Patrimoni cultural

Id
Títol
Url
Bibliografia
Centuria
Notes de conservació
Descripció
Codi d'element
Ubicació
Història
Coordenades
UTM X
UTM Y
Any
Municipi
Nom del municipi
Tipus d'accés
Estat de conservació
Imatges
Protecció
Estil
Àmbit
Tipologia
Titularitat
Ús actual
INSPIRE: Tipus
INSPIRE: Subtipus
INSPIRE: Atribut
Data de modificació
Autor de la fitxa
Autor de l'element
Observacions
Codi de l'estil
Codi de la tipologia
Codi de tipologia a sitmun
Protecció id
Comarca
Conjunt de dades
Últim canvi
44923 Tines de la casa Vilanova https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-la-casa-vilanova BALLBÉ I BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. COROMINAS i CAMP, Ramon (2000). Les tines excavades a la roca de les Farrerres d'Olvan; dins la Revista l'Erol, núm. 65, pàgs. 34-37. XII-XVII Les tines estan fragmentades. Tines situades a l'angle nord oriental de la casa Vilanova, al darrera de la piscina, damunt de la codina de pedra sorrenca sobre la que es fonamenta la masia. Es tracta d'un conjunt format per dues tines (follador + tina) de secció circular. El follador fa 1'70 metres de diàmetre i la tina en fa 2'80. Estan parcialment colgades de terra i el bloc on es troben excavades s'ha partit en tres trossos degut a les arrels de varis lledoners que hi han crescut al voltant. S'observen diversos encaixos realitzats a la roca. 08049-276 Paratge Vilanova - Entorn Riera de Clarà Normalment el conjunt esta format per dues cavitats, la tina pròpiament dita, que és un pou circular d'uns 2 m de diàmetre , d'una profunditat que com a terme mig no sol superar els 2 m i proveït d'una boixa al fons per efectuar el buidat i un altre recipient que sol tenir un diàmetre comprès entre 1 i 1'5 m i poca profunditat, el 'follador'. En aquest segon recipient és on la verema era prèviament aixafada abans d'ésser abocada a la tina on es produïa la fermentació. 42.0157800,1.8527900 405014 4652165 08049 Casserres Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44923-foto-08049-276-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44923-foto-08049-276-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44923-foto-08049-276-3.jpg Inexistent Modern|Medieval Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló Bolart 94|85 47 1.3 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44924 Tines de la Baga de Bernadàs https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-la-baga-de-bernadas BALLBÉ I BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. COROMINAS i CAMP, Ramon (2000). Les tines excavades a la roca de les Farrerres d'Olvan; dins la Revista l'Erol, núm. 65, pàgs. 34-37. XII-XVII Estan colgades de terra. En una pineda de la Baga del Bernadàs, a 100 metres al sud de La Barraca al costat mateix del torrent que baixa de la bauma del Soroll, hi ha el retall de dues tines excavades en una codina de pedra sorrenca. Estan colgades de terra fins al capdamunt però es poden observar els perfils, un de secció circular d'1'8 metres i l'altre de secció quadrada d'un metre de costat. 08049-277 La barraca - Baga de Bernadàs Normalment el conjunt esta format per dues cavitats, la tina pròpiament dita, que és un pou circular d'uns 2 m de diàmetre , d'una profunditat que com a terme mig no sol superar els 2 m i proveït d'una boixa al fons per efectuar el buidat i un altre recipient que sol tenir un diàmetre comprès entre 1 i 1'5 m i poca profunditat, el 'follador'. En aquest segon recipient és on la verema era prèviament aixafada abans d'ésser abocada a la tina on es produïa la fermentació. 42.0102100,1.8547700 405169 4651544 08049 Casserres Difícil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44924-foto-08049-277-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44924-foto-08049-277-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44924-foto-08049-277-3.jpg Inexistent Modern|Medieval Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Informació facilitada per en Lluís Calveres que les va descobrir a principis d'any quan realitzava treballs del camp. 94|85 47 1.3 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44925 Tina dels Colls https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-dels-colls BALLBÉ I BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. COROMINAS i CAMP, Ramon (2000). Les tines excavades a la roca de les Farrerres d'Olvan; dins la Revista l'Erol, núm. 65, pàgs. 34-37. XII-XVII A 50 metres a llevant de la casa dels Colls, en el camí de Gironella a Canudes, en el marge dret del camí, hi ha una tina de secció circular que fa 1'8 metres de diàmetre. Esta plena d'aigua i al voltant hi té un reixat per impedir que es produeixin accidents. Al costat hi ha restes d'un possible mur i els sediments de l'entorn impedeixen observar si existeix alguna altra tina. 08049-278 A llevant del terme municipal Normalment el conjunt esta format per dues cavitats, la tina pròpiament dita, que és un pou circular d'uns 2 m de diàmetre , d'una profunditat que com a terme mig no sol superar els 2 m i proveït d'una boixa al fons per efectuar el buidat i un altre recipient que sol tenir un diàmetre comprès entre 1 i 1'5 m i poca profunditat, el 'follador'. En aquest segon recipient és on la verema era prèviament aixafada abans d'ésser abocada a la tina on es produïa la fermentació. 42.0383400,1.8677100 406282 4654653 08049 Casserres Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44925-foto-08049-278-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44925-foto-08049-278-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44925-foto-08049-278-3.jpg Inexistent Modern|Medieval Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló Bolart 94|85 47 1.3 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44926 Tines de Bernades https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-bernades BALLBÉ I BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. COROMINAS i CAMP, Ramon (2000). Les tines excavades a la roca de les Farrerres d'Olvan; dins la Revista l'Erol, núm. 65, pàgs. 34-37. XII-XVII Tapades per a al seva protecció amb llosa de formigó i tapadora. Pujant pel camí que mena al Mas des de la carretera, a mà dreta, al costat d'un revolt pronunciat, cal entrar caminant uns trenta metres cap a una feixa amb arbres fruiters. Al peu del marge hi ha una tina actualment tapada pel seu propietari amb bigues de formigó i una xapa de ciment amb portella de ferro a la part superior tancada amb un candau per por que hi caigués algú. La tina fa 2 metres de profunditat i 1'80 metres de diàmetre. Al costat dret hi havia el follador amb la boixa. 08049-279 Sant Pau de Casserres Normalment el conjunt esta format per dues cavitats, la tina pròpiament dita, que és un pou circular d'uns 2 m de diàmetre , d'una profunditat que com a terme mig no sol superar els 2 m i proveït d'una boixa al fons per efectuar el buidat i un altre recipient que sol tenir un diàmetre comprès entre 1 i 1'5 m i poca profunditat, el 'follador'. En aquest segon recipient és on la verema era prèviament aixafada abans d'ésser abocada a la tina on es produïa la fermentació. 42.0433400,1.8370400 403751 4655242 08049 Casserres Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44926-foto-08049-279-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44926-foto-08049-279-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44926-foto-08049-279-3.jpg Inexistent Modern|Medieval Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Sense ús 2019-11-26 00:00:00 Jordi Montlló Bolart La tina està plena d'aigua i malgrat la xapa de ciment ,està intacta. 94|85 47 1.3 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44927 Tines de Cal Fàbrega https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-cal-fabrega AJUNTAMENT DE CASSERRES (2011). Pla Especial Urbanístic del Catàleg de masies i cases rurals en sòl no urbanitzable. Casserres (Berguedà). XII-XVII Davant l'antiga façana principal de la casa de Cal Fàbrega, hi ha una tina d'oli de planta rectangular amb els esglaons cavats a la roca i una tina i el follador de vi, Actualment estan colgades de terra i només se'n pot veure la planta. Tot i que estan tapades amb pedra de jardí, per la descripció que ens en va fer la propietat podrien tenir semblança amb les tines de Montoliu o les de Cal França. 08049-280 Cal Fàbrega, a ponent del terme municipal, tocant a l'Espunyola. Els propietaris actuals van adquirir a finca l'any 1889, però el nom de Cal Fàbrega és anterior. La masia consta en el mapa encarregat pel Servei Geogràfic de la Mancomunitat de Catalunya de l'any 1923, amb el nom de 'Cal Fàbrega'. 42.0153700,1.8083700 401335 4652170 08049 Casserres Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44927-foto-08049-280-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44927-foto-08049-280-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44927-foto-08049-280-3.jpg Inexistent Modern|Medieval Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Ornamental 2019-11-26 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Abans dels incendis de l'any 1994, damunt mateix de les tines hi havia un cobert amb un forn de pa. 94|85 47 1.3 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44928 Tines de Cal Segarra de Baix https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-cal-segarra-de-baix BALLBÉ I BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. COROMINAS i CAMP, Ramon (2000). Les tines excavades a la roca de les Farrerres d'Olvan; dins la Revista l'Erol, núm. 65, pàgs. 34-37. XIII-XIX Tines ubicades a 120 metres a ponent de la casa de Can Segarra de baix, en un marge rocós al límit septentrional dels camps de conreu. Es tracta de les característiques tines de tradició medieval que consten de dos forats excavats a la roca natural: tina més follador. Però en aquest cas, trobem que s'han aixecat les parets seguint la secció circular de cada tina, fins a una alçada conservada de 3 i 3'4 metres respectivament. Les parets tenen un gruix de 50 cm i estan fetes de maçoneria: pedres vistes rejuntades amb morter de calç. Cada tina té la seva obertura de 1'05 metres de llum. El diàmetre de les tines és de 1'8 metres. La més oriental té, a l'interior, una filera de maons curvats que fan 47 x 50 cm. També tenen l'interior d'arrebossat antic. Pel costat meridional hi ha una construcció adossada de planta rectangular ( 3'10 x 4 metres), amb parets conservades a una alçària de 2 metres. La façana occidental s'adossa directament a la roca natural, que és la mateixa roca en la que s'han excavat les tines; formant una construcció unitària. La coberta només conserva una filera de teules àrabs i, molt possiblement, era a una aigua. La porta de fusta sí que es conserva i fa 97 cm de llum. Els paraments són fets de grans carreus treballats i a les cantoneres escairats i pedres més petites irregulars entremig. A l'interior s'observa un carreu amb la boixa circular, ben treballada que servia per buidar al tina a les botes. 08049-281 Cal Segarra de Baix - Clot de les Barraques Normalment el conjunt esta format per dues cavitats, la tina pròpiament dita, que és un pou circular d'uns 2 m de diàmetre , d'una profunditat que com a terme mig no sol superar els 2 m i proveït d'una boixa al fons per efectuar el buidat i un altre recipient que sol tenir un diàmetre comprès entre 1 i 1'5 m i poca profunditat, el 'follador'. En aquest segon recipient és on la verema era prèviament aixafada abans d'ésser abocada a la tina on es produïa la fermentació. 42.0045600,1.8283600 402974 4650946 08049 Casserres Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44928-foto-08049-281-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44928-foto-08049-281-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44928-foto-08049-281-3.jpg Inexistent Modern|Contemporani|Medieval Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Sense ús 2019-11-26 00:00:00 Jordi Montlló Bolart 94|98|85 47 1.3 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44929 Tines de Manudells https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-manudells BALLBÉ I BOADA, Miquel (1993). Tines al mig de les vinyes a la comarca del Bages. Quaderns del Centre d'Estudis del Bages, núm. 6. COROMINAS i CAMP, Ramon (2000). Les tines excavades a la roca de les Farrerres d'Olvan; dins la Revista l'Erol, núm. 65, pàgs. 34-37. XII-XVII Estan plenes de runa i deixalles. Les tines de Can Manudells es troben darrera mateix de la casa. Es tracta de dos forats excavats a la roca natural (tina i follador) que fan 2'2 i 1'6 metres de diàmetre respectivament. No es pot determinar la seva fondària, ni saber si hi ha cap altra estructura associada perquè es troben colgades de deixalles i terra. 08049-282 Can Manudells, a Figueroles Normalment el conjunt esta format per dues cavitats, la tina pròpiament dita, que és un pou circular d'uns 2 m de diàmetre , d'una profunditat que com a terme mig no sol superar els 2 m i proveït d'una boixa al fons per efectuar el buidat i un altre recipient que sol tenir un diàmetre comprès entre 1 i 1'5 m i poca profunditat, el 'follador'. En aquest segon recipient és on la verema era prèviament aixafada abans d'ésser abocada a la tina on es produïa la fermentació. 42.0308900,1.8678400 406282 4653826 08049 Casserres Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44929-foto-08049-282-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44929-foto-08049-282-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44929-foto-08049-282-3.jpg Inexistent Modern|Medieval Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló Bolart 94|85 47 1.3 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44930 Forn de ginebre de Trullàs https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-ginebre-de-trullas AUFAN, R. i THIERRY, F. (1990) Histoire des produits résineux landais. Societé historique et archéologique d'Arcachon. Ed. Arcachon. BADIA PUJOL, Josep (1998) Guia de les plantes medicinals del Clot del Regatell (Vall de Mola).Tuixent. CALICÓ, Josep (1921) Apunts de la Flora medicinal de Catalunya. Ed. La Catalana. Barcelona. COSTA, Ernest (1987) Viatges amb els pastors transhumants. Per les cabaneres de la Catalunya Nord-Occidental, entre l'Éssera i el Segre. Ed. Montblanc Martin i Centre Excursionista de Catalunya. Barcelona. GAUSACHS Ramon (2008) Les Herbes Remeieres. De la cultura popular al fàrmac. Una aproximació etnobotànica. Vol. II, pàgs. 62 a 66. Ed. Rafael Dalmau Edicions. Barcelona. XVII-XX Està molt desgastat. Forn d'oli de ginebre situat a l'era de la masia de Trullàs. Està fortament erosionat i només es conserven les marques del cercle petit de 14 cm de diàmetre, amb un canaló corbat de 13 cm i un altre canaló (de 50 cm) que surt de la part oriental en direcció a una cassoleta rebaixada de la roca, de 12 x 15 cm, que és per on es recollia l'oli a mesura que anava regalimant. 08049-283 Sant Pau de Casserres - Riera de Clarà La fabricació d'oli de ginebre o ginebró és una tècnica artesanal característica de llocs de poblament dispers, mitjançant la qual s'obtenia un oli amb propietats remeieres a partir de la destil·lació de teies de ginebró (Junipeurs communis) o càdec (Juniperus oxycedrus). L'oli de ginebra tenia diverses aplicacions tant per l'home com pel bestiar, especialment indicades per les necessitats de comunitats agropecuàries i era d'elaboració per l'autoconsum que practicaven la majoria de cases pairals de la contrada. Entre les moltes propietats per les quals s'aplicava destaca la d'antisèptic, per curar les peülles, la sarna i la ronya del bestiar, per les revinclades, per facilitar l'expulsió de la placenta dels animals. Barrejat amb oli d'ametlles, s'utilitza pel mal d'orella, i afegit a l'oli de sàlvia i el de xiprer, serveix per fer massatges contra la cel·lulitis. Tot i l'existència de pedres transportables que permetien fer l'oli en qualsevol lloc, el més usual és que s'aprofitessin les lloses de pedra properes a les cases o als camps. Un cop escollit el lloc, es grava amb la piqueta una canal en forma de cercle del qual en surt un regueró en forma de Y que baixa aprofitant el pendent natural de la roca fins a un petit esglaó que pot ser natural o treballat, on es col·loca un recipient que recull l'oli resultant de la destil·lació. A continuació es prepara el forn, que recorda els principis bàsics d'una carbonera. S'agafen soques i arrels de ginebra, s'estellen i es deixen assecar. Un cop seques, es col·loquen en un bidó de llauna o metall de 30 a 60 litres de capacitat, tot i que també poden ser més grans en funció de la quantitat que es vol extreure. Les teies es disposen en sentit vertical, ben premudes al damunt de les quals es posa un tros de filat metàl·lic i es gira el bidó de cap per avall. La canal o regueró longitudinal que sobresurt fins al recollidor es recobreix amb teules i es segellen amb fang per evitar les impureses i que el foc pugui encendre l'oli. També es segella el bidó amb la roca. Finalment es cobreix amb troncs d'alzina, roure o pi i es crema i es manté la combustió de dotze a quaranta-vuit hores. Un cop el foc consumit es deixa refredar a poc a poc per tal de no trencar el procés de refredament de l'oli. 42.0295500,1.8345600 403525 4653714 08049 Casserres Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44930-foto-08049-283-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44930-foto-08049-283-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44930-foto-08049-283-3.jpg Inexistent Contemporani|Modern Patrimoni immoble Element arquitectònic Privada Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló Bolart En el municipi de Casserres hi havia diverses roques gravades on s'havia fet aquest oli però la virulència dels incendis de l'any 1994 va comportar que després del refredament de la roca, hi hagués un procés d'erosió amb un gran poder destructiu fent que a molts indrets el rebaix fos de més de quinze centímetres, perdent-se molts d'aquests forns. 98|94 47 1.3 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44931 Font de Pixabous https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-pixabous Font ubicada en un marge orientat al nord, a la qual s'hi accedeix des del camí que passa pel Tossal de l'Irene en direcció a Cal Bonhome i un cop passada la casa, a mà esquerra hi ha una gran codina. Cal agafar el camí de terra que va baixant cap al Clot del Doso i canviar de direcció en trobar el primer trencall a mà dreta, que ens hi conduirà de ple a uns tres cents metres. L'espai on hi ha la surgència queda configurat en una zona ombrívola d'arços. L'aigua raja a través d'un broc de ferro collat en un costat del frontis fet de pedra irregular del qual surt un tros de tub de mànega de color negre d'uns vint centímetres de llargària. Al costat, hi ha un pal de fusta clavat entre les pedres amb gots de plàstic per abastir d'aigua al visitant. L'aigua cau en una mena de pica feta grosso modo amb pedres irregulars i s'escorre avall per una canal cavada directament al terra. 08049-284 Clot del Doso - al costat del camí de Viladomiu Font coneguda pels caçadors i per la gent que anava a treballar a la colònia de Viladomiu Nou des de Casserres, que hi passaven pel costat. Estava plena de vegetació i una colla d'excursionistes de Viladomiu Nou l'any 2009 la van netejar, condicionar i retolar amb el nom de la font. Des de llavors en fan el manteniment. 42.0015100,1.8750300 406834 4650556 08049 Casserres Difícil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44931-foto-08049-284-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44931-foto-08049-284-3.jpg Inexistent Patrimoni natural Zona d'interès Privada Social 2020-10-07 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Tot i que la paret està humida, en el moment de la visita no rajava. 2153 5.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44932 Portar a batejar els infants sota una teula https://patrimonicultural.diba.cat/element/portar-a-batejar-els-infants-sota-una-teula XIX Informació inèdita. En el segle XIX a Casserres hi havia el costum de portar els nadons a batejar a l'església amb la protecció d'una teula cobrint l'infant des de la sortida de casa i fins l'entrada a l'església. Un cop el mossèn l'acollia a l'església amb les pregaries i l'havia batejat, ja no cali la protecció d'aquesta teula. Antigament els nadons es portaven a batejar ben aviat, ja que si morien sense el sacrament baptismal podrien anar a parar als llims; aquell espai indefinit entre el cel i l'infern, que fou una invenció teològica actualment abandonada. Però no era només la por a una mort prematura, d'altra banda molt corrent en èpoques on les condicions mèdico-sanitàries eren molt més precàries que en l'actualitat, sinó també la por als mals donats per altra gent o esperits. Fins i tot era usual no tocar amb les mans els infants dels altres, ja que podia comportar passar-li un mal. Posar una teula cobrint el nadó és com un engany per fer creure als mals que el nadó continuava sota la protecció de la llar i, així, eviatr aquests mals donats. 08049-285 Casserres Informació facilitada per Ramon Bernades que li havia explicat una veïna nascuda a l'entorn de l'any 1916. Aquesta senyora no ho havia fet però coneixia aquest costum. 42.0139700,1.8423300 404145 4651975 08049 Casserres Obert Regular Inexistent Patrimoni immaterial Costumari Pública Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló Bolart 63 4.5 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44933 Les pedres de llamp i el naixement dels infants https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-pedres-de-llamp-i-el-naixement-dels-infants XIX-XX Informació inèdita. Relacionada amb les pedres de llamp o destrals de pedra hi ha una tradició oral que conta que quan neixia un nen, el pare o l'avi agafava una destraleta de pedra i l'encabia dins d'una branca escollida prèviament. Allí es deixava fins que el nen es fes gran. Mentre, la branca anava cicatritzant envoltant i segellant la destral. Un cop escollida la data per lliurar-la a l'adolescent, quan feia la comunió, s'anava al lloc, es tallava la branca i es polia el mànec que es decorava amb motius geomètrics. 08049-286 Casserres El que s'identifica tradicionalment com a pedres de llamp, en realitat es tracta de destrals de pedra polida d'època neolítica. La denominació de pedra de llamp és de caràcter popular ja que s'associava a la caiguda dels llamps quan impactava al terra i s'enfonsava al terra en forma de pedra. Sovint es trobaven mentre es llaurava la terra i hi havia la creença que es tractava de pedres protectores contra llamps i tempestes per protegir les collites. Allà on hi cau un llamp, es diu que no n'hi torna a caure un altre, per la qual cosa se li atribueixen propietats protectores És molt freqüent trobar-les en finestres, portes o parets de masos. Es deia que una manera de saber si es tracta d'una pedra de llamp és lligar-la a un cordill i posar-la al foc; si el cordill no es crema, la pedra és una pedra de llamp. 42.0137500,1.8416100 404085 4651952 08049 Casserres Obert Regular Inexistent Patrimoni immaterial Costumari Pública Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Informació facilitada per Ramon Mas, que ens mostrà una d'aquestes drestals o pedres de llamp. 63 4.5 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44934 A Cal Bernadàs ensenyen de modus https://patrimonicultural.diba.cat/element/a-cal-bernadas-ensenyen-de-modus BARGALLÓ i CHAVES, Eva (1988). Les més belles cases pairals i masies de Catalunya. Editorial De Vecchi, SA. Barcelona. BAROJA, Pio (1933). Memorias de un hombre de acción. Humano enigma. Editorial Rafael Caro Raggio. Madrid, pàg. 126. PLANES i BALL, Josep Albert (2005). Història de Casserres de Berguedà. Ajuntament de la Vila de Casserres. SAGARRA i DE SISCAR, Ferran de (1935). La primera guerra carlina a Catalunya. El Comte d'España i la Junta de Berga, vol. 1. Editorial Barcino. Barcelona. XIX-XX Dita referida a la casa de Cal Bernadàs que consta de diverses versions, segons qui l'explica i que ens ha arribat per diverses fonts orals. La primera versió diu que a Cal Bernadàs, quan hi residia el Comte d'Espanya, hi va anar un pobre a demanar caritat. Va pujar les escales de pedra del mas, va trucar a la porta i li va sortir el Comte d'Espanya que en sentir que el pobre li demanava diners el va empènyer escales avall. El pobre, en més d'una accepció del mot, anava repetint pels carrers del poble que a Cal Bernadàs 'n'ensenyaven de modus'. Una altra versió diu que el Comte d'Espanya, resident a Cal Bernadàs era qui manava a les tropes carlines i feia de màxima autoritat al poble. Quan a algú se li havia de 'cantar la cartilla', esbroncar-lo o castigar-lo l'enviaven a Cal Bernadàs i la gent al veure'l ja deia que el desgraciat en qüestió anava a aprendre de modus. La tradició també ha recollit que el Comte d'espanya va demanar al batlle de Casserres pa pel seu regiment en un temps molt limitat. Aquest va al·legar que seria impossible satisfe la demanda ja que es pastava a mà i no tenien temps suficient. El comte enfadat el va fer fora de la casa, escales avall, tot dient-li: 'Si no teniu pa, aneu-vos-en al cul de l'infern'. Però la fama del Comte d'Espanya se la vaguanyar a pols i el record popular ha transformat els seus actes irònicament en aquesta dita, que ambé s'ha traduit a la literatura. Així tenim el cas de Pio baroja (1933) que escriu: 'El conde de España te enseñará a ti los buenos modos. Y los chicos se echaban a temblar. El conde vivia en una casa grande de la calle Mayor, en casa de Gironella (sic); pero desde una semana antes se trasladó a Casserras, a una csa que se llamaba la casa Barnadas, con gran satisfacción de los bergadanos, que al menos no veian a su tirano tan de cerca'. També Ferran de Sagarra (1935) esmenta l'estada del comte d'Espanya a Cal Bernadàs i el seu caràcter irascible i cruel. 08049-287 Carrer Major, 31 El Comte d'Espanya fou enviat per comandar la Junta de Berga com a cap militar de l'exèrcit carlí i intentar unificar les dues faccions enfrontades entre sí. Es va instal·lar a Casserres a la casa Bernadàs. Pel que sembla fou més conegut pels seus mètodes sanguinaris que no per les seves victòries militars. A Casserres es coneix el cas de Josep Fuster i Grau que fou sentenciat a mort pel Comte d'Espanya, fou esquarterat, però abans li havien tallat una mà i el coll. Són nombrosos els seus propis soldats que va fer afusellar i les poblacions que va fer cremar per evitar que caiguessin en mans dels lliberals. Per totes aquestes arbitrarietats i d'altres fou assassinat pels seus propis partidaris al congost de Tresponts. 42.0144400,1.8418800 404108 4652028 08049 Casserres Obert Bo Inexistent Patrimoni immaterial Tradició oral Pública Científic 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló Bolart 61 4.3 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44935 Goigs de Nostra Senyora de l'Antiguitat https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-nostra-senyora-de-lantiguitat BRIONES, Margarita i SANTACREU SIMON, Joan (1988): Goigs i devoció popular al Berguedà, a L'EROL núm. 23, Berga. XVIII-XX Goigs que es canten a lloança de la Mare de Déu de l'Antiguitat amb lletra de Mn. Ramon Camps, lleugerament retocada, i aprovats pel Sr. Bisbe Valentí Comellas, ambdós naturals de Casserres. Música popular. La lletra diu: Puix nostra intercessora /el cel us ha nombrat:/ Casserres us honora/ per Mare de pietat. Encara no existia/ el temps ni l'univers,/que en vós ja Déu tenia/ son goig i sos plaers; / per Reina us condecora/ del món, en ser creat. Sou obra primorosa,/ prodigi de candor,/ la més pura i formosa / que ha fet el Creador,/ puix cap mirada enllora /vostra formositat. Pels fills d'eixa encontrada / amb zel i amor coral / heu estat venerada / de temps immemorial: / Que bé us escau, Senyora, el nom d'Antiguitat! De sant Salvi en el temple / rebéreu culte honrós; /deis monjos amb l'exemple / augmenta la fe en vós, / s'arrela i corrobora / per tot aquest veínat. Del temps per la cruesa / perdut el monestir, / d'amor la vila encesa / un temple us va bastir; / per Reina i Defensora / us ha sempre aclamat. L'augment de fe exigia / més ample i ric palau, / i el poble us construía /un altre tron de pau; / fou obra tal millora / d'amor i caritat. La imatge primitiva / del culte es retira: / tan bella i atractiva /l'artista us císellál /Deis cors sou robadora, / íelic captivitat! Les mares us ofrenen / el fruit del seu amor, /i si els mals les apenen, / us preguen amb fervor; / del trist consoladora, / llurs precs heu escoltat. En temps de gran secada, /de guerra i malvestats, /a vós, nostra advocada, / tenim els ulls posats, / puix nostra vetlladora / us heu sempre mostrat. En qualsevol desgracia / trobem un dolc conhort / en vós, font de la gracia, /en vida i en la mort; / ningú, si amb fe us implora, / se'n va desconsolat. Sou nostra protectora / en tota adversitat: /Casserres us honora / per Mare de pietat. 08049-288 Santa Maria de l'Antiguitat Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, santes, la Mare de Déu o Crist i tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i es canten actualment cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), de potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arreglades també durant aquest període. 42.0154800,1.8441200 404295 4652141 08049 Casserres Obert Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44935-foto-08049-288-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44935-foto-08049-288-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44935-foto-08049-288-3.jpg Inexistent Contemporani|Modern Patrimoni immaterial Música i dansa Pública Religiós 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Mn. Ramon Camps El goig s'ha transcrit literalment, respectant l'ortografia de l'original.Existeix una edició de l'any 1907 amb una lletra diferent. 98|94 62 4.4 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44936 Goigs a honor de Sant Blai https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-a-honor-de-sant-blai BRIONES, Margarita i SANTACREU SIMON, Joan (1988): Goigs i devoció popular al Berguedà, a L'EROL núm. 23, Berga. XVIII-XX Goigs quee s canten en honor a Sant Blai a l'ermita de Sant Miquel de Fonogedell i per l'aplec de Sant Blasi. La lletra diu: Puix de vós tot bé s'espera,/oh sant Blai, sant guaridor:/ Fonollet se us arrecera / com ramat al seu Pastor. Fóreu bisbe de Sebaste, / de l'Armènia bell país, / que us rebia entusiasta / com si fóssiu Jesucrist, /ple com vostre cor ja era / de la gracia del Senyor. Vostre bàcul conduïa / el nombrós ramat fidel; / ni una ovella s'esgarria /del camí que mena al cel. /Us seguim per la drecera, / que és camí gens perdedor. Us veiem, com si fos ara, / que fugiu cap al desert, / perseguit, cercant empara, / fins que hi fóreu descobert: / l'enemic ve amb cor de fera, / l'afronteu amb molt braó. I, sotmès a tota prova, / sou l'anyell que no us queixeu. / Pel turment, amb Crist es troba / la semblança que cerqueu! / Ai, quan truca amb mà severa / nostres portes el dolor! D'una espina al coll clavada / quan guaríreu un infant, / us guanyeu l'anomenada /de ser taumaturg molt gran. / De tot mal ens allibera /vostre brac intercessor. Fou una altra prova dura / el llençar-vos a l'estany; / mes damunt les aigües sura / vostre cos sense cap dany. / Ai, que el mar del món s'esvera /quan ens bat la passió! Del martiri la corona, / com en vostre cap relluu! / És quan el botxí no es dóna / i us degolla a cop molt dur, /mentre l'ànima lleugera / se 'n pujava a cels d'amor. A vós vénen en corrua / tots els pobles del voltant, / quan l'hivern ja s'atenua, / quan el fred ja va minvant, / i es desplega com bandera / l'ametller ran d'horitzó. Sant Pau, Montclar, l'Esgleiola / amb Casserres, Fonollet, / Sant Joan, Viver i Merola / saben prou aquest indret, / lloc sagrat on se us venera /des deis temps de l'avior. De Fonojadell l'ermita / és molt bell el nom que té; / sant Miquel a entrar-hi invita / amb la Verge del Roser. / Ja el vestíbul de primera / ens abriga acollidor. Escolteu nostra preguera / teta goig, teta cançó: /Fonollet se us arrecera / com ramat al seu Pastor. 08049-289 Sant Miquel de Fonogedell Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, santes, la Mare de Déu o Crist i tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i es canten actualment cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), de potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arreglades també durant aquest període. 41.9893200,1.8147800 401826 4649270 08049 Casserres Obert Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44936-foto-08049-289-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44936-foto-08049-289-2.jpg Inexistent Contemporani|Modern Patrimoni immaterial Música i dansa Pública Religiós 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Mn. Climent Forner (lletra) i Queralt Comellas (arranjaments) El goig s'ha transcrit literalment, respectant l'ortografia de l'original.Existeix una altra versió de la que no es coneix l'autor de la lletra. 98|94 62 4.4 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44937 Goigs en honor de l'apòstol Sant Bartomeu, excels patró de la vila de Casserres https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-en-honor-de-lapostol-sant-bartomeu-excels-patro-de-la-vila-de-casserres BRIONES, Margarita i SANTACREU SIMON, Joan (1988): Goigs i devoció popular al Berguedà, a L'EROL núm. 23, Berga. XVIII-XX Goigs en honor a Sant Bartomeu que es canten a l'església parroquial per la Festa Major. La lletra de Mn. Amon Camps diu: Gloria a Vós puix mereixeu /I'honor de l'apostolat: / Siau el nostre advocat, / Apòstol Sant Bartomeu. /Vostra pàtria és Galilea, i d'ofici pescador; /com model de raça hebrea / sou lloat pel Salvador / amb Felip quan davant seu, /per coneixe'l heu estat. Siau ... De Crist en la companyia /us quedareu tot seguit; / per Apòstol us prenia / quan us veu tan decidit. / Amb molt gust tot ho deixeu per estar al seu costat. Siau ... Per honrar el matrimoni, / amb Jesús sou a Canà, / del miracle testimoni / quan en vi l'aigua mudà, / I Vós que en tot l' admireu / ple de fe més l'heu amat, Siau ... Quan els dotze us separàveu / per complir l'alta missió, / Vós a la India entraveu / fet de Crist: ambaixador. / Sols amb l'arma de la Creu, / mil triomfs heu abastat. Siau ... Talment com si poc extensa / la gran India esdevingués / vers Armènia, terra immensa, / traslladeu els sants quefers. / Per la fe que prediquen / mai no us trobeu cansat. Siau ... Grans prodigis allà obràreu / per convèncer els pagans; / falsos ídols aterràreu / i l'engany de llur encants. / Del dimoni triomfeu / decidir en el combat. Siua ... Comprovant el rei Polimi / que sos ídols heu retut, / fa que el poble us estimi / puix veu vostra gran virtut. / Els obsequis rebutgeu, / que molts us han ofrenat. Siau ... Dels honors de la victòria / dotze ciutats convertint, / en fugiu mirant la glòria / del Déu ver que esteu seguint. / I en altres llocs prediqueu / com apòstol esforçat. Siau ... Els ministres plens d'enveja, / vers els ídols fingint zel, / atien ço que planeja / Astiages, rei cruel. /Sagnant martiri rebeu / lloant Crist: arnb voluntat. Siau ... Sens dar mostres de desfici / davant l'afilat coltell / sofriu l' espantós suplici / de llevar-vos, viu, la pell. / Sens morir el jorn passeu, fins que sou decapitat, Siau ... Vostres restes són tirades / en caixa de plom al mar / per miracle transportades / van a Lípari a parar / Després en esplendent Seu / a Roma sou honorat. Siau ... Casserres que us venera / des d'antic com a Patró / en el vostre amor espera / trobar sempre protecció. / Abasteu-nos del bon Déu, / salut i prosperitat. Siau ... Des del cel puix molt podeu, / oíu-nos per pietat: / Siau-nos bon advocat, Apòstol Sant Bartomeu. 08049-290 Plaça de l'Església, s/n Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, santes, la Mare de Déu o Crist i tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i es canten actualment cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), de potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arreglades també durant aquest període. 42.0139700,1.8423700 404148 4651975 08049 Casserres Obert Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44937-foto-08049-290-1.jpg Inexistent Contemporani Patrimoni immaterial Música i dansa Pública Religiós 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Mn. Ramon camps (lletra) i Mn. Josep Maideu i Auguet (música) El goig s'ha transcrit literalment, respectant l'ortografia de l'original.L'Excel·lentíssim Sr. Bisbe de Solsona, Dr. Valentí Comellas i Santamaria, fill de Casserres, concedí l'any 1920 que es pogués cantar missa votiva modo solemni de Sant Bartomeu, el diumenge després del 24 d'agost. 98 62 4.4 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44938 Goigs de la Mare de Déu del Roser, patrona de la parròquia de l'Ametlla de Casserres. https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-la-mare-de-deu-del-roser-patrona-de-la-parroquia-de-lametlla-de-casserres BRIONES, Margarita i SANTACREU SIMON, Joan (1988): Goigs i devoció popular al Berguedà, a L'EROL núm. 23, Berga. XVIII-XX Goigs que es canten en lloança de la Mare de Déu del Roser a l'església de la colònia de l'Ametlla de Casserres, durant la Festa Major. La lletra diu: Vostres goigs amb gran plaer / cantarem, Verge Maria, / puix la vostra Senyoria / és la Verge del Roser. Déu planta dins de Vós, Senyora. / un Roser molt excel·lent, / quan us feu mereixedora / de concebre'l purament, / donant fe al missatger / que del Cel us trametia Déu, el Pare, que volia / fóssiu Mare del Roser. Del Sant Ventre produïda / la planta del Roser verd, / fou dels àngels circuída / i servida amb gran concert; /i resta pur i sencer / Vostre cos amb alegria. Quan florí en l'Establia / el celestial Roser. Quan els Reis devots sentiren / del Roser la gran olor, /amb l' estela ensems partiren / per adorar el Senyor, / i trobaren ser lo ver / de Balaam la profecia, Com vostre Mercè tenia / en els braços el Roser. Gran delit vos presentava / Vostre Fíll ressuscitat, / amb cinc Toses que portava / en les mans, peus i costat, / per les quals el Llucifer / qui de sants l'infern omplia. Fou robat en aquel! Dia / que florí el sant Roser. Reparada la gran erra / d' Adam per mort cruel, / transplantat fou de la terra / el Roser dalt en el cel; / i pujant amb gran poder / el partir no us entristia, Contemplant Déu com rebia / amb gran goig el sant Roser. No fou de menor estima / el goig de 1 'Esperit Sant, / quan vingué de l' alta cima / en vostre Col·legi Sant, / i regá aquell planter, /que el gran Déu s'hi elegía, Per estar en companyia / del celestial Roser. Vostre vida ja acabada, / el major deIs goigs sentís / com a Déu sou presentada /triomfant en Paradís; / i Senyora us volgué fer /del gran hort que poseía, Col·locant-vos com devia, / sota I 'ombra del Roser. Mana vostra Senyoria / als Frares Predicadors, / que de vostra Confraria / fossin instituïdors; / i així ells l'han fundada, /obeint vostre voler, Dignament intitulada / Verge i Mare del Roser. Puix mostreu vostre poder / fent miracles cada dia, /preserveu, Verge Maria, / els confrares del Roser. 08049-291 L'Ametlla de Casseres Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, santes, la Mare de Déu o Crist i tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i es canten actualment cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), de potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arreglades també durant aquest període. 42.0470700,1.8723300 406677 4655617 08049 Casserres Obert Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44938-foto-08049-291-1.jpg Inexistent Contemporani Patrimoni immaterial Música i dansa Pública Religiós 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló Bolart El goig s'ha transcrit literalment, respectant l'ortografia de l'original. 98 62 4.4 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44939 Goigs de Sant Pau, bisbe de Narbona. Patró de Sant Pau de Casserres. https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-de-sant-pau-bisbe-de-narbona-patro-de-sant-pau-de-casserres BRIONES, Margarita i SANTACREU SIMON, Joan (1988): Goigs i devoció popular al Berguedà, a L'EROL núm. 23, Berga. XVIII-XX Goigs que es canten en lloança de Sant Pau, bisbe de Narbona i Patró de Sant Pau de Casserres a l'església de Sant Pau de Casserres. La lletra diu: Puig l'Iglesia avuy pregona / vostra santedat y honor: Siau nostre Protector / San Pau, Bisbe de Narbona. Quant á ls gents predicaba / Sant Pau, Apostol sagrat / Per ell foreu batejat, / Creyent tot lo que ensenyaba; / Ab lo Sagrament vos dona / L'inocencia y lo candor: Siau etc. En roma cruels torments / Patíreu dins las presons, / De manillas y grillons, / Fam, y penas diferents; / Mes l'esprit s'envalentona / Ab la gracia del Senyor: Siau etc. Ab estelletas de canya / Los dits y mans vos tallaren / Las unglas vos descarnaren / Ab barbaritat estranya; / Tot lo públich s'impressiona / Al veurer tant de rigor: Siau etc. Essent Bisbe consagrat / Foreu enviat á Fransa; / Vostra gran fé y esperansa, / Vostra encesa caritat / Fan estar d'enhorabona / Al bisbat que'us roba'l cor: Siau etc. Molts temples edificareu / Obrant raras maravellas, / A totas vostras ovellas / Ab vigilancia guardareu / Y ab la que trobeu febrona / Mostreu cuidado major. Siau etc. De mártir teniu la palma, / De confessor lo blasó, / De Apostol lo gallardó, / Que cura de mal d'espalma; / Aqueta es vostra corona / Mes brillant que si fos d'or: Siau etc. Quan vostre cos sepultaren / Fereu cosas admirables, / Donant remeys saludables / Als devots que'us invocaren; / Desde allavors vos entona / Tot lo mon himnes d'amor. Siau etc. Siau nostre Protector / San Pau, bisbe de Narbona. 08049-292 Sant Pau de Casserres Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, santes, la Mare de Déu o Crist i tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i es canten actualment cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), de potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arreglades també durant aquest període. 42.0278000,1.8431600 404234 4653510 08049 Casserres Obert Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44939-foto-08049-292-1.jpg Inexistent Contemporani Patrimoni immaterial Música i dansa Pública Religiós 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló Bolart El goig s'ha transcrit literalment, respectant l'ortografia de l'original. 98 62 4.4 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44940 Goigs en alabansa del gloriós Sant Isidro. Patró dels pagesos. https://patrimonicultural.diba.cat/element/goigs-en-alabansa-del-glorios-sant-isidro-patro-dels-pagesos BRIONES, Margarita i SANTACREU SIMON, Joan (1988): Goigs i devoció popular al Berguedà, a L'EROL núm. 23, Berga. XVIII-XX Goigs que es canten en lloança de Sant Isidro, Patró dels Pagesos a l'església de Sant Pau de Casserres. La lletra diu: Puig que sempre sou estat / de pagesos gran honor: / Guardaunos sempre de mal / Sant Isidro Llaurador. Madrit Mare de REys grans / es vostre Patria famosa, / sentho vostre mes ditxosa / que per serho de Reys sants / la corona y cetro de or, etc. / Vostra Mare ab alegría / vos consagrá á la sens par, / Maria estrella del Mar, / y en lo seu amor vos cría: / Per tant qui en Vos confía / li donau vostre favor, etc. Missa acostumau oír / mentres quels altres treballan / pero los Angels devallan / à vostre ofici suplir; / lo Cel se os digna servir, / his fa per Vos llaurador, etc. Vostra clemencia sentían / no solsament los pobrets, / sino fins als aucellets / quan en libern fam patian; / Los quals mansos se venían / á vostras mans sens temor, etc. Com Sant Ramon pasá'l mar / de Mallorca á Barcelona, / vostra esposa santa dona / á Xarama va pasar; / Lo cual feu pera probar sa enteresa com de flor, etc. Entre miracles sabuts,/ es aquell que vareu fer / quant al Rey Felip Tercer / donareu vida y salut: / Tota Espanya á Vos acut / ab esperansa y amor, etc. Miracle fou que espanta / quan de una dura penya / traguereu Vos aygua tanta / com vuy en Madrit se ensenya: / Es gran Font y manancial, / y cura de tot dolor, etc. De pedra guardau los blats, 7 sius reclaman de bon cor, / curau coixos, y ulcerats, de tot mal, febre, y dolor, / Medicina Cordial / contra cualsevol rencor, etc. De pagesos y casats / sou gloria y honra gran, / dos subjectes mes amats / en lo mon nos trovarán: / O que amor tan conjugal, conservareu sens rencor, etc. TORNADA. / Puig estau ja collocat / en lo Cel ab gran honor: Guardaunos sempre de mal / Sant Isidro Llaurador. 08049-293 Sant Pau de Casserres Els goigs són cançons populars o poesies de caire religiós, adreçades als sants, santes, la Mare de Déu o Crist i tradicionalment es canten en les festivitats religioses. Acostumen a tenir dues parts: a la primera s'explica la vida, miracles i martiri del sant; mentre que a la segona se li fan peticions de protecció per a la comunitat. La tradició dels goigs té els seus orígens en la representació dels misteris medievals. La primera vegada que es troba documentada la paraula goigs és a la Crònica de Ramon Muntaner (1325-1328), on consta que ja se'n cantaven, i el primer text conegut de goigs són els Goigs de Nostra Dona, conservats al manuscrit del Llibre vermell de Montserrat (de final del segle XIV). Els gremis i confraries, especialment la del Roser, popularitzen els goigs dels seus patrons respectius. Malgrat tot, els goigs tal i com els coneixem i es canten actualment cal situar-la a partir de la determinació del Concili de Trento (1645), de potenciar la pietat popular a través d'aquest tipus de manifestacions litúrgiques. El gran moment de creació dels goigs fou el segle XVII, quan totes les esglésies parroquials, així com les capelles i capelletes més petites foren dotades d'aquestes manifestacions. Es desconeix el creador de la lletra i la música dels goigs, però quasi bé tots foren editats per impremta durant les primeres dècades del segle XX, i les músiques foren recompostes i arreglades també durant aquest període. 42.0278000,1.8431600 404234 4653510 08049 Casserres Obert Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44940-foto-08049-293-1.jpg Inexistent Contemporani Patrimoni immaterial Música i dansa Pública Religiós 2023-08-02 00:00:00 Jordi Montlló Bolart El goig s'ha transcrit literalment, respectant l'ortografia de l'original. 98 62 4.4 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44941 Pintures romàniques de Sant Pau de Casserres https://patrimonicultural.diba.cat/element/pintures-romaniques-de-sant-pau-de-casserres-0 <p>AA.VV. (1985). Catalunya Romànica. Vol. XII El Berguedà. Fundació Enciclopèdia Catalana. Barcelona, pàgs. 152-166. AINAUD DE LASARTE, J. (1957). Pinturas románicas; dins Col. I Unesco de arte Mundial, 7. París, pàg. 22. AINAUD DE LASARTE, J. (1962). Pinturas españolas románicas. Barcelona, pàg. 20. AINAUD DE LASARTE, J. (1964). Pittura spagnola del periodo romanico a El Greco. Bèrgam, pàg. 11. AINAUD DE LASARTE, J. (1965). Arte románico catalán. Pintura sobre tabla. Barcelona, pàg. 6. ANTHONY, W. W. (1951). Romanesque frescoes. Princeton University Press, pàg. 175. AZCÁRATE, José M. (1974). El protogòtico hispánico, 'Discurso de entrada en la Real Academia de Bellas Artes de San Fernando'. Madrid, pàg. 70. CALDERER, Joaquim i TRULLEN, Josep M. (1990). Catàleg d'art romànic i gòtic del Museu Diocesà i comarcal de Solsona. Patronat del Museu Diocesà i Comarcal de Solsona, pàgs. 159 -161. CARBONELL, E. (1975). L'art romànic a Catalunya, segle XII, vol. II. Barcelona, pàgs. 23 i 24. CARBONELL, E. (1980). 'Notes sobre unes pintures murals descobertes a Sant Pau de Casserres; dins Quaderns d'estudis medievals, núm. 1, maig de 1980. Barcelona, pàgs. 61 i 62. COOK, S.W.W. (1956). La pintura mural románica en Cataluña. Colección Artes y artistas. CSIC. Madrid, pàgs. 33 i 34. COOK, S.W.W. i GUDIOL i RICART, J. (1950). Pintura e imagineria románicas (segona edició actualitzada) Ars Hispaniae, vol. VI. Madrid, pàg. 96. DURLIAT, Marcel (1961). La peinture romane en Roussillon et en Cerdaine; dins Cahiers de civilitation Médiévale, núm. 1 gener-mar´de 1961, pàg. 10. JUNYENT, Eduard (1961). Catalogne romane. Col·lecció Zodiaque, vol. II, Yonne, pàg. 199. KHUN, Ch. L. (1930). Romanesque mural paiting of Catalonia. Harvard University Press, Cambridge, pàg. 53. POST, C.R. (1930).A history of Spanish Paiting, vol. II, pàgs. 18 i 19. SERRA i ROTÉS, Rosa (1984). 'Les pintures romàniques de Sant Pau de Casserres; dins L'Erol, núm. 10, setembre de 1984, pàgs. 27 a 29. SERRA, Rosa (1989). El museu diocesà i comarcal de Solsona (6); dins la revista l'Erol, núm. 27, pàgs. 39 i 40. SERRA, Rosa (1989). El museu diocesà i comarcal de Solsona (7); dins la revista l'Erol, núm. 28, pàgs. 92 - 94. SERRA, Rosa (1995). El dimoni en la pintura mural de l'últim romànic berguedà; dins la revista l'Erol, núm. 48, pàgs. 24 - 28. SUREDA, Joan (1981). La pintura romànica a Catalunya. Madrid, pàgs. 113, 140, 251-252, 355-356 i 363. SUREDA, Joan i ALCOLEA, S. (1975). El romànic català. Pintura. Barcelona. VIGUÉ, Jordi i BASTARDES, Albert (1978). El Berguedà, monuments de la Catalunya romànica I. Artestudi Edicions. Barcelona, pàgs. 78-82.</p> XII <p>Es tracta d'un mur cobert amb la pintura d'una imitació de carreus disposats a trencajunt, combinant un carreu llis amb un de color vermell. En els blancs, hi ha pintats diversos motius en negre: figures abstractes, elements geomètrics, motius vegetals, creus, etc. A la part superior hi ha l'escena on les ànimes es pesen a la balança en el judici final (psicòstasi). A la part desapareguda hi deuria haver l'arcàngel Sant Miquel sostenint les balances que servien per pesar les obres bones i les dolentes dels difunts. Només es conserven part de les balances. En disputa amb l'arcàngel Sant Miquel hi trobem el dimoni, un i ple de llargs pels, amb cos humà i cap de toro. Treu foc per la boca i amb la mà i el peu esquerres intenta, amb trampes, fer decantar la balança pel costat de les obres dolentes del difunt que es jutja.</p> 08049-294 Sant Pau de Casserres <p>L'any 1979 es va fer una restauració que va permetre descobrir, sota l'arrebossat de la nau, aquestes pintures romàniques, que complementen les que figuren en el Museu Diocesà i Comarcal de Solsona.</p> 42.0278000,1.8431900 404237 4653510 08049 Casserres Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44941-foto-08049-294-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08049/44941-foto-08049-294-2.jpg Física Romànic|Medieval Patrimoni moble Objecte Privada accessible Religiós Inexistent 2025-04-15 00:00:00 Jordi Montlló Bolart Aquestes pintures són una continuació de les conservades en el Museu Comarcal i Diocesà de Solsona i corresponen a un sepulcre situat al presbiteri de l'església. Segurament el difunt es posaria en un sarcòfag no esculpit a semblança del monument de Foces (Osca). Es tracta de pintura mural de tècnica mixta: combinació de fresc, tremp i pintura dissolta en un medi greixós. 92|85 52 2.2 2484 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44942 Sant Vicenç de Castellar del Riu https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-vicenc-de-castellar-del-riu -GUILLEM DE BERGUEDÀ I ALTRES TROBADORS (1986): Obra poètica. (Pròleg de Martí de Riquer). Edicions de l'Albí, Escriptors Berguedans, núm. 2, Berga. -RIQUER, M. de (1971: 280): Guillem de Berguedà. Vol. I: Estudio Histórico, literario y lingüístico. Espluga de Francolí: Abadia de Poblet, 1971. -SANJUAN, A. (2010): Patrimoni històric de Castellar del Riu. La Patumaire Edicions, Berga. -SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. -Vigué, Jordi i Bastardes, Albert. Monuments de la Catalunya romànica. I. El Berguedà. Barcelona: Artestudi, 1978. -VVAA. (1985): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. -VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. -VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. XII-XVIII Es troba en procés d'enrunament. L'església de Sant Vicenç de Castellar del Riu es troba situada cap al sud-oest de la gran masia de Riu de Castellar o Castellar del Riu, prop del torrent. L'església està en procés d'enrunament, amenaçant un empitjorament de la seva degradació. Es tracta d'un edifici de planta rectangular amb un antic absis a llevant, al costat de tramuntana una capella lateral i al costat de migdia una capella i la sagristia. A l'extrem sud-oest hi ha un campanar de planta quadrangular. La nau és de planta rectangular amb l'absis al costat de llevant, on hi ha l'accés actual al temple. La nau és coberta amb volta apuntada feta amb un aparell molt regular de pedra tosca; al punt de contacte amb l'absis hi ha un arc toral. El presbiteri ubicat al costat de ponent mostra restes de la base del retaule, el paviment de rajola hidràulica, i la barana de separació amb la resta de la nau. Al costat sud del presbiteri hi ha l'accés a la sagristia, avui amb el sostre ensorrat. Les capelles laterals eren cobertes amb voltes d'aresta de pedra, la del sud encara es conserva i també manté restes de la mesa de l'altar o retaule. A l'extrem nord-est hi ha una fornícula que devia custodiar la pica beneitera. Les parets interiors estaven revestides i mostraven un acabat de pintures, a la volta amb imitació d'un carreuat, actualment en podem veure algunes restes. A l'extrem sud-oest s'alça el campanar, és de planta quadrangular i era cobert a quatre vessants, a la part alta hi ha quatre obertures, una per façana, la nord i la de llevant són dues petites finestretes d'estil romànic, amb arc de mig punt fet amb un peça monolítica de pedra tosca, els brancals i ampit també són del mateix material. Les altres dues obertures de majors dimensions, són també d'arc de mig punt adovellat, i del mateix material. L'absis fou totalment modificat en situar-hi, en època moderna, la porta d'accés al temple, fet que a la vegada va determinar un canvi en el seu alçat, augmentant-ne l'alçada a fi de poder-hi col·locar el cor, i afegint a la façana una obertura per il·luminar l'interior, situada per sobre la porta. La porta d'accés és de llinda en arc de mig punt adovellat. Els murs de l'estructura medieval són fets amb carreus força regulars disposats en filades i a trencajunt, els murs de factura més moderna algunes parts presenten un paredat més irregular, tot i que a les capelles és encara força endreçat. Al costat de tramuntana hi ha l'antic cementiri, delimitat per un mur de pedra de poca alçada. Es tracta d'una església d'època medieval, amb origen al segle IX, però amb una part important de l'estructura clarament identificable amb època gòtica. A època moderna s'hi realitzaren importants obres de reforma i ampliació, moment en que es degueren construir les capelles laterals, la sagristia, i es va substituir la porta d'entrada que devia estar situada al costat sud, per una ubicada al costat de llevant, oberta enmig de l'absis, també sembla que s'augmentà l'alçada del mur del mateix absis, buscant donar-li una major amplitud ja que passava a ser la façana d'accés al temple. Aquest canvi d'ubicació de la porta també va comportar una modificació de tota la distribució interior, ja que l'altar passava a ocupar la banda oposada, ubicant-se al costat de ponent, i ara amb l'entrada a llevant, es va fer també un cor a sobre el cancell d'accés. L'estat actual és molt precari presentant, a més de l'enderroc d'algunes parts (com de la capella lateral nord, part superior de la zona de l'absis i la sagristia), greus esquerdes en tota la seva estructura però especialment perilloses en la volta i l'arc toral. 08050-1 Nucli de Castellar del Riu. Es troba situada dins l'antic comtat de Berga, es creu que podria tractar-se de l'església del castell de Castellar. Pertanyia a la jurisdicció eclesiàstica del bisbat d'Urgell. A l'acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell s'esmenta la parròquia de Castellar del Riu. En un document del 15 desembre de 900 (arxiu Catedral Seu) consta que el bisbe Nantigís, a petició del prevere Ranesind i dels habitants del lloc que havien erigit l'edifici, consagrà l'església de St Vicenç de Castellar del Riu, imposant un cànon anual de dos modis de blat i quatre sous d'argent. El 983 en l'acta de consagració de Sant Llorenç prop Bagà, consta una cita que es creu que també podria referir-se a aquesta església, 'Et in Castelar terras et vineas'; és una referència dubtosa ja que també podria fer referència a Castellar de N'Hug. (VVAA: 1985: VOL. XII:167-168). Al segle XII l'església i el lloc de Castellar del Riu són esmentats com a possessions de la família vescomtal del Berguedà, pertanyien al vescomte Guillem de Berguedà i després passaren a formar part de les possessions del seu fill primogènit, el trobador Guillem de Berguedà. Aquest personatge el 1187, en el testament cedia a Santa Maria de Poblet el Mas 'Ermbeiera' del terme de Castellar, confirmant una donació feta al mateix monestir l'any 1183. En la visita del deganat del Berguedà l'any 1312, l'església de Sant Vicenç de Castellar del Riu és esmentada com a parròquia. Consta que el 1371, el capella d'aquesta església pagava vint sous de delme a Santa Maria de la Seu d'Urgell. El 1363 es fundà la capellania de Sant Llorenç de Morunys la qual fou dotada pel prior del monestir, amb el consentiment i aprovació de l'abat de Sant Sadurní de Tavèrnoles, amb les rendes que percebia de la parròquia de Castellar del Riu. Al segle XVIII consta com a sufragània del santuari de Corbera. 42.1199500,1.7603800 397530 4663838 08050 Castellar del Riu Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44942-foto-08050-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44942-foto-08050-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44942-foto-08050-1-3.jpg Inexistent Medieval|Romànic|Gòtic|Modern|Barroc|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga 85|92|93|94|96|98 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44943 Sant Llorenç dels Porxos https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-llorenc-dels-porxos -BURÓN, V. (1977): Esglésies romàniques catalanes. Guia. Barcelona: Artestudi Ed. -SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedà i Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. -Vigué, Jordi i Bastardes, Albert. Monuments de la Catalunya romànica. I. El Berguedà. Barcelona: Artestudi, 1978. -VVAA. (1985): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. -VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. -VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. XII-XV Petita església situada dalt d'un turó rocós caracteritzat per un elevat cingle al costat de llevant. Es tracta d'un edifici d'una sola nau, de planta rectangular orientada d'est a oest i sense absis. La nau és coberta amb volta feta amb pedra encofrada. Exteriorment la teulada és a dos vessants. Els murs són bastits amb carreus desbastats de pedra local, poc polits, junt amb algunes pedres més bastes, col·locats més o menys en filades; el mur de llevant i la part superior de la resta de murs presenta major quantitat de pedres irregulars, particularitat que sembla respondre a una modificació de l'estructura. La porta està situada al mur oest, és una obertura d'arc de mig punt fet amb grans dovelles de pedra ben tallada i polida, i muntants de carreus amb el mateix acabat. El mur de ponent està coronat per un campanar d'espadanya d'una sola obertura que s'alça sobre la vertical de la porta. És un campanar que destaca per la seva grandària en relació a les reduides mides de l'esglesiola. Està obrat amb pedres bastant irregulars, entre les quals hi ha gran quantitat de pedra tosca; la seva constitució és de dos pilars i la part superior o llinda en forma d'arc de mig punt. Sembla que el campanar junt amb les darreres filades dels murs poden correspondre a una actuació més tardana, ja que en el frontal de la façana de ponent es diferencia la traça d'una coberta anterior. L'església compta amb una altra obertura, una finestra que s'obre al mur de migdia en la zona propera a l'altar; és una finestra del tipus espitllera d'una sola esqueixada. Interiorment, la nau és molt senzilla i petitona, destaca el fet que gran part de la volta (unes dues terceres parts de la nau, en el costat més de llevant) són cobertes amb volta de canó que finalitza amb un arc apuntat. L'arc dóna pas a una ampliació de la nau cap a l'extrem de ponent, aquesta ampliació és coberta amb volta apuntada i mostra una amplada interior lleugerament més gran respecte la resta de la nau. De l'interior destaca l'arc apuntat, el qual és realitzat amb peces ben treballades i polides, de les quals una de les dovelles de la clau presenta decoració esculpida en relleu formant una mena de carota. Fa uns anys es va repicar el revestiment interior de les parets, deixant la pedra vista al descobert, i també es va eliminar l'altar de pedra que restava adossat al mur de llevant -al fons de la nau-. El terra és pavimentat amb cairons. 08050-2 A la zona de Castellar del Riu. No es coneixen notícies històriques referents a l'església de Sant Llorenç dels Porxos. El seu emplaçament fa ubicar-la dins el terme casteller de Castellar del Riu, el qual es trobaria dins el comtat de la Cerdanya (i després el de Berga). No degué funcionar mai com a parròquia ja que en la visita al deganat del Berguedà de l'any 1312 no s'hi esmenta, ni tampoc com a sufragània de cap altra. Les característiques arquitectòniques de la construcció porten a situar la construcció de l'església dins el període romànic, tot i que probablement tardà -segles XII i XIII-, amb una ampliació de la nau, pel costat de ponent que es degué realitzà entorn al segle XV. Amb posterioritat, sense poder-ne precisar la data, és degué modificar la coberta i construir el campanar d'espadanya. La darrera actuació, duta a terme a les darreries del segle XX, és el repicar del revestiment que cobria els murs i la volta de l'interior de la nau i l'eliminació de l'altar que es trobava adossat al mur del llevant. 42.1255200,1.7622500 397693 4664454 08050 Castellar del Riu Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44943-foto-08050-2-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44943-foto-08050-2-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44943-foto-08050-2-3.jpg Inexistent Romànic|Gòtic|Modern|Medieval Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga El turó on hi ha ubicada l'església s'alça per sobre de la vall de Castellar del Riu, amb espectactaculars vistes cap a la mateixa vall, el Pla de Puigventós, les obagues de Terçà i de la serra de la Tossa. El seu emplaçament és prop del conegut pas dels Lladres i a peu del camí que puja cap als Rasos de Peguera. L'accés a dalt del turó és a través d'un corriol que discorre pel costat de ponent. Segons consta a la bibliografia en el paviment de la nau, a la zona de l'entrada, hi ha 'uns cairons decorats amb grafits i un que sembla portar la data 1419'. (VVAA:1985:172). 92|93|94|85 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44944 Sant Iscle i Santa Victòria de Llinars https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-iscle-i-santa-victoria-de-llinars -ARMENGOU, Mn. J. (1991): 'Notes històriques de Llinars'. Quaderns de l'Àmbit de Recerques del Berguedà, Berga. -GAVIN, Josep M. (1985). 'Inventari d'Esglésies. 17. Berguedà'. Barcelona -SANJUAN, A. (2010): Patrimoni històric de Castellar del Riu. La Patumaire Edicions, Berga. -SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. -VILADÉS, R. I SERRA, R. (1989:41-58): 'Inventari del patrimoni artístic i documental, religiós i civil desaparegut durant la Guerra Civil'. L'Erol, núm. 28, any 1989. -VV.AA.(1981) 'Gran geografia Comarcal de Catalunya', vol. 2, El Berguedà, Barcelona. -VVAA. (1985): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. -VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. -VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. XII-XVIII L'església presenta esquerdes estructurals importants. De fet, està pendent d'una actuació d'arranjament de les voltes i coberta, així com la reparació de les diferentes patologies que presenta. Actualment, s'ha pres la decisió de tancar el temple al públic. L'església de Sant Iscle i Santa Victòria de Llinars s'alça dalt d'un petit turonet al costat de llevant del riu Aigua d'Ora o de Llinars, a l'extrem sud-oest del terme municipal. L'edifici és de planta rectangular orientat amb la capçalera, o sigui l'altar al nord-est, i l'entrada al sud-oest; és cobert a dues vessants amb el carener orientat en perpendicular a l'eix de la nau, conformant un mateix nivell de coberta amb l'edifici rectoral (situat adossat al costat de ponent). Els murs són bastits amb carreus desbastats i algunes pedres irregulars, i a les cantoneres blocs de pedra bastant ben tallats; sembla que la meitat inferior dels murs de façana i posterior mostren un aparell més regular, de tota manera la presència d'un rejuntat ample en algunes parts no permet acabar de distingir les possibles diferències o si correspon a fases arquitectòniques divergents, també és probable que en la seva construcció es reaprofitessin els materials de l'antiga església romànica. La façana principal és orientada al sud-oest, hi ha una portalada de llinda plana monolítica amb la inscripció de la data 1753 i a sobre IHS (abreviació de Jesucrist) i una creu, els brancals són de carreus de pedra ben tallats i polits; per damunt la llinda hi ha un arc de descàrrega de lloses. Per sobre de la porta hi ha un ampli ull de bou fet amb peces de pedra motllurada que permet la il·luminació de l'interior de la nau. En la mateixa façana hi ha una altra finestra senzilla que dóna llum a l'escala del cor i del pas cap al campanar; més a l'extrem de ponent hi ha una obertura en aquest cas per donar llum a les estances de la rectoria. Al costat est de la porta d'accés hi ha quatre carreus reaprofitats en el mur, mostren motius decoratius diversos, geomètrics i en un figuratius, que daten d'època romànica, segurament de l'antiga església. A la façana de llevant, a la part superior trobem dues àmplies obertures centrades just sota el carener i amb un pilar enmig (actualment estan modificades, havent-les fet més petites), en la mateixa façana trobem alguna altra finestra amb contorn de carreus. A l'angle nord-est s'alça el campanar, és de planta quadrangular, cobert a quatre aigües i a la part alta quatre obertures, una per façana amb llinda en arc de mig punt, en una de les quals hi ha una campana. L'interior és definit per una nau central coberta amb volta de canó amb llunetes formada per quatre trams separats per arcs faixons, i als laterals tres capelles per costat comunicades entre elles per un pas en cada mur de separació. Així, al costat més de llevant, trobem des dels peus a l'altar, una capella amb el confessionari i la pica baptismal, una capella amb una mesa d'altar i un Sant Antoni del porquet (per sobre conserva restes de pintures murals), a la capella del costat trobem una altra mesa d'obra i a sobre un retaule format per unes taules de fusta pintades que no es conserva sencer; i a l'extrem nord-est una sagristia amb accés des del presbiteri. Al costat de llevant l'espai que correspondria a la primera capella hi ha l'escala d'accés al cor i al campanar, i un armariet empotrat, a continuació trobem una capella amb mesa i un Crist Crucifixat, seguida d'una altra capella també amb mesa d'obra i un retaule format per unes taules pintades amb un quadre al centre amb una representació d'una Verge amb el Nen, després trobem un altre espai amb accés des del presbiteri que conforma una petita estança. 08050-3 A la zona de Llinars. Els orígens de l'església de Sant Iscle i Sant Victòria de Llinars es remunten a l'època medieval. L'església es trobaria situada dins la jurisdicció eclesiàstica del bisbat d'Urgell, i administrativament del comtat també d'Urgell, ja que es troba dins el territori que conformava la Vall de Lord. Les primeres referències documentals es remunten al període de reconquesta i repoblació de la Vall de Lord engegada pel comte Guifré el Pelós, quan consta documentalment que el Sisquer, Castelltort, la Selva, Tentellatge, la Valldora, el Cint, la Mora, Travil, Terrers i la Pedra, foren els primers llocs repoblats per Guifré el Pelós, entre els anys 872 i 878. A més, també forma part dels llocs objecte de la reorganització parroquial realitzada pel bisbe d'Urgell Galderic, actuació que li va permetre obtenir drets sobre aquestes esglésies i el seu territori. Els drets sobre alguns d'aquest llocs van ser posteriorment presos pel comte d'Urgell Sunifred II, fet que provocà que entorn el 948 el bisbe Guisad II en reclamés la seva restitució. En el document de l'acta de consagració de l'església de Santa Maria de la Seu d'Urgell, datat de finals del segle X o inicis del XI, s'esmenta la parròquia de Llinars junt amb altres esglésies i parròquies de la Vall de Lord, 'Sisqueros cum Llinars et Montecaubo'. Segons Mn. Armengou ja en aquesta època devia funcionar com a parròquia (ARMENGOU:1991:100) Sembla que al segle XIV aquesta església figura com a parròquia, ja que consta la referència de que l'any 1371 el capellà de Llinars pagava la dècima, corresponent a trenta sous, a la Seu d'Urgell. Al segle XVIII continua constant com a església parroquial de l'oficialat de Sant Llorenç de Morunys, i com a sufragànies seves figuren Sant Miquel de les Canals de Catllarí, Sant Sadurní de Terrers i Santa Coloma de Can Cabra. Del període romànic es conserven uns blocs de pedra ben tallats, polits i esculpits, la resta de construcció es situa cronològicament a finals del segle XVII o inicis del XVIII, moment en que es creu que es degué bastir la nova església i també la rectoria que hi ha annexa al costat. Segons Mn. Armengou (ARMENGOU:1991:100) és degué començar a bastir a la segona meitat del segle XVIII, ja que a la porta hi figura la data de 1753 a la llinda. El 1850 van ampliar el cementiri, que és situat adossat al costat de llevant de l'església, i sembla que en la seva construcció s'aprofitaren pedres de la masoveria rectoral que s'havia esfondrat. (ARMENGOU:1991:101) 42.1238400,1.7116700 393510 4664329 08050 Castellar del Riu Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44944-foto-08050-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44944-foto-08050-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44944-foto-08050-3-3.jpg Inexistent Romànic|Modern|Barroc|Contemporani|Neoclàssic|Medieval Patrimoni immoble Edifici Privada Religiós 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga La pica baptismal és una pica de pedra amb un acabat exterior de la superfície llisa i amb la data 1748 incisa; la base mostra una motllura senzilla. (Cont. Descripció) Algunes de les capelles custodien altres imatges a part de les esmentades, en conjunt són de guix emmotllat i força contemporànies. El presbiteri és presidit per un altar amb elements arquitectònics que emmarquen una fornícula central amb Sant Iscle i Santa Victòria, als laterals hi ha altres imatges, en concret un Sant Josep i un Sant Bernabé. El conjunt de capelles laterals i les estances amb accés des del presbiteri estan cobertes amb voltes d'aresta. El presbiteri és separat de la nau per dos graons. Els paviments tant de la nau com de les capelles són de cairons. Com elements decoratius la nau mostra les falses pilastres que suporten els arcs faixons i a la part d'arrencament de la volta una motllura. A la part superior de les capelles laterals de llevant hi ha un passadís amb alguna petita habitació i al fons, les escales d'accés al campanar. La part superior de les capelles de ponent és ocupada per dependències de la rectoria, a l'extrem sud hi ha la porta que comunica la rectoria amb l'església a través del cor. Al costat de ponent de l'església hi ha adossada la rectoria i al de llevant el cementiri. 92|94|96|98|99|85 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44945 Santuari de la Marededéu de la Mata https://patrimonicultural.diba.cat/element/santuari-de-la-marededeu-de-la-mata -ARMENGOU I SANTANDREU, Mn. J. (1991): 'Notes històriques de Llinars.' A Quaderns de l'Àmbit de Recerques del Berguedà, núm. 1. Edita Àmbit de Recerques del Berguedà, Berga. Pp.91-142. -GAVIN, Josep M. (1985). 'Inventari d'Esglésies. 17. Berguedà'. Barcelona -SANJUAN, A. (2010): Patrimoni històric de Castellar del Riu. La Patumaire Edicions, Berga. -SANJUAN, A. (2010): Patrimoni històric de Castellar del Riu. La Patumaire Edicions, Berga. -SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. -VILADÉS, R. I SERRA, R. (1989:41-58): 'Inventari del patrimoni artístic i documental, religiós i civil desaparegut durant la Guerra Civil'. L'Erol, núm. 28, any 1989. -VV.AA.(1981) 'Gran geografia Comarcal de Catalunya', vol. 2, El Berguedà, Barcelona. -VVAA. (1985): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. -VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. -VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. -VILAMALA I TERRICABRES, J. (2001): L'Obra dels Pujol. Escultors de la Catalunya central (ss. XVIII-XIX). Edita : Farell editors, Col·lecció Nostra Història 2, Sant Vicenç de Castellet. Pp. 129. XVII-XIX Part de l'edific està cobert amb heura, no permetent veure el seu parament i afavorint la degradació de l'estructura. L'interior presenta algunes esquerdes i alguns desperfectes. Es tracta d'una església d'una sola nau, de planta rectangular i dues petites capelles laterals, situades just abans del presbiteri, una a cada costat. L'edifici està orientat amb la capçalera cap al nord-oest i els peus cap al sud-est. Exteriorment, la nau és el volum principal, a la qual hi ha adossades les dues petites capelles, una a cada façana lateral (est i oest), i a la capçalera, el cos que ocupa la sagristia a planta baixa i el cambril a sobre, aquest volum ocupa la mateixa amplada que la nau de l'església però presenta menor alçada (determinant una coberta més baixa que la de la nau, però igualment a dues aigües). A la cantonada sud-est, en el pla de la façana principal i creant un reclau a la façana est, hi ha el campanar, és un volum que té continuïtat per sobre del ràfec de la coberta de la nau, mostrant a partir d'aquí planta quadrada. El conjunt de l'edifici està bastit amb un paredat més aviat irregular de pedres de mides i formes irregulars i variades, tot i que la part de la façana principal, especialment el primer nivell presenta carreus desbastats col·locats més o menys seguint filades; a les diferents cantoneres destaquen grans blocs de pedra ben tallats i polits. Les obertures principals estan realitzades amb elements que les destaquen; així, a la façana principal, oberta cap al sud-est, tenim la porta d'accés i un ull de bou. La porta és de llinda plana monolítica (actualment trencada, per damunt té un arc de descàrrega fet de lloses) i carreus als muntants, tots ben tallats i polits; la llinda té gravada dins una cartel·la la data 1855, i als muntants hi ha dues peces reaprofitades que porten gravades, una un 17 i l'altre un 06 (1706?). Per damunt de la porta s'obre un ull de bou circular fet en peces de pedra de color clar (que destaca en relació amb el parament), mostra una senzilla motllura de traces arrodonides i en degradació. A altres façanes trobem una finestra de factura senzilla i una petita i estreta espitllereta feta amb dos carreus de pedra, un per cada brancal. La part superior del campanar, en el tram de les obertures, presenta a la part inferior una cornisa llisa, lleugerament sortida i de traça senzilla, formada per peces rectangulars de pedra ben tallada i polida, i a la part superior una altra cornisa més petita feta a partir de dues filades de maó massís posat pla i horitzontal; entre aquestes dues cornises el parament és regular i format per blocs ben tallats i polits en pedra tosca, material també emprat en el contorn de les obertures, que són quatre, una per costat i closes en arc de mig punt. La coberta de la nau i la sagristia és a dues vessants, la torre del campanar a quatre i les capelles laterals a un sol vessant; totes acabades amb teula àrab. L'accés a l'interior es realitza a través d'uns graons de pedra que condueixen a la porta d'entrada que obre a un cancell de fusta. A l'interior de la nau hi ha, a la capçalera, el presbiteri presidit per un altar contemporani d'estil barroquitzant, a costat i costat de l'altar trobem dues portes que obren a les escales que ens condueixen al cambril de la Marededéu. El cambril és decorat amb pintures que consten que va ser fetes a finals del segle XIX. Sota del cambril hi ha la sagristia (s'hi accedeix des de la porta del costat de ponent). Les capelles laterals són de poca profunditat, en la del costat de llevant hi ha un altar adossat amb un Sant Joan. Al mur de tramuntana, a tocar de la capella, hi ha adossada una trona tota de fusta. Als peus de la nau hi ha el cor situat sobre el cancell d'entrada, s'hi accedeix a través d'una porta que hi ha al costat de migdia i que dóna a les escales que també condueixen al campanar. L'interior de la nau és cobert amb volta de mig punt amb llunetes, i les capelles també en volta de mig punt. Els únics elements decoratius són les falses pilastres amb capitells decorats i una cornisa motllurada a l'arrencament de la volta; les superfícies no presenten decoració pictòrica. 08050-4 A la zona de Llinars. El Pare Camós recull en la seva obra publicada al 1657 la informació referent a la llegenda de la troballa de la Marededéu. Segons les dades que ens aporta Mn. Armengou (1991:91-142) no consten informacions conegudes en el mateix arxiu del Santuari, ni en el de les parròquies veïnes, que aportin notícies anteriors a ben entrat en el segle XVII, d'aquest període daten ja algunes fundacions de misses i llegats pietosos. En el llibre de visites de l'any 1760 hi figuren algunes referències de la Mata, consta que 'El Sr. Visitador Delegat, Dr. Esteve Canals, féu mercè al propietari de la Mata i de Canals d'una imatge de Nostra Dona, que tenien arraconada al cor.' (ARMENGOU: 1991:106). Segons anota el mateix autor, aquesta imatge fou col·locada en una capelleta de la sala Gran de Canals, segons assenyala semblava del segle XIII; indica que en la visita del P. Camós aquella imatge del segle XIII llavors es trobava col·locada en la capella més vistosa del retaule i la trobada era posada davant l'altar. Sembla que va ser a mitjans de segle XVII quan es posà de moda vestir les imatges, quan probablement van col·locar la trobada a la capella principal del retaule, i l'altra -la romànica- l'arraconaren al cor. Mn. Armengou ens informa que en converses amb avis que havien conegut l'antiga capelleta, explicaven que era esquifida, sense estil determinat i orientada de tramuntana a migdia. També ens aporta la informació conservada a l'arxiu sobre una memòria de la construcció de la nova església que fou escrita pel rector Mn. Pau Sunyer, en que consta que en data 18 de maig de 1851 es va demanar permís al Sr. Vicari Capitular per construir el temple nou, permís concedit poc després. El propietari de la Mata (de Canals de Catllarí) consta que també va donar permís per obrir la porta davant de l'era. Es diu que l'inici de les obres s'aplaçà fins l'abril de 1855, degut a que el 26 de març d'aquest any és quan es féu la solemne processó de trasllat de la Marededéu a l'església parroquial de Sant Iscle i Santa Victòria, on es va col·locar a l'altar de la Puríssima Concepció. Es cita que la planimetria i l'execució de les obres va anar a càrrec del conegut mestre Canudas de Casserres. S'assenyala que ocupa el mateix lloc que l'antiga capella, en aquest cas es diu que orientada de sol ponent a sol ixent, però en realitat l'orientació és més encarada cap a nord-oest i sud-est, pot ser per les necessitats o condicionants del propi terreny. S'anota que el retaule antic es col·locà a la capella de la dreta, era d'estil plateresc de mitjan segle XVII (tenia pintats alguns quadres referents a la vida de Maria i de Sant Isidre i la seva esposa; a més s'assenyala que el Sant Isidre és una talla feta finals de segle XIX pels escultors Pujol de Morunys) i a la capella de l'esquerra hi hagué un quadre del 'Niño Jesús de Praga' degut a que un missioner del C.M.F. hi volia introduir la devoció, però no tingué èxit. Mn. Armengou també ens explica que el retaule és d'estil compost (grec-romà), de guix a les pilastres i de bona fusta la resta; fou construït per encàrrec de Mn. Orriols de Boladeres (més o menys entre els anys 1886-1889); a la capella superior hi havia St. Josep. A finals del segle XIX (consta fet el 1896), Mn. Serra va fer pintar el cambril a en Fígols de Berga. Consta que un cop acabades les obres es retornà la Marededéu a l'església, era el primer de juliol del 1858, va anar acompanyada de processons vingudes de diferents parròquies veïnes, i es féu un solemne ofici. [Armengou (1991:91-142)] 42.1284700,1.7126800 393601 4664842 08050 Castellar del Riu Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44945-foto-08050-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44945-foto-08050-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44945-foto-08050-4-3.jpg Inexistent Contemporani|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Religiós 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga Segons explica la llegenda, un bou de la propera masia del Monnell va trobar amagada dins una mata de gerd i boix la Marededéu de la Mata, d'aquí prové el nom del Santuari i de la Marededéu.En ocasió de l'Aplec del Santuari es canten els Goigs (8 de setembre).Les notícies històriques sobre el Santuari són extretes de l'article 'Notes històriques de Llinars' de Mn. Josep Armengou i Santandreu, publicat l'any 1991 per l'Àmbit de Recerques del Berguedà al número 1 dels Quaderns de l'Àmbit de Recerques del Berguedà. 98|94 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44946 Santa Coloma de Can Cabra https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-coloma-de-can-cabra -BARAUT, Cebrià (1978): Les actes de consagracions de les esglésies del bisbat d'Urgell (segles IX-XII), vol. I, a 'Urgellia', La Seu d'Urgell, 1978. -ARMENGOU I SANTANDREU, Mn. J. (1991): 'Notes històriques de Llinars.' A Quaderns de l'Àmbit de Recerques del Berguedà, núm. 1. Edita Àmbit de Recerques del Berguedà, Berga. Pp.91-142. -BURÓN, V. (1977): Esglésies romàniques catalanes. Guia. Barcelona: Artestudi Ed. -GAVIN, Josep M. (1985). 'Inventari d'Esglésies. 17. Berguedà'. Barcelona -SANJUAN, A. (2010): Patrimoni històric de Castellar del Riu. La Patumaire Edicions, Berga. -SANJUAN, A. (2010): Patrimoni històric de Castellar del Riu. La Patumaire Edicions, Berga. -SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. -VIGUÉ, Jordi i BASTARDES, Albert (1978). 'El Berguedà. Monuments de la Catalunya Romànica 1'. Artestudi Eds. Barcelona. -VV.AA.(1981) 'Gran geografia Comarcal de Catalunya', vol. 2, El Berguedà, Barcelona. -VVAA. (1985): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. -VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. -VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. XII Església que s'alça al capdamunt d'un turonet que domina la vall del riu de Llinars, a tocar de la masia de Can Cabra. Es tracta d'una petita església d'una sola nau de planta rectangular capçada a llevant per un absis. L'edifici pren l'orientació de llevant a ponent, amb l'absis al costat est i la porta d'accés al de ponent. L'edifici està bastit amb carreus força regulars disposats en filades, i cantoneres de carreus ben tallats. En època moderna la superfície exterior de les parets van ser enguixades i emblanquinades. La nau presenta teulada a dos vessants acabada amb teula àrab, interiorment és coberta amb volta de canó i l'absis amb volta de quart d'esfera. La façana principal és la de ponent, on trobem la porta d'accés al temple, formada per una obertura de llinda en arc de mig punt de dovelles de pedra ben tallada i polida i muntants del mateix acabat, per damunt s'hi obre un petit òcul. La façana pren més alçada que la coberta de la nau, i és coronada amb un ampli campanar d'espadanya de dos ulls, de forma allargada i llindats en arc de mig punt; l'espadanya es clou amb una coberta a dos pendents amb lloses de pedra local (no hi conserva campanes). Al mur de l'absis, trobem una altra obertura que obre cap a migdia, és una petita finestreta a mode d'espitllera. A la part posterior de l'església hi ha una altra petita construcció adossada a l'absis i que presideix el cementiri. El cementiri queda emplaçat ocupant la part sud-est, a redós del temple i delimitat un mur de pedra de poca alçada. 08050-5 A la zona de Llinars. Són molt poques les notícies documentals referides a l'església de Santa Coloma de Can Cabra o de Llinars. Aquesta església cal situar-la dins el límits de la Vall de Lord i del comtat d'Urgell. La primera menció documental es remunta al segle XI, en l'acta de consagració de l'església del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles, datada l'any 1040. En aquest document entre les possessions que tenia el dit monestir a la Vall de Lord s'hi menciona l'església de Santa Coloma i la de Sant Martí de les Canals de Catllarí, amb tots els seus delmes, primícies, oblacions i drets espirituals. Al 1312, en la visita al deganat de la Vall de Lord no s'esmenta l'església com a parròquia, fet que fa pensar que possiblement mai no va funcionar com a tal. Al segle XVIII consta com església sufragània de Sant Iscle i Santa Victòria de Llinars, junt amb les veïnes esglésies de Sant Serni de Terrers i Sant Martí de les Canals de Catllarí. Totes elles constaven a l'oficialat de Sant Llorenç de Morunys. En l'actualitat l'església de Santa Coloma de Can Cabra figura com a capella particular de la masia de Can Cabra. 42.1333900,1.7052700 392997 4665398 08050 Castellar del Riu Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44946-foto-08050-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44946-foto-08050-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44946-foto-08050-5-3.jpg Inexistent Romànic|Medieval Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga 92|85 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44947 Sant Salvador de Vilaverd o de les Moles https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-salvador-de-vilaverd-o-de-les-moles -ARMENGOU I SANTANDREU, Mn. J. (1991): 'Notes històriques de Llinars.' A Quaderns de l'Àmbit de Recerques del Berguedà, núm. 1. Edita Àmbit de Recerques del Berguedà, Berga. Pp.91-142. -BURÓN, V. (1977): Esglésies romàniques catalanes. Guia. Barcelona: Artestudi Ed. -GAVIN, Josep M. (1985). 'Inventari d'Esglésies. 17. Berguedà'. Barcelona -SANJUAN, A. (2010): Patrimoni històric de Castellar del Riu. La Patumaire Edicions, Berga. -SANJUAN, A. (2010): Patrimoni històric de Castellar del Riu. La Patumaire Edicions, Berga. -SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. -VIGUÉ, Jordi i BASTARDES, Albert (1978). 'El Berguedà. Monuments de la Catalunya Romànica 1'. Artestudi Eds. Barcelona. -VV.AA.(1981) 'Gran geografia Comarcal de Catalunya', vol. 2, El Berguedà, Barcelona. -VVAA. (1985): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. -VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. -VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. XII Església d'una sola nau de planta rectangular capçada a llevant per un absis semicircular formant un petit reclau en contacte amb la nau. L'edifici està bastit amb carreus, no molt acurats, disposats seguint filades més o menys regulars i a trencajunt, cal dir que la part alta de la nau mostra un parament més bast, amb pedres d'acabat més irregular (fet que podria respondre a una modificació de l'alçada de la nau i per tant de la coberta); les cantoneres mostren carreus rectangulars força allargats. La part superior del mur de l'absis, en el punt de contacte amb la coberta, presenta una filada de carreus ben tallats i polits, lleugerament sobresortida, a mode de senzilla motllura i amb funcions de ràfec. La nau té coberta a dos vessants amb teula àrab amb una filada de lloses que fan de volada o ràfec, i l'absis en pla corb a un sol vessant i coberta amb lloses de pedra local. La façana de ponent és la principal, on trobem la porta d'accés a la capella, és una obertura en arc de mig punt de dovelles de pedra i muntants de carreus, tot de pedra ben tallada i polida. Per sobre de la porta s'obre una petita obertura circular, a mode d'ull de bou, format per dues peces de pedra ben tallada i polida. Aquesta façana és coronada amb un campanar d'espadanya d'una sola obertura amb llinda en arc rebaixat, el parament no és gaire polit, finalitza amb una coberta plana de lloses. A l'obertura de l'espadanya s'hi conserva una campana de ferro. A la part posterior, al centre de l'absis hi ha una altra obertura, es tracta d'una petita finestreta de forma espitllerada, i sembla de doble esqueixada, exteriorment és resolta en arc de mig punt, amb tot el contorn en pedra ben tallada i polida. No s'ha accedit a l'interior de l'església. La bibliografia indica que la nau és coberta amb volta de canó i l'absis amb volta de quart d'esfera. 08050-6 A la zona de Llinars. No tenim constància de notícies documentals directes sobre l'església de Sant Salvador de Vilaverd. El seu emplaçament, prop del límit nord de Llinars, dins la Vall de Lord, la situen dins l'antic comtat d'Urgell. No apareix esmentada com a parròquia en les visites pastorals, ni de fet com a sufragània (ni tant sols en època moderna, al segle XVIII). Es dedueix per tant que no degué funcionar mai com a parròquia i que devia ser sufragània d'alguna església veïna, segons la bibliografia podria ser-ho de Santa Coloma de Can Cabra (VVAA:1985:169). Segons s'anota en la publicació del 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà' (VVAA: 1994: 67), a partir del segle XVII l'església passà a ser capella familiar de la veïna casa de la Costa. 42.1411600,1.7087300 393296 4666256 08050 Castellar del Riu Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44947-foto-08050-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44947-foto-08050-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44947-foto-08050-6-3.jpg Inexistent Romànic|Medieval Patrimoni immoble Edifici Privada Religiós 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga 92|85 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44948 Santurari de Corbera https://patrimonicultural.diba.cat/element/santurari-de-corbera -BRIONES, M.; SANTACREU, J. (1988): 'Els goigs del Berguedà'. L'Erol, núm. 23, any 1988. -GAVIN, Josep M. (1985). 'Inventari d'Esglésies. 17. Berguedà'. Barcelona -RIBERA RIBÓ, B. (1926): Monografia històrico-descriptiva del santuari de Madona de Corbera. Ed. Foment de Pietat Catalana, Barcelona. -SANJUAN, A. (2010): Patrimoni històric de Castellar del Riu. La Patumaire Edicions, Berga. -SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. -VILADÉS, R. (1988): 'Santuaris del Berguedà (2)'. L'Erol, núm. 23, any 1988. -VILADÉS, R. I SERRA, R. (1989:41-58): 'Inventari del patrimoni artístic i documental, religiós i civil desaparegut durant la Guerra Civil'. L'Erol, núm. 28, any 1989. -VV.AA.(1981) 'Gran geografia Comarcal de Catalunya', vol. 2, El Berguedà, Barcelona. -VVAA. (1985): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. -VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. -VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. -VV.AA. (1990). 'Museu Diocesà i Comarcal de Solsona. Catàleg d'Art Romànic i Gòtic. Bisbat de Solsona, Ajuntament de Solsona i Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. XVII-XX El conjunt arquitectònic del Santuari de Corbera està format per l'església, la casa rectoral i antiga hostatgeria (mostrant una estructura principal bastida en època barroca i ampliada al segle XVIII i amb posterioritat). Les edificacions defineixen una gran estructura de planta rectangular (església, rectoria i hostatgeria) orientada amb la façana principal a migdia, coberta a dos vessants, i amb una altra construcció al costat sud-oest (de planta allargada i també coberta a dos vessants) que constitueix una ampliació de les dependències, entre ambdues conformen una placeta al davant de la porta d'accés a l'església. El conjunt està bastit en un terreny amb força desnivell fet que determina que l'ampliació del costat de ponent mostri major alçada, especialment en la part més sud. L'església és d'una sola nau amb coberta de volta de canó amb llunetes i amb una capella lateral a cada banda, situades just abans del presbiteri. El presbiteri, situat a la banda nord, és diferenciat de la resta de la nau per uns graons, des d'aquí s'accedeix al cambril de la marededéu a través d'unes escales que hi condueixen. Al costat de ponent del presbiteri hi ha la sagristia. Al costat sud, sobre la porta d'accés s'alça el cor. La façana principal de l'església, orientada vers a migdia, és presidida per un portal adovellat, damunt hi ha una representació de la Mare de Déu de Corbera feta en rajola pintada, a sobre un òcul que dóna llum a l'interior i clou la façana un campanar d'espadanya de dues obertures. L'interior de l'església mostra les parets totalment arrebossades i pintades, en els murs de la nau simulant un carreuat amb un sòcol llis, parts amb imitació de marbrejat i alguns altres elements geomètrics. Tanmateix també hi podem veure al centre dels murs pintures figuratives amb escenes bíbliques, quadres que també trobem al presbiteri però amb representació d'altres passatges. La volta també es mostra pintada amb acabats diversos, però amb més profussió de detalls a la zona del presbiteri. A l'interior una llinda ens indica la data 1768 incisa amb una creu a sobre. El conjunt de les diferents construccions es troben bastides amb murs de pedra formats per un paredat irregular i carreus a les cantonades. A principis de segle XX, segons fotografies de l'època, podem saber que les seves façanes es trobaven recobertes d'un revestiment de morter. La majoria de les obertures de les dependències de la rectoria i l'hostatgeria són força senzilles, alguns exemples són més treballats, amb llinda plana monolítica i carreus als brancals, com és el cas de la porta d'accés a l'antiga rectoria que a més té a la llinda la data 1721 incisa (moltes de les finestres són amb llinda plana de fusta). L'interior d'aquests edificis conserven estances i habitacions que configuren una distribució similar a les masies i cases rurals de l'època moderna. Algunes de les estructures que destaquen del conjunt són la cisterna, el dipòsit, i els baixos, entre altres. A la zona dels baixos trobem una mena de porxo d'accés, presidit per una gran obertura d'arc de mig punt adovellat, amb una cartel·la a la clau amb la data 1785. Els baixos compta amb diferents espais coberts tots amb volta encofrada de pedra. Espais que haurien estat utilitzats sobretot pel bestiar. 08050-7 A la zona d'Espinalbet. Ja a finals de l'època medieval devia existir una església, Sant Vicenç de Corbera, que es creu que devia ocupar el mateix indret on s'alça el santuari, o si més no en un lloc molt proper. El lloc apareix esmentat ja l'any 899, en concret la mateixa acta de consagració de l'església de Sant Vicenç de Corbera feta pel bisbe Nantigís a precs de Ranesind i dels habitants del lloc. Llavors figura la parròquia de Corbera situada dins l'antic comtat de Berga (in locum vocitatum Corbera). En l'acta es disposaren també les obligacions anuals de l'església vers Sant Maria de la Seu. Corbera també consta esmentat en l'acta de Consagració de Sant Martí d'Avià, datada l'any 907; en aquest document Corbera apareix com un dels límits de l'església consagrada. Segons es desprèn d'una venda datada el 1077 d'un alou a Vilosiu, per part d'Arnau i Ermessenda a Guillem i Arsenda, es diu que aquest alou es troba al comtat de Berga en l'apendix de Corbera. Es creu que l'església va perdre aviat l'advocació de Sant Vicenç, i podria tenir haver estat paral·lel a un abandonament de l'edifici. Actualment no són visibles elements de l'època medieval. Al segle XVII amb la transformació del lloc amb un Santuari dedicat a la Mare de Déu es degué bastir de bell nou tota l'estructura. (VVAA:1991:58) De fet la fesonomia del què ens ha arribat avui dia respon sobretot al període barroc, entorn als segles XVII i especialment amb ampliacions del segle XVIII i amb les modificacions que es realitzaren posteriorment. A grans trets la seqüència cronologia de construcció de les estructures assenyala una primera fase d'obres realitzades entre 1677 i 1682, amb la portalada que data vers el 1689. Posteriorment, entre els anys 1734 i 1749 es situen l'ampliació de l'estructura cap a llevant i ponent. La construcció del campanar d'espadanya data del 1760 (o 1766), i l'obertura de l'ull de bou a la façana principal del temple del 1763. Uns anys després, en concret al 1766 consta que es va construir un celler als baixos i ja cap al 1771 un porxo. Poc després es va bastir la porxada i el dipòsit de la font que hi ha al pla de les freixeres, al darrera del conjunt; obres que consten realitzades entre els anys 1775 i 1776. L'ampliació de l'estable, la volta i l'arc d'entrada consta realitzada els anys 1784 i 1787. D'altra banda, el conjunt es va engrandir amb l'ampliació del cos prinicipal pel costat de ponent a inicis del segle XIX, consta el 1802. I ja a finals de segle XIX (1898) es documenten les obres de la caseta de baix. Consta que a principis del segle XX encara s'oferia servei d'hostatgeria per poder-s'hi allotjar. Al llarg del segle XX un dels fets més significatius és la destrucció del retaule de l'altar major d'estil barroc, realitzat per Tomàs i Pau Costa i datat el 1695, el retaule del Sant Crist i el Retaule de Sant Ramon (del 1850). 42.1241700,1.8073900 401422 4664251 08050 Castellar del Riu Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44948-foto-08050-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44948-foto-08050-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44948-foto-08050-7-3.jpg Inexistent Barroc|Contemporani|Modern Patrimoni immoble Conjunt arquitectònic Privada Religiós 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga A la part sud del conjunt arquitectònic trobem diferents murs de marge fets en pedra seca que delimitaven antigues feixes de conreu, així com alguns que feien de contenció del camí d'accés. Al fons del pendent on s'alça el santuari, al davant, s'obren uns amplis prats de pastura i antics camps de conreu, coneguts com els Plans de Corbera. Aquests han estat lloc habitual de colònies i estades a la zona.El temple era presidit per un retaule barroc fet per Pau Costa, que es va destruir durant la guerra civil. La proximitat del Santuari de Queralt potser ha determinat que el de Corbera no tingui tanta devoció, però gaudeix també de popularitat a la comarca i és lloc de visita i pas de molts excursionistes. Al peu del santuari transcorre el camí que baixa cap Espinalbet i connecta amb Queralt, la ruta és el GR-107 que també s'anomena Camí dels Bons Homes.Com la majoria de santuaris marians, el de Corbera també compta amb la llegenda de la troballa de la seva verge, la Marededéu de Corbera per uns pastors en una cova. El diumenge després del 8 de setembre (diada de les marededéus trobades i Gala de Queralt) es celebra la Gala de Corbera, amb representació del Ball de la Coca.En les diferents estructures que conformen el conjunt del santuari són visibles diversos paraments i acabats dels seus murs i dels elements arquitectònics, aquest fet respon a les diferents fases constructives que ha experimentat el santuari i que li han aportat la fisonomia actual.Les dependències de l'extrem de ponent formen part d'una comunitat de monges, no hem accedit al seu interior, són les estances que actualment són emprades per fer-hi estades o convivències. També al costat de ponent, en concret l'estructura que s'adossa a la nau de l'església tampoc ha estat visitada. Pel que fa a les dependències de l'extrem de llevant, a les quals si que hi hem tingut accés, són les que havien conformat l'antiga rectoria o casa rectoral, i que posteriorment va ser emprada també com a hostatgeria, casa de venda de records, etc. 96|98|94 46 1.2 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44949 Sant Vicenç d'Espinalbet https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-vicenc-despinalbet -GUILLEM DE BERGUEDÀ I ALTRES TROBADORS (1986): Obra poètica. (Pròleg de Martí de Riquer). Edicions de l'Albí, Escriptors Berguedans, núm. 2, Berga. -RIQUER, M. de (1971: 280): Guillem de Berguedà. Vol. I: Estudio Histórico, literario y lingüístico. Espluga de Francolí: Abadia de Poblet, 1971. -SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. -VVAA. (1985): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. -VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. -VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. XVII-XIX L'església de Sant Vicenç d'Espinalbet està situada al vessant sud de la serra de la Figuerassa, per sobre de la carretera de Berga als Rasos de Peguera i al costat del torrent de Tagast. L'església té adossada la rectoria i al costat també hi ha les restes del castell d'Espinalbet, conformant un interessant i pintoresc conjunt. L'església és un edifici conformat per una nau de planta rectangular orientada amb la capçalera al nord-oest i els peus i l'entrada al sud-est, i amb dos cossos, de planta també rectangular, adossats als murs laterals, que es corresponen amb les capelles laterals; al costat sud-est hi ha el campanar de planta quadrangular, en l'angle o zona on també s'adossa la rectoria. En conjunt els murs són bastits amb carreus desbastats i pedres irregulars, algunes zones amb una disposició i acabat més regular i uniforme, i a les cantoneres blocs de pedra picada i polida. La nau té coberta a dos vessants, els cossos de les capelles laterals a un sol vessant i el campanar a quatre aigües. Pel que fa a les obertures, la majoria es troben a la façana principal, orientada al sud-est, destaca la porta d'entrada principal al temple, formada per un arc rebaixat de dovelles de pedra i muntants també de pedra tota amb acabat picat i polit; a la clau de l'arc hi ha una petita cartel·la en relleu amb la data 1791 incisa (la porta té un arc de descàrrega fet en pedra per sobre). Damunt la porta s'obre un òcul força gran, la seva forma circular és feta en peces de pedra ben tallada i polida amb l'angle tallat al biaix. Per sobre encara hi ha una altra obertura, de traça senzilla i emmarcada en carreus similars als del parament del mur; a la part més de llevant de la façana (correspon ja al cos de les capelles), hi ha dues altres petites finestretes. A la resta de murs trobem algunes altres petites i senzilles finestres. El campanar, té a la part superior quatre obertures, una a cada façana, amb llinda en arc de mig punt fetes amb material similar al dels murs; damunt les obertures una petita motllura volta el perímetre del campanar. A l'interior, un cancell de fusta ens dóna accés al temple. La nau té al fons el presbiteri, lleugerament més alt, un parell de graons, i separat de la nau per una barana metàl·lica, en el mur de la capçalera o presbiteri (no hi ha absis) hi ha una fornícula amb un Sant Vicenç Màrtir o de la Roda, als laterals unes peanyes de fusta amb altres imatges: un Sant Miquel Arcàngel i una Mare de Déu del Roser; també a la zona de l'altar trobem altres talles, un crucifix i també un Sant Galderic (escultura de fusta feta per l'Associació de veïns d'Espinalbet). A les capelles laterals, al costat més sud, tenim una capella amb un altar d'obra i una Mare de Déu dels Dolors, i a la capella del costat un Jesús Crucificat, i després la porta que dóna a les escales de comunicació amb la rectoria, el cor i campanar. Al lateral més nord, des dels peus trobem la capella que acull la pica de beneir (una bonica peça tallada en pedra i amb decoració de motius florals en relleu, dins una reixa), la capella del mig hi ha un confessionari (interessant de fusta) i a la seguent un altre altar amb una talla d'una Mare de Déu del Carme. Les capelles més properes al presbiteri són de més profussió i treball, en aquestes dues hi ha un altar constituït per mesa i retaule d'obra i guix amb estructures arquitectòniques diferents en cadascuna. I la capella del crucifix és decorada amb pilastres i frontó corb en relleu. L'interior, tant de la nau i presbiteri com de les capelles és pintat, en algunes parts amb estil neoclàssic. Es pot accedir a la imatge que presideix l'església (Sant Vicenç) a través d'una escala que ens condueix a una habitació a mode de cambril però sense cap mena de decoració. A la part posterior de l'altar hi ha la sagristia. 08050-8 A la zona d'Espinalbet. Les referències documentals conegudes de l'església de Sant Vicenç d'Espinalbet es remunten a l'època medieval, ja que la parròquia d'Espinalbet s'esmena en l'acta de consagració de Santa Maria de la Seu d'Urgell, (s. X o inicis del XI). Al llarg del segle XII consten diferents referències del lloc d'Espinalbet, època en que figura com a propietat de la família vescomtal del Berguedà. El conegut trobador Guillem de Berguedà heretà del seu pare el vescomte Guillem de Berguedà (1183) els castells de Puig-Reig, Madrona, Espinalbet, Casserres i Montmajor, junt amb altres importants deixes patrimonials, però no el títol de vescomte. En el testament del trobador Guillem de Berguedà, 1187, hi figuren diferents referències al terme de Castellar del Riu, i en concret a Espinalbet, en aquestes trobem que es refereix també al delme de Sant Vicenç d'Espinalbet, especificant que ell i el seu pare el retenien injustament, i especifica que vol i mana que aquest delme sigui per aquesta església de Sant Vicenç i els seus successors per a la salut de la meva ànima i de tots els seus parents. (VVAA:1985: 40-41). Les informacions de la visita al deganat del Berguedà del 1312 citen aquesta església com a parroquial i així continua durant segles, ja que al segle XVIII segueix constant com a parroquial, la qual a més tenia la sufragània de Sant Martí de Coforb. Tot i els orígens medievals de Sant Vicenç d'Espinalbet, el temple que ens ha arribat avui dia respona a una obra bastida en època moderna entre els segles XVII i XVIII, tot i que també amb alguens reformes posteriors. Tanmateix, la seva fonamentació o el seu subsòl pot resguardar restes de l'edifici de l'època medieval. 42.1189100,1.8079300 401459 4663666 08050 Castellar del Riu Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44949-foto-08050-8-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44949-foto-08050-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44949-foto-08050-8-3.jpg Inexistent Barroc|Contemporani|Neoclàssic|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Religiós 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga (Cont. Descripció) Als peus damunt del cancell s'alça el cor, suportat en una volta en arc rebaixat. La volta de la nau és de llunetes, amb arcs faixons de separació dels trams, i és bastida en maó.L'interior de la nau i les capelles és enguixat i pintat. 96|98|99|94 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44950 Can Cabra https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-cabra -SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. -VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. -VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. XVIII La gran masia de Can Cabra s'alça dalt d'un turonet a l'extrem de ponent de la vall de Llinars, dalt del turó a més hi ha alguna altra construcció complementària de la masia i destinada l'activitat agropecuària i també una petita església romànica i el seu cementiri. La masia és de planta rectangular, mostra orientació vers el sud-sud-est. Consta de planta baixa, primera, segona i sotacobeta, té teulada a dos vessants amb el carener orientat nord-sud, perpendicular a la façana de les galeries i paral·lel a la façana de més llargada. L'estructura presenta almenys dues fases constructives clarament diferenciades, l'edifici més antic queda situat ocupant la part nord, a aquest primera construcció s'hi va adossar un cos a la façana del davant configurant una façana de galeria de dos nivells oberta cap al sud. L'estructura està bastida adossada al desnivell que fa el terreny, fet que determina que el costat sud l'edifici mostra una major alçada dels seus murs. En conjunt els murs són bastits amb paredat força irregular format per pedres desbastades de mides i formes diverses (especialment de mides més aviat petites al cos de galeria), i a les cantoneres carreus ben tallats. Pel que fa a les obertures en podem veure algunes d'emmarcades amb carreus ben tallats formades amb llinda plana monolítica i ampit de pedra lleugerament sobresortit i amb una senzilla motllura. Altres obertures són de formació més senzilla, alguna amb llinda plana de fusta com és el cas de la porta de la façana sud (que sembla el resultat d'una modificació). Destaca especialment, la façana sud en la que s'obre dos nivells de galeria, a planta baixa i planta segona. Presenta la mateixa configuració als dos nivells, en cadascun consta de dues obertures d'arc de mig punt lleugerament rebaixat fet amb lloses i separades per un pilar. La galeria de la planta primera té l'ampit format pel mateix mur de pedra, i l'obertura del costat de llevant ha estat parcialment cegada, a la segona planta les baranes són de fusta. Les galeries queden ubicades ocupant la part central i de llevant, al costat de ponent trobem una finestreta a la planta primera (de carreus ben tallats) i a la segona, una altra finestra de mides petites, a la planta baixa una porta d'accés a l'interior, i clou la façana una obertura a nivell de sotacoberta disposada centrada sota la línia de carener. L'edifici té algun cos menor adossat a la part posterior. Al davant de la casa, en el costa sud hi ha un cobert de murs de pedra, i les restes d'alguna altra estructura. 08050-9 A la zona de Llinars. Les notícies més antigues del lloc de Can Cabra són de fet referides a l'església de Santa Coloma. Aquesta església cal situar-la dins el límits de la Vall de Lord i del comtat d'Urgell. La primera menció documental es remunta al segle XI, en l'acta de consagració de l'església del monestir de Sant Sadurní de Tavèrnoles, datada l'any 1040. En aquest document entre les possessions que tenia el dit monestir a la Vall de Lord s'hi menciona l'església de Santa Coloma i la de Sant Martí de les Canals de Catllarí, amb tots els seus delmes, primícies, oblacions i drets espirituals. Al segle XVIII consta com església sufragània de Sant Iscle i Santa Victòria de Llinars, junt amb les veïnes esglésies de Sant Serni de Terrers i Sant Martí de les Canals de Catllarí. Totes elles constaven a l'oficialat de Sant Llorenç de Morunys. En l'actualitat l'església de Santa Coloma de Can Cabra figura com a capella particular de la masia de Can Cabra. Can Cabra consta documentada des del segle XVII. Altres mencions són ja referides en els llibres d'amillaraments de mitjan del segle XIX. 42.1330900,1.7051500 392986 4665365 08050 Castellar del Riu Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44950-foto-08050-9-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44950-foto-08050-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44950-foto-08050-9-3.jpg Inexistent Popular|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Productiu 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga 119|94 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44951 Riu de Castellar / Masia Castellar del Riu https://patrimonicultural.diba.cat/element/riu-de-castellar-masia-castellar-del-riu -GUILLEM DE BERGUEDÀ I ALTRES TROBADORS (1986): Obra poètica. (Pròleg de Martí de Riquer). Edicions de l'Albí, Escriptors Berguedans, núm. 2, Berga. -RIQUER, M. de (1971: 280): Guillem de Berguedà. Vol. I: Estudio Histórico, literario y lingüístico. Espluga de Francolí: Abadia de Poblet, 1971. -SANJUAN, A. (2010): Patrimoni històric de Castellar del Riu. La Patumaire Edicions, Berga. -SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. -VVAA. (1985): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. -VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. -VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. X/XII-XX Es tracta d'una gran masia de planta una mica irregular, més o menys trapezoïdal, degut a les diverses ampliacions i modificacions que ha experimentat al llarg dels segles. L'edifici està bastit adossat al terreny en una zona en desnivell, fet que implica que no presenti el mateix alçat de les façanes ni el mateix nombre de plantes a tota la superfície de la planta. Així, consta d'una planta semisoterrània (a la part més sud), planta baixa, dues plantes pis (P1+P2), i unes golfes (que no les trobem a la part més sud, en l'ampliació de la galeria). La casa està coberta a dues aigües amb el carener orientat nord-est a sud-oest, i a tres vessants en la part més del sud, en concret en l'ampliació del cos de galeria. La casa té accessos en les seves quatre façanes, però l'accés més destacat i que degué funcionar durant molts anys com a principal, és situat en la façana orientada al sud-est i que anomenarem com a principal. Tot i que pot tenir més fases constructives podem parlar, que siguin visibles exteriorment, de tres grans fases. Una primera estructura que ocupa l'angle o quadrant nord-oest, aquesta estructura més antiga és bastida amb carreus ben tallats, col·locats a trencajunt i en filades regulars, les cantoneres mostren el mateix acabat. La segona fase correspon a una ampliació molt important de la superfície construïda pel costat sud-est i sud-oest, afegint uns cossos en forma de L a l'estructura més antiga, a més d'un augment de tota l'alçada de la casa. Podria ser que aquesta fase en realitat fossin dues, una primera ampliació al costat sud-est i posteriorment, una altra a tota l'amplada sud-oest, però no s'ha pogut comprovar. Aquesta segona fase al mur nord-est podem veure un paredat irregular, amb pedres de mides i formes diverses junt amb alguns carreus, i al costat de ponent mostra un paredat també irregular amb cantoneres desbastades, però amb una tipologia de pedra diferent a la que hi ha en el mur nord-est. La façana sud-est té la superfície arrebossada, i només podem veure el parament en les parts on està desprès el revestiment, també és de paredat irregular. I la tercera gran fase constructiva es correspon amb la construcció del cos de galeries que ocupa tota la façana sud-oest; en aquesta els murs són de paredat irregular de pedra amb maó massís a les cantoneres (excepte la planta semisoterrània) i també emmarcant la majoria de les obertures. A l'estructura més antiga podem veure un parell d'obertures, una de tapiada i conservada parcialment, que són de factura medieval, una és una petita finestra amb llinda monolítica amb arc apuntat, i l'altra una obertura d'arc de mig punt adovellada. A la façana sud-est hi ha la porta principal d'accés, és d'arc carpanell o rebaixat fet amb dovelles de pedra sobre muntants de carreus. Aquesta façana mostra les seves obertures distribuïdes regularment en eixos verticals, a planta primera són balcons amb un petit voladís i a planta segona balcons ampitadors. Destaca la façana sud-oest amb els dos nivells de galeria amb cinc obertures per planta, de llinda en arcs de mig punt fets amb maó massís posat de pla i pilars també de maó. La resta d'obertures en general són de constitució senzilla, algunes amb maó massís a les llindes o tot el contorn i algunes altres amb llinda de fusta. La casa té adossat un porxo a la façana superior, situat en el pla de l'era que dóna accés directe al segon nivell o les golfes. Al costat nord i nord-oest hi ha dos altres estructures destinades al bestiar i a magatzem, que a la vegada delimiten l'era. La del costat nord-est és de tres plantes, construïda adossada al marge, la façana sud-oest, la de més alçada, al segon nivell hi ha tres obertures en arc de mig punt fet de lloses i al tercer nivell les tres obertures són rectangulars emmarcades per pilars de pedra i per llinda bigues de fusta de la coberta. Els murs de l'estructura són de pedra. L'altre porxo, de planta allargada, i vàries fases constructives, és de dos nivells. 08050-10 A la zona de Castellar del Riu. Els orígens de la masia es remunten a l'època medieval, període en que es trobaria situada dins l'antic comtat de Berga i el bisbat d'Urgell. Tot i que no s'han trobat referències escrites al Castell de Castellar del Riu, o Castell de Riu, la tipologia constructiva de l'estructura medieval de la casa semblen correspondre a una tipologia de casa forta o castell. Les primeres referències documentals de la zona de Castellar del Riu són en relació a l'església de Sant Vicenç. La parròquia de Castellar del Riu s'esmenta en l'acta de consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell que data del segle X o inicis del segle XI. En un document del 15 desembre de 900 (VVAA: 1985; 167-168) consta que el bisbe Nantigís consagrà l'església de St Vicenç de Castellar del Riu, a petició del prevere Ranesind i dels habitants del lloc. El 983 en l'acta de consagració de Sant Llorenç prop Bagà, consta una cita que es creu que també podria referir-se a aquesta església, 'Et in Castelar terras et vineas'; és una referència dubtosa ja que també podria fer referència a Castellar de N'Hug. (VVAA: 1985: VOL. XII:167-168). Al segle XII el lloc de Castellar del Riu junt amb l'església consten com a possessions de la família vescomtal del Berguedà, pertanyien al vescomte Guillem de Berguedà i després passaren a formar part de les possessions del seu fill primogènit, el trobador Guillem de Berguedà. Aquest personatge el 1187, en el testament cedia a Santa Maria de Poblet el Mas 'Ermbeiera' del terme de Castellar, confirmant una donació feta al mateix monestir l'any 1183. Al llarg del segle XIV hi ha diverses mencions documentals a la parròquia de Sant Vicenç de Castellar del Riu. Com a referències directes de la masia trobem que en el fogatge del 1497 corresponent a l'apartat de 'Castellar del terme de Berga' hi figura 'En Riu'. I també al segle XVI, en el fogatge de 1553 dins la 'Parròquia i terme de Sant Vicens de Castellar fogatjat a 11 de octubre de 1553 per Joan Riu balle', la referència a la masia ens relaciona doncs que el personatge Joan Riu actuava com a batlle en la parròquia de Castellar del Riu. Sembla que la masia experimentà un important creixement al llarg del segles XVII i XVIII evidenciat en les importants obres d'ampliació de la casa. Al segle XVIII s'ha situat cronològicament la construcció de la gran galeria i la modificació de la façana principal, la sud-est, amb la formació dels dos nivells de balcons, així com el revestiment de la superfície de les parets. Podria ser però que aquesta fase arquitectònica es situi cronològicament més cap al segle XIX. La masia es troba situada en un punt estratègic de confluència de camins, entre els quals el de Berga a Sant Llorenç de Morunys, i el que puja cap als Rasos de Peguera. També queda emplaçada al peu del torrent dels Porxos, que al pas per la masia pren la denominació del torrent de Castellar. Era una gran masia que adquirí gran importància com explotació ramadera des d'època medieval i especialment en època moderna. Contemporàniament també esdevingué una important explotació forestal (segle XIX), tenia fins i tot una molina de fusta. A més també d'un molí fariner i alguna masoveria. 42.1205500,1.7626000 397714 4663902 08050 Castellar del Riu Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44951-foto-08050-10-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44951-foto-08050-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44951-foto-08050-10-3.jpg Inexistent Modern|Contemporani|Popular|Medieval Patrimoni immoble Edifici Privada Productiu 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga Tot i que s'han esmentat unes grans fases constructives identificables en l'estructura de la casa, cal dir que a més ha experimentat altres modificacions al llarg dels anys que es podrien considerar de menor envergadura.Aquesta masia consta denominada com a Riu, i fins i tot a vegades Riu de Castellar, però actualment se la coneix més com la Casa o masia de Castellar del Riu. 94|98|119|85 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44952 Edifici al costat de la masia de Castellar del Riu. https://patrimonicultural.diba.cat/element/edifici-al-costat-de-la-masia-de-castellar-del-riu -GUILLEM DE BERGUEDÀ I ALTRES TROBADORS (1986): Obra poètica. (Pròleg de Martí de Riquer). Edicions de l'Albí, Escriptors Berguedans, núm. 2, Berga. -RIQUER, M. de (1971: 280): Guillem de Berguedà. Vol. I: Estudio Histórico, literario y lingüístico. Espluga de Francolí: Abadia de Poblet, 1971. -SANJUAN, A. (2010): Patrimoni històric de Castellar del Riu. La Patumaire Edicions, Berga. -SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. -VVAA. (1985): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. -VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. -VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Presenta la coberta parcialment ensorrada. Aquest edifici es troba situat al costat de la gran masia de Castellar del Riu o Riu de Castellar, en concret a uns pocs metres al costat sud-est de la casa, davant la façana principal. Es tracta d'una petita construcció de planta rectangular d'entorn a uns set per uns cinc metres. Té coberta a dos vessants amb el carener disposat en paral·lel a la façana principal, que és orientada al vers el nord-est. Els seus murs són de paredat de pedres de mides diverses i a les cantoneres carreus rectangulars desbastats. La porta d'accés és l'element que més destaca de l'edifici, és una porta de llinda en arc de mig punt fet de dovelles de pedra ben tallada i polida, i als muntants carreus amb el mateix acabat. Pel que fa a les finestres, n'hi ha una per façana, totes són de mides petitones i emmarcades amb quatre carreus, un per costat. A la façana principal, la finestreta és a la part superior, és del tipus espitllerada, formant una obertura estreta i allargada. 08050-11 A la zona de Castellar del Riu. Els orígens de la masia de Castellar del Riu es remunten a l'època medieval. Al segle XII el lloc de Castellar del Riu, junt amb l'església de Sant Vicenç de Castellar del Riu, consten com a possessions de la família vescomtal del Berguedà, pertanyien al vescomte Guillem de Berguedà i després passaren a formar part de les possessions del seu fill primogènit, el conegut trobador Guillem de Berguedà. La masia figura com una de les grans masies del terme municipal, essent des d'època medieval una important explotació ramadera. En època contemporània tingué una gran activitat forestal arran de l'explotació de la fusta dels boscos de la finca. La masia comptava a més amb masovers, un molí fariner i una molina de fusta o serradora. No hem pogut aclarir la funcionalitat originària d'aquest edifici. Desconeixem la cronologia exacta d'aquesta construcció. Algunes fonts la relacionen amb una torre medieval, però les característiques dels seus paraments semblen correspondre a una obra bastida en època moderna. És possible que s'hagi fet una associació equivocada o que hi hagi hagut una confusió entre aquesta construcció i el castell de Castellar del Riu documentat a l'època medieval, i el qual sembla que pot adir-se amb la part de la masia que presenta un parament i alguns elements arquitectònics datables al període medieval. 42.1204500,1.7628600 397736 4663890 08050 Castellar del Riu Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44952-foto-08050-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44952-foto-08050-11-3.jpg Inexistent Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga Aquesta construcció és denominada com a Torre de Castellar del Riu en l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya. 94 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44953 Molí de Castellar del Riu https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-castellar-del-riu -GUILLEM DE BERGUEDÀ I ALTRES TROBADORS (1986): Obra poètica. (Pròleg de Martí de Riquer). Edicions de l'Albí, Escriptors Berguedans, núm. 2, Berga. -RIQUER, M. de (1971: 280): Guillem de Berguedà. Vol. I: Estudio Histórico, literario y lingüístico. Espluga de Francolí: Abadia de Poblet, 1971. -SANJUAN, A. (2010): Patrimoni històric de Castellar del Riu. La Patumaire Edicions, Berga. -SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. -VVAA. (1985): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. -VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. -VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. XVII-XVIII Es troba en procés d'enderroc. El molí de Castellar del Riu està situat a poca distància per sota de la casa que li dóna nom, la gran masia de Castellar del Riu, també anomenada per alguns com la casa de Riu. Les estructures del molí estan emplaçades al peu del torrent dels Porxos en el costat de ponent. Les estructures es troben en procés d'enrunament. El molí estava format per la casa junt amb l'obrador i estructures annexes de funcionalitat complementària (magatzems, coberts, corts, etc.), i evidentment, la resta d'infraestructura pròpia del molí, el canal, la bassa i el pou, etc. La part de la casa i l'obrador conserva part dels murs fins a l'alçada del segon nivell (quasi fins la coberta, ja que en alguns trams sembla conservar-se la traça del pendent de la teulada). L'edifici és construït adossat al marge o al pendent del terreny. Sembla, que l'edici era de planta baixa, planta primera i potser unes petites golfes. Cal afegir però que per sota del que seria la planta baixa també conserva i hi havia estructures que es correspondrien amb part de la infraestructura del molí, en concret s'observen part d'unes voltes, que semblen correspondre als cacaus o carcavans, per on sortia l'aigua de retorn cap al torrent. La planta baixa hi hauria hagut gran part de la màquinaria pròpia del molí, amb les moles, les palanques d'accionament i control del pas de l'aigua, per tant l'obrador. Sembla que potser part d'aquest nivell era també emprat com a magatzem i potser altres usos. En aquest nivell encara s'hi conserva i són visibles alguns dels mecanismes del molí, en concret la palanca de fer moure l'arbre, i també a l'extrem oest, a l'annex o ampliació, hi podem veure una mola, mig soterrada entre la runa. La planta primera hauria estat destinada a vivenda, té accés des de la part posterior, a peu pla, ja que és on hi ha el pendent del terreny. Es distingeix una estructura principal i més antiga, amb les voltes a la part baixa (el cacau o sortida d'aigua), i uns annexes a costat i costat, al costat de llevant és un petit annex, i el del costat de ponent, força gran i potser més modern, amb funcionalitat directa sobre el molí, magatzem etc. En conjunt l'estructura està bastida per murs formats per carreus tant sols desbastats i pedres irregulars, i grans blocs tallats a les cantoneres, en la part de ponent els murs mostren un gruix inferior, un acabat més bast i algunes parts amb presència de maó corresponent a alguna reforma o modificació posterior. Les obertures que podem observar són emmarcades amb carreus als brancals i llinda de fusta, i alguna de més senzilla i altres també amb máo. El cacau presenta la sortida en arc de mig punt fet amb dovelles de pedra, i coberta de volta de canó també de pedra. De la resta d'elements que conformen el molí es pot observar la bassa, situada una feixa per sobre d'on hi ha la casa del molí: la bassa té una forma allargada seguint el mateix perfil del terreny, la part oest és conformada pel mateix pendent del terreny natural i a la part est hi ha un mur de blocs, a l'extrem oest hi ha la sortida de l'aigua, el salt d'aigua cap al molí (a vegades en aquest punt hi ha un pou), l'entrada està protegida amb una reixa. Al final de la bassa podem resseguir el canal en el qual trobem alguna comporta de regulació del pas; canal que té continuïtat fins al torrent d'on agafaria l'aigua. No s'observen restes a simple vista de la presa o resclosa. 08050-12 A la zona de Castellar del Riu. El lloc de Castellar del Riu consta referenciat a la documentació a l'acta de consagració de la catedral de la Seu d'Urgell, un document del segle X o inicis del segle XI), en concret s'hi esmenta la parròquia de Castellar del Riu. Posteriorment, ja al segle XII, l'església i Castellar del Riu figuren com a possessió del vescomte Guillem de Berguedà a través del qual passaren a mans del seu fill el trobador Guillem de Berguedà, aquest després en féu deixa al monestir de Poblet. Els orígens de la casa es remunten doncs a l'època medieval, però amb importants ampliacions modernes dels segles XVII-XVIII i XIX. En aquesta època d'esplendor i creixement de la masia que coincideix també amb un període d'augment de la població i paral·lelament de la superfície conreada, és en el que hem de situar cronològicament l'estructura conservada del molí. Així, gran part del què veïem sembla de factura moderna, no poden precisar gaire més, possiblement de ple o finals del segle XVIII o ja del XVIII. No es pot descartar però que el molí també tingui uns orígens medievals, tot i que no contrastats documental ni arquitectònicament. Posteriorment, en el llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito y los aforados de guerra. nº63. 1856 nº 32' (ACBR), en l'apartat corresponent a Castellar del Riu trobem la referència 'el molí', que podem associar amb aquest molí de Castellar del Riu. En el llibre 'Amillaramiento de dicho distrito certificado el anyo de 1862' (Conservat a l'Arxiu Municipal), en la possessió anomenada Riu, hi consten: Riu, Molí, Molino, Arbayera, Padrera, Casalot, Corba i Clot del Rabeu, figuren com a possessió de José Anglerill de Berga. 42.1200900,1.7623500 397693 4663851 08050 Castellar del Riu Fàcil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44953-foto-08050-12-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44953-foto-08050-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44953-foto-08050-12-3.jpg Inexistent Popular|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga Tot i que aquest molí havia estat un molí fariner, sembla que durant una època també va funcionar com a serradora. 119|94 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44954 Castell de Terçà https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-terca -GUILLEM DE BERGUEDÀ I ALTRES TROBADORS (1986): Obra poètica. (Pròleg de Martí de Riquer). Edicions de l'Albí, Escriptors Berguedans, núm. 2, Berga. -RIQUER, M. de (1971: 280): Guillem de Berguedà. Vol. I: Estudio Histórico, literario y lingüístico. Espluga de Francolí: Abadia de Poblet, 1971. -SANJUAN, A. (2010): Patrimoni històric de Castellar del Riu. La Patumaire Edicions, Berga. -SANTANDREU, M.D., i altres (1999): Castells medievals del Berguedà. Vol.2. Ed. Amics del Romànic del Berguedà. Berga -SANTANDREU, M.D ( 1982): Els castells del Berguedà en un document de l'any 1309. Revista del centre d'estudis berguedans. Berga: 110- 118. -SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. -VVAA. (1985): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. -VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. -VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. XII-XIII Es conserven poques restes visibles d'estructures. Caldria una excavació arqueològica. Les restes del Castell de Terçà estan ubicades dalt d'un petit turonet rocós, situat just a la part posterior de la masia de Terçà. La zona és una àrea oberta que sobresurt en la baga de Terçà quedant emplaçada amb molt bones vistes cap a tota la vall fluvial que conforma el torrent de Riu, el qual descendeix dels Porxos passant pel costat de la gran masia de Castellar del Riu, cap a Terçà i continua cap Terrers, torrent que amb l'unió de l'aigua de Llinars conforma la coneguda riera d'Aiguadora. El turonet on hi ha les restes és un petit i allargat turó rocós de poca superfície. Les restes d'estructures visibles són trams de murs que assenyalen un possible mur perimetral i altres murs perpendiculars a aquest. Podrien conformar un espai quadrangular d'uns escassos tres metres de costat. Segurament gran part del material constructiu va ser reaprofitat en la construcció de la masia. Les poques restes observables no permeten aportar més dades sobre l'estructura. 08050-13 A la zona de Castellar del Riu. El lloc de Terçà és conegut pel fet que consta en la documentació ja des del segle XII, quan ja apareix vinculat al trobador Guillem de Bergueda, fill del vescomte de Berguedà. En el testament del trobador datat l'any 1187, aquest féu deixa a Santa Maria de Solsona, o més aviat confirmava la donació que ja havia fet la seva mare Berenguera vescomtessa del Berguedà a l'església de Santa Maria de Solsona ('Laudo et autoricho Sancte Marie de Solsona ipsum mansum de Tercha quem ei dedi cum matri mea.') (VVAA:1985:170) La primera referència documental coneguda directa sobre el castell de Tersà és el document de venta del castell de Terçà junt amb el mas del mateix nom, per part de Sibil·la de Berga, comtessa de Pallars, al rei Jaume II, el document és de l'any 1309, la referència assenyala 'et castrum sive domum de Tersa'. Referència que tal i com assenyala la doctora Santandreu (VVAA:1985:170), relaciona el castell i la masia de Terçà, per tant es pot pensar que la fortificació de Terçà fou bastida cap al segle XIII, ja que al segle XII (en el testament) no es fa cap esment al castell o fortificació i al XIV consta com a construït. No es coneixen altres referències històriques del castell de Terçà. 42.1082300,1.7441100 396166 4662556 08050 Castellar del Riu Difícil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44954-foto-08050-13-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44954-foto-08050-13-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44954-foto-08050-13-3.jpg Inexistent Romànic|Medieval Patrimoni immoble Jaciment arqueològic Privada Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga 92|85 1754 1.4 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44955 El Rabeu / El Rebeu https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-rabeu-el-rebeu -SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. -VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. -VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. XVIII-XX La masia de Cal Rabeu es troba emplaçada en una zona planera i oberta prop del camí que condueix a la propera masia i església de Castellar del Riui. La casa és de planta rectangular amb un reclau o sortint per a la part posterior, en l'angle nord-oest, i amb un cos afegit a l'angle sud-est. L'edifici consta de planta baixa, planta primera i unes petites golfes, i té coberta a dos vessants amb el carener orientat nord-sud, perpendicular a la façana principal que obra cap a migdia. La construcció està bastida amb pedres irregulars, desbastades i de diferents mides, i a les cantoneres blocs rectangulars de pedra picada. El conjunt de les obertures, excepte alguna, són emmarcades amb maó massís posat de pla als muntants i vertical a les llindes i ampits (sembla que és obra de la darrera i profunda restauració de la masia); una part important de les obertures són de llinda en arc de mig punt, especialment a la façana de ponent i a la façana principal (la sud), entre les qual hi ha la porta d'accés a planta baixa, unes àmplies obertures (portes) també a planta baixa i al costat oest de la porta d'entrada, i la galeria d'obertures de planta primera del cos de ponent. La resta d'obertures tant de la façana principal com als altres frontis són de línies rectes i per tant amb llinda plana de maó. La façana principal té un balcó amb voladís, a nivell de planta primera, tot de fusta (actual) i a nivell de golfes, al centre de la façana hi ha una obertura de forma circular a mode d'ull de bou, també amb perfil de maó. Al costa t de ponent i a planta primera hi ha una galeria oberta, que ja s'ha esmentat, al costat de migdia i oest està conformada per una seguit d'obertures seguides en arc de mig punt, al costat nord en canvi està conformada per una àmplia i única obertura, i al costat que mira a llevant (on la planta conforma un reclau) hi ha l'obertura d'accés. De fet s'accedeix a peu pla des de la part posterior de la casa, aquesta és formada per llinda plana de fusta i muntants de carreus, i també té accés directe des de l'interior de la casa. Tot i que les reformes actuals de la casa poden confondre, sembla que aquest cos de galeria hauria estat l'emprat en el seu dia com a paller i probablement amb corts a la planta baixa. El cos adossat a l'angle sud-est de la casa (amb el mateix acabat constructiu que la resta i amb coberta a un sol vessant), actualment amb funcions de garatge i magatzem , en origen, lleugerament diferent, però amb funcions també de magatzem i pel bestiar. A la part posterior de la casa, entre el reclau que conforma la planta de la casa i l'extrem est hi ha una altra construcció que queda semisoterrada, s'hi accedeix des del costat de llevant, amb una porta al costat de la façana de la casa, es tracta d'una estructura de murs de pedra irregular i volta de canó de maó, la part superior de la volta està coberta de terra i herba, funcionant de pendent que permet l'accés a la galeria. Aquesta estructura sembla correspondre a un antic femer o corts. La masia està envoltada d'una àrea ocupada per antigues feixes de conreu, especialment a la zona del davant de la casa i cap a llevant i ponent, algunes d'aquestes comencen a estar ocupades per massa forestal. 08050-14 A la zona de Castellar del Riu. La masia del Rabeu o Rebeu presenta una estructura que ha estat clarament reformada en els darrers anys, amb modificacions que poden confondre amb alhora de fer una atribució cronològica. De tota manera, per les dimensions del mas i les característiques del material constructiu hem de pensar que es tracta d'una masia bastida en època moderna, als segles XVII o XVIII, decantant-nos més per la darrera cronologia. Altres elements que es puguin conservar en l'interior podrien permetre precisar més la cronologia. No hem aclarit si l'acabat de les obertures era similar i si segueixen el mateix patró de disseny que tenien, en cas de ser així, potser caldria encara endarrerir una miqueta més la construcció de la casa. A la part posterior hem esmentat que hi ha una estructura amb volta de maó, un femer o corts, aquest tipus d'estructures generalment es corresponen cronològicament al segle XIX o fins i tot inicis del XX. A nivell documental, tant sols poden fer referències a les mencions de la casa en els amillaraments. Així, les cites més antigues són la que apareix en el llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito y los aforados de guerra. nº63. 1856 nº 32' (ACBR), en l'apartat corresponent a Castellar del Riu trobem la referència Clo del Rabeu.La denominació de Clot del Rabeu és la que era més habitualment emprada. En el llibre 'Amillaramiento de dicho distrito certificado el anyo de 1862' (Conservat a l'Arxiu Municipal), figura la casa Clot del Raveu, que junt amb altres (Riu, Molí, Molino, Arbayera, Padrera, Casalot, Corba i el mateix Clot del Rabeu, consten com a possessió de José Anglerill de Berga. 42.1140500,1.7673000 398092 4663174 08050 Castellar del Riu Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44955-foto-08050-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44955-foto-08050-14-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44955-foto-08050-14-3.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga 98|119|94 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44956 Masia Campllong https://patrimonicultural.diba.cat/element/masia-campllong -TORRES, C.A.(1905) . 'Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà', p. 167, Barcelona. -VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. -VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. XVII/XVIII La masia de Campllong es troba ubicada a la part nord de l'indret conegut com a Pla de Campllong, una zona planera amb grans camps de conreu i pastures, i en la que hi ha el conegut Pi de les Tres Branques, el pi Vell. L'estructura de la masia és conformada per tres edificis diferenciats disposats un adossat al costat de l'altre, conformant una planta de conjunt de forma allargada. Sembla que l'estructura central es correspon amb l'edifici més antic, al qual amb posterioritat s'hi adossà l'estructura de llevant. El conjunt és orientat amb les façanes principals obertes cap al sud mostrant un mateix pla de façana, per contra a la part posterior presenta algun reclau. El conjunt consta de dos nivells de planta, baixa i primera, i coberta a dues aigües amb el carener perpendicular a la façana principal. L'estructura central i la del costat de llevant són destinats a vivenda, la de l'extrem de ponent és un antic porxo o paller. Els murs són de paredat irregular, amb cantoneres de carreus desbastats; la superfície de l'estructura central mostra un acabat de revestiment de morter que no permet veure bé el material constructiu. A l'estructura central hi ha una porta d'accés que sembla correspondre a la principal, és de llinda plana de fusta i muntants de maó massís. Altres obertures són totes amb contorn de maó i a moltes no es veu l'acabat degut a una franja de revestiment contemporani que les emmarca; sembla que diverses de les obertures són resultat de modificacions recents. A la part posterior, en el punt on s'uneixen les dues estructures de vivenda, hi ha un reclau entrat en la façana, en el qual hi ha un petit cos afegit de menys alçada i coberta a un vessant. A l'extrem de ponent trobem el paller, que també ha experimentat una remodelació contemporània; a la façana principal al segon nivell hi ha dues àmplies obertures amb un sol pilar al centre. A l'extrem de llevant s'observen restes d'alguna altra estructura ensorrada. 08050-15 A la zona de Castellar del Riu Les referències documentals conegudes de que disposem sobre la masia són les cites de la casa en els amillaraments d'època contempòrania. La cita més antiga és la que apareix en el llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito y los aforados de guerra. nº63. 1856 nº 32' (ACBR), en l'apartat corresponent a Castellar del Riu trobem la referència 'Camllonch'.També apareix en el registre 'Amillaramiento de dicho distrito certificado el anyo de 1862' (Conservat a l'Arxiu Municipal). L'estructura de la masia podria tractar-se d'una obra bastida al segle XVIII, ja que no es conserven elements visibles que ens permetin apuntar cronologies més reculades. És probable que al segle XIX es realitzés l'ampliació de la casa. 42.1104400,1.7804300 399172 4662758 08050 Castellar del Riu Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44956-foto-08050-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44956-foto-08050-15-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44956-foto-08050-15-3.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga La masia es troba ubicada al peu de l'antic camí ral de Berga a Sant Llorenç de Morunys. 98|119|94 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44957 Castell d'Espinalbet https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-despinalbet <p>-GUILLEM DE BERGUEDÀ I ALTRES TROBADORS (1986): Obra poètica. (Pròleg de Martí de Riquer). Edicions de l'Albí, Escriptors Berguedans, núm. 2, Berga. -RIQUER, M. de (1971: 280): Guillem de Berguedà. Vol. I: Estudio Histórico, literario y lingüístico. Espluga de Francolí: Abadia de Poblet, 1971. -SANJUAN, A. (2010): Patrimoni històric de Castellar del Riu. La Patumaire Edicions, Berga. -SANTANDREU, M.D., i altres (1999): Castells medievals del Berguedà. Vol.2. Ed. Amics del Romànic del Berguedà. Berga -SANTANDREU, M.D ( 1982): Els castells del Berguedà en un document de l'any 1309. Revista del centre d'estudis berguedans. Berga: 110- 118. -SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. -VVAA. (1985): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. -VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. -VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.</p> XII Són visibles poques estructures arquitectòniques i caldria delimitar i establir quines restes pertanyen al castell. Caldria una excavació arqueològica. <p>El turó on s'aixeca el nucli central d'Espinalbet, format per l'església de Sant Vicenç d'Espinalbet, la rectoria i junt amb restes d'altres estructures, és el lloc on es creu que hauria estat emplaçat el castell. De fet, dalt del morral que hi ha al costat de l'església i la rectoria, orientat cap al sud-est, trobem restes d'estructures que podrien correspondre al castell d'Espinalbet. Es conserven poques estructures visibles, en concret podem observar una plataforma de planta irregular, tot i que tendint a quadrangular, el mur que en conforma el seu perímetre és bastit amb pedres de tall irregular i mides força grans, l'estructura aprofita les afloracions rocoses existents. Per accedir a la part superior de la plataforma hi ha una petita escala de graons de pedra al costat de ponent. Aquesta plataforma s'ha interpretat com la possible base d'una torre de defensa. Caldria una intervenció arqueològica per tal de poder delimitar l'extensió total de les restes i per tant detectar si es conserven més estructures pertanyents al castell, i d'altra banda, poder precisar més informació tant arquitectònica, com funcional i cronològica d'aquesta plataforma. Es creu que els fonaments de la rectoria també poden estar bastits sobre o aprofitar part d'estructures del castell. Tanmateix, també s'apunta en la bibliografia que gran part de la pedra del castell va ser aprofitada per la construcció de la rectoria i/o de l'església.</p> 08050-16 A la zona d'Espinalbet. <p>El Castell d'Espinalbet, junt amb altres indrets d'Espinalbet i d'altres llocs de Castellar del Riu, consten com a possessions del trobador Guillem de Berguedà. Béns patrimonials que el trobador va heretar del seu pare el vescomte Guillem de Berguedà, el 1183. (VVAA:1985:40). En el testament del trobador, amb data 25 d'abril de 1187, Guillem deixa al seu germà Berenguer diverses possessions entre les quals el castell d'Espinalbet ('Kastrum de Espinalbeto'), el qual, en el testament reconeix tenir en feu del rei d'Aragó (VVAA:1985) junt amb el castell de Madrona i el de Casserres amb les seves pertinences, etc.(VVAA: 1985:40-41). Malauradament no hi ha constància de més notícies documentals referides al castell d'Espinalbet.</p> 42.1186000,1.8082400 401484 4663632 08050 Castellar del Riu Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44957-foto-08050-16-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44957-foto-08050-16-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44957-foto-08050-16-3.jpg Legal Romànic|Medieval Patrimoni immoble Jaciment arqueològic Privada Sense ús BCIN National Monument Record Defensa 2019-12-13 00:00:00 Sara Simon Vilardaga El turó té orientació vers sud-est, permetent una bona visibilitat vers tota la vall de la Riera de Metge al seu pas pel terme de Castellar del Riu i part del terme de Berga i amb contacte visual molt directe amb Queralt (indret que s'hi ubica el castell Berguedà), així com vers tota l'obaga de la mateixa Serra de Queralt i de la Tossa. 92|85 1754 1.4 1771 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44958 La Costa de Vilaverd https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-costa-de-vilaverd -SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. -TORRES, C.A.(1905) . 'Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà', p. 167, Barcelona. -VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. -VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. XVII/XVIII La masia de la Costa de Vilaverd situada a l'extrem nord-oest del municipi, prop del límit del terme municipal. Es tracta d'una casa de planta rectangular amb algun cos menor adossat, consta de planta baixa, primera i segona, té coberta a dos vessants amb el carener orientat perpendicular a la façana principal. L'edifici està construït adossat al marge que forma el desnivell del terreny. La casa és bastida amb murs de paredat format per pedres irregulars de mides diverses, i a les cantoneres carreus ben tallats i polits. La façana principal és orientada cap al sud-est, presenta una distribució uniforme i regular de les obertures repartides en tres eixos verticals. L'eix central és el més destacat, a la planta baixa la porta d'accés que és de brancals de grans carreus i llinda en arc de mig punt fet amb maó posat a plec de llibre, per sobre ocupant la part central de la façana una galeria de tres obertures en arc també de mig punt també fet amb maó, aquestes obertures són a mode de balcó ampitador. Les obertures de la galeria són emmarcades amb la llinda feta amb maó massís posat a plec de llibre, i els pilars de suport i separació de les obertures també amb maó massís posat pla i que presenten una senzilla decoració a la part de l'imposta de l'arc realitzant una motllura a mode de capitell. Per sobre una finestra i per damunt una petita obertura circular. A costat i costat de l'eix central hi ha una obertura per planta, totes són senzilles, amb un mateix acabat fet amb maó massís als brancals i les llindes amb arc molt rebaixat, quasi pla, fet amb maó posat en vertical. A la resta de façanes hi ha menys obertures i no disposades tant regularment, la majoria són de factura similar a les de la façana principal. A les façanes laterals de llevant i de ponent trobem cossos adossats de tant sols un nivell, el del costat est és d'accés des de la façana sud-est. Al costat de llevant de la casa hi ha un paller, és una estructura de planta rectangular, dos nivells i coberta a dos vessants, bastit amb murs de pedra. La façana principal també està orientada cap al sud-est; la planta superior mostra dues grans i àmplies obertures que ocupen tota l'amplada de la façana amb un únic pilar al centre, encara conserven els travessers verticals de posts de fusta que protegeixen les dites obertures. A la part posterior d'aquest paller i de la casa hi ha un altre porxo. Al voltant de la casa, tant al costat nord com al sud, hi ha altres construccions i annexes destinats a l'explotació agropecuària, bàsicament coberts pel bestiar i magatzems. La casa, el paller del costat de llevant i la resta de construccions del davant delimiten l'era que pel costat de llevant quedava closa per un baluart amb una porta d'accés. A la part posterior de la casa junt amb el porxo que hi ha en aquest costat nord, i el del costat est també delimiten una pla a mode d'era i que configura el pla d'accés actual a la masia. La casa està situada en una zona molt oberta i envoltada de camps de conreu i pastures. Vers el sud-est de la masia, a uns 250 metres de distància, hi ha l'església romànica de Sant Salvador de Vilarverd. 08050-17 A la zona de Llinars. La masia de la Costa de Vilaverd no consta documentada fins època moderna en ple segle XIX a través del llibres d''amillarament'. De fet, l'acabat i configuració arquitectònica de les façanes assenyala una tipologia constructiva pròpia del segle XIX. Tot i això, no es pot descartar que la masia ja existís amb anterioritat i que l'estructura que visible avui respongui a una obra de reforma o reconstrucció important de la masia; es creu que pot tractar-se d'una masia originària del segle XVII o XVIII. Propera a la masia hi ha l'església romànica de Vilaverd que segons les fonts bibliogràfiques degué funcionar com a capella privada de la masia a partir del segle XVII (VVAA:1994: 67). 42.1430300,1.7072400 393176 4666466 08050 Castellar del Riu Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44958-foto-08050-17-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44958-foto-08050-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44958-foto-08050-17-3.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga 98|119|94 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44959 Terçà https://patrimonicultural.diba.cat/element/terca -GUILLEM DE BERGUEDÀ I ALTRES TROBADORS (1986): Obra poètica. (Pròleg de Martí de Riquer). Edicions de l'Albí, Escriptors Berguedans, núm. 2, Berga. -RIQUER, M. de (1971: 280): Guillem de Berguedà. Vol. I: Estudio Histórico, literario y lingüístico. Espluga de Francolí: Abadia de Poblet, 1971. -SANJUAN, A. (2010): Patrimoni històric de Castellar del Riu. La Patumaire Edicions, Berga. -SANTANDREU, M.D., i altres (1999): Castells medievals del Berguedà. Vol.2. Ed. Amics del Romànic del Berguedà. Berga -SANTANDREU, M.D ( 1982): Els castells del Berguedà en un document de l'any 1309. Revista del centre d'estudis berguedans. Berga: 110- 118. -SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. -VVAA. (1985): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. -VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. -VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. XVII/XVIII El lloc és utilitzat com explotació ramadera. La casa està deshabitada. La masia de Terçà està situada al peu del turó on es troben les restes del Castell del mateix nom, pel costat sud, i quedant obertes als plans que s'estenen al davant de la masia. La planta de la casa és més o menys rectangular, consta de planta baixa, planta primera i segona o sotacoberta. Té teulada a dos vessants amb el carener orientat nord-sud perpendicular a la façana principal que s'obre cap a migdia. Les façanes presenten la superfície recoberta parcialment d'un arrebossat, podem veure en algunes parts el seu material constructiu que en conjunt defineix un paredat irregular de pedres de mides i formes diveres i alguns carreus desbastats, a les cantoneres els carreus també desbastats. Les obertures són molt senzilles, sense elements arquitectònics destacables. Alguna mostra la llinda plana de fusta, com és el cas de la porta d'accés, situada a la façana sud, en la que els muntants són de maó massís; la porta sembla respondre a una reforma posterior. A la façana principal, al costat de llevant hi ha adossat un petit cos, és de dos nivells i cobert a un sol vessant; la part baixa és un petit espai obert pel davant, aprofitat per guardar-hi eines i pel bestiar. Uns contraforts reforcen l'estructura en la façana lateral de ponent. Al costat nord de la casa hi ha una altra estructura destinada al bestiar i magatzem, és de planta rectangular, dos nivells i coberta a dos vessants. Els seus murs són fets amb pedra formant un paredat irregular. Aquesta estructura té adossat un cos al costat de llevant, de tant sols un nivell i cobert a un sol vessant. Adossades a la roca hi ha les restes d'un altre cobert o antic paller. 08050-18 A la zona de Castellar del Riu. La primera referència documental del mas es remunta al segle XII, època en que figura com a possessió del trobador Guillem de Berguedà. En el testament del trobador datat l'any 1187, aquest féu deixa a Santa Maria de Solsona, o més aviat confirmava la donació que ja havia fet la seva mare Berenguera vescomtessa del Berguedà a l'església de Santa Maria de Solsona ('Laudo et autoricho Sancte Marie de Solsona ipsum mansum de Tercha quem ei dedi cum matri mea.'). (VVAA:1985:170) Posteriorment, d'inicis del segle XIV, data la primera referència documental coneguda directa sobre el castell de Tersà és el document de venta del castell de Terçà junt amb el mas del mateix nom, per part de Sibil·la de Berga, comtessa de Pallars, al rei Jaume II, el document és de l'any 1309, la referència assenyala 'et castrum sive domum de Tersa'. Referència que tal i com assenyala la doctora Santandreu (VVAA:1985: 170), relaciona el castell i la masia de Terçà. No es coneixen altres referències històriques del castell de Terçà. Es creu que l'estructura de la casa tal i com la veïem avui dia es pot correspondre a un edifici bastit al segle XVII amb modificacions posteriors. La resta de notícies documentals conegudes daten ja de mitjan de segle XIX, en els llibres d'amillaraments. 42.1079300,1.7443800 396188 4662522 08050 Castellar del Riu Difícil Regular https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44959-foto-08050-18-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44959-foto-08050-18-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44959-foto-08050-18-3.jpg Inexistent Popular|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Productiu 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga Vers la zona de llevant de la casa trobem la font de la masia. 119|94 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44960 Refugi del Rasos de Peguera / Xalet dels Rasos de Peguera https://patrimonicultural.diba.cat/element/refugi-del-rasos-de-peguera-xalet-dels-rasos-de-peguera -SANJUAN, A. (2010): Patrimoni històric de Castellar del Riu. La Patumaire Edicions, Berga. www.centreexcursionistamontserrat.cat/refugi-rasos-de-peguera/ XX El refugi dels Rasos de Peguera és un edifici de dues plantes (baixa i sotacoberta) format per una estructura principal, l'originària, que defineix una planta en format de T, constituïda per dos cossos rectangulars disposats perpendicularment, i a la façana principal, dos altres petits cossos perpendiculars que sobresurten del pla emmarcant la porta d'accés a l'interior. Cada cos té coberta a dos vessants amb el seu propi carener orientat seguint la llargada de la planta, així cada cos és cobert a dos vessants però amb orientacions diferents segons cada estructura. L'acabat de la coberta és amb unes plaques que simulen la pissarra i amb un acabat d'imprimació asfàltica. Amb posterioritat s'han anat construïnt i adossant altres estructures. Els murs són fets amb pedra mostrant un paredat irregular bastit amb pedres de mides diverses i a les cantoneres grans blocs ben tallats, amb unes decoracions en relleu que conformen unes formes arodonides. L'accés és a través d'uns graons, remodelats recentment, que permeten assolir la porta d'entrada. Les finestres són obertures de formes rectes, amb llinda en forma triangular, són emmarcades per una franja de morter que dóna relleu al perfil. 08050-19 A la zona de Castellar del Riu El refugi va ser inaugurat el 9 de desembre de l'any 1933 pel Centre Excursionista Montserrat de Manresa. El refugi es va construir per tal de donar acollida i allotjament a les persones que des de Berga pujaven a peu o amb mules fins als Rasos de Peguera a esquiar. A la façana principal, al costat de la porta, hi ha adossada una placa commemorativa en record de que els Rasos de Peguera es considera el bressol de l'esquí a Catalunya. La placa diu: 'AQUÍ COMENÇAREN FA VINT-I-CINC ANYS ELS ESPORTS DE NEU A CATALUNYA. C. E. CATALUNYA 1908. C. E. MONTSERRAT 1933'. Durant molts anys ha funcionat com a refugi de muntanya obert al públic i oferint servei de bar, restaurant i allotjament. En els darrers anys ha passat per temporades en que ha estat obert al públic i d'altres que tant sols ha estat utilitzat per a ús del Centre Excursionista. 42.1367300,1.7627400 397752 4665698 1933 08050 Castellar del Riu Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44960-foto-08050-19-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44960-foto-08050-19-3.jpg Inexistent Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Lúdic 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga 98 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44961 Rectoria de Sant Vicenç de Castellar del Riu https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-de-sant-vicenc-de-castellar-del-riu GUILLEM DE BERGUEDÀ I ALTRES TROBADORS (1986): Obra poètica. (Pròleg de Martí de Riquer). Edicions de l'Albí, Escriptors Berguedans, núm. 2, Berga. RIQUER, M. de (1971: 280): Guillem de Berguedà. Vol. I: Estudio Histórico, literario y lingüístico, ¿? Espluga de Francolí: Abadia de Poblet, 1971. -SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. -VVAA. (1985): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. -VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. -VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. XVIII-XX Es troba en procés d'enrunament. La rectoria de Sant Vicenç de Castellar del Riu es troba situada al sud-oest de les restes de l'església. Actualment l'edifici es troba en avançat estat d'enrunament, mostrant en algunes parts una alçada dels murs fins al segon nivell. Sembla que la casa havia estat formada per diverses construccions que s'adossaven les unes a les altres configurant una planta allargada disposada orientada cap al sud-oest. Les restes conservades de major envergadura semblen corespondre a l'estructura més antiga i per tant al cos principal de l'edifici, al qual s'hi anaren adossant els diferents annexes i ampliacions. Els murs són de paredat irregular i carreus a les cantonres. Pel que fa a les obertures tant sols podem distingir una porta d'accés a planta baixa feta amb llinda d'arc rebaixat adovellat i carreus als muntants, també podem veure alguna finestreta amb contorn de carreus, i alguna altra de configuració més senzilla. L'edifici és bastit adossat al marge que conforma el desnivell del terreny, mostrant una menor alçada de les seves façanes posteriors. Per fotografies antigues podem saber que l'estructura principal de la casa era de tres nivells, planta baixa, primera i segona o sotacoberta. Les ampliacions dels laterals eren de menor alçada que es mostrava progressiva a mesura que s'allunyava de l'estructura central, tot compartint el conjunt d'edificis els mateixos plans de coberta, amb dos vessants amb el carener orientat perpendicular a la façana principal. 08050-20 A la zona de Castellar del Riu. Les referències a la rectoria de Castellar del Riu ens remeten a les notícies documentals de l'església que es remunten al període medieval. Tot i que no hem pogut esbrinar la cronologia de la rectoria aquesta sembla que podria correspondre a una obra d'època moderna, potser d'entorn als segles XVII-XVIII, sense poder-ho concretar. En el llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito y los aforados de guerra. Nº63. 1856 nº 32' (ACBR), en l'apartat corresponent a Castellar del Riu trobem la referència 'Curato Riu' que correspondria a la primera referència directa de la rectoria. L'església es trobava situada dins l'antic comtat de Berga, es creu que podria tractar-se de l'església del castell de Castellar. Pertanyia a la jurisdicció eclesiàstica del bisbat d'Urgell. A l'acta de Consagració de la Catedral de la Seu d'Urgell s'esmenta la parròquia de Castellar del Riu. En un document del 15 desembre de 900 (arxiu Catedral Seu) consta que el bisbe Nantigís, a petició del prevere Ranesind i dels habitants del lloc que havien erigit l'edifici, consagrà l'església de St Vicenç de Castellar del Riu, imposant un cànon anual de dos modis de blat i quatre sous d'argent. El 983 en l'acta de consagració de Sant Llorenç prop Bagà, consta una cita que es creu que també podria referir-se a aquesta església, 'Et in Castelar terras et vineas'; és una referència dubtosa ja que també podria fer referència a Castellar de N'Hug. (VVAA: 1985: VOL. XII:167-168). Al segle XII l'església i el lloc de Castellar del Riu són esmentats com a possessions de la família vescomtal del Berguedà, pertanyien al vescomte Guillem de Berguedà i després passaren a formar part de les possessions del seu fill primogènit, el trobador Guillem de Berguedà. Aquest personatge el 1187, en el testament cedia a Santa Maria de Poblet el Mas 'Ermbeiera' del terme de Castellar, confirmant una donació feta al mateix monestir l'any 1183. En la visita del deganat del Berguedà l'any 1312, l'església de Sant Vicenç de Castellar del Riu és esmentada com a parròquia. Consta que el 1371, el capella d'aquesta església pagava vint sous de delme a Santa Maria de la Seu d'Urgell. El 1363 es fundà la capellania de Sant Llorenç de Morunys la qual fou dotada pel prior del monestir, amb el consentiment i aprovació de l'abat de Sant Sadurní de Tavèrnoles, amb les rendes que percebia de la parròquia de Castellar del Riu. Al segle XVIII l'església consta com a sufragània del santuari de Corbera. 42.1198800,1.7601800 397513 4663830 08050 Castellar del Riu Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44961-foto-08050-20-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44961-foto-08050-20-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44961-foto-08050-20-3.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga 98|119|94 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44962 Rectoria de Sant Iscle i Santa Victòria de Llinars https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-de-sant-iscle-i-santa-victoria-de-llinars XVII/XVIII La rectoria de Llinars es troba adossada al costat de ponent de l'església de Sant Iscle i Santa Victòria de Llinars conformant un mateix conjunt arquitectònic. La casa consta de planta baixa, primera i golfes, a més d'un petit 'entresol' a l'angle de ponent. L'edifici és cobert a dos vessants amb el carener orientat paral·lel a la façana principal que obre cap al sud-oest; la coberta de l'església i la rectoria comparteixen el mateix pla mostrant-se com una mateixa estructura. La planta és quasi rectangular. Els murs són de paredat més aviat irregular, ja que hi ha força presència de pedres de mides i formes diverses, tot i que també hi ha alguns carreus desbastats, i a les cantoneres peces més ben tallades. La majoria de les obertures són força senzilles quasi sense cap element arquitectònic a destacar, diverses són de llinda plana de fusta. La façana principal mostrava una distribució regular de les seves obertures amb dues àmplies obertures d'arc lleugerament rebaixat a la planta baixa, que de fet configuraven un gran porxo obert tant per aquesta façana i per la del costat de ponent, on hi havia una altra obertura; actualment tant sols es manté l'obertura més propera a l'església que forma un porxo davant la porta principal d'accés. Les altres obertures es van tapiar i l'espai allotja una petita estança a la planta baixa (d'ús de l'ajuntament) i es va crear una mena de pis intermig entre aquesta estança i la planta primera, aquest pis és tant sols un passadís amb una cuina formada per una pica i uns fogons i un parell d'habitacions; l'accés a aquest nivell intermig és igualment a través de l'escala principal d'accés. A la façana principal en el nivell de la planta primera trobem dos balcons amb un petit voladís i barana de ferro, i una altra obertura a mode de balcó però sense barana. Les altres dues façanes, sobretot la que mira més cap a ponent, mostren una distribució força irregular de les seves obertures. L'interior de la planta baixa està ocupada per unes petites estances, en una de les quals hi ha unes escales que condueixen a un petit celler o rebost. Al costat esquerra de la porta d'accés hi ha les escales que ens condueixen a la planta primera, i en el primer replà al petit entresòl. Hi ha una altra porta d'accés des del mur de ponent, on unes escales conflueixen en el mateix lloc que la principal. A la planta primera tenim, al costat nord-est, una habitacio amb alcova (avui modificada), la cuina i la llar de foc. Al costat sud-oest, al centre hi ha una gran sala, a un costat una gran habitació amb una alcova amb una obertura amb motllures de guix al seu contorn, i a l'altre costat de la sala unes altres habitacions i l'accés a l'església a través del cor. Les golfes són un gran i ampli espai, amb només una parell d'habitacions, i l'accés a la part superior de la volta de l'església. 08050-21 A la zona de Llinars. 42.1239100,1.7115500 393500 4664337 08050 Castellar del Riu Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44962-foto-08050-21-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44962-foto-08050-21-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44962-foto-08050-21-3.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Altres 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga La planta de la casa mostra major superfície en la planta primera, fet degut a que en aquest nivell la rectoria ocupa també la part superior de les capelles laterals i sagristia. De fet, l'església i la rectoria conformen un mateix conjunt arquitectònic que tot i que mostra modificacions degué ser bastit en un mateix moment. L'església està descrita en una fitxa a part. 98|119|94 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44963 Els Porxos https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-porxos-0 -TORRES, C.A.(1905) . 'Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà', p. 167, Barcelona. -VV.AA. (1994:65-68). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. XVII/XVIII La masia dels Porxos està situada en una zona molt oberta i amb amplis prats i antigues feixes de conreu que l'envolten, sobretot pel costat sud.oeets i part del nord-est. La masia presenta una estructura de planta irregular resultat de les diverses ampliacions i modificacions, així com pel fet de trobar-se les diferents construccions adossades les unes a les altres en un mateix conjunt edificatori. Així consta de l'edifici destinat a vivenda que té adossat al mur sud-oest un gran paller que cobreix tota la façana d'aquest costat, aquest per la seva banda té un altre petit cos afegit al costat sud -davant la façana principal- i un altre annex que ocupa tota la llargada del costat que mira més a llevant (cobrint part de la façana de la casa i del porxo). Pel costat de ponent la casa només presenta dos nivells, planta baixa i primera que sembla que ja sigui directament sotacoberta, però pel costat del porxo podem veure que hi ha un accés que donaria a una planta inferior o semisoterrània. L'estructura mostra una planta de forma irregular, però amb tendència a forma d'L. Està construïda amb murs de paredat irregular i cantoneres de blocs de pedra força regulars. Està coberta a dos vessants, excepte l'extrem més nord que només té un vessant, i el carener orientat nord-est a sud-oest, tenint continuïtat vers el paller amb el que comparteixen el mateix pla de coberta. Les obertures són senzilles i sense elements arquitectònics a destacar, la porta que dóna accés a la casa des del paller a nivell de planta semisoterrània és de brancals de carreus i llinda plana de fusta. L'extrem nord de la casa es correspon amb una ampliació. El gran paller presenta una planta rectangular, és de dos nivells i, com s'ha comentat, coberta a dos vessants. La seva estructura és de murs de pedra fets amb paredat irregular i a les cantoneres i els pilars blocs de pedra més o menys ben tallada. La seva façana principal és la que obre vers el sud-oest, es mostra tota oberta, tant sols amb el pilar central, un altre pilar que tant sols es desenvolupa a la planta baixa, i algun tram de muret, aquests elements permeten que la resta de façana sigui totalment oberta mostrant una estructura típica d'un paller (a la part superior de l'obertura de llevant encara conserva part de les posts o travessers de fusta que protegien l'obertura). L'interior del paller mostra altres pilars de càrrega de pedra i algun de maó, i també algun mur de compartimentació de l'espai en corts. El conjunt està bastit en una zona amb un lleuger desnivell fet que permet que l'accés a la casa es realitzi pel costat de ponent i directament a peu pla; d'altra banda, el paller presenta un major alçat de les seves parets ja que es troba en una cota lleugerament inferior, fet que a la vegada permet tenir accés a la planta semisoterrània de la casa a través de la part posterior (on s'adossa amb la casa). L'annex del costat de llevant és de murs de pedra i tant sols de planta baixa, segurament destinats al bestiar. Al costat sud-oest hi ha adossat l'altre petit annex, és molt més contemporani ja que està obrat amb totxana. 08050-22 A la zona de Castellar del Riu. El lloc dels Porxos constitueix un lloc de pas i d'accés des de la part baixa del municipi, passant per Castellar del Riu vers els Rasos de Peguera. Aquest accés era utilitzat com a camí provinent de l'Espunyola passant per Capolat, i també enllaça amb el de Berga a Sant Llorenç que passant per Campllong es dirigia cap a la zona de Terrers i Llinars. Són poques les referències documentals conegudes de la masia dels Porxos, de fet ens hem de remuntar al mitjan segle XIX en els llibres d'amillaraments, per localitzar-ne les cites documentals. En el llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito y los aforados de guerra. nº63. 1856 nº 32' (ACBR), en l'apartat corresponent a Castellar del Riu trobem la referència Porxos. I en el llibre 'Amillaramiento de dicho distrito certificado el anyo de 1862' (Conservat a l'Arxiu Municipal), trobem la referència 'Codina de Pedro. Porxo del Riu, una casa' que s'ha de correspondre a aquesta finca. 42.1264800,1.7611000 397600 4664562 08050 Castellar del Riu Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44963-foto-08050-22-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44963-foto-08050-22-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44963-foto-08050-22-3.jpg Inexistent Contemporani|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga La casa està deshabitada. Però part de les edificacions annexes són emprades per l'explotació ramadera.Vers el sud-est de la masia, a l'extrem d'un elevat cingle hi ha l'església de Sant Llorenç dels Porxos, d'estil romànic, datada entorn al segle XII i amb una ampliació del segle XV. 98|94 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44964 Rectoria d'Espinalbet https://patrimonicultural.diba.cat/element/rectoria-despinalbet -GUILLEM DE BERGUEDÀ I ALTRES TROBADORS (1986): Obra poètica. (Pròleg de Martí de Riquer). Edicions de l'Albí, Escriptors Berguedans, núm. 2, Berga. -RIQUER, M. de (1971: 280): Guillem de Berguedà. Vol. I: Estudio Histórico, literario y lingüístico. Espluga de Francolí: Abadia de Poblet, 1971. -SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Ed. Consell Comarcal del Berguedài Patronat del Centre d'Estudis del Berguedà, Berga. -VVAA. (1985): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. -VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. -VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. XVIII Al costat SE de l'església de Sant Vicenç d'Espinalbet hi ha adossada la rectoria. Es tracta d'una gran casa que conforma una planta irregular, resultat de les diferents ampliacions i modificacions esdevingudes al llarg dels anys. L'edifici consta de planta semisoterrània, baixa, primera i sotacoberta o golfes; la teulada és a dos vessants. El fet que l'edifici estigui construït sobre terreny amb desnivell implica que les façanes no presentin el mateix alçat en tots els seus costats, permeten per exemple que a la façana sud-est hi hagi una porta que doni accés a peu pla a la planta semisoterrània (des d'aquesta façana semblaria la planta baixa), i en la façana sud-oest s'accedeix directament a la planta baixa (o primera en la façana sud-est). La casa obre amb tres façanes, l'accés actual és a través de la façana orientada vers el sud-oest, per accedir-hi cal creuar una mena de baluard que s'estén pel costat de ponent de l'església, i que ens permet arribar a una altra obertura que té llinda plana de fusta amb la data 1768 incisa. La porta actual queda situada sota la galeria o porxo, i no té cap element a destacar. La façana sud-est també té una altra porta d'accés, en aquest cas obre al nivell inferior (semisoterrani), en aquest espai unes escales de pedra ens condueixen a la planta superior (que es correspondria a la planta baixa si accedim des de l'actual porta d'accés). El fet que la casa presenti diferents fases constructives es reflecteix també en el diferent acabat dels seus murs, tot i això en conjunt l'estructura és bastida en base a murs de carreus desbastats i pedres irregulars, amb cantoneres de blocs també desbastats amb alguns angles amb peces de mides molt més grans que en altres. Pel que fa a les obertures, n'hi ha de formades per brancals de carreus i llinda plana de fusta, algunes del tipus espitllera amb el contorn tot en pedra, però la majoria són de traça senzilla i moltes són resultat de modificacions contemporànies (es van fer més grans). Hem de destacar les obertures de les galeries, de fet hi ha dues façanes amb galeria, la del costat sud-est és una galeria a nivell de planta primera (en aquesta façana es correspon a la planta segona), és una obertura més o menys centrada que conforma una galeria o eixida amb dues grans obertures en arc carpanell fet en lloses posades a plec de llibre, suportats en un pilar central fet de carreus i als laterals en el mateix mur de façana. L'altra galeria és en la façana que obre cap al sud-oest (la façana actual d'accés principal), és una galeria de dos nivells (a planta baixa que funciona més com un porxo d'entrada i planta primera, és formada per dues grans obertures per planta de llindes en arcs rebaixats fets en dovelles de pedra ben tallada i suportats en pilars també de carreus i en els murs de façana; a la planta primera a l'extrem més sud de la galeria hi ha una altra petita obertura, que a planta baixa no és visible ja que s'ha construït un petit annex just en aquest costat, de tota manera des de l'interior sembla endevinar-se que pot ser en aquest nivell també hi era. Pel que fa a l'interior, la planta semisoterrània ocupa una superfície menor que la resta de nivells, ja que en aquesta hi ha els afloraments de la roca on està assentada l'estructura de la casa. L'estructura interior és en base a murs de càrrega, a nivell de golfes trobem la continuïtat d'alguns d'aquests murs però també estructura de suport amb pilars. A la planta baixa, la distribució interior presenta una distribució una mica irregular, però hi podem trobar la gran sala-menjador ocupant l'espai central, i estances a cada costat, a llevant hi ha la zona de cuina amb llar de foc i la fornícula d'una antiga pica avui reformada. A la planta primera sobretot són habitacions o dormitoris, amb accés a les dues galeries (la del costat sud-est i la que obra més cap a ponent), tenim també una estança destinada a forn i pastador, i una altra petitona estança amb sostre de volta encofrada en pedra. 08050-23 A la zona d'Espinalbet. L'indret on s'alça la rectoria d'Espinalbet és un petit turonet ocupat també per l'església de Sant Vicenç d'Espinalbet i per restes d'estructures del castell d'Espinalbet. Les referències documentals del lloc d'Espinalbet es remunten a l'època medieval, així la primera notícia es refereix a la parròquia, l'església de Sant Vicenç d'Espinalbet, que s'esmena en l'acta de consagració de Santa Maria de la Seu d'Urgell, (s. X o inicis del XI). Al llarg del segle XII consten diferents referències del lloc d'Espinalbet, època en que figura com a propietat de la família vescomtal del Berguedà. El conegut trobador Guillem de Berguedà heretà del seu pare el vescomte Guillem de Berguedà (1183) el castell d'Espinalbet, junt amb altres castells i altres possessions. En el testament del trobador Guillem de Berguedà, 1187, hi figuren diferents referències al terme de Castellar del Riu, i en concret a Espinalbet, en aquestes trobem que es refereix també al delme de Sant Vicenç d'Espinalbet, especificant que ell i el seu pare el retenien injustament, i especifica que vol i mana que aquest delme sigui per aquesta església de Sant Vicenç i els seus successors per a la salut de la meva ànima i de tots els seus parents. (Cat rom. 40-41). Al segle XIV i XV hi ha altres referències relacionades amb l'església de Sant Vicenç i perduren al llarg de l'època moderna continuant referint-se a l'església amb caràcter de parroquial. Les referències directes a la rectoria són molt escasses, així, en el llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito y los aforados de guerra. nº63. 1856 nº 32' (ACBR), en aquest llistat trobem una menció al 'curato' que hem de pensar que es refereix a la rectoria. En el llibre 'Amillaramiento de dicho distrito certificado el anyo de 1862' (Conservat a l'Arxiu Municipal), figura 'Fincas del Estado procedentes del curato de Espinalbet, posesión llamada caseta del Rector'. De tota manera, gran part de l'estructura degué ser bastida en època moderna, arran sobretot de la modificació de l'església en època barroca és probable que ja es construís la rectoria, potser no encara amb la configuració que veïem avui. Cal dir que l'única referència cronològica que tenim és la data 1768 en una llinda de la casa. Tanmateix al llarg del segle XIX la casa també degué experimentà algunes modificacions importants. I no podem descartar que de fet l'estructura més antiga respongui a una època anterior, s'ha considerat la possibilitat que els seus fonaments puguin estar relacionats amb estructures de l'antic castell. 42.1187800,1.8080300 401467 4663652 08050 Castellar del Riu Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44964-foto-08050-23-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44964-foto-08050-23-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44964-foto-08050-23-3.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga (Cont. Descripció) Es conserven diversos paviments de lloses de pedra i altres amb cairons, també hi ha alguns terres amb posts de fusta, i la majoria dels forjats són de bigues de fusta (algunes amb els angles amb motllura), l'entrebiga és de posts de fusta o revoltons.Des de la rectoria hi ha accés directe a l'església. A la planta semisoterrània hi ha les restes d'estructures que estaria bé aclarir-ne la funcionalitat, també el parament dels murs és més acurat. La rectoria és utilitzada com a casa de segona residència. 98|119|94 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44965 Sant Miquel de Can Garriga https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-miquel-de-can-garriga -ARMENGOU I SANTANDREU, Mn. J. (1991): 'Notes històriques de Llinars.' A Quaderns de l'Àmbit de Recerques del Berguedà, núm. 1. Edita Àmbit de Recerques del Berguedà, Berga. Pp.91-142. -GAVIN, Josep M. (1985). 'Inventari d'Esglésies. 17. Berguedà'. Barcelona -SANJUAN, A. (2010): Patrimoni històric de Castellar del Riu. La Patumaire Edicions, Berga. XVIII-XIX Es troba en procés d'enrunament. L'església de Sant Miquel de Can Garriga es troba situada al costat de la masia de Can Garriga, a uns pocs metres al seu costat nord-est, a la part alta del conjunt. Es tracta d'un petita capella de planta rectangular, d'uns 7 metres de llarg per uns 3 metres d'ample, i orientada nord-sud, amb la porta d'accés al costat de migdia. Actualment la capella es troba abandonada, sense coberta i en procés d'enrunament. Els seus murs són de paredat de carreus desbastats i pedres irregulars, amb cantoneres ben tallades. No es conserva la coberta, però si que s'identifica la seva traça en la façana, era de dos vessants amb un ràfec de lloses. L'interior de la capella es troba en part cobert per la vegetació que hi està creixent, però es poden distingir alguns elements que decoraven les seves parets. Així, mostra unes petites pilastres als murs laterals, i a tota la part superior d'aquests murs una filada de lloses sortides en la que es recolzava una motllura de guix de la qual es conserven algunes restes, que a la vegada era el punt d'arrencament de la volta que cobria la nau. Sembla que l'interior era totalment enguixat i decorat amb aquestes motllures i altres elments de guix. A la façana principal es conserva només el brancal de llevant de la porta, és fet amb carreus molt ben tallats i polits, de pedra de coloració blanquinosa que contrasta amb la resta dels murs, també es conserva la dovella d'imposta que ens indica que la llinda era en arc carpanell. Segons consta a la bibliografia en la porta hi havia la data 1880. Per sobre la porta es conserva part d'una obertura que il·luminava l'interior de la capella, com podem veure en les imatges publicades era un petit ull de bou format per dues peces de pedra. (SANJUAN: 2010:14, GAVÍN:1985:57) La façana era coronada amb una petita espadanya. (ARMENGOU:1991:102) La bibliografia ens informa que el retaule era format per tres quadres en renglera, amb el Roser, Sant Miquel i Sant Domènec, i a sobre la Dolorosa. (ARMENGOU:1991:102;SANJUAN: 2010:14) 08050-24 A la zona de Llinars. La capella sembla una obra contemporània, que segons ens indiquen les fonts publicades tenia la data 1880 gravada a la porta. Segons Armengou, 'Quan a can Garriga hi sojornava el propietari, cada any, i a ses despeses, per St. Miquel, feia pujar-hi el rector a dir una missa, el qual portava els ornaments de la parroquial.' (ARMENGOU:1991:102) La masia és anomenada Can Garriga de Casigalls. L'església hauria estat una capell privada de la masia. 42.1341100,1.7324300 395243 4665444 08050 Castellar del Riu Difícil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44965-foto-08050-24-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44965-foto-08050-24-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44965-foto-08050-24-3.jpg Inexistent Contemporani|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga A poca distància al sud-est de la font, tocant a la pista forestal, hi ha l'estructura d'un pou que actualment està sense ús. 98|94 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44966 Cal Serrador https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-serrador XVIII Es troba en procés d'enrunament. Les restes d'aquesta masia es troben situades al peu del torrent dels Porxos i del camí que porta a la gran masia de Castellar del Riu, de fet queda emplaçada a molt poca distància d'aquesta. Actualment l'estructura es troba en avançat procés d'enrunament. S'identifica la planta de l'edifici, de forma rectangular, que està bastit adossat al desnivell del terreny. L'edifici és construït amb murs de pedra que conformen un paredat irregular amb grans carreus desbastats a les cantoneres. En la seva estructura es pot distingir alguna part al costat més de llevant refeta amb maó massís. La part posterior de l'estructura mostra un major alçat conservat de les seves parets. A la part frontal s'identifica a la part baixa, una volta de mig punt feta amb carreus i lloses disposades en vertical. Aquesta obertura constituia la sortida d'aigua cap al torrent, situat al costat mateix. L'accés a l'edifici era a través del costat de ponent. En aquest mateix sector fa una mica de pla, a manera d'era i en el que hi ha les restes d'una altra estructura que sembla que es corresponien a un annex destinat al bestiar i magatzem. 08050-25 A la zona de Castellar del Riu La masia de Castellar del Riu, també anomenada Riu de Castellar, va ser una gran pairalia amb una important i intensa activitat ramadera . També va esdevenir un centre d'explotació forestal de la zona en època contemporània. La masia disposava de molí fariner, serradora, etc. Aquesta construcció sembla que també estaria vinculada a les explotacions de la masia, provablement també com a serradora o molí. 42.1205800,1.7641700 397844 4663903 08050 Castellar del Riu Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44966-foto-08050-25-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44966-foto-08050-25-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44966-foto-08050-25-3.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga 98|119|94 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44967 Puigventós https://patrimonicultural.diba.cat/element/puigventos XVIII Es tracta d'una masia d'estructura clàssica, formada per planta baixa, primera i sotacoberta, té teulada a dos vessants amb el carener perpendicular a la façana principal. L'estructura és orientada vers migdia. Recentment la casa i els annexes han estat totalment reformats i adaptats per a l'ús de turisme rural. Els murs són bastits amb paredat irregular i grans carreus a les cantoneres. Les obertures responen a les modificacions recents per a adaptar-la als nous usos. La casa té alguns annexes i cossos adossats al seu voltant. Al costat de llevant de la casa hi ha l'edifici que es corresponia al paller o porxo, actualment també ha estat adaptada com a vivenda de turisme rural. 08050-26 A la zona de Castellar del Riu La masia de Puigventós presenta una estructura que podria correspondre a una obra del segle XVII o XVIII. A nivell documental, però no tenim referències conegudes fins al segle XIX. En el llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito y los aforados de guerra. nº63. 1856 nº 32' (ACBR), en l'apartat corresponent a Castellar del Riu trobem la referència Puigventós. La denominació de Clot del Rabeu és la que era més habitualment emprada. En el llibre 'Amillaramiento de dicho distrito certificado el anyo de 1862' (Conservat a l'Arxiu Municipal), figura la masia Puigventós com a possessió de Francisco de Mallorca. 42.1180700,1.7793000 399091 4663607 08050 Castellar del Riu Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44967-foto-08050-26-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44967-foto-08050-26-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44967-foto-08050-26-3.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Productiu 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga La masia funciona com allotjament de turisme rural. 98|119|94 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44968 El Casalot https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-casalot XIX En procés d'enrunament. La masia anomenada el Casalot, actualment es troba bastant enrunada, conserva part de les seves façanes, en alguns punts fins una alçada de més de dos metres. Mostra una planta rectangular orientada amb el què hauria estat la façana principal vers el sud. Els murs, d'uns 50 cms de gruix, són fets amb paredat de pedres irregulars en mides i formes, i grans cantoneres de blocs de pedra ben tallats i polits. Pel que fa a les obertures tant sols podem observar la traça d'algunes que conserven els brancals, fets amb carreus. A l'interior tant sols podem veure les restes d'un paret mitgera de pedra. Aquesta estructura es correspondria amb la casa pròpiament dita. Al seu costat sud-est hi ha les restes de dues construccions més. La més propera a la casa podria correspondre a un paller o porxo, és també bastida amb un paredat irregular, hi ha les restes d'algun pilar de maó massís. L'altra estructura és de dimensions més petites, mostra planta rectangular i es troba més cap a llevant, al costat del porxo. La masia està situada en una zona força planera i oberta, envoltada d'una àrea ocupada per antigues feixes de conreu, avui ja ocupades per massa forestal. 08050-27 A la zona de Castellar del Riu Les úniques referències documentals del Casalot les trobem en els amillaraments. Així, les cites més antigues són la que apareix en el llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito y los aforados de guerra. nº63. 1856 nº 32' (ACBR), en l'apartat corresponent a Castellar del Riu trobem la referència Casalot. La denominació de Clot del Rabeu és la que era més habitualment emprada. En el llibre 'Amillaramiento de dicho distrito certificado el anyo de 1862' (Conservat a l'Arxiu Municipal), figura la casa Casalot, que junt amb altres (Riu, Molí, Molino, Arbayera, Padrera, Corba i Clot del Rabeu, consten com a possessió de José Anglerill de Berga. 42.1305700,1.7759000 398830 4664998 08050 Castellar del Riu Fàcil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44968-foto-08050-27-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44968-foto-08050-27-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44968-foto-08050-27-3.jpg Inexistent Popular|Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga 119|98 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44969 Cal Jepolí https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-jepoli -ARMENGOU, Mn. J. (1991): 'Notes històriques de Llinars'. Quaderns de l'Àmbit de Recerques del Berguedà, Berga. XIX En procés d'enrunament. Les restes de la casa de Cal Jepolí es troben situades a l'est de la gran masia de Can Garriga, però a certa distància d'aquest. Queda emplaçada dalt del vessant que s'aixeca a la vall del torrent de les Torrenteres, per sobre de la zona de les baumes de Sant Pere, una zona amb un fort i abrupte desnivell. Les restes de Cal Jepolí permeten identificar dos espais adossats que conformen una planta rectangular orientada vers el sud-oest cap on més s'obre la vall. Els murs són de poca alçada ja que a més estant molt coberts d'enderroc que en cobreix gran part de les estructures. Són murs d'entre 50 i 55 cm de gruix bastits amb carreus desbastats i algunes pedres irregulars. L'espai que queda al costat més de llevant semblaria correspondre a la vivenda i el del costat més de ponent, potser era destinat al bestiar i/o magatxem. Tanmateix, les dimensions de les restes mostren una edificació petita, una caseta no gaire gran. Al costat de la casa hi ha un mur que sembla delimitar un espai a mode d'era. També hi ha alguns altres murs de marge i de les antigues feixes de conreu pel voltant. 08050-28 A la zona de Llinars. Cal Jepolí consta com una de les barraques que es van construir al llarg del segle XIX com a vivenda per acollir gent vinguda per a treballar a les activitats forestals que s'estaven desenvolupant a la zona. Així, consta que a la zona de Llinars hi havia un total d'unes disset barraques que allotjaven als jornalers. Es dedicaven a fer llenya, teies i altres activitats forestals. Havien roturat al lloc, havien roturat i treballat les terres més planeres del punt on s'ubicaven a fi de dedicar-se a fer llenya i teies que anaven a vendre sobretot a Berga. Tota la zona de Llinars, Castellar del Riu, i sobretot Canals de Catllarí, són conegudes en aquesta època, especialment cap a finals del segle XIX, per la intensa activitat d'explotació forestal dels seus boscos. A la zona de Llinars es van construir dues serradores (dins el terme de Capolat) on es conduia gran part de la fusta tallada en aquests boscos, especialement de les Canals de Catllarí, fins i tot va requerir de la construcció d'un petit carrilet i alguns cables. (ARMENGOU, 1991:92-142) 42.1315600,1.7386700 395754 4665153 08050 Castellar del Riu Difícil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44969-foto-08050-28-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44969-foto-08050-28-3.jpg Inexistent Contemporani Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga La seva situació, en una zona elevada, amb tota la vall que sobre al davant, permet gaudir d'unes amplies vistes. La masia es troba en una zona de difícil accés. 98 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44970 La Pedrera https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-pedrera-2 XVIII-XIX En procés d'enrunament. La masia la Pedrera es troba en procés d'enrunament i molt coberta de vegetació, fet que dificulta la visió de les estructures conservades. Podem identificar dos espais diferenciats. D'una banda, l'estructura que es correspondria amb la casa que conforma una planta rectangular construida amb murs de pedra, d'uns 55 cm de gruix, bastits amb carreus desbastats junt amb pedres irregulars i a les cantoneres grans carreus de pedra ben tallada. En alguns punts l'alçada conservada dels murs és d'uns dos metres o poc més. Al costat de ponent de la casa hi ha adossada una altra estructura de planta més petita, que podria correspondre a un paller o espai destinat al bestiar. Les estructures estan construides adossades al marge. La planta allargada que defineixen aquestes restes queden orientades vers al sud, costat que conformaria la façana principal de l'edifici. La masia està envoltada d'una àrea ocupada per antigues feixes de conreu, avui ocupades per massa forestal. 08050-29 A la zona de Castellar del Riu A nivell documental, les úniques referències conegudes són les mencions de la casa en els amillaraments. Així, les cites més antigues són la que apareix en el llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito y los aforados de guerra. nº63. 1856 nº 32' (ACBR), en l'apartat corresponent a Castellar del Riu trobem la referència 'La Padrera'. En el llibre 'Amillaramiento de dicho distrito certificado el anyo de 1862' (Conservat a l'Arxiu Municipal), figura la casa Padrera', que junt amb altres (Riu, Molí, Molino, Arbayera, Casalot, Corba i el Clot del Rabeu), consten com a possessió de José Anglerill de Berga, totes aquestes coses figuren dins la possessió anomenada Riu. 42.1148600,1.7567600 397222 4663277 08050 Castellar del Riu Difícil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44970-foto-08050-29-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44970-foto-08050-29-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44970-foto-08050-29-3.jpg Inexistent Contemporani|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga 98|94 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44971 L'Herbatgera https://patrimonicultural.diba.cat/element/lherbatgera -GUILLEM DE BERGUEDÀ I ALTRES TROBADORS (1986): Obra poètica. (Pròleg de Martí de Riquer). Edicions de l'Albí, Escriptors Berguedans, núm. 2, Berga. -RIQUER, M. de (1971: 280): Guillem de Berguedà. Vol. I: Estudio Histórico, literario y lingüístico. Espluga de Francolí: Abadia de Poblet, 1971. -SANJUAN, A. (2010): Patrimoni històric de Castellar del Riu. La Patumaire Edicions, Berga. -VVAA. (1985): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. XVII-XVIII En procés d'enrunament. La masia l'Herbatgera està situada vers el sud-est del nucli de Castellar del Riu, quedant emplaçada dalt d'un turonet en una zona planera i oberta. Actualment la masia es troba en procés d'enrunament, amb la coberta i gran part dels forjats caiguts, però en la qual encara podem observar gran part de les seves façanes, algunes conservades fins a l'alçada de la coberta. De tota manera les restes es troben molt cobertes per la vegetació que hi ha crescut, fet que fa difícil la visió de les estructures conservades. Podem identificar que consta d'una estructura principal de planta quadrangular o rectangular, que es correspon a la vivenda i un cos adossat al costat de llevant i un altre de més petit al costat de ponent. L'edifici queda orientat amb la façana principal cap al sud-oest; sembla que constava de planta baixa, planta primera i potser unes golfes. També s'identifica la traça dels dos vessants de la coberta, que era amb el carener perpendicular a la façana principal. Els murs, d'uns 65 cm de gruix, són fets amb carreus desbastats i algunes pedres irregulars, col·locats amb una distribució força regular, tot creant més o menys filades; les cantoneres són de grans carreus rectangulars, ben tallats i més o menys polits. Pel que fa a les obertures, la majoria són fetes amb brancals de carreus i llinda plana de fusta. Sembla que l'edifici principal, la casa, presenta una estructura de dos cossos paral·lels orientats perpendiculars a la façana principal. Hem de pensar que la distribució de les plantes seria l'habitual, amb la planta baixa destinada en gran part al bestiar, i la planta primera a vivenda, de la que podem veure que el cos de ponent hi hauria l'espai destinat a cuina amb la llar de foc, de la que es conserva encara la xemeneia. En el cos annex del costat de llevant, els murs són fets amb pedres més irregulars però amb cantoneres igualment ben tallades. Aquest cos que sembla que devia ser de dos nivells, ja que l'angle sud-est es conserva a una alçada superior a la planta baixa, tot i que a partir d'aquest nivell en configuració de pilar; sembla que pel costat sud-oest (la façana principal), potser el segon nivell conformava una àmplia obertura. L'afegit del costat de ponent es troba molt cobert de vegetació i no podem veure gaire res de la seva estructura. Al voltant de la masia hi ha algunes de les antigues feixes de conreu, avui ocupades per massa forestal. Al costat de la casa hi ha diversos arbres d'interès, alguna freixera i sobretot grans roures. 08050-30 A la zona de Castellar del Riu La masia Herbatgera consta documentada ja des del segle XII, època en que apareix com a possessió de la família vescomtal del Berguedà. Així la referència que tenim del mas és en el testament del trobador Guillem de Berguedà, datat el 25 d'abril de 1187, on trobem que entre les deixes testamentàries: 'Deixo a Santa Maria de Poblet els dos masos que en diuen d'Herbeiera, al terme de Catellar i tres masos d'Espinalbet que ja vaig donar al temple de Sant Maria amb el meu germà Ramon junt amb llurs pertinences i feus.' (segons traducció de Paquita Sallés i Verdaguer (VVAA: 1985: 41). Aquest fragment ens deixa constància doncs, de l'existència ja en ple segle XII del mas, que de fet junt amb altres possessions al terme de Castellar del Riu es trobaven en mans del trobador. Hem de precisar que en el text es concreta els dos masos que en diuen Herbeiera, no sabem però a quins es correspondrien exactament aquests dos masos, ja que al lloc actualment hi trobem les restes d'un únic mas. Hem de suposar que almenys a l'indret ocupat per les restes de l'actual mas s'hi localitzaria un dels dos, però desconeixem la localització del segon i ni tant sols on podria estar ubicat, si a poca distància d'aquest o relativament separat. No coneixem altres notícies documentals fins ja al segle XIX, la masia no consta en els fogatges de població publicats dels segles XV i XVI. En data de mitjans del segle XIX, en el llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito y los aforados de guerra. nº63. 1856 nº 32' (ACBR), en l'apartat corresponent a Castellar del Riu trobem la referència 'Arbayera'.En el llibre 'Amillaramiento de dicho distrito certificado el anyo de 1862' (Conservat a l'Arxiu Municipal), figura la casa 'Arbayera', que junt amb altres (Riu, Molí, Molino, Padrera, Casalot, Corba i el Clot del Rabeu), consten com a possessió de José Anglerill de Berga, totes aquestes coses figuren dins la possessió anomenada Riu. Les notícies documentals ens informen doncs de l'existència ja en plena edat mitjana d'uns masos anomenats Herbatgera. Actualment però les restes que ens han pervingut, no semblen correspondre a una edificació d'aquelles cronologies, sinó una obra d'època moderna potser d'entorn al segle XVIII; de tota manera la gran vegetació que cobreix part de les estructures ens impedeix veure amb claredat els paraments, sobretot de la part baixa, per tant no podem afirmar amb rotunditat que no conservi elements o restes d'època medieval. 42.1154400,1.7478800 396489 4663352 08050 Castellar del Riu Difícil Dolent https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44971-foto-08050-30-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44971-foto-08050-30-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44971-foto-08050-30-3.jpg Inexistent Contemporani|Popular|Modern Patrimoni immoble Edifici Privada Sense ús 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga Aquesta masia consta referenciada i anomenda de maneres diverses, entre les denominacions i les grafies tenim Arballera, Arbatgera, Herballera, Herbatgera, Erbatgera, entre altres. Aquesta masia queda emplaçada en un indret amb bones vistes sobre la vall del riu de Castellar, i per tant vers la baga de Terçà i la Serra de la Tossa pel sud, i pel nord i oest cap a la serra on hi ha el Serrat de la Corba i Cap del Pelat (o Rocaterçana) i per tant també amb domini del pas del Grau de l'Olivell. En primer terme, just al davant té visió directa vers Terçà on hi havia el Castell de Terçà documentat també com a possessió de Guillem de Berguedà en el seu testament. 98|119|94 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
44972 L'Ingla https://patrimonicultural.diba.cat/element/lingla -IGLESIAS, Josep (1979). El Fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona. XII-XIX La masia Ca l'Ingla està situada a la zona sud del municipi, prop de la carretera que porta de Castellar del Riu a la zona de Terrers (o sigui que connecta amb la carretera de Berga a Sant Llorenç de Morunys), i també al costat del torrent de Castellar. La masia està conformada per l'edifici de la casa i adossat al costat sud un porxo o paller i al costat nord, l'estructura caiguda d'un cobert senzill (era de fusta i coberta de fibrociment). La casa presenta planta quadrangular, consta de planta baixa, primera i sotacoberta, i té teulada a dos vessants amb el carener orientat nord-sud. L'edifici està construït adossat al marge o al desnivell del terreny, fet que li permet tenir accés a dos nivells de planta. Els murs presenten un paredat molt regular, format per carreus desbastats i una mica polits, disposats a trencajunt i en filades regulars, i cantoneres que segueixen més o menys el mateix dimensionat dels carreus de les filades, però en aquest cas potser més polits. La part baixa dels murs pel costat nord presenta algunes filades diferenciades, amb alguns trams més irregulars i parts amb lloses o pedres allargadas col·locades quasi verticals (com mitja espina de peix, o espiga), també cal anotar que la façana que mira a ponent i aproximadament un terç de la façana de tramuntana (i l'angle que les uneix) presenta un aparell força diferent, es tracta d'un parament formant per peces de mides diverses i acabats menys regulars, i col·locades de manera més irregular i amb molta pedreta petita falcant les peces grans. Sembla que part d'aquests murs vagin ser totalment refets en algun moment, probablement a causa d'algun esfondrament d'aquesta part de la casa. D'altra banda, també mostra algunes parts en la resta de façanes amb parament més heterogeni, en aquest casos sembla tractar-se de modificacions sobretot d'obertures. En referència a les obertures cal dir que la majoria són força senzilles, moltes són de muntants de carreus i llinda plana de fusta, altres amb muntants de maó massís i alguna de ben senzilla, sense cap element distintiu. A la façana sud hi ha un balcó ampitador amb una barana de ferro. La casa compta amb més d'una porta d'accés, així a planta baixa té accés des de la façana nord i la sud, i també té accés a peu pla des de la façana de llevant, la que queda adossada al marge del terreny, i que dóna accés directa a la planta primera. Destaca especialment una obertura, avui tapiada i amagada en la part de la façana que té adossat el porxo, es tracta d'una finestreta del nivell de planta primera, és formada per una llinda monolítica que conforma un arc de mig punt, i brancals i ampit també en carreus tot de pedra ben tallada, picada i polida. Aquesta obertura és un element arquitectònic d'època medieval, probablement d'entorn als segles XII o XIII, cronologies que coincidirien amb l'aparell més regular dels murs. El paller, situat adossat al mur sud de la casa, és una estructura de dos nivells, conformat per una façana principal oberta a migdia, en la que hi ha un pilar central en la façana a l'entorn del qual es configura aquesta àmplia obertura. L'accés a la planta primera és a través d'una petita escala exterior pel costat de llevant. L'interior compta amb un altre pilar al mig de la planta que actua com element de càrrega. Els espais haurien estat destinats sobretot a magatzem i/o bestiar a la planta baixa i a paller a la planta primera. Els murs són fets amb paradat irregular i les cantoneres i els pilars amb carreus desbastats; la coberta és a dos vessants amb el carener orientat nord-sud. Al voltant de la masia, especialment pel costat sud i oest s'obren amplis camps de conreu, molts encara conreats en l'actualitat. A llevant de la casa, a pocs metres, i al peu del camí d'accés hi ha l'estructura d'una font. 08050-31 A la zona de Castellar del Riu L'estructura arquitectònica d'aquesta masia, en concret gran part dels paraments, aquells que mostren una acabat regular de filades força uniformes amb carreus disposats a trencajunt, i la finestreta de llinda monolítica en arc de mig punt, ens permeten apuntar una cronologia medieval que podria remuntar-se fins el segle XII o XIII. No comptem amb documentació coneguda que ens permeti referenciar documentalment aquesta cronologia. L'estructura de la masia ha patit però modificacions important al llarg dels segles, entre les que van implicar la modificació o reconstrucció de la façana de ponent i part de la nord, obres que es poden emmarcar ja en plena època moderna, sense que podem precisar-ne la cronologia. Cal anotar que a més s'hi que podem observar modificacions en obertures que presenten un acabat que pot correspondre a diverses fases cronològiques de reforma, però algunes ja de ple segle XIX. A nivell documental no comptem amb referències que ens permetin precisar l'origen medieval de la masia. A nivell documental hem de fer esment al fogatge del 1553 corresponent a la parròquia i terme de Sant Vicenç de Castellar, en aquest hi figura 'Bertomeu Jugla', aquesta referència ens porta a pensar en diferents hipòtesis com pot ser la similitud de les grafies entre Ingla i Jugla, i que per tant ens porta a associar aquesta referència amb la masia que tractem. D'altra banda, no podem més que apuntar la coincidència en el fet que Jugla ens fa pensar amb el terme Joglar, que es correspon als personatges que entre altres es dedicaven a difondre les composicions musicals i literàries dels trobadors, terminologia associada i a vegades assimilada a la de trobador. Cal doncs, recordar que al nord de la masia l'Ingla hi trobem les restes de la masia l'Herbatgera que fou possessió del trobador Guillem de Berguedà, i de la qual en el seu testament parla de dues masies; i d'altra banda, cap al sud hi ha la masia de Terçà i les restes del seu Castell, que també va pertànyer al trobador. No coneixem altres referències documentals ja fins a mitjan del segle XIX, en el llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito y los aforados de guerra. nº63. 1856 nº 32' (ACBR), en l'apartat corresponent a Castellar del Riu trobem la referència 'Ingla'. En el llibre 'Amillaramiento de dicho distrito certificado el anyo de 1862' (Conservat a l'Arxiu Municipal), figura una casa a la possessió 'Ingla'. 42.1115200,1.7506600 396713 4662913 08050 Castellar del Riu Fàcil Bo https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44972-foto-08050-31-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44972-foto-08050-31-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08050/44972-foto-08050-31-3.jpg Inexistent Romànic|Modern|Contemporani|Popular|Medieval Patrimoni immoble Edifici Privada Residencial 2023-08-02 00:00:00 Sara Simon Vilardaga La casa s'utilitza com a vivenda de segona residència.A pocs metres al nord hi ha les restes de la casa Can Cots. 92|94|98|119|85 45 1.1 14 Patrimoni cultural 2026-01-28 05:47
Estadístiques 2026
Patrimoni cultural

Mitjana 2026: 0,00 consultes/dia

Sabies que...?

...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?

La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).

Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc