figura d'un rei bíblic (David, Salomó?) amb un bàcul i un llibre a les mans, i tres sants més, fins sumar un total de nou figures. A l'anvers de la creu, al braç dret, no hi ha cap figura però es pot observar l'encaix per incrustar-la; no sabem si mai hi va arribar a haver cap figura en aquest espai. És possible observar, amb una lent augmentada, les diferents dates d'execució de cadascú dels sants: a les seves aureoles i nimbes hi ha un minúscul cartutx que conté la data en que foren fetes. Són visibles els anys 1619 (a l'aureola de la figura de la Verge Maria) i 1760 (nimbe d'Adam). Així, mitjançant les dates localitzables, es pot constatar com aquestes creus s'anaven decorant a mesura que es disposava de diners per fer-ho, mitjançant l'encàrrec de noves figures que s'anaven afegint a la peça principal o creu de base que, en aquest cas ha de correspondre als segles XV-XVI. A l'extrem inferior de la creu hi ha la peça una magolla o nus. Aquesta part constitueix el punt de sosteniment amb la tija de fusta que calia per tal de ser portada en una processó. El nus està ja documentat en l'argenteria catalana del segle XV i és molt utilitzat en les creus del segle XVI. En aquest cas està format per una base hexagonal i troncopiramidal. Sota del nus encara hi ha un tros de tija de plata on finalment s'hi encaixa l'ànima de fusta.</p> | 08048-16 | C/Sant Martí, 47 | <p>Dins el món de l'orfebreria baix medieval i moderna (segles XVI, XVII i XVIII) les creus processionals són una de les tipologies més abundants a Catalunya. Aquest tipus de creus s'acostumaven a realitzar per etapes: s'adquiria la peça principal i, a mesura que es disposava de pressupost, s'anaven encarregant les figures antropomorfes (sants, personatges bíblics, etc) que la decoraven. Es pot afirmar, doncs, que aquest tipus de creus processionals estaven vives, ja que la l'elaboració d'una d'elles podia estendre's al llarg de segles.</p> | 41.5312200,1.6210700 | 384965 | 4598648 | 1619 | 08048 | Carme | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74430-foto-08048-16-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74430-foto-08048-16-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74430-foto-08048-16-3.jpg | Física | Barroc|Contemporani|Modern | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-07 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Varis autors, desconeguts | 96|98|94 | 52 | 2.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | |||||||
| 74431 | Jaciment Paleontològic de Collbàs o Coll de la Llentia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-paleontologic-de-collbas-o-coll-de-la-llentia | <p>LLENAS, Manel (1994): 'Jaciment paleontològic de Collbàs, Carme (Anoia)', Inventari del Patrimoni Arqueològic i Paleontològic de Catalunya.</p> | <p>La presència de nummulites a la serra de Collbàs és l'indici més evident de la presència d'un jaciment paleontològic marí, amb una cronologia inicial del Cenozoic Terciari Paleògen Eocè Mitjà Lutecià i una cronologia final del Cenozoic Terciari Paleògen Eocè Superior Bartonià. La geologia del jaciment la conformen calcàries biomicrítiques del Bartonià, gresos i conglomerats del Cuisià, i, finalment, argiles i gresos amb guixos del Cuisià-Lutecià. Les espècies animals documentades són principalment crustacis decàpodes: Pagurus marini (cranc ermità), Neptunus catalanicus, Menippe almerai i Harpactocarcinus punctulatus. Els equínids també hi són presents: Porosoma cribum, Hebertia granulosa, Brissoides acuminatus i B. multituberculatus.</p> | 08048-17 | Coll de la Llentia | <p>El nom 'Nummulites' es un diminutiu de la paraula llatina 'nummulus' (moneda). Així doncs, tot i que el nom científic d'aquests fòssils prové d'una paraula corrent com és 'moneda', la gent de Carme i voltants els anomena popularment 'llenties', i el lloc on n'afloren en més quantitat 'Coll de la Llentia'. Els nummolites, protozous marins gegants (poden arribar fins als 6 cm de diàmetre), es van extingir al final de l'Oligocè.</p> | 41.5469500,1.6170800 | 384660 | 4600400 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74431-foto-08048-17-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74431-foto-08048-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74431-foto-08048-17-3.jpg | Inexistent | Paleògen|Cenozoic | Patrimoni natural | Jaciment paleontològic | Privada | Sense ús | 2019-12-31 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Alguns materials paleontològics estan dipositats al Museu Comarcal de l'Anoia, amb diferents números de registre. Atès que el sistema de classificació emprat per aquest Museu és per espécies, i no per jaciments, resulta una tasca ingent cercar i ordenar tots els fòssils provinents del jaciment de Collbàs. Nosaltres hem pogut fotografiar els registres 2195-2200 i 1934-1994, corresponents a les espècies Eupatagus Almerai i Montezumella Amenosi respectivament, entre els quals s'hi troben exemplars provinents de Collbàs (n. 1959 i 2200). | 124|123 | 1792 | 5.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | |||||||||
| 74432 | Estructura quadrangular de la Costa Blanca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/estructura-quadrangular-de-la-costa-blanca | MERCADER, Miquel A. (1999): 'Descobriment de les restes de la Torre de Guaita de Carme', Les Fonts de Carme, 1, Associació El Forat dels Graus, p. 2. | XIX-XX | La vegetació cobreix la major part de la superfície de les poques restes conservades. | Es tracta de les restes molt malmeses d'una estructura de planta quadrangular, que mesuraria aproximadament 5 x 4 m i que conserva visible una de les seves cantonades. Els murs, que no s'han acabat d'ensorrar, conserven una alçada d'aproximadament 1 m i mesuren 1'5 m d'amplada, fet que porta a pensar que l'estructura tindria, com a mínim, un primer pis. La construcció és feta a base de pedra seca de la zona sense escairar, de mòdul petit i mitjà, amb algun gran bloc intercalat. Actualment, les restes estan cobertes de matolls i els pins han crescut al seu interior. S'ubica en una posició, dalt de la carena de la Costa Blanca, que té una excel·lent panoràmica de tot el terme municipal. | 08048-18 | Costa Blanca | La seva posició dalt d'una petita carena, el seu estat runós, i la pèrdua de tota referència entre la gent més gran del poble de l'ús d'aquesta estructura, va portar a creure en un principi que es tractava d'una torre de guaita, però un cop feta la visita al lloc, podem constatar que la tècnica constructiva no s'adiu a aquest tipus d'estructures defensives. La manca de qualsevol tipus de referència històrica en la documentació escrita, tant medieval com moderna, és també un element de pes per descartar que estiguem davant d'una torre. Podriem estar, però, davant d'un petit refugi o, fins i tot, d'algún tipus d'estructura de la Guerra Civíl (cal recordar que al proper Forat de les Graus es té constància de que durant el conflicte bèlic hi hagué estacionada una metralladora). | 41.5271400,1.6154700 | 384490 | 4598203 | 08048 | Carme | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74432-foto-08048-18-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74432-foto-08048-18-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 119|98 | 1754 | 1.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | ||||||||
| 74433 | Casa de Rovirals (Can Balcells) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-de-rovirals-can-balcells | XVIII-XX | La casa està pràcticament enrunada. | Al capdamunt d'un petit turonet ubicat en una antiga zona agrícola plena de marges i bancals per al cultiu de la vinya, avui envaïda pel bosc de pins, es localitzen les restes d'un edifici de planta rectangular, amb tres àmbits diferenciats: un central, de planta quadrangular i dos de laterals, de planta rectangular i més petits que el principal. A l'interior del cos lateral situat a l'oest es conserven restes molt malmeses d'un cup de planta quadrangular. Els murs visibles conserven alçades diferents i irregulars, que arriben fins als 3 o 4 metres. Es detecten dos tipus constructius: la tàpia per l'àmbit quadrangular, i la pedra per l'àmbit petit. En aquest segon cas es tracta de pedra semi-tallada de diferents mides, lligada amb fang, que forma un aparell molt regular, a base de filades horitzontals regulars, revestit amb un arrebossat de morter de calç bastant degradat. A la cara interior dels murs de tàpia s'aprecien els forats de l'empostissat que dividia l'interior en dues plantes: la baixa i un primer pis. La façana principal de l'edifici s'ha perdut per complert. Visualment no es poden apreciar més detalls ja que el lloc està cobert de vegetació: com ja s'ha dit, les restes de la casa estan totalment envaïdes pel bosc de pi. | 08048-19 | Can Balcells | Aquesta casa no apareix als fogatges baixmedievals i moderns. Fins fa unes quatre o cinc dècades, segons testimoni d'Antoni Moreno, hi vivia una senyora sola, el que dona idea de la ràpida degradació que ha sofert l'edifici des del moment que quedà deshabitat. | 41.5191500,1.6088300 | 383922 | 4597324 | 08048 | Carme | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74433-foto-08048-19-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98 | 1754 | 1.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | |||||||||
| 74434 | Can Fangars | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-fangars | XVIII-XX | La casa està pràcticament enrunada. | Es tracta de les restes d'un edifici de planta rectangular, amb dos àmbits diferenciats: un de quadrangular i un de més petit i rectangular. Les restes de la casa estan totalment envaïdes per matolls i bosc de pi. Els murs visibles conserven alçades diferents i irregulars, que arriben fins als 4 o 5 metres. Es detecta un únic tipus constructiu consistent en un aparell de maçoneria a base de blocs de pedra petita i mitjana sense tallar i lligats amb morter de calç. Les superfícies dels murs presenten arrebossat de calç bastant ben conservat. A la cara interior dels murs s'aprecien els forats de l'empostissat que dividia l'interior en dues plantes: la baixa i un primer pis. Fora de la casa es conserven dos cups, que pràcticament no es detecten ja que estan colgats de terra; sembla que estarien revestits de cairons de ceràmica marró vidrada. No es poden apreciar més detalls ja que tota l`àrea del lloc està coberta de vegetació. | 08048-20 | Can Fangars | Aquesta casa no apareix als fogatges baixmedievals ni moderns. | 41.5155200,1.6127400 | 384242 | 4596916 | 08048 | Carme | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74434-foto-08048-20-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98 | 1754 | 1.4 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | |||||||||
| 74435 | Portal de muralla al C/ Major | https://patrimonicultural.diba.cat/element/portal-de-muralla-al-c-major | <p>ASENSI, R. Mª (1995): 'Pas cobert', Carme (Anoia). Inventari del Patrimoni Arquietctònic de Catalunya. CATALÀ, Pere (1976): 'Comentari marginal', Els Castells Catalans, V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 444-471. CATALÀ, Pere; BRASÓ, Miquel (1976) 'Castell de Miralles', Els Castells Catalans, V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 425-426. CARBONELL, Vicenç; CATALÀ, Pere; BRASÓ, Miquel (1976): 'Castell de Claramunt', Els Castells Catalans, V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 320-345. SABATÉ CURULL, Flocel (1992b): 'Castell de Carme', Catalunya Romànica, XIX: El Penedès, Anoia, Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 311. TORRAS, Josep M. (1993): La comarca de l'Anoia a finals del segle XVIII. Els 'qüestionaris' de Francisco de Zamora. Biblioteca Abat Oliba, 122. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona.</p> | XII-XX | <p>Es tracta d'una obertura corresponent a una porta que donava accés al recinte medieval de Carme pel seu costat sud. És en forma d'arc de mig punt molt lleugerament ultrapassat, que conforma el principi d'un pas cobert, que dona accés al carrer Major, i sobre el qual s'hi assenta una vivenda. A l'intradós d'aquest arc s'aprecien les dovelles de travertí que conformen l'estructura. Tenint en compte que és l'únic testimoni de portal de muralla visible en l'urbanisme de Carme i, a jutjar per les reduïdes dimensions del recinte fortificat medieval en el que s'inclou aquesta obertura, molt probablement es tracti de la única porta d'accés que tingué la vila, tant durant època medieval com moderna. Tot i que en origen es tractaria d'un portal, amb posterioritat, la construcció d'una vivenda adossada a la part interna de la muralla li conferí la fesomia de pas cobert que conserva actualment. Contemporàniament s'han realitzat diverses modificacions a l'estructura (la cara externa de l'arc, per exemple, està arrebossada i pintada de blanc), fet que no permet apreciar les seves característiques constructives tot i que l'element conserva la seva essència medieval.</p> | 08048-21 | C/Major amb Plaça d'Espanya | <p>Tot i que no s'ha realitzat cap intervenció arqueològica al nucli antic de Carme que hagi permès corroborar els seus orígens medievals, topogràficament, urbanísticament i arquitectònicament aquests resulten indiscutibles, i el pas de muralla o portal del carrer Major n'és un testimoni fefaent. Alguns autors concreten aquest orígens medievals en una suposada fortalesa musulmana que hauria format part de una pretesa línea defensiva que, a partir del riu Llobregós, anava de Carme a Masquefa. En tot cas, es té constància documental des de l'any 1005 de que el lloc de Carme sempre estigué integrat en el castell termenat de Claramunt, dels senyors del qual depengué jurisdiccionalment. Fou al mes de novembre d'aquell any 1005 quan la vescomtessa Geriberga donà al Monestir de Sant Cugat del Vallès uns alous que posseeix dins del Comtat de Barcelona, en concret al terme del Castell de Claramunt (a l'actual terme municipal de La Pobla de Claramunt). Entre ells trobem “el lloc” de Carme, 'et in alio loco, infra terminos de supradicto castro in Claromonte, in locum que dicunt Chazmo alaudem deum, quod ibi habeo vel hereditare debeo per ullasque voces'. Tornem a tenir notícia documental de Carme l'octubre de l'any 1167 quan s'establí concòrdia entre els senyors de Claramunt i el capellà de Carme ('villa que vocatur Cazma'). S'hi al·ludeix a la 'nove ville de Cazma' o 'Vilanova de Carma'. El 23 de juny de 1179 a propòsit de les últimes voluntats del difunt 'Albertus de Caralt' es troben reunits com a testimonis una sèrie de personatges a l'església de Carme ('ecclesiam de Chazma'). Més endavant, Ramon de Guàrdia deixa mitjançant el seu testament, el qual data del juliol de 1205, a Sant Cugat del Vallès, entre d'altres bens, les esglésies de 's. Martino de Kazma' i 's. Marie de Collebas'. Segons F. Sabaté el primer esment documental del castell de Carme data del mes d'abril de1321, quan l'hereu de la corona, l'infant Alfons, s'hi allotjà per preparar l'assalt al proper Castell d'Orpí. Com hem vist, abans d'aquesta data Carme apareix a la documentació dels segles XI-XIII com a 'lloc' i no com a castell termenat, pel que suposem que, en el cas de que hi existís una fortificació, aquesta no exercia ni funcions jurisdiccionals ni defensives. A aquesta denominació s'ha trobat una excepció en un document del segle XII, on coincidint amb una sèrie de mutacions en la situació del lloc, es fa referència a Carme com a 'vila'. Ja en el mateix segle XII va quedar testimoni escrit de que la família que n'exercia com a castlana portava el cognom 'Carme'. A finals del segle XVIII la vila ja hauria adquirit una fesomia urbana oberta, perdent bona part del seu caràcter fortificat, segons es desprèn dels 'qüestionaris' de Francisco de Zamora: 'Este pueblo es abierto y no tiene fortificación alguna, no se sabe que haia sido sitiado, ni que se haia ganado a moros (...). No se halla en este pueblo algún camino Rl. ni hay ventas ni portazgos, peaje, castillería ni otro derecho'. Així doncs, la porta que durant segles havia tancat el pas del carrer Major ja hauria perdut la seva funció per aquestes dates.</p> | 41.5322200,1.6200000 | 384877 | 4598761 | 1167 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74435-foto-08048-21-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74435-foto-08048-21-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74435-foto-08048-21-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Estructural | 2020-11-20 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 94|98|85 | 49 | 1.5 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | ||||||||
| 74436 | Casa de Sant Roc (seu del Gremi de Paraires) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casa-de-sant-roc-seu-del-gremi-de-paraires | LLUSIÁ DELMASES, Modest (1965): El llibre dels paraires de Carme, ed. Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada, Igualada. RIBA GABARRÓ, Josep (2000): 'Utilitats agrícoles i industrials de la riera i del rec de Carme', Les Fonts de Carme, 2, Associació El Forat dels Graus, p. 14-15. TORRAS, Josep M. (1993): La comarca de l'Anoia a finals del segle XVIII. Els 'qüestionaris' de Francisco de Zamora. Biblioteca Abat Oliba, 122. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona. | XVIII-XX | L'edifici està essent objecte de rehabilitació. | Es tracta d'un edifici urbà de tres plantes, golfes i celler que fa cantonada amb un carreró que, anys enrere, havia estat un antic caminet. Pel que fa a la planta baixa, els seus murs presenten un aparell a base de maçoneria, i té les cantonades reforçades amb grans carreus (la resta de l'edifici està arrebossat). A la planta baixa s'hi accedeix mitjançant una portalada rectangular adovellada, amb un arc de descàrrega sobre la llinda; al seu costat dret té un petit finestró rectangular. A la primera planta s'hi obre un balcó amb llinda de biga de fusta i dos finestrons més. A la tercera planta s'hi obren dos finestrons, i a les golfes, dos més. La coberta de l'edifici la conforma una teulada a doble vessant. Tot i l'estil popular de l'obra, la portalada de l'edifici és de la mateixa tipologia que la portalada semisoterrada de Cal Ros. La construcció és de pedra i morter, i la planta, rectangular, mesura 5 x 9 m; disposa d'un pati posterior. A Carme, la confraria dels paraires havia estat fundada l'any 1733, i el gremi tenia la seva seu social en aquest edifici, anomenat casa de Sant Roc, patró d'aquest gremi que té la seva festivitat el dia 16 d'agost. | 08048-22 | Carrer Freginal, 13 | A Carme, la confraria dels paraires havia estat fundada l'any 1733, i el gremi tenia la seva seu social a la casa anomenada de Sant Roc, patró d'aquest gremi. El 1742 apareix a la documentació coneguda un cens de 35 membres de l'ofici que 'hacen paños de lo más ordinarios y los venden en Barcelona para capotes de vestir la tropa y la poca lana que gastan los pelayres es de la provincia y de Aragón'. Ja el 1784, l'activitat havia disminuit considerablement a Carme, constant tan sols tres fabricants de draps locals. El 1790 només constaven en funcionament, segons els 'qüestionaris' de Francisco de Zamora, quatre telers de teixir llana i un dels molins bataners havia desaparegut pels efectes d'una riuada (TORRAS, 1993: 195-196). Els paraires de Carme, sota la protecció de Sant Roc, tingueren regularitat gremial entre 1733 i 1870. A mitjan segle XIX el panorama donà un gir amb la decadència dels teixits de llana i la implantació dels filats de teixit i cotó (RIBA GABARRÓ, 2000: 14). Al fer les seves ordinacions l'any 1733, els paraires es reuneixen a la 'casa de l'estudi', mentre que el 1734, al fer els primers nomenaments, es troben a la casa d'en Josep Pomès de la Plaça. Hi ha silenci als documents en referència als anys següents, però el 1762 el gremi paga un cens a Macià Massaguer, i el 1768 al mateix Massaguer li són pagades 25 lliures d'un total de 115 lliures, 3 sous i 6 diners que aquest afirma haver gastat per fer la casa de Sant Roc. Es considera que des d'aquest moment el gremi de paraires ja té casa pròpia. | 41.5321200,1.6196200 | 384845 | 4598750 | c. 1768 | 08048 | Carme | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74436-foto-08048-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74436-foto-08048-22-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | En el moment de redactar aquesta fitxa, l'edifici s'estava rehabilitant. La casa, actualment, és coneguda també amb el renom de Cal Mingo. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | ||||||
| 74437 | Rectoria | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-12 | XVIII | Adossada a l'església parroquial, la rectoria és un edifici de cos únic, de planta rectangular, amb coberta de teulada a doble vessant i carener perpendicular a la façana principal. Tot l'edifici està arrebossat i pintat de color veig, tot i que són visibles les cantoneres de carreus de pedra travertínica i d'altres tipus. A la planta baixa s'observa un sòcol fet a base d'arrebossat de morter de color terrós. La façana principal presenta una portalada de mig punt adovellada amb blocs de travertí. Totes les finestres i balcons mostren el marc ressaltat amb pintura de color marró. L'edifici, que té l'aspecte d'una típica masia catalana, disposa de planta baixa, dos pisos i golfes. La cantonada sud-est conserva encara la base atalussada pròpia d'aquest tipus d'arquitectura. | 08048-23 | C/ Sant Martí, n. 17 | L'origen de la rectoria actual de Carme va íntimament lligat a la construcció del nou temple parroquial, que tingué lloc principalment entre els anys 1730-1781, tot i que no es dóna per enllestida del tot fins els inicis del segle XIX (1803-1808). L'església fou consagrada pel bisbe Francisco Díaz Santos de Bullón gairebé vint anys després de començada l'obra, l'any 1748, data que hem de considerar límit per a la construcció de la rectoria, ja que aquesta deuria començar a funcionar al mateix temps que el nou temple. Tot i així, l'any 1790 aquesta Rectoria no apareix referenciada als qüestionaris de Francisco de Zamora, fet que mostraria el poc interès que despertava aquest edifici: 'Tiene este pueblo una sola iglesia con la advocación de San Martín; es algo moderada y nueva, hecha a costas de los particulares, con cinco capillas en cuias están los retablos nuevos de escultura, a saber en la una la imagen de Christo Crucificado, en la otra la Virgen SS. del Rosario, otra de San Roque, otra de N. S. del Carmen y la otra de San Marcos. Reside en ella un vicario perpetuo de poco tiempo, por ser antes sufragánea de la Pobla de Claramunt, y al lado de la iglesia hai un cementerio que junto con la iglesia se construhió el año de 1748. En dicha iglesia no hai donaciones'. L'església parroquial actual, dedicada a Sant Martí, substituí l'anterior església romànica, ja esmentada des del 1122 i ubicada on avui hi ha la masia de Cal Ros, per la qual cosa cal pensar que molt probablement la primitiva rectoria s'ubicava en aquest lloc i que estigué activa fins que comença a funcionar la nova l'any 1748. | 41.5311300,1.6209900 | 384958 | 4598638 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74437-foto-08048-23-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74437-foto-08048-23-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74437-foto-08048-23-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Científic | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | ||||||||||
| 74438 | Balcons de l'habitatge al C/ Sant Martí, 42 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balcons-de-lhabitatge-al-c-sant-marti-42 | ASENSI, R. Mª (1992): 'Habitatge al carrer Sant Martí', Carme (Anoia). Inventari del Patrimoni Arquietctònic de Catalunya. | XIX | La casa del carrer Sant Martí n. 42 és un edifici unifamiliar entre parets mitgeres de poc valor arquitectònic on s'hi conserven, com a elements més interessants, dos balcons amb barana feta de ferro forjat on, al centre de cadascun d'ells, es representa un paó amb la cua oberta, les plomes de la qual s'estenen conformant un motiu decoratiu circular, amb clara voluntat geomètrica. Cadascuna de les plomes està culminada amb motius florals. La resta de la barana presenta motius geomètrics i florals varis. Un element interessant, i no molt freqüent en aquest tipus d'elements, és la inserció de la data de construcció del balco a la part superior de la barana: es tracta de l'any 1893. Ambdós balcons són iguals i simètrics, amb els paons enfrontats; només presenta diferències decoratives la faixa inferior dels dos balcons: mentre el de l'esquerra presenta motius geomètrics simples, el de l'esquerra conté variacions geomètriques més elaborades. | 08048-24 | C/ Sant Martí, 42 | El paó és una au molt representada com a element ornamental en època modernista. La data que figura a la barana dels dos balcons (1893) corrobora aquesta filiació estilística. | 41.5311200,1.6207500 | 384938 | 4598637 | 1893 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74438-foto-08048-24-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74438-foto-08048-24-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74438-foto-08048-24-3.jpg | Inexistent | Modernisme|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 105|119|98 | 47 | 1.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | ||||||||
| 74439 | Habitatge C/ Sant Martí, 44 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatge-c-sant-marti-44 | ASENSI, R. Mª (1995): 'Can Guet i casa al carrer Sant Martí, 44', Carme (Anoia). Inventari del Patrimoni Arquietctònic de Catalunya. | XIX | Es tracta d'un habitatge unifamiliar entre mitgeres de planta quadrangular, amb pati posterior i tres pisos d'alçada (planta baixa, primera planta i golfes) i façana orientada a l'est. Té teulada a doble vessant i carener paral·lel a la façana Al primer pis s'obren dos balcons, i a les golfes dos finestrons quadrangulars. Totes los obertures tenen els marcs ressaltats amb pigment marró clar. La façana està pintada de color beix i presenta, a nivell del primer pis, un esgrafiat amb la llegenda hagiogràfica de Sant Martí de Tours a cavall, quan encara era soldat romà (efectivament, la figura de Martí apareix amb els atributs propis d'un soldat romà: casc i espasa) donant la meitat de la seva capa a un pobre que té fred. A nivell de les golfes apareix un altre esgrafiat amb la data 1843 inscrita en un rombe que, a la seva vegada, es troba emmarcada per una sanefa rectangular amb els extrems a mode de motllura de bocell. Una sanefa a mode de ràfec remata la façana per sota la cornisa. | 08048-25 | C/ Sant Martí, 44 | Sant Martí de Tours, fundador del monacat occidental (segle IV dC) i patró de Carme, té l'església parroquial sota la seva advocació. L'erecció de la nova església parroquial, consagrada l'any 1748, va originar la configuració urbana del nou carrer de Sant Martí, i la decoració de la façana d'aquest habitatge, ubicat gairebé davant de l'església, rendeix tribut al patró de la localitat. | 41.5308700,1.6207900 | 384941 | 4598610 | 1843 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74439-foto-08048-25-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74439-foto-08048-25-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74439-foto-08048-25-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | ||||||||
| 74440 | Habitatge C/ Sant Martí, 46 (Can Guet) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/habitatge-c-sant-marti-46-can-guet | ASENSI, R. Mª (1995): 'Can Guet i casa al carrer Sant Martí, 44', Carme (Anoia). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. | XIX-XX | Cal Guet és un habitatge unifamiliar, de planta rectangular, orientada a l'est, originàriament amb planta baixa, primer pis i golfes, mentre que en un moment posterior se li afegeix un altre pis d'estil modernista a mode de glorieta amb terrassa. A la planta baixa s'obre una gran portal d'arc rebaixat, adovellat amb blocs de travertí local, i amb la data '1836' i una creu llatina inscrites a la clau; l'arc s'uneix amb el sòcol de l'edifici, del mateix material que les dovelles. El primer pis presenta finestral i balcó. El finestral és d'arc rebaixat, amb la clau ressaltada, i sota de l'ampit s'hi ha practicat un esgrafiat amb motius vegetals, mentre que el balcó és rectangular i no presenta cap decoració; ambdues obertures tenen els marcs adovellats amb blocs de travertí. A les antigues golfes s'hi ha practicat una obertura consistent en una coronella escurçada, amb tres arquets que descansen sobre dues columnes de ceràmica decorades amb garlandes i també sobre muntants de travertí; sota del seu ampit s'hi localitza un esgrafiat amb els mateixos motius vegetals i florals que els de l'esgrafiat de l'ampit de la finestra de la primera plant, però en aquest cas s'hi ha inclòs unes bandes amb el nom de la casa (“Cal Guet”), la referència de l'activitat econòmica a que s'havia dedicat la casa (“plats i olles), i el nom “Merceneta”, diminutiu que amb tota probabilitat fa referència a alguna de les antigues propietàries de la casa. La casa presenta la façana principal totalment arrebossada i decorada amb esgrafiats, amb un marc de doble línia blanca que engloba tot el conjunt i que presenta els angles superiors acabats en cavet. L'edifici original acaba en un ràfec de rajoletes de ceràmica amb dibuix de dent de serra. El cos modernista amb forma de glorieta consta de dos parts diferenciades: la banda est, o de la façana principal, que presenta la façana plana i està decorada amb esgrafiats que combinen motius vegetals i florals i un lema en llatí ('Vinum bonum laetificat cor hominum' , 'el bon vi alegra el cor de l'home', aforisme bíblic 'salms 103/104' que presenta certa corrupció en l'escriptura, ja que 'laetificat' en realitat s'escriuria 'laetificet' i 'hominum' s'escriuria 'hominis'). Aquesta part de la glorieta també té una terrassa amb tancament de maó i figures zoomorfes de ceràmica (un gat i un gos) coronant els muntants d'aquest tancament; té coberta de teula aràbiga i ràfec de dent de serra. La part posterior de la glorieta és la que presenta una estructura més genuïnament modernista, de clara inspiració gaudiniana (trencadís, etc.), imitant motius neomedievals i mudèjars, amb elements comuns a la Casa Vicenç de Barcelona: tipologia de les obertures, obra de maó, rajoles de ceràmica amb motius escacats a les façanes, etc. La façana nord de la glorieta presenta uns esgrafiats amb dos traginers tivant un carro ple de mercaderies, un gos bordant i diversos ocells. | 08048-26 | C/ Sant Martí, 46 | Tot i que la data que consta al portal de l'edifici correspon a l'any 1836, l'edifici ha de tenir uns orígens anteriors, associats a la formació del carrer al voltant de la parròquia de Sant Martí en la transició entre els segles XVIII i XIX. El 1836, doncs, seria l'any d'una primera gran reforma, a la que se li afegirien reformes posteriors: la glorieta modernista i els esgrafiats de les façanes. | 41.5308200,1.6208100 | 384942 | 4598604 | 1836 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74440-foto-08048-26-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74440-foto-08048-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74440-foto-08048-26-3.jpg | Inexistent | Modernisme|Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 105|119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | ||||||||
| 74441 | La Masuca | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-masuca | XIX-XX | La Masuca és una casa de pagès ubicada a mitja vessant d'un petit altiplà on antigament es localitzà una important necròpolis tardoantiga/altmedieval. La casa està formada per diversos cossos, a diferents nivells, conformant un conjunt aterrassat. Tots els cossos presenten similars característiques constructives: obertures consistents en finestres i finestrons petits i estrets, cobertes de teula aràbiga a una i dues vessants, i un arrebossat general de morter, sense pigmentació, que li confereix un aspecte molt auster. A la cuina de la casa es conserva un forn de pa amb la boca de pedra, amb i la inscripció '1887 PM' al bloc de pedra que fa de base de la boca. Així mateix, al pati de la masia es conserva un sarcòfag monolític amb tapa localitzat a la propera necròpolis de la Vinya del Notari. La casa guarda també un cup de vi en desús i en molt mal estat. | 08048-27 | La Masuca | Segons comunicació oral del Sr. Antoni Sonet, propietari actual, la casa es remuntaria, com a mínim, a tres generacions (el Sr. Sonet ens parla del seu avi com a propietari més antic conegut). | 41.5343900,1.6259300 | 385376 | 4598994 | 1887 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74441-foto-08048-27-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 119 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | |||||||||
| 74442 | Cal Llop o Cal Cases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-llop-o-cal-cases | XIX-XX | Es tracta d'una casa de pagès molt reformada, ubicada a la falda de la petita carena de Les Garrigues Disposa d'un cos central (el més alt del conjunt) al que se li annexen varis cossos a diferents alçades i amb cobertes de teula àrab a una sola vessant. Les obertures són totes rectangulars i amb porticons de fusta. La major part de les façanes es presenten arrebossades, per la qual cosa resulta impossible observar la tècnica emprada en la construcció dels paraments i la distinció de les fases cronològiques que de ben segur amaga el conjunt. Tot i així, es poden observar trams de maçoneria molt refeta en algunes parets de les plantes baixes, encara que aquesta és, certament, un tipus d'obra molt recent. | 08048-28 | Cal Llop | La casa es troba a tocar del jaciment arqueològics 'El Llobet´' i 'A 100 m del Llobetó'; de fet, Durant la nostra visita al lloc, hem pogut observar una gran dispersió de materials arqueològics ibèrics i romans per tota la superfície dels camps que envolten la casa, fet que porta a pensar en una important ocupació en aquest lloc des d'antic. | 41.5411600,1.6445500 | 386941 | 4599721 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74442-foto-08048-28-1.jpg | Física | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 119 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | ||||||||||
| 74443 | Barraca de pedra seca de planta circular | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-de-planta-circular | ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf. Ajuntament de Sitges. ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, Ajuntament de La Pobla de Claramunt. RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages. Quaderns, 9. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. | XIX | Les petites barraques que es documenten a Carme estan totes bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per un home sol i que es munten una sobre l'altre, sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió, que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa immobilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, donat que la construcció de les barraques està estretament lligada amb la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que hi impedeixen el cultiu. Tot i que totes les barraques documentades dins del terme municipal de Carme són d'un sol cos i amb coberta de falsa volta folrada exteriorment de terra, no totes presenten el mateix tipus de planta exterior. Una de les tipologies documentades són les barraques de planta circular o derivades (plantes ovalades, semicirculars, amb façana planta però de planta circular). Aquest tipus de barraques sempre mostren una planta interior també circular. La pedra utilitzada, sempre local, sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes, sol ser petita o de mida mitjana. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als diversos punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en mula i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa, sinó que quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol. D'entre les funcions secundàries d'aquestes construccions hem de destacar la de magatzem d'eines, com a marges de contenció, per delimitar parcel·les, etc. | 08048-29 | Camí a Collbàs | Els municipis situats al sud de la Conca d'Òdena, ja tocant amb les comarques penedesenques, com és el cas de Carme, són especialment rics en construccions de pedra seca associades a la producció agrícola: sobretot barraques de les antigues plantacions de vinya, conreu que abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX omplia el paisatge avui boscós del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic al segle XVIII. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista. Primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on cabien quatre o cinc pedres i es transportava fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats, picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també creiem que el constructor de les barraques era el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5436800,1.6127300 | 384291 | 4600043 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74443-foto-08048-29-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74443-foto-08048-29-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | |||||||||
| 74444 | Les Esplugues | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-esplugues-1 | IGLÉSIES FORT, Josep (1981): El Fogatge de 1553: estudi i transcripció, Ed. Dalmau i Fundació Vives Casajuana, Barcelona. RIBA GABARRÓ, Josep (1988): 'Carme', Història de l'Anoia, vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 321-335. RIBA GABARRÓ, Josep (2002): 'Els avantpassats de Carme', Les Fonts de Carme, 10, Associació El Forat dels Graus, p. 177. | XIII-XX | Nucli o barri de cases ubicat a uns 2 km al est del nucli de Carme, en direcció a La Pobla de Claramunt, damunt d'una plataforma travertínica que domina la riera de Carme, i en la qual s'hi obren varies balmes o coves, algunes d'elles amb restes d'ocupació des d'època prehistòrica. El conjunt de Les Esplugues, actualment, el conformen dos grans masos de notable antiguitat (Cal Guineu i Cal Pere de Carme) i un tercer habitatge, molt més modest i de construcció modera, conegut amb el nom de Cal Soques. | 08048-30 | Les Esplugues | És un fenomen propi de l'Alta Edat Mitjana l'ocupació temporal de balmes que, amb el temps, acaben conformant nuclis d'habitatges als seus entorns. Tot i que no és té constància de l'ocupació medieval de les balmes de Les Esplugues, sí que apareixen un total de cinc cases en el fogatge de 1553 (Pere Sabater, En Jaume (...), Joan Poch, Joan Sabater, i Pere Mercader, IGLÉSIES, 1981; RIBA, 2002: 177), el que donaria a entendre que en el lloc, molt probablement, ja hi havia ocupació en època medieval, potser originada en les balmes esmentades. De fet, l'any 1214 Pere de Claramunt intervingué en l'establiment d'un molí a favor d'Arnau de Saltells situat a les Esplugues de Carme. Aquest molí, però, no s'ha conservat. Des de mitjans del segle XVII, a l'indret de Les Esplugues es documenten dos molins drapers propietat de l'argenter igualadí Ramon Castellví, dels quals tampoc s'han conservat restes. | 41.5319300,1.6386000 | 386428 | 4598704 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74444-foto-08048-30-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74444-foto-08048-30-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74444-foto-08048-30-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 94|98|119|85 | 46 | 1.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | |||||||||
| 74445 | Cal Pere de Carme (Can Claramunt) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-pere-de-carme-can-claramunt | ASENSI, R. Mª (1987): Can Casademont, Carme (Anoia), Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. GAVÍN, J. M. (1984): Inventari d'esglésies, vol. 16: Anoia i Conca de Barberà, Arxiu Gavín, Barcelona, p. 113. IGLÉSIES FORT, Josep (1981): El Fogatge de 1553: estudi i transcripció, Ed. Dalmau i Fundació Vives Casajuana, Barcelona. RIBA GABARRÓ, Josep (2002): 'Els avantpassats de Carme', Les Fonts de Carme, 10, Associació El Forat dels Graus, p. 177. | XVII-XX | Situada al veïnat de Les Esplugues, es tracta d'una masia senyorial que presenta tota una sèrie de cossos i estructures afegides en èpoques diferents. L'entrada que dona accés a la casa es troba en un gran pati tancat, i en els tres costats d'aquest s'estenen els edificis fets de pedra, enlluïts de blanc i amb les teulades a doble vessant. El cos principal, i probablement també el més antic, és una construcció de planta rectangular, amb planta baixa, primer pis i golfes, amb coberta de teula àrab a doble vessant, i carener paral·lel a la façana; té ràfec de dent de serra. La portalada principal s'obre en forma d'arc de mig punt, adovellat, i les finestres són rectangulars. Adossada a la banda nord del cos principal s'alça un cos quadrangular en forma de torre, amb planta baixa, i dos pisos, l'últim dels quals té una galeria amb arcades; l'estructura està coronada per una coberta de teules àrabs a quatre vessants, coronada per un parallamps. Entre el cos principal i els cossos auxiliars dedicats a la producció agrícola, s'emplaça un cos transversal, amb forma de galeria porxada, que comunica, a través d'un passatge d'arc rebaixat ubicat a la planta baixa, el pati central amb una zona de jardí. En aquest mateix cos, a través d'una porta de mig punt, s'accedeix a la capelleta de Sant Pere, que no és més que una petita habitació o espai integrat dins d'un cos annexat al costat sud del cos principal. No hi ha cap element que individualitzi aquesta capelleta ni que la faci identificable des de l'exterior. De fet hem conegut la seva existència a través de l'Inventari de Gavin, el qual, per la fotografia que aporta al seu conegut inventari, sembla que tampoc va poder accedir al lloc. | 08048-31 | Cal Pere de Carme, Les Esplugues | Cal Pere de Carme és, per la seva configuració, una masia força antiga, que podria remuntar els seus orígens en època medieval, tot i que les seves estructures visibles són més pròpies d'època moderna (segles XVII-XVIII). És un fenomen propi de l'Alta Edat Mitjana l'ocupació temporal de balmes que, amb el temps, acaben conformant nuclis d'habitatges als seus entorns. Tot i que no és té constància de l'ocupació medieval de les balmes de Les Esplugues, sí que apareixen un total de cinc cases en el fogatge de 1553 (Pere Sabater, En Jaume (...), Joan Poch, Joan Sabater, i Pere Mercader, IGLÉSIES, 1981; RIBA, 2002: 177), el que donaria a entendre que en el lloc de Les Esplugues, molt probablement, ja hi havia ocupació en època medieval, i potser la casa coneguda avui dia com Cal Pere de Carme era una de les cinc esmentades en el fogatge. L'acte d'inauguració del curs acadèmic 1958-59 del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada es va celebrar a Cal Pere de Carme, sota la presidència de l'alcalde d'Igualada, segons consta en una fotografia de Procopi Llucià custodiada a l'Arxiu Comarcal de l'Anoia. Fins fa pocs anys, en aquesta casa s'hi elaboraven vins espumosos. | 41.5318500,1.6390200 | 386463 | 4598694 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74445-foto-08048-31-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74445-foto-08048-31-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74445-foto-08048-31-3.jpg | Física | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Altres noms: Can Claramunt o Can Casademont | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | ||||||||
| 74446 | Goigs a Sant Martí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-a-sant-marti | <p>BISBAL, M. Antònia; MIRET, M. Teresa; MONCUNILL, Conxa (2001): Els goigs a la comarca de l'Anoia, Ed. Fundació Salvador Vives i Casajuana, Barcelona, p. 355-357.</p> | XX | <p>Els 'Goigs a llaor de St. Martí / que es venera a la parròquia de Carme / Arquebisbat de Barcelona, Comarca d'Igualada', estan signats per Joan Castells i Casas i la música és una composició de Maria del Rio i Montfort. Les il·lustracions són obra d'Antoni Castells i Cases. L'exemplar conservat a l'Arxiu Parroquial de Carme forma part, amb el n. 627, d'una sèrie de 1.200 exemplars impresos sobre paper àmbar a dues tintes (negre i vermella). Van ser impresos per Bas estamper d'Igualada, el dia de Tots Sants de 1973. Es tracta d'una edició dels Amics dels Goigs del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada. La caixa mesura 30'7 x 20'7 cm i la lletra es presenta a tres columnes. La imatge del sant lliurant la meitat de la seva capa a un pobre, apareix ornada amb motius al·legòrics (espasa de soldat, i mitra i bàcul episcopal). A la part inferior del full es reprodueix la partitura musical; tot plegat queda emmarcat per una orla vermella formada per palmetes d'estil clàssic. Al revers del full, a part de les dades tècniques de l'edició, es reprodueix un text titulat 'Retall d'Història', signat amb les inicials J. S. C. on es resumeix l'hagiografia de Martí de Tours, la història de la parròquia de Sant Martí de Carme, l'extensió del culte a Sant Martí per Catalunya, i finalment, una petita reflexió moralitzant.</p> | 08048-32 | C/ Sant Martí, 42 | <p>Els goigs, composicions popular de caràcter poètic a la llaor sobretot de la Mare de Déu, però també a la de Crist o a la dels Sants, es documenten per primer cop a Catalunya al segle XIII. La primera vegada que es troba documentada explícitament la paraula 'goig' és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, però el goig més antic conservat es troba inclòs al Llibre Vermell de Montserrat, de finals del segle XIV, i porta el títol: 'Ballada dels goigs de Nostra Dona en vulgar català a ball rodó'; aquest goig, tot i estar escrit en català en la seva major part, encara conserva fragments en llatí. La crítica literària ha relacionat els goigs amb el gènere trobadoresc, ja que una part del text és cantada per un rapsode i l'altra part la repeteix el públic. El nom prové dels set goigs de Maria (Encarnació, Nadal, Epifania, Resurrecció, Ascensió, Davallada de l'Esperit Sant i Assumpció). Es canten col·lectivament, en el marc d'un acte religiós de cert relleu, com ara una missa de festa major, un aplec o una processó. Antigament, aquestes composicions solien ser anònimes i es transmetien oralment, tot i que a partir dels segles XVI-XVII es començaren a publicar de forma generalitzada, en forma de fulls solts i per iniciativa de les parròquies. Eren i són encara distribuïts durant les festes religioses i era habitual veure'ls penjats al cancells de les portes de les masies. L'estructura més habitual està formada per set estrofes de vuit versos heptasíl·labs (sis més la resposta), a les que s'hi afegeixen una entrada i una tornada de quatre versos cadascuna. La rima és consonàntica alternada i el ritme el dona l'accent en la tercera i última síl·laba de cada vers. Els goigs són impresos senzills, en fulls solts (de 30 per 20 cm, aproximadament) i amb una composició tipogràfica mantinguda amb poques variants fins avui en dia: una orla, formada amb elements tipogràfics o bé dibuixada, emmarca el títol, el text, la imatge de l'advocació i la música (que no apareix impresa fins al segle XVIII).</p> | 41.5311300,1.6209900 | 384958 | 4598638 | 1973 | 08048 | Carme | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74446-foto-08048-32-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74446-foto-08048-32-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Religiós | 2020-01-23 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Joan Castells Casas (lletra), Maria del Rio Montfort (música), Antoni M. Castells ( il·lustracions) | 119|98 | 56 | 3.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | |||||||
| 74447 | Cal Guineu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-guineu-0 | IGLÉSIES FORT, Josep (1981): El Fogatge de 1553: estudi i transcripció, Ed. Dalmau i Fundació Vives Casajuana, Barcelona. RIBA GABARRÓ, Josep (2002): 'Els avantpassats de Carme', Les Fonts de Carme, 10, Associació El Forat dels Graus, p. 177. | XVII-XX | Es tracta d'una casa de camp amb varis cossos, dels quals destaquen un de rectangular i un de quadrangular, que s'adossen i formen el nucli central de la casa. Ambdós cossos tenen coberta de teula àrab a doble vessant amb els careners perpendiculars a les façanes principals i ràfecs formats per una filera de teula girada. Sembla que l'accés a la casa es practicaria, en origen, per una porta quadrangular ubicada a la façana sud-est que avui dia passa molt desapercebuda degut a l'annexió de diferents cossos. Les obertures són petites i estretes, tractant-se en la seva major part de finestrons, alguns d'ells enreixats. Les façanes estan actualment arrebossades i pintades de blanc, fet que no permet fer observacions respecte al tipus de parament. Ara bé, l'estructura que presenta actualment la casa sembla pròpia dels segles XVII-XVIII. | 08048-33 | Cal Guineu, Les Esplugues | Cal Guineu és, per la seva configuració, una masia força antiga, que podria remuntar els seus orígens en època medieval, tot i que les seves estructures visibles són més pròpies d'època moderna (segles XVII-XVIII). És un fenomen propi de l'Alta Edat Mitjana l'ocupació temporal de balmes que, amb el temps, acaben conformant nuclis d'habitatges als seus entorns. Tot i que no és té constància de l'ocupació medieval de les balmes de Les Esplugues, sí que apareixen un total de cinc cases en el fogatge de 1553 (Pere Sabater, En Jaume (...), Joan Poch, Joan Sabater, i Pere Mercader, IGLÉSIES, 1981; RIBA, 2002: 177), el que donaria a entendre que en el lloc de Les Esplugues, molt probablement, ja hi havia ocupació en època medieval, i potser la casa coneguda avui dia com Cal Guineu era una de les cinc esmentades en el fogatge. Fins fa pocs anys, en aquesta casa s'hi elaboraven vins espumosos. | 41.5319100,1.6381300 | 386389 | 4598702 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74447-foto-08048-33-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74447-foto-08048-33-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74447-foto-08048-33-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | |||||||||
| 74448 | Molí Major | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-major | ASENSI, R. Mª (1991): 'Molí Major', Carme (Anoia). Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. CATALÀ, Pere (1976): 'Comentari marginal', Els Castells Catalans, V, Rafael Dalmau Editor, Barcelona, p. 465. ESTEVE, Josep; RIBAS, Martí (2008): Els molins paperers a Catalunya. Els casals del segle XVIII, Temes, 2, Rafael Dalmau Editor, Barcelona. GUTIÉRREZ POCH, Miquel (1999): Full a full. La indústria paperera de l'Anoia (1700-1998): Continuïtat i modernitat, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona. RIBA GABARRÓ, Josep (2003b): 'Els molins paperers de Carme', Les Fonts de Carme, 12, Associació El Forat dels Graus, p. 209. TORRAS, Josep M. (1993): La comarca de l'Anoia a finals del segle XVIII. Els 'qüestionaris' de Francisco de Zamora. Biblioteca Abat Oliba, 122. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona. | XVIII | Presenta esquerdes a la façana i les cobertes estan en molt mal estat. | Es tracta d'un gran edifici de planta rectangular poc allargada, fet de maó i maçoneria, amb blocs de pedra travertínica autòctona a les cantoneres i a la base d'alguna de les seves parets. La coberta, de teula aràbiga, és a dues vessants. L'organització de l'espai interior d'aquest molí paperer respon a la funció industrial que ha de desenvolupar, i s'hi distingeixen tres parts: el soterrani i la planta baixa; la primera planta i, finalment, els pisos superiors (coneguts com a 'mirador'). A la primera planta es realitzava la pràctica totalitat del procés productiu. Les operacions de manipulació del drap i del paper es feien a la planta baixa, mentre que totes les relacionades amb l'aigua es realitzaven al soterrani. La primera planta (i/o altres) tenia ús com a residència. En ella hi vivien, segons el cas, els propietaris o arrendataris del molí, sovint juntament amb la mà d'obra especialitzada i les seves famílies. El 'mirador' és el que millor identifica aquest edifici com un molí paperer: La multitud de finestres sense tancament, distribuïdes en una seqüència regular als quatre vents, ofereix un aspecte inconfusible; l'interior del 'mirador' no tenia divisions per a facilitar la circulació de l'aire, ja que la seva funció era l'assecament del paper penjat als estenedors (avui dia, el secat del paper es realitza amb maquinària industrial). El portal principal és adovellat, amb blocs de pedra travertínica local. Disposa de diversos cossos auxiliars i coberts, amb plantes rectangulars i quadrangulars. La seva font d'energia fou l'aigua, presa de la riera de Carme, i, posteriorment, a partir de principis del segle XX, l'electricitat. Aquest gran molí paperer funcionava amb tres rodes. El Molí Major de Carme fou construït a l'indret del pas a gual de Les Esplugues per part de Francesc Claramunt l'any 1735, amb les llicències de la Intendència General de Catalunya, que havia obtingut Josep Mora i Pons, del Castell de Cabrera, el 1731; era gravat amb un cens de tres sous pel Duc de Cardona i Medinaceli. A partir d'aquest moment, el molí va tenir diversos arrendataris, entre ells són coneguts els germans Francesc i Pere Guarro de La Pobla de Claramunt (1787-1790) ,estant dedicat a la producció de paper de barba i de cigarreta, ambdós tipus considerats de qualitat i de difícil fabricació. En canvi, el 1950 el molí Major va passar a fabricar paper d'estrassa i d'estrasseta, tipus de poca qualitat confeccionats amb draps no seleccionats. Des del primer quart del segle XX i fins l'any 1980, en que la fàbrica va quedar tancada, va pertànyer a la família de Josep Munné. El 1790, en resposta a la pregunta plantejades als qüestionaris de Francisco de Zamora sobre el nombre de fàbriques que hi ha a les poblacions, Carme declara: 'en este lugar hai tres molinos papeleros. En dichas fábricas de papel se labra papel de todas clases, y se lleva o extrahe para la provincia, para Madrid, Cádiz, Indias y demás reinos de España (...). Las dichas fábricas de papel son de diferentes dueños, y no de compañía. Están construhidas separadamente en diferentes parages en uno de los quales habita y trabaja su dueño. Las otras dos son arrendadas y allí trabajan sus arrendadores'. D'aquest paràgraf es dedueix que, un dels molins paperers que es declara als qüestionaris de Zamora, del qual no coneixem el nom, no ha arribat fins els nostres dies, ja que només coneixem com a molins paperers el molí Major i el molí de Carme. | 08048-34 | Cal Moner | Descrit fins ara únicament com a edifici, una definició més àmplia del molí paperer ha d'incloure necessàriament la seva dedicació parcial a activitats agràries i/o altres manufactures. De fet el molí comprenia una sèrie d'instal·lacions auxiliars de la fabricació del paper (la fusteria) o de tipus agrari (galliners, corrals, quadres, cort, cup, cellers, etc.) i una porció més o menys petita de terres de conreu. En la majoria de casos eren horts, vinyes, camps d'oliveres, de cereals o d'arbres fruiters. Fins i tot en els contractes d'arrendament apareixia l'obligació de cultivar les terres. Cal tenir molt present que el treball agrari dels paperers constituïa una part important dels ingressos familiars en un context definit per la pluriactivitat. Addicionalment es podien realitzar al molí activitats relacionades amb l'agricultura com la mòlta de gra o l'elaboració de vi o aiguardent. Aquesta varietat d'usos del molí, complementada amb la seva funció residencial, possibilitava afrontar la incertesa dels mercats, salvar l'estacionalitat del cicle productiu i diversificar els riscos. Amb freqüència el molí era resultat de la reconversió d'altres instal·lacions. A l'Anoia els principals exemples provenen dels batans de llana i dels molins fariners, però també es documenta la reutilització d'altres edificis. Tots s'adequaven als usos paperers amb una ampliació, la construcció del mirador i l'habilitació dels espais interiors. De vegades, en al mateix edifici on es fabricava el paper també es podien continuar les activitats originals (molí de farina, batà de llana, farga, etc.). Ja entrat el segle XIX es troben alguns exemples de convivència amb la filatura de cotó. Hom pot distingir tres fases en el procés manual de fabricació de paper: la preparació de la matèria primera, la fabricació dels fulls i el procés d'acabat. La matèria primera era el drap vells (de lli, de cànem i/o de cotó). La primera etapa del procés productiu, de caràcter preparatori, consistia en l'elaboració de la pasta, prèvia selecció del drap. L'objectiu final del procés de preparació era aconseguir una pasta neta d'impureses i de consistència homogènia. En una segona fase l'obtenció de fulls s'iniciava a partir de la transferència de la pasta des de les maces refinadores a la tina. Aquest recipient, que podia ser de pedra o de fusta, era el centre productiu del molí. A la tina la pasta es barrejava amb aigua fins a aconseguir la densitat justa per a cada tipus de paper. Tot seguit es formava el full amb la “forma” o “caixó” que feia les funcions de motllo. Els fuls es posaven, llavors, un sobre l'altre separats per baietes de llana, acció que es coneixia coma a 'posta'. La posta es premsava i es portava al mirador, on mà d'obra femenina la posava a assecar en uns estenedors plens de cordes de cànem. Un cop secs, els fulls s'encolaven, operació que feia útil el paper per a l'escriptura o la impressió, es tornaven a premsar i es tornaven a portar al mirador, on els fulls es separen i es posaven a assecar. Finalment, el procés d'acabat pretenia millorar la qualitat i l'aspecte exterior del paper i consistia en el setinat del paper, en l'eliminació de les irregularitats de les vores dels fulls, el recompte i l'empaquetat. A partir del segle XIX, amb la industrialització, els processos es començaren a mecanitzar i la producció superà amb escreix el consum propi de Catalunya, per la qual cosa adquiriren molta importància les exportacions a la resta de l'estat espanyol i a les colònies americanes. | 41.5323300,1.6343000 | 386070 | 4598754 | 1735 | 08048 | Carme | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74448-foto-08048-34-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74448-foto-08048-34-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74448-foto-08048-34-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | En els mapes topogràfics, aquest molí apareix amb el nom de Cal Moner, nom que també és utilitzat encara entre els habitants de Carme. L'any 1964 mossèn Josep Arpa i Robert, en un retall d'història sobre Carme, que es publicà al dors dels goigs a llaor de la Mare de Déu del Carme, cita com a una de les referències documentals més antigues de Carme, un document de l'any 1214, segons el qual Pere Claramunt cedeix a Arnau de Saltells el 'molí d'enfront les coves de Carme'. Interpretem aquest passatge com una clara al·lusió al Molí Major, situat davant el que avui dia es coneix com les Coves de les Esplugues, amb la qual cosa caldria pensar que en el lloc ocupat avui pel Molí Major ja existiria un altre molí a principis del segle XIII.L'elaboració del paper de draps o de fil té l'origen a la Xina. Dins la fabricació pre-industrial del paper, l'edifici que concentrava gairebé tot el procés productiu era el molí paperer, del qual hom pot distingir dos models. El primer era l'eòlic, molt representatiu de la comarca nord-holandesa de Zaanland. El segon es definia per l'ús de l'energia hidràulica i estava present arreu d'Europa. L'aplicació del molí hidràulic a la fabricació del paper està documentada per primer cop a partir de la segona meitat del segle XIII a la població italiana de Fabriano (GUTIÉRREZ, 1990), tot i que foren els musulmans els que van introduir la tècnica a Europa, fet que explica que els molins paperers arribin a Catalunya des de terres valencianes a partir de l'Edat Mitjana. Aquest últim fou el model característic a Catalunya i, en concret, a la comarca de l'Anoia. Els molins anoiencs, com la majoria dels catalans, posseïen certs trets en comú amb la masia, ja que sovint es presentaven com edificis aïllats, amb una planta rectangular o quadrada. Constructivament el molí es basa en l'estructura de la crugia, com a model componible, el qual es conforma a través de murs de càrrega i voltes i embigats que descansen sobre els murs, substituint-se aquests, en la planta sotacoberta, per pilars i bigues de fusta. Sobre aquesta estructura bàsica es van realitzar edificacions més complexes fruit de l'ampliació d'algun dels apartats productius del molí. En aquests casos els edificis s'estructuraven al voltant d'un pati central (GUTIÉRREZ 1990). | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | ||||||
| 74449 | Molí de Ca la Santa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-ca-la-santa | TORRAS, Josep M. (1993): La comarca de l'Anoia a finals del segle XVIII. Els 'qüestionaris' de Francisco de Zamora. Biblioteca Abat Oliba, 122. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona. | XVIII | Està abandonat i li manca manteniment. La vegetació envaeix la zona del cacau, i a la façana principal s'observa alguna esquerda. | Ca la Santa és un molí fariner que es conserva dins el nucli urbà de Carme, als peus de l'antic nucli clos medieval. Format per dos cossos, en el situat a l'est s'hi conserva una portalada adovellada d'arc de mig punt, feta amb pedra travertínica. La seva coberta és de teules àrabs a doble vessant, amb el carener paral·lel a la façana principal i ràfec de teula girada. Aquest cos sembla el més antic i està construït amb carreus de diverses mides visibles a la planta baixa, tot i que la resta de les superfícies de les façanes està arrebossada amb morter, el que confereix un aspecte sobri a l'edifici. A la part de darrera de l'edifici, on hi havia hagut la bassa, hi trobem actualment un gran espai obert on s'hi ubica la bàscula municipal. Adossat a l'edifici s'hi veu encara el cacau. Per davant d'aquest antic molí hi passa el rec des de l'Edat Mitjana. | 08048-35 | C/Les Fonts, 2 | Les instal·lacions molineres conformaven una de les activitats més antigues i difoses per la geografia comarcal. Bona part del procés de diversificació econòmica d'Igualada anterior al segle XIII havia girat entorn de l'activitat molinera que es desenvolupava a la ribera de l'Anoia. Associada a la tradicional producció cerealística de l'àrea, l'existència de molins fariners pràcticament està documentada a totes les poblacions de la comarca, tant en el curs del riu Anoia, com a la Riera de Carme i a la resta d'afluents, amb un cens aproximat d'uns vuitanta tres molins inventariats. En resposta als 'qüestionaris' de Francisco de Zamora de l'any 1790, es diu el següent en referència als molins de Carme: 'En este lugar y término se hallan quatro molinos, esto es tres de fabricar papel y uno de harinero, para mantenimiento de los quales se necesitan tres presas y unos canales de madera, usando todos las aguas que passan por la nombrada riera de Carma, tomándolas ya en el término de Orpí por adquirir la elevación; también había un molino de batán que está demolido'. | 41.5321400,1.6203100 | 384903 | 4598751 | 08048 | Carme | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74449-foto-08048-35-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74449-foto-08048-35-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74449-foto-08048-35-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | També conegut amb el nom de Molí del Saver. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | |||||||
| 74450 | Molí de Carme | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-carme | ASENSI, R. Mª (1995): 'Molí de Carme', Carme (Anoia). Inventari del Patrimoni Arquietctònic de Catalunya. ESTEVE, Josep; RIBAS, Martí (2008): Els molins paperers a Catalunya. Els casals del segle XVIII, Temes, 2, Rafael Dalmau Editor, Barcelona. GUTIÉRREZ POCH, Miquel (1999): Full a full. La indústria paperera de l'Anoia (1700-1998): Continuïtat i modernitat, Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona. RIBA GABARRÓ, Josep (2000): 'Utilitats agrícoles i industrials de la riera i del rec de Carme', Les Fonts de Carme, 2, Associació El Forat dels Graus, p. 14-15. RIBA GABARRÓ, Josep (2003b): 'Els molins paperers de Carme', Les Fonts de Carme, 12, Associació El Forat dels Graus, p. 209. TORRAS, Josep M. (1993): La comarca de l'Anoia a finals del segle XVIII. Els 'qüestionaris' de Francisco de Zamora. Biblioteca Abat Oliba, 122. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona. | XVII | Es tracta d'un edifici amb un gran cos quadrangular i un de rectangular annexat, més petit. L'organització de l'espai interior d'aquest molí paperer respon a la funció industrial que ha de desenvolupar, i s'hi distingeixen tres parts: el soterrani i la planta baixa; la primera planta i, finalment, els pisos superiors (coneguts com a 'mirador'). A la primera planta es realitzava la pràctica totalitat del procés productiu. Les operacions de manipulació del drap i del paper es feien a la planta baixa, mentre que totes les relacionades amb l'aigua es realitzaven al soterrani. La primera planta (i/o altres) tenia ús com a residència. En ella hi vivien, segons el cas, els propietaris o arrendataris del molí, sovint juntament amb la mà d'obra especialitzada i les seves famílies. El 'mirador' és el que millor identifica aquest edifici com un molí paperer: La multitud de finestres sense tancament, distribuïdes en una seqüència regular als quatre vents, ofereix un aspecte inconfusible; l'interior del 'mirador' no tenia divisions per a facilitar la circulació de l'aire, ja que la seva funció era l'assecament del paper penjat als estenedors (avui dia, el secat del paper es realitza amb maquinària industrial). El cos principal d'aquest molí presenta la cantonada nord reforçada amb un contrafort de carreus de pedra travertínica. La seva primitiva i tradicional font d'energia fou l'aigua i, posteriorment, l'electricitat. Una part del parament de la planta baixa i primer pis del cos principal de l'edifici presenta carreus rogencs de mida mitjana, de factura i disposició possiblement baixmedievals. No sembla agosarat pensar que en origen, abans de ser un molí productor de paper, hi hagués un sol cos quadrat, al que se li anirien afegint espais i pisos amb el canvi d'ús cap a manufactura paperera, ja en època moderna i contemporània. L'edifici presenta diversos ancoratges de fa uns 50-100 anys i, tot i haver perdut el seu ús, està parcialment habitat pel que fa al seu segon pis. El Molí de Carme ja funcionava l'any 1713 sota la propietat de Josep Albí, tot i que des de l'any 1660 es coneixen les marques a l'aigua o filigranes dels papers de barba amb el nom del Molí de Carme. El 1754 el molí constava a nom de Jaume Esteve i el 1775 a nom de Joan Pascual i Carulla. El 1781 el va comprar Joan Romaní, moment en que consta que s'hi fabricava paper de barba i paper de fumar. Cap a 1948 el va adquirir Ramon Sans i Guix, la família del qual l'ha mantingut en funcionament fins fa un parell d'anys (2008-2009) fent paper blanc i d'estrasseta parafinada. El 1790, en resposta a la pregunta plantejades als qüestionaris de Francisco de Zamora sobre el nombre de fàbriques que hi ha a les poblacions, Carme declara: 'en este lugar hai tres molinos papeleros. En dichas fábricas de papel se labra papel de todas clases, y se lleva o extrahe para la provincia, para Madrid, Cádiz, Indias y demás reinos de España (...). Las dichas fábricas de papel son de diferentes dueños, y no de compañía. Están construhidas separadamente en diferentes parages en uno de los quales habita y trabaja su dueño. Las otras dos son arrendadas y allí trabajan sus arrendadores'. D'aquest paràgraf es dedueix que, un dels molins paperers que es declara als qüestionaris de Zamora, del qual no coneixem el nom, no ha arribat fins els nostres dies, ja que només coneixem com a molins paperers el molí Major i el molí de Carme. | 08048-36 | C/ Soldevila - C/ del Vall | Amb freqüència el molí era resultat de la reconversió d'altres instal·lacions. A l'Anoia els principals exemples provenen dels batans de llana i dels molins fariners, però també es documenta la reutilització d'altres edificis. Tots s'adequaven als usos paperers amb una ampliació, la construcció del mirador i l'habilitació dels espais interiors. De vegades, en al mateix edifici on es fabricava el paper també es podien continuar les activitats originals (molí de farina, batà de llana, farga, etc.). Ja entrat el segle XIX es troben alguns exemples de convivència amb la filatura de cotó. Hom pot distingir tres fases en el procés manual de fabricació de paper: la preparació de la matèria primera, la fabricació dels fulls i el procés d'acabat. La matèria primera era el drap vells (de lli, de cànem i/o de cotó). La primera etapa del procés productiu, de caràcter preparatori, consistia en l'elaboració de la pasta, prèvia selecció del drap. L'objectiu final del procés de preparació era aconseguir una pasta neta d'impureses i de consistència homogènia. En una segona fase l'obtenció de fulls s'iniciava a partir de la transferència de la pasta des de les maces refinadores a la tina. Aquest recipient, que podia ser de pedra o de fusta, era el centre productiu del molí. A la tina la pasta es barrejava amb aigua fins a aconseguir la densitat justa per a cada tipus de paper. Tot seguit es formava el full amb la 'forma' o 'caixó' que feia les funcions de motllo. Els fuls es posaven, llavors, un sobre l'altre separats per baietes de llana, acció que es coneixia com a 'posta'. La posta es premsava i es portava al mirador, on mà d'obra femenina la posava a assecar en uns estenedors plens de cordes de cànem. Un cop secs, els fulls s'encolaven, operació que feia útil el paper per a l'escriptura o la impressió, es tornaven a premsar i es tornaven a portar al mirador, on els fulls es separen i es posaven a assecar. Finalment, el procés d'acabat pretenia millorar la qualitat i l'aspecte exterior del paper i consistia en el setinat del paper, en l'eliminació de les irregularitats de les vores dels fulls, el recompte i l'empaquetat. A partir del segle XIX, amb la industrialització, els processos es començaren a mecanitzar i la producció superà amb escreix el consum propi de Catalunya, per la qual cosa adquiriren molta importància les exportacions a la resta de l'estat espanyol i a les colònies americanes. | 41.5329100,1.6200100 | 384879 | 4598837 | 1660 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74450-foto-08048-36-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74450-foto-08048-36-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74450-foto-08048-36-3.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Altres noms: també es coneix com 'Cal Sans'L'elaboració del paper de draps o de fil té l'origen a la Xina. Dins la fabricació pre-industrial del paper, l'edifici que concentrava gairebé tot el procés productiu era el molí paperer, del qual hom pot distingir dos models. El primer era l'eòlic, molt representatiu de la comarca nord-holandesa de Zaanland. El segon es definia per l'ús de l'energia hidràulica i estava present arreu d'Europa. L'aplicació del molí hidràulic a la fabricació del paper està documentada per primer cop a partir de la segona meitat del segle XIII a la població italiana de Fabriano (GUTIÉRREZ, 1990), tot i que foren els musulmans els que van introduir la tècnica a Europa, fet que explica que els molins paperers arribin a Catalunya des de terres valencianes a partir de l'Edat Mitjana. Aquest últim fou el model característic a Catalunya i, en concret, a la comarca de l'Anoia. Els molins anoiencs, com la majoria dels catalans, posseïen certs trets en comú amb la masia, ja que sovint es presentaven com edificis aïllats, amb una planta rectangular o quadrada. Constructivament el molí es basa en l'estructura de la crugia, com a model componible, el qual es conforma a través de murs de càrrega i voltes i embigats que descansen sobre els murs, substituint aquests, en la planta sotacoberta, per pilars i bigues de fusta. Sobre aquesta estructura bàsica es van realitzar edificacions més complexes fruit de l'ampliació d'algun dels apartats productius del molí. En aquests casos els edificis s'estructuraven al voltant d'un pati central (GUTIÉRREZ 1990). Descrit fins ara únicament com a edifici, una definició més àmplia del molí paperer ha d'incloure necessàriament la seva dedicació parcial a activitats agràries i/o altres manufactures. De fet el molí comprenia una sèrie d'instal·lacions auxiliars de la fabricació del paper (la fusteria) o de tipus agrari (galliners, corrals, quadres, cort, cup, cellers, etc.) i una porció més o menys petita de terres de conreu. En la majoria de casos eren horts, vinyes, camps d'oliveres, de cereals o d'arbres fruiters. Fins i tot en els contractes d'arrendament apareixia l'obligació de cultivar les terres. No es pot ignorar que el treball agrari dels paperers constituïa una part important dels ingressos familiars en un context definit per la pluriactivitat. Addicionalment es podien realitzar al molí activitats relacionades amb l'agricultura com la mòlta de gra o l'elaboració de vi o aiguardent. Aquesta varietat d'usos del molí, complementada amb la seva funció residencial, possibilitava afrontar la incertesa dels mercats, salvar l'estacionalitat del cicle productiu i diversificar els riscos. | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | |||||||
| 74451 | Rec | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rec | LLUSIÁ DELMASES, Modest (1965): El llibre dels paraires de Carme, ed. Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada, Igualada. MERCADER, Miquel A. (2000): 'Descobrir el Rec de Carme', Les Fonts de Carme, 3, Associació El Forat dels Graus, p. 2. PRADES, Ricard (2000): 'Rec de Carme. Traçat urbà', Les Fonts de Carme, 4, Associació El Forat dels Graus, p. 53. RIBA GABARRÓ, Josep (2000): 'Utilitats agrícoles i industrials de la riera i del rec de Carme', Les Fonts de Carme, 2, Associació El Forat dels Graus, p. 14-15. SELLARÈS POCH, Jordi (2002): 'Concòrdia de les aigües del rec de Carme', Les Fonts de Carme, 8, Associació El Forat dels Graus, p. 134-135. TORRAS, Josep M. (1993): La comarca de l'Anoia a finals del segle XVIII. Els 'qüestionaris' de Francisco de Zamora. Biblioteca Abat Oliba, 122. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, Barcelona. | XIII-XX | La conservació no és igual a tot el recorregut, tot i que en els últims temps s'ha rehabilitat i recuperat algún tram. | El rec de Carme s'origina per una resclosa situada al terme d'Orpí, a l'alçada de Can d'en Pont. Presenta un recorregut aproximat de 6 km i pren l'aigua de la riera de Carme. Segueix per l'esquerra de la riera fins a l'indret de la Fàbrica Nova, a sota del barri de Can Bou (municipi d'Orpí). Travessa la riera per un pont i va a parar a la banda dreta fins a desguassar a la passera de Cal Ros, després de travessar el poble en ziga-zaga. Entre la Peixerina i Cal Cundo agafa la derivació del Rec Xic, d'1 km de llargada. Els trams inicialment soterrats del rec es van construïr amb el sostre alt, de fins a dos metres, de manera que hi poguessin accedir les persones per fer les netejes periòdiques. En alguns trams del seu recorregut el rec s'han cobert, tot i que originalment es presentava descobert. Les riberes d'aquesta infraestructura hidràulica presenten actualment ombra i humitat, fet que les fa ideals per al passeig i el lleure; de fet part del rec urbà s'ha habilitat amb aquesta finalitat. | 08048-37 | Carrer del Progrès | La primera menció coneguda del Rec de Carme és de l'any 1214, quan Ramon de Claramunt donà llicència per l'establiment d'un molí fariner, tot i que es pensa que els orígens d'aquesta infraestructura hidràulica poden ser anteriors. El 1790, en resposta a l'estat de de les aigües i les seves infraestructures de les diverses poblacions, en els qüestionaris de Francisco de Zamora el poble de Carme declara: 'El agua que se bebe en este lugar es de muchas fuentes que la circundan abundantemente, y como el agua que va a los molinos y fábricas de papel pasan por una assequia por el arrabal y por el pueblo, allí abreban y laban sus ropas con facilidad'. Efectivament, el rec de Carme no només donava força motriu als molins paperers, bataners i fariners, sinó que era també de gran utilitat per rentar la llana, tenyir-la i batanar-la, així com per rentar la roba domèstica, per regar els horts (bona part de la població està encara rodejada per un gran nombre de petits horts), per refredar els alambins de les fassines d'aiguardent, per amarar la calç viva, per rentat els cups i botes, per moure els trulls de moldre olives, etc. Tot plegat quedà detallat en una concòrdia notarial feta l'any 1775 (Llibre de la Concòrdia de les Aigues del poble de Carme). L'arribada de l'electricitat a Carme l'any 1919 relegà el rec a un segon plà, ja que la nova energia es va mostrar més adient alhora de fer augmentar la producció dels molins paperers. Durant 2009 es va arranjar part del rec en el seu recorregut urbà per Carme, de manera que el seu mur de contenció ara serveix també de pas per als vianants. Des de feia uns quants anys, a la zona propera a les Flors, el rec tenia uns deu metres del seu recorregut en perill d'esfondrament perquè l'aigua del mateix rec s'havia endut la terra de sota. Dins la mateixa actuació es va fer també la neteja d'aquells trossos de rec que acumulaven pedres, sediment i brutícia que impedien que l'aigua arribés al poble amb tota la seva capacitat. | 41.5311100,1.6191100 | 384801 | 4598639 | 1214 | 08048 | Carme | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74451-foto-08048-37-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74451-foto-08048-37-2.jpg | Inexistent | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Lúdic | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 94|98|119|85 | 49 | 1.5 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | |||||||
| 74452 | Pont del Molí Major | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-del-moli-major | -Inventari de Ponts i Pontons, Diputació de Barcelona (consulta: març 2010). -MARISTANY, Manuel (1998): Els ponts de pedra de Catalunya. Editorial 62, Barcelona, pp. 38-39. -RIBA GABARRÓ, Josep (1988): 'Carme', Història de l'Anoia, vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 331. | XIX-XX | Pont construït sobre de la riera de Carme i que forma part de la carretera BV-2131 que comunica els municipis de Carme i La Pobla de Claramunt. L'estructura té una amplada total del tauler de 6'30 m i una llum de 19'50 m; l'alçada de l'arc (de tipus rebaixat) és de 6'50 m. A la seva cara oest presenta un aparell irregular de blocs sense tallar, amb un arc rebaixat fet amb dovelles de formigó. La cara est, per contra, és feta de carreus tallats que formen un aparell de filades regulars; l'arc presenta les mateixes característiques que a la cara oest. Actualment el pont es troba molt brut de vegetació, per la qual cosa presenta un accés difícil a la seva part inferior. Està habilitat per al trànsit rodat a dues direccions. | 08048-38 | BV-2131 Carme-La Pobla de Claramunt | La carretera actual entre Carme i La pobla de Claramunt existeix des de 1883, per la qual cosa aquest pont ja existiria, com a mínim, en aquest moment. Segons fonts orals (Sr. Antonio Moreno), el pont del Molí Major fou volat durant la Guerra Civil; de fet, en alguns punts encara es conserven els forats practicats amb la finalitat de col·locar-hi càrregues explosives. L'obra actual, doncs, és bàsicament una refeta del segle XX. La forma cantelluda dels antics ponts medievals va començar a canviar des que les teories de Perronet, enginyer a les ordres del rei Lluís XIV de França, es van imposar a tota Europa, provocant l'evolució dels ponts cap a formes més allargades i rebaixades. A Espanya, una reial ordenança de Carles III va imposar obligatòriament la calçada horitzontal per facilitar el pas de les diligències i els carruatges del nou servei de Correus (que mai haurien pogut escalar un pont amb llom d'ase com els medievals). El 1799 es crea el Cos d'Enginyers i Camins del Regne i es dicten normes uniformes que han de regir la construcció de ponts, els quals cada vegada són més semblants. El 1849 s'estableix el Pla General de Carreteres del Principat de Catalunya, carreteres que substituiran els vells camins reials i que motivaràn la construcció de nous i més moderns ponts arreu del país. | 41.5322300,1.6360000 | 386212 | 4598741 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74452-foto-08048-38-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74452-foto-08048-38-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98 | 49 | 1.5 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | |||||||||
| 74453 | Pont de Carme | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-carme | -MARISTANY, Manuel (1998): Els ponts de pedra de Catalunya. Editorial 62, Barcelona, pp. 38-39. -RIBA GABARRÓ, Josep (1988): 'Carme', Història de l'Anoia, vol. I, Parcir Edicions Selectes, Manresa, p. 331. | XIX-XX | Pont construït sobre la riera de Carme i plenament integrat a la trama urbana del municipi. L'estructura, amb una amplada total de tauler de 9'60 m, està composta per dos trams: el del costat nord i el del sud. El tram nord té un arc rebaixat de 4'20 m d'alçada i una llum de 1'20 m. L'arc sud, també rebaixat, té 4 m d'alçada i 1'20 m de llum. El pilar que separa ambdós arcs té una amplada de 1'40 m. La cara oest del pont presenta construcció a base de carreus de pedra i mamposteria, però la cara est, la més moderna i pensada per fer guanyar amplitud al pont i així facilitar la doble circulació dels cotxes, està feta amb encofrat de formigó. Actualment, per sobre d'aquest pont hi circula l'Avinguda de Catalunya i està habilitat per al trànsit rodat i peatonal. | 08048-39 | Avinguda Catalunya | La carretera actual entre Carme i La pobla de Claramunt existeix des de 1883, per la qual cosa aquest pont ja existiria, com a mínim, en aquest moment. Segons fonts orals, el pont de Carme va ser volat durant la Guerra Civil, per tant sabem que ja existia abans d'aquesta època i que l 'obra visible actualment és producte de la reconstrucció feta després del conflicte bélic, tot i que part del seu parament inferior pugui correspondre a l'obra original. La forma cantelluda dels antics ponts medievals va començar a canviar des que les teories de Perronet, enginyer a les ordres del rei Lluís XIV de França, es van imposar a tota Europa, provocant l'evolució dels ponts cap a formes més allargades i rebaixades. A Espanya, una reial ordenança de Carles III va imposar obligatòriament la calçada horitzontal per facilitar el pas de les diligències i els carruatges del nou servei de Correus (que mai haurien pogut escalar un pont amb llom d'ase com els medievals). El 1799 es crea el Cos d'Enginyers i Camins del Regne i es dicten normes uniformes que han de regir la construcció de ponts, els quals cada vegada són més semblants. El 1849 s'estableix el Pla General de Carreteres del Principat de Catalunya, carreteres que substituiran els vells camins reials i que motivaràn la construcció de nous i més moderns ponts arreu del país. | 41.5317200,1.6185200 | 384753 | 4598707 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74453-foto-08048-39-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74453-foto-08048-39-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Estructural | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98 | 49 | 1.5 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | |||||||||
| 74454 | Goigs a la Mare de Déu del Carme | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-a-la-mare-de-deu-del-carme | <p>BISBAL, M. Antònia; MIRET, M. Teresa; MONCUNILL, Conxa (2001): Els goigs a la comarca de l'Anoia, Ed. Fundació Salvador Vives i Casajuana, Barcelona, p. 128-129.</p> | XIX-XX | <p>Es tracta de dos fulls diferents: 1-Els 'Goigs de Nostra Senyora del Carme / que se venera en son camaril, y nova Confraría, en la Parroquial Iglesia de San / Martí de Carme Bisbat de Barcelona', són d'autoria anònima. Segons Bisbal, Miret i Moncunill, cal datar aquests goigs entre 1880 i 1901 (?). L'exemplar imprès a paper, amb tinta negre, i conservat a l'Arxiu Parroquial de Carme, no presenta cap tipus de numeració, data, ni referència a el seu tiratge. Va ser imprès a Igualada, a l'impremta de Mariano Abadal. La caixa mesura 26'9 x 17'6 cm i la lletra es presenta a dues columnes amb corondell decorat amb motius vegetals. La imatge de la Mare de Déu del Carme, apareix ornada amb dos àngels, amb la signatura 'Abadal' sota de cadascun d'ells. La orla que emmarca el full està formada per motius tipogràfics. El revers del full, a diferència d'altres goigs, apareix totalment en blanc. 2-Els 'Goigs a llaor de la / Mare de Déu del Carme / que es venera a la parròquia / de St. Martí de Carme / Arquebisbat de Barcelona Comarca d'Igualada', estan signats pel Rvnd. Antoni Malats, prev., i la música és una composició de Maria del Rio i Montfort. Les il·lustracions són obra d'Antoni Ollé i Pinell. L'exemplar conservat a l'Arxiu Parroquial de Carme forma part, amb el n. 14, d'una sèrie de 400 exemplars impresos sobre paper àmbar a dues tintes (negre i vermella) destinats a la parròquia. Van ser impresos per Pere Bas, estamper d'Igualada, el dia de la Presentació de la Verge, l'any 1964. Es tracta d'una edició (n. 24) dels Amics dels Goigs del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada. Té el dipòsit legal n. B.2759-1964. La caixa mesura 29'9 x 21'9 cm i la lletra es presenta a tres columnes. La imatge de la Verge, amb l'Infant en braços, apareix ornada amb dos gerros amb flors. A la part inferior del full es reprodueix la partitura musical; tot plegat queda emmarcat per una orla vermella formada motius florals diversos, amb predomini de les roses. Al revers del full, a part de les dades tècniques de l'edició, es reprodueix un text titulat 'Retall d'Història', signat per Mn. Josep Arpa i Robert, prev., regent de la parròquia de Sant Martí de Carme en aquells moments, on es resumeix la història de Carme i de la seva parròquia i es fan uns apunts d'aspectes geogràfics i paisatgístics.</p> | 08048-40 | C/ Sant Martí, 42 | <p>Els goigs, composicions popular de caràcter poètic a la llaor sobretot de la Mare de Déu, però també a la de Crist o a la dels Sants, es documenten per primer cop a Catalunya al segle XIII. La primera vegada que es troba documentada explícitament la paraula 'goig' és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, però el goig més antic conservat es troba inclòs al Llibre Vermell de Montserrat, de finals del segle XIV, i porta el títol: 'Ballada dels goigs de Nostra Dona en vulgar català a ball rodó'; aquest goig, tot i estar escrit en català en la seva major part, encara conserva fragments en llatí. La crítica literària ha relacionat els goigs amb el gènere trobadoresc, ja que una part del text és cantada per un rapsode i l'altra part la repeteix el públic. El nom prové dels set goigs de Maria (Encarnació, Nadal, Epifania, Resurrecció, Ascensió, Davallada de l'Esperit Sant i Assumpció). Es canten col·lectivament, en el marc d'un acte religiós de cert relleu, com ara una missa de festa major, un aplec o una processó. Antigament, aquestes composicions solien ser anònimes i es transmetien oralment, tot i que a partir dels segles XVI-XVII es començaren a publicar de forma generalitzada, en forma de fulls solts i per iniciativa de les parròquies. Eren i són encara distribuïts durant les festes religioses i era habitual veure'ls penjats al cancells de les portes de les masies. L'estructura més habitual està formada per set estrofes de vuit versos heptasíl·labs (sis més la resposta), a les que s'hi afegeixen una entrada i una tornada de quatre versos cadascuna. La rima és consonàntica alternada i el ritme el dona l'accent en la tercera i última síl·laba de cada vers. Els goigs són impresos senzills, en fulls solts (de 30 per 20 cm, aproximadament) i amb una composició tipogràfica mantinguda amb poques variants fins avui en dia: una orla, formada amb elements tipogràfics o bé dibuixada, emmarca el títol, el text, la imatge de l'advocació i la música (que no apareix impresa fins al segle XVIII).</p> | 41.5311300,1.6209900 | 384958 | 4598638 | 08048 | Carme | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74454-foto-08048-40-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74454-foto-08048-40-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74454-foto-08048-40-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Religiós | 2020-01-23 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 1-Anònim /2-Antoni Malats (lletra), Maria del Rio Montfort (música), Antoni Ollé Pinell (il·lust.) | 119|98 | 56 | 3.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | ||||||||
| 74455 | Pedrera Vella de Carme | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedrera-vella-de-carme | XX | Situada gairebé a dalt d'una carena de la zona del Llop, de l'explotació a cel obert coneguda com La Pedrera Vella de Carme se'n treien blocs de pedra arenisca per fer vorades de vorera, que eren tallades a peu de pedrera. Un cop acabades de tallar, les vorades es baixaven cap a la carretera mitjançant un carro de trabuc, per una pendent molt forta, i en cada viatge es carregaven tres o quatre peces. Actualment encara s'observen les empremtes dels tascons i dels forats per posar-hi les barrines, així com algunes parets de roca tallada a la cinglera, i també nombroses restes de rebuig. També queden vestigis de varies filades de dues parets pertanyents a una petita construcció quadrangular, feta amb grans carreus de pedra , que servia per protegir-se cada cop que es produïa una barrinada. Es conserva un plataner, plantat cap a 1912 pel picapedrer Joan Prades per tal de disposar d'ombra. Aquesta pedrera dista tan sols uns 100 m de la Pedrera de sobre de Cal Guineu, i es troba a la mateixa cota altimètrica. | 08048-41 | Camí de Cal Llop | Joan Prades, avi de Ricardo Prades (que és qui ens dona la notícia d'aquesta pedrera i de la pedrera de sobre de Ca la Guineu), va començar a explotar la roca d'aquesta pedrera cap a 1912. En Joan Prades era pagès però treballava pel seu compte aquesta pedrera quan no hi havia feina al camp. La pedrera es va explotar uns quants anys, i no consta que la treballés ningú més després d'en Joan Prades. La tècnica utilitzada consistia en l'extracció mitjançant barrinades, i també en l'extracció mitjançant tascons: es col·locaven tres tascons a la roca, de manera lenta i progressiva atès que es tractava d'aconseguir blocs relativament grans i allargats (podia tardar-se fins a dos dies en fer aquest procés); després es feia la pressió necessària per tal de que el bloc es desprengués sencer de la paret. Les vorades d'aquesta pedrera van anar a parar, principalment, a les voreres d'Igualada. | 41.5423100,1.6500100 | 387398 | 4599841 | c. 1912 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74455-foto-08048-41-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74455-foto-08048-41-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Notícia elaborada amb la informació oral facilitada per Ricardo Prades. | 98 | 49 | 1.5 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | ||||||||
| 74456 | Pedrera del Sord de la Pobla | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pedrera-del-sord-de-la-pobla | XX | Situada gairebé a dalt d'una carena de la zona del Llop, de l'explotació a cel obert coneguda com La Pedrera del Sord de la Pobla o Pedrera de Sobre de Cal Guineu se'n treien blocs de pedra arenisca per fer llambordes, que eren tallatdes a peu de pedrera. Un cop acabades de tallar, les llambordes es baixaven cap a la carretera mitjançant un carro de trabuc, per una pendent molt forta. Actualment encara s'observen les empremtes dels tascons i algunes parets de roca tallada a la cinglera, així com nombroses restes de rebuig. També queden vestigis de varies filades d'una sola paret pertanyent a una petita construcció quadrangular, feta amb pedra perita i irregular, que servia per protegir-se cada cop que es produïa una barrinada. Aquesta pedrera dista tan sols uns 100 m de la Pedrera Vella de Carme, i es troba a la mateixa cota altimètrica. | 08048-42 | Camí de Cal Llop | Segons en Ricardo Prades (que és qui ens dona la notícia d'aquesta pedrera i de la pedrera Vella de Carme), la pedrera de sobre de Cal Guineu es va començar a explotar cap a la mateixa època que la pedrera Vella de Carme (1912) i la treballava un personatge conegut amb el renom d''el sord de la Pobla', veí de la Pobla de Claramunt, vila ubicada a uns pocs kilòmetres de Carme. La pedrera es va explotar uns quants anys, i no consta que la treballés ningú més després d''el sord de la Pobla'. La tècnica emprada consistia en l'extracció mitjançant barrinades, i també en l'extracció mitjançant tascons. Les llambordes fabricades en aquesta pedrera van anar a parar, principalment, als carrers d'Igualada. | 41.5423900,1.6486600 | 387286 | 4599852 | c. 1912 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74456-foto-08048-42-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Notícia elaborada amb la informació oral facilitada per Ricardo Prades. | 98 | 49 | 1.5 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | ||||||||
| 74457 | Mare de Déu de Collbàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/mare-de-deu-de-collbas | <p>SELLARÈS, Jordi (2000a): 'La Mare de Déu de Collbàs', Les Fonts de Carme, 2, Associació El Forat dels Graus, p. 4-5.</p> | XII?, XX | <p>La imatge actual de la Mare de Dèu trobada de Collbàs és una talla feta després de la Guerra Civil ja que l'original, molt possiblement medieval, es va cremar durant la Guerra. De la primitiva Mare de Dèu se'n conserva una fotografia a l'Arxiu Comarcal de l'Anoia (AFMI01031) feta el 1935 per Procopi Llucià: s'observa un altar amb la Mare de Dèu al fons, amb el nen Jesús al seu braç esquerre, mentre que no és possible apreciar que és el que sosté amb la mà dreta. Tant l'angle de la fotografia com la vestimenta de la talla impedeixen apreciar l'estil de l'obra. La Mare de Dèu actual, de peu, porta el Nen Jesús al braç esquerre, mentre que amb la mà dreta sustenta un bolet (la imatge original, segons recorda la gent més gran del poble, portava a la mà un fòssil de nummolites, molt abundants a la Serra de Collbàs ).</p> | 08048-43 | C/ Sant Martí, 47 | <p>En esclatar la Guerra Civil, el Departament de Governació de la Generalitat va enviar els mossos d'esquadra a Carme a recollir la imatge de la Mare de Dèu, atès que la talla estava catalogada com a patrimoni artístic del país, però quan van arribar al poble la imatge ja havia estat cremada. La imatge actual, obra de la postguerra, des de fa uns pocs anys i després de segles de tradició, fou desplaçada del seu solitari santuari per ésser custodiada a l'església parroquial, on actualment la seva integritat física queda garantida. Quan era al seu santuari, la imatge reposava en un corcam de roure o alzina, lloc on segons la tradició havia estat trobada. Aquest corcam era també, antigament, objecte de veneració, i era tradició (avui prohibida) entre els feligresos agafar petits troços del tronc.</p> | 41.5312200,1.6210700 | 384965 | 4598648 | 08048 | Carme | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74457-foto-08048-43-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-13 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Escultora de nom desconegut , emparentada amb Joan i Josep Llimona | 98 | 52 | 2.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | ||||||||
| 74459 | Estendard de l'Agrupació Coral | https://patrimonicultural.diba.cat/element/estendard-de-lagrupacio-coral | XX | Estendard amb estructura en 'L' de bronze i llautó, coronada per una lira. La tela està folrada de seda, i conté lletres i motius de vellut vermell i brodats d'or. Es tracta de la insígnia de l'Agrupació Coral de Carme. El seu anvers conté una gran clau de sol de vellut vermell, coronada per un estel de sis puntes i decorada amb branques de llorer. El revers conté l'escut del municipi de Carme envoltat de fulles o flors de lis, amb les inscripcions 'Catalunya Nova' i 'Carme 1935', tot plegat sobre les quatre barres. | 08048-45 | Avinguda de Catalunya, 2 | Aquest estendard fou elaborat just abans de l'esclat de la Guerra Civil (1935), tal i com indica la seva inscripció del revers, en un moment àlgid de les agrupacions corals arreu de Catalunya. Els orfeons van començar a aparèixer durant l'últim terç del segle XIX. Amb els anys, l'estètica de les actuacions dels orfeons durant les seves actuacions va arribar a ser molt similar a la d'un grup de persones en semicercle, amb el director enmig i un estendard que sobresortia per sobre dels coristes i que constituïa el referent identificatiu del grup. | 41.5309600,1.6230100 | 385126 | 4598617 | 1935 | 08048 | Carme | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74459-foto-08048-45-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Sense ús | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98 | 52 | 2.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | |||||||||
| 74460 | Estendard de l'Esbart Dansaire | https://patrimonicultural.diba.cat/element/estendard-de-lesbart-dansaire | XX | En el moment de redactar aquesta fitxa, estava prevista la neteja i restauració d'aquest estendard. | Petit estendard de l'Esbart Dansaire de Carme composta per una barra de bronze horitzontal que suporta la tela (mancaria la barra vertical). A l'anvers s'observa un medalló sobre una senyera, amb un hereu i una pubilla dansant davant de les muntanyes de Montserrat; conté les inscripcions 'Esbart Dansaire' brodat amb lletres blaves, i 'S. Martí de Carme' brodat amb lletres daurades. Conté també la data 25-12-60 brodada amb lletres negres. El revers té un forro de seda rosada, sense cap decoració ni inscripció. L'estendard té faldons amb serrell daurats. | 08048-46 | Avinguda de Catalunya, 2 | Aquest estendard fou elaborat durant 1960 (25-12-1960), tal i com indica la seva inscripció del revers. Durant el franquisme s'havien creat i revifat un munt d'esbarts dansaires arreu del país. Així per exemple, l'any 1945, en plena repressió franquista, naixia l'Esbart Verdaguer amb el lema 'si no ens deixen parlar en català, ballarem en català'. Els estendards d'aquests esbarts reflectien molt bé aquest sentiment, ja que solien incloure motius catalanistes relacionats amb el folklore nacional. L'estendard de Carme, amb l'hereu, la pubilla, Montserrat de fons i les quatre barres de la senyera és un bon exponent de l'ambient viscut per les associacions culturals catalanes durant el franquisme. | 41.5309600,1.6230100 | 385126 | 4598617 | 1960 | 08048 | Carme | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74460-foto-08048-46-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Sense ús | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98 | 52 | 2.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | ||||||||
| 74461 | Col·lecció municipal de quadres amb vistes de Carme | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-municipal-de-quadres-amb-vistes-de-carme | XX-XXI | Es tracta d'un conjunt de quatre obres pictòriques originals, amb marc, que es troben penjades a diferents àmbits del consistori de Carme: -Quadre 1: oli sobre tela, amb la signatura 'ALOY 08'. Mesura 1,20 x 0,40 m. Mostra unes vistes del poble de Carme des del seu costat sud, amb la muntanya de Montserrat al fons. Destaca el campanar de l'església parroquial de Sant Martí -Quadre 2: oli sobre tela amb la signatura 'ALOY 08'. Mesura 1,05 x 0,71 m. Es tracta d'una vista de l'Avinguda Catalunya feta des d'alçada de l'Ajuntament, en direcció a Orpí, amb la Serra de Collbàs al fons. -Quadre 3: aquarel·la sobre paper amb la signatura 'ALOY 07'. Mesura 0,70 x 0,80 m. És una vista del carrer de Sant Martí, amb la plaça de l'església i el seu campanar en primer terme. Destaca el paviment, que conforma una gran franja blanca que abasta gairebé la meitat del quadre. -Quadre 4: oli sobre tela amb la signatura 'J. Gascó 88'. Mesura 1,12 x 0,72 m. El quadre mostra una perspectiva integral del poble, molt possiblement des de Les Esplugues. Destaca la vivesa dels colors emprats i la tècnica impressionista mitjançant grans taques de color i traços amples. La llum també rep un tractament molt acurat i realista. En tots els quadres referenciats destaquen els traços i les pinzellades ràpides. Aquesta característica dona molta expressivitat i força a les composicions pictòriques. | 08048-47 | Avinguda de Catalunya, 2 | Es tracta d'una petita col·lecció de quadres formada recentment, que té per denominador o tema comú les vistes del poble. Són comprats directament als seus autors, Francesc Aloy (tres dels quadres) i J. Gascó (un quadre). Francesc Aloy, pintor nascut al veí poble de Capellades, té una ingent obra que destaca pel seu caràcter realista, impressionista, i amb un peculiar tractament de la llum i el color. | 41.5309600,1.6230100 | 385126 | 4598617 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74461-foto-08048-47-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74461-foto-08048-47-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74461-foto-08048-47-3.jpg | Inexistent | Eclecticisme|Contemporani | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Ornamental | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Francesc Aloy / J. Gascó | 102|98 | 53 | 2.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | |||||||||
| 74462 | Col·lecció de materials arqueològics i paleontològics dipositats al Museu Comarcal de l'Anoia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/colleccio-de-materials-arqueologics-i-paleontologics-dipositats-al-museu-comarcal-de-lanoia | XX-XXI | Es tracta de varies caixes de material arqueològic i paleontològic provinent d'alguns dels jaciments del terme municipal de Carme. En alguns casos es tracta de materials provinents d'excavació, però en la seva major part es tracta de materials recol·lectas en prospeccions realitzades durant l'últim quart del segle XX. El material es presenta net i inventariat, i en el cas del paleontològic siglat. Els jaciments arqueològics, amb les seves corresponents referències relatives a les caixes que contenen materials, són els següents: El Llobetó (M-405, M-532); A 100 m del Llobetó (M-406); Poblat de les Garrigues (M-440, M-530); Cova dels Ossos (M-39(I), M-34, M-18; M-240); Serrat del Campaner (50, 53, 95, 256); i Assentament del Camí de Carme a Collbàs (255, M-537). Pel que fa al material paleontològic, la classficació segueix uns paràmetres diferents, ja que els materials no es classifiquen per jaciments, sinó per espècies. Així, provinents de l'únic però extens jaciment paleontològic de Collbàs es poden trobar un munt de referències ubicades en diferents departaments del magatzem del Museu. Per exemple, entre les referències n. 1934 i 1994 trobem varis exemplars d'Eupatagus Almerai (equinoderm), i entre les n. 2195 i 2000, exemplars de Montezumella Amenosi (cranc). | 08048-48 | Plaça Joan Mercader s/n (Igualada) | Aquesta col·lecció de peces arqueològiques i paleontològiques de Carme s'ha anat formant al llarg de les últimes dècades arrel dels diferents dipòsits efectuats per gent anònima que recollia materials en superfície durant les sortides de camp. Fruit també de les actualitzacions de la Carta Arqueològica de l'Anoia per part de Servei d'Arqueologia i Paleontologia de la Generalitat de Catalunya a partir de l'any 1984, s'ha incrementat el volum de la col·lecció. | 41.5309600,1.6230100 | 385126 | 4598617 | 08048 | Carme | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74462-foto-08048-48-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74462-foto-08048-48-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni moble | Col·lecció | Pública | Científic | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98 | 53 | 2.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | ||||||||||
| 74463 | Rajola administrativa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/rajola-administrativa-0 | XX | La rajola està fracturada. | A sobre de la porta d'entrada d'una casa del nucli antic de Carme s'emplaça una rajola vidrada, de fons blanc i grafia en blau molt fosc. Tot i que no li falta cap fragment, la peça està partida pel mig. Els claus de les cantonades de la peça són pintats, ja que en realitat la rajola està encastada a la façana. Conté la inscripció 'PUEBLO DE CARME / PARTIDO DE YGUALADA / PROVINICA DE BARCELONA', emmarcada per una fina línea a mode de cartela. | 08048-49 | C/ Soldevila, n. 25 | La rajola descrita, molt probablement, va ser col·locada durant els anys de la postguerra. Aquest tipus de rajoles tenien antigament i encara avui la funció d'indicar a quin partit judicial pertanyia el municipi, i a tal fi eren col·locades en façanes d'edificis ben visibles. A Catalunya, actualment, existeixen 49 partits judicials: 25 a la província de Barcelona, 9 a Girona, 7 a Lleida, i 8 a Tarragona. L'actual distribució de partits judicials de Catalunya està feta segons la Llei 38/1988, de 28 de desembre, de Demarcación y de Planta Judicial, i segons aquesta distribució Carme continua pertanyent al partit judicial d'Igualada. | 41.5331400,1.6193000 | 384820 | 4598864 | 08048 | Carme | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 51 | 2.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | ||||||||||||
| 74464 | Placa antiga amb nom de carrer ('Calle Alcázar de Toledo') | https://patrimonicultural.diba.cat/element/placa-antiga-amb-nom-de-carrer-calle-alcazar-de-toledo | XX | L'element no és objecte de cap tipus de manteniment i està exposat als fenòmens meteorològics, si no s'hi actua s'anirà perdent amb el temps. | <p>Es tracta d'una placa de carrer d'època de la dictadura franquista que ha arribat fins els nostres dies en el seu emplaçament original del nucli urbà, juntament amb dues altres plaques fruit del mateix moment (v. 08048 - 144 i 08048 - 145).</p> <p>Porta un nom implantat durant la postguerra (Alcázar de Toledo), que canviava el nom anterior (carrer Major) i que, arribada la democràcia, es va tornar a recuperar. Ubicada al carrer Major, n. 22, cantonada amb carrer Soldevila, és una placa feta de morter, amb les lletres en relleu, que conté la inscripció '<em>Calle Alcázar de Toledo</em>' (tot i que s'ha intentat repicar, encara s'hi pot llegir el text). Conserva també restes d'enlluït i de pintura.</p> | 08048-50 | C/ Major, n. 22 | <p>L'Alcázar de Toledo era un símbol del règim franquista, ja que durant la Guerra Civil fou el bastió de resistència de la Guàrdia Civil i fou objecte de setge ferotge per part de les tropes de la Segona República. La propaganda franquista considerà una gesta heroica el seu alliberament per part de les forces nacionals, i va convertir-se des de llavors en un dels símbols més explotats pel règim dictatorial. </p> | 41.5329500,1.6196600 | 384850 | 4598842 | 1939-75 | 08048 | Carme | Fàcil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Ornamental | 2025-04-07 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | No s'hi ha fet cap actuació posterior al franquisme. | 47 | 1.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | ||||||||||
| 74465 | Fons documental de l'Arxiu Municipal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-larxiu-municipal-14 | XVIII-XXI | Una part del fons de l'arxiu resta per netejar i endreçar. | L'Arxiu Municipal de Carme es troba dividit en dues ubicacions diferents: en una petita habitació dels baixos de les dependències municipals i a les golfes del mateix consistori. La documentació de la planta baixa es presenta ordenada amb caixes col·locades en prestatgeries metàl·liques. La documentació de les golfes resta per endreçar. El document més antic que conté és del 1734, tot i que el gran gruix de documentació es genera a partir del segle XIX. Els blocs temàtics en que es divideix el fons són els següents: -Administració general: Privilegis, franquícies, títols del municipi, terme municipal/ Òrgans Col·lectius de Govern/ Alcaldia/ Secretaria/ Serveis jurídics/ Personal/ Correspondència/ Mitjans de Comunicació municipals. -Hisenda: Patrimoni/ Intervenció/ Tresoreria/ Fiscalitat/ Comissions d'Hisenda/ Fàbrica de Moneda. -Proveïments: Duana, proveïment de productes per a consum de la població/ Aigües, fonts públiques, safareigs/ Escorxador/ Delegació Local de Proveïments/ Juntes i Comissions Municipals. -Beneficència i Assistència Social: Centres Assistencials i de Beneficència/ Beneficis dels pobres, causes pies, almoines, llegats/ Atenció a refugiats i orfes de Guerra/ Subsidi al combatent/ Assistència Social/ Juntes, Comissions, Patronats, Junta Local de Reformes Socials. -Sanitat: Cementiri, Serveis Fúnebres, epidèmies i contagis/ Inspecció sanitària, Laboratori Municipal/ Personal facultatiu, cos mèdic municipal, dispensari municipal/ Farmàcia/ Inspecció veterinària/ Juntes i Comissions Municipals. -Obres i Urbanisme: Obres d'infraestructura/ Immobles municipals: construcció i manteniment/ Obres de particulars/ Activitats classificades i obertura d'establiments/ Juntes i Comissions municipals. -Seguretat Pública: Cossos de seguretat/ Guardes Jurats/ Juntes i Comissions Municipals -Serveis Militars: Allotjaments militars, subministraments a la tropa/ Quintes, allistaments, lleves forçoses. -Població: Estadístiques generals de població, censos/ Emigració, immigració/ Registre Civil Municipal/ Junta Local del Cens de Població. -Eleccions: Eleccions municipals/ Eleccions de Jutge de Pau/ Eleccions de Diputats provincials/ Eleccions al Parlament de Catalunya/ Eleccions Generals: Corts, Senat, congrés, i Presidència de la República/ Eleccions al Parlament Europeu/ Referèndums i Plebiscits/ Cens electoral; Junta Local del cens Electoral. -Instrucció Pública: Parvularis. Guarderia Infantil/ Escola d'Adults; campanyes contra l'analfabetisme/ Juntes i Comissions Municipals. -Cultura: Festa Major, Festes Populars/ Activitats i iniciatives culturals i recreatives/ Relacions amb entitats culturals i recreatives. Patronat Municipal de Cultura/ Esports. Patronat Municipal d'Esports. -Serveis Agropequaris: Censos agraris, estadístiques agrícoles i ramaderes, interrogatoris de collites/ Foment Forestal/ Aprofitament de les aigües, foment i millora del regatge/ Juntes i comissions municipals. -Col·leccions factícies: Cartografia. | 08048-51 | Avinguda de Catalunya, 2 | Part de l'Arxiu Municipal de Carme va ser objecte de classificació entre els anys 1994 i 1995 per part de personal de l'Arxiu Comarcal de l'Anoia. Tot i així, queda encara un volum important de material per endreçar, inventariar i classificar. Durant l'el·laboració d'aquest Mapa del Patrimoni s'estava duent a terme, mitjançant un pla d'ocupació, una ordenació de part dels documents que encara queden per classificar. | 41.5309600,1.6230100 | 385126 | 4598617 | 1734 | 08048 | Carme | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74465-foto-08048-51-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni documental | Fons documental | Pública | Científic | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98 | 56 | 3.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | ||||||||
| 74466 | Pica baptismal | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pica-baptismal-4 | <p>CRUAÑES, Esteve; VIRELLA, Xavier (1992a): 'Sant Martí de Carme', Catalunya Romànica, vol. XIX: El Penedès, Anoia. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 341. CRUAÑES, Esteve; VIRELLA, Xavier (1992b): 'Annex: Tipologia de les piques conservades a les comarques de l'Alt Penedès, el Baix Penedès, el Garraf i l'Anoia', Catalunya Romànica, vol. XIX: El Penedès, Anoia. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, p. 527-528.</p> | XI-XIII | <p>A l'interior de la capella del baptisteri de l'església de Sant Martí de Carme es conserva una pica monolítica tallada en un bloc de travertí, de forma troncocònica amb laterals aconcavats, amb dues faixes de secció quadrangular i una de semicilíndrica. No presenta cap mena de decoració, si exceptuem les motllures o faixes ja descrites, ubicades prop de la vora del recipient. La peça es troba muntada sobre una peanya d'obra feta fa uns pocs anys, d'uns 30 cm d'alt. La pica mostra una boca que té un diàmetre exterior de 94 cm i un diàmetre interior de 74 cm. Té una alçada de 59 cm i la profunditat estimada del vas és de 49 cm. Atesa la manca de decoració, es data genèricament aquest exemplar litúrgic entre els segles XI-XIII.</p> | 08048-52 | C/ Sant Martí, 47 | <p>Sembla que es tractaria de la pica baptismal que es va trasladar des de l'antiga església parroquial a mitjans del segle XVIII, segons memòria popular. Les piles baptismals es troben ja a les catacumbes, i des de la pau de Constantí (a. 313) als baptisteris. Les primitives eren grans piles rectangulars enfonsades a terra, però al suprimir-se progressivament el baptisme per immersió es van anar generalitzant les piques exemptes, fabricades generalment a partir d'un bloc monolític, com és el cas de la pica de Carme.</p> | 41.5312200,1.6210700 | 384965 | 4598648 | 08048 | Carme | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74466-foto-08048-52-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74466-foto-08048-52-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74466-foto-08048-52-3.jpg | Inexistent | Romànic|Medieval | Patrimoni moble | Objecte | Privada accessible | Religiós | 2020-01-15 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 92|85 | 52 | 2.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | |||||||||
| 74467 | Fons fotogràfic de Carme a l'Arxiu Comarcal de l'Anoia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-fotografic-de-carme-a-larxiu-comarcal-de-lanoia | AHCA (1990): Procopi Llucià: 30 anys de fotografia. Igualada (1930-1960), Arxiu Històric Comarcal d'Igualada. | XX | Es tracta d'un fons fotogràfic digitalitzat, amb un total de 52 fotografies de Carme que van de l'any 1925 a 1975. Els temes principals que tracta el fons són: colònies escolars, paisatges, arquitectura i edificacions, festes i folklore, visites de personalitats al poble (Governador civil, President de la Diputació de Barcelona, etc.), obres públiques, i barraques de vinya. La major part de les còpies són en blanc i negre, tot i que se'n recull alguna amb color. | 08048-53 | Plaça de la Creu, n. 18, Igualada | Part del fons és una donació del fotògraf igualadí Procopi Llucià, que va fer extensos reportatges dels pobles de la Comarca entre entre els anys 1934 i 1936 amb preferència per les ermites, castells, masies i vistes de pobles. Una altra part del fons és una donació del Centre d'Estudis Comarcals d'Igualada en el marc d'una donació general que va realitzar de tot el seu Centre de Documentació a l'Arxiu Comarcal de l'Anoia. En aquesta donació hi ha fotografies, entre altres, de: Antoni Borràs, Josep Tous, Josep Graells i S. Masachs. | 41.5309600,1.6230100 | 385126 | 4598617 | 1925-75 | 08048 | Carme | Restringit | Bo | Física | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Procopi Llucià i altres fotògrafs | 55 | 3.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | ||||||||||
| 74468 | Fons fotogràfic del Casal de Carme | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-fotografic-del-casal-de-carme | XX | Caldria adoptar un protocol de conservació, ja que els àlbums amb fulls adhesius no són el format més òptim per a la preservació de les fotografies. | El fons està format per 7 àlbums de fotografies en paper, tant en blanc i negre com en color. Les fotografies més antigues són dels anys 20 del segle XX i les més modernes dels anys 90 del mateix segle. Sembla que la vida de l'arxiu ha quedat estruncada amb el 'boom' de la fotografia digital. Les temàtiques són: manifestacions festives, majoritàriament religioses i populars (Festa Major, Aplec de Collbàs, processons, Caramelles, Diada de la Gent Gran, etc.): També hi ha fotografies d'activitats culturals: representacions teatrals, ballets, cantates de coral. També fotos col·lectives de primeres comunions i grups escolars. Per últim, el fons conté dos interessants àlbums sobre la indústria de Carme al llarg del segle XX. | 08048-54 | Avinguda de Catalunya, n. 16 | De manera espontània, els carmencs han anat fent donacions de fotografies al llarg, sobretot, de la segona meitat del segle XX i s'han anat conformant els diferents àlbums que avui formen el fons. La introducció de la fotografia digital ha suposat la fí de les donacions i l'estancament de l'arxiu. | 41.5317100,1.6214800 | 385000 | 4598702 | 08048 | Carme | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74468-foto-08048-54-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74468-foto-08048-54-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni documental | Fons d'imatges | Pública | Científic | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Fons sense classificar ni digitalitzar. | 98 | 55 | 3.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | ||||||||
| 74469 | Fons documental de l'Arxiu Parroquial | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fons-documental-de-larxiu-parroquial-4 | XVII-XXI | <p>L'Arxiu Parroquial de Carme es troba custodiat al despatx de la Rectoria de Carme, en dos armaris metàl·lics amb estanteries. S'hi conserva documentació relativa a les parròquies de Carme, Orpí i Miralles. El conjunt està compost per varis llibres i algún document solt. Es tracta de llibres d'òbits o defuncions, capítols matrimonials, baptismes, testaments, comunions, llibres de comptes de la parròquia i 'consueta'. Tot i que el llibre més antic conservat és de l'any 1779, el document amb la data més reculada és un pergamí de 1631 amb els delmes que es pagaven a la parròquia de Sant Martí.</p> | 08048-55 | C/ Sant Martí, 42 | <p>Dos serien els motius pel qual l'Arxiu Parroquial no conserva documentació medieval: L'any 1779, en ple procés de construcció del nou temple de Carme, la parròquia de Sant Martí assolí l'autonomia de la parròquia de La Pobla de Claramunt, de la qual era sufragània des d'època medieval; per tant, l'església de La Pobla era la que, fins aquell moment, generava i custodiava els documents parroquials. A partir d'ara, Sant Martí de Carme generarà la seva pròpia documentació que guardarà en l'anomenat Arxiu Parroquial. Per altra banda, l'església de Carme, com tantes altres arreu del país, fou convertida en magatzem durant la guerra i, molt probablement, aquest fet no contribuí a la preservació de l'arxiu, tot i que es desconeix la incidència que la Guerra tingué sobre aquest fons.</p> | 41.5311300,1.6209900 | 384958 | 4598638 | 08048 | Carme | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74469-foto-08048-55-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74469-foto-08048-55-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74469-foto-08048-55-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Científic | 2020-10-07 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98|94 | 56 | 3.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | ||||||||||
| 74470 | Goigs a llaor de la Mare de Déu de Collbàs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-a-llaor-de-la-mare-de-deu-de-collbas | <p>BISBAL, M. Antònia; MIRET, M. Teresa; MONCUNILL, Conxa (2001): Els goigs a la comarca de l'Anoia, Ed. Fundació Salvador Vives i Casajuana, Barcelona, p. 129-143.</p> | XX | <p>Els 'Goigs de Nostra Senyora de Collbàs / Que es canten en sa devota ermita en lo terme de Carme ', són d'autoria anònima. L'exemplar conservat a l'Arxiu Parroquial de Carme no té cap tipus de numeració ni referència del tiratge. És un exemplar imprès sobre paper a una tinta (negre). Aquests goigs van ser impresos per Bellapuig Ysart, estamper d'Igualada. La caixa mesura 27'5 x 18'0 cm i la lletra es presenta a tres columnes. La imatge de la Verge de Collbàs, amb l'Infant en braços, és una fotografia de la talla custodiada a la parròquia de Sant Martí, que en el full apareix ornada amb dos testos amb arbres. A la part inferior del full s'ha imprès un “oremus”; tot plegat queda emmarcat per una orla formada motius florals i vegetals força esquemàtics. Al revers del full no s'hi ha practicat cap impressió.</p> | 08048-56 | C/ Sant Martí, 42 | <p>Els goigs, composicions popular de caràcter poètic a la llaor sobretot de la Mare de Déu, però també a la de Crist o a la dels Sants, es documenten per primer cop a Catalunya al segle XIII. La primera vegada que es troba documentada explícitament la paraula 'goig' és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, però el goig més antic conservat es troba inclòs al Llibre Vermell de Montserrat, de finals del segle XIV, i porta el títol: 'Ballada dels goigs de Nostra Dona en vulgar català a ball rodó'; aquest goig, tot i estar escrit en català en la seva major part, encara conserva fragments en llatí. La crítica literària ha relacionat els goigs amb el gènere trobadoresc, ja que una part del text és cantada per un rapsode i l'altra part la repeteix el públic. El nom prové dels set goigs de Maria (Encarnació, Nadal, Epifania, Resurrecció, Ascensió, Davallada de l'Esperit Sant i Assumpció). Es canten col·lectivament, en el marc d'un acte religiós de cert relleu, com ara una missa de festa major, un aplec o una processó. Antigament, aquestes composicions solien ser anònimes i es transmetien oralment, tot i que a partir dels segles XVI-XVII es començaren a publicar de forma generalitzada, en forma de fulls solts i per iniciativa de les parròquies. Eren i són encara distribuïts durant les festes religioses i era habitual veure'ls penjats al cancells de les portes de les masies. L'estructura més habitual està formada per set estrofes de vuit versos heptasíl·labs (sis més la resposta), a les que s'hi afegeixen una entrada i una tornada de quatre versos cadascuna. La rima és consonàntica alternada i el ritme el dona l'accent en la tercera i última síl·laba de cada vers. Els goigs són impresos senzills, en fulls solts (de 30 per 20 cm, aproximadament) i amb una composició tipogràfica mantinguda amb poques variants fins avui en dia: una orla, formada amb elements tipogràfics o bé dibuixada, emmarca el títol, el text, la imatge de l'advocació i la música (que no apareix impresa fins al segle XVIII).</p> | 41.5311200,1.6207500 | 384938 | 4598637 | 1953-54? | 08048 | Carme | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74470-foto-08048-56-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni documental | Fons documental | Privada accessible | Religiós | 2020-01-23 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | Bellapuig Ysart (estamper) | 119 | 56 | 3.2 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | |||||||
| 74471 | Cinglera del Balç de Les Roquetes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cinglera-del-balc-de-les-roquetes | El barranc o timba conegut amb el nom de Balç de les Roquetes conté una sèrie de coves, algunes amb ocupació humana documentada des de la Prehistòria, excavades al travertí (roca quaternària de formació calcària). El balç, excavat per la riera de Carme, està format per petits llits irregulars que alternes colors grocs i grisos, separats per vacúols de formes irregulars, generalment compostos per motlles de plantes i mol·luscs, on la precipitació del carbonat és activada per l'agitació de l'aigua i la pèrdua de CO2 causada pels vegetals. L'aspecte del lloc, doncs, és porós fins a l'extrem de que s'hi han format coves. La humitat i la vegetació fan del lloc un paratge natural de gran bellesa, sobretot a l'estiu, quan l'ombra del lloc esdevé un refugi molt preuat. | 08048-57 | Les Esplugues | A les coves del Balç de les Roquetes conegudes amb el nom de Cova dels Ossos, Cova del Bressol, Cova del Cavall, i Cova Alta o del Pou s'hi ha localitzat restes d'ocupació humana que es remunten a la Prehistòria. De fet, sobre la plataforma travertínica del Balç es constituí un nucli de poblament conegut amb el nom de Les Esplugues, molt probablement d'origen medieval, ja que apareix al Fogatge de 1553. El travertí, base del Balç de les Roquetes, es produeix per la precipitació de carbonat de calci dissolt en aigua. Aquesta pedra resulta ideal per a la construcció, per la seva duresa, però també per la seva docilitat i lleugeresa; és per això que trobem tants blocs de travertí en els edificis carmencs. | 41.5323200,1.6374900 | 386336 | 4598749 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74471-foto-08048-57-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74471-foto-08048-57-3.jpg | Inexistent | Neògen | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Altres | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 125 | 2153 | 5.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | |||||||||||
| 74472 | Riera de Carme (PEIN Sistema Prelitoral central PRC 107) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-de-carme-pein-sistema-prelitoral-central-prc-107 | <p>ESTEVE, Josep; RIBAS, Martí (2008): Els molins paperers a Catalunya. Els casals del segle XVIII, Temes, 2, Rafael Dalmau Editor, Barcelona. RIBA GABARRÓ, Josep (2000): 'Utilitats agrícoles i industrials de la riera i del rec de Carme', Les Fonts de Carme, 2, Associació El Forat dels Graus, p. 14-15. RIBA GABARRÓ, Josep (2004b): 'La riera de Carme abans havia estat la riera d'Anoia', Les Fonts de Carme, 15, Associació El Forat dels Graus, p. 261.</p> | <p>La riera de Carme és l'afluent més important del riu Anoia i neix al coll de la Rovira Seca, dins el terme municipal de Querol (comarca de l'Alt Camp), entre les serres de Brufaganya i Ancosa. Flueix en direcció sud-oest fins a la Pobla de Claramunt, a la zona on s'ubiquen antics molins paperers d'aquest municipi, on es troba l'aiguabarreig amb el riu Anoia. Amb un recorregut total de 23'6 km, té un cabdal de 167 litres per segon, una mesura de 17'36 hectòmetres per any, i drena una conca de 104 kilòmetres quadrats. Al llarg del seu recorregut s'hi localitzen onze molins paperers, dos dels quals pertanyen al terme de Carme. La riera de Carme forma part del PEIN Sistema Prelitoral Central (PRC 107).</p> | 08048-58 | Riera de Carme | <p>Fins el segle XVIII, la riera de Carme era coneguda amb el nom de riera de Noya o d'Anoia, i actualment també es coneix amb el nom de Riera de Miralles. Els PEIN (Plans d'Espais d'Interès Natural) conformen el sistema de zones protegides de Catalunya i es basen en una xarxa de 165 espais d'especial valor ecològic. Les normes del PEIN, decretat l'any 1992 pel Govern de la Generalitat, estableixen un règim de protecció bàsic aplicable en la totalitat del seu àmbit. Aquest règim pot completar-se en cada espai o conjunt d'espais mitjançant la formulació de plans especials de protecció del medi natural i el paisatge, o bé la declaració d'espais de protecció especial (parcs nacionals, paratges naturals d'interès nacional, reserves o parcs naturals), que fa que els espais passin a tenir una regulació jurídica pròpia i una gestió individualitzada per a preservar-los i potenciar-los.</p> | 41.5319100,1.6332500 | 385982 | 4598709 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | 2020-06-25 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 2153 | 5.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | |||||||||||||
| 74473 | Camí antic de Collbàs (GR 172) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-antic-de-collbas-gr-172 | IIIaC-XXI | Aquesta antic camí tradicional, avui només utilitzat per alguns senderistes, no té el manteniment regular de que gaudia quan era una via de comunicació a l'ús. Això fa que alguns trams estiguin molt plens de vegetació i s'observin desprendiments en alguns marges i desplaçaments de terra. | El conegut amb el nom de Camí Antic de Collbàs és un antic camí de ferradura que encara avui comunica, d'una banda cap al nord, passant pel santuari de Collbàs i després per Santa Margarida de Montbui, Carme amb Igualada. D'altra banda, comunica Carme amb La Pobla de Claramunt, tot passant de nou pel santuari de Collbàs, per després carenar la serra del mateix nom, tot travessant el Coll de la Llentia en direcció est. Cal recordar en aquest punt que el nucli de Carme nasqué com una part integrant del terme medieval de la Pobla de Claramunt, de qui va dependre jurisdiccionalment fins entrat el segle XVIII (1727). Per tant, la comunicació essencial de Carme fins aquest moment d'independència fou amb La Pobla de Claramunt. Avui dia, el tram que va del santuari de Collbàs fins a la Pobla de Claramunt forma part del GR 172, i com a tal està degudament senyalitzat per a la pràctica del senderisme. Es tracta un tram molt petit, de menys de 2 km, que discorre per la Serra de Collbàs, al nord del municipi, i que es concentra entre el Santuari de la Mare de Déu de Collbàs i el Coll de la Llentia. | 08048-59 | Santuari de Collbàs | A banda i banda d'aquest antic camí es localitza la major part dels assentaments protohistòrics, antics i medievals que queden recollits en aquest Mapa del Patrimoni. D'est a oest aquests són: Assentament del Camí de Carme a Collbàs, Serrat del Campaner, Vinya del Notari, Poblat de les Garrigues, El Llobetó, i A 100 m del Llobetó. De fet, fins i tot la primitiva església parroquial de Sant Martí (l'actual es localitza, des del segle XVIII, al nucli urbà de Carme), ubicada a Cal Ros, es trobava a peu d'aquesta via. Aquest fet és un clar indicatiu de l'antiguitat del camí de Collbàs, si més no al seu pas per l'actual terme municipal de Carme, que es podria remuntar a un mínim de 2.500 anys. Aquest via, doncs, és l'arteria que comunicava l'antiga població de la plana de solana, abans de la formació del nucli de poblament medieval que acabà configurant el nucli urbà actual. | 41.5449300,1.6091300 | 383993 | 4600186 | 08048 | Carme | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74473-foto-08048-59-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74473-foto-08048-59-2.jpg | Inexistent | Ibèric|Medieval|Modern|Contemporani|Antic | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Lúdic | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 81|85|94|98|80 | 49 | 1.5 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | |||||||||
| 74474 | Font de Cal Guineu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-cal-guineu | ASENSI, R. Mª (1987): Font de Can Guineu, Carme (Anoia), Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. FARRÉ, Claudi (2000c): 'Fonts de les Esplugues', Les Fonts de Carme, 4, Associació El Forat dels Graus, p. 57. | XIX-XX | És una estructura que es va fer a la surgència d'aigua de Cal Guineu. Es tracta d'un bloc monolític de pedra travertínica local, ubicat al pati de la casa, de 3'5 metres d'alçada, que ha estat buidat i esculpit amb forma de cova i al que se l'hi han afegit uns merlets. El brollador, situat a la part inferior de l'estructura, vessa l'aigua en una pica de pedra. Té una bassa d'obra al costat. | 08048-60 | Cal Guineu, Les Esplugues | Una de les persones de més edat de Cal Guineu afirma que la font existeix en aquest indret des de fa molts anys, atès que ell sempre l'hi ha vist. Actualment, la font no brolla aigua degut a les captacions que s'han fet a la zona per abastir d'aigua a les poblacions dels voltants, sobretot Igualada. | 41.5318100,1.6381700 | 386392 | 4598691 | 08048 | Carme | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74474-foto-08048-60-1.jpg | Inexistent | Modernisme | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Ornamental | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 105 | 47 | 1.3 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | |||||||||
| 74475 | Font del Sila | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-sila | XX | El lloc està abandonat; hi creix la vegetació descontroladament i hi fa falta manteniment en general. | En un entorn de camps de conreu, molt a prop de Cal Llop o Cal Cases (uns pocs metres al sudest d'aquest mas), s'ubica aquesta font de solana, localitzable gràcies a una estrucutra construïda amb blocs de travertí, decorada amb cargols de mar i que disposa de barana de fusta; sobre la seva plataforma, a la que s'hi accedeix mitjançant unes escales de formigó, s'hi ubica una taula i bancs, també de formigó. Al costat de la font hi ha una gran bassa, així com un pou i una caseta amb teulada a una sola vessant. | 08048-61 | Plans del Llobetó | Les fonts de solana antigament eren molt preuades, ja que la gent que treballava als camps i les vinyes durant tot el dia les utilitzava per abastir-se i es cuidava de que estiguessin sempre en bon estat. A l'estiu, les fonts de solana solen quedar seques, mentre que a la tardor o a l'hivern tornen a brollar, fet que demostra que són fonts d'aqüífers poc profunds. | 41.5380600,1.6484100 | 387257 | 4599372 | 08048 | Carme | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74475-foto-08048-61-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74475-foto-08048-61-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 119|98 | 2153 | 5.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | |||||||||
| 74476 | Font Canyeta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-canyeta | FARRÉ, Claudi (2001c): 'La Font Canyeta', Les Fonts de Carme, 7, Associació El Forat dels Graus, p. 111. | XIX-XX | Està molt plena de brossa i vegetació. | Font de Solana situada al costat d'un roure, en una zona de plataners. Aquesta font forma un petit torrent i, per recollir l'aigua, antigament es construïa un marge on el líquid s'entollava i a continuació es posava un tub de canya com a broc (d'aquí li ve el nom). Quan plovia, el torrentet es feia gran i s'enduia el marge i la font, però la gent que treballava pels camps dels voltants de seguida la reparava, cosa que avui ja no succeeix. L'última persona que es va preocupar de reparar la font fou l'avi de la desapareguda casa de Cal Xai, el qual tenia una vinya al costat mateix de la font. | 08048-62 | Camps de la Font Canyeta | Les fonts de solana antigament eren molt preuades, ja que la gent que treballava als camps i les vinyes durant tot el dia les utilitzava per abastir-se i es cuidava de que estiguessin sempre en bon estat. A l'estiu, les fonts de solana solen quedar seques, mentre que a la tardor o a l'hivern tornen a brollar, fet que posa de manifest que es tracta de fonts pertanyents a aqüífers poc profunds. | 41.5456000,1.6281100 | 385577 | 4600235 | 08048 | Carme | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08048/74476-foto-08048-62-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 98 | 2153 | 5.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 | ||||||||
| 74477 | Font de Cal Sant | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-cal-sant | FARRÉ, Claudi (2001b): 'La Font de Cal Sant', Les Fonts de Carme, 6, Associació El Forat dels Graus, p. 91. | XIX-XX | L'estructura que definia la font va desaparèixer juntament amb la casa de Cal Sant, | Es tracta d'una font de solana. La desaparició de la masia de Cal Sant, ara fa uns 35 o 40 anys, va provocar la degradació del paratge i de la font, que avui només és visible a través d'un brollador d'aigua a ras de terra que només raja quan plou. Actualment, el lloc és un tancat pel ramat. | 08048-63 | Torrent de Cal Sant | Les fonts de solana antigament eren molt preuades, ja que la gent que treballava als camps i les vinyes durant tot el dia les utilitzava per abastir-se i es cuidava de que estiguessin sempre en bon estat. A l'estiu, les fonts de solana solen quedar seques, mentre que a la tardor o a l'hivern tornen a brollar, fet que demostra que són fonts d'aqüífers poc profunds. | 41.5426500,1.6210400 | 384982 | 4599917 | 08048 | Carme | Fàcil | Dolent | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Sense ús | 2023-01-24 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell; Natalia Salazar Ortiz | 2153 | 5.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 05:47 |
Estadístiques 2026
patrimonicultural
Mitjana 2026: 0,00 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.