Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 82306 | Barraca de Pedra Seca 19 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-19-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. -http://wikipedra.catpaisatge.net | XIX | un enderroc en una de les parets. | Barraca de pedra seca de planta circular amb tendència ovoide i sostre a base d‘una falsa cúpula. Té l'obertura d'accés orientada cap al sud i està lleugerament abocinada en planta; té una llinda monolítica i grans blocs de pedra als brancals. Disposa d'un cocó i d'una fornícula. Presenta un contrafort al lateral est. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-185 | La Coma del Porc | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5582800,1.6627700 | 388490 | 4601598 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82306-foto-08165-185-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82306-foto-08165-185-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | -Codi Wikipedra-Observatori del Paisatge: 4069 (autor: Drac Verd de Sitges).-FOTOGRAFIA 1 i croquis de la barraca: Wiquipedra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||
| 82307 | Barraca de Pedra Seca 20 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-20-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. -http://wikipedra.catpaisatge.net | XIX | Té el sostre parcialment enderrocat. | Barraca de pedra seca de planta circular i coberta feta a base d'una falsa cúpula. Presenta l'obertura d'accés orientada cap al est/sud-est; aquesta obertura es troba afectada per l'enderroc parcial que ha sofert el sostre. Té un armariet encastat arran del terra. L'estructura presenta les següents mides: diàmetre interior de la planta de d'1,30 m, gruix de les parets de 80 cm de mitjana, i amplada de la porta de 45 cm. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-186 | Castell de Claramunt | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5559500,1.6655300 | 388716 | 4601336 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82307-foto-08165-186-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82307-foto-08165-186-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | -Codi Wikipedra-Observatori del Paisatge: 16841 (autor: Joan M. Vives Teixidó).-FOTOGRAFIA 1 i 2: Wiquipedra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||
| 82308 | Barraca de Pedra Seca 21 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-21-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. -http://wikipedra.catpaisatge.net | XIX | Té un enderroc parcial en una de les parets. | Barraca de pedra seca de planta circular i coberta a base d'una falsa cúpula. Està encastada al pendent del terreny, en el que sembla una antiga feixa de conreu avui totalment perduda. Té l'obertura d'accés orientada cap al sud i disposa d'una llinda monolítica plana. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-187 | Castell de Claramunt/ Muntanya del Cargol | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5541800,1.6687500 | 388982 | 4601135 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82308-foto-08165-187-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | -Codi Wikipedra-Observatori del Paisatge: 15480 (autor: Robert Badias).-FOTOGRAFIA: Wiquipedra. | 119 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||
| 82309 | Barraca de Pedra Seca 22 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-22-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. -http://wikipedra.catpaisatge.net | XIX | Ha estat objecte de restauració. | Barraca de pedra seca de planta circular irregular i de poc més de 2 metres d'alçada total. Té la coberta feta a base d'una falsa cúpula. Disposa d'una obertura d'accés orientada cap a l'est/sud-est, amb una llinda monolítica plana reforçada per un arc de descarrega fet amb llosetes col·locades al rastell. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-188 | Muntanya del Cargol | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5532000,1.6721200 | 389261 | 4601022 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82309-foto-08165-188-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82309-foto-08165-188-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82309-foto-08165-188-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | -Codi Wikipedra-Observatori del Paisatge: 4068 (autor: Drac Verd de Sitges).-FOTOGRAFIA 1 i croquis de la barraca: Wiquipedra. Fotografia 2, amb l'aspecte de la barraca l'any 1993, abans de la seva restauració: IPA.-És la única barraca de pedra seca de la Pobla de Claramunt que apareix catalogada a l'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya (IPA-6711). | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||
| 82310 | Barraca de Pedra Seca 23 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-23-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. -http://wikipedra.catpaisatge.net | XIX | estat restaurada. | Barraca de pedra seca de planta circular amb la paret del costat oest redreçada per tal d'adaptar-se a la linealitat d'un marge sobre el qual es recolza. Té la coberta feta a base d'una falsa cúpula . L'obertura d'accés està orientada cap al nord-est i té una llinda monolítica. Disposa d'un armariet encastat a la paret. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-189 | Baixada del Castell | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5545500,1.6727800 | 389318 | 4601171 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82310-foto-08165-189-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82310-foto-08165-189-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82310-foto-08165-189-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | -Codi Wikipedra-Observatori del Paisatge: 264 (autor: Robert Badias).-FOTOGRAFIES 1 i 2 i croquis de la barraca: Wiquipedra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||
| 82311 | Barraca de Pedra Seca 24 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-24-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. -http://wikipedra.catpaisatge.net | XIX | Té el sostre parcialment enderrocat. | Barraca de pedra seca de planta circular amb la coberta feta a base d'una falsa cúpula actualment enderrocada. Té l'obertura d'accés oberta mirant en direcció sud-oest i en esbiaix respecte els murs; disposa d'una llinda plana monolítica i grans blocs als brancals. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-190 | Les Socarrades | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5600500,1.6714000 | 389213 | 4601783 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82311-foto-08165-190-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82311-foto-08165-190-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | -Codi Wikipedra-Observatori del Paisatge: 4070 (autor: Drac Verd de Sitges).-FOTOGRAFIA 1 i croquis de la barraca: Wiquipedra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||
| 82312 | Barraca de Pedra Seca 25 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-25-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. -http://wikipedra.catpaisatge.net | XIX | La part central de la cúpula està enderrocada. | Barraca de pedra seca de planta totalment irregular, amb tendència quadrangular, i coberta a base d'una falsa cúpula. Aquesta construcció presenta la característica d'estar totalment recolzada i adaptada a la paret de pedra d'una antiga feixa de conreu. Té l'obertura d'accés orientada cap al sud que disposa d'una llinda monolítica plana i grans blocs de pedra sense desbastar als brancals. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular o quadrangular, tot i que la irregularitat en el cas d'aquesta construcció es pot considerar una excepció deguda a la seva adaptació al banca al que la barraca està perfectament integrada a nivell paissatgístic. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-191 | Els Plans d'Arau | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5642100,1.6717700 | 389251 | 4602245 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82312-foto-08165-191-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82312-foto-08165-191-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82312-foto-08165-191-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | -Codi Wikipedra-Observatori del Paisatge: 14805 (autor: Robert Rovira Ferré).-FOTOGRAFIES 1-3: Wiquipedra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||
| 82313 | Barraca de Pedra Seca 26 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-26-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. -http://wikipedra.catpaisatge.net | XIX | Té tota la meitat superior perduda. | Barraca de pedra seca de planta rectangular, amb el sostre i la part superior de les parets perduts. Té l'obertura d'accés orientada cap al sud. Es recolza en un petit pendent entre dos camps agrícoles que es troben just al costat del polígon industrial dels Plans d'Arau. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-192 | Els Plans d'Arau | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5693800,1.6623400 | 388473 | 4602831 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82313-foto-08165-192-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82313-foto-08165-192-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82313-foto-08165-192-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | -Codi Wikipedra-Observatori del Paisatge: 9678 (Joan Trius).-FOTOGRAFIES 1-3: Wiquipedra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||
| 82314 | Barraca de Pedra Seca 27 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-27-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. -http://wikipedra.catpaisatge.net | XIX | Parcialment enderrocada. | Barraca de pedra seca de planta circular, en molt mal estat i parcialment enderrocada, encara que en secció és possible apreciar la coberta feta a base d'una falsa cúpula. L'estructura es troba parcialment adossada a un marge. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-193 | Els Plans d'Arau | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5714200,1.6642900 | 388639 | 4603055 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82314-foto-08165-193-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82314-foto-08165-193-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82314-foto-08165-193-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | -Codi Wikipedra-Observatori del Paisatge: 17758 (Albert Giralt).-FOTOGRAFIES 1-3: Wiquipedra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||
| 82315 | Barraca de Pedra Seca 28 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-28-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. -http://wikipedra.catpaisatge.net | XIX | Té la coberta enfonsada. | Barraca de pedra seca de planta circular amb coberta feta a base d'una falsa cúpula parcialment enderrocada. Té l'obertura d'accés orientada cap al sud i està conformada per una llinda plana monolítica i grans blocs de pedra als brancals. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-194 | Els Mollons/Les Planes | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5737600,1.6845600 | 390333 | 4603289 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82315-foto-08165-194-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82315-foto-08165-194-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82315-foto-08165-194-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | -Codi Wikipedra-Observatori del Paisatge: 8579 (Toni Brugués).-FOTOGRAFIES 1 i 2: Assumpta Tardà Serra; fotografia 3: Wiquipedra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||
| 82316 | Barraca de Pedra Seca 29 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-29-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. -http://wikipedra.catpaisatge.net | XIX | Té un lleuger enderroc a la paret frontal. | Barraca de pedra seca de planta circular i coberta feta a base d'una falsa cúpula. L'estructura es troba adossada a un antic bancal, en un paisatge rocós. L'obertura d'accés està orientada al sud-oest i està configurada per un arc rebaixat fet amb llosetes col·locades al rastell. Disposa d'una fornícula a l'interior, d'una espitllera i d'un foc a terra amb xemeneia que transcorre per l'interior de la paret de pedra. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-195 | Torrent de Fresell | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5677800,1.6866600 | 390498 | 4602622 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82316-foto-08165-195-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82316-foto-08165-195-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82316-foto-08165-195-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | -Codi Wikipedra-Observatori del Paisatge: 14603 (Robert Rovira Ferré).-FOTOGRAFIES 1-3: Wiquipedra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||
| 82317 | Barraca de Pedra Seca 30 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-30-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. -http://wikipedra.catpaisatge.net | XIX | Barraca de pedra seca i de planta circular, amb coberta feta a base d'una falsa cúpula. Presenta la paret del costat oest redreçada per tal d'adaptar-se a la linealitat d'un marge sobre el qual es recolza parcialment. L'obertura d'accés, eixamplada pel que fa al seu costat septentrional, es troba orientada cap a l'est i està conformada per una llinda monolítica plana i grans blocs de pedra als brancals. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-196 | Les Forques | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5660600,1.6858300 | 390426 | 4602432 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82317-foto-08165-196-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82317-foto-08165-196-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82317-foto-08165-196-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | -Codi Wikipedra-Observatori del Paisatge: 14604 (Robert Rovira Ferré).-FOTOGRAFIES 1 i 2 i croquis de la barraca: Wiquipedra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | ||||||||
| 82318 | Barraca de Pedra Seca 31 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-31-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. -http://wikipedra.catpaisatge.net | XIX | Dolent: Part de la estructura està enderrocada. | Barraca de pedra seca de planta rectangular, coberta a base d'una volta de canó i parcialment adossada a un marge. Malauradament, la meitat davantera de l'estructura està enderrocada; allà era on tenia la porta, orientada mirant cap a l'est. A l'interior de la part posterior de la barraca s'hi localitza un banc corregut. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-197 | Les Forques | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5653600,1.6841500 | 390285 | 4602356 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82318-foto-08165-197-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82318-foto-08165-197-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82318-foto-08165-197-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | -Codi Wikipedra-Observatori del Paisatge: 14602 (Robert Rovira Ferré).-FOTOGRAFIES 1-3: Wiquipedra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||
| 82319 | Barraca de Pedra Seca 32 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-32-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. -http://wikipedra.catpaisatge.net | XIX | Barraca de pedra seca de planta circular amb tendència a l'el·lipse i coberta formada per una falsa cúpula, amb lliris plantats a la superfície exterior. Té l'obertura d'accés orientada cap al sud, amb una llinda monolítica plana força gruixuda. Presenta un contrafort al pany de paret del costat oriental. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-198 | Les Forques | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5638000,1.6814400 | 390056 | 4602187 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82319-foto-08165-198-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82319-foto-08165-198-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | -Codi Wikipedra-Observatori del Paisatge: 4066 (Drac Verd de Sitges).-FOTOGRAFIA 1 i croquis de la barraca: Wiquipedra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | ||||||||
| 82320 | Barraca de Pedra Seca 33 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-33-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. -http://wikipedra.catpaisatge.net | XIX | Barraca de pedra seca de planta circular amb coberta a base d'una falsa cúpula. Té l'obertura d'accés orientada cap al sud i conformada per una doble llinda amb dos grans lloses successives. S'adossa a un bancal pel seu costat occidental. Disposa d'una fornícula. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-199 | Les Forques | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5625600,1.6783400 | 389796 | 4602053 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82320-foto-08165-199-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82320-foto-08165-199-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | -Codi Wikipedra-Observatori del Paisatge: 4067 (Drac Verd de Sitges).-FOTOGRAFIA 1 i croquis de la barraca: Wiquipedra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | ||||||||
| 82321 | Barraca de Pedra Seca 34 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-34-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. -http://wikipedra.catpaisatge.net | XIX | Barraca de pedra seca de planta circular amb una lleugera tendència el·líptica i amb la coberta feta a base d'una falsa cúpula. L'obertura d'accés està descentrada i orientada cap al sud, amb una llinda monolítica plana i grans blocs de pedra als brancals. Presenta un contrafort al costat occidental. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-200 | Les Forques/ Les Comes | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5612100,1.6811800 | 390030 | 4601899 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82321-foto-08165-200-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82321-foto-08165-200-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | -Codi Wikipedra-Observatori del Paisatge: 4065 (Drac Verd de Sitges).-FOTOGRAFIA 1 i croquis de la barraca: Wiquipedra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | ||||||||
| 82322 | Barraca de Pedra Seca 35 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-35-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. -http://wikipedra.catpaisatge.net | XIX | Té part de la cúpula enfonsada. | Barraca de pedra seca de planta circular i amb la coberta feta a base d'una falsa cúpula, avui parcialment enfonsada. Té l'obertura d'accés orientada cap al sud i disposa d'una llinda monolítica plana i grans blocs de pedra sense treballar als brancals. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-201 | La Coma de Sòria | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5585500,1.6819900 | 390093 | 4601603 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82322-foto-08165-201-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82322-foto-08165-201-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | -Codi Wikipedra-Observatori del Paisatge: 14605 (Robert Rovira Ferré).-FOTOGRAFIA 1-3: Wiquipedra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||
| 82323 | Barraca de Pedra Seca 36 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-36-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. -http://wikipedra.catpaisatge.net | XIX | Petita barraca de pedra seca de planta circular amb tendència el·líptica i amb coberta feta a base d'una falsa cúpula. Té l'obertura d'accés orientada cap al sud i està conformada per una llinda monolítica plana i grans blocs de pedra als brancals. Disposa d'un contrafort a la part posterior i un paravent també de pedra seca que arrenca de la paret occidental de la barraca Té un cocó i a uns metres de distància de la part posterior es localitza una cisterna. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-202 | Turó de la Creu d'en Marbres/ GR-172 | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5638600,1.6916800 | 390910 | 4602180 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82323-foto-08165-202-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82323-foto-08165-202-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82323-foto-08165-202-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | -Codi Wikipedra-Observatori del Paisatge: 14606 (Robert Rovira Ferré).-FOTOGRAFIA 1 i 2 i croquis de la barraca: Wiquipedra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | ||||||||
| 82324 | Barraca de Pedra Seca 37 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-37-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. | XIX | Parcialment enderrocada. | Barraca de pedra seca de planta circular i coberta a base d'una falsa cúpula. L'obertura d'accés està orientada al sud i està conformada per una llinda monolítica plana i grans blocs de pedra als brancals. Disposa d'un petit contrafort a la paret oriental. Té la paret occidental parcialment enderrocada. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-203 | Fressell/ Les Comes | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5621000,1.6901100 | 390776 | 4601987 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82324-foto-08165-203-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82324-foto-08165-203-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | -Codi Wikipedra-Observatori del Paisatge: 4064 (Drac Verd de Sitges).-FOTOGRAFIA 1 i croquis de la barraca: Wiquipedra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||
| 82325 | Barraca de Pedra Seca 38 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-38-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. | XIX | El sostre està enderrocat i bona part de les parets també. | Barraca de pedra seca de planta circular i coberta feta a base d'una falsa cúpula avui enderrocada com bona part de l'estructura. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-204 | Les Garrigues /Carrer Barcelona | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5457400,1.6590200 | 388156 | 4600210 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82325-foto-08165-204-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82325-foto-08165-204-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | FOTOGRAFIES: Assumpta Tardà Serra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||
| 82326 | Barraca de Pedra Seca 39 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-39-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. | XIX | Ha perdut tota la coberta i part de les parets. | Barraca de pedra seca de planta circular i coberta feta a base d'una falsa cúpula avui perduda per un gran enderroc que afecta també part de les parets de l'estructura. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-205 | Les Garrigues | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5487300,1.6530600 | 387664 | 4600550 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82326-foto-08165-205-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82326-foto-08165-205-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | FOTOGRAFIES: Assumpta Tardà Serra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||
| 82327 | Barraca de Pedra Seca 40 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-40-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. | XIX | Està enderrocada en més d'un 50%. | Barraca de pedra seca de planta circular i amb coberta feta a base d'una falsa cúpula, actualment enderrocada com bona part de tota l'estructura. Es troba adossada a un antic marge agrícola. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-206 | Les Garrigues | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5451200,1.6446400 | 386955 | 4600160 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82327-foto-08165-206-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82327-foto-08165-206-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82327-foto-08165-206-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | FOTOGRAFIA 1: Assumpta Tardà Serra; Fotografies 2 i 3: Santi Broch. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||
| 82328 | Barraca de Pedra Seca 41 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-41-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. | XIX | La meitat de l'estructura està enderrocada. | Barraca de pedra seca de planta circular i amb coberta feta a base d'una falsa cúpula avui parcialment enderrocada; igualment, s'ha perdut tota la part frontal de l'estructura. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-207 | La Macarulla | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5534400,1.6933300 | 391030 | 4601021 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82328-foto-08165-207-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | FOTOGRAFIES: Assumpta Tardà Serra. | 119 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||
| 82329 | Barraca de Pedra Seca 42 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-42-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. | XIX | Barraca de pedra seca de planta circular i amb coberta feta a base d'una falsa cúpula. L'obertura d'accés disposa d'una llinda monolítica plana i de pedres més grans que la mitjana als brancals. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-208 | Can Galan | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5612100,1.6793600 | 389878 | 4601902 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82329-foto-08165-208-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82329-foto-08165-208-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82329-foto-08165-208-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | FOTOGRAFIES: Assumpta Tardà Serra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | ||||||||
| 82330 | Barraca de Pedra Seca 43 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-43-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. | XIX | Té petits enderrocs. | Barraca de pedra seca de planta circular i amb coberta feta a base d'una falsa cúpula. L'obertura d'accés és feta amb una llinda monolítica. L'estructura es troba recolzada en un antic bancal. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-209 | Can Galan | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5586200,1.6793200 | 389871 | 4601614 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82330-foto-08165-209-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82330-foto-08165-209-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | FOTOGRAFIES: Assumpta Tardà Serra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||
| 82331 | Barraca de Pedra Seca 44 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-44-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. | XIX | No es conserva ni la coberta ni la meitat superior dels murs. | Barraca de pedra seca de planta quadrangular i amb la coberta feta a base d'una falsa cúpula avui ja perduda. Tampoc es conserva la meitat superior dels murs de l'estructura, que en aquest cas es caracteritza per la utilització de blocs de pedra de mida considerable. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta quadrangular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-210 | Can Galan | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5595000,1.6800100 | 389930 | 4601711 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82331-foto-08165-210-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82331-foto-08165-210-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | FOTOGRAFIES: Assumpta Tardà Serra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||
| 82332 | Barraca de Pedra Seca 45 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-45-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. | XIX | Gran barraca de pedra seca de planta quadrangular amb tendència rectangular i amb coberta feta a base d'una volta de canó. L'obertura d'accés és culminada per un arc fet amb llosetes col·locades al rastell. L'estructura es recolza en un marge. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta quadrangular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-211 | Torrent del Forn d'en Monner | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5664000,1.6900800 | 390781 | 4602464 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82332-foto-08165-211-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82332-foto-08165-211-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82332-foto-08165-211-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | FOTOGRAFIES: Assumpta Tardà Serra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | ||||||||
| 82333 | Barraca de Pedra Seca 46 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-46-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. | XIX | Barraca de pedra seca de planta circular i amb coberta feta a base d'una falsa cúpula. L'obertura d'accés és feta amb una llinda monolítica i grans blocs de pedra als brancals. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-212 | Torrent del Forn d'en Monner | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5676600,1.6882100 | 390627 | 4602607 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82333-foto-08165-212-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82333-foto-08165-212-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | FOTOGRAFIES: Assumpta Tardà Serra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | ||||||||
| 82334 | Barraca de Pedra Seca 47 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-47-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. | XIX | Enderrocada, li falta la coberta i part dels murs. | Barraca de pedra seca de planta quadrangular i amb coberta feta a base d'una falsa cúpula, avui perduda. Així mateix, a l'estructura li manca bona part de la meitat superior dels murs. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta quadrangular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-213 | Torrent del Forn d'en Monner | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5664800,1.6883000 | 390633 | 4602476 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82334-foto-08165-213-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82334-foto-08165-213-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | FOTOGRAFIES: Assumpta Tardà Serra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||
| 82335 | Barraca de Pedra Seca 48 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-48-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. | XIX | Barraca de pedra seca de planta circular i amb coberta feta a base d'una falsa cúpula. L'obertura d'accés té una llinda monolítica plana i d'un dels brancals arrenca una paret tipus paravent, també feta de pedra seca. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-214 | Torrent del Forn d'en Monner | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5653200,1.6890300 | 390692 | 4602346 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82335-foto-08165-214-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | FOTOGRAFIES: Assumpta Tardà Serra. | 119 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | ||||||||
| 82336 | Barraca de Pedra Seca 49 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-pedra-seca-49-1 | -ARTIGAS, Ramon; CAMPS, Andreu; PASCUAL, Josep (2003): Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, ed. Ajuntament de Sitges. -ENRICH, Francesca; MIRET, Teresa; VICH, Ignasi (2006): Pedra seca a l'Anoia: Carme, Orpí, La Pobla de Claramunt, La Torre de Claramunt, ed. Ajuntament de La Pobla de Claramunt. -RIPOLL, Ramon (Dir.) (2010): La pedra seca. Evolució, arquitectura i restauració, Brau Edicions, Figueres. -SOLER, Josep (1994): Les barraques de vinya. Les construccions de pedra seca a la comarca del Bages, Quaderns, 9, ed. Centre d'Estudis del Bages, Manresa. | XIX | Té algun petit enderroc. | Barraca de pedra seca de planta circular i amb coberta feta a base d'una falsa cúpula. Té una llinda monolítica irregular a l'obertura d'accés. L'estructura està adossada a un antic bancal agrícola. Les barraques agrícoles tradicionals que es documenten a la Pobla de Claramunt estan bastides seguint la tècnica de la pedra seca. Aquest mètode constructiu es troba definit per estructures fetes a base de pedres d'unes dimensions que poden ser aixecades per una sola persona i que es munten una sobre l'altra, perfectament encaixades i sense l'ajut de cap material d'unió, com pot ser l'argamassa, el fang, la calç o el ciment. Per consolidar i afavorir la unió d'unes pedres amb altres, a cops de mall o d'un martell jueu, s'introduïen a les juntes pedres més petites a pressió que feien de falques, aconseguint d'aquesta forma la més completa estabilitat. Aquestes pedres solen ser originàries de l'entorn més proper, atès que la construcció d'aquest tipus de barraques agrícoles s'alimenta generalment de la necessitat de deslliurar el camp de les pedres superficials que dificulten el cultiu. Una de les tipologies de barraca documentada amb més freqüència a la Pobla de Claramunt és la de planta circular, com és el cas d'aquesta construcció. La pedra utilitzada, sempre local, sol ser petita o de mida mitjana (en el cas de La Pobla de Claramunt, les mides són considerables), sense desbastar excepte en els muntants i les llindes de les portes. Disposen d'una sola obertura consistent en un accés rectangular allindat o amb un fals arc, originàriament sense porta. L'orientació de la seva entrada és, majoritàriament, cap a migdia, però també n'hi ha d'orientades cap als altres punts cardinals, en funció del relleu on es troba la barraca. Solen disposar d'una fornícula utilitzada com a armari i altres elements auxiliar com menjadores. S'ha documentat la presència de restes de paravents, també de pedra seca, al costat de les portes d'algunes de les barraques. També es detecten, en alguns casos, restes de contraforts, de bancs de pedra (tant a l'interior com a l'exterior) i petits dipòsits per recollir l'aigua de pluja o per preparar els sulfats per la vinya. La funció bàsica d'aquestes petites construccions era la de donar refugi al pagès en cas de tempesta, fred, calor, vent, etc. en uns temps on els trajectes del poble al camp es feien a peu o en èquid i per tant no es podia anar a descansar ni a dinar a casa si no era perdent bona part del dia. Quan era època de feina al camp el pagès es passava tot el dia a les seves terres, de sol a sol, i aquestes modestes construccions acomplien perfectament el seu paper de refugi i de punt de descans. D'entre les funcions secundàries cal destacar la de magatzem d'eines, marge de contenció, delimitador de parcel·les, etc. | 08165-215 | Els Mollons/ Les Forques | Molts municipis de la comarca de l'Anoia s'han dedicat històricament al conreu de cereal i a la vinya, per la qual cosa la presència de les típiques barraques de pedra, associades principalment (encara que no exclusivament) a la vinya, resulta important a la Pobla de Claramunt. Així, encara resten dempeus algunes de les barraques de les antigues plantacions de vinya que van ser presents a la Pobla de Claramunt abans de la crisi de la fil·loxera dels anys 80 del segle XIX, quan aquest conreu era molt present al paisatge del terme municipal. Pel que fa a la tècnica constructiva de la pedra seca és d'origen ancestral (ja documentada al període megalític) i s'ha transmès de generació en generació durant segles fins pràcticament als nostres dies. El gran apogeu de construcció de barraques a Catalunya està associat amb el període de màxima expansió de la vinya deguda al creixement demogràfic del segle XVIII i les exportacions d'aiguardent a Amèrica. Les construccions en sec són pròpies de terrenys amb gran quantitat de pedres, com és el cas de la Pobla de Claramunt. Bastir una barraca no era tan senzill com pot semblar a primera vista: primerament, calia desbrossar el camp, netejar la superfície escollida d'arbres, matolls i tota mena d'obstacles vegetals que es guardaven per fer-ne llenya o bé s'eliminaven per cremar-los tot seguit. Després calia llaurar el terreny per estovar-lo i remoure'l, a fi de fer aflorar el rocam subjacent (roca mare) a la superfície i en acabat despedregar-lo, amuntegant les pedres en un racó perquè no fossin una nosa. A partir d'aquesta primera fase, quan ja es tenia el material amuntegat, podien començar bé a construir parets que delimitessin les finques, marges per salvar els desnivells del terreny, cisternes per recollir l'aigua, paravents per protegir-se de l'aire, barraques per aixoplugar-s'hi, descansar o guardar-hi el menjar i les eines, o simplement, munts de pedra sobrera (clapers) perfectament apilada. La pedra s'anava a buscar als clapers amb sàrries, on hi cabien quatre o cinc pedres que es transportaven fins al lloc de la construcció. Els constructors podien ser artesans especialitzats i picapedrers que s'hi dedicaven a temps total o parcial per completar els seus ingressos. Alguns d'aquests especialistes se'ls coneixia com a roters a Menorca, cerdans (gent de la Cerdanya) al Bages i segarretes (gent de la Segarra) o barracaires al Garraf i comarques tarragonines. Però, també és podia donar el cas que el constructor de les barraques fos el mateix pagès que, ignorant la plomada o l'escaire, s'atrevia a aixecar la seva pròpia barraca i la feia d'acord amb les seves possibilitats i necessitats. Malauradament, de barracaires avui en dia no en queda cap a la comarca, i la informació ens ha arribat per mediació d'algun pagès que recordava haver-ho sentit explicar als seus avantpassats. La preocupació per la conservació del patrimoni construït amb la tècnica de la pedra seca amb el temps s'està estenent entre els estudiosos i els professionals de Catalunya. D'aquesta conscienciació va néixer l'any 2004 la 'Declaració de Torroella de Montgrí per a la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec', les adhesions a la qual no han parat de créixer des de llavors. | 41.5634400,1.6806700 | 389991 | 4602148 | 08165 | La Pobla de Claramunt | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82336-foto-08165-215-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08165/82336-foto-08165-215-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordina Sales Carbonell | FOTOGRAFIES: Assumpta Tardà Serra. | 119|98 | 45 | 1.1 | 6 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||
| 57701 | Vallfogona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/vallfogona | BOIXADER, P. (1997: 34-36): 'Inventari de les cases de pagès de la vall de Lillet'. L'Erol, núm. 53, primavera 1997. Inventari del Patrimoni Arquitectònic, núm. 3526. Generalitat de Catalanya. ROSIÑOL I ORRIOLS, J. (1988): El passat de la nostra vila. La Pobla de Lillet. Recull històric, geogràfic i cultural. Ed. La Llar del Llibre, Barcelona. SERRA VILARÓ, J. (1989): Baronies de Pinós i Mataplana. Reproducció facsímil de l'obra de 1930, editat el 1989 pel Centre d'Estudis Baganesos. VVAA. (1985): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. | XVII-XVIII | Fa pocs anys es va arreglar la coberta i obres d'estabilització de l'estructura en general. Manquen la majoria de forjats; de fet, excepte l'espai de la sala que es troba en molt mal estat, la resta de l'interior està buit. | Masia de planta rectangular formada per planta baixa, planta pis i golfes, presenta coberta a dos vessants amb el carener perpendicular a la façana principal que mira a migdia. Està construïda amb parament bastant regular, de carreus força grans, només desbastats i amb gran quantitat de teulís entre les pedres, les cantoneres són grans i ben tallades. L'edifici està situat en un lloc amb pendent, fet que li permet tenir accés des de l'exterior tant a la planta baixa com a la primera. En conjunt les obertures són senzilles, algunes amb llindes de fusta, i a la porta principal amb un arc de descàrrega en sardinell per sobre la llinda; al seu costat hi ha una obertura en arc, avui reconvertida en una de senzilla de mides menors. Actualment, la casa té la coberta nova i l'interior ha estat sanejat per tal d'evitar esfondraments i perills, hi queden algunes bigues de fusta. Es conserva, tot i que en mal estat, el terra de fusta de l'angle nord-oest, el lloc on deuria haver-hi la gran sala, encara s'hi pot veure els fogons amb la cendrera, part del foc a terra -on sembla que també hi havia el forn de pa- i s'identifica el lloc de la pica, i les escales per pujar a l'últim pis. En l'estructura de la casa, formada per dues crugies paral·leles, es diferencia el cos que hi ha a la banda nord-oest, que podria correspondre a la part més antiga de l'edifici. A l'exterior hi ha restes de coberts adossats al mur est i del paller al davant de la casa, definint l'era enmig. A pocs metres al sud hi ha la font, al peu de la pista. | 08166-8 | Al sud-oest del municipi,zona Catllaràs-Vallfogona, antiga parròquia de St Cristòfol de Vallfogona. | La primera menció documental del lloc de Vallfogona és de l'any 985, en l'acta de consagració de Sant Cristòfol de Vallfogona pel bisbe Sal·la de la Seu d'Urgell, a petició del comte Oliba, la seva muller Ermengarda i els habitants del lloc de Vallfogona. A més de Sant Cristòfol, l'església també estava dedicada a Santa Susanna i Sant Nazari, i s'hi establí una sagrera i un cementiri, a més de la confirmació dels béns presents i dels que pogués tenir en un futur. Fou església parroquial al llarg de tota l'edat mitjana; a partir del 1120, quan es fundà la capella de Falgars, el rector de Sant Cristòfol també l'administrà. En la visita al deganat del Berguedà del 1312 es confirmà el caràcter parroquial de les dues esglésies, però es donava preferència a la de Sant Cristòfol, mantinguda almenys fins a finals dels segle XIV. En un document del 1100 apareix entre molts dels firmans un tal 'Guifredell de Valfogona' (SERRA VILARÓ:1989: VOL.I,43). Al llarg del segle XIII i XIV apareix el nom Vallfogona en diversos documents, en són un exemple els següents. En un document de 1288 trobem a Raimundo de Vallfogona, actuant com a mestre torner, és un contracte d'aprenent de tallador i bruscaire de P. de Noguera, i on s'estableix el pacte entre ambdós(SERRA VILARÓ:1989: VOL.II,417). L'any següent, el 1289 'G. de Vallefecunda, tornerius' es compromet a donar feina de bruscaire per cert temps a Bartomeu de Noguera, també torner, en el document s'especifiquen els diners a pagar per la feina i la pena per incompliment(SERRA VILARÓ:1989: VOL.II,416). El 1354 trobem un contracte en que home, dona i fills es comprometen a estar durant dos anys al mas Serra de Vallfogona, tot i que es reservava quinze dies l'any per poder marxar fora la jurisdicció de Mataplana per tal d'atendre els seus negocis (SERRA VILARÓ:1989:VOL.II,338). No podem saber si aquest mas es refereix al que tractem o a un altre, però si més no és una constatació de residents a la parroquia de Vallfogona en aquest periode. Al 'Llibre de notas de la pnt. Vila de la Pobla' conservat a l'Arxiu Municipal de la Pobla de Lillet (caixa 845) que inclou documentació diversa del 1715 al 1818 (tot i que fa referències fins al 1429), hi consta un llistat de notes amb l'encapçalament 'Los Actes de la Vila en son poder al arxiu los en pergamí son los següents', i dins d'aquesta mena d'inventari en l'anotació nº 36 hi ha la següent referència: 'Lo acte de venda de la Heretat de Vallfogona a favor del comu de la Pobla era en poder de Esteve Casas Notari de Baga als 23 desembre 1666 y ara en poder de Domingo Soldevila y de Amoros Notari en dita Vila de Bagà'. La casa de Vallfogona també apareix al llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito' (AHCB) del 1856 i a les actes dels plens del 1884 on es tracta del cobrament de la part de'consumos y cereales' dels habitants de l'extraradi (Arxiu Municipal de la Pobla de Lillet, caixa 846). | 42.2186700,1.9457900 | 412992 | 4674593 | 08166 | La Pobla de Lillet | Difícil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57701-foto-08166-8-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57701-foto-08166-8-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57701-foto-08166-8-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 94|119 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | ||||||||
| 57702 | Xalet del Catllaràs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/xalet-del-catllaras | BASSEGODA, J.; ESPEL, R., ORRIOLS, R. (2002): Gaudí a la Vall de Lillet. Editen: Àmbit de Recerques del Berguedà i Amalgama edicions. Impremta Boixader, La Pobla de Lillet. FRANCÀS I PATSÍ, À. (1997): La Pobla de Lillet. Història, costums i tradicions de la Vall de Lillet (Berguedà). Columna Albí, Berga. Inventari del Patrimoni Arquitectònic, núm. 31201. Generalitat de Catalanya. ROSIÑOL I ORRIOLS, J. (1988): El passat de la nostra vila. La Pobla de Lillet. Recull històric, geogràfic i cultural. Ed. La Llar del Llibre, Barcelona. VVAA. (2000): 'El Catllaràs, una serra singular'. L'Erol, núm. 67, hivern 2000. | XX | Està pendent d'una obra de rehabillitació. Actualment presenta importants problemes d'humitat al seu interior. | L'emblemàtic edifici de principi de segle XX té unes característiques molt particulars definides per una simbiosi entre la funcionalitat i l'estètica dels diferents elements que el composen, característica molt pròpia de l'estil gaudinià. És un edifici de planta rectangular, format per una volta de canó apuntada per l'exterior que es transforma en catenària per l'interior i que descriu la forma externa de les dues façanes principals. L'aresta de la volta forma el carener de la coberta, que actua alhora com a teulada i com a parament vertical exterior. Aquestes façanes presenten una sèrie de finestres en forma de mansarda, cobertes amb viseres. Les dues façanes laterals són totalment verticals, mancades d'ornamentació i presenten poques obertures. L'edifici consta de tres plantes, que es comuniquen per l'exterior a través d'una gran escala, actualment és una estructura de ferro, però en origen tenia unes característiques força particulars, ja que l'escala no només tenia la funció d'accés, sinó que en el seu interior s'hi ubicaven dos safareigs, dos banys, i dues carboneres. Verticalment era compartimentat en dos habitatges, en els que es distribuïa i habitava el personal en funció de la seva activitat i classe social. Així, a la planta baixa hi havia les cuines-menjador i les habitacions del personal de manteniment i serveis de l'edifici. A la planta primera, la més aïllada i confortable, s'allotjaven els directius i enginyers amb les seves famílies. Les golfes, formades per un únic espai obert en cada habitatge, eren destinades a dormitori i estudi dels tècnics de menor categoria. L'edifici tenia dues xemeneies, la principal situada al mig del carener, recollia els fums de sis estufes que escalfaven l'interior. Originàriament l'edifici tenia un sòcol de còdols al llarg de tota l'alçada de la planta baixa i un arrebossat a la resta de la superfície, a més d'un acabat decoratiu del carener, també amb còdols. La imatge primigènia sembla que no trigà gaire temps en patí les primeres modificacions, i al llarg dels anys s'han realitzat molts canvis que han canviat totalment el seu aspecte exterior i també la distribució interior. | 08166-9 | A la Serra del Catllaràs, al sud-oest del municipi. | L'origen de la construcció del xalet- refugi de Catllaràs és fruit de la intensa activitat minera que hi havia a la zona. El xalet fou construït en una zona propera als punts d'extracció del carbó, per tal que servís de refugi per als tècnics, enginyers i alguns treballadors relacionats amb el treball a les mines que proporcionaven carbó a la fàbrica de ciment del Clot del Moro. Les obres començaren el 1.902, sota un projecte d'Antoni Gaudí, encarregat per Eusebi Güell, i s'hi treballà durant la primera dècada del segle XX. El 1.907 el sòcol original fet amb còdols de riu fou cobert amb un arrebossat de ciment pòrtland i es modificà el pendent de les viseres de les finestres. L'any 1.932 passà a mans de l'ajuntament de La Pobla de Lillet, convertint-se en edifici d'utilitat pública. Els anys quaranta s'hi porten a terme obres de restauració, quan l'edifici encara tenia vida però havia patit una forta degradació. Però va ser el 1.971 i 1972 quan les reformes dutes a terme per ICONA van canviar de forma més dràstica l'atractiu aspecte original de l'edifici, per tal de readaptar-lo com a casa de colònies. Es substituí l'escala original per una de metàl·lica, i s'aplicà a tota la coberta la pissarra artificial que li dóna l'aspecte que presenta en l'actualitat. Durant molts anys aquesta obra arquitectònica restà ignorada, en part afavorit per la seva pròpia ubicació al mig del Catllaràs. Tot i la manca de documentació que pugui demostrar la paternitat d'Antoni Gaudí com a arquitecte del projecte, diferents elements del seu disseny evidencien paral·lelismes d'aquesta obra amb la resta d'obres gaudinianes. La notícia que confirma l'origen del projecte del Xalet, és un informe publicat el 1946 per l'arquitecte Assís Viladevall i Marfà a la revista 'Cortijos i Rascacielos' de Madrid, on es relata que Domènec Sugranyes Gras (des de 1914, ajudant de Gaudí a la Sagrada Família, i a partir del 1926, el seu successor), amb una conversa mantinguda amb Antoni Gaudí li confirmà l'autoria del projecte del Xalet del Catllaràs. | 42.2239800,1.9711700 | 415094 | 4675157 | 1902 | 08166 | La Pobla de Lillet | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57702-foto-08166-9-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57702-foto-08166-9-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57702-foto-08166-9-3.jpg | Legal | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Antoni Gaudí | A pocs metres del Xalet, a peu de la pista, hi ha un petit refugi. Es tracta d'una construcció de planta rectangular, feta de murs de pedra. Al seu interior trobem una llarg de foc i una estructura de fusta. L'edifici és obert per tal de donar refugi i aixopluc a excursionistes.La fotografia 3 és escanejada del llibre: BASSEGODA, J.; ESPEL, R., ORRIOLS, R. (2002): Gaudí a la Vall de Lillet. Editen: Àmbit de Recerques del Berguedà i Amalgama edicions. Impremta Boixader, La Pobla de Lillet, pàgina 25, consta que és de l'Arxiu Luigi. | 105|98 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||
| 57703 | Casal Catòlic, Teatre | https://patrimonicultural.diba.cat/element/casal-catolic-teatre | FÀBREGAS ARTIGAS, J. (1997): La Pobla de Lillet 1924-1958. Una crònica entorn del temps. Editen: Centre d'Estudis Musicals del Beguedà 'L'Espill' i Àmbit de Recerques del Berguedà. Impremta Boixader, La Pobla de Lillet. FRANCÀS I PATSÍ, À. (1997): La Pobla de Lillet. Història, costums i tradicions de la Vall de Lillet (Berguedà). Columna Albí, Berga. ROSIÑOL I ORRIOLS, J. (1988): El passat de la nostra vila. La Pobla de Lillet. Recull històric, geogràfic i cultural. Ed. La Llar del Llibre, Barcelona. | XX | L'edifici del Casal Catòlic o Teatre del Casal, està situat a la confluència dels carrers Pujada del Casal i travessia de la Pujada del Casal, la façana principal obra a aquest darrer. Es tracta d'un edifici destinat bàsicament a usos culturals. És un edifici de principis del segle XX (obrat a partir de 1910) que no presenta característiques arquitectòniques destacables. Presenta una planta més o menys rectangular, consta de planta soterrani i planta baixa, i és cobert amb teulada a dos vessants de teula àrab. Les seves obertures són senzilles, amb portes a la façana que obra a la travessia i balcons i finestres a la façana del carrer Pujada del Casal. De la seva volumetria destaca el cos corresponent a l'escenari, situat a la banda nord-est, el qual és perfectament identificable perquè mostra una alçada major respecte la resta de l'edifici. A l'interior el teatre consta d'una gran sala amb l'escenari a un extrem i el galliner a l'altre. La boca de l'escenari està emmarcada per motllures a mode de pilastres fetes d'obra. Anteriorment, l'edifici del teatre era major, ja que per la banda sud, actualment segregat, hi havia el cafè del teatre. | 08166-10 | Travessia Pujada del Casal, núm. 1. | Amb anterioritat a la construcció d'aquest edifici, la Pobla de Lillet havia tingut tres altres petits escenaris. Sembla que el primer Centre Catòlic es trobava al carrer de l'església, en un edifici construït cap al 1876. No va ser fins el 1927 que s'inaugurà el nou edifici del Casal Catòlic. Aquest immoble s'aixeca en el lloc on hi havia hagut el cementiri (anteriorment a aquest, hi havia hagut el cementiri situat a redós de l'església parroquial), el qual fou traslladat el 1910 a l'actual emplaçament, al Pla de Comes. El sindicat Agrícola Catòlic va adquirir els terrenys de l'antic cementiri i va cedir els seus drets al Centre Catòlic. La construcció fou costejada en gran part pel poblatà Salvador Torrents, conegut com Salvador Xiquet. Constava d'un gran cafè i un local per fer teatre amb un espaiós escenari que substituïa l'antic Centre Catòlic. Estigué en plena activitat fins el 1936, quan el local fou incautat. El 1939, acabada la guerra, es reprengueren les representacions. El 1951 es realitzà una de les reformes més importants del Casal consistents en apujar l'escenari. Ha estat seu i/o lloc de representació de diferents entitats i agrupacions teatrals del poble. També hi participà l'Orfeó Esbart Cantaire, que de la mà de mossèn Carles Garcia aconseguí grans èxits, dins i fora del poble. Actualment, és propietat del Bisbat de Solsona però és utilitzat pel poble per realitzar-hi diferents tipus d'esdeveniments, festes i representacions teatrals. | 42.2451200,1.9747100 | 415414 | 4677501 | 08166 | La Pobla de Lillet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57703-foto-08166-10-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57703-foto-08166-10-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57703-foto-08166-10-3.jpg | Legal | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 119|98 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||||
| 57704 | Cal Xaró | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-xaro | XVIII | Es tracta d'una gran casa ubicada dins el casc urbà però amb les característiques pròpies d'una masia; de fet, fins avui dia, ha estat vinculada amb més o menys intensitat a activitats agropecuàries. Cal Txeró està format per la casa, el paller, diferents coberts i annexes, una gran era i terres de conreus situades a la banda sud de les construccions. La casa és de planta irregular com a resultat del creixement de l'immoble i de la configuració de la trama urbana, ja que en aquest indret el carrer Unió fa un gir de quasi 90 graus, fet que es reflecteix en la façana principal que és de dos frontis en angle. En l'edifici es distingeixen dues estructures, que exteriorment presenten certes diferencies. D'una banda, hi ha una gran estructura de planta més o menys rectangular que defineix la part més gran de la superfície total de l'edifici. Aquesta consta de planta baixa, tres plantes i golfes, amb coberta a dos vessants i el carener disposat est-oest. L'altra estructura, està situada a la banda nord de l'anterior, presenta menor alçada, té una planta menys, i la coberta és de dos vessants però amb el carener disposat perpendicular a l'altre, o sigui col·locat nord-sud. La façana principal del conjunt, que obra al carrer de la Unió, presenta la superfície coberta d'un arrebossat de morter de calç. Les obertures són senzilles, excepte la gran portalada que és de llinda monolítica de pedra (amb una inscripció acompanyada de la data 1750) suportada en muntants també de pedra picada. A la planta primera hi ha un balcó corregut i un l'altre de més petit, i a la segona algunes obertures són de balcó ampitat, o sigui, sense voladís. Pel que fa a les façanes que obren a l'era i al sud, també presenten la superfície arrebossada, excepte la façana oest de l'estructura principal que ens permet veure un paredat fet amb pedres irregulars i cantoneres de pedra picada; en aquesta façana, la porta és d'arc rebaixat de maó massís posat de pla i per sobre té un arc de descàrrega fet en pedres. La resta d'obertures d'aquestes façanes són senzilles, només cal destacar que a la façana sud hi ha una galeria a nivell de la planta primera i alguns balcons ampitats que conserven les baranes de fusta. A l'interior, la planta baixa presenta un passadís o corredor que comunica les dues obertures principals de la casa, la que dóna al carrer de la Unió i la de l'era; en aquest pas hi ha els accessos als diferents espais d'aquesta planta i també hi ha l'escala d'accés al pis superior. La planta primera era destinada a vivenda, amb espais comuns i les habitacions; hi ha la gran sala amb el terra de fusta, la capella i l'accés a la galeria i a les habitacions principals. L'ús de la planta segona era una part habitacions i la resta magatzem, junt amb la planta tercera i les golfes. A l'exterior, dels diferents coberts i annexes que delimiten l'era, cal fer esment al porxo o paller. Es tracta d'una estructura de planta rectangular amb coberta a dos vessants i obertures a la façana de llevant, algunes han estat reformades, a la llinda d'una d'elles podem llegir: 'Este edicicio se izo el año 1750 i se renovo el año 1986.v.' amb una creu a cada costat. | 08166-11 | Carrer Unió, núm. 1. | Cal Txeró és un edifici emblemàtic de la Pobla de Lillet, tant per haver conservat les característiques estructurals com funcionals d'origen de l'edifici. No hi ha notícies històriques conegudes relacionades amb Cal Txeró. Pel que fa al seu origen, les úniques referències són les inscripcions de 1750 en la llinda de la porta principal i a la del paller. Tot i això, no es pot descartar que Cal Txeró ja existís amb anterioritat a aquesta data, ja que el creixement progressiu del poble per aquest extrem de la vila va anar sent gradual al llarg dels segles XVI i XVII, fins a partir del segle XVIII que és quant experimentà el creixement més sobtat. De fet aquesta data coincideix en un moment de consolidació de la trama urbana d'aquest sector de la Pobla de Lillet (a més de la construcció del barri de Les Coromines), lligat a un període d'augment demogràfic important que comportà paral·lelament un increment del nombre de vivendes construïdes. A més, aquest creixement va estretament vinculat a l'auge de la indústria, de la que cal destacar-ne la indústria llanera la qual estigué molt arrelada a la Pobla de Lillet; de fet, ja des del segle XIV està documentada la seva preeminència com a activitat econòmica poblatana, però va ser sobretot al segle XVIII quan aquesta adquirí un paper important dins la indústria comarcal i fins i tot a nivell de Catalunya. Anotem aquesta dada, perquè el topònim Cal Txeró es relaciona amb l'activitat llanera, i hi ha informacions orals que testimonien aquest fet, si més no precisen que era una casa molt vinculada al món de l'ovella, potser no només pel volum de ramats que hagués tingut sinó pel treball de la llana en alguns dels processos de tractament més immediats després d'esquilar les ovelles. La primera inscripció al registre de la propietat (Llibre 5 de la Pobla de Lillet, Foli 202, inscripció 1) apareix registrada com a casa amb era, paller i hort contigu, al carrer primer de la Plana de 2 quarteras 3 quartans i 1 picotí de sembrat de blat, equivalents a 78 àreas 13 centiareas i una altra casa també contigua i a l'esquerra de dit hort, senyalada amb el número 23, i té la porta d'entrar i sortir en el mateix carrer de la Plana, seguidament aporta els límits i després s'especifica que 'se tiene el deslindado immueble en alodio de los Exceletísimos Señores Barones de Pinós y Mataplana' sense prestació de censos ni càrregues. Aquest registre és de José Vaquer i Lliurat qui la posseeix per testament emès pel seu pare Francisco Vaquer i Caballeria, comerciant de la Pobla de Lillet, en data 27 de juliol de 1824. | 42.2440800,1.9735000 | 415313 | 4677387 | 08166 | La Pobla de Lillet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57704-foto-08166-11-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57704-foto-08166-11-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57704-foto-08166-11-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Cal Txeró és utilitzat junt amb altres edificis i espais del casc antic en la representació del pessebre vivent ja que suposa un bon escenari.A les NNSS consta com edifici a conservar, i s'especifica que inclou també la pallissa i el porxo d'accés al pati interior. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||||
| 57705 | Cal Puigros | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-puigros | XX | Edifici aïllat de tipologia residencial, situat en una parcel·la ajardinada que li permet tenir façanes en tots els seus costats. És de planta rectangular amb un cos sobresortit, de planta més o menys quadrada adossat a la banda de ponent. Consta de planta baixa, dos pisos i golfes; presenta coberta a dos vessants amb el carener orientat est-oest, paral·lel a la façana principal que obra a migdia. El cos sobresortit correspon a la caixa d'escala, presenta una alçada superior a la resta de l'edifici i és cobert a quatre vessants. La porta d'accés està situada a la banda sud del cos de la caixa d'escala, en aquest volum a més de dues finestres a la façana oest, destaquen unes petites obertures allargades col·locades en parella a la part superior d'aquesta estructura i en tres de les seves façanes. La casa presenta obertures senzilles en tots els seus frontis; a la façana sud hi ha dues finestres per planta disposades verticalment paral·leles; a la façana est passa el mateix que l'anterior, excepte a la planta primera, on hi ha un balcó amb un voladís que s'estén a quasi tota la llargada d'aquesta façana i que és suportat per unes mènsules motllurades, la barana és de forja; a la façana nord es trenca la simetria amb alguna finestra col·locada diferent i amb una finestra més a planta baixa i a la segona. En un lloc destacat de la façana principal, la sud, hi ha col·locades unes rajoles decoratives on hi ha representada una escena amb la Mare de Déu de Falgars. És interessant també, un banc d'obra recobert de petites rajoletes blanques i blaves que el decoren i ornamenten formant motius geomètrics i un detall floral al centre del respatller. L'edifici està envoltat d'un cuidat jardí que a la seva vegada és clos per un mur de pedra que conforma xamfrà a l'angle sud-est, on trobem una portalada formada per un arc apuntat i brancals de maó massís coronat per una teulada a quatre vessants. | 08166-12 | Carrer Comafiguera, núm. 8. La Pobla de Lillet. | El senyor Ramon Puigros era un fabricant de teixits de Barcelona que pujava a estiuejar a Falgars, on va conèixer a una poblatana amb la qual es va casar. Aquest empresari va adquirir la casa de Cal Mossèn Joan, un edifici de finals del segle XIX o principis del XX. Es creia que aquesta casa havia estat enderrocada per construir un nou edifici, però les imatges antigues semblen indicar que es va conservar l'edifici modificant-lo i ampliant-lo segons el nou projecte. El senyor Puigros va inaugurar la casa l'any 1934; d'aquest període data la construcció de la 'torre' (la caixa d'escala), així com la col·locació de destacats elements com són les rajoles amb la imatge de la Mare de Déu de Falgars, peces de forja realitzades a Cal Sidret Manyà i probablement també el banc d'obra decorat amb rajoletes. Als anys 60 l'adquireixen la casa els actuals propietaris, els quals realitzaren obres fins més o menys l'any 67, consistents en pujar la coberta dels laterals per fer habitable tota la planta sotacoberta. La resta d'elements s'han conservat com eren fins avui dia. | 42.2464000,1.9737400 | 415336 | 4677644 | 08166 | La Pobla de Lillet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57705-foto-08166-12-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57705-foto-08166-12-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | L'any 1931, Ramon Puigros va realitzar una pel·lícula de la Festa de Falgars, per la qual va rebre un premi l'any següent. Se'n conserva una còpia a l'Arxiu Pujals.A les NNSS consta com edifici a conservar, s'especifica que també es conservarà el jardí amb els elements que el conformen. | 98 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||||
| 57706 | Cal Martinet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-martinet-0 | XVIII? | Edifici situat dins el nucli urbà però amb estructura de masia. El conjunt està format per la casa amb el paller adossat al costat est, al davant (sud) uns coberts i enmig l'era, que a la resta de costats queda delimitada per altres cases a l'oest i un mur de tancament a l'est. Hi ha dos accessos al conjunt, el principal és pel carrer de la unió, i és a través d'un portal situat al costat dels coberts i amb els que comparteix teulada, dóna directament a l'era; l'altre, és a través d'un carreró que permet entrar al conjunt pel costat de ponent, és un portal senzill que només permet l'accés de persones. La casa està formada per planta baixa, dos pisos i golfes, té coberta a dos vessants amb el carener disposat est-oest, paral·lel a la façana principal. Consta de dues façanes; la principal obra al sud, on trobem la porta d'entrada i un dels elements més destacats del conjunt, una galeria de tres nivells i d'estructura senzilla, amb les obertures rectangulars, forjats de biga de fusta amb revoltó, i baranes de fusta. La façana posterior dóna a un carreró amb accés tancat, i no presenta elements a destacar, tant sols hi ha diverses obertures rectangulars sense cap característica específica. Ambdues façanes mostren la superfície arrebossada. El paller està situat a l'est de la casa, presenta el mateix plom de façana i també la mateixa alçada, de fet la teulada és la continuïtat de l'estructura de coberta de la casa. Consta de tres nivells de plantes, l'inferior parcialment obert, i els dos superiors totalment oberts al sud, o sigui a l'era. L'escala d'accés a la planta primera és exterior. Els coberts, ubicats al sud del conjunt, estan destinats bàsicament al bestiar, la seva coberta és a dos vessants amb el carener orientat est-oest. L'era és enrajolada amb cairons. | 08166-13 | Carrer de la Unió, núm. 8. La Pobla de Lillet | No es té constància de notícies històriques referides a Cal Martinet. Exteriorment l'edifici no mostra elements arquitectònics que permetin apuntar la seva cronologia. La primera referència documental a la que ens podem referir és la primera inscripció al registre de la propietat que és del 22 d'abril de 1864. De tota manera creiem que el seu origen pot ser anterior, ja que la seva situació, molt propera al nucli original de fundació de la Pobla de Lillet i del recinte emmurallat, es correspon amb l'àrea de creixement immediat un cop colmatat l'interior del recinte. | 42.2444900,1.9736500 | 415326 | 4677432 | 08166 | La Pobla de Lillet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57706-foto-08166-13-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57706-foto-08166-13-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57706-foto-08166-13-3.jpg | Legal | Contemporani|Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | A les NNSS consta com edifici a conservar, inclou la masia i les eres. | 98|119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||||
| 57707 | Cal Barnola | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-barnola | SERRA VILARÓ, J. (1989): Baronies de Pinós i Mataplana. Reproducció facsímil de l'obra de 1930, editat el 1989 pel Centre d'Estudis Baganesos. | XVII-XVIII | Masia situada a la zona de les Coromines. Està formada per la casa, el paller adossat al costat oest, una era al davant (sud) i camps de conreu també enfront la casa (al sud i l'oest). La casa és de planta rectangular, i coberta a dos vessants amb el carener perpendicular a la façana principal, la de migdia; consta de planta baixa, dos plantes i golfes. Presenta dues portes d'accés; la principal és a la façana sud, obra directament a l'era i és coronada per una llinda de fusta per sobre la qual hi ha un arc rebaixat; l'altra porta es troba a la façana lateral est, és de mides més petites i és una senzilla obertura rectangular. La resta d'obertures són també senzilles, de diferents mides unes de les altres i sense elements arquitectònics remarcables; només es diferencia una finestra de la planta primera, més gran que la resta, d'arc rebaixat (no es veu el material constructiu) suportat en brancals de maó massís, i a la mateixa planta hi ha un balcó. Gran part de la superfície està arrebossada, però en alguns punts es pot veure el material constructiu, consistent en cantoneres de pedra desbastada i paredat de pedres irregulars, en conjunt bastant bast. El paller està cobert a una sola vessant que desguassa a l'oest, i la seva estructura és totalment oberta pel sud, cap a l'era. A la part posterior de la casa s'hi poden veure restes molt escasses del que havia estat l'església del Roser o del Pont, en concret són parts de pilastres i de motllures. | 08166-14 | C/ Pujada de Sant Antoni, núm. 4. La Pobla de Lillet. (Barri de Les Coromines) | La manca de notícies històriques conegudes referides a Cal Barnola, així com al fet de no haver pogut visitar l'interior de l'edifici, no permet apuntar una cronologia clara sobre el seu origen. A més, l'estructura exterior no presenta elements arquitectònics definidors de dates concretes. Únicament podem referir-nos al cognom Barnola, corresponen a un gentilici molt lligat a la història de la Pobla de Lillet. Són diferents els personatges que porten aquest cognom sobretot vinculats a l'església, així al segle XVII, entre 1633 1649, trobem referències documentals relatives a Jaume Barnola, pavorde de la Pobla de Lillet, al 1716, s'esmenta Jacint Barnola, beneficiat de Sant Francesc de Paula, com a clergue pertanyent a la parròquia de Santa Maria de la Pobla de Lillet. I entorn al 1750 trobem a Dr. Pere Barnola, qui al 1752 també es titula com a pavorde, després de pleitejar per aquest càrrec. En el 'Libro de la Recanacion Catastral de la Villa y término de la Pobla de Lillet del año 1735', també apareix el cognom Barnola com a propietaris de diverses finques o parcel·les. Com a referència directa a la casa, únicament podem anotar la primera inscripció al registre de la propietat que data dels anys 80 del segle XIX. | 42.2437900,1.9769500 | 415597 | 4677351 | 08166 | La Pobla de Lillet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57707-foto-08166-14-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57707-foto-08166-14-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57707-foto-08166-14-3.jpg | Legal | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | A les NNSS consta com edifici a conservar, especificant: conservació de tots els elements que conformen la primitiva masia. | 98|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | ||||||||
| 57708 | Molí de l'Arija o Molí del Clot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-de-larija-o-moli-del-clot | XVIII | Es tracta d'un antic casal moliner situat a peu del riu Arija i dins el nucli urbà. L'edifici està format per dues estructures adossades que actualment constitueixen un únic edifici. La principal, la de la banda de llevant, és de major volum, està coberta a dos vessants amb el carener perpendicular a la façana principal, i està formada per planta baixa i dos pisos; sembla que és on hi havia instal·lada tota la infraestructura del molí, a més de la vivenda del moliner. A la banda de ponent hi ha un cos més petit i amb el carener col·locat en sentit contrari a l'anterior; consta de planta baixa, un pis i un nivell sota-coberta parcialment habitable. El conjunt del molí està adossat al marge comportant que la planta baixa estigui semi-soterrada, fet que a la vegada suposa que la façana nord, la que dóna al riu, té més alçada visible i és per on hi ha les obertures que permeten il·luminar i ventilar la planta baixa. Recentment s'ha rehabilitat i reformat totalment el conjunt del molí, fet que ha comportat algunes modificacions de la seva estructura. Es conserven alguns elements propis del molí, com els forats de desaigua o cacaus, situats a la façana nord i arran de riu, a més del perímetre de la bassa i la traça del canal. | 08166-15 | Al costat del riu Arija, a la seva riba esquerra, i just sota el barri de Les Coromines. | A l'Arxiu Municipal de la Pobla de Lillet (caixa 845) hi ha un seguit de documentació referida al Molí del Clot. El document més antic és l'escriptura d'establiment del molí, que data del 1749, i on el notari Vicenç Simon certifica que té en poder seu una escriptura de 'precario' atorgada a favor de Francesc Tubau, veí de la Pobla de Lillet, i dels seus successors, de la facultat de fer un molí fariner, valent-se de les aigües del torrent de l'Arija, amb les que d'altres torrents se li uneixen, des del paratge 'Viñet del Oliva' fins on es troba amb el riu Llobregat, i desitjant fer servir l'aigua, amb facultat privativa vers altres en el tram indicat, i obtindre establiment en emfiteusi amb la facultat de valdre's de la dita aigua pel curs del molí i demés que li convingui, oferint una entrada i cens moderat, tenint en compte -segons diu- la poca aigua i el poc benefici que li pot resultar al suplicant; se li atorga l'establiment del molí en la citada data a canvi de pagar d'entrada setanta reals i un cens anual de dos sous. Del 1840, data la 'Taba para vender lo molí del Clot, propi del Bruch de la Pobla', aquest document ens permet saber que els propietaris del molí, Francesc Tubau i Vaquer, la seva dona Maria Tubau i Riba, i el seu fill Josep Tubau i Riba, són també els mateixos de la masia El Bruc. La citada taba es realitzà per raó de que els Srs. Tubau es trobaven en execucions judicials i gravats de varis deutes, i a fi de salvar la part de patrimoni que puguessin, acorden vendre perpètuament el molí del Clot, en aquest document diuen que el posseeixen des de temps immemorial, i que es va fer crida per vendre'l tres vegades, però no es realitzà la venda, d'aquí que es realitzi la taba, on s'especifiquen les condicions a les que estan obligats tan els venedors com els compradors. Junt amb aquesta documentació també hi consta una 'Llibreta dels comptes del Molí del Clot' dels anys posteriors a fer-se la taba. | 42.2442700,1.9768600 | 415590 | 4677405 | 08166 | La Pobla de Lillet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57708-foto-08166-15-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57708-foto-08166-15-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57708-foto-08166-15-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | A les NNSS consta com edifici a conservar, i conservació dels elements que conformen el molí i els locals on és instal·lat, per els seus valors històrics i pedagògics. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||||
| 57709 | Castell de Lillet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/castell-de-lillet | <p>DALMAU, R., CATALÀ, P. (1976: 901-910):'Castell de Lillet i Castell de la Pobla'. Els castells catalans. Rafael Dalmau ed., Barcelona. FONT I RIUS, J.M. (1969:646-649): Cartas de población y franquícia de Cataluña. CSIC, Madrid-Barcelona. FRANCÀS I PATSÍ, À. (1997): La Pobla de Lillet. Història, costums i tradicions de la Vall de Lillet (Berguedà). Columna Albí, Berga. Inventari del Patrimoni Arquitectònic, núm. 1440. Generalitat de Catalanya. ROSIÑOL I ORRIOLS, J. (1988): El passat de la nostra vila. La Pobla de Lillet. Recull històric, geogràfic i cultural. Ed. La Llar del Llibre, Barcelona. SERRA VILARÓ, J. (1930): Baronies de Pinós i Mataplana. Reedició de 1989 del Centre d'Estudis Baganesos. VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. VVAA. (1985: 355-358): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. VV.AA. (1994). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona.</p> | IX | Es troba en estat avançat d'enderroc, tant sols queda un tros de paret dreta. | <p>Les ruïnes del castell de Lillet es troben dalt del turó rocós conegut com el 'Castell' o Sant Miquel, situat a l'est de la població, sobre les esglésies de St. Miquel i de Sta. Maria de Lillet. La seva situació estratègica sobre la vall de Lillet li permetia una bona visió i control de les principals vies de comunicació de la zona, com són els camins d'accés a Sant Jaume de Frontanyà, a Castellar de N'Hug i a Coll de Merolla, a més de bona visibilitat cap a altres punts d'interès. Malgrat l'avançat estat d'enrunament en que es troba el castell encara es poden veure algunes restes d'estructures. Així, al cim del turó es conserven diferents fragments de murs, en destaca el mur més nord amb restes visibles d'uns 6 metres de llargada per uns 3 metres d'alçada màxima i uns 90 cm. d'amplada. Es tracta d'un mur de tancament en el qual hi podem veure les restes de l'arrencament d'una altra paret perpendicular a aquest i també l'element arquitectònic més remarcable, una finestreta d'arc lleugerament apuntat. Aquesta és feta amb dovelles de pedra tosca i les seves mides aproximades són 1 metre d'alt, 80 cm. d'amplada i uns 90 cm. de fondària. En conjunt l'aparell és força regular, format per carreus desbastats de mides no massa grans i disposats més o menys en filades. Entorn als murs també es pot veure la superfície de la roca ben tallada, mostrant una preparació del terreny per a la construcció del castell.</p> | 08166-1 | Dalt del turó del castell. A l'est del nucli urbà. | <p>La primera referència documental coneguda del castell la trobem el 833, en l'acta de consagració de l'església de Sta. Maria, al 'castro Lilietto'. Nombrosos documents ens confirmen que al segle X és possessió d'Emma, abadessa del monestir de St. Joan de les Abadesses; de fet, en aquest període, gran part de la vall de Lillet està sota la seva jurisdicció. Les al·lusions a finals del segle X a 'Lillet superiore' i la carta de privilegis del comte Guillem Ramon de Cerdanya a Sta. Maria de Lillet el 1.086, demostren l'existència d'un nucli de població proper al castell. A principis del segle XII el castell es troba sota el domini de la família Lillet, que era feudatària dels senyors de Mataplana. El 1.144 queda palès que la nissaga Lillet té el domini i la residència al castell( ' Dna. Guisla castro Liletensis'). Durant el segle XII els llinatges dels Lillet i els Pont són mencionats en la documentació referida al castell, i a partir del XIII deixen de constar-hi. La carta de poblament i franqueses de La Pobla de Lillet, que data del 1.297, convidava a poblar el lloc aleshores anomenat ' El Pujol'. En aquest indret s'hi traslladà la residència senyorial dels Mataplana, que construiren un nou castell-palau ( el castell de La Pobla), i que a partir d'aquest moment, i d'una manera ja definitiva a partir del segle XIV substituiria en importància el castell de Lillet.</p> | 42.2382500,1.9898700 | 416656 | 4676723 | 08166 | La Pobla de Lillet | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57709-foto-08166-1-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57709-foto-08166-1-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57709-foto-08166-1-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-07-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Dalt del turó hi ha una senyera, posada fa pocs anys, i una creu de formigó armat que es va col·locar el 1960. Amb anterioritat ja hi havia hagut altres creus,, la primera s'hi va posar l'any 1.900. | 92|85 | 1754 | 1.4 | 1771 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||
| 57710 | Restes del recinte emmurallat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/restes-del-recinte-emmurallat | <p>DALMAU, R., CATALÀ, P. (1976: 901-910):'Castell de Lillet i Castell de la Pobla'. Els castells catalans. Rafael Dalmau ed., Barcelona. FONT I RIUS, J.M. (1969:646-649): Cartas de población y franquícia de Cataluña. CSIC, Madrid-Barcelona. FRANCÀS I PATSÍ, À. (1997): La Pobla de Lillet. Història, costums i tradicions de la Vall de Lillet (Berguedà). Columna Albí, Berga. Inventari del Patrimoni Arquitectònic, núm. 1441. Generalitat de Catalanya. ROSIÑOL I ORRIOLS, J. (1988): El passat de la nostra vila. La Pobla de Lillet. Recull històric, geogràfic i cultural. Ed. La Llar del Llibre, Barcelona. SERRA VILARÓ, J. (1930): Baronies de Pinós i Mataplana. Reedició de 1989 del Centre d'Estudis Baganesos. SERRA,R.;BUSQUETS,J.;VILADÉS,R. (2009:20-29) 'El castell durant la guerra de Successió i al segle XVIII.' L'Erol, núm. 100, primavera-estiu 2009. Àmbit de Recerques del Berguedà. VV.AA. (1990). 'Catàleg de Monuments i Conjunts Històrico-Artístics de Catalunya', Direcció General del Patrimoni Cultural, Servei del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, Barcelona. VVAA. (1985:48): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. VV.AA. (1994:137-138). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Barcelona. VVAA. (2003:126-127): 'Arquitectura, III. Dels palaus a les masies', L'Art Gòtic a Catalunya Enciclopèdia Catalana, Barcelona.</p> | XIII-XIV | No es coneixen restes visibles. | <p>Recinte fortificat que envoltava la població amb un castell-palau, on vivien els seus barons, els senyors de Mataplana. El recinte fortificat de la Pobla de Lillet, que envoltva el primer nucli de població, tenia en el punt més elevat del turonet, el castell-palau dels Mataplana i una església dedicada a Sant Antoni. (topònim) Aquests edificis es van destruir al segle XVII arran d'un incendi. En el seu emplaçament es va construir l'actual església parroquial de Santa Maria i l'edifici de la rectoria. Aquest darrer actualment és conegut com el castell, ja que en els seus fonaments i subsòl s'hi poden conservar restes del citat castell-palau dels Mataplana. En el moment en que es van construir aquests nous edificis també es va fer el trasllat del cementiri, que estava situat en el que és l'actual plaça de l'església, el nou emplaçament fora del recinte emmurallat fou el del camp on avui hi ha el casal parroquial (el 1910 es tornà a canviar de lloc el cementiri, emplaçant-lo al lloc actual, fora del nucli urbà). Pel que a les restes del recinte fortificat no es coneixen panys visibles de la muralla, cal dir però que la trama urbana permet resseguir un probable recinte, també cal tenir present que la construcció de la carretera actual de Ripoll va comportar, entorn a l'any 1910, la desaparició del carrer jussà amb l'enderroc de totes les cases que estaven edificades en arran del riu.</p> | 08166-2 | Nucli antic. | <p>L'origen del castell de la Pobla de Lillet i de la nova vila de la Pobla és fruit de l'activitat repobladora de la família Mataplana. Aquesta nissaga apareix a finals del segle XI al costat dels comtes de Cerdanya, llavors tenia la residència fixada al castell de Mataplana, al costat de Montgrony. Al segle XIII decideixen crear nous nuclis de poblament en punts estratègics dels seus dominis per tal de repoblar la zona i reforçar-ne les defenses, a Mataplana, Gombrèn, Castellar de n'Hug i la Pobla de Lillet. El 15 d'abril de 1297 Ramon d'Urtx i el seu fill Hug de Mataplana atorguen carta de privilegis, llibertats i franqueses als habitats de la Pobla. El lloc escollit per a la construcció de la nova 'populationem et bastidam et fortitudinem' era un petit tossal anomenat el 'Pujol' i situat a la confluència dels rius Llobregat i Arija, a uns dos quilòmetres de l'antic castell de Lillet i de la canònica de Santa Maria. Els senyors de Mataplana hi fixaren la seu i residència, en prejudici del castell de Lillet que s'aniria abandonant i perdent importància. El fet de que la Pobla esdevingués el centre de la baronia segurament va ajudar en el ràpid augment de la població al lloc, fet testimoniat amb les nombroses ventes i establiments de solars documentats en els successius anys, en concret al 1325 es construïen cases al carrer jussà a tocar del Llobregat i es realitzaren diverses ventes de parcel·les. Al segle XIV les conseqüències provocades per la pesta van fer minvar la demografia, però al llarg del mateix segle trobem iniciatives per tal de recuperar pobladors. El 1345 Roger de Pallars i el 1349 Artau de Pallars confirmaren les franqueses de la Pobla. És interessant el document que data del 1353, on Artal de Pallars, concedia la tinença de la torre que hi havia a la Pobla, a la Plana del Pujol, i que estava en estat ruïnós, i un hort contigu a Ramon Ferrer, a canvi de residir-hi i de mantenir-la en bones condicions. En el fogatge de 1378 a la Pobla de Lillet hi consten 46 focs. A finals del segle XIV es viuen moments d'inseguretat per la Guerra dels dos Peres i a nivell local és època d'inestabilitat als territoris de les baronies de Pinós i Mataplana. Tot això va fomentar un període de construcció o millores de muralles a diferents pobles. A la Pobla al 1370 hi ha referències de l'enderroc de cases per la construcció de les muralles, i al 1389 s'iniciaren obres de reforç i fortificació del castell i de les muralles; els habitants hi hagueren d'anar a treballar, però alguns poblatans no volen anar-hi apel·laren a les franqueses sense èxit, ja que el jutge ordenà que era una emergència i tenien l'obligació d'anar a treballar. Referències del segle XV ens donen a conèixer alguns topònims referits a les muralles, com el Portal de la Plana i la Torre de Riembau. Durant la guerra civil catalana del segle XV, els senyors de Pinós (la baronia de Mataplana es vengué el 1374 a aquest llinatge) es posicionaren al bàndol del rei, fet que provocà que la Pobla de Lillet fós assaltada i parcialment incendiada, entre els danys hi havia la destrucció de l'hospital. A partir d'aquí les referències al castell de la Pobla són escasses, el 1578 es cita la muralla de la vila com una afrontació i el 1618 una casa és referenciada com a 'dejús lo castell de la Pobla'. Al segle XVII la Pobla de Lillet passà a mans del ducs d'Alba. En un document del 1715, fet arran de la finalització de la guerra de Successió i on es fa un repàs de les fortificacions de la vegueria de Manresa i de la sotsvegueria de Berga, apareix la Pobla de Lillet on s'esmenta que 'el seu recinte del costat de la riba és format per les mateixes cases, i del costat dels conreus és emmurallat i té algunes torres com la de Bagà. Té cinc portes i conté unes 200 cases' 'Com que no pot servir per a res a causa de les muntanyes que l'envolten i que la tanquen completament, cal fer el mateix que a Bagà [o sigui, ensorrar muralles i torres]'. (SERRA,R.;BUSQUETS,J.;VILADÉS,R. (2009:24).</p> | 42.2442400,1.9747600 | 415417 | 4677403 | 08166 | La Pobla de Lillet | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57710-foto-08166-2-2.jpg | Legal | Medieval | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Altres | BCIN | National Monument Record | Defensa | 2020-07-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Entorn al 1910 es van enderrocar les cases del carrer Jussà que donaven al riu Llobregat per tal de construir la carretera de Ribes. | 85 | 46 | 1.2 | 1771 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||
| 57711 | Sant Miquel de Lillet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sant-miquel-de-lillet | ANGLERILL, R. (1889): Història de la Mare de Déu de Falgars. Impremta Boixader, La Pobla de Lillet, 2.009. Reproducció del llibre imprès al 1889 pel seu autor. FÀBREGAS ARTIGAS, J. (1997): La Pobla de Lillet 1924-1958. Una crònica entorn del temps. Editen: Centre d'Estudis Musicals del Beguedà 'L'Espill' i Àmbit de Recerques del Berguedà. Impremta Boixader, La Pobla de Lillet. FRANCÀS I PATSÍ, À. (1997): La Pobla de Lillet. Història, costums i tradicions de la Vall de Lillet (Berguedà). Columna Albí, Berga. GAVIN, Josep M. (1985). 'Inventari d'Esglésies. 17. Berguedà'. Barcelona Inventari del Patrimoni Arquitectònic, núm. 3484. Generalitat de Catalanya. ROSIÑOL I ORRIOLS, J. (1988): El passat de la nostra vila. La Pobla de Lillet. Recull històric, geogràfic i cultural. Ed. La Llar del Llibre, Barcelona. SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Berga. SERRA VILARÓ, J. (1930): Baronies de Pinós i Mataplana. Reedició de 1989 del Centre d'Estudis Baganesos. SITJES I MOLINS, X. (1986): Esglésies romàniques de Bages, Berguedà i Cardener. Ed. Llibreria Sobrerroca. Manresa. VVAA. (1985:369-371): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. VV.AA. (1994:138-139). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. | XI | Situada uns cent metres per sobre del monestir de Sta. Maria, isolada i voltada de prats, s'alça la petita església romànica de St. Miquel de Lillet, edifici particular i emblemàtic degut a la seva planta rodona, que la converteix en una de les escasses rotondes de Catalunya. Està dedicada a Déu sota l'advocació de St. Miquel Arcàngel. És de planta circular, amb una sola nau. A llevant té un absis semicircular que, tendint a tancar-se, adquireix forma de ferradura. Presenta un parament de filades regulars, fet de carreus quadrangulars tallats, col·locats a trencajunt, de petites dimensions, tot i que alguna filada presenta carreus més grossos. S'observen alguns forats de bastida. Tot i que sembla que el mur no té cap ornamentació, una observació acurada ens permetrà observar diversos elements interessants. La quarta filada inferior al coronament està formada per una sèrie de carreuets col·locats en posició vertical que formen una franja decorativa delimitada i, just a sobre, trobem una creu. Sota la cornisa unes pedres quadrangulars s'alternen amb espais buits simulant una geometria decorativa. Tots aquests elements descrits formen part de la restauració duta a terme l'any 1.935, ja que les fotografies anteriors a aquesta data mostren un edifici totalment enrunat en les zones indicades. L' edifici no té cap finestra ni obertura que doni llum a l'interior, i la porta d'entrada és rematada per un arc de mig punt construït amb dovelles disposades regularment, fruit de la citada restauració. La coberta és una cúpula semiesfèrica, construïda amb petits carreus disposats en forma concèntrica, amb una clau de volta de factura moderna consistent en un bloc quadrangular amb una creu en relleu. L'exterior de la coberta és acabada amb lloses de pedra calcària de dimensions mitjanes. L' absis és cobert amb un quart d'esfera. L'edifici no és tan baix com sembla, ja que s'accedeix al nivell d'ús de l'interior a través d'uns graons fins arribar al sòl, situat per sota del terreny exterior. Aquesta església és considerada una de les rotondes més petites de Catalunya. Degut a l'estat ruïnós que va tenir l'edifici durant molts anys, van desaparèixer l'altar i la imatge del Sant que es custodiaven a l'interior. | 08166-3 | A l'est del nucli urbà. Pocs metres per sobre del monestir de Santa Maria de Lillet. | Diverses fonts bibliogràfiques citen la dificultat per establir una cronologia exacta. Tot i que a l'arxiu de La Pobla es conserva una nota anònima moderna que data la seva consagració el 9 de maig de l'any 1.000, aquesta informació no té fonament documental. Segons Gudiol Cunill i Sitjes i Molins la primera notícia documental és del 1.166, fet que concorda amb la tipologia i característiques de l'edifici, que permetrien considerar-lo de finals del segle XI o principis del XII. Segons Francàs i Patsí el document fiable més antic on es cita l'edifici és el testament de Pere de Lillet, que data de 1.186. L'església és esmentada en diversos documents testamentaris del segle XII al XV com a capella secundària, mencionant la seva dependència a Sta. Maria de Lillet. No existeixen fonts documentals d'època moderna, però sabem que a principis del segle XX l'església havia perdut el culte feia molts anys, i l'edifici caigué en decadència. L'any 1.935 els Amics de l'Art Vell, de Barcelona, portaren a terme importants obres de restauració, ja que l'absis, la cúpula, la porta d'entrada i part del parament presentaven un estat de conservació ruïnós . Posteriorment la Diputació de Barcelona realitzà de nou una intervenció, bàsicament centrada en la coberta, que finalitzà el 1.980. | 42.2417000,1.9928400 | 416905 | 4677103 | 08166 | La Pobla de Lillet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57711-foto-08166-3-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57711-foto-08166-3-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57711-foto-08166-3-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | A l'oficina de turisme de La Pobla de Lillet es pot contractar el servei de visita guiada al monument. | 92|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | ||||||||
| 57712 | Santa Maria de la Pobla de Lillet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-maria-de-la-pobla-de-lillet | ANGLERILL, R. (1889): Història de la Mare de Déu de Falgars. Impremta Boixader, La Pobla de Lillet, 2.009. Reproducció del llibre imprès al 1889 pel seu autor. CARRERAS, J. (1997: 28-30): 'Una escultura de Frederic Marès a l'església parroquial'. L'Erol, núm. 53, primavera 1997. FÀBREGAS ARTIGAS, J. (1997): La Pobla de Lillet 1924-1958. Una crònica entorn del temps. Editen: Centre d'Estudis Musicals del Beguedà 'L'Espill' i Àmbit de Recerques del Berguedà. Impremta Boixader, La Pobla de Lillet. FRANCÀS I PATSÍ, À. (1997): La Pobla de Lillet. Història, costums i tradicions de la Vall de Lillet (Berguedà). Columna Albí, Berga. GAVIN, Josep M. (1985). 'Inventari d'Esglésies. 17. Berguedà'. Barcelona Inventari del Patrimoni Arquitectònic, núm. 3485. Generalitat de Catalanya. 'Informe sobre la pintura mural de la banda de l'Evangeli del presbiteri de l'església parroquial de Santa Maria de la Pobla de Lillet (Berguedà), actualment tapada per un estucat.' Unitat d'Investigació Històrica, Secció Tècnica d'Investigació Documentació i Difusió, del Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona. 16 de gener de 2.001. (Inèdit) ROSIÑOL I ORRIOLS, J. (1988): El passat de la nostra vila. La Pobla de Lillet. Recull històric, geogràfic i cultural. Ed. La Llar del Llibre, Barcelona. ROSINYOL, J.M.. (1997: 22-24): 'Les esglésies del municipi'. L'Erol, núm. 53, primavera 1997. SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Berga. SERRA VILARÓ, J. (1930): Baronies de Pinós i Mataplana. Reedició de 1989 del Centre d'Estudis Baganesos. VV.AA. (1994:139). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. | XVIII | L'església parroquial de Santa Maria de Lillet és una obra barroca que s'acabà de construir el 1784, en la seva construcció hi participaren els germans Josep i Jacint Moretó i Soler, llinatge d'arquitectes i escultors de Vic. És un edifici d'una sola nau coberta amb volta de canó amb llunetes i vuit capelles laterals, quatre per banda, comunicades entre sí. La porta d'entrada, situada a la façana principal, destaca pel treball escultòric en pedra que mostra al seu voltant, està emmarcada per dues pilastres adossades i rematada per una motllura amb l'escut de la vila al centre, i per sobre una fornícula, tot ornamentat amb diferents motllures i figures. Actualment la pedra de la portalada presenta un avançat desgast que ha fet perdre detalls de la seva ornamentació, sortosament l'any 2005 entre altres obres es va realitzar la consolidació d'aquest element. A més a la façana principal, per sobre la porta hi ha una rosassa; la superfície de la façana està recoberta d'un arrebossat actual. També a l'exterior, a l'angle nord-oest hi ha un gran campanar format per una torre de planta quadrada, rematada per un cos de vuit cares i quatre obertures; la part superior del cos quadrat presenta quatre grans obertures amb campanes en dues d'elles, a la part inferior hi ha una porta d'accés. A l'interior, sobre l'entrada al temple, hi ha el cor, on hi ha un gran orgue elèctric col·locat als anys 50 i que substitueix l'antic accionat amb manxa a mà. Des del cor podem accedir a la part superior de les capelles laterals, que formen unes tribunes amb barana de fusta obertes a la nau central. El presbiteri és de planta de mig decàgon, amb l'altar major envoltat de columnes d'estil jònic que suporten una mitja cúpula sobre la qual trobem una talla de fusta policromada de l'Assumpció de la Verge, obra de 1.945 atribuida a Frederic Marès. Presidint l'altar major hi ha el Crist en Majestat, talla de fusta policromada del segle XII procedent de l'església del monestir de Sta. Maria. Fins a la Guerra Civil l'altar Major era presidit per un retaule d'estil barroc del segle XVIII, junt amb altres figures i elements en relleu que en decoraven els laterals i la part superior de l'altar, i de les que es conserven Sant Pere, Sant Pau, Sant Ambròs, Sant Tomàs, i Sant Agustí, entre altres. Les capelles laterals presenten altars i diversos sants de factura moderna, i pintures referents a Sant Antoni a la segona capella entrant a la dreta, i a la primera per l'esquerra trobem unes interessants pintures d'A. Gorgues, realitzades el 1.964. | 08166-4 | Plaça de l'església ,1. | L'església parroquial de Santa Maria de la Pobla de Lillet s'aixeca en el punt més alt del turó del nucli històric, ocupa part del lloc on la família Mataplana va construir i establir la seva nova residència arran de l'atorgament de la carta de poblament. En aquest indret, a més del castell-palau, la baronesa de Mataplana, fundà el 1.356 una capella per a ús privat del castell. Fou dedicada a Déu sota l'advocació de St. Antoni Abat. El creixement demogràfic que experimentà la vila al llarg del segle XVII i els nous projectes urbanístics van determinar la construcció d'una nova església parroquial, ja que a més, la petita capella de Sant Antoni era per ús dels familiars i dependents dels senyors del castell. Fins llavors, l'església parroquial era la del monestir de Santa Maria, situada a uns 3 quilòmetres del poble, fet que també determinà el trasllat de la residència habitual del rector, instal·lant la rectoria al costat de la nova església. No es coneix amb exactitud quan es va començar a construir la nova església parroquial, però és probable que fós entorn a finals del segle XVII, ja que el 1711 el Bisbat de Solsona va donar l'autorització perquè el temple tingués fonts baptismals, i al 1712 es documenten els primers enterraments al seu voltant. El 1724 Tomàs Brotó i Pérez, bisbe de Solsona, decretà aprovada la Confraria de Minerva establerta en aquesta església. Ja al 1748 s'inaugurà el temple com a parroquia sota l'advocació de l'Assumpció de la Verge. L'església fou reedificada al segle XVIII. L'obra s'acabà de construir el 1784. Un terratrèmol l'any 1.829 provocà esquerdes i el col·lapse d'una part de la paret del Carrerot. S'hi feren obres de restauració, arranjant la teulada i les parets, quedant inaugurada la nova obra el 1.834. Durant la Guerra Civil foren destruïts els retaules de fusta que es conservaven a l'interior, i l'any 1.945 es construeix l'actual altar major projectat per l'arquitecte Sr. Puigboada. El 1951 es repintà l'església, de la mà del pintor vigetà Miquel Costa i Bau, en aquestes tasques es va rascar la paret de la banda de l'evangeli del presbiteri, on a sota de la pintura s'hi van descobrir restes d'una pintura mural que escenificava un dels episodis de l'ascensió de la Verge; en aquell moment es va decidir tapar-les. Un veí, Miquel Sala, s'hi va interessar i en va fer fotografies. L'any 2.001 la Diputació de Barcelona, a petició de l'Ajuntament de la Pobla de Lillet, va realitzar un informe de les pintures localitzades i tapades el 1951, i que consideren d'important valor artístic dins la plàstica barroca catalana, sobretot pel fet de que n'hi ha pocs exemples; cronològicament les situen entorn a l'època de construcció del temple entre finals del segle XVII i inicis del XVIII. El 1.954 es va fer una subscripció popular per comprar un nou orgue, s'inaugurà per la festa del Roser d'aquell mateix any. L'any següent es col·locaren les noves campanes dedicades a Maria Assumpta i Maria Falgars. El 1.981 es renovaren les pintures i daurats que decoren l'església, segons l'estil pintat el 1.951. Greus patologies estructurals van obligar a tancar l'església al culte a finals del 1.999, i a partir d'aquí comencaren els estudis i els tràmits per tal de realitzar una intervenció a fons. L'any 2.003 comencen les obres, que consisteixen en treballs estructurals a la volta, fabricació d'una nova teulada i treballs a la façana, que consistiren en l'estucat de l'actual color rogenc i la consolidació de la pedra de la portalada. El 20 de setembre del 2.000 l'església de Santa Maria de la Pobla de Lillet va ser declarada Bé Cultural d'Interès Local. | 42.2441500,1.9744300 | 415390 | 4677394 | 08166 | La Pobla de Lillet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57712-foto-08166-4-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57712-foto-08166-4-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57712-foto-08166-4-3.jpg | Legal | Barroc|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Josep Morató i Soler i Jacint Morató i Soler. | A l'oficina de turisme de La Pobla de Lillet es pot contractar el servei de visita guiada al monument.Entre l'any 2.003 i el 2.005 es realitzaren diverses obres per solucionar els problemes estructurals que afectaven al temple. També es va consolidar la portalada de pedra i s'estucà la façana. | 96|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||
| 57713 | Ca l'Artigas | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-lartigas-0 | FÀBREGAS ARTIGAS, J. (1997): La Pobla de Lillet 1924-1958. Una crònica entorn del temps. Editen: Centre d'Estudis Musicals del Beguedà 'L'Espill' i Àmbit de Recerques del Berguedà. Impremta Boixader, La Pobla de Lillet. FRANCÀS I PATSÍ, À. (1997): La Pobla de Lillet. Història, costums i tradicions de la Vall de Lillet (Berguedà). Columna Albí, Berga. Inventari del Patrimoni Arquitectònic, núm. 3517. Generalitat de Catalanya. NOGUERA, R. (1997: 60-70): 'Una vila de llarga història industrial'. L'Erol, núm. 53, primavera 1997. ROSIÑOL I ORRIOLS, J. (1988): El passat de la nostra vila. La Pobla de Lillet. Recull històric, geogràfic i cultural. Ed. La Llar del Llibre, Barcelona. SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Berga. TORRES, C.A.(1905) . 'Itinerari per les Valls Altes del Llobregat. Berguedà', p. 167, Barcelona. VV.AA.(1981) 'Gran geografia Comarcal de Catalunya', vol. 2, El Berguedà, Barcelona. VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. | XIX-XX | La fàbrica tèxtil de Ca l'Arigas està formada per un cos principal corresponen a una gran nau de planta rectangular i alçada considerable, ja que consta de dos plantes. És construïda amb maçoneria i arrebossat com a acabat final; a l'interior diversos pilars de ferro colat són el suport dels sostres de revoltó i de la coberta a dos vessants. Les diferents obertures són emmarcades amb maó massís, hi ha gran nombre de finestrals paral·lels, de mida considerable, que aporten llum a l'interior; tot i que algunes modificacions del segle XX anul·là diferents obertures. Altres naus i dependències annexes disposades més o menys paral·leles a la estructura principal, i de tipologia similar, són resultat de les diferents ampliacions que experimentà el complex fabril. Cal destacar la presència d'una xemeneia d'alçada considerable, es tracta d'una construcció troncocònica realitzada amb maó massís, mostra diferents argolles de ferro a mode de reforç. Algunes d'aquestes noves construccions van ser destinades a la indústria de cartró. En relació a la fàbrica s'ha de fer esment als jardins Artigas o Parc de la Magnèsia, situats a continuació de la fàbrica riu amunt, i que eren ús exclusiu dels amos. És remarcable l'existència d'un gran canal que donava força hidràulica a la fàbrica, s'origina per sota la fàbrica Asland i circula en poc desnivell fins arribar a l'alçada de Cal Sargantana, just per sobre la fàbrica, on en una gran canonada es produeix la caiguda de l'aigua. | 08166-5 | A pocs metres al nord del nucli urbà de la Pobla de Lillet, i a la riba dreta del riu Llobregat. | L'origen de la fàbrica es remunta al segle XIX, en ple creixement industrial, quan Artigas i Saleta l'any 1.876 van adquirí a Pere Casas l'antic molí de la Panella, per adaptar-lo com a fàbrica tèxtil. La primera matrícula industrial d'Artigas i Saleta consta al 1878-79 i estava formada per uns 100 fusos, 1 carda, 1 teler i 1 teler de samarretes. El 1.887 una riuada va destruir l'edifici, que es reconstruí donant forma a la fàbrica que observem actualment. A partir de la seva reconstrucció s'hi portaren a terme diverses activitats industrials. El negoci s'anà ampliant, ja que el 1893-94, a la fàbrica d'Artigas i Saleta hi consten 623 fusos, 6 telers Jacquard, 1 màquina de desfilar, 104 telers mecànics, 4 telers de mà, 1 teler de samarretes, 1 tint i 1 blanqueig. 1894-95 ja apareix Joan Artigas Alart sol en l'empresa. Aquest va ser el promotor dels jardins Artigas, construïts entre el 1.903 i el 1.910; Joan Artigas sembla que va demanar idees a Antoní Gaudí, per a l'ordenació del terreny que tenia a banda i banda del riu Llobregat i aquest li realitzà un esbòs. A les matrícules dels anys 1913-28, ja apareix Joan Artigas i Casas, fill del propietari, el qual va ser un empresari emprenedor que intentà diversificar la producció industrial: donat que la indústria de la perfumeria no va tenir èxit, l'any 1.914 es dedicà a produir carbur de calci i electricitat, i entre 1.922 i 23 hi començà a fabricar cartró. L'empresari Agustí Barral comprà la fàbrica als Artigas l'any 1.947, on hi feu ampliacions i hi fabricà cartró per a la indústria del calçat fins que la importació de cuirs provocà la desaparició d'aquest mercat. També s'hi elaboraren els suports de paper emprats per col·locar sota els gots de beguda, iniciativa que va tenir un èxit rotund i que fou font d'exportació a tot Espanya. | 42.2521400,1.9754100 | 415481 | 4678280 | 08166 | La Pobla de Lillet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57713-foto-08166-5-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57713-foto-08166-5-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57713-foto-08166-5-3.jpg | Inexistent | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 106|98 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||||
| 57714 | Santa Cecília de Riutort | https://patrimonicultural.diba.cat/element/santa-cecilia-de-riutort | FRANCÀS I PATSÍ, À. (1997:48): La Pobla de Lillet. Història, costums i tradicions de la Vall de Lillet (Berguedà). Columna Albí, Berga. GAVIN, Josep M. (1985). 'Inventari d'Esglésies. 17. Berguedà'. Barcelona Inventari del Patrimoni Arquitectònic, núm. 3518. Generalitat de Catalanya. JAUMOT, M. (2.009): La Vall de Lillet (del Riutort al Junyent). Itineraris des de la Sala i el Xalet del Catllaràs. Cossetània edicions, Valls. ROSIÑOL I ORRIOLS, J. (1988): El passat de la nostra vila. La Pobla de Lillet. Recull històric, geogràfic i cultural. Ed. La Llar del Llibre, Barcelona. ROSINYOL, J.M.. (1997: 22-24): 'Les esglésies del municipi'. L'Erol, núm. 53, primavera 1997 SERRA, Rosa. (et al.) (1991). Guia d'Art del Berguedà. Berga. SERRA VILARÓ, J. (1930): Baronies de Pinós i Mataplana. Reedició de 1989 del Centre d'Estudis Baganesos. SITJES I MOLINS, X. (1986): Esglésies romàniques del Bages, Berguedà i Cardener. Ed. Llibreria Sobrerroca. Manresa. VIGUÉ, Jordi i BASTARDES, Albert (1978: 207-210). 'El Berguedà. Monuments de la Catalunya Romànica 1'. Artestudi Eds. Barcelona. VVAA. (1985:371-372): 'Catalunya Romànica. XII. El Berguedà', Fundació Enciclopèdia Catalana, Barcelona. VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. | XI-XII | El seu estat d'enrunament està avançant ràpidament, a més, al monument hi ha molta vegetació,fet que afavoreix la degradació de l'edifici. | Església en avançat estat d'enrunament, i actualment molt amagada per la vegetació. Es tracta d'un edifici d'origen romànic, format per una sola nau de planta rectangular i coberta amb volta de canó, de la qual se'n conserva una part a l'extrem de ponent. Està construïda amb un parament de petits carreus ben tallats i col·locats a trencajunt, disposats en filades més o menys regulars. S'observen diversos forats de bastida. A migjorn trobem la porta d'entrada, formada per un arc de mig punt fet amb dovelles i damunt seu, una finestreta, també d'arc de mig punt, però monolític i de pedra tosca. A més, en el mateix mur sud, hi ha dos contraforts construïts per reforçar l'edifici. Al mur de ponent es pot observar una finestra esqueixada i per sobre, les restes del campanar d'espadanya de dos ulls. També, a l'exterior podem veure que el mur nord té més llargada per l'extrem de ponent, o sigui que té continuïtat més enllà d'on l'edifici es tanca amb el mur oest, aquest fet s'ha atribuït a una modificació en la planificació del temple durant la seva construcció, tot reduïnt-ne les dimensions o a un esfondrament. A l'interior, en l'extrem de llevant hi ha un arc triomfal cegat, el qual en algun moment degué donar accés a l'absis. A la banda nord trobem dues capelles de molt poca fondària, i al sud una fornícula. Les parets presenten restes de motllures de guix, d'arrebossat i de pintures. Al terra hi ha restes de les diferents piques de pedra. Més o menys al mig de la nau, hi ha un forat al terra, amb una escaleta que dóna accés a una petita cripta coberta amb volta de canó, i on podem observar el forat d'una sepultura. | 08166-6 | Banda oest del municipi, a la zona de Riutort, sobre el turonet de Santa Cecília. | Les primeres dades documentals sobre Riutort ens parlen de les possessions que tenien al lloc els monestirs de Ripoll ( citat el 880) i St. Llorenç prop Bagà ( el 983). El 1.168, Arnau de Vilanova ven en carta de gràcia la tercera part del delme que percebia de Santa Cecília, aquest document és la primera referència documental directa del temple. En origen l'església depenia del priorat de St. Jaume de Frontanyà, que proveïa de rector la parròquia amb canonges regulars. A partir del segle XIII diversos capellans regentaren l'església, subarrendant de vegades les funcions parroquials i creant sovint controvèrsies que duraren durant tota l'edat mitjana. Almenys entre 1.632 i el segle XVIII l'església ja era sufragània de St. Martí de Brocà. L'església tingué culte regular fins a principis del segle XX, quan el despoblament de la Vall del Riutort provocà el seu abandonament. El 1.925 la campana fou robada i col·locada posteriorment al castell d'Escornalbou i finalment al monestir de Poblet. Actualment l'edifici es presenta abandonat i en un estat de conservació ruïnós. | 42.2417700,1.9270800 | 411480 | 4677177 | 08166 | La Pobla de Lillet | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57714-foto-08166-6-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57714-foto-08166-6-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57714-foto-08166-6-3.jpg | Legal | Romànic|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | La gran quantitat de vegetació que hi ha al voltant de l'edifici en dificulta la seva visibilitat. Tot i que està sobre d'un turonet, actualment no es veu l'església fins que ets al davant. Per això cal estar atent a que seguint la pista, passat unes quantes curves, trobes uns petits agrupaments de pedres, a mode de fites, que indiquen el corriol, que tot i que està molt poc fresat, et permet arribar-hi. | 92|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||
| 57715 | El Bruc | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-bruc | VILADÉS,R., PUNTAS, J. (1998: 45-46). 'Restauracions arquitectòniques al Berguedà: La masia de El Bruc i el pont d'Alfar', a l'Erol, núm. 11. Berga. BOIXADER, P. (1997: 34-36): 'Inventari de les cases de pagès de la vall de Lillet'. L'Erol, núm. 53, primavera 1997. IGLESIAS, Josep (1979). El Fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona. IGLESIAS, Josep (1991). El Fogatge de 1497. Fundació Salvador Vives Casajuana, Barcelona. Inventari del Patrimoni Arquitectònic, núm. 3519. Generalitat de Catalanya. ROSIÑOL I ORRIOLS, J. (1988): El passat de la nostra vila. La Pobla de Lillet. Recull històric, geogràfic i cultural. Ed. La Llar del Llibre, Barcelona. SERRA VILARÓ, J. (1989): Baronies de Pinós i Mataplana. Reproducció facsímil de l'obra de 1930, editat el 1989 pel Centre d'Estudis Baganesos. VV.AA. (1994:137-141). 'Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. El Berguedà', vol.5, Barcelona: Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. | XVI-XVIII | Masia de grans dimensions, mostra una planta irregular com a resultat de les diferents ampliacions. Consta de planta baixa, dues plantes més i golfes. És de coberta a dos vessants amb el carener disposat nord-sud, perpendicular a la façana principal que mira a migdia. L'estructura més antiga presenta una planta rectangular, a la qual amb el temps se li van anar adossant diferents cossos al seu voltant. Dels que cal destacar, al mur nord, el forn de pa amb el pastador i al sud, una gran galeria. Aquesta galeria suposa l'element exterior més característic de l'edifici i està formada per tres nivells d'arcs, a planta baixa tres grans arcs i als dos nivells següents sis arcs; a les golfes únicament dues obertures rectangulars senzilles. Cal anotar que aquesta galeria va ser reconstruïda als anys 80 amb materials actuals, però respectant les característiques volumètriques i de detalls de l'estructura del segle XVIII. Pel que fa a la resta d'obertures, en general són senzilles i sense elements remarcables, únicament destacar la porta principal, de grans dimensions i formada per muntants de pedra picada i llinda de fusta, i, al cos afegit de ponent, l'accés és per un arc en sardinell de pedres allargades però irregulars -posteriorment modificada per una obertura més petita amb llinda de fusta-. En conjunt l'aparell dels murs és de paredat fet amb pedres només desbastades, força irregulars, de diferents mides i amb cantoneres força grans de pedra desbastada. A l'interior els elements de càrrega són un gran pilar central i altres de menors dimensions sobre els quals trobem les jàsseres que suporten la resta de bigues. La planta baixa estava destinada al bestiar i magatzem, i hi havia diferents corts i estables. La planta primera conserva espais i elements molt interessants, com la gran sala encara amb el terra de posts de fusta i la cuina amb la llar de foc, la gran pica de pedra, els fogons amb la cendrera i els seus armaris. També cal destacar que en els forjats d'aquest nivell, formats per jàsseres i bigues travesseres amb revoltons de guix, sobresurten alguns caps de biga treballats formant carotes, unes més esquemàtiques que d'altres. A l'exterior hi ha diferents annexes, bàsicament al sud i oest, destinats a paller, magatzems i bestiar, i també l'era. | 08166-7 | A l'est del nucli urbà, situada a la vessant sobre la carretera de Ripoll. | La primera referència documental coneguda de la casa del Bruc és de l'any 1325, es tracta d'un contracte de dot de Jaume, fill de 'C. de Bruc de Vilacorba', amb 'Geralda dez Feu' i la seva mare, on s'especifica que Geralda vestirà una capa de drap d'Apre i una túnica de roba de Narbona (SERRA VILARÓ:1989:VOL.II, 238). Al llarg del segle XIV El Bruc apareix en altres documents com són: Bernat dez Bruch, de Vilacorba, havia promès amb sagrament acompanyar Guillem de Vila i al noble Artau de Pallars, Bernat no ho va complir i el 1339 Guillem de Vila féu un document d'absolució de Bernat, perdonant tot rancor i odi.(SERRA VILARÓ:1989: VOL.II,211); el 8 de maig de 1388, un grup d'homes de la parròquia de Santa Maria de Lillet, entre els quals hi havia 'Raimundus dez Bruch', demanaren al bisbe de la Seu d'Urgell, que davant l'estat d'abandonament en que es trobava l'església de Sant Serni de Merolla, fós censurada i que tots els seus objectes es portessin a l'església de Santa Maria de Lillet, on inaugurarien un altar dedicat a Sant Serni. (SERRA VILARÓ: 1989: VOL.I,70) El 26 d'abril de 1410, es reuniren a l'església de Santa Maria de Lillet, Joan Font i Bartomeu Puig, canonges de la dita església, Pere Çavila, senyor de la casa de la Vila, el batlle de la Muga, els cònsols i molts habitants de la parròquia, nomenaren procurador al canonge Pere de Bruc, qui actuaria davant el Papa, bisbe o altra autoritat, per poder solucionar els problemes que tenien amb Berenguer Ferrer, pavorde de l'església de Santa Maria de Lillet entre 1377 i 1404, i que s'emportà les escriptures i diners. (SERRA VILARÓ: 1989: VOL.III,168) Al fogatge de 1497 surten com habitants del terme de la Pobla 'Jacme Bruch' i 'Bathomeu Bruch', i en el fogatge de1553 apareixen 'Joan Bruch i Jaume Bruch'. En un document del 1573, el lloctinent de batlle de la Pobla de Lillet, juntament amb el notari i testimonis, donaren possessió de la masada del Bruch als nous amos, tot realitzant el ritual acostumat. (SERRA VILARÓ: 1989: VOL.II,13) En un document de 1840 (Arxiu Municipal de la Pobla de Lillet, caixa 845), apareixen Francesc Tubau i Vaquer, la dona Maria Tubau i Riba i el primogènit Josep Tubau i Riba, com a 'actuals amos i possessors del Mas Tubau o Bruch'; en concret és un document per vendre el molí del Clot, que tenen en propietat des de temps immemorial. La casa del Bruc també es cita al llibre 'Registro de las casas de campo de cada distrito...' (AHCB) del 1856 i a les actes dels plens del 1884 on es tracta del cobrament de la part de 'consumos y cereales' dels habitants de l'extraradi (Arxiu Municipal de la Pobla de Lillet, caixa 846). | 42.2507100,1.9965000 | 417219 | 4678100 | 08166 | La Pobla de Lillet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57715-foto-08166-7-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57715-foto-08166-7-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57715-foto-08166-7-3.jpg | Inexistent | Modern|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | El 1983 l'Àmbit de recerques del Berguedà va trametre al Conseller de Cultura de la Generalitat, una petició d'ajut econòmic per a la restauració i consolidació de la masia de El Bruc, degut a la seva importància com a element del patrimoni artístic local. En aquesta fase es va realitzar la reconstrucció de la galeria, duta a terme l'any 1984. | 94|119|85 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | ||||||||
| 57716 | Pallissa del Parc de les Ànimes (avui Parc Xesco Boix) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pallissa-del-parc-de-les-animes-avui-parc-xesco-boix | XVII-XVIII | L'edifici on hi ha l'oficina de Turisme de la Pobla de Lillet, consta com pallissa del Parc de les Ànimes ja que és el nom que abans tenia l'actual Parc Xesco Boix. Aquest parc ocupa una extensa àrea a tocar del riu, just en l'indret on s'uneixen les aigües del riu Llobregat i les de l'Arija. Es tracta d'una petita construcció de planta irregular, formada per dos nivells de planta i coberta a dos vessants amb el carener perpendicular a la façana principal. Aquesta façana obra a ponent i té dues obertures a la planta baixa, una és la porta d'entrada i l'altra, una petita finestreta, ambdues coronades per llinda de fusta, i al segon nivell hi ha una gran obertura formada per un arc de mig punt fet amb maó massís col·locat en sardinell. A les façanes laterals hi ha una finestra en cada cas que no presenta cap tret específic. La façana posterior no té obertures. El seu interior ha estat habilitat com a oficina de turisme. | 08166-16 | Parc Xesco Boix, s/n. La Pobla de Lillet. | Segons informacions facilitades per Eduard Pujals, aquest edifici era la pallissa de Cal Estallador, que es correspon amb l'edifici on actualment, als baixos, hi ha el bar Flor de Neu. Aquesta àrea es va començar a urbanitzar a partir del segle XVI i XVII, però va tenir el seu màxim apogeu al segle XVIII amb la construcció del barri de les Coromines. L'actual parc Xesco Boix ocupa una àrea que no fa molts anys eren horts coneguts amb el nom d''Hort de les Ànimes', d'aquí que posteriorment quan es va construir el parc, aquest inicialment s'anomenés 'Parc de les Ànimes'. L'any 1986 es va fer un conveni entre La Caixa i l'Ajuntament, es va restaurar per destinar-lo a biblioteca pública. Finalment, l'ús actual és Oficina d'Informació i Turisme. | 42.2443800,1.9757100 | 415496 | 4677418 | 08166 | La Pobla de Lillet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57716-foto-08166-16-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57716-foto-08166-16-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57716-foto-08166-16-3.jpg | Legal | Popular|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | Aquest edifici actualment allotja l'Oficina de Turisme. | 119|94 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||||
| 57717 | Cal Massana / Caserna Antiga | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-massana-caserna-antiga | XX | Casa situada al nucli urbà, en una parcel·la ajardinada ubicada a la riba esquerra del riu Llobregat. L'accés principal és a través d'una passarel·la sobre el riu, apta només per vianants. L'edifici és de planta rectangular, i consta de planta baixa, dues plantes pis, i és cobert a dos vessants amb el carener perpendicular a la façana principal; està constituït per l'estructura de la casa i un cos de galeria adossat a la façana de ponent. La façana principal està orientada cap al nord, o sigui cap al riu i cap a la carretera d'entrada al poble. Aquesta presenta una distribució bàsica de tres obertures per planta, però amb algunes variacions, l'una és que a la planta baixa la finestra de l'est està tapada per un cos afegit al davant de la façana i que en cobreix aquesta part, i l'altra que al primer pis hi ha una obertura més que es correspon al cos de galeria afegit a l'oest. En concret a planta baixa hi ha la porta d'entrada al centre i finestres a cada costat. A les altres plantes totes són balcons, on el balcó central de la planta primera és més destacat que la resta, mostrant una volada més gran i de format diferenciat. Cal anotar, que els balcons laterals de l'últim pis, que presenten unes baranes d'acabat i ornamentació diferents, és perquè són fruit d'una reforma que va consistir en apujar les façanes laterals i la coberta per tal de fer útil tota la planta segona, comportant també una modificació de la façana principal, fent-la més alta, obrint els dos balcons laterals (abans només era un al centre) i canviant-ne la decoració del seu coronament. De fet aquest edifici destaca sobretot per l'acabat de la seva façana principal, la qual està ornamentada amb elements en relleu d'estil geomètric que li atorgen personalitat i distinció. En concret són quatre pilastres situades a cada costat de les tres línies verticals d'obertures, i que es desenvolupen del nivell del sòl fins més o menys el mig de la darrera planta, on hi ha uns capitells a partir dels quals continuen els respectius pilars fins a la part superior de la façana on, junt amb altres elements, coronen i completen el conjunt, tot prenent sempre més rellevança la part central del frontis. El cos de galeria que hi ha al costat est està format per tres nivells i conforma un porxo a la planta baixa, una galeria coberta a la planta primera i un terrat a la segona. Tot i que ha estat reformat recentment, manté la volumetria i constitució de la galeria anterior. En origen però, en aquest costat de façana hi havia un terrat a la planta primera que actuava de porxo a la planta baixa. La resta de façanes resten molt amagades per altres construccions que hi ha a redós de la casa. | 08166-17 | Av. Antoni Costa, núm. 3. La Pobla de Lillet | El Sr. Salvador Vilarrassa i Vall va fer construir aquest edifici en una data que es situa entre el juny de 1912 i el juny de 1916. Ja que del 15 de juny de 1912 data l'escriptura de compra-venta atorgada per Ramon Cosp a favor de Salvador Vilarrassa Vall, en aquest moment el Sr. Vilarrassa compra '...un huerto antes casa...', o sigui que en aquest moment era un solar, no hi havia edifici. I el 6 de juny de 1916 Salvador Vilarrassa Vall ven a D. Antonio Puigbó Grifoll, la propietat que havia adquirit el 1912, i on ja consta que s'hi ha construït l'edifici: 'sobre el que ha edificado, el Sr. Vilarrassa, una casa, sin número y de ignorada extensión superficial, compuesta de bajos 1 piso y desvan,...'. Probablement és en aquest període inicial, quan n'és propietari el Sr. Vilarrassa, que l'edifici constava com a 'Fonda de España', hi ha una fotografia antiga on es pot veure clarament el nom pintat en grans lletres a la part superior de la façana. Posteriorment, quan ja és propietari el Sr. Antoni Puigbó, a l'edifici s'hi va col·locar una placa amb el nom 'Villa Puigbó'. Sembla, que es durant l'època que pertany a aquest propietari, quan es van realitzar les obres d'habilitar tota la planta segona, fins llavors només era habitable parcialment; moment en que també es devia modificar la terrassa lateral convertint-la en galeria a planta primera i terrassa a la segona. No sabem la data exacta que va passar a mans del matrimoni format per Ramon Mas i Lucía Capdevila, però en data 11 de juliol de 1954, en la manifestació d'herència del Sr. Mas, després de la mort de la seva muller, ja hi consten ambdós com a propietaris. De fet durant anys aquesta casa va constar com a 'Villa Lucía'. Aquest edifici també se'l coneix per l'antiga caserna, ja que durant un període de temps van habilitar part d'una de les plantes com a Caserna de la Guàrdia Civil, a l'espera que es construís el nou edifici que els havia d'acollir. També s'ha anomenat Cal Massana, de fet aquest nom és el que encara avui dia utilitza molta gent del poble. L'accés principal a aquesta finca és a través d'una passarel·la de ferro sobre el riu Llobregat, construïda pel mateix Sr. Vilarrassa, uns anys abans que la casa, el projecte data de l'any 1909. | 42.2433900,1.9742400 | 415373 | 4677309 | 08166 | La Pobla de Lillet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57717-foto-08166-17-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57717-foto-08166-17-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57717-foto-08166-17-3.jpg | Legal | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 106|98 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | ||||||||||
| 57718 | Llar del Pensionista (Economat Asland) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/llar-del-pensionista-economat-asland | ASLAND (1954): ASLAND. Libro del cincuentenario. I. G. Seix Barral Hnos., Barcelona, 1954. FRANCÀS I PATSÍ, À. (1997): La Pobla de Lillet. Història, costums i tradicions de la Vall de Lillet (Berguedà). Columna Albí, Berga. ROSIÑOL I ORRIOLS, J. (1988): El passat de la nostra vila. La Pobla de Lillet. Recull històric, geogràfic i cultural. Ed. La Llar del Llibre, Barcelona. | XX | Edifici ubicat a peu de la carretera de Ribes, on obra la façana principal. Es tracta d'una construcció de planta irregular i coberta amb teulada a dos vessants amb carener paral·lel a la façana principal (sud). L'edifici està format per una planta soterrània, planta baixa i dues plantes pis, cada una d'elles independent de la resta. Així l'accés a la planta soterrània és a través de la façana lateral oest, i el seu interior està habilitat com a sala de ball que és anomenada Saló la Flor. La planta primera és on hi ha ubicada la Llar del Pensionista, hi trobem un bar i una gran sala d'usos diversos. L'accés a aquest nivell és a través d'una escala i rampa exterior. Els altres dos pisos tenen l'accés per l'escala de veïns ubicada a través del portal que hi ha a la banda est, i són destinats a vivendes (la darrera planta, però, resta l'obra incabada). La façana principal presenta la superfície revestida i alguns elements que l'ornamenten, com són unes motllures a les cantoneres que simulen un carreuat, i unes faixes sobresortides que emmarquen les diferents obertures. A la planta baixa hi ha dues grans portes al centre i dues finestres a cada costat, són molt més grans que la resta i són de llinda d'arc rebaixat, amb la motllura pel seu voltant també més destacada. A la planta primera i segona hi ha la mateixa distribució de portes balconeres i finestres, totes de llinda plana; la planta primera té un gran balcó de volada correguda que agafa tota l'amplada de façana. Tant la façana posterior, com les parts visibles de les laterals, no mostren cap tipus d'acabat de la superfície, podent-s'hi veure el material constructiu, format per un paredat de pedres irregulars; les seves obertures són senzilles sense elements a destacar, únicament fer esment a que la planta primera hi ha un llarg balcó corregut que s'estén per tota la façana posterior i un tros de la lateral de ponent (aquestes dues façanes s'uneixen en punt rodó). A l'interior, l'estructura està suportada per columnes de ferro colat. | 08166-18 | Carretera de Ripoll, núm. 9. La Pobla de Lillet | La tipologia constructiva és pròpia d'un edifici d'entorn als anys vint del segle XX. Als anys 40-50 l'acabat de la façana principal era diferent, bàsicament la part superior, ja que era coronada per un esglaonat que culminava al centre de la façana amb més alçada respecte dels laterals, i amb alguna motllura decorativa. La planta baixa d'aquest edifici va allotjar l'economat Asland entorn a mitjans de segle XX (abans havia estat instal·lat a on avui dia hi ha la carnisseria Saus, davant del pont de la petita); en aquest període, a la planta soterrània ja hi havia la Sala La Flor, i a la planta primera la Fonda Pirineo. Des de l'any 1991 hi ha, a la planta baixa de l'edifici, la Llar del Pensionista (anteriorment, des del 4 de novembre de 1989, havia tingut la seu al centre cívic, en un espai cedit per l'Ajuntament). | 42.2450100,1.9758600 | 415509 | 4677488 | 08166 | La Pobla de Lillet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57718-foto-08166-18-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57718-foto-08166-18-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 98 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 | |||||||||
| 57719 | Centre Cívic-Cultural / Antic Hospital | https://patrimonicultural.diba.cat/element/centre-civic-cultural-antic-hospital | FRANCÀS I PATSÍ, À. (1997): La Pobla de Lillet. Història, costums i tradicions de la Vall de Lillet (Berguedà). Columna Albí, Berga. ROSIÑOL I ORRIOLS, J. (1988): El passat de la nostra vila. La Pobla de Lillet. Recull històric, geogràfic i cultural. Ed. La Llar del Llibre, Barcelona. | XIX | Edifici entre mitgeres i de planta rectangular, consta de planta baixa i dues plantes pis, està cobert amb teulada de dues vessants amb carener paral·lel a la façana principal. El conjunt de l'edifici ha estat totalment rehabilitat per poder-lo utilitzar com a centre cívic, biblioteca i seu de diferents entitats, modificant sobretot el seu interior. Pel que fa a la façana principal, és tota de paredat de pedres irregulars i amb obertures senzilles, algunes conserven petits arcs de descàrrega de maó massís. L'element que més destaca, és una petita capella situada a l'extrem est del conjunt (estava dedicada a la Mare de Déu del Carme). Es conserven les obertures, consistents en la porta, una finestra a sobre i un rosetó coronat amb la traça del que havia estat la coberta i per sobre, una mena d'espadanya, avui paredada. Totes aquestes obertures estan decorades amb un emmarcament sobresortit fet amb maó massís. El seu interior també ha està totalment modificat i avui dia és seu de la penya barcelonista. El conjunt té façana posterior que dóna a un petit pati interior, a mode de pati de llums o cel obert; consisteix en una façana construïda amb la mateixa tipologia de la principal, i també amb obertures sense cap tret remarcable. | 08166-19 | C/ Doctor Cisneros, núm. 2. La Pobla de Lillet | Tot i que aquest edifici és de construcció relativament recent, finals de segle XIX, el lloc que ocupa és un punt important del nucli històric i originari de la Pobla de Lillet. Està situat molt a prop de l'església parroquial i de l'antiga rectoria, que és l'emplaçament on es va construir, en el moment de fundar la Pobla de Lillet, el castell-palau dels Mataplana i la capella de Sant Antoni. Ja entorn al 1400 es documenta un hospital a la Pobla de Lillet; de fet, en aquest període consta que l'edifici es trobava en molt mal estat. El 1476 hi ha notícia de que es volia refer una casa del carrer Jussà, habilitada per hospital. Al llarg dels anys sembla que aquesta institució ha estat denominada de diferents maneres, com 'Hospital de pobres de Jesucristo' i 'Hospital de Nuestra Señora de Falgas'. Durant molts anys no hi ha informació coneguda relativa a l'hospital. L'any 1885 es va posar la primera pedra del nou edifici de l'hospital, en el que llavors era el c/ del Castell. L'emplaçament escollit era el lloc on hi havia hagut unes cases que havien estat aterrades en el transcurs de les guerres carlines. L'edifici es va poder construir gràcies als esforços de molts poblatans que van participar directament en la seva construcció. Passats dos anys es va posar en funcionament. Aquest edifici ha tingut usos diversos, així, a principis del segle XX va ser hospital i a finals dels anys 70 col·legi religiós. El 1985 es va dissoldre la Fundació privada 'Hospital de pobres enformos' de la Pobla de Lillet. Posteriorment es va cedir l'immoble a l'Ajuntament amb la condició que l'ús de l'edifici fos públic i amb finalitats socials, culturals i associatives. Anys seguits l'Ajuntament va realitzar-hi importants obres tant a la façana, interior, com coberta, per tal d'adaptar l'edifici als nous usos, passant a ser centre cívic, biblioteca, sala d'exposicions, gimnàs, seu de diverses associacions, etc... | 42.2443700,1.9747200 | 415414 | 4677418 | 08166 | La Pobla de Lillet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57719-foto-08166-19-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08166/57719-foto-08166-19-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Sara Simon Vilardaga | 98 | 45 | 1.1 | 14 | Patrimoni cultural | 2026-01-28 06:02 |
Estadístiques 2026
patrimonicultural
Mitjana 2026: 0,00 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar tots els actes culturals de Badalona?
Amb la API Rest pots cercar en un conjunt de dades en concret però també per tipus de contingut (que permet una cerca més àmplia) i/o inclús per municipi.
Exemple: https://do.diba.cat/api/tipus/acte/camp-rel_municipis/08015/