Conjunt de dades |
Últim canvi
| ||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|---|
| 80640 | Receptes recollides per Ignasi Domènech | https://patrimonicultural.diba.cat/element/receptes-recollides-per-ignasi-domenech | <p>DOMÈNECH, Ignasi (1960, 9º edició). La Teca. Barcelona, Ed. Quintilla i Cardona.</p> | XIX | <p>La gastronomia de Vallhonesta es tradueix en una cuina contundent i aromàtica, basada en productes de la zona com el conill, els cargols i els bolets. Si hi afegim Boades, la riquesa culinària d'aquesta petita àrea s'incrementa notablement. Les receptes que va recollir Ignasi Domènech eren les que feien les mestresses de casa de la zona amb els ingredients que tenien disponibles a la zona, cargols, conill, patates, bolets de la zona com els fredolics. Són receptes senzilles però gustoses a les que s'afegeixen herbes aromàtiques de la zona.</p> | 08262-88 | Vallhonesta i Boades. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>A finals del segle XIX el cèlebre cuiner manresà Ignasi Domènech va visitar la zona i va recollir directament de les mestresses de casa un seguit de receptes en el seu llibre: cargols a la Vallhonesta, patates i bolets a la Vallhonesta, conill guisat a l'estil de Boades, cargols a l'estil de Boades, lluç a l'estil de la torre del Breny. Aquest recull de receptes el va difondre en la seva obra 'La Teca', publicat a Barcelona, en el que també donava orientacions per servir bé la taula, festes gastronòmiques de Catalunya, consells per cuinar i finalment un important recull de receptes principalment de Catalunya. Al seu llibre, Ignasi Domènech va descriure Vallhonesta com a 'un pintoresc poble enclavat entremig de Manresa i les muntanyes de Montserrat, ric per la quantitat i qualitat d'herbes aromàtiques de molta vàlua per a la cuina i per als fabricants de licors'. De Boades va dir que 'és un poblet de Catalunya, on s'hi crien exquisits cargols, i on el romaní és abundant per alimentar-se'. També 'el pintoresc poblet de Boades està situat al raval de Castellgalí, prop de Sant Vicenç de Castellet, i gaudeix de gran bellesa panoràmica i esplèndides muntanyes, en les quals hi abunden les herbes aromàtiques, que serveixen per condimentar els guisats i que s'usen també per a la fabricació de licors'. A més de les receptes que Ignasi Domènech va recollir, les mestresses de casa de Sant Vicenç han transmès fins a l'actualitat una recepta de conill i unes postres típiques en època de verema a Vallhonesta: el conill a la míquili-mòquili (seguint el record de les persones que encara l'elaboren a Sant Vicenç, aquest plat provindria de la zona del Montsec). S'elaborava als masos i es portava a la vinya en època de verema. Arrop de verema, acompanyava el conill com a menja típica de verema.</p> | 41.6657700,1.8639600 | 405424 | 4613291 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immaterial | Tècnica artesanal | Pública | Social | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía. / OPC | Ignasi Domènech i els habitants de Vallhonesta | Van ser recollides per Ignasi Domènech. Hi ha un exemplar del llibre a l'Arxiu Històric de Manresa. L'associació Ceps i Manduca, dedicada al món de la gastronomia i la cultura, en diferents ocasions n'han fet elaboracions i tastos populars. | 60 | 4.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 80641 | Can Ambrós | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-ambros | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XVIII-XIX | <p>Masia de planta senzilla formada per un cos base inicial i un altre afegit a la façana est. És de planta, pis i golfes, amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana que s'obre a migdia. Tot i que les parets són de pedra, actualment es troben arrebossades. Per la banda de llevant hi ha la tina adossada a la paret de la casa i, davant d'aquesta, es va aprofitar l'espai per engrandir la casa. La planta baixa està distribuïda en tres crugies paral·leles cobertes amb volta de canó seguit de mig punt i en la mateixa direcció que el carener. Les dues de més a ponent són les que formaven l'estructura antiga de la casa i en la central hi ha el celler al que dóna la boixa de la tina a la paret de ponent. El cos afegit davant la tina també es cobert amb volta de canó, tot i que més curta. La tina és circular folrada amb cairons de ceràmica vidrada vermellosos.</p> | 08262-89 | Can Ambrós. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Forma part del nucli de masos de Vallhonesta que es troben a prop de l'ermita de Sant Pere. Es troba després de les ruïnes de ca l'Antón, essent la última casa del grup de masos. La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Aquest era el mas d'un parcer de Sant Jaume de Vallhonesta.</p> | 41.6735100,1.8965800 | 408151 | 4614116 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80641-foto-08262-89-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80641-foto-08262-89-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té una tina i conserva la premsa. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||
| 80642 | Cal Geroni | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-geroni-0 | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XIX | <p>Forma part del nucli de masos de Vallhonesta que es troben a prop de l'ermita de Sant Pere. Es troba entre cal Jeroni i cal Xacó. Casa d'estructura clàssica, amb planta, pis i golfes, teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. Aprofita el desnivell del terreny i es recolza en el marge de manera que part de la volta interior es troba sota terra. L'interior presenta una estructura en tres crugies paral·leles cobertes amb volta de canó que formen els cellers. A la banda de ponent de la casa hi ha adossada una tina que segueix les característiques generals d'aquestes, circular i folrada amb rajoles de ceràmica envernissada. La porta principal es troba al centre de la façana, a la llinda porta gravada la data 1840. A la banda de ponent de la casa hi ha un cobert que alberga una premsa de vi i en el que destaca la porta d'accés que forma un arc de pedra de tipus carpanel que segueix la forma de la biga de fusta que el suporta.</p> | 08262-90 | Cal Geroni. Valllhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Aquest seria el mas d'un parcer de Sant Jaume de Vallhonesta. L'única data que disposem és la que es troba a la llinda de la porta, 1840, tot i que pot ser la de la reforma més important de la casa que possiblement existís amb anterioritat.</p> | 41.6730400,1.8948800 | 408009 | 4614065 | 1840 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80642-foto-08262-90-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80642-foto-08262-90-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té una tina | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||
| 80643 | Serracanta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/serracanta | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XVII | en runes | <p>D'aquesta casa tan sols resten uns murs molt coberts de vegetació que no permeten veure l'estructura antiga de la casa. Es troba ubicada en un lloc una mica elevat al que s'arriba a través d'un camí que surt d'una altre que va des de cal Noguera al camí de Sant Pere de Vallhonesta. Està entre el torrent de cal Noguera i el torrent del Rubió. Deu tenir més d'una tina, però degut a l'estat no es poden distingir. Tot i que no ho he vist, m'han dit que hi ha algun mur d'opus spicatum.</p> | 08262-91 | Serracanta. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Serracanta era un dels masos importants de Vallhonesta, propietari d' altres masos, com el casalot del Toni, que l'any 1759 era venut a Anton Pons (SUADES, 1987; AHCM Notari Ratllat manual 1751, folis 7-8). Era una casa que devia estar en molt mal estat en el moment d'aquesta venda que es va fer a perpetuïtat i anava acompanyada d'una petita peça de terra de mig quartà. Això mostra que el mas Serracanta disposava d'algun mas rònec que va vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que contribueix al repoblament de la zona i a l'increment de superfície conreada. A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas de Vallhonesta conegut per Seracanta (SUADES, 1987) tenia 18 parcers i era propietat de Juan Casajuana. La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència.</p> | 41.6771200,1.8829100 | 407018 | 4614531 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80643-foto-08262-91-2.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||
| 80644 | Can Xacó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-xaco-4 | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XIX | <p>Aquesta casa és la més petita del conjunt de masos de Vallhonesta. Es troba entre cal Jeroni i cal Testagorda. És d'estructura senzilla, de pedra, amb planta i pis, teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana que s'obre a migdia. Tan sols té porta allindada a la planta i una sola finestra al pis situada al centre sobre la porta. A la banda esquerra hi ha un cos afegit que s'aguanta sobre una petita volta moderna i darrera es troba l'antiga estructura de la tina sobre la que s'ha fet un terrat. L'interior està estructurat en dues crugies paral·leles entre si i a la façana cobertes amb volta de canó seguit de pedra.</p> | 08262-92 | Can Xacó. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Forma part del nucli de masos de Vallhonesta que es troben a prop de l'ermita de Sant Pere. Es troba entre cal Jeroni i cal Testagorda. La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Aquest seria el mas d'un parcer de Sant Jaume de Vallhonesta.</p> | 41.6731500,1.8964300 | 408138 | 4614076 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80644-foto-08262-92-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Tenia una tina. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||
| 80645 | Can Testagorda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-testagorda | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XVIII-XIX | <p>Masia clàssica d'estructura senzilla amb planta, pis i golfes, teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. La façana té porta allindada al centre de la planta baixa, balcó central i una finestra a cada banda al pis i també a les golfes. Davant la façana hi ha afegit un cos que ocupa la meitat, amb un sol pis i que fa funcions de garatge. A la banda de ponent hi ha afegida l'estructura de l'antiga tina que està convertida en un bany i una terrassa. L'interior de la casa està distribuït en dues crugies paral·leles a la façana principal cobertes amb volta de canó seguit de pedra. La porta principal dóna directament al centre de la primera volta de manera que l'escala que puja al pis parteix la primera volta en dues meitats. Al pis l'estructura és similar, amb dues crugies paral·leles a la façana que s'han compartimentat amb la necessitat d'ocupació al llarg del temps. La façana s'obre a una era que actualment és tancada amb un tancat. A la banda esquerra de la façana s'ha afegit un cobert, al costat d'aquest i a l'aire lliure hi ha l'antiga premsa de vi. Davant la paret de ponent i al costat de l'antiga tina, hi havia un altre cobert o estructura que albergava un trull d'oli. Encara resta la mola circular de pedra dins un cup de trull de rajoles de ceràmica vermelles amb l'eix al centre de fusta. L'eix es troba en mal estat. També resta part del cup de pedra més antic. Tota aquesta estructura actualment es troba a l'exterior i per tant perilla que desaparegui en poc temps. Suposem que era moguda amb tracció animal com les sínies de la zona.</p> | 08262-93 | Can Testagorda. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Forma part del nucli de masos de Vallhonesta que es troben a prop de l'ermita de Sant Pere. Es troba entre cal Xacó i les ruïnes de ca l'Antón. La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Aquest seria el mas d'un parcer de Sant Jaume de Vallhonesta.</p> | 41.6733000,1.8964300 | 408138 | 4614092 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80645-foto-08262-93-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | És coneguda com cal Testagorda o cal Rafel. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||
| 80646 | Cal Carreres | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-carreres-0 | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XVII-XVIII | <p>Forma part del nucli de masos de Vallhonesta que es troben a prop de l'ermita de Sant Pere. Es troba entre cal Martí i cal Jeroni. És una casa de planta, pis i golfes, coberta amb teulada a un vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia i la vall que forma el torrent del Rubió que després es converteix en la riera de Vallhonesta. L'estructura és la que tenen els masos de la zona, característica de finals del XVIII: planta baixa coberta amb voltes de canó de pedra estructurada en dues crugies paral·leles entre si i a la façana. La primera d'aquestes voltes es troba dividida en tres espais: el central que és l'accés, el de l'esquerra que és un celler i el de la dreta que ocupa l'escala que puja al pis. La volta de tramuntana és tota seguida i a ella dóna la boixa de la única tina que es conserva i que ara fa les funcions de cisterna d'aigua, situada a la paret de llevant. A la banda de llevant es va afegir un altre cos cobert amb volta perpendicular a la façana i que actualment fa funcions de celler. A aquest espai donaven les boixes de dues tines més que ja van desaparèixer fa anys. Per la banda de tramuntana s'ha afegit a la casa un antic galliner que sembla que era part més antiga de la casa a la que es van anar afegint els cossos de davant. L'interior del pis ha estat molt modificat i no permet veure l'antiga estructura de tres crugies. La façana principal és senzilla, amb porta central allindada, tres finestres al pis i tres finestres petites a les golfes. Hi ha diversos coberts afegits als laterals de la casa, en un d'ells es conserva una premsa de cargol moderna. En fer la reforma actual va sortir el cargol de fusta d'una antiga premsa que s'havia utilitzat en l'estructura del sostre d'una habitació del pis.</p> | 08262-94 | Cal Carreres. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Aquest seria el mas d'un parcer de Sant Jaume de Vallhonesta. Fent la reforma actual es va trobar una teula amb una data de la segona meitat del XIX. No hi ha altres dates. Antigament la casa es deia cal Peret Carreras i actualment està inscrita com cal Carreras.</p> | 41.6733900,1.8943200 | 407963 | 4614105 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80646-foto-08262-94-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80646-foto-08262-94-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80646-foto-08262-94-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té una tina convertida en cisterna. Hi havia dues més ara desaparegudes. També coneguda com Cal Peret, o Peret Carreras, nom de l'anterior propietari. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||
| 80648 | Sínia de cal Tinet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sinia-de-cal-tinet | XIX | Està a l'aire lliure | <p>L'estructura d'aquesta sínia es troba a l'aire lliure, és a dir, no està dins d'una construcció que la protegeixi. Està formada pel pou, amb estructura externa de base quadrangular sobre la que es recolza una biga de ferro horitzontal que reposa sobre un pilar de pedra a l'altre extrem; al centre de la biga hi ha l'eix central també de ferro, recolzat sobre una base cònica de pedra. A aquest eix es lligava l'animal i transmetia la força a un volant dentat situat a la part superior de l'eix que a la seva vegada la transmetia a un altre volant a sobre del pou que bombava l'aigua. Manca la roda dentada al costat de l'eix. L'aigua extreta regava l'hort a través d'una xarxa de canals excavats directament al terra. La sínia es troba entre la casa i la riera de Castellet. Actualment l'aigua es puja amb una bomba elèctrica i la sínia no s'utilitza tot i que conserva tota l'estructura excepte el paviment on voltava l'animal. L'estructura és igual que la de la resta de sínies que hem vist a la zona, però amb el volant de l'eix a la part superior de la biga. Quasi totes les cases de pagès de Sant Vicenç de Castellet tenen una sínia per extreure aigua d'un pou o directament de la riera amb la finalitat de regar els horts. La riuada de l'any 2000 va malmetre tot l'espai que ocupa l'hort i va arrencar part del terra de la sínia que ara queda tallat com un marge sobre la riera.</p> | 08262-96 | Cal Tinet. Clot del Tufau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La sínia és un complex hidràulic format pel pou, l'estructura de la sínia, la bassa, a vegades un safareig, i sistemes de canalització de rec. El pou, generalment rectangular, disposava d' una maquinària per pujar l'aigua a la superfície. Aquesta maquinària està composta bàsicament per dues rodes, una horitzontal moguda per un animal, i una altra vertical. La roda vertical pujava l'aigua del pou amb els catúfols que la buidaven a la bassa del costat on s'acumulava pel seu ús. Els catúfols, generalment de fang o de fusta, tenien un petit forat al fons per tal de buidar-se quan la sínia s'aturava. La força motriu era la de les mules o d'altres animals de tir, que voltaven lligats a un eix vertical i feien girar la roda horitzontal situada sobre l'eix i que transmetia l'energia a la roda que pujava l'aigua a través d'un sistema d'engranatges de ferro. L'objectiu era pujar l'aigua i acumular-la en una bassa per la seva utilització en el regadiu dels horts per gravetat de la caiguda d'aquesta. L'animal girava en una plataforma circular en la que hi havia l'eix al centre. Hi podien haver de dos tipus, la que es situava sobre el pou i al voltant es construïa una plataforma empedrada que servia per que caminés el ruc; i la que tenia aquesta plataforma i la sínia desplaçada a un costat del pou amb la transmissió a través d'un eix horitzontal que comunica les dues rodes. Les sínies estaven generalment a prop de les rieres o sobre aigües subterrànies poc profundes i la seva finalitat era regar una petita extensió de terra destinada primordialment a cobrir les necessites bàsiques del mas. L'aigua s'extreia del pou mitjançant un sistema d'engranatges i cordes que primer eren de fusta i que gradualment varen ser substituts pel ferro i que utilitzaven la tracció animal per funcionar. Tot i que l'origen del sistema s'atribueix als àrabs, les sínies de la zona són construccions del segle XVIII o XIX. Les sínies eren construccions molt corrents en aquests entorns i facilitaven la recollida d'aigua i el rec per les terres, essent l'únic mitjà de fer conreables algunes terres a les que no es podia fer arribar l'aigua pel desnivell del terreny. Amb l'arribada dels nous avenços duts a terme de la ma de la revolució industrial el sistema d'extracció de l'aigua del subsòl va modernitzar-se amb la incorporació del motor elèctric que va substituir l'animal. Després de la Guerra Civil, es van substituir progressivament per motors de gasolina o elèctrics que han provocat l'abandó de la sínia, tot i que els pous segueixen en ús.</p> | 41.6633700,1.8223400 | 401956 | 4613072 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||||
| 80649 | Escultura a Anselm Clavé | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escultura-a-anselm-clave | <p>CANAL, Pedro (1948). El servicio de aguas públicas. Apuntes para la historia de nuestro pueblo. Sant Vicenç de Castellet. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed.</p> | XX | <p>Escultura que representa a Josep Anselm Clavé, fundador dels Cors d'en Clavé, (1824-1874). En diferents pobles de Catalunya es van formar cors d'en Clavé, composts per homes que dedicaven les estones de lleure a cantar. L'escultura està formada per dos elements: la imatge situada a la part superior i el peu. El peu és un pilar de secció quadrada en forma piramidal en decreixement cap a la part superior. Al centre del seu recorregut hi ha una decoració escultòrica que s'assembla a un capitell jònic amb volutes, flors i una lira al centre, símbol dels cors. Sobre aquest peu hi ha una escultura que representa la imatge de cos sencer de Josep Anselm Clavé, vestit amb abric llarg. L'actual escultura no conserva la base original on hi havia la font, i la inscripció que llueix al peu també s'ha fet de nou més tard. L'escultura es troba en un espai amb jardí que salva un desnivell d'aproximadament dos metres entre l'Avinguda Secretari Canal i el carrer d'Armengol amb una escala a cada costat que permet el pas de vianants. Sota el lloc que ocupa l'escultura hi ha un antic refugi de la Guerra Civil Espanyola que actualment es troba tapiat.</p> | 08262-97 | Av. Secretari Canal. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Són diverses les mostres de modernisme que hi ha a Sant Vicenç de Castellet. Destaca entre elles el monument a Anselm Clavé, obra de l'arquitecte santvicentí Bernat Pejoan i dels escultors manresans Borjes. Es va inaugurar el 2 de maig de 1920 com a font pública. El terreny on fou edificada l'escultura i la plaça van ser donats pel propietari Joan Calsina, de l'antiga casa Sant Joan de Baix, que també contribuí en els costos de l'escultura amb finançament de la coral l'Estrella (dels Cors de Clavé). La inauguració va estar acompanyada d'una concentració de corals de Catalunya amb més de 1000 cantaires. El mateix dia es va inaugurar la font de la plaça de l'Ajuntament obra dels mateixos artistes. Com a dada curiosa destacar que es va filmar l'esdeveniment per la companyia cinematogràfica Pathé Freres, essent aquesta la primera que es va projectar al poble. El material emprat per a la seva construcció, pedra sorrenca, prové de les pedreres de Sant Vicenç. Inicialment l'escultura-font es va col·locar a la plaça Clavé, on hi havia l'Ateneu, però posteriorment va ser traslladat a l'avinguda del Secretari Canal, on es pot observar actualment, tot i que desprovista de la font. Aquesta va ser una de les dues primeres fonts públiques instal·lades a Sant Vicenç en una època en que el poble no gaudia d'aigua potable i poder portar-la va ser un fet extraordinari. En el repeu, avui perdut, d'on rajava la font, hi havia un rètol que posava 'Bernat Pejoan, arquitecte'.</p> | 41.6664900,1.8618500 | 405250 | 4613374 | 1920 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80649-foto-08262-97-1.jpg | Inexistent | Modernisme | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía. / OPC | Bernat Pejoan i germans Borjes. | Sant Vicenç de Castellet, tot i estar al costat del riu Llobregat, ha tingut certs problemes per abastir d'aigua potable a la població. En un principi, quan es comencen a urbanitzar els carrers del poble i a construir cases, a mitjans del segle XIX, cada casa feia el seu pou per ús particular. Però en construir el pou mort al costat els residus passaven al pou d'aigua potable i això provocava epidèmies i tifus que va fer que morís un nombre considerable de gent. Degut a aquest problema, l'any 1913 l'Ajuntament comença la construcció del clavegueram. L'any 1914, en construir el dipòsit de Reserva de Màquines del Nord, es va constituir la Sociedad de Aguas per portar aigua al dipòsit i es va projectar el subministrament a tot el poble. Aquest primer subministrament es feia directament del riu i l'aigua a vegades no era clara ni estava filtrada. Per això es va construir un pou-mina per la captació d'aigües al Llobregat al Clot de les Tinotes l'any 1948. La font d'en Clavé i la de la Plaça de l'Ajuntament van ser les primeres fonts públiques que utilitzaven l'aigua del dipòsit de Reserva de Màquines del Nord, i va ser el primer Server públic d'aigua de Sant Vicenç de Castellet. L'any 2013, amb motiu del 125è aniversari de la Societat Coral l'Estrella, es realitza una molt bona restauració i neteja del monument. | 105 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||
| 80650 | Font de la plaça de l'Ajuntament | https://patrimonicultural.diba.cat/element/font-de-la-placa-de-lajuntament-3 | <p>CANAL, Pedro (1948). El servicio de aguas públicas. Apuntes para la historia de nuestro pueblo. Sant Vicenç de Castellet. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed.</p> | XX | <p>Està formada per una estructura de planta quadrada que forma un pilar amb tres parts diferenciades: la base on hi ha la font, el fust, i la part superior in hi ha una farola. La base té dos recipients de la font, un a cada costat i oposats; a sobre hi ha les aixetes. A la part superior, abans de la intersecció amb el cos següent, hi ha la inscripció PROJECTE BASSOMBA I JORDÀ. El fust és també de secció quadrada però més estret que la base. En ell hi ha diferents inscripcions: ANY 1920 SANT VICENÇ, a més de l'escut romboïdal amb les quatre barres i l'escut de Castellet amb una torre de Castell dins un rombe. A la part superior hi ha una farola amb un únic braç central del que surten cinc faroles, una al mig i les altres a cada angle. El material emprat per a la seva construcció, pedra calcària, prové de les pedreres de Sant Vicenç.</p> | 08262-98 | Plaça de l'Ajuntament. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Aquesta font es va inaugurar el 2 de maig de 1920 com a font pública, el mateix dia que la font-escultura d'Anselm Clavé. Obra de l'arquitecte Bassomba i Jordà. Sant Vicenç de Castellet, tot i estar al costat del riu Llobregat, ha tingut certs problemes per abastir d'aigua potable a la població. En un principi, quan es comencen a urbanitzar els carrers del poble i a construir cases, a mitjans del segle XIX, cada casa feia el seu pou per ús particular. Però en construir el pou mort al costat els residus passaven al pou d'aigua potable i això provocava epidèmies i tifus que va fer que morís un nombre considerable de gent. Degut a aquest problema, l'any 1913 l'Ajuntament comença la construcció del clavegueram. L'any 1914, en construir el dipòsit de Reserva de Màquines del Nord, es va constituir la Sociedad de Aguas per portar aigua al dipòsit i es va projectar el subministrament a tot el poble. Aquest primer subministrament es feia directament del riu i l'aigua a vegades no era clara ni estava filtrada. Per això es va construir un pou-mina per la captació d'aigües al Llobregat al Clot de les Tinotes l'any 1948. La font d'en Clavé i la de la Plaça de l'Ajuntament van ser les primeres fonts públiques que utilitzaven l'aigua del dipòsit de Reserva de Màquines del Nord, i va ser el primer Servei públic d'aigua de Sant Vicenç de Castellet. Actualment està en desús des de que es va fer la planta depuradora.</p> | 41.6655000,1.8638200 | 405412 | 4613262 | 1920 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80650-foto-08262-98-1.jpg | Inexistent | Modernisme | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Social | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía. / OPC | Bassomba i Jordà | El 10 de febrer de 2007 es va col·locar una placa en commemoració al centenari del ball popular de gitanes que es balla a la mateixa plaça. L'any 2012 es va fer una neteja de la font. | 105 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||
| 80651 | Teler de tallar pedra | https://patrimonicultural.diba.cat/element/teler-de-tallar-pedra | XX | <p>Màquina marca Gregori que tenia la funció de serrar blocs de pedra en lloses del mateix gruix. El tall es feia amb una filera de falques que feien pressió sobre 'flejes' d'acer (tires estretes de planxa) que feien un moviment pendular i amb ajuda d'aigua i sorra anaven tallant la pedra. El moviment es transmetia amb una roda que es movia amb energia d'un motor.</p> | 08262-99 | Can Solé. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Aquesta màquina va ser donada a l'Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet el 10 de juny de 2004 per una empresa de pedra granítica de Girona, provenia de Novelda (Alicante), de Evelio Lad Comercial S.L. En el moment de la donació es va valorar en 30.000 €, tot i que la donació a l'Ajuntament va ser gratuïta.</p> | 41.6618400,1.8592900 | 405030 | 4612860 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80651-foto-08262-99-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80651-foto-08262-99-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80651-foto-08262-99-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Objecte | Pública | Sense ús | Inexistent | 2022-04-11 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía. / OPC | 98 | 52 | 2.2 | 2484 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||
| 80652 | Escultura Teler | https://patrimonicultural.diba.cat/element/escultura-teler | <p>AA.VV. (1997). La primera revolució industrial a Catalunya. Fundació Jaume I.</p> | XIX | <p>Davant les oficines de Sercomantex, empresa dedicada a la fabricació de maquinària tèxtil, hi ha un teler de garrot com a monument que recorda el passat tèxtil de Sant Vicenç de Castellet. Fa 8-9 anys la va posar l'empresa i després la va cedir a l'Ajuntament que des de llavors fa el manteniment. És un teler mecànic de garrot. Funcionaven amb acció de corretges i barres accionades per energia elèctrica. Aquest va ser el primer teler mecànic amb el que s'inicià la industrialització a Catalunya. La peça més característica és un garrot de fusta que obliga a la llançadora a anar d'un extrem a l'altre del teler.</p> | 08262-100 | Plaça Generalitat. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El 1828 s'instal·la la primera gran empresa tèxtil, la fàbrica Balet, que feia teixits i filats, i a la que seguiran la Mercadé (filats), la Castells (filats), i la 'fabriqueta' o Armengol (teixits), i les de Sant Joan a Castellgalí i Serramalera a Castellbell, molt lligades a l'evolució industrial de Sant Vicenç (VIRÓS, 2003). Les fàbriques Balet i Serramalera filaven amb selfactines i teixien amb telers automàtics de garrot. El pas del Llobregat per Sant Vicenç no proporciona un gran desnivell (menys de 20 m en 3 km), fet que no va permetre construir més de dos salts al terme a prop del nucli urbà. Aquest va ser el motiu de la construcció del canal de la fàbrica Cots (cal Soler) que va ser un dels elements més importants del creixement industrial, fet que permetia a les empreses fabricar la seva pròpia energia amb l'aigua del Llobregat.. Aquest teler prové de la fàbrica Soler que va iniciar l'activitat el 1867. Feia filats i tints. Va ser una de les fàbriques importants del municipi, que el 1890 sobre una població de 1.429 habitants ocupava a 280 persones.</p> | 41.6655300,1.8599200 | 405088 | 4613269 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80652-foto-08262-100-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni moble | Element urbà | Pública | Ornamental | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 98 | 51 | 2.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||
| 80653 | Jaciment de fòssils de can Marcet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/jaciment-de-fossils-de-can-marcet | <p>www.iec.es/institucio/societats/ICHistoriaNatural/Bages/principal.htm (geologia del Bages) ABAD GARCÍA, A. (2001). Paleotaxodonta y pteriomorphia del eoceno del margen sur de la depresión central catalana. Tesi doctoral. Universitat de Barcelona. www.tdx.cesca.es/TDX-1004102-145010.</p> | Pateix l'erosió natural | <p>Al terme de Sant Vicenç de Castellet hi ha quatre zones amb jaciments fossilífers: can Marcet, Sant Pere de Vallhonesta, el camí de Vallhonesta i les Muntanyes Russes. El jaciment de can Marcet es troba al nord-est del terme, dintre del complex de Sant Llorenç del Munt (seqüència de Mura). Es troben Lima postalensis en lutites carbonatades. És un molusc bivalb del carbonífer, de forma triangular, llisos o amb nervis radials.</p> | 08262-101 | Can Marcet. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El Bages forma part de la depressió Central Catalana, que és el sector oriental de la conca de l'Ebre, la regió de baixes altituds limitada pels Pirineus al nord, la cadena Costanera Catalana a l'est i la cadena Ibèrica a l'oest i al sud. Durant part del terciari, aquesta conca o depressió es va omplir de sediments procedents d'aquests relleus que la limitaven. Així doncs, a la comarca afloren sobretot roques sedimentàries d'aquell període: conglomerats, sorrenques (també anomenades gresos), lutites (margues, argil·lites i limolites), calcàries i, puntualment, evaporites (guix i sal gemma). La majoria de roques del Bages son de l'eocè superior o de començament de l'oligocè, però, sobretot prop dels rius, també trobem sediments detrítics molt més moderns, d'edat quaternària, com els que donen lloc a les graveres.</p> | 41.6878500,1.8745400 | 406337 | 4615731 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80653-foto-08262-101-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80653-foto-08262-101-2.jpg | Inexistent | Paleògen|Cenozoic | Patrimoni natural | Zona d'interès | Privada | Científic | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | La fotografia és de Lima postalensis (ABAD, 2001). | 124|123 | 2153 | 5.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||
| 80654 | Cal Taiona | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-taiona | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XIX | <p>Era una petita casa de principis del segle XX amb una tina. A partir dels anys 1980 es va iniciar la rehabilitació que ha ampliat considerablement la casa i que ha canviat completament la seva fesomia. La tina ja no existeix.</p> | 08262-102 | Cal Taiona. Clot del Tufau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. El nom li ve del mas Tufau que hi havia al Pla de Sant Llorenç. Les masies del Clot del Tufau depenen parroquialment de Castellgalí, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. La majoria eren cases de parcers que treballaven per cal Fiter, el mas més important, i que al 1865 comptava amb 22 parcers (AMSVC, Amillarament). Cal Taiona seria una petita barraca amb una tina que va ser ampliada degut a la seva ocupació com a habitatge permanent.</p> | 41.6625000,1.8358800 | 403082 | 4612960 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80654-foto-08262-102-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Al peu del camí d'entrada a la casa, que està al costat de la riera, hi ha una mola de molí de cereal. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||
| 80656 | Sínia de cal Jan | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sinia-de-cal-jan | XIX | L'estat general és regular ja que el desús i l'abandonament han provocat que els elements de la sínia es trobin parcialment desapareguts. | <p>A uns 200 metres de la casa i al costat del camí cap a Vallhonesta, hi ha la sínia de cal Jan, a prop de la riera de Vallhonesta o del Rubió. Està composta per una bassa amb safareig d'obra, el pou de planta rectangular al costat d'aquests i té dos pilars de maó, un a cada banda; un eix de transmissió de ferro des del lateral del pou fins a l'estructura de la sínia que es troba a uns dos metres del pou. La sínia disposa d'un eix vertical suportat entre dos pilars de maó, i d'aquest passa la transmissió a través de la roda a l'eix horitzontal que arriba al pou. Al voltant d'aquest eix encara es pot veure l'espai circular pel que voltava l'animal. Actualment es puja l'aigua amb una bomba elèctrica.</p> | 08262-104 | Cal Jan. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La sínia és un complex hidràulic format pel pou, l'estructura de la sínia, la bassa, a vegades un safareig, i sistemes de canalització de rec. El pou, generalment rectangular, disposava d' una maquinària per pujar l'aigua a la superfície. Aquesta maquinària està composta bàsicament per dues rodes, una horitzontal moguda per un animal, i una altra vertical. La roda vertical pujava l'aigua del pou amb els catúfols que la buidaven a la bassa del costat on s'acumulava pel seu ús. Els catúfols, generalment de fang o de fusta, tenien un petit forat al fons per tal de buidar-se quan la sínia s'aturava. La força motriu era la de les mules o d'altres animals de tir, que voltaven lligats a un eix vertical i feien girar la roda horitzontal situada sobre l'eix i que transmetia l'energia a la roda que pujava l'aigua a través d'un sistema d'engranatges de ferro. L'objectiu era pujar l'aigua i acumular-la en una bassa per la seva utilització en el regadiu dels horts per gravetat de la caiguda d'aquesta. L'animal girava en una plataforma circular en la que hi havia l'eix al centre. Hi podien haver de dos tipus, la que es situava sobre el pou i al voltant es construïa una plataforma empedrada que servia per que caminés el ruc; i la que tenia aquesta plataforma i la sínia desplaçada a un costat del pou amb la transmissió a través d'un eix horitzontal que comunica les dues rodes. Les sínies estaven generalment a prop de les rieres o sobre aigües subterrànies poc profundes i la seva finalitat era regar una petita extensió de terra destinada primordialment a cobrir les necessites bàsiques del mas. L'aigua s'extreia del pou mitjançant un sistema d'engranatges i cordes que primer eren de fusta i que gradualment varen ser substituts pel ferro i que utilitzaven la tracció animal per funcionar. Tot i que l'origen del sistema s'atribueix als àrabs, les sínies de la zona són construccions del segle XVIII o XIX. Les sínies eren construccions molt corrents en aquests entorns i facilitaven la recollida d'aigua i el rec per les terres, essent l'únic mitjà de fer conreables algunes terres a les que no es podia fer arribar l'aigua pel desnivell del terreny. Amb l'arribada dels nous avenços duts a terme de la ma de la revolució industrial el sistema d'extracció de l'aigua del subsòl va modernitzar-se amb la incorporació del motor elèctric que va substituir l'animal. Després de la Guerra Civil, es van substituir progressivament per motors de gasolina o elèctrics que han provocat l'abandó de la sínia, tot i que els pous segueixen en ús.</p> | 41.6809100,1.8723300 | 406143 | 4614963 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80656-foto-08262-104-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 98 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||
| 80657 | Cal Jaume del Marcet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-jaume-del-marcet | XIX | <p>La casa es troba ubicada en un conjunt situat a sota de l'autopista Barcelona-Manresa A-18 i al peu de la carretera de Sant Vicenç de Castellet al Pont de Vilomara BV-1229, i relacionada amb el barri de Boades que pertany a Castellgalí. Forma un conjunt amb les cases Terrers i cal Sastre Boix, de Castellgalí; i can Ros i can Jaume del Marcet, de Sant Vicenç, que es troben al costat del riu i sota el pont de l'autopista. La casa segueix l'estructura de les cases de la zona: estructura clàssica amb planta basilical; amb planta, pis i golfes; teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. L'estructura general és senzilla i no hi ha elements remarcables. A la banda oest de la casa hi ha afegida una construcció de pedra amb teulada a un vessant que alberga el celler amb volta de mig punt i una tina. A l'interior es repeteix l'estructura basilical amb tres crugies.</p> | 08262-105 | Cal Jaume del Marcet. Boades. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de cultivar el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Els masos que es troben a la zona de Bordes tenien una relació molt directa amb els masos de Castellgalí i moltes d'aquestes eren de parcers del mas Rubió de Castellgalí o del mas Marcel de Vallhonesta; alguns també farien de parcers de vàries cases alhora. Tot i que no tenim dades de la casa, aquesta seria de la mateixa època que les altres de la zona, principis del segle XIX.</p> | 41.6875200,1.8695900 | 405925 | 4615700 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80657-foto-08262-105-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té una tina. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||
| 80658 | Cal Gravat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-gravat-2 | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XIX | <p>La casa forma part del conjunt de masies del Serrat de la Beguda. Segueix l'estructura clàssica, amb planta, pis i golfes, teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana que s'obre a llevant. En l'estructura es veu clarament l'evolució de la casa que està dividida en tres crugies paral·leles a la façana. A la planta baixa les crugies estan cobertes amb volta de canó de pedra comunicades entre elles amb una porta al centre i essent de diferents amplades: la de més a llevant, corresponent a l'edifici més antic, és la més ample; la del centre és una mica més estreta, i la tercera és la més estreta de les tres. A la banda de migdia hi ha adossades dues tines que es corresponen amb la volta central i amb la de ponent on s'obren les boixes. Tan sols es conserva la part baixa de les tines, que són circulars i que estan tapades per sobre amb un terrat exterior, de manera que l'estructura que les albergava ha desaparegut. A la banda de migdia de la part més antiga de la casa també hi havia una tina circular que actualment s'utilitza com a dipòsit d'aigua i que queda a sota del paviment exterior del carrer. La part més antiga de la casa és de pedra diferent de la més moderna, amb porta allindada i la llinda del balcó del pis gravada amb la inscripció ANY 1822 i el crismó al mig. Destaca un rellotge de fusta encastat a la paret de la sala al pis de la part més antiga de la casa. A la banda de ponent es va afegir més tard una quarta crugia coberta amb volta de canó seguit que queda mig enfonsada respecte al nivell del terra.</p> | 08262-106 | Cal Gravat. Serrat de la Beguda. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Tal com es pot veure en l'estructura general, aquesta ha sigut fruït de diferents etapes. La primera corresponent a una petita casa amb una tina exterior que data d'inicis del segle (XIX), 1822, tal i com ens mostra la llinda del balcó. La segona fase es correspondria amb les següents dues crugies i les dues tines corresponents; la quarta crugia és possible que es construís en la mateixa època que aquestes darreres. Per tant, aquesta és una casa moderna, possiblement de parcers. No s'ha trobat documentació referent a la casa, i també hi ha la possibilitat que la part central sigui la més antiga (dues crugies i dues tines), i que s' afegissin més tard les de cada banda. La casa més important i gran de la zona és cal Fiter, que el 1865 tenia 22 parcers (Amillarament de 1865. AMSVC). El nom de cal Gravat li ve perquè hi havia viscut un home que tenia la cara marcada per la verola.</p> | 41.6578000,1.8325100 | 402794 | 4612442 | 1822 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80658-foto-08262-106-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80658-foto-08262-106-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té tres tines. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||
| 80659 | Ca l'Anton | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-lanton-0 | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XVIII | La casa es troba en ruïnes, fet que dificulta l'observació de les restes. | <p>Aquesta casa es troba actualment en ruïnes però permet veure la seva estructura originària. Casa de petites dimensions (aproximadament 10 metres de façana) amb planta, pis i golfes, d'estructura senzilla, coberta amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana que s'obre a migdia. Construïda amb pedra de diferents mides unides amb morter de calç. Degut a l'estat de runa avançat no podem distingir si la planta baixa seria coberta amb voltes tot i que suposem que seguiria la mateixa estructura que les cases de l'entorn. Si es pot veure clarament que l'edifici estava dividit en dues crugies ja que es conserva el mur central. Al costat de la façana i per la banda de ponent hi ha una estructura adossada que sembla una tina, tot i que l'interior no es pot distingir bé perquè es troba ple de runa. La casa es troba en una terrassa del terreny separada del camí per un mur de pedra.</p> | 08262-107 | Ca l'Antón. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Forma part del nucli de masos de Vallhonesta que es troben a prop de l'ermita de Sant Pere. Es troba entre cal Testagorda i ca l'Ambrós. La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Aquest seria el mas d'un parcer de Serracanta, tot i que possiblement feu de parcer a d'altres masos. L'any 1759 el casalot del Toni, propietat del mas Serracanta, era venut a Anton Pons (SUADES, 1987; AHCM Notari Ratllat manual 1751, folis 7-8). Era una casa que devia estar en molt mal estat en el moment d'aquesta venda que es va fer a perpetuïtat i anava acompanyada d'una petita pesa de terra de mig quartà. Això mostra que el mas Serracanta disposava d'algun mas rònec que va vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que contribueix al repoblament de la zona i a l'increment de superfície conreada.</p> | 41.6727800,1.8952000 | 408035 | 4614036 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80659-foto-08262-107-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80659-foto-08262-107-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 98|94 | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||
| 80660 | Tines exemptes de can Vinyes | https://patrimonicultural.diba.cat/element/tines-exemptes-de-can-vinyes | <p>SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986. DAURA, A., GALOBART, J., PIÑERO, J. (1995). L'arqueologia al Bages. Centre d'Estudis del Bages.</p> | XVIII | <p>L'element més destacable de la masia can Vinyes és la presència de tines. Són tines exemptes, és a dir, que no es troben enganxades a la casa, però que es troben elevades respecte al nivell del camí per facilitar l'extracció del vi. Hi ha dos grups amb dos tines cada un. El primer grup està format per una tina amb estructura exterior de planta circular i una altra de planta quadrada de pedra; l'interior de les tines està impermeabilitzat amb rajoles de ceràmica envernissada vermella i són circulars; a les dues els manca la teulada que s'ha enfonsat, cosa que està malmetent l'estructura general. Les altres dues es troben més a prop de la casa, cada cobert que les alberga és quadrat i les tines son circulars folrades amb rajoles vermelles al seu interior. La coberta d'aquestes dues tines és de pedra seca formant cúpula esfèrica tancada amb una gran llosa i que per la part externa és coberta amb terra per consolidar l'estructura general. Les quatre tines es troben a la banda nord de la casa i al costat del camí d'accés a aquesta. A l'entorn hi ha un important nombre de barraques de vinya.</p> | 08262-108 | Can Vinyes. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. Tant el nombre de barraques de vinya com la quantitat de tines presents a la casa ens mostren la importància del cultiu i transformació de la vinya en aquesta zona. Aquestes tines serien construïdes cap al segle XVIII-XIX, en el moment de màxim apogeu de la casa i del cultiu de la vinya a Vallhonesta. A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas tenia 6 parcers i era de Miquel Boada. La tina era un element imprescindible per l'elaboració del vi. A la tina es tirava el most que sortia un cop xafat el raïm amb les premses; aquí fermentava fins a convertir-se en vi. Generalment les tines es feien en llocs amb desnivell per tal de que a sota es pogués obrir un forat, la boixa, pel qual es retirava el vi que després es guardava en botes; o bé es construïa una estructura elevada que permetés obtenir alçada. La diferència d'alçada permetia abocar el most per dalt amb comoditat i recollir el vi per baix. Les tines excavades a la roca daten de l'edat mitjana (RIU, 1989), mentre que les folrades amb cairons envernissats es feien a partir del segle XVII, ja que d'aquesta manera s'impermeabilitzava ( BALLBÉ, 1993). El conreu de la vinya va ser freqüent a la zona des de l'edat mitjana, amb un apogeu al segle XVII, moment en que es construeixen noves tines, i quasi desapareixent amb la fil·loxera a finals del segle XIX, tot i que es van plantar nous ceps americans que van mantenir el conreu de la vinya fins l'apogeu de la industrialització. L'apogeu de la vinya al segle XVIII obliga a construir més tines a l'exterior de les cases. Probablement les tines exteriors eren utilitzades per parcers, mentre que les interiors de les cases eren dels amos.</p> | 41.6631700,1.9030400 | 408674 | 4612961 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80660-foto-08262-108-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80660-foto-08262-108-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80660-foto-08262-108-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 98|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||
| 80661 | Trull d'oli de can Testagorda | https://patrimonicultural.diba.cat/element/trull-doli-de-can-testagorda | <p>SANZ, D. (2004-2). Sant Jaime de Vallhonesta: patrimoni històric i monumental. A Dovella primavera-estiu 2004. SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XVIII | El conjunt es troba en mal estat general de conservació. | <p>Davant la paret de ponent de la casa i al costat de l'antiga tina, hi havia un altre cobert o estructura que albergava un trull d'oli. Encara resta la mola circular de pedra dins un cup de trull de rajoles de ceràmica vermelles amb l'eix al centre de fusta. L'eix es troba en mal estat. El diàmetre del cup és d'aproximadament 150 cm, mentre que la mola té un diàmetre de 100 cm. També resta part del cup de pedra més antic que es troba a l'exterior d'aquesta estructura central. Tota aquesta estructura actualment es troba a l'exterior i per tant perilla que desaparegui en poc temps. Suposem que era moguda amb tracció animal com les sínies de la zona.</p> | 08262-109 | Can Testagorda. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Forma part del nucli de masos de Vallhonesta que es troben a prop de l'ermita de Sant Pere. Es troba entre cal Xacó i les ruïnes de ca l'Antón. La població del terme de Vallhonesta es va veure afectada per les epidèmies de pesta del segle XIV i els conflictes del XV, tot i que es va recuperar gràcies a l'economia agrícola basada fonamentalment en la vinya. Al 1375 a Vallhonesa hi havia 13 focs; la crisi de la baixa edat mitjana va reduir la població a 4 focs i no va ser fins a principis del segle XVIII que hi hagué una recuperació substancial amb 45 habitants censats l'any 1717. Actualment hi ha 22 masos. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona: la Serra, Serracanta, cal Forns, can Vinyes, Sant Jaume, cal Marcet. Alguns d'aquests grans masos tenien algun mas rònec (abandonat) que van tornar a vendre o llogar a inicis del segle XVIII, fet que permet el repoblament de la zona (SUADES, 1987). Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Aquest seria el mas d'un parcer de Sant Jaume de Vallhonesta.</p> | 41.6733800,1.8955400 | 408064 | 4614102 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80661-foto-08262-109-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80661-foto-08262-109-2.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Es tracta de l'únic trull d'oli quasi sencer que resta a la zona. | 98|94 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||
| 80662 | Cal Papa | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-papa | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XIX | Molt reformada | <p>La casa ha estat fruit de diferents ampliacions modernes que han tapat l'estructura original tot i que es pot observar fàcilment. La casa original era de planta i un pis i ocupava la part central de l'actual, i que tenia dues crugies perpendiculars al carener de la teulada, la de tramuntana coberta amb volta de canó de pedra ja que era el celler al que donava la boixa de la única tina que es troba a la banda de ponent. La tina és circular i es va picar la rajola ja que es va utilitzar com a cisterna durant un temps. Actualment es vol posar una escala de cargol per accedir al pis. La casa és de planta i dos pisos, amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. Es troba en un desnivell del terreny, de manera que per la façana de tramuntana s'accedeix directament al primer pis i a la part superior de la tina. La volta del celler s'ha mig tapat ja que s'ha encastat una cambra frigorífica. A la façana de migdia i a la de tramuntana es pot observar l'ampliació de la casa, pujant la teulada un pis i afegint un cos a la banda de llevant. L'element més característic és una pedra tallada que es troba sobre la porta de tramuntana del cobert adossat a la casa per ponent. Es tracta d'una inscripció formada per dos elements, l'inferior és una estrella de vuit puntes inscrita en un quadrat dins el que hi ha Crist crucificat amb dues figures femenines, una a cada banda, la Verge i Maria Magdalena; la superior és un cercle amb quatre flors de llis al voltant i amb una figura al centre que representa el tors i el cap d'un brau amb un ala i que suporta una inscripció il·legible, podria tractar-se d'un dels tetramorfs, Sant Lluc, representat pel brau. Ens ha explicat el propietari que en fer les obres actuals es va extreure aquesta decoració per netejar la paret i que es va poder veure que a la part de darrera de la pedra hi havia la mateixa imatge gravada, de manera que es troba per cada costat de la pedra. Actualment s'ha posat per la cara que estava oculta, ja que l'altre va ser mutilada pel besavi de l'actual propietari per por a represàlies en iniciar-se la Guerra Civil espanyola. La factura del gravat és indeterminada, però es molt probable que fou anterior a la casa i portada d'un altre lloc, desconeixent la procedència.</p> | 08262-110 | Cal Papa. Clot del Tufau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Cal Papa es troba a un petit nucli format per vàries masies: cal General, cal Xesc, cal Monclar, cal Josepó, cal Mestre, cal Papa, cal Tinet i cal Fiter, situades al Clot del Tufau. El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. El nom li ve del mas Tufau que hi havia al Pla de Sant Llorenç. Les masies del Clot del Tufau depenen parroquialment de Castellgalí, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. La majoria eren cases de parcers que treballaven per cal Fiter, el mas més important, i que al 1865 comptava amb 22 parcers (AMSVC, Amillarament). La petita casa original, de planta i pis, amb dues crugies i la tina dins l'estructura de la casa, va ser ampliada afegint un cos a la banda de llevant i ampliant en un pis més, fet que va obligar a augmentar l'alçada de la teulada. També es va ampliar per la banda de tramuntana, afegint un cos nou al ja existent que hi havia al costat de la tina i que era un petit cobert. La casa data de mitjans del segle XIX, tal i com ens indicava una llinda a la porta principal que es va treure perquè estava en mal estat. Es podien llegir les dues primeres xifres d'una data: 18.</p> | 41.6638800,1.8318600 | 402749 | 4613117 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80662-foto-08262-110-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80662-foto-08262-110-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té una tina. Hi teia una sínia al peu de la riera que va desaparèixer amb la riuada del 2002. Actualment tan sols es conserva la volta que suportaria l'enginy. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||
| 80663 | Cal Gepet de la Muntanya | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-gepet-de-la-muntanya | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XVII | <p>La casa forma part del conjunt de masies del Serrat de la Beguda. Es troba en la falda d'una muntanya, d'aquí el topònim, i pel seu costat passa l'antic camí que comunicava aquesta zona i el Clot del Tufau. Forma un conjunt amb la casa, les tines i uns coberts. A la banda de tramuntana hi ha les restes de la casa Cal Lluci que es troba deshabitada i en estat de ruïna. La base de la casa ens mostra que la seva estructura original ja seria com la veiem actualment, i que les ampliacions es farien al nivell del primer pis i dels afegits de coberts de l'entorn. És una casa de planta rectangular, amb una planta mig soterrada degut al desnivell que fa el terreny, un pis i les golfes, amb teulada a doble vessant amb el carener paral·lel a la façana principal que s'obre a ponent. L'estructura general és de planta amb dues crugies paral·leles al carener i que es repeteixen a la planta i al pis. A la planta baixa hi ha tres cellers, dos ocupen la crugia de ponent i l'altre la de llevant. Aquest és el celler més gran ja que la volta ocupa tota la llargària de la planta i té accés directe des de l'exterior a través d'un arc; al mur de llevant hi ha dos arcs de mig punt rebaixats que ocupen tota la llargària del mur i que es troben tapiats; a l'exterior suporten la paret dos contraforts. La volta és de pedra disposada a plec de llibre. A la crugia de ponent hi ha l'escala de pedra que baixa del pis, i dos cellers coberts amb volta de pedra, un ocupa el quadrant nord i la volta és en direcció E-W, perpendicular a la de la crugia contigua, i l'altre volta al quadrant sud és perpendicular a aquesta. Les boixes de les tines surten a la volta nord. Cal destacar que el terra de la zona d'entrada del primer pis és de lloses de pedra i que es va fer una ampliació sobre la volta sud que es va cobrir amb una volta de rajol. A l'exterior hi ha tres tines. Dues al mateix cobert, una de planta circular i l'altre rectangular, i la tercera a un altre cobert al costat d'aquest. Es troben a la banda de tramuntana, entre la casa i el camí. L'antic camí passa per davant de la casa i per tal de salvar un desnivell es va construir una volta de pedra a modus de pont adossat al mur de pedra natural i que s'utilitzava per guardar el carro. El conjunt, tot i que es troba en un estat una mica deixat, forma un grup de construccions harmònic i amb una gràcia arquitectònica degut a l'ús de la volta a l'exterior i a l'afegit de construccions diverses.</p> | 08262-111 | Cal Gepet de la Muntanya. Serrat de la Beguda. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Les cases del Serrat de la Beguda pertanyen parroquialment a Castellbell, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. La casa més important i gran de la zona és cal Fiter, que el 1865 tenia 22 parcers (Amillarament de 1865. AMSVC), un d'ells era el que vivia a cal Gepet de la Muntanya, Josep Capvilaró. Aquesta casa, per la seva estructura arquitectònica, sembla una de les més antigues de la zona del Serrat de la Beguda, probablement de principis del segle XVII, tot i que desconeixem el seu origen real degut a la manca de documentació històrica.</p> | 41.6587400,1.8325900 | 402802 | 4612546 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80663-foto-08262-111-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80663-foto-08262-111-3.jpg | Inexistent | Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Tres tines: una rectangular i dues circulars de rajols. Conserva la premsa de vi d'estructura de ferro. | 94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||
| 80664 | Cal Lluci | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-lluci | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XIX | Part en runes | <p>La casa forma part del conjunt de masies del Serrat de la Beguda i es troba al costat de cal Gepet de la Muntanya. Està formada per dos espais, un d'ells encara conserva la teulada i l'altre està mig ensorrat. El que conserva la teulada és una casa petita i senzilla, d'una planta i amb un pis a sobre a modus d'altell. Actualment l'interior està ensorrat i conserva la teulada a un vessant. Al costat hi ha un celler cobert amb volta de canó de pedra al que dóna la boixa de la tina que es troba a la banda de ponent. La tina va ser reutilitzada com a cisterna per recollir l'aigua de pluja. La resta d'edifici que es troba en ruïnes conserva la base d'alguns murs i entre ells les restes d'un forn de pa.</p> | 08262-112 | Cal Lluci. Serrat de la Beguda. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Les cases del Serrat de la Beguda pertanyen parroquialment a Castellbell, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. La casa més important i gran de la zona és cal Fiter, que el 1865 tenia 22 parcers (Amillarament de 1865. AMSVC). Desconeixem la datació d'aquesta casa, però possiblement fou construïda al segle XVIII o XIX, coincidint amb l'auge de la vinya.</p> | 41.6589700,1.8326100 | 402804 | 4612571 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80664-foto-08262-112-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té una tina | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||
| 80665 | Ca l'Estevenó | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ca-lesteveno-0 | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XIX | Està en procès de rehabilitació | <p>La casa forma part del conjunt de masies del Serrat de la Beguda i es troba al costat de cal Valent. Està composta per la casa central i dos afegits, un a cada banda. Es troba a un terreny en desnivell, quedant la banda Nord a la part més alta i la sud un pis més baix. El cos principal mostra una casa petita d'estructura senzilla feta de pedra, amb planta, pis i golfes, coberta amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. A la façana de ponent hi ha una porta adovellada de pedra, però de factura moderna i que dona accés al primer pis de la casa. La planta baixa d'aquest cos es distribueix en dues crugies, en la de llevant hi ha galliners i corts per bestiar, i la de ponent té dues voltes de pedra paral·leles i perpendiculars al carener de la teulada. Per la banda de ponent es va afegir un cos rectangular enganxat a la façana d'aquest costat i que forma un porxo a la façana de migdia, protegint la porta d'entrada d'arc rebaixat de maó, que permet l'accés a les voltes de la planta baixa. Aquestes voltes albergaven uns cellers als que donava la boixa d'una tina que es troba en aquest nou cos afegit per la banda de ponent. Les finestres de les façanes de llevant son d'arc rebaixat de maó, igual que les portes. A la banda est hi ha un altre cobert afegit cobert amb teulada a un vessant, la planta baixa de l'interior és coberta amb volta en direcció paral·lela al carener de la teulada i al fons hi ha un dipòsit o tina de planta rectangular folrat amb rajoles de ceràmica vidrada vermellosa que es troba omplert amb runa.</p> | 08262-113 | Ca l'Estevenó. Serrat de la Beguda. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Les cases del Serrat de la Beguda pertanyen parroquialment a Castellbell, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. La casa més important i gran de la zona és cal Fiter, que el 1865 tenia 22 parcers (Amillarament de 1865. AMSVC). Desconeixem l'època de construcció de la casa, tot i que la primera obra possiblement dati de mitjans del segle XIX amb ampliacions en èpoques posteriors.</p> | 41.6582700,1.8318900 | 402743 | 4612494 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80665-foto-08262-113-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80665-foto-08262-113-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | El nom de la casa l'hem trobat escrit de diferents formes: Estebanó, Estevanó, Estevenó. Agafem la que ens ha proposat l'Ajuntament com a vàlida. Té una tina circular, dues cisternes circulars, i una altre possible tina de planta rectangular. | 98 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||
| 80666 | Cal Butzac | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-butzac | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XVIII | <p>La casa forma part del conjunt de masies del Serrat de la Beguda. Es troba sota el grup de cases, al peu del camí del Gravat que porta a Ferreroles. La casa està formada per un conjunt d'edificacions afegides a un cos central. Aquest cos central és el d'un edifici petit, de planta rectangular, amb planta, pis i golfes, teulada a doble vessant amb el carener en direcció E-W. A la banda de llevant hi ha afegit un altre cos de les mateixes característiques amb una eixida a migdia que es suporta sobre una volta de pedra de canó. Perpendicular a aquesta hi ha el celler a la planta baixa, també cobert amb volta de canó i al que donen les boixes de les dues tines que hi ha al costat i externes a la casa. Les dues tines són circulars, folrades amb cairons i es troben dins de dos coberts amb teulada a un vessant i accessos independents.</p> | 08262-114 | Cal Butzac. Serrat de la Beguda. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Les cases del Serrat de la Beguda pertanyen parroquialment a Castellbell, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. La casa més important i gran de la zona és cal Fiter, que el 1865 tenia 22 parcers (Amillarament de 1865. AMSVC). La llinda que trobem a la finestra del primer pis porta gravada la data 1751 amb una creu al mig; això ens dona una possible datació de la construcció de la casa corresponent al mitjans del segle XVIII, època en que van ser construïdes moltes de les cases de la zona, coincidint amb l'apogeu de la vinya i dels contractes de rabassaires.</p> | 41.6566700,1.8297200 | 402560 | 4612319 | 1751 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80666-foto-08262-114-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80666-foto-08262-114-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80666-foto-08262-114-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té dues tines circulars. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||
| 80667 | Cal Josepó del Serrat de la Beguda (Molist de Bravo) | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-josepo-del-serrat-de-la-beguda-molist-de-bravo | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XVIII | <p>La casa forma part del conjunt de masies del Serrat de la Beguda, es troba entre cal Gravat i ca l'Estevenó. És una casa que ha estat ampliada fa pocs anys. La seva estructura inicial mostra una casa de petit tamany, amb dues crugies a la planta baixa cobertes amb volta de canó orientada SW-NE i dividida per la meitat per l'escala que dona accés al pis. A la volta est donen les boixes de les dues tines adossades al mur de ponent. Són dues tines circulars ubicades dins una estructura de planta rectangular i cobertes amb volta de canó amb un arc intermig que les separa. Eren folrades de cairons vermells que es van treure fa uns anys per tal de destinar-les a cisterna per aigua. Actualment són accessibles des de l'interior de la casa ja que es va fer una ampliació moderna a la part de ponent. Destaca un pou-cisterna de planta circular cobert amb una cúpula cònica moderna. Al jardí es conserva una pedra que era un antic fogó de la casa. Hi havia una antiga llinda amb la data 1780 que es va treure en fer la reforma i que no es conserva.</p> | 08262-115 | Molist de Bravo. Serrat de la Beguda. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Les cases del Serrat de la Beguda pertanyen parroquialment a Castellbell, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. La casa més important i gran de la zona és cal Fiter, que el 1865 tenia 22 parcers (Amillarament de 1865. AMSVC). Cal Josepó data de finals del segle XVIII, tal i com recordava una llinda a la casa amb la data 1780. Era d'un masover de cal Josepó del Clot del Tufau i per això portava el mateix nom. Actualment el propietari li ha posat el seu: Molist de Bravo.</p> | 41.6579400,1.8322200 | 402770 | 4612457 | 1780 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80667-foto-08262-115-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80667-foto-08262-115-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80667-foto-08262-115-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Coneguda també anteriorment com cal Pauleta. Té dues tines. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||
| 80668 | Can Simonet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-simonet-0 | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XVIII | <p>La casa forma part del conjunt de masies del Serrat de la Beguda. És una casa petita, de planta, pis i golfes amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal que s'obre a migdia. L'estructura interna presenta dues crugies paral·leles cobertes amb volta de canó seguida. La de l'esquerra, que és l'accés principal a la casa, és el celler al que dona la boixa de la tina, i la de la dreta és més baixa en estar en desnivell del terreny i la meitat està ocupada per la tina que té el mur exterior circular de pedra i visible des de la volta. La tina és circular i es van treure els cairons de ceràmica per utilitzar-la com a dipòsit d'aigua. La porta principal té llinda amb la data 1774 gravada, i a la paret de ponent hi ha una finestra amb la data 1750 i una creu al mig. A l'entorn de la casa hi ha diferents coberts fets en pedra molt ben disposada que tenen uns 100 anys. El propietari era picapedrer i va fer la porta d'entrada i la llar de foc amb pedra de Sant Vicenç.</p> | 08262-116 | Can Simonet. Serrat de la Beguda. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Les cases del Serrat de la Beguda pertanyen parroquialment a Castellbell, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. La casa més important i gran de la zona és cal Fiter, que el 1865 tenia 22 parcers (Amillarament de 1865. AMSVC). Aquesta casa ha sigut sempre de la mateixa família des de la seva construcció el 1750. Els seus origen seria com a parcers d'un mas més important.</p> | 41.6567700,1.8352800 | 403023 | 4612324 | 1750 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80668-foto-08262-116-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80668-foto-08262-116-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80668-foto-08262-116-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té una tina | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||
| 80669 | Can Valent | https://patrimonicultural.diba.cat/element/can-valent-0 | <p>AA.VV. (1977). Les masies. A El Breny, número extraordinari Festa Major de 1977.</p> | XVIII | <p>La casa forma part del conjunt de masies del Serrat de la Beguda i es troba al costat de ca n'Estevanó. S'ha fet una important rehabilitació que ha modificat part de l'estructura del pis. Casa de planta, pis i golfes sota teulada, amb teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana principal oberta a S. L'estructura es troba sobre una única volta a la planta baixa, volta de canó en direcció EW, a la que s'accedeix a través d'una porta allindada amb la data 1736 gravada. Al costat E hi ha una volta en direcció perpendicular que era el celler i a la que donava la boixa de la tina que es troba a l'angle NE. La tina és circular i folrada amb cairons vermells, s'ha obert una porta que dona al celler i actualment s'utilitza com a celler. A l'extrem, NW de la casa hi havia una altra tina de les mateixes característiques que actualment s'utilitza com a cisterna d'aigua. Davant la façana principal que s'obre al sud hi ha una eixida que forma un porxo obert amb dos arcs de mig punt. A sobre es va edificar una part nova de la casa. Sota aquesta eixida hi ha una volta de canó que manté l'alçada degut al desnivell del terreny que fa pendent. Per aquest motiu la porta d'entrada que s'utilitza ara i que dona al nord, es troba a nivell del terra tot i que dona accés al primer pis. Aquesta porta té la data 1845 gravada. Dins la casa es conserva la premsa de vi i un forat que permetia tirar el most premsat dins la tina. Als coberts que hi ha a la casa hi ha la data 1890 en dues llindes diferents.</p> | 08262-117 | Can Valent. Serrat de la Beguda. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>El cultiu de la vinya i la seva comercialització va provocar un important creixement amb ampliació de la superfície conreable i la roturació de nous camps en un territori de superfície difícil que va obligar a la construcció de murs de pedra seca presents a tot el territori, i que va permetre el desenvolupament d'una pagesia rabassaire al voltant dels grans masos de la zona. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per garantir la seva subsistència. Les cases del Serrat de la Beguda pertanyen parroquialment a Castellbell, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. La casa més important i gran de la zona és cal Fiter, que el 1865 tenia 22 parcers (Amillarament de 1865. AMSVC). Cal Valent es construiria l'any 1736, amb ampliacions del 1845 i del 1890.</p> | 41.6583500,1.8314900 | 402710 | 4612504 | 1736 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80669-foto-08262-117-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80669-foto-08262-117-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80669-foto-08262-117-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Té dues tines. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||
| 80670 | Ruïnes del camp del Fiter | https://patrimonicultural.diba.cat/element/ruines-del-camp-del-fiter | en runes | <p>A prop de la casa Fiter, en un camp que està delimitat amb murs de pedra seca que marquen feixes, hi ha les restes d'uns murs de pedra. És la base d'un mur d'uns 50 cm de gruix, construït amb pedra de diferents mides, algunes unides amb morter de calç. Aixeca tan sols entre 50 i 60 cm del nivell del sol i forma un perímetre de forma rectangular d'aproximadament 10 metres d'amplada. Destaca l'obertura central del lloc on aniria la porta, on hi ha una pedra amb forma de capitell dipositada sobre el mur. Es distingeixen clarament els angles dels murs i, tot i que actualment degut a l'herba que ha crescut i que no permet veure clarament les restes, al mig hi ha un mur mitjaner. A prop de les ruïnes hi ha dues barraques de vinya i la base d'un trull d'oli.</p> | 08262-118 | Cal Fiter. Clot del Tufau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Cal Fiter es troba en el nucli format per vàries masies: cal General, cal Xesc, cal Monclar, cal Josepó, cal Mestre, cal Papa, cal Tinet i cal Fiter, situades al Clot del Tufau. A mitjans del segle XVIII i XIX es comencen a construir la major part de les cases del Clot del Tufau i del Serrat de la Beguda. Les masies del Clot del Tufau depenen parroquialment de Castellgalí, perquè la relació amb la parròquia de Sant Vicenç era difícil al no existir un pont per travessar el Llobregat. La majoria eren cases de parcers que treballaven per cal Fiter, el mas més important, i que al 1865 comptava amb 22 parcers (AMSVC, Amillarament), era propietat de Martín Vall, essent un dels masos importants del Clot del Tufau junt a cal Cases i cal Fabrés. Desconeixem el moment de construcció d'aquesta casa. És possible que es tractés del primer mas i que les pedres d'aquest es fessin servir per la construcció de la nova casa. La casa i finca va ser comprada l'any 1939 per Miquel Bosch Abadal que procedia de Castellfollit del Boix, i que va fer moltes de les barraques de vinya del terme i va reconstruir moltes altres. Quan ell ho va comprar aquestes ruïnes es trobaven igual que ara. El nom de Fiter pot procedir de fita, final de terme, ja que la finca arriba al final del terme de Sant Vicenç.</p> | 41.6603600,1.8217500 | 401902 | 4612738 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80670-foto-08262-118-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80670-foto-08262-118-3.jpg | Inexistent | Patrimoni immoble | Jaciment arqueològic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 1754 | 1.4 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||||
| 80671 | Barraca de vinya de cal Fiter | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-cal-fiter | <p>SOLER, J.M. (1988). La tècnica de pedra seca. La construcció popular. Dovella, nº 29. Manresa. BERRAL, A. (2001). Construccions rurals a la conca del riu Llobregat. XLIV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Sant Vicenç de Castellet. Centre d' Estudis del Bages. Pp. 103-109.</p> | XX | <p>Miquel Bosch Abadal que procedia de Castellfollit del Boix, va comprar la casa i la finca del Fiter l'any 1939. Va construir algunes de les barraques de vinya del terme, així com va reconstruir moltes de les que ja existien a la zona. Tot i que la major part de les obres les va realitzar a partir del moment que va comprar la casa, va posar la data de compra a tots aquests elements que restaurava, com aquesta barraca o la font del Fiter. La barraca es troba a prop del camí de can Fiter a can Beu, tot just passada la cruïlla del camí que va a les masies del Serrat de la Beguda, a la banda dreta, en mig d'un camp en el que hi ha diferents feixes. És una barraca de planta quadrada, feta amb lloses de pedra bastant grosses. Te la porta centrada en una de les parets, la que dóna a llevant, amb llinda de pedra que porta gravada la data 1939 i les inicials MB, una a cada costat de les xifres, i al mig d'aquestes una creu. Els números estan escrits al revés. Es troba una mica recolzada en un marge per la part de darrera i en una cantonada s'ha posat una pedra de grans dimensions que forma l'angle. A la façana posterior hi ha oberta una petita finestra similar a una espitllera i a més, a l'interior, hi ha diferents fornícules i prestatges fetes a la mateixa paret interior amb lloses que s'utilitzaven per guardar tot tipus de coses. Les parets d'obra seca pugen verticals, i les lloses a vegades es falquen amb pedres més petites. Fan entre 50 i 60 cm de gruix. La pedra utilitzada és la calcària de Sant Vicenç. La coberta és amb cúpula semiesfèrica tancada amb lloses. El pas de la planta quadrada a la circular de la cúpula es fa amb el sistema de petxines de les cúpules amb pedres travesseres que es col·loquen en els angles i permeten pujar la volta. Per l'exterior la cúpula està coberta de terra, fet que la impermeabilitza. Davant la porta hi ha un pou sec circular construït amb unes filades de pedra seca. Era per recollir aigua de pluja i emmagatzemar-la per després sulfatar els ceps.</p> | 08262-119 | Cal Fiter. Clot del Tufau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Els petits masos del Serrat Beguda i el Clot Tufau eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, eren parcers d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per subsistir. Cal Fiter era el mas més important del Clot del Tufau, i que al 1865 comptava amb 22 parcers (AMSVC, Amillarament). La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l'ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera. A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural i a activitats productives relacionades amb la vinya. S'utilitza per a petites construccions temporals, com les barraques de vinya, aixoplucs, margeres. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX. Època de l'expansió agrària degut a la gran demanda de vins i licors en el mercat, que es va mantenir en auge fins l'arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX i la industrialització que van frenar la producció i com a conseqüència es modifiquen les condicions dels contractes de conreu que afectes especialment als rabassaires. Això provoca una caiguda en l'ocupació de rabassaires que seran absorbits per la nova indústria tèxtil. Aquest increment de la producció vinícola va empènyer a bona part dels propietaris a roturar els boscos i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l'erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d'un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d'aigua, i on els pagesos s'aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60m interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són adintellades. La llinda generalment està formada per una llosa més gran i ben treballada. No és gaire freqüent la porta adovellada a la zona. Els marges de pedra seca constitueixen un model de paisatge molt característic del sud europeu. Tenen tan valor constructiu com paisatgístic. L'abandonament de l'ús està provocant la seva degradació i desaparició.</p> | 41.6612500,1.8224900 | 401965 | 4612836 | 1939 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80671-foto-08262-119-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80671-foto-08262-119-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80671-foto-08262-119-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Miquel Bosch i Abadal | Tipologia: planta quadrada coberta amb falsa cúpula. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||
| 80672 | Pont de Sant Vicenç sobre el Llobregat | https://patrimonicultural.diba.cat/element/pont-de-sant-vicenc-sobre-el-llobregat | <p>VILA, M. (2000). Sant Vicenç de Castellet. Fets polítics i històrics. Gent santvicentina. Ed. El Farell. Sant Vicenç de Castellet. El pont de Sant Vicenç. Publicació de l'Ajuntament de Sant Vicenç de Castellet amb motiu de la inauguració de les obres d'ampliació del pont sobre el riu Llobregat el 8 de novembre de 1997. 1997. Recopilació de dades feta per Emma Vila, arxivera.</p> | XX | <p>El pont comunica la carretera C-55 amb el poble de Sant Vicenç i salva el riu Llobregat. És un pont de pedra i ciment que fa aproximadament 200 m de llarg, amb dos carrils per vehicles i dos per vianants separats del central amb una barana baixa de ferro. El pont es suporta sobre pilars que recolzen quatre arcs de 25 metres de llum cada un. A la part de sota del pont es pot observar perfectament l'ampliació realitzada. En aquesta es va procurar mantenir l'estètica de la primera obra inclòs el sistema d'il·luminació del pont que recorda als primers fanals que es van instal·lar. També es va recuperar la mateixa barana del primer pont. El primer pont és de pedra i els arcs es van fer amb cimbries sobre les que es posaven les dovelles. L'obra actual és de ciment armat.</p> | 08262-120 | Sant Vicenç de Castellet. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Amb l'expansió del municipi a inicis del segle XX es va fer necessari modificar els sistema de comunicació entre les dues ribes del riu Llobregat. Durant la segona meitat del segle XIX es va construir una palanca, que junt amb el pas dels carros al mateix riu i una barca per les èpoques de més crescuda, eren els sistemes de pas per vianants i carruatges. La iniciativa de construir un pont més sòlid va sorgir del llavors alcalde Àngel Vila i Llonch, degut a la riuada que el 1913 es va endur per tercera vegada la palanca deixant al poble incomunicat. Els terrenys en els que va ser edificat el pont van ser donats per grans propietaris: Joan Calsina, Miquel Vives, Maria Ginferrer i Francesca Playà. Àngel Vila i Llonch fins i tot va actuar com a contractista de les obres del pont en no presentar-se cap empresa a la subhasta per l'adjudicació de l‘obra, i amb la intenció de que no es retardés més el començament. Es va iniciar la construcció el desembre del 1920, però malauradament l'agost del 1921 una riuada es va endur el que ja s'havia construït i es va haver de tornar a començar; Àngel Vila va dimitir ja que no disposava de recursos econòmics per continuar l'obra. El substituí el tinent d'alcalde, Enric Callís i Bey, que prosseguí les obres del pont, inaugurant-se el 8 de setembre de 1923. A L'any 1939, amb motiu de la Guerra Civil, amb la retirada de l'exèrcit republicà (el 26 de gener) (el 27 va entrar l'exèrcit franquista) es va volar el pont i fins el 1942 no es va acabar de reconstruir pel mateix autor del pont anterior, Eduard Peña, i obra feta per l'empresa Fomento de Obras y Construcciones S.A. L'any 1996 s'inicien les obres per ampliar el pont mantenint la mateixa estètica original. S'eixampla amb un carril més i dues voreres per vianants. Es va inaugurar el 8 de novembre de 1997. Durant l'any 2015 es van fer millores de seguretat a les voreres. El 26 de gener de 2014 es va inaugurar un monument commemoratiu, ubicat al lateral del pont, amb motiu del 75è aniversari de la seva voladura i dels 90 anys de la seva inauguració.</p> | 41.6652300,1.8576100 | 404895 | 4613239 | 1923 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Social | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía. / OPC | La pedra utilitzada per construir el primer pont de Sant Vicenç es va extreure de la pedrera del Clot del Tufau. | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 80673 | Sínia de can Casaler | https://patrimonicultural.diba.cat/element/sinia-de-can-casaler | XIX | només queden algunes restes | <p>A l'exterior, a la banda sud, on hi havia els horts i a prop del torrent del Rubió, hi ha les restes d'una sínia que era moguda amb un ruc. Encara resta l'eix central de ferro amb dues rodes engranades que transmetien l'energia que permetia extreure l'aigua del pou que es troba al costat, a un dos metres de distància de l'eix central. L'eix es suporta amb una biga horitzontal de ferro. El pou és rectangular i disposa d'un petit safareig. Es troba ubicada al peu de l'hort i de la riera de Vallhonesta o del Rubió.</p> | 08262-121 | Can Fainé. Boades. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La sínia és un complex hidràulic format pel pou, l'estructura de la sínia, la bassa, a vegades un safareig, i sistemes de canalització de rec. El pou, generalment rectangular, disposava d' una maquinària per pujar l'aigua a la superfície. Aquesta maquinària està composta bàsicament per dues rodes, una horitzontal moguda per un animal, i una altra vertical. La roda vertical pujava l'aigua del pou amb els catúfols que la buidaven a la bassa del costat on s'acumulava pel seu ús. Els catúfols, generalment de fang o de fusta, tenien un petit forat al fons per tal de buidar-se quan la sínia s'aturava. La força motriu era la de les mules o d'altres animals de tir, que voltaven lligats a un eix vertical i feien girar la roda horitzontal situada sobre l'eix i que transmetia l'energia a la roda que pujava l'aigua a través d'un sistema d'engranatges de ferro. L'objectiu era pujar l'aigua i acumular-la en una bassa per la seva utilització en el regadiu dels horts per gravetat de la caiguda d'aquesta. L'animal girava en una plataforma circular en la que hi havia l'eix al centre. Hi podien haver de dos tipus, la que es situava sobre el pou i al voltant es construïa una plataforma empedrada que servia per que caminés el ruc; i la que tenia aquesta plataforma i la sínia desplaçada a un costat del pou amb la transmissió a través d'un eix horitzontal que comunica les dues rodes. Les sínies estaven generalment a prop de les rieres o sobre aigües subterrànies poc profundes i la seva finalitat era regar una petita extensió de terra destinada primordialment a cobrir les necessites bàsiques del mas. L'aigua s'extreia del pou mitjançant un sistema d'engranatges i cordes que primer eren de fusta i que gradualment varen ser substituts pel ferro i que utilitzaven la tracció animal per funcionar. Tot i que l'origen del sistema s'atribueix als àrabs, les sínies de la zona són construccions del segle XVIII o XIX. Les sínies eren construccions molt corrents en aquests entorns i facilitaven la recollida d'aigua i el rec per les terres, essent l'únic mitjà de fer conreables algunes terres a les que no es podia fer arribar l'aigua pel desnivell del terreny. Amb l'arribada dels nous avenços duts a terme de la ma de la revolució industrial el sistema d'extracció de l'aigua del subsòl va modernitzar-se amb la incorporació del motor elèctric que va substituir l'animal. Després de la Guerra Civil, es van substituir progressivament per motors de gasolina o elèctrics que han provocat l'abandó de la sínia, tot i que els pous segueixen en ús.</p> | 41.6811700,1.8683100 | 405809 | 4614997 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Regular | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80673-foto-08262-121-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Actualment la casa es coneix com cal Fainé, nom dels propietaris actuals i del restaurant que alberga. | 98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||
| 80674 | Molí del Marcet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moli-del-marcet | <p>SUADES, J. (1987). 'El poblament de Vallhonesta dels anys 1750-1775: venda de masos deshabitats, aposentos i la construcció d'un molí fariner'. Dovella nº 22, Manresa, p. 15-18. AHCM manual del notari Ratllat i Fargas 1755, fol. 63-65.</p> | XVIII | Es conserva en estat de ruïna. | <p>Al costat del marge del riu Llobregat, sota la urbanització del Marquet, hi ha les restes de l'antic molí de Vallhonesta. Resta part de l'estructura amb els murs del molí que es tan banyats pel riu. Resta una alçada d'aproximadament dos metres de mur en un desnivell del terreny. No s'ha pogut accedir al carcavà ja que el riu toca els murs, però ens han dit que es conserva la volta interior. La darrera riuada de l'any 2002 es va emportar l'estructura d'una antiga sínia de finals del segle XIX que era moguda per tracció animal i que es trobava al costat del molí. L'estat de conservació és molt dolent.</p> | 08262-122 | Vallhonesta-Boades. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>L'any 1755, Isidre Codul de Vacarisses, va comprar unes terres al mas Marcet a la riba del Llobregat per edificar un molí fariner (SUADES, 1987. AHCM manual del notari Ratllat i Fargas 1755, fol. 63-65), amb la condició de poder moldre tot lo que produís o li convingués al mas. Aquest molí ja no funcionava al 1845.</p> | 41.6895300,1.8732800 | 406235 | 4615919 | 1755 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Difícil | Dolent | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Per arribar cal baixar al riu per un camí que parteix a l'altre costat de la carretera davant l'entrada a la urbanització Marquet. Cal seguir uns cent metres en direcció sud pel camí al costat del riu fins arribar a la paret del molí. | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||
| 80675 | Cal Gepic | https://patrimonicultural.diba.cat/element/cal-gepic | <p>IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona. IGLÉSIAS, J. (1991). Fogatge de 1497, Estudi i transcripció. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Barcelona. SUADES, J. (1996). Història gràfica de Sant Vicenç de Castellet, 1890-1936.</p> | XVIII | <p>Cal Gepic és una casa feta en dues etapes diferents, fet que es veu en la seva estructura. La base és un edifici de planta, pis i golfes, amb la teulada a doble vessant amb el carener perpendicular a la façana que s'obre a migdia. El primer edifici es va construir a mitjans del segle XVIII, el 1760, format per tres crugies perpendiculars al carener, la central coberta amb volta (la part del final en pedra i el tram de l'entrada de maó), la lateral esquerra ara és coberta de maó fent volta tot i que originalment era sostre pla de bigues, i la lateral dreta que alberga l'escala d'accés al pis. La porta d'entrada principal és al centre i a la llinda hi ha gravada la data 1768 amb la rosa de la sort al mig. Aquesta porta ha quedat tapada amb l'ampliació del segle XIX, en la que es va afegir una nova crugia que ocupa tota la façana de migdia, coberta amb volta en direcció perpendicular a les anteriors i formant una eixida al primer pis amb tres arcs de mig punt de maó a la façana i un a cada lateral que es troben tapats. Aquest cos també forma planta, pis i golfes i està cobert amb teulada a un vessant. La porta d'accés es troba al centre, és allindada i porta gravada la data de l'ampliació: 1850. En aquesta volta que ara és l'entrada principal hi ha la premsa del vi que encara s'utilitza. La casa tenia dues tines: una adossada a la façana posterior que es va convertir en habitació, i altra adossada a la façana de ponent. Aquesta es troba dins una estructura de planta quadrada a la que s'accedeix a través d'una escala exterior. Les boixes donen als cellers interiors. Totes dues eren circulars i folrades amb rajoles de ceràmica vidrada vermella.</p> | 08262-123 | Cal Gepic. Roques Altes. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Al Fogatge de 1368-1370 (IGLÉSIES, 1962) Sant Vicenç tenia 21 focs, constituint un poblament dispers. Al de 1497 (IGLÉSIES, 1991), coincidint amb un període de davallada demogràfica després de la guerra civil contra Joan II, Sant Vicenç tenia 7 focs; igual que al 1553. El cens de 1717 recull 94 habitants; i el del comte Floridablanca el 1787, 50 habitants. A finals del segle XIX Sant Vicenç era un nucli molt petit concentrat al voltant de l'antiga església parroquial ja desapareguda que estava al costat de cal Castaño; hi havia la casa cal Castaño, el Raval de les Roques, les pairalies de Sant Joan de Dalt, Sant Joan de Baix i Ginferrer, i algunes cases repartides pel terme entre les que trobem cases importants com Les Vives. L'any 1871 es comencen a urbanitzar carrers al nou nucli urbà: Castellet, Sobrerroca i Migdia, carrers que formen una estructura reticulada tallada per les dues línies fèrries que divideixen la població en diversos sectors. Durant la segona meitat del segle XIX la població augmenta considerablement, quadruplicant-se mostrant la clara influència de la construcció del ferrocarril i de l'assentament de la indústria tèxtil al municipi. Actualment encara es conserven 14 masos i 3 desapareguts el darrer segle, tot i que la major part de la població es concentra al poble, en el que distingim diferents barris. Un d'aquest és el Raval de Roques, que actualment distingeix les Roques Altes i les Roques Baixes, dos barris que queden elevats respecte al nivell del poble ja que queden a la falda de la muntanya de la Balconada o les Roques i davant de Sant Joan de Dalt amb el torrent de la font Saiola pel mig. Les Roques Altes és un petit barri en que unes poques masies es troben a banda i banda del carrer. Són masies de finals del segle XVIII, època del auge de la vinya i són els darrers vestigis d'una economia agrícola que era present a la zona abans del creixement demogràfic. Cal Gepic és un dels masos antics d'aquesta zona, construït pels volts del 1760 en terres que depenien dels barons de Castellet, els Amat, i als que pagaven delme a través de l'administrador que era un Ginferrer. També pagaven delme a l'església de Sant Vicenç de Castellbell (ja que la parròquia de Castellet depenia d'aquesta). La documentació que es conserva a la casa ens permet saber que l'any 1791 es va vendre aquesta a Josep Casajuana i Marquet per part d'un parent seu (possiblement un germà) i s'especifica que és una casa amb tina, hort i terra campa que es troba en una zona en que el propietari era una Vilaseca. Tot i diferents successions familiars, es manté la mateixa línia però sense conservar el cognom ja que en alguns casos l'hereu era pubilla, com va ser el cas de la besàvia de l'actual propietària, que va ser la que va realitzar ampliacions a la casa el 1850.</p> | 41.6676100,1.8668300 | 405666 | 4613493 | 1760 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80675-foto-08262-123-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80675-foto-08262-123-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80675-foto-08262-123-3.jpg | Inexistent | Contemporani|Modern | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Tenia dues tines, de les que es conserva una. També conserven la premsa. La família conserva documentació referent a la casa i procedent d'ella des del 1740. El nom de Gepic li ve de geperut, perquè els habitants eren comerciants de vi i altres i ho portaven carregat a l'esquena fins a les cases que els compraven, fet que els convertia amb el temps en geperuts. | 98|94 | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||
| 80676 | Barri de les Roques | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barri-de-les-roques | <p>IGLÉSIAS, J. (1979). El fogatge de 1553. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Volum I. Barcelona. IGLÉSIAS, J. (1991). Fogatge de 1497, Estudi i transcripció. Fundació Salvador Vives i Casajuana. Barcelona. SUADES, J. (1996). Història gràfica de Sant Vicenç de Castellet, 1890-1936.</p> | XVIII | <p>El barri de les Roques es troba a la banda est del municipi, formant part de la mateixa trama urbana. Es troba sobre un turó i a la falda d'aquest, formant dos carrers principals, el més modern que va en direcció a l'antiga fàbrica del ciment i el barri de la Balconada, i el més antic sobre la roca i en direcció al camí Ral de Vallhonesta i el bosc de Sant Joan de Dalt. Tot i que s'han construït cases noves, encara es conserven les primeres cases que van constituir aquest barri, totes elles construïdes entre principis del segle XVIII i principis del XIX. Primer trobem, pujant a l'esquerra, cal Putxet (nº 1), cal Llorenç o cal Domingo (1766) (nº 5), cal Creus o Altimira, cal Forriols (1850) formada per la casa i uns pisos, cal Gepic (1760) (nº 12); i al costat dret, cal Tico o Cotoliu (nº 13). A la part que puja cap a la pujada del ciment hi ha tan sols una casa antiga, cal Cinto, a la part més alta. Totes les cases tenen tines, entre una i tres, així com tenien algunes feixes de terra al voltant en les que tenien vinyes. Les característiques arquitectòniques són similars en totes elles, d'estructura senzilla amb planta, pis i golfes, teulada a doble vessant, construïdes en pedra tot i que les ampliacions posteriors utilitzen el maó en finestres i portes. Totes tenen cellers coberts amb volta de canó de pedra al que donen les boixes de les tines, i moltes conserven encara la premsa del vi. Representen un barri característic, semblant al que formen els masos de Vallhonesta, els del Clot del Tufau o el Serrat de la Beguda, amb agrupació de cases de pagès molt similars i destinades a una agricultura vitivinícola que ha caracteritzat els darrers segles històrics de Sant Vicenç. La diferència amb les altres agrupacions de masos és que al peu d'aquest Raval de les Roques es va originar el nucli del poble de Sant Vicenç durant la segona meitat del segle XIX, quedant aquest barri com una part d'aquest poble. Cal recordar que en construir la via del tren de Renfe es va haver de dividir la terra que quedava entre els grans propietaris Sant Joan de Dalt, Sant Joan de Baix, Ginferrer i també entre aquestes cases de les Roques Altes. En aquest barri hi ha la Font Saiola, font de clot que va ser la primera font pública. Estava tancada en una caseta de la que tenien clau els habitants de la zona de les Roques i que actualment no s'utilitza.</p> | 08262-124 | Nucli urbà de Sant Vicenç. Roques Altes. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Al Fogatge de 1368-1370 (IGLÉSIES, 1962) Sant Vicenç tenia 21 focs, constituïnt un poblament dispers. Al de 1497 (IGLÉSIES, 1991), coincidint amb un període de davallada demogràfica després de la guerra civil contra Joan II, Sant Vicenç tenia 7 focs; igual que al 1553. El cens de 1717 recull 94 habitants; i el del comte Floridablanca el 1787, 50 habitants. A finals del segle XIX Sant Vicenç era un nucli molt petit concentrat al voltant de l'antiga església parroquial ja desapareguda que estava al costat de cal Castaño; hi havia la casa cal Castaño, el Raval de les Roques, les pairalies de Sant Joan de Dalt, Sant Joan de Baix i Ginferrer, i algunes cases repartides pel terme entre les que trobem cases importants com Les Vives. L'any 1871 es comencen a urbanitzar carrers al nou nucli urbà: Castellet, Sobrerroca i Migdia, carrers que formen una estructura reticulada tallada per les dues línies fèrries que divideixen la població en diversos sectors. Durant la segona meitat del segle XIX la població augmenta considerablement, quadruplicant-se mostrant la clara influència de la construcció del ferrocarril i de l'assentament de la indústria tèxtil al municipi. Actualment encara es conserven 14 masos i 3 desapareguts el darrer segle, tot i que la major part de la població es concentra al poble, en el que distingim diferents barris. Un d'aquest és el Raval de Roques, que actualment distingeix les Roques Altes i les Roques Baixes, dos barris que queden elevats respecte al nivell del poble ja que queden a la falda de la muntanya de la Balconada o les Roques i davant de Sant Joan de Dalt amb el torrent de la font Saiola pel mig. Les Roques Altes és un petit barri en que unes poques masies es troben a banda i banda del carrer. Són masies de finals del segle XVIII, època del auge de la vinya i són els darrers vestigis d'una economia agrícola que era present a la zona abans del creixement demogràfic.</p> | 41.6676400,1.8663000 | 405622 | 4613497 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Residencial | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||||
| 80677 | Barraca de vinya de cal Cases | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-cal-cases | <p>SOLER, J.M. ( 1988). La tècnica de pedra seca. La construcció popular. Dovella, nº 29. Manresa. BERRAL, A. (2001). Construccions rurals a la conca del riu Llobregat. XLIV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Sant Vicenç de Castellet. Centre d' Estudis del Bages. Pp. 103-109.</p> | XIX | <p>Cal Cases té vàries barraques de vinya al seu voltant que eren de parcers que cultivaven les terres. Aquesta barraca es troba en el bosc que hi ha entre la casa i el terme de Castellgalí, a un marge d'un camp. És la única barraca de planta rectangular de considerables dimensiones. La planta és allargada, amb porta allindada oberta a un dels costats més estrets a ponent. Les parets d'obra seca pugen verticals, i les lloses a vegades es falquen amb pedres més petites. Fan entre 50 i 60 cm de gruix. La pedra utilitzada és la calcària de Sant Vicenç. La paret de tramuntana es troba mig recolzada al marge. La coberta és amb cúpula semiesfèrica tancada amb lloses i vista des de l'interior té l'aspecte de les navetes menorquines, amb la paret de la porta formant angle recte amb les laterals i un absis a la paret oposada a la porta. El pas de la planta quadrada a la circular de la cúpula es fa amb el sistema de petxines de les cúpules amb pedres travesseres que es col·loquen en els angles i permeten pujar la volta. Per l'exterior la cúpula està coberta de terra, fet que la impermeabilitza. Un element interessant és la cornisa que hi ha entre la teulada i el mur, formada per lloses que sobresurten uns centímetres amb l'objectiu de preservar els murs de la humitat de l'aigua.</p> | 08262-125 | Cal Cases. Clot del Tufau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Els petits masos del Serrat Beguda i el Clot Tufau eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, eren parcers d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per subsistir. Cal Cases era un dels masos importants del Clot del Tufau, i que al 1865 comptava amb 12 parcers (AMSVC, Amillarament). La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l'ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera. A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural i a activitats productives relacionades amb la vinya. S'utilitza per a petites construccions temporals, com les barraques de vinya, aixoplucs, margeres. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX. Època de l'expansió agrària degut a la gran demanda de vins i licors en el mercat, que es va mantenir en auge fins l'arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX i la industrialització que van frenar la producció i com a conseqüència es modifiquen les condicions dels contractes de conreu que afectes especialment als rabassaires. Això provoca una caiguda en l'ocupació de rabassaires que seran absorbits per la nova indústria tèxtil. Aquest increment de la producció vinícola va empènyer a bona part dels propietaris a roturar els boscos i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l'erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d'un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d'aigua, i on els pagesos s'aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60m interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són adintellades. La llinda generalment està formada per una llosa més gran i ben treballada. No és gaire freqüent la porta adovellada a la zona. Els marges de pedra seca constitueixen un model de paisatge molt característic del sud europeu. Tenen tan valor constructiu com paisatgístic. L'abandonament de l'ús està provocant la seva degradació i desaparició.</p> | 41.6670800,1.8429600 | 403678 | 4613460 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80677-foto-08262-125-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80677-foto-08262-125-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80677-foto-08262-125-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Tipologia: planta rectangular coberta amb falsa cúpula. L'accés s'ha de fer caminant. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||
| 80678 | Barraca de vinya de Serracanta | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-serracanta | <p>SOLER, J.M. ( 1988). La tècnica de pedra seca. La construcció popular. Dovella, nº 29. Manresa. BERRAL, A. (2001). Construccions rurals a la conca del riu Llobregat. XLIV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Sant Vicenç de Castellet. Centre d' Estudis del Bages. Pp. 103-109.</p> | XIX | Restaurada l'any 2003. | <p>Aquesta barraca es troba a l'àrea d'influència de Sant Jaume de Vallhonesta, a prop de les ruïnes de l'antic mas Serracanta, al camí que porta de cal Noguera al camí a Sant Pere. És una barraca circular, exempta, que es troba en molt bon estat perquè l'any 2003 alguns membres del Centre Excursionista de Sant Vicenç la van restaurar. Té la porta allindada oberta a migdia i coberta amb falsa cúpula construïda a base de filades voladisses en que cada filada es projecta una mica més endins del recinte que la filada anterior. Aquest sistema de construcció es pot observar des de l'interior, on també es poden veure els petits finestrals de ventilació i les fornícules per recolzar coses. Destaca en general l'harmonia del conjunt, essent una barraca del tipus circular gran i representativa d'aquesta tipologia.</p> | 08262-126 | Serracanta. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, eren aparcers d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per subsistir. Serracanta era un dels masos importants que a l'Amillarament de 1865 (AMSVC) tenia 19 parcers, i es coneixia com mas Vallhonesta. Entre aquest i Sant Jaume es repartien l'extensió més important de terres de Vallhonesta. La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l'ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera. A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural i a activitats productives relacionades amb la vinya. S'utilitza per a petites construccions temporals, com les barraques de vinya, aixoplucs, margeres. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX. Època de l'expansió agrària degut a la gran demanda de vins i licors en el mercat, que es va mantenir en auge fins l'arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX i la industrialització que van frenar la producció i com a conseqüència es modifiquen les condicions dels contractes de conreu que afectes especialment als rabassaires. Això provoca una caiguda en l'ocupació de rabassaires que seran absorbits per la nova indústria tèxtil. Aquest increment de la producció vinícola va empènyer a bona part dels propietaris a roturar els boscos i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l'erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d'un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d'aigua, i on els pagesos s'aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60m interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són adintellades. La llinda generalment està formada per una llosa més gran i ben treballada. No és gaire freqüent la porta adovellada a la zona. Els marges de pedra seca constitueixen un model de paisatge molt característic del sud europeu. Tenen tan valor constructiu com paisatgístic. L'abandonament de l'ús està provocant la seva degradació i desaparició.</p> | 41.6741300,1.8843500 | 407134 | 4614197 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Fàcil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80678-foto-08262-126-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80678-foto-08262-126-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | Tipologia: planta circular coberta amb falsa cúpula. L'accés és fàcil amb vehicle tot terreny. Es troba enmarcada dins l'itinerari senyalitzat SL-C53 de Sant Vicenç de Castellet a Sant Pere de Vallhonesta. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||
| 80679 | Barraca de vinya de cal Noguera | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-cal-noguera | <p>SOLER, J.M. ( 1988). La tècnica de pedra seca. La construcció popular. Dovella, nº 29. Manresa. BERRAL, A. (2001). Construccions rurals a la conca del riu Llobregat. XLIV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Sant Vicenç de Castellet. Centre d' Estudis del Bages. Pp. 103-109.</p> | XIX | <p>Barraca que es troba sota el camí que parteix de cal Noguera i surt al camí a Sant Pere de Vallhonesta. Es troba una mica enclotada en un marge del torrent de Cal Noguera. És una barraca circular, petita, que segueix la tipologia de les construccions de pedra seca, però amb la particularitat de que té uns petits murs que fan un tancat a la part de davant de la porta. Possiblement aquest tancat servís per guardar algun tipus de petit animal. La barraca de vinya és una construcció de pedra seca, normalment de planta única ja sigui circular, o bé quadrada, que es cobreix amb una volta de pedra. L'element més característic és la utilització de la volta cònica. Aquesta volta es basa en una superposició de filades de pedres planes, col·locades de manera que surtin cap a l'interior i acabin tancant la volta. Les pedres que formen les files, es falquen amb les altres per tal de donar consistència a la filada, i es col·loquen lleugerament decantades cap a l'exterior per poder expulsar l'aigua. Un cop posades totes les filades, la volta es clou amb una gran llosa o bé diverses pedres petites. En ocasions la volta es cobreix amb una capa de pedruscall i terra per tal d'impermeabilitzar-la. La volta cònica serveix per cobrir edificis, tant de planta circular com quadrangular. En el cas de la planta quadrangular, hi ha una dificultat afegida en el pas cap al pla circular de la volta. Això s'aconsegueix amb la utilització de petxines, pedres travesseres que es col·loquen en els angles i permeten pujar la volta. Les seves dimensions solen ser reduïdes perquè el tipus de volta limita molt l'espai que s'ha de cobrir. Tota l'estructura està subjecta a una sèrie de contrapesos que s'equilibren assegurant l'estabilitat de la construcció. Els murs que sostenen la volta estan fets també amb pedra seca i el seu gruix varia en funció de l'alçada de la volta, a més alçada i amplitud correspon més gruix de mur per suportar les pressions. Les pedres es col·loquen normalment sense treballar, exceptuant les que es col·loquen a les cantonades o a les obertures. En alguns casos a més de la porta, s'obren petites obertures en el mur que serveixen per poder veure l'exterior. Un element interessant és la cornisa que hi ha entre la teulada i el mur, formada per lloses que sobresurten uns centímetres amb l'objectiu de preservar els murs de la humitat de l'aigua. El parament del mur acostuma a ser molt regular, fet amb lloses planes i pedres encaixades. En ocasions es presenten combinacions de dues o més barraques adossades, o be s'adossen a les tines. També pot donar-se el cas de què per estalviar feina la barraca estigui adossada a algun marge de vinya, aprofitant la paret natural com a fons de barraca. Les portes s'obren normalment amb llinda a excepció d'algun cas on s'utilitza la mateixa pedra per fer una arcada. A prop de la barraca hi ha un dipòsit.</p> | 08262-127 | Cal Noguera. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Els petits masos de Vallhonesta eren parcers dels grans masos que tenien grans extensions de terra. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per subsistir. Aquesta seria possiblement la barraca d'un parcer de Sant Jaume, o de la casa Noguera que era de Juan Plans. A l'Amillarament de 1865 (AMSVC) el mas Sant Jaume tenia 18 parcers, essent un dels més importants de Vallhonesta. La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l'ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera. A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural i a activitats productives relacionades amb la vinya. S'utilitza per a petites construccions temporals, com les barraques de vinya, aixoplucs, margeres. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX. Època de l'expansió agrària degut a la gran demanda de vins i licors en el mercat, que es va mantenir en auge fins l'arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX i la industrialització que van frenar la producció i com a conseqüència es modifiquen les condicions dels contractes de conreu que afectes especialment als rabassaires. Això provoca una caiguda en l'ocupació de rabassaires que seran absorbits per la nova indústria tèxtil. Aquest increment de la producció vinícola va empènyer a bona part dels propietaris a roturar els boscos i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l'erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d'un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d'aigua, i on els pagesos s'aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60m interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són adintellades. La llinda generalment està formada per una llosa més gran i ben treballada. No és gaire freqüent la porta adovellada a la zona. Els marges de pedra seca constitueixen un model de paisatge molt característic del sud europeu. Tenen tan valor constructiu com paisatgístic. L'abandonament de l'ús està provocant la seva degradació i desaparició.</p> | 41.6727100,1.8850600 | 407191 | 4614039 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Difícil | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80679-foto-08262-127-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80679-foto-08262-127-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | Tipologia: planta circular amb espai tancat davant. L'accés és fàcil amb vehicle tot terreny. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||
| 80680 | Barraca de vinya del Clot | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-del-clot | <p>SOLER, J.M. ( 1988). La tècnica de pedra seca. La construcció popular. Dovella, nº 29. Manresa. BERRAL, A. (2001). Construccions rurals a la conca del riu Llobregat. XLIV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Sant Vicenç de Castellet. Centre d' Estudis del Bages. Pp. 103-109.</p> | XIX | <p>La barraca es troba al camí que des del mas la Serra va al Clot, abans d'arribar al conjunt de masos, a la dreta del camí en un marge. És una barraca de planta quadrada que des de l'exterior no es distingeix clarament la seva estructura en estar adossada al marge per la part posterior. La porta s'obre a migdia i és allindada; la teulada és de volta i, en estar recolzada a la paret natural del marge, té la façana principal amb forma corba en la seva intersecció amb la volta. Les pedres utilitzades son informes i la volta s'ha cobert amb pedruscall. La barraca de vinya és una construcció de pedra seca, normalment de planta única ja sigui circular, o bé quadrada, que es cobreix amb una volta de pedra. L'element més característic és la utilització de la volta cònica. Aquesta volta es basa en una superposició de filades de pedres planes, col·locades de manera que surtin cap a l'interior i acabin tancant la volta. Les pedres que formen les files, es falquen amb les altres per tal de donar consistència a la filada, i es col·loquen lleugerament decantades cap a l'exterior per poder expulsar l'aigua. Un cop posades totes les filades, la volta es clou amb una gran llosa o bé diverses pedres petites. En ocasions la volta es cobreix amb una capa de pedruscall i terra per tal d'impermeabilitzar-la. La volta cònica serveix per cobrir edificis, tant de planta circular com quadrangular. En el cas de la planta quadrangular, hi ha una dificultat afegida en el pas cap al pla circular de la volta. Això s'aconsegueix amb la utilització de petxines, pedres travesseres que es col·loquen en els angles i permeten pujar la volta. Les seves dimensions solen ser reduïdes perquè el tipus de volta limita molt l'espai que s'ha de cobrir. Tota l'estructura està subjecta a una sèrie de contrapesos que s'equilibren assegurant l'estabilitat de la construcció. Els murs que sostenen la volta estan fets també amb pedra seca i el seu gruix varia en funció de l'alçada de la volta, a més alçada i amplitud correspon més gruix de mur per suportar les pressions. Les pedres es col·loquen normalment sense treballar, exceptuant les que es col·loquen a les cantonades o a les obertures. En alguns casos a més de la porta, s'obren petites obertures en el mur que serveixen per poder veure l'exterior. Un element interessant és la cornisa que hi ha entre la teulada i el mur, formada per lloses que sobresurten uns centímetres amb l'objectiu de preservar els murs de la humitat de l'aigua. El parament del mur acostuma a ser molt regular, fet amb lloses planes i pedres encaixades. En ocasions es presenten combinacions de dues o més barraques adossades, o be s'adossen a les tines. També pot donar-se el cas de què per estalviar feina la barraca estigui adossada a algun marge de vinya, aprofitant la paret natural com a fons de barraca. Les portes s'obren normalment amb llinda a excepció d'algun cas on s'utilitza la mateixa pedra per fer una arcada.</p> | 08262-128 | El Clot. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Aquesta zona del Clot estava sota la influència dels masos Vinyes i la Serra de Vallhonesta, que a l'Amillarament de 1865 (AMSVC) tenien 6 i 16 parcers respectivament, essent un dels més importants de Vallhonesta. Aquesta barraca seria molt probablement d'un parcer que treballaria terra del mas Serra. La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l'ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera. A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural i a activitats productives relacionades amb la vinya. S'utilitza per a petites construccions temporals, com les barraques de vinya, aixoplucs, margeres. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX. Època de l'expansió agrària degut a la gran demanda de vins i licors en el mercat, que es va mantenir en auge fins l'arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX i la industrialització que van frenar la producció i com a conseqüència es modifiquen les condicions dels contractes de conreu que afecten especialment als rabassaires. Això provoca una caiguda en l'ocupació de rabassaires que seran absorbits per la nova indústria tèxtil. Aquest increment de la producció vinícola va empènyer a bona part dels propietaris a roturar els boscos i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l'erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d'un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d'aigua, i on els pagesos s'aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60m interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són adintellades. La llinda generalment està formada per una llosa més gran i ben treballada. No és gaire freqüent la porta adovellada a la zona. Els marges de pedra seca constitueixen un model de paisatge molt característic del sud europeu. Tenen tan valor constructiu com paisatgístic. L'abandonament de l'ús està provocant la seva degradació i desaparició.</p> | 41.6682400,1.8890800 | 407519 | 4613538 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80680-foto-08262-128-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Tipologia: adossada al marge. | 119 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||
| 80681 | Barraca de vinya de can Soler de les Teules | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-can-soler-de-les-teules | <p>SOLER, J.M. ( 1988). La tècnica de pedra seca. La construcció popular. Dovella, nº 29. Manresa. BERRAL, A. (2001). Construccions rurals a la conca del riu Llobregat. XLIV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Sant Vicenç de Castellet. Centre d' Estudis del Bages. Pp. 103-109.</p> | XIX | Es troba en mal estat ja que la coberta no existeix i manca part dels murs. | <p>Es troba al peu del camí de can Soler de les Teules a Sant Vicenç, poc després del Soler i abans de travessar el pont de l'A-18 a la dreta del camí en un lloc elevat. Resten els murs d'una barraca de planta quadrada que era de dimensions considerables, amb una façana d'aproximadament 2,5 metres. Té la porta oberta a la façana de migdia i resten aproximadament entre 160 i 120 cm d'alçada dels murs; a la façana de la porta el mur és més alt que a la resta i es manté encara per sobre de la llinda de la porta. Està construïda amb blocs de pedra i lloses bastant regulars de mides amb les cantoneres ben escairades. La runa de la teulada es troba part a dintre i part a fora de les parets. La barraca de vinya és una construcció de pedra seca, normalment de planta única ja sigui circular, o bé quadrada, que es cobreix amb una volta de pedra. L'element més característic és la utilització de la volta cònica. Aquesta volta es basa en una superposició de filades de pedres planes, col·locades de manera que surtin cap a l'interior i acabin tancant la volta. Les pedres que formen les files, es falquen amb les altres per tal de donar consistència a la filada, i es col·loquen lleugerament decantades cap a l'exterior per poder expulsar l'aigua. Un cop posades totes les filades, la volta es clou amb una gran llosa o bé diverses pedres petites. En ocasions la volta es cobreix amb una capa de pedruscall i terra per tal d'impermeabilitzar-la. La volta cònica serveix per cobrir edificis, tant de planta circular com quadrangular. En el cas de la planta quadrangular, hi ha una dificultat afegida en el pas cap al pla circular de la volta. Això s'aconsegueix amb la utilització de petxines, pedres travesseres que es col·loquen en els angles i permeten pujar la volta. Les seves dimensions solen ser reduïdes perquè el tipus de volta limita molt l'espai que s'ha de cobrir. Tota l'estructura està subjecta a una sèrie de contrapesos que s'equilibren assegurant l'estabilitat de la construcció. Els murs que sostenen la volta estan fets també amb pedra seca i el seu gruix varia en funció de l'alçada de la volta, a més alçada i amplitud correspon més gruix de mur per suportar les pressions. Les pedres es col·loquen normalment sense treballar, exceptuant les que es col·loquen a les cantonades o a les obertures. En alguns casos a més de la porta, s'obren petites obertures en el mur que serveixen per poder veure l'exterior. Un element interessant és la cornisa que hi ha entre la teulada i el mur, formada per lloses que sobresurten uns centímetres amb l'objectiu de preservar els murs de la humitat de l'aigua. El parament del mur acostuma a ser molt regular, fet amb lloses planes i pedres encaixades. En ocasions es presenten combinacions de dues o més barraques adossades, o be s'adossen a les tines. També pot donar-se el cas de què per estalviar feina la barraca estigui adossada a algun marge de vinya, aprofitant la paret natural com a fons de barraca. Les portes s'obren normalment amb llinda a excepció d'algun cas on s'utilitza la mateixa pedra per fer una arcada.</p> | 08262-129 | El Clot. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La barraca es troba en la zona d'influència del mas Soler de les Teules que a l'Amillarament de 1865 (AMSVC) tenia 6 parcers, essent aquesta una possible barraca d'un parcer o del propi mas. La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l'ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera. A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural i a activitats productives relacionades amb la vinya. S'utilitza per a petites construccions temporals, com les barraques de vinya, aixoplucs, margeres. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX. Època de l'expansió agrària degut a la gran demanda de vins i licors en el mercat, que es va mantenir en auge fins l'arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX i la industrialització que van frenar la producció i com a conseqüència es modifiquen les condicions dels contractes de conreu que afectes especialment als rabassaires. Això provoca una caiguda en l'ocupació de rabassaires que seran absorbits per la nova indústria tèxtil. Aquest increment de la producció vinícola va empènyer a bona part dels propietaris a roturar els boscos i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l'erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d'un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d'aigua, i on els pagesos s'aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60m interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són adintellades. La llinda generalment està formada per una llosa més gran i ben treballada. No és gaire freqüent la porta adovellada a la zona. Els marges de pedra seca constitueixen un model de paisatge molt característic del sud europeu. Tenen tan valor constructiu com paisatgístic. L'abandonament de l'ús està provocant la seva degradació i desaparició.</p> | 41.6692600,1.8719100 | 406091 | 4613670 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80681-foto-08262-129-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80681-foto-08262-129-2.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Tipologia: planta quadrada exempta. Es troba al peu del camí. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||
| 80682 | Barraca de vinya camí del Tufau | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-cami-del-tufau | <p>SOLER, J.M. ( 1988). La tècnica de pedra seca. La construcció popular. Dovella, nº 29. Manresa. BERRAL, A. (2001). Construccions rurals a la conca del riu Llobregat. XLIV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Sant Vicenç de Castellet. Centre d' Estudis del Bages. Pp. 103-109.</p> | XIX | <p>La barraca es troba al peu d'un camí del Clot del Tufau, que va des de la urbanització cal Xesc al camí principal del Serrat de la Beguda. És un camí secundari que porta als coberts que es troben al costat de la barraca. Està feta aprofitant un turó petit que feia una mena de balma de petites dimensions a la roca. Davant d'aquesta balma es va fer una estructura de barraca de vinya, allargant les parets per cada banda i fent un mur que tanca per davant on hi ha la porta d'accés allindada. A l'interior es pot veure part de la volta que cobreix l'entrada, que respon a les característiques de les barraques de vinya: amb una superposició de filades de pedres planes, posades de manera que surtin cap a l'interior i acabin tancant la volta. Les pedres que formen les files, es falquen amb les altres per tal de donar consistència a la filada, i es col·loquen lleugerament decantades cap a l'exterior per poder expulsar l'aigua. La barraca de vinya és una construcció de pedra seca, normalment de planta única ja sigui circular, o bé quadrada, que es cobreix amb una volta de pedra.</p> | 08262-130 | Clot del Tufau. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>La zona del Clot del Tufau depenia dels masos Cases de Jaime Pla, mas Fabrés de Jaime Enrich y Fabrés i el mas Fiter de Martín Vall, que a l'Amillarament de 1865 (AMSVC) tenien respectivament 12, 9 i 22 parcers. Aquesta barraca es troba en terres del mas Fabrés i per tant seria del mateix mas o d'un dels parcers que treballaven la seva terra. La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l'ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera. A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural i a activitats productives relacionades amb la vinya. S'utilitza per a petites construccions temporals, com les barraques de vinya, aixoplucs, margeres. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX. Època de l'expansió agrària degut a la gran demanda de vins i licors en el mercat, que es va mantenir en auge fins l'arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX i la industrialització que van frenar la producció i com a conseqüència es modifiquen les condicions dels contractes de conreu que afectes especialment als rabassaires. Això provoca una caiguda en l'ocupació de rabassaires que seran absorbits per la nova indústria tèxtil. Aquest increment de la producció vinícola va empènyer a bona part dels propietaris a roturar els boscos i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l'erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d'un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d'aigua, i on els pagesos s'aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60m interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són adintellades. La llinda generalment està formada per una llosa més gran i ben treballada. No és gaire freqüent la porta adovellada a la zona. Els marges de pedra seca constitueixen un model de paisatge molt característic del sud europeu. Tenen tan valor constructiu com paisatgístic. L'abandonament de l'ús està provocant la seva degradació i desaparició.</p> | 41.6599500,1.8417700 | 403568 | 4612670 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80682-foto-08262-130-1.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80682-foto-08262-130-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80682-foto-08262-130-3.jpg | Inexistent | Popular|Contemporani | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Tipologia: de balma. L'accés no és fàcil ja que s'ha d'entrar en una propietat privada. | 119|98 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||
| 80683 | Barraca de vinya de cal Marcet | https://patrimonicultural.diba.cat/element/barraca-de-vinya-de-cal-marcet | <p>SOLER, J.M. ( 1988). La tècnica de pedra seca. La construcció popular. Dovella, nº 29. Manresa. BERRAL, A. (2001). Construccions rurals a la conca del riu Llobregat. XLIV Assemblea Intercomarcal d'Estudiosos. Sant Vicenç de Castellet. Centre d' Estudis del Bages. Pp. 103-109.</p> | XIX | <p>Es troba al camp sobre la casa Marcet, dins la seva propietat. És de planta quadrada, petita, amb porta allindada oberta a migdia i a un costat, coberta amb falsa cúpula. Es troba en bon estat. La barraca de vinya és una construcció de pedra seca, normalment de planta única ja sigui circular, o bé quadrada, que es cobreix amb una volta de pedra. L'element més característic és la utilització de la volta cònica. Aquesta volta es basa en una superposició de filades de pedres planes, col·locades de manera que surtin cap a l'interior i acabin tancant la volta. Les pedres que formen les files, es falquen amb les altres per tal de donar consistència a la filada, i es col·loquen lleugerament decantades cap a l'exterior per poder expulsar l'aigua. Un cop posades totes les filades, la volta es clou amb una gran llosa o bé diverses pedres petites. En ocasions la volta es cobreix amb una capa de pedruscall i terra per tal d'impermeabilitzar-la. La volta cònica serveix per cobrir edificis, tant de planta circular com quadrangular. En el cas de la planta quadrangular, hi ha una dificultat afegida en el pas cap al pla circular de la volta. Això s'aconsegueix amb la utilització de petxines, pedres travesseres que es col·loquen en els angles i permeten pujar la volta. Les seves dimensions solen ser reduïdes perquè el tipus de volta limita molt l'espai que s'ha de cobrir. Tota l'estructura està subjecta a una sèrie de contrapesos que s'equilibren assegurant l'estabilitat de la construcció. Els murs que sostenen la volta estan fets també amb pedra seca i el seu gruix varia en funció de l'alçada de la volta, a més alçada i amplitud correspon més gruix de mur per suportar les pressions. Les pedres es col·loquen normalment sense treballar, exceptuant les que es col·loquen a les cantonades o a les obertures. En alguns casos a més de la porta, s'obren petites obertures en el mur que serveixen per poder veure l'exterior. Un element interessant és la cornisa que hi ha entre la teulada i el mur, formada per lloses que sobresurten uns centímetres amb l'objectiu de preservar els murs de la humitat de l'aigua. El parament del mur acostuma a ser molt regular, fet amb lloses planes i pedres encaixades. En ocasions es presenten combinacions de dues o més barraques adossades, o be s'adossen a les tines. També pot donar-se el cas de què per estalviar feina la barraca estigui adossada a algun marge de vinya, aprofitant la paret natural com a fons de barraca. Les portes s'obren normalment amb llinda a excepció d'algun cas on s'utilitza la mateixa pedra per fer una arcada.</p> | 08262-131 | Cal Marcet. Vallhonesta. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Cal Marcet era un dels masos més importants de Vallhonesta, que a l'Amillarament de 1865 (AMSVC) tenia 31 parcers. A la finca de cal Marcet actualment hi ha aproximadament 30 barraques de vinya de les que moltes estan ensorrades o en mal estat. El petit propietari, a més de conrear el seu petit tros de terra, era parcer d'un o més propietaris grans, ja que es veien obligats per subsistir. La tècnica de la pedra seca es remunta a la prehistòria i és molt freqüent a tota la conca mediterrània. Es caracteritza per l'ús de la pedra sense morter per a fer diferents tipus de construccions. Generalment la pedra és utilitzada sense treballar i solen ser peces més aviat planes. La pedra tan sols es treballa quan ha de tenir una tasca específica, com una llinda o una cantonera. A la zona del Bages la pedra seca va lligada al món rural i a activitats productives relacionades amb la vinya. S'utilitza per a petites construccions temporals, com les barraques de vinya, aixoplucs, margeres. La tècnica no era fàcil i era freqüent que la fessin grups de persones especialitzades en aquestes construccions que es desplaçaven als llocs on era necessari construir o refer algun element. Cronològicament es tendeix a datar-les entre el segle XVIII i la segona meitat del segle XIX. Època de l'expansió agrària degut a la gran demanda de vins i licors en el mercat, que es va mantenir en auge fins l'arribada de la fil·loxera a finals del segle XIX i la industrialització que van frenar la producció i com a conseqüència es modifiquen les condicions dels contractes de conreu que afectes especialment als rabassaires. Això provoca una caiguda en l'ocupació de rabassaires que seran absorbits per la nova indústria tèxtil. Aquest increment de la producció vinícola va empènyer a bona part dels propietaris a roturar els boscos i a plantar mitjançant el sistema de feixes, camps i turons fins aleshores considerats marginals. Els pendents de les vessants de les muntanyes es van convertir en camps de conreu de les vinyes, amb parets de pedra que impedien l'erosió del camp. Cada vinya tenia la seva barraca. La finalitat de les barraques era disposar d'un lloc per guardar les eines, alguns estris de cuina i el càntir d'aigua, i on els pagesos s'aixoplugaven de la pluja, feien la migdiada i a vegades dormien. Les barraques són de dimensions generalment petites, amb una alçada exterior que no supera els 3 metres i uns 2,60m interiors de mitjana. Generalment son cobertes amb volta i les portes són adintellades. La llinda generalment està formada per una llosa més gran i ben treballada. No és gaire freqüent la porta adovellada a la zona. Els marges de pedra seca constitueixen un model de paisatge molt característic del sud europeu. Tenen tan valor constructiu com paisatgístic. L'abandonament de l'ús està provocant la seva degradació i desaparició.</p> | 41.6850500,1.8725300 | 406166 | 4615423 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80683-foto-08262-131-1.jpg | Inexistent | Popular | Patrimoni immoble | Element arquitectònic | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | Tipologia: planta quadrada amb falsa cúpula. L'accés està restringit ja que es troba dins la propietat de cal Marcet. Cal vehicle tot terreny. | 119 | 47 | 1.3 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||
| 80684 | Estació de Renfe | https://patrimonicultural.diba.cat/element/estacio-de-renfe-0 | <p>VILA, M. (2000). Sant Vicenç de Castellet. Fets polítics i històrics. Gent santvicentina. Ed. El Farell. Sant Vicenç de Castellet. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XIX | <p>L'estació de Renfe forma un conjunt en el que es barregen els elements antics ara en desús amb els que s'han anat actualitzant i que encara presten servei. Així podem distingir entre la zona de viatgers i la zona de serveis. A la zona de viatgers destaca l'edifici de l'estació que disposa de vestíbul (sala d'espera amb bancs, informació horària i despatx de bitllets), cantina (servei de cafeteria, begudes i entrepans) (anteriorment la cantina ocupava un edifici a part fins que aquest es va ensorrar i actualment ocupa una espai de l'edifici de viatgers), lavabos, andanes. La zona de serveis està formada per la Cabina de circulació (despatx el cap d'estació rep per telèfon o per mitjans electrònics de senyalització, tota la informació necessària per dirigir correctament el tràfic ferroviari), despatx del cap d'estació, magatzem, antiga casa del cap d'estació (actualment fora de servei). L'edifici de la primera estació va ser substituït per un altre, tot i seguint l'estètica del primer edifici, de planta baixa i un pis, cobert amb teulada a quatre vessants. L'edifici presenta façanes que segueixen una estructura simètrica amb 6 portes a la planta baixa i 6 finestres al pis emmarcades per una motllura exterior que les realça amb un arc carpanel a la llinda superior. Destaca la marquesina que proporciona ombra a l'andana que hi ha davant l'edifici, amb un suport de 4 bigues de ferro adossades a la paret que segueix la mateixa estructura que les torres d'electrificació. A la marquesina es conserva penjat el rellotge circular que és el que hi havia a la primera estació. Al costat hi ha una petita caseta que substitueix a la que ja existia l'any 1909 on ara hi ha els serveis públics. El conjunt de Renfe ocupa un espai de 650 metres en el que es troben els diferents elements que formen el patrimoni del ferrocarril. Està centrat per la via principal al voltant de les que s'articulen la resta d'elements: les vies de reserva; el magatzem de sals potàssiques amb la bàscula, cintes transportadores i el bolcador de vagons; la rotonda amb la placa giratòria per dipòsit de màquines; el dipòsit d'aigua; la casa del cap d'estació; l'estació; la subestació elèctrica; la grua; la bàscula.</p> | 08262-132 | Passeig Pau Casals. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Fins al 1859 l'única via de comunicació de Sant Vicenç de Castellet cap a Barcelona i Manresa era el camí Ral, fent el transport de mercaderies mules per un camí feixuc i pedregós. L'arribada del ferrocarril va donar lloc a un nou concepte de la distància i va impulsar la industrialització de les conques mitjana i alta del Llobregat. Això es va traduir a Sant Vicenç en un increment important de la població que va passar dels 200 habitants de l'any 1867, a 1.429 l'any 1900. El 1853 començaren les obres del tram de ferrocarril Terrassa-Manresa, essent el pas per Sant Vicenç el més idoni. El 3 de juliol de 1859 es va inaugurar el trajecte de la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa. El trajecte Barcelona-Manresa durava una hora i vint minuts fent un recorregut de 32 km. Aquesta obra va obligar a l'expropiació de dues finques per la construcció de la via a Sant Vicenç, amb l'enderroc dels murs de l'antiga casa cal Castaño i la compra de terrenys a diferents propietaris, entre ells Marià Padró i l'Hospital de la Santa Creu que tenia els terrenys que havien sigut propietat dels barons de Castellet. L'any 1878 aquesta companyia passa a ser la dels Ferrocarriles del Norte de España. El 1912 es construeix una doble via en aquest tram i el 1917 es va instal·lar un dipòsit d'aigua per abastir les màquines de vapor, així com es va construir la reserva de màquines. Aquest fet va convertir Sant Vicenç en lloc d'aturada i descans de viatgers i residència de treballadors del ferrocarril, fet que va contribuir en la seva prosperitat i creixement. Entre 1926 i 1929 es va electrificar la línia. La primera locomotora elèctrica que va fer aquest recorregut era de la sèrie 7001, una de les més antigues, i estava equipada per funcionar a 1.500 V. A Sant Vicenç es feia el canvi de màquines elèctriques per les de vapor que arribaven a Lleida. L'any 1941 va passar a formar part de la Renfe. L'any 1965 la línia Barcelona-Manresa passa de funcionar a 1.500 V a 3.000 V. El 2 de juny de 1970 es va fer l'últim servei a vapor del tren correu. La locomotora era una Mikado 2234.</p> | 41.6687200,1.8625900 | 405315 | 4613621 | 1859 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Bo | Inexistent | Patrimoni immoble | Conjunt arquitectònic | Privada | Social | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | 46 | 1.2 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||
| 80685 | Moll de mercaderies de l'Estació de Renfe | https://patrimonicultural.diba.cat/element/moll-de-mercaderies-de-lestacio-de-renfe | <p>VILA, M. (2000). Sant Vicenç de Castellet. Fets polítics i històrics. Gent santvicentina. Ed. El Farell. Sant Vicenç de Castellet. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XIX | No existeix. | <p>Entre l'estació i l'antiga reserva de màquines hi ha el moll de mercaderies actualment en desús. És un ampli espai format per dos cossos diferenciats, un cobert i tancat, i un altre cobert però amb els costats oberts. La part tancada servia per emmagatzemar les mercaderies sense perill i la part davantera era el moll de càrrega i descàrrega dels vagons del ferrocarril amb una andana construïda a l'alçada del terra dels vagons i condicionada per l'entrada de les mercaderies. L'espai obert té una estructura molt característica que s'utilitzava per fer coberts de mercaderies a les estacions. Es troba aixecat del nivell del terra amb una plataforma de ciment a la que s'accedeix a través de diferents trams d'escales i una rampa. L'element remarcable era la coberta sostinguda amb un seguit de pilars de bigues de ferro (6) que suportaven una teulada a doble vessant de teula plana sobre llates de fusta sobre bigues de fusta perpendiculars a les de ferro. Les façanes extremes eren tancades amb un parament vertical de planxes de fusta fins a una alçada de 2 metres del terra, de manera que quedava tot obert amb dos metres d'alçada a tot el volt de l'estructura. També una paret de fusta seguia pels costats de manera que resta fora un voladís de la teulada. La part final de les planxes de fusta era tallada fent punxa de manera que li proporcionaven al conjunt una estètica concreta. Es tractava d' una construcció molt característica que tenia un atractiu especial degut a l'estructura. Al costat del moll hi ha una via paral·lela a aquest amb un topall que servia per acostar els vagons per carregar i descarregar.</p> | 08262-133 | Passeig Pau Casals. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Fins al 1859 l'única via de comunicació de Sant Vicenç de Castellet cap a Barcelona i Manresa era el camí Ral, fent el transport de mercaderies mules per un camí feixuc i pedregós. L'arribada del ferrocarril va donar lloc a un nou concepte de la distància i va impulsar la industrialització de les conques mitjana i alta del Llobregat. Això es va traduir a Sant Vicenç en un increment important de la població que va passar dels 200 habitants de l'any 1867, a 1.429 l'any 1900. El 1853 començaren les obres del tram de ferrocarril Terrassa-Manresa, essent el pas per Sant Vicenç el més idoni. El 3 de juliol de 1859 es va inaugurar el trajecte de la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa. El trajecte Barcelona-Manresa durava una hora i vint minuts fent un recorregut de 32 km. Aquesta obra va obligar a l'expropiació de dues finques per la construcció de la via a Sant Vicenç, amb l'enderroc dels murs de l'antiga casa cal Castaño i la compra de terrenys a diferents propietaris, entre ells Marià Padró i l'Hospital de la Santa Creu que tenia els terrenys que havien sigut propietat dels barons de Castellet. L'any 1878 aquesta companyia passa a ser la dels Ferrocarriles del Norte de España. El 1912 es construeix una doble via en aquest tram i el 1917 es va instal·lar un dipòsit d'aigua per abastir les màquines de vapor, així com es va construir la reserva de màquines. Aquest fet va convertir Sant Vicenç en lloc d'aturada i descans de viatgers i residència de treballadors del ferrocarril, fet que va contribuir en la seva prosperitat i creixement. Entre 1926 i 1929 es va electrificar la línia. A Sant Vicenç es feia el canvi de màquines elèctriques per les de vapor que arribaven a Lleida. L'any 1941 va passar a formar part de la Renfe.</p> | 41.6690900,1.8624300 | 405302 | 4613662 | 1859 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80685-foto-08262-133-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80685-foto-08262-133-3.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Altres | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía. / OPC | L'estructura de fusta ja no existeix. Es manté la fitxa com a recordatori del que havia. | 98 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||
| 80686 | Antiga casa cap d'estació de Renfe | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antiga-casa-cap-destacio-de-renfe | <p>VILA, M. (2000). Sant Vicenç de Castellet. Fets polítics i històrics. Gent santvicentina. Ed. El Farell. Sant Vicenç de Castellet. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XIX | No es conserva sencera | <p>En la zona d'influència de l'estació de Renfe, al costat de l'antic dipòsit de màquines, hi ha una casa que era la de l'antic cap d'estació on hi haurien també oficines. És una casa d'estil noucentista, similar a les cases del directius de les fàbriques tèxtils a la zona. És de planta rectangular, amb planta baixa i pis, a més d'un espai subterrani. A la coberta hi ha una part de terrassa a la que s'accedeix a través d'una caixa d'escala que forma un cos cúbic al centre de la part posterior de la casa, i una altra part coberta amb una teulada a tres vessants que actualment no conserva les teules. Té una estructura asimètrica, tot i que molt regular, amb finestrals llargs oberts al pis i a la planta, així com una porta d'entrada a la façana que dona a les vies i a la que s'accedeix a través d'una escala exterior. Combina el color vermell dels maons a les parets amb el color gris de les llindes de portes i finestres de ciment. La llinda de les portes i finestres de la planta baixa forma un arc carpanel, mentre que la de les finestres del pis és allindada amb una petita motllura esglaonada i ampit també motllurat. La barana de la terrassa és de maó entre pilars verticals de ciment. Es troba abandonada i quasi totes les portes i finestres estan tapiades.</p> | 08262-134 | Inici del carrer València. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Fins al 1859 l'única via de comunicació de Sant Vicenç de Castellet cap a Barcelona i Manresa era el camí Ral, fent el transport de mercaderies mules per un camí feixuc i pedregós. L'arribada del ferrocarril va donar lloc a un nou concepte de la distància i va impulsar la industrialització de les conques mitjana i alta del Llobregat. Això es va traduir a Sant Vicenç en un increment important de la població que va passar dels 200 habitants de l'any 1867, a 1.429 l'any 1900. El 1853 començaren les obres del tram de ferrocarril Terrassa-Manresa, essent el pas per Sant Vicenç el més idoni. El 3 de juliol de 1859 es va inaugurar el trajecte de la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa. El trajecte Barcelona-Manresa durava una hora i vint minuts fent un recorregut de 32 km. Aquesta obra va obligar a l'expropiació de dues finques per la construcció de la via a Sant Vicenç, amb l'enderroc dels murs de l'antiga casa cal Castaño i la compra de terrenys a diferents propietaris, entre ells Marià Padró i l'Hospital de la Santa Creu que tenia els terrenys que havien sigut propietat dels barons de Castellet. L'any 1878 aquesta companyia passa a ser la dels Ferrocarriles del Norte de España. El 1912 es construeix una doble via en aquest tram i el 1917 es va instal·lar un dipòsit d'aigua per abastir les màquines de vapor, així com es va construir la reserva de màquines. Aquest fet es va convertir Sant Vicenç en lloc d'aturada i descans de viatgers i residència de treballadors del ferrocarril, fet que va contribuir en la seva prosperitat i creixement. Entre 1926 i 1929 es va electrificar la línia. A Sant Vicenç es feia el canvi de màquines elèctriques per les de vapor que arribaven a Lleida. L'any 1941 va passar a formar part de la Renfe.</p> | 41.6719100,1.8608400 | 405174 | 4613977 | 1859 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Dolent | Inexistent | Patrimoni immoble | Edifici | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 45 | 1.1 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 80687 | Antic dipòsit de reserva de màquines de l'Estació de Renfe | https://patrimonicultural.diba.cat/element/antic-diposit-de-reserva-de-maquines-de-lestacio-de-renfe | <p>VILA, M. (2000). Sant Vicenç de Castellet. Fets polítics i històrics. Gent santvicentina. Ed. El Farell. Sant Vicenç de Castellet. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XX | Presenta un estat d'abandonament | <p>A la zona nord del conjunt de Renfe hi havia el dipòsit de màquines (actualment fóra de servei): era la instal·lació on les màquines eren revisades i carregades de combustible. Aquest dipòsit estava format per una rotonda amb una plataforma giratòria de la que sortien vies radials acabades en topalls que amortien el xoc dels vehicles que s'hi aturaven. Els vagons o locomotores es disposaven al voltant d'aquesta plataforma en forma circular. La plataforma giratòria és una peça circular que gira a l'interior d'una fossa i que serveix per canviar de via o de sentit una locomotora, un vagó, etc. Al costat hi havia un fossat que actualment es troba en mal estat, consistent en una fossa excavada al sòl amb la finalitat de poder examinar la part baixa dels vehicles. Hi havia també un dipòsit de fuel-oil que ha desaparegut. Es conserva la fossa de planta circular amb la plataforma que conté una via i una caseta, així com algunes de les vies radials i dels topalls de ciment. Hi havia 11 vies radials més la via principal d'entrada i de sortida de la plataforma. També resta un dels edificis de reserva. Actualment aquesta zona es troba sense ús i abandonada, amb alguns elements desapareguts i tot bastant cobert de vegetació.</p> | 08262-135 | Inici del carrer València 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Entrat ja en el segle XX, Sant Vicenç va tornar a rebre un nou estímul ferroviari: la construcció l'any 1917 del dipòsit d'aigua i la reserva de màquines. L'any 1914-1917 la Companyia de Ferrocarrils del Nord s'interessa per Sant Vicenç per instal·lar-hi el dipòsit de màquines. El fet va produir reticències dels veïns a més de l'interès de Manresa per instal·lar-lo al seu municipi. Finalment, la mediació de l'Ajuntament de Sant Vicenç va aconseguir la instal·lació al municipi. Aquest fet va suposar una onada de nous treballadors i un fort impuls per al comerç local, amés de suposar l'increment de població. L'estació de Sant Vicenç es convertia des de llavors en un punt de descans dels viatgers i en una de les estacions estratègiques del traçat Barcelona - Lleida - Saragossa. L'electrificació de la via entre 1926 i 1929 va acabar per convertint Sant Vicenç en un important nucli ferroviari. Però algunes millores tècniques com l'electrificació de les línies o la mecanització de processos que abans requerien una gran quantitat de mà d'obra van donar lloc, d'una banda, a la substitució de les locomotores de vapor per locomotores elèctriques i, d'un altra, la inevitable pèrdua de llocs de treball. El 1970 es va suprimir el servei de dipòsit en ser retirat definitivament les locomotores de vapor. Actualment la finalitat amb què va ser construïda la línia de Barcelona a Saragossa passant per Manresa i Lleida, ha canviat. El gran trànsit passa ara per Sant Vicenç de Calders i la línia interior ha quedat exclusivament per al trànsit de rodalies. Això ha provocat la disminució progressiva de la importància de Sant Vicenç com a enclavament ferroviari, així com l'abandó de les antigues instal·lacions.</p> | 41.6713600,1.8610800 | 405193 | 4613915 | 1917 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80687-foto-08262-135-2.jpg|https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80687-foto-08262-135-3.jpg | Legal | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | A un dels edificis es va ubicar l'any 2009 el CAP de Sant Vicenç de castellet. | 98 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||
| 80688 | Dipòsit d'aigua de l'Estació de Renfe | https://patrimonicultural.diba.cat/element/diposit-daigua-de-lestacio-de-renfe | <p>VILA, M. (2000). Sant Vicenç de Castellet. Fets polítics i històrics. Gent santvicentina. Ed. El Farell. Sant Vicenç de Castellet. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XX | Presenta un estat d'abandonament | <p>Entre les vies del tren hi havia l'aiguada, element actualment desaparegut: lloc, amb un dipòsit especial, on es feia la càrrega d'aigua o aiguada d'un tren de vapor consistent en un braç elevat suportat amb una columna. Entre el moll de mercaderies i l'antic dipòsit de màquines encara resta un dels dos dipòsits elevats d'aigua. És de planta circular, situat sobre una estructura de bigues que l'eleva aproximadament tres metres del nivell del terra.</p> | 08262-136 | Inici del carrer València. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Fins al 1859 l'única via de comunicació de Sant Vicenç de Castellet cap a Barcelona i Manresa era el camí Ral, fent el transport de mercaderies mules per un camí feixuc i pedregós. L'arribada del ferrocarril va donar lloc a un nou concepte de la distància i va impulsar la industrialització de les conques mitjana i alta del Llobregat. Això es va traduir a Sant Vicenç en un increment important de la població que va passar dels 200 habitants de l'any 1867, a 1.429 l'any 1900. El 1853 començaren les obres del tram de ferrocarril Terrassa-Manresa, essent el pas per Sant Vicenç el més idoni. El 3 de juliol de 1859 es va inaugurar el trajecte de la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa. El trajecte Barcelona-Manresa durava una hora i vint minuts fent un recorregut de 32 km. Aquesta obra va obligar a l'expropiació de dues finques per la construcció de la via a Sant Vicenç, amb l'enderroc dels murs de l'antiga casa cal Castaño i la compra de terrenys a diferents propietaris, entre ells Marià Padró i l'Hospital de la Santa Creu que tenia els terrenys que havien sigut propietat dels barons de Castellet. L'any 1878 aquesta companyia passa a ser la dels Ferrocarriles del Norte de España. El 1912 es construeix una doble via en aquest tram i el 1917 es va instal·lar un dipòsit d'aigua per abastir les màquines de vapor, així com es va construir la reserva de màquines. Aquest fet va suposar una onada de nous treballadors i un fort impuls per al comerç local. L'estació de Sant Vicenç es convertia des de llavors en un punt de descans dels viatgers i en una de les estacions estratègiques del traçat Barcelona-Lleida. Entre 1926 i 1929 es va electrificar la línia. La primera locomotora elèctrica que va fer aquest recorregut era de la sèrie 7001, una de les més antigues, i estava equipada per funcionar a 1.500 V. A Sant Vicenç es feia el canvi de màquines elèctriques per les de vapor que arribaven a Lleida. L'any 1965 la línia Barcelona-Manresa passa de funcionar a 1.500 V a 3.000 V. El 2 de juny de 1970 es va fer l'últim servei a vapor del tren correu. La locomotora era una Mikado 2234, moment en el que es deixa d'utilitzar el dipòsit d'aigües. D'altra banda, tot i estar ubicat Sant Vicenç de Castellet al costat del riu Llobregat, tenia certs problemes per abastir d'aigua potable a la població. En un principi, quan es comencen a urbanitzar els carrers del poble i a construir cases, a mitjans del segle XIX, cada casa feia el seu pou per ús particular. Però en construir el pou mort al costat els residus passaven al pou d'aigua potable i això provocava epidèmies i tifus que va fer que morís un nombre considerable de gent. Degut a aquest problema, l'any 1913 l'Ajuntament comença la construcció del clavegueram. L'any 1914, en construir el dipòsit de Reserva de Màquines del Nord, es va constituir la Sociedad de Aguas per portar aigua al dipòsit i es va projectar el subministrament a tot el poble. Aquest primer subministrament es feia directament del riu i l'aigua a vegades no era clara ni estava filtrada fet que va condicionar la construcció del pou-mina l'any 1948 per la captació d'aigües al Llobregat al Clot de les Tinotes.</p> | 41.6709900,1.8617200 | 405246 | 4613873 | 1917 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Regular | Inexistent | Patrimoni immoble | Obra civil | Pública | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | ||||||||||
| 80689 | Grua de l'Estació de Renfe | https://patrimonicultural.diba.cat/element/grua-de-lestacio-de-renfe | <p>VILA, M. (2000). Sant Vicenç de Castellet. Fets polítics i històrics. Gent santvicentina. Ed. El Farell. Sant Vicenç de Castellet. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XIX | Presenta un estat d'abandonament | <p>Davant l'antic moll de mercaderies i a la part exterior hi ha una grua. És una grua que es troba anclada al terra amb un suport vertical d'obra i que té un únic braç. L'acció és mecànica a través de dues rodes motrius dentades situades a cada costat de l'eix que recullen una cadena que passa per sobre de l'estructura del braç i que sosté un ganxo de càrrega. La base de la grua es troba sobre una plataforma circular que permet que aquesta giri sobre el seu eix. Es troba situada davant el moll de mercaderies i al costat d'una via morta que acostava els vagons per fer càrrega i descàrrega.</p> | 08262-137 | Passeig Pau Casals. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Fins al 1859 l'única via de comunicació de Sant Vicenç de Castellet cap a Barcelona i Manresa era el camí Ral, fent el transport de mercaderies mules per un camí feixuc i pedregós. L'arribada del ferrocarril va donar lloc a un nou concepte de la distància i va impulsar la industrialització de les conques mitjana i alta del Llobregat. Això es va traduir a Sant Vicenç en un increment important de la població que va passar dels 200 habitants de l'any 1867, a 1.429 l'any 1900. El 1853 començaren les obres del tram de ferrocarril Terrassa-Manresa, essent el pas per Sant Vicenç el més idoni. El 3 de juliol de 1859 es va inaugurar el trajecte de la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa. El trajecte Barcelona-Manresa durava una hora i vint minuts fent un recorregut de 32 km. Aquesta obra va obligar a l'expropiació de dues finques per la construcció de la via a Sant Vicenç, amb l'enderroc dels murs de l'antiga casa cal Castaño i la compra de terrenys a diferents propietaris, entre ells Marià Padró i l'Hospital de la Santa Creu que tenia els terrenys que havien sigut propietat dels barons de Castellet. L'any 1878 aquesta companyia passa a ser la dels Ferrocarriles del Norte de España. El 1912 es construeix una doble via en aquest tram i el 1917 es va instal·lar un dipòsit d'aigua per abastir les màquines de vapor, així com es va construir la reserva de màquines. Aquest fet va convertir Sant Vicenç en lloc d'aturada i descans de viatgers i residència de treballadors del ferrocarril, fet que va contribuir en la seva prosperitat i creixement. Entre 1926 i 1929 es va electrificar la línia. A Sant Vicenç es feia el canvi de màquines elèctriques per les de vapor que arribaven a Lleida. L'any 1941 va passar a formar part de la Renfe. La grua permetia elevar pesos mecànicament penjant-los d'un ganxo per tal de facilitar la càrrega i descàrrega de les mercaderies dels trens i dipositar-les al moll.</p> | 41.6692400,1.8623300 | 405294 | 4613679 | 1859 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Obert | Dolent | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80689-foto-08262-137-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Sense ús | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | 98 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||
| 80690 | Subestació elèctrica de Renfe | https://patrimonicultural.diba.cat/element/subestacio-electrica-de-renfe | <p>VILA, M. (2000). Sant Vicenç de Castellet. Fets polítics i històrics. Gent santvicentina. Ed. El Farell. Sant Vicenç de Castellet. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XX | <p>La subestació elèctrica és la instal·lació on es converteix el corrent elèctric, adequant-lo a la tensió i freqüència de la línia de contacte que necessita el ferrocarril. Generalment són telecomandades des d'una central que governa tota una línia o regió. A Catalunya hi ha 57 subestacions elèctriques (40 de silici i 17 de vapor de mercuri). La de Sant Vicenç es governa des de Barcelona. La subestació està formada per un edifici i l'estructura de transformació externa. L'edifici segueix les característiques d'altres edificis de la mateixa època destinats a aquesta finalitat: planta rectangular i senzilla construcció amb pocs elements decoratius que es redueixen a sis pilatres que recorrent les façanes principals des de la base fins a la teulada finalitzant en un pilar elevat sobre la teulada que li dona un aspecte característic singular. És un edifici de tipus industrial, amb grans finestrals oberts a la meitat de l'alçada de les parets per tal de proporcionar el màxim de llum natural a l'interior.</p> | 08262-138 | Nucli urbà de Sant Vicenç. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>Fins al 1859 l'única via de comunicació de Sant Vicenç de Castellet cap a Barcelona i Manresa era el camí Ral, fent el transport de mercaderies mules per un camí feixuc i pedregós. L'arribada del ferrocarril va donar lloc a un nou concepte de la distància i va impulsar la industrialització de les conques mitjana i alta del Llobregat. Això es va traduir a Sant Vicenç en un increment important de la població que va passar dels 200 habitants de l'any 1867, a 1.429 l'any 1900. El 1853 començaren les obres del tram de ferrocarril Terrassa-Manresa, essent el pas per Sant Vicenç el més idoni. El 3 de juliol de 1859 es va inaugurar el trajecte de la Companyia del Ferrocarril de Barcelona a Saragossa. El trajecte Barcelona-Manresa durava una hora i vint minuts fent un recorregut de 32 km. Aquesta obra va obligar a l'expropiació de dues finques per la construcció de la via a Sant Vicenç, amb l'enderroc dels murs de l'antiga casa cal Castaño i la compra de terrenys a diferents propietaris, entre ells Marià Padró i l'Hospital de la Santa Creu que tenia els terrenys que havien sigut propietat dels barons de Castellet. L'any 1878 aquesta companyia passa a ser la dels Ferrocarriles del Norte de España. El 1912 es construeix una doble via en aquest tram i el 1917 es va instal·lar un dipòsit d'aigua per abastir les màquines de vapor, així com es va construir la reserva de màquines. Aquest fet va convertir Sant Vicenç en lloc d'aturada i descans de viatgers i residència de treballadors del ferrocarril, fet que va contribuir en la seva prosperitat i creixement. Entre 1926 i 1929 es va electrificar la línia. La primera locomotora elèctrica que va fer aquest recorregut era de la sèrie 7001, una de les més antigues, i estava equipada per funcionar a 1.500 V. A Sant Vicenç es feia el canvi de màquines elèctriques per les de vapor que arribaven a Lleida. L'any 1941 aquesta línia de ferrocarril va passar a formar part de la Renfe. L'any 1965 la línia Barcelona-Manresa passa de funcionar a 1.500 V a 3.000 V. El 2 de juny de 1970 es va fer l'últim servei a vapor del tren correu. La locomotora era una Mikado 2234.</p> | 41.6728100,1.8599300 | 405099 | 4614078 | 1929 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | Física | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 | |||||||||||
| 80691 | Magatzem sals potàssiques | https://patrimonicultural.diba.cat/element/magatzem-sals-potassiques | <p>VILA, M. (2000). Sant Vicenç de Castellet. Fets polítics i històrics. Gent santvicentina. Ed. El Farell. Sant Vicenç de Castellet. CANAL, P., VILA, M. (1986). Sant Vicenç de Castellet des de l'antiguitat als nostres dies. Llibreria Sobreroca, Manresa, 3ª ed. SUADES, J; i altres. (1986). 'Sant Vicenç de Castellet' dins Ferrer i Alòs, Llorenç (coordinador). Història del Bages, col·lecció Història de les Comarques de Catalunya. Manresa, Parcir Edicions, 1986.</p> | XX | <p>Aquest edifici té una estructura molt característica. Està realitzat amb una base formada per 16 arcs de tipus parabòlic paral·lels sobre els que s'ha fet la coberta. La finalitat era realitzar una nau gran amb una llum important a l'interior i que permetés la cabuda de muntanyes de potassa. A la part de la clau dels arcs hi ha una llanterna seguida que ocupa tota la llargària de la nau i que té la teulada formant una volta seguida de mig punt. L'estructura de l'edifici, tot i que bastant actual, té semblança amb les naus industrials de les caves de la zona del Penedès. A la façana hi ha els rètols: SALES POTÁSICAS. ALMACÉN REGULADOR EMPALME SAN VICENTE.</p> | 08262-139 | Nucli urbà de Sant Vicenç. 08295 SANT VICENÇ DE CASTELLET | <p>A la zona de mercaderies de l'estació de Renfe, al costat est de la via, hi ha el Magatzem regulador de sals potàssiques. Es va inaugurar cap als anys 40, gestionat els anys 2000 per l'empresa privada Tramer, i actualment ja no està en ús. És l'únic enllaç entre línies d'ample diferent a Catalunya i la seva funció és la recepció i distribució de sal sòdica i potàssica procedent de Súria i Sallent en vagons dels FGC (amb un ample de 1000 mm) a vagons de la Renfe (amb un ample de 1668 mm). De l'enllaç de Sant Vicenç surten trens cap al port de Barcelona o cap a altres punts de l'Estat i de l'estranger, especialment França, des d'on es distribueix cap a altres països europeus com Bèlgica o Itàlia. En arribar a l'enllaç, els vagons de potassa es descarreguen i per mitjà d'un sistema de cintes transportadores es carreguen altres vagons que transporten la mercaderia als seus compradors. Abans, però, de la seva mecanització, el mineral es traspassava d'un vagó a l'altre a cop de pala. En funció de la demanda, de vegades també es carreguen camions. El mineral sobrant s'emmagatzema i es ven posteriorment a un preu més baix. Actualment el control de la càrrega es programa electrònicament, però abans s'havia de fer pesant els vagons amb una bàscula que encara existeix tot i que ara està fora de servei. Forma part del conjunt el bolcador de vagons, el lloc de càrrega de vagons, les cintes transportadores i la bàscula.</p> | 41.6725000,1.8592600 | 405043 | 4614044 | 1940 | 08262 | Sant Vicenç de Castellet | Restringit | Bo | https://patrimonicultural.diba.cat/sites/default/files/imatges/08262/80691-foto-08262-139-2.jpg | Inexistent | Contemporani | Patrimoni immoble | Obra civil | Privada | Productiu | 2020-10-02 00:00:00 | María del Agua Cortés Elía / OPC | 98 | 49 | 1.5 | 7 | Patrimoni cultural | 2026-01-18 01:37 |
Estadístiques 2026
Patrimoni cultural
Mitjana 2026: 0,00 consultes/dia
Sabies que...?
...pots recuperar la informació dels museus en format RDF?
Actualment la API ofereix el retorn de les dades en format JSON per defecte, però se'n poden especificar d'altres com ara XML, CSV i RDF.
Exemple: https://do.diba.cat/api/dataset/museus/format/rdf-xml