Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 60897 | Fita del Vilar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/fita-del-vilar | XIX | Una part de la inscripció es troba erosionada. | <p>La fita del Vilar està situada uns metres al nord de la gran masia del Vilar, al nord del nucli urbà de Sant Boi de Lluçanès, enmig del jardí de la masia. Es tracta d'una fita geogràfica formada per diversos monòlits de pedra treballats amb una alçada total que sobrepassa els 2 metres. A nivell de terra hi ha un monòlit circular, semblant a una mola de molí, on hi havia inscrita la direcció i distància de diverses poblacions veïnes i d'altres importants. Actualment la major part d'aquesta inscripció es troba erosionada. Sobre aquest element circular hi ha un monòlit cúbic sobre el que reposa un esvelt monòlit de pedra bisellada amb quatre cares a mode de pilar. Les quatre cares tenen alguna decoració: la que es troba orientada a l'est conté a mitja alçada el nombre inscrit de 900 sobre una línia ondulada, representant el nivell del mar, tot i que l'alçada real del jardí volta a l'entorn dels 850 metres. En la cara nord hi ha les inicials gravades d'A. V., i a la cara oest la data inscrita de 1893. Finalment en la cara sud hi ha un emblema en relleu, format per una torre sobre la que hi ha una àliga coronada amb un casc de cavaller. El monòlit queda decorat a l'extrem superior per un element romboide de pedra motllurada i una bola de pedra treballada sobre la que hi ha una creu de ferro forjat amb un gall senyalant la direcció del vent.</p> | 08201-121 | Sector central del terme municipal | 42.0641200,2.1510600 | 429763 | 4657244 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60897-foto-08201-121-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60897-foto-08201-121-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | Inexistent | 2023-01-09 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | 98 | 47 | 1.3 | 2484 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||||||
| 60898 | Roure de la Senyora | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-de-la-senyora | <p>El roure de la Senyora està situat al marge d'un camp al nord del Vilar i del nucli urbà de Sant Boi i a l'oest del pedró de Sant Isidre. Es tracta d'un roure (Quercus humilis) de grans dimensions, amb una capçada força arrodonida que assoleix els 25-30 metres de diàmetre, un perímetre de tronc de 410 centímetres a 1 metre d'alçada i una alçada total propera als 15 metres. Algunes de les majestuoses branques del roure, concretament les que es troben a menor alçada, estan apuntades amb troncs ja que no suporten el seu propi pes. Sota el roure, en un espai entre un camp de conreu i un aflorament de roca, hi ha dos bancs, uns dels quals als peus d'un pi de tres branques.</p> | 08201-122 | Sector central del terme municipal | <p>Segons s'explica popularment, el nom de roure de la Senyora prové de la rica pubilla de la Cerdanya, Lotgarda de Pedrals, amb la que es casà l'hereu del Vilar a mitjans del segle XIX.</p> | 42.0659400,2.1506500 | 429731 | 4657446 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60898-foto-08201-122-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60898-foto-08201-122-3.jpg | Legal | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Lúdic | Inexistent | 2023-01-09 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Es roure es troba catalogat com a arbre monumental per la Generalitat de Catalunya. | 2151 | 5.2 | 2484 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||||||||
| 60899 | Roure de la Mandra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-de-la-mandra | <p>El roure de la Mandra està situat a mig camí entre el nucli urbà de Sant Boi i la capella de Sant Roc, al nord-est del primer i al sud-oest del segon, al marge d'un camp de conreu. Es tracta d'un roure de grans dimensions situat al límit d'un camp de conreu i a tocar d'una zona erma on aflora a la superfície la roca mare. Té un perímetre de tronc de 352 centímetres a 1 metre d'alçada, una alçada que supera els 10 metres i una capçada que assoleix els 25 metres de diàmetre. El roure també destaca per la peculiar forma que té, semblant a la d'un canelobre, pel fet que la gran majoria de branques surten del mateix nivell, a pocs metres d'alçada.</p> | 08201-123 | Sector central del terme municipal | 42.0632400,2.1620900 | 430675 | 4657137 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60899-foto-08201-123-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60899-foto-08201-123-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Lúdic | Inexistent | 2023-01-09 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | El topònim va sorgir fa poques dècades. | 2151 | 5.2 | 2484 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | |||||||||||
| 60900 | Roure de Vila-rasa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/roure-de-vila-rasa | Només es conserva una part de la capçada. | <p>El roure de Vila-rasa està situat uns cent metres al nord de la masia de Vila-rasa i pocs metres a l'oest d'un cobert de grans dimensions destinat a usos agropecuaris. Es tracta d'un roure de grans dimensions situat al límit d'un camp de conreu i a tocar de la pista forestal que condueix a la masia de Vila-rasa. Té un perímetre de tronc de 365 centímetres a 1 metre d'alçada, una alçada que supera els 10 metres i una capçada d'uns 12 metres de diàmetre. Tot i així la capçada no es troba completa, probablement per l'efecte d'algun llamp. Sota el roure hi ha dues taules formades amb dues moles de molí.</p> | 08201-124 | Sector oest del terme municipal | 42.0484700,2.1303000 | 428028 | 4655524 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60900-foto-08201-124-2.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Espècimen botànic | Privada | Lúdic | Inexistent | 2023-01-09 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | 2151 | 5.2 | 2484 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | |||||||||||
| 60901 | Pantans de Vila-rasa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pantans-de-vila-rasa | XX | Els dos pantans, especialment el petit, presenten deixalles en algun punt. | <p>Els pantans de Vila-rasa estan situats al sud-oest de la masia que els dóna nom, en una petita vall orientada de nord-oest a sud-est per on transcorre el rec de Vila-rasa delimitada al nord-est per la costa de l'Horta i el serrat dels Morts i al sud-oest per la baga de Vila-rasa. Es tracta de dos pantans de reduïdes dimensions. El més gran, de forma arrodonida i situat al nord-oest del menor, ocupa una àrea aproximada d'1.2 hectàrees i té un perímetre superior als 400 metres. El menor té una forma allargada, està situat en un nivell inferior al gran (aproximadament uns 8 metres) i ocupa una àrea d'uns 2300 metres quadrats, amb un perímetre aproximat de 200 metres. Els dos pantans queden envoltats per vessants cobertes per pins, arribant en diverses zones fins ben a prop dels pantans. Per la seva condició de zona humida, els dos pantans acullen al seu voltant nombroses espècies d'animals, especialment aus.</p> | 08201-125 | Sector oest del terme municipal | 42.0454800,2.1334400 | 428284 | 4655189 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60901-foto-08201-125-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60901-foto-08201-125-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | Inexistent | 2023-01-09 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | 98 | 2153 | 5.1 | 2484 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||||||
| 60902 | Riera del Sorreigs | https://patrimonicultural.diba.cat/element/riera-del-sorreigs-0 | <p>La riera del Sorreigs és un afluent del Ter que neix al terme municipal de Sant Agustí de Lluçanès, a la vessant oest del massís dels Munts. Entra al terme municipal de Sant Boi de Lluçanès a l'oest del nucli urbà i creua tota la vall on es troba el nucli i que conforma bona part del terme municipal, i en surt a l'extrem sud del terme, al sud de Cornet. El seu recorregut pel terme municipal té una orientació de nord-oest a sud i recull les aigües de nombrosos recs i torrents, entre els que destaquen el torrent de Furriola i el torrent de Prats al costat est i els recs del Purgatori i Vila-rasa al costat oest. Es tracta d'una riera humanitzada, on antigament es desviava l'aigua per a fer 'parades' on estovar el cànem i on hi funcionaven diversos molins (actualment només es conserven el molí de Cornet i el molí de Viladecans, que no es troba situat a la riera dels Sorreigs si no al torrent de Prats). Estava creuada per diversos ponts de reduïdes dimensions i per passeres, tot i que actualment aquests s'han substituit per passos moderns. Pel que fa a l'àmbit natural, la riera conserva una bona qualitat de l'aigua, fet que permet que en diversos punts dels seu recorregut s'hagin conservat espècies autòctones de la zona.</p> | 08201-126 | Sectors central i sud del terme municipal | 42.0453200,2.1534600 | 429941 | 4655155 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60902-foto-08201-126-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60902-foto-08201-126-3.jpg | Inexistent | Patrimoni natural | Zona d'interès | Pública | Lúdic | Inexistent | 2023-01-09 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Un tram de la riera del Sorreigs (no és el cas de la part que transcorre per Sant Boi de Lluçanès) es troba protegit com a PEIN. | 2153 | 5.1 | 2484 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | |||||||||||
| 60903 | Reserva botànica de la Cirera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/reserva-botanica-de-la-cirera | <p>JUVANTENY, Pere i IBORRA, Isabel. Plantes remeieres. Reserva la Cirera. Ajuntament de Sant Boi de Lluçanès.</p> | XX | Molts dels cartells es troben desubicats o en mal estat i algunes de les plantes hi ha desaparegut. | <p>La reserva botànica de la Cirera està situada uns 200 metres al sud-est de la masia de la Cirera, en una petita zona delimitada a l'oest per una pista forestal i al nord pel torrent de Furriola. Es tracta d'una reserva botànica de plantes i arbres, amb una part de flora autòctona ubicada en el seu hàbitat i una part de plantes remeieres autòctones que tradicionalment s'han cultivat al Lluçanès. La reserva ocupa una àrea amb diverses zones diferenciades, un prat herbat a l'extrem inferior, un serrat solell i una zona humida a l'entorn del torrent de Furriola. Entre les més de 200 espècies que es troben en la reserva hi ha les espècies conegudes per tothom de la zona, com l'esbarzer, l'espígol, l'orenga, la farigola, el romaní, el tortellatge, la sajolida o el pi roig, i moltes altres no tan conegudes com la gavarrera, la consolda, la cicuta, la ruda, la bufeta, la berbena, l'espernallac, la primavera, la broida, el donzell, la menta romana o l'herba queixalera. Cada espècie compta amb un cartell on apareix el nom de la planta, amb el nom científic i les propietats que té, ja sigui com a remei o per a altres usos populars, com quallar la llet, cardar la llana...</p> | 08201-127 | Sector central del terme municipal | <p>La reserva botànica de la Cirera va ser iniciada per Pere Juvanteny, conegut popularment com a Pere de la Cirera, pels volts de l'any 2000. Aquest santboienc, un gran especialista en fauna i flora autòctones i en saber popular, va idear la reserva amb la intenció de conservar aquelles plantes amb usos remeiers o populars que antigament es cultivaven i que actualment han caigut en desús, amenaçades en alguns casos amb la extinció.</p> | 42.0467200,2.1536100 | 429955 | 4655310 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60903-foto-08201-127-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60903-foto-08201-127-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Lúdic | Inexistent | 2023-01-09 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Hi ha un llibret de la reserva editat per l'ajuntament de Sant Boi on es descriuen algunes de les plantes de la reserva, els tractaments d'algunes malalties amb plantes a més d'un quadre amb el llistat de les plantes relacionats amb la seva propietat i la part utilitzada. Algunes de les plantes més amenaçades també es conserven en el jardí que envolta la masia de la Cirera. | 98 | 2153 | 5.1 | 2484 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | |||||
| 60904 | Camí ramader | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cami-ramader-12 | <p>AADD (2000). Els Camins ramaders del Lluçanès. Solc. COROMINES, Josep; SALVANS, Josep i TORRES, Jordi (2007). Mapa dels camins ramaders del Lluçanès (vies principals). Solc Grup de Treball de la Transhumància.</p> | <p>El camí ramader que passa per Sant Boi de Lluçanès prové de Sant Martí de Sobremunt i es dirigeix a Sant Agustí enllaçant amb el camí que prové de Sant Bartomeu passant per terme de Perafita i l'Hostal del Vilar, aquest identificat pel Grup de Treball de Transhumància del SOLC amb el nom de ruta III. El camí ramader entra al terme de Sant Boi a partir del collet de Sant Martí; continua passant per la Casanova de Viladecans i es dirigeix en direcció nord fins a la Portella (prop de Codines); aquí el camí es torça en direcció nord-oest passant per l'ermita de Sant Roc. A partir d'aquí, seguint en direcció nord-oest, el camí enfila les costes del Vilar travessant el serrat de la Pinassa i s'arriba al pedró de l'Àngel de la Guarda. Prop d'aquí el camí, que segueix en direcció nord, deixa el terme municipal de Sant Boi i s'endinsa en terme municipal de Sant Agustí de Lluçanès, en direcció a l'empriu dels Munts i baixant cap a la casa de parada i pleta del Collet de Sant Agustí, on enllaça amb la ruta III del Lluçanès.</p> | 08201-128 | Sector est, central i nord del terme municipal | <p>Els camins ramaders neixen a l'edat Mitjana, en la necessitat de traslladar els ramats des del mar cap a muntanya, per garantir bones pastures a l'estiu i retornar-los a l'hivern quan els prats es cobreixen de neu. Al llarg de l'edat Moderna els camins ramaders es van anar consolidant i fou al voltant dels segles XVIII i XIX que la transhumància arriba al punt àlgid. Al Lluçanès, que proveïa importants pastures intermèdies, es vivia en funció a aquests camins, els quals generaven una potent activitat econòmica i consolidaven els principals nuclis de població. Emergia el sector tèxtil llaner i les grans fires de bestiar - que coincidien amb la pujada dels ramats cap a la muntanya (primavera) o en el retorn del bestiar de la muntanya (tardor)-. Les grans fires i mercats tenien lloc al peu del camí ramader i algunes d'elles es conservaven fins no fa massa temps. L'activitat vinculada als camins constituïa una font de beneficis, com ho demostra l'emplaçament d'hostals al llarg del seu recorregut. Les cases pairals ubicades prop dels camins i conegudes com a cases de parada o acolliment també aprofitaven els beneficis dels ramats i n'atenien les seves necessitats. Així els pastors tenien lloc per dormir i menjar i les cases aprofitaven, d'altra banda, els excrements dels ramats, molt profitosos per abonar les terres.</p> | 42.0608200,2.1697100 | 431303 | 4656863 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60904-foto-08201-128-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60904-foto-08201-128-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | Inexistent | 2023-01-09 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | 49 | 1.5 | 2484 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||||||||
| 60905 | Sender d'Orís (PR C-54) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sender-doris-pr-c-54 | <p>Pàgina de Turisme d'Osona: www.osonaturisme.cat</p> | XX | <p>El sender d'Orís és un sender de petit recorregut de tipus circular en forma de vuit. Comença a Vinyoles, va en direcció a Orís, Vilanova, Sant Salvador de Bellver, la font de les Donzelles, la Creu de Serinyà, Puigdemalla, i torna per Sant Miquel d'Ordeig. Té 22, 160 km, salva un desnivell de 442 metres i té una durada aproximada de 5 hores i 15 minuts. El tram que transcorre pel municipi de Sant Boi de Lluçanès és el que va de l'església de Sant Salvador de Bellver descendint en direcció a la riera de Talamanca fins a passar prop de la font de la Donzelles, rodejant pel sud les balmes de Serinyà; des d'aquesta zona el sender surt del municipi de Sant Boi de Lluçanès.</p> | 08201-129 | Sector est del terme municipal | 42.0596300,2.1919000 | 433137 | 4656713 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60905-foto-08201-129-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60905-foto-08201-129-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Social | Inexistent | 2023-01-09 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | 98 | 49 | 1.5 | 2484 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||||||
| 60906 | Sender del Sorreigs (PR C-46) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sender-del-sorreigs-pr-c-46 | <p>Pàgina de Turisme d'Osona: www.osonaturisme.cat Guia itinerària del PR. C-46 Ruta del Sorreigs, DDT i Centre Excursionista de Torelló.</p> | XX | <p>El sender del Sorreigs, també conegut com a Ruta del Sorreigs, és un sender de petit recorregut. Es tracta d'un itinerari circular amb inici a la població de Santa Cecília de Voltregà que arriba al Santuari de la Mare de Déu dels Munts on té un enllaç amb el tram Riu Ter - Santa Cecília de Voltregà. El seu recorregut passa per Sant Bartomeu del Grau, Sobremunt, Sant Boi de Lluçanès i Sant Agustí de Lluçanès. El recorregut és de 20.220 quilòmetres amb durada aproximada de 6 hores i salva una desnivell de 601 metres. El tram que travessa el municipi de Sant Boi de Lluçanès prové de la font de Peranoguera i passa prop de la masia de Foncendra, encara de Sant Agustí de Lluçanès; després, i seguint la riera del Sorreigs, es dirigeix en direcció sud-est cap a la font de la Prada; aquí es desvia en direcció sud i passa per l'oest de Cornet, a tocar del molí de Cornet i es dirigeix, encara al sud, passant per l'est de la masia de Sant Ponç, zona on el camí surt del terme municipal de Sant Boi de Lluçanès.</p> | 08201-130 | Sector oest i sud-oest | 42.0492300,2.1497600 | 429639 | 4655592 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60906-foto-08201-130-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60906-foto-08201-130-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Social | Inexistent | 2023-01-09 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | 98 | 49 | 1.5 | 2484 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||||||
| 60907 | Sender de gran recorregut. GR-3 | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sender-de-gran-recorregut-gr-3-0 | <p>Pàgina de la Federació d'Entitats Excursionistes de Catalunya: www.feec.org</p> | XX | <p>El GR-3 és un itinerari circular amb inici i final a la ciutat de Lleida que recorre un gran nombre de les comarques catalanes connectant amb la majoria dels GR catalans. El recorregut que passa pel municipi de Sant Boi de Lluçanès correspon al tram 4 que té inici al Santuari de la Mare de Déu dels Munts i arriba fins a Sant Bartomeu del Grau passant per Santa Llúcia i Santa Perpètua formant una etapa de 26,160 km amb durada aproximada de 6:25 h. La part que pròpiament discorre pel terme municipal té aproximadament 5 quilòmetres i s'inicia a l'extrem nord del terme municipal, prop del Santuari de la Mare de Déu dels Munts de d'on el camí baixa en direcció sud-est per la carena del serrat de la Pinassa en direcció a l'Àngel de la Guarda. Un cop davallada la carena el camí arriba al coll de Creu Molar, i uns metres més enllà, a l'ermita de Sant Roc. Des d'aquest punt el camí segueix per la carena, que separa la vall on es troba el nucli urbà de Sant Boi, al sud, i la petita i més accidentada vall de la riera de Talamanca, al nord, fins arribar a la zona de la Casanova de Viladecans. Des d'aquí el camí agafa una direcció sud, travessant la carretera BV-4608 just a l'altura d'on s'inicia la carretera que condueix a Sobremunt i davalla uns metres entrant a la engorjada vall per on baixa la carretera, coneguda popularment com 'la Trona'. A partir d'aquí el camí abandona el terme municipal, abandonant la vall per anar a trobar la carena on es troba Santa Llúcia de Sobremunt.</p> | 08201-131 | Sector nord, central i est del terme municipal | <p>La data d'homologació del sender fou 1992.</p> | 42.0613500,2.1692100 | 431262 | 4656922 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60907-foto-08201-131-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60907-foto-08201-131-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Social | Inexistent | 2023-01-09 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | 98 | 49 | 1.5 | 2484 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | |||||||
| 60908 | Pont de la Font de la Talaia | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-la-font-de-la-talaia | Inventari del Patrimoni Industrial de Catalunya. Sant Boi de Lluçanès. Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. 1998. Inventari de ponts i pontons. Fitxa tècnica PO04124 (2001). Diputació de Barcelona. Àrea d'Infrastructures, Urbanisme i Habitatge. | XX | Els murs laterals del pont estan coberts de vegetació. | El pont de la font de la Talaia està situat a la carretera BV-4608 salvant el pas per sobre el torrent de Furriola, a l'est del nucli urbà de Sant Boi de Lluçanès, a l'oest de la Talaia i a pocs metres de la font de la Talaia, situada en una esplanada just al nord del pont. Es tracta d'un pont de mitjanes dimensions bastit amb murs de maçoneria de pedra de carreus treballats de mida mitjana. Consta d'un sol ull, de 4'5 metres d'amplada i uns 6 metres d'alçada i amb obertura d'arc de mig punt amb imposta. A banda i banda de l'obertura hi ha uns contraforts laterals que sobresurten en angle de 45 graus. Actualment el pont es troba completament envoltat de vegetació. | 08201-132 | Sector central del terme municipal | El pont es va construir pels volts de l'any 30, quan es va construir la carretera entre Sant Boi de Lluçanès i Sant Hipòlit de Voltregà, coneguda popularment com 'la Trona'. | 42.0589500,2.1564100 | 430200 | 4656666 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60908-foto-08201-132-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60908-foto-08201-132-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | La tercera imatge s'ha extret de l'Inventari de Patrimoni Industrial de Catalunya. Sant Boi de Lluçanès. | 98 | 49 | 1.5 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | |||||||
| 60909 | Resclosa del Molí de Cornet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/resclosa-del-moli-de-cornet | XVIII | Únicament es conserven els forats de les posts de fusta de la resclosa. | La resclosa del molí de Cornet està situada sobre un gorg de la riera de Sorreigs, uns 250 metres al nord del molí de Cornet i al nord-oest de la masia de Cornet. Es tracta d'una resclosa de molí ubicada sobre una plataforma rocosa que forma un salt d'uns 2 metres amb un gorg a sota. Sobre la plataforma rocosa es conserven diverses filades de forats circulars dirigits cap al sud-oest, on comença el canal que comunicava la resclosa amb la bassa del molí, parcialment conservat. La filada de forats més propera al salt està formada per incisions circulars d'uns 12 centímetres de diàmetre. Pocs metres més amunt es troba una segona filada, en aquest cas doble, amb forats d'uns 18 centímetres de diàmetre. | 08201-133 | Sector sud del terme municipal | 42.0378200,2.1489600 | 429560 | 4654326 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Difícil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60909-foto-08201-133-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60909-foto-08201-133-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | 94 | 49 | 1.5 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||||||||
| 60910 | Forn de pa de cal Pujals | https://patrimonicultural.diba.cat/element/forn-de-pa-de-cal-pujals | XX | El forn de pa de cal Pujals està situat en una casa on es troba el mateix establiment del forn al nucli urbà de Sant Boi de Lluçanès, a l'extrem sud de la plaça Nova. Es tracta d'un forn de pa construït a la primera meitat del segle XX, pels volts de l'any 40. Interiorment està format per una cambra de forma irregular, tot i que semblant a un octògon, d'uns 4 metres tant d'amplada com llargada i bastida completament amb maó refractari. El terra de la cambra està format per grans toves que, a causa de l'ús continuat del forn, s'han de canviar o revisar cada 2 mesos, i el sostre conté dues obertures que permeten l'extracció del fum. Exteriorment el forn consta d'un mur de maó a trencajunt amb dues obertures, una petita que només deixa pas per la il·luminació de l'interior amb una bombeta, i una de majors dimensions amb tancament metàl·lic, que serveix com a única boca del forn. A un costat de la boca del forn hi ha una placa metàl·lica amb el nom del constructor 'J. Garriga', i a l'altra un termòmetre, actualment en desús. | 08201-134 | Plaça Nova, 4. Nucli urbà. Sant Boi de Lluçanès | El forn de pa de cal Pujals va ser construït pels volts de l'any 40 i ha servit ininterrompudament des d'aleshores. Els propietaris actuals fa 40 anys que n'estan al càrrec. | 42.0582200,2.1506800 | 429725 | 4656589 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60910-foto-08201-134-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60910-foto-08201-134-3.jpg | Física | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Productiu | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | 98 | 47 | 1.3 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||||||||
| 60911 | Cal Ferreric | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-ferreric | XVII | Cal Ferreric està situada al carrer Antic del nucli urbà de Sant Boi, en un petit eixamplament del carrer al sud-oest de la plaça Nova. Es tracta d'una casa de grans dimensions, formada per un volum principal de planta baixa, primer pis i golfes, bastit amb murs de maçoneria de pedra arrebossats amb carreus treballats delimitant les cantonades. La teulada és de doble vessant amb aigües a les façanes laterals. La façana principal, orientada al sud-est i al carrer Antic, conté a nivell de planta baixa una petita finestra, un portal emmarcat amb pedra bisellada amb la inscripció a la llinda '16 IHS 72 Francesch Vila' junt amb una creu intercalada, una finestra emmarcada amb pedra bisellada i un portal a l'extrem dret sobre el qual hi passen unes escales de pedra que condueixen al nivell de primer pis. Al primer pis hi ha dues finestres emmarcades amb pedra bisellada i una porta emmarcada amb pedra treballada on van a parar les escales. A les golfes hi ha dues finestres emmarcades amb monòlits de pedra bisellada i una emmarcada amb maó, i just sota teulada hi ha una finestra emmarcada amb monòlits de pedra treballada. La façana nord-est es troba dominada completament per l'edifici que hi ha adossat a la dreta de cal Ferreric. La façana nord-oest conté diverses obertures disposades irregularment, una de les quals emmarcada amb pedra treballada i una altra amb monòlits de pedra treballada. La façana sud-oest conté un contrafort adossat modernament al nivell de planta baixa i diverses obertures disposades irregularment, la majoria de les quals reformades. | 08201-135 | Carrer Antic, 19. Nucli urbà. Sant Boi de Lluçanès | 42.0582600,2.1498600 | 429657 | 4656594 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60911-foto-08201-135-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | 94 | 45 | 1.1 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | |||||||||||
| 60912 | Festa Major de Sant Boi de Lluçanès | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festa-major-de-sant-boi-de-llucanes | CASELLES, Josep (1997). 'La solemnitat de la Mare de Déu d'Agost' a Programa de la festa Major de 1997. GIRAVENT, Marta (2008). 'Escampada 2008: 10 anys de festa al pantà' a La Rella, revista quinzenal del Lluçanès, núm. 210, 8 d'agost del 2008. MONTAÑÀ, Daniel, PLANES, Josep Albert (2004). Història de Sant Boi de Lluçanès. Cossetània. Diari digital del Lluçanès: www.llusanes.com | XIX-XX | La festa Major de Sant Boi de Lluçanès es celebra per la Mare de Déu d'agost, el 15 d'agost, dia en què es festegen els actes de caràcter més tradicional com la missa solemne cantada per la coral del poble. Així mateix hi ha un seguit d'activitats que acompanyen la setmana propera a la festa Major que varien cada any en funció de la seva programació: actes culturals, esportius, balls, espectacles, concerts, festes infantils, exposicions, futbol, petanca, tir al plat, caminada, botifarrada, bingo o campionats de truc i botifarra. Un els actes més celebrats pel jovent és l'Escampada, una festa nocturna a l'aire lliure, amb concerts i disco mòbil, que es desenvolupa al pantà de Sant Boi i que l'any 2008 va arribar a la seva desena edició. Es tracta d'un acte alternatiu dins la festa Major organitzat primer per la comissió de festes i després per l'ESCAMPADAgrup que s'enfocà, des dels seus orígens, al públic jove. Als darrers anys ha tingut una gran acceptació a la comarca així com a la Catalunya central i en algunes edicions s'ha arribat al les 900 persones. Un altre acte ja amb força tradició és el dinar a la font de la Prada que es celebra, cada any, el dia 17 d'agost, així com també les sardanes a la tarda que tanquen tots els actes de la festa Major. | 08201-136 | Nucli urbà. Sant Boi de Lluçanès | La celebració de la Mare de Déu d'Agost deu ser tan antiga que va estretament lligada a la fundació del poble i la seva església. Però, pròpiament com a festa Major, molt probablement, devia començar a celebrar-se a mitjans del segle XIX. A començament del segle XX durava tres dies: el dia de la Mare de Déu, l'endemà o tornaboda, i el dia 17, conegut com el dia d'anar a la font. Una comissió formada per cinc o sis persones tenien cura d'organitzar l'esmentada festa. El dia 15 d'agost, al matí, es feia una cercavila que s'acabava davant de l'ajuntament, aleshores situat a la plaça Major. Els membres del consistori i altres autoritats passaven entremig dels músics per anar cap a l'església. Els músics seguien la comitiva d'autoritats i, fins i tot, antigament cantaven en l'ofici; en algunes èpoques ho feia l'orfeó. En acabar l'ofici en honor a la Mare de Déu Assumpta, es feien sardanes a la plaça Major, que estava tancada amb boixos i hi havia un escenari. En acabar hi havia el costum d'anar a fer el vermut al local del Centre. Quan tothom era a casa seva a dinar es feia el 'llevant de taula', que consistia en el fet que els músics, organitzadors de la festa i pabordesses anaven a demanar diners per totes les cases del poble per tal de poder sufragar les festes. A la tarda hi havia partit de futbol i després ball a la plaça Major. Durant el ball hi havia un moment en què es tocava el Ball del Ram i el Ball del Puro, alhora que es subhastava una toia i el que la treia podia ballar sol o convidar altres parelles. Als volts de les nou del vespre es feia una serenata davant de la casa de l'alcalde: la gent portava atxes i els músics tocaven dues o tres peces. A la nit es tornava a fer ball. El dia de la tornaboda, a la tarda l'orquestra feia un concert al cafè del Centre. A continuació, ball de tarda a la plaça Major i a la nit es feia teatre al local del Centre; en acabar ball a la plaça Major. Aquest mateix dia, a les set de la tarda, es celebrava una missa a l'ermita de Sant Roc i Sant Sebastià. El dia 17 s'anava a la font de la Prada a berenar; si feia ball amb un piano de maneta, que hi era portat amb un carro i una mula. Ara i des de fa una colla d'anys s'hi fa un dinar i després es ballen sardanes. Més tard, sobretot després de la Guerra Civil la festa Major va anar canviant en alguns aspectes i, fins i tot, alguns anys va canviar de dies. Ara i des de fa una colla d'anys, es torna a celebrar per la Mare de Déu d'Agost, i la majoria d'actes es fan a la plaça Nova (MONTAÑÀ i PLANES: 2004) | 42.0586200,2.1509000 | 429744 | 4656634 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60912-foto-08201-136-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60912-foto-08201-136-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Les imatges s'han extret de la pàgina web: llusanes.com | 98 | 2116 | 4.1 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||||||
| 60913 | Festes de Sant Baldiri | https://patrimonicultural.diba.cat/element/festes-de-sant-baldiri | MONTAÑÀ, Daniel, PLANES, Josep Albert (2004). Història de Sant Boi de Lluçanès. Cossetània. CASELLES, Josep (1996). 'El Nostre Patró i la seva festivitat' al Programa de la Festa Major de 1996. | XIX-XX | Les festes de Sant Baldiri es celebren els dies propers al dia 20 de maig, dia del patró Sant Baldiri o Sant Boi. Les festes s'inicien amb la revetlla de Sant Baldiri, la vigília del dia del patró, amb una foguera a la plaça Nova de la població que s'acompanya amb coca i vi dolç. El dia 20 es celebren els actes més tradicionals com la missa solemne a l'església parroquial o el dinar popular, també organitzat a la plaça Nova. Així mateix hi ha un seguit d'activitats que acompanyen les festes de Sant Baldiri que varien cada any en funció de la seva programació: esmorzars populars, xocolatada, activitats infantils, exposicions, cafè-concert, teatre, campionat de botifarra i la ja tradicional farra d'en Baldiri organitzada per l'Escampadagrup. | 08201-137 | Nucli urbà. Sant Boi de Lluçanès | La festa té els orígens en el culte del desvetllament de la natura i de la vida. Aquesta festa pagana, com molts altres, va ser cristianitzada. A Sant Boi, la confraria del Roser, fundada el 20 de setembre de 1612, recollia en una de les ordinacions l'obligació d'organitzar una festa per Sant Baldiri i una altra al primer diumenge d'octubre. Era costum que els administradors de la festa de Sant Baldiri donessin menjar als músics dels seus propis béns, i que tot el que apleguessin en els balls, a la plaça o en altres llocs, anés a parar a la confraria. Durant molts anys, es celebrava un ofici religiós i es cantaven els goigs. A la vigília es feien focs a cada cap de carrer. A partir de l'any 1955 es va fer coincidir amb Sant Baldiri la primer fira ramadera, amb concurs de bestiar, concert, teatre i ball. Aquesta fira es va fer durant sis anys. La festa, però, va començar a donar un tomb important. Fou a partir de l'any 1979, quan per iniciativa d'un grup de santboiencs es va començar a fer la matança del porc a la plaça Verge dels Munts, i al cap d'uns anys, concretament l'any 1992, es va traslladar a la plaça Nova, on es fa un dinar popular (MONTAÑÀ, PLANES:2004). | 42.0585800,2.1508500 | 429740 | 4656629 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60913-foto-08201-137-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60913-foto-08201-137-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Les fotografies les ha facilitat Baldiri Selva. | 98 | 2116 | 4.1 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||||||
| 60914 | Pa de Sant Boi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pa-de-sant-boi | La tècnica artesanal de coure pa de llenya ha passat de pares a fills. | La tècnica artesanal de coure pa de llenya es conserva a Sant Boi al forn cal Pujals. Primer de tot es fa el pa amb farina, sal, aigua i llevat i es posa a amassar en una màquina que fa la barreja. Un cop es té feta la massa es pesa i es funyeix (es dóna forma arrodonida) i a continuació es posa en unes calaixeres de fusta de faig on durant 1h o 1'30h es deixa fermentar. A continuació, amb les mans, es dóna forma als pans (rodons, girats, etc.) i es tornen a posar a la calaixera, ara sobre una tela i separats per plecs durant 2h. D'aquesta manera com més llarga és la fermentació més gust agafa el pa. Mentrestant es fa foc a cambra del forn (on després es courà el pa) posant-hi 3 o 4 feixos de pi o de 8 a 10 paquets de fusta de faig al centre de cambra, que cremaran durant 2h i permetran fer una fornada que durarà tot el matí (des de les 9h fins a la 13h). Un cop passades les dues hores es neteja l'interior de la cambra del forn, que arriba a 200 graus, i es treu la brasa i el carbonet. Un cop la cambra està neta i el pa ha fermentat, ja es poden posar les peces de pa a la cambra del forn. El pa s'haurà d'anar redistribuint a les diferents parts de la cambra del forn segons el temps que necessita per coure cada tipus de peça i l'estat en què es troben. D'aquesta manera primer es col·locaran cap al fons de la cambra (on es cou més ràpid) i a mesura que estiguin més cuits s'aniran col·locant més endavant (ajudats per les pales de forner, d'una gran llargada i de diferents mides i amplada segons el tipus de pa que han de moure). Els temps de cocció del pa són les següents: el pa rodó de quilo i les barres de quilo tenen una cocció de 1'30-2h; les barres de ¾ de quilo necessiten entre 1'15h-1'30h; les barres de mig aproximadament 1h i les barretes entre 15 i 20 minuts. | 08201-138 | Forn de pa cal Pujals. Nucli urbà. Sant Boi de Lluçanès | El forn de cal Pujals es va construir a la dècada dels anys 40 del segle XX. A partir d'aleshores sempre s'ha fet pa de forma artesanal, amb llenya. Des de la dècada dels seixanta s'encarreguen de fer pa la família actual i la tècnica ha passat de pares a fills. | 42.0582200,2.1506800 | 429725 | 4656589 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60914-foto-08201-138-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60914-foto-08201-138-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | 60 | 4.2 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||||||||||
| 60915 | El follet del Vilar | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-follet-del-vilar | AADD (1998). El Lluçanès màgic. Recull de llegendes i rondalles del Lluçanès. Edicions Cossetània i Ajuntament de Sant Boi de Lluçanès. | 'Un temps un follet es va apoderar del Vilar, fins al punt de ser el malson dels seus habitants, sobretot de les criades. Cada nit els entrava pel forat del pany, per sota de les portes, per les escletxes de les finestres i per qualsevol altra engruna d'espirall, i era debades que les tapessin amb draps o altres coses, perquè l minúscul personatge els entrava per tot arreu. Vigilava que la taula estigués ben parada, els plats ben nets, la llar ben escombrada, i que tot estigués ben endreçat i ben net. Quan li semblava que no estava prou net, pujava al llit de les criades, es posava sota el llençol i els ventava cada surra que les deixava blaves. També es ficava al rebost a veure si tot estava en bon ordre i, sobretot, a veure si aprofitaven ben bé el menjar, perquè una de les coses que més el feia enfadar i que més l'amoïnava era que no s'aprofitessin les coses i que no estalviessin força. Quan s'adonava que no aprofitaven prou bé el menjar i que feien les coses amb deixadesa, fet una fúria estirava els peus de les dones mentre dormien, i sobretot els esbullava els cabells de manera que els costava molt de poder-se'ls pentinar. Tant és així que, dels gafets i dels nusos dels cabells, ja en diuen follets. El follet era molt amic del bestiar, sobretot del de peu rodó. Anava a la quadra i li pentinava les crineres, sobretot la cua, i trenava amb tanta traça i de manera tan bonica com no era capaç de fer-ho persona nada. L'animal pentinat pel follet es coneixia de tres hores lluny. Si les criades estaven desesperades amb el follet, els que tenien bestiar feien el que podien per anar a posar al Vilar, per tal de poder lluir el bestiar ben polit sense costar-los cap feina. El follet tot ho removia i ho feia anar en renou i feia una fressa d'allò més. Encara que el volguessin empaitar, no podien pas, perquè, així que s'acostaven al soroll amb un llum encès es fonia i no veien ningú, però així que apagaven el gresol tornava a moure fressa. Quan s'enfadava perquè no trobava les coses endreçades. Movia un renou que no deixava dormir ningú. Per tal de fer-lo content li deixaven alguna llaminadura perquè s'entretingués: mel, formatge, pastissets...Com que era llaminer, així estava content. Si trobava tota la casa neta, esperava que fos hora d'anar-se'n assegut al peu de les debenadores, que sol ser el seu lloc d'estada. A vegades s'entretenia fent rodolar una pedra rodona que ell es portava com una joguina i que mai no es descuidava d'endur-se-la quan se n'anava. Posseir una pedra de follet porta gran riquesa i felicitat. Van molt buscades, però són gairebé impossibles d'heure, perquè els follets n'estan molt gelosos. Per fer fugir el follet, s'escampa mill per terra. Ell, quan el veu, portat pel seu arrelat sentit d'estalvi, es posa a collir-lo de gra en gra; però, com que té les manetes foradades, a mesura que el va collint li torna a caure, i per més que fa no se'n pot sortir i acaba per anar-se'n, enutjat de no poder evitar aquella disbauxa. Al Vilar prou van escampar mill per tot arreu on més anava el follet, però no se'n van poder sortir. Desesperats en veure que no se n'anava, van decidir abandonar la masia i anar a viure a un altre casal. Van carregar més de cent carretes i se'n van anar. I heus aquí que quan la criada major anava a fer una truita es troba que s'havien descuidat la paella. De seguida va córrer a buscar-la al Vilar, però pel camí la va trobar que caminava dreta, i tota parada va sentir una veueta que li deia: -Ja la porto, ja la porto. Era el follet, que vetllava pels interessos de la gent del Vilar. Un cop se n'hagueren anat, va resseguir tots els racons per veure si s'havien deixat res, i en trobar la paella se la va carregar a coll, i cap a la casa nova falta gent. La criada, però, no va veure sinó una paella que caminava, tan i tan remenut era el follet! | 08201-139 | Sector central del terme municipal | 42.0636700,2.1507100 | 429734 | 4657194 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | (Continuació descripció) En veure que ni mudant de casa no es podien desempallegar del follet, ho van deixar córrer i se'n van tornar altra vegada al Vilar. I no s'explica com es van treure el follet del damunt.'Aquesta llegenda va ser recollida per Joan Amades dins Folklore de Catalunya i també es troba recollida dins 'El Lluçanès màgic'. | 61 | 4.3 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | |||||||||||||
| 60916 | La castellana de Montorroell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-castellana-de-montorroell | AADD (1998). El Lluçanès màgic. Recull de llegendes i rondalles del Lluçanès. Edicions Cossetània i Ajuntament de Sant Boi de Lluçanès. | 'Vídua d'Arnald de Montorroell, mort en el camp de batalla lluitant a les ordres de Pere III d'Aragó, s'unia a la seva singular bellesa i la seva aparent fragilitat una gran energia que li servia per governar amb mà dura les seves hosts portant-les sempre amb una fèrria disciplina. Ben abillada i muntada en un vigorós corser de guerra, emprenia freqüents lluites amb els seus veïns d'Orís i Besora. En una ocasió en què el rei necessitava reunir un poderós exèrcit per lluitar contra els francesos, aquell va demanar ajuda a tots els senyors dels castells i els va ordenar que unissin totes les forces a les seves. Al capdavant dels seus homes es va presentar la castellana de Montorroell, que va ser rebuda en la seva règia tenda pel mateix rei. Sorprès va quedar el rei en veure una dona comandant una tropa tan nodrida, i li va dir: -Deixeu, senyora, les vostres tropes i vós podeu retornar al vostre castell L'altiva senyora li va contestar: -Els meus homes, senyor, sols de mi poden rebre ordres, i a ningú més obeeixen. Si jo no puc quedar-me, tampoc ells es quedaran. El va saludar amb una lleugera inclinació i, muntada de nou en el seu cavall, al capdavant dels seus guerrers l'altiva i orgullosa castellana va retornar al seu castell' | 08201-140 | Sector nord del terme municipal | 42.0751400,2.1663000 | 431036 | 4658455 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Aquesta llegenda va ser recollida, en castellà, en el número 37, de gener de 1961, de la revista local 'S. Boy'. Recentment va ser arranjada i traduïda dins el recull de llegendes 'El Lluçanès màgic'. | 61 | 4.3 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | |||||||||||||
| 60917 | La creu vermella | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-creu-vermella-0 | AADD (1998). El Lluçanès màgic. Recull de llegendes i rondalles del Lluçanès. Edicions Cossetània i Ajuntament de Sant Boi de Lluçanès. | 'Vivia a Sant Boi una noia, maca, blanca de pell i de cara rosada. Els seus ulls blaus eren de dolça mirada com trossets de cel. Els seus cabells eren com una espiga daurada de blat madur. Era tanta la seva bondat, reflex de la seva ànima, que era estimada i respectada per tothom. A la nena no li faltaven pretendents i rondadors que la festegessin. Però ella, enamorada, sols corresponia a un galant que li havia jurat amor etern. Es va formalitzar el prometatge deixant gelosia i rancors en els menyspreats pretendents. Ja no hi va haver pau. Es van succeir les baralles, provocades, especialment, pel més característic, menyspreable i de baixes passions, que en el seu despit es creia el més ofès. La cosa no acaba aquí. Un dia que la parella es dirigia als Munts per resar a la Mare de Déu, van tenir una mala topada: davant seu, esperant-los amenaçadorament, tancant-los el camí en el lloc més intricat del bosc, hi havia el seu rival. Els increpa, els insulta i, en el seu odi, ja no en té prou amb paraules, envesteix furiós el noi, que es defensa. Enmig de la fúria, treuen les seves dagues de mànec blanc i d'afilada fulla. Fuig despavorada la nena. Crida demanant ajuda mentre els dos rivals s'ataquen amb un furor cec. Les seves dagues fereixen, rascant les seves carns, buscant-se el cor, en un boig desig de matar. Hi acudeix gent i, quan hi arriben, tot ha acabat:: dos cossos ensangonats, dos cadàvers, jeuen al peu del camí, i, al seu costat, les seves dagues formen una estranya creu. Passa el temps, però la nena no oblida. Amb una mà piadosa, sobre un tosc pedestal de pedra ha posat una tosca creu, pintada de vermell i blanc: vermella com la sang i blanca com el seu amor. Cada vegada que va al santuari resa davant seu i, amorosament ajudada pels que l'acompanyen, en té cura i la conserva, afegint-hi algunes pedres. Passa el temps. Han passat els anys, però el seu pas no ha mitigat el seu dolor. Asseguda darrere la seva finestra, mirant cap a la creu vermella, la velleta llangueix lentament; els seus ulls de dolç mirar ja no són blaus, ja que els entela el dolor, ni són trossets de cel. Els seus ulls no hi veuen de tant de mirar, els seus ulls no hi veuen de tant de plorar. Del seu rostre ha fugit el color, i blancs són aquells cabells rossos com una espiga daurada de blat madur. Passa el temps. I un dia, un dia gris, quan la tarda declina, asseguda darrere la seva finestra, com una flama que s'apaga, la velleta s'extingeix amb els ulls dolçament fixos, sense veure-la, en la seva estimada creu vermella. Des d'aleshores, com a piadós record, els que passaven pel costat de la creu, hi posaven una pedra i resaven alguna oració. Aquella creu vermella i blanca: vermella com la sang vessada i blanca com l'amor pur i blanc d'una nena enamorada. ' | 08201-141 | Sector nord del terme municipal | 42.0718100,2.1526800 | 429906 | 4658097 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Aquesta llegenda va ser recollida, en castellà, en el número 14, de febrer de 1959, de la revista local 'S. Boy'. Recentment va ser arranjada i traduïda dins el recull de llegendes 'El Lluçanès màgic', d'on també s'ha extret la imatge. | 61 | 4.3 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | |||||||||||||
| 60918 | Un any de sequera a Sant Boi | https://patrimonicultural.diba.cat/element/un-any-de-sequera-a-sant-boi | AADD (1998). El Lluçanès màgic. Recull de llegendes i rondalles del Lluçanès. Edicions Cossetània i Ajuntament de Sant Boi de Lluçanès. | 'Era pel mes de maig i feia mesos que no queia ni una gota del cel i la terra estava seca i esquerdada. Els conreus feien llàstima de mirar-los. L'ordi i la xeixa no granaven, la sequera els matava, fins i tot el mestall perillava. I així un dia darrere l'altre. Sempre bufava aquell vent de ponent que ho asseca tot: el vent de la fam. Ja feia setmanes que cada diumenge a missa major es resaven parenostres demanant a la Verge dels Munts que fes ploure. Un dia sortint de missa, a la plaça de l'església la sequera estava en boca de tothom, la preocupació era ja gran, i els caps de casa s'adreçaren al senyor rector per tal que amb tota urgència organitzés les prèdiques a la Mare de Déu dels Munts. Aquella mateixa tarda sortia un grup de gent en processó cap a la capella de Sant Roc a demanar que plogués. Però passaren uns dies i la sequera cada cop era més gran i la pèrdua de la collita es veia ja imminent. Semblava una maledicció del cel. El senyor rector estava també molt neguitós perquè la Mare de Déu dels Munts no els volia escoltar, i per demostrar-li la devoció que li tenien els santboiencs, va pensar-ne una de més sonada. Un dia al matí sortia en processó tot el poble de Sant Boi cap als Munts. Durant el camí amb la més fervent devoció es va resar el rosari, i dalt dels Munts el rector va dir una missa. Després tragueren la Mare de Déu a fora i seguiren els cants i les prèdiques mentre en processó anaven donant voltes a l'església amb la Verge carregada a l'esquena de quatre fornits pagesos que suaven com rucs per la calor i el pes de la imatge. Tot era inútil. El sol lluïa esplendorós i a l'horitzó no es veia ni una miserable broma que assenyalés la imminència de la pluja tan desitjada. Era tot un poema veure les cares de la pobra gent de Sant Boi acalorada i decebuda. De cop, el senyor rector es va parar i dirigint-se a la Verge digué: -Si no ens voleu donar aigua, ja us en donarem nosaltres a vós.- Agafà el salpasser carregat d'aigua beneïda i, davant la sorpresa de tothom, va començar a mullar la Mare de Déu dels Munts a cop de salpasser. A l'endemà un temporal de pluja, vent i calamarsa, amb unes pedres grosses com el puny que fins i tot trencaven les teules de les teulades, va caure sobre Sant Boi com ningú ho havia vist mai.' | 08201-142 | Santuari de la Mare de Déu dels Munts. Sant Agustí de Lluçanès | 42.0587500,2.1517000 | 429810 | 4656647 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Aquesta llegenda va ser recollida per Pere Juvanteny i Canadell, que l'havia escoltat a la seva àvia, nascuda a Sant Boi de Lluçanès l'any 1898. Recentment va ser recollida dins 'El Lluçanès màgic'. | 61 | 4.3 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | |||||||||||||
| 60919 | El salt de la cabra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/el-salt-de-la-cabra | AADD (1998). El Lluçanès màgic. Recull de llegendes i rondalles del Lluçanès. Edicions Cossetània i Ajuntament de Sant Boi de Lluçanès. | 'Un dia, de no fa pas gaires anys, per aquells verals del Vilar passava un sagalet en companyia d'una dona. Venien d'una petita masoveria dels afores de Sant Boi, a prop d'on la riera del Sorreigs comença el seu tortuós descens cap al Ter. La dona, d'una edat avançada, vestia saca i faldilla, amb mocador negre al cap. Era cantaire i romancera, i coneixia totes les herbes remeieres. Era una dona d'aquelles del parlar de les quals brollaven tots els coneixements de la cultura i la tradició popular, el tresor que el nostre poble ha anat teixint durant segles i que avui en dia anem perdent amb una indiferència feliç. El sagalet, que amb prou feines traspassava la primera dècada de la seva vida, solia acompanyar sovint la seva àvia a resseguir les vores i marges dels camps per cercar menjar per al conillam que les dones de la casa engreixaven a l'entrada del mas. Mentre passaven a la vora del Vilar i anaven omplint el cistell de plantatges, veces i lletsons, el noiet no parava mai de demanar a la seva àvia per tot el què veia: els ocells, les plantes, els arbres, els animals. Tenia un afany desmesurat per aprendre i descobrir tot el que passava al seu entorn. Aquesta casa és molt gran. Oi? Verge, si n'és de gran -contestà l'àvia-. Diuen que té tantes finestres com dies té l'any. És cert que són molt rics els del Vilar? Ho són tant, de rics, que podrien anar des de Sant Boi fins a França sense perdre el terme, i probablement no se l'haurien acabat. On és França? Ui! França és molt lluny, més enllà del Pla d'Anyella, darrera d'aquelles muntanyes. Si té tantes finestres com dieu, és que hi deu viure molta gent Valga'm Déu si n'hi viu de gent. Entre criats, cambrers, mossos i tots els jornalers que s'hi apleguen , sobretot quan és temps de collita, la casa és com un petit poble. Jo diria que la més gran del Lluçanès. I l'amo qui és? Preguntava el minyó, cada vegada més sorprès pel que sentia. L'amo és tan important que té el nom més llarg de la comarca. Es diu senyor de Vilar de Pedrals de Fontcuberta i de Foix. Caram! Com s'ho deu fer per recordar-se de tantes paraules? Bé prou que se'n recorda! A la seva cambra hi té una calaixera atapeïda de papers recargolats. Pots comptar! Amb els casaments que ha fet aquesta família amb les pubilles de les cases més importants del país, i totes les propietats que tenen, els duros els vessen de les mans. Ja diuen allò que si vols saber qui són els més rics de la terra, són el Vilar de Sant Boi, el Noguer de Sagaró i l'Espona de Saderra. Jo he sentit a dir que els del Vilar són rics perquè van trobar un tresor amagat dins d'unes olles. És ben cert -contestà la padrina-. Quan jo m'hi estava de minyona les havia rentades més d'una vegada, aquestes olles, i bé prou que costava de fer-les netes. Però d'això ja fa molts anys, més val no parlar-ne. I per què no en voleu parlar, àvia? Mira, fill, hi ha coses que és millor deixar-les tal com estan. Va, padrineta, conteu-me la història del tresor. Tot d'una la vella, entendrida per la insistència del vailet, es va parar i, mentre seien tots dos sota un roure a la vora d'un torrentet a les envistes del Vilar, va començar a explicar la història del tresor. Fa molts anys, aquesta casa no era pas més gran que qualsevol altra pairalia de la parròquia de Sant Boi, més o menys com l'Oliver, Peranoguera, Codines o Bertans. Va passar que, sense saber per què ni com, la gent del Vilar es van assabentar que ben a prop del seu termenal hi havia un tresor amagat. No sabien on era, ni qui l'hi havia amagat, però ho tenien per certesa. Potser era dels temps de les guerres amb França, que portaven per aquestes terres la pobresa, el pillatge i la malvestat. La gent de Sant Boi va haver de suportar el menyspreu i els saquejos de la soldadesca. | 08201-143 | Sector central del terme municipal | (Continuació descripció) I dieu que les havíeu vist, les olles? Ja t'he dit que sí, minyó. Quan jo era una mica més gran que tu m'estava al Vilar per minyona i les olles eren penjades en una lleixa de la cuina. Donya Cinteta, que era la mestressa, les volia sempre molt netes. Ella fou qui un dia m'explicà aquesta història mentre fèiem bullir la perolada per als porcs. Encara recordo la cara que feia el Tut quan sentia a parlar de les unces d'or. Qui era el Tut? El Tut era un pobre beneitó que es va passar la vida jaient a la vora del foc de la cuina del Vilar, entre argelagues, buscalls i tions. La seva única feina era mantenir encès el foc de la llar. Tot just quan passaven el carrer de les cases noves i, una mica més avall es van parar un moment a beure aigua de la font dels Plàtans. Padrina, en sabeu més, de cuentos de tresors? Vinga, noi, afanyem-nos que, si no, arribarem a casa a les fosques.' Extreta del recull el Lluçanès màgic, explicada per Pere Juvanteny que l'havia sentit explicar per la seva àvia, Carme Musoll, nascuda l'any 1898. | 42.0636700,2.1507100 | 429734 | 4657194 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | (Continuació descripció) Qui sap si algun desesperat propietari, veient perillar els seus estalvis, es va veure obligat a enterrar-los en algun lloc del bosc i, després de morir, la seva fortuna va quedar en l'oblit.El cas és que un dia l'amo del Vilar, decidit a qualsevol cosa per tal de trobar el tresor, marxava amb el seu cavall a alçar figura a Barcelona.Diuen que en aquesta ciutat, hi ha un lloc envoltat de misteri, on tenen clarividència per endevinar la veritat de les coses, els secrets més secrets i l'esdevenir de les persones. Però no a cap preu, ja que més d'un hi ha trobat el turment de la consciència, o n'ha pagat una feixuga penyora.No obstant, la decisió era presa i el senyor del Vilar ja passava el llindar d'una fosca porta d'algun recòndit carreró de la ciutat de Barcelona. Al cap de poc, una veu tremolosa sorgida de qui sap on, deia aquestes paraules:El Salt de la Cabra, la soca de l'om, les olles de coure, les unces hi són.L'endemà l'home del Vilar marxava de retorn cap a Sant Boi, i pel camí no feia més que encaparrar-se pensant en el significat de les paraules que havia dit aquella veu.Quan ja passava a les envistes del Lluçanès, li va venir de sobte un pensament. Recordà que molt a prop de casa seva, a la vora del torrent que baixa de per enllà el pedró de l'Àngel de la Guarda, hi havia un lloc anomenat el Salt de la Cabra, justament al costat d'on s'aixecaven uns vells oms.Però, per desventura seva, els oms eren del seu veí, l'Oliver.Decidit com era, tot just arribar al Vilar, amb molta discreció s'afanyà a demanar a l'Oliver que li vengués els arbres en qüestió. El veí sorprenentment hi accedí.Un cop amo dels oms, es féu acompanyar d'un mosso de la seva confiança i, en un dit i fet, a cops de destral, van fer caure de soca-rel tots els oms del Salt de la Cabra.De sobte, dins la soca de l'arbre més gros i de fusta més recargolada aparegueren unes olles de coure plenes a vessar d'unces d'or.Des d'aquell dia, el Vilar fou la casa més rica de tota la contrada.Al cap de poc temps, un estol de picapedrers, paletes i fusters es posaren a treballar durant anys per bastir aquesta fastuosa casa que avui es pot veure.A partir de llavors, al Vilar hi feren estada prínceps i grans generals i, en temps dels carlins es convertí en caserna militar. S'hi cobraven les contribucions que servien per pagar la guerra, i, des de la sala de la casa, el Comte d'Espanya i l'intrèpid general Savalls preparaven la lluita contra els liberals.En aquesta guerra, els del Vilar -que ja eren uns senyors molt importants- hi van invertir molts dels seus cabals. Tants com en van perdre.Passat un temps l'hereu del Vilar va començar a pensar en la possibilitat que el tresor del Salt de la Cabra estigués incomplet. Vull dir que encara s'haguessin descuidat alguna olla enterrada en algun racó del bosc.Per assegurar-se'n, se'n tornà a marxar altra vegada amb el seu cavall cap a Barcelona a alçar figura, en el mateix lloc misteriós on temps enrera li havia estat revelat l'amagatall del tresor. Allí va sentir de nou la mateixa veu, però aquesta vegada li digué:El Salt de la Cabra, la soca de l'om, les olles de coure, les unces ja no hi són. Qui té les unces? El Vilar de Sant Boi.I així acaba la història del tresor del Salt de la Cabra. Els del Vilar són molt rics, però ningú sap el preu que han pagat per la seva gosadia -deia la vella mentre contemplava com el sol es ponia per darrera el PurgatoriApa vailet! Anem, que ja és hora de munyir, i el bestiar no vol saber res de cuentos.Tots dos emprengueren el retorn corriol avall. El noi, esbalaït encara pel que havia escoltat de la seva àvia, en volia saber més i més, i no parava mai de preguntar.I on era el lloc on van trobar el tresor?Fa una estona tu hi eres assegut a sobre: en aquella roureda on ens hem parat, vora el torrentet, abans hi creixien ufanosos els oms amb les olles enterrades a les seves soques. | 61 | 4.3 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||||||||||
| 60920 | Caramelles | https://patrimonicultural.diba.cat/element/caramelles-22 | AMADES, Joan (1983). Costumari Català. El curs de l'any. Salvat Editores, S.A i Edicions 62, S.A.. MONTAÑÀ, Daniel, PLANES, Josep Albert (2004). Història de Sant Boi de Lluçanès. Cossetània. SELVA, Baldiri (2006). Records de Sant Boi en sèpia. Sant Boi de Lluçanès. | Les caramelles són unes cançons populars, de caire religiós i festiu, que es canten per Pasqua Florida. A Sant Boi es cantaven el Dissabte de Pasqua; un grup d'homes i joves anaven a cantar a les cases de pagès acompanyats amb un burro ben guarnit amb les alforges on s'anaven dipositant els ous, conills, pollastres, i tos els donatius que s'obtenien. El Diumenge de Pasqua , després de la missa major, es cantaven caramelles davant l'església i, tot seguit, anaven per tot al poble a cantar i amb una cistella adornada recollien les donacions. Els nens anaven vestits amb barretina, camisa blanca, pantalons foscos i sabates de betes. Actualment, aquest costum encara es manté viu amb una gran participació de la mainada que continuen la tradició d'anar a cantar a les masies de pagès i també al poble el Diumenge de Pasqua. | 08201-144 | Masies i nucli urbà. Sant Boi de Lluçanès | La festa de les Caramelles és una festa pasqual que té lloc tradicionalment a la Catalunya Vella i al nord de la Catalunya Nova, en què una colla de cantaires visiten cases i masies davant les quals canten les cançons anomenades també caramelles. En el seu origen, els caramellaires recorrien els diversos masos anunciant la bona nova de la Resurrecció de Crist. Era una clara referència a la resurrecció de la naturalesa. A canvi de la notícia, se'ls obsequiava amb ous, botifarres i menges greixoses, cosa que indicava que la Quaresma s'havia acabat. Amb el que es recaptava es feia tradicionalment una berenada. En molts indrets, les caramelles van acompanyades de trabucaires i danses populars (balls de bastons, de cascavells, cercolets, etc.). Segons el temps i el lloc les Caramelles també s'anomenen Camalleres, Camarelles, Camilleres, Camelleres, Camijeres, Creilleres o Goigs de les Caramelles. A la Catalunya Nord s'anomenen Goigs dels Ous. Tradicionalment, les colles sortien Dissabte de Glòria després de la Vetlla Pasqual, a la nit, però en l'actualitat també surten Diumenge i Dilluns de Pasqua. | 42.0574800,2.1517700 | 429815 | 4656506 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60920-foto-08201-144-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60920-foto-08201-144-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immaterial | Música i dansa | Pública | Lúdic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | El Dilluns de Pasqua es van a cantar les caramelles a l'aplec que es celebra al Santuari dels Munts.Les dues primeres fotografies les ha facilitat Baldiri Selva. La tercera ha estat extreta del llibre 'Records de Sant Boi en sèpia'. | 98 | 62 | 4.4 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | |||||||||
| 60921 | Gojaires del Roser | https://patrimonicultural.diba.cat/element/gojaires-del-roser | MONTAÑÀ, Daniel, PLANES, Josep Albert (2004). Història de Sant Boi de Lluçanès. Cossetània. SELVA, Baldiri (2006). Records de Sant Boi en sèpia. Sant Boi de Lluçanès. | Aquest costum s'ha perdut. | Els gojaires es nomenaven, cada any, entre els propietaris. N'hi havia dos de pagès i dos del poble, i normalment era gojaire el que aquell any es casava. Cada un d'ells podia portar l'acompanyament que volgués. El dissabte de Pasqua, a les vuit del matí, després de l'al·leluia, es reunien. Es dividien en dos grups de quatre, i sobre cavall, anaven a verals diferents a cantar els goigs del Roser per les cases de pagès. A l'hora de dinar es trobaven a la casa d'un gojaire de pagès i solien fer-hi un bon tiberi. Després de dinar se n'anaven a cantar pel poble. A aquells que no eren propietaris els cantaven els goigs a fora de casa seva, mentre que als propietaris pujaven a cantar-los a la casa, on menjaven galetes i ametlles i bevien moscatell i anís. A sopar anaven a casa d'un gojaire del poble. | 08201-145 | Masies i nucli urbà. Sant Boi de Lluçanès | Aquesta tradició es va perdre a inicis dels anys 50 del segle XX. | 42.0587500,2.1517000 | 429810 | 4656647 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | La imatge ha estat extreta del llibre 'Records de Sant Boi en sèpia'. | 63 | 4.5 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | |||||||||||
| 60922 | Pabordesses | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pabordesses | MONTAÑÀ, Daniel, PLANES, Josep Albert (2004). Història de Sant Boi de Lluçanès. Cossetània. SELVA, Baldiri (2006). Records de Sant Boi en sèpia. Sant Boi de Lluçanès. | Aquest costum s'ha perdut. | Les pabordesses de la Mare de Déu del Roser eren les noies filles de propietaris que es casaven aquell any; a partir dels anys cinquanta no calia que fossin filles de propietaris. N'hi havia un de pagès i una de poble i cada una portava una ajudanta. Anaven vestides de negre amb mantó i eren les encarregades de tenir cura durant tot l'any de l'altar de Roser. La diada de Corpus s'empolainaven per sortir al carrer a captar per la Mare de Déu del Roser. A la sortida de missa, a les places i carrers, repartien clavells blancs que portaven en unes safates a canvi d'un donatiu. Acabat el mandat eren substituïdes per dues més. | 08201-146 | Nucli urbà. Sant Boi de Lluçanès | 42.0587500,2.1517000 | 429810 | 4656647 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Costumari | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | La imatge ha estat extreta del llibre 'Records de Sant Boi en sèpia'. | 63 | 4.5 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||||||||||
| 60923 | Processó de Corpus | https://patrimonicultural.diba.cat/element/processo-de-corpus-1 | MONTAÑÀ, Daniel, PLANES, Josep Albert (2004). Història de Sant Boi de Lluçanès. Cossetània. SELVA, Baldiri (2006). Records de Sant Boi en sèpia. Sant Boi de Lluçanès. | Actualment no es celebra la processó. | El dijous de Corpus s'engalanaven altars en diferents llocs del poble (ca la Manela, cal Ferreric, ca la Roseta i cal Carrano). El mateix dia, després del rosari, a les quatre de la tarda es feia una processó que sortia de l'església parroquial. Les pabordesses encapçalaven la processó portant les atxes i a continuació, sota tàlem, hi anava el rector amb la capa pluvial que portava la custòdia; l'acompanyaven els regidors de l'ajuntament, l'agutzil amb la vara, i portant atxes, el jutge, l'alcalde i el secretari. La processó seguia el següent recorregut: l'església, les monges, cal Met, el carrer de Gallifa, el carrer de Sant Roc, el carrer Antic, el carrer dels Terrabusters, la plaça del Pou (ara plaça Verge dels Munts),el carrer Major, la plaça Major i retorn a l'església, on es cantava el tedèum. Es feien catifes i sanefes amb pètals de rosa, clavell, ginesta i gallaret. A la processó també hi anaven els nens i nenes que aquell any havien fet la primera comunió. Els nens duien un lliri i les nenes unes paneretes amb pètals de flors. | 08201-147 | Carrers del nucli urbà. Nucli urbà. Sant Boi de Lluçanès | 42.0587500,2.1517000 | 429810 | 4656647 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Sense accés | Dolent | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Sense ús | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | La imatge ha estat extreta del llibre 'Records de Sant Boi en sèpia'. | 2116 | 4.1 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||||||||||
| 60924 | Viacrucis | https://patrimonicultural.diba.cat/element/viacrucis-2 | MONTAÑÀ, Daniel, PLANES, Josep Albert (2004). Història de Sant Boi de Lluçanès. Cossetània. SELVA, Baldiri (2006). Records de Sant Boi en sèpia. Sant Boi de Lluçanès. | La processó ha perdut en intensitat i en participació dels fidels. | El viacrucis sortia de l'església parroquial de Sant Boi el dijous Sant, gaudia de molta assistència de fidels i solia anar fins al serrat de les creus seguint un recorregut marcat amb unes grans creus de fusta retolades amb unes plaques de porcellana que assenyalaven cada una de les catorze estacions. Algunes d'aquestes creus encara es conserven (tot i que en mal estat de conservació) com les que hi ha a la rectoria, al carrer Dr. Villegas o al mateix serrat de les creus; tot i així hi ha la previsió de acabar traient-les. Actualment el viacrucis es fa a l'entorn de l'església. | 08201-148 | Església parroquial de Sant Boi. Plaça de l'església, 1. Nucli urbà. Sant Boi de Lluçanès | 42.0574800,2.1517700 | 429815 | 4656506 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Manifestació festiva | Pública | Religiós | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | La imatge ha estat extreta del llibre 'Records de Sant Boi en sèpia'. | 2116 | 4.1 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||||||||||
| 60925 | Font del Boix | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-del-boix-0 | La font del Boix està situada al sud-est de Montorroell, en un punt enclotat del torrent de la font del Boix, afluent de la riera de Talamanca. S'accedeix a la font a través de la pista forestal que passa per la masia de Montorroell i es dirigeix al collet de Mitja Lluna. Poc després de passar la masia de Montorroell i abans de creuar el torrent s'ha d'agafar una pista que baixa a mà dreta i que amb un fort pendent condueix fins a uns prats. En aquest punt s'ha de creuar el rec i remuntar-lo, pujant per una pista en desús uns metres fins trobar un corriol que s'inicia a l'esquerra i condueix fins al torrent, passant entre boixos. La font està ubicada pràcticament en el curs del torrent. Es tracta d'una font de bassal, de forma rectangular i petita, delimitada amb blocs de pedra i coberta amb una gran llosa. Just al darrera s'alça un mur de maçoneria de pedra que actua com a resclosa del torrent i que es troba completament cobert de molsa. L'espai que envolta la font és molt ombrívol per la gran quantitat de boixos que hi ha, junt amb la presència de pins i algun roure. | 08201-149 | Sector nord del terme municipal | 42.0720100,2.1689800 | 431254 | 4658106 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60925-foto-08201-149-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08201/60925-foto-08201-149-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Social | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | 98 | 47 | 1.3 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||||||||||
| 60927 | La font de les Donzelles (llegenda) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/la-font-de-les-donzelles-llegenda | ROVIRÓ, Xavier (2000). 100 llegendes de la plana de Vic. Farell. | La font de les Donzelles és més conegut pel topònim que no per la llegenda. | 'La font de les Donzelles és a Sant Boi, passant per la part baixa, a sota de Sant Salvador. Una vegada un pastor, o un soldat, baixant per la font de les Donzelles va relliscar i va caure. Va demanar auxili. Se li van aparèixer set o vuit noies, joves, boniques, donzelles. Aquestes noies el van ajudar, el van curar i van tornar a marxar. Les dones van desaparèixer i no les van veure més.' | 08201-151 | Sector est del terme municipal | 42.0539800,2.1793100 | 432090 | 4656095 | 08201 | Sant Boi de Lluçanès | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tradició oral | Pública | Científic | 2023-08-02 00:00:00 | Jordi Compte i Marta Homs | Extreta del recull 100 llegendes de la Plana de Vic. Aquesta narració va ser explicada al Grup de Recerques Folklòriques d'Osona per Antolí Vinyoles, de Sant Hipòlit de Voltregà, l'any 1986. | 61 | 4.3 | 24 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||||||||||
| 93998 | Monestir de Sant Cugat del Vallès | https://patrimonicultural.diba.cat/element/monestir-de-sant-cugat-del-valles | <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. Catàleg de Sant Cugat. Revisió del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic. 2008.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>AADD (1991). <em>Catalunya romànica. Volum XVIII, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental</em>. Enciclopèdia Catalana, p.159-199.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span>BARDAVIO, A.; ARTIGUES, P.L.; MIQUEL, M.; MIQUEL, D.; CASAS, J. (2006). <em>Història de Sant Cugat</em>. Museu de Sant Cugat i Cossetània edicions.</span></span></span></span></span></span></p> <p>MIQUEL, Domènec (2020). <em>Monestir de Sant Cugat del Vallès</em>. Ajuntament de Sant Cugat del Vallès.</p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>VILLARES MATAMALA, Isabel (2007). “El seguiment arqueològic dels jardins de llevant del Monestir de Sant Cugat del Vallès (agost de 2002 – març de 2003). <em>Gausac</em> 30-31, 2007, p.143-156.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>VIVÓ GILI, Pere (2010). <em>L’església del monestir de Sant Cugat</em>. Editorial Mediterrània SL.</span></span></span></span></span></p> | I-XVIII | <p><span><span><span>El monestir de Sant Cugat del Vallès és format per diversos edificis que històricament havien format part d’aquest cenobi benedictí. Actualment el conjunt inclou l’església, el claustre, el palau abacial i les muralles, però antigament comprenia altres construccions que ja no es conserven. L’espai més destacat és el claustre, considerat un dels millors exemples de l’arquitectura i l’escultura romànica a Catalunya.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En la seva època d’esplendor el recinte adoptava una planta pentagonal i estava encerclat per unes muralles. Tan sols s’ha conservat una part d’aquestes muralles, que incloïen un fossat de més de sis metres d’amplada. A l’interior del recinte es troba l’església, construïda bàsicament entre els segles XII i XIV. Al costat nord hi ha el claustre, de planta gairebé quadrada, construït a finals del segle XII i principis del XIII en estil romànic i ampliat amb un pis superior d’estil renaixentista al segle XVI. A ponent es troba el palau o casa abacial, construït sobre un antic castell. A la part nord i de llevant hi havia les residències particulars dels càrrecs religiosos, adossades a les muralles i destruïdes al segle XIX. Fora de les muralles, a l’altra banda de l’actual plaça d’Octavià, hi havia l’hospital de pelegrins, enderrocat el 1969. </span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’espai del claustre destaquen els cent quaranta-quatre capitells decorats amb relleus. El programa iconogràfic comença amb el capitell del Déu creador, que precedeix els capitells del cicle de la creació i alguns passatges de l’Antic Testament. Més endavant trobem escenes de la vida de Jesús, que es combinen amb capitells decorats amb elements vegetals i amb motius profans. Un dels capitells representa la figura del mateix escultor Arnau Cadell qui, a més, va incloure una inscripció informant de la seva autoria: “<em>HEC EST ARNALLI SCULPTORIS FORMA CATELLI QUI CLAUSTRUM TALE CONSTRUXIT PERPETUALE</em>”. És a dir: “<em>Aquesta és la imatge de l’escultor Arnau Cadell, qui va construir aquest claustre per a la perpetuïtat</em>”. S’hi pot veure l’escultor amb el mall i el cisell tot modelant un capitell corinti, amb un monjo que li ofereix menjar o beure. Per aquest motiu Arnau Cadell, que també és autor dels capitells del claustre de la catedral de Girona, és considerat el primer artista català conegut amb nom i cognom. La seva obra es pot situar entre els segles XII i XIII. Al voltant del claustre hi trobem les dependències pròpies de la vida monàstica, com el refetor, el dormitori i la sala capitular. A més, al claustre s’hi poden veure també les restes de la basílica paleocristiana on se suposa que hi fou enterrat el màrtir Cugat, el qual dona nom al monestir i, per extensió, a la posterior vila i actual municipi. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’església és un exemple de la transició del romànic al gòtic. Actualment és la parròquia de Sant Pere d’Octavià. En destaca a la façana principal una portalada formada per onze arquivoltes i, al damunt, una rosassa que és de les més grans de Catalunya, inspirada en la que hi ha al transsepte sud de la catedral de Notre-Dame, a París. Sobre el creuer s’aixeca un cimbori amb elements d’estil romànic i gòtic. La construcció es completa amb un campanar situat a la façana sud, iniciat al segle XI i acabat al XVIII. L’interior del temple és de planta basilical.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El Palau Abacial, situat a ponent del conjunt monàstic, és un edifici gran i compacte flanquejat per dues torres, molt auster i pràcticament sense decoració. Es construí als segles XIII-XIV en forma de castell i al segle XVIII fou transformat en palau. Llavors se’n va remodelar la façana, que va adquirir l’aspecte actual.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En aquesta fitxa hem fet una descripció sintètica del conjunt del monestir. Unes descripcions més detallades es troben a les fitxes individualitzades de cada part específica: Muralles del monestir de Sant Cugat del Vallès; Claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès; Església del monestir de Sant Cugat del Vallès (parròquia de Sant Pere d’Octavià); Palau Abacial i Jaciment arqueològic del monestir de Sant Cugat del Vallès.</span></span></span></p> | 08205-1 | Plaça d'Octavià | <p><span><span><span>L’abadia benedictina de Sant Cugat del Vallès fou construïda sobre les restes del <em>Castrum Octavianum</em>, una antiga fortalesa romana. L’origen del monestir es troba en una basílica paleocristiana del segle V, ubicada a l’espai on actualment hi ha el claustre i on sembla que s’hi hauria enterrat el màrtir Cugat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La primera referència documental del monestir és de l’any 875. Es tracta d’una confirmació de béns realitzada pel rei Lluís el Tartamut a Fredoí, bisbe de Barcelona: “<em>la casa de Sant Cugat i Sant Feliu, al lloc d’Octavià, amb les seves aprisions i adjacències i amb totes les seves pertinences, tal com l’abat Ostofred tenia per precepte</em>”. A partir del segle X els dominis territorials del monestir santcugatenc van començar a ocupar zones del Vallès. Gràcies a l’abat Donadéu es van reconstruir diverses esglésies i s’ampliaren les possessions de terres a la zona de la Marca Hispànica, a les actuals comarques del Penedès i de l’Anoia. La ràtzia d’al-Mansur del 985 va destruir el monestir, però aviat es va poder reconstruir. Sota l’abat Odó, a principis del segle XI, es va iniciar la construcció del nou monestir, que va portar a terme el mestre d’obres Fedanci. En aquest moment es va construir una nova església d’estil romànic, de majors dimensions i amb una porxada situada al mur nord. Per evitar futures destruccions el recinte es va fortificar.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Durant la segona meitat del segle XII es va iniciar una gran reforma del monestir. Es va construir una nova església, que va començar-se en estil romànic i que fou finalitzada en temps del gòtic, després de dos-cents anys d’obres. La construcció de la façana va finalitzar el 4 de setembre de 1337, a l’hora de vespres, en temps de l’abat Galceran de Llobets, segons va recollir el notari Guillem de Torn. També al segle XII, al costat de l’Evangeli del temple es va començar a edificar el claustre sobre un pati anterior, més petit. La construcció va continuar al llarg d’uns trenta anys (1190-1220). Aquest fet va suposar l’aterrament de la basílica paleocristiana. Posteriorment, a partir del segle XIII es va aixecar un castell, amb torres, merlets i fossar (l’actual palau abacial), i es va ampliar la muralla a la zona nord. Així mateix, es van bastir els magatzems de les pabordies. Sobre l’any 1175 el monestir havia estat dividit en quatre pabordies. Més tard, a la segona meitat del segle XIV, es va ampliar la zona de muralla per llevant i s’aprofità l’espai per construir-hi les cases del prior, del cambrer i les torres, entre altres edificacions. Pels volts de l’any 1370 l’abat Busquets va fer construir l’espai de l’arxiu, situat al castell.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Durant l’època moderna el monestir va anar creixent de manera progressiva. Aquest fet s’exemplifica al segle XVI, quan es va fer el claustró, la llotja d’estil toscà d’accés al claustre del monestir. Posteriorment, es va substituir el dormitori per les cel·les individuals. Per aquest motiu es va aixecar una nova planta al claustre, amb una galeria renaixentista d’estil toscà. L’antic dormitori va ser reconvertit en una capella, dedicada a la Santa Creu. Durant el segle XVIII, per ordre de Felip V –que manava destruir les fortificacions catalanes- es va reconvertir el castell en el palau Abacial, en temps de l’abat Llupià. Així mateix, les muralles van ser modificades i el fossat es va colgar. En el període de l’abat Gayolà la sala capitular es va destinar a lloc d’enterrament dels monjos. Al mateix temps, es va construir una nova sala d’estil barroc al lloc on hi havia les cuines i part del refetor. En aquests moments la quarta nau de l’església es va dividir en tres capelles d’estil barroc, de manera que es va reduir l’alçada del sostre; la capella de Tots els Sants va ser reconvertida en sagristia; i també es va finalitzar la construcció dels pisos superiors del campanar. Durant el període de l’abat Montero, el 1798, es va reformar el presbiteri amb la col·locació d’una balustrada de marbre.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Arran de la desamortització de Mendizábal, el 1835, la comunitat benedictina es veié obligada a abandonar el monestir. El conjunt monumental va passar a mans de l’Estat i es va produir l’espoli de les cases monacals. L’any 1844 l’Estat va cedir a l’Ajuntament de Sant Cugat el palau Abacial, l’església i la mina d’aigua. Tres anys més tard, el claustre. L’any 1856 en els antics horts del monestir s’hi va construir el cementiri municipal i les escoles públiques es van instal·lar al claustró i a la sala capitular. El 1911 es va enderrocar l’edifici de l’arxiu. Deu anys més tard, el 1921, es va aterrar la muralla nord per fer un camp de futbol.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El 1931 el monestir va ser declarat Monument Nacional. El 1962 es va instal·lar al claustre l’Escola Internacional de Pintura Mural. El 1968 el monestir va acollir la nova Universitat Autònoma de Barcelona, per la qual cosa es va enderrocar la tàpia construïda en temps de l’abat Azara. I es van traslladar el cementiri, l’escorxador i el camp de futbol. En les dependències perimetrals del claustre l’any 1982 s’hi va ubicar el Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya. Un cop va ser construïda a Valldoreix una seu de nova planta per aquest centre, l’any 2003 el monestir va passar a acollir el Museu de Sant Cugat.</span></span></span></p> | 41.4739580,2.0853558 | 423631 | 4591777 | 08205 | Sant Cugat del Vallès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/93998-000101.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/93998-000102.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/93998-000103.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/93998-000104.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/93998-000105.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/93998-000106.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/93998-000107.jpg | Legal | Antic|Romà|Paleocristià|Medieval|Romànic|Gòtic|Modern|Renaixement | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Pública | Religiós/Cultural | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2025-03-12 00:00:00 | Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL) | 80|83|84|85|92|93|94|95 | 46 | 1.2 | 1781 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | |||||
| 94284 | Celler Cooperatiu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/celler-cooperatiu-1 | <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. Catàleg de Sant Cugat. Revisió del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic. 2008.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. </span></span></span></span></span></p> <p>LACUESTA CONTRERAS. Raquel (2009). <em>Catedrals del Vi.</em> Angle editorial.</p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>MIQUEL SERRA, Domènec (1997). “</span></span><span><span><span>L’arquitectura modernista a Sant Cugat del Vallès”. </span></span></span><em>Gausac </em>11, p. 53-88.</span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>MIQUEL SERRA, Domènec (1998). “</span></span><span><span><span>Dos itineraris modernistes per Sant Cugat del Vallès”. </span></span></span><em>Gausac </em>12, p. 61-68.</span></span></span></p> <p><span><span><span>RODRÍGUEZ, Alba (2018). 'El celler de Sant Cugat, una catedral del món del vi'. <em>Vallesos</em>, número 14, tardor - hivern 2017-2018.</span></span></span></p> <p><span><span><span>SIMÓ, Joan (1996). <em>El celler. 75 anys de cooperativisme a Sant Cugat</em>. Vitivinícola de Sant Cugat del Vallès SL i Edicions Raima SL.</span></span></span></p> | XX | <p>Edifici històric del Celler Cooperatiu de Sant Cugat del Vallès, d'estil modernista. El que avui es conserva és la nau principal, obra de l'arquitecte Cèsar Martinell, que formava part d'un complex dedicat a la producció i emmagatzematge del vi. L'edifici presenta dues fases constructives. La primera és de l'any 1921 i la segona de la dècada de 1940. </p> <p>La nau principal de l’edifici, de planta rectangular, és formada per arcs parabòlics fets de maó vist i amb cobertes de volta catalana de maó de pla, amb forma de volta de mocador. Els arcs parabòlics es recolzen en els carcanyols, alleugerits per pilarets, que travessen les voltes inferiors. Les voltes també fan de base per a les tines de superfície, que es disposen en dues files a cada banda de la nau. Aquest espai estava destinat als cups de vi. La coberta de l’edifici és formada per voltes de maó de pla semblants a closques d’ou. Són fetes amb tres capes de rajola i contenen obertures entre els diferents nivells. La façana de la capçalera presenta un sòcol de pedra i, al damunt, una sèrie d'arc allargassats, confeccionats amb maó, que es disposen seguint la curvatura dels arcs parabòlics interiors.</p> <p>La primera fase constructiva, realitzada el 1921, correspon al projecte original de Martinell. Es tracta de la sala d'elaboració, que consta de diferents nivells seguint una disposició esglaonada per aprofitar la gravetat i facilitar el traspàs del most. En aquest espai s'hi van fer finalment tots els processos d'elaboració, fermentació i emmagatzematge. Posteriorment, a la dècada de 1940 es va construir la sala de fermentació i conservació, que va ser enderrocada el 1994.</p> <p>El celler conserva actualment bona part de la maquinària que s'emprava en l'elaboració del vi: bàscules, vagonetes, tremuges, premses i cups. També el sistema de transmissió d'energia, com ara els embarrats i les politges.</p> | 08205-2 | Plaça de la Cooperativa | <p>L'any 1921 el Sindicat Vitivinícola i Caixa Rural de Sant Medir va encarregar a l'arquitecte Cèsar Martinell el projecte per construir un celler on s'havia d'elaborar vi i emmagatzemar-lo. Aquesta iniciativa s'emmarca en el context de la reestructuració del món vitivinícola promoguda per la Mancomunitat de Catalunya, que es proposava enfortir l'agricultura i, en concret, el sector de la vinya i el vi. Per això s'oferia suport tècnic per a la formació de cooperatives agrícoles i per millorar els processos d'elaboració del vi. En aquest procés una figura cabdal va ser Isidre Campllonch Romeu, enginyer industrial i pèrit agrícola, autor l'any 1917 de l'obra 'Cellers cooperatius de producció i venda'. </p> <p>L'arquitecte Cèsar Martinell Brunet va néixer a Valls el 1888 i va morir el 1973. Va obtenir el títol d'arquitecte el 1916 i fou l'autor dels projectes de diversos cellers cooperatius de les comarques de la Terra Alta, de l'Alt i el Baix Camp, del Priorat i de l'Alt Penedès. En destaquen els cellers de Pinell del Brai, Falset i Gandesa.</p> <p>Després de la Guerra Civil Espanyola (1936-1939) el patrimoni del sindicat va ser confiscat. El 1945 es va crear la Cooperativa Vitivinícola de Sant Cugat del Vallès. A la dècada de 1940 el volum de la producció va ser tan elevat que s'ampliaren les instal·lacions, amb l'afegit de tres naus. La producció va continuar creixent fins a arribar a 1.297.500 litres l'any 1960. Aquest fou el punt àlgid de producció i, a partir d'aquest moment, va començar a minvar a causa d'una crisi del sector vinícola que es va agreujar en els anys successius i que va comportar l'eliminació progressiva de la vinya al terme municipal. Moltes de les vinyes foren convertides en terrenys de sòl urbanitzable. Per poder sobreviure la cooperativa va cercar altres serveis per oferir als associats i als santcugatencs. Finalment, l'any 1988 va entrar al celler la darrera verema.</p> <p>El 1994 una part de l'edifici va ser enderrocada i va quedar tan sols la part més antiga, obra de Cèsar Martinell. Dos anys abans l'edifici havia passat a ser propietat de l'Ajuntament de Sant Cugat. Actualment és un equipament cultural i museístic gestionat pels Museus de Sant Cugat.</p> | 41.4720197,2.0850273 | 423601 | 4591562 | 1921, dècada de 1940 | 08205 | Sant Cugat del Vallès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94284-000201.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94284-000202.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94284-000203.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94284-000204.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94284-000205.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94284-000206.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94284-000207.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94284-000208.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94284-000209.jpg | Legal i física | Modernisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Cultural | BCIL | 2025-03-12 00:00:00 | Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL) | Cèsar Martinell Brunet | 105|98 | 45 | 1.1 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | |||||
| 94346 | Muralles del monestir de Sant Cugat del Vallès | https://patrimonicultural.diba.cat/element/muralles-del-monestir-de-sant-cugat-del-valles | <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. Catàleg de Sant Cugat. Revisió del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic. 2008.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>AADD (1991). <em>Catalunya romànica. Volum XVIII, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental</em>. Enciclopèdia Catalana, p.159-199.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span>BARDAVIO, A.; ARTIGUES, P.L.; MIQUEL, M.; MIQUEL, D.; CASAS, J. (2006). <em>Història de Sant Cugat</em>. Museu de Sant Cugat i Cossetània edicions.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>MIQUEL, Domènech; RODRÍGUEZ, Alba; MELO, Joana; VICO, Judit. (2018). <em>Villa ipsius cenobii. La vila de Sant Cugat en època medieval</em>. Museus de Sant Cugat – Ajuntament de Sant Cugat del Vallès.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>MIQUEL SERRA, Domènec (2020). <em>Monestir de Sant Cugat del Vallès</em>. Ajuntament de Sant Cugat del Vallès.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>SANZ BOTEY, José Luis; MENEA, Ileana (2020). <em>Projecte bàsic i executiu de restauració de la muralla de llevant del monestir de Sant Cugat del Vallès</em>. Servei del Patrimoni Arquitectònic Local de la Diputació de Barcelona (SPAL DIBA).</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>VIVÓ GILI, Pere (2010). <em>L’església del monestir de Sant Cugat</em>. Editorial Mediterrània SL.</span></span></span></span></span></p> | XIV-XVIII | <p><span><span><span>Recinte murallat de l’antic monestir de Sant Cugat del Vallès, del qual se n’han conservat els trams situats al davant, a la dreta i a la part posterior. En el seu moment tot el monestir estava encerclat per una muralla que en garantia la defensa, però amb el pas dels anys se’n van perdre algunes parts, principalment les del costat esquerre.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La muralla de llevant té una llargada d’uns 65 metres de longitud i compta amb quatre torres, cadascuna d’una forma diferent. El parament és confeccionat amb carreus regulars i peces de maó. Conserva restes d’arrebossat i encintat. La pedra utilitzada és de dos tipus: calcària i pedra local. L’alçada oscil·la entre els 5,6 i els 6,6 metres, amb una diferència de nivell entre l’interior i l’exterior d’una mica més de dos metres. </span></span></span></p> <p><span><span><span>A les torres d’aquest tram de muralla s’hi van adossar diverses construccions auxiliars del monestir destinades als alts càrrecs monàstics: prior, cambrer i obrer.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Actualment es manté dempeus l’antiga torre cantonera, de planta hexagonal. Originàriament, però, tenia el doble d’alçada. El diàmetre interior d’aquesta torre és de 4,5 metres i l’exterior de 7,8 metres, amb una alçada interior de 8,3 metres i una alçada exterior de 7,8 metres.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La torre prioral és de planta rectangular. Fa 3,8 per 5,2 metres, i té una alçada exterior de 9 metres. El portal, del segle XVIII, és de maó i permet l’accés a l’hort privat del prior. Aquesta torre presenta dues obertures als paraments de llevant i del nord.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La torre del cambrer és de planta pentagonal, amb un diàmetre interior de 3,2 metres i un diàmetre exterior de 6 metres. L’alçada interior és de 9 metres i l’exterior de 12 metres. Presenta una aresta que recorda la proa d’un vaixell.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La torre de l’obreria era de planta hexagonal. Va ser enderrocada l’any 1856 per construir el cementiri municipal.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Un altre tram de la muralla que es conserva és al carrer anomenat de la Torre. Es tracta d’una construcció del segle XVI feta per l’abat Despuig. Queda emmarcada per dues torres poligonals als extrems.</span></span></span></p> <p><span><span><span>De la muralla nord només se’n conserven els fonaments, ja que va ser enderrocada el 1921 per fer un camp de futbol. Es té constància que en aquest tram hi havia dues torres.</span></span></span></p> | 08205-3 | Plaça d'Octavià | <p><span><span><span><span>L’abadia benedictina de Sant Cugat del Vallès fou construïda sobre les restes del <em>Castrum Octavianum</em>, una antiga fortalesa romana. L’origen del monestir es troba en una basílica paleocristiana del segle V, ubicada a l’espai on actualment hi ha el claustre i on sembla que s’hi hauria enterrat el màrtir Cugat.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La primera referència documental del monestir és de l’any 875. Es tracta d’una confirmació de béns realitzada pel rei Lluís el Tartamut a Fredoí, bisbe de Barcelona: “<em>la casa de Sant Cugat i Sant Feliu, al lloc d’Octavià, amb les seves aprisions i adjacències i amb totes les seves pertinences, tal com l’abat Ostofred tenia per precepte</em>”. A partir del segle X els dominis territorials del monestir santcugatenc van començar a ocupar zones del Vallès. Gràcies a l’abat Donadéu es van reconstruir diverses esglésies i s’ampliaren les possessions de terres a la zona de la Marca Hispànica, a les actuals comarques del Penedès i de l’Anoia. La ràtzia d’al-Mansur del 985 va destruir el monestir, però aviat es va poder reconstruir. Sota l’abat Odó, a principis del segle XI, es va iniciar la construcció del nou monestir, que va portar a terme el mestre d’obres Fedanci. En aquest moment es va construir una nova església d’estil romànic, de majors dimensions i amb una porxada situada al mur nord. Per evitar futures destruccions el recinte es va fortificar.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Durant la segona meitat del segle XII es va iniciar una gran reforma del monestir. Es va construir una nova església, que va començar-se en estil romànic i que fou finalitzada en temps del gòtic, després de dos-cents anys d’obres. La construcció de la façana va finalitzar el 4 de setembre de 1337, a l’hora de vespres, en temps de l’abat Galceran de Llobets, segons va recollir el notari Guillem de Torn. També al segle XII, al costat de l’Evangeli del temple es va començar a edificar el claustre sobre un pati anterior, més petit. La construcció va continuar al llarg d’uns trenta anys (1190-1220). Aquest fet va suposar l’aterrament de la basílica paleocristiana. Posteriorment, a partir del segle XIII es va aixecar un castell, amb torres, merlets i fossar (l’actual palau abacial), i es va ampliar la muralla a la zona nord. Així mateix, es van bastir els magatzems de les pabordies. Sobre l’any 1175 el monestir havia estat dividit en quatre pabordies. Més tard, a la segona meitat del segle XIV, es va ampliar la zona de muralla per llevant i s’aprofità l’espai per construir-hi les cases del prior, del cambrer i les torres, entre altres edificacions. Pels volts de l’any 1370 l’abat Busquets va fer construir l’espai de l’arxiu, situat al castell.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Durant l’època moderna el monestir va anar creixent de manera progressiva. Aquest fet s’exemplifica al segle XVI, quan es va fer el claustró, la llotja d’estil toscà d’accés al claustre del monestir. Posteriorment, es va substituir el dormitori per les cel·les individuals. Per aquest motiu es va aixecar una nova planta al claustre, amb una galeria renaixentista d’estil toscà. L’antic dormitori va ser reconvertit en una capella, dedicada a la Santa Creu. Durant el segle XVIII, per ordre de Felip V –que manava destruir les fortificacions catalanes- es va reconvertir el castell en el palau Abacial, en temps de l’abat Llupià. Així mateix, les muralles van ser modificades i el fossat es va colgar. En el període de l’abat Gayolà la sala capitular es va destinar a lloc d’enterrament dels monjos. Al mateix temps, es va construir una nova sala d’estil barroc al lloc on hi havia les cuines i part del refetor. En aquests moments la quarta nau de l’església es va dividir en tres capelles d’estil barroc, de manera que es va reduir l’alçada del sostre; la capella de Tots els Sants va ser reconvertida en sagristia; i també es va finalitzar la construcció dels pisos superiors del campanar. Durant el període de l’abat Montero, el 1798, es va reformar el presbiteri amb la col·locació d’una balustrada de marbre.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Arran de la desamortització de Mendizábal, el 1835, la comunitat benedictina es veié obligada a abandonar el monestir. El conjunt monumental va passar a mans de l’Estat i es va produir l’espoli de les cases monacals. L’any 1844 l’Estat va cedir a l’Ajuntament de Sant Cugat el palau Abacial, l’església i la mina d’aigua. Tres anys més tard, el claustre. L’any 1856 en els antics horts del monestir s’hi va construir el cementiri municipal i les escoles públiques es van instal·lar al claustró i a la sala capitular. El 1911 es va enderrocar l’edifici de l’arxiu. Deu anys més tard, el 1921, es va aterrar la muralla nord per fer un camp de futbol.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El 1931 el monestir va ser declarat Monument Nacional. El 1962 es va instal·lar al claustre l’Escola Internacional de Pintura Mural. El 1968 el monestir va acollir la nova Universitat Autònoma de Barcelona, per la qual cosa es va enderrocar la tàpia construïda en temps de l’abat Azara. I es van traslladar el cementiri, l’escorxador i el camp de futbol. En les dependències perimetrals del claustre l’any 1982 s’hi va ubicar el Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya. Un cop va ser construïda a Valldoreix una seu de nova planta per aquest centre, l’any 2003 el monestir va passar a acollir el Museu de Sant Cugat.</span></span></span></span></p> | 41.4733489,2.0856522 | 423654 | 4591709 | 08205 | Sant Cugat del Vallès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94346-00301.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94346-00302.jpg | Legal | Gòtic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Pública | Estructural | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2025-03-12 00:00:00 | Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL) | 93|94|85 | 47 | 1.3 | 1781 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | |||||
| 94406 | Claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès | https://patrimonicultural.diba.cat/element/claustre-del-monestir-de-sant-cugat-del-valles | <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. Catàleg de Sant Cugat. Revisió del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic. 2008.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>AADD (1991). <em>Catalunya romànica. Volum XVIII, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental</em>. Enciclopèdia Catalana, p.159-199.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span>BARDAVIO, A.; ARTIGUES, P.L.; MIQUEL, M.; MIQUEL, D.; CASAS, J. (2006). <em>Història de Sant Cugat</em>. Museu de Sant Cugat i Cossetània edicions.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>MIQUEL, Domènech; RODRÍGUEZ, Alba; MELO, Joana; VICO, Judit. (2018). <em>Villa ipsius cenobii. La vila de Sant Cugat en època medieval</em>. Museus de Sant Cugat – Ajuntament de Sant Cugat del Vallès.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>VIVÓ GILI, Pere (2010). <em>L’església del monestir de Sant Cugat</em>. Editorial Mediterrània SL.</span></span></span></span></span></p> | IX-XVI | <p><span><span><span>Claustre del monestir de Sant Cugat del Vallès, conservat en molt bon estat i que inclou un conjunt de cent quaranta-quatre capitells que es compten entre els millors exemples d’escultura romànica a Catalunya.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Presenta una planta quadrada irregular que mesura trenta-dos metres al costat nord i vint-i-vuit a l’est. Les galeries porxades entorn del pati fan de distribuïdor a les diferents estances del cenobi benedictí. El claustre actual es va construir entre 1190 i 1220 sobre un pati anterior, més petit i d’època preromànica, del qual en queden restes sobretot a la galeria nord, on es poden veure encara vestigis d’<em>opus spicatum</em>. Cada galeria està formada per tres sèries de cinc arcades separades per contraforts. Els arcs del claustre estan sustentats per parelles de columnes unides per un àbac comú i descansen sobre un podi corregut. L’interior de les galeries està cobert per una volta de canó, i a les cantonades hi trobem un nervi que oculta l’aresta. La pedra utilitzada en la construcció de les dovelles dels arcs, els àbacs i els capitells prové de la pedrera de Montjuïc, mentre que els fusts són de pedra calcària nummulítica procedent de Girona.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Tot els cent quaranta-quatre capitells estan treballats escultòricament. Noranta-sis ho estan per les quatre cares, i quaranta-vuit només en tres. Els capitells són obra de l’escultor Arnau Cadell, que va realitzar la decoració de les tres primeres galeries, tal com ho indica una làpida que va esculpir ell mateix al costat d’un dels capitells. En aquest capitell s’hi pot veure l’escultor amb el mall i el cisell tot modelant un capitell corinti, amb un monjo que li ofereix menjar o beure. Per tot això Arnau Cadell, que també és autor dels capitells del claustre de la catedral de Girona, és considerat el primer artista català conegut amb nom i cognom. La seva obra es pot situar entre els segles XII i XIII.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El programa iconogràfic del claustre comença amb el capitell del Déu creador, que precedeix els capitells del cicle de la creació i alguns passatges de l’Antic Testament. Més endavant trobem escenes de la vida de Jesús, que es combinen amb capitells decorats amb elements vegetals i amb motius profans. El primer capitell és d’estil corinti, amb la figura de Déu en un tron en una cara flanquejat per un lleó a cada costat. Del conjunt dels capitells cal destacar-ne els següents:</span></span></span></p> <ul> <li><span><span><span>Capitell 3. Història d’Adam i Eva: Déu mostra l’arbre prohibit; la temptació de la serp i la desobediència; diàleg de Déu amb Adam i Eva; el càstig del treball, amb Adam amb una aixada i Eva amb el fus.</span></span></span></li> <li><span><span><span>Capitell 5. Història de Noè: Construcció de l’arca, fi del diluvi i el colom amb la branca d’olivera; Noè cull el raïm i dorm; els fills de Noè tapen el seu pare.</span></span></span></li> <li><span><span><span>Capitell 7. Història d’Abraham: El patriarca dret sota l’alzina de Mambré; rentant els peus als àngels; banquet dels àngels; Abraham agenollat davant d’ells.</span></span></span></li> <li><span><span><span>Capitell 8. Anunciació del naixement de Jesús als pastors: Pastors amb un ramat de vaques i ovelles; dos pastors amb caputxes escolten un àngel; un pastor munyint una vaca i un altre amb un gos; els ramats.</span></span></span></li> <li><span><span><span>Capitell 15. Matança dels innocents i fugida a Egipte: el rei Herodes al tron ordena la matança dels infants; un soldat amb espasa alçada agafa un infant pels cabells; fugida a Egipte amb Sant Josep i un àngel protector; i la Mare de Déu sobre un ruc fugint cap a Egipte.</span></span></span></li> <li><span><span><span>Capitell 17. Miracle dels pans i els peixos: quatre personatges davant d’una multitud; repartició del pa i dels peixos; personatges amb llibres.</span></span></span></li> <li><span><span><span>Capitell 19. Entrada triomfal a Jerusalem: dos personatges arrencant palmes; un personatge surt d’una porta i dos posen una capa a terra; Jesús dalt d’una somera amb un llibre; personatges amb llibres tancats.</span></span></span></li> <li><span><span><span>Capitell 21. La Resurrecció: Maria de Santiago i Maria Salomé van a comprar perfums; taulell de venda de perfums; les dones van a la tomba amb perfums a les mans; l’àngel mostra el sepulcre buit.</span></span></span></li> <li><span><span><span>Capitell 27. Manament d’impartir la Bona Nova: Jesús amb dos personatges asseguts; Sant Joan Baptista; un apòstol dret perdonant un pecador agenollat; un apòstol amb un llibre i un bastó.</span></span></span></li> <li><span><span><span>Capitell 29. Aparició als deixebles: Crist mostra les llagues a Sant Tomàs i altres apòstols.</span></span></span></li> <li><span><span><span>Capitell 31. La dormició de la Verge: la Mare de Déu adormida sobre un llit, amb dos àngels i altres personatges que observen l’escena.</span></span></span></li> <li><span><span><span>Capitell 33. El triomf de les virtuts sobre els vicis: les virtuts vestides de guerreres tenen els vicis als peus.</span></span></span></li> <li><span><span><span>Capitell 69. Paràbola del ric Epuló i Llàtzer: Epuló i la seva dona mengen mentre Llàtzer agenollat els suplica; gossos llepant les nafres de Llàtzer; un cop mort, dos àngels porten l’ànima de Llàtzer al cel; Abraham té Llàtzer a la falda; el diable s’enduu l’ànima d’Epuló, que demana a Llàtzer una gota d’aigua.</span></span></span></li> <li><span><span><span>Capitell 109. Arnau Cadell, escultor, s’autorepresenta treballant un capitell corinti amb el mall i el cisell; al costat hi ha una làpida que diu: “<em>HEC EST ARNALLI SCULPTORIS FORMA CATELLI QUI CLAUSTRUM TALE CONSTRUXIT PERPETUALE</em>” (“Aquesta és la imatge d’Arnau Cadell, que va construir aquest claustre per a la perpetuïtat”).</span></span></span></li> <li><span><span><span>Capitell 137. Jesús renta els peus als deixebles abans del Sant Sopar de Dijous Sant.</span></span></span></li> <li><span><span><span>Capitell 139. L’Anunciació, la Nativitat, els Reis Mags i l’Epifania.</span></span></span></li> <li><span><span><span>Capitell 141. Presentació al temple: Simeó acull el Nen Jesús i la profetessa Anna; Maria i Josep amb una gàbia de coloms; Salomé, llevadora; els profetes que havien anunciat l’arribada del Messies.</span></span></span></li> </ul> <p><span><span><span>Entre els segles XIII i XVIII el claustre estava distribuït de la següent manera: a l’ala de llevant hi havia la sala capitular, el dormitori comú, el dormitori dels mongets, la infermeria i les latrines; a l’ala nord hi havia el refetor i la cuina; a l’ala de ponent, el celler i la cambra de l’abat (abans de la construcció del palau Abacial); finalment, l’ala sud tocava al mur de l’església. Al segle XVI es va construir el primer pis del claustre, d’estil renaixentista, per situar-hi les cel·les individuals dels monjos, i es va construir una gran escala d’accés al costat de la sala capitular. Aquesta es va reconvertir en panteó dels monjos, mentre que la cuina vella i part del refetor es van transformar en una nova sala capitular. El dormitori vell es va transformar en la capella de la Santa Creu.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A l’interior de la zona enjardinada del claustre es poden veure les restes arqueològiques de l’antiga basílica paleocristiana, del segle V. Segons la tradició és aquí on fou enterrat el màrtir sant Cugat. La planta d’aquesta església és rectangular, amb absis d’arc de ferradura, i l’entrada és al mur de ponent. Els murs perimetrals fan cinquanta centímetres d’ample. El paviment estava recobert de tombes, datades entre els segles V i VII, i hi havia presència de mosaics. Al segle VI l’església va ser ampliada amb l’absis principal més dos absis o capelles laterals a la banda sud de la basílica.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A la façana de ponent del recinte monàstic es va enderrocar una construcció del segle XI per bastir-hi el claustró, d’estil toscà. És una obra del mestre Cristòfor Raguer i compta amb sis arcs sustentats per columnes de catorze pams, amb bases i capitells. Tot fet amb pedra de Campanyà. Al primer pis compta amb sis finestres motllurades.</span></span></span></p> | 08205-4 | Plaça d'Octavià | <p><span><span><span><span>L’abadia benedictina de Sant Cugat del Vallès fou construïda sobre les restes del <em>Castrum Octavianum</em>, una antiga fortalesa romana. L’origen del monestir es troba en una basílica paleocristiana del segle V, ubicada a l’espai on actualment hi ha el claustre i on sembla que s’hi hauria enterrat el màrtir Cugat.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La primera referència documental del monestir és de l’any 875. Es tracta d’una confirmació de béns realitzada pel rei Lluís el Tartamut a Fredoí, bisbe de Barcelona: “<em>la casa de Sant Cugat i Sant Feliu, al lloc d’Octavià, amb les seves aprisions i adjacències i amb totes les seves pertinences, tal com l’abat Ostofred tenia per precepte</em>”. A partir del segle X els dominis territorials del monestir santcugatenc van començar a ocupar zones del Vallès. Gràcies a l’abat Donadéu es van reconstruir diverses esglésies i s’ampliaren les possessions de terres a la zona de la Marca Hispànica, a les actuals comarques del Penedès i de l’Anoia. La ràtzia d’al-Mansur del 985 va destruir el monestir, però aviat es va poder reconstruir. Sota l’abat Odó, a principis del segle XI, es va iniciar la construcció del nou monestir, que va portar a terme el mestre d’obres Fedanci. En aquest moment es va construir una nova església d’estil romànic, de majors dimensions i amb una porxada situada al mur nord. Per evitar futures destruccions el recinte es va fortificar.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Durant la segona meitat del segle XII es va iniciar una gran reforma del monestir. Es va construir una nova església, que va començar-se en estil romànic i que fou finalitzada en temps del gòtic, després de dos-cents anys d’obres. La construcció de la façana va finalitzar el 4 de setembre de 1337, a l’hora de vespres, en temps de l’abat Galceran de Llobets, segons va recollir el notari Guillem de Torn. També al segle XII, al costat de l’Evangeli del temple es va començar a edificar el claustre sobre un pati anterior, més petit. La construcció va continuar al llarg d’uns trenta anys (1190-1220). Aquest fet va suposar l’aterrament de la basílica paleocristiana. Posteriorment, a partir del segle XIII es va aixecar un castell, amb torres, merlets i fossar (l’actual palau abacial), i es va ampliar la muralla a la zona nord. Així mateix, es van bastir els magatzems de les pabordies. Sobre l’any 1175 el monestir havia estat dividit en quatre pabordies. Més tard, a la segona meitat del segle XIV, es va ampliar la zona de muralla per llevant i s’aprofità l’espai per construir-hi les cases del prior, del cambrer i les torres, entre altres edificacions. Pels volts de l’any 1370 l’abat Busquets va fer construir l’espai de l’arxiu, situat al castell.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Durant l’època moderna el monestir va anar creixent de manera progressiva. Aquest fet s’exemplifica al segle XVI, quan es va fer el claustró, la llotja d’estil toscà d’accés al claustre del monestir. Posteriorment, es va substituir el dormitori per les cel·les individuals. Per aquest motiu es va aixecar una nova planta al claustre, amb una galeria renaixentista d’estil toscà. L’antic dormitori va ser reconvertit en una capella, dedicada a la Santa Creu. Durant el segle XVIII, per ordre de Felip V –que manava destruir les fortificacions catalanes- es va reconvertir el castell en el palau Abacial, en temps de l’abat Llupià. Així mateix, les muralles van ser modificades i el fossat es va colgar. En el període de l’abat Gayolà la sala capitular es va destinar a lloc d’enterrament dels monjos. Al mateix temps, es va construir una nova sala d’estil barroc al lloc on hi havia les cuines i part del refetor. En aquests moments la quarta nau de l’església es va dividir en tres capelles d’estil barroc, de manera que es va reduir l’alçada del sostre; la capella de Tots els Sants va ser reconvertida en sagristia; i també es va finalitzar la construcció dels pisos superiors del campanar. Durant el període de l’abat Montero, el 1798, es va reformar el presbiteri amb la col·locació d’una balustrada de marbre.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Arran de la desamortització de Mendizábal, el 1835, la comunitat benedictina es veié obligada a abandonar el monestir. El conjunt monumental va passar a mans de l’Estat i es va produir l’espoli de les cases monacals. L’any 1844 l’Estat va cedir a l’Ajuntament de Sant Cugat el palau Abacial, l’església i la mina d’aigua. Tres anys més tard, el claustre. L’any 1856 en els antics horts del monestir s’hi va construir el cementiri municipal i les escoles públiques es van instal·lar al claustró i a la sala capitular. El 1911 es va enderrocar l’edifici de l’arxiu. Deu anys més tard, el 1921, es va aterrar la muralla nord per fer un camp de futbol.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El 1931 el monestir va ser declarat Monument Nacional. El 1962 es va instal·lar al claustre l’Escola Internacional de Pintura Mural. El 1968 el monestir va acollir la nova Universitat Autònoma de Barcelona, per la qual cosa es va enderrocar la tàpia construïda en temps de l’abat Azara. I es van traslladar el cementiri, l’escorxador i el camp de futbol. En les dependències perimetrals del claustre l’any 1982 s’hi va ubicar el Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya. Un cop va ser construïda a Valldoreix una seu de nova planta per aquest centre, l’any 2003 el monestir va passar a acollir el Museu de Sant Cugat.</span></span></span></span></p> | 41.4740355,2.0849814 | 423599 | 4591786 | 08205 | Sant Cugat del Vallès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94406-000401.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94406-000402.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94406-000403.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94406-000404.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94406-000405.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94406-000406.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94406-000407.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94406-000408.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94406-000409.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94406-000410.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94406-000411.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94406-000412.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94406-000413.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94406-000414.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94406-000415.jpg | Legal | Pre-romànic|Romànic|Renaixement|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Cultural | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2025-03-12 00:00:00 | Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL) | Arnau Cadell (escultor dels capitells) | 91|92|95|85 | 45 | 1.1 | 1781 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||
| 94407 | Església del monestir de Sant Cugat del Vallès (Parròquia de Sant Pere d'Octavià) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/esglesia-del-monestir-de-sant-cugat-del-valles-parroquia-de-sant-pere-doctavia | <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. Catàleg de Sant Cugat. Revisió del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic. 2008.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>AADD (1991). <em>Catalunya romànica. Volum XVIII, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental</em>. Enciclopèdia Catalana, p.159-199.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span>BARDAVIO, A.; ARTIGUES, P.L.; MIQUEL, M.; MIQUEL, D.; CASAS, J. (2006). <em>Història de Sant Cugat</em>. Museu de Sant Cugat i Cossetània edicions.</span></span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>MIQUEL, Domènech; RODRÍGUEZ, Alba; MELO, Joana; VICO, Judit. (2018). <em>Villa ipsius cenobii. La vila de Sant Cugat en època medieval</em>. Museus de Sant Cugat – Ajuntament de Sant Cugat del Vallès.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>VIVÓ GILI, Pere (2010). <em>L’església del monestir de Sant Cugat</em>. Editorial Mediterrània SL.</span></span></span></span></span></p> | XII-XVIII | <p><span><span><span>Església de l’antic monestir de Sant Cugat del Vallès, que és un exemple de la transició del romànic al gòtic. Actualment és la parròquia de Sant Pere d’Octavià.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El temple està orientat a llevant i té la façana principal a ponent. Aquesta façana consta de tres cossos, separats amb unes falses pilastres amb funció de contrafort. Al cos central hi ha la portalada, que sobresurt del pla de la façana. Està formada per onze arquivoltes decreixents, en forma d’embut, sustentades per columnes cilíndriques i capitells amb motius vegetals. El portal consta de dues obertures separades per una columna o mainell, i té llinda recta. Damunt la llinda hi ha un gran timpà, amb restes d’una pintura de l’Epifania. El gablet, força baix, està rematat per una creu sobre un petit fust cilíndric.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La rosassa, d’estil gòtic, està formada per dotze radis units amb arcs ogivals recolzats sobre vint-i-quatre triangles curvilinis que formen la corona exterior. Els vitralls actuals no són d’època medieval; van ser restaurats el 1979. Cal destacar que la rosassa és una de les més grans de Catalunya i està inspirada en la que hi ha al transsepte sud de la catedral de Notre-Dame, a París. La vidriera originària de la rosassa no es va instal·lar fins després que, el dia 11 de novembre de 1343, festivitat de Sant Martí, es signés el contracte amb els mestres vitrallers Bernat Hospital, de Barcelona, i Alfons Gonzalbo, de Burgos. Als cossos laterals de la façana hi ha dos petits rosetons, també flanquejats per pilastres-contraforts. El coronament de la façana és esglaonat i inclou merlets a la part superior. La teulada central és a dos vessants. Sobre la nau esquerra hi ha un terrat pla i damunt la nau dreta i les capelles laterals hi ha teulades perpendiculars respecte a la teulada central.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Les façanes laterals són obrades amb carreus ben escairats. La del costat dret està dividida pels murs dels contraforts de les capelles laterals, amb grans finestrals gòtics decorats amb traceries. A la part posterior, a l’indret de la sagristia, es conserva un gran finestral romànic tardà. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La capçalera de l’església està formada per tres absis poligonals d’estil romànic. Els absis sud i central són decorats amb semicolumnes adossades a les arestes i amb arquets cecs sobre mènsules decorades. Les finestres són estretes i allargassades. A l’absis central destaca un gran finestral gòtic que, en la seva construcció, va mutilar les columnes de les arestes centrals.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Sobre el creuer s’aixeca un cimbori amb elements d’estil romànic i gòtic. El tambor conté uns finestrals apuntats gòtics. Al seu damunt hi trobem un campanaret de dos cossos amb funció de torre de les hores. Tenia arcs geminats romànics que foren substituïts al segle XVIII per arcs rebaixats fets amb maó. El remat és una teulada piramidal de teules vidrades de colors blanc i blau, coronada amb un gall penell.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El campanar de l’església, situat a la façana sud, es va iniciar al segle XI i fou acabat al XVIII amb la incorporació d’un pis i el campanaret de les hores. En la seva construcció es van aprofitar els fonaments d’una de les torres de la fortalesa romana. És de planta quadrada i fa 54,11 metres d’alçada. El parament, fet amb carreus ben escairats, presenta unes arcuacions cegues. A la part superior del cos principal conté dues grans obertures amb arcs de mig punt on hi ha les campanes. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’interior de l’església adopta la forma de planta basilical, amb tres naus de cinc trams. El total de la planta mesura cinquanta-cinc metres de llargada per trenta-tres metres d’amplada. El transsepte és marcat, però sense braços. Les cobertes són amb volta de creueria. A la nau de l’esquerra el primer tram de voltes i el transsepte són construïts amb arcs de mig punt, mentre que els arcs més propers a la façana principal són apuntats. L’absis central, emmarcat amb un arc triomfal, és de planta heptagonal i és més ample que els laterals. Les arestes enllacen amb columnes adossades que arrenquen des d’un podi elevat, amb capitells decorats i un arc superior que subjecta la imposta. La coberta és de quart d’esfera. Als murs hi ha dues finestres estretes. La balustrada de marbre blanc i vermell que tanca el presbiteri data de l’any 1798, moment en què l’abat Montero va fer reformar-lo.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els absis laterals són llisos, sense decoració, i coberts també amb volta de quart d’esfera. A l’absis esquerre hi ha la imatge de la Mare de Déu del Bosc, i al dret el retaule de Tots els Sants. El cimbori forma un prisma regular de vuit costats, amb finestrals a cada costat. El pas del quadrat de l’espai a la base octogonal es realitza mitjançant trompes que suporten uns triangles inclinats i plans. La part que sobresurt de la nau central és ocupat per uns petits rosetons que il·luminen l’interior del temple. Al seu torn, la nau nord conté grans finestrals gòtics.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Al paviment s’hi poden veure diverses làpides corresponents a tombes d’abats, situades entre el passadís central i l’espai on s’aixecava el cor dels monjos del monestir, que fou enderrocat el 1911. Entre els béns mobles que conserva l’església en destaquem els següents:</span></span></span></p> <p><span><span><span>Una escultura de sant Cugat situada al presbiteri, de l’any 1942, obra d’Enric Monjo.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Una escultura de la Mare de Déu del Bosc, situada a l’absis esquerre, del segle XII i procedent de l’ermita de Sant Adjutori.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Una lauda sepulcral de Ferran Folc de Cardona i Anglesola, qui fou el Gran Almirall de Nàpols, mort el 1571. Es troba situada a l’absis lateral esquerre.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Un retaule de Tots Sants, situat a l’absis lateral dret, datat a l’any 1400. És una obra del taller de Pere Serra, d’estil gòtic. En destaca la taula central, on es representa la Mare de Déu amb el Nen i el donant de la pintura als peus.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Un retaule de la Pietat, situat en una capella lateral dreta, d’estil barroc. És obra de l’escultor santcugatenc Josep Sala Janer, encarregat l’any 1706 pel paborde major del monestir. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’orgue, d’estil renaixentista, que esta situat sobre la capella de la Pietat. El moble està coronat per un escut amb un lleó rampant. L’interior va ser modificat el 1918 per Gaietà Estadella, que el va transformar en un orgue romàntic. L’any 2000 es va restaurar.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Un retaule barroc de Sant Benet, situat en una de les capelles laterals de la dreta, datat al segle XVII. Fou sufragat pels Erill, senyors de la Torre Negra. El 1688 es va contractar l’escultor Francesc Santacruz, de Barcelona. La pintura central va ser realitzada pel pintor Josep Layga. Els dauradors del retaule van ser Francesc i Pere Pau Vinyals. Acompanyen la tela central els quadres dels sants Guillem, Joan Gualbert, Silvestre, Romuald, Robert i Pere Celestí, fundadors benedictins.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Un retaule de la Mare de Déu del Roser, del segle XVI en estil renaixentista.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El sepulcre dels Saltells: un sepulcre-ossera de Ramon II de Saltells i Jacma de Vall, avis de Berenguer de Saltells, que fou l’assassí de l’abat Biure el 1350.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El sepulcre de l’abat Odó, del segle XIV.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La làpida sepulcral de l’abat Estruch, del segle XV.</span></span></span></p> | 08205-5 | Plaça d'Octavià. | <p><span><span><span><span>L’abadia benedictina de Sant Cugat del Vallès fou construïda sobre les restes del <em>Castrum Octavianum</em>, una antiga fortalesa romana. L’origen del monestir es troba en una basílica paleocristiana del segle V, ubicada a l’espai on actualment hi ha el claustre i on sembla que s’hi hauria enterrat el màrtir Cugat.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>La primera referència documental del monestir és de l’any 875. Es tracta d’una confirmació de béns realitzada pel rei Lluís el Tartamut a Fredoí, bisbe de Barcelona: “<em>la casa de Sant Cugat i Sant Feliu, al lloc d’Octavià, amb les seves aprisions i adjacències i amb totes les seves pertinences, tal com l’abat Ostofred tenia per precepte</em>”. A partir del segle X els dominis territorials del monestir santcugatenc van començar a ocupar zones del Vallès. Gràcies a l’abat Donadéu es van reconstruir diverses esglésies i s’ampliaren les possessions de terres a la zona de la Marca Hispànica, a les actuals comarques del Penedès i de l’Anoia. La ràtzia d’al-Mansur del 985 va destruir el monestir, però aviat es va poder reconstruir. Sota l’abat Odó, a principis del segle XI, es va iniciar la construcció del nou monestir, que va portar a terme el mestre d’obres Fedanci. En aquest moment es va construir una nova església d’estil romànic, de majors dimensions i amb una porxada situada al mur nord. Per evitar futures destruccions el recinte es va fortificar.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Durant la segona meitat del segle XII es va iniciar una gran reforma del monestir. Es va construir una nova església, que va començar-se en estil romànic i que fou finalitzada en temps del gòtic, després de dos-cents anys d’obres. La construcció de la façana va finalitzar el 4 de setembre de 1337, a l’hora de vespres, en temps de l’abat Galceran de Llobets, segons va recollir el notari Guillem de Torn. També al segle XII, al costat de l’Evangeli del temple es va començar a edificar el claustre sobre un pati anterior, més petit. La construcció va continuar al llarg d’uns trenta anys (1190-1220). Aquest fet va suposar l’aterrament de la basílica paleocristiana. Posteriorment, a partir del segle XIII es va aixecar un castell, amb torres, merlets i fossar (l’actual palau abacial), i es va ampliar la muralla a la zona nord. Així mateix, es van bastir els magatzems de les pabordies. Sobre l’any 1175 el monestir havia estat dividit en quatre pabordies. Més tard, a la segona meitat del segle XIV, es va ampliar la zona de muralla per llevant i s’aprofità l’espai per construir-hi les cases del prior, del cambrer i les torres, entre altres edificacions. Pels volts de l’any 1370 l’abat Busquets va fer construir l’espai de l’arxiu, situat al castell.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Durant l’època moderna el monestir va anar creixent de manera progressiva. Aquest fet s’exemplifica al segle XVI, quan es va fer el claustró, la llotja d’estil toscà d’accés al claustre del monestir. Posteriorment, es va substituir el dormitori per les cel·les individuals. Per aquest motiu es va aixecar una nova planta al claustre, amb una galeria renaixentista d’estil toscà. L’antic dormitori va ser reconvertit en una capella, dedicada a la Santa Creu. Durant el segle XVIII, per ordre de Felip V –que manava destruir les fortificacions catalanes- es va reconvertir el castell en el palau Abacial, en temps de l’abat Llupià. Així mateix, les muralles van ser modificades i el fossat es va colgar. En el període de l’abat Gayolà la sala capitular es va destinar a lloc d’enterrament dels monjos. Al mateix temps, es va construir una nova sala d’estil barroc al lloc on hi havia les cuines i part del refetor. En aquests moments la quarta nau de l’església es va dividir en tres capelles d’estil barroc, de manera que es va reduir l’alçada del sostre; la capella de Tots els Sants va ser reconvertida en sagristia; i també es va finalitzar la construcció dels pisos superiors del campanar. Durant el període de l’abat Montero, el 1798, es va reformar el presbiteri amb la col·locació d’una balustrada de marbre.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>Arran de la desamortització de Mendizábal, el 1835, la comunitat benedictina es veié obligada a abandonar el monestir. El conjunt monumental va passar a mans de l’Estat i es va produir l’espoli de les cases monacals. L’any 1844 l’Estat va cedir a l’Ajuntament de Sant Cugat el palau Abacial, l’església i la mina d’aigua. Tres anys més tard, el claustre. L’any 1856 en els antics horts del monestir s’hi va construir el cementiri municipal i les escoles públiques es van instal·lar al claustró i a la sala capitular. El 1911 es va enderrocar l’edifici de l’arxiu. Deu anys més tard, el 1921, es va aterrar la muralla nord per fer un camp de futbol.</span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span>El 1931 el monestir va ser declarat Monument Nacional. El 1962 es va instal·lar al claustre l’Escola Internacional de Pintura Mural. El 1968 el monestir va acollir la nova Universitat Autònoma de Barcelona, per la qual cosa es va enderrocar la tàpia construïda en temps de l’abat Azara. I es van traslladar el cementiri, l’escorxador i el camp de futbol. En les dependències perimetrals del claustre l’any 1982 s’hi va ubicar el Centre de Restauració de Béns Mobles de la Generalitat de Catalunya. Un cop va ser construïda a Valldoreix una seu de nova planta per aquest centre, l’any 2003 el monestir va passar a acollir el Museu de Sant Cugat.</span></span></span></span></p> | 41.4737068,2.0852634 | 423622 | 4591749 | 08205 | Sant Cugat del Vallès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94407-000501.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94407-000502.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94407-000503.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94407-000504.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94407-000505.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94407-000506.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94407-000507.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94407-000508.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94407-000509.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94407-000510.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94407-000511.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94407-000512.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94407-000513.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94407-000514.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94407-000515.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94407-000516.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94407-000517.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94407-000518.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94407-000519.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94407-000520.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94407-000521.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94407-000522.jpg | Legal | Romànic|Gòtic|Modern|Renaixement|Barroc|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Religiós | BCIN | National Monument Record | Religiós i/o funerari | 2025-03-12 00:00:00 | Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL) | 92|93|94|95|96|85 | 45 | 1.1 | 1781 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | |||||
| 94408 | Palau Abacial | https://patrimonicultural.diba.cat/element/palau-abacial | <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. Catàleg de Sant Cugat. Revisió del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic. 2008.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. </span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>AADD (1991). <em>Catalunya romànica. Volum XVIII, el Vallès Occidental, el Vallès Oriental</em>. Enciclopèdia Catalana, p.159-199.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span><span>BARDAVIO, A.; ARTIGUES, P.L.; MIQUEL, M.; MIQUEL, D.; CASAS, J. (2006). <em>Història de Sant Cugat</em>. Museu de Sant Cugat i Cossetània edicions.</span></span></span></span></span></span></p> <p>MIQUEL, Domènec (2020). <em>Monestir de Sant Cugat del Vallès</em>. Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, p.46-48.</p> | XIII - XVIII | <p><span><span><span>Palau de l’abat de l’antic monestir de Sant Cugat del Vallès, situat a ponent del recinte. Es tracta d’un edifici gran i compacte, que es construí als segles XIII-XIV en forma de castell i que al segle XVIII fou transformat en palau. Llavors es va remodelar la façana, que va adquirir l’aspecte actual. Anteriorment, la façana del castell era cega; únicament hi havia espitlleres de defensa i merlets a la part alta.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La façana principal, que dona a la plaça d’Octavià, és flanquejada per dues torres: a l’esquerra la torre de l’homenatge i a la dreta una torre octogonal. El cos central, que consta de planta baixa dos pisos i golfes, presenta una distribució més o menys simètrica en base a quatre eixos d’obertures. Les obertures consisteixen en finestres i balcons, que estan emmarcats amb llindes i brancals de pedra escairada. A la planta baixa hi trobem quatre finestres. Al primer pis hi ha quatre balcons, amb baranes de ferro forjat i persianes de llibret. Al segon pis hi ha una finestra situada al centre i dues balconeres a cada costat. Sota la finestra s’intueix l’arrebossat d’un antic rellotge de sol. A les golfes, damunt de cada obertura de la balconera hi ha un òcul emmarcat amb pedra. El parament de la façana és format per carreus de pedra i conserva restes dels antics merlets i espitlleres. El ràfec és ceràmic, amb maons col·locats en punta i pla. La teulada és a dos vessants. </span></span></span></p> <p><span><span><span>La torre de l’homenatge, situada a l’esquerra, és del segle XIV. Destaca a la planta baixa el gran portal de mig punt adovellat. Al seu damunt té un finestral i, a la part superior, unes obertures –actualment tancades amb vidre– que formaven part de l’antic sistema defensiu de la torre, conjuntament amb la barbacana.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A la dreta de la façana hi ha la torre octogonal, que reforçava defensivament el palau. En destaca una finestra gòtica amb traceria lobulada al segon pis.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Al costat sud el palau es va ampliar amb un cos perpendicular. En aquest espai s’hi va instal·lar l’arxiu del monestir, que es trobava en una sala de la planta pis, decorada al sostre amb un interessant enteixinat policrom fet en temps de l’abat Busquets, a la segona meitat del segle XIV. Existia una escala secreta que comunicava el palau amb l’església, però es va enderrocar l’any 1910 a causa de l’estat en què es trobava. Aquesta façana presenta un aspecte similar a la principal, amb obertures en forma de finestres i balcons, però amb una distribució més irregular. Al nivell de les golfes es caracteritza per una galeria amb petites obertures que ocupa tota l’amplada.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En la seva façana interior, situada davant del claustró, l’edifici conserva alguns elements arquitectònics d’interès. Hi ha un portal motllurat i rematat amb l’escut de l’abat Llupià, que reformà i amplià l’edifici el 1735. A la dreta hi ha una cisterna d’aigua amb un brocal. Així mateix, l’edifici conserva restes arquitectòniques del segle X.</span></span></span></p> | 08205-6 | Plaça d'Octavià | <p><span><span><span>Al segle X hi havia un primer edifici en aquest indret, probablement un hospital per acollir pobres i pelegrins, el qual més tard es va traslladar a l’altre costat de la plaça d’Octavià. Al segle XIII es va construir l’edifici actual, ampliat al segle XIV. En un principi tenia forma de castell. Acollia les estades que hi feien els reis catalans, era residència de l’abat i també la seu de l’arxiu monàstic. L’edifici tenia tres plantes i una terrassa amb merlets. A l’interior hi havia una masmorra als soterranis de la torre de l’Abat i un pati gòtic amb escala. Aquesta fortalesa va esdevenir tot un símbol del poder feudal exercit pels abats del monestir.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Al segle XIV el creixement de l’edifici cap a l’església, amb la construcció de l’ala sud, va ocasionar l’ocultació del rosetó de l’esquerra. Entre l’església i el palau hi havia una escala secreta que comunicava els dos espais, però aquesta part es va enderrocar l’any 1910 a causa de l’estat en què es trobava l’edifici. </span></span></span></p> <p><span><span><span>Al segle XVIII, després de la guerra de Successió, Felip V va manar destruir les fortificacions catalanes. Aleshores Jeroni Oliver va transformar l’edifici, que va passar de castell a palau. Es va modificar la façana amb la incorporació de les obertures actuals, en forma de finestres i balcons. El 1735 l’abat Llupià va construir sobre l’antic pati i escala, i va fer un nou portal d’entrada amb el seu escut heràldic.</span></span></span></p> <p><span><span><span>El 1835, després de la desamortització de Mendizábal, la parròquia de Sant Pere d’Octavià es traslladà al monestir. Aquest edifici actualment acull la rectoria amb els seus serveis, així com l’oficina de turisme.</span></span></span></p> | 41.4736668,2.0847099 | 423576 | 4591745 | 08205 | Sant Cugat del Vallès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94408-000601.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94408-000602.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94408-000603.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94408-000604.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94408-000605.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94408-000606.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94408-000607.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94408-000608.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94408-000609.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94408-000610.jpg | Legal | Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Administratiu | BCIN | National Monument Record | 2025-03-12 00:00:00 | Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL) | 94|85 | 45 | 1.1 | 2131 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||||
| 94471 | Ca la Mateu | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-la-mateu | <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. Catàleg de Sant Cugat. Revisió del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic. 2008.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. </span></span></span></span></span></p> | XIX - XX | La part inferior de la façana presenta unes reparacions de l'arrebossat amb ciment. | <p>Edifici format per dues cases bessones, d'estil eclèctic amb predomini d'elements classicistes. Es tracta de cases de renda urbana representatives del segle XIX o començaments del XX. L'edifici és de planta quadrada i disposa de planta baixa i pis.</p> <p>Els dos habitatges formen una façana simètrica, cadascun amb un sol eix vertical d'obertures. En cada casa a la planta baixa hi ha el portal i una finestra al costat, amb reixa de forja. Les dues obertures queden separades per una columna d'ordre jònic. Al primer pis hi trobem un balcó de característiques renaixentistes, amb l'obertura emmarcada per unes columnes adossades d'ordre compost i una llinda feta de ceràmica, amb garlandes i elements geomètrics. La balustrada és feta amb peces de terra cuita. A cada costat del balcó hi ha uns medallons amb busts masculins i femenins, també de ressonàncies renaixentistes. Als extrems la façana és delimitada per unes faixes engaltades a imitació de carreus. El coronament de l'edifici es resol amb un fris de sanefa geomètrica i, al damunt, una cornisa amb decoracions geomètriques i vegetals sobre mènsules.</p> <p>Els elements de la façana fets de terra cuita procedeixen de la fàbrica de Terrisseria Arpí, de Sant Cugat. Es tracta dels medallons, les pilastres, les balustrades, les motllures, les mènsules, les cornises i les decoracions florals, entre altres.</p> | 08205-7 | Carrer Sant Medir, números 19-21 | <p>Ca la Mateu va ser construïda en el procés d'urbanització de la Plana de Rampeu, entre finals del segle XIX i principis del XX. Hi va residir una artista que es deia La Mateu.</p> | 41.4723845,2.0850532 | 423603 | 4591602 | 08205 | Sant Cugat del Vallès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94471-000701.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94471-000702.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94471-000703.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94471-000704.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94471-000705.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94471-000706.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94471-000707.jpg | Legal | Eclecticisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | BCIL | 2025-03-12 00:00:00 | Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL) | 102|98 | 45 | 1.1 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||||
| 94475 | Apartaments Mozart | https://patrimonicultural.diba.cat/element/apartaments-mozart | <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. </span></span></span></span></span></p> | XX | <p>Bloc d'habitatges amb 12 apartaments construït a la dècada de 1970, obra dels arquitectes Lluís Clotet i Òscar Tusquets. Es tracta d'un edifici de planta rectangular, amb planta baixa i dos pisos, amb coberta de teulada a diversos vessants i terrats. La part més interessant es troba en la distribució interior, més que en la composició exterior, que és força convencional.</p> <p>La configuració exterior es va veure força condicionada, segons els mateixos arquitectes, per la normativa vigent en el moment de la construcció. L'element més característic és el color verd camuflatge dels murs, que passa desapercebut enmig d'un barri de torres d'estiueig. A la planta baixa hi ha l'accés a l'habitatge i en els pisos superiors hi ha una galeria de finestres de quatre obertures, entre pilars. Els diferents nivells de cada habitatge estan unificats per diferents cossos d'escala, aïllats amb murs transversals. Els habitatges estan units mitjançant un mur obert envers un pati interior.</p> <p>És en la distribució interior dels apartaments on els arquitectes van poder gaudir d'un marge creatiu més ampli. L'espai es va organitzar a partir d'un buit central, cobert i il·luminat zenitalment. Tots els apartaments, que tan sols fan 90 m2, es desenvolupen en vertical perquè així puguin gaudir del contacte directe amb el jardí. Segons l'arquitecte Clotet, 'les llums i les ventilacions creuades, el joc de les múltiples compartimentacions possibles i els buits de façana que no volien afavorir usos predeterminats, van donar una gran llibertat a aquells petits interiors'.</p> | 08205-8 | Carrer Mozart, núm 7; carrer Fortuny, núm. 1 | <p>Aquest edifici fou construït entre 1972 i 1980 segons projecte dels arquitectes Lluís Clotet i Òscar Tusquets.</p> | 41.4647401,2.0726462 | 422558 | 4590765 | 1972-1980 | 08205 | Sant Cugat del Vallès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94475-000802.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94475-000803.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94475-000804.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | Inexistent | 2025-03-12 00:00:00 | Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL) | Lluís Clotet i Òscar Tusquets | L'arquitecte Lluís Clotet descriu de la següent manera aquest bloc d'apartaments i el seu procés constructiu:'Ni la dimensió escassa de la parcel·la, ni la seva excessiva pendent, ni la seva geometria en planta, ni el nombre d'apartaments que es podien i per tant s'havien de construir van permetre trobar la més mínima escletxa per on millorar la implantació volumètrica que el redactor de les ordenances havia decidit. El projecte només va trobar la llibertat de pintar-ho tot d'un verd camuflatge per procurar que tot allò passés el més desapercebut possible enmig d'aquell paisatge en el qual apareixien discretes i entranyables torres d'estiueig de mitjans del segle passat.L'esforç es va concentrar en l'organització interior. Es va decidir que cada apartament, encara que només tingués 90 m2, es desenvolupés en vertical perquè tots poguessin gaudir del contacte directe amb el jardí. Eren habitatges d'una sola paret, un sistema constructiu elemental que l'obra va intentar explicar clarament, que es van organitzar a partir d'un buit central, cobert i il·luminat zenitalment. En un lateral estava situada l'escala que en els seus replans donava accés a una sèrie d'estades totes de la mateixa dimensió i separades del buit mitjançant unes portes plegables. Les llums i les ventilacions creuades, el joc de les múltiples compartimentacions possibles i els buits de façana que no volien afavorir usos predeterminats, van donar una gran llibertat a aquells petits interiors. Els usuaris van respondre amb una enorme imaginació al que l'edifici els oferia i les maneres diferents i imprevistes de com es van viure aquells 12 apartaments iguals haguessin merescut un estudi documentat.Uns anys després d'inaugurats i en un solar confrontant es van construir unes dependències auxiliars i una piscina comunitària. Una paret es va convertir en l'element que va organitzar l'ampliació al separar radicalment el món dels trasters tractats a la manera dels apartaments veïns, del món brillant i lluminós de les rajoles i de l'aigua.De la sèrie ordenada de portes que donaven a la piscina, una donava accés als vestuaris, altres eren falses, una altra era un mirall que simulava un buit i una última comunicava una altra vegada a l'exterior, a un pati d'un dels apartaments (web arquitecturacatalana.cat'). | 98 | 45 | 1.1 | 2484 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||
| 94476 | Cafè Catalunya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cafe-catalunya-0 | <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. Catàleg de Sant Cugat. Revisió del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic. 2008.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. </span></span></span></span></span></p> <p>PASTOR BATALLA, Isidre (2021). <em>Estudi històric, arquitectònic i artístic. Bar Catalunya i conjunt arquitectònic marc (pl- Lluís Millet, 4 i c. Valldoreix, 78) (Sant Cugat del Vallès, Vallès Occidental)</em>. Ajuntament de Sant Cugat del Vallès.</p> | XIX i XX | Les façanes presenten signes de degradació i estan pintats amb grafitis | <p>Conjunt d'habitatges format per diversos immobles situats a la plaça Lluís Millet número 4 i al carrer Valldoreix número 78. Es tracta d'edificis adossats, construïts a finals del segle XIX o a les primeres dècades del XX, d'estils i característiques diverses.</p> <p>L'edifici del carrer Valldoreix número 78 és una casa urbana de planta baixa i pis promoguda per una família pagesa benestant. La façana es distribueix en base a tres eixos d'obertures, És interessant el portal de fusta i vidre, situat al centre, amb una finestra a cada banda protegida per una reixa que a la part inferior adopta una forma curvilínia. Al primer pis hi ha un balcó central amb barana de forja i una finestra simple a cada costat. Al damunt de cada obertura hi ha tres petits òculs de ventilació del sostremort. A l'interior l'habitatge conserva sis tipologies diferents de paviment hidràulic. La teulada és a dos vessants.</p> <p>L'edifici del Bar Catalunya, obra de l'arquitecte Enric Mora, és una construcció entre mitgeres situada en xamfrà. Consta de planta baixa i pis. A la planta baixa hi ha tres gran obertures que donaven accés a un establiment de restauració. La primera planta l'ocupen quatre balcons amb doble obertura i també una finestra circular que dona llum a l'escala. Els murs exteriors de l'edifici estan enlluïts. L'interior conserva cinc tipologies diferents de paviment hidràulic.</p> <p>Un altre edifici d'aquest conjunt fou projectat el 1933 per l'arquitecte Emili Canosa. Consta de planta baixa i pis. A la planta baixa té un portal d'entrada de vehicles, a l'esquerra, i la porta d'accés a l'habitatge, a la dreta. Al primer pis hi ha un balcó accessible per dos portals situats sobre la porta del garatge i una finestra rodona situada sobre el portal d'accés. Damunt de les obertures d'aquesta planta hi ha uns petits òculs de ventilació del sostremort.</p> | 08205-9 | Plaça Lluís Millet, núm. 4; carrer Valldoreix, núm. 78 | <p>La casa pagesa del carrer Valldoreix número 78 té l’origen en la compra de la finca, el 1882, per Tomàs Julià Maiol per construir una casa de dos cossos amb pati. L’any 1898 va passar a ser propietat de Pere Serrabogunyà Sanjuan, de Sant Cugat. La finca fou heretada per la seva filla Dolors, que va contraure matrimoni amb Joan Auladell. En quedar viuda, es va casar en segones núpcies amb Pere Català Rodó, comerciant de vins, també santcugatenc. Amb la mort de Dolors Serrabogunyà van heretar la propietat els seus dos fills: Joan Auladell i Joan Català.</p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Pel que fa al bloc d’habitatges de la plaça Lluís Millet, cal dir que l’arquitecte Emili Canosa va fer un projecte d’obres per encàrrec de Joan Català l'abril de 1933. El motiu era obrir un portal a la tanca perimetral de la finca. El juny del mateix any Canosa va projectar la construcció d’habitatges sobre el portal. El setembre de 1933 l’arquitecte Enric Mora Gosch va fer el projecte de construcció d’un bar amb habitatges.</span></span></span></span></span></p> <p>El bar Catalunya va obrir el 1936 i va clausurar l'any 2021. En un principi l'establiment i l'edifici era propietat de Joan Català, 'Calonio'. En morir a la dècada de 1950 l'immoble va passar a mans del seu fillastre, Joan Auladell. Ell va mantenir la propietat fins al seu decés, l'any 2000. Auladell va fer donació de l'immoble a la parròquia de Sant Pere d'Octavià. Tanmateix, el fill de Joan Català, Pere Català, va comprar l'immoble a la parròquia, de manera que va retornar a la família original.</p> <p>L'arquitecte Emili Canosa va néixer a l’Havana el 1885 i va morir el 1971. A partir de 1902 va residir a Barcelona i obtingué el títol en arquitectura l'any 1918. Fou professor de l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona i el 1934 catedràtic de la Escuela de Arquitectura de Madrid.</p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>L’arquitecte Enric Mora Gosch va néixer el 1895 i va morir el 1966. A partir de 1925 va ser arquitecte municipal de Sant Cugat, primer com ajudant de Ferran Cels i, posteriorment, com a titular fins a la dècada de 1960. Fou catedràtic de dibuix de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona. Entre altres edificis, va projectar la casa Josep Garcia, de Sant Cugat, Mas Boronat, de Salomó, la casa Joan Reig, de Barcelona, i l’església parroquial de Santa Maria de Cornellà.</span></span></span></span></span></p> | 41.4681237,2.0786959 | 423068 | 4591135 | 1885 (carrer Valldoreix núm. 78); 1933 (plaça Lluís Millet núm. 4) | 08205 | Sant Cugat del Vallès | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94476-000901.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94476-000902.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94476-000903.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94476-000904.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94476-000905.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94476-000906.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94476-000907.jpg | Legal | Popular|Racionalisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial - productiu | BCIL | 2025-03-12 00:00:00 | Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL) | Emili Canosa Gutiérrez i Enric Mora Gosch. | 119|120|98 | 45 | 1.1 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||
| 94477 | Barriada Vallès (Renglera de cases del passeig Torreblanca) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barriada-valles-renglera-de-cases-del-passeig-torreblanca | <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. Catàleg de Sant Cugat. Revisió del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic. 2008.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. </span></span></span></span></span></p> | XX | Cal destacar que la casa número 34 té una malla que cobreix la balustrada i les gerres decoratives del coronament de l'edifici. | <p>Conjunt de deu cases unifamiliars en filera d'estil noucentista que estan situades al nucli urbà de Sant Cugat. Consten de planta baixa i pis, amb jardí posterior. Les cases van ser construïdes de manera escalonada per salvar el desnivell del passeig de Torreblanca. Totes compartien una composició de façanes similar, en base a dos eixos d'obertures. Algunes, però, han estat modificades.</p> <p>A la planta baixa tenen la porta d'accés a l'habitatge a l'esquerra i una finestra a la dreta. Aquestes obertures estan emfatitzades amb una faixa engaltada a la llinda i a la part superior dels brancals, amb estuc rugós i una rajola escacada blanc i blava. Al primer pis tenen dues finestres decorades a la llinda amb un esgrafiat que evoca l'art déco, mentre que els ampits estan decorats amb rajola blava. Al damunt hi trobem un fris motllurat amb dos òculs de ventilació del sostremort i esgrafiats d'estil noucentista. El coronament es resol amb dues cartel·les curvilínies entre pilastrons. Algunes de les cases conserven uns gerros de morter modelat sobre els pilastrons.</p> <p>Els habitatges van ser concebuts perquè tinguessin sistema de ventilació transversal i lavabos situats a l'exterior.</p> | 08205-10 | Passeig Torreblanca, núms. 24, 26, 28, 30, 32, 34, 36, 40 i 42 i carrer Vallès, núm. 55 | <p>Joan Vallès Sancho va ser el promotor que va encarregar, l'any 1923, a l'arquitecte Salvador Puiggròs el projecte d'aquest conjunt d'habitatges. L'emplaçament escollit era el solar que havia d'acollir la caserna del Cos de Carabiners, reemplaçat a causa d'un accident. D'aquí ve el nom de barriada Vallès.</p> <p>Salvador Puiggròs, arquitecte, també és l'autor del xalet de Joan Planas, a Sant Cugat del Vallès, i va projectar la Casa Gaspar Galí, al carrer Montseny amb Leopoldo Alas, i la casa F. Homet, a la plaça de la Trilla, al barri de Gràcia, de Barcelona.</p> | 41.4731924,2.0899882 | 424016 | 4591687 | 1923 | 08205 | Sant Cugat del Vallès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94477-001001.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94477-001002.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94477-001003.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94477-001004.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94477-001005.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94477-001006.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94477-001007.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94477-001008.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94477-001009.jpg | Legal | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | BCIL | 2025-03-12 00:00:00 | Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL) | Salvador Puiggròs | Barriada Vallès és el nom del promotor de la urbanització d'aquesta zona. | 106|98 | 46 | 1.2 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | |||
| 94478 | Botiga de Francesc Cahís (Ca la Ció Tano) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/botiga-de-francesc-cahis-ca-la-cio-tano | <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. Catàleg de Sant Cugat. Revisió del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic. 2008.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. </span></span></span></span></span></p> | XX | <p>Casa d'estil eclèctic construïda a principis de segle XX que compta amb elements decoratius noucentistes. Consta de planta baixa i pis, amb terrat pla, i fa cantonada entre els carrers de Santa Maria i Xerric.</p> <p>La façana del carrer Santa Maria presenta una composició simètrica en base a tres eixos d'obertures. A la planta baixa hi ha un finestral al centre i dos portals d'accés a locals comercials. És destacable el portal de l'esquerra, que conserva l'aparador originari de l'antiga botiga de Ca la Ció Tano, amb el mobiliari fet de fusta tallada, d'estil noucentista i amb decoració vegetal. En aquest portal i en el finestral del centre és remarcable la capsa de la persiana, feta de fusta i amb decoracions de garlandes, un gerro i motius vegetals. Al primer pis hi trobem una finestra al centre i, a cada costat, un balcó amb barana de forja. Entre la planta baixa i el primer pis hi ha una cornisa. La façana presenta uns esgrafiats en faixa als brancals, a la llinda i a l'ampit de les finestres. La decoració de la llinda és una garlanda d'estil noucentista. El coronament es resol amb una cornisa motllurada que, al damunt, té una balustrada feta amb peces de morter modelat entre pilastrons. </p> <p>La façana del carrer Xerric, molt llarga, és asimètrica, amb una disposició d'obertures a la planta baixa que està vinculada a les necessitats dels locals comercials actuals i les obertures són de diverses mides. Així, a la planta baixa hi trobem diversos portals d'accés a locals i portals d'entrada, així com una aparador amb la mateixa decoració de fusta tallada que el del carrer Santa Maria. Igual que a l'altra façana, una cornisa separa les dues plantes. Al primer pis totes les altres obertures estan situades al mateix eix vertical que les de la planta baixa, amb l'excepció d'una finestra. La disposició és: finestra, balcó, dues finestres, balcó, dues finestres i balcó. Totes les obertures tenen a la llinda una garlanda d'estil noucentista. El coronament és igual que a l'alta façana.</p> <p>A l'interior es conserven uns arrambadors fets amb rajola de València de color blanc i peces de ceràmica de Manises, amb il·lustracions al·legòriques de colors blau i groc.</p> | 08205-11 | Carrer Xerric, núm. 29; carrer Santa Maria, núm. 18 | <p>L'any 1904 Francesc Cahís va demanar permís d'obres per construir una nova façana a la seva propietat amb motiu del perllongament del carrer Xerric fins al carrer de Santa Maria. El mestre d'obres fou Josep Deu Busquets.</p> <p>Francesc Cahís Juliana va ser alcalde de Sant Cugat del Vallès entre els anys 1923 i 1924.</p> | 41.4711726,2.0812321 | 423283 | 4591471 | 1904 | 08205 | Sant Cugat del Vallès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94478-001101.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94478-001102.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94478-001103.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94478-001104.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94478-001105.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94478-001106.jpg | Legal | Eclecticisme|Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial - productiu | BCIL | 2025-03-12 00:00:00 | Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL) | Josep Deu Busquets (mestre d'obres) | El renom de Ca la Ció Tano prové de Concepció Fàbregas Castellví, esposa de Francesc Cahís Juliana. La senyora Concepció era filla de Gaietà Fàbregas Pons, conegut com a Tano. | 102|106|98 | 45 | 1.1 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||
| 94479 | Ca n'Ametller | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-nametller-0 | <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. Catàleg de Sant Cugat. Revisió del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic. 2008.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>FOJ ALVIRA, Gemma; TORTOSA SAPERAS, Joan (1991). <em>Masies i ermites de Sant Cugat del Vallès</em>. Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, p. 26-27.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>GRAU, Tomàs; GALCERAN, Octavi (1990). <em>Masies de Sant Cugat</em>. P & E Comunicació i Premsa Local de Sant Cugat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>NICOLÁS, Carme (1999). “Vetllar pel passat, garantir el futur”. <em>Diari de Sant Cugat</em>, 30 de juliol de 1999, p. 3-5.</span></span></span></span></span></p> | XI-XX | <p>Masia d'origen medieval, de dimensions força grans, que ha conservat en bona mesura la tipologia tradicional. És de planta rectangular i conta de planta baixa i pis.</p> <p>La façana principal es distribueix en base a tres eixos d'obertures principals. Al centre té el portal, amb arc de mig punt adovellat. A l'esquerra hi ha una finestra amb llinda recta i, a la dreta, tres finestres: una amb llinda recta, de les mateixes dimensions que l'anterior, dues finestres petites elevades (la primera emmarcada en pedra) i un portal d'entrada amb arc rebaixat.</p> <p>Al primer pis trobem al centre un finestral emmarcat amb pedra i motllurat, amb ampit sobresortint. A l'esquerra hi ha una balconera, també emmarcada amb pedra i motllurada, amb barana de ferro forjat, i un rellotge de sol. Al costat de la dreta hi ha dues finestres petites: la primera està emmarcada amb pedra a la llinda i als brancals, la segona té brancals de pedra tallada i un ampit de pedra sobresortint. Damunt de la balconera hi ha un òcul de ventilació. La façana està arrebossada, amb ràfec ceràmic de doble filada i teulada a dues aigües. El carener és situat al mateix eix vertical que el portal.</p> <p>Al lateral esquerre hi trobem una galeria afegida al segle XVIII formada per quatre arcs de mig punt sobre impostes i arquivoltes d'ordre toscà, amb baranes de balustrada.</p> <p>A l'interior la masia conserva un vestíbul a la planta baixa que fa de distribuïdor de les diferents estances, amb una escala coberta amb volta de pedra. Al primer pis destaca la sala, coberta amb encavallades decoratives no estructurals.</p> | 08205-12 | Carrer Josep Trueta (prop del carrer camí de Ca n'Ametller i del carrer Còrsega) | <p>Aquesta masia està documentada per primer cop l'any 1084, en una donació de terres prop de l'església de Sant Llorenç, al lloc de Campaniano. Al llarg dels anys l'edifici ha estat objecte de múltiples reformes, especialment des del segle XV. Fins al segle XVII era coneguda com a Sala, però a partir d'aquell moment va prendre el nom dels masovers i va passar a denominar-se Ametller. El 1691 la propietat va passar a Onofre Pi, i posteriorment fou heretada per Albert Pi. A la seva mort va passar als frares carmelites de Barcelona, que en foren els propietaris entre els anys 1723 i 1780. Aquest any fou venuda a Domingo Llobateres, paraire de Moià.</p> | 41.4781048,2.0462493 | 420370 | 4592272 | 08205 | Sant Cugat del Vallès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94479-001201_0.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94479-001202_0.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94479-001203_0.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94479-001204_0.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94479-001205.jpg | Legal | Modern|Contemporani|Popular|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Productiu | BPU | 2025-03-12 00:00:00 | Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL) | 94|98|119|85 | 45 | 1.1 | 1762 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | |||||||
| 94480 | Stolpersteine Josep Puiggròs Paloma | https://patrimonicultural.diba.cat/element/stolpersteine-josep-puiggros-paloma | <p>MOTA MUÑOZ, José Fernando (2020). <em>Els deportats santcugatencs a Mathausen</em>. Quaderns monogràfics de Patrimoni i Història de Sant Cugat. Núm. 4. Museus de Sant Cugat – Ajuntament de Sant Cugat del Vallès.</p> | XXI | <p>La llamborda 'stolpersteine' és una pedra de memòria creada per l'artista alemany Gunter Deming, en memòria de les víctimes del nazisme. En el món existeixen més de 75.000 llambordes repartides en més de vint països.</p> <p>La llamborda és un petit monument que es col·loca al paviment davant de l'últim habitatge on va residir la víctima abans de l'arrest o la deportació. Deming considera que el fet d'inclinar-se per llegir el text de la llamborda és un signe de respecte. Realitzada en formigó, de 10 x 10 cm, està coberta per una fulla de llautó on consten les dades de la persona víctima del nazisme.</p> | 08205-13 | Rambla Ribatallada núm. 24-26 | <p>La llamborda de memòria dedicada a Josep Puiggròs Paloma va ser col·locada el dia 1 de maig de 2021. Puiggròs va néixer a Terrassa el 24 de maig de 1909. Va residir a Sant Cugat del Vallès entre 1935 i 1939. Va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen i alliberat el 1945.</p> | 41.4671238,2.0815257 | 423303 | 4591021 | 2021 | 08205 | Sant Cugat del Vallès | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2025-03-12 00:00:00 | Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL) | Gunter Demnig | 51 | 2.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||||||||
| 94481 | Stolpersteine Bonaventura Bartralot Auladell | https://patrimonicultural.diba.cat/element/stolpersteine-bonaventura-bartralot-auladell | <p>MOTA MUÑOZ, José Fernando (2020). <em>Els deportats santcugatencs a Mathausen</em>. Quaderns monogràfics de Patrimoni i Història de Sant Cugat. Núm. 4. Museus de Sant Cugat – Ajuntament de Sant Cugat del Vallès.</p> | XXI | <p>La llamborda 'stolpersteine' és una pedra de memòria creada per l'artista alemany Gunter Deming, en memòria de les víctimes del nazisme. En el món existeixen més de 75.000 llambordes repartides en més de vint països.</p> <p>La llamborda és un petit monument que es col·loca al paviment davant de l'últim habitatge on va residir la víctima abans de l'arrest o la deportació. Deming considera que el fet d'inclinar-se per llegir el text de la llamborda és un signe de respecte. Realitzada en formigó, de 10 x 10 cm, està coberta per una fulla de llautó on consten les dades de la persona víctima del nazisme.</p> | 08205-14 | Carrer Sant Antoni núm. 26 | <p>La llamborda de memòria dedicada a Bonaventura Bartralot Auladell va ser col·locada el dia 1 de maig de 2021. Bartralot va néixer a Sant Cugat del Vallès el 15 d'agost de 1902. Va militar a la Unió de Rabassaires i a Esquerra Republicana de Catalunya. Va ser deportat al camp de concentració de Mauthausen i alliberat el 1944.</p> | 41.4696605,2.0814633 | 423300 | 4591303 | 2021 | 08205 | Sant Cugat del Vallès | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2025-03-12 00:00:00 | Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL) | Gunter Demnig | 51 | 2.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||||||||
| 94482 | Stolpersteine Miguel Sánchez García | https://patrimonicultural.diba.cat/element/stolpersteine-miguel-sanchez-garcia | <p>MOTA MUÑOZ, José Fernando (2020). <em>Els deportats santcugatencs a Mathausen</em>. Quaderns monogràfics de Patrimoni i Història de Sant Cugat. Núm. 4. Museus de Sant Cugat – Ajuntament de Sant Cugat del Vallès.</p> | XXI | <p>La llamborda 'stolpersteine' és una pedra de memòria creada per l'artista alemany Gunter Deming, en memòria de les víctimes del nazisme. En el món existeixen més de 75.000 llambordes repartides en més de vint països.</p> <p>La llamborda és un petit monument que es col·loca al paviment davant de l'últim habitatge on va residir la víctima abans de l'arrest o la deportació. Deming considera que el fet d'inclinar-se per llegir el text de la llamborda és un signe de respecte. Realitzada en formigó, de 10 x 10 cm, està coberta per una fulla de llautó on consten les dades de la persona víctima del nazisme.</p> | 08205-15 | Carrer Sant Ramon núm. 15 | <p>La llamborda de memòria dedicada a Miguel Sánchez García va ser col·locada el dia 1 de maig de 2021. Sánchez va néixer a Lorca el 16 de gener de 1908. Va residir a Sant Cugat a la dècada de 1930. Va morir al camp de concentració de Hartheim el 16 de setembre de 1941.</p> | 41.4714585,2.0835219 | 423474 | 4591501 | 2021 | 08205 | Sant Cugat del Vallès | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2025-03-12 00:00:00 | Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL) | Gunter Demnig | 51 | 2.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||||||||
| 94483 | Stolpersteine Francisco Calventus Navarro | https://patrimonicultural.diba.cat/element/stolpersteine-francisco-calventus-navarro | <p>MOTA MUÑOZ, José Fernando (2020). <em>Els deportats santcugatencs a Mathausen</em>. Quaderns monogràfics de Patrimoni i Història de Sant Cugat. Núm. 4. Museus de Sant Cugat – Ajuntament de Sant Cugat del Vallès.</p> | XXI | <p>La llamborda 'stolpersteine' és una pedra de memòria creada per l'artista alemany Gunter Deming, en memòria de les víctimes del nazisme. En el món existeixen més de 75.000 llambordes repartides en més de vint països.</p> <p>La llamborda és un petit monument que es col·loca al paviment davant de l'últim habitatge on va residir la víctima abans de l'arrest o la deportació. Deming considera que el fet d'inclinar-se per llegir el text de la llamborda és un signe de respecte. Realitzada en formigó, de 10 x 10 cm, està coberta per una fulla de llautó on consten les dades de la persona víctima del nazisme.</p> | 08205-16 | Carrer Hospital núm. 42 | <p>La llamborda de memòria dedicada a Francisco Calventus Navarro va ser col·locada el dia 1 de maig de 2021. Calventus va néixer a Lorca el 31 d'agost de 1904. Va arribar a Sant Cugat a principis de la dècada de 1920. Va morir al camp de concentració de Gusen el 31 d'octubre de 1941.</p> | 41.4734054,2.0836559 | 423488 | 4591717 | 2021 | 08205 | Sant Cugat del Vallès | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2025-03-12 00:00:00 | Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL) | Gunter Demnig | 51 | 2.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||||||||
| 94485 | Stolpersteine Lorenzo Villa Gibanel | https://patrimonicultural.diba.cat/element/stolpersteine-lorenzo-villa-gibanel | <p>MOTA MUÑOZ, José Fernando (2020). <em>Els deportats santcugatencs a Mathausen</em>. Quaderns monogràfics de Patrimoni i Història de Sant Cugat. Núm. 4. Museus de Sant Cugat – Ajuntament de Sant Cugat del Vallès.</p> | XXI | <p>La llamborda 'stolpersteine' és una pedra de memòria creada per l'artista alemany Gunter Deming, en memòria de les víctimes del nazisme. En el món existeixen més de 75.000 llambordes repartides en més de vint països.</p> <p>La llamborda és un petit monument que es col·loca al paviment davant de l'últim habitatge on va residir la víctima abans de l'arrest o la deportació. Deming considera que el fet d'inclinar-se per llegir el text de la llamborda és un signe de respecte. Realitzada en formigó, de 10 x 10 cm, està coberta per una fulla de llautó on consten les dades de la persona víctima del nazisme.</p> | 08205-17 | Carrer de les Escaletes núm. 4 | <p>La llamborda de memòria dedicada a Lorenzo Villa Gibanel va ser col·locada el dia 1 de maig de 2021. Villa va néixer a Monzón el 4 d'octubre de 1904. Va traslladar la seva residència a Sant Cugat a mitjan dècada de 1920. Va morir al camp de concentració de Gusen el 14 de novembre de 1941.</p> | 41.4735385,2.0828056 | 423417 | 4591733 | 2021 | 08205 | Sant Cugat del Vallès | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2025-03-12 00:00:00 | Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL) | Gunter Demnig | 51 | 2.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||||||||
| 94486 | Stolpersteine Joaquín Moya Braulio | https://patrimonicultural.diba.cat/element/stolpersteine-joaquin-moya-braulio | <p><span><span><span><span lang='CA'><span>MOTA MUÑOZ, José Fernando (2020). <em>Els deportats santcugatencs a Mathausen</em>. Quaderns monogràfics de Patrimoni i Història de Sant Cugat. Núm. 4. Museus de Sant Cugat – Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. </span></span></span></span></span></p> | XXI | <p>La llamborda 'stolpersteine' és una pedra de memòria creada per l'artista alemany Gunter Deming, en memòria de les víctimes del nazisme. En el món existeixen més de 75.000 llambordes repartides en més de vint països.</p> <p>La llamborda és un petit monument que es col·loca al paviment davant de l'últim habitatge on va residir la víctima abans de l'arrest o la deportació. Deming considera que el fet d'inclinar-se per llegir el text de la llamborda és un signe de respecte. Realitzada en formigó, de 10 x 10 cm, està coberta per una fulla de llautó on consten les dades de la persona víctima del nazisme.</p> | 08205-18 | Carrer Montserrat núm. 56 | <p>La llamborda de memòria dedicada a Joaquín Moya Braulio va ser col·locada el dia 1 de maig de 2021. Moya va néixer a Ejulve (Terol) el 20 de novembre de 1900. Va traslladar la seva residència a Sant Cugat el 1918, on va venir amb la seva germana. Va morir al camp de concentració de Gusen el 15 d'octubre de 1941.</p> | 41.4744878,2.0879502 | 423848 | 4591834 | 2021 | 08205 | Sant Cugat del Vallès | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Simbòlic | 2025-03-12 00:00:00 | Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL) | Gunter Demnig | 51 | 2.1 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | ||||||||||
| 94487 | Cal Barbany | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-barbany | <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. Catàleg de Sant Cugat. Revisió del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic. 2008.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. </span></span></span></span></span></p> | XX | <p>Edifici d'habitatges amb baixos comercials d'estil noucentista, obra de l'arquitecte <span><span><span><span lang='CA'><span>Andrés Calzada. És una edificació de dimensions considerables que s'adapta a una cantonada mitjançant un volum en forma de torre. </span></span></span></span></span><span><span><span><span lang='CA'><span>C</span></span></span></span></span><span><span><span><span lang='CA'><span>onsta d</span></span></span></span></span>e planta baixa i dos pisos, amb terrat pla.</p> <p>La façana principal, a l'avinguda Rius i Taulet, es distribueix segons una composició en base a sis eixos d'obertures. A la planta baixa presenta dos portals d'entrada al centre i dos finestrals a cada costat. El portal dret és d'accés a l'edifici i conserva la doble porta de fusta i vidre amb reixa. Les obertures són rematades amb arcs de mig punt motllurats fins al sòcol de l'edifici. </p> <p>Al primer pis les dues obertures centrals queden remarcades per un balcó comú suportat per grans mènsules de ceràmica feta a la Terrisseria Arpí, un taller de Sant Cugat. La resta d'obertures són balconeres amb base curvilínia, emmarcades amb una motllura als brancals i rematades amb frontó curvilini. </p> <p>Al segon pis (afegit posteriorment) les dues obertures centrals també queden emfasitzades per un balcó comú, en aquest cas de menor entitat. També és suportat per mènsules de ceràmica feta a la Terrisseria Arpí. Les altres obertures són finestres, totes rematades amb arcs de mig punt, motllurades i amb un ampit sobresortint.</p> <p>El remat de l'edifici és un coronament classicista format per un fris, amb espiralls de ventilació del sostremort i una cornisa amb modillons d'ordre jònic. Al damunt hi ha una balustrada feta amb peces de morter modelat entre pilastrons.</p> <p>La cantonada dreta de la façana principal i l'enllaç amb la façana del carrer Endavallada es va resoldre amb la construcció d'un volum rodó, en forma de torre o rotonda de tres quarts de cercle. Aquesta part es distribueix en base a tres eixos d'obertures. A la planta baixa hi trobem portals d'una alçada considerable, amb arc de mig punt, que donen accés al local comercial. Al primer les tres obertures aboquen a un balcó circular suportat per mènsules de ceràmica. Al segon pis només hi ha un balcó al centre, suportat per dues mènsules, i una finestra a cada costat. Els detalls decoratius de les obertures són els mateixos que en la façana principal. En el coronament hi ha una cartel·la amb la inscripció de l'any 1924. La façana que continua pel carrer Endevallada segueix una pauta arquitectònica similar a la del carrer Rius i Taulet.</p> | 08205-19 | Carrer Endevallada, núm. 1; carrer Rius i Taulet, núm. 2 | <p>Aquest edifici fou construït l'any 1924 segons projecte de l'arquitecte Andrés Calzada Echevarría. El promotor va ser Pere Barbany. El projecte original era de planta baixa i pis, però posteriorment (amb anterioritat a 1941) s'hi afegí una segona planta que segueix el ritme compositiu de la resta de l'edifici. </p> <p>Durant la Segona República (1931-1936) l'edifici va ser la seu de l'Ateneu de Sant Cugat i d'Acció Catalana. En temps de la Guerra Civil (1936-1939) s'hi va instal·lar el Comitè de Milícies Antifeixistes, i durant el franquisme fou la seu de Falange (FET y de las JONS).</p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>L'arquitecte Andrés Calzada va néixer el 1892 a Barcelona i va morir el 1938 a Garraf. De tendència noucentista, va ser catedràtic d'història de les arts plàstiques a l'Escola Tècnica Superior d'Arquitectura de Barcelona. A més, fou el traductor i coautor de la part dedicada a Espanya del llibre '<em>Historia de la Arquitectura por el método comparado</em>' de sir Banister Fletcher i, també, del '<em>Diccionario clásico de arquitectura y bellas artes</em>'. A Sant Cugat del Vallès va projectar les cases Mòjica i Barbany.</span></span></span></span></span></p> | 41.4719826,2.0820858 | 423355 | 4591560 | 1924 | 08205 | Sant Cugat del Vallès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94487-001901.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94487-001902.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94487-001903.jpg | Legal | Noucentisme|Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial - productiu | BCIL | 2025-03-12 00:00:00 | Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL) | Andrés Calzada Echevarría | 106|98 | 45 | 1.1 | 1761 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 | |||||
| 94657 | Torre Negra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/torre-negra | <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Ajuntament de Sant Cugat del Vallès. Catàleg de Sant Cugat. Revisió del Pla Especial de Protecció del Patrimoni Arquitectònic. 2008.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya. </span></span></span></span></span></p> <p>Inventari del Patrimoni Arqueològic de Catalunya.</p> <p>AGUELO, Jordi; MIQUEL, Domènec; RODRÍGUEZ, Alba. <em>Carta Arqueològica de Sant Cugat del Vallès (1998)</em>. Ajuntament de Sant Cugat del Vallès.</p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>FOJ ALVIRA, Gemma; TORTOSA SAPERAS, Joan (1991). <em>Masies i ermites de Sant Cugat del Vallès</em>. Ajuntament de Sant Cugat del Vallès, p.44-45.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>GRAU, Tomàs; GALCERAN, Octavi (1990). <em>Masies de Sant Cugat</em>. P & E Comunicació i Premsa Local de Sant Cugat.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>MIQUEL SERRA, Domènec (2007). “El patrimoni històric i cultural en l’àmbit de la Torre Negra”. <em>Gausac</em> 30-31, 2007, p.7-132.</span></span></span></span></span></p> <p><span><span><span><span lang='CA'><span>MÓRA PRESAS, Francesc (1987). <em>El romànic de Collserola</em>. Publicacions de l’Abadia de Montserrat, p.52-55.</span></span></span></span></span></p> | XII-XVIII | <p><span><span><span>Antiga fortificació d’origen medieval que fou remodelada al segle XV i transformada al XVIII en una explotació agrícola. Es troba en un paratge prop del camí de Sant Medir, ja que inicialment tenia la funció de controlar el camí que sortia de Barcelona i transcorria per aqueta vall. Concretament, un cop passat el forat d’en Bocàs, en un replà existent entre dues torrenteres, al començament de la serra de Collserola i al final de la zona d’horta dels conreus més meridionals de la plana del Vallès, entre la vila de Sant Cugat i la torre. </span></span></span></p> <p><span><span><span>L’estat actual de la Torre Negra és el resultat sobretot de la reforma que hi va fer la nissaga Palou al segle XV, i posteriorment de les reformes realitzades per adaptar l’edifici a l’ús agrícola. És una construcció de planta quadrangular (23 x 26 metres), que consta de planta baixa i dos pisos, amb un nivell més a la torre. Aquesta s’alça a la cantonada sudest, mentre que els altres tres angles també estan ressaltats en forma de torre. Els paraments exteriors estan construïts amb carreus de pedra, amb una pàtina fosca que dona nom a l’edifici. El coronament és emmerletat parcialment i conté altres elements defensius, com ara sageteres i elements de barbacana. Actualment, les cobertes són a un o dos vessants, encara que en origen hi havia terrats. També hi ha plantes parcials amb unes golfes i un semisoterrani. </span></span></span></p> <p><span><span><span>El portal d’entrada és un arc de mig punt fet amb grans dovelles. La resta d’obertures s’hi van anar introduint al llarg dels segles, com les finestres d’estil gòtic i neogòtic (segle XX) i el balcó de la sala (segle XVIII).</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’interior s’emmarca en la línia de les construccions del gòtic civil català. La planta baixa estava destinada a estable, serveis agrícoles i magatzems. També hi ha un pati central, d’on arrenca l’escala que porta a les dependències del primer pis. A la planta noble s’hi accedeix per un portal amb un escut de la família Palou. Inclou una sala d’accés, amb restes de pintures de vaixells, i les sales de la zona oest, amb guixeries ornamentals i els sostres enteixinats amb decoració pictòrica. La sala conté un paviment amb rajola disposada en espiga, de l’any 1692. Ho diu una inscripció en una de les peces. També disposa d’una llar de foc construïda per la família Rabadà. L’accés a la planta superior es realitza gràcies a tres escales de cargol. Estava destinada als serveis i a magatzems, entre d’altres.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’entorn de la torre és una àrea d’expectativa arqueològica per la possibilitat que s’hi conservin restes, com a mínim de l’època medieval, tot i que en aquesta zona s’hi han trobat també restes d’època romana. Ja l’any 1969 l’arqueòleg Albert Estrada, entre altres, pensava que podia existir una vil·la romana en aquest indret, i Llibert Piera va trobar algunes restes arqueològiques entorn del Pi d’en Xandri.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Situat al nord de l’edifici, existeix també el jaciment arqueològic del paratge de la Torre Negra. És a prop del torrent i dins de la propietat. Concretament, a la zona d’una corba pronunciada a la dreta, on hi ha un camp cobert de vegetació baixa, s’hi va localitzar ceràmica i material del període romà: ceràmica sigil·lada, tègula i ceràmica comuna. Es tracta d’una troballa molt puntual i no va aparèixer cap més material al voltant.</span></span></span></p> | 08205-20 | Camí de Can Borrell, s/n | <p><span><span><span>La Torre Negra és una imponent fortificació que té el seu origen en una antiga fortalesa que va promoure l’abat Armengol l’any 1145. Segons les indicacions d’aquest abat del monestir de Sant Cugat, havia de ser construïda en tàpia. L’objectiu era repoblar les terres que estaven ermes a causa de les invasions sarraïnes, just a l’inici del camí de Barcelona per la vall de Gausac i Sant Medir.</span></span></span></p> <p><span><span><span>En poc temps la Torre Negra, que constituïa la quadra de Vilanova, va esdevenir un contrapoder del monestir. Les famílies Vilanova i Palou a l’època medieval, i posteriorment els Erill, van disputar al monestir el control dels terrenys del seu entorn. Els Palou foren una important família nobiliària vinculada al poder reial, i van constituir aquests terrenys en un terme sota el seu control. Aquest terme abastava la conca de la riera de Sant Medir, des de la Torre Negra fins a Sant Adjutori, i estava poblada per una desena de masies, de les quals tan sols queda dreta la de Can Borrell.</span></span></span></p> <p><span><span><span>L’any 1432 Guerau de Palou va ampliar i consolidar la fortificació en contra de la voluntat del monestir, al qual ja no li interessava el seu territori. L’actual edifici de la Torre Negra conserva actualment l’aspecte que adquirí en aquesta remodelació: una gran casa forta construïda amb pedra procedent d’una pedrera propera, amb merlets i sageteres i una torre a manera de talaia.</span></span></span></p> <p><span><span><span>La torre disposa d’espais agrícoles, residencials i de defensa característics de les torres rurals de la noblesa: celler, estances per a l’oli, estable, sala, cambres, capella i espais distintius de l’orde militar, com ara cambres dels escuders, dels missatgers, cambres per a la ferramenta i sala d’armes.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Al segle XVIII (el 1782) la Torre Negra va ser adquirida pel monestir de Sant Cugat, que transformà el recinte en un centre d’explotació agrícola. En aquests moments es feren les obres del balcó de la sala i, també, els cups.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Amb la desamortització de Mendizábal, el 1842, va ser subhastada i adquirida per la família Rabadà, per un import de més de dos milions de rals. La propietat incloïa més de 2.000 oliveres. Els nous amos mantingueren l’ús agrícola i, sobretot, el conreu de la vinya. A principis del segle XX s’hi van fer reformes. Entre d’altres, l’obertura de finestrals d’estil neogòtic (o amb peces gòtiques) i les compartimentacions interiors. També s’afegiren al costat nord i est altres cossos que posteriorment foren enderrocats i dels quals se’n conserven alguns vestigis. </span></span></span></p> <p><span><span><span>De la darrera família propietària en destaca Joan Rabadà Vallvè. Va ser pintor, aventurer, bohemi i va obtenir un premi a l’Exposició Universal de Pintura de Filadèlfia l’any 1876. De la seva obra destaca l’interior de la cúpula de la Casa Rosada (palau presidencial de l’Argentina). El 1902 va participar en el grup promotor dels Ferrocarrils de Catalunya, amb la proposta de la línia entre Penitents i Olesa de Montserrat, que havia de tenir una estació a la Torre Negra. Aquest traçat finalment no va fer-se, perquè va passar per la Floresta, per influència de Frank S. Pearson. Malgrat això, Rabadà va vendre terrenys de la finca on van construir-se diversos xalets, entre la rambla de Can Bell i el passeig Calado.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Entorn de 1920 els Rabadà mantingueren un conflicte amb els rabassaires de les seves terres. Hi va intervenir el conegut polític i advocat laboralista Francesc Layret, que aconseguí defensar els drets d’aquest col·lectiu.</span></span></span></p> <p><span><span><span>A finals del segle XX, quan el nucli urbà de Sant Cugat del Vallès estava en expansió, la Torre Negra va esdevenir símbol de la defensa de Collserola davant dels intents d’urbanitzar els seus entorns. Per aquest motiu el 1994 es va crear la Plataforma per a la Defensa de la Torre Negra i Rodalies. L’any 2022 la Torre Negra fou comprada per l’Ajuntament de Sant Cugat.</span></span></span></p> <p><span><span><span>Els jaciments arqueològics de la Torre Negra i del paratge de la Torre Negra es van localitzar en les prospeccions realitzades el gener de 1999. Concretament, del 4 al 15 de gener de 1999, sota la direcció d’Alba Rodríguez i Jordi Aguelo.</span></span></span></p> | 41.4652101,2.1008599 | 424915 | 4590792 | 08205 | Sant Cugat del Vallès | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94657-002001.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94657-002002.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94657-002003.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08205/94657-002004.jpg | Legal | Romànic|Gòtic|Modern|Medieval | Patrimoni immoble | Edifici | Pública | Cultural | BPU | 2025-05-20 00:00:00 | Daniel Sancho París (Stoa, propostes culturals i turístiques SL) | La zona de la Torre Negra és de gran valor paisatgístic perquè hi trobem una vegetació específica, amb zones obertes i amb vegetació ruderal. Aquí, s’hi observen diferents espècies d’orquídies autòctones, que tenen una regressió poblacional generalitzada per la pèrdua d’hàbitat i també per culpa dels senglars i de la recol·lecció per part dels humans. Les espècies d’orquídies són: mosques grosses (Himantoglossum robertianum), abellera vera (Ophrys apifera), abellera de la passió (O. passionis), abellera becada (O. scolopax), curraià blanc (Cephalanthera longifolia), curraià pàl·lid (C. damasonium) i l’orquídia de tardor (Spiranthes spiralis). | 92|93|94|85 | 45 | 1.1 | 1762 | 40 | Patrimoni cultural | 2026-01-25 09:22 |
Estadístiques 2026
patrimonicultural
Mitjana 2026: 0,00 consultes/dia
Sabies que...?
...pots personalitzar les consultes a la API amb diversos filtres?
La API ofereix tant filtres per modificar la cerca de les dades (operadors LIKE, AND, OR...) com filtres per tractar-ne el retorn (paginació, ordenació...).
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/puntesports/camp-all-like/poliesportiu/ord-adreca_nom/desc