Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 56608 | Tina de vi del Castellot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-vi-del-castellot | MESTRE, Pere (1998). Inventari del Patrimoni Industrial de Catalunya. Oristà. Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. | XVIII | La tina de vi es troba situada al celler de la masia del Castellot, a la planta baixa i a l'esquerra de l'entrada de la masia. La tina està formada per una petita estructura rectangular de 1,40 x 1,60 metres, construïda amb maçoneria de pedra; conserva una profunditat de 3,50 metres i està arrebossada per l'interior. Servia per emmagatzemar el most que fermentava dins la tina. Actualment es fa servir com a dipòsit d'aigua. | 08151-216 | Sector oest del terme municipal | Les tines eren elements indispensables en el procés d'elaboració del vi. En les zones on abundava el conreu de la vinya, com és el cas d'Oristà, bona part de les cases tenien una tina. El procés s'iniciava amb la recol·lecció del raïm, que era transportat amb portadores fins a la part superior de la tina, on es col·locaven unes fustes travesseres lleugerament separades anomenades brescat. El raïm s'abocava sobre el brescat i era trepitjat amb els peus. El suc que en sortia, el most, s'escolava a l'interior de la tina dipositant-se al fons i deixava com a residu la brisa, les restes del raïm xafat. En aquest punt es decidia si es volia fermentar el most amb la brisa o sense. Un cop el most havia fermentat es treia de la tina per una pedra amb un forat interior, la boixa, situada a la part baixa de la tina que solia donar al celler. | 41.9379700,2.0278200 | 419408 | 4643346 | 08151 | Oristà | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56608-foto-08151-216-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | La segona imatge s'ha extret de l'Inventari de Patrimoni Industrial de Catalunya. | 94 | 47 | 1.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||
| 56609 | Tines de vi del Crespí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-de-vi-del-crespi | MESTRE, Pere (1998). Inventari del Patrimoni Industrial de Catalunya. Oristà. Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. | XVIII | Una de les tines encara és utilitzada, l'altra es fa servir com a dipòsit d'aigua. | Les tines de vi del Crespí es troben adossades a la façana nord-est de la masia del Crespí. Les tines estan ubicades dins una estructura arrodonida a la part esquerra i acabada en angle recte a la dreta construïda amb murs de maçoneria de pedra amb teulada d'una sola vessant. La tina de l'esquerra, probablement afegida posteriorment, té un diàmetre de 2 metres i una profunditat de 2'60 metres i la de la dreta, un diàmetre de 3 metres i una profunditat de 3'70 metres. Les dues estan revestides interiorment amb cairons de ceràmica vidriada de color roig de 40 x 40 centímetres. A l'interior de la masia hi ha un celler des d'on es pot buidar una de les dues tines, i una sala central on hi ha el forat que permet buidar l'altra tina i una premsa de vi, descrita en una fitxa individual. | 08151-217 | Sector sud-oest del terme municipal | Les tines eren elements indispensables en el procés d'elaboració del vi. En les zones on abundava el conreu de la vinya, com és el cas d'Oristà, bona part de les cases tenien una tina. El procés s'iniciava amb la recol·lecció del raïm, que era transportat amb portadores fins a la part superior de la tina, on es col·locaven unes fustes travesseres lleugerament separades anomenades brescat. El raïm s'abocava sobre el brescat i era trepitjat amb els peus. El suc que en sortia, el most, s'escolava a l'interior de la tina dipositant-se al fons i deixava com a residu la brisa, les restes del raïm xafat. En aquest punt es decidia si es volia fermentar el most amb la brisa o sense. Un cop el most havia fermentat es treia de la tina per una pedra amb un forat interior, la boixa, situada a la part baixa de la tina que solia donar al celler. | 41.9148200,2.0422500 | 420575 | 4640762 | 08151 | Oristà | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56609-foto-08151-217-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56609-foto-08151-217-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Els habitants de la masia elaboren vi, de manera pràcticament artesanal, per a ús familiar.La tercera imatge s'ha extret de l'Inventari de Patrimoni Industrial de Catalunya. | 94 | 47 | 1.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | |||||||
| 56617 | El boc negre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-boc-negre | TORRES Jordi (2003). Por, màgica i tresors a la Catalunya interior. Farell. | Només alguns dels veïns més grans del municipi recorden la rondalla. | 'A la Guàrdia d'Oristà hi havia un noi que feia de pastor. Quan tancava el ramat a la casa d'Obertes, al vespre, i tornava a casa seva se li apareixia un boc i l'encalçava. Per més que li tirés rocs, el boc continuava darrera seu. El seguia un bon tros i tot d'una desapareixia. Aquest boc també empaitava un noi d'Oristà que anava a festejar a Oló, el seguia durant un tros, si fa o no fa en el mateix lloc on empaitava el pastor. Un home ja molt gran deia: 'Jo amb això m'hi vaig trobar més d'un cop, anaves caminant tan tranquil pel camí i de cop i volta et sortia un boc negre molt gros i se t'acostava molt, semblava com si d'un moment a l'altre t'hagués de clavar una banyada. Jo tenia molta punteria tirant rocs, quasi mai els fallava, però aquell boc mai el podia tocar, li tirava uns rocs tan grans com podia, el boc ni cas, em semblava que el tocava ben bé de ple, però res, ell m'anava seguint de molt a prop, quan era en un punt assenyalat el boc quedava fos, sempre apareixia i desapareixia en el mateix punt'. Deien que això ho feia una dona que sabia fer màgica i vivia en una casa molt a prop d'on apareixia el boc. Per aquest camí diu que hi passava molta gent, però es veu que la dona amb el que més es divertia era fent encalçar pastors, i el que sobretot li agradava amb bogeria era fer córrer i esporuguir els festejadors que el diumenge al vespre tornaven de veure la xicota.' | 08151-225 | Sector sud-oest del terme municipal | 41.9109500,2.0501800 | 421228 | 4640325 | 08151 | Oristà | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Aquesta versió, anomenada originalment 'El boc negre que empaitava el pastor i el festejador', va ser recollida i transcrita per Jordi Torres i Sociats en el llibre 'Por, màgica i tresors a la Catalunya interior'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||||||
| 56618 | El tresor i la por al Puig de Sant Genís | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-tresor-i-la-por-al-puig-de-sant-genis | TORRES Jordi (2003). Por, màgica i tresors a la Catalunya interior. Farell. | Només alguns dels veïns més grans del municipi recorden la rondalla. | 'En aquesta casa d'Oristà tots els dies de festes assenyalades s'hi sentia por. Com a totes les cases de pagès hi ha la sala que va del davant al darrera. En el cos central de la casa, a la part de davant o façana hi ha l'entrada principal de la casa, la part de darrera de la sala solia donar a una eixida on hi havia la cisterna d'aigua per al consum de la casa. A la casa del Puig de Sant Genís cada any en una festa assenyalada es diu que des de la part del fons de la sala se sentia una veu que feia així: 'Aaii aaiiiii aaaaiiii aaaaiiiii'. Aquest crit començava just a la porta de l'eixida i passava pel bell mig de la sala i sortia per la porta gran de la façana principal. No havien vist mai res, només sentien el gemec i prou' Això es diu que era senyal que en un punt del recorregut que feia aquella veu hi havia diners amagats, però la gent que ho sentia diu que ells mai no hi van trobar res. Ho va explicar una filla del matrimoni que sentien aquest crit de plany en dies de festa assenyalada. Actualment la casa és un munt de ruïnes, no se sap si mai ningú va trobar el tresor que deien que hi havia enterrat.' | 08151-226 | Sector sud del terme municipal | 41.9222400,2.1011300 | 425467 | 4641533 | 08151 | Oristà | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Aquesta versió, de 'El tresor i la por al Puig de Sant Genís', va ser recollida i transcrita per Jordi Torres i Sociats en el llibre 'Por, màgica i tresors a la Catalunya interior'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||||||
| 56619 | El xai blanc de creu Moixó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-xai-blanc-de-creu-moixo | TORRES Jordi (2003). Por, màgica i tresors a la Catalunya interior. Farell. | Només alguns dels veïns més grans del municipi recorden la rondalla. | 'Aquesta creu es trobava en el camí ral que va de la Torre d'Oristà a Prats de Lluçanès. Encara hi queden restes del sòcol que suportava la creu, en un petit replà poc abans del serrat dels Tres Hereus, a una mitja hora de camí del poble de la Torre d'Oristà. Era un lloc de pas, molt concorregut tant per pastors com per traginers, com per als ramats de muntanya quan anaven cap a les pastures d'hivern. Una vegada hi havia un pastor que guardava un ramat d'ovelles i pasturava les herbes de la zona de pla Moixó. Un dia les tenia esteses pasturant tranquil·lament, quan de sobte va veure que a la vora de la creu hi havia un xai. El pastor, estranyat, no entenia com carai podia ser que hi hagués un xai si els havia deixat tots tancats al corral. A més era tan blanc i de llana tan fina que mai no n'havia vist cap d'igual. El bon home, molt sorprès, va atansar-se a la creu per veure'l. Potser havia passat un ramat de muntanya i se'ls n'havia esgarriat algun, va pensar el pastor. Just quan estava a vint passes del xai, aquest va quedar fos al peu de la creu. La seva sorpresa va ser molt gran, va estar un estona vora de la creu tot pensant en el que acabava de veure i seguia sense entendre el que havia passat. Va aclamar el ramat i va emprendre el camí de casa, ja que començava de ser hora de tancar. Pel camí anava pensant en el xai que havia vist: 'Renoi, que guapo era!'. No va tornar a pasturar en aquell lloc, ja que tenia altres prats per anar-hi. Però li picava la curiositat per saber què 'conxo' hi feia un xai esgarriat allà dalt de pla Moixó. Havien passat uns quatre o cinc dies i un matí acorriolà les ovelles cap a pla Moixó. Va anar directe on hi havia la creu, per si aquell xai blanc encara rondava mentre les ovelles pasturaven. Després de passar-hi una llarga estona, i ja cansat d'esperar, es va asseure una mica apartat del lloc on l'havia vist, va treure la manduca del sarró i es va posar a fer un mos. Mentre feia el traguet amb la botella, va veure que el xai blanc es tornava a posar de potes damunt de les pedres que aguantaven la creu. Va deixar de beure i just en el moment que va abaixar la botella, el xai va quedar fos igual que el primer dia. Això va durar uns quants dies, sempre apareixia vora de la creu i quan el pastor s'hi atansava el xai desapareixia. El pastor no s'atrevia a comentar aquest cas amb ningú, perquè tenia la certesa que seria la riota de les persones a qui ho expliqués. Un dia de tants en què el pastor tenia el ramat pasturant a pla Moixó va passar un altre pastor; aquest era un home ja força gran, era dels que portava moltes mullenades en les pujades i baixades a muntanya, era una persona de molta experiència. El pastor de pla Moixó li va explicar el que li passava amb el xai. Quan li va preguntar: - Si a vós us passés una cosa així, que faríeu? L'altre pastor que l'havia escoltat molt atentament li va dir: - Mal llamp, això és cosa de diners, mira jo he sentit dir que quan passen aquestes coses hi sol haver un tresor enterrat en el lloc on apareix el xai. Saps que faria jo si fos tu, amb una eina remouria un xic la pila de rocs que hi ha a veure què en surt. Al dia següent el pastor va tornar a portar les ovelles a pla Moixó i novament el moltó va aparèixer damunt de la pila de rocs. Quan va haver tancat el ramat va agafar un pic i el sarró, i cap a creu Moixó novament. En arribar al lloc va començar d'arrancar rocs. Es conta que hi va trobar una olla plena d'or. Aquest pastor, conegut pel pastor de cal Talabart, no tenia família i es va quedar a viure a la casa on guardava el ramat. La dita és que quan el pastor va morir, aquella casa va gaudir d'una gran fortuna.' | 08151-227 | Sector nord del terme municipal | 41.9798000,2.0523200 | 421490 | 4647968 | 08151 | Oristà | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Aquesta versió, de títol complet 'El xai blanc de creu Moixó i el tresor', va ser recollida i transcrita per Jordi Torres i Sociats en el llibre 'Por, màgica i tresors a la Catalunya interior'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||||||
| 56620 | Els campaners | https://patrimonicultural.diba.cat/element/els-campaners | TORRES, Jordi (2002). Bruixes a la Catalunya interior. Farell. | La majoria dels veïns més grans del municipi recorden, en major o menor mesura, la figura del campaner. | Per tal d'evitar les pedregades d'estiu a causa de la boira del dia cinc de febrer, els campaners del Lluçanès feien una feina molt important: grans repics de campanes en honor de santa Àgata, que estava de festa. La creença era que, per aquest motiu, aquest dia les bruixes quedaven sense control i anaven a la seva. Això posava sobre avís l'advocada contra les pedregades i les bruixes estaven més o menys quietes. Les campanes començaven a tocar des del toc d'oració del matí fins a toc d'oració del vespre, tot el dia repicant sense parar; això evitava les pedregades a l'estiu. El repic de campanes era un contratemps molt greu per a les bruixes, car el soroll del bronze era terriblement dolent per a les seves orelles. Si tenim en compte que les campanes són beneïdes, el so que rebien era un dring de bronze beneït. Això els provocava una espècie de follia que els obligava d'anar d'un lloc a l'altre sense repòs durant tot el dia. D'aquesta manera, no aconseguien poder preparar cap conjur per causar la pedregada. Quan les bruixes preparaven una malifeta, convenia que ningú les destorbés, ni sentir sorolls de cap mena. Per això, congriaven les grans pedregades des de llocs molt apartats de llur residència i de qualsevol altra persona. Escollien per a les seves reunions els lloc més feréstecs que trobaven i com més apartats dels punts habitats millor, ja que els permetia d'estar molt concentrades amb el que pretenien fer sense cap entrebanc. Els punts més indicats per preparar les grans pedregades eren el Gorg Negre, el Racó Fosc, les Goles de les Heures i la Plaça Balladora, la bauma de la Quintana i les Goles de Fumanya, entre d'altres. Un dels últims campaners de la comarca que repicava les campanes el dia de santa Àgata, des de toc d'oració del matí fins a toc d'oració del vespre, era en Jaume Bartomeus, campaner de la Torre d'Oristà. A la dècada del 1950 va haver de deixar la feina de campaner per la seva avançada edat. Deia que, encara que en el dia de santa Àgata hi hagués boira baixa, si podia tocar les campanes no hi havia perill que les bruixes fessin mal. Amb el soroll de les campanes les atabalava de tal manera que aquelles no sabien on paraven. Era un campaner molt enamorat del seu ofici. Quan veia que començava a formar-se un temporal, fos allà on fos, ell deixava la feina i anava prest a tocar a bon temps. Com a mostra de la seva fe en el toc de les campanes per salvar les collites la tenim en el llarg recorregut que una vegada va fer per parar un temporal. Un dia d'estiu faltava molt poc per començar el segar. El blat era just ros, a punt per als segadors. En Jaume es trobava treballant a la masia de Torruella (terme de Santa Maria d'Oló), on quadrejava unes bigues. Era un artista en aquesta feina. Al migdia van començar a sortir castells a la muntanya. Tot just quan va acabar de dinar esclatà un tro. Aleshores, el campaner va deixar la destral i ja teniu l'home cames ajudeu-me cap a la Torre d'Oristà. La distància que hi ha des de la casa de Torruella a la Torre és de més de dues hores. Això anant a bon pas. En Jaume va fer tot aquest trajecte per anar a tocar a bon temps i, d'aquesta forma, protegir les collites dels pagesos tot provocant la fugida de les malignes bruixes a cop de campanes. El temporal fou un dels que més es recorden durant molts anys. Després, ell tot cofoi deia: - M'ha costat una bona caminada, però he aconseguit d'espantar-les. Es referia a les bruixes, és clar. En Jaume Bartomeus era una persona que feia l'ofici de campaner amb total convicció. Sempre afirmava que si podia realitzar el repic de la campana abans que el temporal travessés la serralada que hi ha sobre el mas Blanquer (es referia a la serralada de Pinós i serra de Degollats), però no aconseguia desfer-lo sinó en tot cas desviar-lo, era segur que en tot el terme no pedregaria. | 08151-228 | Nucli urbà de la Torre d'Oristà. Oristà | 41.9570000,2.0529600 | 421515 | 4645436 | 08151 | Oristà | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | (Continuació descripció) Quan el temporal es produïa de nit, en Jaume es llevava, sortia a fora i mirava de quin cantó venia. Si no hi havia perill l'home se'n tornava a dormir, però si veia que la cosa era perillosa llavors es vestia amb la roba de tocar bon temps i cap al cim del campanar falta gent.Per tocar a bon temps, el campaner es posava una brusa negra amb caputxa. Si era de nit llavors també s'emportava la llanterna d'oli.Aquesta versió, de títol complet 'Els campaners i les bruixes del Lluçanès', va ser escrita per Jordi Torres i Sociats en el llibre 'Bruixes a la Catalunya interior', | 63 | 4.5 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||||||
| 56621 | La bassa de les Ànimes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-bassa-de-les-animes | TORRES Jordi (2003). Por, màgica i tresors a la Catalunya interior. Farell. | Només alguns dels veïns més grans del municipi recorden la rondalla. | Entre la Casa Nova de Sagalés i Sant Nazari de la Garriga hi ha una bassa vora del camí, coneguda com la bassa de les Ànimes. A la primavera hi apareixia una nena vestida de primera comunió. Quan la gent d'Oristà anava a Sant Nazari en processó resant les lletanies, demanant la protecció dels conreus i que els temporals d'estiu no els malmetessin la sembrada, en arribar a vora de la bassa veien la nena vestida tota ella de blanc. | 08151-229 | Sector sud del terme municipal | 41.9096400,2.0595200 | 422001 | 4640171 | 08151 | Oristà | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Actualment encara existeix la bassa de les Ànimes situada al costat del camí que condueix a Sant Nazari de la Garriga.Aquesta versió, anomenada originalment 'La bassa de l'Animeta', va ser recollida i transcrita per Jordi Torres i Sociats en el llibre 'Por, màgica i tresors a la Catalunya interior'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||||||
| 56622 | La bruixa de cal Llangardaix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-bruixa-de-cal-llangardaix | TORRES, Jordi (2002). Bruixes a la Catalunya interior. Farell. | Només alguns dels veïns més grans del municipi recorden la rondalla. | Un pastor que vivia a la masia de cal Llangardaix, a prop de Sant Nazari de la Garriga, tenia molta cura del bestiar. El seu ramat era la miroia dels altres pastors de la contrada. La manyaga era la reina del ramat, una ovella d'aquelles que es fan mirar i és l'enveja de qualsevol pastor. Però vet aquí que un d'aquests dies tranquils i pausats de primavera seria el preludi de molts disgustos del bon pastor. Un dia del mes de maig les ovelles es trobaven pasturant una mica més avall del serrat de Sant Nazari. Quan començava a fer una mica de calor, al migdia, just a l'hora de dinar, el pastor com sempre buscava un lloc on les ovelles trobessin bona pastura: així estaven quietes i no calia estar massa pendent del ramat. D'aquesta manera el pastor dinava tranquil i mentre les ovelles murriaven feia la becaina. Això era quasi una rutina, mai tenia cap problema. Quan es va despertar de la becaina, com de costum, va fer una ullada al ramat i no va veure la manyaga per cap cantó. L'home va tornar a mirar i remirar i la manyaga no hi era. Es va fregar els ulls, no fos cas que encara hi portés alguna lleganya. Va fer un bon trago de la botella, va resseguir el ramat i, efectivament, la manyaga havia desaparegut. El pastor l'anava aclamant. Després de llarga estona de cridar-la i aclamar-la, va aparèixer tota ella ben bruta de terra. El pastor, en veure l'estat de l'ovella, es va esverar una mica, ja que no era normal que la manyaga anés amb la llana estarrufada i polsosa. Era una ovella més aviat presumida, sempre anava neta. Després de comprovar que el ramat era complert, tot xino-xano va anar marxant amb el bestiar pasturant, fins que arribà l'hora de tancar-lo. Així va acabar el dia. De d'aquell fet el pastor no treia la vista de la manyaga i la controlava sempre, com tot el ramat. No acabava de veure la cosa gens clara, temia alguna desgràcia li passaria a ell o bé al ramat, ja que des d'aquell dia el comportament de la manyaga no era el mateix de sempre. El pastor no va veure que el marrà s'acostés a l'ovella i si algun cop ho va intentar ella fugia. Era un comportament una mica estrany el de la manyaga, perquè el pastor no va veure mai que la manyaga s'amarrís. Els dies passaven i, a part que la manyaga no es va amarrir, no va passar res més. Un dia el pastor es va adonar que la manyaga començava a posar panxa i estovava braguer. De bell nou havia recuperat l'aspecte d'abans dels fets de Sant Nazari. Es va tranquil·litzar i el temps va anar passant. Quan ja la manyaga estava a punt de xaiar de nou, el pastor va tornar a pensar en els fets: - Com pot ser que aquesta ovella hagi de xaiar si no volia el marrà? No cal que hi doni més voltes, en algun moment es devien entendre. El cas és que la manyaga haurà de criar com cada any, i això és el que compta. La manyaga va parir un formós xai com mai el pastor no n'havia vist cap. Era un mascle molt blanc i cepat. L'ovella el va criar bé i el xai va créixer molt en poc temps. Quan va ser l'hora de vendre moltons el pastor pensà: - Aquest el deixarem, em sembla que serà un bon marrà. Efectivament, era un marrà com pocs se'n veuen, d'una llana molt fina i d'una blancor gens corrent, amb les banyes llargues i cargolades. Era l'enveja dels pastors. Aquest marrà tan envejat pels altres pastors es va convertir en un mar de problemes pel de cal Llangardaix. Quan l'animal va servir per amarrir les ovelles és quan van començar els maldecaps per al pastor. Li passava un fet molt estrany: quan les ovelles, tot pasturant, s'enfilaven al cim del serrat de Sant Nazari, el marrà desapareixia i quan el ramat baixava del cim aquell tornava, però sempre amb la llana polsosa i bruta de terra, igual que aquell dia de la manyaga. Si no anava a pasturar en aquest lloc no es movia del ramat, però sovint li cotava les ovelles i li esgarriava el ramat. El pobre pastor passava moltes penes, ja que des del dia que el marrà va començar a amarrir les ovelles els problemes eren un darrera l'altre. | 08151-230 | Sector sud del terme municipal | 41.8991800,2.0563600 | 421726 | 4639013 | 08151 | Oristà | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | (Continuació descripció)El pastor va intentar vendre aquell animalot, però no hi va haver manera, no se'l podia treure del damunt. Estava molt avorrit, ja que el ramat cada dia anava més de mal borràs per culpa del marrà. Un dels dies que el pastor va anar a pasturar vora l'església de Sant Nazari, precisament en el lloc on va començar la desventura de la manyaga, tot d'una el marrà va fer uns quants esvalotecs molt forts i, agafant el camí carena avall, va fugir cames ajudeu-me. Des d'aquell dia mai més s'ha sabut res del marrà.El marrà va desaparèixer el dia i a la mateixa hora que moria una dona que vivia a la mateixa casa que el pastor, és a dir, a cal Llangardaix. La llegenda diu que aquesta dona era bruixa i un dia es va barallar amb el pastor. La bruixa, per venjar-se, li va fer la trapelleria del marrà i la manyaga. Com que el marrà i la bruixa eren la mateixa cosa, el dia que va morir la dona de cal Llangardaix, el marrà va fugir.Aquesta versió, de títol complet 'La bruixa de cal Llangardaix i la manyaga del pastor', va ser recollida i transcrita per Jordi Torres i Sociats en el llibre 'Bruixes a la Catalunya interior'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||||||
| 56623 | La fondària del gorg de la Llana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-fondaria-del-gorg-de-la-llana | TORRES Jordi (2003). Por, màgica i tresors a la Catalunya interior. Farell. | Només alguns dels veïns més grans del municipi recorden la rondalla. | La dita era que mai ningú no havia pogut saber quina era la fondària del gorg. Però vet aquí que un pastor que sovint portava el ramat a pasturar per aquell paratge deia: 'Això són coses que explica la gent, però per molta aigua que hi hagi cap disbarat de fondària no la pot pas tenir'. L'home va anar recollint cordills, els anava nuant i en feia un cabdell fins que li va semblar que ja era prou gran com per arribar al fons del gorg. Un dia que les ovelles pasturaven prop del gorg va agafar el cabdell, va lligar un roc que fes un xic de pes al cap del cordill i es va posar en un cap de roc que hi ha vora mateix del cingle. Va deixar anar el roc estacat en el cordill, va anar descabdellant fins que se li va acabar el cabdell i no va poder arribar al fons de l'aigua. El pastor no se'n sabia avenir i va agafar més cordills, els va afegir al cabdell que ja tenia i novament va tornar a vora del gorg, i altra vegada es posà vora del cingle a descabdellar el cordill. Quan ja li faltava ben poc per ascabar el cabdell i encara no arribava al fons, va sentir una veu que sortia de dintre l'aigua i deia: 'Descabdella que descabdellaràs, que ja mai tu al fons no arribaràs'. L'home diu que va tenir un gran ensurt i se li va posar a tremolar la mà que aguantava el cordill. Des d'aquell dia sempre més va tenir una tremolor a la mà que havia aguantat el cordill. | 08151-231 | Sector oest del terme municipal | 41.9440900,2.0385400 | 420304 | 4644016 | 08151 | Oristà | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Aquesta versió, de nom complet 'El pastor que volia saber la fondària del gorg de la Llana', va ser recollida i escrita per Jordi Torres i Sociats en el llibre 'Por, màgica i tresors a la Catalunya interior'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||||||
| 56624 | La minyona de Vilarubí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-minyona-de-vilarubi | TORRES, Jordi (2002). Bruixes a la Catalunya interior. Farell. | Només alguns dels veïns més grans del municipi recorden la rondalla. | Temps era temps que a la masia de Vilarrobí tenien una minyona que era coixa i sempre estava de molt mal humor, renegava més que un carreter. El dia que renegava estava molt enfadada i feia el justet per justificar el sou que li pagaven. Tot funcionava normal, els de la casa no patien desgràcies ni cap malvestat, però el dia que es llevava al matí molt contenta i feia la feina tot cantant i repartint satisfaccions a tothom, malament rai, ja que en aquell dia passaria algun succés a la casa, és a dir, a l'entorn de la bruixa hi hauria alguna desgràcia, com realment així succeïa. El dia que la dona estava contenta era signe de mal averany; en el millor dels casos moria un cap d'aviram. Si al vespre, quan tancaven la porta, només s'havia mort un conill, pollastre o qualsevol altre animal de ploma, la gent de la casa estava contenta, car això era considerat un mal menor; en alguns casos podia morir una vaca, mula o qualsevol altra bèstia grossa. En ocasions, el mal que pronosticava la bruixa amb la seva alegria era presagi que, tot anant de camí amb el carro quan el portaven ben carregat, aquest bolqués. Si eren sacs de gra es rebentaven i quedava tot malmès; si es donava el cas que portaven algun bot de vi també quedava esbotifarrat i el vi vessat per terra. El temps que millor ho passava la bruixa tombant carros era el temps de garbajar. Quan tenien el carro ben curull de garbes, els pagesos les lligaven ben lligades per tal que cap garba s'esllavissés del carro durant el trajecte que va del camp a l'era. Calia anar amb molt de compte per no bolcar. Durant aquest recorregut solia menar sempre l'animal la persona que més i millor coneixia l'animal que tirava el carro. Normalment, solien fer aquest camí sense complicacions, és a dir, arribaven a l'era amb el carro curull de garbes. El dia que la bruixa estava alegre i cantava, en el moment menys pensat, ¡pataplaf! El carro rodes enlaire, bolcat quasi sempre en un lloc des d'on la mala bèstia de la bruixa ho pogués veure. Quan això passava la bruixa era feliç. El temps del segar, quan tenien els segadors de muntanya, si a trenc d'alba la criada cantava l'amo ja advertia: - Avui no tots el segadors acabaran el jornal, algun contratemps hi haurà. Efectivament, abans del beure de les onze un dels segadors ja s'havia tallat amb el volant. Normalment, això passava en el moment que la criada anava a portar el beure als treballadors. Aquest mateix pagès comentava: - Era tota una visió veure la cara de satisfacció que la mala bèstia posava en aquests casos. Quan hi havia un temporal molt fort i no queia ni un mal gra de pedra, llavors renegava com un oriol i gairebé no podia caminar perquè anava arrossegant la pota. En canvi, si era un temporal de forta pedregada, llavors anava més lleugera que una daina i, tot cantant i xiulant, anava d'una finestra a l'altra contemplant el desastre que la pedra feia als sembrats. Aquella bruixa només estava contenta quan la gent tenia penes, es moria algun cap de bestiar o un temporal malmetia tota la collita; com més malvestats passaven més contenta i feliç es trobava. | 08151-232 | Sector nord-oest del terme municipal | 41.9723300,2.0344300 | 419999 | 4647155 | 08151 | Oristà | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Aquesta versió, de títol complet 'La minyona de Vilarrobí tombava els carros', va ser recollida i transcrita per Jordi Torres i Sociats en el llibre 'Bruixes a la Catalunya interior'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||||||
| 56625 | La venjança del capellà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-venjanca-del-capella | TORRES Jordi (2003). Por, màgica i tresors a la Catalunya interior. Farell. | Només alguns dels veïns més grans del municipi recorden la rondalla. | La família de cal Joan d'Oristà era una gent molt de missa, molt i molt creients i puritans en excés, tot el que deia el capellà per a ells rera dogma de fe. Un dia diu que van tenir algun problema amb el mossèn. El capellà se les va empescar per venjar-se d'ells i fer que es penedissin de la seva malifeta. Vet aquí que un dia al vespre, quan el matrimoni anava a dormir, just al moment en què es ficaven al llit, els van aparèixer al capdavall de l'habitació unes noies totalment nues. Fent uns moviments en forma de dansa. Tots dos van quedar molt astorats d'allò que veien, per a ells era pecat mortal veure una noia nua de pèl a pèl, ja que era motiu més que suficient per condemnar-se. L'endemà al matí la primera cosa que van fer va ser anar a veure el rector i explicar-li el que els passava. El capellà els va dir: - Això és molt greu, segur que no heu fet algun pecat molt gros? - Que ho sapiguem, no. El capellà va comentar: - Aquestes coses solen passar quan alguna persona que viu a la casa té alguna temptació i llavors el dimoni aprofita per entrar dintre de casa. - Com ho podem fer perquè el dimoni marxi? -varen preguntar la gent de cal Joan. - En aquests casos la primera cosa que cal fer és beneir l'habitació. I després fer dir algunes misses. - Doncs ja pot venir cap a casa. El capellà va anar a beneir l'habitació i va dir unes misses, pagant la gent de cal Joan, és clar. A partir d'aquell dia no van aparèixer mai més les damisel·les nues dansant a l'habitació del matrimoni. | 08151-233 | Nucli urbà d'Oristà. Oristà. | 41.9322800,2.0606600 | 422123 | 4642684 | 08151 | Oristà | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Aquesta versió, de 'La venjança del capellà', va ser recollida i transcrita per Jordi Torres i Sociats en el llibre 'Por, màgica i tresors a la Catalunya interior'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||||||
| 56626 | L'animeta del gorg Negre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/lanimeta-del-gorg-negre | TORRES Jordi (2003). Por, màgica i tresors a la Catalunya interior. Farell. | Només alguns dels veïns més grans del municipi recorden la rondalla. | El Gorg Negre, conegut també pel gorg del Pla d'Oristà, es troba sota mateix del pont del riu Bassí, de la carretera de Sant Feliu Sasserra a Oristà. A la banda dreta del saltant del gorg, poc més enllà, hi havia la font de l'Animeta. A uns dos-cents metres de la font hi passava el camí ral que anava de Sant Feliu a Oristà, i hi parava molta gent per fer un trago d'aigua o per penjar el morlet a les mules, un lloc tranquil i molt escaient per reposar i agafar forces abans d'emprendre la pujada que mena a Sant Feliu. Un dia van començar a dir que a la font del gorg Negre hi sortia por. Uns determinats dies hi sortia una noia vestida de blanc, però ningú no la podia veure de prop, quan s'hi acostaven desapareixia. Deien que era l'ànima d'una noia que havia mort ofegada al gorg.' La seva ànima tornava per fer saber que allà hi havia hagut una mort violenta. Una altra persona deia que això era degut a l'incompliment d'una deixa. La persona que ho va explicar deia: 'Prop de la font hi ha un camp, que era d'una persona molt gran, que va deixar dit que quan es moris venguessin el camp i amb els diners li fessin dir misses. Llavors la seva ànima tornava per reclamar les misses. Des d'aleshores la font és coneguda com la font de l'Animeta. | 08151-234 | Sector oest del terme municipal | 41.9379400,2.0449400 | 420827 | 4643327 | 08151 | Oristà | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Aquesta versió, de 'L'animeta del gorg Negre', va ser recollida i transcrita per Jordi Torres i Sociats en el llibre 'Por, màgica i tresors a la Catalunya interior'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||||||
| 56627 | Les bruixes de la bauma de la Quintana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-bruixes-de-la-bauma-de-la-quintana | TORRES, Jordi (2002). Bruixes a la Catalunya interior. Farell. | Només alguns dels veïns més grans del municipi recorden la rondalla. | Les reunions que celebraven els dissabtes de lluna plena a la nit les bruixes lluçaneses eren conegudes amb el nom de 'samaniat'. Un d'aquests indrets era la bauma de les bruixes de la Quintana d'Oristà. Allà es diu que hi preparaven les malifetes que farien fins que la lluna tornés a fer el ple. En aquest lloc també congriaven fortes pedregades a l'estiu. Quan hi havia un temporal sortien de la bauma i anaven fins a la Gavarresa, concretament en el revolt que fa la riera davant mateix de la Quintana, un lloc d'aigües tranquil·les i manses, cosa que les bruixes aprofitaven per fer els seus conjurs. Quan el temporal arribava damunt mateix de la Gavarresa, sortien de l'aigua i pujaven damunt de les bromes que anaven davant del temporal per tal de provocar grans pedregades. Si el temporal no travessava la Gavarresa, no hi tenien res a fer; en canvi, si aconseguien que el temporal travessés la Gavarresa de llevant a ponent, pedra segura. La pedregada que queia destrossava totes les collites: era un temporal amb gran quantitat de pedra, molta aigua, vents huracanats i molts llamps i trons. La pagesia de la banda de ponent de la Gavarresa, quan hi havia el temporal a la banda de llevant, afirmava 'Ja podeu anar a fer fum de llorer i encendre el ciri del monument, que les bruixes no puguin travessar la Gavarresa i, d'aquesta manera, puguem aturar la pedregada'. Si els campaners dels pobles tocaven ben fort les campanes, entre el fum i el so de les campanes les bruixes quedaven molt atabalades i perdien el control de la tempesta i no pedregava. Aquesta creença es va arrelar de tal manera que encara avui hi ha persones que quan veuen temporal a l'altra banda d'Oristà, solen dir: Si arriba a travessar la Gavarresa, pedra segura. | 08151-235 | Sector sud-oest del terme municipal | 41.9277800,2.0514400 | 421353 | 4642193 | 08151 | Oristà | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Aquesta versió, de títol complet 'Les bruixes de la bauma de la Quintana i els temporals', va ser recollida i escrita per Jordi Torres i Sociats en el llibre 'Bruixes a la Catalunya interior'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||||||
| 56628 | Les dones d'aigua del riu Bassí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-dones-daigua-del-riu-bassi | TORRES Jordi (2003). Por, màgica i tresors a la Catalunya interior. Farell. | Només alguns dels veïns més grans del municipi recorden la rondalla. | El Pep Eures deia: 'Mira Jordi, el riu Bassí està farcit de dones d'aigua, des del gorg del molí de Galobardes fins al del Carburo, és a dir, a tots els gorgs que hi ha hi viuen una espècie de bruixes que les anomenen dones d'aigua. Els diuen aquest nom perquè viuen en les profunditats dels gorgs i només en surten les nits de lluna plena per fer les reunions i trobades amb les que viuen en altres gorgs. Però la seva gran festa és la nit de Sant Joan. Aquesta nit surten de les profunditats dels gorgs i es reuneixen a sota mateix del cingle de l'horta dels Pèlags, és a dir, a les feréstegues balmes del Racó Fosc. Allà organitzen la seva festa anyal amb gran disbauxa, on a més de la presència del mateix Diable, la dirigia la dona d'aigua de la gola de l'Arç. Sant Joan és la nit més important de les goges, en aquesta nit també fan la bugada. Aquestes dones són molt presumides i totes elles van vestida amb túnica de seda blanca'. El Pep sempre em deia: 'Després de la posta de sol no t'ho acostessis pas mai allà al Racó Fosc, perquè un noi com tu, de ben segur se te'n portarien al fons d'algun gorg aquestes males donotes. Ah! I mai se t'acudeixi de banyar-te en cap d'aquests gorgs, perquè home que entra dintre de l'aigua ja no en surt mai més. A la gola de l'Arç s'hi formaven uns grans remolins d'aigua. Qualsevol cosa que queia a dintre de l'aigua l'engolia el remolí fins al fons i mai més en cantava ni gall ni gallina i sempre més restava en la seva profunditat.' La meva família vivia a la Farigola, casa de pagès on jo vaig néixer i créixer. Aquesta masoveria està situada a la vora del riu Bassí i arran del camí ral que va d'Olost a Sant Feliu Sasserra. El Pep Eures era un pastor que amb el seu ramat pasturava les herbes de la finca. Quan jo veia aquest ramat pasturant les herbes d'algun camp tot seguit demanava als meus pares si em deixaven anar allà on hi havia les ovelles, perquè amb el Pep fèiem grans xerrades. Sempre em deia que jo havia de ser el seu hereu. Aquest pastor sovint m'explicava coses del bestiar i també contes, llegendes i històries. Una de les llegendes que més m'agradava sentir és la que fa referència a les fones d'aigua dels gorgs del riu Bassí. Al Racó Fosc, lloc feréstec que es troba sota mateix de la casa del Pèlags, hi ha una font i un cingle de més de deu metres d'alçada i unes grans balmes. El riu Bassí des del seu inici, sota mateix del Soler de n'Hug (Prats de Lluçanès) fins al seu aiguabarreig amb la riera Gavarresa (Oristà), té tot un seguit de gorgs: el gorg del Molí de Galobardes, gorg del Blanquer i el gorg de Pahonellas. Vora d'aquests tres hi passaven camins molt importants, com el que anava de Sant Feliu Sasserra a Berga i també el camí ral de França, per damunt mateix del saltant o gorg de Pahonellas. Molt a prop del gorg de la Llana passava el camí molt concorregut que anava de Solsona a Vic, conegut com la ruta de la sal. Prop del gorg Negre i del gorg del Carburo passava el camí ral que anava d'Oristà a Sant Feliu Sasserra, conegut també com el camí de Muntanyola, ja que anava de Sant Feliu, passant per Oristà, i pujava el coll de Fontfreda fins a Muntanyola. Tots aquests camins eren molt concorreguts en aquella època. | 08151-236 | Sector oest del terme municipal | 41.9379400,2.0449400 | 420827 | 4643327 | 08151 | Oristà | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Aquesta versió, de 'Les dones d'aigua del riu Bassí', va ser recollida i escrita per Jordi Torres i Sociats en el llibre 'Por, màgica i tresors a la Catalunya interior'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||||||
| 56629 | Les minyones de Terricabras | https://patrimonicultural.diba.cat/element/les-minyones-de-terricabras | TORRES Jordi (2003). Por, màgica i tresors a la Catalunya interior. Farell. | Només alguns dels veïns més grans del municipi recorden la rondalla. | Això va passar a Terricabras. Diu que als vespres, quan anaven a dormir, just quan començaven a agafar el son, sentien molt de soroll a la cuina, una fressa com si trenquessin els plats. S'aixecaven del llit i no veien res enlloc, i quan obrien els armaris de la cuina trobaven gots, copes, ampolles, tot capbussat. També es diu que a les vetllades d'hivern, quan estaven a la vora del foc tot coent la caldera de menjar per al bestiar, tot d'un plegat sentien una veu a dalt de la xemeneia que deia: 'Ai que baixo, ai que baixo, ja sóc aquí'. Patatxap, se sentia com si una persona caigués. Els que es trobaven vora del foc s'escapaven corrents i quan hi tornaven no veien res enlloc. Als tres dies la veu deia: 'Que caic, que caic', i queia un dit damunt mateix de les brases. Al cap d'una estona, repetia la mateixa cantarella de sempre i queia una mà, sempre damunt de les brases del foc i desapareixia a l'instant. Al cap de temps que els passessin aquestes coses, van saber que això ho feia un que volia llogar les minyones que tenien a Terricabras. Aquestes tenien fama de ser molt treballadores i bones noies. Un altre propietari els va demanar que anessin a treballar per a ell, però les noies, molt bones elles, li van dir que a Terricabras hi estaven molt bé i no pensaven pas canviar de casa. A partir d'aquell dia a Terricabras van començar de sentir els sorolls i les veus que deien que queien de la xemeneia.' Antigament a les cases de pagès importants que tenien servei, les minyones tenien el seu 'quarto' vora de la cuina, mentre que els amos dormien a la part oposada, és a dir, ben apartats, perquè al vespre quan les minyones feien l'endreça de la cuina, amb el soroll dels plats i cassoles no despertessin els senyors de la casa. Als qui volien les minyones, valent-se de l'art de la màgica feien sorolls per despertar tothom qui dormís. Aquests sorolls els feien a la cuina, perquè hom cregués que eren les minyones que feien l'endreça molt tard i els amos es cansessin del soroll que les minyones feien nit enllà i prescindissin dels seus serveis. Llavors les podrien llogar. | 08151-237 | Sector est del terme municipal | 41.9481600,2.1123400 | 426426 | 4644402 | 08151 | Oristà | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Aquesta versió, de nom complet 'El propietari que volia llogar les minyones de Terricabras', va ser recollida i transcrita per Jordi Torres i Sociats en el llibre 'Por, màgica i tresors a la Catalunya interior'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||||||
| 56630 | Pel dinar de festa Major | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pel-dinar-de-festa-major | TORRES, Jordi (2002). Bruixes a la Catalunya interior. Farell. | Només alguns dels veïns més grans del municipi recorden la rondalla. | A la masia Altarriba (terme d'Oristà) cada any, pel dia de la festa major, se'ls moria un bou. Any rere any els passava la mateixa desgràcia. Com era costum, el dia de la festa major la gent s'endiumenjava i, juntament amb les convidats, anaven a missa major. Quan arribaven a casa, el primer que feien era donar el menjar a la mula i els bous. Feien una passada per veure si tot el bestiar estava bé; després es posaven a dinar amb tota la tranquil·litat del món, ja que no hi havia animals ni tampoc persones que patissin cap mal. Així podien gaudir de la festa a taula en companyia de familiars que només veien un cop a l'any. Un dia, quan estaven dinant, sentiren un gall que cantava molt fort però d'una forma diferent. En sentir aquella mena de crit s'aixecaren de la taula i corregueren cap a baix, on trobaren el gall damunt del bou i el bou mort. Aquest fet era atribuït a una bruixa que, segons deien, tenia contactes amb el mateix diable per nafrar i matar el bestiar. | 08151-238 | Sector nord del terme municipal | 41.9645000,2.0626100 | 422324 | 4646260 | 08151 | Oristà | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Aquesta versió, de títol complet 'Pel dinar de festa major, un gall i el bou mort', va ser recollida i transcrita per Jordi Torres i Sociats en el llibre 'Bruixes a la Catalunya interior'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||||||
| 56631 | Por per no beneir la casa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/por-per-no-beneir-la-casa | TORRES Jordi (2003). Por, màgica i tresors a la Catalunya interior. Farell. | Només alguns dels veïns més grans del municipi recorden la rondalla. | 'S'explica que a la Pedragosa, al municipi d'Oristà, hi havia uns masovers. L'hereu ja estava casat, però encara quedaven alguns fadristerns per casar. El Ton ja feia un temps que festejava i es volia casar, però no trobava cap masoveria que li fes el pes. Un dia va comentar el seu problema a l'amo de la Pedragosa i aquest li va dir: - Mira si vols continuar sent el meu masover et faré una casa nova sota mateix de la Devesa El Ton va acceptar l'oferta de l'amo i mentre els paletes feien la masoveria de la Devesa es va casar. De moment vivien a la Pedragosa, però quan la casa va estar acabada el matrimoni va agafar les seves pertinences i es va traslladar a la Devesa. En aquell temps quan una família mudava de casa els veïns hi anaven a donar un cop de mà. Una de les persones que ajudà la parella fou la majordoma del capellà de Santa Eulàlia. Era costum que la majordoma anés ficant el nas a les cases, així amb la informació que portava el capellà podia controlar millor les famílies. Quan baixaven de la Pedregosa cap a baix a la Devesa, just a mitja baixada si fa o no fa, a l'indret del forn de la Pedragosa, la majordoma va dir a l'esposa del Ton: - Ja us en fieu d'anar a viure en una casa nova i sense beneir. La jove mestressa de la Devesa, un xic sorpresa va respondre: - Però què vols que ens passi? La majordoma digué: - Mira noia, amb aquestes coses mai no se sap. Moltes vegades passen coses i ningú no troba cap explicació del per què passen, jo no estaria pas tranquil·la en una casa sense beneir. Quan el jove matrimoni va estar instal·lat a la nova masoveria, la dona va explicar al seu marit el que li havia dit la majordoma tot baixant de la Pedragosa. El Ton digué: - Noia, prepara't, que abans de dos o tres dies ens faran por. Als pocs dies, pels volts de mitjanit van començar de sentir un soroll igual com si tiressin rocs damunt la teulada i uns cops molt forts a dalt el sostre. En una nit d'aquelles que feia bon clar de lluna i s'hi veia força bé, el Ton es va llevar, va sortir a fora tot mirant els entorns de la casa, però no veia res per cap banda. Va pujar a un turonet que hi ha sobre mateix de la casa, però no es veia res damunt de la teulada, cap roc ni teules trencades. El Ton es va tornar a ficar el llit tot dient a la seva dona: - Prepara't per aguantar unes quantes nits aquest soroll, però tu no preocupis que de mal no ens en faran pas. Si això dura gaires dies els faré una medecina que els traurà les ganes de repetir la broma. Es veu que aquest capellà tenia el costum de tant en tant de donar un tomb per les cases de pagès de la seva parròquia, ja que sovint li venia de bon grat fer una xerrada amb els seus feligresos. Al cap de tres o quatre dies d'haver sentit els primers sorolls va passar el rector de la parròquia i va veure el Ton que llaurava un camp de vora del camí i li va dir: - Escolta Ton, com és que encara no has fet beneir la casa?, no et fa por tenir algun percaç?. Jo de tu no esperaria, igual hi pot sortir por com qualsevol altre mal averany. El Ton li va dir: - Si creu que és menester beneir la casa, vostè mateix, jo en aquest moment no tinc pas cèntims per gastar-me amb aquests romanços. I del fet que pugui sortir por, ja li dic des d'aquest moment que el dia que em tornin a despertar a la nit ja els tinc la medecina preparada i li asseguro que no els quedaran ganes de tornar-hi més. El capellà va anar camí enllà cap a la Devesa. Quan va arribar a la casa la dona era a fer herba per als conills, després de fer una volta a la casa va esperar que la jove masovera arribés. Quan va arribar amb la cistella curulla d'herba van fer la xerrada amb el rector i tot seguit aquest va emprendre el camí de tornada cap a la parròquia. Ho fes el que ho fes, el cas és que des d'aquell dia mai més van sentir cap soroll durant la nit. I la casa encara és per beneir.' | 08151-239 | Sector nord-oest del terme municipal | 41.9797200,2.0306900 | 419698 | 4647979 | 08151 | Oristà | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Aquesta versió, de nom complet 'Por per no beneir la casa a la Devesa', va ser recollida i transcrita per Jordi Torres i Sociats en el llibre 'Por, màgica i tresors a la Catalunya interior'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||||||
| 56632 | Quan es pon el sol al gorg de la Llana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/quan-es-pon-el-sol-al-gorg-de-la-llana | TORRES Jordi (2003). Por, màgica i tresors a la Catalunya interior. Farell. | Només alguns dels veïns més grans del municipi recorden la rondalla. | 'El gorg del Molí de la Riba, a Oristà, es coneix també com el de la Llana, un topònim que arrenca de l'època dels paraires, ja que era un dels millors llocs per parar la llana. També era un punt molt ben comunicat, ja que a uns cinc-cents metres passava el camí ral que anava de Sant Feliu Sasserra a la Torre d'Oristà. A pagès hi havia el costum que quan els homes plegaven de treballar al capvespre es capbussaven dintre de l'aigua, així es treien la suor del damunt i passaven millor la nit a l'estiu quan feia calor de veritat. El gorg de la Llana amb el pas del temps fou el lloc on molts joves de Sant Feliu anaven a banyar-se el dissabte. Si ho feien abans de la posta de sol no hi havia cap perill, però si s'hi tiraven quan ja era post, alguna de les goges que hi havia al fons del gorg se'ls podia emportar dintre de l'aigua. La dita és que aquestes goges, quan veien un jove galant nu i ben plantat a dintre de l'aigua se'l quedaven en el fons del gorg per tal de passar una nit esbojarrada de jocs amorosos. Al dia següent, quan sortia el sol, tornava a la superfície de l'aigua, el deixaven en llibertat. A Sant Feliu Sasserra, que en un temps passat hi havia mossos d'esquadra, tenien la posada a l'hostal de cal Serra, conegut actualment com ca la Clotilde. Els mossos que hi havia eren molt joves, alts i ben plantats; i, igual que el jovent del poble, van agafar el costum d'anar a banyar-se al gorg de la Llana. El jovent del país però, hi anava més aviat, quan es ponia el sol ja estaven de tornada. Vet aquí que un dissabte cap al tard tres mossos d'esquadra van anar a banyar-se al gorg de la Llana. Damunt, sobre una roca, com sempre, es van despullar. Just on feia el saltant de l'aigua hi havia unes puntes de roca des d'on es llençaven de cap. L'alçada era de set o vuit metres. Es divertien de veritat, pujaven al cim de la roca per tal de capbussar-se daltabaix. Diu que anaven fent juguesques a veure quin dels tres podia estar més estona sota l'aigua. Quan ja començava a llostrejar van dir que feien l'última capbussada i plegaven. Entre dos dels mossos hi havia molta igualtat en el temps que aguantaven a dintre. L'últim cop només saltarien aquests dos i l'altre seria el que controlaria qui estava més estona dintre l'aigua. Van saltar a la vegada. Al poc temps va sortir un, però l'altre no sortia. Van esperar molta estona i res, el noi seguia dintre de l'aigua. Es va fer fosc, negra nit i el mosso continuava al fons del gorg. Un dels nois s'hi va tornar a tirar, però com que era fosc tampoc no hi veia res. Amb un gran disgust van deixar el company al fons. Van recollir la seva roba i van emprendre el camí de tornada amb el convenciment que havia mort ofegat. Quan tornaven cap a Sant Feliu, uns dels mossos va comentar: I si fos veritat allò que diuen de les goges, que retenen els nois dintre de l'aigua durant una nit? A més, avui és dissabte de lluna plena'. Al dia següent, tan bon punt va puntejar el sol, el mosso apareixia a la superfície de l'aigua, sa i estalvi. Quan va ser a fora de l'aigua va anar al lloc on es despullaven, però no hi va trobar la roba. Ben nu com anava, va anar a una casa de pagès no gaire lluny del lloc a veure si li podien deixar roba per vestir-se. Els va explicar tot el que li havia passat. Havia anat a banyar-se al gorg com feien molts dissabtes, però se li havia fet fosc i havia quedat atrapat dintre de l'aigua. Durant tota la nit hi havia al fons del gorg una claror igual com el clar de lluna. Havia vist com unes noies molt joves i maques feien una dansa molt bonica i vestien una túnica blanca. Fins a trenc d'alba no havia pogut sortir del fons del gorg. Quan emprenia el camí direcció a Sant Feliu va trobar els seus companys que anaven a veure si podien rescatar el seu cos. El company que la nit abans havia fet el comentari de les goges, va dir: 'Veus?, doncs és veritat això que expliquen de les Encantades, que retenen els nois als fons del gorg'.' | 08151-240 | Sector oest del terme municipal | 41.9440900,2.0385400 | 420304 | 4644016 | 08151 | Oristà | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Aquesta versió, de nom complet 'No es pot banyar-se quan es pon el sol al gorg de la Llana', va ser recollida i escrita per Jordi Torres i Sociats en el llibre 'Por, màgica i tresors a la Catalunya interior'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||||||
| 56633 | Recull de llegendes de Perot Rocaguinarda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/recull-de-llegendes-de-perot-rocaguinarda | <p>ROVIRÓ, Xavier (2006). Perot Rocaguinarda. Cap de bandolers. Farell.</p> | XVII-XX | Algunes rondalles es coneixen més que d'altres. | <p>El bandoler Perot Rocaguinarda va néixer a Oristà l'any 1582 i aviat es convertí en una insígnia del bandolerisme català per les seves accions arriscades, que li valgueren simpaties i antipaties a parts iguals. A causa de les seves accions temeràries es van anar creant narracions, a vegades inspirades en la realitat i altres vegades pura ficció, que han perdurat durant segles. Entre els nombrosos escrits que va generar la figura de Perot Rocaguinarda en destaquen especialment tres: el sonet titulat 'A Roca Guinart' que va escriure el Rector de Vallfogona i l'aparició de la figura del Perot a la segona part del Quixot de Miguel de Cervantes, ambdues a principis del segle XVII, i un romanç inacabat escrit per Jacint Verdaguer a mitjans del segle XIX. Altres relats o llegendes sobre la figura de Perot Rocaguinarda es troben recollits en el llibre 'Perot Rocaguinarda. Cap de bandolers' de Xavier Roviró i Alemany. Són, entre d'altres: - La carrera dels Elois. - Les coves d'en Rocaguinarda. - Un llamp féu una cova nova per en Rocaguinarda. - Amagats a les cuines, una noia els va trair. - La mina de la Roca Guinarda al cingle</p> | 08151-241 | Sector sud-oest del terme municipal. | 41.9186100,2.0439900 | 420724 | 4641182 | 08151 | Oristà | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56633-foto-08151-241-1.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | Inexistent | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | La imatge s'ha extret del llibre: Perot Rocaguinarda. Cap de bandolers | 98 | 61 | 4.3 | 2484 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||
| 56634 | La ramada encantada | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-ramada-encantada | TORRES, Jordi (2003). Apunts de transhumància. Costums, normes, oficis i llegendes de transhumància. Solc. TORRES, Jordi i COROMINAS, Josep (2004). Ruta de transhumància. Santa Creu -La Torre d'Oristà -Santa Creu. Solc, àmbit de recerca i documentació del Lluçanès. | 'Segons conta la llegenda, la gent de la Torre d'Oristà va començar per tallar les alzines i roures i fer rompuda al pla Moixó. Com més rompuda feien els pagesos, menys pastura per als ramats transhumants. Hi havia pastors que protestaven, discutien fortament amb els parcers, però seguien el seu camí. En canvi n'hi havia que, en comptes de protestar, estenien el ramat pel mig dels camps iguals com si fos un prat d'herba, malmetent la vianda que hi havia plantada. Això és el que va provocar que en un temps passat al pla Moixó hi hagué fortes batusses entre uns i altres. Al final, però, després de molt temps de litigis, pastors i pagesos varen arribar a un acord per respectar els seus interessos contraposats: els ramats respectarien el sembrat i els pagesos no farien més rompuda. Just al capdamunt del quintà deixarien un tros on pastors i ovelles poguessin fer parada i passar la nit en cas que ho creguessin convenient, és a dir, l'espai destinat a poder fer parada seria un terreny que mai ningú se'l podria apropiar, i constaria com a empriu o remolta. Els pastors, encara un xic de mal grat, varen acceptar el tracte, però amb la condició que quan no hi hagués vianda plantada als camps de conreu, els ramats gaudirien del dret de seguir les herbes. Però entre els pastors n'hi havia un que era molt repatani. Ja el coneixien com un buscabrega que mai estava content de res, i només faltava que uns diguessin blanc perquè ell digués negre. Era un home que tenia un parlar molt fastigós, sovint engegava unes carrendelles de sagrepans que feien esgarrifar; per això, era conegut com el pastor renegaire. Doncs bé, segons la llegenda, aquest pastor mai va voler saber res dels tractes que havien fet els pagesos de pla Moixó i els pastors de muntanya, ell anava a la seva i quan passava amb el ramat tirava pel dret, tant li feia que els camps estiguessin sembrats. Quan un pagès l'escridassava, ell solia contestar amb una llarga lletania del seu repertori renegaire. Diu que era a finals d'octubre, és a dir, pocs dies abans de tots sants, que un dels parcers de pla Moixó va anar a veure si la sembrada ja naixia. El camp que manava al pla Moixó era just arran del camí ramader. Quan va sortir a les envistes del camp, va veure com un ramat li pasturava la sembrada, i l'home, molt enfadat, va anar tot decidit a fer marxar les ovelles del seu tros. Però es va trobar que qui manava el ramat era el pastor renegaire. Es van esbatussar de mala manera; el pagès no volia que les ovelles li malmetessin la sembrada i el pastor, en canvi, feia que les ovelles se la mengessin. I ca, el pagès poc se'n va sortir; després d'una forta escridassada, renecs i algun cop de roc, el pastor va continuar amb les ovelles dintre del camp, que van seguir pasturant el blat acabat de néixer. El pastor, tot fent mofa del pobre pagès, encara li va dir: 'Mireu, tenia pensat d'anar a dormir al Pilar o als Andreus, però com que encara quedarà menjar, em quedaré a dormir aquí a la vora del camp, així quan les ovelles es llevin al matí podran esmorzar'. Cal dir que aquest camp és el que hi ha vora mateix de la remolta, on molts ramats hi passaven la nit. Al pagès, en sentir el to de mofa que emprava el pastor, només se li va acudir de dir: 'Tan de bo no us despertéssiu mai més, ni vós ni el ramat'. Conta la llegenda que així mateix va passar. Al matí pastors i ovelles, gos i bastó s'havien convertit en pedra, és a dir, tal com es van adormir al vespre, varen quedar encantats en forma de pedra. Així és com va ser castigat un pastor malparlat que, per allà on passava, tot ho malmetia. Des d'aquell dia la revolta de pla Moixó es coneix com la ramada encantada'. | 08151-242 | Sector nord del terme municipal | 41.9798000,2.0523200 | 421490 | 4647968 | 08151 | Oristà | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Simbòlic | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Aquesta versió de la llegenda de la ramada encantada va ser recollida i publicada per Jordi Torres a 'Ruta de transhumància Santa Creu -la Torre d'Oristà -Santa Creu'. | 61 | 4.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | |||||||||||||
| 56635 | Gorg de la Llana | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gorg-de-la-llana | El gorg de la Llana, també anomenat gorg del molí de la Riba, està situat al riu Bassí, a mig camí entre les masies dels Pèlags i de la Riba i pocs metres al nord-oest del malmès molí de la Riba. Es tracta d'un gorg ample i pràcticament circular, situat al límit d'una esplanada rocosa. El gorg queda delimitat al nord pel límit d'aquesta esplanada rocosa, provocant que l'aigua que baixa pel riu Bassí entri en el gorg amb una caiguda vertical d'uns quatre metres. Pel costat est i oest, el gorg també queda delimitat per un cingle rocós que assoleix altures pròximes al cinc metres i que forma petites balmes i cavitats. En pràcticament tot el perímetre del gorg hi creix abundosa vegetació, fent inaccessible el gorg pels laterals. | 08151-243 | Sector oest del terme municipal | El gorg de la Llana és un espai natural feréstec, fet que l'ha situat tradicionalment com un espai màgic i misteriós. Ho demostren dos llegendes, anomenades 'La fondària del gorg de la Llana' i 'Quan es pon el sol al gorg de la Llana' i descrites en una fitxa individual. | 41.9440900,2.0385400 | 420304 | 4644016 | 08151 | Oristà | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56635-foto-08151-243-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56635-foto-08151-243-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Pocs metres al nord del gorg hi havia el punt on començava el canal que omplia la bassa del molí de la Riba, situat uns metres al sud-est del gorg. | 2153 | 5.1 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||||||
| 56636 | Gorg Negre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gorg-negre | L'aigua s'estanca al gorg provocant que l'aigua adquireixi un color verdós. | El gorg Negre està situat al riu Bassí, una mica abans que aquest desemboqui a la riera Gavarresa, just al sud del pont del riu Bassí. Es tracta d'un gorg gran, ample i pràcticament circular, situat al límit d'una gran esplanada rocosa, que s'estén des del pont del riu Bassí cap al sud, amb una orientació sud, fins acabar de cop sobre el gorg Negre. El gorg queda delimitat al nord pel límit d'aquesta esplanada rocosa, provocant que l'aigua que baixa pel riu Bassí entri en el gorg amb una caiguda vertical d'uns deu metres. Pel costat oest, el gorg també queda delimitat per un alt cingle rocós que forma diverses balmes, prop d'on hi havia la font de l'Animeta. Al sud i a l'est, per on segueix el riu Bassí, el gorg queda delimitat per vegetació espessa, provocant que el gorg sigui difícilment accessible. | 08151-244 | Sector oest del terme municipal | El gorg Negre és un espai natural feréstec, fet que l'ha situat tradicionalment com un espai màgic i misteriós. Prova d'això és la rondalla 'L'animeta del gorg Negre', descrita en una fitxa individual. | 41.9379400,2.0449400 | 420827 | 4643327 | 08151 | Oristà | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56636-foto-08151-244-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56636-foto-08151-244-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | 2153 | 5.1 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||||||
| 56637 | Pla Moixó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pla-moixo | TORRES, Jordi (2003). Apunts de transhumància. Costums, normes, oficis i llegendes de transhumància. Solc. | Pla Moixó és una esplanada parcialment ocupada per bosc situada a l'extrem nord del terme municipal, al sud de la Caseta del coll de l'Arç i a l'oest de Cabanas. És un lloc de pas dels antics camins ramaders, on hi conflueixen dos serrats, el de les Gatoses que prové del sud i el dels Tres Hereus, que prové de l'oest. A la part nord d'aquest pla hi ha unes formacions rocoses que popularment són conegudes com la ramada encantada. Es tracta d'una petita esplanada ocupada per bosc on apareixen a la superfície nombroses roques amb formes arrodonides, quedant exemptes una de l'altre amb la terra que s'ha dipositat enmig, donant un aspecte màgic, que queda reflectit en la rondalla 'la ramada encantada', descrita en una fitxa individual. | 08151-245 | Sector nord del terme municipal | 41.9798000,2.0523200 | 421490 | 4647968 | 08151 | Oristà | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56637-foto-08151-245-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56637-foto-08151-245-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | 2153 | 5.1 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | |||||||||||||
| 56638 | Riera Gavarresa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-gavarresa-3 | La riera Gavarresa, en alguns punts del seu curs, manté un ecosistema força bén conservat, amb espècies autòctones, tot i que la presència d'espècies introduïdes hi és molt important. | La riera Gavarresa és un afluent del Llobregat mitjà per l'esquerra. El seu naixement és prop del nucli d'Alpens, a uns 875 metres d'altitud, i creua el Lluçanès de nord a sud, creuant o delimitant els termes municipals de Lluçà, Perafita, Sant Martí d'Albars, Olost, Oristà i Sant Feliu Sasserra, on abandona el Lluçanès a uns 407 metres d'altitud, entrant al Bages pel nord-oest del Moianès. És la riera que té el recorregut més llarg del Lluçanès i la més important en cabal després de la riera de Merlès. Com la resta dels afluents del Llobregat de la zona lluçanenca, és de trajecte llarg, amb desnivells suaus i un cabal relativament considerable amb minves estivals petites. En el seu pas per Oristà, la riera Gavarresa entra el terme municipal a uns 520 metres d'altitud, prop de la masia de Cabanas, on rep les aigües de la riera Lluçanès on es troba el molí de Cabanas, i en surt a l'oest de Sant Nazari de la Garriga, a uns 407 metres sobre el nivell del mar, just sota el cingle de les Nou Hores. Es tracta d'una riera humanitzada amb una gran quantitat de rescloses, preses, passeres i ponts. De nord a sud, la riera Gavarresa passa pel molí de la Coromina, el molí de Tornamira, el molí del Bach, el molí del Solà, els molins de la Quintana i el molí del Miquelet, tot i que de la majoria de rescloses i canals només en queden alguns vestigis. La riera és travessada per diverses passeres, com les de Cabanas, del molí de la Coromina o del molí de Tornamira, que estan formades de pedres treballades de forma rectangular col·locades alternativament per a poder facilitar el pas a peu per sobre la riera. A més de les passeres, també es troben diversos ponts al llarg del recorregut de la Gavarresa dins d'Oristà, com el pont de Cabanas o el d'Oristà. La riera Gavarresa també forma diversos espais d'interès paisatgístic amb cingles excavats a la roca al llarg dels segles. Aquests cingles de gres vermell ressegueixen tot el curs de la riera Gavarresa en terme d'Oristà, des dels cingles de Cabanas, a l'extrem nord fins al de les Nou Hores a l'extrem sud, passant pels cingles que fan de Puigciutat un enclavament estratègic i pels cingles dels Tres Còdols, també anomenats de Rocaguinarda. Al llarg del seu recorregut, la riera forma nombrosos meandres i alguns gorgs, com el del molí de Cabanas o la Gorga, situada prop del molí de Tornamira. Els principals afluents de la riera Gavarresa en el terme d'Oristà són el riu Bassí, descrit en una fitxa individual, la riera de Sagalés i els torrents d'Olost, de la font Salada i de la font Canaleta. Tots ells tenen un recorregut llarg que travessa el terme municipal de nord-est a sud-oest, formant un paisatge accidentat amb diverses carenes paral·leles ocupades per grans zones boscoses. El torrent d'Olost aflueix a la riera Gavarresa prop de Camp de Devesa, envoltant l'enclavament de Puigciutat, i el de la font Salada hi aflueix al nord-oest del nucli d'Oristà, prop del molí del Bach. El torrent de la font Canaleta, en canvi, és un afluent de la riera de Sagalés, a la que s'ajunta a mig camí entre les masies de Caraüll i Sagalés, fins arribar a la riera Gavarresa, ja fora del terme municipal d'Oristà. | 08151-246 | Sector nord, central i sud del terme municipal | El topònim de riera Gavarresa es troba documentat des de l'època medieval, al segle X, en un document de 924 on apareix la riera citada com a 'Rio Gavaressa'. | 41.9500700,2.0656000 | 422554 | 4644655 | 08151 | Oristà | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56638-foto-08151-246-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56638-foto-08151-246-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Al llarg dels anys, s'han produït diverses inundacions greus de la riera conegudes com 'gavarresades'. Aquests augments sobtats del nivell de l'aigua han afectat diverses vegades el municipi d'Oristà, com ho demostra la línia gravada al pont d'Oristà, que marca el nivell on va arribar l'aigua en una 'gavarresada' del juliol de 1992. | 2153 | 5.1 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | |||||||||||
| 56639 | Riu Bassí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riu-bassi | BOLÓS, Jordi i HURTADO, Víctor (2001). Atles del comtat d'Osona (798-993). Rafael Dalmau editor. | El riu Bassí és un afluent de la riera Gavarresa. El seu naixement és al sud-oest del nucli urbà de Prats de Lluçanès, a uns 615 metres sobre el nivell del mar, i entra el terme municipal d'Oristà prop del molí del Blanquer, a uns 577 metres d'altitud, on es troba la font de la Casanova de la Pedragosa. El riu recorre tot el sector oest del terme municipal fins confluir amb la riera Gavarresa a uns 440 metres sobre el nivell del mar, just en el meandre que forma la riera Gavarresa després de passar per la Quintana. Es tracta d'una riera humanitzada amb rescloses, preses, passeres i ponts. De nord a sud, el riu Bassí passa pel molí del Blanquer, el desaparegut molí de la Balma i el molí de la Riba, tot i que d'aquests molins i les seves rescloses i canals només en queden alguns vestigis. El riu Bassí també forma diversos espais d'interès paisatgístic amb nombrosos gorgs al llarg del seu recorregut, des del gorg de la Pedragosa, al límit amb el terme municipal de Prats de Lluçanès fins al feréstec gorg Negre passant pel gorg de Pahonellas o el del molí de la Riba, també conegut com el gorg de la Llana. | 08151-247 | Sector oest del terme municipal | El topònim de riu Bassí es troba documentat des de l'època medieval, al segle X, en un document de 920 on apareix el riu citat com a 'Rivo Vasilli'. | 41.9544000,2.0362100 | 420124 | 4645162 | 08151 | Oristà | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56639-foto-08151-247-2.jpg | Legal | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Social | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | De tots els afluents de la riera Gavarresa només dos tenen el qualificatiu de riu: el riu Bassí i el riu d'Ases. Es desconeix el motiu d'aquesta distinció ja que, basant-nos en criteri de cabal d'aigua, el riu Bassí no podria ser considerat més que una riera. | 2153 | 5.1 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | |||||||||||
| 56640 | Balma dels Bous | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balma-dels-bous-0 | La balma dels Bous està situada al nord-oest de la masia de Vallgatina, a l'extrem nord-oest del terme municipal. La balma es troba situada en el curs del rec de la Tosca, que prové de la Costa de Degollats, en una zona ocupada per un bosc de pins. Es tracta d'una balma força ample, d'uns 30 metres d'amplada formant un semicercle, amb una alçada que varia entre el metre i mig en els punts més baixos i uns tres metres en els punts més alts, i una profunditat que oscil·la entre els tres i els quatre metres. | 08151-248 | Sector nord-oest del terme municipal | 41.9744200,1.9972300 | 416919 | 4647422 | 08151 | Oristà | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56640-foto-08151-248-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56640-foto-08151-248-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | El topònim de la balma es deu al fet que antigament els bous que s'utilitzaven per conrear l'horta vella de la masia de Vallgatina anaven a abeurar-se a la balma. | 2153 | 5.1 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | |||||||||||||
| 56641 | Balma Gran | https://patrimonicultural.diba.cat/element/balma-gran | La balma Gran està situada al nord de la masia de Vallgatina, a l'extrem nord-oest del terme municipal. La balma es troba situada en el curs del rec de la font de la Roca i orientada al sud-oest, en una zona ocupada per un bosc de pins. Es tracta d'una balma força ample, d'uns 35 metres d'amplada formant un semicercle, amb una alçada que assoleix els quatre metres en els punts més alts, a l'extrem exterior, tot i que en la major part el sostre de la balma és més aviat baix. La balma té una profunditat que arriba als vuit metres a la part central, tot i que en les parts laterals no és tan profunda. A la part oest, per on transcorre el rec de la font de la Roca, hi ha una formació de pedra tosca completament plena de molsa formada pel constant degoteig d'aigües. Aquesta pedra parteix la balma en dos parts tot i que deixa un pas molt estret. | 08151-249 | Sector nord-oest del terme municipal | 41.9767000,1.9975900 | 416952 | 4647675 | 08151 | Oristà | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56641-foto-08151-249-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56641-foto-08151-249-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | 2153 | 5.1 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||||||||
| 56642 | Roure de Serrajòrdia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-de-serrajordia | El roure de Serrajòrdia es troba situat uns dos-cents metres al sud de la masia que li dóna nom, en un marge d'un camp al costat del qual transcorre un dels ramals del camí ramader. Es tracta d'un exemplar de roure martinenc (Quercus humilis) de grans dimensions, amb un perímetre de tronc de 380 centímetres a un metre d'alçada i una alçada total propera als 15 metres. El roure conserva la brancada intacte i es troba situat en una zona ocupada principalment per alzines i pins. | 08151-250 | Sector oest del terme municipal | 41.9312700,2.0309900 | 419662 | 4642599 | 08151 | Oristà | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56642-foto-08151-250-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56642-foto-08151-250-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Social | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | 2151 | 5.2 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||||||||
| 56643 | Alzinar de Serrajòrdia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/alzinar-de-serrajordia | L'alzinar de Serrajòrdia es troba situat a la carena on es troba la masia que li dóna nom i per on passa una pista forestal que coincideix en bona part amb el camí ramader. Es tracta de diversos exemplars de grans dimensions d'alzina (Quercus ilex ssp ilex) distribuïts al llarg de la carena de Serrajòrdia, especialment concentrats a la zona propera a la masia. Una de les alzines més grans, tot i que no en destaca únicament una, es troba situada al sud-oest de la masia de Serrajòrdia, al costat est de la pista forestal que recorre la carena; aquest exemplar té una alçada propera als deu metres i un perímetre de tronc de 300 centímetres a un metre d'alçada, i una gran brancada que es recolza cap al costat sud arribant pràcticament a nivell de terra. | 08151-251 | Sector sud-oest del terme municipal | 41.9332500,2.0293100 | 419525 | 4642821 | 08151 | Oristà | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56643-foto-08151-251-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56643-foto-08151-251-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Social | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | 2153 | 5.1 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||||||||
| 56644 | Tina vi de la rectoria de Sant Andreu d'Oristà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-vi-de-la-rectoria-de-sant-andreu-dorista | MESTRE, Pere (1998). Inventari del Patrimoni Industrial de Catalunya. Oristà. Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. | XIX | La tina de vi es troba adossada a la façana oest de la rectoria de l'església parroquial de Sant Andreu d'Oristà. La tina està formada per una estructura cilíndrica construïda amb murs de maçoneria de pedra d'un diàmetre de 2'90 metres i una profunditat d'uns 3'85 metres. El revestiment interior està fet amb cairons de ceràmica vidriada de color roig de 40 x 40 centímetres. Actualment està tapada i no té cap ús. La part inferior de la tina és postissa ja que es va allargar la tina en la seva part baixa quan es va baixar el nivell del carrer. | 08151-252 | c Bonaire, 1. Nucli urbà d'Oristà. Oristà | Les tines eren elements indispensables en el procés d'elaboració del vi. En les zones on abundava el conreu de la vinya, com és el cas d'Oristà, bona part de les cases tenien una tina. El procés s'iniciava amb la recol·lecció del raïm, que era transportat amb portadores fins a la part superior de la tina, on es col·locaven unes fustes travesseres lleugerament separades anomenades brescat. El raïm s'abocava sobre el brescat i era trepitjat amb els peus. El suc que en sortia, el most, s'escolava a l'interior de la tina dipositant-se al fons i deixava com a residu la brisa, les restes del raïm xafat. En aquest punt es decidia si es volia fermentar el most amb la brisa o sense. Un cop el most havia fermentat es treia de la tina per una pedra amb un forat interior, la boixa, situada a la part baixa de la tina que solia donar al celler. | 41.9322300,2.0599000 | 422060 | 4642679 | 08151 | Oristà | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56644-foto-08151-252-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | La segona imatge s'ha extret de l'Inventari de Patrimoni Industrial de Catalunya. | 98 | 47 | 1.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||
| 56645 | Tina de vi de cal Gallifa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-vi-de-cal-gallifa | MESTRE, Pere (1998). Inventari del Patrimoni Industrial de Catalunya. Oristà. Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. | XIX | Es conserva la tina però s'ha tapat. | La tina de vi de cal Gallifa es troba situada a la planta baixa de cal Gallifa, a la part posterior de la casa. Es tracta d'una tina d'estructura cilíndrica de 2,50 metres de diàmetre i 2,50 metres de profunditat construïda amb parets de pedra i revestida amb cairons de ceràmica de color roig. | 08151-253 | c Roqueta, 7. Nucli urbà d'Oristà. Oristà | Les tines eren elements indispensables en el procés d'elaboració del vi. En les zones on abundava el conreu de la vinya, com és el cas d'Oristà, bona part de les cases tenien una tina. El procés s'iniciava amb la recol·lecció del raïm, que era transportat amb portadores fins a la part superior de la tina, on es col·locaven unes fustes travesseres lleugerament separades anomenades brescat. El raïm s'abocava sobre el brescat i era trepitjat amb els peus. El suc que en sortia, el most, s'escolava a l'interior de la tina dipositant-se al fons i deixava com a residu la brisa, les restes del raïm xafat. En aquest punt es decidia si es volia fermentar el most amb la brisa o sense. Un cop el most havia fermentat es treia de la tina per una pedra amb un forat interior, la boixa, situada a la part baixa de la tina que solia donar al celler. | 41.9322900,2.0591700 | 422000 | 4642686 | 08151 | Oristà | Restringit | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56645-foto-08151-253-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | La segona imatge s'ha extret de l'Inventari de Patrimoni Industrial de Catalunya. | 98 | 47 | 1.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | |||||||
| 56646 | Tina de vi de ca l'Onclo | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-vi-de-ca-lonclo | MESTRE, Pere (1998). Inventari del Patrimoni Industrial de Catalunya. Oristà. Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. | XIX | La tina de vi de cal Onclo es troba adossada a la façana nord oest de la casa de cal Onclo del carrer de la Ruixeda. La tina està formada per una estructura exterior cilíndrica construïda amb murs de maçoneria de pedra amb morter i coberta amb teulada d'una vessant, i amb una cavitat interior cilíndrica d'un diàmetre de 2'30 metres i profunditat 5 metres. El revestiment interior està fet amb cairons de ceràmica vidriada de color roig de 40 x 40 centímetres. També conserva l'accés superior de la tina tancat amb una porta de fusta on es trepitjava el raïm. | 08151-254 | Sector sud del terme municipal | Les tines eren elements indispensables en el procés d'elaboració del vi. En les zones on abundava el conreu de la vinya, com és el cas d'Oristà, bona part de les cases tenien una tina. El procés s'iniciava amb la recol·lecció del raïm, que era transportat amb portadores fins a la part superior de la tina, on es col·locaven unes fustes travesseres lleugerament separades anomenades brescat. El raïm s'abocava sobre el brescat i era trepitjat amb els peus. El suc que en sortia, el most, s'escolava a l'interior de la tina dipositant-se al fons i deixava com a residu la brisa, les restes del raïm xafat. En aquest punt es decidia si es volia fermentar el most amb la brisa o sense. Un cop el most havia fermentat es treia de la tina per una pedra amb un forat interior, la boixa, situada a la part baixa de la tina que solia donar al celler. | 41.9205400,2.0661800 | 422567 | 4641376 | 08151 | Oristà | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56646-foto-08151-254-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56646-foto-08151-254-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | La tercera imatge s'ha extret de l'Inventari de Patrimoni Industrial de Catalunya. | 98 | 47 | 1.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||
| 56647 | Tina de vi de cal Xanec | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tina-de-vi-de-cal-xanec | MESTRE, Pere (1998). Inventari del Patrimoni Industrial de Catalunya. Oristà. Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. | XIX | La tina de vi de cal Xanec es troba adossada a la façana nord de la casa de cal Xanec del carrer de la Ruixeda. La tina està formada per una estructura rectangular construïda amb murs de maçoneria de pedra arrebossats i amb una cavitat interior cilíndrica d'un diàmetre de 2'30 metres i una profunditat d'uns 2'50 metres. Per la part interior de la casa, al celler, es conserva la boixa per on treien el most una cop havia fermentat. | 08151-255 | Sector sud del terme municipal | Les tines eren elements indispensables en el procés d'elaboració del vi. En les zones on abundava el conreu de la vinya, com és el cas d'Oristà, bona part de les cases tenien una tina. El procés s'iniciava amb la recol·lecció del raïm, que era transportat amb portadores fins a la part superior de la tina, on es col·locaven unes fustes travesseres lleugerament separades anomenades brescat. El raïm s'abocava sobre el brescat i era trepitjat amb els peus. El suc que en sortia, el most, s'escolava a l'interior de la tina dipositant-se al fons i deixava com a residu la brisa, les restes del raïm xafat. En aquest punt es decidia si es volia fermentar el most amb la brisa o sense. Un cop el most havia fermentat es treia de la tina per una pedra amb un forat interior, la boixa, situada a la part baixa de la tina que solia donar al celler. | 41.9204400,2.0661400 | 422563 | 4641364 | 08151 | Oristà | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56647-foto-08151-255-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56647-foto-08151-255-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Altres | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | La tercera imatge s'ha extret de l'Inventari de Patrimoni Industrial de Catalunya. | 98 | 47 | 1.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||
| 56648 | Camí ramader A | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ramader-a-0 | AADD (2000). Els Camins ramaders del Lluçanès. Solc. COROMINES, Josep; SALVANS, Josep i TORRES, Jordi (2006). Mapa dels camins ramaders del Lluçanès (vies principals). Solc Grup de Treball de la Transhumància (inèdit). TORRES, Jordi (2003). Apunts de transhumància. Costums, normes, oficis i llegendes de transhumància. Solc. TORRES, Jordi i COROMINAS, Josep (2004). Ruta de transhumància. Santa Creu -La Torre d'Oristà -Santa Creu. Solc, àmbit de recerca i documentació del Lluçanès. | L'estat de conservació del camí és heterogeni, amb trams de pista forestal, trams de camí de bosc difícils de seguir i trams paral·lels a carreteres asfaltades. | Aquest camí ramader que passa pel terme municipal d'Oristà forma part de la Ruta I identificada pel Grup de Treball de Transhumància del SOLC. El camí ramader entra al terme municipal d'Oristà pel sector oest a l'altura de Sant Feliu Sasserra. El camí procedeix de la masia del Pilar de Sant Feliu Sasserra i entra al terme d'Oristà per la casa de Pla Moixons, davant la qual hi havia un important empriu anomenat empriu de Pla Moixons, que també servia d'era d'aquesta casa. Aquest era un lloc força gran on hi paraven els ramats transhumants i els traginers tant per fer-hi nit com per aprofitar per anar a comprar al poble, situat a menys d'un quilòmetre. Des d'aquí el camí (empedrat en uns quaranta metres a banda i banda per tal de que el bestiar no es mengés els conreus) continua en l'anomenat pla de cal Martí fins a can Poll. En aquest punt el camí travessa la carretera de Sant Feliu Sasserra a Oristà i agafa el carrer del Gafarró. Segueix en direcció nord vorejant el nucli de Sant Feliu Sasserra per la banda de llevant passant prop de la font del Barber fins a l'extrem nord-est del serrat de Gurrians. Aquí el camí gira a la dreta i baixa cap a la casa de la Farigola que tot i no ser una casa de parada sovint hi paraven els ramats. El camí segueix travessant el riu Bassí on aprofitaven per abeurar el bestià i es troba amb una zona de gran esplanada, suficientment gran per fer-hi estada, anomenada la pleta del passant de la Farigola, on aprofitaven per descansar pastors i ramat. El camí continua en direcció nord cap a Salelles on hi havia la pleta de Salelles, una parada en un pla d'alzines on hi havia una zona rocosa en la qual aprofitaven per donar sal al ramat. Aquesta casa havia estat una casa de parada dels pastors. N'hi havia que tancaven el ramat al corral i en cas d'estar ocupat passaven la nit sota la copa de les alzines. El camí segueix amunt cap al collet de la Cirera i la remolta de les Gatoses, passa per la creu Moixó (on s'ajunta un ramal de camí ramader procedent de la Torre d'Oristà) i va a parar a la pleta de pla Moixó, coneguda com la Ramada Encantada arran d'una llegenda que té associada. Es reemprèn el camí en direcció a la casa de parada de la Sala del coll de l'arç, zona en la qual es surt del terme municipal d'Oristà per endinsar-se al terme municipal d'Olost (TORRES;2003). A partir d'aquí el camí continua cap al nucli de Santa Creu de Joglars, puja cap a Beulaigua, Santa Eulàlia de Puigoriol i Alpens. | 08151-256 | Sector oest, central i nord del terme municipal | És el camí ramader principal del Lluçanès i constitueix l'eix històric vertebrador, paral·lelament al camí ral o Camí de França que connectava Catalunya amb el país franc des de la Baixa Edat Mitjana. Aquesta ruta que prové del Penedès va en direcció a Alpens on s'incorpora amb la Ruta III en direcció a Castellar de n'Hug (AADD; 2000). Els camins ramaders neixen a l'edat Mitjana, en la necessitat de traslladar els ramats des del mar cap a muntanya, per garantir bones pastures a l'estiu i retornar-los a l'hivern quan els prats es cobreixen de neu. Al llarg de l'edat Moderna els camins ramaders es van anar consolidant i fou al voltant dels segles XVIII i XIX que la transhumància arriba al punt àlgid. Al Lluçanès, que proveïa importants pastures intermèdies, es vivia en funció a aquests camins, els quals generaven una potent activitat econòmica i consolidaven els principals nuclis de població. Emergia el sector tèxtil llaner i les grans fires de bestiar - que coincidien amb la pujada dels ramats cap a la muntanya (primavera) o en el retorn del bestiar de la muntanya (tardor)-. Les grans fires i mercats tenien lloc al peu del camí ramader i algunes d'elles es conservaven fins no fa massa temps. L'activitat vinculada als camins constituïa una font de beneficis, com ho demostra l'emplaçament d'hostals al llarg del seu recorregut. Les cases pairals ubicades prop dels camins i conegudes com a cases de parada o acolliment també aprofitaven els beneficis dels ramats i n'atenien les seves necessitats. Així els pastors tenien lloc per dormir i menjar i les cases aprofitaven, d'altra banda, els excrements dels ramats, molt profitosos per abonar les terres. | 41.9627600,2.0411800 | 420546 | 4646086 | 08151 | Oristà | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56648-foto-08151-256-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56648-foto-08151-256-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | S'ha constatat l'apropiació d'una part del terreny de l'empriu de Pla Moixons, prop del nucli urbà de Sant Feliu Sasserra, per part de la casa anomenada Pla Moixons. Els emprius estan protegits per llei (3/1995 de 23 de març, de vies pecuàries), tenen les mateixes funcions que les revoltes, i gaudeixen dels mateixos drets. | 49 | 1.5 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||||
| 56649 | Camí ramader B | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ramader-b-0 | COROMINES, Josep; SALVANS, Josep i TORRES, Jordi (2006). Mapa dels camins ramaders del Lluçanès (vies principals). Solc Grup de Treball de la Transhumància (inèdit). TORRES, Jordi i COROMINAS, Josep (2004). Ruta de transhumància. Santa Creu -La Torre d'Oristà -Santa Creu. Solc, àmbit de recerca i documentació del Lluçanès. | L'estat de conservació del camí és heterogeni, amb trams de pista forestal, trams de camí de bosc difícils de seguir i trams paral·lels a carreteres asfaltades. | Aquest camí ramader prové de Manresa i passa pel nord de Santa Maria d'Oló, prop del Raval de Santa Eulàlia. Segueix cap a la casa de parada de Berengueres (de Santa Maria d'Oló) i un cop traspassada la baga de cal Llop entra al municipi d'Oristà per la zona de cal Moliner, a l'extrem sud del terme. Aquí s'enllaça amb el camí que condueix a Sant Nazari de la Garriga el qual segueix en direcció nord-est seguint el serrat de Sant Nazari. Es passa pel costat de la Casanova de Solà-Sagalés, pel pedró dels Sants Màrtirs, pel carrer de la Ruixeda i voreja el serrat de Puigcornedor per la banda oest. Abans de travessar la carretera C-670 el camí passa pel collet de Coromines i es dirigeix al collet de la Guàrdia. Seguint en direcció nord-est s'arriba al coll de Garça. En aquest punt el camí es bifurca amb un ramal que gira a l'esquerra. El camí que continua per la carena, seguint la direcció nord-est, es dirigeix a la masia del Verdaguer. Des d'aquí i continuant en direcció nord-est seguint l'actual carretera B-433 es passava per l'hostal del Trumfo, actualment aterrat; més amunt es trobava la remolta de Terricabras i encara continuant s'arribava als Tossals. Aquí novament el camí es bifurcava: un ramal anava a la masia del Permanyer on s'enllaçava amb un camí principal (ruta III identificada pel Grup de Transhumància del SOLC) que provenia del Vallès i anava en direcció a Alpens, i un altre ramal girava a l'esquerra passant per la costa roja cap al passant de cal Pep, el Lliscàs i Olost. El ramal que gira a l'esquerra des del coll de Garça pren la direcció al nucli urbà d'Oristà on hi havia la casa de parada del Solà, actualment reformada com a casa de turisme rural. A partir d'aquí el camí travessa la Gavarresa pel passant de la riera Gavarresa, prop del molí del Solà, i continua pujant la cinglera de la Trona fins al pla Noguera. Un cop dalt s'agafa el camí que va d'Oristà a la Torre que segueix en direcció nord passant per sobre la baga de Tornamira. S'arriba a la zona del pedró de la Torre i es passa pel nucli de població de la Torre d'Oristà seguint el carrer principal Mn. Riba Pont. Al final del carrer el camí continua paral·lel a la carretera actual fins arribar a la Casanova del Pla Bassí des d'on es dirigeix a la creu Moixó enllaçant amb el camí ramader que procedeix de Manresa passant per Sant Feliu Sasserra (ruta I identificada pel Grup de Transhumància del SOLC). | 08151-257 | Sector sud, central i est del terme municipal | Els camins ramaders neixen a l'edat Mitjana, en la necessitat de traslladar els ramats des del mar cap a muntanya, per garantir bones pastures a l'estiu i retornar-los a l'hivern quan els prats es cobreixen de neu. Al llarg de l'edat Moderna els camins ramaders es van anar consolidant i fou al voltant dels segles XVIII i XIX que la transhumància arriba al punt àlgid. Al Lluçanès, que proveïa importants pastures intermèdies, es vivia en funció a aquests camins, els quals generaven una potent activitat econòmica i consolidaven els principals nuclis de població. Emergia el sector tèxtil llaner i les grans fires de bestiar - que coincidien amb la pujada dels ramats cap a la muntanya (primavera) o en el retorn del bestiar de la muntanya (tardor)-. Les grans fires i mercats tenien lloc al peu del camí ramader i algunes d'elles es conservaven fins no fa massa temps. L'activitat vinculada als camins constituïa una font de beneficis, com ho demostra l'emplaçament d'hostals al llarg del seu recorregut. Les cases pairals ubicades prop dels camins i conegudes com a cases de parada o acolliment també aprofitaven els beneficis dels ramats i n'atenien les seves necessitats. Així els pastors tenien lloc per dormir i menjar i les cases aprofitaven, d'altra banda, els excrements dels ramats, molt profitosos per abonar les terres. | 41.9302600,2.0798600 | 423713 | 4642442 | 08151 | Oristà | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56649-foto-08151-257-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56649-foto-08151-257-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | 49 | 1.5 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | |||||||||||
| 56650 | Camí ral de Santa Maria d'Oló a Vic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ral-de-santa-maria-dolo-a-vic | L'estat de conservació del camí és heterogeni, amb trams de pista forestal, trams paral·lels a carreteres asfaltades i trams de camí de bosc difícils de seguir o totalment perduts. | El terme municipal d'Oristà era creuat per diversos camins rals que unien els principals nuclis de població dels termes propers. Aquests camins, generalment, segueixen la disposició geogràfica de les principals serres i rieres del terme i ressegueixen les valls i les carenes salvant la orografia del terreny, facilitant d'aquesta manera la connexió entre pobles i el pas als usuaris: traginers, carruatges, pastors i ramats, viatjants, etc. Un dels principals camins rals que creuava el terme i del que es coneix el recorregut exacte és el camí ral de Santa Maria d'Oló a Vic. Aquest camí segueix en part el traçat del camí ramader, entrant al terme municipal per l'extrem sud-oest, prop de Sant Nazari de la Garriga. Travessa tot el terme municipal recorrent diverses carenes en direcció nord-est, passant pel carrer de la Ruixeda, el Puig Cornador, el Verdaguer i l'hostal del Trumfo fins a la zona de Bartrons, on abandona el terme municipal. Té dos ramals diferents que condueixen al nucli urbà d'Oristà, un a l'altura de la Guàrdia i l'altre a l'altura del Verdaguer. El ramal que des de la zona del Verdaguer porta al nucli urbà d'Oristà entra al nucli pel carrer de Vic, nom que agafa de la direcció on conduïa aquest camí. | 08151-258 | En tots els sectors del terme municipal | Els camins rals eren antigament les principals vies de comunicació entre nuclis urbans i formaven, junt amb el camins ramaders, una xarxa de comunicació que generava comerç i oportunitats en un àmplia zona. La majoria d'aquests camins no tenien un recorregut local si no que provenien de zones allunyades com és el cas de l'anomenat camí ral de França, que passa tangencialment pel terme municipal d'Oristà o el camí de la Sal, que provenia del Solsonès derivant-se en diversos ramals, un dels quals passava per Sant Feliu Sasserra i pel Carrer Nou de la Torre d'Oristà. Amb l'arribada de les carreteres asfaltades, moltes de les quals s'han superposat als camins rals, s'ha anat deteriorant aquesta xarxa de camins fins a l'actualitat. | 41.9280700,2.0754700 | 423346 | 4642203 | 08151 | Oristà | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56650-foto-08151-258-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56650-foto-08151-258-3.jpg | Legal | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Els camins rals van deixar d'utilitzar-se amb la construcció de carreteres i l'arribada dels vehicles motoritzats. L'arribada de les carreteres d'asfalt a Oristà és relativament recent i la major part de la gent gran recorda quan havien de desplaçar-se a peu fins a la carretera que va de Prats a Olost, la primera que es va construir a la zona. Com a testimoni d'aquests anys han quedat topònims com el vint-i-cinc o el vint-i-set, que són els punts quilomètrics de l'antiga carretera en els llocs on creuava amb els camins rals.El traçat d'aquest camí coincideix en bona part amb el camí ramader B el qual està protegit segons la llei de de vies pecuàries. | 49 | 1.5 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | |||||||||||
| 56651 | Teuleria del Crespí | https://patrimonicultural.diba.cat/element/teuleria-del-crespi | MESTRE, Pere (1998). Inventari del Patrimoni Industrial de Catalunya. Oristà. Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. | Estructura en estat de ruïna. | La teuleria del Crespi es troba situada a 450 metres al sud de la masia del Crespi, a tocar de la Riera Gavarresa en el punt on es creuen dos camins, un que va en direcció sud i l'altre que es desvia cap a l'est. Es tracta d'una teuleria en estat de ruïna de planta quadrada de 3,45 x 3,45 metres a l'interior, construïda amb gruixuts murs de pedra i una alçada conservada d'uns 3,20 metres. La banda sud presenta un gran esvoranc i interiorment es poden observar dues boques del forn que conduïen a la zona de combustió. Exteriorment aquestes boques no es poden veure a causa de la runa i l'acumulació de terra i vegetació. | 08151-259 | Sector sud-oest del terme municipal | Antigament, cada masia amb una certa entitat comptava amb un forn d'obra o teuleria dins les seves terres. La funció dels forns d'obra era coure maons i teules principalment, que servien per arranjar o ampliar les edificacions ja existents, o bé per a fer-ne de noves. Les teuleries es composaven bàsicament de dues zones, a la part inferior hi havia la cambra de combustió, en la qual s'hi col·locava el combustible, i a la part superior hi ha la cambra de cocció on es col·locaven les peces a coure. Les dues cambres es comunicaven a través d'uns forats que permetien el pas de l'escalfor. | 41.9111200,2.0445000 | 420757 | 4640349 | 08151 | Oristà | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56651-foto-08151-259-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56651-foto-08151-259-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Fa més de 100 anys que no funciona.La tercera imatge s'ha extret de l'Inventari de Patrimoni Industrial de Catalunya. | 98 | 47 | 1.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||
| 56652 | El recolliment de Cabanas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-recolliment-de-cabanas | XIX | Una part del mur de càrrega frontal s'ha començat a desprendre. | El recolliment de Cabanas es troba adossat a un marge pocs metres a l'oest de la masia de Cabanas. Es tracta d'una estructura petita, amb un espai interior de poc més de tres metres per dos metres, amb una alçada d'uns 2'40 metres. Està construïda amb murs de maçoneria de pedra amb algunes parts d'obra, amb cantonades diferenciades amb carreus treballats i coronada amb un ràfec que és de pedra en els contraforts laterals i d'obra en la part central. L'estructura està formada per una sala coberta amb volta de canó de rajols i dos contraforts adossats al marge que donen solidesa a l'estructura. L'únic accés està orientat al sud-est i es troba en un lateral de l'estructura central, que sobresurt lleugerament respecte els contraforts. Aquesta porta, de petites dimensions, està emmarcada amb carreus treballats. L'altra obertura que hi ha a l'estructura és una petita finestra emmarcada amb rajols situada a la façana principal de l'estructura. | 08151-260 | Sector nord del terme municipal | Els recolliments eren estructures bastides per donar acolliment a la gent més necessitada que passava per una masia o un nucli de cases. D'aquesta manera, quan algú necessitat arribava a una masia demanant ajuda, hi havia una estructura on podia dormir sota aixopluc. Habitualment, els habitants de la masia, no només facilitaven un lloc per pernoctar, el recolliment, si no que també solien donar menjar i beure als més necessitats. | 41.9742900,2.0699200 | 422942 | 4647340 | 08151 | Oristà | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56652-foto-08151-260-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56652-foto-08151-260-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | 98 | 47 | 1.3 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | |||||||||
| 56653 | Raval de Sant Feliu Sasserra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/raval-de-sant-feliu-sasserra | AADD (1993). Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Osona i Ripollès. Enciclopèdia Catalana, S.A. | XVII-XVIII | L'estat de conservació de les cases és heterogeni, algunes s'han conservat tal com es van construir i altres s'han reformat, en menor o major mesura. | El Raval de Sant Feliu Sasserra és un conjunt de cases, que pertanyen al terme municipal d'Oristà, ubicades pocs metres a l'est i al sud del nucli urbà de Sant Feliu Sasserra. La majoria d'aquestes cases es troben unides al carrer del Gafarró, un petit carrer amb orientació sud-nord per on passa el camí ramader. Iniciant el carrer des del sud, a tocar de la carretera B-433, es troba cal Gall, una casa molt reformada que únicament conserva una llinda de pedra, parcialment tapada, on s'intueix una data del segle XVIII. La següent casa s'anomena cal Galobardes, i conserva diverses obertures emmarcades amb pedra treballada, entre les que destaca el portal principal, amb una llinda on apareix una creu i una data del segle XVIII molt esborrada. A la seva esquerra hi ha cal Cabrera, on es conserven tres obertures emmarcades amb pedra bisellada, una de les quals amb data de 1785. Ja al final del carrer hi ha cal Cirera, una casa molt reformada amb totes les obertures emmarcades amb pedra treballada repicada de nou. Pocs metres al nord del carrer, es troba la Rectoria vella, una casa que s'ha reformat conservant algunes obertures emmarcades amb maó. A l'altre costat de la carretera B-433, just al sud del carrer del Gafarró seguint l'antic camí ramader, es troba cal Poll, una casa on es conserven diverses obertures emmarcades amb pedra treballada i amb pedra bisellada. En destaca la llinda d'una finestra, originalment la llinda del portal principal, on hi ha una creu amb l'anagrama IHS, la data de 1676 i un nom molt esborrat. Al sud de cal Poll i a tocar de la carretera B-433 hi ha ca la Marçala, una casa ampliada amb un cos d'obra on es conserven diverses obertures emmarcades amb pedra treballada. Al sud-oest del carrer del Gafarró i al sud del nucli de Sant Feliu Sasserra hi ha un altre petit agrupament de cases que pertany a Oristà format per cal Martí i Pla Moixons, descrits en una fitxa individual, per una banda, i per cal Fermí, cal Congre i cal Xacó per l'altra. Cal Fermí és una casa totalment reformada que no conserva elements originals adossada a cal Congre, una casa que conserva diverses obertures emmarcades amb pedra bisellada entre els que destaca el portal principal, amb llinda datada l'any 1782. A pocs metres de cal Fermí i cal Congre hi ha cal Xacó, una casa on es conserven diverses obertures emmarcades tant amb pedra bisellada com treballada, entre les que destaca el portal principal, amb la inscripció : 'ADJUTORI SERRA 1761' a la llinda. També pertanyen al raval de Sant Feliu Sasserra Puig Ferrat i cal Fartet, uns situada a l'est i l'altra al nord i ambdues descrites en una fitxa individual. | 08151-261 | Sector oest del terme municipal | El Raval de Sant Feliu Sasserra va néixer, en la seva major part, a peus del camí ramader que transcorria a l'est de Sant Feliu Sasserra, especialment al llarg del segle XVIII. | 41.9442800,2.0282500 | 419451 | 4644046 | 08151 | Oristà | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56653-foto-08151-261-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56653-foto-08151-261-3.jpg | Legal | Modern | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | 94 | 46 | 1.2 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||
| 56654 | Cal Fartet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-fartet | XIX | S'està rehabilitant actualment. | Cal Fartet és una masia situada en punt enclotat anomenat el sot de cal Fartet, al nord-est del nucli urbà de Sant Feliu Sasserra, a tocar del raval de Sant Feliu. Es tracta d'una masia de mitjanes dimensions formada per un volum principal i diverses estructures reformades adossades al nord. El volum principal, de planta baixa, primer pis i golfes, està construït amb murs de càrrega de maçoneria de pedra, amb algunes parts de tàpia i carreus treballats delimitant les cantonades. La teulada és de doble vessant amb aigües a les façanes laterals. La façana principal, orientada a l'est, presenta, a nivell de planta baixa, un portal emmarcat amb brancals de pedra bisellada i llinda de fusta i una finestra d'arc rebaixat reformada. Al primer pis hi ha tres finestres, una, reformada, emmarcada amb pedra treballada, una emmarcada amb pedra bisellada i la restant emmarcada amb maó. A les golfes hi ha una finestra emmarcada amb pedra treballada i una altra emmarcada amb maó. A la dreta d'aquesta façana hi ha un volum adossat, que antigament tenia usos agropecuaris i actualment s'ha reformat com a part de l'habitatge. A la façana nord hi ha adossada aquesta estructura de dos nivells, tapant d'aquesta manera el volum principal. La façana oest, situada a tocar d'un camp, té tres obertures, dues finestres reformades emmarcades amb pedra treballada i una finestra emmarcada amb monòlits de pedra treballada i reformada amb maó. A la façana sud hi ha dues finestres emmarcades amb pedra treballada, una finestra reformada d'arc rebaixat emmarcada amb maó, una finestra amb brancals de maó i llinda de pedra, i a les golfes, una gran eixida emmarcada amb maó i una finestra petita també emmarcada amb maó. | 08151-262 | Sector oest del terme municipal | Cal Fartet va ser construïda probablement, segons tipologia constructiva, a la primera meitat del segle XIX. | 41.9487100,2.0311500 | 419697 | 4644535 | 08151 | Oristà | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56654-foto-08151-262-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56654-foto-08151-262-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | 98 | 45 | 1.1 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | |||||||||
| 56655 | Castell d'Oristà | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-dorista | <p>AADD (1984). Catalunya Romànica. Osona. Volum II. Enciclopèdia Catalana, S.A. AADD (1990). Els castells catalans, Volum IV. Rafael Dalmau Editor. AADD (1993). Gran Geografia Comarcal de Catalunya. Osona i Ripollès. Enciclopèdia Catalana, S.A. ORDEIG, Ramon (1995). Oristà i la seva història. Ajuntament d'Oristà i Caixa Manlleu. Inventari de patrimoni arquitectònic de Catalunya. Oristà. Àrea de Coneixement i Recerca, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, revisat el maig de 2006.</p> | X-XII | No es conserva cap estructura. | <p>El castell d'Oristà es deuria trobar situat en un punt sobre la llarga plataforma elevada que protegeix el vent del nord al nucli urbà d'Oristà, delimitada per la riera Gavarresa al nord i oest i el Torrent a l'est. La seva situació, rodejada per cingleres escarpades, suposava un lloc idoni per la defensa i protecció del castell. Actualment però, no es troba cap estructura en superfície i només es conserva el topònim de la Costa del Castell, prop de l'ermita de Sant Sebastià. Es pot deduir, doncs, que l'emplaçament del castell era al cim de la costa, en un petit pla del puig que ha anat veien reduït el seu perímetre a causa de les esllavissades, la qual cosa podria explicar que no hi hagi cap rastre de torre, ni muralla, almenys per sobre del nivell del sòl.</p> | 08151-263 | Sector central del terme municipal | <p>El castell d'Oristà apareix documentat a partir de l'any 908, quan Durable i la seva muller Alda vengueren a Adrover i la seva muller Tructelda una peça de terra situada al comptat de Manresa, al castell d'Oristà. L'any següent, al 909, així com en la majoria del segle X apareix formant part del comtat d'Osona. La documentació conservada fa referència normalment al terme del castell d'Oristà, com a districte administratiu del comtat, però no en fa mai explícitament a l'emplaçament de la fortalesa. Només alguns documents permeten fer deduccions. Així en un document de l'any 944 dóna com a límits d'unes extenses possessions la riera Gavaresa per la part d'orient, el castell d'Oristà per la del migdia, el vilar de Relat per la d'occident i l'església de Santa Eulàlia de Pardines per la del nord. Fou un dels grans termes en la reorganització del país a la fi del segle IX i comprenia una bona part de l'actual terme d'Olost, tot Sant Feliu Sasserra i terres de l'actual Avinyó, Muntanyola, Santa Maria de Merlès; incloïa les parròquies de Sant Andreu d'Oristà, Sant Genís de Caraüll, Sant Feliu Sasserra, Sant Salvador de Serradellops, Santa Maria d'Olost, Santa Eugènia de Relat, Sant Amanç de Pedrós i Sant Julià de Sacirera. Encara al segle XI i XII es troben notícies del terme d'Oristà: en un document del de 1163 situa el mas Vilasendere dins la parròquia de Sant Andreu i el castrum Orisiti. Els esments del castell d'Oristà desapareixen de la documentació a les acaballes del segle XII. L'antic terme del castell es fracciona, segons apareix, en prendre vida els castells de Tornamira i Olost i quan la part SE dels territoris, vers Sant Feliu Sasserra, Relat i Pedrós passaren a Lluçà, al monestir de Ripoll i a altres dominis particulars.</p> | 41.9342100,2.0634700 | 422359 | 4642896 | 08151 | Oristà | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56655-foto-08151-263-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56655-foto-08151-263-2.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2019-12-20 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | 92|85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||
| 56656 | Pla de Sant Sebastià | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pla-de-sant-sebastia | NUIX, José Maria (1968). Revista Ampurias. Vol XXX. Barcelona. Inventari del patrimoni arqueològic i paleontològic de Catalunya. Oristà. Àrea de Coneixement i Recerca, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, revisat el maig de 2006. | VIIaC-VdC | Superfície molt erosionada. Fonts orals han constatat l'espoliació per part de diverses persones al llarg dels anys de grans quantitats de material ceràmic extret de l'esplanada de la Costa del Castell. | Jaciment situat al pla de Sant Sebastià en un puig que domina el poble d'Oristà, entre la riera Gavarresa i la carretera que uneix Casa Miquela amb Sant Feliu Sasserra. Aquest puig es troba delimitat per uns profund cingles, anomenats Costa del Castell i cingle de Sant Sebastià, cosa que permet una defensa molt fàcil de la zona. No s'hi ha realitzat mai excavacions arqueològiques i l'única notícia que se'n té és la del Sr. Nuix, que recollí en superfície fragments de ceràmica i en publicà una petita nota a la revista Ampúrias el 1968. En la inspecció ocular del jaciment es van apreciar la presència de ceràmiques en superfície tant a les vertents com especialment a dalt del turó, on les restes eren de mides força més grans arribant a amidar entre 10 i 15 cm2. En superfície s'hi ha recollit fragments de ceràmica grollera feta a torn, campanianes, ceràmiques ibèriques rosades fetes a torn i de medievals. Dalt del turó hi ha unes formacions de pedres sense que aparentment tinguin una disposició molt especial, que probablement puguin correspondre a un nucli d'habitació ibèric-romà. El Sr. Nuix en la seva visita del 1968 recollí diversos fragments de ceràmica campaniana A i B, ceràmica ibèrica pintada (fragment de Kalathos), romana i medieval vidriada. Informa també de la possibilitat d'un nucli d'habitació ibèric. Es desconeix el seu estat de conservació ja que mai s'hi ha realitzat excavacions arqueològiques. Per altra banda el fet que apareguin en superfície grans fragments de ceràmica, amb possibilitat de recuperar-ne algunes formes, així com algun element de ferro, fan pensar que el jaciment és molt superficial, i tal vegada pot ser que estigui destruït donada la falta d'estructures actualment visibles. | 08151-264 | Sector central del terme municipal | 41.9340800,2.0628900 | 422310 | 4642882 | 08151 | Oristà | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56656-foto-08151-264-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56656-foto-08151-264-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56656-foto-08151-264-3.jpg | Legal | Edats dels Metalls|Antic|Ibèric|Romà|Prehistòric | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | 79|80|81|83|76 | 1754 | 1.4 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | |||||||||
| 56657 | Puigciutat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/puigciutat | LAFUENTE, Maria, SALA, Roger (2006). Projecte de recrea i avaluació del Patrimoni Arqueològic del Lluçanès. SOT Prospecció Arqueològica. Consorci del Lluçanès (inèdit). ORDEIG, Ramon (1995). Oristà i la seva història. Ajuntament d'Oristà i Caixa Manlleu. Inventari del patrimoni arqueològic i paleontològic de Catalunya. Oristà. Àrea de Coneixement i Recerca, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, revisat el maig de 2006. | VIIaC-VdC | L'ús de bona part de l'esplanada per explotació agrícola causant una erosió generalitzada de la part central del jaciment, així com les nombroses espoliacions amb detectors de metalls que s'han fet al llarg dels anys han deteriorat sensiblement el jaciment ibèric. | El jaciment de Puigciutat es troba situat dalt d'una península elevada solcada per un meandre de la riera Gavarresa a l'est del castell de Tornamira. Les vessants escarpades d'aquesta península permeten una bona defensa de l'emplaçament i el pla del damunt de la península un bon lloc per habitar-hi. L'assentament ocupa un altiplà de 400 x 160 metres (amb una extensió de prop de 4 ha) amb cobertura forestal i agrícola. Es tracta d'un poblat, que no ha estat mai excavat arqueològicament, amb estructures a l'aire lliure, entre les que destaquen diversos fragments de grans parets construïdes amb grans carreus i altres murs i parets fetes amb pedra seca. Segons informacions del Sr. Camil Vilalta (l'any 1990) sota els camps de conreu existeixen diverses parets i paviments d'habitació amb gran quantitat de cendres i carbons i l'existència d'urnes amb cendres a l'interior. El Sr. Vilalta, juntament amb altres aficionats de la zona han fet diverses perforacions al jaciment, i actualment tenen en el seu poder una quantitat extraordinària de material arqueològic. Es va poder observar en el domicili del Sr. Vilalta, a Prats de Lluçanès, més de 60 monedes de bronze i plata, d'èpoques ibèrica i romana (algunes amb la indicació de la seca de CESSE), algunes de les quals amb molt bon estat de conservació. També hi té peces ceràmiques de vernís negre completament senceres i ceràmica rosada feta a torn; gran quantitat d'utillatge agrícola, domèstic i industrial fet de ferro; pesos de teler, fusioles, peces de plom per fones i una gran quantitat de peces fetes amb bronze: anells, sagetes, escultures en miniatura, així com restes de bronze que segons el Sr. Vilalta procedeixen d'uns grans recipients de més d'un metre d'altura. Tot i que no va poder ser vista, el Sr. Vilalta va indicar que té en el seu poder un element mixt de ferro i plom, on s'hi observen inscripcions de tipus ibèric. Recentment estudis realitzats per l'empesa SOT, prospecció arqueològica a través de tres tipus de prospeccions (geomagnètica, georadar i geoelèctrica) han aportat noves informacions sobre el jaciment. La prospecció magnètica ha permès descriure parcialment l'estructura urbana de l'assentament on es diferencien diferents grups constructius, carrers i on hi destaca un edifici central de 12,5 x 12,5 de robusta construcció. També s'ha detectat una possible zona de treball metal·lúrgic indicat tant per les restes d'escòries en superfície com en els senyals detectats en la prospecció magnètica. Tot i que segons les prospeccions fetes en la part central del jaciment no correspongui a una estructura típica d'assentament d'oppidum ibèric ens trobem amb un jaciment de considerables dimensions d'època ibèrica digne de ser protegit i estudiat correctament. | 08151-265 | Sector central del terme municipal | El jaciment de Puigciutat és conegut popularment per a molta gent i veïns del municipi i del Lluçanès. La seva existència és coneguda a la zona des de temps immemorials per el seu propi topònim, documentat ja l'any 1000 quan un home anomenat Faquiló comprà un molí situat a la Gavarresa al lloc de Ciutat (civitas), i un altre al mateix lloc dos anys després. La orografia de l'entorn converteix Puigciutat en un enclavament d'alt valor estratègic i de fàcil defensa des del qual permet el control a l'accés a les valls de la riera Gavarresa i la riera Lluçanès vers el nord i un fàcil control vers el sud, amb l'engorjada vall tancada per les cingleres de Camp de Devesa, de la Costa del Castell i les de Sant Sebastià, a la zona del nucli urbà d'Oristà. La denominació de Puigciutat com a civitas significa que la seva ubicació i funció era coneguda popularment en algun moment de domini lingüístic del llatí i se li pot atribuir una perduració de les seves restes identificables fins com a mínim la romanització (segles I aC- I dC). Així mateix els materials ceràmics trobats en superfície ofereixen un ventall cronològic centrat entre els segles III i I aC i una adscripció a les cultures romanes i ibèrica tardana. El context històric on cal emmarcar el jaciment arqueològic és doncs, el dels darreres temps de l'hegemonia de la cultura ibèrica i l'inici de l'anomenada romanització (LAFUENTE I SALA; 2006). | 41.9489600,2.0647700 | 422484 | 4644532 | 08151 | Oristà | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56657-foto-08151-265-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56657-foto-08151-265-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56657-foto-08151-265-3.jpg | Legal | Ibèric|Romà|Antic | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Productiu | 2022-11-29 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Nombrosa informació arqueològica s'ha perdut com a conseqüència de les actuacions indiscriminades dels furtius buscadors de metalls. | 81|83|80 | 1754 | 1.4 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | |||||||
| 56658 | Barraca de vinya d'Altarriba | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-daltarriba | <p>Wikipedra, registre 17415.</p> | El mur exterior de la banda est de la barraca presenta un petit esfondrament. La pedra de la llinda de la porta està esberlada en do i amb perill d'esfondrar-se. | <p>La barraca de vinya d'Altarriba es troba situada a 300 metres al sud de la masia d'Altarriba al costat del camí que condueix al molí de la Coromina, prop del torrent d'Altarriba. És una barraca aïllada de planta circular de 2,75 metres de diàmetre interior. Està construïda amb murs de pedra seca de 60 centímetres de gruix i falsa cúpula. Té una alçada aproximada de 2 metres i presenta una porta d'accés orientada al sud coronada amb una llosa trencada i que amida 13 x 90cm. Té una única petita obertura orientada a l'est. El ràfec de lloses que envoltava el perímetre de la barraca és pràcticament imperceptible a causa de l'erosió de la coberta que provoca en algunes parts l'esfondrament dels murs.</p> <p>La part que actualment està esfondrada correspon al mur dret, tot i mantenir l'estructura per la part interior. Exteriorment està envoltada per vegetació baixa.</p> | 08151-266 | Sector nord del terme municipal | <p>Les barraques de vinya, també anomenades barraques cerdanes, les construïren els pastors cerdans que baixaven a les planes a llogar-se com a jornalers en el camp. La seva coneixença i experiència en l'art de la construcció de la pedra seca, molt utilitzada en les zones pirinenques, va portar a deixar testimoni d'aquest tipus de construcció en aquestes contrades. Les barraques tenien el seu ús en l'emmagatzematge dels utensilis emprats en les feines del camp, així com també com aixopluc esporàdic en cas de necessitat, ja que les reduïdes dimensions no creen espai per a un llarg estatge. El conreu de vinya s'expandí durant els segles XVII i XIX fins a l'arribada de la fil·loxera (insecte que ofega els ceps) vers el 1890 que provocà la crisi vinícola.</p> | 41.9620600,2.0652400 | 422539 | 4645986 | 08151 | Oristà | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56658-1160021.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56658-1160017.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56658-1160025.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56658-20220116115137.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56658-foto-08151-266-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56658-foto-08151-266-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56658-foto-08151-266-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-11-08 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Les imatges de 2022 són de la revisió feta per Rosa Cabré, Núria Simón, Jordi Bolea. | 119|98 | 47 | 1.3 | 2484 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||
| 56659 | Barraca de vinya de Rocaguinarda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-rocaguinarda | La llinda de la porta està esberlada i s'aguanta amb una barra de ferro, també falcada amb una pedra.En la part dreta de la barraca un pi tort es recolza sobre la part més elevada d'aquesta, sobre el ràfec i la coberta fent-ne malbé aquestes parts. La coberta està tapada per vegetació baixa. | <p>La barraca de vinya de Rocaguinarda es troba situada en una esplanada elevada a l'oest de la masia de Rocaguinarda i al nord de la masia del Crespi, al mig d'un camp. Es tracta d'una barraca aïllada de planta circular de 3 metres de diàmetre interior, 70 centímetres de gruix de mur i uns 2,30 metres d'alçada. Està construïda amb pedra seca, coberta amb volta de falsa cúpula i presenta un ràfec de lloses delimitant el perímetre. Té una porta d'accés al sud coronada amb una llosa a mode de llinda i una petita obertura a l'est i a l'oest. Construïda amb pedres mitjanes.</p> | 08151-267 | Sector sud-oest del terme municipal | <p>Les barraques de vinya, també anomenades barraques cerdanes, les construïren els pastors cerdans que baixaven a les planes a llogar-se com a jornalers en el camp. La seva coneixença i experiència en l'art de la construcció de la pedra seca, molt utilitzada en les zones pirinenques, va portar a deixar testimoni d'aquest tipus de construcció en aquestes contrades. Les barraques tenien el seu ús en l'emmagatzematge dels utensilis emprats en les feines del camp, així com també com aixopluc esporàdic en cas de necessitat, ja que les reduïdes dimensions no creen espai per a un llarg estatge. El conreu de vinya s'expandí durant els segles XVII i XIX fins a l'arribada de la fil·loxera (insecte que ofega els ceps) vers el 1890 que provocà la crisi vinícola.</p> | 41.9182700,2.0411500 | 420488 | 4641146 | 08151 | Oristà | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56659-1230030.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56659-1230033.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56659-1230036.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56659-20220123113813.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56659-20220123114151.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56659-img0406.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56659-foto-08151-267-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56659-foto-08151-267-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56659-foto-08151-267-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-11-08 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Es conserven dues pedres col·locades una sobre l'altre per seure-hi, per tant pot tenir un ús esporàdic.Altres dimensions:Obertura principal: 150 x 72 cm.Les finestres, una mica irregulars, fan aproximadament uns 15 x 20 cm. Les imatges de 2022 són de la revisió feta per Rosa Cabré, Núria Simón, Jordi Bolea. | 119|98 | 47 | 1.3 | 2484 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | |||||||
| 56660 | Barraca de vinya de Tornamira | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-tornamira | <p>La barraca de Tornamira es troba situada al marge d'un camp vorejat per un meandre de la riera Gavarresa, a l'est de Tornamira i al nord de Puigciutat. Es tracta d'una barraca de vinya de grans dimensions, de planta circular, aïllada, construïda amb pedra seca i falsa cúpula coronada amb una pedra punxeguda, utilitzant majoritàriament pedres mitjanes. Sobre la coberta, coronada amb un caramull, s'hi estén una capa de vegetació baixa. També presenta una ràfec de lloses voltant el perímetre de la barraca. La barraca presenta cinc obertures: la porta principal encarada a l'est formada per grans lloses a mode de llinda i quatre petites obertures orientades al sud-oest, sud-est, oest i nord. Interiorment hi ha una cavitat a mode de lleixa per guardar-hi objectes que s'anomenava armari.</p> <p>Presenta gruixuts murs de 80 centímetres, un diàmetre interior de 3,5 metres i una altura màxima d'aproximadament 3 metres; però el mur té gruixos diferents que s'observa a les obertures. Així en la primera obertura, entrant a la dreta indica un gruix de 100 cm.; la següent obertura, al fons a la dreta, indica un gruix de 90 cm.; la que segueix, al fons una mica a l'esquerra i de majors dimensions, en fa 100 i la del costat esquerra en fa 120. L'obertura principal té un gruix de 80 cm per un costat i 110 per l'altre.</p> | 08151-268 | Sector central del terme municipal | <p>Les barraques de vinya, també anomenades barraques cerdanes, les construïren els pastors cerdans que baixaven a les planes a llogar-se com a jornalers en el camp. La seva coneixença i experiència en l'art de la construcció de la pedra seca, molt utilitzada en les zones pirinenques, va portar a deixar testimoni d'aquest tipus de construcció en aquestes contrades. Les barraques tenien el seu ús en l'emmagatzematge dels utensilis emprats en les feines del camp, així com també com aixopluc esporàdic en cas de necessitat, ja que les reduïdes dimensions no creen espai per a un llarg estatge. El conreu de vinya s'expandí durant els segles XVII i XIX fins a l'arribada de la fil·loxera (insecte que ofega els ceps) vers el 1890 que provocà la crisi vinícola.</p> | 41.9518300,2.0670300 | 422675 | 4644849 | 08151 | Oristà | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56660-img20220202124443.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56660-20220202123623.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56660-20220202124133.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56660-img20220202123540.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56660-foto-08151-268-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56660-foto-08151-268-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56660-foto-08151-268-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-11-08 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Algun animal ha fet un cau al fons de la cabana doncs es veu el forat excavat i terra acumulada davant. A l'exterior de la cabana, a tocar de l'obertura principal, hi ha la resta d'ossos d'un animal (crani, maluc...) el que fa pensar que l'animal que ha ocupat el cau era carnívor.Algunes dimensions:Gruix de mur: varia entre 80 i 110 cm.Obertura principal: 170 x 100 cm.Diàmetre exterior: 420 cm.Diàmetre interior: 260 cm.Armari a l'interior: 42 cm. alçada x 52 cm. ampla x 34 cm. profunditatDe la llinda al ràfec: 50 cm. de mur.Les imatges de 2022 són de la revisió feta per Rosa Cabré, Núria Simón, Jordi Bolea. | 119|98 | 47 | 1.3 | 2484 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||||
| 56661 | Barraca de vinya del molí del Bach | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-del-moli-del-bach | XIX | La barraca està envoltada de molta vegetació, principalment bardisses. | <p>La barraca de vinya del molí del Bach es troba situada al nord del nucli urbà d'Oristà, al costat d'un camp prop del camí que condueix a la masia de Camp de Devesa, a dos-cents metres al nord del molí del Bach. Es tracta d'una barraca de planta circular aïllada construïda amb murs de la pedra seca. Té un diàmetre interior de més de 2,10 metres una altura aproximada de 2,50 metres. L'obertura principal, que està orientada al sud, es troba coronada per una prima llosa a mode llinda, a l'interior, sobre la llinda hi ha un armari. Presenta dues petites finestres: una orientada a l'est i l'altra al nord. La barraca té coberta de falsa cúpula amb una petita obertura per a sortida de fums i un ràfec de pedres o lloses petites ressegueix tot el seu perímetre. En una pedra del brancal esquerra a l'obertura principal hi ha la data inscrita de 1890 i s'insinua una incisió a la pedra d'una argelaga (planta). Presenta petits despreniments a la banda est de la coberta, en la qual hi ha terra i bardissa. </p> | 08151-269 | Sector central del terme municipal | <p>Les barraques de vinya, també anomenades barraques cerdanes, les construïren els pastors cerdans que baixaven a les planes a llogar-se com a jornalers en el camp. La seva coneixença i experiència en l'art de la construcció de la pedra seca, molt utilitzada en les zones pirinenques, va portar a deixar testimoni d'aquest tipus de construcció en aquestes contrades. Les barraques tenien el seu ús en l'emmagatzematge dels utensilis emprats en les feines del camp, així com també com aixopluc esporàdic en cas de necessitat, ja que les reduïdes dimensions no creen espai per a un llarg estatge. El conreu de vinya s'expandí durant els segles XVII i XIX fins a l'arribada de la fil·loxera (insecte que ofega els ceps) vers el 1890 que provocà la crisi vinícola.</p> | 41.9415700,2.0677100 | 422719 | 4643709 | 08151 | Oristà | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56661-62e7919a-1892-48af-a44c-e0a329af3169.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56661-20220117104506.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56661-20210221122934-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56661-foto-08151-269-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56661-foto-08151-269-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56661-foto-08151-269-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-11-08 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Altres dimensions:Diàmetre interior de 2.10 m. Alçada aproximada exterior de 2.5 m.Obertura principal: alçada de 140 cm i ample de 70cm.gruix de mur: varia 60 cm. aproximadament. | 119|98 | 47 | 1.3 | 2484 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||
| 56662 | Barraca de vinya de Pla Noguera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-pla-noguera | Presenta la teulada ensorrada. | <p>La barraca de vinya de Planoguera es troba situada al sud de la masia de Planoguera, en una zona plena de petites feixes anomenada la Trona, sobre els cingles que solca la riera Gavarresa. Es tracta d'una barraca de petites dimensions, de planta quadrada de 2,5 x 2,5 metres, adossada al marge d'un camp, actualment sense conrear. Està construïda amb pedra seca, amb pedres de diferents mides, omplint buits amb pedres més petites; coberta amb volta de falsa cúpula de lloses la qual s'ha esfondrat. Presenta una única obertura al sud que constituïa la porta d'accés, amb la llinda formada per una llosa de grans dimensions.</p> | 08151-270 | Sector central del terme municipal | <p>Les barraques de vinya, també anomenades barraques cerdanes, les construïren els pastors cerdans que baixaven a les planes a llogar-se com a jornalers en el camp. La seva coneixença i experiència en l'art de la construcció de la pedra seca, molt utilitzada en les zones pirinenques, va portar a deixar testimoni d'aquest tipus de construcció en aquestes contrades. Les barraques tenien el seu ús en l'emmagatzematge dels utensilis emprats en les feines del camp, així com també com aixopluc esporàdic en cas de necessitat, ja que les reduïdes dimensions no creen espai per a un llarg estatge. El conreu de vinya s'expandí durant els segles XVII i XIX fins a l'arribada de la fil·loxera (insecte que ofega els ceps) vers el 1890 que provocà la crisi vinícola.</p> | 41.9385800,2.0622200 | 422260 | 4643382 | 08151 | Oristà | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56662-20210312103559.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56662-20210312103924.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56662-20210312104324.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56662-foto-08151-270-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56662-foto-08151-270-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56662-foto-08151-270-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2022-11-08 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Algunes dimensions:Alçada aproximada de 180 cm.Planta quadrada de 240 x 270 cm.Obertura principal: alçada de 125 cm i ample de 60 cm.gruix de mur: varia entre 55 i 70 cm.Les imatges de 2021 són de la revisió feta per Rosa Cabré, Núria Simón, Jordi Bolea. | 119|98 | 47 | 1.3 | 2484 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | |||||||
| 56663 | Barraca de vinya del Gori | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-del-gori | <p>Inventari del patrimoni arqueològic i paleontològic de Catalunya. Oristà. Àrea de Coneixement i Recerca, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, revisat el maig de 2006.</p> <p>Wikipedra, registre 9364.</p> | Coberta i part del mur esfondrats. | <p>La barraca de vinya es troba situada al sud del nucli urbà d'Oristà, just per sota la carretera C-670, en el tercer revolt sortint d'aquesta població. És una barraca circular construïda amb la tècnica de la pedra seca, adossada a un marge. Té un diàmetre de 3'51 metres i una altura aproximada de 2,40 metres. L'ample mur (de més de 70 centímetres) és de pedres irregulars de mitjanes dimensions, presentant una llosa de majors dimensions, a mode de llinda, que corona l'entrada a la barraca. S'observa l'ús de terra el alguna zona per unir les pedres. La barraca presenta una coberta de falsa cúpula i un ràfec de lloses petites que ressegueix tot el seu perímetre. Està constituïda per una porta d'accés orientada a l'oest i dues petites obertures, una orientada al sud i l'altra al nord.</p> | 08151-271 | Sector sud del terme municipal | <p>Les barraques de vinya, també anomenades barraques cerdanes, les construïren els pastors cerdans que baixaven a les planes a llogar-se com a jornalers en el camp. La seva coneixença i experiència en l'art de la construcció de la pedra seca, molt utilitzada en les zones pirinenques, va portar a deixar testimoni d'aquest tipus de construcció en aquestes contrades. Les barraques tenien el seu ús en l'emmagatzematge dels utensilis emprats en les feines del camp, així com també com aixopluc esporàdic en cas de necessitat, ja que les reduïdes dimensions no creen espai per a un llarg estatge. El conreu de vinya s'expandí durant els segles XVII i XIX fins a l'arribada de la fil·loxera (insecte que ofega els ceps) vers el 1890 que provocà la crisi vinícola.</p> | 41.9277700,2.0585500 | 421943 | 4642185 | 08151 | Oristà | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56663-img8365.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56663-img8351.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56663-20210311175033.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56663-foto-08151-271-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56663-foto-08151-271-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56663-foto-08151-271-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2025-06-17 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Les imatges de 2021 són de la revisió feta per Rosa Cabré, Núria Simón, Jordi Bolea. | 119|98 | 47 | 1.3 | 2484 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 | ||||||
| 56664 | Barraca de vinya del Coll | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-del-coll | <p>Inventari del patrimoni arqueològic i paleontològic de Catalunya. Oristà. Àrea de Coneixement i Recerca, Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya, revisat el maig de 2006.</p> | Ha estat reconstruïda el 2014. | <p>Anomenada també barraca de ca l'Andreu.</p> <p>La barraca de vinya es troba situada al sud del nucli urbà d'Oristà, en un pendent àrid d'un turó sobre la carretera c-670 que condueix a l'Eix Transversal, ubicada entre un camp i l'inici del camí de la ruta verda que surt d'Oristà. És una barraca de planta circular aïllada construïda amb la tècnica de la pedra seca. Té un diàmetre interior de 2,50 metres una altura aproximada de 2,29 metres interiors. L'ample mur d'entre 70 i 110 cm, de pedres irregulars de mitjanes dimensions, presentant pedra de majors dimensions i treballada l'obertura principal que es troba coronada per una prima llosa a mode llinda. La barraca presenta una coberta de falsa cúpula, una porta d'accés orientada al sud-oest i tres petites obertures. Va ser reconstruïda i es va variar la forma de la coberta original que tenia un ràfec de pedres o lloses petites que resseguia tot el seu perímetre. Actualment està construïda a base de cinc capes esgraonades i la coronada amb un caramull. Actualment no té el orat de sortida de fums que tenia originalment. En la rehabilitació es va utilitzar força terra i morter, que ha modificat l'obra de pedra seca dels seus inicis. </p> | 08151-272 | Sector sud del terme municipal | <p>Les barraques de vinya, també anomenades barraques cerdanes, les construïren els pastors cerdans que baixaven a les planes a llogar-se com a jornalers en el camp. La seva coneixença i experiència en l'art de la construcció de la pedra seca, molt utilitzada en les zones pirinenques, va portar a deixar testimoni d'aquest tipus de construcció en aquestes contrades. Les barraques tenien el seu ús en l'emmagatzematge dels utensilis emprats en les feines del camp, així com també com aixopluc esporàdic en cas de necessitat, ja que les reduïdes dimensions no creen espai per a un llarg estatge. El conreu de vinya s'expandí durant els segles XVII i XIX fins a l'arribada de la fil·loxera (insecte que ofega els ceps) vers el 1890 que provocà la crisi vinícola.</p> | 41.9291900,2.0590700 | 421988 | 4642342 | 08151 | Oristà | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56664-2170058.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56664-2170067.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56664-20210311173811.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56664-20210311174143.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56664-img0506.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56664-img8346.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56664-foto-08151-272-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56664-foto-08151-272-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08151/56664-foto-08151-272-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2025-06-17 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | A la part interior de la porta, sobre la llinda, hi havia un forat anomenat en les cartes arqueològiques amb el nom de cocó.Alçada aproximada: 229 cm des de l'interiorDe la llinda fins a la cúpula: 30 cm.Gruix de mur: varia entre 70 i 110 cm.Diàmetre interior: 250 mLes imatges de 2021 són de la revisió feta per Rosa Cabré, Núria Simón, Jordi Bolea. | 119|98 | 47 | 1.3 | 2484 | 43 | Patrimoni cultural | 2026-01-24 05:07 |
Estadístiques 2026
patrimonicultural
Mitjana 2026: 0,00 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar les cinc biblioteques públiques més properes al cim de la Mola?
La nostre API Rest et permet interrogar les dades per recuperar, filtrar i ordenar tot allò que et puguis imaginar.